Anarcoefemèrides del 25 d'agost

Esdeveniments

Capçalera de L'Anarchia

- Surt L'Anarchia: El 25 d'agost de 1877 surt a Nàpols (Campània, Itàlia) el primer número del setmanari L'Anarchia. Bolletino del movimento sociale. Va ser dirigit pel propagandista anarquista Emilio Covelli. Publicà textos de Carlo Cafiero, Andrea Costa, Giovanni Domanico i R. Galli, entre d'altres, tot seguint el programa insurgent de l'anomenada «Banda del Matese». Per mor de les freqüents persecucions policíaques, només publicà set números, l'últim l'octubre de 1877. Traslladat a Florència (Toscana, Itàlia), en sortiren, dirigits per Giovacchino Niccheri, tres números més, l'últim el 18 de novembre de 1877. En aquest últim número, el 10, es publicà per primera vegada l'Inno dell'Internazionale, del doctor Stanislao Alberici Giannini.

***

Comitè de fàbrica anarcosindicalista rus

- Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes: Entre el 25 d'agost i l'1 de setembre de 1918 va tenir lloc a Moscou (Rússia) la Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes amb la finalitat de definir un programa comú d'organització i d'acció per lluitar contra els enemics de la revolució i de la classe obrera, en aquell moment sota la triple amenaça dels governs estrangers, de la reacció interior (Exèrcit Blanc) i de la dictadura bolxevic. Es van pronunciar per la supressió del capitalisme d'Estat i de tot poder, i reivindicaren un sistema basat en els principis del comunisme llibertari. El seu objectiu era fer una unió dels soviets lliures sobre la base del federalisme. Segons les seves conclusions, els soviets d'aleshores havien de desembarassar-se imperativament dels«comissaris del poble» i del centralisme que ofega tota llibertat.

***

Ángel Pestaña al llit de l'Hospital de Manresa, acompanyat de sa companya Maria i sa filla Azucena (agost de 1922)

- Atemptat contraÁngel Pestaña: El 25 d'agost de 1922cau greument ferit a Manresa (Bages, Catalunya), en un atemptat de pistolers del Sindicat Lliure, el militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Ángel Pestaña Núñez. A instàncies de la Federació Local de Sindicats de Manresa Pestaña s'havia desplaçat a la ciutat per fer una conferència al Teatre Nou sobre el tema de la Unió Soviètica i el problema social. Sobre les 7 de la tarda, després de sortir amb uns companys de la fonda on s'hostatjava en direcció cap el teatre i creuar el torrent de Sant Ignasi, a prop del carrer de Cantarell, lloc poc freqüentat, un grup de tres pistolers disparen a boca de canó sis trets sobre Pestaña fugint immediatament. Els qui acompanyaven Pestaña van sortir sans i estalvis i fugiren. La primera persona que va sortir en auxili del sindicalista va ser una al·lota que treballava en un prostíbul proper, a la que ajudaren uns soldats del batalló de Reus; entre tots van portar ràpidament Pestaña a l'hospital de Manresa. Pestaña va rebre quatre trets: al cap, a la gola, al pit i al braç; i el pronòstic va ser gravíssim. L'operació, però, va anar bé i va restar fora de perill, almenys clínicament parlant, ja que els assassins van restar a la ciutat amb la intenció de rematar-lo. Els metges van demanar protecció a les autoritats davant l'actitud dels pistolers, que assetjaven l'hospital decidits a acabar amb la vida de Pestaña, i va ser enviada la Guàrdia Civil. Tots els periòdics van donar la notícia i va sorgir unaàmplia resposta solidària en contra de l'atemptat (partits polítics, ateneus, sindicats, intel·lectuals...) i dels mètodes repressius emprats pels generals Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui y Bayones, responsables dels pistolers del Sindicat Lliure. Els terroristes van ser perfectament identificats, pertanyien a la banda d'Honorio Ingles i els seus homes eren Isidre Miquel Viñals –que va ser qui va disparar–, Joan Pladevila (Joan de la Manta) i Vilajoana (el Trompi); i van ser detinguts, però alliberats tot d'una i mai no van ser processats. Ángel Pestaña es va restablir feliçment de les seves ferides.

Atemptat contra Ángel Pestaña (25 d'agost de 1922)

***

Capçalera d'España Libre

- Surt España Libre: El 25 d'agost de 1945 surt a París (França) el primer número del periòdic en castellà España Libre. Órgano del Comité de Relacions de la Confederación Regional del Centro en Francia (CNT-AIT). Editat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), el seu director va ser Félix Lorenzo Páramo i l'administrador Miguel Hernández. Poc després es convertí en portaveu del Subcomitè Nacional de la CNT a França fins a la seva desaparició en 1961. A partir de 1947 s'edità a Tolosa de Llenguadoc com a setmanari. Defensà fermament les postures del Comitè Nacional clandestí de la CNT, fins i tot les activitats més discutides (participació en el Govern Giral, diàlegs amb els monàrquics, etc.). A més de Félix Lorenzo Páramo, va ser dirigit per Emilio Vivas i Ramón Liarte. Entre els seus nombrosos col·laboradors tenim Rafael Abad, Joan Adell, Asensio Alias, Ramón Álvarez, Asdrúbal Alvora, Felipe Ayete, Eduardo Badía Vilató, Acracio Bartolomé, Daniel Berbegal, Joan Bernat, José Berruezo, C. Boldú, Jacint Borràs, Buenacasa, Félix Calatayud, Carsí, Marín Civera, Francisco Crespo, J. J. Domènech, Liberto Esclavina, José Espuga, José Ferri, José Gallego Crespo, Salvador García, García Durán, García Pradas, González Malo, A. Guerra, G. Guerra, J. Guiraud, Basilio Hernáez, Juan de Iberia, Lola Iturbe, Juanel, Ramón Liarte, Carlos Llorca, Aurelio Llorente, Moisés Martín, Horacio Mtz Prieto, Bernardo Merino, Fidel Miró, Pablo Montegaza, Luis Montoliu, Carlos Monreal, Olegario Pachón, Francisco Pauner, Aurelio Pego, Josep Peiró, Avelio Roces, Salvador Rodrigo,Ángel Rojo, Rüdiger, Ricard Sanz, Miguel Rueda, Mateo Santos, Víctor Sanz, Germinal Sentís, Emiliano Serna, Arturo Soria, Antonio Serrano, Trabal, Gonzalo Vidal, Emilio Vivas, Juan Zafón, etc. Publicà textos inèdits de Peiró i el número 5, del 18 de novembre de 1945, publicà el famós manifest «Con España o contra España», signat el 27 d'octubre d'aquell any per secretaris de les Regionals cenetistes contra el Comitè Nacional de Frederica Montseny i Germinal Esgleas i que significà la ruptura definitiva del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En sortiren uns 550 números fins al 1961 i la seva desaparició va ser motivada per pressions franquistes, encara que arran de la unificació confederal de 1960 caigué en crisi.

Naixements

Foto policíaca de Pierre Gaillard (15 de març de 1894)

- Pierre Gaillard: El 25 d'agost de 1846 neix a Fontanjas (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Pierre Auguste Gaillard. Sos pares es deien Louis Gaillard, propietari i comerciant, i Margueritte Eugénie Dumathieu. El 24 de setembre de 1872 es casà al XVIII Districte de París (França) amb la cosidora Marie-Léontine Laurent. En aquesta època treballava de droguer i vivia al número 29 del carrer Myrha de París. El 4 de setembre de 1893 assistí a una reunió anarquista, al domicili d'Émile Méreaux, al número 14 del carrer Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França). Va recomanar els companys d'assistir, armats amb bastons, a les reunions que organitzés el Partit Obrer durant la campanya electoral i es mostrà satisfet dels resultats obtinguts per la campanya abstencionista. El 18 de desembre de 1893 comentà al domicili de Méreaux la detenció de l'anarquista Jacques Merigeau. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat recopilador d'anarquistes i aleshores vivia al número 12 del carrer Pont Vert de Bagnolet. El 13 de març de 1894 un informe del control general de la Prefectura de Policia assenyalava que, malgrat la seva notorietat com a anarquista declarat, cap escorcoll s'havia portat a terme al seu domicili. En aquestaèpoca feia de contramestre en una fàbrica. El 15 de maig de 1894 va ser detingut, moment en el qual va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però va ser alliberat dos dies després. Pierre Gaillard va morir el 3 de maig de 1908 al seu domicili, número 75 de la Grande Avenue, a Neuilly-Plaisance (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Louis Thériez (16 de març de 1894)

- Louis Thériez: El 25 d'agost de 1858 neix a l'antic VIII Districte (actual XI Districte) de París (França) l'anarquista Louis Thériez –a vegades citat erròniament Terriez–, conegut com Perriez. Sos pares es deien Théodore Thériez i Caroline Barbier. Es guanyava la vida com a ebenista i vivia al número 24 del carrer Charenton del XII Districte de París. En 1888 va fer conferències a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) amb Perrin. L'abril de 1893 tenia el seu magnífic taller-botiga d'ebenisteria al número 10 del carrer Gracieuse del V Districte de París i treballava, entre d'altres, per a l'administració de l'Assistència Pública. En aquesta època figurava en els registres de recapitulació d'anarquistes i estava casat amb Marie Louise Nestorine Delplanque, obrera en una fàbrica de cartró, amb qui tenia dos infants i de qui enviudà. En 1894 vivia al número 6 del carrer Clef del V Districte de París. El 16 de març de 1894 va ser detingut amb altres 11 anarquistes i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el seu dossier va ser enviat el 2 d'abril de 1894 al jutge d'instrucció. El 30 de maig de 1894 va ser detingut al seu domicili amb 11 anarquistes més. Louis Thériez va morir el 10 de març de 1942 al seu domicili, al número 70 del carrer de la Villette, de l'XI Districte de París (França).

***

Gravat de William Barbotin realitzat per Henri Othon Brauer d'un autoretrat gravat per Barbotin mateix

- William Barbotin: El 25 d'agost de 1861 neix a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França) el pintor, escultor, gravador i propagandista anarquista Joseph Barbotin, més conegut com William Barbotin. Nét i fill de mariners pescadors de l'Illa de Ré, era el fill primogènit de Joseph Barbotin i de Marie Céleste Bernard. Quan era un infant, el pintor William Bouguereau descobrí els seus precoços talents com a dibuixant i esdevingué el seu mentor artístic. Admès al Concurs de l'Escola Normal de Mestres, el novembre de 1880 va ser nomenat professor suplent a París (França), on freqüentà el taller de William Bouguereu, l'Acadèmia Julian i l'Escola de Belles Arts, especialitzant-se en el gravat amb burí. En aquests anys fou alumne de Tony Robert-Fleury i de Gustave Bertinot. En 1884 obtingué el Premi de Roma en escultura i entre 1885 i 1886 va romandre becat a l'«Acadèmia de França a Roma» de la vil·la Médicis de Roma (Itàlia). A finals de 1886 coneguéÉlisée Reclus a Clarens (Vaud, Suïssa) de qui esdevingué un gran amic i l'introduí en els cercles anarquistes. A Suïssa també es reuní amb el communard anarquista d'Ars-en-Ré Jules Perrier. A partir d'aquí començà a col·laborar en la premsa llibertària, com ara La Révolte i Les Temps Nouveaux, dirigit per Jean Grave, qui li va encomanar nombrosos gravats. En aquestaèpoca realitzà els retrats de destacats anarquistes i intel·lectuals de l'època (Mikhail Bakunin, Carlo Cafiero, Auguste Comte, Maurice Jeannel, Piotr Kropotkin, Pierre Leroux, Yann Nibor, Amiral Ponty, Pierre-Joseph Proudhon,Élisée Reclus, etc.). També col·laborà amb Élisée Reclus en la seva Géographie Universelle. L'octubre de 1890 comprà la vil·la des Tilleuls a Ars-en-Ré, on acollí els seus amics anarquistes. Entre 1893 i 1901 fou el secretari general de la Societat dels Artistes Gravadors i arreplegà nombroses distincions (Premi Alhumber, Premi Trémart, Medalles de diversos Salons, etc.). En aquests anys realitzà molts de gravats per a La Revue des Beaux-Arts i il·lustrà llibres de destacats autors (Victor Hugo, Eugène Müntz, etc.). En 1894 realitzà una medalla amb l'efígie d'Élisée Reclus. En 1899 fou un dels quatre artistes que gravaren en aiguafort els retrats de l'edició de luxe limitada a 500 exemplars del llibre d'Angelo Mariani Figures Contemporaines tirées de l'Album Mariani; ell mateix va figurar en el volum VIII (1903) de la prestigiosa col·lecció de 14 volums apareguts entre 1894 i 1925. Aquest mateix any rebé la Medalla de Primera Classe. En 1900 participà en l'Exposició Universal de París. El 15 de maig de 1901 es casà all XIV Districte de París amb Sophie Camille Guériteau (Georgette Gonini), filla adoptiva d'Ermance Gonini (Ermance Trigant-Beaumont), la companya d'Élisée Reclus, amb qui vivia des de 1889; amb aquest matrimoni legitimaren dues filles: Carmen, nascuda en 1890, i Denise Louise, nascuda en 1893; posteriorment tingueren un altre fill, William –la parella es divorcià el 10 de juliol de 1909. El 5 d'abril de 1903 va ser nomenat Cavaller de la Legió d'Honor; l'acceptació d'aquest premi li va portar les crítiques dels companys anarquistes. En 1904 va ser nomenat inspector d'Ensenyament de Dibuix per a les Escoles Primàries Públiques de Nins del districte d'Sceaux del departament del Sena de París. Un edifici que havia restaurat Jules Perrier a la plaça de la Chapelle d'Ars-en-Ré, i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler, Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard, Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament d'Ars-en-Ré i transformat en museu després de la mort de Perrier. En 1905 William Barbotin va ser nomenat director del Museu Municipal d'Ars-en-Ré, proper al Phare des Baleines, que esdevingué Museu «Jules Perrier», creat per dotar d'«educació artística al poble i a la joventut en particular» –en 1952 aquest museu va ser clausurat a causa de la desatenció municipal. En 1906 fou triat per realitzar el retrat del nou president Armand Fallières i va ser nomenat inspector de l'Educació Nacional. Després de la Gran Guerra la fotografia desplaçà el gravat i la seva obra va caure en l'oblit. William Barbotin va morir el 12 de novembre de 1931 al seu domicili del número 9 del bulevard de Saint-Marcel de París (França) i fou enterrat al cementiri de Gentilly (Illa de França, França). En 2013 Didier Jung publicà l'estudi històric Les Anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.

William Barbotin (1861-1931)

Jules Perrier (1837-1904)

***

Foto policíaca de Michel Bellemans (3 de setembre de 1894)

- Michel Bellemans: El 25 d'agost de 1870 neix a Gand (Flandes Oriental, Flandes) l'anarquista Michel Bellemans. Obrer de sastreria, el 13 de setembre de 1893 s'instal·là a París (França), al número 11 del carrer de la Barre, amb sastre belga Nicolas Deliègre, i treballà al taller de Van Trapen al número 47 del carrer Labat. En 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes perillosos establerta per la Prefectura de Policia parisenca. El 7 de març de 1894 va ser detingut amb altres 16 persones, tres d'elles dones, en una agafada al cabaret regentat per l'anarquista Francis Louis Duprat, al número 11 del carrer Ramey de Montmartre. Interrogat l'endemà, el 9 de març va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però finalment l'11 de març de 1894 va ser alliberat. El 9 de juliol de 1894, en un nou escorcoll del cabaret de Francis Louis Duprat a resultes d'investigació per «associació criminal», va ser novament trobat a l'indret, on malgrat els riscos, continuava assistint a les reunions i festes familiars que els anarquistes hi organitzaven; tancat el 13 de juliol a Mazas, va ser alliberat el 29 de juliol de 1894. El 6 de juny de 1895 el jutge d'instrucció ordenà el sobreseïment del seu cas. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- Charles Gogumus: El 25 d'agost de 1873 neix a Dijon (Borgonya, França) el militant sindicalista revolucionari, anarquista i antimilitarista Charles Louis Jean Baptiste Gogumus. Era el fill primogènit dels rendistes Joseph Gogumus, aleshores carter, i de LoiseÉlisabeth Strohl. D'antuvi va fer feina d'empleat en un magatzem de novetats a Dijon, on va crear un sindicat. En 1906 es va instal·lar a París com a venedor de llanes. Dos anys després va fundar el Sindicat dels Empleats de la Regió Parisenca i en 1909, com a secretari d'aquest sindicat, va actuar nombroses vegades als grans magatzems. Va ser membre del comitè de la Confederació General del Treball (CGT), però també de la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FACR) i sempre va preconitzar en les reunions de vaguistes l'ús de l'acció directa, el boicot i el sabotatge. En 1911 la policia el té fitxat com a cap dels sabotatges, en grups de 10 militants, als grans magatzems parisencs (capgirar els aparadors, trencar vidres, bombes d'àcid sulfúric, ous farcits de tinta...). Aquest mateix any esdevé administrador del periòdic La Bataille Syndicaliste, que serà l'origen de la creació, el juny de 1913, del Comitè de Defensa dels Soldats, del qual serà tresorer. Divorciat de Jeanne Pierrette Brintet, el 18 d'agost de 1914 es casà al XX Districte de París amb Julie Lagnier. En aquestaèpoca treballava de representant. Charles Gogumus va morir de tuberculosi el 24 de juny de 1915 al seu domicili, al número 12 bis de l'avinguda Hoche, de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) –en la defunció van estar presents Françoies Marie, administrador de La Bataille Syndicaliste i el des de feia poc diputat Pierre Laval–; va ser incinerat quatre dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les seves cendres van ser portades al cementiri de Les Lilas (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció d'Augustin Gillet apareguda en el diari parisenc La Presse del 25 de maig de 1912

- Augustin Gillet: El 25 d'agost –altres fonts citen erròniament altres dates– de 1874 neix a La Chansiauve (Gartempe, Llemosí, Occitània) el paleta anarcoindividualista Augustin Gilet, més conegut com Augustin Gillet. Sos pares es deien Sylvain Gilet, conreador, i Léonarde Geai. El 22 d'agost de 1906, mentre treballava al sostre del Palau de l'Élysée per a l'empresari Blanche, va caure al patí des d'una alçada de tres metres, patint greus ferides que van ser guarides a l'Hospital Beaujon de París (França). Instal·lat a Montrouge (Illa de França, França), al número 75 del carrer Orléans, a partir del gener de 1911, en substitució d'Alzir Hella, fou gerent del setmanari individualista L'Anarchie, editat per Albert Libertad a París. El 12 de maig de 1912 la seu de L'Anarchie va ser escorcollada i dies després, el 23 de maig, va ser detingut con a gerent d'aquest periòdic acusat d'«incitació a l'assassinat» per la publicació l'abril d'aquell any de l'article apologètic de la «Banda Bonnot» titulat «Des hommes», escrit per Maurice Vandamme (Mauricius) sota el pseudònim de Lionel. Posat en llibertat provisional amb càrrecs, el 5 de juliol de 1912 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat a un any de presó per «delicte de premsa»–Vandammee va ser condemnat en rebel·lia, ja que s'havia fugat, a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa. Gillet marxà a l'estranger i fou substituït enL'Anarchie per Labregère. En 1914 va ser mobilitzat en el II Regiment de Cuirassers, al qual l'abril de 1916 encara pertanyia. En 1923 figurava en el llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Albert Thierry

- Albert Thierry: El 25 d'agost de 1881 neix a Montargis (Centre, França) l'escriptor, professor, moralista, anarquista i sindicalista Maurice Alphonse Marie Albert Louis Thierry. Sos pares es deien André Célestin Thierry, obrer paleta establert a París (França), i Augustine Eugénie Lioret. Estudià a l'Escola Primària Municipal de Clichy i després a Asnières (Illa de França, França). Realitzà uns brillants estudis secundaris al Col·legi Chaptal, al VIII Districte de París, i després d'acabar magisteri a l'Escola Normal Superior de Saint-Cloud (Illa de França, França), amb 19 anys, sortí amb la titulació de professor. En aquests anys d'adolescència es declarà anarquista, fortament influenciat pels clàssics (Pierre-Joseph Proudhon, Piotr Kropotkin, Lev Tolstoi, Domela Nieuwenhuis, etc.). Dreyfusard, entre 1898 i 1899 va pertànyer al Grup d'Estudis Socials i Pedagògics (GESP) de Puteaux (Illa de França, França), conegut com «El Grup de Puteaux», que es reunia a casa del pare del seu condeixeble Pierre Lamouroux. La seva amistat amb Pierre Monatte el portà al sindicalisme revolucionari, però sempre va ser reticent a certs aspectes del seu pensament i de la seva tàctica, reprovant especialment l'antipatriotisme, el neomaltusianisme, el dogmatisme i el sabotatge. D'antuvi antimilitarista, entre 1902 i 1903 va fer el servei militar al camp militar de Châlons-sur-Marne (Xampanya-Ardenes, França), negant-se a formar part d'un escamot d'oficials. Entre 1903 i 1905 estudià amb una beca a Alemanya i aÀustria-Hongria (Weimar, Jena, Munic, Viena, Salzburg, Budapest, etc.), on amplià els seus coneixements de la llengua alemanya. Entre 1905 i 1911 fou professor de l'Escola Primària Superior de Melun (Illa de França, França) i entre 1911 i 1914 de l'Escola Normal de Professors de Versalles, als locals de Montreuil (Illa de França, França). En aquests anys conegué Pierre Hamp, André Gide, Paul Soulas, Alain i altres intel·lectuals. Col·laborà en diverses publicacions periòdiques, com ara Les Cahiers de la Quinzaine, L'École Rénovée, La Grande Revue, La Jeunesse Enseignante, Les Pages Libres,Les Temps Nouveaux, L'Union pour la Vérité, La Vie Ouvrière, entre d'altres. En 1909 publicà L'homme en proie aux enfants. El 2 d'agost de 1914, quan la Gran Guerra, va ser mobilitzat. Amic de Charles Péguy, es va veure seduït per la«Unió Sagrada» i es declarà intensament patriota, presentant-se voluntari per anar al front i el setembre de 1914 hi va ser enviat com a simple soldat enquadrat en el 2n Batalló de la 5a Companyia del 28 Regiment d'Infanteria. Durant la retirada del Marne va ser ferit i capturat sis dies pels alemanys; després va ser alliberat per les tropes franceses, restà dos mesos a l'hospital de Cholet (País del Loira, França) i tres mesos aÉvreux (Alta Normandia, França). De bell nou incorporat al front, Albert Thierry va morir el 26 de maig de 1915 a Aix-Noulette (Nord-Pas-de-Calais, França), a la«Tranchée des Saules» (Trinxera dels Salzes), durant l'ofensiva d'Artois, a resultes de l'explosió d'un obús que rebé al cap. Les seves restes reposen en un dels ossaris de la Necròpoli Nacional de Notre-Dame-de-Lorette (Ablain-Saint-Nazaire, Nord-Pas-de-Calais, França). Va ser condecorat amb l'Ordre Nacional de la Legió d'Honor. Pòstumament, entre desembre de 1917 i agost de 1918, es van publicar en el periòdic La Grande Revue, els seus «Carnets de guerre». També pòstumament es publicaren reculls d'articles i assaigs seus, com ara Testament d'un combattant. Des conditions de la paix. Essai de morale révolutionnaire (1916),Les conditions de la paix. Méditations d'un combattant (1918), Sourire blessé (1922), Réflexions sur l'éducation. Novelles de Vosves (1923), Le révélateur de la douleur. Tragédie (1929), L'homme en proie aux enfants (1947 i 2010) i Vous dites grandir (1963), on tractà temes com l'acció directa en pedagogia, l'educació sindicalista, la literatura proletària, etc. A França, dos escoles primàries i un col·legi porten el seu nom.

***

Foto antropomètrica de Giuseppe De Luisi

- Giuseppe De Luisi: El 25 d'agost de 1887 neix a San Martino Buon Albergo (Vèneto, Itàlia) l'anarquista expropiador Giuseppe De Luisi, conegut com Gigi. Sos pares es deien Stefano De Luisi i Palma Poggiani. De jove s'acostà al pensament llibertari i es guanyà la vida treballant de ferroviari. A principis de segle, formà part, amb altres companys (Giovanni Domaschi, Domenico Maitlasso, Ubaldo Tacconi, etc.), del Grup Llibertari de Verona (Vèneto, Itàlia). A partir de 1915 va ser vigilat per la policia per les seves activitats contra la Gran Guerra. En aquests anys formà part de la Cambra del Treball i mantingué correspondència amb el periòdic Guerra di Classe. Per la seva militància el juny de 1915 va ser traslladat al dipòsit de locomotores de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i el juny de 1916 de bell nou a Verona. Després de la guerra va ser acomiadat dels ferrocarrils per motius polítics i s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en el moviment llibertari. En 1920, arran d'un escorcoll realitzat al seu domicili, realitzat com a conseqüència d'uns tiroteigs que van tenir lloc entre anarquistes i forces de l'ordre duran la manifestació del Primer de Maig, que provocaren tres morts i nombrosos ferits entre els manifestants, va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a un any i sis mesos de presó per «tinença d'armes». Després de nou mesos de tancament, aconseguí fugir de la Presó Nova de Torí i passà a la clandestinitat, dedicant-se a l'expropiació. Va fer diversos robatoris al Piemont i a Ligúria, alguns juntament amb l'anarquista il·legalista Sante Pollastro, i fent servir, a vegades, un automòbil, cosa poc freqüent a l'època. En 1921, amb Luigi De Ambrosi i Raffaele Milesi, atracà l'empleat que portava els salaris dels ferroviaris a prop de Serravalle Scrivia (Piemont, Itàlia), portant-se 135.000 lires. Aquell mateix any, en una topada amb uns policies al Caffè Reale de l'avinguda Regina Margherita de Torí, quan es trobava amb sa companya Caterina Piolatto i Raffaele Milesi, en ferí greument un, però Milesi resultà mort. En 1922 va ser detingut, amb altres companys (Micele Carabba, Desiderio Dello Sbarba, Giuseppe Ferrero i Giovanni Truffo), en un parany policíac quan anava amb cotxe per la carretera de Grugliasco a Moncalieri (Piemont, Itàlia); als cinc anarquistes se'ls va confiscar 15 bombes, cinc revòlvers, quatre carregadors i 100 cartutxos, i la policia sospità que el grup anarquista planejava atemptar contra la vida del rei Víctor Manuel III d'Itàlia que havia de passar per aquella carretera aquell mateix dia. Jutjat en diversos judicis, va ser condemnat a penes de mes de cinquanta anys de presó, que purgà a diverses presons, entre elles les toscanes de la fortalesa de Volterra i el Manicomi Criminal de Montelupo Fiorentino, i l'illa de Pianosa. Durant l'època feixista rebé, malgrat les dificultats, el suport dels companys i mantingué correspondència amb destacats anarquistes (Nicola Di Domenico, Ugo Fedeli, etc.) i grups llibertaris d'arreu del món (L'Adunata dei Refrattari, etc.). L'abril de 1945, quan es trobava reclòs a la presó de Saluzzo (Piemont, Itàlia), va ser alliberat, juntament amb els anarquistes Ersilio Belloni i Attilio Parodi, per un escamot de partisans i s'integrà en el grup, lluitant contra el nazifeixisme fins el final de la guerra. Durant la postguerra treballà de mecànic i reprengué els contactes amb el moviment anarquista. Com a membre de la Federació Comunista Llibertària Vèneta (FCLV) assistí al Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 a Carrara (Toscana, Itàlia). El 22 de gener de 1950 va ser detingut a prop de l'ambaixada espanyola a Roma amb una maleta que contenia explosius; la presència d'uns infants jugant als jardins de davant la seu diplomàtica li van impedir materialitzar l'acte de protesta contra el franquisme. Jutjat per aquest fet, va ser condemnat a sis anys de presó, pena que va ser rebaixada en l'apel·lació a quatre anys i 10 mesos. En 1954 va ser posat en llibertat vigilada. En 1955 col·laborà en L'Adunata dei Refrattari. En total va passar més de 25 anys a les presons italianes. Giuseppe De Luisi va morir el 28 de desembre de 1961 a Torí (Piemont, Itàlia).

Giuseppe De Luisi (1887-1961)

Caterina Piolatto (1900-?)

***

Crida de Louis Hugonnet apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de maig de 1923

- Louis Hugonnet: El 25 d'agost de 1895 neix a Montereau-Fault-Yonne (Illa de França, França) l'anarquista Louis Édouard Hugonnet. Sos pares es deien Jean Hugonnet, obrer en una fàbrica de faiança, i Augustine Louise Masson. Es guanyava la vida de paleta. Cridat a files en 1915, durant la Gran Guerra, va desertar i per aquest fet va ser condemnat a tres anys de treballs forçats. Després d'un temps a la presó de Bugia (Bugia, Algèria), va ser enviat al camp de Clairfontaine (El Aouinet, Tebessa, Algèria) per a treballar a la línia fèrria Clairfontaine-Ouenza. De bell nou a la metròpoli, s'establí a la seva població natal i visqué al carrer Varennes. Durant la primavera de 1923 intentà crear un grup anarquista departamental a Sena i Marne. El desembre de 1924, amb Joseph Buomore, testimonià les seves experiències als camps algerians durant la campanya del Comitè de Defensa Social (CDS) contra el «Biribi» (companyies disciplinàries i penitenciaries establertes a les colònies franceses d'Àfrica del Nord) des de les pàgines de diversos periòdics (Le Libertaire,La Vague, etc.). En aquestaèpoca vivia al número 34 del carrer Solitaires de París. El 10 de juliol de 1926 es casà a Luberçac (Llemosí, Occitània) amb Marguerite Bournazel, amb qui tingué una filla. Durant la nit del 10 a l'11 de maig de 1930 a resultes d'una baralla a Montereau-Fault-Yonne amb els algerians Mohamed Chaleb i Mohamed Saïdi, va ser detingut per amenaces, insults i agressió contra el policia Frétat, però va ser posat en llibertat amb càrrecs; jutjat el 21 de juliol de 1930, va ser condemnat a tres mesos de presó. En 1935 figurava en un llistat d'anarquistes de Montereau-Fault-Yonne. En aquesta època estava divorciat. Quan esclatà la Revolució espanyola, l'octubre de 1936 va anar voluntari a lluitar contra el feixisme. Sembla que Louis Hugonnet va morir en combat a Espanya.

***

Necrològica de Mariano Ponce Carmona apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de juliol de 1963

- Mariano Ponce Carmona: El 25 d'agost de 1899 neix a Múrcia (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Ponce Carmona. Sos pares es deien Joaquín Ponce i Antonia Carmona. Obrer vidrier del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) i militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la dictadura de Primo de Rivera hagué de refugiar-se en dues ocasions a França fugint de la repressió. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Albi, on treballà de mosaïcista i milità amb la seva companya Francisca Mañé en la Federació Local de la CNT. Mariano Ponce Carmona va morir el 18 de juny–algunes fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1963 al seu domicili d'Albi (Llenguadoc, Occitània).

***

Luis Montoliu Salado

- Luis Montoliu Salado: El 25 d'agost de 1901 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Luis Montoliu Salado –el segon llinatge a vegades citat com Ardany. Factor ferroviari de la Companyia del Nord, en els anys vint estigué destinat a Mieres (Astúries, Espanya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 22 de maig de 1926 es casà a Madrid (Espanya) amb Adela Fernández Francisco. En 1930 fou membre del Comitè Nacional del Sindicat de Ferroviaris de la CNT. El 27 d'agost de 1931 va fer un míting, amb altres companys (Natividad Adalia, Julián Martínez, José Martínez Pastor i Pedro Falomir Benito), al Saló Atocha de Madrid organitzat per la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. El 17 de gener de 1932 parlà, amb Pedro Rodríguez, en el míting d'inauguració de la Subsecció de l'FNIF de Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya).  El 25 de juny de 1933 presidí una conferència de l'anarquista Miguel González Inestal i del professor d'institut Alvaro Martín Alonso celebrada a «La Esperanza» d'Arévalo (Àvila, Castella, Espanya), organitzada per «El Ateneo Arevalense». Entre 1934 i 1935 fou membre del Comitè Nacional de la CNT i fou secretari d'Horacio Martínez Prieto. El març de 1936 assistí al I Congrés de l'FNIF celebrat a Madrid i on va ser nomenat, amb Mateo, membre de la Comissió de Relacions d'Aragó-Rioja-Navarra de l'FNIF. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a València (València, País Valencià), on va fer amistat amb Enric Marco Nadal, i durant la guerra civil formà part del Consell Nacional de Ferrocarrils. El 3 d'agost de 1936 va ser nomenat representant de la CNT, amb José González Sanz i Francisco Diezhandino, en el Comitè d'Explotació de Línies Ferroviàries i assessor tècnic del Ministeri d'Obres Públiques. El desembre de 1936 encapçalà la Conselleria de Transports i Comunicacions del Consell Regional de Defensa d'Aragó. El 19 de setembre de 1937 participà, amb Luis García i Tomás Francisco Cano Ruiz, en el míting de clausura del Ple Provincial de la CNT de Múrcia. El gener de 1938 representà els ferroviaris de la Regional de Llevant en el Ple Nacional Ampliat de la CNT que se celebrà a València. Dirigí una comissió que marxà cap el front de Extremadura, la qual elaborà un informe que es presentà en el Ple de Regionals de la CNT d'agost de 1938. En els últims mesos del conflicte bèl·lic, s'integrà en el Subcomitè Nacional de València, representant la Regional d'Aragó i el Consell Nacional de Defensa, i fou nomenat subsecretari de Comunicacions i Obres Públiques. El març de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes a Alacant (Alacantí, País Valencià) i enviat a Aranjuez (Madrid, Castella, Espanya); jutjat en consell de guerra, el 13 de novembre de 1940 va ser condemnat a mort. El 14 de maig de 1946 sortí de la presó en llibertat provisional gràcies a un decret de gràcia per als condemnats a mort no executats i s'establí a Madrid. A començament de 1947 acceptà, en nom de la CNT, el càrrec de ministre d'Informació (premsa i propaganda) en el Govern de la II República espanyola en l'exili encapçalat per Rodolfo Llopis Ferrándiz i amb seu a Mèxic. El 15 de març de 1947 passà clandestinament a França i fou membre d'una cooperativa de la construcció a la zona de París, amb altres companys (Vicente García Pérez, Juan Ronchera, Carlos Marcos Alarcón, Eusebio Azañedo Grande, etc.). Posteriorment s'embarcà cap a Mèxic, on defensà les tesis col·laboracionistes. Entre 1956 i 1957 visqué a Santiago de Xile (Xile), on formà part del Centre Republicà Espanyol (CRE), i entre 1957 i 1958 col·laborà en España Libre. Posteriorment emigrà a Veneçuela i en 1960, arran de la reunificació confederal, tornà a militar activament en el moviment llibertari. Luis Montoliu Salado va morir el 13 de febrer de 1962 a Caracas (Veneçuela) a causa d'una crisi cardíaca.

***

Necrològica de Luisa Lozano Rodrigo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 3 de juny de 1986

- Luisa Lozano Rodrigo: El 25 d'agost de 1904 neix a Berlanga de Duero (Sòria, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Luisa Lozano Rodrigo, també coneguda com Luisa Valdenebro, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Vicente Lozano i Petra Rodrigo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), compartí la vida amb Eugenio Valdenebro García, amb qui emigrà a Catalunya i s'establí a barriada de l'Horta de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En l'exili milità en la CNT i residí en diferents poblacions amb son company i sos fills (Bordeus, Drancy, Fumèl, Lengon, Sant Joan Lohitzune, etc.). En la seva última etapa milità en la Federació Local de la CNT de Drancy. Luisa Lozano Rodrigo va morir el 20 d'abril de 1986 a la Policlínica La Rosaraie d'Aubervilliers (Illa de França, França) i va ser enterrada al cementiri de La Courneuve (Illa de França, França).

Continua...

---

Joan Comorera tenia molts problemes amb la direcció central del PCE (per l'autoritarisme envers el PSUC), pels intents constants de supeditar el marxisme català a la política oportunista i espanyolista del PCE). (Miquel López Crespí)

Joan Comorera en no poder ser executat pels sicaris carrillistes, fou denunciat a la policia franquista. Jutjat en consell de guerra, morí dignament en el penal de Burgos dia 8 de juny de 1958 sense haver renunciat a les seves idees d'autodeterminació per a Catalunya, socialisme i llibertat. (Miquel López Crespí)

Santiago Carrillo i el PCE contra Joan Comorera, secretari general del PSUC

Al Principat, la guerrilla d'inspiració comunista rebé un fort cop a ran de tot l'execrable "afer" de Carrillo en contra d'un dels dirigents del PSUC que més s'havien destacat en la defensa de la independència del partit enfront el centralisme espanyolista, estalinista i promoscovita de la Pasionaria, Díaz i Carrillo. Es tracta del "cas" Joan Comorera.

Joan Comorera tenia molts problemes amb la direcció central del PCE (per l'autoritarisme envers el PSUC), pels intents constants de supeditar el marxisme català a la política oportunista i espanyolista del PCE).

Miquel Caminal Badia, en el pròleg al recull d'articles de Joan Comorera (Antologia) publicat a Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, núm. 16, Edicions de la Magrana, 1987), afirma: "Un preludi de la crisi (del PSUC amb el PCE) es va produir el 1946, quan Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo plantejaren a Comorera la necessitat de prendre algunes mesures organitzatives que, salvant la formalitat orgànica del PSUC, asseguressin una centralització de la direcció política de tot el moviment comunista espanyol. La manifestació pública de les intencions de la direcció del PCE la va fer la Pasionaria en afirmar, en el III Ple del PCE celebrat el març de 1947, que 'quan les exigències de la lluita ho determinessin' el PSUC formés un tot orgànic amb el PCE. La condemna del titisme i l'expulsió del partit comunista iugoslau del Kominform, el 1948, eren el millor exemple per acabar amb tots els 'titos' discrepants de l'ortodòxia stalinista. Si Stalin era el dirigent indiscutible del moviment comunista internacional, Dolores Ibárruri ho era del moviment comunista espanyol. No hi havia, doncs, una relació d'igualtat entre Comorera i la Pasionaria, entre el PSUC i el PCE".

En el llibre del general estalinista Líster Así destruyo Carrillo el PCE, podem llegir (pàg. 74), referent a l'eliminació física del gran dirigent obrer català Joan Comorera: "En relación con las medidas represivas y crímenes, me dijo Uribe, entre otras cosas: 'El examen y decisión sobre las eliminaciones físicas se hicieron siempre en el Secretariado, y el encargado de asegurar su ejecución era Carrillo, quien tenía los ejecutores en su aparato. Alguna vez la ejecución fallaba. Tomemos, por ejemplo, el caso Comorera. Tú conoces toda la parte política del problema. Pues bien, Carrillo y Antón propusieron al secretariado la liquidación física de Comorera. La propuesta fue aceptada y Carrillo, encargado de organizar la liquidación".

Per veure encara més els sistemes provocatius, estalinistes, policíacs, del carrillisme, basta constatar quin llenguatge empraven per a desqualificar els dissidents del tipus Joan Comorera. En un comentari escrit per Santiago Carrillo per a Ràdio Espanya Independent i publicat al Mundo Obrero de 15 de setembre de 1951, el conegut oportunista blasma dient:

"Obreros de Cataluña: Juan Comorera es un provocador, que durante nuestra guerra conspiró contra el Gobierno Negrín, de acuerdo con el cónsul francés que estaba en Barcelona, en la famosa crisis de la 'charca'. Juan Comorera es un provocador cuyas actuales actividades es entregar a los comunistas a la policía, tanto en Francia como en Cataluña. Y nosotros sostendremos esta acusación delante de la clase obrera y del pueblo catalán. Juan Comorera es un enemigo de la clase obrera y como tal hay que tratarle allá donde se le encuentre" (citat per Enrique Líster, Así destruyó Carrillo el PCE, p. 76).

La campanya de la direcció carrillista contra la fracció nacionalista i revolucionària dins del PSUC que representava Joan Comorera fou salvatge (del tipus de l'emprada contra els trotsquistes a l'URSS o contra el POUM i la CNT en temps de la guerra civil).

Ràdio Espanya Independent transmetia dia 15 de novembre de 1953 (vegeu Líster, op. cit., pàg. 78) "El PSUC de Cataluña es depurado de los elementos corrompidos y traidores que se habían infiltrado en nuestras filas como agentes de la burguesía. Comorera, que hoy está abiertamente al servicio de la policia franquista cumpliendo el repugnante papel de delator de los militantes comunistas del interior del país".

Mostres d'aquest conegut estil carrillista podrien repetir-se fins a l'infinit. Finalment, segons Enrique Líster, Joan Comorera en no poder ser executat pels sicaris carrillistes, fou denunciat a la policia franquista. Jutjat en consell de guerra, morí dignament en el penal de Burgos dia 8 de juny de 1958 sense haver renunciat a les seves idees d'autodeterminació per a Catalunya, socialisme i llibertat.

Aquestes eren brutors que antics combatents republicans com l'oncle o el meu pare no podien entendre malgrat haguessin viscut a fons els fets de maig del '37 a Barcelona. El "cas" Comorera ben cert que ajudà a desmoralitzar la guerrilla catalana que lluitava contra la dictadura (i potser aquesta era la intenció autèntica del carrillisme amb les seves campanyes de desprestigi i denuncies).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 26 d'agost

Esdeveniments

Anagrama de la FORA

- V Congrés Obrer Regional Argentí: El 26 d'agost de 1905 a Buenos Aires (Argentina), quinze dies després del malreeixit atemptat de l'anarquista Salvador Planas contra el president argentí Quintana i enmig d'un clima de repressions governamentals i policíaques contra la classe obrera (estat de setge, detencions, vagues, manifestacions...), es reuneix el V Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Hi van assistir cinc federacions locals (Rosario, Santa Fe, Córdoba, Chacabuco i San Fernando, totalitzant 53 societats), la Federació d'Obrers del Calçat (quatre societats) i 41 sindicats més. Després d'un emotiu homenatge a Salvador Planas, el congrés va acordar sobre la Llei de Residència, llei antiimmigratòria aprovada en 1902 que permetia al poder executiu «ordenar la sortida de tot estranger la conducta del qual comprometi la seguretat nacional o pertorbi l'ordre públic», que els mitjans per combatre-la havien de ser alhora interns i externs, desenvolupant la propaganda a l'Argentina i a la resta de països amb la finalitat de suscitar«la vaga general, el boicot als productes del país i tota acció revolucionària que les circumstàncies aconsellin». Es van produir, per altra banda, recomanacions per a la convocatòria d'un congrés continental sud-americà –vinculat al congrés internacional sota els auspicis de la Federació Obrera de la Regional Espanyola–; per a la formació i sosteniment d'escoles lliures i de biblioteques; per activar la propaganda antimilitarista i la lluita contra els lloguers; per preparar la vaga revolucionària contra el projecte de Llei Nacional del Treball, etc. Es va rebutjar la proposta de la Unió General del Treball (UGT) amb vista a la realització d'un acord unitari. El V Congrés és sobre tot important per la declaració que defineix sense dubtes el caràcter específic del projecte d'organització social de la FORA, que diu: «El V Congrés Obrer Regional Argentí, conseqüent amb els principis filosòfics que han donat raó de ser l'organització de les federacions obreres, declara: Que aprova i recomana a tots els seus adherents la propaganda i il·lustració més àmplia, en el sentit d'inculcar en els obrers els principis econòmics i filosòfics del comunisme anàrquic. Aquesta educació, impedint que es detinguin en la conquesta de les vuit hores, els portarà a la seva completa emancipació i per consegüent a l'evolució social que es persegueix.»

***

Cartell de l'acte

- Conferència d'Haywood: El 26 d'agost de 1912 se celebra al Casino de Vandergrift (Pennsilvània, EUA) una conferència a càrrec del militant anarcosindicalista William Dudley Haywood (Big Bill), membre destacat de la Western Federation of Miners (WFM, Federació de Miners de l'Oest), dels Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món) i, aleshores, membre del Comitè Executiu Nacional del Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica). L'acte, patrocinat pel setmanari socialista Justice, volia mostrar la seva protesta per la repressió desencadenada contra la classe treballadora durant la gran vaga tèxtil de Lawrence (Massachusetts, EUA), coneguda com a«Vaga del Pa i de les Roses», i especialment contra la persecució dels militants wooblies Joseph James Ettor i Arturo Giovannitti.

***

Anna Murià i Romaní, presidenta del Comitè Directiu del Grup Sindical d'Escriptors Catalans

- Fundació del Grup Sindical d'Escriptors Catalans: El 26 d'agost de 1936 es presenta públicament a Barcelona (Catalunya) el Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), adscrit al Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT)–més tard passaria al Sindicat Únic de la Ensenyança i Professions Liberals de la CNT. Aquesta associació sorgí en un moment en el qual la sindicació era obligatòria i la seva funció era promoure les obres escrites en llengua catalana dels seus associats i promocionar la literatura no com a un objecte de consum, alhora que evitar la supeditació d'aquesta literatura a les conveniències de la indústria editorial. Van formar part del GSEC escriptors com Jaume Balius Mir, Marc Benet, Manuel Cruells, Delfí Dalmau, Alexandre G. Gilabert, J. Guivernau Jané, Miquel Llor, Enric Lluelles, Carme Montoriol Puig, Víctor Mora, Anna Murià Romaní, Josep Maria Murià Romaní, Josep Pons Pagès, Dídac Ruíz, Joan Sallarès, Manuel Tarragó Romeu, i Xavier Viura, entre d'altres. El GSEC participà en les diades de Sant Jordi; organitzà emissions radiofòniques de lectures poètiques i narratives; i publicà, a través de les Edicions Populars Literàries, diversos llibres: Escriptors de la Revolució (setembre de 1937), de diversos autors; Els dos puntals (1938), de Josep M. Murià; Diplomàcia (1938), de Joan Sallarès; i La peixera (1938), d'Anna Murià. En el GSEC trobem des de destacats militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com ara Gilabert o Balius, a escriptors modernistes (Ruiz, Viura, etc.) o autors de literatura«consumista» (Lluelles). El 13 de desembre de 1936 fou elegit el seu primer Comitè Directiu, format per Manuel Tarragó, Marc Benet, Anna Murià i Manuel Cruells. La Generalitat de Catalunya sempre marginà el GSEC i afavorí altres organitzacions d'escriptors, com ara l'Agrupació d'Escriptors Catalans (AEC), lligada a la Unió General de Treballadors (UGT), o l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixista per a la Defensa de la Cultura, d'inspiració comunista, si més no fins a la creació de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) que patrocinà. El Grup Sindical d'Escriptors Catalans és un clar precedent de l'actual Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

***

Pamflet convocant l'acte

- Homenatge a La Felguera: El 26 d'agost de 1976 se celebra a la sala de festes «Manacor» de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) un «Homenaje a los luchadores obreros del pueblo de La Felguera», organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), i que esdevingué el primer acte públic i autoritzat d'aquesta organització anarcosindicalista d'ençà de la Guerra Civil. Hi van intervenir Ramón Álvarez Palomo, Manuel Fernández Cabricano, José Luis García Rúa, Aquilino Moral Menéndez i Eduardo Prieto Marcos. A l'acte assistiren un milenar de persones i no es registraren incidents. Dies després, el 29 d'agost de 1976, es reté un homenatge a Eleuterio Quintanilla Prieto a Gijón (Astúries, Espanya), que comptà amb semblant assistència.

Homenatge a La Felguera (26 d'agost de 1976)

Naixements

Foto policíaca de Jacob Kern (11 de juiol de 1894)

- Jacob Kern: El 26 d'agost de 1860 –algunes fonts citen el 17 de desembre de 1861– neix a Berlingen (Turgòvia, Suïssa) el comptable i rellotger anarquista Jacob-Hermann Kern. Sos pares es deien Jean-Martin Kern i Berbe Hannegger. El 9 de juliol de 1894 va ser detingut al seu domicili del número 51 del carrer de Turenne de París (França) i el 2 d'agost d'aquell any va ser expulsat de França per les seves activitats anarquistes. En aquest mateix any de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Jacob Kern (1860-?)

***

Exigua notícia de la detenció de Laureà Ligero Galindo apareguda en el diari madrileny El Imparcial del 3 de maig de 1929

- Laureà Ligero Galindo: El 26 d'agost de 1882 neix a Tiana (Maresme, Catalunya) el militant anarcosindicalista Laureà Antoni Josep Ligero Galindo. Sos pares es deien Martín Ligero Alsina, jornaler, i Celestina Galindo Creus. Mecànic de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'havia instal·lat a Badalona (Barcelonès, Catalunya). El 2 de maig de 1929 va ser detingut en possessió d'una pistola sense llicència. Capturat per les tropes franquistes al final de la Guerra Civil, va ser jutjat i condemnat a mort. Laureà Ligero Galindo va ser afusellat el 28 de març de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya), juntament amb el cenetista Domingo González Homs i altre antifranquista.

***

Notícia de la detenció de Gaston Meunier apareguda en el diari parisenc L'Action Française del 12 de gener de 1924

- Gaston Meunier: El 26 d'agost de 1898 neix a Fougères (Alta Bretanya, Bretanya) l'anarquista Gaston Jules Meunier, conegut com Spartakos. Sos pares es deien Émile François Meunier, sabater, i Marie Julienne Sauvagé, cosidora a màquina de sabatilles. Establert a París (França), l'abril de 1917 va ser incorporat en el 46 Regiment d'Infanteria i després en el I Regiment d'Infanteria Colonial, essent llicenciat el maig de 1920. De tornada a París, visqué al número 26 del carrer Moulin de la Pointe, en un immoble propietat de sa mare, i en aquesta època treballava de comptable. En 1922 s'adherí a la Unió Anarquista (UA) i participà en les reunions del Comitè d'Iniciativa i en els grups dels XIII i XVIII Districtes de París, prenent a vegades la paraula. Sota el pseudònim d'Spartakos col·laborà enLe Libertaire. En 1923 va ser secretari de l'efímera Lliga d'Acció Antimilitarista (LAA) i edità el fullet Aux esclaves encore patriotes, del qual es publicaren tres-mil exemplars per a difondre'ls durant la celebració del 14 de juliol, «Festa Nacional» de França. En el Congrés Anarquista celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, va ser nomenat membre del consell d'administració de la «Librairie Sociale». En aquesta època vivia al número 74 del carrer Moulin Vert amb Léonide Villain, excompanya de l'anarquista Lucien Villain. El novembre de 1923, a resultes de la detenció de Charles Chauvin, va ser nomenat gerent del setmanari Le Libertaire i dels primers números de Le Libertaire diari. L'11 de gener de 1924 va ser detingut al seu domicili i enviat a la presó parisenca de La Santé sota l'acusació de «provocació al robatori, al pillatge, a l'assassinat i als militars a la desobediència» per cinc articles apareguts en el periòdic i va ser substituït per Gabriel Braye. El 20 de febrer de 1921, encara que feble i malalt, participà, amb altres companys empresonats (Charles Chauvin, Jacques Doriot, Marcel Lhomme i Louis Loréal), en una vaga de fam per aconseguir la llibertat condicional de l'anarquista Jeanne Morand, aleshores empresonada. El 27 de febrer, després d'haver perdut molta sang, va ser traslladat a l'Hospital Cochin, juntament amb els altres vaguistes, i tots acceptaren ser realientats en considerar que l'hospital era un«terreny neutre». El 13 de març de 1921 va ser jutjat, amb André Colomer, per l'XI Tribunal i condemnat a dues penes de sis mesos i a tres penes de quatre mesos de presó que s'integraren en una de sis mesos. El juny de 1924 va ser alliberat i a partir d'aquest moment deixà de freqüentar els cercles anarquistes. El 17 de juliol de 1926 es casà al XIII Districte de París amb Marguerite MarieÉmilienne Reymond, cosidora a màquina de sabatilles, amb qui tingué una filla. En aquesta època, encara que domiciliat al número 26 del carrer Moulin de la Pointe, vivia a Chosy-le-Roy (Illa de França, França) i treballava de secretari a l'Ajuntament de Bicêtre (Illa de França, França). Finalment va ser esborrat del llistat d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Tomba de Pawel Grossman al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia

- Pawel Grossman: El 26 d'agost de 1899 neix a Varsòvia (Polònia) el militant socialista llibertari i anarquista d'origen jueu Pawel Grossman. Va ser un dels membres més actius i destacats de la Anarchistycznej Federacji Polski (AFP, Federació Anarquista Polonesa). Pawel Grossman va morir l'11 d'octubre de 1966 a Varsòvia (Polònia) i està enterrat al cementiri jueu del carrer Okopowa de la ciutat.

***

René Lochu (amb pipa), Léo Ferré i altres companys a la bretona Sarzeau (agost de 1972)

- René Lochu: El 26 d'agost de 1899 neix a la Caserna d'Artilleria de Vannes (Bretanya) el militant anarquista, sindicalista i pacifista René Théodore Alcide Lochu. Sos pares es deien François Louis Pierre Lochu, ferrador guarnicioner de ferradures del 35 Regiment d'Artilleria, i Marie Marguerite Le Brun, cantinera. Es guanyà la vida com a sastre. Entre 1914 i 1915 sos tres germans grans son mobilitzats i ell ho serà el gener de 1918 en el cos de Marina, essent enviat al Mar Negre i al Mar d'Azov a bord de l'avís La Suippe, on prendrà part l'abril de 1919 en l'evacuació forçosa del port d'Odessa i en el comboi de les tropes contrarevolucionàries del general tsarista Dénikine, i serà testimoni del motí de la marineria del Mar Negre a Sebastopol. Desmobilitzat el gener de 1921, reprendrà el seu ofici de sastre que exercirà a l'Arsenal de la Marina de Brest. El 14 de maig de 1923 es casà a Vannes amb Anna Françoise Marie Lepelhuenne (Nanette).És a la Casa del Poble de Brest on descobrirà l'anarquisme i trobarà els seus companys Jules Le Gall, René Martin, Jean Tréguer, Paul Gourmelon, etc., i començarà a militar a partir de 1924 en el Sindicat del Vestit de la Confederació General del Treball (CGT) i en el grup anarquista de Brest. Va prendre part en les activitats del grup artístic de la Casa del Poble i del Teatre del Poble. Com a tresorer del Comitè de Defensa Social de Brest va participar en les accions de suport a Sacco i Vanzetti i en l'ajuda als llibertaris italians que fugien del feixisme. En 1927 va fer amistat amb Nèstor Makhno que va anar a Bretanya de repòs. A començaments de l'agost de 1935 va prendre part en les manifestacions contra els «Decrets de misèria» del Govern, que seran reprimits a sang i foc per l'Exèrcit. L'agost de 1936 va fer costat el Comitè per a Espanya Lliure creat per Louis Lecoin de suport a la Revolució espanyola i per ajudar els refugiats. Quan la declaració de guerra, va difondre el pamflet de Lecoin «Pau Immediata», fet que li implicarà patir un escorcoll judicial que resultarà infructuós. Es va veure obligat a fugir dels bombardeigs intensius sobre Brest i va marxar a Lorient i després a Vannes, on reprendrà la seva militància a partir de 1944. Gran amic de Léo Ferré, serà l'organitzador de les gales de l'artista per Bretanya l'abril de 1968. Léo Ferré li dedicarà una cançó, Les étrangers, i farà el prefaci del seu llibre de memòries Libertaires, mes compagnons de Brest et d'ailleurs (1983). René Lochu va morir, alguns mesos després que sa companya Nanette, el 6 de juliol de 1989 a l'Hospital Chubert de Vannes (Bretanya). Existeix un Grup Llibertari René Lochu de la Federació Anarquista creat el setembre de 1996 a Vannes. Una part de la seva interessant correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Louis Albert Coche

- Louis Coche: El 26 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 27 d'agost– de 1904 neix a Marcq-en-Barouel (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Louis Albert Coche. Sos pares es deien Albert François Victor Coche i Victorine Eugènie Laut, pastissers. Es guanyava la vida com a pintor de cotxes a la zona de París. En 1922 abandonà Levallois-Perret (Illa de França, França) i 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. El 23 de desembre de 1933 es casà a Montmagny (Illa de França, França) amb Madeleine Geneviève Sebert. En 1948 va ser esborrat de la llista d'anarquistes a vigilar de la regió parisenca perquè havia abandonat la seva residència a Deuil-la-Barre (Illa de França, França). En els seus darrers anys visqué a Deuil-la-Barre. Louis Albert Coche va morir el 27 d'octubre de 1973 a l'Hospital Necker del XV Districte de París (França).

***

Necrològica de Víctor Santidrián García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 14 de juny de 1994

- Víctor Santidrián García: El 26 d'agost de 1904 –algunes fonts citen erròniament 1905– neix a Padilla de Abajo (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Santidrián García. Sos pares es deien Pabrlo Santidrián i Saturnina García. Emigrà amb sa família a Reinosa (Cantàbria, Espanya) i molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), guanyant-se la vida fent de paleta. Més tard s'instal·là a Mataporquera (Valdeolea, Cantàbria, Espanya), on conegué sa futura companya, Felicidad González, amb qui tingué tres filles i un fill. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava hospitalitzat arran d'una operació d'úlcera, fet pel qual no es va poder enrolar com a milicià. Quan la caiguda del front nord durant la tardor de 1937, aconseguí ser evacuat per mar i arribar a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en una unitat militar controlada per la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Entretant, sa companya, que no pogué passar a França, va ser detinguda i empresonada durant sis anys a Pamplona (Navarra) i no pogué creuar els Pirineus amb sos infants fins a començaments de 1950. Després de la II Guerra Mundial, Santidrián s'instal·là a Solhac (Llenguadoc, Occitània), on fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT. En 1947 fou delegat de Solhac al Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. En 1960 s'instal·là amb sa família a Vilhèra (Aquitània, Occitània), on continuà militant en la CNT local, en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb la jubilació es consagrà a la seva passió, l'escultura i l'Art Brut, adornant el seu domicili del carrer Paul Toulet de Vilhèra amb nombroses escultures de ciment ornamentades amb petxines, molt visitades pels turistes i que cridaren l'atenció de diversos mitjans de comunicació. A partir de 1980 quedà paralitzat de les cames i en 1986 morí sa companya. Es traslladà a viure amb una de ses filles a Hendaia. Víctor Santidrián García va morir el 6 d'abril–algunes fonts citen erròniament el 4 d'abril– de 1994 al seu domicili d'Hendaia (Lapurdi, País Basc).

***

Severino Campos Campos

- Severino Campos Campos: El 26 d'agost de 1905 neix a Montserrat (Ribera Alta, País Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Severino Campos Campos, sovint anomenant El Pequeño Jacobino. De jovenet es va instal·lar a Barcelona i en 1918 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint formà part del grup«El Productor», que en 1925 va treure el periòdic del mateix nom a Blanes. En 1926 des de Sant Agustí de Lluçanès envià diners pro presos a La Revista Blanca. El novembre de 1931 formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en substitució de Mira. Durant els anys trenta va treballar a diverses escoles racionalistes catalanes, destacant l'Escola Racionalista del barri de la Torrassa, regentada per la família de sa companya Igualdad Ocaña. Va formar part de la ponència que elaborà el dictamen aprovat el 14 de març de 1937 en el Ple de la CNT-FAI de Catalunya pel qual s'insistia a participar en el govern de la Generalitat i s'acordava un consell polític dins del Comitè Regional amb la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i la Federació Regional de Pagesos confederal. El juny d'aquell mateix any fou nomenat secretari del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), assistí a una reunió anarquista a Barcelona pel Comitè Regional de la FAI i l'agost al Ple Regional de Catalunya de la FAI. Entre 1936 i 1937, amb Peirats i altres, va combatre el governamentalisme cenetista i patí les amenaces de García Oliver. Durant la guerra civil va col·laborar en la revista Ideas, portaveu del Moviment Llibertari del Baix Llobregat, des d'on es denunciava la degeneració de la Revolució. En acabar la guerra es va exiliar i acabà establint-se a Mèxic. Durant els anys setanta va pertànyer a la Federació Anarquista de Mèxic (FAM) i va col·laborar en el seu òrgan d'expressió, Regeneración. Després de la mort de Franco va tornar a la Península i s'afilià al seu antic sindicat, el de l'Hospitalet, des d'on va mantenir la mateixa línia ortodoxa que sempre el va caracteritzar. En 1979 fou nomenat director de Solidaridad Obrera i entre 1982 i 1983 en fou redactor. El juliol de 1984 fou delegat al Ple Regional de Catalunya de la CNT a Badalona. En aquests anys va participar en nombroses conferències i mítings (Saragossa, Barcelona, París, Olot, Perpinyà, València, Hospitalet, Vilanova, Elda, etc.). En 1993 va retornar a Mèxic i donà la seva hemeroteca a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Combate Sindicalista, Despertar,Espoir, Fragua Social, Historia Libertaria, Ideas, Inquietudes,Orto, La Protesta Obrera, Ruta, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Pensamientos i de Proyección y actuación de la CNT y el anarquismo en la sociedad actual (1978, amb Josep Costa Font). Severino Campos Campos va morir el 25 de març de 2006 a Mèxic (Mèxic) d'una malaltia respiratòria i fou enterrat amb una bandera roja i negra que cobria el seu fèretre. Son fill, Helenio Campos, seguí els passos llibertaris de son pare.

***

Juan José Sacramento García

- Juan José Sacramento García: El 26 d'agost de 1915 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarcosindicalista Juan José Sacramento García, conegut com Cuevero. Sos pares es deien Juan Sacramento Puche, jornaler, i Virtudes García López. Visqué a les coves de la serra de Villena i d'aquí el seu malnom. Quan tenia set anys quedà orfe de pare i començà a treballà d'aprenent de forner des de molt jove. D'antuvi d'idees socialistes, quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista a Villena. Participà en la presa d'Albacete i des d'octubre de 1936 combaté al front de Madrid com a milicià a la Columna «España Libre». El 31 d'agost de 1937 es casà a Villena amb Magdalena Lacruz Rizo. Formà part del grup de companys que interceptà el Govern republicà quan es replegava a València. El 31 de març de 1939 va ser detingut per l'exèrcit franquista al port d'Alacant i fou reclòs als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Posteriorment passà per les presons de Villena, d'Alacant, on fou condemnat a 30 anys de presó, i d'El Dueso fins al 1945. Un cop lliure, s'establí a Barcelona, on treballà de paler en una fleca i també de paleta, i s'afilià a la CNT clandestina en estret contacte amb el seu amic Ginés Camarasa García, que havia conegut de jove al seu poble. Destacà en el suport als perseguits. Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'afilià a Federació Local de la CNT de l'Hospitalet de Llobregat. Juan José Sacramento García va morir el 6 de juny de 1997 a la Residència Príncipe de España de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i va ser incinerat al Cementiri Metropolità de Roques Blanques del Papiol (Baix Llobregat, Catalunya).

***

Antonio López Campillo fotografiat per Paula Montálvez Langa

- Antonio López Campillo: El 26 d'agost de 1925 neix a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) el científic, escriptor i intel·lectual llibertari Antonio Eduardo Valentín López Campillo, conegut com Campillo. Fill d'una família republicana conservadora, sos pares es deien Antonio López Pereira, advocat, i Victoriana Campillo Lombardo. Després d'estudiar durant la guerra civil el batxillerat a Burgos (Castella, Espanya), es llicencià en ciències químiques per la Universitat Complutense de Madrid (Espanya). Inicià la seva trajectòria de militant social com a pastor protestant en un petit temple del carrer Noviciado de Madrid i posteriorment s'afilià al Partit Comunista d'Espanya (PCE), participant en la cèl·lula de Jorge de Semprún Maura (Jorge Semprún) i organitzant activitats culturals i antifranquistes. Arran de les diverses protestes estudiantils, en 1955 s'hagué d'exiliar a França. A París, pel contacte amb militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i anarquistes, i després de passar per diversos partits esquerrans, com ara el Frente de Liberación Popular (FLP o Felipe) o el PCE-ML, abandonà el comunisme. Es doctorà en física per la Sorbona i també estudià sociologia a l'École Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola Pràctica d'Estudis Superiors). Entre 1957 i 1990 fou investigador científic del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS, Centre Nacional de Recerques Científiques) i de diverses universitats franceses. En 1977 intervingué en els debats de la Jornades Llibertàries de Barcelona (Catalunya), en 1983 en les jornades culturals del VI Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre setembre i octubre de 1993 en l'Exposició Internacional sobre Anarquisme de Barcelona. En 1986 participà en la creació i en el suport econòmic de la «Fundación Aurora Intermitente» de Madrid. Participà con a conferenciant en nombrosos actes organitzats per la CNT i organitzacions anarquistes (Almeria, Barcelona, Bilbao, Madrid, Móstoles, Palencia, Palma, Puerto Real, Valladolid, Zamora, etc.). En 1993 participà com a actor en la pel·lícula d'Antonio Artero Coduras Cartas desde Huesca. Sembla que en 1993 s'afilià a Esquerra Unida (EU). Col·laborà en diversos programes televisius i radiofònics de divulgació científica i com a tertulià (Cerebro y màquina, España, siglo XIX, La isla del tesoro, etc.). Trobem textos seus en diferents publicacions, com ara CNT, La Ilustración Liberal, Libertad Digital,Nada, El País, El Topo Avizor, etc. En 1986 traduí el llibre d'Albert Einstein La lucha contra la guerra i en 2000 prologà l'obra de Juan Ignacio Ferreras Florilegio de la lengua atea.És autor dels llibres La caída de la casa Lenin (1992), Curso acelerado de ateísmo (1996, amb José Ignacio Ferreras), La ciència como herejía (1998), Clones, moscas y sabios (1998), ¿Qué fabulan los filósofos? Relatos de pensadores españoles (2000, amb altres), A pesar de todo se mueve (2002),El genoma para peatones (2002), El genoma para peatones (2004), Islam para adultos (2005), etc. Participà en dues ocasions en les Jornades Llibertaries de l'Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma. Sa companya fou Evelyne Darmois. Antonio López Campillo va morir el 7 de maig de 2019 a la Hospital Universitari«Fundación Jiménez Díaz» de Madrid (Espanya) i va ser incinerat en aquesta població.

***

René Lourau a Río de Janeiro

- René Lourau: El 26 d'agost de 1933 neix a Gelòs (Aquitània, Occitània) el sociòleg, politòleg, pedagog autogestionari i pensador llibertari René Joseph Lourau. Sos pares es deien Léon Lucien Lourau, xofer, i Jeanne Anselmine Gatipon-Bachette. Després d'estudiar a l'Escola Normal de Cachan (Illa de França, França), va fer de professor de francès a l'Institut Tècnic Dorian de París (França). Inspirat per les idees autogestionàries dels anys seixanta, especialment de les iugoslaves, i de diversos autors (Carl Rogers, Kurt Lewin, etc.), es posà a fer classes en règim d'autogestió com a professor d'institut a Aire-sur-l'Adour (Aquitània, Occitània). Lligat, tant en la investigació com en la pràctica, al moviment d'autogestió pedagògica, en 1964 va ser un dels fundadors, amb Raymond Fonvieille, Georges Lapassade i Michel Lobrot, del Grup de Pedagogia Institucional (GPI) i del Grup de Treball sobre la Implicació (GTI). En 1966, a proposta d'Henri Lefebvre, el seu mestre, esdevingué assistent de sociologia a la Universitat de Nanterre –Daniel Cohn-Bendit fou alumne seu. Entre 1964 i 1971 elaborà amb Georges Lapssade un mètode d'anàlisi institucional, com a crítica a l'instituït, en matèria de formes polítiques d'acció, que fou batejat amb el nom desocionàlisi. El 21 de juny de 1969 es casà al II Districte de París amb Françoise Marcelle Marie Gavarini, de qui es va divorciar el 16 d'abril de 1992. En 1969 llegí la seva tesi doctoral, L'analyse institutionnelle, molt acostada a les idees de Cornelius Castoriadis. L'anàlisi institucional i el concepte d'«implicació» intenten proposar una construcció teòrica comparable a les conseqüències del «principi d'incertesa», de Werner Heisenberg, en física. Entre 1972 i 1974, com a director del Departament de Sociologia de la Universitat de Poitiers (Poitou-Charentes, França), posà en pràctica l'autogestió pedagògica, experiència que va ser anul·lada pel Tribunal Administratiu de Poitiers per discrepàncies en la seva manera d'avaluar els estudiants i suspès de les seves funcions docents. En 1979 publicà, amb Amédéo Bertolo, Albert Meister, Murray Bookchin i altres pensadors anarquistes, el llibre Interrogations sur l'autogestion. En 1994 entrà com a professor de sociologia a la Universitat de Vincennes París VIII i a partir de 1999, ja retirat, fou professor emèrit de ciències polítiques i de ciències de l'educació de la mateixa universitat. S'interessà força pels estudis del filòsof Gilbert Simondon. En 1996 va ser elegit president de l'Association Française Janusz Korczak (AFJK). A més de l'estudi dels moviments pedagògics alternatius, s'interessà pel surrealisme, la psicoteràpia institucional i els moviments antipsiquiàtrics. Durant sa vida va fer nombroses conferències arreu d'Europa i a partir de 1980 a Amèrica Llatina (Mèxic, Brasil, Argentina, etc.), on creà una lleial escola d'alumnes i seguidors. Trobem articles seus en infinitat de publicacions acadèmiques, però també en la premsa llibertària (Autogestion et socialisme, Bicicleta,Bollettino Archivio G. Pinelli, Interrogations, Volontà, etc.). Entre les seves obres,  traduïdes a infinitat d'idiomes, destaquen L'instituant contre l'institué (1969), L'illusion pédagogique (1969 i 1973), L'analyse institutionnelle (1970), Analyse institutionnelle et éducation (1971), Clés pour la sociologie (1971, amb Georges Lapassade), Analyse institutionnelle et pédagogie (1971), Les analyseurs de l'Église (1972), L'analyser Lip (1974), Sociologueà plein temps (1976), Le gai savoir des sociologues (1977), L'État-inconscient (1978), L'autodissolution des avant-gardes (1980), Le Lapsus des intellectuels (1981), Le Pouvoir et sa négation (1984, amb altres), Le journal de recherches. Matériaux d'une théorie de l'implication (1988), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies institutionnelles (1994, amb Jacques Ardoino), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies autogestionnaires (1995, amb altres), Interventions socianalytiques (1996), Freinet et l'École moderne (1997, amb altres), Le principe de la subsidiarité contre l'Europe (1997), Implication et transduction (1997), La clé des champs. Une introduction à l'analyse institutionnelle (1997) i L'Anarchisme a t-il un avenir? Histoire de femmes, d'hommes et de leurs imaginaires. Actes du colloque de Toulouse (1999, amb altres), entre d'altres. René Lourau va morir d'un infart l'11 de gener de 2000 a Versalles (Illa de França, França), dins el tren que el portava a la Universitat de Vincennes París VIII entre Rambouillet (Illa de França, França) i París (França). El seu arxiu personal es troba dipositat a l'Institut Memòries de l'Edició Contemporània (IMEC), a l'Abadia d'Ardenne (Saint-Germain la Blanche-Herbe, Baixa Normandia, Normandia). Tingué dos fills, Julien Lourau, saxofonista i compositor de jazz, i Julie Lourau, actriu teatral.

***

Jorge Cuña Casasbellas

- Jorge Cuña Casasbellas: El 26 d'agost de 1945 neix a la Rúa de Santiago de Vigo (Pontevedra, Galícia) el poeta, escaquista i anarquista Jorge Cuña Casasbellas. Era fill de Manuel Cuñas Novás, poeta i senador socialista, i sa mare és Josefina Casabellas Martínez. Entre 1951 i 1962 visqué a Pontevedra. A començament dels anys seixanta entrà en contacte amb el moviment anarquista quan estudiava els últims cursos de batxillerat a l'Institut de Pontevedra. Entre 1964 i 1968, mentre estudiava llengües clàssiques a la Universitat de Madrid (Espanya), participà en el moviment llibertari i en revoltes estudiantils i antifranquistes. En 1968, per les seves activitats, va ser tancat a la presó madrilenya de Carabanchel. En 1971 retornà a Galícia i cofundà, amb son germà Miguel Ángel Cuña Casasbellas, el Centre d'Estudis «Germinal», on romangué uns anys com a professor. Posteriorment visqué un temps a Oriola (Baix Segura, País Valencià) amb sa companya Lola Varela, on en 1985 participà en la fundació de la Revista de Creación Empireuma; en 1986 abandonà aquesta ciutat. En 1988 fundà la revista Altjira. Va estar molt lligat a Fernando Luis Pérez Poza com a poeta i editor. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Hojas de Luz, Poesía Galicia,Revista Literaria Ochocientos, SERTA, etc. És autor de Serpigo (1972 i 2007), Moloch (1976), Mantis (1988), Poesías (1993, reedició dels seus tres primers llibres), Cerrada está la puerta... (2000), Hipofanías (2001) i Antología poética (1972-2004) (2007, edició bilingüe castellà-italià). Jorge Cuña Casasbellas va morir, víctima d'una greu i sobtada malaltia, el 30 de juny de 2004 a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) i fou enterrat, amb la bandera negra amb la llegenda «Llibertat» i un clavell roig, al cementiri de San Mauro de Pontevedra. El seu fons documental es troba dipositat a la Fundació Cuña-Casasbellas, creada en 2005 a Pontevedra.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 27 d'agost

Esdeveniments

Convocatòria del míting apareguda en diari parisenc Le Radical del 27 d'agost de 1882

- Míting feminista: El 27 d'agost de 1882 se celebra a la Sala Lévis de París (França) un «gran míting socialista revolucionari» contradictori organitzat per la Lliga de Dones sota el tema general de «La vaga de dones». Hi prengueren la paraula Louise Michel, que parlà sobre la Lliga de Dones; Adolphe Gripa, sobre la dona lliure; Clémentine Gaillard, sobre els prejudicis sobre les dones; Émile Digeon, sobre el treball de les dones; i Amédée Denéchère, sobre l'esclavitud femenina.

***

Portada del primer número d'El Invencible

- Surt El Invencible: El 27 d'agost de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número, i únic, del periòdic El Invencible. Periódico comunista anárquico. Substituí, víctima d'una suspensió governativa, El Eco del Rebelde. Periódico comunista anárquico (1895). Com a responsable de la publicació figura Juan Palomo, evidentment un pseudònim. Trobem un text de Lluís Mas, del grup anarcocomunista de Gràcia (Barcelona, Catalunya). També suspès i processat per un article apologètic del magnicida Sante Caserio, va ser reemplaçat per El Comunista. Periódico obrero (1895).

Naixements

Retrat de Constant Marie

- Constant Marie: El 27 d'agost de 1838 neix a Sainte-Honorine-du-Fay (Baixa Normandia, França) el communard, militant i cantautor anarquista Constant Marie, més conegut com Le Père Lapurge. Paleta d'ofici, va participar en la Comuna de París i serà ferit durant els combats al fort de Vanves, ferides que l'obligaran a canviar d'ofici; es farà sabater, una de les professions més arrelades en el moviment llibertari. Va ser l'autor i el compositor de cançons revolucionàries molt conegudes, com ara Dame Dynamite, Le Père Lapurge (de la qual li vindrà el nom), L'affranchie, C'est d'la blague, Internationale féministe (a la memòria de Louise Michel), Vive la canaille!, Y a d'la malice, Michel, etc. Moltes d'aquestes cançons es van publicar en Le Père Peinard d'Émile Pouget i foren editades en petits fulletons il·lustrats per Maximilien Luce i Henri Gabriel Ibels, entre d'altres artistes. De la seva cèlebre cançó de revolta La muse rouge, derivarà el nom del conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901 que farà seu el patrimoni de Marie. Com a propagandista actiu va participar en multitud de festes de grups anarquistes cantant les seves cançons de virulentes lletres que sempre atreien l'atenció de la policia. L'1 de juliol de 1894 ca seva va ser escorcollada i li van embargar llibres i partitures de les seves cançons; detingut i acusat d'«afiliació a una associació de delinqüents», va passar algunes setmanes tancat a la presó de Mazas. Constant Marie va morir el 5 d'agost de 1910 a París (França).

Constant Marie (1838-1910)

***

Foto policíaca de Numa Jourdan (23 d'abril de 1892)

- Numa Jourdan: El 27 d'agost de 1861 neix a Courbevoie (Illa de França, França) l'anarquista Numa Jourdan. Era fill natural de Célina Marguerite Jourdan. Tintorer de professió, el 26 de febrer de 1887 es casà a Suresnes (Illa de França, França) amb la planxadora Léontine Céline Angers. En aquestaèpoca vivia a casa sa mare, al número 4 del carrer Saint-Antoine de Suresnes. Segons un registre d'anarquistes de 1891, l'agost d'aquell any albergà a casa seva, al número 28 del carrer Poireau de Puteaux (Illa de França, França), Pierre Delage. El 15 de gener de 1892 la policia va irrompre al seu domicili, on albergava l'anarquista Louis Léveillé, després de la baralla de Clichy (Illa de França, França) i la policia sospitava que havia participat en un atemptat contra la comissaria de Clichy. Ambdós detinguts, van ser portats a la comissaria de Puteaux. El 16 de març de 1892 el seu domicili, al número 1 del carrer Jour de Puteaux, va ser escorcollat, ben igual que el d'una quarantena d'anarquistes, a resultes d'una explosió a la caserna de Lobau. L'abril de 1892 albergà Léveille que havia sortit de presó i dies després, amb Lucien Fétis organitzà a Saint-Martin reunions electorals amb la finalitat d'obtenir diners per a imprimir manifests anarquistes signats per ell i Fortuné Henry. El 22 d'abril de 1892, arran dels atemptats de Ravachol, va ser detingut a Puteaux, juntament amb altres 65 anarquistes, i acusat d'«associació criminal»; durant el seu interrogatori negà pertànyer a cap grup anarquista i al·legà que era candidat a les eleccions municipals de Saint-Ouen i Levallois-Perret. L'escorcoll del seu domicili no donà cap resultat; fitxat el 23 d'abril d'aquell any en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser posat en llibertat. L'agost de 1892 es trobava exiliat a Londres (Anglaterra), on era membre de l'anarquista «Club Autonomia». L'1 d'abril de 1893 retornà a París. En aquesta època formà part del grup anarquista expropiador «Point du Jour». El seu nom figura en diversos llistat d'anarquistes establerts per la policia. El 19 de febrer de 1894, en una gran agafada, el seu domicili, al número 25 del carrer Canal de Saint-Denis (Illa de França, França), va ser escorcollat sense cap resultat. El 5 de març de 1894 va ser detingut en un nou escorcoll i alliberat el 12 de març. El maig de 1906 es presentà a les eleccions legislatives pels Socialistes Unificats per la Primera Circumscripció de Nancy (Lorena, França) i va treure 379 vots. Vidu de Léontine Angers, es casà amb Louise Adélaïde Prévost, de qui també enviudà. Numa Jourdan Numa Jourdan va morir el 6 d'agost de 1925 a l'Hospital Max Fourestier de Nanterre (Illa de França, França).

Numa Jourdan (1861-1925)

***

Foto policíaca de Paul Moucheraud (4 de març de 1894)

- Paul Moucheraud: El 27 d'agost de 1866 neix al IV Districte de París (França) l'obrer impressor i militant anarquista i antimilitarista Yves Paul Moucheraud –a vegades el seu llinatge citat Moucherot i Moucherand. Sos pares es deien Lambert Moucheraud, pintor de la construcció, i Victoire Honorine Tiphanine, i vivia amb ells al número 24 del carrer Charlemagne de París. Ben igual que son germà Adrien Eugène Moucheraud, entrà a formar part del moviment anarquista com a mínim des de finals de 1884. El 28 de desembre de 1884 participà a la Sala Lévis de París en un enfrontament a trets entre blanquistes i anarquistes.  Era habitual en les reunions dels grups anarquistes «La Vengeance»,«La Lutte», «L'Aiguille»,«L'Avantgarde Cosmopolite», «Le Cercle International» i«Le Groupe Anarchiste du 5e». Fou secretari de la «Ligue des Anti-patriotes». El 15 de juliol de 1886 va ser detingut; apallissat de valent a la comissaria del carrer Trois-Bornes, va ser acusat d'agredir i insultar els agents i reclòs durant vuit dies a la presó de Mazas. El 17 d'agost de 1886 va ser condemnat a tres dies de presó per«ultratges a agents» i el 17 d'octubre d'aquell any, en una reunió a la Sala Gaucher, al número 46 del carrer de la Montagne Sainte Geneviève», celebrada per «Le Groupe Anarchiste du 5e», declarà «que un soldat hauria de començar a lliurar-se del seu cap matant-lo sense vacil·lació, ja que el treball dels oficials consisteix únicament a portar els homes a la carnisseria». El 3 de febrer de 1887 en una reunió del «Groupe Anarchiste du Centre» anuncià que l'acabaven de sortejar i que havia tingut sort, però que si hagués hagut de complir cinc anys de servei militar hauria partit cap a l'estranger. De tota manera, sembla que va fer el servei militar enquadrat en el 91 Regiment de Línia a Mézières (Xampanya-Ardenes, França) i, segons sembla, va ser llicenciat en 1890. Va mantenir contactes amb destacats anarquistes, com ara Constant Martin, Courtois i Gustave Leboucher. El 18 de maig de 1887, en sortir d'una reunió pública organitzada pel grup«L'Avant-garde» a Chatou (Illa de França, França), on parlaren Bidault, Louise Michel, Niquet, Tortelier i Villaret, entre d'altres, un grup de reaccionaris els llançaren pedres i trets de revòlvers, als quals ell va respondre amb dispars del seu arma. En 1888 un dels germans Moucheraud (Paul o Adrien) assistí a les reunions del Cercle Anarquista Internacional que se celebraren a la Sala Horel. Patí tres escorcolls al seu domicili, el primer el 22 d'abril de 1892, en el qual la policia descobrí alguns periòdics anarquistes; el segon l'1 de gener de 1894, que no donà cap resultat; i el 4 de març de 1894, el comissari del barri de Saint-Merri descobrí al seu domicili el fullet d'Adolphe Tabarant Petit catéchisme socialiste. L'endemà d'aquest darrer escorcoll va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i va ser alliberat el 4 de juny. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà un nou mandat d'escorcoll sota l'acusació d'«associació criminal», que s'efectuà l'endemà pel comissari del barri de Saint-Gervais i on es descobriren correspondència, escrits i un exemplar del fullet L'attentat de la Bourse. Detingut, va ser portat a comissaria i posat en llibertat provisional el 9 de juliol de 1894. El 18 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Meyer l'exonerà de tot càrrec. En 1925 treballava com a obrer impressor litogràfic als «AnciensÉtablissements Champenois» de La Varenne (País del Loira, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Paul Moucheraud (1866-?)

***

Foto policíaca d'Anna Dondon

- Anna Dondon: El 27 d'agost de 1884 neix a Decize (Borgonya, França) l'anarquista individualista i il·legalista Thérèse Anna Dondon. Sos pares es deien Jean Baptiste Bondon, cisteller, i Marie Duret. Quan era nina s'instal·là amb son pare a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on ell treballà en el seu ofici de cisteller. En acabà l'escola, entrà a treballar a la fàbrica de corones de Monier-Baptiste a Clarmont d'Alvèrnia i en una casa de confecció. De jove marxà cap a París (França) i tot d'una s'introduí en els cercles llibertaris, especialment a partir de 1905 en el del grup editor de L'Anarchie i en de les «Causeries Popularies» (Xerrades Populars), organitzades per Joseph Albert (Libertad). També formà part del «Comitè de Socors als Detinguts». En 1907 va ser detinguda, juntament amb son germà Joseph Georges Dondon, també anarquista, per emissió de moneda falsa; jutjada, va ser condemnada en 1908 a cinc anys de presó i tancada a la presó de Rennes (Bretanya). En llibertat condicional a partir del 7 d'octubre de 1909, tornà a París amb son germà. En 1910 esdevingué companya de l'anarquista René Valet, secretari de la Joventut Revolucionària, amb qui visqué a partir de la primavera de 1911 a la comuna llibertària de Romainville (Illa de França, França), on la parella conegué els membres de la «Banda Bonnot». Fou detinguda la nit del 15 de maig de 1912 a la vil·la de Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) on s'havien refugiat els membres de la banda Octave Garnier i René Valet. També fou detinguda Marie Félicie Vuillemin (Marie la Belge), companya de Garnier. Durant l'assalt de la policia i del batalló de zuaus, Garnier morí i Valet, ferit, fou rematat per la gentada que acudí a l'escena. No fou processada per pertànyer a la «Banda Bonnot». En el període d'entreguerres freqüentà els cercles anarquistes, assistí assíduament a les conferències de Sébastien Faure i durant els caps de setmana a les excursions als voltants de París organitzades per Le Libertaire i«Amis de Ce qu'il faut dire». Anna Dondon passà els últims anys de sa vida en una residència a Bondy (Illa de França, França), on morí el 3 de juny de 1979 a resultes d'una operació.

Anna Dondon (1884-1979)

***

Nota crítica contra Maurice Mazier publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 d'abril de 1925

- Maurice Mazier: El 27 d'agost de 1884 neix a Amiens (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Maurice Charles Mazier. Era fill natural de la teixidora Adéline Cuignet i l'infant va ser legitimat pel matrimoni celebrat el 23 de novembre de 1889 a Amiens amb el mosso de magatzem Charles Jules Mazier. Metal·lúrgic de professió, el 7 de novembre de 1908 es casà a Amiens amb la calcetera Marie Antoinette Bernard. En aquesta època viva amb sa mare, ja vídua, al número 17 del carrer Guidé d'Amiens. Fitxat per la policia, en 1911 era secretari adjunt del Sindicat del Metall d'Amiens i secretari adjunt de la Federació Revolucionària del departament del Somme, fundada el 26 de juny de 1910. En aquestaèpoca vivia al número 24 del carrer Laurendeau d'Amiens. Posteriorment es guanyà la vida en el sector tèxtil i milità en el Sindicat de la Confecció. En 1921 va ser un dels fundadors de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i esdevingué secretari de la Secció Comunista d'Amiens. El 10 d'abril de 1921, com a secretari del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) d'Amiens, presidí el Congrés de la Unió Departamental del Somme. El novembre de 1921 va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la Borsa del Treball, assumint durant uns quants anys responsabilitats sindicals i polítiques. L'11 de novembre de 1922 va ser detingut amb altres 33 manifestants, entre ells diversos anarquistes (Raymond Barbet, Georges Bastien, Louis Radix, etc.), durant una cerimònia oficial a l'explanada de l'Ajuntament, on havien cridat «Amnistia! Amnistia!»; un cop identificats, van ser posats en llibertat. En aquesta època vivia al número 5 del carrer Degand. En 1924 era secretari de la Federació Comunista del Somme. En els anys 1925 i 1929 es presentà a la llista comunista en les eleccions municipals i en 1924 i 1928 en les legislatives. L'1 d'agost de 1929 va ser detingut amb altres companys en una manifestació comunista contra la guerra davant de l'Ajuntament d'Amiens. Vidu, el 6 d'agost de 1932 es casà a Amiens amb Théodosie Léonie Graux. Quan era membre del Buró Departamental d'Amiens, en 1934, va ser acusat de deixadesa en les seves obligacions militants en el Sindicat de la Confecció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) d'Amiens i va ser purgat de totes des organitzacions comunistes. No obstant això, l'octubre de 1935 va ser candidat en les eleccions senatorials en una llista comunista. El novembre de 1935 intervingué en un gran míting a Amiens organitzat pel Comitè de Coordinació Contra el Feixisme i la Guerra, on parlaren anarquistes i comunistes. En aquestaèpoca treballava empleat en el sector de l'alimentació. Adoptà un fill, Jean Gaillet. Maurice Mazier va morir el 3 de febrer de 1959 al seu domicili d'Amiens (Picardia, França).

***

Necrològica d'Éliska Coqüus apareguda en la revista parisenca La Révolution Prolétarienne del 25 de març de 1935

- Éliska Coqüus: El 27 d'agost de 1886 neix a Attigny (Ardenes, França) l'anarquista, i després comunista, Marie Élisa Coqüus, també coneguda com Éliska Coqüus, Éliska Brugière i Ida Crémière. Era filla natural de Marie Constance Célénie Coqüus. Es guanyava la vida fent de llevadora a París (França). El 23 d'agost de 1886 tingué una nina a Reims (Xampanya-Ardenes, França), Charlotte Camille Coqüus, que finalment va ser reconeguda per son pare, Louis Eugène Bruguière, rellotger parisenc, amb el matrimoni celebrat el 17 de setembre de 1887 al VIII Districte de París, i de qui finalment va enviudar. En 1887 vivia al número 8 del carrer Roy de París. Assídua dels cercles anarquistes, en 1890 encapçalà el grup de dones partidàries de l'amor lliure al voltant de la Federació de Joventuts Revolucionàries Socialistes (FJRS) de París. En aquesta època era companya de l'anarquista Paul Vincent Chabart (L'Architecte). Destacada oradora, l'1 de novembre de 1890, juntament amb els anarquistes Paul Martinet (Pol Martinet), de París, i Paul Martinet, de Troyes, i un dels seus amants, Gustave Leboucher, va fer una conferència a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) sobre el sufragi universal, el parlamentarisme, l'autoritat i la llibertat. Entre 1890 i 1891 fou la impressora gerent del periòdic L'Anarchie, de Pol Martinet. Durant la nit del 27 al 28 d'abril de 1891 tres anarquistes (Louis Chenal, Jacob Sluys i Eugène Mursch) van ser detinguts al bulevard Sébastopol de París aferrant cartells anarquistes i, durant la investigació, la policia descobrí que aquest cartell antimilitarista i anticolonialista («À l'armée coloniale, 1er mai») havia estat encarregat per Éliska Bruguière; per aquest fet va ser jutjada el 20 de juny de 1891 per l'Audiència del Sena, juntament amb els altres companys, i en la sessió Pol Martinet declarà que havia estat l'autor del cartell. El 12 de gener de 1892 se celebrà un nou judici a l'Audiència del Sena i Chenal i Martinet van ser condemnats a un any de presó i a 100 francs de multa, Sluys a vuit mesos i 100 francs –finalment aquest va ser absolt–, i ella a tres mesos i 100 francs; però en la revisió del judici del 9 de març de 1892 Martinet va ser condemnat a sis mesos de reclusió, Chenal a tres mesos i ella va ser absolta. El 2 de juliol de 1892, en un míting a favor de l'anarquista Ravachol, aleshores condemnat a mort, celebrat a la Sala Commerce de París, on assistiren unes cinc-centes persones, i on parlaren destacats anarquistes (Fortuné Henry, Gustave Leboucher, Jean-Baptiste Louiche, César Prenant, Jacques Prolo i Michel Zévaco), ella pujà a la tribuna i va fer una exaltada defensa de Ravachol presentant-lo com a un màrtir de la societat. Entre 1892 i 1893 participà activament en les col·lectes a benefici de les companyes i els infants dels detinguts polítics que es feien al final de les reunions polítiques. El 30 d'abril de 1893 figurava en un registre d'anarquistes de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. Segons informes policíacs, el 4 d'agost de 1893 es trobava amb Paul Vincent Chabart a Londres (Anglaterra), allotjats al domicili de l'anarquista Marc Dupont, però la policia desconeixia la finalitat del viatge; la parella retornà a París dos o tres dies després. En 1897, juntament amb Mary Huchet, participà en les reunions parisenques del grup femení adherit a la Internationale Scientifique (IS, Internacional Científica). El 6 d'octubre de 1908 es casà al XV Districte de París amb el sindicalista revolucionari Robert Adolphe Alphonse Louzon. L'agost de 1913 la parella s'instal·là a Tunísia per explotar diverses propietats agrícoles, com ara El Aouina (Tunis, Protectorat francès de Tunísia; actualment Tunísia). A principis dels anys vint, la parella participà en la formació de la Secció de Tunísia de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), assistint regularment a les reunions d'aquesta formació. Entre febrer i abril de 1922 presidí nombroses reunions comunistes, algunes celebrades a El Aouina. En aquesta època les autoritats colonials la coneixien com Ida Crémière. El maig de 1992 passà una temporada a Alger (Algèria) per assistir a un procés jucial de son company Louzon, aleshores empresonat. Després d'un temps a París, amb informà de la situació de la Federació de Tunísia al comitè general de l'SFIC, el 23 de desembre de 1922 retornà a Tunísia. El 3 de febrer de 1923 des de Tunísia marxà cap a Marsella (Provença, Occitània). A partir d'aquesta data desconeixem les seves activitats. Malalta,Éliska Coqüus va morir el 26 de febrer de 1935 a Canes (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Luigi D'Agaro

- Luigi D'Agaro: El 27 d'agost de 1886 neix a Prato Carnico (Càrnia, Friül) l'anarquista Luigi D'Agaro, conegut com Cinc i Lenin. Sa mare es deia Maddalena D'Agaro. Des de la seva infantesa participà en la vida dels obrers immigrants del seu poble i es guanyà la vida com a peó en la construcció. En 1915, pocs mesos després de l'esclat de la Gran Guerra, la Prefectura de Policia aixecà un informe on revelava el seu «comportament despectiu» cap a les autoritats. Enrolat com a soldat d'infanteria, durant la guerra obtingué una condecoració per la seva actuació en accions bèl·liques, però també va rebre denúncies pel seu menyspreu cap el Rei i les institucions i va ser condemnat a quatre anys de presó per insubordinació i per amenaces a un oficial. Només va purgar un any ja que va aconseguir simular una malaltia mental que donà lloc al seu alliberament. En els primers anys de la postguerra participa en el grup anarquista del seu poble natal. El 7 d'octubre de 1920, en una improvisada manifestació antimilitarista a Tolmezzo (Càrnia, Friül) on es portava una bandera roja i altra de negra i s'entonaven cants subversius, va ser detingut com a «cap» del grup i, denunciat per«violència i resistència a la força pública», va ser condemnat a tres meses de detenció. L'estiu de 1922 va ser acusat d'«atemptat contra la llibertat laboral», probablement per haver participat en la vaga antifeixista de l'agost d'aquell any. Posteriorment emigrà a França, establint-se a Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França), on desenvolupà una intensa activitat de propaganda anarquista i sindical. Entre el 5 i el 6 de setembre de 1925 assistí, com a representant de la Unió Sindical de Prato Carnico, a un congrés d'exiliats italians celebrat a París (França) on prengueren part representants de les Cambres del Treball de diverses ciutats italianes (Bolonya, Liorna, Piacenza, Sestri Ponente, etc.). L'abril de 1926 va ser expulsat de França i s'establí a Bèlgica, a la zona de Lieja (Valònia). També hi va realitzar tasques de propaganda anarquista, en estreta col·laboració amb altres companys llibertaris, com ara Nicolas Lazarevitx, i també va participar en el suport sindical dels treballadors immigrants. Expulsat de Bèlgica, el juny de 1931 retornà a Itàlia, però a la zona fronterera de Domodossola (Piemont, Itàlia) va ser escorcollat i se li va segrestar una còpia del periòdic anarquista LAdunata dei Refrattari. Portat a Udine (Friül), va ser sancionat amb dos anys d'«amonestació» i retornà a Prato Carnico. El 3 de juny de 1933 va ser detingut per haver fet un discurs de contingut antifeixista durant el funeral del vell company anarquista Giovanni Casali; jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament, que purgà completament a l'illa de Ponça. Durant la seva deportació son fill Trionfo, de 13 anys, que havia anat amb ell a Ponça, va morir de meningitis. La seva família quedà en la misèria, la seva companya, Elena Martin, també va ser «amonestada» el setembre de 1937 i els intents d'alguns companys, entre ells Nicola Di Domenico, d'ajudar-la econòmicament d'alguna manera resultaren infructuosos. El juny de 1938 va ser alliberat, però novament detingut, el juny de 1940 va ser confinat a l'arxipèlag de Tremiti. Cinc mesos després, greument malalt, va ser posat en llibertat. Luigi D'Agaro va morir el 22 de desembre de 1941 a Prato Carnico (Càrnia, Friül).

***

José Jarne Peiré

- José Jarne Peiré: El 27 d'agost–algunes fonts citen erròniament el 23 d'agost– de 1887 neix a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) el periodista republicà i anarquista José de Calasanz Jarne Peiré. Fill d'una família acomodada amb propietats en terres i vaques, sos pares es deien Conrado Jarne Tomás i Juana Peiré Garzo. Son pare morí aviat i a finals de segle amb sa mare s'instal·là a Bolea (La Sotonera, Osca, Aragó, Espanya), on ella havia nascut, i on aprengué les primeres lletres. Posteriorment marxà cap a Osca per a seguir estudis, on entrà en contacte amb joves republicans i revolucionaris. Col·laborà en els seus anys d'estudiant en Talión (1914-1915). Regentà un magatzem de compravenda de cereals i fou periodista del periòdic La Tierra, on signà els articles sota el pseudònim Uno del agro. Fou membre de l'Associació de Periodistes i de la societat«Turismo del Alto Aragón», amb la qual feia excursions. El 9 de març de 1917 es casà amb Crescencia Gil Vinaguro, de família acomodada, amb qui tingué tres infants (Conrado, Ramón i Aurora). El desembre de 1918 signà, amb el seu gran amic Ramón Acín Aquilué i altres, el manifest dels «Jóvenes Oscenses» per a la societat llibertària «Nueva Bohemia». En 1927 assistí al Congrés Cerealista i en 1928 es dirigí al Ministeri d'Agricultura sol·licitant la intervenció de l'Estat en el preu del blat. En aquesta època col·laborà en el diari republicà El Pueblo. El maig de 1930 fou un dels fundadors del Partit Republicà a Osca, adherit a l'Aliança Republicana. Després del fracàs de l'aixecament de Jaca del 12 de desembre de 1930, en el qual participà amb Ramón Acín Aquilué, fugí amb aquest cap a Saragossa (Aragó, Espanya) i després cap a París (França) via Lisboa (Portugal). El 15 d'abril de 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà amb Ramón Acín Aquilué a la Península. L'agost de 1931 promogué que el parc que s'estava realitzat a l'avinguda de la Llibertat d'Osca prengués el nom de «Miguel Servet». El seu negoci de grans no hi anava massa bé i gràcies al seu sogre entrà com a secretari en la Junta de la Mancomunitat Hidrogràfica a Osca. En aquesta època dirigí un periòdic de temàtica agrícola i col·laborà en El Radical. Durant els anys republicans participà activament en la política i les institucions d'Osca. El 14 d'octubre de 1932 va ser nomenat membre de la Junta Provincial de Beneficència d'Osca. A finals de novembre de 1932 es constituí el Partit Republicà Autònom (PRA), del qual va ser nomenat secretari del seu Comitè Provincial d'Osca, que el desembre d'aquell any va fer costat el Bloc Republicà d'Esquerres Alto Aragoneses. El 15 de març de 1933 la seva casa patí un atemptat amb bomba per haver denunciat el boicot que sindicalistes havien fet a un míting dels ugetistes al Teatre Principal. El 27 de febrer de 1934, durant el Bienni Negre, va ser traslladat d'Osca a les oficines dels Serveis Hidràulics de l'Ebre de Saragossa. En aquesta ciutat col·laborà en La Voz de Aragón i dirigí Resurgir, i entrà en l'Associació de Periodistes saragossana. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, el 10 d'agost va ser detingut al seu despatx de la Junta de la Mancomunitat Hidrogràfica i portat a la presó saragossana de Torrero. Acusat per l'exèrcit franquista d'anarcosindicalista d'acció, de militant de les Joventuts Llibertàries, de promoure vagues, de ser enemic de la força pública i de pertànyer a l'Ordre maçònica «Triángulo Joaquín Costa» d'Osca, va ser sentenciat a mort. José Jarne Peiré va ser afusellat el 27 d'octubre de 1936 a les tàpies del cementiri de Saragossa (Aragó, Espanya). Deixà companya, Florencia Gil Binaburo, i tres infants (Conrado, Ramón i Aurora).

José Jarne Peiré (1887-1936)

Autoretrat de Man Ray (1943)

- Man Ray: El 27 d'agost de 1890 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) l'artista (pintor, fotògraf, escultor, cineasta) anarquista Emmanuel Rudzitsky –en el certificat de naixement figura Michael Rudnitzky i en el certificat de defunció Man Ray–, conegut internacionalment com Man Ray. Era el primogènit d'una família jueva immigrant d'origen rus, composta per Max i Manya Rudnitzky, a més d'un germà i de dues germanes. Començà a pintar a partir dels cinc anys. En 1897 amb sa família es traslladà a la secció de Williamsburg del barri novaiorquès de Brooklyn, on va anar a escola, alhora que ajudava son pare que havia instal·lat una sastreria, feina que tindrà una gran influència en la seva obra posterior. Entre 1904 i 1908 va estudiar secundària en la branca artística i de dibuix tècnic. En acabar els estudis va rebre una beca per estudiar arquitectura, però la va rebutjar, ja que menyspreava qualsevol honor acadèmic i s'estimava més aprendre lliurement. A Nova York treballà com gravador i també en una agència de publicitat de Manhattan, alhora que assisteix a les classes nocturnes de l'Acadèmia Nacional de Disseny i la Lliga d'Estudiants d'Art de Manhattan. En la tardor de 1911 va començar a estudiar, atiat pel fotògraf Alfred Stieglitz, en l'anarquista Escola Moderna de Harlem (Nova York), també coneguda com Escola Ferrer, fundada en 1910 seguint els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquest centre –on s'estudiava literatura, filosofia, ciències naturals, arts (dibuix del natural, disseny tècnic, aquarel·la, arts gràfiques, etc.)– conegué destacats intel·lectuals anarquistes (Robert Henri, Emma Goldman, Will Durant, Adolf Wolff, Jack London, John Reed, Alexander Berkman, Upton Sinclair, Hart Crane, Wallace Stevens, William Carlos Williams, Margaret Sanger, Isadora Duncan, Eugene O'Neill, etc.) i estudià diversos autors llibertaris (Max Stirner, Tolstoi, Walt Whitman, Thoreau, etc.) i filòsofs radicals (Nietzsche, etc.). El desembre de 1912 va exposar les seves primeres obres artístiques (olis, tintes i llapis sobre paper i aquarel·les)  a l'Escola Ferrer. En aquesta època també va col·laborar amb dibuixos i portades en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i amb poemes en la revista The Modern School. Els seus primers contactes amb l'avantguarda artística novaiorquesa es produeixen durant les visites a la Galeria 291 d'Stieglitz i en les tertúlies dels Arensberg, i es va veure fortament influenciat per l'Armony Show, primera exposició d'art europeu que es va realitzar a Nova York en 1913. A començaments d'aquest any va marxar a la colònia llibertària d'artistes de Ridgefield (Nova Jersey), on conegué la poetessa belga Adon Lacroix; l'any següent es casaren, en 1919 se separaren i en 1937 es divorciarien oficialment. En 1915 realitzà la seva primera exposició individual a la Daniel Gallery de Nova York. Juntament amb Marcel Duchamp i Francis Picabia inaugurà el moviment dadà novaiorquès. En 1918 va començar a treballar amb aerògrafs sobre paper fotogràfic i l'any següent publicà el periòdic d'avantguarda TNT. En 1920, amb Katherine Dreier i Duchamp, fundà la «Société Anonyme», una companyia de promoció i de gestió de tot tipus d'activitats d'avantguarda (exposicions, publicacions, instal·lacions, pel·lícules, conferències, etc.), espècie de museu itinerant i que fet es va convertir en el primer museu d'art modern nord-americà. Entre 1921 i 1940 va viure al barri de Montparnasse de París, on participarà activament del dadaisme que es feia a la capital francesa. En aquestaèpoca va fer amistat amb Tristan Tzara, Louis Aragon, André Breton, PaulÉluard, Gala, Théodore Fraenkel, Jacques Rigaut, Philippe Soupault, Paul Poiret i altres activistes culturals. Davant la impossibilitat de vendre la seva obra, Man Ray tornà a la fotografia. Les seves primeres obres experimentals són els Rayographs de 1921, imatges fotogràfiques fetes sense càmera, obtingudes amb objectes exposats sobre un paper sensible a la llum i després revelat. Per viure, a més de fotografies de moda que seran publicades en revistes i que el popularitzaran, també farà retrats, convertint-se en el fotògraf oficial del món de la cultura i dels màxims representants de l'avantguarda del moment (Marcel Duchamp, Tristan Tzara, Kiki de Montparnasse, Casati, Francis Picabia, Antonin Artaud, André Breton, Lee Miller, Juliet, James Joyce, Gertrude Stein, Djuna Barnes,Berenice Abbott, Mina Loy, Henri Matisse, Rrose Selavy, Jean Cocteau, Meret Oppenheim, Salvador Dalí, etc.). També va fer ready-mades (art trobat) dadaistes com ara Danseuse de corde s'accompagnant de son ombre (1916), Autoportrait (1916), Boardwalk (1917), Cadeau (1921), Object to be Destroyed (1923), Les vingt jours de Juliette (1952), etc. En 1924 fou un dels partidaris de la separació entre surrealisme i dadaisme i va participar en la primera exposició surrealista a la Galeria Pierre de París en 1925, amb Jean Arp, Max Ernst, André Masson, Joan Miró i Pablo Picasso. Inspirat per la seva model i amant Alice Prin, coneguda com Kiki de Montparnasse, realitzàLe Violon d'Ingres (1924). En 1926 la galeria surrealista d'André Breton li féu una exposició antològica. En aquests anys va realitzar influents curtmetratges d'avantguarda («Cinema Pur»), com araLe retour à la raison (1923), Emak-Bakia (1926), L'étoile de mer (1928) o Les mystères du Château du Dé (1929). Durant la dècada dels trenta publicà diversos volums de fotografies. En 1936 la seva obra fou present en l'exposició «Art Fantàstic, Dadà i Surrealisme» del Museu d'Art Modern de Nova York. En 1940, escapant de l'ocupació nazi de França, va embarcar a Lisboa –juntament amb Dalí, Gala i René Clair– cap els Estats Units i es va instal·lar a Hollywood i a Nova York, i no retornà a França fins a l'any 1951. En 1946 es casà amb la ballarina i model Juliet Browner. Durant la seva estada a Califòrnia es guanyà la vida ensenyant com a professor. En 1963 publicà la seva autobiografia, Self-Portrait, i aquest mateix any fou nomenat Sàtrapa del Col·legi de Patafísica. En 1973 el Metropolitan Museum de Nova York li dedicà una retrospectiva de la seva obra fotogràfica. Man Ray va morir el 18 de novembre de 1976 al seu taller, al número 2 bis del carrer Férou, del VI Districte de París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Quan en 1991 morí Juliet Browner fou enterrada a la mateixa tomba. En 1999 la prestigiosa revista ArtNews el nomenà com un dels 25 artistes més influents del segle XX.

***

Maurice Pfister

- Maurice Pfister: El 27 d'agost de 1893 neix a Clichy (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista Maurice Louis Pfister, conegut com MauriceFister. Sos pares es deien Adolphe Gustave Pfister, jornaler, i Amélie Adèle Letu, tintorera. Obrer en una fàbrica de ciment, es considerava anarquista«individualista». En 1913 era secretari del grup dels XVII i XVIII Districtes de París (França) de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). També era membre del «Foyer Anarchiste» del XIX Districte de París. En aquestaèpoca vivia al número 20 del passatge Duhesme de París. El setembre de 1913 formava part del «Grup de Conscrits de 1913», fomentat per l'FCAR, i amb 25 companys cosignà el seu cartell, on afirmant que es negaven a ser soldats i on s'incitava a la deserció. En 1914 era secretari de la Joventut Sindicalista de Saint-Ouen (Illa de França, França), formació en la qual militava, com a mínim, des de l'any anterior. El 16 de gener de 1914 va ser detingut per haver insultat el condecorat caporal d'Infanteria Colonial Paillard en un carrer de Montmartre, tot cridant-li:«Quants marroquins hauràs hagut matat per portar aquestes porqueries al pit!»; en el moment de la detenció duia un ganivet i un revòlver Browning. En l'escorcoll de casa seva, al passatge de Duhesme, la policia va trobar fullets anarquistes i antimilitaristes, fórmules d'explosius i un exemplar del famós En cas de guerre, conegut com «Fullet Roig», editat per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Jutjat per aquest delicte, el 2 de febrer de 1914 el IX Tribunal Correccional el va condemnat a tres mesos de reclusió, que purgà a presó parisenca de Fresnes. El maig de 1914, quan la visita del rei de Dinamarca a París, el seu domicili, al carrer Clovis Hugues de Saint-Denis (Illa de França, França), va ser posat sota vigilància especial per part de la policia, ben igual que el d'altres militants (Laurent Desgoutes, Jean Fleur, Agustín Pardiña, Gladia Pupkovicz, Fermín Viniegra, etc.). En aquesta època va ser inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes i col·laborava en el setmanari parisenc L'Anarchie i en el periòdic belga L'Action Anarchiste. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt per l'exèrcit. En 1920 col·laborà, sota el nom de Maurice Fister, en Le Libertaire i el 12 de març d'aquell any participà com a orador en un gran míting antimilitarista, en ocasió de la incorporació de la lleva d'aquell any, organitzat pel grup del III Districte de París de la Federació Anarquista (FA), celebrat a la Sala de la Maison Commune. En 1921 participà en la campanya abstencionista engegada per la Unió Anarquista (UA), de la qual fou candidat abstencionista amb Lucien Haussard. En 1921 també era secretari del grup anarquista dels XVII i XVIII Districtes de París. Aleshores vivia al número 9 de Cité Jarry de París. El 18 de febrer de 1921 participà en un míting a la Sala Garrigues organitzat pels grups anarquistes dels XVII i XVIII Districtes de París i el 8 d'abril d'aquell any va fer per aquests grups la xerrada «Le côté reconstructif de l'anarchisme». Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assistí com a delegat al II Congrés de l'UA. Elegit administrador de Le Libertaire, col·laborà també en La Revue Anarchiste de l'UA. Per un article aparegut en el periòdic La Jeunesse Anarchiste sobre Émile Cottin, que havia atemptat el 19 de febrer de 1919 contra el president del Consell de Ministres francès Georges Clemenceau, va ser detingut el 5 de maig de 1922; jutjat, el 5 de maig de 1922 va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó; pena que va ser reduïda a sis mesos quan es va presentar a les autoritats el 27 de juliol. Durant 12 dies del mes d'agost d'aquell any, juntament amb altres companys (André, Courme, Lelatin, Louis Loréal, Nadaud, i E. Villiers), va fer vaga de fam per exigir que els anarquistes Henri Coudon (Méric) i Jeanne Morand, aleshores empresonats, fossin tractats com a presos polítics. L'11 d'agost de 1922 va ser traslladat, amb Louis Raffin (Louis Loréal) i E. Villiers, a l'Hospital Cochin i una setmana després portats a la presó parisenca de La Santé, però, com Villiers, no reprengué la vaga pel seu feble estat. El 28 de setembre de 1922, per la seva intervenció en un míting contra la guerra organitzat per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser novament condemnat a sis mesos de presó pel Tribunal Correccional de Cherbourg (Baixa Normandia, França), pena que va ser integrada a la que ja patia. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 assistí al III Congrés de l'UA celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França). Poc després, entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923 assistí, amb Pierre Berteletto, Lucien Hussard, Albert Lemoine i Maurice Vandamme (Mauricius), al Congrés Sindicalista Revolucionari que se celebrà a Berlín (República de Weimar; actualment Alemanya), on es va fundar l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En el IV Congrés de l'UA, celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, va ser l'únic que es va oposar a l'aparició del diari Le Libertaire, i al préstec de 150.000 francs necessaris per a tal fi, però va ser nomenat redactor«substitut» i en la segona època del diari va acceptar ser membre de la redacció. A finals dels anys vint esdevingué parella de l'anarquista Marie-Louise Massoubre (Zizette) i a començament dels anys trenta ambdós visitaren Nestor Makhno a l'hospital. El 3 de novembre de 1934 es casà a Villeurbanne (Lió, Arpitània) amb Marie-Louise Massoubre –posteriorment aquesta es casà en 1943 amb l'anarquista Antoine Marsella. En 1939 col·laborà en La Révolution Prolétarienne. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)

Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.

Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.

En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.

El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.

Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.

La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.

A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.

Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

Palma, 28/05/2018

Anarcoefemèrides del 28 d'agost

Esdeveniments

Seguici funerari de Sacco i Vanzetti

- Funerals de Sacco i de Vanzetti: El 28 d'agost de 1927 es realitzen a Boston (Massachusetts, EUA) els funerals i les incineracions dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti, executats cinc dies abans. El multitudinari seguici fúnebre marxà des de Nord End fins als cementiri de Forest Hills, on les seves despulles foren incinerades. El setembre d'aquell any, el censor nord-americà Wills Hayes ordenarà que tots els noticiaris filmats on apareguin Sacco i Vanzetti siguin destruïts.

***

Membres del "Batalló Giacomo Matteotti"

- Batalla de Monte Pelado: El 28 d'agost de 1936 al Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), el «Batalló Giacomo Matteotti» de la secció italiana de la«Columna Ascaso», formada per 130 milicians i guiada pel republicà Mario Angeloni i els llibertaris Carlo Rosselli, Camillo Berneri i Umberto Tommasini, entra per primera vegada en acció repel·lint un atac de les forces franquistes integrades per 600 homes ben equiats. Angeloni i els anarquistes Michele Centrone, Fosco Falaschi i Vincenzo Perrone, entre altres milicians, trobaran la mort durant les quatre hores d'intensos combats. El «Batalló Giacomo Matteotti», que prenia el nom d'un destacat militant socialista italià assassinat pels feixistes de Mussolini en 1924, fou creat poc després del cop d'Estat de juliol de 1936 per Camillo Berneri, Gilioli Rivoluzio, Romagno Castegnoli i Antoni Cieri, amb la finalitat de crear una columna anarquista per combatre en la Revolució espanyola i a la qual es van convidar els milicians socialistes no comunistes. També van participar en l'organització els socialistes Carlo Rosselli, Mario Angeloni i Umberto Calosso, i l'anarquista espanyol Diego Abad de Santillán. Aquest batalló es va constituir oficialment el 17 d'agost de 1936. En arribar els milicians voluntaris italians es van afegir a la «Columna Ascaso», formació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) creada en memòria de Francisco Ascaso, lluitador anarquista mort el 20 de juliol durant els combats a les Drassanes de Barcelona. Uns 3.500 milicians italians van combatre el feixisme durant la Guerra Civil espanyola, dels quals entre 500 i 1.000 moriren.

***

L'emissora de Radio Libertaire després de l'atac "socialista"

- Tancament de Radio Libertaire: El 28 d'agost de 1983, diumenge, a les 6 de la matinada, les tropes de la Companyia Republicana de Seguretat (CRS), enviades pel govern del Partit Socialista Francès (PSF), assalten la seu de Radio Libertaire a París (França). Després de forçar la porta de l'estudi i de destrossar bona part del material, segrestaren l'emissor. Set militants anarquistes van ser detinguts en l'acció. Des del 14 d'agost, una quinzena de ràdios lliures franceses són reduïdes al silenci pel poder. La resposta va ser immediata i va tenir un ample ressò internacional: manifestacions a Atenes, Barcelona, Brussel·les, Madrid, Mont-real, Sydney... La manifestació de París del 3 de setembre de 1983 en va comptar amb cinc mil persones.

Naixements

Práxedis G. Guerrero

- Práxedis Gilberto Guerrero:El 28 d'agost de 1882 neix a Los Altos de Ibarra (Léon, Guanajuato, Mèxic) el periodista, escriptor i revolucionari llibertari José Práxedis Gilberto Guerrero Hurtado. Sisè fill d'una família de terratinents (José de la Luz Guerrero i Fructuosa Hurtado) de Guanajuato, va estudiar secundària i va treballar d'obrer. En 1899 va enviar els seus primers articles als periòdics El Heraldo Comercial i El Despertador. En 1901, Filomena Mata el va nomenar corresponsal del Diario del Hogar. Aquell mateix any es va integrar en la Segona Reserva de l'Exèrcit, on va assolir el grau de subtinent de cavalleria. En 1903 va començar a llegir periòdics de l'oposició, com ara El Demófilo i El Hijo del Ahuizote; també coneix autors anarquistes. Després que l'exèrcit desparés contra una manifestació de liberals a Monterrey, va renunciar al seu càrrec en la reserva. En 1904 es va traslladar als Estats Units i va treballar d'obrer en una mina a Denver (Colorado). En 1905 va viatjar a San Francisco (Califòrnia) i va editar el periòdic Alba Roja–possiblement els germans anarquistes Flores Magón van conèixer allà la publicació. El maig de 1906 va ser visitat per Manuel Sarabia i el va convidar a participar en l'anarquista Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), de la qual arribarà a ser secretari. El 3 de juny de 1906 va fundar la Junta Auxiliar«Obreros Libres» en una mina de Morenci (Arizona), adherida a la JOPLM. Va obtenir fama com a periodista opositor a la dictadura de Porfirio Díaz, editant els periòdics Alba Roja (1905), Revolución (1908) i Punto Rojo (1909), que va arribar a publicar setmanalment 10.000 exemplars a El Paso (Texas) i des d'on es feia una crida a la vaga general revolucionària; també va col·laborar en Regeneración, editat pels germans Flores Magón. Va estar afiliat al Partit Liberal Mexicà (PLM) i va lluitar en les seves campanyes militars. En setembre de 1910 es van publicar en Regeneración tres episodis revolucionaris esdevinguts en 1908, on Guerrera narra les incursions dels guerrillers llibertaris del PLM als poblats de Las Vacas (avui Acuña), Viesca i Palomas, amb la finalitat d'engegar una revolució social que s'escampés a tota la República mexicana. Els liberals que inicialment havien planejat aixecar-se en armes el 16 de setembre de 1910 van decidir esperar i començar la insurrecció el 20 de novembre, com assenyalava el Pla de San Luis redactat per Francisco Indalecio Madero, a fi d'aconseguir un major impuls, però deslligant-se dels objectius polítics maderistes. Guerrero, qui havia estat nomenat Cap d'Operacions de l'Exèrcit Llibertari Mexicà en la República mexicana, va decidir organitzar pel seu compte un grup armat a El Paso (Texas) per internar-se a Mèxic, encara que amb la desaprovació de la Junta Organitzadora del PLM, que el requeria com a organitzador i escriptor. El 22 de desembre uns 30 insurgents magonistes avancen d'El Paso a Ciudad Juárez, assalten la hisenda de Cruz González, prenen el tren mixt i destrueixen els ponts al seu pas mentre es dirigeixen cap al sud. A Estación Guzmán se'ls van afegir altres 20 guerrillers i es van encaminar cap a El Sabinal. El 25 tornen a Estación Guzmán i s'hi divideixen en dues partides, una dirigida per Prisciliano Silva i altra per Práxedis Guerrero. Aquest prendrà el poblat de Corralitos el 27 de desembre i l'endemà va reclamar la rendició de Casas Grandes senseèxit. La nit del 29 de desembre ataca Janos i a l'endemà la plaça és presa pels rebels; aquest mateix dia, el 30 de desembre de 1910, Práxedis Guerrero mor a Janos (Chihuahua, Mèxic) en circumstàncies no gaire clares. Existeixen almenys tres versions diferents sobre la mort de Guerrero: Ethel Duffy Turner afirma que va ser a causa d'una bala accidental d'un company que el va confondre amb un espia en entrar Guerrero a una barraca per fer un reconeixement; Martínez Nuñez parla que Guerrero va rebre un tret a l'ull dret quan va pujar a una terrassa per contrarestar un atac dels soldats federals; Enrique Flores Magón, per la seva part, sosté que Guerrero exposava a la població els ideals del PLM quan de sobte va caure mort amb un tret al front. Les autoritats mexicanes han«recuperat» la figura de Práxedis Guerrero i l'han aixecat a «heroi nacional». Des de desembre de 1933 l'antiga població de San Ignacio (Chihuahua, Mèxic), situada a la frontera amb els Estats Units, porta el nom de Práxedis Gilberto Guerrero.

Práxedis Gilberto Guerrero (1882-1910)

*** 

Augustin Souchy

- Augustin Souchy:El 28 d'agost de 1892 neix a Racibórz (Oberschlesienel, Alta Silèsia, Polònia, Imperi Alemany; actualment Polònia) el periodista, antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista Augustin Suchy, més conegut com Augustin Souchy o Agustín Souchy. Fill d'una família d'origen jueu, sos pares es deien Carl Suchy, obrer torner socialdemòcrata, i Clara Bauer. Va esdevenir anarquista molt jove, llegint Piotr Kropotkin, Gustav Landauer, Pierre Ramus, Max Stirner i altres. Amb 13 anys s'afilià al Sozialistischer Bund (SB, Lliga Socialista), de Martin Buber, Margarethe Faas-Hardegger, Gustav Landauer i Erich Mühsam, entre d'altres. Quan cursava estudis de laborant a Berlín conegué destacats intel·lectuals esquerrans, com ara Eduard Bernstein, Karl Liebknecht o Clara Zatkin. El 18 de maig de 1911 va ser empresonat per primer cop arran d'una manifestació en memòria dels morts de la Revolució de 1848. En 1914, fugint de la lleva i de la guerra, es va declarar insubmís i amb el grup «Befreiung» portà a terme una campanya contra el militarisme alemany des de Viena, per acabar refugiant-se a Suècia, on milità en les Joventuts Socialistes i d'on finalment va ser expulsat. Després de passar per Noruega, país del qual fou expulsat immediatament, es refugià a Dinamarca, on col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari Solidaritet. Retornà a Suècia clandestinament, però va ser detingut per possessió d'un passaport fals i per difondre pamflets antimilitaristes, jutjat i condemnat a sis mesos de treballs forçats, dels quals en va purgar quatre. A la presó va escriure un llibre sobre Landauer.  De tornada a Alemanya, a finals de 1919, va entrar en la redacció del periòdic Der Syndicalist, de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que en serà l'editor entre 1922 i 1933. Cap el 1920 conegué a París (França), on s'havia instal·lat al domicili dels pares de l'anarquista Émilienne Morin, la correctora d'impremta llibertària Marie-Thérèse Blanchong, que esdevingué sa companya. Entre abril i octubre de 1920, convidat per Lenin, va estar-se a la Rússia bolxevic, on va representar els sindicalistes revolucionaris en el II Congrés de la III Internacional. En aquesta estada conegué Alexandre Berkman i Emma Goldman i va visitar Piotr Kropotkin, restant a viure un temps a casa seva. En tornar a París va escriure un llibre molt crític sobre el règim soviètic. En aquests anys parisencs va fer molta amistat amb l'anarquista pacifista Louis Lecoin. El 20 de maig de 1921 participà, davant el «Murs dels Federats», en el 50 aniversari de la Comuna de París. En aquesta època establí contactes amb Sébastien Faure, Joaquín Maurín Juliá, Andreu Nin Pérez, Han Ryner i altres intel·lectuals. Aquest mateix 1921 va ser expulsat de França i s'establí amb sa companya a Berlín. En 1922 va ser un dels tres secretaris de la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT), amb Rudolf Rocker i Alexandre Schapiro. Cap el 1923 nasqué son fill Jean Souchy (Pojke). En 1928 va ser nomenat membre del secretariat de l'AIT i en 1929 passà una llarga temporada a Buenos Aires (Argentina), on participà en el Congrés dels Anarcosindicalistes Llatinoamericans celebrat en aquesta ciutat i des d'on va fer diverses gires de conferències arreu l'Argentina i l'Uruguai. Com a secretari de l'AIT assistí entre l'11 i el 17 de juny de 1931 al III Congrés Nacional de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que se celebrà al Teatre Conservatorio de la Madrid (Espanya). En 1933, com a secretari en funcions de l'AIT, assistí a la Conferència d'Amsterdam (Països Baixos). Quan Adolf Hitler va pujar al poder, després de perdre la nacionalitat alemanya pel seu origen jueu, en 1933 es va refugiar a París, on s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Aquest mateix 1933 va fer una gira de conferències a Suècia. En aquesta època alguns companys l'acusaren d'inacció i passivitat davant la confiscació dels arxius de l'AIT per part dels nazis. A París col·laborà amb la columna«Allemagne» en La Revue Internationale Anarchiste i va fer articles per a l'Encyclopédie Anarchiste. En 1934 vivia al número 85 al passeig Dahlias de Les Lilas (Illa de França, França) i participava, amb son companya, en el Comitè de Defensa Social (CDS). El juliol de 1936 va marxar cap a Barcelona (Catalunya) i va participar des dels primers dies de la Revolució espanyola, essent nomenat responsable de Relacions Exteriors de l'Oficina d'Informació i Propaganda (Informació en Llengües Estrangeres) i conseller polític de la CNT. L'octubre de 1936 fou delegat de la CNT a Europa del Nord. A començament de 1937 entrà a formar part del grup anarquista«Ascaso» de Barcelona, adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1937 i 1938 fou conferenciant a l'Escola de Militants de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, retornà a França. El 14 d'abril de 1939 assistí amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) a la reunió celebrada a Londres (Anglaterra) amb els Comitès Nacionals de la CNT arribats de la Península per a solucionar el problema de duplicitat representativa de l'exili. El 22 d'abril de 1939 es casà amb sa companya Marie-Thérèse Blanchong al V Districte de París i en aquella època vivien al número 113 del bulevard Saint Michel, domicili que des de 1935 figurava en la llista de domicilis anarquistes a controlar per la policia. Quan esclatà la II Guerra Mundial, com a alemany, va ser reclòs als camps d'internats de Marolles i d'Audierne. En 1941, en plena Ocupació, aconseguí fugir del camp d'Audierne i passar a Zona Lliure, on s'amagà fent de granger, i a Marsella (Provença, Occitània) conegué Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin). En 1942 pogué embarcar, via Casablanca (Marroc), cap a Mèxic, on treballà per als sindicats i fent de periodista, sobretot al diari Novedades. En aquests anys mexicans col·laborà amb el Ministeri d'Educació i Cultura del país. En 1949 va estar cinc mesos a Cuba, fen conferències als sindicats, a les cooperatives, a les universitats i als obrers i obreres de les plantacions de tabac i de canya de sucre, participant en el Congrés del Moviment Llibertari Cuba (MLC). En 1950 va retornar a Alemanya. Entre 1950 i 1951 va fer una gira de conferències a Alemanya i a Suècia per als sindicats i les universitats, i va estar-se quatre mesos a Israel. En 1951 assistí al Congrés de l'AIT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) en representació d'Alemanya. En 1952 va fer conferències als Estats Units i a Mèxic. Entre 1958 i 1959 va fer una gira de conferències a Llatinoamèrica (Mèxic, Xile, etc.). Entre abril i setembre de 1960 visità la Cuba revolucionària convidat pel règim castrista per fer un estudi dels pagesos cubans; el resultat va ser la publicació del fullet Testimonios sobre la Revolución Cubana, dura crítica al règim prosoviètic de Fidel Castro, l'edició del qual va ser totalment destruïda per les autoritats comunistes cubanes. A finals de 1960 va fer una segona visita d'estudis a Israel, visitant els quibuts, que en res se semblaven, segons ell, a les col·lectivitats aragoneses. En 1962 va treballar de professor i d'expert per a la International Confederation of Free Trade Unions (ICFTU, Confederació Internacional de Sindicats Lliures) a Madagascar i entre 1963 i 1966 a Llatinoamèrica (Hondures, Jamaica, Uruguai, Veneçuela i Xile) i Etiòpia per a la International Labour Organitsation (ILO, Organització Internacional del Treball). Més tard va fer de periodista arreu del món –va analitzar de primera mà l'experiència autogestionària iugoslava de Josip Broz Tito– i en 1966 es va retirar com a periodista independent a Munic. A principis dels anys setanta donà al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) una important col·lecció d'obres anarquistes que havia pogut amagar des de 1933. En 1975 va fer un viatge d'estudis al Portugal revolucionari. Filòleg i coneixedor d'11 idiomes, ha ensenyat durant anys a les Escoles Berlitz. En 1983 es reuní amb Clara Thalmann, per primer cop des de 1937, retornant a la Península per a la filmació del documental Die lange hoffnung (1984, La llarga esperança), de Didi Danquart. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Acción,Cultura Libertaria, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria,Tierra y Libertat, Umbral, etc. Ens ha deixat nombroses obres com Diktatur och Socialim (1918), Gustav Landauer Revolutionens filosof (1919), Chicagomärtyrerna (1919), Reise nach Russland 1920 (1920), Wie lebt der Arbeiter und Bauer in Russland? (1920), Schreckensherrschaft in Amerika (1927), Sacco und Vanzetti (1927), Den bruna pesten (1933), The tragic week in May (1937, sobre els «Fets de Maig» de 1937 a Barcelona), Entre campesinos aragoneses (1937), Suecia. El país del sol de medianoche (1946), El socialismo libertario (1949), El nuevo Israel (1954), Nacht über Spanien. Anarcho-Syndikalisten in Revolution und Bürgerkrieg (1936-39) (1955), Simon Radowitzky (1956), Testimonios de la Revolución cubana (1960), Stalinismus und Anarcismus in der spanischen Revolution (1973, amb Peter Duerr), Lateinamerika. Zwischen Generälen, Campesinos un Revolutionären (1974), Die soziale Revolution in Spanien. Kollektivierung der Industrie und Landwirtschaft in Spanien (1936-1939) (1974, amb Erich Gerlach), Zwischen Generälen: Campesinos und Revolutionären (1974), Anarchismus im Wandel der Zeiten (1975), Vorsicht: Anarchist! Ein Leben für die Freiheit. Politische Erinnerungen (1977, 1982 i 1984, autobiografia) i Reisen durch die Kibbuzim (1984), Erich Mühsam (1984), Die lange Hoffnung. Erinnerungen an ein anderes Spanien (1985, pòstum amb Clara Thalmann), entre d'altres. Augustin Souchy va morir l'1 de gener de 1984 a Munic (Baviera, República Federal d'Alemanya; actualment Alemanya) i el seu cos va ser donat a la ciència. El seu important arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Augustin Souchy (1892-1984)

Marie-Thérèse Blanchong (1899-1984)

Documental del III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (1931)

***

Notícia de la condemna de Robert Butet apareguda en el diari parisenc La Petit République del 13 de juny de 1914

- Robert Butet: El 28 d'agost de 1895 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Robert Anatol Butet, conegut com Stefano Sagnol. Era el fill primogènit de Jules Edouard Butet, cotxer i xofer, i Marie Provost, modista. Es guanyava la vida com a afinador de pianos. Entre 1911 i 1912 col·laborà, sota el pseudònim d'Stefano Sagnol, en Le Libertaire. El desembre de 1912, amb son germà Marcel Butet i Louis Villetard, del grup de Saint-Ouent (Illa de França, França) de la Federació Comunista Anarquista (FCA), signà, sota el nom d'Stefano Sagnol, el cartell titulat «Si la guerreéclate, ce que nous ferons» (Si la guerra esclata, això és el que farem), fent una crida al sabotatge de la mobilització. El 18 de gener de 1913 parlà en la I Conferència-Concert, organitzada pel grup de Saint-Ouen de l'FCA, a benefici dels«camarades víctimes de l'acció», que se celebrà a la Sala Picolo del carrer Malassis de París. Abans de la Gran Guerra fou membre del grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), de la qual son germà era secretari. El juny de 1914 va ser condemnat a dos presos de presó, amb llibertat provisional, per «ultratges als agents» quan aquests havien anat a casa seva a escorcollar-la després de ser sospitós d'haver llançat pamflets antimilitaristes rere els murs de la caserna de la gendarmeria de Tournelles a París. Durant la primavera de 1916 va ser mobilitzat en el 130 Regiment d'Infanteria. El 29 de juliol de 1919 es casà al VIII Districte de París amb la cuinera Berthe Léontine Rollier. En aquesta època estava domiciliat amb sos pares, al número 2 del carrer Baudin de Saint-Ouent, i vivia de la pintura artística. Fou membre de la Societat d'Artistes Independents, per a la qual participà en exposicions. El seu últim domicili fou al número 4 del carreró Jacques-Auguste de Saint-Ouen. Robert Butet va morir el 23 de desembre de 1971 a l'Hospital Bichat de París (França).

***

Necrològica de José Martínez Gracia apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de setembre de 1970

- José Martínez Gracia: El 28 d'agost de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista José Martínez Gracia. Sos pares es deien Manuel Martínez i Carmen Gracia. Refugiat a França, després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tarascon on treballà de sabater i fou en diferents ocasions secretari de Cultura i Propaganda de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A finals dels anys seixanta fou membre de la Comissió de Relacions del Nucli de CNT del departament de l'Arieja. José Martínez Gracia va morir el 12 de juny de 1970 –algunes fonts citen erròniament el 14 de juny de 1970– a Tarascon (Llenguadoc, Occitània).

***

Agustín Remiro Manero

- Agustín Remiro Manero: El 28 d'agost de 1904 neix a Épila (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant cenetista i resistent antifranquista Agustín Remiro Manero (Mangón).Fill d'una família pagesa de nombrosos germans (Los Mangones), sos pares es deien Santos Remiro Medina i María Manero Ibáñez. Només als 10 anys va poder assistir a l'escola, però sempre va ser un apassionat lector. Es va afiliar en la Societat d'Obrers Sucrers i en la Societat d'Obrers del Camp i d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1919 mogut pels relats de l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la Setmana Tràgica. En 1925 va ingressar a l'Exèrcit i va servir dos anys aÀfrica, on es va mostrar rebel i per això enviat a un batalló disciplinari que va combatre en els més durs moments de la guerra contra Abd el-Krim. De tornada aÉpila, va crear un grup anarquista i va desenvolupar una extensa tasca orgànica clandestina. Derrocat Primo de Rivera, va ser un dels militants més destacats de la CNT i va assolir popularitat a la conca del Jalón (xerrades, mítings amb Ascaso i Ballester, etc.). En 1932 va participar activament en la vaga de la fàbrica sucrera del Jalón a Épila, que va tenir com a resultat dos morts i diversos ferits, des de la secretaria de la Comarcal de CNT. Aquest mateix any va ser present en el moviment revolucionari de desembre i el seu casament civil va ser el primer d'Épila. En 1934 va dirigir la construcció del local de la CNT del seu poble i l'any següent va rebutjar les ofertes dels cacics saragossans que li oferien ser el cap provincial de la Falange. Amb el cop militar de juliol de 1936 li agafa segant de jornaler a Used i es va traslladar aÉpila, però vençuda la resistència obrera, el 26 de juliol creua l'Ebre, s'ajunta amb altres fugitius i l'agost arriba a Tardienta, ja a zona republicana. Es va incorporar a la Columna Durruti com a responsable de la XI Centúria i més tard a la Columna Ortiz, i amb el grup de Gallart (La Noche) va realitzar infinitat d'operacions en terreny enemic dirigides a facilitar la fugida de qui havia quedat encerclat a Saragossa. Va ser responsable del grup Los Iguales, amb Cayetano Continente i Juan Bautista Albesa, especialitzat en sabotatges (ponts, vies fèrries, grans infrastructures) i en rescatar presoners, que va actuar el setembre a la zona de Fuendetodos i mesos més tard a la Columna Carod-Castán (118 Brigada de la 25 Divisió). Va lluitar en l'ofensiva sobre Saragossa, en la presa del vèrtex geodèsic de Sillero i en les batalles de Belchite i de Terol (1937), i després de la presa d'aquesta ciutat, va marxar amb el seu grup a València. Perdut Terol, va combatre a Cedrillas. Enfonsat el front i partit en dos el territori republicà en caure Vinaròs a mans franquistes, va restar a zona catalana, on a petició del cap de l'Exèrcit de l'Est (Pérez) va accedir a formar i comandar el Batalló de Metralladores C (Batalló Remiro), compost per 470 homes, majoritàriament guerrillers i voluntaris aragonesos, i que va intervenir en nombroses accions especialment al front de Lleida (Tremp, Sort i Balaguer). Ferit a les lluites del Vèrtex Esplà l'estiu de 1938, va ser operat a la Seu d'Urgell i després vindria l'exili gal i el seu internament als camps d'Argelers de la Marenda i Mazères. Fugint dels camps de concentració va fer contacte amb Francisco Ponzán Vidal, Joan Català i Laguarta, i amb ells portarà a terme nombroses operacions de salvament de persones compromeses a Espanya –va portar a França els primers delegats d'Esteve Pallarols de la CNT. Quan va esclatar la guerra mundial, a petició de Ponzán, va acceptar el març de 1940 col·laborar amb els aliats en la Xarxa Pat O'Leary per combatre els alemanys a Espanya (agent núm. 3.004 del MI-6, Servei Secret Britànic), realitzant diverses missions com a correu i enllaç i facilitant l'evasió de persones en perill (jueus, polítics antifeixistes, pilots abatuts de la RAF), alhora que treballava activament en l'organització confederal, directament lligada al Comitè Nacional de la CNT, i en la lluita antifranquista. El 23 gener de 1941, efectuant un servei de correu per als britànics, després de creuar la frontera des de Pontevedra, va ser detingut per la Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE) salazarista a Portugal i lliurat a les autoritats franquistes tres dies després a Valencia de Alcántara (Càceres). Condemnat a mort en Consell de Guerra a Madrid el 27 d'abril de 1942. El 21 de juny de 1942 va intentar evadir-se de la presó madrilenya de Porlier amb altres condemnats, però descobert pels guàrdies alertats per uns veïns un cop saltada la tàpia, va resultar greument ferit pels seus trets; malgrat tot, va aconseguir arribar fins a una casa propera on es va amagar, però quan va venir la patrulla, veient-se sense escapatòria, va suïcidar-se saltant per una finestra des d'un quart pis, estavellant-se mortalment contra el terra. Nou dies després de la seva «execució», Capitania General li commutava la pena de mort per la inferior en grau. Va deixar escrites unes memòries en vers. En 2006 l'Ajuntament d'Épila i la Diputació Provincial de Saragossa va publicar pòstumament, en 2006, el llibre d'Antoni Téllez Solà, Agustín Remiro. De la guerrilla confederal a los servicios secretos británicos.

***

Necrològica de Moisés Báguena Belmonte apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 5 de juny de 1978

- Moisés Báguena Belmonte: El 28 d'agost de 1908 neix a Manzanera (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Moisés Báguena Belmonte. Sos pares es deien Miguel Báguena i Maximina Belmonte. Fills d'una família dedicada a la ramaderia, s'encarregà des d'infant a pasturar el ramat. Quan era adolescent emigrà a Barcelona (Catalunya), on esdevingué conductor de tramvies i s'afilià al Sindicat dels Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar a les vinyes de Caüsac de Vera (Llenguadoc, Occitània), lloc on pogué reunir-se amb sa família més tard. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sainte-Cécile d'Avès (Galhac, Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Galhac. Moisés Báguena Belmonte emmalaltí de tètanus, va ser ingressat i morí pocs dies després, el 5 de novembre de 1977, a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou María Adoración Martínez Calpe.

Continua...

---

La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) - Pere Rossselló Bover – L´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover analitza el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla - Miquel López Crespí: Visions literàries de Sa Pobla (Sa Pobla: Ajuntament de Sa Pobla, 2018) «Col·lecció Uialfàs», 5. -

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)

Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.

Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.

És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.

Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.

Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.

Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.

A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.

Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)

Anarcoefemèrides del 29 d'agost

Esdeveniments

Bresci parla amb Merlino durant el judici en un dibuix de Samato

- Judici a Gaetano Bresci: El 29 d'agost de 1900 a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Gaetano Bresci és jutjat per l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia que havia perpetrat just un mes abans, el 29 de juliol de 1900. L'advocat llibertari Francesco Saverio Merlino en fou el defensor, després del refús del misser Filippo Turati. En aquest procés expeditiu, que només va durà una jornada, Bresci fou condemnat per regicidi a mort, però més tard la pena serà commutada a treballs forçats a perpetuïtat pel rei Víctor Manuel III d'Itàlia, successor d'Humbert I –fou l'únic cas en la història d'aquest Estat que un rei commuta una pena. El 23 de gener de 1901, després d'haver fet la travessia en un vaixell de guerra, fou tancat en una cel·la de tres per tres metres, sense cap mobiliari i especialment construïda per ell, de la penitenciaria de l'illa de Santo Stefano (Illes Pontines), on ja havien estat empresonats nombrosos anarquistes abans. El seu cos fou trobat,«suïcidat», el 22 de maig de 1901 penjant de la finestra de la cel·la.

***

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: El 29 d'agost de 1919 reapareix a Amiens (Picardia, França) el setmanari Germinal. Journal du Peuple, que havia estat publicat abans de la Gran Guerra (1904-1914) per Georges Bastien. A partir del número 59 (9 d'octubre de 1920) portarà com a subtítol «Organe libertaire de la Somme, de l'Oise, du Nord et du Pas-de-Calais» i a partir de 1925 comptarà amb tres edicions regionals. Hi van ser gerents Georges Bastien, Lucien Graux, Georges Foulin, René Crinier, Segon Casteu i A. Fontan. Els administradors van ser Hoche Meurant (Nord), Eusèbe Bouche (Pas-de-Calais) i Segon Casteu (Oise). Va tenir nombrosos col·laboradors, com ara G. Aubry, A. Barbe, Raymond Barbet, G. Bastien, Eugène Bizeau, Jacqueline Bonhomme, Bourdon, L. Bourrée, A. Bridoux, Jean Caron, Castelot, Segond Casteau, J. Chazoff, A. Colomer, Max Colonna, M. Dommaget, Gustave Dupin, R. Fontan, Gabriel Gobron, Urbain Gohier, Marie Guillot, Jollivet, N. Lazarevitch, Ch. Legry, Pierre Le Meilleur, A. Lorulot, Stephen Mac Say, Errico Malatesta, Victor Margueritte, Brutus Mercereau, Jacques Mesnil, Hoche Meurant, Henri Mignon, Georges Patout, L. Radix, F. Rose, J. Roty, Guy Saint-Fal, André Savanier, Maurice Mullens, entre d'altres. El desembre de 1924 el periòdic tirava 4.500 exemplars i va arribar a tenir gairebé mil subscriptors. En 1924 va fer costats els candidats abstencionistes a les eleccions. Va rebre el suport de la Federació Comunista Llibertària de la regió Nord creada el setembre de 1920 i el periòdic va fer costat els Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), mostrant-se favorable a la revolució dels Soviets. Víctima de diversos processos judicials i de la persecució per part del clergat desaparegué l'1 de juliol de 1933, després de publicar 723 números. Va tenir un intent de reaparició en 1938, administrat per A. Grevin, però només publicà set números.

Naixements

Edward Carpenter fotografiat per Frederick Hollyer (ca. 1890)

- Edward Carpenter: El 29 d'agost de 1844 neix a Brighton (East Sussex, Anglaterra) el poeta, escriptor, militant socialista llibertari, precursor d'alliberament homosexual Edward Carpenter. Fill d'un tinent, va créixer en una família nombrosa i benestant. En 1864 es va llicenciar per la Universitat de Cambridge i, seguint un camí ben traçat, va ser nomenat vicari en 1870. Però el naixement de les idees socialistes i la poesia de Walt Whitman hi van tenir una gran influència. Després de presentar la dimissió del seu càrrec eclesiàstic en 1874, va entrar en el Club Republicà on va començar a fer conferències de tota casta (astronomia, música...). En morir sos pares (1882) i heretar una important suma de diners, va comprar una granja a Millthorpe, a prop de Sheffield. La comunitat que hi crea va esdevenir ràpidament el símbol d'una nova manera de viure i d'una nova organització social (simplificació del treball, desaparició de les classes socials, vegetarianisme, nudisme, ecologia, etc.). En 1883 va començar a militar en la Social Democratic Federation (Federació Socialdemòcrata) i ingressarà en 1885, amb William Morris, en la Socialist League (Lliga Socialista), molt més llibertària. Com a poeta compromès va escriure Towards Democracy (1883, Vers la Democràcia) i l'himne socialista England arise (Aixeca't Anglaterra). Es va interessar per la filosofia de les religions orientals i va fer en 1890 un viatge a l'Índia, on va visitar el seu amic Rabindranath Tagore. En 1893 va formar amb George Bernard Shaw i altres l'Independant Labour Party (Partit Independent dels Treballadors). Però serà el tema sexual el que li donarà popularitat. Precursor de l'alliberament gai, va viure obertament la seva homosexualitat amb son company, fill de la classe obrera, en l'època que Oscar Wilde era condemnat a la presó. Va escriure nombrosos fullets, com ara Homogenic love and its place in a free society (1895), Love's coming-of-age (1896), etc. En 1908 va publicar el seu primer llibre The intermediate sex, continuat per Intermediate types among primitive folk (1911). També cal remarcar el seu pacifisme i els escrits contra la guerra dels bòers i els sorgits arran de la Gran Guerra: Healing of nations (1915), Never again! (1916). My days and dreamsés la seva autobiografia, publicada en 1916. Va mantenir correspondència amb grans personalitats (Annie Besant, Isadora Duncan, Havelock Ellis, Roger Fry, Mahatma Gandhi, James Keir Hardie, J. K. Kinney, Jack London, George Merrill, E D Morel, William Morris, E R Pease, John Ruskin, Olive Schreiner). Edward Carpenter va morir el 28 de juny de 1929 a Guildford (Surrey, Anglaterra).

***

Suport de Francis de Pressencé a Edme Grangé publicat en el diari parisenc Le Soir del 4 de maig de 1907

- Edme Grangé: El 29 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 19 d'agost– de 1868 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Edme PhilogèneÉdouard Grangé –a vegades citat erròniament Granger. Sos pares, una parella de botoners no casada, es deien Auguste Jean BaptisteÉdouard Grangé i Angélique Octavie Véret. Es guanyava la vida com a cisellador. Després de diversos aplaçaments per a fer la mili, el 15 de novembre de 1890 es declarà insubmís al servei militar i, arran de no presentar-se al regiment de Toul (Lorena, França) al qual havia estat destinat, fugí cap a Bèlgica. El 27 de gener de 1891 les autoritats militars el van declarar insubmís. Sota el llinatge Jules, havia retornat clandestinament a París mancat de recursos i per a veure sa companya i sos dos infants, instal·lant-se al domicili matern, al número 40 del carrer Rigoles de París. En aquesta conjuntura, aconseguí feina de cisellador al taller de Broquen, al número 12 del carrer Bellville. El 3 de febrer de 1891, denunciat anònimament dies abans per un veí («Un patriote»), pogué escapar dels dos gendarmes (Cadé i Geromin), vestits de paisà, que havien anat a detenir-lo al taller; el comerciant Feuillet, que intentà barrar-li el pas al carrer Couronnes en plena fugida, va rebre un tret que no el va ferir; finalment, va ser detingut a la bodega de Boileau, al número 29 del carrer Couronnes, a la qual s'havia refugiat. Durant el seu judici, celebrat el 8 de maig de 1891 a l'Audiència del Sena, declarà que havia esdevingut anarquista llegint Denis Diderot, blasmà contra els exèrcits i cridà un «Visca l'anarquia!». Malgrat la defensa de l'advocat Georges Touchard, va ser condemnat a 12 anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència per «temptativa d'homicidi voluntari» –del delicte de«rebel·lió» va ser absolt–, i va ser enviat a la colònia penitenciària de Nova Caledònia. Després de la condemna, sa companya abandonà els infants, el major dels quals va ser adoptat per un company, mentre que el petit va ser surat per l'àvia. L'abril de 1892 va enviar salutacions al periòdic La Révolte des de les mines de níquel de l'île des Pins de Nova Caledònia. El 28 d'abril de 1892 el grup anarquista del XV Districte de París organitzà una vetllada familiar en benefici de sos infants. El febrer de 1896 els periòdics anarquistes La Libertaire i Les Temps Nouveaux van llançar una campanya en el seu suport. En aquesta època s'organitzaren nombroses vetllades familiars al seu benefici. A començament de l'estiu de 1902 Les Temps Nouveaux anuncià que s'havia aconseguit un any de gràcia, però que no podia retornar a França perquè tenia prohibida la residència. En aquesta època s'estava a Nouméa (Nova Caledònia). A començament de 1907 Jean Grave intentà rellançar la campanya al seu favor, juntament amb la de Théodule Meunier. En 1907 la Lliga dels Drets de l'Home va fer gestions perquè hi pogués retornar, gestions que van ser rebutjades per l'administració penitenciària sota el pretext de«mala conducta». El 7 de novembre de 1908 Les Temps Nouveaux anunciava que s'havia acabat de recuperar d'una malaltia i que no tenia ni diners ni feina i per això obria una subscripció al seu favor que s'havia de dirigir al company Louis Dutheil. El novembre de 1909 es va beneficiar d'una reducció de pena i de l'obligació de residència i pogué retornar a la metròpoli. El 9 de maig de 1920 es casà al XX Districte de París amb la paperaire Auguste Eugénie Baumester, divorciada l'any anterior d'Henri Théodore Kramer. En aquesta època treballava en el seu ofici de cisellador i vivia al número 14 del carrer Picardie de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gabriel Giroud

- Gabriel Giroud: El 29 d'agost de 1870 neix al I Districte de Lió (Arpitània) el pedagog anarquista i neomaltusià Gabriel Giroud, també conegut com G. Hardy i C. Lyon. Sos pares es deien Joanny Giroud, comptable, i Louise Séraphine Triboulier. Sa família es va instal·lar poc després de néixer a París, a Montmartre. Son pare va morir en 1877 i sa mare va deixar sos dos fills a l'orfenat Prévost, a Cempuis. En 1880 l'anarquista Paul Robin va prendre la direcció de l'orfentat i Giroud hi restarà fins al 1887. Un cop aconseguir el títol d'educació elemental, va ser admès a l'Escola Normal d'Auteuil, on estudiarà fins al 1891. Després d'una estada a Tunísia per intentar sanar una pleuresia i una febre tifoïdal, que tindrà conseqüències durant la resta de sa vida, i donat de baixa a l'exèrcit per constitució feble, retornarà a Cempuis fins al 1892, on s'encarregarà de cursos complementaris. En 1893 es va casar amb Lucie Robin, filla de Paul Robin. Ambdós deixaran l'orfenat Prévost en 1894, després del cessament de Paul Robin, i fer de mestres a les escoles del barri parisenc de Belville fins al 1930. En 1900 va publicar Cempuis. Education intégrale. Coéducation des sexes, on tracta dels nous mètodes de l'Educació Integral practicats per Paul Robin. Després es lliurarà completament a la propaganda neomaltusiana i per al periòdic Régénération, creat per Paul Robin, on publicarà els articles i els fullets (sobre mètodes anticonceptius, vasectomia, avortament...) sota el pseudònimG. Hardy i C. Lyon–del seu fullet Moyens d’éviter la grossesse es van editar 100.000 exemplars. Va col·laborar també a partir de 1908 en el nou òrgan del neomaltusianisme creat per Eugène Humbert,Génération Consciente, i en La Grande Reforme, a partir de 1931. El novembre de 1916 crearà el seu propi periòdic Le Néo-malthusien, el primer número del qual serà prohibit, així com els altres tres números següents apareguts sota títols diferents (La Grande Question,Néo-malthusianisme i Le Néo-malthusien, de bell nou). Giroud no el podrà tornar a publicar fins al 1919, i fins a l'entrada en vigor de la llei de juliol de 1920 que reprimia tota propaganda antinatalista. Ja ancians, la parella es retirarà a Beaugency, a la riba del Loira, lloc de naixement de Gaston Couté. Gabriel Giroud va morir el 16 de setembre de 1945 al seu domicili de Beaugency (Centre, França). Altres obres seves són Population et subsistances. Essai d'arithmétique économique (1904), Malthus et ses disciples (1910), Paul Robin. Sa vie, ses idées, son action (1937), etc. Els llibres originals de Giroud són molt difícils d'aconseguir ja que van ser buscats a les biblioteques, Biblioteca Nacional de França i tot, i destruïts. En 1948 Jeanne Humbert li dedicarà una biografia: Gabriel Giroud, disciple et continuateur de Paul Robin: pionnier du néo-malthusianisme en France, fondateur de Regénération.

***

Foto policíaca de Louis Boucher (6 de gener de 1894)

- Louis Boucher: El 29 d'agost de 1875 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Louis René Boucher –citat en algunes fonts erròniament com Bouchez. Era el fill primogènit de Ferdinand Joseph Boucher, fuster escultor, i de Louise Oger. Es guanyava la vida com a escultor i ornamentista. El 20 de setembre de 1893 assistí, amb altres companys (Clotilde Adnet, Jeanne Adnet, Armand Godard, Étienne Large, Georges Mocquet, Georges Renard, etc.), a una reunió de barri, al número 30 del carrer Aboukir de París, per tractar el tema de com respondre a les «Festes Francorusses» que es preparaven, i on mostraren un discurs internacionalista que no va ser ben rebut. El 3 d'octubre de 1893 mantingué una reunió anarquista a la Sala Warin, al número 31 del carrer Abbesses, amb altres companys (Bichon, Henri Deforge, Armand Godard, Étienne Large, Georges Mocquet, Georges Renard, etc.). El 10 d'octubre de 1893, segons un confident de la policia, una quinzena d'anarquistes (Bichon, Louis Boucher, Henri Deforge, Armand Godard, Étienne Large, Gustave Mayence, Georges Mocquet, Georges Renard, etc.), volien entrar a la Sala Warin, però la patrona els hi negà l'entrada i n'organitzaren un míting just davant. El 22 de novembre de 1893, segons un informe d'un delator, organitzà, amb altres anarquistes, un gran sopar després d'haver robat volateria a les botigues d'aviram del costat del parc Monceau. Arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant, el 6 de gener de 1894 va ser detingut, fitxat el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat de pertinença a«associació criminal»; després de declarar-se anarquista, intentà fer creure al jutge d'instrucció Henri Meyer que era membre d'una associació secreta que tenia diners per a comprar dinamita, però aquest no el va creure i el cas per«associació criminal» va ser finalment sobresegut. Un informe policíac del 12 de gener de 1894 notificava que aleshores vivia al domicili de sos pares, al número 40 de l'avinguda de Saint-Ouen. Restà empresonat en espera de judici i el 20 de març de 1894 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional del Sena, juntament amb tres companys (Marcel Noël Hervy, Armand Alexandre Godard i Émile Maince), i condemnat a sis mesos de presó i a cinc anys de prohibició de residència pel robatori d'un pollastre i tres sabates d'infant, tot agreujat per ser «sospitós d'anarquista». Entre el 10 i el 13 de juliol de 1897 va ser jutjat amb altres vuit companys, entre ells son germà Léon Alphonse Boucher, per l'Audiència de Versalles (Illa de França, França) i ell va ser absolt, mentre que son germà va ser condemnat a cinc anys de presó. El 28 de setembre de 1901 es casà al XVIII Districte de París amb Marie Camille Julie Costes, de qui acabà enviudant. Al final de sa vida vivia al número 22 del carrer Poteau de París. Louis Boucher va morir el 13 d'agost de 1923 a Les Bâtes (Limay, Illa de França, França).

***

Sortida campestre a Chelles-sur-Marne (1925).
Madeleine Hennuin amb son company André Colomer (al centre amb corbatí), Georges Vidal (a l'esquerra amb barret) i Sébastien Faure (amb capell de palla), entre d'altres

- Madeleine Hennuin: El 29 d'agost de 1891 neix a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i feminista Madeleine Henriette Adeline Hennuin, més coneguda com Madeleine Colomer i que va fer servir el pseudònim Hauteclaire. Era la filla primogènita de Clément Jules Auguste Hennuin, fabricant de tul, i de Marie Louise Virginie Dupuis, domèstica. El 3 de febrer de 1914 es casà al V Districte de París (França) amb l'anarquista Jean Eloi André Colomer. En aquesta època vivia al número 29 del carrer Descartes del V Districte de París. Quan esclatà la Gran Guerra, acompanya son company a l'exili després aquest es declarés insubmís, i la parella s'instal·là a Gènova (Ligúria, Itàlia), on el 18 de setembre de 1914 tingué una filla, Tristane Marguerite Colomer. Quan Itàlia entrà en la guerra, André Colomer va ser extradit a França, però finalment va ser llicenciat el mateix dia de l'armistici. El 3 de març de 1919 morí sa filla. A principis dels anys vint, sota el pseudònim Hauteclaire, col·laborà en Le Libertaire. Cap el 1922 allotjà al seu domicili Georgette Ango (Mimosa), a la qual introduí en el pensament anarquista. El 23 de novembre de 1923 va fer la conferència sobre Oscar Wilde «La génie est un désir et une volonté» als local de Famille Nouvelle per al Grup Anarquista del XII Districte de París. Durant la tardor de 1923, en ple «Cas Philippe Daudet», s'encarregà d'anar a Ais de Provença (Provença, Occitània) per a recuperar manuscrits inèdits que Daudet havia confiat a l'anarquista Georges Vidal. Detinguda el desembre de 1923 en arribar amb tren a París, els manuscrits van ser decomissats per la policia, però va ser posada en llibertat amb còpies dels documents segrestats. Participà activament en la campanya per l'amnistia de Jeanne Morant, a la qual va visitar a la presó de Rennes (Bretanya) a finals de 1923. En 1924 era membre de la redacció del diari Le Libertaire. Entre els anys 1925 i 1926 participà en les activitat del«Club des Insurgés» (Club dels Insurgents). El 16 de març de 1926 fou una de les oradores, amb la feminista anarquista Marguerite Guepet, de la conferència contradictòria «Le rôle de la femme dans la Société de demain: pour ou contra la panmasculinisme, la panféminisme est il souhaitable?» (El paper de la dona en la societat del demà: a favor o en contra del panmasculinisme, és desitjable el panfeminisme?). En 1927 militava en la Unió Anarquista Comunista (UAC) i en aquesta època vivia al número 19 del carrer Piver de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França). Fugint de la repressió, cap el 1929 marxà amb son company a Moscou (Rússia, URSS; actualment Rússia), on André Colomer morí en 1931. De bell nou a França, s'instal·là al número 128 del carrer Charenton de París. A principis dels anys trenta estava fitxada per la policia com a «anarquista comunista». Després de la mort de son company, va perdre el cap; denunciada pels veïns pel seu comportament alienat, el 10 d'abril de 1934 va ser internada a la infermeria especial de la presó preventiva de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Antonio Sin Paván apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de febrer de 1992

- Antonio Sin Paván: El 29 d'agost de 1917 neix a Lo Grau (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio José Sin Paván –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Payán. Sos pares es deien Antonio Sin i Manuela Paván. Des de molt jove en el moviment llibertari. En 1936, quan l'aixecament militar feixista, era secretari de Federació Local de Lo Grau de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra fou voluntari en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sètfonts (Llenguadoc, Occitània), d'on sortí per a treballar en l'agricultura. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili de la regió de Montalban (Guiena, Occitània). Antonio Sin Paván va morir el 26 de novembre de 1991 al seu domicili de «Saint Gilles» de Negrapelissa (Llenguadoc, Occitània).

Ramón Liarte Viu

- Ramón Liarte Viu:El 29 d'agost de 1918 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ramón Liarte Viu. Fill d'una família humil, sos pares es deien Juan Liarte Justes, llaurador, i Antonia Viu Val. Des d'infant visqué a Barcelona (Catalunya), on aconseguí una gran cultura autodidacta i es va fer anarquista. L'aixecament feixista del juliol de 1936 l'agafà a Jaca treballant de cambrer i creuà els Pirineus per entrar a Catalunya per la Seu d'Urgell. Lluità al front en la Columna Durruti i posteriorment en la 26 Divisió i dirigí el seu òrgan d'expressió,El Frente. El febrer de 1937, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) celebrat a València, en va ser designat secretari d'Organització. El juny de 1937 va participar en el I Congrés Regional de les Joventuts Llibertàries celebrat a Barcelona i entrà a formar part del Comitè Regional. També el juny d'aquell any, arran del Ple del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en va ser nomenat secretari, càrrec que mantingué fins al setembre d'aquell any. El 21 de juliol de 1927 va participar en el míting celebrat a l'Olympia de Barcelona per la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas i Joaquim Cortés, on es va denunciar la repressió posterior als «Fet de Maig» de 1937 i on defensà la posició de les Joventuts Llibertàries de no acceptar més concessions a la contrarevolució i de portar la revolució al més lluny possible. En aquests anys bèl·lics va fer nombrosos mítings (Barcelona, Lleida, etc.) i assistí a un gran nombre de plens i de reunions. El febrer de 1938, arran del II Congrés, va ser nomenat secretari d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL. El març d'aquell any, en un míting defensà l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i ocupà la secretaria d'Organització del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fent, a més, de cap de fronteres. El març de 1939 s'integrà en el Comitè de Coordinació i Defensa oposat al Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Amb el triomf feixista passà els Pirineus i fou tancat a diverses presons (El Temple, Fresnes, Roland Garrons, etc.) i a camps de concentració (Vernet, etc.). En 1942 aconseguí fugir del camp algerià de Djelfa. Lluità en la resistència francesa i participà en un frustrat intent d'envair la Península pels País Basc. Penetrà clandestinament a l'Espanya franquista, on fou detingut i tancat (Cuevas de Almanzora, Almeria i Granada). Un cop lliure, retornà a França. Quan la reconstrucció de l'MLE ocupà càrrecs de responsabilitat en el sector moderat. En 1951 fou delegat al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va ser secretari del Subcomitè pro Espanya, participà en reunions amb altres forces polítiques i fou proposat per a ministre en un possible Govern republicà de coalició. Després de Lorenzo Páramo, dirigíEspaña Libre. Un cop aconseguida la unitat confederal de l'Exili, per la qual va lluitar força, s'afegí al sector ortodox i destacà en les tasques orgàniques i com a propagandista en premsa i a la tribuna. En aquesta època va fer mítings per tot arreu (Lió, Besiers, Dijon, Narbona, Carcassona, Bordeus, Grenoble, Montpeller, Orleans, Perpinyà, Portet, Clarmont d'Alvèrnia, Tolosa, Basilea, La Rochelle, Maçon, etc.). En 1957 assistí al Ple confederal de Marsella. Fou nomenat secretari de l'Aliança Sindical –organització creada per a la unitat d'acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)– i en 1962 secretari de Cultura de la CNT de Tolosa. En 1965 destacà en el Congrés de Montpeller. Després de la mort del dictador Francisco Franco continuà amb la seva activitat, fent mítings i conferències (Mataró, Besiers, Bordeus, Tarba, Marsella, Granada, Montsó, Igualada, Barcelona, Madrid, València, París, Barcelona, Sabadell, el Prat de Llobregat, etc.). En 1979 clausurà el V Congrés de la CNT al qual assistí en representació del Sindicat d'Alimentació de Barcelona. Entre 1980 i 1982 dirigíSolidaridad Obrera. En 1992 presentà un treball en Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades sota els pseudònimsRotaecheiRali, en nombroses publicacions, com araBoletín AIT,Boletín Orgánico,Cenit,CNT,Le Combat Syndicaliste,Crisol,Cultura y Porvenir,Esfuerzos,España Libre,Espoir,Faro,El Frente,Frente y Retaguardia,Ideas,Juventud Libre,El Luchador,Nueva Senda,Orto,Solidaridad Obrera,Terra Lliure,Tierra y Libertad, etc. DirigíEspaña Libre,Esfuerzo,Estudios,El FrenteiSolidaridad Obrerai és autor de nombrosos llibres i fullets, com araAIT. La Internacional del sindicalismo revolucionario,Estudio de la revolución española,Voces juveniles. Interpretación àcrata de nuestra revolución(1937, amb altres),La CNT y los pueblos de España(197?),La revolución social española(1975),La CNT y el federalismo de los pueblos de España(1977),La lucha del hombre. Anarcosindicalismo(1977),La CNT al servicio del pueblo(1978),Marxismo, socialismo y anarquismo(1978),El camino de la libertad(1983),¡Ay de los vencedores!(1986),Entre la revolución y la guerra(1986),La sociedad federal(1989),Fermín Salvochea «El libertador»(1991),Bakunin, la emancipación del pueblo(1995),Los grandes que engrandecen(1995), etc. Sa companya fou Emília Vaqué. Ramón Liarte Viu va morir el 10 de gener de 2004 a la Clínica Rive Gauche de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Jeanne Garandel (Jeanne Pantais)

- Jeanne Garandel: El 29 d'agost de 1919 neix a Carnoët (Cornualla, Bretanya) l'anarquista Jeanne Marie Garandel, més coneguda com Jeanne Pantais, pel llinatge de son company, o Jeannette.Sos pares es deien Jean Garandel i Maria Virginie Le Guilloux.Amb quatre anys sobrevisqué a una meningitis gràcies a la intervenció de l'alcalde de Carnoët. Quan tenia vuit anys emigrà amb sa família a Trélazé (País del Loira, França) i quatre anys més tard començà a treballar de criada. Simpatitzant llibertària, era assídua de l'alberg laic de joventut mixt «Floréal», fundat cap el 1936 a La Daguenière (País del Loira, França), centre de nombroses reunions i activitats. Des de la primavera de 1936 col·laborà, amb poemes i altres textos, en el periòdic anarquista parisenc Terre Libre. El 18 de juny de 1940 es casà a Angers (País del Loira, França) amb el militant anarquista Roger Francis Pantais, que havia lluitat a la guerra d'Espanya. Durant l'Ocupació ajudà amb son company nombrosos militants espanyols exiliats a evadir-se del camp de concentració de Châteaubriant (País del Loira, França), als quals se subministrava documentació falsa, i francesos refugiats a la regió. La parella també participà, ella fent la guaita, en el robatori de benzina als alemanys a les pedreres, que després era redistribuïda als obrers pedrapiquers. Després de la II Guerra Mundial participà amb son company en la reconstrucció del moviment llibertari i en la Federació Anarquista (FA). En 1947 organitzà, amb son company i André Rivry, el congrés de la FA que se celebrà a Angers. En els anys cinquanta la parella s'oposà a la tendència encapçalada per Georges Fontenis i el grup secret «Organisation Pensée Bataille» (OPB). Després de la victòria d'aquesta tendència i que la FA esdevingués Federació Comunista Llibertària (FCL), la parella participà en la construcció d'una nova FA, que es materialitzà en el congrés celebrat entre el 25 i el 27 de desembre de 1953. Entre 1954 i 1956 fou tresorera del Bulletin Intérieur de la FA, del qual son company era responsable. També fou membre de «La Libre Pensée», on ocupà càrrecs orgànics, i prengué part en les gires propagandístiques organitzades pels germans Lapeyre, en les quals participà activament en avortaments clandestins i en la difusió dels mitjans contraceptius. Professionalment, s'ocupà de la paperassa administrativa del garatge que regentava el seu company. Entusiasta de l'esperanto, alguns cursos es realitzaren a casa seva. Jeannette Pantais va morir l'1 de setembre de 2014 al seu domicili de Trélazé (País del Loira, França).

Jeanne Garandel (1919-2014)

***

Tomàs Granado Pozo i sa companya Pilar Mulet Font (2008)

- Tomás Granado Pozo: El 29 d'agost de 1933 neix a Valencia del Ventoso (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista i esperantista Tomás Granado Pozo. Va ser fill de Modesto Granado Gata, d'un obrer camperol afiliat al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) que, després de lluitar com a voluntari durant la guerra civil, s'exilià a França en acabar la contesa. Sa mare hagué de marxar del poble davant les amenaces dels feixistes locals i ell i son germà restaren amb l'àvia gairebé orfes i sense anar a escola. En 1949 va ser detingut per la Guàrdia Civil, amb sa mare, son germà i l'àvia, quan intentaven passar els Pirineus per Girona. Sa mare i l'àvia van ser empresonades i son germà ficat en un hospici de capellans. Ell va ser tancat a diverses presons; primer dos mesos a la Model de Barcelona, després a la madrilenya de Yeserías i més tard a la de Badajoz. Quan tenia 15 anys treballà a Valencia del Ventoso en tasques pageses, mentre sa mare i l'àvia feien feina a Zafra. Quan el germà sortí de l'hospici, en 1951 tota sa família aconseguí, amb passaports falsos comprats a un policia a Barcelona, passar a França, reunint-se amb son pare. Allà conegué Pilar Mulet Font, filla d'anarcosindicalistes catalans, la qual el va introduir en el pensament anarquista i en l'esperanto i amb qui després es casà. A partir de 1956 formà part del moviment llibertari i fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries de Quilhan. En aquesta ciutat occitana fundà amb sa companya un grup esperantista i una secció de «Mujeres Libres». En 1958 col·laborà en la revista llibertaria parisenca Nervio. L'agost de 1961 assistí al Congrés de Llemotges del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. El 20 de març de 2004 participà a Jerte en un acte homenatge a Granado i Delgado –Francisco Granado Gata, militant anarquista garrotat pel franquisme en 1963, va ser cosí seu–; aquest acte es repetí el 6 de setembre de 2006 a Valencia del Ventoso. En 2006 va rebre, juntament amb altres vells militants extremenys (Pilar Mulet Font, Manuel Méndez i José Barroso), un homenatge a Mèrida organitzat per la CNT d'Extremadura –Pablo Mellado no pogué assistí per problemes de salut. En 2007 publicà el llibre de poemes Gotes de poesías. Desde el Languedoc a Extremadura..; també té publicat una obra amb tocs autobiogràfics, Mi misión aquí se acaba.

***

Pietro Valpreda i sa família

- Pietro Valpreda: El 29 d'agost de 1933 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el ballarí, escriptor i militant anarquista Pietro Valpreda. Sos pares, petits comerciants, es deien Emilio Valpreda i Ele Lovati. Començà a treballar d'artesà, però, apassionat per la dansa, acabà com a ballarí de teatre de revista professional. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes de Roma i de Milà durant les seves gires artístiques arreu d'Itàlia. A Milà formà part del «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa» i a Roma, a partir de 1969, del «Circolo Bakunin» de la Via Baccina. El seu grup artístic es caracteritzà per les seves accions irrespectuoses i provocadores, per la qual cosa rebé el suport de bona part dels grups anarquistes italians. En 1969, durant una marxa a Milà, cridà amb un udol trencador «Bombe, sangue e anarchia!» (Bomba, sang i anarquia!) davant la Piazza Duomo. Poc després, a Roma, va escriure un fulletó antimilitarista molt sagnant, on posava com a adreça la direcció de la redacció romana del periòdic anarquista Umanità Nova. El març de 1969, amb altres dos companys, publicà en ciclostil Terra e Libertà, on elogiaven l'anarcoterrorista Ravachol i l'acció directa violenta. El novembre d'aquell any abandonà el«Circolo Bakunin» i fundà, amb el «transformista» polític Mario Merlino i altres companys més joves (Emilio Bagnoli, Roberto Gargamelli, Emilio Borghese, Roberto Mander), un grup més radical i d'eslògans força més provocadors i enrabiats, anomenat «Circolo Anarchico 22 Marzo». Aquest grup no serà vist per bons ulls ni pel «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa» ni pels companys romans de la Federació Anarquista Italiana (FAI), ja que l'estructuració formal del grup es presta força a les infiltracions policíaques i feixistes. De fet més tard es descobrí que en el grup s'havia infiltrat el policia Salvatore Ippolito i el neofeixista Mario Merlino. L'11 de febrer de 1969 amb Luciano Lanza organitzà una manifestació anticlerical a Venècia per protestar per les commemoracions del 40 aniversari dels pactes feixistes del Laterà al crit de«Ni Església ni Estat, ni esclaus ni amos». El 12 de desembre de 1969 explotà al Banc Nacional d'Agricultura de la Piazza Fontana de Milà una bomba que va provocar 17 morts i 88 ferits, alhora que tres més estaven anunciades a Roma. Aquell dia Valpreda era a casa de la seva tia Rachele Torri al llit malalt de grip, però fou acusat de ser un dels autors materials de la matança i detingut tres dies després, quan anava al Palau de Justícia per respondre a una vella qüestió penal. En aquells dies 84 persones van ser detingudes acusades dels fets, gairebé totes anarquistes, entre elles Giuseppe Pinelli, que serà defenestrat des de la comissaria de policia. Aviat s'engegà una gran mobilització per demanar l'alliberament dels anarquistes detinguts i per evidenciar el muntatge policíac que l'Estat italià havia orquestrat. Valpreda, com a mesura extrema de pressió, decidí presentar-se com a «candidat-protesta» en les llistes electorals de la formació política comunista promotora del periòdic Il Manifesto. En 1972 es promulgà una llei específica («Llei Valpreda») que permeté la seva escarceració; aquesta nova llei derogava l'anterior vigent segons la qual un acusat de delictes greus, fins i tot la mort, no podia ser alliberat fins que no hi hagués una sentència ferma d'absolució. Un cop lliure, participà en conferències, debats públics, entrevistes televisives i manifestacions diverses; obrí un bar nocturn («Barricata 1898») al popular barri milanès de Garibaldi i tingué un fill, Tupac Libero Emiliano, amb sa companya Lauretta. Posat en evidència tot el muntatge policíac, l'1 d'agost de 1985 el Tribunal d'Apel·lació de Bari l'absolgué per manca de proves, sentència que fou confirmada pel Tribunal de Cassació. Mentrestant, la malaltia de Buerger l'afectà les cames, afecció degenerativa cancerígena que minà la seva salut i que li impossibilità guanyar-se la vida com a ballarí, dedicant-se a vendre llibres de l'editorial de Giulio Einaudi. En 1997 publicà Tri dì a luii, llibre de poemes que va escriure a la presó. Amb el periodista i literat Piero Colaprico escrigué tres llibres: Quattro gocce di acqua piovana (2001), La nevicata dell'85 (2001) i La primavera dei maimorti (2002). Pietro Valpreda va morir el 6 de juliol de 2002 al seu domicili del carrer Paolo Sarpi de Milà (Llombardia, Itàlia); el funeral, organitzat pel «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa», fou dos dies després i el seu cos fins a la incineració fou acompanyat per un seguici de 3.000 persones.

Continua...

---

L'avantguarda narrativa dels anys setanta i vuitanta. (II)

"...tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició. Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila, etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...". (Miquel López Crespí)

Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel.la, poesia i teatre. El cert és què, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)".

"Estimat Miquel:

'Uns amics m'han fet arribar a aquesta adreça [Ruedo Ibérico. 6, rue de Latran, París 5] uns cinc llibres teus, que he llegit amb molt d'interès. M'agrada molt. Si està prohibit del tot, com em sembla que ho està, potser et seria útil posar-te en contacte amb les Edicions Catalanes de París, 18 rue Jobbé-Duval, París 15.

'Tinc notícies que Ruedo Ibérico prepara un número dels Cuadernos dedicat a la censura a Espanya, i especificament a la censura sota el govern Arias Navarro i el tàndem Pío Cabanillas-Ricardo de la Cierva. No et dono més detalls perquè no els sé tots, i perquè no em sembla apropiat fer-ho per carta. Penso que si poguessis fer un article (en català) sobre el teu llibre, el premi, la prohibició, el procés judicial, etc., aniria molt bé a aquest número i donaria una contribució illenca molt honorable.

'Una abraçada.

'J. Martínez Alier (París)".

El que sí record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos. Militants del PCE (el PSOE no existia encara, almenys nosaltres, els lluitadors d'aquells anys, no el trobàvem per part ni banda) del tipus Jaume Bonnín, es comportaren molt dignament, venent un llibre que (basta llegir alguna de les narracions) no anava gaire en la línia de renúncies i claudicacions davant la burgesia que Carrillo defensava en aquell moment.

En Jaume Bonnín, des de Cartagena, on complia el servei militar, m´havia escrit, de seguida de llegir el llibre (carta del 16 de març de 1974) el següent, emocionat:

"Cartagena, 16-III-74

'Estimat amic:

'He rebut el teu darrer llibre. Gràcies. L'he llegit tot d'una tirada, al sol, assegut a la coberta. Acabàvem d'arribar de fer um tomb amb el vaixell de dos dies i ha estat una sorpresa molt agradable.

'L'he llegit aviat i el tornaré a llegir encara. Ara ja més tranquil. M'ha parescut magnífic. Sobretot des d'un punt de vista estilístic. Ideologicament sorgeixen les diferències, que quan escrigueres el llibre em semblen més grosses que el que darrerament pensava.

'No les vull discutir aquí perquè no és el mitjà més adequat. Ja hi haurà temps de fer-ho. Així i tot voldria dir-te que em sembla que prens una actitud molt pessimista cap a la gent de Ciutat. Efectivament són la genteta que contes, però no creus que no hi ha res més?

...

'He mostrat un parell de coses a uns companys. Hi ha hagut una incredulitat total respecte a que fos un text publicat legalment. La veritat es que, a pesar de tots els 'peròs' que t'hi posaré, és el document més fort que he llegit mai damunt la influència del feixisme a l'Illa, damunt la nostra gent. Un dels companys és de l'Opus. Vaig xerrar un dia amb ell i és d'una tal manera reaccionari que no m'arrib a creure que xerri seriosament. Segons ell a l'Opus el consideren 'progresista'. Per a nosaltres no hi hauria paraules per a situar-lo. Tot el que els preocupa és una mena de salvació metafísica i estranya per a unes minories selectes econòmicament i socialment. L'hi he fet llegir un parell de retxes [de La guerra just acaba de començar] i no se'n podia avenir.

'Poca cosa més per ara. Et tornaré escriure quan hagi rellegit el llibre. Suposo que et durà molts problemes amb tot déu. Sort! Maldament no estiguem del tot d'acord, crec que tots dos provam de lluitar pel mateix.

'Jaume Bonnín".

Però no tohom dins del carrillisme illenc era tan obert culturalment com Jaume Bonnin. Els sectors més endarrerits politicament i culturalment, els més lligats al recent passat feixista, els més compromesos en l'abandonament de la lluita pel socialisme, l'autodeterminació i el leninisme, de seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element "esquerranista i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la gloriosa construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres països 'socialistes". Per entendre la ràbia del carrillisme contra La guerra just acaba de començar, cal llegir, per exemple, la narració "La nostra herència", on, entre moltes d'altres coses, el protagonista del conte demostra que la seva herència cultural no té res a veure amb el pretès "socialisme" de les castes parasitàries de l'URSS, la nova burgesia "roja" que viuen de la plus-vàlua popular com a vulgars capitalistes disfressats amb la bandera del proletariat universal. Però, com dèiem de bon començament, les actituds favorables al llibre, tant a nivell de premsa diària com a nivell de venda personal directa i militant, sobrepassaren en tot moment l'estret dogmatisme carrillista. Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts, tant a les Illes com a la resta de Països Catalans, l'Estat i l'estranger. Hagueren de menjar morena, els agents de la dictadura. Els hi havíem fet la punyeta! Amb els companys, el recordat Guillem Oliver, en Joan Vilà, i altres amics d'aquella època de lluites i esperances, ho anàrem a celebrar. Mai no havíem cantat les cançons de la resistència amb tanta alegria i fervor! Eren poques les alegries que teníem els antifeixistes; i aquella, vèncer les disposicions de la dictadura, aconseguir que el segrest del llibre no es fes efectiu, aconseguir distribuir-lo en porques setmanes, ho era, un triomf, un gran triomf de l'antifeixisme i de la cultura mallorquina; i així ho celebràrem.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Anarcoefemèrides del 6 de setembre

Naixements

Antonio Cavalazzi

- Antonio Cavalazzi: El 6 de setembre de 1877 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista Antonio Cavalazzi, que va fer servir els pseudònims Hursus i Ursus. Sos pares es deien Sante Cavalazzi i Barbara Verlicchi. Només va assistir fins al segon grau de l'escola primària i després es va formar políticament escoltant conferències i llegint textos de propaganda. Ben aviat, en l'adolescència, es decantà pel moviment llibertari, posant-se immediatament en el punt de mira de les autoritats. En 1891, amb Fernando Raulli, Serafino Raulli, Vivaldo Lacchini, Giovanni Marzetti i altres joves, creà, dins el si del Partit Republicà de Lugo, el grup Giovani Ribelli (GR, Joves Rebels), que es dedicà a publicar periòdics i opuscles revolucionaris. En 1893, després de diversos episodis repressius, va ser jutjat amb altres 14 companys, amb edats compreses entre els 17 i els 28 anys, pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) sota l'acusació d'haver constituït una «associació criminal», però els més joves van ser absolts per la seva curta edat.  L'any següent, arran de l'aprovació el 19 de juliol de 1894 pel govern de Francesco Crispi de les Lleis 314, 315 i 316 «d'excepció antianarquistes», patí arrests domiciliaris, primer a Porto Ercole (Toscana, Itàlia) i després a les illes Tremiti, on, amb contacte amb altres anarquistes més experimentats, acabaren de madurar la seva formació cultural i política. En 1900, per evitar una condemna de tres anys de presó, passà a Suïssa. Visqué un any i mig a Biasca (Ticino, Suïssa), on desenvolupà funcions sindicalistes, portant a terme les seves primeres tasques periodístiques, col·laborant ocasionalment en la publicació francesa Lo Scalpellino. En 1901 es traslladà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on participà en la fundació d'Il Risveglio, publicació en la qual col·laborà regularment sota els pseudònims d'Hursus i Ursus. Un breu article publicat en la seva secció habitual «Brevi Note» d'Il Risveglio, aparegut el 18 de gener de 1902, contra el govern Crispi i la monarquia italiana, provocà un incident diplomàtic entre Suïssa i Itàlia, amb la crida dels ambaixadors Carlin, de Roma, i Silvistrelli, de Berna; Alemanya concilià en el conflicte, amb la promesa per part de Suïssa de proclamar una llei contra la propaganda anarquista. Aconseguí fugir de l'expulsió perquè la policia pensà que l'autor de l'article incriminat era Luigi Bertoni, però pocs mesos després, arran de la vaga general d'octubre de 1902, va ser expulsat de Suïssa amb centenars de companys. S'instal·là a París (França), on exercí la seva professió de barber, militant activament n el Sindicats de Barbers, col·laborant assíduament en el periòdic Coiffeur i participant en el moviment de les Borses del Treball, aleshores molt agitat. En aquesta època continuà col·laborant enIl Risveglio. Convidat pels companys nord-americans, deixà París i emigrà a Barre (Vermont, EUA) amb la intenció d'ajudar Luigi Galleani en la redacció de Cronaca Sovversiva. Entre molts d'articles, el 18 de maig de 1907 publicà en aquest periòdic una detallada crònica del procés contra Galleani que va tenir lloc el 24 d'abril a Paterson (Nova Jersey, EUA) pel seu paper durant la gran vaga del sector tèxtil de 1902. Substituí Galleani en la redacció de Cronaca Sovversiva quan aquest s'absentava per a realitzar gires propagandístiques arreu dels Estats Units. Continuà col·laborant enCronaca Sovversiva quan la seva seu es traslladà a Lynn (Massachusetts, EUA). Traduí del francès a l'italià l'obra de Sébastien Faure Dio non esiste! Dodici prove della inesistenza di Dio. Per mor de la influència de Galleani, passà de «sindicalista anarquista» a «anarquista antiorganitzador». Molt malalt, restà durant 20 mesos ingressat en un hospital de Tewksbury (Massachusetts, EUA), on morí el juliol de 1915 després de tres mesos d'agonia.

Antonio Cavalazzi (1877-1915)

***

Foto antropomètrica de Georgi Gogelia (7 de juliol de 1914)

- Georgi Gogelia: El 6 de setembre de 1878 neix a Ozurgeti (Gúria, Geòrgia, Imperi Rus; actualment Geòrgia) l'anarquista i anarcosindicalista Giorgi Ilitx Gogelia, conegut de diferents maneres (Georgi Goguelia, Georges Goguélia, K. Gogelia, Victor Gogeliani,K. Iliahvili Orgueiani, K. I. Illiashvili, Komando Gogelia, etc.) i que va fer servir nombrosos pseudònims (Bâton,Iliatswilli, Orgueiani, etc.). Fill d'una família benestant, en 1897, després de fer estudis al Seminari Teològic de Kutaissi (Imerètia, Geòrgia, Imperi Rus; actualment Geòrgia), emigrà a França, on estudià agronomia a Lió (Arpitània). Després es traslladà a Suïssa, on el 18 de març de 1899 es diplomà a l'Escola Cantonal d'Agricultura de Lausana (Vaud, Suïssa). El 5 d'abril de 1901 participà en una manifestació d'estudiants russos a Ginebra (Ginebra, Suïssa) durant la qual enderrocaren l'escut tsarista col·locat a la façana del consolat rus, el qual va ser trepitjat pels congregats i després llançat al riu Roine, causant un gran escàndol en la premsa local. En aquesta època vivia al número 12 del carrer Grand Bureau de Ginebra. L'octubre de 1903 es graduà en ciències físiques i naturals a la Universitat de Ginebra. En 1903 fundà a Ginebra el grup anarquista «Khleb i Volia» (Pa i Llibertat), que publicà, entre agost de 1903 i novembre de 1905, 24 números dels periòdic mensual Khleb i Volia, ajudat per sa companya, Lydia Ikonnikova, llicenciada en medicina en 1901 a Lausana (Vaud, Suïssa), i Maria Korn (Goldsmith). Algunes còpies d'aquesta publicació, impresa pel tipògraf anarquistaÉmile Held, al número 49 del carrer Carouge de Ginebra, van ser distribuïts clandestinament per Polònia i Ucraïna pel grup anarquista «Borba» (La Lluita) de Białystok (Podlàquia, Imperi rus; actual Polònia), que comptava una dotzena de membre i que copiava a mà articles i textos que s'escampaven fins a Odessa i els Urals. El grup«Khleb i Volia» també publicà fullets de Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, a més de traduccions al rus de textos de destacats anarquistes (Jean Grave, Errico Malatesta, Élisée Reclus, Varlam Cherkezishvili, etc.). Amb Luigi Bertoni i altres, en 1903 participà en la campanya de protesta per la detenció del revolucionari Vladimir Burtsev. L'abril de 1904 assistí a una reunió del Partit dels Socialistes de Geòrgia, on hi havia un nombrós grup d'anarcocomunistes, i el desembre d'aquell any, com a representant del grup «Khleb i Volia», fou present en una reunió de grups anarquistes celebrada a Londres (Anglaterra). En 1905 publicà un text seu en forma de fullet sobre els «Màrtirs de Chicago». Tenint com a model la Confederació General del Treball (CGT) francesa,«Khleb i Volia» reivindicà el sindicalisme revolucionari i la creació a l'Imperi Rus de sindicats i borses del treball. La policia de ginebrina el tenia controlat com a«cap del Partit polític georgià». Quan esclatà la Revolució Russa de 1905 marxà clandestinament cap a Geòrgia i després d'un temps retornà a Europa. En 1912 s'ocupà d'un número especial pel setantè aniversari de Piotr Kropotkin. Poc abans de l'esclat de la Gran Guerra, vivia amb sa companya Lydia Ikonnikova a París (França), al número 44 del carrer Boulangers, i militava en el Grup Anarquista Comunista Rus, que comptava amb una cinquantena de membres. En aquesta època col·laborava en el periòdic anarcosindicalista rus Golos Truda, que s'editava des de 1911 als EUA i al Canadà. En 1914 fou un dels oradors, juntament amb altres (Sébastien Faure, Maria Korn, Nicolas Rogadaeff, Georges Yvetot i Zabrezhnev), d'un míting commemoratiu del centenari del naixement de Mikhail Bakunin. Quan esclata la Gran Guerra, va ser detingut, ben igual que una desena d'anarquistes estrangers, i expulsat de França. En 1916 era membre del Grup Anarquista Comunista de Ginebra i condemnà els signataris del«Manifest dels Setze» qualificant-los d'«anarcopatriotes». Amb Iuda Grossman (Roshchin) publicà el periòdic dels grups anarcocomunistes de Zuric (Zuric, Suïssa) i l'únic número del periòdic ginebrí Put'k Svobode (maig de 1917). Quan esclatà la Revolució Russa retornà al Caucas i a Sant Petersburg, on continuà defensant les idees anarcosindicalistes. En 1918 col·laborà en Golos Anartkhista. L'agost de 1920, en una carta enviada per Lydia Ikonnikova a l'anarquista Luigi Bertoni, notificava que estava invàlid. Malalt de tuberculosi des de feia temps, Georgi Goguelia va morir el 21 de desembre de 1924 en un hospital psiquiàtric de Tbilissi (República Socialista Soviètica de Geòrgia, URSS; actualment Geòrgia) i va ser enterrat al Panteó de Dibude del cementiri d'aquesta població, dedicat a personatges il·lustres.

Georgi Gogelia (1878-1924)

***

Jules Durand

- Jules Durand: El 6 de setembre de 1880 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jules Gustave Durand. L'agost de 1910, essent secretari del sindicat dels carboners de Le Havre, va ser el promotor d'una vaga indefinida. Per anul·lar la pressió sindical es va orquestrar una maquinació politicojudicial arran de la qual fou acusat d'haver votat l'assassinat d'un esquirol en una reunió del sindicat, esquirol que després va morir en una baralla. La corrupció de testimonis i una campanya ignominiosa de la premsa local portarà la seva condemna de mort el 25 de novembre de 1910, malgrat els esforços dels advocats, entre ells René Coty, futur president de la República. Però el 28 de novembre, en solidaritat i per lluitar contra la injustícia, es declara la vaga general a Le Havre, escampant-se al sector internacionals als molls anglès i americà. Després d'una protesta general, engegada per la Lliga dels Drets de l'Home, el 15 de febrer de 1911 és alliberat. Malauradament després de passar 40 dies amb camisa de força va enfollir. La revisió del seu procés, el 15 de juny de 1918, el va declarar totalment innocent. Jules Durant va morir el 20 de febrer de 1926 en un asil de Sotteville-lès-Rouen (Alta Normandia, França). Armand Salacrou farà una obra teatral,Boulevard Durandsobre el personatge.

***

Notícia de la detenció de Manuel Pérez Feliu apareguda en el diari madrileny El Globo del 5 de maig de 1921

- Manuel Pérez Feliu: El 6 de setembre de 1892 neix a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Feliu. Fill d'una família originària del Principat de Catalunya, es guanyà la vida fent d'ebenista i estava afiliat al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1921 va ser detingut a Madrid (Espanya), juntament amb Bernardino Alonso García (El Porra), acusat de col·locar l'1 d'abril anterior un petard en un taller de cistelleria que es trobava en vaga. En 1932 va ser detingut i deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Protectora Espanyol del Marroc) i a Fuerteventura (Illes Canàries) fins al setembre d'aquell any. A Barcelona (Catalunya) presidí l'Agrupació Pro Cultura «Faros», no sense crítiques. Durant els anys de la II República espanyola va fer mítings a diverses localitats (Benicarló, València, etc.). El gener de 1934 va ser detingut a Barcelona amb altres 23 companys en una reunió clandestina i ell no va ser alliberat fins l'abril perquè estava reclamant per un jutjat per tinença d'explosius i per no haver satisfet una multa de 20.000 pessetes. Entre els anys 1934 i 1935 destacà en la CNT del País Valencià. El 18 de novembre de 1935 presidí un míting d'afirmació sindical i contra la guerra a la plaça de toros de València on intervingueren Pau Montllor, Tomás Cano Ruiz, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat per la CNT membre de la Guàrdia Popular Antifeixista (Brigades Populars de Policia) de València, del Consell Provincial de Seguretat–vicepresident– i del Tribunal Especial de Justícia del Comitè Executiu Popular (Comitè de Salvació Pública). Durant els anys bèl·lics fou membre del Comitès Regionals de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va fer nombrosos mítings i conferències (València, etc.). En 1938 col·laborà en el periòdic Fragua Social de València. Aquest mateix any, en substitució de Domingo Torres Maeso, exercí les funcions d'alcalde de la ciutat de València i, amb caràcter definitiu, en 1939. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera, juntament amb son homònim amic Manuel Pérez Fernández. Identificat per les autoritats feixistes, va ser empresonat a València. Jutjat i condemnat a mort, Manuel Pérez Feliu va ser afusellat el 27 d'agost de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb altres 20 detinguts.

***

Notícia de la detenció d'Eugenio Valdenebro García apareguda en el diari valencià Las Provincias de l'11 de novembre de 1934

- Eugenio Valdenebro García: El 6 de setembre de 1905 neix a Berlanga de Duero (Sòria, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eugenio Valdenebro García. Sos pares es deien Antolín Valdenebro Abad, llaurador, i Basilisa García Hernando. Emigrà a Catalunya amb sa companya Luisa Lozano Rodrigo i s'instal·là a la barriada de l'Horta de Barcelona, on milità en el Sindicat de Productes Químics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juny de 1932, amb Julián Gil, va fer una subscripció de suport al periòdic Solidaridad Obrera de Barcelona quan aquest va ser perseguit per les autoritats republicanes. Durant la vaga general de novembre de 1934 va ser detingut, amb Santiago Casaluenga, i empresonat. El desembre de 1935 va ser tancat, amb altres vuitanta militants llibertaris, al vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. D'antuvi milità a les poblacions aquitanes de Lengon i Bordeus. Durant l'ocupació nazi va ser detingut a Bordeus i obligat a treballar en feines dures, a causa de les quals l'esclataren les oïdes. Després de la II Guerra Mundial milità a Fumel (Aquitània, Occitània) i, a partir dels anys cinquanta, a Drancy (Illa de França, França), on va pertànyer, fins a la seva mort, al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT en l'exili. Durant els anys cinquanta formà part d'un grup anarquista integrat per destacats militants (Diego Camacho, Joan Ferrer, Ildefonso González, Juan Jiménez, etc.). El 13 d'abril de 1969, amb Tomás Marcellán Martínez, fou el representant de la CNT en l'exili en la inauguració del monument a la memòria dels 35.000 republicans espanyols (resistents, soldats, deportats) morts durant la II Guerra Mundial erigit al cementiri parisenc de Père-Lachaise gràcies a una subscripció de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), el secretari de la qual era Josep Ester Borràs. Durant els anys setanta col·laborà en Le Combat Syndicaliste i fou un dels corresponsals i distribuïdors a França del periòdic mexicà Tierra y Libertad. El seu testimoni va ser recollit per Hans Magnus Enzensberger per al seu llibre Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1971) Eugenio Valdenebro va morir el 2 de desembre de 1991 al seu domicili de Sant Joan Lohitzune (Lapurdi, País Basc), mentre passava una temporada a casa sa filla Paquita i son gendre Daniel. Va ser incinerat a Pau (Aquitània, Occitània) i les seves cendres dipositades el 13 de desembre de 1991 a la tomba de sa companya Luisa Lozano Rodrigo, al cementiri de La Courneuve (Illa de França, França).

Eugenio Valdenebro García (1905-1991)

***

André Arru (dreta) amb un company txec (1942)

- André Arru: El 6 de setembre de 1911 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarquista, pacifista insubmís i lliurepensador Jean-René Gaston Saulière, més conegut com André Arru. Sos pares es deien Louis Saulière, empleat comercial, i Gabrielle Boirie, modista. En 1914 sa mare es va instal·lar a París (França) per ser més a prop de son marit, mobilitzat, i va confiar son fill als avis materns. Son pare va ser nomenat agent d'enllaç i va morir durant la seva primera sortida el 30 de maig de 1916, esdevenint Jean-René orfe de guerra (adoptat per l'Estat el 4 de març de 1919). Quan tenia sis anys sa mare el va porta a París i alguns mesos després marxaran a Bordeus. Amb 13 anys començarà a treballar i dos anys més tard s'independitzarà. Va fer el servei militar als 21 anys, amb les idees clarament antimilitaristes. Escoltant les conferències de Sébastien Faure en 1933 va esdevenir anarquista individualista i el porten a participar en el grup llibertari dels germans Aristide i Paul Lapeyre. El 7 de gener de 1937 es casà amb Colette Tilleux, de qui es va divorciar el 16 de juny de 1948. Entre 1938 i 1939 va militar en les Joventuts Llibertàries i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), participant activament en la campanya de suport a la Revolució espanyola. En 1939 va rebutjar respondre a l'ordre de mobilització. Buscat per insubmissió, va marxar, amb la cartilla militar falsificada d'un amic llicenciat que responia al nom de Marcel-André Arru, a Marsella, on va crear un grup anarquista clandestí i d'ajuda a les persones perseguides especialitzat en fer documents falsos i en l'edició de propaganda. El grup, que es reunia al seu taller de bicicletes del bari de Saint-Loup, va ser freqüentat per Volin, també refugiat a Marsella, a més d'altres exiliats senegalesos, jueus russos, italians, espanyols, etc. El juny de 1943 publicarà a Marsella, amb Volin, el periòdic anarquista clandestí La Raison. Parlava i escrivia a la perfecció el castellà i l'anglès, i va estudiar el rus i l'alemany. El 19 de juliol de 1943 va participar a les afores de Tolosa de Llenguadoc a un congrés anarquista clandestí, però el 3 d'agost de 1943 va ser detingut a Marsella i empresonat amb Paul Chauvet. Transferit a la presó d'Ais de Provença, va poder fugir durant la nit del 24 al 25 d'abril de 1944 gràcies a l'acció del grup Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la Resistència. A Tolosa, des de finals a juny a agost, data de l'alliberament de la ciutat, va difondre el pamflet «Manifest dels grups llibertaris de tendència anarcosindicalista», i entre el 29 i el 30 d'octubre de 1944 prendrà part en el precongrés d'Agen amb la finalitat de reconstruir el moviment  llibertari. Sempre sota el pseudònim d'André Arru, va ser entre 1944 i 1945 el representant nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i també el secretari de propaganda de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries. En 1945 va retornar a Marsella i reprendrà el seu ofici de reparació de bicicletes. En 1947 va ser jutjat per un Tribunal Militar pel seu delicte d'insubmissió i va ser absolt a causa del suport que havia ofert a les persones perseguides durant l'ocupació, i va reprendre la seva autèntica identitat, però conservant-la per a la militància. L'1 de desembre de 1953 es casà a Marsella amb Simone Élise Lucie Ratour, de qui es va divorciar el 15 de març de 1960. En 1959 va fundar la Unió dels Pacifistes de Provença (UPP) i alguns anys més tard de la Unió dels Pacifistes de França (UPF). Com a membre del Lliure Pensament de Bouches-du-Rhône, va participar entre 1963 i 1966 en els treballs de la Federació Nacional dels Lliurepensadors. Va realitzar l'exposició itinerant «De l'esclavatge vers la Llibertat» i entre 1968 i 1982 va animar la revista La Libre Pensée des Bouches-du-Rhône. Va impartir nombroses conferències en diverses localitats franceses sobre temes diversos: anarquia, problemes socials, Comuna de 1871, llibertat sexual, contracepció, vasectomia, anticlericalisme, ateisme, ensenyament llibertari, escola laica, Ferrer i Guàrdia, Kropotkin, Sade, Stirner, etc. Com a membre de l'Associació pel Dret a Morir amb Dignitat (ADMD), va organitzar, després d'un accident vascular cerebral sobrevingut l'octubre de 1998, el seu suïcidi voluntari. És autor de L'Unique et sa Propriété de Max Stirner; de testimonis sobre la seva insubmissió, publicats en Butlletins du CIRA; i de nombrosos articles. Sa companya fou Sylvie Élisabeth Sabine Knoerr. André Arru va morir el 2 de gener de 1999 al seu domicili del X Districte de Marsella (Provença, Occitània). El 15 d'octubre de 2004 el Centre International de Recherches sur l’Anarchisme (CIRA) va editar el llibre biogràfic Jean-René Saulière dit André Arru, un individualiste solidaire (1911-1999), escrit per Sylvie Knoerr-Saulière i Francis Kaigre. La seva biblioteca i el seu arxiu es conserva des del 2000 als Arxius Departamentals de Bouches-du-Rhône, i altra part, des de 2001, a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Germinal Concordia

- Germinal Concordia: El 6 de setembre de 1913 neix a Mombaruzzo (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Germinale Concordia, més conegut com Germinal Concordia i que va fer servir diversos pseudònims (Michele, Germinal, Piccolo Lenin). Sos pares es deien Giuseppe Concordia i Tesbite Benente. Després d'estudiar fins el cinquè grau, son pare el va obligar a interrompre la seva educació reglada, però ell la continuà de manera autodidacta. Fugint de l'autoritarisme de son pare, s'establí a la zona de la Lomellina (Llombardia, Itàlia) i finalment troba feina a fabrica Caser de Pavia (Llombardia, Itàlia), fins que es va veure obligat a passar a la clandestinitat per la seva lluita antifeixista. Atret per l'obra d'Errico Malatesta i de Karl Marx, mantingué correspondència amb el filòsof Benedetto Croce. A partir del 8 de setembre de 1943, arran de l'Armistici i de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, s'integrà, amb altres companys (Armando Castelli, Piero Pesci, Armando Rossi Racagni, etc.) en la lluita clandestina d'alliberament sota el nom de Michele, destacant com a organitzador de grups partisans. Les formacions per ell organitzades, febles i en constant conflicte amb els grups comunistes, acabaren integrant-se amb el grup anarquista dirigit per Mario Orazio Perelli i Antonio Pietropaolo. Entre setembre i novembre de 1943 participà, amb els germans Brioschi, en la batalla de San Martino. Amb el socialista Corrado Bonfantini mantingué contactes secrets amb jerarques feixistes, com ara el prefecte de la Policia de Milà (Llombardia, Itàlia) Alberto Bettini, el prefecte de Milà Mario Bassi i el general Niccolò Nicchiarelli, que volien distanciar-se dels líders de la República Social Italiana. La finalitat d'aquests contactes, fortament criticats pel Comitato di Liberazione Nazionale Alta Italia (CLNAI, Comitè d'Alliberament Nacional de l'Alta Itàlia), era afavorir una insurrecció socialista abans de l'arribada dels aliats, guanyant així una major possibilitat de maniobra i, alhora, aconseguir la llibertat de companys presoners, la infiltració de companys en llocs clau en les files enemigues i l'obtenció de subministraments d'armes. De fet, molts presos van ser alliberats, com a ara l'octubre de 1944 els detinguts de la coneguda«Banda Koch» a Milà. Participà activament en la Lliga dels Consells Revolucionaris, la qual publicà entre desembre de 1944 i febrer de 1945 el periòdic Rivoluzione, i en la creació de la Federació Comunista Llibertària Llombarda. També fou un dels principals organitzadors de les I i II Brigada Comunista Llibertària«Bruzzi-Malatesta» que operà a Milà, a Oltrepò Pavese i altres indrets alpins, i de la qual va ser un dels seus comandants. El 2 de març de 1945 va ser detingut i tancat, juntament amb  a Antonio Pietropaolo, a la presó de Sant Vittore. El 24 d'abril d'aquell any fou un dels organitzadors de la revolta dels presos que s'hi produí. Després de la caiguda del nazifeixisme participà activament en la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Milà i fou un dels organitzadors del Congrés Interregional Comunista Llibertari de l'Alta Itàlia, que se celebrà entre el 23 i el 25 de juny de 1945 a Milà. Entre el 15 i 19 de setembre de 1945 assistí a Carrara (Toscana, Itàlia) al congrés fundacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), on defensà les tesis reformistes. En aquesta època col·laborà en Il Comunista Libertario. Mentrestant, dins la Federació Comunista Llibertària Llombarda (FCLL) s'accentuà la divisió entre els comunistes llibertaris (Germinal Concordia, Mario Orazio Perelli, Antonio Pietropaolo, etc.) i els «anarquistes intransigents» (Ugo Fedeli, Mario Mantovani, etc.). El gener de 1946 participà en la redacció de les anomenades«Tesis de Milà», document polític obertament reformista que proposava transformar el moviment llibertari en un vertader partit polític per a participar en els processos electorals i esdevenir la tercera força entre la reacció i els grups socialistes i comunistes. A finals de gener i principis de febrer de 1946 es consumà la divisió i, amb Carlo Andreoni, Mario Orazio Perelli, Antonio Pietropaolo i altres, creà la Federació Llibertària Italiana (FLI), que tingué una vida efímera. En 1946 publicà L'ora libertaria i en 1947 col·laborà en L'Internazionale. Allunyat de l'anarquisme, fundà en 1950 el Partit Comunista Nacional Italià (PCNI), seguidor de les tesis del mariscal Josip Broz Tito, partit polític el qual, el maig de 1951, amb altres formacions revolucionàries (Ordine Nuovo, Controcorrente, Centro per una Nuova Sintesi Socialista, Alleanza degli Uomini Liberi, etc.), coordinades per Mario Mariani i Bruno Rizzi, intentaren donar vida al Moviment d'Unitat Proletària (MUP), que, per mor de l'ostracisme del Partit Comunista Italià (PCI), tingué una curta vida. En aquests anys, fou el principal animador de la revista La Comune i, entre els anys cinquanta i seixanta, del setmanari Tempi Moderni. En els anys successius va crear l'editorial Italpress, especialitzada en difondre la dissidència política que es donava als països comunistes. Molt acostat a les posicions de Bruno Rizzi, la seva activitat teoricopolítica es mantindrà al llarg dels anys seixanta i setanta. El 4 d'abril de 1975 redactà un balanç històric sobre les seves experiències en la lluita partisana sota el títol Saggio relazione storica sulle brigate Bruzzi-Malatesta. Germinal Concordia va morir el 13 de novembre de 1980 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Germinal Concordia (1913-1980)

***

Benito Milla

- Benito Milla Navarro: El 6 de setembre de 1918 –algunes fonts citen erròniament 1916– neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) el militant i editor anarquista Benito Milla Navarro. Sos pares es deien Benito Milla Martínez, sabater, i Francisca Navarro Montilla. Des de molt jove va militar en el moviment llibertari, pensament que es va desenvolupar quan es va instal·lar a Barcelona durant els anys de la II República espanyola. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, quan va esclatar la Revolució de 1936 es va allistar a la Columna Durruti. A més de lluitar a Aragó fins al seu enfonsament, va crear les Joventuts Llibertàries al front i va ser secretari de les mateixes a la Columna Durruti entre 1936 i 1937; en aquestaèpoca va col·laborar en El Frente. De tornada a Barcelona, en 1938 es va encarregar de la direcció de Ruta, portaveu de les Joventuts Llibertàries. El febrer d'aquell mateix any assistirà al II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a València en representació de les joventuts de la 121 Brigada de la XXVI Divisió. En acabar la guerra es va exiliar a França, on va passar pels camps de concentració. En 1942 es va instal·lar a Marsella. Després de la derrota hitleriana, va formar part dels grups que intenten reconstruir l'FIJL i l'abril de 1945 va assistir al seu ple fundacional a França, on fou elegit secretari general, càrrec del qual va dimitir arran del II Congrés de març de 1946 per ocupar-se de la Secretaria de Relacions, però mantenint la direcció de Ruta, tant a Tolosa com a París. En 1945 també va assistir al Congrés Confederal de París. Es va oposar radicalment al reconeixement del Moviment Llibertari de Resistència (MLR) ja que pensava que seria el germen d'actituds autoritàries. En 1949 va abandonar França rumb a Amèrica. En 1951 s'instal·là a Montevideo (Uruguai), on va començar amb una parada de llibres a la plaça Libertad de la capital. Després, i fins al 1954, va ser promotor de publicacions de la UNESCO. A Montevideo va fundar i dirigir diverses revistes (Cuadernos Internacionales,Deslinde,Temas), col·laborà en altres (En Marcha, Acción), creà en 1954 la distribuïdora de llibres espanyols Dilae i fundà en 1958 l'editorial Alfa, que va editar més de 400 títols a Montevideo i l'Argentina –entre ells els primers d'un desconegut Mario Benedetti. En 1963 va ser membre del jurat del «Grand Prix International de Poésie» de Bèlgica, que s'atorgà a Octavio Paz. En 1968 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on de bell nou va fundar, a instància de l'Institut Nacional de Cultura i Belles Arts veneçolà, una editorial que assoliria força importància,«MonteÁvila Editores», així com«Tiempo Nuevo» (1971). En 1977 va retornar a la Península, convertit en un notable editor. Més tard es va instal·lar a Barcelona, on va dirigir l'editorial Laia, afavorint l'edició de llibres anarquistes. A més de les citades va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Açao Directa,Cenit, Hora de Poesía, Nueva Senda, Ruta,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Malalt de càncer, Benito Milla Navarro va morir el 22 de setembre de 1987 a la Clínica Tres Torres de Barcelona (Catalunya) després d'una llarga i penosa malaltia; les seves cendres van ser escampades a les aigües de la Mediterrània, davant de les costes de l'Empordà català.

Benito Milla Navarro (1918-1987)

***

Antonio Marfil Aranda

- Antonio Marfil Aranda: El 6 de setembre de 1953 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el psicòleg, pedagog, professor i militant anarcosindicalista Antonio Marfil Aranda. En 1974 s'integrà en el moviment llibertari. El 14 de febrer de 1977, quan era secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Múrcia (Espanya), va ser detingut amb altres 10 companys, processat per «terrorisme» acusat de pertànyer a la FAI i tancat a la Presó Model de Barcelona (Catalunya) el 24 de febrer d'aquell any. Des de la presó va publicar un escrit en defensa de la publicació anarquista Askatasuna, que va ser publicat en el número 2 de la revista Bicicleta (desembre de 1977). Quan la escissió confederal, va romandre en les files ortodoxes i fou delegat del Sindicat de Transports de Màlaga de la CNT al Congrés de 1983 celebrat a Barcelona, on proposà la celebració d'un congrés extraordinari per a solucionar la qüestió de les eleccions sindicals, i al Congrés de Torrejón de Ardoz (Madrid, Castella, Espanya), on es va discutir aquest tema i es mostrà partidari de les eleccions sindicals com a tàctica. Posteriorment se sumà a la CNT escindida, on ocupà la secretaria d'Informació de Màlaga, i a la seva continuació, la Confederació General del Treball (CGT), on es va fer càrrec entre 1988 i 1989 de la secretaria d'Organització de la regional andalusa, de la secretaria de la Federació de Màlaga (1989) i de la secretaria general de la CGT d'Andalusia (1990 i 1994). En 1997 presidí la mesa del XIII Congrés de la CGT i dels posteriors congressos de Madrid i de Valladolid. El 24 de febrer de 2004 va fer una conferència a l'Ateneu Llibertari de Màlaga sobre«La enseñanza laica, la mujer trabajadora y los medios de comunicación, a debate» i entre el 26 i el 28 de maig de 2005 participà en els «XI Debats Pedagògics» de la CGT que se celebraren Alcalá la Real (Jaén, Andalusia, Espanya). En 2007 va ser nomenat secretari de Finances de la Federació d'Ensenyament de Màlaga de la CGT i director de l'Institut Ensenyament Secundari (IES) «Portada Alta» de Màlaga, centre educatiu especialitzat en els temes de convivència i en la resolució pacífica de conflictes i que en 2007 va ser reconegut amb el «Primer Premi Nacional de Bones Pràctiques en Convivència» pel Ministeri d'Educació i Ciència, entre d'altres distincions. En 2007 participà en les Jornades Llibertàries de Màlaga i entre el 4 i el 7 de juny de 2009 presidí el XVI Congrés Confederal de la CGT que se celebrà a Màlaga. En 2012 va ser nomenat vocal de l'Agencia Andaluza de Evaluación Educativa (AGAEVE, Agència Andalusa d'Avaluació Educativa). En 2013 ocupava la Secretaria Provincial d'Educació de la CGT de Màlaga. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Askatasuna,Aula Libre, Barrikada de Papel, Bicicleta,Libre Pensamiento, La Parrilla-Aula Libre, Rojo y Negro, etc. Està casat, amb una filla i dos néts.

Defuncions

Necrològica de Joaquim Ros apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera aparegut el 8 de setembre de 1932

- Joaquim Ros: El 6 de setembre de 1932 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joaquim Ros. Militant del Sindicat Ferroviari de Martorell (Baix Llobregat, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava als Ferrocarrils Catalans. El 6 de setembre de 1932 va morir electrocutat en accident laboral al barri de La Bordeta de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Martorell.

***

Notícia de la condemna de Nicasio López Fidalgo apareguda en el diari El Eco de Santiago del 24 de desembre de 1924

- Nicasio López Fidalgo: El 6 de setembre de 1936 és afusellat a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Nicasio López Fidalgo. Havia nascut a Ferrol (la Corunya, Galícia). El 3 de setembre de 1921 va ser tancat a la presó de Ferrol acusat, amb Celestino Cordero Gómez, Antonio Orosa Fraguela i José Salido Beceiro (en rebel·lia), d'haver atemptat, en el marc d'una vaga de treballadors portuaris, el 15 de juliol de 1921 contra Nicasio Pérez Moreno, president de l'Associació Patronal de Ferrol, vicecònsol de Portugal i regidor de l'Ajuntament de Ferrol, que va morir aquella mateixa nit. Jutjat a partir del 15 de desembre de 1924, va ser condemnat el 23 de desembre a cadena perpètua, al pagament de les despeses i a abonar una indemnització de 20.000 pessetes als hereus de la víctima. Internat al penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), en 1931 va ser alliberat gràcies a l'amnistia que seguí a la proclamació de la II República espanyola. Després va militar en el Sindicat de la Indústria Naval de Ferrol de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou delegat al Ple de Regionals que se celebrà l'agost de 1932 a Ferrol. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1935 col·laborà en la edició del periòdic Brazo y Cerebro (1935-1936) de la Corunya, òrgan de la FAI i de les Joventuts Llibertàries. Es resistí als carrers al cop militar feixista de juliol de 1936, però s'hagué d'amagar amb Manuel Ardao Iglesias, altre membre del Sindicat de la Indústria Naval. Tots dos van ser detinguts per una delació. Nicasio López Fidalgo va ser afusellat sense cap judici, juntament amb Manuel Ardao Iglesias, el 6 de setembre de 1936 a Ferrol (la Corunya, Galícia).

***

Notícia sobre la mort de Modesto Senra Martínez apareguda en el periòdic murcià El Liberal del 31 d'octubre de 1936

- Modesto Senra Martínez: El 6 de setembre de 1936és afusellat a Ferrol (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Modesto Senra Martínez. Havia nascut cap el 1882 –altres fonts citen cap el 1899– a Cariño (La Corunya, Galicia). Fuster de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut en els fets revolucionaris d'octubre de 1934 a Cariño. Capturat arran del cop militar feixista de juliol de 1936, Modesto Senra Martínez va ser afusellat el 6 de setembre de 1936 a Ferrol (La Corunya, Galícia). Casat, deixà cinc orfes.

***

Julia Romera Yañez

- Julia Romera Yañez: El 6 de setembre de 1941 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Julia Romera Yañez. Havia nascut el 15 de març de 1916 a Mazarrón (Múrcia, Espanya). Filla d'una família obrera, sos pares es deien Francisco Romera Rodríguez, miner, i Matilde Yañez Pérez. L'octubre de 1918, a conseqüència de l'epidèmia de grip, sos pares van morir amb una diferència de tres dies. Sa germana gran María va quedar a càrrec dels avis materns a Cartagena i ella amb els avis paterns a Mazarrón. En 1921, davant la pèrdua de feina, sa família va decidir emigrar a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), on ja vivia des de feia dos anys Mariana Romera Rodríguez, tia de Julia, amb son marit Diego Berruezo Clement i sos fills. En 1930 treballava d'obrera teixidora a les«Pañolerías Baró». Amb l'arribada de la República en 1931 va començar a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a partir de 1934 en les Joventuts Llibertàries. Quan va esclatar la Revolució de 1936 va ser nomenada secretaria general de les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma, càrrec que va compaginar durant la guerra amb el de tresorera. També es va allistar voluntària en la «Columna Ortiz» i es va responsabilitzar del periòdic Aurora Libre. Alguns mesos després de la presa de Santa Coloma, el 27 de gener de 1939, pel Cos de l'Exèrcit Marroquí franquista, va ser detinguda per la seva militància en les Joventuts llibertàries i en la Unió de Joventuts Antifeixistes (UJA), de la qual fou tresorera. El 2 de juny d'aquell any va ser traslladada al Teatre Cervantes de Badalona (Barcelonès, Catalunya) que havia estat habilitat com a presó de dones. El 31 d'octubre prestà declaració davant el jutge militar de Badalona. Fins al Consell de Guerra Sumaríssim i d'Urgència que tingué lloc al Palau de Justícia de Barcelona el 2 de gener de 1940 va estar tancada a la presó de dones de Les Corts. En aquest judici fou condemnada a reclusió perpètua, sentència que va ser ratificada el 7 de març de 1940. A finals de l'estiu de 1941 el metge de la presó de Les Corts, després de diversos processos febrils, li va detectar tuberculosi, malaltia que es va veure agreujada per les contínues pallisses a les quals es va veure sotmesa. Julia Romera Yañez va morir a les 22 hores del 6 de setembre de 1941, després d'haver refusat els «auxilis espirituals», a la infermeria de la presó de dones de Les Corts de Barcelona (Catalunya) i fou enterrada al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat. Des de 2002 existeix un «Ateneu Popular Julia Romera» a Santa Coloma de Gramenet en memòria seva. En 2015 es realitzà una exposició en el seu homenatge i des de 2017 un carrer de Santa Coloma de Gramenet porta el seu nom.

Continua...

---

És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)

Què significava per a mi el recull de contes Notícies d’enlloc que acabava de guanyar el Premi de les Lletres? La pregunta pot tenir més d’una resposta. Després de tants d’anys d’haver estat escrit, vaig als prestatges de la meva biblioteca i agaf un exemplar del llibre que publicà Documenta Balear. Mir el sumari i llegesc els títols de cada narració per a poder fer memòria del que pretenia fa trenta anys, quan començava a escriure alguns d’aquests contes. I, quin són aquests títols? Vaig repassant els títols a poc a poc, deia, provant de rememorar les circumstàncies en les quals foren escrits: “La misteriosa estació”, “Suïcidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Final inesperat”, “Estimada burocràcia”, “En els ulls de la gent...”, “Cop d’estat”, “Voluntari”, “Sa padrina”, “’Bon dia’”, “La decisió”, “Disbauxa”, “Una bona carrera”, “Un mallorquí exemplar”, “Genteta de ciutat”, “Plaça Major”, “100 milions contra l’agressió...”, “La maquina del temps”, “Acqua alta”, “El Papa Noël”, “L’aire s’omplia de la fosca més densa”, “Notícies d’enlloc”, “Història sense temps”, “Vessava plom vermell sobre la pell”, “Missatge xifrat”, “Amants”, “La terra inexistent”... M’adon que les narracions són com un dietari d’aquella època incerta!

La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar moltes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, polìtica, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narratriva ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradicicó literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba d començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 7 de setembre

Esdeveniments

Una sessió del I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària

- I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària: Entre el 7 i el 8 de setembre de 2007 als locals d'Ação Educativa a São Paulo (São Paulo, Brasil) i el 10 de setembre de 2007 al Campus de la Universitat Federal d'Amazones a Manaus (Brasil) té lloc el I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària organitzat per l'Institut d'Estudis Llibertaris (IEL), l'Editora Imaginário i la Facultat d'Educació de la Universitat Federal d'Amazones. La finalitat del col·loqui era fomentar l'estudi i la reflexió sobre l'educació lliure realitzada fora de les esferes estatista, capitalista i religiosa, i analitzar les seves experiències sorgides des de dos segles de pràctica. Hi van participar nombrosos especialistes (pedagogs, educadors, professors, historiadors, etc.) com ara Hugues Lenoir, Francesco Codello, José Pacheco, Sílvio Gallo, José Damiro de Moraes, Alexandre Samis, Helena Singer, José Eduardo Valladares, Ana Elisa Siquiera, etc. Durant el col·loqui es van editar diverses revistes i llibres sobre educació llibertària.

Naixements

Foto policíaca d'Émile Méreaux (23 d'abril de 1892)

- Émile Méreaux: El 7 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1858 neix a Laon (Picardia, França) el propagandista anarquista Émile Louis Méreaux. Sos pares es deien François Louis Méreaux, ferroviari, i Marie Louise Émélie Bouland. Treballava d'ebenista al barri de Charonne de París (França). Entre 1885 i 1887 fou gerent de l'etapa parisenca del periòdic Le Révolté. Organe anarchiste, publicat anteriorment a Ginebra (Ginebra, Suïssa). L'octubre de 1885 participà en la campanya dels grups abstencionistes dels XI i XX Districte de París. En 1886 entrà a formar part del Grup Cosmopolita de Charles Malato, Jacques Prolo i Léon Ortiz (Schiroky), de tendència socialista revolucionària «sense etiquetes». L'agost de 1887 projectà un robatori per a finançar el periòdic L'Avant-Garde-Cosmopolite i en aquesta època vivia al número 3 del carrer Lémon. Arran de l'edició dels primers números de Le Révolté, el 3 de setembre de 1887 va ser condemnat, com a gerent, a 15 dies de presó, a 500 francs de multa i a la privació dels drets civils, per la publicació dels resultats d'una tómbola en favor de la Lliga dels Antipatriotes –dos ajudants, Ferdinand Niquet i Émile Bidault, també van ser condemnats a la mateixa pena. Fou a partir d'aquí, que el periòdic va ser rebatejat amb el nom La Révolte, amb Jean Grave com a gerent. El 16 d'octubre de 1887, quan sortia d'una reunió improvisada realitzada després d'un míting de solidaritat amb els anarquistes de Chicago, organitzat per la Lliga Cosmopolita i els grups anarquistes parisencs, celebrat a la Sala Favié del bulevard de Ménilmontant de París i on va intervenir Louise Michel, va ser detingut amb altres companys, entre ells Fernandinand Niquet i Clotaire Varogneaux, després d'haver tirat dos tret de revòlver sobre la policia i haver ferit lleument dos Guàrdies de la Pau, un anomenat Henri Françoix, ferit a la cama dreta, i altre anomenat Legros, ferit al braç. El 5 de gener de 1888 va ser condemnat per l'Audiència del Sena pels citats fets a dos anys de presó, que purgà a Poissy (Illa de França, França). Un cop lliure freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. El 22 d'abril de 1892 va ser detingut, com molts altres companys, arran de la repressió desencadenada després de l'explosió de la bomba al restaurant parisenc Véry, i va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Cap el 1892 fundà a Montreuil (Illa de França, França) una mena de comuna anarquista que posava en pràctica una cooperativa de producció i de la qual fou el responsable de correspondència. Fou animador d'una cooperativa d'ebenisteria anarquista basada en un sistema econòmic fonamentat en l'intercanvi i adaptat als mitjans financers de cada cooperativista. En 1893, vuit mesos després del seu inici, aquesta comuna anarquista va ser dissolta per la policia i els seus fundadors van ser tancats uns mesos a la presó parisenca de Mazas. L'1 de gener de 1894, el seu domicili del carrer del Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França) va ser escorcollat, com el de desenes d'anarquistes d'arreu França. El novembre de 1895 fou l'animador del grup «Les Soirées de Montreuil», origen, sota el nom de«Les Soirées Ouvrières», de la primera Universitat Popular francesa. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Quan la Gran Guerra, d'antuvi s'arrenglera, en nom de«La Guerra del Dret», amb el grup partidari de la «Unió Sagrada», al voltant de Jean Grave i del «Manifest dels Setze», publicat el febrer de 1915. Un any més tard, però, reconegué que estava equivocat i fou un dels signants del manifest «La Paix des peuples» (La Pau dels pobles), subscrit pels anarquistes oposats a la guerra i dirigit als subscriptors de Les Temps Nouveaux. El seu últim domicili va seral número 46 del carrer Mouraud de París. Sa companya fou Louise Victorine Sainsard. Émile Méreaux va morir el 21 de juliol de 1922 al seu domicili del XX Districte de París (França).

Émile Méreaux (1858-1922)

***

José Castro Blanco (ca. 1934)

- José Castro Blanco: El 7 de setembre de 1890 neix a San Xullián de Requeixo (Valga, Pontevedra, Galícia; actualment Pontecesures, Pontevedra, Galícia) el naturòpata, i simpatitzant de l'anarcoindividualisme, José María Castro Blanco. Fill de família nombrosa, sos pares es deien José Castro González, mariner, i Josefa Blanco Peisal. En 1904 emigrà a l'Argentina i després a Montevideo (Uruguai), on treballà de confiter. Quan tenia 21 anys es casà amb Blandina Romero Pato. Malalt de reumatisme i èczema, llegí textos dels nutricionistes i naturòpates Sebastian Kneipp i Louis Kuhne. Interessat per la dietètica, contactà amb naturistes americans i cursà estudis de naturopatia. En 1920 fundà a Montevideo l'Escola Lliure Naturista i dirigí, amb el suport de Nicolás Capó Baratta, la seva revista ¡Vivir!.  Després d'entrar en contacte amb Benedict Lust, fundador de la naturopatia, es matriculà a l'American School of Naturopathy de Nova York (Nova York, EUA) i en 1922 aconseguí el títol de doctor en naturopatia. Desenvolupà una metodologia naturopàtica basada sobretot en els principis de Joan Esteve Dulin i Otoman Zar-Adusht Ha'nish (O. Z. Hanish). En 1923, amb Nicolás Capó Baratta, s'instal·là a Espanya. Després de fer una gira de conferències entre 1923 i 1924 (Galícia, Astúries, València, Barcelona, etc.), s'establí a Barcelona (Catalunya), on l'abril de 1925 obrí, seguint la línia de l'American School of Naturopathy, l'Escola de Naturotrofologia, que presidí amb Nicolás Capó Baratta de secretari. L'Escola Naturotrofologia comptà en principi amb el suport de nombrosos llibertaris, però després se li va criticar que patentés diversos productes alimentaris, com ara la «Paella vegetariana eutrofològica». En 1926 col·laborà en la revista llibertària naturista Generación Consciente i entre 1926 i 1930 en Pentalfa. El març de 1926, un decret de Severiano Martínez Anido, ministre de Governació, entrebancà legalment les pràctiques naturistes. En els anys posteriors s'aguditzà la polèmica entre els anarquistes censurant-li que hagués fet del naturisme una qüestió alimentària de caire científic, o pseudocientífic segons alguns (Trofologia o Ciència Eutrofològica), allunyada de tota reivindicació política. Malgrat aquestes crítiques, comptà amb nombrosos partidaris en els cercles llibertaris. En 1927 les seves tesis reformistes s'imposaren en el Congrés Naturista celebrat a Màlaga. Després de trencar amb Nicolás Capó Baratta, deixà Barcelona i s'instal·là a Torrent (Horta Sud, País Valencià), on obrí una consulta professional i fundà la Colònia Vegetariana Eutrofològica, amb molts principis anarcoindividualistes. També es relacionà amb l'Agrupació Tropològica Naturista de València. En 1930 prologà el llibre de Juan Nicanor Tinker La salud por la alimentación racional y compatible. Entre 1931 i 1936 edità la revista mensualNaturismo Eutrofológico i va fer nombroses conferències sobre naturisme en centres llibertaris i sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1933 va fer la conferència «Solución de los problemes sociales por medio del naturisme eutrofológico» a l'Ateneu de la Barceloneta de Barcelona. En 1936, quan estava preparant un Congrés Eutrofològic del seu corrent, esclatà la guerra civil i es cancel·là el projecte. El novembre de 1936 va fer una conferència sobre naturisme als locals de la CNT de Torrent. Durant la Revolució reivindicà un naturisme integral revolucionari, signà un manifest dirigit als naturistes del món sol·licitant suport contra el feixisme i s'integrà en el Comitè Naturista Pro Defensa de la Llibertat amb seu a Torrent. Amb el franquisme, tingué nombrosos problemes per continuar amb les seves posicions naturistes, però mal que bé pogué continuar amb la seva activitat naturòpata, sobretot a partir dels anys seixanta, editant nombroses obres de divulgació naturista. Fundà la Biblioteca de Caliobiòtica i Macrobiòtica. Entre les seves obres podem destacar Manual práctico de alimentación racional y crudívora (1925), El problema del pan integral en el vegetarismo cocido y semi-crudo (1925), La nueva ciencia de comer y tratado completo de cocina vegetariana eutropológica (1930), Mis reformas e innovaciones al naturismo (1950), Cómo se vivirá en el mundo cuando triunfe el naturismo moderno (1972), La diabetes: su origen y homoterapia (1976), La nueva medicina futura: bioterapia o normofunción (1976), La hipertensión arterial: su origen y su homoterapia. Nueva Medicina Crológica (1976), Nueva medicina electrobiológica estática, dinámica (1976), Infarto de miocardio, nuevo planteo y solución: Su origen, prevención y curación (1976), Cómo y cuándo se está curado (1977), Neo-naturismo personal y neo-naturismo contornal (1977), Nuevas gerontología y geriatría eubiótica (1977), El nuevo yoga sin errores. El yoga cultural, deportivo, higiénico y terapéutico (1977), Cebolla, puerro, ajo: alimento, condimento y medicina cutrófica (1977), Alimentación sana y trofoterapia (1978), La chufa como alimento golosina y medicina (1978), El tomate, el pepino y los espárragos: alimento, condimento y medicina eutrófica (1978), Nuestra ecología eubiótica y contornal (1984), Reumatismo y artritis (1994), etc. José Castro Blanco va morir el 20 de setembre de 1981 a Torrent (Horta Sud, País Valencià).

José Castro Blanco (1890-1981)

***

Magí Cabruja Martra

- Magí Cabruja Martra: El 7 de setembre de 1896 neix a Paraná (Entre Ríos, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Magín Cabruja Martra–el seu primer llinatge sovint citat de diferents maneres (Cabrujas,Cabrajas, etc.). Quan era un infant es traslladà a Catalunya. Encara no tenia 20 anys quan ja formava part del moviment anarquista de Barcelona. Marbrista de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1917 participà en la vaga de la Canadenca. Durant els anys del pistolerisme i de la il·legalitat ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en els comitès confederals, com ara la tresoreria del Comitè Regional de Catalunya de la CNT o la presidència del Sindicat de la Construcció de Barcelona. El 14 de novembre de 1922 va ser detingut a Barcelona com a delegat del SindicatÚnic del Ram de la Fusta, però va ser alliberat després de declarar. L'1 de juny de 1930 participà en l'assemblea reorganitzadora del Sindicat de la Construcció de Barcelona, celebrada al Teatre Espanyol, on va ser elegit membre de la junta del sindicat. El 9 de març de 1934 va ser jutjat per«reunió clandestina», però va ser absolt. En aquesta època treballava de cobrador de telèfons. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 lluità als carrers i el 21 d'octubre de 1936 fou elegit, entre altres (Poncià Alonso Alonso, Jaume Aragó Garcia, Vicenç Barrientos Cirac, Alexandre Gilabert Gilabert,Manuel Muñoz Díez, Vicenç Pérez Combina, Joan Puig Elías i Jaume Rosquillas Magriñà), conseller-regidor de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al Comitè Permanent Municipal de l'Ajuntament Popular de Barcelona. A la corporació municipal barcelonina ocupà diversos càrrecs de responsabilitat, com ara conseller-delegat del Districte Municipal I de Barcelona, cap de Vigilància Municipal i cap del Servei d'Extinció d'Incendis. Com a representant de la CNT, el 21 de juny de 1937 va ser nomenat president de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC), creada el 9 de juny d'abans. També representà la CNT en la Junta Regional de Defensa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i des d'allà pogué embarcar cap a Amèrica. El 23 de febrer de 1940 arribà, amb sa companya Concepción Español i sos fills María i Magín, a bord del vaixell De la Salle a la República Dominicana i sa família s'instal·là a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana). Posteriorment, després de moltes dificultats, passà a l'Argentina, on entrà a formar part de la Federació d'Obrers de la Construcció Naval. Fou membre de la Subdelegació de la CNT, ocupant amb freqüència la tresoreria i la secretaria general, formant part del cercle format per Diego Abad de Santillán, Pedro Herrera Camarero, Jacobo Maguid, Jacobo Prince i Manuel Villar Mingo. Durant els seusúltims anys de sa vida viatjà clandestinament a Espanya en diverses ocasions per ajudar els companys. Magí Cabruja Martra va morir el 27 de juliol de 1948 a Buenos Aires (Argentina). Son fill Magín Cabruja Español també va ser un destacat militant anarcosindicalista a l'Argentina.

***

Notícia d'una de les detencions de Paul Prêtre apareguda en el periòdic parisenc Le Cahiers des Droits de l'Homme del 30 de gener de 1934

- Paul Prêtre: El 7 de setembre de 1905 neix a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquista Paul Roger Prêtre. Sos pares es deien Albert Prêtre, cap de districte de la Companyia Ferroviària d'Orleans, i Madeleine Thècle Peszinski (o Peszynski). El 24 d'agost de 1922 el Tribunal Correccional del Sena el va condemnar fins a la majoria d'edat a colònia penitenciària i, per a fugir d'aquesta pena, s'enrolà voluntàriament en l'exèrcit. El 7 de juliol de 1928 es casà aÉcrouves (Lorena, França) amb Jeanne Marie Diverres, amb qui tingué tres infants. El 30 d'abril de 1930 era sotsoficial del 72 Regiment d'Artilleria establert a Vincennes (Illa de França, França). Un cop lliure del servei militar, es declarà objector de consciència i retornà en diferents ocasions a les autoritats militars la seva cartilla de mobilització, fet que li va comportar diferents condemnes judicials i el seu cas va ser freqüentment comentat pels periòdics (Le Cahiers des Droits de l'Homme, Le Combat de la Paix, La Patrie Humaine, etc.). El gener de 1934 vivia al número 96 del carrer Faubourg Saint-Martin de París. Després es guanyà la vida com a pintor decorador i retratista, encara que gairebé sempre estava sense feina. En aquestaèpoca viva al número 22 del carrer Gobelins de París. Infiltrat amb l'anarquista Franchère en grup del Partit Comunista Francès (PCF) del XIII Districte de París, va ser expulsat el setembre de 1936 del partit després d'haver fet difusió de Le Libertaire i d'haver portat militants comunistes als grups llibertaris del seu districte. També va combatre el PCF en els comitès de desocupats. Entre l'1 i el 30 de d'octubre de 1936 participà en la guerra d'Espanya, juntament amb altres voluntaris anarquistes del XIII Districte de París. En 1937 va ser nomenat secretari del grup anarquista del XIII Districte de París de la Unió Anarquista (UA). En aquesta època prengué part en nombrosos mítings de la Joventut Anarquista Comunista (JAC) i de l'UA. En aquests anys vivia a l'avinguda Gobelins de París. En 1946 la seva residència, al número 83 del carrer Daguerre de París, figurava en una llista de domicilis a vigilar de la regió parisenca i en 1950 encara figurava en un llistat policíac d'anarquistes el domicili dels quals s'havien de vigilar. En 1950 fou un dels animadors de la Comissió Pagesa de la Federació Anarquista (FA) i col·laborà en Le Libertaire. El 30 de juny de 1960 es casà al XIV Districte de París amb Bernadette Françoise Marquet. Paul Prêtre va morir el 20 de gener de 1975 al seu domicili de l'Haÿ-les-Roses (Illa de França, França).

***

Roberto das Neves

- Roberto das Neves: El 7 de setembre de 1907 neix a Pedrogão Grande (Leiria, Centre, Portugal) l'escriptor, periodista, poeta, historiador, maçó, esperantista, grafòleg, naturista i anarcoindividualista Roberto Barreto Pedroso das Neves, també conegut com Ernst Izgur. Estudià secundària a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal), on residia amb sos pares i sos quatre germans. Després estudià els primers anys de la carrera de Ciències Historicofilosòfiques. Juntament amb son amic Vasco de Gama Fernandes, fou un dels primers estudiants que van ser detinguts i empresonats arran del cop militar del «28 de Maig» de 1926. L'any següent va ser detingut per distribuir uns pamflets satírics antifeixistes que havia redactat reivindicant les idees anarquistes i entre els quals destaca O Espectro de Buiça, sobre la deportació d'antifeixistes a les colònies africanes. En 1928 ingressà, sota el nom de Satã, en la lògia maçònica«Rebeldia» de Lisboa, afiliada al Gran Orient Lusità Unit (GOLU), força perseguit per la dictadura. En 1929 va ser novament detingut com a director del periòdic A Egualdade,òrgan de la Federació Regional dels Anarquistes del Nord (FRAN). Jutjat, fou condemnat a la deportació a colònies penitenciàries africanes, però la seva pena fou commutada, gràcies al moviment de solidaritat al seu favor que s'engegà, per la de tres mesos de presó a Lisboa. En 1930 fou de bell nou empresonat per difondre «idees subversives» durant un tancament estudiantil del grup anarquista de la Facultat de Medicina de la Universitat de Coïmbra en suport de la insurrecció que s'havia produït a l'illa de Madeira contra la dictadura, tancament en el qual fou ferit d'un tret per la policia. En 1931, després d'interrompre els seus estudis a Coïmbra, marxà com a periodista d'O Primeiro de Janeiro a Espanya. A Madrid entrà a formar part del moviment anarquista i ajudà a la reestructuració de la Federació Anarquista de Portuguesos Exiliats (FAPE) i col·laborà en Rebelião,òrgan oficial d'aquesta organització. Va conviure amb altres portuguesos exiliats, com ara Jaime Cortesão, Jaime de Morais, Alberto Moura Pinto i, fins i tot, el coronel Velez Caroço, entre d'altres, i va viure la bohèmia madrilenya. De bell nou a Portugal, s'instal·là a Lisboa, on col·laborà en diversos periòdics i entrà en la nòmina del diari O Século. En acabar els estudis historicofilosòfics, passà a interessar-se per la psicologia i la parapsicologia, especialitzant-se en grafologia. En aquestaèpoca va fer amistat amb nombrosos periodistes, dissidents i anarquistes, com ara José Barão, Emídio Santana, Mário de Oliveira, Marques da Costa, Inocêncio da Câmara Pires, José Magalhães Godinho, Filipe Mendes, Carvalhão Duarte, Henrique de Barros, Piteira Santos, Castro Soromenho, etc., i molt especialment amb el poeta Adeodato Barreto. En 1934 publicà a Rio de Janeiro, sota el pseudònim de Ernst Izgur, el llibre Assim falaram profetas. En els anys de la dictadura salazarista va ser detingut en diferents ocasions. Durant la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, ell i la seva companya, la sufragista espanyola María Jesusa Saiz y Díaz, ajudà nombrosos refugiats espanyols clandestins a aconseguir documentació per poder sortir de la península. Quan esclatà la II Guerra Mundial, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, instal·lant-se a Rio de Janeiro. D'antuvi treballà en diferents periòdics i en 1946 fundà i dirigí l'editorial i llibreria Germinal, on publicà llibres sobre el pensament anarquista, el naturisme –fou membre de la Sociedade Naturista– i  en contra de la dictadura salazarista. L'Editorial Germinal també publicà nombroses traduccions a l'esperanto d'autors clàssics (Goethe, Tolstoi, Malatesta, Krishnamurti, Wilde, London, Relgis, etc.). Col·laborà activament amb el Brazilia Instituto de Esperanto i fundà l'Esperanto Klubo; fent de professor, publicant un Curso de Esperanto, editant fins al 1945 la revista esperantista Cidadão do Mundo i fou el coautor d'un Dicionário Português-Esperanto e Esperanto-Português, que mai no es publicà. En 1948 ingressà en la maçoneria brasilera, però tingué problemes per a mantenir el seu nom Satã, considerat contrari als principis de la societat, però finalment fou acceptat. També dedicà molts d'esforços intel·lectuals en la fundació i el desenvolupament de l'Institut de Recerques Grafològiques a Rio de Janeiro, el qual edità la seva tesi de llicenciatura Os temperamentos e as suas manifestações gráficas, presentada a la Universitat de Lisboa. El 24 de gener de 1951 el dipòsit de llibres de l'Editorial Germinal patí un sospitós incendi. En 1952 publicà el seu poemari Assim Cantava um Cidadão do Mundo. Poemas que levara o autor treze vezes aos cárceres do Santo Oficio de Salazar i dos anys després O diário do Dr. Satã. Comentáriosàs escorrências cotidianas da sifilização cristã. Participà en diverses iniciatives de grups d'exiliats polítics portuguesos i puntualment col·laborà amb els comunistes reunits al voltant del periòdic Portugal Democrático. També col·laborà, amb els seus amics maçons, en la revista socialista Oposição Portuguesa. Fou membre de la junta directiva del Centre d'Estudis Socials «José Oiticica». En 1968 aquesta junta directiva va ser detinguda per la policia política brasilera i ell empresonat en una base militar de la Força Aèria a l'illa do Governador; 12 dies després fou alliberat en espera de judici. Jutjat l'any següent, va ser absolt. En els anys seixanta es casà per segona vegada amb una antiga estudiant d'esperanto, Maria Angélica de Oliveira, amb qui tingué un fill, també anomenat Roberto. En 1979 publicà una crítica al marxisme sota el títol Marxismo, escola de ditadores. Roberto das Neves va ser empresonat 13 vegades (11 a Portugal i dos al Brasil), però poques vegades va ser jutjat i mai no va ser condemnat. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara Ação Direta,A Aurora, A Batalha, Cidadão do Mundo,A Comuna, O Libertário, A Plebe,O Povo, Relações Anarquistas, Remodelações,República, O Século, O Vegetariano, etc. El seu anarquisme era anarcoindividualista en la línia de Max Stirner i E. Armand i sempre es mostrà en oposició a l'anarquisme col·lectivista de Mikhail Bakunin. Roberto das Neves va morir el 28 de setembre de 1981 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).

***

Regino García Gómez

- Regino García Gómez: El 7 de setembre de 1907 neix a Conca (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Regino García Gómez. Sos pares es deien Bruno García i Julia Gómez. Quan era adolescent aprengué l'ofici de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sense feina a la seva ciutat natal, emigrà a Madrid. El juliol de 1936 participà en les lluites contra l'aixecament feixista a Conca i formà part del grup que requisà per a la Revolució els mitjans de transport. Després marxà a lluitar a Madrid. De bell nou a Conca, fou membre d'un Batalló de Fortificacions de la CNT, del qual també formava part la Unió General de Treballadors (UGT). Després combaté les forces franquistes al front de l'Ebre. Al final de la guerra, el febrer de 1939, creuà els Pirineus i fou internat als camps de concentració de Sant Cebrià, Barcarès i Argelers. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Santa Liurada (Aquitània, Occitània). Després de l'Alliberament, treballà de paleta, s'instal·là a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània) i milità en la CNT. Durant la seva últimaèpoca fou membre del Comitè Comarcal de la CNT de Montalban (Guiena, Occitània). Sa companya fou Natividad Pescador Jaiz. Regino García Gómez va morir el 14 de setembre de 1990 al seu domicili de Pujòls (Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de Cándido Gracia Alias apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera de l'1 de setembre de 1980

- Cándido Gracia Alias: El 7 de setembre de 1908 neix a Zuera (Saragossa, Espanya) l'anarcosindicalista Cándido Gracia Alias, conegut com Sopitos. Sos pares es deien Cándido Gracia i Francisca Alias. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità contra el feixisme en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola (antiga«Columna Ascaso»). Son germàÁlvaro Gracia Alias, jornaler confederal, va ser assassinat pels feixistes el 5 d'agost de 1936. En 1939, amb el triomf franquista, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó. Posteriorment s'establí a Catalunya amb participà en activitats antifranquistes. Un cop jubilat, fou un dels fundadors del Sindicat de Jubilats i Pensionistes de la Federació Local de Badalona de la CNT, població on residia. Malat de càncer, Cándido Gracia Alias va morir el 26 de juliol de 1980 a la Residència Sanitària de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Necrològica de Martí Salvador Massa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 d'abril de 1988

- Martí Salvador Massa: El 7 de setembre de 1910 neix a Santa Cristina d'Aro (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Salvador Massa. Sos pares es deien Miquel Salvador i Llúcia Massa. Des de molt jove milità en les Joventuts Llibertàries de Calonge. Durant la guerra civil lluità com a milicià en la«Columna Durruti» i, després de la militarització, en la 26 Divisió. En 1939, amb la victòria de les tropes franquistes, passà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta població fins a la seva mort. Sa companya fou Lluïsa Altafulla. Martí Salvador Massa va morir el 17 de juny de 1987 a la Clínica Saint-Pierre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Igualdad Ocaña Sánchez

- Igualdad Ocaña Sánchez: El 7 de setembre de 1912 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) la mestra racionalista anarquista Concepción Ocaña Sánchez, més coneguda com Igualdad Ocaña Sánchez. Era filla i germana de pedagogs anarquistes d'Almeria exiliats a França fugint de la repressió. Sa nombrosa família estava formada pels pares (Antonio Ocaña i Carmen Sánchez), vuit germans (Salvador, Fraterna, Igualdad, Alba, Natura, Libertad, Floreal i Armonía), els avis i alguns oncles. A partir de 1924 visqué primer amb sa família a Masamet (Llenguadoc, Occitània) i poc després a París (França), on van romandre uns anys, hi anà a escola i aprengué el francès. En 1931, després de vuit anys d'exili, amb la proclamació de la II República espanyola, després d'un temps a Cartagena (Múrcia, Espanya), la família es traslladà al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on son pare, constructor de pous, havia trobat feina. Ella s'incorporà amb sa germana Natura a l'Escola Moderna de la Torrassa, on introduí ensenyaments pedagògics (música, literatura, arts plàstiques, etc.) apresos a França, i també treballà de cosidora a casa. Aquest mateix any de 1931 va ser nomenada vocal del Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i pel juliol va fer mítings a diverses poblacions maresmenques (Arenys de Munt, Malgrat de Mar, Sant Pol de Mar i Tordera). A finals de 1931 participà en una comissió creada per a fundar un grup de dones de suport als presos. En aquests anys formà part del grup anarquista«Amor i Voluntat». Tingué com a company el destacat militant anarquista Severino Campos Campos, que durant un temps exercí de mestre a l'escola racionalista de la Torrassa. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa família a França. Després d'un temps de penalitats, en 1940 amb son company emigrà a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana) i a Pedro Sánchez (El Seibo, República Dominicana), després a Panamà i, finalment, amb son fill Helenio Campos Ocaña, a Mèxic. En 1975, després de la mort del dictador Francisco Franco, la parella retornà a Catalunya, on continuà militant en el moviment llibertari, residint a partir d'aquesta data intermitentment entre Barcelona i Mèxic. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Solidaridad Obrera. Igualdad Ocaña Sánchez va morir el 4 d'octubre de 1990 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). L'arxiu personal de la família Campos-Ocaña va ser dipositat a la Fundació Anselmo Lorenzo de Madrid.

***

Tino Maso (esquerra) durant els preparatius de l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia (setembre de 1984) 

- Tino Maso: El 7 de setembre de 1951 neix a Dolo (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Agostino Maso, conegut com Tino Maso. En els anys setanta formà part del moviment underground llibertari de la Riviera del Brenta (Venècia, Vèneto, Itàlia). Amb només 16 anys viatjà amb son germà a l'Iraq per a treballar en recobriments tèrmics industrials, esdevenint un especialista en el tema; posteriorment treballà en la instal·lació de comerços arreu d'Europa. En 1984 participà activament en l'organització de l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia de setembre de 1984. Va ser un dels membres més destacats del venecià«Ateneo degli Imperfetti». Tino Maso va morir sobtadament d'un atac de cor el 9 de març de 2019 al seu domicili de Dolo (Vèneto, Itàlia).

Defuncions

Foto policíaca d'Émile Habert

-Émile Habert: El7 de setembre de 1897 mor a París (França) l'anarquista Émile Habert, conegut com Dureuil o Dubreuil, i que va fer servir el pseudònim Darcuis. Havia nascut el 9 de setembre de 1855 a Lanthenay (Romorantin-Lanthenay, Centre, França). Sos pares es deien Simon Habert, vinyataire, i Pauline Bottereau. Instal·lat a París (França), després d'abandonar el seu domicili del número 74 del carrer Mouffetard, a partir d'abril de 1878 s'instal·là al número 39 del carrer Gaité. Es guanyava la vida com a fabricant de limes al taller d'un tal Fournier. El 28 de maig de 1880 signà una protesta, publicada en el periòdicLe Citoyen, contra les detencions efectuades arran d'una manifestació celebrada el 23 de maig a la plaça de la Bastilla. A partir d'aquesta data incrementà la seva participació en grups anarquistes. El 12 de juliol de 1881 assistí a una reunió del grup anarquista del XX Districte de París, on es va llegir el mandat del delegat que havia d'assistir al Congrés Anarquista de Londres (Anglaterra). En aquesta època era membre del grup anarquista del XIII Districte. En 1881, segons la policia, assistí a la reunió de reconstitució del grup anarquista del XI Districte i en 1882 va ser present a diverses reunions de grups i de cercles socialistes i revolucionaris, especialment del Cercle d'Estudis del Faubourg Marceau, com ara la celebrada el 20 d'agost de 1882 a favor d'Amilcare Cipriani. En 1885 vivia al número 60 del carrer Cardinal Lemoine, on el gener d'aquell any, segons informes policíacs, fabricava punyals triangulars per als mítings anarquistes celebrats a l'aire lliure. En aquesta època freqüentava els locals del periòdic anarcocomunista Terre et Liberté i la policia pressionà el seu patró pel que el denunciés sota la falsa acusació d'haver comés robatoris per així poder escorcollar el seu domicili. El 8 de febrer de 1885 va ser detingut en una manifestació celebrada a la plaça de l'Opéra sota la incriminació de «provocació d'atropament» i el seu domicili va ser escorcollat, trobant la policia llimes triangulars, correspondència i diversos periòdics i fullets anarquistes. El març d'aquell any assistí a reunions celebrades a la seu del periòdic L'Audace amb la finalitat d'organitzar mítings a l'aire lliure. A partir de l'estiu de 1885 freqüentà les reunions del grup «La Vengeance» i el març de 1886 en una trobada d'aquest grup va fer adoptar una proposició de subscripció econòmica amb la finalitat de poder comprar armes. Durant la tardor de 1886 i en 1887 va ser present en les reunions del Grup d'Estudis Socials del V Districte i en les de la Lliga dels Antipatriotes d'aquest districte, que havia substituït el grup«La Vengeance». L'1 de febrer de 1887 participà en la manifestació davant la tomba de Jules Vallès i del «Mur dels Federats» al cementiri de Père-Lachaise. En aquesta època, segons la policia, assistia a les reunions del grup «Le Léopard de Panthéon», animat per Paul Moucheraud. Arran de la detenció d'Émile Méreaux, va ser nomenat gerent de l'últim número del periòdic anarcocomunista Le Révolté (18851987), editat per Jean Grave, i que va ser continuat per La Révolte (1887-1894), del qual va ser gerent entre abril i juny de 1892 i en el qual va escriure sota el pseudònim Darcuis. Participà regularment en les reunions del grup del Faubourg Saint Antoine, barri en el qual sembla que feia feina en un taller de fabricació de limes. Entre la tardor de 1887 i 1888 assistí regularment a les reunions del grup anarquista «La Révolution Sociale», que s'havia acabat de crear al XI Districte, i a les de les Cambres Sindicals i a les de la Cambra Sindical de Manobres, on distribuïa La Révolte. També en aquesta època assistí a les reunions del grup«Le Ça Ira». En aquestes reunions feia recol·lectes a benefici d'Émile Méreaux. Aleshores vivia al número 3 del carrer Vauquelin i participava en les reunions dels grups del V i del XIII Districtes de París. El març de 1892 sembla que es va adherir al «Grup Internacional» que estava creant en els XIII i XIV Districtes. El 21 d'abril de 1892, en les agafades preventives abans de la manifestació del «Primer de Maig», la policia es presenta al número 140 del carrer Mouffetard, seu de La Révolte i domicili de Jean Grave, amb una ordre de detenció per «associació criminal» al seu nom; en absència de Jean Grave, que havia anat de viatge, la policia obrí la porta i decomissà tota la documentació, però no pogué arrestar Habert, que feia dues setmanes que no hi apareixia. A començament de l'estiu de 1892 vivia, sota el nom de Dureil, al número 34 del carrer Pernetty. El 4 de juny de 1892, com a gerent de La Révolte, va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a sis mesos de presó per «provocació de militars per a desviar-los del seu deure», condemna a la qual va apel·lar. El 22 de juliol d'aquell any va ser detingut al seu domicili i en l'escorcoll d'aquest la policia trobà fullets i papers diversos, entre ells un amb un alfabet xifrat. Tres dies després va ser posat en llibertat, però no es va presentar al judici d'apel·lació celebrat el 12 d'agost de 1892, on la seva condemna va ser confirmada. Detingut posteriorment, va ser internat a la presó parisenca de Sainte Pélagie, on demanar poder rebre la visita dels companys, entre ells la parella Denéchère. El juny de 1893, segons la policia, havia promès el seu suport al periòdic La Lutte pour la Vie. El 24 de juny assistí al gran míting celebrat a Saint-Ouen (Illa de França, França) per a protestar contra la condemna a mort de l'anarquista Jean Baptiste Forêt. Durant la primavera de 1893 assistí a reunions públiques de la Lliga dels Antipatriotes i de la Joventut Antipatriota. Denunciat novament per«associació criminal», el 12 de març de 1894 el seu domicili, al carrer Pernetty, on vivia amb sa companya Marie Dumont, va ser escorcollat mentre ell no era a la ciutat perquè havia anat a veure son pare malalt; la policia va embargar un número del periòdic Le Chambard, un quadern escolar amb notes manuscrites i altres objectes suposadament compromesos, però el procés verbal va ser sobresegut. Durant tot l'any 1895, el seu domicili del carrer Pernetty va ser vigilat diàriament i el gener de 1896 es mudà després de ser desnonat. En 1897 vivia al número 61 del carrer Mathurin Regnier. Malalt, va ser admès a l'Hospital Necker de París (França), on Émile Habert va morir el 7 de setembre de 1897.

Émile Habert (1855-1897)

Félix Bour

- Félix Bour: El7 de setembre de 1914 mor a l'illa de Saint Joseph (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) el tipògraf i anarquista il·legalista Félix Bour, també conegut com Herselin i Tellier. Havia nascut el 13 de maig de 1881 al IX Districte de París (França). Era fill natural de la minyona Félicie Aimei Moulard i fou criat per l'àvia a Brumetz (Picardia, França); el fill va ser finalment reconegut per Félix Joseph Bour per matrimoni celebrat l'11 de novembre de 1901 al XVIII Districte de París. Un cop va aconseguir el certificat d'estudis, esdevingué aprenent de tipògraf a París. En 1901 va conèixer l'anarquista Alexandre Jacob en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Albert Libertad al XVIII Districte parisenc, i ràpidament es va comprometre amb la banda il·legalista dels «Treballadors de la Nit», capitanejada per Alexandre Jacob i dedicada a realitzar robatoris per al moviment anarquista. El primer que en va realitzar fou la nit del 22 al 23 de novembre de 1902 a l'església i el castell de Brumetz, juntament amb Alexandre Jacob, Léon Ferré i Alcide Ader. Després de nombrosos robatoris, el 22 d'abril de 1903 l'agent de policia Pruvost demana la documentació a Jacob, Bour i Léon Pélissard a l'estació de Pont Rémy (Picardia); Bour, per protegir la fuita obre foc matant Pruvost. Jacob i Pélissard seran detinguts el mateix dia i Bour l'endemà. La confessió de la seva amant, Léontine Tissandier, permet desmantellar completament l'organització il·legalista creada per Jacob. Félix Bour va ser jutjat entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens acusat de pertànyer a la banda de«malfactors» anomenada «Treballadors de la Nit», formada per una vintena de persones, d'haver comès 13 robatoris i de l'assassinat de l'agent Pruvost. Va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Matriculat amb el número 34.198, va acumular nombrosos càstigs a la colònia penitenciària, a més de tres intents d'evasió (en 1906, en 1907 i en 1913). Félix Bour va morir foll, amb l'esòfag perforat després d'empassar-se una espina, el 7 de setembre de 1914 a les masmorres de l'illa de Saint Joseph (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 8 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'O Libertário

- Surt O Libertário: El 8 de setembre de 1895 surt a Porto (Nord, Portugal) el primer número, iúnic conegut, del setmanari O Libertário. L'editor responsable fou Francisco Machado Fontão. Aquest primer número va encapçalat per una introducció en francès, considerat aleshores l'idioma internacional, on s'incita a la Revolució mundial «Ubi et Orbi». No hi ha cap article signat i es va imprimir a la Tipogràfica«Alliança».

***

Capçalera del primer número d'El Obrero

- Surt El Obrero: El 8 de setembre de 1900 surt a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el primer número del setmanari anarquista El Obrero.Órgano de la«Asociación obrera de Canarias». A partir del número 133, del 18 de juliol de 1903, la periodicitat va passar a ser de vuit números al mes i a partir del gener de 1904 tindrà com a subtítol«Órgano del Centro Obrero de Tenerife». Fou dirigit per José Cabrera Díaz, Manuel Santiago Espinosa i Manuel Sánchez Medina. En van ser col·laboradors Secundino Delgado Rodríguez, Fermín Salvochea, J. Prat, J. Cabrera Díaz, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Soledad Gustavo, José Riquelme, José Martínez Ruiz, Leoncio Rodríguez (Luis Roger), Jacquinet, Columbié, entre d'altres. Aquesta publicació fou partidària de crear òrgans polítics al marge dels espanyols, fet que el defineix com un dels grups creadors de l'anarcoindependentisme canari. El periòdic va patir nombroses sancions governatives i els redactors foren processats en diverses ocasions. L'Associació Obrera de Canàries comptava en 1901 amb 11 gremis i 3.242 associats, però degut a la fort repressió va desaparèixer en 1904. José Cabrera Díaz es va veure obligat a fugir i s'instal·là a l'Havana, on en 1902 va publicar el llibre Un año de labor, on explica el naixement de l'associacionisme obrer canari. N'han quedat molt pocs exemplars i l'últim número conegut és el 281 del 24 de novembre de 1906. Alguns articles en van ser reproduïts per La Huelga General de Barcelona. L'agost de 1914 reapareixerà la capçalera sota el subtítol «Órgano de la Federación Obrera Tinerfeña» fins al 31 d'octubre d'aquell any.

***

Portada del número únic de La Voce Anarchica

- Surt La Voce Anarchica: El 8 de setembre de 1946 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic La Voce Anarchica. En foren responsables Augusto Boccone, director-gerent i redactor, lligat a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i Ezio Puzzoli, redactor i tresorer. L'1 d'abril d'aquell any s'havia publicat el número 1 de La Voce Anarchica. Quindicinale anarchico, suplement per a la Toscana del periòdic Umanità Nova i del qual va ser responsable Ivan Arati.

Naixements

Cavatori, de Carlo Galleni

- Davide Musetti: El 8 de setembre de 1860 neix a Gragnana (Carrara, Toscana, Itàlia) el militant anarquista Davide Musetti, més conegut com Davidon. En 1886 començà s'afilià al Partit socialista, però després es passà a les files llibertàries. Fou membre del grup anarquista de Gragnana i, com a treballador a les mines de marbre (cavatore), de la Lliga d'Obrers Pedrers. Participà en les reunions preparatòries del moviment insurreccional de gener de 1894 en solidaritat amb els obrers sicilians. Segons informes policíacs, formà part d'un grup insurgent que actuava des de les muntanyes de Carrara. Detingut, fou absolt per manca de proves pel tribunal militar de Massa, però li fou assignada la residència per dos anys i traslladat a Tremiti i a Lipari. El 21 de novembre de 1896 fou amollat en llibertat condicional i tornà a Gragnana. En 1929 deixà la militància. Davide Musetti va morir el 3 de juliol de 1931 a Carrara (Toscana, Itàlia).

***

Ricardo Cotelo Palleiro

- Ricardo Cotelo Palleiro: El 8 de setembre de 1870 neix a San Cristovo das Viñas (La Corunya, La Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista, i després republicà, Ricardo Cotelo Palleiro. Sos pares es deien José Cotelo, obrer en una fàbrica de gasoses, i Josefa Palleiro, que morí quan tenia sis anys. En 1886 va ser processat per «pertorbació del culte catòlic» a l'església de San Cristovo das Viñas i va ser condemnat a presó correccional. Cap el 1895 es casà amb la cigarrera Dolores Rodríguez López. A principis de segle, amb altres companys (Juan Dopico Sánchez, Juan Nó Iglesias, José Pasín Romero, Santiago Serrapio, etc.), va ser un dels representants principals de l'anarquisme corunyès i un dels fundadors del Centre d'Estudis Socials «Germinal». Es guanya va vida treballant primer de ferrer-serraller als tallers d'Ortiz i Chás, després de carreter de distribució de pa i finalment de cambrer al transatlàntic Liguria de la «Mala Real Inglesa», amb línia cap a Amèrica (Brasil, Argentina, Xile, etc.). Passà un temps al Brasil, però hagué de retornar malalt. En 1901, en un viatge a Xile, s'assabentà per la premsa de la repressió que s'havia desencadenat arran de la vaga general de maig i juny d'aquell any a la Corunya, que havia donat lloc a la mort de tres companyes i tres companys: Antonio Bruno Orro, Josefa Corral, Francisco García Lodeiro (Carabel) –aquest amicíntim de Cotelo–, Benita García Torres, Manuela González Seijo i Antonio María Veiga. Retornà, malalt a la laringe, el 10 de novembre de 1901 a la seva població natal. El 7 de febrer de 1902 intentà, sense èxit, assassinar de tres trets al Campo da Leña de la Corunya el cap de la citada repressió, el tinent visitador d'una empresa de consums i extinent de la Guàrdia Civil Pedro Vázquez; jutjat per aquest fet, el 28 d'abril de 1902 va ser condemnat per l'Audiència de la Corunya a quatre anys, un mes i 20 dies de presó correccional, que purgà la penitenciaria d'Ortigueira (La Corunya, Galícia). El 6 de juliol de 1903, després d'una sol·licitud de les Societats Obreres de la Corunya, va ser indultat i l'abril de 1904 va ser posat en llibertat. Aquest mateix any, després d'un congrés, va se nomenat membre de la comissió de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE), aleshores radicat a la Corunya. En aquesta època formava part del grup anarquista «Solidaritat Internacional». En 1905 presidí la Societat de Cambrers i Cuiners Marítims «La Cosmopolita» de la Corunya, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i participà en la fundació d'una societat de defensa dels perseguits per qüestions socials. En aquesta època col·laborà en Germinal, de la Corunya, i en La Protesta Humana, de Buenos Aires. Viatjà per feina freqüentment a l'Argentina, on va establir intensos contactes amb els anarquistes de la regió. Entre 1906 i 1907 participà en la vaga dels metal·lúrgics de la Corunya. L'abril de 1908 signà a Barcelona (Catalunya), amb centenars de companys, el «Manifiesto a los trabajadores nacionales, regionales é Internacionales». En 1908 col·laborà en Acción, de la Corunya. En 1915 era vocal de la Societat de Socors Mutus «El Porvenir» de la Corunya i presidia el Sindicat de Cambrers. L'octubre de 1917 va ser processat a la Corunya per«coacció». El novembre de 1917 va ser denunciat en dues ocasions per les seves activitats sindicals i aquest mateix any presidí el Centre d'Estudis Socials«Germinal». En 1918 era president del Sindicat d'Oficis Diversos de la Federació Local Obrera de la Corunya de la CNT. Va fer costat la ponència sobre unitat sindical entre la CNT i la socialista Unió General de Treballadors (UGT) en el II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia»), celebrat el desembre de 1919 a Madrid (Espanya), on fou delegat de diverses societats corunyeses (metall, paletes, carregadors i forners). Entre 1919 i 1921 patí diverses detencions sota l'acusació d'«agitació» i de«reunió clandestina». En 1919 va ser deportat a Baltanás (Palència, Castella, Espanya). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera treballà de funcionari com a conductor de l'ambulància municipal de l'Ajuntament de la Corunya. En 1925 va ser nomenat secretari general de la CNT de Galícia. El 30 d'octubre de 1930 va ser jutjat per l'atropellament mortal el 8 d'octubre anterior de José Vieites Areoso quan conduïa l'ambulància municipal. El juny de 1931 presidia el Sindicat d'Obrers Municipals «La Aurora» de la Corunya. Després s'afilià a Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana) i treballà de xofer de la Beneficència Municipal. En aquells anys continuà militant en el Centre d'Estudis Socials «Germinal». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà activament en les lluites de carrer a la Corunya. Després d'un temps amagat, en 1937 va ser capturat pels franquistes. Jutjat a la Corunya, el 4 de setembre de 1937 va ser condemnat a cadena perpètua per«rebel·lió», pena que va ser rebaixada posteriorment. En 1941 va ser posat en llibertat. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

***

Notícia de la detenció de Pierre Devilers apareguda en el diari parisenc Le Temps del 2 de gener de 1894

- Pierre Devilers: El 8 de setembre de 1872 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Pierre Devilers, també citat erròniament Pierre Devillée. Sos pares es deien Étienne Deviliers, emmotllador en ferro, i Catherine Abeline Cloquier, modista; aquesta parella, no casada, reconegué l'infant amb el seu matrimoni el 30 de setembre de 1872 a Rubaix.  Obrer encolador d'ordits, milità en el moviment anarquista de Roubaix. Fou corresponsal dels periòdics Le Père Peinard i La Révolte, que rebia cada setmana via ferroviària a la seva ciutat. Va ser sospitós de ser l'autor durant la nit del 20 al 21 de desembre de 1893 d'una aferrada del cartell editat a Londres (Anglaterra) «Dynamitards aux Panamitards», sobre l'escàndol de corrupció lligat a la perforació del canal de Panamà. En un escorcoll de casa seva, al carrer des Longues-Haies, realitzat el 21 de desembre al matí donà lloc a la confiscació d'un gran nombre de fullets i d'un fragment d'un periòdic que havia de servir per a l'enviament dels cartells. Durant el seu interrogatori negà ser l'autor de l'aferrada, però reconegué haver distribuït tres setmanes abans el pamflet En Russie, que també venia de Londres. L'1 de gener de 1894 va ser detingut a Roubaix, juntament amb son cossí Julien Béranger (Oscar), i nombrosos periòdics i fullets anarquistes van ser confiscats al seu domicili durant l'escorcoll. El 25 de juny de 1898 es casà a Rubaix amb Emma Marbach, obrera especialitzada en recarregar les bobines dels telers mecànics; en aquest matrimoni la parella reconegué dos fills seus nascuts fora de matrimoni: Madelaine Marbach, nascuda en 1893, i Aimé Étienne Marbach, en 1894. L'estiu de 1898 la policia assenyalà que havia abandonat Roubaix amb destinació Reims (Xampanya-Ardenes, França). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

Pierre Devilers (1872-?)

***

Sante Caserio en una foto de la policia francesa (3 de juliol de 1894) [Foto colorejada]

- Sante Caserio: El 8 de setembre de 1873 neix a Motta Visconti (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, assassí de Marie François Sadi Carnot, president de la III República francesa, Sante Geronimo Caserio. Havia nascut en un família pagesa nombrosa i son pare, Antonio Caserio, barquer de professió, va morir en un asil de pel·lagra, malaltia causada per una alimentació deficient; fou son pare que el batejà Geronimo en honor del cabdill dels apatxes bedonkohes. Com que no volia dependre de sa mare, Martina Broglia, a qui adorava, quan tenia 10 anys abandonà ca seva i marxà a Milà, on trobà feina d'aprenent en una fleca. A finals de segle entrà en contacte amb els cercles anarquistes i ell mateix creà un petit grup anarquista anomenat «A pè» («A peu», en llombard, «sense un clau»). En aquesta època distribuïa gratuïtament pa i fullets anarquistes, que pagava amb el seu magre sou, als obrers en atur davant la Borsa del Treball. En 1892 fou condemnat a vuit mesos de presó per distribuir pamflets i fullets antimilitaristes. Detingut i fitxat arran d'una manifestació, es va veure obligat a fugir, primer a Suïssa i després a França, on es va instal·lar a Seta. Al seu país fou declarat desertor. A partir del 21 de juliol de 1983 es va instal·la a Lió, on va fer de missatger. El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió traspassa el cor del president de la III República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de«Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol,Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Rhône on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut. El 2 i el 3 d'agost de 1894 fou jutjat i condemnat a mort per l'Audiència del Roine a Lió. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el«defensarà». Durant el procés no es va penedir del seu acte, ni demanà perdó ni pietat al jurat; la possibilitat que se li oferí d'usar el recurs de «malaltia mental» si lliurava els noms dels seus còmplices, fou rebutjada amb un «Caserioés un forner, no un espia». A la cel·la, mentre esperava l'execució, el capellà de Motta Visconti va intentar confessar-lo, però l'anarquista l'engegà de mala manera. Sante Geronimo Caserio fou guillotinat el 16 d'agost de 1894, a les 4.55 hores de la matinada, davant la presó de Saint-Paul, a Lió (Arpitània), amb una gentada expectant. Davant la guillotina va cridar:«Coratge camarades i viva l'anarquia!». Alexandre Dumas fill fou detingut en una de les nombroses manifestacions de protesta contra l'execució de Caserio. L'assassinat de Carnot va servir com a pretext per votar les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) antianarquistes. El 16 d'agost de 1895, a Ancona (Itàlia), un any just de la seva decapitació, una bomba va explotar davant el consolat francès, destrossant portes i finestres. El 16 de febrer de 1896, a Buenos Aires, apareixerà en castellà una revista titulada Caserio en el seu honor. La figura de Caserio ha estat molt popular entre la classe obrera italiana i ha donat lloc a moltes cançons populars, transmeses per tradició oral, com ara Le ultime ore e la decapitazione di Caserio (també coneguda com Aria di Caserio), de Pietro Cini; Partito da Milano senza un soldo, d'autor anònim; La ballata di Sante Caserio, de Pietro Gori; Il processo di Sante Caserio, d'autor anònim; Su fratelli pugnamo da forti, del grup Les Anarchistes; Sante Caserio, del grup Youngang, etc.

***

Necrològica de Mariano García Ortega apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de desembre de 1965

- Mariano García Ortega: El 8 de setembre de 1891 neix a Velilla (Valladolid, Castella, Espanya) el pintor i militant anarcosindicalista Mariano García Ortega, conegut com El Pintor. Sos pares es deien Esteban García i Andrea Ortega. Estudià amb els frares agustins de Valladolid i poc abans de ser ordenat sacerdot abandonà els hàbits. Durant els anys republicans residí a Reinosa (Cantàbria, Espanya) i a Fresno del Río (Campoo de Enmedio, Cantàbria, Espanya), on realitzà exposicions de pintura amb altres artistes. Alliberat de l'educació religiosa, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Treballà en diferents feinetes, però sobretot visqué de la venta de pintures que realitzava. Encara que pacifista convençut, s'enrolà en l'Exercit Popular de la II República espanyola durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Fingint ceguesa, es va alliberat de passar pels camps de concentració. En l'exili treballà de vinyataire i residí durant molts d'anys al Soler (Rosselló, Catalunya Nord). A partir de 1960 reprengué la pintura i realitzar nombroses exposicions a diferents poblacions (Arles, Toló, Vernet, etc.). Sa companya fou Josefina Pozo, amb qui tingué quatre infants. Mariano García Ortega va morir el 17 d'octubre de 1965 a l'Hospital Chalucet de Toló (Provença, Occitània) i va ser enterrat tres dies després en aquesta població.

***

Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]

- Georges Ardouin: El 8 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1897 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, propagandista de la pedagogia i de les comunitats llibertàries Eugène Georges Ardouin, conegut com Jules. Era fill del communard Jules Auguste Gustave Ardouin, el qual s'havia vist obligat a exiliar-se a Londres (Anglaterra), i d'Eugénie Esther Couvillers. Es guanyava la vida fent de florista, ben igual que sos pares. El juny de 1897 creà, amb Jean Grave, Jean Degalvès i Émile Janvion, la «Lliga de l'Ensenyament Llibertari», la qual, inspirada en l'experiència pedagògica de Paul Robin a Cempuis (Picardia, França), tenia com a objectiu obrir una «Escola Llibertària», i de la qual va ser tresorer. Després de realitzar una campanya de suport econòmic, en la qual aconseguiren gairebé 2.000 francs, i d'avaluar que no tenien prou per muntar una escola, organitzaren unes«Vacances llibertàries» l'agost de 1899 per a 19 infants al bord de la mar, a Pontorson (Baixa Normandia, Normandia). A més a més, el febrer de 1899 organitzaren uns cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. Els cursos cessaren durant dos mesos i es reprengueren el novembre de 1899 fins al juliol de 1900. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc Le Cri de Révolte (1898-1899). En 1902 s'integrà en una societat, de la qual formaven part destacats intel·lectuals anarquistes (Georges Butaud, Sophia Zaïkowska, Henri Beylie, Henri Zisly, E. Armand, Marie Kugel, Francis Prost, Georges Deherme, etc.), que tenia com a finalitat crear i desenvolupar comunitats llibertàries («milieux libres») a França i la qual fou l'origen de la Colònia Llibertària de Vaux (Essômes-sur-Marne, Picardia, França). Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), en 1906 fou el tresorer del seu butlletí L'AIA. També va ser tresorer del Comitè de Defensa Social (CDS) –la seva seu s'instal·là al seu domicili–, el qual portà campanyes propagandístiques contra els batallons disciplinaris i especialment contra els execrables «Batallons d'Àfrica» («Afer Rousset»), i que tenia com a òrgan d'expressió el Bulletin du Comité de Defense Sociale (1909-1912). L'11 de juny de 1909 el seu domicili fou escorcollat a resultes d'una investigació oberta arran d'una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 9 de setembre de 1909 va ser detingut durant una manifestació davant l'ambaixada d'Espanya en protesta contra la detenció del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquesta campanya, finançà el periòdic L'Écho de Montjuich, encartat en Les Temps Nouveaux, publicació a la qual ajuda econòmicament de manera regular. El 16 d'octubre de 1909 va ser cridat per l'Audiència del Sena perquè fos membre d'un jurat, petició que va rebutjar amb una ferma argumentació. Durant la primavera de 1910, amb son pare, fou membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA), que portà una campanya abstencionista durant les eleccions legislatives, i el juny de 1912 del Comitè de«L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). L'octubre de 1912 formà part del consell d'administració de Le Libertaire. Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes, no fou mobilitzat durant la Gran Guerra ja que estava llicenciat des del 1914. El 15 de juliol de 1916 es casà a Deuil-la-Barre (Illa de França, França) amb Thérèse Meunier. Georges Ardouin va morir el 13 de setembre de 1917 al XVII Districte de París (França) –segons el registre d'enterrament– i fou incinerat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Marius Ricros

- Marius Ricros: El 8 de setembre de 1898 neix a Ganhac (Llenguadoc, Occitània)–algunes fonts citen erròniament Siran (Alvèrnia, Occitània)– el mariner anarquista Antonin Marius Ricros, conegut com Marius Ricros. Sos pares es deien Jérémie Ricros i Anne Lamoureux. Mariner sense especialitat a bord del vaixell France, el 19 d'abril de 1919 participà, amb altres companys (Ernest Le Mith, Virgile Vuillemin, Pierre Le Roux, Marcel Rudaux, François Doublier, Ernest Delarue, etc.) en els amotinaments de l'esquadra del Mar Negre davant Constantinoble. Detingut a Bizerta (Tunísia), va ser empresonat, jutjat el 9 d'octubre de 1919 en consell de guerra a Toló (Provença, Occitània) i condemnat a sis anys de presó. Tancat a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), on conegué André Marty, el 20 d'octubre de 1920 va ser traslladat a la presó de Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). L'11 de novembre de 1921 una gràcia presidencial li reduí tres anys la seva pena, però encara havia de fer 11 mesos de servei militar que purgà, després d'un temps a la colònia penitenciària de Kenadsa (Bechar, Algèria), en un petit destacament a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord) on es concentraven els «marginals» de l'Exèrcit. L'octubre de 1922 va ser alliberat i s'instal·là a París, però va fer freqüents visites al grup comunista d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on era acollit calorosament. En 1936, quan vivia al número 7 del carrer Saint-Rustique de Montmartre de París (França) amb sa companya, era membre del «Grup de Sintesi del XVIII Districte», adherit a la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), i en 1937 va ser nomenat tresorer de la Federació Anarquista Parisenca (FAP). També fou membre de la Comissió Administrativa de la FAF. A finals de març de 1939 llança una crida en el periòdic La Voix Libertaire, en nom del Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, per ajudar la família de l'antic amotinat Alphonse Cannone que havia estat condemnat alhora que ell i que acabava de morir. Durant la tardor de 1944 era membre de la Federació Anarquista (FA) a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en 1950 la seva residència de Montmartre a París era inclosa a la llista de domicilis d'anarquistes a vigilar per la policia. En aquestaèpoca estava subscrit al periòdic anarquista Contre-Courant, de Louis Louvet. Posteriorment explotà una petita granja a Frau, a prop de Ganhac. Sa companya fou Yvonne Madeleine Peccavet. Marius Marius Ricros va morir el 5 de desembre de 1968 al seu domicili del llogaret de Le Frau de Ganhac (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia sobre el judici de Vicent Mallent Sales publicada en el diari madrileny Ahora del 3 d'abril de 1935

- Vicent Mallent Sales: El 8 de setembre de 1899 neix a la Vilavella (Plana Baixa, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Mallent Sales –el primer llinatge citat de diverses maneres (Mallén,Mallench, Mallenchs). Milità al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al País Valencià. Es relacionà amb l'activista anarquista Manuel Castarlenas Domingo i participà en els grups expropiadors. El gener de 1932 va ser deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Sàhara espanyol; actual Dakhla, Sàhara Occidental). Empresonat el desembre de 1933 per robatori a mà armada a la fàbrica «Serra i Vallet» el 22 d'abril d'aquell any, participà, amb èxit, en una fugida col·lectiva de la Presó Cel·lular de Barcelona aquell mateix mes. El 29 d'octubre de 1934 muntà un escàndol en un cinema de Girona (Gironès, Catalunya) on es projectava un noticiari sobre l'ocupació d'Oviedo per les tropes contra l'aixecament revolucionari; detingut l'1 de novembre d'aquell any, va ser jutjat per aquest fet el 3 d'abril de 1935 en consell de guerra per «insults a l'exèrcit» i se li va demanar un any de presó. També en aquestaèpoca va ser jutjat per un atracament a la Companyia de Ferrocarrils Catalans. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'integrà en la xarxa de Francisco Ponzán Vidal. En 1940 participà en l'anomenada«Operació Tresor», que consistia a recuperar una capsa d'or, plata i joies enterrada a la muntanya del Tibidabo de Barcelona (Catalunya), i en la qual participaren, a més d'ell, Joan Català Balañà, Eliseu Melis Díaz, Vicente Moriones Belzunegui i Agustín Remiro Manero. A començament de 1941 va ser detingut amb Joan Català Balañà per la policia a Barcelona, detenció que ell atribuïa a Eliseu Melis Díaz, encara que altres opinaren que havia estat delatat per una dona amb la qual mantenia relacionsíntimes. La policia l'acusà de ser un dels organitzadors de la Columna«Tierra y Libertad» durant la guerra civil. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològia de Fernando Tena Fabregat publicada al periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de juliol de 1976

- Fernando Tena Fabregat: El 8 de setembre de 1907 neix a Vilafranca (Alt Maestrat, País Valencià) el carreter anarcosindicalista i resistent antifranquista Fernando Tena Fabregat, conegut com Cruset. Sos pares es deien Manuel Tena i Francisca Fabregat. Quan acabà la guerra civil va ser detingut, jutjat, condemnat a mort i empresonat per les tropes franquistes. Amb altres companys, aconseguí evadir-se de la presó de Borriana (Plana Baixa, País Valencià). Amb una falsa identitat s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on treballà i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. També fou agent d'enllaç del 23 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). El juliol de 1947, fugint de la repressió, creuà els Pirineus i s'instal·là a Bellcaire (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Posteriorment visqué a Tarascó (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Olivia Frade Ribollés. Fernando Tena Fabregat va morir el 17 de maig de 1976 a Seta (Llenguadoc, Occitània) d'una crisi d'asma que el seu cor no resistí i va ser enterrat dos dies després aBellcaire (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de José Celma Llonga apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 d'abril de 1976

- José Celma Llonga: El 8 de setembre de 1909 neix a la Torre de Vilella (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista José Celma Llonga. Sos pares es deien Raimundo Celma i Bernarda Llonga. Artesà ferrer i forjador amb taller propi, va posar aquest al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Revolució l'estiu de 1936. Voluntari al front, va ser greument ferit en una cama al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà ferit a França, on fou hospitalitzat en diversos centres. Encara convalescent, trobà feina com a obrer agrícola. Després de la II Guerra Mundial, formà part de la Federació Local de Pau (Aquitània, Occitània). En els anys setanta es va retirar a casa d'uns companys a Lorda  (Bigorra, Gascunya, Occitània). Sa companya fou Raimunda Gazulla. En els seusúltims anys visqué a Juranson (Aquitània, Occitània). Malalt i paralitzat, José Celma Llonga va ser ingressat a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on va morir el 23 de gener de 1976; va ser enterrat a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Temblador López

- Manuel Temblador López: El 8 de setembre de 1911–oficialment el 12 de setembre– neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Temblador López, també conegut com Manuel Jarillo. Sos pares es deien Manuel Temblador i María de las Nieves López. De família pagesa i confederal, fou el segon de sis germans i des de petit treballà als camps. Quan tenia 16 s'afilià a la Societat de Resistència «Fraternidad Obrera», on aprengué a llegir i a escriure. Aquesta societat en 1931 s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i prengué el nom de Sindicat de Camperols d'Arcos de la Frontera i del qual ell va ser nomenat secretari. Participà activament en l'aixecament revolucionari del 8 de gener de 1933 i per la qual cosa va ser detingut. No va ser empresonat perquè el mateix dia de la insurrecció s'havia d'incorporar a fer el servei militar i per la qual cosa va ser enviat immediatament al Regiment d'Infanteria de Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) per fer la mili. Llicenciat, retornà al poble, on patí el boicot de la patronal. Fou força actiu durant la vaga pagesa de maig de 1936 i va ser tancat durant una setmana. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà malalt d'una afecció pulmonar i el 12 de setembre pogué fugir del poble, amb el suport de d'Antonio Valle Rodríguez i Antonio Gutiérrez Gómez, i marxar a Ronda i després a Marbella, on va ser hospitalitzat. Un cop guarit, va ser nomenat secretari de la Federació Comarcal de Jerez que s'havia reorganitzat a Màlaga. El febrer de 1937, amb la caiguda de Màlaga a mans feixistes, escapà per Motril fins a Almeria. Aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya), on va ser ingressat en un hospital a causa d'una pleuresia. Al centre mèdic va escriure una novel·leta que aquell mateix 1937 presentà a Soledad Gustavo a Barcelona i que finalment va ser publicada sota el títol Historia de un revolucionario en «La Novel·la Ideal» de la família Urales. Després s'allistà com a auxiliar d'Habilitació en la 149 Brigada Mixta («Brigada de la Pana»), càrrec pel qual hagué de realitzar continus viatges a Barcelona comissionat per fer compres. El 7 de febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració de Sant Cebrià i Barcarès. Sempre malat, va ser ingressat a l'hospital de Sant Lluís de Perpinyà, a Roanne i a Saint Hilaire en diferents períodes. Durant quatre anys, va fer de pagès a Saint Bonnet. Durant l'ocupació nazi va fer feina a diferents llocs (Feurs, Fort de Chapolit de Lió, Saint Forgeux, Saint Bonnet) i en diferents tasques. Després de l'Alliberament, s'afilià a la CNT de Roanne i formà part del Comitè Regional d'Andalusia del sector «ortodox». A finals de 1946 s'instal·là amb sa companya María Josefa Gutiérrez Gómez  i son fill a Izeaux (Delfinat, Arpitània), on treballà de barber. En 1952 assistí al Ple Intercontinental d'Aymare i en 1960 va ser nomenat secretari de la Federació Local i del Nucli Regional de la CNT de Savoia-Isère. L'agost de 1965 assistí al Congrés de Montpeller i s'arrenglà amb el sector majoritari, seguidor de l'«ortodòxia», però es mostrà contrari a les expulsions i sempre defensà la unitat confederal. En 1975, arran del Congrés de Marsellà, signà, amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura), José Hiraldo Aguilar i Daniel Morchón Arbea, el«Manifest dels Quatre» («Por una sola vez, posición clara y concreta ante el Congreso de la CNT de 1975»), que va ser publicat en El Luchador, en protesta pel «centralisme» i«immobilisme burocràtic» confederals i el 10 de setembre de 1975 es donà de baixa de la CNT en l'Exili. Amb la mort del dictador Franco, retornà a la Península i s'afilià a la CNT d'Arcos, on el 2 d'agost de 1980 va fer un míting. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir el pseudònim de Manuel Jarillo, en nombroses publicacions periòdiques, com ara Boletín Ródano-Alpes,Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, En Marcha, Espoir, El Luchador, Nervio, La Protesta Obrera, Ruta,Solidaridad Obrera,La Tierra, Tierra y Libertad, etc. És autor d'un drama (Rosita la heroína) que va ser representat en 1952 a Sant-Etiève i en 1962 a Clarmont d'Alvèrnia. És autor d'un llibre de memòries, Recuerdos de un libertario andaluz (1980). Manuel Temblador López va morir el 10 de juny de 1994 a Voiron (Delfinat, Arpitània).

Manuel Temblador López (1911-1994)

***

Joan Campà Claverol

- Joan Campà Claverol: El 8 de setembre de 1914 neix a Barcelona (Catalunya) el pedagog anarcosindicalista Joan Campà Claverol. Va estudiar a l'Escola Natura, coneguda com «La Farigola», al barri del Clot de Barcelona, dirigida per Joan Puig Elías i sostinguda econòmicament pel Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1923, quan encara era un nin, conegué Albert Einstein en la seva visita que va fer a Barcelona, fet que el marcà profundament. Puig Elías l'orientà cap els estudis de magisteri i a començament de la dècada dels trenta va començar a fer classes a l'Escola Racionalista de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), fundada per Joan Jové Vallés, Valentí Noguera Martin, Pablo Rodríguez Escamilla i Francesc Sabat Romagosa, centre educatiu que acabà dirigint. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, la Guàrdia Civil escorcollà l'escola a la recerca l'armes i va ser detingut. Membre del Sindicat de Professions Liberals de la CNT, del qual fou secretari, durant la Revolució, el juliol de 1936, va ser un dels fundadors del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), una nova escola racionalista i laica que funcionarà segons els principis de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquesta època dirigí el Col·legi Galileu, que havia estat abandonat per la congregació de La Salle quan esclatà la guerra. El setembre de 1936 fou el representant de la CNT en la delegació del Vallès Occidental de la CENU i va participar en la confiscació de diversos edificis religiosos de la ciutat. Durant la guerra fou secretari de Relacions Professionals del secretariat de la Federació Nacional de Sindicats de l'Ensenyament (FNSE) de la CNT i va elaborar l'avantprojecte de decret sobre la llengua catalana. El 4 de maig de 1937 va ser ferit durant els«Fets de Maig» i va ser ingressat a l'Hospital Clínic de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a París (França), però va ser detingut i enviat al camp de concentració de Sètfonts. Aconseguí sortir aviat i s'establí a Chartres (Centre, França), on treballà com a mestre en una colònia de nins refugiats espanyols. En aquesta època va ser nomenat secretari de la Federació Nacional de Sindicats de l'Ensenyament d'Espanya (FNSEE) en l'exili. El desembre de 1939 s'embarcà, amb sa companya Felisa Gimeno Valero, a Bordeus (Aquitània, Occitània) rumb cap a la República Dominicana, però a causa del mal tracte rebut per les autoritats i les tensions amb els comunistes espanyols exiliats, va decidir emigrar a Veneçuela, on arribà el gener de 1940. Organitzà a Caracas l'Associació Nacional d'Instituts Educatius Privats (ANDIEP) i edità la revistaANDIEP. A Veneçuela realitzà nombroses tasques en el camp docent, com ara professor d'agricultura a l'escola rural Caurimare de Caracas (1940); supervisor de dibuix i de treballs manuals a les escoles federals del Ministeri d'Educació (1941); professor a l'Institut-Escola de La Florida; professor a l'Escola d'Arts i Oficis per a Dones (1944); classes al «Colegio América» i a l'«Instituto Las Américas» (1955); etc. En 1956 fundà l'Institut Einstein, a la urbanització Bolívar del municipi Chacao de Caracas, que després dirigí sa filla Olga Campà Gimeno. En 1946 era secretari de Relacions de la Subdelegació de la CNT, favorable a les tesis polítiques de l'interior. Col·laborà en la comissió encarregada d'ajudar els anarquistes terrassencs exiliats i els que havien quedat a l'Espanya franquista. En 1959 col·laborà amb articles sobre educació en el periòdic El Libertario de Caracas. En 1960, en el moment de la reunificació confederal, milità en l'Agrupació de CNT de Veneçuela, de la qual va ser el secretari de la Regional de Catalunya. Participà en diferents congressos internacionals anarquistes celebrats a Amèrica i a Europa. Fundà el Centre Català a Caracas i va fer classes de català en els seus centres educatius. Després d'haver-se enriquit, abandonà la CNT i amb Joaquín Ascaso Budría, Valeriano Gordo Pulido, Jesús Maella, Antonio Ortíz Ramírez i altres, fundà cap el 1960 «FuerzaÚnica» (FU, Força Única). En 1964 col·laborà en la revista Volveremos de Caracas. En 1966 era secretari de Cultura i Propaganda de la CNT i en 1967 s'afilià al partit Acción Democrática (AD, Acció Democràtica). En els seus últims anys realitzà alguns viatges a la Península. En 1985, en aplicació de l'amnistia, va ser reintegrat en el Cos de Magisteri Nacional d'Ensenyament Primari i en el Cos de Professorat d'EGB com a funcionari de la Generalitat de Catalunya. Joan Campà Claverol, que adquirí la nacionalitat veneçolana, va morir el 24 de desembre de 1991 a Caracas (Veneçuela). A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es troba dipositada correspondència seva amb destacats militants anarquistes, com ara Diego Abad de Santillán, RamónÁlvarez Palomo, Liberto Sarrau Royes i Antoni Téllez Solà. Son germà, Domènec Campà Claverol, també va ser un destacat militant anarcosindicalista.

Joan Campà Claverol (1914-1991)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 9 de setembre

Esdeveniments

Capçalera d'El Rebelde

- Surt El Rebelde: El 9 de setembre de 1893 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número d'El Rebelde. Periódico comunista anárquico. Aquesta primera publicació anarcocomunista saragossana, tingué una periodicitat irregular. Portava els epígrafs «Essent la propietat mal adquirida, l'expropiació és es una necessitat» i «Condemnats per la societat present a ser oprimits o opressors, explotats o explotadors, ens rebel·lem contra ella». Trobem articles de J. Allue i Palmiro. Víctima de la repressió, només pogué publicar sis números, l'últim el 25 de novembre de 1893, i va ser substituït en 1895 pel periòdic El Eco del Rebelde. Periódico comunista anárquico.

Naixements

Foto policíaca d'Émile Habert

-Émile Habert: El 9 de setembre de 1855 neix a Lanthenay (Romorantin-Lanthenay, Centre, França) l'anarquista Émile Habert, conegut com Dureuil o Dubreuil, i que va fer servir el pseudònim Darcuis. Sos pares es deien Simon Habert, vinyataire, i Pauline Bottereau. Instal·lat a París (França), després d'abandonar el seu domicili del número 74 del carrer Mouffetard, a partir d'abril de 1878 s'instal·là al número 39 del carrer Gaité. Es guanyava la vida com a fabricant de limes al taller d'un tal Fournier. El 28 de maig de 1880 signà una protesta, publicada en el periòdicLe Citoyen, contra les detencions efectuades arran d'una manifestació celebrada el 23 de maig a la plaça de la Bastilla. A partir d'aquesta data incrementà la seva participació en grups anarquistes. El 12 de juliol de 1881 assistí a una reunió del grup anarquista del XX Districte de París, on es va llegir el mandat del delegat que havia d'assistir al Congrés Anarquista de Londres (Anglaterra). En aquesta època era membre del grup anarquista del XIII Districte. En 1881, segons la policia, assistí a la reunió de reconstitució del grup anarquista del XI Districte i en 1882 va ser present a diverses reunions de grups i de cercles socialistes i revolucionaris, especialment del Cercle d'Estudis del Faubourg Marceau, com ara la celebrada el 20 d'agost de 1882 a favor d'Amilcare Cipriani. En 1885 vivia al número 60 del carrer Cardinal Lemoine, on el gener d'aquell any, segons informes policíacs, fabricava punyals triangulars per als mítings anarquistes celebrats a l'aire lliure. En aquesta època freqüentava els locals del periòdic anarcocomunista Terre et Liberté i la policia pressionà el seu patró pel que el denunciés sota la falsa acusació d'haver comés robatoris per així poder escorcollar el seu domicili. El 8 de febrer de 1885 va ser detingut en una manifestació celebrada a la plaça de l'Opéra sota la incriminació de «provocació d'atropament» i el seu domicili va ser escorcollat, trobant la policia llimes triangulars, correspondència i diversos periòdics i fullets anarquistes. El març d'aquell any assistí a reunions celebrades a la seu del periòdic L'Audace amb la finalitat d'organitzar mítings a l'aire lliure. A partir de l'estiu de 1885 freqüentà les reunions del grup «La Vengeance» i el març de 1886 en una trobada d'aquest grup va fer adoptar una proposició de subscripció econòmica amb la finalitat de poder comprar armes. Durant la tardor de 1886 i en 1887 va ser present en les reunions del Grup d'Estudis Socials del V Districte i en les de la Lliga dels Antipatriotes d'aquest districte, que havia substituït el grup«La Vengeance». L'1 de febrer de 1887 participà en la manifestació davant la tomba de Jules Vallès i del «Mur dels Federats» al cementiri de Père-Lachaise. En aquesta època, segons la policia, assistia a les reunions del grup «Le Léopard de Panthéon», animat per Paul Moucheraud. Arran de la detenció d'Émile Méreaux, va ser nomenat gerent de l'últim número del periòdic anarcocomunista Le Révolté (18851987), editat per Jean Grave, i que va ser continuat per La Révolte (1887-1894), del qual va ser gerent entre abril i juny de 1892 i en el qual va escriure sota el pseudònim Darcuis. Participà regularment en les reunions del grup del Faubourg Saint Antoine, barri en el qual sembla que feia feina en un taller de fabricació de limes. Entre la tardor de 1887 i 1888 assistí regularment a les reunions del grup anarquista «La Révolution Sociale», que s'havia acabat de crear al XI Districte, i a les de les Cambres Sindicals i a les de la Cambra Sindical de Manobres, on distribuïa La Révolte. També en aquesta època assistí a les reunions del grup«Le Ça Ira». En aquestes reunions feia recol·lectes a benefici d'Émile Méreaux. Aleshores vivia al número 3 del carrer Vauquelin i participava en les reunions dels grups del V i del XIII Districtes de París. El març de 1892 sembla que es va adherir al «Grup Internacional» que estava creant en els XIII i XIV Districtes. El 21 d'abril de 1892, en les agafades preventives abans de la manifestació del «Primer de Maig», la policia es presenta al número 140 del carrer Mouffetard, seu de La Révolte i domicili de Jean Grave, amb una ordre de detenció per «associació criminal» al seu nom; en absència de Jean Grave, que havia anat de viatge, la policia obrí la porta i decomissà tota la documentació, però no pogué arrestar Habert, que feia dues setmanes que no hi apareixia. A començament de l'estiu de 1892 vivia, sota el nom de Dureil, al número 34 del carrer Pernetty. El 4 de juny de 1892, com a gerent de La Révolte, va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a sis mesos de presó per «provocació de militars per a desviar-los del seu deure», condemna a la qual va apel·lar. El 22 de juliol d'aquell any va ser detingut al seu domicili i en l'escorcoll d'aquest la policia trobà fullets i papers diversos, entre ells un amb un alfabet xifrat. Tres dies després va ser posat en llibertat, però no es va presentar al judici d'apel·lació celebrat el 12 d'agost de 1892, on la seva condemna va ser confirmada. Detingut posteriorment, va ser internat a la presó parisenca de Sainte Pélagie, on demanar poder rebre la visita dels companys, entre ells la parella Denéchère. El juny de 1893, segons la policia, havia promès el seu suport al periòdic La Lutte pour la Vie. El 24 de juny assistí al gran míting celebrat a Saint-Ouen (Illa de França, França) per a protestar contra la condemna a mort de l'anarquista Jean Baptiste Forêt. Durant la primavera de 1893 assistí a reunions públiques de la Lliga dels Antipatriotes i de la Joventut Antipatriota. Denunciat novament per«associació criminal», el 12 de març de 1894 el seu domicili, al carrer Pernetty, on vivia amb sa companya Marie Dumont, va ser escorcollat mentre ell no era a la ciutat perquè havia anat a veure son pare malalt; la policia va embargar un número del periòdic Le Chambard, un quadern escolar amb notes manuscrites i altres objectes suposadament compromesos, però el procés verbal va ser sobresegut. Durant tot l'any 1895, el seu domicili del carrer Pernetty va ser vigilat diàriament i el gener de 1896 es mudà després de ser desnonat. En 1897 vivia al número 61 del carrer Mathurin Regnier. Malalt, va ser admès a l'Hospital Necker de París (França), on Émile Habert va morir el 7 de setembre de 1897.

Émile Habert (1855-1897)

***

Notícia de l'intent de suïcidi d'Émile Quinque apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 6 d'abril de 1886

-Émile Quinque: El 9 de setembre de 1856 a neix Gioux (Sent Peir de Vidalhac, Llemosí, Occitània) l'anarquistaÉmile Auguste Quinque. Sos pares es deien Jean-Louis Quinque, paleta a París (França), i Marie Jeanne Javelon. Establert a París, vivia al número 16 del carrer Galande i es guanyava la vida de paleta. Participà el 9 de març de 1883 en la manifestació de desocupats («Du travail ou du pain», «O treball o pa»), que saquejà algunes fleques i que portà a la detenció de Louise Michel. L'endemà, participà en el míting de protesta organitzat per la Cambra Sindical de Fusters al bulevard Contrescarpe, on pujà a la tarima per atiar el públic contra la presència de periodistes, els quals decidiren abandonar el recinte, malgrat que el fuster Joseph Tortelier fes una crida a deixar-los treballar sense problemes. L'11 de març de 1883 assistí al míting d'obrers de la construcció desocupats celebrat a la Sala Rivoli, juntament amb un grup d'anarquistes encapçalats per Émile Digeon que, senseèxit, incità l'assistència a anar a reforçar una concentració de protesta que se celebrava a la plaça de l'Ajuntament; el regidor municipal i redactor de La Lanterne, Yves Guillot, s'hi oposa i la tribuna va ser assaltada pels anarquistes que importunaren el periodista. En la baralla que es va desencadenar, va ser detingut per la policia juntament amb Fernande d'Erlincourt, Charles Godard i Léon Jamin. El casos de D'Erlincourt i Jamin van ser sobreseguts, però Godard i Quinque van ser processats. El 10 d'abril de 1883 l'XI Tribunal Correccional el condemnà en rebel·lia a sis mesos de presó i a 200 francs de multa per «cops i ferides» –Godard a tres mesos i a 200 francs–; un cop revisada la seva pena, el 7 d'agost de 1883 va ser reduïda a tres mesos pel Tribunal del Sena. En aquesta època vivia al número 7 del bulevard Arago de París. En 1884 participà en diverses reunions del grup anarquista del Faubourg Marceau del V Districte de París. En 1885, segons els periòdics Le Gaulois i La France, va ser redactor-gerent del setmanari parisenc Le Tocsin. Segons la policia en aquestaèpoca feia servir el pseudònim Reverlot i assistia a les reunions del «Grup Internacional» que se celebraven al III Districte de París i a les del grup anarquista «La Vengenance» (Bouderlique, Delamarre, Hacker, Laurent, Rozier, Ulrich, Violard, etc.), al carrer Lyonnais del V Districte parisenc. El 5 d'abril de 1886, decebut per la manca de compromís revolucionari de la gent, intentà suïcidar-se d'un tret al cap al cafè«Sajous», al número 56 del bulevard Saint-Germain, però un amic girà l'arma en el moment de la detonació i resultà ferit a la mà; va ser detingut posteriorment. En 1887 freqüentà les reunions del grup «L'Avant-Garde Cosmopolite», però segons alguns companys (Bidault, Moreau i Niquet) vivia de fer de confident i de macarró, i el company Vacher s'encarregà de vigilar-lo. En 1888 vivia a Belleville i assistia a les reunions del«Grup Anarquista de Belleville», fundat el juny d'aquell any per Pennelier. Segons la policia, a principis d'abril de 1888 hauria participat en l'aferrada d'un fals cartell on s'anunciava l'apertura d'una oficina de contractació per a obres públiques i a la qual es presentaren uns cinc-cents obreres desocupats. El 25 de maig de 1888, en plena agitació boulangista, assistí a una reunió d'una trentena de companys celebrada al carrer Vieille du Temple per a organitzar una manifestació dos dies després per a commemorar la Comuna de París al cementiri de Père-Lachaise. El 14 de juny de 1888 assistí a una reunió al carrer Angoulême per organitzar una vetllada benèfica el 23 de juny a la Sala Horel. Casat amb Marie Delphie Hesme, treballà finalment amb aquesta de conserge. El seu últim domicili va ser al número 10 del carrer Antoine Chantin de París. Émile Quinque va morir el 24 de setembre de 1914 a l'Hospital Notre-Dame de Bon Secours de París (França).

Foto policíaca de Louis Letellier (ca. 1894)

- Louis Letellier: El 9 de setembre de 1863 neix a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis Auguste Letellier, conegut com Couturier. Sos pares es deien Louis Letellier, cofrer i bagulaire, i Marie Rose Béatrix Boucherot. Milità activament en el moviment llibertari a París (França) i es guanyava la vida com a empleat en el registre d'escriptures i comptable. Va ser arrestat en diverses ocasions i canvià sovint de residència. El febrer de 1892 figurava en un registres d'anarquistes residents a París. El març de 1892 va ser detingut, jutjat i condemnat per«pertinença a associació criminal». El 22 d'abril de 1892 el seu domicili al número 15 del carrer Beaunier va ser escorcollat sense molt d'èxit per la policia. Es refugià a Londres (Anglaterra), amb sa companya Blanche, on freqüentà el desertor italià Santo Andrea Magrini i el sabater Grenoti, entre d'altres destacats anarquistes. El gener de 1893 retornà a París i la policia el va implicar en un robatori amb Placide Schouppe. Segons algunes fonts va ser confident ocasional de la policia. A principis d'octubre de 1893 treballava en L'Intransigeant. Va ser novament detingut el març de 1894 a París durant les grans agafades repressives contra el moviment anarquista. Després es va refugiar a Londres (Anglaterra) i figurava en un llistat d'anarquistes residents a l'estranger. Va estar fitxat entre 1894 i 1901 per la policia ferroviària de fronteres. El 15 d'octubre de 1895 assistí amb sa companya a la reunió del grup«Naturiens», al número 69 del carrer Blanche. En aquesta època treballava en el periòdic Le Voltaire i publicava un full velocipedista. L'1 de juny de 1897 es casà al XVII Districte de París amb la llevadora parisenca Marie Aimée Hartmann i amb aquest matrimoni legitimaren son fill Georges Louis Isidore Letellier, que havia nascut el 7 d'abril anterior. En aquestaèpoca treballava de periodista i vivia al número 263 del bulevard Pereire. Vidu, el seu últim domicili fou al número 76 del carrer Batignolles. Louis Letellier va morir el 17 de maig de 1936 a l'Hospital Beaujon de París (França).

Louis Letellier (1863-1936)

***

Foto policíaca de Georges Hébert (23 d'abril de 1892)

- Georges Hébert: El 9 de setembre de 1864 neix a Bayeux (Normandia, França) el fuster anarquista Georges Henry Hébert. Sos pares es deien Anatole Eugène Hébert, fuster, i Léontine Adélaïde Dairaux, costurera. A començament dels anys noranta era membre del grup anarquista de Levallois-Perret (Illa de França, França), que havia estat fundat en 1882 sota el nom de «La Solidarité» (Courapied, Léveillé i Marchand) i que es reunia al carrer de Gravel. A mitjans de març de 1892, quan vivia al número 41 del carrer Launois de Levallois-Perret, el seu domicili, juntament amb el d'altres anarquistes de la població (Collet, Marchand, Quin, etc.), va ser escorcollat per la policia i aquesta hi trobà un prospecte de la Societat Nacional de Pólvores Dinamites i un llibre que contenia la manera d'emprar i el preu de les pólvores; per aquest fet va ser fitxat l'abril de 1892 com a anarquista. Durant l'interrogatori argumentà que tots aquests papers eren d'un antic llogater. Ben igual que nombrosos companys, tant de París com de la resta del país, el 22 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament davant la propera manifestació del Primer de Maig. L'1 de gener de 1894, com altres militants de la zona, el seu domicili del número 71 del carrer del Bois de Levallois-Perret va ser escorcollat i la policia trobà diversos periòdics i fullets anarquistes, però va ser alliberat. El 3 de març d'aquell any, en una nova agafada policíaca, va ser novament detingut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Charles d'Avray

- Charles d'Avray: El 9 de setembre de 1878 neix a Sèvres (Illa de França, França) el poeta i cantautor anarquista Charles Henri Jean, més conegut com Charles d'Avray. Era fill de l'arquitecte i agent d'arrendaments Henri Joseph Charles Jean, conegut com D'Avray, i de Claudine Mélitine David. Va arribar a París en acabar els estudis de secundària en 1898 i dos anys després treballava com a publicista en una publicació titulada Le Tohu-Bohu. En aquesta època va compondre les seves primeres cançons («chansons du trottoir»,«chansons des veillées»...) que interpretava als cafès-cantants. Acostat a l'anarquisme a partir del cas Dreyfus, arran de conèixer el company de la mare de Jeanne Humbert, llibertari militant, que el va introduir en els cercles neomaltusians i llibertaris; també va conèixer Sébastien Faure, de qui va tenir molta influència des del punt de vista de l'oratòria. Amb tot aquest bagatge, va decidir servir-se de la cançó per donar conèixer millor l'ideal anarquista. Després de dos anys de tempteigs, va arribar a la conclusió que una conferència adornada amb cançons era la millor manera de fer propaganda. Aleshores va compondre en un any la música i la lletra de 80«cançons roges» de denúncia contra l'Estat, la religió, el militarisme, les presons... i per exaltar la societat llibertària. Les seves«conferències cantades» estaven compostes per tres tipus de cançons: les que tenien com a finalitat«destruir el passat» (Les géants sur l'Église, Les favorites sur les courtisanes, Les monstres sur la noblesse, Des pyramides aux Invalides sur Napoléon I,Bazaine sur Napoléon III, etc.); aquelles que estaven dirigides contra la III República (Ne votez plus, Bas Biribi, Magistrature,Militarisme, Procréation consciente, Monsieur Schneider et Cie, etc.); i les que exaltaven la societat llibertària del futur (Amour et volonté, L'homme libre, L'Insurrectionnelle,Le Premier Mai, Le triomphe de l'Anarchie, etc.). Cada cançó es lligava a la següent mitjançant una curta argumentació del poeta-conferenciant, tot remarcant les contradiccions. No es va veure lliure de multes i d'estades a la presó per les seves cançons. També va fer classes de solfeig a un grup d'infants (Pupilles du Ille). Va cantar la seva propaganda arreu de França fins a la Gran Guerra i després va obrir un cabaret a Montmartre (Le Grenier de Gringoire) on va interpretar les seves obres, i que actualment encara existeix, a més de fer recitals a altres cabarets montmartrians i del Barri Llatí. Les cançons de Charles d'Avray eren popularíssimes, es cantaven per tot arreu: en grups, en les manifestacions, en els balls, durant les excursions, en les dinades... Les seves cançons han estat contades per nombrosos intèrprets: La Varenne, Jane Janvier, Rachel Le Noël, L. Fausto, Dickson, Dalbret, Henriès, Bérard, Christiane Santerre, Gisèle Lérys, Michèle Guy, Mig David, Marie-May, Sonia Malkine... És autor del llibre Le Livre du souvenir: cinquante poèmes (1957). El 20 de febrer de 1912 es casà al XVI Districte de París amb Rose Clédie Pecollo, de qui es va divorciar, i el 27 de desembre de 1930 es casà aÉragny (Illa de França, França) amb Madelaine Marie Julienne Charlotte Sédillière. Charles d'Avray va morir el 7 de novembre de 1960 a l'Hospital Tenon de París (França), sense haver renunciat a les seves conviccions llibertàries, i fou enterrat al cementiri de Père-Lachaise.

***

Necrològica de Francisco Antolín Saura apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de gener de 1976

- Francisco Antolín Saura: El 9 de setembre de 1889 neix a Valdealgorfa (Terol, Aragó, Espanya)l'anarcosindicalistaFrancisco Antolín Saura –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Pueyo.Sos pares es deien Casto Antolín i Juana Saura. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el gener de 1934 va ser condemnat pel Tribunal d'Urgència a 18 mesos de presó per«tinença d'armes i coaccions». En 1937 col·laborà en Cultura y Acción. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Joan de Vedats (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Teresa Trullenque. Francisco Antolín Saura va morir el 15 d'octubre de 1975 al seu domicili de Sant Joan de Vedats (Montpelhierenc, Llenguadoc, Occitània).

***

Foto antropomètrica de Pere Casals Solà (setembre de 1917)

- Pere Casals Solà: El 9 de setembre de 1892 neix a Sant Quirze de Besora (Osona, Catalunya) l'anarquista Pere Lluís Josep Casals Solà, conegut com El Petróleo. Sos pares es deien Josep Casals Jou i Anna Solà Sala. Forner de professió, participà activament en els aixecaments de l'estiu de 1917 a Barcelona (Catalunya) i fugint de la repressió, a començament d'agost d'aquell any, passà a França. D'antuvi treballà alguns dies a les veremes de Cornellà de la Ribera (Rosselló, Catalunya Nord) i el 24 de setembre de 1917, després d'haver rebutjar signar un contracte de treball, va ser enviat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a la frontera, que el va fitxar com a«anarquista militant, propagandista perillós i partidari de l'acció directa». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Mariano Pérez Cortázar apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de febrer de 1975

- Mariano Pérez Cortázar: El 9 de setembre de 1901 neix a El Arenal (Àvila, Castella, Espanya)l'anarcosindicalista Mariano Pérez Cortázar. Sos pares es deien Francisco Pérez i Isabel Cortàzar. Quan era molt jove emigrà a França, on començà a militar en el moviment anarquista. De bell nou a la Península, visqué a Castella la Nova amb sa companya Petronila Pérez i sos tres infants. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí arribar amb altres persones a la serra de Gredos, però el 12 de setembre de 1936 el grup va ser encerclat per les tropes franquistes. Un germà seu de 14 anys va ser ferit en una cama i un altre de 22 va ser capturat pels feixistes i afusellat. Ell aconseguí trencar el cercle i arribar a zona republicana. S'integrà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i lluità al front de Madrid. Arran dels bombardejos franquistes, va perdre gairebé totalment l'audició. En 1939, amb el triomf feixista, passà a França i aconseguí, gràcies a parlar bé el francès i posseir alguns documents francesos amb els quals havia viscut en aquest país abans de la guerra, evitar els camps de concentració. Durant l'Ocupació treballà de llenyataire. Després de la II Guerra Mundial, s'establí a Peiròlas (Llenguadoc, Occitània), on treballà de pelleter, i milità en la Federació Local de Galhac (Llenguadoc, Occitània) de la CNT, on finalment sa companya i sos infants, que havien restat a l'Espanya franquista, aconseguiren arribar. Posteriorment s'establí a Graulhet i milità en la seva Federació Local de la CNT. Mariano Pérez Cortázar va morir el 24 de setembre de 1974 al seu domicili de Graulhet (Llenguadoc, Occitània). 

***

Manuel Firmo

- Manuel Firmo: El 9 de setembre de 1909 neix a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'esperantista i militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Firmo. Sos pares es deien Juan Firmo, maquinista ferroviari, i Elisa. Va fer els estudis primaris a Faro (Faro, Algarve, Portugal) on sa família s'havia traslladat en 1914. Més tard retornà a Barreiro i en aquesta ciutat, el desembre de 1918, es posà a fer feina, amb 12 anys, en una fàbrica de suro. Acomiadat després d'una vaga, esdevingué successivament peó de paleta, oficinista de la química Companhia União Fabril (CUF, Companyia Unió Fabril), d'on fou novament acomiadat per negar-se a denunciar dos companys, i de bell nou tornà a treballar en la indústria surera. Freqüentà les biblioteques de l'Associació dels Obrers del Suro, de la qual esdevingué bibliotecari, i del Sindicat Ferroviari, on aprengué l'esperanto. Formà part de Societat Esperantista i fou professor d'aquest idioma en l'Escola de Esperanto Operário Barreirense que fundà. Amant de l'esport, entre 1928 i 1932 fou membre de la plantilla de l'equip de futbol de Barreiro, el Futebol Clube Barreirense (Barreirensezinho). Passà un examen i entrà a fer feina en les Oficines Generals del Ferrocarril del Sud i del Sud-est, on aprengué l'ofici de serraller mecànic. Alhora, començà a militar en el Sindicat Ferroviari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal i fou membre de la seva junta directiva. Entre 1930 i 1931 formà part del grup anarquista «Terra e Liberdade», que edità un periòdic amb el mateix nom. El 7 de juny de 1936, arran de la detenció d'alguns companys i després de l'intent d'alliberament d'un company detingut a bord del vapor Évora el 23 de maig anterior, fugí clandestinament amb altres companys (Reinaldo de Castro, Manuel António Ferro i Manuel António Boto) cap a Espanya, on va ser detingut per «entrada il·legal». Gràcies a la intervenció de Bernardino Machado, expresident de la República portuguesa refugiat a Espanya, va ser alliberat setmanes després de la presó de Badajoz (Extremadura, Espanya) i nomenat secretari de la delegació de la CGT portuguesa. El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid (Espanya) i immediatament s'integrà en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –posteriorment passà a formar part del Batalló 140 de la 35 Brigada Internacional. L'octubre d'aquell any, fou un dels signants del «Missatge del vertader Portugal», manifest firmat per exiliats polítics portuguesos a Espanya contra la campanya internacional dels intel·lectuals salazaristes de l'Estado Novo i la seva aliança amb els militars feixistes aixecats contra el Govern republicà. L'hivern de 1936, quan es trobava a Somosierra, al front del Centre, va patir una pneumònia i hagué de ser evacuat primer a Madrid i després a València (València, País Valencià) per curar-se. Posteriorment va ser reincorporat en l'aviació republicana com a sergent mecànic. Arran de l'avanç franquista, va ser evacuat a Barcelona, on visqué a la barriada popular de les Cases Barates de Can Tunis. En 1939, quan el triomf franquista fou un fet, passà a França amb sa companya, Josefa Ramos Angosto (Pepita). Després d'un temps als camps de concentració d'Argelers i de Gurs (Barraca 22), va ser enviat a la 129 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en una fàbrica de material aeronàutic i en la reconstrucció d'un canal a Illa (Rosselló, Catalunya Nord). Després de la capitulació francesa, va ser novament enviat al camp de concentració d'Argelers i, davant el perill de ser enviat a treballar a Alemanya, decidí retornar legalment a Portugal. Detingut a la frontera portuguesa de Beirã (Marvão, Portalegre, Portugal) el 6 d'agost de 1941, va ser reclòs sense cap judici durant uns mesos en diverses presons (Aljube, Caxias, Peniche) abans de ser deportat, també sense judici, el juny de 1942, al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd). Al camp, fou un dels membres de la Organização Libertária Prisional (OLP, Organització Llibertària Presidiària), amb Acácio Tomás de Aquino, Manuel Boto i Henriques Rijo, entre d'altres. Després de 53 mesos de detenció, va ser alliberat en 1945. Passat un temps a Barreiro, com que no va trobar feina a Portugal, emigrà a Nova Lisboa (Huambo, Angola), on sos dos germans petits seus, també anarquistes, s'havien instal·lat. D'antuvi treballà en una empresa forestal, després de serraller en els ferrocarrils de Benguela (Benguela, Angola) i finalment com a zelador. En 1964 retornà a Portugal i dos anys després s'establí a Barcelona, on residia la família de sa companya Josefa. En els anys seixanta s'instal·là a les Cases Barates de Barcelona. Després de la Revolució dels Clavells i la caiguda del salazarisme, viatjà anualment a Portugal i participà en les activitats del Centre Llibertari de Lisboa. En 1978 publicà el llibre autobiogràfic Nas trevas da longa noite. Da guerra de Espanha ao campo do Tarrafal. En 2003 les seves col·laboracions en el periòdic anarquista A Batalha sobre la guerra d'Espanya van ser recollides i editades sota el títol Em torno da guerra civil espanhola. Cuaderno d'A Batalha. Manuel Firmo va morir el 29 de gener de 2005 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat. Deixà alguns escrits inèdits.

Manuel Firmo (1909-2005)

***

Necrològica de Liberto Catalán Chiva apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 5 d'abril de 1988

- Liberto Catalán Chiva: El 9 de setembre de 1910 neix al barri de Sarrià de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Liberto Vicente Jacinto Catalán Chiva. Sos pares es deien Vicente Catalán Pérez, jornaler, i Anastasia Chiva Amor. Quan tenia 17 anys s'afilià al Sindicat de la Construcció de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 va ser tancat a la Presó Model de Barcelona, on, el 10 de març d'aquell any, fou un dels signataris d'un manifest contra l'estratègia sindical trentista d'Ángel Pestaña Núñez. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i pogué emigrar a l'Argentina. Després de la mort del dictador Francisco Franco, pogué retornar a Catalunya i s'integrà en el Sindicat de la Construcció de la CNT, on milità fins a finals de 1987, quan hagué de ser ingressat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona malalt de càncer. Posteriorment marxà al domicili francès de sa filla. Liberto Catalán Chiva va morir el 23 de desembre de 1987 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat en aquesta població.

***

Necrològica de José Meléndez Fernández apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de febrer de 1977

- José Meléndez Fernández: El 9 de setembre de 1916 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Meléndez Fernández –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Aldana. Sos pares es deien Juan Meléndez i Catalina Fernández. Militant de la Confederació Nacional del Treball d'Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya), el març de 1945 va ser detingut amb Sebastián Pino Panal. El desembre de 1945 va se jutjat en consell de guerra a Cadis, juntament amb altres 27 militants antifranquistes, 19 d'ells de la CNT (José María Bermejo Gómez, Francisco Cuaro Vicario, José Fernández Rodríguez, Juan Gómez Jiménez,Ángel González González, Juan González Morales, Domingo Hormigo Sánchez, José Lillo Pérez, José Marfil Ruiz, Diego Pérez Ruiz, Sebastián Pino Panal, Tomás Pizarro Benítez, Julio Quintero Talavera, Luis Quirós Ortega, Andrés Rojas Cuenca, Martín Ruiz, Adela Ruiz Guerrero i Joaquín Serrano Duarte). En aquest judici es pronunciaren 18 penes de mort, abans de ser totes commutades per llargues penes de presó. Un cop aconseguí la llibertat provisional, i després d'un temps a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya), en 1947 passà a França, on treballà de miner. Sa companya fou Josefa Bonastre. José Meléndez Fernández va morir el 14 de gener de 1977 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Elena Quinteros

- Elena Quinteros: El 9 de setembre de 1945 neix a Montevideo (Uruguai) la mestra anarquista Elena Cándida Quinteros Almeida. Sos pares es deien Roberto Luis Quinteros Pujadas, socialista, i María del Carmen Lidia Almeida Buela (Tota), catòlica practicant. Sa família obrera vivia al barri de Jacinto Vera de Montevideo. Després d'educar-se en un col·legi de religioses dominiques, en 1962 començà a estudiar pedagogia a l'Institut de Professors Artigas (IPA), centre destinat a la formació de docents d'educació secundària. Activa militant sindicalista de la Convenció Nacional del Treballadors (CNT), s'integrà, amb altres companys (Lilián Celiberti, Yamandú González, Telba Juárez, Sara Méndez, etc.), en les Missions Sociopedagògiques, iniciativa dels mestres de l'Institut Cooperatiu d'Educación Rural (ICER), participant sobretot a partir de 1967 a la cooperativa de Capilla de Farruco (Durazno, Uruguai). En aquests anys d'estudiant formà part de l'Agrupació 3 de l'Associació d'Estudiants Magisterials de Montevideo (AEMM) i de la Federació Uruguaiana de Magisteri (FUM).  En 1966, un cop acabat els estudis, treballà com a mestra a l'Escola de Primària Núm. 195 de Pando (Canelones, Uruguai). En aquest mateix 1966 s'integrà en la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i milità activament en la Resistència Obrero-Estudiantil (ROE). El 16 de novembre de 1967 va ser detinguda per primera vegada pel Departament 5 d'Intel·ligència i Enllaç, juntament amb altres companys (Lilián Celiberti, Yamandú González i Gustavo Inzaurralde), i alliberada l'endemà. En aquestaèpoca es matriculà a la Facultat d'Humanitats, on conegué José Félix Díaz Berdayes, que esdevingué son company, i començà a estudiar Pedagogia de l'Educació. El 22 d'octubre de 1969 va ser novament detinguda; processada per«fabricació d'explosius», va ser condemnada i reclosa a la Presó de Dones de Cabildo de Montevideo fins al 16 d'octubre de 1970. El 26 de novembre de 1972 va ser novament detinguda per la Secció 12 de la Policia. El 18 de juny de 1973 es casà amb son company. En aquesta època, des del sindicat de la Fàbrica Uruguaiana de Neumàtics Societat Anònima (FUNSA), participà en les reunions de familiars de presos polítics que preparaven paquets de comestibles que després eren portats a les presons. Novament requerida el 5 de maig de 1975 per les Forces Conjuntes, el 24 de juny de 1975 va ser destituïda i se li va impedir exercir la seva professió de mestra. En aquesta època passà clandestinament a Buenos Aires (Argentina), on visqué fins als primers mesos de 1976, que retornà clandestinament a Montevideo. En aquestaèpoca participà en l'acte fundacional del Partit per la Victòria del Poble (PVP), moviment marxista resultat d'una interpretació guevarista de l'anarquisme (Leon Duarte, Gerardo Gatti, etc.) del qual va ser membre de la seva primera junta directiva –aquest PVP amb el temps passà a ser una organització totalment marxista. El 26 de juny de 1976 va ser detinguda al seu domicili (Ramón Massini, núm. 3.044) i tancada al centre de tortures «300 Carlos», depenent de la Divisió d'Exèrcit Núm. 1. Durant el matí del 28 de juny va ser portada al voltant de l'ambaixada de Veneçuela amb l'ardit de contactar amb un company per a facilitar la seva detenció, però ella fugí i saltà un mur, accedint als jardins de l'ambaixada. Cridà el seu nom i demanà asil i el personal de l'ambaixada intentà socórrer-la, però els seus segrestadors, forcejant amb els funcionaris veneçolans i davant la complicitat dels policies a càrrec de la custòdia de l'ambaixada, se la portaren. Va ser reclosa al Batalló d'Infanteria Núm. 13, identificada amb el Núm. 2537 i sotmesa a salvatges tortures, segons els testimonis d'altres presos allà detinguts. Julio Ramos, ambaixador de Veneçuela a l'Uruguai, parlà telefònicament amb el Ministeri de Relacions Exteriors uruguaià i denuncià els fets a Guido Michelin Salomó, subsecretari del ministre Juan Carlos Blanco Estradé, absent aleshores a la seu ministerial. Immediatament el govern veneçolà denuncià formalment el segrest de la militant anarquista al seu territori. El 3 de juliol de 1976 es reuní el Consell de Seguretat Nacional (COSEMA) i decidí no lliurar la «dona», fet que demostrava que la «dictadura cívico-militar» no estava disposada a tornar viva la mestra. Aquesta situació degenerà en un incident diplomàtic d'envergadura que acabà amb la ruptura de relacions diplomàtiques per part de Veneçuela dos dies després i fins a l'1 de març de 1985. Elena Quinteros, presumiblement, va ser assassinada, juntament amb altres set persones, la nit de l'11 de juliol de 1976 a les dependències del Batalló d'Infanteria Núm. 13, conegudes com «300 Carlos» de Montevideo (Uruguai). Els vuit cossos van ser enterrats en un cementiri clandestí a tres quilòmetres de Toledo (Canelones, Uruguai); posteriorment els cossos van ser desenterrats i novament traslladats al Batalló d'Infanteria Núm. 13. L'octubre de 2002 el jutge Eduardo Cavalli processà l'excanceller Juan Carlos Blanco Estradé com a responsable en primera instància de la desaparició forçada d'Elena Quinteros; jutjat, va ser condemnat i empresonat. El 13 de maig de 2008 l'Escola Núm. 181 de Primer Grau de Montevideo va ser rebatejada pel Senat de la República de l'Uruguai amb el nom«Mestra Elena Quinteros»; també existeix una biblioteca que porta el seu nom. En 2009 Raúl Olivera i Sara Méndez publicaren l'assaig Sucuestro en la embajada. El caso de la maestra Elena Quinteros. Elena Quinteros ha esdevingut un símbol de lluita contra la dictadura i per la llibertat d'expressió.

Elena Quinteros (1945-1976?)

Defuncions

Foto de la policia francesa d'Eusebi Brau Mestres (3 de juny de 1919)

- Eusebi Brau Mestres: El 9 de setembre de 1923 mor a Colloto (Astúries, Espanya) l'anarquista Eusebi Brau Mestres –el primer llinatge citat erròniament a vegades com Grau i el segon com Brau–, conegut com El Català. Havia nascut el 4 de juny de 1898 a Barcelona (Catalunya)–algunes fonts citen Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sos pares es deien Josep Brau i Rosa Mestre. Fill únic de vídua, vivia amb sa mare al Poblenou de Barcelona. Va ser denunciat per Antoni Puble Vendrebe per haver disparat una pistola contra sa mare i contra un fill seu que era present; durant l'interrogatori manifestà que havia  disparat contra ell mateix i no contra sa mare. Posteriorment es guanyà la vida com a obrer metal·lúrgic fonedor. El setembre de 1918 passa a França i a Neuvy-Pailloux (Centre, França) treballà per a l'Allied Tank Factory, fàbrica de muntatge de carros de combat que l'exèrcit angloamericà havia creat a la població l'any anterior. Posteriorment va fer feina tres mesos a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) abans de retornar a Catalunya. El febrer de 1919 passà novament a França i a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) treballà a la foneria d'un tal Berdaguer. Cap a la primavera de 1919, després d'haver demanat un augment de salari amb el company Vicente Reig Giffren i que aquest fos rebutjat, amenaçà el seu patró, fet pel qual va ser acomiadat i se li va obrir un expedient d'expulsió. A començament dels anys vint fou un dels membres del grup d'acció anarquista«Los Solidarios» (Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez, Joan García Oliver, Miguel García Vivancos, Gregorio Jover Cortés, Alfons Miquel Martorell, Ricard Sanz García, Gregorio Suberviola Baigorri, Manuel Torres Escartín). El 20 de gener de 1921 va ser detingut a Barcelona acusat de l'atemptat mortal contra Francesc Fontanilla Vinardell, encarregat de la «Foneria Roca» que l'havia acomiadat, esdevingut dos dies abans al Pont dels Àngels del barri de la Marina de Barcelona. En 1922, amb Buenaventura Durruti Domínguez, llogà un taller de foneria al Poblenou de Barcelona on es dedicaren a la fabricació clandestina de bombes de mà que servirien per als aixecaments revolucionaris que es tenien previstos. En aquesta època, en un enfrontament amb membres del «Sindicat Lliure», va ser ferit i es guarí de les ferides clandestinament a casa seva. L'1 de setembre de 1923 participà amb altres companys (Adolfo Ballano Bueno, Buenaventura Durruti Domínguez, Aurelio Fernández Sánchez, Miguel García Vivancos, Antonio Rodríguez El Toto, Gregorio Suberviola Baigorri i Rafael Torres Escartín), en l'atracament de la sucursal del Banc d'Espanya a Gijón (Astúries, Espanya), on el grup d'acció es portà 650.000 pessetes, el major botí que s'havia aconseguit fins aleshores en un atracament a la Península, i on resulta mor el director de la sucursal. En la fugida, dies després, el 9 de setembre de 1923, va caure mort en un enfrontament amb la Guàrdia Civil a les muntanyes properes al riu Nora, a la zona de Colloto (Astúries, Espanya). D'antuvi es pensà que el mort es tractava de Buenaventura Durruti Domínguez i la policia mai no el va identificar.

Eusebi Brau Mestres (1898-1923)

Continua...

---

La novel·la històrica a les Illes - Articles de Pere Antoni Pons, Jaume Vicens, Mateu Morro, Pere Rosselló Bover, Jaume Obrador, Eduard Riudavets Florit... - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-

Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària.

Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores. (Pere Antoni Pons)

Varen ser uns anys d’esperança i d’expectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de l’estat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.

Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de l’antifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de l’esquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de “restauració borbònica”, en la qual encara vivim.

Recuperació

Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores.

“La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en l’antifranquisme”, resumeix l’escriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. “Jo militava a l’Organització d’Esquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l’ Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, l’endemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó”. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons l’escriptor- que “la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb l’essencial, que era la unitat d’Espanya, els Borbons i el capitalisme”.

Joc d’escacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de l’època. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. “Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!”, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. “Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica l’autor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris”.

Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats d’una esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. “El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de l’herència del POUM i no tinguérem mai contacte amb l’esquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència d’ells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin”.

Vinculació

Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. “Per a mi i per a molts altres, l’Editorial Moll, Josep Maria Llompart i l’Obra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica d’armament”.

Palma 30/06/2018

Joc d´escacs (Girona, Llibres del Segle, 2018) – La darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí analitzada per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes (UIB) -

Miquel López Crespí: Joc d’escacs (Girona: Llibres del Segle, 2018).

Joc d’escacs és una novel·la oberta. L’autor no la tanca, segurament perquè algun proper llibre ens permetrà seguir coneixent els fets viscuts pel protagonista i pels personatges que l’acompanyen. Amb un estil senzill, directe i eficaç, Jocs d’escacs és una novel·la que es llegeix com si fos un llibre d’aventures, que es fa difícil deixar de les mans. I és que, en el fons, és el que és aquest llibre: la novel·la de les aventures (polítiques i humanes) que l’autor va viure en la seva joventut. Un llibre que traspua veracitat i emoció en cada pàgina. (Pere Rosselló Bover)

L’obra novel·lística de Miquel López Crespí s’ha caracteritzat, entre molts d’altres trets, per partir d’un suport memorialístic o històric. Lluitar contra l’oblit és l’única manera amb què l’ésser humà pot impedir que la injustícia s’instal·li definitivament. D’aquí que escriure, per al nostre autor, sigui un deure moral al qual ha lliurat la vida. Aquest propòsit memorialístic és també un intent de fer sortir a la llum la veritat amagada pels poderosos, pels vencedors de tantes opressions. A més, la recreació del passat en els últims llibres de l’escriptor de Sa Pobla ha pres un caràcter clarament autobiogràfic. Però, a diferència de tants d’autors que han conreat la denominada literatura del “jo”, López Crespí no pretén autojustificar-se, sinó que més bé vol reviure un temps passat perquè els que no el varen viure (i els que en desconeixen encara molts d’esdeveniments) el puguin comprendre correctament amb totes les conseqüències.

Joc d’escacs és una novel·la autobiogràfica. López Crespí podria haver escrit una autobiografia de la seva època de joventut, però ha decidit amagar parcialment el nom (i/o els llinatges) de molts de personatges, tot i que sovint sigui fàcil saber qui és qui. En tot cas, però, els noms reals no tenen cap importància, ja que el que el novel·lista ens vol fer entendre és el xoc entre l’idealisme d’uns joves compromesos en els convulsos anys de la transició i la traïció d’alguns dels partits esquerrans (PSOE i PCE) que pactaren amb el franquisme, tot deixant fora altres alternatives i impedint que s’instauràs un règim realment democràtic. Aquesta tesi, que avui molta gent ha començat a veure clara arran de la repressió que l’estat ha engegat contra artistes i contra polítics independentistes, encaixa perfectament amb els fets relatats a Joc d’escacs.

A partir d’un narrador protagonista, en primera persona, Miquel López Crespí ens va oferint un retrat del que foren els anys immediatament següents a la mort del dictador Francisco Franco. Un moment convuls, en què l’estat encara practicava una repressió molt dura contra els sectors més combatius, però en què ja s’endevinava el final de la dictadura. L’escriptor, que també ens revela els seus dubtes d’aleshores com a jove escriptor autodidacte que s’inicia en el món cultural, ens presenta un seguit de personatges i de fets que ens retornen a la memòria aquells temps, sovint oblidats per molta gent. López Crespí, però, no en fa un retrat nostàlgic ni idealitzat, sinó que fotografia amb duresa i amb valentia tant els botxins del règim com els traïdors que, d’entre les files progressistes i intel·lectuals, varen contribuir a fer que la transició fos una estafa, un canvi només aparent. Dit amb uns altres mots: que es fes creure que es canviava tot perquè tot seguís igual. Això ens porta a constatar dos tipus de personatges a la novel·la: els que romanen fidels als seus ideals i que lluiten per ells, fins al punt d’estar disposats a anar a la presó; i els vividors que porten una doble vida i una doble moral i, mentre fan creure que lluiten per la llibertat i pel poble, pacten amb els sicaris del franquisme la seva incorporació al poder a canvi de la marginació de la resta dels grups opositors al règim.

Comentar els fets polítics que apareixen a la novel·la no és la nostra tasca. Són els trets literaris del llibre el que volem subratllar aquí. En aquest aspecte podem dir que Miquel López Crespí aconsegueix bastir un relat que ens atreu des de les primeres pàgines, a partir d’una intriga mínima, però que ens atrapa sobretot pel retrat de tota una sèrie de personatges que són molt representatius de l’època. És el cas d’Antònia, la militant d’esquerres que manifesta un odi visceral envers la cultura. O de Jordi, l’advocat compromès que acaba convertint-se al budisme i que, en nom d’un cosmopolitisme superficial i ridícul, adjura de totes les seves antigues conviccions. Jordi arriba a assolir un caràcter esperpèntic, grotesc, com una caricatura dels hippies de l’època. Sens dubte, però, un dels personatges més interessants és Tomeu Ferret, que representa l’intel·lectual progressista i vividor, però que realment sols és capaç de lluitar per satisfer el seu hedonisme i que, en el fons, tot i la seva falsa fama de progressista, és un admirador de la cultura menys compromesa i més alienadora. Per contrast, hi trobam el personatge de Dora, una veïna, esposa d’un aviador feixista italià, que ha fet un gir cap al compromís amb els més necessitats i ha esdevingut una “monja moderna”. Quant als botxins, tant el comissari de policia, el Rosset, com el director de la presó representen els antics sicaris del règim, que ara es troben davant una situació de canvi que els obliga a haver de renunciar a les antigues tàctiques violentes i àdhuc sàdiques. Però, sens dubte, el personatge que més excel·leix és el Pare Rafel, el sacerdot de la presó, que ens fa veure la paranoia a què el règim franquista va conduir els seus mateixos col·laboradors. A l’altre costat, entre els lluitadors per la llibertat, hi ha també dues figures especialment rellevants per la seva honestedat humana i política: Mateu Ferragut, el secretari general del partit i professor d’Història, i Jaume Calafell, l’excapellà i militant del partit, que destaca per la seva valentia i intel·ligència. No revelaré cap secret si dic que rere aquests personatges hi ha els noms de Mateu Morro i de Jaume Obrador, a qui l’autor ha volgut retre un merescut homenatge. I encara hauríem de parlar dels personatges que formen part de l’ambient familiar del protagonista. Aquests són un exemple de la situació de transformació de la societat mallorquina d’aquests anys, amb el pas del món agrari al món turístic. Tanmateix, és aquí on Miquel López Crespí basteix uns retrats més humans, profunds i elegíacs.

Joc d’escacs és una novel·la oberta. L’autor no la tanca, segurament perquè algun proper llibre ens permetrà seguir coneixent els fets viscuts pel protagonista i pels personatges que l’acompanyen. Amb un estil senzill, directe i eficaç, Jocs d’escacs és una novel·la que es llegeix com si fos un llibre d’aventures, que es fa difícil deixar de les mans. I és que, en el fons, és el que és aquest llibre: la novel·la de les aventures (polítiques i humanes) que l’autor va viure en la seva joventut. Un llibre que traspua veracitat i emoció en cada pàgina.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)

Paraules de Mateu Morro, exsecretari general del PSM el dia de la presentació de Joc d´escacs (Llibres del Segle) a Santa Maria del Camí (Mallorca) -

La generació literària dels 70: Miquel López Crespí, un escriptor de sa Pobla -

L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable. (Mateu Morro)

Miquel López Crespí ha dedicat la seva vida a escriure. La seva tasca ha estat immensa, ja que ha publicat entorn d’un centenar de llibres. Ha fet teatre, poesia, assaig, novel·la, narració curta, periodisme... Jo el record de quan encara no el coneixia personalment, en un temps en què no era fàcil trobar veus valentes i crítiques. Aleshores en Miquel escrivia a les pàgines culturals del “Diari de Mallorca”. Escrivia de literatura, d’art i feia una crònica cultural d’aquells temps lligada a unes idees molt clares, amb unes col·laboracions que s’havien iniciat l’any 1969. Més que res donava a conèixer autors i maneres de pensar que fins aleshores havien estat gairebé proscrites. Eren textos de llibertat, però també textos per fer pensar i, sobretot, textos per obrir portes al món.

Els escrits d’en Miquel, com els de n’Antoni Serra i altres, eren l’oxigen que ens alimentava, un dia a la setmana, des dels suplements de cultura dels dos diaris que hi havia. Tots els altres dies sols hi havia espai per al pensament oficial del règim. Darrerament he viscut sensacions semblants a les de fa tants d’anys, quan pareixia que tothom estava alabat del règim i els demòcrates s’havien d’amagar. No és el mateix, però hi ha punts de contacte: la sensació de falta de llibertat, l’ofec des dels mitjans de comunicació, el veure com s’empresona i com hi torna haver exiliats.

Després varen sortir els seus primers llibres: “A preu fet” el 1973 i “La guerra just acaba de començar” el 1974. Un poc més tard una obra de teatre “Autòpsia a la matinada” el 1976. En aquests llibres va tractar la narrativa i el teatre des d’una nova perspectiva: una literatura del nostre temps, lligada al món real i, a la vegada, molt compromesa.

Per mor d’aquesta tasca periodística i d’aquests llibres jo vaig conèixer en Miquel i vaig anar a xerrar amb ell, al seu pis de Ciutat. La primera cosa que em va impressionar va ser la seva biblioteca: uns prestatges ben nodrits dels millors llibres d’arreu del món. No de bades en Miquel ha estat un viatger consumat i aleshores aprofitava tots els viatges per tornar amb el cotxe estibat de llibres. A partir d’aquesta coneixença, jo devia tenir setze o desset anys, hem mantingut sempre el contacte i l’amistat.

En aquells temps, a principis dels anys setanta vàrem conèixer molta gent. Gent jove i carregada de noblesa, que sense pensar en cap càrrec ni en cap recompensa, dedicava temps i esforços a una batalla que en aquells moments era indefugible. Molta d’aquella gent, rostres amics i il·lusionats, s’ha anat esvaint amb el temps. Uns han mort, altres han anat a viure a altres llocs i la majoria han fet la seva vida com qualsevol altra persona. A molts ja no els he tornat veure. Els anys acaben esborrant els records i afluixant les amistats. Però no ha estat aquest el cas de l’amistat entre en Miquel López Crespí i jo, que s’ha mantingut al llarg dels anys. Crec que el mèrit és tot seu. Ell sempre m’ha convidat a tots els actes, presentacions i conferències; m’ha demanat adesiara escrits sobre llibres seus; m’ha telefonat sense cap altre motiu que fer un canvi d’impressions; m’ha estès el paraigua i m’ha donat una mà quan queien calabruixades rabioses i sempre m’ha fet arribar totes les seves obres. No tan sols això, sinó que a vegades m’hi ha fet sortir, com és el cas de les dues obres que avui presentam. I no tan sols m’ha convertit en un personatge més, sinó que m’ha tractat molt bé, potser fins i tot massa bé. Per això jo sé que en Miquel López no és que sigui un amic meu, és que és un dels meus millors amics.

Jo no vull presentar l’obra d’en Miquel, ja ho faran ell i en Cil, que segur que ho faran millor. Vull presentar l’amic. En Miquel va néixer a sa Pobla, la seva mare era d’una antiga família pagesa, amb un germà del seu padrí que havia estat batle de sa Pobla el temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Son pare era un republicà que havia perdut la guerra i havia vingut a Mallorca a fer feina als camps de treball forçat per als presos. Va ser prop del campament on estaven els presos, a la Badia d’Alcúdia, que va conèixer una al·lota poblera que acompanyava son pare amb el carro a cercar alga de la platja per dur als camps de conreu. En Miquel, d’al·lot, va viure el sa Pobla pagès i tancat de la postguerra, però en va saber captar l’ànima treballadora de la seva gent. Mai s’ha desvinculat del seu poble, i el seu poble sempre l’ha tingut molt en compte.

De fet en Miquel, com a bon pobler, ha conrat la literatura, ha llaurat els records per fer-ne llibres, ha sembrat paraules, s’ha embrutat les mans dins la marjal de les lletres i n’ha recollit una anyada fecunda, amb un caramull de llibres per omplir el nostre graner de lectures.

A Ciutat en Miquel López Crespí va ser un al·lot normal, estudiós, però d’unes inquietuds per la causa popular que li venien d’avior i de les seves conviccions. Escoltava la ràdio, llegia, escrivia i tot d’una es va manifestar com qui era, com un incansable lluitador per la llibertat i la dignitat de la persona humana. Es va solidaritzar amb la vaga dels miners asturians i això li va costar la primera detenció. El Tribunal de Menors per molt poc no el condemnà a un any d’internat a un reformatori. Va haver de deixar els estudis i posar-se a fer feina. Anys més tard tornaria a ser detinguts en diferents ocasions, entre les qual hi ha la que descriu de manera magistral a “Allò que el vent no s’endugué” i a “Jocs d’escacs”.

El compromís amb el seu poble i amb el seu país el va dur a una activitat intensa, compromesa i desinteressada. Va fer tot el que va poder i va saber per fer caure un règim dictatorial i fer passes cap a una societat més democràtica i més justa. En Miquel va dedicar molts d’afanys al combat social i polític, però així i tot, ha tingut temps d’escriure una obra enorme, amb més de noranta obres publicades i havent guanyat multitud de premis, essent traduït a l’anglès, castellà, francès i romanès.

L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable.

Per Mateu Morro

(Santa Maria del Camí, 06/06/2018).

Novetats editorials - Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)

Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.

Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.

En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.

El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.

Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.

La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.

A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.

Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

Palma, 28/05/2018

El diari dBalears, Jaume Vicens i les dues darreres novel·les de Miquel López Crespí: Joc d´escacs (Llibres del Segle) i Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)

Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -

Oportuna narració de López Crespí –

“...a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir”. (Jaume Vices, dBalears)

No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, d’ençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a l’obra «Allò que el temps no s’endugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.

És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.

Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany —si hom ho vol fer amb dades contrastades— en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, l’escriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a l’homologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola —ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista— i la d’un PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes l’accés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal d’empassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real d’un exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons l’autor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.

Hi ha un capítol de la narració —no direm quin per no malbaratar les expectatives— que resumeix molt bé l’entramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, d’aquesta manera, serveixen d’enllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons l’autor i d’una manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve d’enrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar l’entrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de l’exèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.

Altres interpretacions d’interès que ens facilita l’obra «Allò que els temps no s’endugué», és la ingenuïtat del franquisme residual —el que varen representar Girón, Piñar o Tejero—, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i l’esquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual —de la mera reforma del règim que denuncia López— podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la d’abandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.

Un altre capítol ben interessant d’aquesta obra és el dedicat a la figura de l’escriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar l’escriptor el dia que presentà «Allò que el vent no se’n dugués», en el decurs d’un acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part d’aquest volum, que ha titulat «Joc d’escacs». (dBalears, 21-XI-2017)

La novel·la històrica i la restauració borbònica (la “transició”) - El franquisme més espavilat i la novel·la-testimoni a Mallorca: Joc d´escacs (Llibres del Segle) -

Jaume Vicens (dBalears)

En el llibre que presentam, López Crespí insisteix a descriure facetes pròpies del moment històric, gairebé supeditat als esdeveniments succeïts a Mallorca durant el darrer trimestre de 1976. L’estada a la presó de Palma, l’abnegació i eficàcia dels companys de lluita, el judici previ al posterior empresonament —podríem dir que un moviment tàctic—, el patiment de la família o la descripció d’alguns personatges certament estrambòtics, com és el cas del capellà de la penitenciaria o el seu director. Llegint les peripècies que descriu López Crespí és difícil d’evitar la comparació, per mor de la compunció actual, amb els personatges que són protagonistes de la política avui en dia, posem per cas el jutge Pablo Llarena o la jutgessa Carmen Lamela; precisament perquè el relat de l’escriptor de Sa Pobla ens transporta partint d’una transició política que mai no va significar cap ruptura democràtica. (Jaume Vicens)

Joc d’escacs, volum editat per Llibres del Segle, també ens ha permès conèixer el paper que tengueren algunes persones, ben populars, de la política mallorquina. Hi són amb noms figurats, encara que alguns d’ells fàcilment identificables, en Mateu Morro, en Josep Capó, en Jaume Obrador, en Domingo Morales, n’Isidre Fortesa, en Toni Mir o n’Andreu Ferret, periodista i literat que López Crespí al llibre identifica com a «… un home d’ordre. Un conservador d’esquerra moderada». (Jaume Vicens)

«Només en situació de gran dificultat i risc podem mesurar la capacitat de resistència que tenim» Aquesta opinió la trobam al llibre Joc d’escacs que acaba de publicar Miquel López Crespí i que és la continuació de l’obra Allò que el vent no s’endugué. Aquest volum complementari acaba d’una manera una mica brusca, la qual cosa fa pensar que, potser, el serial tendrà continuïtat. Segons la nostra impressió, Joc d’escacs és un poc diferent, el redactat, del primer lliurament. Verbigràcia, aquesta segona part és menys literària perquè la marca distintiva té més caràcter d’assaig, aquest pic és més memorialista o de mena realista.

En el llibre que presentam, López Crespí insisteix a descriure facetes pròpies del moment històric, gairebé supeditat als esdeveniments succeïts a Mallorca durant el darrer trimestre de 1976. L’estada a la presó de Palma, l’abnegació i eficàcia dels companys de lluita, el judici previ al posterior empresonament —podríem dir que un moviment tàctic—, el patiment de la família o la descripció d’alguns personatges certament estrambòtics, com és el cas del capellà de la penitenciaria o el seu director. Llegint les peripècies que descriu López Crespí és difícil d’evitar la comparació, per mor de la compunció actual, amb els personatges que són protagonistes de la política avui en dia, posem per cas el jutge Pablo Llarena o la jutgessa Carmen Lamela; precisament perquè el relat de l’escriptor de Sa Pobla ens transporta partint d’una transició política que mai no va significar cap ruptura democràtica.

Efectivament, Joc d’escacs se centra més a clarificar les causes que varen impedir que, després de la mort del dictador Franco, la denominada ruptura democràtica no fos possible; els mecanismes de control de la burgesia del règim, la mera voluntat reformista que va permetre l’homologació democràtica d’Espanya, supeditada a la restauració monàrquica que desitjava el dictador, a l’entrada a la CEE i al seu braç armat, l’Organització del Tractat Atlàntic. La dictadura acabava, sí, però els representants del franquisme intel·ligent, el més perillós, el que va saber reciclar Fraga, Fenández Miranda, Gutiérrez Mellado o Suárez, filaren prim. López Crespí ho diu sense manies: «... les regles que s’han fet seves Felipe González i Alfonso Guerra són una fantasmada». Una fantasmada que va rebre molt de suport d’una Internacional Socialista que ja havia abraçat definitivament el model del sistema capitalista.

L’estigmatització d’una esquerra, la de López Crespí, etiquetada com a extremista, va ser part d’una operació perfectament orquestrada, amb el paper de cadascú molt ben repartit. A l’altre costat, una esquerra dòcil i pactista, la de Santiago Carrillo, que, segons López Crespí, havia de donar legitimitat a la transició política —controlada pel potentats del règim dictatorial—, renunciant a l’autodeterminació de Catalunya i Euskal-Herria i renunciant a modificar el capitalisme —consolidat durant la dècada dels anys cinquanta, que va ser quan Franco va pactar l’estabilitat del règim amb les administracions USA—, model definitivament consagrat en el redactat de la Constitució de 1978. Impressiona un poc la duresa amb què l’escriptor López Crespí descriu el paper que va tenir llavors el PCE.

És cert que avui en dia els defectes que va arrossegar la denominada transició espanyola ja s’han divulgat molt, mai a bastament, però el mèrit de López Crespí és que s’endinsa en els detalls que ens incumbeixen a nosaltres, la gent de Mallorca. Després de llegir els llibres Allò que el vent no s’endugué i Joc d’escacs s’entén millor el motiu pel qual l’Estat espanyol encara es nega a jutjar els responsables dels crims franquistes. S’entén que les sentències dels judicis fets durant el franquisme, encara siguin vigents o que la legislació internacional no empari la llei d’amnistia de l’Estat com una llei vàlida de punt i final. S’entenen les canòcies que encara ara han de passar els descendents dels republicans assassinats i desapareguts. El defecte és en origen, de fabricació defectuosa, antidemocràtica.

Les obres de López Crespí, no sols les darreres publicades, també ens permeten entendre millor l’actualitat, el motiu pel qual Podemos o Izquierda Unida han renunciat a plantejar al Congreso de diputados el dret a decidir que tenen els espanyols, si volen una monarquia o una república, i permeten entendre millor que els partits del bloc monàrquic hagin activat l’article 155 de la Constitució. En fi, comprendre millor que hi hagi presos polítics catalans que estan tancats perquè, pacíficament, han volgut donar al poble el dret que té a decidir si vol una república i la independència.

Joc d’escacs, volum editat per Llibres del Segle, també ens ha permès conèixer el paper que tengueren algunes persones, ben populars, de la política mallorquina. Hi són amb noms figurats, encara que alguns d’ells fàcilment identificables, en Mateu Morro, en Josep Capó, en Jaume Obrador, en Domingo Morales, n’Isidre Fortesa, en Toni Mir o n’Andreu Ferret, periodista i literat que López Crespí al llibre identifica com a «... un home d’ordre. Un conservador d’esquerra moderada».

dBalears (1-V-2018)

La literatura catalana de Mallorca - JOC D’ESCACS (Llibres del Segle)

Per Eduard Riudavets Florit, mestre i polític menorquí, diputat al Parlament de les Illes (VI i VII lesgislatures)

Si abans he dit que les bones novel·les explicaven la societat, ara em cal afegir que aquest llibre de López Crespí ens ajuda a entendre el que estem vivint ara mateix. Ens dóna les claus per comprendre tot el que ha passat els darrers anys. Ens presenta les preguntes fonamentals per analitzar allò que ens ha pertocat viure. Així, després de llegir Joc d’escacs, em deman: Quina mena de democràcia és la que s’ha construït sobre el silenci i la renúncia? Quin estat és aquell que ha nascut d’un pacte per preservar la seguretat dels botxins? Què podem esperar d’un estat que ha mantingut incòlume l’aparell repressiu d’una dictadura ferotge? (Eduard Riudavets Florit)

Fa temps vaig llegir, no sé on, que una bona novel·la ens explica la societat i l’època en que transcorre millor que un tractat d’història. Llavors posava l’exemple d’Stendhal i els anys de l’imperi napoleònic.

Estic convençut que és així. La història no té sentiments, ens calen les històries, la novel·la, per entendre la vida de la gent, els seus patiments i esperances, els dolors i les il·lusions.

Tot llegint Joc d’escacs de Miquel López Crespí m’he reafirmat en aquesta convicció. A l’igual que en Allò que el vent no s’endugué, de la que també he parlat en aquesta secció, l’autor ens immergeix en els darrers anys del franquisme quan ja es preparava allò que s’ha anomenat –mal anomenat al meu parer- transició democràtica.

Hi ha molt de López Crespí en aquesta novel·la. Moltes vivències autobiogràfiques que aporten autenticitat a una obra que des d’un bon principi ens atrapa, ens manté en tensió, ens engresca amb el desig de saber-ne la conclusió. Talment com una veritable partida d’escacs les peces van fent els seus moviments, omplen el tauler, i malgrat conèixer la indefugible jugada final no perdem en cap moment l’esperança que l’escac i mat no sigui definitiu. Que encara sigui possible, malgrat les traïcions, redreçar els nostres somnis.

Així a Joc d’escacs podem viure, de la mà del protagonista, la veritable lluita antifeixista, la persecució política, el treball esgotador dels militants fidels a les seves idees...mentre a despatxos ocults s’anava teixint la que seria la gran mentida: un aparent estat democràtic bastit sobre la impunitat dels criminals.

Però, si més no, cal esmentar que a la novel·la no tan sols hi trobem la narració dels atzucacs polítics. L’amor, les relacions familiars, l’amistat també hi tenen el seu lloc. Un lloc que, sens dubtes, es veu però sacsejat en tot moment per la situació d’un país sota un règim dictatorial. Aquí rau, al meu humil entendre, un dels grans mèrits d’aquesta novel·la: ens trasllada de cap i peus a aquells anys, ens els fa viure, ens força a obrir els ulls a fi d’esguardar allò que va ser i allò que no van permetre que fos.

He de confessar que Joc d’escacs m’ha fet pensar en tots aquells que deixaren la vida en la lluita contra la dictadura i que han estat silenciats. Encara ara és llarga la llista dels que romanen a l’oblit sense cap mena de reconeixement, sense que la pretesa democràcia els atorgui el lloc que mereixen en la història.

Si abans he dit que les bones novel·les explicaven la societat, ara em cal afegir que aquest llibre de López Crespí ens ajuda a entendre el que estem vivint ara mateix. Ens dóna les claus per comprendre tot el que ha passat els darrers anys. Ens presenta les preguntes fonamentals per analitzar allò que ens ha pertocat viure. Així, després de llegir Joc d’escacs, em deman: Quina mena de democràcia és la que s’ha construït sobre el silenci i la renúncia? Quin estat és aquell que ha nascut d’un pacte per preservar la seguretat dels botxins? Què podem esperar d’un estat que ha mantingut incòlume l’aparell repressiu d’una dictadura ferotge?

“A vint anys no es podia estar conforme en la podridura del passat, reencarnada en el present, avançant, com una serp verinosa, per fer niar més misèria a l’interior del cor de les noves generacions”.

Malauradament la serp no es va aturar, va seguir avançant i avui en paguem les conseqüències.

Hi ha novel·les que s’han de llegir perquè, com deia Ernesto Sábato, “el primer deber de la literatura es contar la verdad”...i el primer deure dels ciutadans és, afegiria jo, fer el possible per conèixer-la. Aleshores, Joc d’escacs.

Revista Iris (Menorca, Març 2018)

Anarcoefemèrides del 10 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de L'Idée Ouvrière

- Surt L'Idée Ouvrière: El 10 de setembre de 1887 surt a Le Havre (Alta Normandia, França) el setmanari anarquista L'Idée Ouvrière. Journal hemdomadaire. En fou responsable Émile Pouget, que va signar els editorials del periòdic, L. Biquin i J. Legouguec (impressors gerents), i Casimir Lavigne. Reivindicà un sindicalisme independent i lluità contra el parlamentarisme. Trobem textos de J. B. Devagnier, Eugène Poittier, Jean Richepin, etc. Publicà en fulletó «Entre paysans», d'Errico Malatesta. En sortiren 40 números, l'últim el 9 de juny de 1888.

***

Portada del primer número d'El Revolucionario

- Surt El Revolucionario: El 10 de setembre de 1891 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic El Revolucionario. Quincenario anarquista-comunista acérrimo partidario de la transformación social, por que sólo de ella puede emanar la redención humana. Portava els lemes «A cadascú segons les seves fores, a cadascú segons les seves necessitats» i «Un per a tots, tots per a un». El responsable d'aquesta publicació anarcocomunista fou Sebastià Suñé i els articles anaven sense signar. Prohibit per les autoritats, només va publicar una altre número l'1 d'octubre de 1891 i fou substituït al mes següent per El Porvenir Anarquista.

***

Capçalera de Línea de Fuego

- Surt Línea de Fuego: El 10 de setembre de 1936 surt a La Puebla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya) el diari anarcosindicalista Línea de Fuego. Portavoz de la Columna de Hierro, CNT-FAI, en el frente de Teruel. Estava editat pel Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (País Valencià) i n'eren redactors Arsenio Olcina i R. Giménez Cuesta. La redacció i la impremta estaven instal·lades en un autobús que recorria de manera itinerant el front. Trobem articles de José Albiol, Anielo, Francisco Carmona Pinedo, Coblas, Francisco Cueva, F. Direteino, Antonio Edo, Gregorio Falomir, Fernandel, Ernesto García, Manuel Gimeno, Valeriano González, Rafael Herrero, Vicente Ibáñez, Pascual Llopis, Rafael Llopis, Antonio Lurbes, Elías Manzanera, Daniel Martín, Ramón Martín, Juan Martínez López, Juan Pérez, Ramón Sánchez, Aurelio Tomás, Gonzalo Vidal, etc. Profundament radical, criticà durament el reformisme i el col·laboracionisme dels comitès confederals dominants durant la guerra civil. Tenia una secció literària on es van publicar històries d'escriptors francesos i russos. En sortiren 121 números, l'últim el 10 de febrer de 1937, i va ser substituït per Nosotros.

***

Jaume Bosch i Grassi, president adjunt de l'AMRE

- Creació de l'AMRE: El 10 de setembre de 1944 es crea a Tolosa de Llenguadoc (Llenguadoc, Occitània) sota la presidència del coronel Antonio Herrera Serrano, i davant uns 300 militars republicans reunits, l'Agrupació Militar de la República Espanyola (AMRE). Aquesta exèrcit pretenia alliberar Espanya de la dictadura franquista i era una rèplica de la Unió Nacional Espanyola (UNE) procomunista, i per això va comptar amb el total suport del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Va tenir la seu a Tolosa de Llenguadoc i va desaparèixer en 1945.

Naixements

Necrològica d'Auguste Spichiger publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste del 19 de juliol de 1919

- Auguste Spichiger: El 10 de setembre de 1842 neix a Nods (Berna, Suïssa) –algunes fonts citen erròniament altres localitats– l'anarquista Auguste Spichiger. Sos pares es deien Joseph Spichiger, sabater a Nods, i Susanne Hermann. Es guanyava la vida com a gravador rellotger especialitzat en guilloixar. En 1869, com a resposta a una vaga, fundà amb cinc companys (Ulysse Borel, Gaspard Bovet, Frédéric Graisier, Paul Humbert i James Philippin) un taller cooperatiu d'obrers gravadors rellotgers a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa), que durà fins a 1875. El maig de 1869 participà en un míting a Le Crêt-du-Locle, a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), celebrat després de la primera visita de Mikhail Bakinin al Jura, i signà una protesta contra la intervenció de l'exèrcit en la vaga dels paletes i manobres de Lausana (Vaud, Suïssa) aquell mateix any. L'octubre de 1870 va ser membre a La Chaux-de-Fonds del Comitè de la Federació Romanda«col·lectivista» de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 12 de novembre de 1871 assistí com a delegat de Le Locle al Congrés de Sonvilier (Berna, Suïssa), el qual va presidir, on es va fundar la Federació de Jura de l'AIT, i fou membre regular del seu Comitè Federal. Amb Antoine Huguenot, signà el mandat de James Guillame i d'Adhémar Schwitzguébel al Congrés de l'AIT de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos). També va ser delegat als congressos de l'AIT «antiautoritària» de setembre de 1873 a Ginebra (Ginebra, Suissa) i d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa). Amb son germà major Jacob Spichiger i dos obrers més, Fréderic Graisier i Albert Nicolet, tots gravadors i anarquistes, reconstruí en 1874 el taller de rellotgeria cooperatiu a La Chaux-de-Fonds, al número 14 del carrer Demoiselle, però que no acabà de reeixir. Sobre aquest tema, va publica un article en l'Almanach du Peuple pour 1875 i també va col·laborar en el Bulletin de la Fédération Jurassienne (1872-1878). Participà activament en les activitats de la Federació Francesa de l'AIT a Suïssa i distribuí el periòdic L'Avant-Garde, a més d'editar les actes del procés contra aquest periòdic i el seu redactor Paul Brousse, celebrat l'abril de 1879. Fou l'editor de l'Almanach du Peuple pour 1880. Boicotejat pels patrons i inscrit en les seves llistes negres, emigrà a França i posteriorment, entre 1887 i 1893, als Estats Units. Instal·lat a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), es relacionà amb els grups anarquistes francesos. En 1889 el trobem a New Haven (Massachusets, EUA), on Élisée Reclus el va visitar. El desembre de 1891 estava subscrit a Le Réveil des Mineurs. De bell nou a Suïssa, visqué a Biel (Berna, Suïssa) i a La Chaux-de-Fonds. A partir de 1906 col·labora en La Voix du Peuple  de Lausana i després en Almanach du Travailleur pour 1911. Molt proper a James Guillaume, restà força polèmic amb altres destacats militants com ara Jean-Louis Pindy. En 1912 partí cap a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus; actual Rússia), on restà un any. De bell nou a Suïssa, publicà el fullet Le Parti pettavelliste (1913), recull d'articles publicats entre 1911 i 1912 en La Voix du Peuple on criticà els socialistes seguidors del pastor Paul Pettavel (Ernest-Paul Graber i Charles Naine) pels seus «pietisme» i parlamentarisme. Quan esclatà la Gran Guerra, va fer costat amb altres companys (Georges-Henri Herzig, Louis Pindy, Jean Wintsch, etc.) la «Unió Sagrada». L'última part de sa vida la passà a Untersteckholz (Berna, Suïssa), població natal de son pare. Malalt, l'1 de juny de 1919 marxà cap a Lió, on finà poc després. Auguste Spichiger va morir el 29 de juny de 1919 al VII Districte de Lió (Forez, Arpitània). Segons algunes fonts, va ser el pare biològic de la futura dirigent comunista Suzanne Depollier (Suzanne Girault).

***

Notícia de la detenció de Brutus Mercereau publicada en el diari parisenc Le Matin del 27 de març de 1923

- Brutus Mercereau: El 10 de setembre de 1880 neix al VII Districte de París (França) el dibuixant, escriptor, dramaturg i propagandista anarquista i sindicalista Brutus Emmanuel Mercereau. Fill d'una família de set infants, sos pares es deien Hector Pierre Mercereau, professor de matemàtiques i després doctor en medicina, i Marie Charlotte Lacour, llevadora. Col·laborà en gran nombre de publicacions llibertàries i va ser especialment actiu abans de la Gran Guerra, col·laborant sobretot en La Bataille Syndicaliste (1911-1915). Entre 1914 i 1919 va estar mobilitzat. El 6 de gener de 1916 es casà al XI Districte de París amb Julienne Caroline Baunier; aleshores treballava d'empleat d'ajuntament i viva al número 41 del carrer Sedaine. Durant el període d'entreguerres col·laborà en diferents publicacions, com ara La Bataille,L'Ennemi du Peuple Esclave, Germinal,L'Insurgé, Le Libertaire, Le Réfractaire,La Revue Anarchiste, Le Semeur de Normandie, La Vache Enragée, La Voix Libertaire. També va escriure narracions curtes i contes (L'attentat, Un bon dieu, La farce macabre,Katia, Un pauvre amour, Le puits,La question, Le rat, Tosiko, petite fille japonaise, etc.), que sortiren per lliuraments en les publicacions periòdiques. També va escriure peces dramàtiques i era membre de la Societat d'Autors i Compositors Dramàtics i estava afiliat a la Federació Unitària de l'Espectacle de la Confederació General del Treball (CGT). El 2 de març de 1923 publicà en Le Libertaire l'article«Pour Germaine Berton. Faisons-la connâitre et aimer» i per a aquest article va ser detingut als seu domicili, al número 11 de carrer Ulm, el 25 de març, juntament amb el gerent de la publicació Charles Chauvin, per una denúncia de Léon Daudet de l'«Action Française», a qui Mercereau havia qualificat de«mâchemerde» (menjamerda), i inculpats ambdós per «apologia de la violència», essent empresonats a la presó parisenca de La Santé sense llibertat provisional. La seva detenció es va produir el mateix dia de l'estrena al Théâtre Confédéral de la Grange-aux-Belles de la peça teatral antimilitarista en tres actes, escrita per ell i André Letourneur (Le Tourneur), Claude Voinet, i no va poder assistir-hi. El 25 d'abril de 1923 van ser jutjats pel XI Tribunal Correccional i, malgrat la defensa del prestigiós advocat Henry Torrès, van ser condemnats tots dos a sis setmanes de presó i a 50 francs de multa; va ser alliberat al principis de maig de 1923. A començament de 1924 va ser animador d'un grup musical llibertari. L'agost de 1927 signà una crida per a la revisió del judici dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Després de la II Guerra Mundial el seu nom desapareix de la premsa revolucionària. En 1962 la revista anarcosindicalista Espoir publicà el text seu«Un pauvre», però no sabem siés un text anterior o escrit per a aquesta publicació. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Josep Comella Herrera apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 d'abril de 1977

- Josep Comella Herrera: El 10 de setembre de 1891 neix a Alguaire (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Comella Herrera –el primer llinatge a vegades citat erròniament com Comellas. Sos pares es deien Josep Comella i Josepa Herrera. Un cop acabà l'escola primària començà a treballar als camps. Ben aviat va aconseguí una important cultura autodidacta i s'adherí al moviment llibertari. El març de 1934 fou un dels organitzadors de l'Escola Racionalista d'Alguaire. Durant la Revolució fou un dels fundadors de la col·lectivitat agrícola local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en el Federació Local de Trebres (Llenguadoc, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'aquesta localitat. Sa companya fou Emília Lladós. Malalt, Josep Comella Herrera va morir el 16 d'abril de 1976 al seu domicili de Saint Feliu d'Avall (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Simó Piera Pagès

- Simó Piera Pagès: El 10 de setembre –el certificat de defunció cita erròniament el 3 de setembre– de 1892 neix al número 4 del carrer Perill del barri de Sants de Barcelona (Catalunya)el militant anarcosindicalista Simó Gumersind Francesc Piera i Pagès.Sos pares es deien Josep Piera Griful i Maria Pagès Bofill. Només amb sis anys treballava venent escombres i ventalls a Sabadell, i més tard, en una impremta i de ferrer. El 1901 tornà a Barcelona, on treballarà en diversos oficis (vidre, pesca), i el 1902, amb només 10 anys, es va trobar en mig d'una càrrega de la Guàrdia Civil feia contra uns obrers vaguistes, la qual cosa el colpí profundament. Centrat en la feina de paleta definitivament, treballarà a Badalona, on militarà a l'ateneu llibertari de la ciutat, i a Barcelona. El 1908, amb només 16 anys, fou empresonat per primer cop quan formava part d'un comitè de propaganda per la vaga del Primer de Maig. En 1909 va participar en la Setmana Tràgica i va haver de fugir a França després del seu fracàs. El 1910 assistí al congrés, que convocat per Solidaritat Obrera, va decidir constituir la CNT, i a causa de la forta repressió que es desencadenà després de la vaga de setembre de 1911, es va veure obligat a exiliar-se a Tolosa de Llenguadoc. En aquest any de 1911 coneixerà Salvador Seguí, de qui serà un gran amic. En 1916, amb un gran prestigi entre els obrers, serà membre dels comitès de vaga de la construcció i en 1917, amb Salvador Seguí a Ángel Pestaña, en el de La Canadenca. En 1917 va defensar la necessitat d'un congrés sindical i la conveniència dels sindicatsúnics, per això va ser present el 1918 en el Congrés de Sants i fou president del Sindicat Únic de la Construcció entre 1918 i 1920. En 1919 va participar en el Congrés Sindicalista d'Amsterdam i en les reunions del Pro Comissió Mixta de Treball a Barcelona. Va exercir de moderador en l'assemblea general de la vaga de La Canadenca de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona el 19 de març de 1919. El desembre de 1919 fou representant del Sindicat de la Construcció de Barcelona en el Segon Congrés de la CNT a Madrid, on fou un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball és el Comunisme Llibertari. Es va declarar contrari a l'ingrés de la CNT en la III Internacional. Perseguit per ordre de Severiano Martínez Anido, se'n va anar de Barcelona i es va posar a treballar a Coma-ruga (El Vendrell). El 23 d'octubre de 1922 patí un atemptat a Sants per part de pistolers del Sindicat Lliure i després fou empresonat. Quan s'imposà la dictadura de Miguel Primo de Rivera, va haver d'exiliar-se a Besiers i a París entre 1924 i 1926. Tornà a Catalunya el 1926 i es va instal·lar a Sabadell, començant el seu camí vers el politicisme. El 1931 s'adherí a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i sense signar el «Manifest del Trenta» s'uní amb els homes de la CNT que propugnaven una activitat sindical independent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar el Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. Durant la II República i la guerra civil no va exercir papers rellevants en la CNT i continuava afiliat a ERC. S'exilia a França a partir del 25 de gener de 1939, després a Santo Domingo i acabà resident a Veneçuela, on fou president del Centre Català de Caracas entre 1949 i 1950. Naturalitzat veneçolà, en 1953 recuperà la nacionalitat espanyola. El 1965 tornà a Catalunya.És autor del llibre Records i experiències d'un dirigent de la CNT (1975). Sa companya fou Isabel Llorente Llorente. Simó Piera Pagès va morir el 14 d'agost de 1979 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat a Calafell (Baix Penedès, Catalunya).

***

Josep Farràs Puigmartí

- Josep Farràs Puigmartí: El 10 de setembre de 1893 neix a Monistrol de Calders (Moianès, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Farràs Puigmartí. Sos pares es deien Fèlix Farràs i Carme Puigmartí. Contramestre d'una fàbrica tèxtil de Manresa (Bages, Catalunya), milità en Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i en el Sindicat de Contramestres de Manresa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou secretari. També formà part de la Societat Coral Sant Josep. Denunciat per una venjança personal per motius laborals, va ser capturat pels feixistes i el 29 de maig de 1939 traslladat de la presó de Manresa a la Presó Model de Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 5 de juny de 1939, va ser condemnat a mort per «rebel·lió militar». Josep Farràs Puigmartí va ser afusellat el 19 d'octubre de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat al Fossar de la Pedrera. Era cosí d'Enric Pérez i Farràs, assessor militar de Buenaventura Durruti Domínguez.

***

- Domenico Ragazzini: El 10 de setembre de 1899 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Domenico Ragazzini, conegut sota diversos pseudònims (Mingò, Moro,Domenico Mengone, Domenico Mengoni, Lumanti, etc.). Sos pares es deien Giovanni Ragazzini i Colomba Spada. Fill d'una família seguidora de Giuseppe Mazzini, quan era molt jove esdevingué també republicà i amb 14 anys participà activament en la «Setmana Roja», del 7 al 14 de juny de 1914. Poc després es decantà cap l'anarquisme i defensà aquestes idees fins i tot arribant a la confrontació física. Segons algunes fonts, durant la Gran Guerra desertà i quan tenia uns vint anys pogué lliurar-se d'una condemna a mort infligida pels feixistes. En 1923 demanà i obtingué passaport per emigrar a l'Argentina. Després de 10 mesos per Gènova (Ligúria, Itàlia), declarà a la policia que havia renunciat a embarcar-se per manca dels diners necessaris per a comprar el bitllet cap a Buenos Aires. L'agost de 1924 passà a França, establint-se primer a Modâna (Roine-Alps, Arpitània) i després a Marsella (Provença, Occitània), on treballà d'estibador al port. Participà en activitats antifeixistes, sota el nom de Moro i de Domenico Mengone o Mengoni. En 1931 la policia italiana aconseguí assabentar-se de la seva vertadera identitat arran d'unes investigacions seguides després de descobrir cartes seves enviades des de França que contenien comentaris desfavorables sobre el feixisme durant l'escorcoll de la casa de sa germana Iolanda resident a Forlì. En aquesta època, qualificat com a «comunista», estava inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de persones a detenir, i, segons les autoritats, estava relacionat amb «perillosos anarquistes», com ara Ugo Boccardi. També freqüentà el comunista Luigi Longo. Passà clandestinament a Itàlia en missions de caràcter antifeixista com a mínim en dues ocasions. Segons algunes fonts, es va veure involucrat en un intent d'atemptat, que mai no es materialitzà, contra Benito Mussolini i altres membres destacats del règim feixista. A partir de 1936 participà activament en el suport de la Revolució espanyola, especialment fent costat els companys que hi partiren com a voluntaris. En 1943, en plena II Guerra Mundial, demanà al consolat italià la repatriació i el 19 de març d'aquell any passà la frontera. Detingut immediatament, va ser portat a Forlì on se li va amonestar formalment per les seves activitats subversives a l'estranger. El 6 d'octubre de 1945 es casà amb Pierina Gambi, qui morí l'abril de 1949. Després de la II Guerra Mundial participà activament en la reorganització del moviment anarquista a Forlì. Acostumat a la independència, molt preocupat per la pèrdua de la seva força física i malalt del cor, Domenico Ragazzini se suïcidà el 15 de desembre de 1975 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), saltant per la finestra del bany de l'hospital on es trobava hospitalitzat des de feia un temps. Els companys van veure clarament que no havia triat un dia i una forma qualsevol per a acabar amb sa vida, sinó la data de l'aniversari de l'assassinat de Giuseppe Pinelli. Cal no confondre'l amb el sabater comunista Domenico Ragazzini, nascut el 31 de març de 1891 a Brisighella (Emília-Romanya, Itàlia), que lluità com a milicià a la guerra d'Espanya.

***

Alfredo Errandonea

- Alfredo Errandonea: El 10 de setembre de 1935 neix a Las Piedras (Canelones, Uruguai) el sociòleg, escriptor, periodista, professor universitari i intel·lectual anarquista Alfredo Errandonea. Son pare, també Alfredo Errandonea, va ser un compromès advocat i prestigiós professor universitari. Llibertari des de l'adolescència, a mitjans dels anys cinquanta començà a militar en el moviment estudiantil, primer en la Federació d'Estudiants de l'Interior (FEI) i després en la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), com a secretari de Relacions Sindicals. En aquesta època estudiantil formà part de les Agrupacions Reforma Universitària (ARU), integrada per militants anarquistes. A finals de 1955 participà, amb altres companys (Luce Fabbri, Ermácora Cressati, Wellington Galarza, Gerardo Gatti, Roberto Gilardoni, Carlos Molina, Roberto Franano, Espínola, Pulga Villanueva, etc.), en un Ple amb la finalitat de posicionar-se sobre la formació d'una federació anarquista, que donaria lloc mesos després a la creació de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), organització de la qual va ser un dels fundadors. En 1958 va ser nomenat secretari general de la FEUU i aquest mateix any va ser un dels principals lluitadors de la gran vaga per la Llei Orgànica de la Universitat, que enfrontà el moviment estudiantil amb el govern de Luis Batlle Berres, i que va ser finalment aprovada l'any següent. En 1959 va ser elegit membre de la primera delegació estudiantil al Consell Directiu Central. En 1963, amb son germà Jorge, Rubén Prieto, Luce Fabbri i Sergio Villaverde, abandonà la FAU per qüestions internes i el grup optà per altres camins militants. Entre 1964 i 1973, any en que va ser dissolta la Convenció Nacional dels Treballadors (CNT) per la dictadura, milità en aquesta organització. En 1965, amb Ruben Gerardo Prieto, publicà la revista Tarea, editada pel Centre d'Acció Popular (CAP). Entre 1966 i 1967 realitzà el doctorat de Sociologia a la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials (FLACSO) a Santiago (Xile). Amb la dictadura militar a l'Uruguai s'exilià a Buenos Aires (Argentina), on realitzà una importantíssima tasca docent. Investigador, director i professor del Departament de Sociologia de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de la República (Uruguai). Va ser professor titular de Metodologia de la Investigació Social de la Facultat de Ciències Socials i investigador de l'Institut Gino Germani de la Universitat de Buenos Aires (Argentina). En 1972 va ser un dels fundadors de la Revista Uruguaya de Ciencias Sociales i en 1974 d'Estudios Internacionales, revistes que dirigí. Va ser columnista permanent del periòdic La República i analista d'enquestes d'opinió del diari Plural. L'agost de 1985 participà a Montevideo en l'«Encuentro"Alternativas en América Latina", organizado por Comunidad del Sur, con motivo de su 30 aniversario». Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Comunidad,Cuadernos de Marcha, Utopía, etc. En els seus últims anys participà en la «Xarxa de Cultura Llibertària». És autor de Sindicato y sociedad en el Uruguay (1969), Participación y socialización gremial e inconformismo estudiantil. El contexto internacional de los ultimos veinte años y los movimientos universitarios en América Latina (1970)Explotación y dominación (1972), Curso de Sociología (1975), Política económica y estructura ocupacional en el cono sur (1984), Efectos de la política monetarista (1984), Uruguay, subordinación y dependencia (1985), Los cambios en la sociedad política (1976-1986) (1987, amb Daniel R. García Delgado), Sociología de la dominación (1988 i 1989), Política de salud en la transición democrática: Uruguay (1988),Los actores sociales para un proceso alternativo de desarrollo económico y social del Uruguay (1989),Las clases sociales en el Uruguay (1989), Las cooperativas en el Uruguay (1992), ¿Cómo somos los uruguayos? (1993, amb altres), La sociedad contra la política (1993, amb altres), La nueva Facultad de Ciencias Sociales: ¿cambio o frustración? (1994),El sistema político uruguayo (1994), La universidad en la encrucijada. Hacia otro modelo de Universidad (1998), entre d'altres. Alfredo Errandonea va morir l'11 d'agost de 2001 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat dos dies després al Cementeri Central de la capital.

Defuncions

Karl Eduard Nobiling

- Karl Eduard Nobiling:El 10 de setembre de 1878 mor a la presó de Berlín (Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Havia nascut el 10 d'abril de 1848 a Kollno (Posen, Alemanya). Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.

***

Marc Druard

- Marc Druard: El 10 de setembre de 1907 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) el propagandista anarquista Marc Aimé Melchior Druard. Havia nascut el 12 de febrer de 1854 a Guise (Picardia, França). Sos pares es deien Jean Baptiste Druard, serraller, i Rose Sophie Zoé Pinart. Quan era molt jove començà a treballar a la foneria del Familisteri de Guise, on residia amb sa companya, Félicie Bourdelot, amb qui es casà el 31 de desembre de 1879 i amb qui tingué cinc fills i una filla. En 1888 va ser acomiadat de la feina per les seves idees i, segons la policia, convocava reunions i incitava els companys a cridar«A baix la burgesia! Visca la Comuna, la bandera roja i l'anarquia». Inscrit en la llista negra dels patrons, no trobà feina. Abandonà sa companya malalta i, després de deixar els fills en una institució de caritat, emigrar a Bèlgica amb la seva amant, anomenada Jacob Tennelier (o Vennelier). Treballà a la foneria de Nestor Martin a Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les, Flandes) i freqüentà els grups anarquistes de la regió de Brussel·les. Expulsat de Bèlgica, el març de 1889 retornà a França i troba feina com a obrer modelista a la fàbrica «Brichet» de Revin (Xampanya-Ardenes, França). Anomenat cap de taller, fou un dels principals propagandistes anarquistes de la regió. En aquesta època sembla que tornava a viure amb la seva esposa Félice Bourdelot. El 26 de juliol de 1891 va ser detingut a Fumay (Xampanya-Ardenes, França), juntament amb Auguste Martin-Coupaye i Henry Chuillot, quan tenien una reunió preparatòria per activar el moviment anarquista a la ciutat, i va ser acusat d'haver amagat al seu jardí la dinamita que havia servit per realitzar els atemptats comesos el juny anterior a Charleville i a Revin contra gendarmeries i contra el domicili d'un industrial. L'11 de novembre de 1891 va ser jutjat per l'Audiència de les Ardenes i absolt per manca de proves, mentre Henry Chuillot, Eugène Bigel i Clovis Alcide Bourgeois, autors dels atemptats, van ser condemnats a dures penes de presó. No obstant això, segons l'informe policíac, ell tingué la idea d'usar la dinamita que Auguste Martin-Coupaye li havia donat durant una conferència de l'anarquista Jean-Baptiste Clément, la qual va lliurar a Henry Chuillot –fets dels quals es podrien deduir que va ser víctima d'una conxorxa policíaca. Acomiadat de la fàbrica«Brichet», trobà nova feina en un taller de ferreteria, però el març de 1892 va ser també engegat. Vidu, es traslladà al Nord i després a París, on s'ajuntà amb una criada jove anomenada Cotis. Marc Druard va morir el 10 de setembre de 1907 al seu domicili d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Joaquim Penina Sucarrats

- Joaquim Penina Sucarrats: El 10 de setembre de 1930 és afusellat a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Penina Sucarrats. Havia nascut l'1 de maig de 1905 –algunes fonts citen 1901– a Gironella (Berguedà, Catalunya). De formació autodidacta, era vegetarià, no fumava ni bevia i es declarava anarquista tolstoià. A Catalunya es guanyà la vida fent feina de paleta i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al costat de Josep Viladomiu Viñoles i Prudenci Pey Xandri. Cap al 1923, fugint del servei militar, s'exilià a Amèrica amb el seu amic el gironellenc Pau Porta i s'instal·là a Rosario (Santa Fe, Argentina), on visqué col·locant rajoles i venen llibres i diaris anarquistes, integrant-se en la «Guilda de Amigos del Libro». S'afilià a la Federació Obrera Local Rosarina (FOLR), adscrita a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El 12 d'agost de 1927, durant la campanya internacional en suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, va ser detingut per distribuir La Prostesta i l'any següent, des de Rosario i de Santa Fe, envià suport econòmic per als presos en la col·lecta organitzada per La Revista Blanca. Fou uns dels promotors de les vagues de 1928, les quals paralitzaren gairebé totes les activitats productives i comercials des de Villa Constitución fins al nord de Rosario. Tres dies després del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, el 9 de setembre de 1930, va ser detingut amb Pau Porta i Victorio Constantini, tots tres membres del «Grupo Defensores de la Premsa», per repartir pamflets i aferrar cartells contra el cop militar. Durant la nit del 10 de setembre de 1930 Joaquim Penina Sucarrats va ser portat per un grup de soldats comandats pel sotstinent Jorge Rodríguez i sota les ordres del capità Luis M. Sarmiento i el vistiplau del tinent coronel Rodolfo Lebrero, cap de la policia de Rosaria, a les Barrancas de Saladillo, al sud de la ciutat de Rosario (Santa Fe, Argentina), i afusellat. Segons explicà dos anys després el sotstinent Rodríguez morí cridant «Visca l'anarquia!» Va ser enterrat clandestinament sota la inscripció NN (Non Nominato) al cementiri municipal de La Piedad, de Rosario. L'11 de setembre Porta i Constantini van ser alliberats; el primer fou deportat a Espanya i el segon a l'Uruguai. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, el seu poble natal li dedicà un carrer i el 17 de juliol d'aquell any Frederica Montseny publicà en El Luchador un article en el seu homenatge. Son germà Joan Penina, també afiliat a la CNT de Gironella, morí en 1938 al front de Madrid, després d'haver tingut diverses responsabilitats al Consell Municipal de l'Ajuntament de Gironella durant la revolució. En 1974 Fernando Quesada publicà el llibre Joaquín Penina, el primer fusilado i en 1976 el poeta i periodista Aldo F. Oliva publicà la petita biografia El fusilamiento de Penina, però el febrer de 1977, la dictadura militar destruí els 5.000 exemplars de l'edició que no s'havien distribuït per por; afortunadament un exemplar se salvà i així es pogué reedità en 2007. En 1995, una ordenança del Consell Municipal de Rosario reanomenà el carrer Regimiento Once, a la zona sud de Rosario, amb el nom de Joaquín Penina. No obstant això el carrer segueix tenint els cartells antics, per la qual cosa la població encara no sap del canvi de nom. El 17 de setembre de 1999, al Parc Regional Sud, del barri de Saladillo, es va inaugurar la placeta Joaquín Penina. Es va instal·lar una placa on el defineix com a «obrer exemplar» i «home de pau». En 2011 s'estrenà el documental Hombres de ideas abanzadas. La historia de Joaquín Penina, un libro perdido y la memoria como un territorio inexpugnable, de Diego Fidalgo.

Joaquim Penina Sucarrats (1905-1930)

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'11 de setembre

Naixements

Alchini Baldin

- Alchini Baldin: L'11 de setembre de 1867 neix a Treviso (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Alchini Baldin. Pintor de professió, en 1890 va ser detingut a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) per«robatori», però finalment el seu cas va ser sobresegut. En 1894 vivia al número 10 del carrer de Jésus de Niça (País Niçard, Occitània), on havia arribat l'any anterior procedent de les poblacions provençals de Grassa i d'Antíbol. Fitxat com a«anarquista militant», freqüentava els companys d'aquestes poblacions. En 1901 va ser buscat senseèxit per la Prefectura de Policia del departament dels Alps Marítims i en 1903 figurava en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França, però la seva residència era del tot desconeguda. En 1906, segons informes policíacs, vivia al número 13 del carrer de la Croix de Niça. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alexandre Vieira

- Alexandre Vieira: L'11 de setembre de 1880 neix a Santo Ildefonso (Porto, Nord, Portugal) el propagandista anarcosindicalista Alexandre Vieira, un dels principals organitzadors del moviment sindical portuguès. Poc després amb sa família es traslladà a Viana de Castelo i quan tenia 10 anys començà com a aprenent en un taller de caldereria. Quan tenia 15 anys marxà a Coimbra per aprendre l'ofici de tipògraf, professió que ja mai no abandonaria. Fou delegat de la Lliga d'Arts Gràfiques i secretari general de la Federació d'Associacions Obreres (FAO) de Viana do Castelo. Entre 1903 i 1905 dirigí O Lutador, òrgan de la FAO. En aquests anys col·laborà en O Gráfico i en A Voz do Operário. En 1906 s'establí a Lisboa i esdevingué un dels responsables de l'Associació de Componedors Tipògrafs, de la Unió de les Arts Gràfiques i de la Federació de Tipògrafs del Llibre i de la Premsa. Com molts altres obrers, arran d'escoltar la conferència d'Emílio Costa «Acció directa i acció legal» esdevingué anarquista.  Fou un dels membres fundadors del Grup de Propaganda Sindicalista (GPS). En 1908 cofundà amb l'anarquista Pinto Quartin i amb el socialista Fernandes Alves A Greve. Diário operário da manhã, periòdic sindicalista que dirigí i composà tipogràficament fins al 1919. El 13 de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de crear I República, fundà el setmanari O Sindicalista.Órgão da Comissão Executiva do Congresso Sindicalista que dirigí fins al 1916. En aquesta època va ser un dels que més lluità per a la creació de la Casa Sindical, futur germen de l'organització obrera lisboeta. El maig de 1914 participà activament en els debats i les resolucions del Congrés Obrer Nacional celebrat a Tomar i que donarà lloc a la creació de la Unió Obrera Nacional (UON), organització de la qual va ser nomenat secretari general de la Comissió Executiva. A partir de gener de 1916 edità O Gráfico. Órgão oficial da Federação Portuguesa dos Trabalhadores do Livro e do Jornal. L'abril de 1917 fou un dels fundadors d'O Movimento Operaio, revista mensual de la UON que dirigí fins el setembre de 1918, i a partir del 23 de febrer del 1919 dirigí d'A Batalha. Porta voz da organização operária portuguesa, diari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Com a secretari de la UON i membre destacat de la CGT, participà com a delegat en diversos congressos, com ara el I Congrés Nacional Gràfic (1905), el II Congrés Nacional Gràfic (1907), el II Congrés Sindicalista (1911), el I Congrés Nacional Obrer (1914), la Conferència Tipogràfica de Lisboa (1915), la Conferència Obrera Nacional (1917), el II Congrés Nacional Obrer (1919), la Conferència de Sindicats de Lisboa (1922), la Conferència Intersindical Gràfica (1924), etc. A més, en 1928 fou «delegat fraternal» de l'Associació de Tipògrafs de Lisboa en el IV Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR), celebrat a Moscou (URSS). Per les seves activitats va ser empresonat en algunes ocasions (1911, 1917, 1920, etc.) a diverses presons (Limoeiro, Govern Civil, Fort d'Elvas, etc.); en 1920, en un d'aquests tancaments, emmalaltí de tuberculosi. Fou cap de la impremta editora de la revista Seara Nova, publicació en la qual col·laborà. Quan Jaime Cortesão i Raul Proença assumiren la gerència de la Biblioteca Nacional s'encarregà de dirigir la seva tipogràfica i posteriorment, quan el conservador Fidelino de Figueiredo n'assumí la direcció, arribà a les mans amb aquest en la defensa dels drets del personal gràfic, fet pel qual va ser processat, condemnat a 30 dies de presó correccional i alliberat el 23 de juny de 1927. En aquest mateix 1927 refundà, amb Perfeito Carvalho i altres, el Grup de Propaganda Sindicalista (GPS) amb els mateixos plantejaments que l'anterior grup. En 1931 intentà crear amb Emílio Costa el Nucli d'Estudis i Propaganda del Sindicalisme (NEPS). Durant nombrosos anys, fou membre del Consell d'Administració de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) –fou inaugurada el 27 d'abril de 1919 a Lisboa–, a instàncies del seu fundador Ferreira de Macedo, al costat de Bento Caraça, Dias Amado, Avelino Cunhal, José Carlos de Sousa i Augusto Carlos Rodrigues. També fou un dels organitzadors de l'Associació dels Inquilins Lisboetes (AIL). Entre 1928 i 1932 visqué exiliat a París (França), on treballà en una impremta. Entre les seves obres podem destacar Em volta da minha profissão. Subsídios para a história do movimento operário no Portugal continental (1950), Como se corrigem provas tipográficas. Noçõesúteis para quem manda executar impressãoàs tipografias (1951, amb Gonçalves Piçarra), Figuras gradas do movimento social português (1959), Delegacia a um congresso sindical (1960, sobre el IV Congres l'ISR de 1928), No domínio das artes graficas. Selecção de artigos publicados em jornais de organismos gráficos (1967), Para a história do sindicalismo em Portugal (1970 i 1974) i Portugal, l'autre combat. Classes et conflits dans la société (1975, amb altres). Alexandre Vieira va morir durant la nit del 25 al 26 de desembre de 1973 a Lisboa (Portugal). En 1985 Alberto Pedroso i António Ventura publicaren la biografia Alexandre Vieira. 30 anos do sindicalismo português.

Alexandre Vieira (1881-1973)

***

Foto antropomètrica de Mique Barberà Solà (16 de març de 1917)

- Miquel Barberà Solà: L'11 de setembre de 1891 neix a Godall (Montsià, Catalunya) l'anarquista Miquel Barberà Solà. Sos pares es deien Miquel Barberà Subirats, propietari, i Cinta Solà Albiol. Jornaler de professió, emigrà duran cinc anys a Buenos Aires (Argentina) on fou membre d'un grup anarquista. Cap el 1910 arribà a França i s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània). En 1914 s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i l'any següent treballava en una destil·leria a Bajas (Llenguadoc, Occitània). El 13 de setembre de 1916 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a «anarquista militant propagandista». Sa companya fou Dolors Alabert. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Pedro Cortés García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de març de 1986

- Pedro Cortés García:L'11 de setembre de 1892 neix a Doña María (Las Tres Villas, Almeria, Andalusia, Espanya)l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Cortés García. Sos pares es deien Cristóbal Cortés i Dolores García. Quan era molt jove emigrà a l'Àfrica del Nord, on, sembla, es lligà als Grups d'Acció llibertaris, militant, d'antuvi, a Mascara (Mascara, Algèria) i, després, a Orà (Orà, Algèria). Posteriorment passà a França i milità a Lió (Arpitània). De bell nou a Orà, visqué a «Villa Bon Accueil» al barri de Gambetta i es guanyà la vida com a obrer de fleca. Formà part de l'«Agrupación Cultural», associació espanyola que en realitat era una tapadora d'activitats anarquistes. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1935 presidí una mena de Congrés Anarquista del Nord d'Àfrica a «Villa Bon Accueil». Considerat com el responsable de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'Àfrica del Nord, el 9 d'octubre de 1935 va ser detingut a Orà, juntament amb una vintena de companys (Josep Blanes, Antonio Cerdán, Vicenç Galdó, Manuel Ibarra, etc.), arran d'haver-se descobert un dipòsit d'armes al domicili del company Díaz a Casablanca (Casablanca, Marroc) i de l'atracament a mà armada a la sucursal de la Banca Francesa, al carrer Ampère d'Orà, el 24 de setembre d'aquell any, on va ser mort Julio Morente, un dels atracadors, i detingut José Morente, germà de l'anterior. En 1936 fugí d'Orà, a punt de ser jutjat per un delicte d'opinió, passà a la Península, en assabentar-se del cop militar feixista. Durant la Revolució ocupà càrrecs de responsabilitat en la col·lectivitat agrària de Pedralba (Serrans, País Valencià) i després va ser nomenat secretari de la col·lectivitat de Benaguasil (Camp de Túria, País Valencià), càrrec que ocupà fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i tingué moltes dificultats per a legalitzar la seva situació, sembla que per les seves accions africanes. A França es guanyà la vida com a obrer forner. El desgast físic i la mala salut li van impedir desenvolupar càrrecs orgànics a l'exili. Sa companya fou Leonor Inocencia García. Pedro Cortés García va morir el 14 de setembre de 1985 a l'Hospital Garonne de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Valentín Jáudenes Pla apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de gener de 1969

- Valentín Jáudenes Pla:L'11 de setembre de 1899 neix a Beniopa (Gandia, La Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Valentín Jáudenes Pla. Sos pares es deien Valentín Jáudenes Expósito i Trinidad Pla Malonda. Després de la guerra civil passà a França, s'instal·là a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània) i milità en la Federació Local de Valença-Rumans de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Valentín Jáudenes Pla va morir el 2 de novembre de 1968 a la Clínica Pasteur de Guilherand e las Granjas (Roine-Alps, Occitània).

***

Necrològica de Teodoro Amigo Estrada apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 d'octubre de 1970

- Teodoro Amigo Estrada: L'11 de setembre de 1902 neix a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Teodoro Amigo Estrada. Sos pares es deien Tomás Amigó i Teresa Estrada. De família pagesa, treballà la terra i posteriorment emigrà a Barcelona (Catalunya). Va fer feina en la construcció i en 1928 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1930 retornà al seu poble natal, on va fer propaganda llibertària. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'oposà al cop militar a La Puebla de Híjar i després marxà cap a Barcelona, on es va enrolà en la Columna «Los Aguiluchos»; posteriorment passà per la «Columna Ortiz». Quan la militarització de les milícies abandonà el front. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració. Fins a 1945 visqué a Orleans (Centre, França), en 1948 al departament del Tarn i finalment s'establí a Montalban, on milità en la CNT. Sa companya fou Francisca Pardos. Malalt, Teodoro Amigo Estrada va morir el 21 de maig de 1970 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

***

Necrològica d'Emilio Cifre Fos apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de maig de 1977

- Emilio Cifre Fos: L'11 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de setembre– de 1902 neix a La Salzadella (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Emilio Cifre Fos. Sos pares es deien Alexandre Cifre Segura i Pilar Fos Alayes. Paleta de professió, quan tenia 18 anys emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'afilià al Sindicat de la Construcció de Sants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Besiers, on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Antonia Gomis. Emilio Cifre Fos va morir el 26 de febrer de 1977 a l'Hospital de Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Vicente Andújar Andújar apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de març de 1981

- Vicente Andújar Andújar: L'11 de setembre de 1911 neix a Santomera (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Andújar Andújar. Sos pares es deien Vicente Andújar i Mercedes Andújar. Quan encara era un infant emigrà a Barcelona (Catalunya) i de jove s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Castres, on milità en la Federació Local de la CNT. Vicente Andújar Andújar va morir el 20 de gener de 1981 a Castres (Guiana, Occitània) d'un atac cardíac i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Deixà companya, María Luisa Sánchez, i fills.

***

Maruja Lara (circa 1940)

- Maruja Lara:L'11 de setembre –oficialment el 12 de setembre– de 1917 –algunes fonts citen erròniament 1913– neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Angustias Lara Sánchez, més coneguda com Maruja Lara. El seu nom fins a 2001 fou el de Francisca Lara Sánchez, data en la qual es va canviar oficialment el nom de Francisca pel d'Angustias, que feia servir habitualment. Sos pares es deien Vicente Lara Díaz, pagès, Prudencia Sánchez Pozo. Amb tres anys va emigrar amb sa família al Brasil i després a l'Argentina, on son pare va militar en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El gener de 1932 va retornar a Granada, on s'afilià en el Sindicat de Minyones de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual arribarà a ser secretària, i en les Joventuts Llibertàries. En aquesta ciutat va conèixer militants destacats, com ara José Zarco Martín i Francisco Maroto del Ojo. Després del cop militar feixista, el setembre de 1936 va poder fugir de Granada per Tocón, Baza i Guadix, i va lluitar nominalment un temps com a miliciana en la«Columna Maroto». A mitjans de 1937 es va instal·lar a València i va ingressar en el Sindicat d'Infermeres, treballant a l'«Hospital Número 1», a prop de les Torres de Quart, de València. A València va fer de tresorera de «Mujeres Libres» i va tractar nombroses militants (Amelia Torres, Lucía Sánchez Saornil, Suceso Portales, Carmen Pons, Natacha Cabezas, Paquita Domínguez, América Barroso, Pura Pérez, etc.), però especialment va fer-se molt amiga d'Isabel Mesa Delgado (Carmen Delgado Palomares). Va intervenir en l'homenatge a la 25 Divisió. Quan acabava la guerra, en març de 1939, Lara i Mesa van pujar a un camió per ser portades a Almeria i d'allà embarcar a Algèria, però van acabar al port d'Alacant i d'allà al camp de concentració franquista d'Albatera. Finalment Maruja Lara va poder fugir cap a Almeria i Granada. Va treballar un temps en una fàbrica de caramels granadina i a finals de 1939 va retornar a València. Amb la seva gran amiga Isabel Mesa van muntar un quiosc a la capital valenciana, on a la rebotiga tenien la premsa anarquista. En 1942 les dues amigues, amb altres companyes llibertàries, van crear el col·lectiu Unión de Mujeres Demócratas (UMD), organització clandestina per ajudar les persones preses i solidaritzar-se amb ses famílies i fent activitats en contra de la dictadura. En 1955 va ser detinguda per les seves activitats. Llevat d'uns mesos a Palma (Mallorca) en 1940 i a França l'any 1960 fugint de la repressió, sempre visqué a València. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT i va fer costat la creació de l'emissora lliure Ràdio Klara. En 1996 la Confederació General del Treball (CGT) valenciana va retre un homenatge a Maruja Lara i a Isabel Mesa. En 1997 col·laborà en la revista anarquista El Noi. Maruja Lara va morir el 29 de febrer de 2012 al seu domicili de Paiporta (Horta Sud, País Valencià) i va ser incinerada al Crematori Municipal de València.

Maruja Lara (1917-2012)

Isabel Mesa Delgado (1913-2002)

***

Àngel Palerm Vich durant la seva estada a Washington

- Àngel Palerm Vich:L'11 de setembre de 1917 neix a Eivissa (Eivissa, Illes Balears) l'anarquista i, després, comunista, i més tard destacat antropòleg, etnòleg i historiador,Àngel Palerm Vich. Fou el tercer de quatre germans, tots homes. Sos pares, Antoni Palerm i Maria Sofia Vich, eren petits comerciants i industrials força catòlics. En 1928 entrà a l'escola elemental, on aprengué el castellà, i després realitzà el batxillerat. Quan era estudiant participà en l'Associació Professional d'Estudiants Eivissencs (APEI), que el relacionà amb joves de Barcelona i de Madrid. També freqüentà mariners que havien viatjat arreu del món i militants anarcosindicalistes catalans. En 1933, quan encara estudiava, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, dos anys després, fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries d'Eivissa. Durant els anys republicans col·laborà en Cultura Obrera, sota el pseudònim Ángelo, en Emancipación i en Masas. Entre 1935 i 1936 va estar empresonat a Palma per un article publicat en Emancipación. En 1936 fou delegat pel Sindicat de Treballadors d'Eivissa i pel d'Oficis Diversos de Formentera al II Congrés Extraordinari de la CNT celebrat a Saragossa. Poc després intervingué en tasques propagandístiques i d'organització confederals a Aragó. Tornat a Eivissa, participà activament en la preparació de la vaga de la fàbrica de Can Ventosa, que tingué lloc a l'illa pocs dies abans de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936. Quan aquest s'engegà, d'antuvi es va amagar, però fou detingut aviat i empresonat al castell d'Eivissa. Alliberat arran de l'ocupació republicana de l'illa, fou nomenat membre del Comitè Antifeixista. Col·laborà, amb Justo Donoso, Cristòfol Pons, i A. G. Gilabert, en l'edició eivissenca de Cultura Obrera. El 12 d'agost de 1936 gestionà davant la Generalitat de Catalunya l'obtenció de provisions i la incorporació d'Eivissa i de Formentera a Catalunya. Poc després, passà a Menorca, on intentà incorporar-se a l'expedició republicana a Mallorca. Després marxà a la península, s'allistà en l'Exèrcit republicà i va combatre a Andalusia, Aragó i Catalunya –fou ferit en diverses ocasions. A començaments de 1937 fou membre del grup anarquista«Indeseables», grup que ja existia a Eivissa, i demanà l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. Després dels fets de «Maig de 1937», convençut que calia primer guanyar la guerra, abandonà la CNT i s'afilià al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), adoptant la disciplina militar comunista i, per la qual cosa, fou nomenat comandant en cap de l'Estat Major de la Brigada Garibaldi. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà a França i fou tancat en un camp de concentració. El juliol de 1939 s'embarcà cap a Mèxic, juntament amb son germà Joan Antoni (Nito), també militant comunista, i arribà a la Ciutat de Mèxic el 7 d'agost d'aquell any. Ocupà càrrecs en les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), com ara el de membre de la delegació d'Amèrica de la Comissió Executiva, i fou redactor en cap de diverses publicacions comunistes (Joventud de Espanya, La Lucha de la Juventud i Presencia). Mantingué estrets contactes amb el Partit Comunista Mexicà (PCM). En 1941 aconseguí la nacionalitat mexicana. Es casà amb l'antropòloga Carmen Viqueira. En 1945, crític amb la línia oficial comunista–blasmà contra l'afusellament de brigadistes internacionals en arribar als països controlats per l'estalinisme i mostrà la seva disconformitat amb la política d'Unió Nacional–, fou expulsat de les JSU i se li va intentar implicar en l'assassinat de Lev Trockij. Abandonà la política i, a partir de 1946, es dedicà a la història i a l'antropologia a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En 1952 s'instal·là als Estats Units i es convertí en especialista en ciències socials. Treballà a Washington en l'Organització dels Estats Americans, especialment com a editor de revistes científiques, i arribà a ser secretari de la Unió Panamericana. En 1965, arran de la invasió nord-americana de Santo Domingo, retornà a Mèxic, on va fer de professor en diverses universitats i centres d'investigació d'història i d'antropologia cultural. Realitzà treballs de camp a Guatemala, Perú, Israel i, sobretot, a Mèxic. És autor de nombrosos llibres científics, com ara Voz de alarma a nuestra generación. Una posición frente a los problemas actuales de la juventud de Espanya (1945), The irrigation civilizations (1954, amb J. Steward i K. Wittfogel), Studies in human ecology (1957, amb E. Wolf i L. Krader), Observaciones sobre la reforma agraria en Italia (1962), Observaciones sobre el desarrollo agrario en Israel (1964), Planificación regional (1965), Introducción a la teoría etnológica (1967), Observaciones sobre la planificación regional (1967), Obras hidráulicas prehispánicas en els sistema lacustre del Valle de México (1973), Agricultura y sociedad en Mesoamérica (1974), Historia de la etnología (1974-1977), Modos de producción y formaciones socieconómicas (1976), Antropología y marxismo (1980), América precolonial (1984), México prehispánico. Ensayos sobre evolución y ecología (1990, pòstum), etc. Àngel Palerm Vich va morir el 10 de juny de 1980 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Actualment existeix la«Càtedra Àngel Palerm» dedicada a l'antropologia mexicana.

***

David Koven (esquerra) amb Bob James durant l'«Incontro Internazionale Anarchico» (Venècia, setembre de 1984)

- David Koven: L'11 de setembre de 1918 neix a la comunitat jueva de Brownsville (Brooklyn, Nova York, Nova York, EUA) l'escriptor, artista, pedagog, sindicalista, pacifista i anarquista David Koven, que va fer servir els pseudònims D.K. i Casey. Quan tenia vuit anys sos pares se separaren i en 1928 son germà menor Bobbie va morir a conseqüència de les complicacions sorgides a causa d'una infecció de l'oïda, en un temps on la penicil·lina, que li hagués salvat la vida, no es comercialitzava. En 1931 son pare morí d'un atac de cor i ell passà a viure amb sa mare, l'àvia Yetta i sa tia Sarah. Ben aviat es radicalitzà ideològicament i passà a militar, d'antuvi, en la Young Communist League (YCL, Lliga dels Joves Comunistes), sobretot per lluitar contra els desnonaments i la pobresa; però va trencar en 1936 després d'apassionar-se pel procés revolucionari llibertari espanyol i d'integrar-se en les xarxes de suport d'aquest, i després que els comunistes trenquessin el«Jurament d'Oxford», abandonant l'antimilitarisme per preparar-se per a la guerra al costat del Govern nord-americà. En 1937 es va graduar a l'institut després d'assistir a les classes nocturnes, ja que durant el dia es dedicava a fer feina en allò que podia. En aquesta època conegué un grup anarquista i en una de les seves activitats, el «Class-war Prisoners' Ball» (Ball pels Presos de la Guerra de Classes), organitzat pel sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) per recaptar fons en suport dels presos, conegué l'anarquista Audrey Goodfriend, que esdevingué sa companya durant 35 anys i mare de les seves dues filles, Diva i Nora. En plena Gran Depressió, tingué sort i troba un lloc de feina en els ferrocarrils, a l'Estació Central de Nova Jersey, a Jersey City (Nova Jersey, EUA), primer treballant als rails i després com a ajudant a les calderes de carbó. S'afilià a la Boilermakers Union (BU, Unió de Calderers), on desenvolupà una intensa activitat sindical la resta de sa vida. Acomiadat dels ferrocarrils, passà a treballar a la marina mercant, on va fer un curs de comissari a bord, però va ser expulsat per insubordinació just quan acabà la formació. D'aquesta manera va perdre l'oportunitat d'esdevenir mariner, però tal vegada va salvar la vida ja que els alemanys bombardejaven molts vaixells comercials durant la II Guerra Mundial. A finals del conflicte bèl·lic va ser cridat a files, però es va declarar objector de consciència. A Nova York, David i Audrey entraren a formar part del grup anarquista «The Vanguard» (Gilbert Connolly, Yetta i Lou Hoenig, Milton Horn, Clara Salomon, Morris i Sylvia Shuman, Douglas Stern, etc.), que edità una publicació del mateix nom, Vanguard (1932-1939), i distribuí el periòdic Spanish Revolution (1936-1937).  Més tard foren membres del grup llibertari editor de la revista antibel·licista Why? (1942-1947). Aquest grup (Diva Agostinelli, Daniel DeWeis, Sam Dolgoff, Franz Fleiger, Paul Goodman, Jackson MacLow, Dorothy Rogers, David Wieck, etc.), que en 1947 canvià de nom pel de«Resistence», ben igual que la seva publicació Resistence (1947-1954), va romandre actiu fins a finals de 1953, encara que la parella en aquesta època ja s'havia traslladat a San Francisco (Califòrnia, EUA). A Nova York, treballà en una fàbrica de materials plàstics, on, després de veure l'explotació i l'assetjament sexual cap a les dones que hi treballaven, decidí amb altres companys crear un sindicat que pogués fer front aquests abusos, però poc després la planta industrial va tancar i el seu propietari emigrà a Palestina. L'encarregat de desmuntar la instal·lació li va ensenyar l'ofici d'electricista, feina amb la qual continuà durant la resta de sa vida, militant en la International Brotherhood of Electrical Workers (IBEW, Fraternitat Internacional dels Treballadors Elèctrics), i amb la qual es va jubilar en 1985. David i Audrey viatjaren per primer cop a la Costa Oest en 1946, reunint-se pel camí amb els subscriptors del periòdic Why? i entrevistant-los. En 1948 s'instal·laren a San Francisco, on d'antuvi visqueren en una comuna. En aquestaèpoca entraren a formar part del «Libertarian Circle» (Cercle Llibertari), creat en 1946 per l'escriptor Kenneth Rexroth. En 1951 nasqué sa primera filla, Diva, i dos anys més tard la segona, Nora. En aquestaèpoca Audrey estudià magisteri i quan acabà la carrera la parella viatjà durant mig any per Europa amb una rulot. En 1956 David edità a San Francisco el periòdic anarquista The Needle, en el qual col·laboraren intel·lectuals de la «Beat Generation» (Robert Duncan, Gregory Corso, Allen Ginsberg, Gary Snyder, etc.), i durant les eleccions presidencials d'aquell any va ser convidat per l'emissora radiofònica KPFA (antiga«Pacifica Radio»), juntament amb altres ponents, per defensar el seu punt de vista abstencionista. En aquesta trobada va conèixer Denny Wilcher i Alan McRae, objectors de consciència durant la guerra, i juntament amb ells i ses respectives companyes (Ida Shagaloff i Lee) i altres famílies militants, com ara Stan i Mary Lou Gould i Barbara Stevens Moskowitz, crearen un projecte comú cultural i una escola llibertària a Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA), basada en les idees pedagògiques de Paul Robin i d'Alexander Sutherland Neill, que batejaren«Walden School», que es va inaugurar en 1958 i que encara avui existeix. Durant els anys seixanta participa en l'emissora KPFA i en el moviment contra la guerra del Vietnam, formant part del «Vietnam Day Committee» (Comitè del Dia del Vietnam). Durant una de les moltes manifestacions d'aquest comitè, va ser detingut per haver ocupat l'Oakland Induction Center. En 1970 la parella començà a col·laborar en«Food Conspiracy» (Conspiració Alimentària), cooperativa local que adquiria productes biològics a altres cooperatives de producció i els distribuïa sota el lema«La granja a la taula». En 1975 la parella es va separar i Audrey marxà cap a Berkeley. Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 David Koven assistí a l'«Incontro Internazionale Anarchico» que se celebrà a Venècia (Vèneto, Itàlia). En 1985 s'instal·là a Vallejo (Solano, Califòrnia, EUA), on desenvolupà el seu art i la seva escriptura, participant intensament en la vida comunitària, especialment amb la biblioteca i llibreria artística «The McCune Collection». En aquesta època col·laborà amb Freedom i The Raven. En aquests anys, gràcies a la influència de la seva nova companya, Sharon Dotyin, s'acostà a l'art culinari i en un setmanari local publicà en una secció fitxa («In the Kitchen with Koven. "The Eccentric Cook"») articles sobre cuina. En els anys noranta col·laborà amb l'Institute for Anarchist Studies (IAS) de Nova York. En 2002 Sharon va morir tràgicament, moment en el qual va coincidir que la seva visió va començar a minvar i amb ella la seva capacitat de producció artística i literària (poemes, escrits, pintures, escultures, fotografies, etc.). En aquestaèpoca col·laborà en Social Anarchism. David Koven, que sempre va estar fortament vinculat a Audrey Goodfriend fins a la seva defunció en 2013, va morir el 23 de desembre de 2014 a Vallejo (Solano, Califòrnia, EUA). A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es conserva important correspondència seva amb grups anarquistes (Centre Studi Libertari Archivio, Freedom Press, Gren Anarchist, Kick it Over, War Resisters League-West, etc.) i destacats militants (Diva Agostinelli, Paul Avrich, Bob D'Attilio, Howard Ehrlich, Bob Parr, Vernon Richards, Philip Sansom, Nicolas Walter, Colin Ward, David Wieck, etc.).

David Koven (1918-2014)

***

Manuel Millán Calvo a la presó

- Manuel Millán Calvo: L'11 de setembre de 1925 neix a Utrillas (Terol, Aragó, Espanya) el guerriller llibertari antifranquista Manuel Millán Calvo. Militant llibertari, quan feia el servei militar a les mines d'Utrillas desertà, juntament amb el militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Modesto Plou Vera i el socialista Emilio Azuara Navarro (Doroteo), i tots tres s'integraren en 1947 en l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL) que el va enviar al 23 Sector. Aquest mateix any desertà amb altres dos companys i tots tres es lliuraren a les autoritats. El 6 de maig de 1947 va ser tancat a la presó de Saragossa. Jutjat en consell de guerra el 7 de novembre de 1947 a Saragossa, va ser condemnat a mort per«rebel·lió, bandidatge i terrorisme», però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 16 de novembre de 1949 va ser traslladat a la presó de Sant Miquel dels Reis i durant el seu empresonament treballà de fuster i aprengué a tocar el trombó a l'orquestra muntada pels presos. En 1959 es casà a la presó. Desesperat veient que companys seus eren alliberats i ell restava empresonat, s'intentà suïcidar tallant-se les venes, fet pel qual va ser internat durant un any en un asil madrileny. Després va ser enviat a l'Al-Aaiun (Sàhara espanyol) per fer el servei militar. L'octubre de 1963 se li va concedir la llibertat condicional. Manuel Millán Calvo va morir el 27 de desembre de 2003.

***

Carlos Molina

- Carlos Molina: L'11 de setembre de 1927 neix a Melo (Cerro Largo, Uruguai) el poeta i payador anarquista Carlos Molina, conegut com el Bardo de Tacuarí, però també com Gaucho Molina i Payador Libertario. Era fill d'una família molt humil i sos pares es deien Juan Molina, sabater, i Universina Coitiño, llaunera; tingué diversos germans, entre ells Efraín Molina, també payador. Des de molt jove treballà en diferents oficis, fent de pagès a finques, recol·lectant blat de moro a Minas (Lavalleja, Uruguai), treballant de peó a prop de la costa del riu Tacuarí –d'aquí el seu malnom–, ensinistrant cavalls, etc., i sempre, en els moments lliures, tocant la guitarra i cantant cançons. Quan tenia 15 anys viatjà a Montevideo i conegué el payador Evaristo Barrios i amb ell debutà en la ràdio. Es casà amb Alba Aurora (La China), germana del payador Aramís Arellano, amb qui tingui un fill, Efraín Carlos. Amb el payador Juan Carlos Barres emprengué una gira artística per cafès, bars i centres llibertaris pel departament uruguaià de Soriano i, a causa de les penúries econòmiques, es traslladaren a Mercedes (Soriano, Uruguai). En aquesta ciutat actuaren al bar «El Barquito» i més tard al predi «La Alegría». Un cop decidiren acabar la gira, Bares prosseguí fins al departament de Paysandú i ell retornà a Montevideo. En 1955 participà en la I Creuada Gautxa a Montevideo, juntament amb altres cantautors i l'espectacle viatjà per l'interior de l'Uruguai. En 1956 guanyà el I Certamen Internacional de Payadores i aquest mateix any protagonitzà el tristament cèlebre duel amb el payador Héctor Umpierrez, que començà sobre l'escenari i acabà amb un duel a punyal, i en el qual Umpierrez resultà molt mal ferit amb 32 punyalades i al bord de la mort; la desavinença entre ambdós cantautors arrencava de qüestions polítiques, Molina, anarquista, i Umpierrez, dretà i que anys més tard hauria de cantar per a dictadors com ara Augusto Pinochet, Gregorio Álvarez o Alfredo Stroessner. Autor i intèrpret de nombroses cançons socials i revolucionàries, amb el seu art, va fer costat nombroses vagues obreres (Funsa, indústria frigorífica, etc.) i lluites socials. En moltes cançons evocà la memòria de companys assassinats o que patiren represàlies durant la dictadura, com ara León Duarte, Gerardo Gatti, Gaucho Idilio, Alfredo Zitarrosa, etc. En 1967 va ser detingut a l'Argentina enmig d'un concert després de cantar al Ché Guevara i reclòs a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina). Quan es va instituí per llei nacional«El Día del Payador» el 24 d'agost de 1988, rebutjar cantar al Palacio de las Leyes de Montevideo davant els integrants del Parlament uruguaià argumentant que no podia actuar cara a cara «dels qui havien condemnat el poble a la mentida eterna» del parlamentarisme. En 1989, amb Marta Suint, protagonitzà la«Primera payada de l'altra banda del món», que se celebrà a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia). Durant una gira per Europa durant els anys noranta, realitzà nombrosos concerts a Espanya i a França, molts d'ells als locals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els quals moltes vegades li va acompanyà el cantautor Daniel Viglietti. Entre els seus discos podem citar Coplas del nuevo tiempo, El payador rebelde, El arte del payador (1982, amb Gabino Sosa Benítez), De muy adentro, Roja y negra la ternura,El gallo y el alba (1996) i El canto del payador. És autor dels llibres Cantándole al pueblo. Cantos libertarios (1956), Trovero del pueblo (1957), Tierra libre (1958), Rebeldías del camino (1961), Yunques rojos (1963), Coplas del nuevo tiempo (1970), Grillos y terrones (1980), El hombre y la copla (1995) i Yunta y surco. Versos criollos (sd, amb Aramís Arellano). Carlos Molina va morir el 30 d'agost de 1998 a Montevideo (Uruguai) i els seus restes mortals van ser traslladats el 24 de d'agost de 2003 al seu poble natal de Melo i enterrats, amb un homenatge oficial, al cementiri de la localitat.

Carlos Molina (1927-1998)

Continua...

---

Eduard Riudavets Florit, Mateu Morro, Josep Bonnín Segura i Bartomeu Ribes comenten els darrers llibres de l’escriptor Miquel López Crespí -

Els escriptors de sa Pobla a la premsa de Menorca (Iris) - Eduard Riudavets Florit parla de Llibre de viatges (El Tall Editorial) -

Eduard Riudavets i Florit (Revista Iris, Menorca)

LLIBRE DE VIATGES

Un llibre de viatges, sí. Viatges arreu d’Europa i viatges al passat, al món dels records, un fantàstic itinerari per la immensa experiència vital de l’autor. Si a Les ciutats imaginades, el lirisme, farcit de sentiment i revolta, ens portava de la mà, a Llibre de viatges acompanyem l’autor en la reflexió, en l’anàlisi, en una recerca íntima d’explicacions. I això, gairebé no cal ni dir-ho, amb una prosa tant propera com impactant, tant engrescadora com contundent. (Miquel López Crespí)

“No cal dir que en els meus darrers poemaris, i especialment a Les ciutats imaginades (...) s’accentua la presència insistent i aclaparadora de la tèrbola Dama de Negre, la Innombrable (...) Per això aquesta contradictòria urgència per deixar constància escrita, quatre pinzellades sobre el paper en blanc, en un desig intens de retratar amb les paraules adients i mesurades, tot allò que tengué un significat, per molt efímer que pogués ser, en la nostra vida...”

De cap manera vull tenir en compte la referència a la Dama de Negre, estic convençut que ens esperen encara moltes obres de López Crespí, un dels grans escriptors en la nostra llengua, i que la seva magistral barreja de gran literatura i ferm compromís ens seguirà interpel•lant amb la força que gairebé només ell assoleix.

MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ, L’ESPERIT DE LA REVOLTA

Lector i viatger incansable es va apropar a totes les avantguardes i va viure amb intensitat la Palma més inconformista dels anys seixanta. Tanmateix, la seva actitud vital i la seva honestedat intel•lectual el dugueren a no estalviar esforços militants en l’oposició antifranquista, primer en les files de l’esquerra revolucionària i després en el PSM. (Mateu Morro)

En Miquel López Crespí és un d’aquells escriptors de vena que s’ha fet a ell mateix, picant pedra cada dia i salvant tota classe d’entrebancs. Nascut a sa Pobla el 1946, li va tocar viure una infància i una joventut marcada per la foscor del franquisme, i ell era fill dels derrotats: són pare havia estat confinat a Mallorca per a fer-hi treballs forçats, com a presoner de guerra republicà. Sa mare, en canvi, era una dona pagesa, amb un oncle que havia estat batle durant la Dictadura de Primo de Rivera a sa Pobla; gent de la marjal poblera, austera i treballadora, però alhora conservadora de dalt a baix. Així doncs, l’esperit de la revolta i l’arrelament a la terra li venien d’avior, com si fossin corrents en aparença contradictòries, que en la seva escriptura s’han mostrat mútuament estimulants. Ben aviat, en solitari i enmig d’un silenci antic i molt llarg, López Crespí va emprendre el seu combat com a escriptor i home compromès amb el seu poble: el detingueren de ben jove, acusat d’escampar missatges de solidaritat amb la vaga dels miners d’Astúries de 1962. Però no l’escalivaren. Lector i viatger incansable es va apropar a totes les avantguardes i va viure amb intensitat la Palma més inconformista dels anys seixanta. Tanmateix, la seva actitud vital i la seva honestedat intel•lectual el dugueren a no estalviar esforços militants en l’oposició antifranquista, primer en les files de l’esquerra revolucionària i després en el PSM.

Mateu Morro Marcé

Miquel López Crespí comentat per Bartomeu Ribes

Es pot ser escriptor, tot i que no és obligatori haver de ser-ho, i això si l'autoritat i altres límits no ho impedeixen, però mai dels mais se n'haurà de ser únicament a temps parcial. El receptacle de l'univers ho requereix, i el got mig ple de la cultura nostrada, resulta evident, s'hauria de fer vessar i que tot ho remullàs una mica, que està molt sec. Tant se val que la vida de l'escriptor sigui després una anomalia, un punt i a part, o, per dir-ho així, una excepció, i que el seu encaixament amb la vida necessiti d'especials desllorigadors, d'excessives prevalències explicatives, de sobrecostos heretats amb els quals no cremar-nos les puntes del sentiments, la carn viva i no prou cuita de la literatura, i és la nostra, la catalana i en català. Fugirem del dubte que ens atenalla i prometrem, encara que hagi de ser a les fosques, i tal vegada mig en sordina, de ser fidels en la lluita que la paraula possibilita per a transformar el món en bo i prou millor. I llegirem pels descosits de la nostra pròpia agonia, però amb la vista posada en el somni impossible que encara ara voldrem ser, i que es faci moltíssim cert, com els de Sant Agustí patrocinaven, patrocinen i voldríem que patrocinàssin més. Es pot, per tant, ser escriptor, i, per afegidura, haver nascut a Sa Pobla, a l'illa germana i gran de Mallorca, en un rigorós i segur que pletòric dia 30 de desembre de l'any de gràcia que va ser numerat, a la nostra era postcristiana, amb el 1946, a deu anys terribles del començament d'una despietada guerra contra la igualtat, la llibertat i la germanor, i tenir nom i llinatges que corresponen, exactament iguals, i no es tracta mica d'una còpia, amb els de Miquel López Crespí. Es pot el que no es pot i encara més. Llistes llargues de títols que farien una verdadera muntanya de llibres, i que tots han set escrits amb la mateixa consciència de generosa entrega al coneixement compartit, en una societat malgirbada pel desclassament dels inferiors a qui ni se'ls considera, i pel mànec del poder atorgat a ritmes econòmics que desesperen, i sempre van a remolc de la banalitat, la ignorància o el crit llençat pels altaveus del sotmetiment i la complaença del salvi's qui pugui, o del ja n'hi ha prou! L'escriptor Miquel Lòpez Crespí es mou a plaer amb la poesia, amb la novel•la, amb el teatre, amb l'assaig, amb l'articulisme d'actualitat, i sempre, notablement, amb la pedra de toc de la història que ens ha tocat de viure. Ha guanyat molts de premis i, tanmateix, el millor premi és seguir escrivint, per descomptat. Ara el tenim a la nostra biblioteca de Can Ventosa, com a escriptor del mes, i un mes és poc, llegint Miquel López Crespí. Però la vida continua i a la biblioteca hi ha els seus llibres, i, per tant, ell també hi és i s'hi quedarà.

Presentació dels llibres de viatges de l’escriptor Miquel López Crespí pel poeta Josep Bonnín Segura - Organitza: l’Ajuntament de Bonany, el Consell Insular de Mallorca, la Fundació Mallorca Literària i el Club de Lectura de Vilafranca

Presentació Llibres de Miquel López Crespí dins del cicle: Mallorca. Literatura i paisatge. “Viatjant per Mallorca. Les danses de la terra” i “Llibre de viatges” (2021) a la Biblioteca Municipal de Vilafranca de Bonany, dia 8 de setembre a les 20 h.

Amb Miquel he tingut una amistat des de fa molts anys arrel de tenir una ideologia política molt semblant i trobar-nos en molts espais de lluita.

Un viatge a l´interior de totes les meves morts

Viatge a una ciutat assetjada

Un viatge a l´Índia

Dels mesos de caminar pels polsosos camins de l’Índia, de contacte amb les capes més pobres de la societat, va extreure unes experiències que mai no hauria pogut tenir a Mallorca. Assimilà de rics i pobres noves formes de copsar la realitat, de conèixer els laberints i trucs que permeten resistir l´home enmig de la més profunda soledat. Tornà amb la capacitat de donar una esperança, malgrat que fos fictícia, a les persones desvalgudes: les que cercaven una veu amiga, el record d’un passat més amable, la presència de la gent estimada, desapareguda irremeiablement pels tenebrosos caminois de la Mort. (Miquel López Crespí) De la novel•la “Joc d´escacs” (Llibres del Segle)

Viatge a un camp de concentració (Mallorca, Anys 40)

Durant els anys que vaig romandre al camp la meva feina principal va consistir en anar al poble a cercar el que em demanava el sergent d´intendència. El temps que em quedava lliure em deixaven fer alguns quadres religiosos, còpies d’El Greco i Zurbarán que eren encàrrecs d’esglésies i convents. Sovint el comandant em demanava marines, una natura morta, el retrat a l´oli de la seva esposa o fills. Cobrava un duro, cinc pessetes per cada obra. Era una forma de sobreviure, d’aconseguir alguns diners per a la família. (Miquel López Crespí) De la novel•la “Gardènies en la nit” (El Tall Editorial)

Anarcoefemèrides del 12 de setembre

Esdeveniments

Portada del primer número de La Mère Peinard

- Surt La Mère Peinard: El 12 de setembre de 1908 surt a Le Parc de Saint-Maur (Saint-Maur-des-Fossés, Illa de França, França) el primer número del setmanal anarquista La Mère Peinard. Réflections hebdomadaires d'una lavandière. Fundat per Fortuné Henry, feminitzà el setmanari d'Émile Pouget Le Père Peinard (1889-1902). Charles Favier en fou l'impressor i el gerent. Els articles sortiren sense signatura. Com a mínim s'editaren set números, tots en 1908.

Naixements

Émile Eudes fotografiat per M. Marius

- Émile Eudes:El 12 de setembre de 1843 neix a Roncey (Baixa Normandia, França) el químic i communard blanquista Émile François Désiré Eudes, conegut com Général Eudes. Sos pares es deien Jean-Baptiste Eudes, mercader, i Celeste Gotier. Després d'educar-se a Saint-Lô, va establir-se a París i va fer estudis de farmàcia, alhora que va militar en els grups blanquistes i es va consagrar ben aviat enterament a la militància. Regentà un temps una llibreria i va esdevenir gerent de La Libre Pensée, caracteritzat pel seu anticlericalisme radical. En aquesta època va participar en activitats maçòniques. Cap al final de l'Imperi, va ser responsable, amb Ernest Henri Granger, dels grups de combat de la riba esquerra del Sena a París. Ambdós, a començaments d'agost de 1870, van convèncer Blanqui per passar a l'acció. D'antuvi van planejar atacar el fort de Vincennes, però Blanqui va optar per fer-se primer amb la caserna dels bombers de La Villette i així aconseguir armes. L'acció, que va començar a les 15.30 hores del diumenge 14 d'agost de 1870 va ser un fracàs total. Detingut amb Gabriel Marie Brideau, ambdós van ser condemnat a mort el 29 d'agost per un consell de guerra. La capitulació de Sedan i la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870 els va salvar la vida, ja que l'endemà van ser alliberats de la presó del Cherche-Midi pels manifestants. Aleshores va prendre el partit de la defensa de París a ultrança, assetjada per les tropes alemanyes. Va col·laborar en La Patrie en danger, treballà en l'organització del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i va esdevenir cap del 138 Batalló de la Guàrdia Nacional, però la seva participació en la insurrecció del 31 d'octubre, contra el Govern de Defensa Nacional, va fer que fos destituït d'aquest comandament. El 18 de març de 1871 va dirigir, amb Gabriel Ranvier, els batallons de Belleville, que s'apoderaren de l'Ajuntament de París, i va estar a favor de marxar sobre Versalles, on es trobava l'Assemblea Nacional i el govern de Thiers. El 24 de març va ser nomenat delegat de la Guerra, amb Paul Antoine Brunel i Émile Victor Duval, per al Comitè Central i dos dies després va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XI Districte (19.276 vots sobre 25.183 votants). El 29 de març de 1871 va ser nomenat mentre de la Comissió Executiva i membre de la Comissió Militar; va abandonar la primera el 3 d'abril, dia de la desastrosa l'ofensiva communard contra les tropes de Versalles. El 20 d'abril va esdevenir inspector general dels forts de la riba esquerra del Sena. El 5 de maig va comandar la Segona Brigada Activa de Reserva, el quarter general de la qual es trobava al Palau de la Legió d'Honor. El 9 de maig va ser elegit per al Comitè de Salvació Pública. Durant la Setmana Sagnant, Eudes va lluitar al costat d'Eugène Varlin a les barricades del carrer de Rennes i de la cruïlla de la Croix-Rouge. Va poder fugir de la repressió i va arribar a Suïssa i després a Londres, on s'instal·la el setembre de 1871. Durant el Tercer Consell de Guerra se li va imputar l'incendi i el pillatge del Palau de la Legió d'Honor i va ser condemnat a mor en rebel·lia el 2 d'agost de 1872. Va viure miserablement a Anglaterra fins a l'amnistia. Un cop a França de bell nou en 1880, va participar en la fundació del periòdic de Blanqui, Ni Dieu ni Maître. Després de la mort de Blanqui, va llançar L'Homme Libre, amb Edouard Vaillant. Émile Eudes va morir de sobte d'una ruptura d'aneurisma el 5 d'agost de 1888 durant un míting a la Sala Favié de Belleville (París, França) mentre feia un discurs excessivament violent en defensa dels terrissaires parisencs en vaga. El seu funeral va donar lloc a manifestacions que van ser durament reprimides per la policia a causa de les provocacions boulangistes. Es troba enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Notícia d'una de les detencions d'Eugène Cantié apareguda en el diari parisenc La Cocarde del 6 d'abril de 1892

- Eugène Cantié: El 12 de setembre de 1868 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Romain Eugène Cantié, conegut com Toulouse. Sos pares es deien Antoine Jean Cantié, comptable, i Eloïse Luzzi. Es guanyava la vida com a ajustador mecànic. A començament de la dècada dels noranta vivia amb sa mare, aleshores portera a la Gare du Midi de Tolosa. Desertor de l'exercit francès, passà a Barcelona (Catalunya), on era conegut com Toulouse i treballava de venedor ambulant. Va ser detingut en diverses ocasions a Barcelona. A principis d'abril de 1892 va ser detingut amb altres 14 anarquistes francesos. L'abril de 1895 estava tancat a Espanya. De bell nou a Barcelona, el 16 de setembre de 1895 va ser detingut per «robatori» i el desembre va ser posat en llibertat i sembla que va ser expulsat. Figurava en un registre d'anarquistes o individus perillosos residents o en viatge per Espanya. Va ser detingut quan l'ona repressiva desencadenada després de l'atemptat de la Processó del Corpus del 7 de juny de 1896 a Barcelona; durant la primavera de 1897 estava tancat a Barcelona, on s'encarregava de rebre de l'estranger llibres per als presos. Posteriorment passà Suïssa, on la policia el controlà a Carouge (Ginebra, Suïssa). El setembre de 1897 la policia sospità que havia distribuït el manifest «Al gobierno y a la burguesía de España», publicat pel grup anarquista espanyol«Los Solidarios», on es denunciaven les tortures que s'infligien a la fortalesa barcelonina de Montjuïc. Qualificat d'«anarquista perillós», va ser expulsat del cantó de Ginebra. El 23 de setembre de 1898 va ser expulsat, juntament amb 35 anarquistes més, de Suïssa. En 1902 tornà a Suïssa; detingut el 22 de juny a Moillesulaz (Thônez, Ginebra, Suïssa), va ser condemnat a 10 dies de presó i a cinc francs de multa per «violació del decret d'expulsió». De bell nou a Tolosa, l'1 de juliol de 1910 va ser cridat a files, però no es va presentar; declarat insubmís, el 17 de juliol de 1913 va ser condemnat en un consell de guerra només a vuit dies de presó per circumstàncies atenuants. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Tebaldo Vannucci

- Tebaldo Vannucci: El 12 de setembre de 1882 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Teobaldo Vannucci. Sos pares es deien Fortunato Vannucci i Paola Ceccarini. Es guanyava la vida fent d'obrer, envernissador i pintor. A començaments de segle formà part de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i de l'Associació Racionalista de Liorna, encarregant-se de la distribució dels periòdics Il Seme i Sorgiamo. El 29 de gener de 1911 va ser cridat a La Spezia (Ligúria, Itàlia) per a reparar el vaixell rus Averoff, però just arribar va ser sotmès a una vigilància especial per part de les autoritats i detingut arbitràriament en dues ocasions. Pel maig, un cop reparat el vaixell rus, retornà a Liorna, encara que l'agost de 1911 era de bell nou a La Spezia. Novament vigilat, les autoritats van fer constar que son germà Amedeo era membre de la «secta anarquista» i administrava els periòdics Giornale di Classe i Sorgiamo. En 1912 treballà a les drassanes Orlando de Liorna, estava subscrit al periòdic Germinal d'Ancona i feia propaganda anarquista. Mesos més tard es traslladà a Nàpols (Campània, Itàlia), on treballà a les drassanes Pattison. Quan esclatà la Gran Guerra, formà part del sector antimilitarista i «derrotista» del moviment llibertari i el maig de 1917, en un informe d'un confident, és definit com un dels anarquistes més actius de Nàpols. En aquesta època va estar constantment vigilat per la Prefectura napolitana. A començaments de 1921, després de la sobtada mort de sa companya Ines Rossi, esdevinguda el 27 de gener a Nàpols, retornà a Liorna amb sos fills Comunardo, Ferrerino i Ferrerina. En aquesta ciutat va ser constantment vigilat, estigué subscrit a Umanità Nova i a partir de 1922 participà activament en la lluita contra els escamots feixistes. Posteriorment es traslladà a Roma. Tebaldo Vannucci va morir el 19 de gener de 1932 a Roma (Itàlia).

***

Necrològica de Joaquín Celma Pérez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de maig de 1974

- Joaquín Celma Pérez: El 12 de setembre de 1887 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Celma Pérez. Sos pares es deien Gregorio Celma i Carmen Pérez. Emigrat a l'Argentina, milità activament en el moviment llibertari d'aquell país. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, retornà a la Península per participar en la defensa de la Revolució espanyola i en el seu procés de col·lectivització a Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial visqué a Montclar de Carcin (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de Montalban de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), associació fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Joaquín Celma Pérez va morir el 15 de gener de 1973 a l'Hospital General de Montalban (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Asunción González Pardo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juny de 1974

- Asunción González Pardo: El 12 de setembre de 1889 neix en un poble de Lugo (Galícia) l'anarcosindicalista Asunción González Pardo, també coneguda com Asunción Salgado, pel llinatge de son company. En 1917 començà a militar en el moviment llibertari. Companya del militant anarquista Manuel Salgado Moreira, a qui havia conegut molt jove, emigrà a Madrid (Espanya), on regentà un petit forn i pastisseria, que compaginava amb l'ajuda dels companys perseguits o en fuita. Milità en la Regional del Centre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El març de 1939, amb el triomf franquista, mentre que son company pogué exiliar-se, ella restà a Madrid i pogué arribar a la seva localitat natal, però un comissari vingut de Madrid amb dos agents la va detenir. Traslladada a la capital de l'Estat, va ser interrogada a la seu de la Direcció General de Seguretat i internada a la Presó de Dones. Restà nou anys i mig tancada entre Madrid i Barcelona (Catalunya) sense mai no haver estat jutjada. En 1949 va ser posada en llibertat condicional cinc setmanes abans del seu judici, però va ser advertida per un infiltrat que havia ordre de detenir-la de bell nou i prengué un tren cap a Sant Sebastià (Guipuscoa, País Basc), on durant la nit els companys la passaren a l'altra banda del riu Bidasoa. Restà dos mesos a França abans d'obtenir la possibilitat d'emigrar cap el Regne Unit per a trobar-se amb son company i son fill. En l'exili milità en el nucli de la CNT de Londres. Esdevingué sorda i gairebé cega, patint una paràlisi provocada per una artritis no guarida a la presó. Asunción González Pardo va morir el 6 de març de 1974 a Londres (Anglaterra) i va ser incinerada el 13 de març.

Manuel Salgado Moreira (1899-1967)

***

Adriago Botelho (Lisboa, octubre de 1910)

- Adriano Botelho: El 12 de setembre de 1892 neix a Angra do Heroísmo (Ilha Terceira, arxipèlag de les Açores, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Adriano Inácio Botelho. En 1909 s'instal·là al continent i començà a estudiar a l'Escola Politècnica de Lisboa, per passar l'any següent a fer estudis a la Universitat de Coimbra. En aquests anys participà en les lluites estudiantils al costats de joves anarquistes. Gràcies a la lectura d'obres llibertàries (Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Jean Grave, António José de Ávila, Neno Vasco, Aurélio Quintanilha, Paul Elzbaker, etc.) es decantà per l'anarquisme. En 1914 abandonà la universitat i decidí emigrar a Amèrica, però dissuadit per Alexandre Berkman, en 1919 retornà a Lisboa. Políglota, a la capital portuguesa col·laborà com a traductor en la premsa obrera, sempre al costa de Neno Vasco, i especialment en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. Com a membre del grup anarquista «O Semeador», en 1923 prengué part en la Conferència Anarquista que se celebrà a Alenquer. Des de 1926 formà part del Comitè Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, del qual va ser nomenat secretari. Durant la dictadura d'António de Oliveira Salazar, malgrat la dura repressió, mantingué la clandestinitat anarquista juntament amb Francisco Quintal i altres militants. En 1932 publicà el fullet Da conquista do poder. Durant el període revolucionari espanyol de 1936 a 1939, criticà, com també Vivaldo Fagundes, la participació anarquista en els governs de la II República espanyola. En 1974, després de la caiguda de la dictadura, participà en la reconstrucció del moviment anarquista i fundà a Almada el periòdic Voz Anarquista. En 1974 publicà el llibre Ao povo português. Adriano Botelho va morir l'1 de maig de 1983 a Lisboa (Portugal). Sa companya fou Aurora Moscoso, filla d'una família d'anarquistes de São Paulo (São Paulo, Brasil), d'origen espanyola, i cunyada del pensador anarquista Neno Vasco. El seu arxiu personal s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris de Lisboa que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Portugal. En 1989 es publicà una antologia de textos sota el títol Memória e ideário.

Adriano Botelho (1892-1983)

***

Necrològica de Lorenzo Deza de la Hoz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de març de 1979

- Lorenzo Deza de la Hoz: El 12 de setembre de 1892 –el certificat de defunció cita erròniament 1893– neix a Judes (Sòria, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Deza de la Hoz. Sos pares es deien Demetrio Deza Sarmiento i Lorenza de la Hoz Huerta. Cap el 1913 desertà de l'Exèrcit i passà clandestinament a França. Durant el període d'entreguerres realitzà viatges clandestins a la Península per a participar en accions del moviment llibertari. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Pèire de Dròt, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En 1949 sa companya Clara, amb qui tingué tres infants (Libertad, Armonía i Ruperto), va morir. Lorenzo Deza de la Hoz va morir de càncer el 3 de juliol de 1978 a«Les Vergnes» de Sant Pèire de Dròt (Aquitània, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Delegació espanyola al XXV Congrés Confederal de la CGT (Nantes, 16 de novembre de 1938).
D'esquerra a dreta: Jean Poirel, del Buró Internacional del Treball (BIT); José Rodríguez Vega, secretari general de l'UGT; Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), secretari general de la CNT; Camille Boër, de la CNT; i Daniel Augacano (?), de l'UGT

- Camille Boër: El 12 de setembre de 1894 neix a Narbona (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts diuen erròniament que era català–l'anarquista i anarcosindicalista Antoine Camille Boër, conegut com Camilo Boer Gaspar, Camillou i El Català.Sos pares es deien Antoine Joseph Thomas Boër, terrelloner, i Rose Marguerite Françoise Gaspar, domèstica. Es guanyava la vida com a ajustador mecànic i treballà a la fàbrica d'automòbils«Rochet-Schneider» de Lió (Arpitània). L'agost de 1914 es trobava desocupat i vivia al número 5 del carrer Hercule Birat de Narbona. En 1915, des de Narbona, va fer donatius per al periòdic anarquista barcelonès Tierra y Libertad. Durant la Gran Guerra visqué a Barcelona (Catalunya), on formà part del «Grup Internacional», que es reunia al número 416 del carrer de les Corts, del qual formaven part destacats anarquistes, com ara Nicolás Barrabés (Barthe), Francisco Bravo Bañón, Mariano Costa Iscar, Martial Desmoulins, Jean Donna, Louis Dressler, Agustí Flor Silvestre, Alphonse Gally, José Hernández Silvestre, Pierre Robert Piller (Gaston Leval), Maggi, Rirette Maîtrejean, Benito Menacho Marco, Josep Prat, Leopold Segala, Víktor Lvóvitx Kibàltxitx (Victor Serge), Jules Téty (Enrique Bramer), etc. El 19 de març de 1919 participà, amb altres companys del «Grup Internacional» en la famosa assemblea celebrada a la plaça de braus de Les Arenes de Barcelona, on es decidí el final de la «Vaga de La Canadenca». En tornar a França, s'instal·là a Narbona on treballà en el seu ofici de mecànic. Durant els any vint milità amb alguns anarcosindicalistes espanyols al voltant de son cunyat Francisco Ramoneda, que treballava de paleta. Sembla que formà part del grup anarquista«Élisée Reclus», el secretari del qual fou André Daunis i amb qui en 1924 participà en l'organització d'una Federació Anarquista del Migdia. A finals dels anys vint creà, sembla que gràcies a una herència, una petita indústria d'instruments ortopèdics a Barcelona especialitzada en el tractament d'hèrnies inguinals; a la capital catalana tenia consulta, però també realitzava gires arreu de la Península presentant els seus productes i tot plegat li donà una certa fortuna. El 20 de juliol de 1931 resultat greument ferit en una cama durant uns enfrontaments entre obrers i les forces de l'ordre a Sevilla (Andalusia, Espanya) arran de l'enterrament d'un obrer assassinat en un altercat entre vaguistes i esquirols. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou el responsable de la Secció de Robes i Efectes Militars de les Indústries de Guerra de la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En aquesta època fou home de confiança de Frederica Montseny Mañé i era conegut com «El diplomàtic de la CNT», a causa de les seves relacions amb les ambaixades i el seu coneixement d'aquestes i perquè sembla que era maçó i estava ben relacionat amb els membres de la francmaçoneria de les legacions. El Comitè Nacional de la CNT el va enviar, juntament amb Nemesio Galve Lisbona i Facund Roca Gascó, a París per a negociar la compra d'armes i de diversos materials. Es diu que va invertir gairebé tota la seva fortuna en la compra d'avions de combat per a la II República espanyola contra l'exèrcit franquista. El 23 d'octubre de 1938 va fer una al·locució en el recital del pianista Juli Pons del Castillo «La grande musique et le peuple», celebrat al«Club des Amis du Front Populaire» de París, en suport de les «Brigades Internacionals» i en presència de l'ambaixador espanyol Marcelino Pascua Martínez. Entre el 14 i el 17 de novembre de 1938 representà la CNT espanyola en el XXV Congrés Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) francesa celebrat a Nantes. El març de 1939, segons informes policíacs, estava en contacte amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Narbona. Durant la II Guerra Mundial es va fer càrrec de la finca Sainte-Lucie a les Corberes, entre Occitània i Catalunya Nord, per això alguns li deien El Català, on donà feina a refugiats anarquistes espanyols. Després de la guerra hagué de vendre aquesta propietat i s'establí, amb sa companya Laurentine i sa filla Noëlle, a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu últim domicili va ser a Le Cingle, a Fontjoncosa (Llenguadoc, Occitània).Camille Boër va morir el 23 de setembre de 1978 al Centre Hospitalari deNarbona (Llenguadoc, Occitània). Correspondència seva relativa a les seves gestions durant la guerra d'Espanya es troben dipositades a l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam.  

***

Herminia Catalina Brumana fotografiada per Wilenski (ca. 1935)

- Herminia Brumana: El 12 de setembre de 1897 neix a Pigüé (Buenos Aires, Argentina) la mestra, escriptora, periodista, dramaturga i activista feminista i anarquista Herminia Catalina Brumana. Filla d'una família d'immigrants italians il·lustrats, sos pares es deien Juan Bautista Brumana i Delia Piatti. Realitzà els estudis secundaris a l'Escola Normal Nacional d'Olavarría (Buenos Aires, Argentina), on es titulà en 1916, retornant a Pigüé per a exercir de mestra primària a l'Escola Núm. 3, desenvolupant projectes de pedagoria integral (horta, galliner, taller de fusteria, etc.). Aquest mateix 1916 obtingué el primer premi del concurs literari de la Biblioteca Popular pel seu treball Influencias de las bibliotecas populares en la cultura de los pueblos y apoyo que éstos deben a dichas instituciones. En 1917 fundà Pigüé. Revista mensual literaria, social, de ideas y crítica i l'any següent publicà Palabritas, primer llibre seu orientat a promoure la lectura en l'alumnat. Entre 1920 i 1921 participà en el grup anarquista «Insurrexit», per al qual va escriure alguns articles. En 1921, durant un viatge a Buenos Aires, conegué el destacat militant socialista i escriptor Juan Antonio Solari, amb qui es casa a mitjans d'aquell any i amb qui s'instal·là a Buenos Aires, treballant primer a l'escola de Quilmes, després a Avellaneda, on exercí el càrrec de sotsdirectora, i finalment a la Capital Federal. Entre 1921 i 1930 va fer de mestra a diferents escoles del Gran Buenos Aires i de la Capital Federal, i a partir de 1932 exercí càrrecs directius. En 1922 tingué son únic fill, que prengué el mateix nom que son pare. En 1923 publicà el seu segon llibre, Cabezas de mujeres, obra marcadament feminista. Entre 1929 i 1939 publicà cinc llibres: Mosaico (1929), La grúa (1931), Tizas de colores (1932), Cartas a las mujeres argentinas (1936) i Nuestro hombre (1939), on palesà la seva lluita pel drets de les dones, l'amor lliure, la crítica al matrimoni inexorable, el dret al divorci, la justícia social, i tot relacionat amb les dificultats que els infants pobres tenen per a estudiar. Va escriure 11 obres teatrals –entre elles Miluch (1932), Cuando plantéárboles (1927),La protagonista olvidada (1932)– de les quals tres s'estrenaren, i participà en nombrosos programes radiofònics per a Radio Cultura. Encara que col·laborà amb els socialistes, sempre es va declarar anarquista i es considerava deixeble de Rafael Barret, a qui citava contínuament. Durant la dècada dels vint fou columnista dels periòdics anarquistes L'Antorcha, Nervio i Nuestra Tribuna; exigí la llibertat de Simon Radowitzky i entre 1931 i 1942 participà activament en la campanya per l'alliberament dels anomenats «Presos de Bragado», tres joves anarquistes (Pascual Vuotto, Reclús De Diago i Santiago Mainini) que van ser torturats i condemnats en 1931 per un homicidi que les autoritats sabien ben bé que no havien comès, destacant per la seva oratòria en conferències i xerrades. El gener de 1932 signà, juntament amb altres destacats intel·lectuals argentins, un manifest en suport de la II República espanyola. En 1941 començà a treballar com a mestra de Pràctica d'Escriptori a l'Escola per a Adults Núm. 6 de Buenos Aires–en morir, aquesta escola rebé el nom de «Herminia Brumana». En 1943, arran del cop militar, va ser cessada dels seus càrrecs ja que era considerada«no addicta al règim» –son company va ser empresonat pel peronisme–, però, gràcies a un company, aconseguí un lloc de feina en la Societat Argentina d'Escriptors, de la qual arribà a ser membre de la seva comissió directiva i, amb Miguel Alfredo Olivera, en reorganitzà la biblioteca. Aquest mateix any de 1943 va ser invitada a fer una conferència a la New School for Social Research de Nova York (Nova York, EUA) i recorregué les Estats Units i Mèxic fent xerrades sobre l'activitat literària argentina –anteriorment havia viatjat dues vegades a Europa: España i França, en 1933; i França, Bèlgica i Suïssa, en 1938. En 1946 publicà Me llamo niebla. Cuentos i en 1953 A Buenos Aires le falta una calle. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Caras y Caretas, Estampa, El Hogar, Leoplán,Mundo Argentino,La Nación, La Novela Elegante, La Novela Semanal, La Nueva Provincia,Pueblo y Escuela, Reconstruir,El Suplemento,El Trabajo, Vida Femenina i La Voz, entre d'altres. Malalta de càncer, Herminia C. Brumana va morir el 9 de gener de 1954 a Buenos Aires (Argentina) i les seves restes van ser incinerades, sense cap cerimònia i en la més estricta intimitat. Deixà una important producció inèdita, entre ella La conquista del hombre. Poc després de morir l'escriptor anarquista Gustavo Cuadrado Hernández organitzà un concurs literari que portava el seu nom i es creà la Societat d'Amics d'Herminia Brumana (SAHB). A partir del gener de 1955 la SAHB edità la revista Amigos de Herminia Brumana i en 1958 en publicà les seves Obras completas; en 1964 sortí Ideario y presencia de Herminia Brumana, un recull de pensaments i de treballs sobre l'autora d'escriptors llatinoamericans. En 1974 es van publicar els seus contes sota el títol Esclava en el día de la libertad. Documentació de l'escriptora va ser donada per les seves netes al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas en Argentina (CeDInCI) de Buenos Aires. Diversos carrers, places, biblioteques i centres educatius argentins porten el seu nom.

Herminia Brumana (1897-1954)

***

Ugo Guadagnini

- Ugo Guadagnini: El 12 de setembre de 1902 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ugo Guadagnini. Sos pares es deien Attilio Guadagnini i Rita Sarti. Paleta de professió, en 1927 es va veure obligat a emigrar, primer a França i després a Bèlgica. El 7 de novembre de 1936, amb altres companys anarquistes (Cesare Teofoli, Marcello Bianconi i Vittorio Ortore), deixà Brussel·les i marxà com a voluntari cap a la guerra d'Espanya i s'integrà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», combatent al front d'Aragó (Monte Pelado, Osca i Almudébar). Arran dels «Fets de Maig» de 1937 abandonà la Península i retornà a Bèlgica. A Brussel·les es relacionà amb altres companys llibertaris, com ara Celso Bendanti i Ciro Beltrandi. Durant la II Guerra Mundial va ser detingut, expulsat de Bèlgica i extraditat a Itàlia, on el règim feixista el jutjà en 1941 i el condemnat a la deportació a l'illa de Ventotene. Després del seu alliberament, sembla que el setembre de 1943, s'integrà en la resistència i participà en els combats contra els nazis a la regió d'Imola, en estret contacte amb l'anarquista Vindice Rabitti. Després de la II Guerra Mundial, sense feina, retornà a Bèlgica, lloc on continuà amb la militància llibertària. Ugo Guadagnini va morir en 1971 a Brussel·lès (Bèlgica).

***

Felicita Girolimetti (1922)

- Felicita Girolimetti: El 12 de setembre de 1904 neix a Senigalia (Marques, Itàlia) l'anarquista Felicita Girolimetti, també citada com Félicité o Félicie Girolimetti, i coneguda com Felix. Son pare es deia Ercole Girolimetti i sa mare Anna Franzi. Ben igual que tots son germans i germanes, milità en el moviment llibertari. Durant els anys vint emigrà a França i es guanyà la vida venent als mercats ambulants. Durant els anys trenta vivia amb son company Domenico Nanni (Nino) al número 2 de la place aux Aires de Grassa (Provença, Occitània). Era mare d'un fill natural reconegut. En 1937 va ser fitxada per la policia, com el seu company i altres militants (Urbano Andreoli, Jean Campana, Roland Carpentier, Joseph Feraud, François Ferrero, Léandre Giusseguere, Kanik Papazian, etc.), com a membre del grup anarquista local de Grassa de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Felicita Girolimetti (1904-?)

***

Necrològica Leoncio Correas Sanz apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 19 d'abril de 1973

- Leoncio Correas Sanz: El 12 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de setembre– de 1912 neix a Bárboles de Jalón (Saragossa, Aragón, Espanya) l'anarcosindicalista Leoncio Correas Sanz. Sos pares es deien Pedro Correas i Caya Sanz. Encara adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser integrat com a soldat en l'exèrcit franquista, però aconseguí desertar i arribar a zona republicana. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial treballà de ferroveller en la construcció i milità en la Federació Local de Le Havre (Alta Normandia, França) de la CNT. Sa companya fou Felicidad Lajusticia. Leoncio Correas Sanz va morir l'11 de març de 1973 a conseqüència d'un accident automobilístic, a l'ambulància que el portava a l'hospital, a Argenteuil (Illa de França, França), localitat on residia des de feia anys, i fou enterrat civilment tres dies després.

***

Aldebrando Lusvardi

- Aldebrando Lusvardi: El 12 de setembre de 1912 neix a Villa Ganaceto (Emília-Romanya) l'anarquista Aldebrando Giuseppe Maria Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Sos germans Alfredo, Bruno, Filippo i Medardo també van ser militants llibertaris. Es guanyava la vida com a paleta. En 1924 s'adherí al Grup Llibertari Juvenil de La Madonnina (Emília-Romanya, Itàlia), on ocupà el càrrec de caixer i s'encarregà de les subscripcions a favor de les víctimes polítiques. Actiu militant, va ser fitxat per la Prefectura de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) com a«subversiu perillós» i va ser detingut en diverses ocasions per difondre fullets anarquistes. El novembre de 1926 va ser condemnat a un mes de reclusió per insultar l'autoritat pública i el desembre d'aquell any va ser advertit formalment. Després de la detenció dels militants anarquistes de Mòdena més actius i del desmantellament de les organitzacions anarquistes, s'hagué de prendre contacte amb alguns elements comunistes per continuar la lluita antifeixista, però aquests contactes resultaren fatals arran del descobriment d'algunes armes i, amb l'anarquista Albano Franchini, va ser denunciat pel Tribunal Especial per«intensa activitat comunista». Passà a la clandestinitat i en 1930 fugí a França, instal·lant-se d'antuvi a Amiens (Picardia, França) i després a París, on es reuní amb sos germans Filippo i Alfredo. En aquestaèpoca estava inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de ser detingut. En 1931 la policia italiana el va inscriure en el llistat d'anarquistes expatriats amb la nota: «combat el règim amb accions violentes». En 1933 la seva companya Albina Franchi, amb qui tenia dos fills (Giovanni i Sergio), es reuní amb ell a París. El maig de 1937 una nota confidencial de l'ambaixada diu que havia partit amb son germà Filippo cap a Espanya per combatre el feixisme, però sembla una informació sense fonament. El novembre de 1940 sos germans Alfredo i Filippo van ser detinguts per la policia francesa per a ser lliurats als ocupants alemanys, però ell aconseguí fugir i arribar al centre de França. A finals de 1942 residia a París vigilat i posteriorment s'integrà en la Resistència. Aldebrando Lusvardi va morir el 8 d'abril de 1991 a la Clínica de la Dhuys de Bagnolet (Illa de França, França), població on residia.

***

Antonio Pittalunga

- Antonio Pittalunga: El 12 de setembre de 1912 neix al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) el partisà anarquista Antonio Pittalunga, també citat Pittaluga, i que va fer servir els pseudònims Tugnin i Peter. Sos pares es deien Emanuele Pittalunga, fuster, i Luigia. Obligat per son pare, deixà els estudis i es posà a treballar com a obrer fuster. S'ocupà d'activitats culturals, especialment teatrals, i adquirí una sòlida cultura autodidacta. Quan la caiguda del feixisme la tardor de 1943, entrà en contacte amb militants anarquistes genovesos, especialment amb Sardini, Barazzoni, Cianchi, Grassini, Turcinovich, Raspi i Dettori, que estaven organitzant escamots partisans. Amb Sardini i Barozzi organitzà el 8 de setembre de 1943 el Destacament Autònom Llibertari del Llevant, que operà a la vall del Nervi en coordinació amb la Brigada Partisana «Crosa» de l'Squadre d'Azione Patriotica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica). En 1944 fou responsable llibertari dels enllaços amb els SAP. En aquesta època col·laborà en el butlletí llibertari mecanografiat clandestí Il Seme. Durant els combats per l'Alliberament, entre altres accions, participà amb el seu destacament en l'ocupació dels dipòsits de provisions de la Divisió Alpina «Monterosa» i en la distribució de queviures a la població. Durant la matinada del 24 d'abril de 1945 el seu destacament participà al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) en l'assalt a l'Hotel Eden on estaven atrinxerades les tropes alemanyes i Antonio Pittalunga va caure mort d'un tret en el curs d'aquesta acció. Una plaça del barri de Nervi genovès porta el seu nom.

***

José Pérez Tomás

- José Pérez Tomás: El 12 de setembre de 1913 neix a Jumella (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista José Pérez Tomás. Es guanyava la vida com a muntador de màquines de tren a «La Maquinista» de Barcelona (Catalunya) i des de molt jove estava afiliat al Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). També forma part de les Joventuts Llibertàries del Poblesec de Barcelona i del grup anarquista «Luz y Cultura». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona i durant la guerra civil ocupà càrrecs de responsabilitat a la frontera. Participà activament en la resposta llibertària contra l'estalinisme durant els «Fets de Maig» de 1937. José Pérez Tomás va ser ferit al front de Lleida i va morir en 1937 en un hospital de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Catalunya). Era noví de la militant llibertària Joaquina Dorado Pita.

***

Foto policíaca de Francesc Ballester Orovitg

- Francesc Ballester Orovitg: El 12 de setembre de 1920 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Francesc Ballester Orovitg, conegut com El Explorador i que va fer servir el pseudònim Sebastián Grau Ortega. Fuster de professió, milità en les Joventuts Llibertàries de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil combaté el feixisme enquadrat en la 143 Brigada Mixta a Vilanova de la Barca durant l'ofensiva franquista de juny de 1938 a Aragó. Al final de la contesa caigué pres i fou internat a Tortosa. Pogué evadir-se i passar a França on s'enrolà en els grups guerrillers que des d'allà creuaven els Pirineus i combatien el franquisme a la zona de Barcelona. En 1945 s'integrà en les Joventuts Llibertàries a Catalunya i en 1947 fou delegat de les Joventuts Llibertàries del Baix Llobregat i membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El juny d'aquest mateix 1947 participà en l'elaboració de pamflets contra la Llei de Successió a Espanya. Després de la detenció de nombrosos companys, va ser elegit per representar la Regional de Catalunya en el Ple Nacional clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), que se celebrà entre el 15 i el 16 de juliol de 1947 a Madrid, i que redactà un manifest contra el sindicalisme polític. En 1947 també amb Josep Lluís Facerías formà un grup guerriller (Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font, Celedonio García Casino) especialitzat en expropiacions econòmiques i que també intentà, sense èxit, atemptar contra el comissari de policia Eduardo Quintela. L'octubre de 1947 assistí, amb Josep Lluís Facerías i Manuel Fernández Fernández, al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. El 24 de maig de 1948 va ser detingut a Barcelona i tancat a la presó Model. El 12 de gener de 1949 sortí en llibertat provisional, però fou novament detingut; jutjat, va ser condemnat el 16 de març de 1950 a sis anys de presó. Gràcies a diverses mesures de gràcia, el 10 d'agost de 1953 fou alliberat i creuà els Pirineus. Instal·lat a Alès (Llenguadoc, Occitània), treballà en un taller de fusteria, milità en la Federació Local de la CNT i s'interessà per l'esperanto, col·laborant en diferents revistes publicades en aquesta llengua. Francesc Ballester Orovitg va morir el 7 de setembre de 1957 en el descarrilament del tren París-Nimes (França).

***

Valeriano Giménez Poma

- Valeriano Giménez Poma: El 12 de setembre de 1925 neix a Panticosa (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i lluitador antifranquista Valeriano Giménez Poma. Fuster de professió, el 2 de juliol de 1945 passà a França, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). A finals de desembre de 1950, amb Pedro Galán Mora, José Martínez García i Amador Rodríguez Quince, formà part d'un grup llibertari antifranquista que passà de França a la Península per Hendaia (Lapurdi, País Basc), després d'haver deixat els seus papers el 20 de desembre a França. Desconeixem les actuacions del citat grup del qual es va perdre tot rastre.

Continua...

---

(2 vídeos) Hi ha en la novel·la de Miquel López Crespí la presència dels nostres intel·lectuals més estimats, de tots els grans escriptors catalans represaliats pel feixisme. Recordava, llegint l’obra del nostre autor, Gabriel Alomar, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i també, evidentment, Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener... La postmodernitat ha volgut acabar amb bona part de la nostra herència literària, la memòria dels escriptors i intel·lectuals més lligats a les ànsies de llibertat nacional i social del nostre poble. Sortosament no s’ha conseguit completament, i l’herència, el mestratge d’aquests escriptors sura en les pàgines d’escriptors com Miquel López Crespí. (Maria Antònia Oliver París)

Presentació del llibre Els crepuscles més pàl·lids de Miquel López Crespí, guanyador del premi Alexandre Ballester 2009 (I)

Per Maria Antònia Oliver París, Presidenta de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca

Sa Pobla (26-VII-09). Moments abans de la presentació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. D’esquerra a dreta: Magdalena Nebot, destacada activista cultural; Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell de Mallorca; Fanny Tur, directora adjunta de l’IRL; Miquel López Crespí, escriptor i Maria Antònia Oliver París, presidenta de Memòria de Mallorca.

El llibre que avui presentam és una història novel·lada, però és també un homenatge als presoners republicans i a les dones que els acompanyaren durant aquells anys tan difícils. L’autor ho fa des del record, des de les històries que li contaren el pare i l’oncle; tot dos patiren durament la repressió franquista per defensar els valors i principis republicans, per defensar els ideals de Justícia i Llibertat.

Una amiga, l’escriptora Rosa Regàs, quan participà amb l’associació en la commemoració de la proclamació de la República el passat 14 d’abril, ens deia que hi ha les creences i idees; les primeres són la religió, la moral, la tradició, etc., i cada un té les seves; i les segones, les idees, són la Igualtat, la Justícia, la Llibertat, i són comunes a tota la humanitat. Dic això perquè il·lustra molt bé l’ideari dels homes i dones republicans, ideari que sens dubte ha marcat tant la formació com la personalitat de l’autor.

En Miquel ho descriu molt bé quan ens relata les experiències d’aquells homes i dones, per exemple, amb els ateneus llibertaris, amb les biblioteques itinerants, amb la cultura, l’arma que havia d’alliberar la humanitat de la ignorància. Amb l’ampli teixit associatiu que crearen estaven convençuts que podrien sortir de la misèria de segles imposada per l’Església i els sectors més conservadors i adinerats; que podrien assolir els drets dels treballadors i treballadores, dels més desfavorits, l’alliberament de la dona, la igualtat de condicions. Il·lusions i esperances que, desgraciadament, acabaren per sempre (espero que no!) amb la victòria dels feixistes l’abril del 1939.

D’on surt la idea de retre un homenatge als presoners republicans, als homes i dones que patiren tan intensament la repressió dels guanyadors de la guerra civil? Miquel López Crespí escrivia recentment en un article: "Mentre anava redactant els capítols de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids em demanava si seria capaç de reflectir literàriament el caramull d’històries dels camps de concentració, de les presons franquistes, que, al llarg dels anys, m’havien anat contant el pare i els oncles. Un altre repte igualment -–o més!— important era comprovar si podia ficar-me dins la pell del pare, presoner republicà, vengut a Mallorca amb els seus companys del Batallón de Trabajadores. Capbussar-me altra volta en la guerra i la postguerra? Mirava els arxius de la família. Pensava: vet aquí la columna vertebral del que pot esdevenir una novel·la; aquests materials i els records del pare i la mare. La meva pròpia vivència de la postguerra... Per què no provar-ho? I les històries dels vells republicans que sentia, de menut, a sa Pobla, quan anaven al taller de pintura a petar la conversa amb el pare i l’oncle? Ho havia de fer literatura; tenia un deute amb ells, pel seu valor, per la seva dignitat; havia de fer-ho per provar de servar, dins els límits de les meves forces i capacitats, aquell univers d’esperances en un futur lliure perquè lluitaren. Un món que s’ensorrà de forma irremeiable amb la victòria feixista d’abril de 1939".

Cal dir que l’obra, l’homenatge, la provatura literària, li ha sortit rodona. Els crepuscles més pàl·lids és una novel·la que es pot inscriure dins el millor de la nostra tradició de novel·la catalana sobre la guerra civil. El llibre, de seguida que llegim els primers capítols, ens fa recordar les pàgines més brillants d’Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Joan Sales, Mercè Rodoreda...

Hi ha en la novel·la de Miquel López Crespí la presència dels nostres intel·lectuals més estimats, de tots els grans escriptors catalans represaliats pel feixisme. Recordava, llegint l’obra del nostre autor, Gabriel Alomar, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i també, evidentment, Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener... La postmodernitat ha volgut acabar amb bona part de la nostra herència literària, la memòria dels escriptors i intel·lectuals més lligats a les ànsies de llibertat nacional i social del nostre poble. Sortosament no s’ha conseguit completament, i l’herència, el mestratge d’aquests escriptors sura en les pàgines d’escriptors com Miquel López Crespí.

És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família de l’escriptor de sa Pobla, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. És la presència omnipotent d’aquesta brillant intel·lectualitat del país la que condiciona de forma ferrenya les idees, la forma d’escriure, la visió del món que té Miquel López Crespí. Quan començava a llegir els primers capítols de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids recordava, tenia en ment, el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... He parlat molt sovint d’aquestes qüestions amb Miquel López Crespí. Ell m’ho ha dit en diverses ocasions i ho ha deixat escrit en nombrosos articles que, quan iniciava la redacció de Els crepuscles més pàl·lids recordava, sentia dintre seu, "com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart...".

Miquel López Crespí és un home prou fidel a les millors tradicions literàries de la nació. Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana, que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, de Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo, la trobam igualment en moltes de les novel·les de Miquel López Crespí que fan referència a la guerra civil. Pens ara mateix en Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), L’Amagatall (Fundació Sa Nostra)... Joan Fuster, a Literatura catalana contemporània, ens recordava l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: "Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado". Joan Fuster conclou el capítol "Història i literatura" del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: "La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit".

Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Els crepuscles més pàl·lids.

Però parlam de l’argument de Els crepuscles més pàl·lids. L’argument és senzill: un jove arriba a Mallorca l’any 40 com a presoner republicà d’un camp de treball forçat; una al·lota poblera de classe benestant coneix en aquest jove i sorgeix una història d’amor; són el pare i la mare de l’autor. El fill, l’autor, contempla aquest passat des del present i reconstrueix la història a través de la seva memòria, amb les histories i anècdotes que li contaren i amb els pocs documents i fotografies que es salvaren de la guerra i que en moltes ocasions las mateixes famílies represaliades, per por de més represàlies, destruïen, però que en aquest cas el protagonista, el presoner, guarda dins una maleta enterrada.

La novel·la ens relata els darrers dies de la guerra, la desesperació dels republicans quan veuen que son traïts per determinats sectors dels seus comandaments, quan veuen arribar la fi dels seus somnis, quan veuen impotents la mort dels companys i companyes, les execucions i assassinats. Els republicans espanyols, els grans ignorats, el col·lectiu de víctimes del franquisme ha estat i és el més oblidat de tots els oblidats.

La novel·la ens relata la derrota, les presons franquistes, les tortures, els maltractaments i humiliacions dels vencedors sobre els vençuts: però també ens transmet la fortalesa d’esperit d’aquells combatents, el seu valor i resistència enfront de les tortures i humiliacions. Ens parla d’aquells anys tristos i grisos de la postguerra, de l’ambient repressiu i opressiu, però també de la necessitat de l’home d’aferrar-se a la vida, i ho fa de la millor manera per a fer-ho: a través de l’amor, el protagonista ho fa de la mà de la seva estimada. Per tant, aquest llibre és també una història d’esperança, una història d’amor; la força de l’amor entre un presoner republicà i una al·lota mallorquina de casa bona, que és capaç de vèncer qualsevol obstacle.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)