[08/04] «Ça Ira!» -
Facerías - Sagra - Aubry - Real Pérez -
Pérez Bouzas - Sartin - Salamé -Órtore - Girard - Delesalle - Alaiz - Leval -
TorrónteguiAnarcoefemèrides
del 8 d'abril
Esdeveniments
- Ça Ira!:
El 8 d'abril de 1931 surt a Agen (Aquitània,
Occitània) el segon número del
periòdic anarcocomunista Ça Ira!
Journal local et d'avant-garde. Es
desconeix la data de sortida del primer número, del qual no
s'ha conservat cap
exemplar. Sembla que es va crear en ocasió de la gira de
conferències que
Sébastien Faure va fer a Agen, les quals publicitava.
Portava l'epígraf «El nostre
enemic és el nostre patró», de Jean de
La Fontaine. D'antuvi bimensual, passà a
mensual a partir del número 5 i llevà del
subtítol «Journal local». La gerent
fou Charlotte Musky. Hi trobem articles d'André Bernard, H.
Bleno, Caliban,
P. Celton, L. Coster, Crudelis, René
Devry, Epsilon, Sébastien
Faure, G. Hesse, Jaurès, G. Jayart, Laurent, Denise
Meissonier, J. Millasseau,
Paul Mounier, Charlotte Musky, Nadaud, F. Reault, Maurice Rostand, M.
Theureau,
Samuel Vergine i Yannic, entre d'altres. L'últim
número conegut és el 9, de
juny de 1932. Només es conserven exemplars d'aquesta
publicació a la Biblioteca
Nacional de França.
***
-
Bomba de
Facerías: El 8 d'abril de 1950 el guerriller
anarquista Josep Lluís Facerías
diposita una potent bomba en una finestra de la comissaria de Lonja, al
carrer
Ample, número 23, de Barcelona (Catalunya), i en esclatar
fereix sis policies,
alguns de gravetat, i causa importants danys materials. Aquesta bomba
va
provocar una gran confusió ja que a prop d'on va explotar hi
vivia Rafael López
Moreno, un dels caps del servei d'espionatge encarregat especialment
dels«Serveis d'Informació a
França» i principal organitzador de la
infiltració
d'elements addictes en les organitzacions antifranquistes de l'exili.
Naixements
- Ramón de la Sagra:
El 8 d'abril de 1798 neix a la Corunya (La Corunya,
Galícia) el científic naturalista,
sociòleg, economista, pedagog, escriptor,
polític, maçó i
intel·lectual protoanarquista Ramón Dionisio
José de la Sagra y
Peris --també citat Périz. Fou fill d'una
família de la burgesia mercantil
il·lustrada enriquida amb el comerç colonial amb
Amèrica; son pare, Lorenzo
Martínez de la Sagra, era comerciant i sa mare es deia
Antonia Rodríguez Perís.
Després d'estudiar a l'Escola Nàutica del
Consolat de Mar de la Corunya, en
1815 passà al Reial Col·legi d'Apotecaria de Sant
Carles de la Universitat de
Santiago de Compostel·la i entre 1816 i 1818
estudià Matemàtiques Sublims amb
Domingo Fontán i començà Medicina i
Anatomia. En 1819 conegué Casiano de Prado,
amb qui es traslladà a la Universitat d'Alcalá de
Henares (Madrid), on en 1820
acabà els seus estudis, mostrant especial
predilecció per les ciències
naturals. Perseguit per la Inquisició a causa del seu
liberalisme i les seves
idees racionalistes, restà un any empresonat. En 1819
edità els primers textos
d'Immanuel Kant a Espanya. En 1820, amb el triomf liberal,
s'instal·là a
Madrid, on contribuí a la publicació del
periòdic El Conservador,
periòdic liberal anomenat així per
antífrasi. En 1822 es casà amb Manuela
Turnes del Río Maldonado. El 25 de juny de 1823
s'embarcà cap a L'Havana (Cuba)
per realitzar una missió científica com a
director del seu Jardí Botànic,
estada que es perllongarà 12 anys. En 1824 se li
creà la càtedra de Botànica de
l'Escola d'Agricultura. Entre 1827 i 1830 edità els Anales
de Ciencias,
Agricultura, Comercio y Artes, a més de textos
sobre geologia, botànica,
agronomia i economia. En 1831 publicà Historia
económica-política y
estadística de la Isla de Cuba, que li
atorgà prestigi mundial com a científic
i antecedent de la seva monumental Historia
física, política y natural de la
Isla de Cuba (1832-1861). A l'illa defensà
l'abolició del tràfic negrer
contra les tesis, aleshores decididament esclavistes, de
José Antonio Saco i va
fer amistat amb l'exiliat belga Jean Hippolyte Colins, fundador del«socialisme
racional», qui el va influir especialment. Entre el 20
d'abril i el 23 de
setembre de 1835 viatjà pels Estats Units, país
del qual sortí força
impressionat, amb va fer amistat amb Nicolaus Heinrich Julius i el
saintsimonià
Michel Chevalier, i fruit del viatge del qual publicà el seu
llibre Cinco
meses en los Estados-Unidos de la América del Norte,
que publicà a París
l'any següent i ple d'observacions econòmiques,
socials i polítiques. Després,
durant el mateix 1835, tornà a Europa. D'antuvi
residí un temps a París
(França) i en 1837 retornà a la
Península. En 1837, 1838 i 1840 fou elegit diputat
per La Corunya, amb un programa modernitzador i pioner en nombroses
qüestions
(criminologia, prostitució, educació,
ensenyaments especials, economia, etc.). En
aquests anys s'afilià a la francmaçoneria
gallega. Sovint viatjà arreu
d'Europa, prestant atenció sobre el més innovador
de l'època en tots els camps
--fou el primer que parlà de krausisme, ja que havia conegut
a Brussel·les Heinrich
Ahrens, deixeble de Karl Christian Friedrich Krause. En 1838
promogué la
fundació de la Societat Filantròpica de Madrid,
dedicada a les reformes
judicial i penitenciària i a l'ensenyament a cecs i
sordmuts. Aquest mateix any
inaugurà una sèrie de lliçons
magistrals a l'Ateneu de Madrid on palesà la
misèria del poble espanyol i la necessitat de la seva
regeneració. En 1840 creà
una Sala de Lactància i una escola, sota el nom d'Asil de
Cigarreres, a la
finca que havia estat Casino de la Reina (Madrid). Després
emprengué activitats
empresarials amb poc èxit a les comarques malaguenyes. El
seu prestigi com a
economista i sociòleg aixecà aprensions per les
seves crítiques a la societat
burgesa i per seu reformisme socialitzant. Durant la dècada
dels quaranta formà
part del cercle intel·lectual d'Antolín Faraldo a
Santiago de Compostel·la, amb
qui fundà en 1845 El Porvenir,
considerat per molts com el primer
periòdic anarquista de la Península i que fou
suprimit per un decret del
general Ramón María Narváez. A Madrid
edità la Revista de los intereses
materiales y morales. Periódico de doctrinas progresivas en
favor la Humanidad,
on reivindicava la reforma social, inici de la seva etapa socialista.
En
aquesta època també va escriure nombrosos
fulletons denunciant l'absurditat de
l'ordre social imperant i del liberalisme econòmic.
S'acostà al pensament de Pierre-Joseph
Proudhon i entre 1848 i 1849 col·laborà amb
aquest en la formació del Banc del
Poble, i tractà de convèncer de les seves idees a
diverses institucions
científiques i, en última instància,
al govern espanyol, publicant el llibre Banque
du Peuple. Théorie et pratique de cette institution,
fondée sur la théorie
rationelle. Testimoni de la Revolució de 1848 a
París, l'any següent fou
expulsat de França per les seves «inclinacions
socialistes». Acceptà ser
diputat per Lugo i en les Corts defensà positures
anarquitzants (col·lectivisme
de la terra, supressió dels diners, etc.); titllat de«socialista» i «revolucionari»,
abandonà el Parlament. El rebuig a les seves idees i
projectes, la ruïna
econòmica i la seva progressiva vellesa, van fer que
s’acostés als sectors
conservadors, que el van tractar amb honors --agregat honorari de
l'ambaixada
d'Espanya a París, vocal del Reial Consell d'Agricultura,
cònsol general de
l'Uruguai a França, etc.-- i a una mena de misticisme
religiós exaltat, que el
portaren cap al 1857 a postures polítiques absolutistes i
integristes que li
ajudaren a refer la seva malmesa situació
econòmica. Entre 1859 i 1869 visqué a
Cuba. Fou un clar precursor de l'anarquisme peninsular. Trobem articles
seus en
infinitat de publicacions (El Azucarero, Boletín
de Empresa, El
corresponsal, La Democratie Pacifique, El
Eco Hispanoamericano,Guía de Comercio, Journal desÉconomistes, Le Peuple, La
Phalange, etc.) i és autor de centenars d'obres,
entre les quals destaques,
a més de les citades, Principios fundamentales
para servir de introducción a
la Escuela Botánica Agrícola del
Jardín Botánico (1824), Contestación
al
número séptimo del Mensagero Semanal de New York
(1829), Memorias de la
Institución Agrónoma de La Habana
(1834), Breve idea de la
administración del comercio y de las rentas de la Isla de
Cuba durante los años
de 1826 a 1834 (1836), Apuntes destinados a
ilustrar la discusión del
artículo adicional al proyecto de Constitución
que dice: «Las provincias de
Ultramar serán gobernadas por leyes especiales»
(1837), Voyage en
Hollande et en Bilbao, Belgique sous le rapport de l'instruction
primaire, desétablissements de bien faisance et des prisons, dans les
deux pays (1839 i 1844
en castellà), Lecciones de economía
social (1840), Investigaciones
para enriquecer las fincas del Real Patrimonio (1841), Álbum
de aves
cubanas (1842), Informe sobre el estado actual de
la industria belga con
aplicación a España (1842), La
industria algodonera y los obreros en
Cataluña (1842), Reflexiones sobre la
industria española (1842), Mapa
geográfico de la Isla de Cuba (1842), Análisis
del censo de la población
de la Isla de Cuba en 1841 (1843), Atlas carcelario
(1843), Discurso
para la mejora del sistema carcelario, correccional y penal de
España (ca. 1843),Informe sobre el estado de la industria fabril en Alemania
(1843), La
reforma de la Constitución de 1837, innecesaria, inoportuna
y peligrosa (1844),Estudios estadísticos sobre Madrid
(1844), Industria algodonera (1844),Notas de viaje escritas durante una corta excursión
a Francia, Bélgica y
Alemania en el otoño de 1843 (1844), Estudios
coloniales con aplicación
a la Isla de Cuba. De los efectos de la supresión en el
tráfico negrero (1845),Sur l'inexactitude des principes economiques dans les colleges
(1848), Aforismos
sociales (1848), Mon contingent á
l'Academie (1849), Apuntes para
una Biblioteca de escritores económicos españoles
(1849), Révolutionéconomique, causes et moyens (1849), Sur
les conditions de l'ordre et
des reformes sociales (1849), Notas para la
historia de la prostitución
en España (1850), Sur les produits
espagnoles envoyés á l'exposition de
Londres (1851), Memoria sobre los objetos
estudiados en la Exposición
Universal de Londres (1853), El problema de los
bosques bajo el doble
punto de vista, físico y social (1854), Catálogo
de escritores
económicos españoles (1855), Relación
de los trabajos físicos y
meteorológicos hechos por Don Andrés Poey
(1858), Artículos varios sobre
las malas doctrinas, comunicadas a la verdad católica
(1859), Le mal et
le remède (1859), El guano del
Perú (1860), Noción del poder
(1861), Lettres á M. Sainte-Beuve au sujet de ses
idées philosophiques (1867),L'Ame. Démonstration de la realité
deduite de l'étude des effets du
chioroforme et du curare sur l'economie animale (1868), etc.
Ramón de la
Sagra va morir el 25 de maig de 1871 a Cortaillod (Neuchâtel,
Suïssa), a casa
del seu amic Adolphe Hugentobler, altre dels deixebles de Jean
Hippolyte Colins.
***
- Émile Aubry:
El
8 d'abril de 1829 neix a Rouen (Alta Normandia, França) el
proudhonià, internacionalista
i communardÉmile Hector
Aubry, que
usà els pseudònims Henri
Ricard i G. Durand. Fill
natural de Germain
Aubry, fuster, i de Victorine Dosmont, bugadera, va ser reconegut el 5
de
novembre de 1831. El maig de 1850 participà en la
fundació d'una associació mutualista
encaminada a la creació d'un restaurant a Rouen. El 19
d'octubre de 1852 es
casà amb la planxadora Louisse Blavette, amb qui
tingué cinc infants, dels
quals sobrevisqueren tres (Euphémie Anna, Camille i
Thémis). Impressor litògraf
de professió, treballà per al periòdicNouvelliste
de Rouen. En 1858 intentà sense èxit
aconseguí un diploma d'impressor. En
1861 muntà un negoci d'impressió, retall i
engomat d'etiquetes per a filatures
i enquadernacions. Entre 1863 i 1864 mantingué
correspondència amb Pierre-Joseph
Proudhon sobre les eleccions legislatives. En 1865 fundà per
lluitar contra els
monopolis el Cercle d'Estudis Econòmics (CEE), de caire
proudhonià, del qual va
ser nomenat secretari. Va ser un dels fundadors de la
Federació Obrera de Rouen
de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que
arribà a tenir més de dos-cents
associats, i de la qual va ser secretari de correspondència
i la representà en
els congressos internacionalistes de Ginebra (1866), de Lausana (1867),
de Brussel·les
(1868) i de Basilea (1870). El maig de 1869 es presentà com
a «candidat obrer»
pel CEE de Rouen a les eleccions generals legislatives,
però, malgrat treure 936
vots en dues circumscripcions, no va ser elegit. Després
tornà al Nouvelliste de Rouen
i el gener de 1870
fundà a Rouen el periòdic internacionalista La
Réforme Sociale. Organe de l'affranchissement du
prolétariat, pel qual va
ser condemnat a penes de presó i de multes en tres ocasions
per injúries i
difamació. Mantingué una interessant
correspondència amb Eugène Varlin sobre
temes referents a l'organització de la Internacional. Va ser
candidat a les
eleccions municipals, celebrades entre el 6 i el 7 d'agost de 1870, pel«Comitè
Electoral Obrer». El 30 d'agost de 1870 va ser jutjat a Rouen
amb altres quatre
companys (Jean-Claude Creusot, Eugène Piéton,
Arnoux-Antoine Régnier i Pierre-Victor
Julieu) i condemnat l'endemà a sis mesos de presó
i 500 francs de multa per«associació il·legal» (CEE i
AIT); però va ser amnistiat el 4 de setembre. Arran
de la proclamació de la República, entre l'11 i
el 25 de setembre de 1870
publicà tres números del Bulletin
de la
Fédération Ouvriere Rouennaise i
animà el Comitè de Vigilància per
lluitar
contra les tropes prussianes. El 19 de novembre de 1870, amb Ernest
Vaughan,
parlà en una reunió pública en
representació del la Federació Obrera de Rouen
sobre les circumstàncies polítiques d'aleshores i
el conflicte bèl·lic. Arran
de la caiguda de Rouen, el 5 de desembre de 1870, es
refugià, amb altres
companys, a l'Havre. El 8 de febrer de 1871, fou candidat a l'Assemblea
Nacional per una llista republicana i aconseguí 4.085 vots.
El 16 de març de
1871 aconseguí arribar a la capital i participà
en la reunió de la
Internacional que prengué la decisió de fer una
crida als parisencs a
participar en les eleccions del 26 de març i votar per la
instauració de la
Comuna de París. El 18 d'abril de 1871 la Comuna el
nomenà tresorer de l'administració
central de correus. Quan la Comuna de París
caigué, va ser detingut el 2 de
maig per les tropes de Versalles a Lorient i tancat a la
presó de Mazas, però
va se alliberat el 14 d'aquell mes sense càrrecs --Paule
Mink escrigué articles
en la seva defensa en la premsa. Entre el 21 de novembre de 1871 i el
24 de
febrer de 1872 visqué a Brussel·les.
Reprengué l'activitat política clandestina
a París i col·laborà, sota els
pseudònims Henri
Ricard i G. Durand, en el
periòdic L'Internationale
de Brussel·les.
Quan va ser novament investigat pels fets revolucionaris de la Comuna,
el 20 de
juliol de 1873 fugí a Brussel·les. El 12 de
març de 1874, el IV Consell de
Guerra el condemnà en rebel·lia a la
deportació en recinte fortificat. El 27 de
novembre de 1879 va ser amnistiat, però no
retornà a França. Després d'un temps
a Schaerbeek, en 1881 s'instal·là a Saint-Gilles
de Brussel·les on muntà un
taller de litografia i fotografia al carrer d'Anglaterre que
perdurà fins al
1896. Les seves opinions evolucionaren amb el temps fins fer-se
partidari de
les idees populistes, xovinistes i revengistes del general Georges
Boulanger.
En 1889, pel centenari de la Revolució, reedità
sota el títol Justice et
Solidarité, de l'organisation des
forces sociales articles publicats en L'Internationale
en 1872. Durant sa vida va escriure articles per a nombrosos periòdics, com
ara Le Réveil Normand, Le Réveil
de Normandie, Le Salariat
i Le Réveil Social. Émile Aubry va
morir el 23 de febrer de 1900 a
l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França), on portava ingressat des
del 16 d'agost de l'any anterior. En 1998 Jean-Pierre Levaray
publicà l'assaig Émile
Aubry et la Fédération Rouennaise
(1866-1871).
***
- Manuel Real
Pérez: El 8 d'abril de 1881 neix a Ferrol (la
Corunya, Galícia) l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel Real Pérez. Estibador al port de
Ferrol, en 1909 i
1912 fou membre del Comitè de la Societat de Mariners i
Fogoners d'aquesta
ciutat. A finals de 1915, quan era president de l'Ateneu Obrer
Sindicalista, va
ser detingut arran de la repressió desencadenada
després d'unes agressions
contra diversos patrons. L'octubre de 1921 va ser deportat. En 1923
militava en
el Sindicat de Transports del Ferrol i en 1931 fou membre de la seva
junta
directiva. Arran dels fets revolucionaris de maig de 1933 i d'octubre de 1934 va ser
empresonat. Quan
el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut per la
Guàrdia Civil.
Manuel Real Pérez va ser afusellat el 10 d'agost de 1936 a
Ferrol (la Corunya,
Galícia).
Manuel Real Pérez
(1881-1936)
***
-
Juan Pérez
Bouzas: El 8 d'abril de 1890 neix a Ourense (Ourense,
Galícia) el sabater
anarquista i anarcosindicalista Juan Pérez Bouzas,
també conegut per la seva
versió brasilera João Peres.
En 1915 emigrà al Brasil i s'instal·là
el
novembre d'aquell any a Rio de Janeiro, on
començà a interessar-se pel moviment
llibertari arran d'assistir a una conferència de
José Oiticica. Entre 1917 i
1919, afiliat a l'Aliança dels Treballadors del
Calçat i Classes Annexes
(AACCA), prengué part en diverses vagues i moviments
insurreccionals. En 1920
s'establí a São Paulo (São Paulo,
Brasil) on va establir contactes amb el moviment
anarquista i anarcosindicalista, militant activament en la
Federació Obrera de
São Paulo (FOSP). Estudià els clàssics
llibertaris i segons la policia
esdevingué un teòric i agitador àcrata«perillós». En 1920 també
visqué a
Guarantinguetá, però retornà a
São Paulo, on prengué part en les vagues,
piquets i manifestacions de l'època. En aquest any
refugià a casa seva
l'anarquista Juan Perdigón Gutiérrez (João
Perdigão Gutiérrez),
perseguit per la policia. En 15 de juliol de 1924
encapçalà un manifest del
Comitè Revolucionari de São Paulo dirigit al
Comandament Militar de les tropes
insurgents que ocupaven la ciutat pel qual els anarquistes demanaven
armes per
lluitar al costat de la Revolució, però la
petició obrera va ser negada pels
militars. En la dècada dels trenta formà part de
la Lliga Anticlerical. En
1934, en plena dictadura de Getúlio Dornelles Vargas, va ser
detingut arran de
la «Batalla de Sé» del 7 d'octubre
d'aquell any, quan els anarquistes de la
FOSP dissolgueren a trets una manifestació de
l'Ação Integralista Brasileira
(AIB, Acció Integralista Brasilera), grup feixista els
membres del qual eren
coneguts com galinhas-verdes (gallines
verdes, en referència al
color de les seves camises). Torturat i empresonat, però va
ser finalment
expulsat a Paranà i Santa Caterina. Després
s'exilià a Rio Grande do Sul i
mesos després retornà a São Paulo, per
acabar instal·lant-se a Rio de Janeiro.
Més tard formà part de la coordinadora
antifeixista Aliança Nacional
Llibertadora (ANL), la finalitat de la qual era combatre l'imperialisme
i el
latifundisme. Després de la caiguda del dictador Vargas,
participà en 1946 en
la fundació del periòdic Ação
Directa, amb José Oiticica, José
Romero,
Manuel Peres, Amílcar dos Santos i altres. En 1953
participà en el Congrés
Anarquista, realitzat a la casa de José Oiticica al barri
d'Urca de Rio de
Janeiro. Juan Pérez Bouzas va morir el 4 d'octubre de 1958
--algunes fonts
citen el 5 de setembre-- per problemes pulmonars a Rio de Janeiro (Rio
de
Janeiro, Brasil). Sa companya fou l'obrera tèxtil Carolina
Bassi i Ideal Peres,
fill de la parella, també va ser un destacat militant
anarquista.
***
- Max Sartin: El 8
d'abril de 1894 neix a
San Carlo
(Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia), en una
família pagesa, el
militant i propagandista
anarquista individualista italoamericà Raffaele Schiavina,
més conegut com a Max
Sartin o Bruno.L'any 1912, en acabar l'escola,
emigra als Estats
Units i s'instal·la a Brockton (Massachusetts) en 1913, on
descobreix
l'anarquisme durant l'estiu de 1914 llegint les memòries de
Kropotkin. Comença
a col·laborar amb el periòdic de Luigi Galleani Cronaca
Sovversiva i
l'abril de 1916 n'accepta el càrrec d'administrador. L'any
següent és detingut
per rebutjar servir a l'Exèrcit i condemnat a un any de
presó i expulsat cap a
Itàlia el 9 de juliol de 1919. A Nàpolsés de bell nou detingut per les
autoritats militars per deserció en temps de guerra i
internat a la presó
militar de Sant'Elmo, on va restar fins a l'amnistia del 2 de setembre
de 1919
quan va ser portat a capitania militar i incorporat a
l'Exèrcit i el 12 del
mateix mes llicenciat. A començaments de 1920
reprendrà a Torí el càrrec
d'administrador de Cronaca Sovversiva, de la qual
enviarà 4.000
exemplars als EUA sota el fals títol d'A Storno
per evitar la censura
nord-americana que havia prohibit la publicació,
però després de vint números
el periòdic és declarat il·legal per
la divulgació d'articles antimilitaristes.
L'agost de 1922 és detingut i empresonat durant 15 mesos,
acusat absurdament de
pertànyer a l'organització «Arditi del
Popolo», abans de ser finalment absolt
per l'Audiència de Torí. El març 1923,
fugint de l'amenaça feixista a Itàlia,
s'instal·la a París on publica amb Emilio Coda i
Giuseppe Mioli La Difesa
per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels
anarquistes italoamericans
condemnats a mort. Després d'una breu estada a Londres,
tornarà a París, on va
treballar en la indústria tèxtil i va publicar el
periòdic Il Monito
(1925-1928). Després de residir a Marsella serà
expulsat de França i retorna
clandestinament als EUA --amb aquest estatus legal de«clandestí» romandrà fins
a la seva mort. Allà col·laborarà
primer i dirigirà després el setmanari
novaiorquèsL'Adunata dei Refrattari durant 44 anys, de maig de
1928 fins l'abril de
1972. A més de nombrosos articles en periòdics
anarquistes (Man!, La
Frusta, Internazionale, Cronache
Sovversive, Veglia,
etc.) sota diversos pseudònims (Cesare, Nando,Michetta, Calibano,Melchier Seele, Max Sartin, Labor,Manhattanite, Bob,Juan Taro, XY, RS,MS, etc.), és autor dels llibresSacco e Vanzetti: causi e fini di un delitto di stato
(1927), Berneri
in Spagna (1938) i Il sistema rappresentativo
e l'ideale anarchico(1945),
entre molts d'altres. Max Sartin va morir el 23 de
novembre de
1987 a Salt Lake City
(Utha,
EUA). Els seus impressionants arxius sobre el moviment anarquista
internacional
(«Fons l'Adunata») són dipositats a la
nord-americana Boston Public Library, on
també es troba el fons documental d'Aldino Felicani sobre el
cas Sacco i
Vanzetti; també va donar documentació
(fotografies, fullets, publicacions,
etc.) a l'Arxiu Pinelli de Milà (Itàlia). L'arxiu
de L'Adunata dei
Refrattari es troba dipositat a l'International Institute of
Social History
(IISH) d'Amsterdam. Sa companya va ser la militant anarquista Fiorina
Rossi.
Max Sartin (1894-1987)
***
- Josep Salamé
Miró: El 8 d'abril de 1920 neix a Vinebre
(Ribera d'Ebre,
Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Josep
Salamé Miró. De
petit es traslladà amb sa família a Barcelona.
Tot i haver estat escolanet,
aviat es decantà per les idees llibertàries i
s'adherí a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL). El 19 de juliol de 1936 participà en els combats
contra els feixistes
als carrers barcelonins i fou testimoni de la mort de Francisco Ascaso.
Immediatament
després s'allistà com a milicià a la
Columna Durruti, mentint sobre la seva
edat per poder-s'hi apuntar, i marxà cap al front de
Saragossa. En 1938 es va
integrar en l'Exèrcit Popular reconstituït en la«Lleva del Biberó» i
participà
com a ajudant de metralladores en la batalla de l'Ebre entre juliol i
novembre
d'aquell any. Ja lloctinent, fou ferit al final de la guerra a prop
d'Osca. El
febrer de 1939 creuà la frontera per Cervera de la Marenda,
ferit a la cara i
al braç i amb les nafres gangrenades. A Portvendres va ser
operat en viu i
sense anestèsia en un vaixell hospital, per acabar com molts
companys als camps
d'Argelers i d'Agde, per després ser traslladat a Nantes.
Més tard fou reclutat
com a obrer agrícola a la zona d'Orleans. Amb l'entrada a
França de tropes
alemanyes després de l'armistici de juny de 1940, de seguida
fou reclutat a la
força per a l'organització nazi«Todt» i enviat primer a la construcció
de la
base submarina de Bordeus i després a l'aixecament del Mur
de l'Atlàntic a
Lorient, d'on pogué fugir dels bombardeigs aliats. En acabar
la guerra, va fer
un curs de formació d'electricistes a París i es
posà a fer feina en aquest
sector. Com que defensava els obrers magrebins, el delegat comunista de
la
Confederació General del Treball (CGT) va fer
córrer el rumor que era un agent
franquista. En 1945, en una reunió organitzada per la
Federació Anarquista (FA)
sobre els albergs de joventut, conegué Georges Fontenis, amb
qui s'amistançà.
Aquesta activitat l'apassionà i des d'aleshores es
dedicà a la preparació de
trobades de solidaritat internacional i a organitzar albergs de
joventut. En
aquesta època conegué la secretària
Renée Desvaux, que freqüentava els Albergs
de Joventut (ajistes), i que esdevindrà
sa companya, agafant càrrecs de
responsabilitat en el moviment ajista. La parella
promourà, dins de la
Federació Unida d'Albergs de Joventut (FUAJ), els centres de
Niça i de Canes.
L'estiu de 1949, a l'alberg de Canes, es realitzà un camp de
formació de la FA
que donarà lloc, el gener de 1950, a
l'«Organisation Pensée Bataille» (OPB),
grup de tendència comunista llibertària
gairebé clandestí creat en honor de
Camillo Berneri. Les activitats de l'OPB provocaren la
divisió del moviment
llibertari francès en «plataformistes»,
seguidors de Piotr Arshinov, i els«sintetistes», de Sébastien
Fauré. L'última aventura dins la FUAJ fou
l'alberg
del coll de Villefranche, a prop de Niça, ajudats un temps
per Gilda Marcès.
Durant aquesta època col·laborà
activament amb el moviment antimilitarista i va
fer costat les accions de solidaritat amb la vaga de fam portada a
terme per
Louis Lecoin pel dret a l'objecció de consciència
en 1962, des del grup local
del Servei Civil Internacional (SCI), associació de
solidaritat internacional
creada després de la Gran Guerra per pacifistes, entre ells
Pierre Martin, Simone
i Roger Paon, i Pierrot Rasquier. En 1962, durant la guerra
d'independència
d'Algèria, participà en operacions
d'eliminació de mines a les drassanes de
l'SCI a al-Khemis, a prop de Tilimsen (Algèria).
Més tard protagonitzà un
incident diplomàtic quan desembarcà amb Pierrot
Rasquier d'un avió posat a la
seva disposició pel príncep de Mònaco
per participar en nom d'Acció d'Urgència
Internacional (AUI, organització sorgida de l'SCI per
intervenir arreu del món
com a voluntaris en catàstrofes naturals) en l'ajuda a la
població de Florència
després de les inundacions de 1973. Durant el Maig del 68 i
els anys següents,
fou un dels capdavanters del «Grup Makhno» de
l'Organització Revolucionària
Anarquista (ORA), que entrarà en conflicte amb la CNT en
l'Exili ja que
presentarà l'ORA com a un grup armat, alhora que
ajudà els joves llibertaris de
la regió de Niça, com ara Georges
Rivière i Bernard Ferry. En 1986 assistí al
Congrés de Nantes de la Unió de Treballadors
Comunistes Llibertaris (UTCL). Després
de retirar-se a Eze, i a partir de 1987 als Banys d'Arles i
Palaldà (Vallespir,
Catalunya Nord), entrarà en contacte amb els militants
llibertaris i d'extrema
esquerra dels dos costats de la frontera (exmilitants del Movimiento
Ibérico de
Liberación, comunes, etc.). En 1989 sa companya
Renée morí en un accident. Com
a comunista llibertari milità a França en
nombroses organitzacions, com ara la
Federació Anarquista (FA), la Federació Comunista
Llibertària (FCL), amb el
grup editor de Noir
et Rouge, l'Organització Comunista
Llibertària
(OCL), l'Organització Revolucionària Anarquista
(ORA), la Unió de Treballadors
Comunistes Llibertaris (UTCL) sorgida d'Alternativa
Llibertària (AL). Durant
els últims anys va fer costat la CNT Francesa, la CGT
espanyola o la «CNT-66».
També col·laborà amb el Centre
Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme
(CIRA) de Marsella. Josep Salamé Miró va morir el
18 de juny de 2007 a l'hospital
de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i el seu
cos fou incinerat a Canet de
Rosselló. La seva biblioteca fou llegada a la CNT de
París.
Defuncions
- Vittorio Órtore:
El 8 d'abril de 1937 mor a Carrascal (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarquista i lluitador
antifeixista Vittorio Órtore. Havia nascut el 2 d'agost de
1904 a Pont-Canavese
(Piemont, Itàlia). Sos pares es deien GiuseppeÓrtore i Teresa Betassa. Obrer mecànic
torner, començà a militar de molt jove en la
Unió Anarquista del Piemont.
Durant la Gran Guerra participà activament en l'aixecament
revolucionari obrer
de Torí (Piemont, Itàlia) i per aquest motiu va
ser buscat per la policia. Durant
el Biennio Rosso (Bienni Roig),
entre
els anys 1919 i 1920, destacà en el moviment
d'ocupació de fàbriques. En 1920
va ser detingut, jutjat i condemnat a set mesos de reclusió.
L'any següent fugí
clandestinament a França. El 3 de setembre de 1926 va ser
detingut a París
(França), amb el també anarquista Giovanni
Milani, i acusat de nombrosos
desvalisaments de caixes fortes comesos durant mesos a
Sèvres, Meudon i
Ville-d'Avray (Illa de França, França). En 1928
l'Audiència de Versalles (Tribunal
Departamental de Seine i Oise) el condemnà a 10 anys de
reclusió per «robatori
a mà armada» després d'haver reconegut
que formava part d'una banda anarquista
de perforadors de caixes fortes (Ewrice Blascovich, Catano Anzonini,
Gennaro
d'Onofrio, François Fissore, Carlo Antonielli, Giovanni
Milani i Arnaldo
Cassini). Durant el seu empresonament es dedicà a l'estudi i
a l'escriptura,
deixant un llibre inèdit (La Chiesa
cattolica e la civiltà occidentale) a hores d'ara
desaparegut. El setembre
de 1936 va ser alliberat i marxà cap a Bèlgica,
on residia sa germana major
Rosa, també anarquista i refugiada: però 7 de
novembre, amb altres companys que
residien a la capital belga (Marcello Bianconi, Ugo Guadagnini, Cesare
Teofoli,
etc.), deixà Brussel·les i marxà com a
voluntari a lluitar a la Guerra
d'Espanya. A Barcelona (Catalunya), s'allistà en la
Secció Italiana de la«Columna Ascaso». Des del front d'Aragó
envià diversos articles a L'Adunata
dei Refrattari, de Nova York;
a Guerra di Classe, de Barcelona; i
aIl Risveglio, de Ginebra.
També al
front va escriure l'assaig 7.1.37, Monte
FAI. Fatti e critiche. Mantingué
correspondència amb Camillo Berneri.
Vittorio Órtore va ser abatut el 8 d'abril de 1937 en
l'assalt al castell de
Becha durant la batalla del Carrascal de Chimillas (Osca,
Aragó, Espanya). L'anarquista
Camillo Sartoris envià des de Bèlgica un subsidi
a sa família a Itàlia, però
aquest va ser confiscat per les autoritats feixistes.
Vittorio Órtore (1904-1937)
***
-
André Girard:El 8 d'abril de 1942 mor el
militant
anarquista i sindicalista André Girard, també
anomenat Max Buhr. Havia
nascut el 23 de març de 1860 a Bordeus
(Aquitània, Occitània). Oficinista en la
Prefectura
de Policia, serà cessat tot d'una que es descobreix la seva
col·laboració amb
la premsa anarquista, especialment en Les Temps Nouveaux,
de Jean Grave,
de qui era bon amic; però també en L'Action
Social, de Bernard Lazare;
en L'Art Social, de Gabriel de la Salle; o en Le
Journal du Peuple,
de Sébastien Faure. Reconvertit en corrector d'impremta,
començarà a militar en
el sindicalisme. Durant el Congrés Anarquista de
París d'agost de 1913 formarà
part dels vuit membres designats per constituir la nova
Federació Anarquista
Comunista. En aquest mateix any serà un dels fundadors de la
cooperativa «Le
Cinéma du Peuple», segur que el cinemaés un mitjà més adient de difondre les
idees que la literatura. En 1915, amb Charles Benoît,
s'oposarà al «Manifest
dels 16», representats per Kropotkin i Grave, publicant un
llibret sota el
títol Un désaccord.
Després col·laborarà en Ce
Qu'il Faut Dire,
de Sébastien Faure, i més tard
esdevindrà redactor de L'Avenir International
(1918-1920). S'adhereix a la Confederació General del
Treball Unitària (CGT-U),
en 1922, però restarà fidel a l'anarquisme fins
la fi dels seus dies. També és
autor de nombrosos fulletons, com ara Éducation et
autorité paternelles
(1897), Anarchie (1901), Au fumier le
drapeau (1901), L'Éducation
pacifique (1902), L'Enfer militaire
(1911), Le parlementarisme
contre l'action ouvrière (1912, amb Marc Pierrot),
o Anarchistes et
bandits (1914).
***
-
Paul Delesalle: El 8 d'abril de 1948 mor a Palaiseau (Illa
de França, França) el
militant anarquista i sindicalista revolucionari Pau Delesalle. Havia
nascut el 29 de juliol de 1870
a Issy (Illa de França, França). La
seva localitat natal era un fort enclavament proletari sempre
revoltat contra les injustícies socials i Delesalle va
començar a militar en el
grup anarquista del 14è districte de París, fet
que el va portar a ser detingut
preventivament abans del Primer de Maig de 1892 i a passar 18 dies a la
presó
de Mazas. Com a obrer ajustador de precisió va construir un
aparell
cronofotogràfic (el primer cinematògraf conegut)
als germans Lumière i en 1893
s'adhereix a la Cambra Sindical d'Obrers d'Instruments de
Precisió de París.
Més tard serà acusat de participar en l'atemptat
amb bomba al conegut restaurat
Foyot de París el 4 d'abril de 1894. Després de
participar en el periòdic La
Révolte, va escriure en Les Temps
Nouveaux abans d'esdevenir en 1897
l'assistent de Jean Grave. Convençut que l'acció
dels anarquistes devia passar
pel sindicalisme revolucionari militarà activament en la CGT
i esdevindrà
secretari adjunt de la Federació de Borses de Treball.
Durant el congrés de
Tolosa de Llenguadoc de 1897 la seva moció (ús de
la vaga general, del boicot i
del sabotatge) serà acceptada per unanimitat. En 1906
abandona Les Temps
Nouveaux després d'haver escrit un article
antisemita. Prendrà part, el
mateix any, en l'elaboració de la «Carta
d'Amiens» i d'aleshores ençà
serà
considerat un dels fundadors de l'anarcosindicalisme. En 1907
reemplaçarà
Yvetot, empresonat, en el secretariat de les Borses de Treball i
serà jutjat
per un cartell de la CGT sobre els fets del Midi de 1907 per«injúries a
l'Exèrcit i provocació als militars a la
desobediència», però finalmentés
absolt. En 1908 s'estableix com a llibreter i editor d'obres
sindicalistes i
anarquistes, com ara el popular anual Almanach
illustré de la révolution,
i la seva llibreria, en ple Barri Llatí (carrer
Monsieur-le-Prince) serà un
dels centres d'estudi de la història social als anys 30,
molt freqüentat per
Pissarro, Sorel i molts d'altres artistes, periodistes i escriptors.
Enlluernat
per la Revolució russa, s'adhereix al Partit comunista,
però aviat ho abandona.
En 1932, víctima d'una crisi depressiva, ven la llibreria i,
seguint els
consells del doctor Pierrot, es retira en una modesta casa a Palaiseau
on,
envoltat de llibres, es consagra a l'estudi de la història
social. Entre les
seves obres podem destacarLa
Confédération Générale du
Travail, Conférences
anarchistes (1896), Les conditions du travail chez
les ouvriers en
instruments de précision de Paris (1899), Aux
travailleurs. La grève!
(1900), L'action syndicale et les anarchistes
(1901), Les deux
méthodes du syndicalisme (1903), La
Confédération Générale du
Travail
(1907), Les Bourses du Travail et la CGT (1911), Le
mouvement
syndicaliste (1912).La
seva esposa,
Léona, nascuda el 25 de maig de 1875, li va sobreviure
gairebé vint anys i va
passar els seus darrers anys al geriàtric Galignani; va ser
enterrada al
cementiri de Puteaux el 21 de novembre de 1966. Delasalle va mantenir
una
extensa correspondència amb Georges Sorel i Daniel
Halévy. En 1985 el gran
historiador de l'anarquisme Jean Maitron li va escriure una biografia: Paul
Delesalle, un anarchiste de la Belle Époque, queés una ampliació de la
seva tesi doctoral publicada en 1952.
***
-
Felipe Alaiz de
Pablo: El 8 d'abril de 1959 mor a París
(França), gairebé en la misèria, el
periodista, escriptor i militant anarquista Felipe Alaiz de Pablo.
Havia nascut
el 23 de maig de 1887 a Bellver de Cinca (Osca, Aragó,
Espanya). Fill
d'un capità d'infanteria que havia lluitat a la guerra de
Cuba, va estudiar a
Lleida i a Osca. Entre 1915 i 1920 va constituir a l'Alt
Aragó amb Bel, Acín,
Samblancat i Maurín un grup d'oposició a les
forces reaccionàries. El seu
interès per la literatura el va portar a fer de professor a
Lleida i com a
peridista va publicar amb Ramón Acín diverses
revistes aragonesistes a Osca i a
Saragossa --Aragón, que
va dirigir en
1914, Caridad, Floreal,Revista Aragonesa--
i va ser redactor en 1914 del Diario de
Huesca. Instal·lat a Madrid, va viure la seva
bohèmia i va ser amic de Pío
Baroja, a qui va acompanyar, juntament amb el pintor Miquel Viladrich
Vila, en
el seu viatge electoral per Aragó «per fer-li
fracassar»; també va intentar ser
funcionari de l'ajuntament madrileny. En 1917 era redactor del
periòdic El Sol,
d'Ortega y Gasset, però va
canviar la seva prometedora carrera periodística pel
moviment anarquista. El
desembre de 1919 va participar en el Congrés de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) del Teatre de la Comèdia de Madrid. Entre 1920
i 1950 va assolir
una notable rellevància com a periodista de la premsa
anarquista: fundador d'Impulso
(1919), director de Los Galeotes
(1920-1921), Superación
(1937), Hoy (1937-1938), La Revista
Nueva, Fructidor, CNT, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad,Solidaridad Obrera, etc. A
començaments
de 1921 va formar part del Comitè Regional de Catalunya de
la CNT per Tarragona
i l'any següent va assistir a la Conferència de
Saragossa. Va posar en marxa i
dirigir Solidaridad Obrera de
Sevilla
en 1922, que va abandonar per les maniobres del grup procomunista, i va
fer
conferències a Sevilla i a Còrdova. El 24 d'agost
de 1930 va fer un míting a
Barcelona. El setembre de 1931 va ser l'únic redactor de Solidaridad Obrera que no va dimitir i
l'octubre d'aquell any va
ser-ne elegit director, càrrec que va ser ratificat el
juliol de 1932. Va ser
detingut arran de la revolució de l'Alt Llobregat de gener
de 1932. Transhumant
pel que fa a la geografia --va viure a Madrid, a Barcelona, a
Tarragona, a
Saragossa, etc.--, també ho va ser en el terreny
ideològic --en 1942 va
suggerir la creació del Partit Llibertari; en 1944,època en la qual va
assistir als plens de Tolosa i de Tourniac, va signar la
ponència
col·laboracionista i era partidari de presentar-se a les
eleccions municipals,
però mesos després s'agrupava en les files
ortodoxes-- encara que gairebé
sempre va estar arrenglerat amb els defensors del purisme, malgrat que
en ocasions
el perjudiqués personalment --va rebutjar la
direcció del CNT
francès per mantenir una línia de la qual
discrepava-- i fins i
tot el portés a la presó --va ser empresonat
quatre anys per la República per
delictes d'opinió, adscrit a la línia de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
contra el trentisme.
Després del
triomf franquista es va exiliar a França: entre 1939 i 1943
a Montpeller,
Charlas, Perpinyà al costat de Paul Reclus, i més
tard dirigirà CNT fins
al 1948 a París, on gairebé va
morir en la misèria. Va publicar milers d'articles --d'un
estil irònic, crític
i erudit--, fent servir diversos pseudònims (Rodela,Clavileño, Calatraveño,
etc.) en infinitat de
publicacions llibertàries, com ara Ação
Directa, Acracia, ¡¡Campo!!, Cenit, CNT,CNT del Norte, Cultura
y Acción, El
Día
Gráfico, Esfuerzo,Ética, FAI,El Ideal de Aragón, La Ilustración Ibérica,Inquietudes, Juventud
Libre, Lucha Obrera,El Luchador, La
Noche, Proa, Redención, La
Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra
Libre, Tierra y Libertad,Umbral, Voluntad,
etc. Va traduir Sinclair, Nettlau, Puig i Ferrater, Dos
Passos, Berneri, Wells, etc. És autor d'El
trabajo será un derecho (1922), El Cardenal
Soldevila (1923), Oro
molido
(1923), Elisabeth (1923), Quinet (1924), Amor
mío, ven temprano (1926), El
grumete (1927), El voluntario
superviviente (1931), Sociología
del
lobo (1931), Un club de mujeres
fatales (1931), María
se me fuga de
la novela (1932), Los aparecidos
(1933), La expropiación invisible
(1933), Cómo se hace un diario
(1933), Reforma agraria y
expropiación
social (1935), El problema de la
tierra (1935), Por una
economía
solidaria entre el campo y la ciudad (1937), Durruti:
biografía del héroe de la revolución
de julio (1937), Vida y
muerte de Ramón Acín (1937), La
Universidad Popular (1938), Arte de
escribir sin arte (1945), Hacia una
Federación de Autonomías Ibéricas
(1945-1948), Indalecio Prieto, padrino de
Negrín y campeón anticomunista (1947),La zarpa de Stalin sobre Europa
(1948), Tipos espanyoles
(1962-1965,
pòstuma), La nueva
maldición del
practicismo (1976, pòstuma), Azaña:
combatiente en la paz, pacifista en la guerra, La
jueza, etc. Va deixar nombroses obres inacabades i
inèdites, com
ara Biografía de Reclus,Siglo y medio de España pendular,Historia de la literatura castellana,
etc.
Susanna Tavera
García: «Alaiz de Pablo, Felipe», en Diccionari
biogràfic del moviment obrer
als Països Catalans. Edicions Universitat de
Barcelona i Publicacions de
l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, pp. 48-49
---
Continua...
---