Sa Pobla i Lluc - Poblers a Lluc (1963) - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial

A partir de Caimari sentia com anava deixant al darrere algunes de les preocupacions que em dominaven l´esperit. La camiona començava l´ascens cap a Lluc, lentament. El motor, una vella relíquia del passat, tossia i em feia pensar que s´aturaria d´un moment a l´altre. Vaig fer una ullada al voltant. Érem pocs viatjant cap al santuari en aquell mes de novembre. Una parella de la Guàrdia Civil, la padrina i jo, una mare amb un al·lot d´uns dotze anys que --parlava fort i ens assabentàvem de tot el que deia-- s´anava a incorporar als famosos blauets, i una joveneta carregada amb un munt d´ensaïmades, possiblement per al bar de la plaça.

Exceptuant la mare que donava consells interminables al fill, ningú no parlava gaire. El conductor, amb un enorme mostatxo que em feia recordar les fotografies de l´emperador Guillem II d´Alemanya, provava de sintonitzar una vella ràdio que no funcionava bé. A vegades senties notícies de futbol, més endavant alguns bocins de cançons de Sarita Montiel i Pepe Blanco, però de seguida el so s´esvania i només t´arribava un renouer eixordador. Veia com el xofer feia esforços per no pronunciar paraules gruixudes. Veus esquerdades sortien del vell giny. Al cap d´una estona, una cançó àrab; melodies que et feien pensar en palmeres i oasis enmig del desert, en camells transportant exòtiques mercaderies a través de rutes misterioses. Especialitzat a captar emissores llunyanes, de seguida vaig reconèixer la veu dels locutors algerians. Només ho vaig poder sentir uns instants: amb una frase irreproduïble, el conductor optà per apagar l´aparell.

Una calma inesperada envaí el vehicle.

Només senties el soroll del motor, talment una persona que tengués dificultats a respirar i li costàs caminar. Com un vell del meu poble avançant, geperut, ajupit pel pes dels anys i tossint per l´abundor de picadura a la gargamella i els pulmons.

Vaig pensar que aniria molt bé que la tranquil·litat duràs tot el viatge. La padrina Martina resava el rosari en silenci. Vaig veure que feia un alè en copsar la calma del moment. Tampoc li agradava sentir la veu histeritzada de la mare amb tantes interminables recomanacions: “Has de fer bondat i creure els frares. Procura obeir tot el que t´ordenin. Recorda que seràs al lloc més sagrat de Mallorca i has de ser digne de l'indret que t´acull. Menja com els altres, sense deixar res en el plat. Renta´t i pensa a netejar-te les dents. Quan t´aixequis el matí, el primer que has de fer, després de resar les teves oracions, és netejar-te les dents; t´he posat quatre tubs de Profidén. Per la resta, el que necessites ho demanes als frares. Hem quedat que et proveiran de tot el que hagis d´emprar...”.

I així minut rere minut.

Procurava distreure´m mirant per les finestres de la camiona. Sortint de Caimari havia començat a caure una fina pluja intermitent que anava en augment fins a convertir-se en un autèntic ruixat. Era difícil divisar les muntanyes que ens envoltaven, poderoses, alçant-se com un crit vers el cel. Hi havia moments en què no podia albirar el firmament grisenc que descarregava la pluja amb tota la seva força. L´eco dels congosts feia ressonar els trons i repetia l´amenaçador missatge dels núvols un parell de vegades. Els guàrdies civils miraven el rellotge. Possiblement anaven a substituir els que estaven de guàrdia a la petita caserna del monestir. Uniforme verd, dos grans mosquetons enmig de les cames, com si fos el tresor més preuat. La pistola al cinturó. De petit havia vist com la Guàrdia Civil se´n portava a la caserna un lladre del meu poble. Havia gosat entrar a una casa del nostre carrer pensant que no hi havia ningú. Descobert, provà de fugir per les teulades, però els veïns el detingueren al cap de pocs instants. Quan arribà la parella de guàrdies ja el tenien fermat i a disposició de l´autoritat. Tota l´al·lotea del carrer acompanyà la processó fins a la caserna. El portaven enmig, emmanillat. El jove avançava amb el cap baix, sense mirar ni a dreta ni esquerra. Érem petits, però ja intuíem que aquell jove restaria marcat per sempre. Què li farien a la caserna de prop de l´estació? Estàvem convençuts que l´apallissarien, el torturarien fins a fer-li confessar el que volguessin.

Aquell jove desaparegué com per art de màgia de la nostra vida. No sé si el condemnaren a molts d´anys de presó. El cert és que mai més tornà al poble, i els pobres pares, d´ençà aquella feta, mai sortiren a celebrar cap festa. Condemnats a la solitud, tan sols els podies veure a missa, a un racó, separats per unes passes de la gent. Quasi ningú els anava a veure ni els saludava pels carrers.

Tanmateix, la camiona no podia augmentar de velocitat. El xofer va disminuir la marxa. Agafava els revolts en primera, canviant a segona i tercera quan es trobava més segur. Veia com els vidres s´entelaven de la respiració dels passatgers. Amb el mocador netejava el vidre de la meva finestra per a poder guaitar del paisatge intuït en la distància.

Arreu del que abarcava la meva mirada, a través de la pluja, distingia l´infinit exèrcit d´oliverars muntanyencs, les marjades de pedra seca, la força del vent agitant les branques dels arbres. Tot plegat em feia l´efecte d´anar avançant cap a un altre món. No res a veure amb el sol del matí, quan el tren, a l´estació de sa Pobla, ens esperava expulsant el vapor, movent les rodes de ferro talment fos un monstre prehistòric, un dragó de ferro infernal, esbufetegant fum per la boca i els ulls.

Canviava el paisatge. La planura del meu poble i de Muro havien quedat enrere. Tan sols feia unes hores encara viatjava entremig d´horts i molins. Ara em trobava enmig de les muntanyes. La feina dels pagesos d´aquestes contrades, ben diferent de la del pla, també denotava la lluita d´uns pobles per la supervivència. Les marjades representaven un esforç igual o superior que la construcció dels molins. Aquí era la pedra tallada segle rere segle el que permetia el conreu de les oliveres i d´alguna petita anyada de blat o faves. Com havien pogut aconseguir donar vida a la pedra esquerpa de la muntanya?

La fam creant vergers enmig d´un indret on, abans de l´esforç dels homes, fins i tot a l´herba li era difícil subsistir. Mirava les pedres tallades a mà. Quanta suor i llàgrimes per aconseguir la bellesa perfecta de les marjades, que fructificàs l´oliva, productora del millor oli de l´illa, peça bàsica per a l´exportació. El professor Antoni Serra, a l´institut de sa Pobla, ens parlava del treball esclau a les possessions, del fred de les al·lotes recollidores d´olives que compareixien per aquestes contrades des de tots els pobles de Mallorca. A la majoria els pagaven amb espècie. Uns saquets d´olives era tot el que guanyaven després de deixar-hi la pell de les mans. La meva padrina em contava com aquelles al·lotes encalentien pedres al foc i les posaven dins els davantals per a poder tenir un poc d´escalfor mentre recollien el fruit de les oliveres. Quan notaven els dits congelats agafaven uns moments les pedres de la butxaca i provaven d´encalentir-se. Algunes, mal alimentades, no podien acabar la temporada. Queien malaltes per un esforç superior a les seves forces i les tornaven a casa seva.

Què podia fer un pagès en aquell temps? O doblegar l´espinada davant la situació establerta o marxar a fer feina a França i Amèrica. Cap altra alternativa. Els missatges, a la possessió, dormien amb els animals, a les païses. Els donaven sopes amb col, un bocinet de botifarró o sobrassada els diumenges i festes principals. Per això mateix la fugida cap a altres indrets. Marxar a l´Argentina, Cuba, l´Uruguai, amb l´esperança de guanyar uns diners, fugir de la fam d´una Mallorca sotmesa sempre al poder omnímode de cacics i sacerdots.

Davant els meus ulls, fugissera, alguna cabana de roter. Pensava en el significat de la paraula roter. Provenia de roturar? Ho hauria de mirar. Ho volia saber amb precisió. El cert era que molta de la riquesa que ara veia desfilar davant els meus ulls havia costat sang a generacions de jornalers sense terra. Ho havia sentit parlar sovint a casa dels padrins, mentre dinàvem. No feia gaire, els senyors oferien a un pagès pobre un bocí de terra plena de pedres per feinejar-hi i deixar-la en condicions de sembrar una anyada. Si l´amo de la possessió era bon home li prometia que, durant un parell d´anys, mitja anyada seria per al roter. Després, evidentment, la terra tornava al propietari.

El roter s´instal·lava en el seu racó de la muntanya i bastia una d´aquestes petites cabanes de pedra en sec on s´estava mesos i mesos netejant amb un picassó les roques de la finca. De què vivia mentre la terra era improductiva? Un poc de pa dur i formatge que li portava la dona quan n´hi havia. Quatre gorrions caçats amb xarxes. Possiblement algun eriçó que, netejat de punxes, esdevenia una menja exquisida. Sempre existia la possibilitat que un pastor s´apiadàs de la seva misèria i li oferís algun bocí de camaiot i sobrassada.

Els padrins recordaven el cas del propietari de les cases de Son Puigverd. Un cacic que va deixar bona anomenada per la zona de Deià. Cada parell de dies enviava les criades amb una senalleta plena de figues, alguns ous, un dels conills que havia caçat i no sabia què fer-ne. També donava llençols vells als jornalers que feinejaven a les seves propietats. Els homes, en arribar la nit, feien un nus al llençol i el convertien en una caputxa. Així es podien tapar el cos i dormir entre la palla, única manta que els protegia del fred.

Però eren casos excepcionals.

Normalment no hi havia misericòrdia amb els treballadors i treballadores de les possessions. Ni que haguessin estat les mares de llet, la dida que surà el senyor quan era un infant!

De seguida que aquella persona emmalaltia o tornava vella, era llançada a les tenebres exteriors, al carrer, sense que hagués servit de res el que havia fet durant tota una vida d´esclavatge...

No havia plor que servís.

Eren uns costums venguts del fons dels segles, i així continuaven amb la benedicció de l´església que, evidentment, mai va denunciar aquests fets.

De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

Anarcoefemèrides del 9 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer número de L'Émeute

- Surt L'Émeute: El 9 de desembre de 1883 surt a Lió (Arpitània) el primer numero del periòdic L'Émeute. Organe anarchiste. Paraissant le dimanche (L'Aixecament. Òrgan anarquista. Apareix el diumenge). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Òrgan d'expressió de diversos grups anarquistes locals (Lió, Roanne, Sant Étieve, Dijon, Amiens, La Voulte), era continuació d'un reguitzell de publicacions anarquistes que van ser suprimides per la repressió: Le Droit Social (1882), L'Étendard Révolutionnaire (1882), La Lutte (1883) i Drapeau Noir (1883). Els responsables en el comitè de redacció eren Vincent Berthout, Claude Grillot, Pierre Labille (gerent), P. Parich (gerent a partir del número 6 del 13 de gener de 1884) i Léon Domergue (secretari). Els articles sortiren sense signar i arribà a tirar 9.000 exemplars. Víctima també de la repressió, només podrà publicar set números, l'últim el 20 de gener de 1884. Va ser substituït per una altre tirallonga de publiacions: Le Défi (1884), L'Hydre Anarchiste (1884), L'Alarme (1884), Le Droit Anarchique (1884) i La Lutte Sociale (1886).

***

L'atemptat de Vaillant segons Frederic Lix en Le Petit Journal del 23 de desembre de 1893

- Atemptat de Vaillant: El 9 de desembre de 1893, cap a les 16 hores, l'anarquista Auguste Vaillant, tot cridant «Visca l'anarquia», llança una bomba a l'hemicicle de la Cambra de Diputats, al Palais Bourbon de París (França). Tirada des de la segona tribuna pública situada a la dreta del president de la Cambra, Charles Dupuy, la bomba –de gran potència i amb nombrosos claus, trossos de cinc i de plom que actuaren com a metralla– només ferí lleugerament una cinquantena de diputats i d'espectadors que assistien a les deliberacions de la cambra. Vaillant mateix resultà ferit al nas i a la cama dreta. Detingut, amb altres vint persones, a l'Hotel-Dieu mentre el curaven, l'endemà de l'atemptat admeté per escrit davant el jutge d'instrucció que havia estat l'autor de l'atemptat. Segons ell, l'acció, netament simbòlica, no pretenia matar, sinó ferir el major nombre de polítics en represàlia per l'execució de Ravachol i per denunciar la política repressiva del govern francès contra el moviment anarquista. La reacció a aquest atemptat fou immediata i, a part de l'expulsió de França de 15 anarquistes italians i la persecució de la família Reclus, el 12 de desembre es votà la primera de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), especialment dirigides contra el moviment anarquista i els seus òrgans d'expressió. Auguste Vaillant va ser jutjat en una única sessió el 10 de gener de 1894, condemnat a mort per «intent d'assassinat» i guillotinat el 5 de febrer d'aquell any.

Auguste Vaillant (1861-1894)

***

Invitació a l'acte signada per Carlo Canzi

- Reunió pro Masetti: El 9 de desembre de 1913 se celebra al Cinema Apollo de Torí (Piemont, Itàlia) una reunió privada en suport a l'anarquista antimilitarista Augusto Masetti, aleshores tancat al manicomi judicial de Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia). L'acte, organitzat pel Fascio Llibertari de Torí (FLT), comptà amb les parlaments d'Arnado Acutis i N. Benedetto, per l'FLT; de De Bianchi i Gallo, pel Partit Republicà; de Saverio Dalberto, per les Joventuts Socialistes; entre d'altres.

Naixement

Piotr Kropotkin

- Piotr Kropotkin:El 9 de desembre de 1842 –el 27 de novembre segons el calendari julià rus– neix a Moscou (Rússia) el pensador anarcocomunista Príncep Piotr Aleksejevic Kropotkin. Fill d'una família de l'alta aristocràcia russa (els Smolensk), va ser educat en el Cos de Patges del tsar de Peterburg, la més selecta institució militar dels Romanov, i va ingressar en un regiment de cosacs de Sibèria oriental; però va abandonar la carrera militar amb el rang de sergent, descontent amb el tsarisme i oposat a la repressió sorgida arran de la insurrecció polonesa de 1863, i va estudiar en la universitat geografia, zoologia i antropologia, consagrant-se a la investigació i a l'exploració científiques. Va ser membre i després secretari de l'Acadèmia Geogràfica Russa. En 1872, a Suïssa, va prendre contacte amb Bakunin i el seu cercle de la Primera Internacional. Quan va tornar a Rússia es va esforçar, juntament amb un grup d'intel·lectuals del cercle populista de Txaikovski, per atreure la classe obrera al radicalisme social, fins que va ser empresonat en 1874 a la fortalesa de Pere i Pau de Peterburg. Però en 1876 va aconseguir fugir espectacularment de l'Hospital Militar de Peterburg, on havia estat traslladat per malaltia, exiliant-se al Regne Unit, a Suïssa i a França; relacionant-se amb Brousse, Malatesta, Cafiero iÉlisée Reclus. En 1877 va al Congrés de Verviers. En 1878 va fundar a Ginebra (Suïssa) el periòdic anarcocomunista Le Révolté i va ser un dels animadors de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), esdevenint amic personal de James Guillaume. En 1881 va assistir al Congres de la«Internacional Negra», que va aprovar l'ús de tàctiques terroristes, i va ser expulsat de Suïssa. Va participar en la rebel·lió dels obrers seders de Lió, per la qual cosa va ser empresonat en 1883 per «activitats anarquistes». A la presó de Clairvaux va organitzar classes entre els presos, va poder escriure articles per a revistes com Nineteenth Century, així com el terme«anarquisme» per a l'Enciclopèdia Britànica, i col·laborar en la Geografia Universal de l'altre gran geògraf anarquista,Élisée Reclus. De la sentència inicial de cinc anys només va complir tres, gràcies a la campanya dels més prominents intel·lectuals liberals francesos i britànics, entre ells Victor Hugo i Ernest Renan, qui va posar a disposició del pres la seva biblioteca. Quan va recobrar la llibertat, en 1886, gràcies a una amnistia parcial, es va instal·lar al Regne Unit, on va fundar en 1886 la revista llibertària Freedom, i va col·laborar enNature i The Times, i altres publicacions de la premsa científica i llibertària; va romandre al Regne Unit fins a l'esclat de la Revolució russa, dedicat a la investigació científica i a la producció teòrica sobre els temes més importants de la filosofia llibertària. Poc a poc es va anar convertint en un respectable patriarca de l'anarquisme, moderant –en contacte amb el futur laborisme britànic– els seus punts de vista, allunyant-se de l'acció, encara que sense condemnat mai les accions dels seus companys anarquistes, fins i tot les terroristes més exaltades i incompatibles amb la seva manera de ser. En 1887 va fer una gira de conferències pels Estats Units. En 1899 es va declarar en contra de la Guerra dels Bóers. En 1900 va presentar diversos informes al Congrés Anarquista de París, que va ser prohibit per la policia. En 1902 va realitzar una nova gira pels Estats Units. En 1907 va fundar, amb V. N. Txerkezov, Rudolf Rocker i Alexandre Shapiro, la seu londinenca de la Creu Roja Anarquista –altres es van crear a les principals ciutats europees i nord-americanes. En 1909 va realitzar un impressionant míting en defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1916 va signar el«Manifest dels Setze» que feia costat la causa de les democràcies liberals aliades i l'intervencionisme militar contra l'Imperi Germànic, fet que va causar la incomprensió en els cercles llibertaris internacionals. El juny de 1917, per no restar al marge d'una transformació revolucionària realitzada pel proletariat i després de 40 anys d'exili, va tornar a Rússia i, sense abandonar les seves idees, va fer d'assessor del poder soviètic, sense acceptar, però, cap càrrec oficial ni honorari. Va rebutjar el càrrec de professor de geografia a la Universitat de Moscou per problemes de salut i a participar en el govern de Kerenskij per qüestions polítiques. Va morir sense aconseguir el seu propòsit d'infondre els soviets l'esperit llibertari. Entre la seva magna obra podem destacar Paroles d'un révolté (1885), In russian and french prisons (1887), La conquête du pain (1892), Mutual Aid: a factor of evolution (1892),L'Etat, son rôle historique (1896), Fields, factoris and wokshops (1898), Memoirs of a revolutionist (1899),Autour d'une vie (1902), Russian literature (1905),LaGrande Révolution (1909),La science moderne et l'anarchie (1913),Ethika (1922, pòstuma), entre moltes altres. Va defensar la idea de la diversitat d'ocupacions, en l'agricultura i la indústria, davants els obrers condemnats pel capitalisme a un sol ofici. Va criticar la teoria darwiniana de la lluita per la vida i va defensar el suport mutu, la solidaritat, com a condició del progrés. Pensava que l'anarcocol·lectivisme era una etapa transitòria cap a l'anarcocomunisme, sense acceptar els sindicats com a organitzadors de la nova societat. Entre juny i juliol de 1878 va visitar Barcelona, on es va relacionar especialment amb García Viñas, i després, en un curt viatge a Madrid, va intentar resoldre les diferències entre els grups bakuninistes madrileny i barceloní. La influència del seu anarcocomunisme es va produir a la península a partir de 1886, quan La Justicia Humana de Gràcia, Acracia de Barcelona i El Socialismo de Cadis tradueixen per primera vegada els textos kropotkians. Les seves obres es van divulgar sobretot al començament del segle XX, editades en castellà, especialment a Barcelona i València. L'anarcocomunisme va influir especialment en els anarquistes més purs, i va configurar el seu ruralisme i la fe en un comunisme no basat en el sindicalisme. Piotr Aleksejevic Kropotkin va morir el 8 de febrer de 1921 a Dmitrov, a prop de Moscou (Rússia).

***

Foto policíaca d'Ievgienij Stepanov (ca. 1894)

- Ievgienij Stepanov: El 9 de desembre de 1864 neix a Khàrkiv (Ucraïna, Imperi Rus; actualment Ucraïna) l'anarquista Ievgienij Stepanov, més conegut en la seva transcripció francesa com Eugène Stépanoff i que va fer servir el pseudònim Orlowski. Sos pares es deien Dmitrij Stepanov i Marija Alcombarov. Emigrà a París (França) com a estudiant de medicina i visqué amb l'anarquista rus Ivan Kashintsev. En 1899 era el secretari d'una societat d'obrers russos exiliats. El 29 de maig de 1890 va ser detingut, juntament amb altres 26 revolucionaris russos, entre ells el seu company de pis, en una gran batuda antianarquista; jutjat el 4 de juliol de 1890 pel IX Tribunal Correccional del Sena en l'anomenat«Procés dels nihilistes russos», va ser condemnat per possessió d'explosius a tres anys de presó i 200 francs de multa. El 20 de setembre de 1892 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra), on participà, amb altres exiliats del seu país, en la Russkaia Besplatnaia Biblioteka (Biblioteca Lliure Russa). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1926 col·laborà en el periòdic rus Katorga i Ssylka. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paolo Lega fotografiat per Guglielmo Borghese a Roma

- Paolo Lega: El 9 de desembre de 1868 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Giovanni Paolo Lega, conegut com Marat. Sos pares es deien Giuseppe Lega, sabater, i Clotilde Baldini. Per manca de recursos, quan tenia nou anys abandonà l'escola primària i, després d'aprendre l'ofici de fuster a l'ebenisteria Forlivesi de Lugo, treballà a diverses localitats. Amb 15 anys freqüentà el cercle republicà irredentista juvenil«Guglielmo Oberdan», però poc després es declarà socialista i anarquista internacionalista, convençut de la necessitat d'abolir primerament la propietat privada. El sobrenom de Marat li ve de la representació en un teatre local de l'obra teatral homònima de 1885 del dramaturg anarquista Ulisse Barbiere, de qui era Lega era fervent admirador. En 1886 s'establí a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on va treballar durant tres anys de fuster a la zona de Santo Stefano, i en 1889 a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà de fuster i de tapisser i destacà com a propagandista anarquista, com a agitador i com a organitzador de vagues i de manifestacions. En 1890 va ser cridat a files, però se li va concedir un permís il·limitat. L'abril de 1891 va ser detingut a Gènova com a mesura preventiva davant l'imminent celebració del Primer de Maig i el desembre d'aquell any va ser novament detingut i enviat al seu poble natal.  En 1892 assumí la gerència del periòdic únic Primo Maggio, editat pels socialistes del  barri genovès de Sampierdarena i de Gènova, i va ser detingut i obligat a retornar a Lugo. Tres mesos després retornà a Gènova i el 12 de setembre de 1892 va ser novament detingut a conseqüència de la visita reial a la ciutat i enviat novament a Lugo el 15 de setembre. La seva persecució policíaca causà la mort de son pare, malalt del cor, el 22 de setembre. Absolt el 2 de novembre de 1892 per l'Audiència de Bolonya per delicte de premsa, el 25 de febrer de 1893 es traslladà a Marsella (Provença, Occitània), on entrà en relació amb companys anarquistes francesos. En aquesta època participà en les activitats dels grups anarquistes genovesos i de La Spezia (Ligúria, Itàlia), assumint la gerència d'algunes publicacions d'únics números i ocupant-se de la recaptació de fons. Després de sis mesos treballant entre Bolonya i Marsella, on freqüentà els cercles anarquistes antiorganitzadors al voltant de Paolo Schicchi, malalt de bronquitis, es va veure obligat a retornar amb vaixell el 15 de juny de 1893 a Gènova  i l'endemà va ser novament detingut en aquesta ciutat i reenviat a Lugo. El mateix va passar el 19 d'agost i el 7 de març de 1894. Aquesta última vegada, però, durant l'escorcoll, se li va trobar un ganivet amb mànec fix, prohibit aleshores, que li va implicar una condemna de 45 dies de presó, però que en patí 60.És a la presó que madurà la idea d'atemptar contra la vida de Francesco Crispi, president del Consell de Ministres italià, com a venjança pel seu patiment personal i pel que estava fent sofrir a la població siciliana i a un grup companys anarquistes genovesos empresonats des de principis de gener. En sortir, després de passar uns dies a Bolonya, on s'afilià al Fascio dels Treballadors i al grup anarquista de Porta Mazzini, el 30 de maig de 1894 marxà cap a Roma, fent una parada per a veure l'exinternacionalista Domenico Francolini a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i Emidio Recchioni a Ancona (Marques, Itàlia), a qui va confiar el seu projecte. El 13 de juny arribà, probablement amb Recchioni, a Roma i dos dies després el trobem a Florència (Toscana, Itàlia), on es reuní amb Francesco Pezzi i sa companya Luisa Minguzzi. De bell nou a Roma sota el nom d'Annibale Bandini, el 16 de juny de 1894, armant de dues pistoles, s'abalançà contra el cupè de Crispi al seu pas per l'avinguda Gregoriana. El tret de la primera pistola quedà encallat i el dispar de la segona errà el tir, moment que el cotxer aprofità per desarmar-lo amb un cop de fusta i l'immobilitzar-lo. Crispi es va servir d'aquest l'atac, i del que patí dies després el president de la República francesa Sadi Carnot el 24 de juny, per enfortir el seu inestable govern ultramonàrquic colonialista i fer votar, el 19 de juliol de 1894, les«lleis d'emergència» contra els anarquistes, però que va dirigir contra tots els partits antigovernamentals, fins i tot contra el Partit Socialista Italià (PSI), que tenia representants al Parlament. El 19 de juliol de 1894 Lega va ser jutjat per l'Audiència de Roma i defensat per l'advocat socialista Vittorio Lollini. En una única sessió, va ser condemnat a 20 anys i 17 dies de reclusió –en sentir la sentència agità el capell al crit de«Visca l'anarquia!». Molt més llarg va ser el judici dels seus presumptes còmplices (Domenico Francolini, Luisa Menguzzi, Francesco Pezzi, Emidio Recchioni, etc.), que es desenrotllà entre el 7 i el 30 de novembre de 1895 i que va concloure amb l'absolució de tots els implicats per manca de proves i en la responsabilització exclusiva de Lega en l'atemptat. Paolo Lega va morir el 2 de setembre de 1896 a la Colònia Penitenciària Agrícola de San Bartolomeo de Càller (Sardenya), oficialment, però, l'òbit va ser registrat el 25 de setembre de 1896. Dies després de l'òbit, el periòdic The Rebel, publicat per Emidio Recchioni a Londres (Anglaterra), havia filtrat la seva prematura mort i s'acusava d'aquesta als carcellers de la presó de Sàsser (Sardenya). El 20 de setembre de 1896 el periòdic sicilià L'Avvenire Sociale també anuncià la seva mort, dies abans de la seva divulgació oficial. En 2014 Giuseppe Galzerano va publicar la biografia Paolo Lega. Vita, viaggio, processo,"complotto" e morte dell'anarchico romagnolo che attentò alla vita del primo ministro Francesco Crispi.

Paolo Lega (1868-1896)

***

Adrien Gourdouze

- Adrien Gourdouze: El 9 de desembre de 1872 neix a Bessèja (Llenguadoc, Occitània) l'activista anarquista i anarcosindicalista Adrien Albert Gourdouze. En 1896 s'establí a Marsella, on participà en les activitats del moviment anarquista de la ciutat. Quan Sébastien Faure i altres membres de la redacció de Le Libertaire s'instal·laren a Marsella, entrà en l'equip editor i va fer de gerent dels 13 números (entre el 18 de març i el 5 de juny de 1898) d'aquest periòdic publicats en la ciutat occitana. També participà activament en la organització de conferències realitzades a diversos barris marsellesos per Henri Dhorr. El 16 de març de 1898 presidí la conferència que es portà a terme al bar Alhambra. Partidari de mudar-se a l'estil «cloche de bois»–grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers–, canvia sovint de domicili. A començaments de juliol de 1898 sa companya morí a resultes d'una operació a l'hospital de la Concepció. A partir de 1899 orientà la seva activitat revolucionària en el sindicalisme i el desembre de 1900 fou nomenat secretari del Sindicat de Carboners. En 1901 intervingué, en nom d'aquest sindicat, en un míting a Arle en suport dels obrers dels ports i de les drassanes en vaga. En 1904 fou nomenat secretari dels carboners, però acusat de malversació, desaparegué del moviment llibertari. L'1 de novembre de 1907 arribà a Nova York (Nova York, EUA) procedent de Marsella i a partir d'aquest moment el seu rastre es perd.

***

Necrològica d'Eugenio Sánchez García publicada en el periòdic tolosà Espoir de l'1 d'octubre de 1972

- Eugenio Sánchez García: El 9 de desembre de 1899 neix a Santo Domingo de Moya (Moya, Cuenca, Castilla, Espanya) l'anarcosindicalista Gerardo Eugenio Sánchez García. Sos pares es deien Isidro Sánchez i Consuelo García. Quan encara era adolescent emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà com a paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció del barri de Gràcia de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Milità durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys republicans i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. En 1941, després d'una delació, va ser detingut pels alemanys i tancat un any al camp d'internats polítics de Vernet i posteriorment enviat deportat cap a Alemanya. El 21 d'agost de 1944 aconseguí escapar, amb altres 10 persones, a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània) del tren que el transportava i va ser immediatament amagat per una família francesa. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà com a empleat municipal en la neteja. En diferents ocasions va ser nomenat secretari de la Federació Local de Tolosa de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Dolores Escribano Larrea. Malalt, Eugenio Sánchez García va morir el 15 de febrer de 1972 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Pere Jové Viladrich apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 de novembre de 1974

- Pere Jové Viladrich: El 9 de desembre de 1900 neix a Lladurs (Solsonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Jové Valadrich. Sos pares es deien Manuel Jové i Teresa Viladrich. Fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cervera (Segarra, Catalunya). El febrer de 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i el 5 de desembre d'aquell any el Tribunal de Responsabilitats Polítiques l'incoà expedient. Durant l'Ocupació, participà en la reorganització de la CNT al departament de l'Aude. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Narbona. Pere Jové Viladrich va morir el 7 de juny de 1974 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor a l'estómac i l'endemà fou enterrat civilment al cementiri d'aquesta ciutat. Deixà companya, Carmen Pallise, i una filla, Arlette.

***

Notícia de la detenció d'Ignasi Meler Pomet a pareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 26 de maigde 1940

- Ignasi Meler Pomet: El 9 de desembre de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptor i activista anarquista i anarcosindicalista Ignasi Meler Pomet –el segon llinatge a vegades citat de diverses maneres (Pomés, Pomet, Portet, etc.)–, que va fer servir el pseudònim MiguelMiró Rech. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i posteriorment a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Membre dels Grups d'Acció confederals, en 1925 va ser detingut com a còmplice d'un atracament en un taller d'ebenisteria de la Riera Alta de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a l'estranger. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Catalunya i milità en la CNT de Sant Adrià del Besòs (Barcelonès, Catalunya). L'agost de 1931 sa primera esposa, Virginia García, morí després de practicar-se un avortament i ells restà a càrrec de dos fills i una filla. Entre l'1 de desembre de 1931 i el març de 1932 participà en l'edició dels set números de la revista cultural anarquista Ágora. Cartelera del Nuevo Tiempo, encapçalada per Ginés Alonso i que va estar finançada gràcies a un atracament al cafè «Oro del Rhin». Partidari de la tàctica de la «gimnàstica revolucionària», va ser detingut a Sant Adrià del Besòs, juntament amb altres companys (Baptista Agustí, Josep Balart Ciurana, Pere Bernardó, Josep Costa Ferrer, José Giménez, Frederic Maldonado, Amadeu Roig, Ramon Tabuenca, Ramon Vaqué Agramunt, etc.), amb motiu d'un complot en el qual s'intentà volar el desembre de 1932 la Prefectura de Policia de Barcelona. El desembre de 1933, quan estava empresonat a la Presó Model de Barcelona, s'escapà, juntament amb molts altres 57 companys, fent una excavació que donava als claveguerams de la ciutat. El 30 de juliol de 1935 va ser novament detingut, però amb la victòria del Front Popular en 1936 va ser alliberat. Després treballà de blanquer a la fàbrica Francolí. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part de les Milícies Antifeixistes anarquistes del barri barceloní del Clot i immediatament després s'incorporà a la «Columna Hilario-Zamora», on dirigí els abastiments. Posteriorment passà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) i s'integrà en la«Columna Ortiz». Quan la militarització de les milícies, va ser destinat a la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República com a comandant de batalló a les localitats aragoneses d'Albero Bajo i de Tardienta; després lluità a poblacions diverses poblacions aragoneses (L'Almúnia de Sant Joan, Aliaga, Corbalán) i a Viver (Alt Palància, País Valencià). Entre maig i agost de 1938, comandà, en substitució de Máximo Franco Cavero i fins l'arribada d'Esteban Serna, la 127 Brigada Mixta. A començaments de 1939 marxà cap a València, on residia sa companya Gloria García Zapata, però retornà al front de Còrdova (Andalusia, Espanya). Dies després, va rebre l'ordre de fer-se càrrec de la 125 Brigada Mixta, amb la qual intervingué decisivament el març de 1939 en nom del Consell Nacional de Defensa contra les tropes de Juan Negrín López. A Madrid va ser ferit greument per l'explosió d'una bomba i perdé la vista i el braç dret. Mutilat i cec, en acabar la guerra va ser empresonat, però a començaments de 1940 va ser posat en llibertat condicional. Instal·lat a Sevilla (Andalusia, Espanya) amb sa companya, va ser reclamat per les autoritats franquistes barcelonines. Jutjat, no va ser acusat de cap delicte de sang ni contra la propietat, però va ser condemnat a sis penes de mort, encara que totes van ser commutades, gràcies a la intervenció d'un advocat franquista al qual havia salvat la vida temps enrere i que també li va aconseguir una parada de venda de cupons dels cecs i de loteria al barri del Clot. Sa companya Gloria García Zapata també va ser tancada a la presó de dones, però també fou alliberada poc després. Ignasi Meler Pomet va morir en 1968, després de ser operat d'un càncer de còlon.

***

- Ambrosio Serrano Ayuso: El 9 de desembre de 1902 neix a Almodóvar del Pinar (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ambrosio Serrano Ayuso. Sos pares es deien Alejandro Serrano Giménez i Martina Ayuso Moreno i tingué quatre germans. Destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), des de 1930 tingué com a companya Julia Cano Sáez, també militant llibertària, amb qui tingué dos infants (Pilar i Alejandro). En aquest any vivia a València (València, País Valencià) i militava en el ram metal·lúrgic. Durant la guerra civil lluità en la «Columna de Ferro». En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant (Alacantí, País Valencià) i reclòs al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià). Aconseguí fugir-ne gràcies a una falsa ordre d'alliberament que va aconseguir sa companya i lluità en la clandestinitat antifranquista. Detingut, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Ambrosio Serrano Ayuso va ser afusellat el 17 de febrer de 1940 a València (València, País Valencià), juntament amb Tomás Alabau Verdaguer i Carmelo Ruiz Hernández.

***

Lucia Minon

- Lucia Minon: El 9 de desembre de 1903 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) la comunista i després anarquista Lucia Minon, coneguda com Luci. Sos pares es deien Giovanni Minon i Anna Cossutta. Després de la Gran Guerra participà activament en organitzacions comunistes de Trieste, entre elles el Gruppo Giovanile delle Donne Comuniste (GGDC, Grup Juvenil de Dones Comunistes) i el cercle «Spartaco», encarà que també estava en contacte amb organitzacions anarquistes i mantenia correspondència amb l'anarquista Renato Siglich, emigrat a Hamburg (Alemanya), qui l'enviava la revista llibertària Il Messaggero della Riscossa. A mitjans dels anys vint ja es declarava anarquista. En aquests anys va fer d'infermera voluntària de la Creu Roja Italiana. En 1926 es casà amb l'anarquista Alpinolo Bucciarelli. En aquestaèpoca va ser detinguda per possessió d'una octaveta de la Federazione Giovanile Comunista Italiana (FGCI, Federació Juvenil Comunista Italiana) i de textos poètics revolucionaris (Inno dei socialisti anarchici i Addio Lugano bella); jutjada per un Tribunal Especial, va ser absolta per manca de proves. Perseguida pels escamots feixistes, el 30 de novembre de 1926 passà clandestinament, amb sa parella i dos companys (Ernesto Ferluga i Carlo Fon), a Iugoslàvia. Posteriorment la parella es traslladà a Viena (Imperi Austrohongarès, actualÀustria) i després a París (França). El juliol de 1927 la parella passà a Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsada el novembre d'aquell any, i finalment a Luxemburg, d'on va ser expulsada en 1928 per possessió de passaports falsos. En aquestaèpoca emmalaltí a causa de la fatigosa vida portada. De bell nou a França, després d'un temps al departament de la Mosel·la, el maig de 1928 es va establir a París, on nasqué son fill Libero. El seu domicili esdevingué lloc de refugi i de passada de nombrosos exiliats anarquistes, com ara Anna Renner i Umberto Tommasini. La parella realitzà una intensa activitat entre el anarquistes exiliats, tant pel que feia a la propaganda com en l'elaboració d'estratègies de defensa contra els decrets d'expulsió de França. En aquesta època visqué a Alfortville (Illa de França, França) i durant els primers mesos de 1935 participà activament en reunions que, sovint, es celebraven a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) de París, juntament amb altres exiliats italians (Camillo Berneri, Virgilio Gozzoli, Umberto Marzocchi, Umberto Tommasini, etc.), sempre sota la vigilància de l'espia feixista Bernardo Cremoni, que enviava informes a l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). Després de deixar son fill adolescent en un internat francès, a finals de 1936, en plena Revolució, passà amb son company a Catalunya per Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), juntament amb altres companys (Aurelio i Terzilio Aiacci, Gualterio Livi, Alessandro Maffei, Paquale Migliorini i Adolfo Pintucchi), i ambdós s'enrolaren l'1 de febrer de 1937 en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on trobaren alguns companys que havien freqüentat a Trieste, com Umberto Tommasini i Rodolfo Gunscher, i ella va fer d'infermera de la Creu Roja a tres hospitals militars. Quan aquesta columna va ser desarticulada, va romandre a la Península. A mitjans de 1938 son company va emmalaltí d'un atac d'hemoptisi a les trinxeres i hagué de ser hospitalitzat a París mentre que ella restà a la Península fins el final de la guerra. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a França. La parella intentà embarcar cap a Amèrica, però sense resultat. El 4 de juny de 1940 ambdós van ser detinguts a Bardonescha (Piemont, Itàlia) quan pretenien entrar a Itàlia. Se li va assignar confinament primer a l'illa de Tremiti i després, a partir de setembre de 1941, a l'illa de Ventotene, on la parella entrà a formar part de la colònia anarquista deportada a l'illa. Després de la caiguda del feixisme, el 25 de juliol de 1943, en comptes de ser alliberada amb son company, van ser traslladats al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), juntament amb altres confinats anarquistes i membres de la minoria iugoslava, considerats perillosos pel nou règim del mariscal Pietro Badoglio. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 va ser posada en llibertat. Instal·lada a Roma (Itàlia) va seguir militant en el moviment llibertari. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Lucia Minon (1903-?)

***

- Isidoro Latorre Laiglesia: El 9 de desembre de 1906 neix a Los Corrales (Osca, Aragó, Espanya) –el certificat de defunció cita el 10 de desembre de 1906 a Loarre (Osca, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Isidoro Latorre Laiglesia –algunes fonts citen erròniament Isidro. Sos pares es deien Isidoro Latorre i Rosario Laiglesia. Quan tenia 16 anys i feia feina en obres públiques en el servei d'irrigació d'Osca, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí arribar a zona republicana i s'enrolà en la «Columna Ascaso». L'octubre de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional d'Extremadura de la CNT. Amb el triomf franquista s'exilià a França i fou internat al camp de Barcarès; després passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació mantingué contactes a París (França) amb Olegario Pachón Nuñez, antic comandant del«Batalló Pío Sopena». Amb l'Alliberament s'instal·là a La Grand Comba, on treballà a la mina fins a la seva jubilació i milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili. Va estar casat en primeres núpcies amb María del Amparo Valle i en segones amb Ángeles Valentina Gil. Isidoro Latorre Laiglesia va morir el 14 d'octubre de 1972 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat amb la bandera confederal.

***

Libertario Rubini durant la guerra civil

- Libertario Rubini: El 9 de desembre de 1909 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Libertario Rubini. Emigrà a França. El 22 de novembre de 1935 va ser detingut, juntament amb Elíseo Rubini i Bergamín Renoto, al port de Huelva (Andalusia, Espanya) quan volia entrar clandestinament a Espanya a bord del vaixell Aurora i va ser expulsat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, passà a Barcelona (Catalunya) i el 3 de setembre de 1936 s'enrolà en la I Centúria«Gastone Sozzi», la qual el 9 de setembre s'integrà en la «Columna Libertad», traslladant-se des de Barcelona al front de Madrid (Espanya), on defensà la carretera d'Extremadura. A partir del 25 d'octubre de 1936 entrà amb la seva centúria al «Batalló Garibaldi» de la IX Brigada Mixta. El setembre de 1937 passà als Serveis de Censura de Correus de la «Brigada Garibaldi». En 1939 retornà a França. Durant l'ocupació, participà, amb la seva companya espanyola Abilia, en la resistència francesa a la zona de Sant-Maloù (Bretanya). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Libertario Rubini (1909-?)

***

Amèlia Jover Velasco

- Amèlia Jover Velasco:El 9 de desembre de 1911 –algunes fonts citen erròniament  el 10 de desembre de 1910– neix a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) la militant anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco –a vegades apareix erròniament com Amàlia. Sos pares es deien Julián Jover i Manuela Velasco. A la seva vila natal, de sòlida tradició llibertària, va poder acudir a l'escola, cosa infreqüent per a una nina de la sevaèpoca. Molt jove va entrar en contacte amb els grups de joves llibertaris i va començar a llegir propaganda anarquista, alhora que va començar a treballar en diversos feines. Instal·lada a València, a prop de la presó Model, va ajudar els companys detinguts per haver participat a la vaga de 1932. Després farà de mecanògrafa a l'Ajuntament de València i de cuinera a Viena Automàtic, i es va afiliar al Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va constituir la secció de dones del sindicat valencià. Membre de les Joventuts Llibertàries i d'un grup específic de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), quan va esclatar la Revolució va ser elegida secretària de la Secció Politicosocial de les Joventuts Llibertàries i representant de les Joventuts Llibertàries en el Comitè Regional de la CNT de Llevant. Va publicar nombrosos articles en Senderos, butlletí del Comitè Regional de Llevant de les Joventuts Llibertàries. Quan la victòria feixista, va ser detinguda al port d'Alacant, tancada al Cinema Ideal, convertit en centre d'internament de dones, i finalment traslladada a la presó d'Alacant. Més tard, fruit del desig franquista de concentrar els presos, va ser transferida al convent de Santa Clara de València, altra presó de dones antifranquistes. Però embarassada i a l'espera de judici va ser enviada a l'Hospital Provincial de València, on va romandre detinguda i sota vigilància. Nascuda sa filla i recuperada, va poder fugir amb l'ajuda de cenetistes clandestins i va poder arribar a França, on va ser internada als camps d'Argelers i de Bram. Després de nou mesos d'estada a França, en condicions molt difícils, va poder reunir-se amb son company Antonio Zaragoza refugiat a Tunísia, on tindrà dos fills més i romandrà 20 anys, treballant al camp i ensenyant els infants sense escolaritzar. En 1962 va tornar a França i s'establí a París, on farà feina a la firma Pierre Cardin i estudiarà de nit. Un dia a la setmana convidava els infants del barri a berenar a ca seva. Sempre va mantenir contacte amb el Moviment Llibertari i va freqüentar el Centre d'Estudis Socials i Econòmics (CESE) i l'Agrupació Confederal parisenca. El 9 de març de 1995 va participar en l'acte commemoratiu dedicat a Enric Marco Nadal i l'any següent va participar en Madrid en la trobada«Libertarias», sobre el paper de la dona en la Revolució social i la Guerra Civil, i en els actes del centenari del naixement de Buenaventura Durruti a Barcelona i València. Amèlia Jover Velasco va morir el 12 de setembre de 1997 a Antony (Illa de França, França), població on residia.

Amèlia Jover Velasco (1910-1997)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 10 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer número d'A Revolução Social

- Surt A Revolução Social: El 10 de desembre de 1911 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer número del periòdic anarquista quinzenal A Revolução Social. Folha quinzenal. Portava els epígrafs«No hi ha error que pugui ser útil, com no hi ha veritat que pugui ser nociva», de Joseph de Maistre, i «Abans vull patir per dir la veritat que fer patir la veritat amb el meu silenci», de John Pym. Òrgan d'expressió del grup anarquista«O Futuro», adherit a la Federação Anarquista da Região Sul (FARS, Federacó Anarquista de la Regió Sud), i estava dirigit per Luiz Carvalho. Trobem articles de Mario Campos, Bartholomeu Constantino, Santos Costa, Carlos M. Ferrão, Manuel Fiuza Junior, Jean Grave, Botto Machado, Errico Malatesta, J. Marques Leitão, Blazquez de Pedro i Antonio de Souza Paulo, entre d'altres. Tractà temes d'allò més divers: textos teòrics, sindicalisme, notes orgàniques, notícies locals i internacionals, educació, crides solidàries, etc. En sortiren quatre números, l'últim el 9 de març de 1912.

***

Primera edició de l'obra d'Han Ryner

- Conferència d'Han Ryner: El 10 de desembre de 1921, a la Grande Salle de la Maison Commune de la rue de Bretagne de París (França), pel desè aniversari de la creació de la revista lliurepensadora L'Idée Libre, el filòsof anarcoindividualista Jacques Élie Hanri Ambroise Ner (Han Ryner) pronuncia la famosa conferència Des diverses sortes d'individualisme, que serà editada l'any següent per André Lorulot en els fullets de les «Editions L'Idée Libre».

Naixements

August Spies fotografiat per Jacob Maul (ca. 1886)

- August Spies: El 10 de desembre de 1855 neix a Friedewalde (Hessen-Kassel) –landgraviat del Sacre Imperi Romanogermànic, que actualment pertany a Alemanya– l'activista i propagandista anarquista i sindicalista germanoamericà August Vincent Theodore Spies, un dels«Màrtirs de Chicago». Son pare fou un empleat forestal a Kurbesse. Criat pels amos dels dominis, fou enviat més tard a l'Institut Politècnic de Kessel per preparar-se com a forestal. Quan tenia 16 anys ja era geòmetra i l'any següent ja es declarava lliurepensador. A més dels estudis, s'apassionà per la lectura, especialment els assagistes alemanys (Feuerbach, Kant, Molleschott, etc.). Quan duia un any instruint-se a Kessel, en 1871 son pare morí i hagué d'interrompre els estudis i decidí emigrar a Amèrica, on vivien parents benestants de sa mare. En 1872 desembarcà, amb sa mare (Christine) i sos cinc germans (Henry, Kenny, Maggie, Willy i Adolph), a Nova York (Nova York, EUA). Aconsellat per un oncle que vivia a la ciutat, aprengué l'ofici de tapisser. En aquestaèpoca era un fervent admirador de Bismarck i de l'Imperi alemany, del moviment proletari ho desconeixia tot, fins i tot, després de llegir notícies sobre la Comuna de París, pensà que el socialisme només volia destruir la propietat, fet que considerava absurd. Un cop dominà l'ofici, marxà a l'Oest, però com que no trobà cap feina de tapisser, decidí provar sort en el comerç i administrà una llibreria a Chicago. En 1877, després de llegir força literatura socialista, s'adherí al moviment obrer i s'afilià al Socialist Labour Party (SLP, Partit Socialista Obrer) i a la Secció de Chicago de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors). Durant el període electoral de 1878 fou força actiu en la candidatura del doctor Smith de l'SLP. Entre 1879 i 1881 fou elegit per exercir diferents tasques polítiques. En 1880 va ser nomenat administrador del periòdic en llengua alemanya Chicagoer Arbeiter Zeitung, que es trobava al bord de la fallida i el qual va saber fer surar i pujar. Quan es produí la escissió entre la secció socialista i la tendència socialrevolucionària o anarquista, encapçalada per Johann Most, la redacció del periòdic seguí Spies en aquesta última tendència. En el Congrés dels socialistes de Pittsburg de 1882 defensà la propaganda socialrevolucionària, declarant que els treballadors mai no obtindrien els seus drets per la via electoral. En aquesta època es declarà netament anarquista i es posà a estudiar Proudhon i Bakunin. En 1886, juntament amb Oscar Neebe, participà en la lluita sindicalista i com a orador inflamat i propagandista es lliurà activament a la campanya per la jornada de vuit hores. L'1 de maig de 1886, dies abans de la concentració de Haymarket Square, encapçalà una manifestació de 80.000 obrers en vaga que recorregué l'avinguda de Michigan reivindicant la jornada de vuit hores. El 3 de maig fou un dels oradors en el míting dels obrers de la fusta que degenerà en un motí a causa de la proximitat amb les fàbriques de l'empresa McCormick Harvester. La redacció i publicació l'endemà del fullet Revenge! Workingmen to Arms! (Venjança! Treballadors a les armes!), editat en anglès i en alemany, fent una crida a la revolta, li portarà terribles conseqüències. El 4 de maig va ser un dels oradors del míting a Haymarket Square que acabarà tràgicament. En aquest míting una bala disparada per un detectiu de l'Agència Pinkerton destinada a ell acabarà allotjada al cos de son germà Henry. Després d'aquests«Fets de Haymarket», com seran coneguts, va ser detingut l'endemà. Processat, va ser jutjat i declarat culpable amb set companys. El 20 d'agost de 1886 fou condemnat a mort. Nina Van Zandt, que assistí al procés, universitària iúnica filla d'un apotecari acabalat, en quedà follament enamorada i es casa amb Spies per poders el gener de 1887; juntament amb Lucy Parsons, participà en la mobilització per la llibertat dels processats de Haymarket i publicà una biografia de son marit. Víctima de la histèria antianarquista orquestrada per la patronal i la premsa groga, August Spies va ser penjat l'11 de novembre de 1887 (Black Friday, Divendres Negre) a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA) amb tres companys (Georg Engel, Adolf Fischer i Albert Parsons) –altre condemnat, Louis Linng, no pogué ser executat perquè es va suïcidar a la seva cel·la. Les sevesúltimes paraules es van fer clàssiques en el moviment anarquista:«Un dia vindrà on el nostre silenci serà més fort que les veus que ens escanyen avui.»

***

Foto policíaca d'Albert Tramcourt (ca. 1894)

- Albert Tramcourt: El 10 de desembre de 1866 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Albert Tramcourt. Sos pares es deien Jean-Auguste Tramcourt i Joséphine Guery. Es guanyava la vida fent d'obrer ajustador a la fàbrica Baudet, on també era cap de colla, i visqué i milità a Argenteuil (Illa de França, França). Tenia al seu càrrec sa mare, sa germana, sa companya i una filla de dos anys. Condemnat en diverses ocasions per robatori i abús de confiança, a començament dels anys noranta es refugià a Londres (Anglaterra). Vivia al número 27 de Stanhope Street i freqüentà el cercles anarquistes francesos de l'exili. En un informe de la policia de 1892 deia que era un anarquista que es desplaçava molt i 1894 figurava en la llista d'anarquistes establerta per la policia ferroviària de fronteres. El 4 de gener de 1894 va ser detingut a Argenteuil sota l'acusació de mantenir correspondència amb anarquistes exiliats a Londres. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat «Procés dels Trenta», operació repressiva a gran escala que processà l'anarquisme, barrejant lladres amb teòrics anarquistes, que es desencadenà arran de l'ona d'atemptats que es produïren entre 1892 i 1894. Els inculpats van ser acusats d'«afiliació a banda criminal». Durant les sessions de l'Audiència del Sena de París (França) negà la seva militància anarquista. Acusat únicament d'haver rebut correspondència compromesa amb anarquistes exiliats a Anglaterra, va ser defensat per l'advocat Oster i va ser absolt. Durant la tardor de 1895 la policia assenyalà la seva partida de Londres amb destinació a Amèrica. Albert Tramcourt va morir el 13 d'agost de 1897 a Marololo (Majunga; actual Mahajanga, Madagascar), on treballava d'obrer mecànic civil a l'Arsenal d'aquesta població.

Albert Tramcourt (1866-1897)

***

Steven T. Byington fotografiat per Gauvin (Burlington, 1891)

- Steven T. Byington: El 10 de desembre de 1869 neix a Westford (Vermont, EUA) el traductor, lingüista, especialista bíblic i intel·lectual anarcoindividualista Stephen Tracy Bryington, més conegut com Steven Tracy Byington. Visqué a Ballardvale (Andover, Essex County, Massachusetts, EUA), amb sa mare, que morí en 1935, i sa germana Martha, bibliotecària de la localitat –son pare havia estat ministre de l'Església anglicana. D'antuvi defensà el Georgisme, doctrina econòmica creada per Henry George que manté que les persones són propietàries d'allò que han creat, però les coses creades per la natura, sobretot la terra, són de tothom. Més tard s'associà intel·lectualment amb Benjamin Tucker, col·laborant en la seva revista anarcoindividualista Liberty, defensant l'educació com a mitjà per a arribar a un món llibertari. En 1894 va començà a escriure les seves AnarchistLetter Writings Corps, dirigides a persones individuals i a la premsa, on explicava la filosofia de la seva doctrina anarcoindividualista. Traduí a l'anglès dos importants obres de l'anarquisme alemany: The Ego and its own. The case of the individual against autority, de Max Stirner, i Anarchism–llibre també publicat sota el títol The great anarchists. Ideas and teachings of seven major thinkers–, de Paul Eltzbacher. En 1891 es graduà cum laude a la Universitat de Vermont i fou membre de la prestigiosa Phi Beta Kappa (ΦΒΚ), societat acadèmica honorífica nord-americana creada per promoure l'excel·lència en les arts i les ciències i introduir els estudiants punters en les universitats més destacades. Entre 1913 i 1914 publicà «On interference with the environment», per lliuraments en The New Freewoman i The Egoist. En 1919 publicà el llibre The Society of the New Order. Coneixia de manera magistral almenys 12 llengües, incloses les clàssiques que havia aprés a la Union Theological School, i entre 1926 i 1946 fou col·laborador habitual del periòdic American Speech. No obstant això tenia problemes d'expressió i malgrat la seva preparació no podia parlar davant el públic, per la qual cosa passà 38 anys treballant com a simple corrector de proves per l'editorial de llibres de text«Ginn & Company» de Boston. Era membre de la Union Congregational Church de Ballardvale, de la qual fou secretari i historiador de l'església, però l'abandonà quan es fusionà amb l'Església Metodista Episcopal. En 1943, després de seixanta anys de treball, acabà la seva traducció, directament dels textos originals, de la Bíblia i la seva edició la titulà The Bible in living english (BLE), que fou publicada pòstumament en 1972 per la«Watchtower Bible & Tract Society of Pennsylvania» (Testimonis de Jehovà), que havia comprat els drets d'edició. A més de les citades, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com araThe Boston Globe, Demonstrator,Discontent, Discussion,Ego, The Firebrand, Freeland, Gleanings in Bee Culture, Good Housekeeping, Humanity First,Instead of a Magazine, Journal of Biblical Literature, Man!, Mother Earth, The Mutualist, The Nation,New Trends, The New Republic, The Typographical Journal, etc. Steven T. Byington, que mai no es va casar, va morir el 12 d'octubre de 1957 a Ballardvale (Andover, Essex County, Massachusetts, EUA).

Steven T. Byington (1869-1957)

***

Notícia sobre la baralla apareguda en el diari parisenc La Libre Parole del 21 de juny de 1914

- Esther Israël: El 10 de desembre de 1876 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Esther Lucie Israël. Sos pares es deien Samuel Israël i Marie Israël. A començaments de segle animava les nombroses festes i trobades organitzades pels periòdics Le Libertaire i L'Anarchie, on interpretava cançons revolucionàries. També va fer gales a Bèlgica. Sembla que mantenia una relació a tres amb els anarquistes Henri-François Godefroy i Léon-Americo Michel (Rip). Aquest dos, durant la nit del 26 al 27 de desembre de 1913 van ser detinguts a l'avinguda de la République de París en flagrant delicte de robatori amb agreujants i portant armes; jutjats, Godefroy va ser condemnat a quatre anys de presó i Michel a cinc, i tots dos cinc anys de prohibició de residència. El 19 de juny de 1914, en una baralla entre membres del grup d'extrema dreta «Les Camelots du Roi» i socialistes, ella va ser detinguda per haver copejat un agent i processada per«ofenses i rebel·lió als agents». La premsa la considerava «nihilista russa». En aquesta època vivia al número 59 del carrer Archives. No sabem en quina data es casà amb Adolphe Lévy. Esther Israël va morir el 14 de juny de 1922 al seu domicili, número 20 de l'avinguda Wagram, del VIII Districte de París (França).

Esther Israël (1876-1922)

***

Notícia de la detenció de Philippe Lutier apareguda en el diari parisenc L'Éclair del 9 de març de 1909

- Philippe Lutier: El 10 de desembre de 1879 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista Philippe Marius Lutier–el nom Mariusés un afegit posterior al naixement. Sos pares es deienÉmile Charles Marie Léon Lutier, empleat, i Catherine Terrolle. El 3 de novembre de 1904 es casà al XX Districte de París amb Margueritte Garnier, empleada de comerç. En aquestaèpoca vivia al número 28 del carrer Myrha. Empleat de comerç, a començament de 1907 va ser acomiadat del gran magatzem parisenc «La Samaritaine» després d'haver-se manifestat pel descans setmanal. Posteriorment treballà com a empleat a diversos magatzems de confecció. El desembre de 1908, amb Charles Fayadat i Maurice Violette, prengué part en la reorganització de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En aquestaèpoca, segons els informes policíacs, preparava la traducció al francès d'un fullet italià sobre fabricació d'explosius. A començament de 1909, quan era empleat del magatzem «Dames Françaises», segons la policia, aprofità la seva feina per subministrar de franc a sos amics d'articles de la botiga i el febrer va ser acomiadat per aquests fets. Aleshores militava en Sindicat d'Empleats del Departament del Sena. El febrer de 1909 fou membre de la directiva de la Federació Revolucionària (FR) i el 4 d'abril d'aquell any participà, amb altres companys (Miguel Almereyda, Lucien Belin, François Cuisse, Gaston Delpech, René de Marmande, Charles Fayadat, Maurice Violette), en el congrés fundacional d'aquesta organització i va ser nomenat membre del seu primer comitè federal provisional. El març de 1909, després d'haver estat detingut en flagrant delicte el 8 de març amb dos companys (Josef Kamerère i Camille Lalouette), va ser jutjat i condemnat per «estafa», segons el mètode de la «purga hipotecària», a sis mesos de presó amb llibertat provisional. L'11 de juny de 1909, de bon dematí, el seu domicili, al número 115 del carrer Championnet del XVIII Districte de París, va ser escorcollat en el marc d'una investigació sobre una campanya de sabotatges engegada contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 26 de juny de 1909 participà, amb Laperière, secretari del Sindicat de Músics, i amb Savoie, secretari de la Unió de Sindicats, en una acció organitzada per la Confederació General del Treball (CGT) contra la sala de festes parisenca«Luna Park» on tocaven músics no sindicats. Entre març i octubre de 1910 fou membre del Grup Revolucionari del XVIII Districte de París, però dimití després de ser acusat d'«imprudència i intemperància en el llenguatge» i només es relacionà amb els companys de Le Libertaire i de L'Anarchie. El 19 d'octubre de 1910, durant la vaga de ferroviaris, caracteritzada per sabotatges a les vies fèrries, el seu domicili va ser escorcollat sense resultats. En 1911 era membre de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i vivia al número 12 del carrer Ruisseau del XVIII Districte de París. En 1914 treballava de correter, vivia la número 80 del carrer Marcadet del XVIII Districte de París, que serà el seuúltim domicili, i va ser mobilitzat en la XX Secció de Secretaris de l'Estat Major de l'exèrcit. El 22 de febrer de 1922 es va divorciar de Margueritte Garnier i el 3 d'octubre de 1925 es casà al XVIII Districte de París amb Eugénie Germaine Jandarme, dona de fer feines. Philippe Lutier va morir el 29 d'abril de 1926 a l'Hospital Notre-Dame-de-Bon-Secours de París (França).

***

Gustave Manhès detingut en una foto publicada en el diari parisenc La Matin del 15 de juliol de 1911

- Gustave Manhès: El 10 de desembre de 1880 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Gustave Manhès. Era el fill primogènit de Guillaume Manhès, corredor de mobles, i de Marie Mondot. Treballava d'aprenent de llauner. El 28 de novembre de 1895 va ser detingut per «ultratge i rebel·lió» a un agent arran de la sortida de conscrits enviats a les companyies disciplinàries, però el 14 de desembre de 1895 el seu cas va ser sobresegut. En 1900 es va presentar voluntari a l'exèrcit i el 26 de juliol de 1903 va ser llicenciat sense el certificat de bona conducta. El 24 de novembre de 1906 es casà al XI Districte de París amb la tapissera parisenca Antoinette Sophie Jean, vídua d'Eugène Louis Resillot, amb qui va tenir tres infants. En aquesta època vivia al 129 Faubourg de Saint Jean de París –el mateix carrer on havia nascut. També era militant de la Confederació General del Treball (CGT). El 13 de juliol de 1911 va ser detingut per la policia a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), que investigava accions de sabotatge als fils telegràfiques i telefònics sobre la línia ferroviària París-Orleans. Aquestes accions es realitzaven per a protestar contra les companyies ferroviàries que rebutjaven reintegrar els vaguistes acomiadats entre 1909 i 1910. Escorcollat, se li trobaren a les butxaques pamflets sindicalistes i anarquistes i durant la perquisició del seu domicili, al número 4 del carrer Charonne de París, es trobaren fullets anarquistes (L'école du sabotage,Leur Patrie, Histoireà l'usage des grands, La conquete du pain, Le procès Ferrer, etc.) i un retrat de Mikhail Bakunin. Va ser enviat a la presó parisenca de La Santé. El 20 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i, defensat per l'advocat Pierre Laval, va ser absolt. L'abril de 1914 vivia al número 48 del carrer Trousseau del XI Districte de París. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser incorporat en el 104 i el 89 Regiment Territorial d'Infanteria. L'agost de 1915 obtingué una pròrroga d'incorporació i va ser destinat com a obrer a la Societat de Motors «Salmson», a Billancourt (Illa de França, França). L'octubre de 1915 s'instal·là al número 130 del carrer Aguesseau de Boulogne (Illa de França, França). El 10 de juliol de 1916 va ser acomiadat de l'empresa«Salmson» perquè incitava els companys a reduir la producció, tot argumentant que el salari era molt magre. El 17 de juliol d'aquell any va ser contractat per l'empresa «Blum» de Suresnes (Illa de França, França) i aquest mateix dia va renovar la subscripció al periòdic pacifista Ce qu'il faut dire. Després de la Gran Guerra, i fins el 1924, milità en el grup de Boulogne-Billancourt de la Unió Anarquista (UA). L'1 de maig de 1931 s'instal·là al número 34 de l'avinguda Moulineaux de Billancourt; en aquesta època treballava d'obrer ajustador i ja no era considerat perillós per la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jaume Binimelis Rotger

- Jaume Binimelis Rotger: El 10 de desembre de 1887 neix a Palma (Mallorca, Illes Balears) el militant anarquista i anarcosindicalista Jaume Binimelis Rotger. Sos pares es deien Gabriel Binimelis Cervera, destacat militant anarquista del Centre de Picapedrers de Palma, i Margalida Rotger Salas. Fou el major de quatre germans (Jaume, Joan, Gabriel i Ramon). Quan tenia set anys, marxà amb sos pares a l'Argentina i la família s'establí a Buenos Aires. A l'Argentina sa família buscà l'oncle Jaume, que s'havia exiliat per la seva militància anarquista, però no en trobaren el seu rastre. Després de passar la seva adolescència a l'Argentina, sa família retornà a Mallorca a començament del segle XX. Entre 1907 i 1912 va ser el servei militar a la caserna d'Artilleria de Palma, on va ser promogut a caporal i destinat a l'economat de la caserna. En acabar la mili, reenganxà en l'exèrcit per continuar la carrera militar. En aquesta època es va casar amb Maria Castell Guarros, filla d'un pescador i mare d'una nina d'un any, Margalida; Jaume volgué que aquesta nina portés el llinatge Binimelis, però Maria s'hi oposà. La parella tingué cinc infants (Gabriel, Carme, Maria, Ramon iÀngela) i més tard, a Barcelona (Catalunya), adoptaren un infant anomenat Josep, fill d'una prostituta. En 1912 abandonà l'exèrcit i es posà a fer feina de pescador. Posteriorment, quan va veure que la pesca no donava per mantenir sa família, s'instal·là, amb son germà Ramon, a Barcelona, on en 1915 trobà feina com a cap de personal a la fàbrica de gasoses Gremio. A començament dels anys vint s'instal·là a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), on comprà un terreny. En aquesta població milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà activament en les lluites obreres i durant la dictadura de Primo de Rivera s'encarregà especialment de guardar les armes dels grups d'acció confederals. En 1931, quan la proclamació de la II República espanyola, va ser nomenat president del Centre Republicà d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de Santa Coloma de Gramenet, això sense deixar de militar en la CNT. Durant la guerra civil va ser comandant d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i intentà senseèxit retrobar sa família. Aleshores retornà a la Península. Detingut, va ser jutjat, condemnat a mort i internat a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). La pena de mort va ser commutada per una de 12 anys de presó. Molt malalt, en 1956 va ser posat en llibertat condicional, assignant-li la residència a Mallorca. Autoritzat a deixar l'illa, Jaume Binimelis Rotger va morir el 20 de febrer de 1956 a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Aquest mateix dia, el símbol de Falange va ser pintat als murs de casa seva. Son fill, Gabriel Binimelis Castell, militant de la CNT i exiliat a França, no pogué assistir al seu enterrament celebrat a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sa companya, Maria Castell Guarros, morí el 12 d'octubre de 1974.

Jaume Binimelis Rotger (1887-1956)

***

Necrològica de Manuel Urzainqui apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 d'octubre de 1967

- Manuel Urzainqui Cardesa: El 10 de desembre de 1890 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Urzainqui Cardesa. Sos pares es deien Manuel Urzainqui i Ángela Cardesa. Emigrat a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida com a obrer guixaire i milità en la Secció de Guixaires Adornistes del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els grups anarquistes «Sol y Vida» i «Vía Libre». Fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari del barri barceloní del Clot i en 1931 promogué la creació de l'Ateneu Instructiu Obrer de Barcelona, al número 26 del carrer de Mercaders, del qual va ser nomenat president. S'uní sentimentalment amb Pabla Falcón, amb qui tingué sis infants (Ángeles, Carmen, Ernesto, Felicidad, José i Manuel). En 1936, quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les milícies confederals i va ser responsable de la Centúria «Cuatro de Septiembre» al sector d'Osca del front d'Aragó. José, un dels seus fills, va caure al front de València (País Valencià). En 1932, amb el triomf franquista, passà a França. Posteriorment milità en la Federació Local de Tuïr de la CNT. Manuel Urzainqui Cardesa va morir el 10 de juliol de 1967 al seu domicili de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

Manuel Urzainqui Cardesa (1890-1967)

***

Giuseppe Turci

- Giuseppe Turci: El 10 de desembre de 1891 neix a Santarcangelo di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Turci. Sos pares es deien Ugo Turci i Ida Bartolazzi. Fill d'una família de classe mitjana, entrà a formar part del moviment anarquista des de molt jove, ben igual que sos germans Claudio Giovanni (Nino) i Zeno. En 1916 es traslladà amb sa família a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Poc després s'instal·là a Roma (Itàlia), on entre 1916 i 1917 treballà d'ajudant d'apotecaria. En 1918 va ser cridat a files i mentre feia el servei militar al campament del II Granaders de Roma manifestà les seves idees antimilitaristes i llibertàries, fet pel qual el 16 de maig de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) a sis mesos de presó militar per«derrotisme». Un cop llicenciat, tornà a Civitavecchia, on segons la policia, «visqué en concubinat amb una casada». En aquesta ciutat formà part del Grup Comunista Anarquista«Pietro Gori» i es dedicà a la propaganda àcrata. Al seu domicili rebé moltes publicacions llibertàries, col·laborà en algunes d'elles i mantingué correspondència amb destacats anarquistes, entre ells i sobretot Temistocle Monticelli. El juny de 1920 es traslladà a Roma, on d'antuvi treballà com artista cinematogràfic. El desembre d'aquell any, segons un informe policíac, havia estat nomenat vicesecretari de la Federació Anarquista del Laci, en substitució d'Italo Manglio. Esdevingué administrador de la segonaèpoca del diari Umanità Nova, que havia estat traslladat de Milà (Llombardia, Itàlia) a Roma. Cap a finals de 1922 un escamot feixista arrasà la impremta d'aquest diari. Poc després, el 26 de desembre de 1922, va ser detingut en sortir de la seu del diari i la policia li va confiscar fons i cartes del periòdic que portava a sobre dels quals era dipositari. La policia també escorcollà la seu del diari i el seu domicili, confiscant materials diversos (correspondència, opuscles, propaganda, registres comptables, etc.). També va ser confiscat el compte corrent del Crèdit Italià que estava al seu nom. Ell fou l'únic detingut d'una vintena d'exredactors, corresponsals i membres del consell d'administració del diari per un delicte d'«opinió». Després d'uns mesos empresonat, va ser alliberat sense judici. Participà en la fundació de la revista d'Errico Malatesta Pensiero e Volontà (1924-1926), de la qual va ser l'administrador fins que va ser prohibida per les autoritats. Promulgada la nova llei de seguretat pública, tot i que encara no estava recuperat d'una greu malaltia, el 2 de desembre de 1926 la Comissió Provincial el va condemnar a cinc anys de confinament, assignant-li l'illa de Lipari. Poc després, a causa del seu alarmant estat de salut, el 17 de gener de 1927 la Comissió d'Apel·lació decidí reenviar-lo a Roma amb una amonestació, mesura amb la qual li va ser difícil trobar feina. Comptable expert i hàbil fotògraf, capaç d'efectuar manipulacions químiques i fabricar pel·lícula cinematogràfica, trobà feina, però sempre perdia els lloc de treball pel fet d'estar constantment vigilat per la policia. Quan acabà el 2 de desembre de 1928 la seva amonestació, trobà feina amb un comerciant que no tenia por de la policia. De tant en tant era detingut i empresonat preventivament en moments puntuals i especials (visites de polítics i jerarques feixistes, etc.). L'última vegada que va ser detingut fou el 28 d'octubre de 1919, aniversari de la «Marxa sobre Roma», i va romandre empresonat fins el 4 de novembre. El seu patró, cansat d'aquesta situació, li va advertir que si era novament detingut l'hauria d'acomiadar. Quan s'aproximà el matrimoni entre Humbert de Savoia i Maria Josep de Bèlgica, per evitar una nova detenció, fugí de casa seva i, sense poder anar a cap hotel o casa d'amics, llocs controlats per la policia, passà les nits a la intempèrie, contraent una fatal pneumònia bronquial. Giuseppe Turci va morir el 7 de febrer de 1930 en un hospital de Roma (Itàlia). Errico Malatesta li va dedicar una afectuosa i commovedora necrològica en Il Risveglio Anarchico del 22 de febrer d'aquell any.

***

Necrològica de Marius Delorme apareguda en el periòdic parisenc Le Monde Libertaire de març de 1963

- Marius Delorme: El 10 de desembre de 1893 neix a Londres (Anglaterra) l'anarquista Marius Delorme. Era fill de Joseph Delorme (Frick Delorme i Bercknell), anarquista exiliat a Anglaterra, de qui parla Charles Malato al seu llibre Les joyeusetés de l'exil. Perfumista de professió, visqué a Nerac (Gascunya, Occitània), on acollí regularment Sébastien Faure en les seves gires propagandístiques. Nombrosos militants, francesos i estrangers, perseguits o necessitats, passaren pel seu domicili. Durant els anys trenta freqüentà l'Associació de Federalistes Anarquistes (AFA) i estava subscrit al seu òrgan d'expressió La Voix Libertaire. En 1935 figurava en una llista d'anarquistes del departament d'Òlt i Garona. En aquesta època rebia una pensió de guerra del 35 per cent i vivia al número 29 de l'avinguda Maurice Rontin de Nerac. En acabar la guerra d'Espanya, instal·là nombrosos refugiats espanyols a les granges de la regió. Marius Delorme va morir en 1963.

***

Baldomer Dufour Barberà

- Baldomer Dufour Barberà: El 10 de desembre de 1905 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Baldomer Dufour Barberà –el seu primer llinatge citat de diverses maneres (Difur, Difour,Dufur, Doufor, etc.). Quan tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de l'Aigua de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità al barri barceloní del Clot, exercint-ne càrrecs orgànics de rellevància, com ara en 1924 el de secretari del Sindicat Fabril, Tèxtil i Vestir de Barcelona de la CNT. Quan la Dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França i entre 1929 i 1932 residí a Marsella (Provença, Occitània). L'octubre de 1932 fou pres governatiu a Barcelona i es va posar en vaga de fam. En 1932 col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1936 fou orador en diversos mítings, com ara Gavà (juny), Canet (juliol) i Puig-reig (setembre). Durant la guerra civil lluità com a milicià en la 153 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf feixista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus amb sa companya i son germà Jaume i fou internat al camp de concentració de Vernet. En sortir-hi entrà a fer feina en una fàbrica de Montluçon (Alvèrnia, Occitània) enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial residí a l'Arieja i a Oceja. En 1951 s'instal·là amb sa companya Pilar March Castells i fills al Brasil. Baldomer Dufour Barberà va morir el 20 de novembre de 1955 a São Paulo (São Paulo, Brasil) a resultes d'una operació d'estomac. Sos germans Jaume i Lluís també van ser destacats militants cenetistes.

Baldomer Dufour Barberà (1905-1955)

***

José García Pradas

- José García Pradas:El 10 de desembre de 1910 neix a Quincoces de Yuso (Burgos, Castella, Espanya) el periodista i escriptor anarquista José García Pradas. Va estudiar batxillerat a Burgos i a Vitòria, i la carrera de Dret a Saragossa, que no va acabar. En 1930 es va instal·lar a València, on va fer feina de dependent i d'oficinista. És va introduir en els ambients literaris i polítics, i va conèixer Max Aub i Marín Civera Martínez. Es va acostar a la Confederació Nacional del Treball després de llegir Lenin, que el va trobar rebutjable. En 1933 va fer de corresponsal per al periòdic La Tierra. Poc abans de l'esclat de la guerra civil es traslladà a Madrid com a redactor de La Tierra, feina que abandonà poc després segons uns per «discrepàncies ideològiques» i segons uns altres perquè el periòdic va ser suspès per les autoritats. Va fer feina de manobre i va ingressar en la Federació Anarquista Ibèrica, en el grup de Celedonio Pérez i de Melchor Rodríguez. El febrer de 1936 s'afilià a la CNT. Quan començar la guerra civil es troba a Barcelona, però marxarà a Madrid on es convertirà en un dels pilars de la CNT castellana: dirigeix CNT i Frente Libertario; membre del Comitè de Defensa del Centre, amb Val i Salgado; combat a Guadalajara i als voltants de Madrid; col·labora en la preparació de la maniobra antiestalinista contra Negrín de març de 1939 (afer Casado), tan discutida posteriorment, etc. Durant aquests anys va escriure molt a favor de la unió amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i sobre el frontpopulisme antifeixista, textos que li van aportar cert prestigi. En 1938 va prologar el llibre d'Eduardo de Guzmán Madrid rojo y negro. El 30 de març de 1939 es va exiliar a França (Marsella, París, Dieppe). Després es va instal·lar a Londres, on va fer feina primer de manobre, després de cambrer i més tard com a redactor de la ràdio britànica, alhora que realitzava tasques literàries, com ara la traducció de Shakespeare. Va mantenir famoses polèmiques amb Leval, Carbó i Peirats, i crítiques molt dures vers Horacio Martínez Prieto, causant al seu parer del col·laboracionisme cenetista. Cap al 1950 defensava un anarquisme sense Bakunin i sembla que en 1951 es va donar de baixar de la CNT. Va col·laborar en 14 Division, Ação Directa, Campo Libre, Cenit,CNT, Construcción,Cultura Proletaria, España Libre,Frente Libertario, Libertad,Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Balada de nochebuena, Con el sudor de su frente,En el portal de Belén, El Estado es una clase, Fabulillas de tablado, Fray Tomás de San Martín, Leyenda del Pucará,Meditaciones independientes, Nuestro señor el centauro,Pasado y presente del movimiento obrero español, Resón de la Araucana, Romance del conde Alarcos, Los rusos vuelven, La saeta arbolada de traición,El terror de Soso Khan, Tierra de lobos,Tributo de sangre,Antifascismo proletario (1938), Bandera de libertad (1938), Milicias confederales (1938), Después de la guerra (1938), Frente popular antifascista y alianza obrera revolucionaria (1938), La traición de Stalin (1939), Cómo terminó la guerra de España (1940), Tres epístolas a Horacio (1946), La revolución y el Estado (1947), España, colonia de su ejército (1947), La crisis del socialismo (1947), Guerra civil (1947), Cuatro cartas a Carbó (1948), Origen, esencia y fin de la sociedad de clases (1948), Rusia y España (1948), ¿Revolución proletaria? (1951), Al pie de la Vera Cruz (1963), ¡Teníamos que perder! (1974), etc. Va deixar inèdites Mi rescoldo. Material para la historia del anarquismo español i La muerte de la vergüenza. En 1978 va participar en la pel·lícula ¿Por qué perdimos la guerra?, de Francisco Galindo i Diego Abad de Santillán. José García Pradas va morir el 26 de març de 1988 a Londres (Anglaterra).

***

Eulalio Esteban Fernández

- Eulalio Esteban Fernández: El 10 de desembre de 1913 neix a Novés (Toledo, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eulalio Esteban Fernández. Sos pares es deien Justo Esteban i Beatriz Fernández. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es mostrà especialment actiu en l'exili francès, juntament amb Andrés Clavero Flores, Florencio Gallego, Mariano Puzo Cabero (El Gallego), Francisco Soler Ciércoles i altres, sobretot, des de Perpinyà, en els grups de suport a la resistència antifranquista que actuaven a l'interior de la Península. Entre 1944 i 1945 participà en la invasió («Operación Reconquista de España») de la Vall d'Aran (Gascunya, Occitània). En 1947 fou delegat per Perpinyà en el Congrés de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). També fou membre del Grup Escènic «Talia». Sa companya fou Maria Folch Roset. Eulalio Esteban Fernández va morir el 20 de novembre de 2002 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i enterrat dos dies després.

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'11 de desembre

Esdeveniments

Dibuix aparegut en La Huelga General

***

Premsa llibertària

- Surt L'Anticlérical: L'11 de desembre de 1898 (20 frimari de 107, segons el calendari republicà francès citat a la capçalera) surt a París (França) el primer número del periòdic llibertari L'Anticlérical. Organe de la Ligue Anticléricale. El secretari en fou Constant Martin (Gabriel) i el gerent Jean Degalves. Hi van col·laborar, a més d'aquests dos, Jacques Prolo i Michel Zévaco. D'aquesta publicació il·lustrada –trobem dibuixos de Heidbrinck i d'Adolphe Willette– se'n tiraven uns 80.000 exemplars. En sortiren set números, l'últim el 22 de gener de 1899 (3 pluviós de 107).

***

Portada del primer número de CAP

- Surt CAP: L'11 de desembre de 1972 surt a París (França) el primer número de la revista mensual CAP. Journal des prisonniers. Va ser editada pel Comitè d'Acció dels Presoners (CAP), organització creada el novembre de 1972 per l'anarquista Serge Livrozet i que aglutinava fonamentalment expresos comuns amb la finalitat de millorar la vida dels detinguts durant el seu tancament i després de la seva excarceració. El CAP era hereu del Grup d'Informació sobre les Presons (GIP), fundat en 1971 per Michel Foucault i Daniel Defert i que durà 18 mesos. Aquesta no era una publicació estrictament anarquista, però hi van col·laborar nombrosos llibertaris, i era l'únic mitjà que tenien els presos de dirigir-se a la població. Portava sovint l'epígraf«Les cadenes dels presos són les mateixes que les de tots els homes sense poder sobre la seva vida: només són més visibles.» Per al CAP tota delinqüència tenia un origen polític, econòmic i social i per això tots els presos eren considerats«presos polítics». El CAP, ben igual que el GIP, denuncià directament, fent servir tots els mitjans possibles (manifestacions, pamflets, cartes obertes al Ministeri de Justícia, interpel·lacions a les autoritats, etc.), les situacions intolerables a les quals es veien sotmesos els presos (repressió a les garjoles, morts sospitoses dels detinguts, abusos de tota mena, etc.), alhora que es va fer ressò de les reivindicacions carceràries de tota casta (distribució regular de sabó, desinfecció dels poals d'escombraries, sanitaris higiènics, assistència mèdica, dret a la correspondència, llibertat d'expressió, dret d'associació a l'interior de les presons, treball penitenciari regulat i ben pagat, etc.). L'editor responsable fou Annie Livrozet. Hi van col·laborar Sin Abu Kassan, Roland Agret, Agnès Beothy, Daniel Bonato, Michel Boraley, Albert Chamillard, Alain Daudier, Daniel Defert, Jean-Pierre Delastre, Christian Denele, Jean-Claude Deudon, Elizabeth Dubois, Michel Foucault, M. Foudrignier, Joël Frolich, Christian Goulakis, François Hoffet, Gérard Horny, Jean Lapeyrie, Guy Laumont, Jean-Louis Laval, Catherine Legay, Daniel Legrand, Jacques Lesage de La Haye, Claude Liscia, Serge Livrozet, Jacques Louvet, Maurice Marais, Francis Martineau, Claude Mauriac, Alain Monnereau, Jackie Perraud, Jean-Pierre Poncet, Jacques Pucheu, Ange Rault, Jean-Claude Reilles i Gilbert Rochu, entre d'altres. També n'hi havia molts de textos de Piotr Kropotkin i dibuixos de Kerleroux. S'editaren entre 10.000 i 50.000 exemplars de cada número. En sortiren 67 números, l'últim l'abril de 1980. Es va publicar una nova sèrie, amb el subtítol Revue de la stratégie judiciaire, editada pels Comitès d'Acció Presó-Justícia, de la qual sortiren 9 números fins al febrer de 1982. Cap al 1974 també sortí un número amb la mateixa capçalera i contingut a Alençon (Baixa Normandia).

CAP (1972-1982)

Naixements

Foto policíaca de Frantz Ricken (1889)

- Frantz Ricken: L'11 de desembre de 1858 neix a Clèveris (Düsseldorf, Prússia; actualment Alemanya) l'anarquista Jean-François Ricken, més conegut com Frantz Ricken o John Frank Ricken. Algunes fonts policíaques l'identificaven amb l'anarquista il·legalista Placide Schouppe. Es guanyava la vida com a fabricant d'instruments de cirurgia. En 1885 freqüentà el cercle anarquista al voltant del periòdic de Brussel·les Ni Dieu ni Maître i, per aquest fet, va ser expulsat del país i s'instal·là a París (França). L'1 de maig de 1892 va ser interceptat creuant la frontera en direcció cap a les ciutat flamenques de Brussel·les o d'Anvers. Amb altres membres destacats del moviment llibertari (Binger, Charles Frühlingsdorff, Errico Malatesta, Charles Malato i Lucien Weil), signà un article, aparegut en el número 2 del periòdic londinec Le Tosin (7 de gener de 1893), on s'acusava l'anarquista Karl Heintz (Viktor Raabe) de ser un confident de la policia. A començament de 1894 ja s'havia refugiat a Londres, on vivia al carrer Cleveland amb sa companya, una anglesa, en estret contacte amb l'anarquista Théodule Meunier, buscat per la policia per diversos atemptats a França. Alertat per la policia francesa, el 4 d'abril de 1894, va ser detingut juntament amb Théodule Meunier pel detectiu William Melville d'Scotland Yard a l'Estació Victòria de Londres. Empresonat, poc després va ser posat en llibertat condicional després de pagar dues multes de 100 lliures. El seu nom va ser inscrit en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. Segons informes policíacs, parlava perfectament l'alemany, l'anglès, el francès i el neerlandès. Sembla que retornà a França, perquè el 13 de juliol de 1894 les autoritats franceses li van decretar l'expulsió del país i es va refugiar de bell nou a Londres (Anglaterra), on visqué al número 26 del carrer Warren. La policia britànica sospità que, amb l'ebenista anarquista Ernest Louis Josep Dellebecq (Jules Marie Legoff), es dedicava a la venda de títols robats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Frantz Ricken (1858-?)

***

Notícia de la condemna d'André Mournaud apareguda en el diari de Chartres Le Dépêche d'Eure-et-Loir del 24 de gener de 1913

- André Mournaud: L'11 de desembre de 1882 neix al V Districte de París (França) l'antimilitarista, anarquista individualista i posteriorment anarcocomunista André Victor Mournaud. Sos pares es deien Toussaint Eugène Mournaud, paleta, i Marie Suzanne Parot, confeccionista. Es guanyava la vida com a obrer impressor i pintor colorista. El 23 de març de 1907 va fer la xerrada«L'antisyndicalisme» a la Sala Jules de París organitzada per la Joventut Lliure. El maig de 1907 freqüentà la seu del periòdic L'Anarchie i participà en la campanya abstencionista impulsada per aquest setmanari anarcoindividualista, així com en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). El novembre de 1907 va ser detingut, juntament amb sa companya Alexandrine Dejean i Marius Servient, per «complicitat en fabricació de moneda falsa». El 12 de març de 1908 l'Audiència de la Manche el va absoldre a ell i a sa companya, mentre Servient va ser condemnat a set anys de presó. En questaèpoca vivia a la carretera d'Ormesson a París. En 1910 es declarà anarquista comunista i l'octubre d'aquell any fou un dels signats, amb altres destacats anarquistes (Henri Cachet, Henry Combes, René Dolié, Émile Dulac, Georges Durupt, Fautré, Fournier, Victor Godonèche, Albert Goldschild, Léon Israël, Anna Mahé, Eugène Martin, Pierre Martin, Armand Matha, Pierre Ruff i Paul Trouillier), d'una crida de suport a cinc individualistes processats arran de l'enfrontament a trets del carrer Chevalier-de-la-Barre, on s'havien encarat dues fraccions rivals de l'individualisme anarquista; en aquesta crida, publicada el 9 d'octubre de 1910 en Le Libertaire, es qualificava l'anarquista Georges Paraf-Javal de «xarlatà» i de «confident». El novembre de 1910 va ser un dels fundadors de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i l'octubre de 1911 del Club Anarquista Comunista, del qual va ser un dels signants (Wasso Chrocheli, Henry Combes, Eugène Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, Albert Goldschild i Pierre Ruff) del seu manifest i del qual va ser secretari en 1913 i va fer un bon nombre de conferències. En aquesta època col·laborà amb el«Foyer Populaire» de Belleville. Entre 1912 i 1913 va prendre la paraula en diversos mítings de la FRC i de la Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquesta època vivia al número 9 del carrer Pache del XI Districte de París. També va ser membre del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA) el juny de 1912 i que arreplegava militants comunistes llibertaris i sindicalistes revolucionaris. El 21 de febrer de 1912 va parlar en el míting «Contre l'agression italianne en Tripolitaine», organitzat per la Unió d'Italians Residents a París, celebrat a la Sala de les«Sociétés Savantes» amb la presidència d'Amilcare Cipriani, i on parlaren destacats anarquistes (Ezio Baralalini, Armando Borghi, Francis Delaisi, Oreste Donati, Jouhaux, Lhermitte, Jean Longuet, Pierre Martin, Tissier, etc.). L'11 de juliol de 1912, amb Jean Bonafous, Édouard Boudot i Pierre Martin, parlà en un míting contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af). El 12 de novembre de 1912, amb Édouard Boudot, va ser un dels oradors representant l'FCA en el míting «Si la guerre éclate, ce que nous ferons» (Si la guerra esclata, això és el que ferem), celebrat a la Sala de les«Sociétés Savantes» de París. En 1912 va col·laborar amb el Grup d'Estudis Socials (GES). El 15 de desembre de 1912 va ser detingut a Amiens (Picardia, França) per mor d'un discurs, organitzat pel grup anarquista local en el marc de la vaga general de 24 hores contra la guerra, on es reivindicava el sabotatge de la mobilització. El 22 de gener de 1913 va ser jutjat en rebel·lia pel Tribunal Correccional d'Amiens i condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa, pena que va ser confirmada el 29 de gener pel mateix tribunal en l'apel·lació. Entre el 15 i el 17 d'agost de 1913, quan tingué lloc el Congrés Nacional Anarquista a París, on es va fundar la Federació Comunista Revolucionària Anarquista (FCRA), es trobava empresonat amb Édouard Boudot i no va poder participar en els debats, però ambdós van enviar cartes que va ser llegides pels delegats on es protestava fermament contra la presència d'individualistes en aquest congrés. El 23 de febrer de 1914, des de la presó de Clairvaux (Ville-sous-la-Ferté, Xampanya-Ardenes, França), envià als mitjans de comunicació, juntament amb sos companysÉdouard Boudot, Roger Fourcade, Louis Lecoin i François Parmeland, una carta on denunciava la violació de la seva correspondència més íntima. En les eleccions legislatives d'abril de 1914, en el marc d'una campanya de denúncia contra la situació dels detinguts polítics, va ser nomenat «candidat de la llibertat» per a l'XI Districte de París. Durant la Gran Guerra va ser exonerat el 31 de desembre de 1915 per una coxàlgia de la cama dreta. André Mournaud va morir el 24 de febrer de 1969 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Joseph Ishill

- Joseph Ishill: L'11 de desembre de 1888 neix a Cristesti (Botosani, Romania) l'impressor anarquista Joseph Ishill. Descendent d'una família pobra d'origen jueu, va aprendre de ben jove l'ofici de tipògraf. Quan tenia 14 anys va començar a treballar com a aprenent de tipògraf a Botosani. En 1907 va ser redactor de l'efímera revista Evreul Ratacitor (El Jueu Errant) i l'any següent es va instal·lar a Bucarest, on va esdevenir anarquista després de la lectura de la Revista Ideei, publicada per Musoiu. En 1909, va emigrar als EUA, establint-se a Nova York i treballant en una impremta. En aquesta època va assistir a les conferències d'Emma Goldman i va freqüentar els cercles anarquistes. D'aleshores ençà va participar en el funcionament de la Ferrer Modern School, escola llibertària segons els esquemes de Ferrer i Guàrdia, oberta el gener de 1911 al Greenwich Village, que es traslladarà després a Harlem abans d'instal·lar-se el 1915 a la Colònia Stelton (Nova Jersey), de la qual serà un dels cofundadors, juntament amb sa companya, la poetessa Rose Florence Freeman. Hi va imprimir el butlletí The Modern School i es va encarregar de la impremta de la colònia llibertària. En 1916 va publicar el seu primer llibre, The Ballad of Reading Gaol, d'Oscar Wilde. En 1919 es va instal·lar a Berkeely Heighst, a prop de Nova York, on va fundar l'editorial « Free Spirit Press», que esdevindrà en 1926 «Oriole Press». Joseph Ishill editarà tot sol més de dos-cents llibres i fulletons, entre els quals un important nombre d'obres de pensadors anarquistes, com ara Kropotkin, Elisée Reclus, Emma Goldman, Benjamin Tucker, Havelock Ellis, Theodore Schroeder, etc., sense oblidar la poesia de sa companya Rose Freeman. Totes les obres van ser compostes a mà i impreses en una impremta manual pels seus alumnes. Entre els artistes que van il·lustrar les seves obres es troba Louis Moreau. A partir de 1934, mantindrà correspondència amb Agnès Inglis, l'atenta conservadora de la Col·lecció Joseph Labadie, dipositada a la Universitat de Michigan, a la qual lliurarà un exemplar de cada obra editada. Joseph Ishill va morir el 14 de març de 1966 a Berkeley Heights (Nova Jersey, EUA). Una gran part de la seva important correspondència (Tcherkessov, Sofia Kropotkine, Max Nettlau, S. Yanovsky, Paul Reclus, E. Malatesta, A. Berkman, E. Goldman, L. Fabbri, R. Rocker, etc.) es conserva en la Col·lecció Joseph Labadie de la Universitat de Michigan (EUA).

***

Necrològica de Mateo Latorre Cinto apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 d'octubre de 1966

- Mateo Latorre Cinto: L'11 de desembre de 1889 –algunes fonts citen erròniament el 13 de desembre de 1890– neix a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Martín Mateo Latorre Cinto–el seu segon llinatge a vegades citat erròniament comPinto–, conegut com El de Ayerbe. Sos pares es deien José Latorre Abad i María Cinto Sarasa. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ayerbe, va ser tancat a la presó d'Osca arran de la insurrecció de desembre de 1933 i el gener de 1934 condemnat a 10 mesos de presó per un delicte de «conspiració per a la sedició». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Tolosa de la CNT. Em 1958 col·laborà econòmicament en la campanya de suport als desertors refugiats al Marroc promoguda pel Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Francisca Teller. Mateo Latorre Cinto va morir el 6 de juliol de 1966 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), a conseqüència de les ferides patides arran de ser atropellat per un automòbil, i fou enterrat dos dies després. 

***

Necrològica de Joan Benet Cherta apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 d'abril de 1971

- Joan Benet Cherta: L'11 de desembre de 1904 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Benet Cherta. Sos pares es deien Maties Benet i Josepa Maria Cherta. Emigrat a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida fent de barber i de ben jovent s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona per a sufocar l'aixecament feixista i després s'enrolà com a milicià. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona on treballà d'empleat en l'ajuntament i milità en la Federació Local de la CNT. En 1947 va ser nomenat tresorer de la Federació Local i posteriorment va ser membre de la Federació Local, exercint el càrrec de tresorer en els anys seixanta. Col·laborà en els periòdics Le Combat Syndicaliste i Espoir. Sa companya fou Hilària Matheu. Després d'una llarga malaltia, Joan Benet Cherta va morir l'1 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 3 de desembre– de 1970 a Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Pedro Moya Paredes

- Pedro Moya Paredes: L'11 de desembre de 1912 neix a Casas Viejas (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Pedro Moya Paredes, conegut com Moyita. Sos pares es deien Cristóbal Moya López i Teresa Paredes González. Jornaler de professió, s'afilià a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari de l'Agrupació Local, i a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Casas Viejas. Participà activament en els enfrontaments armats durant l'aixecament revolucionari de gener de 1933 i per aquests fets va ser detingut. Quan el cop feixista de juliol de 1936, aconseguí passar a la zona republicana. Lluità a la serra de Ronda, després a Màlaga i fou comissari polític de la IV Companyia del 270 Batalló, amb el grau de capità, de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, en unitats que combateren a Pozoblanco i els fronts del llevant peninsular. El triomf franquista li agafà a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià) i retornà a Benalup de Sidonia, nou nom de Casas Viejas (actualment Benalup-Casas Viejas). L'abril de 1939 va ser detingut i portat a Medina-Sidonia (Cadis, Andalusia, Espanya). Jutjat en consell de guerra l'agost de 1939, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió. El 20 de juny de 1941 va ser posat en llibertat condicional a la presó gaditana de Jerez de la Frontera. Retornà al seu poble i, encara que empaitat per les autoritats franquistes, el 28 de març de 1942 es casà amb Mariana Lago Estudillo (1918-2007). El 5 d'abril de 1944, acusat de robar uns indiots, va ser detingut durant cinc dies. Un mes després, després d'haver denunciat alguns comerciants i el sergent de la Guàrdia Civil Manuel Marín Galindo per haver alterat els preus dels productes alimentaris, va ser detingut a Cadis acusat de denúncia falsa; durant aquesta retenció, un comandant de la Guàrdia Civil li va proposar esdevenir confident, cosa que refusà. Arran d'aquest fet decidí fugir a la serra. A finals de 1944 creà i encapçalà un petit grup guerriller format pels germans José (Chiquito) i Francisco Fernández Cornejo (Largo Mayo), Miguel Fernández Tizón (Cartucho) i El Porruo, tots militants de la CNT. Aquest grup actuà per la zona gaditana de Casas Viejas, Medina-Sidonia, Chiclana i Alcalá de los Gazules. Avituallat per familiars i amics, el grup no cometé segrests, sinó únicament robatoris de cabres i d'aliments, caça furtiva i algunes extorsions als ricassos de la zona. El 14 de març de 1945 va ser sorprès per la Guàrdia Civil, amb El Porruo, a la devesa del Cermeño, a Alcalá de los Gazules, i durant l'enfrontament aconseguí fugir, però son company fou abatut. El desembre de 1946, després de diversos intents de fugir cap a Castelló de la Plana i a França realitzats a peu, passà a Tànger, on es reuní, l'agost de 1947, amb Miguel Fernández Tizón (Cartucho) i ambdós es van veure implicats en l'assalt armat d'una benzinera. Detingut, va ser jutjat i condemnat a una llarga pena. Va ser empresonat a Tànger des del 20 de gener de 1947 al 15 d'abril de 1952, quan va ser extradit a l'Espanya franquista i tancat a la presó de Novelda (Vinalopó Mitjà, País Valencià). El juny de 1955 va ser condemnat a 13 anys de presó per«bandidatge i terrorisme» i tancat a diverses penitenciaries (Valladolid, Alacant, Puerto de Santa María i Burgos). El 22 de desembre de 1963 va ser posat en llibertat condicional. L'any següent s'instal·là, amb sa companya Mariana, a Torrent (Horta Oest, País Valencià), on treballà com a guàrdia d'una fàbrica i en altres oficis. Després de la mort del dictador Francisco Franco, batallà per aconseguir una indemnització pels vints anys passats a les presons i fou un dels que negociaren amb el ministre d'Economia Rodrigo de Rato y Figaredo les indemnitzacions de les víctimes del franquisme. Un cop jubilat visqué entre Torrent i Benalup. Participà en el Congrés d'Associacions Andaluses celebrat a Jabalquinto (Jaen, Andalusia, Espanya). És autor de Los históricos sucesos de Casas Viejas y los responsables directos de aquella barbarie (sd) i de Los reflejos «del mundo libre». Eco de la sociedad internacional. Enlace patrimonial del siglo XX entre Ronald Reagan y Felipe González (1986). Pedro Moya Paredes va morir el 16 de gener de 2011 a l'Hospital de Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya).

Pedro Moya Paredes (1912-2011)

***

Els milicians Corrado Perissino (a l'esquerra) amb son germà Aldo (ca. 1936)

- Corrado Perissino: L'11 de desembre de 1914 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i antimilitarista Corrado Perissino, també conegut com Laurent Lacourt. Juntament amb sos quatre germans i sa germana, començà a militar molt jove en el moviment llibertari venecià –ell era el menor dels germans. En 1930 obtingué el passaport i emigrà a França, on retrobà son pare i sos germans, que ja estaven instal·lats a la regió parisenca. A Nanterre treballà com a pintor en la construcció i freqüentà els cercles llibertaris d'exiliats italians. Segons la policia, en 1935 estava a París amb son germà Aldo. L'agost de 1936, amb aquest, marxà com a voluntari a la guerra civil espanyola. S'allistà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso i va ser enviat al front d'Osca. Després de la mort en acció de guerra de son germà Aldo el 7 d'abril de 1937, abandonà la Columna i marxà a Barcelona (Catalunya). El maig de 1937, amb altres companys –Umberto Marzocchi, Emanuele Granata (Manuel Sans) i l'argentí Verde–, participà en els combats contra les forces reaccionàries estalinistes a la seu del Comitè de Defensa situat a la plaça d'Espanya de Barcelona. A finals de 1937 abandonà la Península i retrobà son pare a Montreuil-sous-Bois. El juny de 1938, després d'haver refusat signar una declaració de lleialtat a l'Estat francès obligant-lo a fer el servei militar, va ser expulsat i marxà a Brussel·les (Bèlgica) on fou albergat per un company italià. El maig de 1940 va ser detingut per la policia amb un passaport francès fals a nom de Laurent Lacourt–nascut el 10 de desembre de 1906 a Tolosa de Llenguadoc–; expulsat cap a França, va ser lliurat a les autoritats militars. Acusat de ser un espia italià, va ser condemnat a mor, però aconseguí fugir a Abeville. Després de passar per Rouen i Caen, l'estiu de 1940 va ser detingut per les tropes alemanyes i enviat a Brussel·les per ser extradit a Itàlia. Va ser internat a l'illa de Ventotene com a «anarquista excombatent de les milícies roges» i el 25 de juliol de 1940 al camp de concentració de Renicci a Anghiari, on romangué fins el 14 de setembre de 1943, quan el camp va ser alliberat. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa família a Brussel·les, on visqué com a pintor en la construcció i comerciant, i reprengué les seves activitats llibertàries en el Grup Anarquista de Llengua Italiana (GALI). També milità en l'antimilitarisme formant part dels grups Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) i «Pensée et Action». El 25 de setembre de 1958 participà, amb altres companys (Parmentier, Joseph De Smet, Marzocchi, Pietro Montaressi, Hem Day i Pierre López), en una reunió del grup«Pensée et Action» per avaluar les decisions adoptades en el II Congrés Internacional Anarquista celebrat entre el 25 de juliol i l'1 d'agost d'aquell any a Londres (Anglaterra). El 15 d'agost de 1960 representà l'IRG en la reunió de coordinació de diferents grups pacifistes (Cercle Le Boétie, SIA, Pensée et Action, Pax Christi, Pèlerins d'Emmaüs, MIR, etc.) que es realitzà a Brussel·les amb la finalitat de coordinar accions comunes per a les campanyes periòdiques pacifistes. Corrado Perissino es va suïcidar el 17 de desembre de 1981 a Brussel·les (Bèlgica).

Corrado Perissino (1914-1981)

Aldo Perissino (1909-1937)

***

Necrològia d'Isidor Montero Martín apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 d'abril de 1993

- Isidro Montero Martín:L'11 de desembre de 1923 neix a Saragossa (Aragó, Espanya)l'anarcosindicalista Isidro Montero Martín. Sos pares es deien Manuel Montero i Ignacia Martín. Visqué al barri de Las Delicias de Saragossa i treballà en la construcció. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on va fer feina de paleta i milità en el clandestí Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1957, fugint de la repressió, passà a França, on formà part de la Federació Local de París de la CNT, ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica i participant en la majoria de congressos i de plens confederals. Durant els últims anys del franquisme realitzà nombrosos viatges a la Península per a ajudar a la reconstrucció de la CNT clandestina. El seuúltim domicili va ser a Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França). Malalt, Isidro Montero Martín va morir el 19 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1993 a l'Hospital de Créteil (Illa de França, França). Deixà companya, María López Vílchez, i fills.

Defuncions

Pietro Vasai

- Pietro Vasai: L'11 de desembre de 1916 mor a Florència (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista Pietro Vasai, que va fer servir els pseudònims d'Alfredo Guercini i de Piattoli. Havia nascut el 27 d'octubre de 1866 a Florència (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Clemente Vasai i Maria Righi. D'antuvi barreter de professió, quan tenia 17 anys ja va fitxar per la policia com a militant del Cercle«Amilcare Cipriani», destacant la seva educació i la seva intel·ligència. Entre 1883 i 1884 va ser caixer del Cercle «Amilcare Cipriani» i gerent del periòdic La Questione Sociale. Organo comunista-anarchico, que es publicava a Florència per iniciativa d'Errico Malatesta. Per aquesta activitat, i per haver estat el febrer de 1884 un dels 89 signants del «Manifest de solidaritat per Malatesta i els seus companys», entre finals de 1884 i 1886 va ser condemnat a diverses penes que sumaven gairebé quatre anys de presó. Fugint d'aquesta repressió, durant la tardor de 1894 va passar a França, on treballà de perruquer, però el 17 de març de 1885 va ser detingut amb gran resistència a Lió (Arpitània) quan aferrava cartells en commemoració de la Comuna de París. Jutjat per aquest delicte, en va ser absolt, però va ser condemnat a quatre mesos de presó per vagabunderia i l'octubre de 1885 expulsat del país i lliurat a les autoritats italianes. Gràcies a l'amnistia del 5 de juny de 1887 aconseguí la llibertat i retornà a Florència, on entrà en contacte amb Giuseppe Cioci, un dels promotors del nou grup «Né Dio né Patria» i de la nova època de La Questione Sociale, que començà a publicar-se el maig de 1888. El 28 d'agost d'aquell any va ser condemnat, pels seus articles, a dos anys i tres mesos de presó. Fugí cap a Lugano (Ticino, Suïssa), però a finals de l'any passà clandestinament a Roma (Itàlia) sota la identitat d'Alfredo Guercini o de Piattoli, però, així i tot, va ser ràpidament detingut. Amb cinc ordres de detenció, només recobrà la llibertat gràcies a l'amnistia del 30 de novembre de 1890. A Florència, després del «Congrés de Capolago», hi va haver una gran activitat subversiva i va ser designat, juntament amb Giuseppe Barsanti, Enrico Braccini i S. Papini, representant dels grups anarquistes a la Comissió del Comitè d'Associacions Populars per a la celebració del «Primer de Maig» de 1891. Bon orador, parlà en la concentració realitzada a la plaça Savonarola de Florència aquell 1 de maig, quan la policia carregà i va ser detingut juntament amb altres companys. Entre el 8 i el 12 de maig de 1891 van ser jutjats 46 obrers, entre ells 10 anarquistes i cinc republicans. Durant el seu judici aprofità l'avinentesa per a fer propaganda anarquista, però els jutges el silenciaren i el condemnaren a dos anys de presó. Quan portava menys d'un any lliure, el juny de 1894 es desencadenà una gran ona repressiva i es va veure obligat a exiliar-se. El 21 de juny d'aquell any arribà a Tunísia. En aquest país va aprendre l'ofici de tipògraf i entre juny i octubre de 1895 publicà el periòdic cultural L'Etna. Després d'aquesta experiència editorial, passà a Marsella (Provença, Occitània), on estava considerat com a«subversiu perillós», i l'11 de novembre de 1895 va ser detingut durant la tumultuosa commemoració dels «Màrtirs de Chicago». Després de quatre mesos de presó, l'1 de juliol de 1896 va ser lliurat a les autoritats italianes. Després de nou mesos de presó per «infracció de la vigilància especial», va ser condemnat a cinc anys de deportació, que començaren a comptar a partir del 2 d'abril de 1897, primer a l'illa de Ponça, després a l'illa de Favignana i finalment a l'illa de Ventotene. Va demanar l'«absolució condicional», que implicava abandonar el país, i va ser acceptada amb la condició que s'instal·lés a Egipte. Tan bon punt aconseguí la llibertat, eludí la vigilància i passà a Barcelona (Catalunya), on entrà en contacte amb el moviment anarquista local. Immediatament detingut, el juny de 1898 va ser expulsat del país. En aquestaèpoca ja havia contret la tuberculosi i decidí retornar a Tunísia, des d'on, l'octubre d'aquell any, embarcà cap a Malta i després cap a Alexandria (Egipte). Des de feia anys, primer Errico Malatesta i després Francesco Ferdinando Cini i Audiberto Icilio Ugo Parrini, als quals coneixia bé, havien establert una activa colònia anarquista a Egipte, però dividida per les polèmiques sobre l'organització i sobre l'individualisme. Ell intentà equilibrar aquestes controvèrsies, esdevenint en una de les figures claus del moviment anarquista a Egipte fins a l'esclat de la Gran Guerra. Detingut amb altres companys, va ser tancat a la presó de Qaitbay a l'Arsenal d'Alexandria i el 16 de gener de 1899 va ser jutjat i absolt. En 1901 publicà a Alexandria, amb el suport de l'anarquista jueu libanès Joseph Rosenthal, el setmanari francoitalià La Tribuna Libera. Organo internazionale per l'emancipazione del proletariato, que animà el debat sobre l'organització en els cercles anarquistes, juntament amb L'Agitazione de Roma (Itàlia) i Les Temps Nouveaux de París (França), encara que només va poder publicar dos números. Amb Luigi Galleani, que havia arribat a Alexandria al mateix temps que ell, i Raoul Canivet, fundà el 3 d'agost de 1902 la Universitat Popular Lliure, que va aconseguir la implicació de la intel·lectualitat local i en la qual van participar els escriptors Enrico Pea i Giuseppe Ungaretti, i que establerta al carrer Hamman el-Zahab era coneguda com «Barraca Roja». En 1902, durant l'epidèmia de còlera a la regió, organitzà l'«Associació Internacional dels Socors Sanitaris d'Urgència» (AISSU), que tingué una llarga vida. Amb Roberto D'Angiò i Audiberto Icilio Ugo Parrini, intentà crear les Lligues de Resistència Obrera en diversos sectors proletaris (sastres, tabaquers, etc.), que finalment no reeixiren, per manca del suport del proletariat local, ja que només els treballadors tipogràfics se sentiren atrets pel moviment llibertari. Entre el 19 de juliol de 1902 i el 18 d'abril de 1903 publicà a Alexandria, amb Roberto D'Angiò, el setmanal L'Operario, i col·laborà en el periòdic Lux. També en 1903 publicà Il Domani. Periodico libertario. Aquest mateix 1903 va fundar el «Circolo di Studi Sociali» (Cercle d'Estudis Socials) d'Alexandria, per a activar la propaganda anarquista. La iniciativa sindical dirigida als obrers locals despertà ferotges crítiques d'Audiberto Icilio Ugo Parrini, que va veure el projecte com a una«desviació» anarcosindicalista. Ni tan sols un cicle de conferències portat a terme a principis de 1904 per Pietro Gori solucionà la controvèrsia desencadenada entre els cercles anarquistes italians establerts a Egipte. En realitat la seva manera de pensar era contrària al sindicalisme i molt més acostada a l'internacionalisme antiorganitzador. A finals de gener de 1908 va arribar al Caire (Egipte) com a representant de la Lliga de Resistència d'Alexandria amb la finalitat de trobar fons per als treballadors en vaga. El novembre de 1908 va convocar una reunió al cementiri civil del Caire on es va aprovar la publicació d'un nou diari de propaganda anarquista L'Idea. L'1 d'agost de 1909 va ser un dels promotors del Congrés Nacional celebrat a la seu del«Circolo Ateo» d'Alexandria, on els anarquistes locals concretaren una homogeneïtat d'acció amb els anarquistes del Caire (Alfredo Albano, Camillo Brigido, Giovanni Brunello, Cesare Franceschetti, Gaetano Nocchi, Luigi Ferdinando Paratocci, Cesare Sacchi) promotors de la iniciativa, i acabaren de materialitzar el periòdic quinzenal, L'Idea. Periodico di propaganda anarchica, el qual va dirigir i que va tenir continuació en Libera Tribuna. Critica, polemica e propaganda (1913) i L'Unione (1913-1914). Aquesta experiència periodística, boicotejada per les autoritats consulars i per l'esclat de la Gran Guerra, va ser la seva última aportació al moviment, ja que la seva salut va empitjorar força. No obstant això, encara va patir unúltim judici el 27 de novembre de 1914 al Tribunal Consular Italià del Caire, juntament amb l'anarquista Giovanni Macrì, per«apologia del regicidi», arran d'un article aparegut en L'Unione, del qual va ser absolt. El 7 de juliol de 1916 aconseguí retornar a Florència, on va ser posat sota vigilància per les autoritats. Intentà, sense èxit, curar-se al Sanatori dell'Ardenza de Liorna (Toscana, Itàlia). Pietro Vasai va morir tísic l'11 de desembre de 1916 a Florència (Toscana, Itàlia).

Pietro Vasai (1866-1916)

Continua...

---

Els escriptors mallorquins de la generació literària dels 70: algunes de les nostres influències culturals –

A finals dels seixanta, quan començàvem a escriure... qui no va estudiar a fons, talment es tractàs d'una "bíblia", el llibre de Jean-Paul Sartre ¿Qué es la literatura? (Buenos Aires, Losada, 1950)?, el famós i controvertit Un realismo del siglo XX de Roger Garaudy (Madrid, Siglo XXI de España, 1971)? En aquella època, amb unes dècades de retard a causa de la censura franquista, ens arribaven amb comptagotes els llibres que han commogut els intel·lectuals europeus i llatinoamericans d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial. Són els anys en els quals el situacionisme francès, que més endavant serà omnipresent entre els moviments culturals d'avantguarda del Maig del 68, vol trasbalsar el mateix concepte de "gènere" literari, els fonaments de la pràctica de la política i cultura oficials amb una força igual o superior a la que impulsa els futuristes russos i soviètics de començaments de segle, els surrealistes, els expressionistes alemanys del temps de la República de Weimar, i tants d'altres moviments que, amb les eines freudianes del subconscient o la utilització del cos conceptual i analític del materialisme històric i dialèctic, pugnen per rompre l'estantís marc cultural burgès. (Miquel López Crespí)

La recent publicació per Brosquil Edicions del País Valencià del poemari El cant de la sibil·la, l'obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2004, m'ha fet fer algunes reflexions quant als mecanismes conscients i inconscients que poden guiar la feina de l'escriptor. Analitzar des de quina situació, des de quina concepció del món i del fet literari un autor enfoca la seva creació pot servir per a conèixer millor les claus internes d'aquelles obres. Potser és un exercici necessari i aquestes senzilles explicacions ajudaran algun lector a entendre millor la gènesi del meu darrer poemari, El cant de la sibil·la, i també, possiblement, la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Per desgràcia no anam gaire sobrats de dietaris ni d'estudis escrits pels mateixos escriptors explicant les interioritats dels seus processos creatius. Un excés de modèstia? Por de despullar-se massa davant la societat? Qui sap! Potser és tot plegat i el temor de lliurar algun secret personal o creatiu a gent que, imaginam, podrà emprar les nostres confidències culturals i literàries en contra nostra.

Avui voldria parlar precisament d'aquestes interioritats que no solen detallar-se i que la majoria de vegades queden per sempre dins els plecs més ocults de l'ànima d'un escritor. Em referesc als plans que sol tenir un autor quan comença a redactar els primers esborranys de la seva obra, a les motivacions més o manco amagades del fet d'escriure. Qui signa aquestes retxes ja fa molts d'anys que conrea la literatura; més de trenta. En aquest llarg període de temps, acostumat a certa mena d'anàlisi interna, pouant endins d'un mateix, hom ja ha arribat a copsar ben bé alguns dels impulsos que fan funcionar o no la màquina interna de l'escriptor. Amb la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera que enguany, el 2005, edita El Gall Editor, són ja més de quaranta les obres publicades en català i més de vint les traduccions a altres llengües, concretament a l'espanyol, el romanès i l'anglès. Més d'una vegada, i ara mateix!, he treballat en diversos projectes combinant la redacció de treballs per a la premsa amb la preparació de poemaris, teatre i novel·les. En referència a les concepcions literàries d'un autor, a la "cuina" que hi ha rere cada llibre, una de les preguntes que els periodistes fan sovint als escriptors que conream diversos gèneres literaris és aquella tan coneguda de... "I vostè que s'estima més fer... novel·la, poesia o teatre?". És una pregunta ben intencionada però que sovint palesa la ignorància d'aquell redactor del diari envers el que és i representa l'ofici d'escriptor. Per als que hem escollit, o la societat ens ha fet escollir, aquesta difícil tasca d'enfrontar-nos amb el món de la paraula i la imaginació, per a aquells que no són autors de cap de setmana o de vacances, el problema no es planteja mai entorn "el gènere on ens trobam més còmodes". En literatura no hi ha "gèneres còmodes". Hi ha treball intens, dedicació vital, obres ben fetes o mal fetes, però la "comoditat" no és el motiu essencial per a escollir de treballar en un "gènere" determinat en un moment precís. Ernst Robert Curtius, en el llibre Ensayos críticos sobre la literatura europea (Barcelona, Seix Barral, S.A., 1972) ja parlava extensament dels complexos móns creatius de Virgili, Goethe, Herman Hesse, Calderón, Unamuno, James Joyce, T. S. Eliot, Jorge Guillén i Balzac. Arnold Hauser en els tres volums, imprescindibles!, de la seva famosa Historia social de literatura y el arte (Madrid, Guadarrama, 1969) havia desenvolupat aproximacions auténticament lluminoses quant al fet creatiu. Record igualment les primeres lectures de Walter Benjamin, l'obra Sobre el programa de la filosofía futura y otros ensayos (Caracas, Monte Ávila Editores, 1970) que tantes "il·luminacions" ens proporcionà sobre el món de la cultura; l'estudi de la Teoría de la novela (Barcelona, Edhasa, 1970) de György Lukács, les nombroses obres d'Ernst Fischer, Roger Garaudy o Jean Paul Sartre sobre el món de la literatura i l'art que ens servien, amb molt d'altre material espanyol i català, per a la nostra incipient formació literària. Sovint, quan mir endarrere, pens en les lectures de quan feia el servei militar, a Cartagena. D'amagat dels oficials de la dictadura, en aquelles interminables nits de guàrdia sense sentit, omplia les hores llegint les darreres novel·les llatinoamericanes de Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Lezama Lima, Alejo Carpentier, Julio Cortázar... i, també, en el camp de la teoria literària, els darrers treballs de Roland Barthes, Henri Lefebvre i Lucien Goldmann. Aquell famós Literatura y sociedad editat per Ediciones Martínez Roca de Barcelona l'any 1969!

A finals dels seixanta, quan començàvem a escriure... qui no va estudiar a fons, talment es tractàs d'una "bíblia", el llibre de Jean-Paul Sartre ¿Qué es la literatura? (Buenos Aires, Losada, 1950)?, el famós i controvertit Un realismo del siglo XX de Roger Garaudy (Madrid, Siglo XXI de España, 1971)? En aquella època, amb unes dècades de retard a causa de la censura franquista, ens arribaven amb comptagotes els llibres que han commogut els intel·lectuals europeus i llatinoamericans d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial. Són els anys en els quals el situacionisme francès, que més endavant serà omnipresent entre els moviments culturals d'avantguarda del Maig del 68, vol trasbalsar el mateix concepte de "gènere" literari, els fonaments de la pràctica de la política i cultura oficials amb una força igual o superior a la que impulsa els futuristes russos i soviètics de començaments de segle, els surrealistes, els expressionistes alemanys del temps de la República de Weimar, i tants d'altres moviments que, amb les eines freudianes del subconscient o la utilització del cos conceptual i analític del materialisme històric i dialèctic, pugnen per rompre l'estantís marc cultural burgès.

De tota aquesta problemàtica, la transformació dels conceptes i les finalitats de l'art i la literatura, de la política i de la vida quotidiana de les ciutadanes i ciutadans de la societat de l'espectacle ja n'havia parlat en el pròleg a Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000, p. 9-10).

M'he allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d'una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d'alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l'art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de l'art, la cultura i la política no s'hauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat l'obra d'Antonio Gramsci. El famós llibre de Maria Antonietta Macciochi Gramsci y la revolución de occidente (Madrid, Siglo XXI de España, 1976) ens resumia de forma clara i didàctica tot el que, amb els anys, havíem pogut anar llegint de l'intel·lectual marxista represaliat pel feixisme italià. Els estudis gramscians sobre la superestructura ideològica de la societat capitalista, l'aprofundiment en les qüestions de l'hegemonia cultural i política del bloc històric de les classes populars, el paper de l'intel·lectual en les societats de classes, la necessària creació d'una cultura nacional-popular, feien del tot coincidents les tesis gramscianes amb bona part de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa "independència" de l'intel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era l'espanyola d'aleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des d'una nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, l'il·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills d'un dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem d'aprendre.

En el fons, ho vulguem o no, malgrat l'herència de la formació marxista que portam al damunt, la força de l'existencialisme francès, de l'estètica i la filosofia de l'absurd, dels submons creats per Dostoievski o Kafka, per dir solament uns noms, ens fa concebre la cultura, malgrat la desesperança, com a una eina essencial en el camí de la transformació del món, de les persones i, de rebot, del mateix autor. Quan els situacionistes, Raoul Vaneigem, Guy Debord, entre molts d'altres, disseccionen la societat capitalista en un clàssic de l'assaig, La societat de l'espectacle, ja sabem que el mateix concepte de "gènere" literari és en crisi a l'interior de la nostra consciència. Per això, com he escrit una mica més amunt, el nostre forçat somriure als llavis quan el redactor de la secció de cultura ens demana en el conreu de quin "gènere" ens trobam més còmodes. Com explicar-li la història de les avantguardes, de totes les revolucions que han sacsejat el món, en cinc minuts? És impossible. Hem de fer aproximacions, sempre incompletes, sempre mal interpretades per aquests informadors que, quan ens fan unes preguntes, ja saben el reduït espai que el director atorgarà a les informacions literàries en el seu diari (a no ser que l'escriptor hagi guanyat el Nobel o ajudi a fer els discursos a Sa Majestat el Rei Juan Carlos! Aleshores tot són pàgines de promoció, interessats" aprofundiments" i si ve de cas, nomenament de doctor honoris causa a tan important personatge).

Parlar de les influències mútues i similituds temàtiques que es poden trobar entre el poemari El cant de la sibil·la, la novel·la Defalliment i el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla és tornar a parlar de la nostra concepció del fet literari i artístic. El que eren inicials provatures en obres de teatre com Autòpsia a la matinada, que guanyà el Premi Ciutat de Palma de teatre l'any 1974, o en els reculls de narracions La guerra just acaba de començar i A preu fet, són ara, després del llarg parèntesi de dedicació a la lluita política clandestina antifranquista, el cos d'una pràctica literària.

Feta aquesta petita introducció, crec que ja podem començar a parlar de la unió existent entre les diverses obres creades a partir de finals del noranta i, més concretament, entre aquestes tres de les quals parlava en començar.

L'edició de El cant de la sibil·la coincideix, amb uns mesos de diferència, amb l'edició per part de El Gall Editor de Pollença de la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera, novel·la que sortí editada pel mes de febrer del 2005.

Per quins motius El cant de la sibil·la m'evoca altres treballs? El cert és que quan escrius, quan restes lliurat a la tasca creativa o de recerca no penses que amb el temps puguin establir-se aquesta mena de relacions. L'escriptor Edward Morgan Foster, autor de novel·les tan famoses com Where angels fear to tread (1905), The longest journey (1907), A room with a view (1991) i Howards end (1911) entre moltes altres, afirmava (vegeu El oficio de escritor, pàgs. 13-21) que "l'acte d'escriure m'inspira". François Mauriac, en el mateix llibre (pàg. 25) afirmava que "quan em pos a escriure mai em deman quina tècnica estic emprant". Truman Capote deia (pàg. 317), quant a la tècnica d'escriure, que "l'únic recurs que conec és la feina". Quan demanen a Ernest Hemingway si mentre escriu continua essent un observador de la realitat que l'envolta, cercant sempre alguna cosa que pugui emprar literàriament, l'autor de Per qui toquen les campanes? (1940) i El vell i el mar (1952), contestava, segur de les seves afirmacions: "Si un escriptor deixa d'observar és que és mort".

A tot aquest caramull de veritats caldria afegir-hi que, per a poder bastir determinat tipus d'obra, molts escriptors consideren que l'autor ha d'haver complit una determinada edat. Ben cert que trobaríem nombrosos exemples en la literatura universal d'autors joves amb una obra immortal. El tòpic seria parlar de Rimbaud, Rosselló-Pòrcel o Lord Byron, per posar els primers exemples que m'han vengut a la memòria. Però haver tengut determinades experiències humanes, haver vist com acabaven moltes de les històries, determinats fets viscuts en la joventut, crec que pot donar una bona perspectiva literària, molt de material a l'autor de vena. Ho he escrit en un altre article dedicat especialment als poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal (inèdit). En apropar-me als seixanta anys la memòria agafa el comandament de la nau i el passat, la història personal i col·lectiva de l'escriptor, fa ressaltar amb lluïssor els records que t'han agombolat fins ara mateix. Molts dels articles que sortien publicats en la revista Sa Plaça de sa Pobla a començaments dels anys noranta i els que seguiren en la seva nova etapa inquera foren inclosos en el llibre Temps i gent de sa Pobla. El poeta, d'ençà el seu primer poemari editat, aquell llunyà Foc i fum que publicà Oikos-Tau (1984), sempre ha sentit el pes de la fugidesa del temps damunt la seva vida. Quan hom comença a redactar els articles recollits a Temps i gent de sa Pobla és per a deixar constància d'amics i familiars, d'indrets molts d'ells ja desapareguts o transformats irremeiablement pel pas implacable de les manetes del rellotge, fets locals que saps que desapareixeran amb la teva mort física. I és precisament a finals dels vuitanta i començaments del noranta, anant a veure el que resta dels indrets que alletaren la teva infantesa, quan d'una manera, primer inconscient, després ja amb més premeditació, es congrien els primers capítols de Defalliment, els inicials poemes de El cant de la sibil·la i Calendaris de sal. El record del dia que als nou o deu anys, que vaig recitar "Lo Pi de Formentor" a l'Escola Graduada de sa Pobla, els estius a ses Casetes, a s'Albufera, les excursions en barca i després a peu a Formentor, la primera visita a ses Cases Velles, les pinedes que conegueren la infantesa del gran escriptor de Pollença... Des de Can Picafort a Formentor, de sa Pobla fins a Lluc, aquelles matines amb el cant de la sibil·la!, les al·lotes de Muro, Búger o Campanet que venien a treballar al camp de sa Pobla, els foguerons de sant Antoni... tot torna i torna a la memòria sense que puguem fer-hi res.

En aquestes alçades de la vida, apropant-nos a la seixantena, arribam a pensar que els mallorquins nascuts a mitjans dels quaranta del segle passat hem estat els darrers habitants d'aquesta terra que, malgrat l'avenç del turisme i una certa industrialització, l'hem coneguda quan encara podia dir-se que era una terra de pagesos, mariners i menestrals. Per cert, la mateixa que, amb els canvis del temps, segurament conegué Miquel Costa i Llobera. En el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla hi ha notícia dels vells oficis dels nostres padrins i redepadrins, de les festes populars, d'aspectes destacats de la vida quotidiana d'una població en puixança constant com és sa Pobla. Tampoc no hi poden mancar els records personals de l'autor del llibre: l'escola del passat, les vacances a les cabanes de palla fetes a la platja d'Alcúdia...

És aquest pas furient dels anys, la punyent constatació que després dels teus padrins i pares, després de la mort d'amics i familiars, hi aniràs al darrere per matemàtica llei de vida, el que, com una força incontrolada que neix del fons del teu subconscient, et fa que comencis a perfilar molts poemes dels teus llibres i, concretament, aquest poemari, El cant de la sibil·la, que acaba d'editar Brosquil Edicions.

Si un especialista analitzàs a fons la temàtica dels treballs sobre història local aplegats en el llibre Temps i gent de sa Pobla podria trobar algunes de les idees que després m'han servit per a escriure molts dels llibres que he anat publicat aquests darrers anys. O les converses amb els vells republicans de sa Pobla, amb el pare Paulino, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, no són el bessó de novel·les com L'Amagatall, Estiu de Foc o Núria i la glòria dels vençuts? El cinema de la postguerra, el record de les sessions cinematogràfiques en el "Montecarlo", el "Salón Gardenia", "Can Guixa", "Can Pelut" o el "Salón Montaña" de les quals hi ha informació periodística recollida a Temps i gent de sa Pobla... no són l'embrió del poemari "Temps moderns: homenatge al cinema, el llibre que guanya el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2002" de la Universitat Autònoma de Barcelona?

Els records de sa Pobla, de les cales de Mallorca, de les festes populars, de s'Albufera, de Lluc, de Formentor i la talaia d'Albercutx, de les ruïnes de Bóquer, Pollentia i el teatre romà d'Alcúdia, de cala Sant Vicenç o Aucanada, de Cala Murta o la badia de Pollença, excursions i visites fetes des de la infantesa fins al present, sentiments que el lector trobarà poetitzats en El cant de la sibil·la, són, com ja hem explicat, l'origen de molts dels capítols de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Més d'un especialista en qüestions literàries ha explicat com, la majoria de vegades, les novel·les de molts autors, fins i tot aquelles que puguin semblar més allunyades de la situació concreta de l'escriptor, són, en realitat, la transmutació literària de les experiències viscudes per l'autor. Si hom analitza cada un dels capítols que conformen Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera podrà trobar, transformat, l'esperit dels poemaris El cant de la sibil·la, Calendaris de sal, el desenvolupament literari d'algunes idees que hi són presents a Temps i gens de sa Pobla i del recull d'articles encara inèdit Sa Pobla en la història.

Tot plegat no és tampoc cap gran descobriment; tot lector intel·ligent ho sap a la perfecció. És evident que el món religiós, la classe social de l'autor de Lo Pi de Formentor, l'època en la qual transcorren els fets narrats a Defalliment, no tenen, en aparença, cap relació amb la vida de l'autor de la novel·la. Però els lectors que hagin llegit l'obra saben que la temàtica del llibre fa referència a les contradiccions d'un escriptor, en aquest cas Miquel Costa i Llobera, que, ja prop dels seixanta anys, reflexiona sobre la seva vida, la funció de l'art i de la poesia, el seu paper en una hipotètica transformació del món i de les persones mitjançant l'obra literària. Ben cert que, en part, podrien ser unes reflexions, amb les normals diferències, molt semblants a les que pot tenir un autor d'esquerres, que també creu en la paraula i que també, vaja quina casualitat!, s'apropa a la seixantena d'anys.

Si a tot això afegim que la història, els llocs on viu, escriu i treballa l'autor de Pollença són els de la infantesa de qui signa aquestes retxes, ja ens podem fer una idea de com l'escriptor empra a fons tot el material vital de la seva existència per a donar sang i vida als personatges de les seves novel·les. A no ser per la destrucció de paisatge i recursos naturals que hem patit en aquest darrer segle, el cert és que l'estructura bàsica de la Pollença de finals de segle XIX i començaments dels anys vint, el Formentor de ses Cases Velles, el monestir de Lluc, les badies de Pollença i d'Alcúdia, l'Albufera i s'Albufereta, les pinedes que encara resten aquí i allà delmades per l'especulació i l'avenç incontenible d'urbanitzacions i hotels, l'arena, l'aire salobrós del vent, la imponent Serra de Tramuntana, tot el nostre inabastable horitzó marí, els núvols i el sol ponent, són també, no solament els mateixos eixos naturals que encerclen i condicionen el protagonista de Defalliment. També són els paisatges, el món concret de la meva infantesa, alguns dels records que he provat de servat en el poemari El cant de la sibil·la, tan coincidents amb determinats ambient i atmosferes de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera.

Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que, la història de la literatura així ens ho confirma, les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d'un autor, les motivacions conscients i subconscients que l'impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d'una vegada, l'escriptor basteix columnes de fum al seu voltant per a dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses. Basta llegir l'obra de Llorenç Villalonga Falses memòries de Salvador Orlan (Barcelona, Club Editor, 1982) per a constar els esforços, prioritaris en molts dels escrits del famós escriptor, per a dissimular moltes de les seves autèntiques motivacions literàries i polítiques. Un dels assagistes que més s'ha aproximat al coneixement de les coartades d'uns determinats escriptors ha estat Roger Poole, que, en la seva magistral obra assagística La Virginia Woolf desconocida (Madrid, Alianza Editorial, 1982) ens ha ajudat a rellegir l'obra de Woolf. Sense estudiar a fons aquesta aportació de Roger Poole a l'obra de Virginia Woolf poc podrem entendre de les motivacions internes que li feien escriure unes obres i no unes altres. La metodologia analítica de Roger Poole encerta a la perfecció a l'hora de relacionar l'obra escrita de l'autora anglesa amb tots i cada un dels problemes personals que sacsejaren l'existència de l'autora de Les ones, La senyora Dalloway o Diari d'una escriptora.

Però totes aquestes reflexions, i més que en podríem fer, quant a l'origen de l'escriptura d'un autor surten a rotllo en constatar algunes similituds entre Temps i gent de sa Pobla (història local), Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la) i El cant de la sibil·la (poesia).

Breviari contra els servils. Les traïdes de la transició.

Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades.

Em demanen alguns lectors la data exacta del començament de Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie, que acaba de publicar l'Editorial Calima de Ciutat de Mallorca. El recull de materials que ha editat Calima forma part del caramull de notes (i carpetes!) que des de sempre (potser d'abans i tot de la publicació del meu primer llibre) he anat escrivint sense interrupció. Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. Amb el temps alguna d'aquestes simples reflexions de viatge (escrita a un aeroport, a la taula d'un cafè de qualsevol ciutat) serviren per enllestir un poema o foren l'inici d'una narració curta. En aquest Breviari contra els servils es poden trobar igualment alguns esbossos del que després han estat novelles i obres teatrals. També s'hi poden trobar reflexions escrites des de la literatura de l'absurd com des de la reflexió existencialista, sense oblidar el component bàsic situacionista de bona part dels meus llibres. Però no tot ha servit per enllestir aquesta primer "dietari del temps de la barbàrie". Altres notes foren llençades als fems. No tot el que he anat escrivint en aquests darrers trenta anys s'ha servat en les polsoses carpetes del meu estudi. Ni molt manco! Però rellegint el material de Breviari contra els servils constat que, en aquesta conjuntura política (i personal!) concreta, m'ha interessat publicar essencialment les notes de finals dels vuitanta i començaments del noranta. El motiu per haver escollit aquestes carpetes d'apunts i no unes altres? No us ho sabria explicar amb exactitud.

De sempre m'ha interessat llegir, aprofundir en els diaris de tota mena de personatges històrics i, molt especialment, en els dels escriptors. I en aquesta afecció meva, els Diaris de París (1941-1944) d'Ernst Jünger són al costat dels Diaris: 1910-1923 de Franz Kafka. El llistat de diaris que he llegir aquests darrers anys és nombrós, i en tots ells sempre he trobat aquell punt d'inflexió que m'ha fet reflexionar i m'ha servit per afinar la meva percepció del món. Record ara mateix el perdurable efecte de llibres com Viure al dia de Paul Auster, El subratllat és meu de l'escriptora russa "blanca" Nina Berbèrova, el Dietari (1953-1956) de Witold Gombrowicz, el Diari d'André Gide, sense oblidar l'imprescindible Quadern gris de Josep Pla, els diaris de Manuel de Pedrolo... Ara mateix, després d'un viatge a Barcelona, he pogut trobar alguns materials vertaderament imprescindibles: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943), de Joan Manet i Pesas, editat per les Edicions Catalanes de París l'any 1976; Al servei de Catalunya i de la República: la desfeta. 6 d'octubre 1934 i Al servei de Catalunya i de la República: la victòria. 19 de juliol 1936, de Frederic Escofet; El temps barrat, d'Alexandre Cirici (Premi Josep Pla 1972); De Balaguer a Nova-York passant per Moscou i Prats de Molló: memòries, de J. Carner Ribalta o Les hores clares, d'Alexandre Cirici.

Són uns noms i unes obres agafades ben a l'atzar, sense fer una recerca exhaustiva en les prestatges de la meva biblioteca particular. És evident que no he volgut seguir cap "model" en especial en la redacció del meu Breviari contra els servils.

Només he volgut citar uns noms per a ver veure al lector el meu interès pels aspectes més "personals" de molts dels autors que admir (o pels que tenc un accentuat menyspreu: seria el cas dels Diari de Goebbels o el Vive peligrosamente, d'aquell altre nazi que tenia per nom Otto Skorzeny).

La intenció de les notes que vaig escrivint d'ençà finals dels anys seixanta no volen ser cap mena de "memòries" a l'estil, per exemple de La força de les coses de Simone de Beauvoir. No és aquesta la intenció del meu dietari. Aquí es tracta, més que res, de provar de deixar constància de determinades impressions, de les percepcions més efímeres i evanescents de la consciència (si bé qualsevol autor de debò pot resumir en quatre retxes tota la complexitat d'una situació personal, política o cultural).

Com explicava una mica més amunt, la quantitat de dietaris de personatges històrics interessants és tan extensa i inacabable que no ens bastaria un llibre per a deixar constància escrita de tot el que hem llegit (o tenim encara per llegir, ja que sovint compram tota casta de memòries o reflexions d'intellectuals de tots els països i contrades).

Cal dir també que aquests darrers vint anys han significat una important represa de la meva tasca d'escriptor. La lluita en diverses organitzacions polítiques i culturals abans (i després) de la transició sempre ha dificultat la meva tasca creativa. Durant molts d'anys (sobretot en temps de la meva militància dins les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, l'OEC, el PSM o com a vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell") només tenia temps de redactar algunes reflexions quan, després de les reunions o els actes polítics i culturals, arribava a casa. Unes notes esparses, algun poema (que després s'ha recollit en algun dels poemaris publicats en els darrers temps), algun conte curt... Les dècades d'activitats polítiques de lluita contra la dictadura o per a la consolidació d' una cultura progressista i d'esquerra no donaven per a més. Record ara mateix les dificultats que sempre trobava per poder dedicar-me, com hauria estat el meu desig, a escriure amb calma una novella, una obra de teatre. Era completament impossible! Durant molts d'anys em vaig interrogar com s'ho devien muntar els escriptors mallorquins que eren indiferents a la lluita per la llibertat del nostre poble. Sempre m'ha estranyat aquesta forma d'esser i em demanava com tanta gent que deia, de boqueta, defensar "lo nostro", no s'organitzava mai en partits polítics antifranquistes. El nombre d'escriptors mallorquins que, abans i en temps de la transició, militàvem dins organitzacions d'esquerra o independentistes era reduït. N'he parlat en els meus llibres Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i en No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Moltes d'aquestes reflexions surten en aquest Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie que acaba de publicar l'Editorial Calima. Mai no he entès la indiferència, el cinisme regnant, el menfotisme. La redacció durant tots aquests anys de les múltiples carpetes que conformen el meu dietari ha estat també una forma de resistir aquesta indiferència generalitzada que ens encercla i que per a mi és igual o pitjor que els filferros dels camps de concentració.

Fa uns mesos, quan l'editor, interessat per un petit resum que li vaig mostrar, m'animà a presentar-li un llibre d'unes dues-centes pàgines, vaig haver de decidir-me, "mullar-me", en definitiva. [...]

Les carpetes escollides varen ser, com ja he explicat una mica més amunt, les de la dècada dels vuitanta i noranta. Per quins motius concrets m'he decidit a donar a conèixer aquests escrits? Pens que per a la generació que ens implicàrem en la lluita antifeixista a començaments dels anys seixanta i que actuàrem de forma organitzada contra el sistema des de final dels seixanta fins a finals dels setanta, el resultat de la transició ens colpejà com el cop salvatge d'una destral.

Breviari contra els servilsés pens un bon exemple del resultat de les traïdes culturals i polítiques de la transició en la consciència d'un militant d'esquerres. I, sense pensar-ho gaire, vaig decidir que podria ser útil fins i tot com a document de l'època incerta i tenebrosa que ens ha tocat viure: la mundialització capitalista, la desfeta de tantes i tantes organitzacions revolucionàries, el pragmatisme més barroer aplicat a la política quotidiana, l'enlairament d'un exèrcit de cínics i servils al capdamunt de moltes de les institucions que, en teoria, haurien d'haver servit per avançar en el nostre deslliurament nacional i social i que, en mans d'aquesta gent sense principis (a no ser els diners i l'exercici del poder) han servit i serveixen per a consolidar encara més el sistema heretat de la victòria franquista.

Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 12 de desembre

Esdeveniments

La Maison du Peuple, segons un dibuix de Vaughan Trowbridge per al llibre d'Alvan Francis Sanborn Paris and the social revolution (Boston, 1905)

- Míting contra els processos de Montjuïc: El 12 de desembre de 1896 a la Maison du Peuple (Casa del Poble) –al número 4 de l'«impasse Pers» del carrer Ramey del barri de Montmartre– de París (França), organitzat pel«Comitè Revolucionari Francoespanyol», té lloc un míting per protestar contra els processos incoats contra desenes d'anarquistes a la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya). En l'acte, al qual va participar més de 1.500 persones, van parlar Charles Malato, que va fer lectura de diversos comunicats de solidaritat de personalitats (Henri Rochefort, Louise Michel, etc.), Paule Minck, Joseph Tortelier i alguns oradors socialistes (Vaillant, Ernest Roche i Marcel Sembat, diputats de París; Bonard, diputat de Lió; Albert Létrillard, de L'Intransigeant; Sandrin, Drumel, Lescard, etc.). També en aquest míting es va fer costat la insurrecció independentista cubana contra la corona espanyola i la política repressora del capità general de Cuba, el mallorquí Valerià Weyler i Nicolau. Altres importants mítings contra els «Processos de Montjuïc» tingueren lloc el gener de 1897, especialment el del Tivoli-Waux-Hall, al carrer parisenc de la Douane, on assistiren unes 3.000 persones i intervingueren Malato, Sébastien Faure, Ernest Girault, Tortelier, Prost, etc. En sortir d'aquestúltim míting es produí una manifestació espontània de centenars de persones als crits de«Visca la Revolució! Fora els botxins! Fora Weyler! Mort a Cánovas!» fins a l'ambaixada d'Espanya. A la resta de l'Estat francès (Dijon, Rouen, Lió, Marsella, Angers, Amiens, Reims, Châlons, Troyes, Llemotges, Ieras, Roanne, Roubaix, Toló, Seta, Tolosa, Sedan, Pontoise, etc.) també es realitzaren actes de protesta, com també al Regne Unit, Països Baixos, Àustria, Alemanya, etc. En totes les protestes es denuncià les atrocitats i tortures perpetrades contra els anarquistes a les presons de la «Nova Inquisició» espanyola.

***

Laporta: Una nit d'estrena al Teatre Apol·lo

- Estrena d'El Morenet: El 12 de desembre de 1905 s'estrena al Teatre Apol·lo de Barcelona (Catalunya) per l'Agrupació «Avenir» el drama en tres actes de l'escriptor anarquista Felip Cortiella i Ferrer El Morenet. En l'obra, que se situa en els baixos fons barcelonins, com algunes de les peces de Juli Vallmitjana, destaquen dos personatges: el Morenet que, en una estada a la presó, va conèixer l'anarquista Enric Ferrer, i la Gitaneta. Ambdós intenten fugir de la mala vida que duen per tal de redimir-se. La redempció, però, no és possible, perquè el medi nega tràgicament el destí dels dos personatges. En El Morenet, amb tot, i a diferència d'altres obres de Cortiella com Els artistes de la vida i Dolora, el missatge àcrata queda diluït en benefici del conflicte dramàtic, malgrat la lectura poc teatral d'una extensa carta que l'anarquista pres va enviar al Morenet exposant-li alguns dels punts del seu ideari. La crítica teatral de la Ilustració Catalana del 17 de desembre de 1905, sense ser demolidora, sentencià: «Se tracta d'una obra que té certes qualitats, encara que malmeses per la pruhija que mostra l'autor de voler ser atrevit a ultransa, portant a la escena un llenguatge aspre y ordinari, propi del medi de prostitució y pinxería en qu'està inspirada l'obra, peró nó d'un teatre, per poch delicat que sigui'l públich qu'hi assisteix.»

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Naixements

Notícia de la mort d'Antoine Plan apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 3 d'agost de 1889

- Antoine Plan: El 12 de desembre de 1853 neix a Robiac (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Antoine François Plan. Sos pares es deien François Plan, miner, i Émilie Hours. Es guanyava la vida com a obrer miner i a finals dels anys setanta militava en el moviment anarquista del departament de Gard, essent qualificat per la policia com«intel·ligent i actiu». En 1878 resultà ferit arran de l'esllavissament de la mina de Trélys a La Valette (Llenguadoc, Occitània) i, indemnitzat per la companyia minera, marxà cap a París (França). A començament de la dècada dels vuitanta vivia al número 19 del carrer de la Goutte d'Or. Entre 1882 i 1884 treballà com a muntador de construccions metàl·liques per a diverses empreses. El setembre de 1884 va romandre a Le Creusot (Borgonya, França) i posteriorment treballà a diverses poblacions occitanes (Marsella, Montpeller i Nimes), sempre fent propaganda anarquista. A partir d'agost de 1886 emmalaltí de càncer i va ser tractar a diversos hospitals de diverses poblacions (Montpeller, Nimes, Marsella i Lió). El març de 1887 la policia detectà la seva presència a Bessèges durant una vaga. Durant la primavera de 1888 residí al domicili de l'anarquista Pierre Chomat (Cochot) a Lió (Arpitània) i posteriorment a l'Hôtel Dieu de la ciutat. Molt malalt, retornà a Bessèges, on hospitalitzat sortia diàriament per a veure els companys anarquistes i sempre sota vigilància policial. Antoine Plan va morir de la seva afecció cancerígena el 9 de juliol de 1889 a l'Hospital Civil de La Cantonnade de Bessèges (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

Vittorio Pini segons la premsa de l'època

- Vittorio Pini: El 12 de desembre de 1859 neix a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarcoindividualista «il·legalista» Achile Vittorio Pini. Son pare fou un voluntari garibaldí. Després de passar una infància miserable, amb 12 anys entrà com a aprenent de tipògraf. Treballant en un periòdic republicà, començà a interessar-se per la política, però després de les eleccions de 1876, desil·lusionat del parlamentarisme, ingressà en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A Milà prengué part en una vaga general tipogràfica que durà sis mesos, que resultà un fracàs i que el reforçà en la convicció de la ineficàcia d'aquesta eina de lluita. Després de fer un temps de bomber i de comerciant, en 1886 emigrà a França. A París realitzà petites feinetes (sabater, etc.) per mantenir sa germana i entrà en contacte amb la injustícia social. La lectura de Kropotkin el convertí definitivament en anarquista i amb altres companys italians (Luigi Parmiggiani, etc.) creà en 1887 el grup anarcoindividualista «Intransigenti», que després prendrà altres noms, com ara«Els Intransigents de Londres i de París», «Els Peus Nus de París», «Els Rebels de Saint-Denis» o «El Grup dels Introbables». En aquesta època teoritzà sobre l'«expropiació» com a mitjà de lluita i va cometre diversos robatoris d'allò més audaç, com aquell d'emportar-se a ple dia sobre les espatlles una caixa forta que no havia pogut obrir in situ. Es calcula que va «socialitzar» entre 400.000 i 500.000 francs i la major part d'aquests diners van servir per finançar periòdics anarquistes, com ara Il Ciclone (1887) o Il Pugnale (1889), el qual donava instruccions de com confeccionar artefactes explosius. També costejà una impremta i finançà els estudis dels fills dels companys anarquistes empresonats; mentrestant viva de la manera més frugal. En 1888 l'ambaixada italiana li encolomarà diverses accions, com ara l'agressió a ganivetades a París d'un pretès militant anarquista anomenat Celso Ceretti, antic garibaldí i un dels fundadors de la secció italiana de l'AIT, i aleshores delator de la policia; intents de robatoris i la fabricació de bombes; però no van poder demostrar res. També va fundar la«Cloche de Bois», grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. L'octubre de 1888 publicà el «Manifest dels anarquistes de llengua italiana al poble d'Itàlia», on s'acusà Amilcare Cipriani d'haver traït l'ideal anarquista. Acusat a la vegada per dos militants socialistes italians d'estar a sou de la policia, muntà, amb el company francoitalià Luigi Parmiggiani (Parmeggiani per als francesos), una expedició punitiva a Itàlia i el 15 de febrer de 1889 apunyalaren Camillo Prampolini, un d'aquests socialistes. Tres dies més tard fou interceptat per la policia i després de disparar sobre els agents, escapà i retornà a França. En crida i cerca, fou denunciat i detingut el 18 de juny de 1889, després d'escorcollar el seu domicili i trobar un arsenal. També van ser capturats els seus còmplices, Placide Schuppe i son germà, així com ses companyes i Maria Soenen. Encausat en un procés mediàtic que rebé el suport de La Révolte, fou jutjat el 4 de novembre de 1889 i intentà disculpar els seus companys, tot reivindicant com a accions polítiques els seus robatoris. Fou condemnat a 20 anys de treballs forçats. Quan va sentir la seva condemna va cridar: «Visca l'Anarquia! A baix els lladres!», i una frase seva, que va utilitzar en la seva defensa, ha passat a la posteritat llibertària: «Nosaltres, els anarquistes, ataquem la propietat amb la plena consciència de complir amb el nostre deure.» Enviat a la colònia penitenciària de Caiena, establí relació amb els anarquistes Clément Duval i Girier-Lorion. De les nombroses vegades que intentà fugir de la presó només ho aconseguí una, en 1898, i pogué arribar a Paramaribo (Surinam), trobant refugi en una plantació de cafè. Però després d'una cacera humana, serà detingut i ferit amb una bala a la cama dreta. Vittorio Pini va morir el 8 de juny de 1903 a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa). L'escriptor Georges Darien va convertir Pini en el maquiavèl·lic i patètic bandit Talmasco en el seu llibre El lladre.

***

Necrològica d'Alfred Mourgue, escrita per Sébastien Faure, publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 20 de setembre de 1935

- Alfred Mourgue: El 12 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 12 de setembre– de 1861 neix a Cauviçon (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Alfred Mourgue –a vegades citat erròniament Mourgues–, conegut sota el pseudònim À bas l'argent. Sos pares es deien Pierre Mourgue, paleta anarquista, i Genni Bony (Jenny). Es guanyava la vida fent de paleta com son pare. A finals de la dècada dels vuitanta i principis de la del noranta milità, amb son pare, son germà major Albert Mourgue, Frédéric Gas, Louis Villaret (Cocuret) i altres, en el grup«La Bombe» d'Andusa (Llenguadoc, Occitània), on era conegut com À bas l'argent (Fora els diners), pels comentaris que feia a les reunions. El 30 d'octubre de 1892 va ser condemnat a un dia de presó per haver robat una botella de licor. En 1913, després de residir a Andusa, s'instal·là a Nimes. Durant la primavera de 1922, segons informes policíacs, intentà la manera de lliurar socors, en nom dels llibertaris de Nimes, a Ernest-Lucien Juin (E. Armand), aleshores tancat a la Presó Central de Nimes per «complicitat en deserció», qui va ser alliberat el 8 de maig de 1922. Casat amb Élisabeth Rives, amb qui tenia dos infants, vivia al número 2 del carrer Leopold Morice de Nimes, on sovint va albergar Sébastien Faure durant gires de conferències a la regió. Va presidir nombroses conferències celebrades a Nimes, com ara el 29 de juny de 1921; l'1 de març de 1922; el 20 de febrer de 1926, amb Jules Chazanoff (Jules Chazoff); el 4 de novembre de 1926, amb Jean Mathieu Jisca (René Ghislain), sobre el cas Sacco-Vanzetti; el 25 de febrer i el 25 de març de 1931, amb Sébastien Faure; el 6 de març de 1932, amb Jeanne Humbert; etc. En 1935 formava part dels anarquistes vigilats per la Prefectura Departamental de Gard. Alfred Mourgue va morir el 5 de setembre de 1935 a l'Hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Son germà Louis Mourgues també va ser militant anarquista. Cal no confondre'l amb el sabater Mourgues, militant del grup anarquista de Nîmes de la Unió Anarquista (UA) durant els anys vint i trenta.

Foto policíaca de Paul Boulnois (6 de març de 1894)

- Paul Boulnois: El 12 de desembre de 1873 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Paul Cyprien Boulnois. Sos pares es deien Louis Cyprien Boulnois, mecànic, i Augustine Héloïse Dugendre, brunyidora. En 1890 militava en la Federació de la Joventut Socialista Revolucionària. El 29 de juliol de 1890 assistí a una reunió del Grup de Propaganda Anarquista de París, al número 121 del carrer Oberkampf, i l'endemà s'ajuntà amb altres companys al bar dels carrers Turbio i Réaumur, on decidiren reunir-se regularment a la Sala Horel per a fer propaganda antielectoral. El 17 de setembre de 1893 assistí a una reunió celebrada a la Sala Nicaise, al número 1 del carrer Petits Carreaux, per a reconstruir la Lliga dels Antipatriotes amb ocasió de la visita de mariners russos a París. Aquests mateix any de 1893, segons informes de la policia, assistí a nombroses reunions, com ara el 21 d'octubre a la Sala Chaboche, al número 92 del bulevard Ménilmontant, organitzada per la Lliga dels Antipatriotes; el 3 de desembre a una assemblea del Grup Anarquista de Montmartre a casa de Duprat, al número 11 del carrer Ramsey; el 10 de desembre a una reunió del Grup Antipatriota del XX Districte, al número 70 del carrer d'Angulème; i el 16 de desembre a la Sala Chaboche a una reunió del grup anarquista «La Joventut Antipatriota del XX Districte». El desembre de 1893 freqüentà especialment els anarquistes Paul Bernard i Sébastien Faure. El 26 de desembre de 1894 va ser inscrit per la policia en una llista d'anarquistes del departament del Sena i en 1894 en una altra d'«anarquistes perillosos». En 1894, després d'un aprenentatge de tipografia, entrà a treballar com a empleat comercial a l'empresa Dugendre, regentada per sa mare, al número 19 del carrer Pont aux Choux de París, ocupada en la fabricació d'agulles i de pènduls per a rellotges. El 3 de març de 1894 el prefecte de Policia ordenà l'escorcoll de casa seva i la seva detenció sota l'acusació d'«associació criminal» i tres dies després el comissari de policia del barri dels Archives de París es presentà al seu domicili i de sa mare, al número 32 del carrer Saintonge; a la seva habitació es van trobar tres volums de Física i Química, nombrosos quaderns amb anotacions sobre física i química, un esborrany d'una entrevista a l'anarquista Constant Martin, l'imprès EgoArchie, un exemplar del fullet La catéchisme des miséreux, una fórmula química escrita a mà i un puny americà. Durant l'interrogatori es declarà anarquista; tancat, el 7 de març de 1894, després de ser fitxat el dia abans en el registre antropomètric al laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas, fins el 18 de maig d'aquell any quan va ser alliberat. El 30 de juny de 1894 la prefectura de Policia ordenà un nou escorcoll i detenció, i l'endemà el comissari de la barriada dels Enfants-Rouges es presentà al seu domicili sense trobar-hi res de compromès i sense poder-lo detenir, ja que havia partit la vigília a casa d'uns oncles a Vincennes (Illa de França, França). El comissari es desplaçà a Vincennes i el va detenir amb possessió d'un ganivet. Tancat preventivament, el 5 de juliol de 1894 va ser reclòs a Mazas i alliberat cinc dies després. El 6 de juny de 1895 la seva inculpació d'«associació criminal» va ser sobreseguda. L'octubre de 1895, segons un informe d'un confident, havia declarat que no volia saber res d'anarquisme, afirmació de la qual dubtava la policia. El 4 d'octubre de 1905 va ser admès a la Societat Astronòmica de França. En 1906 va fer costat el moviment de les Universitats Populars i estava subscrit aLes Cahiers de l'Université Populaire. El 3 de juny de 1908 es casa al XVIII Districte de París amb Marie Euphrosine Josephe Létévé, de qui acabà divorciant-se. Continuà treballant de fabricant d'agulles de rellotge i en 1934 fou un dels fundadors-propietaris de la fàbrica de mecànica de rellotges «La Mécanique Horlogère», establerta al número 35 del carrer Oberkampf de París. Presidí la Unió de Federacions Regionals d'Artesans i en 1936 era delegat de la Federació Nacional de Sindicats d'Artistes Artesans d'Art i d'Indústries d'Oficis d'Art i membre de la Comissió de Finances del Consell Nacional d'Economia. Paul Boulnois va morir el 22 d'abril de 1957 al seu domicili del III Districte de París (França). El seu negoci va ser heretat per Andrée Bourgeois (Andrée Langlois).

***

Lola Ridge

- Lola Ridge: El 12 de desembre de 1873 neix a Dublín (Irlanda) la poetessa, editora i propagandista anarquista Rose Emily Ridge, més coneguda com Lola Ridge. Sos pares es deien Joseph Henry Henry, estudiant de medicina, i Emma Reilly, i ella fou l'únic fill supervivent de la parella. Quan tenia tres anys amb sa mare emigrà primer a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i després a Nova Zelanda, on Emma es casà el 16 de setembre de 1880 amb Donald McFarlane, miner d'or escocès a Hokitika (West Coast, Illa del Sud, Nova Zelanda). En aquells anys Rose Ridge començà el seu activisme polític i el 6 de desembre de 1895 es casà a Hokitika amb Peter Webster, director d'una explotació d'or de Kaniere, a prop de Hokitika. Un any després nasqué Paul, però aquest primer fill de la parella morí dies després. En 1900 nasqué un segon fill Keith, però el matrimoni no funcionà a causa de l'alcoholisme de Webster i en 1903 la parella se separà. Després del divorci es traslladà, amb sa mare i son fill, a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia), on es va matricular al Trinity College i va fer estudis de pintura a l'Acadèmia Julienne, de Julian Rossi Ashton. En aquests anys col·laborà amb poemes en diferents publicacions, com ara Bulletin (Sydney), Otago Withness (Dunedin),New Zealand Illustrated Magazine (Auckland), Australian Town and Country Journal (Sydney), The Lone Hand (Sydney), etc. En 1907, en morir sa mare, emigrà amb son fill als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). És en aquesta ciutat on entra en el món de la pintura i de la poesia sota el nom de Lola Ridge i en 1908 publicà el seu primer poema als EUA en la revista Overland Monthly, de San Francisco. Més tard s'instal·là al Greenwich Village de Nova York (Nova York, EUA) i en aquesta ciutat treballà com a model artístic i en una fàbrica, lloc on s'introduí en el moviment anarquista, destacant en les protestes socials de tota mena i en la defensa de les minories i sectors socials marginats (dones, homosexuals, negres, jueus, immigrants, etc.). En 1909 publicà el poema «The Martyrs of Hell» en el periòdic anarquista Mother Earth, d'Emma Goldman. En aquests anys fou l'administradora de la Francisco Ferrer Association (FFA) de Nova York, seguidora de les idees pedagògiques de Francesc Ferrer i Guàrdia, i en aquest grup conegué l'enginyer anarquista David Lawson, que esdevindrà son company. El febrer de 1912 va ser nomenada editora i directora de la revista The Modern School, òrgan de l'FFA, publicació en la qual també col·laborà. En 1912 abandonà amb son company Nova York i viatjà durant cinc anys arreu dels Estats Units. En 1917 la Revolució russa la deixà fortament impactada. En 1918 publicà el poema «The ghetto» en el diari The New Republic, que retrata la comunitat jueva novaiorquesa i que tingué un gran ressò, i que donà títol al seu primer llibre de poemes The ghetto and other poems, publicat aquell mateix any i que tingué un gran èxit de crítica. En 1919 realitzà una gira propagandística pel mig oest nord-americà amb les conferències «Individualism and american poetry» (Individualisme i poesia americana) i «Woman and the creative will» (La dona i la voluntat creadora). El 22 d'octubre de 1919 es casà amb son company David Lawson a Nova York. El 20 de febrer de 1920 llegí poemes en un sopar a l'Hotel Gonfarone de Nova York organitzat pels «Amics de l'Escola Ferrer». Després de la seva gran popularitat arran de la publicació del seu primer llibre, començà a col·laborar en nombroses publicacions periòdiques avantguardistes, com ara Others (1919) i Broom (1921). Entre 1908 i 1937 publicà 61 poemes en destacades revistes, com ara Ainslee's, The Bookman 55, Dial,Gunter's Magazine, New Magazine, New Republic, New York Post Literary Review,Poetry i The Saturday Review of Literature, i participà en l'edició de la revista esquerrana The New Masses, on també col·laborà. En 1920 publicà Sun-Up and other poems. Gran part de la seva poesia política va ser recollida en 1927, desè aniversari de la Revolució russa, en el llibre Red Flag. Aquest mateix any participà activament en la campanya de suport a Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i el 10 d'agost de 1927 va ser detinguda, amb Edna St. Vincent Millay i altres companys, en una manifestació a Boston (Massachusetts, EUA) en protesta per l'execució dels anarquistes italoamericans. Durant aquests anys també participà en el grup de suport per a la defensa dels activistes anarquistes Thomas Mooney i Warren Knox Billings, encausats arran de l'atemptat amb bomba de la desfilada«Preparedness Day» del 22 de juliol de 1916. Va ser molt amiga de destacats anarquistes (Emma Goldman, Alexander Berkman, Konrad Bercovici, Ben Reitman, Bill Haywood, etc.) i d'escriptors del seu temps (William Carlos Williams, Kenneth Rexroth, Marianne Moore, Harriet Monroe, Alfred Kreymborg, Jack London, etc.). En 1929 passà a residir a la colònia d'escriptors de Yaddo (Saratoga Springs, New York, EUA) i aquest mateix any publicà Firehead, llarg poema al·legòric que relaciona la crucifixió de Jesús amb l'execució de Sacco i Vanzetti. Entre maig de 1931 i març de 1932 realitzà un viatge per Europa i Àsia, visitant nombroses ciutats (Londres, Còrsega, Niça, Beirut, Damasc, Bagdad, Babilònia, Ur, Trieste, París). En 1934 i 1935 rebé el Premi Shelley Memorial, atorgat per la Poetry Society of America (PSA, Societat de Poesia d'Amèrica) i en 1935 va ser guardonada amb una Beca Guggenheim amb la qual va fer un llarg viatge de dos anys a Nou Mèxic (Santa Fe i Taos) i diversos indrets de Mèxic. En 1935 publicàDance of fire. Fins al 1937 publicà poemes solts en diferents publicacions periòdiques. Lola Ridge va morir de tuberculosi el 19 de maig de 1941 a la seva casa de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). El seu arxiu es troba dipositat al Smith College (Northampton, Massachusetts, EUA). En 2007 una selecció de poemes seus es publicà, editats per Daniel Tobin, sota el títol Light in hand. Selected early poems. Existeix un premi de poesia en la seva memòria.

***

Antonio Lami

- Antonio Lami: El 12 de desembre de 1880 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista Antonio Lami. Sos pares es deien Pantaleone Lami i Gemma Masi. Es guanyà la vida com a barber. Ben igual que sos germans (Dagoberto, Mario i Ottorino), començà a militar en el socialisme i després es passà al moviment anarquista. El maig de 1921, arran dels incidents esdevinguts durant un míting sindical a Muggiano, on son germà Mario era l'orador i on un policia de paisà resultà mort, va ser detingut juntament amb son germà Dagoberto, mentre sos altres germans Mario i Ottorino aconseguiren fugir. En 1923, durant el procés, on sos germans van ser condemnats a dures penes, Antonio Lami va ser alliberat, però a la sortida del tribunal un escamot feixista l'esperà i l'apallissà fins el punt que el 15 de maig de 1925 morí a Viareggio (Toscana, Itàlia) a resultes dels cops rebuts.

***

- Josep Fatsini Fontcuberta: El 12 de desembre de 1885 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fatsini Fontcuberta. El gener de 1921 se li va implicar en un assumpte de bombes. Després dels fets de maig de 1937, fou un dels primers membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa que formà part del consistori, essent elegit el 29 de setembre de 1937 regidor municipal després de quatre mesos sense representació confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i sembla que va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». El juny de 1940 va caure presoner de les tropes alemanys i el 9 d'agost de 1940 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Josep Fatsini Fontcuberta va morir el 4 de desembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria), annex i dependent del de Mauthausen –algunes fonts citen el castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria,Àustria). Sis mesos abans havia estat inscrit al Registre Civil de Tortosa com a desaparegut el desembre de 1938.

***

Necrològica d'Emili Llorens Caballer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de desembre de 1969

- Emili Llorens Caballer: El 12 de desembre de 1901 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Emilli Llorens Caballer, conegut per València. Sos pares es deien Eugeni Llorens Suay, corredor de grans, i Maria Isabel Caballer Marí. Quan era molt jove emigrà a Catalunya. Establert al barri de la Sagrera de Sant Andreu de Barcelona (Catalunya), milità en la Secció d'Estampadors del Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en una centúria d'una columna confederal. Després de la militarització de les columnes, va se nomenat comissari de l'Agrupació d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola destacada al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local d'Agde de la CNT. Després d'una llarga malaltia i diverses operacions, Emili Llorens Caballer va morir el 2 d'octubre de 1969 al seu domicili d'Adge (Llenguadoc, Occitània). Deixà companya (Maria Pons) i tres filles (Aurora, Carmen i Eugenia).

***

Giovanni Zava

- Giovanni Zava: El 12 de desembre de 1901 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giovanni Zava. Quan era jove embarcà com a mosso en un vaixell mercant i ben aviat abraçà les idees anarquistes. Després de viatjar i de treballar a diferents països, retornà a Carrara i s'integrà en la lluita clandestina contra el règim feixista imperant. En 1942, juntament amb els seus companys Belgrado Pedrini i Gino Giorgi, desarmà i apallissà cinc feixistes en una taverna de Carrara. Buscats per la milícia feixista, tots tres hagueren de fugir a Milà (Llombardia, Itàlia). El novembre de 1942 van mantenir en aquesta ciutat un tiroteig durant hores amb una patrulla nazifeixista quan van ser sorpresos aferrant cartells on es feia una crida a la insurrecció contra el conflicte bèl·lic, però van poder fugir amb un tren de càrrega fins a Gènova (Ligúria, Itàlia) i després a La Spezia (Ligúria, Itàlia). Estretament buscats per l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), la policia política mussoliniana, van ser interceptats en una pensió de La Spezia i, després d'un tiroteig, en el qual els tres anarquistes van ser ferits greument i el policia D'Angeli resultà mort, van ser detinguts. De la presó de La Spezia van ser traslladats a la de Massa (Toscana, Itàlia) a l'espera d'una més que probable condemna de mort, però el juny de 1944 un escamot de partisans anarquistes de la brigada «Elio» aconseguí alliberar-los, juntament amb una cinquantena de presos. Novament capturat i empresonat, el 28 de juliol de 1944 va poder fugir de la presó de Massa i s'uní al grup partisà «Brofferio», comandat pel coronel del mateix nom, que operava a l'alta Versilia (Toscana, Itàlia). Participà en diverses accions guerrilleres contra les tropes nazifeixistes, especialment contra els grups de Waffen-SS dirigits pel major Walter Reder. Va ser ferit en diverses ocasions durant els combats i hagué d'ingressar clandestinament a l'hospital de San Vincenzo e San Michele de Camaiore (Toscana, Itàlia). Des d'aquí, un avió aliat el traslladà a Messina (Sicília), on va ser operat d'urgència per a extreure'l bales i múltiple metralla. Acabada la guerra i un cop restablert, retornà a Carrara. El 28 d'agost de 1945 va ser detingut pels fets de 1942 a La Spezia i a la presó també se li va imputar l'assassinat de l'exsecretari del Fascio de Gènova. En 1949 l'Audiència de La Spezia el condemnà a trenta anys de presó. El gener de 1960 el Tribunal d'Apel·lació de Torí (Piemont) declarà extint el delicte polític per amnistia, però confirmava la condemna a trenta anys de presó per«suma de penes». El gener de 1974, després de passar 33 anys empresonat, recuperà definitivament la llibertat. S'instal·là a Carrara, on participà en el Grup Anarquista «Pietro Gori» del Canal del Rio i fou un dels fundadors, amb Goliardo Fiaschi, Belgrado Pedrini, Sergio Ravenna e Giovanni Mariga, del Cercle Cultural Anarquista del carrer Giuseppe Ulivi i, posteriorment, del Cercle Anarquista«Bruno Filippi». Giovanni Zava va morir el 14 d'abril de 1982 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Turigliano d'aquesta ciutat.

***

Juan Francisco Medina García (El Yatero)

- Juan Francisco Medina García: El 12 de desembre de 1912 neix a La Peza (Granada, Andalusia, Espanya) –altres fonts citen Tocón de Quéntar (Granada, Andalusia, Espanya)– el resistent antifranquista llibertari Juan Francisco Medina García, conegut com El Yatero. El seu pseudònim li venia del gentilici de Yator, localitat granadina on nasqué son pare, militant anarcosindicalista conegut com El Tío Yatero. De ben jovenet començà a treballar com a tonedor d'ovelles i, abans de la Guerra Civil, impulsat per la fam, va estar a punt d'integrar-se en la Guàrdia Civil. Durant la guerra fou capità d'Artilleria de la 29 Brigada Mixta de l'Exèrcit republicà i el final de la contesa l'agafà de permís amb sa família, decidint restar a la seva casa de Tocón de Quéntar en comptes de marxar a l'exili. El 29 de març de 1939 va ser detingut i portat a la presó de Guadix; posteriorment fou traslladat al camp de concentració de La Espartera a la localitat granadina de Benalúa de Guadix, d'on el 29 de maig de 1940 aconseguí fugir amb el suport d'un soldat que estava de guàrdia. Amagat al Molino de la Gitana de Lapeza i després al cortijo Aguas Blancas de Tocón de Quéntar, el juny de 1940 s'uní amb Jesús Salcedo Martínez (Capitán Salcedo), que s'havia escapat de la presó murciana de Caravaca, i els germans anarquistes Antonio i José Quero Robles, que l'estiu de 1939 havien fugit de la presó granadina de La Campana. Amb la intenció de constituir un grup guerriller marxaren cap a la serra i el juliol se'ls afegí Francisco Jiménez Ruiz (Tito), que havia aconseguit escapar de la presó provincial de Granada. D'antuvi aquest grup només realitzà accions propagandístiques, sense exercir cap mena de violència, a la zona de Quéntar, Tocón i Padules. En 1941 al grup s'afegiren altre fugitius, com ara Rafael Romero Roman (Rafael el Malagueño) i Juan Nieva Sánchez (Espantanubes), fet que permeté ampliar la acció guerrillera a les zones de Fuente Vaqueros, Cogollos de la Vega, Güéjar Sierra i Calicasas. Durant una emboscada de la Guàrdia Civil a la Dehesa de los Llanos de Güéjar Sierra, ferit en una cama, cobrí la retirada dels seus companys i aconseguí reunir-se amb ells al Cerro de la Venta. Els germans Quero, que havien muntat un grup independent, el portaren a un jove metge granadí que l'intervingué quirúrgicament a l'aire lliure. En 1942 s'integrà en el grup de Gabriel Martín Montero (Corralico), José Román Montoya (Román el de Cenes) i Esteban Guerrero Ortiz (Estebilla), que tenia la seva base d'acció a la Sierra de Hoz, al nord de Granada. El 29 de gener de 1942 el grup tingué una topada amb la Guàrdia Civil a Huétor Santillán i el novembre següent a Monachil. Malgrat tot, el gran nombre de col·laboradors i d'enllaços que tenia el grup li va permetre subsistir entre 1943 i 1944 sense haver d'efectuar grans atacs; durant l'any 1943 només realitzaren tres cops i en 1944 un atac a la zona de Diezma i dos segrests, un a Cogollos de la Vega i altre a Huétor Santillán. El 2 de març de 1945 el grup tingué la primera topada important amb la Guàrdia Civil a Tocón de Quéntar, on moriren el caporal Saturnino Muñoz Murillo i els guàrdies Francisco Páez i Rogelio Fernández. El 3 de maig de 1945 realitzaren un segrest a Fuente Vaqueros i l'1 de setembre un atac a Huétor Santillán, on aconseguiren uns quants milers de pessetes. En aquesta època ja s'havien incorporat al grup els germans Manuel i José Castillo Escalona (Los Castillillos). En 1946 en sis atacs a Huétor Santillán, La Peza i Jeréz del Marquesado recol·lectaren gairebé 100.000 pessetes, a més d'armes, queviures i vestimentes. Després el grup s'integrà en la I Companyia de l'Agrupació Guerrillera de Granada, comandada pel comunista Ramiro Fuente Ochoa (Mariano). En 1947 El Yatero s'oposà a que els diners aconseguits en els atacs i segrests fossin centralitzats i gestionats per les caixes del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Aquest mateix any realitzà nombrosos atacs que implicaren importants sumes de diners. Un cop el grup es dissolgué, aconseguí, amb l'ajuda d'El Niño de las Cocas i salconduits falsos, arribar a Barcelona (Catalunya) i el 12 de desembre de 1947 creuà els Pirineus amb altres companys (Cabrerico,Antonio Hermoso, Ricardo Sario i El Malagueño). Un cop passà a França, sa neboda fou detinguda i tancada a la Península. S'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània) on en 1948 s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i on es reuní poc després sa companya, María Martín (La Yatera) i sos dos infants que havien passat la frontera clandestinament. Més tard s'instal·là definitivament a Langeais. Juan Francisco Medina García va morir el 26 de desembre de 1970 a Langeais (Centre, França).

***

Matilde Escuder, fotografiada per Sofia Moro

- Matilde Escuder Vicente: El 12 de desembre de 1913 neix a Vilafranca (Alt Maestrat, País Valencià) la mestra llibertària Matilde Escuder Vicente, també coneguda simplement com Mati. Sos pares es deien Amadeo Escuder, ugetista, i Dolores Vicente. Va estudiar l'ensenyament obligatori fins als 14 anys i a continuació, per aferrissament de sa mare i amb grans esforços familiars, va poder estudiar Magisteri a Castelló i a València, obtenint, 24 de juliol de 1934, el diploma de Magisteri. Va ser nomenada mestra a ses Salines d'Eivissa (Illes Balears), on tot d'una es va enfrontar als mètodes directrius de la institució local, però on va poder contactar amb un grup de joves llibertaris. Seguidora de la pedagogia de Francesc Ferrer i Guàrdia, va marxar a Barcelona, visitant l'Escola Natura de Puig Elías, que no li va impressionar gaire, i integrant-se en l'Escola Racionalista dirigida per José Berruezo, que tenia el suport de l'Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià de Besòs. En aquesta època, ja afiliada al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), també freqüentarà l'Escola Racionalista del carrer Vallespir («Escola d'Eliseu Reclus»), dirigida pels germans Carrasquer, els mètodes pedagògics dels quals la seduiran. Contrària a la reforma escolar del Consell de la Nova Escola Unificada (CENU), el juliol de 1936 va marxar voluntària a la Columna Durruti, on es va ocupar d'un magatzem de roba en intendència, amb son company Enric Ferrero, que n'era el delegat de Cultura. Aleshores va participar en el moviment col·lectivista a Mirambell (Terol, Aragó). Arran de l'ofensiva estalinista de 1937 contra les col·lectivitats, va haver de fugir fins a Xàtiva amb Etna, sa filla que gairebé tenia 15 dies, i perdent tot contacte amb son company, que va ser capturat pels feixistes i afusellat a la presó de Torrent. Després serà professora a l'Acadèmia de les Joventuts Llibertàries d'Ontinyent. En acabar la guerra, va ser empresonada a València. Alliberada en 1944, es va instal·lar a Barcelona amb sa filla Etna, sa germana Gúdula i l'infant d'aquesta. En aquests anys va fer feina en la confecció. En un ple clandestí de la CNT-FAI a la Casa Cambó va trobar Fèlix Carrasquer, esdevenint son company. Ambdós van participar activament en la CNT clandestina i en 1947 van ser detinguts i empresonats uns mesos. Després, amb una petita taula de composició, la parella va editar pamflets i un butlletí del Sindicat del Metall de la CNT. Després que Fèlix va ser enviat a Madrid per participar en el nou Comitè Nacional de la CNT al costat de Manuel Villar Mingo, ella va ser novament detinguda després de la caiguda del Comitè Nacional i condemnada a començaments de 1949 a sis anys de presó, que va purgar a la presó de Las Ventas, alhora que son company va ser condemnat a una pena de 12 anys. Quan en 1960 va ser alliberat Fèlix, va parella va marxar a França, instal·lant-se a Thil, a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), en una petita granja on van fundar un centre de formació, a imatge de l'Escola de Militants que va crear Fèlix Carrasquer durant la Guerra Civil a Montsó (Aragó). En 1971, després d'haver deixat la granja a Etna i son company Toni, la parella i Gúdula van retornar a Barcelona, on van comprar una caseta al Tibidabo, que es va transformar en un centre de reunió i de formació per a la nova generació de llibertaris catalans. Matilde Escuder Vicente va morir el 8 de maig de 2006 al seu domicili de Thil (Llenguadoc, Occitània). Un carrer de Sant Adrià de Besòs porta el seu nom.

Matilde Escuder Vicente (1913-2006)

***

Necrològica de Julio Gimeno Timoneda apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de febrer de 1994

- Julio Gimeno Timoneda: El 12 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 16 de desembre– de 1914 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Julio Gimeno Timoneda. Sos pares es deien Francisco Gimeno Todo i Dionisia Timoneda. Juntament amb sos germans Demetrio i Víctor Manuel, fou membre de les Joventuts Llibertàries de Massalió i arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, que l'agafà fent el servei militar, s'uní a la «Columna Carod-Ferrer», amb la qual va lluitar al llevant peninsular i més tard a la zona central i a Andalusia fins el final de la guerra ja com a 25 Divisió. En 1939 va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i va ser empresonat primer al castell de la ciutat i després durant set anys a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Un cop en llibertat provisional, passà a França i s'uní amb son germà Demetrio a Tarascó (Provença, Occitània), treballant en l'agricultura i en la construcció al departament occità de l'Arieja. En 1966 es traslladà a Montpeller, on treballà en la construcció fins a la seva jubilació. Va ser tresorer de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i membre del Comitè Comarcal de l'Alta Garona. La seva companya fou Isabel María de la Encarnació Correas. Julio Gimeno va morir l'11 de gener de 1994 –algunes fonts citen erròniament altres dates– a la residència de gent gran Emerys Lavalette de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat en aquesta població.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 13 de desembre

Esdeveniments

Cartell de la conferència

- Conferència de Rassinier: El 13 de desembre de 1956 se celebra a la Sala del Sénéchal de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la conferència pública i contradictòria «Le Parlement aux mains des banques» (El Parlament a mans dels bancs) portada a terme per l'escriptor Paul Rassinier i organitzada pel Grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA). Aquesta conferència, dedicada a la política del primer ministre francès Pierre Mendès France, havia estat publicada l'octubre de 1955 en un número especial de la revista anarquista Contre-Courant.

Naixements

Notícia sobre Jean Hautstont apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 21 de gener de 1905

- Jean Hautstont: El 13 de desembre de 1867 neix a Brussel·les (Bèlgica) el music anarquista Jean Hautstont. Durant els anys 1890, amb sa companya L. Hubertine, albergà nombrosos companys anarquistes estrangers, com ara el francès Pichancourt, el qual va ser expulsat en 1891. En 1892 col·laborà amb el periòdic brussel·lès La Misère. Organe anarchiste bimensuel i, segons informes policíacs, «es privava de menjar per donar els diners» al seu impressor, Albin Villeval, i ajudar la publicació. En aquesta època, ben igual que son germà gran Charles Hautstont, destacat luthier anarquista, estigué en relacions amb l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus quan aquest fou professor de la Universitat Lliure de Brussel·les. També, amb son germà Charles, entre 1892 i 1893, col·laborà en el periòdic brussel·lès La Lutte pour l'Art, editat per un grup de joves artistes anarquistes. En 1894 era membre de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i entre 1895 i 1904 edità amb son germà Charles a Brussel·les la«Bibliothèque des Temps Nouveaux», que publicà un nombre considerable de fullets de diversos autors (Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Errico Malatesta, etc.). Fins al maig de 1895 treballà com a contrabaixista al Théâtre de la Monnaie i després va fer diverses gires artístiques, com ara al Caire (1895) i a la Xina (1896). El 30 d'abril de 1898 el seu domicili fou escorcollat per la policia. En 1903 un informe policíac cita que residia a París. El gener de 1905 estrenà el drama líric en un acte Lidia, amb lletra d'Alexandra David-Néel (Alexandra Myrial), que publicà l'any següent; i després compongué el drama líric Résurrection, basat en l'obra de Lev Tolstoi. En 1907 l'Escola Municipal Estienne de París li publicà el llibret Notation musicale autonome, basée sur la classification des sons d'après le nombre de leurs vibrations et l'état actuel du développement physiologique de l'organe de l'ouïe, supprimant toutes les difficultés de la notation diatonique et répondant aux besoins de plus en plus complexes de l'art contemporain; aquest nou sistema de notació musical, alternatiu al sistema de notació diatònica a l'ús, basat sobre la classificació dels sons d'acord amb la seva vibració i en conjunció amb el desenvolupament fisiològic de l'oïda humana i pel qual s'interessà Claude Debussy, tingué un notable èxit i el llibre fou traduït l'any següent al xinès. En 1909 havia obtingut el passaport amb la finalitat de fer una gira artística per Rússia. En 1913 publicà Solfège i en 1920 compongué l'himne nacional de la naixent República de Xina. En 1936 era membre de la Societat d'Autors, Compositors i Editors de Música (SACEM). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de Josep Climent Hors (Perpinyà, 27 de gener de 1913)

- Josep Climent Hors: El 13 de desembre de 1872 neix a Benidorm (Marina Baixa, País Valencià) l'anarquista Josep Climent Hors. Sos pares es deien Miquel Climent i Nicolaua Hors. Antic agent de policia a Barcelona (Catalunya), va ser destituït a conseqüència de les reformes que portà a terme el ministre de la Governació Juan de la Cierva y Peñafiel i esdevingué anarquista. L'1 de juny de 1896 es casà a Barcelona amb Dolores Navarro, amb qui tingué dos infants. Per la seva participació en els fets de la «Setmana Tràgica» de juliol de 1909 va ser condemnat a sis anys de presó, però l'agost d'aquell any va fugir cap a les Illes Canàries. El 28 d'agost de 1912 es va refugiar a França i el setembre d'aquell any s'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de jornaler a les veremes i visqué a la carretera de Bonpàs (Rosselló, Catalunya Nord). El gener de 1913 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a anarquista «no perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Manuel Ribeiro

- Manuel Ribeiro: El 13 de desembre de 1878 neix a Albernoa (Beja, Alentejo, Portugal) el poeta, escriptor, periodista, traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista, i més tard comunista i, finalment, catòlic conservador, Manuel António Ribeiro. Després d'educar-se a l'Escola Secundaria de Diogo de Gouveia i a l'Institut de Beja, es traslladà a Lisboa per estudiar medicina, carrera que no acabà. En 1908 començà a militar en el moviment anarquista i la primera col·laboració en la premsa llibertària és de l'any següent. Entre 1912 i 1914 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista O Sindicalista i, més tard, fou un dels fundadors del periòdic del mateix corrent llibertari A Batalha, amb qui col·laborà fins el març de 1921. Entusiasta de la Revolució d'Octubre, el maig de 1919 fundà la Federació Maximalista Portuguesa (FMP), organització bolxevic de la qual formà part de la seva Comissió Executiva, ocupant el càrrec de secretari general, a més de dirigir el seuòrgan d'expressió, Bandeira Vermelha, fundat el 5 d'octubre d'aquell any i un dels principals embrions del comunisme portuguès. Empleat dels Caminhos de Ferro Portugueses (CFP, Ferrocarrils de Portugal) i partidari del sindicalisme revolucionari, l'octubre de 1920 va ser detingut, tancat durant un mes a la presó de Limoeiro i acomiadat de la feina per solidaritzar-se amb una vaga de ferroviaris. Fou un dels fundadors i principals impulsors del Partit Comunista Portuguès (PCP), s'integrà en la seva primer direcció i fou director i principal redactor d'O Comunista, el primer òrgan del PCP. Durant el seu empresonament es va veure influenciat pel misticisme i es va interessar per l'estudi de l'art sacre, acabant convertint-se en 1926, en privat, al catolicisme. En aquesta època dirigí la revista catòlicaRenascença i fundà, amb el pare Joaquin Alves Correia, Era Nova. En els any trenta cooperà amb el PCP en iniciatives unitàries antifeixistes. Intentà establir una síntesi intel·lectual entre el comunisme i el catolicisme, el «catocomunisme». Traduí obres al portuguès de Gorki, Tolstoi, Kropotkin i Paul Eltzbacher. Fou un els autors més llegits dels anys vint del segle passat a Portugal i entre les seves obres, considerades neorealistes, podem destacar la seva «Trilogia social» [A catedral (1920), O deserto (1922) i Ressurreição (1923)], Na linha de fogo. Crónicas subversivas (1920), «Trilogia nacional» [A colina sagrada (1925), Planície heróica (1927) i Os vínculos eternos (1929)],A verdadee dos anjos (1926), Batalha nas sombras (1928), Novos horizontes. Democracia cristã (1930), Sarça ardente (1942), Rosa mística e outros poemas (2013, pòstum), etc. A partir de 1932 treballà a la Biblioteca Nacional de Portugal i de conservador a l'Arxiu Nacional de Torre do Tombo. Manuel Ribeiro va morir el 27 de novembre de 1941 a Lisboa (Portugal). El seu arxiu i biblioteca es trobem dipositats a la Biblioteca Municipal de Beja. Entre el 13 de setembre i el 18 d'octubre de 2013 es pogué veure a la Biblioteca General de la Universitat d'Évora l'exposició «Manuel Ribeiro, o trabalho e a cruz» (Manuel Ribeiro, el treball i la creu).

***

Jules Le Gall

- Jules Le Gall: El 13 de desembre de 1881 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista, antimilitarista i maçó Jules Louis Le Gall. Sos pares es deien Louis Eugène Le Gall, ajustador, i Amélina Anne Charpentier. Obrer metal·lúrgic i soldador a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), treballà al mateix taller que el militant llibertari Victor Pengam. En 1903 ambdós fundaren el grup local de la Joventut Sindicalista (JS), un dels primers creats a l'Estat francès, i que ben aviat comptà amb una seixantena de militants a l'Arsenal. Després de les grans vagues de maig i juny de 1904, el 4 de juliol d'aquell any es creà la Borsa del Treball de Brest (oficina d'ocupació, biblioteca, caixa de resistència, cursos professionals, campanyes d'educació, etc.) i ell va ser nomenat secretari, amb Pengam de tresorer i controlador de comptes. El setembre de 1904 fou delegat al VIII Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) celebrat a Bourges. El 3 d'octubre de 1905 va ser demandat, amb Pengam, per «incitació a la desobediència a militars», però el gener de 1906 va ser absolt. El 4 de maig de 1906, arran d'un escorcoll a la Borsa de Treball, va ser detingut amb altres 17 companys sindicalistes. El Primer de Maig de 1907 pronuncià un ardent i subversiu discurs i arran d'aquest fet el 28 d'agost va ser detingut per «incitació a l'assassinat i al pillatge» i tancat com a pres comú a la presó de Bouguem de Brest. Seixanta dies després va ser jutjat per l'Audiència de Quimper i el 28 d'octubre condemnat a tres mesos de presó. En sortir-ne, l'1 de desembre de 1907 va ser rebut a l'estació de Brest per una manifestació de companys. Acomiadat de l'Arsenal, esdevingué gerent d'una llibreria cooperativa fundada amb els guanys d'una tómbola organitzada per un comitè de suport presidit per Pengam. En 1908 creà el grup llibertari «La Guerre Sociale» i col·laborà en el periòdic Prolétaire Breton, on defensà les tesis de la vaga general. En 1909 va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1910 participà en la creació del Cercle Neomaltusià, que es reunia la carrer Fautras i on setmanalment Pengam organitzava xerrades diverses (higienisme, contracepció, alimentació racional, etc.). En 1911 creà un nou grup llibertari, «Les Temps Nouveaux», on Pengam exercí de tresorer, i que acabà adherint-se a la Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquesta època col·laborà en el periòdic parisencLes Temps Nouveaux i en el diari de la CGT La Bataille Syndicaliste. El desembre de 1912 el citat grup s'adherí al Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda que portava a Brest la propaganda pacifista. Després de la Gran Guerra regentà una petita quincalleria i la policia el qualificà com a «educador de la joventut sindicalista, anarquista, orador, violent». A començaments del gener de 1921 s'inicià en la francmaçoneria entrant a formar part de la lògia«Amics de Sully» del Gran Orient de França. També fou president del Comitè de Defensa Social (CDS) i cap al febrer d'aquell any reconstituí un grup llibertari (René Martin, René Lochu, Gourmelin, Jean Tréguer, etc.) que es reunia a la Casa del Poble –antiga Borsa del Treball del carrer Guyot. També animà un grup teatral per al qual va escriure algunes obres, com ara Manant, voici le soleil. El 4 d'abril de 1925 es casà a Brest amb l'anarquista Marie Anne Pauline Louboutin. El gener de 1925 participà en la creació a Brest del Comitè de Vigilància contra el Feixisme i el Clericalisme, organització creada per respondre les mobilitzacions catòliques i que excloïa els comunistes. A començaments de juliol de 1925 va ser detingut arran dels nombrosos escorcolls portats a terme a la Casa del Poble i a diferents domicilis de militants anarquistes i comunistes de Brest. Entre 1925 i 1935 col·laborà en Le Libertaire,òrgan de la Unió Anarquista (UA). En 1927 conegué Nestor Makhno i col·laborà en el periòdic Le Flambeau (1927-1934) de Brest. Com a membre del Comitè Sacco-Vanzetti, el 8 d'agost de 1927 presidí el míting que es realitzà a Brest en el seu suport. El 6 de gener de 1932 va ser un dels organitzadors de la contramanifestació d'un míting d'extrema dreta. Entre el 30 i el 31 de maig de 1936 presidí, com a «venerable» de la lògia «Amis de Sully», el Congrés de Lògies de l'Oest. Durant la guerra d'Espanya participà en accions de solidaritat i de suport a la revolució que s'estava produint. L'agost de 1940, durant la posada en marxa de les lleis de repressió de les societats secretes, va ser detingut per la policia i interrogat sobre les seves activitats maçòniques –els arxius de la lògia«Amis de Sully» havien estat destruïts el 15 de juny. El desembre d'aquell any va ser interrogat per la policia alemanya i el juliol de 1941 detingut al seu domicili del barri de Recouvrance de Brest i tancat a la presó marítima de Pontaniou, a prop de Nantes. L'abril de 1943 va ser traslladat al camp de transit i d'internament nazi de Royallieu a Compiègne (Picardia), on el 19 de gener de 1944 va ser deportat amb 1.942 altres detinguts polítics al camp de concentració nazi de Buchenwald on va ser enregistrat sota la matrícula 41.186. Jules Le Gall va morir el 13 de juny –l'acta de naixement cita en nota marginal el 14 de juny– de 1944 al camp d'extermini de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). En 1999 es creà a Brest l'Associació dels Amics de Jules Le Gall i el 30 de maig de 2009 van ser inaugurats uns jardins amb el seu nom en aquesta ciutat.

***

Portada del fullet de Deniau-Morat

- Deniau-Morat: El 13 de desembre de 1882 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista, i després socialista, Eugène Deniau, més conegut com Deniau-Morat. Era el fill primogènit d'Antoine Deniau, hostaler, i d'Eugénie Simon. Es guanyà la vida fent de comptable. En 1903 edità el pamflet antimilitarista Pourquoi nous sommes antimilitaristes i publicà en el número del 24 d'octubre de 1903 del setmanari Les Temps Nouveaux l'article «Organisation et autonomie individuelle», que va ser reproduït en el número del 15 de març de 1904 del periòdic L'Ouvrier Syndiqué. El 10 de juny de 1905 es casà al XI Districte de París amb la modista parisenca Rachel Georgette van Gool, de qui es va divorciar el 17 de novembre de 1910. El 30 de setembre de 1905 participà, amb Marcel Sembat, Miguel Almereyda i Victor Méric, en la reunió «Pourquoi les casernes?», a la Sala des Tableaux, al número 102 del carrer d'Avron de París, organitzada per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El 14 d'octubre de 1905 va fer la conferència «L'homme libre davant la conscription» a la Universitat Popular «Zola», al número 44 del carrer Planchat de París. Durant quatre anys col·laborà en el setmanari Le Libertaire. El 31 de març de 1907, diumenge de Pasqua, participà, amb E. Armand, Émilie Lamothe, Charles Malato, Jean Goldsky i André Lorulot, en la conferència contradictòria«Dans l'attente des messies», a la Sala du Progrès Social, al número 92 del carrer Clignancourt de París. En aquest mateix any de 1907 intentà, sembla que sense èxit, un projecte de vida comunista llibertària i buscà un terreny en un radi de 50 quilòmetre al voltant de París. En 1908 s'integrà en el Grup Internacional Anarquista (GIA), fundat per Georges Roussel a París, i fou redactor i gerent del seu periòdic Terre et Liberté, que només publicà dos números. En 1909 participà en una enquesta, amb altres sindicalistes revolucionaris (Georges Sorel, Robert Louzon, Georges Deherme, Jean Grave, A. Morel, Isidore Bonin, Michel Darguenat, Paul Ader, Raoul Lenoir,Émile Janvion, Émile Guillaumin, Bernard, Georges Guy-Grand) sobre la monarquia que es va publicar sota el títol La monarchie et la classe ouvrière. El 2 d'abril de 1912 es casà al XIV Districte de París amb l'empleada de correus Berthe Louise Boué. L'octubre de 1912 s'afilià a la socialista Secció Francesa de l'Internacional Obrera (SFIO) del departament d'Indre i Loira (Centre, França) i defensà el seu canvi ideològic en un amarg article publicat en el setmanari La Guerre Sociale del 18 de desembre de 1912. A partir del 3 de setembre de 1913 publicà en diferents números de La Guerre Sociale un crític article titulat «Les dogmes anarchistes», que també va ser publicat aquell mateix any en el diari socialista La Sentinelle, de La  Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Abans de la Gran Guerra vivia al número 14 del carrer Furtado-Heine del XIV Districte parisenc. Inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes, quan esclatà la I Guerra Mundial va ser mobilitzat i el març de 1916 estava destinat a la Secció IV d'Infermers Sanitaris establerta a Le Mans (País del Loira, França). Durant el curs de les hostilitats, destacà per la seva actitud pacifista i revolucionària. Es va instal·lar a Vernou-sur-Brenne (Centre, França), on sa segona esposa administrava una oficina de correus, i fundà la secció local de l'SFIO, assegurant-se la secretaria provisional en 1920. Cap el febrer de 1920 entrà a formar part de la comissió administrativa de la Federació Socialista d'Indre i Loira i col·laborà en Le Réveil d'Indre-et-Loire, òrgan socialista departamental, on signà articles afins al sector «reconstructor», és a dir, partidaris amb reserves a l'adhesió de l'SFIO a la Internacional Comunista. Entre el 25 i el 30 de desembre de 1920 fou delegat de la Federació Socialista d'Indre i Loira per al Congrés de Tours (Centre, França) i signà i defensà la moció «reconstructora» de Jean Longuet. En 1921 va ser nomenat secretari adjunt de la Federació d'Indre i Loira de l'SFIO i en 1922 fou delegat al Congrés Nacional d'aquest partit socialista. El març de 1923 abandonà l'SFIO i esdevingué secretari de la Federació d'Indre i Loira del Partit Comunista Unitari (PCU), al voltant de Ludovic-Oscar Frossard. El setembre de 1926 es reedità el seu fullet Pourquoi nous sommes antimilitaristes, amb portada de Maximilien Luce. Durant un temps col·laborà en La Bonne Guerre (1919-1936), de Jean Sartori, però després abandonà l'escena política. El 4 de setembre de 1940 es casà a Savigné-sur-Lathan (Centre, França) amb Marguerite Jeanne Ernestine Enjourant. Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Socialista (PS). Deniau-Morat va morir el 31 d'octubre de 1946 a Cormery (Centre, França).

***

Notícia sobre el procés de François Kuhn apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 6 de maig de 1908

- François Kuhn: El 13 de desembre de 1882 neix a Vevey (Vaud, Suïssa) l'anarquista i sindicalista revolucionari François-Joseph Kuhn, conegut com Le Suisse de Vevey. Obrer fuster de professió, procedia d'una família de Laufenbourg (Argòvia, Suïssa). Partidari del sindicalisme revolucionari, el 23 de març de 1907 participà en la vaga general esdevinguda al cantó de Vaud promoguda per la Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa). Dos dies després, a resultes dels enfrontaments amb la gendarmeria, decidí fugir i passà a França, on llogà una petita mansarda al número 4 del carrer Bachelet del barri de Clignancourt de París. El 8 d'agost de 1907 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal de Policia de Vevey a tres mesos de detenció per«fets de vaga», injúries i amenaces als gendarmes. En aquest judici, 48 persones més, entre elles nou dones, van ser condemnades a penes de dies i de mesos de presó. Des de París va escriure a La Voix del Peuple,òrgan de la FUOSR, de Lausana (Vaud, Suïssa) per denunciar els motius de la seva condemna. Un any més tard, formà part del Grup Internacional (francesos, suïssos, russos, armenis, etc.), cofundat amb Georges Roussel, que editava a Brussel·les el periòdic anarquista Terre et Liberté. El 9 d'abril de 1908 va ser detingut per la policia a l'estació de Maisons-Alfort (Illa de França, França), juntament amb Melchior Roux i Georges Roussel, en possessió de 10 cartutxos de dinamita, tres metres de cordó Bickford (metxa de seguretat per aús miner) i sis detonadors. Tancat a la presó de la Santé de París, dies desprès va ser alliberat amb Roussel per manca de proves. El juny de 1909 va se novament detingut a Marsella (Provença, Occitània) i portat amb cotxe cel·lular a la frontera suïssa, on fou lliurat a la policia i tancat a la presó de Vevey per a purgar la condemna de 1907. La Unió Obrera (UO) li adreçà el seu suport i la Secció de Ginebra va fer una col·lecta al seu favor. El 10 de juliol de 1909 La Voix du Peuple publicà un article sobre ell, però l'any següent es va perdre tot contacte amb la seva persona.

***

Jean Goldsky a la presó

- Jean Goldschild: El 13 de desembre de 1890 neix al XVIII Districte de París (França) el periodista i militant anarquista Jean Goldschild, també conegut com Jean Goldsky o Jacques Guerrier. Era el fill primogènit d'una família jueva nombrosa de vuit infants. Sos pares es deien Mathilde Jacob i Gustave Isidore, fabricant de brodats en tul i vell militant republicà que fou durant sis anys president de la Lliga dels Drets de l'Home del barri parisenc de Combat-Villette i secretari de la XIX Secció del Partit Socialista; però, l'abril de 1910, va dimitir del partit perquè no el trobava prou revolucionari i formà un grup d'acció revolucionària al XIX Districte de París. Quan tenia 13 anys hagué d'abandonar l'escola. Jean Goldschild, que aviat adoptà el pseudònim Goldsky, s'adherirà de molt jove al moviment llibertari. Com a anarquista individualista, participà en l'experiència de la colònia anarcocomunista de Saint-Germain-en-Laye fundada en 1906 per Ernest Girault, André Lorulot i Émilie Lamotte. En 1907 fou l'administrador del primer número del butlletí L'Anarchiste, que fou un fracàs i que només publicà un altre número. En aquesta època col·laborà en el periòdic individualista L'Anarchie (1905-1914), d'Albert Libertad, qui el setembre de 1908 tingué una brega amb Gustave Goldschild que l'havia acusat de confident. Deixeble de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale, al costat de Miguel Almereyda i d'Eugène Merle formarà part de les«Jeunes Gardes» (Joves Guàrdies). El setembre de 1907 fou condemnat per l'Audiència del Sena a tres mesos de presó per haver redactat i editat, juntament amb altres companys, un manifest de protesta contra la matança de Raon-l'Étape del 28 de juliol d'aquell any. L'abril de 1909 serà nomenat membre del comitè directiu de la Federació Revolucionària creada durant un congrés d'anarquistes i d'antimilitaristes, que tindrà lloc a la Maison des Fédérations de París (rue de la Grange-aux-Belles), promogut per Miguel Almereyda, René de Marmande, Georges Durupt i altres. Aquesta federació preconitzarà l'ús de l'«acció directa» amb la finalitat de destruir radicalment la societat capitalista i autoritària. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics, com ara Germinal (1904-1914), L'Insurgé (1910-1911), Le Libertaire i l'òrgan anarquista revolucionari Les Révoltés (1909), el redactor del qual fou Georges Durupt. El 18 de juliol de 1912 es casà al IV Districte de París amb la parisenca Judith Marthe Bernheim, empleada als ferrocarrils estatals i militant socialista, de qui es va divorciar el 24 de juliol de 1919. En aquesta època, malgrat tenir el «Carnet B» dels antimilitaristes, estava fent el servei militar en el III Regiment d'Artilleria a la guarnició de La Rochelle (Poitou-Charentes, França) i quan esclatà la Gran Guerra fou mobilitzat en serveis auxiliars, però ell, ofuscat per la«Unió Sagrada», demanà servir en primera línia. Enviat al front, va haver de ser evacuat poc després i a partir de 1915 el seu entusiasme patriòtic es va veure apaivagat, ja que publicà en Les Hommes du Jour, una reivindicació de Romain Rolland. A finals de 1915 fou destinat a París per a tasques administratives de l'Estat Major. El març de 1916 esdevingué secretari general de redacció de Le Bonnet Rouge, el periòdic d'Almereyda, i, el 25 de setembre, el Ministeri de la Guerra li concedí una pròrroga d'incorporació. En aquest periòdic, i fins el 12 de desembre de 1916, sota el pseudònim de Général N..., signa articles més o menys pacifistes. Entre maig i juny de 1917 publicà, amb Duval (Darbourg o Mondor), administrador de Le Bonnet Rouge, un periòdic anomenatLa Tranchée Républicaine. Mantingué durant tot el conflicte bèl·lic una actitud ambigua que no fou ben acollida ni en els cercles llibertaris ni els sectors reaccionaris. Duval, que realitzava freqüents viatges a Suïssa, fou detingut i el 24 de setembre de 1917 també Goldsky, sota l'acusació de«complicitat d'intel·ligència amb l'enemic». Duval, qui fins al final proclamà la seva innocència, fou afusellat i Goldsky fou condemnat el 15 de maig de 1918, pel III Consell de Guerra de París, a vuit anys de treballs forçats i a cinc anys de prohibició de residència. El 28 d'abril de 1920 es casà a Ville-sous-la-Ferté (Xampanya-Ardenes, França) amb Jeanne Germaine, de qui acabà divorciant-se. Gràcies a les campanyes de premsa, a la intercessió de la Lliga dels Drets de l'Home i del seu advocat Pierre Loewel, qui en 1922 publicà el fullet Goldsky est innocent, permeteren que no fos enviat a les colònies penitenciàries d'ultramar i que purgués la pena a Clairvaux. El febrer de 1924 mantingué durant 12 dies una vaga de fam; transferit a l'hospital de Troyes, en sortir fou internat a l'ala política de la presó de Clairvaux i alliberat anticipadament el 10 d'agost de 1924, però no rehabilitat. Després de l'alliberament reemprengué la seva tasca periodística i en 1926 fundà Paris-Phare i en 1932 Midi-Journal, dirigint un temps l'Oficina General de la Premsa Francesa (OGPF). En aquestaèpoca fou un dels dirigents del Partit Radical Francès (PRF), esdevingut tot d'una Moviment Radical Francès (MRF), trencant amb els cercles anarquistes, fet que implicarà ser atacar per Loréal en Le Libertaire. El 23 d'octubre de 1934 es casà al XX Districte de París amb l'escriptora Charlotte Marie Louise Charpentier, de qui es va divorciar el 26 de gener de 1944. El 4 de novembre de 1950 es casà al IX Districte de París amb Suzanne Odler. Durant els seus últims anys col·laborà en el periòdic anarcopacifista de Louis Lecoin Liberté.És autor de En prison. Roman contemporain (1924), Le grand voyage ou«L'antichambre de la mort» (1929) i La dame de l'Ariana (1937, amb la seva companya d'aleshores Charlotte Charpentier). Jean Goldschild va morir el 18 d'agost de 1969 a Lo Mont de Marçan (Aquitània, Occitània). Correspondència seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Lucía Sánchez Saornil

- Lucía Sánchez Saornil:El 13 de desembre de 1895 neix en el si d'una família pobra del carrer Labrador del barri de Peñuelas de Madrid (Espanya) l'escriptora, poetessa, feminista i militant llibertària Lucía Sánchez Saornil. Eugenio Sánchez Rodríguez, son pare, era un republicà que treballava com a telefonista del duc d'Alba, i sa mare, Gabriela Saornil Serrano, va morir ben aviat i també son germà, cosa que obligà Lucia a fer-se càrrec de son pare i d'una germana més petita. Va estudiar al Centro de Hijos de Madrid i pintura a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Va començar a treballar a la Companyia de Telèfons a partir de 1916 i des de molt jove es lliga als renovadors de la poesia, primer com a modernista i després com a ultraista–trobem poemes seus en revistes literàries des de 1916 com Los Quijotes, Grecia, Cervantes,Ultra, Tableros, Plural, Gran Guiñol,Manantial–, però amb un sentit crític aliè a molts ultraistes. Va freqüentar Larrea, Gerardo Diego, Borges, Garfias, Vighi, Guillermo de Torre i Adriano del Valle, entre altres literats. La seva presència en l'anarquismeés segura des de finals de la Dictadura de Primo de Rivera i, ja afiliada en la Confederació Nacional del Treball (CNT), va participar en la gran vaga de la Telefònica després de la qual va patir represàlies, primer amb un trasllat a València en 1927, despatxada en 1931 i finalment readmesa l'octubre de 1936. A Madrid, entre 1933 i 1934, va participar en la redacció de CNT i en la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria ferroviària. Durant el període republicà va desenvolupar una extensa tasca de propaganda i va col·laborar en els més importants rotatius llibertaris, quedant marginades les seves tendències poètiques que, però, recuperaria durant la guerra. Va participar en l'assalt del Cuartel de la Montaña quan va esclatar el cop militar feixista i es va dedicar a tasques periodístiques al front. En 1937 apareix com a cap de redacció d'Umbral, a València, on coneixerà la que serà sa companya la resta de sa vida, América Barroso. Va intervenir en l'organització de col·lectivitats agràries a Castella. A finals de 1937 es trasllada a Barcelona. Va exercir importantíssimes feines d'organització de les dones, com ara en la participació directa en la fundació de«Mujeres Libres», ocupant la secretaria general i essent la seva portaveu, i en la realització de mítings (Elda, etc.). En maig de 1938 va ocupar la secretaria general de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització en la qual ja havia exercit càrrecs importants –secretària de premsa i de propaganda al costat de Baruta, Carrasquer i altres, i secretària del seu consell mundial en 1938 a la sortida de Pedro Herrero–, fet que li implicarà haver de realitzar nombrosos viatges a França a la recerca de queviures. En 1939 es va instal·lar a França, on durant elsúltims mesos de la guerra va mantenir-se molt activa a Perpinyà i més tard a París (1940) i a Montalban. En l'exili va viure del retoc fotogràfic i a Montalban va ser a més secretària de una associació quàquera. Va retornar clandestinament a Madrid per trobar-se amb son pare malalt entre 1940 i 1941, i segons altres fonts davant el perill d'acabar als camps nazis, en 1942. Després de ser reconeguda a Madrid, es va traslladar a València, on va viure clandestinament fins al 1954, quan va legalitzar la seva situació, treballant del retoc de fotografies, i a Amèrica en un consolat. No sembla que milités en la clandestinitat llibertària. Després de ser-li diagnosticat un càncer, va passar els últims anys de sa vida immersa en una angoixant recerca de la fe. Lucía Sánchez Saornil va morir el 2 de juny de 1970 a València (País Valencià). Sempre va utilitzar el pseudònim Luciano San-Saor. Podem trobar escrits seus enAvance Marino, CNT, El Libertario, Más lejos, Mujeres Libres, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, entre d'altres. És autora de Versos sobre Durruti (1937),Horas de revolución (1938),Romancero de Mujeres Libres (1938). En 1996 l'editorial Pre-Textos i l'IVAM va publicar Poesía, conjunt de la seva obra poètica coneguda, que no és tot la que va escriure, editat per Rosa María Martín Casamitjana i amb la col·laboració d'Antonia Fontanillas. Pionera de la reivindicació del desig lèsbic, els seus poemes eròtics dedicats a la bellesa femenina tenen una força i originalitat poc comuns.

***

Necrològia de José Radigales Marsol apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 31 de desembre de 1985

- José Radigales Marsol: El 13 de desembre de 1906 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Radigales Marsol. Fill d'una família pagesa nombrosa, sos pares es deien José Radigales i Vicenta Marsol. Barber de professió, milità, amb son germà Ramón Radigales Marsol i sa germana Nieves Radigales Marsol, en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1936 i 1938 fou responsable de la barberia«Única» col·lectivitzada d'Esplucs. Quan l'ofensiva estalinista contra les col·lectivitats llibertàries aragoneses, va ser detingut i torturat en el comandament de la 27 Divisió («Karl Marx») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant els anys cinquanta fou un dels animadors de la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), on havia arribat en 1939, amb sa germana Nieves, i on va viure durant la II Guerra Mundial. El seu últim domicili va ser a L'Agraulet (Gascunya, Occitània). José Radigales Marsol va morir el 29 d'octubre de 1985 a l'Hospital de Condòm (Gascunya, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Gondrin (Gascunya, Occitània), on ja descansava sa companya María Raluy.

***

Daniel Agadía Fernández al centre penitenciari d'El Dueso (setembre de 1953)

- Daniel Agadía Fernández: El 13 de desembre de 1916 neix a Pola de Lena (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Daniel Agadía Fernández. Fuster de professió, formà part de les Joventuts Llibertàries. El 20 de juliol de 1938, son germà Aurelio, de 28 anys, també militant llibertari, fou afusellat pel feixisme a Camposancos-La Guardia (Pontevedra, Galícia). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de comandància militar en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En acabar el conflicte, el 21 d'agost de 1939, creuà els Pirineus. Amb l'alliberament, en 1945, treballà com a marmitó a la base nord-americana d'Orleans (Centre, França) i vivia al número 275 del carrer de Bourgogne. Poc després retornà a la Península i lluità en la clandestinitat, participant en nombroses missions orgàniques. El juny de 1948 fou detingut a Madrid (Espanya), jutjat i condemnat a 25 anys de presó. Purgà una llarga condemna al penal de El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), on treballà especialment al taller de fusteria. El 31 de maig de 1952 rebé la visita de dos enviats de la Comissió Internacional contra el Règim dels Camps de Concentració (CICRC), un francès i un noruec, que el van interrogar, juntament amb altres presoners, per esbrinar les condicions dels detinguts. Aquest entrevista va ser objecte d'un informe establert pel Comitè Interior de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili per ser remesa a la senyora Ingrand de la CICRC que portava una investigació sobre les presons espanyoles amb la finalitat de redactar un informe.  Un cop lliure, s'instal·là a Gijón (Astúries, Espanya), on es casà amb Covadonga Quirós. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou corresponsal i distribuïdor a Gijón del periòdic mexicà Tierra y Libertad. Durant els anys vuitanta representà la CNT escindida en alguns congressos. Daniel Agadía Fernández va morir el 8 de gener de 1990 a Gijón (Astúries, Espanya).

***

Necrològica de Salvadora Cerveto Calavera apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 16 de febrer de 1993

- Salvadora Serveto Calavera: El 13 de desembre de 1917 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Salvadora Serveto Calavera. Sos pares es deien Guillermo Serveto i Salvadora Calavera. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), son company fou l'anarcosindicalista Mariano Cruellas Maraña. Durant la Revolució participà en les col·lectivitzacions fins a la seva destrucció per la reacció comunista. Restà tancada a la presó pels estalinista fins gairebé el final de la guerra. Alliberada el febrer de 1939 passà clandestinament a França amb son company. Trobà feina en una petita població a les muntanyes, on va restà fins el naixement de sa filla Liria. Després de la II Guerra Mundial emigrà amb sa família a Caracas (Veneçuela). Durant els anys seixanta, després de l'exclusió de son company del Nucli Confederal de Caracas per haver esdevingut un petit patró, ella continuà cotitzant a la Federació Local de Perpinyà de la CNT, on la parella passava temporades. En una d'aquestes estades familiars va emmalaltir. Salvadora Serveto Calavera va morir el 28 de novembre de 1992 a la Clínica Saint Pierre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

- Joaquim Abella Pi: El 13 de desembre de 1920 neix a Alcanar (Montsià, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Joaquim Abella Pi, conegut com Garey. Sos pares es deien Joaquim Abella Subirats, jornaler, i Maria Pi Subirats. Militant de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), arran del cop militar feixista de juliol de 1936, malgrat la seva joventut, es presentà voluntari en una columna confederal. En 1938 col·laborà en la revista Titán,òrgan de les Joventuts Llibertàries d'Aragó, la Rioja i Navarra publicada a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració, entre ells el d'Argelers, i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació participà en la resistència al Llemosí enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). En l'exili milità en la CNT de Llemotges. Sa companya fou Jacqueline Andrée Chéné. Joaquim Abella Pi va morir el 27 de gener de 1973 al seu domicili de Llemotges (Llemosí, Occitània). Existí un altre militant anarquista anomenat Joaquín Abella, que fou membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del Consell Regional d'Aragó de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) durant la guerra civil i que s'exilià a Mèxic, on fou membre del comitè d'enllaç entre l'FIJL i les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), i tal vegada algunes dades s'entrecreuen, com la de col·laborador en Titán.

Joaquim Abella Pi (1920-1973)

Continua...

---

La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans). (Miquel López Crespí)

Abans del 23-F: desmobilització popular, desencís, involucionisme (i II)

La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans).

El famós "Congrés d'Unitat" (3 i 4 de febrer de 1979) entre el Moviment Comunista i l'Organització d'Esquerra Comunista va ser una gran mentida. Al Congrés no hi arribà ni un deu de per cent de militants de l'antiga OEC. La majoria de l'organització entengué el procés com a simple integració dins el MC i no acceptà el diktat del partit "germà". El número 140 (febrer de 1979) de Combate, la revista de la LCR, explicava: "Lo que sí parece claro es que, básicamente, esta unificación se ha producido sobre la ideología, la estrategia, la táctica e incluso la estructura organizativa de MC, lo que le da más un carácter de integración de OIC en este partido que de verdadera fusión. De hecho, y desde hace ya tiempo, OIC atravesaba un prolongado proceso de crisis, con numerosas escisiones internas y pérdida de militantes. En el fondo de estas escisiones ha estado presente la negativa de sectores de militantes a aceptar lo que se ha llamado el 'proceso de reactificación marxista-leninista de la OIC', al que se acusaba de abandono irresponsable de la línea política de este partido, para llevar, 'cueste lo que cueste, al partido al MC' (de la resolución de los escindidos de Guipúzcoa)".

Com deia una mica més amunt, la crisi de les organitzacions que es reclamaven del comunisme a l'Estat espanyol i als Països Catalans requeriria un llibre especial. Però, resumint, i centrant-nos en el cas de l'Organització d'Esquerra Comunista, podríem dir que els principals errors del partit (els nostres errors!) els podríem situar en un accentuat espontaneisme (anar sempre i d'una manera acrítica rere qualsevol iniciativa obrera i popular) i un total economicisme (creure que només la lluita en defensa de les reivindicacions materials dels treballadors era "lluita de classes", tot considerant que la lluita cultural, política i ideològica contra el sistema era una qüestió "superstructural"). Tot això, combinat amb una manca de formació prou preocupant (descuidar la formació de quadres en les idees del marxisme revolucionari), va fer que no sapiguéssim enfrontar els reptes de la nova etapa de democràcia restringida que sorgia de les eleccions del 15 de juny de 1977. I, més que res, ens afectà greument la manca de consolidació d'una estructura de partit ferma, leninista. En efecte: portats per aquell seguidisme tan accentuat envers el moviment obrer, cometíem el greu error de desatendre tasques imprescindibles, com ara la consolidació organitzativa de l'OEC i la formació política de la militància. Tot plegat anà portant a la desintegració del 78-79.

La desfeta de l'esquerra revolucionària també facilità la regressió quant a les conquestes dels anys d'ofensiva obrera i popular (especialment de 1976). En el moment més greu de la reforma, quan, a les eleccions autonòmiques d'Euskadi i del Principat (1980), amb un 40% i un 41% respectius d'abstenció, l'UCD s'enfonsà i els estalinistes i reformistes de tota mena retrocediren, no hi hagué a l'esquerra del PCE-PSOE cap partit capaç de representar els interessos populars ni de superar aquella onada de desencís. A Euskadi, ETA i Herri Batasuna aguantaven l'endemesa; Euskadi es consolidava com a únic bastió de resistència al règim, a l'Estat i al sistema: el reformisme pactista hi havia fracassat, i la dinàmica popular i rupturista continuava desenvolupant-s'hi.

El 1980 també assenyala l’inici de la crisi final de l'eurocomunisme. Els motius d’aqueixa ensulsiada internacional serien analitzats amb extrema lucidesa pel cèlebre historiador marxista britànic Perry Anderson en l’article "La paràbola de la socialdemocràcia", publicat a L’Avenç, núm. 112 (febrer 1988), pàgs. 50-58: "Essencialment, aquest [l’eurocomunisme] va consistir en l’abandonament, per part dels partits comunistes del Sud, de les tradicions de la Tercera Internacional, força alterades des dels anys vint, però encara visibles en els seixanta, i l’adopció de perspectives estratègiques similars a les dels partits socialdemòcrates del Nord al començament de la seva carrera, és a dir, quan encara concebien explícitament una transició real al socialisme. Gairebé tots els temes del nou discurs eurocomunista ressuscitaven, de fet, el discurs original socialdemòcrata de la Belle Époque, sobre la via gradual pacífica constitucional al poder. [...] El resultat fou que, generalment, l’eurocomunisme simplement preparà el camí per a l’ascens de l’eurosocialisme, és a dir, l’inesperat ascens de partits socialdemòcrates pròpiament dits, nous o renovats, des de posicions molt modestes fins al centre de l’escenari, a costa dels propis partits comunistes. La lògica d’aquesta substitució no és pas un misteri: si, en una societat capitalista avançada, les masses han de triar entre dos partits, proclamant tots dos una política socialdemòcrata, és molt probable que hi hagi una forta tendència a triar la versió més coherent, és a dir, la basada en models socialdemòcrates d’organització i afiliació internacionals" (pàg. 54). La cita és llarga, però realment valia la pena. Aixií doncs, pel gener de 1980 Carrillo és a Romania per a demanar instruccions al dictador Ceausescu; però ja és tard: ni Berlinguer ni Marchais, secretaris generals dels partits comunistes oficials italià i francès, poden fer ja res per a ressuscitar el cadàver eurocomunista. La burocràcia imperialista i estalinista del PCUS ha envaït l'Afganistan i exigeix als PC finançats directament o indirectament per Moscou que el rescabalin en forma de suport polític a aqueixa invasió. Carrillo està dividit entre la lleialtat envers la burocràcia espanyola proianqui i la pressió dels sectors proestalinistes del PCE mateix. Dins el PCE comencen els preparatius escissionistes dels "prosoviètics": Ardiaca i Clemente al Principat; Gallego a la resta de l'Estat. Al cap d'uns anys, hi organitzarien, respectivament, el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i el Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE). Enrique Líster, líder d'un fantasmal Partido Comunista Obrero Espanol (PCOE), era ja des de feia temps al servei de la burocràcia del Kremlin.

Davant el liquidacionisme de l'esquerra pactista, la bancarrota o debilitat dels partits que es reclamaven del comunisme (OEC, MC, PTE-ORT-PT, POUM, AC...) i la crisi de la CNT, la classe obrera i els sectors populars només poden portar endavant lluites de resistència, tot i que de vegades arribin, a peu, davant el Congrés i mostrin les dents a un diputats lliurats en cos i ànima a la burgesia. Són els combats heroics dels vuitanta: els estibadors, els obrers i obreres de Nervacero, Crimidesa, Olarra... Crimidesa encara serví per a commocionar la consciència de l'esquerra d'aquells anys: la solidaritat encara va ser potent. A partir de 1980 l'esquerra oficial multiplicarà els esforços per aïllar les lluites antisistema; per a aillar-les, silenciar-les, ofegar-les. L'exemple més evident de mobilitzacions heroiques (abandonades per l'esquerra dels pactes malgrat el cost de morts que tengueren) varen ser la dels treballadors d'"Euskalduna" (sector navall) d'Euskadi. La lluita d'Euskalduna va ser narrada fil per randa en el llibre La batalla de Euskalduna escrit pel "Colectivo Autónomo de Trabajadores" i publicat per Editorial Revolución l’any 1985.

Com les altres forces anticapitalistes, l’independentisme revolucionari dels Països Catalans visqué llavors uns anys ben negres: era el principal enemic a abatre, des del moment que, a més del règim postfranquista i del sistema capitalista, qüestionava la mateixa existència dels estats opressors francès i espanyol.

Recordem que l’escola política de l’independentisme revolucionari català sorgit pels volts del 1968 no havia estat tant la tradició nacionalista del país com, sobretot, la rica experiència tercermundista de lluites d’alliberament nacional i de classe, a què ja ens hem referit. Ho analitza amb gran agudesa Josep Ferrer en el pròleg a Les nacions de l’Europa capitalista, d’Imma Tubella i Eduard Vinyamata (Barcelona, La Magrana, 1977; vegeu, en particular, pàgs. 7-33). Activíssim i combatiu, contínuament sotmès a la repressió tant pel feixisme com per la democràcia burgesa, aquest independentisme de nou encuny (que recuperarà aviat la memòria d’un Jaume Compte i d’un Andreu Nin) percep l’alliberament nacional com a alliberament de classe, i viceversa, i és la primera força políticament organitzada a plantejar-se com a marc nacional d’actuació política tot el conjunt dels Països Catalans, i no ja aquesta o aquella regió aïlladament: de fet, l’independentisme és el principal factor que aplica en la pràctica les riques lliços de Joan Fuster.

En aquest període a què ens referim, les principals organitzacions de l’independentisme revolucionari eren la nordcatalana ECT (Esquerra Catalana dels Treballadors, 1971) i el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), nascut, aquest, el 1969 a partir de l’escissió que el 1968 protagonitzaven les joventuts de l’històric FNC (Front Nacional de Catalunya, 1940). Més a l’esquerra, acabaven de dibuixar una nova estratègia de futur sengles escissions d’aqueixos partits: respectivament, l’OSAN (Organització Socialista d’Alliberament Nacional, 1977/1978) i el PSAN-P (Partit Socialista d’Alliberament Nacional provisional, 1974). També hi hagué intents d’impulsar la lluita armada: ÈPOCA (Exèrcit Popular Català, 1970), FAC (Front d’Alliberament Català, 1970), OLLA (Organització de Lluita Armada, 1974), RCAN (Resistència Catalana d’Alliberament Nacional, relacionada amb el PCE-i)... Dos militants del FAC, Carles Garcia Solé i Ramon Llorca, prengueren part en la cèlebre Fuga de Segòvia (abril 1976), juntament amb altres vint-i-set militants d’ETA i d’altres organitzacions revolucionàries.

Durant la transició, i mentre ECT evolucionava cap a l’autonomisme burgès, el PSAN pateix un seguit d’escissions per l’ala dreta, les quals acabaren deixant-lo poc menys que en quadre en 1979-1980, però alhora li permeteren un exercici de clarificació i consolidació amb què projectar-se endavant. Fou també en aquest 1979 desolat quan acabaven de perfilar-se les grans línies de desenvolupament que seguiria l’independentisme en el període ulterior, mitjançant la naixença d’IPC (Independentistes dels Països Catalans) com a fusió entre el PSAN-P i l’OSAN (3 de març), així com les prineres accions de l’organització armada Terra Lliure (26 de gener). Fonts valuoses sobre aquestes primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); "L’esquerra nacionalista, avui", monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984).

Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 14 de desembre

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Der Syndikalist

- Surt Der Syndikalist: El 14 de desembre de 1918 surt a Berlín (Alemanya), després de la Revolució de Novembre en aquell país, el primer número del periòdic Der Syndikalist. Nasqué com a l'òrgan d'expressió de la Freie Vereinigung Deutscher Gewerkschaften (FVDG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i substituïa el periòdic Die Einigkeit (La Unitat), que fou prohibit quan començà la Gran Guerra. Sota la influència predominant dels anarquistes esdevindrà òrgan de la nova organització anarcosindicalista, la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que fou creada a finals de desembre de 1919. D'antuvi sortí amb quatre pàgines, però a partir de 1920 n'apareixerà amb vuit: quatre dedicades de la notícies sindicals locals i internacionals i la resta al món cultural i al feminisme. Molts d'articles estaven dedicats a la repressió dictatorial en determinats països (Rússia, Itàlia, Japó, etc.) i a campanyes solidàries (Sacco i Vanzetti, etc.). Aquest setmanari dirigit per l'anarquista Fritz Kater–més tard ho seria per Max Winkler, Augustin Souchy, Helmut Rüdiger i Fritz Oerter, entre altres– coneixerà un gran desenvolupament i arribarà a tirar 120.000 exemplars al començament de la dècada dels vint. Hi van col·laborar Alexander Berkman, Bruno Traven, Emma Goldman, Alexander Schapiro, Taiji Yamaga, Max Baginski, Max Nettlau, Fritz Oerter, Theodor Plivier, Helmut Rüdiger, Karl Dingler, Helene Stöcker, Heinrich Vogeler, Rudolf Rocker, Augustin Souchy, Fritz Kater, Erich Mühsam, Hertha Barwich y Franz Barwich, Karl Roche, Milly Witkop-Rocker, entre d'altres. Es van editar suplements dedicats a les dones (Der Frauenbund), als joves (Die Junge Menschheit), als pagesos (Frei das Land), etc. Fou objecte de nombrosos segrests i condemnes dels redactors i en 1932, durant la República de Weimar, fou prohibit i va haver de canviar el nom per Arbeiterecho, que també fou prohibit en 1933. Aquest mateix any, amb l'arribada del nacionalsocialisme, deixarà de publicar-se.

Naixements

Notícia sobre la detenció de François Huau publicada en el diari parisenc La Liberté del 12 de desembre de 1907

- François Huau: El 14 de desembre de 1862 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i antimilitarista François Antoine Huau. Sos pares es deien Hippolyte Marius Huau, pedraire, i Marguerite Clain. Des de molt jove va ser condemnat en diverses ocasions, com ara el febrer de 1879 a Marsella per robatori a dos mesos de presó, l'agost d'aquell mateix any a Marsella per vagabunderia a un mes, el març de 1880 a un anys de presó a Marsella per robatori; el 15 de maig de 1882 a Ais de Provença (Provença, Occitània) a 15 mesos de presó per robatori, o el desembre de 1884 a Grenoble (Delfinat, Arpitània) a un any de presó per «atemptat al pudor». Durant sa vida treballà en diferents oficis (calderer, paleta, etc.). Entre el 27 de desembre de 1887 i el 5 de novembre de 1890 va fer el servei militar en un batalló disciplinari («Bat' d'Af»), en el II Regiment d'Infanteria Lleugera d'Àfrica, servint en Àfrica, Tonkin (Indoxina francesa) i Algèria. El febrer de 1902 es va veure implicat, amb Auguste Berrier i Pascal Mazan, en un cas de fabricació de moneda falsa, però en el judici va ser absolt. En 1903 vivia, amb Pascal Mazan, al carrer Juramy de Marsella. En 1904 col·laborà en el periòdic marsellès L'Action Antimilitariste. L'11 de juny de 1905 presidí el Congrés Regional Antimilitarista. Com a secretari de la Secció de Marsella-Saint-Louis de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), assistí com a delegat al Congrés Nacional d'aquesta organització que se celebrà el juliol de 1905 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Segons la policia, entre 1905 i 1908 freqüentà les reunions del Grup Central Llibertari, al seu del qual es trobava al Bar Frédéric, al número 11 del carrer Aubagne. El 1906 vivia al número 58 del carrer Plumier de Marsella. El desembre de 1907 va ser novament detingut per fabricació i emissió de moneda falsa, aquesta vegada amb els germans Auguste i Charles Berrier, sa germana Fanny i una tia seva; jutjat el juny de 1908, va ser condemnat per l'Audiència de les Boques del Roine a 100 francs de multa, a cinc anys de treballs forçats a la Guaiana Francesa i a 10 anys de prohibició de residència. Empresonat el 24 de juliol de 1908 a l'espera de transport, embarcà el 23 de desembre de 1908 cap a la Guiana a bord del vaixell La Loire. El desembre de 1915 va ser alliberat, però es va veure obligat a viure a la Guaiana Francesa. François Huau va morir el 22 de novembre de 1920 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).

***

Membres de la "Socialist League", entre ells William Morris i, possiblement, Tom Cantwell

- Thomas Cantwell:El 14 de desembre de 1864 neix a Londres (Anglaterra) el militant i propagandista anarquista Thomas Edouard Cantwell. Primer va fer de cisteller i després d'impressor. Es va adherir a la«Socialist League» (Lliga Socialista), esdevenint-ne un dels responsables del Comitè Directiu durant alguns anys. En 1885 va editar, amb David J. Nicoll i William Morris, i imprimir el periòdic anarquista The Commonweal. Víctima de la repressió va ser condemnat en 1891 per un delicte de premsa. El 29 de juny de 1893 va ser detingut, juntament amb Ernest Young, també membre de The Commonweal, per repartir uns pamflets convocant a un míting per al 2 de juliol a Hyde Park contra el malbaratament de les «sangoneres reials» i cridant a la revolució. El 31 de juliol de 1894 va ser jutjat a l'Old Bailey, Tribunal Criminal Central de Londres, acusat d'«incitació a l'assassinat dels membres de la Família Reial». En aquest judici va acudir William Morris com a testimoni de la defensa, però Cantwell va ser condemnat a sis mesos de presó amb treballs forçats. Després va participar amb el grup editor del periòdic anarquista Freedom, del qual va ser un temps el seu gerent. Thomas Edouard Cantwell va morir el 29 de desembre de 1906 a Londres (Anglaterra). Una part del seu arxiu de lesèpoques de la «Socialist League» i de Freedom es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Alfredo Gori

- Alfredo Gori: El 14 de desembre de 1872 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alfredo Gori. Ferroviari de professió, aprofità la seva feina per fer propaganda llibertària. En 1913, després d'un temps per Santo Stefano Magra, va ser assenyalat com a vaguista, organitzador de manifestacions i distribuïdor de manifests en la línia ferroviària entre Parma i La Spezia. El 20 de març de 1919 representà els ferroviaris en una conferència sindical a Roma. En 1922 va ser acomiadat dels ferrocarrils i s'establí a Viareggio on treballà com a obrer envernissador i milità en el grup anarquista de la localitat. Alfredo Gori va morir el 4 de desembre de 1926 a Viareggio (Toscana, Itàlia).

***

Notícia de la condemna de Charles Keller apareguda en el diari parisenc Le Matin del 28 de gener de 1913

- Charles Keller: El 14 de desembre de 1889 neix al XI Districte de París (França) el propagandista anarquista Charles-Jean Keller. Sos pares es deien Jean Nicolas Keller, ebenista, i Augustine Juliette Ziésler, armillera. Obrer miraller de professió, vivia la número 7 del carrer Gonnet de l'XI Districte de París. Va ser membre del grup«Les amis du Libertaire», fundat l'abril de 1912, i de la Joventut Llibertaria, que es reunia al número 1 del bulevard Magenta. El maig de 1912 va ser gerent del periòdic Le Libertaire i a resultes de la publicació de l'article «La mort d'un home», de l'exsergent anarquista Jean Bonafous, on s'elogiava l'anarquista il·legalista Jules Bonnot, l'11 de maig de 1912 va ser processat amb Bonafous. Abandonà la gerència de Le Libertaire, però l'octubre de 1912 entrà a formar part del seu consell de redacció, amb Amirault, Georges Ardouin, Lucien Belin, Henri Beylie,Édouard Boudot, Georges Godin, Louis Lecoin, Joseph Ouin, Jean-Louis Thuillier i Georges Yvetot. La fiscalia de l'Audiència de París va sobreseure el cas ja que segons aquesta es feia apologia del criminal però no del crim; no obstant això, el Tribunal Suprem anul·là aquesta sentència i envià Keller –Bonafous havia mort mentrestant durant una gira de conferències en suport d'Émile Rousset– davant l'Audiència del departament de Loiret. En aquest tribunal, el 27 de gener de 1913, Keller, que no es va presentar davant els jutges, va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa. Com que no es va poder beneficiar de la llei d'amnistia, va apel·lar i el 13 d'octubre de 1913 va comparèixer novament davant l'Audiència de Loiret a Orleans (Centre, França); defensat per Le Breton i amb el testimoni de Pierre Martin, administrador de Le Libertaire, al seu favor, va ser absolt. Omès durant la lleva de 1909, passà la revisió del reclutament de 1915 i va ser declarat exempt de servei. El maig de 1916 contrasignà el «Manifest del Setze» en la segona publicació en el Bulletin des Temps Nouveaux. Després de la Gran Guerra, col·laborà en L'Émancipateur,òrgan de la Federació Comunista Llibertària de Bèlgica. En 1923 figurava en una llista d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. El 16 de maig de 1940 es casà a Reims (Xampanya-Ardenes, França) amb Balche Albertine Millet. Charles Keller va morir el 3 d'abril de 1958 a Reims (Xampanya-Ardenes, França).

***

Francesco Barbieri

- Francesco Barbieri: El 14 de desembre de 1895 neix a San Costantino di Briatico (Calàbria, Itàlia) el militant anarquista i combatent antifeixista Francesco Barbieri, també conegut com Ciccio. Nascut en una família folgada –sos pares van ser Giovanni Barbieri i Arena Domenica–, va aconseguir diplomar-se com a pèrit agrari a l'Escola d'Agricultura en 1914. Va començar a militar en el moviment anarquista ben aviat i va emigrar cap a l'Argentina. Sensible a la propaganda patriòtica de l'ambaixada italiana a l'Argentina, es va allistar com a voluntari en les tropes d'assalt durant la Gran Guerra. Dues vegades ferit, va ser condecorat. A principis de 1919 va tornar a Calàbria i va quedar força decebut en comprovar que el govern no lliurava terres als excombatents. Després de fer seves les idees anarquistes, va participar en una cooperativa agrícola com a comptable. Quan van sorgir les discrepàncies, va marxar a una cooperativa de consum, però l'adhesió al partit feixista era obligatòria, per la qual cosa va negar-se a ingressar i aprofitant una disposició legal en favor dels excombatents, va retornar a l'Argentina l'abril de 1922 per a treballar a la Patagònia. La repressió i els 1.500 vaguistes de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) afusellats per l'exèrcit a la Patagònia entre 1921 i 1922 van fer que restés a Buenos Aires, on va freqüentar els grups italians socialistes i anarquistes que li van trobar una feina com a portuari i aprenent en una impremta. En 1924 va participar en el boicot del creuer propagandístic que el paquebot «Itàlia» feia a favor del feixisme mussolinià, que va portar la detenció de nombrosos militants italians que com ell eren membres del «Comitato Antifascista Italiano». Va poder fugir i va contactar amb anarquistes calabresos, com Severino Di Giovanni, els germans Alejandro i Paulino Scarfó, així com Silvio Astolfi, Umberto Lanciotti i Miguel Arcàngel Roscigna; tots plegats, van formar un grup per combatre el feixisme i també per fer costat la campanya contra la condemna de Sacco i de Vanzetti. Les accions consistien a cometre atemptats amb dinamita contra objectius nord-americans; en van fer més de vint. Barbieri, aprofitant els coneixements adquirits durant la guerra, era el responsable de la fabricació de bombes. En 1926, quan Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso van arribar a l'Argentina, el grup va col·laborar activament en diverses expropiacions en empreses angloargentines. El 3 de maig de 1928 Di Giovanni va col·locar una maleta amb una bomba en el consolat d'Itàlia, l'explosió de la qual va provocar nou morts i 24 ferits. La repressió policíaca contra el moviment anarquista italià va obligar Barbieri a refugiar-se primer a Montevideo, després a Rio de Janeiro i finalment a Belo Horizonte, on la policia brasilera el va expulsar a Itàlia. Una violenta polèmica va esclatar en els cercles llibertaris argentins: La Protesta, òrgan de la FORA, que pretenia ser un sindicat anarquista amb moltes crítiques a l'anarcosindicalisme espanyol considerat com a reformista, sota la ploma d'Abad de Santillán i de López Arango, va denunciar pràcticament el grup de Di Giovanni, acusant-lo de fer el joc a la policia; La Antorcha, periòdic anarquista crític amb la FORA i víctima dels seus sicaris armats en 1926, tendia a justificar els atemptats. La polèmica va aturar quan López Arango va ser assassinat a ca seva per Di Giovanni, que va exigir un jurat d'honor anarquista per resoldre el problema entre Santillán i ell; evidentment va ser«indultat». Barbieri, que no tenia cap càrrec en contra seu a Itàlia, va romandre un temps a Calàbria, però va ser detingut per activitats antifeixistes i condemnat a un any i sis mesos de presó. El febrer de 1930 va aconseguir evadir-se del penal i va poder arribar clandestinament a Marsella, on va fer contacte amb els refugiats antifeixistes italians. El març de 1931 va ser condemnat en rebel·lia a un any i sis mesos de presó per emigració clandestina i com a «subversiu perillós». A mitjans de 1931, instal·lat a Lió, va participar activament en el grup anarquista «Sacco et Vanzetti». El 27 de febrer de 1932 va ser condemnat a Toló a vuit mesos de presó per ús de documentació falsa. Purgada la pena, va marxar a Ginebra. La policia italiana li va atribuir una sèrie d'atemptats antifeixistes a la Costa Blava i a Lió. En 1932 va conèixer Camillo Berneri que el considerava «un company valent, indispensable pera la lluita armada». En una nota de juny de 1935 a consols italians a Europa (França, Suïssa, Bèlgica, Espanya, Holanda i Alemanya), el director de la policia política feixista jutjava Barbieri com una mena de «consultor militar» dels anarquistes i que en els seus viatges els assessorava en la fabricació d'explosius; a més, el dossier polític de Barbieri estava compost d'unes 413 cartes redactades durant desenes d'anys per zelosos servidors del règim feixista, que reproduïen notícies transmeses per la policia sobre les principals activitats llibertàries de l'anarquista calabrès. L'octubre de 1935 va ser expulsat de Suïssa i va passar un temps a casa de Berneri a París. Va participar indirectament en la«Conferència de discussió» que els anarquistes italians Berneri, Giglioli i altres havien preparat per elaborar un programa insurreccional. Berneri va aconsellar Barbieri que es refugiés a Espanya on podria contactar amb el grup italià i amb amistats del període argentí. Va marxar a Palma (Mallorca) per muntar una empresa d'importació i exportació de fruites i verdures. Durant un dels seus nombrosos viatges a Barcelona, va ser denunciat per la policia italiana el febrer de 1936, detingut i empresonat. El Ministeri d'Afers Exteriors italià va demanar l'extradició o la seva expulsió a Portugal, on era més fàcil la repatriació; però, després de dos mesos de presó, va ser alliberat gràcies a un decret d'amnistia. Va retornar clandestinament a Suïssa i el 25 de juliol de 1936 va arribar amb un grup d'anarquistes suïssos a una Barcelona en plena revolució llibertària. En aquesta ciutat va trobar Berneri i italians exiliats a França que també havien passat la frontera. Va formar part de la Secció Italiana de la Columna Ascaso, de la qual Berneri era membre del Consell de Defensa i Barbieri es va convertir en el seu ajudant de camp. Després de la batalla de Monte Pelado d'agost de 1936, al front d'Osca (Aragó), va seguir Berneri a Barcelona, on aquest va començar a publicar Guerra di Classe. Mentre, Barbieri va organitzar una xarxa d'atenció als milicians italians; recaptant fons, armes, medicaments, ambulàncies, etc., i mantenint relacions amb altres dirigents espanyols servint d'agent de contacte. Quan es va estructurar l'organització dels anarquistes italians («Comitato Anarchico di Defessa»), encapçalada per Virgilio Gozzoli, Barbieri no va tenir cap funció precisa; però segons un informe la policia feixista italiana seria el cap d'un grup de militants anarquistes (Umberto Marzocchi, Rabitti, Ercolani, Schiaffonatti, etc.) que havien format «una policia secreta encarregada de comprar armes per liquidar estalinistes». El pis on vivien Barbieri, Berneri, Mastrodicasa, Fantozzi, Tosca Tantini i Fosca Corsinovi –a la plaça de l'Àngel núm. 2, 2n, 2a–, va ser moltes vegades violat per comunistes i ugetistes durant les jornades de Maig de 1937 a Barcelona. Durant els Fets de Maig Barbieri es trobava a Barcelona convalescent d'una ferida de guerrra. Sobre les sis de la tarda del 5 de maig de 1937 una patrulla amb braçals de la UGT d'uns 15 homes armats, dirigida per un Mosso d'Esquadra vestit de paisà, que es va identificar amb la placa 1.109 –la companya de Barbieri ho va anotar–, va irrompre al pis dels companys i després d'un violent altercat, Barbieri i Berneri van ser portats cap a la plaça de Catalunya. Les dones van quedar soles. Aquella mateixa nit es va trobar el cos de Barbieri a les Rambles de Barcelona per la Creu Roja amb diverses ferides de bala a l'esquena i portat al dipòsit de l'Hospital Clínic, amb va ser identificat l'endemà pels companys Canzi, F. Corsinovi, V. Mazzone i Umberto Marzocchi. Camillo Berneri va córrer la mateixa sort.

Francesco Barbieri (1895-1937)

***

Germán Millán Vives (1955)

- Germán Millán Vives: El 14 de desembre de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Germán Millán Vives–a vegades el segon llinatge citat erròniament Rives. Sos pares es deien Pablo Millán i Concepción Vives. Quan era molt jove s'afilià a la Secció de Paletes del Sindicat Únic de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant l'època del pistolerisme patí persecucions i va ser empresonat en diferents ocasions. Fugint de la repressió, s'instal·là a Granada (Andalusia, Espanya), on va ser detingut i empresonat durant un any. Un cop lliure retornà a Barcelona, però inscrit en la«llista negra» de la patronal no pogué trobar feina. El 23 de juny de 1922 va ser detingut a Barcelona com a autor d'un atracament a mà armada, juntament amb altres cinc companys, perpetrat el 3 de juny d'aquell any a una tartana que portava 24.125 pessetes per a pagar els jornals dels obrers que treballaven la construcció del Palau Reial de Pedralbes. El març de 1925, quan estava reclòs a la Presó Model de Barcelona, fou un dels signats de la «Carta oberta als camarades anarquistes», juntament amb altres militants sindicalistes, on s'exposaven les criteris ideològics que portaren a la constitució de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 6 d'abril de 1925 va ser jutjat, amb Juan Bautista Maimó, per la Secció Segona de l'Audiència de Barcelona pel robatori de 1922 i l'endemà va ser condemnat a tres anys i vuit mesos i un dia de presó correccional i al pagament d'una indemnització igual a la quantitat furtada, mentre Maimó només va ser multat amb 125 pessetes per encobriment. Un cop lliure, amb el suport de companys de la Marina Mercant, en 1928 s'embarcà cap a Amèrica, on visqué i treballà en diversos països (Cuba, Veneçuela i Brasil). En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, retornà a Barcelona. Durant la Revolució va ser nomenat delegat tècnic de la Junta del Sindicat de la Construcció, càrrec que ocupà fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT de l'exili a Marsella (Provença, Occitània). Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1955 tornà a emigrar a l'Uruguai i al Brasil de manera temporal. Després de la seva jubilació, va ser admès a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras (Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. En 1974 sos germans, residents a Barcelona, li convidaren a retornar a la Península, però rebutjà l'oferiment fins que el dictador Francisco Franco seguís viu. Germán Millán Vives va morir el 17 de febrer de 1976 al seu domicili d'Ieras (Provença, Occitània) i fou enterrat l'endemà.

Germán Millán Vives (1900-1976)

***

Refutació de Charles Salembier sobre un manifest apareguda en el diari parisenc Le Peuple del 10 d'octubre de 1925

- Charles Salembier: El 14 de desembre de 1900 neix al XIX Districte de París (França) l'anarcosindicalista Charles Auguste Salembier. Sos pares es deien Charles Jean Baptiste Salembier, fonedor, i Félicie Marguerite Lacoste, paperaire. Torner metal·lúrgic de professió, en 1919 estava afiliat al Sindicat d'Obrers i Obreres Metal·lúrgics del departament del Sena de la Confederació General del Treball (CGT). A partir de 1920 va difondre La Vie Ouvrière i s'afilià a les Joventuts Sindicalistes del Sena, de la qual va ser secretari entre 1921 i 1923. En aquesta època vivia al XVIII Districte de París. En 1921, amb la minoria de la CGT, entrà a formar part dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), embrió de la futura Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Membre de la comissió executiva provisional de la Federació Unitària del Metall, el juny de 1922 assistí, com a delegat de les Joventuts Sindicalistes, al congrés constitutiu de la CGTU a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). El 25 de desembre de 1922, amb Pierre Besnard i Albert Lemoine, assistí, com a veu consultiva, al congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i el gener de 1923 a la reunió de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). L'agost de 1923, en desacord amb les posicions de la CGTU, retornà a la CGT, mentre que altres companys dissidents crearen, en 1926, la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1924 va ser nomenat secretari de la Unió d'Obrers Mecànics del Sena i membre de la comissió executiva de la Federació Confederal del Metall. En 1925 renuncià a tots els seus càrrecs sindicals, encara que restant en la CGT. El 20 d'octubre de 1928 es casà a Brunoy (Illa de França, França) amb Gisele Hollo, amb qui va tenir cinc infants i amb qui es va separar en 1948. Cap el 1929, participà, amb Victor Labonne i Jules Massot, en la creació de l'Amical de Vells Sindicalistes de la Metal·lúrgica; aquesta organització, formada per una seixantena de membres, tenia com a finalitat la solidaritat entre els membres, es reunia un cop per mes i feia un banquet fraternal anual al bulevard de Belleville. El 3 de juny de 1939 s'adherí al Cercle Sindicalista«Lutte de Classe» i en 1940 participà uns mesos en el Sindicat del Metall Reconstituït. Durant l'Ocupació, aïllat, no tingué cap contacte amb Victor Labonne i altres membres de l'Amical de Vells Sindicalistes de la Metal·lúrgica, la qual es reunia aleshores al restaurant cooperatiu «La Solidarité», al carrer de Meaux del XIX Districte de París, i de la qual Victor Labonne era el responsable. Després de la II Guerra Mundial, reprengué els contactes amb els antics companys de la CGT-SR amb la finalitat de crear la Federació Sindicalista Francesa (FSF), que esdevingué la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). Entre 1948 i 1955 fou secretari del Sindicat Industrial dels Metalls del Sena de la CNT i secretari de la Federació Industrial dels Metalls (FIM). En aquestaèpoca, assistí als diferents comitès confederals nacionals com a responsable de la FIM o com a membre de la comissió administrativa confederal o de l'oficina confederal, i col·laborà en Le Combat Syndicaliste. En el congrés extraordinari de la CNTF de novembre de 1949, va ser nomenat membre de la comissió administrativa confederal, de la qual formà part fins al congrés de Lió (Arpitània) de juny de 1952. En el congrés de Bordeus (Aquitània, Occitània) de novembre de 1950, havia estat elegit membre de l'oficina confederal encarregada de les relacions internacionals. En el congrés confederal nacional de gener de 1953, va ser nomenat membre de la delegació de la CNTF al VIII Congrés de l'AIT, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 23 de juliol d'aquell any a Puteaux (Illa de França, França). El 4 de juliol de 1953 es casà al XIV Districte de París amb Marie Françoise Lefranc. Sa darrera participació orgànica en la CNT fou el 5 de febrer de 1955 en el congrés confederal nacional, on representà la FIM. Aquest any renuncià a tots els seus càrrecs i abandonà l'organització sindical, «cansat de lluites personals, causa de la decadència de la CNT». Charles Salembier va morir el 14 de maig de 1977 a l'Hospital Laennec de París (França). El seu important arxiu va ser recollit per Jean Maitron i actualment es troba dipositat al Centre de Recerques sobre la Història dels Moviments Socials i del Sindicalisme (CRHMSS), més conegut com Centre d'Història del Sindicalisme (CHS), de París.

***

José Castillo Anadón

- José Castillo Anadón: El 14 de desembre de 1909 neix a Oliet (Terol, Aragó, España) l'anarcosindicalista José Castillo Anadón. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després de lluitar en la guerra civil amb l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Internat en diversos camps de concentració, va ser enviat posteriorment a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar, sembla, a les fortificacions de la «Línia Maginot». El maig de 1940 va ser capturat pels alemanys a Saint-Dié-des-Vosges (Lorena, França) i, després de passar per l'Stalag VD d'Estrasburg (Alsàcia, França), fou deportat, amb la matrícula 4.689, al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria), on arribà el 13 de desembre de 1940. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 va ser repatriat a França i s'instal·là a Tolosa. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). L'abril de 1967 obtingué la nacionalitat francesa. José Castillo Anadón va morir l'1 de novembre de 1967 en un accident d'automòbil a, sembla, Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Luis de la Rosa Sanz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 17 d'abril de 1984

- Luis de la Rosa Sanz: El 14 de desembre de 1909 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luis de la Rosa Sanz. Sos pares es deien Blas de la Rosa i Adelaida Sanz. Al seu poble natal treballà d'obrer de fleca i sempre fou dels primers a participar en els moviments vaguístics convocats per la Confederació Nacional del Treball (CNT), fet pel qual va passar en diverses ocasions pel Penal d'El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Cap el 1933 va ser exclòs de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) per haver fer costat les posicions de Miguel García dins del Sindicat de la Construcció de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir del poble i passar a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya), on s'incorporà als grups de defensa. Fou delegat de centúria de la «Columna Ascaso» a les muntanyes d'El Burgo (Màlaga, Andalusia, Espanya) i posteriorment lluità al front de Madrid (Espanya). Va ser ferit a la batalla del Jarama. A partir de març de 1938 combaté a Aragó i acabà la guerra com a capità d'Intendència habilitat–s'encarregava entre altres funcions, amb Cristóbal Torres Gil, d'efectuar el lliurament de les pagues a l'oficialitat i la tropa– de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en la retirada de Catalunya. A França va ser internat en diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació, formà part de la Resistència a la zona de Gascunya. Després de la II Guerra Mundial, treballà com a obrer de fàbrica i formà part de la Federació Local d'Eusa. En 1945, amb la escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), s'arrenglerà amb la tendència«col·laboracionista» o«reformista», i va fer costat el Comitè Regional d'Andalusia de la CNT encapçalat per Pedro Rey. En 1946 va ser nomenat secretari de la Comarcal d'aquesta tendència en el II Ple Regional d'Andalusia de la CNT en l'exili. Sa companya fou Carmen Mata (Carmela). Luis de la Rosa Sanz va morir el 20 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 9 de febrer– de 1984 al seu domicili d'Eusa (Gascunya, Occitània) i al seu enterrament assistí un representant de la Resistència francesa. Son germà, Desiderio de la Rosa Sanz, també va ser militant anarquista i anarcosindicalista.

***

Enrique García Sánchez

- Enrique García Sánchez:El 14 de desembre de 1917 –algunes fonts citen erròniament l'11 de desembrede 1907– neix a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarcosindicalista Enrique García Sánchez –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Sanchiz. Sos pares es deien Salvador García Nebleza i Virtudes Sánchez Giménez. Quan començà a treballar s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Monòver. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'integrà en la «Columna de Ferro» i després va combatre fins al final de la guerra en la 26 Divisió, la «Columna Durruti» ja militaritzada. Greument ferit durant els últims combats de la retirada, aconseguí creuar els Pirineus. A França va ser internat a diversos camps de concentració. Quan intentava emigrar cap a Mèxic, va ser detingut a Saint-Hilaire, de Saint-Jean d'Angély, per la gendarmeria francesa i ficat en un trem amb altres refugiats espanyols per ser deportats a Espanya. Finalment, però, el 18 d'agost va ser internat al camp de Montendre, que s'havia establer per acollir refugiats francesos que venien de les zones de l'est. En aquest camp conegué una basca, María Luisa Lanzagorta y Gaza, que esdevindrà sa futura companya. El 28 de gener de 1941 va ser contractat per la«Société Nouvelle» per anar a treballar a la base militar alemanya de Bussac i el 22 de juliol d'aquell any entrà al servei de les «Entreprises Industrielles» a Aytré. El 30 de desembre de 1943 el camp va ser alliberat i dissolt i pogué recobrar la llibertat. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'Exili i en 1992 s'instal·là a Carbon-Blanc, a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). Enrique García Sánchez va morir el 23 d'agost de 1994 a la Policlínica Bordeux Nord Aquitanie de Bordeus (Aquitània, Occitània).

Defuncions

Notícia de la condemna de Pierre Labille apareguda en el diari parisenc Le Cri du Peuple del 12 de gener de 1884

- Pierre Labille: El 14 de desembre de 1898 és trobat mort a Rouïba (Alger, Algèria) l'anarquista Pierre Labille. Havia nascut el 14 de febrer de 1862 a Montcenis (Borgonya, França). Sos pares es deien Pierre Labille, fuster, i Joséphine Juvin. Es guanyà la vida com son pare d'obrer fuster i ebenista. El 4 de gener de 1884 va ser detingut al seu domicili, al número 26 del carrer Vauban de Lió (Arpitània), sota el delicte de «complicitat d'amenaces de mort» per un article publicat al número 5 del periòdic anarquista de Lió L'Émeute, del qual portava la gerència. Jutjat, el 9 de gener de 1884 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lió a dos anys de presó, a 100 francs de multa i a vigilància especial durant cinc anys per «amenaces de mort a la magistratura i als jutges» que condemnaren l'anarquista Antoine Cyvoct i com a gerent de L'Émeute de Lió, del qual aparegueren set números entre 1883 i 1884. Purgà la pena a la presó de Saint-Paul. A finals de 1885, segons la policia, s'establí a Algèria. En els anys noranta milità en el grup anarquista de Mustapha (Alger, Algèria) i va ser gendre de l'anarquista Étienne Lemoine. En 1892 participà en la subscripció del periòdic Le Libertaire d'Alger, publicat per Jean Faure. En 1897 vivia a Rouïba (Alger, Algèria) i, segons informes policíacs, l'octubre de 1898 s'instal·là al carrer Michelet de Mustapha. Sempre va estar molt vigilat per la policia. Pierre Labille va ser trobat mort el 14 de desembre de 1898 al seu domicili de Rouïba (Alger, Algèria) per l'algutzir que havia anat a desnonar-lo del seu habitatge després d'haver-se enverinat, sembla que dos dies abans; deixà un escrit amb instruccions sobre les seves darreres voluntats dirigit a un veí.

Foto policíaca de Louis Noury (1913)

- Louis Noury: El 14 de desembre de 1918 mor a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) l'anarquista individualista i il·legalista Alexandre Louis Noury, també citat erròniament com a Nourry–ell signava Louis Noury i utilitzava a vegades el nom de Robert. Havia nascut el 29 de novembre de 1889 al IV Districte de París (França). Era el fill primogènit de François Anastase Noury, camioner, i de Marie Chavanel, modista. Compaginava els treballs de mecànic i de venedor ambulant. El 25 de juliol de 1911 es casà al XIV Districte de París amb la parisenca Adèle Joséphine Cardebat, amb qui tingué un infant. En aquesta època treballava de mecànic i vivia amb sa mare, ja vídua i que treballava de revenedora, al número 10 del carrer Brosse de París. Un any més tard es va separar de sa companya i passà a viure amb la modisteta Denise Simart. Aleshores freqüentava els cercles anarquistes individualistes i il·legalistes parisencs. Amb Henri Ronne, proper a l'anarquista Célina Lambin, participà en desvalisaments a Reims (Xampanya-Ardenes, França), als domicilis d'un rendista i d'un negociant. El desembre de 1912 llogà una casa, al la carretera de París a Nanterre, on els membres de la «Banda Bonnot» Octave Garnier i René Valet van ser vists. El 9 de novembre de 1912 participà en un atracament a l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França), juntament amb els anarquistes Indalecio Ibáñez i Léon Lacombe, en el qual resultà mort el marit de la recaptadora. L'1 de gener de 1913 va ser detingut a París i en l'escorcoll del seu domicili i el de la seva companya es descobrí nombrosos estris de desvalisador i objectes furtats, així com armes. El 26 de març de 1914 va ser jutjat per l'Audiència de Versalles i condemnat a treballs forçats a perpetuïtat, ben igual que son còmplice Indalecio Ibáñez. Va ser defensat per l'advocat Le Breton. Durant el procés afirmà que era anarquista, però negà la seva participació en atracaments. El 27 d'abril de 1915 va ser enviat a la colònia penitenciària de Caiena. Louis Noury va morir el 14 de desembre de 1918 a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) de la grip espanyola.

***

Izak Samson

- Izak Samson: El 14 de desembre de 1928 mor a Anvers (Flandes, Bèlgica) el propagandista anarquista i antimilitarista, socialista abans i socialdemòcrata després, Izak Samson. Havia nascut el 20 de maig de 1872 a Amsterdam (Països Baixos) en una família jueva; son pare, Israël Samson, era carnisser, i sa mare es deia Rebekka Koek. Durant algun temps va fer servir el nom de son pare (Israël) com a segon nom. S'afilià a la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), de la qual va ser nomenat secretari de la secció d'Amsterdam i distribuí el seu òrgan d'expressió Recht voor Allen (Drets per a tothom). Tallador de diamants de professió, en 1894 participà activament en la vaga del sector i estava afiliat a l'Algemeene Nederlandsche Diamantbewerkersbond (ANDB, Unió General de Treballadors del Diamant d'Holanda), que després d'infinitat de conflictes el va suspendre de militància en 1899 arran d'una forta discussió en una assemblea. El 12 de juny de 1895 es casà amb Judith Silas, amb qui tingué un fill. El maig de 1897 va ser condemnat a tres mesos de presó per«traïció a la pàtria». En 1898 va abandonà la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista), a la qual s'havia associat, i començà a militar en el moviment anarquista. Entre l'1 de desembre de 1900 i el 22 de novembre de 1902 edità la revista anarcocomunista De Zweep (El Fuet), que aparegué irregularment amb el suport de diversos coeditors, com ara Johan Jacob Lodewijk, Henriëtte Hoogeveen i J.L. Bruijn. Entre 1903 i 1904 col·laborà habitualment en De Vrije Socialist (El Socialista Lliure). El juny de 1904 participà en el Congrés Antimilitarista de l'Amsterdam i s'incorporà a la Secció de l'Haia de la Internationale Anti-militaristische Vereeniging (IAMV, Associació Internacional Antimilitarista). Reivindicà una organització permanent que aglutinés tots els anarquistes i, el 23 d'abril de 1905, participà activament en la creació de la Federatie van Vrijheidlievende Communisten (FVC, Federació dels Comunistes Llibertaris), que en 1907 es transformà en la Landelijke Federatie van Vrijheidlievende Communisten (LFVC, Federació Nacional dels Comunistes Llibertaris), que es va dissoldre dos anys després. En 1905 edità, amb P.M. Wink i Christiaan Cornelissen, l'òrgan de l'FVC De Vrije Communist (El Comunista Lliure). El setembre de 1906 substituí J. C. Stek en el càrrec de president de l'FVC. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam, on es mostrà partidari de la participació dels sindicats en el moviment anarquista. Durant molt de temps va ser membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit (GGB, Societat per una Propietat Comuna de la Terra). A principis de 1909 s'incorporà a la nova Socialistenbond, creada l'any anterior, i entaulà relacions amb el seu dirigent G.L. van der Zwaag. L'1 de febrer de 1909 es divorcià de Judit i el 24 de febrer del mateix any es casà amb Adriana Magdalena Sprenger. Després de la desaparició de la Socialistenbond mantingué contactes amb el Sociaal Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata dels Treballadors), a instàncies de Johannes Cornelis Hendrik Philippus Methöfer, exanarquista i exmilitant de la Socialistenbond, que s'havia afiliat en 1912. Quan esclatà la Gran Guerra marxà al front i va fer de corresponsal per a diversos de periòdics, com ara Het Volk, Algemeen Handelsblad i Het Nieuws van den Dag. A partir de novembre de 1914 marxà a Bèlgica i més tard, fins a finals de febrer de 1917, al front francès. En 1917 aparegué a Amsterdam una antologia dels seus articles sota el títol Brieven, indrukken en beschouwingen door een neutraal journalist aan het Westfront der Geallieerden gedurende de jaren 1914, 1915, 1916, 1917 (Cartes, impressions i observacions d'un periodista neutral en el front occidental dels aliats durant els anys 1914, 1915, 1916, 1917). El 2 de novembre de 1917 es divorcià de sa segona esposa. Després de la guerra, entre 1918 i 1920, va fer de representant d'una fàbrica de cervesa sense alcohol. Més tard es reuní amb son fill D. I. Samson a Anvers, on el 5 d'abril de 1924 es casà amb Maria Henrica Isabella Simkens i on treballà com a llibreter professional. No obstant viure a Bèlgica, continuà militant en l'SDAP i participà en els seus mítings com a orador. A més de les obres citades és autor de Vrijheid of gezag (1897?), Geweld en recht (1897), Aan de onderdanen van koning Alkohol en z'n bestrijders (1900?) i Het nut van arbeidsbeurzen (sd). Izak Samson va morir el 14 de desembre de 1928 a Anvers (Flandes, Bèlgica).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 15 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer número de La Revue Libertaire

- Surt La Revue Libertaire: El 15 de desembre de 1893 surt a París (França) el primer número de La Revue Libertaire. Els secretaris de la redacció van ser Charles Chatel i Henri Gauche (Chaughi)–que va ser substituït per Henri Gange arran de la seva misteriosa desaparició–, i el gerent de la impremta Henri Guérin. En van sortir només cinc números–l'últim del 20 de febrer al 5 de març de 1894– a causa de l'establiment de les repressives «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). Entre els seus col·laboradors trobem Charles Albert, Victor Barrucand, Henri Beaulieu, Paul Bernard, Tristan Bernard, Gabriel Cabot, Jean Carrere, Ch. Chael, Étienne Decrept, Gaston Dubois-Desaulle, Sébastien Faure, J. Grave, A. Hamon,Émile Hilde, M. J. Le Coq, Charles Malato, Louis Malaquin (Ludovic Malquin), Mauperthuis, S. Merlino, Louise Michel, L. Pemiean, Gabriel Randon, Paul Reclus, Adolphe Rette, P. N. Roinard, Giovanni Rossi, H. B. Samuels, L. Tailhade, André Veidaux, entre d'altres. En el epígraf del primer número (de 15 a 31 de desembre de 1893), que canviarà en els quatre següents (Victor Hugo, Stendhal, etc.), podem llegir:«L'Estat és la maledicció de l'Individu (Ibsen)». Era continuació de La Revue Anarchiste. Science et Art–vuit números entre el 15-31 d'agost de 1893 i l'1-15 de desembre del mateix any.

***

Capçalera del primer número de L'Effort

- Surt L'Effort:Pel desembre de 1904 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer iúnic número conegut del periòdic en llengua francesa L'Effort. Feuille libertaire. Publicat pel grup anarquista francès «Germinal», reemplaçava el Supplément français, del periòdic en llengua italiana publicat a San Francisco La Protesta Umana (1900-1904), desaparegut amb la mort, l'estiu de 1904, de Giuseppe Ciancabilla. La redacció i l'administració la portà Raymond Buchmann, que juntament amb Laurent Casas seran les dues úniques signatures que trobarem en la publicació. La seva finalitat era lluitar contra les «grans paraules buides», com ara Déu, Religió, Pàtria, Bandera, Govern, Honor, etc. Sota el títol citava el següent exerg: «No hi ha contra el fàstic, la insipidesa, la decadència, res més que l'esforç seguit, continu, tenaç, orientat sempre cap a la direcció pel propi temperament, vers una meta que és impossible d'assolir. X».

***

Portada d'un número de L'Agitazione

- Surt L'Agitazione: Pel desembre de 1920 surt a Boston (Massachusetts, EUA) el primer número del periòdic bimensual en llengua italiana L'Agitazione. Organo del Comitato di Difesa Pro Sacco e Vanzetti. Aldino Felicani era l'encarregat de l'edició, amb un tiratge de 25.000 exemplars. Es va publicar fins al març de 1925, canviant el títol per La Protesta Umana, que apareixerà entre juny de 1926 i abril de 1927.

***

Capçalera d'Anarchiste

- Surt Anarchiste / Anarxist: Pel desembre de 1920 surt a Kyustendil (Kyustendil, Bulgària) el primer número del periòdic bimensual i bilingüe (búlgar i francès) Anarchiste[Anarxist]. Organe de la Fédération des Anarchistes Communistes en Bulgarie, que reemplaçava Le Réveil. Després de tres números la publicació es va instal·lar a Sofia, on, sota la direcció de Georges Getchev, va sortir clandestinament. Serà el portaveu del grup d'activistes de Vassil Ikonomov. El periòdic reivindicava els actes de«propaganda pel fet» i va continuar publicant-se fins al 1922.

***

Capçalera de Le Combat Syndicaliste

- Surt Le Combat Syndicaliste:Pel desembre de 1926 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic mensual Le Combat Syndicaliste. Era l'òrgan oficial de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), secció francesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Representant de l'anarcosindicalisme francès, el periòdic tindrà com a principal responsable Pierre Besnard i es publicarà posteriorment a París, Sant-Etiève i Llemotges. En foren administradors Andrieux, René Doussot, J. Seigne, André Gross, L. Chabeaudie, Pierre Lentente, F. Pinard i A. Perrissaguet, i gerents Henri Fourcade, E. Juhel i Louis Boisson. Hi van col·laborar Aigeperse, John Anderson, Andrieux, J. Baillot, Lucien Barbedette, Jacques Berthelier, Pierre Besnard, Charles Boussinot, Jean Coste, Hem Day, Desbois, René Doussot, Sébastien Faure, A. Fontaine, Karl Friedmann, Valentin Gabriel, P. Ganivet, André Gross, Lucien Guerineau, L. Huart, Théodore Jean, Émile Le Chapt, Joseph Le Fouler, Lefour, Pierre Le Meillour, Pierre Lantente, Pierre Lerouge, Hoche Meurant, Puechagut, Ripoll, A. Robinet, Jean Roumilhac, H. Saveau, A. Savel, J. Toublet, S. Vergine, André Vieillard, entre d'altres. Fins el 25 d'abril de 1933 se'n publicaren 65 números amb periodicitat mensual, i, a partir del 12 de maig de 1933, 314 amb periodicitat setmanal, l'últim l'11 d'agost de 1939. La publicació reapareixerà després de la guerra a París l'abril de 1947 com aòrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), secció francesa de l'AIT, i com a tal existeix encara actualment.

***

Portada d'un número de La Revue Anarchiste

- Surt La Revue Anarchiste: Pel desembre de 1929 surt a París (França) el primer número de La Revue Anarchiste. Cahiers mensuels d'études et d'action–més tard portarà el subtítol«Organe trimestriel de documentation et d'études». D'antuvi mensual, sortí amb certa irregularitat. En van ser responsables R. Robert, Noël Morin, Chauvin, Pakchver, Pacos, Raymonde Beaucerf i Ferdinand Félix Fortin, que patí nombrosos empresonaments per delicte de premsa. No va estar lligada a cap organització i hi van col·laborar nombrosos militants anarquistes i anarcoindividualistes, com ara Albin, Guy A. Aldred, Élie Angonin, Émile Armand, Marguerit Aspes, A. Bailly, Banville d'Hostel, Barbusse, P. Bergeron, Camillo Berneri, Pierre Besnard, Eugène Bizeau, Louis Boue, Horace Bleackey, Bonnefond, Guido Cavalcanti, A. Charrion, Pierre Chatelain-Tailhade, Georges Cheron, Léo Claude, André Colomer, Baude-Bancel, Hem Day, Marguerite Deschamps, Roger Devingne, Joseph Durand, Clément Duval, Sébastien Faure, Ludovic Fillieu, Fernand Fortin, René Fremont, Ganz-Allein, Maurice Imbard, A. Julou, G. De Lacaze-Duthiers, Lucien Laurent, Lehmann, Marius Lepage, Augustin Mabilly, Jorge Macareno, Madeleine Madel, Rirette Maîtrejean, Léo Malet, Hoche Meurant, Paul Meyer, Louise Michel, René Moisson, Vincent Muselli, Eric Muhsam, Georges Navel, Aurèle Patorni, Alfred Peinaud, S. Peters, G. Pioch, Dr. Poschowsky, André Prudhommeaux, George Raes, L. Ricoux, Joles Rivet, Pierre Roggers, Romain Rolland, Mauricee Rollinat, Romano, Han Ryner, Victor Serge, J. P. Sieurac, Jean Texcier, R. Valfort, Verlaine, Georges Vidal, Volin, Georges Yvetot, Henri Zisly, entre d'altres. Hi van col·laborar amb il·lustracions Antral, Becan, Léo Campion, Canelas, Germain Delatousche, A. Daenens, Louis Moreau, Romano, Steinlen i Albin, entre d'altres. En van sortir 25 números, l'últim el d'abril-juny de 1936, i el 19 d'agost de 1936 edità un suplement especial sota el títol Choses d'Espagne. S'ha de dir que no té res a veure amb La Revue Anarchiste publicada entre 1922 i 1925, fundada per Sébastien Faure i òrgan de la Unió Anarquista (UA).

***

Portada de Lotte Sociali [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Lotte Sociali: El 15 de desembre de 1933 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Lotte Sociali. Edito a cura della Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (Lluites Socials. Editat a cura de la Federació Anarquista dels Refugiats Italians). Era l'òrgan d'expressió de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI) creada entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 en el Congrés Anarquista de Refugiats Italians celebrat a Puteaux (Illa de França, França) que agrupà antifeixistes i anarquistes italians exiliats a França i a Suïssa. El responsable d'aquesta publicació, que defensava les tesis de la tendència partidària de l'organització en el moviment anarquista italià, fou Jean Girardin i entre els redactors trobem Amleto Astolfi (Amleto Franzini), Savinio Fornasari, Remo Franchini, Lorenzo Gamba, Virgilio Gozzoli, Domenico Ludovici, Leonida Mastrodicasa (Numitore, P. Felcino) i Giuseppe Tosca, entre d'altres. En sortiren vuit números, l'últim el febrer de 1935.

***

Portada d'Il Comunista Libertario

- Surt Il Comunista Libertario: Pel desembre de 1944 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista Il Comunista Libertario. Giornale della Federazione Comunista Libertaria Italiana. Aquesta publicació de la FCLI sorgí com a fusió de tres publicacions llibertàries: L'Idea Proletaria, L'Adunata dei Libertari i L'Azione Libertaria. Els dos primers números s'editaren clandestinament. Va ser dirigit per Mario Mantovani i Ivan Aiati i hi van col·laborar Germinal Concordia i Mario Perelli, entre d'altres. En sortiren 16 números, l'últim el 5 d'octubre de 1945, i va ser substituït per Il Libertario. Settimanale della Federazion Anachica Lombarda, que sortí el 13 d'octubre de 1945 i es perllongà fins al 15 de setembre de 1961 amb algunes interrupcions.

***

Capçalera de l'últim número de Le Rebelle

- Surt Le Rebelle: Pel desembre de 1944, provablement, surt a Epinay-sur-Seine (Illa de França, França) el primer número del periòdic Le Rebelle. Organe de combat et d'expression anarchiste. És va publicar en dues sèries: en la primera, publicada sense autorització, el primer número (desembre de 1944) es va publicar en francès i en castellà i el número 2 va sortir en una edició en francès i en una altra en castellà; suspesa l'edició, va tornar publicar-se l'octubre de 1945, però a partir del tercer número d'aquesta nova sèrie va canviar la capçalera per L'Insurgé, fins al número 6, i l'últim número, el 7, de juny-juliol de 1946, tornarà portar el nom de Le Rebelle, amb el subtítol «Bulletin d'Action Révolutionnaire et de Culture Individuelle».Entre els col·laboradors podem citar A. Bailly, A. Barbe, Devars, Dherches, Digar, J. Girodier, Hainer, Maurice Imbard, P. Jasmin, M. Laisant, Charles d'Avray, Eugène Bizeau, Satanas, Nemo, Max Rougénoir, entre d'altres. El responsable de la segona sèrie va ser Le Bot.

***

Capçalera de Germen

- Surt Germen: Pel desembre de 1945 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número del periòdic anarquista Germen. Al servicio de la Libertad, la Justicia y la Cultura. D'antuvi irregular, elsúltims números sortiren bimestralment. L'editor responsable en fou Carlos E. Zamora. Hi van col·laborar Jorge Veraclis, Víctor Fernández Anca, Manuel Martín Fernández, Adolph Fischer, Diego de La Noche, El duende de la moneda, Santillán, G. Ortuzar, J. García Pradas, Albro Carsi i Bernardo Vallejos Zurita, entre d'altres. L'últim número conegutés el 9, de juliol de 1947.

***

Capçalera d'Atalaya

- Surt Atalaya: Pel desembre de 1957 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión,òrgan de debat orgànic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili. Encara que dirigit per José Dueso Montaner, l'ànima del projecte fou Fernando Gómez Peláez. Altres membres de la redacció van ser Antoni Téllez Solà, José Muñoz. Mariano Aguayo Morán i Liberto Lucarini Macazaga.  Trobem articles de Luis Buján, García Birlán, Gómez Peláez, Miguel Jiménez, Lucarini, Alfonso Pérez, Pablo Ruiz, Téllez, V. Toledano, etc. La mort del guerriller llibertari Josep Lluís Facerías fou silenciada per tota la premsa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), nomésAtalaya, en el seu primer número se'n va fer ressò en un article titulat «El asesinato de Facerías.El caràcter crític d'aquesta publicació provocà la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), òrgan màxim de la CNT en l'Exili, que boicotejà la seva publicació i de la qual només en sortiren per aquest motiu set números, l'últim el juliol 1958. Aquest periòdic representà la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector«apolític», descontent dirigit especialment contra Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Un silencio inexplicable». Esgleas va ser substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría Cortiguera, accelerant així l'acostament entre les dues faccions escindides cenetistes que va concloure en el Congrés de Llemotges de 1961, dit de la«reunificació».

Atalaya (1957-1958)

***

Portada d'un número d'IRL

- Surt IRL: Pel desembre de 1973 surt a Lió (Arpitània) el primer número de la revista IRL. Information Rassemblées à Lyon et la région Rhone-Alpes. Journal d'Expression Libertaire. Aquesta publicació, molt ben editada (fotos, dibuixos, etc.) i independent de qualsevol organització anarquista, sortirà cada dos mesos i participaran nombrosos col·laboradors. Més tard el subtítol canviarà per «Informations et Réflexions Libertaires». A partir del número 47 té dues redaccions (Lió i París). Han estat directors J. J. Gay i A. Thevenet. Entre els seus col·laboradors podem citar Robert Attali, Amedeo Bertolo, Jean Marc Bonnard, J. C. Canonne, Martial Cardona, Noam Chomsky, Claude Clemaron, Yolande Cohen, Eduardo Colombo, Daniel Colson, Gérard Coulon, Christian Delorme, Jean-Claude Dengremont, Dimitrov, G. Dupre, Marianne Enckell, Jean-Pierre Espaza, Pier Paolo Coegan, Daniel Guerin, Bruno Herail, Christian Lacombe, Maryvonne Marcous, Bernard Magnouloux, Frank Mintz, Minno Pucciarelli, Michel Ravelli, Dimitri Roussopoulos, Yvan Sandanski, Julián Sanz Soler, Claure Sigal, A. Skirda, A. Thevenet, Vanina (François Graziani), entre d'altres. Se'n van editar 89 números fins al 1991 i va tenir uns 500 subscriptors i un tiratge estable de 1.500 exemplars. Era continuació d'Informations Recueillies à Lyon.Revue trimestrielle (tres números entre gener i desembre de 1971), dirigida per M. Bres.

***

Joan Mir i Mir

- Mir i Mir, menorquí il·lustre: El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó (Menorca, Illes Balears) va nomenar menorquí il·lustre l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir (1871-1930).

Joan Mir i Mir (1871-1930)

Naixements

Foto policíaca de François Pourry (3 de juliol de 1894)

- François Pourry: El 15 de desembre de 1836 neix a Ars-sur-Moselle (Lorena, França) l'anarquista François Nicolas Pourry. Es guanyava la vida com a obrer ajustador. Fou un dels organitzadors de la manifestació del Primer de Maig de 1890 que se celebrà a Saint-Denis (Illa de França, França) i va ser detingut, amb els anarquistes Ernest Bourgeois, François Kaision, Anselme Monneret i Philogène Sécard, aquell mateix dia sota la inculpació d'«anarquista perillós» i d'«incitació a la multitud i al pillatge». Un total de 180 persones van ser detingudes aquell dia a la regió parisenca. El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat com a«anarquista» a París (França) en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

John R. Coryell

- John R. Coryell: El 15 de desembre de 1851 neix a Nova York (Nova York, EUA)–algunes fonts citen Bucks County (Pennsilvània, EUA) i que es traslladà molt infant a Nova York– el periodista, escriptor i propagandista anarquista i eugenèsic John Russel Coryell, que va fer servir nombrosos pseudònims literaris (Nicolas Carter, Bertha M. Clay, Tyman Currio,Lillian R. Drayton, Julia Edwards, Geraldine Fleming,Margaret Grant, Barbara Howard, Harry Dubois Milman, Milton Quarterly, Lucy May Russell, etc.). Estudià a col·legis públics i al City College de Nova York. Durant la seva joventut visqué amb son pare, Miers Coryell, arquitecte naval i vicecònsol dels Estats Units, a les ciutats xineses de Canton i de Shanghai. Després d'una estada al Japó, retornà a Nova York i en 1875 s'establí a Califòrnia (EUA), on esdevingué periodista a diverses ciutats (San Francisco, Sacramento i Santa Bàrbara). A Califòrnia col·laborà amb l'escriptor Ambrose Bierce. De bell nou a Nova York, en 1885 publicà en el setmanari New York Weekly la novel·la de fulletó The American Marquis; or, Detective for Vengeance. A Story of a Masked Bride and a Husband's Quest. Per encàrrec del seu cosí Ormond Gerald Smith, president de l'editorial de literatura popular «Street & Smith», que li va suggerir d'inventar un detectiu privat com a heroi literari, creà el personatge Nick Carter, la primera aventura del qual va aparèixer el 18 de setembre de 1886 al New York Weekly Va escriure les seves sis primeres històries –The Old Detective's Pupil (1887), A Wall Street Haul (1887), Fighting Against Millions (1888), The Crime of a Contess (1888), A Titled Counterfeiter (1888) i A Woman's Head (1888)– i un cop abandonà el seu heroi, deixà que altres escriptors (Frederick van Rensselaer Dey, Michael Avallone, Michael Collins, Johnston McCulley, Martin Cruz Smith, etc.) continuessin la sèrie sota el nom literari Nick Carter. Amic d'Emma Goldman, assistia a les reunions anarquistes que se celebraven a casa seva i en 1906 ajudà a l'edició de la revista The Open Road. Entre 1906 i 1913 col·laborà, sobretot amb articles reivindicant l'amor lliure, en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i la seva editorial li va publicar el fullet Sex union and parenthood; and What is seduction?. El 6 de gener de 1906 va ser detingut, amb Emma Goldman i Alexander Berkman, en un míting organitzat pel Club «Mother Earth» i posteriorment van ser alliberats després de pagar 1.000 dòlars de fiança Coryell i Berkman i 2.000 Emma Goldman. També va fer classes a «Ferrer School» (Escola Moderna) i va fer mítings per la llibertat d'expressió amb destacats anarquistes, com ara Max Baginski, Alexander Berkman, Emma Goldman, Harry Kelly, etc. Entre 1907 i 1908 edità a Nova York i col·laborà en la revista mensual anarquista i reivindicadora de l'eutanàsia The Wide Way i entre 1907 i 1910 col·laborà en la publicació eugenèsica anarquista American Journal of Eugenics. En 1908 publicà Making of Revolution. An Address Made. Cap el 1910 s'instal·là en una granja a Mount Vernon (Maine, EUA). Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Physical Culture, Metropolitan Magazine, Midnight,St. Nicolas Magazine, etc. La resta de la seva producció literària –més de mil llibres– està formada per novel·les policíaques, juvenils i sentimentals, sovint trufades d'humor, entre les quals podem destacar How Sin Hop Went Ashore (1882), The Largest Pet in the World (1883), The Midget Sheep (1883), Snow-Shoes and No Shoes (1883), A Submarine Fire-Eater (1883), Pigmy Trees and Miniature Landscapes (1884, amb James Carter Beard), The Spider and the Tuning Fork (1884), Swordsmen of the Deep (1884), The Romance of the Menagerie (1884, amb James Carter Beard), Baby Deb «P'ays» for the Christmas Goose (1885), Cased in Armor (1885), Honey Hunters (1885), The Rajah's Paper Cutter (1885), The King of the Frozen North (1886), Savage and Cowardly (1886), St. Nicholas Dog Stories. A Clever Little Yellow Dog (1886), Wild Hunters (1886), A Scheming Old Santa Claus (1886), The Strange Doings of the Kiwi (1887), Elephants at Work (1887), Lassoing a Sea-Lion (1889), Sweet Memories (1889), Jokers of the Menagerie (1889), Wolves of the Sea (1890), A Rat's Cheveux de Frise (1890), Sallie Drew's Vocation (1914), The Hound of Marat (1915), A Modern Gulliver's Travels (1915), Talking Talbot (1915), The Blue Rose (1916), The Bundle of Bonds (1916), The Gilded Eros (1917), Dorothy Meade's Problem (1917), The Blotted Combinaison (1918), Stenographer of Wife? (1922), The Dragon's Eye (1922),The Girl is in the Main Thing (1923), What Chance Has a Mere Husband Against a Poodle? (1923), The Girl Who Found Her Own Soul (1923) i A Factory Girl's Romance (1924). Es casà amb Abby Hedge, que també assistia a les reunions amb Emma Goldmand, amb qui tingué quatre infants: Harold, que morí en edat temprana; Roland, que esdevingué osteòpata; i Hubert i Russell, que seguiren l'ofici d'escriptor de son pare. John R. Coryell va morir el 15 de juliol de 1924 a la seva casa d'estiueig de Readfield (Maine, EUA) d'una angina de pit.

John R. Coryell (1851-1924)

***

D'esquerra a dreta: Louise Guérineau, Zinia Guérineau, Lucien Guérineau, Max Nettlau i Anne Guérineau (1930) [IISH]

- Lucien Guérineau: El 15 de desembre de 1857 neix a Lo Pònt Sent Esperit (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Lucien Louis Guérineau, conegut com Fleury. Sos pares es deien Louis Guérineau, fuster de carcasses francmaçó, i Marie AnneÉlisabeth Villevieille. Els fets de la Comuna de París el marcaren profundament. En 1876 obtingué el Primer Premi de Dibuix de la ciutat de París i a finals de la dècada entrà com a aprenent en un taller d'ebenisteria. Tingué mala sort en el sorteig de quintes i entre 1878 i 1882 hagué de fer el servei militar, encara que treballà en un taller d'ebenisteria. En 1879 conegué el blanquista Poisson, el qual li presentà Constant Martin, Émile Eudes i Louis-Auguste Blanqui, i començà a interessar-se pel pensament llibertari. Antimilitarista convençut, amb un grup d'una desena de soldats fundà un petit grup anarquista que es reunia totes les tardes al Bois de Vincennes. En una visita a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), conegué Jean Grave. En sortí de la caserna freqüentava els grups anarquistes del V i del XIII districtes parisencs. Un cop llicenciat, treballà com a ebenista i en 1884 era membre del grup«La Drapeau Noir» (La Bandera Negra») i col·laborà en el periòdic parisenc Terre et Liberté (1884-1885), publicat per Antoine Rieffel. En 1884, després d'haver rebut de Jean Grave un milenar d'exemplars d'un manifest de protesta contra el 14 de Juliol, va ser detingut i tancat a la presó parisenca de Mazas; jutjat, el 9 d'agost de 1884 va ser condemnat per la VIII Cambra Correccional a dos mesos de presó per«violències i cops als agents». En 1885 col·laborà en L'Audace i en Tire-Pied. En 1887 era membre del Grup Anarquista de Montreuil (Illa de França, França), amb Penteuil, Hensy i André Bligny. Després formà part del grup «Les Communistes des Amandiers», creat per antics communards (Parthenay, Coulet, Vory, Picardat, Bourges, Wagner) i que es reunia al carrer parisenc de Ménilmontant, encarregant-se sobretot de la seva correspondència. Gràcies a ell, el grup prengué el nom de«Les Communistes Anarquistes des Amandiers». També milità en el grup anarquista«Les Égaux», del XI Districte de París, i freqüentà diversos cercles llibertaris, com ara la bodega de Rousseau (131 rue Saint-Martin),«La Cloche de Bois», el «Syndicat des Hommes de Peine» o la Secta dels «Pieds-Plats». En 1888 fou el fundador de la Union Syndicale du Meuble Sculté et de l'Ébénisterie (USMSE, Unió Sindical del Moble Esculpit i de l'Ebenisteria) favorable a la vaga general i oposada a la Cambra Sindical de l'Ebenisteria, de tendència moderada. En 1890 col·laborà en Révolution Future i en 1891 fundà amb una vintena de companys del raval parisenc de Saint Antoine el periòdic Le Potà Colle,òrgan corporatiu dels ebenistes, que durà fins a l'any següent i pel qual els seus gerents van ser denunciats i condemnats. En 1893 participà com a delegat dels obrers polidors del metall de París al Congrés Socialista Internacional realitzat a Zuric (Zuric, Suïssa). A resultes dels atemptats anarquistes de 1894, va ser acusat de pertànyer a una«associació de malfactors», però finalment l'agost d'aquell any va ser absolt. Després marxà cap a Londres (Anglaterra), on romangué alguns anys, mantenint correspondència amb Jean Grave i esdevenint el corresponsal de Les Temps Nouveaux. En 1896 participà en el Comitè Anarquista de Londres, animat per Errico Malatesta, i s'encarregà de fer costat la posició antiparlamentària en el Congrés Socialista Internacional de Londres, en el qual formà part de la delegació francesa i representà el Sindicat de Polidors del Metall de París. Després s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica) des d'on col·laborà en la nova sèrie de Le Pot à Colle, que s'edità entre 1898 i 1899 a París. El 24 de juny de 1899 va ser expulsat de Bèlgica per«participació en l'agitació revolucionària». De bell nou a París, en 1899 fou col·laborador de Le Journal du Peuple, diari fundat per Sébastien Faure i que va fer costat Alfred Dreyfus. Muntà una ebenisteria («Guérineau et Aussel») al número 6 del carrer Garreau de París i en aquesta època col·laborà en l'última sèrie de Le Pot à Colle (1901). El 19 de febrer de 1905 participà, amb Charles Malato, en una conferència de la festa de propaganda llibertària organitzada per la Union Ouvrière de l'Ameublement (UOA, Unió Obrera del Mobiliari), en la qual intervingueren destacats anarquistes, com ara Gaston Couté, Paul Paillette, Jehan Rictus i Le Père La Purge. Després de la mort de Pierre Martin l'agost de 1916, va ser nomenat un dels seus executors testamentaris i durant la guerra assistí a nombroses reunions del grup «Les Amis du Libertaire». En 1918 col·laborà en La Plèbe, que defensà les tesis antibel·licistes adoptades l'agost de 1915 en la Conferència de Zimmerwald. Després de la Gran Guerra, reprengué la col·laboració en diferents publicacions anarquistes i fou un dels administradors de Le Libertaire, publicació en la qual col·laborà regularment sota l'epígraf Ceux d'en bas. En aquestaèpoca fou redactor ocasional de La Revue Anarchiste (1922-1925), publicada per Faure i per al qual escriví alguns articles («Attentat»,«Bois», «Charpentier»,«Charron», «International»), apareguts en L'Encyclopédie Anarchiste. També participà, per escrit o en persona, en diferents congressos de la Unió Anarquista (UA), com ara l'agost de 1923, el novembre de 1925 o el juliol de 1926. Durant el congrés celebrat entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, va ser nomenat, amb Lucien Petit, Anseaume, Sébastien Faure i Pierre Lantente, membre de l'administració de Le Libertaire. El gener de 1924 defensà, en nom de l'UA, la creació del Grup de Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia, el secretari del qual fou Jacques Reclus. El 25 d'abril de 1927 va ser nomenat representant de la Unió Anarquista Comunista (UAC) al consell d'administració de la«Librairie d'Éditons Sociales». A finals de 1927, rebutjant els nous estatuts adoptats durant el congrés celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre a París, abandonà l'UAC i participa en la fundació de la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (UFACR) i de la Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), i col·laborà en el butlletí de l'AFA, Le Train d'Union Libertaire (1928), alhora que fou el corresponsal a Bagnolet (Illa de França, França) del seuòrgan, La Voix Libertaire, publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) entre 1929 i 1939. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 participà en el Congrés Nacional Anarquista celebrat a París i entre el 17 i 18 d'octubre de 1931 en el celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). D'ençà 1925 fou secretari del Syndicat Autonome de l'Ameublement (SAA, Sindicat Autònom del Mobiliari) i el març de 1931 esdevingué el seu tresorer. Després formà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i col·laborà fins a la II Guerra Mundial en el seu òrgan, Le Combat Syndicaliste (1926-1939), on entre el maig i el juny de 1937 publicà una part de les seves memòries. L'agost de 1939, quan la declaració de guerra, abandonà Bagnolet i marxà amb sa família cap a Auvers-sur-Oise. Molt lligat a Max Nettlau, mantingué una important correspondència amb aquest que es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam. També fouíntim amic del pintor anarquista Maximilien Luce. A més de les publicacions citades, col·laborà en L'Ouvrier en meuble, Le Réveil de l'Esclave i La Revue Internationale Anarchiste. Casat amb dues filles, Lucien Guérineau va morir el 28 d'agost de 1940 a Auvers-sur-Oise (Illa de França, França).

Notícia de la mort d'Isidore Pouget publicada en el diari L'Écho d'Alger del 5 de juliol de 1933

- Isidore Pouget:El 15 de desembre de 1863 neix a Lo Pont de Salars (Llenguadoc, Occitània) el científic anarquista Laurent Isidore Stanislas Pouget. Sos pares es deien Jean Joseph Louis Pouget, notari de Salles-la-Sources, i Clémentine Boissonnade, i son germà fou el conegut revolucionari anarquista Émile Pouget. A començaments de la dècada del noranta del segle XIX vagabundejà arreu Occitània. En 1894 fou membre del grup llibertari de Seta (Llenguadoc, Occitània). Aprofitant el seu càrrec de professor a l'Institut de Seta, ajudà nombrosos companys. Més tard fou nomenat professor de la Facultat de Ciències de Rennes (Bretanya), on participà activament en la campanya a favor del capità Aldred Dreyfus. Destinat a la Facultat de Ciències d'Alger (Algèria), realitzà importants treballs científics sobre les malalties de la vinya i sobre la utilització de l'energia solar. Sa companya fou Anna Morlay. Isidore Pouget va morir l'1 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 30 de juny– de 1933 al seu domicili de Salles-la-Sources (Guiana, Occitània).

***

Luigi Molinari

- Luigi Molinari: El 15 de desembre de 1866 neix a Crema (Llombardia, Itàlia) el militant, advocat i pedagog llibertari Luigi Molinari. En gener de 1894, a Sicília, van tenir lloc moviments de revolta a causa de l'augment de certs articles bàsics, com la farina, i l'estat de setge va ser decretat. En solidaritat, els anarquistes de Lunigiana van intentar respondre constituint grups armats. El 31 de gener de 1894, a Massa, les autoritats militars van condemnar Luigi Molinari a 23 anys de presó acusat de ser l'instigador d'aquest moviment insurreccional; però, el 20 de setembre de 1895, arran d'una important mobilització per obtenir la seva llibertat, va ser amollat. Després del dolorós període de repressió i d'atemptats, Luigi Molinari va impulsar l'educació racionalista i llibertària seguint els ensenyaments de Ferrer i Guàrdia i va crear, en 1900, la Universitat Popular i una revista homònima (L'Università Popolare). Fidel fins a la seva mort, el 12 de juliol de 1918 a Milà (Llombardia, Itàlia), a l'ideal llibertari, guardarà intactes les seves conviccions antimilitaristes durant la Gran Guerra. És autor del famós Inno della rivolta (1894). En 2003 Learco Zanardi va publicar-ne una biografia: Luigi Molinari. La parola, l'azione, il pensiero.

Luigi Molinari (1866-1918)

***

Henri Legay

- Henri Legay: El 15 de desembre de 1869 neix a Nérondes (Centre, França) l'anarcosindicalista i antimilitarista Henri Armand Legay. Sos pares es deien Eugène Dominique Legay, teixidor, i Louise Brunet. En 1882 s'establí a Orleans, on treballà d'obrer metal·lúrgic en una empresa privada. En 1889 entrà com a serraller als tallers dels ferrocarrils estatals a Orleans. A partir de 1892 milità en el Sindicat d'Obrers Metal·lúrgics de la Confederació General del Treball (CGT), fou membre del consell d'administració de la Borsa del Treball i estava subscrit a Les Temps Nouveaux. El desembre de 1902, després de fer una conferència a la Universitat Popular i de ser-li lliurat un diploma per la Lliga de l'Ensenyament, rebutjà aquesta distinció argumentant que no volia pertànyer a la «religió dels diplomes, decoracions i altres amulets indignes d'una persona seriosa» i que pensava que la Lliga de l'Ensenyament estava «per l'educació i no per la domesticació». En 1906 fou un dels animadors de la manifestació del Primer de Maig i el diari Le Journal de Loiret de l'endemà destacà la seva violència, el seu antimilitarisme i el seu anarquisme. Entre 1919 i 1920 encapçalà, amb René Bailly i Jules Buissonnière, el Sindicat de Ferroviaris de la Xarxa Estatal d'Orleans de la CGT i en 1920 va promoure dues grans vagues del sector. Com a anarcosindicalista, promogué dins la CGT la lluita contra la majoria reformista representada al departament de Loiret pel secretari de la Unió Departamental Jean-Baptiste Constant. Acomiadat dels ferrocarrils, treballà un temps amb son amic René Bailly, dirigent comunista regional; també engegat, intentà fabricar sabons en un garatge de la població per a vendre'ls a les cooperatives, però l'experiència fou un fracàs. Com que la patronal no el contractava, abandonà Orleans. A finals de 1924, però, es va reintegrar en els ferrocarrils i reprengué la lluita afiliat a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), fins a la seva jubilació en 1927. Vegetarià, enemic de l'alcohol i del tabac –no comprenia com a l'URSS la població obrera continués bevent i fumant–, va ser força valorat pel seu rigor vital i per no pertànyer a cap grup polític. Encara que llibertari convençut, mantingué excel·lents relacions amb els dirigents comunistes, com ara René Bailly, secretari dels comunistes de la regió. Milità en el Socors Roig Internacional (SRI) i diàriament, un cop jubilat, hi anava a la Casa del Poble de la CGTU per informar-se i enraonar. En aquests anys es dedicava a la venda de llavors per als horticultors d'Orleans. El 2 d'abril de 1932 a la plaça de l'estació d'Orleans, al pas d'una retreta militar, cridà«Fora la guerra!», portat por la policia al post de l'estació, va ser violentament apallissat i traslladat posteriorment a la comissaria de policia, establerta a l'ajuntament d'Orleans, on continuà la batussa. Henri Legay va ser empresonat durant nou dies sense que el doctor Lepage de la comissaria guarís les seves ferides i va ser alliberat el 13 d'abril de 1932, just per que morís, aquell mateix dia, al seu domicili d'Orleans (Centre, França). Segons l'autòpsia, la causa de la mort va ser una peritonitis produïda a conseqüència d'un traumatisme violent de la regió toràcica. Estava casat i tenia una filla. Es va crear un«Comitè Henri Legay», dirigit per l'anarquista Raoul Colin, on participaren militants radicals i anarquistes i diverses organitzacions esquerranes i de defensa dels drets humans. El 19 de maig de 1932, sota la presidència de l'anarcosindicalista Jules Biuissonnière, un milenar de manifestants demanaren justícia en un míting a la Sala de Festes d'Orleans. Només l'SRI, els comunistes i alguns anarquistes rebutjaren participar en el «Comitè Henri Legay» adduint que entre els organitzadors hi havia alguns que tenien responsabilitat moral en l'assassinat ja que membres de la policia pertanyien al Partit Radical i l'ajuntament, de signe radical i socialista, cobria els agents. Els comunistes van fer costat la formació d'un nou grup, el «Comitè dels Amics d'Henri Legay», animat pel carter anarquista Marius Berger. Dos policies van ser inculpats per la justícia, però el maig de 1932 van ser exonerats i el cas tancat al mes següent. Durant diversos anys es recordà en reunions i articles de premsa la memòria d'Henri Legay i «Fora la guerra!» quedà com a un crit de lluita a la regió.

Continua...

---

Un cosmos barroc d'ombres difícils, d'ideals marcits, de cambres buides, de passions malaguanyades, de pactes oblidats, de somnis desapareguts, d'hores malaltisses, d'exilis en pròpia terra; de còlera i de crepuscles, d'abaltiments i de violència, de follia i de falsedat, de calabruix i d'extenuació, de mentides i d'angoixa, de servilisme i de bisturins, de desconcert i de suïcidis, d'insomni i de terbolesa, de pistoles i de cendres, de xiprers i de llops, de còlera i de malsons, d'abismes i d'atzucacs, d'inferns i de ferotgia, d'orbesa i de laberints, de dolor i de naufragis, de fracassos i d'hiverns, de solitud i d'irrealitat, de botxins i d'injustícia...". (Antoni Vidal Ferrando)

Els poemes de l'horabaixa: la poesia de Miquel López Crespí

Per Antoni Vidal Ferrando, escriptor.

De poesia, n'hi ha hagut i n'hi haurà sempre perquè n'hi ha d'haver. Paraula coneixement i bellesa són tres essències que l'home no deixarà de conjugar fins que algun déu gelós no el desterri de les pletes on, dia a dia, perd el corbam en un intent patètic d'assolir els fruiterars de l'amor, de la llibertat i de l'heterodòxia.

No hi ha més alquímia que aquesta. L'espai de l'art, on s'arrecera el de la paraula, ens obre camí cap al cor més intrínsec del misteri. Feim versos o en llegim perquè hi ha l'aventura de conèixer i de discrepar. Com hi ha l'aventura del capvespre, la de sembrar geranis o la d'un petit port d'aigües amb congres on hem estat feliços. L'art és coneixement. I qui coneix estima i vol transgredir. "Puja ton entendre e pujaràs ton amor", deia Ramon Llull amb "lo pus vell catalanesc del món". Després haurien de passar set segles perquè Gramsci en fes una altra lectura: "Res no hi ha tan subversiu com la veritat".

Per això, no s'ha escrit mai cap vers que no comprometi. Si l'art és art, subverteix. És clar que des de la prehistòria uns artistes han estat identificats amb la guerrilla i uns altres amb la burocràcia. Fins aquí arriba el maquiavelisme dels poders. Suposat que la subversió és inevitable, convé fer una retxa per separar tots aquells que el sistema es veu capaç de digerir dels més intrèpits. Però cap tàctica ni cap estratègia pot evitar que la natura es manifesti tal com és. Des que el món és món ha estat així i per això la vida no té aturall i existeix la línia de la història.

Tanmateix ja s'ha fet l'hora de dir que aquest preàmbul, en el fons, no és més que una reflexió motivada per la lectura de Els poemes de l'horabaixa, un llibre amb el qual Miquel López Crespí guanyà l'últim Premi Grandalla de poesia al principat d'Andorra i que jo tenc l'honor de presentar-vos anit.

Ja ens ho advertia l'enyorat Valerià Pujol, ara fa deu anys, en el pròleg de Foc i fum, un dels reculls més intel.ligents i més pertorbadors de la trajectòria poètica de López Crespí: és impossible endinsar-se per l'inferno dels versos d'aquest autor sense restar-hi implicat de qualque forma. Antiesteta, antimodernista, escèptic, rupturista, en Miquel sol adreçar-se al rostre de cada un dels lectors per llançar-hi incivilitzadament tota la metralla del seu univers poètic. A partir d'aquí, pot passar qualsevol cosa.

Particularment -i ja que he parlat d'inferno- vos he de confessar que Els poemes de l'horabaixa m'han fet pensar en aquella llança que Aquil.les havia heretat del seu pare Peleu, la qual tenia la virtut de curar, en un segon llançament, les ferides que havia produït abans, segons s'esmenta a la Divina Comèdia.

Vull dir que fins i tot a algú que pensa que l'art són les formes, com és el meu cas, no li és difícil deixar-se fascinar per l'atmosfera d'un llibre com aquest, a pesar de la seva musicalitat desconcertant, dels ecos llompartians que emergeixen així com ens anam endinsant en la lectura, o de no acabar de compartir les idees de l'autor respecte a la sintaxi i a la utilització dels adjectius. Ben mirat, això que ara acab d'esmentar no vénen a ser més que recursos, maneres que té en Miquel López Crespí d'expressar les seves conviccions irreverents i subversives, maneres de fer palès un tarannà indòmit, que es planteja una escriptura resistent com, des de sempre, s'ha plantejat una vida resistent, que li impedeix doblegar-se a les escomeses de les modes literàries o de la preceptiva, i el duu a no lliurar-se a més poder que al de la seva passió existencial. Ruben Darío ho expressava d'una manera més sintètica: Ni teólogos ni filólogos. I a pesar de la trampa de la diferència de contextos, les paraules del gurú del modernisme demostren fins a quin punt els camins de la poesia són incontables i fins a quin punt se'n pot fer una mateixa lectura des de posicions extremes pendulars.

Perquè ja he apuntat quina opinió de l'art per l'art té Miquel López Crespí, un home que no cerca amb els seus versos sinó la nostra rèplica, implicar-nos en l'aventura portentosa d'interrogar la vida i de dir no als mediocres i a l'arbitrarietat.

És ver que és fàcil veure Els poemes de l'horabaixa com el llarg peregrinar d'una veu turmentada per un cosmos barroc d'ombres difícils, d'ideals marcits, de cambres buides, de passions malaguanyades, de pactes oblidats, de somnis desapareguts, d'hores malaltisses, d'exilis en pròpia terra; de còlera i de crepuscles, d'abaltiments i de violència, de follia i de falsedat, de calabruix i d'extenuació, de mentides i d'angoixa, de servilisme i de bisturins, de desconcert i de suïcidis, d'insomni i de terbolesa, de pistoles i de cendres, de xiprers i de llops, de còlera i de malsons, d'abismes i d'atzucacs, d'inferns i de ferotgia, d'orbesa i de laberints, de dolor i de naufragis, de fracassos i d'hiverns, de solitud i d'irrealitat, de botxins i d'injustícia...

Quan tot el món en què creieren els més utòpics i contestataris de la seva generació s'ha ensorrat (...el passat moria enmig de l'asfalt/ barca a la deriva.), López Crespí vendria a fer l'inventari de la derrota, un inventari de vuitanta-un poemes, que ens hauríem d'imaginar com un interminable viacrucis si, a més a més, li haguéssim de fer cas quan afirma que La poesia era aleshores excels disseny aerodinàmic/ fràgil xerrameca engolada voleiant damunt les tombes. O quan més endavant es mostra encara més categòric: reconec la mentida del vers; o no cal amagar que les paraules s'han rovellat/ i cada adjectiu amaga anomalies polsoses/ grotesques efusions de l'esperit en les quals ningú ja no creu.

Però, de la mateixa manera que estic segur que Els poemes de l'horabaixa no són el simple inventari d'una derrota, també estic segur que l'aparent desconfiança en la poesia del seu autor no és més que la manifestació palesa d'un hàbit de qüestionar-s'ho tot adquirit al llarg de tota una vida d'inconformisme i d'autoexigència. No, en Miquel no fa poemes malgré lui. Precisament ell més que ningú sap que la paraula és un dels primers poders que intenten anorrear els dictadors.

I per això mateix li sentireu dir que Retirar-se seria caure en la trampa, que Conèixer el final de l'argument/ no és excusa vàlida per a justificar la retirada, que cal marxar/ amb el cap ben alt/ per l'avinguda esclatant de la tempesta. O el sentireu evocar la mel tastada a l'infantesa, aquella llum que naixia de les pedres en presència de l'àvia, dues llengües extenuades fugint de la desventura, uns ulls de dona com illes colpides per la pluja. O també, convençut com René Char que resistència és esperança, el sentireu que somnia en una nova primavera en què Aurora Picornell prendrà el sol tota nua i la seva boca tendrà gust de mel i taronges, que els humiliats, els vençuts, els perdedors de sempre retornen des de l'indret on la mar i el blau del cel s'ajunten, per després imaginar'ls salpant severament amb la marea.

La flama de la rebel.lia, els horitzons de la memòria, les melasses de l'amor, el paradís perdut de la infantesa, els palmerals de l'esperança són alguns dels estímuls que converteixen Els poemes de l'horabaixa en un llibre que transita per les essències més universals i més frondoses del cor de l'home, un llibre davant el qual no ens queda més alternativa que exercir de ciutadans d'un regne i d'un foc que en deim intel.ligència, si no volem restar perduts davant la vitalitat i la provocació que hi batega.

De propostes culturals com les que Miquel López Crespí llança des dels seus territoris del maquis, o se'n surt una mica més lliure o convençuts que no hi ha antídot per la rèmora dels nostres ulls cansats.

Vidal Ferrando, Antoni. Presentació del poemari de Miquel López Crespí Els poemes de l'horabaixa. Publicat en el Diario de Mallorca (23-XII-1994).

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Normes de seguretat per a la lluita clandestina – Crònica sentimental de la transició - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Allò que el vent no s´endugué, El Tall Editorial)

El nostre secretari general era summament estricte amb les normes de seguretat. Va escriure un opuscle al respecte que, amb els anys, esdevingué un “clàssic” entre la majoria d´organitzacions revolucionàries de l´època. Instruccions mínimes, però eficients si eres detingut o paties un registre de la policia. L´essencial era no emprar mai cap tipus d´agenda, no escriure per part ni banda adreces dels llocs de reunió ni telèfons de companys, ni tan sols fos amb el nom de guerra. Bastava un telèfon per a posar en perill un munt de cèl·lules, el partit sencer! Calia no tenir mai cap material de propaganda al teu habitatge. Ni revistes ni fulls volanders. Ja bastaven les provocacions policíaques, per voler facilitar la feina a la repressió! Les recomanacions del llibret eren bàsiques, de sentit comú: si els companys no eren a l´indret acordat a l´hora prevista, era necessari suspendre la reunió o l’acció fins a saber què passava. (Miquel López Crespí)

El nostre secretari general era summament estricte amb les normes de seguretat. Va escriure un opuscle al respecte que, amb els anys, esdevingué un “clàssic” entre la majoria d´organitzacions revolucionàries de l´època. Instruccions mínimes, però eficients si eres detingut o paties un registre de la policia. L´essencial era no emprar mai cap tipus d´agenda, no escriure per part ni banda adreces dels llocs de reunió ni telèfons de companys, ni tan sols fos amb el nom de guerra. Bastava un telèfon per a posar en perill un munt de cèl·lules, el partit sencer! Calia no tenir mai cap material de propaganda al teu habitatge. Ni revistes ni fulls volanders. Ja bastaven les provocacions policíaques, per voler facilitar la feina a la repressió! Les recomanacions del llibret eren bàsiques, de sentit comú: si els companys no eren a l´indret acordat a l´hora prevista, era necessari suspendre la reunió o l’acció fins a saber què passava.

Va ser ell qui establí les instruccions adients per a la reunió setmanal del Comitè de Direcció. Dúiem a terme les trobades en un dels nostres pisos secrets, prop de la barriada de Son Gotleu. De bon començament, quan l´organització s´implantà a Mallorca, acordàrem que l’arribada de responsables dels diversos fronts fos a hores concretes. El més important era no comparèixer mai en grup. Les arribades eren escalonades, coincidint, si era possible, amb el moment en què els residents a la finca tornaven de la feina. Es tractava de no despertar sospites amb un timbre que sonàs cada cinc minuts. S´establí, igualment la conveniència de quedar a dormir al pis per no fer soroll a les dues o les tres de la nit, tancant i obrint portes, emprant l´ascensor, davallant per l´escala. Es comentava la gran caiguda de Barcelona en el setanta-tres. Uns companys principatins, acabada la reunió, cansats d´estar asseguts més de vuit hores a la cambra planificant la feina del partit, tengueren la mala ocurrència, per a fer cames!, de davallar les escales de l´edifici corrent, fent un gran enrenou. Els veïns avisaren la Guàrdia Civil que, ràpida, comparegué en uns minuts i encara va tenir temps d´agafar-ne set. Una caiguda que portà molts d´entrebancs a l´organització ja que, alguns, feia poc temps que hi militaven i no tenien gaire experiència. A comissaria, atemorits per agents especialitzats en la repressió, parlaren massa i tenguérem més de trenta empresonats, condemnats pel Tribunal d´Ordre Públic.

Per això es decidí no sortir mai al carrer si era massa tard. Millor repartir-nos per les habitacions i, a primera hora, tornàvem a fer una sortida escalonada. L´opuscle portava per títol Manual de seguretat per als militants de l’Organització d´Esquerra Comunista. Una petita obra mestra que evità moltíssimes detencions i que serví d´eina imprescindible d´orientació.

Per a la redacció del llibret ens serviren moltíssim els suggeriments dels vells quadres de la clandestinitat. Antics anarquistes i comunistes que conegueren els anys més foscos del franquisme. Aquelles instruccions servien per a donar confiança als més joves i inexperts, els que mai no havien passat per Governació, en el carrer de la Soledat, o per alguna caserna de la Guàrdia Civil. Cal dir que el comportament dels militants davant la policia depenia sovint del tipus d’interrogatori al qual eren sotmesos, de l´existència de tortures i de la capacitat de resistència de cada persona. A poc a poc anàrem comprovant com més d’un company s´atemoria de seguida, perdia el control i, si l’interrogador era prou intel·ligent, podia treure informacions ben valuoses sobre l´activitat del partit. En casos semblants, no servia de res el nostre famós manual de seguretat.

La por era superior a qualsevol raonament lògic.

D´altres reaccionaven de forma ben distinta quan eren portats als caus de la Brigada Social. Malgrat els cops i les amenaces amb una pistola al cap, castigats a romandre drets durant dies sencers, mai no digueren una paraula. Els podies matar! Amb cada insult, el seu esperit de resistència s’enduria, es feia més fort! Sortosament, malgrat les amenaces dels torturadors, no vaig patir mai aquelles pallisses que deixaven una persona desfeta. Quantes vegades, empesos pel dolor insuportable –costelles trencades, fuetades, fam...- no provaren de suïcidar-se llançant-se per la finestra en un moment de distracció dels botxins! Els valents no cedien davant la tortura. D´on treien la força que els mantenia dempeus? Què m´hauria passat si jo hagués estat la víctima? Fins on hauria arribat la meva capacitat de resistència?

La resposta a les preguntes que em formulava només podien contestar-se una vegada viscuda aquella traumàtica experiència. Fins que no eres a les seves mans, era impossible saber quines serien les teves reaccions. Debatre la qüestió no servia per res.

Més d´una vegada vaig rebre insults i amenaces. Record les airades paraules dels interrogadors de la Social quan, d´adolescent, ens agafaren fent pintades en el Passeig Mallorca. El rostre tristíssim dels pares quan la policia els envià a demanar i els digueren que el meu cas passava al Tribunal de Menors. Em volien internar en un reformatori! Prepararen un extens informe per a convèncer el jutge de la meva “perillositat”.

A casa feia temps que m´havien advertit del perill de la política.

Un dia, abans de marxar a la feina, el pare em va trobar escoltant les notícies de Ràdio Moscou. Jo no havia dormit i tampoc no tenia fets els deures del col·legi.

Obrí la porta de l´habitació i, sense cridar, amb veu trista volgué aconsellar-me, pronunciant les paraules amb veu baixa:

-Vas malament. T´ho advertesc pel teu bé. Estudia o, en cas contrari, en ser gran, ploraràs. Tu no saps què és la política, no has vist –i esper no ho vegis mai- el que significa ser conscient que han mort els millors amics. Assassinats davant els murs dels cementiris per haver volgut la llibertat, un món sense injustícies.

Els ulls li brillaven. Veia l’esforç que feia per a dominar les emocions, per dissimular el que sentia. Era un home que mai no m´amenaçà ni m´aixecà la mà. Però el veia summament preocupat.

Ara, dècades després de la seva mort, ho entenc a la perfecció. Aquell home marxava a la feina dolgut, amb el cap baix i ple de preocupacions pel fill que perdia el temps escoltant les emissores de ràdio estrangeres.

Com has de fer entendre a un adolescent eixelebrat la brutalitat del món que l´envolta, els problemes amb els quals s’enfrontarà si no aprofita la joventut per a formar-se, estudiar, tenir un ofici com pertoca?

Les valoracions que jo feia de l´actitud del pare eren absurdes, però les sentia autèntiques, ben reals. Pensava que el pare envellia, s’havia acovardit i ja no era el jovenet de vint anys que lluitava contra el feixisme, acudint voluntari al front cantant A les barricades!, el juliol del 36. Em costaria molt aprendre el que volia dir-me amb aquell to de veu ple de melangia. Ara entenc que no em volia indiferent en relació als problemes socials, a la manca de llibertat. Simplement era un home preocupat pel futur del fill. Així de senzill.

Amb el temps vaig arribar a esbrinar munió de fets, esdeveniments que condicionaren la seva generació i, de rebot, la meva. A poc a poc em feia conscient del que significà la sublevació militar del general Franco, els milers i milers d´afusellats per haver somniat en un possible canvi social. Tota una generació que cregué en la força alliberadora de la cultura, esventrada en els camps de batalla de la península, a les fosses comunes de tants pobles i ciutats!

L´any de la primera detenció, tenguérem sort. La mare anà a veure el rector de La Vileta, les velles amistats de la família i, finalment, malgrat la insistència de les autoritats per enviar-me a un reformatori, el cas fou arxivat.

Hauria fet bé, seguint els consells familiars? No sé quin hauria estat el rumb de la meva vida si l´hagués escoltat. El cert és que vaig seguir amb les meves dèries i, després de la mort del dictador, em trob en aquest bar situat al costat del Diario de la Provincia, preparant una roda de premsa clandestina que no sé si servirà per rompre el cercle de silenci que envolta la feina del partit. És possible que els anys de lluita per la República i el Socialisme comencin a esvanir-se justament ara i, el mil nou-cents setanta-sis sigui el moment exacte de la desfeta? Hauríem d´haver fet el mateix que els oportunistes per no ser esborrats dels llibres d´història escrits pels vencedors? Pactar amb l´enemic, ballar damunt els ossos que surten de les immenses fosses comunes, els milers de secrets enterraments on jeuen, en mil estranyes postures, els amics i companys del pare, els antifeixistes dels anys trenta?

Anarcoefemèrides del 16 de desembre

Esdeveniments

Louise Michel, fotografiada per Eugène Appert, just abans del Consell de guerra de 1871; porta vel negre en senyal de dol per Théophile Ferré, afusellat el 28 de novembre d'aquell any

- Judici a Louise Michel: El 16 de desembre de 1871 és jutjada en Consell de guerra a París (França) per un tribunal militar del govern de Versalles per les seves activitats durant la Comuna de París la mestra i militant anarquista Louise Michel. L'acusació la culpava dels següents càrrecs: intent de capgirar el govern; encoratjar la ciutadania a armar-se i portar-la a la guerra civil; possessió i utilització d'armes, i de portar uniforme militar i de fer d'infermera; falsificació de documents; utilització de documentació falsa; planificació de l'assassinat d'ostatges; i detencions il·legals, tortura i assassinat. Va ser condemnada a la deportació en recinte fortificat a Nova Caledònia. Després d'haver estat tancada a la presó central d'Auberive, va ser embarcada en «La Virginie» el 24 d'agost de 1873 cap a Nova Caledònia, on va arribar quatre mesos més tard després d'una travessia closa en una gàbia a les bodegues del vaixell. En 1880 va recobrar la llibertat arran d'una amnistia.

***

Anagrama de la futura AIT

- Conferència Sindical de Berlín (1920): Entre el 16 i el 21 de desembre de 1920 té lloc a Berlín (Alemanya), convocada per l'holandès Nationaal Arbeids-Secretariaat (NAS, Secretariat Nacional del Treball) i per l'alemanya Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), una conferència sindical anarcosindicalista amb la finalitat de crear les bases per a la reconstrucció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La Revolució russa de 1917 estimulà molts revolucionaris que confiaren en el bolxevics, com ara els congressos de la FAUD i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1919, però el congrés rus de Moscou de 1920 deixà ben clar quin era el caràcter que els comunistes russos volien donar al sindicalisme i per això sorgí la necessitat de crear alternatives. En aquesta conferència estigueren representades l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), la FAUD, la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), sector minoritari de la Confederació General del Treball (CGT), el Shop Steward & Workers' Committee Movement, la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), el NAS, amb el rus Belensky d'observador i l'adhesió de la Unione Sindacale Italiana (USI, Unió Sindical Italiana), la CNT, la Norsk Syndikalistik Federation (NSF, Federació Sindicalista Noruega) i l'Oposició de les Unions Professionals de Dinamarca; la CGT, finalment, marxà per no desitjar una nova Internacional. Una comissió formada per l'IWW, la FAUD i el NAS redactà resolucions, que foren finalment aprovades, basades en els principis de la lluita de classes, l'anticapitalisme, antiestatisme, l'acció directa revolucionària, la independència dels partits polítics i internacionalisme. L'associació que es volia crear prengué el nom provisional de Internacional Revolucionària dels Treballadors (IRT). La Conferència va fer una crida a totes les organitzacions sindicalistes revolucionàries i industrials a prendre part en el congrés convocat per a maig de 1921 a Moscou pel Consell Provisional de la Internacional Sindical Roja (ISR) amb la finalitat de fundar una Internacional unificada. A més a més es va fundar una Oficina d'Informació (Rocker, Tanner, Lansik) per afavorir la preparació del congrés moscovita. Els grups anarquistes que finalment van participar en aquest congrés pogueren comprovar in situ la repressió que patien els anarquistes russos i significà el trencament amb els bolxevics. Després de diverses trobades, la refundació de l'AIT fou un fet en el Congrés de Berlín que tingué lloc entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923.

Naixements

Romualdo Pappini

- Romualdo Pappini: El 16 de desembre de 1863 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Romualdo Pappini. Sos pares es deien Ferdinando Pappini i Teresa Bianco. Es guanyava la vida com a mecànic. Insubmís al reclutament, el desembre de 1883 va ser condemnat a tres mesos de presó. Posteriorment, durant el servei militar, després d'haver assolit del grau de caporal, va ser degradat per les seves idees subversives i assignat a la I Companyia de Disciplina establerta a Venècia (Vèneto, Itàlia). Un cop llicenciat, retornà a Torí i va ser detingut en diverses ocasions per «ociós i vagabund». En 1887 passà a França i s'enrolà en la Legió Estrangera, signant per cinc anys, als quals s'hagué de sumar un any més que passà a la garjola per desobediència. A França va completar la seva formació llibertària i es va veure molt influenciat per l'anarcoindividualisme de Max Stirner. Admirador de François Claudius Koënigstein (Ravachol), aprengué la fabricació d'objectes explosius, perfeccionant-los. A finals de 1893 va ser expulsat de França i retornà a Torí, on es dedicà activament a la propaganda anarquista i a l'explicació de l'ús dels materials explosius. A principis de 1894 va fer una conferència a Barriera di Lazo (Torí, Piemont, Itàlia) sobre la fabricació d'artefactes explosius i informacions del fullet anarcoterrorista L'indicateur anarchiste. El març de 1894 es va veure implicat en l'anomenat «Cas Malato»–l'intent d'aixecament revolucionari promogut per Charles Malato el 7 de febrer de 1894 a la zona de Biella (Piemont, Itàlia)– i processat amb altres companys (Luigi Alasia, Ferdinando Capisano, Antenore Giovanni Conelli, Achille Gouthier, Carlo Gribaldo, Alberto Guabello, Giacomo Marchello, Flavio Sogno, Pietro Stura, etc.); va ser condemnat a 14 mesos i 20 dies de reclusió, amb l'afegitó d'un any de vigilància, per «associació criminal» i per ser un dels caps de la revolta. Entre els documents que se li segrestaren, a més d'una foto de Ravachol amb la màxima «Si vols ser feliç, penja, per l'amor de Déu, el teu patró», es trobava un opuscle francès amb el projecte de destrucció de l'Òpera, la traducció autògrafa de L'indicateur anarchiste amb fórmules d'explosius, un quadern amb pàgines manuscrites titulat Svolgimento delle teorie anarchiche nella massa lavoratrice, i diversos números de publicacions anarquistes (La Révolte, L'Insurgé,Le Père Peinard, etc.). Després d'acomplir la pena, se li va assignar residència durant dos anys i va ser portat a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, on participà, amb altres companys (Pasquale Binazzi, Aristide Ceccarelli, Salvatore Corsaletti, Roberto D'Angiò, Alfredo Del Lungo, Ettore Grassi, Emilio Leombroni, Carlo Lodi, Federico Manfredi, Davide Musetti, Alfredo Tranini, etc.), en l'aixecament de l'1 de març de 1896, durant el qual va morir l'anarquista Argante Salucci. Pel seu comportament, va ser condemnat a 15 mesos per«violació de l'assignació de residència, resistència i lesions». El novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional i immediatament s'embarcà cap a l'Argentina, fet que implicà un manament de captura immediata per no haver acomplit la condemna sencera. Retornà clandestinament a Itàlia i l'abril de 1900 va ser detingut i empresonat per concloure la pena que li quedava. En 1901, un cop lliure, manifestà la intenció de penedir-se i es traslladà a Tànger (Marroc) portant una recomanació del prefecte per a les autoritats d'aquesta ciutat. A Tànger formà part del Centro Obrero Socialista (COS, Centre Obrer Socialista), majoritàriament format per treballadors espanyols, participant en diverses iniciatives. En 1903 el consolat de Barcelona (Catalunya) informà que havia interceptat una circular des de Tànger signada per ell on s'anunciava la creació d'un Comitè Internacional de Defensa (CID) destinat als obrers, que no era altra cosa que el COS en estret contacte amb els anarquistes andalusos i catalans. En 1905 es casà amb una espanyola, de família «honorable» segons la policia, amb qui tingué fills. A partir d'aquest moment es dedicà a la seva feina i allunyà del COS. En 1906 aconseguí una discreta posició, esdevenint viatjant comercial d'una empresa belga, i va convèncer les autoritats italianes de la seva reconversió i del seu allunyament de les idees subversives. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'atemptat d'Édouard Marlo apareguda en el diari parisenc L'Intransigeant del 4 de març de 1894

- Édouard Marlo: El 16 de desembre de 1865 neix a Roncq (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquistaÉdouard Joseph Marlo. Sos pares es deien Léon Marlo, teixidor, i Augustine Florin, domèstica. Com son pare, es guanyà la vida treballant de teixidor a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). El 27 d'abril de 1885 va ser condemnat a sis mesos de presó per «frau» i pel mateix delicte el 27 de març de 1886 a un mes de presó. El 12 de març de 1886 va ser condemnat a vuit dies de presó per«trencament de tanca». Anarquista des de 1893, a finals de febrer d'aquell any deixà sa companya i s'anà a viure amb un company. Partidari de la«propaganda pel fet», decidí matar un patró qualsevol per materialitzar les seves idees i per a tal finalitat comprà un trinxet. El 2 de març de 1894 es presentà a l'empresa que havia abandonat dues setmanes abans voluntàriament–segons altres versions hauria estat acomiadat– i davant l'establiment, sense dir cap paraula, donà un violent cop de trinxet a prop de l'orella del patró Florimond Cauchies; es desencadenà una baralla i el patró encara rebé dues ferides més al cap, però aconseguí alliberar-se i fugir cap a l'interior de la fàbrica. Detingut, declarà que la seva intenció era assassinar un propietari o un director del tissatge qualsevol i que li va tocar a Florimond Cauchies. En l'escorcoll de la casa de son company on s'allotjava i en el de la seva companya no es va trobar res que el pogués incriminar. Jutjat, el 28 de maig de 1894 va ser condemnat per l'Audiència del Nord a la pena de mort per«temptativa d'assassinat», però el 26 de juliol d'aquell any el Tribunal de Cassació reduí la pena a la de treballs forçats a perpetuïtat en deportació i va ser enviat a la colònia penitenciària de la Guaiana francesa. El 25 d'octubre de 1896 aconseguí evadir-se, però va ser capturat dos dies després; jutjat per aquest fet, el 26 de gener de 1897 va ser condemnat a dos anys de calabós per«evasió». El 19 de febrer de 1905 el Consell Nacional Federal del Grup Socialista Revolucionari de la Cambra de Diputats francesa demanà al ministre de Justícia la gràcia al seu favor. En 1906 es beneficià d'una remissió de pena i de la supressió de l'obligació de residència. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Amédée Dunois fotografiat per l'Agence Meurisse en un congrés comunista a Marsella

- Amédée Dunois:El 16 de desembre de 1878 neix a Moulins-Engilbert (Borgonya, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari, –després socialista i comunista més tard, per passar finalment de bell nou al socialisme–, Amédée Gabriel Catonné, més conegut sota el pseudònim d'Amédée Dunois. Fill d'una família burgesa; son avi, republicà, es va haver d'exiliar a Espanya després del cop d'Estat de 1851; sos pares es deien Jacques Philippe Catonné, alt funcionari, i Anaïs Agathe Chaufournier. Al col·legi de Clamecy, llegint Lissagaray, Zola, Sorel, Pelloiutier, Kropotkin i Vallès, descobreix la història social i s'interessa tot d'una per Kropotkin i Proudhon. Més tard, ja llicenciat en Dret–i casat amb la filla d'un jutge– i en Lletres per la Sorbona de París. En 1906 col·laborarà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1907 prendrà part en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam on es pronuncia pel sindicalisme revolucionari. En 1908 començarà a col·laborar en La Bataille Syndicaliste i en 1909 en La Vie Ouvrière. En 1909 va publicar Le mouvement bûcheron. Però, cada cop més influenciat pel marxisme, s'allunyarà de les filles llibertàries i a partir de 1911 col·laborarà, al costat de Jean Jaurès–de qui serà el seu secretari personal– i de Romain Rolland, com a redactor polític en L'Humanité, del qual serà secretari general en 1918 i fins a 1928. En 1912 s'adherirà al Partit socialista, la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Mobilitzat a l'hospital de Nevers, condemnarà, contràriament a l'opinió de les organitzacions socialistes, la Gran Guerra i participarà amb els «minoritaris pacifistes» (Jean Longuet, Pierre Monatte, Alfred Rosmer, Boris Souvarine) contra la «Unió Sagrada». En 1920, partidari de la III Internacional, entra en el comitè director del Partit Comunista Francès, esdevenint director suplent de Le Bulletin Communiste, però serà descartat en 1925 durant el Congrés de Clichy per haver condemnat certes exclusions del Partit comunista. En 1927 deixa el Partit comunista per mor de les purgues estalinistes i reingressa, en 1930, en l'SFIO. En aquestaèpoca col·laborarà en Le Populaire i redactarà diversos fulletons de l'SFIO:Les partis politiques devant le socialisme, Le Premier Mai. Esquisse historique, L'action socialiste au parlement (1910-1914),Vade mecum du candidat et du propagandiste, De la concentration capitaliste aux nationalisations, etc.Durant l'ocupació alemanya pren part en la resistència en els grups del Partit socialista clandestí (zona Nord) i és un dels principals redactors del periòdic Le Populaire Clandestin. Va restar a París encara que va tenir oportunitat de fugir a Alger. Detingut per la Gestapo el 8 octubre de 1943, serà tancat durant un mes a la presó de Fresnes; novament arrestat el 17 gener de 1944, és deportat el 4 de juny al camp de concentració d'Oranienburg  (Alemanya), iés transferit el febrer de 1945 al camp de Bergen-Bersen (Baixa Saxònia, Alemanya) on sucumbirà, menys d'un més abans de l'alliberament del camp, el 21 de març de 1945.És autor de nombroses obres d'història –era un especialista sobre la Comuna de París: La Commune de Paris. Textes et documents, recueillis et commentés (1925)–, del capítol«Marxisme i socialisme» de l'Enciclopèdia anarquista, de Sébastien Faure, i de les biografies Claude Tillier vu de Paris (1841-1846) (1908), Michel Bakounine (1909), reeditada en nombroses ocasions, Henri Heine (1911) iJaurès internationaliste (1936).

Amédée Dunois (1878-1945)

***

Una de les obres de José Torralvo

- José Torralvo Bermejo: El 16 de desembre de 1880 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el propagandista anarquista José Torralvo Bermejo. Sense anar a escola, va fer de ben petit de sagal i aviat s'introduí en el cercles proletaris, on aprengué a llegir i a escriure i començà a intervenir en assemblees, destacant com a orador. Entre el 13 i el 15 d'octubre de 1900 fou delegat per Jerez al Congrés constitutiu de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) celebrat a Madrid; el mateix dia del míting de clausura, va ser detingut al domicili de Pedro Vallina per l'inspector Puga i els seus agents, juntament amb els delegats Francisco Sola i Antonio Ojeda, per portar-los a Sevilla, on s'havia declarat una vaga revolucionària. En 1901 assistí al II Congrés de l'FSORE a Madrid i entre el 14 i el 16 de maig de 1902 al III Congrés de l'FSORE també a Madrid. Cap al 1901 fundà a La Línea el periòdic El Despertar Campesino. En 1902 participà amb altres oradors al Centre d'Estudis Socials de Jerez en els actes del Primer de Maig i li fou retirada la paraula per l'inspector de policia Ramón Oliveras que l'acusà d'«apologia de l'assassinat». El 3 de juliol de 1902 signà, en representació del Gremi d'Obrers Agricultors, el contracte de regulació de les tasques de recol·lecció per aquell any entre els propietaris i els agricultors i bracers i que posava fi a una vaga agrària. El 26 de setembre d'aquell any realitzà un míting propagandístic a Jerez amb Teresa Claramunt, Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), Ildefonso Castellano i Antonio Menacho, on criticà els socialistes que no havien protestat per la clausura governamental del centre obrer «El Progreso». L'octubre de 1902, durant la vaga camperola de Jerez, de la qual era una dels caps, realitzà diversos mítings a Jerez, Grazalema i Sevilla, en aquesta darrera ciutat amb Bonafulla i Teresa Claramunt. El novembre de 1902 fou detingut amb José Crespo. Aquest mateix any va fer un míting a Grazalema. El juny de 1904 fou detingut amb altres companys per promoure la vaga i aquest mateix any va ser processat per un delicte d'impremta, havent de viure en llibertat provisional. En 1905 fou empresonat a Algesires i l'any següent residí a La Línea, on milità en el grup format per F. Domínguez Pérez, Joaquín Tellado, M. López Moreno, José Arranz i Salvador Rodríguez. En 1909, després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia i la repressió desencadenada arran de la Setmana Tràgica, fugí cap a Amèrica. D'antuvi treballà en els obres del canal de Panamà, on conegué José Louzara de Andrés, i en 1910 s'instal·là a l'Argentina. Des de Rosario i Santa Fe es dedicà al periodisme i a la propaganda anarquista, s'adherí a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i fundà una escola obrera. Amb Amadeo Lluán (Enrique Nido) fundà i edità a Rosario la revista Estudios. Pedagogía, sociología, arte y crítica (1913-1917), la qual dirigí. En 1919, amb Emilio López Arango i Diego Abad de Santillán, fundà a Santa Fe La Campana. Després col·laborà en El Hombre, de Montevideo. Atret per les idees comunistes, mantingué una dura polèmica amb el llibertari antisoviètic José Tato Lorenzo. Després es traslladà a l'Argentina, on fundà revistes. En 1921 publicà La Revolución. Estudio constructivo de la civilización del trabajo. En 1927 fou redactor d'Izquierda, de Buenos Aires. En 1939 publicà Sacrificio y heroísmo de España. Trobem col·laboracions seves en Bandera Proletaria,El 4 de Febrero, El Despertar del Terruño, Germinal, El Hombre, Páginas Libres, El Productor, El Proletario, Revista de Ciencias Económicas, etc. José Torralvo Bermejo va morir el 5 d'abril de 1943 a Rosario (Santa Fe, Argentina).

***

Julio Camba fotografiat per Alfonso (ca. 1920)

- Julio Camba: El 16 de desembre de 1884 neix a Vilanova de Arousa (Pontevedra, Galícia) el periodista, humorista i escriptor anarquista, i després franquista, Julio Camba Andréu. Fill d'una família de classe mitjana, son pare, Manuel Camba Bóveda, compaginava la feina de mestre d'escola amb la de metge rural i  sa mare es deia Juana Andreu Temes; son germà major Francisco Camba també va ser periodista i escriptor. Després de fer estudis a l'escola del seu poble i d'haver fet de dependent en una apotecaria de Marín (Pontevedra, Galícia), on va sentir parlar d'anarquisme en un grup de lliurepensadors qui s'hi reunia, quan tenia 13 anys –algunes fonts en diuen 16–, en saber que sos pares el volien ficar al seminari perquè es fes capellà, fugí de casa seva i s'embarcà de polissó en un vaixell cap a l'Argentina. A Buenos Aires treballà amb un amic de sa família i s'introduí en els cercles anarquistes, especialment els individualistes, vinculant-se amb el grup editor del periòdic La Protesta Humana i amb la Federació Obrera Argentina (FOA), que va veure néixer. En aquesta època començà a escriure textos llibertaris incendiaris (proclames, manifests, pamflets, etc.) i a col·laborar en els periòdics anarquistes La Protesta, dirigit per Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango, i La Protesta Humana. També participà activament en la vaga general de 1902. Per totes aquestes activitats, en aplicació de l'anomenada «Llei de Residència» (Llei 4.144 del 23 de novembre de 1902), l'1 de gener de 1903, amb altres companys (Adrián Troitiño, Ramón Palau, Benjamín García, Salvador Estrada, Miguel Ríos, Manuel Lago, Ricardo Alfonsín, Juan Calvo i Antonio Navarro), va ser expulsat de l'Argentina cap a Barcelona (Catalunya). El viatge des de la capital catalana a la seva Galícia natal el va fer escortat per la Guàrdia Civil. De bell nou a Galícia, començà a col·laborar en El Diario de Pontevedra, però ràpidament s'instal·là a Madrid (Espanya), on va escriure per publicacions anarquistes, com ara El Porvenir del Obrero. Mesos després creà el seu propi periòdic, El Rebelde (1903-1905); aquest setmanari literari de continguts obrers, amb moltes influències de Max Stirner i de Friedrich Nietzsche, va ser dirigit per Antonio Apolo i comptà amb les col·laboracions de Pietr Kropotkin–l'única col·lecció gairebé completa dels 51 números d'El Rebelde es conserven en la seva biblioteca dipositada a Londres–, Octave Mirbeau, Laurent Tailhade, Élisée Reclus, Anselmo Lorenzo, Francisco Soler, Ricardo Mella, Josep Prat, Pío Baroja, José Martínez Ruiz (Azorín), José María Blázquez de Pedro, Pedro Vallina i Teresa Claramunt, entre d'altres. En 1904 es trobava en llibertat provisional amb 14 processos pendents per delictes d'impremta. El 23 de juliol de 1905 publicà el manifest anarcoindividualista modernista Afirmación. A partir de 1905, i fins 1907, col·laborà com a cronista en el periòdic republicà El País. En 1907 va ser contractat pel periòdic España Nueva com a cronista parlamentari i en els seus articles reflectí el seu escepticisme vers la política. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics (La Correa, El Cuento Semanal,El Intransigente, Los Lunes del Imparcial, La Voz, etc.) i en les publicacions anarquistes La Anarquía Literaria,La Revista Blanca i Tierra y Libertad. En aquest any, durant el procés per l'atemptat contra el rei Alfons XIII el dia de la seva boda (31 de maig de 1906), va ser cridat a declarar per la seva vinculació amb l'anarquista regicida Mateu Morral Roca, però sempre reconegué, durant el judici i en articles de premsa, que el coneixia escassament. També en 1907 publicà el llibre El destierro, on narra la seva etapa Argentina i la seva introducció en el pensament anarquista. En 1908 entrà a formar part com a corresponsal en la plantilla del periòdic La Correspondencia de España i va ser enviat a Constantinoble (Imperi Otomà), on cobrí el moviment dels anomenats «Joves Turcs», les eleccions i el canvi de sultà d'Abdul Hamid II a Mehmed V. En tornar de Turquia canvià de redacció i El Mundo el va enviar com a corresponsal a París (França) i a Londres (Anglaterra). En 1912 començà a escriure en el diari conservador La Tribuna sota el pseudònim Diario de un Español. Retornà a Londres i també envià cròniques des Berlín (Imperi Alemany) per a La Tribuna. Amb tant anar i venir, aprengué el francès, l'anglès i l'alemany. En 1913 començà a col·laborar per al diari monàrquic ABC, contribució que durà, llevat d'algunes interrupcions, fins a la seva mort. En 1916, en el context de la Gran Guerra, viatjà a Nova York (Nova York, EUA), per a cobrir les eleccions de 1917 en els quals guanyà el demòcrata Woodrow Wilson. Una d'aquestes interrupcions, entre 1919 i 1927, fou quan va ser periodista per al diari liberal El Sol. Repetí a Berlín i s'estrenà com a corresponsal a Roma (Itàlia). De bell nou a ABC, cobrí la corresponsalia de Nova York i retornà a Espanya després del crack del 29. Durant la dècada dels anys vint les seves idees anarquistes ja s'havien refredat força. En 1930 viatjà a Mèxic i, ben igual que el seu viatge a Perú de 1924, no en va escriure ni una línia sobre aquests. Durant la Guerra Civil espanyola, que passà gairebé tota a Portugal, les seves cròniques, on expressava les seves simpaties pels aixecats franquistes, es publicaren en l'ABC de Sevilla (Andalusia, Espanya). En 1948 es publicaren les seves Obras completas en dos volums, que en realitat es tracta d'un recull de les seves publicacions. En 1947 s'instal·là de manera intermitent com a hoste de l'Hotel Palace de Madrid, ingressant com a hoste fixe a partir del 13 d'abril de 1954, ocupant l'habitació 383, suposadament pagada pel banquer Joan March Ordinas, per a qui havia treballat de negre. Entre 1951 i 1953 col·laborà en el periòdic franquista Arriba. També va escriure per a La Vanguardia. Molt interessat per la gastronomia, va ser anomenat per alguns com el Brillant-Savarin espanyol, però també pel pòquer, joc que l'obligava a escriure més per necessitat econòmica que per plaer. En 1951 rebé el premi de periodisme«Mariano de Cavia» del diariABC. Publicà nombrosos llibres, molts d'ells reculls dels articles que sortiren en premsa, com ara El destierro (1907), Las alas de Ícaro (1913), Londres (1916), Alemania, impresiones de un español (1916), Playas, ciudades y montañas (1916), Un año en otro mundo (1917), La rana viajera (1920), Aventuras de una peseta (1923), El matrimonio de Restrepo (1924), Sobre casi todo (1927), Sobre casi nada (1927), La casa de Lúculo o el arte de comer (1929), Haciendo de República (1934),La ciudad automática (1934), Esto, lo otro y lo de más allá (1945), Etc., etc. (1945), Mis páginas mejores (1956 i 2012), Ni fuh ni fah (1957), Millones al horno (1958), etc. Julio Camba va morir el 28 de febrer de 1962, com a conseqüència d'una embòlia, a la Clínica Covesa de Madrid (Espanya). Entre 1972 i 1990 existí la tertúlia dels «Amigos de Julio Camba» que es reunia al restaurant madrileny Casa Ciriaco. A Pontevedra existeix un premi periodístic que porta el seu nom. Pòstumament s'han publicat reculls dels seus articles, molts d'ells inèdits, com ara Maneras de ser periodista (2013), Caricaturas y retratos. Semblanzas de escritores y pensadores (2013), Crónicas de viaje. Impresiones de un corresponsal español (2014) i Galicia (2015). En 2014 es publicaren un recull dels seus escrits anarquistes sota el títol «¡Oh, justo, sutil y poderoso veneno!». Los escritos de la Anarquía.

***

Kim Jwa-Jin

- Kim Jwa-Jin: El 16 de desembre de 1889 neix a Hongseong (Chungcheong, Corea) el destacat guerriller anarquista Kim Jwa-Jin, més conegut com Baekyao«El Makhno coreà». Nascut en una família benestant, son pare fou Kim Kyeong-Gyu. Quan tenia 15 anys, va vendre la seva casa, amb més de 80 habitacions, on sa família havia viscut de generació en generació, i es va mudar a una de més petita. Tres anys després, alliberà 50 famílies esclaves i públicament cremà els registres d'esclavatge, alhora que proporcionà a cada família prou terra per viure; aquest fou el primer acte d'emancipació d'esclaus a la Corea contemporània. També obrí l'Escola de Homyeong, dedicada a fomentar les ciències modernes entre les classes populars, i creà la«Fundació Giho Heunghakhoe», que becava joves de les zones rurals per a fer estudis a Seül. Cap al 1909, amb Yi Chang Bong, fundà un orfenat a Seül. A més d'això creà diverses empreses que funcionaven en règim cooperativista i dirigí un diari a Hongseong. Ben aviat començà la seva lluita contra l'imperialisme japonès i en 1919 concebí l'Exèrcit del Nord per aconseguir la independència de Corea, ocupada per les tropes nipones. El 21 d'octubre de 1920, ja amb el grau de general, va parar una emboscada a Chingshanli (Sibèria), amb el suport d'altre general dels exèrcits independentistes Hong Beom-Do, a un regiment de 3.000 soldats japonesos encapçalats pel comandant Kano, causant 1.200 baixes mortals a l'exèrcit invasor, incloent Kano, i centenars de ferits. Poc després Kim portarà els seus exèrcits a la victòria en la cabdal batalla de Cheongsanni (Manxúria). Amb aquest triomf, fou nomenat president del Comitè Executiu coreà i intentà unificar tots els grups del moviment independentista a Manxúria, on vivien més de dos milions d'immigrants coreans. Quan la Federació Anarquista Comunista de Corea (FACC) fundà una comunitat rebel independent a la província de Shinmin, a la Manxúria ocupada pel Japó en 1929, sota l'administració de l'Associació Popular de Corea, fou nomenat cap de les seves forces armades i encarregat de dirigir la guerrilla contra les tropes nipones. La comuna llibertària de Shinmin s'estructurà de manera descentralitzada i federal, constituint-se en tres tipus de consells (municipals, de districte i regionals) i funcionant de manera cooperativa per fer front a les necessitats vitals (agricultura, educació, finances, etc.).  Encara que les tropes japoneses estaven millor armades, Kim defensà amb èxit la comuna llibertària de Shinmin i amb el suport d'altres grups del nord-est d'Àsia pogué resistir els ocupants. La figura de Baekya passà a ser llegendària a Manxúria i a Corea del Nord. Kim Jwa-Jin va ser assassinat el 24 de gener de 1930 a Shinmin (Manxúria), quan reparava un molí d'arròs que la FACC hi havia construït. Malgrat que el criminal material del seu assassinat, un militant de les Joventuts del Partit Comunista de Corea (PCC), mai no fou trobat, l'instigador directe del crim fou detingut i executat. Després de l'assassinat de Baekya, el moviment anarquista a Manxúria i a Corea fou objecte d'una repressió en massa. Japó envià exèrcits per atacar la comuna llibertària de Shinming des del sud, alhora que els estalinistes soviètics i xinesos, anteriorment aliats dels anarquistes, atacaren pel nord. Durant l'estiu de 1932, els anarquistes més destacats de Shinmin van ser assassinats i la guerra des dels dos fronts resultà insostenible. Els llibertaris passaren a la clandestinitat i la comuna llibertària de Shinmin fou anihilada. Kim Jwa-Jimés recordat tant a Corea del Nord com a Corea del Sud com a un dels líders de la independència nacional. En 1991 Hongseong restaurà la seva casa natal i en va fer un museu. Anualment, per l'octubre, se celebra un festival en honor seu.

***

Necrològica de Valentina Beivide Solana apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11 de gener de 1994

- Valentina Beivide Solana: El 16 de desembre de 1894 –algunes fonts citen erròniament 1893– neix a Liaño (Villaescusa, Cantàbria, Espanya) l'anarquista, naturista i esperantista Valentina Beivide Solana –també citadaBeibide–, coneguda com Sara. Sos pares es deien Ricardo Beivide i Visitación Solana. Quan era molt jove emigrà a França i a París entrà en contacte amb el moviment llibertari i conegué son company Pedro. La parella s'establí a Cuers (Provença, Occitània), on Pedro animà el grup esperantista local dins del quall ella col·laborà activament. També participà en les activitats del grup vegetarià llibertari de Niça (País Niçard, Occitània), especialment com a cuinera. Posteriorment formà part del grup de Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània) fundat en 1929 per Joseph Estour i Marie Barrieu i que reunia vegetarians, esperantistes i naturistes la majoria llibertaris. En 1937 la parella marxà cap a Espanya per participar en la Revolució. En 1939, amb el triomf franquista, retornaren a Cuers i el seu domicili acollí nombrosos refugiats als quals ajudaren, amb el suport del grup de Lo Pònt de Soliers, per aconseguir ajuda material i documents. Després de la mort de Pedro, continuà militant fins que un atac li va paralitzar les cames i es va veure obligada a retirar-se a una llar d'ancians de Cuers. Valentina Beibide va morir centenària el 18 de desembre de 1993 a la Residènica «L'Ensoleillado» de Cuers (Provença, Occitània) i donà el seu cos a la Facultat de Medicina de Marsella.

***

Valentín de Pedro (ca. 1922)

- Valentín de Pedro: El 16 de desembre de 1896 neix a San Miguel de Tucumán (Tucumán, Argentina) el periodista, escriptor, poeta, dramaturg i traductor anarquista Valentín de Pedro Antón, que va fer servir el pseudònim Valentín de la Villa. Fill d'immigrants castellans, sos pares es deien Juan de Pedro i Joaquina Antón. Va fer els estudis secundaris a Buenos Aires (Argentina) i aprengué taquigrafia, activitat amb la qual serví al poeta Rubén Darío, la biografia del qual va escriure anys després. Quan era molt jove s'inicià en el periodisme i treballà en la revista humorística PBT de Buenos Aires, en la qual obtingué un premi. Encara menor d'edat, viatjà com a polissó en un vaixell de càrrega que hi anava a Espanya i va ser retornat al port d'origen quan va ser descobert intentant desembarcar. En 1916 publicà el quadern de poesies El ritmo de la idea i en aquesta època va escriure la seva primera obra teatral, Con las alas rotas. En 1917 marxà cap a Espanya com a corresponsal de les publicacions de Buenos Aires Caras y Caretas, Plus Ultra i La Gaceta. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), en 1918 col·laborà en la revista Un Enemic del Poble. En 1918 viatjà a Mallorca, on va ser allotjat a Valldemossa (Mallorca, Illes Balears) per la parella intel·lectual formada per Joan Sureda Bimet i Pilar Montaner Maturana. El febrer de 1919 fundà a Barcelona la revista Río de la Plata. En 1920 publicà la seva primera obra a Espanya, Cartas de amor de Clara Matei. En aquestaèpoca visqué la bohèmia i va fer amistat amb l'escriptor Rafael Cansinos Assens, assistint a les tertúlies de Ramón María del Valle-Inclán, José Ortega y Gasset i Manuel Azaña Díaz. Entre 1921 i 1922 viatjà per Veneçuela. En 1922 retornà a la Península i aquest mateix any publicà el seu assaig España renaciente. Opiniones. Hombres. Ciudades. Paisajes i la traducció del portuguès de l'obra de Raúl BrandâoLa farsa. En 1923 col·laborà en Los Hombres Libres. En aquests anys publicà articles assíduament en els periòdics madrilenys Estampa, La Libertad i La Nación. L'1 d'octubre de 1927 fundà la revista de crítica teatral La Farsa. Publicación semanal de obres teatrales (1927-1936) i a partir d'aquest any col·laborà en el diari La Prensa de Buenos Aires. En 1932 col·laborà en El Amigo del Pueblo. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola formà part de les Milícies de Premsa, col·laborà en publicacions llibertàries (CNT,Castilla Libre, Juventud Libre, Solidaridad Obrera, etc.) i fou redactor en cap d'El Sindicalista. Durant els anys bèl·lics fou director de l'Escola Professional de Capacitació Teatral, organitzada pel Sindicat Únic Regional d'Espectacles Públics de la CNT del Centre a la Sala Ariel del Teatre Lope de Vega (abans Teatre Alcázar), al carrer madrileny d'Alcalá, on també impartí la classe d'Història del Teatre i Literatura Dramàtica. El 13 de febrer de 1938 participà en l'homenatge al militant anarcosindicalistaÁngel Pestaña Núñez que es realitzà al teatre Fuencarral de Madrid. Amb el triomf franquista, l'abril de 1939 va ser detingut, reclòs a les presons madrilenyes de Les Saleses i de Porlier, jutjat i condemnat a 30 anys de reclusió. A la presó s'assabentà que havia estat pare, fruit d'una relació mantinguda amb una jove anomenada Aurelia. El 10 d'abril de 1941 va ser alliberat per la seva nacionalitat argentina i retornà al seu país –el juny de 1943 la seva pena va ser commutada oficialment i reduïda a 12 anys. En 1942 va fer un viatge a Tucumán, on va ser rebut calorosament. A Buenos Aires visqué amb la seva companya, l'actriu catalana Maria Boixader; reconegué son fill, encara que mai el va integrar a sa família, i treballà per a l'Editorial Sopena, col·laborant en la revista Leoplán. Entre gener i febrer de 1942 publicà les seves experiències a la presó («Quiebros de la cárcel») en el diariCrítica i aquest mateix any va escriure la novel·la La vida por la opinión. Novela del asedio de Madrid –reeditada en 2014–, sobre aquesta terrible etapa de la seva vida. En 1964, amb Maximino Moyano i Rafael Rodríguez, creà la Companyia Argentina de Comèdies. Entre les seves obres podem destacar El sindicalismo frente a la política (1920),La compañera (1922), Delatores (1923), La novia del gaucho (1924), «La Prensa» de Buenos Aires. Historia del gran diario argentino; su nacimiento y prosperidad (1925), El hijo del Rey (1927),Nuevo Parnaso Argentino (1927), El poder del ejemplo (1928), Veinticuatro hores fuera del col·legio (1930),Pobre Aurelia (1940),Viaje de vuelta. Itinerario lírico (1944), Próceres argentinos en España (1954), América en las letras españolas del Siglo de Oro (1954 i 1961), Vida de Rubén Darío (1965) Rimas, leyendas, teatro y artículos (1966), Antología de la poesia castellana (1966) i Cuando en España estalló la paz. Galería de condenados tras la Guerra Civil: escritores, periodistas y políticos (2014). Com a dramaturg publicà El caudillo (1925), El veneno del tango (925) i El hechizo del mar (1933), entre moltes altres. Valentín de Pedro va morir el 7 de novembre de 1966 a Buenos Aires (Argentina).

Valentín de Pedro (1896-1966)

***

Necrològica de José Pérez Tomás apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 24 de setembre de 1981

- José Pérez Tomás: El 16 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 24 de desembre– de 1897 neix a Jumella (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista José Pérez Tomás. Sos pares es deien Juan Pérez Pérez, bracer, i Juana Tomás Ruvio. Quan tenia set anys ja feia feina de pastor i tres anys més tard, amb sa família, s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on començà a treballar d'aprenent en la indústria vidriera, com a peó en la construcció i com a obrer a la fàbrica d'envasos metàl·lics«Gottardo de Andreis Metalgraf Española», coneguda com«La Llauna». Finalment entrà a treballar en el ram de la pell, com a operari de primera en l'assaonament de les pells i de tècnic en el preparat del xarol, i s'afilià al Sindicat de la Pell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona, esdevenint un dels militants més destacats durant els anys del pistolerisme. Fou delegat del Sindicat de la Pell de Badalona al Ple Regional de Catalunya de la CNT que se celebrà l'agost de 1931 a Barcelona. Durant la Revolució espanyola participà activament en la col·lectivització del sector i va ser nomenat delegat d'Abastaments de la Comissió d'Indústria de la Pell Col·lectivitzada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat com a obrer agrícola per a treballar a Malesherbes (Centre, França). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Malesherbes de la CNT, que s'havia acabat de crear. Posteriorment, amb sa companya María Pérez i sos infants, es va instal·lar a Briva la Galharda, on milità en el Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat. José Pérez Tomás va morir el 30 de juliol de 1981 d'una congestió cerebral al Centre Hospitalari de Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

Continua...

---

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra civil - Les monges de la Caritat – (Un petit tast de la novel·la de Miquel López Crespí Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Sor Coloma Ripoll, la germana de la Caritat encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales, creia fermament que l’internament servia per portar ànimes al cel, per convertir les descregudes que cada dia arribaven al tètric indret. Militars i falangistes trobaren unes excel·lents auxiliars en aquestes religioses. Eren conscients les monges que feien feina per a personatges tenebrosos com el Marquès de Zayas, el policia Francesc Barrado i els exaltats que dirigia el comte Rossi? O el limbe en el qual vivien impedia que entenguessin el que s’esdevenia davant els seus ulls? (Miquel López Crespí)

Sor Coloma Ripoll, la germana de la Caritat encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales, creia fermament que l’internament servia per portar ànimes al cel, per convertir les descregudes que cada dia arribaven al tètric indret. Militars i falangistes trobaren unes excel·lents auxiliars en aquestes religioses. Eren conscients les monges que feien feina per a personatges tenebrosos com el Marquès de Zayas, el policia Francesc Barrado i els exaltats que dirigia el comte Rossi? O el limbe en el qual vivien impedia que entenguessin el que s’esdevenia davant els seus ulls?

Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància, sense arribar a copsar la tenebror existent arreu, a qualsevol racó de la nostra terra. L’oncle era un dels principals proveïdors del convent de sor Coloma i sovint no tenien diners abastament per a pagar les factures. Els fiava i regalava productes d’autèntica necessitat. Eren unes religioses ben especials. Mai no li demanaren si anava a missa. Tampoc no insistiren al respecte amb el metge de Son Rapinya, que tothom sabia que era un ateu convençut. Les monges de la Caritat eren summament permissives amb les persones que les ajudaven.

L’estiu d’abans de la guerra na Isabel i jo ajudàrem a portar la pintura per a les finestres i portes del convent. Feinejar per l’adrogueria era un entreteniment. Anàvem a repartir les comandes amb els empleats i, un parell d’hores després, com si haguéssim fet la bona acció del dia, marxàvem satisfetes a nedar a la platja. Record aquells estius com l’època més feliç de la meva vida. Es Molinar era un barri de treballadors però ja s’hi començaven a bastir algunes cases per a botiguers i petits rendistes ciutadans.

En recordar les nostres vacances amb l’oncle sempre en ve a la memòria el carro dels gelats de mestre Bernat Pastor. Sabia fer un gelat d’ametlla únic! En davallar del tramvia anàvem escapades a cercar-lo. Mai no capllevava pel mateix indret. El podies veure per tots els racons de la barriada tocant un xiulet. Els al·lots i al·lotes el seguien talment fos el flautista d’Hamelin! Sovint es compadia dels que no tenien uns cèntims i que el miraven amb ulls plorosos. Gelat i caramels! Mestre Bernat Pastor era la persona més estimada per l’al·lotea i el jovent des Molinar!

Malauradament, l’artista dels gelats d’ametlla i avellana va ser detingut els primers dies de la guerra. Per anarquista? Era un seguidor de les idees naturistes propagades per la revista Tiempos Nuevos? Mai no ho sabrem. Li ho hauria pogut demanar a n’Aurora Picornell. No ho vaig fer. Nosaltres no érem com les beates del meu poble, que sempre estaven investigant la filiació política de les persones i feien de cuetes del rector. L’oncle pensava que el mataren perquè un Primer de Maig oferí gelats als manifestants. Els que ens digueren que era per això també afirmaven que en la darrera festa dels treballadors alçà el puny quan passaven els socialistes i els comunistes. Després hem sabut que hi havia espies que compareixien a les manifestacions amb la intenció d’apuntar noms, per a saber què fèiem, qui eren els que mostraven més passió amb les consignes esquerranes.

L’oncle ens donava unes pessetes per anar al cine, per comprar llibres, per gaudir d’unes ensaïmades amb xocolata a la plaça Major. Quins dies més joiosos! N’Aurora Picornell se’n reia una mica de la nostra feina a l’adrogueria.

-Sou unes privilegiades! Les filles del joier, les petites propietàries que fan feina pel deslliurament dels treballadors! –deia, sorneguera-. Per sort no sabeu què és aixecar-se a les cinc de la matinada per entrar a una fàbrica quan surt el sol i sortir a entrada de fosca! N’Heriberto Quiñones diria un dia, malfiant-se del suport de la petita burgesia a la classe obrera: “Vols dir que són de fiar els socialistes i comunistes que no procedeixen del tall, del proletariat?”. Recordava que, al principi de la Revolució Soviètica, determinats sectors dels bolxevics no volien militants revolucionaris que no portassin calls a les mans. A l’Ateneu, els anarquistes eren el més obreristes. Fins i tot alguns dels partidaris de Largo Caballero estaven en contra de la incorporació de mestres, escriptors, metges i periodistes als partits obrers. Com si una pell colrada pel sol, unes mans desfetes per la feina, fossin la garantia perfecta que barraria el pas a les desviacions de dreta!

Ens costà moltíssim aconseguir desfer-nos d’unes concepcions tan errades!

N’Aurora Picornell sempre ens va defensar. Sense perdre l’esperit alegre que la feia tan simpàtica i eixerida, contestava el seu home, els que insistien en la necessitat de tenir la pell de les mans endurida per a ser un “bon revolucionari”.

Anys més endavant, en casar-se amb n’Heriberto Quiñones li deia, incisiva:

-No em facis riure. Quan feren feina física Marx i Engels, Tolstoi i Maiakovski, Lenin i Stalin, Trotski i Kamènev? O creus que es pot escriure un llibre com El Capital anant cada dia a treure carbó d’una mina? A quina fàbrica va fer feina Lenin? O el fundador de l’estat soviètic, del primer govern obrer de la història de la humanitat hauria pogut escriure els llibres que coneixem, organitzar el partit de la Revolució, si hagués estat un empleat dels ferrocarrils, dependent d’una botiga de roba, pagès d’una finca aristocràtica o el ferrer de la cantonada?

-Stalin era nét d’un serv! –responia en Quiñones, enfurismat.

-El nét d’un serv que es lliurà íntegrament al servei de la Revolució –contestava, rient, n’Aurora Picornell. Sembla mentida que no recordis el que recomana Lenin en el Què fer? Ja has oblidat els continguts essencials del leninisme? Com vols formar els marxistes de Mallorca sense saber els principis fonamentals del comunisme? T’haurem d’enviar a llogar a una possessió per aconseguir que siguis un bon revolucionari? Quan ens coneguérem semblaves un expert en els clàssics del socialisme, com si sempre haguessis estudiat Marxi i Engels. Potser només havies donat una ullada a la solapa dels volums que deies saber de memòria! Lenin recomana als dirigents bolxevics que, on trobin un obrer amb voluntat de formar-se, el partit farà tot el possible per salvar-lo del treball embrutidor de mines i fàbriques. L’organització dels revolucionaris el formarà culturalment i políticament i farà d’aquest company o companya un autèntic intel·lectual al servei del poble. N’Aurora Picornell era implacable amb les argumentacions que emprava. No cedia mai ni un centímetre quan sabia que tenia raó. Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia. La posseïa una set de coneixements inabastable. D’adolescent ja estudiava Guesde i Jaurès, Berstein i Kautski, tan sols per a conèixer a fons els orígens de les divergències teòriques entre els socialistes europeus. Era experta en els clàssics del socialisme, com si ella mateixa fos l’autora de L’Imperialisme, fase superior del capitalisme i L’Estat i la Revolució. Sabia emprar citacions de Karl Marx. Coneixia la història de les diverses internacionals obreres, el Manifest de Zimmerwald, els defectes de la socialdemocràcia alemanya, el que significava el revisionisme per als comunistes del segle XX. Citava qualsevol dels grans mestres en el moment oportú. En Quiñones s’enfadava.

-No has de ser tan pedant –li deia, mentre feia la cigarreta-. A vegades sembles un jesuïta provant de rebatre els protestants!

-Els sacerdots catòlics saben la Bíblia de memòria –contestava la seva companya-. No fan cap sermó sense citar cent vegades alguna frase dels Evangelis, repetint els exemples més significatius, els més adequats per a explicar al poble el contingut de la doctrina que defensen. Els dirigents del partit del proletariat també som una mica semblants al clergat, malgrat que el nostre apostolat sigui el de l’ateisme, el socialisme i la ciència. Tenim el deure d’aprofundir en el significat de les obres que han canviat el destí de la classe obrera a nivell mundial.

En Quiñones no sabia què contestar. Anava amunt i avall com un animal ferit. S’adonava que el seu exacerbat obrerisme el traïa novament. Demanava excuses. Com criticar els que no fèiem una feina física, els que no treballaven deu hores a una fàbrica, quan ell mateix vengué a l’illa com a revolucionari professional enviat per la Internacional Comunista per a reforçar les fileres del PCE? L’home de n’Aurora no feia deu hores al moll ni anava a recollir olives a Caimari! Ell mateix, el camarada vingut per a donar suport als marxistes mallorquins, era la prova vivent del que deia Lenin en el Què fer?

N’Aurora Picornell, ens mirava satisfeta. Quan havia contestat el seu company ja sabia que no tendria arguments i que finalment callaria. Qui podia ser més bolxevic que Lenin? L’alliberat del partit, tan crític amb les al·lotes que donaven suport a l’esquerra... s’atreviria a portar la contrària, a contradir les idees del fundador del primer Estat socialista del món?

En Quiñones provava de justificar-se.

-No m’he sabut explicar bé –deia, fent passes per iniciar la retirada. Només volia dir que la feina física, el saber, per haver-ho experimentat en la pròpia carn, com és el dolor produït per l’esclavatge assalariat, és un element que ajuda a la comprensió de les doctrines alliberadores, siguin aquestes les idees socialistes, anarquistes o col·lectivistes.

En Quiñones acceptava humilment la seva derrota dialèctica.

-Reconec el meu error –deia en veu baixa, talment com si hagués estat agafat robant-. No he sabut explicar com pertoca les meves idees. Com és possible que no hagi fet entenedor el que pensava? El cert és que els comunistes lluitam pel deslliurament nacional i social de la humanitat. Els sindicats i partits d’esquerra hem d’aconseguir millorar la vida dels treballadors i treballadores. Es tracta, evidentment, d’augmentar el nivell cultural dels assalariats. Vuit hores de feina diàries. Que les persones amb capacitat intel·lectual puguin estudiar una carrera. Cal que tothom tengui metge, assistència sanitària si cau malalt. Una pensió digna quan ja no pugui treballar.

Record en Quiñones anant, amorosit, cap a la seva dona. L’agafà fortament i la besà amb intensitat als llavis. N’Aurora Picornell reia. La tenc present feliç, segura i confiada en l’avenir esplendorós de la humanitat. Na Isabel em digué que mai no va perdre aquell somriure encisador. Cantava al pati de Can Sales. Animava les altres detingudes. Només s’enfadava amb les autoritats de la presó. Sembla que un dia la volien convèncer per anar a missa. Exigien que anàs a combregar, que demostràs davant les altres que ja no era l’activa militant laica del passat. Les monges desitjaven que donàs exemple de penediment. Volien que les comunistes es convertissin en les més fermes defensores del catolicisme. Un dia que la superiora anà a veure les preses, cridaren n’Aurora Picornell. La mare Alberta Nadal li lliurà una tarja amb la imatge de la verge de Lluc.

-Aurora –li digué la superiora-. La Mare de Déu et pot il·luminar. Si la portes prop del teu cor podràs veure la llum. Sortir de les tenebres de l'ateisme diabòlic, de les males idees que t’han portat fins aquí.

Em digueren que, espanyant la imatge que li oferiren, la llançà al terra i la trepitjà enmig de l’espant dels qui contemplaren l’escena.

-A mi no em véngui amb bruixeries –exclamà, exaltada-. Vostè i les seves monges col·laboren amb la matança de mallorquins i mallorquines. A què treu cap aquesta història? On voleu anar a parar amb les estampetes, novenes i rosaris? El que heu de fer és deixar de ser les criades dels feixistes o, almanco, si no teniu prou intel·ligència per a copsar la desgràcia que ha caigut sobre les persones bones d’aquesta terra, el que podeu fer és caritat cristiana de veritat. Demanau al director que porti més llet per als infants. Manco moniatos sense pelar en el menjar i una mica més de pa blanc i carn per a les presoneres.

Sortí del despatx sense dir cap altra paraula. Na Isabel em contà que possiblement va ser aquella actitud rebel i decidida el que li costà la vida. No trigaren gaire a cridar-la pel seu nom una nit de gener del 37.

Però ara encara som lluny dels mesos atziacs de la guerra. Estic recordant un estiu a Ciutat, al Molinar, una discussió amistosa entre n’Aurora Picornell i el seu company.

N’Aurora sempre guanyava els debats teòrics! Ningú no estava a la seva alçada! Com era possible que una cosidora sabés tant de socialisme i literatura? Va ser ella qui ens recomanà les primeres novel·les de Lleó Tolstoi, Maxim Gorki, Vicente Blasco Ibáñez, Remarque i Víctor Hugo.

Aleshores teníem molt de temps per als llibres. Gaudíem a fons de les meravelles que arribaven a les nostres mans. La literatura ens transportava a móns màgics, a cims d’increïbles emocions. M’impactaren fortament dues obres que n’Aurora em va deixar l’estiu del 34, l’any de la Revolució d’Astúries. L’una era La Mare, de Gorki. L’altra, Resurrecció, de Tolstoi. Potser tengueren la mateixa importància que El 93 de Víctor Hugo i La Catedral de Blasco Ibáñez, en la meva formació. D’on treia la nostra amiga el temps per a llegir tant? Un dia ens explicà que, al taller de confecció, havien establert un sistema especial per a la formació i entreteniment de les joves sastresses. Com els treballadors del tabac a Cuba, una al·lota s’encarregava d’anar llegint capítols d’una novel·la mentre les altres continuaven amb la màquina de cosir o amb l’agulla. En acabar la setmana les cosidores li donaven una petita part del jornal i així cobrava igual que les altres. La lectura es feia per torns i, en acabar l’any, totes havien estat lectores de novel·les, articles de diaris i revistes, poesia, discursos, bocins dels clàssics de l’esquerra. La feina retia molt més que si restaven en silenci, preocupades pels seus problemes particulars. Així s’entretenien i es formaven. No tots els tallers de costura acceptaven un sistema semblant. Alguns propietaris de fàbriques, sastres i sastresses amb al·lotes al seu servei, no en volien saber res, de tenir empleats llegint llibres! Ho trobaven una autèntica follia! Però malgrat els entrebancs, el costum s’anà imposant en nombrosos indrets. A poc a poc els més reticents pogueren constatar que la producció dels tallers on era permès aquest sistema superava la dels altres on s’exigia un estricte silenci a l’hora de cosir i brodar.

En Quiñones havia perdut el debat. Ni la seva dona ni nosaltres no hi volíem insistir. Era un home de bona fe, lliurat en cos i ànima a la causa. Tots érem amics i pertanyíem a la mateixa colla il·lusionada d’utopistes. Era igual que fóssim d’un partit o d’un altre, que militàssim a un Ateneu cultural o a un sindicat d’esquerres. L’ànim que ens impulsava era anar acabant amb la injusta societat mallorquina que, d’ençà de la guerra de les Germanies –i de molts abans!- no havia fet més que oprimir el poble.

Malgrat les xerrades a l’Ateneu, on els oradors venguts de Ciutat ens advertien del perill d’un cop d’Estat, vivíem la joventut intensament. Restar al costat de n’Andreu, sentir l’amor i la protecció dels pares, ens feia viure en un univers en el qual semblava que mai no podrien penetrar les tempestes. Estàvem ben equivocats! Ignoràvem la quantitat de ràbia i ressentiment que pot arribar a posseir el cor humà!

Quan l’oncle anà a parlar amb sor Alberta Nadal, la mare superiora, i li explicà que tenien tancada na Isabel, la dona fou comprensiva i parlà amb el director de la presó per a aconseguir algunes visites especials. Si no hagués estat per aquesta casualitat no sé com ho hauríem fet per a poder parlar amb la meva germana. Tan sols eren permeses algunes cartes al mes i les missives eren censurades per sor Coloma. Com explicar la situació de la família? Sabia que patia pel pare, per la mare, per tots nosaltres. Bastava haver vist el seus ulls plens de desesperança el dia que la venguéren a cercar. Ella estava més implicada que jo en la defensa de les idees socialistes. Mai no tengué por de participar en els mítings al costat de militants d’UGT, el PSOE i el POUM. Les beates mai no li perdonaren la seva valentia. Les animetes flonges arrupides al voltant de la rectoria no podien entendre que una al·lota de casa benestant fes costat als vaguistes, donàs suport públic al Front Popular. Que ho fessin les jornaleres sense estudis, les recollidores d’olives que volien quatre rals més per la feina de sol a sol, es podia entendre. Mai justificar, perquè el que pertocava als pobres era resignar-se amb la sort decidida pel destí, per la voluntat divina. Tothom sabia que la fam pot portar a la follia. El diable pot fer-se amb la voluntat dels esperits dèbils. Algunes de les beates més comprensives resaven rosaris per aconseguir que els treballadors no caiguessin en mans de la nefasta influència de maçons i socialistes. Ara bé, el que no podien acceptar era que una al·lota amb possibilitats, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d’una família amb cases i horts perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts.

Era completament impossible, mitjançant la correspondència oficial vigilada per les monges, explicar a na Isabel el que ocorria de veritat. Volia dir-li que encara resistíem, que mans ocultes ens portaven sacs de mongetes i patates. No sabíem qui eren, d’on procedia l’ajuda, però era bàsica per a mantenir l’esperança de poder sobreviure a l’envestida que ens queia a sobre i, de rebot, donar una mà als que compareixien a demanar un poc de menjar. La mare ho donava tot. Només es quedava el just i necessari per a mantenir la família. Viure al límit! Saber que res no sobrava. Copsar la importància de disposar d’una llesca de pa blanc, la fruita de l’hort del torrent, el sac de blat que podíem compartir amb els altres perseguits. Sabíem que les vídues de molts desapareguts menjaven herba. Esgarrifosos gemecs als vespres. Pels familiars morts i per la manca de pa. Tothom els havia girat l’esquena. Ningú els volia donar feina. Quan, desesperades, algunes mares trucaven a casa nostra, no s'aguantaven dretes. Havien emmagrit fins a límits increïbles. Talment esquelets vivents. I la pena als ulls! Quanta tristor en el rostre de les amigues que ens acompanyaren en tantes excursions del passat! Contaven que, de nit, burlant les patrulles de falangistes que no deixaven sortir ningú del poble, anaven fins a la marjal i agafaven l’alfals de les vaques, algunes figues, faves. Era tot el que tenien al seu abast. Alguns pagesos deixaven bocins de pa a l’era, una mica de formatge i sobrassada, un petit paner amb quatre ous. No tothom tenia el cor de pedra! La pietat, la solidaritat, malgrat que fossin perseguides, romanien intactes, com el caliu enmig de la cendra.

La superiora de les monges de la Caritat recordava les al·lotes que acompanyaven els empleats de l’adrogueria de l’oncle. I, na Isabel, tancada a la zona de “perilloses”, era una de les cares que tenia presents.

Si no hagués estat per la relació de l’oncle amb sor Alberta Nadal no hauria pogut veure la meva germana. Ens hauríem d’haver conformat amb les poques retxes que podien sortir del llòbrec interior de la presó. L’únic que et permetien era deixar una mica de menjar dins una senalla i anar a cercar la roba bruta i portar-ne de nova cada setmana. Sor Coloma estava ben convençuda que l’internament de les roges era pel seu bé. En cas contrari, podien caure novament en mans del dimoni. Romanien tancades per no anar a missa, per voler perseguir el cristianisme. Una de les detingudes havia arrabassat de les mans d’una beata el rosari que portava i li havia posat a la boca! Sor Coloma estava esverada. Trobava que era justícia divina que una colla de dones tan dolentes fossin condemnades a llargs anys de presó. El primer dia que la vaig anar a veure de part del director per demanar-li que em deixàs parlar amb na Isabel em mirà seriosa. D’una ullada m’analitzà de cap a peus. Sentia la mirada com si fos una agulla que em penetrava dins la carn. Ben cert que de seguida, per la roba, per la manera de parlar, per la forma de comportar-me, endevinaria d’on procedia. Potser sor Alberta havia explicat que érem familiars d’un dels principals proveïdors del convent.

Ni el pare ni la mare m’ensenyaren a baixar els ulls. Mirava de fit a fit, sense empegueir-me mai, sense necessitat d’aparentar humilitat. De sempre havia vist que les jornaleres, a la plaça de poble, mai no aixecaven el cap davant el propietari que les llogava. Els homes també feien el mateix mentre xerraven amb els missatges de les possessions que els senyors enviaven a cercar gent.

-A primera vista pareixes una al·lota educada –digué, mentre avançàvem pels foscos passadissos de la presó-. Sor Alberta m’ha dit que has estudiat. Veig que tens les mans fines. Evidentment tu no has anat mai a recollir olives o segar el blat.

Sor Coloma devia ignorar que jo feia classes a l’Ateneu Popular. Les monges de la Caritat consideraven els professors de la República els principals culpables de la manca de fe dels treballadors. Els mestres havien allunyat els pagesos i menestrals, els obrers de les fàbriques de l’església i això era un pecat imperdonable.

La monja mormolava sola, alhora que continuava obrint i tancant els diversos enreixats on romania tancada na Isabel. Parlava com si rere les reixes no hi hagués dones que patien. La veies despreocupada, amb el rosari en la mà, amb el ple convenciment que la tasca que feien era summament necessària per recuperar per a l’església les ànimes de tantes desgraciades.

Anarcoefemèrides del 17 de desembre

Esdeveniments

Premsa anarquista

- Surt El Trabajo: El 17 de desembre de 1899 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic anarquista El Trabajo. Publicación mensual obrera. Realitzat a la impremta de Manuel Álvarez, hi van col·laborar Francisco Domenech Vinajeras, P. Pinillos, Fermín Salvochea, Francisco Guerrero Moreno, José Sánchez Rosa, Amalia Cavia, Abayá, Grave, Soldedad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Merlino i Prat, entre d'altres. Només en sortiren vuit números, l'últim el 15 de juliol de 1900.

***

Capçalera del primer número de Le Réaliste

- Surt Le Réaliste: El 17 de desembre de 1923 surt a Niça (País Niçard, Occitània) el primer número del periòdic anarquista Le Réaliste. Revue critique des idées, des faits et des personnes. Éthique, philosophique, scientifique, politique,économique, esthétique, éclectique. Estava editat per Michel Antoine i va ser administrat per Auguste Vérité. Era una publicació mensual de caràcter monogràfic. El primer número es va consagrar al cas del «suïcidi» de Philippe Daudet, on s'acusa per igual de la mort d'aquest jove a Action Française i a Le Libertaire, i el segon a l'objecció de consciència. Les úniques signatures que apareixen són els pseudònims habituals de Michel Antoine (Levieux,Lux, Simplice). Només sortiren tres números, l'últim el 15 de febrer de 1924.

***

Gran Price de Barcelona

- Míting internacional al Price: El 17 de desembre de 1936 al saló Gran Price de Barcelona (Catalunya) se celebra un míting internacional organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en col·laboració amb la Secció Francesa de l'Associació Internacional del Treballadors (AIT), al qual assistí nombrós públic. Presidiren l'acte Fernand Fortin, de la Secció Francesa de l'AIT, i Joaquim Cortès, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En foren oradors Paul Lapeyre, en representació de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (Secció Francesa de l'AIT); Bernat Pou i Gaston Leval, pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT; F. Lorenzo Justi, de la Secció Italiana; Pierre Besnard, secretari de l'AIT; i Lesiege, delegat de la Confederació General del Treball (CGT) francesa. El míting es concentrà en les dues notícies internacionals de l'actualitat d'aleshores: la creació d'un«Comitè de No Intervenció» en la guerra d'Espanya i la proposició d'un armistici amb els feixistes aixecats. Per a la CNT el«Comitè de No Intervenció» podia reunir-se i prendre els acords que volgués, però els treballadors no s'enganyarien i continuarien la guerra a mort contra el feixisme fins el triomf definitiu de la Revolució Social. I sobre la proposició de concertar un armistici, la CNT declarà que mai no n'acceptaria cap [«Estem disposats a morir, estem disposats a destrossar Espanya abans que acceptar un armistici.»]. Finalment es recalcà que el triomf de la revolució no només estava als fronts de batalla, sinó també als tallers, a les fàbriques i als camps, i que calia demostrar la capacitat constructiva de la Revolució Llibertària.

***

Anatoli Skurikhin: "Pagesos russos llegint Pravda" (anys 30)

- Pravda anuncia purgues: El 17 de desembre de 1936 a Moscou (Rússia) el diari soviètic Pravda anuncia sense cap contemplació que els seus agents comunistes han començat a Catalunya la«neteja» de trotskistes i d'anarcosindicalistes, i que s'aplicaran amb la mateixa energia que a la Unió Soviètica...

***

Écoutez May Picqueray (1983)

- Estrena d'Écoutez May Picqueray: El 17 de desembre de 1983 es realitza a l'Studio St. Severin de París (França) la primera projecció de la pel·lícula produïda i dirigida per Bernard Baissat Écoutez May Picqueray, film documental biogràfic sobre la destacada militant i propagandista anarquista May Picqueray (1898-1983). Hi van participar nombrosos companys i amics de la protagonista, com ara Léo Campion, P. M. Cardona, J. J. Combaut, Nicolas Faucier, Sylvain Garrel, Daniel Guerin, Denis Langlois, Franck Neveu i Rita Tabai. Nombroses seqüències del documental estan enregistrades a la seu del periòdic Le Réfractaire, que fundà i dirigí la militant anarquista, i al seu domicili. Les cançons d'aquest film, que guanyà el Premi Qualitat del Centre Nacional de la Cinematografia francès, estan interpretades per la filla de May Picqueray, Sonia Malkine. El muntatge s'acabà poc després de la seva mort.

***

Cartell del congrés

- Congrés d'estudis sobre Borghi: Entre el 17 i el 18 de desembre de 1988 se celebra a l'Auditorium Comunale «Don Minzoni» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el congrés d'estudis «Armando Borghi nella storia del movimento operaio italiano e internazionale» (Armando Borghi en la història del moviment obrer italià i internacional). Va ser organitzat per la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de la citada ciutat en ocasió del vintè aniversari de la mort del destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi. Els actes van començar el 17 de desembre amb la inauguració d'un monument en memòria d'Armando Borghi, obra de l'escultor Angelo Biancini, als anomenats «Jardins d'Armando Borghi», davant l'Hospital de Castel Bolognese. Posteriorment també es van inaugurar els locals de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», al número 20 del carrer Rondanini de la localitat. En el congrés hi van intervenir destacats historiadors i estudiosos del moviment anarquista italià, com ara Maurizio Antonioli (Il viaggio in Russia), Luciano Bergonzini (Borghi e Toscanini), Nico Berti (Dal sindacalismo anarchico all'anarchismo «puro». La significativa parabola di Armando Borghi), Luigi Di Lembo (Borghi in Francia tra i fuoriusciti (estate 1923-autunno 1926)), Adriana Dadà (L'arrivo di Borghi negli Stati Uniti. Tra alleanza antifascista e purismo ideologico), Carlo Doglio (In viaggio con Borghi), Vittorio Emiliani (Borghi oratore e scrittore «naturale») Emilio Falco («L'alleanza libertaria» e il Convegno Anarchico Italiano di Roma del 1911), Giuseppe Galzerano (Controritratto polemico di Mussolini), Gianpiero Landi (L'archivio Armando Borghi. Una nuova fonte per gli studi sulla storia dell'anarchismo), Pier Carlo Masini (Il movimento anarchico italiano nel secondo dopoguerra), Italino Rossi (Armando Borghi (1944-1953). Ritorno in Italia, ritorno alle origini), Giorgio Sacchetti (Comunisti contro individualisti. Il dibattito sull'organizzazione nel 1907), Fiorenza Tarozzi (Virgilia d'Andrea, la poetessa dell'anarchia), Cristina Valenti (Borghi autore di drammi antifascisti) i Claudio Venza (Borghi e la Spagna). En 1990 s'editaren les actes d'aquest congrés, a cura de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», en el número 25 del Bolletino del Museo del Risorgimento, publicat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Naixements

Foto policíaca de Pierre Beaure (1 de març de 1894)

- Pierre Beaure: El 17 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 18 de desembre– de 1852 neix a Sent Liunard (Llemosí, Occitània) l'anarquista Pierre Beaure, també citat erròniament de diverses maneres(Baur, Baure, etc.). Sos pares es deien Martial Baure, forner, i Catherine Octavie Frangué. Fill d'una família anarquista de Sent Liunard, treballava de sabater. Es va instal·lar a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), on era veí i amic de l'anarquista Auguste Vaillant, que vivia al número 17 del carrer de la Raffinerie. L'1 de març de 1894, en una batuda policíaca que captura 23 anarquistes de la regió parisenca, va ser detingut al seu domicili del número 35 del carrer de la Raffinerie de Choisy-le-Roi sota l'acusació de pertinença a«associació criminal» i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Dies després, el 6 de març, va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Christian Kempf (ca. 1894)

- Christian Kempf: El 17 de desembre de 1861 neix a Belsenberg (Württemberg, Confederació Germànica) l'ebenista anarquista Christian Kempf, conegut sota diversos pseudònims (Markus Allweier, Markus,Allweier, H. Lang, Ferdinand Häuzi,Jacob Gall, Weber, etc.). Emigrà a Suïssa i s'instal·là a Binningen (Arlesheim, Basilea-Camp, Suïssa). Detingut, va ser tancat a la presó de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa) i l'octubre de 1889 va ser expulsat, amb altres dos anarquistes alemanys (Willibald Schmid i Auguste-Frédéric Püschel), acusat de «propaganda anarquista» per haver aferrat, entre el 17 i el 18 d'agost de 1889, en un gran nombre de poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.) l'anomenat Manifest dels anarquistes suïssos, redactat per l'anarquista Albert Nicolet (Metternich), de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), i signat per diversos grups anarquistes, a més de distribuir premsa anarquista (Freiheit,Le Réveil, etc.). A començaments dels anys 1890 va ser expulsat de França i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Urbain Gohier (1912)

- Urbain Gohier: El 17 de desembre de 1862 neix a Versalles (Illa de França, França) l'advocat, periodista, escriptor, propagandista antimilitarista i, després, antisemita i profeixista Urbain Degoulet-Gohier, més conegut com Urbain Gohier o sota el pseudònim d'Isaac Blümchen. Sos pares es deien Emmanuel Abel Urbain Degoulet, empresari de pintura, i Élise Augustine Torcol. De jove quedà orfe i adoptà el llinatge del seu pare adoptiu (Gohier). Després de fer els estudis secundaris al Col·legi Stanislas de París, va d'estudiar Lletres i Dret. Decidí fer-se periodista i en 1884 esdevingué redactor parlamentari del periòdic Le Soleil. En 1897, amb la fundació del periòdic socialista L'Aurore, passà a ser un dels seus principals redactors. Pamfletista de mena, fou un antimilitarista convençut i defensor a ultrança del capità Alfred Dreyfus, encara que sempre es caracteritzà per unes posicions polítiques força ambigües (dreyfusard, antisemita, racista, antimilitarista, socialista, llibertari, neomaltusià, etc.) –ell es definia com «monarquico-sindicalista». En 1898 publicà el pamflet antimilitarista L'Armée contre la nation, pel qual va ser processat, encara que fou absolt; l'any següent publicà La Congrégation et les prétoriens. A finals de segle entrà a formar part del moviment neomaltusià, fent costat Paul Robin, André Girard, Clovis Hugues, Albert Lantoine, A. Daudé-Bancel, Laurent Tailhade et Georges Yvetot. En 1900 sortí el seu pamblet Aux femmes, par le Groupe de propaganda communiste-anarchiste i l'any següent Aux travailleurs conscients. En 1902 publicà en pamflet antimilitarista À bas la caserne! El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, com a membre de la llibertària Associació Internacional Antimilitarista (AIA), a un any de presó i a 100 francs de multa; tancat a la presó parisenca de la Santé, a finals d'any publicà el seu al·legat de defensa sota el títol L'antimilitarisme et la paix. Va ser director en cap de diversos periòdics, com ara Le Droit du Peuple (1902), Le Vieux Cordelier (1903) i de l'anarquista Le Cri de Paris (1904). En 1908 batejà Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, amb el sobrenom de Le Tigre per la seva repressió contra el moviment obrer, malnom pel qual serà conegut per a la posteritat. Entre 1916 i 1924 fou director del periòdic antisemita La Vieille France. Col·laborà en L'Ennemi du Peuple (1903-1904) i Le Libertaire. Fou un dels primers editors de l'edició francesa d'Els protocols dels savis de Sió (1926). Pels seus articles, hagué de batre's en diferents ocasions en duels a pistola. De mica en mica va anar decantant-se cap a l'antisemitisme, el monarquisme i el patrioterisme, posicions que es van fer dominants durant la II Guerra Mundial, quan va fer costat el govern de Vichy i col·laborà en el periòdic antisemita i profeixista Le Pilori. En 1944, amb l'Alliberament, va ser detingut, jutjat i condemnat per col·laboracionista. Urbain Gohier va morir, oblidat de tothom, el 29 de juny de 1951 al seu domicili de Saint-Satur (Centre, França).

***

Josep Comas Solà

- Josep Comas Solà: El 17 de desembre de 1868 neix a Barcelona (Catalunya) l'astrònom, divulgador científic i simpatitzant llibertari Josep Comas Solà. Sos pares es deien Benvingut Comas Andreu, comerciant progressista, i Francesca Solà. De jove s'apassionà per l'astronomia i quan només tenia 15 anys publicà un assaig en la revista francesa L'Astronomie sobre un meteorit que havia caigut a Tarragona. En 1889 es llicencià en Física i Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. A partir de 1896, i fins a 1900, treballà a l'Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols, estació astronòmica privada acabada de fundar l'industrial del suro Rafael Patxot Jubert, on descobrí aspectes importants del planeta Mart. Després realitzà un viatge d'estudis a Itàlia i a Sicília, visitant els principals observatoris i els volcans Vesuvi i Etna En 1901 ingressà en la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on impulsà la fotografia i el cinema aplicats a l'astronomia, i durant els anys següents es lliurà a aconseguir la creació d'un observatori al Tibidabo. Un cop creat aquest en 1904, dirigí l'Observatori Fabra a la muntanya barcelonina, ajudat un temps per Albert Carsí, fins a la seva mort. En aquest observatori realitzà nombrosos descobriments (dos cometes, dues estrelles variables, 11 asteroides, etc.) i estudià sistemàticament planetes, satèl·lits, asteroides i altres astres (Júpiter, Saturn, Mercuri, Tità, etc.). En 1910 col·laborà en els primers vols d'avió a tot l'Estat espanyol. En 1911 fundà i presidí, també fins a la seva mort, la Societat Astronòmica d'Espanya –posteriorment s'afegí Amèrica. A més, va ser membre de diverses societats astronòmiques europees i de l'organització internacional Acadèmica de les Nacions. En 1917 participà en el Congrés de Sevilla de l'Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències. En 1920 participà en la fundació de la primera emissora de ràdio de l'Estat espanyol (EAJ-1), on portà un programa de divulgació científica. Cofundador del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), disposà d'un dels primers cotxes a motor d'explosió que van circular per Barcelona. En 1923, amb la visita d'Albert Einstein a Barcelona i el debat suscitat, es mostrà partidari de la teoria de la relativitat, però amb el temps canvià de bàndol. En 1930 fou membre del Comitè Executiu de la Difusió Luminotècnica de Barcelona i de la seva«Exposició de Llum». Durant els anys bèl·lics, dirigí el Servei d'Astronomia de la Generalitat de Catalunya al socialitzat Observatori Fabra. Afiliat al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), destacà com a divulgador científic a ateneus llibertaris, escoles racionalistes, sindicats i centres populars i en publicacions llibertàries (Tiempos Nuevos, etc.) i de tota casta (La Vanguardia, Última Hora, La Actualidad, Revista de la Sociedad Astronómica de España y América, Urania, Boletín del Observatorio Fabra. Sección Astronómica, etc.). Amb Albert Carsí Lacasa, col·laborà amb l'anarquista Escola Natura, popularment anomenada «La Farigola». En 1936 dirigí la instal·lació climatològica i meteorològica del Laboratori Confederal d'Experimentacions ubicat a Masnou. Va ser autor de nombrosos llibres i publicacions científiques, especialment sobre astronomia i sismologia, entre les quals podem citar Determinaciones del diámetro de Venus (1902), Distribución de los astros en el espacio (1902), El eclipse de sol de treinta de agosto de 1905) (1905), Astronomía y ciencia general (1907), El espiritismo ante la ciencia. Estudio crítico sobre la mediumnidad (1907 i 1986), El cometa Halley (1910), Album fotográfico de la zona eclíptica (1915), Abstracción y realidad (1925), Astronomía (1925), El Cielo (1927), Estereocopia astronómica (1929), etc. Josep Comas Solà va morir el 2 de desembre de 1937 a Barcelona (Catalunya) a causa d'una broncopneumònia i el seu funeral constituí una gran manifestació de dol on intervingueren, a més de entitats populars i representacions governamentals, una delegació confederal i nombrosos militants –el seu enterrament va ser presidit per Lluís Companys i Frederica Montseny. Llegà la seva casa-observatori (Villa Urania), terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona. El mateix 1937 l'Oficina de Propaganda de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) editaren el llibre José Comas Solà. El hombre por Alberto Carsí. El científico por Joaquín Febrer, amb un pòrtic del mallorquí Bernat Pou. En 2004 l'Ajuntament de Barcelona publicà la biografia Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, coordinat per Antoni Roca Rosell.

Josep Comas Solà (1868-1937)

***

Foto policíaca de Charles Parisis (10 de juliol de 1893)

- Charles Parisis: El 17 de desembre de 1872 neix a Aubervilliers (Illa de França, França) l'anarquista Charles François Parisis. Sos pares, jornalers, es deien Jules Parisis i Désirée Puchérie Poluche. Es guanyava la vida treballant de sastre a Aubervilliers. En 1892 va ser declarat no apte per fer el servei militar per raquitisme. El 10 de juliol de 1893, en una gran agafada contra el moviment anarquista, va ser detingut per «ultratges» i per«anarquista» i fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 3 de març de 1894 el comissari de la Prefectura de Policia Rocher escorcollà el seu domicili, al número 88 de l'avinguda Victor Hugo d'Aubervilliers, on vivia amb sos pares, i trobà periòdics i fullets anarquistes. El 10 de juliol de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes controlats per la III Brigada de la Prefectura de Policia i tenia un expedient particular. També figurava en una llista d'anarquistes d'Aubervilliers. En plena Gran Guerra, el 23 d'octubre de 1915 va ser cridat a files, però no es va presentar i el 7 de novembre de 1915 va ser declarat insubmís. El 31 de març de 1916 va ser esborrat dels controls d'insubmissió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció –algunes fonts diuen que morí l'11 de desembre de 1902 a Aubervilliers (Illa de França, França), però aquesta defunció no figura en els registres civils.

***

Notícia de la detenció de Lucien Richaud apareguda en el diari parisenc L'Univers del 14 d'abril de 1897

- Lucien Richaud:El 17 de desembre de 1872 neix a Beujanciá (Provença, Occitània) l'anarquista Louis Lucien Richaud. Era fill natural de Pélagie Richard, vídua de Venture, i aquesta va tenir l'infant de passada per la població de Beujanciá. Establert a Caulònga (Provença, Occitània), el 22 d'abril de 1893 va ser condemnat per l'Audiència dels Alps Marítims a cinc anys de presó per«incendi voluntari». Fitxat com a anarquista, el novembre de 1895 va ser enviat a la secció d'exclosos de l'exèrcit a Toló (Provença, Occitània) i on havia de ser alliberat el juliol de 1898. El 13 d'abril de 1897, arran d'un discurs subversiu que va fer en una plaça pública i de repartir propaganda anarquista, va ser detingut per la gendarmeria marítima a Toló; jutjat, va ser condemnat a 30 dies de presó i a la prohibició d'estar-se a la ciutat. Sembla que és el mateix L. Richaud que vivia en 1909 a Mison (Provença, França), on intentà organitzar un grup anarquista a la zona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de Marius Verpilleux (1894)

- Marius Verpilleux: El 17 de desembre de 1872 neix a Saint-Martin-la-Plaine (Forez, Arpitània) l'anarquista André Marius Verpilleux–en alguns registres policíacs citat erròniament Marius André. Sos pares es deien Antoine Marie Verpilleux, comerciant de sastreria, i Reine Joséphine Barry, domèstica. Es guanyava la vida com a mecànic i electricista a París (França), on va ser fitxat com a«militant» a començament dels anys noranta. El 13 de febrer de 1893, quan era recluta, en ocasió d'una campanya contra el sorteig de quintes de Saint-Denis (Illa de França, França), va ser detingut al carrer Turbigo de París pel comissari de policia Martin quan amotinava els vianants, després d'haver aferrat al seu capell un cartell que deia: «Fora el patriotisme! Visca la vaga dels reclutes! Deixeu lloc a la fraternitat dels pobles!». En aquesta època vivia al número 18 del carrer Hélène de París. El 29 de desembre de 1893 va ser declarat insubmís. Quan la vaga repressiva de 1894, va ser condemnat a 15 dies de presó per barallar-se. Aleshores es va refugiar clandestinament amb sa companya a Brussel·les (Bèlgica), d'antuvi amagat pels companys, acabà instal·lant-se al carrer Mégissiers d'aquesta ciutat i treballant en una fàbrica d'electricitat de Cureghem (Anderlecht, Brussel·les, Bèlgica). L'11 de març de 1894 va ser expulsat de Bèlgica, refugiant-se aleshores a Londres (Anglaterra). A la capital anglesa treballà d'electricista i visqué al número 97 del carrer Charlotte, a partir de setembre de 1894 al 103 del carrer Euston, el novembre de 1896 al carrer Wardour i des de març de 1898 al carrer Broad. El 6 de maig de 1902 va ser cridat novament per l'exèrcit i, sense resposta, va ser declarat novament insubmís el 21 de juny de 1902. El 6 d'octubre de 1906, des de Londres, demanar beneficar-se de la llei d'amnistia del 12 de juliol de 1906 i va ser declarat fora del servei actiu per major de 30 anys. En aquesta època viva al número 68 del carrer Chesterton. Quan esclatà la Gran Guerra va ser cridat a files en la mobilització general, però va ser declarat insubmís el 29 d'octubre de 1915. El 16 de juny de 1933 patentà un estri per a la neteja de pintes per als cabells. En aquestaèpoca vivia al número 24 del carrer Dynham del barri de West Hampstead de Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Marius Verpilleux (1872-?)

***

Portada del fullet Bas les armes!... (1931)

- Hoche Meurant: El 17 de desembre de 1883 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i anarcosindicalista Hoche Arthur Meurant. Sos pares es deien Aristide Narcisse Meurant, venedor de diaris, i Adolphine Joseph Dubois. Autodidacte des de jove, va descobrir l'anarquisme llegint Kropotkin. Antimilitarista arran del servei militar en 1903, va rebutjar obeir ordres i va ser condemnat a tres anys de presó i enviat a un presidi militar a Algèria. Per revoltar-se, va ser condemnat a mort el 5 d'abril de 1906 per un Consell de guerra, però li van commutar la pena per 10 anys de presidi; va intentar evadir-se abans de ser indultat en 1910. Com a minaire va militar sindicalment en la Confederació General del Treball Unitària, però va ser exclòs pels comunistes i es va afiliar a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de Pierre Besnard i va col·laborar en Terre Libre i en Le Combat Syndicaliste fins al 1939. Propagandista anarquista, va promoure diversos grups de la Regió Nord, com ara«L'Entraide» (El Suport Mutu) de Croix. En 1921 va ser novament condemnat a uns mesos de presó per repartir pamflets antimilitaristes. Després va participar a tots els congressos anarquistes francesos, així com en la premsa llibertària (Le Libertaire), essent el responsable del departament del Nord del periòdic Germinal(1919-1933) i de Le Combat (1923-1924). En 1927 va ser membre del Comitè de Defensa Social del Nord-Pas-de-Calais. Es va lliurar a l'Espanya revolucionària en 1937, ajudant en el tràfic d'armes a la frontera francobelga, i després va organitzar Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), així com l'acollida dels refugiats espanyols. Va prendre part en la resistència i restarà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort, el 13 d'abril–el certificat de naixement cita erròniament el 13 agost– de 1950 al seu domicili de Croix (Nord-Pas-de-Calais, França). Entre les seves obres podem destacar Bas les armes!... (1931) i Paradoxe (1934).

***

Silvio Annovi

- Silvio Annovi: El 17 de desembre de 1890 neix a Saliceto Panaro (Emília-Romanya, Itàlia) el sindicalista i anarquista Silvio Annovi. Sos pares es deien Alfonso Annovi i Dionisia Cuoghi. És guanyà la vida fent de paleta i després de gelater. Membre de la Cambra del Treball i del Grup Anarquista de Mòdena, després de la Gran Guerra participà en tota mena de manifestacions i vagues. En 1924 va obrir un petit negoci de dolços i gelats a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1927 es va traslladar a Niça (País Niçard, Provença, Occitània), on regentà una gelateria. A la ciutat niçarda prengué part en les activitats de la secció local de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Com que semblava que no era molt actiu en el moviment llibertari, en 1938, va ser proposat per les autoritats perquè el seu nom fos esborrat de la llista d'anarquistes a controlar a les fronteres i del Codi Processal Civil (CPC), però justament en aquests dies va ser interceptat a Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord), procedent de Niça, amb propaganda anarquista. La policia registrà el seu domicili a Barcelona (Catalunya), on vivia amb l'anarquista Giuseppe Pasotti. La policia considerà que després de la detenció de Pasotti, Annovi havia ocupat el seu lloc en la direcció del servei de reclutament de voluntaris de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Fins el març de 1942 va ser buscat per la policia. Després de la II Guerra Mundial retornà a Mòdena. Silvio Annovi va morir el 14 de juliol de 1978 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Pierre Lentengre

- Pierre Lentengre:El 17 de desembre de 1890 neix al XIX Districte de París (França) el militant llibertari Célestin Pierre Lentengre, també anomenat Pierre Lentente. Sos pares es deien Célestin Lentengre, empleat, i Françoise Théuret. A començaments dels anys vint fundà un grup anarquista al barri parisenc de Buttes-Chaumont, on vivia, i començà a col·laborar en Le Libertaire. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 participà en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) que tingué lloc a Levallois. A finals de maig de 1923 va ser condemnat a sis mesos de presó per un article aparegut en Le Libertaire en defensa de l'anarquista Germaine Berton, que havia assassinat el 22 de gener d'aquell any l'ultradretà Marius Plateau, i va romandre empresonat fins al setembre. Després fou nomenat membre del consell d'administració de Le Libertaire i a partir de l'11 de desembre de 1923 reemplaçarà Georges Vidal en l'administració, càrrec que exercirà fins al 14 de desembre de 1924, quan fou reemplaçat per Henri Delecourt. També en aquesta època fou administrador de La Revue Anarquiste, de Sébastien Faure. Arran del Congrés de la UA tingut a Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, fou elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la UA, càrrec que abandonà després del Congrés d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926. En aquests anys fou arxiver de l'oficina de la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms, els secretaris de la qual foren Lucien Huart i Pierre Besnard. En 1927 segueix Sébastien Faure en una gira de conferències. Arran de l'escissió esdevinguda a finals de 1927 en el si de la Unió Anarquista Comunista (UAC) entre partidaris de la «Plataforma d'Arshinov» i els que s'oposaren, encapçalats per Sébastien Faure, prendrà part per aquests últims i assumirà provisionalment la secretaria de la nova organització, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) fins al febrer de 1928, quan fou reemplaçat per Darsouze. Com a secretari del «Grup Fernand Pelloutier» de l'AFA del XX Districte parisenc, fou redactor administrador del seu primeròrgan d'expressió, Le Trait d'Union Libertaire, i dels sis primers números de La Voix Libertaire, que serà el successor del primer fins que l'administració fou transferida a Llemotges a finals de 1928. En 1929 fou membre, amb G. Rolland, G. Grégoire, M. Thereau i M. Langlois, del grup«La Colonie Enfantine Libertaire», que durant els dos mesos d'estiu recollien al domicili campestre de Jeanne Morand cinc infants d'obrers. També col·laborà durant els anys trenta en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure i en Le Libertaire. Durant el Congrés de París, entre el 19 i el 21 d'abril de 1930, signà el«Manifest dels anarquistes comunistes» favorable a una unió general dels anarquistes i fou elegit membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). De tota manera, sempre fou membre de l'AFA i en 1933 en fou el secretari. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 assistí, com a delegat del Sindicat dels Metalls de la regió parisenca, al IV Congrés de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), on fou elegit per a la comissió administrativa com a administrador de Le Combat Syndicaliste. El 30 de juliol de 1936 fou un dels oradors, amb Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure, del gran míting organitzat a la Mutualité de París per la CGTSR en solidaritat i en commemoració dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zensl, empresonada a l'URSS; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, mort a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Arran d'un míting de suport a la Revolució espanyola tingut a la Mutualité l'1 d'octubre de 1936 insistí en la manca d'armament i denuncià la neutralitat adoptada per les democràcies. Després de la guerra distribuirà els fascicles de l'Encyclopédie Anarchiste i serà un dels fundadors en 1948 de l'associació«Les Amis de Sébastien Faure», de la qual serà secretari amb Justin Olive; també fou el responsable de les edicions d'aquesta associació fins al 1955 i edità dues obres de Faure: Mon communisme: le bonheur universel i Propos subversifs. Després participarà en «La Ruche Culturelle», nou nom de l'associació «Les Amis de Sébastien Faure» pres en 1958. A partir de la tardor de 1952 fou membre del«Centre de Recherques Philosociales», que cada setmana organitzava debats a la sala de les Sociétés Savantes de París. En 1957 publicà amb Aristide Lapeyre el llibre Le fin douloureuse de Sébastien Faure.Sa companya fou Aïda Capocci. Pierre Lantengre va morir el 20 de març de 1982 a l'Hospital de la Dracénie de Draguinhan (Provença, Occitània).

***

Pompeo Crespi

- Pompeo Crespi: El 17 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 19 de desembre– de 1897 neix a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Pompeo Crespi –en algunes fonts es citat erròniament com Enrico Crespi. Sos pares es deien Bartolomeo Crespi i Luigia Galli. Membre del moviment llibertari des de la joventut, durant la Gran Guerra fou sotsoficial de Marina. Durant una escala a Bakú desertà i participà en la Revolució russa, restant a la Unió Soviètica fins al desembre  de 1920. De bell nou a Itàlia, fou indultat d'una pena de mort dictada pel govern de Francesco Saverio Nitti. En aquestaèpoca participà activament en les activitats dels«Arditi del Popolo» contra els feixistes. En 1926, amb l'arriba de Mussolini al poder, es va veure obligat a exiliar-se clandestinament a França i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). Sol·licitada l'ordre d'expulsió, aconseguí una moratòria, renovable mensualment, fins al setembre de 1934, quan entrà a la Península. Es casà amb l'espanyola Virtudes Zafra, amb qui tingué dos infants (Libero i Ibério). El juliol de 1936, com a membre del Comitè Anarquista Italià, amb altres companys, com ara Enzo Luigi Fantozzi, va combatre les tropes feixistes als carrers de Barcelona (Catalunya). En aquesta època era membre del grup anarquista«Angiolillo». Després marxà al front d'Aragó com a milicià enquadrat en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», participant en diverses batalles (Monte Pelado, Torre Seca, Tardienta, etc.). El 22 de novembre d'aquell any, a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya), on comandava una bateria d'artilleria, fou ferit. Malgrat que la bala, situada entre l'omòplat i el pulmó, no pogué ser extreta, marxà novament al front. El 13 d'abril de 1937 fou novament ferit a Carrascal (Osca, Aragó, Espanya). Rebutjà restà ingressat per recuperar-se i tornà al front el 22 de juliol de 1937, però dies després, les ferides l'obligaren a retornar a rereguarda. Aleshores, a partir del 3 de setembre, aconseguí una feina de cuiner a Ribes de Freser (Ripollès, Catalunya). L'octubre de 1937, arran de la repressió antianarquista engegada arran dels fets de «Maig de 1937», fou detingut, juntament amb sa companya i altres companys (Dante Armanetti, Carlo Cocciarelli, Massimo Morisi, Santiago Pisani, etc.), per un escamot estalinista i acusat d'espionatge i de deserció, va ser tancat a la Presó Model de Barcelona. Després d'aquest fet, una campanya organitzada per les organitzacions llibertàries exigiren la seva llibertat i la dels seus companys. A finals de 1938, com que encara restava empresonat, el Comitè Anarquista Italià de París demanà el seu alliberament i el d'altres companys (Giuseppe Checchi, Salvatore Fusari, Gina Graziani, Libero Mariotti, Carlo Montresor, Ermanno Neri, etc.). El 26 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans feixistes, fou amollat i aconseguí passar a França amb son fill Libero Crespi, on fou internat al camp de concentració de Gurs i passà tot tipus de penalitats i malalties. Durant l'Ocupació s'integrà en la Resistència i entre el 15 de juliol i el 17 de setembre de 1944 fou membre del Batalló«Liberté» de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) a París, participant en els combats contra els alemanys. Pompeo Crespi va morir el 29 de setembre de 1971 a l'Hospital de Saint-Antoine de París (França).

Pompeo Crespi (1897-1971)

***

Necrològica de Vicent Gil Mata apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1980

- Vicent Gil Mata: El 17 de desembre –oficialment el 20 de desembre– de 1903 neix a Vila-real (Blana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Gil Mata –també citat com Vicenç Gil. Sos pares es deien Vicent Gil Miró, llaurador, i Ana Maria Mata Ramos. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat, com ara conseller d'Obres Públiques. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en camps de concentració. Durant l'ocupació nazi va ser deportat a l'illa de Jersey (Illes Anglonormandes). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de Marsella. Sa companya fou Pilar Agramunt. Vicent Gil Mata va morir el 18 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 17 d'octubre– de 1980 a l'Hospital Militar Michel-Lévy de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després. Cal no confondre'l amb Vicente Gil (Portela).

Continua...

---

Jardins d’altri hivernals

Els jardins d’altri tresquen dins el que diuen que diuen que han dit... un poc desordenats. Paul Claudel: “L'ordre és el plaer de la raó i el desordre la delícia de la imaginació”. Amb aquesta cita no tenc perquè penedir-me’n i a més com diu sempre James Bond: “Penedir-se no és professional!” De totes les maneres sempre pens en la fatuïtat de les cites. Som tot el contrari del que deia Truman Capote,  que es feu aquest autoretrat: "Faig, més o manco, l'alçada d'una escopeta i som igual d'estrepitós. Som alcohòlic. Som drogoaddicte. Som homosexual. Som un geni".  Bé... deixarem estar aquest viarany.

"Al principi de la revolta s'ha d’assassinar: abatre un europeu és matar dos ocells d'un tret, suprimir a la vegada un opressor d'un oprimit: queden un home mort i un home lliure; el supervivent sent per primera vegada davall els seus peus el sòl de la nació". Diu això Jean-Paul Sartre al seu prefaci a Els condemnats de la terra de Frantz Fanon. Llegit ara, el text és de 1961, fa seixanta anys, és ferest. Diuen que el ministre de l'interior el va voler empresonar i el president de la República, que era el General De Gaulle quan ho va saber, li va dir: "No s'empresona a Voltaire". En el mateix camí de la reflexió sobre el que deia Sartre, diu el cantautor Sisa: “Crec que la rancúnia i l'odi són els dos grans motors de la vida, molt més que l'amor. Jo procur fugir d'aquest esquema, perquè odiar cansa molt, és pesadíssim”.

Fugir de l’odi i anar cap a l’amor, però... llegesc a una entrevista a Michel Houellebecq a The Paris Review:"Ja no existeix l'amor?” li demanen, “Aquesta és la qüestió” respon,  “la idea materialista de que estam tot sols, vivim tot sols i morim tot sols. Això no és molt compatible amb l'amor". Diuen que de l’amor a l’odi hi va un no res, molt poca diferència. Com la d’aquell estudiant que li demanaren quina era la diferència entre enologia i etnologia? I respongué: una “t”. Poca cosa. No sé si refiar-se de Houellebecq és molt sa.  Deia B. Brecht: “Perquè no em fio d'ell, som amics”. O,  P. Valéry: “La bêtise n'est pas mon fort” (L’estupidesa no és el meu fort).

Conten que circulava per l’entorn de Joe Biden, el president dels Estat Units, aquest acudit: “Quin és el país on no hi ha cops d'estat? Resposta: Els Estats Units. Per què? Perquè és l'únic país on no hi ha ambaixades dels Estats Units”. Un país tan ric. Scott Fitzgerald: “Els que són molt rics no són com tu o com jo. Són molt avorrits”. Amb el president Trump això dels cops d’estat al seu país s’hauria de matisar. És ver que s’ha de tenir la ment oberta però s’ha de vigilar que no et caigui el cervell en terra.

Per desembafar, un poc del poeta de Sarrià,  J.V. Foix: " I en cloure els ulls per contemplar el paisatge  /  de la mort carnal, /  abandon en els glaços el bagatge  / del país natal".

Climent Picornell

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – Els assassinats de la dictadura franquista: Julián Grimau en el record – La primera detenció per part de la Guàrdia Civil -

Eren els anys de la revolució cubana. Sentíem els discursos de Fidel Castro i el Che Guevara per Ràdio Moscou. Ens delia la música revolucionària de Carlos Puebla. L´any 62, després de la crisi dels míssils, Fidel Castro visità la Unió Soviètica, i el dia de l´aniversari de la Revolució d´Octubre va fer un discurs impressionant des de la tribuna del mausoleu de Lenin. Era un crit a la lluita per l´alliberament de les nacions del Tercer Món, una descripció exacta dels crims de l´imperialisme a tot l´Amèrica Llatina: les continuades invasions de l´exèrcit ianqui, el control econòmic dels pobles mitjançant les multinacionals, els cops d´estat, la sang vessada durant cent cinquanta anys, els complots de la CIA contra qualsevol govern progressista que pogués haver-hi... Una anàlisi demolidora que record a la perfecció. (Miquel López Crespí)

Anys més tard d´allò que explicava, quan ja feia temps que havia deixat l´escola, encara petàvem la conversa després d´haver assistit a les projeccions d´art i assaig del cine Rialto, indret on el Cineclub Universitari de què érem socis, projectava autèntiques joies cinematogràfiques que no es podien veure en els cines comercials.

Com arribàrem a establir una relació d´amistat tan ferma amb aquella colla d´esperitats, d´habitants d´estranyes galàxies?

Possiblement tot es va iniciar en el pati, a l´hora d´esbarjo, quan començàrem a intercanviar idees i anàvem descobrint munió d´interessos comuns. Ens férem amics en constatar les nostres coincidències. Ens interessava molt més parlar d´història que no pas jugar a futbol amb els altres companys de classe. El cert és que acabàrem organitzant determinades tasques, lluny sempre dels deures escolars. Una de les nostres missions nocturnes era escoltar les diverses emissores antifranquistes. I, per a nosaltres, qualsevol emissora que no fossin les espanyoles era antifeixista. No solament érem aferrissats seguidors de Ràdio Espanya Independent; també de Ràdio París i de la BBC de Londres. Cada un de nosaltres tenia assignada una emissora. Havia de fer un resum de les notícies més importants per, a l´endemà, en arribar a la porta del col·legi, llegir i comentar aquelles notes. Per això mateix sempre arribàvem puntuals i, a les vuit i mitja, ja érem davant l´edifici.

Eren els anys de la revolució cubana. Sentíem els discursos de Fidel Castro i el Che Guevara per Ràdio Moscou. Ens delia la música revolucionària de Carlos Puebla. L´any 62, després de la crisi dels míssils, Fidel Castro visità la Unió Soviètica, i el dia de l´aniversari de la Revolució d´Octubre va fer un discurs impressionant des de la tribuna del mausoleu de Lenin. Era un crit a la lluita per l´alliberament de les nacions del Tercer Món, una descripció exacta dels crims de l´imperialisme a tot l´Amèrica Llatina: les continuades invasions de l´exèrcit ianqui, el control econòmic dels pobles mitjançant les multinacionals, els cops d´estat, la sang vessada durant cent cinquanta anys, els complots de la CIA contra qualsevol govern progressista que pogués haver-hi... Una anàlisi demolidora que record a la perfecció.

Ens passàrem la setmana posterior al discurs comentant aquella brillant descripció del poder del capital sobre la humanitat! Ens reuníem a la petita sala de la biblioteca. Un espai que visitaven pocs alumnes. Quan algun professor no compareixia a classe ens posaven un substitut que ens deixava triar entre estudiar a classe o anar a la biblioteca. Aleshores, el grup demanava permís per anar a consultar llibres. Ens hi instal·làvem ben segurs que romandríem sols tot el temps que ens donaven per a estudiar. Estratègicament, per si algú hi compareixia, situàvem els llibres del curs damunt la taula i obríem el quadern dels deures com si fóssim els millors estudiants del curs.

D´aquesta manera podíem comentar amb més calma les notícies de la ràdio. Enteníem realment el que debatíem? Com era que havíem anat substituint les aventures de Jules Verne, els contes de Charles Dickens, les rondalles mallorquines, pel debat sobre l´obra de Dolores Ibarruri El único camino o les memòries d´Ignacio Hidalgo de Cisneros que llegien per Ràdio Espanya Independent? Voler donar sentit a les històries fragmentàries, de la guerra que narraven els nostres pares? Tenir arguments per combatre les mentides de don Ricard Mulet, el divisionari azul que ens donava classes, explicant sempre la maldat dels rojos, els separatistes que volien dividir Espanya?

Quantes assignatures suspeses ens costà aquesta dèria radiofònica? Ara no ho sabria recordar. Però el cert és que els nostres estudis se´n ressentiren. I ningú, ni els pares ni els professors, podia explicar-se un descens tan sobtat en el rendiment d´uns alumnes excel·lents fins llavors. Era com si, de sobte, haguéssim desconnectat de tot el que feia referència al col·legi. Ens hauria agradat tenir un altre professor d´història. El que teníem era don Ricard Mulet i Forteza, antic membre de la División Azul, un falangista amargat que havia perdut els dits dels peus a conseqüència del fred patit a Rússia. Més de vint anys després d´acabada la guerra encara compareixia a classe amb la camisa blava de Falange. El miràvem com a un enemic, com un dels responsables dels patiments causats a les nostres famílies. No ens interessava res del que explicava. Per a nosaltres, la personificació de la brutor i les mentides del règim. Impossible aprovar mai història! Nosaltres seguíem altres senderes: les explicacions dels pares, les lectures de llibres prohibits seguides a la ràdio, la recerca de materials introbables a les llibreries de vell.

Ens afanyàvem a descobrir tota la mentida oficial. No, la guerra no va ser cap croada per a “salvar España”. Ara ja sabíem que el famós Alzamiento Nacional no era res més que una vasta operació de terror programada pels militars, els terratinents i l´església catòlica per tenir atemorit el poble. Amb els anys hem descobert que el llibre de la Pasionaria, que ens semblava perfecte, també contenia un caramull de mentides. Però aleshores ens interessava saber el que havia passat de veritat quan els pares eren joves, plens d´esperances en un avenir millor.

Era evident que els nostres pares no eren els rojos monstruosos que descrivien el professor i la premsa del règim. Aquest podria ser el punt exacte que marcà la nostra inflexió i l´interès cap unes explicacions diferents de la realitat.

Era talment viure en un univers paral·lel a l´oficial. Un món on el catolicisme, que també havia contribuït a la persecució dels pares, no hi tenia cabuda. I què en direm de les misses, els rosaris del mes de Maria, els obligats exercicis espirituals, les recomanacions per anar als campaments del Frente de Juventudes...

Aquell món no era el nostre i ho sabíem!

Durant els primers mesos del l´any 63, i a través de les emissores estrangeres, seguirem les informacions de la detenció de Julián Grimau, de les tortures a les quals va ser sotmès, de la farsa judicial que envoltà el cas i del posterior afusellament. Es feia evident la injustícia que s´anava a cometre amb una persona que, per a nosaltres, era un autèntic heroi. Un militant republicà; algú que com els pares havia lluitat a la guerra civil contra els franquistes! Tot Europa, el món sencer, era un clam contra la barbàrie del règim espanyol. A les nits, fent veure que acabàvem els treballs del dia, teníem una orella parada a l´altaveu del receptor i seguíem els encesos discursos de la Pasionaria, de nombrosos polítics d´arreu el món clamant per la llibertat del detingut. Ràdio París anunciava que havien arribat a Madrid més de vuit-cents telegrames contra el judici. Ningú dubtava de la capacitat assassina d´una dictadura ferotge. Els membres del tribunal eren els mateixos militars que no havien dubtat a planificar la sublevació contra la República, a portar als murs d´extermini més de dues-centes mil persones de totes les nacions de l´Estat.

Per això les mobilitzacions internacionals, els milers de manifestants que ocupaven places i carrers. Ben igual que quan la mort de Francesc Ferrer i Guàrdia; exactament com quan portaren a la cadira elèctrica Sacco i Vanzetti. Però la dictadura es mantenia ferma en la seva decisió d´acabar amb la resistència interior. L´odi ferotge al comunisme i l´anarquisme es mantenia viu, ferm com en els anys més tràgics de la guerra.

Va ser quan decidírem fer quelcom d´autènticament seriós en defensa de Grimau.

Ja havíem sortit al carrer, de nit, a fer pintades en solidaritat amb els miners d´Astúries l´any 62. Per a nosaltres no era res de nou. Quan fèiem tercer de batxiller ja havíem fet passes planificant futures accions. Cada un de nosaltres, i especialment els que empraven l´autobús per anar a col·legi, havíem d´estudiar a la perfecció les parets apropiades per a pintar-hi les nostres consignes. Eren indrets ben visibles des de l´autobús. Qualsevol de les persones que, de bon matí, davallaven a Palma, podrien veure un crit de llibertat clamant des de les parets de les cases. La pintura no era cap problema: al taller de reparacions del pare hi havia la necessària. L´anàvem a cercar els diumenges de bon matí, ja que el taller estava tancat. Repartits els pots i els pinzells, cada qual s´encarregava de pintar en els indrets més visibles del seu barri. L´acció es feia de nit. Es pintava en els llocs estratègics estudiats amb antelació.

A vegades sentia el pare parlant amb l´oncle sobre la misteriosa desaparició d´algun pot de pintura.

--Pep, no sé què passa, però crec que alguna de les persones que vénen pel taller ens roba. Hauríem d´estar alerta; vigilar les prestatgeries on tenim el material.

El pare sospitava que era algun taxista o camioner el que furtava els pots.

No va ser fins molt més tard que descobrí qui era el culpable dels robatoris! Com podia haver sospitat del seu fill?

Els matins dels dilluns eren espectaculars. L´alegria més gran que teníem era constatar la sorpresa dels treballadors i funcionaris que davallaven a fer feina a Palma. Ningú no deia res; però l´efecte es podia veure als ulls dels passatgers. Una alegria afanyosa transformava els rostres seriosos de primera hora del matí. Era un espectacle inusual. Normalment a aquelles hores, i més si era dilluns, un cansament tèrbol planava damunt la cara dels treballadors. Hi copsaves moviments imperceptibles amb les mans. Ulls oberts com un plat. Moviments en els ulls. Somriures imperceptibles. Gests indicant la paret on hi havia la pintada. Sentia profundament dins el meu esperit com la nostra acció despertava esperances adormides feia segles en els fons dels cors de la gent. Podia endevinar-ne els pensaments: “Hi ha algú misteriós que vetlla per a nosaltres”; “No tots foren assassinats el trenta-sis”; “No estam sols”, “Qui sap si demà encara podrem veure una terra lliure, lluny d´aquest esclavatge continuat”.

Possiblement els vencedors no pensaven el mateix. Qui sap si entre els passatgers podria haver-hi un dels antics botxins. Els membres de la Guàrdia de Franco, els sicaris de la Brigada Social, pul·lulaven arreu.

En arribar a les portes de col·legi ens saludàvem emocionats. Els missatges funcionaven! La impressió que els companys treien de la seva línia d´autobús era idèntica a la meva.

Tot canvià quan decidírem fer la nostra protesta particular per l´assassinat de Julián Grimau. Ho organitzarem com de costum. Els mateixos indrets, idèntica quantitat de pintura. Pinzells nous. Tres companys més que s´afegiren al grup Nova Mallorca.

Tot aniria bé! Mai havíem tengut cap problema! Per què ara hauria de ser diferent? Record que no n´hi havia cap que estigués atemorit. La indignació pel fet que volíem denunciar era tan gran que res no importava. Que lluny érem de la majoria de companys de classe! Tots preocupats pels exàmens, per fer bonda. Alguns portaven flors per a la capella del col·legi per estar bé amb el professor de religió; altres compareixien amb revistes i llibres feixistes de l´època de la guerra civil per obsequiar als més dretans dels nostres mestres...

Tot plegat, a milions de quilòmetres de distància del que ens interessava.

Aquella nit no anà tan bé com esperàvem, però.

Sembla que hi hagué molta més vigilància de la policia. Potser hauríem d´haver canviat de llocs i pensar que era un greu error sortir a fer les pintades als indrets acostumats.

La meva colla, el grup que cobria la carretera Son Serra-la Vileta fins a Palma va ser el que tengué més mala sort.

Ens enxamparen just en el moment que començàvem a pintar, quan a la paret ja hi havia un gran “Llibertat per a Julián Grimau!”.

No tenguérem temps de fer res. Quatre policies de paisà ens agafaren i ens lligaren de mans malgrat la nostra edat. Un d´ells, el més malcarat, em pegà quatre bescollades i, sense esperar ni un minut, agafaren els estris, els pots i els pinzells, i ens introduïren en un cotxe policíac camuflat. Res del seu exterior indicava que era de la Social o la Guàrdia Civil.

Enmig del pànic que em dominava (era la meva primera detenció!) em va estranyar que emprassin un vell Renault dels anys trenta. Era un model que coneixia; semblant al que tenia el nostre veí pobler de can Pancuit per portar-nos a la mar els estius dels anys cinquanta. Comparat amb els utilitaris actuals era com un petit autobús: hi cabien cinc persones, però aixecant les cadiretes que hi havia al bell mig del vehicle n´hi podies encabir tres més.

En pocs minuts érem a les dependències de la Brigada Social al carrer de la Soledat, en el Govern Civil.

Com en un malson boirós encara sent els cops dels policies que ens feien caminar pels tètrics passadissos d´aquell indret. Com negar que estàvem atemorits? Les mans fermades, els insults, les violentes empentes per fer-nos pujar les estretes escales que pujaven fins al primer pis...

Ens esperava tota la plana major de la Social. Hi havia un personatge central assegut al darrere d´una impressionant taula de despatx. Semblava el cap dels sicaris. Darrere seu, com si l´haguessin de protegir dels joves estudiants que entraven a l´oficina, quatre personatges sinistres ens miraven malcarats. Ja tenien certa edat. Eren els mateixos torturadors de l´època de la guerra civil? Possiblement. Tan sols havien passat vint-i-un anys d´ençà la derrota dels pares. Devien tenir uns quaranta o quaranta-cinc anys; l´edat justa si als vint ja eren a l´exèrcit o a les milícies de Falange. Què pensaven? Què volien fer-nos? Emprarien la tortura amb uns jovenets com nosaltres?

De manera sobtada, en estar en presència del cap de la Social els agents deixaren d´insultar i de pegar. Ens feren seure en unes cadires que hi havia davant la taula principal i començà l´interrogatori.

A l´habitació tan sols hi havia dues bombetes de pocs vats. Els cinc policies fumaven sense aturar una cigarreta rere l´altra. Em vaig fixar que els tres cendrers de la taula eren plens fins a vessar. L´espessa boira que omplenava la cambra no em deixava veure en detall els objectes de la sala. Una atrotinada Olivetti en una tauleta del costat indicava el lloc on l´escrivent teclejava les declaracions dels detinguts.

Tots quatre ens miràvem, sorpresos encara per la rapidesa de la detenció. Com no havíem previst que podíem acabar així? I ara, què? Quan la notícia arribàs a casa dels pares el disgust seria gran. No tant per la nostra acció que, sabíem, aprovarien, sinó per les repercussions que la detenció podria tenir en els estudis. En el fons era el que més els preocupava. Tota la seva vida anava lligada al nostre benestar: aconseguir, que amb un títol poguéssim trobar una feina adequada, una forma de guanyar-nos la vida que ens allunyàs dels seus patiments: la marginació social per haver estat republicans, les feines inestables, les visites cada cert temps de la Guàrdia Civil, que servava, vint anys després de finida la guerra, les mateixes tradicions de control i vigilància que en el temps més durs de la repressió.

Pensava en el col·legi, en el que dirien els professors, Guillem Gamundí, el director. No sabia què seria de nosaltres. Què pensaven fer, quin seria el càstig que ens imposarien? Érem menors d´edat: no ens podrien portar a la presó; però intuïa que no en sortiríem així, per les bones. Tanmateix, la nostra detenció era ideal per a tota la secció de la Social palmesana. D´ençà les detencions de comunistes dels anys quaranta, la feina havia estat minsa. Vigilància dels fitxats, alguna detenció ocasional de vaguistes... Hom copsava que amb tan poca feina, Palma no era Madrid ni Barcelona; els agents del carrer de la Soledat no podrien fer mèrits davant els seus responsables. La detenció del grup els anava de primera. Inflant un poc l´expedient, aportant les fotografies de les pintades, l´informe amb les declaracions, podrien dir que havien estat a temps d´aturar el creixement de diverses cèl·lules de les joventuts comunistes.

Ara comprenia el cessament dels cops; certa sibil·lina amabilitat forçada en la veu del comissari. Trampes per a fer-nos parlar? Volien que perdéssim una mica la por i, que, en la confiança, explicàssim una història que els servís per a promocionar-se a les altures.

Amb una ullada als companys vaig notar com tots estàvem a l´aguait. Érem molt jovenets, però no ximplets. En el fons, havíem vist nombroses pel·lícules de gàngsters i sabíem que, a les comissaries, existia el poli “bo”, el que oferia cigarretes i mil promeses als detinguts per enganyar-los millor.

De seguida captàrem les intencions del comissari i ens preparàrem per a parlar el mínim possible. Més que res, calia protegir els noms dels altres companys i que, a excepció dels detinguts, no poguessin saber que eren els altres membres de Nova Mallorca.

Anarcoefemèrides del 18 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de Le Progrès

- Surt Le Progrès: El 18 de desembre de 1868 surt a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa) el primer número de Le Progrès. Organe des démocrates loclois, primera publicació anarquista de Suïssa. A partir del número 7, del 3 d'abril de 1869, portarà el subtítol d'«Organe socialiste» i tindrà una periodicitat bimensual, i setmanal a partir del número 24, del 27 de novembre de 1869. A la capçalera portava l'epígraf:«Tot per al poble i pel poble». Fou el periòdic oficiós de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista i el responsable de la redacció va ser James Guillaume. Els seus principals col·laboradors foren Mikhail Bakunin, Virginie Barbet, Jean-Philippe Becker, James Guillaume, Benoît Malon, Albert Richard, Fritz Robert i Adhémar Schwitzguebel. Polemitzà fortament amb el Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) autoritària. En sortiren 42 números, l'últim el 2 d'abril de 1870.

***

"Camera del Lavoro" de Torí després de l'assalt feixista del 18 de desembre de 1922

-«Strage di Torino»: El 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia) un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte fa una«batuda correctiva» i ataquen la Cambra del Treball i calen foc el Cercle de Ferroviaris, el Cercle Karl Marx i la seu del periòdic L'Ordine Nuovo. Van ser assassinats 22 obrers (socialistes, comunistes i anarquistes). L'anarcosindicalista Pietro Ferrero, nascut en 1892, membre de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i secretari de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i esperonador del moviment dels consells de fàbriques, va ser assassinat de manera ferotge, fermat a un camió i rossegat pels carrers. Aquesta carnisseria ha passat a la història sota el nom d'«Strage di Torino» (Matança de Torí). Després de la II Guerra Mundial, l'assassí Pietro Brandimarte serà restituït en l'Exèrcit italià i omplert d'honors militars.

***

Capçalera de Siete

- Surt Siete: El 18 de desembre de 2008 surt a Madrid (Espanya) el primer i únic número de la publicació anarquista Siete, periòdic de l'Assemblea de Solidaris/es amb Grècia. Aquest butlletí sorgí per donar compte de l'agitació revolucionària sorgida al país hel·lènic arran de l'assassinat, el 6 de desembre d'aquell any a Atenes, de l'estudiant anarquista Alexandros Grigoropoulos a mans de la policia. També hi trobem articles sobre la repressió policíaca a l'Estat espanyol. Els articles es publicaren sense signar.

Naixements

Foto policíaca de Jean Battola (ca. 1894)

- Jean Battola: El 18 de desembre de 1862 neix a Portovenere (Ligúria, Itàlia) el sabater anarquista Giuseppe Giovanni Battolla, més conegut per les seves versions francesa Jean Joseph Battola i anglesa John Battola, i que va fer servir els pseudònims Deognaviety i Deoganoff. Sos pares es deien Camillo Battolla i Luisa Dejani. Emigrat a França, el 7 de febrer de 1891 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats anarquistes. Cap octubre de 1891 es refugià a Anglaterra i a Londres visqué a Fitzroy Street i a Charlotte Street. Va ser implicat en el «Cas Wasall», detingut i acusat de«fabricació d'explosius», arran de la detenció el 6 de gener de 1892 del grup anarquista Walsall Socalist Club (WSC, Club Socialista de Walsall), de Wasall (West Midlands, Anglaterra), creat pel confident de la policia francesa Auguste Coulon (Pyatt). El 4 d'abril de 1892 va ser condemnat per l'Audiència d'Stafford (Staffordshire, Midlands de l'Oest, Anglaterra) a 10 anys de treballs forçats juntament amb Frederick Charles Slaugther (Fred Charles) i Victor Cails, mentre que Joseph Thomas Deakin en va ser penat amb cinc anys. Altres dos membres del grup anarquista de Walsall, John Westley i William Ditchfield, van ser absolts. En sentir la sentència, Battola digué que tot era un muntatge, arengà el tribunal en francès i acabà el seu discurs cridant «Visca l'anarquia, futur de la humanitat, lligam d'unió entre tots elséssers humans!». El maig d'aquell any, David Nicoll, secretari del Comitè de Suport, inculpat per «conspiració», en va ser condemnat a 18 mesos per haver publicat en The Commonweal un article on feia costat els seus companys, i Charles Mombray, també membre d'aquest comitè, en va ser absolt. Battola, que no parlava ni una paraula d'anglès, va ser acusat de ser l'autor d'una carta signada Degnai, adreçada a Victor Cails, a qui no coneixia, la qual contenia l'esquema d'una bomba. En 1894 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres francès. Des de la presó mantingué correspondència amb l'escriptor anarquista Edward Carpenter. Recobrà la llibertat en 1899. Posteriorment diversos inspectors de policia reconegueren que el «Cas Walsall» havia estat un muntatge policíac. Curiosament, Josephine Barthelemy, esposa de Battola, va rebre, quan son company ja era lliure, cinc lliures el 17 de desembre de 1902 i dues lliures més l'11 de febrer de 1903 d'un agent de la Secció Especial d'Scotland Yard. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del judic "llampec" de Pietro Perruchon apareguda en el diari de Phoenix (Arizona, EUA) Arizona Republican de l'1 de juny de 1918

- Pietro Perruchon: El 18 de desembre de 1885 neix a Arnad (Vall d'Aosta, Arpitània) el propagandista anarquista Giovanni Pietro Perruchon, també conegut com Peter Perruchon i Pierre Perruchon. Sos pares es deien Lorenzo Perruchon i Teotista Bonin. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i en 1911, amb sa companya Maria Rosa Joly, emigrà als Estats Units. Entre  1913 i 1914 passà un temps a Clinton (Indiana, EUA), on promogué, amb altres companys, La Filodrammatica Libertaria i una Escola Racionalista Italiana. Posteriorment s'establí a Aspen (Colorado, EUA), on treballà en la mina de plata d'Smuggler i va fer amistat amb un grup d'anarquistes antiorganitzadors. Contrari a la intervenció d'Itàlia en la Gran Guerra, a finals de 1915 va escriure un«violentíssim» article titulat«Guerra e civiltà», publicat en La Questione Sociale de Nova York (Nova York, EUA), on atiava, segons les autoritats, «a la subversió, a la revolució i al delicte». En aquesta època, envià paquets de periòdics llibertaris a l'anarquista Giacchino Bianciardi, de Boccheggiano (Toscana, Itàlia), al seu domicili de Piombino (Toscana, Itàlia). Participà activament en la vaga minera de l'estiu de 1917 a Arizona i va fer un relat detallat dels fets que es va publicar en diferents lliuraments en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva de Lynn (Massachusetts, EUA), on explicava que els miners estaven dividits entre els militants dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), els afiliats a la Western Federation of Miners (WFM, Federació de Miners de l'Oest) i els que no formaven part de cap sindicat, fet que implicava constants desacords en les estratègies a seguir; també denuncià la intervenció intimidatòria de l'Exèrcit nord-americà a les mines, enviat pel governador d'Arizona, i les actuacions d'espies i detectius a sou de la patronal. També informà que desfilada del 6 de setembre de 1917 organitzada pels patriotes de Globe (Arizona, EUA) en honor dels reclutes nord-americans havia estat un fracàs. En 1917 col·laborà habitualment en Cronaca Sovversiva i visqué en diverses poblacions de Nou Mèxic (EUA). El 15 de març de 1918 va ser detingut a Miami (Arizona, EUA), juntament amb el mexicà Tomás Martínez, sota l'acusació de propaganda revolucionària després de trobar-li al seu domicili diaris i pamflets subversius, i empresonat a Tucson (Arizona, EUA); jutjat el 31 de maig d'aquell any, en un judici que durà un minut i trenta segons, va ser condemnat a l'expulsió dels Estats Units, juntament amb Tomás Martínez. Deportat a Itàlia, l'11 d'abril de 1920 arribà al port de Nàpols i retornà a Arnad. En aquesta localitat fundà un Centro di Studi Sociali (CSS, Centre d'Estudis Socials) anomenat «Gruppo di Emancipazione Anarchica», el qual va exercir una forta influència en el jovent. Amic de l'anarquista Giuseppe Mariani, el 12 d'abril de 1921 va ser detingut a Arnad, arran de l'atemptat al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia) del 23 de març anterior, i portat a Milà; però el 5 de juny va ser exonerat de tota culpa. De bell nou a Arnad, l'abril de 1923 passà clandestinament a França i s'establí a París, on va romandre fins l'octubre, data en la qual retornà a Arnad. En 1925 s'instal·là de bell nou a la capital francesa, on treballà de xofer, i el 10 de juliol de 1928 hagué de presentar-se en la Prefectura d'Aosta. En 1933 va ser inclòs en el grup de terroristes i inscrit en la llista de militants a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. El juliol de 1934 s'instal·là amb sa filla Lotta a Veurey-Voroize i el febrer de 1937 partí cap Arnad per a arranjar uns papers sobre una herència, però va ser detingut a Domodossola (Piemont, Itàlia) i escorcollat sense resultats; portat a Aosta, va ser sotmès a interrogatori, en el qual va dir que ja no militava. Posat en llibertat, el 14 de maig de 1937 partí cap a França. El 21 de novembre de 1938 el cònsol italià de Chambéry (Savoia, Arpitània) informà que la seva conducta era «regular» i que no freqüenta els «ambients subversius». El 2 de novembre de 1939 el prefecte d'Aosta envià al Ministeri de l'Interior un informe demanant la modificació dels seus antecedents policíacs, ja que estava considerat com a un «element molt perillós» i el 29 de febrer de 1940 va ser esborrat de la llista de terroristes. Durant la II Guerra Mundial, amb l'anarquista Corrado Quaglino, s'encarregà de facilitar la fugida cap a Suïssa dels antifeixistes buscats pel feixisme. Després del conflicte bèl·lic, romangué a França. Pietro Perruchon va morir 13 de setembre de 1967 a Veurey-Voroize (Roine-Alps, França).

***

Foto policíaca d'Italo Garinei (1923)

- Italo Garinei: El 18 de desembre de 1886 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Italo Garinei. De ben jovenet i fins al 1915, milità en el sector llibertari del marxisme i del sindicalisme revolucionari, formant part de la Federazione Giovanile Socialista (FGS, Federació Juvenil Socialista). A partir del 1906 col·laborà en la premsa socialista revolucionària, com ara Sempre Avanti, La Guerra Sociale,L'Internazionale,La Bandiera Proletaria i Il Martello. Durant el període prebèl·lic participà activament en el moviment antimilitarista des del sector més intransigent del Partit Socialista Italià (PSI), partidari del sindicalisme i de l'acció directa, i en oposició oberta al seu sector reformista. Quan es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) per motius d'estudi, es decantà definitivament pel moviment anarquista. A Torí continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Umanità Nova. El 29 de desembre de 1916 es llicencià en Enginyeria Civil a l'Institut Politècnic de Torí. Després fou cridat a files i enviat al front, arribant a aconseguir el grau de tinent. En acabar la Gran Guerra, s'adherí al Gruppo Giovanile Sindacalista Anarchico (GGSA, Grup Juvenil Sindicalista Anarquista), esdevenint un dels seus militants més actius. Durant el«Bienni Roig» formà part del moviment dels consells obrers de fàbriques i fou l'enllaç entre el grup d'anarquistes consellistes (Maurizio Garino, Pietro Ferrero, etc) i el grup editor de L'Ordine Nuovo (Antonio Gramsci, Palmiro Togliatti, Angelo Tasca, Umberto Terracini, etc.). El 24 d'octubre de 1920 va ser detingut a Pàdua, juntament amb Giovanni Diodà, delegat del grup anarquista d'aquesta ciutat, mentre participava en un congrés regional organitzat pels anarquistes del Vèneto. Durant els anys més durs dels feixisme la seva activitat fou molt limitada a causa dels estrictes controls als quals es va veure sotmès, sobretot perquè estava sota sospita de ser un enllaç amb els grups antifeixistes de l'estranger. Malgrat això, en 1944 publicà a Torí, amb Fioravanti Meniconi i Dante Armanetti, alguns números del periòdic clandestí Era Nuova. En acabar la II Guerra Mundial reprengué les seves col·laboracions en la premsa llibertària (Antiestato, Volontà, etc.) i entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat, amb Ilario Margarita i Corrado Quaglino, de la Federació Anarquista del Piemont (FAP), en el Congrés de Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara. Entre 1951 i 1968 publicà amb Dante Armanetti la publicació mensual anarquista Seme Anarchico. A mitjans dels anys seixanta retornà a la Toscana. Arran del congrés de la FAI de novembre de 1965, gràcies al qual la Federació Anarquista Pisana (FAP) esdevingué una de les organitzacions anarquistes més potents, encapçalà, amb Aurelio Chessa, Pio Turroni i altres destacats anarquistes toscans, un sector crític de la FAP que acusà la FAI de ser una organització excessivament centralitzada i burocràtica i promogué, durant el congrés de Pisa del 19 de desembre de 1965, la creació del Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA). Publicà alguns númerosúnics de la publicació Iniziativa Anarchica. Portavoce congressuale i en la primavera de 1966 reprengué la publicació de Seme Anarchico. En aquests anys de finals dels seixanta, amb Renzo Vanni, fou un dels militants més actius de l'anarquisme toscà. Fou amic personal d'Errico Malatesta. Italo Garinei va morir el 6 de novembre de 1970 a Treviso (Vèneto, Itàlia). Documentació seva («Fons Italo Garinei») es conserva a la Biblioteca Franco Serantini de Pisa.

***

Notícia sobre la condemna de Pierre Gouzien apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 4 de gener de 1923

- Pierre Gouzien: El 18 de desembre–algunes fonts citen erròniament el 18 d'abril– de 1889 neix a Lambézellec (Bretanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Gouzien. Sos pares es deien Yves Marie Gouzien i Marie Jeanne Le Verge. En 1913 entrà com a funcionari en pràctiques a la Llotja Municipal del Peix de l'Ajuntament de Brest (Bro Leon, Bretanya) i acabà la seva carrera com a redactor a l'oficina de beneficència. Militant anarcosindicalista, entre 1922 i 1923 reemplaçà el comunistaÉmile Carn en la secretaria del Sindicat dels Treballadors Municipals. En 1922 va ser nomenat secretari de la Borsa del Treball de Brest i col·laborà en el periòdic de la Confederació General del Treball (CGT) Le Syndicaliste de l'Ouest i en l'òrgan de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) Le Syndicaliste du Finistère. Arran de la publicació en el número 1 de Le Syndicaliste du Finistère, l'agost de 1922, de l'article col·lectiu «Plus que jamais Vive Cottin», on feia costat Émile Cottin, anarquista que el 19 de febrer de 1919 intentà assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès, va ser condemnat a tres mesos de presó, juntament amb René Martin, militant anarquista, i Louis Marchand i Pierre Camblan, militants comunistes. El 22 d'agost de 1922 abandonà el lloc de treball, en tant que delegat sindical, per assistir, malgrat l'opinió contrària de l'alcalde socialista, al funeral de François Dravalen, exsecretari de la Unió Departamental del Finisterre de la CGT; per aquest fet, el 7 de setembre de 1922 va ser portat davant un consell disciplinari i advertit formalment. El 27 de maig de 1923 assistí a la reunió constitutiva de la VI Regió (Finisterre, Mayenne, Costes del Nord i Ille i Vilaine) com a delegat de la tendència anarquista, juntament amb Louis Quemerais i René Martin, i el novembre de 1923 al II Congrés de la CGTU celebrat a Bourges (Centre, França), esdevenint tresorer de la Federació Unitària dels Serveis Públics. El maig de 1924 va ser nomenat secretari de la Unió Departamental de la CGT de Finisterre. En 1935 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes de la policia del departament de Finisterre i també estava inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Casat amb Marie Claudine Morizur, fou pare d'una filla. Pierre Gouzien va morir el 17 de febrer de 1942 a Landivisiau (Bro Leon, Bretanya) –algunes fonts citen erròniament Brest (Bro Leon, Bretanya).

***

Necrològica de Marius Parsonneau apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 21 de febrer de 1980

- Marius Parsonneau: El 18 de desembre de 1891 neix a La Rochelle (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i anarcosindicalista Marius Adrien Parsonneau. Sos pares es deien François Victor Parsonneau i Adrienne Loetitia Renaud. En 1911 començà a militar en la Confederació General del Treball (CGT), però s'enfrontà a les tendències reformistes i polítiques i abandonà l'organització. Després de la Gran Guerra participà en el grup anarquista de La Rochelle, format majoritàriament per funcionaris de l'Estat i en el qual no acabà de sentir-se bé. Abocat a l'estudi, aconseguí una solida cultura i creà una important biblioteca. També fou candidat abstencionista per al departament francès de Charente Marítim en les eleccions i Aristide Lapeyre s'encarregà de la seva«campanya electoral». Entre 1935 i 1936 col·laborà en el periòdic anarquista La Révolte, editat a Bordeus (Aquitània, Occitània), i va fer costat econòmic La Revue Anarchiste. Destacà per la seva hospitalitat i generositat, albergant a casa seva, al carrer Petit Marseille de Pont des Salines de La Rochelle, nombrosos companys de passada (E. Armand, Bally, Cyrano, Aristide Lapeyre, Albert Libertad, Louis Louvet, Pierre Rousseau, etc.). Quan esclatà la II Guerra Mundial fou un dels primers anarquistes a ser internat a la colònia penitenciària de l'Illa de Ré i posteriorment en un camp de concentració del departament de Corresa, on restà molts de mesos. Després de la guerra milità en la Federació Anarquista (FA) i en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). En 1948 va ser nomenat secretari del grup local de La Rochelle de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i creà una biblioteca circulant. En aquest any col·laborà en Le Libertaire. En aquesta època es dedicà a la cria de coipús i, a començament de la dècada dels cinquanta, sembla que passà alguns mesos al Paraguai. Sa companya fou Léopoldine Marie Hilairine Camille Fabarez. Marius Parsonneau va morir el 25 de setembre de 1978 –algunes fonts citen erròniament 1979– a l'Hospital General de La Rochelle (Poitou-Charentes, França).

***

Herman Frank

- Herman Frank: El 18 de desembre de 1892 neix a Białystok (Podlàquia, Imperi rus; actual Polònia) l'historiador, editor, periodista, traductor i propagandista anarquista Herman Frank, també citat com Herman Franck. Estudià a la Universitat de Berlín (Alemanya), on es va veure fortament influenciat per Gustav Landauer, i en 1922 emigrà als Estats Units. Entre 1940 i 1951 fou l'editor del setmanari anarquista novaiorquès en llengua jiddisch Freie Arbeiter Stimme. A començament dels anys cinquanta col·laborà en el periòdic rus Delo Truda editat a Nova York. Va ser membre del PEN Club, de la Hebrew-American Typographical Union, de la Bialystok Jewish Historical Association i d'altres institucions històriques i d'estudis judaics. És autor d'obres i estudis sobre història del judaisme i sobre el moviment cooperativista, com ara Drei yor fun Bialistoker konsum-kooperatsie (1915-1918) (1918), Grikhishe kakhomim mit 15 bilder (1923), Yidishe typografie un bukh-oysarbetung kunst (1938), Tsvishn khurbn un oyfboy. Der politisher un sotsialer velt-krizis un di yidishe lage (1940), A. Sh. Zaks. Kemfer far folks-oyflebung (1945), Ershte yorn fun yidishn frayhaytlikhn sotsyalizm (1948, amb Shaul Yanovski), Anarkho-sotsialistische ideyen un bavegungen bay Yidn. Historishe un teoretishe aynfirung (1951), 60 yor «Fraye Arbeter Shtime» (1951), Natsionale un politishe bevegung bay Yidn in Bialystok (1951), Anarchism and the jews (1954, pòstum), Geklibene shriften (1954, pòstum), etc. Herman Frank va morir el 10 d'agost de 1952 a la seva casa de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac de cor.

Herman Frank (1892-1952)

***

Enrico Crespi

- Enrico Crespi: El 18 de desembre de 1897 –algunes fonts citen el 30 de març de 1891– neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Enrico Crespi, conegut com Rico. Sos pares es deien Giovanni Crespi i Antonia Borero. Només pogué assistir a l'escola elemental, però adquirí una bona cultura autodidacta. De ben jovenet ja freqüentà el cercles revolucionaris. Durant la Gran Guerra va ser cridat a files i el maig de 1916 va ser jutjat per la justícia militar acusat de«greu insubordinació» i condemnat a 17 anys de presó. Aconseguí la llibertat a resultes de l'amnistia promulgada en acabar la guerra i començà a freqüentar les organitzacions socialistes. En 1921 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI), que s'havia creat el gener d'aquell any. L'octubre de 1926 patí un escorcoll i la policia li va trobar periòdics i opuscles revolucionaris, fet pel qual va ser denunciat per «incitació a l'odi de classes». Participà activament en els motins de 1927 i el juny de 1928 passà clandestinament a França. En aquesta època va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. A Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) treballà com a mecànic en un garatge i milità en grups antifeixistes. En 1929 va ser exclòs del PCI per seguir el corrent encapçalat per Amadeo Bordiga. Entrà en contacte amb un grup d'anarquistes italians de Marsella (Provença, Occitània) gràcies al qual establí una forta amistat amb el militant genovès Carlo Bacigalupo i finalment esdevingué anarquista. L'abril de 1932 va ser condemnat en rebel·lia –possiblement en aquestaèpoca es trobava a Espanya– a sis mesos de presó i a dos anys de llibertat vigilada. Segons el consolat feixista italià a Lió (Arpitània), participà activament en les vagues i manifestacions de juny de 1936 a Clarmont d'Alvèrnia. Des del començament de la guerra civil espanyola es dedicà a enrolar voluntaris per lluitar a la Península i, davant el perill d'una expulsió, marxà a Barcelona (Catalunya). Com a milicià de la Secció Italiana de la«Columna Ascaso», participà, com a tinent d'Artilleria, en combats a Osca i a Almudébar (Aragó, Espanya) on va ser ferit. El maig de 1937 lluità a Barcelona contra la reacció estalinista. Detingut pels comunistes, va ser tancat a la presó Model de Barcelona i l'hivern de 1939 va ser posat a la frontera francesa pocs dies abans de la caiguda de la localitat en poder de les tropes franquistes. Internat al camp de concentració d'Argelers, formà part del grup anarquista «Libertà o Morte». Durant l'ocupació aconseguí evadir-se del camp on estava reclòs i en 1942 s'integrà en el maquis i la Resistència. Després de l'Alliberament retornà a Clarmont d'Alvèrnia i en 1948 s'instal·là a Gènova on continuà militant en el moviment anarquista i fent costat la premsa llibertària. Enrico Crespi va morir el 24 de novembre de 1973 a Gènova (Ligúria, Itàlia).

***

D'esquerra a dreta: Clara Prat Coll, Dolors Prat Coll i Carlos Fernández Medrano.
Camp de concentració de Magna-Laval (1940)

- Clara Prat Coll: El 18 de desembre de 1897 neix a Sant Ferriol (Garrotxa, Catalunya) l'anarcosindicalista Clara Prat Coll. Sos pares es deien Josep Prat, carreter, i Maria Coll, i tenia quatre germans (Dolors, Joan, Josep i Rita). Nascuda en un família pobra molt creient, quedà òrfena de mare i la seva vida, de naturalesa malaltissa, a més de sord-muda, restà lligada a la de sa germana petita Dolors Prat Coll, destacada militant anarcosindicalista. Es va criar amb sa família a Ripoll (Ripollès, Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936, amb el triomf franquista, passà a França amb sa germana Dolors i l'infant de cinc anys Carlos Fernández Medrano, refugiat madrileny que la família tenia acollit. Ambdues van ser internades al camp de concentració de Magnac-Laval (Llemosí, Occitània). El febrer de 1940 el govern francès ordenà que retornessin a l'Espanya franquista les dones i els infants no acompanyats per un familiar masculí. Carlos va ser reclamat per sa família madrilenya i elles dues tornaren a Ripoll. Davant la imminència de la seva detenció, Dolors aconseguí escapar i, després de dos mesos amagada a Barcelona, passà, el 15 de maig de 1940, a França, travessant clandestinament els Pirineus per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord). Clara va ser enviada a treballar de minyona, gairebé com a esclava, a un mas de Vallfogona de Ripoll (Ripollès, Catalunya). Finament, en 1953, sa germana aconseguí que passés a França i que les dues germanes es poguessin reunir. Clara Prat Coll va morir el 20 de setembre de 1970 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

Clara Prat Coll (1897-1970)

***

Vicent Martí Llorens

- Vicent Martí Llorens: El 18 de desembre de 1902 neix a Gandia (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Martí Llorens. Cap al 1915 marxà al Grau de València, on entrà a treballar com a aprenent de metal·lúrgic i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint visqué a Madrid. En 1924 conegué la militant anarcosindicalista Julia Verdú Quiles, que esdevingué sa companya. En 1927 retornà a València i s'establí als Poblats Marítims. En 1932 es traslladà a Llombai, on va fer feina de xofer d'autobusos. A causa de la seva activitat sindical canvià en diverses ocasions de residència i en 1934 visqué a Alzira. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Transports de la CNT valenciana. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí com a observador al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Com a conseqüència de l'aixecament feixista de juliol de 1936 ingressà en la Columna de Ferro, on s'encarregà de la reparació del material de transport. El setembre de 1936 va ser ferit en un braç. També participà en el procés col·lectivitzador de la indústria a Alzira. En 1937 col·laborà en el transport col·lectivitzat al País Valencià. A finals de 1939 va ser detingut pel franquisme triomfant i fou tancat a la presó de València on fou torturat. Nou mesos després, gràcies a haver-se perdut el seu expedient, va ser alliberat i pogué reunir-se amb sa família. Lluità en la clandestinitat fins al 1947 en què hagué d'exiliar-se a França. Va militar en la CNT de l'Exili fins al 1970, any en el qual es donà de baixa voluntària en la CNT d'Avinyó a causa dels conflictes interns. Un cop jubilat, en 1972 retornà a la Península on establí contacte amb antics companys (Francisco Barea, Julián Martín, etc.). Entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 assistí com a observador al V Congrés de la CNT a Madrid. Vicent Martí Llorens va morir en 1984 a Avinyó (Provença, Occitània).

***

Victoriano Crémer en els anys republicans

- Victoriano Crémer: El 18 de desembre de 1908 –algunes fonts citen erròniament 1906– neix al carrer Barrio Gimeno de Burgos (Castella, Espanya) el poeta, novel·lista, assagista i militant anarcosindicalista Victoriano Crémer Alonso. Fill d'una família nombrosa molt humil, sos pares es deien Teodoro Crémer, treballador de la Companyia de Ferrocarrils del Nord, i Benita Alonso. La seva infantesa transcorregué entre Burgos, Bilbao i Lleó. Quan tenia 10 anys es traslladà definitivament amb sa família a Lleó, on estudià al Cercle Catòlic dels Germans Maristes. Quan tenia 16 anys publicà el seu primer poema en el setmanari La Crónica de León. De jove treballà com a venedor ambulant del diari El Castellano, peó de pagès, mosso en l'Apotecaria Escudero, pintor, amanuense en una escrivania, aprenent de tipògraf a la impremta«La Moderna» i en el diari La Mañana, locutor i periodista. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleó, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara El Amigo del Pueblo (1931), La Calle, El Combate Sindicalista (1933-1936), En Marcha,Solidaridad Obrera (1930-1932), La Tierra, etc. Durant els anys republicans va ser secretari de l'Ateneu Obrer Lleonès i regentà la impremta «La Moderna». El juliol de 1932 va ser processat per un article publicat en Solidaridad Obrera de la Corunya. El 8 de gener de 1933, amb Mariano Rico Cobas i Claro José Sendón, va fer un míting a la Corunya i altre el 18 de novembre d'aquell any a Lleó. L'agost de 1933 publicà en el periòdic madrileny La Tierra«Vía Crucis. Romance proletario», un text en prosa poètic on testimoniava la repressió del govern republicà per sufocar la revolta llibertària de Casas Viejas. Per aquest escrit guanyà un premi de 300 pessetes, però també l'obertura d'un expedient militar. El capità i maçó Juan Rodríguez Lozano, avi de José Luis Rodríguez Zapatero i mentor de Crémer, el defensà davant el tribunal militar i aconseguí l'arxivament de l'expedient. Cap al 1934 l'editorial madrilenya «Vida y Trabajo» li va publicar el conte Invierno, compartint fulletó amb El porvenir de nuestros hijos d'Élisée Reclus. Membre destacat del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña, el 27 de març de 1936 en va ser nomenat vocal del Comitè Local. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, va ser empresonat al camp de concentració de l'antic Hospital de San Marcos de Lleó i es lliurà de la mort, salvat per capellans (Luis Almarcha, Antonio González de Lama, etc.), en dues ocasions. Després, acusat de ser un seguidor del falangista dissident Manuel Hedilla Larrey, va ser detingut i tancat a la presó de Puerta Castillo. Alliberat en 1938, amb la condició que treballés per al periodisme franquista, va ser enviat com a soldat de l'«Exèrcit Nacional» als fronts d'Aragó i de Llevant. Durant la postguerra treballà de caixista en un periòdic i es dedicà al periodisme –col·laborant en periòdics franquistes (Proa, Pueblo,ABC, Informaciones, etc.) i en la cadena SER– i la literatura. En 1944 fundà a Lleó, amb Eugenio García de Nora i Antonio González de Lama, la prestigiosa publicació Espadaña. Revista de poesía y crítica, que publicà l'obra de poetes oposats al règim franquista i mantingué una línia editorial de compromís polític i social i que es perllongarà fins al 1951 –en el seu número 20 publicà un famós poema, La fábula de B. D., sigles de Buenaventura Durruti. La seva escriptura lírica es caracteritza per poesies rebels, inconformistes, desarrelades, angoixants, tremendistes, existencialistes i nihilistes força crítiques vers la realitat d'aleshores i on destaca la seva solidaritat cap els més desafavorits i els«perdedors», i en la seva narrativa deixa veure les seves preocupacions socials i la seva denúncia de la injustícia. En 1976 va ser nomenat cronista oficial de la ciutat de Lleó. En 1963 li fou atorgat el Premi Nacional de Poesia, en 1994 el Premi Castella i Lleó de les Lletres i en 2007 rebé la Medalla d'Or al Mèrit en el Treball. En 2008 obtingué el Premi Gil de Biedma pel seu poemari Elúltimo jinete. El febrer de 2009 rebé la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts 2008. Amb més de 100 anys, publicava una columna diària en El Diario de León, titulada «Crémer contra Crémer». Fou autor de més de 15.000 articles en la premsa local i d'uns 6.000 comentaris en Radio León, coneguda com «Radio Crémer». Entre les seves obres poètiques destaquen Tendiendo el vuelo (1928), Tacto sonoro. Puestos de tierra adentro (1944), Fábula de B. D. (1945), Caminos de mi sangre (1947), Las horas perdidas (1949), La espada y la pared (1949), Nuevos cantos de vida y esperanza (1951), Nuevos cantos de vida y esperanza II (1952), Libro de Santiago (1954), Furia y paloma (1956), Con la paz al hombro (1959), Tiempo de soledad (1962), Diálogo para un hombre solo (1963), El amor y la sangre (1966),Poesía total (1944-1966) (1967), Nuevas canciones para Elisa (1972), Lejos de esta lluvia tan amarga (1974), Los cercos (1976), Poesía (1944-1984) (1984), El mundo de José Jesús (1987), El cálido bullicio de la ceniza (1990), Ciudad de los poetas (1990, amb altres), La escondida senda (1993), El fulgor de la memoria (1996), Parábola de Amalia «La Petarda» (1997), La resistencia de la espiga (1997), La paloma coja (la encrucijada) (2002), Cualquier tiempo pasado (2003), El palomar del sordo. Poesía en llamas (2005), Relámpagos tardíos (2007), Antología poética (2007); i de narrativa Libro de Caín (1958), Historias de Chuma-Chuco (1971), Libro de San Marcos (1981, autobiogràfic sobre la seva estada a la presó), Los trenes no dejan huella. Historia secreta de una ciudad (1986), Los extraños terroristas de la Sábana Santa (marionetas, títeres y otros volatines) (1994), La casona (2001). Victoriano Crémer va morir el 27 de juny de 2009 al Complex Assistencial de Lleó (Castella, Espanya), on es trobava ingressat des de feia uns dies, i va ser incinerat.

Victoriano Crémer (1906-2009)

***

Francisco Javier Miguel Aznárez

- Francisco Javier Miguel Aznárez: El 18 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 8 de març– de 1908 neix a Hecho (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Francisco Javier Miguel Aznárez, conegut com El Largo. Sos pares es deien Javier Miguel i Isabel Aznárez. Carnisser de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de 1934. Quan el cop militar feixista, va poder fugir de Jaca (Osca, Aragó, Espanya) després de fracassar la resistència, passar a França i retornar a la Península per Barcelona (Catalunya). Durant la Guerra Civil espanyola fou delegat de la «II Columna Ortiz», participant en la presa de Fuendetodos i Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya), també comandà un batalló de muntanya a la comarca d'Angüés i la Foia d'Osca (Osca, Aragó, Espanya) i fou capità de la 153 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. L'agost de 1937 va ser ferit a Belchite. Amic de Francisco Ponzán Vidal, col·laborà en el seu grup especialitzat en realitzar incursions en territori enemic. Amb el triomf franquista passà a França i durant la ocupació continuà participant en les activitats de la xarxa d'evasió del «Grup Ponzán». L'abril de 1944 ajudà el fugitiu Eusebio López Laguarta (Coteno) a escapar de la Gestapo. Sa companya fou Fernande Célina Armande Brunet. Francisco Javier Miguel Aznárez va morir el 27 de desembre–algunes fonts citen erròniament el 29 de desembre– de 1990 a l'Hospital Joseph Ducuing de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Francisco Javier Miguel Aznárez (1908-1990)

***

Fructuoso Fernández Ungo quan feia el servei militar (Mataró, 1933)

- Fructuoso Fernández Ungo: El 18 de desembre de 1912 neix a Gueñes (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Fructuoso Fernández Ungo, conegut com Madriles. Sos pares es deien Saturnino Fernández i Felipa Ungo. Emigrà amb sa família a Madrid (Espanya) i després al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Quan tenia 14 anys entrà a fer feina a la «Papelera Española», coneguda com «La Paperera», i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució de 1936 va ser un dels militants més destacats en la col·lectivització d'aquesta empresa. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en consell de guerra, condemnat a 15 anys de reclusió menor i tancat a la Presó Model de Barcelona (Catalunya). Posteriorment va ser traslladat a Madrid per a fer treballs forçats. En 1943 va ser desterrat a València (València, País Valencià). En 1947, un cop lliure després d'un indult, retornà al Prat de Llobregat. En 1976 participà activament en la reorganització de la CNT al Prat de Llobregat. Sa companya fou Antònia Pere Amigo. Fructuoso Fernández Ungo va morir el 2 de gener de 1999 al seu domicili del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Continua...

---