[03/03] «Der Eigene» -«Der Mistral» - Conferència de Bertoni -«L'Amico del Popolo» - Atemptat de l'OAS - Grup
Primer de Maig - Fets de Vitòria - Godwin - Iwanowski -
Bordes - Nic - Marcellin - Solier - Chambon - Florentino de Carvalho -
Gilles - Lambin - Gordin - González Caldevilla - Callea -
Ballestero - Ginestet - Lozano - Laude - Peukert - Pengam - Aguggini -
Coudereau - Schwartzbard - Giménez Ferrer - Masetti - Llop -
Bouffanais - Vicente - Merino - MaletAnarcoefemèrides
del 3 de març
Esdeveniments
![Portada d'un exemplar de "Der Eigene"]( "Portada d'un exemplar de \"Der Eigene\"")
Portada
d'un exemplar de Der
Eigene
- Surt Der Eigene: El 3 de
març de 1896 surt a
Berlín (Imperi Alemany; actual Alemanya) el primer
número de la revista anarcoindividualista
de cultura homosexual Der Eigene
(L'Únic). Dirigida per l'escriptor anarquista Adolf Brand,
està considerada la
primera publicació homosexual de la història. Els
10 primers números sortiren trimestralment
i després la revistà tingué una
periodicitat mensual. Portà diverses subtítols,
com ara «Ein
Blatt für Alle und Keinen»
(Diari per a tothom i per a ningú), «Monatsschrift
für Kunst und Leben»
(Revista mensual sobre l'art i la vida), «Ein Blatt
für männliche Kultur, Kunst
und Literatur» (Full de la cultura, l'art i la literatura
masculines), «Zeitschrift
fûr Freundschaft und Freiheit» (Revista al servei
de l'amistat i de la
llibertat), etc. El títol de la publicació
està tret de l'obra Der Einzige
und sein Eigentum (L'Unique
i la seva propietat) del filòsof anarcoindividualista Max
Stirner. A més de
tractar temes masculins i alguns de femenins, engegà debats
d'idees, tant
polítics (filosofia de Max Stirner, anarquisme, etc.) com
culturals (art,
literatura, etc.), a més dels que aleshores estaven en voga
(naturisme, cultura
física, ocultisme, teosofia, paganisme, etc.). La revista
arribà a tenir uns
1.500 subscriptors. A partir del gener de 1898, per por a la censura,
especialment al paràgraf 175 del Codi Penal alemany que
criminalitzava des del
1871 l'homosexualitat masculina, posà el seus personatges
obertament gais en el
pla de la ficció. Des de finals de 1898 fins a 1902 la
revista va ser
il·lustrada amb gravats, lleugerament eròtics i
de temàtica homosexual. El
gener de 1899 sortí una nova sèrie amb nova
numeració i maquetat segons l'estilart nouveau. En 1903, arran de la
publicació d'un poema titulat «Die
Freundschaft» (L'amistat), l'Estat prussià
atacà directament la revista; denunciada, durant el
procés Adolf Brand revelà
que el poema era del poeta nacional Friedrich Schiller i, evidentment,
la causa
va ser sobreseguda. A part del número únic
enquadernat que sortí en 1906, la
revista continuà publicant-se de manera irregular i entre
1907 i 1909, arran de
l'anomenat «Afer Harden-Eulenburg» (processos
militars i civils d'importants
membres del Govern de l'emperador Guillem II de Prússia
acusats de comportament
homosexual) de manera clandestina. Interrompuda la
publicació durant la Gran
Guerra, en 1919 es reprengué l'edició fins el
1932. En aquesta nova època la
revista abandonà la línia llibertària
i passà a fer costat la democràcia
liberal de la República de Weimar i especialment el
Sozialdemokratische Partei
Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya). A
partir de 1920
s'introduïren fotografies de joves nus. Adolf Brand
mantingué estretes
relacions amb el metge investigador de la sexualitat humana Magnus
Hirschfeld,
però se n'allunyà quan els seus treballs
científics deixaren de ser«estètics».
En 1933, suspesa la publicació, el domicili de Brand va ser
escorcollat i
assaltat en diverses ocasions pels escamots nazis i tots els seus
arxius van
ser confiscats pel dirigent nacionalsocialista homosexual Ernst
Röhm. Hi trobem
articles d'Erwin Bab, Hans Bethke, Adolf Brand, Erich Bruckner, Ernst
Burchard,
Moritz von Egidy, Hans Heinz Ewers, Maximilian Ferdinand, Benedict
Friedlaender, Wilhelm von Gloeden, Johannes Guttzeit, Peter Hamacher,
Eduard
von Hartmann, Karl Herman, Kurt Hiller, Hugo Reinhold Karl Johann
Höppener (Fidus), Ewald
Horn, Eugenie Jacobi,
Elisar von Kupffer, Theodor Lessing, R. Ed. Liesegang, John Henry
Mackay, Klaus
Mann, Thomas Mann, Ernst Manuel, Karl Merz, Eric Mühsam, Franz
Oppenheimer,
Robert Reitzel, Emil F. Rüdebusch, Saxnot, Eugen Heinrich
Schmitt, Sascha
Schneider, Heinrich Vormann i Bruno Wille, entre d'altres. En 1981
l'editorial
Foerster en publicà una edició
facsímil de tota la col·lecció.
***
![Capçalera de "Der Mistral"]( "Capçalera de \"Der Mistral\"")
Capçalera
de Der
Mistral
- Surt Der Mistral: El 3 de
març de 1915 surt a
Zuric (Zuric, Suïssa) el primer número del
periòdic expressionista predadaista
de caire anarquista Der Mistral.
Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic
literari de combat). Els
editors responsables van ser Hugo Kersten, Walter Serner, Konrad Milo i
Emil
Szittya, i fou imprès per Julius Heuberger. Hi van
col·laborar Guillaume
Apollinaire, Hugo Ball, Johannes R. Becher, Max Herrmann-Neisse, Lajos
Kassák, Filippo
Tommaso Marinetti i Walter Serner (Wladimir
Senakowski), entre d'altres. Immersa en el conflicte
bèl·lic mundial,
criticà la «gramàtica de la
guerra», fonamentada en les estructures
lingüístiques burgeses i blasmà contra
la religió, la llei, la política i la
indústria cultural d'aleshores. Romain Rolland
atacà durament la sortida de Der
Mistral, acusant-la de «cubista» i
considerant-la una de les «malalties
intel·lectuals» del seu temps. En sortiren
tres números, l'últim el 26 d'abril de 1915, que
portà com a subtítol «Zeitschrift
für Literatur und Kunst» (Revista de Literatura i
Art). En 1977 es reedità en
facsímil.
***
![Octaveta anunciant la conferència]( "Octaveta anunciant la conferència")
Octaveta
anunciant la conferència
- Conferència de
Luigi Bertoni: El 3 de març de 1917 se celebra
a la sala del Restaurant «Zur
Sonne», al barri d'Aussersihl de Zuric (Zuric,
Suïssa), una conferència
contradictòria del propagandista anarquista Luigi Bertoni
sota el títol Come
farla finita? (Com acabar-la?), fent referència a la Gran
Guerra. En l'acte, organitzat
pel Grup Llibertari local, es va fer una crida als treballadors a
oposar-s'hi
al conflicte bèl·lic.
***
![Capçalera de "L'Amico del Popolo" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud]( "Capçalera de \"L'Amico del Popolo\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Capçalera
de L'Amico del
Popolo [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt L'Amico del Popolo: El 3 de
març de 1946
surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) el
primer número del periòdic L'Amico
del Popolo. Edito dalla Federazione
Comunista Libertaria Ligure. Fundat per Aladino Benetti–que feia menys
d'un mes que havia mort–, en figura com a responsable
Vincenzo Toccafondo i el
seu primer director fou Virgilio Mazzoni. Era l'òrgan de la
Federació Comunista
Llibertària Lígur (FCLL), organització
fundada l'any anterior i adherida a la
Federació Anarquista Italiana (FAI). Encara que el primer
número d'aquesta
publicació porta la especificació«Número únic», en sortiren
bimensualment,
però de manera irregular, números fins el 30 de
maig de 1950, en que fou
substituït de qualque manera per Guerra
di Classe, l'òrgan de la reconstituïda
Unió Sindical Italiana (USI). A
partir del número de l'11 de novembre de 1946 el
subtítol serà «Periòdic de
la
Federació Anarquista Lígur», sense
referència al comunisme. Trobem articles d'Umberto
Marzocchi, Virgilio Mazzoni, Lorenzo Parodi i Cesare Guilio Zanetti,
entre
d'altres. Aquesta mateixa capçalera va ser emprada sovint
pel moviment
anarquista italià.
***
![Seu de "Le Monde Libertaire" després de l'atemptat]( "Seu de \"Le Monde Libertaire\" després de l'atemptat")
Seu
de Le
Monde Libertaire
després de l'atemptat
- Atemptat de
l'OAS: El
3 de març de 1962, quan la guerra d'Algèria era a
punt d'acabar, la seu social
i la llibreria de Le Monde Libertaire del carrer
Ternaux, número 3, de
París (França), són totalment
destrossades per un atemptat amb bomba de
l'Organització Armada Secreta (OAS). L'OAS, creada pels
ultradretans després
del cop d'Estat fracassat dels generals facciosos el 21 d'abril de
1961,
aleshores va multiplicar els atemptats tant a França com a
l'Algèria contra
tots aquells que militaven pel final de la guerra i per la
independència
algeriana. De fet aquest atemptat es va produir un mes
després de la «Matança
del metro Charonne», del 8 de febrer de 1962, on nou
manifestants van ser
assassinats per la policia quan participaven en un
manifestació contra les
accions de l'OAS. El 18 de març de 1962 van signar-se els
acords d'Evian que
posaven fi al conflicte i declaraven la independència
d'Algèria.
***
![Fotomuntatge propagandístic del Grup «Primer de Maig»]( "Fotomuntatge propagandístic del Grup «Primer de Maig»")
Fotomuntatge
propagandístic del Grup «Primer de Maig»
- Ona
d'atemptats a Europa: El 3 de
març de 1968 sis bombes fan malbé edificis de les
seus
diplomàtiques espanyola, grega i portuguesa i de centres
militars
nord-americans a Londres, a l'Haia i a Torí. Aquestes
accions
van ser reivindicades
per l'anarquista Grup «Primer de Maig», sota el nom de Moviment Solidari
Internacional Revolucionari (MSIR).
***
![Manifestació de Vitòria (2 de març de 1976)]( "Manifestació de Vitòria (2 de març de 1976)")
Manifestació
de Vitòria (2 de març de 1976)
- Fets de
Vitòria: El 3
de març de 1976, a Vitòria (Àlaba,
País Basc), la repressió policíaca
contra
la tercera vaga general convocada des de gener de 1976 provoca la mort
de cinc
treballadors –Francisco Aznar Clemente, treballador de
Panificadora
Vitoriana
de 18 anys, d'un tret; Pedro María Martínez Ocio,
treballador de Forges
Alaveses de 27 anys, tres trets; Romualdo Barroso Chaparro, treballador
d'Agrator de 19 anys; José Luis Castillo García,
treballador de Basa de 32
anys; i Bienvenido Perea, treballador de «Grupos
Diferenciales» de 30 anys, que
moriria dos mesos després–, més de 150
persones
pateixen ferides de bala, 20
d'elles greus, i una mala fi de detinguts. Durant el mes de gener de
1976 uns
sis mil treballadors van començar una vaga en contra del
decret de límits
salarials i en defensa de millors condicions de feina. Dos mesos
més tard
convocaven per tercera vegada una vaga general que va ser seguida en
massa el 3
de març. Aquest dia la Policia Armada va entrar a
l'església de Sant Francesc
d'Assís, al barri de Zaramaga de Vitòria, on
estava previst realitzar una
assemblea de treballadors i, fen cas omís de la
decisió del capellà i del
contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Uns segons
després
disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i farcit
de gent creant
indignació i sobretot pànic. Els que van sortir
primer mig asfixiats i amb mocadors
a la boca van ser apallissats i cosits a trets de pistola i de
metralleta. El
responsable directe dels fets va ser Manuel Fraga Iribarne, ministre de
la
Gobernació i cap màxim de les forces d'ordre
públic. La versió oficial,
recollida en la sentència d'un tribunal militar,és que la policia va fer ús de
la «legítima defensa per respondre a una
agressió dels treballadors»; la
justícia militar va reconèixer que es tractava
d'«homicidis», però va arxivar
el cas en no trobar culpables. La lluita a Vitòria va sorgir
de plataformes i
assemblees obreres, al marge de les organitzacions i dels sindicats que
van
pactar la Transició amb la dictadura. La mateixa nit dels
esdeveniments, el
cantautor català Lluís Llac va compondre la
cantata Campanes a morts en
memòria dels treballadors assassinats.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![William Godwin]( "William Godwin")
William
Godwin
-
William Godwin:
El 3 de març de 1756 neix a Wisbeach, al comtat de Cambridge
(Anglaterra), el
pensador i teòric anglès, precursor de
l'anarquisme, William Godwin. D'antuvi
pastor protestant dissident, abandona la religió i publica,
en 1793, Disquisició
sobre la justícia política, obra
filosòfica que conté les principals bases
polítiques i econòmiques de l'ideal llibertari.
Considera que «tot govern és un
mal», ja que és una«abdicació del nostre propi judici i de la nostra
consciència», un fre en la recerca de l'harmonia
entre els homes, un objectiu
que es realitzarà per mitjà de
l'educació lliure, únic mitjà de
destruir les
supersticions de la religió i de la temptació
totalitària. Sa primera esposa,
Mary Wollstonecraft, qui publicà en 1792 Reivindicació
dels drets de les
dones, li donarà una filla, Mary, qui
esdevindrà més tard companya del
poeta Percy Busshe Shelley, qui es veurà conquistat per les
idees de Godwin –Mary
Wollstonecraft Shelley (Mary Shelley) serà l'autora del
cèlebre Frankenstein. Godwin
serà víctima de la premsa conservadora i,
enfonsat en la misèria, morirà el 7
d'abril de 1836 a Londres (Anglaterra). El seu pensament
tindrà una
considerable influència en el moviment socialista i
anarquista, tan britànic
com europeu i americà.
***
![Foto policíaca de Casimir Iwanowski (6 de març de 1894)]( "Foto policíaca de Casimir Iwanowski (6 de març de 1894)")
Foto
policíaca de Casimir Iwanowski (6 de març de 1894)
- Casimir Iwanowski:
El 3 d'abril de 1837 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya,
França) l'anarquista
Casimir Iwanowski –també citat
erròniament Ivanowski–,
conegut com Pierre Kasnin. Era el
fill primogènit del polonès Stanislas Iwanowski,
professor de llengües al
Col·legi de Chalon-sur-Saône, i d'Agathe Julienne
Langlois. Fou alumne, fins a
1849, de l'Escola Polonesa del barri de Batignoles de París
(França) i
posteriorment membre de l'Associació d'Antics Alumnes de
l'Escola Polonesa. El
18 de març de 1871 es casà a Vanves (Illa de
França, França) amb la modista
Geneviève
Ginisty (Rose). En aquestaèpoca
treballava de mecànic i vivia al carreró Canuel
de Vanves. En els anys vuitanta
milità en el moviment anarquista de París, on
vivia al número 16 del carreró Vandal
del XIV Districte de París. En 1887 fou un dels fundadors
del grup anarquista
del XIV Districte de París, també conegut en 1891
per «La Revanche de Fourmies»,
que es reunia al Cafè Apollon, al número 25 del
carrer Gaité, i del qual
formaven part Barbier, Delesalle, Guyot i Villeval, entre d'altres.
També en
aquesta època assistia a les reunions del grup anarquista
del XV Districte de
París. El 24 de febrer de 1892 el seu domicili va ser
escorcollat arran del
robatori d'un dipòsit de dinamita a
Soisy-sous-Étiolles (actualment
Soisy-sur-Seine, Illa de França, França). El 18
de març de 1892, en un control
de domicilis d'anarquistes, va ser declarat «en
fuita». El 26 de desembre de
1893 el seu nom figura en un registre de recapitulació
d'anarquistes. El 6 de
març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al
número 16 del carreró Vandal
de París, i va ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon; vidu des de feia 15 dies i amb una filla
de 20
anys, va ser posat en llibertat sis dies després. A finals
de 1894 figurava en
un registre confidencial d'anarquistes estrangers no expulsat residents
fora de
França. En el registre de recapitulació
d'anarquistes del 31 de desembre de 1896
s'anotà que vivia al número 253 del carrer
Fourneaux de París. Al final de sa
vida treballava d'ortopedista i vivia al número 127 del
carrer Castagnary del
XV Districte de París. Casimir Iwanowski va morir el 26 de
maig de 1898 a
l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París
(França).
***
![Foto policíaca d'Auguste Bordes (29 de febrer de 1894)]( "Foto policíaca d'Auguste Bordes (29 de febrer de 1894)")
Foto
policíaca d'Auguste Bordes (29 de febrer de 1894)
- Auguste Bordes:
El 3 de març de 1853 neix a Entraigas (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista
Guillaume Auguste Bordes, conegut com Sedob
o Sedrot, i també citat
com Léon Bordes. Sos
pares es deien
Hippolyte Bordes, sastre, i Catherine Calvet. Figura en els arxius
policíacs que
treballava de sastre de dones i com a gravador. Desertà de
l'exèrcit i en 1884
es refugià a Londres (Anglaterra). A finals de 1884
creà, amb altres companys (Émile
Gautier, Raoux, Heydeaux, Lucca, etc.), el «Cercle Anarquista
Francès de
Londres». A partir de 1885, amb altres anarquistes francesos
(els germans Henri
i Martial Bourdin, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.),
col·laborà, sense
afiliar-se, amb la Socialist League (SL, Lliga Socialista). El 12 de
juny de
1885 parlà, juntament amb altres companys (Harry Quelch,
Victor Dave, Henry M. Hyndman,
Frank Kitz, Joseph Lane, Charles Mowbray, J. MacDonald, William Morris,
Edward
Aveling, Belfort Bax, Keir Hardie i J. E. Williams, en un
míting en
commemoració de la Comuna de París. En 1888, amb
Piotr Kropotkin, Saverio Merlino
i la flor i nata del socialisme britànic, prengué
la paraula en un acte sobre
el mateix tema organitzat per la Social Democratic Federation (SDF,
Federació
Socialdemòcrata). El maig de 1890 creà, amb Luigi
Parmeggiani, Henry Dupont i
Jean Molas, el periòdic mensual anarquista
clandestí francès L'International,òrgan «oficiòs» del
grup «La Libre Inicitive», que actuava al si del«Club Autonomie» de Londres, i
del qual va ser un dels seus principals redactors; aquest grup es
caracteritzava pel seu anarquisme il·legalista i contrari a
tota mena
d'organització. També formà part del
Cercle Revolucionari Internacional de
Llengua Francesa (CRILF) del «Club Autonomie» i del
grup antiorganitzacional«L'Anonymat». Entre 1890 i 1891
col·laborà en el periòdic
anarcocomunista Le Réveil des
Mineurs. El novembre de
1893, arruïnat i gràcies al suport
econòmic de la Société de Bienfaisance
Française (SBF, Societat Benèfica Francesa),
abandonà amb sa família la capital
anglesa i retornà a França. En 1894 el seu nom
figura en un registre
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Novament marxà cap a Anglaterra i en 1896 residia
al Charlotte Street
de Londres. A Anglaterra destacà pels seus intents de
relacionar els cercles
internacionals entre si. En 1899 encara residia a la capital anglesa i
volia
publicar un periòdic anomenat Le
Droit au
Bonheur, que no sabem si finalment sortí. Son fill
també era anarquista i
també es deia Auguste Bordes. En 1886 existia un Bordes que
era membre del grup
de sastres anarquistes «L'Aiguille»,
però no sabem si es tracta de la mateixa
persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Auguste Bordes (1853-?)
***
![Foto policíaca de Célestin Nic (26 de febrer de 1894)]( "Foto policíaca de Célestin Nic (26 de febrer de 1894)")
Foto
policíaca de Célestin Nic (26 de febrer de 1894)
- Célestin Nic:
El 3 de març de 1873 neix a
Conflans-Sainte-Honorine
(Illa de França, França) l'anarquista
Célestin Nic. Era el fill
primogènit de Jean Baptiste Nic, pedraire
i empresari de la construcció, i de Marie Jouanin. Es
guanyava la vida com a
embalador. En 1893 va ser sortejat i declarat apte per a fer el servei
militar.
El 26 de febrer de 1894 el comissari Garnot de la Prefectura de Policia
escorcollà el seu domicili, al número 22 del
carrer Norvins de París, però
només va trobar un article retallat del periòdic L'Éclair,
on parlava de
l'execució d'Auguste Vaillant. Detingut, va ser fitxat
aquell mateix dia en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon.
El 2 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 16 de
novembre de 1894 va
ser destinat al VIII Regiment d'Artilleria i el 19 de setembre de 1897
tornà a
la vida civil. L'1 de juliol de 1899 es casà al XVII
Districte de París amb la
modista parisenca Marie Henriette Pizello, de qui es va divorciar. En
aquesta època treballava
d'empleat. Durant
la Gran Guerra, lluità als fronts entre el 24 de
març de 1915 i el 8 de gener
de 1919. En 1919 vivia a Montigny-Beauchamp (Illa de França,
França). En 1925,
sembla, era empleat municipal a París. Célestin
Nic va morir el 15 de desembre de 1946 al seu domicili de
Taverny (Illa de
França,
França).
***
![Notícia de la mort d'Alice Marcellin apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 27 d'abril de 1923]( "Notícia de la mort d'Alice Marcellin apareguda en el periòdic parisenc \"Le Libertaire\" del 27 d'abril de 1923")
Notícia
de la mort d'Alice Marcellin apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 27 d'abril de 1923
- Alice Marcellin:
El 3 de
març de 1874 neix a Angulema (Poitou-Charentes,
França)
l'anarquista Alice Blanche Marcellin, també coneguda com Alice Calazel, pel llinatge de son
company. Era la filla primogènita de
François Laurent Marcellin, barretaire, i de Marie Louise
Bertelière. Amb son
company, l'anarquista Ferdinand Joseph Calazel, es guanyava la vida
fent de
firaire, treball que aprofitava per a fer propaganda
llibertària arreu França. L'octubre
de 1892 va ser interceptada per la policia a Reims (Xampanya-Ardenes,
França),
juntament amb son company, venint de Chaumont-la-Ville
(Xampanya-Ardenes,
França), on havien partit sense pagar l'allotjament i on
havien deixat una
caixa amb roba, utensilis i periòdics, fullets i cartells
anarquistes. En
aquesta època vivien venent de manera ambulant guixos,
colorants, pols per
encerar els mobles i netejar els metalls, esmoladors de dalles i altres
eines.
El 13 de juliol de 1894 va ser detinguda a Angers (País del
Loira, França) i
portada per dos gendarmes a Montluçon (Borbonès,
Occitània), on estava
reclamada per un jutge d'instrucció per«associació criminal». A Nimes
(Llenguadoc, Occitània) ambdós van ser fitxats
com a «anarquistes molt
perillosos» per la policia i posats sota
vigilància, de la qual van poder fugir
el març de 1895. A finals de 1896 ja vivien a Marsella
(Provença, Occitània) i
se n'establiren al número 8 de l'avinguda Cours Belsunce. Va
ser fitxada en diversos
llistats d'anarquistes establerts per les autoritats. Sembla que va
formar part
amb son company del grup «La Jeunesse
Internationale» (Maurice Chaumel, Jules
Cheylan, Marius Escartefigue Jouvarin, Alexandre
Jacob, Frédéric Gros,Émile Rampal, Victor Rapallo, etc.) i que edità
el febrer de 1897 la terceraèpoca del periòdic anarquista
marsellès L'Agitateur.
El 10 de març de 1901 a Amiens (Picardia,
França), població on residia
aleshores, participa, amb son company i altres anarquistes (Carpentier,
Dubourgute, Gosselin, Goullencourt, Lemaire, Péchin,
Pépin, els germans Camille
i Émilien Tarlier, etc.), en una petita
manifestació on recorregueren la
població amb un carro que representava «Le Capitalécrassant le Travail» (El
Capital humiliant el Treball) i des d'on es llançaren
paperets multicolors amb
textos revolucionaris («Fora el Capital! Ni amo ni
criat!», «Fora l'autoritat!
Visca l'anarquia!», «L'Exèrcit, escola
del crim», «La dona és igual a
l'home»,«La propietat és un robatori. Fora la
propietat!»). L'estiu de 1901 va ser
processada, amb Carpentier, Lemaire, Marie Mécrent i els
germans Camille iÉmilien Tarlier, per «injúries a
l'exèrcit», però finalment tots van ser
exonerats. Posteriorment recorregué amb son company tot el
Migdia com a venedora
ambulant. El 9 d'octubre de 1910 es casà in
extremis per un metge amb Ferdinand Joseph Calazel, ja que
ell es trobava
malalt al llit, al seu domicili, a la Caseta Núm. 7 del
número 42 del carrer
parisenc de la Goutte d'Or; matrimoni que va ser ratificat dos dies
després a
l'Ajuntament del XVIII Districte de París. En 1914 va morir
son company. El seuúltim domicili va ser al número 15 de Villa
Poissonnière de París. Alice
Marcellin va morir el 4 d'abril de 1923 a l'Hospital
Lariboisière de París
(França) i va ser incinerada quatre dies després
al cementiri parisenc de Père
Lachaise.
***
![Foto policíaca de Fernand Solier (12 de gener de 1894)]( "Foto policíaca de Fernand Solier (12 de gener de 1894)")
Foto
policíaca de Fernand Solier (12 de gener de 1894)
- Fernand Solier: El
3 de març de 1875 neix a Cernay-la-Ville (Illa de
França, França) l'anarquista
Fernand Louis Émile Solier. Fill d'una família
benestant, sos pares es deien
Jean Pierre Solier, comissionista de mercaderies, i Louise Honorine
Ursule Buchère,
que vivien a París (França), però que
decidiren tenir l'infant a casa dels avis
materns a Cernay-la-Ville. Després d'abandonar els seus
estudis de clàssiques,
entra a l'Escola d'Arts Decoratives, on va fer disseny. Delineant de
professió,
treballava amb l'arquitecte Boyart i vivia a casa de sos pares, al
número 69 de
l'avinguda d'Orléans. Examinant la documentació
requisada a casa d'anarquistes
fruit dels escorcolls que a partir de l'1 de gener de 1894 es
desencadenaren en
els cercles anarquistes, el jutge d'instrucció Meyer
trobà un cert nombre de
cartes de Fernand Solier que contenien «incitacions a la
violència», esbossos
d'articles dirigits als periòdics Le
Père
Peinard i La Révolte,
i una carta
dirigida a Élie Reclus on es declarava anarquista. En una
d'aquestes missives
havia jurat matar el primer agent que el detingués. El 12 de
gener de 1894 el
comissari Bernart, sota ordre del jutge d'instrucció Meyre,
el va detenir quan
tornava a casa. En l'escorcoll de la seva habitació, segons
la premsa, la
policia va trobar periòdics il·lustrats relatant
diverses detencions d'anarquistes,
nombrosos números de Le
Père Peinard,
de La Révolte i de La Revue Anarchiste, l'Almanach
du Père Peinard de 1894,
fullets revolucionaris, nombroses fórmules d'explosius i una
barba postissa.
Segons la Prefectura de Policia, era una anarquista solitari que no
militava en
cap grup i que s'havia exaltat molt arran de la detenció de
l'anarquista
Auguste Vaillant, qui havia atemptat contra la Cambra dels Diputats
francesa.
Segons el periòdic catòlic La
Croix,
era un habitual de les reunions anarquistes. El 25 de gener de 1894 va
ser
posat en llibertat. Fernand Solier va morir el 10 de gener de 1949 a
Cernay-la-Ville
(Illa de França, França).
Fernand Solier
(1875-1949)
***
![Jean-Louis Chambon]( "Jean-Louis Chambon")
Jean-Louis
Chambon
- Jean-Louis
Chambon: El 3 de març de 1879 neix a Gouise
(Alvèrnia, Occitània) el jornaler
agrícola, apicultor i militant anarquista i
anarcosindicalista Jean-Louis
Chambon. Sos pares, masovers de Les Roux de Guoise, es deien
François Chambon i Louise Charpin. Era membre de la
Federació de Treballadors de la
Terra (FTT) del Borbonès,
organització independent de la Confederació
General del Treball (CGT) fundada
en 1905 per Michel Bernard. De tendència anarcosindicalista,
amb Antoine Dumont,
va ser un dels militants més favorables a
l'adhesió de l'FTT a la CGT, però en
el VIII Congrés de la FTT, celebrat el 9 d'octubre de 1908,
aquesta proposició
va ser rebutjada ja que els seus membres no volien restar
diluïts dins del gran
sindicat, però també perquè, arran
d'una manifestació a la regió de la CGT
contra l'augment dels preus dels productes alimentaris, els pagesos van
vendre
els seus productes al mercat. En 1909, amb Antoine Dumont,
projectà la creació
d'una comunitat comunista llibertària. En 1910
col·laborà en Le
Travailleur Rural, on va escriure
contra les eleccions. El 19 d'agost de 1911 es casà a
Neuilly-le-Réal (Alvèrnia, Occitània)
amb Angeline Philomène Garguilo. Durant la Gran Guerra
lluità als fronts com a caporal en el 89 Regiment
Territorial d'Infanteria. Llicenciat, Louis Chambon va morir de
peritonitis bacteriana el 6
de maig de 1915 a Neully-le-Réal (Alvèrnia,
Occitània) a
resultes de
les ferides patides al front de guerra.
***
![Foto policíaca de Florentino de Carvalho]( "Foto policíaca de Florentino de Carvalho")
Foto
policíaca de Florentino de Carvalho
- Florentino de Carvalho:
El 3 de març de 1883 –algunes fonts citen
erròniament
1871 i 1879– neix a Campomanes (Astúries, Espanya)
el
propagandista i pedagog anarquista
Primitivo Raimundo Suárez Alves, també citat per
la seva versió en portuguès dePrimitivo Raymundo Soares, però
més conegut sota el nom de Florentino
de Carvalho. Sos pares es deien José
Suárez i Francisca Alves. Quan tenia
sis anys emigrà amb sa família a São
Paulo (São Paulo, Brasil). Son pare era un
comerciant i mestre catòlic que el matriculà al
col·legi religiós del Sagrat
Cor de Jesús d'aquella ciutat amb la perspectiva que
acabés ordenant-se
sacerdot. Sense cap vocació, en 1898 s'allistà,
fugint del seminari, en la Força Púbica
(policia) de São Paulo, però, després
de llegir A conquista do pão de
Piotr Kropotkin, abandonà en 1901 el cos amb el grau de
sergent. Poc després
s'instal·là a Santos (São Paulo,
Brasil) –aleshores anomenada la «Barcelona
brasilera»–, on va fer feina carregant i
descarregant al
port i, més tard, a
causa de la seva fràgil salut, de tipògraf,
alhora que militava en el grup
local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT).
Fugint de les
persecucions per la seva militància, emigrà a
l'Argentina. A Buenos Aires fundà
una escola segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia. En
1910 va ser
expulsat de l'Argentina i posat en un vaixell amb destí a
Espanya, però
aconseguí evadir-se gràcies a un grup
d'estibadors del port de Santos i
s'instal·là en aquesta ciutat sota el nom de Florentino
de Carvalho.
Juntament amb León Antonio Vidal, Carlos Zaballo i Garrido
Gutiérrez fou un
dels propagandistes llibertaris més destacats al Brasil
d'aleshores. En 1911 va
ser expulsat amb destí a Portugal i l'any següent
també arran de la vaga
d'estibadors portuaris. Fou assidu dels congressos obrers i
impartí nombroses
conferències. Fundà i dirigí diverses
escoles a diferents Estats brasilers (Rio
Grande do Sul, Minas Gerais i São Paulo) i creà
la Universitat Popular de
Cultura Racional i Científica de São Paulo.
Publicà articles en diferents
periòdics (A Plebe, O Libertario,Germinal! - La Barricata,A Obra, Nova Era, Arte
e Vida, O Comentario, Prometeu,Renascença, A
Rebelião, La Guerra Sociale, Revista
Liberal, A Voz do Trabalhador, etc.),
alguns dels quals dirigí. Fou
partidari de la creació d'una organització
purament anarquista, però s'oposà a
l'anarquisme exaltat. En 1917 formà part, amb Edgard
Leuenroth i Gigi Damiani,
del Comitè de Defensa Proletària (CDP). En 1920
fou un dels primers anarquistes
a denunciar la dictadura bolxevic i s'oposà durament a la
creació del Partit
Comunista del Brasil (PCB). En la dècada dels vint
fundà amb Fábio Luz, José
Oiticica, Carlos Dias i altres, el col·lectiu de propaganda
anarquista «Os
Emancipados». El seu domicili es transformà en una
mena de posada anarquista de
fugitius i exiliats, on es feien cursets, reunions i vetllades de
teatre social,
amb el suport de sos germans Maria Antonia, Matilde, Manolo i Pilar, sa
madrastra Paulina
Soares i son nebot Arsénio Palácio, tots
militants llibertaris. Durant la
dictadura d'Artur Bernardes fou detingut amb altres companys i ficats
en un
vaixell de càrrega amb ordre de desembarcar-los al primer
país que els
acceptessin, però com que aquest fet no es donà,
visqueren durant uns mesos en
alta mar. És autor de Da escravidãoà liberdade (1927), A guerra
civil de 1932 em São Paulo (1932) i Anarquismo
e sindicalismo (2008,
pòstum); i deixà nombroses obres
inèdites (Crise do socialismo, Filosofia
do sindicalismo, Revolución
española, A revoluçao de 24,Sintese
de una filosofia anarquista –fou destruït
el
manuscrit a la impremta per
la policia–, Constituçao socialista
libertaria–idem–, Os
anarquistas e os movimentos politicos, etc.). Florentino de
Carvalho va
morir el 24 de març de 1947 en una petita hisenda de
Marília (São Paulo,
Brasil) on encara feia de mestre racionalista. En 2000
Rogério H. Z. Nascimento
publicà la biografia Florentino
de Carvalho,
pensamento social de um
anarquista.
Florentino de Carvalho (1883-1947)
***
![Manifest abstencionista de Maurice Gilles aparegut en el primer número de "La Révolte" d'Alger de l'1 de maig de 1906]( "Manifest abstencionista de Maurice Gilles aparegut en el primer número de \"La Révolte\" d'Alger de l'1 de maig de 1906")
Manifest
abstencionista de Maurice Gilles aparegut en el primer
número de La
Révolte d'Alger de l'1 de maig de 1906
- Maurice Gilles: El
3 de març de 1883 neix a Le Pont de Las Olièras
(Vivarès, Occitània) el propagandista anarquista
Maurice Zéphirin Gilles, conegut com Judex.
Sos pares es deien Zéphirin Jean Pierre Guilles, ferroviari
a París (França), i Alixe Léa Serre.
Emigrà a Alger (Algèria) i es guanyava la vida
com a
fotògraf retratista i
publicista, regentant la botiga fotogràfica«Société Artistique
Algérienne», al
carrer Tànger d'Alger. Entre maig i novembre de 1904 fou un
dels editors i
col·laboradors de la primera etapa del periòdic
anarquista La Révolte,
d'Alger, del qual va ser gerent. El maig de 1906 fou
candidat abstencionista per a les eleccions legislatives a Alger. Fou
membre
del grup anarquista algerià «Les
Précurseurs». Entre 1908 i 1910
col·laborà en
el periòdic satíric, humorístic i
antipolític Papa-Louiette,
d'Alger. Entre el juliol de 1909 i el gener de 1910
fou gerent de la nova sèrie del setmanari anarquista La Révolte. L'agost de 1909 va
ser detingut arran de la publicació d'un
article; processat per «incitació a
l'assassinat», després de tres mesos de
presó preventiva, va ser finalment absolt. A partir del
número 9 (4 de setembre
de 1909) d'aquesta publicació, va ser substituït en
la seva gerència per Jules
Labonne i F. H. Emeric. Entre 1909 i 1914
col·laborà en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux. Cap el 1911
retornà a
la metròpoli i s'instal·là a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1911
publicà el fullet Bagnes d'enfants.
En aquests anys col·laborà en Le
Libertaire (1895-1914). Durant els anys de la Gran Guerra, va
estar
estretament vigilat per les autoritats. Durant la postguerra
col·laborà en Le
Libertaire i Le Raffût.
Entre el març de 1919 i el maig de 1920 edità a
Montpeller el setmanari Le Poilu
Déchaîné,òrgan dels soldats desmobilitzats, que feia costat les tesis
revolucionàries
del la Confederació General del Treball (CGT);
col·laborà en aquesta publicació
signant com Judex, i
desaparegué poc
després arran d'un procés que
interposà De Baichis, dirigent realista de l'Erau
i director de L'Éclair,
a més de ser
condemnat a quatre mesos de presó, per no pagar la multa de
911 francs a la
qual havia estat condemnat. El 12 de març de 1921 va fer la
conferència«Les bagnes
militaires et les bagnes
d'enfants» al Teatre de Montmartre de París. El
desembre de 1921 fundà
a Montpeller el periòdic Le Fouet,
que defensà les tesis del sindicalisme revolucionari de la
Confederació General
del Treball Unitari (CGTU) i del qual fou gerent fins el febrer de
1922. En
desacord amb alguns companys, fundà el periòdic Esprit de Tous, que publicà
quatre números i s'oposà a tota mena de
política i a tota mena de sindicalisme. El 4 de gener de
1923, al Théatre de la
Fourmi de París, realitzà la
conferència «Le gran mystère:
Avons-nous déjà
existé? La réincarnation.». L'1 de maig
de 1923 es va casar a Vincennes (Illa
de França, França) amb Blanche Marin. El 28
d'abril de 1924
prengué part en un debat contra les
colònies penitenciàries militars (Biribi),
al Théâtre de la Fourmi de París, on
intervingueren Albert Londres, Émile Rousset,
el comandant Balland, Margue, Camoscasse i exdeportats (Malheurthy,
Cochon,
Laurent,etc.). El 15 de gener de 1925 participà en nom de Le Journal du Peuple, amb altres companys
d'altres periòdics (Noël
Garnier, Louis Roubaud, Jacques Dhur, Pierre Plessis, Louis
Loréal, etc.), al
Club du Faubourg del Théâtre de la Fourmi de
París, en el debat «La verité sur
les bagnes d'enfants. Le scandale des colonies correctionnelles.
Comment on
martyrise des gosses! Les solutions». El 23 de febrer de 1931
participà en un
acte de protesta a la Salle des Sociétés Savantes
de París, presidit per Émile
Rousset, contra la detenció d'uns militars a la
presó de Cherche-Midi, on van
intervenir destacats intel·lectuals esquerrans (Fernand
Corcos, Gaston Guiraud,
Zyromski, Georges Augé, Georges Pioch, Victor
Méric, Ernest Lafont, Le
Meillour, Pierre Odéon, Germaine Decaris, etc.). Membre de
la Lliga
Internacional dels Combatents per la Pau (LICP), el 20 de gener de 1932
participà, amb altres companys (Georges Pioch, Bernard
Lecache, Victor Méric,
Marc Sangnier, Jean Piot, Pierre Odeon, Sirolle, Charles Lussy, Victor
Basch,
etc.), en un acte contra les provocacions feixistes organitzat per la
LICP a la
Salle des Sociétés Savantes de París i el
25 de gener d'aquell any participà, amb Victor
Méric i Louis Loréal, en un acte
per la pau a Angers (País del Loira, França),
organitzat per la LICP, on parlà
sobre els problemes financers de la Gran Guerra. Amb Roger Monclin, el
març de
1932 participà en una gira propagandística de la
LICP contra la guerra a
l'Avallonnais (Guillon, Isle-sur-Serein, Coulanges, Châtel,
Censoir i
Saint-Léger-Vantan). Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció.
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]](http://www.estelnegre.org/fotos/grossfulpius.jpg "Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]")
![Antonio Escartín Gracia (1936) [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/antonioescartin.jpg "Antonio Escartín Gracia (1936) [militants-anarchistes.info]")
![Capçalera de "L'Amico del Popolo" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lamicodelpopolo1946.jpg "Capçalera de \"L'Amico del Popolo\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
