Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 13307 articles
Browse latest View live

De caminants, passejadors i "flâneurs" Climent Picornell

$
0
0

De caminants, passejadors i  flâneurs

 

 

Manuel Rodríguez Rivero al seu Sillón de orejas de Babelia es feia ressò de la munió de llibre que han aparegut sobre el caminar i les seves benaventurances. Per a esportistes, excursionistes, melancòlics, grassos... Centrats en la seva estètica, en les seves propietats sanadores, en la felicitat que procura, en la seva capacitat de propiciar el mindfulness, n’hi ha escrits per clàssics i per contemporanis. Des d’ Elogi del caminar de David Le Breton, Caminar d’ Erlin Kagge o L’art del caminar del monjo budista Thich Nhat Hanh, recentment traspassat.  Un altre Elogi del caminar del neurocientífic Shane O’Mara (caminar aireja el cervell, trempa els muscles i ens fa més feliços) o Filósofos de paseo de Ramón del Castillo que analitza la versió del caminar i el pensar en gent con Nietzche, Adorno, Witggenstein, Sartre... El setembre del 2021 es publicava la versió catalana de Caminar, una filosofia, on Frédéric Gros ens convida a una activitat que no necessita aprenentatge, ni regles, ni tècnica, ni tan sols diners, només requereix una cosa: dues cames. Tot el demés és superflu. Gros intenta entendre la caminada com una experiència espiritual i fa servir grans figures per a les quals caminar era una disposició del pensament o una inspiració: Rimbaud i el desig de fugir, Gandhi i la política de la resistència, sense oblidar Kant i les seves marxes quotidianes per Königsberg.

Servidor més que un caminador som un flâneur. Silvia Colomé, a La Vanguardia,  també ens recorda que recuperant l’essència de l’autèntic flâneur s’han publicat,  la Fisiologia del Flâneur de Louis Huart, El peatón de París de Leon-Paul Fargue o La passejada de Robert Walser, i, en femení, Flâneuse de Lauren Elkin. Flâneurés una d'aqueixes paraules que es refereixen a un acte molt concret, passejar, badocar, però que evoquen coses molt més complexes: una manera de relacionar-se amb la realitat, la llibertat, la lleugeresa, la ciutat. Al llarg dels anys, el flâneur va passar de figura literària a símbol cultural i a una manera de pensar el món.  L'ús del terme en francés indica l'origen parisenc d'una forma nova, diferent, d'experimentar la ciutat, moure's per ella amb l'atenció el més desperta possible a fi d'apreciar-la com una immensa acumulació de detalls, de matisos, de contrastos subtils, de petjades de diferents passats. Diu Luís Alemany que per a potenciar l'atenció és necessari que el flâneur estigui totalment desocupat: que passegi sense presses, sense rumb fix, sense destí o objectiu i que miri molt de prop el que li envolta. Baudelaire és el nom que apareix sempre que es parla de flâneurs, juntament a Walter Benjamin o  Edgar Allan Poe. Per al flâneur perfecte, per a l'espectador apassionat, és una alegria immensa instal·lar-se en el cor de la multitud, el flux i reflux del moviment, enmig del fugitiu i de l'infinit. (Charles Baudelaire).

Els flâneurs som autèntics vagabunds moderns, semblants a un globus i al caprici de la pròpia curiositat mentre naveguem pel món. Caminem sense propòsit ni itinerari, passejant d'un lloc a un altre.Els flâneurs som observadors apassionats, amb mirada exigent, som capaços de veure coses que els altres no veuen. Recollim inspiració, imatges, pensaments, records i experiències. Persones com Henry David Thoreau, JK Rowling, Albert Einstein, Charles Darwin, Aristòtil,  William Wordsworth, Thomas Jefferson, Virginia Woolf,  Soren Kierkegaard, Sòcrates, Ludwig Van Beethoven, Lev Tolstoi, Leonard Cohen…eren flâneurs.  Per a ells els rètols brillants i esmaltats dels negocis són almenys tan bons com una pintura a l'oli ho és per al burgès. Les parets són l'escriptori contra el qual pressiona els seus quaderns; els quioscs són les seves biblioteques i les terrasses dels cafès els balcons des dels quals mira la seva llar(Walter Benjamin).

Climent Picornell



[17/02] Procés dels Trenta - Pacte amb Carranza - Conferència de Borghi - Conferència de Maitron - Surgand - Ogerau - Clar - Moussault - Cruz - Rosell - Vericat - Gavioli - Granados - Señer - Obregón - Torrano - Orobón - Giua - Serrano - Gouzien - Tejerina - Boldrini - Carreño - Després - Ernestan - Simoncelli - Tarreras - Cuadrado - Mareš - Arpa - Millán - Moya - Tantini - Roig Soler

$
0
0
[17/02] Procés dels Trenta - Pacte amb Carranza - Conferència de Borghi - Conferència de Maitron - Surgand - Ogerau - Clar - Moussault - Cruz - Rosell - Vericat - Gavioli - Granados - Señer - Obregón - Torrano - Orobón - Giua - Serrano - Gouzien - Tejerina - Boldrini - Carreño - Després - Ernestan - Simoncelli - Tarreras - Cuadrado - Mareš - Arpa - Millán - Moya - Tantini - Roig Soler

Anarcoefemèrides del 17 de febrer

Esdeveniments

Interrogatori d'Émile Henry

Interrogatori d'Émile Henry

- Repressió arran del Terminus: El 17 de febrer de 1894, després de l'atemptat amb bomba de l'anarquista Émile Henry al cafè Terminus de París (França) el 12 de febrer, la policia francesa desencadena una forta repressió contra els cercles llibertaris, procedint a nombrosos escorcolls i detenint un gran nombre de militants anarquistes que més tard varen ser jutjats en el famós Procés dels Trenta.

***

Cartell amb la reproducció del pacte

Cartell amb la reproducció del pacte

- Pacte amb Carranza: El 17 de febrer de 1915 a l'edifici de Faros del port de Veracruz (Veracruz, Mèxic) se signa un pacte politicomilitar entre l'anarcosindicalista Casa de l'Obrer Mundial (COM) i el govern«revolucionari constitucionalista» de Venustiano Carranza. El pacte, redactat el 12 de febrer i publicat el 20 de febrer, serà signat per Rafael Zubarán Capmany, ministre de l'Interior de Carranza i Primer Cap de l'Exèrcit Constitucionalista, i vuit dirigents de la COM (Rafael Quintero, Carlos M. Rincón, Rosendo Salazar, Juan Tudó, Salvador Gonzalo García, Rodolfo Aguirre, Roberto Valdés i Celestino Gasca Villaseñor). Amb aquest pacte, els sindicalistes formaran part de les tropes de Carranza mitjançant les «Brigades Sanitàries Anarquistes» i en els«Batallons Rojos», que acabaran lluitant contra les tropes de Francisco Villa i d'Emiliano Zapata. A canvi, Carranza els donarà locals (a León, Tampico, Guadalajara, Colima, Monterrey, Tabasco, Tlaxcala, Querétaro, Guanajuato, Aguascalientes, Torreón, etc.) i periòdics, com ara Ariete o Revolución Social. Aquesta publicació lloarà les lleis laborals dels«heroics caps constitucionalistes» i s'arribarà a afirmar que el«triomf del constitucionalisme és el triomf de la Llibertat». L'aliança marcarà la història del moviment obrer mexicà i instaurarà les bases de la creació de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM), veritable corretja de transmissió del poder. El «realisme» sembla apoderar-se de la major part dels anarcosindicalistes: es declara caduca l'era de la rebel·lió, es busca la protecció de l'Estat, penetren tota casa de polítics (carrancistes, marxistes, etc.) predicadors de la revolució a terminis i de la necessitat d'un tutor (cabdill, partit o Estat). Els grups hegemònics aconsegueixen imposar la seva llei: d'ara endavant, tot treballador ha de respectar i seguir les normes establertes per associar-se, fer vaga, discutir amb el patró, sortir al carrer en manifestació, etc. L'Estat es converteix en l'àrbitre suprem: l'Estat decidirà en última instància si una vaga és legal o il·legal. Malgrat tot, va haver un sector anarcosindicalista (ferroviaris, petrolers, treballadors tèxtils de Puebla i de Veracruz, electricistes, etc.) que no acceptà aquesta aliança i rebutjà la orientació política de l'anarcosindicalisme; aquest sector donarà lloc a la creació de la regional mexicana de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Conferència de Borghi: El 17 de febrer de 1946 el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi fa una conferència al Teatro Storchi de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) sota el títol «Perché siamo rimasti anarchici» (Per què romanem anarquistes). L'acte va ser organitzat per la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Mòdena, adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI).

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Conferència de Maitron: El 17 de febrer de 1968, a la Salle de la Maison Verte de París (França), l'historiador Jean Maitron fa la conferència «Pelloutier. Syndicalisme d'hier et d'aujourd'hui». La conferència sobre l'anarcosindicalista Fernand Pelloutier, a la qual va seguir un debat, estava organitzada per«La Ruche Culturelle et Libertaire. Les Amis de Sébastien Faure».

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Alphonse Surgand (4 de març de 1894)

Foto policíaca d'Alphonse Surgand (4 de març de 1894)

- Alphonse Surgand: El 17 de febrer de 1859 neix al V Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Bernard Alphonse Surgand. Sos pares es deien Jean Claude Surgand, representant comercial, i Agustine Vial, cosidora. A començament dels anys noranta vivia al número 11 del carrer Partants de París (França) i treballava d'ataconador. L'abril de 1893, per a la convocatòria d'eleccions municipals, fou un dels candidats abstencionistes a Charenton-le-Pont (Illa de França, França), juntament amb Lucien Guérineau a Bagnolet (Illa de França, França) i Jean Billot al XII Districte de París. En 1893 assistí a les reunions de les Joventuts dels Antipatriotes i del grup anarquista que s'arreplegava a la sala del Chateau Rouge, al carrer des Vignoles del XX Districte de París. A començament de gener de 1894 va ser detingut amb una quinzena de companys a París quan les agafades antianarquistes. El 4 de març d'aquell any va ser novament detingut amb 12 companys i fitxat per Alphonse Bertillon. Sembla que despré s'establí a Baccarat (Lorena, França), Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Alphonse Surgand (1859-?)

***

Charles Ogerau

Charles Ogerau

- Charles Ogerau: El 17 de febrer de 1868 neix al X Districte de París (França) el fotògraf retratista anarcoindividualista Charles Pierre Ogerau –el llinatge sovint citat erròniament Ogereau. Sos pares es deien Frédéric Pierre Ogerau, negociant, i Albertine Philippine Grosholz, i tingué una germana, Albertine Marie Ogerau, i un germà, Frédéric Philippe Ogerau. Fotògraf d'art reconegut a París, fou el retratista oficial de la presidència i de nombroses autoritats franceses–fotografià Félix Faure, president de la III República francesa, al seu llit de mort– i d'actrius famoses (Berlix, Emma Calvé, Lucy Gérard, Cléo de Mérode, Séverine, Marie-Louise Thibaud, Valois, etc.). Moltes de les seves fotografies s'editaren en postals. Obrí un important estudi fotogràfic al número 18 del bulevard Montmartre de París i anomenà com a director de vendes l'anarquista Alfred Fromentin, que acabà casant-se amb sa germana Marie. En 1902 col·laborà, amb altres companys (Antoine Antignac, Alfred Fromentin, Charles Malato, Henri Zisly, etc.), en el periòdic L'Indiscutable. Amb Alfred Fromentin, fundà el periòdic anarcoindividualista Le Balai Social. Tribune libre à tous les protestataires de l'arrondissement, que publicà 23 números entre desembre de 1904 i gener de 1906. Visqué a la urbanització creada per sa germana i son cunyat a Choisy-le-Roi i sempre va està molt lligat a les activitats anarquistes d'Alfred Fromentin. Sa companya fou la veneçolana Clotilde Pietri Daudet, amb qui tingué una filla, Germaine Elisa Ogerau, el 22 de desembre de 1897. Charles Ogerau va morir el 15 d'agost de 1908 a Saint-Brevin-les-Pins (País del Loira, França) i va ser enterrat posteriorment al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Fanny Clar en "L'Atalante" (1934)

Fanny Clar en L'Atalante (1934)

- Fanny Clar: El 17 de febrer de 1875 neix al IV Districte de París (França) la periodista i escriptora feminista i anarquista, i després socialista, Clara Fanny Oliver–diverses fonts citen erròniament el seu llinatge com Olivier–, coneguda com Fanny Clar i que va fer servir el pseudònim Francine. Néta d'un communard, sos pares, òptics de professió, es deien Guillaume Antoine Vincent Oliver i Estelle Blanche Goulancourt. Casada amb el comptable Émile Jean Célié, el 21 de febrer de 1897 va tenir un fill amb ell, Jean Clare Guillaume Célié. En aquesta època vivia al número 70 del carrer Batignolles de París. Posteriorment s'uní amb el dissenyador i escultor Charles Louis Diligent (Raphaël Diligent), qui li va dibuixar algunes de les portades dels seus llibres. En 1904 col·laborava en Le Libertaire sota el pseudònim Francine i entre 1910 i 1912 en Les Temps Nouveaux. Va està molt lligada a Miguel Almereyda. També formà part de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERI), fundada en 1908 per Francesc Ferrer i Guàrdia. A partir del 21 d'agost de 1912 va escriure setmanalment una crònica «femenina» per al periòdic La Guerre Sociale, sota el títol «Notre coin» (El nostre racó). Seguint les passes de Miguel Almereyda, l'11 de desembre de 1912 anuncià en La Guerre Sociale la seva adhesió a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i el novembre de 1913 entrà a formar part de Le Bonnet Rouge. Organe de la défense républicane, de Miguel Almereyda. En 1913 col·laborà en el periòdic L'Équité de Marianne Rauze. Durant la Gran Guerra va escriure textos pacifistes, fet pel qual alguns la titllaren de «derrotista». A partir del 6 d'octubre de 1916 publicà un fulletó sentimental en lliuraments (La Rose de Jéricho) en L'Humanité.Cap el 1920 s'establí amb son company Raphaël Diligent a Dampmart (Illa de França, França), on la parella jugà un paper important en la Federació Departamental de Sena i Marne de l'SFIO després de l'escissió sorgida arran del Congrés de Tours d'aquell any. Mantingué estrets contactes amb periodistes llibertàries, pacifistes i feministes com ara Alice La Mazière, Henriette Sauret, Séverine, Madeleine Vernet, etc. Durant el període d'entre guerres, juntament amb son fill, col·laborà en nombrosos periòdics feministes, socialistes i sindicalistes de la Confederació General del Treball (CGT), com araL'Action Féministe, L'Action féministe  La Bataille Syndicaliste, La Bourgogne Républicaine, Floréal,Gil Blas, La Lutte sociale de Seine-et-Oise,La Lutte sociale de Seine-et-Oise La Lutte sociale de Seine-et-Oise  Le Midi Syndicaliste,   Le Midi syndicaliste ·  ·  Le Midi syndicaliste  Le Peuple, Le Populaire, Le Travail de Seine-et-Marne, etc. Entre 1923 i 1925 fou secretaria de redacció de la segona sèrie del periòdic L'Ordre Naturel. Journal des Peuples. En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions anarquistes i llibertàries, com ara Cahiers des Amis de Han Ryner,Les Hommes du jour (1908-1913), La Mère Éducatrice (1917-1939), Notre Voix (1919-1920), L'Ordre Naturel (1920-1922), La Muse Rouge (1922-1926), L'En-Dehors (1922-1939), Le Semeur de Normandie (1923-1926), etc. Novel·lista reconeguda, també conreà la poesia, el teatre i la literatura infantil i en 1924 va ser admesa en la Societat de les Gents de Lletres (SGDL) de França. També va col·laborà molt en premsa literària i comercial, moltes vegades amb articles sobre art i femenins (L'Âge Heureux, L'Avenir de Bougie,L'Avenir de Bougie  Comoedia, Le Courrier Européen, L'Éclair de l'Ain, L'Ère Nouvelle,Le Madécasse,Le MadécasseLe MadécasseNotre Voix, L'Oeuvre,Le Petit Journal Illustré, Le Peuple de Bruxelles, Pour Elle, Le Soir, La Vague, La Vie Féminine,La Voix des Femmes, Vouloir, Vu, etc.). En 1932 vivia entre Orgerus (Illa de França, França) i al número 27 del carrer Eugène Sue de París i en 1933 residia al número 3 del carrer Campagne-Première de París, el seuúltim domicili. Publicà el poema«Bouche-d’Or» en Almanach de la paix 1934 (1933). En 1934 participà en un paper secundari en la pel·lícula L'Atalante de Jean Vigo, fill de Miguel Almereyda, amb qui tenia amistat, i ja havia participat l'any anterior en el rodatge de Zéro de conduite–son company Raphaël Diligent també participà en els dos films. Entre les seves obres podem destacar Céline, petite bourgeoise (ca. 1919), Les mains enchantées (1924, 1939, 1946 i 1959), Les Jacques (1926) La Maison des sept compagnons (1928 i 1947), Les trois souhaits de Babette (1928), Les trois biens du pauvre homme (1928), La ronde de la maison. Livre de lecture courante pour le cours préparatoire (1929) Vitivit et sa nichée. Histoire d’une famille de pinsons (1931), L'appel de l'homme de l'usine, du chantier, manifeste (1932), La colombe blessée (1932), L'enfant sans larmes (1932), L'île aux épouvantails (1935), Nous allons jouer…Théâtre des petits dédié aux grands (1935), Sans rimes… non sans raisons (1935), Dix-sept et un (1938) i Le jardin des mille soucis (1939). Fanny Clar va morir el 20 de febrer–diverses fonts citen erròniament el 24 de febrer– de 1944 al seu domicili del XIV Districte de París (França) i va ser incinerada.

Fanny Clar (1875-1944)

***

Notícia sobre el processament d'Alphonse Moussault apareguda en el diari de Dijon "Le Progrès de la Côte-d'Or" del 31 de juliol de 1909

Notícia sobre el processament d'Alphonse Moussault apareguda en el diari de Dijon Le Progrès de la Côte-d'Or del 31 de juliol de 1909

- Alphonse Moussault: El 17 de febrer de 1877 neix a Besançon (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Alphonse Louis Moussault. Sos pares es deien Benjamin Célestin Moussault, torner, i Aglaé Gautherot. Xarcuter de professió, era anarquista partidari de la «propaganda pel fet». Instal·lat a Dole (Franc Comtat, França), el 14 d'abril de 1908 va ser condemnat a 50 francs de multa per ofenses a la senyora Delamotte, qui li devia diners. En plena vaga de empleats de correus, durant la nit del 14 al 15 de maig de 1909, va ser sorprès pels gendarmes, amb l'obrer fabril Joseph Dupoux, encenent una bomba de 10 quilos col·locada en un pal telegràfic al carrer del Château-d'Eau de Dole; aquella mateixa nit, les línies telegràfica, telefònica i subterrània van ser tallades per sabotatges anarquistes a diverses localitats (Chantilly, Moret-sur-Loing, Saint-Germain, etc.). Processat per aquest fet, va ser jutjat el 3 d'agost d'aquell any pel Tribunal Correccional de Dijon i condemnat a un any de presó i a 200 francs de multa; Joseph Dupoux va ser condemnat a la mateixa pena en rebel·lia, ja que no va ser detingut i es trobava desaparegut, encara que el gener de 1911 va ser capturat a París (França). El 5 d'agost de 1910 es casà a Dole amb Irma Josephine Thiriet (Jeanne Thiriet). En la dècada dels vint vivia al número 2 del carrer Michelet de Suresnes (Illa de França, França), on treballava de xarcuter. En aquesta època va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat en el 41 Regiment d'Infanteria i va ser destacat a la fàbrica«Schneider» de Besançon com a mecànic. En 1919 els informes policíacs apuntaven que havia abandonat la regió parisenca i en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena, sospitant que tal vegada es trobava per la zona nord francesa. Alphonse Moussault va morir el 3 de desembre de 1956 a Courbevoie (Illa de França, França).

***

Necrològica de José Cruz Molina apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 de juliol de 1968

Necrològica de José Cruz Molina apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de juliol de 1968

- José Cruz Molina: El 17 de febrer de 1892 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Cruz Molina. Sos pares es deien Juan Cruz i Encarnación Molina. Quan era molt jove entrà a formar part del moviment llibertari. Treballà per lliure, sense patrons, i s'afilià al Sindicat de la Construcció de Granada de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En diferents ocasions fou membre del Comitè Pro-Presos i ajuda un gran nombre de companys perseguits (Aladabaldetrecu, Crespo, Morales Guzmán, etc). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat en diferents ocasions. El desembre de 1930 va ser detingut a Granada, juntament amb una vintena de companys (Alcántara, Amadeo, Birgos, Guillermo, López Parra, Noguera, Maroto, Ramiro, Robles, Rosillo, Benito Pavón, Zarco, etc.); empresonat, va estar a punt de ser deportat si no hagués estat per una vaga general que es desencadenà i permeté el seu alliberament. En 1934 va ser novament detingut i torturat fins gairebé la mort. Quan la situació ja era insostenible a Granada, a començament de 1936 s'establí a Motril (Granada, Andalusia, Espanya), on s'ocupà de la construcció d'un grup escolar, fet pel qual segurament salvà la vida el juliol de 1936, ja que els falangistes el buscaven per Granada capital. El 18 de juliol de 1936 participà en els combats a Motril i organitzà un grup de voluntaris que realitzaren fortificacions i minaren les entrades a la localitat. Posteriorment fou responsable d'un batalló de sapadors fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Orleans, on treballà de paleta i milità en la Federació Local de la CNT del sector«ortodox». José Cruz Molina va morir el 29 de gener de 1968 al seu domicili d'Orleans (Centre, França). Deixà companya, Josefa Jiménez, i fills.

***

Necrològiques de Josep Rosell Solé i d'Elvira Gamisans apararegudes en el periòdic tolosà "Espoir" del 9 de maig de 1976

Necrològiques de Josep Rosell Solé i d'Elvira Gamisans apararegudes en el periòdic tolosà Espoir del 9 de maig de 1976

- Josep Rosell Solé: El 17 de febrer de 1892 neix a Bellcaire d'Urgell (Noguera, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Rosell Solé–a vegades el primer llinatge citat erròniament Rossell. Sos pares es deien Miquel Rosell i Celestina Solé. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'integrà en els grups anarquistes. A finals dels anys vint, a causa del seu activisme a les obres de la presa i de la centra hidroelèctrica de Camarasa (Noguera, Catalunya), hagué d'exiliar-se a França. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Catalunya. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre dels comitès de la Federació d'Industria de la Fusta confederal. Segons alguns, presidí el Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya), adherit a la CNT, després d'haver militat en el Sindicat Fabril i Tèxtil de Manresa (Bages, Catalunya), però sembla que es tracta d'un altre Josep Rosell Solé. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'integrà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), sempre en contacte amb el moviment confederal. Sa companya, l'anarcosindicalista Elvira Antònia Rosa Gamisans Fainé, i sos infants van ser reenviats a l'Espanya franquista per les autoritats franceses. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona (Llenguadoc, Occitània). En 1947 va ser delegat en el II Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1950 s'establí a Le Havre (Alta Normandia, França), on milità en la Federació Local de la CNT. Pogué reunir-se finalment amb sa companya i son fill Emili que havien passat clandestinament la frontera. En 1952 fou delegat al Ple de Regionals confederals que se celebrà a Aymare (Guiena, Occitània). Josep Rosell Solé va morir el 22 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 28 de febrer– de 1975 a l'Hospital Flaubert de Le Havre (Alta Normandia, França).

***

Necrològica de Tomàs Vericat Roig apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 9 de febrer de 1958

Necrològica de Tomàs Vericat Roig apareguda en el periòdic tolosà CNT del 9 de febrer de 1958

Tomàs Vericat Roig: El 17 de febrer de 1901 neix a Traiguera (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Tomàs Vericat Roig. Sos pares es deien Baptista Vericat i Maria Roig. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Sa companya fou Carme Cervera. Malalt de cor i asmàtic, Tomàs Vericat Roig va morir el 11 de gener de 1958 al seu domicili de Serinhan (Llenguadoc, Occitània).

***

Luigi Gavioli

Luigi Gavioli

- Luigi Gavioli: El 17 de febrer de 1902 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Luigi Gavioli. Sos pares es deien Geremia Gavioli i Brigida Quarri. Després d'una infància viscuda en la més absoluta misèria, en 1918 es traslladà a Gonzaga (Llombardia, Itàlia), on va fer feina d'aprenent en una pastisseria i entrà en el grup anarquista local. Participà activament en les agitacions del«Bienni Roig» (1919-1920) i l'agost de 1921 patí una agressió feixista a prop de Reggiolo (Llombardia, Itàlia). Poc després, els feixistes intentaren incendiar casa seva. L'1 de febrer de 1930 s'instal·là a Verona (Vèneto, Itàlia) i en 1933 s'establí definitivament a Roma (Itàlia), vivint anys de relativa tranquil·litat fent feina com a representat comercial. Regularment realitzà visites a Mirandola, per saludar família i amics. El 27 de juliol de 1934 es casà amb Virginia Benatti. En 1936 era propietari d'una lleteria i d'un cafè, on treballava son germà Nando Gavioli, un dels antifeixistes més actius de Mirandola. Després de l'ocupació alemanya d'Itàlia, entrà a formar part del moviment clandestí antifeixista. En 1944 s'integrà en els Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) de Roma, a la zona del barri Itàlia, participant en diverses accions contra les tropes alemanyes. Al seu domicili trobaren refugi jueus i expresoners aliats, a l'espera de passar a la línia del front al sud de la península. A començaments de març de 1944, a causa d'una delació, va ser detingut amb sa companya i un dels seus dos fills. Torturat durant molt de temps al presidi del carrer Tasso, el 22 de març va ser traslladat a la presó romana de Regina Coeli. El 24 de març de 1944 Luigi Gavioli va ser portat pels nazis, amb altres 334 homes, a les pedreres de marès abandonades a prop de la Via Ardeatina de Roma i afusellat en represàlia per l'atac partisà del carrer Rasella, on havien mort 33 soldats alemanys. El seu cos reposa al sarcòfag número 102 del Santuari Nacional de la Fossa Ardeatina.

***

Necrològica de Diego Julián Granados Triviño apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de setembre de 1979

Necrològica de Diego Julián Granados Triviño apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de setembre de 1979

- Diego Julián Granados Triviño: El 17 de febrer –algunes fonts citen erròniament l'11 de febrer– de 1907 neix a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Diego Julián Granados Triviño. Sos pares es deien Diego Granados i Antonia Triviño. Durant la guerra exercí de metge i d'oficial en una unitat comunista. Exiliat, en els anys quaranta estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) «reformista» de Biarritz (Lapurdi, País Basc). En 1967 ja vivia a La Rochelle i en diverses ocasions va ser nomenat secretari del Nucli Confederal de Poitou-Charentes. Sa companya fou María de los Ángeles Luengo. Malalt del cor, Diego Julián Granados Triviño va morir el 29 de juliol de 1979 a l'Hospital Saint-Louis de La Rochelle (Poitou-Charentes, França).

***

Necrològica de Pasqual Señer Lucero apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 25 d'abril de 1989

Necrològica de Pasqual Señer Lucero apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 d'abril de 1989

- Pasqual Señer Lucero: El 17 de febrer de 1907 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Salt (Gironès, Catalunya) l'anarcosindicalista Pasqual Señer Lucero. Sos pares es deien Pere Señer, ferroviari, i Florentina Lucero. Prengué la feina de son pare i abans de la guerra civil milità en el Sindicat de la Indústria Ferroviària de Saragossa (Aragó, Espanya), de Barcelona (Catalunya) i de Girona (Gironès, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà activament en la resistència a Girona i marxà com a voluntari cap el front. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la zona de Sant Ors (Alvèrnia, Occitània), on, a partir de 1943, formà part del nucli clandestí de la CNT. Després de la II Guerra Mundial s'establí amb sa família a Clarmont d'Alvèrnia, on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT. Fou delegat en diferents assemblees regionals i en congressos de l'exili. Pasqual Señer Lucero va morir el 13 de març de 1989 a l'Hospital Sabourine de Clarmont (Alvèrnia, Occitània), un mes després de sa companya Carme Cruset (Carmeta), i ambdós van ser enterrats al cementiri de Saint Jacques d'aquesta població.

***

Luis Obregón Adrián

Luis Obregón Adrián

- Luis Obregón Adrián: El 17 de febrer de 1921 neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Luis Obregón Adrián. Fou fill de Luisa Adrían i del destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sestao i d'Ortuella Pedro Obregón; autodidacta, va ser detingut en nombroses ocasions per activitats sindicals i durant vagues, processat i desterrat per la mort del gerent d'Alts Forns; arran de la repressió engegada després del fracàs de la revolució asturiana de 1934 va ser novament detingut amb son fill Inocencio, militant de les Joventuts Llibertàries. En 1936, quan tenia 15 anys, Luis Obregón Adrián cavà trinxeres a Larrabetzu, per frenar l'ofensiva feixista sobre Biscaia. Patí les penalitats de la guerra; son pare, tinent d'un batalló de sapadors, i son germà Inocencio van ser capturats per les tropes franquistes a Santander. En 1937 entrà a treballar a la fàbrica Aurrerá. En 1954 passà a treballar a La Naval i intervingué en les primeres vagues. Com no coneixia cap militant de la CNT clandestina, ingressà en la Unió General de Treballadors (UGT) de la mà de Nicolás Redondo. Participà en les lluites obreres dels anys seixanta i setanta i per la seva activitat sindical al marge dels jurats d'empresa va ser multat en diferents ocasions, declarant-se insolvent, segons la tàctica del sindicat. A finals de 1969 purgà un mes de presó per impagament d'una d'aquestes multes. També patí presó preventiva amb motiu de les celebracions del Primer de Maig o quan les mobilitzacions andaluses de 1971. Fou detingut durant quatre mesos a causa dels afusellaments dels tres membres del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP) i de dos etarres el 27 de setembre de 1975. Durant la seva detenció morí el dictador Francisco Franco. En 1977 contactà amb la CNT i començà a militar en el sindicat anarcosindicalista, primer en la Federació Local de San Salvador del Valle i després en la de Barakaldo. Participà activament en tasques orgàniques confederals i en la comparsa Hontzak. El 18 de juny de 2006 va rebre, juntament amb altres antifranquistes, un homenatge a Bilbao i a Artxanda. Luis Obregón Adrián va morir el 25 de novembre de 2010 a l'Hospital de Cruces de Barakaldo (Biscaia, País Basc) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'Ortuella (Biscaia, País Basc).

***

Serge Torrano en una manifestació (ca. 1971)

Serge Torrano en una manifestació (ca. 1971)

- Serge Torrano: El 17 de febrer de 1950 neix a Sureda (Rosselló, Catalunya Nord) el comunista llibertari i sindicalista Serge Rafino Torrano. Era fill d'una família simpatitzant del Partit Comunista Espanyol (PCE). Son pare, José Torrano, era un espanyol que passà a França amb la Retirada i s'instal·là al Llenguadoc on treballà com a obrer en una cooperativa agrícola i on, durant els anys cinquanta, fou delegat de la Confederació General del Treball (CGT); sa mare, Sylvana Georgette Sforzy, milità en els Socors Populars. Dos de sos germans i dues de ses germanes també van ser militants de Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacional dels Ferrocarrils Francesos) de la CGT. Son tercer germà va militar en la CGT de la companyia aèria privada Europ.aero. Després d'obtenir el certificat d'estudis primaris, en 1967 Serge Torrano aconseguí una titulació de serraller i va ser contractat entre 1967 i 1969 com a obrer metal·lúrgic en les empreses Richier, d'Elna, on visqué les seves primeres lluites sindicals, i Navarro, de Sant Genís de Fontanes, al Rosselló català. Quan els fets de «Maig del 68», després d'haver pintat «En vaga» en un dels dipòsits de la fàbrica, agafà un tren i marxà cap a París per a viure directament els esdeveniments, instal·lant-se finalment a la capital francesa. En 1969 va ser contractat per l'SNCF com a ferroviari a l'estació de selecció de trens de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França). Posteriorment treballà, fins a la seva jubilació, com a guardaagulles de la regió de París-Sud-Oest (estació d'Austerlitz). En 1971 prengué part en la important vaga de l'SNCF de juny, marcada pel radicalisme sorgit del «Maig del 68». Crític amb l'actitud de la CGT durant el conflicte, va ser expulsat d'aquest sindicat i aleshores s'afilià a la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Durant aquest mateix 1971 s'adherí al Grup Llibertari «Jules Vallés» de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), on freqüentà destacats militants, com ara Corinne i Ramon Finster, Claude Beaugrand, Rolf Dupuy, Dominique Gaultier, Michel Ravelli, Daniel i Marie Guérin, Gérard Mélinand, Geneviève Pauly, Guy Gibaud, etc. En 1972, després de seguir un curs de formació en «Edit 71», la impremta muntada per l'ORA, va ser en diverses ocasions membre del consell de redacció de la revista Front Libertaire des Luttes de Classes,òrgan de l'ORA i de l'OCL. Amb Henri Célié i Claude Beaugrand, fou l'iniciador del butlletí corporatiu Le Rail Enchaîne. Journal des cheminots comunistes libertaires (1973-1976). També milità en el grup anarquista del XIII Districte de París i freqüentà Daniel Guérin, Michel Ravelli i Ramon Finster. Prengué part en la militància de barri al XIII Districte de París i entre juliol de 1973 i l'estiu de 1974 animà el periòdic de contrainformació Le Canard du 13e. L'abril de 1974 publicà l'únic número del butlletí Terrain d'aventure. Entre 1975 i 1977 col·laborà en la revista teòrica parisenca Pour, dirigida per Gérard Sebbah, i entre 1976 i 1977 en Pour l'autonomie ouvrière, l'abolition du salariat,òrgan teòric de l'ORA. L'abril de 1976, durant el Congrés de l'ORA d'Orleans (Centre, França), on va ser expulsat de la tendència de la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), es posicionà amb la majoria que passà a anomenar-se Organització Comunista Llibertària (OCL). L'agost de 1976 es casà amb Chantal Savidan, amb qui tingué, el juliol de 1979, un fill, Julien. En 1977, seguin la línia a partir d'ara antisindicalista de l'OCL parisenca, dimití de la CFDT i es va unir a un col·lectiu radical i autònom de ferroviaris. També participà en l'Assemblea General Parisenca dels Grups Autònoms (AGPGA). Durant els anys setanta participà en nombroses ocupacions d'immobles, sempre al seu districte, contra la gentrificació i els desnonaments. En 1979 renuncià a l'antisindicalisme, abandonà l'OCL i s'afilià a la CFDT. A partir de 1979 col·laborà en Courant Alternatif, que prengué el relleu de Front Libertaire des Luttes de Classes. Durant l'hivern 1986-1987 participà activament en la gran vaga de l'SNCF, on, per primera vegada, constatà la necessitat de coordinació dels vaguistes. Durant aquest moviment va fer costat la Coordinació Nacional Intercategorial (CNI), que va ser contestada per nombrosos companys, com ara Henri Célié, que li reprotxaven d'estar manipulada per Lluita Obrera (LO). Un els principals animadors d'aquest CNI fou Daniel Vitry, militant de LO, amb qui ell tenia molta confiança. Fou un dels organitzadors del grup de més de dos-cents ferroviaris que s'uniren a la manifestació estudiantil en protesta per la mort del jove Malik Oussekine, assassinat durant la nit del 6 de desembre de 1986 per motoristes de la policia parisenca. Posteriorment, participà en totes les grans i petites vagues promogudes per l'SNCF, especialment en 1995, en 2003 i en 2010, data en la qual es va jubilar. Durant uns quinze anys, participà regularment durant els conflictes de l'SNCF en Chroniques syndicales de la radio de la Federació Anarquista (FA), on analitzava, amb altres companys, les lluites que es portaven a terme. En 1989 va ser elegit per unanimitat, fins i tot amb els vots dels militants de LO, secretari del sindicat de París-Sud-Oest (estació d'Austerlitz) de la CFDT. El desembre de 1995 participà activament en la vaga contra la depauperació de les pensions de l'anomenat «Pla Juppé». Trencà amb la direcció confederal de la CFDT, que havia abandonat el moviment, i a començament de 1996 cofundà, amb Jean-Luc Vidano, Raymond Defrel i altres, el sindicat «SUD-Rail de París-Rive gauche» (Austerlitz-Montparnasse), i el juny de 1996 va ser elegit secretari regional d'aquest sindicat, on milità fins a la seva jubilació en 2005. Un cop retirat sostingué el moviment estudiantil contra el Contrat Première Embauche (CPE, Contracte de Primera Ocupació) i participà en l'ocupació de les universitats Tolbiac i Jussieu. El setembre de 2006 formà part del col·lectiu «Jeudi Noir», contra els abusos dels lloguers abusius, i també va ser present en l'ocupació de l'immoble del carrer de la Banque de París on es va crear el«Ministeri de la Crisi de l'Habitatge» per part dels activistes de «Jeudi Noir», de l'associació Droit Au Logement (DAL, Associació Dret a l'Habitatge) i del Mouvement d'Animation Culturelle et Artistique de Quartier (MACAQ, Moviment d'Animació Cultural i Artística de Barri). En 2007 lluità en les vagues estudiantils contra la«Llei Pécresse». En aquesta època entrà a formar part dels«Amic/gues d'Alternative Libertaire» i va fer costat la lluita dels «sense papers». Entre 2012 i 2014 participà en el festival CinéSolidaires13, organitzat per l'Unió Local V-VIII Districtes de Solidaires. En 2014 s'instal·là a Agen i s'integrà en la Unió Local de Solidaires i s'afilià a Alternativa Llibertària (AL). El 13 de març de 2015 patí un atac cardíac i un edema de pulmó, hospitalitzat d'urgència, Serge Tarrano va morir dues setmanes més tard, el 30 de març de 2015 a la Clínica Esquirol-Saint-Hilare d'Agen (Aquitània, Occitània). Centenars de persones acudiren al seu funeral el 2 d'abril i va ser enterrat a Sant Andreu de Sureda (Rosselló, Catalunya Nord). També s'organitzà un vetllada d'homenatge a la seva memòria al «Folie en Tête», cafè de la Butte-aux-Cailles, al XIII Districte de París, gestionat per Liberto Finster, fill de Ramon Finster.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Pedro Orobón Fernández

Pedro Orobón Fernández

- Pedro Orobón Fernández:El 17 de febrer de 1937 mor a Madrid (Espanya) el militant anarcosindicalista Pedro Orobón Fernández. Havia nascut el 8 de juny de 1899 a La Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya). Fill major d'una família nombrosa de sis germans de classe mitja, sos pares es deien Mariano Orobón Martín i María Luisa Fernández Barrios, i sos germans Luis i Valeriano també van ser destacats militants anarcosindicalistes. Políglota com Valeriano, durant la dècada dels anys deu treballà en un comerç a Valladolid i també va fer feina en una foneria. Insubmís, fou declarat pròfug per les autoritats militars. En 1923 vivia a Lió (Arpitània) i entre 1925 i 1926 a París (França), on ajudà Manuel Pérez en la revista Tiempos Nuevos, que aquest dirigia, traduint les col·laboracions estrangeres–son germà era l'administrador amb Séverin Férandel. En 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella i participà en la fundació a París de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1926, també, va ser expulsat dels Països Baixos amb altres deu companys espanyols sota la sospita d'organitzar un complot contra el rei. En 1927 representà Espanya en el Comitè Internacional Anarquista de París. Expulsat de França, marxà amb son germà Valeriano a Alemanya, tornant a França després de cinc mesos amb els papers en regla. A París, en aquesta època, va fer de mecànic. També milità a Lió, on va fer una bona amistat amb l'anarquista italià Raffaele Schiavina (Max Sartin). En 1931, amb la proclamació de la República, tornà a la Península i intervingué en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de juny d'aquell any. Després milità en la Federació Local de CNT de Valladolid, on entre 1932 i 1933 col·laborà en CNT.  En 1933 fou membre a Madrid del secretariat de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè de Defensa Confederal de Madrid; després fou capità de l'Exèrcit Popular i, més tard, amb Manuel Salgado Moreiras, cap de negociat en el Serveis Especials del Ministeri de la Guerra. Pedro Orobón Fernández va morir el 17 de febrer de 1937 a Madrid (Espanya) quan la metralla, fruit d'un bombardeig de l'aviació feixista, penetrà dins del cotxe on viatjava –els altres dos ocupants del vehicle (Manuel Salgado i Lucas) també resultaren ferits. Altra versió diu que fou assassinat per agents comunistes. En el seu enterrament participaren delegacions del Comitè Nacional de la II República espanyola; de les federacions locals de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries; del Comitè Regional de Defensa Confederal; Isabelo Romero, secretari de la Confederació Regional del Treball del Centro de la CNT, que li va retre un homenatge; i una secció del «Batalló Orobón Fernández», la qual portà el taüt.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Narrativa insular - Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) de Miquel López Crespí

$
0
0

Narrativa insular - Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) de Miquel López Crespí


Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat. (Pere Rosselló Bover)


Per Pere Rosselló Bover, catedràtic de la Universitat de de les Illes Balears (UIB)


A Un hivern a Lluc (2019) Miquel López Crespí ha dut a terme un experiment que consisteix a hibriditzar diversos gèneres literaris. Des del punt de vista genèric el llibre és una combinació de memòries autobiogràfiques, reportatge històric i novel·la, sense que sigui fàcil determinar el grau de cada un dels ingredients d'aquesta amalgama. El denominador comú d'aquesta barreja és la recuperació de la memòria, atès que és també la columna vertebral de la identitat. D'aquesta manera el jo individual i el nosaltres col·lectiu queden també sintetitzats. I la recuperació del passat individual es concreta en un moment de la infantesa, paral·lel als anys de la postguerra, que formen part de la memòria col·lectiva. Però aquesta barreja també deixa sense efecte la demanda d’una veracitat absoluta i dóna pas a una presentació dels fets en què la veritat és més bé relativa.

Tanmateix l'objectiu del llibre –del qual ja coneixíem alguns fragments que havien estat inclosos a Visions literàries de sa Pobla (2018)— és narrar una experiència de l'adolescència, que esdevindrà essencial en la construcció de la personalitat de l'autor-narrador-protagonista. D’aquí les semblances del llibre amb la novel·la d’aprenentatge, el bildungsroman, i també amb la literatura de viatges, que narra un trajecte exterior que es converteix en un viatge interior i que, per tant, provoca una metamorfosi del jo. Per això el títol remet a un clàssic de la literatura de viatges: Un hivern a Mallorca, de George Sand, autora sobre la qual López Crespí va escriure dues novel·les i un bon nombre d'articles. Tant en Sand com en el nostre escriptor el viatge es converteix en una experiència d'allunyament del món exterior i de fuita de la civilització, que fa possible la trobada amb el jo més íntim.

Com en tota la literatura autobiogràfica, l'escriptor ens vol donar una imatge de si mateix. És inevitable. Així, a Un hivern a Lluc l'al·lot protagonista és ja un lluitador antifranquista, tot i ser encara un estudiant de quart de batxillerat, segons els plans d’estudis d’aquella època. Els esdeveniments el porten a simular una malaltia, la qual cosa el conduirà a passar una temporada a Lluc, apartat del col·legi, dels seus amics i amb la companyia protectora de l'àvia. Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat.

En aquest cas, però, la idealització a què el tema de la infantesa perduda sol conduir queda contrarestada per la visió crítica del món opressor de la postguerra i per la memòria viva de la repressió durant la guerra civil. Aquí el record del passat, introduït sobretot per l'àvia, es barreja amb el present del sojorn, evocat pel narrador des de la perspectiva de l’adult. Ni tan sols recloure's en un lloc apartat i idíl·lic com Lluc als anys 60 permet al protagonista lliurar-se de l'ombra persecutòria del feixisme, que és representat per les sinistres germanes Gelabert.

Com en tot llibre de viatges o com en tota autobiografia, Un hivern a Lluc és el relat d’una descoberta, de l’inici d'un camí. És l’entrada al món dels adults, marcat pels fets de la guerra civil i de la repressió franquista, que el protagonista ja coneix pel que li ha contat l’àvia. Però també és la descoberta de la vocació d'escriptor, intuïda només aleshores per les migrades lectures que la censura permetia. Una vocació que ara, passats ja més de cinquanta anys, ha donat un fruit abundant i de qualitat, amb una llarga llista d'obres que Miquel López Crespí ha aportat per a les nostres lletres.


Pere Rosselló Bover (16-VII-2019)


[18/02] «V com moja vera?» - «Germinal» - Conferència de Girault - Detenció dels Flores Magón - Revolta de subsistències (1918) - Revolta de subsistències (1919) - Xerrada de Sol Ferrer - Baguet - Caffin - Chatillon - Pivi - Adam - Anceau - Parenti - Peiró - Piedra - Sapoundjiev - Guillén Salaya - Morató - Alvira - Morales - Le Lann - Puig Serrau - Susín - García Jiménez - Bella - Cuberos - Bayer - De André - Iacopucci - Acanfora - Hyvon - Jiménez Sánchez - Bucchioni - Doubinsky - Noël - Burcklé - Girón

$
0
0
[18/02] «V com moja vera?» -«Germinal» - Conferència de Girault - Detenció dels Flores Magón - Revolta de subsistències (1918) - Revolta de subsistències (1919) - Xerrada de Sol Ferrer - Baguet - Caffin - Chatillon - Pivi - Adam - Anceau - Parenti - Peiró - Piedra - Sapoundjiev - Guillén Salaya - Morató - Alvira - Morales - Le Lann - Puig Serrau - Susín - García Jiménez - Bella - Cuberos - Bayer - De André - Iacopucci - Acanfora - Hyvon - Jiménez Sánchez - Bucchioni - Doubinsky - Noël - Burcklé - Girón

Anarcoefemèrides del 18 de febrer

Esdeveniments

«Tolstoi llaurador», d'Ilià Repin (1887)

Tolstoi llaurador, d'Ilià Repin (1887)

- Segrest de V com moja vera?: El 18 de febrer de 1884 la policia tsarista de Moscou (Rússia) segresta a la impremta totes les còpies del llibre V com moja vera? (En què consisteix la meva fe?), de Lev Nikolàievitx Tolstoi, declarat «molt perjudicial» per la censura de l'Església ortodoxa. En aquest llibre Tolstoi despulla els quatre Evangelis de tots els seus elements sobrenaturals, predica un deisme en l'esfera religiosa i l'anarquisme en la política i insta els seus lectors a amar a tothom i a no usar cap mena de violència contra ningú. Des d'aleshores Tolstoi s'oposà obertament a les formes de vida de la seva classe social aristocràtica, atacà l'Església oficial ortodoxa i la burocràcia estatal. Intentà abandonar la literatura, que li semblava una activitat inútil, i es dedicà al treball físic, es féu vegetarià i es trobà cada vegada més en contradicció amb la vida de la seva família burgesa. En aquesta obra, juntament amb Ispoved (1884, La confessió) i Tsarstvo Bozhiye vnutri vas (1890-1893, El Regne de Déu és en vosaltres),és on Tolstoi mostra més directament el seu pensament anarcocristià.

***

Portada del primer número de "Germinal"

Portada del primer número de Germinal

- Surt Germinal: El 18 de febrer de 1905 surt a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Germinal. Periódico bimensual defensor de la clase obrera. L'edició d'aquesta publicació va ser iniciativa de la Secció d'Oficis Diversos de Terrassa i del grup anarquista «Hacia la Emancipación». Escrit en castellà, tenia articles en català. Es distribuïa a la Casa del Poble i al Cafè Colom de Terrassa. Tres articles del primer número van ser denunciats i el seu director, Antoni Navarro, processat com a responsable, fet pel qual els editors se'n van sentir orgullosos. Tractà temes molt diversos: sindicals, antimilitaristes, pedagògics (Escola Moderna), culturals, judicials, notícies i cròniques (locals, estatals i mundials), efemèrides obreres, presos, eleccions, esperanto, etc. Trobem articles d'Àngel Biel, Eduard Bonet, Lluís Bulffi, P. Carbonell, R. de Castilla, Paco Curto, Danti, J. Dejacques, Jeroni Farré, Sébastien Faure, Anatole France, Armando Golfier, José Herrán, Rossend Lloveras, Anselmo Lorenzo, Donato Lubén, Rafael Martínez, Ramon Masats i Puig, J. Médico, Mella, Luisa Michel, J. Miret, M. Morató, Arturo Niale, Llorenç Pahissa, M. Pascual, Boucher de Perthes, Pedro M. Pío, Víctor Pujol, Ernest Renan, Julio Rojo Orión, Fernando Soler, H. Spencer, F. Strakelberg, Eudaldo Tallapedra, Tarrida, Tillier, Tolstoi, Juan Trabaja, etc. El penúltim número, el 24, que sortí el 19 de febrer de 1906, fou un extraordinari dedicat a les víctimes obreres del 19 de febrer de 1902 metrallades per les autoritats als carrers de Terrassa. El març de 1906 va ser prohibit i el nou director, Jaume Rabassa, empresonat. En sortiren 25 números, l'últim el 3 de març de 1906. El 13 d'octubre de 1912, aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia i a qui anava dedicat, en sortí el primer número d'una segonaèpoca que portava el subtítol«Periódico libertario», i que tragué 10 números fins al 28 de febrer de 1913. S'hagué d'estampar a Barcelona perquè cap impremta de Terrassa el volgué imprimir. Portà a terme una subscripció per recaptar fons per als llibertaris mexicans insurgents. Administrat també per Antoni Navarro, hi van col·laborar M. A. Acuña, J. Aguado, Salvio Aguaviva, Sabina Alcalde, Manuel Badía, José Chueca, J. Clemenceau, Sebastià Compte, Cunfit, Sébastien Faure, Emilio Gante, Pedro García, V. García, Antonio García Birlán, Acracio Germinal, Jean Grave, Emilio Laveniz, Anselmo Lorenzo, Núñez, Salvador Pino, Antoni Puig, Josep Pujal, Andrés Ramos Alvarado, D. Rodríguez Barbosa, Sebastián Sánchez, Jaume Serra, Antonio Tomás, Zeda, Zoais, etc. La publicació deixà de sortir perquè els distribuïdors no n'abonaven les vendes.

***

Octaveta anunciant la conferència de Girault

Octaveta anunciant la conferència de Girault

- Conferència de Girault: El 18 de febrer de 1910 el propagandista anarquista Ernest Girault, aleshores redactor del periòdic Le Libertaire, fa una conferència«pública i contradictòria» al Cafè Pélissier de Marsella (Provença, Occitània) que porta per títol «Sufragi Universal o Revolució Social». La conferència volia engegar el debat davant les properes eleccions que s'havien de celebrar el 24 d'abril i el 8 de maig d'aquell any.

***

Els germans Ricardo (esquerra) i Enrique Flores Magón (dreta) presos a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917

Els germans Ricardo (esquerra) i Enrique Flores Magón (dreta) presos a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917

- Detenció dels germans Flores Magón: El 18 de febrer de 1916 Ricardo Flores Magón i son germà Enrique són detinguts a la seva granja comunal i cooperativa a prop de Los Ángeles (Califòrnia, EUA), on havien instal·lat la redacció i la impremta del periòdic Renovación, per la policia nord-americana. Enrique és violentament copejat i haurà de ser hospitalitzat. Els germans Flores Magón, revolucionaris llibertaris mexicans exiliats als Estats Units, són acusats d'haver enviat per correu articles incitant«l'assassinat, l'incendi provocat i la traïció». William Charles Owen també en serà acusat, però va aconseguir fugir a Nova York i embarcar al Regne Unit. Els articles incriminats –«Los levantamientos en Texas» (2 d'octubre de 1915), «A los soldados carrancistas» (25 de novembre de 1915), de Ricardo; i«Publicidad», d'Enrique– feien una crida els soldats a deixar les armes, però a guardar-les i utilitzar-les si calia per fer-les servir contra els seus oficials. Immediatament un comitè de suport es va formar per recaptar fons per a la fiança, que finalment va ser rebutjada malgrat l'estat de salut de Rircardo. El procés va tenir lloc el 21 de maig de 1916: Ricardo va ser condemnat a 12 mesos de presó, per trobar-se malalt, i 1.000 dòlars de multa; i Enrique a tres anys de tancament i 3.000 dòlars de multa.

***

Protestes per les subsistències (revista "Baleares", 1918)

Protestes per les subsistències (revista Baleares, 1918)

- Revolta de les subsistències: El 18 de febrer de 1918, coincidint amb les festes de carnaval, una irada protesta popular pel problema de les subsistències esclata a Palma (Mallorca, Illes Balears). Aquest dia es produí el saqueig de les botigues de carbó per part de nombrosos grup d'homes, dones i nens; hi hagué fortes topades amb la guàrdia civil, que disparà i ferí un jove socialista, Miquel Cabotà Serra –que morí la nit del 26 de febrer– i una dona, la senyora Humbert, vídua de Cunill, ferida lleu en un braç quan tancava el balcó de ca seva al Born. Les manifestacions i els avalots no acabaren fins ben entrada la nit, declarant-se l'estat de guerra a la ciutat. Sembla que els fets tingueren uns inicis força espontanis. Anarcosindicalistes, socialistes i simplement membres de les societats obreres hi intervingueren però no ho organitzaren. El problema de les subsistències assolí a Mallorca entre 1918 i 1919 una importància que no havia tingut entre els anys 1914 a 1917. Es degué sobretot a l'exportació beneficiosa, i en part il·legal, de matèries alimentàries a la península. Els acords governamentals presos per a solucionar el problema tendien en general a prohibir-ne el comerç si al lloc d'origen mancaven; les juntes provincials de subsistències presidides pels governadors civils havien de ser els òrgans encarregats de l'observança de les mesures restrictives. Dins Mallorca l'escassesa es féu notar sobretot a Palma. L'ajuntament culpà en general el governador de poca vigilància, especialment quan el problema s'agreujava i la pressió popular era forta. També gairebé tots els partits es veieren acusats d'estar implicats en afers d'exportacions clandestines. En mig de tot aquest ambient, mancat de subsistències en general i de carbó, producte bàsic a l'època, en particular, i enfrontats l'ajuntament i el govern civil, la protesta popular es desencadenà.

***

El saqueig de Palma de 1919

El saqueig de Palma de 1919

- Aniversari de la Revolta de les subsistències: El 18 de febrer de 1919, a Palma (Mallorca, Illes Balears), en l'aniversari de la Revolta de les subsistències del 18 de febrer de 1918, es reproduïren amb major amplitud els avalots d'aquella jornada, ara amb saqueigs de fleques i forns sobretot. Aquesta vegada els anarcosindicalistes van ser els instigadors dels fets. El socialista Llorenç Bisbal, el matí, intentà calmar la gent i aconseguí que el governador anés al mercat, on s'havien iniciat els incidents, per a promoure mesures radicals immediates. La intervenció va ser eficaç, però cap al migdia una multitud omplí la plaça de Cort en manifestació contra l'ajuntament; Bisbal, que recomanà pau i ordre, fou escridassat i el saqueig es generalitzà de nou per tota la ciutat. La situació fou dominada per les autoritats el vespre, quan l'exèrcit sortí al carrer. En aquesta ocasió la condemna dels avalots fou general; el clima espantadís s'estengué als pobles, tot i que només a Inca es produïren certs atacs de grups de manifestants contra l'ajuntament i el domicili del cap liberal local. El 30 de març de 1919 Jaume Palmer Escalas va estrenar al Teatre Balear de Palma el sainet Es saqueo de sa plasa fonamentat en aquests fets.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Xerrada de Sol Ferrer: El 18 de febrer de 1957 Sol Ferrer San Martín, filla del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, fa la conferència «Message de Francisco Ferrer devant le nouveau visage du monde» (Missatge de Francesc Ferrer davant el nou aspecte mundial) a la Sala Arlequin de la Galeria Louise de Brussel·les (Bèlgica). L'acte va ser organitzat per la Unió d'Antics Estudiants de la Universitat Lliure de Brussel·les.

Anarcoefemèrides

Naixements

Miners

Miners

- Jean Baguet: El 18 de febrer de 1847 neix a Buxières-la-Grue (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jean Baguet, també conegut com Jean Bayet. Instal·lat a Lió com a sabater, va ser membre de la Federació Revolucionària de l'Est, a la qual van pertànyer la major part dels anarquistes de la regió. Per evitar les detencions que es van desencadenar arran de les violentes manifestacions de miners de Montceau-les-Mines durant el mes d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre d'aquell any, s'hagué d'exiliar a Suïssa. Va ser processat en el «Procés dels 66» celebrat a Lió el 8 de gener de 1883 i el tribunal el va condemnar per no compareixença el 19 de gener de 1883 a cinc anys de presó, a 2.000 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils. Més tard va comparèixer al judici d'apel·lació davant el Tribunal de Lió que li va reduir la pena a un any de presó, a 100 francs de multa i a cincs anys de privació dels drets civils. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Notícia sobre l'agressió d'Émile Caffin apareguda en el diari parisenc "Le XIXe Siècle" de l'1 d'abril de 1888

Notícia sobre l'agressió d'Émile Caffin apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle de l'1 d'abril de 1888

- Émile Caffin: El 18 de febrer de 1858 neix a Labosse (Picardia, França) el mestre llibertari i sindicalista Théophile Émile Caffin. Sos pares es deien François Théophile Caffin, esclopaire, i Olimpe Durer. Fou mestre de l'educació pública a la Picardia i a Saint-Ouen (Illa de França, França). L'agost de 1887, per qüestions merament administratives, va ser rellevat de les seves funcions de mestre adjunt de l'escola de Saint-Ouen; desesperat des d'aleshores, el 30 de març de 1888, en un atac de follia, apunyalà amb un ganivet de cuina diverses vegades el pit del brigadier Lang, dels Guardians de la Pau de Saint-Ouen, ferides que resultaren greus, però no mortals. En 1905 es va reintegrar en l'ensenyament. El gener de 1911 signà, amb molts altres companys, un manifest lliurat a l'ambaixada del Japó contra l'anomenat «Afer Kotuku» (condemna a mort per «alta traïció» de l'anarquista Shusui Kotoku i 11 companys més). Gran polemista, col·laborà en fulls locals, en publicacions polítiques (socialistes i comunistes) i en el periòdic anarquista fundat per Georges Bastien a Amiens (Picardia, França) Germinal. Journal du Peuple, que publicà 391 números entre el 19 de novembre i el 27 de juliol de 1914. Mestre durant 16 anys a la petita vila de Bray-Rully (Picardia, França), no dubtà en ensenyar les seves idees llibertàries als alumnes. Jubilat anticipadament, va ser nomenat secretari de la Secció Departament de l'Oise (Picardia, França) dels mestres afiliats a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En l'última etapa de sa vida visqué a Warluis (Picardia, França).Émile Caffin va morir el 5 d'agost de 1936 a Porcheux (Picardia, França).

***

Foto policíaca de Jean-Baptiste Chatillon (10 de maig de 1882)

Foto policíaca de Jean-Baptiste Chatillon (10 de maig de 1882)

- Jean-Baptiste Chatillon: El 18 de febrer de 1863 neix a Torteron (Patinges, Centre, França; actualment Torteron, Centre, França) l'anarquista Jean-Baptiste Chatillon, conegut com Jules Chatillon, Jules Minard o Jules Ménard. Sos pares es deien Gabriel Chaillon, sabater, i Marie Minard. Sortejat per l'exèrcit al departament del Cher, va ser llicenciat per«constitució feble». El 22 de juny de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó i a 100 francs de multa per «cops i ferides». Entre el 27 de desembre de 1892 i l'1 de març de 1894 vivia en un hotel de París (França) sota el nom de Jules Ménard amb Anne Marie Leroy (Jenny Leroy o Bethe Tudoret), que estava registrada per les autoritats com a prostituta des de 1883 i que feia molt de temps que no es presentava a la visita sanitària rutinària. Entre el 31 de març i el 4 de juliol de 1894 la parella vivia en una habitació moblada llogada al número 21 del carrer Valentin. En aquestaèpoca declarà que treballava a jornal en les parades de tir muntades en les festes públiques, però realment vivia sobretot de la prostitució de la seva amant. Era habitual de la Route de la Révolte, a Saint-Denis (Illa de França, França), en companyia de prostitutes i proxenetes. Freqüentava els grups anarquistes i, amb Jules Rousset, entre 1891 i 1893 organitzà els sopars-conferències a la Sala Favié del barri de Bellville de París, on es donava de menjar als indigents i es feia una conferència de caire llibertari. Sembla que també va ser agent electoral del catòlic social Théodore Garnier (l'abbé Garnier), del boulangerista Lucien Millevoye i del socialista Hubert Lelorrain. El 19 de febrer de 1894, en un escorcoll del seu domicili, la policia trobà una carta de l'anarquista Migeon, i freqüentà coneguts anarquistes (Amblard, Cherville, Gama, etc.). El 4 de juliol de 1894, en una agafada del comissari Rocher de Levallois-Perret (Illa de França, França), en el suposat cau de prostitució i de proxenetisme on vivia, al número 21 del carrer Valentin, el trobà enllitat amb la seva amant; detingut, va ser tancat entre el 7 de juliol i el 13 d'agost de 1894 a la presó parisenca de Mazas. En aquesta agafada, a més de 12 proxenetes i tres prostitutes, també van ser detinguts set anarquistes més: Émile Bocquet, Jean Bouchet, Joseph Gama, Fernand Guiard, Charles Mouette (Moumoutte), Jules Rousset i Prosper Thébaut. En la investigació la policia detallà que havia copejat la cara a la seva amant i aquesta va ser tancada com a prostituta fins al 9 de juliol, data en la qual desaparegué. En aquestaèpoca la Prefectura de Policia el tenia fitxat com a anarquista; en l'interrogatori, no obstant això, negà ser anarquista i reconegué que a finals dels anys vuitanta havia estat membre de la Joventut Blanquista del VI Districte de París, però que actualment no es dedicava a la política. El 3 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Meyer va sobreseure el seu cas d'inculpació d'«associació criminal» i de«vagabunderia especial» (proxenetisme), ja que el propietari d'una parada de tir va declarar que el tenia empleat, encara que no treballava regularment. El 31 de desembre de 1896 figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes i en aquesta època vivia al número 9 de la Route de la Révolte (Neuilly-sur-Seine, Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Battista Pivi (ca. 1894)

Foto policíaca de Battista Pivi (ca. 1894)

- Battista Pivi: El 18 de febrer de 1866 neix a Cavriago (Emília-Romanya, Itàlia) el terrelloner anarquista Battista Pivi, també conegut per la seva transcripció francesa com Baptiste Pivi. Sos pares es deien Giuseppe Pivi i Zefirina Coselli. Amb son germà gran Antonio, també anarquista, es van veure implicats en disturbis a Sicília que els van obligar a emigrar a França. Ambdós entraren a treballar com a obrers picapedrers a les pedreres de Mazagran, a prop d'Argenteuil (Illa de França, França). L'11 de juny de 1894 li van ser decretades les seves expulsions per la seva propaganda llibertària a les pedreres; detinguts el 27 de juny d'aquell any a Argenteuil, tots dos van ser expulsats. Aquell any Battista Pivi figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Julienne Adam (ca. 1894)

Foto policíaca de Julienne Adam (ca. 1894)

- Julienne Adam: El 18 de febrer de 1872 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) la planxadora anarquista Julienne-Louise Adam. Sos pares es deien Théophile Adam i Christine Danel. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i l'octubre d'aquest mateix any es refugià a Londres (Anglaterra) amb son company Louis Girard. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Aimé Anceau (17 de juliol de 1894)

Foto policíaca d'Aimé Anceau (17 de juliol de 1894)

- Aimé Anceau: El 18 de febrer de 1874 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Aimé Firmin Anceau. Sos pares es deien François Aimé Anceau, jornaler, i Victorine Félicie Devoge, envernissadora. Es guanyava la vida com a escultor en fusta. El 19 de gener de 1894 assistí a una reunió del grup anarquista del XI i del XX Districtes de París celebrada a la Sala Mormand, al número 92 del bulevard Ménilmontant. El 17 de juliol de 1894 va ser fitxat com a anarquista i acusat d'«associació crimininal». En 1894 va ser sortejat per fer el servei militar i declarat apte. El 7 d'agost de 1895 va ser condemnat a París a un mes de presó per «possessió d'arma prohibida». El 7 de febrer de 1896 va ser declarat insubmís al servei militar, va ser inscrit en els registres d'anarquistes desapareguts i/o«nòmades». Refugiat a Uccle (Brussel·les, Bèlgica), vivia al número 496 del carrer Waterloo. El 30 de març de 1901 es casà a Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica) amb Anne Catherine Vanhaeren. L'1 d'abril de 1902 va ser esborrat del llistat d'insubmisos, per un error de procediment, però va ser novament declarat insubmís el 2 de juliol de 1902. El 3 de setembre de 1904 passà a la reserva militar activa. A partir del 20 d'agost de 1905 vivia al número 73 del carrer Haies del XX Districte de París i des de l'1 de juny de 1906 al número 78 del carrer Grands Champs del mateix districte. El 29 d'agost de 1909 s'instal·là a Brussel·les, al número 13 del carrer Liverpool. A començament dels anys deu vivia a Chennevières-sur-Marne (Illa de França, França) i era membre del grup anarquista de Montreuil (Illa de França, França). Des del 29 d'agost de 1910 vivia al número 148 del carrer Étienne Marcel de Montreuil. El 17 d'agost de 1914, en plena Gran Guerra, va ser mobilitzat en el 27 Regiment d'Infanteria. Aimé Anceau va morir el 25 de setembre de 1915 al front d'Aubérive (Xampanya-Ardenes, França). Condecorat amb la «Creu de Guerra», va ser enterrat a Mourmelon (Xampanya-Ardenes, França) i el 29 d'abril de 1920 traslladat al cementiri militar del «Bois du Puits» d'Aubérive.

***

Foto policíaca de Luigi Parenti

Foto policíaca de Luigi Parenti

- Luigi Parenti: El 18 de febrer de 1887 neix a Calcinaia (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Luigi Parenti, també conegut com Louis Parenti. Sos pares es deien Gabriello Parenti i Filomena Pieracci. Durant els seus estudis formà part de la Lliga Democràtica Nacional (LDN), del pare Romolo Murri, considerat en Itàlia el precursor de la democràcia cristiana. Després començà a militar en el moviment sindical com a membre de la Societat de Socors Mutus de Pontetetto, a Lucca (Toscana, Itàlia), de la qual va ser exclòs per les seves idees radicals. Fou especialment actiu durant la vaga de tramvies de Luca. En 1910 emigrà als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA), on esdevingué anarquista i s'afilià a l'any següent a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), arribant a ser un dels membres més destacats de la Secció Llatina d'aquest sindicat anarcosindicalista. En 1913 participà en una gira propagandística de conferències arreu Califòrnia. Mantingué estreta correspondència amb Carlo Tresca (Nova York) i amb Armando Borghi (Itàlia). La seva tasca anarcosindicalista es desenrotllà en diversos sectors, com ara els hotels, els restaurants, les foneries, les fàbriques i els ferrocarrils, i sempre intentà unir els treballadors al marge de races, llengües i cultures. En 1916 va ser detingut, amb Michele Centrone; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó per haver organitzat una manifestació a favor de Carlo Tresca i d'altres militants wobblies empresonats durant la vaga de la Mesabi Iron Range de Minnesota. El 29 de setembre de 1916 va ser detingut amb altres vuit companys, entre elles Michele Centrone i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre la sentència condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i tres mesos de presó per «pertorbació de la pau». Després treballà com a miner a Pennsilvània i, més tard, s'establí a la zona de Paterson (Nova Jersey, EUA). El 5 de setembre de 1917 va ser condemnat per un tribunal federal de Chicago per violació de la Llei d'Espionatge pel delicte d'«activitats antimilitaristes i derrotistes», juntament amb altres 165 membres dels IWW–entre ells Joseph J. Ettor, Elizabeth Gurley Flynn, Arturo Giovannitti, Bill Haywood, James Rowan, Vincent St. John, Carlos Tresca i Ben H. William–, a cinc anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Durant el seu empresonament, entre setembre de 1917 i juny de 1919 a la penitenciaria de Leavenworth (Kansas, EUA), no se li va permetre comunicar-se amb sa companya Emma Bacci ni amb les seves tres filles, la petita de les quals va néixer durant el captiveri. El juny de 1919 va ser alliberat sota fiança i es posà a organitzar un sindicat independent de pescadors a San Francisco i com a corresponsal del periòdic liberal La Voce del Popolo, fet pel qual va ser criticat per alguns companys anarquistes. El maig de 1921 l'apel·lació del seu procés va ser rebutjada i tornà a la presó. Finalment se li va commutar la pena a condició que marxés dels EUA. L'agost de 1922 retornà a Itàlia amb sa família i s'instal·là a la zona de Lucca, on s'afilià a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 fou delegat de Viareggio en el Congrés de la USI clandestí. Pressionat per les autoritats feixistes, en 1928 es reuní a Roma amb Edmondo Rossoni, un dels caps del sindicalisme del règim el qual havia conegut a Amèrica, i va començar a treballar en els sindicats feixistes i com a corresponsal del periòdic feixista de Liorna Il Telegrafo. En 1929 es autoritats italianes van informar que mostrava obediència a les consignes del règim feixista, però a principis de 1930 la policia descobrí que seguia rebent clandestinament exemplars del periòdic anarquista de Carlo Tresta Il Martello. El febrer de 1930 va ser detingut, jutjat i condemnat, però la sentència li fou commutada amb la promesa de bona conducta. Després abandonà tota activitat política i sindical i en 1932 va ser finalment esborrat per les autoritats feixistes de les llistes de«subversius perillosos». Luigi Parenti va morir el 12 de setembre de 1942 a Cacinaia (Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri municipal d'aquesta localitat. La seva mort va ser anunciada en la publicació anarquista de Paterson L'Adunata dei Refrattari.

***

Joan Peiró Belis

Joan Peiró Belis

- Joan Peiró Belis:El 18 de febrer de 1887 neix al barri obrer de Sants (Barcelona, Catalunya) l'obrer del vidre, intel·lectual anarcosindicalista i ministre d'Indústria durant la II República espanyola Joan Peiró i Belis. Sos pares es deien Joan Peiró Campanera i Presentació Belis Cortés. Als 8 anys començà a treballar en una fàbrica de vidre barcelonina i no va aprendre a llegir i a escriure fins als 22. Va seguir treballant en el sector del vidre, i juntament altres companys fundà la Cooperativa del Vidre de Mataró, que mai no abandonaria. El 1907 es va casar amb Mercè Olives, obrera tèxtil, amb qui va tenir tres fills (Joan, Josep i Llibert) i quatre filles (Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè). Segons ell mateix explica la seva militància sindical es va iniciar el 1906, i començà a tenir càrrecs de responsabilitat entre 1915 i 1920, com ara secretari general de la Federació Espanyola de Vidriers y Cristallers (1916-1920) i director de las publicacions La Colmena Obrera (òrgan dels sindicats de Badalona) i El Vidrio (portaveu dels vidriers federats). La seva agudesa intel·lectual el va portar més endavant a ser director del diari Solidaridad Obrera (1930) i del també diari Catalunya (1937). Molt influenciat pel sindicalisme revolucionari francès, començà a tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del Congrés de Sants (1918) de la Regional catalana. Gràcies a la seva capacitat de treball, dots d'organitzador i gran prestigi, va ocupar els més alts càrrecs en aquesta organització. En el Congrés de La Comèdia (1919) defensà les federacions d'indústria que foren rebutjades en aquella ocasió. Durant els anys vint va patir la repressió desencadenada per l'Estat i la patronal en contra el moviment obrer. L'any 1920 va sofrir dos atemptats i fou detingut i empresonat a Sòria i a Vitòria. L'any 1922 fou elegit secretari general de la CNT. Durant la seva gestió es du a terme la Conferència de Saragossa, on es va aprovar la sortida de l'organització de la Internacional Sindical Roja i la seva afiliació a la reconstituïda Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En aquesta mateixa conferència Peiró defensà amb Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Josep Viadiu la «moció política», molt criticada pels sectors més ortodoxos de l'organització. Es va establir a Mataró el 1922 i el 1925 va dirigir la constitució de la Cooperativa del Vidre que ja havia intentat organitzar amb anterioritat. Amb la dictadura de Primo de Rivera la CNT va quedar il·legalitzada, les seves seus van ser censurades i les publicacions, suspeses. Molts dels seus militants foren detinguts, i Peiró fou empresonat els anys 1925, 1927 i 1928. Aquest darrer any fou novament elegit Secretari General de la CNT. Va criticar la UGT per la seva defensa de jurats mixtos durant aquella dictadura i també Pestaña, amb qui per altra banda coincidia en altres aspectes. També va criticar el sector més anarquista del sindicat, i malgrat que es va afiliar a la FAI mai no hi va militar, defensant, per contra, una organització de masses més sindicalista, i oposant-se als grups d'acció i a les minories de militants dirigents. L'any 1930 va signar el manifest de«Intel·ligència Republicana» i va rebre nombroses crítiques internes que el van portar a retirar la seva signatura. Va seguir defensant les federacions d'indústria fins que en el congrés de la CNT del 1931 a Madrid va aconseguir un suport en massa davant les tesis faistes. En aquest mateix congrés va fer costat a la ponència sobre la «Posició de la CNT envers les Corts Constituents» en la qual es defensava que la proclamació de la República podria suposar un avanç per a la classe treballadora. Aquesta ponència fou aprovada amb algunes modificacions malgrat l'oposició dels sectors faistes que hi veien un suport a la maquinària política burgesa. També l'any 1931 va signar juntament amb 29 altres destacats cenetistes, entre els quals es trobavaÁngel Pestaña, el«Manifiesto Treintista», on s'analitzava la situació econòmica i social d'Espanya i es criticava tant el govern republicà com els sectors cenetistes més radicalitzats. La reacció d'aquests va provocar la dimissió de Pestaña del seu lloc en el comitè nacional de l'organització i la sortida dels sindicats de Sabadell als quals posteriorment se'n van afegir d'altres que van acabar constituint un bloc denominat «sindicats d'oposició». Tot i que Peiró va participar en aquesta escissió no va tenir responsabilitats destacades i va intentar establir ponts per evitar-ne la ruptura definitiva. La unificació es va produir el 1936. Després de l'alçament dels militars rebels, Peiró va actuar de vicepresident del Comitè Antifeixista de Mataró, enviant els seus fills al front. Va defensar l'entrada de la CNT en els governs de Catalunya i Espanya i va plantejar una República Social Federal com a forma de Estat per quan s'acabés la guerra. Amb García Oliver, Frederica Montseny i Juan López fou un dels quatre ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero, encarregat de la cartera d'Indústria. Des d'aquest lloc va elaborar el decret de confiscacions i intervenció en la indústria i va projectar la creació d'un banc de crèdit industrial, tot i que molts d'aquests projectes foren retallats o diluïts per Negrín. A la caiguda del govern de Largo Caballero va tornar a Mataró i a la Cooperativa del Vidre, dedicant-se també a donar conferències sobre el seu pas pel govern i a publicar durs articles contra el PCE per les seves actuacions contra el POUM. L'any 1938 va entrar de nou en el govern, ara presidit per Negrín, tot i que no amb el rang de ministre sinó de comissari general d'Energia Elèctrica, mantenint una actitud antiderrotista i proposant una certa revisió de l'anarcosindicalisme a la llum del desenvolupament, la revolució i la guerra. El 5 de febrer de 1939 va travessar la frontera francesa, sent breument detingut a Perpinyà, des d'on va anar a Narbona per reunir-se amb la seva família. Més tard va marxar a París amb l'objectiu de representar la CNT en la Junta d'Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE), amb la missió de treure els refugiats cenetistes dels camps de concentració francesos i facilitar-ne el trasllat a Mèxic. Després de la invasió nazi va intentar fugir, però fou detingut quan es dirigia a Narbona i retornat a París, on les autoritats franceses van emetre contra ell una ordre d'expulsió del país a l'objecte d'apartar-lo de l'acció de la Gestapo i així passar a la zona no ocupada i després a Mèxic. Però va ser detingut un altre cop per les tropes nazis i portat a Trèveris (Alemanya). El gener de 1941 el ministeri de Assumptes Exteriors franquista va sol·licitar-ne l'extradició, que es va materialitzar a Irun el 19 de febrer del mateix any, incomplint les lleis franceses i internacionals. Se'l va traslladar a la Direcció General de Seguretat de Madrid, on fou interrogat i sotmès a maltractaments (va perdre algunes dents). Iniciat el procés i ajornat excepcionalment, se'l va traslladar a València l'abril de 1941. El desembre d'aquest any es va obrir el procés sumarial en el qual Peiró va comptar amb testimonis a favor seu emesos per institucions i persones del nou règim (militars, falangistes, religiosos, jutges, funcionaris de presons, empresaris, gent de dretes, i fins i tot d'un futur ministre de Franco, com Francisco Ruiz Jarabo). Tot i així, la seva reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats franquistes determinaria la seva condemna. El maig de 1942 el fiscal va formular les acusacions, un mes més tard li fou assignat el defensor militar d'ofici i el 21 de juliol fou pronunciada la sentència de mort. El 24 de juliol de 1942 seria afusellat amb sis cenetistes més al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Algunes de les seves obres publicades: Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925),Ideas sobre sindicalismo y anarquismo (1930), Perill a la reraguarda (1936),De la fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria (1937),Problemas y cintarazos (1938).

Jordi Albadalejo i Joan Zambrana: Inicis d'un sindicalista llibertari. Joan Peiró a Badalona (1905-1920). Fet a mà. Badalona, 2005

***

José Piedra Vázquez

José Piedra Vázquez

- José Piedra Vázquez: El 18 de febrer de 1890 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Piedra Vázquez –en ocasions citat Vázquez Piedra–, conegut com El Quijote de la FAI. Sos pares es deien Francisco Piedra i Ángela Vázquez. Metal·lúrgic de professió, treballà durant 18 anys en l'empresa «Hispano-Suiza» de Barcelona (Catalunya). Més anarquista que sindicalista, milità en l'Ateneu Llibertari del Clot i entre 1925 i 1926 col·laborà activament en el periòdic El Productor, editat per Manuel Buenacasa Tomeo a Blanes (Selva, Catalunya), i en ¡Despertad!, de Vigo (Pontevedra, Galícia). Segons alguns fou membre del Secretariat de la Federació Nacional de Grups Anarquistes i com a tal va assistir a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada el juliol de 1927 a València (València, País Valencià). Entre 1927 i 1928 fou membre del Comitè Peninsular de la FAI amb seu a Sevilla. Molt lligat a Miguel Mendiola Osuna, Manuel Pérez Fernández i Pedro Vallina Martínez, s'oposà en 1928, en un Ple Anarquista de la Regional d'Andalusia celebrat a Huelva (Andalusia, Espanya), a la col·laboració amb la francmaçoneria per a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. L'estiu de 1928 va ser detingut. Durant els anys republicans milità activament a Barcelona i en 1937 era representant de l'Ateneu Llibertari del barri barcelonès de Verdum. En 1937 col·laborà en Tierra y Libertad. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Finalment acabà instal·lant-se a Banhèras de Bigòrra, on treballà d'ajustador mecànic. Molt amic d'Antonio Morales Guzmán, en 1947 era secretari de la Comissió d'Estudis Econòmics i Socials de la Regional d'Andalusia en l'exili i membre de la Comissió de Relacions de la Regional d'Andalusia. En aquests anys col·laborà en diverses publicacions llibertàries (CNT, Cultura Proletaria,Ruta,Solidaridad Obrera, etc.). Fou autor de diversos estudis sobre economia federalista i de diversos aspectes de la societat llibertària. Sa companya fou Francisca Bosch Esfer, amb qui tingué dos infants, Francisco (Paco) i Helios. José Piedra Vázquez va morir l'1 de gener de 1949 al seu domicili de Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat quatre dies després.

***

Alexandre Sapoundjiev

Alexandre Sapoundjiev

- Alexandre Sapoundjiev:El 18 de febrer de 1893 neix a Bulgària el militant i propagandista anarquista Alexandre Sapoundjiev. Va estudiar Filosofia i després Dret, i ben aviat es va afegir a les files anarquistes. Va ser mobilitzat en 1915 i en juny de 1919 va participar en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). En 1921, després de nombroses detencions, va ser separat definitivament de l'ensenyament, consagrant-se aleshores a la publicació de periòdics clandestins (Anarquista, Pensament Obrer, Societat Lliure). Després del cop d'Estat del 9 de juny de 1923 i de la insurrecció de setembre, va ser de bell nou detingut i empresonat. Un cop alliberat va reprendre les seves activitats de propaganda, però, a causa de la repressió, s'exiliarà a França en 1928 i a Tolosa de Llenguadoc entrarà en contacte amb els anarquistes espanyols i francesos. En 1931, amb l'amnistia, va retornar a Bulgària i va recórrer tot el país reconstruint el moviment llibertari. Després del segon cop d'Estat profeixista de 19 de maig de 1934 es va retirar a la ciutat de Biala, al nord-est de Bulgària, per dedicar-se a la viticultura i al moviment cooperativista. En 1942 encara va ser detingut i empresonat sis mesos. En desembre de 1948 serà novament víctima de la repressió antianarquista, dirigida aquesta vegada pels comunistes. Alliberat, Alexandre Sapoundjiev sempre restarà un infatigable militant fins a la seva mort, el 6 de juliol de 1975 a Bulgària.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Llibre de viatges (El Tall Editorial), de Miquel López Crespí

$
0
0

Illes – Avançaments editorials: Llibre de viatges (El Tall Editorial), de Miquel López Crespí


“Aquest llibre de viatges tracta de deixar constància de l´experiència vital d´un escriptor de la generación literària del 70: Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca, 1946) En els vint-i-dos capítols que conformen aquesta obra hi podem trobar algunes de les experiències vitals d´aquest autor. Experències que fan referència a Irlanda, Grècia, Itàlia, Portugal, Castella, França, Menorca, Romania, Eivissa i Formentera, Anglaterra… I, també, a nostàlgics viatges al passat, especialmente a la Mallorca d´abans del turisme que conegué l´autor en els cinquanta, a la repressió de la dictadura en un relat de com era la presó de Palma en els setenta. Llibre de viatges s’ ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que Miquel López Crespí ha conegut. És evident que l'escriptor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornen altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge”. (El Tall Editorial - Promoció)


A Llibre de viatges podem constatar com, a mesura que els anys han anat avançant, els records de l´autor s'han fet més reals i presents. Nostàlgia per un món que s'esvaneix. Seguretat que potser no quedarà res de les il·lusions que alletaren els anys d'empenta, de feina i de revolta si no es deixa constància. I l´autor ho sap a la perfecció. Així d'injust i d'inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En un dels capítols dedicats a Itàlia podem trobar uns versos que pertanyen al poemari Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat sde Tarragona 2005) on podem veure ben clarament quina és la intenció de l'autor i com s'evidencia de bon principi aquest desig de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que l´escriptor ho provi amb el seu dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d'un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d'al·lots que surten d'escola, encuriosits, el volten ballant i fent jutipiris. El poema que comentam comença així: "Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. /".


Els viatges i la generación literària dels 70


L'autor és ben conscient que aquell món d'il·lusions i sensacions, l'ample univers de molts dels viatges de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per a la persona: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats...Aquest llibre de viatges tracta de deixar constància de l´experiència vital d´un escriptor de la generación literària del 70: Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca, 1946) En els vint-i-dos capítols que conformen aquesta obra hi podem trobar algunes de les experiències vitals d´aquest autor. Experències que fan referència a Irlanda, Grècia, Itàlia, Portugal, Castella, França, Menorca, Romania, Eivissa i Formentera, Anglaterra… I, també, a nostàlgics viatges al passat, especialmente a la Mallorca d´abans del turisme que conegué l´autor en els cinquanta, a la repressió de la dictadura en un relat de com era la presó de Palma en els setenta. Llibre de viatges s’ ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que Miquel López Crespí ha conegut. És evident que l'escriptor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornen altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge.

El poemari que hem comentat més amunt (i que pertany a Les ciutats imaginades) ens proporciona moltes de les olaus de Llibre de viatges, En el poema "La recerca de l'imprevist", podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l'autor, les motivacions, el significat de Llibre de viatges. Diu el poema: "Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d'Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l'estiu, / la boirina d'una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l'imprevist. / Es tractava d'aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d'infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.".

A Llibre de viatges hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l'autor. El nom d'una ciutat, d'un carrer, d'un monument, d'una església... A unes ciutats hi va romandre molt temps. En unes altres només hi va estar el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, explica, hi va deixar part de la seva vida, ja que als carrers, a les places d'aquests pobles i ciutats que conegué en els anys més feliços, o imaginàriament feliços de Miquel López Crespí, s'esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l'autor.


Els viatges i la repressió de la dictadura franquista


Pensam que, alesmores (en temps de la dictadura franquista), marxar de viatge, fugir per uns dies del tancat ambient opressiu d'una capital de províncies en poder dels vencedors de la guerra civil, amb la presència omnipotent de la Brigada Social era, indiscutiblement, penetrar en una galàxia de llibertat.

La fugida a la recerca de no se sap quina mena de paradís perdut. Qui sap si anar a la recerca de la llibertat assassinada l'any 1939 amb la victòria militar del feixisme. Maig del 68. L'optimisme que posseeix l'esperit del jovent regnava arreu i semblava que cap núvol de tempesta podria marcir aquella esplendent joventut molt lluny encara dels primers símptomes de la vellesa i el desencís.


Llibre de viatges i el pas inexorable del temps


Heràclit, François Villon i Jorge Manrique, com diuen Xavier Macià i Núria Perpinyà en el llibre La poesia de Gabriel Ferrater (Barcelona, Edicions 62, 1986) "son alguns dels molts poetes i pensadors que han estat preocupats pel pas inexorable del temps, o dit altrament, pel seu caràcter furiosament efímer" (pàg. 77). Però deixar constància de la desintegració del temps, de les persones, de les idees que havien de trasbalsar el món, recrear aquesta fugacitat, provar de recuperar, sempre inútilment, mitjançant el conreu de la paraula, el caramull de sentiments i emocions que alletaren aquella joventut, no és una tasca senzilla ni basta sentir fortament el pes de la nostàlgia per a escriure poesia o narrativa, plorinyant davant l'avenç inexorable de les manetes del rellotge. Potser, com fa López Crespí, és el moment precís de trobar la forma adient, la paraula justa i exacta per a bastir la senzillesa del verb, per construir aquella experiència útil als lectors i qui sap si universal. Aquesta és la tasca fonamental de l'autor que, segur del seu ofici, ha de treballar la llengua talment l'argenter treballa l'or i la plata.

Que l´autor de Llibre de viatges s'aferri al passat, seguint el tòpic de "qualsevol, temps passat va ser millor" anant a la recerca, com aquells antics cercadors d'or del "paradís perdut", potser és un tòpic literari. No ho negarem. Un tòpic al qual han recorregut tots els escriptors d'ençà que el món és món. En molts dels poemaris que tracten aquests temes trobarem sempre, com a Llibre de viatges, una immersió en l'adolescència i la joventut. Quan hom escriu, conscient dels matemàtics cicles de l'existència, sent aquesta amarga percepció de la lenta, però segura destrucció de la vida. La vida personal de l'autor, la vida de la família, la vida dels pobles i de les societats que ens han fet tal com som. Podrem pensar que tanmateix, malgrat la mort de les persones, la Vida, en majúscules, o l'existència dels pobles, malgrat les guerres, l'opressió i els dictadors, sura sempre. No obstant aquesta constatació, una realitat evident, el cert és que sentir com la senectut personal arriba lenta, implacable, és força dur. I, per molt que ens puguem il·lusionar pensant que la Vida reneix en cada una de les persones que neixen al costat, ningú pot obviar el dolor estrictament personal que comporta veure, sentir, patir la mort dels teus, constatar la teva pròpia decadència física. És precisament la constatació ben real que mai més no tornarà aquell paradís perdut de la joventut, el motor que impulsa la creació. Narrativa, doncs a la recerca del tòpic però ben real "paradís perdut". Narrativa a la "recerca del temps perdut", com va provar de fer de forma magistral i inigualable Marcel Proust amb les seves novel·les.


París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa...


En el llibre de l´autor pobler, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure a cada pàgina escrita: els lluminosos dies de Maig del 68, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis… Es tracta de deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. Un llibre en el qual podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor...

Però no tot són ciutats pels carrers de les quals l´escriptor hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. I és precisament aquest combat dialèctic contra la presència de la Dama de Negre, la Mort, la impossibilitat de detenir la roda del temps en el moment exacte de la joventut i la felicitat, el que tanmateix dóna sentit a la vida i a l'existència del poeta. Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, Miquel López Crespí no deixa mai de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals l´alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. Ho palesen així els capítols dedicats a recordar els viatges de la seva mare en temps del maquis i la tètrica postguerra franquista en els anys quaranta del segle passat. Una descripció prou aconseguida de l´ambient de repressió i tristor regnant per terres del País Valencià i Castella. Pàgines que ens reafirmen en la idea que, malgrat una lectura apressada del llibre, pugui semblar que alguns capítols són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco.


Una narrativa i una poesia hereda de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski


L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia i la narrativa hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!

Llegint aquest Llibre de viatges ens adonarem com mai, en cap de les obres que ha escrit, l´autor ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que feia l´escriptor era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món.


Els viatges i les geografies de l´esperit


Llibre de viatges tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí.

Tanmateix, l´autor de sa Pobla… ¿podria escriure un llibre sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal de l´escriptor de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió?

Llibre de viatges és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que la influència cultural de la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? ¿Ningú no va viatjar pels soterraanis clandestins de la lluita contra Franco, sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? Vet aquí, doncs, el llibre que ens explica i narra a la perfección tots aquests viatges a través de geografies i l´esperit. /El Tall Editorial - Promoció)


[29/02] Repressió a Milà - Reconstitució de la CNT - Esteve - Rodrigues Franco - Arpinati - Peincedé - Mañas - Rojo - Zabala - Fénéon - Bordes - Dumas - Radowitzky - Lara

$
0
0
[29/02] Repressió a Milà - Reconstitució de la CNT - Esteve - Rodrigues Franco - Arpinati - Peincedé - Mañas - Rojo - Zabala - Fénéon - Bordes - Dumas - Radowitzky - Lara

Anarcoefemèrides del 29 de febrer

Esdeveniments

Errico Malatesta

Errico Malatesta

- Repressió a Milà: El 29 de febrer de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia) en sortir d'un gran míting de protesta, celebrat a prop del gimnàs de l'Escola de Porta Romana i organitzat per la Lliga Proletària de Mutilats i Invàlids de Guerra (LPMIG), al qual han participat diversos oradors, entre ells Errico Malatesta i Pasquale Binazzi, i Armando Borghi en representació de la Unió Sindical Italiana (USI), els carrabiners intervenen per impedir qualsevol manifestació, encara que fos pacífica, i obren foc contra la gentada a la plaça Missori matant dues persones que viatjaven en un tramvia –un invàlid de guerra i un tramviaire– i ferint-ne cinc. Els escamots feixistes també actuaren i atuparen diverses persones, entre elles el diputat socialista Luigi Repossi. A resultes d'això la Cambra del Treball de Milà va convocar una vaga general en protesta d'aquesta fets per a l'1 de març.

***

Convocatòria clandestina de l'assemblea de Sant Medir

Convocatòria clandestina de l'assemblea de Sant Medir

- Reconstitució de la CNT: El 29 de febrer de 1976 a la sala d'actes de l'església parroquial de Sant Medir, al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) es realitza una assemblea clandestina de reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb la participació d'unes 500 persones –de 700 convocades– de diversos sectors productius (arts gràfiques, construcció, metall, ensenyament i sanitat), de grups estudiantils i de cercles llibertaris i contraculturals sorgits d'ençà el Maig del 68 –segons la mesa que coordinava l'assemblea, 373 persones van deixar constància de la seva activitat laboral, sindical o militant: activitats diverses, 82; arts gràfiques, 14; banca, 15; construcció, 14; ensenyament, 29; espectacles, 12; metall, 16; sanitat, 33; tèxtil, 11; comarques, 83; grups llibertaris, 13; i estudiants, 51. L'assembleisme en la presa de decisions i l’acció directa com a força de lluita per a la resolució dels conflictes sense cap tipus d'intervenció de l’Estat eren els elements fonamental d'unió de tots aquests grups, a més de l'autogestió com a norma i el federalisme com a estructura orgànica. Però es trobaven gent de dos grups d'edat ben diferenciats: els menors de 30 anys i els majors de seixanta. A l'abisme generacional s'afegí un conglomerat de projectes de les diverses tendències (anarcosindicalistes, anarquistes, sindicalistes, consellistes, marxistes llibertaris, trotskistes...) tan diversos que generaria fortes tensions internes i conflictes al si de l’organització anarcosindicalista. El sector de la CNT de l'Exili dominava les estructures orgàniques del sindicat en part per l'admiració i el respecte que se'l tenia. En aquells dies existien a Catalunya quatre comitès regionals que es disputaven les segles de l'anarcosindicat. La majoria dels grups convocants després de l'assemblea de Sant Medir es van autodissoldre, ja que entenien que el que es tractava era de crear a cada població i a cada empresa estructures (comitès, federacions locals, federacions comarcals, sindicats, publicacions confederals) sota les sigles de la CNT. En aquesta assemblea es va nomenar el primer Comitè Regional de Catalunya de la CNT.

Anarcoefemèrides

Naixements

Pere Esteve

Pere Esteve

- Pere Esteve: El 29 de febrer de 1866 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya) l'intel·lectual i propagandista anarquista Pere Esteve. Tenia pensat estudiar medicina, però quan tenia 14 anys son pare morí i hagué de posar-se a fer feina. Aprengué l'ofici de tipògraf a«L'Acadèmia», al costat d'Anselmo Lorenzo i d'Antoni Pellicer Paraire, i formà part de «La Societat Tipogràfica», fundada a Barcelona l'agost de 1879 i que era l'equivalent de la madrilenya«El Arte de Imprimir». En aquesta època estava lligat al grup d'impressors anarquistes de Gaietà Oller Minguella i de Jaume Torrens Ros, de clara tendència antisocialista. Cap a mitjan de 1882 abandonà «La Societat Tipogràfica», junt  amb Pellicer, Josep Llunas i d'altres, per ingressar en «La Solidària», societat de caire anarquista adherida a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). En 1883 assistí a Sabadell al Congrés Comarcal Català; aquest mateix any fou membre de la comissió d'iniciativa del periòdic La Asociación. Órgano de los obreros tipógrafos de Barcelona. Durant aquest temps participà en la reorganització de l'FTRE, lluità en les principals campanyes del moviment anarquista barceloní, especialment, per la consecució de les vuit hores de treball. En 1887 fou redactor, administrador i director d'El Productor de Madrid, i secretari de la Comissió Federal de l'FTRE. Aquest mateix any fou nomenat secretari de la Federació Local de Barcelona i, poc després, va començar a manifestar públicament la seva opinió crítica enfront de l'autoritarisme de l'FTRE, i va consagrar-se com a un dels principals representants del corrent intel·lectualista de l'anarquisme; la síntesi de les seves idees es troba en una sèrie de quatre articles («Una evolución socialista»), apareguts en El Productor entre juny i juliol de 1888, en què manifestà que l'organització de l'FTRE, controlada per un nombre limitat d'individus, feia el joc al socialisme autoritari i ocasionava la ruïna del socialisme llibertari; aquests articles van donar lloc a una important polèmica amb el seu amic Ricardo Mella, que defensava l'organització com a mitjà per a enfortir la federació i començar un nou període d'agitació mitjançant la resistència. A la tardor d'aquell 1888 participà en el Congrés Regional extraordinari de València, on va triomfar el seu criteri d'establir les bases per a l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE) que reemplacessin els estatuts i reglaments de l'FTRE; aquesta decisió ocasionà la dissolució gradual de l'FTRE. El 10 de novembre de 1889 fou membre del jurat del II Certament Socialista de Barcelona. En aquestaèpoca participà activament en les activitats del centre obrer barceloní«Regeneració». En 1890 va fer un míting a l'Ateneu Barcelonès i jugà un important paper en la celebració del Primer de Maig a Barcelona. Entre el 22 i el 25 de març 1891 representà els tipògrafs en el Congrés del Pacte d'Unió i Solidaritat a Madrid, en el qual es va fer costat la lluita antipolítica i s'acordà donar suport una vaga general per al Primer de Maig d'aquell any. També aquest any signà el Manifiesto del Círculo de Trabajadores de Madrid, dirigit a tots els proletaris d'Espanya i resposta d'un nucli del moviment obrer a les primeres eleccions amb sufragi universal, que refusava l'organització política i prestava suport a l'organització de la classe obrera, la celebració del Primer de Maig i l'obtenció de la jornada de vuit hores. L'agost de 1891 formà part de la delegació anarquista, amb Fernando Tarrida del Mármol, al II Congrés de la II Internacional celebrat de Brussel·les i on practicà l'obstruccionisme. Pel novembre del mateix any, conegué Errico Malatesta en un congrés a Milà i la que serà la seva companya, l'anarquista stirneriana italiana Maria Roda Balzarini, amb qui tindrà vuit fills, tots nord-americans i dels quals només un serà anarquista, l'escriptor Sirio Esteve. Entre novembre de 1891 i febrer de 1892 acompanyà Malatesta en una gira propagandística per la Península, que pretenia llimar les diferències entre anarcocomunistes i anarcocol·lectivistes, fins a l'aixecament anarquista de Jerez. Perseguit per les autoritats, amb Adrián del Valle, fugí cap Europa (París, Brussel·les, Oostende, Londres), sortida gràcies a la qual conegué destacats militants anarquistes (Jean Grave, Charles Malato, Émile Pouget, Piotr Kropotkin, Malatesta). Després entrà clandestinament a Barcelona i immediatament, durant el mateix 1892, per mor de les persecucions governamentals, emigrà als Estats Units. A Paterson dirigí el periòdic anarquista El Despertar. Instal·lat a Nova York, mantingué fructíferes relacions amb els moviments anarquistes de Cuba, Florida i l'àrea metropolitana novaiorquesa, especialment en qüestions relatives a la premsa. El setembre de 1893 fou delegat, amb Vicente García i representant el moviment anarquista espanyol, a la Conferència Anarquista Internacional de Chicago, on presentà l'informe Apuntes sobre la situación española, on va fer un repàs de la situació de l'anarquisme peninsular des de la dissolució de l'FTRE fins al moment de la seva delegació. En 1894 passà tres mesos a l'Havana on publicà el setmanari Archivo Social, va fer amistat amb Enrique Creci i es mostrà contrari a l'independentisme cubà, ja que, en la seva opinió, no solucionava cap problema. Durant els anys posteriors el seu prestigi com a periodista, orador, congressista, conferenciant i polemista va créixer notablement. Després passà a residí a Filadèlfia, on va estar a punt de ser linxat pel seu activisme llibertari. Entre 1901 i 1911 s'establí a Tampa (Florida), on va treballar de lector en una fàbrica de tabac, participant en el moviment sindical (vaga de tabaquers), publicant un petit periòdic anarquista a Ybor City i formant part del«Grup Ferrer Guàrdia» –en aquesta ciutat conegué Manuel Pardiñas Serrato, que en 1912 assassinaria el president del Govern espanyol Canalejas–, però hagué de fugir a causa de la pressió patronal i de la persecució policíaca que l'empaitaven per penjar-lo. En 1910 fundà la revista Cultura Proletaria. En 1911 mantingué correspondència amb Ricardo Flores Magón sobre la revolució llibertària mexicana. En 1912 de bell nou s'instal·là a l'àrea metropolitana novaiorquesa, on serà l'ànima del prestigiós periòdic Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925), continuador de l'anterior Cultura Proletaria, i durant un breu temps serà secretari dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Nova York per ajudar, juntament amb Jaume Vidal, els mariners i estibadors hispans, però l'autoritarisme dels wobblies l'obligà a dimitir per evitar debats púbics. En 1917, durant la Gran Guerra, fou detingut, amb Frank González, per mostrar-se contrari a la contesa; Cultura Obrera fou prohibit, però no fou expulsat. El 29 de juliol de 1923 dissertà en castellà, amb Urberto Martignago, Arturo Galvani, Ghetti i altres, en un picnic a Detroit per commemorar el regicidi de Gaetano Bresci. Col·laborà, dirigí i redactà nombroses publicacions llibertàries i gremials, moltes vegades fent servir pseudònims (Lirio Rojo, Gráfico,Avizor, etc.) com ara Boletín de la Sociedad de Impresores,El Despertar, Doctrina Anarquista Socialista, El Esclavo, Mother Earth, El Productor, La Questione Sociale, etc., i en les quals mostrà la seva tendència antimaltusiana i contrària al reformisme socialista. A la seva casa de Weehawken organitzà reunions dominicals de militants hispans i italians, ja que parlava molt bé la llengua de sa companya. Entre les seves obres destaquen A los anarquistas de España y Cuba. Memoria de la Conferencia Anarquista Internacional, celebrada en Chicago en septiembre de 1893 (1893, 1899 i 1900), A proposito de un regicidio (1900), I Congressi socialisti internazionali (1900, amb altres), Socialismo anarquista: la ley, la violencia, el anarquismo, la revolución social (1902 i 1927), La legge (1911), Reflexiones sobre el movimiento obrero en México (1911), Emancipaçao social (1915), Reformisme, dictadura, federalismo (1922) i La Revolución en la práctica. Réplica (1935, pòstum, amb Errico Malatesta i Gaston Leval). Pere Esteve va morir d'una congestió cerebral el 14 de setembre de 1925 a Weehawken (New Jersey, Estats Units), una setmana abans havia pronunciat la seva primera conferència en anglès.

***

Francisco Rodrigues Franco i Sabina Lopes Condeça Franco

Francisco Rodrigues Franco i Sabina Lopes Condeça Franco

- Francisco Rodrigues Franco: El 29 de febrer de 1879 neix a Faro (Farro, Algarve, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Rodrigues Franco, conegut com Chico Franco. Cap el 1910 s'instal·là a Setúbal (Setúbal, Lisboa, Portugal), on treballà de pescador i s'afilià a l'Associação de Classe dos Trabalhadores do Mar (Associació de Classe dels Treballadors del Mar), adherida a l'anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT). Participà activament en la fundació del local sindical dels seu ram, conegut com «Casa dos Pescadores» (Casa dels Pescadors), a la Rua dos Trabalhadores do Mar, i fou un dels iniciadors de la pràctica de batejar les embarcacions de la Cooperativa de Pescadors amb els noms de militants anarquistes coneguts. Fou un dels principals militants que contribuïren a donar al sindicalisme local l'orientació anarquista que es consolidà fortament a Setúbal, que arribà a ser coneguda com la «Barcelona portuguesa». Durant sa vida animà tres importants i multitudinàries vagues, entre elles una de dones, que acabaren reprimides amb obrers morts. En 1918, en plena dictadura de Sidónio Pais, va ser detingut, juntament amb altres militants (Manuel Rebelo, Alftrdo Bilha, Norberto Valedo, José dos Reis Couto, Antonio Casimiro, José Quaresma, etc.), i torturat pel policia Ferraz. Després d'un temps a les masmorres del Govern Civil de Lisboa, va ser empresonat al Fort de Monsanto (Benfica, Lisboa, Portugal). En 1931, amb Jaime Rebelo, animà la gran vaga marítima, que passà a la història amb el nom de «Vaga dels 92 dies». Francisco Rodrigues Franco va morir cap el 1953 a Pedrouços (Maia, Porto, Portugal). Estava casat amb Sabina Lopes Condeça Franco i sa filla, Luísa Carmo Franco Elias Adão, també va ser una destacada militant anarquista.

***

Leandro Arpinati

Leandro Arpinati

- Leandro Arpinati: El 29 de febrer de 1892 neix a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarcoindividualista i després dirigent feixista Leandro Arpinati. Abans de la Gran Guerra milità en el moviment anarcoindividualista i fou amic de Benito Mussolini, amb qui col·laborà en La Lotta della Classe. A partir d'agost de 1914 es convertí en un ardent intervencionista. Més tard s'establí a Bolonya on treballà com a electricista ferroviari i a començaments dels anys vint fou un dels creadors del «II Fascio di Combatimento» a Bolonya. El 21 de novembre de 1920 fou el cap d'un dels escamots que prengueren part en la baralla entre socialistes i feixistes a la Piazza Nettuno i a la Piazza Maggiore de Bolonya, episodi que a passat a la història com la «Matança del Palazzo d'Accursio», on resultaren 10 morts i 58 ferits, tots socialistes, la majoria per arma de foc. En 1921 esdevingué diputat i, després de la «Marxa sobre Roma», vicesecretari general del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1926 fou elegit alcalde de Bolonya. Entre 1929 i el 4 de maig de 1933 fou secretari d'Estat del ministre de l'Interior. Després ocupà diversos càrrecs en el sector esportiu: com ara president del Comitè Olímpic Nacional Italià i de la Federació Italiana de Futbol. A començaments dels anys trenta, les relacions amb el secretari del PNF, Achille Starace, es malmenen i es acusat d'organitzar l'atemptat contra Mussolini el dia de la inauguració de l'Estadi de Bolonya el 31 d'octubre de 1926, ja que l'autor material del complot, el jove anarquista Anteo Zamboni, era fill d'un amic seu. Etiquetat com a enemic del règim, fou detingut durant la nit del 26 al 27 de juliol de 1934, jutjat i condemnat a cinc anys de confinament d'antuvi a Lipari entre 1934 i 1937 i després a la seva finca de Malacappa, a prop de Bolonya, en arrest domiciliari. Rebutjà la invitació personal de Mussolini d'adhesió a la República Social Feixista de Saló (1943-1945) i fins i tot es posà en contacte amb grups de la Resistència. Leandro Arpinati fou executat per un grup de partisans antifeixistes el 22 d'abril de 1945 a Malacappa (Argelato, Emília-Romanya, Itàlia), l'endemà de l'alliberament de Bolonya.

***

Necrològica de Serge Peincedé apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 30 de desembre de 1976

Necrològica de Serge Peincedé apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 30 de desembre de 1976

- Serge Peincedé: El 29 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 15 de febrer– de 1896 neix a Poissy (Illa de França, França) l'anarquista Serge Peincedé. Sos pares es deien Jules Peincedé i Léontine Marie Roger. En 1939, quan la Retirada, acollí nombrosos refugiats que fugien de l'Espanya franquista al seu domicili de Passy-lès-Tours. Durant la II Guerra Mundial va ser deportat a Alemanya. Després de l'Alliberament passà a residir a Le Bertins (Narcy, Borgonya, França) i milità en la V Regió de la Federació Anarquista (FA) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), mantenint la subscripció a diverses publicacions llibertàries (Le Monde Libertaire, Le Réfractaire, Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc.). En els anys seixanta col·laborà en Le Combat Syndicaliste. En 1970 establí contactes amb l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i fou subscriptor del seu òrgan d'expressió Front Libertaire des Luttes de Classes. Es guanyà la vida com a empleat d'assegurances i visqué amb sa companya Renée –s'havia divorciat de Paulette Germaine Olme– un temps a La Charité-sur-Loire (Borgonya, França). Serge Peincedé va morir el 14 d'octubre de 1976 al seu domicili de Passy-lès-Tours de Varennes-lès-Narcy (Borgonya, França) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Varennes-lès-Narcy.

***

Necrològica de Miguel Mañas Santiago apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 de març de 1976

Necrològica de Miguel Mañas Santiago apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de març de 1976

- Miguel Mañas Santiago: El 29 de febrer de 1904 neix a Oliete (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Mañas Santiago. Sos pares es deien José Mañas i Isabel Santiago. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1923, per la seva participació en la vaga de transports de Barcelona, va ser acomiadat de la feina i retornà al seu poble, on va fer propaganda anarcosindicalista fins que, pressionat, en 1924 marxà cap a França. Establert a Marsella (Provença, Occitània), formà par dels grups anarquistes d'exiliats espanyols de la ciutat. En 1929, arran d'un accident laboral, perdé una cama. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península. Al seu poble va ser detingut en diverses ocasions i s'establí a Madrid (Espanya), on es mostrà força actiu a l'Ateneu Llibertari de Vallecas. Durant la Revolució espanyola formà part de la col·lectivitat d'Oliete, localitat que hagué d'abandonar arran de la reacció estalinista, trobant refugi en la «Columna Los Aguiluchos». Amb el triomf franquista passà a França. En 1946 fou secretari adjunt de la Federació Comarcal d'Origen de la CNT d'Híjar (Terol, Aragó, Castella) en l'exili. Sa companya fou Margarita Aceña. Miguel Mañas va morir el 7 de juliol de 1975 al seu domicili de Legavin (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat sota la bandera confederal.

***

Necrològica de Josep Rojo Pegueroles apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 9 d'octubre de 1975

Necrològica de Josep Rojo Pegueroles apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 9 d'octubre de 1975

- Josep Rojo Pegueroles: El 29 de febrer de 1904 neix Alcover (Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Rojo Pegueroles. Sos pares es deien Josep Rojo i Fidela Pegueroles. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià amb sa companya Josepa Vilaubí a França, on treballà de pagès. Josep Rojo Pegueroles va morir el 6 de juliol de 1975 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Consuelo Zabala, tercera per l'esquerra, juntament amb Lily Litvak i dos companys de la Fundació Anselmo Lorenzo

Consuelo Zabala, tercera per l'esquerra, juntament amb Lily Litvak i dos companys de la Fundació Anselmo Lorenzo

- Consuelo Zabala Martínez: El 29 de febrer de 1920 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Consuelo Zabala Martínez. Nascuda al madrileny carrer de Tribulete, va créixer al castís barri de Lavapiés. Sa mare, Consuelo Martínez, era religiosa i son pare, Francisco Zabala, militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar de juliol de 1936 estudiava batxillerat amb una beca de 10 pessetes que li havia aconseguit el dramaturg Alejandro Casona. El febrer de 1937 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i va fer de mecanògrafa al local del madrileny barri de Chamartín d'aquesta organització. També va col·laborar en el periòdic Frente Libertario. En la segona meitat de 1937 va llegir tres conferències a la madrilenya «Unión Radio» que van tenir molt ressò (Labor a realitzar de los ateneos libertarios, Méjico nación hermana i Sacrifiquémonos por los niños). Després del triomf franquista, va ser empresonada per les seves activitats, especialment per aquelles conferències radiades i per haver ocupat el càrrec de secretària de les Joventuts Llibertàries de Chamartín el setembre de 1938. Empresonada a la massificada presó madrilenya de dones de Las Ventas, i encausada inicialment en el mateix sumari que les militants comunistes conegudes com«Las Trece Rosas», ella es va salvar de morir afusellada per les autoritats franquistes perquè va negar ser comunista, tot remarcant el seu pensament llibertari. El juny de 1940 va ser condemnada a sis mesos de presó per «ajuda a la rebel·lió» i alliberada a finals de 1940. En sortir va participar en activitats de solidaritat amb els presos, essent la intermediària entre ells i el Secretariat Intercontinental (SI) a l'Exili. Així una companya li va donar el nom d'un jove anarquista condemnat a mort perquè li escrigués i, d'aquesta manera, va conèixer qui seria son company de tota la vida, Ángel Urzáiz Simón –la pena de mort li va ser commutada després de tres anys de presó. Ambdós van treballar en el moviment anarquista clandestí i Ángel va ser detingut i empresonat a finals de 1947. Acusat d'intentar reorganitzar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va ser condemnat per un consell de guerra a 30 anys de presó, a complir al penal valencià de Sant Miquel dels Reis. Es va instal·lar amb els seus dos fills, José Ángel i Paco, a València (País Valencià) per estar més a prop de son company, treballant en un restaurant, fins que va ser alliberat en 1959. Van donar refugi Cipriano Mera fins que va poder fugir a França quan aquest va sortir de la presó i estava amenaçat de mort pels comunistes. Després de la mort de Franco va participar en la reorganització confederal i després de l'escissió de la CNT, va col·laborar amb la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). En 1998 va morir Ángel Urzáiz Simón i ella va patir problemes de salut durant els seusúltims anys. Va prologar el llibre de María A. García-Maroto La mujer en la prensa anarquista. España (1900-1939) (1996). Consuelo Zabala Martínez va morir el 21 de març de 2004 al seu domicili de Móstoles (Madrid, Espanya) i va ser enterrada al cementiri d'aquesta localitat.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Félix Fénéon fotografiat per Paulhan (París, 1886)

Félix Fénéon fotografiat per Paulhan (París, 1886)

- Félix Fénéon: El 29 de febrer de 1944 mor a Châtenay-Malabry (Illa de França, França) el periodista, crític literari i artístic, esteta, galerista d'art i militant anarquista Louis Félix Jules Alexandre Élie Fénéon. Havia nascut el 29 de juny de 1861 a Torí (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Pierre Marie Jules Fénéon, viatjant de comerç borgonyó, i Louise Jacquin, suïssa. Va fer els estudis secundaris intern a l'Institut Lamartine de Mâcon, aconseguint un excel·lent nivell en estudis clàssics. Després de fer el servei militar en Infanteria, el març de 1881 va guanyar una plaça de funcionari com a redactor en el Ministeri de la Guerra traslladant-se a París –van ser col·legues seus en el Ministeri el poeta Louis Denise i l'escriptor Jules Christophe. Fou funcionari entre 1881 i 1894 i en aquestes anys col·laborava en la premsa anarquista sota pseudònims. En 1883 va ser nomenat secretari de redacció de La Libre Revue, on publicà els seus primers articles literaris i de crítica artística, i l'any següent va fundar, amb Georges Chevrier, La Revue Indépendante, de la qual serà redactor en cap. Va ser en aquest any de 1884 quan descobrí al Saló dels Artistes Independents el quadre de Georges Pierre Seurat Une baignade à Asnières i des d'aquell moment defensà els pintors impressionistes i neoimpressionistes a mort, publicant en 1886 l'opuscle Les Impressionnistes, que ràpidament esdevingué el manifest d'aquest moviment artístic. Va ser molt conegut sobretot com a descobridor de talents i en aquests anys esdevingué amic de molts pintors impressionistes anarquistes, com ara Maximilien Luce, Georges Seurat o Paul Signac. En 1885 col·laborà en LaRevue Wagnérienne, de Téodor de Wyzewa, i entre 1885 i 1890 animà La Vogue, publicació dirigida per Gustave Kahn. A partir de 1886 es va comprometre totalment amb el moviment anarquista i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertaris: L'Endehors–on assumirà el paper de director durant l'exili de Zo d'Axa–, Le Père Peinard, La Renaissence, La Revue Anarchiste, La Revue Libertaire, etc.; també va col·laborar en el periòdic socialista de Narbona L'Émancipation Sociale. Fénéon va ser acusat de ser l'autor de l'atemptat al restaurant Foyot, el 4 d'abril de 1894, i després d'un escorcoll al seu despatx ministerial es va descobrir material per fabricar explosius (mercuri i detonadors), que pertanyien sens dubte a l'anarquista Émile Henry i que Louis Matha li havia passat per amagar-lo. Arran d'això, va ser detingut, tancat a la presó parisenca de Mazas, destituït el 2 de maig de 1894 de la seva feina en el Ministeri de la Guerra i jutjat en el «Procés dels Trenta» entre el 6 i el 12 d'agost d'aquell any a l'Audiència del Sena. Gràcies els nombrosos artistes i escriptores (Gustave Kahn, Bernard Lazare, Stéphane Mallarmé, Louise Michel, Octave Mirbeau, Henri Rochefort, Séverine, etc.) que li van fer costat, va ser absolt. En sortir de la presó va ser contractar per Thadée Natanson com a secretari de redacció de La Revue Blanche, de la qual esdevingué redactor en cap en 1896, fet que«acratitzà» aquesta publicació. En 1896 col·laborà en La Renaissance i Lar Revue Rouge de Littérature et d'Art. El 17 de juny de 1897 es casà amb Stéphanie Adéle Gombaux (Fanny), una amiga de sa família divorciada. Convençut per Bernarde Lazare, aquest any esdevingué un dels partidaris més engrescats en la reivindicació de la revisió del procés del capità Alfred Dreyfus i La Revue Blanche en fou centre d'aquest combat. Després de la desaparició de La Revue Blanche, l'abril de 1903, trobà una plaça d'administratiu en Le Figaro. A partir de 1906 va escriure les«Nouvelles en trois lignes» per Le Matin. Altres revistes on va escriure, sempre signant comF. F., van ser: L'Art Moderne,Le Chat Noir, La Cravache, Entretiens politiques et littéraires, La Libre Revue, La Plume, La Revue Blanche, La Revue IndépendanteLa Revue Moderniste,Symboliste, La Vogue, etc. Va descobrir i publicar autors que després van ser famosos, com ara Jules Laforgue, Jarry, Mallarmé, Apollinaire, Rimbaud, Huysmans, etc. Interessat en tots els moviments culturals i artístics de l'època, ajudà a la difusió de joves pintors i artistes, com ara Cross, Marquet, Pissarro, Seurat, Signac, Van Dongen, Matisse, Maurin, Bonnaire, etc. Entre 1906 i 1925 va ser un dels directors de la galeria d'art Bernheim-Jeune. En 1908 un informe de la policia anotava que «continua militant en els cercles anarquistes de la capital i col·labora en nombrosos òrgans de propaganda llibertària». En 1912 organitzà la primera exposició futurista, titulada «Les peintres futuristes italiens». Durant la Gran Guerra realitzà diversos viatges a l'estranger (Regne Unit en 1915, Suïssa en 1917, etc.) i albergà un desertor. En 1917, arran de l'esclat de la Revolució russa, s'allunya del moviment llibertari i es declarà comunista, redactant un testament on anunciava que llegava al poble rus tota la seva col·lecció artística. Després de la Gran Guerra succeí Blaise Cendras en la direcció literària de les edicions de La Sirène i entre 1920 i 1926 dirigí Le Bulletin de la Vie Artistique. En 1923 va publicar el Dedalus, de James Joyce. En 1936, amb la pujada del Front Popular al poder, hissà la bandera roja a la teulada de l'immoble on vivia, al número 10 de l'avinguda de l'Opéra de París. En 1943 intentà de bell nou, sense èxit, llegar la seva col·lecció pictòrica a un museu moscovita. Els seus escrits complets, per ordre expressa seva, només es van editar un cop mort, en 1970, sota el títol d'Oeuvres plus que complètes. Félix Fénéon va morir el 29 de febrer de 1944 a la mansió que Chateaubriand habitava a Vallée-aux-Loups, a Châtenay-Malabry (Illa de França, França), reconvertida en llar de jubilats i en la qual s'havia instal·lat dos anys abans. Un premi, creat per la seva vídua Stéphanie Gonbaux en 1949 arran d'un llegat seu a la Sorbona, fruit de la venda de la seva important col·lecció de quadres que l'Estat francès refusa acceptar, porta avui el seu nom (Prix Fénéon) i permet descobrir els autors considerats més prometedors. Una part important dels seus manuscrits, correspondència i arxius iconogràfics es troben dipositats al Fons Paulhan de l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen (Normandia, França).

Félix Fénéon (1861-1944)

***

Necrològica de Vicent Bordes apareguda en el periòdic novaiorquès "Cultura Proletaria" del 20 de març de 1948

Necrològica de Vicent Bordes apareguda en el periòdic novaiorquès Cultura Proletaria del 20 de març de 1948

- Vicent Bordes: El 29 de febrer de 1948 mor a Phoenix (Arizona, EUA) l'anarquista Vicent Bordes. Havia nascut cap el 1896 a València (València, País Valencià). Emigrà als Estats Units i s'establí a l'Estat de Connecticut, on fundà agrupacions i nuclis de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalt del pit, cap el 1944 els metges l'aconsellaren establir-se a Phoenix per si podia millorar la salut.

***

Notícia de la detenció de Francis Dumas apareguda en el diari "L'Écho d'Alger" del 31 d'agost de 1935

Notícia de la detenció de Francis Dumas apareguda en el diari L'Écho d'Alger del 31 d'agost de 1935

- Francis Dumas: El 29 de febrer de 1952 mor a Masamet (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista Francis André Jean Dumas, també citat com François Dumas. Havia nascut el 6 de juny de 1898 al III Districte de Lió (Arpitània). Era fill natural de la cosidora Adélaïde Nourrisson i va ser legitimat el 25 d'abril de 1899 pel matrimoni amb Jean André Dumas celebrat al III Districte de Lió. Obrer torner ajustador, va ser mobilitzat el 16 d'abril de 1917 com a mecànic i destinat a l'arma d'aviació. Posteriorment s'instal·là a Toló (Provença, Occitània) i fou membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL). En 1935 era secretari del grup de Toló de la Federació Anarquista Provençal (FAP) i responsable del Bulletin Intérieur de la FAF, que edità 11 números a Toló entre octubre de 1935 i agost de 1936, butlletí que es decidí publicar arran del congrés regional celebrat el 22 de setembre de 1935 a La Ciutat (Provença, Occitània), en el qual assistiren 13 grups. Durant la nit del 29 d'agost de 1935 va ser detingut a Toló quan aferrava pels arbres i els pals elèctrics de l'Avinguda del XVème Corps, a prop de l'arsenal de vaixells de guerra de Castagneau, el pamflet anarquista «Bas les masques» (Sota les màscares). En el moment de la detenció portava encara 121 exemplars d'aquest pamflet i a finals d'aquell mateix any va ser condemnat a una multa per haver aferrat un pamflet sense el timbre reglamentari. També era membre del grup«Jeunesse Libre» (Joventut Lliure). Després de la II Guerra Mundial s'instalà a Masamet (Llenguadoc, Occitània), fou membre de la Federació Anarquista (FA), secretari de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i pel seu activisme va ser inscrit en les llistes negres de la patronal. Francis Dumas va morir el 29 de febrer de 1952 al seu domicili de Masamet (Llenguadoc, Occitània). Existí un F. Dumas, militant de la FA i que el juny de 1947 publicà a Cormoranche-sur-Sâone (Roine-Alps, Arpitània) un número de Cahiers de la Libération Sociale.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[01/03] «L'Agitateur» - Tremiti - «Le Naturien» - Ocupació de fàbriques - «Lucifer» - Salvochea - Ponchia - Bagaglino - Russo - Godard - Antiglio - Witkop - Burcklé - Samblancat - Castelló - Catalán - Labara - Wolf - Brualla - Vignoli - Ruíz de Pinedo - Berneri - Vilarte - Salucci - Rivera - Gunscher - Biófilo Panclasta - Lefèvre - Donnay - «Vileta» - Solomon - Aubron - Coutant

$
0
0
[01/03] «L'Agitateur» - Tremiti -«Le Naturien» - Ocupació de fàbriques - «Lucifer» - Salvochea - Ponchia - Bagaglino - Russo - Godard - Antiglio - Witkop - Burcklé - Samblancat - Castelló - Catalán - Labara - Wolf - Brualla - Vignoli - Ruíz de Pinedo - Berneri - Vilarte - Salucci - Rivera - Gunscher - Biófilo Panclasta - Lefèvre - Donnay -«Vileta» - Solomon - Aubron - Coutant

Anarcoefemèrides de l'1 de març

Esdeveniments

Capçalera de "L'Agitateur"

Capçalera de L'Agitateur

- SurtL'Agitateur: L'1 de març de 1892 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del setmanari L'Agitateur, subtitulat «Òrgan anarquista» a partir del número 4. El periòdic va tenir diversos responsables (Louis Morel, Victor Louis, Louis Breysse), però el més important va ser Sébastien Faure, qui finançarà la publicació gràcies als beneficis trets de les seves conferències antireligioses–el seu principal antagonista va ser mossèn Bourrier, que serà durament criticat en el periòdic. Alguns dels articles es publicaran en italià. Els articles contràriament a l'ús de l'època aniran signats i entre els col·laboradors podem destacar Albert Abeille, Achard, P. Amilcare, A. Antignac, L. Benard, Charles Cival, Sébastien Faure, P. Kropotkin, Victor Louis, Charles Malato, Charles Maury, S. Merlino, Alphonse Montant, Paul Paillette, Marius Raphael,Élisée Reclus, Daniel Roche, Adrien i Marie Salel, Jean Tourn, André Veidaux, entre d'altres. Després dels atemptats de Ravachol el periòdic serà víctima de la repressió policíaca i obligat a cessar la publicació el maig de 1892–l'últim número serà el 12 del 15 al 22 de maig. Va reaparèixer el 14 de gener de 1893 i es van publicar sis números –l'últim el 18 de febrer de 1893–, però en diferents llocs de publicació (Marsella, Avinyó, Toló, Dijon i també a la ciutat suïssa de La Chaux-de-Fonds). Els responsables en van ser A. Senes, Maurice Manuel, E. Lavisse i Louis Aiguier. Contràriament al precedent, els articles no anaven signats, llevat dels poemes i cançons (Théodore Jean, E. Pottier i André Veidaux), però els redactors del primer número van ser Joseph Barnouin, Baudy, J. Dumas, Ernest Lavisse i Maurice Manuel (Perrier). La incessant persecució judicial (multes, citacions, requisitòries, judicis) va obligar el periòdic a suspendre la publicació.

***

Colònia penal de Tremiti

Colonia penal de Tremiti

- Enfrontaments a Tremiti: L'1 de març de 1896, a l'illa de San Nicola, a l'arxipèlag de Tremiti (Itàlia), on són aïllats els confinats polítics, durant uns enfrontaments entre militants anarquistes i la policia sorgits arran de les protestes contra les infrahumanes condicions de vida del penal, mor el militant llibertari Argante Salucci –nascut en 1868 a Santa Croce sull'Arno (Toscana, Itàlia)– i 10 dels seus companys i 12 guàrdies carceraris són ferits greument. En 1996 Bartoloni Valerio publicarà I fatti delle Tremiti. Una rivolta di coatti anarchici nell'Italia umbertiana, on explica aquests fets. Durant el feixisme, un grup dels «Arditi del Popolo» del barri romà de Testaccio portarà el seu nom.

***

Capçalera del primer número de "Le Naturien"

Capçalera del primer número de Le Naturien

- SurtLe Naturien: L'1 de març de 1898 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Le Naturien. Revendiquant l'indépendance absolue par le retourà la nature (et non à l'état primitif). L'administrador en va ser Honoré Bigot i el gerent Gustave Mayence, i els principals col·laboradors Émile Gravelle i Henri Zisly, a més de J. Barian, Beaulieu, Honoré Bigot, H. de la Blanchere, Fouques, Alfred Marne, J. Moris, Spirus-Gay, entre d'altres. El periòdic tenia distribució a Bordeux, Dijon, La Havre, Llemotges, Marsella, Montpeller, Roubaix, Saint-Nazaire, Toló i Tours. Només en sortiren quatre números, l'últim de l'1 de juny, ja que es va fusionar amb La Nouvelle Humanité.

***

Fàbrica ocupada a Torí (1920)

Fàbrica ocupada a Torí (1920)

- Ocupació de fàbriques: L'1 de març de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia), durant la vaga general convocada arran dels esdeveniments del dia anterior que van dur com a conseqüència la mort de dos obrers a mans dels carrabiners, Errico Malatesta formularà la idea d'ocupar les fàbriques, ja que la vaga general és considerada ineficaç en aquells moments pel pensador anarquista. Armando Borghi i els sindicalistes revolucionaris de la Unió Sindical Italiana (USI) esdevindran immediatament partidaris d'aquest mètode d'acció directa. En un article aparegut en Umanità Nova el 17 de març d'aquell any, Malatesta concretarà la seva idea, remarcant que les vagues de protesta havien esdevingut amb el temps armes esmussades, que no motivaven ningú, ni obrers, ni patrons; calia fer una passa endavant i aquesta passava per l'ocupació de fàbriques, «una gimnàstica de preparació per a l'expropiació general i definitiva». La proposta serà unèxit i a Itàlia, durant agost i setembre de 1920, centenars de fàbriques seran ocupades i autogestionades per uns 500.000 treballadors.

***

Capçalera de "Lucifer"

Capçalera de Lucifer

- Surt Lucifer: L'1 de març de 1929 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic mensual Lucifer.Organe de Pensée Libre et de Culture Individuelle. Fou promogut per l'anarquista Aristide Lapeyre, qui redactà la major part dels articles i els quals signà sota el pseudònim de Lucifer. També hi van col·laborar Pierre Allie, Émile Armand, L. Barbedette, Boussinot, Sébastien Faue, R. Garnier, Jeanne Humbert, Paul Lapeyre, H. Mariave, Joseph Remaut, Henri Zisly, etc. Serge Grassiot realitzà alguns dibuixos. Publicà 11 números fins al setembre de 1930, després dos números més (juny i agost de 1931) i una nova sèrie de 13 números entre l'1 de gener de 1934 i l'1 de gener de 1935. El número 4, de juny de 1929, es publicà en paper vermell amb un cartell titulat«Déu no existeix!» i el número 11, de setembre de 1930, es redactà enterament en castellà amb articles d'Apolo, Tirto i Diego Abad de Santillán. Fou continuat el febrer de 1935 per La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest.

Anarcoefemèrides

Naixements

Fermín Salvochea, pintat per Federico Godoy de Castro (Museu Històric Municipal de Cadis)

Fermín Salvochea, pintat per Federico Godoy de Castro (Museu Històric Municipal de Cadis)

- Fermín Salvochea y Álvarez:L'1 de març de 1842 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) Fermín Salvochea y Álvarez, una de les figures més importants de l'anarquisme hispà del segle XIX, que va arribar a ser alcalde de la seva ciutat natal i president del seu cantó. Va néixer al primer pis del número 32 de la plaça de las Viudas (avui carrer Fernando García de Arboleya), en una família de la burgesia liberal gaditana d'origen navarrès; el seu avi patern s'havia establert a Cadis procedent de Navarra per dedicar-se a l'exportació de vins de la comarca (Jerez, Sanlúcar de Barrameda, Puerto de Santa María) i la seva mare, Maria del Pilar Álvarez, era cosina del polític i economista Juan Álvarez Mendizábal. Quan tenia 15 anys, son pare, Fermín Salvochea Terry, seguint les tradicions de la burgesia mercantil gaditana a la qual pertanyien, l'envia al Regne Unit perquè es familiaritzi amb les tècniques comercials i aprengui idiomes; hi roman cinc anys, repartits entre Londres i Liverpool. Però es va dedicar a estudiar més els problemes socials de l'època –entrà en contacte amb cercles radicals, progressistes i humanistes– que els pròpiament mercantils, sense deixar l'estudi de Robert Owen, de Thomas Paine, de Charles Berdlow–a qui va conèixer personalment– i de Charles Fourier. Retorna a Cadis en 1864 i ambànsies de reformar la societat, ben influït per les doctrines del «socialisme utòpic» i de l'ateisme. És conegut per tothom per la seva tolerància i generositat. En 1866 adquireix notorietat per la seva participació en un projecte d'alliberament d'un presos polítics tancats a les casamates gaditanes de San Sebastián i de Santa Catalina. El seu activisme s'incrementa en la Revolució de 1968 («La Gloriosa»), com a home de confiança dels conjurats i enllaç del general Prim: membre de la Comuna de Cadis, vocal del Comitè Democràtic l'octubre, eix de l'aixecament gadità del 5 de desembre de 1868, nomenat segon comandant d'un dels batallons de «Voluntaris de la Llibertat» amb el qual defensà Cadis fins a l'11 de desembre, quan es va lliurar i fou tancat a la fortalesa de Santa Catalina. El gener de 1869 fou elegit diputat a Corts Constituents, sense que el Govern provisional reconegués aquesta elecció, i el febrer de 1869 el nou parlament li aplica l'amnistia. Reempren la seva campanya andalusa d'agitació pel federalisme i fa costat el moviment d'octubre de 1869. Organitza, juntament amb Cristóbal Bohórquez, José Paúl y Angulo i Rafael Guillén Martínez, escamots armats contra el govern a la Serra de Cadis, prenent Alcalà de los Gazules, però són derrotades per les tropes governamentals i l'obliguen a buscar refugi a Gibraltar, París –on el 12 de gener de 1870 encapçala una manifestació antibonapartista arran de l'enterrament del periodista Victor Noir– i Londres. En 1871, gràcies a l'amnistia promulgada per Amadeu de Savoia, torna a Cadis; és en aquestaèpoca quan s'introdueix en la Internacional anarquista, establint una bona amistat amb els bakuninistes Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, encara que segueix donant suport a les idees republicanofederals. Amb l'establiment de la I República, el 23 de març de 1873 fou nomenat alcalde de Cadis. Líder indiscutible del revolucionari Cantó de Cadis, sense deixar de banda el fusell, va ser triat president del seu comitè administratiu. Fou detingut per les tropes del general Pavía quan la desfeta de l'episodi cantonal gadità, jutjat a començaments de 1874 per un Consell de Guerra a Sevilla i condemnat a cadena perpètua, romanent dos anys empresonat al Peñon de la Gomera i a Ceuta a partir de 1876, però novament fou traslladat a La Gomera. Els anys passats a les presons li van permetre conèixer a fons el pensament anarquista i comprendre la insuficiència del republicanisme federal, alhora que va conèixer nombrosos independentistes cubans. Renuncia a l'indult que l'ajuntament gadità li aconsegueix en 1883, ja que no abraçava tothom. En 1884 aconsegueix fugir del presidi i amb un veler magribí arriba a Gibraltar; després d'una temporada a Lisboa i Orà, s'establirà a Tànger. Va retornar a la Península, després de l'amnistia que seguí a la mort d'Alfons XII, i es va lliurar a una intensa campanya de propagació de les idees anarcocomunistes. El febrer de 1886 fundà el periòdic El Socialismo, on reivindica la vaga general com a eina de lluita, i que serà força perseguit per les autoritats, fet pel qual haurà de romandre diverses vegades a la presó. En 1891 participà en el Congrés del Pacte a Madrid i feu un míting, amb Ricardo Mella i Juan José García, a Còrdova. Quan el febrer de 1891 es van convocar, per primera vegada a l'Estat, eleccions generals per sufragi universal masculí, va preconitzar l'abstenció, ja que pensava que només la revolució social podia salvar el proletariat. El 29 d'abril de 1891 fou detingut, amb José Ponce i Juan José García Ríos, jutjat el 7 de desembre per la col·locació de bombes a Cadis i empresonat en aquesta ciutat. Quan estava tancat es produí l'aixecament de Jerez del 8 de gener de 1892; considerat un dels caps, fou condemnat el 12 de febrer de 1893 a 12 anys de presó. L'agost d'aquell any fou tancat a la presó de Valladolid sota règim d'incomunicació, per negar-se a escoltar missa, i les condicions eren tan penoses que va intentar suïcidar-se tallant-se les venes; després d'un temps a l'hospital, el 21 d'agost de 1898 fou traslladat a la presó de Burgos, on la seva situació millorà. En 1899 fou excarcerat juntament amb els presos del procés de Montjuïc i 8.000 gaditans el va rebre clamorosament a la seva ciutat. Amb la vista molt dèbil, es va establir a Madrid amb Pedro Vallina Martínez, on viu pobrament amb els ingressos d'una representació de vins i escrivint per a diversos periòdics (El Liberal,El Heraldo, El País). Durant aquests anys madrilenys freqüentarà el Centre Federal del Horno de la Mata, el Casino Federal, la Societat de Lliurepensadors, la redacció de La Revista Blanca i Tierra y Libertad–apreciava força Soledad Gustavo. En 1900 participà activament en l'organització de l'enterrament de Pi i Margall, en l'estrena d'Electra de Pérez Galdos i en la preparació del Congrés d'aquell any. Des de Madrid participà en l'organització de la vaga general de Barcelona de 1902. En 195 a La Línea es reuní amb Vallina per preparar un atemptat contra el rei com a esperó d'un moviment insurreccional. En aquests anys traduirà i editarà fullets, activitat que li va obligar a fugir cap a Tànger acusat de delictes d'impremta. A començaments de 1907 va tornar a Cadis. Va escriure en nombrosos periòdics de la premsa anarquista i republicana, com ara Acción Libertaria,La Alarma, La Anarquía,Bandera Social, Boletín de la FRE, El Corsario, El Cosmopolita, La Huelga General, La Idea Libre, El Heraldo, El Látigo,El País, El Porvenir del Obrero,El Productor, El Progreso, El Pueblo, La Revista Blanca,Tierra y Libertad, El Trabajo, La Voz del Obrero del Mar, etc. És autor de La contribución de sangre. Al esclavo (1900), Cantos de la Escuela Moderna (1905, en col·laboració) i de diverses traduccions (Milton, Louise Michel, Kropotkin, Flammarion, etc.). Conegué multitud d'anarquistes i fou molt amic de Blasco Ibáñez, Nicolás Estévanez, de la família Urales i de Sánchez Rosa. Fermín Salvochea va morir el 27 de setembre de 1907 a Cadis (Andalusia, Espanya) d'una lesió de columna produïda quan va caure de la taula on dormia –oficialment«meningomielitis aguda»– i amb situació econòmica desesperada. El seu enterrament va ser una gran manifestació de dol popular amb més de 50.000 persones. Durant el seu enterrament, va començar a ploure a bots i barrals quan la comitiva passava per l'ajuntament; l'alcalde va ordenar que el fèretre entrés a la casa consistorial tot dient: «Aquestaés casa seva. Que no en surti fins que no acabi la pluja.» A Cadis hi ha una dita popular que diu: «Plou més que el dia que enterrarenBigote.», nom afectuós amb el qual era conegut Salvochea. La seva figura fou novel·la per Blasco Ibáñez en La bodega i per Valle-Inclán en Baza de espadas, i és el protagonista de molts tanguillos populars gaditans.

Fermín Salvochea y Álvarez (1842-1907)

***

Foto policíaca d'Albino Ponchia (2 de juliol de 1894)

Foto policíaca d'Albino Ponchia (2 de juliol de 1894)

- Albino Ponchia: L'1 de març de 1862 neix a Montanaro (Piemont, Itàlia) el fuster anarquista Carlo Albino Ponchia, també conegut per la seva transcripció al francès com Charles-Albino Ponchia. Sos pares es deien Pietro Ponchia i Mariana Vacca. Emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país i el 2 d'abril va ser traslladat a la frontera belga. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Albino Ponchia (1862-?)

***

Foto antropomètrica d'Alfredo Bagaglino

Foto antropomètrica d'Alfredo Bagaglino

- Alfredo Bagaglino:L'1 de març de 1868 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el militant anarquista Alfredo Bagaglino. Orfe, vivia a Mathi (Piemont, Itàlia). En 1904 va ser expulsat de França. El 20 de desembre de 1906 emigrà als Estats Units des del port de Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del vaixell Cedric. S'instal·là al comtat de LaSalle County (Illinois, EUA), on visqué amb sa companya, Domenica Cariglio, i sos fills. Partidari del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista en la línia de Luigi Galleani, estava subscrit al periòdic Cronaca Sovversiva. Mantingué una estreta correspondència amb anarquistes italians emigrats als EUA. Després de nombrosos anys d'activisme llibertari, especialment a les mines de carbó d'Spring Valley (Illinois, EUA) on treballava, el març de 1921 va ser deportat pel govern nord-americà, juntament amb Virgilio Foli, Cacsare Saccoro i J. Lorenzin, a Itàlia per mor del seu anarquisme. En 1926 va ser detingut, amb Giuseppe Russo i Vittorio Messerotti, pel règim feixista italià; jutjat, va ser condemnat a la deportació en colònia penitenciària, on romandrà alguns anys. En 1928 estava confinat a l'illa siciliana d'Ustica. Alfredo Bagaglino va morir el 13 de maig de 1936 a Torí (Piemont, Itàlia).

Alfredo Bagaglino (1868-1936)

***

Fitxa policíaca de Giuseppe Russo ("Bolletino delle Richerche" de l'1 de desembre de 1921)

Fitxa policíaca de Giuseppe Russo (Bolletino delle Richerche de l'1 de desembre de 1921)

- Giuseppe Russo: L'1 de març de 1873 neix en un vaixell a l'Atlàntic l'anarquista individualista Giuseppe Russo, també conegut com Joe Russo, L'Unico i Augustus Antonio Leon. Sos pares es deien Antonio Russo i Andromeda De Bernice. Segons les seves declaracions, el seu naixement, en ple mar a bord del vaixell que portava sos pares als Estats Units, no s'hauria notificat a cap municipi, però en altres ocasions declarà haver nascut a Chiaravalle Centrale (Calàbria, Itàlia). En 1908 treballava a les mines de carbó de Diamond i de Hammond (Indiana, EUA) i posteriorment, també de miner, a Colorado, Pennsilvània, Illinois, Bisbee (Arizona, EUA) i a la Federal Mine de Superior (Montana, EUA), entre altres indrets. També va fer feina d'obrer niquelador i va viure a Califòrnia (Los Angeles, Sacramento, Oakland, Engelmine, etc.). En 1911 formava part del «Circolo di Studi Sociali» (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Los Angeles (Califòrnia, EUA) i engegà una campanya contra la repressió desencadenada a Catalunya arran dels fets de la «Setmana Tràgica». En 1913 col·laborà econòmicament des de Sacramento (Califòrnia, EUA) per a la construcció d'un monument a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia organitzat per la Universitat Popular de Luigi Molinari. Col·laborà en Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, fent servir els pseudònims L'Unico i Augustus Antonio Leon. En 1913 l'anarquista Luigi Parenti, des de les pàgines del periòdic Prolettario de Nova York (Nova York, EUA), l'acusà de ser un agent provocador i un espia i la polèmica que es desencadenà en la premsa llibertària nord-americana durà anys. Després d'una estada als EUA de 25 anys, en 1921 va ser expulsat del país. En 1922 s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia) i va ser condemnat a set mesos i quinze dies de presó per«ultratges i amenaces als agents de la força pública». Considera un «irreductible enemic del regim feixista», va ser inclòs en el llistat de persones a detenir en determinades circumstàncies. En 1926 va ser detingut per«activitat antifeixista», juntament amb els anarquistes Alfredo Bagaglino i Vittorio Messerotti, i condemnat a cinc anys de confinament a purgar a Favignana (Sicília) i a l'illa de Lipari. En acabar la pena retornà a Torí i s'integrà en un grup anarquista (Giuseppe Baroni, Ilio Baroni, Spartaco Bastoni, Giuseppe Bollin, Eugenio Botto, Carlo Cacciolato, Antonio Garino, Giovanni Gravela, Ferdinando Milani, Mario Neggia, Giuntini Telemaco, Tilio Ticciati, etc.) especialitzat en organitzar expatriacions il·legals del país, en reclutar milicians per lluitar a Espanya i en la propaganda a fàbriques. El desembre de 1937 va ser detingut de bell nou per «activitat antifeixista i propaganda anarquista» i condemnat a confinament durant cinc anys a les illes de Ponça i Tremiti. Condemnat en quatre ocasions per negar-se a fer la salutació anarquista, en acabar la condemna va ser novament detingut i només aconseguí la llibertat en 1943 amb la caiguda del règim feixista. Durant l'època de la resistència, distribuí a les fàbriques de la regió el periòdic clandestí torinès Era Nuova (1944-1945). Després de la II Guerra Mundial va ser el promotor del«Fons per a l'Obra de Luigi Galleani», amb la intenció de publicar l'obra completa d'aquest propagandista anarquista. Giuseppe Russo va morir en 1957.

Giuseppe Russo (1873-1957)

***

Foto policíaca d'Armand Godard (6 de gener de 1894)

Foto policíaca d'Armand Godard (6 de gener de 1894)

- Armand Godard: L'1 de març de 1875 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista Armand Alexandre Godard. Era el fill primogènit d'Alexandre Félix Godard, pintor de la construcció, i de Léontine Joséphine Lainé, cosidora. Es guanyava la vida com a electricista. El juny de 1893 sa mare el va sorprendre amb altres joves, entre ellsÉtienne Large, a la plaça de Clichy amb un home d'uns quaranta anys que repartia exemplars del periòdic anarquista Le Père Peinard i els incitava a participar en reunions anarquistes i a la revolta; en arribar sa mare el venedor s'esfumà i segons el periòdic llibertari La Libre Parole es tractava d'un agent provocador de la Prefectura de Policia i fins i tot aquesta es va veure obligada a publicar una nota desmentint la pertinença d'aquest individu a la policia. En 1893 un tal Godard assistí a nombroses reunions anarquistes, però com que els informes policíacs no citen el nom és difícil de saber si es tracta de la mateixa persona en ser Godard un llinatge força comú. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i en aquestaèpoca vivia amb sa mare i sa germana al número 20 del carrer Lepic de París. El 5 de gener de 1894 va ser detingut amb altres companys sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i només va recobrar la llibertat el 20 de març d'aquell any. En el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 figurava com a exiliat a Londres (Anglaterra). En 1895 va ser sortejat a Clichy (Illa de França, França), però va ser llicenciat de l'exèrcit per «alienació mental». El desembre de 1896 vivia amb l'anarquista Clotilde Adnet a Lieja (Valònia) a casa del llibertari belga Jacques Berré, implicat en 1892 en l'anomenat «Cas dels dinamiters de Lieja»; fabricava, amb aquest grup, monedes falses. El 4 d'octubre de 1897 s'instal·là amb Clotilde Adnet al número 175 de la plaça de la Station d'Uccle (Brussel·les, Bèlgica). Dedicats a la fabricació de moneda falsa, pocs dies després van ser detinguts, juntament amb Jacques Berré, i tancats a la presó de Saint-Gilles. El 25 d'abril de 1897 tots tres van ser jutjats per l'Audiència de Brabant (Flandes) i ell condemnat a 12 anys de presó (Adnet a sis anys i Berré a vuit anys). El 3 de desembre de 1914 es casà a Clichy amb la professora de música belga Marie Hélène Raes i en aquestaèpoca vivia amb sa mare vídua al número 100 del bulevard National de Clichy. El seu últim període va viure al número 9 del passatge de Saint Michel de París. Armand Godard va morir el 4 de febrer de 1929 a l'Hospital Bichat del XVIII Districte de París (França).

Armand Godard (1875-1929)

***

Fitxa de Primo Antiglio de la policia de Niça (5 de setembre de 1896)

Fitxa de Primo Antiglio de la policia de Niça (5 de setembre de 1896)

- Primo Antiglio: L'1 de març de 1877 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Primo Antiglio–també citat Primo D'Antiglio o Primo Dantiglio. Sos pares es deien Alfonso Antiglio i Adelaida Corchiana. Marbrista de professió, d'antuvi seguí les idees col·lectivistes de Giuseppe Mazzini. Destacà per les seves tasques propagandístiques i es dedicava a la venda de periòdics i fullets anarquistes. El 20 de desembre de 1892 va ser detingut a Carrara quan escrivia als murs «Visca l'anarquia! Visca la Revolució social! Mort al Rei!». Va estar molt unit a l'anarquista Mario Larzoni. El 22 de febrer de 1896 va ser condemnat pel Tribunal de Massa i Carrara a dos mesos i mig de presó per «violències i rebel·lió contra els agents de la força pública». L'1 de mars –l'1 de maig segons altres fonts– de 1896 va ser detingut per «incitació a la vaga». Segons informes policíacs, que el consideraven«perillós», freqüentà els anarquistes posats en llibertat arran de l'amnistia del 14 de març de 1896. A principis de juliol de 1896 passà a Niça (País Niçard, Occitània) i s'establí al número 12 del carrer Emmanuel Philibert. Va ser contractat com a obrer per l'empresari marbrista Annibal Pesenti, establert a la plaça de la République de Niça, on treballà només tres dies. Abandonà el taller, juntament amb Filippo Bava, i marxaren cap a Marsella (Provença, Occitània). El 5 de setembre de 1896 va ser fitxat per la Comissaria Central de Niça. El 19 de setembre de 1896 el seu nom figurava en un registre d'anarquistes amb residència fixa. En aquestaèpoca vivia al camí de Ròcabilhiera (Provença, Occitània). El 20 de desembre de 1896 marxà amb tren cap a Carrara. El 17 de gener de 1897 va ser acusat per la policia italiana de complicitat, amb Carmelindo Bedaglio (Chioni), de temptativa d'assassinat del comissari de policia de Carrara Saltano, que dies abans havia detingut nombrosos anarquistes els quals havien assaltat i desarmat dos carrabiners; aquest comissari va patir quatre ganivetades i dos trets de revòlver. La policia italiana pensava que podia fugir cap a França via Còrsega. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

***

Milly Witkop fotografiada per Senya Fléchine

Milly Witkop fotografiada per Senya Fléchine

- Milly Witkop: L'1 de març de1877 neix a Slotopol (Ucraïna) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Milly Vitkopski, més coneguda com a Milly Witkop. Nascudadins la comunitat jueva de la localitat, era la major d'una família de quatre germanes–la més petita, Rose, també militarà en el moviment anarquista. Fugint dels pogroms russos, va marxar a Londres en 1894, on va militar activament en el moviment llibertari jueu, especialment amb el grup que editava el periòdic en jiddisch Arbayter Fraynd. En 1895 coneix l'intel·lectual llibertari Rudolf Rocker qui esdevindrà son company. El maig de 1898 la parella va marxar a Nova York en busca de feina, però no van ser admesos al país ja que no van voler casar-se legalment i van haver de tornar al Regne Unit amb el mateix vaixell amb el qual havien entrat als EUA; l'afer va tenir un gran ressò mediàtic («la parella de l'amor sense matrimoni»). A partir d'octubre de 1898, Witkop i Rocker van coeditar Arbeyter Fraynd, i a partir de març de 1900 van començar a publicar Zsherminal, també en jiddisch i centrat en temes culturals. En 1907 va néixer el fill de la parella, Fermín, que esdevindrà amb el temps un artista de renom. La parella va oposar-se a la Gran Guerra d'ençà que va esclatar en 1914, a diferència d'alguns anarquistes, com Kropotkin, que van fer costat la causa aliada. Per alleugerir la pobresa i les privacions causades per la guerra, Witkop i Rocker van obrir un menjador popular. El desembre de 1914, Rocker, com molts altres alemanys i austríacs al Regne Unit, van ser internats en qualitat d'«estranger enemic». Witkop va continuar les seves activitats antibel·licistes fins que va ser detinguda per les mateixes en 1916 i va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, va marxar a Holanda a reunir-se amb Rocker i son fill. El novembre de 1918 la parella va instal·lar-se a Berlín, on van participar en la creació de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure dels Treballadors d'Alemanya). En 1920 Witkop va fundar, amb altres companyes anarquistes,  la Unió de Dones de Berlín. El 15 d'octubre de 1921 les militants dels sindicats de dones, entre les quals es trobava Witkop, van celebrar un congrés nacional a Düsseldorf i es va fundar a nivell estatal la Syndikalistische Frauenbund (SFB, Unió Sindicalista de Dones), que tindrà molta empenta durant els anys 20 i que realitzarà accions«escandaloses» com la «vaga de ventres» o demostracions d'«amor lliure». A partir de 1921 l'SFB publicarà Frauenbund, com a suplement de l'òrgan d'expressió de la FAUDDer Syndikalist, i Witkop en serà una de les principals redactores. Poc després publicarà Was will der Syndikalistische Frauenbund? (1922), com a text programàtic d'SFB. En febrer de 1933 l'incendi del Reichstag obliga la família Rocker a exiliar-se als Estats Units –a través de Suïssa, França i Regne Unit–, on continuaran la lluita, organitzant, entre altres campanyes, el suport a l'Espanya llibertària durant la Guerra Civil. En 1937 es van instal·lar a la comunitat anarquista de Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York). Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial Witkop i Rocker, ben igual que Max Netllau i Diego Abad de Santillán, van fer costat els aliats, perquè segons ells el nazisme no podia ser derrotat per mitjans pacífics. Després de la guerra, Witkop va mostrar certa simpatia pel moviment sionista, però molt escèptica pel que feia a la creació d'un «Estat nacional jueu», secundant la idea llançada per Martin Buber i Achad Haam de «nacionalitat binacional araboisraeliana». Milly Witkop va morir el 23 de novembre de 1955 a Peekskill (New York, EUA) a conseqüència de problemes respiratoris.

Milly Witkop (1877-1955)

***

Notícia de la detenció de Paul Burcklé apareguda en el diari parisenc "Le Petit Journal" del 30 de gener de 1902

Notícia de la detenció de Paul Burcklé apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 30 de gener de 1902

- Paul Burcklé: L'1 de març de 1885 neix a Dieuze (Alsàcia-Lorena, Imperi Alemany; actualment pertany a França) l'anarquista i anarcosindicalista Paul Burcklé –també citat erròniament Burklé–, que va fer servir el pseudònim de Paul Changleur. De nacionalitat alemanya, es guanyà la vida treballant d'obrer fuster en la construcció. Implicat en el robatori i l'assassinat per ofegament d'una rendista, Mathilde Gin (vídua Grobéty), el 24 de gener de 1902 a Nancy (Lorena, França), va ser detingut el 29 de març de 1902 a Dieuze, juntament amb son còmplice Eugène Adrien André. L'estat francès va demanar la seva extradició, però com a ciutadà alemany i menor d'edat no va ser autoritzada. Jutjat pel Tribunal Criminal Regional de Metz (Alsàcia-Lorena, Imperi Alemany; actualment pertany a França), va ser condemnat l'1 de maig de 1902 a 12 anys de presó per «robatori i assassinat» --Eugène Adrien André va ser extradit a França, jutjat i condemnat a mort l'agost de 1902. Tancat a la presó de Mulhouse (Alsàcia-Lorena, Imperi Alemany; actualment pertany a França), va aconseguir fugir-ne i passar a França. L'Estat alemany va demanar la seva extradició, que en 1905 va ser rebutjada i posteriorment acceptada per l'Estat francès. Desertor de l'exèrcit alemany, en 1916 va ser detingut a Charlottenburg (Berlín, Imperi Alemany), moment en el qual va declarar anomenar-se Paul Changleur i ser de nacionalitat francesa, essent internat a la presó berlinesa de Moabit. En 1919 s'instal·là a Estrasburg, on milità en el moviment anarquista. Entre 1925 i 1934 col·laborà en Le Libertaire. En 1928 va ser nomenat secretari del Sindicat Lliure de Fusters d'Estrasburg. En 1930 col·laborà amb poemes en el periòdic d'Estrasburg Freie Presse. Sozialistisches Organ für den Nieder-Rhein und für Lothringen. En els anys trenta visqué al número 8 del carrer Hunswihr, al barri de Neudorf d'Estrasburg, i al número 17 del carrerÎle-de-Epi, i formà part del grup d'Estrasburg de la Unió Anarquista (UA). Casat amb Caroline Kraus, l'11 d'octubre de 1934 tingué una filla, Francis. En 1937 figurava en un llista d'anarquistes de la Direcció General de Seguretat com a«terrorista» sospitós de cometre atemptats en els viatges oficials dels sobirans i personalitats polítiques estrangeres. Després de la II Guerra Mundial, sota el nom dePaul Changleur, fou membre de la Federació Anarquista (FA) i de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) d'Estrasburg. En els anys cinquanta col·laborà en Le Combat Syndicalista i en els seixanta sostingué el periòdic Contre Courant, de Louis Louvet. Fou un dels qui va posar en contacte el militant anarquista René Fugler amb la Federació Local de la CNT espanyola en l'exili. Paul Burcklé va morir el 18 de febrer de 1968 a Estrasburg (Alsàcia).

---

Continua...

---

Escriu-nos

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes - Una dona del poble ens ofereix un pa calent (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner Editor)

$
0
0

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes - Una dona del poble ens ofereix un pa calent (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner Editor)


Una dona del poble ens ofereix un pa calent


Palma ens acollia normalment, amb els incidents acostumats: els falangistes que ens esperaven al moll, els rendistes del bar que ens insultaven en veure passar rojos. No sempre rebíem imprecacions. Serv el record dels passatgers del tren, soldats i civils, que ens llançaven bocins de pa, cigarretes, que agafàvem com un tresor caigut del cel. Soldats del poble, malgrat fossin de l’exèrcit enemic que, coneixent en la pròpia pell els sofriments dels humiliats, dels que sempre són a baix, ens tenien pietat i ens donaven una mica del que tenien: pa dur, cigarretes. (Miquel López Crespí)


Ens havien tengut molts mesos quasi abandonats, amb la roba que portàvem posada quan ens desarmaren al port d´Alacant, el març del 39.

Cap al 40, el que restava de l´antic uniforme ja s’havia convertit en parracs que feien llàstima. Camises i pantalons estripats, sabates foradades. La manca de roba interior, la impossibilitat de rebre els mínims estris per a la neteja personal, sabó, fulles d’afaitar, ens convertien en éssers d´un altre món. Fantasmes que caminaven, talment evanescents figures d´un quadre boirós. Però aquesta vegada, i per primera volta d’ençà el final de la guerra, ens donaren roba vella de soldats, el que l’exèrcit rebutjava per inservible i estar en males condicions i que, per a nosaltres, era tot un luxe, un tresor inesperat. Poder llançar als fems els nostres parracs plens de puces que ens menjaven vius, representava una millora indiscutible.

Érem molts els presoners que confiàvem a poder redreçar mínimament la nostra existència amb l’anada a les Illes. Qualsevol canvi seria millor que la gelor mortal de les planures castellanes. Sovint, tallant la pedra per fer ponts i carreteres, contemplant les amagades esglésies medievals que trobaven en algun revolt del camí, dalt els turons de la Meseta, hom podia imaginar l’origen de l’esperit de conquesta cristià i imaginar d’on degué sortir el militarisme dels ordes religiosos i de les classes dominants feudals de l’edat mitjana.

No costava gaire imaginar els ferotges creuats ordint expedicions militars de rapinya contra el pobles àrabs que habitaven més al sud. A l’hivern, en els castells coberts per la neu, somniant i desitjant les terres de València, els podies veure, si retrocedies al passat, mirant d’arreplegar forces, manant els ferrers bastir armes, estudiant la forma d’esclavitzar els pobles que no havien fet de la guerra el motiu de la seva existència. Senyors de forca i ganivet, amb estreta aliança amb el clergat, igual que ara, amb els bisbes i el papa de Roma beneint els voluntaris italians, declarant la Croada, la guerra d’extermini contra el poble. Terres ermes de Castella engendrant guerrers que lluiten, forçats, sota l´implacable fuet dels senyors. Deixar de conrear els camps per bastir exèrcits mercenaris a la recerca de les terres càlides dels musulmans. Espanya, la guerra m’ho havia ensenyat, era una cruel maquinària de rapinya i extermini d’ençà el segle IX. I el cristianisme, la ideologia, que cohesionava aquell estol de fanàtics, entestats a fonamentar el seu món en el saqueig.

Bastava saber llegir en les pedres dels pobles endolats on ens aturàvem uns dies per arreglar la plaça, els camins, la finca dels senyors. Tot palesava l'evidència d’aquesta història, la d´un poble ensinistrat per a les guerres de conquesta. A l’escola de comandaments, els comissaris ens ho havien explicat prou bé. Com en la guerra perduda: l´estreta unitat entre la creu i l’espasa per aturar el progrés de pagesos i menestrals. I quan no hi havia guerres, bastir fortaleses a cada quilòmetre de territori, castells al capdamunt de cada turó, per tenir el poble ocupat en absorbents tasques d´infrastructura militar, malgrat morís de fam. Catedrals i altes torres, nius d’àguila dalt les muntanyes per assegurar cada metre de terra conquerit als musulmans.

En el temps que va durar la guerra, el contacte diari amb mallorquins i valencians, amb treballadors de Barcelona i Tarragona, amb els menorquins que havien aturat el feixisme a Ciutadella i Maó, amb els bascos que pogueren arribar a la zona republicana, amb els gallecs que, travessant muntanyes i boscos o, fugint amb vaixell fins a França, vengueren novament a donar-nos suport, ens va fer adonar de la complexa realitat de l´Estat. El diari contacte amb companys d’altres indrets en va fer copsar, a poc a poc, però d´una manera ben clara, com era una gran mentida la falsa història que ens havien ensenyat a escola. Fins i tot els amics de la idea dels Ateneus, els fills de Durruti i Kropotkin, érem sovint indiferents al clam dels pobles de l’Estat que patien sota el poder del centralisme borbònic. Un fals internacionalisme proletari podia fer que tancàssim els ulls davant les injustícies del present? Per quins ocults motius molts companys, partidaris de la més àmplia llibertat per als pobres, tancaven els ulls o no volien saber res de l’opressió de les cultures perseguides pels senyors de la guerra castellans?

Ens enviaven a Mallorca.

Havíem de servar l’esperança en un temps millor. Qualsevol cosa era preferible a continuar treballant sota el vent glaçat de les planures de Castella, dormint en improvisades cabanyes de fusta, amb escletxes arreu que deixaven penetrar, silent, les glaçades corrents que provenien de les serralades. Com en temps de la guerra, quan provàvem de descansar, cansats per dies de combats i, com els animals que cerquen recer, ens ajuntàvem uns quants fent el possible per encalentir-nos, fent desaparèixer el que poguéssim la gelor que penetrava dins la carn com un ganivet esmolat.

De bon matí, en arribar a la feina, ja et deien el que et corresponia fer durant la jornada. Si no acomplies el que t’havien senyalat, els càstigs podien consistir, entre molts d´altres encara pitjors, a no deixar-te escriure la targeta postal, l´escrit que podies enviar a casa teva una vegada al mes. Existien altres formes de fer-te mal que depenien sempre del responsable de l’obra. Tot variava segons qui era l’encarregat del projecte. Normalment, els oficials i soldats només tenien cura de la vigilància dels presoners dels batallons de treballadors. Les companyies privades, els consorcis de l’estat que dirigien els obres, solien destacar un enginyer, que era qui, d’acord amb l´equip de capatassos, marcava el ritme de la feina, la tasca a realitzar per dia o setmana. A vegades trobaves un d’aquests encarregats que es preocupaven, a parts iguals, tant per la qualitat de l’obra que li havien comanat, com per la situació real dels presoners. No era la norma habitual, però sí que en vaig trobar alguns en els anys de treball forçat a què ens obligaven els guanyadors.

En els mesos que romanguérem prop de Sigüenza, treballant en la reparació de la línia de ferrocarril, el responsable de les obres, un arquitecte reconvertit en improvisat capatàs, ens senyalà una quantitat determinada de feina al dia. Com si anàssim a escarada. Una vegada acomplits els metres obligats de via de ferrocarril, el que restava del dia era per a nosaltres. Podíem aprofitar el temps sobrer per rentar la roba, escriure la postal a la família o, si hi havia llibres a l’abast, per llegir. Per a nosaltres aquelles instruccions significaren un cert tipus de millora. Eren petits avantatges que ens ajudaven a resistir. Fins aleshores, la feina que desenvolupàvem era rutinària, feta sense cap tipus d’interès. Fèiem el menys possible malgrat els crits i alguna fuetada dels capatassos. Era molt abans que ens pagassin una pesseta per jornada treballada i la majoria de responsables i militars que ens vigilaven encara ens tractaven com criminals de guerra. Com si tots nosaltres haguéssim estat els directes culpables de la llarga durada del conflicte o que Franco no hagués pogut entrar a Madrid a començaments de novembre del 36. Falangistes i militars, sobretot els que havien tengut algun mort en la guerra, víctima dels incontrolats o desaparegut en alguna de les presons republicanes, ens haurien mort allà mateix, sense contemplacions. A vegades ho vaig veure fer. En el camp de concentració d´Albatera. Disparar contra nosaltres, sense contemplacions. Ens metrallaven i, sense comptar els morts ni tenir cura dels ferits, després de llançar-nos una escopinada, marxaven, satisfets. Mai no he vist tant d´odi i menyspreu en els ulls.

Eren pocs els oficials que, amb fermesa, s´oposassin als grups de falangistes que venien pels camps de treball a cercar, deien, responsables d’alguna mort. Estàvem completament indefensos, a mercè de qualsevol eixelebrat a qui el nostre rostre li recordàs algun dirigent republicà, regidor o sindicalista que hagués tengut responsabilitats en el seu poble. Cercaven els responsables de les cooperatives, els pagesos que havien participat en les col•lectivitzacions. L´odi els encegava i els feia cometre barbaritats inimaginables.

Per això, quan a Sigüenza, l’enginyer de les obres ens digué que no faríem les deu hores acostumades, i a vegades eren més!, i que tot dependria de si havíem acomplit o no els metres que corresponien al destacament de presoners, respiràrem, alleugerits. Per a nosaltres va ser com si haguéssim guanyat la loteria, com si ens hagués caigut un inesperat regal del cel. A partir d’aquell moment i malgrat la mala alimentació, ens afanyàvem durant tot el matí, en l´esforç de complir els metres assignats pels enginyers. D’aquesta manera, en lloc d’acabar la feina a les sis de l’horabaixa, fosca negra a l’hivern, ara acabàvem el migdia.

No sempre teníem aquesta sort, però quan s’esdevenien fets semblants, la vida canviava completament.

No sé com podíem treballar com ho fèiem, tan mal alimentats com estaven. Qui sap, potser era l’esperit de supervivència, el demostrar-nos a nosaltres mateixos que, malgrat ser tractats com a bèsties, encara no ens havien anihilat totalment la capacitat de resistència. Treure forces d´on ningú no hagués pogut imaginar que en trauríem. I tot era per aconseguir unes hores per a nosaltres. Malgrat fos per jeure a la cabana, tapat amb la manta i, per uns moments somniar en la família, en els anys en els quals pensàvem que tot seria possible, vèncer el feixisme, aconseguir bastir un món nou sense explotats ni explotadors.

Si a Mallorca poguéssim trobar un camp semblant, una millora en el menjar!

No demanàvem gaire.

Si poguéssim escriure un parell de cartes al mes a la família, no patir aquell fred dels hiverns castellans... Eren els somnis que encara ens mantenien units a la vida ni que fos per un fil primíssim, sempre a punt de rompre’s. L’essencial era no deixar-se caure en la desesperació. Quantes vegades, en situacions que pensàvem que eren relativament bones per les circumstàncies en què ens trobàvem, no havíem comprovat com algun de nosaltres queia, vençut. Hi havia sempre un esglaó dèbil. Aquell que, emportat per la melangia, enyorant la família o l’esposa, els amics morts a la guerra, decidia que ja n’hi havia prou i es penjava amb la corretja, amb una simple corda. O els que es deixaven morir de gana, renunciant al magre menjar que ens donaven. En vaig veure molts que, emportats per la més profunda desesperança, tancaven la boca, talment fossin vells de vuitanta anys i, per molt que els volguéssim fer menjar, es negaven a ingerir cap aliment. Debilitats com estàvem a conseqüència de la feina i les privacions, en pocs dies emmalaltien, fent el darrer alè en racó de la cabanya o a les miserables infermeries de les presons. Morir com un ca, sense ningú de la família al costat. Si els vigilants estaven de bones, ens deixaven entrar a fer l´acomiadament, abans que el carro dels morts els portàs a la fossa comuna. A molts, no els coneixia. No havíem combatut a les mateixes unitats militars. A d´altres sí que els havia tengut propers, en moments decisius de la lluita quan, en la plenitud de la vida, amb vint anys i busques, eren capaços de fer front a les unitats de la Legión o als regulars de Franco, ferms, defensant una posició que era atacada per enemics més nombrosos i més ben armats.

Palma ens acollia normalment, amb els incidents acostumats: els falangistes que ens esperaven al moll, els rendistes del bar que ens insultaven en veure passar rojos. No sempre rebíem imprecacions. Serv el record dels passatgers del tren, soldats i civils, que ens llançaven bocins de pa, cigarretes, que agafàvem com un tresor caigut del cel. Soldats del poble, malgrat fossin de l’exèrcit enemic que, coneixent en la pròpia pell els sofriments dels humiliats, dels que sempre són a baix, ens tenien pietat i ens donaven una mica del que tenien: pa dur, cigarretes.

Hi havia també les mirades angoixoses del carrer, plena de secreta complicitat, expressant, sense poder dissimular-ho, pena i dolor en veure la trista situació en què es trobaven els soldats de la República.

I eren precisament aquests gests, els bocins de pa llançats des del tren, les ullades de compassió d’algunes dones quan avançaven, vigilats pels soldats, en direcció a la feina, les que ens feien pensar que no tot era mort amb la victòria de Franco. Restava encara un càlid alè de vida i humanitat en el cor d´un poble vençut i martiritzat. No se si haguéssim pogut resistir aquella època trista de no haver pogut constatar aquella solidaritat. Com la dels pagesos de Salamanca, de València o Castelló que, quan veien que els soldats que ens vigilaven no miraven, ens donaven part del seu menjar, el formatge del dia, la fruita que portaven a la senalla, una mica de tabac. Palma i una estranya matinada.

No sabem encara què ens oferirà aquesta terra que se'ns obri, acollidora, plena de sol i gent que circula pels carrers, aparentment indiferent a la corrua de presoners que, com explica el mallorquí, puja pel carrer dels Oms en direcció a la plaça d’Espanya, on hi ha les dues estacions de tren existents a l’Illa. Jo no sé cap nom de carrer, excepte que vegi la placa de marbre o les rajoles antigues que indiquen que abans, en el passat hi havia unes denominacions molt diferents a les actuals. M’hi he fixat de seguida que hem baixat del vaixell. Al costat dels nous General Mola, Avenida del Generalisimo, Varela, Yagüe o José Antonio, llegeixes: carrer dels Bastaixos, Cordelers, Teixidors, Boters, plaça de la Palla, de l’Oli... Record d’una època en què el poble, els oficis, tenien encara un lloc determinat en la ciutat.

-On ens portaran? –demana Joan Busquets. Podem anar a treballar a algun poble de la serra de Tramuntana agafant el tren de Sóller o, si ens porten a la línia que passa per Inca i acaba en el meu poble, a sa Pobla, podem fer feines per totes les carreteres del pla i la costa.

I és quan avançam lentament per la Rambla, pujant pel carrer dels Oms que, inesperadament, sortint d´una de les travessies que donen al carrer per on caminam, que una dona de certa edat, sense tenir por dels soldats de guàrdia, ni del sergent i el tinent que van al davant de la corrua de presoners, travessa la filera i ens dóna el pa, encara calent, que acaba de comprar.



Jardins d'altri, entre la vida i la pantalla. Climent Picornell

$
0
0

 

 

 

Jardins d’altri, entre la vida i la pantalla

Els Jardins d’altri són una arreplegadissa disforja d’aquí i  d’allà, a casa d’altri. No sé en el futur com els redactaré però com preveu Tim Berners-Lee, l’inventor del World Wide Web (WWW): «Estarem rodejats en tot moment i en tot lloc de cristalls vomitant imatges i informació, és a dir de multitud de pantalles que competiran per obtenir la nostra atenció.» Pantalles de plasma, líquides, evidentment. El que és realment important és el que ens mostraran aquestes pantalles. Ja ho preveia Guy Debord al 1967: «Vivim en un món realment invertit, el que sembla vertader no és més que un moment del que és fals: Espectacle». Segons el mateix Debord  a  El Planeta malalt, diu  (no ho prengueu com una nova versió del “Piove? Porco Governo!”) :«Quan plogui, quan hi hagi falsos niguls sobre París, no oblideu mai que és per culpa del govern. La producció industrial alienada du aquesta casta de pluja. La revolució du el bon temps.» Vaja! Vaja!

Entre les disseccions del que és la nostra vida hi han operat multitud de caps pensants. Vegeu-ne dos o tres exemples: “La vida no és més que una continua successió d’oportunitats per a sobreviure”  Gabriel García Márquez. Nogensmenys àdhuc (que abans s’escrivia molt), Vladimir Nabokov va més enllà :  “La vida és un gran sorpresa. No veig perquè la mort no en podria ser una altra encara més gran”. Tanmateix “La història és un malson del qual estam intentant despertar-nos”  sentencia Jame Joyce.

“Picasso es comunista, yo tampoco”, va dir Salvador Dalí en el teatre María Guerrero, l’any 1951. No és una disculpa, ni molt menys, però segons Marcel Proust: “Tot el que és gran en el món prové dels neuròtics”. Ho devia saber bé el tal Proust, sempre a la recerca del seu temps perdut. Conten que André Gide rebutjà el manuscrit de Pel cantó de Swann de Proust i que el definí com “un relat d'un jovenet que té mal adormir-se”. Tampoc devia saber que  “Jugar amb foc desenvolupa en nosaltres mateixos l’habilitat de no cremar-nos”  (H.G. Wells), curiosa variant del que ens deien quan érem nins: “qui juga amb foc,  pixa en el llit”.

La gent famosa suscita sempre curiositat i ha d’assumir que l’hi carreguin segons quins morts. Vegeu: “La genialitat de l’infant Mozart va despertar, fins i tot, sospites ¿I si es tractava d’un nan i no d’un nin?  (A. Trillas. Petits grans genis). Igual passa amb les darreres paraules que diuen que va dir l’almirall Nelson abans de morir: “Besa’m Hardy!” (referides al seu vicealmirall Sir Thomas Hardy, que tenia al seu costat). A Patrick O’Brien li demanaren en una ocasió si creia que veritablement ho digué, o formava part de la llegenda de Nelson. O’Brien respongué que als personatges cèlebres és millor no posar-los en la seva boca declaracions solemnes que és preferible fer-los dir: “Passim la sal, per favor”. En aquest sentit:  ¿Deu ser veritat el que deia mossèn Jaume Balmes? “Siau fàbriques, no magatzems!” Referides als emprenedors catalans del seu temps. A vegades erram amb l’apreciació, Com bé va dir Bàrbara Rey, una de les moltes amants de l’Emèrit: “Vos creis que l’estrella és el domador. I tanmateix l’estrella és el lleó!”

J.V. Foix: ”Em crec etern, i sol, / en immortal contrada; / oblido cant i arada, / i allò que fou no em dol. / Tot és gra, tot mallol / en el present que em fada”.  Jorge Guillén: “Si yo hubiera sido catalán, yo habría escrito en catalán, pero nací en Valladolid, sin bilingüismo”.

Paul Verlaine: "Votre âme est un paysage…"

 

 

Climent Picornell

 

[02/03] Expulsió dels germans Praet - «Le Tocsin» - «La Calle» - «La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias» - Multatuli - Colombo - Gross-Fulpius - Delesderrier - Spivak - Kaiser - Salvador - Relgis - Ferrer - Ribolini - Baeza - Abadía - Berbegal - Escartín - Llumà - Lorente - Meler - Leggio - Biel - Bachero - Palagos - Benet - Fournier - Vidal - Fernández Agüero - Puig Antich - Faure - Fernández Piñero - Vinazza

$
0
0
[02/03] Expulsió dels germans Praet -«Le Tocsin» - «La Calle» -«La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias» - Multatuli - Colombo - Gross-Fulpius - Delesderrier - Spivak - Kaiser - Salvador - Relgis - Ferrer - Ribolini - Baeza - Abadía - Berbegal - Escartín - Llumà - Lorente - Meler - Leggio - Biel - Bachero - Palagos - Benet - Fournier - Vidal - Fernández Agüero - Puig Antich - Faure - Fernández Piñero - Vinazza

Anarcoefemèrides del 2 de març

Esdeveniments

"Sans patrie"

"Sans patrie"

- Expulsió de França dels germans Praet: El 2 de març de 1894 són expulsats de França Laurent Van Praet, nascut el 30 de gener de 1859 a Vilvoorde (Flandes, Bèlgica), i son germà Jules François Praet, nascut el 9 de novembre de 1861 a Gand (Flandes, Bèlgica). Tots dos eren membres del grup anarquista antimilitarista «Els Sense Pàtria», creat a Charleville (Ardenes, França) el 1891. Van ser víctimes de l’aplicació de les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses), en trobar la policia a ca seva exemplars de la premsa llibertària.

***

Capçalera de "Le Tocsin"

Capçalera de Le Tocsin

- Surt Le Tocsin: El 2 de març de 1934 surt a Antony (Illa de França, França) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunista Le Tocsin. Contre tous les fascismes! Pour la liberté! El responsable d'aquesta publicació dedicada especialment a la lluita contra el feixisme fou Pierre Perrin (Pierre Odéon) i l'administrador Charles Durand. En sortiren quatre números, l'últim l'11 de maig d'aquell any.

***

Capçalera del primer número de "La Calle"

Capçalera del primer número de La Calle

- Surt La Calle: El 2 de març de 1936 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic obrerista La Calle. Semanario popular. Era l'òrgan oficiós del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña Núñez i estava obert a totes les tendències esquerranes (anarquistes, anarcosindicalistes, republicans, galleguistes, etc.). Tractà temes locals i molt variats (qüestions municipals, treball, activitats polítiques, problemes de barris, esports, etc.) i alguns articles es publicaren en gallec. Trobem articles de P. Boleo, Plácido R. Castro, Victoriano Crémer Alonso, Manuel Fernández, Manuel Martínez Pérez, Gonzalo Pantín, Carlos Pereira (Karper), Pérez Hervada, Manuel Porto Casás, B. Varela do Campo i José Villaverde (Juan José), entre d'altres. L'il·lustrador fou Cebreiro. En sortiren set números, l'últim el 13 d'abril de 1936. Una col·lecció completa fou conservada per l'anarcosindicalista José Villaverde Velo que actualment es conserva a la Reial Acadèmia Gallega.

***

Capçalera del número 0 de "La Revista Anárquica"

Capçalera del número 0 de La Revista Anárquica

- Surt La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias: El 2 de març de 1978 surt a Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès, Catalunya) el número 0 del periòdic La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias. Órgano de expresión de la FL de Sta. Coloma de las JJLL. Portà l'epígraf «Ni Dios, Ni Amo, JJLL». Cap article va ser signat. Tractà temes molt diversos: organització anarquista, repressió, presos (COPEL), feminisme, delinqüència, esperanto, poesia, acció directa, antimilitarisme, violència estatal, antiparlamentarisme, pedagogia, marxisme, etc. El número 3 és un especial monogràfic contra la Llei antiterrorista. En sortiren cinc números, l'últim el 4, que portà el subtítol«Portavoz de la FIJL» (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries), de l'11 de desembre de 1978 i deixà de publicar-se per problemes econòmics.

 Anarcoefemèrides

Naixements

Multatuli fotografiat per C. Mitkiewicz (Brussel·les, 1864)

Multatuli fotografiat per C. Mitkiewicz (Brussel·les, 1864)

- Multatuli:El 2 de març de 1820 neix al carrer Korsjespoortsteeg d'Amsterdam (Països Baixos) l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker, més conegut com a Multatuli («Molt he patit», en llatí, i fa referència a un famós passatge de Tristia d'Ovidi). Fill d'un capità de navili, en 1838 va viatjar a bord del vaixell comandat per son pare a lesÍndies Orientals Holandeses (actual Indonèsia), a la capital de les quals, Batavia, van arribar en 1839. D'antuvi va exercir de funcionari en aquestes terres, però va dimitir del càrrec fastiguejat del tractament reservat als indígenes i per les dures crítiques que havia rebut per la seva gestió comptable. Després de la seva renúncia es va quedar sense feina i va viatjar durant anys tot sol per Europa (Holanda, Bèlgica, Alemanya i França). En 1859 sa muller, la baronessa de Wijnbergen, i sos dos fills es van reunir amb ell a Europa. Aquest mateix any es va consagrar a la literatura i va publicar ambèxit Max Havelaar (1860), obra anticolonialista i antiesclavista. Multatuli, crític irònic del conformisme burgès, posarà en pràctica el seu ideal llibertari i escandalitzarà els seus contemporanis, vivint en harmonia amb ses dues companyes i amb sos dos fills. Els seus escrits contra l'Estat i contra el parlamentarisme, i els seus atacs contra la religió, la família i els prejudicis de tota mena (racistes, sexistes o sexuals) van tenir una gran influència dins elsàmbits socialista i llibertari. Multatuli va morir el 19 de febrer de 1887 a Nieder-Ingelheim (Renània-Palatinat, Alemanya) i fou el primer holandès que optà per la incineració. Existeix la «Multatuli Genootschap» (Societat Multatuli), que té com a objectiu donar a conèixer l'autor i ressaltar la seva vigència actual, tot administrant el Museu Multatuli, ubicat a la casa natal de l'escriptor. El juny de 2002, la«Maatschappij der Nederladse Letterkunde» (Societat de Literatura Holandesa) va proclamar Multatuli com el més gran escriptor holandès de tots els temps.

***

Foto policíaca de Giovanni Colombo (ca. 1894)

Foto policíaca de Giovanni Colombo (ca. 1894)

- Giovanni Colombo: El 2 de març de 1855–algunes fonts citen el 27 de març– neix a Borgosesia (Piemont, Itàlia) el lampista anarquista Giovanni Ottavio Colombo, també conegut per la seva transcripció francesa Jean-Octave Colombo. Sos pares es deien Giuseppe Colombo i Teresa Franchoni. Casat i amb sis infants, emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió d'aquest país per les seves activitats anarquistes. Refugiat a Londres (Anglaterra), freqüentà Charles-Jean Capt, destacat membre del grup anarquista «Club Autonomie». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa, que citava que es refugiava a Suïssa. En 1896 residia al Charlotte Street de Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]

Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]

- Jacques Gross-Fulpius: El 2 de març de 1855 neix a Mülhausen (Alsàcia) el bibliòfil, lliurepensador, maçó i militant anarquista Jacques Gross-Fulpius, conegut sota els pseudònims d'André,Jean Guise i Jean-qui-marche. Sos pares es deien André Gross i Suzanne Julienne Muller. Viatjant de comerç per a la fàbrica de tabacs Burrus de Boncourt (Jura, Suïssa), d'antuvi participà en el moviment antibonapartista. En 1870 s'adherí a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat, sota el nom d'André, per les seccions obreres de Porrentruy i de Boncourt al VIII Congrés General de l'AIT antiautoritària celebrat a Berna. El 18 de març de 1877 participà en la manifestació de commemoració de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja») celebrada a Berna. Gràcies a la seva feina, pogué passar de contraban periòdics i llibres clandestins, com ara L'Avant-Garde, de Paul Brousse, i Freiheit, de Johann Most. Amic d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Jean Grave, James Guillaume, Luigi Galleani i Max Nettlau–ajudà aquest en les seves investigacions històriques–, entre d'altres, organitzà clandestinament l'ajuda als companys empresonats o expulsats, com ara Errico Malatesta o Zamfir Arbore (Z. Ralli). Finançà discretament publicacions anarquistes, com ara Le Révolté, i destacà com a bibliòfil. Subscrit a Les Temps Nouveaux, col·laborà en Le Réveil Anarchiste sota el pseudònim de Jean-qui-marche. En 1905 entrà en la francmaçoneria (lògies «Grand-Orient» i «La Fraternité») i realitzà nombroses conferències i publicà llibres sobre el tema, com ara La Franc-Maçonnerie sous la Commune (1871). Conférence (1908) i La franc-maçonnerie exposée aux profanes (sd). Sa companya, Elisabeth Fulpius, filla del lliurepensador Charles Fulpius i escultora, redactà l'article«Sculture» per a l'Encyclópedie Anarchiste. En 1920 una part important de la seva col·lecció bibliogràfica va ser venuda al Frankfurt Institut für Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social de Frankfurt). Jacques Gross-Fulpius va morir el 4 d'octubre de 1928 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Els seus arxius constituïren un dels primers fons del Centre Internacional de Recherches sur l'Anarquisme (CIRA) fundat en 1957 a Ginebra. Una important correspondència seva amb nombrosos anarquistes (Nettlau, Reclus, Ettore Molinari, etc.) es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Foto policíaca de Louis Delesderrier (16 de març de 1894)

Foto policíaca de Louis Delesderrier (16 de març de 1894)

- Louis Delesderrier: El 2 de març de 1860 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Lois Delesderrier, conegut com Le Ciseleur. Era el fill primogènit de Jean Delesderrier, joier, i d'Eugénie Rottembourg, venedora de roba i abillaments de segona mà. Es guanyava la vida com a cisellador i gravador. El 3 d'abril de 1886 es casà al XI Districte de París amb la jornalera Arsène Eugénie Dubois i amb aquest matrimoni legitimaven dos infants nascuts de la parella: Louis (1882) i Georges Louis (1885). En aquestaèpoca vivia al número 14 del passatge Vaucouleurs. El 16 de març de 1894 va ser detingut juntament amb altres 11 anarquistes i el seu domicili, al número 25 del carrer Haxo, va ser escorcollat. Els 12 anarquistes van ser portats a la Prefectura de Policia i, després de ser fitxats en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i interrogats l'oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació Fédée, van ser tancats. El 29 de març de 1894 va ser posat en llibertat sota l'acusació d'«associació criminal». El 26 de desembre de 1894 figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes de la policia i vivia la número 25 del carrer Haxo. També figurava en diversos registres d'anarquistes establerts per la policia en anys posteriors i en domicilis diferents. El 27 de setembre de 1901 es va divorciar a París d'Arsène Eugénie Dubos i es va quedar amb la custòdia dels infants. En aquesta època vivia al número 22 del carrer Tourelles de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

De dreta a esquerra: Jacob Abrams, Mary Abrams, Joseph Spivak i la companya d'Spivak

De dreta a esquerra: Jacob Abrams, Mary Abrams, Joseph Spivak i la companya d'Spivak

- Joseph Spivak: El 2 de març de 1882 neix a Uman (Txerkassy, Ucraïna, Imperi Rus) el militant anarquista Joseph Spivak. En 1902 emigra als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, però torna a Rússia quan esclata la revolució de 1905, participant en l'agitació antitsarista i en la defensa contra els pogroms antijueus que assolaren la regió. Va retornant Nova York en 1906, quan la revolució es va transformar en reacció. Va treballar en una fàbrica de cigars mentre estudiava química els vespres a Cooper Union, on es va llicenciar en 1915 i acabant després llicenciat en farmàcia i treballant com a d'apotecari a Nova York, Cleveland i Niagara Falls. Durant la Primera Guerra Mundial participa activament en els cercles anarquistes i en la campanya antimilitarista contra el reclutament duta per Emma Goldman i Alexandre Berkman. Va prendre part en la campanya d'agitació en pro de Tom Mooney i Warren Billings, falsament acusats de posar una bomba durant la desfilada per la mobilització a San Francisco el 22 de juliol de 1916. Malgrat les persecucions, detencions i amenaces d'expulsió, continuarà amb la militància. Va traslladar-se a Los Ángeles en 1921, on es va adherir a la secció Kropotkin del Workmen's Circle, així com a la secció local dels Industrial Workers of the World (IWW). Amb l'anarquista escocès Tom Bell va organitzar el Libertariam Forum, que programava conferències i debats setmanals sobre temes diversos, i un Free Worker's College (Col·legi Lliure Obrer), espècie d'universitat obrera, pel 1925. Col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, especialment en The Road to Freedom, d'Hippolyte Havel, i en Fraye Arbetr Shtime. Amb l'establiment de la dictadura bolxevic va perdre la fe en la revolució de masses i es va fer stirnerià, alhora que participava en activitats anarcocomunistes i anarcosindicalistes. En 1927, va retornar a Nova York, es va adherir a la secció Francisco Ferrer del Workmen's Circle, a la Jewish Anarchist Federation i al grup New Trends, organitzat a finals de la Segona Guerra Mundial per Alexander Shapiro. Però on va desenvolupar la tasca de sa vida va ser en el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), publicant La revolució desconeguda, de Volín (1954-1955); Men against the State, de James J. Martin (1957); L'anarquisme, de Paul Eltzbacher; L'únic i la seva propietat, d'Stirner (1963), i altres obres fonamentals del pensament anarquista. Militant actiu fins al final–algunes setmanes abans de finar encara va fer una conferència sobre El moviment cooperatiu–, Joseph Spivak va morir amb 90 anys el 7 de novembre de 1971 a Nova York (Nova York, EUA).

***

Notícia de l'alliberament de Louise Kaiser apareguda en el diari parienc "La Liberté" del 2 de març de 1912

Notícia de l'alliberament de Louise Kaiser apareguda en el diari parienc La Liberté del 2 de març de 1912

- Louise Kaiser: El 2 de març de 1890 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarquista individualista Louise Kaiser –a vegades citada erròniament Kayser. Sos pares es deien Pierre Kaiser, paleta empleat en el manteniment d'infraestructures públiques, i Marie AnneÉlisabeth Vidal, i tingué dos germans majors, Marie Isabelle Kaiser i Pierre Kaiser. Es guanyava la vida com a planxadora i cosidora. Entre 1906 i 1908 fou assídua de les conferències anarquistes i socialistes que es portaven a terme a Nancy i en una d'aquestes conegué el fuster ebenista anarquista Camille Eugène Marie Dieudonné, amb el qual es casà el 20 de juliol de 1907 a Nancy. L'11 de desembre de 1907 la parella tingué un infant, Charles Pierre Dieudonné. En 1911 abandonà son company i s'instal·là a la seu del periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa de França, França), i esdevingué companya de l'anarquista André Roulot (André Lorulot). El 28 de febrer de 1912 va ser detinguda, juntament amb son marit Eugène Dieudonné, amb qui havia tornar a reprendre vida conjugal, sota l'acusació de complicitat amb la «Banda Bonnot». Dos dies després va ser posada en llibertat i no va ser imputada. La premsa la va qualificar com La Vénus Rouge. Eugène Dieudonné va ser condemnat a la deportació perpètua. El 18 de març de 1919 el Tribunal Civil de Primera Instància del Sena declarà el divorci de la parella. L'octubre de 1927, després de beneficiar-se d'una gràcia presidencial, fruit d'una campanya portada a terme pel moviment anarquista que comptà amb el suport de Louise Kaiser –va escriure una llarga carta on proclamava la innocència de son company que va ser publicada en diferents diaris parisencs el novembre de 1926–, Eugène Dieudonné retornà de la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa) i s'instal·là com a ebenista al número 75 del carrer Faubourg de Saint-Antoine de París, vivint de bell nou amb sa companya. El 31 de gener de 1928 la parella es tornà a casar al XI Districte de París, però es va tornar a divorciar el 7 de desembre de 1934 al VIII Districte de París. Louise Kaiser va morir el 19 de desembre de 1971 a l'Hospital Jacques Parisot de Bainville-sur-Madon (Lorena, França).

***

Necrològica d'Eugenio Salvador Mollá apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 d'abril de 1971

Necrològica d'Eugenio Salvador Mollá apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'abril de 1971

- Eugenio Salvador Mollá: El 2 de març de 1894 neix a Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Eugenio Salvador Mollá –a vegades el segon llinatge citat Malla. Sos pares es deien José Salvador i Dolores Mollá. Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'abril de 1934 va ser condemnat a 10 anys de presó per la seva participació en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933, pena que purgà a les presons de Valls-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), Terol (Aragó, Espanya) i, a partir de maig de 1934, a Saragossa (Aragó, Espanya). En 1936 fou secretari de la Junta de la CNT i membre del Comitè Revolucionari local. Durant la Revolució participà activament en les col·lectivitats de la comarcal de Vall-de-roures i quan l'avanç franquista passà amb nombroses famílies a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Local de la CNT de Condat-Fumèl. Sa companya fou Serafina Prospera Fons. Eugenio Salvador Mollá va morir el 10 de desembre de 1970 al seu domicili de Limouzy de Fumèl (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Fumèl.

***

Eugen Relgis

Eugen Relgis

- Eugen Relgis:El 2 de març de 1895 neix a Iasi (Moldàvia, Romania) l'escriptor, poeta, pacifista, eugenista i militant llibertari Eugen Sigler Watchel, més conegut com Eugen Relgis. Apassionat per la poesia, va publicar, a partir de 1912, nombrosos reculls (Follia, El triomf del no ésser, etc.). A Bucarest, a partir de 1914 va començar a estudiar arquitectura i en 1916 va fer estudis a la Facultat de Lletres i de Filosofia; estudis que va haver d'abandonar a partir de la Gran Guerra quan Alemanya ocupa Romania. En aquesta època viatjarà a Constantinoble, illes del Mar de Màrmara, Àsia Menor i Atenes. Marcat pel primer conflicte mundial, esdevindrà un ardent militant pacifista. En 1920 va fundar la revista Umanitatea (Humanitat), que serà prohibida per la censura. Admirador de Rabindranath Tagore, després va fer amistat amb dos famosos escriptors europeus pacifistes exiliats a Suïssa durant la Gran Guerra, el francès Romain Rolland i l'austríac Stefan Zweig; també es va veure molt influït per l'obra de Georg Nicolai Biologia de la guerra (1917), de qui va traslladar les seves idees del terreny biològic al camp social en l'obra Principis humanitaristes, publicada en romanès en 1922 amb pròleg de Nicolai. En aquesta època va llançar un projecte d'Internacional dels Intel·lectuals de caire anticapitalista però allunyada també de la III Internacional Comunista, a la qual s'havien acostat Henri Barbusse i el grup«Clarté», en el qual va col·laborar Blasco Ibáñez. En 1922 va ser nomenat director de la Biblioteca de la Societat Cultural«Libertatea» (Llibertat), on coneixerà l'anarquista Panait Mosoiu. El gener de 1923 va llançar una «Crida als intel·lectuals i als treballadors il·luminats», signat per diversos escriptors i intel·lectuals llibertaris (Henri Barbusse, Manuel Devaldès, Philéas Lebesgue, Stefan Zweig, Pierre Ramus, Upton Sinclair, Rabindranath Tagore, Fabio Luz, Campio Carpio, etc.) i que va ser traduït a diversos idiomes; aquest mateix any va crear a Bucarest el Primer Grup Humanitarista, al qual s'adherirà Han Ryner, qui després trobarà a París el setembre de 1930. En 1925 és membre de la Internacional de Resistents a la Guerra (War Resisters International) i participa en la conferència pacifista d'Hodeston (Londres) i en la de Sonntagsberg (Àustria) entre el 27 i el 31 de juliol de 1928. En aquest anys editarà les revistes Cugetul Liber (Lliure Pensament, 1928-1929) i Umanitarrismul (Humanitarisme, 1929-1930). Perseguit tant pel règim feixista com pel comunista, fugirà clandestinament de Romania en 1947, passant temporades a París, Gènova i Venècia. Finalment passarà a residir, amb l'ajuda d'Alfredo Palacios i Justino Zavala Muniz, primer a l'Argentina, on sos fils estaven refugiats des de 1942, i després a l'Uruguai, on s'instal·larà amb sa companya Ana Taubes. A Montevideo, va començar a publicar les seves obres en castellà, gràcies a les traduccions de Vladimiro Muñoz, i va començar a col·laborar en la premsa uruguaiana i a fer conferències. Membre del grup d'Abraham Guillen, Gerard Gatti i altres, es va encarregar de la preservació dels arxius llibertaris enviats des d'Europa, però la policia en descobreix l'amagatall, assalta el local i roba tot el que troba. Malgrat tot Eugen Relgis aconsegueix, després de moltes dificultats, fugir de la policia. A finals dels anys quaranta va publicar dos importants fullets en l'editorial anarquista «Ediciones Universo» de Tolosa de Llenguadoc: Las aberraciones sexuales en la Alemania nazi (1949) i Humanitarismo y eugenismo (1950), on molts es van veure sorpresos pel fet que un anarquista humanitarista i pacifista defensés i reivindiqués l'eugenèsia, entesa com a higiene de l'espècia humana que «aparti de la vida pública degenerats, folls, invertits físics i intel·lectuals». En 1953 va viatjar al Brasil i a Rio de Janeiro va fer amistat amb l'anarquista José Oiticica. En 1955, a l'Uruguai, en ocasió del seu seixantè aniversari, va ser proposat per un «Comitè Nacional d'Adhesió a la Candidatura d'Eugen Relgis al Premi Nobel de la Pau» a aquesta distinció, però aquell any no es va concedir. En 1962 va estar-se amb sa companya quatre mesos a Israel, abans de passar per Suïssa, Itàlia i l'Argentina, comissionat per la Universitat de la República de l'Uruguai. Durant els seus darrers anys es va mantenir gràcies a una pensió que li havia concedit el Senat i la Cambra de Representants de la República Oriental de l'Uruguai. Eugen Relgis va morir el 22 de març de 1987 a Montevideo (Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a la Jewish National and University Library de Jerusalem.

Eugen Relgis (1895-1987)

***

Necrològica de Domingo Ferrer Chordi apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 4 de desembre de 1972

Necrològica de Domingo Ferrer Chordi apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 4 de desembre de 1972

- Domingo Ferrer Chordi: El 2 de març de 1897 neix a Binèfar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Ferrer Chordi. Sos pares es deien Domingo Ferrer i Casilda Chordi. Des de jove emigrà a Catalunya, on s'integrà en el moviment llibertari i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per la seva activitat revolucionària fou condemnat abans de la guerra civil a 80 anys de presó a Barcelona. En 1939 s'exilià a França, on fou tancat als camps de concentració. Durant l'ocupació alemanya fou deportat als camps de concentració nazis. En 1946 s'instal·là a Rodés i l'any següent fou nomenat secretari de la CNT d'aquesta localitat, càrrec que ocupà durant la resta de sa vida. En 1947 fou delegat de Caors en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Gumersinda Ardanuy. Domingo Ferrer Chordi va morir l'11 de novembre de 1972 al seu domicili de Rodés (Roergue, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Aristide Ribolini

Aristide Ribolini

- Aristide Ribolini: El 2 de març de 1899 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Aristide Carlo Ribolini, que va fer servir els pseudònims Batista Leonardi i Battista Izze. Sos pares es deien Carlo Ribolini i Teresa Faggiani. Assistí a l'escola elemental i de molt jove s'adherí al moviment anarquista. Pedraire a les pedreres de marbre de Carrara, desenvolupà una intensa tasca propagandística a la feina i tingué una certa influència dins del moviment llibertari local ja que sempre era present a totes les reunions. En 1919 era secretari del Cercle Juvenil«Germinal» i l'any següent de la Lliga Proletària dels Invàlids de Guerra. Fou gerent i col·laborador de la redacció dels periòdics de Carrara Il Cavatore (1911-1921) i Il '94 (1911-1920), bimensual anarcocomunista dirigit per Alberto Meschi. També assistí a les reunions de la Cambra del Treball. El 21 d'octubre de 1920 va ser detingut sota l'acusació de ser l'autor de l'explosió d'una bomba a la Banca d'Itàlia de Carrara en senyal de protesta per l'arrest d'Errico Malatesta i d'Armando Borghi, però va ser absolt per manca de proves. Immediatament va ser acusat de ferir un feixista, però també va ser absolt. Després d'aquests episodis repressius, marxà de Carrara fugint de les represàlies dels escamots feixistes i s'instal·là a Vilafranca de Mar, a prop de Niça (País Niçard, Provença, Occitània). En 1925 vivia amb sa companya Giuseppina Morelli a Marsella (Provença, Occitània), acollit al domicili de l'anarquista Gino Lucetti. El maig de 1926, a petició de les autoritats italianes, arran de l'atemptat de Lucetti contra Benito Mussolini, s'ordenà la seva detenció, però pogué fugir i marxà cap a Amèrica, instal·lant-se a Baltimor (Maryland, EUA). En 1929 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció. En 1933 va ser fitxat com a antifeixista a Bèlgica. Entre els anys 1934 i 1935 residí a Marsella sota el nom fals de Batista Leonardi–també va fer servir el de Battista Izze–, on treballava de marbrista i sempre destacant com a anarquista militant. En 1935 va se inscrit pel Ministeri de l'Interior italià en el registre de persones a detenir. Entre 1936 i 1937 lluità en una columna anarquista durant la Revolució espanyola. En 1938 va ser descobert per les autoritats franceses, jutjat i condemnat a dos anys de reclusió, que finalment se'n reduïren a 18 mesos, per «violació del decret d'expulsió» i per«incitació a l'odi de classes», pena que acomplí a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1940, quan estava tancat a la presó marsellesa de Chave, en aplicació de l'acord d'armistici entre Itàlia i França, les autoritats italianes exigiren a les franceses l'alliberament i lliurament dels ciutadans italians detinguts a França, però ell es negà retornar a Itàlia i en 1942 encara residia a França. Aquest mateix any es traslladà a Califòrnia (EUA). En 1952 obtingué la ciutadania nord-americana i en 1958 treballava en una botiga de menjars exquisits i altres delicadeses a San Mateo (Califòrnia, EUA). El 25 d'agost de 1970 era a Carrara de viatge. Aristide Ribolini va morir el 18 de març de 1994 –algunes fonts citen el 19 de novembre de 1973– a Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA).

***

Juan Baeza

Juan Baeza

- Juan Baeza: El 2 de març de 1902 neix a Almería (Andalusia, Espanya) l'anarquista Juan Baeza, conegut per la seva transcripció al francès Jean Baeza o com Jean l'Espagnol. Emigrà a França i s'instal·là, d'antuvi a Bois-Colombes (Illa de França, França), i des de 1929 a Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França), on treballà de lampista i participà en els cercles llibertaris parisencs. En 1935, quan es trobava desocupat des de feia mig any, prengué part en les vasectomies voluntàries realitzades a companys anarquistes de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània) al domicili de la parella formada per André i Andrée Prévotel, juntament amb Louis-Émile Harel, com a assistent del doctor Norbert Bartosek. Denunciats, els protagonistes d'aquest episodi («Afer de les Esterilitzacions o de les Mutilacions») van ser detinguts. No obstant això, ell aconseguí fugir el 31 de març de 1935, però hagué de deixar abandonats sa companya i sos dos infants. Durant l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista i neomaltusiana. Activament buscat per la policia francesa i estrangera, mai no va ser trobat. Jutjat el 2 de maig de 1936 amb la resta de companys, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó, a 100 francs de multa i a 10 anys de prohibició de residència. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

"Afusellats republicans", per Torsten Jovinge

Afusellats republicans, per Torsten Jovinge

- Celonio Abadía Arrastia: El 2 de març de 1903 neix a Lodosa (Navarra) el jornaler cenetista Celedonio Abadía Arrastia. Va ser assassinat pels feixistes el 1936 juntament amb el seu germà anarquista Marco Bruto. Son altre germà Mateo, membre de la junta de Sindicat Únic de CNT, va ser assassinat el 24 de setembre de 1936 a Dicastillo (Navarra).

***

Daniel Berbegal Rico (París, 1960)

Daniel Berbegal Rico (París, 1960)

- Daniel Berbegal Rico: El 2 de març de 1911 neix a la Canyada (Alt Vinalopó, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Daniel Berbegal Rico. Sos pares es deien Juan Bautista Berberal i Margarita Rico. Barber de professió, en 1934 ja militava en les Joventuts Llibertàries i col·laborava en Tierra y Libertad de Barcelona (Catalunya). El març de 1934 va ser detingut per repartir fulls clandestins. A partir de setembre de 1936 fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del Comitè Regional de Catalunya de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Entre el 5 i el 6 de desembre de 1936 representà la Federació Local de Barcelona de la CNT en la I Jornada de la Nova Economia, celebrada al Palau Nacional de l'Exposició de Montjuïc per explicar la importància del decret de col·lectivització en la Revolució. En aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera. El gener de 1937 demanà la seva integració en el grup anarquista«Eliseo Reclus», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. El febrer de 1937 assistí com a delegat de Catalunya al Ple de l'FIJL que se celebrà a València (València, País Valencià). El juny d'aquell any dimití del Comitè Regional de Catalunya de l'FIJL per integrar-se l'1 de juliol d'aquell any, arran del Ple Nacional de Regionals de l'FIJL, en el Comitè Peninsular de l'FIJL com a delegat del Comitè Nacional de la CNT. El setembre de 1937 va ser nomenat president del Consell Nacional de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), que reagrupava les Joventuts Llibertàries, les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), les Joventuts Republicanes i la Unió Federal d'Estudiants Hispans (UFEH). Durant aquest any va fer nombrosos mítings al País Valencià (Russafa, València, Mislata, etc.). En 1938 va ser reemplaçat per Serafín Aliaga Lledó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on trobà feina de planxador. En 1941 vivia a Bordeus (Aquitània, Occitània) i, amb Pedro Mas Valois i Germinal Sentís Biarnau, defensà les posicions«col·laboracionistes». Membre de la Comissió de Relacions de la CNT, s'encarregà dels contactes amb la Zona Lliure (Marsella), especialment amb Diego Camacho Escámez (Abel Paz). En 1944 era membre del Comitè Regional clandestí de París i amb altres companys (Manuel González Marín, Olegario Pachón Muñoz, Liberto Ros Garro, etc.) participà en la reconstrucció de la CNT a la zona ocupada. Després de participar en els combats per l'alliberament de París entre el 19 i el 24 d'agost de 1944, s'enrolà voluntari en la II Divisió Blindada del general Philippe Leclerc de Hauteclocque, però sense fer-ho de manera oficial, com altres companys (José Mariño Carballada, Liberto Ros Garro, etc.). Després de l'escissió del moviment llibertari en 1945, s'arrenglerà amb les posicions del Subcomitè Nacional de tendència«col·laboracionista», en el Comitè Nord (Aurelio Pernia Álvarez, Liberto Ros Garro, etc.), i col·laborà en el seu òrgan d'expressió tolosà España Libre. A finals dels anys quaranta fou membre, amb altres companys (Carlos Calpe Pastor, José Mariño Carballada, Lorenzo Roig, Matías Suñer i Juan Zafón Bayo), del petit grup animat per Horacio Martínez Prieto i el 23 de gener de 1948 fou un dels signants del manifest pro creació d'un Partit Llibertari. En 1957, sota els consell de Horacio Martínez Prieto, retornà a les posicions ortodoxes de la CNT. En aquesta època vivia amb sa companya Monserrat Rodríguez en un edifici noble al carrer de la Huchette del Barri Llatí de París; posteriorment es traslladà a Bagnolet (Illa de França, França). Després de prohibir-li qualsevol responsabilitat orgànica dins de la CNT«ortodoxa» i una mica enemistat amb Horacio Martínez Prieto, Daniel Berbegal Rico va morir el 22 de maig de 1965 a l'Hospital Cochin de París (França) a resultes d'una malaltia als ronyons.

Daniel Berbegal Rico (1912-1965)

***

Antonio Escartín Gracia (1936) [militants-anarchistes.info]

Antonio Escartín Gracia (1936) [militants-anarchistes.info]

- Antonio Escartín Gracia: El 2 de març de 1911 neix a Los Arañones (Canfranc, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Escartín Gracia. Sos pares es deien Antonio Escartín Guillén, ferrer, i Julia Gracia. Quan tenia tres anys quedà orfe de mare i va ser lliurat per son pare a sa germana que vivia a Sipán (Loporzano, Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia 12 anys son germà gran el portà a Saragossa i el posà a pidolar pels carrers; mort de vergonya, una persona ben mudada li lliurà un duro tot dient-li: «Tu no has de demanar, has de prendre el que és teu, t'ho diu un anarquista.» Durant una vaga de tramvies son germà, que aleshores s'havia afiliat a la Falange, li proposà fer feina en la companyia en vaga, però ell refusà l'oferiment i abandonà el domicili de son germà per no tornar a veure'l pus. Després va aprendre l'ofici de rellotger, feina que exercia de manera ambulant recorrent els pobles aragonesos. El 19 de juliol de 1936 va ser detingut pels falangistes i, sota l'amenaça de ser executat, es va veure obligat a allistar-se en l'exèrcit feixista. Durant un subministrament d'armes al front, obligà el xofer a passar-se a zona republicana i arribà a una zona controlada pel grup llibertari «Los Ciervos» (o «Los Cuervos»). Trobà aquest grup força indisciplinat i s'allistà en la 47 Divisió, creada el juny de 1937 sota comandament comunista. Va ser nomenat tinent i capità, però va rebutjar els graus militars. Quan se li va ordenar afusellar 17 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Retirada, en comptes d'acatar l'ordre fugí amb ells i creuà els Pirineus amb el grup. A França participà durant la II Guerra Mundial en la Resistència enquadrat en el grup Osiris, que operà a la zona de Dordonya, i sempre lluitant contra l'intent de control dels estalinistes. Treballà d'obrer agrícola i en 1948 s'afilià a la Federació Local de la CNT de Bordeus, on milità fins el seu final. Durant els seus últims anys visqué a Cuers (Provença, Occitània). Antonio Escartín Gracia va morir el 9 de juliol de 1969 al barri de la Tour Sainte-Anne de La Crau (Provença, Occitània). Sa companya fou Julia Concepción Buil.

***

Nicèfor Llumà Vila

Nicèfor Llumà Vila

- Nicèfor Llumà Vila: El 2 de març de 1913 neix a Súria (Bages, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Nicèfor Llumà Vila. Sos pares es deien Miquel Llumà i Tomasa Vila. Establert a Manresa (Bages, Catalunya), treballà de tallador de pells i de xofer. Fou un gran aficionat al ciclisme i va córrer en certàmens d'aquest esport, aconseguint diversos premis. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat; jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió per «auxili a la rebel·lió», pena que li va ser rebaixada a nou anys. El 16 de juny de 1939 entrà a la presó i en va sortir el 16 de juny de 1941, passant per les penitenciaries de Manresa i la Presó Model de Barcelona (Catalunya). Un cop obtinguda la llibertat provisional, va ser desterrat a Saragossa (Aragó, Espanya). La llibertat definitiva l'obtingué el 31 de gener de 1951. Desconeixem la data i el lloc de defunció. Son germà Joan Llumà Vila també va ser empresonat.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

$
0
0

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).


La meva venjança


La lluita per defensar les teves opinions, els llibres que havies publicat dificultosament, era contínua. S’aprofitava qualsevol detall per a desvirtuar el treball de l’altre. Si escrivia en castellà era un pecat mortal. Excomunió, expulsió del temple, judici i condemnació. Jo era un espanyolista, defensor d’una cultura aliena, un home que no podria pertànyer mai al seu cercle, als iniciats en la secta. M’atacaven per qualsevol motiu. Per no defensar l’Estatut d’Autonomia, per llegir Spengler, per escriure uns articles a Acción Española, la revista de Ramiro de Maeztu, per portar endavant Brisas, una revista que no entenien i que consideraven esnob, forastera, dolenta, il•legible, plena de bogeries sense sentit, allunyades del sentir i la història de la terra.


Mesos abans d’esclatar la guerra l’ambient s’havia fet asfixiant. Com si visquessis dins d’una olla bullint, sotmesa a pressió. Hi havia tensió en la mirada de la gent. A les tertúlies no es parlava gaire. Les paraules es començaven a mesurar. Les colles d’amics se separaven per motius polítics. Els de dretes anaven amb els seus; els d’esquerres feien el mateix. Sovintejaven les bregues per les causes més inversemblants. Tot feia presagiar el pitjor. Qui ho veia més clarament en Miquel, el germà.


-La tempesta s’apropa, Salvador! –deia, content, talment esperàs un esdeveniment summament important.

Molts havien perdut les rialles, anaven seriosos cap a la feina, sense alçar el cap del terra, pensatius. Endevinava l’enveja covant en el cor de molta gent que m’envoltava. Aquelles mirades contingudes expressant una ràbia espessa, a punt d’explotar. El món literari també estava en ebullició. Tants escrivents que volien ser escriptors, grafòmans amb un desig immens d’arribar a la fama en el món de les lletres! No els bastava ser funcionaris, tenir una carrera. Aspiraven a més. Volien la immortalitat, ser considerats genis, pertànyer a la secta dels elegits, habitants del Parnàs per a l’eternitat. Cal dir que, amb això darrer coincidíem: tots volíem anar més enllà de la lluita per la simple subsistència quotidiana, per un parell de pessetes més, una caseta, l’hortet. No ens era suficient ser el metge especialitzat en malalties mentals, el funcionari que es passa vuit hores assegut rere el negociat de l’ajuntament o el mestre, el professor que perd els nervis i la paciència provant d’ensenyar a una colla de ganàpies. No critic ningú. Jo també volia ser escriptor. Potser el que ho desitjava amb més força malgrat que ho dissimulàs rere un posat d’estudiada fredor, de cínica indiferència. Eren increïbles les bestieses que arribaven a consentir per tal de veure el seu nom en lletra impresa. Col•laboraven de forma gratuïta als diaris i volien fer creure que cobraven moltíssim. Altres, aconseguien publicar després de convidar editors de la península a pasar unes vacances a Mallorca. Tot era permès. La fama literària, la glòria momentània per haver escrit un llibre que estigués de moda un moment, malgrat que fos de forma ocasional, ens omplia de goig. No importava saber que l’obra aviat seria oblidada per sempre més. Tot plegat no deixava de ser miserable, ridícules aspiracions sense sentit. Però el desig vers la immortalitat era la força que ens empenyia a escriure, a polemitzar amb els altres membres del gremi, a atacar, a parar trampes. Érem sempre a la palestra per provar de desvirtuar la feina del contrari alhora que enlairàvem els amics que sabíem que també parlarien bé de nosaltres en un proper article. Les desavinences amb els membres de l’Associació per la Cultura de Mallorca eren pel seu estret localisme o, era en el fons una competició entre diversos aspirants a la glòria? Qui tenia més enveja? Jo, com a escriptor que aspirava a veure reconeguts els meus mèrits literaris o els col•laboradors de La Nostra Terra, que també aspiraven a ser novel•listes, periodistes famosos? Mallorca no donava per a tants d’autors. Si cada mestre d’escola, cada funcionari, cada professor d’institut, el sacerdot de la parròquia més petita volia ser escriptor, assolir la immortalitat... on trobar els lectors, el públic que pogués adquirir les nostres obres? Hi havia més autors que lectors! Seria aquest el motiu exacte de les bregues literàries i polítiques dels anys vint i trenta? Jo no callava mai davant els atacs a la meva manera d’entendre la literatura i l’art. Quan ells escrivien desvirtuant la feina que feia, els tornava la pilota des de les pàgines dels diaris on escrivia. No hi havia treva ni repòs. La lluita per defensar les teves opinions, els llibres que havies publicat dificultosament, era contínua. S’aprofitava qualsevol detall per a desvirtuar el treball de l’altre. Si escrivia en castellà era un pecat mortal. Excomunió, expulsió del temple, judici i condemnació. Jo era un espanyolista, defensor d’una cultura aliena, un home que no podria pertànyer mai al seu cercle, als iniciats en la secta. M’atacaven per qualsevol motiu. Per no defensar l’Estatut d’Autonomia, per llegir Spengler, per escriure uns articles a Acción Española, la revista de Ramiro de Maeztu, per portar endavant Brisas, una revista que no entenien i que consideraven esnob, forastera, dolenta, il•legible, plena de bogeries sense sentit, allunyades del sentir i la història de la terra. Mallorca era un món tancat i reclòs i jo jugava a ser més modern que ningú. No m’ho podien perdonar-me de cap de les maneres! Em delia per assistir a les festes del l’hotel Mediterráneo, el Victoria. S’havia inaugurat el Formentor, i la pràctica de la natació, els tea-partys vora la piscina parlant de Freud, Adler i Gide em feien sortir del provincianisme de les discussions dels autors nostrats. Com era possible que fossin incapaços de publicar en la seva revista aquells articles comentant les ambivalències de Bleuler? Qui m’hagués conegut en temps de Brisas hauria dit que jo era un enfant terrible, abrandat seguidor dels futuristes italians, de qualsevol isme d’avantguarda. La signatura del Manifest Antiartístic català promogut per Dalí, Montanyà i Gasch, l’apologia a favor de l’obra de l’arquitecte Le Corbussier així ho podria fer pensar. Les meves relacions amb els futuristes-ultraistes Joan Alomar, Miquel Àngel Colomar i Ernest M. Dethorey ho acabarien de confirmar. No és estrany que els amics de Miquel Ferrà considerassin que no tenia solució, que era un personatge irrecuperable per a la causa regionalista. Defensar l’arquitectura de Le Corbussier quan aquí tot el que no fos els casals del barri de la Seu no era tengut en compte. Quina heretgia! Em divertia veure’ls nerviosos. Jo sabia que eren poca coseta, que mai arribarien molt lluny en el camp de la literatura. I ells també intuïen el que pensava. Ben cert que Mort de dama responia, malgrat el seu esquematisme, a la idea que de jove tenia d’una societat que feia pudor de sagristia. La guerra, les reflexions de postguerra, feren que retornàs a valorar com calia el mestratge de Marcel Proust que, tanmateix, sempre va ser el far lluminós que guià la meva feina literària. Però ara som a l’època de la publicació de la meva polèmica novel•la, l’obra que prologà Gabriel Alomar i amb la qual em digué: “naixia la literatura mallorquina del segle XX, diguin el que diguin els beats i beates que ens volen fer callar”. Em preguntava d’on sorgia aquell odi sucós i tens per haver escrit Mort de dama: per col•laborar en els diaris mallorquins? Sempre vaig pensar que m’atacaven perquè sabien que mai no podrien escriure una novel•la semblant. Com podien anar més allá de la misèria localista, del costumisme d’anar per casa? Què havien llegit de Waldo Frank? On eren els articles amb comentaris de les idees d’Eugeni d’Ors, el comte de Keyserling, Gregorio Marañón, José Ortega y Gasset? Amb el seu estret bagatge cultural no podrien esdevenir mai autors d’abast universal. Les enveges en el camp literari eren intenses. Qualsevol pretext era bo per provar de desqualificar l’altre. Cadascú s’aferrava a la petita escletxa de poder que tenia a l’abast i emprava la revista, l’article d’opinió, com a esmolat estilet per enfonsar el proïsme. Molta de la gent que coneixia ja s’havia guanyat un petit espai en el tancat parnàs del localisme. L’Escola Mallorquina era l’univers que satisfeia les aspiracions d’aquells escriptors provincians. Miquel Ferrà, Joan Pons i Marquès, els germans Miquel i Bartomeu Forteza, Guillem Colom es conformaven amb el que tenien a la mà, el petit cercle d’iniciats que envoltava La Nostra Terra. Qui, d’entre aquella gernació de costumistes aspirava a albirar nous horitzons? Escrivien en mallorquí sabent que mai no serien llegits ni coneguts a Madrid, Buenos Aires, Mèxic, Santiago de Xile. Es resignaven. Trista resignació cristiana, llegint uns poemes a casa dels Forteza. Aconseguir que sortís una ressenya de les seves obretes a Barcelona era per a ells el súmmum al qual aspiraven. Per això cap dels que m’atacaren ha passat a la història de la literatura. Ningú no els coneix. Cap institut ni universitat no recomana els seus llibres. Són ignorats per historiadors i catedràtics. No s’han fet traduccions a tots els idiomes del món de les seves obres... Obres? Pocs escrigueren res de profit, exceptuant els articlets de la revista. El rancor els matà de rel l’esperit creatiu. El verí interior que portaven a dins els va fer eixorcs per a la creació. Perderen el temps provant de barrar el meu pas. S’erraren. Restaren per a tota la vida en aquesta terra de ningú que és l’odi, un odi que els impossibilità fer res de concret. Jo anava fent. Preparava el futur. Els temps de la guerra foren difícils, malgrat que Bearn era una Arcàdia feliç. Sortosament vaig anar creant els fonaments del que serien les obres del dia de demà. Maria Antònia, l’esposa, era al costat, brodant. La calma de Bearn, aquella felicitat perpètua, mentre els joves falangistes pacificaven Mallorca d’una forma violenta, traumàtica! Ningú va ser capaç de seguir-me pel camí que havia escollit. Els vaig anar deixant enrere, a una distància tan considerable que ja no record ni rostres ni noms. S’han fet fonedissos, han desaparegut de la història. Ara només resta el nom de Salvador Orlan. Sempre vaig sentir prevenció davant una literatura regional de curta volada. Els ho havia dit l’any vint-i-quatre. Conreaven el mallorquí, es feien passar per catalanistes amb l’esperança que els tenguessin en consideració a Barcelona. Sabien que mai no podrien triomfar a Madrid. Refugiar-se en una literatura menor, com la mallorquina, era un defecte en el qual jo també havia caigut. Escriure en mallorquí era un bon truc per a ser considerat al teu redol, dins el tancat ambient provincià que ens encerclava. Però era evident, i ho vaig deixar escrit en nombrosos articles, que el mallorquí era impropi per a expressar idees una mica subtils o senzillament immaterials. Mai no els vaig entendre. Tanta curtor de mires. Aquest desig malaltís de mirar-se sempre el melic, perduts a un raconet del món, veient com la cultura universal passava al seu costat sense que els interessàs, sense entrar a una llibreria a comprar la darrera novetat arribada de París i Londres. Com era possible anar pel món sense voler alçar mai la mirada envers el cel, les grans constel•lacions culturals que eren al firmament? Els grans escriptors espanyols i francesos eren maons de cultures universals. I ells semblaven conformar-se a ser coneguts a Lloseta i Esporles, a un forat minúscul del planeta. L’èxit de Mort de dama obria l’aixeta de l’enveja més mortal. L’excusa per caure damunt mi, per negar-me el pa i la sal, era la visió irònica que jo tenia del catalanisme local, del paisatgisme nostrat, dels arnats estaments de la nostra societat. La ridiculesa de certs sectors aristocràtics, el fàstic que em produïen els polítics professionals. Tots s’ajuntaren per atacar-me. Amb Mort de dama, l’obscur món d’aspirants a la immortalitat es trobava que era un altre qui estava destinat a restar per sempre a la història de les lletres. No eren beneïts. Intuïen a la perfecció d’on procedia el perill per a les seves aspiracions. Malgrat que la ràbia pogués encegar-los en un primer moment, el llibre els feia copsar la indigència cultural on romanien. La novel•la, amb tots els defectes i contradiccions que pogués tenir, palesava l’existència d’un escriptor amb nervi, d´un autor amb un univers particular que podria esdevenir un valor de les lletres mallorquines. Menystingut fins aquell moment, vilipendiat, però amb una capacitat creativa que cap d’aquells contraris mai no tendria. I ho sabien. D’ací la desesperació, els atacs ferotges contra la meva persona i contra el que escrivia. Després del violent article de Miquel Ferrà ho vaig entendre tot de seguida. En llegir el que escrivien en contra meva, i passat el primer moment d’intranquil•litat, vaig veure ben clarament, com si tengués un mirall al davant, que la crítica negativa era la demostració palpable del meu triomf futur. Vaig riure interiorment contemplant la grandària de la seva desfeta. Tan desesperats solament per un llibre! Què farien quan sortís a la llum, a poc a poc, tota la meva obra, el que encara havia d’escriure però ja tenia en ment? Intuïa que la lluita per obrir-me pas en el camp literari no seria fàcil. Aquella primera novel•la només era un exercici irònic, res que s’assemblàs a les obres amb les quals assoliria una definitiva consagració en el món de les lletres. Per primera volta en molt de temps vaig estar segur de les perspectives que s’obrien al meu davant. M’adonava ben bé del que s’esdevenia. Sabien que mai no podrien escriure una obra com la meva. N’eren ben conscients. I per això mateix l’atac amb tota l’artilleria i, l’”assenyat " consell de Miquel Ferrà dient-me, sense embulls, que la literatura no era el meu camí. Quan un altre escriptor et diu que ho fas malament o que deixis d’escriure és que ho fas millor que ell i, en endevinar les teves potencialitats, fa el possible perquè deixis el conreu de la literatura. És un axioma matemàtic. Sortosament sempre vaig estar al costat dels guanyadors. I quan esclatà el Moviment les possibilitats del triomf literari que havia intuït d’anys enrere augmentaren fins a límits increïbles. Ara érem nosaltres els que comandaven. El món dels meus detractors s’ensorrava talment un castell de cartes sotmès a una bufada de vent. I quina bufada de vent eren els falangistes passejant, armats, pels carrers de Palma, amb la facultat de detenir i portar a la mort qui volguessin! Si Miquel, el germà, com a cap de Premsa i Informació de la Comandància Militar de Balears, hagués fet el més mínim suggeriment a Zayas, no sé què els hauria pogut pasar. Es podria dir que nosaltres, els germans i jo mateix, érem els ideòlegs de la nova situació. Els que impartíem “doctrina” des dels diaris i la ràdio. Segurament exercíem el poder més absolut que un escriptor pot exercir sobre els altres. El poder de censurar-los, de criticar-los amb total impunitat. Els podíem denunciar públicament, inventar el que volguéssim en contra seva sense que ells poguessin replicar. Hi ha hagut mai una victòria semblant? Només a Itàlia i Alemanya, quan els seguidors de Hitler i Mussolini feren callar els autors rojos, la maçoneria universal que portava aquests països al desastre. Ara manàvem nosaltres, en Miquel, des de la Comandància Militar; jo, des de les pàgines dels diaris del Moviment. Els que em negaren el pa i la sal quan vaig publicar Mort de dama tremolaven com cans apallissats quan, després del dinou de juliol, obrien el diari i llegien els meus articles. -Què dirà avui, de qui parlarà? –comentaven, atemorits, amb por de veure escrits els seus noms en lletres de motlle. El coronell Tamarit els volia enviar a Madagascar. Hauria estat fàcil acabar d’enfonsar-los. Un article, unes paraules a Alfonso Zayas, el cap de Falange i aquella persona desapareixia. Aleshores creia ben sincerament que havíem esclafat l’estantís catalanisme. I si no l’havíem arrencat de rel, almanco el teníem reduït a allò per al que servia: per cantar els goigs de Maria, les floretes dels ametllers, la imaginada bellesa de les pagesetes de la possessió de Maria Antònia Salvà. No seríem gaire cruels amb ells. Ja patien abastament. Seríem condescendents. Els respectaríem les Rondalles, alguna obra de Miquel Costa i Llobera i Llorenç Riber... sempre que editors i panegiristes precisassin que pertanyien a la cultura mallorquina i que era un obra completament deslligada de les aspiracions separatistes del catalanisme que ens bombardejava i enviava els borratxos del barri xinès a envair-nos i matar-nos. El poder dels germans Orlan durant el primer any de la guerra! Potser mai en la història de la cultura mallorquina ningú no havia tengut unes possibilitats tan absolutes per fer callar els altres escriptors. Quin poder que donen les armes! Molts dels signants de la Resposta als Catalans optaren per callar, per deixar de conrear les lletres. Es desanimaren, en veure com eren menystinguts, criticats pels defensors del nou règim. Com havien canviat les coses! No me’n podia avenir. Ara ja no era el metge esnob, el col•laborador de El Día que havien de foragitar de la nostra cultura. Tot havia mudat de forma irreversible. De ser perseguit pels estaments ben pensants de la societat, pels grupets culturals localistes, ara era jo el que podia dictar les ordres, assenyalar amb el dit, públicament, qui volgués. Sense anar a cercar-ho, pel simple fet de portar l’uniforme dels guanyadors esdeveníem senyors absoluts. Aquella sensació de poder resultava embriagadora. Com si hagués aspirat uns grams de cocaïna. Estar amb qui comanda, amb el que pot fer el que vol, és indescriptible. Com volar pels núvols. Saps que, amb un gest, amb dues retxes escrites damunt el diari, pots fer callar qui vulguis, momentàniament o per sempre. Depèn de la teva voluntat. Tots els meus enemics eren dins les meves mans. No ho podia creure! Bastava fer una xerrada per la ràdio i fins i tot la vida de qui anomenaves perillava. De nit, al manicomi, mentre sentia els crits d’Antonio Espina volent suïcidar-se i els trets d’execució que, des del cementiri, m’arribaven, nítids, agafava la ploma per escriure l’article que llegiria per Ràdio Mallorca a l’endemà. Somrient em preguntava fins on podia arribar la meva venjança.

[03/03] «Der Eigene» - «Der Mistral» - Conferència de Bertoni - «L'Amico del Popolo» - Atemptat de l'OAS - Grup Primer de Maig - Fets de Vitòria - Godwin - Iwanowski - Bordes - Nic - Marcellin - Solier - Chambon - Florentino de Carvalho - Gilles - Lambin - Gordin - González Caldevilla - Callea - Ballestero - Ginestet - Lozano - Laude - Peukert - Pengam - Aguggini - Coudereau - Schwartzbard - Giménez Ferrer - Masetti - Llop - Bouffanais - Vicente - Merino - Malet

$
0
0
[03/03] «Der Eigene» -«Der Mistral» - Conferència de Bertoni -«L'Amico del Popolo» - Atemptat de l'OAS - Grup Primer de Maig - Fets de Vitòria - Godwin - Iwanowski - Bordes - Nic - Marcellin - Solier - Chambon - Florentino de Carvalho - Gilles - Lambin - Gordin - González Caldevilla - Callea - Ballestero - Ginestet - Lozano - Laude - Peukert - Pengam - Aguggini - Coudereau - Schwartzbard - Giménez Ferrer - Masetti - Llop - Bouffanais - Vicente - Merino - Malet

Anarcoefemèrides del 3 de març

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de "Der Eigene"

Portada d'un exemplar de Der Eigene

- Surt Der Eigene: El 3 de març de 1896 surt a Berlín (Imperi Alemany; actual Alemanya) el primer número de la revista anarcoindividualista de cultura homosexual Der Eigene (L'Únic). Dirigida per l'escriptor anarquista Adolf Brand, està considerada la primera publicació homosexual de la història. Els 10 primers números sortiren trimestralment i després la revistà tingué una periodicitat mensual. Portà diverses subtítols, com ara  «Ein Blatt für Alle und Keinen» (Diari per a tothom i per a ningú), «Monatsschrift für Kunst und Leben» (Revista mensual sobre l'art i la vida), «Ein Blatt für männliche Kultur, Kunst und Literatur» (Full de la cultura, l'art i la literatura masculines), «Zeitschrift fûr Freundschaft und Freiheit» (Revista al servei de l'amistat i de la llibertat), etc. El títol de la publicació està tret de l'obra Der Einzige und sein Eigentum (L'Unique i la seva propietat) del filòsof anarcoindividualista Max Stirner. A més de tractar temes masculins i alguns de femenins, engegà debats d'idees, tant polítics (filosofia de Max Stirner, anarquisme, etc.) com culturals (art, literatura, etc.), a més dels que aleshores estaven en voga (naturisme, cultura física, ocultisme, teosofia, paganisme, etc.). La revista arribà a tenir uns 1.500 subscriptors. A partir del gener de 1898, per por a la censura, especialment al paràgraf 175 del Codi Penal alemany que criminalitzava des del 1871 l'homosexualitat masculina, posà el seus personatges obertament gais en el pla de la ficció. Des de finals de 1898 fins a 1902 la revista va ser il·lustrada amb gravats, lleugerament eròtics i de temàtica homosexual. El gener de 1899 sortí una nova sèrie amb nova numeració i maquetat segons l'estilart nouveau. En 1903, arran de la publicació d'un poema titulat «Die Freundschaft» (L'amistat), l'Estat prussià atacà directament la revista; denunciada, durant el procés Adolf Brand revelà que el poema era del poeta nacional Friedrich Schiller i, evidentment, la causa va ser sobreseguda. A part del número únic enquadernat que sortí en 1906, la revista continuà publicant-se de manera irregular i entre 1907 i 1909, arran de l'anomenat «Afer Harden-Eulenburg» (processos militars i civils d'importants membres del Govern de l'emperador Guillem II de Prússia acusats de comportament homosexual) de manera clandestina. Interrompuda la publicació durant la Gran Guerra, en 1919 es reprengué l'edició fins el 1932. En aquesta nova època la revista abandonà la línia llibertària i passà a fer costat la democràcia liberal de la República de Weimar i especialment el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya). A partir de 1920 s'introduïren fotografies de joves nus. Adolf Brand mantingué estretes relacions amb el metge investigador de la sexualitat humana Magnus Hirschfeld, però se n'allunyà quan els seus treballs científics deixaren de ser«estètics». En 1933, suspesa la publicació, el domicili de Brand va ser escorcollat i assaltat en diverses ocasions pels escamots nazis i tots els seus arxius van ser confiscats pel dirigent nacionalsocialista homosexual Ernst Röhm. Hi trobem articles d'Erwin Bab, Hans Bethke, Adolf Brand, Erich Bruckner, Ernst Burchard, Moritz von Egidy, Hans Heinz Ewers, Maximilian Ferdinand, Benedict Friedlaender, Wilhelm von Gloeden, Johannes Guttzeit, Peter Hamacher, Eduard von Hartmann, Karl Herman, Kurt Hiller, Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), Ewald Horn, Eugenie Jacobi, Elisar von Kupffer, Theodor Lessing, R. Ed. Liesegang, John Henry Mackay, Klaus Mann, Thomas Mann, Ernst Manuel, Karl Merz, Eric Mühsam, Franz Oppenheimer, Robert Reitzel, Emil F. Rüdebusch, Saxnot, Eugen Heinrich Schmitt, Sascha Schneider, Heinrich Vormann i Bruno Wille, entre d'altres. En 1981 l'editorial Foerster en publicà una edició facsímil de tota la col·lecció.

***

Capçalera de "Der Mistral"

Capçalera de Der Mistral

- Surt Der Mistral: El 3 de març de 1915 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer número del periòdic expressionista predadaista de caire anarquista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). Els editors responsables van ser Hugo Kersten, Walter Serner, Konrad Milo i Emil Szittya, i fou imprès per Julius Heuberger. Hi van col·laborar Guillaume Apollinaire, Hugo Ball, Johannes R. Becher, Max Herrmann-Neisse, Lajos Kassák, Filippo Tommaso Marinetti i Walter Serner (Wladimir Senakowski), entre d'altres. Immersa en el conflicte bèl·lic mundial, criticà la «gramàtica de la guerra», fonamentada en les estructures lingüístiques burgeses i blasmà contra la religió, la llei, la política i la indústria cultural d'aleshores. Romain Rolland atacà durament la sortida de Der Mistral, acusant-la de «cubista» i considerant-la una de les «malalties intel·lectuals» del seu temps. En sortiren tres números, l'últim el 26 d'abril de 1915, que portà com a subtítol «Zeitschrift für Literatur und Kunst» (Revista de Literatura i Art). En 1977 es reedità en facsímil.

***

Octaveta anunciant la conferència

Octaveta anunciant la conferència

- Conferència de Luigi Bertoni: El 3 de març de 1917 se celebra a la sala del Restaurant «Zur Sonne», al barri d'Aussersihl de Zuric (Zuric, Suïssa), una conferència contradictòria del propagandista anarquista Luigi Bertoni sota el títol Come farla finita? (Com acabar-la?), fent referència a la Gran Guerra. En l'acte, organitzat pel Grup Llibertari local, es va fer una crida als treballadors a oposar-s'hi al conflicte bèl·lic.

***

Capçalera de "L'Amico del Popolo" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera de L'Amico del Popolo [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Amico del Popolo: El 3 de març de 1946 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) el primer número del periòdic L'Amico del Popolo. Edito dalla Federazione Comunista Libertaria Ligure. Fundat per Aladino Benetti–que feia menys d'un mes que havia mort–, en figura com a responsable Vincenzo Toccafondo i el seu primer director fou Virgilio Mazzoni. Era l'òrgan de la Federació Comunista Llibertària Lígur (FCLL), organització fundada l'any anterior i adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Encara que el primer número d'aquesta publicació porta la especificació«Número únic», en sortiren bimensualment, però de manera irregular, números fins el 30 de maig de 1950, en que fou substituït de qualque manera per Guerra di Classe, l'òrgan de la reconstituïda Unió Sindical Italiana (USI). A partir del número de l'11 de novembre de 1946 el subtítol serà «Periòdic de la Federació Anarquista Lígur», sense referència al comunisme. Trobem articles d'Umberto Marzocchi, Virgilio Mazzoni, Lorenzo Parodi i Cesare Guilio Zanetti, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera va ser emprada sovint pel moviment anarquista italià.

***

Seu de "Le Monde Libertaire" després de l'atemptat

Seu de Le Monde Libertaire després de l'atemptat

- Atemptat de l'OAS: El 3 de març de 1962, quan la guerra d'Algèria era a punt d'acabar, la seu social i la llibreria de Le Monde Libertaire del carrer Ternaux, número 3, de París (França), són totalment destrossades per un atemptat amb bomba de l'Organització Armada Secreta (OAS). L'OAS, creada pels ultradretans després del cop d'Estat fracassat dels generals facciosos el 21 d'abril de 1961, aleshores va multiplicar els atemptats tant a França com a l'Algèria contra tots aquells que militaven pel final de la guerra i per la independència algeriana. De fet aquest atemptat es va produir un mes després de la «Matança del metro Charonne», del 8 de febrer de 1962, on nou manifestants van ser assassinats per la policia quan participaven en un manifestació contra les accions de l'OAS. El 18 de març de 1962 van signar-se els acords d'Evian que posaven fi al conflicte i declaraven la independència d'Algèria.

***

Fotomuntatge propagandístic del Grup «Primer de Maig»

Fotomuntatge propagandístic del Grup «Primer de Maig»

- Ona d'atemptats a Europa: El 3 de març de 1968 sis bombes fan malbé edificis de les seus diplomàtiques espanyola, grega i portuguesa i de centres militars nord-americans a Londres, a l'Haia i a Torí. Aquestes accions van ser reivindicades per l'anarquista Grup «Primer de Maig», sota el nom de Moviment Solidari Internacional Revolucionari (MSIR).

***

Manifestació de Vitòria (2 de març de 1976)

Manifestació de Vitòria (2 de març de 1976)

- Fets de Vitòria: El 3 de març de 1976, a Vitòria (Àlaba, País Basc), la repressió policíaca contra la tercera vaga general convocada des de gener de 1976 provoca la mort de cinc treballadors –Francisco Aznar Clemente, treballador de Panificadora Vitoriana de 18 anys, d'un tret; Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forges Alaveses de 27 anys, tres trets; Romualdo Barroso Chaparro, treballador d'Agrator de 19 anys; José Luis Castillo García, treballador de Basa de 32 anys; i Bienvenido Perea, treballador de «Grupos Diferenciales» de 30 anys, que moriria dos mesos després–, més de 150 persones pateixen ferides de bala, 20 d'elles greus, i una mala fi de detinguts. Durant el mes de gener de 1976 uns sis mil treballadors van començar una vaga en contra del decret de límits salarials i en defensa de millors condicions de feina. Dos mesos més tard convocaven per tercera vegada una vaga general que va ser seguida en massa el 3 de març. Aquest dia la Policia Armada va entrar a l'església de Sant Francesc d'Assís, al barri de Zaramaga de Vitòria, on estava previst realitzar una assemblea de treballadors i, fen cas omís de la decisió del capellà i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i farcit de gent creant indignació i sobretot pànic. Els que van sortir primer mig asfixiats i amb mocadors a la boca van ser apallissats i cosits a trets de pistola i de metralleta. El responsable directe dels fets va ser Manuel Fraga Iribarne, ministre de la Gobernació i cap màxim de les forces d'ordre públic. La versió oficial, recollida en la sentència d'un tribunal militar,és que la policia va fer ús de la «legítima defensa per respondre a una agressió dels treballadors»; la justícia militar va reconèixer que es tractava d'«homicidis», però va arxivar el cas en no trobar culpables. La lluita a Vitòria va sorgir de plataformes i assemblees obreres, al marge de les organitzacions i dels sindicats que van pactar la Transició amb la dictadura. La mateixa nit dels esdeveniments, el cantautor català Lluís Llac va compondre la cantata Campanes a morts en memòria dels treballadors assassinats.

Anarcoefemèrides

Naixements

William Godwin

William Godwin

- William Godwin: El 3 de març de 1756 neix a Wisbeach, al comtat de Cambridge (Anglaterra), el pensador i teòric anglès, precursor de l'anarquisme, William Godwin. D'antuvi pastor protestant dissident, abandona la religió i publica, en 1793, Disquisició sobre la justícia política, obra filosòfica que conté les principals bases polítiques i econòmiques de l'ideal llibertari. Considera que «tot govern és un mal», ja que és una«abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència», un fre en la recerca de l'harmonia entre els homes, un objectiu que es realitzarà per mitjà de l'educació lliure, únic mitjà de destruir les supersticions de la religió i de la temptació totalitària. Sa primera esposa, Mary Wollstonecraft, qui publicà en 1792 Reivindicació dels drets de les dones, li donarà una filla, Mary, qui esdevindrà més tard companya del poeta Percy Busshe Shelley, qui es veurà conquistat per les idees de Godwin –Mary Wollstonecraft Shelley (Mary Shelley) serà l'autora del cèlebre Frankenstein. Godwin serà víctima de la premsa conservadora i, enfonsat en la misèria, morirà el 7 d'abril de 1836 a Londres (Anglaterra). El seu pensament tindrà una considerable influència en el moviment socialista i anarquista, tan britànic com europeu i americà.

***

Foto policíaca de Casimir Iwanowski (6 de març de 1894)

Foto policíaca de Casimir Iwanowski (6 de març de 1894)

- Casimir Iwanowski: El 3 d'abril de 1837 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'anarquista Casimir Iwanowski –també citat erròniament Ivanowski–, conegut com Pierre Kasnin. Era el fill primogènit del polonès Stanislas Iwanowski, professor de llengües al Col·legi de Chalon-sur-Saône, i d'Agathe Julienne Langlois. Fou alumne, fins a 1849, de l'Escola Polonesa del barri de Batignoles de París (França) i posteriorment membre de l'Associació d'Antics Alumnes de l'Escola Polonesa. El 18 de març de 1871 es casà a Vanves (Illa de França, França) amb la modista Geneviève Ginisty (Rose). En aquestaèpoca treballava de mecànic i vivia al carreró Canuel de Vanves. En els anys vuitanta milità en el moviment anarquista de París, on vivia al número 16 del carreró Vandal del XIV Districte de París. En 1887 fou un dels fundadors del grup anarquista del XIV Districte de París, també conegut en 1891 per «La Revanche de Fourmies», que es reunia al Cafè Apollon, al número 25 del carrer Gaité, i del qual formaven part Barbier, Delesalle, Guyot i Villeval, entre d'altres. També en aquesta època assistia a les reunions del grup anarquista del XV Districte de París. El 24 de febrer de 1892 el seu domicili va ser escorcollat arran del robatori d'un dipòsit de dinamita a Soisy-sous-Étiolles (actualment Soisy-sur-Seine, Illa de França, França). El 18 de març de 1892, en un control de domicilis d'anarquistes, va ser declarat «en fuita». El 26 de desembre de 1893 el seu nom figura en un registre de recapitulació d'anarquistes. El 6 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 16 del carreró Vandal de París, i va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; vidu des de feia 15 dies i amb una filla de 20 anys, va ser posat en llibertat sis dies després. A finals de 1894 figurava en un registre confidencial d'anarquistes estrangers no expulsat residents fora de França. En el registre de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 s'anotà que vivia al número 253 del carrer Fourneaux de París. Al final de sa vida treballava d'ortopedista i vivia al número 127 del carrer Castagnary del XV Districte de París. Casimir Iwanowski va morir el 26 de maig de 1898 a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França).

***

Foto policíaca d'Auguste Bordes (29 de febrer de 1894)

Foto policíaca d'Auguste Bordes (29 de febrer de 1894)

- Auguste Bordes: El 3 de març de 1853 neix a Entraigas (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Guillaume Auguste Bordes, conegut com Sedob o Sedrot, i també citat com Léon Bordes. Sos pares es deien Hippolyte Bordes, sastre, i Catherine Calvet. Figura en els arxius policíacs que treballava de sastre de dones i com a gravador. Desertà de l'exèrcit i en 1884 es refugià a Londres (Anglaterra). A finals de 1884 creà, amb altres companys (Émile Gautier, Raoux, Heydeaux, Lucca, etc.), el «Cercle Anarquista Francès de Londres». A partir de 1885, amb altres anarquistes francesos (els germans Henri i Martial Bourdin, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.), col·laborà, sense afiliar-se, amb la Socialist League (SL, Lliga Socialista). El 12 de juny de 1885 parlà, juntament amb altres companys (Harry Quelch, Victor Dave, Henry M. Hyndman, Frank Kitz, Joseph Lane, Charles Mowbray, J. MacDonald, William Morris, Edward Aveling, Belfort Bax, Keir Hardie i J. E. Williams, en un míting en commemoració de la Comuna de París. En 1888, amb Piotr Kropotkin, Saverio Merlino i la flor i nata del socialisme britànic, prengué la paraula en un acte sobre el mateix tema organitzat per la Social Democratic Federation (SDF, Federació Socialdemòcrata). El maig de 1890 creà, amb Luigi Parmeggiani, Henry Dupont i Jean Molas, el periòdic mensual anarquista clandestí francès L'International,òrgan «oficiòs» del grup «La Libre Inicitive», que actuava al si del«Club Autonomie» de Londres, i del qual va ser un dels seus principals redactors; aquest grup es caracteritzava pel seu anarquisme il·legalista i contrari a tota mena d'organització. També formà part del Cercle Revolucionari Internacional de Llengua Francesa (CRILF) del «Club Autonomie» i del grup antiorganitzacional«L'Anonymat». Entre 1890 i 1891 col·laborà en el periòdic anarcocomunista Le Réveil des Mineurs. El novembre de 1893, arruïnat i gràcies al suport econòmic de la Société de Bienfaisance Française (SBF, Societat Benèfica Francesa), abandonà amb sa família la capital anglesa i retornà a França. En 1894 el seu nom figura en un registre d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Novament marxà cap a Anglaterra i en 1896 residia al Charlotte Street de Londres. A Anglaterra destacà pels seus intents de relacionar els cercles internacionals entre si. En 1899 encara residia a la capital anglesa i volia publicar un periòdic anomenat Le Droit au Bonheur, que no sabem si finalment sortí. Son fill també era anarquista i també es deia Auguste Bordes. En 1886 existia un Bordes que era membre del grup de sastres anarquistes «L'Aiguille», però no sabem si es tracta de la mateixa persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Auguste Bordes (1853-?)

***

Foto policíaca de Célestin Nic (26 de febrer de 1894)

Foto policíaca de Célestin Nic (26 de febrer de 1894)

- Célestin Nic: El 3 de març de 1873 neix a Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França) l'anarquista Célestin Nic. Era el fill primogènit de Jean Baptiste Nic, pedraire i empresari de la construcció, i de Marie Jouanin. Es guanyava la vida com a embalador. En 1893 va ser sortejat i declarat apte per a fer el servei militar. El 26 de febrer de 1894 el comissari Garnot de la Prefectura de Policia escorcollà el seu domicili, al número 22 del carrer Norvins de París, però només va trobar un article retallat del periòdic L'Éclair, on parlava de l'execució d'Auguste Vaillant. Detingut, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 2 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 16 de novembre de 1894 va ser destinat al VIII Regiment d'Artilleria i el 19 de setembre de 1897 tornà a la vida civil. L'1 de juliol de 1899 es casà al XVII Districte de París amb la modista parisenca Marie Henriette Pizello, de qui es va divorciar. En aquesta època treballava d'empleat. Durant la Gran Guerra, lluità als fronts entre el 24 de març de 1915 i el 8 de gener de 1919. En 1919 vivia a Montigny-Beauchamp (Illa de França, França). En 1925, sembla, era empleat municipal a París. Célestin Nic va morir el 15 de desembre de 1946 al seu domicili de Taverny (Illa de França, França).

***

Notícia de la mort d'Alice Marcellin apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 27 d'abril de 1923

Notícia de la mort d'Alice Marcellin apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 27 d'abril de 1923

- Alice Marcellin: El 3 de març de 1874 neix a Angulema (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Alice Blanche Marcellin, també coneguda com Alice Calazel, pel llinatge de son company. Era la filla primogènita de François Laurent Marcellin, barretaire, i de Marie Louise Bertelière. Amb son company, l'anarquista Ferdinand Joseph Calazel, es guanyava la vida fent de firaire, treball que aprofitava per a fer propaganda llibertària arreu França. L'octubre de 1892 va ser interceptada per la policia a Reims (Xampanya-Ardenes, França), juntament amb son company, venint de Chaumont-la-Ville (Xampanya-Ardenes, França), on havien partit sense pagar l'allotjament i on havien deixat una caixa amb roba, utensilis i periòdics, fullets i cartells anarquistes. En aquesta època vivien venent de manera ambulant guixos, colorants, pols per encerar els mobles i netejar els metalls, esmoladors de dalles i altres eines. El 13 de juliol de 1894 va ser detinguda a Angers (País del Loira, França) i portada per dos gendarmes a Montluçon (Borbonès, Occitània), on estava reclamada per un jutge d'instrucció per«associació criminal». A Nimes (Llenguadoc, Occitània) ambdós van ser fitxats com a «anarquistes molt perillosos» per la policia i posats sota vigilància, de la qual van poder fugir el març de 1895. A finals de 1896 ja vivien a Marsella (Provença, Occitània) i se n'establiren al número 8 de l'avinguda Cours Belsunce. Va ser fitxada en diversos llistats d'anarquistes establerts per les autoritats. Sembla que va formar part amb son company del grup «La Jeunesse Internationale» (Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue Jouvarin, Alexandre Jacob, Frédéric Gros,Émile Rampal, Victor Rapallo, etc.) i que edità el febrer de 1897 la terceraèpoca del periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. El 10 de març de 1901 a Amiens (Picardia, França), població on residia aleshores, participa, amb son company i altres anarquistes (Carpentier, Dubourgute, Gosselin, Goullencourt, Lemaire, Péchin, Pépin, els germans Camille i Émilien Tarlier, etc.), en una petita manifestació on recorregueren la població amb un carro que representava «Le Capitalécrassant le Travail» (El Capital humiliant el Treball) i des d'on es llançaren paperets multicolors amb textos revolucionaris («Fora el Capital! Ni amo ni criat!», «Fora l'autoritat! Visca l'anarquia!», «L'Exèrcit, escola del crim», «La dona és igual a l'home»,«La propietat és un robatori. Fora la propietat!»). L'estiu de 1901 va ser processada, amb Carpentier, Lemaire, Marie Mécrent i els germans Camille iÉmilien Tarlier, per «injúries a l'exèrcit», però finalment tots van ser exonerats. Posteriorment recorregué amb son company tot el Migdia com a venedora ambulant. El 9 d'octubre de 1910 es casà in extremis per un metge amb Ferdinand Joseph Calazel, ja que ell es trobava malalt al llit, al seu domicili, a la Caseta Núm. 7 del número 42 del carrer parisenc de la Goutte d'Or; matrimoni que va ser ratificat dos dies després a l'Ajuntament del XVIII Districte de París. En 1914 va morir son company. El seuúltim domicili va ser al número 15 de Villa Poissonnière de París. Alice Marcellin va morir el 4 d'abril de 1923 a l'Hospital Lariboisière de París (França) i va ser incinerada quatre dies després al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

Foto policíaca de Fernand Solier (12 de gener de 1894)

Foto policíaca de Fernand Solier (12 de gener de 1894)

- Fernand Solier: El 3 de març de 1875 neix a Cernay-la-Ville (Illa de França, França) l'anarquista Fernand Louis Émile Solier. Fill d'una família benestant, sos pares es deien Jean Pierre Solier, comissionista de mercaderies, i Louise Honorine Ursule Buchère, que vivien a París (França), però que decidiren tenir l'infant a casa dels avis materns a Cernay-la-Ville. Després d'abandonar els seus estudis de clàssiques, entra a l'Escola d'Arts Decoratives, on va fer disseny. Delineant de professió, treballava amb l'arquitecte Boyart i vivia a casa de sos pares, al número 69 de l'avinguda d'Orléans. Examinant la documentació requisada a casa d'anarquistes fruit dels escorcolls que a partir de l'1 de gener de 1894 es desencadenaren en els cercles anarquistes, el jutge d'instrucció Meyer trobà un cert nombre de cartes de Fernand Solier que contenien «incitacions a la violència», esbossos d'articles dirigits als periòdics Le Père Peinard i La Révolte, i una carta dirigida a Élie Reclus on es declarava anarquista. En una d'aquestes missives havia jurat matar el primer agent que el detingués. El 12 de gener de 1894 el comissari Bernart, sota ordre del jutge d'instrucció Meyre, el va detenir quan tornava a casa. En l'escorcoll de la seva habitació, segons la premsa, la policia va trobar periòdics il·lustrats relatant diverses detencions d'anarquistes, nombrosos números de Le Père Peinard, de La Révolte i de La Revue Anarchiste, l'Almanach du Père Peinard de 1894, fullets revolucionaris, nombroses fórmules d'explosius i una barba postissa. Segons la Prefectura de Policia, era una anarquista solitari que no militava en cap grup i que s'havia exaltat molt arran de la detenció de l'anarquista Auguste Vaillant, qui havia atemptat contra la Cambra dels Diputats francesa. Segons el periòdic catòlic La Croix, era un habitual de les reunions anarquistes. El 25 de gener de 1894 va ser posat en llibertat. Fernand Solier va morir el 10 de gener de 1949 a Cernay-la-Ville (Illa de França, França).

Fernand Solier (1875-1949)

***

Jean-Louis Chambon

Jean-Louis Chambon

- Jean-Louis Chambon: El 3 de març de 1879 neix a Gouise (Alvèrnia, Occitània) el jornaler agrícola, apicultor i militant anarquista i anarcosindicalista Jean-Louis Chambon. Sos pares, masovers de Les Roux de Guoise, es deien François Chambon i Louise Charpin. Era membre de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT) del Borbonès, organització independent de la Confederació General del Treball (CGT) fundada en 1905 per Michel Bernard. De tendència anarcosindicalista, amb Antoine Dumont, va ser un dels militants més favorables a l'adhesió de l'FTT a la CGT, però en el VIII Congrés de la FTT, celebrat el 9 d'octubre de 1908, aquesta proposició va ser rebutjada ja que els seus membres no volien restar diluïts dins del gran sindicat, però també perquè, arran d'una manifestació a la regió de la CGT contra l'augment dels preus dels productes alimentaris, els pagesos van vendre els seus productes al mercat. En 1909, amb Antoine Dumont, projectà la creació d'una comunitat comunista llibertària. En 1910 col·laborà en Le Travailleur Rural, on va escriure contra les eleccions. El 19 d'agost de 1911 es casà a Neuilly-le-Réal (Alvèrnia, Occitània) amb Angeline Philomène Garguilo. Durant la Gran Guerra lluità als fronts com a caporal en el 89 Regiment Territorial d'Infanteria. Llicenciat, Louis Chambon va morir de peritonitis bacteriana el 6 de maig de 1915 a Neully-le-Réal (Alvèrnia, Occitània) a resultes de les ferides patides al front de guerra.

***

Foto policíaca de Florentino de Carvalho

Foto policíaca de Florentino de Carvalho

- Florentino de Carvalho: El 3 de març de 1883 –algunes fonts citen erròniament 1871 i 1879– neix a Campomanes (Astúries, Espanya) el propagandista i pedagog anarquista Primitivo Raimundo Suárez Alves, també citat per la seva versió en portuguès dePrimitivo Raymundo Soares, però més conegut sota el nom de Florentino de Carvalho. Sos pares es deien José Suárez i Francisca Alves. Quan tenia sis anys emigrà amb sa família a São Paulo (São Paulo, Brasil). Son pare era un comerciant i mestre catòlic que el matriculà al col·legi religiós del Sagrat Cor de Jesús d'aquella ciutat amb la perspectiva que acabés ordenant-se sacerdot. Sense cap vocació, en 1898 s'allistà, fugint del seminari, en la Força Púbica (policia) de São Paulo, però, després de llegir A conquista do pão de Piotr Kropotkin, abandonà en 1901 el cos amb el grau de sergent. Poc després s'instal·là a Santos (São Paulo, Brasil) –aleshores anomenada la «Barcelona brasilera»–, on va fer feina carregant i descarregant al port i, més tard, a causa de la seva fràgil salut, de tipògraf, alhora que militava en el grup local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Fugint de les persecucions per la seva militància, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires fundà una escola segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser expulsat de l'Argentina i posat en un vaixell amb destí a Espanya, però aconseguí evadir-se gràcies a un grup d'estibadors del port de Santos i s'instal·là en aquesta ciutat sota el nom de Florentino de Carvalho. Juntament amb León Antonio Vidal, Carlos Zaballo i Garrido Gutiérrez fou un dels propagandistes llibertaris més destacats al Brasil d'aleshores. En 1911 va ser expulsat amb destí a Portugal i l'any següent també arran de la vaga d'estibadors portuaris. Fou assidu dels congressos obrers i impartí nombroses conferències. Fundà i dirigí diverses escoles a diferents Estats brasilers (Rio Grande do Sul, Minas Gerais i São Paulo) i creà la Universitat Popular de Cultura Racional i Científica de São Paulo. Publicà articles en diferents periòdics (A Plebe, O Libertario,Germinal! - La Barricata,A Obra, Nova Era, Arte e Vida, O Comentario, Prometeu,Renascença, A Rebelião, La Guerra Sociale, Revista Liberal, A Voz do Trabalhador, etc.), alguns dels quals dirigí. Fou partidari de la creació d'una organització purament anarquista, però s'oposà a l'anarquisme exaltat. En 1917 formà part, amb Edgard Leuenroth i Gigi Damiani, del Comitè de Defensa Proletària (CDP). En 1920 fou un dels primers anarquistes a denunciar la dictadura bolxevic i s'oposà durament a la creació del Partit Comunista del Brasil (PCB). En la dècada dels vint fundà amb Fábio Luz, José Oiticica, Carlos Dias i altres, el col·lectiu de propaganda anarquista «Os Emancipados». El seu domicili es transformà en una mena de posada anarquista de fugitius i exiliats, on es feien cursets, reunions i vetllades de teatre social, amb el suport de sos germans Maria Antonia, Matilde, Manolo i Pilar, sa madrastra Paulina Soares i son nebot Arsénio Palácio, tots militants llibertaris. Durant la dictadura d'Artur Bernardes fou detingut amb altres companys i ficats en un vaixell de càrrega amb ordre de desembarcar-los al primer país que els acceptessin, però com que aquest fet no es donà, visqueren durant uns mesos en alta mar. És autor de Da escravidãoà liberdade (1927), A guerra civil de 1932 em São Paulo (1932) i Anarquismo e sindicalismo (2008, pòstum); i deixà nombroses obres inèdites (Crise do socialismo, Filosofia do sindicalismo, Revolución española, A revoluçao de 24,Sintese de una filosofia anarquista –fou destruït el manuscrit a la impremta per la policia–, Constituçao socialista libertaria–idem–, Os anarquistas e os movimentos politicos, etc.). Florentino de Carvalho va morir el 24 de març de 1947 en una petita hisenda de Marília (São Paulo, Brasil) on encara feia de mestre racionalista. En 2000 Rogério H. Z. Nascimento publicà la biografia Florentino de Carvalho, pensamento social de um anarquista.

Florentino de Carvalho (1883-1947)

***

Manifest abstencionista de Maurice Gilles aparegut en el primer número de "La Révolte" d'Alger de l'1 de maig de 1906

Manifest abstencionista de Maurice Gilles aparegut en el primer número de La Révolte d'Alger de l'1 de maig de 1906

- Maurice Gilles: El 3 de març de 1883 neix a Le Pont de Las Olièras (Vivarès, Occitània) el propagandista anarquista Maurice Zéphirin Gilles, conegut com Judex. Sos pares es deien Zéphirin Jean Pierre Guilles, ferroviari a París (França), i Alixe Léa Serre. Emigrà a Alger (Algèria) i es guanyava la vida com a fotògraf retratista i publicista, regentant la botiga fotogràfica«Société Artistique Algérienne», al carrer Tànger d'Alger. Entre maig i novembre de 1904 fou un dels editors i col·laboradors de la primera etapa del periòdic anarquista La Révolte, d'Alger, del qual va ser gerent. El maig de 1906 fou candidat abstencionista per a les eleccions legislatives a Alger. Fou membre del grup anarquista algerià «Les Précurseurs». Entre 1908 i 1910 col·laborà en el periòdic satíric, humorístic i antipolític Papa-Louiette, d'Alger. Entre el juliol de 1909 i el gener de 1910 fou gerent de la nova sèrie del setmanari anarquista La Révolte. L'agost de 1909 va ser detingut arran de la publicació d'un article; processat per «incitació a l'assassinat», després de tres mesos de presó preventiva, va ser finalment absolt. A partir del número 9 (4 de setembre de 1909) d'aquesta publicació, va ser substituït en la seva gerència per Jules Labonne i F. H. Emeric. Entre 1909 i 1914 col·laborà en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux. Cap el 1911 retornà a la metròpoli i s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1911 publicà el fullet Bagnes d'enfants. En aquests anys col·laborà en Le Libertaire (1895-1914). Durant els anys de la Gran Guerra, va estar estretament vigilat per les autoritats. Durant la postguerra col·laborà en Le Libertaire i Le Raffût. Entre el març de 1919 i el maig de 1920 edità a Montpeller el setmanari Le Poilu Déchaîné,òrgan dels soldats desmobilitzats, que feia costat les tesis revolucionàries del la Confederació General del Treball (CGT); col·laborà en aquesta publicació signant com Judex, i desaparegué poc després arran d'un procés que interposà De Baichis, dirigent realista de l'Erau i director de L'Éclair, a més de ser condemnat a quatre mesos de presó, per no pagar la multa de 911 francs a la qual havia estat condemnat. El 12 de març de 1921 va fer la conferència«Les  bagnes militaires et les bagnes d'enfants» al Teatre de Montmartre de París. El desembre de 1921 fundà a Montpeller el periòdic Le Fouet, que defensà les tesis del sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i del qual fou gerent fins el febrer de 1922. En desacord amb alguns companys, fundà el periòdic Esprit de Tous, que publicà quatre números i s'oposà a tota mena de política i a tota mena de sindicalisme. El 4 de gener de 1923, al Théatre de la Fourmi de París, realitzà la conferència «Le gran mystère: Avons-nous déjà existé? La réincarnation.». L'1 de maig de 1923 es va casar a Vincennes (Illa de França, França) amb Blanche Marin. El 28 d'abril de 1924 prengué part en un debat contra les colònies penitenciàries militars (Biribi), al Théâtre de la Fourmi de París, on intervingueren Albert Londres, Émile Rousset, el comandant Balland, Margue, Camoscasse i exdeportats (Malheurthy, Cochon, Laurent,etc.). El 15 de gener de 1925 participà en nom de Le Journal du Peuple, amb altres companys d'altres periòdics (Noël Garnier, Louis Roubaud, Jacques Dhur, Pierre Plessis, Louis Loréal, etc.), al Club du Faubourg del Théâtre de la Fourmi de París, en el debat «La verité sur les bagnes d'enfants. Le scandale des colonies correctionnelles. Comment on martyrise des gosses! Les solutions». El 23 de febrer de 1931 participà en un acte de protesta a la Salle des Sociétés Savantes de París, presidit per Émile Rousset, contra la detenció d'uns militars a la presó de Cherche-Midi, on van intervenir destacats intel·lectuals esquerrans (Fernand Corcos, Gaston Guiraud, Zyromski, Georges Augé, Georges Pioch, Victor Méric, Ernest Lafont, Le Meillour, Pierre Odéon, Germaine Decaris, etc.). Membre de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau (LICP), el 20 de gener de 1932 participà, amb altres companys (Georges Pioch, Bernard Lecache, Victor Méric, Marc Sangnier, Jean Piot, Pierre Odeon, Sirolle, Charles Lussy, Victor Basch, etc.), en un acte contra les provocacions feixistes organitzat per la LICP a la Salle des Sociétés Savantes de París  i el 25 de gener d'aquell any participà, amb Victor Méric i Louis Loréal, en un acte per la pau a Angers (País del Loira, França), organitzat per la LICP, on parlà sobre els problemes financers de la Gran Guerra. Amb Roger Monclin, el març de 1932 participà en una gira propagandística de la LICP contra la guerra a l'Avallonnais (Guillon, Isle-sur-Serein, Coulanges, Châtel, Censoir i Saint-Léger-Vantan). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[04/03]

$
0
0
[04/03] «Avenir» - Vetllada solidària - Rabouin - Teissier - Tannenbaum - Theureau - Melli - Gialluca - Gimeno - Piolatto - Moreno - Amat - Castells - Arrufat - Duquesne - Rubio - Alberola - Delgado - Bragantini - Parodi - Agudo - López Turón - Vallejo - Aldave - García Grima - Mantovani - Tarín - Belli - Benaiges - Ventura

Anarcoefemèrides del 4 de març

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'"Avenir" amb una nota manuscrita de Cortiella: "Periòdic anarquista, el primer i únic, fins al present, en català, segons creu el seu fundador i director Felip Cortiella. Barcelona, juny de 1920" (Biblioteca de Catalunya)

Capçalera del primer número d'Avenir amb una nota manuscrita de Cortiella: "Periòdic anarquista, el primer i únic, fins al present, en català, segons creu el seu fundador i director Felip Cortiella. Barcelona, juny de 1920" (Biblioteca de Catalunya)

- Surt Avenir:El 4 de març de 1905 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció. Fundada i promoguda per l'escriptor i dramaturg llibertari Felip Cortiella i Ferrer arran de fracassar en l'intent de crear un centre cultural obrerista (Centre Fraternal de Cultura). La publicació sortia en català, amb alguns articles en castellà i en francès, i els col·laboradors (Felip Cortiella, Jaume Bausà, Josep Mas-Gomeri, Claudio Jóvenes, Pere Papiol, Maria Vila, Josep Yxart, J. Pérez Jorba, Valentí Giménez, J. Uson, Josep C. Noguera, Pere Esteve, Ernest Vendrell, etc.) formaven una barreja entre anarquisme, sindicalisme, naturisme, intel·lectualitat noucentista i catalanisme progressista. Publicà textos d'autors no catalans, com ara Kate Austin, Jean-Marie Guyau,Élisée Reclus, Henrik Ibsen, Charles Albert, Jean Grave, etc. La revista volia succeir i superar les revistes modernistes des del punt de vista de la militància obrerista. Va criticar durament el politicisme dels medis obrers i el catalanisme burgès, a més de l'autoritat, l'Estat, l'Església i el capitalisme. Se'n van editar cinc números, l'últim l'1 d'abril de 1905. Aquesta publicació també edità fulletons sota el títol «Biblioteca d'Avenir», amb textos de Felip Cortiella, Maria Vila, Octave Mirbeau, Henrik Ibsen, Lucien Descaves i Paul Hervieu.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Enric Gallén: «Felip Cortiella i Ferrer», en Història de la literatura catalana, 8. Ariel. Barcelona, 1985. pp. 427-429

Inventari del Fons Felip Cortiella de la Biblioteca de Catalunya

Enric Olivé i Serret:«Catalanisme i anarquisme. L'anarquisme i el fet nacional català (1900-1907)», en Mayurqa, 18 (1978-1979), pp. 21-27

***

Pamflet anunciant l'acte

Pamflet anunciant l'acte

- Vetllada solidària: El 4 de març de 1922 se celebra al Prospect House de Yonkers (Westchester, Nova York, EUA) una vetllada extraordinària en solidaritat amb les víctimes polítiques, organitzat pel Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (CAPVP). L'acte consistí en la representació del drama social en tres actes Amore e giustizia, a càrrec de La Filodrammatica Aurora de Nova York, i altres entreteniments (cants, declamacions i ball).

Anarcoefemèrides

Naixements

Fotografia policíaca de Pierre Émile Rabouin (28 de febrer de 1894)

Fotografia policíaca de Pierre Émile Rabouin (28 de febrer de 1894)

- Émile Rabouin: El 4 de març de 1853 neix a Ouzouer-sur-Loire (Centre, França) l'anarquista PierreÉmile Rabouin –en ocasions citat erròniament com Raboin. Sos pares es deien Donatien Rabouien i Victoire Varry. Destil·lador de professió, a començament dels anys noranta vivia, amb sa mare i son germà Paul Rubouin, al número 15 del carrer de l'Épinette de Choisy-le-Roy (Illa de França, França). Amb sos germans Paul i Victor i sa germana Émile, animà un grup de joves anarquistes a Choisy-le-Roy. Considerat per la policia com «anarquista perillós», el 22 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament, juntament amb altres companys de la regió parisenca, abans de la manifestació del Primer de Maig. El 28 de febrer de 1894 va ser novament detingut sota l'acusació d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Émile Rabouin (1853-?)

***

Necrològica d'Éleonore Teissier apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 14 de setembre de 1969

Necrològica d'Éleonore Teissier apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de setembre de 1969

- Éleonore Teissier: El 4 de març de 1886 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista Marie Louise Régina Teissier –a vegades el seu llinatge citat erròniament de diverses maneres (Tessier, Teyssier, etc.)–, coneguda com Éleonore Teissier o simplement Nonore. Era filla de l'obrer calderer Claude Marius Teissier i de l'ocultista anarcoindividualista Marie Andrieux (Marie de Saint Rémy). El 23 de febrer de 1905 es casà a Toló amb Louis Alexandre Eugène Coulomb, funcionari de contribucions indirectes, de qui es divorcià el 5 de gener de 1928. El 5 de novembre de 1907 va ser detinguda a Marsella (Provença, Occitània) per encobriment després d'haver cobrat unes lletres de canvi dubtoses a l'agència marsellesa del Comptoir d'Escompte de París. En aquestaèpoca vivia a la Villa Rose, al barri de Brunel de Toló. En 1914 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), al número 14 del bulevard Mac Mahon, i en aquesta població obrí un comerç de cotilleria. Mantingué un estret contacte amb els anarquistes Sébastien Faure i Frédéric Stackelberg. Durant els anys trenta fou membre del Grup d'Estudis Socials (GES) de Niça, animat per Jean i Yvonne Lhuillier i adherit a la Unió Anarquista (UA). En 1936 s'uní sentimentalment al militant sindicalista revolucionari Robert Louzon. A finals de 1937, després de la sortida d'Henri Roques de l'UA i el seu ingrés al grup«Nouvel Âge», que s'encarregava de la difusió de Le Libertaire a la seva llibreria, es dedicà a la venda d'aquest periòdic pels carrers. En 1938, ben igual que son company Robert Louzon, entrà a formar part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup local creat el 21 de desembre de 1937 a la llibreria regentada per la parella formada per Nelly Meylan i Henri Roques i del qual fou secretària. Arran de la primera festa organitzada per SIA a principis de febrer de 1938, es responsabilitzar d'anar a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per a lliurar a una delegació espanyola un carregament de queviures i de roba, a més de 1.500 francs recol·lectats per a la compra d'aliments, especialment llet per als infants de la Granja Escola «Sebastián Faure» de Llançà (Alt Empordà, Catalunya). El 13 de maig de 1938 va ser una de les organitzadores de la conferència de Maurice Duwiquet (Maurice Doutreau)«Pourquoi nous ne tendrons pas la main aux catholiques», organitzada per l'UA i a la qual assistirien, segons la policia, unes cent-cinquanta persones. Cada diumenge organitzà trobades amb els vells companys a la seva residència de prop de Niça i albergà nombrosos companys de pas (Paul Delasalle, Sébastien Faure, Louis Lecoin, Jean Marestan, May Picqueray, etc.). Fins a la seva jubilació en 1965, recollí la correspondència de nombrosos companys.Éleonore Teissier va morir el 6 de febrer de 1969 al seu domicili, a la Villa L'Auracaria, del barri de Pertuades de Valàuria (Provença, Occitània).

***

Frank Tannenbaum (1915)

Frank Tannenbaum (1915)

- Frank Tannenbaum: El 4 de març de 1893 neix a Brody (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Lviv, Ucraïna), en una família jueva pagesa, l'historiador, sociòleg, economista, criminalista, sindicalista i activista llibertari Frank Tannenbaum. En 1904 emigrà amb sos pares i sos germans petits (Louis i Estelle) als Estats Units d'Amèrica. En una granja de Berkshire Hills (Great Barrington, Massachusetts, EUA) passà la infància i assistí a l'escola elemental, alhora que estudià les bases teològiques del judaisme. Quan tenia 13 anys marxà a la ciutat de Nova York, treballant durament en diferent feinetes (mosso, ascensorista, cobrador d'autobusos, etc.). Durant les nits estudià a l'Escola Moderna Ferrer de Manhattan i entrà en contacte amb el moviment anarquista, coneixent a diferents activistes i intel·lectuals llibertaris (Emma Goldman, Alexander Berkman, Lincoln Steffens, Sasha Berkman, etc.). A mitjans de 1910 s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), del qual esdevingué ràpidament un destacat militant. L'1 de març de 1914 encapçalà una marxa de l'Exèrcit dels Desocupats, grup format per uns tres-cents treballadors sense feina, que ocupà pacíficament l'església de St. Alphonsus, al West Broadway del sud de Manhatttan, demanant pa i sostre; dies després a aquesta iniciativa es van anar sumant altres concentracions a altres esglésies, demanant una jornada laboral màxima de vuit hores diàries i un salari mínim de tres dòlars al dia. Detingut per aquest fet, va ser portat a la penitenciaria de Blackwell's Island de Nova York; en el seu judici es defensà ell tot sol i va ser condemnat a un any de presó i a 500 dòlars de multa. Entre 1915 i 1916 participa activament en les vagues de les refineries petrolíferes de Bayonne (Nova Jersey, EUA) i el juny de 1915 va ser detingut com a «agitador» –Emma Goldman va escriure sobre la seva detenció i empresonament en les seves memòries Living my life (1931). Max Eastman li va oferir una feina temporal en el periòdic Masses,òrgan wobblie, on col·laborà durant tres mesos i on va escriure tres articles sobre les condicions i les precarietats de la vida carcerària. Amb aquest punt de partida, s'interessà per l'anàlisi sociològic del crim i per l'organització de les presons nord-americanes, recorrent setanta penitenciaries. Gràcies al seu amic Thomas Mott Osborne, director de presons, obtingué, amb identitat falsa, un confinament voluntari d'una setmana a la presó de Sing Sing i amb aquesta experiència va escriure tres llibres: Wall Shadows. A Study in American Prisons (1922), Osborne of Sing Sing (1933) i Crime and the community (1938). L'estiu de 1915 ingressà al Columbia College, on conegué l'editor jueu Joseph Freeman, que més tard publicarà les revistes The Liberador i The New Masses. En 1917 ingressà en el sindicat reformista American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball). Entre agost de 1918 i febrer de 1919 realitzà el servei militar en un destacament de Carolina del Sud i en aquest temps pogué observar de prop les plantacions de cotó, el racisme i la violència del Ku Klux Klan, experiència que li va servir per al seu llibre Darker phases of the South (1924). En 1921 es graduà amb menció honorífica en Economia i Història al Columbia College i aconseguí entrar en la prestigiosa societat acadèmica Phi Beta Kappa. En 1921 publicà la seva primera obra, The Labor movement. Its Conservative Functions and Social Consequences, que dedicà al professor anarquista John Dewey. Entre 1922 i 1923 col·laborà en la revista Century i viatjà a Mèxic per conèixer de base la seva problemàtica política i social. En 1924 aquesta revista canvià el nom per Survey i passà a ser dirigida per Thomas Mott Osborne, col·laborant intel·lectuals esquerrans de primera línia (John Dewey, Samuel Gompers, Ernest Gruening, Samuel Guy Inmman, etc.). Com a corresponsal a Mèxic d'aquesta revista, realitzà nombroses entrevistes a personatges en ple procés revolucionari (Plutarco Elías Calles, Felipe Carrillo Puerto, Manuel Gamio, Carleton Beals, Pedro Enríquez Ureña, José Vasconcelos, Ramón Negri, Dr. Atl, Diego Rivera, etc.), a més de escriure articles sobre diversos temes mexicans (la revolució, la reforma educativa, l'estabilitat política, la reforma agrària, les associacions agràries i laborals, les relacions Església i Estat, l'art, l'indi, etc.), recorrent els Estats Units de Mèxic de punta a punta. En aquesta època formà part de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM). En el seu segon viatge a finals de 1923 i 1924 fou testimoni dels conflictes entre Álvaro Obregón i Adolfo de la Huerta (Rebel·lió delahuertista), fent costat el primer. A finals de 1924 amb Samuel Gompers com a delegats de l'AFL viatjaren des de Texas a la ciutat de Mèxic per assistir a la presa de possessió de Plutarco Elías Calles el 30 de novembre. Realitzà diverses investigacions sobre l'educació rural mexicana i fou assessor del president Lázaro Cárdenas, que esdevingué un dels seus millors amics. En aquests anys va estar constantment vigilat per agents de l'FBI. A Washington ingressà en el primer programa de doctorat de l'acabada de crear Facultat d'Economia de Brookings Institution i escrigué la tesi The mexican agrarian Revolution, que fou publicada en 1929. En 1932 ensenyà criminologia a la Universitat de Cornell. En 1935 entrà com a professor d'Història d'Amèrica Llatina a la Universitat de Columbia (Nova York) i en 1944 fundà la càtedra «Latin American Seminar» en aquest centre universitari. En 1965 es retirà de la tasca docent. Entre les seves obres destaquen Wall Shadows (1922), The Mexican agrarian revolution (1930), Peace by revolution (1933), Whither Latin America? (1934), Slave and citizen. The Negro in the Americas (1947), Mexico: the struggle for peace and bread (1950), Crime and the Community (1951), A philosophy of labor (1951), The United States and Latin America (1959) i Ten Keys to Latin America (1962), entre d'altres. Frank Tannenbaum va morir l'1 de juny de 1969 a Nova York (Nova York, EUA). El seu arxiu es conserva a la Biblioteca Butler de la Universitat de Columbia.

Frank Tannenbaum (1893-1969)

***

Notícia de la detenció de Marius Theureau apareguda en el diari parisenc "Le Rappel" del 21 de juliol de 1926

Notícia de la detenció de Marius Theureau apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 21 de juliol de 1926

- Marius Theureau: El 4 de març de 1893 neix al IV Districte de París (França) el pintor decorador anarcoindividualista i antimilitarista Marius Ferdinand Theureau. Sos pares es deien Ferdinand Theureau, guardià de la Pau, i Jeanne Legaud. Des de 1923 mantingué correspondència amb E. Armand a fi i efecte de trobar una comunitat per veure-hi. El novembre de 1924, durant el V Congrés de la Unió Anarquista (UA), va ser nomenat membre del consell d'administració del diari Le Libertaire. El 20 de juliol de 1926 va ser detingut a París, juntament amb André Daudel, Léon Rollet i Roger Bodeven, per repartir pamflets en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En la primavera de 1927 partí, amb sa companya Fernande Miquet i l'escriptor Georges Vidal, cap a Costa Rica per a organitzar-hi una comunitat anarquista. Entaulà una estreta relació amb Miguel Palomares, un dels animadors de la Colònia de Mastatal (Puriscal, San José, Costa Rica), fundada per Charles Simoneau (Pedro Prat). Durant l'estiu de 1927, en el diari El Sembrado.Le Semeur de Santiago de Puriscal (Puriscal, San José, Costa Rica), llançà amb Palomares un projecte d'associació de suport a les persones que es volien instal·lar a Costa Rica, però per diverses raons el projecte fracassà, retornà a França i se separà de sa companya. A París fundà, amb altres companys (Lucien Barbedette, Sébastien Faure, Victor Margueritte, Victor Méric, etc.), la «Lliga dels Refractaris a totes les Guerres», que publicà entre octubre de 1927 i desembre de 1932 13 números de Le Réfractaire, el seu òrgan d'expressió. El febrer de 1931 va ser nomenat administrador d'aquesta lliga en substitució de A. Martin. En aquesta època vivia al número 12 del carrer Vicq-d'Azir, al X Districte de París, seu de la seva Cooperativa d'Edicions Franco-Espanyola, que publicà traduccions al castellà d'obres d'anarquistes francesos, com ara Sébastien Faure. Partidari de l'anomenada«síntesi anarquista»‒formulada per Sébastien Faure i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme‒, abandonà l'UA i entrà a formar part de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Faure. En 1928 representà l'AFA en el Comitè de Defensa Social (CDS) i l'any següent va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). En 1929, quan vivia al número 84 del bulevard de Port-Royal, al V Districte parisenc, participà en la constitució de la colònia infantil llibertària «Nos enfants à la campagne» (Els nostres infants al camp), grup format per Pierre Lentente, Maurice Langlois, Gaston Rolland i Jane Morand, els quals acollirien a casa seva durant l'estiu cinc infants de companys. Des d'aleshores i fins el 1939 participà activament en el grup editor de La Voix Libertaire, periòdic publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) en el qual també col·laborà. En aquests anys, a més de les publicacions citades, publicà articles en L'Anarchie (París, 1926-1929), Le Réveil du Bâtiment (Lió, 1927-1932) i L'Éveil Social (Aulnay-sous-Bois, 1932-1934), a més de L'Encyclopédie Anarchiste. En 1935 el seu nom figurava en la llista de domicilis d'anarquistes a controlar establerta per la policia. El 22 de juliol de 1939 es casà al IX Districte de París amb Yvonne Pourtoy. Durant els anys cinquanta signà nombrosos articles en Le Monde Libertaire,òrgan de la Federació Anarquista (FA), i posteriorment fou membre de «La Ruche Culturelle et Libertaire», formada al voltant de May Picqueray i que agrupava conferenciants i artistes llibertaris. L'1 de juny de 1962 se separà d'Yvonne Pourtoy i el 4 de maig de 1964 es tornà a casar a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) amb Marie Demeure, assistenta social molt més jove que ell. És autor dels llibres L'Église et la guerre (1928),Les crimes du militarisme (1930?), L'objection de conscience et l'idéal anarchiste (1930?) i Heureux les pauvres d'esprit! (1966). Marius Theureau va morir l'1 de febrer de 1969 al seu domicili d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França)  ‒algunes fonts citen erròniament Les Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França)‒ i fou enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise quatre dies després.

***

Maria Amalia Melli

Maria Amalia Melli

- Maria Amalia Melli: El 4 de març de 1895 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Maria Amalia Melli. Sos pares es deien Rodolfo Melli i Cristina (o Giustina) Paglia, i sa germana Elena va ser la companya d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915 emigrà, amb con marit Isidoro Prati, a França i s'establí a Ate (Provença, Occitània), on el 24 de gener de 1918 nasqué sa filla Armida, que també arribarà a ser una destacada militant anarquista. Més tard s'uní amb l'anarquista Edel Squadrani i ambdós desenvoluparen una intensa activitat revolucionària a Marsella (Provença, Occitània), freqüentant Ugo Boccardi, Emilio Giammattei, Gino Belli i Léopold Faure. En 1931 va ser inclosa en el registre de la policia de fronteres amb l'anotació «escorcoll, fitxatge i vigilància» i en 1932 en el butlletí de recerca policíac amb l'ordre de ser detinguda. A França visqué amb moltes penalitats. Com a membre del Comitè Anarquista Pro Perseguits Polítics (CAPPP), va ser una de les que s'encarregà del cas d'Angelo Sbardellotto, proporcionant-li l'advocat Mario Trozzi entre d'altres coses, després de la seva detenció el 4 de juny de 1932 a Roma (Itàlia) acusat de voler atemptar contra la vida de Benito Mussolini. En 1935 encara vivia a Marsella i militava activament en el moviment llibertari, fent d'enllaç postal amb nombrosos companys refugiats a França. El 26 d'octubre de 1936 creuà amb sa filla a Perpinyà la frontera amb Espanya, juntament amb altres destacats anarquistes i antifeixistes (Lucette Bled, Giovanni Dettori, Camillo Lanzillotta, Karl Ernst Teuffel, etc.), per a trobar-se amb son company Edel Squadrani, que s'havia enrolat en la «Columna Italiana», majoritàriament anarquista. El 10 de desembre de 1936 ella també s'enrolà en la columna. El desembre de 1937 retornà a França. A finals de 1938 va ser detinguda, juntament amb Edel Squadrani, i condemnada pel Tribunal d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a dos mesos de presó per haver hostatjat son company, que tenia ordre d'expulsió; ell va ser condemnat a un any de presó. En 1939 la seva inscripció en el registre de fronteres va ser confirmada amb l'ordre de detenció i els seus intents de obtenir el permís de residència a França per a la seva germana Elena no reeixiren. Després de la II Guerra Mundial romangué a Marsella, des d'on mantingué correspondència amb sa germana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Renato Gialluca

Renato Gialluca

- Renato Gialluca: El 4 de març de 1900 neix a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia) –algunes fonts citen Pescara (Abruços, Itàlia)– l'anarquista i resistent antifeixista Renato Gialluca. Sos pares es deien Alderico Gialluca, empleat de banca, i Giovina De Amicis. Amb la mort de son pare, abandonà els estudis després de fer el primer nivell d'estudis tècnics i aconseguí una bona cultura política autodidacta llegint els fullets que l'anarquista Camillo Di Sciullo li deixava. Cridat a files, va servir en els batallons d'assalt durant la Gran Guerra. Obrer ferrer en els Ferrocarrils Estatals, participà activament en els agitacions del«Bienni Roig» (1919-1920) i destacà especialment en la vaga antifeixista de d'agost de 1922. En 1923 va ser acomiadat de la feina per la seva militància política i, amb son germà Giuseppe Gialluca, va estar treballant en un taller fins al maig de 1926, data en la qual emigrà clandestinament a França, fitxant la seva residència a La Ciotat (Provença, Occitània). Posteriorment passà a viure a Marsella (Provença, Occitània), on milità en el moviment llibertari i freqüentà la Cambra del Treball de la ciutat. En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, es va traslladar a Barcelona (Catalunya) amb son germà Mario Gialluca. Poc després també va arribar son germà Giuseppe Gialluca i els tres germans freqüentaren els anarquistes italians i catalans més combatius, participant en accions subversives. El 29 de setembre de 1931 la Prefectura de Policia de Pescara proposà al Ministeri de l'Interior sotmetre'l a mesures policíaques tant bon punt es repatriés, alarmat pel seu activisme anarquista. De bell nou a Marsella, després de passar cinc mesos a Catalunya, amb una companya espanyola i decebut de la política republicana espanyola, continuà amb la seva tasca de propaganda anarquista. En 1932, amb Luca Bregliano i Angelo Girelli, va se un dels promotors del Comitè Pro Víctimes Polítiques creat per a defensar l'anarquista Pietro Cociancich i el republicà Dante Fornasari, detinguts després un atemptat amb explosius a la Casa dels Italians d'Aubanha (Provença, Occitània). En els anys següents freqüentà el socialista maximalista, antic anarquista i ara republicà, Alfredo Tinacci, a més d'Antonio Chiodini i altres exiliats, i continuà militant activament en els grups llibertaris marsellesos, tot mostrat la seva hostilitat cap el règim feixista. El novembre de 1936 va ser present en la conferència sobre la Revolució espanyola que va fer el socialista maximalista Giuseppe Bogoni, que havia combatut al front d'Aragó. El gener de 1937 marxà cap a Barcelona i s'enrolà en una unitat militar no identificada. Restà a la Península fins a la caiguda de Barcelona, el 26 de gener de 1939, i pogué arribar als Pirineus després de moltes penalitats. El 7 de febrer de 1939 passà a França, sortejant els camps de concentració i trobant refugi a Marsella, al costat de Pietro Sini i altres companys llibertaris. L'octubre de 1939 va ser identificat a Campagne Brun (Bauduen, Provença, Occitània) i en 1941 encara era a l'estranger. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i s'establí a Montesilvano. Renato Gialluca va morir el 10 d'octubre de 1969 a Montesilvano (Abruços, Itàlia) arran d'un accident de trànsit.

***

Necrològica de Pablo Gimeno Valero apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 17 de juny de 1976

Necrològica de Pablo Gimeno Valero apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 17 de juny de 1976

- Pablo Gimeno Valero: El 4 de març de 1900 neix a Paniza (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Gimeno Valero. Sos pares es deien Francisco Gimeno i Carmen Valero. Ocupà càrrecs en el Sindicat de la Telefònica de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a Portbou (Alt Empordà, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació va ser internat en diversos camps de concentració, entre ells de Cerelhac. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Llemotges, on milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser tresorer. Pablo Gimeno Valero va morir el 13 d'abril de 1976 a Llemotges (Llemosí, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.  

***

Caterina Piolatto

Caterina Piolatto

- Caterina Piolatto: El 4 de març de 1900 neix a Vische (Piemont, Itàlia) la costurera i obrera tèxtil anarquista Caterina Piolatto –citada a vegades com Silvana Piolatto–, coneguda com Rina i que va fer servir el pseudònim deMaria Gaiazzo. Sos pares es deien Carlo Piolatto, pagès i anarquista, i Caterina Anarò. Sa família es traslladà a Milà quan son pare aconseguí feina de conserge al cadastre. Son pare la introduí en el moviment anarquista i es formà a l'Escola Moderna, on a més de classes de costura i de màquina de cosir estudià literatura, història, esperanto, teoria anarquista, higiene social i laboral, sistemes anticonceptius, amor lliure, etc. Es diplomà en l'Escola Comercial de Maria Laetitia i durant un temps treballà d'ajudanta d'un notari. Es va veure molt influenciada per Pietro Gori i per les accions de la francesa «Banda Bonnot». La Prefectura de Policia de Alessandria (Piemont, Itàlia) la definí com a «fervent anarquista i perillosa» i formà part d'un grup llibertari molt actiu durant el Bienni Roig (1919-1920) al barri de Barriera di Milano de Torí (Piemont, Itàlia), on també participà en les activitats del Circolo «Francisco Ferrer», al carrer Palermo i després al número 63 del carrer Vercelli d'aquesta barriada. El 29 de desembre de 1919 acollí Errico Malatesta que havia vingut del seu exili londinenc i va fer un míting a la Cambra del Treball i a la tarda es realitzà una gran festa al seu honor al Circolo «Francisco Ferrer». Companya de l'anarquista expropiador Giuseppe De Luisi (Gigi), el 7 de gener de 1922 participà amb ell en un tiroteig al Caffè Reale del carrer Regina Margherita de Torí on l'anarquista Raffaele Milesi resultà mort i un policia ferit de gravetat. Per aquest fet, aquest mateix any va ser condemnada a dos anys i un mes de reclusió, però fugí cap a París (França) abans de ser capturada. En aquest 1922 entrà a formar part de la banda il·legalista de Sante Pollastro (o Pollastri) i esdevingué companya de Luigi Peotta, membre del grup. En 1926 retornà a Itàlia, establint-se amb Luigi Peotta, que aleshores feia servir el nom de Garibaldi Pedrocco, a Rho, a prop de Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué a casa de l'actor Michele De Rosa sota la falsa identitat de Maria (o Rosa) Gaiazzo, fins que va ser detinguda el novembre de 1926 a Milà. El 20 de novembre de 1929, durant el judici a la «Banda Pollastro» a Milà, va ser condemnada a tres anys i quatre mesos de reclusió per complicitat en l'assassinat de dos suboficials de la Seguretat Pública, que tingué lloc a Milà durant un robatori realitzat per Sante Pollastro. En 1930 va ser alliberada i s'ocupà de l'assistència als detinguts de la banda de Pollastro i de De Luisi, dissenyant plans d'evasió i distribuint el suport econòmic que els anarquistes italians emigrats als Estats Units enviaven a través de L'Adunata dei Refrattari i d'Osvaldo Maraviglia i des de França o des d'Il Risveglio de Suïssa. Durant el règim feixista, el seu domicili al número 92 del carrer Vercelli de Torí, on vivia amb son germà Francesco, esdevingué centre de correspondència i propaganda del moviment anarquista clandestí. En 1931 va ser amonestada formalment per les autoritats i posteriorment fitxada en el registre de«terroristes». En 1938 es casà amb l'anarquista Amleto Moiso i, denunciada per un confident, en 1940 va ser detinguda i internada a la colònia penitenciària de Ventotene i a Pisticci, però fou alliberada en 1941 i s'exilià. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Caterina Piolatto (1900-?)

***

José Moren Torres, segon per l'esquerra amb granota obscura, en una cooperativa de forners acomiadats durant les vagues dels anys trenta a la Corunya

José Moren Torres, segon per l'esquerra amb granota obscura, en una cooperativa de forners acomiadats durant les vagues dels anys trenta a la Corunya

- José Moreno Torres: El 4 de març de 1904 neix al barri de Vioño de La Corunya (La Corunya, Galícia) l'activista anarquista i anarcosindicalista José Moreno Torres. Fill del destacat anarquista José Moreno Bello i de Dominga Torres, fou forner de professió. De jove emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on va fer feina en la fàbrica Singer i milità en el moviment anarquista de l'emigració gallega. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball de La Corunya, fou president del seu Sindicat d'Oficis Diversos el juny de 1931. Soci de «Germinal», en fou vocal aquell mateix any. També va ser militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou un dels màxims representants durant els anys republicans. Entre 1930 i 1934 col·laborà en Solidaridad Obrera de La Corunya, periòdic que dirigí en 1934. El setembre de 1931 representà els forners en l'Assemblea de La Corunya i s'alineà amb els més radicals. El 12 de febrer de 1933 fou delegat dels forners, del qual n'era president, en el Ple Regional confederal i substituí Villaverde en el càrrec de secretari de la Regional fins a finals d'any, quan passà a la clandestinitat i fou reemplaçat per Méndez. Entre 1931 i 1933 realitzà nombrosos mítings (La Corunya, Cambre, Laracha, Elviña, Ferrol, Orense, Santiago, Cee, Corcubión, Santa Cruz, Verín, Tuy, Padrón, Noya, Monforte, Chapela, Oza, Tomiñó, San Pedro de Nos, Lugo, Arteixo, Borroa, Chanela, Vigo, Puenteceso, Sada, Moaña, Eirís, Villagarcía, Betanzos, etc.). Fou detingut arran de la vaga general de La Corunya de maig de 1933. En 1934 també va ser capturat després d'un míting d'Azaña a La Corunya i com a director del periòdic regional. Aquest any també col·laborà en CNT. A finals de 1935 intervingué en mítings a La Corunya i Lugo amb Frederica Montseny, Baella i Sendón; i també a San Pedro de Nos, Cambre, Corcubión i Cecebre. El gener de 1936 va fer mítings amb Amil, Baella i Vitales a Sada. Aquest mateix any representà els cervesers a La Corunya, la Federació Local i Irijoa en el Congrés de Saragossa de la CNT. El juliol de 1936 fou elegit secretari de la CNT de La Corunya i amb aquest càrrec s'integrà en el Comitè de Defensa el 17 de juliol, parlant en l'assemblea de l'endemà a la plaça de toros, i dirigint la resistència contra el cop feixista. Quan les tropes franquistes triomfaren, restà amagat uns mesos als túnels dels ferrocarrils fins que pogué fugí a Astúries amb una motora pesquera («La Libertaria») des d'As Xubies, gràcies al suport dels militants del sindicat «El Despertar Marítimo». Des del desembre de 1937 fou tinent a Gijón i després comandant en el «Batalló Galícia» de la Divisió Asturiana de Xoc de l'Exèrcit Republicà, el qual dirigí al Front Nord (País Basc, Cantàbria i Astúries) contra les tropes feixistes italianes, nazis alemanyes i colonials marroquines. En l'ofensiva de febrer de 1937 va ser ferit en un peu. Fou membre del grup«Tierra» de la FAI i un dels fundadors de l'Agrupació Confederal Galaica. Quan caigué el front asturià, s'internà per les muntanyes gallegues i lluita fins a la seva mort. José Moreno Torres fou capturat, torturat i assassinat per un escamot de falangistes i de la Guàrdia Civil el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia); la mateixa sort tingueren 16 companys seus. Les seves restes foren llançades en una fossa comuna.

***

Necrològica de Rafael Amat Picón apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 27 d'agost de 1991

Necrològica de Rafael Amat Picón apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 d'agost de 1991

- Rafael Amat Picón: El 4 de març de 1907 neix a Alicún (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Nicolas Pedro Amat Picón. Sos pares es dien Rafael Amat i Enriqueta Picón. De jove emigrà a Catalunya i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). A la Torrassa de l'Hospitalet, on vivia, conegué Carmen Varga, activa participant en les activitats de l'Ateneu de les Joventuts Llibertàries d'aquest barri. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, intervingué en l'assalt de la caserna d'Infanteria del Bruc de Pedralbes, que passà a dir-se «Caserna Bakunin». Després lluità als fronts com a comissari de batalló. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat als camps de concentració. En 1945 viva a Marsella (Provença, Occitània) i més tard va fer de pagès a Sant Romieg de Provença. En 1948 sa companya creuà la frontera gala i es reuní amb ell. De bell nou a Marsella, ocupà la tresoreria de la Federació Local de la CNT durant molts anys. Carmen Varga morí el 13 de desembre de 1965 a Airaga amb 54 anys. Posteriorment es casà amb Josefina Pérez (Fifi). Rafael Amat Picón va morir el 19 de juliol de 1991 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Airaga (Provença, Occitània). Son germà Luis Amat Picón també va ser militant confederal.

***

Antoni Castells Ibarz

Antoni Castells Ibarz

- Antoni Castells Ibarz: El 4 de març –algunes fonts citen erròniament el 4 de maig– de 1911 neix a Caserres del Castell (Estopanyà, Ribagorça, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Antoni Castells Ibarz –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Ibars. Sos pares es deien Antoni Castells i Antònia Ibarz. Des de la infància visqué amb sa família a Tamarit de Llitera (Llitera, Franja de Ponent), on s'integrà en el moviment llibertari. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la «Columna Durruti» i amb la militarització de les milícies passà a la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i, més tard, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions de la«Línia Maginot». El juny de 1940 va ser capturat pels alemanys al departament de Meurthe i Mosel·la, deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) i destinat al «Komanndo César». Quan l'alliberament del camp en 1945, va ser repatriat cap a França i s'instal·là a Ausat (Llenguadoc, Occitània), on treballà a la fàbrica de producció i transformació d'alumini Pechiney i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Sa companya fou Antònio Montoliu Mongay. Antoni Castells Ibarz, després d'una llarga malaltia, va morir el 30 de març de 1987 a l'Hospital SSR de Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

Antoni Castells Ibarz (1911-1987)

***

Necrològica de Francisco Arrufat Sorolla apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 de juny de 1981

Necrològica de Francisco Arrufat Sorolla apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de juny de 1981

- Francisco Arrufat Sorolla: El 4 de març de 1914 neix a Pena-roja (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Francisco Arrufat Sorolla –algunes fonts citen Soralla. Sos pares es deien Juan Arrufat i María Sorolla. S'afilià molt jove a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), on ben aviat participà en les lluites contra els cacics locals. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les columnes confederals i participà en la implantació del comunisme llibertari arreu de tota la comarca. Greument ferit, va ser llicenciat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Ajudat per nombrosos companys, es guanyà la vida fent feinetes. Durant l'Ocupació, reprengué el contacte amb la CNT clandestina i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Peròus (Llenguadoc, Occitània), militant en la Federació Local de la CNT de Montpeller. Francisco Arrufat Sorolla va morir el 10 de maig de 1981 al seu domicili de Peròus (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després en aquesta localitat.

***

Carnet de resistent d'Henri Duquesne

Carnet de resistent d'Henri Duquesne

- Henri Duquesne: El 4 de març de 1918 neix a Lessines (Hainaut, Valònia) el resistent antifeixista llibertari Henri Désiré Duquesne. Sos pares es deien Alexandre Désiré Duquesne i Marie Van Hove. Es guanyà la vida com a xofer. En plena Ocupació alemanya de Bèlgica, el 21 de gener de 1943 es va veure obligat a treballar de camioner per a l'«Organització Todt» –grup de construcció i d'enginyeria creat pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht–, viatjant arreu d'Europa, des del front rus fins a Itàlia. Quan s'anuncià l'armistici del 8 de setembre de 1943 es trobava a Bozen (Tirol del Sud). Malalt de bronquitis crònica, el desembre de 1944 va ser ingressat en un hospital i després de passar per diversos centres mèdics, el 25 de març de 1945 va ser donat d'alta i declarat apte per al servei. En aquest moment va decidir desertar. Sembla que va ser detingut i havent arribar a Munic amb tren, tement ser internat al camp de concentració de Dachau, aprofità la confusió produïda per un bombardeig aliat i fugí amb un rus i un francès robant un camió, posant rumb cap a Itàlia. L'abril de 1945 s'integrà en les formacions llibertàries de Verona (Vèneto, Itàlia) i quan la insurrecció italiana antifeixista es trobava a Milà (Llombardia, Itàlia) formant part de l'anarquista Brigada« Malatesta-Bruzzi». En acabar la II Guerra Mundial, després de passar pel camp per als refugiats belgues que la Creu Roja nord-americana muntà al castell de Moncalieri de Torí (Piemont, Itàlia), retornà al seu país. El 9 d'agost de 1947 es casà a Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les, Bèlgica) amb Simone Julienne Louis Demaecker. Henri Duquesne va morir el 4 d'agost de 1973 a Overijse (Brabant Flamenc, Flandes) i va ser enterrat a Molenbeek.

Henri Duquesnes (1918-1973)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Aurora Picornell en la literatura catalana contemporània: Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)

$
0
0

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - La nit més llarga – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Feia temps que l’Església preparava el poble per a la masacre. L’esquerra, i no diguem els socialistes!, eren vists com el Mal que calia exterminar de rel. Quan la revista Sa Marjal enlairava la participació espanyola en la guerra del Marroc no contava que els joves eren enviats a la matança per a defensar els interessos de la companyia del Rif. Tampoc no explicava res dels grans beneficis que obtenia el rei Alfons XIII amb l’explotació del mineral del protectorat espanyol. Per què no deien des de la trona que la Setmana Tràgica no era producte d’una conspiració del pedagog Ferrer i Guàrdia? Per quins motius mai no estaven a favor de les manifestacions de mares en el port de Barcelona, les pobres dones que demanaven que els fills no anassin a morir a les planures i muntanyes del Marroc? Les revistes mostraven les fotografies dels soldats passats a degolla per les tribus àrabs que defensaven la seva independència. Els homes de les cabiles eren durs amb els ocupants que volien conquerir el seu territori. (Miquel López Crespí)


Un dia vaig trobar l’oncle Joan plorant. Tenia uns papers a les mans. En entrar a casa em mirà, esglaiat.

-Caterina –em digué, amb un fil de veu-. Processen al teu pare i n’Andreu. Els acusen de fer costat als carrabiners. Els impliquen en la resistència contra el Moviment.

No sabia què dir-li, què fer en aquelles circumstàncies.

El pare no havia participat en els fets de dia dinou de juliol. Va veure la camiona que marxava amb els socialistes i carrabiners i els saludà des de la distància. Coneixia la majoria dels que fugien cap a les pinedes d’Alcúdia. Mestres, dirigents sindicals, treballadors que havien fet front a l’Alçament. Era possible que el condemnassin pel simple fet de ser amic dels que s’amagaven de la repressió?

-Els poden demanar pena de mort –afegí, consirós-. En els papers hi ha els noms de quinze coneguts nostres. Tots els que marxaren cap a Alcúdia i els que consideren, com és el cas del teu pare i n’Andreu, que dieron su apoyo a la rebelión comunista. La “rebel•lió comunista”! Quines ximpleries! I amb aquestes acusacions sense fonament envien els homes a la mort!

Preocupada, vaig agafar els papers. Les lletres de l’escrit oficial, el segell militar, em copejaren el rostre talment una brutal fuetada. Aquest era el llenguatge que empraven per condemnar la gent? Ho llegia i no ho podia creure. Acusaven el pare d’haver estat el fundador i el promotor de les cooperatives de consum de la comarca. La Societat, la feinada de tants d’amics i amigues esdevenia el centro de conspiración anarquista y comunista des del cual quería instaurarse la dictadura proletaria tal como se hizo en Astúrias en el treinta y cuatro y en la Rusia soviética en el diecisiete.

Com era possible el que deien? El pare treballava desinteressadament en la direcció de La Societat. Considerava important fomentar l’associacionisme, l’esperit d’ajuda mútua, el suport solidari entre els treballadors. Que tenia a veure poder comprar oli i cafè barats, però de bona qualitat, amb la dictadura proletaria?

Res del que deia l’escrit no tenia sentit. Així i tot, munió de persones s’ho creien. Quant temps feia que l’Església predicava contra les idees de justícia i llibertat? Una vegada el pare em va donar un exemplar de la revista Sa Marjal, una publicació de començaments de segle feta a sa Pobla pel rector Parera i Sansó. Ho llegia i no ho podia creure. El representant del Vaticà es felicitava per l’afusellament del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia! El govern havia considerat el fundador de l’Escola Moderna com el principal instigador dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona i, després d’una farsa judicial, l’executaren malgrat les protestes que hi hagué arreu del món.

Feia temps que l’Església preparava el poble per a la masacre. L’esquerra, i no diguem els socialistes!, eren vists com el Mal que calia exterminar de rel. Quan la revista Sa Marjal enlairava la participació espanyola en la guerra del Marroc no contava que els joves eren enviats a la matança per a defensar els interessos de la companyia del Rif. Tampoc no explicava res dels grans beneficis que obtenia el rei Alfons XIII amb l’explotació del mineral del protectorat espanyol. Per què no deien des de la trona que la Setmana Tràgica no era producte d’una conspiració del pedagog Ferrer i Guàrdia? Per quins motius mai no estaven a favor de les manifestacions de mares en el port de Barcelona, les pobres dones que demanaven que els fills no anassin a morir a les planures i muntanyes del Marroc? Les revistes mostraven les fotografies dels soldats passats a degolla per les tribus àrabs que defensaven la seva independència. Els homes de les cabiles eren durs amb els ocupants que volien conquerir el seu territori.

Mai no es va sentir la més mínima protesta des de les rectories. Cap sacerdot no alçà la veu des de la trona demanat la pau, el retorn dels soldats. Els treballadors, els fills de la pagesia sempre havien de donar la vida en defensa dels interessos dels poderosos? Els fills de famílies riques es lliuraven de la guerra, de morir esventrats a qualsevol encontre amb els moros que encerclaven els fortins espanyols. El patiment era per als pobres. I els representants de Crist damunt la terra callaven. El bisbe beneïa les tropes que, talment com les ovelles portades a l’escorxador, sortien des del port de Palma, València o Alacant vers una mort segura. Sempre em vaig preguntar per què el clergat era tan insensible al dolor de la humanitat, per quins motius no feia res en concret contra la misèria que sacsejava les classes més desfavorides de la societat. Quina era l’explicació de tanta insensibilitat? Què els feia ser hieràtics, completament aliens al dolor? Com era possible que no tenguessin una paraula per a condemnar l’egoisme de les classes benestants i mai no trobassin un moment per criticar l’analfabetisme, la mort a les fàbriques i mines d’al•lots i al•lotes de deu i onze anys?

Quanta hipocresia!

Des de les trones de Mallorca s’incitava a fer fogueres amb els llibres de les biblioteques populars, a cremar els diaris i les publicacions que poguessin servir per obrir els ulls a la població. Ben igual que en temps de la Inquisició!

De joveneta el padrí Rafel em deia que qui crema llibres després cremarà homes.

Tornaven els hereus del Pare Garau?

M’adonava de la profunda putrefacció d’una dreta que no dubtava a emprar botxins contra els obrers i les persones de pensament obert. Com era possible que haguéssim oblidat el Sindicat del Crim organitzat per Severiano Martínez Anido a Barcelona, amb suport del clergat i la Corona? Que el rector Parera i Sansó saludàs l’execució d’un innocent i no s’immutàs per la mort a les planures del Marroc de milers i milers de joves de vint anys ens hauria d’haver fet reflexionar. N’Aurora Picornell tenia raó! I els amics de la Federació Comunista Catalano-Balear també!

Quan els companys el POUM venguéren a fer el míting al local de l’Ateneu, ens ho recordaren.

-Nosaltres som els primers defensors de la cultura, de la creació d’escoles i instituts. Sense ensenyament públic i gratuït, sense una formació integral, no hi ha socialisme, cap canvi és possible –ens explicaven, al local de La Societat-. Si no som cultes, qualsevol demagog ens pot enganyar. Ja no es tracta de confiar en déus ni tribuns, per molt bé que parlin des de les pàgines dels diaris i les cadires del Parlament. Ara es tracta de fer un poble conscient. Els avenços en el camp cultural s’han de combinar amb l’aprofundiment de l’organització. Només uns forts partits obrers i sindicats podran fer front als reaccionaris.

N’Aurora Picornell estava convençuda que la República no duraria gaire. Els rumors sobre reunions militars i conspiracions eren constants. Els nazis d’Alemanya i els feixistes italians encoratjaven els grups que volien acabar amb la llibertat.

Record unes paraules de n’Aurora que em quedaren enregistrades per sempre dins del cervell. Havíem acabat el míting en suport dels antifeixistes empresonats a Alemanya quan, asseguts a la sala de lectura de l’Ateneu, ens feia saber el seu pensament. La veig com si fos ara mateix. Tenia un posat cansat i trist.

-Per desgràcia, si avancen els plans dels colpistes ja no hi serem a temps de veure les generacions que haurien de sortir de les escoles i instituts bastits per la República. Alguns dels nous edificis s’han inaugurat fa poc i molts altres encara són en fase de construcció.

Escoltàvem en silenci. El sol s’havia post rere les muntanyes i la nit queia damunt nosaltres talment un estol d’aus de mal averany.

-El que no volen és la consolidació d’una joventut que s’hagi educat en la llibertat. Homes i dones lluny de sagristies i convents, que sàpiguen llegir i escriure, que gaudeixin de possibilitats d’estudiar el batxiller, de fer una carrera... –comentava, emocionada-. Tenen por a la saviesa, a la intel•ligència innata de les persones.

Na Isabel, la meva germana, no pogué deixar d’intervenir.

-Tens raó, Aurora –digué, situant-se al seu costat-. Saben que si podem aconseguir la consolidació d’aquesta generació culta, lliure de dogmes i supersticions, Mallorca i això que anomenen “Espanya”, mai no serà el mateix. La terra pot tremolar sota els peus dels que han estat senyors de vides i hisendes. La injustícia s’ha mantingut durant segles no solament per les fogueres de la Inquisició, sinó també, i molt especialment, a conseqüència de l’analfabetisme fomentat pels poderosos.

Quants d’anys fa d’ençà d’aquelles converses amb els amics de l’Ateneu? Només han passat uns mesos i sembla que pertanyen a una època pretèrita, llunyaníssima.

La memòria del passat, els records d’una existència anterior a l’angoixa actual esdevenen el meu tresor més preuat, el que em manté fermada a la vida. L’època de l’esperança. Els anys més feliços de la meva vida malgrat les contradiccions, les amenaces de tempesta que pronosticava n’Aurora Picornell.

L’oncle Joan em lliurà els papers enviats pel Tribunal Militar.


Encara era sota l’efecte de la notícia.

És evident que esperàvem qualsevol cosa. Qui podia estar segur de res en aquelles circumstàncies? Sabíem que érem al carrer per simple casualitat. Ningú no donava explicacions. Compareixia un grup de falangistes i, simplement, t’obligaven a deixar els teus i pujar al camió. De res no importaven els plors de les dones i els infants. Quan anaren a cercar el ferrer del nostre carrer, mestre Salvador Corriola, no el deixaren vestir. Dinava sense camisa. Era en ple estiu. No corria gens d’aire. Només portava una camiseta vella. Quan els sicaris d’en Martí Cerol entraren a la ferreria demanà si podia vestir-se.

-Allà on et portam no necessitaràs cap mena de roba –li contestaren, amb estudiada crueltat.

La dona, madò Antònia Molinera, es va acubar. Li digueren que no tornaria a veure mai més el seu home! Pocs dies després trobaren els pantalons i la camiseta de mestre Salvador en el cementiri de Palma.

Madò Antònia no es recuperà mai més de l’endemesa. Al cap d’un temps la trobaren penjada en un taronger del seu jardí.

Va ser una mort sonada. Fins al dia de la detenció de l’espòs havia estat una catòlica practicant. Mestre Salvador no anava mai a missa però ella era puntual. Cada diumenge compareixia amb els dos fills a l’ofici de les onze. Quan es va penjar de l’arbre, el rector no li volgué donar cristiana sepultura. L’enterraren a una fossa comuna existent a deu metres de la terra beneïda, un indret on una vegada enterraren una família protestant que morí de grip i una gitaneta vinguda amb un circ feia dècades. Heretges i suïcides anaven al mateix forat. Un bocí de terra que es mantenia brut, ple d’herba i sense emblanquinar. El fosser tenia ordres del batle i de la rectoria de no fer res en aquell racó maleït. A vegades, els més fanàtics, per fer-ne befa, hi llençaven moixos i cans morts.

Ningú no sap què s’esdevengué la nit abans d’enterrar madò Antònia. El cert és que l’endemà, quan hi portaren les despulles, no hi trobaren gens d’herba. Algú, de nit, degué segar i cremar les plantes salvatges. Les beates no ho podien creure. Hi hagué una gentada per acomiadar una dona que només havia fet favors als veïns.

-Els han posat un defensor militar. En Guillem Villalonga, el germà de l’escriptor Llorenç Villalonga –continuava l’oncle, nerviós-. La família més conservadora de Palma! En Llorenç Villalonga ha estat sempre l’ànima de la lluita contra l’esquerra. No recordes Centro, aquell recull d’articles on atacava la lluita en defensa de la cultura catalana i la República?

-Qui és en Guillem Villalonga? –li vaig demanar-. N’he sentit parlar a l’Ateneu. Però ara mateix no el podria situar amb precisió. També és falangista, com el seu germà Llorenç?

L’oncle feia memòria. Plegava lentament els papers enviats pel Tribunal Militar i, pensant en cada una de les paraules que em deia, provà de contestar les meves preguntes.

-Fa feina pels militars revoltats. Va ser un dels primers oficials, juntament amb el seu germà Miquel, que anà a la Comandància Militar de Palma a demanar un fusell per estar al costat de Franco i Mola.

L’oncle Joan s’aturà un moment de parlar i em mirà de fit a fit, summament preocupat.

-Què podem fer en aquestes circumstàncies? –mormolà amb un fil de veu.

No sabia què dir-li. D’ençà del dinou de juliol ens anaven engrunant lentament. A poc a poc ens barraven totes les sortides. Subsistíem per miracle. Els sacs que mans anònimes ens deixaven a la porta del jardí, les senalles que feia el padrí Rafel en el seu amagatall, les verdures de l’hort del torrent... I, el més important: el suport absolut de l’oncle, que es desvivia per ajudar-me. Ell no tengué fills. Viudo, tan sols pensava en nosaltres. Jo sempre havia dit que tenia dos pares: l’oncle Joan i el meu pare. No era capaç de fer-ne cap distinció. Els dos ens estimaven més que a la seva vida. I ara ho podia constatar novament. Quantes vegades no m’ho digué quan em veia trista, després de tornar de les presons.

-No pateixis, Caterina. Ja saps que tot el que tenc és vostre –em deia, procurant tranquil•litzar-me. Si he de vendre la casa, la vendré. Mirarem de cercar un bon advocat. Els diners que pugui tenir, tots els meus estalvis serviran per provar de sortir d’aquesta situació. Pots dir-li al meu germà que no faci més senalles. A partir d’ara t’aniré donant el que consideris necessari.

Sabia, sense necessitat que m’ho digués, que tot el que tenia l’oncle era per a la família. Mai no ho havia dubtat. Però el padrí s’entretenia allà dins fent les senalles que portàvem a vendre. No podia estar dia rere dia, setmana rere setmana, tancat, amagat en el seu petit enfony sense cap mena d’entreteniment. Què fer en aquell forat, sense saber mai quan podria sortir? La desesperança l’hauria pogut fer enfollir. Amb les senalles se sentia útil. Era una feina que li servia per acursar aquelles hores eternes de captiveri.

La notícia del procés no em venia de nou. Molt abans que arribàs la notificació del Tribunal Militar ja havia sentit rumors al respecte. Ho comentàrem amb la mare i l’oncle. Quan et detenien la perspectiva era clara: la mort o el processament. No podies imaginar res més.

Quines serien les acusacions?

Quina mena de falsedats emprarien per a condemnar dos innocents?

Dirien que n’Andreu pujà a la camiona que portà els carrabiners i els socialistes a les pinedes d’Alcúdia. Marxaren perquè en els primers moments de l’Alçament, tothom pensava que els revoltats serien derrotats en dos dies. Els amics que fugiren pensaven que, com va passar amb el cop d’estat del general Sanjurjo, en una setmana la República restabliria l’ordre. Ningú no era capaç d’imaginar una guerra de llarga durada! Els més pessimistes podien pensar en un judici contra els carrabiners que feren front a la revolta contra les autoritats legítimament constituïdes.

Quan n’Andreu va veure que els socialistes sortien del poble cantant “La Internacional” pujà al vehicle. Agitaven fusells i banderes. Com anar a una festa. Ell no visqué els fets de la caserna dels carrabiners. Marxava alegre, inconscient, pensant solament en la tornada. El retorn dels defensors de la República! El coneixia a fons. Feia uns anys que sortíem plegats. Cap jove de la meva edat no era conscient de la gravetat extrema de la situació malgrat les advertències de n’Aurora Picornell i els companys del POUM i la CNT. Qui podia creure que quatre eixelebrats es farien amb el poder i que una bona part de l’exèrcit espanyol s’afegiria a la rebel•lió? La nit del divuit de juliol hi hagué gent del poble a Palma. Companys del Partit Socialista, del PCE i de la CNT arribaren fins a la Casa del Poble per a saber què s’esdevenia amb les notícies que parlaven d’un possible aixecament militar. En Joan Patena i en Miquel Guixa anaren amunt i avall pels carrers de Palma amb els homes i dones dels sindicats que demanaven armes. N’Ignasi Ferretjans, n’Aurora Picornell i n’Emili Darder anaren a veure el governador Antonio Espina. Tot foren bones paraules per a tranquil•litzar la gent que amb quatre garrots volien defensar la legalitat.

El governador s’entrevistà amb els responsables de l’esquerra mallorquina i prometé que els militars no s’aixecarien contra el govern.

-Podeu anar a dormir tranquils. Avui he parlat amb Goded i m’ha promès de forma solemne, pel seu honor, que romandrà fidel a la República –digué als congregats davant l’edifici de governació.

La majoria d’antifeixistes que sortiren al carrer no confiaven tant en els militars com n’Espina. N’Aurora Picornell, que era dalt d’una de les lleones del Born, volia que les autoritats repartissin armes entre el poble. Però... on anar a cercar-les? Les quatre escopetes de caça dels mostradors de les armeries? Si l’exèrcit decidia sortir al carrer, de res servirien els garrots i les armes d’anar a caçar conills! Com fer front a les modernes metralladores de repetició, als canons que sortirien al carrer, apuntant els locals sindicals, les seus dels partits d’esquerra, la Casa del Poble? Record que en Joan Patena i en Miquel Guixa arribaren al poble a altes hores de la matinada. Ja érem a dormir, cansats d’esperar noves. Na Isabel llegí fins tard, però finalment la son guanyà la batalla. Jo romania desperta, amb el llum apagat. El pare i el padrí eren a la cuina, al costat del foc. Digueren a la mare i la padrina que anassin a dormir, que ells volien esperar els amics que eren a Palma a la recerca de notícies. El padrí pensava que aquesta vegada la sublevació podia ser més seriosa que la de Sanjurjo.

El pare volia que anàs a descansar.

-Demà ja et contaré el que ha passat –em digué-. Ara és molt tard. No té sentit que tots vetllem a la cuina com si estàssim en un velatori.

-El velatori de la mort de la llibertat –mormola el padrí, amb un somriure tristíssim.

Aquella nit del divuit de juliol va ser llarguíssima. No podia aclucar els ulls. Donava voltes i més voltes en el llit. Què dirien els amics que havien anat a Palma? Alguns joves de l’Ateneu, els més revolucionaris, pensaven que si hi havia una revolta militar, la resposta popular podria convertir-la en Revolució, l’espira que propiciàs un autèntic canvi social.

N’Andreu pensava el mateix. Vivíem enmig d’un bell somni utòpic. El poble, com en temps de la Revolució Francesa o Russa, fent front, amb el pit obert, als fusells de la reacció. Com en aquella pel•lícula d’Abel Gance que havíem vist a la Casa del Poble de Palma, Napoleó, un film on s’explicava la victòria dels jacobins i la instauració de la República. Ben igual que en l’obra mestra d’Eisenstein, Octubre, que uns amics del BOC ens portaren de Barcelona. El cine ens fornia d’un espectacular univers d’imatges on les revolucions funcionaven meticulosament, talment la maquinària d’un rellotge.

N’estàvem ben convençuts: la classe obrera esdevendria l’onada imparable que no deixaria res del passat. El futur ens pertanyia. Així ho explicaven els clàssics del pensament socialista i anarquista d’arreu del món.

Què sabíem del poder dels fusells i les metralladores?

Just ara, en el transcurs d’aquesta llarga nit del divuit de juliol, constatàvem l’evident fragilitat dels nostres somnis.

Em vaig aixecar de puntetes-puntetes. Escoltava amb l’orella aferrada a la porta de la cuina. Sentia la veu del pare, baixeta per a no despertar ningú de la família.

-No he volgut dir res a les nines –deia al padrí-. Coneguts nostres que han anat a escoltar alguns mítings d’Alfonso Zayas, el cap de Falange, m’han dit que aquesta vegada pot haver-hi molta sang.


[05/03] Acció de Gallo - Conferència de Roussel - «L'Etna» - Detenció de Pelissero - Cana - Coindre - Desgranges - Gama - Bossard - Angelozzi - Caminita - Marsden - Sabater - Raitzon - Doucet - Fornasari - Martínez Cabrera - Eulogi - Muñoz - Giné - Gibanel - Valles - Tilli - Martínez Pausa - Baissat - Perrare - Fernández García - Binazzi - Broto - Canudas - Olivares - Cebrián

$
0
0
[05/03] Acció de Gallo - Conferència de Roussel - «L'Etna» - Detenció de Pelissero - Cana - Coindre - Desgranges - Gama - Bossard - Angelozzi - Caminita - Marsden - Sabater - Raitzon - Doucet - Fornasari - Martínez Cabrera - Eulogi - Muñoz - Giné - Gibanel - Valles - Tilli - Martínez Pausa - Baissat - Perrare - Fernández García - Binazzi - Broto - Canudas - Olivares - Cebrián

Anarcoefemèrides del 5 de març

Esdeveniments

Borsa de París

Borsa de París

- Acció de Charles Gallo: El 5 de març de 1886, a les 3 de la tarda, l'anarquista Charles Gallo llança des de les galeries superiors un flascó de 200 grams d'àcid prúsic en mig de la Borsa de París (França). L'ampolleta no esclata, però escampa una olor nauseabunda que provoca el pànic i seguidament Gallo va disparar tres trets de revòlver a l'atzar que no van ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó de Mazas, des d'on va escriure diversos articles per al periòdic Le Révolté. Jutjat el 26 de juny de 1886 i el 15 de juliol de 1886 serà condemnat a 20 anys de treballs forcats i constret a relegació com a reincident.

***

Cartell de la conferència neomaltusiana

Cartell de la conferència neomaltusiana

- Conferència de Nelly Roussel: El 5 de març de 1903 se celebra al Salon de l'Harmonie de París (França) una conferència«pública i contradictòria» sota el títol «Le néo-malthusianisme et la révolution» (El neomaltusianisme i la revolució). Organitzada per la Lliga de la Regeneració Humana, va ser presidida per l'anarcofeminista Nelly Roussel i hi van participar el pedagog anarquista Paul Robin i el llibertari neomaltusià Auguste Courtois (Liard-Courtois). Segons l'informe policíac assistiren unes 400 persones de les quals 150 n'eren dones.

***

Capçalera de "L'Etna"

Capçalera de L'Etna

- Surt L'Etna: El 5 de març de 1921 surt a Palerm (Sicília) el primer i únic número del periòdic L'Etna. Numero unico degli anarchici sicialiani. El director i gerent d'aquesta publicació fou Paolo Schicchi. Era continuació de La Scure. Numero unico degli anarchici siciliani, publicat el 30 de gener d'aquell any a la mateixa ciutat també per Schicchi.

***

Un escorcoll d'aquest muntatge policíac

Un escorcoll d'aquest muntatge policíac

- Detenció de Pelissero, Massari i Rosas: El 5 de març de 1998 són detinguts a Torí (Piemont, Itàlia) els anarquistes italians Silvano Pelissero i Edoardo Massari, i l'anarquista argentina Maria Soledad Rosas, acusats de realitzar sabotatges amb explosius a les obres del tren d'alta velocitat a Val Susa. El 28 de març, a la presó d'homes de Torí, se suïcidarà Edoardo Massari i més tard, l'11 d'abril, ho farà Maria Soledad Rosas al pavelló de dones. El gener de 1999 Silvano serà condemnat per «ecoterrorisme» a més de sis anys de presó. En 2002 és alliberat i l'Estat ha de reconèixer la inconsistència de les proves contra ell. El periodista Martín Caparrós escriurà un llibre editat a l'Argentina sobre aquests episodis titulat Amor y Anarquía. La vida urgente de Soledad Rosas (2003).

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Pierre Eugène Cana (2 de març de 1894)

Foto policíaca de Pierre Eugène Cana (2 de març de 1894)

- Pierre Eugène Cana: El 5 de març de 1847 neix al VIII Districte de París (França) l'anarquista Pierre Eugène Cana –a vegades el seu nom escrit erròniament Canat. Sos pares es deien François Marie Cana, fuster, i Adèle Pauline Legou. Es guanyava la vida com a muntador de peces de coure i de bronze. El 2 d'octubre de 1869 es casà al XI Districte de París amb la bugadera parisenca Augustine Delpuech, amb qui va tenir set infants. En aquesta època vivia amb sos pares al número 190 del bulevard de Charonne del XX Districte de París. En 1871 nasqué son fill Eugène Louis Cana, que treballarà en el mateix ofici que son pare i també esdevindrà anarquista. En aquesta època Pierre Eugène Cana vivia al número 31 del carrer Amelot de París. El 13 de juny de 1884 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes i formava part dels grups llibertaris del XX Districte (Amandiers i Alarme). L'abril de 1892 freqüentà amb son fill el grup«Cercle Internacional», que es reunia tots els diumenges a la tarda a la Sala Horel de París. En 1894 pare i fill figuraven en un llistat d'«anarquistes perillosos» i ambdós treballaven al mateix taller, especialitzat en la confecció de vitrines i aparadors de coure i de bronze, al número 135 del carrer Ménilmontant, i ell vivia al número 24 d'aquest mateix carrer. El 2 de març de 1894 en el marc d'una gran batuda de les Brigades d'Investigació de la Prefectura de Policia dels comissaris Fédée i Boy, que detingueren una trentena de militants anarquistes, el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser portat a comissaria i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Cinc dies després, el 7 de març, va ser posat en llibertat ben igual que son fill. El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre general d'anarquistes i vivia al número 56 del carrer Sedaine. Durant els anys següents figurà en els registres policíacs i en 1898 vivia la número 2 del carrer Keller. Pierre Eugène Cana va morir el 20 de setembre de 1900 al seu domicili de Draveil (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció de Jean-Antoine Coindre apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps" del 13 de desembre de 1882

Notícia de la detenció de Jean-Antoine Coindre apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 13 de desembre de 1882

- Jean-Antoine Coindre: El 5 de març de 1850 neix al barri de la Croix-Rousse de Lió (Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Jean-Antoine Coindre, conegut com Joanny. Sos pares es deien Jean Marie Coindre, teixidor, i Julienne Morand. Es guanyava la vida com a envernissador de fusta i fou membre de la secció del barri de La Guillotière de la Federació Revolucionària de Lió (FRL); aquesta secció, de tendència anarquista, s'havia fundat cap el 1881 i es reunia al domicili de Toussait Bordat. El 9 de novembre de 1882 participà en una manifestació de teixidors organitzada pels grups llibertaris lionesos i fou un dels organitzadors de la gran reunió del 18 de novembre de 1882 a la Salle de l'Èlysée i de la col·lecta de fons per al periòdic L'Étendard Révolutionnaire, periòdic anarquista lionès successor de Le Droit Social, que tingué com a responsables Claude Crestin, Antoine Cyvoct i Jean Marie Bourdon, i que, perseguit per les autoritats, hagué de deixar de publicar-se. A finals de novembre de 1882, arran de les primeres detencions d'anarquistes, abandonà Lió i es refugià a Suïssa fins el 6 de desembre. De bell nou a Lió, el 10 de desembre de 1882 va ser detingut, amb Michel Sala, i jutjat per un Tribunal Correccional el gener de 1883 juntament amb altres anarquistes acusats de reconstituir l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT); aquest sumari judicial va ser conegut com«Procés dels 66». El 19 de gener va ser condemnat a sis mesos de presó, 50 francs de multa i cinc anys de privació dels drets cívics, civils i familiars, pena confirmada el 13 de març de 1883 pel Tribuna d'Apel·lació de Lió. La presó li va resultà molt dura i, penedit d'haver-se llançat en «aquesta política innoble», demanà al director de la presó la llibertat provisional. Després del seu alliberament, trencà amb l'anarquisme i s'adherí al grup del III Districte del Partit Obrer Francès (POF), seguidor de Jules Guesde, i a la Federació Nacional de Sindicats (FNS). En 1890 fou un dels organitzadors del Primer de Maig. Segons la policia que el vigilava era un «socialista revolucionari convençut i actiu». El 14 de setembre de 1901 es casà a Lió amb Antoinette Blanc, vídua de Claude Chorlet. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre Antoine Desgranges apareguda en el periòdic lionès "Le Réveil Lyonnais" del 7 d'octubre de 1881

Notícia sobre Antoine Desgranges apareguda en el periòdic lionès Le Réveil Lyonnais del 7 d'octubre de 1881

- Antoine Desgranges: El 5 de març –algunes fonts citen erròniament el 5 de maig– de 1852 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista revolucionari Antoine Desgranges. Sos pares es deien Jean Claude Desgranges, sabater, i Marie Berlande. Després de perdre la feina de sabater esdevingué tintorer. L'abril de 1877 va ser nomenat secretari d'una secció de la Cambra Sindical de la Tintoreria de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) que s'acabava de crear, i entre 1878 i el març de 1881 fou secretari general d'aquesta organització. El novembre de 1879 va ser elegit regidor municipal de Villefranche, però l'any següent, renovat en el carrer, el rebutjà. El setembre de 1881, arran del fracàs i de la dura repressió de la vaga de tintorers de Villefranche, de la qual va ser secretari de la seva comissió executiva, esdevingué anarquista i fou un dels creadors del grup llibertari d'estudis econòmics «Le Glaive». Com que no trobava treball, s'instal·là a Lió (Arpitània), on visqué al domicili del company anarquista Toussaint Bordat. El 21 d'octubre de 1882, durant una reunió pública a Villefranche, va fer una apologia dels atemptats dels grups anarquistes de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França), tot dient que la burgesia tenia els dies comptats i que per trobar burgesos només calia anar al restaurant Assommoir del teatre Bellecour de Lió. Vint-i-quatre hores més tard, una bomba explotà a l'Assommoir. Encartat en l'anomenat«Procés dels 66», sumari instruït arran de les manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre d'aquell any a Lió, el 8 de gener de 1883 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Lió en la Primera Categoria i condemnat per «afiliació a una associació internacional de treballadors amb la intenció de provocar la suspensió del treball, l'abolició del dret de propietat, de la família, de la pàtria, de la religió i d'haver comés un atemptat contra la pau pública» a tres anys de presó, 500 francs de multa, 10 anys de vigilància i cinc anys de prohibició d'exercir els drets civils, cívics i familiars. El 13 de maig de 1883 aquesta pena va ser confirmada pel Tribunal d'Apel·lació de Lió. Sa companya, Mathilde Manasses, planxadora anarquista, va ser acusada d'haver participat en l'atemptat d'octubre de 1882, però finalment les investigacions se suspengueren. Un cop purgada la pena, retornà a Villefranche on continuà animat grups anarquistes. El 14 de novembre de 1885 va ser condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó per ultratges vers l'alcalde de Villefranche, però el 31 de març de 1886 va ser detingut. En 1892 el grup anarquista de Villefranche, format per una trentena de membres, es reunia al seu domicili i en 1893 participà en les reunions preparatòries per a la publicació del setmanari anarcocomunista lionès L'Insurgé, del qual fou el seu dipositari a Villefranche. En 1894 encara era vigilat per la policia i el 29 d'agost d'aquell any en un escorcoll de casa seva es van trobar periòdics anarquistes. En aquests anys va ser membre de la Libre Pensée de Villefranche. El 10 d'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del Roine, però el maig de 1914 en va ser esborrat en una revisió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Joseph Gama (6 juliol de 1894)

Foto policíaca de Joseph Gama (6 juliol de 1894)

- Joseph Gama: El 5 de març de 1853 neix al I Districte antic (actual IX Districte) de París (França) l'anarquista Joseph Constant Hippolyte Gama. Sos pares es deien Jean Hippolyte Gama, cotxer, i Marie Allard. Es guanyava la vida treballant de gravador en joies. En 1873 va ser sortejat al VIII Districte de París i va ser declarat exempt de fer el servei militar perquè un germà seu ja servia a l'exèrcit. El 9 d'octubre de 1886 va ser condemnat a tres mesos de presó per complicitat en robatori. El 4 de juliol de 1894 el comissari de policia de Levallois-Perret (Illa de França, França) escorcollà el seu domicili, al número 21 del carrer Valentin, controlat com a refugi habitual de dones prostituïdes i proxenetes. Juntament amb 12 homes, vuit d'ells anarquistes, i tres dones, va ser detingut quan es trobava al llit amb Marie Legrand, a la qual tenia prostituïda al seu càrrec. Detingut, va ser portat a comissaria i interrogat. A més de reconèixer-se anarquista, declarà que es dedicava des de feia set anys a la venda d'antiguitats pels mercats pel seu compte, que no tenia estoc, que treballava a comissió i que aquesta activitat li reportava cinc francs diaris de mitja. Reconegué que coneixia des de feia molts d'anys Marie Legrand i que es prostituïa des de feia un any –ella confessà que ho feia des de feia nomes 15 dies i que no era anarquista. Dos dies després, 6 de juliol de 1894, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i presentat davant el jutge d'instrucció sota l'acusació d'«associació criminal i vagabunderia especial (proxenetisme)». Segons informes policíacs, freqüentava destacats anarquistes, com ara Émile Bocquet, Jean Bouchet, Jules Chatillon i Louis Léveillé. La instrucció del cas no arreplegà càrrecs suficients per mantenir-lo tancat i el 13 d'agost de 1894 va ser posat en llibertat. El 30 de juliol de 1895 aquest cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fotografia policíaca de Célestin Bossard (2 de juliol de 1894)

Fotografia policíaca de Célestin Bossard (2 de juliol de 1894)

- Célestin Bossard: El 5 de març de 1861 neix a La Gaubretière (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista Célestín Félix Onésime Marie Bossard. Sos pares es deien Célestin Auguste Bossard, transportista, i Marie Antoinette Planchot. Sabater de professió, des del 1891 treballava a domicili a compte del fabricant de sabates Guitaux, al número 23 del Fauburg Saint-Honoré de París. L'1 de març de 1892 es casà amb Antoinette Rigaud, però a partir del 21 de novembre de 1892 vivia tot sol al segon pis del número 13 del carrer Lavieuville del XVIII Districte de París. Considerat un bon treballador, tot els diners que aconseguia els gastava en ajudar els companys anarquistes més necessitats i en cotitzacions a diversos grups. Anarcocomunista, rebia al seu domicili nombrosos companys i formà part de la Cambra Sindical de Sabaters de la Borsa del Treball. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i de detenció al seu nom sota l'acusació d'«associació criminal». L'1 de juliol de 1894 el comissari de policia del barri parisenc de la Chapelle es presentà al seu domicili on treballava amb un altre sabater i li trobaren L'Almanach de la Question Sociale de 1893, cinc actes de reunions de la Cambra Sindical de Sabaters, dos números de La Révolote del febrer i març de 1894 i dos carnets electorals de l'any 1893 al seu nom. Dos dies després va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però va ser posat en llibertat provisional el 9 de juliol d'aquell any. Durant la tardor de 1900 formà part, amb François Liegeois, Pierre Louvet, Noël i altres, d'un petit grup de sabaters anarquistes que es reunien setmanalment al cafè«Aux Lions Caulaincourt», al número 17 del carrer Caulaincourt de París. Més tard, en 1902 fou membre, amb altres companys (Boulun, Liegeois, Louvet i Saulnier), de la Cooperativa de Producció de Sabateria, que es trobava al número 18 del carrer Molière de París. El 5 d'abril de 1902 es casà al XVIII Districte de París amb Eugenie Robinat. Potser es tracti del mateix Bossard, militant anarquista que en 1907 substituí Auguste Delalé al front de la secretaria del Sindicat de Sabateria de París, lloc que ocupà anteriorment en alternança amb ell. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alberico Angelozzi

Alberico Angelozzi

- Alberico Angelozzi: El 5 de març de 1874 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Alberico Angelozzi, conegut sota el pseudònim de Leonidas. En 1892 i 1897 va ser processat per activitats anticlericals i arran dels avalots de 1898 entrà en contacte amb el moviment anarquista, lligant-se posteriorment amb destacats llibertaries locals, com ara Augusto Giardini, Ferrucio Mariani, Nicola Farinelli, Felipe Felici, Enrico Ricciardelli o Raniero Cecili. Membre del grup«Carlo Cafiero», mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Errico Malatesta i Felice Vezzani. El 17 de juliol de 1900, durant un escorcoll a la seu del periòdic clandestí L'Agitazione, nombrosos documents i correus seus van ser confiscats. L'octubre d'aquell any, reemplaçà Arturo Belleti en la gerència de L'Agitazione, abans de ser substituït per Augusto Crinelletti. A començaments de desembre de 1900, durant una manifestació pública per a retre homenatge a Oreste Regni, paleta anarquista assassinat en un aldarull setmanes abans, va ser detingut portant una corona amb cintes roges i negres i empresonat cinc dies. Poc després, el 19 de desembre, el Tribunal d'Ancona el condemnà a 15 mesos de presó a resultes des documents descoberts en l'escorcoll del juliol anterior; després de l'apel·lació, però, va ser posat en llibertat provisional. El 22 de gener de 1901 va ser declarat culpable d'haver participat en una concentració anarquista durant l'enterrament d'Aristodemo Traghini i algunes setmanes després va ser condemnat a nou mesos de presó per«incitació a l'odi de classes»; alhora, va ser acusat d'haver participat en un complot per a assassinar el president del Tribunal de Gènova i va ser finalment empresonat per purgar una pena de 15 mesos. A la presó continuà rebent la premsa anarquista, especialment La Tribuna Libera, de Alexandria, i La Nuova Civilta, de Buenos Aires. En sortir de la garjola l'estiu de 1902, participà activament en les activitats de la Cambra del Treball i durant aquest mateix any en va ser nomenat secretari, càrrec del qual va dimitir després de veure l'apatia dels treballadors locals. Durant els anys de 1910 realitzà una important tasca sindical, mentre mantenia una diligent correspondència amb els moviments anarquistes italià i internacional. Va ser un dels fundadors dels periòdics d'Ancona La Vita Operaia i Lo Sprone. En 1911 fou un dels redactors, amb Casimiro Accini, Luigi Bertoni, Luigi Fabbri, Charles Malato i Libero Merlino, del setmanari anarquista d'Ancona Germinal. El 28 de setembre de 1911 participà en una reunió a la Cambra del Treball on es pronuncià contra la guerra a Líbia. En aquestaèpoca la policia el considerava un dels principals propagandistes anarquistes de la regió i membre fundador dels grups «Picconieri», «Paolo Chiarella» i «Katuko». L'abril de 1912, juntament amb sa companya i sos quatre infants, abandonà les Marques i s'instal·là buscant feina a París (França). Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista de l'Ombria i de les Marques, que es va celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia). Quan esclatà la Gran Guerra, es va veure obligat el setembre de 1914 a retornar a Ancona, on s'integrà en el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). En 1915 treballà de porter a la Cambra del Treball i el maig d'aquell any va ser detingut per«activitats sedicioses». En 1917 la policia requisà una carta signada Leonidas dirigida a Armando Borghi on explicava la seva estada a París, el seu obligat retorn a Itàlia i el desenvolupament del moviment llibertari a Ancona. En 1919 per les seves activitats va ser novament detingut. A començament dels anys vint obrí una petita llibreria, la qual finalment va fer fallida. Durant el feixisme deixà de banda tota activitat política i en 1940 va ser esborrat dels fitxers de vigilància policíacs dels «subversius comunistes». Després de la II Guerra Mundial s'adherí a la Federació Anarquista de les Marques (FAM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Alberico Angelozzi va morir l'11 d'octubre de 1948 a Ancona (Marques, Itàlia).

***

Foto policíaca de Ludovico Caminita (1908)

Foto policíaca de Ludovico Caminita (1908)

- Ludovico Caminita: El 5 de març de 1878 neix a Palerm (Sicília) el periodista, poeta, dramaturg, dibuixant i propagandista anarquista Michele Caminita, més conegut com Ludovico Caminita, Duvico Caminita o Ludwig Caminita, i que signava Ludovico M. Caminita. Sos pares es deien Vincenzo Caminita i Giovanna Pizzo. Freqüentà els cercles socialistes de Palerm abans d'emigrar en 1902 als Estats Units, amb son germà Ludovico, insubmís al servei militar. En arribar a Nord-Amèrica es posà a fer feina de miner a Jessup (Pennsilvània, EUA) i es decantà per l'anarquisme després d'un debat amb el català Pere Esteve, seguidor d'Errico Malatesta. Posteriorment, va ser un dels animadors de la vaga dels tintorers de seda de Paterson (Nova Jersey, EUA). Després residí a Barre (Vermont, EUA), on treballà d'impressor en la publicació anarquista de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva, en la qual també col·labora. En 1904 era portaveu de la Secció Socialista del Nucleo dell'Arte Ediliria Italiano (NAEI, Nucli de l'Art Editorial Italià) de Barre. El 31 de desembre de 1904 estrenà a l'Opera House de Barren el drama L'Idea cammina, publicat en 1905 en aquesta ciutat, amb un prefaci de Raimondo Fazio, i del qual es tiraren 1.200 exemplars. El 8 d'abril de 1905 organitzà una festa de ball al Pavillon Hall de Barre a benefici dels condemnats polítics i per a l'edició de L'idea cammina. En 1905 va ser fitxat per la policia com a «actiu propagandista anarquista». En aquesta època també publicà el llibre de poemes Versi. Però el vertader Ludovico no només no figura en el registre de subversius, sinó que resulta que va morir el 13 de març –el 12 de febrer, segons Michele– de 1903 a l'Hospital General de Mont-real (Quebec) –a Winnipeg (Manitoba, Canadà), segons la versió de Michele– a causa d'una fractura en una cama després de caure d'un tren en marxa. L'enigma es resol mitjançant una carta que Michele mateix dirigeix, l'octubre de de 1906, al prefecte de Palerm, responsable d'haver interrogat sa inassabentada mare. Per evitar comunicar als pares la mort de Ludovico, Michele havia pres com a pseudònim el nom de son germà. Profundament anticlerical –anomenà son fill Lucifero–, en 1906 l'impressor anarquista Camillo Di Sciullo li va publicar el fullet Che cosa è la religione, amb un prefaci de Guido Podrecca, i Free country! Gli Stati Uniti sono un paese libero. El 4 de febrer de 1906 tingué una conferència contradictòria amb Nicola Barbato al Malnati's Hall de Barre. Fou un dels oradors, amb Trueba i Cavalazzi, en la festa-conferència celebrada en ocasió del Primer de Maig de 1906 als locals del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Barre. El 25 d'octubre de 1906 es representà al Circolo Filodrammatico «Enrico Ibsen» de Nova York la seva obra L'idea cammina. També en 1906 col·laborà en The Emancipator i Il Lavoratore Italiano. En aquest mateix 1906, els informes nord-americans el situen com a un dels anarquistes italians «més reputats i perillosos» i membre del «Gruppo Diritto all'Esistenza» (Grup Dret a l'Existència). Actiu conferenciant, va fer intervencions a Rhode Island, Massachussetts, Connecticut. S'instal·là a Paterson i esdevenint redactor, amb Pere Esteve, del periòdic anarquista La Questione Sociale, on publicà articles amenaçadors contra el president dels Estats Units Theodore Roosevelt i la reina mare italiana o glorificant el regicidi d'Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci. El setembre de 1907 fou un dels tres delegats per Paterson per assistir al III Congrés Nacional dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), reivindicant la vaga com a mitjà de lluita. El 24 d'abril de 1908 va ser detingut a Buffalo (Nova York, EUA), on segons les autoritats atacà les «institucions nord-americanes i al president Rooselvelt». Dos dies després, el 26 d'abril de 1908, va ser novament detingut a Syracusa (Nova York, EUA) després de fer una conferència en nom dels IWW, però va ser posat en llibertat dos dies després amb la condició que mai no tornès a la regió; un mes després, va ser acusat a Nova Jersey  d'«incitació a la revolta» arran d'uns articles publicats en La Questione Sociale. En 1908 tingué una sonada relació amb una dona casada, Amalia Canova (Amalia Fontanella, de fadrina), que esdevingué sa companya, donant lloc a un gran escàndol local; ella va ser repudiada per sa família i va perdre la custòdia de sa filla de tres anys –en 1917 encara la mare demanava al pare poder veure la filla. En 1908 publicà Il diritto d'amare i L'educazione dè fanciulli. Perseguit per les autoritats, el maig de 1908 desaparegué de Paterson amb sa companya i es reuní amb Emma Goldman i Alexander Berkman amb la finalitat de treballar en les oficines de Mother Earth. A començament de 1909 començà a publicar a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) la revista quinzenal anarquista L'Internazionale. També col·laborà en Cronaca Sovversiva, de Lynn (Massachussetts, EUA), i dirigí, amb Franz Widmar i Camillo Rosazza Riz,L'Era Nuova, de Paterson. A Chicago (Illinois, EUA), promogué el suport al moviment revolucionari mexicà entre els membres de la comunitat italiana i formà part de la Chicago Mexican Liberal Defense League (CMLDL, Lliga Mexicana de Defensa Liberal de Chicago), de la que Honoré Jaxon era secretari i Voltairine de Cleyre tresorera. En 1910 es traslladà a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), on promogué la integració dels jornalers italians i mexicans en l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), i per això participà, com a orador en italià, en el «Gran Míting Internacional», celebrat el 14 de desembre de 1910 a l'Italian Hall. El maig de 1910 participà en la formació del Comitè Internacional del Partit Liberal Mexicà (PLM), integrat per treballadors italians, nord-americans, alemanys, russos, polonesos i mexicans. Aquest comitè es proposà difondre internacionalment les posicions del PLM davant el govern de Francisco Ignacio Madero i la seva primera acció fou publicar una«Crida als Treballadors del Món». En aquest mateix 1910 el «Gruppo La Demolizione», de Latrobe (Pennsilvània, EUA), li va publicar I delinquenti. Entre juliol i octubre de 1911 edità la columna italiana del periòdic mexicà magonista Regeneración i posteriorment també col·laborà amb articles i il·lustracions en aquesta publicació. El desembre de 1911 el PLM l'envià a realitzar una gira propagandística entre els treballadors italians arreu els EUA. El 4 de febrer de 1912 participà, amb Filippo Perrone, en una conferència contradictòria sobre la Revolució mexicana al Roosevelt Hall de Chicago. El març de 1912 va ser detingut a Paterson a causa d'un antic procés cinc anys abans per uns articles publicats en La Questione Sociale. En sortir de la presó el primer que va fer fou una conferència a Nova York (Nova York, EUA) sobre el caràcter llibertari de la Revolució mexicana. L'octubre de 1912 va ser detingut, i posteriorment alliberat sota fiança, juntament amb Firmino Gallo: Caminita «per haver dibuixat i Gallo per haver exposat al mostrador de la seva llibreria [Llibreria Sociològica de Paterson] del carrer Straight una figura que volia ser una sàtira contra l'obra civilitzadora d'Itàlia a Líbia»; la caricatura («El Triunfo de Italia sobre Turquía»), que va ser publicada en primera plana de Regeneración i l'octubre de 1912 en Mother Earth, havia suscitat el «ressentiment» d'alguns italians residents a Paterson i va ser acusada d'«atiar una guerra entre els Estats Units i Itàlia». En 1913 col·laborà amb il·lustracions en el periòdic Land and Liberty. El 14 d'abril de 1917 agents federals envaïren l'oficina de L'Era Nuova a Paterson i el van detenir com a editor responsable, prohibint l'edició d'aquesta publicació. Ente 1917 i 1918 col·laborà amb articles i dibuixos en The Blast, revista editada per Alexander Berkman a San Francisco (Califòrnia, EUA). En 1919, de tornada a Paterson, edità el periòdic clandestí La Jacquerie, que va treure pocs números a causa de la repressió. En aquest mateix any dirigí a Paterson Il Boletino de l'Era Nuova. La creació de la Cambra del Treball de Nova York, més radical que els IWW, va provocar dures crítiques d'aquest sindicat cap a Caminita, acusant-lo d'«espia pagat per la burgesia». Les acusacions llançades per l'òrgan propagandístic de la Federació Italiana del Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica) provocaren una gran batuda a Paterson. El 14 de febrer de 1920 John Edgar Hoover, com a cap de la General Intelligence Division (GID, Divisió General d'Intel·ligència) de la Bureau of Investigation (BI, Oficina d'Investigació) nord-americana, amb el suport de dotzenes de voluntaris de l'American Legion (AL, Legió Americana), realitzaren una gran batuda a Paterson que portà a la detenció de 29«perillosos terroristes» anarquistes locals, entre ells Ludovico Caminita i altres destacats militants (Pietro Baldisserotto, Firmino Gallo, Serafino Grandi, Alberto i Paulo Guabello, Beniamino Mazzotta, Franz Widmar, etc.). Empresonat a Ellis Island, va ser condemnat a la deportació a Itàlia, però la mesura es va suspendre uns mesos i finalment va ser revocada, probablement per les admissions que va fer durant l'interrogatori davant John Edgar Hoover, portat a terme el 8 de març de 1920. Posat en llibertat sota una fiança de 10.000 dòlar el maig de 1920, va ser novament detingut el setembre de 1921 i el gener de 1922, essent novament interpel·lat. La informació treta de tots aquests interrogatoris portaren a la detenció dels anarquistes Andrea Salsedo, Roberto Elia i Gaspare Cannone, acusats d'uns atemptats de 1919. Per aquest motiu, en 1922 L'Avvenire Anarchico parlarà de la seva col·laboració amb la policia i Carlo Tresca serà un dels seus detractors. En 1922 va escriure les seves memòries Twenty Years of Experience in the Radical Movement, que resten inèdites. En 1924 publicà el llibre autobiogràfic Nell'isola delle lagrime: Ellis Island, sobre el seu empresonament en una cel·la aïllada en aquesta illa. L'única cosa certa, però, és que en 1926, per evitar la deportació, va prometre al cònsol de Nova York que «mai no havia militat en el partit anarquista». Després de l'afer de 1920, abandonà completament l'anarquisme i es dedicà al «periodisme burgès». El 16 de maig de 1921 la representació del seu drama en quatre actes Sonata elegiaca, al Teatre Olimpic de Nova York i interpretada per Mimì Aguglia, obtingué un gran èxit de públic i va ser publicat finançat per sa companya Amalia Fontanella. En 1922 es «retractà completament» del seu passat anarquista en articles publicats en els diaris New York World i New York Herald. En 1924 col·laborava en Corriere d'America i en 1926 era redactor d'Il Bolletino della Sera, declarant que professava «sentiments patriòtics». En 1930 la policia d'Scranton (Pennsilvània, EUA), on publicava el periòdic Il Minatore, va ser informada per les autoritats de Palerm del seu passat «sense pàtria i desertor», però que segons les investigacions de les autoritats consulars «exerceix una apreciable obra d'italianitat» i que a hores d'ara era «un gran admiradors del Duce i del Feixisme». Per tot això, es va proposar que fos esborrat del registre de subversius. No obstant tot això, el novembre de 1931 va ser detingut acusat d'estar implicat en la col·locació d'una bomba al domicili de Fortunato Tisca, vicecònsol italià a Scranton, i només posat en llibertat després de pagar una fiança de 2.500 dòlars. L'abril de 1933, amb Angelo Fiorani, creà a Scranton l'empresa radiofònica «Italian Reveries Broadcasting Company», però l'abandonà el juny d'aquell any. En 1936 publicà el llibre In Nuova York i en 1943 una biografia del multimilionari Amedeo Obici (Peanut King) sota el títol Obici. Biografia. Traslladat a Virginia, Ludovico Caminita va morir cap a la segona meitat dels anys cinquanta.

Ludovico Caminita (1878-?)

***

Dora Marsden

Dora Marsden

- Dora Marsden: El 5 de març de 1882 neix a Marsden, petit poble a prop de la ciutat industrial de Huddersfield (Yorkshire, Anglaterra), l'anarquista individualista i militant sufragista Dora Marsden. En 1890 son pare abandona la família després del fracàs econòmic de la fàbrica tèxtil que els mantenia. Va aconseguir amb dificultats estudiar a la Universitat de Manchester i va haver de treballar obligatòriament com a professora cinc anys en aquesta ciutat per poder pagar els seus tres anys d'estudis. Mentre estudiava va participar en el moviment de les sufragistes, que lluitaven pels drets de les dones. En 1909 va ser detinguda per les seves activitats polítiques. Va formar part de la Women's Social and Political Union (WSPU), organització feminista que va abandonar en 1911 per considerar-la moderada, i va participar en la fundació de la Women's Freedom League (WFL). Va editar un important nombre de publicacions llibertàries: The Freewoman (1911-1912), amb Mary Gawthorpe; The New Freewoman (1913); The Egoist (1914-1919), etc., sufragades per acabalades mecenes, com ara Harriet Shaw Weaver. A més del seu feminisme radical, entre 1912 i 1914 va estar molt influenciada per l'anarquisme individualista i la filosofia egoistaexistencial de Max Stirner. Va estar en contacte amb Benjamin R. Tucker, editor del periòdic anarcoindividualista Liberty. També va editar entre 1911 i 1919  publicacions de literatura avantguardista, on van publicar primícies Wyndham Lewis, Herbert Read, Ezra Pound, T. S. Eliot, D. H. Lawrence, James Joyce –va editar el seu Portrait of the artist as a young man–, etc. En 1920 abandona els ambients literaris i polítics, aïllant-se amb sa mare en un llogaret de la regió dels Llacs i dedicant-se a escriure la seva inacabada opera prima sobre filosofia, matemàtiques, física, biologia i teologia, de la qual serien publicat per Harriet Shaw Weaver dos volums del sis projectats, The Definition of the Godhead, en 1928, i Mysteries of Christianity, en 1930; any que tindrà una etapa de fortes depressions que s'aguditzaran a partir de 1935, arran de la mort de sa mare. Dora Marsden va morir el 13 de desembre de 1960 d'un atac de cor en un sanatori mental de Dumfries (Dumfries and Galloway, Escòcia), on va viure els últims 25 anys de sa vida. El seu arxiu es troba dipositat a la biblioteca de la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA).

Dora Marsden (1882-1960)

***

Pau Sabater i Lliró ("El Tero")

Pau Sabater i Lliró (El Tero)

- Pau Sabater Lliró:El 5 de març de 1884 neix a Algerri (Noguera, Catalunya) el militant anarcosindicalista Pau Sabater i Lliró, conegut com El Tero. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, marxà a l'Àfrica, on es dedicà a caçar cocodrils. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà a la tintoreria«Canilla» del Poble Nou. En 1916 fou nomenat secretari president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT i destacà durant la vaga de «La Canadenca» (1919). Era assidu del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. En el moment de la seva mort, com a president de la comissió negociadora del Ram de l'Aigua, portava una vaga en marxa. Com que figurava en la llista negra de la patronal, no podia trobar feina i subsistia gràcies a un petit comerç que portava sa companya Josepa Ros Lleugé, amb qui tingué tres fills. A la una de la nit del 18 de juliol de 1919, dos cotxes van aparcar davant la fàbrica de cervesa La Bohemia, a la barriada de Sant Martí de Provençals de Barcelona (Catalunya), i una banda de pistolers formada per quatre individus de l'anomenat «Sindicato Libre», finançat per la patronal i dirigit per l'excomissari Manuel Bravo Portillo –dos en van ser reconeguts: Luis Fernández García i Joan Serra, fill d'un empresari– van anar al domicili de Pau Sabater (Dos de Maig, 274 baixos), i identificant-se com a policies segrestaren el sindicalista portant-lo a una riera del Camp de l'Arpa, a la carretera de Montcada, prop de Torre Baró, on li van disparar sis trets, dos de mortals. El cadàver el van trobar l'endemà, 19 de juliol, i la notícia va sortir el diumenge 20 juliol en la premsa, assabentant-se així Josepa Ros del seu assassinat. Durant el seu enterrament, el 24 de juliol, més de vuit mil obrers seguiren el seguici des de l'Hospital Clínic fins al cementiri de Montjuïc. Va circular entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat el seu assassinat i el fill d'aquest, Arturo Luis Elizalde, patí un atemptat per militants cenetistes el 19 de desembre del mateix any del qual resultà il·lès, però en el qual morí el seu xofer Florencio Palomar Valero. El judici per l'assassinat de Sabater, ple d'irregularitats, se celebrà entre el 10 i l'11 de maig de 1992 i l'únic acusat, Luís Fernández García, va ser absolt. Pau Sabater va ser, de fet, una de les primeres víctimes del terrorisme patronal (Terrorisme Blanc) que es desenvoluparà a començaments dels anys vint del segle passat, especialment a Catalunya, i que tindrà tres principals instigadors: el capità general Milans del Bosch, el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i el cap de policia Miguel Arlegui Bayones. El «Fitxer Lasarte», conegut a la caiguda de Primo de Rivera, va permetre descobrir-ne la trama. Alfonso Vidal y Planas novel·là la mort de Sabater en la seva obra Bombas de Odio. Des del 2001 un carrer de Barcelona porta el seu nom.

***

Nota necrològica d'Henri Raitzon apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 4 de març de 1948

Nota necrològica d'Henri Raitzon apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de març de 1948

- Henri Raitzon: El 5 de març de 1886 neix al II Districte de París (França) l'antimilitarista i anarcosindicalista Henri Raitzon. Sos pares es deien Louis Raitzon, passamaner, i Françoise Bloch, modista. Obrer metal·lúrgic de professió, abans de la Gran Guerra formà part del Comitè Intersindical de Levallois-Perret (Illa de França, França) de la Confederació General del Treball (CGT). Durant la guerra va ser mobilitzat com a ajustador a les«Foneries i Acereries de la Marina» a Saint-Chamond (Roine-Alps, Alvèrnia). Participà activament en les vagues de desembre de 1917 per la reintegració del sindicalista pacifista Clovis Andrieu. El gener de 1918 va ser nomenat secretari del Sindicat dels Metal·lúrgics de Saint-Chamond i va ser encarregat per la Unió Departamental de formar part de l'organització de la vaga, gairebé femenina totalment, del sector tèxtil de Saint-Julien-Molin-Molette (Roine-Alps, França). Després d'un viatge a París (França) on s'entrevistà amb membres del sector minoritari confederal en vista a organitzar un moviment contra la guerra, decidí consagrar-se totalment a aquesta activitat. El 3 de febrer de 1919 exaltà a Saint-Chamond la manifestació de dones que s'havia celebrat el 31 de desembre de 1918 a Firminy (Alvèrnia, Occitània) les quals havien impedit partir la lleva de 1913 mobilitzada. En aquestaèpoca orientà els seus esforços en intentar que els joves i les dones s'afiliessin al sindicat, atiant-los a l'acció revolucionària i el 12 de maig de 1918, durant una reunió amb joves de Saint-Chamond, explicà els principis d'aquesta. Durant el moviment de maig de 1918 jugà un paper important en les manifestacions i els mítings a Saint-Chamond, alhora que participà en reunions del Comitè Departamental de Vaga. El 26 de maig de 1918 va ser detingut, juntament amb altres companys, jutjat en consell de guerra i presentat com «sindicalista imbuït d'idees anarquistes de tendències revolucionàries». Tancat a Clarmont d'Alvèrnia, va escriure a Émile Hubert sobre les seves condicions d'empresonament i va triar com a defensors els advocats socialistes Ernest Lafont i Pierre Laval. Posteriorment s'establí a Lió (Arpitània) i esdevingué membre del Comitè de Defensa Social (CDS). També donà la seva adhesió al «II Comitè de Lió per a la Represa de Relacions Internacionals», que esdevingué ràpidament «Comitè per a la III Internacional», on es barrejaven socialistes, anarquistes i sindicalistes. En 1919 mostrà el seu acord amb el règim soviètic que caracteritzava com a «un règim polític construït sobre el sindicalisme revolucionari». El juliol de 1920 era secretari del Partit Comunista (PC) de Raymond Péricat i pertanyia al CDS. A partir de setembre de 1920, arran d'un debat organitzat a Lió pels metal·lúrgics de la CGT, es posicionà contra l'adhesió a la III Internacional, ja que «els comunistes es mantenien parlamentaristes». El juny de 1921, amb altres companys (Berthet, Duffaux, Herclet, Laplanche) fou delegat de Villeurbanne al Congrés Anarquista Regional del Sud-est celebrat a Lió. Com a membre de la Comissió Executiva de la Unió dels Sindicats del Roine, fou favorable a la participació de la Unió Departamental del Roine al Congrés de París, de sindicalistes minoritaris, celebrat entre el 22 i el 24 de desembre de 1921, principi de l'escissió de la Unió Departamental del Roine el gener de 1922. El març de 1922 esdevingué secretari del Sindicat Unitari de Metal·lúrgics de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i el juny d'aquell any prengué part en el I Congrés de la Federació celebrat a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Ben aviat començà a tenir problemes amb la direcció confederal unitària. L'agost de 1922, quan les violències policíaques assassines a Le Havre (Alta Normandia, França), combaté, amb Henri Fourcade, la decisió d'anar a la vaga nacional del 29 d'agost i defensant la idea d'una vaga per l'endemà 30 d'agost. Membre del I Comitè Regional dels Sindicats Unitaris, l'agost de 1923 va ser designat per a participar en la Comissió de Propaganda creada per la Unió Sindical. Representà els metal·lúrgics de Givors (Roine-Alps, Arpitània) en el Congrés Ordinari de la CGTU del Roine, celebrat el 5 d'agost de 1923 al Cercle Sindicalista de Villeurbanne, i vota les resolucions presentades per Henri Fourcade, en oposició a l'orientació majoritària confederal comunista. En els següents mesos, amb Théo Argence, Henri Fourcade i Pierre Pontal, contribuí a provocar la crisi que donaria lloc el febrer d'una escissió i la creació d'una nova Unió Regional Sindicalista formada per sindicats autònoms, sindicats minoritaris i minories sindicalistes de tota la zona. El 31 d'octubre de 1926 va ser nomenat delegat de la Unió Departamental dels Sindicats Autònoms del Roine en el congrés d'aquesta Unió Departamental celebrat a Villaurbanne. Va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) constituïda entre el 15 i el 16 de novembre de 1926 a Lió. També va ser nomenat secretari de la Federació de Metal·lúrgics de la CGT-SR. El 28 de juny de 1928 es va casar a Villeurbanne (Lió, Arpitània) amb Sophie Maddii. Acabà per abandonar l'acció sindical i s'instal·là com a cafeter a prop de Limonest, a la zona de Lió. Henri Raitzon va morir el 24 de febrer–algunes fonts citen erròniament el 29 de febrer– de 1948 al seu domicili de Lissieu (Lió, Arpitània).

---

Continua...

---

Escriu-nos


Sa Pobla, anys 50 i 60: pagesia i turisme

$
0
0

Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 -


Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)


Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.

Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.

És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí


[06/03] «La Vengeance Anarchiste» - Vaga de sabaters - Festa pro Escola Moderna - Vaga general a Còrdova - Gira escocesa de Goldman - Águila Aguilera - Prenant - Humbert - Pérot - Collazo - Ledrappier - Ferrer - Huguet - Jeanson - Lodovici - Gurnés - Royo - Lamberet - Hiraldo - Gallego - Flores - Garemi - Teresa - Skirda - Arrieta - Insabato - Ponce - Calafell - González Pardo - Granero - Silva - Mancuso - Reverter - Campion - Meckert - Rumney - Escudero

$
0
0
[06/03] «La Vengeance Anarchiste» - Vaga de sabaters - Festa pro Escola Moderna - Vaga general a Còrdova - Gira escocesa de Goldman - Águila Aguilera - Prenant - Humbert - Pérot - Collazo - Ledrappier - Ferrer - Huguet - Jeanson - Lodovici - Gurnés - Royo - Lamberet - Hiraldo - Gallego - Flores - Garemi - Teresa - Skirda - Arrieta - Insabato - Ponce - Calafell - González Pardo - Granero - Silva - Mancuso - Reverter - Campion - Meckert - Rumney - Escudero

Anarcoefemèrides del 6 de març

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "La Vengeance Anarchiste"

Capçalera del primer número de La Vengeance Anarchiste

- Surt La Vengeance Anarchiste: El 6 de març de 1883 surt a París (França) el primer número del setmanari La Vengeance Anarchiste. Organe hebdomadaire. Es va presentar com el successor parisenc del periòdic lionès L'Étendard Révolutionnaire. Per finançar la publicació una cinquantena de companys de diferents grups de París i de la regió parisenca es reuniren en una plenària on s'acordà que cada grup aportaria 10 francs per al sosteniment del setmanari i l'anarquista François-Louis Duprat s'encarregà, com a tresorer, de recaptar-ne els fons. El gerent fou Prosper Legrand. Hi van col·laborarÉmile Gautier, Marguerite Leloup i Louise Michel, entre d'altres. En sortiren només dos números, el segon l'1 d'abril de 1883.

***

Una colla de sabaters

Una colla de sabaters

- Vaga de sabaters a Palma: El 6 de març de 1912 el sindicat de sabaters «La Igualdad» realitza una important vaga a Palma (Mallorca, Illes Balears). Els sabaters demanen a la patronal «ses bestretes», és a dir, el pagament del material emprat en la confecció de les sabates (fil, punta, cera, etc.), fins llavors a càrrec dels treballadors, i l'establiment d'uns preus mínims per parell i classe de sabates amb l'objectiu d'aconseguir una anivellació a Palma. La comissió que havia de negociar amb la patronal estava formada pels socialistes Llorenç Bisbal i Julià Ferretjans, per l'anarcosindicalista Cosme Salvà, i pels independents Josep Ferrà i Antoni Negre. Com a complement de la vaga es realitza un míting davant de més de 600 sabaters. Aquesta situació d'estira i arronsa entre la patronal i el treballadors durarà fins a l'estiu.

***

Publicitat de la festa pro Escola Moderna apareguda en el setmanari anarquista milanès "Coerenza" del 25 de febrer de 1915

Publicitat de la festa pro Escola Moderna apareguda en el setmanari anarquista milanès Coerenza del 25 de febrer de 1915

- Festa pro «Escola Moderna F. Ferrer»: El 6 de març de 1915 se celebra al teatre Arte Moderna, a la Via Campo Lodigiano de Milà (Llombardia, Itàlia), una festa familiar en suport de l'«Escola Moderna F. Ferrer» de la capital llombarda. Hi va haver actuacions, jocs, premis, balls i altres entreteniments. Per a finançar l'Escola Moderna milanesa s'editaren 200.000 segells que es venien al preu de 10 cèntims. El Comitè pro «Escola Moderna F. Ferrer» havia estat creat el novembre de 1912 al voltant del pedagog anarquista Luigi Molinari, de la seva Universitat Popular i de la seva revista L'Università Popolare. Amb l'excusa de la Gran Guerra, aquesta escola va ser clausurada poc després per un decret del 21 d'agost de 1915.

Festa pro «Escola Moderna F. Ferrer» (6 de març de 1915)

***

Forces de la Guàrdia Civil pels carrers de Còrdova durant la vaga general de 1919

Forces de la Guàrdia Civil pels carrers de Còrdova durant la vaga general de 1919

- Vaga general a Còrdova: El 6 de març de 1919 esclata la vaga general a Còrdova (Andalusia, Espanya), promoguda tant pels anarquistes com pels socialistes, per protestar contra la crisi de feina (paletes, jornalers, etc.) a causa de la inflació sorgida arran de la Gran Guerra. Fou tan intensa que l'Exèrcit ocupà militarment la ciutat i es perllongà tot el mes, sobretot des del sector anarcosindicalista. Des de Còrdova s'escampà el moviment als pobles: Almodóvar, Fernán-Núñez, La Carlota, Castro del Río, Baena, Espejo, etc. Quan gairebé s'havia assossegat al camp, la revolta s'estengué a la serra. A Velalcázar a la vaga li seguí un motí, i l'alcalde imposà a les botigues la baixa de preus. A finals d'abril l'ona de vagues afectava més de trenta pobles de la regió. Una explosió de vagues generals o parcials, d'atemptats, d'operacions de sabotatge i de campanyes de boicots s'escampà a tota Andalusia i a Extremadura durant aquell 1919. Assolirà la seva màxima intensitat entre maig i juny amb la proclamació de l'Estat de guerra a la província de Còrdova i es desencadenarà una forta repressió governamental.

***

Propaganda de la gira escocesa de Goldman apareguda en el periòdic londinenc "Spain and the World" del 4 de març de 1938

Propaganda de la gira escocesa de Goldman apareguda en el periòdic londinenc Spain and the World del 4 de març de 1938

- Gira escocesa de Goldman: Entre el 6 i el 13 de març de 1938 la propagandista anarquista Emma Goldman realitza una gira informativa sobre la Revolució espanyola a Escòcia. Organitzada pel grup de Glasgow de l'Anarchist Communist Federation (ACF, Federació Anarquista Comunista), la gira consistí en quatre conferències: tres amb el títol The Betrayal of the Spanish People (La traïció al poble espanyol), que se celebraren el 6 de març al St. Andrew's Hall de Glasgow, el 7 de març al Oldfellows Hall d'Edinburgh i el 13 de març al Hamilton Co-op Hall de Glasgow; i una amb el títol The Constructive Achievements of CNT-FAI (Els èxits constructius de la CNT-FAI), que se celebrà al Shettleston Public Hall de Glasgow. L'ACF s'havia creat l'agost de 1937 amb els anarquistes dissidents de l'Anti Parliamentary Communist Federation (APCF, Federació Comunista Anti Parlamentària) i mantingué una estreta col·laboració amb el periòdic londinenc Spain and the World i l'Anarcho-Syndicalist Union (ASU, Unió Anarcosindicalista), que s'havia fundat l'abril de 1937. La gira escocesa d'Emma Goldman es va realitzar quan les relacions entre l'ACF i els marxistes de l'APCF i de l'United Socialist Movement (USM, Moviment Socialista Unit) eren menys cordials arran dels fets de«Maig de 1937» a Barcelona i a la resta de Catalunya.

***

Desfilada feixista pels carrers d'Almeria

Desfilada feixista pels carrers d'Almeria

- Afusellament dels germans Águila Aguilera: El 6 de març de 1941 són afusellats a Almeria (Andalusia, Espanya) per la dictadura franquista els germans Francisco, Juan i Rafael delÁguila Aguilera. Francisco del Águila Aguilera va néixer a Almeria el 1916 i era paleta. En 1935, juntament amb Abel Paz, Cueto i altres, militarà en les Joventuts Llibertàries, a les quals va representar en el Comitè de Guerra d'Almeria a finals de setembre de 1936 i en el Comitè Central Antifeixista d'Almeria, i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Comitè Permanent del Front Popular d'Almeria a finals de 1936. Juan del Águila Aguilera va néixer a Almeria en 1913, xofer de professió, també militarà en les Joventuts Llibertàries; després de la derrota feixista de 1936 representarà la FAI en el Comitè Central Antifeixista d'Almeria i en el Comitè del Front Popular fins al 1937; va presidir el Comitè de Presos i el seu òrgan substitut, la Delegació de Presos, dissolta el gener de 1937, i també va ser inspector de la Comissaria de Vigilància, encarregant-se de l'ordre públic i de la gestió de les presons. Fou autor de nombroses execucions sumàries de religiosos i de dretans. De Rafael delÁguila Aguilera res no sabem.

Anarcoefemèrides

Naixements

Portada en solidaritat amb César Prenant del periòdic marsellès "La Calotte" del 6 d'abril de 1902

Portada en solidaritat amb César Prenant del periòdic marsellès La Calotte del 6 d'abril de 1902

- César Prenant: El 6 de març de 1845 neix a Dontilly (Illa de França, França) l'anarquista César Victor Prenant. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Louis Isidore Prenant, ferrador, i Eléonore Augustine Goix. Entre 1870 i 1871 lluità en la guerra francoprussiana i fou ferit i fet presoner. El març de 1871, quan esclatà la Comuna de París, es trobava en la capital francesa i participà en els fets revolucionaris. Després de la caiguda de la Comuna, va ser jutjat pel XV Consell de Guerra i el 9 de gener de 1872 va ser condemnat a la deportació simple i enviat a l'Île des Pins (Nova Caledònia). Durant la seva deportació va ser castigat per mesures disciplinàries a 19 meses i sis dies a pa i aigua, entre el 5 de febrer de 1875 i l'11 de setembre de 1876. Amnistiat juntament amb 187 deportats, arribà al port de Brest (Bretanya) el 4 d'abril de 1880. A París s'arrenglerà en les files blanquistes i esdevingué anarquista, declarant-se «exdeportat i col·lectivista revolucionari». Molt impressionat pel que passava a Nova Caledònia i per les injustícies que va patir, volgué atreure l'atenció del govern i un dia, amb una carta a la mà, abordà Charles de Freycinet, ministre d'Obres Públiques, que inaugurava un port a Occitània; acusat d'haver intentat assassinar-lo, va ser jutjat i condemnat a presó i a l'estada prohibida en determinades ciutats, entre elles París. Restà 20 mesos a la presó de Sainte-Anne d'Avinyó (Provença, Occitània) i va ser alliberat gràcies a la campanya de suport que es realitzà. Un cop lliure es dedicà a enviar cartes al president de la República i als seus ministres per denunciar les injustícies que havia patit durant la seva deportació. En 1882 aferrà al carrer Saint-Maur de París un cartell, signat amb el seu nom i llinatge, on amenaçava de mort Jules Grévy, president de la República francesa, i als seus ministres; dies després, el 4 de març de 1882, va ser detingut al seu domicili del carrer de Saint-Maur. Jutjat el 25 de març de 1882 pel IX Tribunal Correccional del Sena, que el considerà «dèbil psíquicament i anèmic, però responsable dels seus actes», va ser condemnat a un any de presó, a 100 francs de multa i a vigilància policíaca especial durant cinc anys. El 5 de juny de 1883 va ser alliberat, no sense abans apallissar-lo de valent, i fins el setembre de 1885 treballà de manobre a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Posteriorment treballà en diferents poblacions de la zona (Nimes, Aigüesmortes, Tolosa de Llenguadoc, etc.) i patí diferents detencions. En 1888, amb Constant Martin, també exblanquista, i altres companys, formà part del comitè de redacció del periòdic parisenc Ça Ira (1888-1889), però aquesta publicació hagué de cessar víctima de la repressió judicial. El 25 d'octubre de 1888 va ser detingut a la Cambra de Diputats francesa després de llançar des de les tribunes un gran full tot cridat «Justícia!». En 1891 era secretari de redacció de Le Père Peinard i, segons la policia, havia estat condemnat en 12 ocasions per «ultratges als agents o als magistrats». El 29 de juny de 1891 va ser detingut a París, ciutat en la qual tenia prohibida la residència; jutjat el 3 d'agost de 1891, va ser condemnat pel XII Tribunal Correccional a sis mesos de presó per infracció de la prohibició de residència i reclòs a la presó parisenca de Mazas. El 22 de desembre de 1895 entrà a treballar com a oficinista en el periòdic Renaissance i, després de dos mesos sense cobrar, denuncià en els jutjats aquesta publicació. El 28 de març de 1896 es presentà al domicili de Charles de Freycinet, aleshores senador, per lliurar-li una carta i davant la seva negativa a ser rebut, entrà en còlera i finalment va ser novament detingut. En el judici contra el periòdic Renaissance no només no li van donar la raó, sinó que el van condemnar a pagar les despeses i indignat replicà els magistrats i per aquest motiu va ser detingut el 29 de juliol de 1896. Declarat malalt mental, restà reclòs en aplicació d'una llei de 1838 («Règim dels alienats»), que permetia perllongar preventivament els empresonaments dels declarats folls. Va estar tancat a l'hospici parisenc de Bicêtre, després a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i finalment a Sainte-Anne, i no va ser posat en llibertat fins el 12 de juliol de 1902, arran d'una important companya de suport portada a terme per Charles Malato des de les pàgines del diari L'Aurore, a la qual se sumà la Lliga dels Drets de l'Home i del Ciutadà i diverses lògies maçòniques, i després que un equip de metges (Jouffroy, Brouardel i Raymond) el declaressin «sa d'esperit». En sortir, algunes organitzacions demanaren la necessitat que fos indemnitzat pel seu injustificat empresonament. El 9 d'agost de 1902 participà en la gran vetllada artística i literària a benefici de la gira de conferències d'Émile Girault, on també van participà Laurent Tailhade, el cantautor Montéhus, el grup teatral «Antoine et Galilée» i diversos poetes montmartrians, i que es va celebrar a la Sala Alhambra de París. El 5 d'octubre de 1902 va fer la conferència Ce que sont les asiles d'aliénés a la Universitat Popular «Germinal» de Nanterre (Illa de França, França) i el 9 d'abril de 1903 la titulada Les cages de fer en France au XXe siècle a la Sala Vermillet de l'XI Districte de París. A començament de 1911, atacat de paràlisi, César Prenant va ser admès a l'Hospital Tenon de París i declarat incurable, va ser traslladat a Ivry (Illa de França, França), on morí el 4 de maig de 1911.

***

Eugène Humbert fotografiat per Sabourin (París, abril de 1921)

Eugène Humbert fotografiat per Sabourin (París, abril de 1921)

- Eugène Humbert: El 6 de març de 1870 neix a Metz (Lorena, França) el militant llibertari, pacifista i neomaltusià Eugène Jean Baptiste Humbert. Era fill natural de la cigarrera Marie Humbert. Sabater de professió, descobrí de ben jove l'anarquisme. Durant la tardor de 1890 substituí Charles Lapique al front del cercle«L'Essor Socialiste» de Nancy (Lorena, França). A partir d'aquest any fou el distribuïdor de La Révolte a Nancy i des de 1891 un dels animadors del grup llibertari «Guerre aux Préjugés» d'aquesta ciutat, grup que a partir de juny de 1891 prengué el nom de «Liberté». Entre juliol i agost de 1891 publicà tres números de L'Indépendent. Journal des travailleurs, editat pel grup anarquista de Commercy (Lorena, França). Per totes aquestes activitats, va ser fitxat per la policia com a«anarquista perillós». Durant la tardor de 1895, amb Timothée Joubert, fundà a Nancy el grup «L'Éducation Sociale», que organitzava conferències per als cercles obreristes. En 1896 s'instal·là a París (França) i participà en la Lliga de Regeneració Humana, fundada per Paul Robin el 31 d'agost d'aquell any, esdevenint posteriorment l'administrador del seu òrgan d'expressió, la revista neomaltusiana Régéneration (1904-1908). Entre 1897 i 1898, amb Manuel Devaldès, va ser redactor de la revista literària, artística i científica Le Libre, que també va informar sobre el cas Dreyfus. El desembre de 1905, en un congrés celebrat a Lieja (Valònia), va ser nomenat secretari administrador de la Unió Internacional de les Lligues Neomaltusianes. En 1908 conegué la taquígrafa anarquista Henriette Jeanne Rigaudin, amb qui acabà casant-se el 26 de juny de 1924 al XX Districte de París, i que col·laborà en les seves publicacions de son company. Perseverant en el vessant neomaltusià, edità a partir de l'abril de 1908 el periòdic Génération Consciente –amb Sébastien Faure, Gabriel Giroud, Fernand Kolney i Victor Méric. Organitzà nombroses conferències amb altres companys (Auguste Courtois, Sébastien Faure, Nelly Roussel, etc.) i distribuí mitjans anticonceptius, fets pels quals va ser denunciat, jutjat i condemnat en diferents ocasions. En 1911 va ser tancat a la presó parisenca de La Santé. En aquestaèpoca era membre del Grup Revolucionari del XVIII Districte de París, adherit a la Federació Revolucionària Comunista (FRC). Quan esclatà la Gran Guerra es declarà insubmís i es refugià a Barcelona (Catalunya), on participà activament en la lluita contra la guerra, i fou un dels organitzadors del «Congrés Internacional contra la guerra» entre el 30 d'abril i el 2 de maig de 1915 a Ferrol (Galícia). En 1919 va tornar a França clandestinament. Detingut, va ser jutjat el 4 de maig de 1921 a París i condemnat l'endemà en un consell de guerra a cinc anys de presó per insubmissió. El 5 de novembre de 1921 va ser de bell nou condemnat, juntament amb sa companya Jeanne, a dos anys de presó suplementària i a 3.000 francs de multa cadascun per propaganda neomaltusiana i«provocació d'avortament». Ell va ser finalment alliberat el 13 de gener de 1924 i continuà la seva tasca, alhora que començà a treballar en el servei de publicitat dels periòdics Paris-Soir i Le Merle Blanc. En aquests anys col·laborà en L'En Dehors. En 1928 va dirigir la «Llibreria del progrés i dels llibres per tothom» de Montmartre i en 1929 va fundar la «Lliga Mundial per la Reforma Sexual». A partir de 1931, i fins 1939, edità La Grande Réforme, que esdevinguéòrgan de la Lliga de la Regeneració Humana, organització de la qual va ser nomenat en 1932 secretari. Entre 1931 i 1938 col·laborà en Simplement. Va col·laborar en l'únic número del periòdic L'Amnistie (París, 14 de gener de 1933), del qual es van editar 120.000 exemplars per demanar un projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920, que condemnava els militants neomaltusians pels avortaments provocats. En aquestaèpoca va col·laborar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va ser membre del buró de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes (UIP), el president de la qual era Gérard de Lacaze-Duthiers i que publicava el periòdic La Clameur (1932-1936). En 1939, quan esclatà la guerra, deixà París i amb sa companya marxà cap a Lisieux (Baixa Normandia, França), per reunir-se amb sa filla. L'11 de març de 1943 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Vervins (Picardia, França) a 18 mesos de presó per distribuir un llibre vetat per la Llei de 1920, que prohibeix qualsevol propaganda antinatalista, pena que va ser confirmada a la de dos anys el 7 de maig de 1943 pel Tribunal d'Apel·lació d'Amiens. Purgà la pena a Amiens (Picardia, França), però, malalt, fou traslladat a un hospital civil. El 25 de juny de 1944, un dia abans de ser alliberat, Eugène Humbert va morir durant un bombardeig aliat a l'Hospital d'Amiens (Picardia, França) on recobrava la salut. El seu arxiu documental es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1947 sa companya Jeanne Humbert publicà la biografia Eugène Humbert, la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien i 1970 Émile Bauchet publicà el fullet Deux grandes figures du moviment pacifiste libertaire: Eugène Humbert et Sébastien Faure.

Eugène Humbert (1870-1944)

***

Foto policíaca de Gaston Pérot (4 de març de 1894)

Foto policíaca de Gaston Pérot (4 de març de 1894)

- Gaston Pérot: El 6 de març –algunes fonts citen erròniament el 16 de març– de 1872 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Gaston Auguste Pérot –el llinatge a vegades citat erròniament Perrot. Sos pares es deien Auguste Vincent Pérot, guardià de la pau, i Joséphine Félicité Scheck, cosidora. Jornaler de professió, la seva natura malaltissa i la seva tuberculosi feien que treballés de manera irregular. Vivia amb sos pares, al número 9 del carrer Chaudron del X Districte de París. Des de 1889 freqüentà les reunions socialistes i anarquistes i esdevingué lector de Le Père Peinard. En 1893, segons informes policíacs, assistí a nombroses reunions anarquistes, especialment a les de la «Lliga dels Antipatriotes» i l'estiu d'aquell any participà en la campanya abstencionista en les eleccions legislatives, assistint com a esvalotador en mítings electorals. A començament del gener de 1894, quan les agafades anarquistes, va ser detingut juntament amb 12 companys més i durant l'escorcoll de casa seva la policia trobà nombrosos escrits i correspondència; entre aquestes cartes hi havia dirigides a Anne de Rochechouart de Mortemar, duquesa d'Uzès, que intentà acostar-la al moviment anarquista i a qui sol·licità l'enviament de fons econòmics. El 4 de març de 1894 va ser detingut i fitxat en l'anomenat «Fitxer Bertillon», encara que la policia el considerava incapaç d'«actes reprensibles», i tancat a la presó parisenca de Mazas sota l'acusació d'haver assistit a les reunions anarquistes al domicili del comerciant de vins Philippeau, al carrer Lepic de París, i de llegir periòdics anarquistes com Le Père Peinard. El 10 de març de 1894 vaser posat en llibertat. El 16 de novembre de 1894 va ser incorporat al 153 Regiment d'Infanteria, però va ser llicenciat dies després, el 24 de novembre, per «tuberculosi pulmonar». El 19 de desembre de 1901 es casà al XIX Districte de París amb la cartonera Pauline Marie François. El seu últim domicili va ser al número 39 del carrer Petit i al final de sa vida treballava de fotògraf. Gaston Pérot va morir el 2 de desembre de 1902 al seu domicili del XIX Districte de París (França).

***

María Collazo parlant als congregats en l'enterrament de Miguel Pepe, mort durant la Vaga dels conventillos (26 d'octubre de 1907)

María Collazo parlant als congregats en l'enterrament de Miguel Pepe, mort durant la Vaga dels conventillos (26 d'octubre de 1907)

- Maria Collazo: El 6 de març de 1884 neix a Montevideo (Uruguai) la pedagoga, periodista i activista feminista i anarquista Maria Collazo, coneguda com Abuelita del Pueblo. Havia nascut en una família d'emigrants espanyols catòlica i propietària d'un magatzem. Era la cinquena de nou germans. Passà la seva infància al barri de La Aguada de Montevideo i s'educà en un col·legí de monges, del qual sempre rebutjà el seu règim autoritari. D'adolescent es va veure influenciada per les idees llibertàries de son germà Luis, establert a Buenos Aires (Argentina), idees que implicaren la ruptura amb sa família. En 1902 es casà i tingué cinc fills, que batejà amb noms mitològics i literaris (Themis, Espartaco, Hebe, Leda i Venus). De Montevideo passà a Buenos Aires i en aquesta ciutat es relacionà amb els centres anarquistes i participà en multitud de lluites socials i sindicals. En 1907 organitzà, al costat de Juana Rouco Buela, Virginia Bolten, Elisa Letour, María Reyes, Violeta García, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, el «Centre Femení Anarquista», primer local llibertari exclusivament de dones del país, que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros. Durant la popular «Vaga d'Inquilins», també coneguda com «Huelga de las Escobas», en protesta per l'apujada dels lloguers i pels desallotjaments dels conventillos, amb Juana Rouco, destacà en les manifestacions i en els mítings. Detingudes en una manifestació, van ser deportades segons la Llei de Residència; Juana Rouco a Espanya i ella a l'Uruguai. A començaments del segle XX, durant els períodes de 1904 a 1907 i de 1911 a 1915, gràcies a les polítiques liberals del president José Batlle y Ordoñez, es pogueren desenvolupar les idees llibertàries i sindicalistes amb certa tranquil·litat, i milità en les Societats de Resistència de les dones treballadores (bugaderes, planxadores, venedores de fòsfors i cigars, etc.). En 1908, pocs mesos després de néixer sa quarta filla, va quedar vídua i pocs anys després es casà i tingué sa quinta filla. En 1909 cofundà, amb Virginia Bolten, Juana Rouco Buela i alguns anarquistes homes, el periòdic anarquista La Nueva Senda. Aquest mateix any, amb Juana Rouco i Belén de Sárraga, participa en la campanya en suport del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. El 26 de març de 1911, amb Virginia Bolten, María Casal y Candas, i altres companyes, creà el Centre Feminista«Emancipación». En 1915, a Montevideo, fundà i dirigí el periòdicLa Batalla, publicació anarquista que tractà molt el tema pedagògic i on, clarament antiparlamentària, es mostrà contrària al sufragisme femení. Durant els 12 anys que durà la publicació, aparegueren nombrosos articles en defensa dels obrers, i especialment de les dones, i on es denunciaven les dures condicions del treball, a més de col·laboracions de tota mena (art, poesia, literatura, música, etc.). A partir de 1918, amb la creació de l'Organització Internacional del Treball (OIT), incrementà els seus esforços en la lluita contra la discriminació salarial de les dones i contra els«anarcobatllistes», militants llibertaris que s'emmotllaven als sectors oficialistes del poder. Participà activament en la sagnant vaga general d'agost de 1918. En 1921 fou una dels fundadors de la Unió Sindical Uruguaiana (USU). Entre 1933 i 1938, durant la dictadura de Gabriel Terra Leivas a l'Uruguai, es convertí en un referent de les mobilitzacions contra el govern. María Collazo va morir el 22 de març de 1942 a Montevideo (Uruguai).

María Collazo (1884-1942)

***

Necrològica d'Albert Ledrappier apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 20 de novembre de 1966

Necrològica d'Albert Ledrappier apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 de novembre de 1966

- Albert Ledrappier: El 6 de març –algunes fonts citen erròniament el 5 de març– de 1885 neix al XIV Districte de París (França) el tipògraf i corrector d'impremta anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Albert Charles Léon Ledrappier, conegut com Vuacheux o Visacheux. Sos pares es deien Léon Joseph Ledrappier, mecànic als ferrocarrils, i Marie Jéronima Adam. Era fill d'una família nombrosa de 10 infants. Durant la primavera de 1914, després d'haver estat cridat per a realitzar la instrucció militar, es declarà insubmís i fugí amb sa companya Madeleine Pauline Delacroix a Suïssa. Mesos després, quan esclatà la Gran Guerra, publicà la revista pacifista L'Aube, la qual va ser denunciada alguns números després i es va veure obligat a refugiar-se a Itàlia. Quan aquest país entrà en guerra, retornà a Suïssa, on treballà de tipògraf a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i fou l'administrador de la revista pacifista Les Tabletes (1916-1919), editada per Cécile Noverraz i Jean Salives i il·lustrada per Frans Masereel. El 10 de desembre de 1919 es va casa a Bex (Vaud, Suïssa) amb sa companya Madeleine Pauline Delacroix. En 1919 va ser detingut per«trastorns a la pau pública» i va ser expulsat a Alemanya. Retornà immediatament a França amb la documentació del company Vuacheux, identitat sota la qual va viure fins a la prescripció del seu delicte d'insubmissió. Treballà a La Cootypographie de Courbevoie (Illa de França, França) i l'1 de setembre de 1935 va ser admès al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT), organització de la qual va ser membre del seu comitè sindical en 1941. En 1939 fou membre, amb Louis Anderson, Maurice Chambelland, Victor Godonèche, Louis Lecoin, Julien Rémy i Henry Poulaille, del grup «Amics de Piller», en suport a l'insubmís detingut Pierre Piller. Traduí de l'italià al francès els fullets de Giovanna Berneri La Société sansÉtat i de Luigi Fabbri Qu'est-ce que l'anarchie?, publicats conjuntament en 1947, i de l'anglès al francès el de Maurice Cramston Dialogue imaginaire entre Marx et Bakounine, publicat en 1965. Albert Ledrappier va morir el 26 d'octubre de 1966 al seu domicili de Cachan (Illa de França, França) i fou incinerat cinc dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Necrològica de Josep Ferrer Ferreres apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 31 de març de 1968

Necrològica de Josep Ferrer Ferreres apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de març de 1968

- Josep Ferrer Ferreres: El 6 de març de 1893 neix a Morella (Els Ports, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Ferrer Ferreres. Sos pares es deien Felip Ferrer i Magdalena Ferreres. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i acabà exiliat. Establert a Privas, milità en la Federació Local de La Vòuta-Privas de la CNT. Sa companya fou Julia Prats. Josep Ferrer Ferreres va morir el 27 de novembre de 1967 al seu domicili de Privas (Roine-Alps, França) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Ramon Huguet Cañelles apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 24 d'octubre de 1989

Necrològica de Ramon Huguet Cañelles apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 d'octubre de 1989

- Ramon Huguet Cañelles: El 6 de març de 1897 neix a Sant Martí de Maldà (Sant Martí de Riucorb, Urgell, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Huguet Cañelles. Sos pares es deien Francesc Huguet i Carme Cañelles. Pagès de professió, de ben jovenet es traslladà al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb Demetrio Beriain Azketa, organitzà des del Comitè Antifeixista la defensa contra l'aixecament al Prat de Llobregat. Va ser nomenat tinent d'alcalde de l'ajuntament d'aquesta localitat i fou un dels responsables de la col·lectivitat agrícola local. Sa companya, Josefina Rofes, dirigí en els anys bèl·lics l'Escola Racionalista del Prat de Llobregat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT. Ramon Huguet Cañelles va morir el 3 d'agost de 1989 al seu domicili de Bellegarde (Sent Naufari, Guiena, Occitània).

***

Henri Jeanson

Henri Jeanson

- Henri Jeanson: El 6 de març de 1900 neix al XIII Districte de París (França) el periodista, guionista de cinema, pacifista i propagandista llibertari Henri Jules Louis Jeanson. Sos pares es deien Jules Jean Baptiste Jeanson, professor, i Marie Perret, barretaire de senyores. En 1917, després de diverses petites feines, entrà a fer feina en el periòdic La Bataille, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT). Caracteritzat per ser una ploma terrible, treballarà en diversos periòdics, com ara Journal du peuple, Hommes du Jour, Le Canard Enchaîné, etc. El 16 de juny de 1928 es casà al I Districte de París amb l'artista dramàtica Germaine Marie Ernestine Debo, de qui es va separar el 2 de febrer de 1962 a París. Apassionat pel teatre, va escriure nombroses obres, però com a guionista per al cinema és com va trobar notorietat amb films com Pépé le Moko i Carnet de bal en 1937, L'entrée des artistes i Hôtel du Nord en 1938, etc. Antimilitarista, els seus articles publicats en el periòdic Solidarité International Antifasciste i la seva signatura en l'opuscle de Louis Lecoin, Paix immédiate, faran que sigui arrestat el 6 de novembre de 1939 a Meaux, encara que havia respost l'ordre de mobilització. El 20 de desembre de 1939 és condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó per«provocació als militars a la desobediència». Però gràcies al suport de diverses personalitats del cinema i de la literatura, és alliberat després de cinc mesos. Durant l'ocupació intentarà treure el periòdic independent Aujourd'hui, però a principis de 1941 es detingut i empresonat pels alemanys. Un pic fora de la presó, restarà en la clandestinitat fins a l'Alliberament. Aleshores reprendrà el seu ofici de periodista (L'Aurore,Le Canard EnchainéCombatLe Crapouillot) i de guionista pel cinema (Boule de suif, 1945). El 31 de gener de 1967 es casà aÉquemauville amb Marcienne Odette Vaudrey. Henri Jeanson va morir el 6 de novembre de 1970 al seu domicili d'Équemauville (Baixa Normandia, França) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

***

Onofrio Lodovici

Onofrio Lodovici

- Onofrio Lodovici: El 6 de març –algunes fonts citen el 6 de juliol– de 1904 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Onofrio Lodovici, conegut com Ange i Angelo. Sos pares es deien Ciro Lodovici i Teresa Colonnelli. Mecànic de professió, fou membre del Circolo Giovanile Nazionalista (CGN, Cercle Juvenil Nacionalista) de Carrara. Participà en la«Marxa sobre Roma» i, després de la fusió entre els nacionalistes i els feixistes, s'afilià al Partit Nacional Feixista (PNF). El 15 de novembre de 1922 emigrà sense documentació a França per qüestions laborals i s'establí a Marsella (Provença, Occitània) amb un cosí de son pare. A França treballà de manobre. En 1924 retornà a Itàlia per a fer el servei militar i l'any següent passà novament a Marsella. En 1925 romangué una temporada a Bèlgica. Aconseguí l'estatus de refugiat polític. El juny de 1934 es casa a Toló (Provença, Occitània) amb Lina Del Papa, germana del destacat anarquista Romualdo Del Papa, amb qui tingué un fill, i s'acostà a les idees llibertàries. Els serveis d'intel·ligència italians informaren que freqüentà Adolbo Barattoni, Italo Faridoni i altres subversius perillosos i va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres, en el butlletí de busca i cerca amb l'ordre de detenció i, fins i tot, en la llista de «subversius terroristes». També formà part del cercle al voltant del grup «Giustizia e Libertà». El 25 de juliol de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en el Grup Internacional de la «Columna Durruti». L'11 de setembre de 1936 va ser ferit al pit i a la cara a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) i va perdre un ull. Un cop guarit, va ser trasllat a la 144 Brigada Mixta com a capità instructor. En 1937 prengué la nacionalitat espanyola i en 1939 passà a França. Segons altres fonts, en 1937 passà a França i a Toló aconseguí una modesta pensió per la greu invalidesa que havia adquirit al front d'Aragó i milità activament en el grup«Giuventù Libertaria» (Joventut Llibertària) d'aquesta ciutat, essent fitxat el 14 de juny de 1937 per la Prefectura de Policia de Massa (Toscana, Itàlia). Sembla que en aquesta època va treballar de comptable a «Coopérateus du Midi» a Le Sanha (Provença, Occitània). Manifestà la seva indignació pel tractament que les autoritats franceses havien reservat als exiliats de la guerra d'Espanya i per aquest fet va ser detingut l'11 de febrer de 1939 i condemnat el 27 de febrer a sis mesos de presó per«infracció del decret d'expulsió», però com a refugiat polític es pogué beneficiar d'una pròrroga. Després d'un temps al Fort Sainte-Catherine de Toló, el 28 de maig de 1940 va ser internat al camp de vigilància especial de Vernet (primer a la «Secció C. Veterans d'Espanya» i després a la«Secció dels Vells del Sector B, barraca 4»). El desembre de 1940 va demanar asil polític a Mèxic. A finals de 1941 encara hi estava tancat al camp de concentració de Vernet, juntament amb altres «milicians rojos», com ara Antonio Conte, Francesco Foti, Lino Marega, etc. El 25 d'abril de 1942 signà el seu rebuig de ser repatriat a Itàlia. El maig d'aquell any va ser portat a Tolosa (Llenguadoc, Itàlia), on un metge especialista li va implantar un ull de vidre. El 2 de juliol de 1942, durant una feina voluntària, aconseguí evadir-se del camp de concentració de Vernet i el 7 de juliol es va presentar al pas fronterer de Ponte San Luigi de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), on va ser detingut. Interrogat a Massa (Toscana, Itàlia), el 18 de juliol de 1942 confessà només haver conegut a Espanya antifeixistes francesos i espanyols i d'haver trobat al camp de Vernet només son cunyat Romualdo Del Papa, l'anarquista Antonio Scroglieri i el comunista Giuseppe Iacopini. També declarà que mai no havia tingut idees subversives i que només circumstàncies especials l'havien portat a lluitar en la guerra d'Espanya i sempre sense convicció i sense entusiasme. El 22 d'agost de 1942 se li va assignar confinament i va ser deportat per un període de tres anys a la colònia penitenciària de l'illa de Ventotene. Caigut el feixisme, va ser enviat com molts d'altres anarquistes (Marcello Bianconi, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Gregori, Giorgio Jaksetich, Emilio Marziani, Ulisse Merli, etc.) al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on pogué fugir el 6 de setembre de 1943. Retornà a Carrara i prengué part, sota el nom de guerra Ange i Angelo, en la lluita antifeixista d'alliberament, on arribà al grau de capità. Formà part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) i l'abril de 1945 va ser nomenat, amb els anarquistes Romualdo Del Papa i Ismaele Macchiarini, membre de la Junta Provisional de Govern, òrgan de gestió municipal format per organitzacions antifeixistes i sindicals. Durant la postguerra reprengué les seves activitats anarquistes, participant en la reorganització del moviment llibertari. Onofrio Lodovici va morir el 27 d'octubre de 1987 a Carrara (Toscana, Itàlia).

***

Eugeni Gurnés Bou

Eugeni Gurnés Bou

- Eugeni Gurnés Bou: El 6 de març de 1907 neix a Veïnat de Creu de Serra de Llagostera (Gironès, Catalunya) l'anarcosindicalista Eugeni Gurnés Bou. Sos pares es deien Joan Gurnés Mestres, llaurador, i Ramona Bou Morera. Xofer de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 27 de març de 1933 es casà amb Carme Mascort Busquets, amb qui tindrà tres infants. Quan la Revolució, entre el novembre de 1936 i febrer de 1937 fou alcalde-president del Consell Municipal de Llagostera. Amb el triomf franquista passà a França, però l'octubre de 1940 retornà a Catalunya pensant que no se li podia retreure res de la seva actuació durant els anys bèl·lics. Detingut per les autoritats feixistes, va ser acusat sense cap prova de l'assassinat de quatre capellans a Llagostera i el febrer de 1943 va ser condemnat a mort per«adhesió a la rebel·lió». Eugeni Gurnés Bou va ser afusellat el 7 de maig de 1943 al cementiri de Girona (Gironès, Catalunya). El certificat oficial de defunció cita com a causa de la mort«colapse cardíac». A començament del segle XXI sa filla Rosa Gurnés Mascort i sa néta Maria Eugènia Riera Gurnés, amb el suport del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Llagostera, interposaren un recurs per obtenir la revisió del procés i l'anulació de la sentència de son pare argumentant que no se li podia condemnar per«rebel·lió» ja que justament el que havia fet era defensar el règim legítim contra una «rebel·lió feixista». Aquestes demandes de revisió van ser rebutjades en 2004 per la Sala Militar del Tribunal Suprem i en 2006 pel Tribunal Constitucional espanyols. El febrer de 2007 el recurs va ser finalment acceptat a tràmit pel Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburg, essent així el primer cas de revisió d'un afusellat pel franquisme.

Eugeni Gurnés Bou (1907-1943)

***

Necrològica de Ramón Royo Alfonso apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 21 de gener de 1986

Necrològica de Ramón Royo Alfonso apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de gener de 1986

- Ramón Royo Alfonso: El 6 de març de 1907 neix a Oliete (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Víctor Royo Alfonso. Sos pares es deien Francisco Royo i Justa Alfonso. Començà a militar en l'adolescència en el moviment llibertari i durant la guerra contra el feixisme ocupà càrrecs de responsabilitat en les milícies confederals. L'estiu de 1937, quan la reacció estalinista contrarevolucionària, va ser detingut per les tropes comunistes. En 1938 la Federació Regional de la Indústria del Paper i de les Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) li va publicar a València (València, País Valencia) el llibre ¡Donostia! Estampas de la sublevación militar en los cuarteles del barrio de Loyola (San Sebastián). Drama histórico en un prólogo y siete estampas, dividido en dos jornadas. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Retornà clandestinament a la Península per participar en la lluita antifranquista, però va ser detingut, jutjat i condemnat a una llarga pena de presó de la qual purgà set anys a la Presó Model i al penal de Burgos (Castella, Espanya). Un cop lliure retornà clandestinament a França, on continuà militant en la CNT de Perpinyà. Sa companya fou América María Seral Sierra. Després de patir una embòlia cerebral que el deixà molt disminuït, Ramón Royo Alfonso va morir el 24 d'octubre de 1985 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser incinerat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

Escriu-nos

La poesia catalana actual. Tres poetes mallorquins

$
0
0

La poesia catalana actual. Tres poetes mallorquins


Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB).



Pere Rosselló Bover

Amb el número 63 de la col·lecció [El Turó] ha aparegut Com un calfred de llum, de Rafel Bordoy (Alcúdia, 1936). Un poeta que ja havia donat a conèixer els poemaris Abans que la veu s’ofegui (1986), Entre l’ocàs i l’aurora (1989), Aimada solitud (1994), Cronologia (1998) i El blau de la distància (2001), a més d’unes traduccions de sonets de Quevedo i de diverses obres d’investigació en la història local de la vila de Santa Margalida, el poble on resideix. Com un calfred de llum (2003) és un poemari sobre el tema de la vivència de la festa al poble, a partir de la commemoració concreta de la processó de Santa Catalina Tomàs. Això no obstant, els seus versos superen el possible localisme i el caràcter anecdòtic a què el tema triat podria conduir. Com indica Antoni Vidal Ferrando al pròleg, Com un calfred de llum permet diverses lectures a diferents nivells. En primer lloc, la festa hi apareix com l’expressió de la vida de la col·lectivitat, en la qual el jo del poeta se sent immers. En aquest sentit, el poemari és una metàfora de la identitat col·lectiva del nostre poble i una reflexió entorn del perill de desaparició que amenaça la nostra cultura. En segon lloc, la festa és la metàfora de la vida humana, de la felicitat i de la caducitat. I, en aquest sentit, el llibre és també una reflexió entorn de la pròpia existència i del perill de la mort que assetja el poeta. Els vint-i-tres poemes que formen Com un calfred de llum ressegueixen els diferents moments de la celebració de la festa i al·ludeixen alguns dels episodis de la vida de Santa Catalina Tomàs. Tanmateix, és un llibre ple de símbols, com la “gerra” o la “pluja”, que expressen els anhels i els temors íntims del poeta i, a la vegada, els perills que, segons ell, amenacen la nostra vida col·lectiva.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002).

De Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), amb el número 64, la col·lecció “El Turó” ha tret una Antologia (1972-2002) (2003), que recull una selecció de la seva poesia escrita durant els darrers trenta anys. López Crespí és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tots els temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tots els gèneres literaris. La seva dedicació a la literatura ha assolit gairebé la professionalització. Home compromès amb les causes socials més justes i molt vinculat als moviments ideològics de l’esquerra, va realitzar una intensa activitat política durant la clandestinitat i la transició democràtica. Fruit del seu compromís polític, l’obra de López Crespí s’inscriu en el realisme social, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals. Aquesta Antologia (1972-2002) reflecteix la dilatada trajectòria de López Crespí com a poeta, en la qual destaquen els llibres Foc i fum (1983), Diari de la darrera resistència (1987), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2001), etc. Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest escriptor, que com a narrador i novel·lista ha tengut un major ressò. De fet, però, la poesia de López Crespí no ha rebut la difusió i el reconeixement que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast limitat. L’antologia recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents, quatre dels quals encara eren inèdits en el moment d’aparèixer aquesta selecció. Tot i que es tracta d’una antologia, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. La unitat ve donada, en primer lloc, per la coherència formal de l’aplec, que és el resultat de l’herència literària “heterodoxa” (Maragall, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel, etc.) en què l’autor –com explica al seu pròleg– s’ha format. Aquesta llibertat formal troba la seva expressió en l’ús del vers lliure i en un to narratiu, que no cau en la discursivitat que va caracteritzar el realisme històric dels anys 60. També la unitat temàtica contribueix a la sensació que ens trobam davant un llibre que es pot llegir com una obra autònoma, ja que tots els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren uns mateixos temes i motius: la memòria del temps històric viscut, la lluita social i política, el compromís nacional, el cinema i els viatges. En resum, aquesta Antologia (1972-2002) permet una primera aproximació a l’obra poètica de Miquel López Crespí a partir de la qual el lector pot accedir als llibres d’origen.


Molt més que un temple, de Vicenç Calonge i Gustà (Palma, 1954), és un dels poemaris apareguts el 2004 a la col·lecció “El Turó”. Calonge és un home d’una llarga trajectòria relacionada amb la poesia, sobretot amb l’organització de recitals i de muntatges poètics com La poesia de Capaltard i Paisatge amb dona. Ha publicat diversos llibres de versos, entre els quals destaquen: De quan les vaques boges no existien o no ens ho deien... (1999), Joc i colors del viure (2000), Del mar que sóc (2001), L’aigua del temps (2002) i Cant que s’interroga (2002). President i fundador del Centre Cultural Capaltard des de 1991, ha estat també vicepresident a les Illes Balears del Centre Català del Pen Club (1999-2003). És col·laborador habitual de les revistes S’Esclop, Literària i Enki revista i té poemes musicats i enregistrats per Al-Mayurka. Dividit en cinc parts, Molt més que un temple palesa una primera intenció de sintetitzar forma i contingut. Es tracta d’un poemari on l’autor aborda temes diversos –com l’adolescència, la por, l’amor...–, però que són units per les formes mètriques i estròfiques que el poeta ha triat, i pel fet d’estar lligats sota la idea preliminar dels valors simbòlics que Rimbaud donà a les cinc vocals en un dels seus poemes. El to del poemari és vitalista, fins arribar a una certa follia alliberadora. No debades, la forma estròfica triada sovint recorda les dècimes desbaratades de la tradició popular, i amb l’ús de la rima no cerca més que la màgia que produeix la trobada de dos mots aparentment distanciats. El poeta incita el lector a la lluita i a la vida i, sobretot, al treball per vèncer un món ple d’injustícies mitjançant la paraula.


Els seixanta-nou llibres publicats a “El Turó” durant més de trenta anys han convertit aquesta col·lecció en un referent de la poesia a Mallorca, que ha sabut combinar l’edició de llibres d’escriptors ja reconeguts amb l’aposta pels nous valors. Els set llibres apareguts aquests dos darrers anys, dels quals hem parlat suara, són un exemple representatiu d’una línia que defineix la col·lecció i que s’ha mantingut més enllà del temps i de les persones que se n’han fet càrrec. Per tant, “El Turó” és un referent en la nostra literatura i un projecte encara carregat de futur.


Rosselló Bover, Pere. "Els dos últims anys de la col·lecció 'El Turó'". Revista Lluc, núm. 841 (setembre-octubre 2004).


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

[07/03] «L'Audace» - «A Lanterna» - «La Batalla» - Acte contra l'assassinat de Puig Antich - Simonin - Carpentier - Frigerio - La Chiesa - Cociancich - Souplet - Larroca - García Pacheco - Malet - Vimes - «Ramonín» - Casasín - Arrieta - Schindler - Rouge - Perron - Coissac - Parsons - Hellín - Garrigós - Burón - Carod - Montoya - Massagué - Frager - Walter

$
0
0
[07/03] «L'Audace» - «A Lanterna» - «La Batalla» - Acte contra l'assassinat de Puig Antich - Simonin - Carpentier - Frigerio - La Chiesa - Cociancich - Souplet - Larroca - García Pacheco - Malet - Vimes - «Ramonín» - Casasín - Arrieta - Schindler - Rouge - Perron - Coissac - Parsons - Hellín - Garrigós - Burón - Carod - Montoya - Massagué - Frager - Walter

Anarcoefemèrides del 7 de març

Esdeveniments

Capçalera de "L'Audace"

Capçalera de L'Audace

- Surt L'Audace: El 7 de març de 1885 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Audace. Organe communiste anarchiste, que substituïa el periòdic Terre et Liberté, l'administrador del qual, Antoine Rieffel, havia estat condemnat a dos anys a la presó, 200 francs de multa i cinc anys de vigilància. El gerent en va ser V. Leperchey i els articles sortiran sense signar. Només aparegueren tres números, l'últim en paper vermell en commemoració de la Comuna de París del 21 al 28 de març. En la capçalera d'aquesta publicació hi havia dues cites de dos dels protagonistes de la Revolució francesa: «Per vèncer que cal? Audàcia, audàcia i més audàcia.» (Danton), i «Si cal, mata, però digués la veritat.» (Marat).

***

Portada d'un número d'"A Lanterna"

Portada d'un número d'A Lanterna

- Surt A Lanterna: El 7 de març de 1901 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) el primer número del periòdic anarquista i anticlerical A Lanterna. Orgam da Liga anticlerical. D'antuvi fou el portaveu de les Lligues Anticlericals de l'Estat de São Paulo i es distribuí gratuïtament amb un tiratge de 10.000 exemplars. Aquesta longeva publicació, de la qual sortiren més de quatre-cents números, tingué tresèpoques ben marcades: la primera, dirigida per l'advocat anarquista i maçó Benjamin Motta, durà fins el 1904; la segona, dirigida pel propagandista anarquista Edgar Leuenroth, va del 17 d'octubre de 1909 –com a reacció a l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia quatre dies abans– al 19 de novembre de 1916; i la tercera, també dirigida per Edgar Leuenroth, va del 13 de juliol de 1933 fins a octubre de 1935. En tot aquest temps la publicació portà diversos subtítols: «Anticlerical i de combat», «Periòdic de combat al clericalisme», etc. La periodicitat passà de setmanal, a diària i a quinzenal, segons els períodes, els problemes financers i les pressions del clergat. Dos periòdics anticlericals (O Livre Pensador i L'Asino) se li van fusionar. Aquesta publicació denuncià, sobretot, l'opressió i els privilegis de l'Església catòlica, i dels seus sectors més integristes, des d'una perspectiva anticlerical i llibertària, sense deixar de banda les influències que exercia la religió en els poders polític i econòmic i en els diversos sectors socials (educació, cultura, etc.). A més d'articles anticlericals i de crítica religiosa, trobem de molts altres temes, com ara convocatòries, cròniques, informes socials, notes orgàniques dels grups anarquistes (Federação Operária de São Paulo, Salão das Classes Laboriosas, Centro de Cultura Social, etc.), temes sindicals, articles antimilitaristes, crítiques literàries, temes pedagògics, ressenyes, fulletons per lliuraments, poemes, etc.; i tot amb bones il·lustracions. En 1912 denuncià, juntament amb el periòdic anarcocomunista La Battaglia, els crims sexuals comesos pel pare Faustino Consoni, acusat de violar i assassinar Idalina, una nina que havia acabat d'arribar a l'Orfenat de São Cristóvão, al barri d'Ipiranga de São Paulo. En 1934, un festival artístic i teatral al seu benefici fou denunciat per la Policia de Costums per l'obscenitat de les seves peces. Els articles eren anònims o signats amb pseudònims, però hi van col·laborar Carlos de Andrade, Pedro Atallo, Tito Batini, Olavo Bilac, Miguel Bombarda, Florentino de Carvalho, J. Cristão, Jaime Cubero, Gigi Damiani, Rodolfo Felipe, Antonio Avelino Foscolo, Luca Gabriel, Giménez Moreno, Edgard Leuenroth, Helio Negro, José Oiticica, Edgar Rodrigues, L. Rogerio, Oswaldo Salgueiro, Marino Spagnolo, Gil Souza Passos, Venancio Pastorini, Adelino Tavares Pinho, Emilio Vandelvarde, Neno Vasco i P. R. Walter, entre d'altres. A Portugal i França s'editaren periòdics amb el mateix nom i amb el mateix objectiu.

A Lanterna (1901-1935)

***

Capçalera de "La Batalla"

Capçalera de La Batalla

- Surt La Batalla: El 7 de març de 1910 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del diari vespertí anarquista La Batalla. Diario anarquista de la tarde. Era el diari de la tarda del periòdic anarquista La Protesta i, d'aquesta manera, esdevingué el primer diari anarquista del món que editava dues publicacions diàries en el mateix país i en la mateixa ciutat. La tirada era d'uns 20.000 exemplars. La redacció la portaren Teodoro Antilli i Rodolfo González Pacheco i l'administrador fou Carlos Balsan. Aquesta publicació organitzà l'abril de 1910 un plebiscit per a conèixer la opinió dels lectors sobre una possible organització d'una vaga general per al centenari de la Revolució de Maig argentina que s'estava organitzant i sobre diverses qüestions referides als presos socials. En sortiren 63 números, l'últim el 13 de maig de 1910, quan va ser clausurat i la redacció destruïda i incendiada aquell mateix dia arran de la repressió desencadenada per a protegir els actes de celebració del centenari de la Revolució de Maig. Els redactors d'aquesta publicació van ser deportats a la colònia penitenciària d'Ushuaia.

***

Cartell anunciador de l'acte

Cartell anunciador de l'acte

- Acte contra l'assassinat de Puig Antic: El 7 de març de 1974 se celebra al Union Hall de l'Aston University de Birmingham (West Midlands, Anglaterra) un acte de denúncia contra l'execució cinc dies abans a Barcelona (Catalunya) del militant anarquista Salvador Puig Antich. En aquest acte, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) sota el títol Who Killed Salvador Puig? (Qui ha matat Salvador Puig?) i en el qual intervingueren el militant anarcosindicalista Miguel García García, exiliat a Anglaterra des del 1969, i Albert Meltzer, de la Creu Negra Anarquista, es va passar el film Amanecer sobre España (Dawn over Spain o The Will of the People, en anglès), film documental de 1938 dirigit per Louis Frank sobre la Revolució espanyola.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Joseph Simonin (6 de març de 1894)

Foto policíaca de Joseph Simonin (6 de març de 1894)

- Joseph Simonin: El 7 de març de 1868 neix a Saint-Maurice (Illa de França, França) l'anarquista Joseph Simonin. Sos pares es deien Ferjeux Simonin, empleat a l'Asil Imperial de Vincennes, i Anastasie Allaux, cuinera. Es guanyava la vida fent de faixaire i vivia al número 9 de l'Impasse Ménilmontant de París (França). A començament de 1893 va ser sospitós per part de la policia d'haver participat en l'enganxament de manifests antipatriòtics en ocasió del sorteig de quintes. El 9 de març de 1893 participà, amb una cinquantena de companys, en les anomenades «Corredisses anarquistes» en favor de l'abstenció, organitzades per Eugénie Collot a la plaça de la République de París. El desembre de 1893 (o el gener de 1894) va ser detingut juntament amb una desena de companys de la regió parisenca. El 6 de març de 1894 va ser fitxat a París (França) en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, després d'haver estat detingut al seu domicili del número 144 del carrer Oberkampf de París. Un altre germà seu també va ser fitxat com a anarquista i un dels germans Simonin va ser controlat com a assistent en 1887 de reunions anarquistes i com a membre del grup «La Sentinelle». El 16 de desembre de 1899 es casà al X Districte de París amb Marie Françoise Courtois. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una de les condemnes d'Edmond Carpentier apareguda en el diari "Le Guetteur de Saint-Quentin et de l'Aisne" del 23 d'abril de 1901

Notícia d'una de les condemnes d'Edmond Carpentier apareguda en el diari Le Guetteur de Saint-Quentin et de l'Aisne del 23 d'abril de 1901

- Edmond Carpentier: El 7 de març de 1873 neix a Montreuil-sur-Mer (Picardia, França) l'anarquista Auguste Julien Edmond Carpentier, conegut com Edmond Carpentier. Sos pares es deien Denis Edmond Carpentier, paleta, i Marie Fannie Théophanie Savreux. Sabater de professió, vivia al número 14 del carrer Marissons d'Amiens (Picardia, França). En 1893 va ser cridat a files, però a causa de«palpitacions» va ser destinat a serveis auxiliars. A finals de la dècada dels noranta la policia el donà com a«desaparegut» a Amiens. Entre gener i setembre de 1900 visqué al número 49 del carrer de l'Aventure d'Amiens, al domicili del company Jules Lemaire, i posteriorment s'establí al número 2 de la plaça del Marché-aux-Chevaux. El 4 de juliol de 1900 va ser jutjat amb Benjamin Crépel per«violències». En 1901 fundà un grup anarquista a Amiens. L'11 de gener de 1901 va ser desnonat del seu habitatge per manca de pagament i va escriure a l'exterior de la seva habitació «La propiété c'est le vol» (La propietatés un robatori) i al sòcol de la xemeneia«Vive l'anarchie» (Visca l'anarquia). El 10 de març de 1901 participà en el carnaval en el curs del qual diversos anarquistes (Bastien, Ferdinand Calazel, Dubourguet, Ducamp, Foullin, Gosselin, Goullencourt, Alice Marcellin, Péchin, Edmond Pépin, Ségard, Émilien Tarlier i Camille Tarlier) llançaren des d'un carro que representava «El Capital esclafant el Treball» pamflets amb textos revolucionaris, anarquistes, feministes i antimilitaristes. Organitzà diferents reunions polítiques, com ara la conferència de Ferdinand Calazel sobre la«Revolució obrera» del 17 de març de 1901 o la de Julie Pajaud (Séraphine) celebrada a la Sala Alcazar d'Amiens. El 3 d'abril de 1901 va ser denunciat per haver exhibit una pancarta amb el text «Vive la Liberté» i el 16 d'abril de 1901 va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 15 dies de presó per haver xiulat, el 15 de març anterior, des de la finestra del seu domicili, al número 56 del bulevard Jardin des Plantes, el pas del VIII Batalló de Caçadors a Peu. El 30 de maig de 1901 va ser desnonat per un algutzir del seu habitatge del bulevard Jardin des Plantes i una colla de companys de la «Lliga dels Antipropietaris» el van ajudar al desallotjament dels mobles, portant-los a mà pels carrers de la ciutat tot cantant cançonetes contra els propietaris. El 2 de juny de 1901 s'instal·là al número 8 del carrer Saint-Germain, juntament amb altres anarquistes (Jules Lemaire, Edmon Pépin, Émilien Tarlier i Camille Tarlier), on muntaren un taller de sabateria, decorat a la façana amb propaganda anarquista i una gran pancarta«Ligue des Anti-Proprios» (Lliga dels Antipropietaris), i on cantaven durant tot lo dia cançons anarquistes, alhora que xiulaven i insultaven els membres del clergat que hi passaven per la porta. El 8 de juny de 1901 LeJournal d'Amiens li va dedicar un article i Le Progrès de la Somme un altre on li donava la paraula. Vigilats per la policia, va ser denunciat per un gravat de Ravachol on posava «Si tu veuxêtre heureux, nom de dieu, pends ton propiétaire» (Si vols ser feliç, redéu, penja el teu propietari). El 2 de juliol de 1901, després d'haver aferrat a l'interior d'un local ocupat com a seu de la «Lliga dels Antipropietaris», al número 8 del carrer Saint-Germain, un cartell que deia «L'Armée est l'école du crime» (L'Exèrcit és l'escola del crim), va ser condemnat, juntament amb Jules Lemaine iÉmilien Tarlier, a dos mesos de presó per «provocació a l'assassinat amb la finalitat de propaganda anarquista»; però, en l'apel·lació de l'Audiencia del 24 d'octubre de 1901 el seu cas va ser sobresegut. El 20 de juny de 1902, en un nou desnonament del seu domicili, al número 34 del carrer Grand-Vidame, va ser detingut i denunciat per«escàndol nocturn i rebel·lió». El 14 de juliol de 1902 vivia al carrer Corps-Nus-Sans-Tête i des de la finestra del segon pis penjà una bandera negra, la qual va ser decomissada pel comissari central i el van processar. El setembre de 1902, amb Edmond Pépin i Tarlier, van ser denunciats aÉpernay (Xampanya-Ardenes, França), on havien anat a fer la verema, per distribuir el fullet La peste religieuse. L'octubre de 1902 va ser interceptat, amb Jules Lemaire, per circular a peu sense cap finalitat per la zona de Xampanya. En 1904 el seu nom figurava com a «nòmada» en un registre d'anarquistes«desapareguts i/o nòmades». Posteriorment visqué maritalment amb la costurera Marie Antoinette Maloigne i els dos infants d'aquesta al número 16 del carrer Perreau i el 24 de març de 1904 l'acompanyà al domicili del seu marit on, després d'una discussió, ella trencà set vidres de les finestres; jutjat el 20 d'abril de 1904 per aquest fet, ell va ser condemnat a 15 dies de presó per «complicitat». El juny de 1917 va ser mobilitzat. Després de la Gran Guerra vivia al número 3 del carrer Petite Rue de la Veillère d'Amiens. Edmond Carpentier va morir el 13 d'octubre de 1930 al seu domicili d'Amiens (Picardia, França) i va ser enterrat dos dies després al Cementiri Nou de Saint-Pierre d'aquesta ciutat.

***

Carlo Frigerio

Carlo Frigerio

- Carlo Frigerio: El 7 de març de 1878 neix a Berna (Berna, Suïssa) l'impressor, comptable, periodista, traductor, editor i propagandista anarquista Carlo Frigerio, també conegut com Charles Frigerio. Sos pares, l'italià Giuseppe Frigerio i suïssa alemanya Erichetta Selhofer, l'abandonaren aviat i fou criat per l'àvia materna que en 1886 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia). A partir de 1891 formarà part del moviment anarquista milanès i freqüentarà el cercle de Pietro Gori. Fou amic de Sante Caserio, que l'hostatjà a ca seva, i mantingué correspondència amb Errico Malatesta exiliat a Londres. En 1898 fou expulsat d'Itàlia i s'establí de bell nou a Berna. El desembre de 1899, amb Luigi Bertoni i Émile Held, publica L'almanacco socialista-anarchico per l'anno 1900, dins del qual es reprodueix la crida de Malatesta «Contra la monarquia». Per pressions del govern italià, van ser processats pel Tribunal Federal de Lausana el maig de 1900 per l'edició d'aquesta obra. En 1901 emigrà a Londres i participà activament en el cercle malatestià (Malatesta, Attilio Panizza, Carlo colombo, Enrico Carrara, etc.) i en les iniciatives editorials dels anarquistes italians, esdevenint redactor de Lo Sciopero Generale / La Grève Générale (1902) i de La Rivoluzione Sociale (1902-1903) i col·laborant en l'únic número editat de La Settimana Sanguinosa (1903). En maig de 1905 marxà a París, d'on fou expulsat, i partirà cap a Bèlgica. L'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam com a membre de la delegació britànica. Expulsat de Bèlgica, el juliol de 1908 tornà a Londres, però en 1909 marxà a Suïssa, on col·laborà en Risveglio / Réveil i en periòdics italians com La Protesta Umana i Il Grido della Folla. Entre el 20 de març de 1911 i el 30 d'agost de 1914 treballà com a director comercial de l'empresa «Cuiros i Pells M. Tedeschi» a Laval-en-Brie, a prop de París. En aquesta època col·laborà en Risveglio de Ginebra i en el setmanal sindicalista revolucionari La Voix du Peuble de Ginebra-Lausana. En 1915 s'instal·là novament a Londres, on signa, el març d'aquell any, amb Malatesta, Bertoni, Emma Goldman, i altres, el«Manifest internacional anarquista contra la guerra». L'abril de 1919 fou expulsat, després d'haver estat sis setmanes detingut, per no haver declarat el canvi de direcció i com a sospitós d'imprimir passaports espanyols falsos. De bell nou a Ginebra, el maig de 1919, amb els companys de Risveglio / Réveil, prendrà posicions contra la Rússia bolxevic, qualificada d'«immensa caserna». El novembre de 1919 tornà a Milà, esdevenint redactor d'Umanità Nova, ocupant-se especialment de la política exterior. Detingut amb Malatesta, fou alliberat després. En 1921 se'l va implicar en un procés per «conspiració contra el poder de l'Estat» obert contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanità Nova. Absolt el març d'aquell any, fou novament detingut com a sospitós de complicitat amb els responsables de l'atemptat al teatre Diana de Milà del 21 de març de 1921 i no fou alliberat fins al juny. Quan la redacció d'Umanità Nova es traslladà a Roma, s'establí també a la capital italiana. No obstant l'arribada del feixisme, romangué a Itàlia i a partir de 1924 fou redactor de la revista malatestiana Pensiero e Volontà. Amb la intensificació de la repressió, s'amagarà clandestinament a Torí i, després d'un temps a Marsella, tornarà a Ginebra en 1927, on, a més de col·laborar intensament amb Luigi Bertoni i d'ajudar els exiliats, editarà L'Almanacco libertario pro vittime politiche, editat anualment des del 1919 i fins al 1941. En 1926 acabà la traducció del francès a italià –que ho havia estat de l'alemany al francès per Otto Karmina–, i amb el consentiment de l'autor, de l'obra L'anarchismo, de Paul Eltzbacher. Amb Paolo Flores tradueix el llibre de Max Nettlau Bakunin e l'Internazionale in Italia, que serà editat en 1928 per l'editorial de Risveglio a Ginebra. En 1935 participarà en representació dels companys suïssos en una conferència secreta d'aliança entre els anarquistes italians emigrats a Europa tinguda a Sautrouville, i fou nomenat membre del Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), amb Camillo Berneri, Leonida Mastrodicasa, Gusmano Mariani, Umberto Marzocchi i Bernardo Cremonini. Entre 1933 i 1937 fou president de la secció ginebrina de la Federació Suïssa de Tipògrafs. Com a membre de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) redactà un manifest con criticà durament la Societat de Nacions per la debilitat demostrada contra l'atac imperialista de l'Itàlia feixista contra Etiòpia. Sempre actiu en les relacions amb el moviment anarquista francès, s'encarregà dels contactes orgànics durant la Revolució espanyola i en 1938 edità el fullet Gli anarchici e la rivoluzione spagnola, de Luce Fabbri i de Diego Abad de Santillán. Després de la guerra, en 1947, arran de la mort de Bertoni, serà l'editor del periòdic mensual Risveglio / Réveil anarchiste, juntament amb Alfred Amiguet. Suspesa la publicació en 1950, la capçalera–sempre bilingüe, i amb Carlo Frigerio, Pietro Ferrua i Claudio Cantini com a responsables de la secció italiana– reapareixerà a començaments de 1957 per deixar de publicar-se definitivament en 1960. Carlo Frigerio va morir el 18 de gener de 1966 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Notícia de l'expulsió de Damiano La Chiesa, i d'altres companys, apareguda en el diari socialista parisenc "Le Populaire" del 22 de novembre de 1935

Notícia de l'expulsió de Damiano La Chiesa, i d'altres companys, apareguda en el diari socialista parisenc Le Populaire del 22 de novembre de 1935

- Damiano La Chiesa: El 7 de març –algunes fonts citen l'11 de març– de 1883 neix a Tàrent (Pulla, Itàlia) el ferroviari anarquista Damiano La Chiesa. Sos pares es deien Pietro La Chiesa i Maria Celeste Inquieto. El juny de 1921 era el secretari de la secció tarentina de l'organització«Arditi del Popolo» (Esquadrons del Poble), constituïda sobretot per la Lliga Anarquista i el Cercle dels Joves Anarquistes per defensar els locals de les organitzacions obreres contra els atacs feixistes. El novembre de 1923 emigrà a França i s'instal·là a Saint-Cloud (Illa de França, França); l'octubre de 1926 s'establí a Bèusoleu (Provença, Occitània). A començament dels anys trenta retornà a la regió parisenca on, segons la policia, establí contactes amb els anarquistes Domenico Nanni, Eugène Simonetti, Carlo Girolimetti i Randolfo Vella. Després marxà a Canes (Provença, Occitània) on regentà una gelateria napolitana al bulevard d'Itàlia i que el febrer de 1934 traspassà a un tal Manzoni. El 6 de novembre de 1935 se li va decretar l'expulsió de França i, gràcies a la campanya portada a terme pel Comitè del Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT), el 12 de gener de 1937 n'aconseguí una pròrroga i una autorització d'estada de sis mesos. Després de la caiguda del feixisme formà part del grup de Tàrent de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i, entre 1944 i 1945, assistí, amb Franco Greco, a diversos congressos i reunions d'aquesta organització. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Pietro Cociancich

Foto policíaca de Pietro Cociancich

- Pietro Cociancich: El 7 de març de 1884 neix a Umag (Ístria, Imperi Austrohonagares; actualment Croàcia) l'anarquista i resistent antifeixista Pietro Cociancich, també conegut com Pietro Canziani i Il Triestino. Sos pares es deien Antonio Cociancich i Maria Vouk (o Vocek). Fuster de professió, esdevingué anarquista quan era molt jove, al voltant del moviment obrer llibertari de les drassanes de San Rocco (Muggia, Friül) i entrà a formar part dels grups anarquistes de Trieste (Friül), molt actius, però també molt controlats per la policia imperial. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en la Marina austrohongaresa i després del conflicte bèl·lic es va dedicar a recuperar armes i municions abandonades a les trinxeres a prop de Monfalcone (Friül) per a incrementar els petits arsenals anarquistes locals. Participà en diversos enfrontaments amb els escamots feixistes i participà en la defensa de la Cambra del Treball de Trieste. La seva casa familiar d'Istria va ser cremada per aquests escamots. El setembre de 1925 va ser denunciat per possessió d'una granada trobada en un escorcoll policíac a casa seva. El maig de 1926 va ser detingut per la policia d'Oneglia (Ligúria, Itàlia), probablement durant un intent d'expatriació clandestina. En 1927, per un decret d'italianització dels noms eslaus, el seu llinatge passà a ser Canziani. El juny de 1928, quan buscava feina, o una via de fugida, va ser detingut al Fiume sota l'acusació de «falsificació de moneda». Un informe de la Comandància de la Milícia Voluntària de Seguretat Nacional de Torí (Piemont, Itàlia) de juliol de 1928 el considerà com «l'anarquista de Trieste més actiu». Després d'una breu estada laboral a Trieste, on treballà de peó, aconseguí l'abril de 1930 passar a França, però deixà sa companya i son infant a Trieste. A Marsella (Provença, Occitània) treballà per a l'empresa Coder i, un cop va ser acomiadat, per al constructor Romeo Tonarelli. En aquestaèpoca va fer contacte amb els anarquistes italians exiliats i amb la maçoneria local. Amb altres companys, entre ells Fiorello Del Conte (Fiore), entrà en la lluita violenta contra les estructures i els capitosts del règim feixista. El 14 de gener de 1932, després de comprovar que a l'edifici no hi havia gent, llançà, juntament amb el republicà Dante Fornasari, una bomba contra la «Casa dels Italians» d'Aubanha (Provença, Occitània), seu l'Associació d'Excombatents, cau dels feixistes enviats des de Roma per a controlar i provocar l'exili antifeixista. Detingut per aquest fet, juntament amb son company, va ser jutjat l'any següent i reivindicà tota la responsabilitat política i moral de l'acció, excloent totalment Dante Fornasari. Aquest procés, que començà el 26 de gener de 1933 a l'Audiència d'Ais de Provença (Provença, Occitània), es convertí realment en un judici contra la dictadura feixista, gràcies a les accions dels comitès que es crearen en el seu suport, però ell va ser condemnat a cinc anys de presó i a cinc anys de prohibició de residència –Dante Fornasari va ser absolt. Un cop complida la pena, dos dies després del seu alliberament de la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), el 17 de juny de 1937, arribà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà en la Revolució llibertària. Gràcies a la seva experiència militar de la Gran Guerra, s'integrà en el servei de guardacostes a bord del Francisco, enquadrat en la Columna «Tierra y Libertad», on va romandre fins el febrer de 1939, que passà a França i va ser internat en un camp de concentració. Aconseguí fugir-ne i, amb el suport d'alguns companys, arribar clandestinament a Brussel·les (Bèlgica) per evitar ser extradit. El novembre de 1940 va ser detingut, jutjat, condemnat per «residència il·legal i falsificació de passaport», i empresonat. Quan l'ocupació de Bèlgica pels alemanys, va ser detingut per la Gestapo i extradit a Itàlia. El maig de 1941 va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene, on va conèixer altres anarquistes, però va ser traslladat a la presó romana de Regina Coeli coimputat, en un procés reobert feia poc per la magistratura militar, per la massacre del 12 d'abril de 1928 a la plaça Giulio Cesar de Milà, on moriren 18 persones. Malgrat la situació crítica del feixisme, el 27 de juliol de 1943 va ser interrogat sobre les seves relacions amb Giobbe Giopp, Emilio Lussu i altres antifeixistes italian. Va ser transferit a la presó de Castelfranco Emilia, on conegué el jove militant antifeixista Claudio Pavone. Pietro Cociancich va morir el 17 de setembre de 1944 a resultes d'un bombardeig aeri de la presó de Castelfranco Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

Pietro Cociancich (1884-1944)

***

Notícia sobre la detenció de Georges Souplet aparegut en el diari parisenc "Le Matin" del 4 de maig de 1905

Notícia sobre la detenció de Georges Souplet aparegut en el diari parisenc Le Matin del 4 de maig de 1905

- Georges Souplet: El 7 de mars de 1884 neix al I Districte de París (França) el pintor en esmalt i fotògraf anarquista Georges Souplet, també conegut com Armand Lebrun. Sos pares es deien Pierre Marie Souplet, sastre, i Françoise Julie Simon, modista. En 1905 vivia al carrer Godefroy-Cavaignac de París i l'abril d'aquest any va ser detingut, juntament amb el pintor en vidre Lucien Mignotte, a prop de Saint-Cyr-l'École (Illa de França, França), sota l'acusació de fabricació de moneda falsa. Posteriorment s'instal·là a Amiens (Picardia, França), on vivia al número 109 del carrer des Corroyers. En 1935 figurava fitxat com «anarquista militant» en la llista de la policia del departament del Somme. Georges Souplet va morir el 4 d'abril de 1980 a Chartres (Centre, França).

***

Josep Larroca Vendrell

Josep Larroca Vendrell

- Josep Larroca Vendrell: El 7 de març de 1899 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Larroca Vendrell, conegut com Lo Manco. Sos pares es deien Domènec Larroca i Mercè Vendrell. Ferroviari de professió –s'encarregava d'enganxar els vagons a l'Estació de Ferrocarril de Lleida–, durant els anys republicans fou un dels membres destacats de la Secció de Ferroviaris de Lleida de la Confederació Nacional del Treball (CNT), adscrita a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). Entre el 18 d'agost i el 28 d'octubre de 1936 presidí, al Palau de la Paeria, el primer Tribunal de Justícia Popular de Lleida, tribunal revolucionari del qual també formaren part Domingo Blanco, Francisco Clavero, José Lecea, Francesc Pelegrí Garriga, Agustí Martí i Jordi Pons Argilès, entre d'altres, i que va dictar, sense cap garantia processal, 145 penes de mort. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. El 4 de gener de 1942 va ser detingut i, acusat de pertànyer a la Resistència, internat al camp de càstig de Vernet i, després d'un temps reclòs a Bordeus (Aquitània, Occitània), el 30 de juny de 1944 deportat amb la matrícula 94.228, juntament amb 402 persones més, amb l'anomenat «Tren Fantasma», al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya), on arribà el 28 d'agost. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i residí al Pertús. Josep Larroca Vendrell va morir el 6 de desembre de 1974 al seu domicili del Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser enterrat amb les banderes de la CNT i de la FEDIP.

***

Necrològica de José García Pacheco apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 19 de juny de 1990

Necrològica de José García Pacheco apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de juny de 1990

- José García Pacheco: El 7 de març de 1902 neix a Oriola (Baix Segura, País Valencià) l'anarcosindicalista José García Pacheco. Pastor des d'infant, quan tenia 18 anys emigrà a França i s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on milità en el moviment anarquista francès. Fou membre del Grup Anarquista «Sébastien Faure» de la Federació Anarquista (FA) i, amic dels germans Lapeyre, mantingué bones relacions amb La Libre Pensée i la Unió Pacifista. Quan esclatà la Revolució de 1936 retornà a la Península i, amicíntim de David Antona Domínguez, va ser enviat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) a l'Hospital de Sang d'Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià). També fou responsable d'un quiosc de premsa confederal de la CNT. En 1939, al final de la guerra, va ser capturat per les tropes franquistes i tancat un temps. Un cop lliure retornà a Oriola, on treballà de pastor i participà en la lluita clandestina. En 1946 creuà, amb sa companya Carme, els Pirineus i s'instal·là a Bordeus, on visqué de la venda de plantes medicinals a les apotecaries. Gran lector (E. Armand, Manuel Devaldès, Sébastien Faure, Han Ryner, Élisée Reclus, etc.), s'oposà a qualsevol mena de violència. José García Pacheco va morir el 23 de març –algunes fonts citen erròniament el 22 de març– de 1990 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i va ser incinerat tres dies després.

***

Léo Malet

Léo Malet

- Léo Malet: El 7 de març de 1909 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el novel·lista i poeta, d'antuvi, llibertari, després, trotskista i, finalment, conservador, Léon Jean Malet, més conegut com Léo Malet i que en la seva obra va fer servir diferents pseudònims, com ara Frank Harding, Léo Latimer, Lionel Doucet, Jean de Selneuves, Noël Letam,Omer Refreger, Louis Refreger i, amb els escriptors Serge Arcouët i Pierre Ayraud, el col·lectiu John-Silver Lee. Era fill natural de la modista Louise Nathalie Refréger i l'infant va ser legitimat pel matrimoni d'aquesta amb el funcionari Jean Marie Gaston Malet celebrat el 6 de juny de 1910. Un germà seu va morir de tuberculosi quan encara no havia fet els tres anys. Orfe, va ser criat per Omer Refreger, son avi boter, que l'introduí de manera autodidacta en el món de la literatura. Un cop obtingué el certificat d'estudis primaris en 1923, es posar a fer feina com a venedor de teixits i, a partir dels 15 anys, com a empleat d'un banc. En 1925 assistí a una conferència de l'anarquista André Colomer al Cercle d'Estudis Socials (CES) de Montpeller titulada «Deux monstres, Dieu et la Patrie, ravagent l'humanité» (Dos monstres, Déu i la Pàtria, assolant la humanitat) que l'influí força i el decantà pel pensament anarquista. Després d'això seguí una correspondència amb el conferenciant. Decidí que necessitava nous aires i l'1 de desembre d'aquell mateix 1925 arribà a París. A la capital francesa començà a actuar com a cantautor a Montmartre, especialment al cabaret «La Vache Enragée», i s'introduí en els cercles anarquistes, especialment el «Foyer Végétalien» (Fogar Vegetarià) del carrer de Tolbiac, on dormia, i que més tard serà protagonista de moltes de les seves novel·les. A més de cantar, va fer de tot: oficinista, empleat bancari, netejador d'ampolles a l'empresa Félix Potin, manobre, gerent de botigues de moda, figurant de cinema, telefonista, venedor ambulant de diaris, embalador a l'editorial Hachette, secretari d'un cantant, etc. Es resguarda del fred a la biblioteca de Sainte-Geneviève. En 1926 va ser detingut per vagabunderia i tancat a la Petite Roquette de París; en sortir de la presó intentà arribar a Montpeller pujant als trens sense pagar, però en arribar a Mâcon s'assentà en un bordell. També va fer de periodista per a publicacions llibertàries (En Dehors, L'Insurgé, Journal de l'Homme aux Sandales, La Revue Anarchiste, etc.) i de«negre» d'escriptors reconeguts. En 1928 conegué Paulette Doucet, que esdevindrà sa companya. El seu interès per la poesia el portà entre 1930 i 1949 a participar en les publicacions del moviment surrealista, fet que el va acostà al trotskisme i entre 1936 i 1939, amb Benjamin Péret, milità en el Partit Obrer Internacionalista (POI) d'aquesta tendència comunista. Assidu del cafè Cyrano, fou íntim d'André Breton, Jacques Prévert, René Magritte, Yves Tanguy, Dalí i altres artistes surrealistes. En 1936 va ser detingut amb uns amics per esbroncar l'actriu Marcelle Géniat. El 16 d'abril de 1940 es casà amb Paulette Léonce Doucet –Oscar Domínguez i Jacques Prévert van ser els testimonis de les noces– i ambdós fundaren el «Cabaret du Poète Pendu». El 25 de maig de 1940 va ser detingut per«atemptat contra la seguretat interior i exterior de l'Estat» per haver signat un pamflet subversiu i tancat a la presó de Rennes, però els guardes l'alliberaren davant la proximitat de les tropes alemanyes. Un cop lliure va ser detingut pels nazis quan tornava a París a peu pensant que era un desertor i fou reclòs només 18 mesos al camp de concentració de Sandbostel [Stalag X-B] (Baixa Saxònia, Alemanya) ja que un metge seguidor dels surrealistes li va fer un diagnòstic mèdic fals. A començaments dels anys quaranta començà a escriure novel·les policíaques, negres i de«capa i espasa». Durant l'Ocupació formà part de l'organització semiclandestina «La Mainà Plume» que intentava mantenir l'esperit surrealista durant la guerra. En 1942 s'instal·là a Châtillon, on el 13 de juliol nasqué son fill Jacques. Aquest mateix any, amb la novel·la policíaca 120, rue de la Gare posarà en escena el detectiu Nestor Burma, que serà protagonista de 33 obres seves i portarà l'autor a la popularitat. Aquest personatge inspirarà una sèrie televisiva i quatre obres seves seran portades al cinema. En 1948 va ser guardonat amb el «Gran Premi de Literatura Policíaca», en 1958 la seva sèrie de novel·les Les Nouveaux Mystères de Paris aconseguí el«Gran Premi de l'Humor Negre» i en 1984 rebé el «Gran Premi del Club dels Detectius». El dibuixant llibertari Jacques Tardi adaptarà algunes de les seves obres al món del còmic. En 1981 sa companya Paulette Doucet morí. Una entrevista seva publicada en el diari Libération de l'11 de juny de 1985 causà un gran escàndol per les seves declaracions considerades xenòfobes i racistes. En 1988 publicà la seva autobiografia La vache enragée. Léo Malet va morir el 3 de març de 1996 a Châtillon (Illa de França, França) d'una crisi cardíaca. Pòstumament, en 1997, va ser publicat el seu Journal secret. 

***

Dolores Vimes Domínguez

Dolores Vimes Domínguez

- Dolores Vimes Domínguez: El 7 de març de 1912 –algunes fonts citen erròniament 1911– neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya), en una família anarquista, l'anarcosindicalista Dolores Vimes Domínguez. Sos pares es deien Juan Vimes i Dolores Domínguez. Abans de la proclamació de la II República espanyola ja pertanyia a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son pare, Juan Vimes Durán, fou un dels fundadors del sindicat a Constantina i durant la dictadura de Primo de Rivera i amb la República estigué pres en diverses ocasions. Son pare i son germà va ser assassinats pel feixisme a Madrid en acabar la guerra. Son company, José Teyssiere Gómez, també cenetista, va ser condemnat a la pena de mort, però, un cop commutada la pena i després de passar per la presó de Sevilla, fou destinat al camp de concentració de La Corchuela, a uns vuit quilòmetres de Dos Hermanas, on més de mil presos polítics treballaven en la construcció del canal del Baix Guadalquivir. En 1942 hagué de casar-se religiosament amb son company al mateix camp de La Corchuela per poder cobrar unes pessetes amb les quals poder alimentar sos fills. El 28 de desembre de 1942 Teyssiere aconseguí evadir-se del camp i, després de passar un dies amagat a casa d'uns companys, Dolores el portà a la seva cabana del barri dels Cuarteros, on aconseguí mantenir-lo ocult durant cinc anys fins que la seva situació va ser normalitzada. En els últims anys de sa vida participà en actes sobre la memòria històrica i sobre el reconeixement dels presos del Canal. El seu testimoni fou recollit en els llibres El canal de los presos (1940-1962) (2004, de diversos autors) i La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005), de José Luis Gutiérrez Molina; i en el documental Presos del silencio (2004), de Mariano Agudo i Eduardo Montero. Dolores Vimes Domínguez  va morir el 17 de maig de 2007 a l'Hospital Virgen Macarena de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va ser enterrada al cementiri d'aquesta localitat.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[08/03] Borsa de Treball - Atemptat contra Dato - Reynard - Soulage - Mazzoleni - Calandri - Filiberto - Aubin - Anciaux - Naranjo - Torres - Monzó - Fournier - Prat Coll - Atarés - Sanz - Gröndahl - Monsant - Joubert - Sadier - Beylie - Abad Donoso - Pallarès - Rueda - Ponce de León - Turón

$
0
0
[08/03] Borsa de Treball - Atemptat contra Dato - Reynard - Soulage - Mazzoleni - Calandri - Filiberto - Aubin - Anciaux - Naranjo - Torres - Monzó - Fournier - Prat Coll - Atarés - Sanz - Gröndahl - Monsant - Joubert - Sadier - Beylie - Abad Donoso - Pallarès - Rueda - Ponce de León - Turón

Anarcoefemèrides del 8 de març

Esdeveniments

Així quedà la Casa del Poble el 4 de març de 1921 per un atac feixista

Així quedà la Casa del Poble el 4 de març de 1921 per un atac feixista

- Atac feixista a la Borsa de Treball: El 8 de març de 1920 a Siena (Toscana, Itàlia) feixistes i carrabiners assalten la Borsa de Treball que és defensada per un centenar de militants anarquistes i socialistes. Són nombrosos els treballadors ferits durant l'enfrontament, entre ells l'anarquista Regoli Giuseppe, qui morirà a causa de les ferides. Es realitzarà una vaga general com a protesta.

***

L'automòbil d'Eduardo Dato després de l'atemptat

L'automòbil d'Eduardo Dato després de l'atemptat

- Assassinat d'Eduardo Dato: El 8 de març de 1921 el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier és assassinat a Madrid (Espanya) per Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'Estat era el responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Des de gener de 1921 començà a aplicar-se la «Llei de fugues», que consistia a alliberar un detingut per abatre'l instants després amb l'excusa que fugia: tres anarcosindicalistes en van ser víctimes el 20 de gener. El Comitè Regional de Catalunya de la CNT, format per Ramon Archs Serra (secretari), Joan Pey, Andreu Nin Pérez, Gener Minguet i Alberti, havia decidí assassinar Dato com a resposta fulminant de l'anarcosindicalisme barceloní a la duresa repressiva de Martínez Anido. L'acció la finançà Evarist Fàbregues Pàmies, important i acabalat empresari reusenc simpatitzant del moviment anarquista, el qual lliurà 5.000 pessetes per a les despeses. Joan Pey, Medí Martí Augé, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver van ser membres d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació. La comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. García Oliver en dibuixà el croquis. El 20 de febrer de 1921, l'escamot anarquista que havia d'executar l'acció, va comprar per 5.100 pessetes una motocicleta Indian amb sidecar gris amb un motor de 7 cv matrícula 84-M-846 –que canviaren per M-410 per realitzar l'atemptat– en una botiga del carrer Trafalgar de Barcelona i es va posar en contacte amb altres anarquistes a Madrid, on es va desplaçar per cometre l'acció, ciutat que desconeixien. De camí a Madrid, els activistes van tenir un accident a la Muela (Saragossa) del qual van sortir sans i estalvis, però la moto tingué una avaria que va ser reparada per Pere Mateu, mecànic de professió. Van rebre el suport de Veremundo Luis Díez (Luis Bataille Díaz), Ignacio Delgado Oroz i Mauro Bajatierra Morán –qui ja havia estat implicat en dos intents de magnicidi contra Alfons XIII– per comprar les armes a Eibar i dur-les a Madrid; de José Miranda Lorenzo, qui els va allotjar a la capital de l'Estat; Tomás de la Llave López Laguna, per guardar la moto; i d'Adolfo Díaz Herráez i de Mauro Bajatierra per preparar la fugida. El 3 de març es va preparar un assaig, una vegada estudiats els recorreguts i comprovat que no duia escolta. A les 20.15 hores del 8 de març, des de la moto amb sidecar conduïda per Ramón Casanellas –Nicolau hi anava al seient posterior i Mateu al sidecar–, els tres anarquistes van disparar, al crit de «Visca l'anarquia!», més de vint trets –amb tres pistoles diferents: una Mauser, una Bergman i una Star, totes tres de calibre 7.65– contra Dato, quan aquest passava amb el seu automòbil, un vehicle militar Hudson matrícula ARM-121, per la plaça de la Independencia del carrer d'Alcalá, en ple centre de Madrid, que venia del Congrés de Diputats. Va resultar mort el polític conservador i ferits el conductor Manuel Ros, sergent d'Enginyers, i l'ajudant Juan José Fernández Pascual. Pere Mateu es va quedar a Madrid i va ser capturat per la policia el 14 de març. Amb l'ajuda dels companys madrilenys, Lluís Nicolau Fort va fugir amb sa companya a Alemanya, però la policia teutona el va detenir a Berlín i el van extradir amb la condició que no fos executat –l'Estat alemany va rebre 850.000 marcs de recompensa que oferia el Senat espanyol–; Ramon Casanellas va fugir a Moscou (URSS), des d'on va escriure una carta inculpant-se dels fets i exculpant els seus companys que anaven a ser jutjats. Entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 Pere Mateu i Lluís Nicolau van ser jutjats i finalment condemnats a mort, però van rebre l'indult per Primo de Rivera i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Tots dos foren amnistiats durant la II República espanyola en 1931.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de la baralla de Jean-Baptiste Reynard publicada en el diari de Saint-Étienne "Mémorial de la Loire et de la Haute Loire" del 20 de maig de 1906

Notícia de la baralla de Jean-Baptiste Reynard publicada en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute Loire del 20 de maig de 1906

- Jean-Baptiste Reynard: El 8 de març de 1862 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista, sindicalista i pacifista Jean-Baptiste Reynard, conegut com Le Père Reynard. Sos pares es deien Jean Reynard, armer, i Mariette Vallant, modista. Es guanyava la vida ben igual que son pare d'armer i en els anys vuitanta participà activament en els lluites obres de la regió (Le Chambon, Firminy, La Ricamarie, etc.). A partir de la dècada dels noranta milità a Saint-Étienne. En 1892, arran d'una escissió del grup «L'Alliance Anarchiste», esdevingué animador d'un dels grups, el que es reunia al carrer de l'Hôpital; l'altre grup, animat per Claude Chapoton, es reunia al carrer Mouliniers. En aquesta època s'encarregava de la difusió del periòdic lionès L'Insurgé. A finals d'abril de 1892, com altres companys, va ser detingut preventivament abans de la manifestació del «Primer de Maig» i processat per «associació criminal», però el juny d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. En 1895 participà en la fundació del periòdic Le Libertaire, de Sébastien Faure, i col·laborà en Le Père Peinard, d'Émile Pouget. En aquesta època participà activament en tots els moviments vaguístics de la conca del Loira. En 1896 fou un dels responsables de la biblioteca del grup literari i artístic«Le Cénacle Plébéien», establert al número 11 del carrer Chambon. El 18 de maig de 1906, a resultes d'una reunió antimilitarista a Le Chambon-Feugerolles (Forez, Arpitània), va participar en una baralla entre partidaris i adversaris. Abandonà l'ofici d'armer i es dedicà a fer de firaire a Saint-Jean-Bonnefonds (Forez, Arpitània) a partir de mitjans de la dècada dels vint, participant en la creació del Sindicat de Firaires, del qual va ser nomenat secretari l'estiu de 1925. En 1928 fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives per a la III Circumscripció de Saint-Étienne i va obtenir dos vots a la primera volta. Pacifista convençut, en els anys trenta distribuí el periòdic anarquista La Patrie Humaine. Durant els seusúltims anys es dedicat a l'enfortiment del Sindicat de Firaires. Sa companya fou Marie Brun. Jean-Baptiste Reynard va morir el 12 de febrer de 1937 al seu domicili d'Andrézieux-Bouthéon (Forez, Arpitània).

***

Foto policíaca d'Alphonse-Charles Soulage (1 de març de 1894)

Foto policíaca d'Alphonse-Charles Soulage (1 de març de 1894)

- Alphonse-Charles Soulage: El 8 de març de 1863 neix al II Districte de Lió (Arpitània) el fuster anarquista Ernest-Alphonse-Charles Soulage. Sos pares es deien Charles Julien Soulage, fuster, i Marie Perian, cotillaire. A començament dels anys 1890 va ser fitxat per la policia del departament del Sena com a «perillós». L'1 de març de 1894 va ser detingut, amb altres 27 companys en una gran agafada antianarquista, a casa seva, al número 22 del carrer Saint-Claude de París (França). En 1894 figura en el llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. Exiliat a Londres (Alemanya), posteriorment va ser detingut, en 1896, al carrer Turenne de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Alphonse-Charles Soulage (1863-?)

***

Pasquale Luigi Mazzoleni

Pasquale Luigi Mazzoleni

- Pasquale Luigi Mazzoleni: El 8 de març de 1869 neix a Stezzano (Llombardia, Itàlia) el rellotger anarquista Pasquale Luigi Mazzoleni. Sos pares es deien Giovanni Rocco Mazzoleni i Angela Ronzoni. Era amic de l'advocat Federico Maironi, cap dels socialistes de Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i posteriorment diputat. El 22 de novembre de 1898 el Ministeri de l'Interior va enviar una carta reservada i urgent al prefecte de Bèrgam on informava que en una carta segrestada a Errico Malatesta figuraven els nom de dos habitants d'aquesta ciutat, Pasquale Luigi Mazzoleni i Pietro Caleffi, sobre els quals demanava informació. Els dies 6, 14 i 20 d'abril de 1899 l'oficina de correus de Torí (Piemont, Itàlia) segrestà tres paquets postals dirigits al seu nom prevenients de Paterson (Nova Jersey, EUA) amb exemplars del periòdic anarquista La Questione Sociale. El 6 de juny de 1899 un inspector de la policia informà al jutge d'instrucció del Tribunal de Bèrgam que era «un apassionat de la lectura, especialment de llibres que tracten temes socials i de periòdics subversius, que sovint rep», però la població del barri de Colognola de Bèrgam, principalment «agrícola, tranquil·la i religiosa», no permet que Mazzoleni i Caleffi facin propaganda. Per tot això, va ser acusat de difondre escrits subversius al seu poble i als limítrofes, alhora que el Tribunal de Bèrgam li va obrir quatre processos arran d'una denúncia del procurador reial, que tingueren lloc els mesos de juny, juliol, agost i novembre de 1899, i instruïts basant-se en el material interceptat (cartes, postals, periòdics, gravats, etc.) al seu domicili. De tots aquests processos va ser absolt, ja que no va quedar provat el delicte de difusió de La Questione Sociale, donat que en realitat no existí cap delicte ja que els periòdics havien estat segrestats abans. El desembre de 1900 el seu nom apareix en els registres segrestats a la seu del periòdic anarquistaL'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), fet que obligà a la prefectura de Bèrgam a continuar amb les seves investigacions per a relacionar-lo directament amb Errico Malatesta. Una nota de la prefectura de l'1 de març de 1904 diu que, segons alguns rumors, tenia la intenció de buscar refugi a l'estranger, però que finalment havia renunciat a tal propòsit. El juliol de 1926 es traslladà al barri de Redona de Bèrgam, on sempre havia treballat de rellotger. En aquesta època estava subscrit als periòdics L'Avanti i Quarto Stato, a més d'altres «publicacions subversives». El maig de 1927 es traslladà de bell nou a Bèrgam i en 1928 vivia de rendes com a propietari d'una casa, però, segons la policia de Bèrgam, no havia res a dir en contra seva. Durant els anys trenta es desinteressà per la política i a partir de juny de 1936 la seva salut no va ser bona i es va veure obligat a portar una vida retirada. L'1 d'agost de 1936 va ser esborrat de la llista dels subversius «per haver donat proves de penediment». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ressenya del fullet d'Henri Poulaille sobre Jean Calandri publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 de novembre de 1971

Ressenya del fullet d'Henri Poulaille sobre Jean Calandri publicada en el periòdic tolosà Espoir del 7 de novembre de 1971

- Jean Calandri: El 8 de març de 1883 neix a Mondovi (Piemont, Itàlia) l'anarquista, sindicalista revolucionari, lliurepensador i músic Giovanni Calandri, més conegut com Jean Calandri–a vegades el llinatge citat Calendri. Sos pares es deien Spirito Calandri, obrer fonedor, i Anna Olivero, bugadera. Arribà a França amb sa família quan encara era un infant i son pare va morir amb les cames cremades en un accident de treball. S'educà de manera autodidacta i ben aviat començà a militar en el moviment llibertari, mantenint estretes relacions amb els cercles anarcoindividualistes de Romainville i Les Lilas (Illa de França, França). Quan es desencadenà el cas de la «Banda Bonnot», aconseguí que Florence Trinquet (Anna Dondon), companya de René Valet, pogués fugir de la policia. A principis de la dècada dels deu, entrà a formar part de la Lliga Antialcohòlica i a finals de 1912 acompanyà Gustave Cauvin, aleshores conferenciant oficial d'aquesta, en unes gires propagandístiques per les regions parisenca i lionesa, encarregant-se de les projeccions que acompanyaven les xerrades. Abans de la Gran Guerra, col·laborà en les «Xerrades Populars» que se celebraren a Romainville i a Les Lilas. En aquests anys participà activament en la campanya del Comitè de Defensa Social (CDS) a favor del terrelloner anarquista empresonat Émile Rousset i contra les companyies disciplinàries i colònies penitenciàries establertes a les possessions franceses d'Àfrica del Nord (Biribi), i acompanyà René de Marmande en una gira a Algèria per a denunciar el cas. Va estar una temporada a Londres (Anglaterra), sembla que durant la Gran Guerra, i conegué Errico Malatesta. Posteriorment s'establí a Canha de Mar (Provença, Occitània), on treballà de lampista especialitzat en galvanització i participà en les activitats del moviment llibertari francès i en les dels seus companys italians exiliats a la Costa Blava. També milità en la Confederació General del Treball (CGT), en «La Libre Pensée» de Niça (País Niçard, Occitània), en el grup«Élisée Reclus» de la Federació Anarquista (FA) i en l'Association des Vieux Travailleurs (AVT, Associació de Vells Treballadors), i col·laborà amb les«Universitats Populars». En 1917 va fer costat els revolucionaris russos. Entrà a formar part del que es va anomenar «cultura proletària» i es relacionà molt amb l'escriptor llibertari Henri Poulaille. En la seva faceta musical, va compondre cançons i va escriure poemes musicals, com ara Oraison funèbreà mon charreton, Les cloches, Chanson bachique, etc. Entre 1956 i 1959 col·laborà en el periòdic anarquista de Nova York (Nova York, EUA) L'Adunata dei Refrattari. Sa companya fou Lucia Porrera. L'abril de 1970 Henri Poulaille publicà el llibret Mon ami Calandri en homenatge al seu amic. Jean Calandri va morir l'1 de desembre de 1972 al seu domicili de Menton (Provença, Occitània) i va deixar el seu cos a la Facultat de Medicina de Niça.

***

Juan de Dios Filiberto

Juan de Dios Filiberto

- Juan de Dios Filiberto: El 8 de març de 1885 neix al número 200 del carrer Necochea del popular barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina) el compositor, director d'orquestra, instrumentista (piano, guitarra, violí i harmònium) i anarcosindicalista Oscar Juan de Dios Filiberti Rubaglio, més conegut com Juan de Dios Filiberto. Fill de Juan Filiberti, Mascarilla, d'origen sicilià i propietari d'un local nocturn molt famós a l'època, va ser el major de vuit germans. De nin va començar a treballar en diversos oficis (enllustrador, calderer, confiter, venent loteria, paleta, estibador, carregador, mecànic...) i en 1904 va començar a treballar als tallers Navales Mihanovich fins 1910. La seva afició per la música el va portar a aprendre a tocar d'oïda l'harmònica i la guitarra–la primera que va tenir la va robar a un mariner anglès–, i en 1915 durant un viatge a Mendoza va compondre el seu primer tango (Guaymallén); anys després en va escriure més: Suelo argentino, Cura segura, De mi tierra, Se recomienda solo i La planchadorita. En 1923 assoleix popularitat amb El ramito i El besito i es consagra amb el popularíssim tango Caminito l'any següent. Entre la seva magnífica obra es troben tangos tan famosos com Malevaje o Quejas de bandoneón. Vinculat de sempre a grups anarquistes, va ser un dels organitzadors de les vagues de les drassanes en 1907. Va fundar una orquestra «Orfeón Los del Futuro» amb militants anarquistes. Va ser un gran admirador de l'escriptor Bonifacio Palacios Almafuerte. En 1933 crearia la Societat d'Autors Nacional per defensar els drets d'autor dels artistes i que després seria la Societat Argentina d'Autores i Compositors de Música (SADAIC). En 1932 va crear una nova modalitat orquestral, l'«Orquesta Porteña» i va dirigir infinitat d'orquestres populars, folklòriques i de cambra durant tota la seva vida. Juan de Dios Filiberto va morir l'11 de novembre de 1964 a ca seva, al carrer de Magallanes número 1.140, de Buenos Aires (Argentina). Carlos Gardel va enregistrar 16 tangos seus.

***

Émile Aubin (1923)

Émile Aubin (1923)

- Émile Aubin: El 8 de març de 1886 neix al XI Districte de París (França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista, i després polític socialista, Émile Aubin, conegut com Marat. Era fill natura de la jornalera i bugadera Marie Léontine Julie Roy i l'infant, juntament amb son germà Georges, va ser recogut pel matrimoni d'aquesta amb Antoine Jean Aubin, treballador dels Ferrocarrils de l'Oest, celebrat el 14 de gener de 1888 al XII Districte de París. Entre juny i juliol de 1908, quan feia el servei militar com a mariner al cuirassat Vérité, es rebel·là en agües escandinaves durant el viatge del president de la República Francesa Armand Fallières quan el tsar de Rússia arribà al vaixell i es negà a crida «Visca la República!». Un escorcoll revelà que, sota el pseudònim Marat, era l'autor de nombroses cançons revolucionàries i se li van trobar fullets i publicacions anarquistes i antimilitaristes. Processat, reconegué ser antimilitarista i seguir les idees de Sébastien Faure i de Gustve Hervé, però finalment el seu cas va ser sobresegut; no obstant això, durant la tardor de 1908 va ser enviat des de la Presó Marítima de Brest (Bro Leon, Bretanya) a les companyies disciplinàries africanes («Biribi»). En recobrar la llibertat en 1910, va ser nomenat secretari adjunt del Sindicat de Treballadors de les Indústries Elèctriques (STIE) de París i, en absència d'Émile Pataud, organitzà les manifestacions. L'11 de febrer de 1910 va ser detingut, després deixar a les fosques el Teatre de la Renaissance, durant una vaga de maquinistes i attrezzistes. El 10 de maig de 1910 cofundà el «Grup d'Alliberats dels Presidis Militars», que comptà amb una quarantena d'afiliats, entre ells Gandon, Lefranc, Pêne, Arcole Vauloup, i que es reunia cada dimarts al número 206 del carrer Saint-Maur de París. Membres d'aquest grup (Bechezle, Corbet, Fernand, Grandjean, Hanouet, Prêtre, Titeux i Vennet) signaren una crida als soldats per a defensar-se físicament dels oficials que els atacaven, que va ser publicada el 21 de setembre de 1910 en La Guerre Sociale. El 26 de novembre de 1910 edità el cartell «Liberté,égalté, fraternité. Armée territoriale. Soldats morts pour la patrie». El desembre de 1910 dimití del càrrec de secretari d'aquest grup, però el febrer de 1911 en va ser novament elegit secretari i publicà el cartell «Galonnés assassins». Va participar activament en la campanya de suport al «Cas Aernoult-Rousset» i reivindicà l'abolició del«Biribi». Processat per un discurs antimilitarista pronunciat l'1 d'octubre de 1910 a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França), va ser jutjat per l'Audiència de Melun (Illa de França, França) i el 4 de maig de 1911 va ser condemnat a 18 mesos de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses del judici; no obstant això, el judici va ser anul·lat el 19 de maig en cassació. El 7 d'octubre de 1911 va ser condemnat per l'Audiència de Yonne a cinc mesos de presó i a 500 francs de multa per«injúries a l'exèrcit». El 4 de novembre de 1911 va ser novament condemnat pel mateix tribunal a sis mesos de presó i 100 francs de multa per «difamació i injúries a l'exèrcit». En aquest judici tingué el suport de destacats militants i organitzacions, com ara la Lliga dels Drets de l'Home i el Comitè de Defensa Social (CDS). El 16 de juliol de 1912 va ser posat en llibertat, juntament amb Gustave Hervé. L'1 de setembre de 1912 fundà Le Cri du Sodat, el gerent del qual fou Arcole Vauloup. En 1913 publicà el fullet Hervéisme et militarisme. El març de 1913, en una reunió de l'Escola de Propaganda de la Federació Comunista Anarquista (FCA), va ser nomenat, amb Jacques Long, per reemplaçar definitivament Édouard Boudot com a«professor d'energia i d'eloqüència», mentre Havane, de la Joventut Anarquista (JA), s'encarregà de la formació d'oradors; aquests cursos tenien lloc al«Foyer Populaire» (Llar Popular) del barri parisenc de Belleville, al número 5 del carrer Henri Chevreau. Arran d'un altercat amb reclutes en una desfilada celebrada el 20 de maig de 1913 a Boulogne, el 2 de juny d'aquell any va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional a dos mesos de presó per«cops, ferides i violències». En aquesta època vivia al carrer Sept-Arpents de Pantin (Illa de França, França). El 18 d'abril de 1913 presidí la tercera jornada del Congrés Anarquista Nacional que se celebrà a París. El juliol d'aquell any, reemplaçà Silvaire en la secretaria de redacció de Le Libertaire, càrrec que exercí fins l'esclat de la Gran Guerra. En aquests anys també fou un dels responsables de l'Impremta Comunista«L'Espérance». El novembre de 1913 va ser gerent del número únc de Liberiamo Masetti, periòdic editat pels llibertaris italians de París, i amb el suport del CDS, en suport del soldat anarquista Augusto Masetti, qui disparà un oficial per protestat per la guerra imperialista a la Tripolitana. En aquesta època era membre de «Les Amis du Libertaire», del«Foyer Anarchiste» del XIX Districte de París i del grup anarquista del XIX Districte adherit a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). En l'últim número de Le Libertaire, publicat l'1 d'agost de 1914, fou autor del text «Silence, les gueulards!». Mobilitzat com a caporal en el 236 Regiment d'Infanteria, en 1915 va ser ferit al front–Pierre Martin, quan s'assabentà de la notícia, desitjà la mateixa sort a tots els anarquistes que feien costat la «Unió Sagrada». El 21 d'octubre de 1915 es casà al XVIII Districte de París amb Louise Ismérie Ernestine Point, amb qui tingué dos infants i amb qui es va divorciar cap el 1924. Transformat en polític socialista, en 1919 va ser elegit regidor municipal a Aubervilliers (Illa de França, França) per la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Esdevingué ferroviari de la xarxa«État-Rive Droite» i en 1920 participà activament en la vaga del sector. El 7 de maig de 1920 prengué la paraula en un míting de vaguistes per protestar contra destitucions i exigir la tornada del personal revocat. L'1 de juliol de 1920 prengué la paraula en un míting celebrat a Pantin a favor de l'amnistia dels soldats amotinats durant la Gran Guerra. Després del Congrés de Tours (Centre, França) de l'SFIO de desembre de 1920, passà a militar en la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC). En aquesta època era secretari de la Secció de Drancy (Illa de França, França) de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El desembre de 1924 s'afilià al Partit Socialista Francès (PSF), el qual el 30 d'abril de 1926 es fusionà amb el Partit Republicà-Socialista (PRS). El 25 d'abril de 1925 es casà a Drancy amb Yvonne Augustine Denis. El 30 de juny de 1926 participà en un míting del CDS, celebrat a la Sala Cinéma, a la plaça de l'Ajuntament de Drancy, en favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1926 era secretari adjunt de l'Ajuntament de Drancy i vivia al número 3 de l'avinguda Jean Jaurès. El 16 de maig de 1931 va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. A començament dels anys trenta, comminà el consistori socialista de Drancy a fer costat la creació d'una cooperativa de desocupats, organitzada per l'anarquista Louis Dorlet.Émile Aubin va morir el 5 d'agost de 1949 al seu domicili de Drancy (Illa de França, França).

***

Marie-Adèle Anciaux

Marie-Adèle Anciaux

- Marie-Adèle Anciaux: El 8 de març de 1887 neix a Le Grand Béart de Prisches (Nord-Pas-de-Calais, França) la militant i pedagoga llibertària Marie-Adèle Anciaux, també coneguda com Mary Smiles. Sos pares es deien Jean Baptiste Anciaux, obrer especialitzat en entaular sostres de palla, i Marie Eulalie Lesne, tavernera. Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre 1906 i 1910 a «La Ruche», escola llibertària creada per Sébastien Faure. Juntament amb el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la Vivisecció. Marie-Adèle Anciaux va morir el 9 de febrer de 1983 a Chartres (Centre, França), 11 anys després que el seu company.

***

Necrològica de Juan Naranjo Muñoz apareguda en el periòdic tolosà "España Libre" del 27 de setembre de 1953

Necrològica de Juan Naranjo Muñoz apareguda en el periòdic tolosà España Libre del 27 de setembre de 1953

- Juan Naranjo Muñoz: El 8 de març de 1891 neix a Izaba (Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Naranjo Muñoz. Sos pares es deien Juan Naranjo i Magdalena Muñoz. Milità en el Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón (Astúries, Espanya) i, a partir de 1937, en el grup«Solidaridad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els anys de la guerra civil fou suplent, en representació de la FAI, en el Tribunal Popular i formà part del Comitè Local d'aquets organització anarquista. Quan Astúries va ser ocupada per les tropes feixistes, va ser capturat en un vaixell en alta mar pel cuirassat franquista Cervera i portat a un camp de concentració. Després de molts d'anys d'empresonament, que el deixaren molt capolat, un cop lliure s'establí a Barcelona. Malalt de càncer, Juan Naranjo Muñoz va morir el 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 29 d'agost– de 1953 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat.

***

Necrològica de Josep Torres Vallès apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 22 de maig de 1990

Necrològica de Josep Torres Vallès apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 22 de maig de 1990

- Josep Torres Vallès: El 8 de març de 1897 neix a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Torres Vallès. Sos pares es deien Bonaventura Torres i Teresa Vallès. Jornaler i obrer tèxtil de professió, durant la seva adolescència fou un dels fundadors del SindicatÚnic de Sant Feliu de Llobregat de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que presidí. Durant tota la guerra civil fou el tresorer de la Col·lectivitat Agrícola de la CNT del seu poble. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Brams. Quan l'Ocupació alemanya, va participar en la Resistència. Capturat pels nazis, va ser enviat a un stalag de triatge del qual pogué fugir, evitant així la deportació a un camp d'extermini. Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer en la construcció i milità en la Federació Local de Pàmies de la CNT. Sa companya fou María Martínez. Josep Torres Vallès va morir l'11 d'abril de 1990 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Vicent Monzó Cervera apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 d'octubre de 1981

Necrològica de Vicent Monzó Cervera apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'octubre de 1981

- Vicent Monzó Cervera: El 8 de març de 1901 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Monzó Cervera –el certificat de defunció cita com a segon llinatge Ververa. Sos pares es deien Antoni Monzó i Antònia Cervera. Fill de pagesos, quan tenia dos mesos son pare morí i arran d'aquest fet sa família patí grans dificultats. En 1908 s'instal·là amb sa mare a França, on va créixer. Insubmís al servei militar espanyol, en 1923 ja militava en el moviment llibertari. Aquest mateix any, amb altres companys (Capelles, Gil, Ciurana, etc.) organitzà un grup artístic i de propaganda anarquista a Bedarius (Llenguadoc, Occitània). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 retornà a la Península. A partir del 2 d'abril de 1937 presidí al seu poble natal el Comitè Local i la col·lectivitat, a més de ser regidor de Cultura i Propaganda del Consell Municipal, organisme que passà a presidir a partir del juny d'aquell any. Amb Ramon Fonollosa, a primers de desembre d'aquell any, constituí a Cervera del Maestrat l'Agrupació Anarquista «Fecundidad», adscrita a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 d'abril de 1938, pressionat per la reacció comunista encapçalada per Enrique Líster Forján, fugí cap a Barcelona (Catalunya), on entrà a formar part de la col·lectivitat de Sant Boi (Baix Llobregat, Catalunya). Poc després, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord) amb sa companya Manuela i son fill Afelio i, separat d'aquests, fou tancat al camp de concentració de Sant Cebrià. Després de la II Guerra Mundial, amb altres companys, organitzà la Federació Local d'Argelers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després agafà una masoveria a Sant Pèire dels Camps (Llenguadoc, Occitània) i en 1947 s'instal·là a Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània), la Federació Local de la CNT de la qual representà en diversos plens interdepartamentals a Perpinyà. El setembre de 1959 es traslladà a Narbona, on ocupà la secretaria de la CNT un temps; després passà a residir a Cucçac d'Aude (Llenguadoc, Occitània). En els últims anys de sa vida patí hospitalitzacions a Narbona i a Montpeller. Vicent Monzó Cervera va morir el 22 d'agost de 1981 a l'Hospital de Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després a Cuçac d'Aude.

***

Manifestació d'objectors de consciència

Manifestació d'objectors de consciència

- Clément Fournier: El 8 de març de 1904 neix a París (França) el militant anarquista i pacifista francès Clément Fournier. Nascut en una família llibertària, militarà en la Unió Anarquista (UA), on arribarà a ser designat secretari en el congrés de París del 20 i 21 de maig de 1934. Com a pacifista va ser elegit en 1938 secretari de la secció de Sartrouville de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). Després de la guerra, col·laborarà en el periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD), de Louis Louvet, i pren part en la reconstrucció del moviment llibertari dins de la Federació Anarquista (FA), participant en la creació del Comitè de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) editant un butlletí. En 1957 serà nomenat tresorer de l'FA i assumirà també l'administració del Bulletin Interior de l'organització. Serà, amb André Prudhommeaux, delegat de l'FA al Congrés Anarquista Internacional de Londres entre el 25 de juliol i l'1 d'agost de 1958. Més tard serà nomenat secretari de Relacions Internacionals de l'FA. Entre 1966 i 1967 serà l'administrador del Bulletin Europeen des Jeunesses Anarchistes, publicat pel Comité de Liaison des Jeunesses Anarchistes (CLAJ). Va col·laborar amb Guy Malouvier en la preparació del Congrés Internacional Anarquista de Carrara (Itàlia) de setembre de 1968. Clément Fournier va morir el 2 de març de 1969 a l'hospital francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) i va donar el seu cos a la Facultat de Medicina parisenca.

***

Dolors Prat abans de marxar a França (1940)

Dolors Prat abans de marxar a França (1940)

- Dolors Prat Coll:El 8 de març de 1905 neix a Planoles (Ripollès, Catalunya) la militant anarcosindicalista Dolors Prat Coll. Nascuda en un família pobra molt creient, sos pares es deien Josep Prats i Maria Coll. Quedà òrfena de mare quan tenia set anys i fou enviada amb les monges, de les quals tindrà un penós record. Mestressa de casa als vuit anys, amb 15 començà a treballar en una fàbrica tèxtil de Ripoll (Ripollès, Catalunya) i de seguida s'unirà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant de manera destacada en les vagues en pro de les vuit hores. Entre 1936 i 1939 fou secretària del Sindicat de la Indústria Tèxtil de Ripoll, on era coneguda, pel seu caràcter indomable, com La Petita Montseny. Després de la desfeta, el gener de 1939 s'exilià amb tota sa família a França, on foren tancats al camp de Magnac-Laval. El febrer de 1940 fou repatriada a la Península, però travessà clandestinament els Pirineus per Prats de Molló el 15 de maig de 1940. Després de treballar en una pedrera de Prades, s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) continuant la seva tasca sindicalista en la federació local de la CNT com a secretària i en Solidaritat Internacional Anarquista (SIA). Amb 91 anys es manifestà a Tolosa en defensa dels immigrants indocumentats. Son company fou Josep Marin. Dolors Prat Coll va morir el 12 de setembre de 2001 a l'Hospital Joseph Ducuing de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). La podem veure en el film de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida (1986) i en la pel·lícula Camino de libertad (1997, amb versions francesa i anglesa) de Lisa Berger; també sortí en el documental Vivir la utopía (1997) de Juan Gamero. Son fill Progreso Marin Prat li va consagrar una biografia Dolores: une vie pour la liberté (2002), que fou traduïda al català en 2007 sota el títol La Dolors. Una vida per la llibertat. Des de 1996 cada any un grup de gent (caminodelibertad.com) realitza el mateix recorregut entre Ripoll i Prats de Molló que va fer Dolors per recordar la gesta.

Dolors Prat Coll (1905-2001)

***

Notícia sobre l'execució d'Alfredo Juan Atarés Gracia apareguda en el diari barceloní "Solidaridad Obrera" del 16 d'agost de 1936

Notícia sobre l'execució d'Alfredo Juan Atarés Gracia apareguda en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 16 d'agost de 1936

- Alfredo Juan Atarés Gracia: El 8 de març de 1906 neix a Osca (Aragó, Espanya) el mestre anarquista i anarcosindicalista Alfredo Juan Atarés Gracia. Sos pares es deien Mariano Atarés Gracia, rellotger, i Bernardina Gracia. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), des de 1925 fou mestre nacional i exercí la seva professió a diversos pobles d'Osca (Nerín-Sercué, Binèfar, Quinzano, Serveto, Almunient). Participà en la insurrecció anarquista de desembre de 1933, fet pel qual va ser empresonat entre gener i abril de 1934 a Osca, però finalment va ser absolt. En sortir fou destinat a Bolea (Osca, Aragó, Espanya). Va ser amic de Ramón Acín Aquilué. Col·laborà, moltes vegades amb poemes, en la premsa local (El Diario de Huesca, La Tierra, etc.). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser capturat pels feixistes juntament amb un empleat municipal de jardins conegut com El Sordico, que pogué fugir. Alfredo Juan Atarés Gracia va ser afusellat el 4 d'agost de 1936 a Osca (Aragó, Espanya). Sa companya, Josefina Barbero Fanlo, mestra d'Apiés (Osca, Aragó, Espanya), pogué fugir cap al Regne Unit amb sa filla de dos anys. A finals de 1936 la Comissió Depuradora del Magisteri Provincial d'Osca li va obrir un expedient sancionador.

***

Necrològica de Juan José Sanz Villacampa apareguda en el periòdic tlosà "Cenit" del 3 de gener de 1984

Necrològica de Juan José Sanz Villacampa apareguda en el periòdic tlosà Cenit del 3 de gener de 1984

- Juan José Sanz Villacampa: El 8 de març de 1912 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan José Sanz Villacampa. De família confederal, sos pares es deien Antonio Sanz i Maria Villacampa Bispe. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), també milità en els grups anarquistes d'Angüés«Eliseo Reclus» i «Bakunin», adherits a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan la Revolució, l'octubre de 1936 va ser nomenat president de la CNT local i en 1937 membre del Consell Municipal d'Angüés. Participà activament en les col·lectivitzacions de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i va ser nomenat delegat al Congrés de Col·lectivitats celebrat el febrer de 1937 a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). El març de 1937 s'incorporà a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, però va ser declarat inútil per la seva coixesa i  enviat a rereguarda. L'agost de 1937, quan l'ofensiva contrarevolucionària de les tropes comunistes d'Enrique Líster Forján a l'Aragó, va ser capturat pels estalinistes i empresonat, però, durant un bombardeig de la presó pels franquistes, aconseguir evadir-se. El 26 de novembre de 1937, durant una reunió de la comissió de reconstitució del sindicat confederal a Angüés, en va ser nomenat president. El 25 de març de 1938, quan la població es trobava assetjada per les tropes franquistes, amb Martín Arnal Mur calà foc els arxius del sindicat i fugí cap a Barcelona (Catalunya). Quan les tropes feixistes ocuparen Angüés, tancaren sa mare, qui va morir a la presó en 1939. Posteriorment participà en els combats al front de Catalunya i quan el triomf franquista va ser un fet, passà a França. El 25 d'octubre de 1941 retornà clandestinament a la Península i el 24 de febrer de 1942 va ser detingut a Barcelona. Portat a Osca, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort, pena que va ser commutada per presidi. Després de nombrosos anys de patir treballs forçats, aconseguí la llibertat condicional i s'establí a Manresa, on treballà en la Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA) i continuà militant en la CNT. Malalt d'un càncer d'estomac, Juan José Sanz Villacampa va morir el 3 de desembre de 1983 a l'Hospital Sant Andreu de Manresa (Bages, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Viewing all 13307 articles
Browse latest View live


<script src="https://jsc.adskeeper.com/r/s/rssing.com.1596347.js" async> </script>