Mallorca: atemptat feixista al racó de la memòria de Porreres. Hi arrabassen el panell explicatiu amb el poema de Miquel López Crespí, inaugurat l’abril.

El panell explicatiu de l’espai que contenia el poema ‘Els nostres morts’, de l’autor Miquel López Crespí, ha estat arrabassat del seu lloc original. Tot i que efectius de la Policia Local han cercat el faristol per la zona, no s’hi ha trobat cap indici. (Diari Balears 27-VII-2011)

Tots els diaris de Mallorca informen avui de l’atemptat feixista al racó de la memòria històrica de Porreres. A Diari de Balears (27-VII-2011) els corresponsals A. Ginard i M. Poquet han escrit un interessant articles de denúncia sota el títol “Atemptat al racó de la memòria de Porreres. Hi arrabassen el panell explicatiu amb el poema de Miquel López Crespí, inaugurat l’abril”. La nota diu: “Contra la justícia i favor de l’oblit. El racó de la memòria de Porreres, el lloc on es va portar a terme l’afusellament de desenes de republicans darrere l’oratori de la Santa Creu, ha estat escenari d’un atemptat en contra de la memòria històrica.

‘El panell explicatiu de l’espai que contenia el poema ‘Els nostres morts’, de l’autor Miquel López Crespí, ha estat arrabassat del seu lloc original. Tot i que efectius de la Policia Local han cercat el faristol per la zona, no s’hi ha trobat cap indici.

‘Des de Memòria de Mallorca, el seu secretari Bartomeu Garí, manifestà ahir la ‘indignació i repulsa pel fet’. Garí expressà ‘rebuig’ a aquest atac i sospita que ‘no ha estat gent de Porreres?

‘Així mateix, Garí avançà que es convocarà la comissió de la dignitat de l’Ajuntament per al d’avaluar els fets i estudiar les possibilitats de tornar a col·locar la placa. Una de les opcions és inscriure el poema de López Crespí en un bloc de formigó per tal d’evitar atacs.

‘Per part seva, el batle de Porreres, Bernat Bauçà, també condemnà els fets ocorreguts, presumptament el cap de setmana.

‘El racó de la memòria s’inaugurà el mes d’abril passat amb la rèplica del mural de Frau, obra d’Andreu Pascual i Jaume Ramis, a més de la instal·lació de la placa explicativa que ha desaparegut.

‘Una gran assistència de públic es va congregar a l’indret, a més de diversa representació política”.

Diario de Mallorca (27-VII-2011), en un article de Simó Tortella informa igualment de l’atac feixista contra el racó de la memòria de Porrres. Sota el títol “El Racó de la Memòria pierde su placa. La Policía Local investiga el hurto de un panel explicativo que recuperava ‘la voz de los ausentes y su dignidad’” els lectors poden llegir: “Durante el pasado fin de semana y pocos días después del alzamiento militar que dio inicio a la Guerra Civil española, el Racó de la Memòria de Porreres sufrió un ataque vandálico. La placa conmemorativa del acto del pasado 16 de abril, con el cual se dieron por finalizadas las obras de dignificación del lugar donde fueron fusilados muchos demócratas republicanos, ha sido arrancada de cuajo.

‘En el desaparecido rótulo se podía leer una pequeña explicación de los actos que se habían perpetrado en el lugar, así como un texto del poeta Miquel López Crespí, titulado ‘Els nostres morts’.

‘El jefe de la Policía Local fue quien descubrió los hechos y siguiendo órdenes del alcalde Bernat Bauçà, ha iniciado una investigación para la posible localización del rótulo y el esclarecimiento de lo sucedido.

‘El historiador local y secretario de Memòria de Mallorca, Bartomeu Garí, quiso ayer expresar en nombre propio y en el de la asociación ‘la más enérgica protesta e indignación por la desaparición del panel donse se recordaba a las personas que lucharon a favor de los ideales de la II República’.

‘’Es otra muerta de los cognitivos ataques vandálicos cometidos contra los espacios de la memoria de la represión de la Guerra Civil en Mallorca’, apuntó.

‘Según Garí, desde hace unos años Porreres ha querido enseñar la verdadera historia de la Guerra, sin falsear ni manipular los hechos acaecidos detrás del Oratorio de la Santa Creu de Porreres. Siempre se ha sido muy respetuoso, en su opinión, por lo que cree que no ha sido ningún residente en la localidad el autor del ataque, sino gente que lo único que busca es violentar el recuerdo a las víctimas e indignar a sus familiares.

‘Por su parte, la regidora Joana Mora (PSM-IV-Entesa), nueva coordinadora de la comisión de los actos del Racó de la Memòria, condenó los hechos i anunció que convocará a los miembros de la comisión para estudiar la situación y solicitar al Ayuntamiento la reposicicón del distintivo explicativo del lugar (junto al cementerio), en un corto plazo”.

El diari Última Hora també informa de l’atac feixista contra el “racó de la memòria” de Porreres. Sota un titular que diu “Acto vándalico contra el ‘racó de la memòria’ del oratorio de Santa Creu. Arrancan el panel explicativo del espacio que tenía un poema de López Crespí”, podem llegir: “Contra la justicia y a favor del olvido. El ‘racó de la memòria’ de Porreres, el lugar donde se llevó a cabo el fusilamiento de decenas de republicanos detrás del oratorio de la Santa Creu, ha sido escenario de un acto vandálico en contra de la memòria histórica.

‘El panel explicativo del espacio que contaba con el poema, ‘Els nostres morts’, del escritor Miquel López Crespí ha sido arrancado de su lugar original. Aunque efectivos de la Policía Local han buscado el atril por la zona no se ha encontrado ningún indicio.

‘Desde Memòria de Mallorca, su secretario Bartomeu Garí, manifestó ayer la ‘indignación y repulsa a este hecho’. Garí expresó su ‘rechazo’ a este ataque, sospechando que ‘no ha sido gente de Porreres’.

‘Asimismo, Garí avanzó que se convocará la comisión de la dignidad para evaluar los hechos y estudiar las posibilidadesde volver a colocar la placa. Una de las opciones que se barajan es inscribir el poema de López Crespí en un bloque de hormigón para evidar ataques y preservar el lugar.

‘Por su parte, el alcalde, Bernat Bauçà, también condenó los hechos ocurridos, presuntamente durante el fin de semana.

‘El ‘racó de la memòria’ se inauguró el pasado abril con la réplica del mural de Frau, obra de Andreu Pascual y Jaume Ramis, además de la instalación de la placa que ha desaparecido. Asistió numeroso público y representación política”. (27-VII-2011)

Porreres, el monument a les víctimes del feixisme i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica

Per Miquel López Crespí, escriptor

Recordar d’una manera objectiva el nostre passat com a poble, els crims del feixisme, s’ha fet summament necessari en aquest temps de confusió fomentada des de tots els poders establerts. La dreta i alguns sectors de l’esquerra del règim voldrien continuar amb la feresta amnèsia històrica decretada en temps de la restauració borbònica, la “transició”, que diuen els que no volen que recordem els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants a trepitjar moqueta i cobrar els bons sous que comportava –i comporta - el repartiment del poder institucional. En aquells pactes quedaren oblidats, abandonats a les fosses comunes, a les cunetes dels nostres pobles, els milers d’homes i dones de Mallorca assassinats i torturats per Falange Española i l’exèrcit espanyol sota la complaença de l’església catòlica.

Els historiadors han publicat recentment als diaris de Mallorca diverses informacions confirmant que 1.188 persones assassinades pel feixisme van ser enterrades en vint-i-dues fosses comunes. Diari de Balears de 28 de març de 2011 deia: “Un estudi elaborat per la Fundació Balear de la Memòria Històrica Democràtica i l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, amb la col·laboració del Govern balear, certifica l'existència comprovada de 22 fosses comunes a l'illa, en les que suposadament van ser enterrades almenys 1.188 persones, de les quals 522 no han estat identificades. Es tracta de la primera part d'un estudi que s'està realitzant per elaborar el mapa de les fosses que hi ha a Mallorca, el qual ha estat presentat per la consellera d'Assumptes Socials, Promoció i Immigració, Fina Santiago. Així mateix, també han participat en la presentació la presidenta de l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, Maria Antònia Oliver, i el coordinador de la investigació: Manel Suárez. Segons l'estudi, aquestes 22 fosses estan localitzades a Alaró (1); Algaida (3); Bunyola (1); Calvià (1); Manacor (7); Montuïri (1); Petra (1); Porreres (1); Santa Maria (1); Sencelles (1); Santanyí (1); i Son Servera (3). Així mateix, s'inclou també el cas de 14 mallorquins que van ser assassinats en camps de concentració nazis d'altres països.

‘Es pot assenyalar que en aquest document no s'han inclòs unes altres deu o onze fosses que encara estan sent estudiades i que s'integraran a la segona part de l'estudi que completarà el mapa i que estarà conclòs en uns 18 mesos. En aquesta fase parteix s'inclouran, entre d'altres, les fosses de Palma (la més nombrosa), sa Coma, Son Ferriol, Deià, Llucmajor o el Pont de Sant Lluís. A més, el document remarca que aquestes 1.188 víctimes són el nombre de persones identificades i de les quals es té constància documental, si bé hi caldria, afegir una quantitat indeterminada de víctimes que se sap que també van ser enterrades allà. L'estudi està sent elaborat per diferents historiadors que es basen tant en registres documentals com a testimonis per fer el recompte de totes les víctimes del franquisme que van ser enterrades a l'illa en aquestes fosses. Així, per exemple, s'han consultat en cada un d'aquests municipis els arxius cadastrals, registres de la propietat, de cementiris municipals, arxius històrics, de la presó de Palma, arxiu del Regne de Mallorca, parroquials o de la Comandància de Militar de les Balears. També s'ha tingut en compte el testimoni de 114 persones”.

I malgrat les evidències històriques encara hi ha mitjans de comunicació, intel·lectuals de la dreta, partits i organitzacions presents a les institucions que es neguen no solament a condemnar el règim de terror franquista, sinó que, fins i tot, ataquen i proven de demonitzar aquelles persones entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica.

D’ençà la restauració borbònica, és a dir, la “transició”, aquella tèrbola època de renúncies i traïcions, de pactes amb els hereus dels botxins, han estat moltes les persones entestades a no consentir la vergonya de l’oblit del genocidi perpetrat per militars i falangistes contra l’esquerra illenca, contra els sectors populars que simplement volien una Mallorca lliure d’ignorància i caciquisme, els homes i dones que lluitaven per un esdevenidor millor per als seus fills.

Accions com les de l’Ajuntament de Porreres, la Regidoria de Cultura, les persones que han fet feina per a portar endavant el monument als assassinats pels franquistes, són exemplars i mereixen tota la nostra admiració i respecte. Signifiquen una passa endavant en la reconstrucció de la nostra història, un reconeixement per a aquella generació de republicans, de socialistes, anarquistes i comunistes, persones progressistes de totes les tendències, que volien canviar una societat injusta, un sistema que explotava el poble d’ençà la infausta derrota dels agermanats en el segle XVI.

La creació de la comissió per recordar les víctimes que lluitaren per la República, l’esforç dels historiadors en el procés de la recuperació de la història de Porreres sota el sangonós domini del feixisme, els actes, conferències, taules rodones i cinefòrums realitzats, marquen una fita que haurien de seguir aquells pobles que estimen els seus herois, que lluiten per servar la memòria dels seus fills més compromesos amb la justícia social i la llibertat. I, precisament perquè eren els més idealistes, perquè sentien de veritat els problemes i necessitats d’una terra sotmesa a la brutalitat del poder caciquil i la ignorància clerical-vaticanista, foren cruelment torturats i assassinats per sicaris sense ànima al servei del capitalisme estatal i internacional.

No és tasca senzilla, aquest combat en defensa de la nostra memòria històrica. Des de la dreta, des d'algun indret de l’esquerra covarda que encara té por dels monuments feixistes que queden a Mallorca, des de totes les tribunes a sou de tots els poders que ens esclafen, se’ns recorda insistentment que tota la nostra feina, els escrits, actes i homenatges dedicats als nostres morts l´únic que fan –diuen- és incrementar la intolerància, el maniqueisme històric, l’esperit de revenja, la tensió social dins la nostra societat.

Fa tan sols uns dies hem pogut constatar com els poders més foscos de Mallorca malden per aprofundir en l’amnèsia, la mistificació i l’oblit i, també, en la falsificació de la història. Aquestes persones, aquests mitjans de comunicació, han atacat recentment l’escriptor Llorenç Capellà per haver escrit el text d’una placa que s’ha de posar al cementiri de Palma, en el mateix indret on eren portats a matar els republicans en temps de la guerra civil. El text que ha estat atacat per la dreta més reaccionària deia així: “La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop d’Estat protagonitzat per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i l’aquiescència de l’Església. Els sediciosos, d’ideologia conservadora i totalitària d’inspiració feixista, emfatitzaren en el seu ideari l’exaltació de la unitat d’Espanya, l’esperit de croada i l'uniformització lingüística i cultural. El pronunciament tenia l’objectiu d’enderrocar el govern de la República, suprimir les llibertats públiques, il·legalitzar els partits d’esquerra i els sindicats, i paralitzar l’associacionisme amb la clausura dels centres recreatius, formatius i culturals. Aquestes accions, que es portaren a la pràctica amb l’ús de la força, es complementaren amb la detenció de milers de persones, un nombre important de les quals varen ésser assassinades o condemnades a mort després d’ésser jutjades en una pantomima de consell de guerra.

‘Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri. La repressió no va adreçar-se contra uns col·lectius concrets, sinó que va acarnissar-se en persones de condició social i intel·lectual ben diferents. En aquest indret moriren obrers, camperols, professionals liberals, pedagogs, estudiants. I va marcir-s’hi la joventut. La millor joventut de cada col·lectiu. Tots ells moriren durant el període bèl·lic i fins que l’eco dels trets es va espaiar en una postguerra llarga i inacabable.

‘A Mallorca varen ésser assassinades més de mil persones per les seves idees.

‘La Dictadura sorgida de la victòria militar (1936-1975) va consolidar un Estat basat en la repressió de les llibertats.

‘I el silenci o l’oblit, l’oblit i el silenci, va ésser la llosa que va cobrir sang i vida, històries i biografies.

‘Pretengueren matar l’ànima d’un poble.

‘Inútilment.

‘El pensament d’aquells homes i d’aquelles dones és i serà una proposta de futur”.

Indignat pels atacs patit per aquest text que consider exemplar, vaig escriure una resposta que, de seguida, vaig enviar a la premsa de les Illes. La resposta deia: “Davant els atacs del diari El Mundo al text de Llorenç Capellà vull expressar públicament el meu suport al magnífic text redactat a petició de la nostra Associació –Memòria de Mallorca-, un escrit fet per servar la memòria de les més de 1500 persones assassinades i/o desaparegudes per la repressió feixista. Una repressió i uns assassinats protagonitzats per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de la dreta, especialment de Falange Española amb el consentiment de l’Església catòlica.

‘Només una transició feta d’esquena al poble, amb pactes secrets entre els hereus del franquisme i una esquerra amnèsica ha fet possible que avui dia encara pugui qüestionar-se els crims de la dreta, del feixisme i l’exèrcit del general Franco. Com diu l text de Llorenç Capellà: “Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri.

El text de Llorenç Capellà, molt breu i de caire històric, s’ha fet per posar a un panel explicatiu i pensam, talment com ha escrit Memòria de Mallorca, que s’ajusta perfectament a la veritat sobre la repressió franquista a Mallorca”.

I ara, com a cloenda d’aquest article, crec que aniria bé posar aquest poema que els amics de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Porreres em demanaren per a acompanyar el monument a les víctimes del franquisme.

Els nostres morts

Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota.

Els afusellaven enmig del carrer,

al costat dels murs, sota les porxades.

En el malson hi havia també miratges obsessionants,

aspres concerts de fusells i pistoles.

Desapareixien els mestres, els jornalers,

els promotors del repartiment de terres,

la marea que volgué col.lectivitzar les fàbriques.

Per un instant vaig pensar que havia fet

un descobriment arqueològic.

A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,

enmig dels verdosos cortinatges de les algues,

els poetes que mai no hem tingut,

els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer.

Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora.

Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,

suggerint tornassolats colors malves i daurats.

En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.

Anarcoefemèrides del 27 de juliol

Esdeveniments

La sessió de la delegació francesa consagrada a l'admissió dels anarquistes vista pel periòdic Le Petit Belge del 30 de juliol de 1896

- Congrés Internacional Obrer Socialista: Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Obrer Socialista (International Socialist Workers and Trade Union Congress), on oficialment totes les cambres sindicals obreres estaven convidades. Dins cada delegació es trobaven militants anarquistes coneguts, com ara Errico Malatesta, Domela Nieuwenhuis, Pietro Gori, Gustav Landauer, Bernhard Kampffmeyer, Gennaro Petraroja, Rudolf Rocker, Christian Cornélissen, Fernand Pelloutier o Paul Delesalle, entre altres. Però els socialistes marxistes van votar majoritàriament una moció segons la qual s'exigia el reconeixement i la necessitat de l'acció política (legislativa i parlamentària) i es va concloure amb l'exclusió definitiva dels anarquistes i dels socialistes antiparlamentaris en els futurs congressos. Serà un triomf de la socialdemocràcia.

***

La imatge més coneguda de la Setmana Tràgica: la crema d'edificis religiosos a Barcelona (Foto de Castellà publicada en La Actualidad del 28 d'agost de 1909)

- Segon dia de la Setmana Tràgica: El dimarts 27 de juliol de 1909 a Barcelona (Catalunya), dins dels fets enquadrats en l'anomenada Setmana Tràgica, es caracteritza per la crema d'esglésies i de convents. De bon dematí alguns mercats i algunes botigues obriren per abastir la població, però aviat tancaren. El silenci informatiu era total a Barcelona i la sensació de buit d'autoritat força estesa. Sobre les nou del matí la residència dels Maristes fou atacada i el germà Lycarión (Francisco Benjamín Mey), director del Patronat Obrer de Sant Josep, va morir. També fou atacada la comissaria de les Drassanes i a mig matí la construcció de barricades amb llambordes, somiers, reixes i tapes del clavegueram, amb un protagonisme de les dones notable, es generalitzà per tot arreu –s'hi van arribar a construir-ne 76. Mentrestant, a Madrid, Juan de la Cierva Peñafiel, ministre de Governació, que des d'un primer moment va sostenir la tesi insurreccionalista de la vaga, declarà que el moviment barceloní tenia un caràcter clarament separatista, així ni els polítics catalans ni els dirigents obrers d'altres indrets de l'Estat espanyol voldrien sumar-se a la revolta o ni tan sols justificar-la, i va promoure la suspensió de les garanties constitucionals, que duraria fins al 10 de novembre d'aquell any. Antoni Fabra Ribas, membre del Comitè Central de Vaga, s'entrevistà amb Antoni Rovira Virgili, editor d'El Poble Català i membre del Centre Nacionalista Republicà, per veure les possibilitats que els nacionalistes d'esquerra encapçalessin la revolta. Cap al migdia van començar a circular per tot Barcelona consignes de calar foc els convents, donades per diversos polítics radicals (Lorenzo Ardid Bernal, els germans Rafel i Josep Ulled Altemir, Joan Colominas Maseras, etc.) i la ciutat s'omplí de barricades i de convents que cremaven (església parroquial de Sant Pau del Camp, Reial Col·legi de Sant Anton dels escolapis, església de Santa Maria del Taulat, etc.). Diverses armeries foren assaltades durant el dia i la gentada també es va fer amb fusells del sometent. A Gràcia els enfrontaments armats entre revoltats i l'Exèrcit duraran fins cap al tard, quan l'artilleria militar s'imposa. Els membres del Comitè Central de Vaga es reuniren poc abans de les 14 hores amb el lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio, a qui demanaren que encapçalés el moviment i que proclamés la República, però cap grup polític no acceptà fer-se càrrec de l'aixecament, es tractava d'un moviment totalment autònom i espontani. A les 14.30 la comissaria del Poblenou patí un primer atac i mitja hora després el franciscà P. Ramon M. Usó fou ferit greu quan abandonava la residència de Sant Gervasi carregat amb valors i diners en metàl·lic de la comunitat; morirà l'endemà i serà el tercer i últim religiós finat durant la setmana –la consigna fou en tot moment respectar la vida de les persones. A les 16.30 tingué lloc a l'Ajuntament una reunió entre l'alcalde Joan Coll Pujol i diputats i prohoms de la ciutat per formar una junta que parlamentés amb els rebels, però el republicà Joan Sol Ortega els va convèncer de l'absurditat de l'intent. A les 17 hores la comissaria del Poblenou va patir un nou atac i una hora després Mn. Ramon Riu, rector de Santa Maria del Taulat, al Poblenou, mor d'asfíxia i de paüra al seu amagatall; el seu cos va ser arrossegat pel carrer i profanat. A les 18.45 l'Ajuntament es reuní en sessió urgent, on el regidor radical Josep Jorge Vinaixa demanà la constitució d'una sessió permanent del consistori, però dues hores després la sessió fou dissolta, per l'acció persuasiva d'Emiliano Iglesias. Els intents de radicals, de socialistes i de nacionalistes d'esquerra per trobar algú que es fes càrrec d'encapçalar la revolta foren del tot inútils. Al vespre la policia desbordada abandonà les comissaries dels barris perifèrics i s'engegà una segona onada d'incendis de convents i d'edificis religiosos, de manera que al final del dia cremaven una trentena d'edificis, concentrats a la zona de l'Audiència, l'Eixample, Gràcia, Sant Andreu, el Clot, les Corts i Sant Gervasi. Fora de Barcelona, durant aquest segon dia de vaga, s'arribà a proclamar la República i es constituïren juntes revolucionàries a Sabadell, Granollers, Mataró i Palafrugell. Mentrestant, i sense que Catalunya tingués cap possibilitat d'assabentar-se'n, a l'Àfrica es lliurà la decisiva batalla del Barranco del Lobo, sorgida arran d'un atac de les inexpertes tropes espanyoles a la serralada del Gurugú, des de la qual la guerrilla rifenya dominava la regió; la internada de les tropes colonials acabaria desastrosament i se saldaria amb 1.238 baixes per la banda espanyola, 180 mortals, incloent-hi el general Gillermo Pintos Ledesma que manava la tropa i que morí d'un tret al cap disparat per un franctirador.

***

Adhesiu de l'AIA (1906)

- Míting aniversari de l'AIA: El 27 de juliol de 1924, en ocasió del vintè aniversari de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), té lloc a la Casa del Poble de l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) un míting internacional. Hi van intervenir nombrosos militants coneguts, com ara Rudolf Rocker, Emma Goldman, Domela Nieuwenhuis, Barthélemy de Ligt, Pierre Ramus, etc.

***

Cartell del CENU, obra de Carme Millà Tersol

- Creació del CENU: El 27 de juliol de 1936, enmig de l'entusiasme revolucionari, la Generalitat de Catalunya crea per decret el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), una nova escola racionalista i laica que funcionarà segons els principis de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Tot el moviment d'escoles racionalistes llibertàries s'integrarà en aquest Comitè. La presidència del Comitè Executiu recaurà en el cenetista, director de l'Escola Natura, president de la secció cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i deixeble de Ferrer i Guàrdia, Joan Puig Elías. El 22 d'octubre de 1936 un decret sobre reestructuració del Comitè de l'Escola Nova Unificada el transformarà en Consell de l'Escola Nova Unificada, eliminant formalment els comitès locals del CENU i passant la capacitat decisòria a mans del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Naixements

Foto policíaca d'Henr Duchmann (ca. 1894)

- Henri Duchmann: El 27 de juliol de 1873 neix al IV Districte de París (França) el periodista, conferenciant i propagandista anarquista i antimilitarista Henri Duchmann, que tal vegada va fer servir el pseudònim literari d'Henri Duchemin. Era el fill primogènit de Michel Duchmann, empleat, i de Joseph Gothon, modista, i tenia dos germans, Hermann i Joseph. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Harmonie, de Marseille (1891-1893);Le Conscrit, de París (1892);La Brochure, de Bruxelles (ca. 1893); Les Temps Nouveaux, de París (1895); Le Libertaire, de París (1895-1914); Régénération, de París (1896-1908);Le Pétard, de París (1904);La Tribune internationale, de París (1904-1905); L'Ordre, Le Combat Social i L'Insurgé, de Llemotges (1905-1911); L'Action, de París (1905-1908); Le Réveil Social de Normandie, de Rouen (1905); Le Travailleur Normand, de Rouen (1906); La Révolution, de París (1909); La Révolte, d'Alger (1909), etc. L'estiu de 1894 estava refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per les seves activitats llibertàries. Aquest mateix any el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'abril de 1895, arran de la denúncia d'un veí que havia confós una incubadora artificial per una «màquina infernal», el seu domicili de Chatillon va ser escorcollat per la policia. En 1898 participà econòmicament en la subscripció popular oberta pel diari parisenc L'Aurore a favor de les vídues dels obrers morts en la catàstrofe del carrer dels Apennins de París. El gener de 1899 fundà, amb companys dels XI, XII i XX districtes parisencs, el grup d'estudis socials i literaris «Cercle Léon Tolstoi», que es reunia al local del periòdic Le Pot à Colle. En aquestaèpoca vivia al número 80 de l'avinguda Saint-Mandé de París. El 18 de maig de 1899 va fer la conferència «Le nationalisme antisémite et le nationalisme juif» a la Biblioteca d'Educació Llibertària del carrer Titon de París; el 29 de juliol, al mateix lloc, l'anomenada «Le salut est en vous, de Tolstoi»; i el 21 de setembre, també al mateix lloc, la conferència «Le christianisme et la société moderne». El 8 de febrer de 1900 es casà al XII Districte de París amb la modista Marie Euphrosine Joséphe Létévé, de qui es va divorciar el 8 de juliol de 1905. En aquesta època vivia al número 67 del carrer de Reuilly de París. El 6 de març de 1903 va fer la conferència a la Universitat Popular «L'Effort du Grand-Montrouge» de París «La police internationale et les réfugiés politiques»; el 13 de març a la Universitat Popular «Zola» de París l'anomenada «La foire aux inepties (les miracles)»; i el 22 de març d'aquell any a la Universitat Popular «La Semaille» de París l'anomenada «Paul Bert et l'émancipation morale du peuple». El 4 de març de 1904, a la Sala Jules de París, va fer la conferència «La Terre, de Zola, et Les Paysans, de Balzac», organitzada per l'Educació Lliure del III Districte parisenc. El 30 de maig de 1904 va fer la conferència a la Universitat Popular«Coopération des Idées» de París «Zola féministe, L'Assommoir», que va repetir el 30 de juny d'aquell any. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT), el 9 de juny de 1904, amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Victor Griffuelhes, Clément Beausoleil, Charles Desplanques, Lévy, Jean Laporte, Georges Yvetot, Amédée Bousquet, Roger Sadrin, Georges Régnier, Auguste Delalé, Émile Janvion i Gabrielle Petit, fou un dels oradors del quart míting preparatori d'organització del Congrés Antimilitarista d'Àmsterdam, que se celebrà a la Sala Bock Colossal de París; el 22 de juliol d'aquell any va fer la xerrada «Le Congrès Antimilitariste d'Amsterdam» a la Universitat Popular«L'Aube Sociale» de París; el 7 d'agost de 1904, amb Miguel Almereyda, la xerrada «La Nouvelle Internationale», sobre l'AIAT, a la Universitat Popular«Germinal» de Nanterre (Illa de França, França), que repetí el 13 d'agost a Puteaux (Illa de França, França) i 16 d'agost a la Universitat Popular «Mouffetard» de París; el 29 d'octubre una xerrada sobre l'AIAT a la Sala Salaudrin de Asnières-sur-Seine (Illa de França, França); i el 10 de desembre de 1904 la conferència anomenada «L'Armée et l'Idée de Patrie», a la Sala Dufour de París, organitzada per l'AIAT. Entre febrer i juny de 1904, des de les pàgines de Le Libertaire, llançà durs atacs contra les feministes en general i contra Nelly Roussel en particular, fet que va ser respost per càustiques respostes de nombrosos companys i companyes (Nelly Roussel, Cleyre Yvelin, Henri Godet, etc.). El 29 de juny de 1904 portà a terme, amb Cleyre Yvelin, una conferència«feminista antifeminista» a les«Causeries Popularies» (Xerrades Populars) del XI Districte de París i el 30 de setembre d'aquell any una altra titulada«Féminisme», organitzada per la Joventut Sindicalista de París, a la Borsa del Treball. El 8 de gener de 1905, amb Marie Sellos, portà a terme una conferència contradictòria sobre el tema de l'acció anarquista, organitzada pel «Cercle Individualista», a la Sala Jules de París. El 21 d'abril (Divendres Sant) de 1905 participà en el gran banquet anticlerical organitzat per la Libre Pensée a l'Elysée Rouennais de Rouen (Alta Normandia, França) i en el qual va fer una conferència de cloenda. Participà com a orador en els actes del Primer de Maig de 1905 a Rouen. El 3 de desembre de 1905 participà, amb el jutge de pau J. André, i el secretari de la Borsa del Treball de Rouen, en el gran míting contradictori«La Grève de Maromme», que se celebrà a la Borsa del Treball de Rouen. El seuúltim domicili va ser al número 30 bis de l'avinguda de Suffren de París. Henri Duchmann va morir el 19 de febrer de 1923 a l'Hospital Rothschild de París (França).

***

- Teodoro Antillí: El 27 de juliol de 1883 neix a Sant Pedro (Buenos Aires, Argentina) el periodista i propagandista anarquista Teodoro Antillí. Només pogué assistir a l'escola primària, però aconseguí de manera autodidacta una gran cultura. Quan deixà l'escola entrà a fer feina al Registre Civil de San Pedro i, quan tenia 14 anys entrà en la Policia com a escrivent. El 2 de gener de 1904 començà a publicar a San Pedro la revista La Tribunita i, aquest mateix any, abandonà la seva feina de policia. Posteriorment es traslladà a Buenos Aires (Argentina), on va escriure per nombroses publicacions, com ara Fray Mocho i Mundo Argentino. En 1906 conegué el dramaturg anarquista Rodolfo González Pacheco, que esdevingué el seu amic coral; aquest editava la revista Germinal, i ell començà a col·laborar-hi. En 1907 publicà la conferència Patria y militarismo. En 1908 els dos amics fundaren el periòdic Campana Nueva i en aquest any col·laborà en La Mentira. A partir de 1910, dirigí La Batalla. Diario anarquista de la tarde. En 1910, durant la repressió desencadena pel president argentí José Figueroa Alcorta amb motiu de la celebració del«Centenari Argentí», va ser deportat al penal d'Ushuaia (Ushuaia, Tierra del Fuego, Argentina). Amb González Pacheco dirigí Alberdi (1910) i El Manifiesto (1911). Entre 1911 i 1915 col·laborà en Ideas y Figuras. Quan el seu amic marxà de viatge, començà a col·laborar habitualment amb el diari anarquista La Protesta. En 1913, arran d'un article sobre Simón Radowitzky («Radowisky», La Protesta, 14 de novembre de 1913), pel quart aniversari del seu atemptat contra Ramón Falcón, va ser empresonat durant tres anys per «apologia del crim» –també va ser condemnat a un any i mig Apolinario Barrera, administrador de La Protesta. A la presó conegué Emilio López Arango. En 1916 abandonà, amb González Pacheco, per discrepàncies, el diari La Protesta. Defensà, amb Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango, les posicions de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) del moviment obrer anarquista, enfrontades a les d'Errico Malatesta i Luigi Fabbri; també defensà l'anarcosindicalisme espanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es manifestà crític amb el concepte«lluita de classes». Intentà amb González Pacheco refundar La Protesta Humana com a resposta, per a després editar, durant tres anys, el periòdic La Obra, clausurat en 1919 a causa de la «Setmana Tràgica». Poc abans d'aquests fets revolucionaris, establiren contactes amb un grup d'anarcobolxevics amb la intenció d'editar un periòdic que havia de dir-seLa Revolució Social, però finalment no va haver acord i els anarcobolxevics editaren, en 1919, Bandera Roja. En 1919 publicà el fullet Comunisme y anarquía. En 1920, durant la clausura de La Protesta, amb Mario Anderson Pacheco, Alberto S. Bianchi i González Pacheco, fundà, amb el suport dels sindicats de la FORA, Tribuna Proletaria.Órgano defensor de los intereses gremiales, que també va ser clausurat, iEl Libertario. En 1921 participà en la fundació del setmanari La Antorcha, on va escriure gran quantitat d'articles fins a 1923, any que va caure greument malalt i retornà a la seva localitat natal. Teodoro Antillí va morir el 8 d'agost de 1923 a Sant Pedro (Buenos Aires, Argentina). L'any següent, el seu gran amic González Pacheco, edità una antologia de textos seus sota el títol ¡Salud a la anarquia! Páginas de un militante, que va ser publicada per l'editorial de La Antorcha.

***

Angelo Damonti

- Angelo Damonti: El 27 de juliol de 1886 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Angelo Damonti, més conegut com Dalmonte. Sos pares es deien Aristide Damonti i Cecilia Scoppini. En 1905 ja estava fitxat per la policia de Brescia com a membre dels cercles llibertaris. En 1919 s'afilià a la Federació Local de la Unió Sindical Italiana (USI), que s'acabava de crear, i a començaments de 1920 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on obrí una fusteria i donà feina a nombrosos companys. Aquest mateix any participà activament, amb Errico Malatesta, en la fundació del diari anarquistaUmanità Nova. Com a destacat membre del Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques), amb Fioravante Meniconi i Mario Montovani, s'encarregà de viatjar arreu d'Itàlia per establir contacte amb els companys empresonats, buscar els millors advocats, recaptar fons, denunciar els directors carceraris i guardians, etc. En 1927, cansat de detencions i d'agressions feixistes, es va veure obligat a marxar clandestinament a França i s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), on treballà amb els companys italians exiliats. En 1934 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica i després a Alemanya. Marxà a Espanya durant els anys de la guerra civil. En 1940 es trobava a París quan les autoritats italianes demanaren la seva recerca per extradir-lo. Durant l'ocupació alemanya participà en la resistència francesa enquadrat en els Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Sindicat General de la Indústria Elèctrica, adherit a la Confederació General del Treball (CGT) clandestina, i treballà al llarg de la línia ferroviària. Aprofitant aquesta cobertura, amagà en un tren de manteniment especialment habilitat, perseguits antifeixistes i partisans. Pels seus mèrits i valor, va ser nomenat general del maquis francès. En 1948 retornà a Itàlia i s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Milà. També va ser nomenat vicepresident i conseller nacional de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). En 1960 morí la seva filla Anita, llibertària, partisana i deportada al camp de concentració nazi d'Auschwitz. Angelo Damonti va morir el 15 de novembre de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Notícia sobre el processament de Lucien Lecourtier apareguda en el periòdic parisenc Gil Blas del 7 d'agost de 1909

- Lucien Lecourtier: El 27 de juliol de 1887 neix al XIX Districte de París (França) el jornaler anarcoindividualista Jules-Lucien Lecourtier. De mare desconeguda, son pare es deia Henri François Lecourtier, torner en coure i després venedor de diaris, i reconegué l'infant en néixer. Vivia al número 33 del carrer des Bois del XIX Districte de París. El març de 1909 va substituir Jeanne Morand, aleshores empresonada per participar en una manifestació, com a gerent del setmanari L'Anarchie, fundat per Amandine Mahé i Albert Joseph (Libertad). El 22 de desembre de 1909 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena pel delicte d'ultratges i injúries a l'Exèrcit a tres anys de presó i a 100 francs de multa per l'article«Aux soldats», signat per Maurice le Vieux, pseudònim de Michel Antoine, publicat en el número del 20 de maig de 1909 de L'Anarchie, on es glorificava l'assassinat de Robert Blot, sotsdirector de la Seguretat, a mans del delinqüentÉmile Delaunay. En fuita i buscat per les autoritats, va ser substituït en la gerència de L'Anarchie per André Lorulot. Aquest mateix any de 1909 la policia el donà per desaparegut a París. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i el febrer de 1916 pertanyia al I Regiment de Zuaus de Saint-Denis (Illa de França, França). Va ser condecorat amb la Creu de Guerra. El 19 d'octubre de 1918 es casà al IV Distrecte de París amb la modista Alice Maria Nicouleau. En aquestaèpoca treballava de fuster i vivia al número 13 del Quai de l'Ourcq de Pantin (Illa de França, França). En 1923 figurava en el llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Lucien Lecourtier va morir el 16 de gener de 1977 a Le Raincy (Illa de França, França).

***

Notícia sobre Martí Bruno Mas apareguda en el diari catòlic tarragoní La Cruz del 17 d'agost de 1913

- Martí Bruno Mas: El 27 de juliol de 1889 neix a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà, Catalunya) el propagandista anarcosindicalista Martí Bruno Mas. Membre de la Sindicat Fabril i Tèxtil «La Constancia» de Barcelona, assistí al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1910 i hi adherí «La Constancia» al sindicat anarcosindicalista naixent. Destacà com a propagandista i organitzador de la CNT i del moviment anarquista, ja fos a Barcelona o a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Jugà un paper important l'agost de 1913 en la vaga fabril i, com a membre del Comitè de Vaga, presidí el 16 d'agost un important míting no autoritzat convocat per «La Constancia» al Cimema Montaña de la barriada del Clot. En 1918 fou un dels delegats de Terrassa al Congrés de la Regional catalana que se celebrà a Sants. Quan esclatà la guerra civil i la Revolució, a partir del 14 d'octubre de 1936 ocupà per la CNT el càrrec de regidor del Consell Municipal de Terrassa i fou nomenat president de la Comissió de Proveïments. També va ser nomenat delegat regional del Comitè de Proveïments de Barcelona. El 4 de gener de 1937 va ser rellevat d'aquests càrrecs pels propis companys que el consideraren una mica massa«primmirat». Amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carrières-sur-Seine (Illa de França, França) i després a Chatou (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de la CNT d'Houilles. Formà part d'una comissió dedicada a ajudar els anarquistes terrassencs exiliats. Trobem articles seus en Solidaridad Obrera de París. Martí Bruno Mas va morir el 9 de juliol de 1963 a l'hospital de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) i fou enterrat lendemà al cementiri de Chatou.

***

Ludovico Caioli

- Ludovico Caioli: El 27 de juliol de 1901 neix a San Ferdiano a Settimo (Cascina, Toscana, Itàlia) l'anarquista Ludovico Caioli –a vegades citat Cajoli. Sos pares es deien Flaminio Caioli i Maria Di Sacco. Quan era molt jove es traslladà amb son pare a Piombino (Toscana, Itàlia), on entrà a treballar com a aprenent d'obrer en la indústria de l'acer i establí contactes amb el moviment anarquista, participant en les activitats del grup juvenil «Pietro Gori». Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) prengué part, amb el grup «Gli Scamiciati», en totes les lluites sindicals i polítiques de Piombino, com ara l'agitació popular contra la pujada del cost de la vida de 1919. Obligat per la repressió policíaca i feixista a emigrar, s'instal·là a Roma (Itàlia) i posteriorment retornà a la Toscana, on va ser detingut per deserció i empresonat gairebé un any. En sortir de la presó, es traslladà a Aosta (Vall d'Aosta), on visqué durant tot el període feixista treballant com a obrer a l'acereria Cogne, sense abandonar el seu pensament, encara que sembla que abandonà la militància. A Aosta conegué Amelia, que esdevingué sa companya. En 1943 retornà a la Toscana i prengué part en la reconstrucció de la Federació Anarquista Pisana (FAP) i del grup anarquista de Cascina-Navacchio (Giulio Bidelli, Pietro Bindi, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi, Giovanni Turini, etc.), on hi va trobar Cornelio Giacomelli, vell company a Piombino durant el«Bienni Roig». Ludovico Caioli va morir el 14 de març de 1991 a Novacchio (Cascina, Toscana, Itàlia).

***

Frédy

- Frédy: El 27 de juliol de 1901 neix a Alfortville (Illa de França, França) el cançonetista social anarquista Robert Lucien Bernard, més conegut com Frédy. Sos pares es deien Alcide Victorin Bernard, empleat ferroviari, i Suzanne Marie Victoire Astier. Buscat per les autoritats per insubmís, hagué d'abandonar la seva feina d'ajustador matricer i passar a la il·legalitat, treballant en negre en la construcció i posteriorment en la decoració. Compositor aficionat de cançons socials, s'agrupà amb altres llibertaris del grup de poetes i cantautors revolucionaris de «La Muse Rouge» creat en 1901. A començament de 1928 començà les seves actuacions sota el pseudònim Frédy i fou un dels pilars de «La Muse Rouge» fins a la II Guerra Mundial, grup del qual va ser nomenat adjunt del seu secretari Jean-Paul Monteil. Va escriure nombroses obres revolucionàries i antimilitaristes, les quals va interpretar, a més d'altres cançons de diferents autors (Gaston Couté, Charles d'Avray, Flesky Durieux, etc.), en gales i festes organitzades per «La Muse Rouge», en les gires propagandístiques pacifistes de Victor Méric o en actes per a recaptar fons per a diverses campanyes (vagues, etc.). Algunes de les seves cançons (Quand les gueux le voudront, Brisez vos armes,Révoltons-nous contre tous les tyrans, Les charognards, Sanglante idole, etc.) van ser editades en publicacions com Nos Chansons i La Muse Rouge. En 1939, quan esclatà la guerra, aconseguí regularitzar la seva situació militar sense anar a files, essent llicenciat definitivament per «desordres mentals». En 1940, quan l'ocupació nazi, passà a la «Zona Lliure» i s'instal·là amb sa companya a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on la parella visqué com pogué. Quan sa companya arribà a l'edat de la jubilació, tots dos fixaren la seva residència en una petita població de la Turena francesa, on restaren sempre llibertaris, pacifistes i vegetarians. En 1988 cantà en la festa del 25 aniversari de la llar de jubilats de La Libre Pensée al departament de Maine i Loira. Frédy va morir el 13 d'octubre de 1995 a Amboise (Centre, França).

Frédy (1901-1995)

***

Necrològica de Georges Alusse publicada en el diari comunista parisenc L'Humanité del 6 de gener de 1949

- Georges Alusse: El 27 de juliol de 1902 neix al V Districte de París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifeixista Georges Henri Joseph Alusse–també citat erròniament Aluse. Sos pares es deien Henri Joseph Alusse, agent de policia, i Joséphine Augustine Gevraise, domèstica. A mitjans dels anys vint va ser fitxat com a «anarquista comunista». El 23 de setembre de 1924 es casà a Saint-Méen-le-Grand (Bro Sant-Maloù, Bretanya) amb Jeanne Louise Barré, de qui es va divorciar el gener de 1949 a Gap (Provença, Occitània). El 2 de novembre de 1927 la camioneta de repartiment que conduïa a París es pujà a la vorera i matà una nina i ferí greument altres quatre persones, i va ser detingut per homicidi imprudent. En aquesta època vivia al número 16 del carrer Arbalète i treballava de venedor de patates a l'engròs. Posteriorment treballà de terrelloner en la construcció i visqué a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). Entre 1936 i 1939 lluità en la guerra d'Espanya, al principi enquadrat en el Grup Internacional de la «Columna Durruti». Durant l'Ocupació nazi, formà part dels Franctiradors i Partisans Francesos (FTPF) de Sarthe. En aquestaèpoca s'afilià al Partit Comunista de França (PCF). Malalt de tuberculosi, Georges Alusse va morir el 2 de gener de 1949 a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) i va ser enterrat el 5 de gener en aquesta població, amb la presència de delegacions de l'Amical d'Antics Voluntaris d'Espanya, dels FTPF i del PCF, i André Breton va fer l'elogi fúnebre.

***

Necrològica de José Javierre Rivas apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 d'abril de 1983

- José Javierre Rivas: El 27 de juliol de 1905 neix a Saidí (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista José Javierre Rivas. Sos pares es deien Francisco Javierre i Ramona Rivas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en els combats contra la Guàrdia Civil i va ser nomenat membre del Comitè Revolucionari de Saidí. Formà part de les col·lectivitats locals i després dels fet de maig de 1937 i de l'atac a les col·lectivitats aragoneses per les tropes estalinistes contrarevolucionàries d'Enrique Líster Forján, va ser empresonat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet. Posteriorment s'establí a la zona i el maig de 1945 va ser nomenat delegat de la Federació Local de Mirapeis (Llenguadoc, Occitània) de la CNT al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili celebrat a París (França). Sa companya fou Asunción Solans. José Javierre Rivas va morir el 6 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 5 de desembre– de 1982 al seu domicili de L'Avelhanet (País d'Olmes, Llenguadoc, Occitània).

Guillem Gally Grivé

- Guillem Gally Grivé: El 27 de juliol de 1907 neix a Barcelona (Catalunya) l'impressor, editor i militant nacionalista i anarcosindicalista Guillem Gally i Grivé. Com a impressor va treballar a les impremtes Clarassó i Vícente Ferrer. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou secretari del Front d'Esquerres de Catalunya (FEC), coalició electoral d'esquerres que obtingué un gran triomf en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Durant la guerra civil formà part de la «Columna Macià-Companys» durant sis mesos. El 7 de febre de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França pel Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) amb la seva companya, Maria Amorós, i son fill Guillem. Després de passar per diverses poblacions (Perpinyà, Bebarius, París i Anvers), el 19 d'abril de 1939 pogué salpar des d'Anvers (Flandes) a bord del vaixell Masdam, arribant el 8 de maig al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Sa companya i son fill no pogueren reunir-se amb ell fins el 16 d'octubre de 1942, quan arribaren a Veracruz a bord del vaixell Nyassa, que havia partit des de Casablanca (Marroc). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), fundà la Impremta Graphos, petita litografia especialitzada en l'estampació d'esqueles, a la qual es van associar sos germans Hèctor, advocat i gendre del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys Jover, i Humbert, que contribuïren en els aspectes comercials i administratius de l'empresa. Amb el temps aquesta impremta assolí un considerable prestigi i volum de producció –fou l'editor d'Agustí Bartra–, creant i adquirint diverses editorials, com ara Edicions Catalanes, Encuadernación Leal, Pamex, Concepto oÁrbol. En 1945 tingué una filla, Elisenda. Va ser vicepresident de l'Orfeó Català de Mèxic. Guillem Gally Grivé va morir el 2 d'octubre de 1981 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Guillem Gally Grivé (1907-1981)

***

- Félix Izquierdo García: El 27 de juliol de 1907 neix a Jorcas (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Izquierdo García. Emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil passà a França. El juny de 1940 va ser detingut pels ocupants alemanys i el 13 de desembre d'aquell any ingressà al camp de concentració de Mauthausen procedent de l'Stalag V-D d'Estrasburg, juntament amb altres 815 ciutadans espanyols. El 24 de gener de 1941 fou traslladat, sota la matrícula 9.344, al camp d'extermini de Gusen (AltaÀustria, Àustria), on morí 10 mesos i tres setmanes després, l'1 de novembre de 1941. Estigué casat amb Rosa Duaigües.

***

Necrològica d'Ángel Ros López apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de març de 1973

- Ángel Ros López: El 27 de juliol de 1908 neix a La Alberca (Múrcia, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Ángel Ros López. Sos pares es deien Salvador Ros i Dolores López. Començà a militar molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Durant l'Ocupació participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció i fou membre de la Federació Local de Fumel (Aquitània, Occitània) de la CNT. Els seus últims anys visqué a Grabèls (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Josefa Conesa Reina. Malalt,Ángel Ros López va morir el 25 de desembre de 1972 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Cal no confondre'l amb Ángel Ros del Castillo, anarquista nascut el 10 de març de 1889 a Cartagena (Múrcia, Espanya) i mort el 3 de juny de 1945 al camp de concentració nazi de Neuengamme (Hamburg, Alemanya).

***

Miguel Vallejo Sebastián

- Miguel Vallejo Sebastián: El 27 de juliol de 1909 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Vallejo Sebastián. Sos pares es deien Domingo Vallejo i Joaquina Sebastián. Encara adolescent, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Establert a Saragossa (Aragó, Espanya), treballà de calderer i milità en el Sindicat del Metall de la CNT. A partir de 1927 destacà com a orador i organitzador sindical de la regional aragonesa. Va ser detingut a Saragossa amb Antonio Ejarque Pina per la seva participació en l'aixecament anarquista de gener de 1933 i fou empresonat a La Alfajería de Saragossa i a Pina de Ebro. A finals de 1933 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Saragossa. El 20 de setembre de 1935, quan encara era secretari, va ser detingut portant força documents orgànics de la CNT saragossana i amb una multicopista. En aquests anys republicans va ser membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1936 va fer una gira propagandística amb Zenón Canudo Zaporta per Terol i Santa Eulalia, a més d'un míting a Saragossa. El juliol de 1936 defensà la ciutat de Saragossa dels feixistes i, amb José Hipólito Melero i Manuel Uceda Marco, fou membre del Comitè Local de Defensa dels Grups Anarquistes de Saragossa. Lluità contra els feixistes enquadrat en la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República i fou nomenat secretari del Comitè Regional d'Aragó de la CNT durant els anys bèl·lics. El març de 1937 signà, amb Antonio Ejarque i Manuel López, un pacte d'unitat amb la Unió General de Treballadors (UGT) aragonesa i l'agost d'aquell any va ser detingut a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per les tropes de la reacció comunista encapçalada per Enrique Líster Forján que dissolgueren el Consell Regional de Defensa d'Aragó. Com molts altres membres de la 25 Divisió, al final de la guerra es trobà aïllat al port d'Alacant. Detingut, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera, on desenrotllà una gran tasca en estret contacte amb el Comitè Nacional confederal (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu, aconseguint salvar la vida de nombroses persones. Després passà a la presó valenciana de Porta Coeli i a la de Saragossa, on va ser jutjat i condemnat a mort, pena que finalment va ser commutada per la de 20 anys de reclusió. Un cop alliberat, organitzà el Comitè Regional d'Aragó de la CNT clandestina i mantingué estrets contactes amb la guerrilla que actuava a Terol. De bell nou detingut, va ser jutjat, però va ser absolt per manca de proves. Més tard s'establí a València. Entre el 12 i el 16 de juliol de 1945 assistí al madrileny Ple de Carabaña. En 1949, en substitució d'Antonio Castaños Benavent, va ser nomenat secretari general de la CNT clandestina. Fugint de la policia, s'establí a Barcelona i a finals de maig de 1951 passà a França. S'instal·là a Tolosa de Llenguadoc i entre 1952 i 1955 fou secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exterior, en substitució d'Heliodoro Sánchez Fernández (Helios Sánchez), esdevenint un dels militants més destacats del sector«col·laboracionista», partidari de prendre part en els governs republicans de l'exili. El 20 de juliol de 1952 intervingué, amb Ramón Liarte, Antonio Moreno i Quiñones Ocampo, en el míting commemoratiu del 19 de juliol celebrat a la Sala Étienne de Lió (Arpitània). El 5 d'octubre de 1952 participà, amb Jesús Boada Payarols, Josep Joan Domènec Manero i Vicente Garrido, en un gran míting confederal a la Casa del Poble de Clarmont d'Alvèrnia. En IV Plenari de la CNT«possibilista» de 1952, va ser nomenat secretari general, càrrec que fou ratificat en el V Plenari de 1954. El gener de 1953 impartí una conferència al Saló d'Actes de Force Ouvrière (FO) de París i el 19 d'abril la titulada «Consideraciones al momento actual, sobre el problema de España» a Montalban (Llenguadoc, Occitània). L'1 de maig de 1954, amb Francisco Romero, J. J. Domènech i Celestino Soria, parlà en el míting d'afirmació sindical que se celebrà a la sala del Cafè Continental d'Albi (Llenguadoc, Occitània). El 18 de juliol de 1954 intervingué, amb J. J. Domènech i Emilio Gervas, en un míting commemoratiu de la jornada del 19 de juliol de 1936 a l'Ajuntament de La Sala (Llenguadoc, Occitània). Entre 1954 i 1958 col·laborà en España Libre. El Primer de Maig de 1955 intervingué, amb Vicente Garrido, Joan Ferrer i Tomás Cañizares en el míting celebrat a Clarmont d'Alvèrnia. En 1956 col·laborà en CNT de Mèxic. En 1961, amb José Borrás Cascarosa i altres companys, fou nomenat membre del Comitè de Relacions del Comitè Regional d'Aragó. Miguel Vallejo Sebastián va morir el 4 de març de 1962 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor cerebral. Sa companya fou la destacada militant anarcosindicalista Julia Miravé Barrau.

Miguel Vallejo Sebastián (1909-1962)

Continua...

---

Illes . La generació literària dels 70 més activa que mai - El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí

El Tall Editorial publica llibre de viatges

Per Raphel Pherrer (Última Hora, 4 de Juliol de l´any 2021)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946) es novelista, autor teatral, poeta y ensayista. A finales de los años sesenta empezó a realizar colaboraciones en la prensa de las Islas (Última Hora, El Mirall, l´Estel) difundiendo innumerables artículos sobre temas culturales, memoria histórica y de opinión política. Desde comienzos de los setenta ha publicado más de noventa libros de poesía, teatro, memorias y novela. Miquel López Crespí hace años que está jubilado pero las editoriales no le dejan en paz y contínuamente solicitan nuevas obras, así que desde 2018 ha publicado “Repressió i cultura durant el franquisme” (Lleonard Muntaner Editor), “Joc d´escacs” (Llibres del Segle); “Allò que el vent no s´endugué” (El Tall Editorial); “Visions literàries de sa Pobla” (Llorenç Gelabert Editor); “Un hivern a Lluc” (El Tall Editorial); “Una història amagada” (Lleonard Muntaner Editor); “Dies Irae” (La Lucerna) i “El vicari d´Albopas” (Ajuntament de sa Pobla). A principios de julio de 2021 Miquel López Crespí saca a la luz(El Tall Editorial) su última aportación, “Llibre de viatges”.

Este libro de viajes trata de dejar constancia de la experiencia vital de un escritor de la generación literaria de los setenta. En los veintidós capítulos que conforman esta obra podemos encontrar algunas de mis experiencias esenciales, vivencias que hacen referencia a países como Irlanda, Grecia, Italia, Portugal, Francia, Rumanía, Inglaterra y a otros territorios como Menorca, Ibiza, Formentera y Castilla. También me refiero a diversos viajes nostálgicos al pasado, especialmente hasta la Mallorca de antes del turismo.

El libro que acabo de publicar pone de manifiesto cierta nostalgia de un mundo antiguo que está desapareciendo a una velocidad vertiginosa. Soy muy consciente de que aquel mundo de ilusiones y sensaciones, el ancho universo de muchos de los viajes de mi juventud, todo eso ha desaparecido, pulverizado por el impulso de las estaciones.

Llibre de Viatges ha ido articulándose en medio de una mezcla de emociones que, de forma inconsciente, traslucen la deseperada marcha del hombre en busca de una arcaica e imaginaria felicidad, precisamente por todas las geografías que he ido recorriendo en los últimos años. Es evidente para cualquier escritor que no encontrará nada de interés en los decorados que visita, a no ser que en su interior ese mismo escritor sea rico en experiencias, conocimientos y principios.

A veces me pregunto si todos esos viajes constituyen en realidad la geografía de mi espiritualidad y la respuesta es que en el libro trato de reivindicar, evidenciar la fuerte carga de ilusiones, rebelión y utopía militante que poseyó la generación de jóvenes de los años sesenta y setenta, heredera de todas las generaciones de luchadores que nos precedieron.

Al fin y al cabo como autor debo plantearme si podría omitir en mi obra todas esas referencias a los acontecimientos históricos que nos condicionaron y nos condicionan todavía. Por ello me pregunto cómo se puede separar el mundo personal del escritor de la misma realidad que le ha llevado a ser como es y qué clase de monstruo sería el que se hubiera sometido a tal lobotomía. O cómo dejar de mencionar la existencia de todo un ámbito cultural y político que nos ha ayudado a recargar las baterias de la ilusión.

Anarcoefemèrides del 28 de juliol

Esdeveniments

Barricada al carrer Thiers

- Avalot de Raon-l'Etape: El 28 de juliol de 1907, a Raon-l'Etape (Lorena, França), després d'una manifestació pacífica d'obrers de la fàbrica de sabatilles de Frédéric Amos en vaga –que reivindicaven un salari mínim de 32 cèntims l'hora, la jornada laboral de 10 hores (no tenien cap dia de descans) i la supressió de les multes–, les forces de l'«ordre» enviades pel prefecte –dos batallons (el 2n de Caçadors a peu de Lunéville i el 20è de Caçadors a peu de Baccarat) i dos esquadrons del 17è de Caçadors a cavall– carreguen contra la concentració, provocant la mort de tres obrers (Charles Thirion, Edouard Cordonnier i Charles Charlier). A la fàbrica d'Amos hi treballaven 1.000 obrers, 300 infants i 250 dones. Després de l'enterrament dels tres obrers, l'anarquista Francis Boudoux, secretari de la Unió de Sindicats de Meurthe-et-Moselle, pronunciarà un discurs.

Avalot de Raon-l'Etape (28-07-1907)

***

Assalt a la Caserna dels Veterans. Foto de Català colorejada i retocada per La Actualidad del 26 de setembre de 1910

- Tercer dia de la Setmana Tràgica: El dimecres 28 de juliol de 1909 a Barcelona (Catalunya) i a rodalies s'intensifiquen els enfrontaments entre revoltats i forces de l'ordre públic. De bon dematí alguns mercats i botigues van obrir en una mena de treva fins a les 9 hores. A les 8 hores, Luis de Santiago Menescau, capità general de la regió, publicà un segon ban on ordenava que la gent es retirés dels carrers, dels balcons i dels terrats o se li dispararia sense previ avís; és a dir, que serien tractats com a combatents. Una hora després, Antoni Fabra Ribas es reuní amb els nacionalistes esquerrans Jaume Carner Romeu, Laureà Miró i Josep Llari, els quals es negaren a fer-se càrrec del moviment fins que no hi hagués aixecaments a altres llocs de l'Estat espanyol. Mentrestant, durant tot el matí, les lluites entre revolucionaris, que oscil·laven entre els vint i trenta mil insurrectes, i forces de l'ordre es multiplicaren, però els béns patrimonials de la burgesia no van ser atacats, com tampoc no hi va haver agressions als particulars, ni assalts i saquejos a les botigues, ni violacions de domicili, ni ocupacions o destrucció de fàbriques o de tallers, ni retenció d'ostatges. L'intent de la policia i de la Guàrdia Civil de desmantellar algunes barricades va ser replicat per la forta resistència dels rebels. A les 10 hores la caserna dels Veterans de la Llibertat–milícia formada per una colla de vells soldats del general Prim i que s'havien ofert al capità general per reprimir la revolta–, a les Drassanes, fou assaltada i les aixecats obtingueren moltes armes, que van ser emprades seguidament per atacar la comissaria del carrer Nou de la Rambla; d'aquesta acció i de la defensa de les barricades del carrer de Sant Pau en van resultar uns quans morts i ferits de ambdós bàndols. Una nova onada de cremes d'edificis religiosos (col·legis, seminaris, escoles i orfenats) esclatà i, a més a més, van ser saquejats alguns edificis abans assaltats, amb exhibició de les mòmies d'algunes monges. A les 11 hores el cos consular es reuní i exigí al general Luis de Santiago la protecció dels estrangers i dels seus béns. També al matí començaren els atacs a les forces de l'ordre públic des dels terrats. A les 16 hores tingué lloc una nova reunió entre el lerrouxista Emiliano Iglesias i el Comitè Central de Vaga, que també resultà infructuosa i, una hora després, una nova reunió de diputats a casa del republicà Josep Maria Vallès Ribot tampoc no tingué resultats. A la tarda, un grup dones desenterrà una quinzena de cadàvers de monges jerònimes i n'arrossegà uns quants i taüts primer fins a l'Ajuntament i després fins al davant de les cases de Claudio López Bru, marquès de Comillas –empresari i terratinent que tenia interessos, entre molts altres, a les mines del Riff, en els vaixells de transport i en les companyies d'assegurances contra el servei militar– i d'Eusebi Güell Bacigalupi, comte de Güell, casat amb la filla de l'anterior i fundador de la Societat Hispano-Africana amb inversions en les obres públiques del Marroc. Al Clot va haver combats a peu de barricada, amb morts i ferits en el tiroteig, i es van destruir un asil de les paüles i un patronat obrer dels jesuïtes, i a Sant Andreu del Palomar va haver espectaculars barricades construïdes pels metal·lúrgics i els ferroviaris, i amb armes furtades al sometent, van assaltar la caserna de la Guàrdia Civil i van controlar tota la vila fins a la matinada. Al final del dia Emiliano Iglesias s'entrevistà amb l'anarcosindicalista José Sánchez González (Miguel Villalobos Moreno), qui reconegué la davallada del moviment i ambdós acordaren publicar un manifest demanant el retorn a la feina; Iglesias, per la seva part, ordenà als militants radicals que abandonessin les barricades. Fora de Barcelona, a Arbeca (les Garrigues), un grup de vilatans, tenint clar que el tren era l'instrument efectiu de deportació dels reservistes, marxaren cap a l'estació de les Borges i, prenent la direcció de la Floresta, van anar destrossant la via, fet que paralitzà un tren que anava cap a Lleida i que acabà incendiat. A Madrid, mentrestant, el ministre de Governació, Juan de la Cierva Peñafiel, suspengué les garanties constitucionals a tot l'Estat, detingué els líders socialistes Pablo Iglesias Posse, Francisco Mora Méndez i Francisco Largo Caballero, i clausurà els centres obrers.

***

Pasquale Binazzi, assegut en terra amb el capell al genoll, amb un grup de deportats anarquistes a l'arxipèlag de Lipari (1927)

- Detenció de Pasquale Binazzi: El 28 de juliol de 1920 l'anarquista Pasquale Binazzi, redactor del setmanari Il Libertario, és detingut a La Spezia (Ligúria, Itàlia) sota l'acusació d'haver format una banda armada (Arditi del Popolo) i d'haver ocupat una fàbrica durant l'agitació social del mes de juny. En resposta, els obrers van declarar la vaga general.

Naixements

Foto policíaca d'Émile Maurin (2 de juliol de 1894)

- Émile Maurin: El 28 de juliol de 1862 neix a Marsella (Provença, Occitània) el propagandista anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitaristaÉmile Auguste Maurin, també conegut per Élie Murmain i L'Aveugle. Sos pares es deien Louis Auguste Maurin, venedor ambulant, i Angele Marie Taglioretti, modista italiana i socialista, que va ser empresonada per «crits sediciosos». Sota la influencia de sa mare, s'adherí molt jove a un grup carbonari, però ben aviat, gràcies a les activitats de la Federació del Jura, entrà en contactes amb les idees anarquistes. En 1881 era membre del «Club Internacional» (Blanc, Charles Cival, Étienne Desnier, Henry, Justin Mazade, Raffaele Moncada i Joseph Toche), i, arran d'un míting celebrat al Grand Bosquet, va ser jutjat i condemnat a 16 francs de multa per insults a un gendarme. En 1882 el «Club Internacional» intentà crear una Federació Anarquista de la Regió Marsellesa i s'adherí al «Manifest revolucionari socialista dels grups anarquistes de París». El maig de 1882 va ser detingut a Roma (Itàlia); jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó per «possessió d'arma prohibida», un cop lliure, tornà a Marsella. Fou membre del «Cercle Esquiros», amb Émery i Alexandre Tressaud, entre d'altres. A resultes de les manifestacions de miners d'agost de 1881 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) i dels atemptats amb bomba d'octubre de 1882 a Lió (Arpitània), va ser implicat en el «Procés dels 66», que començà el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió i on el 19 de gener va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó, a 2.000 francs de multa i a cinc anys de prohibició d'exercici dels drets civils. Refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), el gener de 1884 va ser declarat insubmís. Hi retornà de l'exili en 1886. Després de l'amnistia de 1889, va ser llicenciat de l'exèrcit per cataractes a l'ull esquerre i s'instal·là a Grenoble (Delfinat, Arpitània), on amb el pseudònim Murmain, i malgrat es seus problemes de vista, treballà de fotògraf ambulant, professió que li serví per fer propaganda de les idees anarquistes. En 1890 ajudà els anarquistes empresonats a Genoble, on va conèixer Pierre Martin, a qui va deixar llibres. En 1891 va ser condemnat per l'Audiència de Grenoble a sis mesos de presó per«incitació als soldats a la revolta». En aquesta època començà a perdre a perdre la vista de valent i en 1892 marxà cap a París per a guarir la seva ceguesa preocupant a l'Hospital Quinze-Vingts; malgrat tot, esdevingué cec i gràcies a sa companya Eugénie Bourquin pogué readaptar-se a l'ús de la màquina d'escriure i es va fer dactilògraf. El 2 de juliol de 1893 participà en una reunió anarquista celebrada a la Sala Commerce, on es va reivindicar la destrucció de la propietat. El març de 1893 en una reunió celebrada a la Sala Georget a la qual assistí, es va fer una crida als anarquistes a practicar la propaganda pel fet. El 6 d'agost de 1893, en una reunió del Grup Anarquista del XIII Districte de París, preconitzà actes individuals, glorificant anarquistes il·legalistes (Duval, Pini, Ravachol, etc.). L'1 d'octubre de 1893 en una reunió celebrada de la«Lliga dels Antipatriotes» va fer apologia de l'il·legalisme i el 22 d'octubre a Puteaux (Illa de França, França) reivindicà l'ús de la dinamita. El 25 de desembre de 1893 en una reunió a la Sala Commerce lloà l'atemptat de Léon Léauthier. L'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut i el seu domicili, al número 14 del carrer Richelieu, va ser escorcollat, on la policia trobà manuscrits de caire anarquista. Interrogat, es declarà anarquista i partidari de la violència, i va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. L'endemà, 2 de juliol de 1894, va ser fitxat com a anarquista en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional. A principis de setembre de 1895 retornà breument a Marsella amb sa companya on participà en diverses reunions i on prengué la paraula, juntament amb destacats anarquistes, com ara Octave Jahn i Augustin Marcellin, i després passà a Grenoble. En aquestaèpoca col·laborà en la revista anarquista de Mécislas Golberg Sur le Trimard,de la qual eren responsables Émile Dodot i Octave Veret. En 1897 va fer conferències per al Grup d'Estudis Econòmics i Socials. L'octubre de 1897 participà en el Congrés del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR). El 23 de juliol de 1898 participà amb Henri Dagan i Antatole de Mouzies en la conferència «L'antisémitiesme consideré comme mal social», organitzada pels grups republicans socialistes d'Aubervilliers (Illa de França, França). Entre 1899 i 1900 va fer conferències per a la Biblioteca d'Educació Llibertària i per al grup anarquista «Les Égaux» del XVII Districte de París. A principis de segle col·laborà en L'Éducation Libertaire i Le Libertaire. En 1901 va fer conferències per a la Universitat Popular «L'Idée» de Puteaux. Entre desembre de 1903 i gener de 1904 va escriure per L'Oeuvre Nouvelle l'article «L'évolution de l'anarchisme». En 1906, en plena agitació sindicalista revolucionària, retornà a Grenoble, on entrà en relació amb Eugène David i Louis Sorrel, destacats llibertaris de la Borsa del Treball. En 1906 va fer xerrades per al Grup Llibertari«Quatre-Chemins» d'Aubervilliers. Durant la primavera de 1907 fundà una Universitat Popular amb el suport de la Unió de Sindicats, la qual esdevingué un important centre de propaganda anarquista. En aquesta època col·laborà en la revista Les Cahiers de l'Université Populaire (1906-1907), el redactor principal de la qual fou Henri Dagan. Participà activament en totes les lluites socials de l'època i a finals de 1907 va ser considerat per les autoritats un dels elements antimilitaristes més perillosos. Segons La Guerre Socialie, en aquests anys s'allunyà de l'anarquisme i s'adherí a la Federació dels Alps del Partit Socialista, col·laborant en el seuòrgan d'expressió Le Socialiste Alpin de Sisteron (Provença, Occitània). Cap el 1910 retornà a París, on formà part de la redacció de La Vie Ouvrière. En dues ocasions (Jean Dudragne i Adolf Reichmann), a causa de la seva integritat, fou membre d'un «jurat d'honor» per resoldre militants acusats de ser delators. El 12 de setembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió de reorganització de Le Libertaire, que reorientà el setmanari des del punt de vista exclusivament anarquista comunista i sindicalista revolucionari. Émile Maurin va morir el 21 de febrer de 1913 al seu domicili, al número 14 del carrer Richelieu, del I Districte de París (França) i va ser incinerat al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise; Henri Chapey i Pierre Martin pronunciaren emotius discursos i es va llançar una subscripció popular en suport de la seva companya. En 1923 Henri Chapey li va dedicar una petita biografia: Élie Murmain (Émile Maurin), amb un prefaci de Robert Louzon.

Émile Maurin (1862-1913)

***

Foto policíaca de Jean Pausader (ca. 1894)

- Jean Pausader: El 28 de juliol de 1866 neix al X Districte de París (França) el periodista i propagandista anarquista, i després republicà socialista i dretà, Ernest Jean Pausader –a vegades citat erròniament Paussader–, també conegut com Jacques Prolo i Ernest-JeanPosada. Era el fill primogènit de Pierre Pépin Pausader, sabater, i de Rosalie Kinappe, obrera sabatera belga; la parella, no casada, legitimà l'infant amb el matrimoni celebrat el 30 de setembre de 1871 al III Districte de París. Empleat comercial i comptable, entre 1885 i 1890 fou assidu la guingueta «Le Coup de Feu», lloc de reunió de militants socialistes de totes les tendències. En 1885 freqüentà «La Butte», cercle literari progressista que es reunia al número 13 del carrer Ravignan de Montmartre, i amb alguns dels seus participants –Charles Malato  i Léon Ortiz (Léon Schiroky)–, en la primavera de 1886 fundà el «Grup Cosmopolita», d'orientació socialista revolucionari «sense etiqueta» (Méreaux, Parthenay, Girondal, Devertus, Alain Gouzien, etc.) i que durà fins el 1888. En aquestaèpoca milità sota el nom de Jacques Prolo. El «Grup Cosmopolita» va fer la seva primera aparició el maig de 1886, en la commemoració de la Comuna de París al cementiri de Père-Lachaise; tot d'una que Prolo entrà al cementiri, desplegà una tela vermella que podia passar per una bandera, detingut immediatament, va ser retingut durant una hora a la comissaria. El setembre de 1886 sortí el primer número de la revista del grup La Révolution Cosmopolite, que publicà almenys una desena de números en diferents etapes. En aquesta època convisqué amb Malato i Schiroky al número 10 del passatge dels Rondonneaux del XX Districte de París. Probablement esdevingué anarquista sota la influència d'Émile Méreaux. El 18 de setembre de 1887 fou un dels oradors, juntament amb Tennevin, Louiche, Bebin, Gouzien, Devertus i Georges Brunet, del míting de la Lliga dels Antipatriotes celebrat a la Sala Favié de París. Posteriorment, freqüentà assíduament el Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1888 i principal lloc de trobada anarquista de l'època. El 14 de maig de 1888 va fer la conferència a la sala Dupouy de París, amb Charles Malato i Oury, «Le boulangisme et ses consequences», organitzada pel Grup Independent d'Estudis Socials del XVIII Districte parisenc. En 1889 col·laborà en el periòdic parisenc L'Attaque. En els debats de precediren el Primer de Maig de 1890, fou dels que hi promogueren la participació. A continuació es pronuncià a favor de la militància anarquista en els sindicats, publicant un seguit de cartes en aquest sentit en La Révolte (del 21 al 27 de novembre de 1891). En 1892 desaprovà la campanya que Sébastien Faure havia engegat contra el Primer de Maig i, amb Charles Malato, Émile Pouget, Constant Martin, Georges Brunet, Tortelier, Émile Henry i Léon Schiroky, publicà una declaració en aquest sentit en el periòdic La Révolte del 5 de febrer d'aquell any. Amic d'Émile Henry, revelà a Alexandre Zévaès que aquest s'havia disfressat de dona per posar, el 8 de novembre de 1892, una bomba a la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Òpera, bomba que finalment explotà a la comissaria del carrer dels Bons-Enfants. En aquesta època treballava com a empleat a la impremta Lasnier de París. L'1 de gener de 1894, en la gran batuda policíaca contra l'anarquisme, després d'escorcollar el seu domicili del número 22 del carrer de Viarmes de París i trobar correspondència, periòdics i fullets anarquistes, va ser detingut per «associació de malfactors»; alliberat el 14 de gener, fugí immediatament cap a Anglaterra. En aquest mateix any de 1894 el seu nom (Ernest-JeanPosada) figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Al seu refugi de Londres (Anglaterra), sembla que durant un temps albergàÉmile Pouget. L'agost de 1894 vivia al barri londinenc de Brixton i en 1896 encara hi era a la capital anglesa. Entre 1898 i 1899 participà activament en la lluita en suport al capità Alfred Dreyfus i col·laborà en L'Anticlerical, de Constant Martín, i enLe Journal du Peuple, de Sébastien Faure. El 16 de setembre de 1899 fou un dels oradors, amb Aristide Briand, Broussouloux, Henri Dhorr, A. Cyvoct, Bonvalet, Charles Malato, Louis Guérard, Prest, Valéry i Paule Mink, entre d'altres, en el gran míting dreyfusard, organitzat per la Coalició Revolucionària, celebrat a la Sala Octobre de París. En 1901 col·laborà en La Lutte Sociale de Seine-et-Oise et des cantons de Pantin et Noisy-le-Sec. Des de 1904 fou secretari del «Comitè La Barre» (Societat del Monument del cavaller de La Barre), que organitzava la manifestació en record de François-Jean Lefebvre de La Barre davant la seva estàtua, inaugurada el 4 de novembre de 1906, en dret del Sagrat-Cor de Montmartre. El 18 de febrer de 1904 es casà al XVII Districte de París amb Marie Radégonde Leontine Quintard. En aquesta època vivia al 18 del carrer Boursault de París. El 24 de maig de 1904 va fer la conferència «Le nationalisme et le cléricalisme dans l'école laïque» al «Club La Barre» de París i el 19 d'octubre del mateix any al mateix lloc la conferència contradictòria «Le Catéchisme du patron chrétien». Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905 assistí al Congrés de La Libre Pensée, celebrat al Palau del Trocadero de París. Entre setembre de 1906 i setembre de 1907 formà part del comitè directiu de la Casa del Poble de París. En 1906 fou el cap de redacció de Le Flambeau. Organe hebdomadaire de La Libre-Pensée républicaine et sociale. Entre 1906 i 1908 col·laborà en L'Aurore i Le Cubilot; entre 1906 i 1913 en La Cravache; i en 1908 en Le Communiste. El 19 de gener de 1908 va fer una conferència contradictòria contra la pena de mort a la Sala Boucher de París organitzada per La Libre Pensée i aquest mateix any formà part del Comitè d'Iniciativa per a l'erecció d'una estàtua a Jean-Paul Marat en una plaça parisenca. En 1911 fou un dels fundadors del Partit Republicà-Socialista (PRS). Entre 1911 i 1914 fou secretari de la Federació Republicana Socialista del Sena i organitzà set conferències propagandístiques l'estiu de 1913. Entre 1912 i 1914 col·laborà, amb Alexandre Zévaès i Albert Orry, en l'òrgan de premsa del PRS Le Républicain-socialiste. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1913 assistí al Congrés de Grenoble del PRS i s'arrenglerà amb el sector seguidor d'Aristide Briand, partidari d'una Federació d'Esquerres. En 1913 col·laborà en Le Combat, de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). En les eleccions legislatives d'abril de 1914 fou candidat de la Federació d'Esquerres, sense èxit (905 vots, menys del 4% dels sufragis emesos), per a la II Circumscripció del XVIII Districte de París. Amb el temps derivà cap a posicions més dretanes i, segons Émile Janvion, també fou francmaçó. A partir de 1917 fou cap de redacció del setmanari L'Effort français, républicain, socialiste, dirigit per Alexandre Zévaès i Émile Gautier. El 23 de desembre de 1917 a París, organitzada amb Alexandre Zévaès, tingué lloc la Conferència Interfederal que donà lloc a la creació del dretà Partit Socialista Nacional (PSN). En 1923 fundà i dirigí el setmanari parisenc L'Écho Municipal i en 1933 col·laborà enL'Avenir de Bougie, d'Alger. Fou autor de Comment nous ferons la révolution libertaire! (sd), Le communisme devant le Parti Ouvrier (VIIIe congrés) (1887), La révolution cosmopolite. Le communisme (1888), Un français de la décadence, M. Henri Rochefort (1888, amb Louis Chalain), La caverne antisémite (1902), De la métode réaliste du socialisme réformiste français (1910), Les anarchistes. Histoire des partis socialistes en France. Tom X (1912), L'alliance paradoxale (1913), Une politique... Un crime...! Le meurtre de Jean Jaurès (1915), Une campagne politique. Le Parti Républicain Socialiste (1900-1917) (1917, amb Alexandre Zévaès), L'action politique des républicains réformistes (1919). Jean Pausader va morir el 4 d'octubre de 1937 al seu domicili de l'avinguda Choisy de París (França).

Jean Pausader (1866-1937)

***

Foto d'Eugène Rossignol de la policia francesa

- Eugène Rossignol: El 28 de juliol de 1868 neix a l'Hospital Beaujon de París (França) l'anarquista Eugène Rossignol. Era fill natural de la cosidora Marie Rossignol i de pare desconegut. Es guanyava la vida com a sastre i estava casat amb Clementine Harlay. Insubmís, a començament dels anys noranta del segle XIX es refugià a Bèlgica i a finals de la dècada va ser inscrit per les autoritats belgues en el registre d'anarquistes. En 1893 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària fronterera francesa. En 1895 viva a Londres (Anglaterra). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Émile Masson

-Émile Masson:El 28 de juliol de 1869 neix a Brest (Bretanya) el militant, escriptor i propagandista socialista llibertari Émile Désiré Masson (Emil ar Mason, en bretó) –va utilitzar el pseudònims Brenn, Ewan Gweznou i Ion Prigent. Sos pares es deien Émile Pierre Marie Masson, segon mestre mecànic, i Marie Jeanne Désirée Carré. D'origen modest, va fer estudis molt brillants i va obtenir la llicenciatura de Filosofia a la Sorbona (París) i una altra de Llengua anglesa. En aquesta època va freqüentar els cercles socialistes revolucionaris, anarquistes i antimilitaristes, i a París va fer amistat amb Charles Péguy, Romain Rolland, Louise Michel,Élisée Reclus i Piotr Kropotkin. Va prendre part especialment en les Universitats Populars (1899-1905). El 26 d'agost de 1902 es casà a Dunkerque (Flandes del Sud) amb Élisabeth Mary Gilpin. Després de fer de passant a Saint-Brieuc, va ensenyar a Loudun, a Saumur (Filosofia) i després a Pontivy (anglès) entre 1904 i 1921. En 1908 va establir correspondència amb Jean Grave i va començar a interessar-se per la llengua bretona per la qual veia un mitjà per introduir el socialisme llibertari (i no jacobí) en el món proletari bretó. Va començar a publicar Rebelles, contes «anarquicobretons», i va escriure diversos articles per a Les Temps Nouveaux i per a periòdics de la Federació Regionalista Bretona i del Partit Nacionalista Bretó, moviments amb els quals va col·laborar estimant que la llibertat de l'individu passa per la reapropiació de la seva identitat i de la seva cultura, oposant-se de fet als socialistes jacobins, però també a certs llibertaris. Va traduir un fullet d'Éliée Reclus,A mon frère le paysan, en dialectes bretons. Amb el seu amic Gustave Hervé, socialista revolucionari del periòdic La Guerre Sociale, impulsarà una propaganda socialista i antimilitarista en bretó, amb el suport dels militants Pierre Monatte i François Le Levé; però l'amistat amb Hervé es trencarà pel canvi ideològic d'aquest en 1914. De gener de 1913 a juliol de 1914 va editar també en bretó i en francès la revista mensual llibertària d'educació pagesa Brug/Bruyères. Traumatitzat per la guerra, refusarà participar totalment en la follia bèl·lica. En 1921 va col·laborar en La Bretagne libertaire. El seu últim domicili va ser al número 14 del carrer Leperdit de Pontivy (Bro-Gwened, Bretanya). Émile Masson va morir el 9 de febrer de 1923 al XII Districte de París (França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).Entre les seves moltes obres podem destacar Yves Madec, professeur de collège (1905), Les rebelles (1908), Les bretons et le socialisme (1912),Le livre des hommes i leurs paroles inouïes (1919) i L'utopie desîles bienheureuses dans la Pacifique en 1980 (1921).

***

D'esquerra a dreta: Ferruccio Marini, Cesare Cova i Felice Felice (París?, 5 de novembre de 1908)

- Felice Felici: El 28 de juliol de 1871 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Felice Felici, conegut com Il Gobbo. Sos pares es deien Stefano Felici i Giuseppina Silvestrelli. Es guanyà la vida fent de dependent de botiga i de carrosser. Fou un dels anarquistes més destacats del moviment anarquista d'Ancona de finals dels segle XIX; instruït, realitzà gires propagandístiques arreu les Marques. La policia el considerà un dels anarquistes més «perillosos i violents» de la zona, relacionant-se amb principals militants del moviment anarquista italià, com ara Errico Malatesta. Participà en totes les manifestacions «subversives», prenent sovint la paraula i incitant a l'acció directa. El 14 d'abril de 1900, Diumenge de Pasqua, va ser detingut amb altre companys anarquistes (Ricardo Intini, Ferruccio Mariani, etc.) durant una reunió en una posada a les afores d'Ancona. Entre 1901 i 1911 visqué a Londres (Anglaterra), al barri de Leyton, on treballà com a dependent de botiga i on es relacionà amb el moviment anarquista local i amb el format pels exiliats italians, especialment el creat al voltant de Malatesta. En aquestaèpoca londinenca, passà temporades a París (França). El setembre de 1902 signà, amb Enrico Carrara, Silvio Corio, Giovanni i Enrico Defendi, Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Attilio Panizza, Giulio Rossi i altres, la circular-anunci del periòdic londinenc La Rivoluzione Sociale. En 1912 retornà a Ancona i immediatament reprengué la seva posició destacada en el moviment llibertari. En 1913 entrà a formar part del grup anarquista «Studi Sociali», creat el 16 de novembre, esdevenint un dels seus membres més influents. En aquesta època reforçà la seva amistat amb Malatesta, gaudint de tota la seva confiança. L'abril de 1914, sense feina, es traslladà a Bolonya i la policia, que el vigilava constantment, el considerà un emissari de Malatesta per a la preparació de l'agitació anarquista. S'integrà en el Fascio Libertario (FL) de Bolonya i promogué una forta campanya antimilitarista. També entrà a formar part del Grup «Emilio Covelli» (Clodoveo Bonazzi, Adelmo Baldrati, Aldo Bernardi, Loris Brasey, Giulio Carboni, Attilio Diolaiti, Armando Pietro Guastaroba, etc.), fundat el novembre de 1915 a Bolonya. Durant la Gran Guerra continuà amb la propaganda antimilitarista i el desembre de 1917, després de patir diverses denúncies, es va veure obligat a retornar a Ancona. En aquest període estava afiliat tant a la Unió Comunista Anarquista (UCA) d'Ancona com a la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). El gener de 1918 va ser reclòs a Arcevia (Marques, Itàlia) i el 18 d'abril d'aquell any prengué part en el Congrés Regional de l'UAER, votant la moció presentada per Pietro Comastri que deia que la Revolució havia d'engegar-se l'1 de maig següent. Durant els anys del feixisme, restà a Bolonya estretament vigilat i inclòs en la llista de persones «perilloses» a detenir en determinades circumstàncies. El juny de 1939 restà ingressat a l'Hospital d'Indigents «Vittorio Emanuele» de Bolonya. Felice Felici va morir el 26 de setembre de 1948 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Josep Serra Vives [militants-anarchistes.info]

- Josep Serra Vives: El 28 de juliol de 1901 neix a l'Albi (Les Garrigues, Catalunya) el pagès anarquista i anarcosindicalista Josep Serra Vives. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la qual encapçalà, i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Albi, el 29 d'octubre de 1936, en ple procés revolucionari, va ser nomenat alcalde de la localitat. En acabar la guerra va ser detingut pels feixistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Josep Serra Vives va ser afusellat el 29 de novembre de 1939 a Lleida (Segrià, Catalunya).

***

Jean Jourdan

- Jean Jourdan: El 28 de juliol de 1908 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Jean Jourdan, conegut com Fernand Sol, Chocho i Chopard. Sos pares es deien Alphonse Paul Jourdan, conreador, i Marie Antoinette Bernard i tingué dos germans: Paul, també militant anarquista, i Marie Antoinette. Entre 1914 i 1917, en plena Gran Guerra, quan els mestres eren al front, estudià a l'Escola de la República del seu poble. Abandonà l'escola sense el certificat d'estudis i, després d'entrar com a aprenent de ferrador, esdevingué obrer agrícola, sobretot vitícola. La lectura de Sébastien Faure el va fer llibertari i s'integrà en el Grup d'Estudis Socials (GES), creat a Aimargues durant els anys vint, i en el grup anarquista local. En 1924 conegué Nestor Makhno i sa família, aleshores refugiat a França. El 6 de març de 1926, durant una manifestació contra una processó religiosa arran de la visita d'un cardenal, va ser ferit per un cop de sabre. En 1927 el Grup Anarquista d'Aimargues estava constituït per una dotzena de persones i creà una cooperativa de consum, La Fourmi, inspirada en el corrent cooperativista de Charles Gide, a l'Escola de Nimes. En aquest 1927 participa en les manifestacions en suport de Sacco i Vanzetti. També fou membre, amb altres anarquistes, del Sindicat Autònom de Treballadors de la Terra, que reagrupava 150 treballadors i que estava en contacte amb un sindicat del mateix tipus instal·lat a Coursan (Llenguadoc, Occitània), i sovint fou designat per a negociar els conflictes laborals dels empleats. Albergà a casa seva els nombrosos oradors i conferenciants que s'organitzaven a Aimargues, com ara Maurice Joyeux, Jules Chazoff, René Ghislain, André Prudhommeaux o Paul Roussenq. Durant la guerra d'Espanya, ajudà a reclutar voluntaris i André Prudhommeaux li va confiar la missió de comprar armes i de passar-les a la Península. En aquesta conjuntura, participà en el robatori d'una armeria de Narbona. En 1939 va ser mobilitzat, però optà per la insubmissió i canvià d'identitat i de ciutat, prenent el nom de Fernand Sol i instal·lant-se a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà en diverses obres. Un anys més tard, va ser detingut a Aimargues i tancat durant tres dies a la Casa de Detenció de Nimes, i a Aurason (Provença, Occitània). Després d'un temps a la ciutadella de Sisteron (Provença, Occitània), va ser internat al camp de concentració de Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània), on hi trobà E. Armand, i del qual aconseguí fugir. De bell nou detingut, a Nimes aconseguí la llibertat gràcies a la intervenció de Vernier, expacifista que aleshores treballava per al Ministeri de l'Interior del govern del Mariscal Pétain. Un cop lliure, va nomenat cap del Comitè d'Alliberament d'Aimargues i organitzà la requisa d'aliments per a la població i s'oposà a les rapades de les dones de la població sospitoses d'haver freqüentat l'ocupant. Rebutjà formalment el nomenament d'alcalde del municipi. Després de la guerra, es barallà amb els companys d'Aimargues i s'instal·là en una població veïna, Lo Cailar (Llenguadoc, Occitània), en una parcel·la que comprà en 1948 i on obrí, amb sa companya Marie, una taberna a la riba del riu Vistre, coneguda com Guinguette à Chocho. Entre 1973 i 1974 participà en les manifestacions antifranquistes que s'organitzaren a Nimes. També va estar casat amb Carmen Segura i el 24 de juliol de 1961 es casà a Vauvèrd (Llenguadoc, Occitània) amb  María Trinidad Andreo, amb qui no va tenir infants. Jean Jourdan va morir el 14 de novembre de 1986 al seu domicili del Camping «Chocho» de Lo Cailar (Llenguadoc, Occitània). En 2008 Michel Falguières publicà el llibre Jean Jourdan. Libertaire d'Aimargues, de 1908 a 1948.

***

David Viñas (1960)

- David Viñas: El 28 de juliol de 1927 neix al barri de San Nicolás de Buenos Aires (Argentina)el novel·lista, dramaturg, assagista i historiador de l'anarquisme David Viñas Porter, que va fer servir el pseudònim Pedro Pago. Havia nascut en una família llibertària amb greus problemes econòmics. Sos pares es deien Ismael Pedro Viñas i Esther Porter, d'origen jueu ucraïnès. A començaments de la dècada dels quaranta aconseguí una beca d'estudis al Liceu Militar de Buenos Aires. Al cinquè any d'estudis, aclaparat per l'ambient feixista que es respirava, es va fer despatxar insultant un tinent primer. Després d'acabar algunes assignatures en un altre institut, es matriculà en Filosofia i Lletres, on conegué Adelaida Gigli, amb qui amb el temps es casà i amb qui tingué sos dos fills. En aquests anys d'estudiant, presidí la Federació Universitària de Buenos Aires (FUBA). Entre març i juny de 1953 publicà una sèrie de relats policíacs (Mate Cocido,Chico Chico i Chico Grande), signats sota el pseudònim Pedro Pago, en l'Editorial Vorágine. El novembre de 1953 fou un dels fundadors, amb son germà Ismael Viñas i sa companya, de la revista literària i política revolucionària Contorno, on col·laboraren destacats intel·lectuals esquerrans (León Rozitchner, Noé Jitrik, Carlos Correas, Oscar Masotta, Ramón Alcalde, Rodolfo Kutsch, etc.) i que deixà de publicar-se en 1959 –en 2008 es publicà una edició facsímil. En 1963 es doctorà en la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Rosario (Santa Fe, Argentina) amb la tesi Literatura argentina y realidad política. La crisis de la ciudad liberal. De la mateixa generació d'autors com Haroldo Conti, Rodolfo Walsh o Antonio di Benedetto, la temàtica de la seva narrativa és social i de dura crítica contra la classe oligàrquica llatinoamericana i les seves injustícies. Formà part de la junta directiva del Movimiento de Liberación Nacional (MLN, Moviment d'Alliberament Nacional), de caire trotskista. Des de 1976, durant la dictadura militar argentina, visqué exiliat en diversos països d'Amèrica (Mèxic, Califòrnia) i d'Europa (Espanya, França, Dinamarca, Berlín) guanyant-se la vida fent de periodista i impartint classes de literatura. En 1981 fundà a Mèxic, amb Pedro Orgambide, Jorge Boccanera, Alberto Ádelach i Humberto Costantini, l'editorial«Tierra de Fuego». En 1984 retornà a Buenos Aires i aquest mateix any va ser nomenat catedràtic de literatura argentina de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires. En 1991 rebutjà una Beca Guggenheim (25.000 dòlars), com a un«homenatge a sos fills» María Adelaida i Lorenzo Ismael, segrestats i desapareguts per la dictadura militar durant els anys setanta. En 1995 va ser nomenat professor emèrit de la Universitat de Buenos Aires. Dirigí l'Institut de Literatura Argentina (UBA). En 2003, amb l'elecció de Néstor Kirchner, esdevingué un dels seus vocals i en 2008 cofundà», amb el periodista Horacio Verbitsky, «Carta Abierta, grup informal d'intel·lectuals esquerrans que publiquen regularment columnes d'opinió en defensa del kirchnerisme. El desembre de 2009 la Biblioteca Nacional argentina adquirí important documentació seva. És autor de les novel·les Cayó sobre su rostro (1955), Los años despiadados (1956), Un Dios cotidiano (1957), Los dueños de la tierra (1958, portada al còmic en 2010), Dar la cara (1962), En la semana trágica (1966), Hombres de a caballo (1967), Cosas concretas (1969), Jauría (1971), Cuerpo a cuerpo (1979), Prontuario (1993), Claudia conversa (1995), Tartabul (2006), i també conreà els relats en Las malas costumbres (1963). També és autor d'obres de teatre, com ara Sarah Goldmann,Maniobras, Dorrego, Lisandro (1971), Tupac-Amaru (1972) i Walsh y Gardel. En els seus assaigs, sobre tot d'història de la literatura i de temàtica social i històrica, ha estudiat el moviment anarquista llatinoamericà i entre ells destaquenLiteratura argentina y política I. De los jacobinos porteños a la bohemia anarquista (1964),Literatura argentina y política II. De Lugones a Walsh (1964), Laferrére, del apogeo de la oligarquía a la crisis de la ciudad liberal (1965), Literatura argentina y realidad política: de Sarmiento a Cortázar (1970), Rebeliones populares I. De los montoneros a los anarquistas (1971), Rebeliones populares II. De la Semana Trágica al Cordobazo (1971), Momentos de la novela en América Latina (1973), Qué es el fascismo en Latinoamérica (1977), Historia de América Latina. México y Cortés (1978), Historia de América Latina. Expansión de la conquista (1978), Carlos Gardel (1979), Indios, ejército y fronteras (1982), Los anarquistas en América Latina (1983 i 2014), De Sarmiento a Dios. Viajeros argentinos a USA (1998) i Menemato y otros suburbios (2000). També ha escrit els guions cinematogràfics El jefe (1958), El candidato (1959, amb Fernando Ayala) i Dar la cara (1962), i els arguments de Sábado a la noche, cine (1960) i La muerte blanca (1985). Rebé importants premis, com el Guillermo Kraft (1957), Gerchunoff (1957) el Nacional de Literatura (1962 i 1971), el Nacional de Teatre (1972), el Nacional de la Crítica (1973) i el Konex (2004). David Viñas va morir el 10 de març de 2011, a conseqüència de complicacions derivades d'una pneumònia, al Sanatori Güemes de Buenos Aires (Argentina).

Defuncions

Portada del llibre L'emigrazione sconosciuta (1911) d'Abenavoli

- Domenico Nucera Abenavoli: El 28 de juliol de 1930 mor a Regio (Calàbria, Itàlia)–altres fonts citen la presó de Palerm (Sicília, Itàlia)– el periodista socialista, i després propagandista anarquista, Domenico Nucera Abenavoli, conegut sota el pseudònim Saraceno. Havia nascut el 28 d'abril de 1856 a Roghudi (Calàbria, Itàlia). Sos pares es deien Salvatore i Caterina. D'antuvi milità a la seva regió (Bova, Melito Porto Salvo i Condofuri) en l'acabat de crear Partit Socialista Italià (PSI) i el 15 de setembre de 1901 fou delegat al I Congrés Provincial d'aquest partit; també col·laborà regularment en el periòdic La Luce, òrgan de la Federació Provincial Socialista de Reggio (Calàbria, Itàlia). La policia el qualificà de«poc amant del treball», referint-se a que vivia a càrrec de son germà. En 1898 va fer una conferència a Africo (Calàbria, Itàlia). Entre 1900 i 1902 seguí directament el cas del conegut lladre Giuseppe Musolino (Il Re dell'Aspromonte) i publicà una carta seva en La Tribuna (28 de març de 1900) i una entrevista en L'Avanti mentre estava detingut; també fou testimoni de la defensa durant el seu procés i en 1902 publicà Processi celebri, petita biografia sobre el lladre i el seu procés, i els fullets Musolino. I (La vita) i Musolino. II (Il processo), tots tres editats a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1901 col·laborà en la revista La Calabria. Posat sota control cautelar per les autoritats, en aquesta època patí diverses condemnes per part del Tribunal de Reggio i de la Prefectura de Bova (Calàbria, Itàlia), per diversos delictes (insults a la premsa, cops, etc.). Pressionat, el 10 de juliol de 1903 va emigrar als Estats Units. D'antuvi s'instal·là a Sharpsburg (Pennsilvanià, EUA), després a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) i finalment a Chicago (Illinois, EUA). En 1910 es declarà anarquista i col·laborà activament en el periòdic Cronaca Sovversiva i envià correspondència al periòdic italià La Folla, dirigit per Paolo Valera. El 23 octubre de 1910 va fer la conferència «Che cos'e' l'Anarchia?», a la Sala Italiana de Dunlevy (Pennsilvània, EUA). A Sharpsburg fundà una escola nocturna, on s'ensenyava «l'odi a totes les religions, a tots els fetitxes, a la propietat privada, a totes les tiranies». En 1911, durant la guerra italoturca, engegà una campanya contra la política italiana i l'ocupació de Líbia. En aquest any publicà, amb un pròleg de Luigi Galleani, el llibre L'emigrazione sconosciuta. Uffici protettivi, negrieri, camorre coloniali, le schiave bianche, Mano Nera, il prete ed i minatori. En 1911 també va fer una gira propagandística amb Libero Tancredi per diferents poblacions nord-americanes i edità a Altoona (Pennsilvània, EUA) el periòdic anarquista L'Avvenire. Vigilat per les autoritats consulars, va ser definit, el 24 de novembre de 1911 pel consol general d'Itàlia a Nova York (Nova York, EUA) com«activíssim propagandista, conferenciant i incitador a l'odi de classe». El 12 d'abril de 1912 va fer la conferència «Il recente momento politico e l'impresa italo-turca» a Wickhaven (Pennsilvània, EUA) i el 30 de setembre d'aquell any assistí al judici dels militants anarquistes Joseph Caruso, Joe Ettor i Arturo Giovannitti a Salem (Massachusetts, EUA). El 27 d'octubre de 1912 va fer la conferència «Il perquè della nostra miseria» a White Plains (Nova Jersey, EUA), conferència que ja havia fet a diverses localitats. En 1913 va fer una gira propagandística amb Umberto Postiglione per diferents poblacions nord-americanes. Durant els seus vint anys als EUA col·laborà amb diferents grups anarquistes nord-americans i especialment amb Luigi Galleani i Carlo Tresca. El març de 1923 retornà definitivament a Itàlia i a Raghudi mantingué correspondència amb els grups anarquistes nord-americans (Nova York, Cleveland, Detroit, etc.) i col·laborà, amb articles contra el règim feixista, sota el pseudònim Saraceno, en els periòdics Il Martello, Il Proletario iGerminal. Vigilat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat, el seu domicili va ser escorcollat per la Prefectura de Policia de Reggio Calabria en diferents ocasions, segrestant-li correspondència sospitosa dirigida des dels EUA i publicacions subversives. Detingut per «complicitat en parricidi», Domenico Nucera Abenavoli va morir el 28 de juliol de 1930 a la penitenciaria de Regio (Calàbria, Itàlia) –altres fonts citen la presó de Palerm (Sicília, Itàlia).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 29 de juliol

Esdeveniments

Portades de les edicions en jiddisch i en anglès d'On anarchism

- Conferència de Reclus: El 29 de juliol de 1895 el geògraf anarquistaÉlisée Reclus llegeix la conferència«On anarchism» al South Place Institut de Londres (Anglaterra). Aquesta conferència va ser publicada en 1897 en anglès i en jiddisch per William Wess (Wm. Wess) sota el títol On anarchism. An address delivered at South Place Institute (Sobre l'anarquisme. Un discurs pronunciat al South Place Institute).

***

El tiranicidi de Bresci segons el diari parisenc Le Petit Journal del 12 d'agost de 1900

- Atemptat de Bresci:El 29 de juliol de 1900 l'anarquista Gaetano Bresci assassina, al parc de la Villa Real de Monza (Llombardia, Itàlia), de tres trets de revòlver (Hamilton & Booth) el rei d'Itàlia Humbert I, davant centenars de persones que el saludaven i victorejaven. El sobirà, acompanyat de la regna Margherita, que resultà il·lesa, retornava amb carrossa oberta a la seva residència de Monza després d'assistir a la clausura d'un concurs gimnàstic organitzat per la societat esportiva «Forti e Liberi» i de lliurar-ne el premi. El regicida, que no oposà cap resistència, va ser detingut pel mariscal de carrabiners Andrea Braggio que li va salvar la vida quan estava apunt de ser linxat per la xusma enfurida. En el moment de la detenció exclamà:«Jo no he matat Humbert. Jo he matat el rei. He matat un principi.» Bresci considerava Humbert I màxim responsable de la repressió sagnant desencadenada durant la«Protesta de l'Estómac» de 1898 a Milà (Llombardia, Itàlia). Després del tiranicidi es desencadenà una important repressió contra el moviment anarquista italià (detencions, saqueigs, etc.) amb un intent de presentar el regicidi com un gran complot internacional que tingué repercussions fins i tot a Paterson (Nova Jersey, EUA), ciutat on havia residit Bresci.

***

Barricada al carrer de l'Hospital de Barcelona. Foto de Castellà publicada en La Actualidad del 2 d'agost de 1909

- Quart dia de la Setmana Tràgica: El dijous 29 de juliol de 1909 l'Exèrcit intenta reocupar els barris insurrectes de Barcelona (Catalunya). Com cada dia, es donà una treva tàcita de bon dematí, amb l'obertura de les botigues per poder abastir la població de productes de primera necessitat i amb la retirada amb ambulàncies dels caiguts als carrers del Paral·lel, de les Drassanes i del Raval durant la nit, però a partir de les 9 hores es reprengueren els combats entre les forces de l'ordre i els revoltats, a les barricades i des dels terrats. Durant tot el matí van arribar importants contingents de tropes: des de València, per mar; de Saragossa, Pamplona i Burgos per terra; aquestes tropes anaven amb la idea que aquella revolta tenia un caràcter separatista i no de defensa dels reservistes enviats a l'Àfrica. Amb les noves forces, el general Gremán Brandeis Gleichauf ocupà el Poblenou, on almenys van morir vuit insurrectes, i procedí a desmuntar les barricades. A mig matí, la fàbrica de licors situada a l'altre costat de les runes del col·legi dels Escolapis de Sant Anton, propietat del carlí i catòlic devot Antoni Tortras, davant la possibilitat que amagués religiosos, va ser incendiada per un escamot comandat per l'extremista del Partit Radical Domènec Ferrer Narch. A la tarda, el general Luis de Santiago Manescau ocupà militarment el barri de les Drassanes, on l'estretor dels carrers i els trets dels franctiradors que s'havien retirat de les barricades i que s'havien apostat als terrats obstaculitzaven la penetració de les tropes. Més tard, el general Brandeis va fer el mateix al Clot i a Sant Martí de Provençals, bastions del Partit Radical, a canonades. Aquest dia només hi va haver tres atacs a centres religiosos: van ser destruïts del tot els maristes de Sant Andreu, patí greus danys l'església parroquial del mateix barri i també les franciscanes de Sant Gervasi, al carrer de Sant Elies. Durant tot el dia va córrer la notícia del fracàs de la revolta i de la vaga general a tot l'Estat, fet que va minar la moral dels revolucionaris. A Madrid, mentrestant, el ministre de Governació, Juan de la Cierva Peñafiel, va anunciar prematurament en un comunicat la rendició dels rebels barcelonins.

***

Cartell del míting de Sant Feliu de Guíxols

- Presentació de la Comarcal del Baix Empordà: Entre el 29 i el 30 de juliol de 1978 es presenta a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) la Federació Comarcal del Baix Empordà de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El dissabte 29 de juliol es realitzà un míting, en el qual van intervenir Ramón Liarte Viu, Frederica Montseny Mañé i Enric Marco Batlle (Enrique Marcos), aleshores secretari del Comitè Nacional de la CNT, i una festa llibertària al Camp de Futbol de Sant Feliu de Guíxols; i l'endemà, diumenge 30 de juliol, es projectà a la Sala Montclar de la mateixa població una sessió cinematogràfica amb els films Entre el fraude y la esperanza (1978), realitzat pel Col·lectiu de Cinema de Barcelona, i El Pueblo en armas (1937), documental realitzat per la CNT en plena Revolució.

Naixements

Giulio Tanini

- Giulio Tanini: El 29 de juliol de 1855 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) el ferroviari, professor, científic, inventor, escriptor, poliglota, maçó i propagandista anarquista i sindicalista Giulio Tanini. Quan encara era un infant, amb sa mare i son germà, s'uní a seguici de son pare, Pericle Tanini, coronel de l'Exercit piemontès, en l'«Expedició dels Mil» de Giuseppe Garibaldi. En 1959 fou testimoni de la batalla de Solferino i San Martino, on, en una tenda, morí sa mare –altra versió diu que aquesta morí en 1860 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) a resultes de les penúries patides al front. Després d'aquesta precoç mort i de diverses vicissituds, retornà a Lucca, on, vivint amb l'àvia, acabà els estudis superiors destacant per la seva intel·ligència. A l'Estació de Valfonda de Florència (Toscana, Itàlia) trobà feina de funcionari als Ferrocarrils Romans i perfeccionà i inventà algunes màquines que permeteren unes comunicacions més fluïdes. Per les seves activitats en defensa dels companys de treball va ser enviat com a càstig a la Maremma (Toscana, Itàlia), on va viure fins el 1884. En aquests anys s'acostà la moviment republicà seguidor de Giuseppe Mazzini i posteriorment passà al moviment internacionalista, col·laborant en diverses publicacions. Es casà amb Adele Burgetti. Quan esclatà l'epidèmia de còlera a Nàpols (Campània, Itàlia) s'uní al grup de Felice Cavalloti que ajudà els pacients; condecorat amb una medalla d'or, la va vendre per a socórrer els pacients de l'epidèmia. En aquesta època col·laborà en el periòdic L'Amico. En 1885 va ser processat arran d'un article publicat en Il Treno, de Liorna (Toscana, Itàlia), i el gener d'aquest mateix any emigrà a Buenos Aires (Argentina), on col·laborà en L'Italia del Popolo. Després de viatjar arreu tota Sud-Amèrica, visqué un temps a Nova York (Nova York, EUA), on en 1887 entrà a treballar en una companyia de telègrafs com a inspector en cap d'un vaixell que reparava els cables submarins que operava a Amèrica (Brasil, Argentina, Uruguai, etc.) i col·laborà en Il Proletario. Durant aquesta vida errant, aprengué diferents llengües i algunes fonts diuen que, a començaments del segle, en parlava correctament 14. Establert a Mercedes (Soriano, Uruguai) en 1888, va ser nomenat professor de física i química en una escola superior, dirigí en aquesta època l'Institut Meteorològic Uruguaià de Montevideo i fundà una lògia maçònica. Realitzà importants exploracions al Mato Grosso americà i en acabar aquest viatge va escriure un llibre sobre plantes medicinals que va ser plagiat per la persona a la qual va confiar la seva impressió, perdent els drets d'autor. Participà activament en els fets revolucionaris d'Amèrica Llatina d'aquells anys, en els quals moriren tres fills, va ser durament perseguit i restà empresonat en diferents ocasions. Decebut i amargat, en 1893 retornà a Itàlia i s'establí a Pisa (Toscana, Itàlia), trobant feina al despatx d'un notari. En aquesta ciutat col·laborà en la recerca científica amb diversos professors (Battelli, Righi i Schiapparelli), fent viatges per tot arreu (Rússia Austràlia, Nova Zelanda,Àfrica, Pol Nord, etc.), i per un breu període de temps residí a Tunísia, on treballà de revisor ferroviari. Inventà un avisador d'inundacions, un telèfon«altisonant» i un anemògraf, entre altres objectes. Després retornà a la Toscana i a Liorna obrí una escola d'idiomes. En aquest període, en el qual es va afiliar al Partit Socialista Italià (PSI) i del qual formà part de la seva direcció central, continuà mantenint relacions amb els moviments llibertari i republicà, i va escriure poesia social. A principis del segle XX es traslladà a Gènova (Ligúria, Itàlia), on va obrir una nova escola. Entre 1908 i 1911 viatjà a Anglaterra i als Estats Units. En 1911 s'instal·là de bell nou a Gènova, on inicià les seves col·laboracions amb Il Lavoro. En 1913 col·laborà en diferents qüestions amb la Federazione dei Lavoratori del Mare (FLM, Federació dels Treballadors del Mar). Intensificà la seva activitats propagandístiques sindicalistes entre els obrers marítims i col·laborà en les tasques organitzatives amb el capità Giuseppe Giulietti. Col·laborà en nombrosos periòdics obrers, com ara Lavoratore del Mare,Avanti! o Il Libertario–en aquesta última publicació també col·laborà en els anys anteriors a la Gran Guerra son fill Alighiero, militant llibertari com son pare. És autor de L'ombra del viandante. Elegia in memoria di Ceccardo Roccatagliata Ceccardi (1919), Al poeta Carlo Malinverni (1920), Cenni biografici della vita di Amilcare Cipriani. A favore della erezione dell'asilo, intitolato all'Eroe Romagnolo (1920), Pro asilo Amilcare Cipriani (1920), Vita di Giulio Panescritta da lui medesimo, scoperta e resa alla luce (1922), Storia della Federazione Italiana Lavoratori del Mare dal maggio 1909 al giugno 1921 (1952, pòstum), i deixà inèdites diverses obres científiques. Durant sa vida mantingué una intensa correspondència amb multitud d'intel·lectuals i científics del seu temps (Battelli, Schiapparelli, Righi, William Crookes, W. Kausar, Cesare Lombroso, Galletti, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Papini, Malinverni, Macaggi, Petroni, Viani, Prati, Giuffrè, etc.). Fou membre de la Federazione Rudici Garibaldini (FRG, Federació de Veterans Garibaldins), de la qual va ser nomenat membre honorari a perpetuïtat. Giulio Tanini va morir el 30 de juny de 1921 a la Casa de Salut del Galliera de Gènova (Ligúria, Itàlia). En aquesta ciutat existeix un carrer que porta el seu nom com a homenatge.

Giulio Tanini (1855-1921)

***

Foto policíaca de Louis Duffour (ca. 1894)

- Louis Duffour: El 29 de juliol de 1857 neix a Lo Pòrt (Aquitània, Occitània) l'anarquista Louis Duffour –a vegades citat erròniament com Dufour–, conegut sota el pseudònim d'Éclair. Era el fill primogènit de Benoît Edmond Duffour, fuster, i de Lorence Françoise Lorrain. Casat amb Élise François Beugoms, va enviudar el 13 d'octubre de 1880. A partir del 15 d'agost de 1887 treballà com a obrer a escarada a la fàbrica de bijuteria artesana i de joieria «Brisac et Mantoux», al número 8 del bulevard Bonne-Nouvelle de París (França). Sembla queés el mateix Duffour que, amb altres companys (Bernhart, Cabot, Coudryn Courtois, Millet, Paul Reclus, Siguret i Tortelier), signaren una crida per a la creació d'un diari anarquista apareguda el 31 d'agost de 1890 en La Révolte. En 1892 el seu domicili va ser escorcollat, a instàncies de la policia d'Annaba (Annaba, Algèria) a propòsit d'un procediment contra el militant anarquista de Grenoble (Delfinat, Arpitània) Bruée, condemnat l'estiu de 1891 a 10 anys de treballs públics per haver llançat el seu fusell i els seus efectes militars a la cara d'un capità i enviat la primavera de 1892 a un batalló algerià. En aquesta època vivia al número 27 del carrer Vincent del XIX Districte i, a partir de juliol de 1893, al número 3 del carrer Rigoles del XX Districte de París. El desembre de 1893 un infant seu de tres anys va morir de meningitis. El 24 de febrer de 1894 el prefecte de policia signà una ordre d'escorcoll i de detenció contra ell per«associació criminal» i l'endemà el comissari del barri del Combat escorcollà el seu domicili del carrer Rigoles, que ocupava amb sa companya, obrera confitera, sa mare, venedora de roba, i sa filla de 10 anys; en aquest escorcoll es descobriren un exemplar de La Révolte, dos fullets de Piotr Kropotkin (L'esprit de révolte i L'anarchie dans l'évolution sociale), el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent i correspondència diversa. Detingut, el 27 de febrer de 1894 va ser portat a la presó parisenca de Mazas. El 2 de març de 1894 el jutge d'instrucció Henri Meyer el va posar en llibertat provisional. El 10 de març de 1894 el prefecte de policia signà una nova ordre d'escorcoll i de detenció pels mateixos motius que l'anterior i l'endemà el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat, però així i tot va ser detingut. Durant l'interrogatori reconegué la seva militància anarquista. El 12 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. El 10 de juny de 1895 el jutge d'instrucció va sobreseure la seva causa d'inculpació per«associació criminal». Entre 1900 i 1912 va estar inscrit en el registre d'anarquistes i en aquellaèpoca vivia al número 4 de l'avinguda Gambetta de París. L'1 d'agost de 1905 es casà al XX Districte de París amb Joséphine Diener i amb aquest matrimoni legitimà dues filles que la parella havia tingut a París, Emma Duffour, el 13 de febrer de 1884, i Lise Duffour, el 29 de setembre de 1900. En aquesta època vivia al número 45 del carrer Paroyaux de París amb sa companya, ses filles i sa sogra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.  

***

Foto policíaca de Louis Léveillé (7 de juliol de 1894)

- Louis Léveillé: El 29 de juliol–algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1857 neix a Clichy (Illa de França, França) l'anarquista Louis Léveillé, que va fer servir diversos pseudònims (Bertrand,Chasseur, Moreau,Louis Roger). Sos pares, jardiners, es deien Jules Antoine Léveillé i Désirée Lizon. A principis dels anys vuitanta, amb altres companys (Courapied, Dodot, Ferrière i Marchand), fou membre del grup anarquista «La Solidarité» de Levallois-Perret (Illa de França, França), que es reunia al número 86 del carrer de Gavelle. En 1881 es va casar amb Marguerite Émilie Gauthier, de qui es va divorciar en 1889. A començament de la dècada dels noranta vivia al número 2 de la plaça de Sablonville de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). L'1 de maig de 1891, després d'haver-se manifestat a Levallois-Perret, va ser detingut, juntament amb Charles Auguste Victor Dardare i Henri Louis Charles Decamps, a ca un mercader vinater de Clichy, quan desplegava la bandera roja que havien portat a la manifestació. En el moment de la detenció es desencadenà una violenta baralla on s'intercanviaren trets. Louis Léveillé en el moment que intentava fugir, va ser ferit de bala a la cuixa. Els tres detinguts van ser portats a comissaria on van ser apallissats. El 28 d'agost de 1891 els tres anarquistes van ser jutjats per l'Audiència del Sena; ell, que no tenia antecedents penals, va ser absolt, però Henri Decamps va ser condemnat a cinc anys de presó i Charles Dardare a tres anys. Aquest succés, molt comentat en periòdics anarquistes com Le Père Peinard o La Révolte, donà lloc a la publicació aquell mateix any del fullet L'Anarchie en Cour d'Assises de Sébastien Faure. L'anomenat «Cas Descamps-Dardare-Léveillé» també originà l'ona d'atemptats anarquistes que tingueren lloc entre 1892 i 1894, ja que per protestar contra aquestes condemnes va ser que François Claudius Koënigstein (Ravachol) atacà amb explosius els domicilis del president de l'Audiència Edmond Benoît i del tinent fiscal Bulot, l'11 i el 27 de març de 1892 respectivament. El 15 de gener de 1892 va ser detingut després de l'explosió que tingué lloc a la comissaria de policia de Clichy i tancat a la presó parisenca de Mazas. En diferents ocasions havia bravejat d'haver estat l'autor dels incendis de Clichy i va ser acusat per la policia d'haver participat en aquest atemptat, però finalment va ser alliberat. En aquestaèpoca formà part, amb altes companys (Gustave Bondon, Marcel Marchand, Émile Spannagel i Victor Vinchon), del grup anarquista de Levallois-Perret. A finals d'abril de 1892 va ser detingut preventivament juntament amb altres molts companys abans de la manifestació del «Primer de Maig»; durant l'interrogatori, va declarar que mai no havia format part de cap grup anarquista. El 22 d'agost de 1892 va ser novament detingut per «afiliació a associació criminal», però finalment el seu cas va ser sobresegut. En aquesta època vivia al número 137 del la carretera de Chatou a Vésinet. Des de començament de 1893 i fins 1894, visqué amb l'anarquista Berthe Alix (Berthe Moreau) al número 25 del carrer Deguinguand de Levallois-Perret. A començament de 1893, després de descobrir-se mitja dotzena de bombes amagades en una cabana d'un jardí, va ser detingut amb altres companys (Gustave Bondon, Marcel Marchand, Émile Spannagel i Victor Vichon). En aquests anys treballava d'obrer en una farga. El 6 de juliol de 1894 va ser novament detingut per«associació criminal». El febrer de 1895 es trobava a Londres (Anglaterra), on s'havia refugiat a resultes d'un robatori comès a Courbevoie (Illa de França, França) pels germans Spannagel. A Anglaterra intentà senseèxit embarcar-se cap a Sud-Amèrica. El març de 1895 va ser buscat per la policia a Bèlgica, sobretot a Anvers (Flandes), ja que s'havia decretat la seva expulsió del país. Segons Le Père Peinard, va ser condemnat en rebel·lia a 20 anys de treballs forçats i va ser detingut a Londres i extradit a França, on, el maig o juny de 1897, després de 10 mesos empresonat preventivament, va ser absolt. El 3 de novembre de 1897 marxà de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) cap a Cravant (Borgonya, França), on va ser contractat com a forjador serraller per l'anarquista Paul Bernard a la seva fàbrica. El 4 de febrer de 1898 arribà a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on treballà de forjador serraller a l'empresa «Renneville», sota el nom de Louis Roger, i freqüentà assíduament, segons la policia, les reunions anarquistes que se celebraven al cafè «Le Cruchon d'Or». Durant la primavera de 1898 participà, amb altres anarquistes (Desfossez, Geoffroy, Marquette i Prudhomme), en la fundació del nou grup«L'En-Dehors», que es reunia al cafè «Le Cruchon d'Or». El 27 de març de 1899 la policia certificà que havia abandonat Reims i havia marxat cap a París amb sa companya Marie Forest. El juny de 1899 era de bell nou a Cravant treballant amb Paul Bernard. En aquesta època intentà abandonar França cap a Bèlgica o cap a Barcelona (Catalunya). En 1901 vivia al número 5 del carrer de l'Hospice-des-Vieillards de Lió i en 1906 encara vivia en aquesta ciutat. El 8 de desembre de 1914 es casà al III Districte de Lió amb la italiana Célestine Masino, a qui coneixia com a mínim des de 1906, i va reconèixer els quatre infants que aquesta portava. Segons algunes fonts, emigrà posteriorment al Canadà, informació aquesta sense contrastar. Louis Léveillé va morir el 15 de desembre de 1927 al seu domicili del III Districte de Lió (Arpitània).

Paul Delesalle

- Paul Delesalle: El 29 de juliol de 1870 neix a Issy-les-Molineaux (Illa de França, França) el militant anarquista i sindicalista revolucionari Maurice Paul Delesalle. Sos pares es deien Louis Célestin Victor Delesalle, mecànic, i Claire Colpin, costurera. La seva localitat natal era un fort enclavament proletari sempre revoltat contra les injustícies socials i Delesalle va començar a militar en el grup anarquista del XIX Districte de París, fet que el va portar a ser detingut preventivament abans del Primer de Maig de 1892 i a passar 18 dies a la presó de Mazas. Com a obrer ajustador de precisió va construir un aparell cronofotogràfic (el primer cinematògraf conegut) als germans Lumière i en 1893 s'adhereix a la Cambra Sindical d'Obrers d'Instruments de Precisió de París. Més tard serà acusat de participar en l'atemptat amb bomba al conegut restaurat Foyot de París el 4 d'abril de 1894. Després de participar en el periòdic La Révolte, va escriure en Les Temps Nouveaux abans d'esdevenir en 1897 l'assistent de Jean Grave. Convençut que l'acció dels anarquistes devia passar pel sindicalisme revolucionari militarà activament en la CGT i esdevindrà secretari adjunt de la Federació de Borses de Treball. Durant el congrés de Tolosa de Llenguadoc de 1897 la seva moció (ús de la vaga general, del boicot i del sabotatge) serà acceptada per unanimitat. En 1906 abandona Les Temps Nouveaux després d'haver escrit un article antisemita. Prendrà part, el mateix any, en l'elaboració de la «Carta d'Amiens» i d'aleshores ençà serà considerat un dels fundadors de l'anarcosindicalisme. En 1907 reemplaçarà Yvetot, empresonat, en el secretariat de les Borses de Treball i serà jutjat per un cartell de la CGT sobre els fets del Midi de 1907 per«injúries a l'Exèrcit i provocació als militars a la desobediència», però finalmentés absolt. En 1908 s'estableix com a llibreter i editor d'obres sindicalistes i anarquistes, com ara el popular anual Almanach illustré de la révolution, i la seva llibreria, en ple Barri Llatí (carrer Monsieur-le-Prince) serà un dels centres d'estudi de la història social als anys 30, molt freqüentat per Pissarro, Sorel i molts d'altres artistes, periodistes i escriptors. Enlluernat per la Revolució russa, s'adhereix al Partit comunista, però aviat ho abandona. En 1932, víctima d'una crisi depressiva, ven la llibreria i, seguint els consells del doctor Pierrot, es retira en una modesta casa a Palaiseau on, envoltat de llibres, es consagra a l'estudi de la història social. Entre les seves obres podem destacarLa Confédération Générale du Travail, Conférences anarchistes (1896),Les conditions du travail chez les ouvriers en instruments de précision de Paris (1899), Aux travailleurs. La grève! (1900), L'action syndicale et les anarchistes (1901), Les deux méthodes du syndicalisme (1903), La Confédération Générale du Travail (1907), Les Bourses du Travail et la CGT (1911), Le mouvement syndicaliste (1912). Paul Delasalle va morir el 8 d'abril de 1948 al seu domicili de Palaiseau (Illa de França, França). La seva esposa, Léonie Julie Philomène Huberte Sammels, nascuda el 25 de maig de 1875, li va sobreviure gairebé vint anys i va passar els seus darrers anys al geriàtric Galignani; va ser enterrada al cementiri de Puteaux el 21 de novembre de 1966. Delasalle va mantenir una extensa correspondència amb Georges Sorel i Daniel Halévy. En 1985 el gran historiador de l'anarquisme Jean Maitron li va escriure una biografia: Paul Delesalle, un anarchiste de la Belle Époque, que és una ampliació de la seva tesi doctoral publicada en 1952.

***

Notícia sobre la deportació de Roberto Elia publicada pel diari Carson City Daily Appeal del 17 de juny de 1920

- Roberto Elia: El 29 de juliol de 1871 neix a Catanzaro (Calàbria, Itàlia) el propagandista anarquista Roberto Elia. Sos pares es deien Raffaele Elia i Teresa Apollari. Mecanògraf i tipògraf de professió, ben aviat s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI) i col·laborà en el periòdic Calabria Avanti,òrgan del partit a la província de Catanzaro. En 1906 decidí emigrar als Estats Units. Amic de destacats militants (Michele Caminita, Gaspare Cannone, Andrea Salsedo, etc.), esdevingué anarquista i fervent propagandista. A Barre (Vermont, EUA) entrà en la redacció del periòdic anarquista Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, i durant un temps s'encarregà de l'administració. També formà part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). Establert a Nova York (Nova York, EUA), entre 1910 i 1911 col·laborà en Novatore, de Massimo Rocca (Libero Tancredi), i en 1913 en Il Movimento Anarchico, d'East Boston. Destacà en la traducció i en l'activitat literària. També va ser secretari i redactor de ponències i d'informes d'importants congressos anarquistes nord-americans. Entre el 30 de març i el 15 d'octubre de 1919 edità amb Andrea Salsedo el quinzenal Il Domani, que es caracteritzà per les seves posicions filobolxevics, i que va ser continuat pel periòdic clandestí L'Ordine, publicat entre el 31 d'octubre de 1919 i el 16 de febrer de 1920. El fiscal general dels EUA Alexander Michell Palmer desencadenà una cacera sense pietat contra els anarquistes del grup encapçalat per Luigi Galleani, al qual acusava, sense proves, d'haver intentat assassinar-lo amb una bomba col·locada a la porta principal de casa seva l'1 de maig de 1919, i d'haver fet explotar alguns paquets postals, el 2 de juny d'aquell any, dirigits contra personalitats polítiques a set ciutats nord-americanes (Washington, Boston, Nova York, Filadèlfia, Pittsburgh, Cleveland i Paterson). Sota el pretext d'aquesta ona d'atemptats, el govern nord-americà engegà una«cacera de rojos», que aleshores se solidaritzaven amb la Revolució bolxevic. Per mor de la delació d'Eugenio Ravarini, excarrabiner infiltrat en el moviment anarquista, el Bureau of Investigation (BOI, Oficina d'Investigació) va saber que Roberto Elia treballava al taller tipogràfic Canzani de Brooklyn, dirigit per Andrea Salcedo i durant la nit del 25 de febrer de 1920 procedí a la detenció, sense cap ordre d'arrest, d'ambdós anarquistes als seus respectius domicilis. La detenció dels dos militants, que patiren tortures físiques i psíquiques, es va mantenir en secret. Els anarquistes novaiorquesos, encapçalats per Carlo Tresca i Luigi Quintiliano, i per Nicola Sacco i Bartolemo Vanzetti fins a la seva detenció, es posaren a la recerca dels companys, descobrint casualment la detenció il·legal. La creació d'un Comitè Pro Víctimes Polítiques (Mario Buda, Aldino Felicani, Carlo Tresca, Luigi Quintiliano, etc.) no aconseguí impedir el 3 de maig de 1920 l'assassinat de Salsedo, fet camuflat de suïcidi per les autoritats, i el decret de deportació d'Elia, suspès alguns mesos després de la dura campanya de premsa contra el govern nord-americà. Portat a Ellis Island, el 7 d'agost de 1920 va ser expulsat del país i el 30 d'aquell mes arribà a Nàpols, essent enviat immediatament a Catanzaro amb residència obligada. Paolo Schicchi el cridà perquè entrés, amb Gaspare Cannone, en la redacció del periòdic sicilià Il Vespro Anarchico, però ell volia reorganitzar el moviment anarquista calabrès i crear una publicació llibertària pròpia a la regió. S'encarregà d'organitzar el I Congrés Anarquista de Calàbria, que se celebrà el 15 de gener de 1922 a Reggio Calabria (Calàbria, Itàlia). Un mes després, amb Bruno Misèfari, llançà una circular per a la publicació de Pane e Libertà. Organo per la diffusione dell'Ideale Anarchico in Calabria, periòdic que per ser més popular estaria escrit també en dialecte calabrès. La manca de suport econòmic dels companys del Nord d'Itàlia i dels EUA retardà la realització del projecte que només pogué materialitzar-se dos anys després, el 14 de desembre de 1924, amb l'edició de L'Amico del Popolo, redactat per Bruno Misèfari amb el suport de Nino Malara i de Nino Napolitano. Mesos abans, l'11 de juny de 1924, Roberto Elia va morir, vigilat per la policia fins el final, a l'Hospital de Santa Maria La Pace de Nàpols (Campània, Itàlia) a causa de la tuberculosi que patia contreta als EUA.

***

Eduardo Barriobero

- Eduardo Barriobero y Herrán: El 29 de juliol de 1875 neix a Torrecilla en Cameros (La Rioja, Espanya) l'advocat, periodista, escriptor, polític republicà federal i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Eduardo Vicente Anacleto Barriobero y Herrán. Va ser el major de cinc fills del matrimoni format pel militar Juan Francisco Barriobero i per la mestra María Herrán. La seva infància va discórrer entre les viles rurals de Torrecilla i d'Entrena, on sa mare feia de mestra. Més tard va fer el batxillerat a l'Institut de Segon Ensenyament de Logronyo i ja començà a tenir aficions literàries. Es va traslladar a Saragossa, on va estudiar Dret i Medicina. Admirador de Francesc Pi i Margall, es va afiliar al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) i va freqüentar el Cercle Republicà de Saragossa. Fou un dels fundadors de la Joventut Republicana Federal (JRF). En 1895 va acabar Dret, però abandonà els estudis de Medicina. Es va instal·lar a Madrid, amb la intenció de realitzar oposicions i obtingué el número u en el concurs al Registre de la Propietat, que el va convertir en el membre més jove del cos. Destinat a San Martín de Valdeiglesias (Madrid), hi va conèixer sa futura esposa, Araceli González, acomodada terratinent; d'aquesta unió naixerien dos fills, Eduardo i José. El matrimoni, però, va fracassar i es produí la separació; després d'això, es va instal·lar a Madrid amb la finalitat d'exercir l'advocacia, la literatura i el periodisme. El 20 de gener de 1901, com a militant de la Unió Democràtica, va participar en un míting contra l'impost de consums; en aquest any va començar també a col·laborar en Madrid Cómico. El 30 de novembre de 1902 va participar en un míting de la Federació Revolucionària per commemorar l'aniversari de la mort de Pi i Margall; en aquesta època feu amistat amb el metge anarquista Pedro Vallina. Entre febrer i novembre de 1903 va dirigir la revista setmanal Germinal, on va publicar textos anarquistes. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara Heraldo de Madrid i Fuerza. El novembre de 1903 va ser detingut per participar en una manifestació a favor d'unes obreres de la fàbrica de tabacs acomiadades i fou empresonat dos mesos. El febrer de 1904 va publicar articles en la revista radical Alma Espanyola. Perseguit, va haver de fugir a França, on visqué exiliat amb l'ajuda de Nicolás Estévanez, exministre republicà que el va posar en contacte amb diverses editorials per traduir autors francesos; amb els diners obtinguts, va fer un viatge per Europa. Va retornar a la Península quan es va produir la catàstrofe del Tercer Dipòsit –el 8 d'abril de 1905 s'enfonsà un dipòsit al Canal d'Isabel II i 300 persones quedaren sepultades– i organitzà la protesta popular, fet que el portà a la presó cinc mesos, emmalaltint de la vista greument. Un cop alliberat, va participar activament en la commemoració del tercer centenari del Quixot dins un corrent d'interpretació llibertària (Cervantes de levita i Nuestros libros de caballería); paral·lelament va publicar la primera edició del Gargantúa, primera traducció al castellà de l'obra de Rabelais –per l'edició de 1910 el govern francès li concedí la Legió d'Honor. En 1906 començà a col·laborar en Revista Contemporánea i va treure la novel·la Guerro y algunos episodios de su vida milagrosa. El 9 de juny de 1906 publicà un fullet en defensa de José Nakens, el cèlebre director d'El Motín, a qui exculpava de l'ajuda prestada a Mateo Morral en l'atemptat contra Alfonso XIII i defensava la tesi de l'«anarquisme científic»; el llibret fou segrestat i Barriobero va ser tancat sis mesos a la Presó Model. A la presó va conèixer Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1907 es va inaugurar en la pràctica forense defensant-se d'un delicte d'impremta i s'integrà en l'Associació Lliure d'Advocats. En 1908 va participar activament en mítings anarquistes contra la«Llei de les Cadenes» –projecte de llei antiterrorista de Maura, que finalment va ser retirat el 3 de juny. Aquest any va comença a col·laborar en la revista barcelonina Acracia, i va defensar Herminio Cerrillo, autor de dos assassinats, que li va donar força prestigi. També va publicar la sarsuela Juerga y doctrina. En 1909 col·laborà en Tierra y Libertad, dirigida per Anselmo Lorenzo. Juntament amb Zamacois i Ernesto Bark, va viure la bohèmia i formà tertúlia a «El Café de la Luna». El 10 d'abril de 1910 intervingué en un gran míting radical preelectoral i es va presentar a les eleccions com a candidat del Partit Republicà Radical a Martos (Jaén), però no va sortir elegit. Després va integrar-se en la redacció d'El Radical, com a cronista de tribunals. En aquesta època va intervenir en mítings i vetllades republicanes, on va fer gala del seu anarquisme. També va col·laborar en el setmanari republicà La Pelea. Arran de les vagues de Gijón de 1910 i 1911 va intervenir com a defensor de presos sindicalistes i anarquistes (Antonio Vega, Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Emilio Renduelos, Marcelino Suárez, Francisco Fernández, Baltasar Colón, etc.), acusats d'atemptar contra els patrons. Després dels Fets de Cullera –moviment vaguístic anarquista que es va produir el 18 de setembre de 1911 i que acabà en insurrecció–, que van originar nombroses detencions d'anarcosindicalistes, en va defensar el responsable més significatiu, Joan Jover Corral (Chato de Cullera), la condena a mort del qual va ser suavitzada per un indult reial. En 1911 va publicar La confradía de los Mirones i dirigí el periòdic anticlerical La Palabra Libre. En 1912 es va afiliar al Sindicat de Professions Liberals de la CNT i com a advocat d'aquest sindicat va prestar assistència gratuïta als obrers empresonats, com ara Joan Ferrer Farriol, Luis Bulffi, Francisco Cardenal, Josep Coll, etc. Des del gener de 1912 va pertànyer a la maçoneria (Gran Orient d'Espanya), amb el nom d'Alcibíades. En 1913 va defensar Rafael Sancho Alegre, anarquista barceloní acusat de regicidi frustrat contra Alfons XIII, i pagesos gallecs acusats d'atemptats contra els cacics. El juliol d'aquell any va signar el manifest de creació de la «Lliga Espanyola per a la defensa dels drets de l'home». També va ingressar en el Partit Republicà Federal, palesant la doble militància cenetista i republicana, i del qual va ser elegit diputat a Corts per Madrid. Instal·lat a la capital del Regne, va dirigir Juris i va col·laborar en la revista anarquista de Gijón Solidaridad. En 1915 va realitzar una gira de propaganda en favor dels presos de Cenicero (La Rioja) i va col·laborar en Tierra y Libertad. En 1917 va defensar judicialment pagesos gallecs contra els cacics. Entre 1918  i 1919 va dirigir el diari republicà El Parlamentario i va col·laborar en El Soviet, de Madrid, i en El Comunista, de Saragossa, de tendència anarcosindicalista. En 1920, a més de la seva important tasca parlamentària, va participar en la redacció del periòdic madrileny Hoy i col·laborà en La Libertad, La República, El Rumor Público i altres periòdics. En 1921 defensà nombrosos anarcosindicalistes barcelonins i va ser un dels defensor dels anarquistes que assassinaren Dato. En 1922 va publicar la sàtira policíaca i carcerària Chatarramendi el optimista o La policía de Botaratoff;Matapán, el probo funcionario; i María o La hija de otro jornalero. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser condemnat a cinc anys de desterrament, que no va complir integrament, per haver publicat Como los hombres, que fou segrestada per la policia. Com a misser va defensar García Oliver, Roigé i Figueras Tribó, que l'abril de 1923 havien realitzat una «acció punitiva» contra sicaris del Sindicat Lliure a Manresa. En 1923 va publicar l'edició al castellà en tres toms de les obres completes de Rabelais. En 1925 va col·laborar en Diario del Pueblo i La Rioja Industrial. El 24 de juny de 1926 va ser detingut a Madrid amb motiu dels episodis de la«Nit de Sant Joan», quan els generals Weyler i Aguilera van intentar un cop d'Estat per«restaurar l'ordre i el dret» i fou tancat un mes a la Presó Model. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut més de 10 vegades. En 1927 va ser novament detingut com a colpista i tancat durant sis mesos a la presó. En 1919 va col·laborar en l'editorial Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), dirigint diverses col·leccions. En 1930 defensar els encausats en el procés del«Puente de Vallecas» –muntatge policíac per acusar anarquistes d'intent d'assassinat de Primo de Rivera. En 1931 va ser elegit president del Partit Republicà Federal, resultà diputat a Corts per Oviedo i va començar a publicar en La Tierra i en Fray Lazo. En 1932 va formar part del Comitè Executiu de l'Aliança d'Esquerres i criticà durament les deportacions d'anarquistes (Durruti, els germans Ascaso, etc.) a Bata (Guinea). En 1933, arran de la tragèdia de Casas Viejas, va mantenir un important debat parlamentari amb Azaña. Durant tots aquests anys republicans va defensar cenetistes i participà activament en diversos comitès propresos, també va abandonar la maçoneria per la seva politització, de la qual va assolir el grau de vicegranmestre i granmestre interí de la lògia del Gran Orient Espanyol. El juny de 1936 va ser proposat per a la presidència del Tribunal Suprem, però només va acceptar la presidència de la Sala Criminal; el nomenament mai no va ser efectiu, ja que va esclatar el cop d'Estat de Franco i Barriobero participà activament en els fets de Madrid. L'agost de 1936 va ser requerit per posar-se al front de la Justícia Revolucionària de Catalunya, convertint-se en funcionari de la Generalitat. El febrer de 1937 va ser destituït, a causa d'un muntatge polític, del seu càrrec de fiscal del Tribunal Revolucionari de Barcelona. En 1938 va emmalaltí d'hepatitis, d'icterícia i d'hidropesia. Sense acusació judicial, va ser detingut i ingressat a la Presó Model, en una clara maniobra de venjança per part d'Azaña. Excarcerat, va ser ingressat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona com a detingut, però amb escorta armada per a la seva protecció. A l'hospital va patir un intent de segrest i d'assassinat. Va romandre tancat un any i 17 dies acusat d'evasió de capitals. Va obtenir la llibertat quan les tropes franquistes entraven a Barcelona, però es va negar a fugir cap a França. Un matí a començaments de febrer de 1939, quan passejava per les Rambles, va ser denunciat. Eduardo Barriobero va ser afusellat el 7 de febrer de 1939 a Barcelona (Catalunya) i enterrat anònimament al fossat de Montjuïc –oficialment va morir d'«hemorràgia interna» el 10 de febrer.

***

Foto policíaca de Léon Bouchet

- Léon Bouchet: El 29 de juliol de 1888 neix a Biaumont (Alvèrnia, Occitània) el tipògraf anarquista individualista Léon-Antoine Bouchet. Sos pares, conreadors i després comerciants, es deien Austremoine Bouchet i Anne Veray. Començà a militar molt jove en els moviments anarquista i antimilitarista de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i el setembre de 1906 va ser nomenat secretari, amb Victor Godonèche, del Grup d'Estudis de Propaganda Anarquista «Jeunesse Libre», que es reunia al número 26 de Place Sidoine Appolinaire d'aquesta ciutat. El 7 de desembre de 1907 es casà a Tièrn (Alvèrnia, Occitània) amb la domèstica anarquista Madeleine Joséphine Nourrisson. Entre 1909 i 1910 organitzà diverses xerrades populars a Clarmont d'Alvèrnia. La policia l'acusà d'haver distribuït manifests antimilitaristes el 14 de juliol de 1910, juntament amb Félix Pierre Annet Moneyron, empleat als magatzems comercials «Paris-Clermont». Quan el setembre de 1910 arribà a París (França), abandonà el seu ofici de venedor ambulant i esdevingué tipògraf. En aquestaèpoca fou secretari del grup anarquista«L'Effort» (Charles D'Avray, Jeanne Botelli, Briantheus,  Colombo, Levêque, Lorulot, etc.), que es reunia a la Sala Garrigues, al número 20 del carrer Ordener. Entre 1911 i 1913 fou gerent de la primera època del periòdic anarcoindividualista parisenc L'Idée Libre, fundat per André Lorulot, i durant un temps visqué, amb sa companya Madeleine Nourrisson, a la seu del periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa de França, França), on conegué anarquistes que després formarien part de la«Banda Bonnot». El gener de 1911 s'instal·là en una torreta del carrer Paul de Kock de Romainville. Quan l'«Afer Bonnot», va ser detingut el 28 d'abril de 1912 després de ser denunciat pel director de la presó parisenca de La Sante per haver portat un paquet i una carta a Jean De Boë, Eugène Dieudonné i Jean-Georges Dettweiler, empresonats per aquest procés. En l'escorcoll del seu domicili, la policia trobà correspondència dirigida a Édouard Carouy i Louis Raimbault, també implicats en l'«Afer Bonnot». Inculpat de pertànyer a«associació de malfactors», finalment fou exculpat durant el judici. Léon Bouchet va morir el 9 de març –algunes fonts citen erròniament el 10 de març– de 1916 al seu domicili de Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

Necrològica de Ramón Sánchez Solano apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 de febrer de 1987

- Ramón Sánchez Solano: El 29 de juliol de 1901 neix a Guaso (L'Aïnsa, Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramón Sánchez Solano. Sos pares es deien Ramón Sánchez Pardina, jornalero, i María Solano Nadal. Quan tenia cinc anys emigrà amb sa família a França. Durant els anys vint freqüentà a París els locals de la Llibreria Internacional, lloc de reunió de l'exili llibertari espanyol a la capital francesa. Posteriorment s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània). Assistí a les conferències de Sébastien Faure i Han Ryner i aquestúltim filòsof anarquista el va influir especialment. Durant la Revolució espanyola en participà a Bordeus en els comitè d'ajuda. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bordeus. Ramón Sánchez Solano va morir el 16 de desembre de 1986 a l'asil de jubilats Les Parentèles de Merinhac (Aquitània, Occitània) i fou incinerat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 30 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de L'Étendard Révolutionnaire

- Surt L'Étendard Révolutionnaire: El 30 de juliol de 1882 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari anarquista L'Étendard Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire. Fou continuador de Le Droit Social (1882) i forma part d'una llarga sèrie de capçaleres publicades a Lió. Com els seus predecessors, va ser ràpidament perseguit i els seus gerents (Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Jean-Marie Bourdon i Jean-Antoine Coindre) fortament condemnats. Toussaint Bordat en fou el secretari de redacció. Els articles es publicaren sense signar, però hi van col·laborar Félicien Bonnet, Toussaint Bordat, Jean-Marie Bourdon, Jean-Antoine Coindre, Joseph Cottaz, Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Joseph Damians, François Dejoux, Nicolas Didelin, Régis Faure, Georges Garraud, Pierre Martin (Le Bossu), César Mathon, Hyacinthe Trenta i Joseph Trenta. En sortiren 12 números, l'últim el 15 d'octubre de 1882, més un suplement especial publicat el 27 d'agost de 1882. Va ser continuat per La Vengeance Anarchiste (1883).

***

Tropes de l'exèrcit prenen posicions al passeig de Colom (Foto de F. Ballell)

- Cinquè dia de la Setmana Tràgica: El divendres 30 de juliol de 1909 els fets revolucionaris comencen a minvar a Barcelona (Catalunya). Durant el matí van arribar 300 guàrdies civils de refresc i dues noves companyies d'Infanteria des de Tortosa i des de València, i el general Luis de Santiago Manescau va dirigir personalment l'embarcament del regiment de Savoia amb destinació a Melilla, que havia desfilat abans Rambla avall sense cap mena d'oposició o aldarull. També al matí es produïren nombroses detencions de dirigents de la revolta, entre ells l'advocat i dirigent de les Joventuts Radicals Rafael Guerra del Río, alhora que Emiliano Iglesias va fer totes les gestions possibles per exculpar els seus correligionaris del Partit Republicà Radical (PRR). Al migdia la gent tornà a circular amb normalitat pel centre de Barcelona, encara que durant tot el dia els franctiradors (pacos)–alguns clarament agents provocadors (carlins, clergues, etc.)– continuaren fustigant les forces de l'ordre. A la tarda el general Gremán Brandeis Gleichauf ocupà militarment Sant Andreu. Però el fet més destacat del dia va ser que pel centre de Sarrià començà a circular, encara que de manera simbòlica, el primer tramvia d'ençà del començament de l'aixecament; també en alguns sectors es va encendre l'enllumenat públic, es van reparar les conduccions del gas, el correu es restablí i les oficines del Banc d'Espanya i d'alguna caixa van obrir unes quantes hores. Com cada nit, però, els incendis s'escamparen, com el de la parròquia i el convent de les dominiques a Horta. A fora de Barcelona, un grup d'uns quaranta homes de Monistrol de Montserrat, capitanejats per Santiago Alorda i l'anarquista Timoteo del Usón, es dirigí a Sant Vicenç de Castellet, nus ferroviari important, on van destruir rails, incendiaren 20 vagons i tomaren les línies telegràfiques.

***

Palais de la Mutualité (París)

- Míting a la Mutualité:El 30 de juliol de 1936 es realitza al Palais de la Mutualité de París (França) un míting de solidaritat organitzat per la Confédération Générale du Travail - Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària) en suport i en homenatge dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zenzl Mühsam, empresonada a l'URSS, on havia anat per a demanar refugi; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, caigut a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Hi van intervenir, entre d'altres, Pierre Lentengre, Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure.

***

Portada del número d'Umanità Nova dedicat a Errico Malatesta

- Surt Umanità Nova: El 30 de juliol de 1944 surt a Roma (Itàlia) un número únic commemoratiu del periòdic anarquista Umanità Nova dedicat al pensador i propagandista anarquista Errico Malatesta, fundador d'aquesta longeva publicació. El número monogràfic dedicat a Malatesta estava editat per la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI) i no hi figura cap signatura.

Naixements

Adolphe Willette

- Adolphe Willette: El 30 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 31 de juliol– de 1857 neix a Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França) el pintor, dibuixant, caricaturista i escriptor llibertari Léon-Adolphe Willette. Era el fill primogènit d'Henri-Léon Willette, capità de l'Estat Major aleshores a Marsella (Provença, Occitània) i després coronel ajudant de camp del mariscal François Achille Bazaine, i de Marie-Claire-Élisabeth Funck. Amb 18 anys, després d'estudiar a Dijon, va entrar a l'Escola de Belles Arts al taller d'Alexandre Cabanel i en 1881 debutà al Saló de Pintura. En 1882 es va instal·lar al barri parisenc de Montmartre i llogà amb son germà, el doctor Willette, un taller al número 20 del carrer Véron. En aquests anys es consagra al dibuix, a la litografia i a la pintura, realitzant il·lustracions per a Victor Hugo, pintures al fresc, vitralls, postals, cartells publicitaris, cobertes de llibres i menús de cerveseries a canvi d'àpats. Les seves representacions de Pierrot i de Colombina li van portar certa popularitat. A partir de 1886 s'allunyarà progressivament de la pintura, llevat de grans decoracions puntuals, per consagrar-se al dibuix. Amb Rodolphe Salis i Émile Goudeau va crear el cabaret«Le Chat Noir», al bulevard Rochechauart, on va exposar una pintura que havia estat rebutjada al Saló, a més de diversos plafons i el seu famós Parce Domine (1884), avui dipositat al Museu de Montmartre. En aquest cabaret freqüentarà nombrosos artistes, com ara Henri Rivière, Maurice Donnay, Maurice Rollinat, Henri de Toulouse Lautrec, Paul Signac, Camille Pissarro, Vincent Van Gogh, Louis Anquetin, Georges Seurat, etc. Després decorarà nombrosos cabarets i restaurants de Montmartre (l'Auberge du Clou, La Cigale, el hall del Ball Tabarin, la Taverne de Paris, etc.) i un saló de l'Ajuntament de París. Apassionat polemista, va col·laborar en diversos periòdics llibertaris i humorístics, com ara Le Chat Noir, Le Courrier Français, Le Cocorico,Le Triboulet, Le Rire, La Baïonntte, La Libre Parole Illustrée, i molt especialment la revista llibertària L'Assiette au Beurre. A més, va fundar diverses publicacions, com ara Le Pierrot (1888-1891) –que serà denunciat per ultratge a l'Exèrcit–, La Vache Enragée (1896-1897),Le Pied de Nez (1901),Les Humoristes (1901, amb Steinlen). En 1889, en ple «Afer Dreyfus», es va presentar com aúnic «candidat antisemita» a les eleccions legislatives del 22 de setembre, per a la segona circumscripció del IX Districte parisenc. Va realitzar la decoració de la façana per a la inauguració, el 5 d'octubre de 1889, del Moulin-Rouge, i creà el famós molí que va pintar en magenta. En 1899 es casà al XVIII Districte de París amb la dissenyadora tipògrafa Eva Ferdinande Octavie Fleury, amb el pintor anarquista Théophile Alexandre Steinlen com a un dels testimonis, matrimoni que es va dissoldre per divorci el 10 d'abril de 1908. El 21 de desembre de 1909 es casà al XVII Districte de París amb Charlotte Liondine Duchâteau. En 1911 el Museu de les Arts Decoratives li consagrà una gran retrospectiva i l'any següent va ser nomenat cavaller de la Legió d'Honor. A partir de 1915 apadrinà un grup de joves artistes de Coutances (Baixa Normandia) anomenat «Le Pou qui grimpe», que volia renovar l'art popular. En 1919 va publicar les seves memòries, Feu Pierrot, molt admirades per Guillaume Apollinaire. Amb Forain, Neumont i Poulbot, va fundar en 1920 la República de Montmartre, de la qual el seu primer president fins al 1923. Aquest últim any posà la primer pedra del dispensari dels Petits Paulbots a Montmartre. Adolphe Willette va morir el 4 de febrer de 1926 al seu domicili del número 28 del carrer Lacroix del XVII Districte de París (França) i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse. Curiosament, aquest autor de dibuixos llibertins i anticlericals, al final dels seus dies va tornar a la religió, fins al punt de deixar pagada una missa anual per als artistes finats. El 28 de febrer de 2004 els jardins que portaven el seu nom just davant del Sacré-Coeur van ser rebatejats amb el nom de la també llibertària Louise Michel.

Aristide Delannoy

- Aristide Delannoy: El 30 de juliol de 1874 neix a Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor i dissenyador llibertari Aristide Grégoire Joseph Delannoy. Era el fill primogènit d'Arthur Delanoy, rellotger i joier, i de Joséphine Gruppe, rendista. Apassionat per la pintura, va estudiar Belles Arts a París i exposarà al Saló dels Artistes Independents a partir de 1902. Però com que de la pintura no es podia viure, a partir de 1901, va posar el seu talent de dissenyador al servei de la premsa independent i satírica, debutant en L'Assiette au Beurre, periòdic que reagrupava nombrosos artistes revolucionaris. Va col·laborar també en la premsa llibertària i antimilitarista: Les Temps Nouveaux, La Guerre Sociale, etc. El 30 de desembre de 1905 es casà al XIV Districte de París amb la belga Marie Durant. Quan Henri Fabre i Victor Méric creen en 1908 el periòdic Les Hommes du jour, serà Delannoy qui s'encarregarà de la il·lustració de la coberta. L'aparició del primer número, amb el cap de Georges Clémenceau (le Gran Flic) clavat en una pica, va ser tot unèxit. Però les opinions llibertàries de Delannoy li van implicar ser inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes i va ser requerit per la policia moltes vegades. El 26 de setembre de 1908, va ser condemnat amb Victor Méric a un any de presó i a 3.000 francs de multa, per haver caricaturitzat el general Amade, gran «pacificador» del Marroc, com un carnisser. De feble constitució, i minat per la tuberculosi, va ser alliberat el 21 de juny de 1909; però la presó havia agreujat la malaltia i va morir el 5 de maig de 1911 al seu domicili del XIV Districte de París (França), quan tenia només 37 anys. Delannoy ens va deixar més de 1.200 dibuixos i 150 cobertes de Les Hommes du jour, obres de suma elegància i de potent humor negre.

***

Retrat de Nino Samaja (Ginebra, 1900)

- Nino Samaja: El 30 de juliol de 1876 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el metge i propagandista anarquista, i després socialista, Nino Samaja, que va fer servir el pseudònim Kristen Larsen. Fill d'una família jueva, sos pares es deien Giacomo Samaja i Cesira Forti. Entre finals del segle XIX i principis del XX fou un dels militants més destacats del moviment anarquista d'Emília-Romanya. En 1891 va ser empresonat per haver organitzat una manifestació per al Primer de Maig. El 9 de juny de 1892 la policia de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), ciutat on va estudiar, el va definir com a «un noi influenciat per les idees anarquistes» i que en«defensa les més radicals». En 1894, quan estudiava el primer any de la carrera de medicina, va ser jutjat i condemnat a tres anys d'arrest domiciliari i per evitar la deportació fugí a Trieste (Friül), però va ser detingut per la policia austríaca, lliurat a la italiana i deportat a les illes Tremiti, on va romandre un any, fins el 14 de març de 1896. Entre 1897 i 1898 fou membre de la Federació Anarquista de Romanya (FAR). El 9 de febrer de 1897 va ser novament detingut i enviat sota arrest domiciliari a l'illa de Ventotene, encara que només va estar uns mesos gràcies a la remissió de la pena. En aquests anys de màxima activitat política, va estar en estret contacte amb Errico Malatesta, Amilcare Cipriani i amb el grup anarquista de Forlì, al voltant de Cesare Magri. A començaments de 1898 es trobava a Ancona (Marques, Itàlia) i, perseguit, hagué de canviar d'identitat i passar a la clandestinitat. El març de 1898 signà, amb Vivaldo Lacchini i Felipe Vezzani, en nom del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Bolonya, el manifest «Al popolo italiano» (Al poble italià), en favor dels anarquistes processats a Ancona, que aparegué com a suplement en L'Agitazione. Després de la detenció dels redactors del periòdic L'Agitazione, es va fer càrrec, amb Luigi Fabbri, Felice Vezzani i altres joves companys, de l'edició i difusió clandestina de la publicació, on col·laborà sota el pseudònimKristen Larsen. El maig de 1898 llançà l'últim número d'aquesta sèrie clandestina del periòdic i, sempre buscat per la policia, s'exilià, després d'una curta estada clandestina a Florència (Toscana), a França. A París visqué fent traduccions i treballant en diverses feinetes, però sense abandonar el seu compromís polític. En 1898 publicà el fullet Les émeutes de la faim en Italie i traduí el llibre de Guglielmo Ferrero Le militarisme et la société moderne. Fou un dels organitzadors del Congrés Obrer Revolucionari Internacional, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 22 de setembre de 1899 a París, però que va ser prohibit per les autoritats franceses i ell detingut amb altres companys. En 1899 col·laborà en Les Temps Nouveaux. Com a delegat de Suïssa per al Congrés Antiparlamentari Internacional de París, en 1900 va ser expulsat de França i marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta ciutat promogué, amb Carlo Frigerio, Luigi Bertoni iÉmile François Held, la publicació de l'Almanacco socialista anarchico per l'anno 1900 i per aquest fet el gener de 1900 va estar empresonat uns dies. L'1 de juliol de 1900 fundà i redactà, amb altres companys (Luigi Bertoni, Vivaldo Lacchini, etc.), el periòdic bilingüe Il Risveglio Socialista Anarchico / Le Réveil Socialista Anarchiste, que esdevingué un de les publicacions anarquistes més importants d'Europa. El juliol de 1900 es llicencià en medicina a la Universitat de Ginebra, doctorant-se dos tres anys després. En 1901 va ser detingut a instàncies de l'ambaixada italiana per les seves activitats polítiques i restà empresonat alguns mesos. En 1902 es casà amb la romanesa Eugenia Giulescu i aquest mateix any publicà La législation ouvrière, résponse a M. Jaurès, publicat en italià per l'editorial d'Il Pensiero en 1906. Ateu declarat, en diferents ocasions va fer conferències, amb Charles Fulpius i Luigi Bertoni, sobre qüestions referents a la religió o també en defensa de l'estudiant de química Mario Lorenzo Basadonna, expulsat del cantó de Ginebra en 1902. En 1904 retornà a Itàlia i s'establí a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i exercí la seva professió mèdica sense abandonar les seves tasques polítiques. Durant molt de temps formà part del grup anarquista encapçalat per Luigi Fabbri, que s'havia traslladat a Bolonya, i es relacionà amb els redactors de L'Agitazione, tot i que el periòdic es distribuïa a Ancona i Roma. Fou partidari d'un moviment anarquista orgànicament federalista, socialista i no individualista. Durant la Gran Guerra s'allunyà del moviment anarquista i s'acostà al socialista, però sense afiliar-se al Partit Socialista Italià (PSI). Va ser nomenat metge numerari per oposició a l'Hospital Major de Bolonya, però aquest càrrec va ser revocat en 1922 pel comissari de policia per considerar-lo«opositor al feixisme». En aquesta època, el prefecte dissolgué l'Institut Bolonyès de Protecció i Assistència per a les Assegurances Socials que havia promogut des del 1915 entre els metges i advocats. Com que no tenia el carnet del Partit Nacional Feixista (PNF), no pogué fer oposicions a càrrecs públics i visqué exercitant la seva professió de manera privada. El novembre de 1926 va ser detingut, arran de l'atemptat contra Benito Mussolini, i empresonat durant una curta estada. En 1933, en no prestar el jurament al règim feixista, va ser privat del seu càrrec de docent universitari en patologia especial mèdica demostrativa. El gener de 1940, arran de la promulgació de les lleis racials, va ser exclòs de la pràctica mèdica per la seva condició de jueu. Durant la lluita per l'alliberament es va afiliar al PSI. El 12 d'octubre de 1943 va ser detingut, amb Giusepe Bentivogli, a Molinella (Emília-Romanya, Itàlia) i alliberat el 3 de desembre –evità la deportació com a jueu a un camp d'extermini alemany per estar casat amb una ària i per la seva edat. Després de la II Guerra Mundial, va ser readmès com metge i restituït per a la docència. En 1946, quan retornà a Bolonya després d'anys d'exili als Estats Units, Armando Borghi rebutjà trobar-se amb ell, decebut personalment i políticament pel fet d'haver abandonat el pensament anarquista i haver-se passat a les files del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària (PSIUP). El març de 1946 i el maig de 1951 va ser elegit membre de l'Ajuntament de Bolonya. Durant una dècada assessorà sanitàriament el consistori bolonyès i gràcies a ell la ciutat aconseguí recuperar un alt nivell higiènic i sanitari, nivell que s'havia perdut durant la guerra. El març de 1947 va ser elegit tinent d'alcalde i mantingué el càrrec fins el maig de 1956. En 1953, amb els seus companys maximalistes de Partit, commemorà la mort d'Iosif Stalin. El juliol de 1954 reemplaçà a Lugo la placa commemorativa, amb textos del poeta Giosuè Carducci, en record de l'internacionalista Francesco Piccinini, mort en un enfrontament polític el 2 de maig de 1872. En 1956, per motius d'edat, el PSI no el presentà com a candidat, fet que li va causar una gran desil·lusió. Es retirà de la vida pública i reprengué els seus estudis i assaigs sobre el Risorgimento, el moviment obrer i el judaisme italià. Trobem articles seus en infinitat de publicacions periòdiques, com ara L'Archiginnasio,Bolletino delle Scienze Mediche, L'Humanité Nouvelle, Gazzetta degli ospedali e delle cliniche,Progress Medical, Rassegna Mensile d'Israele, Revue Medicale de la Suisse Romande, Riviste di Psichiatria, etc. És autor deLe siège des convulsionsépileptiformes toniques et cloniques (1903, premi de la Facultat de Medicina de Ginebra), Sull'ematuria rurale. Rivista critica (1915), I tumori dell'esofago (1918),Il morbo di Recklinghausen (1919), Johannes Ulricus Bilguer. Il precursor della chirurgia conservatrice (1919), Emboli polmonari settici nell'influenza emorragica (1919), Sordita unilaterale da morbo di Mikulicz pseudoleucemico (1920), L'eventratrio diaphagmatica (1920), Le malattie professionali dei ferrovieri (1922), Studi di medicina sociale in rapporto alla pellagra, alla malaria e alla alimentazione (1924) i Bologna giacobina (1959), entre d'altres. Nino Samaja va morir el 12 de setembre de 1959 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Armando Borghi en publicà una necrològica en Umanità Nova (20 de setembre de 1959). En morir, la seva filla Mimì Faccioli Samaja, donà els seus llibres, assaigs i opuscles de caràcter històric, econòmic, social i polític a la Biblioteca Municipal «Fabrizio Trisi» de Lugo.

***

Frans Masereel (1925)

- Frans Masereel:El 30 de juliol de 1889 neix a Blankenberge (Flandes Occidental, Flandes) l'artista gravador, antimilitarista, pacifista i llibertari, abans d'adherir-se al bolxevisme, Frans Laurent Wilhelmina Adolf Lodewijk Masereel. Sos pares es deien Frans Jaak Masereel i Louise Adelaïde Ernestina Vandekerckhove. Fill d'una família flamenca benestant, va efectuar brillants estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Gand (1907-1908). Després viatjarà força (Regne Unit, Alemanya, Tunísia), fent servir les tres llengües que parlava (anglès, alemany i francès). En 1910 va arribar a París, on va aprendre xilografia, i va publicar els seus primers gravats a la fusta en L'Assiette au Beurre, revista satírica publicada per Henri Guibeaux, amic llibertari, amb qui es reunirà a Suïssa després de la declaració de Guerra. A Ginebra (Suïssa) va treballar com a traductor per a la Creu Roja, va fer amistat amb Romain Rolland i Stefan Zweig, i col·laborà en la revista pacifista La Feuille, per a la qual, en tres anys, farà més de mil il·lustracions. Traumatitzat pels horrors bèl·lics i del militarisme, va emprar tot el seu talent en la realització de gravats antimilitaristes i va prendre part en companyia del seu amic Claude Le Maguet (tipògraf, anarquista i insubmís) en la creació de Les Tablettes, revista pacifista editada entre 1916 i 1919. La seva fecunda carrera com a il·lustrador de llibres va començar amb el llibre de Romain Rolland Liluli, i seguirà amb llibres de Zweig, Verhaeren, Hugo, Coster, Whitman, Tolstoï, Tagore, Vildrac, Maeterlinck, Duhamel, Wilde, Vermeylen, Montherlant, etc. En 1921 va tornar a França, ja que no podia retornar a Bèlgica a causa del seu passat refractari durant la guerra, i va produir un important treball artístic (gravats, pintures, aquarel·les...). Però seduït per la Revolució russa, donarà tot el seu crèdit als bolxevics. L'agost de 1932 va participar a Amsterdam en el Congrés contra la Guerra i el Feixisme. Viatjarà dues vegades a l'URSS, en 1935 i en 1936, i s'adherirà a la comunista Associació d'Escriptors i Artistes Revolucionaris, organitzant cursos a l'Acadèmia Popular de Pintura creada per la Unió dels Sindicats del Sena. Marxarà a Espanya durant la seva Guerra Civil. En 1937 va realitzar els frescos murals monumentals per al pavelló de Bèlgica i per al de la Pau de l'Exposició Internacional de París i en juny de 1940, fugint de les tropes alemanyes que havien ocupat la seva llar a Equihen, es va instal·lar un temps a Avinyó, per refugiar-se després a Lot-et-Garonne en 1943. Després de la guerra, viurà a Niça i a Avinyó. A partir dels anys cinquanta obtindrà el reconeixement internacional, quan obté en 1950 el Gran Premi Internacional del Gravat de la Biennal de Venècia i és nomenat membre de l'Acadèmia Reial de Bèlgica en any després. En 1952 va fer els decorats per a un muntatge escènic de La casa de Bernalda Alba, de Federico García Lorca, a Berna. En 1958 va viatjar a Xina comunista i l'any següent va assistir a una gran exposició organitzada en nom seu a Pequín. Entre els seus llibres d'il·lustracions podem destacar Die Mutter (1919), Le Soleil (1919), Un fait divers (1920), Die Idee (1920), Histoire sans paroles (1920),Souvenirs de mon pays (1921), Visions (1921), Die Stadt (1925), Geschichte ohne Worte (1927) i Landschaften und Stimmungen (1929). Sa companya fou Laure Joséphine Louise Malclès. Frans Masereel va morir el 3 de gener de 1972 al seu domicili d'Avinyó (Provença, Occitània) i els funerals a la seva terra van tenir lloc a Saint-Amandsberg (Gant, Flandes Oriental, Bèlgica). La seva obra ha exercit una gran influència en artistes com Lynd Ward o Clifford Harper.

Frans Masereel (1889-1972)

***

Joan Puig i Elías

- Joan Puig Elías:El 30 de juliol de 1898 neix a Sallent (Bages, Catalunya) el pedagog llibertari i militant anarcosindicalista Joan Climent Jaume Puig i Elías. Fill d'una família pagesa republicana, sos pares es deien Ramon Puig Carrera, obrer, i Magdalena Elías Pagès. Va estudiar a l'escola laica del seu poble i magisteri a l'Escola Normal de Barcelona. Influenciat pel racionalisme pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna, va participar en l'escola racionalista Farigola (1918) i va crear l'Escola Natura al barri barceloní del Clot, un centre escolar llibertari, amb una colònia escolar i la revista juvenil Floreal, que sobreviurà en la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la República, l'escola es desenvoluparà encara més. Puig i Elías, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916, va participar també en el moviment sindical, presidint a partir de 1932 la secció de mestres del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona, i va prendre part en els congressos cenetistes, tot defensant l'orientació «Comunista llibertària» que servirà de base a les col·lectivitats socialitzades durant la Revolució. El maig de 1936 va tenir una activa participació en el Congrés de la CNT a Saragossa. Durant la guerra civil, a més de participar en el Comitè Revolucionari del Clot i de Sant Martí de Provençals i en la Comissió de Cultura del Consell Municipal de Barcelona representant la CNT, es va encarregar de la col·lectivització de l'ensenyament, des de l'escola bressol a l'ensenyament universitari, en el si del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU). L'octubre de 1936, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona, va ocupar-se de la regidoria de Cultura. En 1937 assistí com a delegat de Barcelona al Ple Nacional d'Ensenyament que va crear la Federació Nacional d'Indústria (FNI) del ram, participà en la seva ponència d'estatuts i va ser nomenat secretari d'Organització i Propaganda. També aquell any participà com a delegat del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona en el Ple Regional de Sindicats de la CNT. L'abril de 1938 va ser nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública de Segundo Blanco González. Amb la victòria de Franco va haver d'exiliar-se a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després va treballar en l'agricultura i va poder participar en la resistència contra els nazis en el«Batallón Libertad» entre 1942 i 1944. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1945 va ser secretari d'organització del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili i, un anys després, es va integrar en la CNT de l'Exili. Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i conferències per tota França (París, Tolosa, Montalban, Bordeus, Narbona, Nimes, Marsella, Condom, Tours, Gleny, Agde, Brest, Rennes, Mende, Rouen, Sainte Livrade, Villeneuve-sur-Lot, Cherbourg, Casteljaloux, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari de Cultura i de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili, on desenvolupa una intensa tasca cultural. Després marxà a Amèrica i, després d'un temps a Veneçuela, en 1952 es va instal·lar a Porto Alegre (Brasil), on regentà una llibreria i presidí la Societat Espanyola de Socors Mutus contra la repressió franquista. Va col·laborar en la revista Horizontes (1937) i és autor de diversos llibres, com ara Discursos y conferencias (1936), Origen de la fiesta de Navidad (1938), El hombre, el medio, la sociedad, o Los factores determinantes de la conducta del individuo (1970). Sa companya fou la mestra racionalista Emília Roca Cufí. Malalt, Joan Puig i Elías va morir el 5 de setembre de 1972 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i fou enterrat al Cementiri Espanyol.

 Joan Puig Elías (1898-1972)

***

Necrològica de Domingo Vivancos apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 d'octubre de 1987

- Domingo Vivancos: El 30 de juliol de 1900 neix a La Unión (Múrcia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Vivancos. Quan tenia nou anys començà a treballar i des de ben jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es mostrà actiu durant els anys bèl·lics i en acabar la guerra passà els Pirineus. A Tolosa de Llenguadoc treballà sobretot amb els grups artístics del moviment llibertari de l'exili i amb grup teatral de les Joventuts Llibertàries de París«Mosaicos Españoles», del qual va ser secretari. Més tard s'instal·là a Toronto. Domingo Vivancos va morir el 14 d'abril de 1987 a Toronto (Ontàrio, Canadà).

***

Dino Fontana

- Dino Fontana: El 30 de juliol de 1903 neix a Sizzano (Piemont, Itàlia) l'anarquista i esperantista Secondo Fontana, conegut com Secondino o Dino. Quan tenia quatre anys amb sa família emigrà a Suïssa i després a França, on acabà l'escola i aprengué l'ofici de sastre. En aquests anys, sa mare, socialista llibertària, l'influí enormement. De molt jove s'introduí en els cercles llibertaris i participà activament en diversos fronts, com ara l'anarcoindividualisme–fou seguidor d'Émile Armand–, el neomaltusianisme–partidari de la vasectomia, conegué Norbert Bartosek i s'hi va sotmetre voluntàriament malgrat la seva joventut–, el naturisme –era vegetarià i ni fumava ni bevia– l'antimilitarisme i la campanya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. La seva cultura es va veure incrementada gràcies al coneixement del francès, el castellà i l'esperanto, del qual va ser un fervent seguidor i gran especialista. En 1937 marxà a l'Espanya en guerra, però, profundament antimilitarista, no lluità als fronts i realitzà altres tasques solidàries durant vuit mesos. Durant la II Guerra Mundial va estar tancat durant tres anys en un camp de concentració per insubmissió al servei militar. Després del conflicte bèl·lic participà en els campaments llibertaris que s'organitzaven per als joves. Gran viatger, treballava sis mesos com a sastre pel seu compte i la resta de l'any la passava rodant el món amb bicicleta. Tots els anys procurava anar a l'illa de provençal de Porquerolles per acampar i fer nudisme. En 1962 amagà Amedeo Bertolo a la seva residència de Carpignano Sesia (Piemont, Itàlia), coneguda com«Casa Esperanto», quan era perseguit arran del segrest del vicecònsol espanyol de Milà. Dino Fontana va morir l'estiu de 1982 en un hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència de problemes cardíacs. La Biblioteca Municipal de Carpingnano Sesia li ha dedicat un racó on es conserva la màquina de cosir amb la qual treballava. Part del seu arxiu personal («Fons Fontana») es troba dipositat al Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Lausana (Vaud, Suïssa).

Dino Fontana (1903-1982)

***

Necrològica de Teodomiro Hurtado Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 de març de 1986

- Teodomiro Hurtado Rodríguez: El 30 de juliol de 1904 neix a Palacios de Goda (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Teodomiro Hurtado Rodríguez. Sos pares es deien Víctor Hurtado i Genara Rodríguez. Quan tenia 18 anys emigrà a Vic (Osona, Catalunya), on començà a treballar de ferroviari i s'afilià a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on continuà treballant en els ferrocarrils fins a la seva jubilació i militant en la Federació Local de Tarba de la CNT. Sa companya fou María Bres. Teodomiro Hurtado Rodríguez va morir el 12 de febrer–algunes fonts citen erròniament el 19 de febrer– de 1986 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Alfonso Failla

- Alfonso Failla: El 30 de juliol de 1906 neix a Siracusa (Sicília) el militant anarquista i combatent antifeixista Alfonso Failla. Sos pares es deien Angelo Failla i Maria Anna Valentino. De molt jove es va involucrar en el moviment anarquista. En 1925 va prendre part en la resistència armada contra un milenar de milicians feixistes que, abans de lluitar a Líbia, havien desembarcat a Sicília per a neutralitzar el moviment obrer. Aquest moviment, encapçalat pels treballadors portuaris, va acabar en una insurrecció total que obligà les autoritats feixistes a desviar l'embarcament de les tropes expedicionàries al port de Nàpols. En 1930 va ser internat a l'illa de Ponça i, llevat un curt període de temps sota vigilància policíaca a Siracusa en 1939, no fou alliberat fins al 1943. Durant la dècada dels trenta va ser un dels més fermes partidaris de la reorganització del moviment anarquista entre els presoners. L'11 de juny de 1940 va ser traslladat a Ventotene, a les ordres del prefecte feixista de Siracusa, i on va conèixer l'anarquista Gino Lucetti. El juliol de 1943 molts militants antifeixistes van ser alliberats amb la caiguda de Mussolini i la instauració del règim del mariscal Pietro Badoglio, però els anarquistes continuaren empresonats. Com molts altes militants llibertaris va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari a Arezzo, on les condicions van ser atroces, amb continus simulacres d'execució i brutalitats sense nom, fets que van donar lloc a una revolta encapçalada per Failla i que va provocar una evasió en massa. Unit a la resistència, va actuar sobretot a Toscana, Ligúria i Llombardia, i ajudar centenars de presoners italians a fugir dels camps de concentració alemanys. Un cop acabada la guerra va retornar a les activitats anarquistes orgàniques. En 1945 participà en l'organització de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI), de la qual arribarà a ser president, i aquest mateix any va ser delegat en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara. A Roma va ser un dels editors del setmanari anarquista Umanità Nova i va participar activament en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). A partir de 1957 dirigirà el periòdic anarquista L'Agitazione del Sud. i En 1967 assistí com a delegat de l'USI de Carrara en la conferència nacional celebrada en aquesta localitat. Durant els anys setanta va assistir als congressos de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). Com a antimilitarista, amb Carlo Cassola, va ajudar a fundar la Lliga pel Desarmament Unilateral d'Itàlia (LDUI). En 1968 va ser un dels delegats al Congrés de Carrara organitzat per la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA), que va ser interromput pels«expontaneistes», encapçalats per Daniel Cohn-Bendit. Després de participar en centenars de conferències, debats, comitès, manifestacions, etc., i d'escriure en nombroses publicacions anarquistes, va haver de reduir la seva activitat a partir de juliol de 1972 per motius de salut. Alfonso Failla va morir el 26 gener de 1986 a Carrara (Toscana, Itàlia). Se li atribueix la cançó anarquista partisana Avanti siam ribelli. En 1993 Paola Finzi publicà un recull dels seus documents, escrits i testimonis sota el títol Insuscettibile di ravvedimento. L'anarchico Alfonso Failla (1906-1986). En 1998 la família d'Alfonso Failla va donar el seu arxiu personal –documents, pamflets, etc., de la seva activitat a Sicília i Carrara entre els anys 1930 i 1974– a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que ha estat inventariat i descrit per Massimo Ortalli. A Palerm existeix un «Grup Anarquista Alfonso Failla» de la FAI.

Alfonso Failla (1906-1986)

***

Necrològica de Francisco Blanco Ponce apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 de març de 1974

- Francisco Blanco Ponce: El 30 de juliol de 1908 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Blanco Ponce. Sos pares es deien Antonio Blanco i Margarita Ponce. Fou un dels responsables del Sindicat de Taxistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou milicià en les columnes confederals durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser detingut pels alemanys i deportat com a treballador forçat a l'illa de Guernesey (Illes Anglonormandes). Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer de la construcció i s'integrà en la Federació Local de Rennes de la CNT. En 1972 va fer una conferència a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Sa companya fou Natividad Carmen Pérez de la Plaza. Francisco Blanco Ponce va morir el 5 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de desembre– de 1973 al seu domicili de Rennes (Bretanya).

Continua...

---

Sa Pobla, la Guerra Civil i els camps de concentració franquistes – La ràdio (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, Premi de Narrativa de l´Òmnium Cultural, El Tall Editorial)

Encara la veig al meu davant, sota les branques que ens protegeixen del sol. Una silueta que es retalla contra el blau intens de la mar, el cel blavíssim, amb dos petits núvols blancs que es mouen en direcció a l´est. L´autèntica reencarnació de l´esperança avançant envers on em trobava.

Sortosament no estiguérem gaire a poder canviar la ràdio de galena per una vella Marconi que ens feren arribar els asturians i bascos del poble. Ja feia uns anys que eren a Mallorca i, per bon comportament i per l’aportació que el seu treball significà en la vida quotidiana dels pagesos, eren molt estimats a la comarca. La llibertat de moviments que tenien era prou significativa. Tan sols estaven obligats a comparèixer a dormir al magatzem que els feia de lloc d´internament, a la plaça del Mercat. Pel que fa a la resta, podien fer el que volguessin, ja que els oficials no els deien res mentre tornassin a la nit. La majoria ja tenia feina estable. Alguns sortien amb al•lotes de les més diverses classes socials. Els guanyadors no pogueren prohibir aquestes relacions. La vida, l´amor entre les persones s´havia imposat als discursos i als sermons de la trona. Els bascos ajudaven en la construcció de motors de regiu, instrument indispensable per a la producció, ara que l´illa estava bloquejada per la guerra mundial. Sovint les veles del molí no bastaven per omplir com pertocava el safareig i més d´una vegada era necessària la instal•lació d´un motor. Una bona part dels bascos eren metal•lúrgics de provada experiència, especialistes en màquines fresadores, amb uns coneixements en la utilització i manipulació de l’acer que no existia per aquests indrets, una zona eminentment agrícola.
Era l’estreta compenetració entre els pagesos i presoners el que havia dinamitat la majoria de prejudicis socials escampats contra els rojos.
En un ambient de plena postguerra, l´amistat establerta entre els vençuts i la població ens sorprengué i ens animà. No sempre s’esdevenia quelcom de semblant. En algunes de les poblacions on havíem treballat, tant les autoritats com la mateixa gent de l’indret establien, a part de les barreres físiques que ja representaven els camps i els filferros, una distància personal infranquejable, un invisible, però ben real cordó sanitari entre poble i presoners.
Els vençuts érem com a leprosos, gent a mantenir a part. Sortir del camp era impensable i mai no haguéssim gosat fer el més mínim intent de travessar la porta. El sentinella ens podria haver mort d´un tret. Les ordres eren així de dures i cruels, mancades de pietat. Era com estar sotmesos al règim inhumà dels penals peninsulars, amb la diferència que ara, la presó, era el camp de treball i en lloc d’estar acaramullats dins les cel•les com a xotets que esperen anar a l’escorxador, ens portaven a treballar en la construcció de carreteres o vies de tren.
Per unes estranyes casualitats del destí, a Mallorca tot això va canviar dràsticament i, malgrat que no podies deixar, ni molt manco, el camp, sí que, amb permís del comandant, era possible anar al poble a fer les feines que fossin necessàries sense necessitat de portar al darrere un escamot de vigilància. Tot plegat representava un cert marge de llibertat del qual mai no havíem gaudit. Quasi et podies sentit lliure. O, per unes hores, el temps que anaves i tornaves al poble, ho podies somniar. Imaginar que la guerra no s´esdevengué mai. Que tu no eres un home marcat per la derrota, per la mort dels millors amics i que, simplement, eres de visita a una terra estranya, curulla de blaus intensos, amb una munió de cales d´aigua color verd maragda i platges d´arena finíssima. Quan m´enviaven a comprar queviures, algunes eines que necessitaven en el camp, procurava gaudir intensament les hores de llibertat que m´eren concedides. Com s´esvanien les nits de paüra viscudes a Porlier! Anava per la carretera polsosa que conduïa al poble, per l´ample camí obert entre els canyars de l’albufera, pensant en si seria factible redreçar la meva existència. Em demanava si algun dia podria tornar veure els familiars, abraçar els pares i els germans, caminar altra volta pels carrers que conegueren els meus jocs d´infant. De tant en tant ensopegava amb un pagès que anava la sínia, una dona que tornava a casa després de regar l´hort. Ens saludàvem ritualment, amb la cordial amabilitat que tenen els homes del camp amb els que consideren iguals. Ho copsaves amb el to de la veu quan et donaven el “Bon dia!” o el “Bon vespre!”. Cap signe de superioritat, de creurer’s per sobre el presoner que anava en bicicleta. Simplement eren uns treballadors que saludaven uns altres treballadors. La saviesa dels camperols, superant, per un instint innat, el verí dels discursos pronunciats per cacics i polítics entestats a dividir els que ho produeixen tot amb el seu esforç.
Qui sap, aquí també podia haver existit una certa distància, però només era perceptible entre els sectors més propers al règim, els que s´enriquien amb la fam del poble i que participaren activament en la repressió dels republicans i les organitzacions d’esquerra. Per a aquells amb els quals ens relacionàvem més, el que contava era la bonior de les persones, el treball net, la capacitat de feina i no tant l'haver lluitat en una zona o en una altra. El poble no era gens ximple. Ja li podien xerrar i xerrar contra els rojos. Amb un cop d´ull, veure com treballaves, constatar la manera que tenies de parlar amb les al•lotes, el respecte real que senties pels seus costums i tradicions, els bastava per saber com eres. El que poguessin dir de nosaltres els botxins de Falange i els quatre senyorassos compromesos amb la dictadura no els importava gens ni mica.
Va ser aquesta concepció que de la vida i de les relacions entre les persones tenia la pagesia el que facilità la tasca d´integració de tants presoners a la comarca, el que poguéssim respirar una mica tranquils. Tan sols havíem de parar esment en el que farien els falangistes de cada indret. Mai no sabíem quina malifeta podrien ordir. Foren els bascos i els asturians els que ens portaren la nova ràdio que ens permeté seguir el desenvolupament de l’agressió hitleriana a Polònia, França, Iugoslàvia, Grècia i, finalment, a la Unió Soviètica.
El comandant Agustín Martínez Sánchez no s’hi oposà. Ans al contrari, sovint compareixia a sentir les notícies al costat nostre. Quan endevinava que hi havia algun esdeveniment important compareixia al dormitori on, en un racó, teníem la ràdio més o manco dissimulada, talment fos una verge summament estimada o el Sant Crist de l´església que les beates van a adorar. La informació de la qual ens fornien les emissores estrangeres eren vitals per a la nostra supervivència quotidiana. Vivíem pendents del que deien les ones hertzianes. Bastíem imaginatives novel•les de com seria el futur amb cada nova informació. Quan cauria el feixisme? Els països que ens abandonaren en temps de la guerra... arribarien a copsar la magnitud del seu error? Ens donarien suport, ara que el feixisme també els atacava?
Quantes preguntes i interrogants! La vida sencera penjant d´un fil, condicionada al que diria aquell dia el locutor des de la distància.
En comparèixer el comandant, ens feia un senyal amb la mà perquè no ens aixecàssim. I, de seguida, mirant-nos somrient --sabia que els presoners no teníem gaires diners per a comprar tabac--, ens oferia alguna cigarreta dient:
-No sé com us arreglau, però la vostra ràdio se sent millor que la meva. Potser no t’entenc l’aparell adequat. Crec que us hauria d’haver demanat consell! Hauré de dir als bascos que me’n cerquin una de bona, que agafi igual nombre d’emissores o més que aquesta. O, en podeu estar segurs, si no la troben, vendré a confiscar la que teniu aquí.
No ho deia seriosament. Ho sabíem a la perfecció. Simplement li agradava veure la nostra reacció. Es reia de nosaltres en veure´ns una mica atemorits.
A vegades comentàvem d’on hauria sortit el comandant Agustín Martínez. Un home d´un tarannà ben especial i que no tenia res a veure amb l’esperit d’odi i revenja que dominava, d´una forma autènticament malaltissa, el comportament de tants militars franquistes. Possiblement, en cas de guanyar els republicans a Mallorca, l´oficial Agustín Martínez, s’hauria distingit per la fidelitat al Govern del Front Popular. L´home no podia dissimular la seva preferència pels anglesos i nord-americans. Malgrat que en els comentaris que feia quant al desenvolupament de les operacions bèl•liques, no carregàs excessivament les tintes contra els alemanys, el cert era, i no ho podia amagar, que patia amb cada èxit militar hitlerià. La caiguda de França l’emmalaltí i estigué un parell de dies al llit, sense sortir de l'habitació, instal•lada en un petit habitacle rere l’edifici que ens servia d´oficines.
Visquérem angoixats fins al dia que les tropes de Manstein i Von Paulus començaren a estavellar-se a les portes de Moscou, Leningrad i Stalingrad.
Els primers anys de la guerra mundial foren de desesperança, de continuació del que havíem patit d’ençà que les tropes franquistes entraren a Madrid. Com si la nit que queia, implacable, damunt el món hagués de perdurar eternament. Com si no existís la possibilitat que tornàs a sortir el sol de l´esperança. Polònia i França caigueren a mans de Hitler en unes setmanes. La taca d´oli agressiva s’estenia arreu i pareixia que ningú la pogués aturar. Una època amarga i tenebrosa per a aquells que lligàvem la sort del règim franquista i el nostre destí personal a la caiguda del nazisme.
Cada dos mesos compareixien pel camp destacaments de Falange Española Tradicionalista y de las JONS carregats de cintes de procedència alemanya i italiana. Les al•lotes de Falange posaven un vell gramòfon enmig del pati i tot el temps que hi estaven ens obligaven a sentir l’himne de la Legió Condor, les marxes de la Wehrmatch, les cançons de les joventuts hitlerianes. Al comandant no li agradaven aquestes sobtades incursions als seus dominis. Ens mirava de reüll, movent les espatlles de forma ben perceptible per fer-nos entendre, sense paraules, que no tenia res a veure amb les inesperades vengudes dels propagandistes manades des de Palma. Però no podia dir que no a les ordres decretades per la Prefectura superior. Nosaltres ho enteníem a la perfecció. Els destacaments de fanàtics i fanàtiques camises blaves eren talment una plaga de mosques vironeres que havíem de patir una estona, provant de dissimular al màxim el fàstic i menyspreu que sentíem. Era qüestió d’anar amb compte. No pronunciar cap paraula que els servís per causar-nos més problemes, per agreujar la difícil situació en què ens trobàvem. Hagués bastat que es fixassin en un gest que no els agradàs o haver escoltat un comentari mínimament crític amb el contingut dels documentals per, mitjançant el corresponent expedient, enviar-nos a qualsevol presó de la península novament.
Era preferible callar, escoltar en silenci les seves mentideres endemeses. Fer veure que ens interessaven les imatges que projectaven, els odiosos comentaris de la propaganda nazi.
Havíem de romandre un parell d´hores veient les desfilades dels alemanys per totes les capitals d’Europa. Ja ens sabíem de memòria el que ens mostrava els nazis, guanyadors, marxant per a París. I l’ocupació de Praga, la destrucció de Varsòvia, els atacs de l’aviació de Goebbels sobre Londres. Els falangistes s’emocionaven de veritat en sentir la veu ronca i gutural de Hitler. Com si sentissin un profund orgasme. S’extasiaven i perdien la noció del temps. Quan de la improvisada pantalla, un llençol blanc penjat entre dos pins, sortien les imatges de l’entrevista entre Franco i Hitler a Hendaya, el paroxisme dels militants de Falange Española arribava a límits inimaginables i, sense poder contenir-se, s’aixecaven i començaven a cridar: “¡Heil Hitler!” i “¡Viva Franco!” “¡Arriba España!”.
Una vegada, i encara no ens havien servit el ranxo, manaren repetir tres vegades el discurs de Hitler davant les unitats de la Wehrmatch que havien conquerit França en pocs dies. Pobre si algú de nosaltres hagués fet algun badall! L´haurien pogut fuetejar allà mateix. I no crec que el comandant Agustín Martínez hagués pogut aturar la ràbia d’aquells fanàtics.
Quan els falangistes marxaven del camp, amb el gramòfon, les pel•lícules de propaganda, els noticiaris del NO-DO que ens feien veure, tothom respirava alleugerit. Se n´anaven marcant el pas, com si anassin al costat de les tropes alemanyes “alliberant” Europa del bolxevisme i la maçoneria. Era fosca nit i encara sentíem el Cara al sol que es perdia entre els canyars de l’albufera.
Aleshores el sentinella compareixia al patí on recollíem les cadires, les taules, el llençol on havien projectat els documentals i, feliç, comunicava:
-Ja no els veuen. No se sent cap cançó. Crec que ja deuen ser al poble!
I tornava a la caseta de vigilància, fent un alè de satisfacció.
La tranquil•litat ens duraria fins a la propera endemesa al cap d´un mes o dos.
Talment viure en perpètua penombra, sense cap escletxa de llibertat.
Només la veu dels locutors de la BBC de Londres ens animava a romandre esperançats. Els bombardejaments de la Luftwaffe, els avenços de l’Africakorps de Rommel pel nord d’Àfrica, la derrota nord-americana en l’atac a traïció dels japonesos a Pearl Harbor, ens mantenia en tensió, constantment preocupats quant al resultat final de la guerra mundial.
A les presons i camps de treball, els partidaris de Hitler s’emborratxaven amb cada victòria dels nazis. Ningú no podia entendre com era possible que França hagués caigut a mans dels alemanys quasi sense combatre. Una traïció de l’alt estat major, infiltrat de reaccionaris que tenien més por al comunisme que als hitlerians? Les revistes alemanyes en espanyol que ens arribaven de forma gratuïta, especialment Signal, ens feien copsar l'amplària de la victòria dels nostres enemics. La famosa línia Maginot no serví de res. Els tancs dels invasors, amb suport dels stuka, desfeien les defensen de l‘exèrcit francès en hores. Signal era una revista de tosca propaganda, entestada en una idealització absurda de la guerra i del nazisme. Però hi havia fotografies que no mentien: la desfilada de la victòria a París, els bàrbars de la Wehrmacht profanant els carrers i places que havien vist les masses populars franceses a l’assalt de la Bastilla, els fets heroics de la Comuna de París, les manifestacions en suport de la República espanyola... Els especialistes en la mistificació posaven especial esment a mostrar els soldats i oficials alemanys passejant pels Camps Elisis, asseguts als bars del bulevard de Saint Michel, visitant les sales del museu del Louvre, festejant les al•lotes parisenques.
Analitzàvem les revistes en silenci provant d’endevinar l´esdevengut a França, per què fallà la resistència, per quins motius els alemanys semblaven instal•lats a casa seva.
Joan Busquets, que romangué amb mi a Argelers, i que durant unes setmanes conegué, com molts de nosaltres, la realitat de la famosa democràcia francesa, no tenia pèls a la llengua en el moment de donar la seva opinió:
-O no recordau el que ens va fer el famós govern del Front Republicà i el socialista León Blum amb la famosa política de la no-intervenció? A França, fins i tot els socialistes eren venuts a la burgesia, al gran capital. I si ens abandonaren els socialistes... què esperau dels sectors més reaccionaris, dels que somnien amb Mussolinis i Hitlers francesos? Els Pétain i els que els van al darrera s’estimen més els nazis estrangers que no pas els propis esquerrans. En podeu tenir la més completa seguretat.
Joan encertava. La seva lògica era aclaparadora. Havien passat més de dos anys d’ençà la derrota de la República espanyola i encara no s’havien fet les anàlisis adequades de la desfeta. La famosa “traïció” de les “democràcies” a la causa del Front Popular no era, en definitiva, res més que la supeditació total de les burocràcies dels partits als interessos del capitalisme francès i anglès. Potser no copsàvem de forma prou clara la por que encara dominava la burgesia d’ençà la Revolució Soviètica. La banca mundial encara patia malsons imaginant que l’Exèrcit Roig podia tornar a avançar pels camps d’Europa com quan Lenin i Trotski somniaren en la Revolució universal. Per això mateix el triomf del nazisme a Alemanya, del feixisme a Itàlia i Espanya.
Joan Busquets era implacable en les conclusions que ens exposava:
-Mai no podrem entendre la derrota de França sense copsar la por profunda de la burgesia al socialisme i l’anarquisme. Pétain i el seu seguici de servils: un poder polític i militar venut als alemanys amb anterioritat que Hitler envaís França. La qüestió plantejada a les classes dominants franceses era la mateixa que tenia la dreta espanyola els anys abans de l’alçament: com aturar els treballadors, rompre la columna vertebral del poble prohibint, fent miques, els partits d’esquerra i sindicats obrers.
Busquets encertava plenament. Ja abans d’acabar la guerra, en les llargues nits passades a les trinxeres esperant l’atac del dia següent, ho xerràvem entre nosaltres. Aleshores pensàvem que els republicans, fins i tot els socialistes i estalinistes no s’adonaven del que feien quan aturaven les col•lectivitzacions, en posar entrebancs al protagonisme de les classes populars, dels sectors anarquistes que volien avançar en l’aprofundiment del comunisme llibertari.
Tanmateix, eren inútils les provatures de José Díaz, Líster i la Passionària per fer creure al capitalisme mundial que, a l’Estat espanyol, no hi havia una revolució en marxa, que aquí es lluitava simplement per la democràcia i per la independència. Era absurd continuar amb aquell munt de rondalles plenes de bones intencions contades als qui, de veritat, controlaven la situació i sabien, fil per randa, mitjançant les ambaixades, els serveis secrets, el que s´esdevenia a la zona controlada pels republicans..
No hi hauria cap mena de suport dels governs democràtics a la República espanyola perquè tothom estava d´acord a vèncer el poble en armes, el proletariat que donava un mal exemple al món indicant quin era el camí per aturar el pas al feixisme. I qui podia esclafar el poble no era el govern republicà. Qui podia rompre per sempre la columna vertebral dels treballadors era el general Franco. I, per això mateix, la política de no-intervenció, les fronteres tancades, la negativa a vendre armes a la República.
I molts dirigent de la CNT també havien caigut en el miratge, col•laborant en la mentida i la mistificació de la realitat que ens encerclava.
Novament em deixava portar pels records de la guerra, a analitzar una vegada més els motius de la derrota.
Els falangistes ja no hi eren. Era hora d´anar a dormir. Tanmateix, les conclusions arribaven quan ja no podíem fer-hi res.
El teló s´havia alçat. La veritat penjava, nua al nostre davant, talment com penja una vedella oberta de dalt a baix, penjant dels garfis de l'escorxador, degotant sang, un riu de sang que ho taca tot.
Ningú, cap govern europeu, volia el triomf de la llibertat, la victòria de la República. El que desitjaven era veure’ns sense esperança, fermats de mans i peus, el pit foradat per les bales dels escamots d´afusellament.
La sua brisa marina que arribava des de la mar havia refrescat. Vaig sentir un tremolor per tot el cos. Anava amb una simple camisa d´estiu i, a aquesta hora de la nit, la temperatura davallava de forma perceptible.
Em vaig començar a acomiadar dels companys que, cansats d’una jornada de feina pesada, es tombaven a les lliteres.
Demà seria un altre dia. Aniria a veure l´al•lota que havia conegut a la platja, sota els pins, el dia que el comandant em demanà que li pintàs una marina.
Encara la veig al meu davant, sota les branques que ens protegeixen del sol. Una silueta que es retalla contra el blau intens de la mar, el cel blavíssim, amb dos petits núvols blancs que es mouen en direcció a l´est. L´autèntica reencarnació de l´esperança avançant envers on em trobava.

Anarcoefemèrides del 31 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de La Propaganda

- Surt La Propaganda: El 31 de juliol de 1881 surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer número del dominical La Propaganda. Revista semanal consagrada a la defensa e ilustración de la clase obrera. D'antuvi la seva tendència era republicanofederal, però gràcies al viratge polític i la radicalització del seu fundador i director, Ricardo Mella, passà a fer costat les tesis anarcocol·lectivistes de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). A partir del número 29 (16 d'abril de 1882), o anterior, el seu subtítol serà «Semanario social defensor de la clase trabajadora» i més tard«Semanario social. Eco de la clase trabajadora». En un primer moment polemitzà amb Revista Social, però aviat passà a cooperar amb aquesta publicació anarquista. Els membres del consell de redacció eren els estudiants Ricardo Mella, Ángel Bernárdez, Federico Rodríguez i Joaquín Nogueira, i les reunions d'aquest consell es feien a la capelleria que el pare de Ricardo Mella tenia muntada a la Porta do Sol de Vigo. Entre les seves col·laboracions destaquen la secció«Misceláneas doctrinales», on Ricardo Mella polemitzà amb la premsa burgesa. Trobem textos de Serafín Álvarez, Bakunin, Ángel Bernárdez, V. Durán, Teófilo López, R. C. Micel i Eribaldo Pérez, entre d'altres. Les seves crítiques al servei militar, realitzades pels quintos que formaven el seu comitè de redacció, enmig de l'escàndol dels contingents i les redempcions en metàl·lic, va ser un dels puntals que van fer força popular aquest setmanari entre els cercles obrers. Es publicaren 74 números, l'últim el 4 de març de 1883, i encara en sortí el número 75, però va ser segrestat per les autoritats i la publicació multada amb 30 duros (150 pessetes), fet que suposà la fi de la revista.

***

Protecció d'un mercat per soldats i guàrdies municipals (Foto de F. Ballell)

- Sisè dia de la Setmana Tràgica: El dissabte 31 de juliol de 1909 la ciutat de Barcelona (Catalunya) comença a recuperar el seu tradicional ritme de vida després dels fets insurgents dels últims dies. De matinada, el capità general de la regió, Luis de Santiago Menescau, publicà el tercer i últim ban de la setmana, autoritzant la lliure circulació dels ciutadans pels carrers. Durant el matí es regularitzà el treballs als centres oficials, la banca i el comerç; els mercats funcionaren normalment, les brigades municipals netejaren la ciutat de runes, rails i llambordes, i van començar a funcionar el telègraf i els telèfons. Grups de soldats es van desplegar sense armes amb l'objecte d'exhortar els comerciants a obrir les seves botigues davant la inexistència de piquets o rebels descontrolats i l'Exèrcit custòdia els mercats. Al Poble-sec, però, una multitud completa la crema de la rectoria de l'església parroquial de Santa Madrona. A les 11 hores es va produí una càrrega de la nerviosa Guàrdia Civil contra els més de 1.500 curiosos que s'estaven al convent de les beates dominiques de l'Eixample i es produïren sis morts, nombrosos ferits i 50 detinguts, que seran alliberats tres setmanes després. Mitja hora després, franctiradors intentaren atacar la caserna d'Artilleria de Sant Agustí. Durant tot el dia, des dels terrats, alguns pacos continuaren hostilitzant les forces de l'ordre. A les 12 hores diversos regidors de l'Ajuntament es reuniren a casa de l'advocat Narcís Verdaguer Callís, on Emiliano Iglesias proposà la formació d'un comitè amb la finalitat de garantir el retorn al treball per al proper dilluns; també els regidors van exigir al capità general la publicació d'un ban en el qual es precisés les penes amb les quals s'havien de castigar els diferents delictes. A la tarda, sobre les 16.45, el regidor lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio fou detingut per oficials de l'Exèrcit; durant l'interrogatori continuà amb la seva tradicional actitud ambivalent, negà haver tingut cap participació en els fets i, fins i tot, ser un dirigent del Partit Republicà Radical (PRR) –poc després serà un dels que implicarà sense cap vergonya Francesc Ferrer i Guàrdia en els fets de la Setmana Tràgica i, un anys després, ja lliure de tota possible repressió, reivindicarà com a una gesta del seu partit l'aixecament revolucionari d'aquells dies. Poc després, els regidors es reuniren amb l'alcalde de Barcelona Joan Coll Pujol, el qual aconseguí la confiança dels comerciants i dels fabricants perquè obrissin els negocis i les fàbriques el proper dilluns, amb la recomanació oficiosa que es pagués a tothom el jornal de la setmana del conflicte. A la tarda, l'últim bastió dels revoltats, el barri d'Horta, és ocupat militarment. Al vespre van començar a funcionar algunes línies de tramvia amb regularitat. Fora de Barcelona, les diferents ciutats i viles catalanes revoltades també recuperaren la quotidianitat ciutadana habitual.

***

Capçalera del primer número de Ruta Confederal

- Surt Ruta Confederal: El 31 de juliol de 1937 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Ruta Confederal.Órgano de la Federación Local y Comarcal de Sindicatos de Ramo e Industria. CNT-AIT. Era una publicació oficial, visada per la censura de guerra, de la Federació Local i de la Federació Comarcal de Sindicats Industrials de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'imprimia en les Gràfiques Socialitzades alcoianes. Trobem articles de Mauro Bajatierra, José Belda, Camilo Bito, Conchita Cerdà, Felipe Colomer, Felipe Coma, José Díaz, Fausto Domingo, A. Ferrer, Lina García, José García Ventura, Fabio Gil, Vicent Oriola, Jandro Ortiz, Julio Pascual Mira, Jorge Quiles, Manuel Sanz i Francisco Verdú, entre d'altres. Polemitzà amb Humanidad, d'Alcoi, i atacà els comunistes. En sortiren 34 números, l'últim el 19 de març de 1938.

 

Naixements

Foto policíaca de Jacob Mahler (3 de març de 1894)

- Jacob Mahler: El 31 de juliol de 1832 neix a Hanau  (Electoral de Hessen, Sacre Imperi Romanogermànic; actualment pertany a Darmstadt, Hessen, Alemanya) l'anarquista Johann Heinrich Jakob Mahler –comunament citat en francès com Jean Henri Jacob Mahler i a vegades erròniament Malher– i conegut com Le Russe. Sos pares es deien Johann Jakob Mahler, boter, i Margarete Bader. Quan tenia cinc anys abandonà el seu país nata i cresqué a Sant Petersburg (Rússia, Imperi rus; actualment Rússia). Quan tenia 18 anys emigrà a França i treballà de baster en una albarderia de París (França). El 2 de març de 1861 es casà al XIII Districte de París amb l'armillera francesa Maria Louise Wiedmann. En aquesta època vivia al número 49 del carrer Chevaleret de París. Quan esclatà la guerra francoprussiana marxà cap a Suïssa, on va romandre dos anys. De bell nou a França, en 1880 aconseguí la nacionalitat francesa. Figurava com «anarquista militant» en un llistat d'anarquistes de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia del 29 d'abril de 1892. El 3 de març de 1894 el seu domicili, al número 10 del carrer de La Voyette d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) va ser escorcollat per la policia i es van trobar una important quantitat de periòdics i fullets anarquistes –no obstant això, sa companya argumentà que es tractava de documentació personal (correspondència, quaderns, etc.). Aquest mateix dia va ser fitxat com «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i enviat a la presó parisenca de Mazas. Jacob Mahler, oficialment, es va suïcidar a la seva cel·la el 10 de març de 1894 a la presó de Mazas de París (França) escanyant-se amb la seva camisa fermada al llit. Alguns diaris qüestionaren la seva pertinença al moviment anarquista i que es tractava d'una altra persona amb el mateix nom o semblant i altre fet estrany va ser que el dia abans de la seva mort s'havia decretat la seva posada en llibertat; la Prefectura de Policia mai no va aclarir aquest cas.

***

Foto policíaca de Grégoire Recco (11 de març de 1894)

- Grégoire Recco: El 31 de juliol de 1857 neix a Formia (Laci, Itàlia) l'anarquista Grégoire Recco. Sos pares es deien Dominique Recco i Josepha Birusso (o Dirusso). És guanyava la vida com a sastre. Per les seves activitats va ser expulsat el 20 de març de 1894 de França i es refugià a Bèlgica. El seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària fronterera francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Grégoire Recco (1857-?)

***

Fábio Luz

- Fábio Luz: El 31 de juliol de 1864 neix a Valença, al sud d'Estat de Bahia (Brasil), el metge anarquista Fábio Lopes dos Santos Luz. Després de passar la seva infància i adolescència a Valença, entre 1883 i 1888 va estudiar Medicina a Salvador. En aquest període ja participava en la propaganda abolicionista i republicana. Va instal·lar-se a Rio de Janeiro en 1888 fent de metge en un hostal d'immigrants a Pinheiros. A més de practicar la medicina higienista, va aconseguir una feina d'inspector escolar. Més tard, amb una clínica instal·lada al barri del Méier de Rio de Janeiro, va obtenir l'admiració i el respecte de la comunitat local per la forma desinteressada que tractava els pacients, fins i tot els que no tenien recursos, hostilitzats per les epidèmies que en aquellaèpoca assolaven la capital federal. Luz es va alinear amb la corrent anarquista llibertària basada en els principis fonamentals de Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Errico Malatesta. Malgrat ser un intel·lectual de classe mitjana, un «burgès», com es definia, va fer costat i va participar en les iniciatives dels treballadors anarquistes, impartint conferències i mítings, i escrivint en la premsa obrera (A Plebe, A Vida, Voz da União,Spartacus, etc.). Un projecte al qual va dedicar molt de temps, en l'àrea de l'educació, va ser la creació en 1904 de la Universitat Popular d'Ensenyament Lliure de Rio de Janeiro, amb la finalitat de formar científicament i políticament el proletariat, que, encara que va durar pocs mesos, donà lloc a la participació d'importants intel·lectuals carioques, com ara Elisio de Carvalho, Felisbelo Freire, Rocha Pombo, Evaristo de Marais, Pedro Couto, José Veríssimo i altres; Luz hi va impartir l'assignatura d'Higiene. Sempre fidel a l'anarcocomunisme i sabedor de la necessitat de la literatura com a eina d'educació, de discussió i de propaganda anarquista, va escriure fullets, obres didàctiques infantils i novel·les de temàtica social i d'orientació àcrata, i va col·laborar en una impremta llibertària. Entre les seves obres més famoses, totes molt influenciades pel tolstoisme messiànic, podem destacar Novelas (1902), Ideólogo (1903),Os emancipados (1906), Virgem-Mãe (1908), Elias Barrão e Xica Maria (1915), Nunca! (1924) o Manuscrito de Helena (1951). En 1914 participarà en la creació del Centre d'Estudis Socials, on impartirà conferències. Quan esclatà la Revolució russa en 1917, Luz, juntament amb José Oiticica, van ser els que més van combatre les pretensions bolxevics de control de la classe obrera brasilera, formant el grup«Os Emancipados» i des dels periòdics A Luta Social i Revolução Social, publicacions en «guerra textual» contra els bolxevics. No perdia cap oportunitat per fer proselitisme de l'anarquisme, com quan va prendre la seva cadira  a l'Acadèmia Carioca de les Lletres o participant en infinitat de tertúlies. Fábio Luz, que va morir el 9 de maig de 1938 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), va ser una de les figures més destacades de l'anarquisme brasiler, propagador de l'amor lliure en les files revolucionàries, defensor de l'higienisme, de la pedagogia llibertària i de l'ecologisme.

Fábio Luz (1864-1938)

***

Adalgisa Fochi (ca. 1902)

- Adalgisa Fochi: El 31 de juliol de 1865 neix a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) l'educadora, escriptora i activista feminista socialista Adalgisa Fochi, mare del destacat intel·lectual anarquista Camillo Berneri. Era filla de Piero Fochi, metge garibaldí que havia participat en l'expedició dels Mil Camises Vermelles, i de Carolina Gallenga, més acostada a Giuseppe Mazzini. Quan era mestra elemental i es trobava de vacances per Valtellina (Llombardia, Itàlia) conegué Stefano Berneri, vidu amb fills que treballava com a secretari a l'Ajuntament de Corteno Golgi (Llombardia, Itàlia), i amb el qual acabà casant-se. El 20 de maig de 1897 nasqué Camillo Berneri i sos pares es van separar aviat. A causa de la seva feina de mestra, mare i fill hagueren de canviar de residència en diverses ocasions (Milà, Palerm, Reggio de l'Emília, Arezzo, etc.). Escriptora de contes infantils –La penna d'oro (1902) i La scopa di zia Tecla (1904)–, en 1912 va fer la conferència L'eredità in relazione alla responsabilità dei genitori a la Biblioteca Popular de Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia), on son fill estudiava a l'escola superior, i en 1914 altra sota el títol Esaminandi ed esaminatori. Publicà diversos assaigs en defensa dels infants abandonats, com ara Figli di nessuno, Fanciulli infelici o Salviamo in fanciullo. En 1927 publicà l'obra de teatre en un acte Uno stratagemma da affamate. Desenvolupà una intensa tasca cultural marcada pel seu pensament polític, barreja entre el republicanisme mazzininià, el socialisme, l'anarquisme, el feminisme i la pedagogia pestalozziana. Durant el règim feixista, després de negar-se a jurar fidelitat al Rei, obligació per a tots els funcionaris de l'Estat, hagué d'abandonar la seva professió i el seu país. Es reuní amb son fill i la seva companya Giovanna Caleffi a París (França), on s'havia exiliat la parella, dedicant-se a ensenyar ses dues nétes Maria Luisa i Giliana Berneri. Romangué a París després de l'assassinat de son fill, esdevingut el 5 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya), retornant a Reggio de l'Emília al final de la II Guerra Mundial. A Itàlia publicà dos llibres dedicats a son fill: Con te, figlio mio! (1948), que en realitat són unes memòries, i La mamma. In difesa di Camillo Berneri. Contro i detrattori ed i calunniatori (1951). Adalgisa Fochi va morir el 16 d'agost de 1957 a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia). La seva tomba, segons el seu desig, només porta una inscripció:«Madre di Camillo».

Adalgisa Fochi (1865-1957)

***

Portada del llibre d'Anna Mahé

- Anna Mahé: El 31 de juliol de 1881 neix a Bourgneuf-en-Retz (País del Loira, França) la militant anarquista individualista i propagadora de l'amor lliure Anna-Rose Marie Mahé. Sos pares es deien Pierre Marie Armand Mahé, sabater, i Eulalie Flavie Eugénie Brosseau. D'antuvi mestra d'escola –sembla que es titulà a l'Escola Normal de Nantes (Bretaya)–, va esdevenir més tard, com sa germana Armandine Mahé, la companya de l'anarquista individualista Albert Joseph (Albert Libertad) amb qui participarà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars, 1902). El 6 d'agost de 1903 es casà a Nantes amb Marie Augustin Fauvelais. Va ser partidària de l'amor lliure, i va escriure els seus articles en la premsa llibertària (L'Anarchie,La Cravache, Germinal, Le Libertaire, L'Ordre, Terre et Liberté, etc.) en «ortografia simplificada», rebutjant totalment l'escriptura acadèmica. Entre 1906 i 1907 s'ocupà, amb Pierre Brunia, d'organitzar les vacances populars d'estiu del grup «Les Amis Libres» a Chatelaillon (Poitou-Charentes, França). L'estiu de 1908, arran d'una baralla a la seu de les «Causeries Populaires» entre un tal Bernard i Albert Libertad, trencà amb aquest últim i intentà, amb Henri Martin (Japonet), recuperar el material d'impremta que es trobava al local. Alguns mesos més tard, ben igual que Henri Martin, va fer saber a través de la premsa llibertària que ja no tenia cap lligam amb el periòdic L'Anarchie. En 1908 publicà el fullet L'hérédité et l'éducation (1908), en ortografia simplificada, que va ser traduït al castellà per A. Cruz  i editat a París en 1911 sota el títol La herencia y la educación. També en 1908 publicà l'obra de teatre Vers la vie. En 1909 participà, amb Jean Goldschild (Goldsky), Charles Malato i Eugène Peronnet, en el nou òrgan anarquista revolucionari Les Révoltés, fundat per René Dolié, Georges Durupt i Pierre Ruff. En 1910 treballà com a comptable a l'impremta comunista«L'Espérance» i fou membre del consell de redacció de Le Libertaire. En aquesta època era companya de l'anarquistaAndré Jules Marie de Bläsus (André De Blasiis), amb qui vivia al número 32 el carrer de Freny d'Asnières (Illa de França, França). L'octubre de 1910, a resultes del seu article antimilitarista«Conseils d'une mère à son fils» publicat el 2 d'octubre en Le Libertaire, va ser empresonada; jutjada el 24 de febrer de 1911 per l'Audiència del Sena, juntament amb Georges Dulac, gerent del periòdic, va ser absolta. Arran del cas de la «Banda Bonnot», com a conseqüència d'una denúncia, el seu domicili va ser escorcollat i la policia va trobar documents de Léon Lacombe i una màquina d'escriure robada, i per aquest fet André De Blasiis va ser condemnat a sis mesos de presó per robatori. Cap el 1916 es casà al País Basc amb Pierre Miremont (Georges) i en 1917 un dels correus enviats per son cunyat Henri Martin va ser interceptat per la censura, fet pel qual s'engegà una investigació especial per part del comissari de policia de Baiona (Lapurdi, País Basc) que no tingué cap resultat. En 1922 va ser esborrada del «Carnet B» dels antimilitaristes del departament del Sena. Posteriorment visqué amb sa germana Armandine a Colombes (Illa de França, França). Anna Mahé va morir el 8 de novembre de 1960 a Clichy (Illa de França, França) i va ser enterrada al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Nicolas Clos

- Nicolas Clos: El 31 de juliol de 1882 neix al XI Districte de París (França) el sindicalista Nicolas Clos, conegut com Gros Morin. Era el fill primogènit de Nicolas Clos, manobre i adober, i d'Anna Becker, cosidora. El 30 d'agost de 1899 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó per «robatori de collites». El 10 d'octubre de 1903 es casà a l'XI Districte de París amb la florista parisenca Louise Charpentier i en aquesta època vivia amb sos pares al número 59 del bulevard de Ménilmontant de París; però acabà enviudant. Pocs dies després de casat, el 16 de novembre de 1903 va ser incorporat en el 46 Regiment d'Infanteria i va ser llicenciat el 22 de febrer de 1905. En 1914 va ser integrat en el Regiment d'Infanteria de Fontainebleau, a la VI Secció de Ferrocarrils de Campanya. Durant la Gran Guerra passà per diferents regiments d'infanteria. El 26 de desembre de 1919 va ser condemnat pel X Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó per«cops i ferides». Ajustador mecànic de professió, d'antuvi va fer feina a les fàbriques Renault de Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) i després a fàbrica de màquines i d'utillatge «H. Lapipe & Ch. Wittmann», al número 39 del carrer Saint-Fargeau de París. El seu últim domicili va ser al número 126 del carrer Chemin Vert de París. L'11 de gener de 1924 assistí a un míting comunista a la Casa dels Sindicats de la Unió de Sindicats del Sena de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), al carrer de la Grange-aux-Belles de París, en el curs de la qual, en un enfrontament entre anarquistes i comunistes, va ser ferit de tres trets (un al cap i dos al ventre), juntament amb lampista plomer i anarcosindicalista Adrien Poncet (Gros Plombier). També resultaren ferits de bala els anarcosindicalistes Jean-Sellenet Boudoux, Roger Gourière, Michel i Philogone Pécastaing. Nicolas Clos va morir aquell mateix dia, l'11 de gener de 1924, a l'Hospital Sant-Louis del X Districte de París (França). El periòdic L'Humanité afirmà que Nicolas Clos era militant comunista, fet que Le Libertaire negà formalment. El Sindicat Únic del Metall, de tendència comunista, assistí a l'enterrament de Nicolas Clos, organitzat per sa família, el 18 de gener al cementiri de Pantin (Illa de França, França), encara que no estigués clar que militava en aquest moviment. La Libertaire organitzà una subscripció popular per sa filla.

***

Ignacio Núñez Soler

- Ignacio Núñez Soler: El 31 de juliol de 1891 neix a Asunción (Paraguai) el pintor anarquista i anarcosindicalista Ignacio Soler Núñez, conegut com Ignacio Núñez Soler. Fill il·legítim, son pare fou l'advocat i periodista Adolfo Rufo Soler Jovellanos, maçó i un dels pilars de la revolució liberal paraguaiana de 1904; i sa mare, Ascensión Núñez, criada de la família, tingué una forta influència en son fill fins al punt que aquest decidí canviar-se l'ordre dels seus llinatges en el seu homenatge. Sos germanastres Manuel i Tomás Núñez Rolón, fuster el primer i pintor i decorador que havia estudiat amb Julio Mornet i Guido Boggiani el segon, el van introduí en el món artístic i en el pensament revolucionari, encara que Ignacio va començar pintant parets i emblanquinant, a més de realitzar tot tipus de feinetes (dependent de magatzem, artesà, venedor ambulant de mitges, fuster, paleta, etc.). Aconseguí despuntar gràcies a Julio Correa, poeta i dramaturg guaraní que el contractà per decorar els seus muntatges teatrals. En 1931 presentà la seva primera exposició a la Casa Argentina. El seu art, barreja d'impressionisme i de naïf, es caracteritza per un alt grau de compromís social, amb escenes de la vida quotidiana i obrera de la seva ciutat, fet pel qual alguns el van qualificar com El pintor d'Asunción. Durant sa vida presentà un gran nombre d'exposicions individuals i col·lectives i la seva obra es conserva a diferents museus de diversos països (Paraguai, Argentina, Brasil, Uruguai, Estats Units, Espanya, Alemanya, etc.). Des del punt de vista social està considerat un dels primers i principals referents del moviment anarquista del seu país. A finals de 1906, quan son pare era ministre d'Hisenda, fortament influenciat per figures com Luis Pozzo, José Bertotto, Pedro Gori i, especialment, Rafael Barrett, s'afilià a la Federació Obrera Regional Paraguaiana (FORP). En 1916, amb Leopoldo Ramos Giménez, Modesto Amarilla, Manuel Núñez, i altres, fundà la societat obrera «Primero de Mayo», la insígnia de la qual era una bandera negra, organització que l'agost d'aquell donà lloc al Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP) i del qual va ser elegit representant de la Societat de Pintors Units. A partir de 1917 freqüentà l'acabada de crear biblioteca llibertària del Centre Cultural Rafael Barrett. Altres membres del CORP van ser Leopoldo Ramos Giménez, Félix Cantalicio Aracuyú, Manuel Núñez, Lorenzo Martínez, Silvio González Medina, Neri Caballero, Cayetano Raimundi, Máximo Larrosa, Vicente Alvarenga, Leopoldo Ruiz, Juan Venider, Tomas Flecha, J. Cano, Francisco Florentín, Anacleto Meza, Eugenio Rueda, F. Artigas, Pedro Martínez, Lorenzo Martínez, Anselmo Vega, Juan G. Cardozo, Isidoro López, Martín Correa, Alfredo Benítez, Rodolfo Morales, Carlos Irala, Estanislao Méndez, Pedro Cataldi, J. Amarilla, Tomás Roa, Emilio Cutillo, Alejo Flecha, etc. El CORP creà filials a gairebé totes les ciutats i pobles paraguaians i comptà amb diversos òrgans d'expressió (El Combate, Renovación, Protesta Humana,Prometeo, etc.). En tres ocasions va ser elegit secretari general del CORP. Encara que en 1929 no va signar el manifest obrer i estudiantil Al avance de la dictadura cedió el último resorte de la libertad i no formà part del«Nou Ideari Nacional» (NIN), moviment insurreccional que proclamà la «Comuna Revolucionària» el 20 de febrer de 1931 a la ciutat d'Encarnación, durant els anys trenta, justament quan començà a ser conegut com a artista, patí confinaments, empresonaments i desterraments. Durant el govern del coronel Rafael Franco, portà una vaga de fam a la presó. Sempre fidel al moviment anarquista, tingué durs enfrontaments amb antics companys (Obdulio Barthe, Oscar Creydt, etc.) quan aquests es passaren a les files comunistes. En 1980 publicà les seves memòries Evocaciones de un sindicalista revolucionario, escrites durant molts anys ajudat per l'intel·lectual anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Durant els seus últims anys patí problemes amb la vista. Ignacio Núñez Soler va morir el 13 d'octubre de 1983 a Asunción (Paraguai). Estava casat amb Hermínia Rosa Blanc, amb qui tingué tres infants –de fadrí el pintor tingué altres fills. En 1991 l'ajuntament d'Asunción inaugurà amb el seu nom la plaça situada davant del Centre d'Arts Visuals (Museo del Barro). En 1999 Ticio Escobar publicà la biografia Ignacio Núñez Soler.

***

Necrològica de José Miguel Domene Barón apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de desembre de 1983

- José Miguel Domene Barón: El 31 de juliol de 1911 neix a Bacares (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Miguel Domenech Barón –algunes fonts citen erròniament el seu primer llinatge com Domenec o Domenech. Era fill natural de Francisco Domene Matusana i Ana Barón Haro, que va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 26 de juny de 1913. Després de la guerra civil s'exilià a França. Militant de la Federació Local de Tarba de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant molts anys fou delegat de la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Joséphine Dominiquette Dalier. José Miguel Domene Barón va morir el 4 de novembre de 1983 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

- Bernard Ferri: El 31 de juliol de 1942 neix a l'Hospital Tarnier del VI Districte de París (França) l'activista llibertari Bernard Ferri. Sos pares es deien Albert Ferri, auxiliar de comptabilitat, i Yvette Marcelle Alice Pin, empleada d'assegurances. Vivia amb sos pares a Aubervilliers (Illa de França, França). Havia estudiat a l'Institut Jacques-Decour de París. Gràcies a una beca de viatge Zellidja havia recorregut diversos països (Grècia, Síria, Líban, Israel, etc.) i preparava filosofia al Col·legi d'Ensenyament Politècnic del carrer parisenc de Curial. A començament de la dècada dels seixanta, militava en el grup trotskista «Voix Ouvrière» i formava part d'un grup de joves anarquistes (Guy Battoux, Jacques Noël, Alain Pecunia, François Poli, etc.) lligats a les activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Durant la primavera de 1963 participa en una campanya accions simbòliques contra interessos turístics espanyols (bancs, avions, seus turístiques, etc.), per a obligar la premsa francesa i internacional a parlar del règim franquista. El 8 d'abril de 1963 va ser detingut –Alain Pecunia havia estat detingut el 6 d'abril i Guy Battoux l'endemà– en el moment que col·locava una bomba a les oficines de la companyia aèria Iberia a València (València, País Valencià) i traslladat a la presó de Carabanchel (Madrid, Castella, Espanya). El 20 d'abril d'aquell any va ser executat el militant comunista Julián Grimau García i el 17 d'agost els anarquistes Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez. El 17 d'octubre de 1963 va ser jutjat amb sos companys en consell de guerra sumaríssim a Madrid i tots tres condemnats a llargues penes de presó: Ferri a 30 anys i un dia, Pecunia a dues penes de 12 anys i un dia, i Battoux a 15 anys i un dia. Tancat a la presó de Càceres (Extremadura, Espanya), gràcies a les pressions franceses, a finals de juliol de 1966 va ser alliberat. S'establí a Aubervilliers (Illa de França, França). Bernard Ferri va morir el 5 d'agost de 1976 a l'Hospital de Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània), després de patir un accident de muntanya en estranyes circumstàncies a Gavarnia (Bigorra, Gascunya, Occitània)–segons Alain Pecunia va ser assassinat, però segons Jacqueline Tardivel, la companya de Ferri, va ser un malaurat accident d'escalada.

Defuncions

Obra de Prouvost

- Léon Prouvost: El31 de juliol  de 1921 mor a Sant Rafèu (Provença, Occitània) el militant anarcoindividualista, antimilitarista i anticlerical Léon-Michel Prouvost, també conegut com Le Philanthrope Libertaire. Havia nascut el 29 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de setembre– de 1856 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Félix Léon Prouvost, fabricant, i Adéle Justine Delamoy. Fill d'una família burgesa del nord de França, va encarregar-se dels negocis familiars fins als 48 anys. Després de dos matrimonis i amb una fortuna gens menyspreable, es va instal·lar en 1904 a Sant Rafèu, on va descobrir les idees llibertàries i es va interessar per les comunitats àcrates (milieux libres). Profundament anticlerical, a causa de passar la seva infància en un col·legi religiós, va esdevenir en 1906 secretari de «L'Émancipatrice», secció de la Libre Pensée de Sant Rafèu. Entre 1912 i 1913 va publicar La Revue Sociale,òrgan de propaganda individualista que, a més de l'antimilitarisme i l'acció antireligiosa, reivindica el vegetarianisme, la supressió del tabac i de l'alcohol com a higiene de vida. Amic d'André Lorulot, va publicar un suplement antireligiós enL'Idée Libre i va organitzar en 1917 una biblioteca ambulant. També va col·laborar en La Feuille, de Jules Vignes, en Le Réveil de l'esclave i en La Mêlée, de Pierre Chardon. Va ser investigat nombroses vegades per «propaganda antimilitarista i incitació dels militars a la deserció o a la desobediència», fet que el va portar una condemna d'un any de presó en 1915, i va ser de bel nou escorcollat judicialment el 27 de juliol de 1921. Pocs dies després, el 31 de juliol –algunes fonts citen erròniament l'11 d'agost– de 1921 a Villa Rock Hill, a Sant Rafèu (Provença, Occitània), es va suïcidar després de llegar una part de la seva riquesa a Lorulot. Entre les seves obres podem destacarLa Vatican et la guerre (1919), L'espionnage du Vatican en France (1920), Jean Huss: les crimes de l'Église (1920), Révolutionnaires et quakers devant la guerre (1921), Le Code bolchevik du mariage (1921), L'Internationale noire (1922), entre altres.

***

Nota de la mort de Roland Noget apareguda en el diari de Caen L'Ouest-Éclair del 2 d'agost de 1935

- Roland Noget: El 31 de juliol de 1935 mor a Caen (Normandia, França) l'anarquista i pacifista Roland Paul Arsène Roland. Havia nascut el 18 de setembre de 1904 a Caumont-l'Éventé (Normandia, França). Sos pares es deien Eugène Armand Noget, llauner, i Irma Armande Anatolie Huet, modista. Es guanyava la vida com a manobre a París (França). Membre del grup de cançonetistes revolucionaris «Muse Rouge», prengué part en els vetllades de la societat «La Normandie», on l'havia introduït el poeta Charles Pessey. Militant pacifista, formà part del grup del III Districte de París de la Lliga Internacional de Combatents de la Pau (LICP), però, descontent amb l'orientació dretana d'aquesta, entrà a formar part de la Lliga Internacional d'Acció Pacifista i Social (LIAPS), fundada el 14 d'abril de 1934, sota la presidència d'honor de Victor Méric, per Cantaret i Jean-Paul Monteil. Aquesta lliga tenia com a finalitat lluitar contra el feixisme i la guerra «per tots els mitjans». Fou responsable del grup que arreplegava militants de la LIAPS dels quatre primers districtes parisencs. També va pertànyer al Grup de Defensa del periòdic La Patrie Humaine i fou tresorer del periòdic parisenc Le Clameur (1932-1936), òrgan mensual de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP), d'orientació comunista llibertària, dirigit per René de Sanzy. Va col·laborar en Almanach de la Paix pour 1934, editat per l'UIP. Malalt de tuberculosi, Roland Noget va morir el 31 de juliol de 1935 a l'Hospital de Caen (Normandia, França).

***

Manuel Martín de la Haza

- Manuel Martín de la Haza: El 31 de juliol de 1936 és assassinat a Los Palacios (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Martín de la Haza, conegut com El Niño de la Canita. Havia nascut el 23 d'abril de 1901 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill d'una família pagesa pobre, assistí molt poc a l'escola. Des d'infant ajudà en les tasques agrícoles i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 22 d'octubre de 1924 es casà amb Agustina Arquellada Jiménez, amb qui tingué un infant. Després de treballar com a jornaler a la major part de les explotacions agrícoles de la zona, el gener de 1925 va ser contractat de pagès a les finques El Rosario i Berthendona. Amb l'adveniment de la II República espanyola, va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Dos Hermanas, que agrupava els treballadors agrícoles i olivaters, càrrec en el qual va ser reemplaçat per Manuel Nuñez Claro sis mesos després. Arran del cop feixista de 1936, va ser detingut el 30 de juliol per un escamot de falangistes i guàrdies civils mentre treballava a El Rosario i portat a Dos Hermanas. Manuel Martín de la Haza va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, al lloc anomenat Hijuela de Escoberos (Los Palacios, Sevilla, Andalusia, Espanya). El 18 de juliol de 2010, la «Marxa als Màrtirs de la Llibertat», que anualment se celebra a Dos Hermanes, va ser dedicada a la seva memòria.

***

Antonio Muñoz Benítez

- Antonio Muñoz Benítez: El 31 de juliol de 1936 és assassinat a Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Muñoz Benítez, també conegut com El Laico. Havia nascut el 21 d'abril de 1879 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Fou fill d'una família pagesa i, encara que estava dotat d'excel·lents condicions per a l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat social. Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb el mestre racionalista i anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer de mestre racionalista a diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las Bodegas, Torre Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats anarquistes (el fotògraf Germinal Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei militar, es traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina Martínez al Marroc francès, on aprengué francès iàrab i va fer classes per les cabiles de la zona de Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb Vallina a la Península. Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer una història de l'època romana i àrab de Còrdova, realitzà conferències i dissertà sobre el comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914 s'establí en Dos Hermanas (Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i adults. La burgesia local el batejà com El Laico, ja que tots els seus alumnes sortien ateus. Durant la II República, el 21 de juliol de 1932 organitzà amb Vallina una vaga general revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada màxima laboral de vuit hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la província de Sevilla i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del cenetista Manuel Alcoba Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran d'aquests fets, l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou proclamat per aclamació popular batlle, càrrec que ocupà fins a la seva destitució pel governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu. Durant el seu mandat va posar un impost a les campanes de l'església per molestar les oïdes dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments civils i les murgues del Carnaval van interpretar cançons seves al·lusives al caciquisme local i al clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva tasca docent a l'escola racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel Partit Republicà Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936 tropes feixistes ocuparen el poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio Muñoz Benítez va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del cementiri d'Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes.

***

Gino Sette

- Agostino Sette: El 31 de juliol de 1936 mor a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i antifeixista Agostino Sette, més conegut com Gino Sette. Havia nascut el 5 de desembre de 1902 neix a Montagnana (Vèneto, Itàlia). Fill d'Stefano Sette i d'Ermenegilda Veronesse, es guanyava la vida com a paleta i ben aviat es va fer militant dels antifeixistes «Arditi del Popolo» i dels grups anarquistes. Després de patir la presó mussoliniana pels seus enfrontaments amb els escamots feixistes, en 1924 fugí a França i s'instal·là al Midi. En 1934 passà a Bèlgica i a Luxemburg. Expulsat d'aquest país per les seves activitats, en 1935 retornà a França i s'instal·là a Marsella, on reemprengué els contactes amb els cercles llibertaris gals. El març de 1936 marxà a Catalunya i a Barcelona participà en les activitats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels primers en allistar-se com a milicià en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Gino Sette va caure mort el 31 de juliol de 1936 en els combats de Siétamo, al front d'Aragó. Fou el primer italià que morí en la guerra civil espanyola.

Continua...

---

La novel·la històrica, Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza, Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera", la revista Sa Marjal de sa Pobla, literatura catalana i memòria històrica...

Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera.

¿Per quins motius, fa uns anys, quan després de la publicació de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) em vaig decidir a portar endavant un nou projecte literari, em vaig fixar en la figura de Miquel Costa i Llobera? És justament ara, acabada la complicada tasca de recerca i la feina de redacció i quan ja tenc Defalliment a les mans, en el moment de fer la primera presentació de la novel·la i quan el llibre comença a ser comentat, que em començ a demanar pels motius secrets que m'han fet novel·lar la vida d'un canonge de la Seu, d'un home com Costa, admirable en la seva formació clàssica, home cabdal en la consolidació d'un català allunyat de corrupcions i barbarismes tan de moda en el seu temps (i, per desgràcia, també en el nostre!), però un sacerdot de provat tarannà conservador que, a primera vista, poc hauria de tenir a veure amb les provades concepcions republicanes, independentistes i marxistes de l'autor de la novel·la.

A hores d'ara, enllestida la feina, amb la novel·la Defalliment en el carrer, em deman, mirant enrere, quan vaig ensopegar per primera vegada amb Miquel Costa i Llobera. En quin moment vaig sentir el seu nom, per quins motius, on va ser exactament? Quins aspectes de la seva obra o de la seva vida copsaren la meva imaginació, quan jo era un infant? Quin és el motiu que, quan ja som a punt de fer els seixanta anys, em decidesc a retre aquest homenatge públic a un autor i una persona que, des d'una visió externa i superficial, pareix tan allunyada dels meus interessos vitals?

Sa Pobla 1956. Escola Graduada de sa Pobla. Miquel López Crespí després de recitar "Lo Pi de Formentor" de Miquel Costa i Llobera.

En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor".

Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d'altres personatges de l'època.

Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al ·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l'oncle, el batle Verdera, l'ànima de la construcció de l'Escola Graduada juntament amb l'arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l'Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l'arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.

El batle Verdera, abans de marxar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l'indret on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l'alt valor històric d'aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d'uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l'amic arquitecte que dissenyà l'Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l'agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N'hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de la casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d'aquells homes de començament de segle! Un dia, l'oncle José i el meu pare, Paulino, que havien lluitat contra el feixisme en temps de la guerra civil, ens donaren una bona renyada per fer malbé unes revistes que, en la nostra ignorància, consideràvem que només podien servir per a jugar.

Sé que l'oncle José salvà algunes d'aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig patir en els anys seixanta, la Brigada Social, és a dir, la policia política del règim franquista, les agafà i mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d'anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrites en català, "la lengua de los separatistas", devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se amb un munt d'exemplars de Mundo obrero.

I és precisament ara, quan ja han passat cinquanta-cinc anys d'aquests records, que l'Ajuntament de Pollença, la Regidoria de Cultura que porta endavant l'amic Antoni Oliver i l'editor Gracià Sánchez, s'han entestat a publicar la novel·la Defalliment. És ara, deia, quan m'adon d'alguns dels misteris que, sense que ho vagis a cercar, van condicionant de forma imperceptible el teu món personal i cultural.

Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides de l'1 d'agost

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Federación

- SurtLa Federación: L'1 d'agost de 1869 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari creat per Rafael Farga i Pellicer La Federación.Órgano del Centro Federal de las Sociedades Obreras. D'antuvi republicà federal, sorgit d'un acord del Segon Congrés de les Societats Obreres de Catalunya (Barcelona, 12 i 13 de desembre de 1868); esdevindrà a partir del 24 de juliol de 1870 l'òrgan de la bakuninista Federació barcelonina de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), com a resultat del Primer Congrés Obrer de la Federació Regional Espanyola de l'AIT (Barcelona, del 18 al 26 de juny de 1870). Suspès governativament, fou substituït, entre maig i juny del 1872, per El Trabajo, del qual sortiren quatre números. Va ser a la sevaèpoca el més important periòdic de la Internacional. Hi col·laboraven Fermín Salvochea, González Morago, Gaspar Sentiñón, Anselmo Lorenzo, Emili Hugas, Pere Gasull, Lluís Carreras, Josep Roca i Galès, Teobaldo Nieva, Nicolás Alonso Marselau, Soriano, Solanilla, Rica i Alerini, entre altres. Va publicar textos de Proudhon i de Bakunin, manifests de l'AIT, defensà la Comuna de París i es va ocupar del debat entre col·lectivisme i comunisme. Víctima del pronunciament militar del general Manuel Pavía, el periòdic deixarà de publicar-se el 3 de gener de 1874 en el número 229. A la capçalera figuren paraules com: Llibertat, Cooperació, Solidaritat, Treball, Racionalisme, Ciències, Arts, Història, Justícia, Moral, Veritat, Perseverança, Internacionalisme, Progrés, Drets, Deures, Reciprocitat.

***

Capçalera de La Tête de Mort

- Surt La Tête de Mort: Per l'agost de 1885 surt a Saint-Imier (Berna, Suïssa) el primer número i únic número conegut de La Tête de Mort. Journal communiste, anarchiste et révolutionnaire paraissant à Saint-Imier. D'antuvi es pensà que aquesta publicació, violenta i reivindicadora de la lluita armada –venjança, mort, sang, fusells, bidons de petroli, cartutxos de dinamita, etc., era el llenguatge que usava–, es tractava d'una invenció de la policia o d'agents provocadors. En realitat es tractava d'una broma pesada publicada, sota el pseudònim de N. Engelmann, del periodista Numa Langel, redactor del Cancan Jurassien, com el número 6, imprès en paper roig, d'aquesta publicació. Langel va ser jutjat per l'Audiencia de Courtelary (Berna, Suïssa) el setembre d'aquell any i condemnat a cinc francs de multa per haver publicat el periòdic anònimament. Grossniklaus, impressor del Cancan Jurassien, i Tell Brandt, dipositari de la mateixa publicació, també van ser condemnats a la mateixa pena.

***

Capçalera de Der Anarchist

- SurtDer Anarchist: L'1 d'agost de 1889 surt a Saint Louis (Missouri, EUA) el primer número del periòdic en llengua alemanya publicat per Claus Timmermann Der Anarchist. Anarchistich-Communistisches Organ. Era l'òrgan d'expressió del Grup Autonomia de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) de Saint Louis. En 1891 passarà a editar-se a Nova York pel Die Autonomen Gruppen Amerikas i fins al 1895. Emma Goldman, Piotr Kropotkin, Georges Etiévant, Georg Mazinger, Rudolf Rocker, Merlino, Severino i Ravachol, entre altres, hi col·laboraren.

***

Calçalera de L'Ami des Ouvriers

- Surt L'Ami des Ouvriers: L'1 d'agost de 1894 surt a Hastings (Pensilvània, EUA) el primer número del periòdic mensual L'Ami des Ouvriers. Organe des travailleurs de langue française aux États-Unis. A partir del número 4 es publicà a Charleroi (Pensilvània, EUA) i a partir del 9 porta com a subtítol «Organe des travailleurs de langue française». Volia ser una tribuna lliure on tots els obrers poguessin expressar les seves idees i era un continuador de Le Réveil des Mineurs (1890-1893). En va ser responsable de l'edició i de la redacció Louis Goaziou. La major part dels articles es publicaren sense signar, però trobem articles de Julien Bernarding, P. Deniau, D. Gaspard, Louis Goaziou, J. Hannon, F. Raes i Henri Zisly. Es distribuïa gratuïtament entre els vaguistes i els desocupats. En sortiren 27 números i dos suplements fins al 30 de maig de 1896. Va ser continuat per La Tribune Libre (1896-1900).

***

Portada del segon número de La Nouvelle Humanité, realitzada per Émile Gravelle

- SurtLa Nouvelle Humanité: Per l'agost de 1895 surt a París (França) el primer número del periòdic mensualLa Nouvelle Humanité. Art, nature, littérature. Aquesta publicació anarconaturista sortirà amb periodicitat irregular i l'últim número serà el 19-20, de desembre de 1898, quan es fusionarà amb Le Naturien. Editada per Henri Beylie (Beaulieu), impresa autogràficament per Henri Beylie i il·lustrada per Émile Gravelle, comptarà amb Jules Bariol, Honoré Bigot, René Chaughi,Henri Gauche i Henri Zisly, entre altres col·laboradors.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 29 de juliol de 1905

- Xerrada de Gravelle: L'1 d'agost de 1905 se celebra a la Sala de l'École del XII Districte de París (França) una conferència del pintor, dibuixant i militant anarconaturistaÉmile Gravelle sota el títol «Aspect du naturisme libertaire» (Aspecte del naturisme llibertari). La xerrada va ser organitzada pel Grup d'Educació Llibertària del XII Districte de París.

***

Capçalera del primer número de Tramontana

- Surt Tramontana: L'1 d'agost de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista en català Tramontana. Sociologia. Interessos populars. Arts i lletres. Publicat per iniciativa de Felip Cortiella i Ferrer, que ja havia promogut, dos anys abans, el també setmanari Avenir, seguí una línia d'anarquisme filantròpic, idealista i comprensiu del sentiments nacionals catalans. N'aparegueren 18 números, l'últim el 20 de desembre de 1907, però a partir del número 9, del 3 d'octubre, en canviar d'editor, passarà a publicar-se en castellà, justificant aquest fet amb que«la propaganda de l'ideal abastaria d'aquesta manera un major nombre de lectors i tindria una major extensió». Hi van col·laborar, a més de Felip Cortiella, Mas Gomeri, Grau, Miranda, Enric Pujol, Narcís Folgueras, José Alarcón, Josep Grau, entre d'altres. L'única col·lecció completa d'aquesta publicació es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Un obrer detingut és portat per les forces de l'ordre (Foto de F. Ballell)

-Últim dia de la Setmana Tràgica: El diumenge 1 d'agost de 1909, amb l'emmudiment definitiu d'escopetes i de pistoles, les autoritats donen per acabats els fets insurgents que s'havien produït durant tota la setmana a Barcelona (Catalunya). Al matí, totes les línies de tramvies van funcionar. L'alcalde de Barcelona, Joan Coll Pujol, publicà un ban anunciant que, després d'una reunió celebrada entre els representants de l'Ajuntament de Barcelona i els de les principals corporacions econòmiques i socials barcelonines, l'endemà els comerços i les fàbriques podrien tornar obrir amb total normalitat. Les esglésies que no havien estat destruïdes van celebrar misses i en algunes van cantar-se solemnes Te Deum. Fins i tot les floristes de la Rambla van obrir les seves parades. Els diaris publicaren un resum dels fets, tots els mateix, redactat pels directors d'El Liberal i La Veu de Catalunya i pactat amb el capità general, Luis de Santiago Menescau. Al vespre, una manifestació de dones recorregué la ciutat demanant la llibertat dels detinguts. Alguns dirigents de la rebel·lió i unes 2.000 persones implicades en els fets o que no volien ser incorporades a l'Exèrcit, veien que la derrota revolucionària era un fet, abandonaren precipitadament la ciutat. El governador Ángel Ossorio y Gallardo, a qui formalment se li acceptà la dimissió el 6 d'agost, abandonà el seu amagatall del Tibidabo i embarcà gairebé d'amagat cap a València. L'endemà, inici d'una nova setmana laboral, els obrers van tornar sense cap mena de desordre als seus llocs de feina i la majoria dels patrons van pagar la setmanada no treballada. La vaga convocada pels socialistes a tot l'Estat per aquell 2 d'agost havia estat avortada amb la detenció dels dirigents els dies anteriors i ni tan sols se'n parlà. També aquell mateix dia es realitzà el primer consell de guerra sumaríssim, on Ramon Baldera Aznar fou condemnat a cadena perpètua per rebel·lió militar. El balanç global de morts durant els fets de la Setmana Tràgica pujà a 106 civils, vuit membres de les forces d'ordre i tres religiosos. Pel que fa els danys materials, de les 58 esglésies que hi havia a Barcelona, se'n van cremar 21 i cinc es van lliurar perquè els veïns del barri o milícies carlines intentaren protegir-les; d'altra banda, dels 75 convents van ser cremats 30. El nou governador civil, Evaristo Crespo Azorín, suspengué els diaris nacionalistes catalans, els lerrouxistes i els anarquistes; també clausurà les societats i els centres obrers. Durant l'agost seran empresonats 990 rebels dels més de 2.500 detinguts en enormes batudes policíaques. Als processats se'ls imputà dos tipus de delicte: d'una banda, el fet de portar armes i participar en la construcció de barricades, així com els atacs contra els serveis públics o transports, va ser considerat com a delicte de rebel·lió militar, és a dir, delicte de sedició, i aquests casos van ser jutjats per tribunals militars; d'altra banda, el saqueig o incendi de convents, així com els atacs al clergat, van ser classificats com a delictes comuns i jutjats pels tribunals civils. La justícia militar va processar 1.725 persones –214 en rebel·lia– en un total de 739 causes diferents; es van sobreseure els càrrecs contra 469 persones, mentre que 584 van ser absoltes; les condemnes a mort van ser 17, però només s'executaren cinc persones (Josep Miquel Baró, Antoni Malet Pujol, Eugenio del Hoyo, Ramon Clemente García i Frances Ferrer Guàrdia) i les altres 15 van ser commutades per cadena perpètua, condemna que va ser imposada a un total de 59 insurgents. Unes 200 persones sospitoses d'anarquisme van ser expulsades a més de 300 quilòmetres de Barcelona (a Alzira, Terol, Siétamo, Puebla de Híjar, Almudévar, Ayerbe, Osca, etc.) i 40 estrangers (20 d'ells francesos) van ser desterrats a l'estranger. El sindicat Solidaritat Obrera, tot i no haver patrocinat la vaga oficialment, va veure clausurat el seu domicili social i el seu periòdic Solidaridad Obrera prohibit, sota l'acusació d'haver instigat la rebel·lió d'acord amb la Confederació General del Treball (CGT) francesa i la maçoneria internacional; la repressió portarà també una important disminució dels seus militants, que passaran de 15.000 a tot Catalunya a només 4.418. A l'agost també es tancaran 94 escoles laiques, 20 escoles privades (neutres) i 34 centres d'«idees avançades» de tota la província. Les conseqüències polítiques de la Setmana Tràgica no seran ni la República ni l'Anarquia, sinó un modest canvi de govern: el 21 d'octubre caurà el conservador mallorquí Antoni Maura Montaner sota la consigna«Maura no!».

***

Portada del primer número d'Avante!

- Surt Ávante!: L'1 d'agost de 1921 surt aÉvora (Alentejo, Portugal) el primer número del periòdic bimensual anarquista Ávante! Precursor da sociedade igualitaria. Portà diversos epígrafs, com ara «O trabalho é a essencia da Vida» (El treballés l'essència de la vida), «Povo que dorme, tirania que desperta» (Poble que dorm, tirana que desperta) i «Una vida de indolenciaé peor que a morte» (Una vida d'indolència és pitjor que la mort). Capçalera propietat del Grup«Ávante!», l'editor responsable fou Amando Pratas, el secretari de la redacció Fernando Silva Junior, el redactor principal Manuel Ramos i l'administrador Joaquim Nogueira. La redacció es trobava a la seu de la Unió de Sindicats Obrers d'Évora, al número 14 de la plaça Joaquim António d'Aguiar. En el número 2, del 14 d'agost de 1921, es publicà un manifest dels anarquistes russos («Pela Liberdade contra a Ditadura: um apelo dos anarquistas russos ao proletariado de todos os paises»). La majoria dels articles es publicaren sense signar, però trobem textos de José Bacelar, Gonçalves Correa, Antonio Gonçalves Dias, Claudio Moreno, Joaquim Nogueira, Joaquim A. d'Oliveira, A. Silva, Carlos José de Sousa, entre d'altres. En sortiren només tres números, l'últim el 29 d'agost de 1921. En 1909 ja havia sortit la mateixa capçalera, òrgan de la «Bibliotheca do Grupo de Propaganda Livre» d'Évora.

***

Capçalera de Culmine

- Surt Culmine: L'1 d'agost de 1925 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista en llengua italiana Culmine (Cim), que arribarà a portar tres subtítols («Rivista Anarchica»,«Pubblicazione Anarchica Bimensile» i«Pubblicazione Anarchica»). D'antuvi fou mensual, però amb el temps la periodicitat fou canviant. Va estar escrita –llevat de textos clàssics de pensadors anarquistes (Reclus, Proudhon, Bakunin, Nietzsche, Malatesta, Kropotkin, etc.)–, impresa, editada i distribuïda per Severino Di Giovanni, que escrivia durant les nits, ja que de dia feia feina en un taller tipogràfic a Morón. En van ser administradors Agostino Cremonessi i Giulio Montagna. Alguns membres del grup foren José Apaugliesi, Francisco Mezzano, José Pelatelli, Antonio Botenelli, Vicenti Pinelli, Aldo Aguzzi i Genaro Pensa. Fou l'única publicació argentina que defensà sense contemplacions l'expropiació i l'acció violenta com a mitjà de lluita anarquista i es va finançar amb la feina de Di Giovanni, amb el suport econòmic d'anarquistes italians d'Europa i amb l'aconseguit en diverses expropiacions. Els objectius que perseguia Di Giovanni amb la publicació eren difondre les idees anarquistes entre els treballadors immigrants italians; contrarestar la propaganda dels partits polítics pseudorevolucionaris, que feien de l'antifeixisme una especulació per a les seves futures conquestes parlamentàries; engegar l'agitació de caràcter exclusivament llibertari entre els treballadors italians per mantenir viu l'esperit antifeixista; despertar l'interès als seus compatriotes per les agitacions proletàries argentines; i establir una intensa i activa col·laboració entre els grups anarquistes italians, els companys aïllats i el moviment anarquista argentí. El periòdic polemitzà durament amb els altres sectors de la família socialista; s'ocupà de temes poc usuals, com ara l'emancipació femenina; organitzà tertúlies culturals, sota el lema «De la propaganda als fets»; i realitzà una important campanya per l'alliberament dels italoamericans Sacco i Vanzetti i de l'ucranoargentí Simón Radowitzky. Di Giovanni també hi va publicar poemes seus. En sortiren 33 números, l'últim el 10 d'abril de 1928, i arribà a tirar 4.000 exemplars. També va crear la Llibreria Culmine, on s'oferien a baix preus obres d'autors clàssics (Bakunin, Nietzsche, Darwin, Kropotkin, Malatesta, etc.).

***

Capçalera de Revolución Social

- Surt Revolución Social: L'1 d'agost de 2015 surt a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina) el primer número del periòdic anarcosindicalista Revolucion Social,òrgan de la Societat de Resistència d'Oficis Diversos de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) d'aquesta població. Els articles, de caire sindical, es publicaren sense signar. Només en sortí un altre número, el novembre de 2015.

Naixements

François-Henri Jolivet

- François-Henri Jolivet:L'1 d'agost de 1875 neix al IV Districte de París (França) el poeta obrer, cantautor pacifista i llibertari François-Henri Jolivet. Sos pares, no casats, es deien Joseph Jolivet, llauner, i Jeanne Amélie Gauteur, armillera. Treballà en una impremta, en un taller i com a repartidor. Apassionat per la cançó, a partir dels 17 anys cantava les seves composicions als cafès concerts del bulevard parisenc de Sébastopol. Participa en l'associació de cançonetistes amateurs«La Bellevilloise» i en 1901 va ser un dels membres del Grup de Poetes i Cançonetistes Revolucionaris (Sébastien Faure, Frédéric Mouret, Paul Paillette, Le Père Lapurge, etc.). Va fer de repartidor tirant d'un carro i fou recorrent els carrers parisencs quan va compondre les primeres cançons. Durant la Gran Guerra entra a formar part del grup de cantautors revolucionaris «La Muse Rouge», on per irrisió cantava vestit de soldat. Va fer actuacions en les festes obreres de «La Vache Enragée» de Montmartre, en les reunions organitzades pel periòdic llibertari La Patrie Humaine, etc. Durant els anys 20 va freqüentar«Le Musée du Soir», creat per Henry Poulaille. El maig de 1930 va ser nomenat membre del comitè de direcció de «La Muse Rouge» i l'any següent, ben igual que la majoria de cançonetistes llibertaris de «La Muse Rouge», s'oposà a l'adhesió del grup a la Federació del Teatre Obre de França (FTOF), fundada i controlada pels comunistes. Aquest rebuig implicà la censura i el boicot de«La Muse Rouge» per part de les organitzacions properes al comunisme. Va escriure unes set-centes cançons i monòlegs, moltes vegades popularitzats per cantants molt coneguts (Marguerite Greyval, Musidora, Édith Piaf, etc.). Gairebé invàlid al final dels seus dies, Édith Piat l'encoratjà a actuar als cabarets de Montmartre i ajudà a la publicació d'un recull de la seva obra sota el títol Chansons sociales et satíriques (1956), amb un prefaci de Henri Poulaille. Moltes cançons seves van ser publicades en diferents revistes, com ara La Muse Rouge i Nos Chansons, i també col·laborà en Le Combat Syndicaliste. El seuúltim domicili va ser al número 13 del carrer Falguière de París. François-Henri Jolivet va morir el 31 d'octubre de 1955 a l'Hospital Boucicaut del XV Districte de París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise, acompanyat de nombrosos amics anarquistes.

***

L'equip de redacció de Le Libertaire en 1921

- Pierre Mualdès:L'1 d'agost de 1885 neix a Uzemain (Lorena, França) el militant anarquista Pierre-Louis-Joseph Beauchet, més conegut com Pierre Mualdès. Sos pares es deien Jules-Joseph Bouchet, propietari, i Julie Appoline Vauthier. Va descobrir les idees llibertàries a Epinal a la barberia de Victor Loquier. Amic d'Eugène Jacquemin, va instal·lar-se a París i a partir de 1912 va col·laborar en Le Libertaire. Abans de la Gran Guerra va ser membre de les Joventuts Anarquistes de París, amb Jacques Chazoff, Michel Morin, Dremière, Carré i Maurice Boyer. Després del triomf de la revolució bolxevic, es va veure seduït un temps pel comunisme, però va retornar ràpidament a les idees anarquistes, adherint-se a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), de la qual serà membre de la comissió administrativa. Durant els anys vint va ser un dels principals redactors de Le Libertaire, assumint diverses responsabilitats en el periòdic (secretari de redacció, administrador). També va col·laborar en La Revue Anarchiste i en La Revue Internationale Anarchiste, entre d'altres. Com a corrector d'impremta, va militar a partir de 1928 en el sindicat d'aquest ram. Després va participar en el periòdic pacifista de Victor Méric La Patrie Humaine (1931-1939). Divorciat de Lucie Victorine Marfin, el 16 de novembre de 1935 es casà a Puteaux (Illa de França, França) amb Andrée Marie Louise Lemaine. A finals de 1944 participarà en la reedició del periòdic Ce Qu’il Faut Dire, de Louis Louvet, amb les seves«Paraules d'un pària», i després va signar articles en Contre-Courant i en la revista de Louis Lecoin Défense de l'Homme. Víctima de la malaltia de Parkinson, es va retirar al Midi. Pierre Mualdès va morir el 19 de desembre de 1966 a l'Hospital de la Conception de Marsella (Provença, Occitània).

***

Necrològica d'Antonia León Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà CNT del 6 d'abril de 1958

- Antonia León Rodríguez: L'1 d'agost de 1892 neix a Valderas (Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Antonia León Rodríguez. Sos pares es deien Vicente León i Eulalia Rodríguez. Modista de professió, milità en el Sindicat de Vestir de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser bibliotecària. En 1928 s'uní lliurement amb Jaume Ribas, militant del Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Barcelona (Catalunya). En 1932 formà part de la primera comissió fundadora d'agrupació anarcofeminista «Mujeres Libres». En 1939, amb el triomf franquista, la parella es va separar; ell aconseguí passar a França i ella es va veure obligada a restar a la Catalunya franquista, patint tota mena de tortures i de penalitats. En 1946 aconseguí passar a França i ajuntar-se amb son company, però ella ja estava atacada d'una malaltia mental, que finalment la portà a la tomba. La parella vivia a Canavelles (Conflent, Catalunya Nord). Antonia León Rodríguez va morir el 12 de març de 1958 a l'Hospital Civil de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Lola Iturbe

- Lola Iturbe: L'1 d'agost de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i anarcofeminista Dolores Iturbe Arizcuren, més coneguda com Lola Iturbe. Filla d'una navarresa fadrina (Micaela Iturbe Arizcuren), visqué la seva infància amb la família de Vicente Vidal, a qui considerarà son pare adoptiu, a Cerdà, a prop de Xàtiva (La Costera, País Valencià), fins que sa mare la reclamà des de Barcelona. Poc, després, amb nou anys, a causa de les penúries econòmiques, es posa a fer feina com a aprenent, després com a serventa i finalment, amb 14 anys, com a sastressa de pantalons, feina que serà el seu ofici definitiu. A Barcelona, per influències de Joan Manent, s'afilià en 1916 al Sindicat del Vestir de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou amiga de la flor i nata del moviment llibertari del seu temps (Francisco Arín,Ángel Pestaña, Martí Barrera, Teresa Claramunt, Llibertat Ródenas, Soledad Gustavo, Federico Urales, Roser Dulcet, etc.), participant activament en el Comitè Pro-Presos, en manifestacions, mítings i conferències. A començaments de la dècada dels vint, participà en el grup d'afinitat anarquista«Germen», on coneixerà Faustino Vidal amb qui s'unirà sentimentalment i tindrà una filla, Aurora, en 1923. L'any següent Vidal va morir d'una tuberculosi de gola. Sis mesos després, formà parella definitiva amb el militant anarquista Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), el qual ja coneixia del grup «Germen», i ambdós s'instal·laren a Granollers. Entre 1922 i 1926 la parella visqué a Granollers i a Barcelona. En la matinada del 10 de novembre de 1924 assistí a la seva cel·la, hores abans de ser garrotats, Juan Montejo i José Llacer, anarquistes condemnats arran de l'aixecament revolucionari de Bera. Després vingué una època de penúries a causa de la persecució a la qual estava sotmès Juanel, fugint cap a França en 1926. Entretant la parella havia tingut un infant, Helenio. Després d'un temps a París i a Bèlgica, amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, tornà a Barcelona. Amb la proclamació de la II República visqué amb Juanel a la redacció del periòdic Tierra y Libertad, on participà activament en les tasques de la redacció. El 16 de novembre de 1933 va participar un míting a Barcelona contra les eleccions, organitzat per Tierra y Libertad en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Alejandro G. Gilabert, Vicente Pérez (Combina), Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Domingo Germinal. En aquesta època va fer costat els aixecaments revolucionaris de 1933 i de 1934. En 1936 formà part del grup fundador de l'agrupació anarcofeminista«Mujeres Libres», passant a ser d'administradora de la revista Mujeres Libres i en la qual publicà textos sota els pseudònims Libertad i Kyralina, en honor de l'escriptor Panait Istrati. El juliol de 1936 sufocà directament l'aixecament feixista, redactant les primers fulls que van ser llançats des de l'aire, ajudant en un hospital de campanya durant les lluites als carrers barcelonins, intervenint en l'ocupació de l'edifici de la patronal, fent Solidaridad Obrera, en el Comitè de Milícies Antifeixistes, etc. També va fer tasques al Casal de la Dona Treballadora i als«liberatorios» de prostitució. Durant la guerra es dedicà especialment a «Mujeres Libres» i a fer de corresponsal al front i portar l'administració de Tierra y Libertad; feines que hagué de suspendre quan caigué malalta. Arran dels fets de«Maig del 37», entrà a fer feina en l'Oficina Jurídica de la CNT i ajudarà a alliberar presos cenetistes i militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) tancats a les txeques del comunisme estalinista. L'octubre de 1938 acompanyà, amb Martín Gudell i Pedro Herrera, la veterana anarquista Emma Goldman, de visita per veure les realitzacions de la Revolució espanyola, en els seus desplaçaments al front i a les col·lectivitats. El final de la guerra l'agafà a Bellver de Cerdanya, convalescent d'una operació, i pogué passar la frontera per Llívia i per la Tor de Querol. Després anà i tornà per diverses localitats occitanes (Pàmies, Varilhas, Nimes, Montpeller), fins que es reuní amb Juanel a Tolosa de Llenguadoc. El 19 de novembre de 1944 prengué la paraula en un míting CNT-UGT a Montpeller. Durant la II Guerra Mundial ajudà son company, secretari de la CNT en l'Exili, en tasques orgàniques, fins que fou detingut el març de 1946 a la Península. Entre 1946 i 1952 treballà de sastressa a Tolosa. En 1952 es reuní novament amb Juanel i s'instal·laren a la capital històrica del Llenguadoc. El 8 de novembre de 1975, durant la inauguració de l'exposició «Sous le signe de l'Année Internationale de la Femme. Grande Exposition du Livre (français-espagnol)», celebrada a la Maison de l'Europe de Lió, llegí la conferència La mujer en la lucha social, sistematització del seu pensament anarcofeminista. En morir el dictador Franco, la parella travessà els Pirineus i, a partir de 1979, després de vendre la seva casa de Deuil la Barre, s'establí definitivament al barri barceloní de La Verneda. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara Acción Social Obrera,España Libre, Espoir,Exilio, Faro, La Hora de Mañana, El Libertario, Mujeres Libres, Polémica, Proa, Suplemento de Tierra y Libertad, etc. A més dels seus articles en premsa, és autora del llibre La mujer en la lucha social y en la Guerra Civil de España (1974 i 2004). En 1984 va morir son company Juanel. En 1986 participà en la pel·lícula documental ...de toda la vida, de Lisa Berger i Carol Mazer. Lola Iturbe va morir el 5 de gener de 1990 a la Creu Roja de Gijón (Astúries, Espanya), on vivia amb sa filla Aurora, i, per exprés desig seu, les seves despulles van ser traslladades a Catalunya, on el 7 de gener van ser enterrades al cementiri de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), al costat del seu company Juanel. En 2006 Antonia Fontanillas i Sonya Torres publicaren Lola Iturbe. Vida e ideal d'una luchadora anarquista, on es recullen textos autobiogràfics i una antologia dels seus articles i conferències.

***

Antonio Ramos Herrero (ca. 1932)

- Antonio Ramos Herrero: L'1 d'agost de 1904 neix a Gabia Grande (Las Gabias, Granada, Andalusia, Espanya) el mestre i milicià llibertari Antonio Ramos Herrero. Sos pares es deien Francisco Ramos, metge cirurgià, i Purificación Herrera. Orfe de ben jove, treballà d'escrivent i a partir de 1925 va començar i acabar en quatre anys les carreres de Magisteri a l'Escola Normal i de Dret a la Universitat de Granada (Granada, Andalusia, Espanya), on tingué com a company de classe Federico García Lorca. Gràcies a una herència, i obligat per qüestions polítiques, a partir de 1930 va fer viatges arreu del món, com ara Filipines –on va fundar un periòdic a Manila i mantingué contactes amb grups republicans–, Vietnam, Alemanya, França, etc. En 1933 retornà a la Península i s'establí a Madrid, on treballà de professor de llatí i conegué sa futura companya, Sara Conde López, amb qui es casà i tingué dos infants, Sigfrido i Libertad –la nina emmalaltí i morí poc temps després de néixer i de finar son pare. El 21 de juny de 1935 va ser nomenat secretari tercer de la Secció de Ciències Morals i Polítiques de l'Ateneu de Madrid, presidida per Manuel Azaña Díaz, i estava afiliat a la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyança (FETE), adscrita a la Unió General de Treballadors (UGT). Mantingué estrets contactes amb polítics i intel·lectuals d'aleshores, com ara Julián Besteiro Fernández, Wenceslao Carrillo Alonso-Forjador​, Frederica Montseny Mañé, Margarita Nelken Mansberger, etc., als quals assessorà jurídicament. El 10 de febrer de 1936 signà el manifest «A todos los maestros de España», publicat en El Heraldo de Madrid dos dies després. Arran de l'aixecament feixista de 1936, l'11 d'octubre d'aquell any s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'integrà en les milícies confederals, encapçalant la columna«España Libre» al front de Madrid. Gràcies als seus estudis, ingressà directament com a sergent d'Artilleria (13 d'octubre de 1936) i nou dies després, el 20 d'octubre, va ser nomenat capità i posteriorment, el 3 de novembre, comandant. L'endemà, 4 de novembre de 1936, Antonio Ramos Herrero va ser metrallat per un tanc al sector de Leganés (Madrid, Espanya)–algunes fonts citen erròniament el 6 de novembre.

Antonio Ramos Herrero (1904-1936)

***

Necrològica de Joaquín Regales Montull apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de desembre de 1978

- Joaquín Regales Montull: L'1 d'agost de 1904 neix a Sena (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Pedro Regales Montull–el segon llinatge a vegades citat erròniament Montuba. Sos pares es deien Joaquín Regales Vilanova, ferrer, i Marcelina Montull Novel. Emigrà a Catalunya. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el febrer de 1932 intervingué en l'assalt a l'Ajuntament de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), fet pel qual va ser detingut el 14 de gener de 1933, empresonat, jutjat en consell de guerra amb una quarantena de companys el 30 de juliol de 1933 i condemnat a 12 anys i un dia de reclusió menor, amb inhabilitació, pel delicte de«rebel·lió militar». El 9 de setembre de 1932 va ser detingut acusat d'haver assistit amb una quarantena de companys a una reunió clandestina al carrer Escudé de Terrassa per tractar, segons els detinguts, sobre la creació d'una escola racionalista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Bourg-de-Thizy, milità en la Federació Local de Roanne (Roine-Alps, França) de la CNT. Sa companya fou Salvadora Maria Peropadre Soldevila. Joaquín Regales Montull va morir el 10 d'octubre de 1978 al seu domicili de Les Esserts de Bourg-de-Thizy (Roine-Alps, França; actualment Thizy-les-Bourgs) i fou enterrat dos dies després en aquesta localitat.

***

Necrològica d'Enric Marcobal Bringuet apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de febrer de 1972

- Enric Marcobal Bringuet:L'1 d'agost de 1907 neix a Santa Bàrbara (Montsià, Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Marcobal Bringuet. Sos pares es deien Antoni Marcobal i Francesca Bringuet. Pagès, milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració d'Argelers i Sant Cebrià. Posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Mably (Forêz, Arpitania). Més tard s'instal·là a Roanne i s'afilià a la CNT local. Sa companya fou Teresa Rodríguez. Enric Marcobal Bringuet va morir el 4 de desembre de 1971 al Centre Hospitalari de Roanne (Forêz, Arpitània) i va ser enterrat civilment tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Angelo Sbardellotto

- Angelo Sbardellotto: L'1 d'agost de 1907 neix a Villa di di Villa, llogaret de Mel (Belluno, Vèneto, Itàlia) l'anarquista Angelo Pellegrino Sbardellotto. Sos pares es deien Luigi Sbardellotto i Giovanna Dall'Omo. Cinquè fill d'una família d'11 germans, en 1924 marxa a l'exili amb son pare, que fuig del feixisme, primer a França, després a Luxemburg i finalment a Lieja (Bèlgica), treballant com a miner i mecànic, participant en un grup anarquista de Lieja molt i actuant molt activament durant la campanya de suport a Sacco i Vanzetti. En 1928 sa mare, Giovanna Dall'Omo, que restava a Itàlia, amb l'ajuda de la mestra del poble, li escriu demanant-li que  torni ja que li ha arribat la citació per servir l'Exèrcit; ell li fa saber per carta el seu rebuig de tornar a Itàlia, tot declarant el seu ideal llibertari, el seu antimilitarisme i la seva condemna del feixisme. Giovanna, catòlica i de mentalitat tradicionalista, trasbalsada, demanarà consell al capellà local. Un dels dos, o la mestra o el mossèn, va enviar la carta i un informe a les autoritats feixistes i  a partir d'aquest moment, Sbardellotto figurarà als arxius de la dictadura com a «perillós anarquista». Entra clandestinament a Itàlia i el 4 de juny de 1932 és aturat casualment a la plaça romana de Venezia per la policia portant un passaport suís fals i quanés escorcollat se li troba una pistola i dues bombes adossades a la panxa. Durant l'interrogatori, confessarà que havia anat a Itàlia amb la intenció d'atemptar contra Mussolini, ben igual que Michele Schirru. Després d'una instrucció judicial ràpida de dos dies (11 i 12 de juny de 1932), portada a terme pel procurador general Vincenzo Balzamo, i processat sumàriament en un judici-farsa de dues hores (de les 9 a les 11.15 hores) el matí del 16 de juny a la tristament famosa sala de la IV Sessió del Palau de Justícia de Roma, serà condemnat a mort pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat feixista, presidit per Guido Cristini, pel«delicte d'intenció» d'assassinar el dictador. En rebutjar la demanda de gràcia, serà afusellat l'endemà, 17 de juny de 1932, a les 5.45 de la matinada, a Forte Bretta (Roma, Itàlia), per un escamot de soldats capitanejats per Armando Giuia, després d'haver rebutjat els serveis eclesiàstics i d'haver estat obligat a ser present en l'afusellament del militant antifeixista genovès Domenico Bovone. En rebre la descàrrega va cridar:«Visca l'anarquia!». El seu cos no va ser lliurat a la família i va ser enterrat d'amagat. En 2004 l'historiador Giuseppe Galzerano publicarà el llibre Angelo Sbardellotto. Vita processo e morte dell'emigrante anarchico fucilato per l'«intenzione» di uccidere Mussolini, dedicat a la seva figura. A Belluno, al seu país natal, existeix el Circolo Anarchico Sbardellotto, per mantenir viva la seva memòria, i a Mel, el seu poble, el 16 d'octubre de 2005 van inaugurar un monòlit, obra de Cristiano Olivotto, en record seu.

Continua...

---

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VI) La Tanca de Can Verdera -

Jo he estat testimoni d’una d’aquestes persecucions dels municipals. Fa uns dies, una colla de bestioles entrà a casa de madó Isabel, prop de la vicaria. Els municipals els trobaren quan sortien amb una senalla plena de menjar. Jo també vaig començar a córrer al seu darrere. Però al cap de quatre carrers ja anàvem tots amb el cor a mil. Impossible agafar-los! Des de la distància se’n reien de nosaltres. Ens feien jutipiris i, els més atrevits, s’abaixaven els pantalons i ens mostraven el cul! (Miquel López Crespí)

Malgrat l’esforç de les monges franciscanes i dels mestres i col·legis particulars que hi ha escampats per la vila, de cada dia es fa més patent la necessitat de bastir una gran escola pública que pugui donar aixopluc al gran nombre d’al·lotells albopassins que van a lloure pel carrer. Tots sabem el perill que pot representar l’ensenyament a mans de mestres descreguts com els de l’Escola Moderna, d’infausta memòria. Sortosament, després de l’execució del propagador de mentides i blasfèmies contra el paper salvador de la Santa Mare Església, l’ateu Francesc Ferrer i Guàrdia, es hora de pensar a tenir cura dels centenars d’al·lots i al·lotes que no tenen on anar per aprendre les primeres lletres.

Tots sabem el perill que representa una educació mal encaminada que obri les portes del jovent al vici i a les idees dissolvents que arriben de Barcelona, Madrid i l’estranger. Però Albopàs, sense cap mena de dubte, necessita amb urgència la creació d’una gran escola que serveixi per a l’enfortiment cristià dels nostres infants. Malgrat el perill que pot representar que ens arribin docents amb idees liberals o socialistes, si estam atents a la seva tasca, si les persones educades i d’ordre, els bons catòlics, restem a l’aguait de qualsevol possible desviació en el camí d’una formació sana, els podem denunciar i, amb les proves recollides a traves de pares i alumnes, es poden foragitar del poble. I encara més: amb un report ben fet enviat al ministeri d’Ensenyament, a Madrid, podem aconseguir que dimiteixi de la carrera de mestre, anul·lar el títol i en cas necessari enviar-lo a una presó de Ceuta, Melilla o la Guinea. L’espasa justiciera de sant Miquel és aquí, sempre al nostre costat per emprar-la en la defensa de la Fe i els bons costums.

No pot ser que encara avui, avançant en el segle XX a una velocitat vertiginosa, ens trobem tants d’al·lots jugant tot el dia pel carrer, aprenent només a blasfemar i barallar-se entre ells. Els pares, enfeinats en la tasca de conrear els horts, no en poden tenir cura. Al camp, els més petits són una nosa, un greu entrebanc per a la feina quotidiana. Si els deixen a casa amb gent d’edat avançada, persones que no poden seguir els seus jocs ni, molt manco, fer-los obeir, fugen, s’ajunten en colles de nins i nines anant a lloure fins que a la nit arriben els pares de sa marjal. Les monges no tenen prou places per atendre tot aquest exèrcit feréstec que corr i tresca sense descans. Sempre afamegats, entren a les cases que troben obertes i corren per cuines i rebosts a la recerca de botifarrons, sobrassades, el que hi troben de mengívol. Els més agosarats roben el pa del rebost per a portar-lo a casa. Qui pot controlar un ramat desfermat com aquest? Amb tres municipals per posar ordre pels carrers no n’hi ha prou.

Jo he estat testimoni d’una d’aquestes persecucions dels municipals. Fa uns dies, una colla de bestioles entrà a casa de madó Isabel, prop de la vicaria. Els municipals els trobaren quan sortien amb una senalla plena de menjar. Jo també vaig començar a córrer al seu darrere. Però al cap de quatre carrers ja anàvem tots amb el cor a mil. Impossible agafar-los! Des de la distància se’n reien de nosaltres. Ens feien jutipiris i, els més atrevits, s’abaixaven els pantalons i ens mostraven el cul!

Inútil que a la nit, quan tornen els pares de la dura feina, els municipals hi vagin per informar la família dels malànimes de les malifetes del petit salvatge. Malgrat els testimonis que puguem aportar els guàrdies o jo mateix, ens topam amb un mur de silenci. Els pares afirmen que aquell dia els al·lots eren amb ells als horts i ho confirmen els veïnats del carrer. Tothom confabulat contra els vigilants i el vicari! Ens trobam davant una murada eriçada de punxes. Observant el rostre cansat dels pares, fent una simple ullada a la misèria que pobla aquestes pobres cases, arribes a pensar si no deu ser la mateixa família, els veïnats, qui envien els petits dimonions a robar queviures! Potser els robatoris de la prole són una forma de supervivència fins que el pagès porti l’anyada al magatzemista. Qui sap si pensen que val més menjar pa robat que no pas anar de portal en portal demanant unes patates, els ossos que llancen als cans les famílies riques.

Jo no sabia si riure o plorar! L’abandó i la fam els havia fet ser com eren. Els al·lots de casa bona no eren igual. Sempre a recer de la família, ben vestits i clenxinats, acompanyats per la criada a l’escola de pagament, eren ben educats.

És molt fàcil de comprendre. La majoria de vegades, els progenitors de l’al·lotea que va a lloure no tenen prou diners per a pagar un mestre particular. No hi ha solució si no es porta endavant la tasca de construcció d’escoles que necessita Albopàs.

Ho hem discutit amb el rector i amb el batle, el jove Miquel Crespí i Pons de Can Verdera, que d’ençà fa uns mesos porta endavant el nostre ajuntament amb encerts remarcables. El batle està d’acord amb la necessitat que té Albopàs de bastir un gran edifici per a una Escola Graduada on els infants puguin aprendre les primeres lletres, matemàtiques, la història de la nostra pàtria, hereva d’un imperi que dominà el món i fou la capdavantera del catolicisme, enfrontat sempre als infidels sarraïns i la maledicció luterana i anglicana.

El jove batle ofereix fins i tot una gran propietat familiar, sa Tanca de Can Verdera, per a bastir-hi l’edifici que canviaria per sempre més la vida i el futur dels albopassins en contribuir a formar homes com pertoca, lluny de la barbàrie del carrer, de la blasfèmia i, vés a saber, de possibles robatoris a la sagrada propietat, base de tota cultura i fonament de les nacions.

El batle Miquel Verdera és un home de provat catolicisme, un jove que conec d’ençà que era escolanet de la nostra església, religiós, amant dels nostres costums i tradicions i alhora un esperit coneixedor de les necessitats urgents que té Albopàs.

El jove Verdera, tot i el seu accentuat espanyolisme basat en la defensa dels alts valors morals de la raça que portà l’Evangeli i la Salvació a un continent, és també un estudiós que pot donar lliçons a qualsevol catedràtic d’aquests que només estudien per aprovar i en tenir el títol obliden el que han après.

Ben al contrari. A diferència dels que només han estudiat, o comprat el títol, el pots trobar a qualsevol hora llegint, estudiant les matèries més curioses i estranyes que hom pugui imaginar: des l’aprofundiment en la història de l’Església fins a l’estudi de les darreres recerques científiques. Sovint, la seva àmplia i extensa cultura fa que l’hàgim de consultar en nombroses matèries totalment desconegudes per a nosaltres.

Aquests dies em sobtà el seu perfecte coneixement de l’obra del bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, pare d’una necessària regeneració moral personal i col·lectiva. Fins i tot persones de la categoria intel·lectual, de la vàlua d’un Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Mossèn Antoni M. Alcover o jo mateix l’hem escoltat sempre amb summa atenció i après d’algun dels seus suggeriments sobre la defensa del cristianisme, amenaçat sempre pel liberalisme.

Mirant cap enrere el record seriós, el primer a arribar a la sagristia quan li tocava atendre les necessitats de les misses, bateigs i enterraments. Un jove alletat a la llar dels Verdera, centre de trobades amb Miquel Costa i Llobera i els mestres i gent d’ordre d’Albopàs. Una família que sempre s’ha destacat per la seva religiositat. Una de les primeres del poble que es va subscriure de seguida a la nostra publicació, Sa Marjal, propagadora de la bondat de resar cada dia el rosari, d’integrar les al·lotes albopassines en alguna de les nombroses organitzacions catòliques de la vila. Encarregada igualment d’organitzar les peregrinacions a Lorda i Fàtima, essent casa seva un far de llum en la defensa aferrissada de les idees salvadores del catolicisme i la fe cristiana.

Em ve a la memòria una anècdota de quan era infant. Un dia, ja fa anys, vaig sentir una cridòria dins la sagristia. Arreu crits i renou de mobles pel terra. Apressat, hi vaig anar de seguida i em vaig trobar enmig d’una batalla campal. L’escolanet de can Verdera, valent i decidit, s’enfrontava a tres dimonions que l’escometien amb cadires i la granera de les monges franciscanes. D’una ullada vaig copsar com arreu hi havia escampades munió d’hòsties sense consagrar. Vaig agafar per les orelles els tres escolanets i els vaig treure al carrer. Abans que en Miquelet de Can Verdera m’ho explicàs jo ja sabia el que havia passat. Era una brega en defensa de les hòsties sense consagrar! El futur batle d’Albopàs trobà en plena feina els bergants que, des de feia temps, entraven d’amagat a la sagristia i hi feien de les seves!

Jo ja sabia que els escolanets feien malifetes semblants. Dolenties d’al·lotells. Uns infants sense coneixement. Potser els delia molt més creure que m’enganyaven que el mateix fet de menjar-se les neules que arrodonien les monges al convent. Però el que ara em sorprenia era la valentia del jovenet de can Verdera. Mai no hauria pogut imaginar que un al·lotell prim i magre, de poca alçada, s’atrevís a enfrontar-se amb aquella feresta colla de personetes molt més grans que ell.

Una vegada salvat de l’endemesa, escapats com a dimonis els gorans que l’havien atacat, el vaig portar a casa i na Catalina li rentà les ferides: dos traus al cap i unes bones rapinyades per braços i cames!

Li vaig regalar un parell de caramels i, per explicar a la família el seu valor i decisió, personalment el vaig portar a casa seva al carrer de la Muntanya. Els pares m’escoltaven amb summa atenció quan els vaig narrar el valor demostrat pel menut. Astorats, no arribaven a creure que el fillet s’hagués comportat com un heroi de les rondalles mallorquines.

Criat enmig d’aquesta gran família, servidor de l’església des de la infantesa... com no hem de tenir confiança en la gestió al capdavant de la Casa de la Vila del batle Verdera? He estat el primer a dir a tots aquells que posaven objeccions a la construcció de la nova escola que perdin tota mena de por. En mans d’un batle com aquest, la fe no perilla, cap idea perniciosa serà propagada des d’aquest bastió de la modernització del nostre poble. Ans al contrari, veurem com, a patir de la realització del grandiós projecte, els albopassins podran esdevenir els homes que la pàtria necessita.

La preocupació per bastir una escola a Albopàs és una lluita que ve de lluny. No fa gaire, remenant els vells papers de l’arxiu, em vaig trobar amb un document de començaments del segle XIX, una valuosa acta dels nostres antics Consellers de la Sala, que començava d’aquesta manera:

“En la Villa d´Albopàs del Reyno de Mallorca á 30 del mes de Agosto de 1818. Constituidos en la Sala Capitular de la misma los Sres. Dn. Pedro Crespí Bayle Real, D. Guillermo Serra, D. Antonio Sabater, y Dn. Miguel Cantallops Diputados y el Dr. D. Juan Serra Síndico personero. Dixo este: Señores uno de los principales medios para florecer un Pueblo y aun un Reynado es la educación de la Joventud, de ella depende la prosperidad y adelantamiento de las ciencias y artes y vienen a ser el lastre honor y gloria del estado. Los hombres sumergidos en la ignorancia constituyen un Pueblo grosero, indomito, incivilizado é inepto para el estado y religion, porque governados y dirigidos por su propio y tosco capricho no se puede jamas cabalmente alcanzar que comprendan el honor, el merito}y sujecion que se merecen las leyes politicas economicas y Christianas...”.

El preciós document s’estén en les més diverses consideracions i ens fa veure com aquells honorables consellers de la Sala ja tenien les mateixes preocupacions que tenim ara. Com si l’època fos la mateixa. Idèntiques les necessitats de tenir cura del nostre jovent.

Continuo llegint i vaig copsant les similituds amb el present, malgrat que avui dia, per la preocupació constant de l’Ajuntament, ja no tenim enmig del carrer tota la població en edat de ser escolaritzada. Parlen les veus del nostre passat:

“Veo con arto dolor todos los días mas de 600 jovenes sumergidos en la ignorància y ociosidad antes que sus padres puedan darles destino en la labor campestre superior aun a sus tiernos miembros. Los miro de continuo por la Plaza y calles jugando mesclados muchachos con muchachas sin ocupación alguna no aprendiendo nada que falta de sugecion, desvios, blasfemias y malas costumbres”.

Na Catalina, sempre atenta, m’ha portat una tassa de til·la. Comprova si el braser té caliu i després d’assenyalar el rellotge per tal que m’adoni que és molt tard, marxa cap a algun dels seus treballs nocturns. Possiblement es posarà a brodar fins que comprovi que he deixat els llibres i vaig a dormir. Quina vigilància, Senyor meu! Quin control més absolut!

És evident que no sabria arreglar-me sense el seu suport. Els deu anys de seminari només serviren per ensinistrar-nos en la típica formació dels sacerdots. Mai no ens ensenyaren a cuinar, netejar una casa, cosir. Just sabíem fer el llit! Embogit pels estudis, pens que mai vaig demanar-me qui netejava les aules, les amples cambres dels dormitoris. Qui ens feia el menjar, preparava la taula, escurava els plats? Res de tot això passava per la nostra imaginació. Només ara, quan he necessitat suport en arribar com a vicari a Albopàs, m’adon de com mutilaren moltes de les nostres capacitats per a enfrontar-nos amb la vida. És aquí, veient els camps albopassins, quan m’adon de la feina que es necessita per a sobreviure, la suor que comporta tenir un bocí de pa a taula.

Albopàs viu una intensa època de progrés i modernització malgrat la manca d’equipaments escolars i sanitaris. El pagès encara s’estima més d’anar a l’herboristeria que no pas a l’apotecaria per a adquirir les metzines necessàries amb què provar de guarir les malalties. Però en les meves passejades per sa Marjal veig com dia a dia els homes i les dones treballen incansablement, fent pous per a trobar venes d’aigua amb què regar la terra. De sol a sol, sense descans, sense sortir de les fondàries obscures on amb el picassó treuen pedres a la recerca del tresor amagat. Arreu s’alcen molins, es basteixen safareigs. Horts abans dedicats als arbres fruiters i ametlers ja comencen a ser preuades terres de regadiu.

Què sabia jo, tancat tants d’anys al seminari, el que era la feina camperola? Altres sacerdots, els que s’estimen més romandre a les taules dels senyors de les possessions, moren sense saber el que costa la simple supervivència d’una família. No sé per quin motius, els pares del Seminari no ens feien excursions per a conèixer un poc la realitat que ens envolta. No estic gens d’acord amb la majoria de les nefastes pràctiques de l’Escola Moderna, però vista la meva absoluta inutilitat per a les coses pràctiques sí que hi coincidesc en la necessitat de sortir algun dia de l’estreta presó de les aules. Quin mal té sortir al camp per veure com floreixen els ametlers, com canten els pagesos a l’hora de la sega, o per a collir figues, sembrar les mongetes? Sí; també blasfemen i aniran a l’infern si no demanen perdó per aquestes brutícies que surten dels seus llavis, sense cap dubte. Però quan el temps acompanya i a l’estiu, a l’horabaixa, comença a bufar la fresqueta provinent de la mar, podem sentir les belles tonades pageses, la veu aspra dels homes i, també, espectacle impressionant si coincideix amb una brillant posta de sol, el cant de les dones, alçant la veu com si oferissen a Déu la suor del seu esforç.

La ignorància ja no serveix de res. Hem de ser conscients que la vila, avui amb una majoria de persones sense cap mena de formació, amb multitud de pagesos que no saben llegir ni escriure, no pot progressar. Hi ha res de més trist que veure com la gent que ens envolta ha de recórrer a un escrivent, sovint pagant, perquè li redacti la carta que ha d’enviar al fill que fa el servei militar lluny de Mallorca, els familiars que són a Xile, Cuba o Argentina? Signar amb una creu damunt el paper! És l’únic que saben fer. Quan a l’església repartim els fulls amb les oracions, des de la cadira gran de l’altar major, els he vist mirar amunt i avall el paper amb les imatges de sants i les oracions. Alguns ploraven, entristits per no saber llegir. Quantes vegades no m’han dit que la pena més gran que tenien era constatar el trist futur que esperava als seus fills. “Com podrà portar els comptes, enfrontar-se als magatzemistes, si no sap sumar, restar, dividir, multiplicar?”.

Hi ha una sana necessitat de sortir de la ignorància. I l’església no ha de quedar enrere en la tasca de promocionar els feligresos, la pagesia i els menestrals que sostenen l’economia d’Albopàs. En cas contrari poden caure en mans de propagandistes socialistes i anarquistes que, amb l’excusa d’ensenyar els infants, utilitzin aquesta necessitat per a propagar les idees dissolvents que tots coneixem.

Anarcoefemèrides del 2 d'agost

Esdeveniments

El judici de Sante Geronimo Caserio segons el periòdic parisenc Le Petit Journal del 20 de juliol de 1894

- Judici de Caserio: El 2 i el 3 d'agost de 1894 l'anarquista italià Sante Geronimo Caserio és jutjat a Lió (Arpitània) i condemnat a mort per l'Audiència del Roine per haver apunyalat i matat, el 24 de juny de 1894, el president de la República francesa François Marie Sadi Carnot. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el «defensarà». Caserio serà guillotinat el 16 d'agost de 1894.

***

Portada sobre l'atemptat de François Salsou del periòdic parisenc Le Petit Journal del 19 d'agost de 1900

- Atemptat de Salsou: El 2 d'agost de 1900, a l'avinguda Malakoff de París (França), l'anarquista François Salsou intenta sense èxit assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar al-Din, titella dels colonitzadors, en viatge oficial a França per assistir a l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i marxava cap a Versalles (Illa de França, França). Després d'aconseguir saltar a l'estrep del landó oficial, brandeix un revòlver que apunta sobre el pit del xa, però no arribà a fer foc ja que l'arma estava defectuosa. Desarmat i detingut, va poder cridar «Visquin els infants del Poble» i fugir del linxament de la gentada.

François Salsou (1876-1901)

***

Capçalera del primer número d'Spártacus

- Surt Spártacus: El 2 d'agost de 1919 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del setmanari anarquista Spártacus. Era l'òrgan d'expressió del Partit Comunista del Brasil (PCB), organització llibertària nascuda, per influències de la Revolució russa, poc abans. En van ser els editors responsables José Oiticica, Santos Barbosa, Adolfo Busse, Salvador Alacid i Astrogildo Pereira. Aquesta publicació, que es va distribuí a tots els Estats brasilers pel sistema de «paquetaires», va ser llançada amb un «Festival Pro-Spártacus», on s'impartiren conferències de Fábio Luz («A imprensa e o proletariado») i d'Octávio Brandão. Hi van col·laborar, a més dels citats, I. Augusto, Bernardo Canellas, Maurício de Lacerda, Edgard Leuenroth, Joaquim Pimenta, Manuel Ribeiro i Polydoro Santos, entre d'altres. Encara que anarquista, publicà els primers textos de Lenin al Brasil. En el número 9, del 27 de setembre de 1919, es publicà el manifest «Os anarquistas brasileiros: Ao povo», signat per Zenon de Almeida, Orlando de Araújo e Silva, Djalma Fetermann, Armando Martins, Nino Martins, Orlando Martins i Polydoro Santos. En sortiren 24 números fins a gener de 1920 i deixà de publicar-se per la repressió governamental que acusà el periòdic d'atiar la mort del primer ministre britànic i envià la policia a clausurar la redacció i a prohibir la seva edició.

***

Cartell dels actes

- Xerrades pacifistes: El 2 d'agost de 1939 se celebren a Estocolm (Suècia) dues xerrades pacifistes organitzades per l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i diverses organitzacions anarquistes. En un clima prebèl·lic els organitzadors es demanaven si el fet que Suècia s'armés i fes maniobres militars garantia la pau i representava un perill, decantant-se més per la segona opció. Es va fer una xerrada d'Albert Jensen i Ragnar Johanson a la plaçaÖstermalmstorg d'Estocolm i una altra de Bengt Hedin i de Ragnar Johanson al parc d'Hammarby d'Estocolm. Els actes van ser amenitzats amb música.

Naixements

Gaetano Agostino Fontana

- Gaetano Agostino Fontana: El 2 d'agost de 1871 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Gaetano Agostino Fontana. Sos pares es deien Amerigo Fontana i Gemma Taccola. Era fill d'una família molt pobra. Des de la seva joventut formà part del moviment anarquista i es guanyava la vida com a cotxer i grum. El 15 de setembre de 1894 va ser condemnat a dos anys de residència obligatòria i en aquests anys patí diverses detencions i amonestacions. En 1897 figurava en una llista de militants interceptada a Errico Malatesta. El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés Regional Anarquista de Toscana que se celebrà a Pisa. En 1916 formà part de la comissió administrativa del periòdic L'Avvenire Anarchico. El gener de 1919 fou membre del comitè pisà per a l'homenatge a Pietro Gori. Durant el feixisme abandonà qualsevol militància política, però continuà sotmès per les autoritats a una estreta vigilància. Gaetano Agostino Fontana va morir el 28 de setembre de 1940 a Pisa (Toscana, Itàlia).

Notícia de la detenció de Georges Mertz apareguda en el setmanari Journal de Fourmies del 30 de gener de 1890

- Georges Mertz: El 2 d'agost de 1871 neix a Montbéliard (Franc Comtat, França) l'anarquista i antimilitarista Georges Alfred Mertz. Sos pares es deien Georges Mertz, fonedor, i Marie Bouteilles. Es guanyava la vida com a obrer fonedor i pintor de la construcció. El 27 de gener de 1890 boicotejà a Dijon (Borgonya, França) el sorteig del seu servei militar i intentà cremar les paperetes amb àcid sulfúric al crit de «Fora les fronteres!», però va ser detingut; jutjat per aquest fet l'1 de febrer d'aquell any pel Tribunal Correccional de Dijon, va ser condemnat a cinc dies de presó i a 15 francs de multa. El 19 de febrer de 1892 repetí el mateix incident en el sorteig del cantó de Dijon-Oest al crit de «Visca l'anarquia!». En 1892 va ser inscrit en la llista d'anarquistes de Dijon i era membre del grup anarquista «Les Résolus» d'aquesta ciutat, format per Alfred Catinot, Gaillard, Lanquetin, Jean-Baptiste Manière, Clovis Massoubre, François Monod, Lucien Poncelet i Rousset, entre d'altres. El 15 de març de 1894 el seu domicili, al número 50 del carrer Berbisey de Dijon, va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. En 1905 figurava en el llistat d'anarquistes de Dijon. Durant la Gran Guerra lluità als fronts. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Régis Messac retratat per Guillaume Desgranges (1938)

- Régis Messac: El 2 d'agost de 1893 neix a Champagnac (Poitou-Charentes, França) el militant anarquista, pacifista partidari de la no violència i escriptor Gilbert Régis Antoine Messac. Sos pares residien a La Tremblade (Poitou-Charentes, França). Seguint les passes de sa mare (Marie Gabillaud), mestra, i de son pare (Victor-Maurice Messac), inspector de primària, va esdevenir educador. Però, mobilitzat durant la Gran Guerra, va ser greument ferit al cap el 8 de desembre de 1914 i després trepanat. Es prearà de no haver utilitzat mai una arma contra l'«enemic». Acabada la guerra, va rebre la càtedra de Gramàtica. El 21 de setembre de 1922 es casà al XV Districte de París (França) amb la secretaria Denise Germine Desvachez. En aquesta època vivia al número 99 del carrer Mademoiselle de París. Va marxar, després, a Escòcia i a Canadà, on va treballar en diferents universitats. De tornada a França, en 1929, va ensenyar a l'institut de Montpeller i va obtenir el doctorat de Lletres amb una tesi sobre la literatura policíaca. Sindicalista llibertari i pacifista, criticà la pedagogia i els dogmes de l'ensenyament oficial. Militant actiu, va ser designat, en 1936, secretari de la Federació General de l'Ensenyament. L'octubre de 1936 va entrar com a ensenyant a l'institut de Coutances. Escriptor i poeta, publicà dues novel·les d'anticipació, Auinzinzinsili (1935) i La cité des asphyxiés (1937), i va col·laborar en diverses revistes llibertàries i de literatura proletària. La seva obra compta amb una trentena de títols. Durant l'ocupació alemanya, va prendre part, sempre de manera pacífica, en la Resistència, fet que implicarà la seva detenció el 10 de maig de 1943. Deportat a diversos camps de concentració amb l'etiqueta Nacht und Nebel, no en retornarà mai; va desaparèixer en una data indeterminada després del 19 de gener de 1945, al camp de Gross-Rosen o de Dora-Mittelbau. El seu nom està inscrit al Panthéon, en la llista d'escriptors morts en la Segona Guerra Mundial.

***

Alfredo López Arencibia

- Alfredo López Arencibia: El 2 d'agost de 1894 neix a Sagua La Grande (Las Villas, Cuba) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Alfredo López Arencibia. Sos pares, Luís Felipe López, d'ascendència espanyola, i la mulata Julia Arencibia mai no legalitzaren la seva relació, per la qual cosa el«fill natural» patí tota casta de discriminacions, encara que signava amb el llinatge de son pare. En 1895, quan esclatà la III Guerra de la Independència cubana, son pare patí presó per col·laborar amb els mambises. Sense la protecció econòmica del pare, amb sa mare i sos cinc germans petits, en 1897 sa família s'hagué d'instal·lar sota un pont als afores del poble. Representà l'essència del pària: fill il·legítim, mestís i pobre. Com que mancat de recursos no pogué completar l'ensenyament primari, quan tenia nou anys entrà en un taller de Sagua La Grande com a ajudant tipogràfic, convertint-se amb el temps en un qualificat impressor. En 1908 emigrà a Camagüey i entrà a treballar a la impremta de Rogelio Zayas Bazán, el qual, irònicament, anys més tard serà un dels seus botxins. En 1910 s'instal·là a l'Havana, aconseguint feina de linotipista a la impremta «La Mercantil», on coneixerà son company de lluites Antonio Penichet. Ben aviat entrà en contacte amb les lluites sindicals i amb diversos agitadors anarquistes (Pablo Guerra, Rafael Serra, etc.); també conegué Inocencia Betancourt, que esdevindrà sa companya. En 1913, quan es fundà l'Associació de Tipogràfics en General (ATG), en fou nomenat vocal de la junta directiva, esdevenint l'agitador sindical més important del sector i un dels organitzadors obrers més competents. En aquest anys col·laborà en la publicació anarquista El Memorándum Tipográfico. En 1915 fou nomenat secretari de l'Interior de l'ATG, distingint-se per la seva enèrgica protesta davant l'expulsió dels treballadors espanyols que organitzaven els obrers sucrers i contra el segrest del periòdic anarquista ¡Tierra! En 1916, durant la vaga de tipògrafs, va ser empresonat. En 1918 organitzà el «Comitè Pro Primer de Maig» i gràcies a la seva gestió s'organitzà oficialment per primer cop aquesta destacada diada, que resultà força combativa. En aquestaèpoca es creà extraoficialment un«Comitè Circumstancial», del qual formà part, i que s'encarregava de fer costat qualsevol vaga o conflicte obrer que se suscités, especialment els dels treballadors portuaris i ferroviaris. A finals de 1918 participà en dues vagues generals que es portaren a terme a Cuba. Pel març de 1919 dirigí una vaga de tipògrafs que deixà l'Havana sense diaris i a la qual se sumaren altres sectors (obres de la construcció, ferroviaris, tramviaris, tabaquers i sucrers de Las Villas i Camagüey). El president de la república Mario García Menocal va haver d'intervenir personalment i els obrers obtingueren l'augment salarial reclamat. En 1919, com a militant anarcosindicalista, s'integrà en l'Associació d'Escriptors Obrers, a la qual també pertanyien els llibertaris Marcelo Salinas, Antonio Penichet i Rafael Serra. Participà activament en les anomenades«Manifestacions de Fam», promogudes a causa de l'ascens del cost de la vida durant els anys de la Gran Guerra europea, i durant la manifestació del sepeli de l'obrer Luis Díaz Blanco, assassinat per la policia. Fou nomenat vicepresident i, després, president del Sindicat de Tipògrafs i, en aquestaèpoca, mostra la solidaritat d'aquest sindicat amb la Revolució russa. En el Congrés Obrer del 14 d'abril de 1920, que reuní 102 organitzacions sindicals cubanes, destacà per la seva lluita contra el reformisme promogut per la Confederació Obrera Pan Americana i per la reivindicació de la necessitat d'una central sindical nacional. A causa dels actes del Primer de Maig de 1920 i d'una vaga que s'originà fou empresonat. Des del novembre de 1920 preparà l'organització i la fundació d'una federació de sindicats havans. En 1921 aconseguí que 15 sindicats havans s'ajuntessin per crear la Federació Obrera de l'Havana (FOH), de la qual va ser nomenat secretari general. En 1922 fundà l'Escola Moderna dirigida als treballadors. Aquest mateix any, quan se sabé la dura persecució que patia el moviment anarquista a Rússia pels bolxevics, cessaren les mostres de solidaritat dels anarcosindicalistes cubans vers el leninisme. En 1923, durant el I Congrés de la FOH, intentà decantar les associacions i gremis obrers vers l'anarcosindicalisme i el moviment anarquista, alhora que mostrà la seva solidaritat amb la constitució del Sindicat General d'Obrers d'Oriente. Juntament amb Julio Antonio Mella –a qui havia conegut a començaments de 1923, en plena lluita per la Reforma Universitària–, organitzà la Universitat Popular José Martí. Gràcies a les seves gestions durant el II Congrés Obrer Nacional portat a terme el febrer de 1925 a Cienfuegos, es constituí, durant el III Congrés Obrer Nacional celebrat entre el 2 i el 5 d'agost de 1925 a Camagüey, la Confederació Nacional Obrera de Cuba (CNOC), primera central sindical única del país i de clara orientació anarcosindicalista, encara que també militaren obrers marxistes. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou empresonat, juntament amb Julio Antonio Mella i Carlos Baliño López, en diverses ocasions i el cap de la policia l'amenaçà directament –«El teu cap fa olor a pólvora.». La nit del 20 de juliol de 1926 el van veure per última vegada camina pel carrer Gloria cap al de Zulueta de l'Havana (Cuba), mentre hi anava de casa seva al Centre Obrer. Vestia el seu únic tern, negre, i el seu tradicional llaç blanc. La tradició oral assegura que entre els carrers Gloria i Economía un grup de policies vestits de paisà l'acorralaren i a garrotades el deixaren inconscient i se'l portaren en un cotxe. Desaparegut durant set anys, el 24 d'agost de 1933, un cop caiguda la dictadura machadista, uns estudiants trobaren les seves restes i les d'altres revolucionaris en una fossa comuna a les faldes de l'havà castell d'Atarés. L'autòpsia que se li va practicà conclogué que fou ferit de mort amb un cop al cap perpetrat per l'esquena amb una barra de ferro i que posteriorment fou rematat amb dues roques i immediatament enterrat. La «revisió marxista de la història cubana» ha presentat Alfredo López com un dirigent obrer que es decantà cap el marxisme i el bolxevisme. El 23 d'octubre de 2008 va ser erigit un bust a la seva vila natal obra de l'artista Rodolfo González Tondique. Cada 2 d'agost se celebra a Cuba el «Dia del Treballador Gràfic» en el seu honor.

***

Necrològica de Joan Solà Vidal apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de gener de 1966

- Joan Solà Vidal: El 2 d'agost de 1895 neix a Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Solà Vidal. Sos pares es deien Jaume Solà i Genoveva Vidal. Quan era molt jove s'instal·là al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Obrer tèxtil, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups de Defensa Confederal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la Columna «Terra i Llibertat» i després de la militarització de les milícies va ser nomenat responsable de la 153 Brigada de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). L'1 de febrer de 1942 va ser integrat en el 405 Grup de Treballadors Estrangers, sota la matrícula 405.354, i destinat a la Societat de Forces Motrius de la Maronne, a Corresa (Llemosí, Occitània), on treballà especialment als pantans de Sent Circ i d'Argentat. En 1951 va ser enviat a treballar per la seva empresa d'Argentat a construir la fàbrica Solliac de Thionville, on acabà instal·lant-se i militant en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Raimunda Pallazuelo. Joan Solà Vidal va morir el 10 de juliol de 1965 a l'Hospital de Thionville (Lorena, França).

***

Ángel Borda amb sa companya Libertad i sa filla (1975)

- Ángel Borda: El 2 d'agost de 1901 neix a Entre Ríos (Regió Centre, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalistaÁngel Borda. Quan tenia 14 anys començà a treballar en un forn rajoler fent maons i entrà en contacte amb el moviment llibertari. A causa d'una baralla a ganivet, en la qual morí un home, va ser empresonat per primera vegada i a la comissaria patí diverses tortures (cep, grillons i barra). Un cop lliure, amb 15 anys, començà a vagabundejar per la seva província i per la de Buenos Aires. Aprengué molts d'oficis, especialitzant-se en la feina d'estibador. Entre abril i maig de 1921 participà en la gran vaga de l'empresa fustera«La Forestal», al Chaco, on els vaguistes s'enfrontaren durament a les milícies armades pagades per la patronal, la Lliga Patriòtica Argentina (LPA) i el sindicalisme groc. Especialment prengué part en l'ocupació de la localitat de Barrancas (San Jerónimo, Santa Fe, Argentina), amb la finalitat d'impedir el pas dels trens carregats de tropes amb les quals reprimir la vaga. Detingut, va ser tancat a la presó de Las Flores (Santa Fe, Argentina). En sortir, retornà a la seva província d'Entre Ríos i treballà una temporada com a estibador al port de Diamante, abans de marxar durant alguns anys recorrent diverses províncies i ciutats argentines de l'interior i portuàries (Buenos Aires, Santa Fe, Córdoba, Villa Iris, Bahía Blanca) a la manera dels crotos i linyeras–persones sense llar i sense recursos que viatjaven als sostres dels trens de manera gratuïta i dormien on podien–, alhora que col·laborava en l'organització de sindicats. Durant aquesta època va ser detingut en diverses ocasions, especialment a Los Quirquinchos (Caseros, Santa Fe, Argentina). En 1926 retornà a Diamante, on des de l'any següent animà l'Unió Obrera Provincial (UOP). En 1929 fou un dels fundadors, amb Juan Sánchez, Ramón Marcé i Fortunato Medina, del Sindicat d'Obrers Portuaris (SOP). Amb José Gebobich iÁngel Medina, aconseguí convèncer els companys per comprar un terreny on s'edificà el local del Sindicat de Diamante, lloc que esdevingué ràpidament el centre de les reunions obreres de la ciutat. Amb Ignacio Brest, Vicente González, Hipólito Olivera i Ángel Lestarpé, redactà i estampà el periòdic mural d'aquest sindicat. Fou membre del grup anarquista «Brazo y Cerebro» i un dels fundadors de la Biblioteca Popular«Nuevos Rumbos», destruïda i saquejada amb la pujada del peronisme al poder. També fou membre de la cooperativa fornera «La Sindical», administrada durant els seus tres últims anys de vida per ell, en representació del SOP, i per Mamerto Benítez, pel Sindicat de Forners. Fou nomenat secretari de la Federació Obrera Comarcal de la província d'Entre Ríos, la qual agrupava al voltant de setanta sindicats (portuaris, estibadors, peons rurals, etc.), i fou l'editor del seu òrgan d'expressió Avance (1936). Entre 1937 i 1940 fou un dels directors del grup teatral obrer«Esfuerzo», que realitzà nombroses actuacions i en el qual participaren nombrosos companys de Diamante (José Gebobich, Roberto García, Danilo Romero, Desiderio Murua, Félix Murua, Pablo Aciña, Simón Arraigada, Lino Galván, Orlando Hevia, Juan Dios, Juan Marizza, Abel Rodríguez, Clara Faini, Adoración García, Argentina Estévez, Joaquina de Jaime, Catalina Sommer, etc.). Durant la dècada dels anys vint i trenta participà activament en diverses campanyes de solidaritat, especialment en les de suport de Simón Radowitzky, executor del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, dels anomenats «Presos de Bragado», dels obrers rajolers de San Martín i fent costat la Revolució espanyola. Cap al 1940 s'instal·là definitivament a Buenos Aires, on s'integrà en la Federació d'Obrers de Construccions Navals (FOCN) i de la qual va ser nomenat membre del seu Consell Federal. En 1941 fou un dels fundadors del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Obrera, que fou prohibit per les autoritats l'agost de 1943 arran del cop militar de juny d'aquell any. El juny de 1946 participà en fundació de la revista anarquista Reconstruir, dirigida per Luis Danussi. En 1950 fou un dels promotors de la vaga de les drassanes navals durant la qual el local de la FOCN va ser clausurat i nombrosos militants detinguts. En 1951 participà en la fundació de la Federació Llibertària Argentina (FLA) i col·laborà en el seuòrgan d'expressió Acción Libertaria. També fou un dels animadors del Comitè d'Enllaç Sindical (CES) i del periòdic Resistencia. Durant sa vida participà en la creació de clubs esportius, biblioteques, periòdics locals, grups filodramàtics, etc., en infinitat de remotes poblacions. Tota aquesta militància el va portar nombroses detencions (1944, 1955, 1957, etc.). D'educació autodidacte, va escriure contes, poemes, coples, chamarritas i cançons infantils, a més de dedicar-se a l'escultura en fusta. Ángel Borda va morir el 12 de març de 1980 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat a la mateixa ciutat. Pòstumament, en 1987, l'editorial Reconstruir publicà un recull dels seus textos sota el nom de Perfil de un libertario: cuentos, narraciones y poesias del litoral. Breve historia sindical de Entre Ríos; aquesta obra aplega un diccionari de paraules del lunfardo i modismes del parlar dels crotos i linyeras. En 1990 Ana Poliak estrenà una pel·lícula basada en les seves experiències, Que vivan los crotos, en la qual intervingué en la redacció del guió Libertad, companya de Borda.

Ángel Borda (1901-1980)

***

Necrològica de Juan Fuentes Torres apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1970

- Juan Fuentes Torres: El 2 d'agost de 1902 neix a Carboneras (Almería, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Fuentes Torres. Sos pares es deien Juan Fuentes i Ana Torres. Emigrat a l'Argentina, milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). De bell nou a la Península, s'instal·là amb sa família a Catalunya, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, treballà a les mines de potassa de Cardona (Bages, Catalunya) i participà en la col·lectivització minera. Mobilitzat, va ser greument ferit al front i quedà no apte per al treball. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i amb sa companya María Ruiz s'instal·là a Carmauç, on milità en la Federació Local de la CNT. Juan Fuentes Torres va morir el 25 de febrer de 1970 al seu domicili de Carmauç (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després.

***

Notícia de la detenció de Léon Boissin publicada en el diari marsellès Le Petit Marseillais del 2 de maig de 1921

- Léon Boissin: El 2 d'agost de 1903 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Alphonse Léon Louis Boissin. Sos pares, que s'havien casat el gener d'aquell any, es deien Alphonse Boissin, forner, i Marcelline Thérèse Antoinette Banon, perruquera. Entre el 15 d'abril de 1920 i el 15 de maig de 1921 treballà de manobre a l'Administració Municipal de Marsella. En aquestaèpoca vivia al número 333 del carrer marsellès d'Endoume. En 1921 era secretari del Grup de les Joventuts Anarquistes de Marsella. El 2 de juny de 1921 va ser condemnat pel Tribunal Correccional a dos mesos de presó per«provocació de militars a la desobediència» i va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes com a «perillós per a la seguretat pública». Va ser un dels fundadors del periòdic marsellès Terra Libre (1922), òrgan de la Federació Anarquista del Sud (FAS), l'administrador el qual va ser André Viaud i el gerent Pierre Le Roux. Durant la nit del 30 d'abril a l'1 de maig de 1921, amb Charles Aigon iÉdouard Arestein, va ser sorprès per guàrdies de la pau quan aferrava a les parets de l'edifici de Correus els cartells antimilitaristes «Contre la guerre, contre le crime», signats pel Grup de les Joventuts Anarquistes de la Unió Anarquista (UA) per al «Primer de Maig»; jutjat pel Tribunal Correccional de Marsella per«provocació de militars a la desobediència», el 2 de juny de 1921 va ser condemnat a dos mesos de presó –els seus companys a només un mes. El 25 de febrer de 1922 resultà ferit al front pel trencament d'un vidre durant la violenta baralla que es va desencadenar en un míting de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) celebrat a la Borsa del Treball de Marsella i en la qual resultà mort el jove xofer comunista algerià Raymond Salah. En 1939 vivia al número 31 del bulevard Henri Saver, al barri de Saint-Mitre de La Pena d'Evèuna (Provença, Occitània), que va ser el seu domicili definitiu, i treballava d'empleat en una almàssera de Marsella. El 18 de febrer de 1933 es casà a Marsella amb Maria Antoinette Léopoldine Jourdan. Durant l'Ocupació, va ser denunciat anònimament i el 12 de desembre de 1941 el seu domicili va ser escorcollat per la gendarmeria d'Aubanha, que va trobar gran quantitat de documentació anarquista (els quatre volums de l'Encyclopédie anarchiste, 86 cançons antimilitaristes i revolucionàries, 21 números de L'En Dehors, etc.). Detingut, encara que convalescent de tifus, va ser enviat al camp d'internament de Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània), on va restar sis mesos i del qual pogué sortir gràcies a una petició al seu favor signada pel veïnatge del seu barri. Léon Boissin va morir el 15 de juny de 1977 a l'Hospital d'Aubanha (Provença, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 21 de juny de 1977 a La Pena d'Evèuna (Provença, Occitània). Una part de la seva biblioteca va ser recuperada pel Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella.

***

VittorioÓrtore

- Vittorio Órtore: El 2 d'agost de 1904 neix a Pont-Canavese (Piemont, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Vittorio Órtore. Sos pares es deien GiuseppeÓrtore i Teresa Betassa. Obrer mecànic torner, començà a militar de molt jove en la Unió Anarquista del Piemont. Durant la Gran Guerra participà activament en l'aixecament revolucionari obrer de Torí (Piemont, Itàlia) i per aquest motiu va ser buscat per la policia. Durant el Biennio Rosso (Bienni Roig), entre els anys 1919 i 1920, destacà en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1920 va ser detingut, jutjat i condemnat a set mesos de reclusió. L'any següent fugí clandestinament a França. El 3 de setembre de 1926 va ser detingut a París (França), amb el també anarquista Giovanni Milani, i acusat de nombrosos desvalisaments de caixes fortes comesos durant mesos a Sèvres, Meudon i Ville-d'Avray (Illa de França, França). En 1928 l'Audiència de Versalles (Tribunal Departamental de Seine i Oise) el condemnà a 10 anys de reclusió per «robatori a mà armada» després d'haver reconegut que formava part d'una banda anarquista de perforadors de caixes fortes (Ewrice Blascovich, Catano Anzonini, Gennaro d'Onofrio, François Fissore, Carlo Antonielli, Giovanni Milani i Arnaldo Cassini). Durant el seu empresonament es dedicà a l'estudi i a l'escriptura, deixant un llibre inèdit (La Chiesa cattolica e la civiltà occidentale) a hores d'ara desaparegut. El setembre de 1936 va ser alliberat i marxà cap a Bèlgica, on residia sa germana major Rosa, també anarquista i refugiada: però 7 de novembre, amb altres companys que residien a la capital belga (Marcello Bianconi, Ugo Guadagnini, Cesare Teofoli, etc.), deixà Brussel·les i marxà com a voluntari a lluitar a la Guerra d'Espanya. A Barcelona (Catalunya), s'allistà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Des del front d'Aragó envià diversos articles a L'Adunata dei Refrattari, de Nova York; a Guerra di Classe, de Barcelona; i a Il Risveglio, de Ginebra. També al front va escriure l'assaig 7.1.37, Monte FAI. Fatti e critiche. Mantingué correspondència amb Camillo Berneri. Vittorio Órtore va ser abatut el 8 d'abril de 1937 en l'assalt al castell de Becha durant la batalla del Carrascal de Chimillas (Osca, Aragó, Espanya). L'anarquista Camillo Sartoris envià des de Bèlgica un subsidi a sa família a Itàlia, però aquest va ser confiscat per les autoritats feixistes.

Vittorio Órtore (1904-1937)

***

Notícia del nomenament de Joan Busquets Queralt apareguda en La Vanguardia del 8 de novembre de 1936

- Joan Busquets Queralt: El 2 d'agost de 1908 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) el pagès anarcosindicalista Joan Busquets i Queralt, conegut com Xerí. Sos pares es deien Joan Busquets Vilanova, llaurador, i Maria Queralt Prats. A partir de 1925 fou membre de la cooperativa Societat Agrícola i en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià al Sindicat de Treballadors del Camp, adscrit a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i es decantà per la tendència trentista. Va ser nomenat vocal de la junta de la Societat Agrícola i entre 1934 i 1938 en fou president. Regidor de l'Ajuntament de Valls, entre 1936 i 1938 presidí la comarcal de la Federació de Sindicats Agrícoles de l'Alt Camp (FESAC). Durant la seva gestió, va desenvolupar una intensa tasca en la formació de la cooperativa agrícola local que va permetre mantenir les terres productives i dignificar el treball dels camperols vallencs. Després va ser cridat a files i marxà al front bèl·lic. Capturat per les tropes franquistes a Cardona, fou portat al camp de presoners d'A Pobra do Caramiñal (la Corunya, Galícia). Durant el judici militar se li van imputar fets que no va cometre, com ara que havia estat membre del Comitè Antifeixista de Valls i que havia perpetrat diversos crims en la reraguarda republicana. Va ser condemnat a mort a causa de les pressions d'alguns comerciants vallencs que no veien de bon grat la seva magnífica gestió al front de la Societat Agrícola que s'enfrontà als seus interesso especulatius. Les imputacions falses que van cometre sis dels 13 acusadors, motivà que haguessin de tornar a declarar, avalats en aquest segon cas per les manifestacions i insinuacions del segon alcalde vallenc de la postguerra, Josep M. Fàbregues Cisteré. Malgrat que els sis denunciants van ser declarats perjurs pel propi consell de guerra que ho va jutjat, va ser condemnat a mort. Els perjurs mai no van ser jutjats. Joan Busquets Queralt va ser afusellat el 9 de novembre de 1940 a la muntanya de l'Oliva de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 2005 Antoni Gavaldà i Torrents publica el llibre biogràficJoan Busquets Queralt, afusellat. La repressió franquista a Valls.

***

Marià Casasús Lacasta

- Marià Casasús Lacasta: El 2 d'agost de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Marià Casasús Lacasta. Sos pares es deien Bonifacio Casasús i Verísima Lacasta. Era fill d'una família d'expagesos de Larrés (Sabiñánigo, Osca, Aragó, Espanya) que havien emigrat a Saragossa, Barcelona, Portbou i de bell nou a Saragossa on s'establiren. Quan tenia 13 anys començà a fer feina i en 1927 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir de 1929 ingressà en el Sindicat de Professions Liberals cenetista, d'on fou l'encarregat dels comptes. En 1931 participà en la«Peña Salduba» de Saragossa amb Ramon Acín Aquilué i poc després va fer el servei militar en els artillers de Girona amb Manuel Lecha Aparisi. Instal·lat a Catalunya, en 1935 col·laborà en el Centre Obrer Aragonès de Barcelona. Quan esclatà la guerra lluità en la Columna Carod-Ferrer i amb la militarització fou nomenat capità de l'Estat Major en la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà. A finals de 1936 va fer feina en la redacció madrilenya de CNT i l'any següent, amb Manuel Salas Blasco, dirigí a Alcanyís el periòdic Cultura y Acción. Després del triomf franquista, entre 1944 i 1945, dirigí a Barcelona i a València la clandestina Solidaridad Obrera, de la qual aconseguí editar 15.000 exemplars, i mantingué relacions amb el grup de Ginés Camarasa García. En aquesta època pertanyé al clandestí«Grupo Levante» de la CNT. Durant els anys setanta fou membre del grup barceloní «Los Maños» i es lligà la tendència dels editors de Frente Libertario de França. Fou un dels pocs militants cenetistes clandestins que mai no fou detingut. En 1976 assistí a l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la reconstrucció de la CNT després de la dictadura. Enrolat en la CNT escindida acudí a diverses conferències a Narbona –amb José María Berro Uriz a la de 1983. Comissionat per la Biblioteca Pública Arús, viatjà a l'Argentina per fer-se càrrec dels fons documentals de Diego Abad de Santillán i, gràcies a la seva mediació, també es portà els fons d'Ildefonso González Gil per a la mateixa biblioteca barcelonina. En 1990 mantingué una conversa amb Víctor Alba que fou transcrita per Xavier Febrés i publicada per l'Ajuntament de Barcelona l'any següent sota el títol Víctor Alba, Marià Casasús. Diàlegs a Barcelona. Sa companya, Gregoria Aramendiría (Goya). Marià Casasús Lacasta va morir el 21 de juliol de 2004 a la Residència Casa Pairal de Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya) i deixà dit que el seu cos fos donat a la ciència mèdica.

***

- Asunción García Navarro: El 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 6 d'agost– de 1912 neix a Masarró (Múrcia, España)l'anarcosindicalista María Asunción García Navarro. Sos pares es deien Andrés García i Sebastiana Navarro. En 1913 s'instal·là amb sa família a Barcelona (Catalunya). En 1928 s'uní sentimentalment amb l'anarquista Gabriel Binimelis Castell. Quan esclatà la guerra civil s'allistà voluntària com a miliciana a la«Columna Ortiz». En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià amb sos infants María i Jaime i patí els camps de concentració (Ribesaltes, Vals, Mausac i Muret) fins la derrota alemanya. Després de la II Guerra Mundial fou una de les reorganitzadores de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb son company i sa filla María creà un trio artístic que, fins al maig de 1947, recorregué França recaptant fons per al Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Ansunción García Navarro va morir el 18 de juliol de 1999 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Asunción García Navarro (1912-1999)

***

Antonia Ugeda Fuentes (ca. 1936)

- Antonia Ugeda Fuentes: El 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 21 d'agost– de 1917 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Antonia Ugeda Fuentes. Filla d'una família obrera nombrosa de cinc infants, sos pares es deien Francisco Ugeda Amorós, jornaler, i Virtudes Fuentes Moltó. Amb vuit anys començà a treballar fent de mainadera, primer a Villena durant dos anys i, després, amb els mateixos amos, dos anys més a Albacete (Castella, Espanya) fent de serventa. Després decidí deixà la vida de criada i entrà a fer feina com a aprenenta d'envernissadora en una fàbrica de mobles de Villena. Quan tenia 14 anys, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a començaments de 1936 engegà una vaga de les envernissadores en solidaritat amb una acomiadada. En aquesta època també entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Durant la guerra civil, després de fer un curset d'infermeria, treballà d'infermera a l'Hospital de Sang que es creà a Villena. El 29 de maig de 1938 es casà a Villena amb Joaquín García Navarro. Amb el triomf franquista, s'amagà fins el 4 de maig de 1939 a Villena, data en la qual, després d'una delació, va ser detinguda, restant empresonada fins el maig de 1943, un any a Redovà i tres a Alacant. Aquest mateix any trencà amb Joaquín García i es traslladà a Barcelona (Catalunya) amb el suport dels companys Ginés Camarasa García i Antonio Olaya Bellod. A la capital catalana treballà d'envernissadora i quan Ginés Camarasa quedà vidu de Francisca Camús hi formà parella. Durant els anys de lluita clandestina ajudà activament son companys, destacat militant confederal, i fou l'encarregada de tenir cura de les «Tres Tombes» (Ferrer Guàrdia, Durruti i Ascaso) al cementiri de Montjuïc. Entre 1990 i 2004 col·laborà en la revista anarquista Orto. Antonia Ugeda Fuentes va morir el 23 de novembre de 2006 al seu domicili de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrada a Villena.

Antonia Ugeda Fuentes (1917-2006)

Ginés Camarasa García (1898-1972)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 3 d'agost

Esdeveniments

Estàtua d'Étienne Dolet

- Manifestació atea: El 3 d'agost de 1896, davant l'estàtua d'Étienne Dolet –humanista francès cremat per la Inquisició i símbol del lliure pensament–, a la plaça Maubert de París (França), erigida en 1889 al mateix lloc on va ser abrusat, una multitud de més de vint mil persones reunides sota la crida de tots els grups socialistes parisencs, hi manifesten l'anticlericalisme i l'ateisme. Aquesta trobada anual dels lliurepensadors xocarà, segons els anys, amb les autoritats que intentaran nombroses vegades prohibir-la. Durant l'ocupació alemanya, l'estàtua d'Étienne Dolet, com la del Cavaller de la Barre, van ser desmuntades i foses.

***

Primer congrés de Solidaritat Obrera (entre el 6 i el 8 de setembre de 1908)

- Creació de Solidaritat Obrera: El 3 d'agost de 1907 es constitueix, després d'algunes reunions preparatòries, al local de l'Associació de la Dependència Mercantil de Barcelona (Catalunya), la Federació de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera, amb assistència de 57 societats i de nombrosos treballadors. Quan es va fundar no era una organització purament anarquista, sinó una federació sindical de tots els obrers barcelonins, on participaven anarquistes (la majoria), socialistes i republicans radicals. D'aquesta reunió sortiren aprovades les bases de la nova federació: conservació de les millores obreres, dret d'associació, diumenges lliures, no al treball a escarada, ensenyament racional obligatori, emancipació del sistema capitalista, etc. Bases que en el seu conjunt suposaven una tendència a l'anarquisme i al sindicalisme revolucionari, però sense radicalismes. El secretari general en va ser Antoni Colomer; el tresorer, Ramon Lostau; els secretaris ajudants,Àngel Badía Matamala (socialista destacat) i Jaume Bisbé. El 19 d'octubre del mateix any es va fundar el seu òrgan d'expressió Solidaridad Obrera. El setembre de 1908 passà a ser una confederació regional catalana que agrupava entre 20.000 i 25.000 obrers.

***

Capçalera de Cronaca Libertaria

- Surt Cronaca Libertaria: El 3 d'agost de 1917, en plena Gran Guerra, surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del setmanari Cronaca Libertaria. Giornale anarchico (Crònica Llibertària. Diari anarquista). Aquesta publicació s'edità, com a resposta de la comissió executiva de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), després que el periòdic Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia) fos suspès sine die per les autoritats (Ministeri de la Marina i Ministeri de l'Interior). L'administració la portà Pasquale Binazzi des de La Spezia i l'editor responsable fou Giuseppe Invernizzi. Van ser els principals redactors Carlo Molaschi (Charles l'Ermite) i Leda Rafanelli i van col·laborar destacats anarquistes, com ara Fermus Argante, Camillo Berneri, Alfredo Cancellieri, G. Cetti, Luigi Fabbri, Sante Ferrini (Flogorite). Bruno Filippi, Nella Giacomelli (Petit Jardin), Adele Morigi, Renzo Novatore, O. Oradei, Zelmira Peroni, Giovanni Rolando i F. Rubia, entre d'altres. A més de mostrar la seva oposició a la Gran Guerra, el periòdic tractava els esdeveniments de la Revolució russa, denunciant la seva involució, i criticà la Conferència Internacional d'Estocolm, convocada per iniciativa dels bolxevics russos. Malgrat nombroses dificultats, pogué publicar, no sense censures, 14 números, l'últim l'1 de novembre de 1917. En apèndix va editar el fullet de Ferdinand Domela Nieuwenhuis Van Christen tot Anarchist, en la traducció italiana (Come da cristiano divenni anarchico), de Carlo Molaschi, de la traducció francesa d'E. Armand.

***

Milicians de la Columna Alcoiana a Espejo fotografiats per Robert Capa (setembre de 1936)

- Columna Alcoiana: El 3 d'agost de 1936 es crea a Alcoi (Alcoià, País Valencià) la Columna de Milícies Alcoiana de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità a la mateixa ciutat d'Alcoi contra els militars aixecats i el 9 d'agost marxà al front de Còrdova amb un milenar de combatents, entre soldats i milicians anarquistes. El comandament s'establí a Pedro Abad i es dividí en dos grups, un que es dirigí cap a Espejo i Còrdova, encapçalada pel tinent Roberto García, i l'altre cap a Cerro Muriano, comandat per l'alferes Melquíades Álvarez i Enrique Vañó. La lluita en aquests camps de batalla va ser brava. En tornar a Alcoi, un d'aquests batallons prengué el nom de«Ruescas-Taíno», en honor de dos dels seus milicians morts (Juan Ruescas Ángel i Federico Borrell García). Dissidents de la Columna de Ferro s'hi afegiren i amb la militarització passà a ser la 82 Brigada. A més dels citats, van combatre Enric Barberà i Mario Brotons, entre d'altres.

***

Cartell de denúncia de Radio Libertaire

- Legalització Radio Libertaire: El 3 d'agost de 1987 Radio Libertaire de París (França), adherida a la Federació Anarquista (FA), que lluitava des de la seva creació l'any 1981 contra el poder socialista per defensar la llibertat d'expressió a les ones de ràdio, és finalment autoritzada pel govern de Jacques Chirac, a través de la Comissió Nacional de la Comunicació Audiovisual, a emetre legalment en l'ona 89.4 Mhz, amb una potència de 4kW.

Naixements

Isabel Vilà segons un dibuix de Genar

- Isabel Vilà i Pujol: El 3 d'agost de 1843 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) –el certificat de defunció cita Llagostera (Gironès, Catalunya)– la sindicalista, militant de la Internacional i pedagoga racionalista Isabel Vilà i Pujol. Era filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que en 1856 havia emigrat a Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de Teresa Pujol Armet. El matrimoni tingué cinc filles, de les quals Isabel era la tercera. A part de treballar, el temps lliure l'esmerçava a atendre els malalts de Llagostera, i a aprendre a llegir i escriure per tal d'arribar a mestra. Va establir relacions amb un jove de posició acomodada, fins que aquest intentà excedir-s'hi, per la qual cosa decidí acomiadar-lo i deixar de freqüentar llocs de diversió, i va romandre fadrina tota sa vida. A Llagostera s'introduí en els ambients sociopolítics i assistí al míting que en aquesta població realitzà el novembre de 1868 el polític socialista Fernando Garrido i l'etnòleg anarquista Élie Reclus. En 1869 començà a participar en les reunions dels republicans federals i el març d'aquell any promogué una petició a les Corts, signada per 800 dones d'aquesta vila, on es demanava l'abolició de les quintes, la separació Església-Estat i la llibertat de cultes. El 6 d'octubre de 1869 prengué part com a infermera en la revolta anomenada «El Foc de la Bisbal», per defensar la República Democràtica Federal contra el governador militar de Girona, per la qual cosa va haver de realitzar una marxa amb altres 3.000 persones des de Llagostera i Cassà de la Selva a La Bisbal, travessant Les Gavarres. Afiliada a la Federació Local de Llagostera (tapers, sabaters i paletes) de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT), el 30 d'agost de 1872 va fer un míting d'afirmació internacionalista i d'apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el juliol de 1873 un altre a Llagostera. Entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la FRE de Llagostera. La seva activitat reivindicativa comportà que li dediquessin una cançó a Llagostera, a causa de l'enfrontament de l'AIT local amb les autoritats de la vila per l'aplicació de la normativa del govern republicà, que limitava a cinc hores la jornada laboral dels nins i nines de menys de 13 i 14 anys, respectivament, i a vuit la dels al·lots menors de 15 i les al·lotes menors de 17 –per mor d'això passarà a ser coneguda com Isabel Cinc Hores. Des d'agost de 1873, per aquest conflicte, Vilà i l'AIT patiren una campanya d'injúries i de pressions per al tancament de la federació local, i aquell mateix mes es dissolgué la societat de tapers. També exigí un local i una biblioteca a l'alcalde per a l'educació de la classe treballadora. Quan en 1874 fou il·legalitzada la Internacional i es redactà una ordre de detenció contra ella, es traslladà a Occitània on va fer de professora de castellà i de comptable a Carcassona durant sis anys, acollida a casa dels senyors Muntada, amics de la família i latifundistes a Algèria. En l'exili va estudiar per ser mestra d'escola. En 1880 retornà a Catalunya i s'establí a la comarca barcelonina, dedicant-se a l'ensenyament, d'antuvi com a professora de llengua francesa al Centre Republicà de Sabadell i després fundant i dirigint el«Col·legi Franco-Espanyol» per a nines. A partir de 1882 encapçalà una escola racionalista de nines de la Institució Lliure d'Ensenyament a Sabadell i, quan hagué de tancat, en 1895, desposseïda per la junta directiva per les seves relacions amb l'espiritisme, continuà fent classes en aquesta ciutat ajudada per l'Església Evangèlica luterana de la localitat. Isabel Vilà i Pujol va morir el 23 de desembre de 1896 d'una apoplexia cerebral al seu domicili de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i fou enterrada a l'anomenat Cementiri dels Dissidents d'aquesta població. Durant la II República (1931-1936) l'Ajuntament de Llagostera va adoptar l'acord de dedicar-li un carrer, encara que aquesta denominació va durar poc. Finalitzada la Guerra Civil, per decisió de l'ajuntament franquista es va anul·lar la nomenclatura republicana. En el ple municipal del 12 d'abril de 1995 de la ciutat de Llagostera es va aprovar dedicar-li una plaça a la nova urbanització de Santa Eugènia. A Sant Feliu de Guíxols existeix una«Associació de Dones Isabel Vilà» dedicada a desenvolupar projectes solidaris. En 1996 Francesc Ferrer i Gironès publicà la biografia Isabel Vilà i Pujol. La primera sindicalista catalana, que fou reeditada, ampliada i corregida, en 2005. L'octubre de 2000, una colla d'entitats, de sindicats i d'associacions excursionistes realitzà la «Primera Caminada Memorial Isabel Vilà», en commemoració del «Foc de La Bisbal» i de la marxa que des de Llagostera va fer Isabel Vilà. En 2005 el filòleg català Toni Strubell i Trueta publicà Isabel «Cinc Hores», obra teatral basada en la vida de la que es considera la primera sindicalista catalana.

Joan Carles Gelabertó i Orue: «Isabel Vilà, de Llagostera, lluitadora social i pedagoga», en Revista de Girona, 205 (març-abril 2001), pp. 32-35

***

Giovanni Santandrea

- Giovanni Santandrea: El 3 d'agost de 1859 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Santandrea. Fill del ferroviari Luigi Santandrea i de Maria Zaccarini, va fer estudis elementals. Adherit a l'anarquisme des de la joventut, va ser un dels militants més destacats de Castel Bolognese de la generació de la Primera Internacional. En 1880 va començar a treballar en els ferrocarrils i com a militant anarquista va gaudir de certa influència entre els companys i la policia en aquests anys el qualifica com a«cap local molt fanàtic del Partit Socialista-Anarquista». Va ser força amic de Raffaele Cavallazzi i de Michele Fantini, del republicà i garibaldí Giovanni Emiliani i d'Andrea Costa, amistats que mantindrà fins i tot quan va haver d'abandonar el país. En 1890, per evitar el servei militar, son germà Pietro, també anarquista, se suïcidarà, convertint-se amb aquest fet en un símbol de l'antimilitarisme entre els anarquistes romanyesos. L'altre germà seu, Domenico, militarà en les files socialistes. Des de la seva feina en els ferrocarrils, primer com a maleter i després com a peó i guardaagulles, va desenvolupar una intensa activitat de propaganda, especialment dirigida als seus companys de feina. Arran d'una vaga, es va adherir all combatiu Sindicat Ferroviari Italià (SFI), autònom de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i on havia multitud d'anarquistes i de sindicalistes revolucionaris, i del qual esdevindrà responsable local. La seva tasca d'agitació fa que sigui malvist pels seus superiors i per les autoritats, per la qual cosa a partir de 1883 serà castigat amb el trasllat sistemàtic a diverses estacions (Villa Savio, Ravenna, Montemarciano, Rimini). Durant la seva estada a Ravenna el prefecte de policia va fer un informe a finals de 1892 on citava que freqüentava els més destacats anarquistes locals, com ara Ludovico Nabruzzi, Antonio Lanzoni, Emanuele Dradi, Caio Ghirardini i Salvatore Cicognani. Casat amb Filomena Maddalena Santandrea, amb qui tindrà set fills, quatre homes i tres dones, tots ells naixeran a diferents llocs a causa dels trasllats obligats del pare. Sota la influència d'aquest i pel contacte amb els companys, els quatre germans es faran anarquistes de jovenets, especialment Giuseppe, Pietro i Libero; Teo es mantindrà sempre al marge del moviment anarquista orgànic, encara que compartirà els ideals. Finalment, en 1900, va aconseguir tornar a Castel Bolognese de manera permanent, on continuarà freqüentant les reunions i les companyies anarquistes, encara que de mica en mica hi anirà reduint progressivament la seva activitat. En 1914 les autoritats ja no el consideraven perillós. Després de la Gran Guerra i de l'adveniment del feixisme la seva casa serà nombroses vegades escorcollada per la policia, però ara intentant implicar més els fills que el pare. Giovanni Santandrea va morir el 29 de setembre de 1926 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

***

Foto policíaca de Victor Buhr (2 de març de 1894)

- Victor Buhr: El 3 d'agost de 1868 neix a Colònia (Renània, Confederació Alemanya del Nord; actualment Rind del Nord-Westfàlia, Alemanya) el socialista revolucionari, anarquista i sindicalista Viktor Buhr, també conegut com Victor Buhr. Sos pares es deien Christian Buhr, que comerciava amb palla i pinso per als cavalls de l'exèrcit, i Anna Marie Kraemer, i tingué dos germans i dues germanes. El 6 de novembre de 1888 entrà a servir en el 52 Regiment d'Infanteria estacionat a Krossen (Brandenburg). El 2 de febrer de 1890 va ser enviat com a mesura disciplinària a la«Divisió Obrera» de Magdeburg (Saxònia) i el 9 d'agost de 1891 a Königsberg (Prússia Oriental; actual Kaliningrad, Rússia). El 30 de setembre de 1891 va ser llicenciat del servei militar i fins al 21 d'abril de 1893 visqué a Berlín i posteriorment a Johannisthal (Treptow-Köpenick, Berlín). A finals de 1892 havia publicat a Berlín una mena de memòries de les seves experiències militars Der Sozialismus in der deutschen Armee. Selbst-Erlebtes. Es guanyava la vida com a pintor decorador. Fou un dels fundadors, amb Gustav Landauer i Rudolf Rocker, entre d'altres intel·lectuals destacats del moviment llibertari alemany, de la Verein unabhängiger Sozialisten (VUS, Associació de Socialistes Independents), els membres dels quals eren coneguts com«Els Joves», descontents i dissidents de la línia legalista i reformista del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya). El 8 de novembre de 1891 va ser nomenat, amb Eugen Ernst, president de la VUS i el febrer de 1892 president. En 1892 va fer nombroses conferències i participà en reunions dels socialistes independents a Magdeburg, on denuncià la lluita pel «poder polític», que només porta a la corrupció, tot reivindicant les «vagues internacionals» en els sindicats com a única via d'acció per al proletariat. En aquesta època mantingué dures controvèrsies amb Paul Singer, líder de l'SPD. Quan els socialistes independents es dividiren en socialdemòcrates i anarquistes, ell prengué una posició contrària a l'anarquista. El 2 d'abril de 1892 va ser condemnat a quatre mesos de presó per«incitació a l'odi cap el govern» i el 20 de setembre de 1892 va ser detingut per«sedició». L'estiu de 1893 abandonà, amb Eugen Ernst i Carl Wildberger, la redacció de Der Sozialist, fortament influenciat per l'anarquisme de Gustav Landauer. En aquest 1893 va ser condemnat a sis mesos de presó per haver distribuït pamflets revolucionaris entre els soldats. L'agost de 1893, fugint d'aquesta condemna d'«incitació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi», es refugià a París (França). Sense recursos, va ser ajudat per companys expatriats, com ara l'escultor en fusta Jean Frédéric Scharr i el sabater Jean Crayer, que li donaren hospitalitat. El 3 d'octubre de 1893 llogà un recambró moblat al número 45 del carrer Maronites de París. En aquesta època freqüentà reunions de socialistes i d'anarquistes alemanys, especialment les del «Club dels Socialistes Alemanys Independents», on prenia la paraula per exposar les seves teories comunistes i anarquistes. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes establert per la Prefectura de Policia de París. El 28 de febrer de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i d'interrogatori al seu nom, sospitós de formar part d'«associació criminal», i el 2 de març el seu domicili, al número 127 del carrer Dames de París, on vivia tot sol des del 19 de novembre de 1893, va ser escorcollat pel comissari de policia del barri de Batignolles; en aquesta perquisició només es trobà una cartera amb papers, correspondència i la seva cartilla militar, tot en alemany, documentació que va ser traduïda al francès. Detingut, va ser portat a les cel·les de la Prefectura de Policia, on va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El 3 de març de 1894 va ser interrogat pel jutge d'instrucció Henri Meyer i, després de negar ser anarquista i d'afirmar que sempre havia combatut les idees llibertàries, va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas. El 29 de març de 1894 Meyer decretà la seva llibertat i se li va notificar el decret d'expulsió del país que havia estat signat el 8 de març anterior i que s'havia de materialitzar en 48 hores. Argumentà que necessitava la seva documentació per partir, però el prefecte li va ordenar d'abandonar França immediatament. El 25 d'abril de 1894 va escriure, suposadament des de Londres (Anglaterra), al procurador de la República francesa per a intentar recuperar els seus papers que havien estat requisats quan va ser detingut. El 17 de juny de 1894 abandonà França a bord del vaixell Cité de Paris cap a Londres. En aquesta època va ser inscrit en un registre de «vigilància especial» de la policia ferroviària de fronteres. El 5 de juny de 1895 el procurador estimà que la documentació recollida durant l'escorcoll de casa seva no tenia interès especial i recomanà als instructors del cas el seu sobreseïment, fet que es va fer efectiu dos dies després pel jutge Meyer. El 23 de juny de 1894 emigrà als Estats Units i s'establí a Nova York (Nova York, EUA), on milità sobretot en el sindicalisme. En 1897 es casà amb Carolina Bottjer, amb qui tingué nou infants. El juliol de 1899 s'encarregà de la recollida de fons per al suport dels tramviaris en vaga. El 3 d'octubre de 1900 es va naturalitzà nord-americà i en aquestaèpoca treballava de pintor en la construcció i vivia al número 1.145 de Tinton Avenue, al barri novaiorquès del Bronx. En aquests anys fou president de l'Amalgamated Painters' Union (Sindicat de Pintors Units) i agent comercial de la International Brotherhood of Painters (IBP, Germanor Internacional de Pintors). El febrer de 1917 fou membre del People's Conference Committee (PCC, Comitè de la Conferència Popular), per a combatre els preus elevats dels aliments. Victor Buhr va morir el 5 de juliol de 1923 al barri del Bronx de Nova York (Nova York, EUA) i va ser incinerat quatre dies després al Fresh Pond Crematory del Middle Village d'aquesta ciutat. L'anarquista André Girard va prendre el pseudònimVictor Buhr a partir de l'1 d'octubre de 1894, quan treballava d'empleat en les oficines de la Prefectura de Policia; sota aquest pseudònim col·laborà en el periòdic La Cocarde; quan la seva identitat va ser descoberta, va ser acomiadat de la seva feina a la Prefectura i a partir d'aquest moment treballà de corrector d'impremta.

Victor Buhr (1868-1923)

***

Leon Larson

- Leon Larson: El 3 d'agost de 1883 neix a Älvkarleby (Uppsala, Suècia) el poeta i escriptor anarquista, i després socialista, Bror Leo Ambrosius Larsson, conegut com Leon Larson. Sos pares es deien Karl August Larsson, ferrer, i Emma Gustafva Isaksdotter, i tingué dues germanes (Ragnhild i Tira) i un germà (Emerik). En morí son pare en 1892, sa mare es traslladà amb sos quatre infants a Malmö (Escània, Suècia), on hagué de treballar en una fàbrica de filatures. Després de fer els estudis primaris, ell hagué de posar-se a fer feina. Atacat de piromania, quan tenia 15 anys, l'estiu de 1899, va calar foc l'àtic de casa seva i dependències de la ferreria Andersson & Ekberg on treballava com a aprenent; jutjat per aquests fets, va ser condemnat a un any de presó, que purgà en un reformatori. A principis de segle participà activament amb el grup «Norra Klubben» (Club del Nord) dels Ungsocialisterna (Joves Socialistes), que arreplegava socialistes i anarquistes, i en diversos grups llibertaris. En aquests anys col·labora en la revista Brand dels Ungsocialisterna. En 1905 va estar a estar relacionat amb un intent revolucionari a Finlàndia i tingué contacte amb finesos que participaren en atracaments per finançar les activitats revolucionàries, allotjant-los amb complicitat de son germà Emerik a casa seva. També es va veure involucrat en atracaments amb dinamita a Estocolm i en contraban des d'Alemanya. En un escorcoll de casa seva es trobaren dinamita i altres materials compromesos; detingut, va ser posat en llibertat degut a certes influències. En 1906 publicà el recull de poemes Hatets sånger. En 1907 trencà amb els Ungsocialisterna i entrà a formar part de la Socialdemokratiska Ungdomsförbundet (SDUF, Unió de la Joventut Socialdemòcrata), encapçalada per Zeth Höglund, de Malmö, i col·laborà en les revistes Arbetet i Fram. En 1909 publicà la novel·la Samhällets fiende. Ur en ung arbetares utvecklingshistoria, on explicà la seva militància anarquista i denúncia antics companys d'Ungsocialisterna com a perillosos per a Suècia, fet que li va portar un rebuig dels sectors polítics d'esquerra, nombroses crítiques i amenaces de tota casta. Aquesta agra polèmica el va submergí en una forta depressió i durant una estada al sanatori de Sundsholm a Mahult (Breared, Halmstad, Halland, Suècia) s'autoorganitzà un atemptat amb explosius contra ell, però finalment va confessar que havia estat ell mateix que l'havia orquestrat per donar-se publicitat, fer-se la víctima i culpabilitzar els Ungsocialisterna. Viatjà als Estats Units amb la intenció de fugir de la polèmica i fer-hi carrera, però hi retornà 10 mesos després a Suècia. Durant la dècada dels deu, publicà alguns llibres i col·laborà en diferents periòdics, però restà oblidat del públic, ja que els sectors anarquistes i socialistes no oblidaven el que consideraven una traïció i aleshores no interessaven les seves dèries existencials. En aquests anys va fer costat l'organització nacionalista Svenska Folkförbundets (Unió del Poble Suec) i col·laborà en Svenska Folkviljan, revista reaccionària, patriotera i antiobrera. El 13 d'octubre de 1910 es casà amb Freja Engström, amb qui tingué una filla, Brita Iselin Larsson, però el 3 d'abril de 1913 sa companya morí. El 10 de novembre de 1917 es casà amb Ingrid Linnea Hedberg. Entre les seves obres, a més de les dites, podem destacar Ur djupet (1906), En dåres visor (1907), Septembermorden (1907), Valda dikter (1907), Barrikad-sånger (1908), I ljus och mörker. Sånger (1908), Revolt. Skådespel i tre akter (1908), Skuggor (1908), Adrian Glaff. Hans liv och leverne i tolv korta kapitel (1909), En förrädare och några andra historiar (1909),Samhällets fiende. Ur en ung arbetares utvecklingshistoria (1909), Törnen och tistlar (1911), Det heliga hornet och andra berättelser från ofredens dagar (1914), Syndikalismen. Ett varningsord af en arbetare (1916), En avgrundseld som sargar och förtär. Samlade verk (2011, pòstum), entre d'altres. Malalt d'una pneumònia, agreujada per la grip espanyola, Leon Larson va morir el 21 de març de 1922 a Spånga (Estocolm, Suècia) i només es publicaren petites notes sobre aquesta defunció a la premsa. A l'Alemanya d'Adolf Hitler es van traduir poemes seus, sobretot un poema de forts trets antisemites, que va tenir molt de ressò. El conegut periodista i escriptor Herman Lindqvist és net seu.

***

António Gonçalves Correia en l'època de la fundació de la "Comuna da Luz"

- António Gonçalves Correia: El 3 d'agost de 1886 neix a São Marcos da Ataboeira (Castro Verde, Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) l'assagista, poeta, humanista, filòsof i propagandista anarquista António Gonçalves Correia. Visqué la major part de sa vida a Beja. Viatjant de professió, en 1916 fundà a Cuba (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) el setmanari anarquistaA Questão Social, on defensà la llibertat i l'emancipació de la dona, el naturisme, els respecte pels animals, l'ecologia, l'amor lliure sense matrimoni, la no violència, l'antimilitarisme, la condemna de la caça i el consum d'alcohol, etc. En 1917 publicà el fullet Estreia de um crente, petit manual del pensament llibertari ple de lirisme. Aquest mateix any comprà una gran extensió de terreny i fundà la «Comuna da Luz»–situada al Monte da Comuna de Vale de Santiago, a Odemira, entre el riu Sado i la Ribeira de Campilhas–, d'inspiració tolstoiana (pacifisme, naturisme, vegetarianisme, etc.), va ser la primera comuna anarquista de Portugal. Formada per uns 15 membres, es dedicava a l'agricultura i a la fabricació de calçat, practicant el vegetarianisme i el nudisme. La comuna tenia una mestra que seguia els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia.  Els membres d'aquesta comuna van ser els que organitzaren la revolta de pagesos de Vale de Santiago durant la crisi de 1918 i per aquest fet Gonçalves fou detingut i la comuna anarconaturista clausurada. La «Comuna da Luz» també es va veure associada a la mort de Sidónio Pais, president de la República portuguesa, assassinat per José Júlio da Costa, pagès de Garvão que fou el mediador entre les autoritats de l'Estat i els revoltosos del Vale de Santiago. En 1923 Gonçalves publicà el fulletó A felicidade de todos os seres na sociedade futura, on defensà la col·lectivització de la propietat, la modernització de l'agricultura i el progrés. Va ser detingut en diverses ocasions per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura d'António de Oliveira Salazar per fer pamflets anarquistes, col·laborar en publicacionsàcrates i anarcosindicalistes (A Batalha,A Aurora, O Rebelde, etc.) i fer propaganda del pensament llibertari. En 1926, després d'una d'aquestes sortides de la presó, creà la«Comuna Clarão», a Albarraque (Rio de Mouro, Sintra, Lisboa, Portugal), hereva de l'anterior, es dedicà a la floricultura i l'horticultura; fou un centre important de la dissidència contra la dictadura i lloc de refugi de perseguits polítics, però a principis dels anys trenta es dissolgué a conseqüència de divisions internes entre els seus membres. António Gonçalves Correia, l'home que comprava ocells engabiats per alliberar-los, va morir el 20 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal). En 2000 Alberto Franco publicà la biografia A Revolução é a minha namorada. Memória de António Gonçalves Correia, anarquista alentejano. Des de 2003 existeix en el seu honor a Aljustrel (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) un Centre de Cultura Anarquista (CCA) «Gonçalves Correia».

António Gonçalves Correia (1886-1967)

***

La Mêlée, periòdic del qual Ducauroy era gerent

- Paul Ducauroy: El 3 d'agost de 1887 neix a Sivry-Ante (Champanya-Ardenes, França) el militant anarcoindividualista Paul Ducauroy, també conegut com Ovide Ducauroy. Entre 1916 i 1918 va ser gerent del periòdic anarquista Par-delà la Mêlée i després de La Mêlée, que publicarà Pierre Chardon a partir de 1918. Després de la mort de Chardon, la revista fou continuada per Marcel Sauvage fins al 1920. També va ser gerent de publicacions d'E. Armand, com ara L'En Dehors i L'Unique. Després d'habitar un temps a Pontgouin i temptat per la idea del suïcidi –sos pares s'havien suïcidat–, Paul Ducauroy es va penjar l'11 de setembre de 1953.

***

Artur Ballester Marco

- Artur Ballester Marco: El 3 d'agost de 1892 neix a València (València, País Valencià) el dibuixant, publicista, retratista i cartellista republicà, i simpatitzant llibertari, Artur Ballester Marco. Sos pares es deien Francisco Ballester i Concepción Marco. Estudià Belles Arts, primer a l'Escola d'Arts i Oficis i a l'Acadèmia de Sant Carles de València i, posteriorment, a Madrid (Espanya). En 1912 participà a Madrid en l'«Exposició Nacional de Pintura, Escultura i Arquitectura» i s'inicià en el retrat–el 7 de juny de 1913 inaugurà la Cercle de Belles Arts de València l'exposició Mis amigos–, sota la influència de Manuel Benedito Vives i Ramon Casas Carbó. La seva primera exposició individual fou al Cercle de Belles Artes de Madrid. En 1913 guanyà el primer i segon premis del concurs de cartells del Cercle de Belles Arts de Madrid, i el primer premi de l'Ajuntament de València. Posteriorment es dedicà al dibuix publicitari, fins arribar a ser un dels cartellistes més importants del moment: cartell del projectat Palau de les Arts de València (1915), Fira de València (1922), Fira del Llibre (1923). També destacà en la il·lustració de llibres, treballant per a diverses editorials (Cervantes, Juventud, Prometeo, Voluntad) i per a autors determinats (Vicent Blasco Ibáñez, Jack London, Francisco de Quevedo, etc.), i de revistes, com araEl Cuento del Dumenche (1908-1909), El Guante Blanco (1908-1913), La Traca Nova (1911), Rondalles Noves (1912), Blanco y Negro (1917), etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) es traslladà a Barcelona (Catalunya), on adquirí fama com a retratista de la burgesia intel·lectual (Elisabeth Nulder, Ignasi Ribera, Baró de Viver, etc.). A Barcelona exposa a les Galeries Laietanes. Amb la proclamació de la II República espanyola en 1931 retornà a València, on treballà en la publicitat i col·laborà en diferents periòdics (La Semana Gráfica, etc.). Políticament membre del republicanisme blasquista populista, seguidor de Vicent Blasco Ibáñez, Nicolás Salmerón Alonso i Alexandro Lerroux García, i del seu Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA), en 1936 s'afilià al Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i engegà una important tasca com a il·lustrador i propagandista al servei del moviment anarquista i de l'esforç bèl·lic (CNT, Federació Anarquista Ibèrica, Federació Regional Camperola de Llevant, ministeris d'Instrucció Pública i Treball, Conselleria de Cultura i de Propaganda de la Generalitat valenciana, Consell Exportador d'Agres, col·lectivitats pageses, etc.) fins esdevenir el màxim cartellista durant la guerra civil. Entre els seus cartells més coneguts podem citar Un marino, un héroe;Campesino, trabaja para el pueblo que te ha liberado; Si queréis evitar las colas;Loor a los héroes; Salud, heroico combatiente de la libertad;Campesino: éste es tu puesto;El País Valencià a l'avantguarda d'Ibèria;Cómo ayudar a los hospitales de sangre; etc. També col·laborà per a la premsa llibertària (CLUEA, Estudios, Libre-Studio,Umbral, etc.) i il·lustrà postals (sèrie«Tarjetas Postales Infantiles», amb lletres d'Antonio Machado; etc.). En 1937 elaborà un gran mural a la façana de l'Ateneu Mercantil de València sobre els Hospitals de Sang. En 1939, amb el triomf franquista, restà a València, sobrevivint fent retrats per encàrrec, fent estampes i donant classes de pintura, allunyat de tota activitat pública i reclòs a la seva casa-taller del número 22 del carrer Comte Salvatierra de València. Només en 1943 se li va encarregar un mural a l'edifici social de la Mútua del Túria. En 1976, mort ja el dictador Francisco Franco, va participar en l'exposició «Spagna, avanguardia artistica e realtà sociale (1936-1976)» de la Biennal de Venècia. En 1979 se celebrà una exposició de la seva obra del període bèl·lic a la galeria «Val i 30» de València. La seva obra es va veure influenciada en una primera època pel modernisme que es practicava a Barcelona, París i Londres, i pel realisme, com a Josep Renau Berenguer, durant el conflicte bèl·lic; posteriorment la seva obra va ser definida com a «decorativa». Estava casat amb Concepció Aucejo Gallent, amb qui va tenir un fill. Son germà Vicente Ballester Marco, amb qui no es parlava, també fou un reputat cartellista. Malalt, gairebé cec i paralític, venint venir la mort, va cedir la seva obra a la Diputació de València. Artur Ballester Marco va morir, oblidat i en la pobresa, el 19 de juny de 1981 a l'Hospital Provincial de València (València, País Valencià), d'una cirrosi hepàtica, complicada amb un procés pneumònic. Fou enterrat en un nínxol al Cementiri Civil de la capital valenciana, on descansaven les restes de sa companya i del seu fill, molt a prop del de Vicent Blasco Ibáñez; al seu enterrament només acudiren 15 persones, la majoria companys cenetistes i artistes i intel·lectuals valencians. En morir, l'Ajuntament de València li va dedicar un carrer al barri de Sant Pau, districte de Campanar, i el va declarar fill il·lustre. Algunes de les seves obres es troben exposades l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) de València i l'abril de 1986 la«Fundació La Caixa» li dedicà una exposició retrospectiva a la mateixa ciutat.

Artur Ballester Marco (1892-1986)

***

Esteban Méndez Guerra

- Esteban Méndez Guerra: El 3 d'agost de 1896 neix a Concepción del Oro (Zapatecas, Mèxic) el revolucionari magonista i propagandista anarquista Esteban Méndez Guerra. De molt jove començà a treballar a les mines de la zona. En 1914 s'incorporà a les milícies revolucionàries de José Doroteo Arango Arámbula (Pancho Villa) i l'any següent lluità en la batalla d'El Ébano (San Luis Potosí, Mèxic). Al començament de la dècada dels vint, es va traslladar a Villa Cecilia (actual Ciudad Madero, Tamaulipas, Mèxic), on treballà a la refineria petroliera «El Águila» i en 1924 participà en el comitè de vaga d'aquesta refineria. Cap el 1922 s'integrà en el grup anarquista magonista «Hermanos Rojos», creat per Librado Rivera, un dels companys de lluita dels germans Flores Magón, i participà especialment en el seu«Comitè Pro Presos». Aquesta agrupació va ser molt activa en l'àmbit propagandístic i cultural i va posar les bases de l'organització de sindicat anarcosindicalistes dins l'anomenada Confederació de Treballadors. Dirigí peces teatrals del grup, incloses dues peces de Ricardo Flores Magón (Tierra y Libertad i Verdugos y víctimes), una de l'anarquista italià Pietro Gori (El 1º de Mayo), una de l'escriptor llibertari francès Octave Mirbeau (Los malos pastores), una dels espanyols Félix González i José Franco Rodríguez (El pan del pobre) i dos de l'espanyol José Fola Igurbide (El sol de la humanidad i La muerte de un tirano). Les obres de teatre es feien diàriament en un teatre de Villa Cecilia i eren molt populars entre la classe obrera de la regió. També creà el grup anarquista «Luz del Esclavo». Amic íntim de Librado Rivera, col·laborà en els periòdics anarquistes Sagitario. Mensual sociológico (19241927) i ¡Avante! Quincenal de idees, doctrina y combate (1927-1930), editats per aquest a Villa Cecilia amb la intenció de difondre el pensament anarquista entre els obrers del petroli. A finals d'octubre de 1927, juntament amb Pedro Gudiño, Gonzalo Ruiz Carrio, Santiago Vega, tots membres d'«Hermanos Rojos», marxà cap a Monterrey (Nuevo León, Mèxic), on s'integrà en el Sindicat Metal·lúrgic d'Obrers de l'Acer d'aquesta ciutat, que s'havia unit a la Federació Local de la Confederació General del Treball (CGT). Allà van publicar els tres primers números d'¡Avante!, però van ser amenaçats per la policia i es van veure obligats a retornar a Villa Cecilia, on Librado Rivera assumí la direcció de la publicació a partir de febrer de 1928. El 14 de juliol de 1929 va ser detingut, amb son fill de vuit anys, Librado Rivera i José Inés Mena, i torturat brutalment pel general Eulogio Ortíz als soterranis del comandament militar de Tampico (Tamaulipas, Mèxic) en negar-se a donar informació sobre la impremta clandestina d'¡Avante!. Una setmana després va ser alliberat gràcies a les protestes dels treballadors del petroli. En 1930 edità El Preso Social. Fou president del Consell Local de Tampico i Ciudad Madero de Solidaritat Antifeixista (SA), creat a mitjans d'agost de 1937, secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), que entre 1938 i 1940 edità el periòdic La Voz Antifascista, per a informar sobre la Revolució espanyola i la immediata postguerra. En 1938, durant el procés d'expropiació de petroli mexicà, va ser delegat de la Secció Núm. 1 («ElÁguila») del Sindicat de Treballadors Petroliers de la República Mexicana. Entre 1940 i 1943 edità el periòdic Ruta. Publicación mensual de ideas, doctrina y combate i en 1950 Horizonte Libertario. El juliol de 1968 participà en el X Congrés de la Federació Anarquista Mexicana (FAM), de la qual era membre. Esteban Méndez Guerra va morir el 10 de gener de 1970 –algunes fonts citen erròniament 1979– a Tampico (Tamaulipas, Mèxic) en un accident automobilístic on tota sa família resulta ferida. El seu arxiu es troba dipositat a l'Institut d'Investigacions Històriques de la Universitat Autònoma de Tamaulipas, a Ciudad Victoria (Tamaulipas, Mèxico).

Esteban Méndez Guerra (1896-1970)

Continua...

---

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)

En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.

El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 9 d'agost

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Gran Míting Revolucionari: El 9 d'agost de 1888 se celebra a la Sala Commerce de París (França) un gran míting revolucionari organitzat pels grups anarquistes del XX Districte de París a benefici de les víctimes de la repressió policíaca. En van ser oradors Léopold Espagnac, Alain Gouzien, Gustave Leboucher, Charles Malato, Louise Michel, Jacques Prolo, Alexandre Tennevin i Joseph Tortelier, entre d'altres. En l'acte es parlà sobre la vaga general, sobre els cops repressius policíacs i governamentals i sobre les expulsions d'obrers estrangers. Al míting assistiren unes tres-centes persones, el local ple. A la sortida es produïren diverses detencions.

***

Wobblies en vaga general per Sacco i Vanzetti

- Manifestacions mundials per Sacco i Vanzetti: El 9 d'agost de 1927, i els dies anteriors i posteriors, l'execució de Sacco i Vanzetti prevista per al dia 10 d'agost, i que finalment esdevindrà el 23 del mateix mes, suscita tota mena de manifestacions de còlera arreu del món. A Chicago (Illinois, EUA) la vaga generalés seguida per 16.000 obrers. A la sortida d'un míting, una jove anarquista italiana de 16 anys anomenada Aurora d'Angelo, encapçala una manifestació de quatre mil persones, que serà dispersada amb gasos lacrimògens per la policia i procedirà a la detenció de 76 manifestants, entre ells Aurora, qui refusarà durant el seu procés l'ajuda de cap advocat. A Nova York (EUA) la vaga va ser seguida per 150 mil persones, segons la policia. A Montevideo (Uruguai) la vaga de 24 hores va ser seguida multitudinàriament, ben igual que a Assumpció (Paraguai). Vagues i mítings de protesta es van realitzat a tot Europa (Brussel·les, Londres, París, etc.). Dues bombes van explotar l'11 d'agost, una a Basilea (Suïssa) i una altra a Sofia (Bulgària), i altres van ser trobades a Chicago i Londres.

***

Un moment del míting de l'Olympia del 9 d'agost de 1936

- Míting a l'Olympia: El 9 d'agost de 1936 té lloc al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un grandiós míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte, primer organitzat per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI, d'antuvi, havia de celebrar-se a la plaça de braus de la Monumental, però el dia abans es decidí canviar d'indret. Jacinto Toryho presentà l'acte i a continuació parlà Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), en nom del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Francesc Isgleas Piarnau, que parlà en nom de les comarcals confederals catalanes; Frederica Montseny, en nom del Comitè Peninsular de la FAI; Joan García Oliver i, finalment, Nemesio Galve Lisbona, que presidia l'acte en nom de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona, va fer un resum dels discursos pronunciats. Els oradors parlaren sobre la necessària unió contra el feixisme, el desig de normalitzar la producció per a engegar la socialització dels mitjans econòmics, l'èxit del«poble en armes» i la impossibilitat del seu desarmament; també es reivindicà el Consell Superior d'Economia, el govern autònom de Catalunya (Generalitat) i les milícies com a eina de lluita contra el feixisme. L'acte, que fou multitudinari i retransmès radiofònicament a tot l'Estat, acabà amb el crit unànime de «Guerra a mort al feixisme i visca la Revolució Social!».

Míting a l'Oympia de la CNT-FAI (9 d'agost de 1936)

Naixements

Michael Schwab

- Michael Schwab: El 9 d'agost de 1853 neix a Mannheim (Baviera, Alemanya) el militant i propagandista anarquista nord-americà, implicat en el procés dels fets de Haymarket, Michael Schwab. Com a enquadernador a Alemanya, va prendre part en 1872 en la creació d'una Unió d'Enquadernadors i aquell any també es va adherir després al Partit Socialdemòcrata, col·laborant en diversos periòdics radicals alemanys. En 1879 va emigrar als Estats Units i després d'anar i de venir per diverses ciutats (Chicago, Milwaukee, Oest dels EUA) s'instal·là a Chicago en 1881. Va exercir diversos oficis i del Partit Socialista Obrer, al qual es va afiliar, va evolucionar cap a l'anarquisme. En 1881 va començar a col·laborar en els periòdics Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote. En 1883 va prendre part, juntament amb Oscar Neebe i Alber Parsons, en la creació d'un grup de la International Working People's Association (IWPA, conegut també sota el nom de Black International). Com a brillant orador va participar en 1886 en diversos mítings a favor de la jornada de vuit hores i contra el lock-out de les fàbriques de McCormick Harvester Works. No va assistir al tràgic míting de Haymarker, ja que participava en una reunió lluny del lloc del drama. Però va ser detingut l'endemà amb els altres líders de la mobilització de l'1 de maig de 1886. Innocent com els altres companys del crim que se li imputava, va ser condemnat a mort el 20 d'agost de 1886, però va acceptar amb Samuel Fielden signar una demanda de clemència al governador Richard James Oglesby. La seva condemna va ser commutada per una pena de cadena perpètua. La rehabilitació dels màrtirs es va produir el 10 de novembre de 1887 i la revisió del procés de Schwab l'alliberà el 26 de juny de 1893, arran de l'indult del nou governador d'Illinois John Peter Altgeld i després de passar sis anys tancat a la penitenciaria de Joliet. Després d'haver reprès la seva feina al Chicagoer Arbeiter-Zeitung, el va abandonar en 1895 per obrir un magatzem de sabates que va acabar fallint. Michel Schwab va morir el 29 de juny de 1898 a Joliet (Illinois, EUA) a causa d'una tuberculosi que va contreure a la presó. Fou enterrat al cementiri de Waldheim juntament amb els altres set màrtirs de Haymarker.

***

Foto policíaca d'Auguste Carteau (1 de maig de 1892)

- Auguste Carteau: El 9 d'agost de 1860 neix a Saint-Florent-sur-Cher (Centre, França) l'anarquista i sindicalista Auguste Carteau. Sos pares es deien Gabriel Carteau i Marie Gregui. En 1888 treballava d'obrer vidrier i vivia a Saint-Ouen (Illa de França, França), a casa dels pares. L'1 de maig de 1892 va ser detingut i fitxat a París (França) com a anarquista en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon i va ser posat en llibertat a finals d'aquell mes. El seu nom figurava en el registre d'anarquistes aixecat el 26 de desembre de 1893; en aquesta època treballava d'obrer vidrien a la fàbrica Monnot i vivia al número 5 del carrer Michelet de Pantin (Illa de França, França). El 2 de març de 1894 el seu domicili de Pantin va ser escorcollat i ell detingut i tancat a la presó parisenca de Mazas. En 1895 s'establí a Clichy (Illa de França, França), però el setembre de 1897 va ser contractat una temporada per la vidrieria Saint Marcel de Marsella (Provença, Occitània). Entre desembre de 1898 i agost de 1900 treballà a Patin. El desembre de 1900 s'establí a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), on hi havia nombroses vidrieries, entre elles una d'obrera. El 8 de setembre de 1902, des de les pàgines del periòdic anarquista Les Temps Nouveaux, denuncià l'actitud del patró de la fàbrica de bombetes d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), on treballava, i que, a resultes d'una vaga declarada des del juny passat, de la qual era el secretari, havia fet venir esquirols de Bèlgica i havia importat bombetes d'Alemanya. Aquesta vaga tingué el suport de Charles Malato des de les pàgines del periòdic parisenc L'Aurore. En aquesta època era l'animador d'una petita secció sindical de vidriers de tendència llibertària i anunciava la propera adhesió d'aquesta a la Confederació General del Treball (CGT) durant el proper Congrés Nacional de Vidriers que s'havia de celebrar el setembre d'aquell any. En 1904 passà una temporada a Oullins (Lió, Arpitània) i en 1906 treballava a la Cristalleria de Sèvre a Meudon (Illa de França, França), on fou secretari de la secció sindical. El 12 d'octubre de 1907 va fer una crida des de les pàgines de Les Temps Nouveaux per a la creació d'un grup anarquista a Reuil (Xampanya-Ardenes, França). El 29 de desembre de 1907, des de les pàgines de Le Libertaire, alertà els companys contra les maniobres dels confidents policíacs. El 27 d'abril de 1908 marxà cap a Bar-sur-Seine (Xampanya, França), on animà la secció sindical. En 1910 va ser acomiadat de la vidrieria Landier i retornà, després d'una breu estada a Pantin, a Oullins, on esdevingué secretari de la Borsa del Treball d'aquesta localitat. El febrer de 1914 retornà a Choisy-le-Roi, on va treballar i passar la Gran Guerra. El 31 de març de 1916 va ser cridat a files, però finalment no s'integrà en el seu regiment i va ser destinat a la Companyia General d'Electricitat a Ivry-Port, on es fabricaven bombetes. En 1929 col·laborà en La Voix des Verriers, on reafermà els principis d'independència sindical vers la política i denuncià les maniobres comunistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fotografia policíaca de Jules Perron (15 de març de 1894)

- Jules Perron: El 9 d'agost de 1862 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarquista Jules Perron. Sos pares es deien Jean Joseph Perron, jornaler, i Jeanne Content. Es guanyava la vida fent de tintorer i de jornaler i vivia al número 32 del passeig Ragot de Saint-Denis. En 1878 va ser reclòs per robatori en un correccional fins als vint anys. Militant del grup anarquista de Saint-Denis, durant la gran batuda contra el moviment anarquista de l'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i aquesta hi trobà cartells i 150 fullets llibertaris, però no va ser detingut. El 15 de març d'aquell any patí un nou escorcoll, sense resultats, però va ser detingut i fitxat com a anarquista –altres tres anarquistes (Joseph-Philippe Baudart, Pierre-Maurice Fabre i Georges-Auguste Guignard) van córrer la mateixa sort. Segons un informe policíac d'un confident, durant la primavera de 1895 es dedicava de tant en tant al robatori amb sa companya i sos dos infants, alhora que distribuïa per Saint-Denis la premsa anarquista (La Sociale, Les Temps Nouveaux, etc.). En 1896 participà amb Louis Grandidier en un intent de creació d'un periòdic anarquista de la zona del Nord de París. Quan les eleccions municipals de maig de 1896, amb Louis Grandidier, fou candidat abstencionista en nom del grup «Les Libertaires» de Saint-Denis. Participà en les activitats dels cercles anarquistes de Saint-Denis fins a començaments de 1898. El març de 1898 va fer, amb Louis Grandidier, una xerrada durant una vetllada familiar a la Sala Giloppé, organitzada pel grup llibertari d'estudis socials«Les Egaux» de Saint-Denis. El maig de 1898, amb Georges Brunet (La Terreur-des-bouts-de-bois), Amédée Langlois i Élie Murmain, presentà les idees anarquistes en una reunió organitzada a Aubervilliers (Illa de França, França). El setembre de 1898 participà, amb Francis Prost, en una reunió pública i contradictòria («Les crimes du militarisme. Le désarmement et ses conséquences») celebrada a la Sala Alexis de Saint-Denis. Després de la seva participació en la «Coalició Revolucionària de Saint-Denis», que agrupava anarquistes i seguidors del sindicalisme socialista de Jean Allemane en defensa del capità Alfred Dreyfus, es passà a la política i entre el 3 i el 8 de desembre de 1899 fou delegat al Congrés de les Organitzacions Socialistes«Congrés d'Unificació» que se celebrà a la Sala Japy de París pel Comitè Socialista-Revolucionari del Bel-Air de Saint-Denis, afiliat a la Federació Socialista Revolucionària (FSR), i es presentà a les eleccions per la II Circumscripció electoral d'aquesta població. El seu nom figura en el llistat d'anarquistes entre els anys 1900 i 1912 i en aquesta època vivia al número 4 del carrer Baudet de Saint-Denis. Jules Perron va morir el 20 de novembre de 1952 a Saint-Denis (Illa de França, França).

***

Foto antropomètrica d'Eugeni Cortacans Carbonell (20 d'agost de 1917)

- Eugeni Cortacans Carbonell: El 9 d'agost de 1892 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Eugeni Cortacans Carbonell. Sos pares es deien Eugeni Cortacans i Paula Carbonell. Mecànic de professió, vivia al número 28 del carrer Casanova de Barcelona. Participà activament en el moviment revolucionari de la «Setmana Tràgica» de juliol de 1909 a Barcelona. Després de fer el servei militar en el Regiment de Cavalleria d'«Almansa», on va fer un curs d'automobilisme, el 22 de juliol de 1917, provenint de Barcelona, arribà a França i s'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on visqué al número 2 del carrer Cabrit, treballant de xofer per al drapaire a l'engròs Muña. Va ser fitxat per la policia de Perpinyà l'agost de 1917 com a «anarquista militant i propagandista perillós». En aquesta època es relacionà amb l'anarquista Agustino Guise Carriso. De bell nou a la Península, el 29 de setembre de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Barcelona a 200 pessetes de multa per «encobriment» de l'atracament a mà armada portat a terme el 4 d'agost de 1920 al carrer de la Diputació del joier Ramon Vallés i sa neboda Pilar Marcén, el botí del qual van ser 52.281 pessetes en joies, i en el qual prengueren part quatre companys (Lluís César, Vicens Ferrer Planells, Deogracias Obregón Toledo i Emili Rocher Rigau); la seva participació consistí a conduir l'automòbil en el qual fugiren els assaltants. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Vassil Ikonomov

- Vassil Ikonomov: El 9 d'agost de 1898 neix a Aïtos (Burgas, Bulgària) el guerriller anarquista i figura important del moviment llibertari búlgar Vassil Ikonomov. Fill d'un empleat de correus, va ser mobilitzat durant la Gran Guerra i la va acabar com a oficial. Però fastiguejat del militarisme i amb l'ajuda de Mikhael Guerdjikov descobrirà l'anarquisme. En 1919 s'adhereix a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB) que s'acabava de crear. Partisà d'una guerrilla revolucionària contra la dictadura d'Stambolijski, va cometre nombroses accions terroristes. Les «expropiacions» realitzades va permetre la creació de periòdics i d'una editorial. Va organitzar diversos grups guerrillers que agrupen en les seves files militants anarquistes, comunistes i membres del Partit camperol. En setembre de 1923 va prendre part activa en una insurrecció antifeixista. Durant els anys 1924 i 1925 es van multiplicar les seves accions de propaganda pel fet, especialment l'assassinat de personalitats reaccionàries, i fins i tot una temptativa de captura del rei Boris III. Encerclat per l'exèrcit i els grups paramilitars, va ser assassinat en estranyes circumstàncies el 20 de juny de 1925 quan es banyava en un riu prop de Belitsa (Blagoevgrad, Bulgària). Des de començaments de la dècada dels 90 existeix a Bulgària un Grup Vassil Ikonomov que cada any en commemora la figura en la data de la seva mort.

***

Necrològica de Manuel Mejías Palacios apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 31 de maig de 1988

- Manuel Mejías Palacios: El 9 d'agost de 1899 neix a Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya) el paleta anarcosindicalista Manuel Mejías Palacios–el seu primer llinatge a vegades citat Mejía o Megías i el segon Palacio–, conegut com Manuel Roque o Manuel de Roque. Sos pares es deien José Mejías Ferrer, jornaler, i Carmen Palacios González. Quan tenia vuit o nou ans començà a treballar per ajudar a sa família i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 6 de febrer de 1921 va ser detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb son cossí Manuel Mejías Moreno, Juan Alcaraz Seto i José Cervera Rodríguez, també cenetistes, acusats d'haver posat una bomba i dos petards el 19 de gener anterior a la Huerta del Polvorón, finca del ric comerciant Manuel Borrero d'Alcalá de Guadaíra; arran d'aquest fet, el sindicat local va ser escorcollat i destrossat. Jutjats per aquest fet entre el 13 i el 14 d'octubre de 1921, amb petició de tres penes de mort per a cada un dels acusats, van ser absolts per manca de proves. En 1928, des d'Alcalá de Guadaíra, envià diners a La Revista Blanca per als presos. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut, apallissat, torturat i tancat a la presó del Pópulo de Sevilla. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 va ser delegat pel Sindicat d'Oficis Diversos d'Alcalá de Guadaíra per al III Congrés Confederal Extraordinari de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid (Espanya). Després de la mort del dictador Francisco Franco milità en la Federació Local d'Alcalà de Gudaíra de la CNT i el 10 de desembre de 1978 va participar en un míting en aquesta localitat. Sa companya fou Carmen Alcarazo Astacio, amb qui tingué tres infants (Américo, Octavio i Rosaura). Manuel Mejías Palacios va morir el 14 de febrer–algunes fonts citen erròniament el 15 de febrer– de 1988 d'una aturada cardiorespiratòria al seu domicili d'Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Necrològica de José Sánchez Ibáñez apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11 d'octubre de 1988

- José Sánchez Ibáñez: El 9 d'agost –el 10 d'agost segons l'acta reconstituïda en 1950– de 1900 neix a Xest (Foia de Bunyol, País Valencià) l'anarcosindicalista José Sánchez Ibáñez. Sos pares es deien José Sánchez Campos i Matilde Ibáñez Monzón. Emigrà a Catalunya, on treballà de fuster a Barcelona i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan la vaga de «La Canadenca». Durant l'època del pistolerisme va estar en contacte amb el grup d'acció «Los Solidarios», especialment amb Rafael Torres Escartin. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, marxà cap a València (València, País Valencià). Quan l'escissió confederal de 1933 se n'esforçà en la reunificació. El maig de 1936 va ser nomenat delegat del Sindicat de la Fusta de València al Congrés de la CNT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya). Durant la guerra civil jugà un paper important en la col·lectivització de la indústria fustera. Durant els primers anys del franquisme participà en la clandestinitat confederal. Detingut i empresonat, un cop lliure passà a França, on milità en la CNT de l'exili. José Sánchez Ibáñez va morir l'11 de juliol de 1988 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Ramon Bou Canalda (1933)

- Ramon Bou Canalda: El 9 d'agost de 1902 neix a Barcelona (Catalunya)–algunes fonts citen cap el 1891 a Viver (Alt Palància, País Valencià)– l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Bou Canalda –el primer llinatge citat sovint Bau i el segon de diverses maneres (Cañalda,Macià, Macías,Marín, etc.). Paleta de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 col·laborà en el setmanari L'Opinió de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera hagué de refugiar-se a França per les seves activitats i en 1930 visqué a diverses localitats (París, Vitry-sur-Seine, Montpeller). L'estiu de 1931, des de França, col·laborà en una subscripció en solidaritat amb els vaguistes de telèfons catalans. Després de la proclamació de la II República espanyola retornà a Catalunya. Amb Jesús Robles i Joan Vidal Fontanet, fou un dels fundadors del Centre d'Estudis Socials (CES). També fou membre del grup anarquista«Verdad», amb Ginés Alonso López, José M. Barrancos, els germans Conejero Tomás, els germans Conesa, Josep Peirats Valls, Domingo Canela Schiaffino i Vicenç Nebot, que actuà entre 1932 i 1936 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). L'octubre de 1932 va fer la conferència «El sindicalisme neutro o el movimiento obrero anarquista» a l'Ateneu de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat. Entre 1932 i 1936 col·laborà en Solidaridad Obrera i entre 1933 i 1935 en Tierra y Libertad. El febrer de 1933 va ser detingut, juntament amb altres companys (Manuel Bigorra Pedrós, Mariano Casamayor Pujol, Joan Caudel Bedimou i Ambrosio Pagán), per activitats terroristes a València (València, País Valencià), però el 8 de juny d'aquell any aconseguí fugir amb 11 companys de la Presó Model de València gràcies a un túnel. El 10 de novembre de 1933, a causa d'una delació, va ser detingut per la Guàrdia Civil a Llíria (Camp de Túria, País Valencià). El 25 de març de 1934 va ser jutjat per un Tribunal d'Urgència a l'Audiència de València sota l'acusació d'haver col·locat una bomba en un muntacàrregues de les obres de la Facultat de Medicina el febrer de 1933 i va ser condemnat a 14 anys, tres mesos i un dia de presó, però el jurat promogué l'indult per semblar-li excessiva la pena. A començament de 1937 fou membre del grup anarquista «Presente y Futuro», amb Hermós Plaja Saló. Durant la guerra i la Revolució fou un dels redactors de la segona sèrie del setmanari i diari Acracia de Lleida (Segrià, Catalunya), dirigit per Manuel Magro Merodio, i que s'oposà a la participació governamental del moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. L'11 de maig de 1943 publicà en el setmanari tolosà L'Espagne Républicaine el relat Cintet le«Morteraire». Posteriorment emigrà a l'Argentina. Sa germana, Adelaida Bou Canalda, estava casada amb els destacat anarquista Jaume Rosquillas Magriñà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Ramon Bou Canalda (1902-?)

***

Notícia de la detenció de Justo Villanueva Aznar apareguda en el diari madrileny El Siglo Futuro del 25 d'agost de 1933

- Justo Villanueva Aznar: El 9 d'agost de 1906 neix a Talavera de la Reina (Toledo, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Justo Villanueva Aznar. Sos pares es deien Andrés Villanueva Lunar, industrial, i Encarnación Aznar Ruiz. Pintor de la construcció, quan era molt jove emigrà a Madrid (Espanya), on s'afilià a la Secció de Pintors del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sense feina, el 24 d'agost de 1933 va ser detingut, juntament amb els obrers desocupats José González Paracha i Antonio Casimiro Beato, acusats de coaccions en una obra de la construcció on es van posar a treballar de pintors sense permís. Després de la guerra creuà els Pirineus i milità en la CNT de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Després es traslladà a la regió parisenca on fou, amb Paulino Dieste, un dels animadors de la Federació Local de la CNT de Combs-la-Ville (Illa de França, França). Sa companya aconseguí fugir de l'Espanya franquista i reunir-se amb ell, però morí poc després. En 1975 assistí al Congrés de la CNT de l'exili celebrat a Marsella (Provença, Occitània). Col·laborà en el setmanari Le Combat Syndicaliste. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Talavera de la Reina i amb un grup de joves participà en la reorganització de la CNT local. En aquesta època col·laborà en el periòdic CNT. Anualment participà en la Fira del Llibre Llibertari que la CNT parisenca organitzava als locals del carrer de Vignoles. En 1979 participà en el Congrés que se celebrà a Marsella (Provença, Occitània) i durant la primavera de 1990 en el Congrés de la CNT de Bilbao (Biscaia, País Basc). Justo Villanueva Aznar va morir el 27 de juny de 1990 al seu domicili de Talavera de la Reina (Toledo, Castella, Espanya).

***

- Jesús González Malo: El 9 d'agost de 1913 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista i naturista Jesús González Malo. Era fill d'una família humil. Durant la dictadura de Primo de Rivera col·laborà en la Casa del Poble de Gijón. A partir de 1929 col·laborà en la revista anarconaturista barcelonina Naturismo i defensà un naturisme integral on l'anarquisme era la meta, el sindicalisme el mitjà col·lectiu per a conquistar aquest objectiu i el naturisme el mitjà de perfecció individual indissoluble per a assolir el comunisme llibertari. En 1930 creà el Grup Naturista de l'Ateneu Obrer de Santander, afí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malgrat el seu anarcosindicalisme, durant els anys republicans presidí el Sindicat de Treballadors del Port de Santander, adscrit a la Federación Obrera Montañesa (FOM) de la Unió General de Treballadors (UGT). Quan es produí el cop d'Estat feixista del 18 de juliol de 1936 jugà un paper important en el control sindical càntabre ja que fou l'encarregat de l'organització militar dels obrers santanderins gràcies a un conveni de col·laboració signat el 27 de juliol de 1936 a la Casa del Poble de Santander entre la FOM-UGT i la Federació Local de Sindicats de la CNT de Santander que donà lloc a la creació d'un Comitè Intersindical. El 25 de juliol de 1936 dirigí la presa, amb un grup d'obrers del moll, del«Cuartel del Alta» de Santander. Després fou nomenat director del Secretariat de Milícies del Comitè de Defensa (comissari general de Guerra) i encarregat de les Milícies de Reraguarda, càrrecs dels quals dimití el novembre de 1936 en oposició a la integració de les milícies en l'Exèrcit Republicà. El 6 d'agost de 1936 havia dirigit una expedició miliciana que penetrà al Seminari Pontifici de Comillas (Cantàbria) i detingué 33 professors, 80 alumnes i 25 membres de les Joventuts Catòliques, que s'hi trobaven seguint uns cursets d'estiu, sota l'acusació d'estar en possessió d'una emissora de ràdio amb la qual escoltaven les notícies faccioses i de llums amb les quals feien senyals al vaixell feixista de guerra Cervera. El 21 de novembre de 1936, en una reunió celebrada al Gran Cinema de Santander, s'enfrontà a l'Executiva de la FOM-UGT quan proposà la creació d'un Consell Provincial d'Economia que s'encarregués del sistema productiu regional, establint-se la sindicació forçosa dels treballadors, la substitució de la representació política municipal i d'altres corporacions per la representació sindical, i l'establiment d'una setmana laboral de 36 hores amb la incorporació de la dona al treball. Com a conseqüència d'aquest enfrontament, el febrer de 1937 el Sindicat de Treballadors del Port de Santander fou expulsat de la FOM-UGT i s'adscrigué a l'anarcosindicalisme. Des d'aquesta data col·laborà amb el govern provincial, però des de posicions marcadament llibertàries, encarregant-se d'organitzar l'evacuació marítima de Santander quan aquesta ciutat va caure en mans feixistes el 29 d'agost de 1937. Amb el triomf franquista, passà a França i el juliol de 1939 s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), amb sa companya Carmen Aldecoa –professora de literatura a l'Institut Santa Clara de Santander i durant 21 anys a la Universitat de Nova York i a Connecticut; a més de membre de l'«Spanish Refugee Aid», fundació d'ajuda als refugiats espanyols a França; i autora de Del sentir  y del pensar (1957), assaigs sobre escriptors espanyols contemporanis. A Nova York encapçalà la Subdelegació de la CNT escindida, càrrec del qual dimití en 1946. Participà activament en la Lliga de Mutilats de Guerra; en el Comitè d'Ajuda als Refugiats; en les Societats Hispanes Confederades (SHC) dels EUA, de les quals fou vicesecretari, i en el seu òrgan d'expressió España Libre, que dirigí a partir de 1961 i fins a la seva mort. Col·laborà amb la Unió de Treballadors de l'Automòbil dels EUA –per aquesta tasca va ser condecorat pel president d'aquest sindicat Walter Reuter en nom dels treballadors nord-americans– i amb l'organització sindical de treballadors del moll novaiorquesa. En l'exili mantingué posicions contràries a l'immobilisme, però s'oposà a la participació en política dels llibertaris. Durant els anys seixanta sembla que va fer costat l'Aliança Sindical Obrera (ASO) des de les SHC. Freqüentà la tertúlia de la tavern de la 106 i Broadway de Nova York, on assistien Odón Betanzos Palacios i Víctor Fuentes, entre d'altres, i fou íntim amic de Rudolf Rocker. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Acción Social Obrera, ¡Asturias!,CNT, CNT del Norte, Comunidad Ibérica, Cultura Proletaria, España Libre,Ibérica, Naturismo, El Sol. Periódico para-médico independiente, Solidaridad Obrera, etc.És autor de La guerra en España. ¡Basta! (1938), Carta abierta a la comarcal montañesa (1947), Dictamen sobre modalidades constructivas del sindicalismo revolucionario (1947), La incorporación de las masas (1952), Por los fueros del anarcosindicalismo. Contra«políticos y puritanos» (1956), Raíz y trascendencia del anarquismo español (1963, crítica a les tesis d'Americo Castro), entre d'altres. Jesús González Malo va morir el 30 de desembre de 1965 a Nova York (Nova York, EUA). Documentació seva es troba dipositada l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Propaganda d'un acte de Marciano Sigüenza Cama publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 4 de maig de 1961

- Marciano Sigüenza Cañas: El 9 d'agost de 1920 neix a Atanzón (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Marciano Sigüenza Cañas. Sos pares es deien Andrés Sigüenza i Trifana Cañas. Emigrà a Madrid (Espanya) i des de l'adolescència milità en el moviment llibertari. En el Ple clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de juliol de 1944 celebrat a Jarama, va ser nomenat vicesecretari i responsable d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL, de tendència«col·laboracionista», encapçalat per Manuel Amil Barcia. A finals dels anys quaranta s'exilià a França. A partir de 1949 col·laborà en España Libre, òrgan de la tendència«col·laboracionista» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1961 va fer una conferència a Estrasburg. L'agost de 1973 en el Ple Intercontinental de Marsella fou nomenat secretari general de la CNT en l'Exili, càrrec del qual dimití el gener de 1975. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península. En 1979 participà en el cicle de xerrades i debats «La CNT davant les eleccions legislatives i municipals», organitzat per la CNT de Móstoles. En 1982 va se nomenat secretari del Sindicat Tèxtil de la CNT de Madrid i en 1983 secretari de Relacions Exteriors del Comitè Nacional de la CNT, sota el secretariat d'Antonio Pérez Canales. En 1987 exercí de director del periòdic mensual confederal CNT. Destacà com a orador en mítings a França i a la Península i trobem col·laboracions seves en diferents publicacions llibertàries, com ara Apeadero,CNT, España Libre, Proa, Solidaridad Obrera, etc. Sa companya fou Françoise Marie Lepeigneux, de qui es va divorciar. El seu últim domicili va ser al XVII Districte de París. Marciano Sigüenza Cañas va morir el 6 de novembre de 2001 a l'Hospital Charles Richet de Villiers-le-Bel (Illa de França, França) i fou enterrat civilment a la seva població natal.

Defuncions

Edoardo Milano (gener de 1895)

- Edoardo Milano: El 9 d'agost de 1907 mor tràgicament a Torí (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Edoardo Milano, també conegut com Edouard Milano i Eduardo Milano. Havia nascut l'11 d'octubre de 1858 a Grugliasco (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Pietro Milano i Margarita Rostagno. Es guanyava la vida fent de dependent. El novembre de 1891 el trobem a Lugano (Ticino, Suïssa), obligat a l'exili sota la imputació a Itàlia de«propaganda contra les institucions del Regne i contra la seguretat de la família reial» i definit per les autoritats com a«compromès». El juny de 1892, segons informacions de la policia francesa, fou sospitós d'haver imprès i enviat als anarquistes de Sant-Etiève (Arpitània) un cert número d'exemplars d'una circular que amenaçaven de mort els jurats del procés contra l'anarquista Ravachol. El 3 de juliol de 1892 el seu domicili de Lugano va ser escorcollat i, entre altra documentació i correspondència compromesa, es va trobar la traducció italiana del fullet de preparació d'explosius L'indicateur anarchiste, que aparegué publicat en el periòdic L'International i que després fou escampat en els ambients anarquistes francesos i italians. Considerat absolutament inofensiu pel comissari de Lugano, continuà sota sospità d'anarquista terrorista per la policia de Milà (Llombardia, Itàlia), que l'adjudicà, amb Mauro Fraschini, l'elaboració de les bombes que explotaren a Milà a finals de 1894 i començaments de 1895 i que haurien estat col·locades per Luigi Losi. També en 1892 aparegué, en la col·lecció de fullets del periòdic Sempre Avanti! de Liorna (Toscana, Itàlia), un opuscle anònim, Primo passo all'Anarchia.Dedicato agli oppressi di tutto il mondo, que li va ser atribuït i que desprès, en la segona edició de 1894, ja porta el seu nom –posteriorment es publicarien altres edicions a Buenos Aires (Argentina). Al juliol de 1894 un nou informe de la policia francesa el relacionà amb Isaia Pacini i Attilio Panizza en la preparació d'uns atemptats a París (França) i a Lió (Arpitània), coincidint amb el procés de l'anarquista magnicida Sante Geronimo Caserio. Sembla que ell, amb Isaia Pacini i Antonio Gagliardi, s'havia reunit amb Caserio, durant la seva estada a Lugano, i amb Pietro Gori i amb Alfredo Podreider, l'advocat de Caserio, fet que havia posat en estat d'alerta les autoritats franceses i pel qual decidiren el 23 de juliol de 1894 expulsar preventivament Milano, Pacini i Panizza, prohibint la seva entrada a França. L'estiu de 1894 fou objecte d'una estranya campanya mediàtica pel diari Le Matin, on es fa ressò de la seva frustrada expulsió de Suïssa, del seu retorn a Torí per lliurar-se a la policia, d'una breu detenció i d'un sospitós alliberament, alhora que és descrit com «conferenciant sobre l'ús de la bomba i del punyal» i constantment lligat a Pietro Gori. Expulsat per decret del 29 de gener de 1895 de Suïssa, amb Giovanni Matteo Baracchi, Riccardo Bonometti, Ettore Luigi Bonometti, Domenico Borghesani, Giovanni Domanico (Jeannetton), Pietro Gori i Luigi Redaelli, passà a Londres (Anglaterra), amb Barrachi, Gori i Redaelli. A la capital anglesa visqué amb Redaelli a la redacció del periòdic anarquista The Torch, al carrer Euston del barri de Somers. Posteriorment emigrà als Estats Units, on col·laborà en La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), encara que retornà aviat, el juliol de 1896, amb Pietro Gori i Agresti, amb les facultats mentals desequilibrades. S'establí al seu poble natal i posteriorment a Torí. En 1900 el Cercle Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo (Uruguai) publicà la traducció d'Edmundo F. Bianchi (Lucrecio Espíndola) del seu fullet sota el títolFundamentos elementales de la anarquía, que va ser reeditat en 1929 per La Protesta de Buenos Aires (Argentina) amb un pròleg de Max Nettlau. En 1902 col·laborà per al periòdic La Ajitación de Santiago de Xile (Xile). En 1905 es declarava anarcoindividualista després d'haver llegit Max Stirner i aquest mateix any Il Libertario li va reeditar el seu fullet Primo passo all'Anarchia, que encara tingué posteriors reedicions. Completament enfollit, Edoardo Milano, després d'assassinar de diversos trets son amic Adolphe Chazalettes el 9 d'agost de 1907 a Torí (Piemont, Itàlia), se suïcidà d'un tret al cap. Documentació seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Edoardo Milano (1858-1907)

***

Bernardo Aladrén Monterde

- Bernardo Aladrén Monterde: El 9 d'agost de 1936 és assassinat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista, i després socialista, Bernardo Aladrén Monterde. Havia nascut el 12 de març de 1890 a Saragossa (Aragó, Espanya). Quan tenia set anys sa mare, Tomasa Monterde Vidal, va morir de tuberculosi pulmonar i dos anys després, com que son pare Felipe Aladrén Soro va ser empresonat, fou ingressat a instàncies de l'àvia paterna a l'Hospici Provincial («Hogar Pignatelli»), on va romandre fins a fer els 15 anys. En sortir de l'hospici treballà de tipògraf, professió que havia aprés a l'internat. Començà a militar en la Joventut Rebel, organització juvenil del Partit Radical d'Alejandro Lerroux García, de la qual va ser president entre 1915 i 1918. El març de 1920 s'afilià al Cercle Republicà Autonòmic de Saragossa, però mesos després es donà de baixa. Aquell mateix any participà en la creació el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que va presidir fins el 1923. Posteriorment s'afilià en l'Agrupació Socialista (AS) de Saragossa del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la qual va representar en el Congrés Extraordinari de 1927 i en el XII Congrés de 1928, com a delegat de l'AS de Jaca (Osca, Aragó, Espanya), d'aquest partit polític. Entre 1927 i 1932 fou vocal del Comitè Nacional del PSOE. En 1927 assistí com a delegat de diverses societats obreres saragossanes al Congrés Extraordinari de la Unió General de Treballadors (UGT). El gener de 1929 va ser nomenat president de la Federació Gràfica de l'UGT i en 1930 president de la Federació Local d'aquest sindicat socialista i de l'AS saragossana. Va ser detingut per la seva participació en l'aixecament republicà de Jaca de desembre de 1930. En les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 va ser elegit regidor municipal de Saragossa. Responsable de la minoria socialista, presidí la Comissió de Foment i fou segon tinent d'alcalde. Quan el maig de 1931 es creà la Federació Provincial de l'UGT, en va ser nomenat secretari general, càrrec que ocupà fins 1936. Entre 1931 i 1932 va ser vocal del Comitè Nacional de l'UGT en representació d'Aragó. En 1932 fou vocal del Jurat Mixt d'Arts Gràfiques i president del Jurat Mixt de Treball Rural. En les eleccions generals de 1931 va ser candidat provincial del PSOE, però no resultà elegit. El febrer de 1933 participà, en representació de l'AS saragossana, en el Congrés Constituent de la Federació d'Agrupacions Aragoneses Socialistes. En 1934 presidí l'AS de Saragossa i entre abril i maig d'aquell any restà empresonat com a membre del Comitè de Vaga, que s'havia convocat l'abril a Saragossa per la CNT i l'UGT. A finals de novembre de 1934 va ser novament detingut per la seva participació en el moviment revolucionari. Arran del triomf del Front Popular, el 21 de febrer de 1936 tornà al seu càrrec de regidor, participant en la constitució de la nova Comissió Gestora de la Diputació Provincial de Saragossa. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en les reunions entre anarquistes, que demanaven armes al poble, i socialistes, que es negaven a donar-les. Dies després, quan l'aixecament triomfà, va ser detingut per un escamot de falangistes. Bernardo Aladrén Monterde, sense judici, va ser assassinat el 9 d'agost de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya) d'un tret al cap i llançat en una fossa comuna del cementiri saragossà de Torrero. Deixà vídua, Asunción Maza Lalaguna. El febrer de 1941 encara va ser jutjat pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Saragossa. En 2002 es creà la «Fundació Bernardo Aladrén», lligada a l'UGT d'Aragó. En 2007 Cándido Marquesán Millán publicà el llibre La vida dura de un socialista zaragozano: Bernardo Aladrén.

Continua...

---

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones. (Mateu Morro)

CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

Per Mateu Morro, historiador

Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic.

El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.

El segle del cinema

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.

Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials.

Evocació del cinema de poble

Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós “Salón Montaña” de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era l’any 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que s’esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el “Cine Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” que era el cinema a l’aire lliure i més tard el luxuriós “Montecarlo”), va ser d’uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. D’aquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.

Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del “Saló Montaña” o, després, del “Montecarlo” hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també me’n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons l’hora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota l’al.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades s’ho passava més bé amb l’aldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l’amo de Can Calent, s’Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, d’alta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.

En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, “hi hagué increïbles descobriments”: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l’or; les aventures d’Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l’òpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d’una relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.

És potser dins aquest panorama pobler on s’hi pot ubicar la figura de l’actor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera d’en Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en l’àmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica d’Alexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.

Una finestra al món en temps de tenebror

Però és a Ciutat on l’interès pel cinema d’en Miquel es realitzà plenament. Aleshores era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l’Avenidas, de la Sala Astoria i de l’Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys d’escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l’exèrcit republicà.

“La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina”. Sobretot el nostre autor dóna importància al “Cineclub Universitari” de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, s’hi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano d’Stern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d’Antonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls d’en Miquel López un mitjà d’expressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments d’anàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l’impuls revolucionari.

És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se n’adona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que l’expressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d’Astúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a l’exterior de l’estat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l’expressió artística.

El cinema de la dictadura

Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació d’un aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de “Jaime de Andrade”, és a dir del General Franco. És encara l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema d’exaltació feixista i de l’imperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i s’acosta el seu final, incapaç d’aturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una “espanyolada”. Era un cinema “que ens feia créixer en l’esclavatge enmig del més cruel embrutiment de l’esperit”. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.

Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no “estranyes” com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, “que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització”. No en parlem ja de Calle Mayor, l’obra més important de Bardem. S’ha de fer referència a revistes com “Nuestro Cine”, “Triunfo” o “Primer Acto” que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.

El cinema crític

Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat d’Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s’esdevengué el mes d’octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al “Montecarlo”, s’estrenà Las noches de Cabiria. “En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant”. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d’Otto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen l’especial relació d’en Miquel amb l’art i amb la política, és a dir amb el cinema.

Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de l’intel·lectual –fos aquest director de cinema o fos simple mestre d’escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a “Última Hora”, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser l’article “El compromiso político del escritor”. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de l’expressió artística. Podríem parlar, potser, d’una relació d’amor. De l’amor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes d’interès, en l’època del “Cineclub Universitari”, en el llibre de poemes “Temps moderns: homenatge al cinema”, en els viatges a l’estranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 10 d'agost

Esdeveniments

Premsa anarquista italiana

- Surt La Campana: El 10 d'agost de 1890 surt a Macerata (Marques, Itàlia) el primer número del setmanari La Campana. Monitore socialista-anarchico. Dirigit per Giuseppe Malizia i els germans Domenico i Giovanni Spadoni, aquest monitore–terme emprat a Itàlia per definir els periòdics estrictament polítics– va ser la primera publicació socialista llibertària de la zona. Se'n publicaren almenys 32 números, l'últim el 15 de febrer de 1892.

***

Capçalera del primer número d'El Cosmopolita

- Surt El Cosmopolita: El 10 d'agost de 1901 surt a Valladolid (Castella, Espanya) el primer número del setmanari anarquistaEl Cosmopolita. Periódico Libertario. Trobem textos de José Alarcón, Juan Biscamps, Manuel Calle Llamas, Francisco Castro, Antonio Cruz, Guillermo Fernández, Segundo Ferreira, Valentín Flores, André Girard, Jean Grave, Soledad Gustavo, Ambrosio Gutiérrez Lázaro, F. Herrero Vaquero, Antonia Izuita, C. López Sarmiento, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, J. Médico, Ricardo Mella, J. Novicow, Federico Otreborn, Palacios, Luis Pérez, Francesc Pi i Margall, Miguel Ruiz, Fermín Salvochea, Francisco Soler, Tapia i Federico Urales, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'obra d'Errico Malatesta Entre campesinos. En sortiren 10 números, l'últim el 12 d'octubre de 1901. Entre agost de 1884 i gener de 1885 s'havia publicat també a Valladolid un setmanari anarcocol·lectivista amb la mateixa capçalera, però, malauradament, no s'ha conservat cap exemplar.

***

Capçalera del primer número d'El Libertario

- SurtEl Libertario: El 10 d'agost de 1912 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número d'El Libertario. Periódico semanal i era el continuador d'Acción Libertaria, que havia deixat de publicar-se un any abans a la mateixa ciutat; l'equip de redacció, dirigit per Ricardo Mella i Eleuterio Quintanilla, n'era el mateix. Se'n van publicar 35 números, l'últim el 12 d'abril de 1913, que fou segrestat per la policia a causa de la campanya pro presos llançada pel redactor Marcelino Suárez, que acabà tancat a la presó d'Oviedo. També es distribuïa a Portugal. En van ser col·laboradors Eleuterio Quintanilla, Ricardo Mella, Josep Prat, Marcelino Suárez, P. Sierra, etc. Després, a Madrid, es publicarà un nou El Libertario a començaments dels anys vint i fins els anys trenta. Un periòdic amb el mateix nom va ser també publicat a Barcelona entre 1901 i 1903.

***

Capçalera del primer número d'A Voz Operária

- Surt A Voz Operária: El 10 d'agost de 1919 surt a Campinas (São Paulo, Brasil) el periòdic mensual anarquista A Voz Operária. Orgam das classes trebalhadoras (La Voz Obrera. Òrgan de les classes treballadores). Portava els epígrafs «La unió fa la força!»,«Proletaris, uniu-vos!»,«L'emancipació dels treballadors ha de ser obra dels propis treballadors» i«L'individu val per les seves accions i no per la nació a la qual pertany». Va estar dirigit per Antonio Leite de Oliveira i administrat per Virgilio Peçanha. Trobem textos de José Alodio, Chico Bento, Plebeu Caldense, Benedicto Cardoso, Benedicto Cavalcante, J. M. Coimbra, Virgilio Costa, José Falsetti, H. L. de Moraes, Adelino de Pinho, Antonio Leite de Oliveira,Élisée Reclus, Vicente de Miranda Reis, Francisco Sá, V. Saporito, F. Soares, Ivan Uboguiy i Ernesto Vianna, entre d'altres. En sortiren, com a mínim, quatre números, l'últim l'11 de novembre de 1919.

***

Premsa obrera

- Surt Acción Sindicalista: El 10 d'agost de 1922 surt a València (País Valencià) el primer número del setmanari Acción Sindicalista, promogut pels sectors partidaris de la Internacional Sindical Roja (ISR) en el si de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Poc abans, l'11 de juny d'aquell any, en la Conferència Nacional de Saragossa, les tesis probolxevics havien quedat en minoria i finalment derrotades. Dirigit per Hilari Arlandis Esparza –que havia instal·lat la redacció al seu taller de marbrista– i Julián Gómez y García-Ribera (Julián Gorkín), el periòdic pretenia la «unió dels revolucionaris sobre un terreny de coincidències». Aquesta publicació fou durament criticada, fins i tot abans de sortir, per Solidaridad Obrera de València; crítiques fonamentades en la circular que anunciava la seva aparició. Hi van col·laborar, entre d'altres, Andreu Nin Pérez i Joaquím Maurín Julià. El setmanari deixà d'editar-se a finals d'aquell any.

***

Patrulla de Control

- Creació del Cos de Patrulles de Control:El 10 d'agost de 1936 es dóna a conèixer a Barcelona (Catalunya) el projecte d'estructuració i regulació de les Patrulles de Control sorgides arran de la resposta obrera contra el cop d'Estat feixista del més anterior i encarregades d'assegurar l'ordre revolucionari. Van ser creades amb la finalitat d'acabar amb els actes violents, els crims i els robatoris d'incontrolats que atemorien la població. Aquesta institució, netament revolucionària, nascuda de i per a la revolució, segons el projecte, estava comandada per un comitè de 11 delegats –quatre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quatre d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i tres de la Unió General de Treballadors (UGT)–, i presidida per Josep Asens (CNT); i actuava en estreta entesa amb una Comissió d'Investigacions, nascuda del Departament de Seguretat del Comitè de Milícies Antifeixistes, a mans d'Aurelio Fernández (CNT). El Cos de Patrulles de Control estava format per 700 persones de totes les organitzacions–325 de la CNT, 185 d'ERC, 145 de la UGT i 45 del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)– i es distribuïa en 11 seccions (Cas Vell, Aragó-Muntaner, Est-Nord-Barceloneta, Poble Sec-Casa Antúnez, Sans-Hostafrancs, Bonavona-Pedralbes, Gràcia- Sant Gervasi, Clot-Poblet, Horta-Carmel-Guinardó, Sant Andreu i Poble Nou) que es repartien la ciutat de Barcelona. També es van escampar per altres localitats de la zona barcelonina, com ara Santa Coloma de Gramenet. A partir dels Fets de Maig de 1937 la Generalitat de Catalunya va intentar per tots els mitjans sotmetre aquests òrgans revolucionaris al seu poder per finalment dissoldre-les per decret el 9 de juny de 1937. Les Patrulles de Control han estat valorades molt distintament pels cercles llibertaris: per a uns van ser necessàries, per a altres van ser un signe més de la degeneració confederal i anarquista durant la guerra i al cap i a la fi una policia més. A determinades zones s'apoderaren de les patrulles de control elements de moralitat dubtosa, que, en connivència amb alguns responsables del Departament d'Investigació, continuaren la seva activitat delictiva. A les ciutats –sobretot a Barcelona–, hi havia una patrulla a cada barriada amb el seu centre de detenció; cada partit tenia igualment el seu propi grup de defensa. Als pobles, els ajuntaments també tenien els seus escamots. La diversificació de poders creava descontrol i confusió, i als carrers, el desordre no tenia aturador. Se succeïren assassinats i robatoris indiscriminats per part d'incontrolats que actuaven impunement en nom de la revolució, amb el consentiment i la participació d'alguns dels dirigents de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més violents del Comitè d'Investigació. Aquest fet va se un llast molt important per al desenvolupament de la revolució, ja que originà sentiments de rebuig entre bona part de la població. Entre els membres de les patrulles de control podem citar Bartomeu Barnills, José Carricondo (delegat a la Seu d'Urgell), Josep Forés (Santa Coloma), Josep Fuentes (Barcelona), Antonio López (Barcelona), Antonio Lorente (Barcelona), Valentí Mariages, Agustín Martínez, Diego Martínez (Santa Coloma), Manuel Martínez (Barcelona-Sarrià), Severino Pin (Barcelona), Juan Pérez Güell, etc.

Cos de Patrulles de Control

***

Presidència del Congrés de Montpeller de 1965

- Congrés de Montpeller: Entre el 10 i el 16 d'agost de 1965 se celebra a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el Congrés General de Federacions Locals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili. Aquest congrés, quatre anys després de la reunificació de les diverses tendències de l'organització anarcosindicalista, que fou controlat per part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), representat per Germinal Esgleas i Frederica Montseny, donà lloc a la fractura més important de tot el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili i del qual la CNT no pogué recuperar-se, a causa de la forta caiguda de filiació i de l'abandó de federacions locals importants. De les 207 federacions locals que participaren en el congrés, amb delegacions directes o indirectes; 19 es retiraren. L'enfrontament entre la direcció dominada per la FAI i els sectors dels joves llibertaris, donà lloc a la fi de Defensa Interior (DI) i l'inici de persecucions i d'autoexclusions (Cipriano Mera, Acracio Ruiz, Acracio Bartolomé, Luis Andrés Edo, Marcelino Boticario, José Torremocha, Octavio Alberola, Aurelio Fernández, Jesús Guillén, Josep Borràs, Francisco Olaya, Roque Santamaría, Ramón Álvarez, Josep Peirats, etc.), que acabaren amb l'expulsió («regla sanitària») d'un bon grapat de militants i el desengany d'un nombre major d'aquests. L'informe presentat pel delegat de l'Interior, Francisco Royano, titulat «Una gestión trascendental», sobre les negociacions entre un grup de militants cenetistes històrics madrilenys i un sector de la Confederació Nacional de Sindicats (CNS) franquista, amb la intenció de crear una central sindicalúnica al voltant d'una plataforma programàtica de cinc punts (cincpuntisme), també s'accentuà encara més la separació entre la CNT de l'Exili i la CNT de l'Interior.

Congrés de Montpeller (10-16 d'agost de 1965)

Naixements

Fàbrica de sabates francesa

- Jules Leroux: El 10 d'agost de 1860 neix el militant cooperativista llibertari francès Jules Leroux. En 1898 va ser elegit secretari adjunt de l'Ordre dels Cavallers del Treball –Fernand Pelloutier en serà el secretari general. Tres anys més tard, amb dos companys, van decidir crear una fàbrica de sabates a Amiens, que va inaugurar-se modestament a començaments de 1902 al número 25 del carrer Orfèvres d'Amiens; els primers clients van ser la Unió Cooperativa, societat de consums creada en 1892, i alguns centres d'ensenyament primari i secundari. En 1906, ja instal·la al número 15 del carrer Majots, va esdevenir la Societat Cooperativa de Producció de Bases Socialistes, repartint-se els «beneficis» de manera peculiar (25% per la Caixa de Socors, 15% per a les Societats Cooperatives, 20% per a la propaganda, 15% per a la compra de l'immoble i 25% de reserva). En 1910, quan ja té 33 obrers, s'integra en el«Magatzem de Gros de les Cooperatives». En 1914 es veu obligada al tancament, però, animada per Leroux, va reprendre les activitats un cop acabada la guerra. Jules Leroux va morir el 2 de febrer de 1926.

***

A Colombes els viatgers són obligats a baixar del tren durant la vaga de ferroviaris de 1910

- Paul-Eugène Trouillier: El 10 d'agost de 1879 neix a París (França) el militant anarquista i antimilitarista Paul-Eugène Trouillier (Troullier o Trouller), conegut com Gambetta. Va tenir diversos oficis (jardiner, jornaler, cantant ambulant...) i en 1903 organitzà el Sindicat d'Operaris (hommes de peine), que es reunia al «Bar des Armées Internationales» de Toló (Provença, Occitània). Detingut a Ieras, el 19 de febrer de 1904 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Toló a 15 mesos de presó per «amenaces a mà armada a militars». A començaments dels anys deu s'instal·là a la regió parisenca. Classificat per la policia com a llibertari antimilitarista molt perillós i inscrit amb el «Carnet B», va destacar l'octubre de 1910 durant la vaga dels ferroviaris per la defensa d'acció violenta i va ser sospitós d'haver participat en atemptats comesos en aquella època. El 21 d'octubre de 1910 va ser condemnat a sis mesos de presó per«possessió d'arma prohibida»–el sumari judicial d'aquest procés citava que havia estat condemnat en vuit ocasions. En 1911 va freqüentar reunions anarquistes on sempre mantenia les posicions més extremes. En maig de 1911 va ser elegit membre del Comitè Federal de la Federació Comunista Revolucionària (FCR). Durant el Congrés del 4 de juny de 1911, expulsà, amb Louis Jakmin, un anarcoindividualista que pertorbava la reunió. El seu rastre es perd a partir d'aquesta data.

***

Panaït Istrati

- Panaït Istrati: El 10 d'agost de 1884 neix a Braila (Valàquia, Romania) l'escriptor en llengües romanesa i francesa i revolucionari, primer comunista i després llibertari, Gherasim Istrati, més conegut com Panaït Istrati i també anomenat Gorki dels Balcans. Fou fill d'una pagesa romanesa, Joita Istrate, que es guanyava la vida fent bugades, i d'un contrabandista grec del Danubi. Quan tenia nou mesos, son pare va morir en una operació de contraban i amb sa mare va marxar a Baldovinesti, poble pròxim a Braila, a casa d'un germà d'aquesta, per ocupar-se d'una explotació familiar i on l'infant va fer els estudis primaris. Set anys després tornaren a Braila, on sa mare reprengué l'ofici de bugadera, i fins als 14 anys va anar a escola. Després començà a treballar primer com a aprenent al cafè d'un grec i després d'un pastisser albanès, i després va fer de tot: venedor ambulant, manobre, serrador, calderer, descarregador, pintor de parets, home-anunci, mecànic, emblanquinador, periodista, fotògraf ambulant,  embarcat a bord dels paquebots de la companyia de navegació «Servei Marítim Romanès», etc. En 1904 es va instal·lar a Budapest, on feu contactes amb el moviment socialista. En 1905 va participar en una gran manifestació de suport a la Revolució russa. Entre 1906 i 1912 va fer nombrosos viatges (Bucarest, Constantinoble, Alger, El Caire, Beirut, Síria, Grècia, Damasc, Nàpols, París, Suïssa) i fou un lector compulsiu, especialment d'autors clàssics russos i europeus.  Va col·laborar en el periòdic România Muncitoare i esdevingué secretari del Sindicat d'Estibadors del port de Braila i organitzador de la gran vaga de 1910, amb Jeanette Maltus, una militant socialista i sa futura primera companya. En aquests anys va començar a ser hospitalitzat per tuberculosi. En 1913 va passar una temporada a París, a casa de Gegorges Ionesco. En 1916 va ingressar en un sanatori de Leysin (Suïssa), on aprengué el francès amb l'ajuda d'un diccionari i de l'escriptor russojueu Josué Jéhouda. Els anys 1917 i 1918 seran especialment difícils, travessant els cantons suïssos realitzant diversos oficis, per acabar hospitalitzat per la Creu Roja americana al sanatori de Sylvana-sur-Lausanne. Es va instal·lar durant un temps a Niça, on va caure en una profunda depressió quan es va assabentar de la mort de sa mare que el va portar a tallar-se el coll el 4 de gener de 1921. Es va salvar gràcies a una confessió epistolar que guardava en una vella maleta i que el director de l'hospital de Niça, on Istrati es debatia entre la vida i la mort, envià a qui anava dirigit, el novel·lista i musicòleg francès Romain Rolland, que Istrati havia descobert en 1919 i que aleshores gaudia de gran prestigi en les esferes culturals gales. Rolland quedà impressionat per les idees i la prosa d'Istrati, i es convertir en una mena de protector seu: el presentà en els cercles literaris francesos i el va ajudar a publicar la seva primera novel·la, Kyra Kyralina (1924), amb un prefaci de Rolland, a la qual va seguir la seva obra més important, coneguda com Vie d'Adrien Zograffi (1925-1927), composta per diverses novel·les. La culminació de les seves idees filosoficoestètiques va arribar amb la novel·la titulada Les chardons du Baragan (1928), considerada pels crítics i lectors com la seva obra mestra, i una de les obres fonamentals de la narrativa mundial del segle XX. Posteriorment publicà Mes départs (1928), Le pêcheur d'éponges (1930) I Mediterranée (1934). En 1924 es va casar amb Anna Munsch i l'any següent es va establir a Romania, on va patir violents atacs de la premsa reaccionària romanesa. Vigilat i perseguit per la policia política romanesa (Siguranta Statului), fugirà a París, on denunciarà les atrocitats comeses a Romania en Paris-Soir i en Le Quotidien. En 1926 va esdevenir membre del«Comitè per la Defensa de les víctimes del Terror Blanc als Balcans» i participà en el míting antifeixista«Italia engrillonada». Després d'una curta estada a Menton i a Niça, fou hospitalitzat al sanatori de Montana-sur-Sierre. En 1927 va prendre la paraula en el míting a la Sala Wagram de París contra l'execució de Sacco i de Vanzetti. L'octubre de 1927, company de ruta del Partit comunista–mai no va tenir-ne el carnet–, visità Moscou i Kíev amb l'escriptor grec Nikos Kazantzakis, convidats als actes del desè aniversari de la Revolució, i dos anys més tard tornarà a la Unió Soviètica. Durant aquests estades pogué comprovar la realitat de la dictadura estalinista, que li va inspirar el llibreVers l'autre flamme. Confession pour vaincus (1927-1929), on, set anys abans de Retour d'URSS d'André Gide, denuncia amb gran virulència les arbitrarietats del règim soviètic i de la burocràcia d'Estat; en l'obra, de tres volums, hi van participar Boris Souvarine i Victor Serge. Arran de la publicació d'aquest llibre, es va desencadenar una típica i violenta campanya de calúmnies contra la seva persona realitzada per intel·lectuals del Partit Comunista Francès (PCF), capitanejats per Henri Barbusse. Malalt i moralment afeblit, retornà a Romania, però hagué de tornar a Niça amb la finalitat de recuperar-se d'una tuberculosi, marxant després a Bucarest. Pel seu informe sobre la massacre de miners a Lupeni i pels seus reportatges publicats al diari Lupta (La Lluita), on va denunciar el govern romanès, fou atacat durament pels mitjans reaccionaris i retornà a París. En 1930 va marxar a Egipte, expulsat d'Alexandria, fou empresonat a Trieste, però fou alliberat gràcies a la intervenció del cònsol francès. Quan va tornar a París es va trobar amb una campanya de la premsa comunista que l'acusa de traïció. D'aquí naixerà el profund desacord amb Romain Rolland que va interrompre la correspondència fins al 1934. L'abril de 1932 es va casar amb Margareta Izesco i l'any següent es va instal·lar a Bucarest. Durant els últims anys de sa vida va col·laborar en la revista Cruciada Românismului (La Croada Romanesa), amb articles denunciant les injustícies socials del seu temps, i vilipendiat tant pels comunistes, que el tractaven de «feixista», com pels feixistes, que el qualificaven de «cosmopolita», i només va rebre el suport dels cercles llibertaris europeus. En 1935 l'editorial romanesa Rieder fa fallida i deixa de pagar-li els drets d'autor; aleshores haurà de guanyar-se la vida com a lector de manuscrits per una casa editora. Abandonat, Panaït Istrati va morir de tuberculosi el 16 d'abril de 1935 al sanatori Filaret de Bucarest (Romania) i fou enterrat sense servei religiós al cementiri Bellu d'aquesta ciutat. Escriptor molt cèlebre de la literatura d'entreguerres, va caure en l'oblit gairebé complet durant decennis; la seva obra fou prohibida a França durant la guerra i a Romania durant el règim comunista. Durant els anys seixanta la seva obra fou reeditada gràcies a l'Associació d'Amics de Panaït Istrati a França i a Romania a partir dels anys noranta. En 1984 es va crear a Braila una casa-museu dedicat a la seva memòria. Una part dels seus arxius es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Romania i altre a l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen. S'han realitzat diverses pel·lícules d'algunes de les seves obres. Panaït Istrati és un dels màxims representants de la denuncia de la «revolució traïda».

***

Manuel Pérez Fernández

- Manuel Pérez Fernández: El 10 d'agost de 1887 neix a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya) –segons Manuel Pérez Fernández mateix havia nascut a Santos (São Paulo, Brasil), però en diverses ocasions digué que havia estat a Osuna per evitar l'extradició– el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Fernández, conegut sota diversos noms i malnoms (El Periodista, El Canario,Manuel Peres, Manuel Pérez Fernando, Óptimo, etc.). Sa família materna, d'idees catòliques i força reaccionàries, amb tres generals de l'Exèrcit, emigrà al Brasil. En 1905 feia d'ebenista a Rio de Janeiro, on un company llibertari el va introduí en el pensament anarquista, i estudiava al Liceu d'Arts i Oficis d'aquesta ciutat. En 1906, arran de l'atemptat de Mateu Morral contra Alfons XIII, s'enfrontà a son pare, que condemnà l'intent de magnicidi. En 1909, després dels fets de la«Setmana Tràgica» i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, discutí violentament amb son pare i abandonà la llar familiar. Fuster de professió, ben aviat començà participar en les lluites socials i sindicals d'aleshores, com ara la vaga general insurreccional de 1917. A partir de 1918 començà a escriure articles per al Jornal do Brasil. A finals d'aquell any, a Rio de Janeiro, fundà, amb Nicanor Rodrigues i José Maria Pereira, el Centre de Fusters i Ebenistes, societat que presidí. Amb el seu suport, aquest centre s'uní al Sindicat de la Fusta sota el nom d'Aliança dels Treballadors, de la qual va ser nomenat secretari. En 1919 fou redactor del setmanari anarquistaSpártacus i aquest mateix any va ser molt actiu en diverses vagues, cosa que implicà la seva detenció i expulsió del Brasil, juntament amb altres militants (Manuel Perdigão, Manuel Gonçalves, Everardo Dias, José Carlos, Albano dos Santos, Antonio da Silva Massarelos, Alexandre Azevedo, Manoel Ferreira, Antonio Costa, Anibal Paulo Monteiro, Joaquim Alvarez, Antonio Pérez, João Jose Rodrigues, Manoel Pérez, Antonio Prieto, Manuel Gama, Abilio Cabral, Alberto de Castro, Adolfo Alonso, José Cid, Rafael Lopez i Francisco Pereira). El 29 de novembre de 1919 arribà, com a polissó a bord del vaixell de càrrega Benavente, a Vigo (Pontevedra, Galícia) i immediatament per indocumentat va ser tancat a la Presó Provincial de Vigo i després a la cel·la 136 de la presó Model de Madrid i, finalment, al convent agustinià d'El Pópulo de Sevilla, convertit en centre penitenciari. Al penal va conèixer diversos anarquistes que li van proporcionar contactes a l'exterior. Alliberat el 6 de gener de 1920, s'instal·là a Sevilla, on fou nomenat secretari general del Sindicat de la Fusta. El setembre d'aquell any va ser detingut quan participava en una reunió clandestina; empresonat, després fou desterrat, i conduït en una corda de presos, a Cabezas Rubias (Huelva, Andalusia, Espanya). En aquest poble conegué Teresa, sa primera companya. En 1922 va ser alliberat gràcies a l'amnistia de José Sánchez Guerra, president del Consell de Ministres, i retornà a Sevilla. En aquestaèpoca destacà com a organitzador anarquista i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a més d'orador, fent mítings amb Salvador Seguí, Felipe Alaiz i Pedro Vallina. Secretari de la Federació Local de la CNT de Sevilla, va ser nomenat també membre del seu Comitè Regional d'Andalusia. L'agost de 1923 va ser nomenat comptador del Comitè Nacional de la CNT establert a Sevilla. Detingut al domicili de Vallina, va ser desterrat de Sevilla. En 1923 representà la CNT en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). L'abril de 1924 fou desterrat a Lisboa (Portugal), amb Vallina i José Romero, i milità en el grup anarquista «O Semeador», amb Adriano Botelho, José Carlos de Souza, Manuel Joaquim de Souza i altres. A Portugal fou membre del Comitè Nacional de la CGT i de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP) i redactor del periòdic A Batalha, on trobà el seu amic José Romero Ortega, que també havia estat expulsat del Brasil. Amb Restituto Mogroviejo i altres, fundà el Comitè Internacional per la Llibertat del Poble Espanyol. En 1925 va ser expulsat de Portugal i entre l'octubre d'aquest any i 1928 residí a França (París, Le Havre, Marsella), sota el nom de Manuel Pérez Fernando, on realitzà una important activitat militant i orgànica: membre del Comitè Espanyol de Relacions Anarquistes (CERA), secretari de correspondència de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE), redactor i administrador de Tiempos Nuevos, i col·laborador de la revista Prismas (1927-1928). En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Liberto Callejas, director de Tiempos Nuevos, compartint habitatge. En 1926 assistí al congrés fundacional de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creat per combatre la influència estalinista en els sindicats obrers, i el maig d'aquell any al Congrés Anarquista de Marsella, convocat per l'FGALE, que preparà la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i rebutjà les tesis defensades per Joan García Oliver i Vicente Pérez (Combina) favorables a la col·laboració política i insurreccional amb Francesc Macià i Llussà per a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. En aquesta etapa francesa contactà amb nombrosos personatges de pes de l'anarquisme internacional, com ara Nestor Makhno, Piotr Arshinov, Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Malato, Benjamin Goldberg (Maxime Ranko), Alexander Schapiro, Pierre Besnard, Armando Borghi, Virgilia D'Andrea, Christiaan Cornelissen, etc. El febrer de 1928 retornà a la Península per Catalunya, per atendre sa companya, greument malalta, i s'establí a Huelva, però finalment aquesta morí i restà vidu amb tres filles. En aquest 1928 formà part del grup anarquista «Germinal» i col·laborà en ¡Despertad!, de Vigo. Intervingué en lluites clandestines i formà part del Comitè de Relacions de la FAI. El desembre de 1928 fou membre del Comitè Pro-Presos de Sevilla, creat per pal·liar la repressió del governador José Cruz Conde. El juny de 1929 s'uní sentimentalment a Mercedes, sa segona companya. Aquest 1929 treballà d'ebenista a la construcció del pavelló brasiler de l'Exposició Iberoamericana de Sevilla, gràcies a la seva amistat amb Paulo Vidal, comissari general de l'exposició, i fou protegit pel consolat del Brasil, ja que pel seu domini d'idiomes (castellà, portuguès i francès) va ser contractat per dirigir el Servei de Premsa i Propaganda d'aquest país en l'exposició. El març de 1930, amb passaport brasiler, marxà amb sa família a Bèlgica i treballà, a més del mateix càrrec en el Servei de Premsa, en l'Exposició Universal d'Anvers (Flandes). Després de dos mesos d'escala a París, el febrer de 1931 retornà a la Península pel País Basc i s'establí a Sant Sebastià (Guipúscoa), on desenvolupà una intensa activitat sindical i revolucionària, especialment creant amb 17 companys el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Sebastià; mesos després, creà la Federació Local amb set sindicats i de la qual va ser nomenat secretari general. Al País Basc va fer amistat amb Isaac Puente i José Álvarez. Ja instaurada la II República espanyola, entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà el Comitè Regional del Nord de la CNT en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid (Congrés del Conservatori) i fou un dels redactors de la ponència sobre«Organització social de l'avenir», intervenint, amb Rudolf Rocker, Pierre Besnard, Lucien Huart i Valeriano Orobón Fernández, en el míting de clausura. També fou el delegat espanyol, amb Eusebi Carbó,Ángel Pestaña i Josep Robusté, en el Congrés Internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), celebrat al Teatre Barbieri de Madrid. El desembre d'aquell any, i per la mateixa regional, assistí al Ple de Regionals confederal. El 4 d'abril de 1932 dirigí, amb el regidor socialista Manuel Reyes Calafate, una manifestació de 600 persones a l'Ajuntament de Chipiona (Cadis, Andalusia), que acabà en uns durs enfrontaments amb la Guàrdia Civil i els carrabiners, que se saldaren amb dos obrers morts. El maig de 1932, a petició del Comitè Nacional de la CNT i per fugir de la repressió, marxà a les Illes Canàries per a reorganitzar i impulsar els sindicats confederals, i on el juny d'aquell any entrà a formar part del Comitè de Defensa Proletària. Durant la seva etapa a Santa Cruz (Tenerife) dirigí el periòdic En Marcha, fou secretari general del Comitè Regional de la CNT canària i va fer diversos mítings. A partir d'aquestaèpoca fou col·laborador habitual de la barcelonina Solidaridad Obrera. A començaments del gener de 1933 encapçalà una vaga general revolucionària a Santa Cruz (Tenerife) que donà lloc a durs enfrontaments amb les forces de l'ordre. Participà activament en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 a Tenerife i per aquest motiu va ser detingut i empresonat 45 dies a Saragossa –fou alliberat perquè el procés va ser sobresegut per la «desaparició» de les proves, furtades per militants anarquistes. A mitjans de març de 1934 retornà a Santa Cruz (Tenerife). El novembre de 1934 fou desterrat oficialment per les autoritats governatives de Canàries. Actuà clandestinament a Sevilla i a Cadis, ajudant Vicente Ballester en la organització confederal gaditana. Després s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on desenvolupà una intensa activitat en la redacció del periòdic Cultura Obrera (1934-1936). Entre 1935 i 1936 va fer diverses gires de conferències (comarca de Cadis, Barcelona, Terrassa, Saragossa, etc.). El gener de 1936 ingressà en la redacció de Solidaridad Obrera de Barcelona, juntament amb Manuel Villar, Liberto Callejas, Josep Peirats, Alejandro Gilabert i Francisco Ascaso. El 5 de gener de 1936 intervingué, amb Buenaventura Durruti, Francisco Carreño i Joan García Oliver, en el míting confederal celebrat al Teatre Olympia, primer que es realitzava des de la il·legalització del sindicat arran dels«Fets d'Octubre» de 1934. El febrer de 1936 intervingué a Mataró en el míting d'unificació amb els trentistes i, amb Ramón Álvarez i Francisco Isgleas, va fer una gira de propaganda i organització per les comarques gironines. El maig de 1936, com a delegat del Sindicat de la Fusta de Barcelona, assistí al Congrés de Saragossa de la CNT, on defensà la creació de la Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT) i formà part de la ponència sobre«Comunisme Llibertari». El 18 de juliol de 1936 embarcà a bord del Ciudad de Valencia cap a Mallorca, com a representant de Solidaridad Obrera, per assistir al I Congrés Regional de les Illes Balears i l'aixecament feixista l'agafà a illa, on el cop militar havia triomfat. Amagat a la casa del barri palmesà de La Llibertat (actual La Soledat) de la cenetista Júlia Palazón, quatre mesos després pogué fugir de Mallorca, amb 11 companys, i el 21 de novembre de 1936 arribà a Ciutadella (Menorca). En aquesta illa dirigí el periòdic confederal La Voz de Menorca. A finals de desembre de 1936, a bord del destructor Ciscar, que havia aconseguit eludir el bloqueig naval menorquí, arribà a València. En aquesta ciutat realitzà diverses tasques propagandístiques i es mostrà força crític amb el col·laboracionisme governamental confederal. En 1937 publicà a València el fullet Cuatro meses de barbarie. Mallorca bajo el terror fascista–reeditat en 2009 a Mallorca pel Grup d'Estudis Llibertaris «Els Oblidats»–, que sortí en castellà, angles i francès –la traducció en aquestaúltima llengua fou feta pel cineasta anarquista José María Estívalis Calvo (Armand Guerra). El 5 de gener de 1937 intervingué en un míting confederal al Gran Price de Barcelona i el febrer de 1937 marxà per a fer una gira de propaganda i per recaptar fons pel Midi francès, amb Armand Guerra, David Antona, Vicente Mirande i Fontaine. Durant dels fets de «Maig del 1937» lluità a La Torrassa de Barcelona, on vivia sa família, i s'oposà a l'estratègia pactista i«derrotista» de Frederica Montseny i Joan García Oliver. L'11 de maig de 1937 representà la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Catalunya en el Ple Nacional de València, on s'acordà no fer costat la política del president del govern espanyol Juan Negrín; en aquest ple fou nomenat membre del Comitè Peninsular de la FAI, amb Germinal de Souza, Roberto Cotelo, Jacobo Prince i José María Lunazzi (El Gringo). Després de recuperar-se d'una malaltia a Igualada, on va fer mítings i conferències i va col·laborar en el seu Butlletí, va fer una gira de mítings a Gelida i l'Alt Penedès. El setembre de 1937 s'encarregà a Barcelona de la direcció de Ruta,òrgan de la FIJL, i va fer conferències sobre les Joventuts Llibertàries. El juliol de 1938 marxà a Orà (Algèria) en missió propagandística. El setembre de 1938 ocupà la secretaria del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT a Baza (Granada) i el juliol d'aquell any va fer un míting a Barcelona. El febrer de 1939 assistí al Ple Nacional de la CNT celebrat a València. Amb el triomf feixista, es negà a exiliar-se i va ser detingut l'abril de 1939 al port d'Alacant. Passà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera i per la Presó Provincial de Sevilla i en 1941 va ser alliberat gràcies a les pressions del consolat del Brasil gadità. El juliol de 1941, amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), arribà al Brasil i s'establí a Rio de Janeiro, on treballà de comptable en una impremta. Al Brasil desenvolupà una intensa tasca militant, fent propaganda antifranquista i denunciant les maniobres comunistes. A partir de 1945 es relacionà amb el grup «Tierra y Libertad» de Mèxic. En 1946 fou un dels fundadors, amb Edgard Leuenroth, Edgar Rodrigues i Pedro Catallo, i redactors del periòdic Ação Directa. Va fer mítings i fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista de São Paulo, que celebrà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948. Durant els anys cinquanta formà part del grup anarquista al voltant de José Oiticica, amb Dalmau, Navarro, Cubero i altres. En 1953 morí a Rio de Janeiro la seva companya Mercedes. L'octubre de 1961 representà Rio de Janeiro en el Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT del Brasil i en 1963 aparegué en un míting contra el dictador portuguès António de Oliveira Salazar. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, de les quals algunes fou redactor i director, com ara Ação Directa,¡Campo Libre!, CNT, Cultura y Accion, Cultura Obrera, ¡Despertad!, En Marcha, Esfuerzo, Espoir, Fuego,Horizontes, Liberación,Más Allá, Nervio, Prismas,Ruta, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria,Spártacus,Tiempos Nuevos, La Tierra, Trabajo, La Voz de Menorca, etc. És autor dels fullets Abajo las armas i Redención. Manuel Pérez Fernández va morir el 16 de juny de 1964 en una residència per a avis de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 2012 l'Associació Isaac Puente publicà les seves memòries sota el títol 30 años de lucha. Mi actuación como militante de la CNT y anarquista español, que va escriure en 1951 a Rio de Janeiro i on diu que va estar tancat 53 vegades a presons de Brasil, Espanya, França i Portugal.

Manuel Pérez Fernández (1887-1964)

***

Necrològica de José Cuello apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 15 de juny de 1978

- José Cuello: El 10 d'agost de 1896 neix a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Cuello. Republicà, en 1936 s'afilià, amb sa companya Leoncia, a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la Revolució participà activament en les col·lectivitats de la seva població natal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació nazi formà part de la Resistència. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT d'Agde (Llenguadoc, Occitània) fins la mort del dictador Francisco Franco, quan decidí retornar a la Península. José Cuello va morir el 29 de gener de 1978 a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya).

***

Aurelio Lolli

- Aurelio Lolli: El 10 d'agost de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Aurelio Lolli. Només va rebre ensenyament primari, però aconseguí una bona cultura de manera autodidacta. De ben jovenet entrà en el moviment anarquista i freqüentà la posada de Piràt, lloc de reunió dels anarquistes de Castel Bolognese, que es distingien perquè portaven barba, capell negre d'ala ampla i corbatí negre, a diferència dels socialistes, que es reunien a la posada de Badone i es distingien per portar corbata roja. També va fer amistat amb el destacat militant anarquista Armando Borghi. En 1916 va ser un dels fundadors, amb Pasquale Mattioli, Pietro Costa, Giuseppe Santandrea, Bindo Lama, Nello Garavini, Domenico Scardovi i Francesco Dari, de la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que en la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb el Cercle Anarquista de la localitat i el Grup Anarquista Juvenil de Castel Bolognese. Quan tenia 17 anys, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i, abans de ser enviat al front, desertà. Després d'un mesos de presó a Casale Monferrato (Piemont), va ser enviat a Albània, on va emmalaltí de diverses afeccions (malària, grip espanyola, etc.). Carnicer, com son pare, va ser enviat a les cuines del destacament militar. Durant els anys del feixisme mantingué la militància anarquista com pogué. En 1945, després de la II Guerra Mundial, contribuí a la reconstrucció del Grup Anarquista de Castel Bolognese. En 1973, amb Nello Garavini, Giuseppe Santandrea i altres companys llibertaris de la seva generació, refundaren la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese en un local de la seva propietat. Sense hereus, donà les seves propietats a la biblioteca i en 1985 es va crear la Cooperativa Biblioteca Llibertària«Armando Borghi», de la qual en va ser president fins a la seva mort. Aurelio Lolli va morir el 30 de maig de 1999 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

Aurelio Lolli (1899-1999)

***

Necrològica de Dositeo Fernández Barrero apareguda en el periòdic Espoir del 8 de febrer de 1981

- Dositeo Fernández Barrero: El 10 d'agost de 1901 neix a Candín (Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Dositeo Fernández Barrero–algunes fonts citen el nom com a Dositerio i el segon llinatge com a Barrers. Sos pares es deien Hermenegildo Fernández i María Barrero. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica dins del sindicat i en 1937 formà part del Comitè de Defensa de la CNT del barri de Les Corts de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després va ser enviat a treballar a Mauriac (Alvèrnia, Occitània), on, des de 1940, formà part del Nucli de la CNT. A l'exili treballà de miner i de sabater. Durant l'Ocupació nazi formà part del grup de militants anarcosindicalistes que actuà a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Al seu domicili de Mauriac se celebrà clandestinament el 6 de juny de 1943 el I Ple de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Posteriorment participà en el maquis de la CNT i va ser ferit al ventre durant els combats, fet que el mantingué hospitalitzat una bona temporada. Després de la II Guerra Mundial s'establí a «Au Bourg» de Perreux (Forêz, Arpitània) i milità en la CNT de Roanne (Forêz, Arpitània). Sa companya fou María Fernández. Dositeo Fernández Barrero va morir l'1 de gener de 1981 a l'Hospital Local de Boën, actual Boën-sur-Lignon (Forêz, Arpitània)–algunes fonts citen erròniament Roanne (Forêz, Arpitània).

Continua...

---

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Consell de guerra – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Ara no érem res. Volien convertir-nos en deixalles humanes. Ningú no era fora de perill. L’oncle Joan romania en llibertat per pura casualitat. Com la mare i la padrina. Ben igual que jo mateixa. Amics de tota la vida deixaren de saludar-nos. Sabíem que alguns cosins llunyans, per quedar bé amb els falangistes, feien declaracions en contra nostra. Ens acusaven de crims inimaginables: participació en mítings, aferrades de cartells, repartició de revistes esquerranes... Què fer enmig del terror? Obscur reialme del punyal i la bala. Mataven el pare i el fill perquè eren del sindicat. Tampoc no tenien cap mirament a portar als murs del cementiri la dona, els germans. Si hi havia fills petits els portaven a la inclusa. Mitjançant notaris i advocats del Moviment, els donaven a senyorassos amb diners que no en podien tenir. (Miquel López Crespí)

A qui demanar ajuda per salvar el pare i n’Andreu, el meu company?

Ara no érem res. Volien convertir-nos en deixalles humanes. Ningú no era fora de perill. L’oncle Joan romania en llibertat per pura casualitat. Com la mare i la padrina. Ben igual que jo mateixa. Amics de tota la vida deixaren de saludar-nos. Sabíem que alguns cosins llunyans, per quedar bé amb els falangistes, feien declaracions en contra nostra. Ens acusaven de crims inimaginables: participació en mítings, aferrades de cartells, repartició de revistes esquerranes... Què fer enmig del terror? Obscur reialme del punyal i la bala. Mataven el pare i el fill perquè eren del sindicat. Tampoc no tenien cap mirament a portar als murs del cementiri la dona, els germans. Si hi havia fills petits els portaven a la inclusa. Mitjançant notaris i advocats del Moviment, els donaven a senyorassos amb diners que no en podien tenir.

Als pobres els ho prenien tot: la vida, la llibertat, l’esperança.

Les noves autoritats, els aprofitats amb aquella situació tèrbola, gaudien de les cases i vehicles que incautaven. No sempre eren per convertir-los en locals de Falange. Fer-se amb l’hort, el negoci d’un afusellat, era el més normal. Ningú no gosava dir res. Quants dels sicaris d’en Marí Cerol no lluïen, orgullosos i prepotents, els rellotges i els anells de la joieria del pare?

Ara, les falangistes, després de les classes sobre la vida de José Antonio i los mártires de la Cruzada, sortien al carrer, davant el negoci familiar convertit en cau de serps i, assegudes a les nostres cadires, posaven els peus damunt els coixins brodats per la padrina.

La vida era talment un cercle de ferro, implacable, pugnant per escanyar-nos.

Què faria el tribunal militar amb aquell caramull de declaracions falses? L’acusació oficial era que el pare i n’Andreu eren participants actius d’un alçament armat contra el Moviment.

Tot era mentida.

Els trets que hi hagué al poble foren a conseqüència de l’intent dels carrabiners de defensar la legalitat. Uns homes valents que s’oposaren a les instruccions de lliurar les armes als autèntics rebels. El món a l’inrevés! Els defensors del govern eren acusats de conspiració! Ho afirmaven els provocadors, els que s’havien aixecat violentament contra la voluntat popular expressada lliurement a les eleccions de febrer.

Per a nosaltres, els carrabiners eren els herois que resistiren l’endemesa del dinou de juliol. Però el pare no va participar en la lluita que es desenvolupà a la caserna. Era a la joieria, feinejant amb els encàrrecs que tenia pendents. En sentir els aldarulls, n’Andreu partí cap a l’Ajuntament amb altres joves militants socialistes i comunistes. No dubtaren ni un moment: sabien que el seu deure era donar suport a la República. A la Casa de la Vila mai no existí cap magatzem d’armes, com afirmaren posteriorment els militars. Tan sols els llibres i els cartells de l’exposició sobre la història de Mallorca que s’havia d’inaugurar el mateix dinou de juliol! Res més. Un material que, pocs dies després, cremaren a la plaça Major enmig de l’alegria d’en Martí Cerol i els assidus del Círculo Mercantil.

Per quins motius el pare estava inclòs en el procés dels carrabiners? El meu nuvi tampoc no participà en la lluita pel control de la caserna. Quin pecat cometé n’Andreu per a ser acusat d’instar a la “rebel•lió roja”? Podien condemnar a mort un home pel simple fet de marxar uns dies a amagar-se al bosc? Els homes que fugiren cap a les muntanyes tenien por. Els falangistes mataren dos amics nostres al carrer, davant de casa seva, sense que els importàs gaire sentir els crits desesperats de la mare i els infants.

Què esperaven que fes n’Andreu? Asseure’s fins que venguéssin a matar-lo? Fugir uns dies amb la camiona era una forma de provar de salvar la pell en moments de perill. Crec que no va pensar res més.

Però en el sumari redactat pels militars tot es mesclava i confonia. Es bastia novament, com en tants casos semblants, la teoria de la conspiració bolxevic. Les escoles de la República, els centres de salut eren, en l’enfebrada imaginació dels seguidors de José Antonio, trampes parades pel Front Popular per agrupar la gent i propagar les pernicioses idees del col•lectivisme.

Els senyors de les possessions, els rendistes perdien l’alè, el rostre els tornava blanc en imaginar que podrien acabar anant al camp o la fàbrica com els pagesos i jornalers. El Círculo Mercantil era un indret prou conegut de conspiració antirepublicana. Els desenfeinats, els rics, els que vivien envoltats per un nombrós exèrcit de criats i criades, es passaven el dia criticant cada una de les lleis a favor dels treballadors que aprovava el Front Popular. Les eleccions, la llibertat política i sindical, el dret de vaga i manifestació esdevenien les eines que la xurma empraria per a implantar el comunisme a Mallorca. Pensaven que l’esquerra senyalava les cases dels més dretans amb un signe que indicava que eren perillosos. Trobaves beates i senyorassos mirant el portal, les parets. Tenien por a esdevenir obrers amb l’obligació de guanyar-se la vida fent feina. Va ser quan començaren a fer les llistes. Hi hagué nombroses reunions a la rectoria, al bar del Círculo, a les possessions dels voltants. Venien emissaris de Palma, cotxes misteriosos a altes hores de la nit. Enyoraven el dictador Miguel Primo de Rivera, malgrat que el consideraven massa tebi, un home amb bones intencions però que no va saber reprimir com pertocava la subversió. Maldaven contra el separatisme. Consideraven els defensors de la cultura catalana iguals o pitjors que els socialistes. Bastava llegir el que deia l’escriptor Llorenç Villalonga en el recull d’articles Centro! Es recomanaven el llibre malgrat que no l’entenguessin gaire, acostumats a veure solament les fotografies de Brisas i altres revistes semblants. Pel cambrer del Círculo sabíem les discussions que tenien. La majoria de socis no sabien que els treballadors, i fins i tot el barber que els afaitava i tallava els cabells, eren dels nostres.

Ens feia gràcia aquella por malaltissa al treball. Malgrat els luxes i les rendes, vivien enmig d’una excitació contínua. L’arribada d’un company o companya per dictar una conferència els exaltava. Un recital poètic a l’Ateneu, un concert de cançons populars de l’Orfeu era com obrir les portes a l’ignot. Una poesia podria convertir-se en una bandera roja, un decret de la Reforma Agrària! Imaginaven les terres repartides, els jornalers menjant a la taula senyorial. I les dones? Què passaria amb les filles que anaven a estudiar a Palma? Es parlava de l’amor lliure, del divorci com una eina de la maçoneria per a acabar amb el matrimoni, amb la família catòlica i el cristianisme.

En Carles, un cambrer de divuit anys que era soci de l’Ateneu en secret, ens vengué a explicar que alguns clients del Círculo anaven a fer pràctiques amb pistoles i escopetes a la garriga.

D’on sorgia tanta por a la llibertat, a les noves possibilitats que l’ensenyament públic oferia a les classes populars?

Per què el pànic als llibres, a la possibilitat de pensar la vida des d’una nova perspectiva?

N’Andreu deia que el verí que poblava l’ambient era creat pel clergat.

Tot el que discutien al Círculo era el que sempre predicaren des de la trona. Recordava les explicacions del pare i el padrí Rafel sobre les guerres carlistes del segle XIX. Els atacs dels apostòlics contra els governs liberals... no eren semblants al que deien ara sacerdots i periodistes de dretes com els germans Villalonga? D’ençà del triomf de les idees igualitàries i laiques de la Revolució francesa... el clergat no havia fet sempre el mateix? Combatre la Il•lustració, portar a matar en Ferrer i Guàrdia, el fundador de l’Escola Moderna de Barcelona, fer costat als poderosos?

Aprofundint en la història ensopegaves amb la mateixa lluita a través dels segles. Vet aquí renaixent, poderoses, quan pensaves que el seu poder ja no era tan fort, les forces retardatàries, obscurantisme de les sotanes i els trabucs. De quantes maneres podia disfressar-se la Inquisició per a barrar el pas a la ciència, al progrés de la humanitat? El ¡Vivan las caenas! de la xurma borratxa amb els diners dels borbons ressonant, sinistre, per les places de tots els pobles i ciutats d’Espanya. Les forques, novament, com en temps de la repressió de les Germanies i els Comuners de Castella, alçant-se, tètriques, guanyadores sempre en el combat per fer retrocedir la història. Altra volta l’assalt al Call, les falses acusacions, les fogueres cremant els innocents?

Em preguntava si mai no podríem fer mudar el sentit de les nostres vides. La Caterina Tarongí del segle XX... perseguida i morta com la de mil sis-cents noranta-u? Els fulls dels calendaris, les hores dels rellotges romanien sempre aturats?

N’Andreu m’ho deia sovint, quan comentàvem El 93, de Víctor Hugo o Sin novedad en el frente, d’Enric M. Remarque.

-Mai no hem trobat la fórmula de desfer-nos dels fantasmes del passat! –explicava, amb un suau tremolor en la veu-. Ho hauríem d’aconseguir fos com fos! Qui sap! Potser els llibres, els mestres republicans... Si poguéssim formar una generació de mallorquins i mallorquines cultes seria possible foragitar la ignorància que plana des de fa segles sobre aquesta terra.

Em mirava als ulls, somrient.

-A vegades somnio i veig escoles noves i instituts plens d’alumnes! –deia, sense poder controlar l’emoció que el dominava.

Les paraules se li acumulaven, torrencials.

-Saps? –exclamà de sobte. Una nit vaig somniar que el govern de la República havia bastit una Universitat a Ciutat.

-T’imagines? –continuava, sense poder contenir els sentiments que li omplien el cor. Una universitat, amb al•lots i al•lotes estudiant medicina, filosofia, biologia, arquitectura... totes les carreres que ara es fan a Madrid i Barcelona!

L’estimava.

Cada dia m’encaptivava més la seva manera d’entendre els fets històrics, la forma que tenia d’explicar-nos la lluita dels pobles per la llibertat.

Érem a Can Picafort. Hi anàvem amb bicicleta. N’Andreu ajudava el seu pare, que estava acabant la construcció d’una casa d’estiueig per a un comerciant de Muro. Aquell horabaixa havia acabat prest la feina.

Vaig parlar amb les al•lotes que venien per l’Ateneu. Feia un dia preciós. Miràvem el sol resplendent, la bonior del dia. Pensàvem en la mar, en l’espetec de les ones llepant la sorra de les platges, la suau brisa marina...

Record que jo estava dreta davant el portal de la classe. M’escoltaven atentes. Les frases em sortien rodones: “No trobau que el millor professor és la natura, l’autèntica realitat que ens envolta? No passarà res si per un dia deixam els llibres damunt els pupitres! I si anam d’excursió a Can Picafort? Algú ha vist mai les runes de Son Bauló? Hi podríem anar!”.

El que no vaig dir és que enyorava el meu nuvi. Feia una setmana que era amb el pare i ja no podia estar una hora més sense veure’l. Em consumia per dins. No podia dormir.

Les amigues ho sabien. Se’n reien del que els estava dient, com si pensassin: “Són excuses per anar a veure n’Andreu!”. I era veritat. El meu interès no era tant les runes de Son Bauló, sinó estar una estona al costat del meu enamorat.

I, de sobte, el ruixat del cop militar. Els crits i rierols de sang enmig del carrer. La fumassa negra i espessa de les biblioteques cremant. El pare, na Isabel, els amics, amb les mans fermades, detinguts a l’Ajuntament, portats a les presons de Palma, desapareguts.

El primer mort és el que et deixa un senyal imborrable. Mataren el veterinari del poble a dues cantonades de casa nostra. El senyor Felip Bestreta era l’home que més estimava els animals. Es delia per tenir cura de les bèsties. Podies anar a cercar-lo a qualsevol hora del dia i de la nit. Sempre tenia l’ungüent, les herbes necessàries per guarir de malalties del cavall, la somera, la vaca dels veïns. I els nostres cans i moixos! De petita li havia portat a curar la cussa, na Perleta. Mai no ens va voler cobrar res.

Jeia estès damunt la pols del carrer. Ho recordaré mentre em resti un alè de vida. No li podia mirar el rostre. Un estol de mosques voltaven na Salvadora, la seva esposa, eren esglaiadors.

És una de les imatges que tenc enregistrades a la retina i que mai no em fuig del cap. La sang d’aquell juliol i les mosques damunt el cadàver del veterinari.

Els trets a la nit i els tribunals militars funcionant sense aturar.

Talment viure en tenebres. Però no ho vull fer coneixedor. La mare, na Isabel, el pare, n’Andreu no s’han d’adonar dels meus instants de debilitat. He de ser forta. Com fer-los creure que encara hi ha una possibilitat per a l’esperança?

Mir els papers que han arribat de Comandància.

La famosa “conspiració” de maçons i marxistes! Quines ximpleries de desenfeinats! A Alemanya, els nazis donaven la culpa de la subversió, de la derrota del país en temps de la Gran Guerra, a jueus i esquerrans. L’incendi del Reichtag serví molt bé als propòsits hitlerians. S’organitzà un procés monstruós contra els “bolxevics”. El Partit Comunista va ser prohibit, perseguits els seus membres. Els camps de concentració començaren a omplir-se de dissidents. A Mallorca passava el mateix. Amb la diferència que no parlaven tant de jueus i sí que implicaven a fons la maçoneria en la consolidació d’una hipotètica Espanya roja.

Anava llegint els deliris escrits contra el pare. Màxim responsable de La Societat, era un dels caps dels marxistes del poble, afirmaven. L’acusació implicava La Societat amb la construcció de l’escola pública. La documentació deia que el pare va deixar el camió de la cooperativa als picapedrers que bastien l’edifici. Hi estaven especificats els viatges fins a les pedreres de Santanyí. El xofer tampoc no se salvava d’haver “col•laborat amb els marxistes”. El jutge instructor considerava aquest fet com a decisiu per a la consolidación de la alianza entre los sectores izquierdistas del pueblo que querían implantar el colectivismo libertario en Mallorca. També implicaren el mestre d’obres que s’havia encarregat de la construcció del centre escolar. N’Andreu, pel simple fet d’haver marxat vers les pinedes d’Alcúdia, esdevenia el principal elemento agitador de los jóvenes de la comarca y cabecilla de las huelgas en el sector de la industria del mueble y del calzado de la zona de Inca.

Plorava de ràbia en llegir tantes mentides! A quin món vivien els nostres perseguidors? No ho podia entendre de cap de les maneres. Aleshores comprenia que, sense adonar-nos-en, els veïns d’un mateix carrer havíem viscut en dos universos oposats. Nosaltres, imaginant que un dia podrien entendre el que significava en progrés i benestar la millora en l’ensenyament i la salut, i ells, la dreta, atemorits, pensant que, en ser grans, els joves que anaven a escola, el jovent que marxava d’excursió, amb els socis de l’Ateneu, podrien decretar, des de l’ajuntament i les institucions democràtiques, l’expropiació forçosa de les grans propietats, la fi del poder de l’Església sobre les consciències.

Ara entenia aquelles mirades d’odi quan ens veien partir alegres i riallers amb les banderes desplegades, cantant cançons, fent bromes, saludant amb el puny tancat!

Alguns dels advocats propers a l’esquerra que coneixíem desaparegueren els primers dies del Moviment. L’oncle em recomanà anar a veure el misser Jaume Adrover, un conegut de la família de qui no sabíem noves des de feia mesos. Malgrat que el trobàssim no volia dir que pogués intervenir a favor nostre. Els processos eren en mans dels militars i no autoritzaven cap actuació en defensa dels acusats que no fos controlada pels jutges instructors i fiscals. Es tractava de confiar en algú que ens pogués assessorar, indicar-nos com fer-ho per a presentar testimonis que ens permetessin albirar alguna esperança. Potser somniàvem. Tantes persones feien com si no ens coneguessin! Però ens aferràvem amb força a la més petita possibilitat de salvar els detinguts. Il•lusió de folls? Amb el transcórrer dels mesos comprenguérem que la sang era més espessa del que mai no hauríem pogut imaginar.

Aquell matí em vaig aixecar prest. No sabia si trobaria Jaume Adrover a casa seva, al pis que tenia prop del Born. Un negre pressentiment em rondinava pel cap. L’advocat s’havia destacat moltíssim en la defensa de la República. Va fer feina a l’Ajuntament de Palma durant una llarga temporada. Es va convertir en la mà dreta del batle Emili Darder. Per les informacions que ens proporcionava el pare, que el coneixia des de l’Institut, sabíem que el seu coneixement de les lleis, del món obscur dels despatxos de la burocràcia provincial, serví molt a n’Emili Darder per a vèncer resistències i incomprensions. Sovint, les mesures avançades que volia portar endavant trobaven nombrosos entrebancs. La inèrcia institucional maldava per a paralitzar qualsevol mesura progressista. Ningú no sabia què passava ni d’on sorgien les travetes, però a vegades era quasi impossible poder començar la construcció d’una escola en aquella barriada, un ambulatori més enllà. Com si un misteriós fantasma rondàs per Cort i es dedicàs a emboirar la troca cada vegada que el batle volia portar endavant un projecte de millora per a la ciutat. Fins i tot la construcció de guarderies i biblioteques trobava problemes! Mans invisibles perdien papers essencials, plànols d’edificis; lleis absurdes de l’any de la pols deixaven en un calaix la resolució per a facilitar beques als més necessitats.

Rere els entrebancs que trobaven els plans de n’Emili Darder sempre existia una mà ben concreta, un responsable identificable si hi furgaves un poc. Un rector que imaginava que l’escola i els mestres enviats per la República posarien en qüestió l’ensenyament religiós, les escoles de monges i religiosos que, fins a l’any trenta-u havien monopolitzat l’ensenyament. El clergat movia cel i terra per aconseguir barrar el pas a qualsevol iniciativa que sortís dels consistoris republicans.

És aquí on intervenia la professionalitat d’en Jaume Adrover. Armat de paciència, investigant a fons el problema que impedia la construcció d’una guarderia o un ambulatori, sabia trobar l’oblidada llei que precisament anul•lava l’emprada per la dreta, pels funcionaris que provaven de ralentitzar el funcionament de l’Ajuntament. El nostre amic es va fer conegut pel seu suport actiu a les avançades propostes de n’Emili Darder. I, l’any trenta-quatre, després de la Revolució d’Astúries, esdevengué l’advocat que més feina va fer per treure de la presó els presos polítics. Signà nombrosos escrits demanant l’amnistia per als represaliats. Destacà com a brillant articulista desmuntant les ximpleries que en Llorenç Villalonga escrivia contra la cultura catalana. Durant un cert temps, la vivenda del misser era un indret tan visitat com la Casa del Poble: tot de mares i familiars dels esquerrans processats que anaven a demanar-li un consell, que volgués fer-se càrrec de la defensa dels fills, pares, germans i esposos tancats a la presó.

-En Jaume Adrover és un sant laic! –comentava el meu pare, ple d’admiració.

Després de la victòria del Front Popular patí un atemptat per part dels falangistes. En Zayas era partidari de l’acció directa, d’emprar les armes contra els republicans. Era hora foscant. Sembla que els agressors, els provocadors que el volien matar, coneixien els seus costums, l’indret on vivia. Aquell dia esperaren que sortís de l’Ajuntament. N’Emili Darder no tenia un horari fix. No era un batle de nou a dues del migdia. Vivia intensament els problemes de la ciutat i dedicava tot el seu temps a solucionar les necessitats dels ciutadans. En Jaume Adrover era del mateix tarannà. Homes que, com el pare i el padrí, estaven entestats a acabar amb segles d’ignorància, amb la misèria heretada de tantes dècades d’inferència vers els problemes que sacsejaven les classes més desvalgudes de la societat.

Els agressors esperaren que sortís de l’Ajuntament. Ja era molt tard. Els comerços del centre de Palma feia estona que havien tancat. En Jaume caminava tranquil•lament per la voravia del carrer Colom quan, inesperadament, una moto pilotada per dos homes amb la cara coberta per unes ulleres protectores li disparen dos trets a l’esquena. Sortosament les bales no impactaren en cap part vital del cos. Si li haguessin disparat al cap, hauria estat un home mort. Amb la velocitat i, segurament, amb els nervis, els assassins no pogueren afinar la punteria i només rebé un dels quatre projectils que li dispararen. Una bala que li va fer una ferida a la cuixa.

Alguns dels vianants que foren testimonis de l’atemptat el portaren de seguida a la Casa de Socors. La ferida cicatritzà en un parell de setmanes. Així i tot, la bala va tocar un dels nervis principals de la cama dreta i, malgrat que recuperà la capacitat de caminar, li restà una coixera prou accentuada.

Si abans de l’agressió era un misser prou conegut i estimat en els cercles esquerrans, ara esdevingué un mite entre els sectors socialistes i republicans.

El matí d’hivern del trenta-sis en què vaig anar a cercar en Jaume Adrover, gelava. L’oncle Joan em deixà els seus guants i una bufanda verda feta en una època pretèrita per la seva esposa. Caminava pensativa pels carrers, sense alçar la vista de l’empedrat. Em demanava si trobaria l’advocat a casa seva. Una vegada, quan era molt petita, vengué a una festa d’aniversari de La Societat. Crec que era l’any que vaig conèixer n’Aurora. El pare i na Isabel m’explicaren que en Jaume Adrover era un intel•lectual al servei del poble. Jo era tan jove que no sabia el significat de la paraula “intel•lectual” i, molt manco, el que volia dir “al servei del poble”.

Anarcoefemèrides de l'11 d'agost

Esdeveniments

Reconstrucció de l'atemptat de Planas contra Quintana segons la revista argentina Caras y Caretas del 19 d'agost de 1905

- Atemptat contra Quintana:L'11 d'agost de 1905 el president de la República argentina Manuel Quintana surt il·lès a Buenos Aires (Argentina) d'un atemptat comès per un jove anarquista català, Salvador Planas i Virella –o Virelles, per alguns autors–, que va actuar tot sol i volia venjar així els obrers assassinats durant la manifestació del 21 de maig anterior. Planas, disparà tres vegades contra el jerarca amb una vella pistola –Smith & Weson calibre 38 de 9 mil·límetres, fabricada en 1871–, a l'alçada de la plaça de San Martín, quan aquest es dirigia amb un cupè tirat per cavalls cap a la Casa Rosada –seu del Govern. El president resultà il·lès, ja que l'arma era defectuosa. Després Planas intentà suïcidar-se, però l'arma tampoc no funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de setembre de 1907 i, malgrat les al·legacions d'inestabilitat mental per part del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de presó per temptativa d'homicidi i tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu ofici el destinaren a la impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas (penat número 334 i condemnat fins el 29 d'abril de 1917) i Francisco Solano Regis –o també citat Reggis–, condemnat a 20 anys per haver atemptat contra l'expresident José Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel, i la seva pista es perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge va publicar el fullet, editat pel Centre Anarquista, Informe in voce ante la Cámara de lo Criminal en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre el cas.

Salvador Planas i Virella (1882-?)

***

Capçalera de L'Émancipateur

- Surt L'Émancipateur: L'11 d'agost de 1906 surt a la colònia anarquista d'Stockel-Bois, a prop de Brussel·les (Bèlgica), el primer número del setmanari L'Émancipateur. Organe du Groupement Communiste Libertaire. A la capçalera figurava el lema anarcocomunista«De chacun selon ses forces; à chacun selon ses besoins» (A cadascú segons les seves forces; a cadascú segon les seves necessitats). Els responsables d'aquesta publicació, que apareixia els dissabtes, van serÉmile Chapelier, fundador d'aquesta comuna llibertària, i Georges Thonar, que se'n carregava de l'administració i de la impressió. També van ser responsables de l'administració Gustave Pierre i Désiré Pierre. Hi van col·laborar, entre d'altres, Jean Airbonne, Max Borgueil, Émile Chapelier, Henri Fuss-Amoré, Gustave Hervé, Pierre Larue, Raymond Limbosch, Eugène Gaspard Marin, Gabriel Michaud, Mollier, Charles Panisel, Berthe Reanudet, Jean Robyn, Félix Springael, Tchedrine, Alexandre Theunissens, Georges Thonar i Géo Tiper. Publicà el fulletó per lliuraments L'individu, la nature, la société, de Tchedrine. L'últim número fou el 17/18, de l'1 de desembre de 1906.

***

Capçalera d'una de les edicions de Golos Truda

- SurtGolos Truda: L'11 d'agost de 1917 surt a Petrograd (Rússia) el primer número del periòdic Golos Truda (o Goloss Trudà, «La Veu del Treball»), editat per la Unió per la Propaganda Anarcosindicalista i publicat per Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin) després del seu retorn dels Estats Units. Amb aquesta capçalera es publicarien nombrosos periòdics. Durant l'estalinisme les col·leccions de Golos Truda seran destruïdes de les hemeroteques.

***

Membres del Consell d'Aragó a l'entrada de la seva seu a Casp (1937)

- Dissolució del Consell d'Aragó: L'11 d'agost de 1937 el govern de la II República espanyola, com a conseqüència dels «Fets de Maig» del 1937 i obeint les ordres comunistes, dissol per decret i manu militari el Consell Regional de Defensa d'Aragó, més conegut com «Consell d'Aragó»,últim baluard revolucionari on les idees anarquistes de revolució social i de comunisme llibertari s'havien posat en pràctica des del setembre de 1936 a les col·lectivitats agrícoles aragoneses. El seu president, Joaquim Ascaso, germà de Francisco, així com els altres membres del Consell són detinguts a Caspe. Per destruir tot moviment de resistència per part dels col·lectivistes, el govern republicà envia l'11 Divisió conduïda pel comandant estalinista Enrique Líster, que anihilarà totes les realitzacions col·lectives i obligarà els pagesos a restituir les terres i eines als rics propietaris terratinents, tot detenint més de sis-cents militants cenetistes, molts dels quals seran afusellats en nom de la tornada a l'ordre estatal. El govern de Negrín va nomenar José Ignacio Mantecón governador general de la regió conquerida. En març de 1938, quan es va produir la caiguda del front aragonès i la consegüent reculada republicana, desenes de presos anarquistes seguien empresonats a tota la regió.

***

Capçalera del penúltim número de Nuevo Aragón del 10 d'agost de 1937

- Supressió de Nuevo Aragón:L'11 d'agost de 1937, a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), les tropes del comandant comunista Enrique Líster irrompen al local del periòdic Nuevo Aragón. Diario de la mañana i el tanquen. Aquest mateix dia s'havia publicat el número 175, que serà l'últim. Aquest portaveu del Consell Regional de Defensa d'Aragó, organisme creat l'octubre de 1936 i reconegut i legitimat pel govern central del Front Popular el mes següent, havia començat a publicar-se el 20 de gener de 1937. Juntament amb el Boletín del Consejo de Defensa, serà l'instrument bàsic per seguir les vicissituds de la guerra i de les transformacions socials a l'Aragó republicà. Tècnicament ben editat, va disposar de vuit pàgines habitualment. Creat per col·laboradors de Solidaridad Obrera, donava especial relleu als escrits referits als pagesos, però també s'ocupava de la política nacional i internacional, i de les activitats del propi Consell. Els textos i les il·lustracions anaven a càrrec de Jaime Bagaría, Estivil, Saturnino Carod, Rosa Chacel, A. Orts, Julián Floristán, Ponzán, Ana María Sagi, Viñuales, Zamacois, entre altres. De la redacció s'encarregaven Bagaría, Carlos Sampelayo, Baltasar Miró, José Almenar, Masachs i Launión. Ives Levy fou el corresponsal a París. Estava dirigit per Carlos Gamón i fou substituït al mes per S. López Muñoz. La dissolució del Consell d'Aragó pel govern del Front Popular l'estiu del 1936 va portar-se Nuevo Aragón, que serà substituït per altre diari, El Día, que ja havia començat a publicar-se el 24 de juliol de 1937 i que se subtitulava «Portavoz del Frente Popular».

***

La detenció de Carballo i de Christie segons la premsa franquista

- Detenció de Carballo i de Christie: L'11 d'agost de 1964 són detinguts a Madrid (Espanya) el militant llibertari Fernando Carballo Blanco i l'anarquista escocès Stuart Christie. Aquest darrer, sospitós per part de la policia d'haver vingut a la península a portar els explosius a Carballo amb la intenció de cometre atemptats contra el règim franquista o contra el dictador Francisco Franco mateix aprofitant el partit de futbol Espanya-URSS. L'1 de setembre de 1964 un consell de guerra condemnarà Carballo a 30 anys de presó i Christie a 20.

Naixements

Notícia sobre la relació de Tiburcio Straggiotti amb Caserio apareguda en el periòdic parisenc Le Radical del 4 d'agost de 1894

- Tiburcio Straggiotti: L'11 d'agost de 1871 neix a Novara (Piemont, Itàlia) l'anarquista Tiburcio Straggiotti, conegut com Crispi. Sos pares es deien Giovanni Battista Straggiotti i Margarita Caumoni. Treballador del marbre, emigrà a França. A començament de la dècada dels noranta compartí una habitació amb Julien Chevallier, al carrer Sébastine Gryphe de Lió (Arpitània). El juliol de 1893 es va relacionar amb Sante Geronimo Caserio, a qui va acollir al seu domicili, i altres anarquistes, com ara Babis, Lablier, Menans, Sero (Barrès), etc. Detingut en una agafada, el 23 de desembre de 1893 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i se li va notificar el 29 de gener de 1894. Es va refugiar, sota falsa identitat, a Seta (Llenguadoc, Occitània), on a començament de 1894 la policia no l'aconseguí localitzar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Volin (circa 1919)

- Volin:L'11 d'agost de 1882 neix a Tikhvine, a prop de Nóvgorod (Nóvgorod, Imperi Rus; actualment Rússia), el periodista, historiador, militant i intel·lectual anarquista Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum, més conegut com Volin (o Voline). Nascut en una família burgesa benestant –sos pares eren metges–, amb el seu germà Boris va ser educat per institutrius que els van ensenyar el francès i l'alemany. En 1901, després de realitzar estudis de Dret a Sant Petersburg, va trencar amb sa família i es lliura al moviment socialista revolucionari rus, en el grup eserista. Després del«Diumenge Roig» de gener de 1905, va formar part del primer Soviet creat per ajudar les víctimes de la repressió tsarista. El novembre de 1906 va prendre part en una insurrecció a l'illa de Kronstadt i va ser detingut i empresonat abans de ser deportat a Sibèria d'on va poder fugir cap a França en 1907. A París va completar els seus estudis socials i va freqüentar els cercles de revolucionaris refugiats russos. En 1911, per influència de Apollon Karelin, va evolucionar cap a l'anarquisme i va participar a partir de 1913 en les accions antimilitaristes contra la imminent guerra, però, davant del perill de ser detingut i confinat en un camp de concentració fins al final de la guerra, va fugir de França el 6 d'agost de 1916 via Bordeus i entrar clandestinament als Estats Units, instal·lant-se a Nova York; a França va deixar sa companya Anna Grigorieff i quatre fills. Va militar en la Federació de les Unions Obreres Russes dels EUA, realitzant mítings, i va col·laborar en el setmanari anarcosindicalista Golos Truda. En 1917, després de la caiguda del tsar, va retornar a Rússia, on va publicar amb Alexandre Schapiro Golos Truda, òrgan de la Unió de Propaganda Anarcosindicalista de Sant Petersburg. En 1918 va marxar a Ucraïna, on es va reunir amb sa família, i a Kursk va organitzar el novembre la primera conferència de la Confederació Anarquista NABAT i va editar el periòdic Nabat. Quan la llibertat de premsa és suprimida pels bolxevics, va afegir-se, durant l'estiu de 1919, al moviment makhnovista on es va ocupar de les qüestions educatives i culturals abans de ser nomenat responsable del Consell Militar Insurreccional. Víctima del tifus va marxar a Moscou per ser curar, però va ser detingut i lliurat a començaments de 1920 a la Txeca. Alliberat l'octubre de 1920, gràcies a un acord militar entre el govern bolxevic i Makhno, va ser novament detingut el 24 de desembre, el dia abans del Congrés del NABAT, i empresonat a Butirki i Lefortov. Va ser gràcies a una vaga de fam seguida per una desena de companys, entre ells Maksimov i Fléchine, i a la intervenció inesperada de delegats sindicals europeus reunits en el Congrés del PROFINTERN, que va poder recobrar la llibertat, juntament amb altres nou companys, un cop condemnat a mort per Trockij, i a condició de no retornar mai a Rússia. Proscrit de Rússia, va marxar en 1922 a Berlín amb els companys de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys); va crear el periòdic L'Obrer anarquista (en rus), va traduir el llibre d'Arshinov sobre el moviment makhnovista i va publicar La Répression de l'anarchisme en Russie soviétique (1923). En 1925 es va instal·lar a França i va militar en el Grup d'Estudis Socials. El juliol de 1926 va participar amb Makhno en el congrés de la Unió Anarquista. Després d'haver traduït al francès el manifest de la Plataforma d'Organització, centre de les discussions dels anarquistes de l'època, Volin i altres companys va publicar la Réponse de quelques anarchistes russes à la Plateforme (1927). En 1930 va formar part, amb Sébastien Faure, de l'equip de redacció de L'Encyclopédie Anarquiste. En aquests anys va dedicar-se a escriure denunciant els crims del bolxevisme i va publicarLe fascisme rouge (1934). En 1936 va prendre part en la creació de la Federació Anarquista Francesa, va animar el grup «Síntesi Anarquista» i va col·laborar en els periòdics L'Espagne Nouvelle, a proposta de la CNT espanyola, i Terre Libre, on va denunciar la participació en el poder dels anarquistes a Espanya. En 1939 va instal·lar-se a Marsella on, amb André Arru, va crear en 1941 el Grup Anarquista Internacional, format per espanyols, italians, francesos, txecs, etc. El maig de 1945 va caure malalt de tuberculosi i son fill Léo el va portar a París. Volin va morir el 18 de setembre de 1945 a l'Hospital Laennec de París (França) i les seves despulles van ser incinerades al cementiri de Père-Lachaise en presència de molts companys i companyes. En 1947 Jacques Doubinsky, en nom de l'Associació dels Amics de Volin, va publicar la seva obra pòstuma i més coneguda: La Révolution inconnue. Una part del seu arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Dario Cagno

- Dario Cagno: L'11 d'agost de 1899 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i activista antifeixista Dario Cagno. Artesà de professió, amb 14 anys s'embarcà a Gènova en un vaixell mercant i deambulà per diversos països fins que fou repatriat dels Estats Units durant els anys de la Gran Guerra. En 1920 fou condemnat a tres anys de presó per deserció. Expiada la pena, passà clandestinament a França, on va fer contactes amb els cercles de l'emigració antifeixista. Assumí la tasca de «correu subversiu» i entrà nombroses vegades a Itàlia fins el setembre de 1934, quan fou detingut en un pas fronterer i confinat a l'illa de Ponça per tres anys i després reconfinat per cinc anys a Ponça, Ventotene, Pisticci i Castel di Guido. A Ponça participà en un motí anarquista i fou condemnat a 10 mesos de presó. El novembre de 1942 sortí en llibertat condicional. Durant un temps constà com a desaparegut, però finalment fou novament detingut i tancat a partir del 25 de juliol de 1945 al camp d'Anghiari, del qual,  arran de l'armistici del 8 de setembre de 1943, pogué sortir i retornar a Torí. A la capital del Piemont s'integrà en la Resistència enquadrat en un grup dels Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) format per anarcocomunistes. També participà en la creació de comitès sindicals clandestins de fàbrica que tingueren forta presència durant les vagues de març de 1943 i formà part de grups dels GAP especialitzats en sabotatges i en l'eliminació de dirigents feixistes. La primera eliminació decidida pels grups dels GAP torinesos, primera acció de la Resistència antifeixista a Torí, fou la del major de la Milícia Feixista Domenico Giardina, acció que fou fixada per al matí del 24 d'octubre de 1943 i els executors de la qual van ser triats Ateo Tommaso Garemi i Gagno. A les 8.30 hores del dia assenyalat els dos gappistiesperaren l'oficial feixista a prop de casa seva, situada en una transversal del Corso Vittorio; quan Giardina agafà el carrer Carlo Alberto cap a la Comandància de la Legió, Garemi i Cagno descarregaren els seus revòlvers, caient el dirigent feixista mortalment ferit a terra i fugit els resistents. El cop reeixí, però la policia seguí les passes dels activistes. Dos dies després, denunciats per un infiltrat, Garemi i Cagno van ser capturats, torturats, jutjats pel Tribunal Especial de Torí i condemnats a mort. Dario Gagno fou afusellat el 23 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia) –Garemi havia estat executat dos dies abans.

***

Necrològica d'Emilio Gómez Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de novembre de 1962

- Emilio Gómez Rodríguez: L'11 d'agost de 1899 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Emilio Gómez Rodríguez, conegut com El Carbayu. Sos pares es deien José Gómez i María Rodríguez. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries (Espanya) i quan la Guerra Civil espanyola combaté el feixisme al front Nord enquadrat en el Batalló d'Infanteria Núm. 268 («Batalló Victorero»), comandat per Enrique García Victorero. Amb el triomf franquista passà a França. Un dels seus germans morí durant la guerra, un altre va ser afusellat pel franquisme i un tercer va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per llargs anys de presó. Després de la II Guerra Mundial Emilio Gómez Rodríguez milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Etelvina González. Emilio Gómez Rodríguez va morir el 9 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 10 d'octubre– de 1962 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), després de passar dos mesos d'agonia arran d'un accident de treball, i fou enterrat dos dies després al cementiri de Terre Cabade d'aquesta ciutat.

***

Primo Fragori

- Primo Fragori: L'11 d'agost de 1900 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Primo Fragori. Sos pares es deien Antonio Fragori i Clotilde Levoni. Amb son germà Ivo Fragori, Amilcare Muzzioli i altres companys, formà part del grup anarquista del barri de La Paganine de Mòdena, de forta tradició llibertària. Abans de l'arribada del feixisme, va ser acusat d'haver participat en el llançament de manifests, i amb Benito Mussolini al poder mantingué una aptitud explícitament antifeixista. El març de 1930 emigrà legalment amb passaport a França i s'instal·là a París, on treballà de carnisser en diverses botigues. En 1934 es reuní amb son germà Ivo, que a França s'adherí al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i en 1937 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya, lluitant en la Brigada Garibaldi, per a morir en combat el 24 de juliol de 1937 al front de Guadarrama, a Brunete (Madrid, Castella, Espanya). Son germà Primo també va ser sospitós d'haver-se enrolat en la lluita contra el feixisme a Espanya, però són dades confoses amb son germà. En 1939 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica, però va ser detingut i posar en la frontera. De bell nou a Itàlia, el febrer de 1940 arribà a Mòdena. A finals de 1941 es traslladà per qüestions de feina a Reggio Calàbria (Calàbria, Itàlia) i retornà a Mòdena mesos després. Primo Fragori va morir el 27 de febrer de 1949 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Manuel Bolufer Francés

- Manuel Bolufer Francés: L'11 d'agost de 1903–algunes fonts citen 1901– neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Bolufer Francés –el seu primer llinatge també citat Balufet. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'instal·là a les «Cases Barates» del barri popular d'Horta. En representació de la Comissió del Barri de les «Cases Barates» intervingué en diferents mítings, atiant la vaga de lloguers de 1931. Durant la Revolució de 1936 va ser membre, amb Joan Bernis, Josep Gilabert i Antonio Mula, del Comitè Agrícola. El novembre de 1936 intervingué en un míting organitzat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa company Gumersinda Daura i sos fills i va ser reclòs a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser capturat pels nazis i internat en diverses camps d'extermini (Mauthausen, Treblinka, etc.), mentre que sa companya i fills retornaren a l'Espanya franquista. En 1945, un cop alliberat per les tropes soviètiques, va ser enviat a l'URSS i va romandre als gulags comunistes fins 1948. Manuel Bolufer Francés va morir en 1969 a Simferópol (República Socialista Soviètica d'Ucraïna, URSS; actualment pertany a la República de Crimea, Federació de Rússia).

***

Sigfrid Català Tineo

- Sigfrid Català Tineo: L'11 d'agost –algunes fonts citen erròniament l'11 de juliol– de 1906 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Sigfrid Català Tineo, conegut sota el pseudònim de Lohengrin. Son pare, Vicent Català Úbeda, fonedor de bronze anarquista, fou un dels fundadors a València de l'Escola Moderna d'inspiració ferreriana, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per tot això hagué d'exiliar-se a França; sa mare es deia Isabel Tineo Escamilla. De ben jovenet Sigfrid s'afilià al Sindicat de la Pell de la CNT i des del 12 anys treballà a la impremta de Solidaridad Obrera, on conegué Rafael Vidiella Franch. Més sindicalista que anarquista, entrà a formar part dels Sindicats d'Oposició, els quals representà el febrer de 1936 en un ple de la CNT celebrat a València, on es va decidir la reunificació confederal. Formà part de l'agrupació cultural valenciana Libre Studio. Nomenat secretari del Sindicat de la Pell i de la Federació Local de Sindicats de la CNT valenciana, durant la guerra civil ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara delegat d'Abastiments del Comitè Executiu Popular de València, director general de Comerç en el Ministeri de Comerç encapçalat per Juan López Sánchez i governador civil de Conca fins el final de la guerra. El juliol de 1937 fou delegat pel ram de la Pell i dels ferroviaris d'Alacant al Congrés Regional de Llevant que se celebrà a València. El gener de 1938 representà el Comitè Regional de Llevant en el «Ple Nacional Ampliat de caràcter econòmic» de la CNT que se celebrà a València i participà en la redacció de la ponència relativa a la«Forma de retribució del treball». Després va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústries de la CNT de Catalunya. Amb el triomf franquista, fou detingut i empresonat al camp de concentració d'Albatera. Posteriorment va ser enviat a una companyia de treball al camp de Porta Coeli. Un cop lliure en 1942, restà a la Península. Participà en la reorganització de la CNT a València i fou nomenat secretari de la CNT de Llevant, integrant-se en la lluita antifranquista. En 1943 defensà en el Comitè Regional de Llevant de la CNT la necessitat d'establir contactes amb les altres forces polítiques i sindicals per coordinar la lluita antifranquista i fou un dels creadors de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), de la qual va ser nomenat secretari general. Fugint de la repressió marxà a Madrid, on assistí, com a delegat de la Regional de Llevant, al Ple Nacional de la CNT que se celebrà el 13 de març de 1944 i en el qual va ser nomenat secretari del Comitè Nacional, amb Ramon Rufat Llop com a vicesecretari, càrrec que mantingué fins la seva detenció el 25 de desembre de 1944 a Madrid, poc després d'haver assistit a una reunió de delegats de les guerrilles anarquistes. Jutjat, el juliol de 1946 va ser condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó i restà tancat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Alcalá de Henares i Burgos). El 23 de maig de 1951 participà, amb Antonio Castaños Benavent, Manuel Rodríguez Moya i Manuel Puesto Amaya, en el grup de presos que fou interrogat per Elisabeth Ingrand, de la International Commission against Concentration Camp Practices i autora, entre d'altres, del Livre blanc sur le système pénitentiaire espagnol (1953). Un cop lliure en els anys seixanta, s'arrenglerà en els sectors més sindicalistes del sector de Juan López, cosa per la qual fou durament criticat per alguns sectors. Participà en l'estratègia cincpuntista i assistí al seu Ple Nacional clandestí de setembre de 1968. En el seus últims anys organitzà un centre de documentació acostat a la CNT i en 1973 impartí classes sobre el moviment obrer a l'Escola de Formació Empresarial i Comunitària (EFEC) de València. En 1975 i 1976 coordinà les ponències de les primeres i segones «Jornades sobre l'autogestió de l'empresa i la societat futura». Sigfrid Català Tineo va morir el 9 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1978 a l'Hospital Universitari Doctor Peset de València (València, País Valencià) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. El10 d'octubre d'aquell any se celebrà als locals de Libre Studio una «Vetllada necrològica» en la seva memòria i de la qual s'edità un fulletó.

Sigfrid Català Tineo (1906-1978)

***

Marcel Lobry

- Marcel Lobry: L'11 d'agost de 1910 neix a Montreuil (Illa de França, França) el professor i militant pacifista i anarquista, i després comunista, Marcel Henri Lobry. Sos pares es deien Nicolas Jean Baptiste Lobry, oficinista en una gran empresa de fabricació de cuines, i Juliette Lefèvre (La Mother), domèstica a cases burgeses parisenques. Vivia amb sos pares i sos dos germans en un petit apartament al XVIII Districte de París. Després d'estudiar al barri de Belleville, en 1930 s'instal·là a Lilla (Alts de França, França) per acabar els estudis. A la Facultat de Matemàtiques de Lilla conegué la també llibertària Renée Clara Germaine Bienvenu, amb qui es casà el 20 de juny de 1934 a Lilla. En 1933 creà a Lilla el Front Universitari Antifeixista (FUA), grup d'estudiants esquerrans enfrontat als grups estudiantils de dreta, aleshores majoritaris a Lilla. Amb sa companya i un petit grup d'amics, distribuí pamflets antifeixistes i periòdics pacifistes, com ara La Patrie Humaine. En 1934 la parella realitzà un gran viatge d'un mes i mig per Europa (Bèlgica, Luxemburg, Suïssa, els Alps, Marsella, Barcelona, Tarascó). Decidí amb sa companya acabar els estudis a Marsella (Provença, Occitània) i s'instal·laren en una petita cabana sense aigua ni electricitat a Lei Penas de Mirabèu (Provença, Occitània), on ell preparà oposicions a professor de Matemàtiques que aprovà en 1936. El setembre de 1936 va ser nomenat professor de l'Institut de Gap (Provença, Occitània). Secretari del Comitè d'Acolliment als Refugiats Espanyols de Gap, va ser expulsat amb sa companya del seu primer apartament perquè havia allotjat refugiats polítics espanyols. Entre 1936 i 1937 formà part de l'Ateneu Llibertari de Marsella, constituït per una cinquantena de membres (Anne i Henri Dalgon, Martial Desmoulins, Joseph Gleize, Théodore Jean, etc.). En aquestaèpoca col·laborà en Le Libertaire i Terre Libre,òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF). Després de tenir problemes amb el sector religiós de Gap, va ser destinat a Saintes (Poitou-Charentes, França) i en 1937 a l'Institut Saint-Charles de Marsella. En una pausa docent, la parella viatjà, amb un salconduit de Sébastien Faure, per Catalunya en plena revolució i en tornar tota la documentació que portaven sobre les seves impressions amb la població i amb els sindicats que havien recollit per exposar als companys li van ser confiscades a la frontera. A començament de 1938 informà en una reunió pública del seu viatge a la Catalunya revolucionària. També fou el promotor de l'anomenat «Col·legi de Treball», grup organitzador de conferències destinades al proletariat. En 1938 va ser nomenat delegat de la Federació de Funcionaris dels Alts Alps per assistir al Congrés Nacional d'aquesta organització celebrat a París, on vota en contra de l'informe sobre«moral». En aquest any estava fitxat com a anarquista per la Direcció dels Serveis d'Investigacions Generals i es relacionà amb Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin). Apassionat de la bicicleta, realitzà gires, allotjant-se als albergs del Centre Laïc dels Albergs de Joventut (CLAJ) i en aquests cercles d'alberguistes la parella conegué Romaine Toussainte Luciani. L'estiu de 1938 realitzà amb sa companya un periple turístic amb bicicleta per Itàlia feixista amb la finalitat de testimoniar la situació d'aquest país. Defensor de les idees neomaltusianes, el gener de 1939 prengué la paraula en un debat públic que se celebrà al Palace Cinéma de Gap; denunciat per la Federació de Famílies Nombroses, i amb un testimoniatge fals, va ser condemnat el 25 d'abril de 1939 pel Tribunal Correccional a 25 francs de multa per«injúries». A l'inici del curs de 1939 va ser traslladat a l'Institut Thiers de Marsella. En començar el curs de 1940, després de l'armistici amb Alemanya, arran d'una discussió amb el director de l'institut, presentà la dimissió. A partir d'aquest moment la parella visqué de diverses feinetes i treballs agrícoles a diversos indrets, ajudats per son germà gran André Lobry i la mare de Renée. Detingut sense cap explicació per la gendarmeria, va ser portat a la presó d'Avinyó (Provença, Occitània) i vuit dies després traslladat al camp d'internament de presos polítics de Saint-Paul (Esjau, Llemosí, Occitània). Acusat de comunista, Renée demostrà la seva militància en el moviment anarquista portant un dossier sobre els seus articles publicats en la premsa llibertària i el desembre de 1941 va ser alliberat. Mancat de recursos, en 1942 participà en un espectacle on demostrava les seves qualitats per al càlcul mental al públic amb operacions aritmètiques complicadíssimes. El 29 d'agost de 1943 nasqué a Salenches (Arpitània) Claude Lobry, l'únic infant de la parella. Després de la II Guerra Mundial, acceptà amb sa companya l'oferta per a treballar de professor de matemàtiques a l'Escola Politècnica Nacional de Quito (Equador) que s'havia de fundar. Després d'embarcar-se cap a Nova York (Nova York, EUA) i passar-hi el Nadal de 1945, s'encaminaren a Bogotà (Colòmbia), des d'on marxaren cap a Quito, on participaren amb altres quatre professors francesos (Edmond Bruel, Michel Conard, Robert Hoffstteter i Julien Martelly), de l'anomenada «Missió Francesa», en aquesta experiència escolar. També impartí la càtedra de Matemàtiques a la Facultat d'Enginyeria, Ciències Físiques i Matemàtiques i en la Facultat de Filosofia, Lletres i Ciències de l'Educació de la Universitat Central de Quito. En aquesta època aprofità per travessar la serralada dels Andes amb bicicleta, alhora que elaborà cinc manuals de matemàtiques, que esdevingueren clàssics a l'Equador, i alguns textos d'aprenentatge de la llengua francesa. De bell nou a França, el 9 de juny de 1948 la parella se separà. El 23 de setembre de 1948 es casà a Vilanòva d'Avinhon (Provença, Occitània) amb Romaine Luciani, amb qui tingué dos infants (Hélène Romaine i Rémi Olivier). Fou secretari del departament de Valclusa del Cartell d'Acció Laica (CAL), per al qual va fer conferències. L'estiu de 1949 assistí, amb Maurice Agulhon, al II Festival Mundial de la Joventut i els Estudiants, celebrat a Budapest (Hongria), i en tornar va fer conferències sobre el viatge. Instal·lat a Douai (Alts de França, França), en 1950, amb sa companya, s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), encara que no va entrar amb bon ull, qualificat com a«intel·lectual». De bell nou a París, entre 1957 i 1961 va pertànyer a la cèl·lula comunista de l'Institut Condorcet. Entre 1966 i 1969 va fer classes a Londres (Anglaterra) i després va ser nomenat professor de l'Institut Chaptal del VIII Districte de París. En 1968 retornà de bell nou al moviment anarquista. En 1971, cansat de la vida estressant parisenca, establí a Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània), on es va jubilar. En aquesta època era subscriptor de Le Réfractaire i publicà setmanalment en un periòdic local la seva columna «Le point de vue du vieil anar» (El punt de vista del vell anarco) i va fer amistat amb el dibuixant Jean Cabut (Cabu). Marcel Lobry va morir el 16 de maig de 1986 a Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània).

Marcel Lobry (1910-1986)

***

Necrològica de Tiburcio Ferrer Cano apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 d'abril de 1989

- Tiburcio Ferrer Cano: L'11 d'agost de 1911 neix a Fuentelespino de Moya (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Tiburcio Ferrer Cano. Sos pares es deien Miguel Ferrer i Eugenia Cano. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 vivia a València (València, País Valencià) amb sa companya Hermenegilda Pérez García i formà part de les patrulles de la Guàrdia Popular Antifeixista a la ciutat. Participà en els enfrontaments esdevinguts a la plaça Tetuán entre milicians confederals de la «Columna de Ferro» i milicians comunistes. Posteriorment va fer la guerra en la «Columna Durruti» i en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Després d'una temporada a l'Escola Popular de Guerra d'Infanteria i Cavalleria establerta de Paterna  (Horta Oest, País Valencià), l'agost de 1937 sortí amb el grau de tinent d'Infanteria i adscrit a la IV Companyia de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió. Ferit cap al final de la guerra, va ser ingressat en un hospital de Barcelona (Catalunya) i després va fer la convalescència a casa seva a València. Intentà a Alacant (Alacantí, País Valencià) ser evacuat cap a França, però el 24 d'abril de 1939 va ser capturat per les tropes franquistes i internat en diversos camps de concentració. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó per «suport a la rebel·lió». El novembre de 1941 va ser posat en llibertat condicional i retornà a València, on s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. Es guanyava la vida fent de camioner i entre els anys 1945 i 1946 fou agent d'enllaç entre la CNT i el grup guerriller encapçalat pel comunista Juan Ramón Delicado González (Delicado), de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). L'acompanyà en diverses ocasions a diferents campaments i reunions. Aquests contactes amb la CNT van fer sospitós Delicado davant el Partit Comunista d'Espanya (PCE) que el novembre de 1946 ordenà la seva execució. El juny de 1946 va ser detingut amb Luis López Sánchez a Barcelona, on ambdós havien anat a procurar-se munició per a la guerrilla. Traslladats a València, van ser ràpidament posats en llibertat. En 1947 passà a França i s'instal·là al barri de l'Île de Carcassona, on més tard es traslladaren sa companya, Hermenegilda García, i ses dues filles. Sempre milità en la CNT de l'exili. Tiburcio Ferrer Cano va morir el 15 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 16 de febrer– de 1989 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Celedonio Aparisi Aracil  (Alcoi, 22 de març de 2007)

- Celedonio Aparisi Aracil: L'11 d'agost de 1923 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarcosindicalista Celedonio Aparisi Aracil. Era fill del militant cenetista Josep Aparisi Ivars i de Maria Aracil Mostacero. Durant la guerra civil estudià a l'Internat Escola«Durruti» de l'Agrupació Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (València, País Valencià), però el final de la guerra impedí que pogués continuar estudis a l'Institut Obrer d'aquesta ciutat. En acabar la guerra, amb el pare empresonat i dos germans petits, es convertí en el cap de família amb 15 anys i entrà a fer feina durant un any en un magatzem. Després va fer feina en una fàbrica d'etiquetes i durant les nits en una fàbrica tèxtil. A començament dels anys cinquanta s'integrà com a enllaç sindical i vocal en la Confederació Nacional de Sindicats («Sindicat Vertical») franquista i col·laborà amb l'«Hermandad Obrera d'Acción Católica» (HOAC). En 1969, després d'haver intentat sense èxit orientar-les cap a una línia més obrerista, abandonà aquestes organitzacions. Després de la mort del dictador Francisco Franco i la reconstitució de la CNT, fou el primer secretari de la Federació Local de Sindicats Únics d'Alcoi de la CNT i organitzà el míting del 22 de juliol de 1977 que se celebrà en aquesta localitat. En els seusúltims anys milità en la Confederació General del Treball (CGT) d'Alcoi i durant uns anys fou secretari de la UNESCO. Sa companya fou Maria Roselló Gutiérrez. Celedonio Aparisi Aracil va morir el 4 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 2 d'octubre– de 2009 mor a l'Hospital Verge dels Lliris d'Alcoi (Alcoià, País Valencià) i va ser incinerat. Documentació seva, donada pel Centre Alcoià d'Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA), es troba dipositada a l'Arxiu Municipal d'Alcoi.

Continua...

---