Anarcoefemèrides del 28 de gener

Esdeveniments

Tribunal Suprem del Regne d'Espanya

- Sentència antianarquista: El 28 de gener de 1884 a Madrid (Espanya) el Tribunal Suprem del Regne d'Espanya emet una sentència segons la qual:«L'Associació fundada en l'anarquia i el col·lectivisme amb el propòsit d'emprendre i de sostenir la lluita contra el capital, i dels treballadors contra la burgesia,és contrària a la moral pública, doncs contradiu l'autoritat i la propietat industrial.» Aquesta sentència va ser emprada pel Ministeri de Governació espanyol per a promulgar la Llei antianarquista que fou aprovada el 10 de juliol de 1894.

***

Capçalera d'Acracia

- Surt Acracia: El 28 de gener de 1923 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número de la segonaèpoca del periòdic Acracia.Órgano semanario anarquista. Editat per Hermós Plaja i Saló, era continuació del quinzenal publicat pel mateix editor entre el 12 de maig i el 25 de desembre de 1918. La seva aparició es decidí en una reunió d'una quarantena de grups anarquistes tarragonins (Pinell, Flix, Masroig, Molà, Vinebre, Ascó, Sant Jaume, Santa Oliva, Llorens, Banyeres, Sant Marçal, Lleger, Bellvei, Papiolet, Valls, Garcia, Bellmunt, Torre de l'Espanyol, Reus, Tarragona, Vendrell, etc.) el 24 de desembre de 1922 i on es decidí que només publicarien notícies purament anarquistes i sindicalistes i alguns articles científics i artístics d'interès, i que seria finançada pel conjunt de grups. Hi van col·laborar Joan Arans, Mauro Bajatierra, José María Blázquez de Pedro, Sebastià Clarà, Antonia Maymon, Amadeo Pérez, Ramon Serres, Josep Tato Lorenzo, Ramon Terré, Josep Torres Tribó, Amadeo Pérez i Vendrell, entre d'altres. Les il·lustracions eren de Segarra i de W. Barbier. Amb un tiratge de 4.000 exemplars, en van sortir cinc números, l'últim el 17 de març de 1923.

Naixements

Necrològica d'Ángel Adrián Trenas apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 de juliol de 1958

- Ángel Adrián Trenas: El 28 de gener de 1870 neix a Espejo (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalistaÁngel Adrián Trenas, conegut com El Abuelo. Sos pares es deien Antonio Adrián i Rafaela Trenas. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) i posteriorment a Madrid (Espanya), on fou un gran amic de Mauro Bajatierra Morán. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i acabà instal·lant-se a Lavardac, on milità en la CNT local. Al final de sa vida va rebre el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Pastora Merino. Ángel Adrián Trenas va morir el 9 de juny de 1958 al seu domicili de Lavardac (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Alfredo Bonsignori

- Alfredo Bonsignori: El 28 de gener de 1895 neix a Cecina (Toscana, Itàlia) el socialista, després comunista i finalment anarquista, Alfredo Bonsignori, conegut sota els pseudònims de Gracco i Alfonso. Sos pares es deien Giuseppe Bonsignori i Italia Silvestri. Fuster de professió, quan era molt jove s'acostà al marxisme de la mà del socialista Giuseppe Macchia i s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), participant en manifestacions obreres a diverses poblacions (Cecina, Follonica, Piombino, etc.). En 1915 prengué part en les protestes contra l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra i en 1917 aportà una petita summa en una subscripció a favor del diari socialista L'Operaio, de Piombino (Toscana, Itàlia), juntament amb A. Lenzi i G. Massei. En 1919 organitzà, amb el socialista Bocelli, la Lliga Proletària i Pagesa de Cecina i aquest mateix any es va casar amb Corinna Michelotti, amb qui tindrà un nin que anomenarà Lenin. El setembre de 1920 va ser nomenat regidor municipal. El gener de 1921 s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i el febrer d'aquell any va ser detingut arran de l'assassinat a Liorna (Toscana, Itàlia) del feixista Dino Leoni, capità de la Marina Mercant, que havia estat greument ferit durant una acció d'un escamot a Cecina que volia obligar l'Ajuntament, regit per l'alcalde comunista Ersilio Ambrogi, a exposar de bell nou la placa commemorativa dels veïns de Cecina caiguts durant la Gran Guerra. Reclòs a la fortalesa de Volterra (Toscana, Itàlia), va ser nomenat candidat  de la circumscripció Arezzo-Siena-Grosseto per a les eleccions de 1921 pel PCdI, però no va obtenir els vots necessaris i restà empresonat. Jutjat el 20 de març de 1922 per l'Audiència de Pàdua (Vèneto, Itàlia), va ser condemnat a 10 anys, tres mesos i 10 dies de reclusió i enviat a l'illa de Nesis. El 14 d'agost de 1926 va ser alliberat a conseqüència d'una amnistia i retornà a Cecina. Obligat pels feixistes a abandonar la seva ciutat natal 24 hores després, s'establí a Roma (Itàlia), però va ser agredit i apallissat perquè portava una corbata negra a l'estil Lavallière, pròpia dels esquerrans. Des de Milà (Llombardia, Itàlia), passà clandestinament a França i s'establí a Lió, on treballà d'ebenista. A França desenvolupà una intensa activitat política i fou secretari del Comitè Antifeixista de Lió i un dels màxims exponents, amb Antonio Bonito i Ludovico Rossi, del sector esquerrà del PCdI, anomenat«obrerista» (anarquista comunista), esdevenint secretari del grup «Giustizia e Libertà» i membre del Socors Roig Internacional (SRI). Al seu domicili amagà durant un temps Oscar Scarselli, cap de l'anomenada «Banda dello Zoppo», que s'havia evadit de la presó de Volterra durant la nit del 4 al 5 d'octubre de 1924, juntament amb l'anarquista Giuseppe Parenti i Giovanni Urbani, cap de l'anomenada «Banda dell'Oneta». En 1927 s'adherí al Grup d'Avantguarda Comunista (GAC), fundat per Michelangelo Pappalardi, antic seguidor d'Amadeo Bordiga, i va fer costat els periòdics obrers Le Réveil Communiste i L'Ouvrier Communiste, molt crític amb la«línia leninista», que va portar els treballadors «a les pitjors derrotes». En 1928 se li va decretar l'expulsió de França per«indocumentat comunista», però va romandre clandestinament a Lió i sense renunciar a les seves activitats subversives. El 14 de desembre de 1930 participà, amb altres companys (Marcello Bianconi, Antonio Bonito, Socrate Franchi, Aldo Lecci, Gusmano Mariani, Primo Lastrucchi, Marino Ripoli, Umberto Rossi, Giovanni Saraglia, Giuseppe Scarmagnan, Gemisto Vallesi, etc.), en una reunió celebrada al «Cercle Sacco i Vanzetti» de Lió per a llançar una campanya internacional a favor de l'anarquista Francesco Ghezzi, deportat pels comunistes a Sibèria. En 1931 participà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en una trobada anarquista. Dissolt el GAC, intervingué en el debat que es va obrir en el si de la facció de l'esquerra seguidora d'Amadeo Bordiga, publicant en 1932 dos articles en el periòdic belga Prometeo. En 1933 va ser inclòs en el llistat de terroristes residents a l'estranger i finalment acabà trencant definitivament amb el marxisme i passant-se, amb Quinzio Panni i Ludovico Rossi, al moviment anarquista, essent expulsat del PCdI per«tendència esquerrana». Arran d'aquesta adhesió, els comunistes italians publicaren el seu nom en un article delator i injuriós publicat en el periòdic parisenc La Nostra Bandiera amb la finalitat de provocar la seva expulsió del país. Des del periòdic marsellès La Laterna va respondre als seus excompanys denunciant el seu servilisme cap al comunisme i criticant el«paradís soviètic». El novembre de 1935 participà, com a delegat de Lió, en el Congrés Anarquista de París. L'estiu de 1936, amb Gusmano Mariani, Mazneuf, Attilio Scarsi i Egisto Serni creuà els Pirineus i a Barcelona (Catalunya) s'uní a la Columna Italiana «Rosselli» de la «Columna Ascaso» –segons altres fonts en la Centúria «Giustizia e Libertà» de la «Columna Italiana», majoritàriament anarquista–, en la defensa de la Revolució espanyola, participant en diversos combats al front d'Aragó, com ara les batalles de Monte Pelado i de Tardienta. El febrer de 1937 retornà a França –segons altres fonts era a Barcelona durant els «Fets de Maig» de 1937 i retornà l'octubre d'aquell any a França. El 2 de juliol de 1937 va ser acusat, amb Enrico Gavioli i Attilio Scarsi, de complicitat en un projecte d'atemptat contra un gerent d'una empresa feixista. Durant la II Guerra Mundial prengué part en la Resistència, col·laborant amb el moviment partisà de Lió, juntament amb altres exiliats (Jordi Arquer, Duilio Balduini, Giuseppe Bogoni, Carlo Emilio Gervasini, Carlo Marchisio, Gusmano Mariani, Rosa Winkler, etc.). El 28 de juny de 1943 va ser detingut a Toló (Provença, Occitània) per les tropes d'ocupació italiana i portar a Liorna, on va ser alliberat el 24 d'agost d'aquell any. El 18 d'agost, mentre estava detingut, demanà al Consolat Italià de Lió una petició de«repatriació definitiva» que va ser rebutjada el 16 de desembre de 1943 per la Prefectura Republicana de Liorna. Després de l'Alliberament retornà a Cecina, on participà en els grups anarquistes «Luce e Libertà» i «Alba dei Liberi». Uns anys després retornà a Lió amb la seva companya i son fill. A França va fer costat la premsa llibertària i mantingué relació amb els companys que retornaren a Itàlia (Umberto Marzocchi, Carlo Mazzucchelli, Ludovico Rossi, Pio Turroni, etc.), encara que ell, ben igual que Ugo Angelini i Egisto Serni, s'estimà més restar definitivament a França. Després d'una breu malaltia, Alfredo Bonsignori va morir el 3 d'abril de 1976 a Lió (Arpitània).

***

Nello Garavini (Castel Bolognese, 1921)

- Nello Garavini: El 28 de gener de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i antimilitarista Nello Garavini. Sos pares van ser Pietro Garavini (Piràt), comerciant, i Rosina Gamberini. Fill d'una família de tradició anarquista, son pare, militant llibertari de certa influència, regentà una taverna que era el lloc de trobada del moviment àcrata local, i el seu oncle Antonio (Ansèna) va estar implicat en notoris episodis anticlericals i emigrà al Brasil, retornant amb una certa fortuna sota el malnom d'Il Tigre. Després dels estudis primaris, Nello cursà els primers anys de l'Escola Tècnica, però abandonà les classes. Sota la influència de l'ambient en el qual va créixer, s'adherí al moviment anarquista quan era molt jove, assistint a nombroses conferències de llibertaris, incloses les d'Errico Malatesta, les quals el van influir decisivament. Lector de diferents textos socials i polítics (llibres, revistes, periòdics, etc.), aconseguí una bona cultura autodidacta. Conegué l'anarquista Augusto Masetti, traslladat al manicomi d'Imola, el qual esdevindrà un dels seus grans amics. El juny de 1914 va ser testimoni de la«Setmana Roja», durant la qual una gentada en manifestació assaltà i destruí l'estació ferroviària de Castel Bolognese. Quan esclatà la Gran Guerra formà part del grup d'antiintervencionistes i antimilitaristes, fins i tot quan Itàlia entrà en el conflicte, posició que implicava un gran risc de repressió. En 1916, juntament amb un grup de joves anarquistes (Giovanni Caglia, Pietro Costa, Bindo Lama, Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea, Giovanni Picciuti, Pasquale Mattioli, Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, etc.), fundà el «Gruppo Anarchico Giovanile» (GAG, Grup Anarquista Juvenil) i la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que després de la guerra s'establí als locals del Cercle Anarquista, al carrer Borgo Carducci de la localitat. Entre els simpatitzants del grup es trobà son germà major Simone (Cino), el qual patirà per la seva militància antifeixista confinament a Rossano Calabro (Calàbria, Itàlia) entre el juny de 1939 i el juliol de 1940. Nello organitzà protestes contra les manifestacions intervencionistes i patriòtiques, difongué clandestinament entre els soldats manifests subversius incitant a la deserció i, sobretot, ajudà el moviment de desertors que s'escampà per l'Emília-Romanya i que fou especialment actiu a la zona d'Imola. Treballà braç a braç amb Diego Domenico Guadagnini (Romagnolo Ribelle) i altres desertors anarquistes coneguts d'Imola, com ara Tommaso Baroncini (Chetone) i Romeo Golinelli (Ferruccio). També col·laborà amb desertors llibertaris del seu poble, com Antonio Pattuelli (Franco), Domenico Pattuelli (Fringuel), Ernesto Grazioli (Ristino), etc. Prengué part en reunions anarquistes de l'Emília-Romanya organitzades per desertors i conegué els destacats llibertaris Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Vincenzo Castellari. En la revisió mèdica de reclutament va ser llicenciat per deformació de la caixa toràcica i aconseguí alliberar-se de ser enviat al front en l'últim any de la guerra. Durant la postguerra, participà activament en els disturbis del «Bienni Roig». Gràcies a la relativa posició benestant de sa família, comptà amb temps lliure que utilitzà a establir contactes amb el moviment anarquista d'altres localitats, especialment a Imola. També freqüentà el domicili de l'intel·lectual anarquista Luigi Fabbri a Corticella, a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i conegué Aldo Venturini, amb qui entaulà una amistat que durà tota sa vida. Formà part de la tendència organitzadora del moviment anarquista d'arrel malatestiana i es relacionà amb exponents d'aquest grup (Luigi Fabbri, Armando Borghi, etc.). Participà activament en l'aixecament popular contra la carestia de la vida que tingué lloc entre el 2 i el 3 de juliol de 1919 a Castel Bolognese, ben igual que a altres localitats italianes. Creà el Sindicat de Carreters de Castel Bolognese, que adherí a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i actuà com a una filial de la seu d'Imola. Aquesta faceta sindicalista fou marginal, ja que ell pensava, com Malatesta, que totes les energies calia dedicar-les al moviment anarquista«específic». S'ocupà secretament de la«preparació material» de la revolució, procurant armes als companys del seu poble i d'altes localitats (Brescia, Valdarno, etc.). Representà el GAG de Castel Bolognese en nombroses reunions–Cesena (7 de setembre de 1919), Bolonya (14 de setembre de 1919), etc.– i entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 assistí, amb Arnaldo Cavallazi, a Bolonya al II Congrés Nacional de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i, entre l'1 i el 4 de novembre de 1921, al II Congrés Nacional de la UAI celebrat a Ancona. En 1921 conegué Emma Neri, jove mestra d'escola nascuda en una família socialista, que ben aviat esdevingué la seva companya. Per la seva oposició als escamots feixistes, que actuaven armats a Castell Bolognese i a Imola, va ser agredit en dues ocasions per aquestes esquadres i ferit greument. El gener de 1922 hagué de fer el servei militar en el 18 Regiment d'Artilleria a L'Aquila (Abruços, Itàlia), el qual durà al voltant d'un any. Poc mesos després de llicenciar-se, el 4 de juny de 1923 es casà civilment amb Emma Neri. En 1924, després de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista i fugint de la vigilància policíaca i la repressió, s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on muntà una empresa vitícola i on nasqué, el 19 d'octubre de 1924, Giordana, la seva única filla. Durant dos anys, amb sa companya, freqüentà els cercles llibertaris milanesos i la parella entaulà una estreta amistat amb Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. També conegué altres destacats anarquistes, com ara Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante Meniconi, Leda Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto Mincigrucci, Diego D. Guadagnini, Ermenegilda Villa, Pietro Costa, Bindo Lama, etc. En 1926, just abans de l'entrada en vigor de la nova llei feixista que restringia les sortides del país i permetia enviar els opositors al confinament, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, establint-se a Rio de Janeiro amb el suport del seu oncle anarcoindividualista Ansèna. Aquest primer exili es caracteritzà per les dificultats econòmiques i de tota casta. D'antuvi treballà com a mosso i després entrà a fer feina de cambrer a l'Hotel Gloria, un dels millors de Rio de Janeiro. Sa companya, pel seu antifeixisme, després d'alguns anys ensenyant a l'Escola Italiana de la «Societat Dante Alighieri», perdé la feina per les pressions de l'ambaixada italiana. Malgrat els perills de la política brasilera, governada durant aquests anys gairebé sempre per dictadures militars, continuà, amb precaucions, la seva activitat llibertària, concentrant-se sobretot en la lluita contra el feixisme italià, establint contactes amb altres italians exiliats arreu del món. També participà en les activitats de la Lliga Anticlerical, fundada per l'anarquista brasiler José Oiticica. Mantingué una estreta amistat amb Libero Battistelli, advocat republicà membre de «Giustizia e Libertà», i amb sa companya Enrichetta, ambdós exiliats al Brasil. En aquests anys mantingué correspondència amb Errico Malatesta i, un cop mort aquest, amb sa vídua Elena Melli. Entre 1933 i 1942 administrà, amb el suport del seu oncle Antonio, al centre de Rio de Janeiro, «La Minha Livraria» (La Meva Llibreria), que esdevingué lloc de trobada i de reunions informals de l'esquerra i de la immigració brasileres. També es va fer representant d'una empresa de tintes i gradualment aconseguí una certa estabilitat econòmica. La llibreria a més desenvolupà una petita activitat editorial, amb la publicació de llibres de cultura política, social i literària, amb autors clàssics (Errico Malatesta, Maksim Gorki, Oscar Wilde, Ernst Haeckel, Upton Sinclair, Friedrich Nietzsche, Romain Rolland, etc.). A començaments de 1946 convidà a Rio de Janeiro per algunes setmanes Luce Fabbri, però durant la visita a una petita hisenda que posseïa a la selva ambdós caigueren greument malalts de malària. En 1947 la família Garavini retornà definitivament a Itàlia i s'instal·là a Castel Bolognese, reprenent les seves antigues amistats i entrant a formar part del grup anarquista local, reconstruït immediatament després de la II Guerra Mundial. S'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i participà en diferents congressos i conferències d'aquesta organització. En 1968 prengué part en el Congrés de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà a Carrara; en 1972 en el Congrés de Rimini, pel centenari de la fundació de la Internacional a Itàlia; i en 1976 en el Congrés d'Estudis sobre Bakunin que es portà a terme a Venècia. A partir dels fets de 1968, la seva casa es convertí en lloc de trobada dels joves llibertaris. En 1973, gracies al seu impuls i al d'Aurelio Lolli i Giuseppe Santandrea, s'obrí la «Casa Armando Borghi» com a seu dels grups anarquistes de Castel Bolognese i on es reintegrà la Biblioteca Llibertària. En aquests anys acabà la seva obra autobiogràfica, que titulà Testimonianze. El 2 de febrer de 1978 morí Emma després d'una malaltia que durà mesos i aquesta desaparició el deteriorà força. Nello Garavini va morir el 14 de febrer de 1985 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) i, d'acord amb la seva voluntat, el funeral es portà a terme de manera estrictament privada. El seu arxiu personal, i el de la seva companya, es troba dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese. En 2010 va ser publicada a Imola la seva autobiografia sota el títol Testimonianze. Anarchismo e antifascismo vissuti e visti da un angolo della Romagna.

Nello Garavini (1899-1985)

Emma Neri (1897-1978)

Pietro Garavini (1869-1933)

***

Arminio Guajardo Morandeira

- Arminio Guajardo Morandeira: El 28 de gener de 1899 neix a Madrid (Espanya) el metge llibertari Arminio Guajardo Morandeira –algunes fonts citen erròniament el seu nom com Herminio o Armiño i el seu llinatge com Morandeiza. Estudià el batxiller i la carrera de medicina a Saragossa (Aragó, Espanya) i en 1930 es llicencià en la universitat d'aquesta ciutat, especialitzant-se en cirurgia i en parts. També fou torero. En 1931 passà a exercir com a metge rural titular a Almarza (Sòria, Castella, Espanya), on va ser conegut com «el metge dels pobres», a causa de la seva especial atenció als pacients sense recursos, fet pel qual tingué diversos enfrontaments amb membres de la dreta local. Durant l'anomenat «Bienni Negre» republicà (1933-1935), patí detenció governativa per la seva defensa de les causes popular i pel seu pensament anarquista. Organitzà a Almarza la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT); col·laborà, amb la comare municipal de Sòria i anarcosindicalista Constantina Alcoceba Chicharro, en l'Ateneu de Documentació Social (ADS), centre cultural anarquista de la ciutat de Sòria; i publicà articles en Treball,òrgan anarcosindicalista sorià. Sembla que també va pertànyer a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1935 va ser sancionat amb una multa de cinc pessetes pel Col·legi de Metges de Sòria per haver-se negat a votar en la Junta General Ordinària d'aquesta institució. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué escapar cap a les poblacions sorianes de Segoviela i Almajano, però, cansat de fugir, finalment es va lliurar als sollevats franquistes al Govern Civil de Sòria. Pocs dies després, el 8 d'agost de 1936, Arminio Guajardo Morandeira va ser afusellat al cementiri de Calatañazor (Sòria, Castella, Espanya), juntament amb els mestres José Buill i Vicente Soria, l'anarcosindicalista José Andrés, l'oficial de l'Ajuntament de Sòria i col·laborador habital del periòdic La Voz de Soria Mariano Cabrujas, i una persona més de qui desconeixem el seu nom. Incoat expedient per responsabilitats polítiques, va ser sancionat amb 15.000 pessetes, multa que hagué de pagar la vídua; també, com que no pogué pagar les contribucions, va ser embargat. Malgrat la sol·licitud de la seva esposa en 1941, per a inscriure'l com a difunt en el Registre Civil, va ser declarat pel jutjat com a«desaparegut», en absència de testimonis directes de la seva mort.  

Arminio Guajardo Morandeira (1899-1936)

***

Manuel Ramos Castillo 

- Manuel Ramos Castillo:El 28 de gener de 1917 neix a Canjayar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Ramos Castillo. Sos pares es deien Manuel Ramos i Isabel Castillo. En 1920 sa família es va instal·lar a Terrassa (Catalunya). Amb 13 anys, després de deixar l'escola, va entrar d'aprenent en un taller de fusteria, després en una fàbrica de conserves d'olives i, d'una manera més seriosa, en el ram del tèxtil, on va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries en 1931. En 1933 descobriria la seva passió pel ciclisme. Quan va esclatar la guerra civil, va enrolar-se en la centúria de Terrassa de la Columna Durruti, i, en representació de les Joventuts Llibertàries de la centúria, va assistir al congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Pina de Ebro (Saragossa). Malalt del pulmó, va ser transferit a Bujaraloz i a Terrassa, on va esdevenir secretari de les Joventuts Llibertàries. Després de certs problemes amb la policia, va lluitar, l'octubre de 1937, amb la Columna Ascaso per diferents zones (Montsó, Sogorb, Almadén), per acabar a la platja del port d'Alacant acabada la guerra. Fet presoner per les tropes franquistes, va ser tancat a Los Almendros i en un batalló disciplinari a Arizcun, al nord de Navarra, d'on va intentar fugir sense èxit, i es tancat malalt a Elizondo i a Pamplona. L'octubre de 1941 va ser alliberat i es va instal·lar a la zona barcelonina, fent carbó i feina en la construcció fins al 1949. Va exiliar-se a França, passant per Andorra. A Solferino (Occitània) va fer d'obrer agrícola i de paleta. Va militar anarcosindicalment a Lo Mont de Marsan i en 1954 va fundar la CNT a Lebouheyre. Va assistir al Ple de Vierzon i al congrés de Llemotges que va decidir la reunificació cenetista. Va treballar en la construcció i en 1962 va instal·lar-se a la zona de Bordeus i en 1964 va esdevenir secretari de la Federació Local d'aquella ciutat, que va representar en el congrés de Montpeller de 1965 amb Ponciano Alonso. També va militar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després de la mort de Franco, va residir a Sant Nazari de Rosselló, a prop de Perpinyà, on va esdevenir membre de la Comissió de Relacions de la FAI. En 1999 va col·laborar en CNT-AIT de Perpinyà. És autor d'Una vida azarosa. 44 años de exilio en Francia (1993), Revolución de España. Guerra Civil (1936-1939) (2005) i Elúltimo beso. Sa companya fou Maria Llucia Sirvent. Manuel Ramos Castillo va morir el 8 d'octubre de 2007 a la Residència «La Pinède» de Sant Nazari de Rosselló (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Wenceslao Jiménez Orive

- Wenceslao Jiménez Orive: El 28 de gener de 1922 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Wenceslao Jiménez Orive–alguns citen el seu primer llinatge com Giménez–, conegut com Wences i Jimeno. Era el major de quatre germans (Enrique, Rodolfo i Vitoria). Quan era un infant es traslladà amb sa família a Saragossa, ja que son pare, ferroviari, havia estat destinat a la capital aragonesa. Aquest, militant anarcosindicalista, va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. En els primers dies d'agost de 1936, quan son pare feia el servei d'interventor entre Saragossa i Canfranc, fou detingut, baixat a l'estació de Jaca i afusellat pels feixistes amb altres confederals a les afores de la ciutat. Quan esclatà la contesa Wenceslao estudiava disseny a l'Escola Industrial i més tard abandonà els estudis per no haver-se d'afiliar a la Falange. Esdevingué ferroviari i a començaments dels anys quaranta va ser detingut en dues ocasions per repartir propaganda antifranquista i anarcosindicalista. En 1946 s'ajuntà amb un grup de les Joventuts Socialistes, però gràcies al militant llibertari Ignacio Zubizarreta Aspas (Zubi) s'adherí a la clandestina Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L'agost de 1946 va ser detingut, amb Zubizarreta, a Saragossa; brutalment torturat, fou alliberat tres mesos després. El juliol de 1947 fou nomenat delegat d'Aragó al Ple Nacional de Regionals de la FIJL que se celebrà a Madrid. El maig de 1947 participà en un intent d'atemptat contra el dictador Francisco Franco a la carretera nacional Madrid-Saragossa, a l'alçada del Puerto de la Muela, a prop de Calatayud, i com que no reeixí marxà a la serra on s'integrà en un grup de la guerrilla rural. Decebut per la ineficàcia d'aquesta mena de guerrilla, passà a França, on va fer feina primer a Lió i després a París com a obrer ajustador. Establí contactes amb l'activista anarquista Josep Lluís Facerías i s'integrà en el seu grup de guerrilla urbana. Durant la seva estada a França havia elaborat un esquema d'organització i d'actuació clandestina, projecte que, en nom de diversos grups d'acció, pensava sotmetre a la Comissió de Defensa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i a la Comissió de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en l'Exili; aquest esquema, com que l'estructura orgànica de l'MLE no es modificà, quedà com un simple esborrany. El 26 de novembre de 1948 creuà els Pirineus i a la Península, a causa de certes discrepàncies amb Facerías, creà el febrer de 1949 el seu propi grup («Los Maños»), que fou força actiu a Barcelona, Madrid i altres zones. La seva primera acció, aquell mateix febrer de 1949, fou atemptar contra el confident Antonio Seba Amorós. El 2 de març de 1949, amb els germans Josep i Francesc Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan, Carlos Vidal Pasanau, José López Penedo i Josep Lluís Facerías, participà en el metrallament a Barcelona de l'automòbil d'Eduardo Quintela Boveda, cap de Brigada Politicosocial de la policia, que justament aquell dia no viatjava al cotxe. El 22 de desembre de 1949, amb altres companys –Daniel G. M. (Rodolfo), Salvador Luis Benito (Salgado), Plácido Ortiz Gratal i Simon Gracia Fleringan–, marxà a Barcelona per ocupà el lloc d'altres militants caiguts en la repressió (Julio Rodríguez, José Luis Barrao, Francisco Martínez, etc.). Wenceslao Jiménez Orive va ser tirotejat sense previ avís per la policia el 9 de gener de 1950 en un carrer de Barcelona (Catalunya); ferit, per no caure pres a mans de les forces de repressió de la dictadura franquista, se suïcidà prenent una càpsula de cianur que portava muntada a la part superior de la ploma estilogràfica. El seu grup havia estat delatat per Niceto Pardillo Manzanero, un cenetista expulsat de «Los Maños» per mala conducta, al comissari de policia Pedro Polo Borreguero.

Wenceslao Jiménez Orive (1922-1950)

***

Malcolm Menzies

- Malcolm Menzies: El 28 de gener de 1934 neix a Sale (Trafford, Gran Manchester, Anglaterra) l'escriptor anarcoindividualista Malcolm Menzies. Quan tenia 20 anys s'establí a París (França), que esdevingué la seva llar. Els seus llibres van ser escrits en anglès i després traduïts i publicats al francès. Gran viatger, va viure i treballar a diferents països; molts dels seus llibres estan inspirats en els seus viatges de rodamón per Amèrica i molt influenciats per la literatura llatinoamericana. La seva obra també està molt influenciada pel filòsof Max Stirner. El personatges dels seus llibres són anarquistes, sobretot individualistes i il·legalistes (Nestor Makhno, Renzó Novatore, Santo Pollastri, «Banda Bonnot», presidiaris anarquistes a la Guaiana, colons llibertaris de Costa Rica, la Guerra Civil espanyola, etc.). Publicà set llibres:Makhno, uneépopée. Le soulèvement anarchiste en Ukraine (1918-1821) (1972 i 2017), En exil chez les homes (1985 i 2007), Trois contes des îles (1987), Desde las montañas de Colombia (1999, original en castellà), Mastatal. Une colonie individualiste au Costa Rica (2009), Deux lueurs de temps. Le poète et le bandit (2014), The Urn. Ten Stories (2017). Malcolm Menzies va morir el 22 de maig de 2019 a l'Hospital Necker de París (França) i sis dies després se celebrà una cerimònia d'adéu al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Defuncions

La Brochure Mensuelle, editat per Émile Bidault

-Émile Bidault:El28 de gener de 1938 mor a París (França) el militant i propagandista anarquista Armand Émile Bidault. Havia nascut el 29 de maig de 1869 a Palaiseau (Illa de França, França). Era el fill primogènit de Clément Bidault, obrer vidrier, i Joséphine Rosalie Jacques, costurera. En 1886 va ser un dels fundadors–amb Joseph Tortelier, Murjas, Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile Ferrières i altres– de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la lluita contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. D'antuvi mecànic, després es passarà al món de la impremta. Divorciat de Anastasie Chenet, el 14 de març de 1913 es casà a Yvetot (Normandia, França) amb Noemi Joséphine Berthelot. Quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves conviccions antimilitaristes i pacifistes, va fer costat la posició de Sébastien Faure. En 1916, com a pròrroga de mobilització, treballà en la fabricació de motors d'aeroplans a Billancourt. A partir de 1919 intentà crear una biblioteca ambulant i gratuïta. En aquestaèpoca s'encarregà de l'administració deLe Libertairei de la «Librairie Sociale». Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista (UA) a París, organització en la qual milità. En 1922 fou el tresorer del Comitè de Defensa Social. Fou l'editor de la revista de textos llibertarisLa Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del carrer Bretagne de París, on també s'imprimien diverses publicacions llibertàries (La Revue Populaire,Terre Libre, etc.). Entre 1934 i 1945 va ser el gerent deLa Conquête du pain, revista llibertària oberta a totes les tendències anarquistes. Émile Bidault va morir el 28 de gener de 1938 al seu domicili del III Districte de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Giuseppe Corna

- Giuseppe Corna: El 28 de gener de 1957 mor a Aosta (Vall d'Aosta, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Corna, també conegut de diverses maneres (John Corna,Joseph Corna, Joe Corna, etc.). Havia nascut en 1871 a Mercenasco (Piemont, Itàlia). Pagès de professió, de jove emigrà per motius econòmics als Estats Units, on participà activament en la difusió del periòdic llibertari Cronaca Sovversiva i en la propaganda anarquista al costat de Luigi Galleani. També col·laborà en La Questione Sociale. Més tard milità en el grup anarquista d'Spring Valley (Bureau, Illinois, EUA) i fou, amb Antonio Andrà, un dels organitzadors dels United Mine Workers (UMW, Miners Units) i dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) en el sector miner. En 1912 contribuí econòmicament en el periòdic magonista mexicà editat a Los Angeles (Califòrnia, EUA) Regeneración. Durant la II Guerra Mundial retornà a Itàlia. Giuseppe Corna va morir el 28 de gener de 1957 a Aosta (Vall d'Aosta, Itàlia) i va ser incinerat a Torí (Piemont, Itàlia).

Giuseppe Corna (1871-1957)

***

Florentino Galván (circa 1942)

- Florentino Galván Trías: El 28 de gener de 1966 mor a Méreau, a prop de Vierzon, (Centre, França) el militant anarcosindicalista Florentino Galván Trías. Havia nascut el 26 de febrer de 1905 a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya). Sos pares foren Florentino Galván i María Trías. Quan son pare va morir a Encinasola en 1909, sa mare tornà a Saragossa, la seva ciutat natal, amb sos cinc infants: dos nins i tres nines. Estudià a les Escoles Pies de Saragossa, on conegué Luis Buñuel, qui en fou expulsat en 1915. En 1917, últim any dels estudis secundaris, els professors religiosos aconsellaren sa mare que realitzés estudis superiors pels quals estava dotat, però la manca de mitjans econòmics impedí aquesta possibilitat. Entre 1917 i 1919 treballà al bufet del reputat advocat Monterde, que abandonà a causa de l'ambient dretà que l'envoltava. Entre 1919 i 1921 va fer feina en una oficina de l'Audiència de Saragossa. Amb 16 anys, apassionat per la tauromàquia, formà part d'un grup de joves aficionats i esdevingué banderiller. Entre 1921 i 1926 treballà en la serralleria Casa Rizo, a l'avinguda Hernán Cortés de Saragossa; durant sis mesos feia de serraller i la resta de mesos posava banderilles per les places de la Península. Entre 1926 i 1929 va fer el servei militar al Marroc, del qual tornà fastiguejat; a partir d'aquest moment s’interessarà per les idees anarquistes i prendrà contacte amb el moviment llibertari. Entre 1929 i 1936 la militància passarà a primer pla i deixarà la tauromàquia. En aquestaèpoca va fer feina com a obrer serraller a La Veneciana, al camí de los Cubos de Saragossa. Se li oferí el càrrec de capatàs, però el rebutjà ja que aleshores era president del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –militava en aquest sindicat perquè la seva feina era fer miralls els marcs dels quals eren de forja. A La Veneciana conegué Carmen Mingotes Sánchez (1911-1992), sa futura esposa, que feia feina polint miralls. Entre 1931 i 1932, per les seves activitats militants, patí presó. En 1932 es casà civilment amb Carme, a disgust de sa família d'aquesta. El 21 d'abril de 1933 la parella tingué son primer infant, Acracia –a partir del 19 de juliol de 1936 passà a dir-se Engracia a causa de les pressions feixistes–, però Florentino no pogué assistir al part perquè era en una gira de propaganda de la CNT. En 1933 viatjà a Madrid i a Sevilla enviat pel Comitè Nacional de la CNT amb la finalitat de preparar l'aixecament de desembre i a resultes del qual serà detingut. Fou tancat a la presó saragossana de Predicadores, amb Antonio Ejarque, Ramón Álvarez, el doctor Alcrudo, Buenaventura Durruti i altres, i més tard trasllat a la de Pamplona. A començaments de 1934, per un error administratiu, fou alliberat abans que la resta de companys. A partir d'aquest moment es dedicarà a fer conferències per tot arreu. El febrer de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional de la CNT d'Aragó amb el càrrec de reorganitzar, amb Saturnino Carod Lerín, els sindicats pagesos. Fou un dels organitzadors del Congrés de Saragossa de la CNT de maig de 1936. Quan el cop d'Estat feixista, son oncle, Jacinto Mingote Sánchez, fou afusellat el 26 de juliol de 1936 en ser confós per Florentino, però aquest aconseguí passar a zona republicana el 12 d'octubre d'aquell any després d'estar tot aquest temps amagat. El gener de 1937 fou membre de la Junta de Seguretat d'Aragó. El juliol de 1937 va fer mítings a Barbastre amb Vallejo i Evelio Martínez. Arran del Ple Regional de setembre de 1937 s'integrà en el Comitè Regional de la CNT i en representació de Saragossa fou subsecretari d'Agricultura, amb el conseller Miralles, en el Consell de Defensa d'Aragó. Fou comissari de l'Exèrcit Republicà i pogué comprovar com les millors armes russes es destinaven a les tropes comunistes i els fusells inútils a les files anarquistes. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. En acabar la guerra, en 1939 passà a França amb documents falsos. Entre febrer i setembre de 1939 treballà a Lió amb el seu nom vertader i entre octubre de 1939 i juny de 1940 va fer feina de metal·lúrgic a la «Précision Moderne» de Vierzon. Entre l'1 de juliol i el 5 de novembre de 1940 restà desocupat i treballà fent llenya. Detingut pels alemanys amb altres quatre militants espanyols, fou enviat el 15 de novembre de 1940 a un camp de treball a Alemanya. D'antuvi treballà en una fàbrica de Premnitz com a ajustador i després en una fàbrica d'aviació a Brandenburg fins al desembre de 1943 –sa família s'havia traslladat a aquesta ciutat i hi naixerà, el 2 d'octubre de 1942 un altre fill. Sa família tornà a la Península i ell retornà a França, on treballà a les Foneries d'Acers Especials de Bourges del 15 de desembre de 1943 al setembre de 1944. Després algunes setmanes desocupat, entre octubre de 1944 i maig de 1945 treballà per a una empresa pública a Levallois-Perret. Entre maig de 1945 i maig de 1946 va fer feina en el camp d'aviació d'Avord. La família Galván es va instal·là a partir de l'estiu de 1946 a Vierzon de manera definitiva i Florentino participà activament de les activitats de la CNT i fent mítings. També, en aquests anys, ajudà com pogué els guerrillers que creuaven els Pirineus. En 1947 redactà un text Colectividades de Aragón que ha restat inèdit. Aquest mateix any fou delegat de Vierzon en el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En la premsa llibertària (CNT, etc.) va fer servir el pseudònim Uno del charco.

Continua...

---

Sa Pobla i la guerrilla antifeixista – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) – València, Conca, Terol en els anys 40 (i III) - (un petit tast de Llibre de viatges, El Tall Editorial)

Les accions del maquis eren ràpides, inesperades. Quaranta o cinquanta guerrillers es concentraven en un indret determinat i, com a fantasmes sorgits de les fondàries del bosc, assaltaven les casernes de la Guàrdia Civil per apoderar-se de les armes i requisar tot el menjar que podien trobar. Sovint, agafats de sorpresa, els civils de la caserna es rendien sense disparar. Segons qui era el cap de la guerrilla, solament donava ordres per a reunir els habitants del llogaret enmig de la plaça. Es llegia un manifest a favor de la República i contra Franco. Els homes del destacament que havien davallat al poble col·locaven banderes republicanes al balcó de l’Ajuntament. Es cremaven els retrats de Franco i José Antonio, els arxius de Falange. En altres ocasions s’establien forts combats a tot o res, desesperats. No hi havia pietat pels ferits. Els Guàrdies Civils o els maquis agafats en els enfrontaments eren rematats d’un tret al cap en el mateix indret de la batalla. Els pagesos amics ens narraven els assalts de la guerrilla a la recerca de subsistències o diners. Uns sacs de mongetes o de blat portats per mules fins als amagatalls de les muntanyes, significaven resistir un parell de mesos més en els caus que tenien en els roquissars. L’arribada de les unitats guerrilleres a determinats tallers en el moment de lliurar el pagament als obrers, dinamitar la caixa forta dels bancs, les confiscacions de joies als pagesos benestants, assaltar els trens que portaven saques amb les pagues dels militars o els sous dels obrers de les poques fàbriques existents a les rodalies... eren alguns dels sistemes emprats per proveir-se de diners. En sentir un tret d’avís disparat per alguns dels maquis que vigilaven l’assalt, els altres desapareixen cap a la serralada. Sovint, la Guàrdia Civil, excepte que comptàs amb forces superiors, no s’atrevia a perseguir-los. Era el moment d’enterrar els morts, de fer els informes corresponents per enviar a Madrid. Plors entre els partidaris del règim, alegria amagada entre aquells que tenien familiars afusellats pels guanyadors o fills i esposos tancats a les presons de la dictadura. (Miquel López Crespí)

La meva alegria, en una tèrbola època de por i de grisor absoluta! Possiblement era producte d´una certa inconsciència juvenil, l’enamorament que em posseïa, el fet d’haver pogut sortir per primera vegada en ma vida de l´illa. Jo no havia patit en la meva carn el grau de sofriment i humiliacions que queien, implacables, sobre els vençuts. Mai no m’he sentit vençuda i, molt manco, sense forces per continuar endavant. Era esquerpa, rebel, ho reconec. Mai ningú, a Mallorca, m’havia fet acotar el cap. No era cap mèrit especial. Ho sabia, era la meva situació social la que m’ajudava a ser altiva, segura de mi mateixa. Qui podia dir res a una filla de Can Ximbó, una al·lota que portava a les venes la sang d´una de les més antigues nissagues del poble? Mai ningú no havia gosat humiliar-me, portar-me la contrària.

A Castella, la por més profunda regnava arreu.

Una por que patíem no solament els que havien perdut la guerra, com l’home i la família. També tenien por els guanyadors malgrat el posat cínic i desimbolt que lluïen pel carrer. Qui podia garantir la seguretat al batlle, als regidors posats per Falange Española en aquelles contrades abandonades de la mà de Déu? A les poblacions més importants hi havia la caserna de la Guàrdia Civil, els destacaments que sortien per anar a cercar els guerrillers. A d’altres indrets, els falangistes no tenien tanta protecció. Estaven sols, a casa seva, armats, vigilants, però una pistola no garantia la seguretat. Els assalts del maquis en aquests petits llogarets eren constants i, així com la Guàrdia Civil primer disparava als sospitosos i després demanava, igualment feien els combatents de les muntanyes. Pels comentaris que els pagesos que venien a moldre feien en veu baixa, mirant endavant i endarrere, sabíem qui havia estat el darrer batlle afusellat per la guerrilla. Tampoc no se’n salvaven els sacerdots ni qualsevol que fos considerat un actiu col·laborador del règim franquista.

Les accions del maquis eren ràpides, inesperades. Quaranta o cinquanta guerrillers es concentraven en un indret determinat i, com a fantasmes sorgits de les fondàries del bosc, assaltaven les casernes de la Guàrdia Civil per apoderar-se de les armes i requisar tot el menjar que podien trobar. Sovint, agafats de sorpresa, els civils de la caserna es rendien sense disparar. Segons qui era el cap de la guerrilla, solament donava ordres per a reunir els habitants del llogaret enmig de la plaça. Es llegia un manifest a favor de la República i contra Franco. Els homes del destacament que havien davallat al poble col·locaven banderes republicanes al balcó de l’Ajuntament. Es cremaven els retrats de Franco i José Antonio, els arxius de Falange. En altres ocasions s’establien forts combats a tot o res, desesperats. No hi havia pietat pels ferits. Els Guàrdies Civils o els maquis agafats en els enfrontaments eren rematats d’un tret al cap en el mateix indret de la batalla. Els pagesos amics ens narraven els assalts de la guerrilla a la recerca de subsistències o diners. Uns sacs de mongetes o de blat portats per mules fins als amagatalls de les muntanyes, significaven resistir un parell de mesos més en els caus que tenien en els roquissars. L’arribada de les unitats guerrilleres a determinats tallers en el moment de lliurar el pagament als obrers, dinamitar la caixa forta dels bancs, les confiscacions de joies als pagesos benestants, assaltar els trens que portaven saques amb les pagues dels militars o els sous dels obrers de les poques fàbriques existents a les rodalies... eren alguns dels sistemes emprats per proveir-se de diners. En sentir un tret d’avís disparat per alguns dels maquis que vigilaven l’assalt, els altres desapareixen cap a la serralada. Sovint, la Guàrdia Civil, excepte que comptàs amb forces superiors, no s’atrevia a perseguir-los. Era el moment d’enterrar els morts, de fer els informes corresponents per enviar a Madrid. Plors entre els partidaris del règim, alegria amagada entre aquells que tenien familiars afusellats pels guanyadors o fills i esposos tancats a les presons de la dictadura.

En arribar la nit començaven les preocupacions. Xiulava el vent damunt les teulades. Ens miràvem als ulls en silenci. M´apropava al meu home i, sense parlar, li demanava què faríem. El xiscle de les òlibes, enfilades al capdamunt dels arbres centenaris, cobraven significats estranys. A Mallorca, el cant de l´òliba sempre havia estat signe de mals averanys, una premonició de mort o de desgràcies. A les serralades de Castella, el crit esdevenia un trencaclosques mal d´ajuntar. Era, efectivament, el senyal inconfusible de l´animal que cercava ratapinyades en la fondària de la nit o, com podria ser el cas, el secret llenguatge nocturn de la Guàrdia Civil o els guerrillers? Qui ho podia saber? Començava a adonar-me de la difícil situació en què ens trobàvem. Què fer si algú, desconegut, tocava a la porta? Com reaccionar perquè no ens costàs la vida? Més d´una vegada, algun grup armat havia arribat, de matinada, fins al molí, demanant menjar. Com endevinar si era el maquis o els civils disfressats? Al principi de la nostra arribada al poble, quan encara no sabíem el que s’esdevenia a la contrada realment, quins eren els límits de salvatgisme i crueltat existents, donàrem queviures als que venien en nom del maquis. Ens hauria pogut costar la vida. El meu home tenia cosins a les muntanyes. No sabíem que aquell simple fet, el proporcionar una poc de farina o un bocí de pernil a qui t’ho demanava en la nit era pena de mort. Els germans ens ho feren saber i, de seguida, actuàrem amb extremada precaució. Però quan començàrem a saber que alguns dels nostres veïns havien estat morts per la Guàrdia Civil per haver proporcionat provisions a la guerrilla començàrem a pensar molt seriosament a tornar a Mallorca. Un dia o l’altre podríem caure en algun parany muntat per les unitats especialitzades en la repressió del maquis. Cada dia ens arribaven noves de veïns executats davant el portal de casa seva per haver volgut ajudar la guerrilla. Mataven els pagesos davant els fills, les al·lotes embarassades, els joves. Res no assaciava la set de venjança de les forces enviades per acabar amb els guerrillers. L’exèrcit i els sometents de falangistes tenien carta blanca per fer el que volguessin. Acabar amb els “bandolers”, era prioritari en aquells primers anys de la postguerra. Tot era permès i qualsevol càstig, per ferotge i brutal que fos, s´aplicava d´immediat, sense haver de demanar permís als jutges ni emprar cap mena de formalitat. Era la llei de l´extermini, de segar la resistència d’arrel.

Cada volta la situació esdevenia més problemàtica. Els membres dels serveis especials de la Guàrdia Civil sovint es disfressaven, fent creure que feinejaven de traginers o de comerciants. Anaven per les cases de pagès a recaptar informació. Altres es feien passar per guerrillers. Si, com nosaltres que ho havíem fet més d´una vegada, aquell llenyataire, el pastor o el moliner s’avenia a donar menjar als qui li ho demanaven, podia ser executat al moment. Com saber, a les tres de la matinada, si els que trucaven a la porta eren guerrillers o membres de les patrulles de l’exèrcit? Vivíem dominats per aquest insoluble dilema. Va ser quan els germans també començaren a pensar a deixar el poble i anar a cercar feina a Barcelona. Mònica, la mare, era la primera que volia que marxàssim. Els tres fills s’havien salvat de morir a la guerra. Eren l´única família sortada de la zona. Qui més patí era va ser el meu home, amb els anys passats al camp de treball. Així i tot era evident que els moliners tengueren una sort extraordinària. Els sogres n’eren ben conscients i no desitjaven que s’esdevengués quelcom d’inesperat. Imaginaven que, lluny del poble, si aconseguien trobar feina a la ciutat, podrien passar desapercebuts.

Na Mònica deia que la situació no era tranquil·la, que alguna mala ànima podria bastir la denúncia més inesperada, recordar que els seus fills havien lluitat amb els comunistes i els anarquistes. Volia que els tres provassin de refer la vida lluny de la contrada. No tenia por a romandre al molí, amb l´home. Vivien per als fills i si aquests estaven bé, allunyats del perill que rondava pel llogaret ja eren feliços.

El que m'atemoria de veres eren aquelles serps grosses i llargues que trobaves pertot arreu i el seu xiulet. Quin xiulo, les serps, si t’hi apropaves! Un dia me'n vaig trobar una d'enrotllada prop de la cisterna. Tot era nou per a mi i, malgrat la guerra que rondava per les muntanyes, el paisatge, el clima, era un món nou, estrany i alhora suggeridor que em tenien fascinada. Les reaccions de la gent: un llibre obert per estudiar la maldat, i també la capacitat de sacrifici de la humanitat. I la neu, caient sense aturar, durant setmanes senceres! A Mallorca, si no eres d´un poble muntanyenc, només veies la neu cada vint anys o més. T’havies de conformar contemplant els cims blancs del Puig Major, la serralada de Tramuntana, tan lluny dels pobles del Pla. De joves encara anàvem amb carro arreu, no és com ara que en una hora de cotxe pots arribar sense cap mena d’esforç a Lluc.

En el passat no era així.

Anar a veure la verge de Lluc, pujar pels estrets caminois de la serra era una aventura que durava un parell de dies, amb parada als hostals de la carretera, cançons dalt dels carros, joia per haver deixat per uns dies la dura feina camperola.

Al poble del meu home la neu començava a caure a mitjans d´octubre, de forma continuada, intermitent. De Nadal a març els camins tornaven intransitables. Davant la porta del molí, l’alçada de la neu arribava als dos metres. Mai no havia vist aquelles nevades! No podíem sortir de la casa en setmanes. Tots feinejaven amb les pales per obrir un caminoi i poder anar fins a l’estable on teníem els animals. Pel que fa a la resta, ens passaven les setmanes que durava la nevada tancats dins del molí. Guaitàvem el blanc paisatge, embadalits. Ens estimàvem intensament. Llegíem tota mena de llibres i el munt de revistes endarrerides que teníem a l’abast. Si no hi havia feina, el meu home pintava quadres, com quan el vaig conèixer, sota les pinedes de la badia d’Alcúdia. Els germans s’entretenien fent sants de fusta que, en arribar la primavera baixaven a vendre als botiguers d’objectes religiosos de València. Al matí, de seguida que ens despertàvem obria la porta i agafava uns bons bocins de gel fondre’ls dins l’olla. Així teníem aigua per a tot el dia. Quina alegria pensar que no tenia cap altra obligació que estar al costat de la persona que estimaves, veure com creava paisatges amb el pinzell, mirar per la finestra veient caure la neu, silenciosa, cobrint ermites i caminois, els petits llogarets que s’albiraven des de la finestra del molí. Només sentia el batec del meu cor anant a mil per hora desitjant que, la felicitat que gaudia, no acabàs mai. Si fos una beata hagués resat el rosari cada dia, per aconseguir-ho! De no haver estat per la guerra a les muntanyes, hauria volgut no marxar mai del poblet, restar sempre al costat de l’espòs, tenint totes les hores per contemplar el paisatge, els arbres blancs, les llunyanes xemeneies dels pobles perduts per valls i muntanyes anunciant indrets encara més misteriosos, ànimes amb les seves històries bategant al costat de les foganyes.

La felicitat que jo sentia en el fons del cor era una joia que poca gent coneixia. Bastava mirar el trist posat de les dones endolades que em miraven sense arribar a entendre l'origen de la meva rialla als llavis. Era la felicitat d´una núvia acabada de casar. Com ho podien entendre si tot ho havien perdut? Així i tot m’estimaven perquè m’havia casat amb un dels seus. Per a ells ja pertanyia a la gran família dels vençuts.

Però jo anava en bicicleta i a la postguerra poques dones hi anaven. Jo no era del poble i no havia viscut ni els bombardeigs ni, posteriorment, les pallisses i afusellaments. La meva vida era completament oberta a l´esperança. Cantava, quan al matí veia el cap endormiscat del meu marit i sentia el renou de l'aigua del riu que feia girar les pales del molí de moldre.

Sense adonar-nos del pas del temps, enamorats com estàvem, potser que, de forma inconscient, havíem bastit un món fet a la nostra mida. Després d’aquella trobada sobtada a la platja, el dia que vaig acompanyar el pare a cercar algues per a l’hort, les hores només tenien un sentit per a mi: trobar temps per estar al seu costat, per parlar amb ell, per sentir-li explicar tantes històries sobre la República, el món del futur pel qual lluitaven. La meva família, malgrat una inicial oposició, acabà per acostumar-se a la idea que la filla sortia amb un presoner. Tanmateix, n´hi havia molts que s’havien adaptat completament als costums del poble i s’havien casat amb al·lotes de la comarca. A mesura que anaven passant els anys i arribaven les ordres des de la península d’alliberar els presos, a l’estació sempre podies ensopegar amb la mateixa escena de llàgrimes i acomiadaments. Els que s’havien integrat, casant-se o trobant un treball al poble, anaven a veure sortir el tren que s’emportava els sobrevivents i que tornaven a Bilbao, Pamplona, Donosti o Santander. Si podia deixar l’hort, acompanyava el teu pare a l’estació. Hi anàvem plegats, parlant del que faríem nosaltres quan ens casàssim i poguéssim marxar. Ambdós volíem reconstruir la nostra vida lluny del record de tants d’anys mancats de llibertat.

A l’estació, els homes es feien el valent, provant de deturar les llàgrimes que pugnaven per sortir, imparables, si no fos per un poderós esforç de voluntat. Els homes no podien plorar. S´havien de contenir, fent-se els valents. Els veies nerviosos. Entre la guerra i el temps de treballs forçats havien passat set o vuit anys mancats de llibertat. I gràcies que ningú no els havia denunciat o atribuït algun inexistent delicte.

Els cinc anys passats en el camp havien passat d´una volada.

Quan el comandament del camp li lliurà l’ordre de llibertat, no ho podíem creure. La guerra mundial havia finit amb la victòria dels aliats. Al poble, a poc a poc, quasi de forma imperceptible, els falangistes havien reduït les aparicions públiques. Encara n’hi havia que portaven la camisa blava i la gorra roja dels requetès, però d’altres anaren deixant l´uniforme arraconat al racó més amagat de les golfes. Després de la derrota dels alemanys a Stalingrad, ja es va fer més notori aquest canvi d’actituds. Els més fanàtics, il·lusos, somniaven amb les misterioses armes secretes de Hitler, les bombes d´increïble potència que en un parell de setmanes capgirarien la guerra. Al bar, els pragmàtics, els que ja havien deixat de posar-se la camisa blava, els escoltaven amb mitja rialleta als llavis, sorneguers. El rector encara feia misses i organitzava rosaris pels valents voluntaris de la División Azul que, predicava, “donaven la seva vida per defensar el cristianisme amenaçat de mort per la barbàrie dels bolxevics”. Només els més exaltats anaven encara cada 20 de novembre, l’aniversari de l’afusellament de José Antonio, a cantar el Cara al sol al teatre del poble, a escoltar la lectura del discurs fundacional de Falange.

Quan ens trobàvem amb el teu pare, ens fartàvem de riure comentant les falses esperances dels guanyadors, ara amb la por dins el cor, passant pena pel que farien amb ells, els aliats, si desembarcaven a Mallorca.

L´esperança covava a l´interior de les cases.

Anarcoefemèrides del 29 de gener

Esdeveniments

L'Hôtel des Sociétés Savantes

- Míting per la «Mano Negra»: El 29 de gener de 1903 té lloc a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París (França) un míting organitzat pel grup anarquista dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), amb el suport propagandístic de Les Temps Nouveaux i de Jean Grave, per protestar contra la permanència a la presó dels imputats en l'afer de la «Mano Negra» d'Andalusia (Espanya). Hi participaren L. Havet, professor del Col·legi de França; Paul Reclus, metge de l'hospital de París, germà d'Élie i d'Élisée Reclus; G. Géailles, professor de la Sorbona; Henriette Meyer; Georges Yvetot, secretari de la Federació de les Borses de Treball de França i de les Colònies; Jean Jaurès, diputat de Carmaux; Marcel Sembat, diputat de París; Francis de Pressensé, diputat de Roine, i s'hi llegí una carta d'Anatole France, que reflectia clarament la imatge d'una Espanya inquisitorial que es tenia arreu d'Europa, la qual s'anava repetint des dels inicis de la campanya de Montjuïc. L'acte, que comptà amb un bon nombre d'adhesions espanyoles i estrangeres, fou clos votant per aclamació una moció en què s'incitava el govern espanyol a revisar el procés. En aquest míting es recollí una certa quantitat de diners destinada a sufragar les despeses que ocasionava la campanya; el romanent fou enviat per mitjà de Soledad Gustavo als companys de la «Mano Negra» per afrontar materialment la seva sortida de la presó.

***

Capçalera de Tiempos Nuevos

- Surt Tiempos Nuevos: El 29 de gener de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua castellana dels anarquistes espanyols exiliats a França Tiempos Nuevos. Semanario de educación y de lucha. Dirigit per Valeriano Orobón Fernández des de la «Librairie Internationale», era continuació d'Iberión. El primer gerent en va ser Séverin Ferandel. Hi van col·laborar Llibert Callejas, Fontaura, Magriñà, Parra, M. Pérez, Vidiella, Gibanel, Martel, José Martín, entre d'altres. Durant la direcció de Manuel Pérez les col·laboracions internacionals foren traduïdes per Pedro Orobón Fernández. Sortiran almenys 94 números fins al 1927.

***

Cartell publicitari de Vida realitzat per Vicent Ballester Marco

- Surt Vida: El 29 de gener de 1938 surt a València (País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vida. Portavoz de la Federación Regional de Campesinos de Levante. CNT-AIT. S'imprimia al Sindicat de la Indústria Gràfica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. En sortiren 42 números, l'últim el 16 de febrer de 1939, amb el triomf feixista. A València ja s'havien publicat altres publicacions amb la mateixa capçalera.

***

Portada del disc de Chumbawamba i Noam Chomsky

- Acció de Chumbawamba: El 29 de gener de 2002 el grup musical britànic anarquista Chumbawamba ven, per a un anunci publicitari enfocat a executius, la sintonia de la seva cançó Pass it Along al gegant de la indústria automobilística General Motors per 70.000 dòlars i lliura aquests diners a grups llibertaris i d'activistes antiglobalització (IndyMedia, CorpWatch, etc.) per realitzar campanyes contra aquesta multinacional i la globalització empresarial en general.

Naixements

Capçalera de L'Avant-Garde

- François Dumartheray: El 29 de gener –algunes fonts citen erròniament el 27 de gener– de 1842 neix a Collonges (Savoia, Arpitània) el membre de la Internacional i anarcocomunista François Dumartheray –algunes fonts citen un segon nom Constant, però aquest no apareix a cap document oficial, i en la partida de naixement figura erròniament com Dumarterey. Era el fill primogènit de Jacques Joseph Dumartheray –citat erròniament Jean en la partida de naixement– i de Marie Rubelin, pagesos empobrits i només pogué aconseguí una educació molt rudimentària. Es guanyà la vida com a representant de comerç i lampista. En 1867 va participar en el Congrés de la Pau i de la Llibertat a Ginebra. En aquests anys participà en experiències icarianes a Lió. El maig de 1870 fou detingut i condemnat per ser membre de la Comissió Federal de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però el setembre d'aquell any fou amnistiat amb la proclamació de la República a Lió. Perseguit arran del fracàs de la Comuna, es refugià a Ginebra (Suïssa), on treballà en un hospital com a sanitari. Fou delegat, amb Edouard Andignoux, Charles Ostyn i Antoine Perrare, de la Secció ginebrina«L'Avenir», format per un grup de refugiats d'influència cabetiana gairebé tots de Lió, al IV Congrés general de la Internacional antiautoritària celebrat entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra –en aquest congrés proposà, amb Perrare, que només poguessin ser membres de la Internacional els obrers manuals. El febrer de 1876 publicà –amb Pierre Jeallot (Le Tapin), Hippolyte Ferré, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy– el fullet Aux trevailleurs manuels partisans de l'action politique, el primer text que parlarà de «comunisme anarquista»; aquest text es va distribuir el dia abans de les eleccions del 14 d'octubre. Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat del Cercle d'Estudis Socials de Ginebra en el VIII Congrés de la Internacional a Berna. En 1877 va participar en la constitució d'una federació francesa antiautoritària –amb Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Pindy, entre d'altres– que tindrà el seu primer congrés a La Chaux-de-Fonds entre el 19 i el 20 d'agost d'aquell any; i també s'encarregarà del seu òrgan oficial, L'Avant-Garde. Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin i Jules Montels va redactar una moció per al II Congrés de la Classe Obrera de Lió de 1878; la moció, presentada per Ballivet, delegat del Sindicat de Mecànics de Lió, que feia una crida a la col·lectivització de les terres i dels instruments de producció, va ser rebutjada. El febrer de 1879, amb Piotr Kropotkin i Georges Herzig, fundà a Ginebra el periòdic Le Révolté, propagandista del «comunisme llibertari», el qual serà adoptat per la Federació del Jura en el congrés que se celebrà entre el 9 i el 10 d'octubre de 1880. Amnistiat aquest mateix any, no tornarà a França i restarà a Ginebra. Se subscriví a Le Réveil Anarchiste des del seu començament i envià suport econòmic sota el pseudònim del Vieux Savoyard. El 10 d'octubre de 1918 es casà al III Districte de Lió amb Marie Sophie Magne. Al finals dels seus dies s'allunya de l'activitat política, però mantingué contacte amb destacats militants, com ara Lucien Descaves i Max Nettlau. François Dumartheray va morir a començaments del setembre de 1931 a Ginebra (Ginebra, Suissa) i a la seva incineració, celebrada el 8 de setembre, assistiren, entre molts altres, Pietro Tempia i Luigi Bertoni, que va fer el discurs fúnebre. Aquest discurs va ser publicat en 19 de setembre de 1931 en Le Réveil.

Notícia de la detenció de Victor Minne apareguda en el diari parisenc Le Temps del 9 de desembre de 2000

- Victor Minne: El 29 de gener de 1855 neix a Kortrijk (Flandes Occidental, Flandes) l'ebenista i propagandista anarquista Victor Polydore Minne. En 1888 emigrà a França en 1888 i en 1893 en va ser expulsat per la seva militància llibertària. El 12 de setembre de 1898 va ser detingut a Brussel·les (Bèlgica) per haver aferrat cartells anarquistes i aquest mateix dia havia participat en l'ocupació de la redacció del periòdic Journal du XXè Siècle. En 1899 se li a atribuí la paternitat del text, que va ser publicat anònimament, Révélations sur la prétendue folie de la princesse Louise. El 8 de desembre de 1900 va ser detingut repartint pels carrers de Brussel·les el pamflet Testament olographe de la vieille mère Victoria, reine des poires d'Angleterre et impératrice des roupies de singes; després d'escorcollar el seu domicili, la policia deduí que ell era l'autor d'aquest text. Jutjat per l'Audiència de Bravant el 4 de febrer de 1901, pocs dies després de la mort Victòria del Regne Unit, va ser absolt dels insults dirigits contra aquesta reina. En 1904 publicà a Brussel·les el fullet Les sept années de souffrances de la princesse Louise, fille du roi dels Belges. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fitxa policíaca d'Amédée Pauwels (1891)

- Amédée Pauwels:El 29 de gener de 1864 neix a Bèlgica l'anarquista il·legalista Amédée Pauwels, més conegut com Étienne Rabardy. Blanquer de professió, va ser amic de Paul Reclus, a qui arrossegarà a la fàbrica de sosa de la vall de Meurthe, a Varangeville (Lorena, França), on compartirà habitació amb l'anarquistaÉlisée-Joseph Bastard. Després va instal·lar-se a Saint-Denis, suburbi al nord de París, on els anarquistes eren força actius. Arran dels enfrontaments del Primer de Maig de 1891 a Clichy, va ser expulsat del territori, però va retornar a França per cometre atemptats. El 15 de març de 1894 va morir a resultes de l'explosió anticipada de la bomba que portava i que tenia intenció de deixar a l'església de la Madeleine de París. Dos atemptats que es van realitzar el 20 de febrer de 1894, dies després de l'execució d'Auguste Vaillant i les batudes policíaques del 17 de febrer, també li són atribuïdes. Totes les bombes que va col·locar, fins i tot la que acabà amb la seva vida, van ser fabricades per altra anarquista il·legalista famós,Émile Henry.

Amédée Pauwels (1864-1894)

***

Foto antropomètrica de Michel Auda de la Comissaria Central de Niça (1897)

- Michel Auda: El 29 de gener –algunes fonts policíaques citen erròniament el 31 de gener– de 1873 neix a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista Michel Auda. Sos pares, no casats, es deien Joseph Auda, cotxer, i Joséphine Rabanin, planxadora. Es guanyava la vida de cotxer, com son pare, i com a empleat de comerç. Va ser cridat a l'exèrcit en la quinta de 1893, però va ser llicenciat el 23 de novembre de 1894 per «manca de talla». Era membre de «Les Libertaires de Nice», que havia estat fundat durant la primavera de 1897, grup que celebrava les reunions en la cantina del «Comptoir de Nice», al número 33 del carrer Pastorelli. El 8 d'agost de 1897, en sortir d'una reunió del«Comptoir de Nice», un policia va sentir el crit «Visca l'anarquia!» i el 9 de setembre la comissaria obrí una investigació, en la qual ell es trobava implicat, però la qual acabà sobreseguda. En aquesta època vivia al número 4 del carrer de Belgique. Entre agost i setembre de 1898 fou gerent del periòdic L'Esclave. Organe des revendications prolétariennes. El 30 de març de 1898 abandonà, amb sa companya Marie Müller, amb qui s'havia casat, Niça i s'establí a París, on el 26 d'abril de 1898 va ser fitxat per la Prefectura de Policia com a anarquista. El 24 de juny d'aquell any, sense recursos, sol·licità ajuda en la Prefectura de Policia per a poder retornar-hi i el 14 de juliol de 1898 ja era de bell nou a Niça. L'agost de 1898 la policia sospità que havia aferrat, amb Jean Deccio i Josep Gioan, membres del grup, els petits adhesius«L'armée est l'école du crime. Vive l'anarchie». L'11 de desembre de 1898 va ser detingut i portat a la comissaria del III Districte de París, juntament amb el belga Hannmann, després de ser acusat de cridar «A bas l'armée!», durant un altercat produït durant una conferència de suport a Alfred Dreyfus al Saló d'Art del carrer Blacas entre dreyfusards i antidreyfusards. En un article publicat en el número del 22 de gener de 1899 de Le Libertaire denuncià les maquinacions dels socialistes i en un altre del 6 de febrer de 1899 mostrà un estat molt pessimista del moviment llibertari de Niça. Un informe policíac de novembre de 1899 es va fer ressò de les dissensions en el si del grup llibertari de Niça, el qual havia perdut el local on es reunia en no poder fer front el pagament del lloguer i ell va ser acusat d'haver gastat els diners del grup en qüestions personals. A començament de segle, segons alguns, s'adherí al Partit Socialista Unificat (PSU), però sempre va estar vigilat per la policia com a anarquista. Durant la tardor de 1900 es mudà del carrer Barla al carrer Emmanuel Philibert, on es reuní amb el company Eugenio Agostinucci. El 6 de maig de 1901 abandonà Niça i s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on volia passar l'estiu, i l'11 de juny retornà a Niça. L'11 de desembre de 1901 el Tribunal de Policia el va condemnar a tres francs de multa per«escàndol injuriós» després d'haver insultat un capellà a l'avinguda de la Gare. L'abril de 1905 treballava de conserge al número 5 del carrer Guiglia i el maig d'aquell any es reuní amb sa companya, empleada en un hotel al Principat de Mònaco. Michel Auda va morir el 21 d'abril de 1918 al seu domicili de Canes (Provença, Occitània).

***

Notícia del judici a Édouard Mouche apareguda en el diari de Nantes L'Ouest-Éclair de l'1 de juny de 1920

- Édouard Mouche: El 29 de gener de 1878 neix al XI Districte de París (França) el lampista anarquista i antimilitarista Édouard Maxime Mouche. Sos pares es deien Louis Auguste Mouche, venedor de pa a domicili, i Marie Clotilde Garnier. L'1 de setembre de 1900 es casà al XX Districte de París amb Jeanne Victorine Terrasse. Formà part del Grup Llibertari per la Cançó, fundat el maig de 1918 al voltant, sobretot, de Louis Loréal i del qual va ser nomenat tresorer. Aquest grup havia de publicar l'agost de 1918 el periòdic La Gerbe, que no aparegué a resultes de la prohibició per part del prefecte de policia de la festa que l'havia de finançar, i participà en diverses sortides campestres organitzades per Le Journal du Peuple. En 1919 va ser nomenat secretari del Grup del XI i XII Districtes de París de la Federació de Joves Anarquistes (FJA). A començaments de 1920 va ser detingut per haver distribuït pamflets antimilitaristes amb Louis Lóreal i René Péache, i no va ser alliberat fins el març d'aquell any. El 7 de juny de 1920 va ser jutjat per l'XI Sala del Tribunal Correccional per aquest delicte juntament amb sos companys i condemnat a 18 mesos de presó i a 1.500 francs de multa, pena que va ser confirmada en l'apel·lació d'octubre d'aquell any. A finals de gener de 1920, arran de la reconstitució del grup La Gerbe, al voltant de Léon Louis, Morthel Oupiter i René Péache, dimití del seu càrrec de tresorer. En 1921 va ser nomenat secretari del grup del XIII Districte de París de l'FJA. El 20 de maig de 1921 el seu domicili, com el de molts altres companys, va ser escorcollat a la recerca de material antimilitarista. L'estiu de 1921, arran de la detenció de René Barril, reemplaçà aquest en la gerència del número 5 del periòdic La Jeunesse Anarchiste,òrgan de l'FJA animat, entre d'altres, per René Barril, G. Bouvet i André Leroy. En 1923 era membre del «Foyer Anarchiste» (Hogar Anarquista) del XI Districte parisenc i del Comitè d'Iniciativa i de Propaganda de l'Unió Anarquista (UA). En 1929 s'instal·là a Livry-Gargan (Illa de França, França) i aquest mateix any era membre de l'Associació de Federalistes Anarquistes (AFA) i corresponsal local de La Voix Libertaire. A començaments de la dècada dels trenta vivia a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) i sembla que no militava. En 1938, no obstant això, la policia el tenia fitxat com a membre d'un grup de l'UA d'Aulnay-sous-Bois. El 21 de desembre de 1940 es casà a Livry-Gargan amb Fernande Delphine Maugard. Posteriorment emigrà a Algèria. Édouard Mouche va morir el 10 de gener de 1959 a Alger (Algèria).

***

Orlando Bolgioni

- Orlando Bolgioni: El 29 de gener de 1881 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el picapedrer anarquista i anarcosindicalista Orlando Bolgioni. Sos pares es deien Lorenzo Bolgioni i Adele Baratta. Només pogué estudiar fins el segon grau d'ensenyament primari i es va criar en l'ambient cultural i polític dels picapedres, gairebé tots anarquistes. Fou membre actiu de la Lliga de Resistència dels Picapedrers. Amb 13 anys, ja participà en el motí de 1894. El 12 de setembre de 1909 va ser elegit per primera vegada membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Carrara. En un informe policíac de la Prefectura de Policia del 9 d'octubre de 1909 es diu que «exerceix una certa influència en el partit anarquista» i que era lector habitual d'Il Libertario i La Questione Sociale. Entre l'1 de gener de 1911 i 1913 va ser reelegit en el seu càrrec de membre de la comissió executiva del Cambra del Treball de Carrara i entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 participà en el Congrés Nacional celebrat a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on es va fundar l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En aquest mateix any sostingué activament el cercle anarquista«Luce e Verità». L'estiu de 1911 formà part de la comissió de la Cambra del Treball que es reuní amb els representants industrials durant el conflicte laboral i la vaga, que finalment va concloure amb la victòria parcial dels picapedrers. En 1912 sembla que s'adherí al Fascio Anarchico (FA, Feix Anarquista) de Carrara i en 1913 al grup anarquista «18 Març». El gener de 1920 formà part de la delegació de la Cambra del Treball de Carrara que signà amb la patronal el nou conveni laboral per als treballadors del marbre, agrupats en la Unioni Cavatori (UC, Unió de Picapedrers). El gener de 1921 assistí al Congrés de la Cambra del Treball de Carrara i va ser novament elegit membre de la seva comissió executiva. Col·laborador del periòdic sindical Il Cavatore, després de l'adveniment del feixisme al poder sembla que es desinteressà per la política, dedicant-se, segons un informe de la Prefectura de Massa i Carrara al Ministeri de l'Interior italià, «al treball i a la família», però sense renunciar a les seves idees llibertàries. Durant la dècada dels trenta va ser constantment vigilat juntament amb son fill Ugo Almo Walter, també militant anarquista. L'abril de 1945, l'endemà de l'alliberament de Carrara, formà part del Consell Municipal amb els companys Renato i Aldofo Viti. Després de la II Guerra Mundial reprengué les activitats llibertàries en la Federació Anarquista Italiana (FAI). Orlando Bolgioni va morir, centenari, el 20 de novembre de 1981 a l'Institut Geriàtric de Carrara (Toscana, Itàlia), on va viure els seus últims anys.

***

Foto policíaca de Vincenzo Ferrero (1934)

- Vincenzo Ferrero: El 29 de gener de 1885 –algunes fonts citen 1895– neix a Cocconato (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Vincenzo Ferrero, anglicitzat Vincent Ferrero i més conegut com John the Cook. Sos mares es deien Giacomo Ferrero i Matilde Marchese. En 1905 emigrà a Nova York (Nova York, EUA) i posteriorment s'establí a Chicago (Cook, Illinois, EUA). Més tard, abans de la Gran Guerra, s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). En aquesta ciutat entrà a formar part del moviment anarquista, sobretot com a membre del«International Grup», format per militants de diverses llengües (italians, espanyols, francesos, russos, jueus, alemanys, xinesos) que estigué actiu fins a la dècada dels trenta. També formà part dels grups anarquistes italians«Libre Pensiero» i«Volontà». En 1917 va ser detingut quan feia un míting antibel·lista al carrer sota l'acusació de«vagància» i el 3 de març d'aquell any va ser detingut amb Michele Bombino i altres dos membres del grup«Volontà», per passar moneda falsa; tots, exceptuant ell, van ser sentenciats a un any de presó. El juliol de 1926 publicà el número únic de La Scolta. Publicazione anarchica di difesa e avanzamento sociale. Entre el juny de 1927 i l'octubre de 1932 dirigí el periòdic anarquista L'Emancipazione.Mensile libertario del West, que era una mena d'edició de la Costa Oeste de L'Adunata dei Refrattari. El 28 d'agost de 1927 publicà el númeroúnic de Golgota, sobre l'execució dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Organitzà conferències d'Armando Borghi. El 2 de desembre de 1929 va ser detingut amb un company després d'intentar interrompre una manifestació feixista a Berkeley (Califòrnia, EUA). En 1932 L'Emancipazione va ser substituït per Man! The Measure of All Things, periòdic anarquista en llengua anglesa. Aquell mateix any, el consolat italià a San Francisco declarà que era «un dels anarquistes més perillosos del districte». Amb Domenico Sallitto (Dominick) muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i Jefferson d'Oakland (Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera gratuïta els obrers necessitats i on, a l'altell, instal·laren la redacció del periòdic anarquista Man!. Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) aconseguí la llista de subscriptors d'aquest periòdic en una estafeta de correus, decidí engegar un expedient de deportació a tots els membres de la llista. L'11 d'abril de 1934 Sallitto i Ferrero van ser detinguts per agents federals del Servei d'Immigració, tancats a Angel Island (San Francisco, Califòrnia, EUA) i sotmesos a una ordre d'expulsió sota l'acusació de «ser autors d'articles destinats al derrocament violent de les institucions democràtiques». El febrer de 1935, quan el consolat italià s'assabentà de la seva detenció, expressà que estava interessat en la seva deportació a la Itàlia feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport, organitzada pel«Ferrero-Sallitto Defense Conference» (Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto), encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit), l'American Civil Liberties Union (UCLU, Unió Americana per les Llibertats Civils) i altres organitzacions, i que tingué seccions a San Francisco, Chicago, Cleveland, Filadèlfia i Nova York, s'aconseguiren recollir els 2.000 dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i Ferrero reberen el suport de nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara Sherwood Anderson, Alice Stone Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman, Arthur Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. L'11 de gener de 1936 van ser traslladats a l'Ellis Island (Nova York, EUA) per a la seva deportació, però un habeas corpus l'evità. Aquest mateix any s'edità el fullet Fight against deportation. Free Ferrero and Sallitto. La campanya de protesta engegada donà com a resultat l'alliberament de Sallitto, però a ell se li va decretar l'expulsió a Itàlia, aleshores sota la dictadura de Benito Mussolini.  Per evitar la seva expulsió i la més que probable execució a la Itàlia feixista, trencà la llibertat sota fiança i fugí a Windsor (Ontario, Canadà). Posteriorment retornà clandestinament als EUA, perdent el moviment llibertari els 1.000 dòlars de la fiança. D'antuvi s'establí a Detroit (Wayne, Michigant) i després treballà de cuiner, d'aquí el seu malnom, a la zona de San Francisco sense despertar les sospites de les autoritats. Durant sa vida es relacionà amb destacats anarquistes, com ara Alexander Berkman, Sam Cohen, Rose Fritz, Giuseppe Ciancabilla, Luigi Galleani, Pietro Gori, Marcus Graham, Red Jones (Jonesie), John Kassel, Angelo Luca, Errico Malatesta, Robert Minor, Eric B. Morton, Jules Scarceriaux, Eugene Travaglio (Gene), Carlo Tresca, John Vattuone, etc. Vincenzo Ferrero va morir el 8 de febrer –algunes fonts citen l'11 de febrer– de 1985 a San José (Santa Clara, Califòrnia, EUA). Paul Avrich recollí el seu testimoni en el llibre Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

Vincenzo Ferrero (1885-1985)

***

Notícia de la condemna de Georgette Manereck i de son company apareguda en el diari de Dijon Le Progrès de la Côte-d'Or del 18 de juny de 1907

- Georgette Manereck: El 29 de gener de 1887 neix a Épernay (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Georgette Manereck. Sos pares es deien Constant Félix Manereck, paleta, i Francine Pauline Augustine Gobin, modista. Es guanyava la vida de costurera com sa mare. El 7 de setembre de 1903 es casà aÉpernay amb el venedor ambulant anarquista Charles Alphonse Villet. El 21 d'octubre de 1906 la parella va ser detinguda a Moulins (Borbonès, Occitània) per «ultratges i rebel·lió vers els agents»; quan van ser detinguts ambdós cridaren: «Visca l'anarquia! Fora la República!» i «Mort aux vaches!» –literalment «Mort a les vaques!», és una expressió antimilitarista o dirigida contra els uniformes (policia, militars, etc.); etimològicament prové de Wache (guàrdia, alerta, aguait), pronunciat a la francesa, paraula que estava escrita a les garites alemanyes a finals del segle XIX i principis del XX. Jutjats pel Tribunal Correccional de Moulins el 26 d'octubre d'aquell any, ella va ser condemnada a sis dies de presó amb llibertat provisional i son company a un mes amb llibertat provisional. El 25 de novembre de 1906 arribaren aÉpernay on ella hagué d'hospitalitzar-se fins el 8 de desembre. La parella, segons informes policíacs, partí després cap a Verdun (Lorena, França) i Luxemburg. El maig de 1907 treballaven de venedors ambulants per Xampanya (Ay i Vitry-le-François). El 14 de juny de 1907 el Tribunal Correccional de Dijon (Borgonya, França) condemnà la parella a 25 francs de multa per viatjar sense bitllet al tren. Entre 1908 i 1911 cantava, acompanyada a l'acordió per son company, pel departament de l'Ain; també es dedicaven a arranjar paraigües i a treballs de pintura. El 16 d'abril de 1937 es casà amb Eugène-Noël Lebert. Desconeixem la data i el lloc de defunció.

***

Jean Duval

- Jean Duval: El 29 de gener de 1891 neix a Saint-Omer (Nord-Pas-de-Calais, França) l'activista anarquista Jean Duval, també conegut com Camille Mosset. Sos pares es deien Eugène Alfred Duval, daurador sobre fusta amb pocs recursos, i Alphonsine Zoè Hocquinghem, mare que finà després de surar sis infants. Quan tenia set anys, amb dos germans, ingressà en un orfenat. Alguns anys després, son pare, casat de bell nou, reprengué els fills. Quan tenia 14 anys abandonà la llar i trobà una feina rentaplats en un cafè, però pel simple fet que quedar-se una propina el portà al jutge de menors i fou enviat a un correccional fins que tingués la majoria d'edat. Quan tenia 19 sortí sota la garantia d'un germà seu que l'acollí a Douai. Com que no hi trobava feina, i amb la possibilitat de ser novament tancat al correccional, s'allistà per cinc anys a Vesoul. Influenciat per la propaganda antimilitarista que la Confederació General del Treball (CGT) portava aleshores, desertà ben aviat. Detingut a resultes d'una delació, fou condemnat a 18 mesos de presó que purgà a la penitenciaria d'Abbeville de Savoia. Un cop lliure després de complir la pena, fou novament enviat a un nou regiment, però desertà immediatament. Instal·lat a París, on va fer feina a obres de construcció, entrà en contacte amb les idees anarquistes. En 1913 va ser nomenat tresorer del grup de la Joventuts Llibertàries. Enrabiat pels abusos patits a Abbeville, decidí venjar-se i comprà un revòlver i disparà contra el capità i l'ajudant responsables de la penitenciaria, ferint-los lleument. Malferit a la cama pels gendarmes que hi acudiren, es disparà un tret al cap. Només ferit, fou hospitalitzat un temps abans de ser internat a la presó de Chambéry. Durant el procés el procurador demanà la pena de mort, però finalment fou condemnant a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a Caiena (Guaiana Francesa), hi restà 10 anys i després de nombroses temptatives d'evasió, en 1923 aconseguí fugir i passar al Brasil. En 1926, amb l'ajuda de companys, i sota el nom de Camille Mosset, aconseguí instal·lar-se a Brussel·les (Bèlgica), on va treballar com a cambrer en un cafè i obtingué la nacionalitat belga. En 1936 fou denunciat per un antic conegut parisenc que havia estat detingut per malversació de fons i condemnat per «ús de documentació i passaport falsos» i extradit a França. L'Audiència de Chambéry, sense tenir en compte la vida exemplar que havia portat a Bèlgica, l'envià a la presó especial de Fontevrault (Maison Centrale de Fontevrault), ja que mentrestant la colònia penitenciària de Caiena havia estat suprimida. El setembre de 1940, entrà en contacte amb l'anarquista Nicolas Faucier, reclòs per haver rebutjat l'ordre de mobilització. Arran de l'Alliberament, Faucier, que havia aconseguit evadir-se el desembre de 1943, emprengué una campanya que va permetre obtenir la seva llibertat en 1947. El 6 de novembre de 1954 es casà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) amb Aline Augustine Morel. Durant els anys seixanta, Faucier va obrir des del periòdic Liberté, de Louis Lecoin, una subscripció en favor de Duval, que vivia a Lilla en magra situació econòmica. En 1966 la subscripció li reportà 4.000 francs. En els anys setanta fou admès a la residència d'ancians de «La Libre Pensée», a prop d'Angers (País del Loira, França). Jean Duval es va penjar durant la nit del 30 de juliol de 1980 al seu domicili de Saint-Georges-des-Sept-Voies (País del Loira, França) després de deixar una nota de comiat als seus amics.

***

Giovanni Dettori

- Giovanni Dettori: El 29 de gener de 1899 neix a Orgosolo (Sardenya) l'anarquista i resistent antifeixista Giovanni Antioco Dettori, conegut com Bande Nere. Sos pares es deien Salvatore Dettori i Raffaella Puggioni. Sembla que abans d'anarquista fou simpatitzant socialista. Fou molt amic de la mestra Angela Maccioni i de la parella formada per Dino Giacobbe i Graziella Sechi, tots destacats antifeixistes. En 1917 va ser cridat a files i lluità als fronts fins al final de la Gran Guerra. En 1921 va ser condemnat a 15 dies de presó per«ultratges» i en 1922 emigrà clandestinament a Marsella (Provença, Occitània), on freqüentà el destacat anarquista Paolo Schicchi. Més tard s'establí a Gassin (Provença, Occitània), on treballà d'obrer en una pedrera. Arran d'una explosió d'un cartutx de dinamita a la feina, va perdre una mà. També va treballar a les drassanes navals de La Sanha (Provença, Occitània). Segons la família, en aquesta època s'hauria encarregat de preparar la passada a l'Argentina dels militants anarquista italoamericans Nicola Sacco i Vartolemeo Vanzetti en una eventual evasió. El novembre de 1926 es va instal·lar a Tunísia, sense deixar de tenir relacions amb Paolo Schicchi. La policia en aquesta època el definí com a «anarquista convençut i irreductible». Fou membre del grup anarquista italià format per Emilio Atzori, Raimondo Mereu, Antonio Piras, Francesco Piras, Nunzio Valenza i altres, i les autoritats feixistes locals l'involucraren, juntament amb Emilio Atzori, Giovanni Curti i Alberto Tarchiani, en l'atemptat al consolat italià i a la seu del periòdic feixista Unione, esdevinguts respectivament el 28 de desembre de 1928 i el 18 d'abril de 1929 a Tunis (Tunísia) –algunes fonts diuen que va ser aquí on va perdre la mà. En aquesta època, segons la policia, també hauria intervingut en intent d'evasió de l'illa de Lipari dels confinats polítics Emilio Lussu, Francesco Fausto Nitti i Carlo Roselli. Abandonà Tunísia i el juliol de 1931 va ser detingut a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia); jutjat, va ser condemnat a un mes i mig de presó per «possessió injustificada d'arma». Davant el dubte que la seva repatriació respongués a motius polítics, el 20 d'agost de 1931 se li va decretar el confinament per tres anys. Deportat a Ponça, el 10 de juny de 1933 va ser detingut i denunciat per haver participat en una protesta de 150 confinats contra una ordenança de la direcció de la colònia penitenciària. Condemnat a 15 mesos d'arrest, va veure reduïda la condemna a quatre mesos en l'apel·lació, però, segons les autoritats, no mostrà senyals de pediment i continuà freqüentant«elements hostils al règim feixista». El 2 d'agost de 1934 retornà a Nuoro (Sardenya) i quatre dies després va demanar el passaport per anar a reunir-se amb sa família a Tunísia. El 23 d'octubre de 1934 obtingué aquest document i el 26 marxà des de Cagliari (Sardenya) cap a la colònia francesa. A Tunísia treballà de venedor ambulant i fou un dels capdavanters de la vaga dels pedrapiquers de Djebel Oust (Zaghouan, Tunísia), que es va estendre a altres sectors (construcció, forners, moliners, etc.) durant les setmanes següents. El juliol de 1936 participà en una manifestació antifeixista, juntament amb altres companys (Luigi Damiani, Vicenzo Mazzone, Giovanni Antonio Puggioni, etc.), on va ser detingut; acusat d'«incitació a l'odi de classe», se li va decretar l'expulsió. Revocada la mesura, la tardor de 1936 marxà de Tunísia cap a Marsella, juntament amb altres companys (Giovanni Fontana, Mario Giudice, Vincenzo Mazzone i Antonio Puggioni), i el 25 d'octubre de 1936 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i d'allà passà a la Península per a lluitar contra el feixisme. Allistat en el Grup Internacional de la «Columna Durruti» –altres fonts citen XIII Brigada Internacional«Dombrowski»–, va ser ferit en diverses ocasions. Giovanni Dettori va morir en acció de guerra el 15 de gener de 1937 al front de Terol (Aragó, Espanya). Sa companya fou l'anarquista Giuseppina Puggionni, amb qui va tenir tres fills (Giuseppe, Marius i Jean), els quals s'allistaren tots tres en les forces armades de França Lliure durant la II Guerra Mundial.

Giovanni Dettori (1899-1937)

Continua...

---

Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l'experiència vital i humana d'una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Com he escrit una mica més amunt, els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l'editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d'aquesta grandària, l'editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit. (Miquel López Crespí)

Els premis literaris i els problemes de l'escriptor català (pàgines del meu dietari)

La realitat és que no sé començar a escriure una novel·la històrica sense un treball previ de documentació, de planificació dels capítols i de sinopsi de l 'obra i dels personatges. Segurament, com m'ha passat en nombroses ocasions, al final de tanta feina solament empraré una part d'aquest material, però el meu sistema d'escriure m'ha anat acostumant a fer-ho sobre la base d'aquests fonaments. És el que vaig fer amb novel·les com Estiu de foc (Columna, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa, Barcelona, 2003), Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Mallorca, 2005) i Damunt l'altura (Pagès Editors, Lleida, 2006).

Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l'experiència vital i humana d'una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Com he escrit una mica més amunt, els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l'editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d'aquesta grandària, l'editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit.

L'exigència editorial d'un nombre determinat de pàgines és un condicionament que tanmateix tens en compte en la fase inicial de redacció del llibre. Vulguis no vulguis, per molt de temps que tenguis pel davant, per molt que estiguis immers en la fondària de la història que relates, el cert és que, pensant en la possibilitat d'edició, sempre tens presents els entrebancs que et pot posar l'editor quan li lliuris l'original. Els condicionaments del mercat, els vicis editorials establerts, et limiten, en certa mesura, i aquesta dura realitat, per molt que ho intentis deixar a un costat, plana com una pesada llosa al damunt de l'escriptor. Però aquestes dificultats, amb tots els problemes que se'n deriven, no haurien d'impedir que l'autor exhaureixi al màxim totes les possibilitats que dóna la història que vol narrar. Per això, quan he escrit alguna de les novel·les que he citat anteriorment no m'he posat cap límit, ni en el temps que em portaria la redacció ni en la llargària de l'obra. Ans al contrari, segurament m'hauria agradat tenir encara més temps i, per tant, més possibilitats per a indagar en tots i cada un dels personatges i les accions que obre cada obra una vegada iniciat el procés creatiu.

I, per això mateix, les novel·les que he citat sempre han tengut problemes, tant per a la seva edició com per a presentar-les a algun dels concursos literaris existents.

Si fas novel·les de més de quatre-centes pàgines, tendràs problemes, tant amb els editors com amb la seva hipotètica presentació a un concurs literari. La majoria dels concursos tenen per norma situar un límit de cent cinquanta pàgines per a poder-hi participar; altres, més generosos, amplien les possibilitats fins a dues-centes, però tot el que sobrepassi aquestes limitacions ja resulta problemàtic. La "justificació" que se sol donar és que els jurats no tendrien temps per a llegir un munt de novel·les tan extenses. Per a desgràcia de crèduls concursants, entre els quals, ho he de reconèixer, em puc situar jo mateix, no sempre determinats membres del jurat llegeixen les nostres obres malgrat que aquestes siguin curtes. Tot concursant amb un mínim d'experiència s'ha trobat amb la desagradable sorpresa, en demanar que li retornin els originals presentats a tal o qual premi, que l'obra retornada li arriba sense cap signe de manipulació, intacta, sense arrugues, talment com la va lliurar el seu dia. Tot plegat, signe evident que algun dels membres d'aquell jurat només ha llegit, i a voltes ni això!, el llibre del seu endollat deixant de banda el gruix dels concursants.

Les batalles, els enfrontaments en les deliberacions d'un jurat per a lliurar un guardó, a vegades no es lliuren per valorar una determinada qualitat literària. Aniria ben errat qui s'imaginàs tanta justícia. Sovint dos clans literaris o dues camarilles editorials pugnen per col·locar el seu recomanat. La qualitat és el que menys importa i, evidentment, tota aquesta genteta demostra que no ha llegit les obres presentades al concurs i que el que volia era guardonar el seu amic o a l'endollat de l'editorial o institució corresponent. Altres vegades, en no arribar a cap acord i esdevenir molt enfrontats els interessos en joc, hi ha premis que es declaren deserts. En la majoria d'ocasions tampoc sol ser veritat que, com diu el comunicat final, "entre les obres presentades no n'hi havia cap de qualitat suficient per a ser guardonada". Tot plegat, una mentida més. El que hi havia era un profund desacord entre els membres del jurat, ja que cada un dels clans el que volia era donar al premi a un dels seus. Res d'importar a ningú "la qualitat" d'unes obres que, com hem dit, sovint ni s'han llegit.

Però parlàvem dels problemes que comporta per a un autor escriure novel·les una mica més extenses del que es considerat "raonable" pel món editorial i pels organitzadors dels diversos concursos literaris existents al llarg dels Països Catalans.

Imaginau les poques possibilitat d'editar que haurien tengut Marcel Proust, Stendhal, Lev Tolstoi, Mikhaïl Xólokhov o Ramon Llull si s'haguessin trobat amb editor amb aquestes concepcions. Joyce, com és sabut, s'hagué de pagar l'edició del seu Ulisses, i molts dels altres escriptors citats tengueren la sort de comptar amb editors amics, influències polítiques, cas de Xólokhov, o molts recursos econòmics, com va ser el cas de Lev Tolstoi en el seu temps. Els autors catalans d'ara mateix no tenim aquestes possibilitats i, condicionats com estam per la realitat cultural i editorial del nostre país, mai no podem tenir la seguretat que les nostres obres sortiran editades tal com les hem escrites.

Aquest problema, el nombre de pàgines que accepten editorials i concursos, condicionà la publicació de novel·les com Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts, El darrer hivern de Chopin i George Sand, Corambé: el dietari de George Sand i, també Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera i Damunt l'altura.

Parlarem una mica de la història d'aquestes dues últimes novel·les.

Quan m'arribaren a les mans les bases del premi de novel·la Ciutat de Pollença ja feia un parell d'anys que treballava en el projecte de novel·lar la vida de Miquel Costa i Llobera. Es pot dir que ja tenia l'obra quasi enllestida. Havia escrit una obra d'aproximadament cinc-centes pàgines i era a la fase de correccions i retallades de certes repeticions que anava trobant i que, com és evident, no m'acabaven d'agradar. Com tot escriptor sap, si coneix de veritat el seu ofici, en un determinat moment de la creació literària el problema no és, ni molt manco, continuar amb la redacció de la novel·la, sinó saber tallar el que s'ha escrit de sobrer. L'art, en aquest precís instant, consisteix a saber ben bé quins són els paràgrafs o fins i tot els capítols que s'han de suprimir. Fragments estimats de l'obra, escrits, ningú no ho dubta, amb amor i sacrifici i que, en un primer moment, podien semblar essencials i que ara, acabant la redacció definitiva, hom comprova que no aporten res o aporten molt menys del que imaginàvem en el moment de redactar-los.

Si no record malament, les bases del Premi de Novel·la Ciutat de Pollença demanaven solament unes cent cinquanta pàgines. El premi, a part de comportar una substanciosa dotació econòmica, establia l'edició de la novel·la que havia de ser publicada per El Gall Editor, l'editorial que porta endavant l'amic Gracià Sánchez. Com en altres ocasions em trobava davant el dilema, si volia concursar, de fer una lectura molt selectiva del treball que ja tenia enllestit i presentar el que considerava més essencial.

Finalment l'obra quedà finalista i va ser editada per l'editorial de Pollença abans esmentada en el mes de juny de 2005. Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera agrupa dinou capítols, les dues-centes trenta-quatre pàgines del llibre que abasten la vida del conegut autor de "Lo Pi de Formentor", l'autor de Poesies, Horacianes i tants d'altres llibres cabdals en el nostre ressorgiment cultural i nacional.

L'obra, i en parlar de l'obra ara ja no ens referirem solament a Defalliment, sinó a la novel·la completa de la qual forma part Damunt l'altura, el llibre que acaba d'editar Pagès Editors de Lleida, és una reflexió sobre la problemàtica d'un escriptor catòlic de finals del segle XIX i començaments del XX.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 30 de gener

Esdeveniments

Portada del primer número de Cultura

- Surt Cultura: El 30 de gener de 1908 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del periòdic racionalista anarquista Cultura. Revista mensual de pedagogía, ciencias, artes y literatura. Impulsat i dirigit pel pedagog racionalista Alban Rossell i Llongueras, fou l'òrgan d'expressió de l'Escola Integral de Sabadell inaugurada per aquest el setembre de 1906. Hi va col·laborar amb articles, a més d'Alban Rossell (Germina Alba), Esteve Guarro, entre d'altres. Des de les seves pàgines Rossell es defensà dels atacs que des del setmanari El Imparcial li dirigia Fabià Palasí, director de la Institució Lliure d'Ensenyament, i els seus sequaços, que sempre van fer el possible per tancar l'Escola Integral. D'aquesta publicació mensual bilingüe (català i castellà), que patí sempre problemes econòmics, en sortiren sis números; l'últim, doble, de maig-juny de 1908. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» i del tancament de l'Escola Integral, Rossell fugí a França i d'allí a Sud-Amèrica.

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 29 de gener de 1925

- Conferència d'Antignac: El 30 de gener de 1925 se celebra al Bar des Sports de Bordeus (Aquitània, França), organitzada pel Grup Anarquista de Bordeus, una conferència d'Antoine Antignac sobre l'acció anarquista i anarcosindicalista. La xerrada, que portà com a títol «Le rôle de la CGT de la rue Lafayette. Le rôle de la Confédération Unitaire. L'action anarchiste» (El paper de la CGT del carrer Lafayette. El paper de la Confederació Unitària. L'acció anarquista). En la xerrada es va parlar de les diferències entre la Confederació General del Treball (CGT) i la seva excisió, la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), i el paper que havien de jugar els anarquistes en aquella conjuntura.

***

Un exemplar de Liberté

- Surt Liberté: El 30 de gener de 1958 surt a París (França) el primer número del setmanari Liberté. L'hebdomadaire de la paix, publicat per Louis Lecoin. Després tindrà com a subtítol «Social, Pacifista, Llibertari». Portarà l'epígraf:«Tout ce qui est humain est nôtre» (Tot allò que és humà és nostre). A partir del número 40 la periodicitat serà mensual. El periòdic, creat com a òrgan de suport dels objectors de consciència, portarà una intensa campanya per l'alliberament dels més de 90 objectors empresonats i pel reconeixement de l'estatus legal de l'objecció de consciència en plena guerra d'Algèria –Louis Lecoin realitzarà una vaga de fam. El periòdic també es mobilitzarà contra la pena de mort, per la pau i el desarmament, i per l'antifranquisme (campanya «L'Espagne Libre»). Tenia un Comitè de Patronatge constituït per André Breton, Ch. Aug. Bontemps, Bernard Buffet, Albert Camus, Jean Cocteau, J. Giono, Lanza del Vasto, Henri Monier, l'Abbé Pierre, Paul Rassinier, le Pasteur Roser i Robert Treno. D'antuvi tirava 30.000 exemplars, xifra que va minvar amb el temps, i tenia un milenar de subscriptors. Van col·laborar amb articles centenars de persones, com ara André Arru, D'Avray, Roger Bordier, André Breton, Léo Campion, Albert Camus, Robert Clement, Gaston Coute, Hem Day, Nicolas Faucier, Emilio Herrera, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Renée Lamberet, Denis Langlois, Louis Lecoin, Louis Louvet, Rirette Maitrejean, Humberto Marzocchi, Jean-Louis Moreau, May Picqueray, Michel Ragon, Georgette Ryner, Louis Simon, Georges Vidal, Marcel Voisin, etc. Se'n van editar 180 números, l'últim el de l'1 de juliol de 1971.

***

Cartell per la llibertat dels detinguts

- Detenció de la Conferència Peninsular de la FAI: El 30 de gener de 1977 al bar Lafuente del barri de la Sagrada Família de Barcelona (Catalunya) la policia deté un grup de 58 llibertaris arribats de totes parts de la Península i algunes d'Itàlia que pretenien reconstituir la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Segons fonts policíaques, en els escorcolls efectuats a diversos domicilis dels detinguts es van trobar quatre quilos de trilita, metxes, detonadors, impremtetes, propaganda i documentació orgànica. Tres dels detinguts, un portuguès i dos italians, foren expulsats de l'Estat espanyol 72 hores després. De la resta de detinguts, després de passar 18 dies a la comissaria de la Via Laietana, foren posats 12 a disposició judicial, dels quals quatre passaren més de sis mesos tancats acusats de tinença d'explosius.

Naixements

Gustave Lefrançais

- Gustave Lefrançais: El 30 de gener de 1826 neix al III Districte d'Angers (País del Loira, França) el revolucionari membre de la Internacional i communard Adolphe Gustave Lefrançois, més conegut com Gustave Lefrançais. Fill d'una una família antibonapartista, sos pares es deien Philippe Lefrançois, cap de taller de l'Escola Reial d'Arts i Oficis, i Aglaée Risson. Va entrar com a adjunt a l'Escola Normal de Mestres de Versalles, on va destacar per les seves idees revolucionàries, laiques i socialistes, i per intentar ensenyar «lliurement» els pensionats i alumnes seguint els postulats de l'«Escola Emancipada»; però va ser ràpidament acomiadat. Després de substituir un col·lega a l'escola de Dourdan, va treballar com a comptable d'un contractista parisenc fins a la Revolució de 1848, a la qual s'adherirà mitjançant l'Associació de Mestres Socialistes. El programa educatiu va que publicar amb altres amics li va costar ser detingut. El 12 de juny de 1848 va ser condemnat a tres mesos de presó i a dos anys de residència vigilada a Dijon per«possessió d'armes de guerra». El 27 de març de 1851 les autoritats li van notificar la prohibició d'ensenyar. Arran del cop d'Estat de Louis-Napoléon Bonaparte del 2 de desembre de 1851, va exiliar-se a Londres. En la misèria londinenca, va trobar Joseph Déjacque amb qui fundarà el restaurant cooperatiu «La Sociale». Va retornar a França en 1853 i va realitzar diversos oficis, alhora que militava en l'oposició al Segon Imperi. En aquest anys es va adherir a la maçoneria de ritu escocès, però la va abandonar tot d'una per «fada i religiosa». A partir de 1868 va esdevenir un dels oradors més populars de les reunions polítiques parisenques, exigint la propietat col·lectiva, la supressió de l'herència, les unions lliures, el divorci i altres reivindicacions revolucionàries, que li van implicar multes i penes de presó. Després de la caiguda de l'Imperi, va organitzar el Comitè de Vigilància del quart districte parisenc i va ser delegat del Comitè Central Republicà de París. Durant el setge de París, va ser detingut arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra el Govern de Defensa Nacional i empresonat quatre mesos a Mazas, a Vincennes i a la Santé, abans de ser absolt el 24 de febrer de 1871. El 26 de març d'aquell any va ocupar l'escó del Consell de la Comuna en representació del quart districte parisenc. El 29 de març va inscriure's en la Comissió Executiva, però el 3 d'abril passarà a la Comissió de Treball i de Canvi, per passar el 21 d'abril a la Comissió de Finances. Va votar contra el Comitè de Salvació Pública–amb Vallès, Varlin, Courbet, Franckel, Beslay, Longuet, Vermorel i altres– i va signar el«Manifest de la Minoria» contra aquesta institució. Durant la Setmana Sagnant va combatre a les barricades de la Bastilla i de l’Arsenal, i durant la repressió va aconseguir fugir de les tropes de Versalles, que el van condemnar a mort en rebel·lia en Consell de Guerra el 30 d'agost de 1872. Refugiat a Ginebra, es va adherir a la secció de la Internacional, però el desembre de 1871 va optar per la bakuninista Federació del Jura, que s'acabava de constituir, seguit els postulats de Bakunin i rebutjant els de Marx. Cap a finals de 1871 va publicar a Neuchâtel el seu Étude sur le mouvement communaliste à Paris en 1871, molt lloat per Kropotkin i que és un dels testimonis més importants de tots els que van escriure els communards. Va ser membre de la presidència del congrés internacional antiautoritari de Saint-Imier de setembre de 1872 i va col·laborar en La Révolucion Sociale,òrgan de la Federació del Jura. A Suïssa va realitzar diverses feines per guanyar-se la vida, alhora que col·laborava en diverses periòdics anarquistes. En aquests anys va col·laborar estretament ambÉlisée Reclus en la realització de la Géographie Universelle. Arran de l'amnistia va retornar a París en 1887, participant activament en l'agitació política, però sempre al marge dels partits i denunciant «La enganyifa del sufragi universal». No obstant això, va acceptar ser candidat a les eleccions legislatives de 1889 com a protesta «antiferrysta i antiboulangista». Sempre llibertari, va rebutjar amb tot el terme anarquista. Entre les seves obres podem destacar Aux Parisiens, le 31 octobre! Sa cause, son but, sa nécessité… (1870), République et révolution. De l’attitude à prendre par le prolétariat français en présence des partis politiques (1873), De la dictature (1875), Où vont les anarchistes? (1887), La Commune et la révolution (1896), Souvenirs d'un révolutionnaire (1902, pòstum), L’idée libertaire dans la Commune de Paris (1958, pòstum), entre d'altres. Sa companya fou Anne Thérèse Lallemand. Gustave Lefrançais va morir el 16 de maig de 1901 al seu domicili del XIV Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Eugène Pottier li va dedicar la seva peça més coneguda, L’Internationale, quan la va publicar en 1887.

***

Paraskiev Stoianov

- Paraskiev Stoianov: El 30 de gener de 1871 neix a Giurgiu (Giurgiu, Muntènia, Romania) el metge, professor, historiador i militant i propagandista anarquista Paraskiev Ivanov Stoianov–transcrit de diverses maneres (Paraskev Stojanov, Parachkef Stoyanov, etc.)–, considerat un dels pares de la medicina moderna búlgara i dels anarquismes romanès i búlgar. Fou fill d'un actiu militant nacionalista i comerciant benestant, Ivancho Stoianov, que participà en l'alliberament de Ruse–cinquena ciutat en importància de Bulgària situada a la riba del Danubi, davant de la romanesa Giurgiu–, i de  nasqué a Romania on son pare s'havia refugiat fugint de les persecucions turques. Estudià al prestigiós Col·legi Nacional «Sfântul Sava» de Bucarest, on entrà en contacte amb les idees socialistes i anarquistes després de llegir el fulletó de Piotr KropotkinAl jovent. Després començà els estudis de medicina a Romania i participà en els primers grups anarquistes romanesos que es crearen. En 1890 marxà a París per continuar els seus estudis de medicina i prengué part en un congrés internacional d'estudiants llibertaris. L'1 de maig d'aquest mateix any, amb l'anarquista italià Saverio Merlino distribuí a París un manifest antimilitarista dirigit als soldats; detingut el mateix dia, fou alliberat sota fiança alguns mesos després. Marxà a Itàlia i d'allà es refugià un temps a Ginebra (Suïssa) on establí contacte amb els principals teòrics del moviment anarquista, com ara Kropotkin i Élisée Reclus. Amb l'anarquista rus d'ascendència armenia i estudiant de medicina com ell Aleksandr Atabekian (Atabek) desencadenà una intensa campanya propagandística, gràcies a la impremta instal·lada al domicili d'Atabekian i des d'on editaren diversos fulletons. Com que disposaven de mitjans financers, ajudaren a la publicació de diversos periòdics i a les caixes de resistència i de solidaritat anarquistes. Un dels millors amics de Max Nettlau, l'ajuda en les seves recerques i en la recol·lecció dels escrits de Mikhail Bakunin, realitzant còpies dels seus manuscrits. Durant sa vida va mantenir una intensa correspondència amb nombrosos anarquistes destacats, com ara Jacques Gross, Louise Michel i Errico Malatesta. El 15 de desembre de 1890 fou expulsat de Suïssa, juntament amb Luigi Galleani i altres anarquistes, per les seves activitats llibertàries; passà a Itàlia, on continuarà la seva militància, participant amb els companys italians en la preparació d'una insurrecció a Sicília des de Malta. Detingut, fou expulsat, retornant a Bulgària, on contribuí a la creació dels primers grups anarquistes a Ruse. El juliol de 1895 es doctorà en medicina a Würzburg (Alemanya) amb una tesi sobre el càncer cardíac. En aquesta època es casà amb la jueva russa Nina Lane, amb qui tindrà en 1896 un fill, Arkadi, i una filla en 1901, Lydia Melt. Provablement fou l'anarquista búlgar que assistí al Congrés Socialista Internacional de Londres de 1896. Després participà en la creació de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària, col·laborà activament amb destacats militants llibertaris búlgars (Nicolas Stoïnov, Varban Kilifarski, Spiro Goulaptchev, Michel Guerdjikov), publicà articles en periòdics llibertaris i prengué part en nombroses activitats clandestines. Poliglota –parlava una desena de llengües (búlgar, rus, francès, alemany, anglès, italià, romanès, turc, armeni, etc.)–, en 1904 traduí al romanès i edità diverses obres, com ara La classe assalariada o La moral anarquista, de Kropotkin, o La societat després de la revolució, de Jean Grave. Com a metge i destacat cirurgià i fisioterapeuta, assistí a un gran nombre de congressos científics arreu d'Europa–especialment destacà en el II Congrés de Fisioteràpia de Roma (1907) i en el Congrés de Cirurgians Eslaus de Belgrad (1911)–, realitzant milers d'operacions a Lovech, Varna i Sofia. Durant sa vida va treballar a multitud d'hospitals d'arreu d'Europa (París, Heidelberg, Berlín, Leipzig, Berna, Lausana, Londres, etc.). En 1918 fou nomenat professor de cirurgia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Sofia i a Varna creà el primer sanatori especialitzat en tuberculosi de l'os. En 1932 publicà en el setmanari literari Pensée et Volonté les seves memòries de quan va ser alumne d'Élisée Reclus a l'Escola Lliure de Brussel·les. Paraskiev Stoianov va morir el 14 de novembre de 1940 a Sofia (Bulgària). Correspondència i papers seus es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Actualment la Universitat de Medicina de Varna porta el seu nom, igual com dos carrers de les ciutats búlgares de Pomorie i de Varna.

Paraskiev Stoianov (1871-1940)

***

Notícia de la detenció d'Élie Dixneuf apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 15 d'octubre de 1915

- Élie Dixneuf: El 30 de gener de 1873 neix a Les Sables d'Olonne (País del Loira, França) l'anarquista i antimilitarista Élie Alexandre Charles Dixneuf, conegut com Bourget o René. Sos pares es deien Pierre Alexandre Dixneuf, llauner, i Marie Estelle Bourget, modista. Fou membre del moviment de les«Universitats Populars» i destacà com a propagandista de l'antimilitarisme. Es guanyava la vida com a pintor en la construcció. En 1893 vivia al carrer Perrault de Nantes (País del Loira, França) i el gener d'aquell any va ser detingut i acusat de robatori pel restaurador Divet, però finalment el seu cas va ser sobresegut i posat en llibertat. A començament de segle milità a Nancy (Lorena, França) i vivia al número 7 del carrer de Laval de Saint-Nicolas-de-Port (Lorena, França). En 1899 era administrador delegat de la Societat Cooperativa Anònima d'Obrers Pintors «Le Travail» de Nancy, especialitzada en pintura de la construcció i en decoració, i que tenia la seu social al número 13 de la plaça Saint-Epvre de Nancy. Col·laborà en L'Ouvrier Syndiqué de Marsella (Provença, Occitània). A més a més, en aquestaèpoca era representant d'articles per acolorir fotografies a mà. El novembre de 1901 va fer una crida en Le Libertaire per agrupar els antimilitaristes de la zona de Nancy. Durant la primavera de 1902 va ser candidat abstencionista en les eleccions a Nancy. En 1902 fou un dels signants del «Manifeste aux soldats» (Manifest al soldats) i aquest mateix any col·laborà econòmicament amb Les Temps Nouveaux. En els anys deu vivia al número 36 del carrer Clignancourt del XVIII Districte de París (França) i estava fitxat com a«anarquista individualista» per la policia. Quan esclatà la Gran Guerra va ser cridat a files, però es declarà insubmís i es va proveir de documentació falsa. El 13 d'octubre de 1915, denunciat per la seva portera, va ser detingut al carrer Rivoli de París amb un carnet d'identitat fals a nom de Bourget, individu lliure de tota obligació militar, i va ser tancat a la presó parisenca de Cherche-Midi. Posat en llibertat amb un permís de tres dies per anar a l'enterrament de son pare, no tornà comparèixer a la presó. El 20 de desembre de 1915 es va ordenar la seva detenció per«insubmissió i ús de documentació falsa». El 24 de juliol de 1916 va ser jutjat pel II Consell de Guerra en rebel·lia i condemnat a 20 anys de treballs forçats, a la degradació militar, a 3.900 francs de multa i a 20 anys de prohibició de residència. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Giuseppe Raffaelli

- Giuseppe Raffaelli: El 30 de gener de 1892 neix a La Soggetta di Cerreto (Montignoso, Toscana, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Raffaelli. Sos pares es deien Romualdo Raffaelli i Maria Chioni. Pedrapiquer a les pedreres de Carrara (Toscana, Itàlia), quan encara era adolescent s'adherí al moviment anarquista, esdevenint un fervent propagandista de les idees llibertàries. Va fer el servei militar durant la Gran Guerra. En 1921 fou un dels organitzadors dels «Arditi del Popolo» de Montignoso, on s'adheriren una seixantena de militants antifeixistes (anarquistes, socialistes i comunistes), que poc després hagueren de fugir a les muntanyes. El juliol de 1921 va ser greument ferit a Cerreto durant una topada amb un escamot feixista i els carrabiners. Fou, amb l'anarquista Giuseppe De Freo, en 1921 l'autor, amb música d'un cant militar d'artilleria, de l'himne dels «Arditi del Popolo» Figli dell'Officina, encara molt popular; la peça va ser composta a Viareggio (Toscana, Itàlia), al domicili de De Freo, amic de la infància, on s'havia refugiat escapant dels grups feixistes. El maig de 1923, fugint de la persecució dels escamots feixistes, passà a França. A les poblacions provençals de Niça, on va romandre entre 1923 i 1928, i d'Antíbol, on visqué entre 1928 i agost de 1936, treballà en diverses professions (paleta, pedrapiquer, pagès, electricista, etc.). El 12 de gener de 1927 va ser detingut per la policia per possessió d'una pistola i condemnat a una multa. Es va veure implicat en el robatori d'una joieria i va ser detingut a Toló (Provença, Occitània) per robatori en una oficina notarial. El 26 de març de 1927 va ser fitxat per la Prefectura de Massa Carrara (Toscana, Itàlia), posant de relleu la seva«pèssima conducta moral i política», la seva «intensa activitat antinacional i antifexista» i les seves relacions amb l'anarquista Alberto Meschi. Inscrit en la llista de persones a detenir de la Policia i en el registre de la policia ferroviària de fronteres, en 1933 va ser afegit al registre de «terroristes amb capacitat de cometre atemptats amb explosius». El 17 d'agost de 1936, arran de l'aixecament feixista a Espanya, passà a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en la«Columna Italiana», de majoria anarquista, en la mateixa brigada de Libero Battistelli, comandada pel republicà Mario Angeloni. El 24 d'octubre de 1936 va ser ferit per l'esclat d'una granada a Tardienta, al front d'Aragó, i va ser hospitalitzat quatre mesos a Barcelona i, segons algunes fonts, enviat el 24 de febrer de 1937 a París (França) per continuar les cures. El 26 de febrer de 1937 retornà a Niça, sense documentació i ferit, i després s'establí oficialment a Antíbol (Provença, Occitània). Després de la rendició de França a les tropes alemanyes, el 17 de gener de 1942 va ser detingut a Antíbol pel govern col·laboracionista del mariscal Henri Philippe Pétain i l'endemà internat al camp de vigilància especial de Vernet. L'octubre de 1942 el cap del camp li va semblar favorable el seu alliberament en considerar-lo«simpatitzant comunista». El 14 de gener de 1943 va ser extradit a Itàlia i interrogat per la Prefectura de la Policia de Massa (Toscana, Itàlia). El 15 de febrer de 1943 se li va assignar confinament per cinc anys per «combatent antifranquista a Espanya» i deportat a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943, arran de la caiguda de Benito Mussolin, recobrà la llibertat i participà en la resistència. Durant la postguerra creà el Grup Anarquista«Né Dio, né padrone» de Montignoso i prengué part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà el setembre de 1945 a Carrara. Participà activament en la FAI i representà el Grup Anarquista «Né Dio, né padrone» de Montignoso en els congressos de Liorna (Toscana, Itàlia), d'abril de 1949, d'Ancona (Marques, Itàlia) de desembre de 1950, i en les conferències nacionals de Pisa (Toscana, Itàlia), de desembre de 1959, i de Senigallia (Marques, Itàlia), de desembre de 1962. Arran del Congrés de la FAI de Carrara de novembre de 1965 sembla que s'acostà a les posicions dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), en desacord amb la tendència organitzativa. El 19 de desembre de 1965 assistí al Congrés de Pisa, convocat pels dissidents i on van ser invitats els companys i els grups que havien rebutjat les decisions del Congrés de Carrara i el nou «pacte associatiu» de la FAI. Giuseppe Raffaelli va morir el 2 de febrer de 1984 a Montignoso (Toscana, Itàlia).

Giuseppe Raffaelli (1892-1984)

***

César Fauxbras (1935)

- César Fauxbras: El 30 de gener de 1899 neix a Rosendaël (Nord-Pas-de-Calais, França; actualment pertanyent a Dunkerque) el mariner, escriptor, periodista, comptable i militant anarquista i anarcosindicalista Kléber Gaston Gabriel Alcide Sterckeman, més conegut com César Fauxbras. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Clovis-Ernest Sterckeman, empleat d'assegurances, i Joséphine Roland, mestressa de casa. El 2 d'abril de 1914, amb 15 anys, s'enrolà com a grumet a bord de l'Armorique, amb base a l'Escola de Grumets de Brest (Bretanya), i durant la Gran Guerra serví en el cuirassat Danton que operà a la Mediterrània. En 1916 va ser destinat a les bases d'Àfrica del Nord (Bizerta, Alger, Sidi Abdallah), on en 1918 aconseguí el grau de segon contramestre. En aquest destí recollí els testimonis dels mariners que havien participat en els motins del Mar Negre en 1919. Després de la seva desmobilització el gener de 1921, el 25 d'abril de 1922 rebé el grau de capità de la Marina Mercant a Le Havre (Alta Normandia, França). Posteriorment s'instal·là a la regió parisenca. El 5 de juny de 1924 es casà amb Marcelle Renée Franck al IV Districte de París. Entre el desembre de 1925 i el 5 de gener de 1931 dirigí un garatge d'automòbils. En 1927 nasqué sa filla Gilberte i en 1929 obtingué el diploma d'expert comptable. L'estiu de 1931 es desplaçà a Villa Keror (La Ciotat, Provença, Occitània) amb la idea de muntar una llibreria, però el projecte no reeixí. Entre l'1 de juny de 1932 i el 31 de gener de 1933 treballà de comptable per a un proveïdor de marbre. Sempre amb problemes econòmics, en 1934 passà a viure, de manera molt humil, a Vincennes (Illa de França, França). Sota el pseudònim de César Fauxbras, en 1932 publicà el llibre Jean le Gouin. Journal d’un simple matelot de la Grande Guerre i en 1935 Mer Noire. Les mutineries racontées par un mutin, del qual Eugène Schkaff (Jean Fréville) va fer una crítica per al periòdic L'Humanité del 10 de juny de 1935. També en 1935 publicà Viandeà brûler. Journal d’un chômeur, obra que va ser presentada als Premis Goncourt d'aquell any i que va ser rebutjada pel jurat–aquest llibre va ser reeditat en 2014. Entre 1935 i 1936 participà en debats organitzats pel «Club du Faubourg» a la Sala Poissonnière del Faubourg-Poissonière de París. En 1936 cofundà el Sindicat d'Oficials de Pont de la Marina Mercant de la Confederació General del Treball (CGT). En 1938 publicà Antide ou les banqueroutes frauduleuses. Periodista pacifista i antimilitarista, col·laborà en diferents publicacions, com ara Les Humbles, Le Merle Blanc, L'Oeuve, etc. Abans de la II Guerra Mundial col·laborà regularment en el periòdic SIA,òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), on destacà una sèrie d'articles contra el lapinisme (de lapin, conill en francès; terme per definir la fecunditat excessiva) i pel control de naixements, i per un dels quals («Plaidoyer pour Fernand») va ser processat i condemnat, amb Aurèle Patorni (Morel Pato), el 6 de juliol de 1939 a 10 mesos de presó i 3.000 francs de multa per «propaganda contra la natalitat». En 1939 va ser mobilitzat, però la Marina Nacional, per castigar-lo per la seva militància llibertària, l'envià a l'Exèrcit de Terra. Sergent del 511 Batalló Regional amb seu a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), el 29 de maig de 1940 va caure presoner a mans de les tropes alemanyes a Ledringhem, a prop de Dunkerque, i internat entre juny de 1940 i març de 1941 a l'Stalag XVII A, a Kaiserstenbruck (Bruck an der Leitha, BaixaÀustria,Àustria), quan fou alliberat com a excombatent de la Gran Guerra. Durant l'Ocupació no va publicar cap llibre i només després de la II Guerra Mundial donà permís per publicar els seus llibres. A més les obres citades, podem destacar Lettre ouverte à M. le ministre de la guerre sur l'incontinence oratoire dans la Grande Muette (1935) i «Le fétiche de mon oncle Archie. Nouvelle» (en Les plus belles histoires de mer, 1940). César Fauxbras va morir el 22 d'agost de 1968 al XII Districte de París (França). Pòstumament s'han editat i reeditat, de la mà de son nét Anthony Freestone, algunes obres seves, com araLa débâcle. Les raisons, exposées par lui-même, qu'avait au mois de mai le soldat réserviste de ne pas vouloir mourir pour Dantzig (2011) i Le Théâtre de l'Occupation. Journal (1939-1944) (2012), i encara resten obres inèdites, com Le corsaire boiteux i Pourquoi la Marine a trahi. En 2011 Matt Perry publicà la biografia en anglès Memory of War in France (1914-45). Cesar Fauxbras, the Voice of the Lowly.

César Fauxbras (1899-1968)

***

Necrològica d'Emilio José González Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 d'agost de 1963

- Emilio José González Martínez: El 30 de gener de 1901–algunes fonts citen erròniament el 31 de gener de 1900– neix a Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Emilio José González Martínez, conegut com Julio González. Sos pares es deien Froilán González García i Sabrina Martínez Martínez. Ferroviari de professió, milità en el Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931, quan la proclamació de la II República espanyola, era secretari de la Comarcal de Lleó de la CNT. El setembre de 1932 fou delegat dels ferroviaris al Congrés Regional i en 1933 fou un dels organitzadors de la CNT d'Orzonaga (Lleó, Castella, Espanya). Va ser considerat per les autoritats com el principal responsable de la insurrecció del desembre de 1933 a Lleó. El setembre de 1937 era vicesecretari del Comitè Provincial de Lleó de Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Exiliat a França, fou conegut com Julio González. Va ser nomenat secretari general del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT en el II Congrés de Federacions Locals, celebrat entre el 17 i el 23 d'octubre de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), però renuncià al seu càrrec i va ser ocupat per Martín Vilarrupla. Durant l'últim període de sa vida ocupà el càrrec de tresorer del Comitè Interdepartamental de la CNT dels Alts Pirineus. Vidu de Isidoria Alonso, estava casat amb segones núpcies amb Jeanne Marie Fernande Baylère. Emilio José González Martínez va morir el 23 de juliol de 1963 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Pietro Ranieri

- Pietro Ranieri: El 30 de gener de 1902 neix a Sant'Agata Feltria (Emília-Romanya, Itàlia)–altres citen 1899 a Ancona (Marques, Itàlia)– l'anarquista Pietro Ranieri, també citat com Pietro Raineri. Sos pares es deien Siro Ranieri i Anita Rossi. Quan tenia dos anys emigrà amb sa família a Ancona (Marques, Itàlia), que s'instal·là al barri popular de Tavernelle, feu del moviment anarquista. Militant de les Joventuts Anarquistes d'Ancona, el 20 de juny de 1920 participà activament en els disturbis posteriors a la revolta dels fusellers de la caserna Villarey (Revolta dels Bersaglieri) i per aquest motiu es refugià amb sa família a la República de San Marino i després a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), per retornar a Ancona en 1922. Fou un dels responsables del grup d'«Arditi del Popolo» del barri de Tavernelle d'Ancona i oposà una ferotge resistència a la invasió de la seva localitat pels escamots feixistes l'agost de 1922. Quan Ancona caigué a mans dels feixistes, fugí a Gènova (Ligúria, Itàlia) i d'allà embarcà cap a França. Pintor i emblanquinador en la construcció, l'octubre de 1935, després d'haver ferit el cap de l'obra on feia feina per motius polítics–segons altres, després d'una baralla amb feixistes italians a Boulogne-sur-Seina (Illa de França, França)–, va ser expulsat del país i passà clandestinament a Catalunya. A Barcelona visqué sense documentació, però ràpidament va ser detingut i expulsat. El febrer de 1936, arran de la victòria del Front Popular a la Península, retornà a Catalunya. A Barcelona entrà a formar part de la Secció Catalana de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), juntament amb altres companys, com ara Paolo Psalidi, Giuseppe Ruozi, Impero Rossi, etc. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» i després en la«Columna Durruti». Destinat al front d'Aragó, Pietro Ranieri fou abatut el 16 d'octubre de 1936 durant els combats a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), ben igual que altres anarquistes italians.

Pietro Ranieri (1902-1936)

***

Mariano Baglioni

- Mariano Baglioni: El 30 de gener –algunes fonts citen el 30 de novembre– de 1904 neix a Serra San Quirico (Marques, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Mariano Baglioni. El 23 de maig de 1911 s'instal·là amb sa família a Fabriano (Marques, Itàlia). Sense interès pels estudis, no acabà l'escola primària i començà a treballar a la barberia dels republicans Gisleno Carelli, Amleto Schicchi i Giovanni Schicchi. De mica en mica la seva consciència política es va anant desenvolupant de la mà de les idees subversives i anarquistes. En 1926 marxà cap a Gualdo Tadino (Úmbria, Itàlia) buscant feina i l'octubre d'aquell any un empresari luxemburguès de la construcció el va contractar just perquè pogués aconseguir els papers per a expatriar-se. Amb passaport en regla, emigrà a Luxemburg i s'establí a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), on va obrir una barberia al carrer des Minières. El 6 d'octubre de 1930 es casà amb Elvira Bucari, resident a Dudelange, encara que originària de Gualdo Tadino, i la parella tingué una filla. Durant la seva estada a Luxemburg desenvolupà una intensa propaganda antifeixista que li va portar amenaces dels feixistes locals. En aquesta època va ser fitxat per la policia com a«simpatitzant comunista». El 25 de febrer de 1935 va ser inscrit en el registre policíac de fronteres i el 25 d'octubre de 1936 va ser expulsat de Luxemburg per les seves activitats polítiques, decidint marxar cap a Espanya. El 4 de novembre de 1936, amb altres companys (Luigi Brazzorotto, Giovanni Dall'Agnol, Gualtiero Nubola, Libertario Tassi, etc.), abandonà Dudelange en un comboi organitzat pel Partit Comunista i a París (França) prengué un tren especial amb 1.400 voluntaris amb direcció a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i d'allà a la frontera. L'11 de novembre de 1936 s'enrolà en la formació «Guido Picelli», enquadrada en el «Batalló Garibaldi», i enviat durant els primers dies de desembre de 1936 al front de Madrid (Espanya). Havia signat un contracte d'allistament de sis mesos, però va combatre durant tota la guerra. Els informes dels espies estalinistes que actuaven dins les tropes el qualificaren d'«element anarcoide». L'11 de març de 1937 va ser ferit a la mà esquerra a Guadalajara (Castella, Espanya) i un cop guarit retornà al seu destí, combatent fins a finals d'agost de 1938. Quan el«Batalló Garibaldi» es va retirar del front, marxà cap a França i el 8 de febrer de 1939 va ser reclòs al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup llibertari «Libertà o Morte». Requerit per la justícia luxemburguesa, va ser enviat a Dudelange, on va reprendre les seves activitats polítiques. Quan l'evacuació de la població a resultes de l'entrada de les tropes alemanyes al país, va ser denunciat per alguns feixistes locals i s'establí amb sa família a Charolles (Borgonya, França). Després de l'armistici francoalemany, el juliol de 1940 retornà amb sa família a Dudelange, on va reprendre el seu ofici de barber, però sense deixar de banda les seves activitats antifeixistes. El 22 d'agost de 1940 va ser detingut per la policia alemanya, enviat a la frontera italiana i lliurats a les autoritats feixistes dels seu país. Detingut el 30 d'agost de 1940 a Brenner (Tirol del Sud), signà amb altres companys una petició on es penedia de les seves activitats polítiques passades i demanava clemència, però el consolat italià de Luxemburg vetà aquesta demanda. El 14 de setembre de 1940 va ser interrogat a la Prefectura de Policia, on va negar la seva militància comunista i haver fet propaganda per al Partit Comunista, encara que va afirmar haver anat a Espanya per les seves conviccions anticapitalistes i haver lluitat en un batalló italià fins al final de la guerra. El 14 d'octubre de 1940 va ser condemnat a cinc anys de deportació a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti. El 18 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà immediatament a Fabriano. Participà activament en la guerrilla d'alliberament a les muntanyes de l'Úmbria i les Marques, i animà una ràdio clandestina a través de la qual, en estreta relació amb les forces aliades, indicava els llocs idonis a bombardejar, participant alhora en l'avituallament de les tropes i en altres missions. Mario Baglioni va morir el 21 de març de 1969 a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg).

Mariano Baglioni (1904-1969)

***

Necrològica de Francesc Roda Subías apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 10 de febrer de 1987

- Francesc Roda Subías: El 30 de gener de 1905 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Roda Subías. Sos pares es deien Francesc Roda i Maria Subías. Militava en el Sindicat Únic de la Pell de Badalona (Barcelonès, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou delegat a la Federació Local entre 1931 i 1936. L'agost de 1931 a Barcelona representà el Sindicat de la Pell de Badalona al Ple Regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC). Durant la guerra civil formà part de la col·lectivitat de la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA) i després marxà cap el front, on fou xofer d'una brigada del Cos de Tren. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat en camps de concentració. Després passà a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat a les fortificacions de la«Línia Maginot» del nord de França. Durant la primavera de 1940, va ser detingut pels ocupants alemanys i reclòs el 25 de gener de 1941, sota la matrícula 3317, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), restant fins a l'alliberament del camp pels aliats el 5 de maig de 1945. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en la CNT i fou un dels fundadors de la Federació Local de Thiais d'aquest sindicat, on milità quaranta anys. Ocupà diversos càrrecs orgànics, com ara membre de la Comissió de Relacions de la Zona Nord, i fou delegat a plens i congressos, com ara el V Congrés de la CNT celebrat en 1983 a Barcelona. En la seva última època fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de Choisy-le-Roy-Thiais de la CNT. Sa companya fou Francesca Allué. Francesc Roda Subías va morir el 14 de gener de 1987 a l'Hospital de Cochin de París (França) i fou enterrat dos dies després al cementiri municipal de Thiais (Illa de França, França), població on residia.

***

Necrològica de Josep Comellas Cuadrench apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de novembre de 1966

- Josep Comellas Cuadrench: El 30 de gener de 1907 neix a Avià (Berguedà, Catalunya)–algunes fonts citen erròniament Berga (Berguedà, Catalunya)– l'anarcosindicalista Josep Ramon Pere Comellas Cuadrench. Sos pares es deien Ramon Comellas Serra, teixidor, i Ramona Cuadrench Soler. Durant els anys trenta fou membre del Sindicat d'Oficis Diversos de Berga de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Nantes (País del Loira, França). A resultes de diverses operacions quirúrgiques i després de gairebé dos anys hospitalitzat, Josep Comellas Cuadrench va morir el 5 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de setembre– de 1966 a l'Hospital de Savenay (País del Loira, França). Sa companya fou Montserrat Monegal.

Continua...

---

Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil - La Fe Triunfante -(vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

Com si no hagués passat el temps. Ens trobàvem de nou en el dia de l’assalt al Call, de les cremadisses al bosc de Bellver. Tornarem al passat? Els nous inquisidors ens vendran a cercar, ens portaran emmanillats a l’Ajuntament, a les presons de Palma? Hi haurà corrua de presoners pels carrers del poble? Altra volta els condemnats, mans fermades, sentint en la carn les fuetades dels botxins, les escopinades dels desgraciats que calmaven la seva ràbia fent el que volien els poderosos?

El padrí Rafel era ben conscient del que podria passar. No estava tranquil a la taula. S’aixecava, nerviós, i guaitava per la finestra. Encara se sentien els trets provinents de la caserna dels carrabiners. N’Antònia, la veïna, ja no plorava, però els gemecs d’en Sebastianet, un dels fills del sergent Llodrà, arribaven amb tota la seva càrrega de fatals premonicions.

El padrí no deixava de mormolar. Anava amunt i avall del menjador, pensatiu, sense poder restar quiet ni un moment. De cop i volta s’aturà. El rellotge de paret acabava de tocar les dues del migdia. Sense cap mena d’introducció, mirant primerament el pare i després a tots nosaltres, ens digué:

-Haurem d’amagar-nos el més aviat millor. La gent de dretes és dolenta. No us podeu imaginar fins on són capaços d’arribar. Aquesta vegada serà pitjor que en els anys de la dictadura de Primo de Rivera. En tenc la més completa seguretat.

Es returà uns segons. Anà fins als prestatges on el pare tenia els llibres i agafà un volum. Era una antiga edició de La Fe Triunfante, del pare Garau. Una història que vaig llegir quan era adolescent i que explicava fil per randa els patiments dels nostres avantpassats en mans de la Inquisició.

Ens mostrà el llibre.

Em sabia de memòria cada una de les imatges que portava: la creu diabòlica de la Inquisició, els gravats de les processons amb els sacerdots i soldats encerclant els reus, els dibuixos dels condemnats cremant a les fogueres del bosc de Bellver... Un calfred em recorregué el cos. Tornaríem a les persecucions, a l’assalt de cases i propietats?

-O ja no recordau els antics patiments? –digué, apropant-se a la taula-. No només ens perseguiran per haver donat suport a l’esquerra. La venjança serà igual o pitjor que en temps dels assalts al Call. Sacerdots i senyors de possessió atiaran l’odi del pagès en contra nostra. Des del fons d’una història que alguns, innocents!, pensaven oblidada, ressuscitaran els vells prejudicis. “No fan feina de sol a sol! Són els descendents dels que mataren Nostre Senyor Jesucrist. Mestres, comerciants, argenters, professors de música. Tenen botigues de roba, joieries. Viuen sense vinclar l’esquena, a l’ombra dels seus negocis, mentre nosaltres patim la xafogor dels mesos d’estiu i el fred de l’hivern”, diran al cafè, en els rancis salons de l’aristocràcia.

El padrí tenia raó. Els xuetes sempre teníem la culpa de totes les desgràcies. El rector, des de la trona, ho recordava sovint: “Els israelites mataren Jesucrist. Roma no va ser culpable. Els romans ho deixaren a voluntat del poble jueu. Van ser les tribus d’Israel les que decidiren la tortura i mort del fill de Déu. Mai no ho hem d’oblidar!”.

Tothom se senyava quan, irat, recordava els dogmes de l’església catòlica. Per als pagesos, el Mal es personificava en nosaltres, els descendents dels jueus conversos a la força en el segle XIV.

Quina edat tenia quan em vaig fer conscient que els companys de classe em miraven malament? A casa ja m’havien advertit que si alguna vegada em passava res, m’insultaven sense motiu, no en fes cas. El pare em parlà de l’enveja, de la dolentia que campava arreu, ensenyorint-se del cor de les persones atiada pels obscurs poders que ens dominaven. Crec que em volia anar preparant pel moment en el qual algú de l’escola pronunciaria, amb menyspreu, com si escopís al terra, la fatídica paraula: “Xuetona!”.

I el dia arribà, inexorable.

Va ser la setmana en què vaig treure les millors notes de la classe, poc després que la directora del col·legi em felicitàs públicament.

L’alegria no em va durar gaire.

Just en davallar al carrer un grup d’al·lotes m’envoltà com un estol de corbs afamegats. Començaren a pegar-me amb els llibres. Alguna, més dolenta encara, tragué la regla que empràvem a matemàtiques cercant de fer-me més mal.

-Xueta beneita, xuetona creguda! –començaren a cantar, plantades al meu davant, barrant-me el pas, sense deixar-me marxar. -Ets una bamba creguda. Et donen bones notes perquè el teu pare fa regals al mestre! Comprau els aprovats! Pagau per fer creure que en sabeu més que els altres! –deien, esvalotades, talment diables just acabats de sortir de l’infern.

No sé com vaig aconseguir alliberar-me d’aquella cruel persecució.

En arribar a casa les llàgrimes en rodolaven per les galtes, talment un torrent desfermat. Malgrat les advertències familiars, la constatació de la crua realitat aconseguí foradar les meves dèbils defenses. Potser no creia que pogués existir tanta maldat en el cor del jovent que m’envoltava. Els pares sempre m’havien protegit de la inclemència exterior. Què podia saber dels odis que produeix la frustració de les persones?

El dia que havia aprovat les assignatures amb matrícula d’honor es convertí en un dels moments més trists de la meva existència.

No sé quant de temps vaig romandre tancada dins l’habitació aferrada a les pepones de la infantesa.

La paraula “xuetona” ressonava com una poderosa explosió dins del meu cervell.

A partir d’aquell moment mai no vaig deixar de pensar en les desgràcies que, des d’èpoques immemorials, havien caigut sobre el nostre poble.

Sis-cents anys de constants humiliacions.

Com si no hagués passat el temps. Ens trobàvem de nou en el dia de l’assalt al Call, de les cremadisses al bosc de Bellver. Tornarem al passat? Els nous inquisidors ens vendran a cercar, ens portaran emmanillats a l’Ajuntament, a les presons de Palma? Hi haurà corrua de presoners pels carrers del poble? Altra volta els condemnats, mans fermades, sentint en la carn les fuetades dels botxins, les escopinades dels desgraciats que calmaven la seva ràbia fent el que volien els poderosos?

Els plors dels fills del sergent Llodrà em feien patir. Una premonició de la tragèdia que s’apropava?

Les tenebres giravoltant en el buit. La història girava en espiral i ens feia retrocedir fins als segles de les conversions aconseguides pel terror, la tortura als soterranis de la Casa Negra? Altra volta plors i llàgrimes, soroll de tambors, homes armats que destrossaran els negocis bastits enmig de tantes dificultats, fent malbé els objectes que hem apreciat, causant un immens dolor a les persones que més estimam?

Ho puc imaginar a la perfecció. No cal llegir altra volta els antics llibres. Desfilades de presoners anant a les fogueres enmig dels crits i la gatzara de la gent. Una alegria, comprovar com els maleïts xuetes, els homes i dones de fines mans, els que no han anat a llogar-se mai a la plaça Major, són ara empresonats i escarnits per les noves autoritats.

L’enveja tornaria a caure, furient, implacable, damunt les nostres cases. Els esquerrans serien perseguits. Ja havíem vist com actuava l’exèrcit contra els rebels d’Astúries. Detencions indiscriminades. La Legión entrant a mata-degolla als pobles ocupats pels treballadors. Franco i López Ochoa manant afusellar els detinguts. Aquesta vegada la repressió seria més intensa, més planificada. Les instruccions serien les d’acabar amb qualsevol possible enemic. Ressuscitaria la brutalitat del passat.

El padrí ens volia fer entendre que, malgrat les aparences, l’església ens continuava marcant amb l’estigma de la mort de Jesús. Mirava la coberta de La Fe Triunfante.

Talment un gran mirall on poguessis veure reflectit tot el que s’esdevendria a partir del moment del pànic i els trets.

Potser el pare i la mare pensassin que la sublevació a Àfrica només duraria dos dies. I si fos una aventura com la del general Sanjurjo? Jo era més pessimista. Em dominava la sensació que, en poques hores, el món que coneixíem s’ensorraria totalment. El pare intentava trobar una escletxa d’esperança. Deia que malgrat que els militars triomfassin al Marroc, s’apoderassin de Ceuta i Melilla... com podrien travessar l’estret de Gibraltar? Amb quins vaixells?

Encara ignoràvem la complicitat del nazisme i el feixisme amb els sublevats. Itàlia era al darrere dels enemics de la República. Mussolini i el somni imperial del Mare Nostrum! Nosaltres no podíem imaginar que les potències que donaven suport a Franco anaven preparant el domini del món, les bases per a una futura guerra europea.

Ben aviat es va saber que els italians havien proporcionat els avions que serviren per situar una bona part de l’Exèrcit espanyol d’Àfrica a la Península. Joan March garantí, amb la seva fortuna, la compra d’armes i material bèl·lic per als colpistes. Com els avions que Ciano i el Govern italià enviaren a Mallorca per a fer front al desembarcament republicà del mes d’agost. Què podíem fer amb les mans buides, davant l’embranzida dels canons i les metralladores que ocupaven carrers i avingudes?

Posàrem la ràdio.

Tot indicava que Madrid i Barcelona resistien.

Podria ser que a Mallorca la revolta tan sols duràs uns dies? Qui eren els falangistes, d’on sortien? Quatre eixelebrats que anaven a fer pràctiques de tir a la garriga? Impossible que poguessin derrotar la força dels partits d’esquerra i els sindicats. Si els defensors de la llibertat ens uníem decretant la vaga general... què farien? Haurien de matar tothom!

Una vegada, després de la victòria del Front Popular, el febrer del trenta-sis, Alfonso Zayas i alguns dels seus vengueren a fer un míting antirepublicà. Només pogueren omplir dues fileres de butaques del cine. Els aldarulls foren sonats. Els joves socialistes, molts d’afiliats de l’Ateneu, anaren al teatre i començaren a xiular i a pegar cops al terra. Alguns companys portaren ous podrits, que llançaren a l’escenari. Hi hagué bufetades i insults i finalment els partidaris de Falange hagueren de marxar enmig d’un diluvi de pedrades.

Diuen que, sortint del poble, Zayas encara va dir, guaitant per una de les finestres del cotxe, que mai no oblidaria el rostre dels provocadors, aquell “indigne esdeveniment”. Qui era ell per parlar de “dignitat”! Quina vergonya! Un home que covava un odi inabastable contra la democràcia i els treballadors. Un personatge que ensinistrava els seus seguidors per a matar els opositors!

-Per ara heu guanyat –escopí, amenaçador-. Avui sou més i nosaltres anam sense armes. Ja veurem com acaba la batalla. Sabem qui ha vengut a interrompre l’acte. Hem vist qui sou. Tenim apuntats tots els vostres noms.

Sota les pedrades dels esquerrans de l’Ateneu, el vehicle de Zayas accelerà, però encara hi hagué temps per sentir alguna de les seves recomanacions.

-En tornar... i no trigarem gaire, no ens treureu del teatre com avui. En podeu tenir la més completa seguretat! –digué, des de la distància.

Els cotxes es perderen pels revolts dels camins. Alguns dels joves de l’Ateneu hi anaren al darrere fins que es cansaren i tornaren.

Eren feliços. Ho podies veure en els seus rostres.

Suats però alegres, segurs que el futur ens somreia, que tots plegats seríem capaços de vèncer qualsevol dificultat que se’ns presentàs pel davant.

-Aquests no tornaran a fer mítings –exclamaven, talment haguessin obtingut una gran victòria.

Andreu, el nuvi, no ho veia des d’un punt tan optimista.

-Cal estar previnguts –ens digué-. La propera vegada vendran armats i amb els militars.

Passaren els mesos i mai no férem res per a poder fer front a l’anunciada endemesa d’Alfonso Zayas.

De la novel·la de Miquel López Crespí Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Llegir Marcel Proust

La infantesa, aquell moment únic en què tot es bellesa i meravella. No deu ser la literatura, el que he anat escrivint, una forma desesperada per provar de servar els moments bells de l’existència? Una inútil lluita contra l’implacable pas dels minuts, de les hores, dels dies que avancen, immisericordes, com un esmolat exèrcit d'assassins. Una munió de criminals que amenaça a devorar-ho tot. Record una criada que em deia que, si a la nit ens miram al mirall, ens surten els dimonis. Supersticiós, sempre he procurat no mirar-hi a l’hora foscant. Potser hi sortirien els fantasmes que poblaven els porxos de Bearn.

Per quins motius sempre m’he posat al costat del guanyador, mai del vençut, d’aquell que no té poder? Deu ser l’oportunisme del qual m’acusen els enemics? A quin escriptor han atacat mai de forma tan forassenyada? Per què, sempre, la persecució en contra meva? Els exemplars de Mort de dama llançats al mar, les amenaces dels socialistes de Palma de penjar-me d’un arbre, les acusacions de col•laborar en la destrucció de la cultura catalana... Per quins motius perdura encara la rancúnia? Què volen els meus perseguidors? Esborrar-me de la història de la literatura?

Ho tenen molt difícil. La feina que ha fet la major part de la intel•lectualitat catalana és aquí. Ja no la poden esborrar. El dia que a Barcelona consagraren Bearn com una de les millors novel•les de la història de la literatura, els enemics perderen el combat. No solament no havien aconseguit silenciar-me. Per a més inri, els fills dels inquisidors havien d’estudiar la meva vida i la meva obra si volien aprovar el curs. Per això la ràbia. En algun moment vaig dubtar de la decisió d’afiliar-me a Falange, ho reconec. I si m’hagués equivocat? Em preguntava si no m’hauria jugat la vida, el futur, en una loteria diabòlica, en un joc de cartes sense sentit, on tot era trucat i els homes que s’atrevien a participar-hi eren folls, havien perdut l’enteniment. I si es giràs la truita? La por altra volta, navegant per venes i nervis. Quan desembarcaren els rojos, el dia que em vaig assabentar que cinc o sis mil expedicionaris enviats per la Generalitat de Catalunya trepitjaven terra mallorquina, em vaig atemorir de veritat. Vaig perdre l’alè. Hi cabia la possibilitat que l’exèrcit i les milícies falangistes no els poguessin aturar. Què passaria si conquerien Manacor, si en un parell de dies arribaven a Palma? El temor planava arreu. Molts es penedien d’haver donat un suport públic al Moviment. Qui podia imaginar l’aventura del capità Bayo, la follia dels catalans volent conquerir les Illes! El malson de la Gran Catalunya esdevengut realitat! No podia dormir pensant en un futur que s’albirava negre, problemàtic en cas d'un avanç continuat de les forces republicanes. Va ser l´única vegada que vaig veure els germans preocupats. En Guillem m’ho digué un matí, mentre berenàvem. Estava nerviós. Li havien comanat la defensa d’Antoni Mateu, l’exbatlle d’Inca, i no tenia un minut de descans. -Els rojos no m’agafaran viu, en pots tenir la més absoluta seguretat. O moriré en el front, provant de foragitar-los de Mallorca o em pegaré un tret al cap. No vull que puguin fer befa de mi, passejant-me, fermat, pels carrers. No vull ser la rialla de les peixateres de Palma, assegut al banc dels acusats, escopit a la cara per la xurma comunista del Pont d’Inca i Santa Catalina. Semblava parlar amb ell mateix. Es girà cap a l’indret on jo romania, al final de la taula: -Pensa el que has de fer. Si no els aturam ara mateix, si aconsegueixen avançar, estam perduts. Una vegada conquerida Manacor avançaran cap a Palma. Madrid enviarà més reforços. Aleshores ja no hi haurà res a fer. Et vendran a cercar. Ho pots anar pensant. Et coneixen massa. Has escrit massa articles contra l’esquerra i el català. Seràs el primer a caure. Diuen que les emissions de ràdio se senten molt bé a Menorca i, quan hi ha bon temps, a Barcelona i València. El mirava preocupat. En Guillem tenia raó. Tothom sabia qui era Salvador Orlan. “L’avantguarda de l’anticatalanisme a les Illes”, com havia escrit més d’una vegada en els diaris de Palma. Tenia por. Aquell temor continuat era com un cuc que em rosegava per dintre i que em feia mal, em mantenia en tensió. En política mai no podem dir “d’aquesta aigua no en beuré”. I, malgrat que poguéssim aturar els expedicionaris de Bayo, malgrat que obtenguéssim una aclaparadora victòria... qui sap el que podia esdevenir-se amb el nou règim. Poderosos imperis, societats que pareixien eternes s’havien ensorrat en un no-res. Roma, Grècia, Egipte, Bizanci... tot s’havia fet fonedís. Res no quedava en el Fòrum Romà que recordàs Cèsar. Un caramull de runes. Les rates corren per les grans avingudes on desfilaven els exèrcits que havien conquerit les Gàl•lies, aportant tant d’or i milers d’esclaus a Roma. Vaig anar dues vegades a la capital d’Itàlia. Per l’octubre del trenta-nou i l’any cinquanta. Sempre la mateixa decepció: arribar a un indret per trobar el mateix que deixes enrere. El Fòrum Romà, el Palazzo de Settimi Sever són un munt de pedres. El Colosseum, una simple pedrera de la qual s’han proveït els romans per fer les seves cases des de temps immemorial. Algú, a l’època de Cèsar i Dioclecià hauria pogut imaginar que no en restaria res, de tanta grandesa? I, el que és pitjor, que a les runes dels temples pagans els cristians donarien de menjar als porcs, que hi hauria estables per als cavalls? Relativitat del poder. Pensar en la caiguda dels imperis! Basta veure les estàtues trossejades dels emperadors que pots trobar a qualsevol racó de les ciutats italianes! I això si no han fet servir el marbre per a fer-hi calç! Què importa l’art a qui pateix fam? El poble no té sentiments. Els senyors de Bearn sempre ho havien dit: “Pots besar els pobres, però mai donar-los la mà”. Cap confiança en aquells que et miren amb enveja, que volen apropiar-se del que és teu de generacions ençà. El socialisme és la doctrina de l’enveja. I pensar que tota aquesta absurditat de l’igualitarisme va començar amb l’evangeli! El comunisme del nou Testament! Repartir als pobres, tenir cura dels vells i els malalts. Crist amb el fuet a la mà, com Marat des de les tribunes dels clubs jacobins de París. Foragitar els especuladors del Temple. Explicar que serà més difícil que un ric entri en el reialme del Senyor que no pas un camell pel forat d’una agulla. Sovint mirava els dibuixos i fotografies de l’antic Egipte. A les Piràmides, no en restava res, dels cossos primorosament embalsamats dels grans faraons. Els lladres de tombes havien profanat els amagatalls més secrets de reis i reines, de grans sacerdots, per a robar-hi l’or, les maragdes, el marfil... A Luxor, prop del Nil, l’arena del desert havia omplert les immenses cambres del temple on centenars de sacerdots lloaven els déus-cocodril, els déus-hipopòtam... Qui hauria dit mai que, per les cambres del Louvre, a les mateixes habitacions on dormia Lluís XIV, el Rei Sol, les verduleres de París arrencarien les cortines dels grans salons reials per fer-se vestits? Ningú ho hauria cregut. Les cortines de les cambres reials per fer les banderes on brodaven les consignes revolucionàries que dictaven girondins i jacobins abans que tots fossin portats a la guillotina, ben igual que ells hi havien portat Maria Antonieta i Lluís XVI! El temps, un àcid maleït que tot s’ho menja. La infantesa, aquell moment únic en què tot es bellesa i meravella. No deu ser la literatura, el que he anat escrivint, una forma desesperada per provar de servar els moments bells de l’existència? Una inútil lluita contra l’implacable pas dels minuts, de les hores, dels dies que avancen, immisericordes, com un esmolat exèrcit d'assassins. Una munió de criminals que amenaça a devorar-ho tot. Record una criada que em deia que, si a la nit ens miram al mirall, ens surten els dimonis. Supersticiós, sempre he procurat no mirar-hi a l’hora foscant. Potser hi sortirien els fantasmes que poblaven els porxos de Bearn. La por i el sentiment de culpa que ens inculquen de petits i que sempre, com a senyal indeleble del domini d’allò misteriós, portarem damunt nosaltres. La sensació de culpa que el cristianisme ha bastit dins els nostres cors. Aleshores era pecat menjar la xocolata i tirar el pa a un racó, donar-lo als cans del carrer. La infantesa i els amors folls. Una vegada vaig robar una ombrel•la de casa per donar-la a una vídua que tenia una pell que em recordava el melicotó. La pell de melicotó de la veïna. Era A Corunya, quan ja sabia veure el món des de la gropa del cavall del pare. Qui era, que són els que volen esborrar els records? Quina mena de literatura realista, sense substància, sense psicologia, vol fer desaparèixer els matisos existents en la vida de les persones? Lluitava contra els rojos perquè imaginava que volien acabar amb el meu món? La vida tranquil•la d’un infant de casa bona, els records d’una adolescència despreocupada, sense gaire problemes econòmics? Segurament. Què es podia esperar d’un fill alletat per militars? Un pare que volia que jo fos militar. No ho aconseguí. Li vaig sortir rebel. O vago, com deia ell. Sempre amb el mateix retret: “Si no ets sacerdot, advocat o militar no seràs res”. Quina desil•lusió que tengué amb mi! Voler ser metge! Sortosament per a ell, en Miquel i en Guillem, els germans, sí que seguiren les seves recomanacions. Érem una família que mai no patí fam. El pare era un militar de bona posició. Quan morí l’àvia Catalina, heretà vint-i-set quarterades de terra. No era una possessió però sí que, tot plegat, la posició del pare a l’exèrcit, l’herència, ens situava lluny de qualsevol mena d’estretor. Quan tornàrem de la Corunya, on havia estat destinat, teníem quatre criats i criades i una institutriu estrangera que ens ensenyava francès. Madame Alcántara ens començà a instruir amb La fée de la fontaine, amb Télémaque, de l’Abbé Fénélon... Aquelles primeres lectures de François de Salignac de la Mothe... A la Corunya, Antonio, l’assistent del pare, m’ensenyà a volar, a ser lliure anant dempeus damunt la gropa del cavall... Quina sensació de joia i llibertat! Veure el món des de tan amunt! Et senties superior, valent, com un àngel que tenia poder damunt els mortals que havien de caminar, tocar amb els peus a terra. Sempre em vaig considerar. En cap moment vaig saber què era tenir la més mínima necessitat material. Per això mateix, de ben jove, vaig aprendre a distingir les mirades d’enveja i odi que trobava pel carrer, quan amb els amics de l’institut, ben mudats i clenxinats, sortíem a presumir de vestit nou o d’aquelles sabates de xarol, brillantíssimes, tan netes que t’hi podies mirar com si fossin un espill. Dolenties d’infant. Volent-se fer-se valer, amb els nostres vestits, davant aquells desgraciats que anaven descalços o amb espardenyes foradades. Els fills del picapedrer, en Bielet i en Toniet, miraven el pa amb xocolata que m’havia donat la mare en sortir d’escola. Alguna vegada, i solament per jugar, per distreure’m amb la seva desesperació, llançava el pa amb sobrassada als cans del carrer. Aleshores, ambdós, talment fossin moguts per un poderós ressort interior, es llançaven a una lluita ferotge contra els cans, que també estaven tan afamegats com ells. Mirava la brega des del portal de casa, des de la seguretat que em donava poder refugiar-me en qualsevol moment a recer del pare i la mare, que eren a uns metres d’allà on jo em trobava, al primer pis de la finca. Mirava en Bielet i en Toniet barallar-se amb els cans que, rabiosos, es giraven i mossegaven els infants. La pols del carrer cobria la brega. Tanmateix jo sabia que els dos desgraciats acabarien guanyant el combat. A coces, a pedrades, amb l’improvisat garrot que havien fet amb la branca d’un pi, aconseguien foragitar els cans, que fugien, vençuts, ferits per la ràbia d’uns infants morts de fam. En Bielet i En Toniet es repartien el pa i les restes de sobrassada que havien pogut trobar enmig de la pols del carrer. Ho feien net amb les mans i s’ho repartien com a bons germans. Era quan es giraven cap a l’indret des del qual jo contemplava l’escena. Era una mirada d’odi que mai no he pogut oblidar. Com si em volguessin matar en aquell mateix instant. Anys després, el Primer de Maig del trenta-sis, pocs abans de començar la guerra, vaig tornar a ensopegar amb la seva mirada. Jo era a un racó del cafè Alhambra, llegint el diari, mirant de reüll com anava la manifestació quan em veieren. Portaven la pancarta dels comunistes on demanaven la llibertat del dirigent marxista alemany detingut per Hitler: Ernst Thälmann. No sé com pogueren veure’m, assegut, amb els amics de la tertúlia. El cert és que, sense deixar la formació, mirant-me fixament des de la distància, separats per les vidrieres del cafè, aixecaren el puny i pronunciaren unes paraules que no vaig poder sentir. No vaig sentir les frases que pronunciaven contra els desenfeinats que romaníem dins l’ambient protector del bar. Però ho podia ben imaginar: “Aviat us arribarà l’hora! S’acabarà l’Espanya dels paràsits i els aprofitats!” o qualsevol consigna semblant, igual de vulgar i miserable. Em vaig fer falangista per això? Perquè recordava la mirada d’aquells dos al•lots pobres barallant-se amb els cans per un bocí de pa brut i ara els veia, units a una multitud amenaçadora, fitant-me els ulls, amenaçant-me amb el puny tancat? Perquè sabia que un dia seria el de la venjança dels desvalguts si no hi havia ordre i disciplina en el món? La gent que té fam... podria mai administrar justícia, tenir serenor per valorar la vida? Ho dubtava. Els fets de 1789 a França i la Revolució bolxevic a Rússia demostraven que els afamegats no perdonen. I, la mirada, els gests dels dos antics veïns així m’ho confirmaven. Els imperis ensorrats, els grans poders que es desfan com el sucre dins l’aigua... Era el pensament que em dominava durant tota la guerra en els anys posteriors. Pensava que tot allò que nosaltres havíem instaurat amb la força de les armes podia esvanir-se en un moment. Ningú no sabia, malgrat la victòria del trenta-nou, si els guanyadors romandríem en el poder molts d’anys. A mesura que la guerra avançava -i semblava evident que Franco venceria els republicans-, constataves com els nous militants de Falange Española Tradicionalista y de las JONS no eren aquells il•lusionats esperits de les primeres fornades. Alfonso Zayas, que imaginava un canvi radical de la societat; Ives, l’eixelebrat fill de Georges Bernanos, al qual més d’una vegada li vaig haver de dir que s’embotonàs bé la camisa blava. “Els senyors, els esperits selectes que han d’educar les masses no van amb el pit obert, com si fossin uns d’aquests anarquistes descamisats que ens envaïren”. Callava, acceptant les recomanacions que li feia. Jo ja era ben granat quan em vaig apuntar a l’organització que havia fundat José Antonio. No era un jovenet il•lús, com Ives, com els germans Barberà, com tants d’altres fills d’amics i companys, amb els quals havíem compartit xerrades a casa dels seus pares, tertúlies literàries parlant contra la darrera novel•la realista i costumista apareguda a les llibreries Més d’una vegada, després d’una passejada per Palma amb Zayas, sentia com la sang em pujava al rostre i era ben conscient de l’absurditat del meu comportament. Com si fóssim bolxevics, comunistes! Voler canviar el món, parlar d’una Revolució Nacional, d’una Revolució que hauria d’acabar amb les injustícies del liberalisme, de l’inútil parlamentarisme que ens havia portat al caos... Una majoria s’apuntava a Falange per oportunisme. Què sabien del pensament de José Antonio, de la necessitat d’acabar amb certes injustícies existents? Medrar al costat de qui comanda. Aprofitar-se de les despulles de la brega entre germans. Matar la competència amb l’excusa de la maçoneria i el comunisme. Fer tot el possible per apropiar-se de la casa. Dels horts dels desapareguts a les carreteres i caminois de l’illa. Les fondàries de la misèria humana eren insondables. Mai no podies penetrar a fons en el subconscient d’unes persones que estaven en disposició de fer el pitjor per satisfer el desig de poder i riquesa. Volíem netejar la nostra societat de la inutilitat liberal, del corromput parlamentarisme que de res no servia i, sense anar-ho a cercar, havíem obert l’aixeta dels instints més brutals, del salvatgisme més desenfrenat. Sí, els atlètics i bells al•lots de Falange havien netejat Palma en un parell de setmanes. A les nits, mentre feia les guàrdies al manicomi sentia, potents, els trets dels escamots d’execució. El cementiri de Palma, l’indret on els portaven a matar era tan proper a les finestres del despatx que, quan disparaven contra els desgraciats que havien de morir aquella nit, la taula on llegia Marcel Proust tremolava imperceptiblement. Els vidres de la finestra feien un soroll intens, talment hagués esclatat un llamp molt proper. Em preguntava si hauria de passar tota la guerra així. Veient circular els camions amb els condemnats per davant la Clínica Mental, sentint les descàrregues dels fusells, la veu de l’oficial dient: “Carguen, apunten... ¡fuego!”. En aquelles nits d’estiu, els renous arribaven fins al despatx augmentats pel silenci que envaïa la ciutat. Algunes vegades, enmig de la fondària infinita de la nit se sentien les exclamacions, els darrers crits dels que morien. Uns maleïen els botxins; altres cridaven la mare; els més valents, potser els més fanàtics, morien exclamant visques a la República, a la llibertat i al socialisme. Impossible llegir en aquelles circumstàncies.

Anarcoefemèrides del 31 de gener

Esdeveniments

D'esquerra a dreta drets: Giuseppe Fanelli, Mikhail Bakunin (amb capell) i Saverio Friscia; asseguts: la companya de Bakunin, Antonia Kwiatkowska (amb llibre), la nina Olga Ossani i sa mare Maria Paradisi, i desconegut (Nàpols, juny de 1866)

- Fundació de l'AIT a Itàlia: El 31 de gener de 1869 a Nàpols (Campània, Itàlia), sota l'impuls de Mikhail Bakunin i Carlo Gambuzzi, es funda la primera secció italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La base de la militància, que ben aviat va aconseguir el milenar d'afiliats, es trobava en exsocis del Cercle «Libertà e Giustizia» i d'antics seguidors de Carlo Pisacane i de Giuseppe Mazzini. L'agost de 1871 l'AIT napolitana va ser dissolta pel Ministeri de l'Interior italià.

***

Capçalera de Solidaridad Obrera

- Surt Solidaridad Obrera: El 31 de gener de 1920 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número de Solidaridad Obrera. Periódico sindicalista. Órgano de la Confederación Andaluza y portavoz del proletariado internacional. Aquesta publicació, que sortia els dimecres i els dissabtes, substituïa Acción Solidaria. Entre els col·laboradors, la majoria dels quals signaven amb pseudònims, trobem Víctor Zola, Milton, Juan Ortega, Manuel Albar, etc. La tendència excessivament sindicalista que volia marcar la Federació Obrera Andalusa a aquesta publicació, originà vives discussions fins que els camperols imposaren el seu criteri llibertari a la publicació, davant l'amenaça de negar-li el seu suport en cas contrari. Només coneguem cinc números, l'últim el del 14 de febrer de 1920, però es provable que durés fins al juliol d'aquell any. D'aquesta publicació només es conserva un exemplar del número 5 dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Naixements

August Reinsdorf

- August Reinsdorf: El 31 de gener de 1849 neix a Pegau (Saxònia, Alemanya) el tipògraf i agitador anarquista Friedrich August Reinsdorf, qualificat per alguns com «Pare de l'Anarquisme Alemany». Exiliat a Suïssa, el 7 de maig de 1876 a Lausana en un míting obrer pronuncià un virulent discurs de protesta contra les detencions de vaguistes i poc després, el 18 de juny, va ser arrestat, amb Rudolf Khan, durant una vaga de obrers de la sastreria, fet que donà lloc a una companya de mobilització arreu Suïssa. A partir de mitjans de juliol de 1876 començà a col·laborar en Arbeiter-Zeitung, primer periòdic anarquista de Berna, alhora que realitzava viatges a Alemanya amb la intenció de crear nuclis anarquistes a zones industrials (Berlín, Magdeburg, Leipzing, etc.). Expulsat de Lausana, s'establí un temps a La Chaux-de-Fonds, on el 21 d'agost de 1876 participà amb Jean-Louis Pindy en una reunió d'obrers alemanys i francesos. Establert a Ginebra, entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 va assistí com a delegat al VIII Congrés de la Internacional celebrat a Berna, on defensà les mateixes posicions antiestatites que Errico Malatesta, James Guillaume i Nikolai Zukovskij. A causa de la seva militància política, va ser expulsat de la «Societat Tipogràfica de la Suïssa de parla francesa» i aquesta exclusió provocà la constitució, el novembre de 1876, d'una secció de tipògrafs internacionalistes adherida a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). L'abril de 1877 passà a Alemanya i a Leipzig conegué el propagandista anarquista, amb qui establí una íntima amistat. En 1878, sota el pretext dels atemptats de Max Hödel i Karl Nobiling, el canceller Otto von Bismarck anul·la qualsevol resposta socialista i anarquista fent votar lleis de repressió contra la llibertat de reunió i d'associació. Juntament amb son company del grup anarquista de Berna Emil Werner, fundà a Berlín el periòdic Der Kampf, que va ser desmantellat per la policia del Reich i es va veure obligat a tornar a exiliar-se a Suïssa, des d'on enviava clandestinament impresos a Alemanya, fins i tot exemplars de Freiheit, periòdic anarquista en el qual col·laborà i que s'editava a Londres. L'estiu de 1880 es traslladà novament a Berlín, presumiblement amb la intenció d'assassinar el cap de Policia i per a realitzar preparatius per efectuar un atemptat contra el Reichstag. Els plans preveien excavar un túnel i col·locar els explosius sota els pilars centrals de l'edifici, per així aconseguir l'ensorrament total d'aquest durant la celebració d'una de les sessions del parlament. Però un agent infiltrat en l'organització a Londres, on militava exiliat Johann Most, informà les autoritats policíaques alemanyes i va ser detingut i empresonat tres mesos. Un cop lliure, va ser expulsat de Berlín i es traslladà a Leipzig, encara que poc després les autoritats d'aquesta ciutat també l'expulsaren. S'establí a prop de Kassel i tres setmanes després es va veure obligat a canviar de domicili pressionat per la policia, marxant novament a Suïssa. A Friburg va ser acusat per les autoritats d'abusar sexualment d'una jove menor d'edat i va haver de fugir; jutjat in absentia, va ser condemnat a tres anys de presó. Instal·lat a Munic, va ser tancat quatre mesos per «propagar pamflets anarquistes». El març de 1882 va ser detingut a la seva ciutat natal de Pegau acusat de robatori d'explosius, però quedà lliure per manca de proves i marxà a Berlín, on fou novament detingut i empresonat per fer servir identitat falsa. Malalt de tuberculosi i desesperat, emprengué una llarga travessia a peu a través d'Alemanya buscant refugi temporal a cases de companys. Finalment, creuà la frontera a França i la tardor de 1882 arribà a París. Perseguit per les autoritats gales, després d'uns mesos retornà a Alemanya. Després de breus estades a Stuttgart, Frankfurt, Mannheim i Hanau, a mitjans de març de 1883 s'instal·là a Elberfeld. En aquesta ciutat, seu d'una destacada indústria química, creà un grup anarquista, que es dedicà a fer atemptat amb explosius l'estiu d'aquell any. El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atemptaran infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. Reinsdorf, cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. A mitjans d'octubre, dies després que abandonés l'hospital, una bomba va fer explosió a la prefectura de policia de Frankfurt originant danys a l'edifici. A finals de 1883 ingressà novament per dos mesos en un hospital per la seva tuberculosi i dos dies després de sortir-ne va ser arrestat per la policia. Detinguts els seus companys, van ser jutjats tots tres a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Küchler, per la seva joventut va veure commutada la pena per cadena perpètua. Friedrich Reinsdorf va ser decapitat el 7 de febrer de 1885, juntament amb Rupsch, a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); les sevesúltimes paraules van ser: «Mort a la barbàrie! Visca l'anarquia!». El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de«Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald). El seus descendents es van traslladar als Estats Units, on encara se'ls pot seguir el rastre. En 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.

***

Notícia de la detenció de Sylvain Brault apareguda en el diari parisenc La Croix del 9 d'octubre de 1890

- Sylvain Brault: El 31 de gener de 1861 neix a Saint-Symphorien (Aquitània, Occitània) l'anarquista Silvain Brault, conegut comSylvain Brault. Sos pares es deien Jean Brault, conreador, i Silvine Hugo. Després d'estudiar jardineria a Tours (Centre, França) i a Angers (País del Loira, França), treballà d'obrer jardiner en nombroses poblacions franceses (Orleans, París, Rouen, Évreux, Chartres, Le Havre) i belgues (Brussel·les i Gand). A mitjans dels anys vuitanta s'instal·là a Tarare (Alvèrnia, Occitània), on treballà de jardiner i de manobre. Animador del grup anarquista local, difongué la premsa anarquista de la regió i establí relacions amb el destacat propagandista anarquista Sébastien Faure. El 6 d'octubre de 1890, durant una vaga a Tarare, va ser detingut, jutjat dos dies després per un Tribunal Correccional i, considerant-lo «líder» de la vaga, condemnat a tres mesos de presó per «provocació a l'agitació, ultratges i assalt» d'un comissari de policia. Escorcollat el seu domicili per la policia, se li trobaren nombrosos periòdics i fullets anarquistes. Quan la gran agafada del 22 d'abril de 1892, preventiva a la manifestació de l'1 de maig, s'ordenà la seva detenció. El 14 de març de 1893 va ser novament condemnat a 15 dies de presó per «ultratges». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jules Clarenson

- Jules Clarenson: El 31 de gener de 1867 neix a Saintes (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i·legalista Jules Alexandre Gabriel Clarenson, conegut sota nombrosos pseudònims (Albert Puis,Fournil, Le Baron, Canet,Audierne). Sos pares es deien Jean André Clarenson, carrosser, i Eustelle Fragnaud. El 20 de desembre de 1884 l'Audiència de la Gironda el condemnà a tres anys de presó per robatori i temptativa d'homicidi contra l'agent de policia Reffort. Alliberat el 6 d'abril de 1886, freqüentà assíduament els cercles llibertaris de Bordeus. Un any més tard, serà processat novament per robatori al domicili de la família Yquem al barri de La Bastida de Bordeus, quan treballava amb una banda de lladregots que actuaven per les Landes i la zona del Bordonya. El 27 d'octubre de 1887, quan era traslladat al Palau de Justícia de Bordeus, aconseguí fugir a cops de puny. A Marsella ferí greument a trets un agent de policia quan aquest li demanà la documentació. L'Audiència de les Boques del Roine el condemnà a tres anys de presó, pena que purgà fins al 16 de setembre de 1891. Més tard fou transferit a l'asil d'alienats de Montperrin d'Ais de Provença, ja que patia, segons els metges, esquizofrènia, però tal vegada les seves malalties mentals foren simulades. En 1892 fou posat en llibertat i s'instal·là a Bordeus. A començaments d'aquest any es va veure implicat en una afer de possessió de sis cartutxos de dinamita. Malgrat ser exculpat, la justícia de Bordeus el va internar al frenopàtic de Cadillac, però aconseguí fugir el 22 d'agost de 1892. El 27 de febrer de 1893, a Lengon, després d'una reunió anarquista on van participar Goua, Dekaëtler i Clarenson, tingueren una topada a l'estació d'aquesta localitat occitana amb dos individus anomenats Jean Duluc i Marcel Castets; no se sap el que va passar, però a mitjanit esclatà una forta brega que tingué com a conseqüència la mort de Dekaëtler, i Clarenson, danyat a la cara d'un cop de clau anglesa, ferí greument Castets. Buscat, Clarenson aconseguí fugir per Tolosa i per Saumur del cercle policíac i s'instal·là a Marsella, on freqüentà els cercles anarquistes locals, vivint de robatoris i dilapidant els botins a les taules de joc. En aquest anys va fer amistat amb l'anarquista andalús Fermín Salvochea que aleshores vivia a les Boques del Roine. En 1896 fou detingut a Montpeller i enviat a un centre psiquiàtric, del qual fugí, instal·lant-se cap al 1900 al Midi. Després de passar un temps a la presó de Nimes, un cop havia sortit, el 14 de gener de 1901 fou llançada una ordre de crida i cerca amb el número 277 de la llista dels anarquistes buscats. Amb el nom d'Albert Puis s'allotjà a l'Hôtel de la Clé de París el setembre de 1901, on projectarà, amb els anarquistes Alexandre Jacob i Honoré Bonnefoy («Treballadors de la Nit»), el robatori de l'establiment del joier Bourdin. Aquest cèlebre robatori, que s'efectuà el 6 d'octubre de 1901 i que inspirà Jules Dassin per a la seva pel·lícula Du Riffifi chez les hommes, tingué com a botí 120.000 francs. Però el gener de 1902 Clarenson cometé la imprudència de voler negociar a Monte-Carlo un títol de renta dels furtats. Detingut, fou amollat i novament detingut per ser traslladat a Abbeville en 1904 a l'espera de comparèixer davant l'Audiència d'Amiens per ser jutjat amb la resta de la banda dels «Treballadors de la Nit». Mentre esperava el judici va escriure La cellule, cançó on arremet fortament contra la institució penitenciària i que fou publicada el 23 d'abril de 1905, durant el procés, en el número 14 del periòdic anarquista d'Amiens Germinal. Malgrat els informes mèdics, el tribunal no cregué en la seva malaltia mental i fou condemnat, el 22 de març de 1905, a cinc anys de treballs forçats. L'Audiència de Laon canvià aquesta pena a cinc anys de presó, però finalment fou embarcat el 17 de juliol de 1908 cap a la colònia penitenciària de la Guaiana. En 1918 aconseguí fugir, però fou detingut a Niça. De bell nou a Saint-Jean-du-Maroni, s'escapà un altre pic el 17 de juliol de 1927; però fou detingut dos dies després. Jules Clarenson va morir aquest mateix dia, el 19 de juliol de 1927, a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa). El seu expedient penitenciari, el 9.609, no especifica les circumstàncies d'aquesta«atzarosa» mort.

***

Luciano Visentin

- Luciano Visentin: El 31 de gener de 1898 neix a Mestre (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Luciano Visentin, conegut com Ciano Baccalà, per la seva extrema primesa. Sos pares es deien Gaetano i Lucia. Es guanyava la vida fent de sabater. El gener de 1917, en la revisió militar, va ser detingut sota l'acusació d'haver aferrat el manifest«Viva il Socialismo. Viva la Pace». Enrolat a files, el juliol de 1917 va ser acusat de«deserció»; jutjat, el 10 de desembre de 1917 va ser absolt per «malaltia mental» i va ser internat a les illes penitenciàries de Lipari, Ustica i Pantelleria. L'abril de 1919 va ser posat en llibertat. En 1921 va ser un dels organitzadors dels «Arditi del Popolo» de Mestre. El 6 de desembre de 1922 va ser detingut per l'assassinat l'agost d'aquell any del jove feixista Antonio Cattapan; jutjat, va ser declarat innocent i el maig de 1924 pogué sortir de la presó. Fugí clandestinament d'Itàlia cap a Àustria per por de les represàlies feixistes, juntament amb Giovanni Gheller i Felice Giaccone, però va ser tancat durant cinc mesos a Salzburg per haver estat trobat sense passaport i enviat de bell nou a Itàlia. L'agost de 1926 passà clandestinament a França, però a causa de l'empitjorament de la seva tuberculosi, l'octubre retornà a Itàlia. Detingut després de passar la frontera a Bardonecchia (Piemont, Itàlia), va ser traslladat a Mestre, on va ser sotmès a vigilància constant i inscrit en un registre de «persones perilloses a detenir en cas de greus alteracions de l'ordre públic». El desembre de 1926 va ser amonestat per dos anys per la Prefectura de Policia de Venècia (Vèneto, Itàlia). El maig de 1927 va ser condemnat a tres mesos de presó per haver transgredit l'amonestació. Un cop lliure, va ser sotmès a llibertat vigilada. El 22 de gener de 1928, tan bon punt va reprendre la seva feina de sabater, va ser detingut juntament amb altres dos joves (Ernesto Benvenuti i Gino Fantinato) sota l'acusació d'haver aferrat dibuixos amb la falç i el martell en l'aniversari de la mort de Vladímir Lenin. El 7 de setembre de 1928 va ser absolt pel Tribunal, però restà empresonat i el 12 d'octubre de 1928 se li va notificar la condemna a cinc anys de confinament i enviat a l'illa de Ponça. El novembre de 1932 va ser alliberat per la celebració del desè aniversari de la pujada del feixisme. De bell nou a Mestre, el 8 de juny de 1934 va ser detingut a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) quan intentava passar a França. El gener de 1937 va ser detingut de bell nou juntament amb el sabater comunista Leone Moressa, qui li havia donat feina a la seva botiga, sota l'acusació de «propaganda mesquina subversiva i antinacional». Va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a Tremiti, a Ponça i a altres localitats de les zones de Potenza, Matera i Cosenza. Amb la salut molt malmenada, el maig de 1939 va escriure una carta des de Ponça al Ministri de l'Interior demanant ser traslladat a un municipi continental perquè el clima humit insular empitjorava la seva malaltia, tot declarant que reconeixia el feixisme com a «un gran moviment espiritual de la Itàlia proletària». A Lauria (Basilicata), un dels pobles del seu confinament, conegué Teresa Mazza, amb qui acabà casant-se. De bell nou a Tremiti, el juny de 1941 va escriure una nova carta al Ministeri de l'Interior demanant la llibertat del confinament o almenys ser enviat al continent. Traslladat a Lauria, població de sa companya, acabà de fer cinc anys de confinament. Un cop lliure, el 4 de febrer de 1942 tornà malalt amb sa companya a Mestre. Després de la II Guerra Mundial, promogué a la seva sabateria de Mestre la formació del grup «Romeo Semenzato», en memòria del jove company dels «Arditi del Popolo» assassinat per un feixista l'agost de 1921 en una manifestació a Dolo (Vèneto, Itàlia). En aquests anys organitzà trobades i reunions públiques. El seu anticomunisme extrem acabà per allunyar-lo del moviment. En 1969 Luciano Visentin es va traslladar a Martellago (Vèneto, Itàlia), població on va morir el 24 d'agost de 1984. Deixà inèdit un text autobiogràfic sota el títol Una povera vita. En 2005 Piero Bruello va publicar la biografia L'anarchico delle Barche. Notizie su Luciano Visentin, calzolaio (1898-1984).

***

Aristide Lapeyre

- Aristide Lapeyre:El 31 de gener de 1899 neix a Péléret (Monguilhem, Gascunya, Aquitània, Occitània) el militant anarquista, pacifista i neomaltusià, barber de professió, Justin Lapeyre, conegut com Aristide Lapeyre. Sos pares es deien Thomas Lapeyre, masover a Péléret, i Marie Dulhoste, domèstica. Després d''una adolescència necessitada, marxa a Bordeus i més tard a París, on comença a apropar-se als cercles anarquistes i freqüenta «La Ruche», l'escola llibertària de Sébastien Faure. Després del servei militar, en 1926, amb sos germans Laurent i Paul, participa en la creació de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1928 és ja un reconegut conferenciant llibertari quan fa costat a la «síntesi anarquista» formulada per Sébastien Faure i, després, crearà un periòdic violentament anticlerical Lucifer. Organe de pensée libre et de culture individuelle (1929-1935). El 3 de maig de 1928 es casà a Bordeus (Aquitània, Occitània) amb Alice Savergue. En 1931 obrirà una barberia al vell Bordeus. Actiu militant per la limitació de la natalitat, va conèixer el doctor anarquista Norbert Bartosek i es va fer il·legalment la vasectomia, fet que li va implicar l'acusació de«complicitat de castració» i la seva persecució per part de justícia («afer de les esterilitzacions» de Bordeus, en 1935). Un any més tard, a partir de juliol de 1936, prendrà part en la Revolució espanyola, encarregant-se de la secció francesa de l'Oficina de Propaganda de la CNT-AIT, fent mítings de suport a França i creant el periòdic L'Espagne Antifasciste, amb el seu germà Paul el setembre de 1937, i que es fusionarà a començaments de 1938 amb L'Espagne Nouvelle, del qual Prudhommeaux era el redactor principal. Un projecte de creació d'una escola llibertària a França es veurà frustrat quan la guerra esclata. Aleshores ajudarà nombrosos companys a eludir la Gestapo, organitzant«passades» a través de la línia de demarcació pels jueus i resistents. Serà detingut com a ostatge l'octubre de 1941 pels nazis l'octubre de 1941, i és a punt de ser executat en diverses ocasions. Infatigable, lluitarà després per la reconstrucció del moviment anarquista durant la postguerra, però sense abandonar els combats sindical i neomaltusià, i fent gires de conferències per a la Federació Anarquista, la CNT i la Lliga de Lliure Pensament. En 1953 i durant 11 anys serà el responsable de l'edició del butlletí interior de la Federació Anarquista (FA). En 1968 va ser un dels delegats de la FA al Congrés Internacional de Carrara (Itàlia). Antireligiós i anticlerical, denunciarà la pretesa«desconfessionalització» de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) com a una evolució de l'acció del clericalisme sobre la societat. Lluitarà pel dret a l'avortament, practicant-lo ell mateix, fet que l'implicarà una condemna de cinc anys de presó, el 19 de juny de 1973, arran de la mort accidental d'una pacient, i només dos anys abans de la promulgació de la llei que autoritzarà la interrupció voluntària de l'embaràs. Víctima d'una hemiplegia, Aristide Lapeyre serà alliberat per raons de salut, però morirà al poc temps, el 23 de març de 1974 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Va escriure nombrosos llibres, com ara Qu'est-ce qu'être anarchiste?,Désarmons (1933), L'Eglise veut-elle la paix ou la guerre? (1934),Le problème espagnol (1946), Libres opinions sur Pierre-Joseph Proudhon (1960), La contestation: sa motivation, ses manifestations, son efficacité (1978, pòstum), entre d'altres.

***

Cartoixa de Montalegre

- Joan Serret Bruguera: El 31 de gener de 1899 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Serret i Bruguera. Sos pares es deien Ricard Serret i Margarida Bruguera. Va ser un dels homes de més prestigi de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble i ocupà càrrecs de responsabilitat en aquest sindicat durant la dictadura de Primo de Rivera. El juny de 1928 va assistir al Ple de Regionals de la CNT celebrat a Llavaneres (Maresme, Catalunya). Entre 1928 i 1929 va formar part del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), amb seu a Badalona. Va pertànyer al Comitè Regional de Catalunya de la CNT en 1930. També va participar molt activament en el moviment cooperativista i en les societats corals d'Anselm Clavé. En 1936 el Comitè de Salut Pública de Badalona va acordar transformar la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre (Tiana, Maresme) en sanatori per a malalts tuberculosos i el va nomenar-ne administrador. Finalitzada la guerra, s'exilià a França, però va tornar a Catalunya en 1949. Joan Serret Bruguera va morir l'11 d'octubre de 1969 al seu domicili de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i al seu enterrament civil, al Cementiri Municipal Sant Crist d'aquesta població, assistiren centenars de persones.

***

Notícia de la condemna de Pedro Latre Voz apareguda en Diario de Burgos del 20 de novembre de 1935

- Pedro Latre Voz: El 31 de gener de 1906 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Latre Voz, conegut com Palomo. Establert a Barcelona (Catalunya), regentà un comerç. Ben igual que son germà gran Ángel Latre Voz, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), on destacà com a orador. En 1933 va ser processat per contraban al monopoli de mistos i el novembre de 1935 va ser condemnat pel Jutjat d'Instrucció de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya) a quatre mesos d'arrest major per «furt». Durant la Revolució fou membre de la Col·lectivitat d'Angüés. El juliol de 1937 el Sindicat Únic de la CNT el va autoritzar a anar cap a Lleida (Segrià, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí fugir de la repressió sota una falsa identitat. El 24 de juliol de 1945 va ser detingut a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i el 8 d'agost va ser traslladat a la presó d'Osca. El 14 de setembre de 1946 va ser jutjat i va ser condemnat a quatre anys i dos mesos i un dia de presidi menor per «furt» i a sis mesos d'arrest major i a 5.000 pessetes de multa per «ús públic de nom suposat». El 2 d'octubre de 1947 va ser traslladat a la presó d'Alcalá de Henares per a treballar als tallers de sabateria i el 28 de maig de 1948 se li va concedir la llibertat condicional. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ramón Martínez Sarrión

- Ramón Martínez Sarrión: El 31 de gener de 1908 neix a Bolbait (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarcosindicalista Ramón Martínez Sarrión. Sos pares es deien Ramón Martínez i María Sarrión. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou milicià i amb el triomf feixista creuà els Pirineus. Va ser internat a diversos camps de concentració francesos i després enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions de la «Línia Maginot». Fet presoner quan l'entrada dels alemanys, va ser reclòs en un camp d'internament nazi abans de ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria). En 1945 aconseguí la llibertat amb l'alliberament del camp. Repatriat a França, s'instal·là amb sa companya Dolores Prats a Morhange (Lorena, França), on treballà en la construcció. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ramón Martínez Sarrion va morir el 4 de novembre de 1966 al seu domicili de Morhange (Lorena, França).

***

Necrològica d'Andrés Alonso Pérez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 6 de novembre de 1975

- Andrés Alonso Pérez: El 31 de gener de 1913 –algunes fonts citen erròniament 1911– neix a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Andrés Alonso Pérez. Sos pares es deien Agustín Alonso i Rosa Pérez. En 1922 emigrà a Barcelona (Catalunya) i ja milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) abans de la guerra civil. Amb la victòria franquista va ser empresonat. En 1948 passà clandestinament a França. Instal·lat a La Sala (Llenguadoc, Occitània), milità en la CNT local, de la qual fou secretari de Cultura i Propaganda. Andrés Alonso Pérez va morir el 24 de juny de 1975 al seu domicili de La Sala (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. Deixà companya, María Carmen Asensio, i fills.

***

Sortida de la "Columna Roja i Negra"

- Mariano Cruellas Marañá: El 31 de gener de 1914 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Cruellas Marañá. Fill d'una família de petits propietaris pagesos, sos pares es deien Juan Cruellas Canales i María Marañá Navarro. Quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries a Fraga. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità en la «Columna Roja i Negra» al front d'Osca. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus, amb sa companya Salvadora Serveto Calavera, també de Fraga i amb qui tingué una filla, Liria Cruellas Serveto. Milità en la CNT de l'Exili a Perpinyà. Més tard s'establí a Caracas, on també milità en l'anarcosindicalisme confederal. A la capital veneçolana esdevingué un petit patró amb assalariats i per aquest motiu en els anys seixanta va ser exclòs de la CNT. El 13 de gener de 1982 recuperà la nacionalitat espanyola. Salvadora Serveto va morir el novembre de 1992 amb 75 anys a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) durant un viatge familiar. Mariano Cruellas Marañá va morir el 23 d'agost de 1996 a Caracas (Veneçuela).

Defuncions

Anselme Bellegarrigue

- Anselme Bellegarrigue: El 31 de gener de 1869 mor a San Salvador (El Salvador) l'anarcoindividualista Jacques Marie Anselme Bellegarrigue. Havia nascut el 23 de març de 1813 a Montfòrt (Gascunya, Occitània). Sos pares es deien Josep Bellegarrigue, negociant, i Therèze Goulard. Home de certa cultura, va fer l'escola primària a l'institut d'Aush, conreà els estudis clàssics i estudià la carrera de lletres. Influenciat pel poeta Eugène Pradel, publicà la revista de narrativa Mosaïque du Midi. Després de fer diversos viatges per Amèrica i les Antilles, el 23 de febrer de 1848 arribà a París (França) procedent dels Estats Units (Nova York, Boston, Nova Orleans, etc.). Als EUA treballà com a periodista, com a comerciant ambulant de mules i, fins i tot, provà la carrera eclesiàstica, entrant en un convent de jesuïtes fundat a Nova York pel Pare Boulanger, que abandonà fugint amb una irlandesa. Sentí una forta admiració pels aspectes més individualistes de la democràcia americana –establí contactes amb Henry David Thoreau i, probablement, amb Josiah Warren– i en un viatge amb un vaixell de vapor pel Mississippí conegué el president nord-americà James Knox Polk, experiències que explicà en el seu relat Le Baron de Camebrac, en tournée sur le Mississippi (publicat en La Liberté de Penser, núm. 43, de juny de 1851) i en el seu assaig Les femmes d'Amérique (1853). Assistí, així, per casualitat, a la Revolució de Febrer de 1948 a París, que esclatà l'endemà de la seva arribada i que acabà derrocant la monarquia de Lluís Felip I. Durant els fets revolucionaris freqüentà la Societat Republicana Central (Club Blanqui) i reivindicà la desaparició de tot govern, alhora que denuncià la confiscació de les llibertats individuals i locals pel nou règim. Poc després abandonà la capital francesa i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc on publicà el seu primer fullet, Au fait! Au fait! Interprétation de l'idée démocratique (1848), d'on s'ha citat sovint la seva llegenda «L'Anarquia és l'ordre, el governés la guerra civil». Entre 1849 i 1851 publicà, amb Barrousse, a Tolosa de Llenguadoc el periòdic La Civilisation, on va escriure diversos articles contra la República i sobre les idees de l'autogovern i la negació de l'autoritat; un dels, publicat l'11 de juny d'aquell any, va ser denunciat, però el 18 de juny va ser exculpat. A començaments de 1850 s'establí a Mézy-sur-Seine, petita població a prop de París, on amb un grup d'amics –entre ells Ulysse Pic (Pic Dugers) i Joseph Noulens– formà l'Associació de Lliurepensadors, una de les primeres que es crearen a França, i intentà mantenir una comunitat llibertària a Melun dedicada a la vida natural i a la propaganda anarquista amb l'edició de pamflets. Aquestes activitats alertaren la policia i un dels seus membres, Jules Clédat, va ser detingut el 7 d'abril de 1850. La comunitat acabà dissolent-se i retornà a París. En 1850 publicà Le Dieu des riches  et le Dieu des pauvres i, amb Ulisse Pic (Dugers), Jean Mouton et le percepteur. L'abril de 1850 sortí el primer número del periòdic mensual L'Anarchie. Journal de l'ordre, primera publicació que es declarà anarquista i on exercí les funcions d'editor, director i col·laborador. Mancat de fons econòmics, d'aquesta revista només es publicaren dos números. En 1851 prengué part en la redacció de l'Almanach de la Vile Multitude i preparà un Almanach de l'Anarchie per a l'any següent, però no es publicà a causa del cop d'Estat de Louis Napoléon Bonaparte el 2 de desembre de 1851. Obligat a exiliar-se, marxà a Amèrica Llatina, on va fer de mestre d'escola a Hondures i de funcionari governamental a San Salvador (El Salvador) –en 1862 exercia de ministre plenipotenciari de la República d'El Salvador a París. Segons son fill, acabà retornant a la natura i vivint de la pesca a la costa del Pacífic com un indígena més a Teotepeque (La Libertad, El Salvador). Malalt, retornà a San Salvador (El Salvador) buscant suport mèdic, però va morir el 31 de gener de 1869. Anselme Bellegarrigue va ser enterrat l'endemà, després d'una solemne misa a la nau central del temple de Santo Domingo de San Salvador, al cementiri d'aquesta població. Considerat un dels primers anarquistes individualistes, en la línia de Max Stirner, alguns l'identifiquen més amb el pensament anarcocapitalista.

***

Notícia de la confirmació de la identitat d'Alexandre Britannicus apareguda en el diari parisenc L'Écho de París del 10 de febrer de 1912

- Alexandre Britannicus: El 31 de gener de 1912 mor aÉtampes (Illa de França, França) l'anarquista individualista i il·legalista Alexandre Britannicus. Havia nascut el 17 de març de 1889 a Lambézellec (actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bratanya) –algunes fonts citen erròniament el 17 de març de 1891 a Brest (Bro Leon, Bretanya). Sos pares es deien Pierre François Britannicus, primer mestre fuster calafat de l'Armada, i Marie Renée Raguénès. Aviat quedà orfe de pare i de mare. Després de treballar de calderer, el 2 de desembre de 1908 s'enrolà a Brest en el VI Regiment d'Infanteria Colonial i l'1 de gener de 1910 desertà del VII Regiment d'Infanteria Colonial acantonat a Rochefort (Poitou-Charentes, França). A principis de la dècada dels deu freqüentà es cercles anarcoindividualistes de Brest i les xerrades que s'hi feien. L'octubre de 1910 va ser detingut a la Casa del Poble de Mont-dzeu-Mårciene (Charleroi, Hainaut, Valònia) i acusat de«vagabunderia», ben igual que els anarcoindividualistes i il·legalistes Édouard Carouy i Octave Garnier, i expulsat de Bèlgica. Lector del periòdic L'Anarchie, el seu nom apareix en petits anuncis des de 1911. Durant la nit del 30 al 31 de gener de 1912, amb l'anarquista individualista i il·legalista Joseph Renard, rebentà la porta de l'economat de l'estació de Les Aubrais-Orleans (Fleury-les-Aubrais, Centre, França); sorpresos in fraganti mentre es portaven 150 francs després d'haver forçat els calaixos de la caixa, obriren foc i feriren dos empleats abans de saltar a un tren en marxa cap a París. A l'estació d'Étampes la policia esperava el tren, però els perseguits aconseguiren fugir a trets i matar d'un dispar el brigadier Élie-Jules Dormoy. Per complicar més la situació, un desertor que viatjava sense bitllet, Jean-Baptiste Pascal, i que res tenia a veure amb els anarquistes, quan va veure l'estació plena de policia, acabà suïcidant-se d'un tret al cap. Renard i Britannicus fugiren en direcció contrària perseguits pels agents. Britannicus –que d'antuvi va ser identificat erròniament per la policia com Alexandre-Marie Lebourg– fou abatut al prat pantanós de Le Petit-Saint-Mars, entre Étampes i Angerville (Illa de França, França) –la versió oficial diu que es va suïcidar, però l'autòpsia demostrat que el tret que el matà era de la policia–; Renard va ser detingut arribant a l'estació d'Étréchy i quan la policia li va demanar el seu nom, va respondre Oscard Wild (Oscar Wilde). Els agents descobriren que les armes que portaven provenien un cop comès l'octubre de 1911 en una armeria del carrer Lafayette, com les pistoles brownings que havien trobar durant l'escorcoll policíac del 31 de gener de 1912 a la seu del periòdic L'Anarchie. La identitat d'Alexandre Britannicus sempre es va posar en dubte. El 9 de febrer de 1912 son germà, Jean Britannicus, després que les autoritats exhumessin el cadàver enterrat al cementiri de Notre-Dame d'Étampes, reconegué que el mort era son germà Alexandre. No obstant això, quan l'anarquista Alexandre-Marie Lebourg va ser detingut el 2 d'agost de 1912 digué que havia parlat feia poc amb Alexandre Britannicus i que el mort corresponia a un tal Jules Dupoux. Joseph Renard va ser jutjat, condemnat a mort i guillotinat el 2 de febrer de 1913 a Versalles (Illa de França, França).

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'1 de febrer

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'O Pensamento Social

- Surt O Pensamento Social: Pel febrer de 1872 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari internacionalista O Pensamento Social. Não mais deveres sem direitos, não mais direitos sem deveres (El Pensament Social. No més deures sense drets, no més drets sense deures). Fou l'òrgan d'expressió de l'Associação de Resistência«Fraternidade Operária» (FO, Associació de Resistencia«Fraternitat Obrera»), adscrita a l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Portugal i sorgí arran dels estrets contactes amb els internacionalistes espanyols. Va ser dirigit per José Fontana i Antero Tarquínio de Quental. N'eren membres de la redacció José Correia Nobre França, Eduardo Maia, Sousa Brandão i José Tedeschi i en l'administració figuraven José Fontana, Monteiro i Tito; Lopes n'era el propietari nominal. Antero Quental publicà el fullet O queé a Internacional per a costejar les primeres despeses de la publicació de O Pensamento Social. Trobem articles de Jaime Batalha Reis, Friedrich Engels, José Fontana, Augusto Fuschini, Tomás González Morago, Pau Lafargue, Oliveira Martins, Karl Marx, Pierre-Joseph Proudhon i Antero de Quental, entre d'altres. Aquest setmanari nasqué sota la influència bakuninista i, sobretot, proudoniana i de mica en mica es va anar decantant pel socialisme marxista. En sortiren 55 números, l'últim el 4 d'octubre de 1873.

***

Capçalera d'El Productor

- Surt El Productor: L'1 de febrer de 1887 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari El Productor. Diario Socialista,òrgan de les Societats Obreres de Barcelona. A partir del número 32, d'11 de març de 1887, se subtitularà «Periódico Socialista» i passarà a tenir periodicitat setmanal, i a partir del número 198, de 4 de juliol de 1890, portarà com a subtítol «Periódico Anarquista». En total sortiran 369 números fins al 21 de setembre de 1893, quan l'impressor va negar-se a seguir imprimint-lo i no van trobar cap impremta disposada a editar-lo. Dirigit inicialment per Antoni Pellicer i Paraire i per Pere Esteve, va tenir la col·laboració regular de Rafael Farga i Pellicer, Joan Montseny, Soledad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Josep Llunàs i Pujals, Cels Gomis, Ricardo Mella, S. Suñé, J. López Montenegro, etc. Va assolir una gran importància teòrica, ja que va presidir el pas de l'anarcocol·lectivisme català–polèmica amb Le Revolté de Ginebra– a l'«anarquisme sense adjectius» i la revisió de l'obra de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Va arribar a tirar entre 6.000 i 7.000 exemplars. Va tornar a aparèixer entre 1901 i 1904 (122 números), dirigit per Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), amb Josep Prat, Teresa Claramunt, Llorenç Pahissa, Ricardo Mella, etc., però la seva incidència va ser arraconada en part pel grup entorn de l'Escola Moderna; i encara va tenir una terceraèpoca entre 1925 i 1930, dirigit per Manuel Buenacasa. Altres periòdics anarquistes van portar el mateix nom (La Corunya, Madrid, Sevilla, Tarragona, Canàries, Xile, Cuba...).

***

Capçalera del primer número de La Révolution

- Surt La Révolution: L'1 de febrer de 1909 surt a París (França) el primer número del diari La Révolution. Quotidien de lutte sociale. Aquesta publicació fou fundada i animada perÉmile Pouget. Va tenir com a gerents Moucheboeuf i Raphaël Cassignol. Tirava una mitja de 30.000 exemplars dels quals 6.000 es venien a París. Trobem articles de Paul Ader, Charles Albert, Louis Avennier, Ernest Babut, Alice i J. Bernard, Auguste Berthon, Bled, G. Boucheron, Amédée Bousquet, Aristide Briand, Fritz Brupbacher, Amédée Catonné (Amédée Dunois), Chateclair, Edmond Char, Léon Cladel, Henri Dagan, Alphonse Daudet, Gaston Dubois-Desaulle, J. Dubosc, Jean Duchene, Henri Duchmann, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, Floquet, Henri Fuss-Amoré, Henri Gauche (René Chaughi), Paul Guille, André Girard, Victor Griffuelhes, James Guillaume, Hermel, Georges Herzig (Georges Sergy), Léon Jouhaux, Francis Jourdain, Alfred Klein, Hubert Lagardelle, Henri Lequin (Raoul Lenoir), Henri Leyret, Alexandre Luquet, Charles Malato, Victor Méric, Alphonse Merrheim, Pierre Monatte, Émile Pataud, Georges Paul, Émile Pouget, Protat, Pierre Quillard, Marius Réty, Jean Richepin, André Rivoire, Joseph Roumanille, Séverine, Frédéric Stackelberg, B. Veillard, Jean Witsch, Alexandre Zevaes, etc. Com a il·lustradors figuren Dechiron, Charles Dhooghe, Maurice Girard, Grandjouan, Morel, Ludovic Pissarro (Ludovic Rodo). Publicà fulletons de G. Bubois-Desaulle, Léon Cladel, A. Daudet, Henri Duchmann,É. LeRoy, Marius Rety, J. Richepin, André Rivoire, Joseph Roumanille, Jules Valles, etc. En sortiren 56 números, l'últim el 28 de març de 1909.

***

Premsa llibertària

- Surt Alas: L'1 de febrer de 1915 surt a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic sindicalista i anarquista mensual Alas. Revista sociológico literaria. Va ser publicada pel grup anarquista del mateix nom del Centre Obrer de Castro del Río i dirigida per Salvador Cordón. En van sortir sis números. El grup es va dissoldre i la revista es va suspendre ja que alguns militants del grup se'n van anar del poble. No se n'ha conservat cap exemplar.

***

Capçalera de Le Combat

- Surt Le Combat: L'1 de febrer de 1926 surt a Flémalle-Grande (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Combat. Organe anarchiste. La seva edició es plantejà arran del III Congrés de la Federació Comunista Llibertària (FCL) del 25 de desembre de 1925 a Amay (Lieja), quan es decidí substituir l'òrgan d'expressió de l'FCL, L'Émancipateur (1921-1925), per un de nou en un intent d'unir els anarquistes de totes les tendències contra els feixismes negre i roig. El primer número fou publicat per Camille Mattart, però a partir del número dos i fins al 24 s'edità a Brussel·les per Hem Day; després, de bell nou, a Flémalle-Grande per Camille Mattart. Van ser gerents Hem Day i Ch. Leanen. Trobem articles de Charles Alexandre, Gr. de Amay, Lucien Barbedette, Benoît-Perrier, Jules Bluette, Veuve Désirée Brismée, F. Burton, Fritz David, Hem Day, Émile Debaize, Louise Dieudonné, Georges Eekhoud, Fernand, Michel Frankar, Julia Friedman, Franz Gallo, Manuel García, Paul Gille, Hyacinthe Gobin, Géo Granz, Marceline Hecquet, Émile Heusy, Higuet, Erigh Islandsun, Ghislain Joël, Albert de Jong, Henri Ledoux, Jena Ledoux, Camille Lemonnier, Ernest Lieder, B. de Ligt, Stephen Mac Say, Léon Mantes, Émile Marchand, Camille Mattart, Ricardo Schiavina, Gaston Stiv-Nhaire, Ernest Tanrez (Ernestan), Olga Taratouta, Van Amwerpen, Bartolomeo Vanzetti, H. Vrijheid, Georges Ivetot, etc. El periòdic tingué una tirada entre 1.200 i 1.500 exemplars i es distribuïa a França. El número 10 (juliol de 1926) es va consagrar al cinquantè aniversari de la mort de Mikhail Bakunin i el 26 (setembre de 1927) a les execucions de Sacco i de Vanzetti. En sortiren 33 números, l'últim l'abril de 1928, quan fou continuat de bell nou per L'Émancipateur (1928-1936).

***

Capçalera de L'Espagne Nouvelle

- Surt L'Espagne Nouvelle: L'1 de febrer de 1937 surt a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic L'Espagne Nouvelle. Hebdomadaire, édité par le Secrétariat de Documentation Ouvrière. Aquest setmanari canvià en diverses ocasions de subtítol i de periodicitat: «Bulletin d’information paraissant tous les lundis»,«Organe pour la défense des militants, des conquêtes et des principes de la révolution espagnole (bimensuel)», «Organes réunis pour la défense des militants des conquêtes et des principes de la révolution sociale ibérique» i «Organe de défense des militants, des conquêtes et des principes révolutionnaires en Espagne». Sortí per substituir la desapareguda L'Espagne Antifasciste (1936-1937). El responsable (impressor i gerent) d'aquesta publicació fou sempre André Prudhommeaux i l'administrador P. Jolibois. Membres del comitè de redacció van ser Jean Dautry, Aristide i Paul Lapeyre i Alphonse Barbé, entre d'altres. Publicà articles d'altres periòdics, com ara Pan, La Révolution Prolétarienne, Solidaridad Obrera, Spain and the World o Tierra y Libertad. De la primera sèrie en sortiren 10 números, l'últim el 5 d'abril de 1937. Després, el 12 d'abril de 1937, sortí un número-cartell fora de numeració que anunciava la nova sèrie, el primer número de la qual sortí el 19 d'abril de 1937. A començaments de 1938 aquesta publicació es va fusionar amb Le Semeur, d'Alphonse Barbé, i L'Espagne Antifascista, d'Aristide Lapeyre publicada a Bordeus. Hi van col·laborar Jaume Balius, Alphonse Barbé, Camillo Berneri, Félicien Challaye, Édouard Baladier, Jean Dautry, Marcel Dieu (Hem Day), Buenaventura Durruti, Léo Eichenbaum (Léo Voline), Etta Federn, José Gabriel, Eduardo de Guzman, Éric Hellson, Ignotus, P. Jolibois, M. Kavavanagh, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, René Laurac, Robert Louzon, Ethel Mac Donald, A. De Malander, Martin, Hoche Meurant, Pierre Naville, Jane-H. Patrick, Francisco Pelegri, Pierre Piller (Gaston Leval), André Prudhommeaux, Joan Puig Elías, E. Reynier, Charles Ridel, Rudolf Rocker, Lucía Sánchez-Saornil, Hugh Slater, Ernest Tanrez (Ernestan), etc. Aquest periòdic destaca per les seves informacions de qualitat, per la seva objectivitat i punt de vista crític sobre determinats aspectes de la Revolució espanyola, i per les seves fotografies. En les seva pàgines publicà diversos articles i notícies sobre les maniobres estalinistes que es realitzaren al front d'Aragó i altres indrets –un article acabava amb l'eslògan «Per vèncer Franco, cal vèncer Stalin». Simpatitzà amb les posicions del grup català «Los Amigos de Durruti», alhora que engegaren diatribes molt dures vers el moviment anarquista espanyol oficial, acusant-lo de col·laboracionista i oportunista per la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El periòdic fou força crític amb el «Decret-llei Daladier-Serraut-Mandel» francès del 2 de maig de 1938 pel qual es reforçava el control policíac, s'agreujava la legislació sobre els estrangers i penava els ciutadans francesos que ajudessin els estrangers en situació irregular –dedicà en exclusiva el número doble 58-59 d'octubre de 1938 al citat decret-llei. L'últim número, triple 67-69 en format revista sota el títol L'Espagne Indomptée, fou de juliol-setembre de 1939–en aquestúltim número es publicaren dos articles de Jaume Balius, secretari de «Los Amigos de Durruti», i altres defenses d'aquest grup dissident. Publicà el fulletó L'anarchisme et l'insurrection des Asturies. La CNT et la FAI en octobre 1934, d'Ignotus, que restà incomplet. En un determinat període (1937-1938) la seva publicació s'alternà amb Terre Libre.

Naixements

Michel Zévaco

- Michel Zévaco:L'1 de febrer de 1860 neix a Ajaccio (Còrsega) el novel·lista, socialista revolucionari i després anarquista i anticlerical Michel Zévaco. Era el fill primogènit d'Antoine Zevaco, sastre –algunes fonts diuen que era militar–, i Lucie Savona. Després de brillants estudis, va ser nomenat professor de Lletres al Col·legi de Viena del Delfinat en 1881, però va haver de dimitir per  les seves relacions amoroses amb l'esposa d'un regidor municipal i es va enrolar per set anys en el IX Regiment de Dragons. En 1886 va ser expulsat de l'Exèrcit per indisciplina. Instal·lat a París, en 1889 va esdevenir col·laborador de Jules Roques i del seu periòdic L'Égalité,òrgan de la Lliga Socialistarevolucionària. En 1890 va fer costat el moviment obrer participant en la creació de nombroses cambres sindicals, fet que el va acostar als grups anarquistes de la capital. Va ser candidat sense èxit en les eleccions legislatives de 1889 i va conèixer Louise Michel. Va ser condemnat per primera vegada l'abril de 1890 a quatre mesos a la presó de Sainte-Pélagie, on coneixerà Aristide Bruant, per un delicte de premsa, encara que l'acusació era«per provocació a la mort», ja que havia escrit una sèrie d'articles virulents contra la burgesia que van provocar un duel amb el ministre de l'Interior Constans. El 27 de març de 1892 va començar a publicar el setmanari anarquista Le Gueux i, un mes més tard, un elogi de Pini i de Ravachol, en plena època d'atemptats anarquistes, li va comportar una nova condemna a sis mesos de presó i 1.500 francs de multa. En sortir, i durant tres anys, abandonarà el periodisme i es dedicarà a la bohèmia montmartriana amb els artistes de Le Chat Noir. Més tard va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure, en el periòdic anarquista La Renaissance, en La Petite République Socialista de Jean Jaurès i en el periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors. En 1898 va dirigir L'Anticlérical,òrgan de la Lliga Anticlerical de França, i va prestar suport a Dreyfus. A partir de 1900 va començar a publicar per lliuraments en nombrosos diaris novel·les de capa i espasa «republicanes» –en va fer més de 1.400–, on els protagonistes eren la gent del poble partidària de la Revolució francesa i de la llibertat, gent sense Déu ni amo, i que van tenir moltíssim d'èxit, com ara Le Chevalier de Pardaillan o La Fausta. El 7 de novembre de 1907 es casà a Clichy (Illa de França, França) amb la italiana Francisca Maria Carolina Passerini; amb aquest matrimoni va legitimar els seus quatre infants (Louis Antoine, Michel André, Micheline i Marie Rose). L'«Alexandre Dumas llibertari», com algú el va anomenar, es va instal·lar amb sa família a Pierrefonds, on també es trobava l'anarquista Séverine que ja coneixia, però a partir de 1917 va marxar a causa de la guerra a Eaubonne (Illa de França, França), on va morir de càncer el 8 d'agost de 1918 al seu domicili. A començaments del segle XX, Michel Zévaco i Gaston Leroux eren els autors millors pagats de França i infinitat de novel·les de Zévaco s'han vist adaptades al cinema i a la televisió. També existeixen edicions de les obres de Zévaco «alleugerides» de càrregues polítiques.

***

Notícia sobre Amélie Planteline apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 24 de juny de 1923

- Amélie Planteline: L'1 de febrer de 1880 neix al XII Districte de París (França) l'anarcosindicalista Amélie Planteline. A començament dels anys vint fou membre de la secció minoritària sindicalista revolucionària del Sindicat d'Empleats del Sena de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i membre de la Comissió Femenina Central d'aquest sindicat. El gener de 1923 va ser nomenada membre de la comissió executiva de la Unió dels Sindicats Unitaris del Sena. En aquesta època col·laborà en L'Égalité (1923-1924), òrgan de la Unió Socialista-Comunista (USC). Es presentà a la secretaria de la Unió dels Sindicats Unitaris del Sena del 21 de juny de 1923, però no va ser elegida acusada de comunista. En aquestaèpoca fou membre dels Comitès d'Acció i prengué la paraula en nombrosos actes organitzats per aquesta organització. Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923 assistí com a delegada del Sindicat d'Infermeres Lliures al II Congrés Nacional (Extraordinari) de la CGTU que se celebrà a Bourges (Centre, França) i tingué un paper molt destacat en la Conferència Femenina que se celebrà el dia abans d'inaugurar-se el citat congrés. Després d'aquest congrés, abandonà la CGTU i s'afilià a la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms (UFSA). El maig de 1924 fou membre dels«Amics de La Bataille Syndicaliste». Entre 1924 i 1926 treballà com a secretària mecanògrafa permanent en el Sindicat Únic de la Construcció del Sena. Durant la Conferència de Saint-Ouen (Illa de França, França), celebrada el 28 de juny de 1925, va ser elegida membre de l'executiva (tresorera) de l'UFSA. Membre del «Comitè de l'Entraide» (Comitè del Suport Mutu) i col·laborà en el butlletí mensual de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) La Voix du Travail (1926-1927), administrat per Pierre Besnard i amb Albert Guigui en la gerència. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jules Erlebach

- Jules Erlebach: L'1 de febrer de 1881 neix a Friburg (Friburg, Suïssa) l'anarquista individualista i sindicalista revolucionari Jules Charles Ignace Erlebach, a vagades citat Erlbach, conegut com Ducret. Era fill de Reynold Erlebach, petit industrial originari de Portalban (Friburg, Suïssa), per mor de les seves conviccions anarquistes, trencà amb sa família, i d'Emma Madelaine Ducrest. Membre del Cercle de Treballadors de Friburg, entre 1904 i 1908 fou un dels animadors, amb Jules Schneider, i secretari (1906), de la Unió Obrera (UO) d'aquesta ciutat, la qual reagrupava 640 membres en 12 sindicats i que s'adherí a la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR) durant dos anys. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari La Voix del Peuple, de Lausana (Vaud, Suïssa). L'estiu de 1908 marxà cap a París (França) i entrà en contacte amb els cercles anarcoindividualistes. A partir de juliol de 1911, sota el nom de Ducret (nom de la seva àvia materna), portà una petita llibreria, on també feia enquadernacions, situada al número 15 del passatge de Clichy, seu de la primera sèrie de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre (1911-1913), fundada per André Lorulot. Com que amb les entrades de la llibreria no tenia suficient per a viure, també treballà de dissenyador industrial en una fàbrica a Levallois-Perret (Illa de França, França), on guanyava 600 francs mensuals. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va ser declarat sospitós per la policia d'haver albergat entre octubre i desembre de 1911 Octave Garnier i d'encobrir les seves accions, fet pel qual va ser estretament vigilat. Acusat de no haver declarat la seva residència en tant que estranger, va perdre la seva feina de dissenyador. Entre octubre, reemplaçant Albert Labregère, i novembre de 1912 fou gerent del periòdic L'Anarchie i albergà l'anarquista il·legalista Léon Lacombe (Leontou), amb qui, segons la policia, hauria preparat l'atracament de l'1 de novembre de 1912 de l'Oficina de Correus de Bezons (Illa de França, França) i durant el qual el recaptador morí. Durant la nit del 8 al 9 de novembre de 1912 uns 400 membres de la Guàrdia de la Pau i un esquadró de la Guàrdia Republicana, pensant trobar-lo, encerclaren la seva llibreria per a efectuar-hi un escorcoll. El sastre anarquista italià Carlo Scalvini (Charles Scalvini), que s'allotjava a casa seva, va ser detingut, juntament amb altres tres persones, i després amollat. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 va ser segrestat per Léon Lacombe, aleshores buscat per les autoritats per nombroses accions il·legalistes i per assassinat, el qual estava convençut que Erlebach era un confident de la policia i que l'havia delatat. Després d'interrogar-lo durant la nit, el ferí greument d'un tret al coll. Internat a l'Hospital Bichat de París en un estat crític, després de ser interrogat pel jutge d'instrucció i de 42 dies d'agonia, Jules Erlebach va morir el 12 de gener de 1913 d'una congestió pulmonar produïda a resultes de la bala que tenia allotjada a l'esòfag; després d'una cerimònia religiosa a Nôtre-Dame, fou enterrat quatre dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Deixà esposa (Jeanne-Marie Clément) i un fill adoptat de cinc anys (Roger). L'escriptor Henry Poulaille, que havia estat iniciat en l'anarquisme per Erlebach, l'evoca en les seves novel·les i, una vegada, el cap de policia Xavier Guichard li va assegurar que les sospites de Lacombe eren absolutament infundades.

***

Renée Dunan fotografiada per Henri Martinie

- Renée Dunan: L'1 de febrer de 1892 neix a Avinyó (Provença, Occitània) la periodista, escriptora, poetessa, crítica literària, feminista, pacifista, naturista i anarquista Renée Dunan, que va fer servir nombrosos pseudònims (Chiquita,Luce Borromée, Georges Damian, Louise Domienne, Laure Héron,Ky, A.-R. Layssa, Léa Saint-Didier, Ethel Mac Singh,William Stafford, Monsieur de Steinthal, Esther Sybra, etc.), alguns d'ells atribuïts (Rennée Camera, Marcelle La Pompe,Jean Spaddy, Paul Vorgs, etc.), però no confirmats. Filla d'una família d'industrials, estudià amb les monges i, en sortir del convent, treballà en una fàbrica de la zona fins la mort de son pare. En 1917 es traslladà a París (França) i entrà a treballar com a secretària d'un taumaturg anomenat Talazar. Poc a poc començà a escriure i esdevingué periodista (Amitiés Franco-Canadiennes, Beauté-Magazine,Cahiers de la Femme, Feuilles Libres, La Revue des Lettres,La Vie des Lettres, etc.), a més de treballar en diverses oficines de mecanògrafa. Dadaista, es relacionà amb la flor i la nata del moviment (Louis Aragon, André Breton, Paul Éluard, Francis Picabia, Philippe Soupault, etc.) i col·laborà en la seva revista Projecteur. El 13 de maig de 1921, convidada per André Breton, Benjamin Péret i Tristant Tzara per a testimoniar en el «procés» contra Maurice Barrès, no s'hi presentà. En 1923 participà en el llibre de Georges-Anquetil i Jane de Magny L'amant légitime ou la bourgeoise libertine, on es tractava el tema de la poligàmia i la poliàndria. Entre 1923 i 1927 col·laborà en Le Progrés Civique, setmanari del «Cartel des Gauches» (Cartel d'Esquerres). En 1925 participà en el fullet d'André Lorulo L'impôt sur le capital sera-t-il bienfaisant? En 1926 prologà el llibre de Tullio Murri L'enfer du bagne contra les colònies penitenciàries d'ultramar. Durant els anys trenta fou membre de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP). Durant sa vida viatge molt i en 1929, a causa de les seves dificultats financeres, hagué de vendre una part de la seva biblioteca. En un curt període de temps, entre 1922 i 1934, va escriure una cinquantena d'obres, a raó de vuit títols per anys, de temàtica molt variada (aventures, ciència ficció, erotisme, esoterisme, novel·la fantàstica, història, novel·la policíaca, prehistòria, psicologia, etc.). Publicà novel·les en revistes, com ara Floréal o Les Oeuvres Libres, i col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Ça Ira,Le Clameur, Le Crapouillot, L'En-dehors,Les Humbles,L'Insurgé, Le Libertaire, Notre Voix,L'Ordre Naturel, Le Semeur de Normandie, Le Sourire, etc. Com a naturista publicà els assaigs Le nudisme, revendication révolutionnaire? (1928) i Le nudisme et la moralité (1933). Crítica literària reputada, publicà les seves ressenyes en diferents publicacions (Action, Le Disque Vert, Floréal,Images de Paris,Rives d'Azur, etc.). En 1933 publicà La philosophie de René Boylesve, un assaig sobre aquest escriptor. Visqué a Sainte-Maxime (Provença, Occitània). A més de les citades, podem destacar les següents obres: La triple caresse (1922), La culotte en jersey de soie (1923), Le Prix Lacombyne (1924), Baal ou la magicienne passionnée. Livre des ensorcellements (1924), Le brigand hongre (1924), Kaschmir. Jardin du bonheur (1925), La dernière jouissance (1925),La flèche d'amour (1925),L'amant trop aimé (1925),Mimi Joconde ou la belle sans chemise (1925),Le stylet en langue de carpe (1926),Magdeleine (1926), Les nuits voluptueuses (1926), Au temple des baisers (1927), Entre deux caresses (1927), Je l'aiéchappé belle! (1927), Ces dames de Lesbos (1928), Le sexe et le poignard. La vie ardente de Jules César (1928), La confession cynique (1928), Éros et Psyché (1928), Cantharide. Roman de mœurs parisiennes (1928), Les caprices du sexe ou les audaces érotiques de Mademoiselle Louise de B... (1928), L'extraordinaire aventure de la Papesse Jeanne (1929), Les amantes du diable (1550) (1929), Le masque de fer ou l'amour prisonnier (1929), Une heure de désir (1929), Les jeux libertins (1930), La chair au soleil (1930), Le mystère du léopard (1931),Les marchands de volupté (1932), Le meurtre du milliardaire (1934), etc. Realment se sap molt poc de sa vida, ja que intentà esborrar totes les pistes possibles, no va escriure memòries i se'n conserva molt poca correspondència. Renée Dunan va morir, sembla, el 8 d'agost de 1936 a Avinyó (Provença, Occitània). Malgrat tot, en els anys quaranta, un cert Georges Dunan afirmà ser l'autor de les obres signades per Renée Dunan.

***

- Laurentino Tejerina Marcos: L'1 de febrer de 1893 neix a Villamartín de Don Sancho (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Laurentino Tejerina Marcos, també conegut com Peñaubiña. Sense pare reconegut, fou educat per un avi malentranyat que l'obligà a deixar la llar d'infant. Quan tenia 14 anys començà a treballar com a dinamiter a les mines de Santa Lucía de Gordón (La Pola de Gordón, Lleó, Castella, Espanya). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà en els moviments vaguístics de l'època. Cap el 1915 va fer amistat amb Buenaventura Durruti, que després es perllongarien epistolarment (1917-1919). Es negà a anar al servei militar; detingut, fou enviat a un batalló disciplinari africà durant tres anys; al Protectorat del Marroc conegué el tinent Ramón Franco Bahamonde, a qui prestà obres revolucionàries. De bell nou a Lleó, fou empresonat en diverses vegades. S'uní sentimentalment a la mestra Rosina García, amb qui tingué quatre infants, i adquirí de manera autodidacta coneixements d'arquitectura i de construcció que li ajudaren força i li donaren un cert prestigi professional. En 1918 fundà un grup anarquista a Lleó. Entre 1919 i 1920 implantà amb altres companys un Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, fet que, juntament amb altres activitats reivindicatives, el portaren a les presons d'Oviedo i de Burgos. En aquests anys col·laborà en La Revista Blanca i en Solidaridad Obrera. El maig de 1923 fou detingut, amb Santiago Durruti i altres companys, arran de l'atemptat contra l'exgovernador de Biscaia Fernando González Regueral, però va ser alliberat per manca de proves. El 7 de gener de 1925 va ser novament detingut a Burgos (Burgos, Castella, Espanya) per propaganda il·legal. Després de ser posat en llibertat en 1926, s'establí un temps a Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya) amb Julián Floristán Urrecho, alhora que estava processat per un delicte d'impremta i pel qual li demanaven cinc anys de presó, treballant de picapedrer. Fugint de la possibilitat de la presó, passà amb Floristán a França, aprofitant que estava en llibertat condicional. Per aquest fet, van detenir sa companya i l'enviaren al penal de Burgos, amb una filla de tres anys (Violeta) i embarassada d'un segon fill. Un cop lliure, la parella es reuní en 1927 a«Villa Marthe», en una petita casa obrera al barri de Chassain d'Anglet, prop de Biarritz (Lapurdi, País Basc), on Tejerina vivia sota el nom de Valentín Castillo. En aquesta època es declarà vegetarià i anarconaturista. A França milità en diversos grups anarquistes i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou detingut en 1927 arran de les manifestacions en suport dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1931, encara que a França tenia la vida solucionada, s'acollí a l'amnistia republicana i retornà a la Península. A Lleó engegà una enorme activitat militant i orgànica. El desembre de 1931 presidí un míting de Durruti. En 1933 fou processat per una vaga a Astorga i fou considerat el cap de la vaga de desembre d'aquell any i per la qual acabà empresonat el 4 de gener 1934. Fou nomenat en diverses ocasions secretari de la Federació Local de la CNT de Lleó. Amb l'aixecament feixista, el 18 de juliol de 1936, marxà a Viloria de la Jurisdicción (Onzonilla, Lleó, Castella, Espanya), poble de Rosina, però conscient de l'enemistat de la família sa companya, fugí cap al Nord, deixant amb pena pel camí sa filla Violeta, de 13 anys. A Pola de Gordón, on s'agrupava la resistència, fou nomenat delegat d'Hisenda i d'Abastos, i des del Comitè de Villamanín (Lleó, Castella, Espanya) passà a comandar el Batalló de Caçadors 206 («Batalló Tejerina»), integrat per anarquistes lleonesos i que rebé una menció especial per la presa de la fortalesa de Peña Ubiña (Lena, Astúries, Espanya) –d'aquí ve el seu malnom Peñaubiña. El febrer de 1937 fou nomenat subdelegat de Treball per a Lleó, després d'haver estat nomenat secretari del Front Popular. Amb la presa del front Nord durant la tardor de 1937, es mostrà partidari de restar i organitzar la guerra de guerrilles. Després d'una breu estada a Buiza (La Pola de Gordón, Lleó, Castella, Espanya), a casa del seu vell company Braulio, s'amagà a Viloria, a la bodega d'una germana de Rosina, Ángela. Malalt de paludisme, que havia aplegat a l'Àfrica, i de les seqüeles de la guerra, i amb un càncer al fetge, aguantà amagat quatre anys en un clot excavat en una habitació amb pis de terra, defensant-se dels escorcolls policíacs i de l'odi dels seus nebots. A finals de 1941, gravíssim, fou portat amb taxi pel seu fill Antoni fins al Sanatori Miranda, on va estar ingressat sota el nom d'Ángel García. Després d'11 dies hospitalitzat, son fill el portà a morir amb els seus. Laurentino Tejerina Marcos va morir el 17 de febrer de 1944 a Viloria de la Jurisdicción (Onzonilla, Lleó, Castella, Espanya) i fou enterrat al mateix clot que li havia servit d'amagatall. A començaments de 1945 son fill Antonio Laurentino fou detingut per cinc policies i li obligaren a desenterrar el cos de son pare. El secret s'havia trencat per la confessió sota tortura d'algun dels detinguts que havien estats amagats amb Tejerina. Les restes van ser portades en una caixa al cementiri, però el capellà d'Onzonilla es negà a sepultar-lo en sagrat per «heretge» i fou soterrat en una sagristia en runes que després fou incorporada al cementiri. Sa companya, Rosina García, va morir l'octubre de 1963 en l'exili. El 19 de juliol de 2009 a Viloria de la Jurisdicción companys cenetistes li van retre un homenatge a ell i a tots els companys de patiren la repressió. Sa filla, Aurora Tejerina,és militant anarcofeminista.

Laurentino Tejerina Marcos (1893-1944)

***

Rafael Domeque Ibor

- Rafael Domeque Ibor: L'1 de febrer de 1897 neix a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Domeque Ibor –el segon llinatge també citat Ibort. Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué fugir de la població i s'enrolà en la «Columna Ortiz», comandada per Antonio Ortiz Ramírez, lluitant al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies estudià a l'Escola Popular de Guerra i, amb el càrrec de tinent de Cavalleria, el febrer de 1938 va ser destinat al front del llevant peninsular. En 1939, amb el triomf, franquista passà a França i va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions franceses. Durant la primavera de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanys i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Rafael Domeque Ibor va morir el 7 de setembre de 1941 al Castell de Hartheim (Alkoven, AltaÀustria, Àustria).

***

Necrològica de José Domeque Nadal apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de desembre de 1977

- José Domeque Nadal: L'1 de febrer de 1897 neix a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Domeque Nadal. Sos pares es deien Alejandro Domeque Sus i Valera Nadal Larraseca. Es guanyava la vida treballant de carter. En els anys trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del seu poble natal. A mitjans de 1932 col·laborà econòmicament amb una subscripció a favor dels presos. El 14 de desembre de 1933 va ser empresonat a causa de la revolució llibertària que s'havia produït; jutjat, el 10 de gener de 1934 va ser absolt, però restà a disposició governativa. El juliol de 1936 aconseguí evadir-se. En aquestaèpoca, son germà Alejandro Domeque Nadal, va ser afusellat pels feixistes. El juliol de 1938 va ser nomenat Guàrdia del Cos de Seguretat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció del pantà de Gnioure (Llenguadoc, Occitània), encarregant-se, especialment, de menar el funicular que portava el personal a l'obra. En aquesta època era membre de la Federació Local d'Ausat (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. José Domeque Nadal va morir el 13 d'agost de 1977 a Tarascon (Llenguadoc, Occitània).

***

Marià Cardona Rosell

- Marià Cardona Rosell: L'1 de febrer de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Marià Cardona Rosell –a vegades el seu segon llinatge citat com Rossell o Roselló–, que va fer servir el pseudònim Lysis. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà d'administratiu, comptable i economista, i parlava francès, anglès i esperanto. En 1932 viva a Madrid (Espanya). A finals de setembre de 1936 entrà a formar part, com a secretari de la Secció d'Economia, en el Comitè Nacional de la CNT i el novembre d'aquell any participà, amb Horacio Martínez Prieto, en les negociacions amb el president de la II República espanyola, el socialista Francisco Largo Caballero, per a la incorporació d'una representació confederal en el seu Govern. Representà la CNT en la Comissió Executiva del Servei Nacional de Crèdit Agrícola. El 31 de gener de 1937 va fer, al Cine Coliseum de Barcelona, la conferència «Aspectos económicos de nuestra revolución», que va ser publicada en fullet aquell mateix any. L'agost de 1937 representà l'Associació Nacional de Tècnics en el I Ple Regional de Tècnics de la CNT. En 1937 representà el Comitè Nacional i el Comitè Regional de Sindicats d'Ensenyament del Centre, del qual era secretari, en el Ple de València que constituí la Federació Nacional d'Indústria d'Ensenyament (FNAIE) i on va formar part de les ponències d'estatuts i de relacions amb la Unió General del Treball (UGT), tancant la reunió. El gener de 1938 assistí al Ple Nacional Econòmic Ampliat de València, on defensà els avantatges d'un banc sindical, redactà la ponència sobre salari familiar i formà part de la ponència sobre planificació de la indústria, i per la Federació Nacional de Treballadors de la Banca (FNTB) intervingué en el punt de mútues i assegurances. També en 1938 va ser nomenat secretari del Consell Econòmic Confederal Nacional; assistí al Ple de Regionals del Moviment Llibertari de Barcelona, el març al Ple de CNT, on exposà les seves tasques realitzades vers la creació del Banc Sindical Ibèric, i l'agost al Ple de Regionals confederals. A finals de 1938 redactà amb Horacio Martínez Prieto i Diego Abad de Santillán un avantprojecte de Consell Nacional d'Economia Mixt amb representació patronal, obrera i estatal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i des d'allà a Mèxic, arribant, amb sa companya María Pagán Arévalo i sa mare Dolors Rosell Estrada, al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic) a bord del Mexique el 27 de juliol de 1939. El novembre de 1941 va fer una conferència sobre les col·lectivitzacions el Centre Iberomexicà de Mèxic. Adscrit al Grup Regional del Centre confederal, formà part de la ponència contra la Delegació del Moviment Llibertari i el 18 d'abril de 1942 va fer costat la moció de Joan García Oliver, que pretenia el suport de la CNT al govern de la II República en l'exili, presidit per Juan Negrín López. En 1947 militava en l'«Agrupació de la CNT», favorable a la línia seguida per la CNT de l'Interior. Trobem articles seus, especialment sobre les col·lectivitats agràries i sobre el Consell Nacional d'Economia, en CNT, Cenit,España Libre, Horizontes i Solidaridad Obrera, i en 1937 publicà «Tres certidumbres», en el llibre col·lectiu De julio a julio. Un año de lucha, que va ser editat l'any següent en francès amb el títol «Trois certitudes», en Dans la tourmente. Un an de guerre en Espagne. Marià Cardona Rosell va morir en la dècada del seixanta a Mèxic.

***

Necrològica d'Ignacio Garciandía Echavarría apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de setembre de 1983

- Ignacio Garciandía Echavarría: L'1 de febrer de 1901 neix a Arraia (Àlaba, País Basc) l'anarcosindicalista Ignacio Garciandía Echavarría –algunes fonts citèn erròniament el segon llinatge com Echevarría. Sos pares es deien Juan Garciandía i María Echavarría. Des que començà a treballar s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista, pogué passar-se a zona republicana el 2 d'agost de 1936. Durant la guerra civil lluità al front del nord enrolat en el Batalló«Bakunin». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Gurs, de Sètfonts i, des de 1941, de Noé. Durant l'ocupació alemanya formà part de la Resistència i l'estiu de 1944 participà en els combats per a l'alliberament de Montalban. Instal·lat en aquesta ciutat, milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Stepha Rawiez. Ignacio Garciandía Echavarría va morir el 10 de juliol de 1983 al seu domicili de Montalban (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat tres dies després a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)

En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.

El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

L’altre dia, en un post de facebook, em vaig referir en termes elogiosos i merescuts a la victòria èpica de Rafel Nadal al continent australià. Certament, no va ser la victòria del geni i l’elegància -a l’estil Federer- sinó, al meu entendre, de la competitivitat, la constància, l’esforç i la superació. Virtuts que, sumats a una gran fortalesa mental, li han permès arribar al cim d’un esport molt elitista (vid. Áristos) com és el tennis.

Els resultats parlen per ells mateixos. La gran dificultat d’aconseguir vint-i-un títols de grand slam mereix, sens dubte, que ens aturem a reflexionar-hi. N'Eros hi està d’acord. Perquè així com anam sovint a passejar per darrere les pistes de la Rafa Nadal Academy, també tenim caminet fet a la llibreria Món de Llibres. Mens sana in corpore sano, que deia aquell. 

Edith Hall, a “Los griegos antiguos. Las diez maneras que modelaron el mundo moderno”, destaca la competitivitat com una d’aquestes maneres. Afirma que els grecs antics van destacar per la seva gran competitivitat, especialment els macedonis. A Olímpia, on es celebraven els famosos jocs, hi havia una estàtua dedicada a Agon (literalment, esport), representada per un halteròfil. Aquesta mateixa veu grega arribà a significar “lluita” i en derivà el terme “agonia”, vinculat a la mort (són les famoses victòries agòniques, després d’hores i hores de lluita tenística aparentment inacabable). Tanmateix, continua Edith Hall, els grecs ho concebien tot agonísticament, no només l’esport. Es definien per l’enorme esperit de lluita.

Walter Burkert, un clàssic dels estudis sobre la Grècia antiga, a “Religión Griega. Arcaica y clásica”, afirma que d’ençà de Nietzsche, s’ha descrit sovint l’esperit “agonal” (segons el DIEC, Relatiu o pertanyent als certàmens, a les lluites i als jocs públics), “com un dels trets característics i una de les forces impulsores de la cultura grega”. Així, els grecs eren capaços de convertir gairebé qualsevol cosa en una competició: “l’esport i la bellesa física, l’artesania i l’art, el cant i la dansa, el teatre i el debat”.

En trobem un altre exemple a “Civilización griega”, de David Hernández i Raquel López Melero. És significatiu que els autors també hagin inclòs el terme “’agon” al capítol dedicat a l’atletisme i les celebracions panhel·lèniques. Tradueixen “agon” com a “certamen”. Hi inclouen, doncs, el vessant intel·lectual, en el qual els grecs antics també competien: “L’agon (...) estimulava a ser considerat el millor, és a dir, a aconseguir l’objectiu ideal de l’aristeia, la <<superioritat>>”. L’aristocràcia, originalment, era el govern dels millors. La IIíada, així mateix, reprodueix la concepció aristocràtica de la lluita.

L’agon, derivat en agonia, porta la pràctica intel·lectual i esportiva fins a les darreres conseqüències per assolir l’èxit, la superioritat física i intel·lectual fins al límit i amb un comportament ètic, conforme a les normes. I això, agradi o no agradi, és el que ha fet durant tots aquests anys Rafel Nadal a les pistes de tennis. El que hagi dit o hagi fet fora de les pistes són figues d’un altre paner. I també l’ús publicitari, ideològic o partidista, a favor o en contra, que n’hagin fet els partits polítics, els mitjans de comunicació i fins i tot la casa reial espanyola, amb consentiment o sense del millor tenista masculí de la història.

Com deia Jaume Santandreu en un comentari genial: "Rafel Nadal, t'admir sense mida, però em sap molt de greu que no em donis motius per estimar-te".

Anarcoefemèrides del 2 de febrer

Naixements

Foto policíaca de Pierre Lapeyre (10 de març de 1894)

- Pierre Lapeyre: El 2 de febrer de 1865 neix a Rodés (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Pierre Louis Charles Lapeyre. Era el fill primogènit de Josep Louis Lapeyre, baster, i de Marie Garrigues. Sembla que és el mateix Lapeyre que en 1887 formava part del grup anarquista«L'Autonomie Individuelle» de París (França). El 6 de juliol de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes i vivia al número 111 de l'avinguda Daumesnil de París. El 26 de desembre de 1893 també figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes. El 10 de març de 1894, juntament amb altres cinc anarquistes, el seu domicili del carrer Daumesnil va ser escorcollat per agents de la III Brigada d'Investigacions, però no van trobar res compromès. Detingut, després de ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser tancat sota l'acusació d'«associació criminal», però el 13 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 31 de desembre de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes. El 16 de novembre de 1900 es casa al XII Districte de París amb Marie Joséphine Henriette Reymond. En aquesta època treballava d'empleat comercial i continuava vivint al carrer Daumesnil. Al final dels seus dies vivia amb sa companya al número 12 del carrer Saint Gilles. Pierre Lapeyre va morir el 19 de novembre de 1929 a l'Hospital Saint-Joseph del XIV Districte de París (França).

***

Bitllet de Mataró de 1937 amb la signatura de Ramon Molist Valls

- Ramon Molist Valls: El 2 de febrer de 1885 neix a Espinelves (Les Guilleries, Osona, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Molist Valls. Sos pares es deien Joan Molist i Greta Valls. S'instal·là a Mataró (Maresme, Catalunya), on treballà de jornaler i de teixidor, i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1913 i 1914 formà part dels jurats obrers dels Tribunals Industrials de la Junta de Reformes Socials de Mataró. El 5 de setembre de 1923 presidí una reunió del Sindicat d'Obrers en Gèneres de Punt de la CNT per tractar sobre el lock-out que la patronal mataronina havia declarat. L'1 de gener de 1926 signà el manifest fundacional del grup editor del periòdic Vida Sindical, que sortí publicat en el número 1 del 16 de gener d'aquell any; aquest manifest va ser firmat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans –Adrià Arnó, Corney, Ladislau Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte, Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Minguet, Piñón, Calomarde, Bono, Porquet, Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo) i Àngel Abella–, que va tenir molt de ressò, i que alguns han interpretat com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. El Primer de Maig de 1930 presidí, amb altres companys (Enric Dalmau, Ramon Magre, Jordi Pi i Francesc Arin) un acte al cinema Modern de Mataró, organitzat pels sindicats locals, on demanaren el desarmament del sometent, la dissolució dels comitès paritaris, l'amnistia dels presos polítics i socials i el restabliment de les garanties constitucionals. Entre l'11 i el 17 de juny representà, amb Jaume Galceran, el Sindicat d'Art Fabril de la CNT de Mataró en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid (Espanya) i on defensà les tesis sobre les federacions d'indústria de Joan Peiró. Arran de la ruptura confederal, milità en el sector trentistai en els Sindicats d'Oposició de la CNT. Quan esclatà la guerra civil, formà part del Consell d'Economia, en nom dels Sindicats d'Oposició, i del Comitè de Salut Pública (Comitè Local Antifeixista). Posteriorment, i fins el 1937, fou regidor d'Economia i Treball, en nom de la CNT, de l'Ajuntament de Mataró. També presidí la Junta d'Administració Municipal de la Finca Urbana mataronina. Entre desembre de 1936 i febrer de 1937, va ser alcalde accidental d'aquesta localitat i, el juny de 1937, va ser elegit alcalde perquè l'anterior, Salvador Cruxent Rovira, havia emmalaltit. El 6 de setembre de 1937 ordenà expressament la destrucció del retaule major de la basílica de Santa Maria de Mataró, desoint la veu del Comitè del Patrimoni, que havia fet múltiples accions en favor de la seva preservació, i en contra de les ordres expresses del Servei de Conservació de Monuments Històrics de Catalunya i del Ministeri de Justícia de la II República, que havien intervingut en l'afer a petició del Comitè Local de Salvaguarda. Abans, el 10 d'agost de 1936, havien estats destruïts la resta de retaules i de tot el que contenia la basílica de Santa Maria, inclosa la pràctica totalitat de la documentació dels arxius de l'Obra de l'Església, de la Comunitat de Preveres i de les diverses Confraries, que van ser venuda per fer pasta de paper. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família i patí els camps de concentració, mentre que sa companya, Ramona Vila, i sa filla van anar a un refugi femení instal·lat en un convent de monges. Després, elles s'instal·laren a Lo Luc (Provença, Occitània) i ell a Sent Paul de Tricastin (Roine-Alps, Arpitània), on treballà de teixidor, i posteriorment tota sa família s'establí a Diá, on ell va fer de jardiner. Ramon Molist Valls va morir el 19 de gener de 1953 a Diá (Roine-Alps, Arpitània).

Ramon Molist Valls (1885-1953)

***

Fotografia antropomètrica de Francesc Anglada Perich (1916)

- Francesc Anglada Perich: El 2 de febrer de 1886 neix a Ullà (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista Francesc Anglada Perich. Sos pares es deien Josep Anglada i Maria Perich. Es guanyava la vida com a jornaler i maquinyó. El 20 de juliol de 1907 es casà a Castelló d'Empúries (Alt Empordà, Catalunya) amb Assumpció Peronella Carbó, masovera del cortal Avinyó de Castelló d'Empúries, amb qui va tenir dues filles (Maria i Antònia). Cap a la tardor de 1914 emigrà a França i el 12 de març de 1915 va fer la declaració de residència a Vilanova de Raò (Rosselló, Catalunya Nord). En aquesta època treballava a la destil·leria de Juli Pons de Bages (Rosselló, Catalunya Nord) i freqüentava els anarquistes de la zona, com ara Pellicer i Tarda. Va ser fitxat per les autoritats com a«revolucionari anarquista». A començament de 1916 treballava a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a maquinyó a la carretera de l'antic Champ de Mars per a un tal Pla. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Denis Bassal (ca. 1921)

- Denis Bassal: El 2 febrer de 1889 neix al barri de Kerentrech d'An Oriant (Bretanya) l'anarquista Denis Théodore Joseph Bassal. Fill i net de fusters de carcasses al port d'An Oriant, sos pares es deien Jean-Marie Bassal i Marie Vincente Pérennou, cuinera. També recollí la professió i treballà a l'Arsenal d'An Oriant, un dels feus del moviment anarquista bretó. El 7 de juliol de 1917 es casà a An Oriant amb Germaine Françoise Prado. Destacat militant anarquista, en 1920 portava una correspondència nombrosa i setmanalment distribuïa Le Libertaire a les portes de les drassanes. Després d'un segon matrimoni, celebrat el 6 d'octubre de 1928 a An Oriant amb Jeanne Louise Antoinette Chevalier, marxà cap a l'Àfrica-Occidental Francesa on treballà als ports desarmant vaixells. Denis Bassal va morir el 22 de febrer de 1948 a Dakar (Àfrica-Occidental Francesa, actual Senegal) on fou sepultat.

Denis Bassal (1889-1948)

***

- Román Delgado Monteagudo:El 2 de febrer de 1894 neix a Ferrol (La Corunya, Galícia) el militant anarquista Roman Delgado Monteagudo. En 1910 va tenir una participació destacada en la creixent conflictivitat sindical que es va produir a Ferrol; primer l'abril, quan va intervenir en un míting amb motiu de la vaga dels peons i pedrers del dic i, després, durant la tardor, participant en diversos actes durant la vaga dels forjadors; encara, el novembre de 1910, va formar part del comitè de vaga dels ferroviaris de Ferrol, essent perseguit per les autoritats per «incitar els obrers a la rebel·lia». Aquell any va ser detingut, amb un germà seu, per col·locar als tallers esqueles amb el nom d'alguns caps intermedis de la «Sociedad Española de Construcción Naval», pràctica aquesta habitual a l'època per denucniar els abusos que els mestres realitzaven als operaris. A finals de 1911 va participar, amb el company llibertari Saturnino Hermida, en la fundació del Centre Obrer de Cultura i Beneficència (COCB) de Ferrol. En 1912 va organitzar les subscripcions de solidaritat amb els presoners polítics i també les d'ajuda per a uns llibertaris mexicans tancats als Estats Units: els germans Flores Magón i Librado Rivera, entre d'altres. En 1913 va realitzar mobilitzacions contra la repressió a l'Argentina. Fugint de la persecució de les autoritats espanyoles va anar a Cuba, però va ser expulsat d'aquest país –juntament amb Juan Tenorio i Vicente Lípiz– en 1915 per haver incitat els obrers del sucre de Camaguey i de Guantánamo a la vaga i va haver de retornar de bell nou a Espanya. Més tard es va instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on entrarà a formar part d'un grup magonista a principis de 1916. Comissionat l'abril de 1916 per a viatjar a Tampico (Mèxic), juntament amb Ricardo Treviño, amb la finalitat d'enfortir l'organització dels treballadors del petroli, va acabar instal·lant-s'hi, tot col·laborant en la central sindical revolucionària «La Casa de l'Obrer Mundial» (COM) i trobant una feina de soldador en el departament de parafina de la refineria la companyia petrolera «ElÁguila», a més de delegat de la COM a l'empresa. A conseqüència d'aquestes activitats fou detingut juntament amb altes 10 treballadors i portats a la presó de Querétano, on romangué tancat 49 dies, fins que fou alliberat el juny de 1916. A més d'impartir conferències a la seu de la COM, va participar activament en les xerrades populars que cada diumenge s'organitzaven a la plaça de La Libertad. Per evitar la deportació, l'agost de 1916 va fugir i s'establí a Nova York, on crearà el «Grupo Germinal», amb Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González i altres, d'ideologia magonista, i que editarà el periòdic Germinal. També va ser fundador del grup anarquista i magonista «Los Hermanos Rojos», que publicava el periòdic Germinal (segona etapa) i del qual arribarà a ser editor. A més d'aquesta publicació escriurà en Tribuna Roja, Germinal,Vida Libre,Sagitario i Avante. Va ser una figura clau en les vagues generals de 1917 en el seu sector petroler i va ser denunciat pel cònsol nord-americà Claude I. Dawson, que el considerava un dels agitadors més perillosos del moviment vaguístic, davant les autoritats de Tampico. En 1921 va tornar a Mèxic, instal·lant-se a Ticomán amb sa companya Atanasia Rojas, amb qui va tenir dues filles (Armonía i Vida). A Ticomán va muntar una granja i es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT). A principis de 1925 va fer contacte amb José Miño, anarquista gallec emigrat a Mèxic, i que va fer d'amfitrió del grup de Buenaventura Durruti i de Francisco Ascaso en la seva gira revolucionària per Amèrica Llatina. Miño va ser l'encarregat de recollir Durruti i Ascaso a Veracruz, quan aquests van fugir de Cuba segrestant un pesquer i perseguits per les autoritats; José Miño va portar-los a Mèxic i a la granja de Román Delgado a Ticomán, on després de l'assalt a una fàbrica, els revolucionaris van abandonar Mèxic, deixant abans una bona quantitat de diners per a la fundació d'una escola racionalista i per a la publicació del periòdic de la CGT. El març de 1933 va ser novament deportat, en aplicació de l'article 33 de la Constitució –juntament amb José Fontanillas Rión i Juan García, argentí, que va ser expulsat a Hondures–, embarcat a Veracruz en un vaixell alemany cap a Espanya, per haver assistir a una conferència de Rafael Quintero als locals de la Federació Local de Grups Anarquistes de Mèxic; però gràcies a les gestions de sos cunyats, va poder tornar a Mèxic aquell mateix any. Finalment Mèxic li donarà la nacionalitat, país on restarà fins a la seva mort el 16 de novembre de 1952.

***

Giuseppe Fancello al dispensari després d'haver estat apallissat per la turba al lloc de l'assassinat

- Giuseppe Fancello: El 2 de febrer de 1896 neix a Villaputzu (Cagliari, Sardenya) l'anarquista Giuseppe Fancello, també conegut per la seva transcripció en francès Joseph Fancella. Sos pares es deien Salvatore Fancello i Francesca Chiriu (o Chissu). Fill d'una família pagesa, mai no va anar a l'escola. Quan era adolescent, entrà a formar part del moviment llibertari –segons alguns entrà en contacte amb l'anarquisme ja en l'exili. Es guanyà la vida treballant de miner. Contrari a la intervenció italiana en la Gran Guerra, va ser cridat a files després de la declaració de guerra contra l'Imperi Austrohongarès i enviat a Líbia. Va ser en aquest moment que aprengué a llegir i a escriure. Detingut després de desertar, el 3 de setembre de 1918 va ser condemnat a 10 anys de presó pel Tribuna Militar de Trípoli. Alliberat gràcies a l'amnistia del 2 de setembre de 1919, fugí l'any següent clandestinament a França. S'instal·là a La Madrague Ville de Marsella (Provença, Occitània) amb sa companya, Giovanna Maria Zirolia, i son fill. Es guanyava la vida fent de xofer i el 24 de juny de 1933 aconseguí la naturalització francesa. En aquests anys milità en l'«Athénée Libertaire» de Marsella i fou membre de la Federació Anarquista de Provença (FAP). També difongué la premsa llibertària i recaptà fons en favor de les víctimes polítiques d'Itàlia. El 5 de maig de 1936, en plena agitació post electoral i durant una reunió entre xofers i descarregadors del moll, matà a trets a l'hangar 10 del Dic E al Cap Pinède, a la zona portuària de Marsella, el feixista Nicola Oscillante, qui la nit abans l'havia agredit amb un escamot de membres seguidors de Simon Sabiani; jutjat, va ser defensat pel prestigiós advocat Me Moro de Giafferi, que havia defensat Gino Lucetti, i el 24 d'abril de 1937 va ser condemnat per l'Audiència d'Ais de Provença a 20 anys de treball forçats, a 10 anys de residència controlada i la nacionalitat francesa li fou revocada. Es creà un Comitè de Defensa Social (CDS) en el seu suport, animat per Luca Bregliano i Joseph Gleize, entre d'altres, que recaptaren 16.000 francs per a la seva defensa. L'agost de 1939 va ser traslladat a la presó de Caen (Baixa Normandia, França) i posteriorment a Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). El 4 de febrer de 1946 es beneficià d'una remesa de pena de cinc anys de treballs forçats. Durant el seu empresonament son únic fill morí. En 1951 va ser alliberat i, sembla que després d'un temps a Lió (Arpitània), retornà a la seva població natal,on continuà participant en el moviment anarquista a la regió de Cagliari. Giuseppe Fancello va morir el 6 de novembre de 1972 a l'hospital de Cagliari (Sardenya).

Giuseppe Fancello (1896-1972)

***

Théo Besson (en segon pla amb gorra) en una manifestació de 1977

- Théo Besson: El 2 de febrer de 1901 neix a La Farleta (Provença, Occitània) l'anarquista Théodore Victorin Marius Besson. Sos pares es deien Dominique Julien Paul Besson, empleat, i Marie Félice Decugis. Nasqué a La Farleta on havia nascut sa mare, però sos pares vivien a Toló (Provença, Occitània) on cresqué. De ben jovenet s'interessà pel moviment anarquista. El 24 d'abril de 1928 es casà a Ieras amb Yvonne Joséphine Baldassare. A començament dels anys trenta freqüentà els grups anarquistes de Lió (Forez, Arpitània). Incorporat al III Regiment Aerostàtic de Privas (Vivarès, Occitània), va ser empresonat per insubordinació i revolta. En 1946 s'instal·là a Ieras. En 1973 entrà a formar part del Grup Anarquista de la Regió de Toló, adherit a la Federació Anarquista (FA), participant-ne en totes les activitats. Théo Besson va morir el 21 de març de 1984 al Centre Hospitalari General d'Ieras (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Juan Barrientos Ruiz apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 2 d'octubre de 1958

- Juan Barrientos Ruiz: El 2 de febrer de 1902 neix a Lora del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Barrientos Ruiz. Sos pares es deien Miguel Barrientos i Francisca Ruiz. Exiliat a França, després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de París (França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començament dels anys cinquanta va caure malalt i restà hospitalitzat cinc anys. Juan Barrientos Ruiz va morir el 15 de setembre de 1958 a l'Hospital de Saint Brice de Chartres (Centre, França) i va ser enterrat dos dies després.

***

Necrològica de Joana Florensa Vicent apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de novembre de 1984

- Joana Florensa Vicent: El 2 de febrer de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joana Florensa Vicent, coneguda com Juanita Florencia. Sos pares es deien Joan Florensa i Lluïsa Vicent. Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, on continuà militant en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Tolosa. Son company fou Narcís Costa. Joana Florensa Vicent va morir el 14 d'octubre–algunes fonts citen erròniament el 16 d'octubre– de 1984 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Dona cenetista

- María García Díaz: El 2 de febrer de 1915 neix a Cañaveral (Cáceres, Extremadura, Espanya) la militant anarcosindicalista María García Díaz. Sos pares es deien Sebastià García Ramos, jornaler, i Luisa Díaz Zafón. De nina es traslladà amb sa família a Madrid (Espanya). Afiliada en la Confederació Nacional del Treball (CNT), venia la premsa llibertària pels carrers. Durant la guerra civil va lluitar en les files de Cipriano Mera Sanz. En 1939 va aconseguir fugir a Orà (Algèria) pel port d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Va patir els camps de concentració del nord d'Àfrica. En 1947 a Orà es va unir amb el també cenetista José Alcaraz, amb qui va passar a França als anys setanta, i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). María García Díaz va morir el 13 de març de 1998 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Joaquim Baldrich

- Joaquim Baldrich Forné: El 2 de febrer de 1916 neix al Pla de Cabra –actualment El Pla de Santa Maria– (Alt Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Joaquim Baldrich Forné, més conegut com Quimet. Fou el fill major d'una família de pagesos de cal Salas (Josep Baldrich i Francesca Forné) i tingué dos germans i una germana. Abans de la Revolució espanyola ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), com tots els seus companys del poble. Mai no tingué cap càrrec orgànic, però participà en diverses reunions sindicals a Barcelona. Apassionat pel ciclisme, en el seu temps lliure anava amb bici. Quan esclatà la guerra s'allistà en la Columna «Tierra y Libertad» i marxà al front d'Aragó. Després fou traslladat a Madrid i, juntament amb altres companys del seu poble, fou inscrit en la 77 Brigada de Cipriano Mera. El març de 1937 combaté a la Batalla de Guadalajara, que guanyà l'Exèrcit republicà després de cinc dies de lluita acarnissada. Més tard, com que tenia el carnet de conduir, fou destinat a l'anomenat «Cos de Tren», per conduir vehicles de l'Exèrcit de Terra republicà. El mateix dia que acabà la guerra, l'1 d'abril de 1939, marxà amb un company des d'Aranjuez (Madrid) cap a Tarragona a peu. Després passà tres mesos amagat al bosc de Poblet (Baix Camp), fins que decidí exiliar-se a Andorra. El 15 d'agost de 1939 passà a Andorra per Setúria (Pal, La Massana) i a cal Cremat d'Anyós (La Massana) va fer feina de pagès una bona temporada. Quan sa companya Ramona Llort Ollé es traslladà a Andorra, va començar a fer de contrabandista i les rutes de matuta el portaven fins a Vallcebollera (Alta Cerdanya). Després entrar a formar part d'una xarxa d'evasió a una banda i altra dels Pirineus, amb Antoni Forné, Josep Mompel, Antoni Conejos i els germans Molné. La xarxa feia servir diversos itineraris, però gairebé sempre connectava la part francesa amb Barcelona, especialment fins al Consolat Britànic, que pagava 3.000 pessetes per cada persona que hi arribava. D'aquesta important quantitat de diners calia descomptar les diferents despeses del viatge (bitllets, manutenció a masies, roba, suborns, etc.) i la resta es repartia entre els diversos membres de la xarxa. Baldrich passà unes 340 persones (jueus, militars polonesos, aviadors aliats abatuts, resistents antinazis i antifranquistes, etc.) des d'Andorra a Barcelona i no va perdre mai cap dels seus viatgers. Després de la II Guerra Mundial la feina de «passador» acabà–unes 100.000 persones passaren els Pirineus entre 1942 i 1945–, però la de contrabandista es perllongà durant 24 anys més. Alhora que mantenia la línia de contraban, comprà, amb un company, un camió i començaren a fer de transportistes. El negoci prosperà i arribaren a tenir nou camions. Durant un temps formà part de l'associació «Passeurs et Filièristes Pyrénéens et Andorrans», avui desapareguda. Mai no va rebre cap condecoració per part del govern britànic. En 2006 un monument i una placa van ser inaugurats davant l'Hotel Palanques de la Massana –lloc que feien servir de refugi–, en record la tasca realitzada per la xarxa d'evasió de la qual fou membre. El 22 de novembre de 2008 participà en la«II Jornada de Camins de llibertat a través dels Pirineus» i, també aquest mateix any, en la sèrie documental Boira negra de TV3, on relatà les seves experiències. Vivia a Escaldes-Engordany (Andorra). Joaquim Baldrich Forné va morir l'1 de gener de 2012 a Andorra la Vella (Andorra) i va ser enterrat a Escaldes-Engordany.

***

Necrològica de Francisco Bonilla Castillo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de maig de 1986

***

Anagrama de la Confederació Unitària de Base (CUB)

- Salvatore Cassia: El 2 de febrer de 1944 neix a Siena (Toscana, Itàlia) l'activista llibertari Salvatore Cassia, també conegut com Toto. Dos anys després, sos pares abandonaren Trípoli i s'establiren a Trapani (Sicília). Descobrí l'anarquisme en la biblioteca pública de Trapani, que conserva una rica col·lecció de llibres i de publicacions llibertàries. Com a estudiant de sociologia a la facultat de Trento participà en les lluites de finals de la dècada dels seixanta, però abandonà els estudis. En 1969 s'instal·là al barri de Ticinese de Milà, on esdevingué amic del ferroviari Giuseppe Pinelli amb qui milità en el grup anarquista«Circolo Scaldasole». També prengué part en la creació dels grups «Azione Libertaria» (1969-1972) i«Proletari Autonomi» (1972-1973). Després dels atemptats de Milà, participà activament en la campanya de denúncia del paper jugat per la policia en l'assassinat de Pinelli, de l'«estratègia de tensió» creada per l'Estat i per l'alliberament de Pietro Valpreda. Obrer electrònic a la fàbrica Sit-Siemens, formà part del Comitè de Lluita de la fàbrica i en la formació de la Coordinadora de Grups Obrers Autònoms (Assemblea Autònoma d'Alfa Romeo, CUB de Pirelli, etc.). En 1974 fou membre del «Centro Comunista di Ricerche sul l'Autonomia Proletaria» (CCRAP) i  a partir de 1976 del grup format al voltant de la revista Collegamenti, que defensava postures antileninistes en el moviment autònom. A finals dels anys vuitanta fou membre del grup coordinador d'una seguit de manifestacions anticlericals organitzades pel «Circolo Napoleone Papini» a Fano i participà en la creació de la«Confederazione Unitaria di Base» (CUB). Militant de la CUB d'Italtel, publicà en aquesta època un butlletí diari a la fàbrica. Després de cinc operacions quirúrgiques, Savatore Cassia va morir el febrer de 2002 a Milà (Llombardia, Itàlia). Durant la seva incineració, nombrosos companys i amics s'acomiadaren cantant Addio Lugano i La Internacional i agitant banderes roges i negres.

Defuncions

Portada de l'edició de les obres de Rhodakanaty de la UNAM (1998)

- Plotino Rhodakanaty: El 2 de febrer de 1890 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el filòsof socialista, pedagog, metge, homeòpata, destacat membre de l'Església Mormona i precursor de l'anarquisme mexicà Plotinos Konstantinos Rodakanakis, més conegut per la seva versió al castellà Plotino Constantino Rhodakanaty. Havia nascut el 14 d'octubre de 1828 a Atenes (Grecia). Son pare, metge i escriptor, descendia de la dinastia bizantina Paleòleg i morí a la guerra d'independència contra el jou turc; i sa mare, d'origen austríac, es traslladà amb son fill a Viena. A la capital d'Àustria començà a estudiar medicina i homeopatia. En 1848 marxà a Budapest, on lluità un curt temps contra l'ocupació austríaca d'Hongria, i aquest mateix any s'establí a Berlín amb sa família per ampliar estudis. A la capital prussiana s'interessà per la filosofia, especialment la política (Spinoza, Hegel, Schelling, Saint-Simon, Fourier, Considérant, Proudhon, Bakunin, etc.), pel cristianisme primitiu i aprengué llengües –n'arribà a parlar amb fluïdesa set. En 1850 viatjà a París per conèixer personalment Pierre-Joseph Proudhon i en 1857 abandonà Berlín i s'instal·là a la capital francesa. A finals de febrer de 1861, en acabar la guerra civil mexicana i amb el triomf dels liberals, assabentat que el govern mexicà de l'expresident Ignacio Comonfort de los Ríos havia afavorit els projectes per a establir colònies agrícoles independents, especialment si es tractava d'estrangers, arribà a Veracruz –després d'una escala a Barcelona (Catalunya), on publicà el seu primer llibre De la naturaleza (1860), fortament influenciat pel panteisme spinozià i del qual no han quedat exemplars–; però el nou president Benito Juárez deixà de banda aquests projectes. No obstant això, com que els pobles indígenes mexicans posaven en pràctica idees comunals anàlogues a les de Proudhon i Fourier decidí exposar a les classes obrera i pageses mexicanes la seva «doctrina sociocràtica». En 1861, decebut per no poder materialitzar el seu projecte autogestionari, trobà una feina de professor de filosofia a Mèxic capital. Aquest mateix any publicà el fullet Cartilla socialista o sea el catecismo elemental de la escuela socialista de Carlos Fourier, divulgador del seu pensament. A partir de 1863 les seves idees tindran un gran ressò gràcies al revolucionari «Grup d'Estudiants Socialistes» (Francisco Zalacosta, Santiago Villanueva, Hermenegildo Villavicencio, Julio Chávez, etc.), que donà lloc a la formació de mutualitats, cooperatives, societats de socors mutus, moviments de defensa dels treballadors, reivindicacions de llibertats, etc., segons els seus pressuposts. En 1864 publicà el fullet Neopanteísmo. Consideraciones sobre el hombre y la naturaleza. En 1865 aquests estudiants crearen una secció internacionalista («La Social»), grup precursor dels futurs Centres d'Estudis Socials, i engegaren les primeres vagues obreres a Mèxic, que van ser durament reprimides per l'emperador Maximilià I.«La Social» es dissolgué poc després de la seva creació i aquests militants entraren en la Societat Artística, des d'on van promoure el pensament llibertari. En 1865 Rhodakanaty abandonà la docència institucional i marxà al Chalco (Estat de Mèxic, Mèxic), on creà el Club Socialista i intentà de bell nou, però sense gaire èxit, crear una comunitat. Després fundà l'Escola de la Raó i del Socialisme –també anomenada «Escola Lliure»–, dirigida als infants més necessitats. Un d'aquests alumnes va ser Julio Chávez López, anarquista que encapçalà la insurrecció camperola entre 1867 i 1869 escampada pels Estats mexicans de Mèxic, Tlaxcala, Puebla i Veracruz. Detingut per la seva relació amb Chávez López, va ser amenaçat d'execució abans del seu alliberament. En 1867 deixà l'escola a càrrec de Francisco Zalacosta i, després d'un temps per l'Estat de Morelos, retornà a Mèxic capital. En 1870 publicà Humanisme integral, reeditat en 1876 sota el títol de Garantismo humanitario.  El 21 de març de 1871, amb Zalacosta, Villanueva, Villavicenco, Ricardo Velatti, Benito Castro, Pedro Ordóñez i altres, refundà «La Social», renovant els seus plantejaments per lluitar contra el reformisme socialista, que donarà lloc en 1872 a la creació del Gran Cercle d'Obrers de Mèxic. Aquest grup llibertari internacionalista «La Social» publicà els primers periòdics anarquistes, com ara La Comuna (1874) i La Internacional (1878), i establirà contacte amb els bakuninistes ibèrics. En 1874 dirigí El Craneoscopio. Periódico frenológico y cienfítico. En aquests anys també col·laborà en nombrosos periòdics, com ara La Comuna Mexicana, La Comuna Internacional, El Hijo del Trabajo,El Combate, La Democracia, El Correo de los Estados, La Verdad, La Voz del Desierto, etc. Entre març i abril de 1876 representà «La Social» en el I Congrés General Obrer de la República Mexicana, on s'havia de crear la Gran Confederació d'Associacions de Treballadors dels Estats Units Mexicans. Després d'un temps atret pels protestants de l'Església de Jesús, a partir de 1876, arram de llegir literatura mormona enviada pels primers missioners que arribaren a Mèxic, abraçà la ideologia de l'Església Mormona captivat per la seva idea de «progrés etern». A Mèxic capital formà un petit grup mormó i intercanvià correspondència amb Melitón González Trejo i John Taylor mateix. En 1877 traduí al castellà Idea general de la revolución en el siglo XIX, de Proudhon. El 21 de novembre de 1879 va ser batejat (ElÀguila Mormona)–per aquest fet va ser expulsat de l'escola on feia classes de grec– i aquest mateix mes s'organitzà la primera Rama de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies a Mèxic i va ser elegit el seu president i primer elder mexicà. El 15 de març de 1880 inaugurà l'Escola de Filosofia Transcendental, per difondre el seu pensament místicofilosòfic. A mitjans de 1880 –després de dividir-se el II Congrés Obrer pel suport d'una fracció a la candidatura presidencial de Trinidad García de la Cadena– retornà a Chalco per a intentar reobrir l'escola, però aquest extrem va ser impossible a causa dels obstacles governamentals, les pressions dels hisendats i el boicot de la Lliga Agrària de la República Mexicana. De bell nou a la capital mexicana, participà en la redacció, amb Juan de Mata Rivera, d'El Socialista, on, entre altres assaigs, publicà per lliuraments els seus«Estudios trascendentales de filosofía natural aplicada a la sociología». El desembre de 1881, quan la seva relació amb l'Església Mormona ja s'havia descompost força, va ser excomunicat d'aquesta fe. En aquesta època intentà, senseèxit, incorporar-se com a professor de psicologia a l'Escola Nacional Preparatòria–la primera càtedra d'aquesta disciplina no s'instituí fins al 1896–, fart de malviure impartint cursos de grec, exercint l'homeopatia i venent medicines a casa seva. A més dels citats, publicà diversos fullets, com ara Apuntes biográficos de célebres comunistas franceses (1872), Disertación sobre la verdadera pronunciación del griego (1879), Metafísica trascendental o sea la Ética de Spinoza (1881), Tratado de lógica elemental (1882) i Cartilla Socialista-Republicana (1883). Després de patir una malaltia degenerativa i de sol·licitar una feina al president José de la Cruz Porfirio Díaz Mori, Plotino Rhodakanaty va morir d'una «febre perniciosa» el 2 de febrer de 1890 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i va ser enterrat al Panteó Civil de Dolores d'aquesta ciutat. Alguns autors citen erròniament que en 1885, en mig d'una ona de forta repressió governamental, va ser expulsat de Mèxic i retornà a Europa, on es va perdre el seu rastre.

Boris Engelson

- Boris Engelson: El 2 de febrer de 1908 és executat a Vílnius (Imperi rus; actual Lituània) el propagandista anarquista jueu Berko Jankelev Engelson, més conegut sota la versió del seu nom en rus, Boris Jakovlevich Engelson. Havia nascut cap al 1881 a Minsk (Imperi rus; actual Bielorússia) –altres fonts citen Riga (Imperi rus; actual Letònia)– en una família jueva de comerciants ambulants. A començaments del segle XX entrà a formar part del Bund, l'organització socialista jueva. Ben aviat es va veure obligat a exiliar-se per mor de les represàlies de les autoritats tsaristes i s'instal·là a París (França). El gener de 1902 s'uní als grups anarcocomunistes i al Grup d'Anarquistes Russos Expatriats de París. Entre 1902 i 1903 fou un dels promotors de la Biblioteca Revolucionària Russa de París. El juny de 1904 formà part del grup editor de la revista Anarkhiia, on destacats intel·lectuals russos hi van escriure (Maria Goldsmit, Juda Grossman, Shlema Kaganovich, etc.). Aquest grup publicà molt ben editats un gran nombre de títols de propaganda anarquista, que es va distribuir a l'interior de l'Imperi rus i en les comunitats d'immigrants russos. A partir de juliol de 1904 formà part de la redacció del periòdic kropotkià Jaleb i Volia (Pa i Llibertat) que s'editava a Ginebra. Durant la primavera de 1905 retornà clandestinament a Rússia carregat de propaganda llibertària i organitzà una editorial propagandística il·legal a Riga, que incloïa obres dels clàssics anarquistes (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Jean Grave, etc.). El maig de 1905 s'instal·là a Bialystok, on treballà amb un grup anarcocomunista local i mantingué estrets contactes amb el grup anarquista de Riga. Al seu domicili muntà l'editorial d'Anarkhiia, on publicà pamflets i fullets, però també un laboratori d'explosius. El 20 de setembre de 1905, quan va ser detingut a la seva impremta, juntament amb les companyes Maisels i Frida Novik, llençà una bomba contra la policia que no arribà a explotar. Poc després aconseguí fugir, juntament amb Maisels, de la presó de Hrodna i fugí cap a Riga, on es convertí en un dels principals activistes del grup anarcocomunista «Internatsional» (Internacional). Després va haver de fugir cap a Europa, on visqué com a impressor, primer a Ginebra (Suïssa) i després a Londres (Anglaterra), però sempre en estret contacte amb els grups anarquistes del nord-oest de l'Imperi tsarista. En aquesta època formà part del grup «Chernoe Znamia» (Bandera Negra). En 1907 retornà a Rússia i a Minsk organitzà diversos grups anarcocomunistes i edità el periòdic Beevlactie (Sense Poder). El maig de 1907 marxà a París i després a Ginebra. El seu domicili era lloc de reunió i de discussió de diferents grups anarquistes locals. El setembre de 1907 retornà a Bialystok, on va planificà l'organització d'un congrés anarquista de tots els grups llibertaris de l'Imperi rus. A finals de 1907, per mor d'una delació, la policia el detingué en un carrer de Minsk –o a Bialystok, segons la font–; durant el seu arrest es defensà a trets i va ser ferit. El desembre de 1907 la seva excompanya Haia Budianskaia i el seu nou amant I. Dubinsky, del grup anarcocomunista de Kiev, el van intentar alliberar, però finalment ambdós acabaren detinguts. El gener de 1908 un Tribunal Militar de Vilna jutjà Engelson i el condemnà a mort. Boris Engelson va ser penjat el 2 de febrer de 1908 a la Presó Central de Gobernia de Vílnius (Imperi rus; actual Lituània).

Boris Engelson (1881-1908)

***

Fàbrica de sabates francesa

- Jules Leroux:El 2 de febrer de 1926 mor a França el militant cooperativista llibertari Jules Leroux. Havia nascut el 10 d'agost de 1860 a França. En 1898 va ser elegit secretari adjunt de l'Ordre dels Cavallers del Treball –Fernand Pelloutier en serà el secretari general. Tres anys més tard, amb dos companys, van decidir crear una fàbrica de sabates a Amiens, que va inaugurar-se modestament a començaments de 1902 al número 25 del carrer Orfèvres d'Amiens; els primers clients van ser la Unió Cooperativa, societat de consums creada en 1892, i alguns centres d'ensenyament primari i secundari. En 1906, ja instal·la al número 15 del carrer Majots, va esdevenir la Societat Cooperativa de Producció de Bases Socialistes, repartint-se els «beneficis» de manera peculiar (25% per la Caixa de Socors, 15% per a les Societats Cooperatives, 20% per a la propaganda, 15% per a la compra de l'immoble i 25% de reserva). En 1910, quan ja té 33 obrers, s'integra en el«Magatzem de Gros de les Cooperatives». En 1914 es veu obligada al tancament, però, animada per Leroux, va reprendre les activitats un cop acabada la guerra.

Continua...

---

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Jo volia escriure (XXX) - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Era arribada l´hora de partir. Havia estat una experiència inoblidable malgrat que no hagués pogut solucionar cap dels problemes que em rosegaven per dins. El quadern per a escriure els contes, els records, el començament d´una novel·la, restava en blanc. Tan sols quatre burots a la primera pàgina palesaven l´esforç per pouar en el meu interior. Les preocupacions pel futur, el patiment pels problemes de la família, la dèria per la política, l´enyor dels amics del grup Nova Mallorca, no havien deixat que em concentràs com pertocava. Fins i tot la lectura m´era difícil i qualsevol cosa em distreia. Ben igual que al col·legi, quan no podia seguir les explicacions dels professors pels mateixos motius: estar sempre en una altra dimensió del temps i l´espai. Com si no fos d´aquest món, com si visqués en una galàxia paral·lela, enmig de mil històries que a ningú no importaven. (Miquel López Crespí)

Era arribada l´hora de partir. Havia estat una experiència inoblidable malgrat que no hagués pogut solucionar cap dels problemes que em rosegaven per dins. El quadern per a escriure els contes, els records, el començament d´una novel·la, restava en blanc. Tan sols quatre burots a la primera pàgina palesaven l´esforç per pouar en el meu interior. Les preocupacions pel futur, el patiment pels problemes de la família, la dèria per la política, l´enyor dels amics del grup Nova Mallorca, no havien deixat que em concentràs com pertocava. Fins i tot la lectura m´era difícil i qualsevol cosa em distreia. Ben igual que al col·legi, quan no podia seguir les explicacions dels professors pels mateixos motius: estar sempre en una altra dimensió del temps i l´espai. Com si no fos d´aquest món, com si visqués en una galàxia paral·lela, enmig de mil històries que a ningú no importaven.

La padrina Martina anà a la recepció a pagar el que devíem. N´Antoni ens atengué com de costum, amablement. “Esper que tornin aquest Nadal per veure la Sibil·la. Si volen quedar-hi a dormir basta que m´ho diguin un parell de dies abans. A l´hivern, ja ho saben, sempre tenim habitacions disponibles”.

Anàrem a la cuina que havíem llogat, a recollir els queviures sobrers. La majoria de paquets que havíem portat estaven intactes. El formatge maonès just era començat. En vaig fer un bolic per lliurar-lo a mestre Nofre Crespí. Tot era en perfectes condiciones i si no el volien vendre al bar el podrien lliurar al pastor, en Felipet.

Mancaven unes hores per a agafar la camiona fins a Inca. I, després... el tren fins a Palma!

Al bar hi hagué tristesa. Era evident que ja formàvem part de la família. Havíem compartit tants dies! Les xerrades a la nit, quan diluviava o nevava de forma contínua eren presents en l´acomiadament. Mestre Nofre i na Margalida deixaren el que feien rere el mostrador per romandre al costat nostre. Madò Juliana es netejava les llàgrimes que li queien, abundoses, per les galtes.

Moments abans, aprofitant que la padrina parlava amb na Margalida, m´havia apropat a la cuina per dir a madó Juliana que m´encalentís un poc d´aigua per fer el beuratge amb les herbes del vell combatent republicà. Li vaig dir que era un antic medicament per si em marejava en el viatge. L´amic Ferrer em digué que l´efecte tan sols es notava al cap de trenta minuts i, en algunes ocasions, trigava una hora o més. Malgrat que m´havia explicat que la reacció era segura, jo no ho tenia gens clar: eren massa anys de visitar mèdiums i curanderes de bracet de la padrina, herboristeries de Palma, Inca i Manacor, i mai no havia estat testimoni de res que em fes creure en efectes sobrenaturals.

Tanmateix no m´era cap problema provar d´endevinar el futur provant la màgica metzina. Què em podria fer? No res. Com prendre un cafè o, si tenia cap propietat especial, adormir-me, talment hagués pres una tassa de valeriana, única herba que havia comprovat que tenia efectes reals.

Queia una brusca finíssima que et penetrava fins al moll dels ossos. Per això havíem estat esperant la camiona a l´interior solitari del bar. En Felipet pasturava les ovelles pels camps del costat de la Font Coberta i en adonar-se que marxàvem vengué a acomiadar-se. Dos guàrdies civils esperaven també el moment de davallar fins a Inca. Margalida els serví un cafè amb llet amb unes ensaïmades. Vendria algú més? Com de costum, a l´hivern, molt poca gent pujava en la camiona fins al santuari. Pedrona, l´al·lota que cada dia portava els productes del forn des d´Inca romania a recer, a la sala gran del bar, esperant l´hora de tornar al poble. Es fregava les mans al costat de la foganya que en Nofre encenia ben d´hora.

En aquelles èpoques de l´any hi compareixien alguns turistes en cotxes de lloguer; més que visitants emprant el transport públic. A començaments dels seixanta començava a haver-hi alguns Seats 600, el vehicle de moda i que era l´orgull dels primers mallorquins que superaven econòmicament la dura postguerra que, a poc a poc, s´anava deixant enrere.

Hi hagué les paraules rituals d´acomiadament, la promesa de tornar per Nadal a sentir la Sibil·la com de costum. Feia poc temps que esperàvem. El conductor de la camiona tocà un parell de vegades el clàxon indicant que ja era hora de marxar. Els guàrdies civils hi pujaren primer, amb els seus grans mosquetons i, sense dir res, s´instal·laren al darrere, tot continuant la conversa. L´accent andalús en delatava la procedència. Comentaven que no tendrien vacances fins a l´estiu. Un dels guàrdies havia tengut un fill a Granada i tenia ganes de conèixer-lo. L´altre el provava de convèncer que fes venir la família i així els podria veure cada setmana, quan lliuràs en el servei.

La xerrameca dels civils no m´interessava. Vaig ajudar la padrina a acomodar-se en un seient del davant, prop de na Pedrona. Jo no podia anar al darrere: em marejava. Si no anava prop de xofer vomitava. L´únic que em permetia fer viatges en cotxe o en camiones era situar-me en els primers seients podent veure la carretera. Com si fos jo mateix que manàs el vehicle.

Quan el conductor engegà el motor, i mentre fèiem la volta per la plaça dels porxets, encara vaig ser a temps de veure com madò Juliana, mestre Nofre i na Margalida ens saludaven. Els diguérem adéu igualment, entristits, i, en tombar cap a la sortida de la plaça, desaparegueren de la nostra visió.

Havien estat unes setmanes profitoses. Malgrat que el meu quadern romania en blanc, el temps de reflexió em situava en una posició millor per a afrontar el futur. Em sentia més unit a la família, a la seva història. Havia aprofundit molt més en la situació patida pels padrins i els pares. Era com si una poderosa escombra hagués netejat cendres, el record del col·legi.

Sortint per l´arc d´entrada a la plaça, fent una ullada final a l´abeurador, a la impressionant façana del santuari, contemplant la meravella dels porxets, l´efecte de les herbes que m´havia lliurat el vell republicà començaren a fer efecte. De quin món ignot de les selves de Veneçuela procedien? Quina tribu amagada en els racons més allunyats dels boscos havia creat aquella eina meravellosa per a indagar el fons de la ment? Imaginava segles de coneixement de la natura, les plantes, la força medicinal de determinades herbes: conèixer les propietats de les fulles d´aquell arbust, la rel de curiosos arbres que donaven fruits capaços de transportar-te enllà de l´estret redol de les cabanes de palla. Per quins motius moltes de les recomanacions de les curanderes no funcionaven? No coneixien les metzines fetes pels habitants de les àmplies planures americanes, els supervivents amagats a les coves de les més altes muntanyes? D´on neix aquest coneixement inexistent a les nostres contrades? Possiblement, en segles anteriors, abans del naixement de la medicina moderna, del negoci que avui dia representa guarir malalts, també hi hagué homes i dones especialitzats a trobar a remeis casolans.

Però feia temps. La Inquisició portà a les fogueres bruixes i curanderes acusades d´heretgia, de contactes amb el diable. Sota el poder de la creu es convertí en fum el vell saber de les generacions antigues. Les cases dels estudiosos, dels coneixedors de les propietats de plantes i constel·lacions, foren cremades ben igual que els seus propietaris. Masses incultes manipulades per agents de l´aristocràcia i el clergat entraven a degolla en el call dels jueus, tallaven el cap a homes i dones, feien grans foguerons amb els llibres trobats a les cases.

A Veneçuela encara no han arribat els conqueridors. És molt abans de la construcció d´edificis de pedra, de la divisió de la societat entre els que treballaven la terra i els que pensen i inventen déus al capdamunt de gegantines piràmides bastides a força de fuetades i treball esclau. Som a una societat de pescadors i caçadors. Es surt a caçar i es reparteix el producte entre els components de la tribu. Ja tenen flabiols i rudimentaris tambors. L´al·lotea juga, nua, per l´interior de la gran cabana comunal. Després de l´àpat hi haurà un lliurament col·lectiu de les misterioses herbes aromàtiques. Satisfetes les necessitats essencials del dia, arriba l´hora de viatjar més enllà del tancat espai on la tribu sobreviu d´ençà mil·lennis.

El soroll grinyolaire del vell motor, el seu ritme monòton i cansat, ajudava a condormir-me. L´interior de la camiona semblava un espai separat del temps. Les respiracions entelaven els vidres. Augmentava el ruixat. La pluja intensa i la boira que cobria els camps no et deixaven veure res. Tan sols arbres fugissers que esdevenen fantasmes fonedissos. El ressò dels trons en la distancia feia encara més impressionant el viatge de retorn.

Notava que, progressivament, anava perdent la consciència i m´embarcava en un espai prou conegut. Com en els viatges a l´interior del cambril de la Verge. Una pèrdua de contacte amb la realitat que m´envoltava, una immersió dins l´Ignot. Talment una selva poblada d´arbres altíssims, una exuberant vegetació en la qual t´havies d´obrir pas a cop de matxet.

Em veig a casa, reunit amb la família, parlant del meu futur. El pare no troba cap altra solució que portar-me al taller, comprovada la meva insistència a no tornar al col·legi. Em matriculen en una acadèmia particular confiant que pugui anar acabant el batxiller. Durant anys, abans d´anar al servei militar, visc tranquil ajudant la família. El taller de cotxes necessita una persona per anar i cercar els vehicles, encarregar-se de la compra de materials, portar l´administració. Em sent útil. Estudio per lliure. A vegades, pel juny, he suspès alguna assignatura. Però sense presses, ajudat pels professors de l´acadèmia, puc acabar el batxiller. Els professors són persones d´un fort tarannà antifranquista. Ho sé de seguida en comprovar com i què expliquen a les lliçons, com tracten la història, la importància que donen a determinades qüestions. Ens parlen de la rebel·lió d´Espàrtac, la guerra de les Germanies i els Comuners de Castella. La colonització d´Amèrica és definida com a genocidi. De la guerra civil, poques coses; encertades insinuacions. Not que tenen una mica de por, per si de cas hi ha entre nosaltres el fill d´algun falangista que els pugui denunciar. Però resta evidenciada la tasca pedagògica del règim republicà, la construcció d´escoles, l´aprovació del vot a la dona... I, el més important, em puc retrobar novament amb els amics del grup Nova Mallorca. Els dissabtes ens trobam amb Pep Balaguer, l´especialista en històries sobre la Segona Guerra Mundial, Salvador Tries i Sebastià Terrades que, malgrat que el grup ja s´ha dissolt, continua inventant estranys ginys per a fer propaganda contra el règim quan es donin les circumstàncies adients. És l´inventor d´un curiós aparell que, fet amb unes molles i unes fustes, situat al terrat d´un edifici, és capaç de llançar desenes de fulls volanders al carrer sense que la policia et pugui trobar. El sistema funciona mitjançant una corda i una cigarreta: s´encen la cigarreta al costat del cordill; mentre es va consumint la corda et dóna temps a fugir del lloc de l´acció. Quan el caliu arriba fins al fil, aquest es romp i les molles expulsen els fulls arreu.

Els dissabtes són els nostres dies d´acció. Ens uneix la dèria d'avançar en el coneixement de la situació del poble. Ens reunim amb altres companys que s´han afegit a la colla en el Bar Nilo de les avingudes, en el Cristall, en el Niza. Inventam enquestes fictícies per poder entrar a les cases i comprovar quina és la situació de les famílies més desvalgudes. Anam a Son Gotleu, el Molinar, el Puig de Sant Pere, la Calatrava, les barriades de Son Serra, Son Roca, la Vileta, Son Rapinya. Els demanam quina és la situació del suministrament d´aigua, si estan satisfets amb el transport públic, si hi ha rates, si troben a faltar cap servei essencial, si les escoles són prou eficients. Pens a elaborar articles per a Ràdio Espanya Independent si puc treure les conclusions adients.

Un sotrac inesperat em fa sortir per uns instants de l´estat letàrgic on em trob, del món dels somnis on es desenvolupa la meva vida. El conductor ens indica que el motor necessita aigua. S´ha encalentit massa. Amb la mirada enterbolida, llevant el tel del vidre amb la mà, veig el carrer principal de Caimari tot desert. El xofer entra a un bar il·luminat amb uns gèlids tubs de neó. Pel costat de la camiona passa un al·lotell amb un sac damunt el cap per a protegir-se de la pluja. Ens miram de fit a fit. Juganer, em fa quatre jutipiris amb les mans davant el nas. Jo també li trec la llengua i fuig rient-se de mi.

Quant de temps estam aturats a Caimari? No ho sé. Crec que el conductor ha aprofitat la parada per a fer un tallat. Els guàrdies civils també surten a estirar les cames. Però el fred i la pluja els fan pujar novament al vehicle.

Esperam a poder continuar el viatge. La padrina, en veure´m adormit, m´ha posat l´abric damunt l´esquena i, instintivament, sent que una calentor vivificadora s´apodera del meu cos.

El sol ha desaparegut rere els gegantins arbres de la selva. Se senten tambors i una tonada desconeguda. On sóc? Pensava que érem a l´interior de la camiona, anant cap a Inca. Imaginava que ens havíem aturat un moment a Caimari per a posar aigua al motor del vell vehicle que cada dia fa el camí Inca-Lluc. Potser m´he errat. Com si no sabés qui sóc, d´on vénc, cap on anam. Al final del camí, en la llunyana distància, distingesc una clariana, una gran cabana on la gent, envoltant una foganya, beu un estrany beuratge i toca uns primitius instruments musicals: carabasses amb llavors, tambors fets amb la pell de diversos animals, petxines marines que parlen. Joves índies completament nues i que només porten sofisticades polseres i plomes que els adornen la llarga cabellera cantussegen melodies sorgides del fons dels segles. Lentament m´aprop al portal de la gran casa col·lectiva. En veure´m m´assenyalen un lloc al costat del foc i m´ofereixen el mateix que beuen. Una jove de resplendents ulls verds fa una inclinació amb el cap i pronuncia paraules que no entenc.

La gent em fa lloc i somriu. Tots plegats ens submergim en els nostres somnis respectius. L´efecte de les herbes ens transporta a fantasmals reialmes mai assolibles en una altra situació. En la meva ment es confon el ritme dels tambors i els flabiols fets de canya amb el soroll del motor de la camiona que es posa novament en marxa. Vull aferrar-me a algun lloc concret i no puc. Ara ja és impossible tornar a un estat anterior, als moments d´abans d´ingerir el beuratge. La força d´aquest líquid misteriós m´ha transformat i no puc controlar la consciència. És com si algú hagués sortit del meu cos i marxàs a velocitat vertiginosa sense que pugui agafar-lo, fer que retorni a l´interior de la meva sang. Talment veure córrer el torrent de sant Miquel a una velocitat inusitada. Com aturar la força desfermada de les aigües? M´adon que els anys passen al meu davant a la mateixa velocitat. De cop i volta m´arriba una citació oficial per anar a fer el servei militar. Dos anys inútils a Cartagena on ens ensenyen a matar, a manejar les armes, a disparar contra un hipotètic enemic que vol destruir Espanya. Desfilades, crits guturals de sergents sense ànima. I, un dia, em trob dins d´un vaixell regressant a casa.

Li explic al pare que he trobat feina a una llibreria de Palma. Em paguen bé i el treball és més descansat que el del taller. Li not una brillantor als ulls. No s´esperava aquesta sobtada ruptura. S´havia fet a la idea que seria el continuador de la saga familiar. El negoci de pintura rutllava a la perfecció i la meva vida restaria assegurada per sempre si el continuava portant fins a la jubilació. Però no em retreu res. Accepta la meva decisió i em desitja sort.

Començ a fer feina enmig de llibres. A la nit, una hora abans de tancar el negoci, amb el propietari i els clients afeccionats a fer tertúlia literària, encetam animades converses on comentam les darreres novetats. Hi compareixen clients de totes les tendències ideològiques i polítiques. Josep M. Llompart, l´home que m´obrirà els ulls en referència a la cultura catalana contesta, burleta, a les enverinades afirmacions de Cristóbal Serra contra la vàlua de la nostra literatura. Hi ve a comprar llibres Xim Rada, el director de la secció de Cultura de Diario de Mallorca, que, amable, em diu que comenci a escriure-hi cada setmana.

Xim Rada em demana algunes crítiques i opinions sobre la literatura d’Amèrica Llatina, el famós boom de la novel·la llatinoamericana, i, també, sobre novetats catalanes i espanyoles del moment. Ara, després del maig del 68, està de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Són anys de descobriments intel·lectuals i de debats apassionats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessen Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que hem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encercla. M’interessen els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marshall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estan de moda.

Em deman si he descobert el meu autèntic camí. Em trob bé entre llibres, comentant les darreres novetats, participant a les tertúlies de l´horabaixa, escrivint a Diario de Mallorca. Not que, dins meu, de forma completament espontània, es van acumulant multitud d´experiències que, a poc a poc, es concretaran en les meves primeres narracions, els primers llibres. Com oblidar el coneixement, les xerrades literàries i polítiques amb Damià Huguet, Josep M. Llompart, Jaume Fuster, Gregori Mir, Damià Ferrà-Pons? En el fons corca dins meu un cert sentiment de culpabilitat per haver abandonat el taller del pare i l´oncle. Sé que ells restaven feliços si em tenien al costat. La meva presència els donava un cert sentiment de seguretat. Tots els homes de la família fent pinya, fent feina plegats! Però no ignor que la meva vocació es va definint. Indubtablement, el món de les lletres m´estira amb una força que jo no puc dominar. El sou de la llibreria juntament amb el que guany amb les col·laboracions a la premsa em permet una certa independència personal. A partir d´aquell instant començaran les primeres relacions amoroses, el lloguer d´un pis en un cèntric indret de Palma. Començ a entendre l´origen dels meus problemes amb el col·legi i els professors. Totes les meves dificultats d´adolescent venien precisament d´aquesta dèria interior que em feia anar en una determinada direcció. I aquesta direcció era, sens dubte, la literatura.

De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Mort de dama

De cop i volta s’esvania el posat liberal que a vegades havia cultivat. On restava el record dels tea-partys de l’Hotel Victòria parlant de Keyserling, Bergson, Spengler? Les amables discussions analitzant el primitivisme d’Homer, Dant, Shakespeare, Goethe? S’escandalitzaven quan criticava els clàssics, aquells escriptors que alguns tertulians consideraven genis de la literatura. El Quixot sempre em va semblar una síntesi indigerible del castellanisme. Una novel•la amb una pobresa de matisos al•lucinant! I tothom considera Cervantes una figura de la literatura universal.

Potser fos un absurd afiliar-me a Falange, provar de salvar una Mallorca que tanmateix només existia en la meva imaginació.

Qui sap! La vida és una bogeria. Si hagués estat a Barcelona... m’hauria fet de la CNT, del POUM, d’Estat Català? Qui ho podria creure? Amb els anys, i més que res per quedar bé amb els que publicaven i enlairaven la meva obra, vaig afirmar que, si hagués viscut a la zona en mans d’Azaña i els rojos hauria estat republicà. Mallorca va fer costat a Franco i em vaig fer del Moviment. Era excusa per dissimular el meu passat falangista. Xerrar per xerrar. Però tothom s’ho cregué. “És un cínic”, afirmaven. I quedaven tan feliços, sense anar a aprofundir res més. “No té ideologia. Salvador Orlan està sempre amb qui guanya”. Ximples, es pensaven que em coneixien. Aquestes opinions servien els meus propòsits. Es tractava de fer oblidar el passat, dissimular els fets de la guerra. Que ningú no recordàs el que havia escrit en els anys trenta. No vaig tenir gaires problemes, Els catalans són tan crèduls! Acceptaren a les bones tot el que vaig dir. La crítica va ser prou generosa en la consideració de les meves novel•les. No, no crec que, en cas de romandre a Barcelona en temps de la guerra, hagués agafat el carnet d’alguna organització esquerrana. No crec que el meu oportunisme, que diria Baltasar Porcel, arribàs fins al punt d’agafar el carnet de qui em volia mal. No anaren al domicili de Llorenç Riber? No cremaren els mobles, robaren els llibres de la seva biblioteca? Què li haurien fet si els milicians l’haguessin trobat? No cal tenir molta imaginació per endevinar-ho. Era massa conegut per fer creure a anarquistes i comunistes que m’havia fet dels seus. Ningú no ho creuria i, molt manco, els mallorquins que fugiren de Mallorca i que residien a la capital de Catalunya. Quants d’ells no haurien participat en un judici en contra meva! Això si hagués tengut el privilegi de ser jutjat, cosa que dubt! Un fill de militar i germà de dos militars, col•laborador dels diaris de dretes... Els articles del trenta-quatre atacant el Govern de la República... Les polèmiques amb els catalanistes... Un intel•lectual amb aquestes connotacions... on podia situar-se en el moment que esclatà el Moviment? Amic d’Alfonso de Zayas, el cap de Falange, de Georges Bernanos, Camelot du Roi, de tota la colla d’eixelebrats mallorquins que defensaven el pensament clar i esperançador de José Antonio Primo de Rivera... Era massa evident quin lloc de la trinxera ocuparia quan arribàs el moment de la veritat. De cop i volta s’esvania el posat liberal que a vegades havia cultivat. On restava el record dels tea-partys de l’Hotel Victòria parlant de Keyserling, Bergson, Spengler? Les amables discussions analitzant el primitivisme d’Homer, Dant, Shakespeare, Goethe? S’escandalitzaven quan criticava els clàssics, aquells escriptors que alguns tertulians consideraven genis de la literatura. El Quixot sempre em va semblar una síntesi indigerible del castellanisme. Una novel•la amb una pobresa de matisos al•lucinant! I tothom considera Cervantes una figura de la literatura universal. No ho podia entendre. Com la discussió amb el batle de Palma, Emili Darder. Era a la Casa del Libro, a un racó del Born. El batle, que havia vengut a la presentació de Brisas, acabava de comprar una obra de Tolstoi. Vaig veure el títol de la coberta: Resurrecció. Em mirà somrient i apropant-se a l’indret on jo fullejava la darrera novetat de José Ortega y Gasset. Joiós, mostrant-me el llibre, em digué: -Salvador, ja sé que les obres de contingut social no t’agraden. He llegit sovint els teus articles atacant Víctor Hugo, Remarque, Blasco Ibáñez, Tolstoi... i Cervantes, Shakespeare, Dant i Homer! No et prives de res! El vaig saludar cordialment. Emili Darder era un esquerrà entestat en impossibles quimeres: la solució dels problemes de salut dels més desvalguts, de l’alfabetització del poble... “Arribar a la igualtat mitjançant la cultura”. Els coneixia, tots aquests utopistes que volien salvar la humanitat. Gent amb estudis que no entenia que és precisament l’aparent desigualtat que ells combaten el que enriqueix la vida. Què faríem a una societat on tothom fos metge, professor, enginyer? Qui treballaria la terra, bastiria els edificis, sortiria a la nit a recollir els fems que deixam al portal? Era un absurd, una bogeria voler igualar mitjançant decrets i a la força l’espontaneïtat de la vida. La vida, i Darwin va proporcionar nombroses proves al respecte, és la lluita per la supervivència del més fort, del més apte. Voler acabar amb aquest combat etern per a la supervivència del més apte és anar contra les lleis de la natura. Quina societat pot subsistir si desapareix la riquesa que ofereix la diversitat social, els distints oficis, les tasques diferenciades que desenvolupen els diversos estaments socials? La igualtat que volgueren implantar a la França Revolucionària del noranta-tres em feia estremir. Sortosament, Napoleó acabà amb moltes d’aquelles absurditats dels jacobins. El dia que mataren Marat, quan Robespierre i tot els seus anaren a la guillotina, començà a restablir-se l’equilibri trastocat per la Revolució. És prou evident que França ja no va ser mai més la societat del passat, amb tota aquella riquesa cultural esbucada per la follia dels demagogs i les verduleres de París. L’igualitarisme soviètic encara era més espantós. Lenin i Trotsqui havien perfeccionat la màquina del terror igualitari. Les txeques de Moscou i Leningrad no tenien res a envejar als decrets del Comitè de Salut Pública parisenc! Emili Darder, els fanàtics catalanistes i socialistes de Palma, aquells que pugnaven per anar controlant les nostres institucions, no s’adonaven que, amb l’alfabetització general i gratuïta obrien pas a l’esperit de chauffer que ja omplia places i carrers, escoles i institucions. Amb la República, l’esperit sentimental i poc cultivat de la xurma havia arribat a apoderar-se del Parlament, del govern, de l’Estat! Què li havia de dir? Tanmateix no m’entendria. Només li vaig comentar que m’estimava molt més llegir Proust, Flaubert, Racine o Lafayette que Tolstoi, Víctor Hugo, Dostoievski, el bolxevic Màksim Gorki. L’ensenyament públic que defensava Emili Darder podia significar el final del necessari elitisme i aristocratisme en el camp de la cultura. És evident, no ho vaig negar mai, que la burgesia, els nous rics, necessiten empleats amb estudis. L’alfabetització mai no va ser una prioritat de les monarquies del segle XVIII. Ni els passava pel cap la idea d’ensenyar a llegir i escriure els toixarruts! La idea és dels burgesos que volen tenir servidors eficients. Empleats que portin la comptabilitat dels negocis, que puguin llegir les instruccions per fer funcionar la nova maquinària industrial. Saber lletra per a poder comprar els diaris i llibres que publiquen les seves empreses editorials. L’alfabetització era una necessitat burgesa, no de la humanitat. El món ha funcionat durant milers d’anys amb la majoria de la població sense saber llegir i escriure. Amb el temps, el democratisme polític que portà la Revolució Francesa esdevengué un atac directe a la línia de flotació de la cultura de qualitat. Amb la generalització dels estudis i la creació de noves escoles, instituts i universitats, el fill de l’amitger podia estudiar a Barcelona o Madrid, acabar una carrera. Qualsevol home provinent de les classes baixes, ho vérem en temps de la República, arribava a considerar-se igual que nosaltres, semblant als professionals provinents de nissagues consolidades a través dels segles. Era un absurd considerar que el fill del porquer de la possessió, pel simple fet d’haver estudiat una carrera, pogués opinar en igualtat de condicions de qualsevol qüestió. A les tertúlies em repel•lien aquests nous vinguts. Mai no vaig voler discutir res amb ells. Em repugnava aquella suficiència. Era de riure. Voler debatre com si fos un dels nostres. Oblidant que els seus pares, que netejaven les solls del casal, no podien ser iguals que els nostres, provinents de famílies del temps de la conquesta. L'elegància del viure, el comportament en societat, els matisos en les converses, les subtilitats del llenguatge, la forma d’asseure’s a una cadira, d’agafar la mà d’una senyora, de dirigir-se a les persones són accions que no s’aprenen a una escola de protocol per molts diners que puguis tenir. La malaltia del segle ha estat que els pobres vulguin ser com nosaltres. Tots els mals i desastres vénen d’aquesta concepció del món. Les idees igualitàries d’Emili Darder i els seus amics portaren al desordre i l’anarquia republicana. Com fer-li entendre una realitat tan senzilla? Com de costum, somriuria des de la seguretat dels seus dogmes culturals i polítics. El vaig deixar, feliç amb la novel•la de Tolstoi. Però feia anys d’aquella conversa amb Emili Darder. Quan el tancaren a la presó m’arribaren notícies sobre la seva situació. Deien que estava malalt, molt delicat. Que l’hivern que va passar a una cel•la del castell de Bellver empitjorà la seva salut fins a límits perillosos. L’hagueren de traslladar a l’hospital de la Sang. La mare només el podia ullar des de la placeta de la Misericòrdia, davant l’hospital. Hi anava amb un nét, un infant de set o vuit anys. La vaig veure una vegada que era a l’Hospital a fer unes feines. -És la mare d’Emili Darder –em digué fluixet, un metge amic. Ve sovint, amb el nét. Plora tot el dia, asseguda en el banc de pedra que hi ha a la plaça. Ningú no gosa ni dir-li bon dia. Molts d’amics fan com si no la coneguessin. Ningú no vol saber res dels empresonats. L’amic em dugué a un racó de l’entrada. I mirant a dreta i esquerra, amb por que ningú no el sentís, afegí: -Quan era batle tothom anava a veure’l. I Emili Darder en va fer molts, de favors. Tothom ho sap. Ara, fixa’t com és la gent, ningú no l’ha conegut, ningú mai no ha anat a trucar a la porta de casa seva. Vaig guaitar a la plaça i vaig veure la mare de l’empresonat a un racó. Crec que resava el rosari. Plorava desconsoladament, en silenci. Com si també estigués prohibit plorar per tenir un fill en condiciones tan lamentables. Si l’oficial de guàrdia estava de bones, feia que Emili Darder passàs per davant d’una finestra. La mare el podia veure aquest breu instant. I no era tots els dies! En uns mesos la vida havia fet un canvi absolut. Com si un terratrèmol inesperat hagués escombrat, en minuts, tot el que havia estat el nostre passat. Qui podia haver imaginat que caminaríem per Ciutat d’uniforme, al costat dels Dragones de la Muerte, ben a prop del Comte Rossi i el coronell Tamarit? Per molt que m’ho haguessin jurat no ho hauria cregut. On restava el record d’aquelles discussions eternes sobre la França del Grand Siècle, els debats sobre el paper de Voltaire en la cultura francesa? La llangor dels dies d’hivern, amb Eva Tay al Lena’s Bar. En aquella època va ser quan em digué que estava embarassada i que possiblement tendríem un fill. La notícia em deixà aturat per uns moments. Igual que si hagués rebut un cop de puny enmig de la cara. De bon començament no vaig saber com reaccionar. Record el rostre d’Eva Tay com si fos ara mateix. Tremolava. Potser tenia una mica de febre. S’aferrava amb força al meu braç, com algú que demana protecció. Mai no l’havia vist tan preocupada. -Si vols, anam a l’hotel i parlam un moment –li vaig dir, procurant tranquil•litzar-la una mica. Després vaig afegir, just a cau d’orella. -És una notícia inesperada. Un fet que pot trastocar les nostres vides. I si marxàssim a l’Havana, a Mèxic, i provàssim de reorganitzar-ho tot? Què et sembla la idea? Començar de bell nou a una ciutat on ningú no ens conegui i tot sigui nou per a nosaltres. Eva Tay no responia, continuava tremolant al meu costat, sense pronunciar cap paraula. Jo estava decidit a marxar amb ella allà on fos. Qualsevol lloc m’anava bé. Estava cansat de les cales d’aigua transparent mallorquines, dels ametllers en flor, de les pagesetes cantades per Maria Antònia Salvà, dels poemes insubstancials de tant deixeble de Costa i Llobera. Fart d’una Mallorca de tarja postal. Paisatge idíl•lic per a turista nord-americana, per a matrimonis anglesos i francesos a la recerca del sol de la Mediterrània. Marxar, fugir definitivament dels carrers ombrívols del barri de la Seu, dels moixos que et trobes quan surts a fer un tomb, dels canonges que caminen resant, amb el rosari a la mà, talment fóssim en temps de la reina Isabel II. Però Eva Tay no deia res. Continuava callada. Per què no em mirava als ulls? Què tenia realment? Quin món interior la tenia trasbalsada, completament canviada? On havia desaparegut la seva rialla, la confiança que sempre reflectia el seu rostre? Aquella actitud em preocupava. Alguna cosa no rutllava. Volia o no volia tenir l’infant, el meu primer fill? Feia fred. Li vaig posar l’abric a les espatlles. Em donà les gràcies amb una besada als llavis. -Salvador, estic gelada –em digué, amb una veu molt apagada. Tenc por al futur, al fill, a la vida, al món que ens volta. -Por... i ara què dius? –vaig articular amb certa dificultat-. Precisament ara és el moment de prendre les grans decisions. Dies després tots els meus plans s’ensorraren de forma inexorable. Eva Tay volgué avortar./p> El record d’aquell fill perdut mai no m’ha abandonat. Quantes maneres té un home de lluitar contra el buit i la soledat? Moltes. Un dia hauré de fer una novel•la al respecte. O, qui sap, potser ja estan fetes. És ben possible que tota la meva obra sigui producte d’aquest combat continuat per vèncer el buit de l’existència. Aleshores encara no coneixia les exigències de la nostàlgia. On havia desaparegut Eva Tay, quan va ser que es va fer fonedissa, com si mai no hagués existit? Ara era amb Emilia Bernal corrent, descalços, pels passadissos de l’Hotel Mediterrani abans que fos ocupat pels primaris del Comte Rossi. Ningú que no hagi conegut la Mallorca d’abans de la guerra no podrà saber què era la felicitat. Acaronar els pits d’una dona després de la dutxa, fumant una cigarreta egípcia. Besar-la al final d’una partida de tennis, haver fet deu piscines amunt i avall. On desaparegueren aquells llunyans amors, per quina escletxa del temps han marxat per a no regressar? I les converses amables i intel•ligents amb Erwin Hubert, Elisabeth Ringer, Cittadini? Qui recorda les festes de Roberto Ramanugé, que havia comprat la Fortalesa d’Albercutx? Ramanugé portava dones esplèndides a la Fortalesa. Dones que semblaven belles estàtues gregues. Dones esveltes, altes, d’uns ulls verdosos sorprenents. D’on treia aquells exemplars meravellosos, unes rosses nòrdiques que mai no havíem vist per Palma? Hi havia indrets de plaers ocults que nosaltres desconeixíem? On romanien amagades aquestes belleses espectaculars. Preguntes sense resposta. Un misteri que mai vaig poder descobrir. Quan li fèiem alguna pregunta al respecte, Ramanugé feia un estrany somriure. Mai no contestà els nostres interrogants. El cert és que les feia ballar a la claror de la lluna, nues, només vestides amb vestits transparents que res no ocultaven. Sovint em convidava, i quan hi anava feia que l’orquestrina, després del tango i el foxtrot, interpretàs alguna peça de Gounod i Offenbach. -Y ahora –deia en castellà-, escucharemos unas selectas piezas de música francesa en honor de nuestro prestigioso médico, el conocido escritor Salvador Orlan, que hoy está con nosotros. Hi havia xiulets, aplaudiments. Algú em feia arribar un platet d’argent amb unes retxes de cocaïna. Hi havia diners a lloure. Dones, i no solament les misterioses al•lotes rosses vingudes d’un nord llunyà, també dames de l’aristocràcia palmesana que havien deixat els marits a casa dient que anaven a uns cursets amb les monges. El vici sap inventar moltes mentides. Els homes són tan ximples! Als grans saraus de La Fortalesa hi acudien pintors, parelles de noies bellíssimes que es besaven a la vista de tothom. Homes ben fornits, de perfecta musculatura i de llavis pintats de vermell, passejaven entre els convidats oferint paradisos de prohibida luxúria a qui volgués. Tot esvanit, perdut en la cendra de les hores. En temps de la guerra, la Comandància Militar de Balears situà una metralladora en el mateix lloc on, uns anys abans, el plaer, en totes les seves accepcions, triomfava en nits d’eterna disbauxa. Com podria recuperar el temps esvanit, els rostres, les mirades, aquell univers ple d’una frivolitat exultant, un món que semblava que mai desapareixeria del meu costat? Quin terratrèmol constant, la vida quotidiana! Llegir José Ortega y Gasset, Gregorio Marañón, Xènius, per acabar defensant els seguidors de Hilter i Mussolini. És vàlid, com a justificació, dir que alguns col•laboradors de La Nostra Terra també es feren falangistes, també demanaren l’ingrés a Falange? No, no és el mateix. Jo ho vaig fer per pròpia voluntat. Ningú no em va amenaçar, cap intel•lectual de les illes escrigué en els diaris condicionant-me, dient que m’havia d’afiliar o la meva vida perillava. Els membres de l’Associació per la Cultura vengueren a demanar el carnet obligats pels meus articles i els del meu germà Miquel. Estàvem en guerra i les pressions eren prou fortes. El coronell Tamarit els volia tancar a la presó, foragitar-los de Mallorca per traïdors. No, no era el mateix apuntar-te de la manera que jo ho vaig fer. Era completament diferent. Per als regionalistes era un acte d’humiliació. Venien a demanar perdó amb els ulls baixos i una pistola a l’esquena. Sabien que havien perdut. Nosaltres érem els guanyadors. Havien de callar, comparèixer, suplicants, esperant el perdó. L’ambient no era propici per a mantenir actes suïcides de valentia. Hi anava la vida. Bastava veure el que s’esdevenia amb Emili Darder. Processat, tot el que havia fet al llarg de la vida en defensa del catalanisme ara esdevenia una prova contundent de la seva maldat. Comprar llibres en català per a la biblioteca del Círculo Mallorquín, un pecat mortal! El fiscal s’hi acarnissava amb tots aquests detalls. Haver signat la carta de resposta als catalans bastava per perdre la feina, per ser foragitat de l’escola, el despatx on treballaves. Talment t’haguessin trobat el carnet de la CNT o del Partit Comunista. Ben igual. Sense cap diferència. Comunistes i catalanistes, defensors de La Nostra Terra o de Nostra Paraula, igualment considerats perillosos, aptes per a ser empresonats. En la vida hi ha instants únics, aquells que defineixen per sempre el tarannà d’una persona. Moments en els quals no hi ha amagatalls on puguis refugiar-te. És el que va esdevenir-se aquí quan arribà l’hora de les autèntiques definicions, del final de la buida xerrameca dels polítics. El moment del fusell i l’acció directa. L’instant definitiu dels punys i les pistoles, que deia José Antonio. Tanmateix, no vaig fer res que no estigués determinat des del meu naixement. Res que no hagués estat condicionat per la família, l’educació, la formació que havia rebut, la classe social a la qual pertanyia. Els socialistes mallorquins, els redactors de El Obrero Balear... no m’havien demanat públicament –corria l’any trenta-quatre i els rojos avançaven per Astúries a cop de cartutxos de dinamita- que hauria d’estar tancat, amb camisa de força i que, quan arribàs l’hora de la Revolució em penjarien d’un arbre? Què fer en aquelles circumstàncies? Esperar, assegut al Círculo Mallorquín, l’hora de la revenja? Que venguessin a cercar-me per posar-me la camisa de força o la corda al coll? Jo volia escriure. Fer una novel•la que em fes oblidar els mals records de Mort de dama. Tants d’enemics per haver escrit una història irònica? Per haver volgut distreure’m brodant, damunt el paper, amb una certa dosi de menfotisme, el món tancat i impermeable a les influències exteriors dels col•laboradors de La Nostra Terra? Realment, hi havia per tant? Mitificar la figura de la meva tieta Rosa Ribera, fer broma amb alguns personatges de l’Associació per la Cultura era tan dolent? Tots plegats, com un eixam d’abelles, entestats a enfonsar-me com a escriptor, a no deixar-me respirar. Miquel Ferrà, des de El Día, volent girar la truita, escrivint que el provincià era jo, que mai no havia conegut la realitat del país i per això mateix la meva ignorància feia que reaccionàs amb una fòbia pobra d’ironia. I, com eren els meus personatges? Ferrà m’acusava de presentar uns protagonistes inversemblants, uns ninots buits de substància humana, bons per posar dalt una figuera. És el que més em va doldre. Jo sabia tot el que hi havia de veritat, de sentiment, en la recreació del món de la tieta Rosa Ribera. I quant a la crítica als versets dels ametllers en flor... ignoraven el meu coneixement de l’obra de Maria Antònia Salvà? No era lliure de posar en solfa el que consideràs ranci, estereotipat, mancat d’alè? M’atacaren sense cap mena de pietat, amb totes les armes de què disposaven aleshores. Justa revenja pel meu menysteniment, per les crítiques a què sempre els havia sotmès? Qui sap! Ara, passats els anys, és molt difícil esbrinar els motius reals de cada atac. Per a ells jo era quasi un estranger, un ignorant de tot el que s’havia fet i escrit a Mallorca, un esnob espanyol indigne de figurar en la nòmina d’autors mallorquins. D’on sorgia tanta ràbia? Què intuïen en la meva literatura? Potser els va fer mal ensopegar amb la millor novel•la escrita a Mallorca. Miquel Ferrà era un intel•lectual prou intel•ligent per a no entendre el valor de Mort de dama. S’atemorí davant les meves possibilitats literàries? Va veure de seguida que cap dels seus amics podria escriure res de semblant, que tots serien escombrats per la història i que només romandria Salvador Orlan? Els escriptors tenim un sisè sentit. Sabem olorar d’on prové el perill. Cal fixar-s’hi bé, en les crítiques literàries, per a copsar el fons de les meves afirmacions. Normalment se sol enlairar l’escriptor mediocre, l’autor de poca volada que no molesta, el que no representarà cap perill el dia de demà. Aprenents que no passaran a la història de la literatura! També s’enlairen autors situats a recer del poder i dels quals pots esperar que et tornin el favor. No cerqueu objectivitat, justícia, una visió freda i estudiada en les opinions de la majoria de crítics. I molt manco espereu res de bo d’aquells que, en una època llunyana, volgueren ser autors i no han fet res. Aquests darrers solen ser els pitjors. Enverinats de veure com les editorials publiquen llibres i més llibres, com altres guanyen premis, són reconeguts, viatgen a l’estranger, fan conferències, s’entesten en la teoria que tots són dolents i no hi ha res de bo sota el cel. Només solen escriure bé dels autors amb poca obra escrita, dels que moriren en la indigència i patiren alguna malaltia mortal. Els crítics amargats, els escriptors frustrats enlairen solament aquells que moriren sense deixar gaire cosa escrita. Tota la resta no importa, no és vàlida en el camp de la literatura. Potser seria un tema prou interessant a nivell psiquiàtric: la follia dels escriptors, la bogeria de la pseudocrítica contemporània, la mentira en el camp literari. Amb els anys he arribat a pensar que els atacs contra la meva primera novel•la eren producte d’aquesta sensibilitat especial, d’haver copsat el perill que representava Salvador Orlan. Qualsevol excusa és vàlida per provar d’ensorrar el competidor. Amb Mort de dama, Salvador Orlan esdevenia un entrebanc que calia abatre sense cap mirament. Crec que intuïren que els enterraria tots, que si em deixaven respirar podria capgirar el que havia estat la novel•leta rural mallorquina. Per això feren el possible per desanimar-me, per fer-me callar. És la tàctica acostumada contra l’escriptor que promet, que pot fer mal als grupets que controlen la situació cultural en un determinat moment. Si ataques l’autor que pot fer-te ombra tot just quan comença a escriure, quan ha publicat els primers llibres, jugues amb la possibilitat que deixi el conreu de la literatura, que pensi que no està preparat, que mai no serà un escriptor de veritat. Si interioritza les crítiques dels contraris mai no aixecarà cap. S’ha de saber superar les trampes parades o, en cas contrari, l’enfonsaran. Les crítiques no són mai neutrals. Els atacs tenen un sentit ben precís. Si els enemics s’adonen de la teva sensibilitat i constaten que t’afecta el que puguin opinar de la teva obra estàs perdut! Ja saben per on començar l’enderrocament de la teva personalitat. Els efectes a una crítica destructiva solen ser immediats. Alguns autors emmalalteixen; altres no tornen a agafar la ploma. Els més resistents es recuperen lentament i continuen amb la tasca. Fer-me callar, que deixàs d’escriure... Era aquesta la intenció del grup de Miquel Ferrà? Acabar, de bon començament, amb les meves potencialitats literàries? Els ho vaig fer pagar molt car.

Anarcoefemèrides del 3 de febrer

Esdeveniments

Portada de l'edició de 1848

- Processament de Proudhon: El 3 de febrer de 1842 el filòsof anarquista Pierre-Joseph Proudhon es jutjat, a instàncies del Ministeri Públic de Besanón, davant l'Audiència de Doubs (Franc Comtat, Arpitània) a causa de l'edició, el gener d'aquell any, de la seva tercera memòria sobre la propietat:Avertissement aux propriétaires, ou lettre à M. Considérant, rédacteur de la Phalange, sur une défense de la propriété. Proudhon fou jutjat per l'edició d'aquest fullet, qualificat de pamflet per les autoritats, per quatre delictes: atac a la propietat, incitació al menyspreu del govern, ultratge a la religió i ofensa als costums. Proudhon llegí el fullet i explicà el seu significat davant un jurat que no entengué res. Finalment el jurat declarà que es tractava d'un assumpte científic i, per tant, fora de la seva competència, per la qual cosa absolgué l'acusat. Aquest mateix any Proudhon publicà al·legat de la seva defensa sota el títol d'Explications présentées au ministère public sur le droit de propriété.

***

Portada del primer número de Le Défi

- Surt Le Défi: El 3 de febrer de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari Le Défi. Organe anarchiste (El Desafiu.Òrgan anarquista). Portava l'epígraf«Llibertat. Igualtat. Justícia». Va ser continuador de L'Émeute (El Motí). La gerència la porta l'obrer teixidor Jean-Marie Frénéa, el qual el 8 de febrer de 1884 va haver de comparèixer davant l'Audiència del Roine pels articles publicats en els dos primers números; G. Robert, cogerent, el substituí. Els articles no portaven signatura. Obrí subscripcions per a les famílies dels detinguts polítics i per a la propaganda. Només en sortiren tres números, l'últim el 17 de febrer de 1884 i a partir del 24 de febrer va ser reemplaçat per L'Hydre Anarchiste (L'Hidra Anarquista).

***

Grup d'anarquistes jueus a Londres (1912).
D'esquerra a dreta: Ernst Simmerling, Rudolf Rocker, Wuppler, Lazar Sabelinsky, Loefler; assegudes: Milly Witkop-Rocker i Milly Sabel

- Inauguració del Worker's Friend Club & Institute: El 3 de febrer de 1906 s'inaugura al 165 de Jubilee Street de Londres (Anglaterra) el Worker's Friend Club & Institute, lloc de reunió, biblioteca, impremta i escola dels anarquistes de la comunitat jueva londinenca. La idea sorgí del grup editor del periòdic Arbeter Fraint i de Rudolf Rocker i en poc temps aconseguiren ajuntar el capital per comprar el local que ocupava una antiga església metodista. Encara que la iniciativa partia de la comunitat jueva llibertària estava oberta a la resta de sectors obrers. A la inauguració assistí Piotr Kropotkin.

***

Casa de l'Obrer Internacional de Los Angeles

- Inauguració de la Casa de l'Obrer Internacional: El 3 de febrer de 1913 s'inaugura al número 809 de Yale Street de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la «Casa del Obrero Internacional». La iniciativa fou portada pel pedagog racionalista i anarquista colombià Juan Francisco Moncaleano, amb el suport de Rómulo S. Carmona, sogre d'Enrique Flores Magón, i del propagandista anarquista William Charles Owen. Al mateix immoble s'establí una Escola Moderna segons els principis de Francesc Ferrer i Guàrdia i la redacció del periòdic Regeneración. A més a més es realitzaven dos mítings setmanals a l'edifici i reunions del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM).

***

Ben Reitman

- Es publica The second oldest profession: El 3 de febrer de 1931 l'editorial The Vanguard Press publica a Nova York (Nova York, EUA) el llibre de metge anarquista Benjamin Lewis Reitman The second oldest profession. A study of the prostitute's«business manager» (La segona professió més antiga. Un estudi sobre el«director de negocis» de prostitutes), primer estudi sociològic sobre els proxenetes. Ben L. Reitman havia passat la seva joventut envoltat de prostitutes i de rodamóns. Després es va unir sentimentalment amb l'agitadora anarcofeminista Emma Goldman, amb qui lluità per les idees anarquistes i la llibertat d'expressió. Un cop separat amistosament de Goldman, treballà a Chicago com a metge de prostitutes, realitzant avortaments il·legals, lluitant contra les malalties venèries i reivindicant la lliure distribució de mitjans per controlar la natalitat. En aquest estudi, on s'analitza el fenomen del proxenetisme des de diferents aspectes (psicologia, criminologia, política, etc.), determina les característiques del macarró mitjà: home entre 20 i 30 anys, alt i prim, cabells i ulls foscos, pell pàl·lida, addicte a les drogues, malalt de sífilis o de tuberculosi, sovint amb dents d'or, nivell d'educació alt, interessat en la cultura i votant del Partit Demòcrata. El doctor Ben Reitman havia vist almenys un centenar de proxenetes durant una desfilada del Partit Demòcrata nord-americà. El seu estudi, basat en casos i històries verídiques, fou força elogiat pels sociòlegs, encara que alguns li van criticar la manca d'estadístiques. Realment el que Reitman pretenia amb l'edició del llibre era lluitar contra les malalties venèries. En 1987 l'editorial novaiorquesa Garland en tragué una nova edició. 

Naixements

Notícia de la condemna de Jean-François Malicet publicada en el diari parisenc Le Petit Journal del 5 de gener de 1894

- Jean-François Malicet: El 3 de febrer–algunes fonts citen erròniament el 15 de maig– de 1843 neix a Nouzon (Ardenes, França) el militant llibertari Jean-François Malicet. Sos pares es deien Jean Baptiste Auguste Malicet, clavetaire, i Marie François Hardy, obrera del ferro. Membre del grup anarquista «Les déshérités» (Els desheretats) de Nouzon, creat el 1892. Va fer amistat amb Fortuné Henry, germà d'Émile Henry, arran d'una conferència que va fer a la regió. El 3 de gener de 1894 va ser condemnat a vuit dies de presó, per «injuries» a un comissari i a uns gendarmes durant l'escorcoll de casa seva dos dies abans; en aquest escorcoll se li va trobar correspondència compromesa i periòdics i fullets anarquistes. En 1903 Malicet va participar a l'assaig de colònia comunista llibertària d'Fortuné Henry a Aiglemont, però per mor d'una diferència amb un altre colon, Mounier, la deixarà. Barber de professió i aleshores anarquista, va fer seva una divisa que arribarà a ser molt popular:«Et du boyau du dernier prêtre, serrons le cou du dernier flic» (I dels budells del darrer capellà, penjarem el darrer poli). François Malicet va morir assassinat el 7 de setembre de 1927 per un lladregot.

***

Henri Basset

- Henri Basset: El 3 de febrer de 1858 neix al raval de Saint Jean de Vilanòva de Berg (Alvèrnia, Occitània) el ferrador anarquista Henri Alexis Basset. Sos pares es deien Philippe Basset, gerdarme, i Marie Rey, treballadora domèstica al poble. Fou catalogat per la policia en la primera categoria dels «anarquistes a vigilar». Casat sense infants, sa companya regentava una adrogueria. Fou assidu a totes les reunions anarquistes i participà en l'organització de conferències públiques, en les quals prenia la paraula –molt recordada fou la del Primer de Maig de 1896. Molt lligat a Sébastien Faure, mantingué una rica correspondència amb ell durant la seva detenció a Clairvaux en 1893. Un cop lliure, entre desembre de 1893 i el gener de 1894, participà amb Sébastien Faure en el cicle de vuit conferències que aquest realitzà a Marsella. El juliol de 1894 fou detingut per un «fet anarquista» a resultes d'un escorcoll de ca seva. L'agost de 1896 fou condemnat a sis mesos de presó per robatori. Entre 1897 i 1899 la seva activitat militant fou força important. El 29 de juny de 1910 es casà a Pòrt Sant Loïs (Provença, Occitània) amb Péonie Vernet. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gustaf Henriksson Holmberg (ca. 1900)

- Gustaf Henriksson Holmberg: El 3 de febrer de 1865 neix a Torsåkers församling (Ångermanland, Comtat de Västernorrland, Suècia) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Gustaf Henriksson Holmberg. Després de graduar-se en l'Sveriges lantbruksuniversitet (SLU, Universitat Sueca de Ciències Agrícoles) d'Ultuna (Uppsala, Suècia), amplià estudis de política i d'economia a diferents universitats d'Estocolm (Suècia) i de Berlín (Prússia). Quan estudiava a Berlín entrà en contacte amb el grup de Benedict Friedlaender i es va veure fortament influenciat per la filosofia social positivista i materialista de Karl Eugen Dühring i pel pensament utopista de Nils Herman Quiding. En aquests anys llegí amb fruïció Pierre-Joseph Proudhon i Mikhail Bakunin, i se sentí especialment acostat al pensament de Pietr Kropotkin. Posteriorment, a París (França) i a Londres (Anglaterra), es relacionà ambÉlisée Reclus i Piotr Kropotkin, respectivament, fet que el decantà cap a l'anarquisme. De tornada a Suècia, es convertí en un dels propagandistes anarquistes més importants dins del Partit de la Joventut Socialista de Suècia, que agrupava anarquistes i socialistes oposats al reformisme. Entre 1891 i 1893 va fer de periodista per al diari Västernorrlands allehanda i entre juliol de 1893 i maig de 1894 fou redactor del Hudiksvalls allehanda; posteriorment, entre 1901 i 1903, el trobem treballant en el periòdic Dalarnas nyheter. En 1911 entrà com a redactor del periòdic anarquista Brand, que es publicava a Estocolm. Dedicà sa vida a la classe treballadora, a la que aconsellava s'apartés del marxisme, i des del punt de vista sindicalista les seves idees s'acostaven als plantejaments de Georges Sorel i Hubert Lagardelle, fent costat l'estratègia de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Esmerçà molts d'esforços a plantejar reformes de l'administració penitenciària i defensà l'alliberament dels processats de l'«Afer Amalthea». En els anys vint col·laborà en el periòdic de la SAC Syndikalismen. Publicà nombrosos llibres i fulletons, com ara Katedersocialismen och Eugen Dühring. Angrepp och försvar (1888), Sanningen skall fram. Ur processmysterierna mot K. P. Arnoldson (1895), Kooperationen bland de jordbrukande klasserna. En framställning af hittills uppnådda resultat i olika land (1904), Landtarbetaren (1904), Sveriges tjänare och tjänarinnor, deras vara eller icke vara (1906), Tjänarinnorna i städerna (1907), En svensk «utopist». Nils Herman Quiding («Nils Nilsson, arbetskarl») (1909), Syndikalismen. Dess väsen, teori och taktik med jämväl fäst avseende på svenska förhållanden (1910), Socialismen i Sverige 1770-1886. Bidrag till socialismens svenska historia i fyra fristående avdelningar (1913), Amaltheamännen och strafflagen (1914), Trettioår av Stockholms måleriarbetares fackförenings historia 1884-1914 (1914), Lag och rätt just nu (1916), Fängelsernas och fängelsestraffets förbannelse (1917), Makt och rätt. En sociologisk skiss (1917), De två världarna arbetarklassen och syndikalismen (1918), Syndikalismen i praktiken (1919), SAC (1920), Sociologins allmänna väsen (1923), Anarkismen. Dess grundtext. På föranstaltande av Ungsocialistiska förbundets verkställande utskott utarbetad och tolkad (1928) i Nils Herman Quiding. En svensk författarpersonlighet. Biografisk studie (1928), entre d'altres. Gustaf Henriksson Holmberg va morir el 20 de juliol de 1929 a Engelbrekts (Estocolm, Suècia).

Gustaf Henriksson Holmberg (1865-1929)

***

Notícia del suïcidi de Léon Weiss apareguda en el diari parisenc Le Journal del 15 de juliol de 1910

***

Wilhelm Spohr fotografiat per Wettern a Hamburg (ca. 1890-1910)

- Wilhelm Spohr: El 3 de febrer de 1868 neix a Hamburg (Prússia) l'escriptor, editor, traductor, pedagog i intel·lectual anarquista Wilhelm Spohr. Sos pares es deien Henrik Holmberg i Ulrika Augusta Lieberath. Aprengué l'ofici de mecànic d'òptica, estudis que amplià a l'Escola d'Arts i Oficis de Hamburg, alhora que conreà la literatura. En 1884 s'involucrà en els moviments del Lliure Pensament i el socialista i en 1891 es traslladà a Berlín, on entrà a formar part del sector esquerrà (Albert Weidner, Gustav Landauer, els germans Bernhard, Paul Kampffmeyer, Erich Mühsam, etc.) del «Cercle de Poetes de Friedrichshagen», del barri berlinès del mateix nom, que conreaven la literatura naturalista i el teatre popular. En 1892 va ser nomenat membre del comitè artístic del teatre berlinès Volksbühne i de la junta directiva de la Vereins Unabhängiger Sozialisten (VUS, Associació dels Socialistes Independents). Amic de l'anarquista Gustav Landauer, fou l'editor i col·laborador, amb Albert Weidner, de la seva revista Der Sozialist. En 1894, arran d'un discurs fet durant el Primer de Maig, va ser condemnat a 14 mesos de presó per propaganda llibertària i «incitació a l'odi de classes», moment que aprofità per aprendre l'holandès. Gràcies a aquests coneixements pogué traduir a l'alemany entre 1899 i 1902, gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, set volums de les obres de l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker (Multatuli). També fou un gran divulgador de l'art d'Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), de qui fou un gran amic. Des del punt de vista pedagògic fomentà l'educació popular, organitzant exposicions itinerants per més de quaranta ciutats alemanyes. A partir de 1907, amb Herman Teistler, Bruno Wille i Wilhelm Bölsche, fomentà les activitats de diverses organitzacions artístiques, culturals i d'excursionisme, com ara Dürebundes, Kunstgemeinde i Wandervogel. Entre 1926 i 1934 organitzà per al municipi berlinès concerts i obres teatrals per a escoles de Berlín i de Brandenburg. Quan la pujada dels nazis al poder, es traslladà al barri d'Schöneiche bei Berlin, on visqué de petites col·laboracions literàries. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en l'aparell cultural del govern comunista alemany, sobretot en aspectes pedagògics. És autor de Fidus (1902), Berliner Heimatbüchlein. Eine Gabe des Feierabend (1913), Kultur der Feste (1926), Glorie des Alters. Ein frohes Manifest (1940 i 1954), Mozart. Leben und Werk. Briefe, Zeitberichte, Dokumente, Bilder (1941), Goethe, sein Leben und Wirken (1949), O ihr Tage von Friedrichshagen! Erinnerungen aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1949), Fröhliche Erinnerungen eines«Friedrichshagners». Aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1951) i Berliner Anekdoten. Ein Streifzug durch die Vergangenheit Berlins im Lichte der Anekdote (1952), entre d'altres. En 1958 va ser condecorat amb el premi Ernst-Moritz-Arndt-Medaille, una de les més altes condecoracions culturals de la República Democràtica Alemanya (RDA). Wilhelm Spohr va morir el 9 de juny de 1959 a Schöneiche bei Berlin (Oder-Spree, Brandenburg, RDA) –altres autors citen Rüdersdorf bei Berlin (Märkisch-Oderland, Brandenburg, RDA). El seu ric arxiu personal es troba dipositat a l'Archiv der Akademie der Künste de Berlín.

Wilhelm Spohr (1868-1959)

***

Blas Lara Cáceres amb sa companya Consuelo Medina i son fill Floreal (Berkeley, 1920)

- Blas Lara Cáceres: El 3 de febrer de 1878 neix a Ayo el Chico (Ayotlán, Jalisco, Mèxic) l'anarquista i sindicalista Blas Lara Cáceres, que va fer servir el pseudònim Mariano Gómez Gutiérrez. Sos pares, pagesos sense terra, es deien Basilio Lara i Teresina (Tirza) Cáceres. Obrer pedraire en la construcció, va ser un dels fundadors de la Unió de Pedrers i Paletes de Guadalajara (Jalisco Mèxic) i va distribuir en aquesta ciutat el setmanari socialista Aurora Social, de Roque Estrada Reynoso. En 1902 decidí marxar cap als Estats Units; creuà la frontera per El Paso (El Paso, Texas, EUA) i viatjà amb tren fins San Francisco (San Francisco, Califòrnia, EUA). Finalment trobà feina estable de serrador a la indústria forestal, en la Union Lumber Company, de Fort Bragg (Mendocino, Califòrnia, EUA). A partir de 1905 fou membre de la Lliga Socialista de Fort Bragg. En 1905 hagué de retornà per tenir cura de sa germana greument malalta i va ser en aquest moment que va entrar en contacte amb les idees magonistes. Gràcies a les relacions amb Lázaro Gutiérrez Lara, s'integrà en el Partit Liberal Mexicà (PLM), fundat el juliol de 1906 per Ricardo Flores Magón. De bell nou a Fort Bragg, intentà crear un sindicat a la feina, però va ser acomiadat. En 1908, a San Francisco, encapçalà el Comitè de Defensa de Presos Polítics de Chicago. En aquests anys col·laborà en Libertad y Trabajo i The Socialist. Conegué Virginia Vincent, que esdevingué sa companya, però que sobtadament morí en 1910 per insuficiència cardíaca. El juliol de 1911 es traslladà a LosÁngeles (Los Ángeles, Califòrnia, EUA) on  s'integrà en la redacció de la quarta època deRegeneración. Aquest mateix any, realitzà gires propagandístiques de promoció de grups «Regeneración» per Texas. L'octubre de 1911 publicà en Regeneración l'article «Una carta para un leader», on manifestà la seva indignació per l'adhesió al maderisme de Ramón Morales, l'home qui li va introduir en la«lluita de classes». El juny de 1912 participà activament en les mobilitzacions de protesta contra les sentències de presó a Enrique i Ricardo Flores Magón, Anselmo L. Figueroa i Librado Ribera. El juliol de 1912, amb William Owen i Trinidad Villarreal, realitzà diversos esforços per obtenir la revocació de la sentència dels presos de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), apel·lat la resolució quan la sol·licitud va ser denegada, intentant pressionar les autoritats nord-americanes a través del senador per Califòrnia John Nola, etc. Mentre purgaven la condemna a la penitenciaria de l'illa de McNeil (Pierce, Washington, EUA), els membres de la JOPLM delegaren la representació de Regeneración a Blas Lara Cáceres, Francisca J. Mendoza i Rafael Romero Palacios. Arran de desavinences sorgides entre Lara i Romero Palacios, on el primer acusava el segon que voler controlar Regeneración, i del suport dels presos de la JOPLM a Lara, Palacios va ser expulsat del PLM, quedant Lara i Teodoro Gaitán al front del periòdic. Després del trencament entre els magonistes, primer amb Romero Palacios, i després amb el grup de Rómulo S. Carmona i Juan Francisco Moncaleano, treballà durament, amb altres companys (Antonio P. Araujo, Teodoro Gaitán, William C. Owen, etc.), en l'edició i la impressió de Regeneración. En sortir de la presó els membres de la JOPLM, tornà a les seves tasques d'organitzador i propagandista, fomentant la creació de grups«Regeneración» a la zona de LosÁngeles (Irwindale, El Puente, etc.) i participant com a orador en diversos mítings. A mitjans de 1914, realitzà una«gira d'agitació» per Arizona i desenvolupà una intensa campanya per l'alliberament de José Guerra, Jesús M. Rangel i els anomenats «Màrtirs de Texas». En 1915 fou un dels 36 membres de l'anomenada«Comuna d'Edendale» de Los Ángeles, formada amb destacats membres del magonisme. A finals de 1916, per desavinences amb Enrique Flores Magón, s'allunyà del grup editor de Regeneración. El 30 de desembre de 1916, actuà en el paper de Ramón en l'estrena d'una adaptació de Juan Olmos del drama de Ricardo Flores Magón Tierra y Libertad, al TMA Hall de Los Ángeles. Quan la separació dels germans Flores Magón, prengué partit per Ricardo. El març de 1918 participà en la campanya de defensa de Raúl Palma. En 1920, quan ja no es publicava Regeneración, retornà a Califòrnia i s'establí a Berkeley, on es va casar amb Consuelo Medina i on va surar quatre infants (Floreal, Harmonia, Voltairine i Tolstoi). Després del fracàs de la revolució llibertària magonista i de l'assassinat de Ricardo Flores Magón, continuà militant a Califòrnia, participant en reunions, assemblees i excursions campestres organitzades pel moviment anarquista i participà en les activitats de la Federació Anarquista Mexicana (FAM) i en el seuòrgan oficial Regeneración. En 1924, amb Gabriel A. Rubio, encapçalà el Comitè Pro Alliberament dels Presos de Texas, que lluità per la llibertat dels sentenciats pels fets de Carrizo Spirng (Dimmit, Texas, EUA) de setembre de 1913. En 1954, sota el pseudònim de Mariano Gómez Gutiérrez, publicà les seves memòries amb el títol La vida que yo viví. Novela histórico-liberal de la Revolución Mexicana. Després d'haver patit una intervenció quirúrgica important, Blas Lara Cáceres va morir el 12 de desembre de 1966 a Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA) i va ser enterrat al cementiri de Richmond (Contra Costa, Califòrnia, EUA). En 2017 les seves memòries van ser reeditades en 2017 per l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de Mèxic.

Blas Lara Cáceres (1878-1966)

***

L'«arsenal» trobat al domicili de Cándido Castañeira Docal en una foto publicada en la revista madrilenya Mundo Gráfico del 5 de juliol de 1933

- Cándido Castañeira Docal: El 3 de febrer de 1887 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Cándido Castañeira Docal–els seus llinatges sovint citats com Castaneyra i Durán. Sos pares es deien Cándido Castañeira i Josefa Docal. Milità en el Sindicat del Transport Marítim de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou assidu del Centre de Cultura del carrer del Mar de la Barceloneta, barri on vivia. El juliol de 1933 va ser detingut sota l'acusació de«possessió d'explosius» (24 bombes de mà) i empresonat. Des de la presó col·laborà en Solidaridad Obrera. Jutjat pel delicte anterior va ser absolt, però en la revisió de l'1 de març de 1935, va ser condemnat a 18 mesos i un dia de presó menor; no obstant això, va ser posat en llibertat, ja que portava 20 mesos empresonat preventivament. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on participà en l'organització i el desenvolupament de diverses federacions confederals a l'Illa de França (Lieusaint, Combs-la-Ville, Cramayel), a les quals representà en plens. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili. Sa companya fou Ximena Candal. Després de patir una intervenció quirúrgica d'apendicitis, Cándido Castañeira Docal va morir el 10 d'abril de 1959 a l'Hospital de Châteaudun (Centre, França).

Cándido Castañeira Docal (1887-1959)

***

Notícia orgànica de Joachim Puech apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 15 d'octubre de 1926

- Joachim Puech: El 3 de febrer de 1893 neix a Lesinhan (Bigorra, Gascunya, Occitània) l'anarquista Joachim Joseph Puech. Sos pares es deien José Puech, conreador espanyol, i Joséphine Cantier. Es guanyava la vida com a obrer muntador a Besiers (Llenguadoc, Occitània). Lluità als fornts de la Gran Guerra i aconseguí la Creu de Guerra. En 1926 era responsable de la Federació Llibertària i va ser candidat llibertari abstencionista de la Unió Anarquista (UA) de la II Circumscripció de Besiers per a les eleccions legislatives de 1928, sense obtenir cap vot. En els anys vint vivia al número 22 del carrer Solférino de Besiers. Entre 1927 i 1928 fou el responsable legal de la publicació anarquista en castellà Prismas. Revista mensual de arte, literatura y ciencia, publicada a Besiers, editada, gràcies als diners obtinguts d'una herència, per l'exiliat anarquista català Joan Reverter Nolla. En 1929 era secretari de la Unió de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola de la regió. Sa companya fou Marie-Louise Bardet. Joachim Puech va morir el 6 de gener de 1968 a l'Hospital Saint-André de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Jacques Reclus, soldat del 94 Regiment d'Infanteria (1916)

- Jacques Reclus: El 3 de febrer de 1894 neix al XVII Districte de París (França) el músic, periodista, professor i traductor anarquista Jacques Alphonse René Reclus. Renebot d'Élisée Reclus, era fill de Paul André Reclus, enginyer també llibertari, i de Marguerite Catherine Wapler. Va passar la seva infantesa a Escòcia. A Bèlgica va emprendre els estudis de ciències econòmiques. De tornada a París, es va consagrar a l'estudi del piano i va començar els estudis de música. En 1912 va impartir un curs de solfeig a una cinquantena de joves xinesos internats en un institut, primer contacte amb el món xinès que marcaria el curs de sa vida. Durant la Gran Guerra va començar a escriure en la premsa anarcosindicalista, com ara La Clarière (1917) i La Bataille Sydicaliste, esdevinguda La Bataille (1914-1916). En 1918 l'explosió al front d'un obús rebuda a la mà dreta va posar fi a la seva prometedora carrera de pianista professional i va decidir dedicar-se en cos i ànima al periodisme sindical. En aquesta època serà conegut en els cercles llibertaris no només per pertànyer a una de les famílies anarquistes més importants de França, sinó per la seva activitat militant. A partir del gener de 1920 va esdevenir gerent de Les Temps Nouveaux i va col·laborar en la revista del doctor Pierrot, Plus Loin, i en el diari Le Libertaire. En 1923 va impulsar el «Grup de Defensa dels revolucionaris empresonats a Rússia» i l'edició del fullet Repression de l'anarchisme en Union Soviétique. En aquesta època va conviure amb Christiaan Cornelissen i la seva esposa Lilly Rupertus formant un trio amorós durant alguns anys –durant un temps el trio es va ocupar de Pierra, neta de Kropotkin. Poc després va entrar en contacte amb Wu Kegang, jove xinès vingut a França gràcies al moviment «Treball-Estudi» creat per l'anarquista Li Shizeng. Wu Kegang va formar part del projecte «Universitat del Treball» creat a Xangai a finals de 1927 basat en el model kropotkià de transformació de les escoles en camps i en fàbriques, i de les fàbriques en camps i en escoles; on la combinació del treball i de l'estudi portarà un nou tipus d'individu, anunciador de la societat anarquista del futur. Entusiasmat, Jacques Reclus partirà a Xangai per a ensenyar francès i arribarà el maig de 1928, acompanyat del seu amic l'advocat Pascal Meunier (Munier), expulsat d'Indo-xina per propaganda comunista. A Xina va denunciar la corrupció dels funcionaris francesos. Però l'experiència universitària va durar poc, ja que el govern de Chiang Kai-shek a partir de 1930 va tallar el finançament en considerar el projecte «subversiu». Va decidir restar a Xina i després de Xangai va establir-se a Nankin i més tard a Kunming, capital de Yunnan, limítrof del Vietnam on li va sorprendre la II Guerra Mundial. La seva casa va esdevenir refugi de la França Lliure (Pierre Boulle, Léon Jankélévitx, etc.), alhora que tota la península d'Indo-xina es trobava sota el govern de Vichy. En 1945 es va establir a Pequín, on el 5 d'agost de 1947 es casà a l'Ambaixada de França amb Shu-Y-Huang (Marceline Rohan), de qui es va separar el 8 de maig de 1951. Hi va ensenyar a Pequín fins al 1952, quan fruit de la violenta campanya contra els estrangers, acusats de ser espies a sou de l'imperialisme, orquestrada pel Partit comunista en el poder des de 1949, va obligar-lo a abandonar el país en 48 hores, deixant sa seva filla Magali a Xina amb una tia seva –la família només es retrobarà en 1979. A França, Shu-Y-Huang, amb qui es va tornar a casar el 18 de gener de 1982 a Antony (Illa de França, França),  va esdevenir professora de Llengües Orientals a París, i ell va començar primer a treballar com a corrector i després com a redactor de la revista bibliogràfica de sinologia EPHE i com a professor en la Universitat París-VII. El seu últim domicili fou a Antony (Illa de França, França). És autor de La Révolte des Taï-ping (1851-1864). Prologue de la révolution chinoise (1972) i de les traduccions de Récits d’une vie fugitive. Mémoires d’un lettré pauvre, de Chen Fou, i L'Innocent du village aux roseaux (1984), de Li Tch'ien Ki-ying. Jacques Reclus va morir el 4 de maig –algunes fonts citen erròniament el 5 de maig– de 1984 a l'Hospital Cochin de París (França).

*** 

Hélène Patou (estiu de 1962)

- Hélène Patou: El 3 de febrer de 1902 neix a Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França) l'escriptora, neomaltusiana i militant anarquista Hélène Patou. Sos pares es deien Alfred Patou, xofer, i Hélène Denis, domèstica. Des de que feina a les fàbriques tèxtils va freqüentar els cercles anarquistes. Més tard marxarà a viure a la colònia llibertària (milieu libre) de Vaux i també serà una de les pioneres de la colònia anarcovegana de Bascon, organitzada per Butaud, ambdues a la Picardia francesa. El 26 de març de 1921 es casà amb Théodore Louis Goedgebuer. En 1936 va fer de model per a pintors, Matisse i Picabia entre altres. Quan va esclatar la Revolució espanyola va marxar a la Península i es va enrolar en la Columna Durruti. El 23 de febrer de 1956 es casà a Niça (País Niçard, Occitània) amb Henri Léger Charrodeau. En 1963 va treballar com a correctora de premsa i va esdevenir companya d'Henry Poulaille.És autora de la novel·la Le domaine du hameau perdu (1972). Hélène Patou va morir el 6 de febrer de 1977 a Cachan (Illa de França, França).

Hélène Patou (1902-1977)

***

Notícia de la detenció de Francesc Marfà Garriga apareguda en el diari barceloní La Publicidad de l'1 d'agost de 1921

- Francesc Marfà Garriga: El 3 de febrer de 1905 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Marfà Garriga. Sos pares es deien Josep Marfà i Maria Garriga. Perruquer de professió, milità en el Sindicat de Barbers de Badalona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Acusat de diversos càrrecs, a finals de juliol de 1921 va ser detingut per la Guàrdia Civil. El març de 1932 signa un manifest de protesta contra les amenaces proferides pels pistolers del Sindicat Lliure en contra dels obrers confederals. A començaments de 1937 fou delegat del Sindicat de Barbers en la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Badalona i membre de la seva comissió de Propaganda i d'Administració Pro Milícies. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració i posteriorment enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Tours, on exercí de secretari i de tresorer de la Federació Local de la CNT. La darrera part de sa vida la passà al barri de Vallières de Fondettes (Centre, França). Sa companya fou Maria Massanas. Francesc Marfà Garriga va morir el 28 de novembre de 1969 a l'Hospital de Tours (Centre, França) i va ser enterrat al cementiri de Fondettes.

Francesc Marfà Garriga (1905-1969)

***

Miguel García García

- Miguel García García:El 3 de febrer de 1908 neix a Archena (Múrcia, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Miguel García García, també conegut com Miguel Ferrer. Va ser fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) incondicional de Salvador Seguí i que va lluitar contra el pistolerisme de la patronal a Barcelona. Orfe als 11 anys, va començar a treballar en un taller de vidre i més tard es va dedicar a la venda de diaris al carrer, participant en la vaga de venedors, per la qual cosa va haver de fugir a Perpinyà. A la capital de la Catalunya Nord va treballar en unes cavallerisses, alhora que ampliava la seva cultura. En tornar a la península en 1921 va aprendre tipografia i va fer feines clandestines de publicació per al sindicat anarcosindicalista. En 1922 va ingressar en el moviment llibertari. Més tard va treballar en l'hoteleria i va ser un dels fundadors del Sindicat Gastronòmic de la CNT. En aquests anys va formar part dels grups d'acció contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1926 es va exiliar a França (Trouville i París). Amb la República es va mantenir al marge dels grups d'acció, però amb l'aixecament militar de juliol de 1936 va ser un dels primers en plantar cara els feixistes, participant en l'assalt d'armeries i el setge de les casernes. Va marxar i lluitar al front d'Aragó (Tàrrega, Casp, Belchite). El novembre de 1936 va marxar al front de Madrid on va restar 32 mesos i va ser ferit. Després seria destinat a preparar militarment dos batallons d'estudiants amb els quals després va combatre a Guadalajara, ocupant Brihuega després de la derrota mussoliniana. En acabar la guerra es va amagar a València i a Barcelona, on fou detingut el 9 de maig de 1939 i internat a Poble Nou amb Josep Sabaté Llopart. Després passà 30 mesos al camp de concentració «Unamuno», a prop de Madrid. Condemnat a sis mesos, pena que havia complet amb la presó preventiva, fou alliberat el març de 1941 i s'integrà immediatament en la resistència llibertària antifranquista amb Josep Sabaté. En aquest any entrà en contacte amb els serveis secrets britànics que l'ensenyaren a falsificar documents. Arran del robatori d'una premsa pogué realitzar nombrosos documents falsos per als companys. També participà amb Francesc Sabaté Llopart (Quico) en el pas a la Península i en les cadenes d'evasió de nombrosos jueus i aviadors aliats. Lligat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), cap al 1945, amb Juan Pena, participà en l'edició clandestina del seuòrgan d'expressió, Tierra y Libertad, distribuint-lo especialment per Barcelona. Ferm opositor a la línia col·laboracionista, el seu grup participà en nombrosos cops de mà (atracaments de bancs, cobraments d'imposts revolucionaris a industrials, etc.). El setembre de 1949 va tornar a la Península enrolat en el «Grupo Talión» de Julio Rodríguez Fernández (El Cubano). El 9 d'octubre de 1949 va participar en el famós robatori del meublé«La Casita Blanca» de Barcelona, amb Pere Adrover Font, Josep Corral Martí, Manuel Fornés Marín, Francisco Martínez Márquez i Julio Rodríguez, i en el qual s'apropiaren de 37.000 pessetes. El 21 d'octubre de 1949 fou detingut i el 6 de febrer de 1952 va se condemnat a mort a Barcelona, amb Antonio Moreno Alarcón, Domingo Ibars Juanías, Josep Corral Martí, Ginés Urrea Piña, Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago Amir Gruañas i Jordi Pons Argilés. Però, després de passar 38 dies a la cel·la des condemnats a mort, el 13 de març se li va commutar la pena per 30 anys de presó. En un escorcoll se li va trobar una pistola i se li van afegir 20 anys més a la pena, coneixent les masmorres de diverses presons (Alacant, Terol, Carabanchel, Sant Miquel dels Reis) i sempre intentant fugir-ne. A Carabanchel va fer amistat amb el militant anarquista escocès James Stuart Christie. A partir d'octubre de 1967, al penal de Sòria, va guardar clandestinament, fins al 1968, el manuscrit del futur llibre de Luis Andrés EdoLa corriente, que aquest anava escrivint a la presó. Alliberat en 1969, va instal·lar-se a Londres, on va portar una intensíssima tasca de propaganda antifranquista arreu d'Europa, a més de col·laborar en la Creu Negra Anarquista, de la qual va ser cofundador amb Stuart Christie i Albert Meltzer, i de mantenir el «Centro Ibérico» de Londres. També va ajudar la revista llibertària Black Flag. Quan va morir Franco va obrir una fonda a Barcelona en 1976 («La Fragua»)  que es va convertir en un focus de l'anarquisme barceloní.És autor de diverses obres, com ara Spanish Political Prisoners (1970 i 1975), Looking back after 20 years in jail (1970, 1974 i 2002, i també traduït al francès), Franco's Prisoner (1972), Spanien-Kampf und Gefangenschaft (1939-1969) (1975), Miguel García's Story (1982), entre d'altres. Miguel García García va morir el 4 de desembre de 1981 a Londres (Anglaterra).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 4 de febrer

Esdeveniments

Capçalera d'Ilota

- Surt Ilota: El 4 de febrer de 1883 surt a Pistoia (Toscana, Itàlia) el primer número de la publicació anarquista Ilota. Portava l'epígraf d'Élisée Loustallot «I grandi sono grandi perchè gli altri sono in ginocchio. Leviamoci!» (Els grans són grans perquè la resta està de genolls. Aixequem-nos!). De periodicitat setmanal, va ser dirigit per Giuseppe Manzini i el gerent fou Ottavio Evangelisti. Òrgan d'expressió del grup«socialista anarquista revolucionari» de Pistoia, intentava harmonitzar en una«aliança tàctica» el sector internacionalista, insurreccional i il·legalista del moviment anarquista amb militants del Partit Socialista Revolucionari de Itàlia (PSRI), d'Andrea Costa; proposició que comptarà amb el suport d'Errico Malatesta i que atiarà un debat amb Francesco Saverio Merlino, Antonio Giustiniani, Niccolò Converti, Francesco Natta i Francesco Pezzi, entre d'altres. Aquest debat va ser interromput el maig de 1883 amb la detenció de Malatesta, el qual va ser acusat d'haver distribuït un manifest subversió durant la celebració del dotzè aniversari de la proclamació de la Comuna de París. En sortiren 17 números, l'últim el 20 de juny de 1883 i deixà de publicar-se arran de la detenció el 2 de juny de Manzini durant una manifestació per celebrar el primer aniversari de la mort de Giuseppe Garibaldi considerada «sediciosa» i que simplement consistí a col·locar una corona de flors commemorativa amb la inscripció: «I Socialisti Pistoiesi a Giuseppe Garibaldi» (Els socialistes de Pistoia a Giuseppe Garibaldi). Manzini va ser condemnat a 15 dies de presó i a 10 lires de multa.

***

El año de los tiros, obra d'Antonio Ponce

- Matança de Riotinto: El 4 de febrer de 1888 a la plaça de la Constitució de Minas de Riotinto (Huelva, Andalusia, Espanya) més d'un centenar de persones són assassinades a trets quan es manifestaven reclamant millores salarials i el cessament de l'emissió de fums tòxics. En 1873 un consorci britànic comprà els drets d'explotació de les mines de pirites de ferro i de coure de Riotinto a l'Estat espanyol per 92 milions de pessetes–la I República espanyola se salvarà de fer fallida gràcies a aquesta venda– i fundà la «Rio Tinto Company Limited». «La Companyia» començà a produir a gran escala en explotació interior i exterior i aquestes mines arribaran a ser les primeres productores mundials de coure. A causa de les calcinacions de minerals a l'aire lliure, denominades «teleres», amb les seves tòxiques emanacions sulfuroses –diòxid de sofre, fums altament tòxics que esterilitzen la terra, acaben amb l'agricultura, delmen els ramats, contaminen l'aire i enverinen els pulmons–, es produí una important resposta obrera que ha passat a la història com a la primera manifestació mediambiental de la qual es té notícia. Aquesta resposta començà el 31 de gener de 1888, quan una manifestació encapçalada per l'anarquista d'origen cubà Maximiliano Tornet y Villareal, catalitzador de tot aquest moviment, arriba fins a l'ajuntament de la localitat per lliurar una sèrie de reivindicacions salarials i l'exigència de la desaparició de les teleres –no seria fins al 29 de desembre d'aquest mateix quan el Govern decretés que aquest tipus de calcinació, ja prohibit al Regne Unit des de feia set anys, fos reduït, i en 1907 fou prohibit. A partir del 2 de febrer començà una vaga a la conca minera que provocà que el governador civil, Agustín Bravo y Joven, acantonés a Huelva dues companyies del Regiment del General Pavía comandades pel tinent coronel Ulpiano Sánchez. A l'endemà, malgrat els intents de mediació de la Guàrdia Civil, es produïren enfrontaments violents; el consistori i el nou mànager de «La Companyia», el general William Rich, no accepten cap de les condicions. Al matí del 4 de febrer es produeix una nova manifestació amb l'arribada de gents procedents de la propera Nerva i de tota la comarca. A la plaça de la Constitució de la vila minera es reuneixen més de 12.000 persones –natius, com eren denominats per«La Companyia»–, homes, dones i infants de tots els sectors productius (miners, agricultors i ramaders). Seguint les instruccions del governador civil de Huelva, forces del Regiment de Pavía, desplaçades des de Sevilla, realitzaren tres descàrregues de fuselleria a boca de canó sobre els manifestants concentrats i després rematarien a baioneta calada, produint-se entre 100 i 200 morts –mai no es va saber el nombre exacte– i centenars de ferits. La massacre durà 15 minuts i els cossos dels morts foren, probablement, sepultats sota l'escòria d'alguna mina de la comarca. L'endemà el governador civil dictà un ban induint els miners a retornar a la feina, ja que «La Companyia» es mostrava disposada a no descomptar-los el salari d'aquell sagnant dissabte 4 de febrer. El poder de «La Companyia» va fer possible que aquests greus fets passessin gairebé desapercebuts a la resta del moviment obrer de la Península i encara que alguns mitjans d'expressió republicans i llibertaris demanaren responsabilitats tot quedà amagat. Aquests fets, que han passat a la història sota el nom d'«El Año de los Tiros», van ser novel·lats en 1898 per Rafael Moreno Domínguez en l'obra 1888, el año de los tiros i per l'escriptor Juan Cobos Wilkins, natural de la localitat, en El corazón de la tierra (2001), que fou portada al cinema en 2007 per Antonio Cuadri amb el mateix títol. Actualment el lloc de la massacre es troba sepultat per l'escòria de la mina de Cerro Colorado, que funcionà fins al 2001.

***

Capçalera de Le Cravacheur

- Surt Le Cravacheur: El 4 de febrer de 1898 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquistaLe Cravacheur. Organe international des travailleurs. Era successor de La Cravache (1897-1898) i s'imprimia a Wattrelos. En van ser gerents A. Sauvage i Jean Bourguer. La major part dels articles es publicaren sense signar, però trobem textos d'Henri Beaulieu (Henri Beylie), Errico Malatesta, André Philippe, Henri Zisly, entre d'altres.  El periòdic edità almenys un fulletó: La peste religieuse, de Johann Most, best-seller de l'època. En sortiren nou números, l'últim del 16 d'abril de 1898.

***

Cartell de l'acte

- Míting antifranquista: El 4 de febrer de 1969 se celebra a l'Escola Nacional Superior de Belles Arts («Beaux-Arts») de París (França) un míting antifranquista de protesta per la instauració, el 24 de gener d'aquell any, de l'estat d'excepció a tot l'Estat espanyol per un període de tres mesos i per a denunciar la complicitat de govern francès de Charles De Gaulle en el lliurament de militants antifeixistes a les autoritats espanyoles. La proclamació de l'estat d'excepció va respondre a l'estat d'agitació dels sectors estudiantils i obrers en aquellaèpoca i era la primera vegada que es prenia aquesta decisió des del final de la guerra civil. També en el míting es protestà per la prohibició, per pressions de l'Estat franquista, de la representació al Teatre Nacional Popular de París de l'obra teatral La passion du general Franco, del dramaturg llibertari Armand Gatti.

Naixements

Foto policíaca de Joseph Robin (2 de març de 1894)

- Joseph Robin: El 4 de febrer de 1854 neix a Bourgneuf-en-Retz (País del Loira, França) l'anarquista Joseph Hyppolite Yves Robin. Sos pares es deien Hyppolite Robin, postilló, i Marie Louérat. Va ser sortejat a quintes a Bourgneuf-en-Retz, però va ser declarat exempt per un problema de varius i enquadrat en els serveis auxiliars de l'exèrcit. Instal·lat a París (França), treballava d'obrer terrelloner per a l'empresa Hillion i freqüentà les reunions anarquistes del raval del Temple i del barri de Grenelle, i, segons la policia, tenia una gran influència sobre els obrers terrelloners del barri. En una carta anònima datada el 5 de juliol de 1889, va ser denunciat al seu patró com un dels animadors de la Cambra Sindical i de la vaga de 1888. L'1 d'agost de 1891 va ser detingut per primera vegada per intentar fer fora els obrers que treballaven al pont d'Iena, però finalment va ser amollat. En aquesta època vivia al número 48 del carrer Lacépède de París. El 28 de febrer de 1894 el prefecte de policia ordenà l'escorcoll de casa seva i portar-lo a la seva presència per«associació criminal». En aquell moment estava inscrit en una llista d'anarquistes perillosos. El 2 de març el comissari de policia Necker es presentà al seu domicili, al número 37 del carrer de Frémicourt, i la policia va trobar diversos exemplars de premsa anarquista (L'Almanach du Père Peinard, Le Père Peinard, La Révolte, La Revue Libertaire) i altres documents compromesos. Detingut, va ser reclòs preventivament i el 3 de març tancat a la presó parisenca de Mazas. Durant el seu interrogatori declarà que no era anarquista i que tenia periòdics anarquistes perquè li agradava llegir de tot. El 24 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat provisional i el 22 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Meyer va sobreseure el seu cas per «associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Relació dels acusats en el "Procés dels 66" apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne del 5 de gener 1883

-Victor Berlioz-Arthaud: El 4 de febrer de 1855 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista Victor Berlioz-Arthaud. Treballava de ferrer a l'estació ferroviària de Perrache de Lió. El 2 d'octubre de 1882 va ser nomenat membre de la subcomissió de Propaganda i Correspondència de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), que agrupava la major part dels anarquistes de la zona, i reemplaçà Trenta i Crestin, que dimitiren, al cap del periòdic L'Étendard Révolutionnaire. Poc després, gràcies a la seva professió, va ser comissionat per anar a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'11 de novembre i portar les recaptacions per a socórrer els companys que s'hi havien refugiat per fugir de la justícia i que es trobaven sense feina i sense recursos. També aprofitava els seus constants viatges per transportar d'una banda a l'altra propaganda clandestina. De tota manera, el 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys de la FRRE, a resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost d'aquell any i dels atemptats amb bomba realitzats l'octubre de 1882 a Lió. Jutjat en l'anomenat «Procés dels 66», que s'obrí el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió, va ser acusat d'«afiliació a societat internacional» i fou condemnat, el 19 de gener d'aquell any, a sis mesos de presó, 50 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils. El 19 de juny de 1883 va ser alliberat de la presó de Saint Paul. Habitual de reunions polítiques, després del seu alliberament deixà de participar-hi, encara que va assistir al banquet organitzat per la Comissió de Repartiment de Socors a les Famílies dels Detinguts Polítics que es va celebrar el 18 de març de 1884, en ocasió de l'aniversari de la Comuna de París, al restaurant Rivoire. Estava casat i era pare de família. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paul-Napoléon Roinard retratat per Louis Anquetin (1893)

- Paul-Napoléon Roinard:El 4 de febrer de 1856 neix a Neufchâtel-en-Bray (Alta Normandia, França) el poeta simbolista i llibertari Paul Arthur Napoléon Roinard. Sos pares es deien Napoléon Prudent Roinard i Eugénie Hortense Peret. Després d'uns estudis força negligents a l'institut de Rouen, va trencar amb sa família i es va instal·lar a París, on va viure amb forces penúries, intentant estudiar Medicina i Belles Arts, encara que la seva vocació era l'escriptura i exercir de poeta maleït. A la capital francesa freqüentà, a més de la bohèmia artística, els cercles llibertaris. En 1886, després de destruir centenars de poemes i un drama (Savonarole), va publicar el seu primer llibre poètic, Nos plaies, recull de versos militants contra la societat burgesa, les religions i l'Estat que va acabar retirant de la circulació. Va fundar amb alguns amics el grup «La Butte», que tindrà certa importància en la literatura llibertària. Pel maig de 1891 va crear amb Zo d'Axa el setmanari L'Endehors,òrgan dels anarcoindividualistes, i va col·laborar en diverses publicacions, com ara La Plume, La Revue Libertaire, La Mouette o La Phalange, i va dirigir-ne dues, Revue Septentrionale i Essais d'Art Libre. Va fer per al Théâtre d'Art, fundat per Paul Fort, una adaptació sinestèsica–també conegut com «teatre odorífer»– i «obra d'art total» a l'estil wagnerià del Càntics dels Càntics que va resultar escandalosa. En 1894 va organitzar l'exposició pictòrica«Retrats del proper segle», a Le Barc de Bouteville, on figuraven 200 retrats pictòrics de poetes, novel·listes, pintors, escultors, gravadors, arquitectes, sociòlegs, crítics, actors, etc., de la seva època, i de la qual es va editar un impressionant catàleg aquell mateix any (Portraits du prochain siècle) que contenia les biografies dels personatges exposats. L'agost de 1894, quan es va desencadenar la repressió contra el moviment anarquista arran del«Procés dels Trenta», tement per la seva llibertat, es va exiliar a Bèlgica durant dos anys, on va viure a Brussel·les penosament de la pintura industrial, de publicar articles en revistes, etc., i fins i tot d'actor, representant el paper de gran sacerdot enAthalie. En tornar a París va intentar representar sense èxit la seva peça simbolista Les Miroirs. En 1912, després de la mort de Léon Dierx, quan el món literari va votar el nomenament del Príncep dels Poetes, que va guanyar Paul Fort, va aconseguir una gran quantitat de vots. El gener de 1913 la revista L'Heure qui sonne li va dedicar un número a la seva persona, on van col·laborar importants escriptors (F. Fleuret, R. de Gourmont, G. Kahn, Rachilde, Verhaeren, Jean Richepin, Henri de Régnier, Paul Fort, Apollinaire, etc.). Va freqüentar poetes i artistes de renom, com ara Mallarmé, Verlaine, Apollinaire, Tailhade, Rodin, etc. A més de les publicacions citades, va col·laborar en L'Humanité Nouvelle,Génération Consciente, La Caravane, Le Réveil de l'Esclave,La Revue Anarchiste, Le Libertaire, etc. Entre les seves obres podem destacar Sans asile (1883), Nos plaïes (1886), Sixétages (1890), Cantique des Cantiques (1891), Lilith (1892), Néo-dramaturgie (1893), La mort du rêve (1902), La mort du rêve (1902), Causerie sur P. Paillette. Propagande par la chanson (1904), Sur l'avenue sans fin (1906), Les miroirs. Moralité lyrique en cinq phases, huit stades, sept gloses et en vers (1908), La poésie symboliste (1908, amb altres), Le donneur d'illusions (1920), La légende rouge (1921), La poésie pure (1924), Le perpétuel renouveau (1927), Chercheurs d'impossible. Synthèse de l'intime souffrance des hommes qui pensent et contre-partie du «Donneur d'illusions» (1929), entre d'altres. Sa companya fou Marie Gachet. Paul Napoléon Roinard va morir el 28 d'octubre de 1930 al seu domicili de Courbevoie (Illa de França, França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise amb la presència de nombrosos amics i admiradors. Un carrer de Courbevoie porta el seu nom.

Paul-Napoléon Roinard (1856-1930)

***

Notícia de la detenció de François Garinaud apareguda en el diari de Reims L'Indépendent Rémois del 26 de juny de 1903

- François Garinaud: El 4 de febrer de 1865 neix a Saint-Paul-en-Jarez (Forez, Arpitània) l'anarquista François Garinaud, també citat Garinand. Sos pares es deien Louis Garinaud, obrer fonedor, i Marie Prunier, domèstica. Es guanyava la vida com a obrer emmotllador. En 1892 vivia al número 4 del carrer Victor Hugo de Saint-Chamond (Forez, Arpitània) i era membre del grup anarquista «Les Amis de Ravachol» d'aquesta població; també portava la corresponsalia de Le Père Peinard. En 1893 vivia la número 26 de la Place de la Liberté i creà una biblioteca per al seu grup. L'1 i el 2 de maig de 1893 va ser detingut, juntament amb els companys David i Pierre Panel, després d'haver entonat cants revolucionaris (Les anti-patriotes, Le Père Duchesne) i d'haver desplegat una bandera roja, fets pels quals el 15 de maig d'aquell any va ser condemnat a sis dies de presó. Es va presentà per la I Circumscripció de Saint-Étienne (Forez, Arpitània) a les eleccions legislatives d'agost de 1893. El 21 de novembre de 1893, ben igual que nombrosos companys de la regió, el seu domicili va ser escorcollat. En aquesta època tenia llogat un local, al carrer Plaisance de Saint-Chamond, on el seu grup es reunia tots els diumenges i també fou l'organitzador de reunions amb Sébastien Faure en aquesta població. El 3 de gener de 1894 va ser detingut a Saint-Chamond, juntament amb el fonedor Jacques Cóte i el tintorer Jean-Maurice Neyret, sota l'acusació d'haver distribuït fullets anarquistes (Le conseil de révision, de Lev Tolstoi, i Riches et pauvres) a militars a Saint-Chamond i a Izeaux (Delfinat, Arpitània). Escorcollat, la policia va trobar dues cartes de Sébastien Faure i d'A. Dumas i dos talons d'ordre de pagament de 10 i 15 francs a nom de Philippe Sanlaville sobre la venda del periòdic L'Insurgé del qual era corresponsal. En 1897 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de Lió (Forez, Arpitània), població on residia amb sa germana, al número 26 del Quai Claude Bernard. En aquesta època treballava de venedor de carbó. El 25 de juny de 1903, quan era secretari de la Borsa del Treball de Saint-Chamond, va ser detingut sota l'acusació d'haver-se emportat 600 francs de la caixa dels obrers desocupats. El novembre de 1903 va ser donat com a desaparegut per les autoritats del departament del Loira i va ser inscrit en un registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. A mitjans de la primera dècada del segle buscava feina a peu pel departament del Marne. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Bill Haywood

- Bill Haywood:El 4 de febrer de 1869 neix a Salt Lake City (Utah, EUA) el militant anarcosindicalista nord-americà William Dudley Haywood, més conegut com Big Bill. Son pare, un genet del Pony Express, va morir de pneumònia quan Bill només tenia tres anys. Quan tenia nou anys, fent un tirador de pedres, la navalla si li va escapar i li va tallar l'ull dret, cosa que el deixà cec per sempre. Amb 15 anys va començar a treballar a la mina. En 1886 els esdeveniments de Haymarket (manifestacions, altercats, execucions...) el van impressionar i radicalitzar profundament. Va dirigir la Western Federation of Miners (WFM) entre 1900 i 1905. En 1901 es va afiliar, amb la WFM, en l'American Socialist Party (ASP, Partit Socialista Americà), del qual va ser expulsat pel seu suport als mètodes de l'IWW, com ara el sabotatge i l'acció directa. Big Bill va ser un gran orador i un gran promotor de la vaga general com a tàctica per acabar amb el capitalisme.  En 1905 va participar en la fundació de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món), amb la finalitat de crear una unió de tots els treballadors. En 1906, va ser jutjat, amb altres companys, per la mort de l'exgovernador d'Idaho, però van ser absolts el juliol. Durant els últims anys de vida del cantautor llibertari Joe Hill, ambdós varen mantenir una fluida correspondència. En 1918 va formar part dels 165 militants de l'IWW condemnats per la seva oposició a l'«esforç de guerra» i acusats d'espionatge i de sedició; Big Bill va ser condemnat a 20 anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Gràcies a la campanya de suport per a la seva alliberació, va aconseguir un breu període de llibertat en 1921, però quan el Tribunal Suprem va rebutjar la seva apel·lació va aprofitar per fugir, de molts anys de presó o de la mort, i marxar cap a la Rússia soviètica, on va assessorar el nou govern bolxevic i el van posar a càrrec d'una colònia en una explotació hullera a Kuzbas. Finalment, desencantat totalment del«paradís dels treballadors», morirà el 18 de maig de 1928 a Moscou (Rússia). Les seves cendres es van dividir en dues part: una va ser sepultada amb les restes del seu amic John Reed a la muralla del Kremlin a la plaça Roja de Moscou, prop de la tomba de Lenin, i l'altra va ser enviada a Chicago on va ser enterrada prop del monument als anarquistes de Haymarket que tant el van influir. La seva autobiografia Bill Haywood's Book va ser publicada en 1929.

Bill Haywood (1869-1928)

***

François Salsou detingut (2 d'agost de 1900)

- François Salsou: El 4 de febrer de 1876 neix a Montlaur (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i«naturianista» partidari de la«propaganda per l'acció» Mélanie François Salsou –citat sovint Salson. Fill d'un agricultor que esdevingué carreter i d'una empleada domèstica que treballava a jornada, el maig de 1891 quedà orfe de pare. A partir d'aquí, sa mare hagué de criar tota sola ses tres germanes i son germà petit i ell aportà a la llar el sou íntegre de la seva feina d'ordinari. Després d'aconseguir el certificat d'estudis primaris del cantó de Sant Africa (Llenguadoc, Occitània) amb bones qualificacions, hagué de deixar l'escola, però el seu interès per la lectura sempre es mantingué i descobrí el moviment anarquista als 15 anys després de llegir Pierre-Joseph Proudhon i la premsa llibertària. Després d'un temps a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), a Alger (Algèria) i a Lió (Arpitània), s'instal·là a París, on va fer feina de mosso de pastisseria. Va ser detingut a Nemours (Illa de França, França) per «vagabunderia» i el 24 d'octubre de 1894 va ser condemnat pel tribunal de Fontainebleau (Illa de França, França), en virtut de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), a tres mesos de presó per propaganda anarquista. Arribà a la conclusió que només amb actes resolutius es podrien canviar les injustícies del món i decidí, després d'haver sondejat la possibilitat d'atacar qualque membre de la família Rothschild, matar Jean Casimir-Perier, president del Consell de Ministres francès a qui considerava responsable de les «Lois Scélérates» de 1893 i 1894. Armat amb una pistola, esperà quatre hores Jean Casimir-Perier, però justament aquell dia havia canviat la seva ruta a peu. El 17 de juny de 1899 va ser de bell nou condemnat a vuit mesos de presó per «cops i ferides» arran d'una discussió política. Uns dies després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia, el 2 d'agost de 1900, a l'avinguda Malakoff de París, va intentar sense èxit assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar al-Din, titella dels colonitzadors, en visita oficial a França per assistir a l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i marxava amb carruatge cap a Versalles (Illa de França, França). Després d'aconseguir saltar a l'estrep del landó oficial, brandí un revòlver que apunta sobre el pit del xa, però no arribà a fer foc ja que l'arma estava defectuosa. Desarmat i detingut, va poder cridar «Visquin els infants del Poble» i fugir del linxament de la gentada. La policia va detenir dies després a Abbeville (Picardia, França) el cançonetista anarquista Auguste Valette, que havia fugit de París immediatament després de l'atemptat, i al va acusar d'«incitació al crim». Valette havia posat en relació Salsou amb el poeta llibertari Paul Paillete, un dels membres destacats del moviment «naturianista» de Montmartre, les idees del qual ambdós compartien. Alguns sectors anarquistes criticaren durament l'acció de Salsou i fins i tot va haver que l'acusaren de ser un agent provocador a sou del prefecte de policia Louis Lépine. La instrucció judicial durà dos mesos i demostrà que havia actuat tot sol i que sa companya, Augustine Coadet, res no sabia del seu projecte. El 10 de novembre de 1900, defensat per André Lagasse, l'advocat de François Claudius Koënigstein (Ravachol) i de Léon Jules Léauthier, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència del Sena a treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat de la presó de Fresnes (Illa de França, França) a la ciutadella de Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charantes, França) i el 31 de maig de 1901 enviat cap a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. A mitjans de juny de 1901 arribà a Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). François Salsou va morir pocs dies després, el 19 de juliol de 1901 a Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), segons la versió oficial,«de diarrees i de febre». El seu cos va ser llançat als taurons davant metges i carcellers que feren fotos del moment. Militants anarquistes i periodistes atribuïren la seva mort a les tortures que havia patit.

François Salsou (1876-1901)

***

Antoinette Durand (1898)

- Antoinette Durand: El 4 de febrer de 1879 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Antoinette Julie Durand. Sos pares es deien Hyppolite Durand i Amélie André. Jornalera de professió, durant els anys noranta fou una anarquista força activa a Marsella (Provença, Occitània), participant en totes les reunions llibertàries. El 8 de juny de 1899 va ser condemnada pel Tribunal Correccional de Marsella a tres dies de presó per«apologia de fets criminals», ja que durant una manifestació contra l'arribada de l'escriptor antisemitaÉdouard Drumont a Marsella havia cantat amb un grup la cançó anarquista Le fusil Lebel. Visqué al número 36 del carrer des Dominicaines i al número 4 del Boulevard Bouès de Marsella. Fadrina, el 28 de juliol de 1897 tingué una nina, filla de pare desconegut, que morí el 14 de setembre d'aquell any al domicili de sos pares de Marsella. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Salvador Planas i Virella

- Salvador Planas i Virella:El 4 de febrer de 1882 neix a Sitges (Garraf, Catalunya) l'anarquista partidari de la«propaganda per l'acció» i del vegetarianisme Salvador Enric Josep Planas i Virella –oVirelles, segons alguns autors erròniament. Sos pares es deien Pere Planas Rosell, llaurador, i Francisca Virella Yll. Fill d'una humil família nombrosa, fou el sisè de set germans. Lector infatigable, sobre tot de literatura anarquista i d'El Quijote, a Barcelona aprengué l'ofici de tipògraf i fou membre de la Societat de Resistència d'Arts Gràfiques, de la qual fou elegit tresorer. Per eludir el servei militar, en 1901 emigrà a Amèrica. La seva intenció era instal·lar-se als Estats Units o a Mèxic, però els diners només el portaren a l'Argentina. A Buenos Aires va treballar com a litògraf i tipògraf a diversos tallers i al periòdic anarquista La Protesta Humana. El 24 de novembre de 1904 fou acomiadat per un desacord amb el patró i després de despatxat va ser detingut i interrogat per la policia. Després, per sobreviure, va treballar en una fonda pel menjar. Més tard aconseguí feina i esdevingué assidu en reunions anarcosindicalistes i anarquistes. Durant el bienni de 1904 i 1905, la inquietud social a l'Argentina era el pa de cada dia, i l'exèrcit i la policia practicaven una repressió antiobrera que encara augmentava més la crispació i on tota acció militant s'exposava a una repressió ferotge. En aquest marc, la premsa anarquista, especialment La Protesta, cridava als actes de violència individual per lluitar contra el poder establert. La policia i l'exèrcit no dubtaven a disparar sobre la multitud per a dispersar les manifestacions. L'11 d'agost del 1905, i en represàlia pels obrers morts en la manifestació del 21 de maig anterior, Salvador Planas amb una vella pistola –Smith& Weson calibre 38 de 9 mil·límetres, fabricada en 1871–, quan el president de la República argentina Manuel Quintana es dirigia amb un cupè tirat per cavalls cap a la Casa Rosada –seu del Govern– i a l'alçada de la plaça de San Martín, disparà tres vegades contra el jerarca, que resultà il·lès ja que l'arma era defectuosa. Després intentà suïcidar-se, però l'arma tampoc no funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de setembre de 1907 i, malgrat les al·legacions d'inestabilitat mental per part del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de presó per temptativa d'homicidi i tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu ofici el destinaren a la impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas (penat número 334 i condemnat fins el 29 d'abril de 1917) i Francisco Solano Regis–o també citat Reggis–, condemnat a 20 anys per haver atemptat contra l'expresident José Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel, i la seva pista es perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge va publicar el fullet, editat pel Centre Anarquista, Informe in voce ante la Cámara de lo Criminal en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre el cas.

Salvador Planas i Virella (1882-?)

***

Armand Guerra

- Armand Guerra:El 4 de febrer–algunes fonts citen erròniament el 4 de gener– de 1886 neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) el propagandista, periodista, escriptor i cineasta anarquista José María Estívalis Cabo –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Calvo–, més conegut comArmand Guerra. Sos pares es deien Luis Estívalis Silvestre, llaurador, i Vicenta Cabo Gil. Nascut en el si d'una família pagesa molt creient, després de fer d'escolà i estudiar al seminari, va trencar totalment amb la religió i va començar a treballar amb 13 anys en una impremta a València. En 1907 per mor d'una vaga de tipògrafs ha de romandre un temps a presó. En 1908, amb son germà Vicente, marxa a París on entra en els cercles anarquistes francesos. En 1909 el trobem a Ginebra i poc després a Niça, on publica el periòdicTierra y Libertad, prohibit a Espanya. En 1911 travessa Itàlia i s'estableix al Caire (Egipte), on participa en la publicació del periòdic trilingüe L'Idea. Després de la prohibició d'aquest diari, fa un periple per la Mediterrània abans de retornar a Deauville (França), on treballarà en una impremta i s'apassionarà pel cinema. En 1913, a París, crea la cooperativa cinematogràfica«Le Cinéma du Peuple» i roda algunes pel·lícules de caràcter social, com ara La Commune–on els actors i els figurants seran reclutats dels medis llibertaris i apareixeran ancians communards–,Les misères de l'aiguille, Un cri dans la jungle, Le vieux docker, entre altres pel·lícules mudes. Col·laborarà igualment en diversos periòdics anarquistes, com ara Tierra, publicat a Cuba; SIA; Nosotros;Umbral; Popular Filme; L'Indomptable; o Réveil, de Bertoni. En 1915 la seva activitat llibertària li valdrà l'expulsió de França, instal·lant-se aleshores a Lausana i més tard a Madrid, on crearà la seva pròpia empresa cinematogràfica, que produirà sis films. En 1921 marxa a Berlín on treballarà durant 10 anys als estudis cinematogràfics de l'UFA, abans de retornar de bell nou a Espanya en 1931. En 1932, amb son germà Vicente, treballa per al «Cine Popular Español» i intentarà muntar uns estudis de cinema (Estudios Hispano-Cineson). En juliol de 1936 es troba a Madrid filmant la pel·lícula Carne de fieras quan esclata la revolució. Un cop acabat el film, marxarà al front per filmar els esdeveniments per compte de la CNT de la qual era membre. En 1937 pren part com a orador en diversos mítings al sud de França (Narbona, Perpinyà, Montpeller, Marsella, Nimes, Beaucaire, St. Guilles, St. Henri, La Ciotat). De tornada a Espanya és detingut per la policia stalinista des d'abril a finals d'agost de 1938 a una nau al port de Barcelona. En febrer de 1939 aconsegueix embarcar cap a Seta i arribar fins París, fugint així dels camps de concentració del sud francès. Després de trobar sa família a Saint-Mandé, Armand Guerra va morir d'aneurisma el 10 de març de 1939 a París (França). El seu llibre A través de la metralla (1938) testimonia els combats heroics de les forces revolucionàries llibertàries contra el feixisme. En 1999 el director Ezéquiel Fernández retratarà sa vida en el documental Armand Guerra, requiem pour un cinéaste espagnol.

***

Giuditta Zanella i Ilario Margarita

- Ilario Margarita: El 4 de febrer de 1887 neix a Castelrosso (Chivasso, Torí, Piemont, Itàlia) el militant anarquista i antimilitarista Ilario Margarita, també conegut com Unico–sempre portava a sobre un exemplar de l'obra de Max Stirner–, Iglesias i Ilario di Castelred, entre d'altres. Paleta d'ofici, en 1906 fou condemnat per primera vegada a tres mesos i set dies de presó per «amenaces, incitació a la delinqüència i a la lluita de classes». En 1909 fou el redactor de l'únic número de Senza Patria i per la qual cosa fou novament condemnat a quatre mesos i 20 dies de presó i a una multa. En 1913 marxà a Ginebra (Suïssa) buscant feina, però fou immediatament expulsat. En 1914 va ser un dels fundadors del «Fascio Libertario» de Torí, del qual fou nomenat secretari. En 1916, durant la Gran Guerra, participà en el congrés anarquista clandestí de Florència i rebé una nova condemna d'un mes i 10 dies de presó per haver participat en una manifestació contra la guerra. En 1917, arran de la publicació un opuscle antimilitarista signat «Un grup de religiosos», fou perseguit amb Tommasso Elia, Enrico Cherubini, Francesco Allolio, Giuseppe Rubino i Corrado Quaglino i condemnat a tres anys de reclusió per «incitació a la deserció». En 1919 fou amnistiat. Sota diversos pseudònims –Barricata, Evelino Margharita,Red, Evelino Iglesias,Ilario di Castelred, etc.– va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Avvenire Anarchico. Bon orador i conferenciant, prengué sovint la paraula representant grups anarquistes i de la Unió Sindical Italiana (USI). En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i l'any següent fou durant uns mesos el secretari de la USI de Brescia. En 1922 fou un dels organitzadors a Torí del grup antifeixista dels«Arditi del Popolo». Detingut per una temptativa d'homicidi d'un agent de la seguretat, s'exilia d'antuvi a França (París i Marsella) i després a Cuba. En 1925 participà en les activitats dels exiliats anarquistes italians a Cuba i en les activitats de la Cambra del Treball de l'Havana. En 1927 visità a la presó a Sacco i a Vanzetti i aquest mateix any, per fugir de la repressió desencadenada contra els anarquistes pel general Machado, va emigrar clandestinament als Estats Units, on durant uns mesos, sota el pseudònim d'Ilario di Castelred, fou gerent de L'Adunata dei Refrattari i del quinzenal de Boston Aurora. En 1931, arran de la declaració de la II República espanyola, marxà amb sa companya Giuditta Zanella (1885-1962) a Catalunya i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En 1932 fou detingut i deportat després d'haver estat tancat tres mesos. Després d'una breu estada a Tolosa de Llenguadoc, retornà clandestinament a Barcelona. Sota el nom d'Iglesias, fou bibliotecari del local de la CNT de Gràcia. El juliol de 1936 participà en els combats contra l'aixecament feixista i s'enrolà com a milicià en la Columna Ortiz i en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Amb la victòria franquista, s'exilià a França i fou internat als camps d'Argelers i de Gurs, juntament amb sos companys Alberto Maiero, Lorenzo Giusti e Giovanni Spilzi. En 1940 s'enrolà en una companyia de treballadors estrangers i, amb l'ocupació alemanya, és alliberat. Aconseguí arribar a Bèlgica a peu, on demanà el repatriament a Itàlia al consolat de Brussel·les. En arribar, fou condemnat a cinc anys d'aïllament per «activitats antifeixistes a l'estranger» i internat a Tremiti. El setembre de 1943 fou alliberat i immediatament participà en la resistència. Entre el 23 i el 25 de juny de 1945 a Milà fou delegat en el Congrés Interregional de la Federació Anarquista Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FACLAI). Entre el 15 i el 19 d'aquell any assistí al Congrés Nacional de Carrara constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Participà en la reorganització del moviment llibertari i a finals de 1946 fundà el Grup Autònom d'Iniciativa Anarquica, alhora que fou un dels promotors de la reconstrucció de la USI. En 1950 era membre del Comitè de Coordinació a Torí i redactor del seu òrgan d'expressió, Guerra di Classe. Entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 prengué part, en representació del grup«M. Bakunin» de Torí, en la Conferència Nacional de Senigallia. En aquesta època es guanyava la vida amb una mena de quiosc ambulant de llibres al Corso Vinzaglio i cada diumenge polemitzava a la plaça de l'estació amb els comunistes. Fou redactor dels tres únics números del periòdic La Rivendicazione Sociale, editat a Torí entre 1963 i 1964, i de l'únic número de Rivoluzione Libertaria, també publicat a Torí l'octubre de 1963, consagrat a la defensa dels llibertaris cubans empresonats pel règim castrista. En 1968 participà en el Congrés Internacional Anarquista de Carrara. Ferotgement anticomunista, a més de paladí de l'anarquisme tradicional, advocà per la democràcia, que considerava com a «un espai de llibertat». Ilario Margarita va morir el 21 d'octubre de 1974 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Foto policíaca d'Amadeo Evangelisti

- Amedeo Evangelisti: El 4 de febrer –algunes fonts citen el 4 de setembre– de 1895 neix a Castel Magiore (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista –segons algunes fonts comunista– Amedeo Evangelisti. Sos pares es deien Antonio Evangelisti i Santina Gadani. Es guanyava la vida treballant en una cimentera. El 15 de desembre de 1929 emigrà a França en busca de feina, però el 7 de setembre de 1931 va ser expulsat per les seves activitats polítiques, passant a Bèlgica. Es va emetre una ordre de detenció contra ell si era repatriat. El 10 de març de 1935 va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia) i el 22 d'abril va ser amonestat oficialment i alliberat. El 13 de setembre de 1935 va ser detingut i condemnat a tres mesos de presó per infracció del decret d'expulsió. Un informe del policia feixista del 7 de setembre de 1940 informava que no s'havia penedit de les seves idees i que calia continuar amb la seva vigilància. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

El jove Jacques Prévert

- Jacques Prévert: El 4 de febrer de 1900 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el poeta, dramaturg, surrealista i guionista Jacques André Marie Prévert. Sos pares es deien André Louis Marie Prévert i Marie Clemence Catusse. Va ser durant tota sa vida sobretot un llibertari que va envestir contra els valors de la societat burgesa, atacant irònicament en els seus textos el militarisme, el clericalisme i la moral hipòcrita, glorificant alhora l'esperit de revolta i el culte per la llibertat. En 1916, empleat en uns grans magatzems, serà acomiadat per indisciplina. Després participarà en el moviment surrealista, però rebutjarà adherir-se al Partit comunista i es burlarà d'André Breton en el textMort d'un monsieur. En 1931 publica el corrosiu poema Tentative de description d'un dîner de tête à Paris-France. Membre del grup de teatre obrer Octobre, va escriure La bataille de Fontenay, que serà muntada a Moscou. És autor de nombrosos guions cinematogràfics, com ara Quai des brumes, L'affaire est dans le sac, Les enfants du paradis (considerada com a una de les obres mestres del cinema), etc. En 1946 publica el seu recull de poemes Paroles, que va tenir un enormeèxit, i més tard Histoires; ambdues obres consagraran el poeta anticonformista, qui commou els lectors per la seva simplicitat i per la tragicomèdia dels seus textos tendres i virulents. Sa companya fou Janine Fernande Tricotet. Jacques Prévert va morir l'11 d'abril de 1977 al seu domicili d'Omonville-la-Petite (actualment La Hague, Normandia, França).

Continua...

---

Tanmateix, la senyora Ramon encara aposta per la contextualització, perquè probablement pensa que, dels temes espinosos, si se'n parla poc, millor. I no sempre és així. El monòlit al Baleares tan sols es podria contextualitzar amb la llegenda següent: "En record d'una societat moralment malalta, perquè no va dubtar a adoctrinar els menors amb el credo feixista, ni a exposar-los a la mort física en benefici d'uns ideals d'inspiració totalitària que implicaven la supressió de les llibertats públiques". I la senyora Ramon no ho farà mai de mai. Quan la regidora parla de contextualització, pensa en com va de bé afegir aigua al lleixiu per a rebaixar-lo. I és cert. Però el monument al Baleares s'ha d'enderrocar. Molts de columnistes han aportat infinitat de motius, perquè l'Ajuntament el faci desaparèixer sense manies. Els bombardejos de Tarragona o de la costa valenciana, per exemple. O la matança de centenars de civils a la carretera de Màlaga a Almeria. Tanmateix, no s'ha parlat gaire de la manipulació ideològica dels Fletxes Navals. (Llorenç Capellà)

Enderrocament o contextualització

Per Llorenç Capellà | 18/08/2009 |

Nanda Ramon ha dit en roda de premsa que encara no sap què fer amb el monument de la Feixina. Té un dilema: pot optar per enderrocar-lo o per contextualitzar-lo; i que faci una cosa o l'altra depèn, en bona part, de l'opinió dels seus assessors. Doncs bé, convé que l'encertin, els assessors, perquè aquesta decisió marcarà definitivament el pas de la senyora Ramon per Cort. No hauria d'ésser així, però la polèmica s'ha orquestrat tan malament des de la mateixa regidoria de Cultura que s'ha convertit en una bomba de rellotgeria. Ho sento per Nanda, que va acceptar fer part de la candidatura del Bloc il·lusionada amb la possibilitat de treballar per Palma (cosa que ha fet, i força bé) i no amb la d'anar a la guerra. Però els problemes vénen quan vénen i cal acarar-los amb seny. La Feixina sols té una sortida digna, l'enderrocament.

Tanmateix, la senyora Ramon encara aposta per la contextualització, perquè probablement pensa que, dels temes espinosos, si se'n parla poc, millor. I no sempre és així. El monòlit al Baleares tan sols es podria contextualitzar amb la llegenda següent: "En record d'una societat moralment malalta, perquè no va dubtar a adoctrinar els menors amb el credo feixista, ni a exposar-los a la mort física en benefici d'uns ideals d'inspiració totalitària que implicaven la supressió de les llibertats públiques". I la senyora Ramon no ho farà mai de mai. Quan la regidora parla de contextualització, pensa en com va de bé afegir aigua al lleixiu per a rebaixar-lo. I és cert. Però el monument al Baleares s'ha d'enderrocar. Molts de columnistes han aportat infinitat de motius, perquè l'Ajuntament el faci desaparèixer sense manies. Els bombardejos de Tarragona o de la costa valenciana, per exemple. O la matança de centenars de civils a la carretera de Màlaga a Almeria. Tanmateix, no s'ha parlat gaire de la manipulació ideològica dels Fletxes Navals.

I cal fer-ho. Si tant voleu per deixar sense arguments de caire sentimental a Cort en la seva resistència numantina de la Feixina. Ja sabeu: els al·lots s'havien embarcat en el Baleares per jugar a fer de soldats i, en definitiva, no deixaven d'ésser al·lots. Cap referència, per tant, al fet que tots els tractats internacionals en defensa dels drets humans condemnen els governs que permeten que els menors vagin a la guerra. Però anem per feina. L'historiador Jeroni Fullana, a Los Flechas Navales de Baleares (Lleonard Muntaner, 2005), els desmunta tots. Els arguments que pretenen endolcir la cosa, ja m'enteneu. I probablement ho fa sense pretendre-ho, cosa que confereix més importància a la seva aportació. Els Fletxes s'allistaven a partir dels catorze anys, una bestiesa. I eren ensinistrats en les feines marineres, "sin mermar en nada el ideario de Falange que dio origen a la escuela". Això explica que entre els benefactors de l'escola esmentada -instal·lada en el vaixell Unión- figuressin Alfonso de Zayas i Martí Pou, dos personatges força significatius de la dreta mallorquina més sinistra. Zayas ha d'ésser considerat un dels dissenyadors de la repressió que va suposar més de mil morts.

Pou va ésser un criminal, un pinxo. Imaginem, fredament, la instrucció que reberen aquests al·lots, els Fletxes, tant els que moriren a bord del Baleares com els que aconseguiren sobreviure, per a satisfer les exigències ideològiques de Zayas o de Pou. No ho dubti, senyora Ramon, els ensenyaven la cara més fosca de la vida. L'himne que els identificava diu bestieses d'aquest gruix: "Orgulloso a la Marina/ mi vida tengo que dar". Heus ací una apologia de la mort, repetida una i altra vegada de manera banal en infinitat de cançons. En aquestes altres estrofes hi és tot: "Arriba nuestro Caudillo./ Arriba nuestra bandera/ que es la bandera de Cristo". És a dir: pàtria, Don Francisco, l'Església... Uf! I els receptors, infants de 14 a 16 anys. Veritat que ho troba vergonyós, senyora Ramon? Tanmateix, allò del llibre de Fullana que causa més impacte en el lector és la transcripció de la carta que, amb data del 14 de març de 1938, adreçaren Pere Roca i Mateu Matas al responsable de l'Escola de Fletxes Navals.

Ambdós havien perdut un infant en el Baleares, i li diuen: "... lo que sentimos en el alma no es la pérdida de un pedazo de nuestro corazón allí en alta mar, sino el no tener otro muchacho útil para servir en los Ejércitos del Bien". Senyora Ramon, recorda que li he parlat d'una societat malalta...? Amb aquesta cita en té una prova definitiva. El monument de la Feixina fa empegueir, fins i tot, a una dreta amb seny. Allò que passa, i possiblement compartirà el matís, és que ja no sabem on s'amaga aquesta dreta ni si existeix o ha existit realment.

dBalears

Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 5 de febrer

Esdeveniments

L'atemptat de Vera Zasulic segons el diari parisenc Le Monde Illustré del 9 de març de 1878

- Atemptat de Zasulic:El 5 de febrer de 1878–24 de gener segons el calendari julià– a Sant Petersburg (Rússia) l'aleshores revolucionaria bakuninista Vera Ivanovna Zasulic dispara amb un revòlver contra el pit del general Fedor Fedorovitx Trepova, prefecte de policia responsable de la flagel·lació d'A. S. Emelianov (Bogolioubov), estudiant membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat», que s'havia negat a descobrir-se davant d'ell al presidi. Trepova només resultarà ferit i Zasulic serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, i gràcies a les simpaties populars de la presa i a la posada en pràctica de la reforma judicial d'Alexandre II, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, senseèxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, es convertirà en un símbol dels populistes i dels anarquistes russos.

Vera Zasulic (1849-1919)

***

Cartell del míting de Kropotkin

- Xerrada de Kropotkin: El 5 de febrer de 1894, al Co-operative Hall de la High Street de Leicester (Leicestershire, Midlands de l'Est, Anglaterra), el príncep anarquista Piotr Kropotkin va realitzar una de les seves xerrades més populars, What Anarchism Is (Quèés l'anarquisme). L'entrada va ser lliure i es convidava a la discussió.

***

La seu d'El Hijo de El Ahuizote amb el provocador cartell

- «La Constitució ha mort»: El 5 de febrer de 1903, data en la qual se celebra el 46è aniversari de la Constitució Federal dels Estats Units de Mèxic de 1857, els editors de la revista satírica magonista El Hijo de El Ahuizote col·loquen al balcó de les oficines del periòdic a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el cartell «La Constitució ha mort» amb un gran crespó negre en senyal de dol, en resposta a la persecució exercida pel dictador Porfirio Díaz contra la llibertat d'expressió i la violació dels locals dels periòdics crítics amb el govern per part de la policia. Després de nombrosos actes repressius contra la publicació llibertària, el 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels germans Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim. L'acció «La Constitució ha mort», promoguda per la revista llibertària El Hijo de El Ahuizote, tingué una gran repercussió i per a molts fou un antecedent de la revolució armada de 1910, que derrocà Porfirio Díaz i que acabarà amb la promulgació de la Constitució Política dels Estats Units Mexicans de 1917 durant el govern de Venustiano Carranza.

***

Capçalera de La Lueur [CIRA]

- Surt La Lueur: El 5 de febrer de 1924 surt a Tours (Turena, França) el primer número del periòdic multicopiat La Lueur. Bi-mensuel anarchiste du Centre (La Claror. Bimensual anarquista del Centre). Fou l'òrgan d'expressió de la Federació Anarquista del Centre (FAC), adherida a la Unió Anarquista (UA). Portava l'epígraf «Ni Déu ni patró. Benestar i Llibertat» i els responsables d'aquesta publicació van ser els germans Marcel i Désiré Lehoux. L'abril de 1924 ambdós van ser inculpats pel Ministeri Fiscal de Tours per un delicte de«provocació al crim i a l'assassinat» arran de l'article«Cottin», aparegut en el número tres d'aquesta publicació, on defensava Émile Cottin, anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, i que aleshores es trobava empresonat. En sortiren cinc números, l'últim l'1 de juny de 1924.

Naixements

Johann Most

- Johann Most:El 5 de febrer de 1846 neix a Augsburg (Baviera, Alemanya) el propagandista anarquista alemany Johann Most. Va treballar d'enquadernador i a l'empara del seu gremi, pren contacte amb la secció suïssa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). D'antuvi socialdemòcrata (1870), s'estableix a Àustria on comença a pronunciar els seus primers discursos. Detingut, és condemnat a cinc anys de presó, però finalmentés amnistiat el 9 de febrer de 1871 i expulsat. Entrà a Alemanya, on continua les seves activitats d'agitador i es dedicà al periodisme. Elegit al Reichstag en 1874, tanmateix és condemnat a presó nombroses ocasions pels seus encesos discursos, que el portaran a l'exili al Regne Unit en 1878. Hi publicarà el periòdic Freiheit (Llibertat) i arran d'un article que glorifica l'atemptat contra el tsar Alexandre II, és condemnat a 16 mesos de treballs forçats. Quan acaba la pena, s'exilia als Estats Units en 1882. Influenciat per les idees de Kropotkin, esdevindrà enterament anarquista. Partidari de la propaganda pel fet, edita una petita guia de com fer i col·locar bombes, després d'haver treballat en un fàbrica de dinamita, fet que li valdrà el pseudònim de Dynamost. Va ser el mestre de molts anarquistes de renom, com ara Emma Goldman, Alexander Berkman o Errico Malatesta. L'11 de maig de 1886 és detingut a Nova York després d'un míting i condemnat el 2 de juny a un any de presó per incitació al motí. Després publicarà als EUA el periòdic Freiheit, que serà l'obra de sa vida. És autor de DieGottespest (La pesta religiosa), Die Freie Gesellschaft (La Societat Lliure), El comunisme llibertari, Reminiscències parlamentàries, L'Anarquia, entre altres obres. Johann Most va morir el 17 de març de 1906 a Cincinnati (Ohio, EUA).

***

Notícia sobre l'organització de la gira propagandística de Malatesta organitzada per Luigi Raffuzzi apareguda en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 9 d'agost de 1913

- Luigi Raffuzzi: El 5 de febrer de 1865 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Luigi Raffuzzi, també conegut com Louis Raffuzzi. Sos pares es deien Domenico Raffuzzi i Domenica Topi. Es guanyava la vida fent de pintor de la construcció. En 1887 passà a França per trobar son germà major Antonio, on s'havia refugiat fugint d'una condemna en rebel·lia de quatre anys de presó per agredir, amb altres companys anarquistes, uns guàrdies de la Seguretat Pública. A París (França) conegué, segons la policia,«perillosos internacionalistes» i en 1890 formà part del parisenc Grup Comunista Anarquista Independent de Llengua Italiana (Francesco Cremonini, Franco Piccinelli, Cesare Tassinari, etc.). En aquest any retornà a Itàlia, on es dedicà a la reorganització de la Secció Anarquista d'Imola i d'altres seccions de Romanya. En aquesta època col·laborà en nombrosos periòdics i números únics anarquistes i fou gerent de La Gentaglia (24 d'agost de 1890) i d'Il Malfattori (18 d'octubre de 1890). També en aquest any va ser condemnat a tres dies de presó per «ultratge» i més tard denunciat per aferrar cartells subversius. Entre el 4 i el 6 de gener de 1891, juntament amb Antonio Castellari i Adamo Mancini, representà els anarquistes d'Imola en l'important Congrés Socialista Revolucionari de Capolago (Ticino, Suïssa), ), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Andrea Costa, Luigi Galleani, Pietro Gori, Errico Malatesta, Filippo Turati, etc.). De bell nou a Imola, va ser novament condemnat a tres mesos de presó per«possessió d'arma», però fugí cap a França. Constantment vigilat per les autoritats, el 30 de març de 1892 va ser expulsat i a continuació, amb son germà Antonio, passà a Londres (Anglaterra), on mantingué estretes relacions afectives i organitzatives amb els anarquistes locals. En aquesta mateix any, des de Londres, marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), juntament amb Vito Solieri, i amb el temps, esdevingué en un dels més fervents animadors del grup anarquista «Gli Oppressi». Amb Vito Solieri, entre juny de 1892 i novembre de 1894, va ser redactor d'Il Grido degli Oppressi, primer periòdic anarquista en llengua italiana als Estats Units, dirigit a Nova York i a Chicago (Illinois, EUA) per Francesco Saverio Merlino iòrgan d'expressió dels grups anarcocomunistes. El 17 de març de 1900, des de les pàgines de La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), Errico Malatesta el definí, amb Pietro Cane, com a representant de la disputa, política i personal, que s'enfrontà a Giacomo Ciancabila i al periòdic L'Aurora de Paterson, portaveu del corrent antiorganitzador italoamericà. Orador i incansable propagandista, després del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci el 29 de juliol de 1900, a qui havia conegutíntimament a Paterson, es comprometé ferventment en la seva defensa. L'agost de 1900 va fer un míting al Clarenton Hall de Nova York d'exaltació del regicidi i en 1901 publicà a Nova York vuit mil còpies el número únic 29 Luglio. Animador del Cercle de Propaganda Llibertària (CPL), de tendència anarcocomunista, un dels dos grups anarquistes italoamericans novaiorquesos de l'època, continuà tenint viva la memòria de Bresci i en 1902 edità una postal i un fullet commemoratiu. El juliol de 1903 publicà a Nova York un altre número únic, suplement de La Questione Sociale, distribuït gratuïtament en cinquanta mil còpies, sota el significatiu títol Umberto& Bresci. El gener de 1912 retornà per un curt període a Imola, però el febrer retornà de bell nou a Nova York i després marxà cap a Chicago, on va romandre gairebé un any. Entre 1913 i 1915, amb Aldino Felicani, formà part del«Comitè Pro Volontà», que s'encarregava de buscar suport econòmic per al periòdic anarquista Volontà editat a Ancona (Marques, Itàlia) i en 1913 promogué, des de les pàgines de L'Era Nuova de Paterson, una col·lecta de fons per al finançament d'una gira propagandística a Itàlia d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915, juntament amb sa companya Maria i altres membres (Pietro Allegra, Pietro Bambara, Valentino Campanella, Andrea Ciofalo, Nicola Cuneo, C. Franchi, G. Giacobello, Alfonso Grappone, G. Mantese, A. Masini, Giuseppe Sberna, V. Schiera i Carlo Tresca) del novaiorquès Comitato Fascio Rivoluzionari (CFR, Comitè Fascio Revolucionari), organitzà la«Conferència dels Subversius contra la Guerra», que se celebrà als locals del Cercle Gaetano Bresci de Nova York. En aquests anys fou el portaveu del Comitè de Protesta Contra la Guerra de Nova York, membre del Comitè Pro Premsa Llibertària i col·laborà en el periòdic Cronaca Sovversiva –en el número del 28 d'agost de 1909 publicà l'article «Per gli insorti catalani!», sobre els fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona (Catalunya). El 18 de gener de 1916 participà en l'acte d'homenatge a Pietro Gori, que se celebrà a la Union Seattlement Hall de Nova York, a benefici de l'edició d'un número especial de Cronaca Sovversiva («Contro la Guerra, contro la Pace, per la Rivoluzioine!») que es publicà el 18 de març d'aquell any i on també col·laborà amb l'article «La guerra. Il compito nostro». Sa companya Maria fou una destacada militant del Grup de Propaganda Femenina de Nova York. El juliol de 1920 retornà a Imola i enfortí les relacions amb Luigi Molinari i Errico Malatesta. Malalt de l'anomenat«còlic de plom», malaltia professional dels pintors de la construcció, per a no ser una rèmora per a la seva família i companys, Luigi Raffuzzi se suïcidà el 7 de juliol–algunes fonts citen el 17 de juliol– de 1923 a Medfield (Massachusetts, EUA) i, respectant la seva voluntat, va ser incinerat.

***

Foto policíaca d'Armand David (1 de març de 1894)

- Armand David: El 5 de febrer de 1867 neix a Gien (Centre, França) l'anarquista Armand Auguste Théophile David. Sos pares es deien François David, vinyater, i Anne Thevin. Vivia al número 3 del carrer Saint Nicolas de Choisy-le-Roi (Illes de França, França) i treballava a la fàbrica de faiança«Boulanger» d'aquesta població. La seva companya era una costurera anomenada Rollin, la qual vivia al número 4 del camí Maison Alfort de Choisy-le-Roi. Era amic del ceramista anarquista Émile Lenfant. L'1 de març de 1894 el comissari Rougeon de Choisy-le-Roi escorcollà son domicili en una gran agafada d'anarquistes sota l'acusació d'«associació criminal». Detingut, va ser enviat a la presó parisenca de Mazas i el 4 de maig de 1894 va ser alliberat. Entre 1894 i 1896 figurava en els registres d'anarquistes de la policia. L'11 de febrer de 1898 va ser esborrat dels registres d'anarquistes policíacs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Manuel Devaldès

- Manuel Devaldès:El 5 de febrer de 1875 neix a Évreux (Normandia, França) el pacifista, neomaltusià i individualista llibertari Ernest-Edmond Lohy, més conegut com Manuel Devaldès. Sos pares es deien Edmond Théophile Lohy, comerciant llauner, i Cécile Ernestine Delamarre, empleada de comerç. En 1895 va fundar La Revue Rouge, on participaran Félix Feneon, Verlaine, Tailhade, entre molts altres. En 1912 va ser un dels membres del grup «Action d'Art». Com a insubmís en 1914 es va haver de refugiar al Regne Unit on se li concedeix l'estatus d'objector de consciència. Entre 1920 i 1925 va editar, amb André Lorulot, Réveil de l'Esclave. A partir de 1945 va participar en el periòdic mensual anarcoindividualista L'Unique, d'Émile Armand. El 17 d'agost de 1946 es casà al XIV Districte de París amb Marie Lucie Darmois. Va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, iés autor de nombrosos llibres i fullets, com ara Hurle de haine et d'amour: poèmes (1897), La chair à canon (1908), Honoré de Balzac (1909), Réflexions sur l'individualisme (1910), Almanach des ennemis de l'autorité (1913) (1912, amb altres), L'individualité féminine (1914), La brute prolifique (1914), La famille néo-malthusienne (1914), Les dernières années de Kropotkine (1921), La cause biologique et la prévention de la guerre(1925),Contes d'un rebelle (1925), Les Raisons de mon insoumission(1926), Han Ryner et le problème de la violence (1927), Des cris sous la meule (1927), La maternité consciente (1927), Anthologie desécrivains réfractairesde langue française (1927, amb altres), La fin du marquis d'Amercoeur et autreshistoires (1931), Figures d'Angleterre: écrivains indépendants (1932), Croître, multiplier, c'est la guerre! (1933), Gérard de Lacaze-Duthiers et la bioesthétique (1934), Louis Moreau, peintre et graveur (1935), Félix Le Dantec et l'égoïsme (1936), Une guerre de surpopulation: les enseignements de la Guerre italo-éthiopienne (1937), La guerre dans l'acte sexuel (1937), Chez les cruels: quatre histoires tragiques (1947), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), L'éducation et la liberté (1958, pòstum), entre d'altres. Va traduir de l'anglès nombrosos escrits d'autors socials, com ara Charles T. Gorham, O. A. Shrubsole, Louise Lind-af-Hageby, Herbert Spencer, C. L. James, etc. El seu últim domicili va ser al número 35 del carrer Le Marois del XVI Districte de París. Manuel Devaldès va morir el 22 de desembre de 1956 a l'Hospital Necker de París (França).

Manuel Devaldès (1875-1956)

***

Notícia de la detenció de Jesús Tobes Cibrián apareguda en el diari madrileny LaÉpoca del 18 de novembre de 1935

- Jesús Tobes Cibrián: El 5 de febrer de 1897 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Jesús Tobes Cibrián, a vegades els seus llinatges citats com Torbes i Cirbián. Es guanyava la vida com a pintor en obres i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. El novembre de 1935 va ser detingut a Madrid (Espanya) acusat d'haver estafat l'assegurança d'accidents de la feina. Després de la guerra civil s'exilià a França i durant els anys quaranta s'establí a Nantes (País del Loira, França), on milità en la Regional del Nord de la CNT. Jesús Tobes Cibrián va morir el 6 de juliol de 1960 a França.

***

Luigi Ballarin

- Luigi Ballarin: El 5 de febrer de 1899 neix a Minas Gerais (Brasil) el maçó, anarquista i resistent antifeixista Luigi Ballarin, conegut sota diversos pseudònims, com ara Il Toscanino i Gigi. Fill d'emigrants italians al Brasil, sos pares es deien Pietro Ballarin i Maria Angela Franzoso. Retornà a Itàlia amb sa família quan son pare es posà malalt, el qual morí el juny de 1906. Amb son germà petit Giuseppe, s'enfonsà en el món de la delinqüència i arran de dues condemnes per robatori de un i de tres dies de presó, Luigi va ser enviat en 1910 al reformatori de Bosco Marengo (Piemont, Itàlia), on aprengué l'ofici de mecànic i realitzà el servei militar en una unitat de tiradors d'elit, els Bersaglieri. Un cop llicenciat, va ser batejat amb el malnom d'Il Toscanino, per la seva afició a fumar cigars toscanos, i esdevingué anarquista i maçó. El 3 de setembre de 1923 va ser empresonat per les autoritats feixistes a Adria (Vèneto, Itàlia) per haver cantat en una fonda cants subversius. L'estiu de 1924 va ser alliberat i, després de l'assassinat l'11 de juny de 1924 del diputat socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista, decidí exiliar-se a França. S'establí a Saint-Priest (Roine-Alps, Arpitània), on treballà a la fàbrica Berliet i on conegué sa futura companya Elisabetta Maniago (Elisa Maniago), amb qui arribarà a tenir set infants. Força actiu durant la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, el 9 d'agost de 1927 se li va decretar l'expulsió. Després d'una sèrie d'atemptats –contra el cònsol d'Itàlia a Nancy, contra feixistes de la Costa Blava (Juan-les-Pins i Golfe-Juan), etc.–, va ser declarat sospitós d'haver participat en un atemptat contra una via fèrria i va ser detingut per la policia de Lió i tancat a la presó de Saint Paul de la capital arpitana. Un cop lliure el gener de 1928, fugí cap a Brussel·les (Bèlgica) i després es retrobà amb sa família a Seraing (Lieja, Valònia). Per guanyar-se la vida treballà a les mines de ferro de la regió i visqué amb sa companya i sos infants a l'hotel-cafè Solazzi d'Esch-sur-Alzette (Luxemburg), conegut com a lloc de reunió de la comunitat anarquista italiana. El 17 d'abril de 1929, després d'assabentar-se de la mort de sa primera esposa Maria Mazzucato, es casà amb Elisa. Arran d'un atemptat comès el 9 de maig de 1930 pel seu amic Gino D'Ascanio contra el canceller de la legació italiana, va ser acusat d'haver-li lliurat la pistola amb la qual realitzà l'atemptat i se li va decretar l'expulsió l'agost i el novembre de 1931. El desembre d'aquell any, va ser finalment expulsat de Luxemburg i, amb Elisa i sos infants, passà clandestinament a la zona de Saint-Priest. El març de 1932 va ser detingut i tancat dues setmanes a la presó de Viena del Delfinat. Un cop lliure, marxà amb sa família a Bobigny (Illa de França, França), on van ser albergats per Domenico i Angelo Materiale en un soterrani del seu domicili. El maig de 1932 va ser detingut i tancat durant una setmana a Lió. De bell nou a Bobigny, trobà una feina de ferrer artesà. En aquesta època freqüentà les reunions dels antifeixistes italians que se celebraven a la Sala Tagliaferri, del carrer Sacco i Vanzetti. El novembre de 1933 fou condemnat a una nova pena de dues setmanes de presó, però aconseguí un ajornament de la seva expulsió. L'octubre de 1936 marxà a defensar la Revolució espanyola i s'integrà en la Columna «Giustizia e Libertà» de Carlo Rosselli, on conegué Angiolo Bruschi. Després dels fets de «Maig de 1937» retornà a França. Entrà a treballar d'obrer de calderes en l'empresa «Foneries i Acers» de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) i, a partir de 1940, disposà d'un carnet de treballador que havia de segellar mensualment. El maig de 1943, després d'haver atupat un individu que el tractà de feixista i d'un vianant que es ficà enmig, decidí retornar a Itàlia amb sa família. Detingut just arribar a la frontera, va ser tancat a la presó de Tovigo. Jutjat el 18 d'agost de 1943, fou condemnat a tres mesos d'internament a les illes de Tremiti, però finalment va ser internat a Ancona (Marques, Itàlia), on, el 2 de desembre de 1943, arran d'un bombardeig, aconseguí fugir i reunir-se amb sa família. Ajudà presoners anglesos i americans a evadir-se i passar a Iugoslàvia, a més d'amagar soldats britànics al seu domicili; per tot això se li va expedí un certificat d'honor signat pel Comandament Suprem de les Forces Aliades a la Mediterrània. El maig de 1944 s'integrà en un grup partisà de la«Brigada Martello» del Cos de Voluntaris de la Llibertat i participà en la Resistència a la zona d'Adria, especialment en accions per impedir el carregament de les collites de grans amb destinació a Alemanya. Sota el pseudònim de Gigi, formà part del maquis a Venaria Reale (Piemont, Itàlia). Detingut pels nazis, va ser deportat al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya). Sobrevisqué gràcies a la solidaritat entre els companys. El camp fou alliberat la primavera de 1945 i retornà a Adria, on s'encarregà de la distribució de queviures a la població i on se li va demanar que acceptés el càrrec d'alcalde de la població, cosa que refusà, decidint retornar a França. A començament de 1946, després d'haver deixat en un tren cap a Lió tres dels seus infants proveïts amb documentació francesa, passà clandestinament la frontera ja que ell no havia pogut obtenir el visat. Durant el passatge de la frontera, va ser atacat pel seu company de ruta, que el deixà sense diners i l'abandonà enmig de la muntanya pensat que era mort. Recollit i curat per un pastor, pogué arribar a París després de recuperar-se. L'abril de 1947 va fer venir sa companya i la resta de la família, allotjant-se en una casa del XX Districte parisenc. El 5 de maig de 1947 les autoritats franceses confirmaren que el decret d'expulsió de feia vint anys encara era vigent, malgrat un informe favorable sobre la seva participació en la Resistència i els seus lligams francesos. En els últims anys de sa vida col·laborà en Le Libertaire. Luigi Ballarin va morir el 7 de febrer de 1948 a resultes d'una crisi cardíaca al seu domicili del número 166 del bulevard de Charonne del XX Districte de París (França), després d'haver confiat la responsabilitat de sa família al company Angiolo Bruschi (Angelo o Ernesto Torres).

Luigi Ballarin (1899-1948)

***

Gino Bibbi

- Gino Bibbi: El 5 de febrer de 1899 neix a Avenza (Carrara, Toscana, Itàlia) l'enginyer anarcoindividualista i militant antifeixista Gino Bibbi. Fill d'un empresari del llenyam benestant, era cosí de l'anarquista Gino Lucetti, que atemptarà contra la vida de Benito Mussolini. Llicenciat com a sotsoficial d'Infanteria, estudià enginyeria a l'Institut Politècnic de Milà, on conegué, en 1922, Camillo Berneri. En 1923 fou apallissat pels «camises negres» després d'haver llançat a la cara del jerarca feixista Renato Ricci, al centre de Carrara, uns pamflets des d'una moto que definien Mussolini com a «tràgic pallasso». Poc després, arran d'una altra agressió feixista, sa mare morí de dolor en veure com havia quedat son fill. Un escamot feixista també calà foc la seva moto i la serradora de son pare. En 1926, amb la complicitat d'altes anarquistes (sa germana Maria, Umberto Tommasini, Leandor Sorio i Stefano Zatteroni), proporcionarà la granada (bomba SIPE) que son cosí Gino Lucetti llançarà l'11 de setembre de 1926 a Roma contra el cotxe de Mussolini. La granada explotà, però el dictador sortirà il·lès. El 24 de setembre d'aquell any fou detingut amb sa germana Maria, però la manca de proves va fer que passés de la presó al desterrament, primer a Ustica i després a Lipari. Sota el pretext de completar els estudis d'enginyeria, aconsegueix que el traslladin a la penitenciaria del Ucciardone de Palerm, d'on fuig embarcant-se cap a Tunísia amb un vaixell argentí, gràcies a la complicitat de mariners anarquistes. Després passà a París, on aprengué a pilotar avions juntament amb el republicà Ramón Franco, germà del futur dictador Francisco Franco Bahamonde, aleshores exiliat a França, amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra Il Duce. Més tard, a Espanya, amb l'anarquista Gigi Damiani i companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), preparà un pla d'evasió per a Errico Malatesta, segrestat pel règim feixista al seu domicili del barri Trionfale de Roma; però algun confident alertà l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i el projecte fou avortat. En 1934 obrí una fàbrica a València i fou acusat pel cònsol italià de produir armes per als anarquistes. En 1936, arran de l'esclat de la guerra civil, esdevingué pilot de caça de l'aviació republicana a Getafe, amb Ramón Franco, Juan Ortiz, Assunto Zamboni i Baldassare Londero, fins que es convertí en un feu estalinista. Comissionat pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, gràcies als seus coneixements d'enginyeria, posà a prova les noves armes que es creaven, com ara un llançacoets teledirigit amb un radi d'acció de 10 quilòmetres, que després eren usades per la Columna Durruti. També se li encarregà un projecte de torpede a control remot per atacar les naus feixistes que bloquejaven els ports republicans. El desembre de 1936 fou detingut a València, juntament amb Umberto Tommasini i G. Fontana per la policia republicana sota control estalinista i acusat d'«espionatge al servei de Mussolini» i de«tràfic d'armes». Gràcies a la intervenció del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València pogué salvar la vida. El 20 de febrer de 1937 fou novament detingut a Alacant per la Guàrdia d'Assalt, sota control comunista, juntament amb Umberto Tommasini i altres tres companys llibertaris, tot i que comptava amb autorització del Ministeri de Marina i de l'Aviació per realitzar actes de sabotatge al port franquista de Ceuta (Marroc), utilitzant mines submarines. Tancat en una txeca comunista, fou sotmès durant setmanes a durs interrogatoris i tortures. Tommassi, mentrestant, va aconseguir fugir. Només la intervenció de Joan García Oliver, aleshores ministre de Justícia, davant del socialista Ángel Galarza Gago, ministre de Governació, que havia ordenat la seva detenció, aconseguí salvar-lo. Després d'aquesta experiència, abandonà la Península i des de París organitzà accions antifeixistes i antiestalinistes des d'un grup anarquista independent que fundà. En aquest mateix 1937, amb Tommasini, projectà un nou atemptat contra Mussolini, que no reeixirà. El final de la guerra civil espanyola l'agafà a la Península i creuà els Pirineus, essent tancat al camp de concentració de Gurs. Durant l'ocupació, passà a Itàlia i lluità amb la resistència, participant en l'alliberament de Carrara amb un grup anarquista. Després es refugià a Brasil durant un temps. En 1948 tornà a Carrara amb sa companya i sos dos fills. Adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), abandonà aquesta organització durant els anys cinquanta al considerar-la massa subordinada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), encara que era membre d'una tendència minoritària partidària de participar en eleccions polítiques. En el Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) el setembre de 1968, fou un dels partidaris del trencament amb els joves del Maig Francès, representats per Daniel Cohn-Bendit. El seu anticomunisme el portà a començaments dels anys setanta a simpatitzar amb «Nuova Repubblica», moviment fundat per Randolfo Pacciardi, vell amic i excomandant de la Brigada Garibaldi a Espanya, fet que el marginarà totalment del moviment anarquista. Durant els seus últims anys es declarà anarcoindividualista. Gino Bibbi va morir el 8 d'agost de 1999 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou incinerat amb un mocador roig i negre al coll; les seves cendres van ser enterrades al «racó anarquista» del cementiri de Carrara.

Gino Bibbi (1899-1999)

***

Necrològica de José Martínez Pérez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 de febrer de 1965

- José Martínez Pérez: El 5 de febrer de 1900 neix a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Martínez Pérez. Sos pares es deien Ángel Martínez i Francisca Pérez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), patí les típiques cordes de presos que recorrien la Península. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà de jornaler. Milità en la Federació Local d'Anhan (Gascunya, Aquitània, Occitània) i en la seva última etapa en Vic de Fesensac. Sa companya fou Manuela Gracia. Va patir enmig del carrer d'un atac cerebral a Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània), quan s'havia traslladat a aquesta localitat per a cobrar la seva pensió; desnonat per la medicina a l'hospital, José Martínez Pérez va morir el 16 de gener de 1965 al seu domicili de Vic de Fesensac (Gascunya, Aquitània, Occitània).

***

Carnet del SIA de Marceau Lefebvre

- Marceau Lefebvre: El 5 de febrer de 1910 neix a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Marceau Lefebvre. Sos pares es deien Achille Lefebvre, jornaler, i Léonie Ceenaeme. En 1916, durant la Gran Guerra, mentre son pare era al front, fou evacuat amb sa família, primer a Bèlgica, després a Les Vans (Occitània), on es reuní amb son pare, i finalment tots s'instal·laren a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). El mateix dia que va fer 13 anys, el 5 de febrer de 1923, començà a treballar a les mines de La Grand Comba. En aquest medi miner esdevingué anarquista, s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1937 s'adherí a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i l'any següent en fou nomenat tresorer i secretari del grup local. A finals de febrer de 1939, arran de la Retirada, organitzà una conferència de SIA a La Gran Comba sobre la necessitat de solidaritat vers els refugiats a la qual participaren més de 300 persones i on Maurice Doutreau exposà l'estat de la qüestió, però en la qual no pogueren recaptar diners ja que no havien demanat permís al comissari de policia. Quan esclatà la II Guerra Mundial es casà amb una refugiada espanyola, Carmen Victoria –amb qui tingué un fill, Max–, i decidí, com a antimilitarista, declarar-se insubmís i marxà, amb altres dos anarquistes d'Alès, a les muntanyes. Tres mesos més tard, incapaç de viure d'aquesta manera, s'amagà a casa de sa mare fins al 2 d'agost de 1940, quan es lliurà a la brigada de gendarmeria de Tamaris, a 10 quilòmetres de ca seva, ja que sa companya havia estat amenaçada d'expulsió durant els escorcolls policíacs domiciliaris. Tancat al Font Saint Nicolas de Marsella, sortí el 22 de novembre de 1940 per complir una pena de dos anys de presó imposada per un tribunal militar. Després de l'Alliberament i un cop al carrer, fou nomenat tresorer del grup local de SIA. En 1947 fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). Fou un dels distribuïdors de Le Libertaire, Le Monde Libertaire i Le Combat Syndicaliste. Marceau Lefebvre va morir el 13 de març de 1983 a l'Hospital d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània).

***

Antonio González Gonzñalez

- Antonio González González: El 5 de febrer de 1917 neix a Peñaflor (Grado, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Antonio González González. Sos pares es deien Francisco González Álvarez i Isabel González Cortina. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers i, sembla, que posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant la primavera de 1940 va caure pres dels ocupants nazis i va ser enviat a Alemanya, on pogué fugir d'un camp de concentració. Després de travessar el riu Rin nadant, es va refugiar a la zona de Florimont (Belfort, Franc Comtat, França), on treballà un temps. Més tard passa al Massís Septentrional i en 1943 s'establí a Salèrn (Alvèrnia, Occitània), on es casà amb una refugiada espanyola, amb qui tingué quatre infants. En aquesta època va fer feina en una CTE a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Entrà a formar part de la Resistència i en 1944 era un dels 75 membres de la Companyia Espanyola del Batalló«Didier» de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), comandada pel capità Juan Montoliu del Campo, que participà en l'alliberament de la regió. Després de la II Guerra Mundial entrà a fer feina a la fàbrica de cables de Riam. Malalt d'un càncer de pulmó, Antonio González González va morir en 1969 a Riam (Alvèrnia, Occitània).

***

Rafael Pérez Mur

- Rafael Pérez Mur: El 5 de febrer de 1922 neix a El Burgo de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Pérez Mur. Sos pares es deien Rafael Pérez i Pascuala Mur. Amb sa família emigrà a Barcelona (Catalunya). Estudià a l'Escola Racionalista de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou amic de la infància de Francesc Sabaté Llopart. Sota el franquisme esdevingué membre de la Guàrdia Urbana de Barcelona i es retirà amb el grau de sergent. Desconeixem si mantingué contactes amb el grup guerriller de Quico Sabaté, però entre 1948 i 1997 mantingué correspondència amb Antoni Téllez Solà. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou membre del Sindicat d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i col·laborà en les revistes barcelonines Ideas-Orto, la qual sostingué econòmicament, i El Vaixell Blanc, i en Progrés, de l'Hospitalet de Llobregat. Apassionat per la poesia, trobem alguns poemes seus en el llibre col·lectiu España sangra. Poemas libertarios (1985). El gener de 1991 participà en l'homenatge retut a Francesc Sabaté Llopart celebrat a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya). Rafael Pérez Mur va morir el 20 de febrer de 2000 a l'Hospital del Mar de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya).

***

Emili Pardiñas Viladrich

- Emili Pardiñas Viladrich: El 5 de febrer de 1943 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) el sociòleg, advocat i activista anarquista Emili Felip Pardiñas Viladrich, conegut com Pedrals. Sos pares es deien Julià Pardiñas i Elvira Viladrich. Passà la seva infantessa i adolescència al Marroc. Quan estudiava Magisteri milità en grups catalanistes i en el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i en 1967 marxà a París (França) per continuar els estudis. Participà en els fets de «Maig del 68» parisencs. Entrà a formar part de grups il·legalistes llibertaris i en 1971 va ser detingut, jutjat i condemnat a un any de presó per«robatori a mà armada»; després de tres mesos tancat a la presó parisenca de Fresnes, fou expulsat de França. De bell nou a Barcelona, treballà com a traductor per a les editorials A. Redondo i Dopesa, abans de fer de professor universitari. Amb el pseudònim de Pedrals, el novembre de 1972 entrà en el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) i en els seus Grups Autònoms de Combat (GAC), al costa de Salvador Puig Antich, Oriol Solé Sugranyes, José Lluís Pons Llobet, Santi Soler Amigo i Jean Marc Rouillan. Col·laborà en les edicions clandestines de«Mayo 37» del MIL. Les seves tasques en aquesta organització clandestina es concretaren, sobretot, en missions d'enllaç i a efectuar passatges a la frontera francoespanyola. L'agost de 1973 participà a Tolosa de Llenguadoc en el congrés d'autodissolució del MIL. El 21 de setembre de 1973 fou detingut amb sa companya Maria Lluïsa Piguillem Mateos a Barcelona i després van caure la resta de l'organització. En llibertat provisional, va ser jutjat i condemnat el 3 de novembre de 1975 pel Tribunal d'Ordre Públic franquista a tres anys de presó per «associació il·lícita» i«propaganda il·legal». En sortir de la garjola s'instal·là a Girona on exercí de misser. L'abril de 1977 es creà la Coordinadora de Laboralistes de Catalunya, de la qual va ser nomenat membre del seu secretariat. Durant sa vida aplegà nombroses titulacions acadèmiques: Magisteri (Tarragona), Dret (Barcelona), Ciències Polítiques i Sociologia–tesi doctoral «Sociologia america. Funcionalisme»–, Dret Comparat (Estrasburg), etc. Va fer de professor a primària, a secundària i a la universitat; a més d'altres activitats: sociòleg en enquestes polítiques, periodista (Liberación), traductor i corrector d'estil, especialista en Recursos Humans, programador informàtic, productor i mànager musical, etc. En 2004 publicà el llibre testimonial Si este año no tocamos la revolución me aventuro con los caballos salvajes, on fa una valoració sobre el seu pas pel MIL tot reivindicant l'acció directa anarquista com a eina de lluita. En 2006, quan s'estrenà la pel·lícula Salvador, sobre el militant Salvador Puig Antich, acusà, juntament amb altres membres del MIL, de l'Organització de Lluita Armada (OLLA) i dels Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI), el productor del film, Jaume Roures Llop, de manipulació i de revisionisme històric. Aquest mateix any publicà amb Carlos Azagra el còmic històric i autobiogràfic A la revolución en gerundio sobre els turbulents anys que li va tocar viure. Com a advocat, especialitzat en el sector laboralista, ha defensat les causes perdudes, els treballadors, els moviments socials i els companys empresonats. En els seus darrers anys participà en les convocatòries de la«Marxa del Maquis» a Berga i formà part del col·lectiu llibertari «La Lluna Negra» de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), població on vivia. Emili Pardiñas Viladrich va morir el 23 d'octubre de 2011 a l'Hospital de Sant Camil de Sant Pere de Ribes (Garraf, Catalunya) i va ser incinerat a Sitges (Garraf, Catalunya).

Continua...

---

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Una pistola al cap (un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)

Què cercaven? Diners amagats entre les pàgines de les novel·les de Gorki, Tolstoi i Valle-Inclán? Amagades instruccions de la conspiració comunista de la qual ens acusaven? Llançaven al carrer les publicacions de l’editorial Cenit, Tierra y Libertad, Revista Blanca. Trepitjaven les obres d’Anselmo Lorenzo, Federico Urales, Álvarez del Vayo, Gabriel Alomar, Marcelino Domingo... Portaven una llista amb els autors que consideraven subversius. Vaig sentir que parlaven d’Antonio Machado i Federico García Lorca talment fossin dos dimonis. En el carrer ja cremaven les obres de Largo Caballero, Lenin, Trotski, Rosa Lusemburg, Fernando de los Ríos i John Reed. La novel·la de Stendhal, El Roig i el Negre, els semblava un tractat d’anarquisme. Dostoievski, un bolxevic. Rússia, el perill, la cultura a exterminar. Els noms i cognoms eslaus esdevenien l’enemic a vèncer. (Miquel López Crespí)

Em costà acostumar-me a l’obscuritat de l’entrada. Quan els meus ulls pogueren veure-hi, tenia al davant una escena que no oblidaré mai. Na Isabel i el pare estaven drets, amb les mans fermades amb filferro. Dins casa nostra, el desordre era total. Un grup nombrós de falangistes anaven amunt i avall obrint armaris a culatades, llançant els llibres al terra. Havien romput els vidres dels prestatges amb els fusells. Cercaven documents comprometedors, diners o tot alhora? En Joan Rupit, un veí a les ordres d’en Martí Cerol, davallà del pis de dalt mostrant el joier de la família.

Ens miràrem sense poder creure-ho. Pensaven robar-nos les joies? No els bastaven la destrossa, els calaixos oberts, les cortines espanyades, les detencions. Encara volien extremar les humiliacions?

En veure-ho, la padrina no pogué contenir-se. Dreta davall l’arc de l’entrada, els digué en veu alta:

-Lladres! Deixau el que no es vostre allà on ho heu trobat. No teniu vergonya!

En Joan Rupit mostrava les arracades i les botonades amb un somriure de satisfacció.

-Ja ho veieu –deia als seus homes-. Els xuetes no fan feina però gaudeixen de tot el que volen: or, plata, llibres, cotxe... Sempre han anat vius. Sense haver d’anar a suar a l’hort saben aprofitar-se de la feina dels pagesos. Són els propietaris dels magatzems més importants d’exportació de patates i mongetes. S’han convertit en senyors. Les filles dels comerciants no han anat mai a regar ni sembrar a marjal. Tampoc les veureu a l’hora de batre, sota el sol abrusador de l’estiu, porgant el blat, ventant el gra. Aquestes al·lotes estudien música, van a Magisteri, saben idiomes. Que no heu vist quina pell més blanca que tenen? Sempre a casa seva, llegint, portant els comptes del negoci de la família.

Una història prou coneguda. Quan podríem viure en pau, sense recordar constantment la cremadissa de l’any 1691? Sempre la presència aclaparadora de La Fe Triunfante del pare Garau. Un llibre que ens ha perseguit durant segles. La seva ombra sangonosa torna a través dels anys. Un malson del qual mai no ens podem desfer. Quan ja creus que tot s’ha acabat, els sacerdots recorden novament els cognoms maleïts, els sambenets penjats a l’església dels dominics.

Els inquisidors aquí, de nou, amb camisa blava i fusells a les mans.

El pare, envoltat de falangistes armats, suportava amb silenci aquella humiliació. Què podíem fer amb tantes pistoles i baionetes que ens apuntaven directament al pit? Vaig notar que tenia els ulls humits. Hauria començat a cridar amb totes les meves forces. Volia pegar els homes que estaven destruint la família, que insultaven les persones que més estimava.

Pensava en la tempesta que ens queia al damunt. No podia consentir el que em veia forçada a contemplar. Si hagués pogut hauria deslliurat na Isabel i el pare del filferro que els lligava les mans. Els botxins, sense cap mena de consideració, l’havien estret amb força. Tenien sang a les mans i no es queixaven. Sabia que els feia més mal el que estaven veient. Però no hi podíem fer res. Eren massa fusells contra les nostres mans nues, la desesperació que ens dominava.

De cop i volta estava navegant per l’interior d’un inesperat malson. Veia com anaven llançant els llibres que trobaven als prestatges al terra. Em preguntava per quin estrany submón viatjava, per quines obscures escales de l’infern havia davallat fins a ensopegar amb els missatgers de la Mort. El que m’envoltava s’assemblava als documentals sobre el triomf del nazisme a Alemanya. El mateix que havíem vist a les projeccions sobre la victòria de Hitler l’any trenta-tres. Els uniformes eren diferents però el que feien els escamots d’assalt hitlerians i falangistes no es diferenciava en res. Idèntics rostres plens d’ira arrabassant els cartells de les seus socialistes i comunistes. La fúria a l’hora de les detencions, els insults, els cops. A Berlín, Frankfurt i Hamburg, els esquerrans, juntament amb els jueus, són obligats a netejar els carrers agenollats damunt les llambordes, mentre són escarnits per un públic que gaudeix contemplant com pateixen. Al·lots i al·lotes de cabells rossos riuen, feliços, en veure com els detinguts són obligats a portar una estrella de David damunt el pit. A uns altres els fan portar grans cartells de cartró amb la paraula “Comunista”. Del darrer documental que veiérem feia uns mesos, poc abans del Primer de Maig, record els camions amb les unitats d’assalt de les SA arribant davant els locals dels partits marxistes, les biblioteques que s’havien de netejar de bolxevisme i judaisme. Ben igual que els que han destrossat casa nostra. Joves enviats pels senyors i la rectoria. Exaltats ansiosos de fer mal. Una joventut ensinistrada per a acabar, mitjançant la violència, amb qualsevol idea de justícia social. Des del Ministeri de Propaganda, Goebels parla d’acabar amb l’``art degenerat”, amb la influència del socialisme judaic dins la cultura d’Alemanya. Dóna ordres de ser implacables amb la música de jazz, amb les creacions de negres i altres races que considera inferiors. Asseguts a la sala de projeccions de la Casa del Poble poguérem veure com els nazis llançaven els mobles i els llibres per les finestres i posteriorment, talment feres sense control, calaven foc a les enormes muntanyes de volums amb les obres dels grans intel·lectuals alemanys i estrangers considerats “perillosos” .

Ara s’esdevenia el mateix a Palma, al nostre poble!

Miraven entre les fulles.

Què cercaven? Diners amagats entre les pàgines de les novel·les de Gorki, Tolstoi i Valle-Inclán? Amagades instruccions de la conspiració comunista de la qual ens acusaven? Llançaven al carrer les publicacions de l’editorial Cenit, Tierra y Libertad, Revista Blanca. Trepitjaven les obres d’Anselmo Lorenzo, Federico Urales, Álvarez del Vayo, Gabriel Alomar, Marcelino Domingo... Portaven una llista amb els autors que consideraven subversius. Vaig sentir que parlaven d’Antonio Machado i Federico García Lorca talment fossin dos dimonis. En el carrer ja cremaven les obres de Largo Caballero, Lenin, Trotski, Rosa Lusemburg, Fernando de los Ríos i John Reed. La novel·la de Stendhal, El Roig i el Negre, els semblava un tractat d’anarquisme. Dostoievski, un bolxevic. Rússia, el perill, la cultura a exterminar. Els noms i cognoms eslaus esdevenien l’enemic a vèncer.

No em vaig poder contenir:

-No vos basta robar les joies de la família? També voleu acabar amb la cultura, com els feixistes de Mussolini a Itàlia i els nazis a Alemanya? Sembla que he perdut l’enteniment! El Roig i el Negre és una novel·la, no un llibre escrit per Proudhom o Bakunin!

En Joan Rupit em mirà amb ràbia continguda. Envermellí, talment li hagués pegat un cop enmig del rostre. Quasi podia sentir els batecs del seu cor, excitat, dominat per aquella ànsia de fer mal, d’imposar la seva voluntat.

-Llibres? Cultura? –i mirava els homes que l’acompanyaven com si nosaltres haguéssim perdut el cap.

Escopia les paraules com si fossin pedres.

-Tanmateix no ens enganyaràs. El perill ve de Rússia. Ho sabem. Ens ho ha dit el rector. Els mestres, periodistes, polítics i escriptors sou culpables de l’anarquia regnant! És a conseqüència dels vostres diaris, de les classes nocturnes a l’Ateneu que l’exèrcit ha hagut de sortir al carrer per salvar les propietats dels bons ciutadans, la santa fe catòlica.

Des de l’indret on em trobava vaig veure com s’agenollava per agafar alguns dels volums que havien tret de la nostra biblioteca. En Joan Rupit sostenia a les mans uns llibres de poemes de Miguel Hernández i Rafael Alberti.

-Amb aquest fems heu omplert el cap als pobres jornalers! –cridava, enfurismat-. Quin sentit tenia ensenyar de llegir i escriure amb fragments d’obres de Bakunin i Marx? Adoctrinar aprofitant les ànsies de saber dels desgraciats. Sabem ben bé quines han estat les vostres tàctiques. Fer creure als toixarruts que voleu ajudar-los només per aconseguir que participin a les vagues contra els senyors que donaven feina, pa i menjar per als seus fills!

Estava davant meu, embogit.

-Bastir falses il·lusions en el cap dels pobres? –continuava, encès-. Per què no et dedicares a fer classes a qualsevol institut de Palma? Potser tot hauria estat ben diferent sense tants de llibres perniciosos, sense mestres com tu i la teva germana.

D’una manotada llançà al terra el volum de poesia que tenia a les mans.

-Ara tendrem molta feina segant la mala herba que heu fet créixer al camp en aquests anys d’infausta República!

La mare plorava desconsoladament.

La padrina Margalida resava el rosari amb els ulls esperitats, com si no sabés el que passava. Des de feia temps estava malament de salut. La inesperada invasió de la casa agreujava encara més la seva situació. I, ara, haver de veure com fermaven els fills i la néta amb filferro la feia empal·lidir. Els tractaven talment fossin lladres o assassins. Veient el que feia aquella gernació d’homes armats, empitjoraria. Bastava veure el tremolor de les seves mans, la mirada ansiosa, el dolor que traspuava el seu rostre. No tenien pietat de veure una dona d’edat, malalta? Com era possible tanta insensibilitat, tal grau de maldat?

En Joan Rupit va mostrar als seus homes el joier que havia davallat de l’habitació dels pares:

-Veieu? Un munt de joies! Possiblement haurien servit per comprar armes per als comunistes! Les hem de portar al local juntament amb totes les que trobem al negoci d’aquest xuetó.

S’aturà un moment i continuà, somrient.

-Imaginàveu que no descobriríem els vostres plans? Ho sabem tot. A la cambra de na Isabel hem trobat un munt d’exemplars de Nostra Paraula, la revista del PCE. Ara, en arribar a l’Ajuntament vos prendrem declaració. Volem saber els plans que teníeu a l’hora de cremar l’església i matar el senyor rector.

Mentre parlava anava agafant les arracades de la mare i la padrina, les polseres d’or heretades dels avantpassats. Vaig veure com es posava a la butxaca les botonades dels padrins. Unes joies que sempre havíem estimat, més que pel valor econòmic que tenien, pel que sentimentalment representaven. El petit tresor que contenia la capsa que mostrava en Joan Rupit significava l’esforç d’unes quantes generacions, el fruit de dècades de fer feina sense descans.

Impossible contenir la meva indignació.

-No estau avergonyits? Robar a la casa d’una família que no ha fet mai mal a ningú, rompre els mobles a culatades, com si fóssiu bèsties. Els animals no tenen un cor tan dolent, serien incapaços de fer patir ningú.

Potser no ho hauria d’haver fet mai. Tenia al meu davant el pare i la germana amenaçats pels fusells, a punt de ser portats no sabíem encara a quin tenebrós indret. I si les paraules que acabava de pronunciar agreujaven més la situació? No era una imprudència per part meva? Però l’escena em sublevava. Més que fer-me tenir por, els fets que contemplava m’enervaven fins a límits insospitats, posaven en tensió el meu esperit rebel. Hauria estat capaç de fer qualsevol cosa. Inconsciència de la joventut? Possiblement. El rostre de la mare era un quadre. Tremolava. Amb la mirada em deia que callàs, que estàvem en perill. El padrí havia pogut marxar. Potser el millor fos entretenir-los amb qualque conversa banal. El pare i na Isabel ja estaven detinguts. Ara ens podien agafar a nosaltres, a les tres dones que quedàvem. Si hi havia sort el padrí podria amagar-se a la muntanya. Tenia amics al port. Qui sap si podria fugir de Mallorca amb una barqueta.

De cop i volta els falangistes es giraren cap a l’indret on jo estava recolzada, amb el braç en el piano de l’entrada. Recordaré per sempre els seus rostres. Els que havien begut m’aguantaren la mirada, sorneguers. El que apuntava la meva germana amb el fusell escopí damunt les rajoles acabades de fregar. En Pancuit i en Robiolet, dos coneguts de la infantesa, acotaren el cap, com si els quedàs encara una mica de vergonya.

Qui no s’acovardà va ser en Joan Rupit.

Em mirà desafiant.

Es va treure la pistola de la cartutxera i, amb l’or de la família dins la butxaca, s’apropà al lloc on jo romania dreta. Els que vigilaven la porta també feren unes passes cap endavant, amenaçadors.

Què ocorria?

No podia reconèixer en Joanet de quan érem infants. Què havia succeït al poble per aconseguir convertir les persones en animals? Caminava lentament vers l’indret on em trobava, recolzada en el piano que el pare m’havia comprat el dia que feia els vint anys, el primer d’abril del trenta-sis. D’ençà que tenia consciència, el meu somni era saber música. Desitjava poder acompanyar al piano les cançons de l’Orfeó, fer concerts, entretenir els amics, organitzar recitals i així poder recollir diners per als presos polítics i publicar les revistes de les nostres organitzacions. Sovint anàvem mancats de diners i aquell em semblava un bon sistema per a recaptar unes pessetes.

N’Andreu estava encantat amb la meva idea. El negoci del pare rutllava a la perfecció i per això mateix la família m’havia regalat el piano.

De sobte vaig ser conscient del que s’esdevenia. En Joan Rupit m’apuntava al cap amb la pistola. Vaig sentir el fred de l’acer damunt el front.

A poc a poc, pronunciant les paraules una a una, em digué:

-Tu, Caterina, ets la que més ha de callar. Ara mateix podria fermar-te, com he fet amb el teu pare i la teva germana. O et penses que som ximples? Els companys de Palma han ocupat les seus dels partits i sindicats que donaven suport al Front Popular. Hem tengut sort. Encara no havien cremat la llista d’afiliats. Tenim els noms. Ningú no escaparà! I la teva germana Isabel és la màxima responsable del jovent esquerrà de la comarca. Vés a saber si va ser la culpable de la destrucció de la creu d’entrada al poble! L’hem de detenir, interrogar i enviar a la comissaria de Francesc Barrado. Aquestes són les instruccions que ens han donat.

Notava com, de forma inconscient, palpava l’or que ens havia robat i que portava dins les butxaques.

-En Barrado sap perfectament el que s’ha de fer amb tots vosaltres. Tanmateix sou uns rojos que volíeu fer la Repartidora –afegí-. N’Andreuet, el teu promès, ha marxat amb els carrabiners i els socialistes. El padrí ha estat el més viu. No l’hem trobat. Sembla que ha botat per la finestra i possiblement pensa amagar-se en alguna cova de la muntanya. Ja caurà en els nostres mans. Els que van a cercar els fugitius no van de bromes. No tenen les meves consideracions. Els que surten de nit a la recerca dels que han marxat ho fan com si anassin de cacera. Sí, ho heu sentit bé: de cacera. Talment anar a matar conills. I tenen bona punteria, us ho puc ben assegurar!

Apropà la cara a la meva i vaig poder sentir la pudor de conyac barat que sortia de la seva boca. Sentia el canó de la pistola en el cap. Em feia mal. “Em deixarà una marca al front”, pensava, sense gosar fer un moviment.

-Val més que callis –afegí novament-. Amb el teu pare president de La Societat, la germana comunista, el nuvi fugint amb els carrabiners, puc fer el que vulgui amb vosaltres. Ara mateix us podria matar com si fóssiu rates.

Deixà d’apuntar-me i retrocedí vers a l’indret on es trobaven el pare i la germana. Rigué, alhora que feia un senyal als seus, com dient-los que se'ls podien emportar.

-Començarem els interrogatoris amb aquests dos. Al teu padrí ja li demanarem comptes més endavant. Això si el porten viu a l’ajuntament.

Tornà a mirar-me de fit a fit.

-Per ara no et faig res. Ja sé que ets igual de perillosa que els altres. A mi no m’enganyes amb aquest posat de nineta bona al·lota. Sou com el dimoni, que sovint es vesteix d’àngel per a fer més mal a la gent! I nosaltres no deixarem cap diable damunt la terra, per molt que vulgui disfressar la seva presència. La teva llibertat és provisional. No cantis victòria. Són nombrosos els detinguts i tenim un excés de feina amb les declaracions. Et vendrem a cercar quan pertoqui.

Se’n portaren el pare i na Isabel ben fermats. Només poguérem acomiadar-nos amb la mirada. El pare no pogué abraçar la padrina, que plorava a un racó de la cuina.

Coneixia la meva germana profundament. La notava ferma, serena. El pare també es mantenia aparentment tranquil. Crec que encara no podien imaginar el seu destí. Provava de consolar-me pensant que el padrí havia pogut amagar-se. Possiblement no el trobassin. Coneixia nombrosos amagatalls secrets a la muntanya, coves desconegudes per a tothom, secrets rierols d’aigua... Jo coneixia cada un dels enfonys on podia restar ocult. Ben cert que posarien vigilància a la casa i que, si ens deixaven en llibertat, farien que algú ens seguís. I, si aconseguíem despistar els cruels perseguidors sempre podríem deixar queviures en indrets que només coneixia el padrí.

Malgrat el valor aparent, em sentia commocionada.

Ara el problema més important era saber què volien fer amb la germana i el pare.

La mare continuava plorant. “Els mataran”, deia sense poder contenir el riu de llàgrimes que li regalimaven per les galtes.

Per quins motius no em portaven amb ells? A què esperaven? Quines intencions tenien? Què volien fer amb nosaltres? D’en Joan Rupit recordava que jugava amb na Isabel i tota la colla del nostre carrer. La mare li havia donat berenar, dues llesques de pa amb botifarró o xocolata!, en moltes ocasions. Quantes vegades no comparegué per la cuina, afamegat, suplicant per aquelles pastilles de xocolata que tant li agradaven!

Però ara s’emportava la família envers un destí incert. Amenaçava a enviar els falangistes a caçar el padrí, “com si fos un conill”, digué.

El padrí, un home que l’havia tengut damunt els genolls! Com era possible una transformació tan radical del cor de les persones? Que s’esdevenia dins l’ànima de la gent? Com era possible que en uns dies s’oblidassin anys d’amistat, els jocs de la infantesa, els favors fets a través dels anys?

Els plors de la mare em portaren de nou a la realitat.

No podia romandre tancada a casa o la pena i la depressió em paralitzarien. Era necessari sortir fos com fos del pou profund de la desesperació. Què més ens podien fer? Portar-me a la presó? I què importava si ja havien detingut el pare i na Isabel, m’havien amenaçat de mort?

Volia saber on els portaven costàs el que costàs.

De la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)