Miquel López Crespí: l'escriptura contra la destrucció.

Per Pere Rosselló Bover.1

"Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura".

La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».

Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).

En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.

Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.

Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.

Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»

La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga,Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.

Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.

Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Tardor, 2004

Anarcoefemèrides del 6 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de Die Autonomie

- Surt Die Autonomie: El 6 de novembre de 1886 surt a Londres (Regne Unit) el primer número del setmanari en llengua alemanya Die Autonomie. Anarchistisch-communistisches Organ. Editat per Josef Peukert i P. Wallhausen (Sign. X) i publicat per R. Gundersen, era l'òrgan d'expressió del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub«Autonomie» (Club Anarquista Alemany«Autonomia»), de caràcter kropotkià. Hi van col·laborar Albert Behr, Cyril Bell, Clément Duval, Conrad Fröhlich, Minna Iwanek, Octave Jahn, Janovsky, Kropotkin, John Henry Mackay, Severino Merlino, Octave Mirbeau, Jules Moineau, Ivar Mortenson, Vittorio Pini, Rudolf Rocker, Scholtes, Josef Schütz, Henri Sensine, Fernando Tarrida del Mármol, Trunk, Karl Wagonknecht, entre d'altres. A més del periòdic editaven pamflets i fullets que distribuïen per tota Alemanya. Es van publicar 211 números, l'últim el 22 d'abril de 1893.

***

Capçalera del primer número d'El Comunista

- Surt El Comunista: El 6 de novembre de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número de la publicació anarquista El Comunista. Periódico obrero. Fou continuació de l'anarcocomunista El Invencible. Periódico comunista anárquico, del qual només va sortir un número (27 d'agost de 1895) i que fou suspès per ordre governativa. De publicació irregular («Aparecerá cuando pueda»), tingué una tirada de 1.800 exemplars. En el comitè de redacció figuraven Juan Palomo, Palmiro i Enrique Pujol. En sortiren tres números, l'últim el 31 de desembre de 1895. L'única col·lecció que es conserva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Cartell de l'acte

- Xerrada sobre Bakunin: El 6 de novembre de 1976 se celebra al Centre Fraternal de Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) una xerrada del professor d'ètica i filosofia llibertari Gerard Jacas Español sota el títol«La obra de Bakunin a los 100 años de su muerte».

Naixements

Notícia de la detenció d'Elvire Chauveau apareguda en el diari L'Ordre de París del 7 de maig de 1891

- Elvire Chauveau: El 6 de novembre de 1839 neix a Janville (Centre, França) l'anarquista Arsène Elvire Serrouin –també citada erròniament Serroin–, més coneguda com Elvire Chauveau, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Charles François Serrouin, fuster, i Marie Arsène Genty. Es guanyava la vida com a modista fent sobretot arranjaments de roba per al veïnatge. El 28 de febrer de 1876 es casà amb el carreter Jules Benjamin Joseph Chauveau. Son company estava obligat a dormir a la feina i només el veia els diumenges. Encara que ella estava més polititzada que ell, la parella assistí a les reunions anarquistes i establí relacions amb les llibertaris de Levallois-Perret i de Clichy (Illa de França, França). L'1 de maig de 1891 participà en l'aldarull que tingué lloc a Clichy, on ella portà la bandera negra. Detinguda el 6 de maig d'aquell any al seu domicili del carrer Pocard de Levallois-Perret, restà empresonada preventivament dos mesos i finalment el seu cas va ser sobresegut. Es va fer càrrec de l'infant d'Henri Louis Decamps (Dubois) quan aquest va ser condemnat a cinc anys de presó arran de l'afer del «Primer de Maig de Clichy». Freqüentà molt l'anarquista Émilie Dodot on treballava son company i li portava menjar quan aquest estava malalt. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia de Levallois-Perret ordenà el seu arrest i l'escorcoll de casa seva sota l'acusació d'«associació criminal» i l'endemà la policia es presentà al seu domicili al número 119 del carrer Bois de Levallois-Perret, però aquesta no va trobar res d'incriminable. Detinguda, després de declarar-se anarquista, el 3 de juliol de 1894 va ser tancada a la presó de Saint Lazare. El 18 de juliol d'aquell any el jutge d'instrucció la posà en llibertat provisional. En 31 d'octubre de 1896 figurava en una llista d'anarquistes de la regió parisenca i també va ser inscrita en el llistat d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Auguste Thomachot apareguda en el periòdic parisenc Le Drapeau Rouge del 6 de juny de 1885

- Auguste Thomachot: El 6 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de novembre– de 1843 neix a Mâcon (Borgonya, França) l'anarquista Claude Auguste Thomachot. Era fill del fuster Antoine Thomachot, proscrit de la Revolució de 1848 que s'havia refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), ciutat on va morir l'abril de 1880, i de Jeanne Léonard. Obrer fuster com son pare, fabricant de somiers i tapisser, el juliol de 1870 signà un manifest contra la guerra dirigit als treballadors de tots els països. Durant el Setge de París, fou delegat de l'Ajuntament del IX Districte de París (França). Després de la desfeta de la Comuna de París, amb son germà petit Claude, s'exiliaren a Ginebra, on administraren el restaurant cooperatiu per a refugiats«La Marmite Sociale». En 1873 Auguste Thomachot formà part de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista de Ginebra, secció on participaren Armand Audebert, François Nicolas Josselin, Nicolas Joukowsky i Lion, entre d'altres, i que va durar poc. L'1 de setembre de 1873 fou delegat en el VI Congrés d'Associació Internacional dels Treballadors (AIT)«antiautoritària» que se celebrà a Ginebra, i, amb son germà i altres dos militants ginebrins, organitzà el míting de clausura de les sessions, que se celebrà el 4 de setembre. Entre abril i novembre de 1874 col·laborà el mensual llibertari ginebrí La Commune, que a partir del seu segon número va ser prohibit i continua sortint sota el subtítol Revue Socialiste. Cap el 1877 deixà Ginebra i passà a viure al número 145 del carrer Saint-Maur, al XI Districte de París. Entre 1881 i 1882 ajudàÉmile Gautier a organitzar els primers grups anarquistes de la capital francesa i ell va pertànyer al grup del XI Districte. Va ser corresponsal del periòdic anarquista Le Révolté, fundat per Piotr Kropotkin, François Dumartheray i Georges Herzig, que començà a aparèixer el 22 de febrer de 1879 a Ginebra i des del 12 d'abril de 1885 es publicà a París. Cap el 1878 es va casar amb Andrina Emma Thampuzy, amb qui tingué un infant. Malalt de mania persecutòria, Auguste Thomachot va ser internat primer al sanatori parisenc de Sainte-Anne i després al de Ville-Évrard (Néully-sur-Marne, Illa de França, França), on va morir el 31 de maig de 1885.

***

Cesare Stazi

- Cesare Stazi: El 6 de novembre de 1862 neix a Fabriano (Marques, Itàlia) el sabater anarquista i sindicalista Cesare Stazi. Sos pares es deien Venanzio Stazi i Cecilia Giulia Spuri-Eustacchi. D'antuvi es relacionà amb els cercles internacionalistes socialistes. Entre 1887 i 1889 residí a Perusa (Úmbria, Itàlia) i en aquestaèpoca entrà en contacte amb anarquistes de la regió, especialment amb Giuseppe Vedova, amb qui establí una estreta relació que durarà fins al final del segle. El seu taller de sabateria era lloc de reunió anarquista i decantà cap el moviment llibertari el seu aprenent Carlo Stincardini. El juliol de 1894 va ser processat per realitzar pintades subversives, però finalment va ser absolt per manca de proves. Abans de les eleccions de 1897, signà el manifest abstencionista I socialiste-anarchici ai lavoratori italiani. No obstant això,és a partir de 1898 quan atreu l'atenció de les autoritats i durant la tardor d'aquell any el Tribunal de Perusa el processà per «associació criminal». Fugí a la detenció i durant un temps passà a la clandestinitat, però finalment es lliurà a les autoritats. Processat, el setembre de 1899 va ser absolt i pogué retornar a Fabriano, des d'on, després de restar-hi uns mesos, es traslladà a Matelica i després a Ancona. Sovint rebia des de l'estranger periòdics i pamflets polítics. El juny de 1907 prengué part en el Congrés Anarquista de Roma (Itàlia), intervenint en diferents temes de debat i portant les informacions als grups d'Ancona. Després d'això, els seu compromís polític s'intensificà: el 14 d'octubre de 1909 parlà a Ancona amb motiu de la vaga general convocada per protestar per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia; el 23 de gener de 1910 assistí al Congrés Anarquista Interprovincial que se celebrà a la seu de la societat «La Dindola» d'Ancona; entre el 5 de juny i el 29 de setembre de 1910 fou gerent dels nou números del quinzenal Lo Sprone. Periodico di propaganda anarchica, que es publicà a Ancona; el 17 de desembre de 1911 fou present a la conferència de Casimiro Accini a favor de les víctimes polítiques que se celebrà a Casebruciate (Montemarciano, Marques, Itàlia), on assistiren destacats anarquistes, com ara Antonio Brasili, Nazzareno Cingolani, Remo Marsigliani i Vincenzo Ramazzotti; el 28 de juliol de 1912 participà en el Congrés Llibertari de Romanya i de Marques que tingué lloc a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia); entre el 9 i el 10 de febrer de 1913 intervingué en el Congrés de Úmbria i de Marques que se celebrà a la seva ciutat natal; i poques setmanes després, a Loreto (Marques, Itàlia), es reuní amb alguns anarquistes de la zona per a crear un centre de suport mutu i d'ajuda per als malalts i necessitats. El juny de 1913 viatjà a Suïssa, però va ser repatriat per les autoritats helvètiques. De bell nou a Ancona, entrà a formar part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i acompanyà Errico Malatesta, que s'havia instal·lat de bell nou a la ciutat, en mítings i reunions. Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista d'Úmbria i de les Marques, celebrat al teatre Montini de Fabriano, on va ser encarregat de representar l'acabada de crear Unió dels Grups Comunistes Anarquistes de les Marques i d'Úmbria en el proper congrés nacional. Participà activament en l'anomenada «Setmana Roja» i va ser arrestat el juliol de 1914, aconseguint l'absolució en l'apel·lació. L'abril de 1915 es presentà a les eleccions per a la comissió executiva de la Cambra del Treball, però la llista socialista i anarquista on estava integrat va ser derrotada. Durant la Gran Guerra es traslladà a Perusa, on treballà en el seu ofici de sabater, sense deixar de banda la propaganda, que desenvolupà a les zones limítrofes d'Úmbria i de les Marques. El febrer de 1919, juntament amb Antonio Brasili i Ercolano Cinti, formà part del consell directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA). Tres mesos després, el Congrés de Florència (Toscana, Itàlia) el va elegir per formar part de la comissió de correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI), encàrrec al qual haurà de sumar ser membre del consell executiu de la Cambra del Treball d'Ancona. Detingut i immediatament alliberat el juliol de 1919 arran de les manifestacions contra la carestia de la vida, intervingué en nombrosos mítings i manifestacions. En 1920 esdevingué vicesecretari de la Cambra del Treball d'Ancona, però el maig de 1921 dimití del càrrec en trobar feina en la Secretaria del Poble, fet que implicà la reducció de mica en mica de la seva activitat política. Durant els anys vint es va traslladar a Fabriano, després a Roma i finalment a Ancona, sense que la seva conducta fos destacada segons la policia. Cesare Stazi va morir l'11 de gener de 1929 a Ancona (Marques, Itàlia).

***

Foto antropomètrica de Vicenç Cuyàs Alejandro

- Vicenç Cuyàs Alejandro: El 6 de novembre de 1887 neix a Gràcia (Barcelona, Catalunya; actualment un barri barceloní) l'anarquista Vicenç Cuyàs Alejandro. Sos pares, carnissers, es deien Josep Cuyàs i Paula Alejandro. El 23 de desembre de 1909 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). El 28 d'abril de 1910 va ser fitxat per la policia com a sospitós de pertànyer a un grup de joves desvalisadors i posteriorment com a «anarquista de caràcter molt violent». Durant la primavera de 1914 es guanyava la vida com a comerciant de ramat i vivia, amb son germà petit Josep Cuyàs Alejandro que acabava d'arribar-hi, a l'alberg Tubeau, a la carretera de Bompas de Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- Leonardo Rubio García: El 6 de novembre de 1895 neix a Fuentes de Ágreda (Soria, Castella, Espanya)–algunes fonts citen erròniament Biscaia (País Basc)– l'anarcosindicalista i anarcosindicalista Leonardo Rubio García. Sos pares es deien Nicolás Rubio i Francisca García. Des dels 14 anys milità en el moviment anarquista. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), durant la dictadura de Primo de Rivera emigrà a França i en 1928 era a Caen (Baixa Normandia, França). En 1928 s'uní sentimentalment amb Justa Olmo Yañez, vinculada també a la FAI, amb qui tingué una filla, Azucena. Posteriorment passà a París (França), on freqüentà Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i altres destacats militants. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Sestao (Biscaia, País Basc), on milità en la CNT. Participà activament en els fets revolucionaris de l'octubre de 1934, a la conca minera de Bilbao (Biscaia, País Basc), fets pels quals hagué de retornar a França. La policia l'acusà de ser un dels atracadors, amb Gonzalo Arce Barahona, Francisco Lafuente Ibañez i Antonio HileraÁlvarez, de la sucursal del Banc de Biscaia d'Ortuella (Biscaia, País Basc) que es va perpetrar el maig de 1935. Posteriorment, amb sa família, s'instal·là a Barcelona (Catalunya). Després del cop feixista de juliol de 1936 lluità als fronts i en 1936, amb el triomf franquista, passà de bell nou a França, on fou reclòs en diversos camps de concentració. En 1946 s'establí a París (França), on formà part de la Federació Local de la CNT. En 1969 es traslladà a Besiers, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Leonardo García Rubio va morir el 13 de febrer de 1976 a Besiers (Llenguadoc, Occitània). L'octubre de 2014, la seva filla Azucena Rubio Olmo participà en uns actes d'homenatge a son pare, emmarcats en un cicle de commemoració de la revolta d'octubre de 1934, que se celebraren a Sestao. Leonardo Rubio García va morir a l'Hospital Perréal de Besier (Llenguadoc, Occitània).

***

- Antonio Giannangeli: El 6 de novembre –algunes fonts citen el 16 de novembre– de 1899 neix a Secinaro (Abruços, Itàlia) l'anarquista, sindicalista i propagandista antifeixista Antonio Giannangeli. Sos pares es deien Domenico Giannangeli i Anna Livia Di Pietro. Pagès de professió, el març de 1920 emigrà als Estats Units i d'antuvi s'establí a Steubenville (Jefferson, Ohio, EUA) i després a Wheeling (Ohio, Virginia de l'Oest, EUA), on treballà de miner. Autodidacte, freqüentà els cercles anarcoindividualistes i es dedicà, juntament amb altres companys (Leonardo Anile, Angelo Giannangeli, Antonio Graziani, Ercole Santilli, etc.), a la propaganda antifeixista a les mines de la zona. Aquestes activitats implicaren la seva vigilància per agents del consolat italià de Baltimore (Maryland, EUA) i la seva inscripció com a«anarquista perillós» en el registre de fronteres. Fins i tot els membres de sa família que restaren a Itàlia van ser controlats per part de la comissaria de carrabiners local i en 1931 escorcollaren la casa familiar a la recerca d'armes i escrits subversius. En 1932 era membre, sota el nom de Tony Angelo, del grup anarquista antifeixista d'Steubenville. Antonio Giannangeli va morir, amb un altre company antifeixista, l'11 de novembre de 1933 a resultes d'un accident automobilístic al barri de Warwood de Wheeling (Ohio, Virginia de l'Oest, EUA) quan era traslladat amb ambulància al North Wheeling Hospital i va ser enterrat a l'Union Cemetery d'Steubenville (Jefferson, Ohia, EUA).

Antonio Giannangeli (1899-1933)

***

Emili Vivas Blanco

- Emili Vivas Blanco: El 6 de novembre de 1901 neix a València (València, País Valencià) el periodista anarquista i anarcosindicalista Emili Vivas Blanco –també citat erròniament Vives. Sos pares es deien Josep Vivas i Dolors Blanco. En 1919 va ser processat amb cinc companys per fets esdevinguts el març d'aquell any durant la vaga de«La Candadenca». Durant els anys vint emigrà als Estats Units. S'instal·là a Lorain (Ohio, EUA), on amb Jordi Vidal dirigí entre 1926 i 1928 la publicació anarcoindividualista Algo–un full fet amb multicopista editat a Cleveland i del qual sortiren vuit números. En aquestaèpoca va fer amistat amb Joseph Litwak i Lena Smith. Durant la campanya en defensa de Sacco i Vanzetti va ser empresonat juntament amb sa companya. De bell nou a la Península, milità en el sector trentista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya. El juny de 1932 va ser nomenat secretari de l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona i, a partir del gener de 1933, milità en la Federació Sindicalista Llibertària (FSL), organització creada dins de la CNT i que s'oposava a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1933 va ser nomenat membre del Comitè de Relacions dels Sindicats d'Oposició de la CNT, amb Ángel Pestaña, Josep Robusté, Camil Piñón, Baptista Marco, Ricard Fornells, Josep Olivo, Francisco Arín i Juan López. El 13 de desembre de 1933 signà a Barcelona, amb Agustí Gibanel, en representació d'FSL, el manifest de creació de l'Aliança Obrera. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic Cultura Llibertària (1931-1933), òrgan de la tendència trentista. Durant els anys bèl·lics exercí de secretari del Sindicat de Periodistes de València i fou secretari de redacció de Fragua Social, passant després a fer de corresponsal a Barcelona d'aquest periòdic anarcosindicalista valencià. L'agost de 1937 va ser detingut sota l'acusació d'haver publicat en Fragua Social notes anònimes injurioses contra el director general de Seguretat, imputació de la qual es desmarcà. En acabar la guerra creuà els Pirineus i amb l'ocupació nazi va ser un dels primers en afegir-se a la resistència a la zona del Rosselló i del Llenguadoc. Detingut per les autoritats de Vichy, va ser empresonat uns mesos a Tolosa. L'estiu de 1943 va ser detingut a Perpinyà per la Gestapo. En 1944 es trobava tancat a la presó parisenca de Fresnes (Illa de França). Després de l'Alliberament, col·laborà en la publicació Exilio (1944-1947). El maig de 1945 assistí al Congrés de París de reorganització de la CNT en l'Exili com a delegat  de Perpinyà. Amb l'excisió de la CNT, defensà les tesis reformistes, col·laboracionistes o possibilistes. En 1946 va ser nomenat secretari de la Regional dels Pirineus Orientals. En 1954 a Tolosa participà en el Ple del Subcomitè Nacional de la CNT. Entre 1956 i 1957 exercí a Tolosa de vicesecretari del Subcomitè Nacional confederal, encapçalat per Ramón Liarte Viu. Entre 1956 i 1958 també dirigí el periòdic España Libre. Els seus últims anys els passà a Perpinyà amb sa companya Amparo Muñoz. Emili Vivas Blanco va morir el 19 d'agost de 1961 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Santiago Berrar Laplaza

- Santiago Berrar Laplaza: El 6 de novembre de 1902 neix a Castejón de Valdejasa (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Santiago Berrar Laplaza, conegut com El Maño. Sa mare va morir als pocs dies del part d'alguna infecció i va ser surat per una veïna del poble fins que son pare es tornà a casar i la madrastra cuidà els tres germans de la família. Sortí del seu poble natal per fer el servei militar com a soldat del Batalló de Caçadors d'Àfrica Núm. 18, de la I Companyia, establert a Tafersit (Melilla; actualment pertanyent a Driouch, Marroc), i, per millorar la seva situació, signà per tres anys l'allistament a la Legió, participant en accions bèl·liques a la zona. Un cop llicenciat, s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on vivia son germà José Berrar Laplaza, que treballava de portuari. Visqué a les «Cases Barates» de Can Tunis del barri d'Horta i treballà de descarregador al moll, especialment carbó. En aquesta època s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1930, per repartir fulls clandestins on es feia una crida a la vaga general en solidaritat amb els obrers madrilenys, va ser empresonat. També va ser va ser tancat per participar en la vaga general de maig de 1933, aquesta vegada al vaixell-presó Manuel Arnús, i posteriorment per prendre part en la vaga de tramvies de juliol de 1934. Era el soci 164 de l'Organització Sanitària Obrera (OSO) del seu barri. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, marxà al front amb la Columna «Los Aguiluchos» i l'octubre d'aquell any va ser ferit. Després de la seva convalescència a Barcelona, s'afilià a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i s'integrà en les Patrulles de Control, pertanyent, com a delegat, als Comitès de Coordinació i Informació (antics Comitès de Defensa). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya, Concepción Collado Díaz, i sos dos infants, però la família va ser separada i ella i els infants acabaren retornant a l'Espanya franquista. Mentrestant, ell va ser internat en diversos camps de concentració, com ara el d'Argelers i el castell de Cotlliure. Més tard va ser traslladat al nord d'Àfrica i reclòs al camp de concentració de Djelfa (Algèria). En 1943, després de l'alliberament del camp per les tropes aliades, s'integrà en la 361A Companyia«Pioneers» l'exèrcit britànic, formada íntegrament per espanyols, i lluità contra els nazis a Tunísia. En 1944 va ser desmobilitzat a Glasgow (Escòcia). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Coventry (West Midlands, Anglaterra), on treballà en la indústria i s'ajuntà amb una vídua de guerra que tenia dos nins i una nina. Santiago Berrar Laplaza va morir en data indeterminada a Coventry (West Midlands, Anglaterra).

Santiago Berrar Laplaza (1902-?)

***

Necrològica de Francisco Morales Salar apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 28 de maig de 1991

- Francisco Morales Salar: El 6 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 8 de novembre– de 1903 neix a Ulea (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Morales Salar. Sos pares es deien Segundo Morales Rodríguez, bracer, i María Salar Benavente. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'ocupació, va ser enviat pels alemanys a treballar per a l'empresa Ford, d'antuvi, a Normandia i, després, a diverses obres del «Mur de l'Atlàntic». Després de la II Guerra Mundial aconseguí portar sa companya i sos fills de la Península i s'instal·là a Mauguòu (Llenguadoc, Occitània). Fou membre de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Montpeller. Francisco Morales Salar va morir el 30 d'abril de 1991 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri de Mauguòu.

***

Grup de combatents anarquistes antifranquistes en l'exili: Joan Bonet, dret; i, d'esquerra a dreta, Marcel·lí Massana, Ramon Canals, Josep Ester i Ramon Sant. Tots ells naturals del Berguedà

- Ramon Casals Orriols: El 6 de novembre de 1908 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Trinitat Antoni Casals Orriols, més conegut com Ramonet Xic, un dels màxims representants del moviment llibertari del Berguedà. Fou el fill més gran de tres germans d'una família obrera: son pare, Tomàs Casals Marginet, treballava a la fàbrica dels carburs (Fàbrica dels Francesos)  i sa mare, Ramona Orriols Perarnau, feia feinetes a domicili i tenia fortes creences religioses. Quan tenia 11 anys sa mare emmalaltí i ell va haver de deixar l'escola i posar-se a fer feina a fàbrica de Magí Sala (Cal Magí) fent encàrrecs. En 1920, finalment, quedà orfe de mare. Obrer del tèxtil i barber els caps de setmana a Cal Badó, en 1926 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fruit dels contactes amb vells militants que va conèixer a la fàbrica Asensio (El Canal). Aquest compromís, que es decantà per un anarquisme tolstoià i seguidor de Fermín Salvochea, que caracteritzà la seva actitud revolucionària pacífica i racional, es va veure afermat amb la lectura de diverses publicacions anarquistes de l'època. En 1927 conegué Josep Corbella Suñé, amb qui travà una gran amistat. El 27 d'abril de 1928 assistí a la reunió entre patrons i obrers de l'Alt Llobregat, com a representant obrer, per reclamar la jornada laboral de vuit hores i amb el patrocini de la Delegació Regional del Ministeri de Treball. Participà activament a la vaga del tèxtil de les darreries dels anys vint que va afectar tot el Llobregat, i en resultà acomiadat de l'empresa de la colònia Rosal. Més tard fou readmès, però per solidaritat vers els companys acomiadats, no ho acceptà. La vaga fou un fracàs arreu, però a Berga durà un més gràcies a la solidaritat de les botigues. Legalitzats els sindicats, després del parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, en 1930, amb altres companys, reorganitzà el Sindicat Tèxtils que sortia de la clandestinitat i del qual va ser secretari fins al març de 1938, llevat dels períodes que hagué de lluitar als fronts. Durant els anys republicans assistí a nombroses reunions amb la patronal per aconseguir acords d'augments de salaris. En 1933, arran de la revolta anarquista a diversos indrets catalans de gener d'aquell any, fou tancat, amb Salvador Torné, a la presó Model de Barcelona. En aquesta època fou corresponsal de la premsa llibertària al Berguedà, com ara El Luchador i La Revista Blanca. En 1934 va participar en la creació de les Joventuts Llibertàries de Berga, encara que oficialment no es fundaren fins al 1936. El 18 de juliol de 1936 va anar a Manresa per informar-se sobre l'aixecament feixista i en tornar a Berga va ser detingut per la Guàrdia Civil, però sense conseqüències. També col·laborà en la creació de la«Unión de Hermanos Proletarios», el 19 de juliol en record dels «Fets d'Astúries», i encapçalà el Comitè de Milícies Antifeixistes de Berga. Amb la col·laboració de persones expertes en art, impedí la crema de les esglésies berguedanes. El 25 de juliol de 1936 es creà oficialment el Comitè Revolucionari de Berga, del qual formà part. L'endemà participà en la creació de les Milícies Antifeixistes, de les quals fou elegit president. A causa de la seva moderació i per oposar-se a les execucions sumàries fou titllat de «feixista» per determinats sectors extremistes i per aquest fet se li prohibí el pas per Sallent. El novembre de 1936 marxà al front com a voluntari de la Columna Terra i Llibertat, i de la qual acabà com a encarregat de Sanitat fins al març de 1937. Amb aquesta columna lluità als voltants de Madrid (Maqueda, Talavera i Bargas). El març de 1937 assistí a València, amb Josep Viladomiu de Gironella, a un congrés dels voluntaris de la Columna Terra i Llibertat, on s'acordà acceptar la militarització; encara que ell no l'acceptà i tornà a Berga abandonant els fronts. El 22 de març de 1937 entrà en l'Ajuntament com a tinent d'alcalde fins al març de 1938, on també formà part de la Comissió de Proveïments, arribà a ser conseller de Proveïments, i entrà en la Comissió Municipal de Refugiats. Com a tasques d'aquesta darrera comissió, s'entrevistà amb el conseller de Governació de la Generalitat, el 17 de febrer de 1938, per intentar solucionar la manca de recursos econòmics per ajudar els refugiats. Quan fou mobilitzat el març de 1938, hagué d'anar al front amb la Brigada 153 de l'Exèrcit Republicà, antiga Columna Terra i Llibertat, juntament amb Josep Casafont, Ramon Vila i d'altres. D'antuvi en la Brigada 153 entrà com a soldat i sortí, en acabar la guerra, com a encarregat d'enllaços. Durant «La Retirada», el febrer de 1939 es refugià a França, on fou internat als camps de concentració d'Argelers, Agde, Sant Cebrià, el Vernet i Noé. Després s'enrolà en les companyies de treballadors, de les quals fugí en dues ocasions amb son companys Ramon Sant (Ros) i Soler. Detingut fou enviat al camp disciplinari de Cherbourg, fins a la definitiva derrota del nazisme. Durant la postguerra s'establí a Le Mas-d'Azil, com a llenyataire, amb son gran amic Ramon Sant, ofici que mantingué fins elsúltims anys. Sempre militant en la CNT, ocupà diversos càrrecs orgànics: responsable de Propaganda, representant cenetista local i regional de l'Arieja en comicis de l'exili –assistí al Congrés de París de maig de 1945 i al Ple del II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa d'octubre de 1947–, etc. També milità en diverses organitzacions llibertàries d'exiliats, com ara l'Agrupació de Berguedans a l'Exili, on col·laborà assíduament en el seu butlletí. El 27 de maig de 1953 es casà a Berga amb Àngela Augé Riu. A causa de la seva popularitat a Berga, va rebre la petició d'organitzar el Sindicat Falangista en aquesta ciutat, cosa que rebutjà sense contemplacions. En el final dels seus dies va mantenir una estreta relació amb el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs. Ramon Casals Orriols va morir el 24 d'abril de 2001 a la residència «Centre Joseph Sauvy» d'Er (Alta Cerdanya, Catalunya Nord), on vivia des del 1997.

Ramon Casals Orriols (1908-2001)

Josep Cara i Jordi Jané:«Ramon Casals Orriols, "Ramonet Xic". Una vida dedicada a les persones», en El Pèsol Negre, 04 (maig de 2001), pp. 1-3, 5-9

***

María Bruguera Pérez

- María Bruguera Pérez: El 6 de novembre de 1915 neix a Jerez de los Caballeros (Badajoz, Extremadura, Espanya) la militant anarcofeminista María Bruguera Pérez. Son pare, Antonio Bruguera, extremeny de naixement i fill d'un català de Palafrugell, era militant anarquista i va ser president de la Casa del Poble de Jerez de los Caballeros, encara que no hi havia sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT); son germà, Antonio, també sentirà l'ideal llibertari. Va assistir a l'escola fins als nou anys, alhora que va aprendre a brodar amb sa mare i va ajudar en un petit negoci familiar d'alimentació i de queviures. Va començar a militar en les Joventuts Llibertàries des de la seva fundació en 1932, així com en el grup teatral«Ni Dios ni Amo», que representava obres socials pels pobles de la comarca. En 1937 va ser detinguda per les tropes feixistes que havien ocupat el seu poble amb alguns familiars; sa mare, Elisa Pérez Moreno, i son company, Francisco Torrado Navarro, van ser assassinats; ella va poder salvar la vida perquè acabava de tenir un infant, Floreal, que havia nascut el 8 de juny de 1937; però a Badajoz va ser condemnada el desembre de 1937 a mort, pena que li va ser commutada per 30 anys de reclusió, que va purgar cosint i brodant a les presons de Badajoz, Salamanca, Valladolid, Santurrarán, Santander i Madrid, i va haver de deixar l'infant amb els sogres. El 17 d'octubre de 1939 son pare va ser executat pels feixistes. El desembre de 1945 va ser alliberada i amb son nou company, Aureliano Lobo, va incorporar-se en la lluita clandestina en el comitè de «Mujeres Libres», amb les germanes Lobo i amb Carmen Carrión, en coordinació amb el Comitè Regional de la CNT del Centre. Després de la mort del dictador Franco va participar en la reconstrucció de «Mujeres Libres» de Madrid i va militar en el gremi sanitari de la CNT. Amb la divisió de la CNT, va alinear-se amb els escindits i va ser en 1986 una de les creadores de la revista madrilenya Mujeres Libertarias. Maria Bruguera Pérez va morir el 26 de desembre de 1992 a Madrid (Espanya) i el seu cos va ser incinerat al cementiri de l'Almudena dos dies després. El número 14 (1993) de la revista Mujeres Libertarias està dedicat a la seva figura.

María Bruguera Pérez (1915- 1992)

***

Enric Melich a la seva casa pirinenca durant el rodatge d'un documental (2000)

- Enric Melich Gutiérrez: El 6 de novembre de 1925 neix a Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) el resistent antifranquista llibertari Enric Melich Gutiérrez, més conegut com Henri Mélich. Sos pares es deien Enric Melich Rodes, traginer anarcosindicalista, i Francisca Gutiérrez Díaz. La seva infantesa la passà al barri de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) i els anys bèl·lics a Pi de Llobregat, nou nom de Sant Joan Despí (Baix Llobregat). Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus amb sa família i va ser enviat a un refugi a Pena d'Agenés (Aquitània, Occitània). Després treballà com a llenyataire als boscos de l'alta vall de l'Aude. En 1943, amb el socialista Pedro Pérez i Miguel González, col·laborà en una xarxa d'evasió que traslladava resistents, jueus i perseguits cap a Andorra. En 1944, i fins la derrota alemanya, va combatre en el «Grup Jean Robert» dels Franctiradors i Partisans Francesos (FTPF, guerrilla antinazi) de la vall de l'Aude, sota el nom de Caporal Sanz. Acabada la II Guerra Mundial, participà en els diversos intents d'alliberar la Península des de les comarques gironines («Operació RdE»). Entre 1948 i 1949 ajudà a passar fugitius i premsa clandestina realitzant diversos viatges, sobretot amb Mora de Cervera, a la Península. En 1950 s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on treballà en una llibreria. Milità en les Joventuts Llibertàries i en 1953, arran de la reconstitució de la Federació Anarquista (FA) participà en el grup de Tolosa aquesta organització amb Jean Galy (Lyg), René i Marcelle Clave i Marc Prévotel, entre d'altres. A finals de 1960 va ser nomenat secretari de Cultura i Propaganda de la Comissió de Relacions de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), el secretari general del qual era Marcelino Boticario Sierra. Entre 1960 i 1963 participà activament en les accions de Defensa Interior (DI) contra el franquisme. En 1970 representà l'editorial Ruedo Ibérico al Midi i en 1974 creà a Perpinyà la Llibreria Espanyola, que patí un atemptat dos anys després. Després de les diverses excisions que patí el moviment llibertari, s'integrà en els Grups de Defensa Confederal de Narbona. Entre 1975 i 1976 fou un dels editors de la revista Acción Anarcosindicalista de Barcelona, participant en la reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Catalunya. També va intervenir en la publicació d'autors llibertaris per a l'editorial Picazo (Colección Nueva Senda). Participà amb el seu testimoni en el llibre d'Eduard Pons Prades Republicanos españoles en la 2ª Guerra Mundial (1975 i 2003) i els documentals Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera (2009) i Boira Negra (2009). El 16 de maig de 2009 participà en l'«Homenatge a la Catalunya revolucionària» que es celebrà al cimena Le Lido de Prades. El 16 de juliol de 2011 impartí la xerrada «La lluita del moviment llibertari contra el feixisme i per la revolució social», dins les jornades sobre el «75 aniversari de la Revolució del 36» que se celebraren a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya). Fou membre del «Grup pro revisió del procés Granado-Delgado i de suport a Pilar Vaquerizo». Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste, Mujeres Libres i Nueva Senda. Sa companya fou Hermínia Agustí. Enric Melich Gutiérrez va morir el 7 de juliol de 2021 al seu domicili de Pontellà (Rosselló, Catalunya Nord).

Enric Melich Gutiérrez (1925-2021)

***

Toma Bebić fotografiat per Boris Kragić

- Toma Bebić: El 6 de novembre de 1935 neix a Split (Dalmàcia, Croàcia, Regne de Iugoslàvia; actual Croàcia) l'artista multidisciplinari (músic, cantautor, actor, pintor, escriptor, poeta, etc.) anarquista Toma Bebić. Durant sa vida treballà en els oficis més diversos, com ara mestre, secretari en una escola, contramestre, mecànic, enginyer naval, inspector de policia, entrenador de l'equip de futbol HNK Hajduk Split, periodista de diversos periòdics (Nedjeljna Dalmacija, Vjesnik, etc.). Publicà sis llibres d'aforismes, poemaris (U sakatu vremenu, Tata-rataata- bum, etc.) i un llibre de dibuixos per a infants. En 1973 guanyà el primer premi del Festival de Música Internacional de Solingen (Düsseldorf, Renània del Nord-Westfalia, República Federal d'Alemanya). És autor dels discos Volite se ljudožderi (1975) i Oya Noya... (1980). Toma Bebić va morir el 4 de febrer de 1990 a Split (Dalmàcia, Croàcia, República Federal Socialista de Iugoslàvia; actual Croàcia) de càncer de pulmó. Deixà molta obra inèdita.

***

José Gran López (Blacky)

- José Gran López: El 6 de novembre de 1940 neix a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista José Gran López, més conegut com Blaki. Sos pares es deien Francisco Gran, obrer sabater anarquista, i Juana López. Després d'una fugaç participació amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup«Fuego» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Alcoi (Alcoià, País Valencià). Formà part de la Federació Local d'Elda de la CNT i jugà un paper important en la CNT del País Valencià, assistint com a delegat a diversos plens nacionals. Durant cinc anys formà part com a secretari del Comitè Peninsular de la FAI i participà en esdeveniments llibertaris arreu d'Europa (Alemanya, França, Regne Unit, Portugal, etc.). En 2009 va fer la conferència «El movimiento macknovista de 1918 en Ucrania» a Alcoi i aquest mateix any participà en una jornada llibertària a Albatera (Baix Segura, País Valencià). En 2010 fou delegat per Elda al Congrés de la CNT. Sa companya fou Carmen Corbí Jover, amb qui tingué quatre infants. Després de vuit anys malalt, José Gran López va morir el 25 de juny de 2016 a l'Hospital General Universitari d'Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Campo Alto d'aquesta població.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 7 de novembre

Esdeveniments

La bomba del Liceu segons el diari parisenc Le Petit Journal del 25 de novembre de 1893

- Bomba del Liceu: El 7 de novembre de 1893, nit de la inauguració de la temporada del Gran Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), durant el segon acte de la representació de l'òpera Guglielmo Tell, de Rossini, dirigida pel mestre Leopoldo Mugnone, l'anarquista Santiago Salvador Franch va llançar des del quart pis a la platea dues bombes«Orsini», una de les quals va esclatar i va produir vint morts i nombrosos ferits. El Gran Teatre del Liceu, que aquell dia era ple (3.600 places), s'havia convertit en lloc de reunió i d'esplai de la nova burgesia industrial, financera i comercial catalana. Salvador, que havia actuat així per venjar l'execució de Paulí Pallàs el 6 d'octubre d'aquell any, va aconseguir fugir i l'Estat de setge es va decretar a la capital catalana el 10 de novembre. Centenars d'anarquistes van ser detinguts i torturats a les masmorres del castell de Montjuïc. L'atemptat d'antuvi va ser atribuït a l'anarquista Josep Codina i després a Mariano Cerezuela, i ambdós serà executats el 21 de maig de 1894. Salvador va ser detingut el 2 de gener de 1894 a Saragossa i quan va ser capturat va intentar suïcidar-se disparant-se un tret al ventre. Dins la presó de Barcelona va simular ser convertit pel jesuïta Goberna, però en ser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894 reafirmà públicament el seu anarquisme. Santiago Salvador va ser executat el 21 de novembre de 1894, i amb ell sis més (Cerezuela, Codina, Archs, Sabat, Bernat i Sogas) dels 27 implicats en el procés –Miralles, Mir, Carbonell i Villarrubias van ser condemnats a cadena perpètua. Aquest atemptat va tenir importants conseqüències polítiques, jurídiques i literàries, i va donar lloc a una crisi teatral que va durar mesos. La bomba «Orsini»–nom del famós anarquista que va atemptar contra Napoleó III amb un artefacte d'aquesta classe–, de la mida d'una poma grossa, que no va arribar a esclatar perquè va ser esmortida en caure sobre la falda d'una senyora ja morta, es conserva avui al Museu d'Història de la Ciutat (Barcelona).

Santiago Salvador Franch (1865-1894)

***

Capçalera del primer número d'El Libertario

- Surt El Libertario: El 7 de novembre de 1909 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista El Libertario. Semanario anarquista. A partir del número 2 portarà el subtítol «Periódico anarquista» i en el número 3 desaparegué el subtítol. En teoria setmanal, aparegué força irregularment. El comitè de redacció estava format per Ricardo Gómez y Gómez, Lino Cuesta Martín, Antonio Gil Taboada, Juan José Cuesta Martín i Ramón Prieto. Aquests mateixos van signar el «Manifiesto. A los anarquistas de todo el mundo», sobre el fracassat moviment revolucionari català d'aquell any, que es va publicar en el primer número. Hi van col·laborar, entre d'altres, Fernando Ramos, Cruz del Olmo, V. García, Alfonso Logo i Mauro Bajatierra. En sortiren sis números, l'últim el 20 de febrer de 1910. L'única col·lecció que es conserva està dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera del primer número d'El Productor

- Surt El Productor: El 7 de novembre de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista i anarcosindicalista El Productor. Periódico de ideas y crítica. Òrgan d'expressió del grup llibertari del mateix nom i molt lligat a la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), fou dirigit per Manuel Buenacasa Tomeo. Durant un temps la redacció s'establí a Blanes (Selva, Catalunya). Hi van participar en la redacció Ramon Suñé, Joaquín Adelantado, José Alberola, Patricio Navarro, Ramón Tené, Miguel Jiménez, J. Magriñá, J. Vázquez, Ramón Domínguez, Blas, Miguel Chueca, Gisbert, Labrador, Peñacorada, Rosquillas, Royo, Ruiz de Galarreta, Sesé i Isidre Duch, entre d'altres. Polemitzà força amb Vida Sindical, d'Ángel Pestaña i de Joan Peiró, i fins i tot amb Errico Malatesta en defensa del moviment obrer anarquista, amb el suport directe del nucli espanyol de La Protesta de Buenos Aires, sobre tot de Diego Abad de Santillán,òrgan d'expressió de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Aspirava reforçar l'anarquisme en la Confederació Nacional del Treball (CNT) enfront de l'empenta de la tendència sindicalista («sindicalisme possibilista»). Hi van col·laborar Abad de Santillán, Caro Crespo, Ghiraldo, Treni, Malatesta, Makhno, etc. Aquesta publicació fou suspesa per l'autoritat governativa de Primo de Rivera i només pogué publicar 20 números, l'últim el 19 de març de 1926. El Productor va ser capçalera de nombroses publicacions llibertàries, anteriors i posteriors a aquesta.

El Productor (1925-1926)

***

Capçalera de La Patrie Humaine

- Surt La Patrie Humaine:El 7 de novembre de 1931 surt a París (França) el primer número del setmanari anarcopacifista La Patrie Humaine. Feuille de combat pour la Paix–a partir del número 125 (27 de juliol de 1934) portarà de subtítol «Le grand hebdomadaire du pacifisme intégral». Va ser fundat per Victor Méric i després de la seva mort serà continuat per diversos gerents (Louis Loréal, Jean Girardin i Robert Tourly). Hi van col·laborar A. Barbe, P. V. Berthier, Henri Bellamy, Marcel Bousquet, Marthe Bray, A. Brefort, Marcelle Capy, F. Challaye, Armand Charpentier, Claudot, F. Couttenoire de Toury, Auguste Cornu, Muse d'Albray, G. Demartial, Camille Drevet, Sébastien Faure, Marguerite Glangetas, Gagriel Gobron, Henri Guilbeaux, Henri Jeanson, Robert Jospin, G. De Lacaze-Buthiers, Eugène Lagot, Lucien Leaue, Gérad Leretour, Louis Le Sidaner, L. Loreal, Victor Margueritte, René Martin, Georges Michon, Jean-Paul Monteil, Pierre Mualdès, Maurice Naille, Edouard Rothen, Henriette Sauret, Jean Sovenance, Simone Tery, Robert Tourly, Maurice Weber, Georges Yvetots, entre d'altres. L'últim número, el 355, es publicarà el 25 d'agost de 1939 coincidint amb la declaració de guerra contra Alemanya. També va editar un bon grapat de fullets.

Naixements

Foto policíaca de Cyprien Charrié (2 de juliol de 1894)

- Cyprien Charrié: El 7 de novembre de 1867 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Cyrien Jacques Charrié –el llinatge a vegades citat erròniament Charrier. Sos pares es deien Jean Louis Charrié, venedor de carbó i després funcionari municipal a Levallois-Perret (Illa de França, França), i Victoire Delous. Es guanyava la vida com a impressor tipògraf. En 1893 vivia amb sa companya d'aleshores, la cosidora Marie Guého, al número 70 del carrer Moines. Son germà estava a l'exèrcit, però ell va ser dispensat del servei militar de tres anys, encara que havia fet dos mesos de servei actiu. Segons la policia era membre, juntament amb son germà major Léon Joseph Charrié, també fitxat com a anarquista, i altres (Blanc, Boucher, Raymond Boutté, Marcel Marchand, Joseph Ouin i Saint Martin), d'una banda de desvalisadors. Des de 1892 no trobava feina de tipògraf i començà a treballar d'ajudant de lampista de manera irregular. Figurava en el registre nominal d'anarquistes redactat per la policia el 26 de desembre de 1893. Detingut l'1 de juliol de 1894 en una agafada antianarquista, va ser fitxat l'endemà com a «anarquista militant» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. En l'escorcoll de casa seva no trobaren res d'incriminable, però van veure que a les parets de la seva habitació hi havia aferrats il·lustracions de Le Petit Parisen sobre la detenció i la mort de Ravachol. Durant el seu interrogatori negà ser anarquista i fins i tot els desacredità, tot assegurant que mai no hi havia assistit a reunions polítiques i que fins i tot no s'havia inscrit en les llistes electorals des que havia arribat al barri el 1892. Processat per «associació criminal», va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. El 6 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional i el juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El seu nom figurà en diversos registres d'anarquistes de diversos anys (1894, 1896 i 1901). El 6 de febrer de 1908 es casà al XVII Districte de París amb la costurera Clémentine Eélie Grennepois, vídua de Léon Constant Linof. En aquestaèpoca treballava de lampista i vivia al número 54 del carrer de la Jonquière de París. Posteriorment s'instal·là a Saint-Ouen (Illa de França, França), on vivia al número 5 del carrer Vincent. Cyprien Charrié va morir el 14 de desembre de 1929 a l'Hospital Bichat de París (França).

***

Foto policíaca de Léon Foussard (2 de juliol de 1894)

- Léon Foussard: El 7 de novembre de 1867 neix a Dangeul (País del Loira, França) l'anarquista Léon Eugène Pierre Foussard. Era el fill primogènit de Pierre Foussard, soldat destinat a Toló (Provença, Occitània), i de Rose Lebel, modista. Es guanyava la vida com pintor en la construcció. El 17 de juny de 1887 va ser condemnat pel Tribunal de Le Mans (País del Loira, França) a un dia de presó per «cops i ferides». Aquest mateix tribunal el va condemnar el 4 de novembre de 1887 a 15 dies de presó pel mateix delicte, el 15 de maig de 1888 a 10 dies per«ultratges i violències a agents» i el 3 d'octubre de 1890 per «embriaguesa i ultratges a agent». En 1887 va ser sortejat a l'Ajuntament de Le Mans i incorporat al 153 Regiment d'Infanteria, però l'11 de novembre de 1889 va ser llicenciat per bronquitis. En 1887 col·laborà en la redacció d'un periòdic anarquista que es va intentar crear a Le Mans i assistia regularment a les reunions anarquistes d'aquesta població. La policia el considerava «perillós» per mor del seu caràcter «exaltat» i per les seves borratxeres. Cap el 1890 treballava a l'empresa de pintura Demazure de Pontoise (Illa de França, França) i el comissari de policia d'aquesta població el considerava«perillós». El juny de 1892 s'instal·là a París (França), moment en el qual no treballava en el seu ofici de pintor i en diverses ocasions va haver de demanar allotjament a l'asil de nit que hi havia al número 14 del bulevard de Vaugirard. Va ser detingut a París a resultes duna baralla amb una dona amb la qual vivia. Entre el 5 de juliol de 1892 i l'11 d'octubre de 1893 treballà de pintor per a l'empresa de papers pintats David Jeune de Bougival (Illa de França, França). En 1894 visqué un temps, gairebé en la indigència, amb sa mare al número 20 del carrer Foisy de Le Mans. El 14 d'abril de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes establert per la policia. En aquesta època sobrevivia de vendre diaris (L'Intransigenant, La Patrie, Le Radical, etc.) i vivia maritalment amb la jornalera i bugadera Félicité Rosalie Coupé, a qui segons la policia prostituïa. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia ordenà el seu arrest i l'escorcoll de casa seva sota l'acusació d'«associació criminal» i l'endemà el comissari Pélardy del barri de Gros Caillou es presentà al seu domicili, al número 13 del carrer de l'Exposition, però ell havia sortit amb un company; l'escorcoll no tingué cap resultat per a la policia. Va ser finalment detingut amb altres 154 anarquistes de la regió parisenca; portat a comissaria, va ser fitxat el 2 de juliol de 1894 com a«anarquista militant» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i tancat a la presó parisenca de Mazas. El 6 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i el 4 de juliol de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El 31 de desembre de 1896 va ser inscrit en el registre d'anarquistes de la policia i en aquestaèpoca vivia al número 14 del Champs de Mars. El 15 de desembre de 1899 sa companya Félicité Rosalie Coupé, amb qui s'havia casat, va morir; en aquestaèpoca vivia al número 17 del bulevard de Grenelle de París. El 17 d'abril de 1900 va ser esborrat del llistat d'anarquistes. El 8 de març de 1902 es casà al XV Districte de París amb la cuinera Célestine Dessiger i en aquest moment encara vivia al bulevard de Grenelle. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una de les conferències de Marie Murjas apareguda en el periòdic marsellès La Calotte del 7 d'abril de 1901

- Marie Murjas: El 7 de novembre –el certificat de defunció cita erroniament el 8 de novembre– de 1876 neix a Plouaret (Lannion, Bretanya) la religiosa i després lliurepensadora i anarquista atea Marie-Yvonne Kamoal, més coneguda com Marie Murjas, pel llinatge de son company, i que també va fer servir el nom de Marie Lapeyre. Fill d'una família benestant, sos pares es deien Yves Marie Kamoal, sastre, i Marie Jeanne Le Calvez, domèstica. El 16 de maig de 1894 entrà al convent de trapenques de Saint-Paul-aux-Bois (Picardia, França) i sota el nom de Soeur Scolastique prengué l'hàbit de novícia el 22 de novembre d'aquell mateix any; el 31 de juliol de 1896, però, abandonà sense professar la congregació. Esdevingué anarquista i en 1898 fou una de les fundadores de la Lliga dels Drets de l'Home i col·laborà amb la Libre Pensée, fent propaganda, mitjançant conferències contradictòries, contra els convents de clausura i a favor de l'ateisme. Des de maig de 1900 passà a residir al número 56 de l'avinguda Gambetta de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Participà en la propaganda antimilitarista, fent conferències i editant cartells, especialment el març de 1901 a Nimes. Moltes de les seves conferències serviren per fer col·lectes de suport a determinades causes, com ara la de Brest (Bretanya) per al repatriament de l'anarquista Théodule Meunier, condemnat a treballs forçats a perpetuïtat colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa), la de Castèurainard (Provença, França) a favor dels vaguistes de Chalon (Roine-Alps, Arpitània), o la de Canes (Provença, Occitània) per a les famílies de la matança de Rússia de 1905. A Nimes conegué el sabater anarquista Adrien Jacques Murjas, que esdevingué son company, residint plegats al número 10 del carrer de la Madeleine. En 1901 va fer una gira de propaganda antireligiosa per Bèlgica. En aquesta època participà activament en les activitats del Grup Llibertari d'Estudis Socials (GLES), que es reunia a l'antiga seu de la Borsa del Treball, al número 7 del carrer Saint Paul. Durant l'estiu de 1901 realitzà una gira de conferències al centre i a l'est de França. El setembre de 1904 formà part de la representació francesa de la Libre Pensée que es reuní en un congrés internacional d'aquesta organització a Roma (Itàlia). La seva campanya anticlerical i atea va ser tan intensa que l'octubre de 1904 les monges del convent de trapenques de Saint-Paul-aux-Bois redactaren una carta explicant el seu cas que publicaren en els periòdics catòlics. A finals de febrer de 1905 el Tribunal Correccional d'Épinal (Lorena, França), a resultes d'una denúncia de Dom Étienne, prior de la Trapa, i Soeur Adélaïde, superiora de l'abadia de Sètfonts (Llenguadoc, Occitània), condemnà el periòdic Le P'tit Falot de Rambervillers (Lorena, França) a 100 francs de multa i a 500 francs per danys i perjudicis per haver reproduït una conferència seva considerada difamatòria. Amb son company recorregué les fires i mercats llenguadocians venen quincalleria. Segons la policia, anava freqüentment a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i es reunia amb diferents companys, com ara Victor Alzas i Pierre Panel. Anys més tard abandonà el moviment llibertari. Segons la policia, sota el nom de Marie Moissac fou l'amant de Sébastien Faure, amb qui havia fet conferències. El 20 de febrer de 1904 es casà al V Districte de París (França) amb Léon François Vire-Lapeyre, exmilitar que tenia una ocupació de caixer i recaptador. Marie Murjas va morir el 15 de desembre de 1906 a Les Sables-d'Olonne (Poitou, França), on s'havia instal·lat amb sa parella.

***

Benoît Broutchoux, assegut al centre, amb altres membres del comitè de vaga (Courrières, 1906). Fotografia Baron

- Benoît Broutchoux: El 7 de novembre de 1879 neix a Essertenne (Franc Comtat, França), a prop de la zona minera de Montceau-les-Mines, el militant i propagandista anarcosindicalista Benoît Broutchoux. Son pare, Sébastien Broutchoux, feia d'obrer metal·lúrgic i sa mare, Lazarette Clair, va fer de jornalera i portà al món vuit infants, dels quals Benoît n'era el major. De ben jovenet començà a treballar de carreter en una granja i amb 14 anys entrà a fer feina de miner a la Companyia de Blanzy a Monceau-les-Mines, on va ferir-se una cama poc després –per aquest accident fou indemnitzat miserablement i d'aleshores ençà mai no pogué caminar correctament. En 1898 s'instal·là a París, on va fer de terrelloner a les obres del metro. Fou en aquesta època que començà a freqüentar els cercles anarquistes, s'afilià al sindicat  anarcosindicalista dels terrelloners, dels pouaters i dels miners i col·laborà en el full àcrata Le Chemineau. A la primavera de 1900 tornà a Monceau-les-Mines, on continuà militant en l'anarcosindicalisme, destacant en les seves confrontacions dialèctiques en els mítings organitzats pels socialistes. El 2 de juny de 1900, arran de la mort per part de la policia de l'obrer metal·lúrgic en vaga Brouillard a Chalon-sur-Saône, pronuncià un violent discurs durant l'enterrament; detingut, fou condemnat«per excitació a la mort i al pillatge, per injúries a l'Exèrcit i paraules ultratjants al govern parlamentari». A penes alliberat, fou novament condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó i a dos anys de prohibició de residència pel Tribunal de Chalon per apallissar el comissari Müller. Fugitiu, marxà a Suïssa, on conegué sa futura companya, Fernande Richir. En 1902, amb un fals nom, començà a treballar a la conca minera de Lens. Durant la vaga d'octubre d'aquell any per aconseguir la jornada de vuit hores, s'oposà al sindicat miner reformista encapçalat perÉmile Basly. Novament detingut, fou condemnat per«atemptat contra la llibertar del treball» i per «usurpació d'identitat». Quan sortí de la presó en 1903, entrà a formar part del nou sindicat creat pels dissidents i esdevingué redactor del periòdic Le Réveil Syndical i de L'Action Syndicale, des d'on reivindicà la vaga general. Partidari de les tesis neomaltusianes, va fer propaganda de l'amor lliure i del pensament anarcofeminista d'Emma Goldman; per tot això, fou condemnat per «ultratges als bons costums». Arran de la catàstrofe de Courrières, el 10 de març de 1906, on moriren 1.101 persones, fou un dels capdavanters de la vaga que es desfermà a la conca i fou detingut durant una marxa cap a l'alcaldia de Lens de 2.000 vaguistes. Alliberat a finals de maig d'aquell any, esdevingué el gerent del cafè Florange, mentre continuà editant L'Action Syndicale, gràcies a una petita impremta. En 1906, també, participà en el Congrés d'Amiens de la Confederació General del Treball (CGT), amb Georges Dumoulin i Pierre Monatte, on els anarcosindicalismes desbancaren la minoria guesdista i aprovaren la«Carta d'Amiens» que afirmava la defensa de les reivindicacions immediates i diàries, alhora que lluitava per la transformació conjunta de la societat al marge de qualsevol partit i de l'Estat. Aquest document sempre fou reivindicat per la CGT i per altres sindicats (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball, etc.). L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on es va debatre sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme i on es visqué un viu debat entre Pierre Monatte, defensor del sindicalisme revolucionari, i Errico Malatesta, que pensava que el sindicalisme sempre era reformista. Poc abans d'aquest congrés aconseguir fugir de la policia després d'un agitat míting organitzat per protestar contra la detenció del seu amic André Lorulot, però en tornar al seu domicili el setembre, fou detingut i novament condemnat, amb Lorulot, per«incitació de militars a la desobediència». El desembre de 1909 fou novament condemnat per haver atiat els vaguistes de les obres del canal del Nord i encara durant l'estiu de 1911 per haver fet costat la lluita de les mestresses contra l'encariment de la vida. El gener de 1912 fou condemnat a un any de presó, després d'haver-se lliurat dels treballs forçats a les colònies penals, i fou amnistiat el juliol. El 8 de novembre de 1914 es casà a Montcenis (Borgonya, França) amb l'anarquista Fernande Marie Anna Richir. En 1914, inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes, fou detingut i enviat al front. Dos anys després, gasejat durant un atac alemany, fou llicenciat. Després esdevingué xofer de taxis de la Companyia General de Taxis (CGT), alhora que s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el periòdic CQFD, de l'anarcopacifista Sébastien Faure, i en Le Libertaire. Durant els anys de la Revolució russa intentà conciliar els llibertaris i els bolxevics, però la decepció del comunisme fou absoluta. En 1921 participà en el Congrés de Lille de la CGT, realitzat després del Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), durant el qual aquest partit socialista es dividí arran de la creació de la III Internacional comunista, i fou ferit de bala per un «company reformista». En 1925 la seva salut es va veure molt degradada i en 1931, son fill Germinal de 26 anys, fou assassinat per la policia. En 1940, malalt i en la misèria, es refugià a Villeneuve-sur-Lot. Benoît Broutchoux va morir el 2 de juny de 1944 a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània).

***

- Jean Couture: El 7 de novembre de 1884 neix a Pantin (Illa de França, França) l'arquitecte i astrònom anarquista, i després comunista, Jean Joseph Couture. Sos pares es deien Jean Couture i Anne Virginie Durantond. En 1902 s'allistà voluntari per tres anys a l'exèrcit per reemplaçar son germà petit Raymond Gilbert que s'acabava de casar i havia estat triat al sorteig de quinta. En 1908 viva a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França) i treballava d'obrer mesurador en la construcció. El 17 d'octubre de 1908 es casà a Le Pré-Saint-Gervais amb LouiseÉmile Wagner. En 1909 publicà el pamflet A la porte l'assassin!, on denuncià l'assassinat del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia i criticà durament les autoritats espanyoles. A començament dels anys deu vivia al número 10 del carrer Gambetta de Châtillon-sous-Bagneux i en aquestaèpoca formava part del grup «Amis du Libertaire». Mobilitzat durant la Gran Guerra, en la primavera de 1916 era sotstinent del 51 Regiment d'Infanteria i el febrer havia estat ferit a Cumières-le-Mort-Homme (Lorena, França) durant l'ofensiva alemanya sobre Verdun. Després de la seva convalescència, va ser traslladat a artilleria i encapçalà el Service de Renseignement et d'Observation Terrestre (SROT, Servei d'Intel·ligència i d'Observació Terrestre). Acabà la guerra com a tinent i va ser condecorat amb la Legió d'Honor i amb la Creu de Guerra amb Palma i Estrella. Posteriorment s'adherí al Partit Comunista Francès (PCF). Entre 1921 i 1938 fou arquitecte municipal de Châtillon-sous-Bagneux. En 1929 va ser nomenat oficial d'acadèmia del Ministeri de l'Educació Pública i en 1935 oficial d'instrucció pública del citat ministeri. En 1935 col·laborà en La Construction Moderne. Fou president d'honor de la Federació Nacional dels Arquitectes de Col·lectivitats Públiques i Organismes Assimilats (FNACPOA). Estudiós de l'astronomia des de jove, fou membre de la Societat Astronòmica de França (SAF), col·laborà en els seus òrgans d'expressió L'Astronomie i Bulletin de la Société Astronomique de France et revue mensuelle d'astronomie, de météorologie et de physique du globe i destacà pels seus estudis sobre la temperatura solar i per l'interès de crear observatoris populars. Jean Couture va morir el 30 de novembre de 1973 a Châtillon-sous-Bagneux, actual Châtillon (Illa de França, França).

***

Portada del fullet Cris de haine, paroles d'amour. Prose rythmée (1905)

- Achille Légeret: El 7 de novembre de 1886 neix a Bourges (Centre, França) l'obrer metal·lúrgic, escriptor, antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista Pierre Achille Légeret. Son pare, Silvain Légeret, era comptable públic de recaptacions i sa mare, Marie Clémence Chotard, feia de llevadora; també llogaven habitacions moblades i guardaven els infants, especialment els dels militants anarquistes de Bourges. Després d'haver assistit a l'Escola Nacional Professional de Vierzon (Centre, França), aconseguí una excel·lent educació primària superior. A començaments de segle sembla que formà part de la Libre Pensée. Un informe policíac del 6 de maig de 1904 el qualificà com «l'antimilitarista més violent i perillós de la nostra ciutat». El seu domicili, al carrer Bouillet de Bourges, fou el centre de les activitats llibertàries de la localitat. El juliol de 1905 creà el periòdic anarquista bimensual Les Semailles. Journal anarchiste, que publicà tres números i deixà de sortir en octubre. En aquest any també publicà Soldat-putain. Récits en prose rythmée iCris de haine, paralos d'amour. Prose rythmée. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1905 acollí Miguel Almereyda durant la seva estada a la ciutat. En aquesta època milità en l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) promoguda per Ernest Girault, organitzant reunions publiques amb aquest, aferrant cartells i distribuint pamflets. En aquesta època col·laborà en L'Anarchie. Obrer metal·lúrgic, sembla que treballà als tallers de Maseiras (Poitou-Charantes, França) i participà activament en la lluita sindical, sobretot a partir de 1906, quan va ser nomenat vicepresident de la Borsa del Treball de Bourges, amb la militant llibertària Eugénie Giraud com a secretària. Tingué bones relacions amb els socialistes del grup encapçalat perÉdouard Vaillant dins de la Borsa del Treball, sobretot amb el seu secretari general Pierre Hervier, però sense abandonar les seves idees anarquistes. El 7 de juliol de 1907 mantingué una violenta polèmica amb Jean Jaurès en un míting. L'octubre de 1907 va ser cridat a files i incorporat en el 4t Regiment d'Artilleria d'Héricourt (Franc Comtat, França) i la Prefectura el va inscriure en el«Carnet B» dels antimilitaristes. A finals de 1909 va ser llicenciat. El 8 d'octubre de 1911 la lògia maçònica«Travail et Fraternité» de Bourges refusà unànimement d'admetre'l a la francmaçoneria per la seva«notorietat excessivament desafortunada» –el 24 de juliol de 1920 ho va intentar de bell nou i sembla que també sense èxit. El 15 d'octubre de 1911 durant una discussió amb el company llibertari Marius Truchard, qui el va acusar de dedicar«masses atencions» a la seva companya, resultaren ferits ambdós per trets disparats per Légeret amb una pistola. En 1912 prengué la paraula en nombroses reunions públiques a la regió Centre (Bourges, La Guerche, etc.) contra la guerra, parlant en nom de la Federació Comunista Revolucionària (FCR), del Sindicat de Metal·lúrgics de Maseiras i de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR). Entre 1913 i 1914 fou secretari adjunt de la Borsa del Treball i amb aquest càrrec realitzà la campanya per la pau i contra la«Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. El 26 de maig de 1913, quan els motins a les casernes, la policia escorcollà el seu domicili, però sense trobar res de comprometedor. Quan entre juliol i agost de 1913 el secretari general de la Borsa del Treball Pierre Hervier restà empresonat per la seva participació en la campanya d'«El Sou del Soldat», ocupà el seu lloc. Per mostrar la seva solidaritat amb Pierre Hervier, votà el 3 d'agost de 1913 per la seva candidatura d'amnistia al Consell del Districte. El 31 de juliol de 1914 prengué la paraula, al costat dels socialistes, en un míting contra la guerra, encara que mesos després aquests s'adheriren a les«necessitats de la defensa nacional». El març de 1915 es va reincorporar al 1er Regiment d'Infanteria i en 1917 va ser destinat a uns establiments militars de Bourges. L'11 de desembre de 1917 es casà a Bourges amb Pauline Rosalie Aucouturier. El gener de 1918 declarà el seu internacionalisme contra la guerra. Gràcies a ell, el 28 d'abril de 1918 es va votar per unanimitat la vaga per al Primer de Maig i fou un dels seus organitzadors, aconseguint que gairebé vint mil persones es manifestessin als crits de «Fora la guerra! Visca la Pau!», tot cantant L'Internationale. El vespre d'aquell dia, s'adreçà a la gentada des de la terrassa de la Borsa del Treball i l'endemà sis-centes persones es reuniren a Saint-Germain-du-Puy (Centre, França) per a fer un pícnic, menjant, cantant, ballant i escoltant-lo recitar el seu monòleg Ce que c'est qu'un soldat. La vaga continuà algunes setmanes, però quan entre el 19 i el 20 de maig de 1918 assistí al «Congrés Minoritari» de Sant-Etiève (Arpitània), la vaga s'esgotà i el 22 de maig es votà la represa del treball. Per mesura disciplinària, les autoritats militars suspengueren la seva pròrroga d'incorporació, el destinaren al 85è Regiment d'Infanteria de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França) i l'enviaren al front. En 1919 va ser llicenciat i reprengué la seva activitat sindical enquadrat en la Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT). El 28 de novembre de 1919 presidí un míting contra la intervenció a Rússia. Segons la policia, en una reunió pública celebrada el 21 de març de 1920«sostingué de manera violenta les teories bolxevics». Malgrat la seva col·laboració amb el sector esquerrà del Partit Socialista, restà fidel a les seves idees anarquistes. En el Congrés Departamental de la CGT de juliol de 1920 signà amb Venise Gosnat l'ordre del dia«minoritari». No sabem res més de la seva activitat durant els anys posteriors. Achille Légeret va morir el 19 de desembre de 1951 a Tours (Centre, França).

Achille Légeret (1886-1951)

***

Carlo Molaschi (1924)

- Carlo Molaschi: El 7 de novembre de 1886 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Carlo Molaschi, que va fer servir diversos pseudònims (Charles l'Ermite,Iperboreo, Dottor Stockmann, etc.). Sos pares es deien Giacomo Molaschi i Virginia Conti. Fill d'una família modesta, sos pares eren els guardians d'un palau noble a la plaça milanesa del San Sepolcro. Un cop acabat els estudis primaris, amb 11 anys començà a treballar com a dependent en una merceria i, alhora, continuà la seva educació en una escola nocturna. A començament del segle XX començà a acostar-se als cercles llibertaris, arran d'escoltar el propagandista anarquista Pietro Gori. També s'inicià en la lectura de clàssics del pensament, com ara Siddharta Gautama, Friedrich Hölderlin, Henrik Ibsen, Friedrich Nietzsche, Lev Tolstoi, Otto Weininger, Oscar Wilde, etc. En 1901 va ser detingut per primer cop arran d'una vaga general quan distribuïa pamflets subversius als voltants del Teatre Líric de Milà; aquest fet va suposar el seu acomiadament de la feina, cosa que endurí les seves relacions familiars ja difícils. Posteriorment entrà a treballar com a aprenent de comptable a l'establiment industrial«Seveso» de Cusano Milano (Milà, Llombardia, Itàlia), feina que va mantenir durant 16 anys. En aquests primers anys del segle intensificà la seva militància i començà la seva tasca de propagandista, fent servir diversos pseudònims (Charles l'Ermite, Iperboreo,Dottor Stockmann). En aquestaèpoca destaquen les seves col·laboracions sota la rúbrica «In sordina», publicats en el periòdic Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). També freqüentà el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Milà. Entre 1909 i 1910 publicà el periòdic Sciarpa Nera. En aquest període mantingué una estreta relació amb l'advocat llibertari Luigi Molinari, que sempre va veure com a un mestre i el seu punt de referència cultural i polític, col·laborant intensament en la Universitat Popular de Molinari i en la revista L'Università Popolare, i participant també activament en la preparació i en la fundació de l'«Escola Moderna Francisco Ferrer», encarregant-se de la seva administració. Tota aquesta activitat li va portat problemes amb la justícia i va ser detingut i apallissat en diverses ocasions a la presó de San Vittore de Milà, cosa que soscavà la seva salut i on s'encomanà del mal que sempre li va acompanyà, la tuberculosi, que procurava contrarestar amb la seva afició per la muntanya. Quan esclatà la Gran Guerra i portà la crisi ideològica dins del moviment llibertari, s'encarregà de la revista Il Rebelle, portaveu dels anarquistes antiintervencionistes, que volia contrarestar la propaganda exercida pels anarquistes intervencionistes integrats en el periòdic La Guerra Sociale. En aquesta època esdevingué, amb Leda Rafanelli, amb qui des de 1913 tindrà una profunda amistat, i Giuseppe Monanni, en el principal exponent de l'anarcoindividualisme d'aleshores, molt important a Milà. En aquesta època es va veure molt influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche, sobre tot pel que fa al seu pensament sobre el «superhome», i, donada la seva passió pel teatre, per l'obra dramàtica d'Henrik Ibsen, de qui va prendre el pseudònim Dottor Stockmann, especialment pel seu«menyspreu pel ramat humà». Es va veure atret per referents culturals molt diversos i inusuals en el moviment llibertari del moment, com ara el pensament oriental o els textos clàssics dels estoics (Marc Aureli, Epictet, etc.). El febrer de 1915 va ser detingut per distribuir pamflets incitant els soldats a la desobediència. Abans que dirigís la revista Cronaca Libertaria (del 3 d'agost a l'1 de novembre de 1917), conegué la mestra de primària Maria Rossi (Petra,MR, etc.), immersa de ple en la renovació pedagògica portada a terme per Molinari. Va ser assistint a les reunions d'aquest grup pedagògic que Molaschi conegué Rossi i Rafanelli. A començament de 1918 va ser enrolat en el 192 Batalló de la Milícia Territorial de Melzo (Llombardia, Itàlia), però per la seva mala salut va ser llicenciat l'estiu d'aquell any. Aquesta breu experiència militar el va introduí més en el pessimisme i en el pensament individualista i nihilista, que donarà lloc a l'edició de la revista Nichilismo (1920-1921). Durant la primavera de 1918 es casà amb Maria Rossi. En 1919 fundà la llibreria «Tempi Nuovi» i el primer Comitè Pro Víctimes Polítiques de la postguerra. En aquesta època, abans de la fundació de Nichilismo, la seva posició teòrica es caracteritzà per una mena d'«ecumenisme» obert a tots els corrents de pensament. Durant l'estiu de 1920 participà en la fundació del diari Umanità Nova, dirigit per Errico Malatesta, del qual fou un dels grans animadors. Durant l'octubre de 1920, arran de la detenció del grup redactor d'Umanità Nova, assumí durant uns mesos la direcció del periòdic. La suspensió del quinzenal Nichilismo, que havia dirigit entre el 5 d'abril i el 6 de desembre de 1920, coincidí amb una nova mutació teòrica que l'allunyà del corrent individualista, a causa sobretot de la participació de seguidors d'aquesta tendència en actes terroristes, i l'acostà al corrent majoritari del moviment anarquista, més associatiu i solidari, que donà lloc a la publicació de la revista Pagine Libertarie (del 16 de juny de 1921 al 15 de febrer de 1923) i a les seves col·laboracions en la revista Pensiero e Volontà. Després de reactivar l'oficina de correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI), en 1924 promogué la revista de cultura social L'Università Libera; també en 1924 publicà el llibre Federalismo e libertà, on reivindica el federalisme bakuninista. En 1925 proposà la supressió de la Unió Sindical Italiana (USI) i la creació dels Grups Llibertaris Sindicalistes (GLS) dins de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball). Amb l'arribada del feixisme, la seva activitat política no cessà, fet que li va portar detencions, escorcolls domiciliaris i intimidacions de tota mena. La seva vida i la de la seva companya en aquests anys negres va ser molt dura, buscant feina i intentant mantenir-la. En 1926 se li va prohibir l'ensenyament per motius polítics, cosa que malmenà encara més la seva situació econòmica. Fou en aquest mateix any quan Luigi Fabbri i sa família fugí, amb el seu suport, a Suïssa cap a un exili del qual no retornaria. En 1941, en plena II Guerra Mundial, va ser detingut i confinat al camp de concentració d'Istonio Marino (Vasto, Abruços, Itàlia) durant nou mesos. En tornar-hi, es va traslladar primer a Chiavenna (Llombardia, Itàlia), on participà indirectament en la Resistència de la zona, i després a Cusano Milanino, on entrà en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) clandestí i s'integrà activament en la lluita antifeixista. Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), participant en l'administració municipal de Cusano Milanino, primer rebutjant el càrrec d'alcalde que se li va oferir i posteriorment acceptant ser sots alcalde i una assessoria, amb el suport de sa companya mestra, en la regidoria d'Educació durant el decenni posterior. Carlo Molaschi va morir el 26 de maig de 1953 a Cusano Milanino (Milà, Llombardia, Itàlia) a causa de la seva tuberculosi crònica. En 1959 es va publicar el seu llibre pòstum PietroGori i en 1991 es va reeditar el seu Federalismo e libertà. Una escola pública de Cusano Milanino porta el seu nom.

Carlo Molaschi (1886-1953)

***

Florencio Edo Isquierdo (esquerra) i Ricard Sanz en el comandament de la "Columna Durruti" a Madrid

- Florencio Edo Isquierdo: El 7 de novembre de 1897 neix a Alcalá de la Selva (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Florencio Edo Isquierdo. Sos pares es deien Isidoro Edo i Emerenciana Isquierdo. Obrer en una foneria, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament militar de juliol de 1936 lluità contra els feixistes als carrers de Barcelona (Catalunya) i després en les milícies al front d'Aragó. Encapçalà l'anomenada Oficina Auxiliar confederal. Com a miner a Utrillas (Terol, Aragó), fabricà explosius per a la «Columna Durruti». Després de la mort Buenaventura Durruti, fou capità auxiliar de Ricard Sanz García al front de la columna. En l'Exèrcit de la II República espanyola arribà al grau de capità. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després treballà a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), on va caure malat per la dura feina i hagué de passar sis anys en un sanatori. El 6 de juny de 1946 assistí al Ple clandestí del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Mauriac (Alvèrnia, Occitània). En l'exili treballà d'obrer agrícola i milità en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) i en la Federació Local d'Ais de Provença de la CNT. Visqué a Arle (Provença, Occitània) amb sa companya Gloria García. Florencio Edo Isquierdo va morir el 19 de novembre de 1962 a Les Milles (Ais de Provença, Provença, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'Ais de Provença.

***

Necrològica d'Antonio Cañizar Agut apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de novembre de 1969

- Antonio Cañizar Agut: El 7 de novembre de 1905 –algunes fonts citen erròniament el 7 de setembre de 1906– neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Antonio Cañizar Agut. Sos pares es deien Joaquín Cañizar i Adelaida Agut. Crescut en una família llibertària, treballà de jornaler als camps i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), freqüentant assíduament el Centre Obrer de Massalió. Intervingué en l'aixecament anarquista de desembre de 1933, fet pel qual va ser empresonat entre el 16 de desembre de 1933 i el 13 de gener de 1934 a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). Participà activament en les dues col·lectivitats agrícoles que hi hagué a Massalió durant la Revolució espanyola. El maig de 1938 va ser mobilitzat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser destinat a una unitat d'obres i fortificacions. Entre el 7 d'abril de 1938 i gener de 1939 visqué refugiat amb sa família a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs al camp de concentració de Barcarès. Acabà establint-se amb sa família a Dreux (Centre, França), on a més de formar part de la Federació Local de la CNT milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En morir sa companya Herminia Florencia Arrufat Tirado en 1959, també de família llibertària, el deixà amb quatre infants petits i cinc anys després morí son fill Jaime Cañizar Arrufat en accident laboral, deixant companya i dues filles. El seu domicili va ser emprat com a refugi dels companys perseguits. Antoni Cañizar Agut patí sobtadament un atac cardíac quan passava uns dies de vacances i va morir el 15 d'agost de 1969 al Centre Hospitalari de Narbona (Llenguadoc, Occitània), essent enterrat el 22 d'agost a Dreux.

Continua...

---

Però Villalonga també era capaç de transformar-se segons les circumstàncies polítiques del moment. Sembla que, cínic, sempre va actuar segons les seves conveniències personals. Potser és veritat que estava amb els falangistes perquè comandaven i pensava que podia fer carrera al seu costat, servint els que havien derrotat la República. Les afirmacions que va fer l’any 1966 a Diario de Mallorca refermant públicament la seva fe en el feixisme són fetes just en el moment que, per determinades circumstàncies, començava el seu triomf literari a Catalunya després de no haver aconseguit aquest reconeixement en l’àmbit de la cultura espanyola. Aleshores varià –per recomanació de Joan Sales, el seu editor- les seves opinions polítiques i començà a voler-se fer pasar per “liberal”, considerant “anecdòtic” el seu suport actiu als falangistes. Als quals, convendria recorda-ho, dedicà un poema just en el moment de la màxima repressió; poema publicat a El Día el quinze de novembre de 1936. (Miquel López Crespí)

Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

De fa molts d’anys m’interessava novel·lar la vida de l’escriptor Llorenç Villalonga. I per això mateix em vaig posar a escriure les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sempre he trobat que la seva vida podia ser summament útil a l’hora d’enllestir una novel·la. Aquest, com he dit, era un projecte antic. La voluntat de novel·lar la vida de Llorenç Villalonga sorgí l’any 1970, quan amb la seva esposa, Teresa Gelabert, el veia passar per davant la llibreria L’Ull de Vidre, al carrer de sant Sebastià de Palma. El veia cada dia, el rostre serè, cada vegada més eixut. Sec, prim, alt. En els anys trenta era un tipus de complexió atlètica, bon esportista. Sempre li agradà la natació. En els setanta, Villalonga encara conservava quelcom d’aquella figura del passat. La parella vivia prop de la llibreria que portàvem amb els amics Frederic Suau i Adela Caselles, al carrer Estudi General. No record que hi pujàs a comprar cap llibre. Però la seva presència era ben normal al barri de la Seu, l’indret que va descriure molt bé a Mort de dama, la primera novel·la que va publicar i tants problemes li va causar amb el cercle de Miquel Ferrà i els col·laboradors de La Nostra Terra.

El barri de la Seu era, en aquells finals dels seixanta i començaments del setanta, molt semblant al que Villalonga descriu en la introducció de Mort de dama. Malgrat que el Concili Vaticà II havia fet fora la majoria de sotanes dels carrers de Palma, encara en restaven moltes, i passaven, com a fantasmes, apressades per davant la llibreria. Els moixos, ben igual que a Mort de dama, anaven a lloure pel carrer de sant Sebastià, segurs de ser els amos d’aquell univers encara plàcid, malgrat els cotxes i el turisme que ja esdevenia la plaga –i la font de riquesa!- que tots coneixem. Vilallonga havia escrit: “El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L’herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes”.

I continua: “Pel barri, no hi passa ningú. ‘Els veritables habitants d’aquests carrers són els gats’, ha dit Santiago Rusiñol. Mallorca és un país privilegiat per als éssers gatescos. El gat exigeix silenci, ordre i netedat, com el filòsof escolàstic: els renous del món no el deixarien meditar. Els gats i els canonges guarden analogies. Així han triat el mateix barri. L’aristocràcia, la burgesia, també anhelen reposar. L’escenari és apropiat”.

Com deia, l’escenari del barri no havia canviat gaire d’ençà Llorenç Villalonga havia escrit aquestes retxes. Canonges de la Seu, burgesos, moixos, les senyores que anaven a missa... Tan sols havia mudat una cosa prou important: els estudiants s’havien apoderat de l’Estudi General. Depenent de la Universitat de Barcelona, els mallorquins i mallorquines ja podien estudiar Filosofia i Lletres a Palma. Villalonga no imaginava que entre aquells joves estudiants cridaners que començaven a comprar els primers llibres de marxisme hi hauria bona part dels futurs dirigents de l’esquerra mallorquina.

Els joves antifeixistes de finals dels seixanta i començaments del setanta ja sabíem que Villalonga havia participat en el mateix projecte – el Moviment- que molts criminals del poble mallorquí; el marquès de Zayas, el primer de tots. En aquell moment encara era un misteri saber com havia estat catapultat a la fama pel catalanisme del Principat, especialment per Joan Sales, l’editor de les seves novel·les. També eren un misteri les visites que rebia de molts dels escriptors del que més endavant s’anomenà “la generació literària dels 70”. Cal dir que m’interessaven algunes de les obres que anava publicant Joan Sales. Però em repel·lia el tarannà reaccionari de Llorenç Villalonga, demostrat no solament en el suport constant al règim franquista sinó fins i tot en els atacs a l’església aperturista dels anys seixanta. Ens ho explicava alguns dels futurs escriptors que anaven a fer-li el rendez-vous al carrer Estudi General. Nosaltres no hi anàrem mai. Era superior a les nostres forces. Es comentaven els seus atacs a algunes de les resolucions progressistes del Concili Vaticà II que es va celebrar l’any seixanta-dos a Roma. Imaginàvem, i crec que no anàvem errats, que no podia suportar l’exigència moral d’un Concili que feia bones les rebel·lions dels pobles contra la injustícia. Com el règim franquista, Villalonga devia considerar –i de fet considerava!- el Papa Joan XXIII com un “company de viatge” dels comunistes, això si no el considerava un marxista que portaria l’Església Catòlica a la perdició. Podia haver-hi res de més reaccionari sota el cel de Mallorca? Un escriptor que, fins i tot, s’atrevia a atacar els tímids avanços progressistes de l’església de Roma! Era mal de creure tant de reaccionarisme concentrat en la ment d’una persona. Però era així. La qual cosa ens feia reflexionar sobre el que podria pensar del socialisme, del marxisme revolucionari, de les accions i protestes contra el règim que ell havia defensat sempre.

Aquest era el curiós personatge que cada dia passava per davant la llibreria L’Ull de Vidre, de bracet de Teresa Gelabert. Sabíem que Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Jaume Pomar, Jaume Vidal Alcover, Baltasar Porcel, Damià Ferrà-Ponç, Antoni Mus i molts d’altres escriptors l’anaven a visitar sovint. Nosaltres també ho hauríem pogut fer. No ho férem mai, possiblement condicionats per la dèria de la militància antifeixista en la qual ja estàvem immersos. Segurament va ser un error per part nostra. Unes visites a l’autor de Mort de dama m’haurien servit ben molt a l’hora d’enllestir Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Però com explicar-ho a un jove de vint anys que ja havia estat detingut a l’any seixanta-tres per fer pintades contra el règim? En aquella època jo ja sabia diferenciar molts bé els antifranquistes de boqueta, els “marxistes” de uisqui a plaça Gomila dels autèntics revolucionaris que es jugaven la pell militant en les organitzacions antifeixistes de l’època. El cert és que quan el veia passar davant la llibreria pensava que, un dia, més endavant, quan arribàs la democràcia (érem molt optimistes quant a les possibilitats de les nostres reduïdes organitzacions revolucionàries!), escriuria una novel·la sobre aquell antic falangista que, xino-xano, passejava de bracet de la seva esposa pels carrers ombrívols del barri de la Seu, sota les porxades del Círculo Mallorquin.

Però la idea de fer aquestes novel·les no s’ha pogut concretar fins fa dos anys. Record que a l’època que sorgí la idea de novel·lar el paper de Villalonga en la guerra civil ja em demanava si l’escriptor va tenir mai cap remordiment per haver estat al costat d’aquells que liquidaren l’esquerra i el catalanisme a les Illes. Ara, després de repassar la seva obra, podria afirmar que no, que mai va sentir cap mena de preocupació per la seva actitud militant en defensa del Movimento. Havia d’estat fent costat als que mataren Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil mallorquins i mallorquines més. En tots els milers i milers de pàgines que va escriure, siguin aquestes memòries o articles, ni tampoc en cap de les entrevistes ni en la seva correspondència, podem trobar la més petita reflexió sobre el significat de la sagnant repressió en què va participar, malgrat ni que fos indirectament, a través dels seus articles de suport al feixisme. Encara en una carta oberta publicada a Diario de Mallorca (6-XII-1966) l’escriptor afirmava ben clar i llampant. “Mi carnet [de Falange Espanyola Tradicionalista i de las JONS], que conservo, pertenece a 1936”. I afegia, ben convençut de les seves afirmacions: “ahora más que nunca, después de la Ley Orgánica que se votará el día 14, estoy donde estuve en 1936”. És a dir, al costat de la dictadura, defensant els assassins del nostre poble, la política d’aquells que acabaren amb la llibertat a l’estat espanyol i a les Illes.

Però Villalonga també era capaç de transformar-se segons les circumstàncies polítiques del moment. Sembla que, cínic, sempre va actuar segons les seves conveniències personals. Potser és veritat que estava amb els falangistes perquè comandaven i pensava que podia fer carrera al seu costat, servint els que havien derrotat la República. Les afirmacions que va fer l’any 1966 a Diario de Mallorca refermant públicament la seva fe en el feixisme són fetes just en el moment que, per determinades circumstàncies, començava el seu triomf literari a Catalunya després de no haver aconseguit aquest reconeixement en l’àmbit de la cultura espanyola. Aleshores varià –per recomanació de Joan Sales, el seu editor- les seves opinions polítiques i començà a voler-se fer pasar per “liberal”, considerant “anecdòtic” el seu suport actiu als falangistes. Als quals, convendria recorda-ho, dedicà un poema just en el moment de la màxima repressió; poema publicat a El Día el quinze de novembre de 1936.

Un camaleó, un felí com a ell mateix li agradava definir-se? O, simplement, un reaccionari amb totes les seves conseqüències que malda per dissimular els aspectes més estridents de la seva biografia? Alguns historiadors diuen que potser mai no coneixerem a fons la vertadera ànima d’un personatge tan singular. Només sabem que anava amb l’uniforme blau de Falange i la boina roja dels requetès en els anys més foscos de la nostra història. També tenim les seves Falses memòries... I tota la seva obra literària per provar d’aprofundir en el seu subconscient, per provar de saber qui era en realitat l’home de les mil disfresses. És un material més que suficient per atrevir-nos a engegar la tasca de novel·lar la seva vida i imaginar com era en realitat, per quins impulsos secrets es movia quan actuava com a reaccionari i anticatalà en la realitat d’aquells anys o com a nouvingut al catalanisme en els anys seixanta. D’aquí l’origen d’Una Arcàdia feliç, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i de l’altra novel·la que encara està en curs de redacció, en els seus moments inicials.

Anarcoefemèrides del 8 de novembre

Esdeveniments

La bomba de Bons-Enfants segons el diari parisenc Le Petit Journal del 19 de novembre de 1892

- Bomba de Bons-Enfants: El 8 de novembre de 1892 l'anarquistaÉmile Henry col·loca una bomba de retardament davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra de París (França), en solidaritat amb els minaires de Carmaux en vaga. L'artefacte és finalment descobert i, transportat per l'imprudent conserge de l'edifici a l'interior de la comissaria del carrer dels Bons-Enfants, explota matant cinc policies –una sisena persona morirà després a causa d'una crisis cardíaca. L'endemà de l'atemptat Émile Henry fugirà al Regne Unit. Vers el 1968 Guy Debord, sota el pseudònim de Raymond la Science, va escriure una cançó, musicada per Francis Lemonnier, titulada La java des Bons-Enfants.

***

Severiano Martínez Anido fotografiado per Alfonso

- Martínez Anido, governador civil de Barcelona: El 8 de novembre de 1920 el cap del Govern Eduardo Dato, arropat pels sectors més conservadors de la societat catalana, nomena governador civil de Barcelona (Catalunya) el general i governador militar de Barcelona Severiano Martínez Anido (El Ferrol, Galícia, 1862 - Valladolid, Espanya, 1938), en substitució de Federico Carlos Bas. Resident des dels vuit anys a Barcelona, militar de professió, Martínez Anido va participar en les campanyes militars antiindependentistes de Filipines i de Melilla. En 1911 va ser nomenat director de l'Acadèmia d'Infanteria i més tard va ser nomenat governador civil de Sant Sebastià i, a partir de 1917, de Barcelona. La pressió del Sometent, de la Lliga Regionalista, de la Unió Monàrquica, del Foment del Treball Nacional i de la Cambra Mercantil van aconseguir de Dato el seu nomenament com a governador civil de Barcelona amb plens poders extensius en la pràctica a València i a Saragossa, iniciant-se el més negre període de repressió de l'obrerisme revolucionari anarquista de tota la història de l'Estat espanyol. Entre l'11 i el 14 de novembre va ser detinguts més de 400 sindicalistes; el que va començar sent detencions arbitràries, va passar a ser deportacions i finalment assassinats. Martínez Anido es va proposar eliminar físicament qualsevol militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que trobés. L'assassinat d'obrers s’organitzava des del Govern Civil amb la total col·laboració de la policia –del general Miguel Arlegui Bayones, cap superior de policia, i de l'inspector Antonio Espejo–, dels carlistes (Bertrán i Musitu, Salvador Anglada) i amb contractació de pistolers del Sindicat Lliure sostinguts per patrons i dirigits per Ramon Sales, confidents de tota casta –entre ells l'antic misser sindicalista Pere Màrtir Homs–, i amb una intensitat força major que durant el període anterior de Manuel Bravo Portillo. El mateix mes de novembre dictava una ordre prohibint els sindicats i deportant una trentena de dirigents anarcosindicalistes, al castell de la Mola a Maó. Durant els primers 15 dies del seu mandat se li va aplicar la «llei de fugues» a 22 cenetistes i el 30 de novembre va ser assassinat l'advocat laboralista i dirigent del Partit Republicà Català Francesc Layret, un fet que va commocionar enormement la societat catalana. La CNT va reaccionar muntant grups d'acció i de defensa i el 8 de març de 1921 era assassinat Eduardo Dato. Però els seus successors (Allende Salazar i Antoni Maura) van mantenir en el càrrec Martínez Anido. L'arribada a la presidència del govern de Sánchez Guerra el 21 de gener de 19922 semblava que acabaria amb el governador, però va sobreviure. Martínez Anido va presentar la dimissió, però els poders politicoeconòmics catalans va exigir-ne la continuació, fins i tot realitzant manifestacions a Barcelona, confirmant-se el càrrec. Finalment el 25 d'octubre de 1922 va ser destituït. Les xifres de morts de sindicalistes durant el seu mandat varien segons els historiadors, però es troben damunt el milenar. Amb la dictadura de Primo de Rivera va ser subsecretari de Governació i va fugir a França amb la proclamació de la República, però amb el començament de la Guerra Civil va tornar a la zona feixista com a cap de Seguretat Interior (1937-1938) i després ministre d'Ordre Públic en el primer govern franquista de Burgos fins a la seva mort, el 23 de desembre de 1938.

Naixements

Foto policíaca de Charles-Jean Capt (ca. 1894)

- Charles-Jean Capt: El 8 de novembre de 1855 neix a Corsier (Ginebra, Suïssa) –algunes fonts citen Carrouge (Vaud, Suïssa)– l'anarquista Charles-Jean Capt. Sos pares es deien Louis Capt i Georgette Dessange. Es guanyà la vida primer fent d'ebenista i ensostrant edificis i després de llanterner en l'empresa de gas de Berna (Berna, Suïssa). Entre el 4 i el 6 d'agost de 1877, amb Jean Pittet, fou delegat de la Secció Francesa de Berna en el Congrés de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 16 d'agost de 1877 va ser condemnat a 40 dies de detenció per la seva participació en la manifestació del 18 de març de 1877 a Berna en commemoració de la Comuna de París. Emigrà a França, on fou membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) de Levallois-Perret (Illa de França, França). L'1 de maig de 1884 va ser detingut acusat d'agredir amb un puny americà dues persones durant una reunió anarquista celebrada a París. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Expulsat de França, es refugià a Londres (Anglaterra) amb sa companya i sa filla. A la capital anglesa treballà a l'escola llibertària fundada per Louise Michel i formà part del «Club Autonomie». També milità en la Secció de Llengua Francesa del Cercle Revolucionari Internacional de Londres. L'agost de 1894 va ser condemnat amb sa companya a 15 dies de presó per insults a un agent. Malalt, Charles Capt va morir en 1897 a Londres (Anglaterra).

***

Notícia sobre una xerrada d'Amédée Denéchère apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 de juliol de 1901

- Amédée Denéchère: El 8 de novembre –el registre civil reconstituït cita el 9 de novembre– de 1857 neix al VII Districte antic de París (França) el propagandista anarquista Amédée Charles Denéchère, conegut com Le Grand Ernest i Dornes. Anarquista des dels 17 anys, es guanyava la vida com a faixaire i vivia al número 41 del carrer de la Gare de Reully, al XII Districte de París–a partir de 1881 visqué al número 16 del carrer Censier. A començament dels anys vuitanta fou el responsable del grup anarquista «La Vengeance» i participà en les reunions celebrades al número 131 del carrer Saint-Martin de París dins de la taverna del Père Rousseau. El 19 d'abril de 1881 va ser detingut, amb el sastre Victor Menot, per haver entrat dins l'església de Saint-Médard i haver apallissat amb bastons el capellà Vignon davant dels feligresos; jutjat per aquests fets el 23 d'abril d'aquell any per la IV Sala Correccional, va ser condemnat a tres mesos de presó, mentre que Menot va ser penat amb sis mesos de presó i 200 francs de multa. En 1882 col·laborà en el periòdic Le Droit Social de Lió (Arpitània) i el 24 d'agost d'aquest any participà, amb el parlament «L'esclavage des femmes», juntament amb altres oradors (Clémentine Gaillard, Adolphe Grippa i Louise Michel), en el gran míting socialista revolucionari sobre la vaga de les dones que se celebrà a la Sala Vélard de París organitzat per la Lliga de les Dones –aquest mateix míting es va repetit tres dies després, el 27 d'agost de 1882, a la Sala Lévis de París. En 1885 era el gerent del periòdic parisenc Le Drapeau Rouge. Organe Révolutionnaire, anarchiste, International i col·laborà en parisenc La Question Sociale i en l'òrgan anarcocomunista Terre et Liberté (1884-1885), publicat per Antoine Rieffel també a París. Membre del grup anarquista «La Liberté», l'abril de 1884 va ser condemnat en rebel·lia, amb Pinoy, a 15 dies de presó i a 5 francs de multa per la publicació del manifest del grup Mystification électorale. Fou un dels fundadors, amb Jean Winter (Adolphe Grippa), del periòdic Le Tocsin, que publicà a París quatre números entre l'agost i setembre de 1885. En aquestaèpoca participà en la creació, dins del V Districte parisenc, del grup anarquista«L'Internationaliste». Entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 participà en el Congrés Anarquista Internacional celebrat a la Sala del Commerce de París on s'oposà a les teories il·legalistes, com l'equip de redacció de La Révolte. En 1893 pertanyia al grup «Les Travailleurs Communistes Anarchistes del XII», on s'ocupà especialment de la seva biblioteca (Biblioteca Sociològica dels Treballadors del XII), càrrec que ocupava en 1895 amb el sabater Lafond. L'1 de gener de 1894, quan la gran agafada d'anarquistes arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra dels Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat per la policia, però només es trobaren algunes notes i cartes. El maig de 1895 va ser acomiadat de la feina pel patró per formar part del «partit que predica el robatori i l'assassinat». Entre maig de 1895 i juny de 1901 fou gerent de Les Temps Nouveaux i fou substituït per Jean Grave. El 25 de juliol de 1896, quan sortia d'una reunió del grup «Les Travailleurs Communistes Anarchistes del XII», va ser agredit amb un puny de ferro a la cara. Col·laborà també en la segona sèrie de l'òrgan dels obres del moble del barri parisenc de Saint-Antoine, Le Pot à Colle, que publicà 10 números entre el 20 de juliol de 1898 i l'11 de febrer de 1899, on aparegué com a administrador del número 10. L11 de desembre de 1898 participà en el míting dreyfuista, juntament amb altres oradors (Albert, Chesneau, Henri Couthier, F. Hesling, Idrin, Joindy, Charles Malato, Paule Minck i Tortelier), organitzat pel Comitè Revolucionari del Faubourg Antoine i el periòdic Le Pot à Colle, que se celebrà a la Sala dels Tableaux de París. En 1900 va fer costat el Grup de Solidaritat Internacional d'Ajuda als Detinguts. El 13 de juliol de 1901 va fer una conferència sobre l'eficàcia de la propaganda revolucionaria, anticlerical i antimilitarista als suburbis de l'est parisenc organitzada pel Grup de Treballadors Llibertaris de Saint-Mandé-Vincennnes (Illa de França, França). A partir de juliol de 1902 desaparegué el seu rastre de París i Jean Grave assenyalà que quan la visita del tsar, els policies el vingueren a detenir, com a molts altres anarquistes, però que no el trobaren. En 1907 publicà per lliuraments en Les Temps Nouveaux el text «Les gaîniers» i en aquestaèpoca mantingué correspondència amb Victor Pivoteau, que havia matat al seu contramestre a la feina, i el pogué visitar a la presó de Melun (Illa de França, França). Casat, tingué un fill adoptiu que morí durant la Gran Guerra. El maig de 1916 formà part de la segona llista de companys que s'adheriren a la «Unió Sagrada» i signaren el «Manifest dels 16», que aparegué en Le Bulletin des Temps Nouveaux de maig de 1916. Amédée Denéchère va morir el novembre de 1919 a París (França) i fou enterrat el 30 de novembre. La seva mort va ser anunciada en Les Temps Nouveaux de desembre de 1919 i en Le Libertaire del 14 de desembre d'aquell any.

***

Foto policíaca d'Augusto Norsa (ca. 1894)

- Augusto Norsa: El 8 de novembre de 1871 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista Augusto Cesare Norsa. Sos pares es deien Sforza Bonaiuto Giuseppe Norsa i Bellina Terracini. Assistí a les primeres classes de l'ensenyament superior i esdevingué tipògraf. Entre 1888 i 1889 va ser detingut a Milà (Llombardia, Itàlia) i a Gènova (Ligúria, Itàlia), per vagabunderia i per freqüentar els cercles anarquistes. Denunciat per pertinença al grup anarquista «Sempre avanti!» de Porta Ticinese de Milà, se'l volgué enviar al correccional, cosa que es va evitar per la intervenció paterna. El desembre de 1889 emigrà a París (França), on segons la policia mantingué relacions amb el grup anarquista il·legalista d'Achille Vittorio Pino i de Luigi Parmeggiani. El 28 de maig de 1890 va ser expulsat per les seves activitats llibertàries. El novembre de 1890 signà un manifest, amb altres anarquistes (Errico Malatesta, Saverio Merlino, Paolo Schicchi, Peppino Consorti, Galileo Palla, etc.), on demanava als treballadors l'abstenció en les eleccions generals italianes. El maig de 1891 retornà a França via Suïssa acompanyat d'Attilio Cerri i va ser detingut per fabricació i tràfic de moneda falsa, així com per infracció al decret d'expulsió. Jutjat, va ser condemnat a vuit anys de presó i a 20 anys de prohibició de residència i reclòs a la Presó Central de Melun (Illa de França, França). En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Un cop excarcerat retornà a Milà, on treballà de tipògraf. A finals de 1902 entrà a formar part de la redacció del periòdic anarquista Il Grido della Folla on, segons la policia, col·laborà sota els pseudònims Erebo i Un tipografo. El juny de 1904 va ser detingut, juntament amb Giuseppe Manfredi, per violència contra els agents de policia en ocasió de la inauguració d'una làpida als morts de 1898 celebrada el 29 de maig anterior a Monza (Llombardia, Itàlia). Després d'una breu detenció, reprengué les seves funcions de redactor del periòdic. En 1906, quan Giovanni Gavilli retornà a Il Grido della Folla, abandonà el periòdic i l'any següent donà suport a la creació de La Protesta Umana. Sense domicili fix, hostatjat a casa de companys o a l'Alberg Popular, cap a finals de 1908 retornà a França. Condemnat per violació del decret d'expulsió, el novembre de 1909 va ser repatriat a Itàlia. Sempre treballant de tipògraf, en 1912 intentà, senseèxit, de crear un «Fascio Llibertari» a Milà i l'estiu d'aquest mateix any fundà Il Giornale Anarchico, de curta durada. Els anys successius, segons la policia, portà una vida «honesta i laboriosa». De tota manera, després de la Gran Guerra reprengué els seus contactes amb el moviment anarquista. L'agost de 1920 esdevingué administrador del periòdic anarquista Umanità Nova. Detingut el desembre de 1920, va ser alliberat el febrer de 1921 i el 25 de març va ser absolt del delicte de «conspiració», dos dies abans de l'atemptat al Teatre Diana. Amb el feixisme al poder, s'allunà de la militància. En 1926, malat i sense mitjans, va ser admès a la Casa Municipal d'Invàlids. Augusto Norsa va morir el 26 de març de 1932 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Augusto Norsa (1871-1932)

***

Léo Sivasty

- Léo Sivasty: El 8 de novembre de 1879 neix a Vierzon (Centre, França) el periodista i propagandista anarquista i sindicalista Louis Verneuil, més conegut com Léo Sivasty. Sos pares es deien Louis Verneuil, fuster, i Catherine Lamouroux. Obrer vidrier a les fàbriques de Vierzon, quan tenia 17 anys s'introduí en el món de la política organitzant grups de joves amb idees polítiques avançades arreu de la regió del Centre francesa. En 1897 esdevingué administrador i redactor de Le Tocsin Populaire du Berry i portà diverses campanyes en Le Réveil des Verriers, que apareixia a Lió (Arpitània). En aquesta època treballà en l'organització sindical de la seva professió i esdevingué secretari del Sindicat de Vidriers de Vierzon. En 1900 realitzà una gira de conferències arreu d'un trentena de departaments. També col·laborà en diverses publicacions, com ara Le Journal du Peuple,Le Libertaire, Les Temps Nouveaux,La Vie Meilleure, La Revue Française, L'Aigle de Nice, L'Effort, etc. A Alèst (Llenguadoc, Occitània) treballà de periodista i visqué al Café Bonnet, al barri de Les Prés Rasclaux, i al número 15 del carrer Soubeyranne. En 1900 fou membre del Grup Llibertari Internacional (GLI) i fundador, impressor i gerent del periòdic L'Aube Nouvelle. Feuille révolutionnaire, que edità a Alèst tres números entre novembre de 1900 i febrer de 1901, i on nombrosos articles sortiren en«ortografia simplificada». En maig de 1900 havia de fer una conferència a Moulins (Alvèrnia, Occitània) titulada «La guerre sociale, le capital et le travail», però, boicotejada per sindicats i partits polítics, hagué de suspendre's per manca de públic. L'octubre de 1900 va fer una gira de conferències antimilitaristes a Borgonya (Chalon-sûr-Saône, Montceau-les-Mines, etc.). Arran d'una reunió celebrada el 15 de desembre de 1900 pel grup anarquista de Nimes (Llenguadoc, Occitània), s'engegà una col·lecta per recaptar fons per a la publicació del proper periòdic seu, Prolétaire Rouge–o Le Prolétaire du Midi, segons altres fonts–, que sembla que finalment no sortí. També col·laborà en La Tribune Libre. Organe hebdomadaire dels travaillerus de langue française, publicat entre 1896 i 1900 per Louis Goaziau a Charleroi (Pennsilvània, EUA), i en L'Effort Éclectique. Revue mensuelle libertaire internationale, publicada a Brussel·les (Bèlgica). El 7 de desembre de 1900 va fer una conferència, sota el títol «L'éducation de l'enfance», a la Borsa del Treball de Nimes; el 10 de desembre una titulada«Les crimes du sabre et des religions», al Casino de l'Évêché de Alàst; i el 16 de desembre d'aquell mateix any una altra a Vauvèrd (Llenguadoc, Occitània) titulada «Sabre et goupillon». El 22 de desembre de 1900 va fer una conferència pública i contradictòria a la Sala Azam de Bessier (Llenguadoc, Occitània), organitzada pel Grup de Llirepensadors, i l'endemà assistí al Congrés Llibertari Regional celebrat al Café de la Bourse de Besiers. El 13 de gener de 1901 va fer la conferència «L'anarchie, ses moyens, son idéal», a la Sala Rey de Canualas (Llenguadoc, Occitània). El 26 de maig de 1911 al teatre Vial de Castèurainard (Provença, Occitània) va fer la conferència, organitzada pel grup llibertari«L'Homme Libre», la conferència«Le rôle de la femme, avant et après la Révolution». El 29 de desembre de 1901 prengué la paraula en públic a Laudun (Llenguadoc, Occitània) i el 2 de novembre de 1901 a Nimes per al Grup Llibertari d'Estudis Econòmics (GLEC). A finals de 1901 hagué de deixar Alèst per fer el servei militar i s'incorporà al 146 Regiment d'Infanteria de Toul (Lorena, França) per decisió del Ministeri de la Guerra del 24 de desembre de 1901. El 13 de gener de 1902, sota la matrícula 2.838, servia en el 29 Regiment d'Infanteria al Creusot (Borgonya, França). Durant el seu servici militar, esdevingué col·laborador de Le Socialiste de Cévennes i poques setmanes després aquesta publicació s'uní a L'Avant-garde des Cévennes, que sortia a la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Entre 1902 i 1903 col·laborà en Ma Revue. Organe mensuel de littérature, publicat per Jean Treil a Lostanjas-Maiçac (Llemosí, Occitània). El novembre de 1903 es casà amb Adèle Vergnes i en 1904 demanà a les autoritats que fos esborrat del fitxer d'anarquistes. Des d'aquí es va perdre el seu rastre.

***

Higinio Noja Ruiz

- Higinio Noja Ruiz: El 8 de novembre de 1894 –algunes fonts citen erròniament 1896– neix a Nerva (Huelva, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i propagandista anarquista Higinio Noja Ruiz, que va fer servir els pseudònims José López Herrero i Fructuoso Vidal. Sos pares es deien Joaquín Noja, químic que treballava per a l'empresa britànica«Río Tinto Company Limited», i Aurora Ruiz, i era el segon de cinc germans. Quan tenia 12 anys, després d'acabar els estudis primaris i dos anys de batxillerat elemental, començà a fer feina per a l'empresa on feia feina son pare a les mines de coure de Huelva. De ben jovenet s'interessà per l'anarquisme i a començament de la dècada dels deu participà en les activitats del grup anarquista que es creà a Nerva (Andrés R. Alvarado, Salvador Pino, Francisco Ortega, etc.) i que tenia inquietuds literàries, especialitzant-se en fer propaganda pels pobles. En aquestes dates començà a estudiar la pedagogia racionalista i els clàssics (Rousseau, Pestalozzi,etc.), a llegir amb avidesa i a col·laborar en la premsa llibertària. En 1913 participà en la vaga d'aquell any i va ser acomiadat de l'empresa britànica. Aleshores decidí abandonar el seu poble natal i en 1913 mateix s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on es posà a fer feina primer en un taller de vidre i després en el túnel de Vallvidrera. Començà a col·laborar en Tierra y Libertad i va fer amistat amb destacats anarquistes (Salvador Seguí, Eusebi Carbó, Anselmo Lorenzo, etc.). Quan tenia uns vint anys ja despuntà com a escriptor, periodista, conferenciant i mestre en els cercles llibertaris. En 1915 signà un manifest anarquista publicat en Tierra y Libertad. Posteriorment intervingué en actes de controvèrsies amb socialistes. En 1917 va fer un míting en Aguilar de la Frontera i l'any següent participà en una gira propagandística, amb Cabello i Diego Alonso, arreu de la serra cordovesa. Entre 1917 i 1919 va fer classes a la localitat cordovesa de Peñarroya i redactà la publicació Vía Libre. En 1918 dirigí a Huelva aquesta publicació. En 1921 publicà el fullet Brazo y cerebro. Durant els anys vint residí en diferents localitats andaluses, com ara Màlaga i Còrdova, on mantingué escoles. Antimilitarista convençut, passà un temps exiliat a Portugal per evitar ser mobilitzat i marxar a la Guerra del Rif. En aquests anys publicà fullets en la«Biblioteca de Renovación Proletaria» de la localitat cordovesa de Pueblonuevo del Terrible. Després es traslladà al País Valencià, on muntà una escola al barri del Cabanyal de València i a Alginet (Ribera Alta, País Valencià), fins a la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1923 i 1933 visqué a cavall entre Palma (Mallorca, Illes Balears), on treballà en una botiga de fotografia amb son amic Ceballos i tasques per a l'editorial Espasa Calpe, i Tarragona (Catalunya), on obrí una sucursal del citat negoci fotogràfic, amb estades a París (França). En 1927 participà en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada a València. En 1933 retornà al País València, on va fer de mestre racionalista a Alginet. Establert a la ciutat de València, col·laborà en la revista Estudios i s'encarregà de la secció editorial. L'amistat amb Marí Civera Martínez l'introduí en el món de l'economia i del sindicalisme. En 1933 assistí al Ple de Regionals de la FAI i formà part de la comissió encarregada de redactar un informe sobre els plans a seguir pel comunisme llibertari davant els problemes postrevolucionaris. L'octubre de 1933 formà part, amb Eusebi Carbó, Issac Puente–amb qui mantingué importants disputes– i José María Martínez, d'una comissió de la FAI encarregada de redactar un document programàtic, que finalment no es realitzà. Poc després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, redactà el diari UGT-CNT,òrgan del Comitè Unificat Antifeixista. Durant els anys bèl·lics formà part del Consell d'Economia de València, institució per a la qual redactà informes i fullets sobre les col·lectivitzacions i el programa econòmic revolucionari. Residí a Paterna i afiliat al Sindicat d'Art Gràfiques, continuà la seva tasca propagandística. En 1937 va ser nomenat president de l'Associació d'Amics de Mèxic a València. A partir de gener de 193 participà, amb Joan García Oliver, Frederica Montseny i Gaston Leval, en un cicle de conferències organitzades per«Radio CNT» i les Oficines d'Informació i Propaganda de la CNT-FAI per a la formació militant de la joventut obrera. El 21 de març de 1937 impartí al cinema Coliseum de Barcelona la conferència «El arte en la Revolución». Entre 1937 i 1938 va fer mítings a Barcelona, València i altres localitats. El març de 1938 va fer costat el pacte entre la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Unió General de Treballadors (UGT). El 17 de març de 1939 el Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) proposà la seva inclusió, juntament amb Juan López i Julián Martínez, en la delegació que havia d'enviar als Estats Units amb motiu del previsible desenllaç de la guerra, però finalment no hi va anar. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant. Jutjat pel Tribunal de Guerra de la Regió Valenciana, va ser condemnat a presó, pena que purgà al castell alacantí de Santa Bàrbara. En 1943 se li va concedí la llibertat provisional i es guanyà la vida fent classes particulars, on tingué com a alumne Vicente Martí Verdú. Trobem articles sues en nombroses publicacions, com ara Accion Libertaria, Acracia,Cenit, El Combate Sindicalista, El 4 de Febrero, Estudios,La Guerra Social, L'Imdoptable, Libre Estudio, Mañana, Nosotros,Nuevo Rumbo, El Obrero de Río Tinto, Psiquis, Reivindicación,Revue Internationale Anarchiste, Semáforo,Solidaridad Obrera,La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves nombroses obres podem citar Balanza de Themis (sd), Los consejos de la economía confederal (sd), La libertad y la nueva constitución española (sd), La Santa de Valdespinos (sd), Por la enseñanza. Conferencia (1915), Prosa de combate (1919), Brazo y cerebro (1921 i 1923), Los galeotes del amor (1923), La palanca de Arquímedes (1923),Comunismo (1925), Los sombríos (1925), El Gracián que asesinó (1926), Polvo y humo (1926), Vidas quiméricas (1926), Aquelarre (1928), El azote implacable (1928), En mis horas perdidas (1928), Marivent. La que supo vivir su amor (1928), Como el caballo de Atila (1929), Gandhi, animador de la India (1932), El problema agrario en España (1932), Un puente sobre el abismo (1932), El sendero luminoso y sangriento. El instinto de conservación a través de la historia (1932), Hacia una nueva organización social (1933), Control y colectivización (1936), El arte en la revolución (1937), España: su lucha y sus ideas (1937, amb altres), La libertad y la nueva construcción de la revolución (1937), La obra constructiva de la Revolución (1937), La revolución actual española. Hacia una sociedad de trabajadores libres (1937), Amor y sexualismo (1938), Anselmo Lorenzo (1938), Mi primer amor. Notas sobre amor y sexualismo. La Virgen Brava (1938), La revolución española. Labor constructiva en el campo (1938), La Armonía o la escuela en el campo (Alginet, 1923) (1996), etc. Deixà nombroses obres inèdites, com ara Alba de una época, Babel (1955), La casa de la colina,chispas de la roca dura, Cuentos ingenuos,Cumbres nevadas (1952), Disquisiciones trascendentales, La eme-doble (1955), Ensayos y conferencias, Epistolario de Ricardo Garzón, Evolución y revolución, La fuerza nuclear,El hombre tétrico, Memòrias de Aurelio Pimentel (17 volums autobiogràfics), Novelas cortas, Seducción (1954), Sociología. El derecho a la salud,Sylock (1955), etc. Higinio Noja Ruiz va morir l'1 de febrer de 1972 al seu domicili de València (País Valencià) d'un infart de miocardi i va ser enterrat al cementiri del Grau de València. A Alginet hi ha una ronda que porta el seu nom.

Higinio Noja Ruiz (1894-1972)

***

- Gérard Leretour: El 8 de novembre de 1909 neix a Le Houlme (Alta Normandia, França) el militant anarquista, antimilitarista, pacifista i francmaçó Gérard Bernard Leretour. Fill d'una família obrera, sos pares es deien Henri Leretour, treballador del lli, i Clémence Picos. D'antuvi treballà a Rouen (Alta Normandia, França) d'empleat dels tramvies de la ciutat. En aquesta època s'acostà a les Joventuts Comunistes. A finals dels anys vint s'establí a Suresnes (Illa de França, França), on treballà com a obrer mecànic en una fàbrica de motors d'aviació, i entrà a formar part dels cercles llibertaris parisencs, descobrint l'octubre de 1929 l'objecció de consciència en una reunió pública de suport a l'insubmís Eugène Guillot. Incorporat al 12 Regiment d'Artilleria d'Haguenau (Alsàcia, França), refusà presentar-se davant el consell de revisió militar i el desembre de 1929 va ser detingut i enviat a la secció d'exclosos del 26 Regiment d'Infanteria, on començà una vaga de fam que el va portar a la secció de «dements» de l'hospital militar d'Estrasburg (Alsàcia, França). Finalment el 29 d'agost de 1931 s'evadí i fugí cap a Bèlgica. A Brussel·les freqüentà les anarcopacifistes Marcel Dieu (Hem Day) i Léo Campion. Mentrestant, el 7 d'octubre de 1932, va ser condemnat en rebel·lia a França a tres ans de presó per «deserció a l'estranger en temps de pau». A Bèlgica participà en el comitè de suport a l'objector flamenc Rutger Simoëns. De tornada al seu país, el 5 de gener de 1933 es va presentar a la gendarmeria de Suresnes (Illa de França, França) i va ser tancat primer a la presó militar de Nancy (Lorena, França) i després a la presó parisenca del Cherche-Midi, on començà immediatament una vaga de fam, a la qual es solidaritzaren altres objectors de consciència (Geores Chevé, Jean Especel, Henri Ferjasse, Eugène Guillot i Roger Lippler). Alliberat el 9 de febrer de 1933, el juliol d'aquell any creà, amb l'anarquista Eugène Lagomassini (Lagot), que n'exercirà de secretari i que morirà en l'exili a Panamà en 1945, la«Lliga dels objectors de consciència», que esdevindrà la Secció Francesa de la Internacional dels Resistents a la Guerra (SFIRG). En 1933 publicà el llibre autobiogràfic Soldat? Jamais!. A la tardor de 1933, fou detingut per haver destruït amb Bernard, Albert Daunay, Lagot, Hauchecorne, Madec i Saïl Mohamed, l'estàtua de Paul Déroulède, fundador de la «Lliga dels Patriotes», a la plaça parisenca de Laborde, per cridar l'atenció sobre la situació de l'objector Henri Ferjasse que portava 30 dies en vaga de fam; acció a la qual no es va solidaritzar la Lliga dels Combatents de la Pau (LICP). Condemnat el 20 de novembre de 1933 pel XIII Tribunal de Policia Correccional a 18 mesos de presó, realitzà de bell nou una vaga de fam a la presó parisenca de la Santé per obtenir l'estatut de pres polític. Després de 17 dies, el 17 de gener de 1934, fou enviat al calabós on comença una vaga de fam i de set. Una setmana més tard, i després de dues crisis cardíaques, fou transferit a la infermeria de la presó de Fresnes, on continua la seva acció fins al 13 de febrer, quan, per desig de sa família, acceptà deixar la vaga. La «Lliga dels objectors de consciència» fou dissolta oficialment per l'Estat arran d'aquest afer, el 13 de novembre de 1933, però fou reconstituïda en 1936 sota el nom de«Comitès de defensa dels objectors de consciència». El 10 de gener de 1936 va ser alliberat a resultes d'una mesura de gràcia. El juliol de 1936 va fer una crida en el periòdic Terre Libre, apel·lant a la creació de«Comitès de defensa dels objectors de consciència» a tot arreu com a mitjà per aconseguir l'alliberament dels companys empresonats. A partir del 25 de novembre de 1936 publicà el periòdic Rectitude. Organe des Pacifistes d’Action de la Ligue des Objecteurs de Conscience (SFIRG), que desaparegué el 3 de març de 1937 després d'haver publicat 13 números. Amb l'esclat de la Revolució espanyola de 1936, participà en el «Comitè per a l'Espanya lliure», creat per Louis Lecoin, i en el«Comitè anarcosindicalista per a la defensa i alliberament del proletariat espanyol», fundat l'agost de 1936 per la Unió Anarquista (UA), la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF) i la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). A començament de 1937, amb les Joventuts Anarquistes i les Joventuts Socialistes del Sena, fundà les Joventuts Antimilitaristes. El gener de 1937 fou novament empresonat a la Santé per les seves declaracions en un míting a Le Mans (País del Loira, França). L'octubre de 1937 publicà a París, amb R. Rousseau i els germans Maurice i Charles Laisant, l'únic número del periòdic L'Insurgé.  Le vrai, per protestar contra la utilització d'aquesta capçalera fundada per Jules Vallès pel sectors dretans encapçalats per l'escriptor Thierry Maulnier i l'antisemita Edouard Drumont. Fugint de la mobilització durant la II Guerra Mundial, en 1939 s'exilià a Santiago de Xile (Xile), on mantingué correspondència amb Louis Lecoin. El 29 d'agost de 1953 es casà a Santiago de Xile amb Carmen del Rosario Madariaga. El març de 1967 passà unes setmanes a França per visità sa germana i es presentà, com a pura formalitat, a les autoritats militars. Gérard Leretour va morir el 29 d'agost de 1990 a Bulnes (Diguillín, Ñuble, Xile).

Continua...

---

"Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible". (Miquel López Crespí)

La transició, el teatre modern i la memòria històrica.

Nereu, un altre dels protagonistes de Carrer de Blanquerna, l'obra de teatre que acaba de publicar Edicions Can Sifre, constata el final de les idees revolucionàries existents en el darrer temps de la dictadura. Estam al començament de l'escena tercera. Els anys de lluita clandestina, la lluita abnegada i la dignitat antifeixista dels lluitadors antifeixistes de la postguerra no han servit de res. Amb uns versos manllevats del poemari

Els poemes de l'horabaixa, el titulat "La pluja àcida", Nereu ens informa de la situació: "Vers la ponentada, les hores cremaven sense pietat, s'enfonsaven en el violent artifici efímer de la nit. Terra ombrívola curulla de gent vanitosa, sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat, la pluja àcida caient sense aturar". Un dels personatges de l'obra descriu en poques paraules el sentiment que alletava els vençuts. Les frases "les hores cremaven sense pietat", "terra ombrívola curulla de gent vanitosa sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat" o "la pluja àcida caient sense aturar" ens ho diuen tot.

Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. Es parlava amb sornegueria de pragmatisme i possibilisme, de consens amb els vencedors de la guerra civil. Tot eren rialles amb els assassins i torturadors. Es criminalitzaven diàriament les idees de canvi social, de transformació del món. Eren -i és encara!- les idees de Caterina elevades a la categoria de discurs oficial. La més perfecta sofisticació de la brutor i la mentida política i històrica.

En el poemari Els poemes de l'horabaixa, que havia guanyat el Premi de Poesia Principat d'Andorra ("Grandalla") 1993 hi havia un poema premonitori. El poema portava per títol "El maig del 68" i també va ser inclòs en Antologia (1972-2002), llibre que edità la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover. Aquest poema, "El maig del 68", escrit a mitjans dels anys vuitanta, és el bessó de Carrer de Blanquerna. La poesia és un instrument molt més sintètic que el teatre per a expressar idees o bastir determinats experiments literario-culturals. Amb cinquanta versos el poeta volia deixar constància de l'alè vital que mobilitzà aquella esforçada generació de lluitadors per la llibertat. El poema "El maig del 68" pretenia aconseguir aquest objectiu. Finalment el poema es convertí en la introducció "brechtiana" a l'obra Carrer de Blanquerna. Qui sap si és una de les meves poquíssimes incursions en el món de Brecht quant a la ruptura de les concepcions tradicionals del "misteri" en la progressió argumental d'una obra teatral. Amb la introducció descarnada d'aquell a l'inici de Carrer de Blanquerna ja no resta cap misteri per a desvetllar, cap "catarsi" a fer, cap "màgia" per a distreure l'espectador al llarg del temps que duri l'espectacle teatral. Imagín que a l'Antonin Artaud, el brillant teòric de Els tarahumara no li hauria agradat res del que allunyàs el teatre de la seva concepció ritual primitivista. Ell que cercava la "salvació" en tot el que s'allunyàs de les concepcions convencionals del fet teatral, hauria considerat que aquesta dèbil incursió en el brechtisme no servia per a enriquir dins el camp de la màgia i el misteri que ell va aprendre dels indis tarahumara, l'obra Carrer de Blanquerna. I consti que qui signa aquestes notes entén el contingut, sovint subversiu, d'algunes de les propostes d'Artaud.

El poema "El maig del 68" ens informa d'alguns dels noms que alletaren aquella generació d'homes i dones antisistema i que s'anomenen Gabriel Alomar, el Che, Rosselló-Pòrcel, Julio Cortázar, Salvador Espriu, Raimon... Amb aquests noms es tractava solament de "situar" les coordenades ideològiques, político-culturals, en les quals es movien -ens movíem!- aquells antifeixistes de finals dels seixanta. El lector del poema, l'assistent a una hipotètica representació de Carrer de Blanquerna, entén a la perfecció que els noms que hem anomenat ho són tan sols a nivell indicatiu. Impossible fer la llista de tots aquells pensadors i escriptors, filòsofs i polítics que ens condicionaren i en certa mesura condicionen encara. De Gramsci a Marx, d'Andreu Nin a Joan Fuster, de Trotski a John Reed, de Francesc de B. Moll a Noam Chomski, la llista podria allargar-se fins a l'infinit.

Fent un resum del que hem escrit fins aquest moment en referència a Carrer de Blanquerna, podem dir breument que, vint anys després de la victòria dels oportunistes en temps de la transició, un grup d'exmilitants d'aquella època es troben per rememorar el passat, els anys de la joventut. Francesca Bosch, una antiga dirigent del carrillisme illenc, ha mort després de patir una llarga malaltia. Els antics companys de lluita clandestina es troben després d'haver acomiadat una antiga dirigent esquerrana. Tots han anat a les exèquies de Francesca Bosch, aquella militant del PCE que pocs anys abans de morir havia rebutjat les idees carrillistes de pactes amb els franquistes reciclats. Una dona que al final de la seva vida va fer autocrítica dels errors comesos en temps de la transició. Fins i tot abandonà el PCE i entrà a militar en un grup que es declarava marxista-leninista i que reivindicava la República i el pensament de Lenin. Un grup de militants de l'esquerra revolucionària, l'espectador ha de suposar que són exmembres de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) o del PCE (ml), partits que va combatre a mort el PCE i la mateixa Francesca Bosch, ara la recorden i parlen del seu canvi d'idees quan el mal fet per l'oportunisme dins el moviment obrer ja està fet i és irreversible.

L'obra Carrer de Blanquerna comença, doncs, quan aquest grup d'exmilitants revolucionaris, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es troben novament després d'anys de no haver-se vist. Un streap tease d'una generació fet sense xarxes, amb el cor obert, sense amagar res. Un ritu iniciàtic? Teatre-confessió? Vés a saber si a patir d'ara sí que hauria agradat a Artaud el desenvolupament de Carrer de Blanquerna!

Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 9 de novembre

Esdeveniments

Arribada de Louise Michel a l'estació de Saint-Lazare de París onés rebuda per Henri de Rochefort, Louis Blanc i Georges Clémenceau. Dibuix de Vierge

- Louise Michel amnistiada: El 9 de novembre de 1880, després de nou anys de presó i de deportació a Nova Caledònia, la militant anarquista Louise Michel, acompanya per 10 communards exdeportats com ella, és rebuda triomfalment a l'estació de Saint-Lazare de París (França), procedent de Newhaven via Dieppe, per una enorme multitud –entre 6.000 i 20.000 persones segons les diverses fons– que l'aclama amb els crits («Visca Louise Michel!», «Visca la Comuna!», «A baix els assassins!»...) i cants revolucionaris (La Marseillaise, cançons de la Comuna...). El prefecte Andrieux va posar tanques policíaques arreu, seleccionant les persones que podien penetrar a l'estació, entre elles Louis Blanc, Georges Clémenceau, Clovis Hugues, Henri de Rochefort, Barodet; es produiran nombroses detencions i ferits, i els estrangers arrestats acabaran expulsats. Louise Michel portada un pom de clavells vermells al capell. A cada aturada ferroviària entre Dieppe i París s'havia repetit la mateixa escena. Louise Michel va poder sortir lliure gràcies a un decret d'amnistia de l'11 de juliol de 1880 que afectava els condemnats per la seva participació en la Comuna de París. El 9 de novembre de 2000, 120 anys després d'aquest fet, es va repetir aquest viatge entre Dieppe i París en honor de la militant llibertària organitzat per l'associació «Amis de la Commune de París» i altres organitzacions.

Louise Michel amnistiada

***

Capçalera del primer número de L'Action Libertaire [CIRA-Lausana. Foto Éric B. Coulaud]

- Surt L'Action Libertaire:El 9 de novembre de 1933 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual L'Action Libertaire. Organe révolutionnaire. Portava l'epígraf anarcocomunista «A cadascú segons les seves forces i a cadascú segons les seves necessitats». Félicie Hubery (Lucie Huberty), amb el suport d'Achille Lausille, se n'encarregà de l'administració i de la tresoreria, i René Podevin de la gerència. Els articles es publicaren sense signar. Aquest periòdic portava il·lustracions, caricatures, fotografies i poemes, i es distribuí especialment als districtes parisencs X i XI i a Bezons i Aulnay-sous-Bois. S'han conservat vuit números, l'últim el 19 de març de 1934. Entre 1963 i 1965 es publicarà altre periòdic amb aquesta capçalera editat per Marc Prévolte com a òrgan d'expressió de la secció francesa de la Federació Internacional de Joventuts Llibertàries (FIJL).

***

Cartell del col·loqui

- Col·loqui sobre Ferrer i Guàrdia: Entre el 9 i el 14 de novembre de 2009 se celebra a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el col·loqui «100 anos da execução de Francisco Ferrer y Guardia». Aquest esdeveniment se celebrà a cinc espais diferents i va ser organitzat per diverses institucions científiques universitàries i arxius del moviment obrer. Es tractarem diversos temes relacionats amb la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva pedagogia (protestes, homenatges, premsa, ciència, francmaçoneria, pedagogia, etc.) i intervingueren destacats intel·lectuals, com ara Rogério Cunha de Castro, José Damiro de Moraes, Milton Lopes, Robledo Mendes da Silva, Sergio Mesquita, Silvério Augusto Moura Soares de Souza i Angela Maria Souza Martins.

Naixements

D'esquerra a dreta: Marie Ferré, Louise Michel i Paule Mink (Fotografia de J. M. Lopez)

- Paule Mink: El 9 de novembre de 1839 neix a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) la periodista socialista, militant feminista i revolucionària communarde Adèle-Pauline Mekarski (Paulina Mekarska), més coneguda com Paule Mink o Minck. D'origen polonès, son pare, el comte Jean Népomucène Mekarski, va ser membre de l'alta noblesa de Polònia–nebot del general príncep Poniatowski i cosí d'Stanislas II Poniatowski, últim rei de Polònia. Jean Mépomucène Mekarski es va casar a Varsòvia amb Jeanne Blanche Cornelie Delapierre, nascuda en un família de la petita noblesa francesa. Després de participar activament en la Revolució polonesa de 1830, J. M. Mekarski va emigrar l'any següent a França i va trobar una feina d'apoderat de recaptador d'impostos a Clarmont d'Alvèrnia, esdevenint alhora en un adepte de les idees de Saint-Simon. Ben aviat Paule Mink es decantarà pel republicanisme, escrivint articles i participant en reunions polítiques. En aquestaèpoca va escriure un petit pamflet Les mouches et l'araignée, dirigit contra Napoleó III (l'aranya) devorador del poble (les mosques). Cap el 1868 va instal·lar-se a París, on va fer feina de cosidora i impartint classes de llengües, i va crear una organització feminista, revolucionària i mutualista anomenada «Société Fraternelle de l'Ouvrière». Va defensar, amb Maria Deraismes i André Léo, en conferències al Tivoli-Vauxhall, els drets polítics de les dones i va col·laborar entre el gener i l'octubre de 1870 en La Réforme Sociale,òrgan de la Federació de Rouen de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant la guerra francoprussiana va prendre part en la defensa d'Auxerre i va aconseguir la Legió d'Honor, que va rebutjar. L'octubre de 1870 va escriure articles en La Liberté. Durant la Comuna es va lligar sentimentalment al pintor Noro, comandant del XXII Batalló Federat i va prendre part molt activa en els debats al club que es va instal·lar a partir del 14 de maig a l'església de Saint-Sulpice, juntament amb Lodoïska Kawecka, altra polonesa el marit de la qual, el doctor Constantin Kawecki, era comandant d'un batalló federat. També va fundar un club que es reunia a l'església de Notre-Dame de la Croix i va obrir una escola gratuïta a Saint-Pierre de Montmartre. Va realitzar nombrosos viatges per les comarques per explicar el moviment revolucionari de la Comuna. El maig de 1871, durant una d'aquestes gires propagandístiques, es va produir la desfeta de la Comuna i va aconseguir passar a Suïssa amagada al tènder d'una locomotora i es va reunir amb James Guillaume el juliol a Ginebra. A Suïssa va viure fent lliçons, va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i va continuar la seva tasca de propaganda feminista, socialista blanquista i guedista, de paraula i per escrit. Després de l'amnistia de 1880 va retornar a França, continuant amb la seva tasca militant fent conferències per tot arreu. Va assistir com a delegada de les obreres de Valença al congrés del Partit Obrer de França (POF), de Jules Guesde, a l'Havre el novembre de 1880, on va reclamar la instrucció civil, integral i idèntica per a tothom. El 31 de maig de 1881 va ser condemnada i condemnada a un mes de presó per haver participat en un míting de protesta contra la condemna del nihilista rus Jessy Helfman. Com a polonesa, legalment era russa i sempre estava sota l'amenaça d'expulsió; per això un company mecànic anarquista, Maxime Négro, va oferir-li el matrimoni per així aconseguir la nacionalitat francesa, alhora que va reconèixer Mignon i Héna, dos infants que Mink havia tingut a l'exili del seu primer matrimoni amb el príncep Bohdanowicz –un tercer fill (Lucifer Blanqui Vercingétorix Révolution) va morir al poc temps de néixer. També va ser membre de la lògia maçònica del Dret Humà. A partir de 1882 sa vida estarà lligada al POF fins al 1893 quan s'adherirà al Comitè Revolucionari Central Blanquista de París dirigit per É. Vaillant. En aquesta època col·laborarà en La Revue Socialiste, L'Almanach de la Question Sociale i La Petite République. En 1894 va estrenar dues peces de teatre social: Qui l'emportera? iLe pain de la honte. Per al primer número del periòdic feminista La Fronde, del 9 de desembre de 1897, va preparar un estudi sobre la condició de la dona treballadora. Cap al 1900 va ser una de les tres dones membres del consell d'administració del Sindicat de Periodistes Socialistes. Paule Mink va morir el 28 d'abril de 1901 al seu domicili del barri d'Auteuil del XVI Districte de París (França) i va ser incinerada l'1 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise, donant lloc a una important manifestació de socialistes, anarquistes i feministes i que acabarà en enfrontaments amb la policia.

Paule Mink (1839-1901)

***

Notícia de la detenció de Napoléon Lombard apareguda en el diari La Lanterne del 2 de maig de 1892

- Napoléon Lombard: El 9 de novembre de 1865 neix al IV Districte de Lió (Arpitània) el passant de notari anarquista Napoléon-Jean-Antoine Lombard. Sos pares es deien Antoine Lombard, dependent de negoci, i Jeanne Marie Fricaudes. Milità en el moviment llibertari de Lió juntament amb Raoul Chambon i Joseph Molmeret, entre d'altres. El 30 d'abril de 1892 va ser detingut, juntament amb altres set companys, després de trobar durant l'escorcoll de casa seva, al número 4 del carrer Perrache de Lió, periòdics, fullets i manifests anarquistes. A resultes d'una condemna, es refugià a Londres (Anglaterra), on residí al número 16 de Church Street i treballà com a obrer pintor. El març de 1894 va ser condemnat per l'Audiència de Lió, amb Alphonse Camberousse, Jean Boger i Jacomme, per «injúries a l'Exèrcit». En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Des de Londres mantenia correspondència amb l'anarquista de Lió Désiré Brothier (Morel). L'abril de 1895 la policia l'acusà de fabricar moneda falsa amb Jules Corti i Désiré Brothier, que també s'havia exiliat. En 1896 vivia al número 24 de Charlotte Street de Londres. En 1897 va ser condemnat a Anglaterra entre sis i vuit mesos de presó per robatori. En 1899 encara es trobava a Londres. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Felip Cortiella (ca. 1908)

- Felip Cortiella i Ferrer:El 9 de novembre de 1871 neix a Barcelona (Catalunya) el dramaturg, poeta, narrador, agitador cultural, tipògraf i propagandista anarquista Felip Cortiella i Ferrer. Nascut –al número 36 del carrer Sant Jeroni, en un edifici emplaçat, actualment, a la Rambla del Raval– en una família acomodada vinguda a menys, primer fill del matrimoni Ferran Cortiella i Salvador i Maria Ferrer i Prats, va anar, com la majoria dels infants de procedència humil, molt poc a l'escola i als 11 anys ja treballava com a aprenent de tipògraf. De molt jove es va apassionar per les lletres i, sobretot, a l'art dramàtic. Les seves aficions culturals les compaginava amb la feina al periòdic La Publicidad, on va desenvolupar la seva afició al teatre sempre en contacte amb els crítics d'aquest periòdic. Per la seva condició obrera, i influït per son germà Josep, es va decantar ben aviat per l'anarquisme. Les lectures de Déu i l'Estat, de Bakunin, i la presència en actes de propaganda internacionalista el transformaran en un actiu militant àcrata. A començament dels 90 es va traslladar a viure a Madrid i seguint les passes de son germà Josep es va introduir en els cercles llibertaris madrilenys. Va fer de tipògraf i va assistir a conferències sociològiques, fent amistat amb el dirigent socialista Pablo Iglesias. Desil·lusionat de l'«ambient de ganduleria» madrileny, en 1894 retorna a Barcelona decidit a consagra sa vida a l'art i aquell mateix any fundarà la Companyia Lliure de Declamació, actuant a ateneus, centres obrers i teatres barcelonins, representant obres modernes d'autors –Pompeu Gener (Senyors de paper), Teresa Claramunt (El mundo que muere y el mundo que nace) i Henrik Ibsen (Casa de niñas, primera representació a l'Estat espanyol)– que les empreses burgeses de teatre rebutjaven; també aquesta companyia va editar un butlletí Teatro Social, del qual només sortirà un número gairebé tot dedicat a Ibsen (23 de maig de 1896). Arran de l'atemptat del Corpus al carrer Canvis Nous, el 7 de juny de 1896, la companyia va ser dissolta i el grup perseguit i patí represàlies, ben igual que tot el moviment obrer llibertari. En 1897 va començar a treballar de caixista en la revista modernista L'Avenç, fet que li influirà des dels punts de vista artístic i de defensa de la llengua catalana. El seu compromís queda recollit en el llibret Anarquines (1908, 27 poemes d'exaltació àcrata) i en l'obra de teatre La brava joventut, on defensarà la catalanització de l'anarquisme. En l'editorial de L'Avenç publicarà obres com El goig de viure (1897), Els artistes de la vida (1898), El cantor de l'ideal (1901), Dolora (1903), El morenet (1904). A començaments de segle va promoure noves iniciatives culturals, com ara el Grup Alba Social, del qual formaven part militants llibertaris com Josep Prat, Ricardo Mella, Pere Ferter, Manuel Freixes, Ramon Costa o els germans Ramón i Cristóbal Piñón. Des de 1901 es va dedicar a traduir al català les obres dramàtiques de diversos autors europeus (Mirbeau, Brieux, Descaves, Hervieu, Hauptmann, Donnay...). Durant la primavera de 1902 viatjarà a París, on va conèixer Octave Mirbeau, de qui traduirà al català la seva reeixida obra Els mals pastors (1902). En 1903 va crear el Centre Fraternal de Cultura, amb el suport de Joan Casanova i de Pere Ferrets, dedicant-se a fomentar activitats culturals, artístiques, excursionisme, etc., entre la classe treballadora. També va col·laborar amb l'Ateneu Enciclopèdic Popular realitzant conferències i organitzant vetllades d'art dramàtic. Les seves idees teatrals i culturals les va difondre a través de conferències i d'escrits en la premsa obrera, essent col·laborador habitual de Ciencia Social. En 1904 publicarà la seva conferència El teatro y el arte dramático de nuestro tiempo, que va realitzar el 9 de gener del mateix any al Teatre Lara de Madrid. El 4 de març de 1905 surt primer número d'Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció; en aquesta revista anarcomodernista dedicada al teatre, fundada i promoguda per Cortiella, van participar nombrosos intel·lectuals llibertaris (J. Mas-Gomeri, Albert, Claudio Jóvenes, Jaume Bausà, etc.), i a més de notícies artístiques i de divulgació teòrica de l'art dramàtic, també publicava poemes socials. Cap al 1902 havia fundat l'Agrupació «Vetllades Avenir», al barri del Poble Sec de Barcelona, que serà la seva gran obra; durant cinc anys, aquesta companyia estable d'art dramàtic serà la principal experiència organitzativa de teatre anarquista a la península ibèrica, i a més tindrà una editorial de llibres de teatre i un periòdic. El grup Avenir realitzarà representacions dramàtiques a Barcelona i a diverses comarques catalanes i en seran col·laboradors habituals intel·lectuals com Albà Rosell, Joan Lunes, Leopold Bonafulla, Joanet Sallent, Joan Usón i Enric i Miquel Guitart. Les representacions teatrals anaven precedides d'una conferència que emmarcava l'obra i també es repartien els periòdics Avenir i Teatro Social. En 1906 va organitzar l'«Homenatge dels catalans a Enric Ibsen». L'1 d'agost de 1907 va començar a publicar el setmanari anarquista en català Tramontana, que portava com a subtítol «Sociologia. Interessos populars. Arts i lletres» i del qual només sortiran vuit números, passant al castellà en canviar d'editor. En 1910 publicarà la conferència Irradiacions, que va realitzar a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i que portava com a subtítol «De la simplicitat de cor i elevació moral i intel·lectual com a condició essencial per a la més alta creació i fruïció de la Bellesa». En 1911 va caure malalt a causa d'un esgotament nerviós. Fill del modernisme i del naturalisme, sempre es va declarar «anarquista català», fet que va fer que no fos ben acollit en els ambients catalanistes per la seva condició llibertària i que fos marginat en certs sectors anarquistes per la seva fidelitat a la llengua catalana. Malgrat tot, va militar en la Confederació Nacional del Treball, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va ser proposat per dirigir Solidaridad Obrera en 1917, però com que va posar com a condició d'acceptació que el diari confederal fos redactat en català, la cosa no va prosperar. La sevaúltima obra publicada va ser La vida gloriosa (1933), recull d'articles, de poemes i de peces dramàtiques, escrits entre 1918 i 1927, sobre els seus temes de sempre: la cultura, la llibertat, l'emancipació humana i la llengua catalana [«Ditxós el dia, / oh Montserrat!, / que l'anarquia / t'hagi llevat / monjos i frares i el lladre Estat!»]. En plena Guerra Civil va col·laborar en el periòdic cenetista Catalunya. Malalt, Felip Cortiella i Ferrer va morir d'una embòlia cerebral el 31 de juliol de 1937 a la casa del carrer Taquígraf Garriga de Barcelona (Catalunya), on vivia amb sa companya i son fill il·legítim –amb els anys fou reconegut legalment com a un dels seus hereus. La seva esposa i els seus dos fills legítims vivien al carrer Viladomat, al costat del Paral·lel, molt a prop del barri del Raval, on havia viscut la major part de sa vida. Fou enterrar el 2 d'agost i la comitiva fúnebre li retré un homenatge davant el monument dedicat al doctor Martí Julià, íntim amic de Cortiella, a la Diagonal barcelonina. Una bona part de la seva obra ha restat inèdita. En 1941 els hereus de Felip Cortiella llegaren a la Biblioteca de Catalunya un recull de correspondència i d'esborranys d'obres publicades i inèdites del seu pare, entre les quals cal destacar una autobiografia (La vida que jo he viscut); aquest llegat fou augmentat en 1974 per Aureli Cortiella, que feu arribar a la Biblioteca de Catalunya un important recull de premsa compilat pel seu pare i per la seva família que incloïa poemes i articles del seu pare publicats en diverses publicacions, així com recensions de llibres, crítiques teatrals, homenatges i necrològiques, així com un recull d'articles sobre el metge i polític Domènec Martí i Julià.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Enric Gallén: «Felip Cortiella i Ferrer», en Història de la literatura catalana, 8. Ariel. Barcelona, 1985. pp. 427-429

Inventari del Fons Felip Cortiella de la Biblioteca de Catalunya

Enric Olivé i Serret: «Catalanisme i anarquisme. L'anarquisme i el fet nacional català (1900-1907)», en Mayurqa, 18 (1978-1979), pp. 21-27

***

Jacques Caillat

- Jacques Caillat: El 9 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 10 de novembre– de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el jornaler i agitador anarquista Jacques Louis Guillaume Caillat. Sos pares es deien Guillaume Joseph Caillat, dependent, i Berhe Charlotte Louise Graff. Vivia amb l'àvia en un apartament del carrer du Baignoir de Marsella. A partir dels 15 anys començà a freqüentar els cercles llibertaris i amb 16 ja figurava en les llistes policíaques amb la nota «a vigilar». Amic del propagandista anarquista Joseph Barnouin, participà activament en els actes de protesta contra les diades organitzades en honor de l'esquadra russa en escala a Marsella; en aquesta acció repartí el fulletó de Tolstoi Le conseil de révision. En els arxius policíacs figurava en la Primera Categoria amb la nota «perillós i ja condemnat». Segons un informe policíac, va rebre el febrer de 1891 2.000 exemplars d'un manifest anarquista on feia una crida als revolucionaris a marxar dels domicilis sense pagar els lloguers. Entre setembre i octubre de 1895 fou força actiu durant les conferències impartides per Sébastien Faure a Marsella. Fou esborrat dels arxius policíacs el 3 de maig de 1900, data en la qual es perd el seu rastre.

Delfín Lévano

- Delfín Lévano: El 9 de novembre –algunes fonts citen el 4 de novembre– de 1885 neix a Lurín (Lima, Perú) el forner, periodista, poeta, músic, propagandista anarquista i agitador anarcosindicalista Delfín Amador Lévano Gómez. Son pare, Manuel Caracciolo Lévano (Manuel Chumpitás o Comnalevich), fou un destacat activista anarquista, i sa mare, Hermelinda Gómez, fou una treballadora i lluitadora social. Tingué dos germans, Hemérita i Eufrasio Lévano Gómez. Abandonà els estudis en tercer de primària per veure's obligat a fer feina. Quan va fer el servei militar aprengué a tocar el clarinet, afició musical que sempre l'acompanyà. De formació autodidacta, a partir de 1904 va escriure cròniques sobre els gremis obrers per als diaris. En 1908 fundà el grup llibertari«Humanidad», que després es va integrar en el Centre Socialista «1 de Maig», donant lloc al Centre d'Estudis Socials «1 de Maig», que passà a encarregar-se de l'edició del periòdic El Oprimido (1907-1909). Presidí el Cercle Artístic «Apolo». També encapçalà el grup «Luchadores por la Verdad», que a partir de 1911 esdevingué el principal nucli anarquista peruà. Aquest mateix 1911 fundà, amb Adalberto Fonkén, Pedro Cisneros, Eulogio Otazú, Pablo León i altres, el grup anarquista«La Protesta», que publicà un periòdic homònim, considerat el més important de l'anarquisme peruà, del qual fou redactor fins la seva desaparició en 1926. Entre 1920 i 1921 animà la revista Armonía Social i, en aquest últim any, fundà el periòdic El Proletario. L'abril de 1921 presidí, com a secretari general de la Federació Obrera Local de Lima (FOLL), el I Congrés Obrer Local de Lima, convocat per la Federació Obrera Regional Peruana (FORP), on va fer una crida a l'organització i a la unitat proletària per a la defensa dels interessos i drets col·lectius, amb la finalitat d'arribar a la revolució social. L'11 de novembre de 1922 fou un dels creadors del Centre Musical Obrer de Lima, el qual dirigí. Influenciat pel pensament de Mikhail Bakunin, de Piotr Kropotkin, d'Élisée Reclus i d'Errico Malatesta, de qui posseïa tota la seva bibliografia, deixà publicada una gran producció intel·lectual, artística i revolucionària en diversos periòdics, revistes i setmanaris, signant els articles amb el seu nom o amb pseudònims (Lirio del Monte,Amador del Ideal, Amador Gómez, Amador,D. D., etc.), articles la temàtica dels quals fou d'allò més variada (religió, filosofia, antiestatisme, anticapitalisme, antimilitarisme, contra la repressió, feminisme, sindicalisme, educació, etc.) i sempre reivindicant les eines clàssiques d'acció anarcosindicalista (el sabotatge, el boicot i la vaga). Va seríntim amic de l'intel·lectual anarquista Manuel Gonzalez Prada. Es guanyava la vida com a forner i des de la Federació d'Obrers Forners«Estrella del Perú», de la qual era un destacat militant –ocupà vuit vegades el càrrec de secretari general, una de president, una de tresorer, dos de comptador, una de bibliotecari, una de secretari de l'Exterior i una d'administrador del periòdic La Voz del Panadero–, i malgrat la persecució, la presó i la tortura, fou un gran organitzador de les reivindicacions de la jornada de vuit hores, lluita que s'engegà el maig de 1905 i que s'aconseguí guanyar en 1919. A partir d'aquesta data, fou un dels més important crítics i adversaris del sindicalisme i del partidisme marxistes, encapçalats per José Carlos Mariátegui i Víctor Raúl Haya de la Torre. Com a escriptor dramàtic destaca la seva obra Mama Pacha i com a poeta va escriure nombroses composicions (Anárquica, Romántica,Rebéldica, Los políticos, ¡Rusia!,Mi lira, etc.); sense oblidar els seus contes (Noche de navidad, Los anónimos,Redención, Balada de amor, El proscrito, etc.). Va compondre nombroses peces musicals i cançons (La Sinfonía del Trabajo, El perseguido, Mis flores rojas,La obrera, Mis cantos de amor, etc.). Molt castigat durant la sevaúltima detenció i empresonament, en el qual patí dures tortures que el deixaren gairebé invàlid, Delfín Lévano va morir el 23 de setembre de 1941 a l'asil de pobres de Barrios Altos de Lima (Perú). Son fill, el comunista Edmundo Dante Lévano La Rosa (César Lévano),és un reconegut periodista i docent universitari el qual publicà en 2006, amb Luis Tejada, les obres completes de son avi i son pare sota el títol La utopía libertaria en el Perú. Manuel y Delfín Lévano. A Lima existeix un Col·lectiu Social «Delfín Lévano».

***

Nota enviada per Alfred Bidet al Bulletin de la Société Végétarienne de France publicat en el número de setembre de 1920

- Alfred Bidet: El 9 de novembre–algunes fonts citen erròniament el 8 de novembre– de 1897 neix a Balanava (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista naturista Alfred Jean-Baptiste Bidet. Sos pares es deien Jean Bidet, conreador, i Justine Rouanoux. Va ser declarat exempt del servei militar. S'instal·là a París (França), on treballà de sabater i visqué al número 5 del carrer Lally-Tollendal del XIX Districte. En 1920 va ser inscrit, amb el número 1.978 en la Societat Vegetariana de França (SVF). Mancat de feina i maldient la vida urbana parisenca antinatural, abandonà la capital francesa i s'instal·là el juliol de 1920 amb sa companya Jeanne a la colònia llibertària naturista i vegana muntada per Georges Butaud i Sophia Zaïkowska a Bascon, a prop de Château-Thierry (Picardia, França), on nasqué son fill Georges. Cap el 1921 retornà a París on, seguint els consells del doctor Carton, introduí algunes variacions a la seva dieta gairebé crudivegana, com ara la llet i la cocció de determinats aliments. A mitjans dels anys vint vivia al número 14 del carrer de Condé de La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França), des d'on va contestar l'enquesta llançada en 1924 pel «Foyer Végétalien» (Llar Vegà) de París sobre el veganisme i que va ser publicada en el periòdic Le Végétalien. El 7 de desembre de 1925 es casà a La Ferté-sous-Jouarre amb Marie Jeanne Eugénie Jean. Va estar subscrit a nombrosos periòdics llibertaris, com ara Génération Consciente, Le Libertaire,Le Neo-Malthusien (on col·laborà), Le Sphinx d'après guerre, etc. També va subscriure una acció de la impremta «La Fraternelle» de Sébastien Faure. Alfred Bidet va morir el 18 d'octubre de 1986 al seu domicili de Balanava (Alvèrnia, Occitània).

***

Manuel Sirvent Romero

- Manuel Sirvent Romero: El 9 de novembre de 1889 –ell pensava, o volia fer creure, que havia nascut el 16 de novembre de 1890– neix a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) el destacat anarquista i anarcosindicalista Manuel Sirvent Romero. Fill d'una família de jornalers del camp, sos pares es deien Manuel Sirvent Navarro i Isabel Romero González. No va anar molt a l'escola i de molt jove recorregué la comarca buscant feina. En 1897 entrà com a aprenent de sabater. En 1909, mentre feia feina a Almansa, s'introduí en el pensament socialista de la mà del mestre laic José Lorite i el 25 d'octubre d'aquest any fundà a Elda una agrupació socialista. En 1910 passà un temps a Barcelona (Catalunya), on fou responsable del grup «Cultura». De tornada a Elda, en 1911, després d'abandonar totalment el pensament socialista, s'integrà en el grup anarquista«Los Invencibles», al voltant de José Gil. En 1913 s'uní lliurement a la seva cosina Dolores, que esdevindrà sa companya durant tota sa vida i amb qui tindrà quatre infants, tres dels quals suraren (Amor, Luz i Redención). L'agost de 1913, sense feina pel boicot de la patronal que el vol castigar per enterrar civilment sa mare, viure en amor lliure amb una cosina i militar en l'anarquisme, marxà a Barcelona. Tomás Herreros Miquel i Manuel Buenacasa Tomeo el van introduí en el moviment llibertari català i ingressà en el Sindicat del Calçat de la «Sociedad La Armonía», de la qual va ser nomenat tresorer. En 1914 entrà com a redactor del periòdic antimilitarista de Sabadell Regeneración, d'Eusebi Carbó i Carbó, i a formar part de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. En 1915 retornà a Elda i aconseguí que Carbó i Antonio Loredo Martínez s'encarreguessin de l'escola racionalista i del periòdic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Novament el boicot patronal l'obligà a marxar i s'establí a Villena, on en aquest mateix 1915 fundà el grup anarquista «Paso a la Anarquía», i més tard marxà de bell nou a Barcelona. Amb Gastón Leval, Fortunato Barthe i Basilio Artal, milità en el grup anarquista barcelonès «Los Hijos del Pueblo» i formà part del comitè de la societat de sabaters. En 1917 s'integrà en la comissió presidida per Tomás Herreros encarregada d'organitzar una conferència nacional de grups anarquistes en ple moment revolucionari i durant la vaga insurreccional d'agost d'aquell any lluità a les barricades. El juny de 1918, durant la vaga de sabaters que durà tres setmanes, va fer un míting ambÁngel Pestaña Núñez i Josep Viadiu Valls. Buscat per la policia, es refugià un temps a Saragossa. El juny d'aquest 1918 assistí al Congrés de Sants de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) i participà en la creació del Sindicat Únic de la Indústria de la Pell. El març de 1919, durant la vaga de la Canadenca, va ser detingut i empresonat a Montjuïc. Després d'un temps deportat a Extremadura, abandonà Barcelona i s'establí a Villena, on realitzà tasques sindicals afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT), ja que no havia sindicat anarcosindicalista a la localitat, i entrà a formar part del Comitè Executiu Local d'aquest sindicat socialista. Presidí un míting contra l'encariment de vida. Cap al 1921, sota el pseudònim de Un noi audaz, col·laborà en el periòdic Redención d'Alcoi i a Villena fundà un sindicat afiliat a la CNT, fet pel qual va ser amenaçat de mort per un oficial de la Guàrdia Civil del poble i retornà a la Barcelona en plena època del pistolerisme. El juliol de 1922, com a delegat de Sant Pere Pescador, assistí a la Conferència Extraordinària de la CRTC a Blanes i aquest mateix any entrà a formar part, com a representant del Sindicat de la Pell, del Comitè Nacional confederal. El desembre de 1922 participà en la Conferència Regional de Grups Anarquistes de Barcelona. A començaments de 1923 va fer una gira propagandística pel País Valencià per recaptar fons per mantenir la defensa armada contra el Sindicat Lliure i una gira arreu de l'Estat per explicar el projecte d'acció revolucionària de la CNT. A mitjans de 1923 substituí el secretari nacional de la CNT Bartolomé Viñas, que s'havia ferit accidentalment amb la seva arma, i convocà un Ple de Federacions de Regionals a València a començaments d'agost el qual decidí traslladar la secretaria nacional confederal a Sevilla. El setembre de 1923 abandonà Barcelona i s'establí a Villena i poc després a Elda, on es guanyà la vida com a representant de llibres i on fou nomenat president del sindicat ugetista, únic legal. Detingut, va ser deportat a peu fins a Motilla del Palancar (Conca) i romangué tancat quatre mesos a Conca capital, essent alliberat a començaments de 1925. Després d'una temporada a Elda, des d'on va enviar diners per a la «Subscripció Internacional a favor dels presos per qüestions socials», en 1925 retornà a Barcelona. Entre 1925 i 1927 patí alguns mesos de presó. En 1927, segons alguns, participà activament en la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i assistí a la seva reunió fundacional a València, però sembla que no va ser així. El juny de 1930 va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, amb Progreso Alfarache Arrabal de secretari. També va ser secretari de la Comissió de Relacions de la FAI i, amb aquest càrrec, encarregat de dialogar amb Fermín i Galán i altres militars amb la finalitat de derrocar Primo de Rivera. Al final de la dictadura d'aquest es mostrà força actiu i ocupà diversos càrrecs orgànics: vaga de metal·lúrgics i portuària de Sagunt, organitzador d'un Ple Regional de grups anarquistes del País Valencià celebrat a Villena, gira valenciana en representació del comitè revolucionari, membre del Comitè Peninsular de la FAI, assistència al Ple Regional de Llevant en representació del Comitè Nacional de la CNT, míting a Vitòria amb Sebastià Clarà i Isaac Puente, etc. El Comitè Revolucionari el va enviar per trobar-se amb Ramón Franco a Madrid per tractar temes insurreccionals; després d'aquesta entrevista, el 10 d'octubre de 1930 va ser detingut a Alcázar de San Juan de camí a València i empresonat fins al març de 1931. Un cop lliure, aquest mateix any presidí el Sindicat de la Pell, càrrec que abandonà per entrar en el Comitè de Relacions de la Federació Nacional d'Indústria de la Pell. El juny de 1931, durant la Conferència Peninsular de la FAI, la seva acció conspiradora va ser desaprovada i se li va prohibí exercir càrrecs durant mig any. El seu paper també va ser durament criticat durant el Congrés de la CNT d'aquell any. Marginat per alguns sectors, va ser enviat pel Comitè Nacional de la CNT per participar en un míting a València a favor dels presos, juntament amb Libertad Ródenas i Juan Rueda López, però el grup anarquista local li va prohibí l'accés a la tribuna. L'abril de 1932 representà el Sindicat de la Pell en el Ple Regional de Catalunya celebrat a Sabadell. L'1 de maig de 1932 va fer un míting amb Bru Lladó Roca a Saragossa, pel qual el jutjat de la capital aragonesa el reclamà per processar-lo per injúries; detingut el 4 d'agost de 1932 a Barcelona, va ser alliberat el 12 d'aquest mes. En aquesta època va fer una gira propagandística per Aragó i les Illes Balears. L'estiu de 1932 va estar tancat un temps a la presó Model de Saragossa. Sembla que visqué uns temps a les Illes Balears. Després tingué problemes amb alguns militants del ram de la pell i es va veure obligat a abandonar el sindicat entre 1933 i 1935, muntant un taller de sabateria amb altres obrers anarquistes. El juliol de 1936 lluità a les barricades barcelonines contra l'aixecament feixista. En el període revolucionari participà activament en el procés col·lectivitzador. Va ser nomenat secretari, amb Tomás Ruiz Morales, de la Indústria Socialitzada del Calçat i l'octubre de 1936 assistí a la Conferència de la Pell entre la CNT i la UGT celebrada a València. En aquesta conjuntura, s'oposà a la participació confederal en els governs estatals. El març de 1937 presentà la seva dimissió en la Indústria Socialitzada del Calçat en desacord a certes orientacions polítiques. Treballà després als tallers d'aeronàutica de Sabadell i es presentà voluntari en una missió secreta de muntatge d'avions de combats a Vilabertran, a prop de Figueres. El gener de 1939 intentà creuar la frontera per la Jonquera, però hagué de retornar a Figueres i a Olot. El febrer, finalment, creuà els Pirineus amb la Retirada. A França patí els camps de concentració (Arle, Sant Cebrià, Agde, Gurs, Setfonts) i el febrer de 1940 s'allistà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que fou destinada a diversos indrets (Sent Medard de Jalas, Mamisan, Bula de Terranera i Campossí). Detingut per les tropes alemanyes a Rennes, va ser enviat a la base submarina de Brest per treballar en el reforçament de dics, a Cherbourg i finalment confinat entre el 22 de febrer de 1942 i el 21 de juliol de 1944 a l'illa anglonormanda d'Alderney. Després de l'Alliberament s'establí a Rennes on ajudà a la reorganització llibertària, fundant la seva Federació Local de la CNT. El març de 1945 dirigí Libertad, butlletí setmanal regional del moviment llibertari espanyol a Bretanya. A partir de l'1 d'abril entrà a treballar com a cambrer a les cantines d'una base de l'Exèrcit nord-americà a Rennes. A començaments de maig de 1945 representà la Federació Local de Rennes en el I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. Va ser membre del Comitè Regional de Bretanya i el seu representant en la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). A finals de 1945 s'establí a París, on milità en la CNT i en el grup anarquista «Los Cosmopolitas» de la FAI. L'octubre de 1947 fou delegat per Nanterre, Amiens i Nancy al Congrés de Tolosa de Llenguadoc. L'agost de 1948 enviduà i passà a viure amb son fill Amor. En 1961 una hemiplegia del costat esquerre el va impossibilità per a tasques orgàniques. Manuel Sirvent Romero va morir l'1 de desembre de 1968 al seu domicili d'Orsay (Illa de França, França). En 2012 es publicaren, amb una edició crítica a càrrec de Joël Delhom Kervréhan, les seves memòries sota el títol Manuel Sirvent Romero, un militante del anarquismo español (Memorias, 1889-1948).

***

Foto policíaca de Acácio Tomás de Aquino

- Acácio Tomás de Aquino: El 9 de novembre de 1899 neix a Alcântara (Lisboa, Portugal) el militant anarquista i anarcosindicalista Acácio Tomás de Aquino. Fill d'una família obrera, sos pares es deien João Tomás de Aquino i Maria Teresa. Va treballar primer de paleta i després d'operari de la Cambra Municipal de Lisboa, entre 1918 i 1922. A començaments dels anys vint es va fer llibertari, primer enquadrat en les Joventuts Sindicalistes i després en la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, de la qual arribarà a ser secretari. També va ser secretari de la Federació dels Sindicats de la Construcció Civil. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics anarquistes, com ara A Batalha, òrgan de la CGT, i O Construtor. A partir del cop d'Estat de 1926 i la instauració de la dictadura d'António de Oliveira Salazar, les seves activitats les haurà de desenvolupar en la clandestinitat i en aquest mateix any entrà a treballar com a ferroviari. En 1927 es casà amb la també destacada militant llibertària Luísa Adão. L'11 de desembre de 1933 va ser detingut, en qualitat de membre del Comitè d'Acció Confederal de la CGT, mentre preparava amb altres companys (Custódio da Costa, Serafim Rodrigues, etc.) una vaga general insurreccional per al 18 de gener de 1934 que fou avortada. El 9 de març de 1934 va ser condemnat per un Tribunal Militar Especial a 12 anys de confinament acusat de lliurar bombes a un altre militant insurrecte a l'estació del Rocio de Lisboa. El 8 de setembre de 1934 va ser enviat a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores) i el 23 d'octubre de 1936 va ser deportat a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd). Al penal jugà un paper força important en l'Organització Llibertària Penitenciària i en la denúncia del col·laboracionisme de determinats presos, com ara Bento Gonçalves, secretari general del Partit Comunista Portuguès (PCP) i membre de l'Organització Comunista Penitenciària de Tarrafal. Va tornar a la Península el 10 de novembre de 1949, però no aconseguí la llibertat total fins al 22 de novembre de 1952. Després de la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974, participà activament en la reorganització del moviment llibertari portuguès, centrant-se sobretot en la creació del Centre d'Estudis Llibertaris i en la publicació del periòdic A Batalha. També col·laborà en Voz Anarquista, d'Almada. En 1978 sortiren publicades les seves memòries, O segredo das prisões atlânticas, do Forte de S. João Baptista de Angra ao Campo do Tarrafal, mena de història de tot el moviment anarquista portuguès. Aquest mateix any també col·laborà en el llibre col·lectiu O 18 de Janeiro e alguns antecedentes: depoimento colectivo. Acácio Tomás de Aquino va morir el 30 de novembre de 1998 a Lisboa (Portugal).

Acácio Tomás de Aquino (1899-1998)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 10 de novembre

Esdeveniments

Primera edició del Segon Certamen Socialista

- Segon Certamen Socialista: El 10 de novembre de 1889 té lloc al Palau de les Belles Arts de Barcelona (Catalunya) el Segon Certamen Socialista, convocat pel grup«Onze de Novembre», un conjunt de militants anarquistes que volien commemorar i glorificar els Màrtirs de Chicago, executats dos anys abans; també es desitjaven confrontar i harmonitzar les tendències anarcocol·lectivista i anarcocomunista enfrontades aleshores. A l'acte de cloenda van assistir unes 20.000 persones–10.000 segons El Productor i 30.000 segons Palmiro de Lidia– i es va aconseguir el doble èxit de demostrar la capacitat de mobilització de l'anarquisme ibèric i de palesar la qualitat dels treballs presentats, malgrat les divergències ideològiques. Varen presentar-s'hi 63 treballs, convocats per a 14 temes (teoria revolucionària, l'anarquia, les passions humanes, la literatura, el caràcter científic del col·lectivisme, els deures dels treballadors...), que procedien de localitats catalanes gairebé tots –llevat un de Bilbao, un de Madrid i un de Buenos Aires. Van formar part del tribunal Canivell, Esteve i Pellicer, entre d'altres. Les idees anarcocol·lectivistes van ser defensades per Josep Llunas i les idees anarcocomunistes per Teobaldo Nieva i Sergio de Cosmo, essent premiats els seus treballs. Ricardo Mella va aconseguir el primer premi amb la memòria«Anarquia. El seu origen, progrés, evolucions, definicions i futur d'aquest principi social». L'exposició més original, i que acabaria creant escola, va ser la de Fernando Tárrida del Mármol, defensant el principi de l'«anarquisme sense adjectius econòmics». El tipògraf alacantí Rafael Carratalà Ramos va guanyar la secció «Himne revolucionari anarquista» amb un que arribaria a ser mític, Hijos del Pueblo. També van presentar treballs Anselmo Lorenzo, N. Tasso, J. Torrents Ros, Soledad Gustavo, M. Burgues, Abayà Garriga, Sevilla, Cascales, entre d'altres. En 1890 es van publicar els treballs, que han estat reeditats en diverses ocasions (1903, 1927 i 1990).

***

La Presó Model de Barcelona a l'època

- Execució de Llàcer i de Montejo: El 10 de novembre de 1924, a les cinc de la matinada, al pati de la presó Model de Barcelona (Catalunya) són garrotats, pels botxins de Madrid i de Burgos, Josep Llàcer Bertran, català de 26 anys, i Juan Montejo Arranz, de 19 anys i natural de Liceras (Sòria, Espanya), militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –Llàcer del Sindicat del Metall i Montejo del Sindicat Únic del Ram de l'Alimentació–, condemnats en Consell de Guerra sumaríssim per un Tribunal Militar per matar un guàrdia de seguretat (Bruno López Ruiz) i ferir-ne un altre (José Jarque) durant l'assalt de la caserna de les Drassanes, el 6 de novembre de 1924, i de la mort del botxí de Barcelona, el 28 de maig d'aquell mateix any. Les últimes paraules de Montejo van ser: «Visca l'anarquia!»; l'últim gest de Llàcer va ser escopir el rostre de qui l'havia de matar, el botxí de Burgos. Llàcer, que tenia esposa i un fill, abans de morir va fer testament, on recomanava a sa companya que eduqués de manera llibertària sos fills; aquesta dona, encinta, va posar-se de part per la impressió la nit de l'execució, però la bessonada va néixer morta pel mal tràngol. La militant anarcofeminista Lola Iturbe, que va passar la vetlla amb la família de Montejo a la presó amb els condemnats, va escriure un article antològic, «Héroes de ayer. Llàcer y Montejo», que va ser publicat en Solidaridad Obrera, el 16 de novembre de 1938, amb el seu pseudònim Kyralina.

***

Capçalera de SIA

- Surt SIA: El 10 de novembre de 1938 surt a París (França) el primer número del setmanari SIA. Organe de la Solidarité Internationale Antifasciste. Amb l'esclat de la Revolució espanyola en 1936, l'anarquista i antimilitarista Louis Lecoin va crear el Comitè per l'Espanya Lliure, que es va transformar, arran del congrés de la Unió Anarquista de 1937 en Solidarité Internationale Antifasciste (SIA), la finalitat del qual era l'ajuda als revolucionaris espanyols aprovisionant-los de queviures, medicaments i armes. Des de novembre de 1937 a octubre de 1938 el periòdic Le Libertaire va acollir dues pàgines escrites per SIA, però finalment aquestes pàgines van acabar independitzant-se i creant el setmanari bilingüe francoespanyol SIA, els principals responsables del qual van ser Louis Lecoin (secretari de redacció), Nicolas Faucier (administrador) i Vintrigner (gerent). Va comptar amb el suport de nombroses personalitats dedicades a la defensa de la llibertat i de la justícia social, mobilitzades en pro del poble espanyol contra els feixismes coaliats. La secció francesa de SIA comptarà el febrer de 1939 amb 15.000 adherits i el setmanari tindrà 5.500 subscriptors, amb un tiratge que arribarà als 50.000 exemplars en números especials i que es repartiran especialment durant els nombrosos mítings de suport a l'Espanya Lliure que es faran. Però, a finals de juliol de 1939, la repressió governamental s'abatrà sobre l'equip del periòdic; Robert Louzon, Henri Jeanson, membres també del Comitè de Defensa dels Pobles Colonials i autors d'articles en defensa del poble tunisià publicats a SIA, seran condemnats a 18 mesos de presó «per atemptar a la integritat de l'Imperi»; i Vintrigner, Lecoin i Faucier seran condemnats a dos anys de presó cadascun per «provocació de militars a la desobediència amb la finalitat de propagar l'anarquisme». L'últim número serà el 38, del 3 d'agost de 1939; encara que va sortir un número clandestí el setembre d'aquell any. En la postguerra, en 1947, el periòdic reapareixerà i publicarà cada any un calendari per recaptar fons, ara, per ajudar els anarquistes espanyols refugiats a França.

Naixements

Camilo Arriaga (ca. 1900)

- Camilo Arriaga: El 10 de novembre de 1862 neix a San Luís Potosí (San Luís Potosí, Mèxic) l'enginyer de mines, polític liberal i revolucionari llibertari Camilo Arriaga. Fill d'una família oligarca de San Luis Potosí, son pare, Benigno Arriaga Leija, era nebot de Ponciano Arriaga, que havia estat en 1857 diputat constituent i aliat del liberal Benito Juárez; sa mare es deia Carlota Ramos Aguirre. Benigno Arriaga en 1876 va fer costat el Pla de Tuxtepec, proclamat per Porfirio Díaz, contra la reelecció de Sebastián Lerdo de Tejada i quan Díaz arribà a la presidència de Mèxic compensà la família Arriaga amb càrrecs polítics. En 1875 Camilo ingressà a l'Escola Nacional Preparatòria (ENP) de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En aquests anys d'estudiant llegí els clàssics socialistes (Karl Marx, Friedrich Engels, etc.) i anarquistes (Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, etc.) i realitzà un viatge a Europa, on adquirí una important biblioteca d'autors anarquistes a París (França). En 1880 entrà a l'Escola Nacional d'Enginyers per estudiar Enginyeria Civil, especialitzant-se en els temes referents a l'explotació minera. En 1884 realitzà pràctiques professionals a les mines de plata propietat de sa família a Guanajuato i Hidalgo. El 17 de gener de 1887 aconseguí el títol d'Enginyeria en Mines amb altes qualificacions. En 1888, quan son pare ja era senador, va ser nomenat diputat a la Legislatura Local a San Luis Potosí per ordre de Porfirio Díaz i, en morir son pare, en 1890 va ser ascendit a diputat federal del Congrés Nacional, càrrec que mantingué fins a 1898. En 1892 impulsà les mobilitzacions estudiantils de la Ciutat de Mèxic i en 1898 encapçalà una protesta anticlerical al Congrés contra el bisbe Ignacio Montes de Oca y Obregón, exigint la separació real entre l'Església i l'Estat, i per aquest motiu va se cessat per Díaz juntament amb altres diputats que el van secundar. En 1899 retornà a San Luis Potosí i amb el capital que li restava arran de la crisi financera («Crisi de la Plata») de 1892-1895 es dedicà a preparar un moviment de protesta contra Díaz. S'ajuntà amb joves revolucionaris d'una classe social més baixa, com ara Juan Sarabia, Antonio Díaz Soto y Gama, José María Facha, Blas C. Rodríguez, Santiago R. de la Vega, Moisés García, Genaro L. Zapata, Librado Rivera i Rosalío Bustamante, entre d'altres, i el grup fundà el Club Liberal «Ponciano Arriaga», on es discutien textos socialistes i anarquistes de la biblioteca que Arriaga havia adquirit a París. Entre el 5 i el 10 de febrer de 1901 el Club Liberal«Ponciano Arriaga» celebrà al Teatro de la Paz de San Luis Potosí, davant l'estricta vigilància de l'Exèrcit Federal, el I Congrés Liberal Mexicà, que aglutinà 50 clubs i creà el Partit Liberal Constitucionalista (PLC), reivindicador de la Constitució de 1857, de la llibertat d'impremta, del sufragi lliure, de la supressió dels caps polítics i de la solució dels problemes agraris. Entre els delegats que assistiren al congrés es trobaven els germans Flores Magón, editors del periòdic anarquista Regeneración, i altres destacats llibertaris (Librado Rivera, Antonio I. Villareal, etc.). El pensament del Club Liberal «Ponciano Arriaga» es radicalitzà de mica en mica, passant per l'anticlericalisme i l'oposició directa contra la dictadura de Díaz. El II Congrés Liberal Mexicà, que havia de començar el 5 de febrer de 1902, no se celebrà perquè el porfidista Heriberto Barrón, infiltrat en el Club Liberal «Ponciano Arriaga» per propiciar l'escissió, el 24 de gener de 1902 disparà contra el membre del club Julio Uranga, fet que propicià la detenció d'Arriaga, la seva acusació pels delictes de sedició i d'ultratge a funcionaris públics i el seu tancament a la presó de Belén de la Ciutat de Mèxic. Un cop alliberat el 10 de gener de 1903, reorganitzà el Club Liberal«Ponciano Arriaga», moment en el qual s'afegiren els germans Ricardo i Enrique Flores Magón. El 27 de febrer de 1903 el Club Liberal «Ponciano Arriaga» publicà un manifest on denunciava les injustícies socials i econòmiques imperants i la corrupció governamental i eclesiàstica; protestava contra la lleva, les tiendas de raya (botigues ubicades a les fàbriques on els obrers eren obligats a comprar els productes vitals) i el lliurament dels béns nacionals a l'estranger, per acabar amb una crida a la lluita armada. Aquest mateix 1903 s'exilià a Laredo (Texas, EUA), on es reuní amb els germans Flores Magón, i a Saint Louis (Missouri, EUA), on col·laborà en els periòdics anarquistes i revolucionaris Regeneración,El Hijo del Ahuizote i El Diario del Hogar. Diferències, econòmiques més que ideològiques, amb Ricardo Flores Magón, el separaren del grup que en 1905 fundà la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM). Curiosament, Arriaga, que havia escampat les idees radicals socialistes i anarquistes europees entre la joventut intel·lectual mexicana de les classes mitjana i baixa, es va desmarcar del pensament llibertari quan aquestes idees van començar a posar-se en pràctica. En 1908 retornà a San Luis Potosí i treballà contra el govern de Díaz, fet pel qual va ser empresonat. En 1910 s'uní al moviment antirreeleccionista que encapçalava el seu amic Francisco Ignacio Madero González. El març de 1911 participà en el Complot de Tacubaya, la finalitat del qual fou el derrocament de Porfirio Díaz amb el suport de Madero; detingut el 27 de març, va ser processat, però va ser alliberat el maig d'aquell any com a resultat de la presa per part dels revolucionaris de Ciudad Juárez i de la firma dels Tractats de Ciudad Juárez. Un cop lliure, el 28 de juliol de 1911 participà en la Junta Iniciadora de la Reorganització del Partit Liberal a la Ciutat de Mèxic i s'afegí d'una manera crítica al maderisme. El maig de 1912 fundà una Escola Socialista. Durant el govern de Victoriano Huerta Márquez s'exilià a Nova Orleans (Louisiana, EUA) i en 1920 retornà a Mèxic amb la intenció de reintegrar-se en la lluita revolucionària. Aquest mateix any va ser nomenat cap del Departament Forestal de Caça i Pesca del govern d'Álvaro Obregón Salido, càrrec que mantingué fins 1924. En aquesta època visqué a la Ciutat de Mèxic i es dedicà al periodisme, col·laborant en El Demófilo, El Renacimiento,El Porvenir, Regeneración,Tercer Imperio i El Heraldo de México. En l'últim període de sa vida, simpatitzà amb la II República espanyola i amb l'URSS, alhora que s'oposà al feixisme europeu i a la seva versió mexicana, el sinarquisme. Camilo Arriaga va morir el 26 de juny de 1945 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i les seves restes van ser dipositades al Panteó Civil de Dolores.

Camilo Arriaga (1862-1945)

***

Notícia de la detenció d'Antoine Gleizal apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne del 25 d'abril de 1891

- Antoine Gleizal: El 10 de novembre de 1862 neix al III Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Antoine Gleizal, conegut com Garnier-Gleizal. Fill de pare desconegut, sa mare es deia Marie Philomène Gleizal i era obrera en la indústria de la seda. Treballà d'obrer tapisser i de mecànic a Lió. El 19 de gener de 1883 va ser condemnat a Lió, en el famós «Procés dels 66», a 15 mesos de presó, 200 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils per«afiliació a l'Associació Internacional dels Treballadors» (AIT). La pena va ser finalment reduïda el 13 de març de 1883 pel Tribuna d'Apel·lació a un any de presó, 100 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils. En 1885 engegà una campanya per l'abstenció en les eleccions legislatives. El 23 d'abril de 1891 va ser detingut, amb altres quatre companys (Claude Andauson, Alexandre Teyssier, Jean Teyssier i Veillet), acusat de fabricació de moneda falsa; jutjat, el 21 de maig de 1891 va ser condemnat per l'Audiència del Rhône a dos anys de presó i 100 francs de multa per fabricació i emissió de moneda falsa. Per alguns companys, el seu comportament i els seus costums eren més que discutibles. El 10 de gener de 1896 envià una carta a Rivaud, prefecte de policia del Rhône, on es retractava del seu passat i es declarava no anarquista. Entre 1882 i 1883 els cercles llibertaris denunciaren la seva«traïció» i el seu paper d'agent provocador. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gaetano Bresci

- Gaetano Bresci: El 10 de novembre de 1869 neix a Coiano (Prato, Toscana, Itàlia) l'anarquista, partidari de la propaganda per l'acció, Gaetano Bresci. Sos pares, pagesos humils, es deien Gaspare Bresci i Maddalena Godi. Son pare es guanyava la vida com artesà de llata per a capells. Quan era adolescent, després d'haver passat per l'Escola d'Arts i Oficis de Prato, començà a treballar en una fàbrica tèxtil («Fabbricone»), on entrà en contacte amb el món sindical. Quan tenia 15 anys començà a participar en les activitats del Cercle Anarquista de Prato. El desembre de 1892, després d'haver participat en la seva primera vaga, va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge i insubordinació a la força pública» i fou catalogat com a«anarquista perillós». Després de la vaga, que implicà l'ocupació militar de la fàbrica, va ser acomiadat. Tot seguit va treballar en diverses feines, però va ser detingut cautelarment com a «mesura de seguretat pública» i, segons les lleis especials que havia aprovat el Govern de Francesco Crispi, confinat juntament amb altres 52 anarquistes de Prato a Lampedusa entre 1893 i 1895. El maig de 1896 va ser amnistiat i, com que no trobà feina a Prato, s'establí a Ponte all'Ania (Barga, Toscana), on va ser contractat a la fàbrica de llanes«Michele Tisi e C.». Més tard decidí emigrar i a finals de desembre de 1897 embarcà cap els Estats Units, arribant el 29 de gener de 1898 a Nova York. Es va establir a Paterson (New Jersey), on treballà a la filatura «Hamil& Booth» i freqüentà la colònia d'emigrants anarquistes italians, formant part de la«Società per il Dirito all'Esistenza» (Societat per al Dret a l'Existència). A Paterson tenia esposa i fill. Fou un dels fundadors, amb Errico Malatesta, del periòdic anarquista La Questione Sociale i va comprar accions de l'editorial «Era Nuova». El novembre de 1899, durant un animat debat entre Malatesta i l'anarcoindividualista Giuseppe Ciancabilla, Bresci salvà la vida del primer al desviar el revòlver d'un provocador anomenat Passaglia que disparà contra el gran pensador anarquista ferint-lo en una cama. Durant la seva estada als EUA, s'assabentà de l'anomenada «Protesta de l'Estómac», insurrecció popular que es donà en 1898 a Milà (Llombardia, Itàlia) arran de la pujada del preu de la farina i del pa que durà uns dies i que donà lloc a l'assalt de fleques. El motí fou durament reprimit per l'exèrcit italià a les ordres del comandant general Fiorenzo Bava-Beccaris, deixant més de cent morts i centenars de ferits. Aquest fet trasbalsà Bresci i decidí tornar a Itàlia per venjar aquests assassinats en la figura del rei Humbert I d'Itàlia, responsable màxim d'aquesta repressió. El maig de 1900 ja era a París (França) i el 4 de juny a Prato, on demanà al director de la Seguretat Pública un permís d'armes que li va ser denegat. Entre el 20 de juny i el 8 de juliol els passà a Castel San Pietro (Bolonya) a casa de sa germana, la qual regentava amb el seu marit una taverna. El 8 de juny participà a Bolonya en la inauguració del monument a Garibaldi i a continuació passà uns dies a Parma. Després llogà una habitació a l'avinguda San Pietro all'Orto de Milà amb la finalitat d'espiar durant uns dies els moviments del monarca que des del dia 21 de juliol es trobava de vacances a la Vila Reial de Monza. El diumenge 29 de juliol de 1900 Bresci assassinà de tres trets de revòlver el rei d'Itàlia Humbert I de Savoia, davant centenars de persones que el saludaven i victorejaven. El sobirà retornava amb carrossa oberta a la seva residència de Monza després d'assistir a una competició gimnàstica a la societat esportiva «Forti e Liberi» i de lliurar el premi. El regicida, que no oposà cap resistència, va ser detingut pel mariscal de carrabiners Andrea Braggio que li va salvar la vida quan estava apunt de ser linxat per la xusma enfurida. Després de l'assassinat es desencadenà una important repressió contra el moviment anarquista italià (detencions, saqueigs, etc.) amb un intent de presentar el regicidi com un gran complot internacional que tingué repercussions fins i tot a Paterson. Durant el procés, que va tenir lloc els dies 9, 18 i 29 d'agost, Bresci va ser defensat, després d'haver rebutjat l'advocat d'ofici Mario Martelli que venia avalat pel diputat socialista Filippo Turati, per l'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino. El 29 d'agost de 1900 va ser condemnat a presó perpètua per l'Audiència de Milà. Bresci rebé la sentència al crit de«Visca la Revolució Social!». Anys abans, en 1878, l'anarquista Giovanni Passannante havia atemptat senseèxit contra el monarca i havia estat condemnat a mort i només per la gràcia del mateix rei la pena havia estat commutada per la de cadena perpètua. En 1889 la pena de mort fou abolida del codi penal italià per a tot tipus de delicte. El 23 de gener de 1901, després de ser traslladat per mar mitjançant el vaixell de guerra Messaggero, va ser tancat sota el número de matrícula 515 en una cel·la especial de tres per tres metres, sense cap equipament, a la penitenciaria de l'illot de Santo Stefano, a les Illes Poncianes. La condemna especificava que els set primers anys els havia de passar en una cel·la d'aillament. El comportament del pres fou pacífic i normal. Gaetano Bresci va aparèixer penjat amb una tovallola el 22 de maig de 1901 a la seva cel·la. Evidentment la versió oficial de suïcidi no va ser creguda pels cercles anarquistes i les conjectures sobre el seu assassinat van ser més que sospites. El seu cos, segons uns, va ser enterrat al cementiri de Santo Stefano i, segons altres, va ser llançat al mar. Les úniques coses que quedaren de la seva persona van ser el seu capell de pres, que va ser destruït durant una revolta carcerària durant la postguerra, i el revòlver del regicidi, un Hamilton & Booth. La seva filla, Getanina Bresci, seguí les passes de son pare i va ser una destacada anarquista. A Carrara existeix un monument dedicat a Bresci, obra en marbre realitzada per l'escultor milanès Carlo Sergio Signori. A Prato, població natal de Bresci, en 1976 se li va dedicar un carrer.

***

Foto policíaca de Joseph Hostenbock (26 de febrer 1894)

- Joseph Hostenbock: El 10 de novembre de 1871 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista Joseph-Louis Hostenbock, conegut com Louis Carlos. Sos pares es deien Louis Hostenbock i Elisabeth Hanozet. Treballava de perruquer. Sospitós d'haver participat en 1894 en els atemptats anarquistes de Barcelona (Catalunya), va ser expulsat el 8 de març de 1894 de França. La policia francesa el considerà un «lladre professional». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 20 de març de 1925 va ser detingut a Marsella, amb sa companya, Julia Werck (Jukie), i Auguste-Marius Levallard (Sam), a la Borsa de París quan intentava vendre obligacions creditícies, bons del tresor, etc. Tots tres van ser acusats de formar una banda de lladres internacional caracteritzada per realitzar importants robatoris de papers borsaris i bancaris a domicilis burgesos francesos i belgues i d'haver assassinat el 18 de novembre de 1924 el ric rendista Ledoux a la seva mansió parisenca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Joseph Hostenbock (1871-?)

***

Virgilio Gozzoli

- Virgilio Gozzoli:El 10 de novembre de 1886 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) el mecànic, tipògraf, escriptor i pintor anarquista Virgilio Gozzoli. A la seva ciutat natal va ser introduït a l'anarquisme individualista per Tito Eschini i Ettore Bartolozzi. En 1899 va participar en la protesta antimonàrquica en ocasió de la visita a Pistoia del futur rei Víctor Manuel III d'Itàlia. En aquesta època va experimentar literàriament amb el futurisme, el paroleliberisme i la dramatúrgia publicant obres comÈ un gran mondaccio buffo (1907), I due Macigni (1911), Ficcanaso(1911), Per un Mantellaccio (1911),Un par di calzoni (1912), Pistoia ne' su' rioni (1913), Marchesino(1915),Il mattaccio (1918), Mara (1919), Il prodigio (1919) i Il lebbroso (1921). En 1913 va començar a col·laborar en el periòdic L'Iconoclasta i en l'únic número d'Il Pensiero Iconoclasta Individualista. En 1914 fou condemnat a un mes de presó per participar en els fets de la«Setmana Roja». Cridat a files en 1916, fou tot d'una llicenciat i escrigué nombrosos textos i peces teatrals de caràcter social i antimilitarista. L'abril de 1919 fundà la revista Iconoclasta. Com a obrer d'una fàbrica mecànica al complex industrial de San Giorgio, va participar en el moviment d'ocupacions de fàbriques i en la lluita contra la pujada del feixisme. L'abril de 1921 la seva impremta fou destruïda pels feixistes i, un cop apallissat, fou detingut com a membre del grup «Arditi del Popolo» de Pistoia. El novembre de 1922 s'exilià a França i col·laborar en el«Comitè en favor de les víctimes polítiques», organitzat el maig de 1923 per Raffaele Schiavina a París. També va col·laborar en el periòdic La Revendicazione, fundat el juny de 1923. A partir de maig de 1924, amb Ugo Fedeli, va publicar una nova sèrie de la seva revista Iconoclasta! a París i participà en la fundació d'«Obres Internacionals de les Edicions Anarquistes». Amb Ugo Fedeli i Tintino Rasi, formà part de la redacció de La Rivista Internazionale Anarchica (1924-1925) a París. També va prendre part en la dura polèmica en els cercles llibertaris entre partidaris i opositors de formar part de les legions garibaldines i d'una expedició armada a Itàlia, que resultarà ser una provocació muntada per l'agent feixista R. Garibaldi. Va col·laborar amb l'entrada «Art» en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure i entre 1925 i 1926 en el periòdic La Tempra. Amb sa companya Marguerite Guestini, el juliol de 1925, es va instal·lar a Courbevoie, on va fer feina de mecànic alhora que tenia instal·lada una impremta al seu domicili. El maig de 1929 publica, amb Gigi Damiani, el periòdic Fede. El 3 de juliol de 1930 fou detingut amb una ordre d'expulsió, però va aconseguir una pròrroga. Amb l'establiment de la II República espanyola, marxà a Barcelona on, amb Bruzzi i Castellani, formà part de l'Oficina Llibertària de Correspondència. A finals de 1932 marxà a Brussel·les i entrà clandestinament a França. El 12 de novembre de 1933 va participar com a delegat en el Congrés de Puteaux, on va ser fundada la Federació Anarquista de Refugiats Italians i el seu òrgan d'expressió, Lotte Sociali (1933-1935), del qual serà membre de la redacció. El 4 de juny de 1934 es va reactivar la seva ordre d'expulsió i, segons la policia, marxà a Espanya fins al març de 1935, quan, per desencadenar una campanya a favor del dret d'asil, es va presentar davant la policia francesa amb altres militants anarquistes (Marzocchi, Perissino, Bonomini, Tammassini, etc.). L'1 i el 2 de novembre de 1935 va participar en el Congrés Anarquista Italià de Sartrouville, on va ser fundat el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària. El 26 de juliol de 1936 prengué part a París en la reunió on es decidí enviar immediatament voluntaris a lluitar en la Revolució espanyola i es va encarregar de les relacions entre París i Barcelona. A partir d'octubre de 1936 va entrar en la redacció de la revista barcelonina Guerra di Classe, de la qual es va encarregar de la direcció arran de l'assassinat el maig de 1937 per agents estalinistes de Berneri i de Barbieri. En aquesta època, amb Celso Persici i Domenico Ludovici, representà la Unió Sindical Italiana (USI) en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937 tornà a França i participà en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) a Marsella i del seuòrgan Il Momento, del qual serà responsable amb Leonida Mastrodicasa. Quan la situació dels immigrants empitjorà, va emigrar als Estats Units el novembre de 1938, on va col·laborar en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello. En 1942, amb Tintino Rasi, fou responsable del mensual antifeixista novaiorquès Chanteclair (1942-1945). Durant la guerra va fer seves les posicions de Rudolf Rocker, partidari de fer costat les democràcies liberals davant el nacionalsocialisme. En 1958 tornà a Pistoia, on va traduir a l'italià el llibre de Rocker Nationalismus und Kultur. Durant sa vida va fer servir diversos pseudònims, com ara Vir,Iconoclasta, Mataccio, Gigi Vizzo-Rollio, etc. Virgilio Gozzoli va morir el 24 d'agost de 1964 a Pistoia (Toscana, Itàlia). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a l'Arxiu Família Berneri - Aurelio Chessa de Reggio Emilia.

Virgilio Gozzoli (1886-1964)

***

Notícia de la detenció d'Alain Le Duff i d'altres companys apareguda en el diari de L'Ouest-Éclair del 11 de gener de 1919

- Alain Le Duff: El 10 de novembre de 1888 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista i anarcosindicalista Alain Marie Le Duff. Sos pares es deien Herve Le Duff, mecànic del port de Brest, i Marie Anne Aline Jestin. El 16 de novembre de 1903 entrà com a aprenent a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Obrer calderer, ben aviat formà part del moviment anarquista i anarcosindicalista, pertanyent a les Joventuts Sindicalistes. El 14 de setembre de 1914 es casà a Brest amb Augustine Émilie Cloarell. El setembre de 1914 va ser cridat a files, però va ser llicenciat l'octubre d'aquell any i enviat a treballar a l'Arsenal de Brest com a«obrer mobilitzat». Entre 1915 i 1917 fou secretari adjunt del sindicat de l'Arsenal de Brest de la Confederació General del Treball (CGT). Durant tota la Gran Guerra, el seu correu va ser obert pel control postal a causa del seu anarquisme i del seu antimilitarisme. Membre del grup «Les Amis de La Vague» (publicació bolxevic), s'entusiasmà per la Revolució russa. En 1916 era secretari del Comité pour la Reprise des Relations Internationales (CRRI, Comitè per a la Represa de les Relacions Internacionals), que feia costat l'estratègia de la Conferència de Zimmerwald. El març de 1918, en una carta enviada a Alphonse Merrheim, afirmà la necessitat d'una escissió sindical i durant els anys següents fou membre de la directiva de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) local. En aquests anys col·labora en Le Libertaire. El 5 de gener de 1919 fou detingut a Brest, amb altres 27 companys civils i mariners, inculpat per«propaganda antimilitarista i complot contra la seguretat de l'Estat» i empresonat a Nantes. Jutjat en consell de guerra en aquesta ciutat, va ser absolt i el 31 de maig de 1919 alliberat. A començament dels anys trenta vivia a Montigny-lès-Cormeilles (Illa de França, França) i estava subscrit a Le Libertaire. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica de Julien Aufrère apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 31 d'agost de 1935

- Julien Aufrère: El 10 de novembre de 1889 neix a Frontenat (Archignat, Alvèrnia, Occitània) el sindicalista revolucionari socialista, després comunista i finalment anarquista i anarcosindicalista, Jules Martin Aufrère, conegut com Julien Aufrère. Sos pares es deien Gilbert Aufrère, conreador i difunt en el moment del seu naixement, i Nathalie Prévost. Corrector d'impremta sindicat des de 1910, vivia a Colombes i treballava a la impremta cooperativa «La Cootypographie», de Courbevoie (Illa de França, França). El gener de 1921, aleshores membre de la Secció Socialista de Colombes, passà amb gairebé tota aquesta secció al Partit Comunista (PC) i amb Monier va ser nominat cosecretari adjunt. En aquesta època fou membre de les Joventuts Sindicalistes del XV Districte de París i l'abril de 1922 reemplaçà Charles Salembier en el càrrec de secretari de la Federació dels Joves Sindicalistes del Sena, la qual es mostrà, el setembre d'aquell any, partidària a l'adhesió a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Militant del PC, defensà les posicions de Pierre Monate i Alfred Rosmer. En 1922 col·laborà en Le Travailleur du Livre i en L'Imprimerie Communiste. Entre 1923 i 1925 fou secretari adjunt, amb Victor Godonèche, de la Federació Unitària Francesa dels Treballadors del Llibre de la CGTU i assistí entre el 8 i el 9 de març de 1924 al I Congrés Nacional de la Federació Unitària del Llibre i entre el 22 i el 25 d'agost de 1925 al II Congrés Nacional d'aquesta federació, on va ser nomenat, amb Victor Godonèche, representant de la seva comissió executiva en el Comitè Internacional de Propaganda (CIP). El 24 de desembre de 1924 va ser nomenat secretari del CIP del Llibre per als Països Llatins, en un moment en el qual el nucli sindicalista revolucionari agrupat al voltant de Pierre Monatte va ser exclòs del PC. Joanny Berlioz, secretari del Buró Llatí de la Internacional Sindical Roja (ISR), el 2 d'octubre de 1925, contestà aquesta nominació per«divergències profundes amb la línia general de l'ISR». En 1923 fou membre suplent de la comissió executiva de la CGTU, càrrec que prengué en titularitat l'any següent, però en el qual no ser reelegit en 1925. El gener de 1925 participà en la creació de la revista La Révolution Prolétarienne, on col·laborà fins el 1935. Amb Jules Raynaud va ser expulsat del PC i en 1926 organitzà un Grups d'Estudis Comunistes i Sindicalistes a Colombes. El febrer de 1931 era secretari del Cercle per la Unitat Sindical (Comitè Unitari Sindical) de Colombes, creat després de la publicació del «Manifest dels 22». El 20 de març de 1932, per transferència de la CGTU, va ser admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i fou membre del seu comitè sindical (1937-1942, 1947) i secretari adjunt d'aquest sindicat (1941). En 1935 era secretari del Centre Sindical Confederat de Colombes i animà el Grup Anarquista d'aquesta població, adherit a la Unió Anarquista (UA), tot representant la tendència anarcosindicalista a la Casa del Poble de la localitat. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. Entre 1937 i 1939 representà el seu grup anarquista, en qualitat d'administrador, en la Universitat Popular de Colombes. Sa companya assistí sovint a les reunions del grup. Julien Aufrère va morir sobtadament el 26 de febrer de 1952 a Colombes (Illa de França, França).

***

Grigorij Petrovic Maksimov i Olga (París, 5 de maig de 1925)

- Grigorij Petrovic Maksimov:El 10 de novembre de 1893 neix a Mitusino (Smolensk, Rússia) l'anarcosindicalista i escriptor rus Grigorij Petrovic Maksimov –també transcrit com Maximov i Maximoff. Els seus pares el van enviar de nin al seminari ortodox de Vladimir perquè estudiés el sacerdoci, però acausa de les seves protestes va acabar finalment estudiant agronomia a Sant Petersburg i en 1915 es va graduar a l'Acadèmia Agrícola. En una biblioteca provincial va descobrir dos llibres de Mikhail Bakunin i s'hi va veure profundament influenciat, definint-se anarquista amb 17 anys. Després dels estudis va ser cridat per l'exèrcit, on va fer propaganda revolucionària i antimilitarista a files. En 1917 va tornar a Sant Petersburg i va ser present activament a les vagues de febrer que tindrien com a conseqüència la caiguda del tsar. En agost d'aquest mateix any s'afegeix al comitè de redacció del periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu Obrera) que s'edita per primer cop i que era una publicació que s'oposava a la Federació Anarcocomunista, a la qual acusava de ser visionària, romàntica i utopicopastoral. Es va afegir a l'Exèrcit Roig, però quan el van utilitzar com a policia per desarmar els treballadors es va negar a obeir ordres i va ser condemnat a mort. La solidaritat dels obrers metal·lúrgics li va salvar la vida i finalment va ser alliberat. Quan el govern bolxevic va suprimir Golos Truda l'agost de 1918, va publicar Volny Golos Truda (La Veu Obrera Lliure), juntament amb Nikolai Dolenko i Efim Jartxuk. Maximov va ser el primer en utilitzar el terme «capitalisme d'Estat» per definir el que els bolxevics havien establer a la Unió Soviètica. En el segon congrés anarcosindicalista rus a Moscou de novembre de 1918, va ser nomenat secretari de la comissió encarregada de crear les bases d'una federació anarcosindicalista russa. Durant el segon congrés de la Internacional Comunista a Moscou (juliol i agost de 1920), va mantenir contacte estret amb els delegats anarquistes i anarcosindicalistes estrangers que hi van anar, com ara l'alemany Augustin Souchy, l'espanyol Ángel Pestaña, l'italià Armando Borghi i el francès Lepetit, i va fer veure els visitants la repressió despietada que els bolxevics feien servir contra els anarquistes, els socialrevolucionaris i, fins i tot, els bolxevics dissidents. Després d'aquest congrés la repressió encara va augmentar més i Maksimov es reuneix amb Alfred Rosmer, representant francès de la Internacional Comunista, i li lliura cartes de protesta que no tindran cap resultat. El 8 de març de 1921 és detingut poc després de la gran batuda contra els membres de l'anarquista Confederació NABAT de Kharkov i enmig de la rebel·lió de Kronstadt i es va juntar amb Volin, Jartxuk, Aron Baron i Mark Mratxny a la presó moscovita de Taganka. Quatre mesos després, Maksimov i altres anarquistes es van posar en vaga 10 dies. Sindicalistes d'Europa occidental que havien vingut a un congrés de la Internacional Sindical Roja (Profintern) van intercedir pels presoners i finalment van ser expulsats del país i pogueren arribar a Berlín. Maksimov a Berlín va participar en la fundació de l'Asociació Internacional dels Treballadros (AIT-IWA) i del Comitè Mixt  per a la Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia (1923-1926). Va editar, juntament amb Jartxuk i Alexander Schapiro el periòdic anarcosindicalista Rabocij Put' (El Camí del Treball). En 1924 es trasllada a París i d'allà a Chicago (EUA). Treballa de tapisser de dia i de nit en l'edició del periòdic de l'IWW Golos Truzhenika (La Veu del Treballador). Amb la tornada de Piotr Arshinov a la Unió Soviètica, Maskimov s'encarregarà de la correcció del periòdic Dielo Truda, transferit de París a Chicago. Aquesta publicació es fusionarà amb el diari anarquista de Detroit Probuzhdenie (El Despertar), amb Maksimov com a principal redactor fins a la seva mort. Durant els anys 30 i 40 Maksimov va intentar reconciliar els anarconsindicalistes russos amb la resta de corrents russes de l'anarquisme, sabent que moltes lluites internes eren degudes més a disputes personals que a diferències ideològiques. Va publicar en 1940 el llibre The Guillotine at Work, on exposava la repressió bolxevic al seu país. Malalt del cor, va morir sobtadament d'un atac quan encara participava activament en el moviment anarquista el 16 de març de 1950 a Chicago (Illinois, EUA). Els seus llibres Constructive Anarchism i The Political Philosophy of Bakunin: Scientific Anarchism, amb el qual havia estat treballant des de feia 20 anys, van ser finalment publicats pòstumament en 1952 i 1953 respectivament. El seu ric arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute fo Social History (IISH) d'Amsterdam.

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'11 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número d'El Combate

- Surt El Combate: L'11 de novembre de 1891 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número de la publicació quinzenal anarcocomunista El Combate. Periódico anarquista. La capçalera portava el següent epígraf: «Los trabajadores contra quienes se cometan abusos y atropellos deberan ponerlo en nuestro conocimiento los que haremos públicos para vergüenza de abusadores y atropelladores, siempre que, se garantice la veracidad del hecho debidamente. Los que se consideren calumniados en nuestros escritos, tienen a su disposición las columnas del periódico para defenderse. Queremos luz, mucha luz.» Va ser dirigit per Vicente García i administrat per Mateo Díaz. Trobem articles de Luis Barcia, J. C. Campos i Teresa Claramunt, entre d'altres. En el número dos s'anuncià la creació d'un grup de«Solteros Anarquistes» a Bilbao, els membres del qual feien el jurament de «no casar-se amb dones que no fossin anarquistes». Per raons econòmiques només en sortiren tres números, l'últim el 12 de desembre de 1891. D'aquesta publicació només es conserven exemplars a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam.

***

Portada del primer número de La Lucha

- Surt La Lucha: L'11 de novembre de 1894 surt a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de La Lucha. Periódico comunista-anárquico. Defensor del obrero. Portava l'epígraf: «Siendo la propiedad fruto de nuestro trabajo, la expropiación es un derecho (para quedar en comun). Condenados por esta socidad mal organizada a ser explotados no explotadores, la Revolución Social es una necesidad.» Com a responsable figura J. Rojo. Només es coneix aquest número, que publicà un dels seus articles en italià.

***

Portada del primer número de La Voz de Ravachol

- Surt La Voz de Ravachol: L'11 de novembre de 1895 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número iúnic número de la publicació «anarcopetardista» La Voz de Ravachol. Periódico comunista-anárquico. Portava l'epígraf: «El único contrario del bienestar social es la propiedad. El único enemigo del obrero es el rico.» El responsable de la publicació, partidària de la «propaganda per l'acció», va ser F. Vázquez. Realment aquesta publicació és sobretot una apologia de l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein (Ravachol). Trobem textos de José Altafulla, J. Robert i Ravachol.

***

Portada d'El Rebelde

- Surt El Rebelde: L'11 de novembre de 1898 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la publicació de periodicitat irregular El Rebelde. Periódico anarquista. Alguns números portaren l'epígraf: «La propietat és un furt.».  Estava patrocinada pel grup anarcoindividualista «La Luz» i comptava amb el suport dels grups «Libertario»,«Juventud Anárquica», «Anti Federativo» i «Los Ácratas». Va ser dirigit primer per J. Mayorka (Manuel Reguera), després per Manuel Requena, per Juan Valls, per G. García i finalment per A. V. Rigüela Vargas. Fou un dels periòdics anarquistes amb major tirada d'aquells anys, juntament amb La Protesta Humana i L'Avvenire, amb els quals polemitzà. Trobem articles de José M. Acha, Alecrim, Adolfo Anarkos, José Aquistapace y Balestra, Domingo Aznar, Leopoldo Bonafulla, Gaetano Bresci, Ramón Canto, Pedro Carbonell, Blas Catalao, Juan C. Cazabat, G. Ciancabilla, Félix Corominas, J. Costas, Cráter, Delafranca, V. Dessola, Alejandro Escobar y Carvallo, Sébastien Faure, Nemesio Ferreyra, Francisco Fonseca, Julia P. García, Carlos Gilardoni, Jean Grave, Pepita Guerra, Soledad Gustavo, A. Hamon, Fortunato G. Imundo, Fernando Izapitobide, Piotr Kropotkin, Braulio Labarta, Felipe Layda, F. Lydia Pelea, Santiago Locascio, P. Lorenec, Errico Malatesta, Carlos Manco, A. Marconi, J. Mauri, Hugo Muocioli, Segundo Nachón, Luis Olea, José Padón Cabeza, Juan Bautista Pérez, Juan Quesada, Elam Rável, José Reguera, Manuel Reguera (Mayurka), M. J. Requena, L. Rémy, Ribera, María Rubí, J. Sarmento, Sauvarine, F. Serrano, León Urutia, Jaime Vidal, José Villar, G. Volscos, Zelaznog i Antonio Zozaya, entre d'altres. Fins al 1903 publicà, com a mínim, 104 números. Cal no confondre amb el periòdic anarquista xilè del mateix títol que es publicà en la mateixa època.

*** 

Naixements

Saverio Friscia

- Saverio Friscia: L'11 de novembre de 1813 neix a Sciacca (Agrigent, Sicília) el metge, defensor de la unitat italiana, sociòleg, maçó i anarquista Saverio Friscia. De família burgesa, la seva primera vocació fou la sacerdotal, però després va fer la carrera de medicina. Metge de professió, rebutjà la«medicina oficial» i es decantà per l'homeopatia, en la qual assolí un notable prestigi. En un principi abraçà les idees socialistes de Charles Fourier i les nacionalistes de Giuseppe Mazzini i de Giuseppe Garibaldi. Després de fer els estudis, en 1838 retornà a la seva terra natal, on organitzà una important tasca de conspiració contra els Borbons, destacant els fets revolucionaris de 1848. Aquest any fou elegit diputat en la Cambra dels Comuns de Palerm i des d'aleshores defensà posicions d'extrema esquerra, oposant-se a la desamortització dels bens eclesiàstics argumentant que aquests havien de ser restituïts al poble. Un cop aconseguida la unificació, fou elegit diputat al Parlament Nacional d'Itàlia, promovent el desenvolupament econòmic de Sicília. Més tard va fer amistat amb Pierre-Joseph Proudhon i, sobretot, a partir de 1865, amb Mikhail Bakunin. Després de fer seves les idees federalistes i antiautoritàries bakuninistes lluità per una Sicília independent o, com a mínim, federada a altres regions de la zona. En 1867 fundà a Nàpols amb Giuseppe Fanelli l'anarquista Societat dels Legionaris de la Revolució Social. En 1868, amb Carlo Gambizzi, Giuseppe Fanelli i Alberto Tucci fundà a Nàpols el grup «Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia) i el primer periòdic anarquista, L'Eguaglianza. També fou l'organitzador de la secció de Catània de l'Associació Internacional del Treball (AIT) i un dels membres del Comitè Central de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista. En 1882 abandonà totes les seves activitats polítiques parlamentàries. Entre el 16 i el 22 d'agost de 1891 participà com a delegat en el Congrés de Brussel·les de la Primera Internacional. Com a membre de la maçoneria, que arribà al tercer grau, intentà acostar aquesta organització al moviment internacionalista bakuninista. Saverio Friscia va morir el 22 de febrer de 1886 a Sciacca (Agrigent, Sicília). A la Via Figuli d'Sciacca existeix un monument a la seva memòria.

Saverio Friscia (1813-1886)

***

Adriano Ascensi (1892)

- Adriano Ascensi: L'11 de novembre de 1856 neix a Alatri (Laci, Itàlia) l'anarquista Adriano Flavio Enrico Ascensi. Sos pares es deien Serafino Ascensi i Rose Noce. Entre 1877 i 1880 serví com a guàrdia al Principat de Mònaco. L'11 de desembre de 1878 arribà a Niça (País Niçard, Occitània) i cap el 1880 s'establí de sabater. El 22 de febrer de 1887 es casà a Niça amb la francesa d'origen italià Anne Marie Carbone, amb qui tingué tres infants (Jacques, Joseph Charles i Pascal Charles). El 6 de juliol de 1891 va ser un dels signants del manifest imprès per l'anarquista Giovanni Talchi titulat «Al signore Cerbero Vanni Candide, correspondente dell'Epoca...», fet que sembla va fer que fos inscrit com a«anarquista» per les autoritats, encara que com a «no perillós». En 1893 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers residents a Niça. En aquesta època vivia al número 20 del carrer Barillerie. Va estar lligat als anarquistes Menozzi, Lombardo Rocco, Pilade Rugiardi i G. Talchi. El desembre de 1903 va ser inscrit per les autoritats en un registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. L'11 d'agost de 1904 la gendarmeria assenyalà que havia arribat a Falicon (Provença, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Joan Mir i Mir

- Joan Mir i Mir:L'11 de novembre de 1871 neix al carrer de s'Arraval, número 13, de Maó (Menorca, Illes Balears) l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir. Son pare, Pere Mir i Mercadal, i sa mare, Teresa Mir i Febrer, eren terratinents maonesos. L'avi patern, Pere Mir i Pons, havia estat batle de Maó. Joan Mir serà el tercer de set germans. Quan va morir sa mare, en 1881, va ser internat al col·legi jesuïta de Sant Ignasi (Manresa, Catalunya) i va estar-hi fins al 1883, any de la mort de son pare per una malaltia mental. Entre 1883 i 1884 va estudiar al col·legi barceloní de Vilar i després al col·legi d'Oriola (Alacant) de Santo Domingo (1885) i a l'Institut d'Alacant (1885-1886). En 1886 tornarà a Maó i estudiarà a l'Institut d'Ensenyança Mitjana de la ciutat. En 1892 va mantenir un duel amb pistola sense conseqüències amb Josep Mercadal. En 1893 comença a publicar articles en la premsa burgesa i religiosa i s'inscriu a l'Institut de Maó. Va participar en la creació de l'Escola Nocturna d'Es Castell promoguda per la Conferència de Sant Vicenç de Paül de caràcter religiós. En 1896 comença a escriure en la revista espiritista La Estrella Polar i se separa de l'Església catòlica. L'1 de setembre de 1898 es comença a publicar el periòdic mensual El Porvenir del Obrero, dirigit pel cooperativista republicà Bartomeu Briones Mesa. S'engega un moviment de solidaritat amb Joan Mir arran d'una polèmica amb el bisbe Castellote. Comença a participar activament amb la maçoneria i manté correspondència amb coneguts intel·lectuals (Hermenegildo Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, etc.). En 1899 llançarà un projecte d'Escola d'Educació Integral de caire llibertari a Maó, però aquesta primera temptativa fracassarà. Aquest mateix any, El Porvenir del Obrero esdevindrà l'òrgan de la societat llibertària Agrupació Germinal i Joan Mir en serà el director. L'abril de 1900 la impremta del periòdic començarà a publicar fullets anarquistes (Kropotkin, etc.) i el mes de desembre es va celebrar el judici contra Joan Mir per mor de l'article«A El Grano de Arena», aparegut en El Porvenir del Obrero (20-10-1899). En 1901 marxa una temporada a Barcelona on visitarà Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En 1902 va participar activament en la creació de la Federació Obrera de l'Illa de Menorca (FOIM), de caràcter llibertari, i va impartir nombroses conferències sobre qüestions socials i anticlericals. En aquest any també va participar en la constitució de l'Escola Laica de la Societat Progressiva Femenina, que s'integrarà l'any següent en el Col·legi Germinal de la FOIM. Jutjat l'abril de 1903 per haver reproduït un article contra Weyler va sortir sense càrrecs; també en aquest anys va participar en mítings sindicalistes i va ser empresonat a Maó per la seva participació en les vagues de la FOIM. L'agost de 1904 participarà en la vaga de l'Angloespanyola a Maó i l'octubre escriurà el pròleg de Vía Libre, d'Anselmo Lorenzo. El 28 d'octubre de 1904 s'inaugurarà l'Escola Lliure de Maó, dirigida per Esteve Guarro, procedent de l'Escola Moderna de Barcelona. Aquest mateix any mantindrà una polèmica periodística amb J. J. Rodríguez, cap del Partit republicà maonès, per mor de l'actuació d'anarquistes i de republicans en les vagues recents. El febrer de 1906 és jutjat i absolt de dos judicis, un per l'article «Amor Divino», sobre la corrupció del clergat i la falsedat de la religió, i l'altre per l'article «Los asesinos». Durant aquest any es crearan escoles lliures a Alaior i a Sant Lluís i Joan Mir farà de professor a la primera. En 1907 va ser empresonat per haver ressenyat un míting celebrat a favor de l'alliberament de Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes; se'l jutjà el 24 de juny i, tot i que el fiscal demanava 11 anys, quatre mesos i un dia de presó, sortí absolt.El Porvenir del Obrero serà suspès i no tornarà aparèixer fins al 5 d'abril de 1912. En 1908 s'ajunta amb Anna Maurín, amb qui es casarà civilment l'any següent, i participa en la fundació de l'Ateneu Popular. L'agost de 1909 el domicili de Joan Mir i Anna Maurín és escorcollat per ordre del delegat del Govern i se li requisen 13 llibres considerats«anarquistes». En 1910 participa en la Comissió d'Higiene Social de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic i escriu sobre temes d'higiene. Aquest mateix any, participarà en l'elaboració i la correcció d'«El Pacte de Maó», que establia una treva electoral entre els partits polítics; la seva posició, favorable al pacte i la seva participació en l'elaboració, motivarà dures crítiques d'alguns membres de l'anarquisme maonès. En 1912 redactarà les bases per a la constitució de la Casa del Poble i l'any següent participa en la creació de l'Escola Racionalista de Ciutadella. L'abril de 1913 publica l'article «La lucha de clases» en el setmanari El Sindicalista, de Vilanova i la Geltrú, i a la tardor llança una Biblioteca de Divulgació, amb l'edició local de Dinamita Cerebral. Los cuentos anarquistas más famosos. Aquest mateix any l'anarcosindicalista catalana Teresa Claramunt visitarà Maó per participar en l'edició d'El Porvenir del Obrero. La salut de Joan Mir comença a patir els primers problemes greus. En 1914 l'Escola Lliure d'Alaior serà clausurada per ordre governativa. En 1915 Joan Mir trencarà amb els anarquistes per la seva clara postura aliadòfila i El Porvenir del Obrero serà clausurat definitivament. La revista Cultura Obrera, de Nova York, treu una informació sobre el paper d'aquesta publicació en les lluites socials. En 1917 es crea la Federació Obrera Menorquina amb la convergència de les forces socialistes, de recent creació, i anarquistes; Joan Mir manifestarà públicament el refús a aquest moviment sindicalista que considera massa polititzat. En 1918 comença a publicar en La Veu de Menorca, nou diari republicà del qual serà després copropietari, i entra a fer feina en la secretaria de la Unió Comercial i Industrial. En 1920 mantindrà dures polèmiques amb els socialistes i es casarà per l'Església, com a culminació del seu procés de«revisió» i com a ruptura total amb l'anarquisme menorquí. En 1921 es nomenat bibliotecari de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic. El novembre de 1922 marxa a Barcelona amb la intenció de romandre-hi i l'any següent es fa soci de l'Ateneu Barcelonès, treballa als tallers d'El Día Gráfico, publica en La Veu de Catalunya; però el març de 1923 tornarà a Menorca decebut, i es nomenat escrivent de la secretaria de l'Ajuntament de Maó. Va participar en la creació de la societat cultural regionalista La Nostra Parla i escriurà en l'òrgan d'expressió del mateix nom. En 1924 serà nomenat secretari de Literatura i Música de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic, i treballarà en una ponència sobre l'Autonomia de Menorca amb la finalitat d'enviar-la al directori de Primo de Rivera, però abandonarà la comissió davant la seva desconfiança en el concepte de «regió balear». A partir de 1925 passarà llargues temporades retirat a Bini-Umaia (Es Mercadal). En 1929 va escriure una sèrie d'articles a La Veu de Menorca, sobre l'avanç del feixisme a Itàlia i a Alemanya. L'any següent escriurà una llarga sèrie d'articles, La paz del mundo, considerats el seu testament polític; l'últim «Una veu amiga» el va publicar el 8 de juliol de 1930, 13 dies abans de morir,el 21 de juliol de 1930 a Maó (Menorca, Illes Balears) d'una hemorràgia cerebral. En 1931, quan es va proclamar la II República, se li va dedicar l'actual carrer Infanta de Maó in memoriam, i durant el franquisme un consell de guerra el va condemnar a mort. El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó el va nomenar menorquí il·lustre.

Joan Mir i Mir (1871-1930)

***

Foto antropomètrica de Vittorio Puffich

- Vittorio Puffich: L'11 de novembre de 1885 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) l'anarquista Vittorio Puffich, també conegut com Viktor Puffich. Sos pares es deien Ferdinando Puffich i Caterina Marostica. Quan tenia 15 anys patí la seva primera condemna per robatori, causat per la necessitat de supervivència. L'agost de 1907 participà, com a molt altres anarquistes, especialment els companys del grup «Germinal» (Ferdinando Castro, Giovanni Colombin, Girardi, Rudolf Golouh, Kerpan, Oblak, Renato Siglich, etc.), en les revoltes contra la carestia de la vida i el 14 d'aquell mateix mes va ser condemnat a quatre mesos de arrest per «accions prohibides per la llei»–durant una manifestació anticlerical havia llaçat crits subversius, com ara«Visca l'anarquia!» i «Fora capellans i frares!». El seu procés va ser seguit pel setmanari anarquista de Trieste Germinal, dirigit per Marcello Andreani, amb el qual col·laborava assíduament. El juliol de 1909 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia) buscant una feina estable i, segons informes de la Prefectura de Policia milanesa, freqüentà Giovanni Galmozzi, redactor de La Protesta Umana. En una nota publicada el març de 1911 en Il Grido dell Folla, la citada Prefectura assenyalà la seva presència a Monfalcone (Friül), fent feina de mecànic a les drassanes navals que feia poc s'havien creat. Amb l'anarquista Ernesto Radich, que més tard es passà al comunisme, participà activament en les lluites obreres i amb l'anarquista de Trieste, de llengua eslovena, Rudolf Golough, va col·laborar en el quinzenal revolucionari local La Gioventù Socialista, dirigit per Ercole Bucco. Després de la Gran Guerra treballà a les drassanes navals San Marco de Monfalcone i esdevingué cap de colla, encara que no es mostrà com a anarquista a la nova direcció. Va estar present, en concomitància amb els obrers, durant la ocupació de dos dies de la fàbrica, però la direcció considerà que havia intentat salvar els seus interessos i li va lliurar un premi de 200 lires. De bell nou a Trieste, el setembre de 1925 va ser identificat per les autoritats com a membre de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El 14 d'aquell mateix mes va ser detingut, amb un grup de companys, en una agafada de la policia realitzada al Cafè Union, lloc de reunions llibertàries diàries al centre de la ciutat. Se li segrestaren nombrosos opuscles i una «afilada fulla d'acer d'uns 20 cm de llargària» i va ser tancat uns dies. El març de 1932 va fer un breu discurs al funeral laic il·legal del socialista Angelo Tommasini, pare de l'anarquista Umberto Tommasini. En 1935 la Prefectura de Policia de Trieste assenyalà que en elsúltims anys el seu comportament polític no havia donat problemes, però que no era partidària d'esborrar-lo del registre de subversius. En 1937 participà en un avalot amb els treballadors municipals de l'Azienda Comunale Elettricità Gas Acqua e Tramvie (ACEGAT, Companyia Municipal d'Electricitat, Gas, Aigua i Tramvia) i va ser acomiadat. Desesperat a causa de no poder mantenir la seva companya i les seves dues filles malaltes, i davant el xantatge de veure's obligat a afiliar-se al Partit Nacional Feixista (PNF) per a la seva readmissió laboral, Vittorio Puffich es va suïcidar el 29 de juny de 1938 a Trieste (Friül).

***

Attilio Bulzamini

- Attilio Bulzamini: L'11 de novembre de 1890 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Attilio Bulzamini. Sos pares es deien Ercole Bulzamini i Agnese Zuffa. Després de fer els estudis primaris, durant l'adolescència s'acostà al moviment anarquista. Després de la Gran Guerra marxà a Milà on treballà com a maquinista dels ferrocarrils i milità en els grups llibertaris de la capital llombarda. En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i la policia el qualificà de «destacat propagandista revolucionari». En aquests anys esdevingué amic íntim d'Errico Malatesta, amb qui mantindrà correspondència durant tota sa vida. Després de l'atemptat al teatre Diana del 23 de març de 1921, formà part dels grups de suport als companys detinguts. Constantment vigilat i perseguit, va ser acusat per les autoritats d'ajudar els militants cercats a exiliar-se clandestinament. En 1923, després de ser violentament agredit per un escamot feixista, va ser acomiadat dels ferrocarrils i es va veure obligat a viure en la semiclandestinitat, treballant a l'empresa«Breda» a Sexto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), però continuant amb la militància. L'octubre de 1927, després de ser novament acomiadat, emigrà clandestinament a Suïssa, on treballà com a mecànic en la indústria metal·lúrgica. D'antuvi s'instal·là a Ginebra i al cantó de Valais i després a Zuric. A Suïssa s'assabentà que son germà Pasquale, també militant anarquista, havia resultat mor el 31 d'octubre de 1928 a Viareggio (Toscana, Itàlia) arran de l'agressió que patí a mans d'un escamot feixista uns dies abans. Malgrat les condicions penoses que patí a Suïssa (llargs períodes de desocupació, problemes de salut causats per la seva úlcera duodenal, amenaça permanent d'expulsió, etc.), continuà militant en el moviment llibertari, sempre amb el suport de sa companya Carolina Bafarra. Mantingué estrets contactes amb el grup de Luigi Bertoni, que editava el periòdic Il Risveglio / Le Réveil, i continuà amb la correspondència amb Malatesta i sa companya Elena Melli. Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà, amb Giuseppe Spotti i Guido Rusconi, els anarquistes italians refugiats a Suïssa en el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians que tingué lloc a Puteaux (Illa de França, França) i que donà lloc a la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians (FAPI). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou el delegat de Zuric en el Congrés Anarquista Italià celebrat a Sartrouville (Illa de França, França), promogut per Camillo Berneri i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936, en assabentar-se de l'aixecament feixista a Espanya, abandonà Suïssa i, amb Berneri i altres, marxà immediatament a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Responsable d'una bateria al front d'Aragó, l'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado. El setembre d'aquell any, a instàncies de Berneri, s'integrà en el grup italià«Errico Malatesta», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També va ser membre del grup «Michele Angiolillo». El novembre de 1936 marxà a Suïssa per veure sa companya i renovar el seu permís de residència, però va ser immediatament detingut i expulsat amb sa parella per«violació de la neutralitat suïssa». Ambdós es refugiaren a França i ell després passà a Catalunya. Amb l'anarquista Pio Turroni, també milicià en la Columna Ascaso, i altres companys, presentà a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) un projecte d'atemptat contra Benito Mussolini, però no va ser acceptat per la dificultat organitzativa. Retornà al front enquadrat en la 28 Divisió, però el gener de 1937 va ser hospitalitzat a Barcelona per a ser operat de la seva úlcera duodenal. El març d'aquell any, acabada la convalescència, retornà als fronts. El setembre de 1937 obtingué una llicència i va fer una estada a Marsella per reunir-se amb sa companya i després de bell al camp de batalla. Molt dèbil físicament, al front va contreure la febre tifoide. Ingressat, Attilio Bulzamini va morir l'1 de juny de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).

Attilio Bulzamini (1890-1938)

***

Dret a l'esquerra Ácrato Lluc; asseguts, a l'esquerra Manuel Joaquin de Sousa, i a la dreta Sebastià Clarà (Barcelona, 12 de novembre de 1930)

- Sebastià Clarà Sardó: L'11 de novembre de 1894 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Sebastià Clarà i Sardó. Sos pares es deien Sebastià Clarà i Maria Sardó. Passà la seva infantesa al camp, a casa d'un oncles, i anà a l'escola laica de Sant Feliu. D'adolescent treballà de pagès, a la indústria suro tapera del seu poble i, com a manobre, a la carretera de Sant Feliu a Tossa. Emigrà a França, on va fer feina a les fàbriques de taps de suro de la Gascunya; després marxà a París, on l'aplegà la Gran Guerra i va viure el debat que aquest conflicte suscità en el moviment anarquista. Entre 1915 i 1917 va ser secretari de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a París. En 1917 fou responsable del Grup de Propaganda Llibertària de Llengua Espanyola i intentà publicar, sembla que sense èxit, el periòdic Tribuna Libertaria. Detingut, va ser portat a la frontera francoespanyola. Aquell mateix 1917 s'establí a Mataró, on participà en els conflictes vaguístics que es desencadenaren arreu de la comarca. En 1919, des de Salt, s'encarregà d'organitzar els Sindicats Únics de la Federació Comarcal de Girona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser nomenat secretari. Entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 assistí al II Congrés Nacional de la CNT (Congrés de la Comèdia). El 7 de setembre de 1920 va ser jutjat en consell de guerra a Girona per «insult de paraula a força armada». Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922, en representació de la CNT de Salt, assistí a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Blanes. Aquest mateix any fou membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1923 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional Catalana de Grups Anarquistes, que s'havia acabat de crear. També aquest any representà la CNT, amb J. Ferrer Alvarado, en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). A més a més, en 1923 va fer mítings a diverses poblacions (el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Sebastià). Durant la dictadura de Primo de Rivera intervingué en diverses conspiracions antimonàrquiques juntament amb sectors polítics i en 1927, arran de la vaga dels suro tapers, va ser desterrat i marxà de bell nou a França, establint-se a Montalban. Novament a la Península, en aquests anys de final de la dictadura, destacà com a orador, fent mítings a diverses localitats (Manresa, València, etc.). El 27 d'abril de 1930 va fer un míting d'afirmació sindical al Teatre Nou de Barcelona, amb Joan Peiró, Emili Mira, Pere Massoni i Ángel Pestaña. L'1 de maig de 1930, al Cafè del Carril de Vic, organitzat per l'Associació Obrera de Vic, llegí la conferència «Orientació sindical», i el 13 de maig d'aquell any, al teatre Fortuny de Blanes, organitzat pel Sindicat Únic confederal, la conferència «La finalitat i tàctiques de la Confederació Nacional del Treball». El 10 de juliol de 1930 impartí la conferència«Modalitats i finalitats del sindicalisme» a la Casa del Poble de València. En aquesta època es posà al front de la Federació Local de la CNT de la capital catalana i l'11 d'octubre de 1930 va ser detingut juntament amb altres companys (Ángel Pestaña, Tomàs Tuso, Pere Foix, etc.). Fins al setembre de 1931 fou redactor de la Solidaridad Obrera dirigida per Joan Peiró i fins i tot la dirigí entre l'octubre de 1930 i juny de 1931, fins que en 1936 va ser novament redactor. En 1931 prologà el llibre de Francisco CañadasEl Anarquismo. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT que se celebrà al Teatro Conservatorio de Madrid, i a partir d'aquesta reunió assumí progressivament les tesis purament sindicalistes, arribant a reivindicar un «sindicalisme neutre» compatible amb activitats polítiques al marge de la lluita sindical. L'agost de 1931, fou un dels redactors i signants del «Manifest dels Trenta» i per això fou expulsat de la CNT. El 22 de setembre de 1931 dimití, junt amb Joan Peiró i la resta de la redacció, de Solidaridad Obrera. Durant la II República espanyola s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) –era amic personal de Lluís Companys, a qui havia conegut a la presó Model de Barcelona– i fou cap d'Estadística del Departament de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. Després del IV Congrés Nacional de la CNT, celebrat entre l'1 i el 10 de maig de 1936 a Saragossa, reingressà en els Sindicats d'Oposició de la CNT i es va fer càrrec de la Secció de Funcionaris del Sindicat de Serveis Públics i, per aquest sindicat, fou delegat en el Comitè Regional de la CNT. El 13 de març de 1938 participà en l'homenatge a la memòria de Salvador Seguí que es realitzà davant la seva tomba al cementiri de Montjuïc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a la Península i entaulà relacions amb els falangistes, participant en la formació del Partit Laborista, fet pel qual una gran part de la militància confederal l'acusà de traïdor. Durant la dictadura crea el Centre Lleidatà, lloc de trobada i d'informació, boicotejat per la militància confederal. En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants a Barcelona, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Trobem articles seus, alguns signats sota el pseudònim de Floreal, en diverses publicacions, com Acción Social Obrera, Acracia, Boletín Oficial, La Comena Obrera, Cultura Libertaria, Solidaridad Obrera,El Vidrio, etc. Sebastià Clarà i Sardó va morir el 17 de maig de 1986 a la Residència Armonia de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementir de Les Corts d'aquesta ciutat.

***

Necrològica de Cristóbal Rodríguez Pérez apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 de maig de 1953

- Cristóbal Rodríguez Pérez:L'11 de novembre de 1894 neix a Igualeja (Málaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Cristóbal Rodríguez Pérez. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya). Durant la guerra civil va ser adscrit al Servei de Tren Automòbil del X Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Exiliat, treballà de llenyataire a Sacy (Borgonya, França). Desesperat per la malaltia que patia, Cristóbal Rodríguez Pérez es va suïcidar el 2 de maig de 1953 llançant-se a les vies del tren a l'indret anomenat «Le Champ du Noyer» de Vermenton (Borgonya, França).

***

Fotografia policíaca de Vairoleto

- Juan Bautista Vairoleto: L'11 de novembre de 1894 neix a Cañada de Gómez (Santa Fe, Argentina) el bandejat anarquista Juan Bautista Vairoleto –citat també com Bairoletto–, que va ser nomenat amb un gran nombre de pseudònims (Gaucho Bairoletto, Juancito Bairoletto,José Ortega Bairoletto, Marcelino Sánchez,Martín Mirando, El Pampeano, El Atila de La Pampa, San Bautista Bairoleto, etc.). Fill d'immigrants italians, sos pares es deien Victorio Vairoleto i Teresa Bondino, i fou el segon de sis germans. Sa família s'establí a la província de La Pampa, a la zona bladera situada entre Castex i Monte Nueva, on arrendaren unes terres. Sa mare morí quan era un adolescent i es posà a treballar en diverses feinetes (mosso, filferrador, venedor ambulant, etc.) per ajudar sa família. Des de jove tingué problemes amb la policia. Treballà fent de gautxo i com a militant llibertari representà els treballadors en diversos comitès. El 4 de novembre de 1919, després de matar Elías Farach (El Turco), caporal de policia de la ciutat Eduardo Castex (La Pampa, Argentina), d'un tret a la gola en una disputa amorosa per Dora, una jove prostituta d'aquesta localitat, fugí de la justícia i engegà la seva carrera de bandolerisme. El 12 de desembre de 1919 morí son pare en un accident i durant la vetlla del difunt la policia esperà amagada l'arribada de fill fugitiu; només després els agents van saber que el proscrit havia dit l'adéu a son pare disfressat de dona. Arran d'una delació, el 14 d'abril de 1920 va ser detingut i tancat a la presó de Santa Rosa fins l'1 de juliol de 1921 que aconseguí la llibertat després de ser exculpat de l'assassinat de Farach ja que es considerà que hi havia hagut provocació. Després va fer diverses feinetes, el 24 de març de 1925, arran de furtar en una botiga de teles i de vestits per cobrar-se un deute, passà novament a la clandestinitat. Durant anys es dedicà a robar, a vegades ajudat per Eusebio Espíndola, Vicente Gazcón (ElÑato) i pel també anarquista i maçó Segundo David Peralta (Mate Cosido), la gent acabalada de diverses províncies argentines (Córdoba, San Luis, Mendoza i San Juan) per repartir els guanys entre la gent humil i a fer «justícia popular» contra els terratinents explotadors; per aquest motiu va ser anomenat Robin Hood Argentí o Robin Hood Criollo. Especialment lluità contra l'empori britànic «La Forestal», indústria d'extracció de taní caracteritzada per la dura explotació del seus obrers i pobladors. Va rebre el suport de la població, que li ajudava a fugir, li proporcionava queviures i l'informava del moviment de les tropes que el buscaven. A més de les activitats expropiadora i repartidora, es va consagrar a la propaganda anarquista. Durant un any, entre febrer de 1926 i juny de 1927, marxà a Buenos Aires fugint de la persecució policíaca. En la dècada dels trenta si li va fer responsable de tots els delictes que es realitzaven a la zona i a començaments de la següent dècada les autoritats decidiren acabar amb la seva figura i organitzaren una persecució sistemàtica contra ell. Entaulà una relació sentimental amb Telma Cevallos i el 29 de febrer de 1939 nasqué sa primera filla, Juana. Arran d'aquest fet decidí abandonar la vida errant, prengué el nom de Francisco Bravo i començà a construir un ranxo a la localitat de Carmensa, a la riba de l'Atuel, en una finca regalada pels líders del Partit Radical de la zona en gratitud a determinats favors rebuts. El 28 de juliol de 1940 nasqué sa segona filla, Elsa. La detenció de Vicente Gazcón (El Ñato) l'agost de 1941 posà sobre la pista de la seva vertadera identitat a les autoritats. Encerclat per la policia, després d'un tiroteig i sense possibilitats de fugida, Juan Bautista Vairoleto es va suïcidar d'un tret a la cara el 14 de setembre de 1941 a la seva finca de la Colònia de San Pedro de Atuel (Carmensa, Mendoza, Argentina). La vetlla es realitzà a la Biblioteca Popular Sarmiento de la ciutat de General Alvear, on havia estat traslladat el seu cos, i assistiren més de 6.000 persones vingudes d'arreu de La Pampa i de Mendoza. Un seguici de 3.000 persones acompanyà el finat fins al cementiri de General Alvear (Mendoza, Argentina) on fou sepultat. Mesos després el cadàver de Gazcón, el seu delator, aparegué cruelment assassinat a General Pico. La vida de Vairoleto creà una gran admiració popular i la seva figura es mitificà durant la seva vida i després de mort. Convertit en un personatge de culte, els dies del seu naixement i de la seva mort de cada any els«devots» encenen espelmes al seu mausoleu pagat per una col·lecta popular i li demanen de tot (treball, salut, amor, etc.) com si d'un sant es tractés, atribuint-li nombrosos miracles. La seva vida ha estat inspiració per a novel·les, obres de teatre, pel·lícules i sobretot cançons populars.

***

D'esquerra a dreta: Martín Alandí Pomer, Miguel García Vivancos i Olegario Pachón Muñez (París, 1957)

- Martín Alandí Pomer:L'11 de novembre de 1895 neix a València (València, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País Valencià)– l'anarcosindicalista i maçó Martín Alandí Pomer–a vegades el seu nom citat erròniament com José.Sos pares es deien Josep Alandí García, carboner, i María Pomer Sugarra. Sembla que es va criar a Port de Sagunt, d'on era sa mare. En 1912 va fer oposicions per a Correus i Telègrafs i en 1916 va ser cridat a fer el servei militar. En 1930 i 1931 era membre, amb l'anarquista Marí Civera Martínez, de la junta directiva de la Societat Valenciana de Conferències. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1931 presidí el Centre d'Estudis Socials (CES) de València (València, País Valencià), on va fer, entre 1931 i 1933, diverses conferències («La incorporación de la técnica la movimiento social», etc.). En 1931 era president de l'Associació d'Empleats i Dependents del Mont de Pietat de València. Francmaçó, formà part de la lògia«Federación Valentina» de València. Simpatitzà amb l'estratègia trentista. El novembre de 1936 formà part, amb Domingo Torres Maeso i Higinio Noja Ruiz, del Consell Econòmic de València i entre l'1 i el 4 de desembre d'aquell any fou un dels promulgadors de les normes reguladores obligatòries de les col·lectivitzacions i dels centres socialitzats. A favor de la participació confederal en el Govern de l'Estat, a partir del 21 de novembre de 1936 ocupà la subsecretària de Comerç quan Juan López Sánchez fou ministre de Comerç –entre el 9 i el 19 d'abril de 1937 fou ministre interí en absència del titular. Col·laborà en Libre-Studio (1936-1938) de València. Cap al final de la guerra formà part del Consell Nacional de la Infància Evacuada (CNIE). Amb el triomf franquista va ser capturat pels feixistes i tancat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, on en 1942 fou secretari del Comitè de la CNT a la presó. Un cop lliure, s'exilià a França. Instal·lat a Marsella (Provença, Occitània), en 1946 era un dels 20 membres de la lògia maçònica «Esperanza» d'aquesta ciutat, integrada en el Gran Orient de França (GODF). En 1947 defensà les tesis de la CNT«política». El 22 de gener de 1961 va fer a París la conferència «Primer plano y perspectiva de los sindicatos». El 12 de març de 1967 va ser nomenat a París vicesecretari de la Comissió Coordinadora del grup «Los Amigos de la CNT de España», grup de tendència«col·laboracionista» que des de París (França) encapçalà Antonio Barranco Hanglin, i com a tal defensà el cincpuntisme. Deixà uns apunts sobre «la nova civilització dels sindicats» i en unes notes sobre la llibertat. Martín Alandí Pomer va morir el 12 de setembre de 1973 al Sanatori dels Ferroviaris de Ris-Orangis (Illa de França, França).

***

Nicola Palmiotti davant ca seva a Ururi (1959)

- Nicola Palmiotti: L'11 de novembre de 1895 neix a Ururi (Molise, Itàlia; aleshores pertanyia als Abruços, Itàlia) l'anarquista Nicola Umberto Palmiotti. Des d'adolescent milità en el moviment anarquista. Emigrà cap als Estats Units d'Amèrica per no participar en la Gran Guerra. Als EUA col·laborà amb Luigi Galleani, amb qui fou perseguit per les autoritats, jutjat i condemnat. Empresonat en nombroses ocasions, cap al 1920 tornà a Itàlia, ja que les autoritats el volien implicar en el procés contra els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. A la seva localitat natal milità en el moviment anarquista. Organitzà els treballadors, muntà vagues i promogué l'agitació, fets pels quals fou processat en nombroses ocasions, condemnat i empresonat. Després de la II Guerra Mundial, participà en diversos congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i es caracteritzà per promoure la propaganda i la premsa llibertària. Nicola Palmiotti va morir el 30 de desembre de 1969 a Ururi (Molise, Itàlia).

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 12 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de Le Drapeau Noir

- Surt Le Drapeau Noir: El 12 de novembre de 1888 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número de Le Drapeau Noir. Organe communiste anarchiste. El gerent i impressor en fou A. Molier. Els articles són anònims llevat de la crònica «Mots de Combats» que conté citacions d'Edmond About, Camille Flammarion, Paul Lafargue, A. Leroy, Louis Antoine de Sant-Just, etc. En el número segon, únic que es coneix i el qual no està datat, però sembla ser de finals de desembre de 1888 o de començaments de 1889, s'informa sobre el procés que Sébastien Faure va patir el 20 de desembre de 1888. Sembla ser que es publicaren tres números d'aquesta publicació.

***

Litografia propagandística realitzada per Henri-Gabriel Ibels per a L'Escarmouche

- Surt L'Escarmouche: El 12 de novembre de 1893 surt a París (França) el primer número del periòdic satíric L'Escarmouche. En aquest polèmic setmanari va ser creat i redactat exclusivament per l'escriptor llibertari Georges Darien i va comptar amb la participació artística d'Henri-Gabriel Ibels i d'altres nombrosos il·lustradors, ja siguin llibertaris o no, com ara Toulouse-Lautrec, A. Willette, D'Anquettin, F. Vallotton, Hermann Paul, Bonnard. El març de 1894 deixarà de publicar-se. «Editions À l'Écart» en va realitzar una impressió facsímil de 99 exemplars en 1988.

***

Capçalera de Le Cyclone

- Surt Le Cyclone: El 12 de novembre de 1895 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic en llengua francesa Le Cyclone. Organe communiste-anarchiste. Amb un tiratge de dos mil exemplars, només van sortir quatre números coneguts, l'últim de gener de 1896.

***

El cadàver de Canalejas al Ministeri de la Governació

- Assassinat de Canalejas: El 12 de novembre de 1912 és assassinat a Madrid (Espanya) José Canalejas y Méndez, president del Consell de Ministres espanyol, a mans de l'anarquista Manuel Pardinas Serrano, també citat Pardiñas. A les 11.25 del matí d'aquell dia, Canalejas passejava per la Puerta del Sol madrilenya després d'haver despatxat amb el rei Alfons XIII i es va aturar davant el mostrador de la «Libreria San Martín», aquest va ser el moment que va aprofitar Pardinas per disparar-li tres trets per l'esquena amb una pistola Browning, causant-li la mort instantàniament. L'anarquista va intentar fugir, però quan es va veure encerclat i sense possibilitat de fugir es va disparar dos trets, caient moribund. Canalejas va ser traslladat al Ministeri de la Governació per quatre agents de l'ordre públic, però els metges que hi van acudir només van poder certificar la defunció. Pardinas, encara viu, va ser portat a la Casa de Socors del Districte Centre de la propera Plaza Mayor i a les 14.23 moriria sense haver recobrat el coneixement. En el cadàver de l'agressor es van trobar una partida de naixement, un retrat de dona amb la dedicatòria «A mi inolvidable Manuel», un document amb el rètol«Conflagració mundial: París» redactat en clau, un fullet de propaganda anarquista, un fragment de l'Astronomia popular de Flammarion, un número del periòdic ABC del dia del crim, una ploma estilogràfica d'or, una cèdula personal i una carta del Comitè Internacional de Ginebra on se li demanava si continuaria treballant en les obres del Palace Hotel madrileny, i, per últim, un bitllet de 25 pessetes, 16 en plata i 1.55 en menuts. El cos del president Canalejas va ser exposat al Saló principal del Ministeri de la Governació, que des d'aleshores es coneix com a «Saló Canalejas». El Rei es va presentar amb el Marqués de la Torrecilla i l'Ajudant de Guàrdia, el general Aranda. El cos de Pardinas va ser objecte d'una autòpsia segons els patrons de l'antropologia criminal i de les teories de Lombroso aleshores en voga que volien confirmar l'existència del «criminal innat», però no van trobar res que avalés la teoria. Canalejas va ser enterrat al Panteó d'Homes Il·lustres del Santuari de la Mare de Déu d'Atocha (Madrid). L'atemptat contra Canalejas s'ha explicat com a venjança de diferents motius: repressió sobre els ferroviaris (militarització i llei antivagues), problema del Marroc (Tractat Hispanomarroquí, execució de Ferrer i Guàrdia, «Llei del Pany» contra les ordres religioses, etc. Aquesta acció va ser molt discutida fins i tot en els cercles anarquistes i va retardar la legalització de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

***

Cartell d'aquest míting commemoratiu

- Míting commemoratiu«Màrtirs de Chicago»: El 12 de novembre de 1916 té lloc al Carpenters' Hall de San Francisco (Califòrnia, EUA) un gran míting internacional anarquista per commemorar el 29è aniversari de les execucions dels «Màrtirs de Chicago». Va ser organitzar pel «Radical Br. Workmen's Circle No 511», amb el suport de la Federated Revolutionary Groups de San Francisco. Presidit per Selig Schulberg, hi van intervenir Enrique Flores Magón, Robert Minor, Alexander Berkman, Williamm McDevitt, B. Nikolaiev, J. Shaffer i Luigi Galleani.

***

Cartell dels mítings pro Radowitzky

- Mítings per Radowitzky: Entre el 12 i el 14 de novembre de 1927 se celebren a Buenos Aires (Argentina) tres mítings consecutius per exigir la llibertat de l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut com Simón Radowitzky, en commemoració del 18 aniversari del seu «gest de venjança social»,és a dir, l'assassinat, el 14 de novembre de 1919 a Buenos Aires, del coronel Ramón Lorenzo Falcón, un dels símbols de la repressió contra el moviment anarquista argentí. Aquests mítings van ser organitzats pels sindicats autònoms, pel Comitè Pro Presos Socials i per diverses agrupacions i publicacions anarquistes. El primer míting (12 de novembre) se celebrà a la Plaza Constitución, el segon (13 de novembre) a la Plaza Once i el tercer (14 de novembre) a la Plaza Congreso. Hi van prendre la paraula Rodolfo González Pacheco, Horacio Elité Roqué, M. Ramos, [Miguel A. ?] Arcelles i Aldo Aguzzi (en italià).

***

Capçalera del primer número de Despertar

- Surt Despertar: El 12 de novembre de 1961 surt a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista no venal Despertar. Boletín interno de la Confederación Nacional del Trabajo de España en el Exilio. Cultura e información social. La seva secretaria de redacció fou Frederica Montseny i hi van col·laborar Severino Campos, Marcelino García, Iniesta, Piquer, Porté, Trabal, entre d'altres. Va sortir provisionalment quan el portaveu setmanal de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili CNTfou suspès pel Ministeri d'Informació francès aquell mateix mes de novembre de 1961. En sortiren, com a mínim, set números i fou substituït a partir del 7 de gener de 1962 per Espoir (1962-1982).

Naixements

Josep Aparisi Ivars

- Josep Aparisi Ivars: El 12 de novembre de 1893 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Aparisi Ivars –el certificat de naixement cita com a llinatge Aparici. Sos pares es deien Francesc Aparisi Abad i Consolació Ivars Aznar. Teixidor de professió, entre 1911 i 1915 creà, amb Vicent Tortosa i Francesc Villaplana, el grup anarquista«Juventud Rebelde Anarquista» d'Alcoi, i més tard formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1920 era tresorer de la Confederació Nacional del Treball (CNT) alcoiana, la qual presidí en els anys trenta. Va ser tancat arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. Adscrit a la tendència trentista, entre 1935 i 1936 dirigí la revista alcoiana Boletín CNT-AIT Oposición. Órgano mensual del Sindicato de la Industria Textil y Fabril de Alcoy. Durant la guerra civil fou responsable de l'armament de la caserna confiscada a Alcoi i més tard encapçalà el departament de fabricació tèxtil del Comitè de Confiscació de la Indústria Tèxtil i Fabril que produí cel·lulosa per a la fàbrica de pólvora de Múrcia. Lluità contra la centralització que els comunistes volien imposar a les col·lectivitats i aconseguí del Govern central el permís perquè les fàbriques d'oli i vi, com ara «Rodes Hermanos», produïssin armes per a l'exèrcit republicà. Participà en gires propagandístiques fent conferències a diferents poblacions (Madrid, Canals, Anna,Énguera, l'Alcúdia de Crespins, etc.). També va ser regidor de l'Ajuntament d'Alcoi fins al final de la guerra i des de març de 1937 membre del Consell Econòmic Polític i Social (CEPS) fins el final del conflicte. El març de 1939 va fer costat la Junta Nacional de Defensa (JND). El 5 d'abril de 1939 va ser capturat pels feixistes i reclòs a la presó d'Alcoi. El 15 de novembre de 1941 va ser enviat al Reformatori d'Alacant (Alacantí, País Valencià) esperant judici. El 27 de setembre de 1941 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 16 de presó menor per «auxili a la rebel·lió». El 22 de desembre de 1943 obtingué la llibertat condicional amb desterrament a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), mesura que s'aixecà el 9 de març de 1944. El 19 de novembre de 1946 se li va concedí l'indult. Durant la dècada dels quaranta rebutjà la invitació de sumar-se al sindicat vertical franquista. El desembre de 1947 va ser detingut amb altres companys en el març d'una gran agafada contra la CNT clandestina. Acusat de ser el secretari administratiu de la CNT, va ser enviat pres al Reformatori d'Alacant, sortint en llibertat el 4 de febrer de 1948. Després de la mort del dictador Francisco Franco, malgrat la seva avançada edat, participà en la reconstrucció de la CNT. Josep Aparisi Ivars va morir d'arterioesclerosi generalitzada l'1 de juny de 1993 al seu domicili d'Alcoi (Alcoià, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Son fill Celoni Aparisi Aracil també va ser militant anarcosindicalista.

Josep Aparisi Ivars (1893-1993)

***

Necrològica de Joan Casals Serradell apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 d'abril de 1977

- Joan Casals Serradell: El 12 de novembre de 1897 neix a Sant Hipòlit de Voltregà (Osona, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Casals Serradell –el segon llinatge a vegades citat de diferents maneres (Sarradell,Serradels, etc.). Sos pares es deien Pere Casals i Clara Serradell. Obrer de fleca, milità en el Sindicat de l'Alimentació de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou delegat del seu sindicat a la Conferència Regional de Catalunya de desembre de 1931 i als Plens de Sindicats de la Regional de Catalunya d'agost de 1931 i d'abril de 1932. Entre 1931 i 1932 va fer nombrosos mítings arreu de Catalunya (Esparraguera, Parets, Girona, Sant Feliu de Llobregat, Premià, etc.). El novembre de 1932 fou secretari en l'assemblea del seu sindicat celebrada per expulsar Ricard Fornells, president del Sindicat de l'Alimentació que s'havia declarat trentista. En 1934 era membre del grup anarquista «Emancipador» de Barcelona de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la Revolució i la guerra civil hi ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i des de l'Ocupació fou membre del Nucli de la CNT de Combs-la-Ville (Illa de França, França), del qual fou un dels seus fundadors. Treballà en una fleca cooperativa de Brie-Comte-Robert (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de la CNT de Combs-la-Ville, població on residia. En 1976 viatjà a Barcelona i es relacionà amb el moviment llibertari que es reconstituïa. Joan Casals Serradell va morir el 13 de febrer de 1977 a l'Hospital de Melun, situat a Vaux-le-Pénil (Illa de França, França), i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Brie-Comte-Robert. Deixà companya, María Magdalena Bispa López, i fills.

***

Necrològica de Benigno Cabanas Sánchez apareguda en el periòdic tolosà CNT de l'1 de febrer de 1959

- Benigno Cabanas Sánchez: El 12 de novembre de 1900 neix a la Corunya (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Benigno Cabanas Sánchez. Sos pares es deien Jesús Cabanas Pérez, destacat militant confederal, i Francisca Sánchez. Paleta d'ofici, treballava en la construcció de nínxols al cementiri de la Corunya. El 5 de novembre de 1923 es va veure implicat amb altres companys en un intent d'atemptat. En 1936 era membre del Sindicat de la Construcció de la Corunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després d'enfrontar-se al cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir cap a les muntanyes amb un grup de companys. Posteriorment, després del triomf franquista, pogué creuar els Pirineus amb sa companya i dos infants. D'antuvi s'instal·là a Baiona (Lapurdi, País Basc) i després a Agen (Aquitània, Occitània), on treballà de paleta i milità en la Federació Local de la CNT i de la qual va ser nomenat durant la primavera de 1948 secretari. En 1957 impulsà una temptativa de reorganització en l'exili de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT que fracassà. Un mes després de ser operat, Benigno Cabanas Sánchez va morir el 2 de gener de 1959 al seu domicili d'Agen (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Notícia de l'atemtat a la casa de Justo Val Franco apareguda en el periòdic madrileny ABC del 19 de juliol de 1934

- Justo Val Franco: El 12 de novembre de 1902 neix a Albalate de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Justo Val Franco. Sos pares es deien José Val i Justa Franco. Fill d'una família benestant, tingué una bona educació, però encara adolescent s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on treballà en diversos oficis, especialment en la construcció. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), representant el sindicat a la fàbrica i a la Junta Sindical. En 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, la seva militància l'obligà a exiliar-se a França. S'establí a Occitània, on col·laborà en les activitats insurgents contra la dictadura peninsular, participant activament el 7 de novembre de 1924 en l'aixecament de Bera, en el qual va ser ferit i detingut. El 13 de gener de 1927 va ser jutjat en consell de guerra per aquests fets, juntament amb altres 32 companys, i fou condemnat a 10 anys de presó. Restà més de sis anys empresonat, temps que aprofità per conrear-se culturalment. Un cop lliure, l'abril de 1931 retornà a Albalate de Cinca, on entrà a formar part del grup anarquista al voltant de Félix Carrasquer Launed, amb qui efectuà gires de conferències, col·laborant en els seus projectes pedagògics, propagandístics, sindicals i teatrals. Durant els anys republicans fou primer secretari de la CNT d'Albalate i del Comitè Comarcal del Cinca. Per aquestes activitats va ser empresonat, però fou alliberat per la pressió popular. Abans de la guerra, s'integrà en una col·lectivitat al seu poble i s'uní lliurement amb Esperanza Casado, fet molt cridaner en una societat rural com aquella. Participà en la insurrecció anarquista de desembre de 1933 i fugint de la repressió–el 18 de juliol de 1934 la seva casa d'Albalate de Cinca va ser incendiada com a represàlia–  visqué a Lleida fins juliol de 1936. Durant els anys de la Revolució espanyola fou secretari comptable en una col·lectivitat pagesa lleidatana, alhora que ajudà a organitzar les col·lectivitats del seu poble. El 22 d'agost de 1936 assistí, amb José Alberola Navarro i Manuel Lozano Guillén, a l'assemblea que se celebrà a Albalate de Cinca on es debaté sobre «el mitjà o manera d'estructurar una nova economia natural i proletària» i on van ser representats els 21 pobles de la comarca del Cinca. També fou membre del Comitè Provincial de Lleida de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i després de les penalitats típiques de tots els refugiats, acabà instal·lant-se a Carpentràs (Provença, Occitània), on treballà de pagès. Durant els anys seixanta s'establí a Perpinyà, on, molt fatigat, va ser feina de paleta. En l'exili sempre milità en el moviment llibertari, però no exercí càrrecs orgànics. Justo Val Franco va morir el 2 de febrer de 1978 al seu domicilli de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Laureano Cerrada Santos (1951)

- Laureano Cerrada Santos: El 12 de novembre de 1903–algunes fonts citen erròniament altres dates– neix a Miedes de Atienza (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Laureano Cerrada Santos. Sos pares es deien Domingo Cerrada García, llaurador, i Robustiana Santos Noguerales. De molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Fou alumne de l'escola racionalista del pedagog anarquista José Alberola Navarro. Peó de vies de professió, s'afilià al Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a diverses organitzacions anarquistes i formà part dels grups de defensa confederals contra el pistolerisme de la patronal. Durant els anys republicans la seva militància s'accentuà molt. El juliol de 1936 intervingué en la resposta popular contra l'aixecament feixista a Barcelona (pressa de la caserna de les Drassanes i de l'edifici de Capitania General i en l'ocupació de l'Estació de França) i fou membre destacat del Comitè de Control dels Ferrocarrils de la capital catalana. En 1937 fundà la Direcció General Tècnica dels Ferrocarrils i, com a responsable de la caixa central de l'Administració de Ferrocarrils, ajudà força el front d'Aragó. Durant els fets de «Maig de 1937», desplegà el «Tren Blindat», a les Vies Noves, enfocant les seves llançadores d'obusos de gran calibre cap al Palau de la Generalitat. El 29 de juliol de 1938, en representació de la Federació Nacional d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la CNT, va ser nomenat vicesecretari del Comitè Regional d'Enllaç de Catalunya de la CNT i del Sindicat Nacional Ferroviari (SNF) de la Unió General de Treballadors (UGT). L'octubre de 1938 la seva companya Rosario Falcó morí a Barcelona. Amb el triomf franquista passà a França i s'instal·là a París. Durant l'ocupació nazi organitzà diverses xarxes (propaganda, impremtes, arsenals, pisos francs, hotels, transports, garatges, etc.) i s'introdueix en el tràfec d'armes, establint contactes amb diversos grups de la guerrilla clandestina. Detingut pels alemanys, va ser obligat a treballar en la fortificació de la línia de defensa de Normandia i aconseguí sortint-ne falsificant l'ordre de llibertat. Després de la II Guerra Mundial ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1944 fou secretari de la XI Regional (París i Normandia) de la CNT i l'any següent secretari de Coordinació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels organitzadors del I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París el maig de 1945. Rebutjà el càrrec de secretari general de la CNT, afavorint el triomf de Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas). En 1946 va ser nomenat secretari de Foment i en 1948 membre del Comitè de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra havia aprés a falsificar paper moneda i documents oficials (papers de la Komandatur alemanya, passaports, permisos de conduir, fons del tresor francès, bitllets de loteria nacional, cartilles i vals de racionament, etc.) i en la postguerra inundà la península amb bitllets falsos –havia aconseguit planxes d'impressió de bitllets espanyols autèntics de 50 i de 100 pessetes que per qüestions estratègiques el règim franquista imprimia a Itàlia– i proveí de papers nombrosos perseguits. Muntà a l'Espanya franquista una xarxa d'empreses d'importació-exportació («Empresa de Transports Galícia») que servien de tapadores per activitats clandestines confederals (introducció d'armament, permetre l'estabilitat econòmica dels companys, etc.). Ajudà econòmicament a la CNT en la propaganda, finançant Solidaridad Obrera, i a grups de lluita antifranquista. Entre febrer i setembre de 1948, amb Pere Mateu, Antonio Ortiz Ramírez, José Pérez Ibáñez (El Valencià) i el pilot Primitivo Pérez Gómez, organitzà un atemptat aeri a la badia de la Concha de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) contra el dictador Francisco Franco, que no reeixí. També va estar darrera d'altres intents d'atemptat contra el dictador («Pla 1001», «Pla Pànic», etc.). En 1950 fou detingut a Gaillon (Alta Normandia, França) per una delació i acusat de tràfic de moneda falsa i de falsificació de documents oficials. El febrer de 1951 la seva xarxa de negocis tapadora fou descoberta per la policia i una part de la seva infraestructura desmuntada. Tancat a la presó normanda d'Évreux, va caure en desgràcia; molts companys li giraren l'esquena i va ser expulsat de la CNT per«unanimitat i de manera irrevocable» a causa dels seus «mètodes inadmissibles» i les seves «connexions criminals». A partir d'aquest moment la seva vida transcorrerà entre grups de mafiosos i delinqüents i el finançament no oficial a les activitats del moviment llibertari, col·laborant secretament amb Defensa Interior (DI). En 1957 va ser detingut en possessió de marcs alemanys falsos. El 27 de maig de 1970 va ser novament detingut per tràfic de documentació falsa (documents d'identitat francesos i permisos de conduir) i empresonat fins l'agost de 1974. Laureano Cerrada va ser cosit a trets el 18 d'octubre de 1976 al bulevard Bellville de París (França). Alguns apuntaren que el seu assassí fou Ramón Benichó Canuda (Leriles o El Caid del Pigalle), exconfederal que s'havia integrat de ple en la màfia francesa i el proxenetisme, i altres acusen els serveis secrets que actuaren de manera que semblés un «ajust de comptes» entre delinqüents. En 2009 César Galiano Royo publicà la biografia novel·lada Laureano Cerrada, el empresario anarquista.

Laureano Cerrada Santos (1902-1976)

***

Secundino Pruñonosa Ferreres i la seva companya Magdalena Palomo

- Secundino Pruñonosa Ferreres: El 12 de novembre de 1905 neix a Santa Magdalena de Polpís (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Juan Bautista Secundino Pruñonosa Ferreres. Sos pares es deien Lorenzo Pruñonosa i Magdalena Ferreres. Quan encara era un nin emigrà a Monistrol (Bages, Catalunya) i posteriorment al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on nasqueren sos fills. Pagès de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució, com a tècnic, formà part del Comitè de la col·lectivitat agrícola del Prat de Llobregat, administrada per la CNT i la Unió General dels Treballadors (UGT), i després va ser mobilitzat i lluità als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar el camp a la zona de Rius de Pelapòrc i de Varilhas (Llenguadoc, Occitània), on va coincidir amb l'anarcosindicalista José Borràs Cascarosa. Durant l'Ocupació participà en l'avituallament de la guerrilla local. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT i el juny de 1946 aconseguí portar clandestinament a França sa companya Magdalena Palomo i sos fills (Pascual, Joaquín i Josefina) que havien restat a l'Espanya franquista. Secundino Pruñonosa Ferreres va morir, sobtadament, el 29 d'abril de 1974 al seu domicili de Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitania) i va ser enterrat l'1 de maig de 1974 al cementiri d'aquesta localitat.

Secundino Pruñonosa Ferreres (1905-1974)

***

Necrològica d'Antonio León Rubio apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de setembre de 1989

- Antonio León Rubio: El 12 de noviembre –algunes fonts citen erròniament el 12 de febrer– de 1909 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antonio León Rubio. Sos pares es deien Nicolás León i Paulina Rubio. Obrer impressor, en 1936 militava en el Sindicat d'Arts Gràfiques d'Amposta (Montsià, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i estava casat amb un fill. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies confederals i va ser destinat al front d'Aragó als serveis especials de Mines i Contramines. Participà en els combats a Terol i Sabiñánigo i en 1938 va ser nomenat capità. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França per la Tor de Querol (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) amb la seva unitat i va ser internat al Fort de Mont-Louis i als camps de concentració de Vernet i de Sètfonts fins al desembre de 1939, moment en el qual va ser enviat a treballar a les mines de carbó de la Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Durant l'Ocupació, després d'una vaga, va ser detingut i reinternat al camp de Vernet. Cap el 1944 va ser deportat a un camp de concentració alemany. Després d'alliberament del camp per part de les tropes aliades, s'allistà en l'exèrcit nord-americà fins al final de la guerra. A finals de 1945 s'establí a la Grand Comba, on treballà sobretot al pou miner Richard fins a la seva jubilació amb 55 anys. Durant sa vida ocupà nombroses vegades càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la Grand Comba de la CNT i en la Comissió de Relacions Erau-Gard-Losera, de la qual va ser secretari. Entre els anys seixanta i setanta fou secretari de Cultura i Propaganda del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT en tres ocasions i es traslladà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on a començament dels anys setanta fou l'administrador del setmanari Espoir, dirigit per Antoine Turmo. Durant el congrés de la CNT celebrat entre el 19 i el 23 d'agost de 1967 a Marsella (Provença, Occitània) va ser nomenat membre del SI, juntament amb Fernando Alemany (secretari) i Francisco Pérez (secretari adjunt). Va ser delegat en diferents del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, com ara el Congrés de Llemotges (1961), de Marsella (1975), i plens, com els intercontinentals de 1967, 1971 i 1980. Greument minat per la silicosi, es va veure obligat a viure enganxat a una botella d'oxigen. Antonio León Rubio va morir l'11 de juliol de 1989 a l'hospital d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat dos dies després al Centre Funerari d'Aurenja (Provença, Occitània). Sa companya fou María Lourdes Almo.

***

Foto d'Ismael Viadiu Ródenas del Servei de Migració mexicà

- Ismael Viadiu Ródenas: El 12 de novembre de 1926 neix al carrer del Torrent de l'Olla de Barcelona (Catalunya) l'anarquista Ismael Viadiu i Ródenas. Era fill dels destacats militants anarquistes Josep Viadiu Valls i Llibertat Ródenas Domínguez. Quan la Guerra Civil va ser enviat, juntament amb sos dos germans (Armand i Hèctor), a l'URSS i fou l'únic que retornà l'estiu de 1946, unint-se amb sa família que s'havia exiliat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Heretà les idees llibertàries familiars i treballà com a corrector d'estil per a diferents editorials mexicanes, participant en l'edició de nombroses publicacions anarquistes. Milità en les Joventuts Llibertàries de Mèxic. En 1963 fou administrador i col·laborador del periòdic Solidaridad Obrera, especialment en el «Suplemento Literario». Casat amb Rosita Ilarraza Rossell, tingué dos infants: Mireya (1965) i Héctor (1967). Entre 1970 i 1983 col·laborà en la traducció castellana de l'Enciclopedia Anarquista. A partir de 1971 fou membre del grup«Tierra y Libertad». Amb Salvador García, Ricard Mestre, Fidel Miró, Domingo Rojas i Marcos Alcón, participà activament en campanyes de solidaritat amb el Moviment Llibertari Cubà en l'Exili (MLCE). Col·laborà en Ruta i Tierra y Libertad, publicació que dirigí una temporada. En 1977 edità el llibre de Peter G. Earle i Robert G. Mead Historia del ensayo hispanoamericano, per a «Ediciones de Andrea», i treballà en diferents edicions de l'editorial de la Universitat de Veracruz (Veracruz, Mèxic). En 1997 donà el seu testimoni sobre el seu pas per Leningrad (URSS) en el llibre d'Eduard Pons Prades Las guerras de los niños republicanos (1936-1955). Amb Benjamín Cano Ruiz publicà el fullet El colectivismo agrario en la Revolución española. Ismael Viadiu Ródenas va morir el 24 de maig de 2002 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Jacky Touble

- Jacky Toublet: El 12 de novembre de 1940 neix a França el militant anarcosindicalista Jacques Toublet, més conegut com Jacky Toublet. Era fill del militant anarcosindicalista Julient Toublet (Jean Thersant). Corrector d'impremta com son pare, va fer feina als tallers tipogràfics de Georges Lang, un dels que tenia més treballadors de París, i reprendrà també la flama de la militància anarcosindicalista–militarà en el Sindicat de Correctors d'una Confederació General del Treball (CGT) plena d'estalinistes– i llibertària com a membre de l'Aliança Sindicalista, durant els anys 70, i del Grup Pierre Besnard de la Federació Anarquista Francesa a partir de 1981 i fins maig de 2001, dirigint la revista Le Monde Libertaire, com a col·laborador de Radio Libertaire amb les seves«Cròniques sindicals», integrant del comitè de lectures de la revista cenetista Les temps maudits, col·laborant en la revista Réfractions, i a partir de febrer de 2002 en Alternative Libertaire. Toublet va reconèixer que devia molt del seu pensament llibertari a l'amistat amb Gaston Leval, a qui va conèixer en 1967. Jacques Toublet va morir el 14 de juny de 2002 a França.

Defuncions

Albert Libertad

- Albert Joseph: El 12 de novembre de 1908 mor a París (França) el militant i propagandista anarcoindividualista Albert Joseph, més conegut com Albert Libertad o Libertad. Havia nascut el 24 de novembre de 1875 a Bordeus (Aquitània, Occitània) de pares desconeguts i fou confiat a l'assistència pública. A resultes d'una malaltia durant la joventut, perdrà l'ús de les cames i s'haurà de desplaçar mitjançant crosses. Després d'estudiar a l'institut de Bordeux, en 1894 va fer de comptable. A partir de 1896 començà a propagar l'anarquisme en reunions públiques. Com que estava sotmès a l'assistència pública, haurà d'esperar tenir la majoria d'edat (21 anys) per abandonar Bordeus. En 1897 marxà a París, on viurà al carrer o als asils de nit abans d'instal·lar-se a les oficines de Le Libertaire, periòdic en el qual col·laborarà des de l'any següent. El 5 de setembre de 1897 interrompí violentament el servei religiós a l'església del Sacré-Coeur; detingut i apallissat, fou condemnat el 5 de novembre a dos mesos de presó per «rebel·lió, crits sediciosos, ultratge als agents», entre altres càrrecs. No serà, però, la seva única condemna. A partir de 1899 exercí de corrector a la impremta d'Aristide Briand, que editava La Lanterne, i treballarà per a Sébastien Faure editant Le Journal du Peuple. Entre 1900 i 1905 farà feina a la impremta Lamy-Laffon. En 1901 s'afiliarà al Sindicat de Correctors i començarà a escriure en diversos periòdics, com ara Le Droit de Vivre, on el seu talent periodístic serà reconegut. Aquest any també serà novament condemnat a tres mesos de presó per haver cridat «A baix l'Exèrcit!» a Noisy-le-Sec. Partidari de la «propaganda pel fet», aviat serà estimat dins el moviment anarquista com a orador per la seva agudesa, ironia, imaginació i dots per a la polèmica, i per aquest motiu serà constantment vigilat per dos policies durant les seves campanyes de conferències per París i comarques. Formà part del grup llibertari de Montmartre «Les Iconoclastes». Arran de l'«afer Dreyfus», prendrà posició, amb Sébastien Faure, en favor del capità Dreyfus. A partir de 1902 serà un dels fundadors de la revolucionària Lliga Antimilitarista, amb Beylie, Janvion, Paraf-Javal i Yvetot, i aquest mateix any –i de bell nou en 1904– es presentarà com a «candidat abstencionista» per al XI Districte parisenc, ja que pensava que era un mitjà excel·lent de fer propaganda anarquista i campanya abstencionista. Després d'obrir una biblioteca, fou un dels iniciadors a partir de 1903 del moviment de les «Causeries populaires» (Xerrades populars), amb Paraf-Javal, amic i company amb qui es disgustarà més tard ja que Paraf-Javal era més partidari de crear Universitats Populars (especialització, cientificisme, educacionisme) i Libertad era més afí a l'agitació i a l'activisme anarquista. L'abril de 1905 fundà, amb ses dues companyes Armandine i Anna Mahé, el periòdic L'Anarchie, on van escriure destacats militants anarquistes, com ara André Lorulot, Mauricius, Léon Israël, Ernst Armand, etc. Partidari de l'amor lliure, també viurà amb Jeanne Morand. En 1907 esclatà una baralla amb els policies que el vigilaven constantment i novament apallissat, fou deixat per mort al carrer. En 1908 arran d'una conferència a Suïssa, fou detingut i tancat vuit dies. El 6 de novembre de 1908 fou ingressat a l'hospital parisenc de Lariboisière, on morirà sis dies després d'un àntrax segons uns i d'un cop rebut segons uns altres. És autor de Le culte de la charogne (1909), recopilació d'articles reeditada i ampliada en nombroses ocasions posteriors.

***

José Nakens

- José Nakens Pérez:El 12 de novembre de 1926 mor d'una congestió cerebral a Madrid (Espanya) el periodista, republicà radical insurreccionalista i anticlerical José Nakens Pérez. Havia nascut el 21 de novembre de 1841 a Sevilla (Andalusia, Espanya). De família humil i liberal, son pare fou perseguit pel règim de Ferran VII durant l'anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), fet que marcà el destí de son fill. Per necessitat, molt jove s'enrolà en el Cos de Carrabiners. En 1866 fou destinat a la Direcció General del Cos a Madrid, època en la qual ja havia escrit dues obres de teatre que mai no arribarien a representar-se. En 1866 començà a escriure en diversos periòdics (El Jeremías, República Ibérica) i en 1871 fundà El Resumen. Els seus poemes patriòtics van gaudir de certa fama, però va ser en el «teatre per hores» –peces curtes generalment d'un acte que eren populars per la seva facilitat de versificació– on reeixí; però ni l'autor mateix recopilà i edità aquestes obretes que ni tan sols signava. En 1876 començà a treballar en el periòdic El Globo, des de les pàgines del qual acusà Ramón de Campoamor de plagiar Víctor Hugo, fet que llançà el seu nom a les rotatives. El 10 d'abril de 1881, quan feia poques setmanes que els liberals havien arribat al poder, va treure el setmanari satíric, republicà i anticlerical El Motín, la finalitat del qual era combatre els conservadors, defensar la unitat del Partit Republicà i lluitar contra el poder del clergat. En 1891 tingué un fill no reconegut amb l'actriu de repartiment Soledad Bueno, que arribarà a ser un destacat periodista (Javier Bueno). En 1897 va mantenir contactes amb l'anarquista Michele Angiolillo, que en mateix any assassinà Cánovas del Castillo. En 1898 fou redactor de la revista més important de la Generació del 98, Vida Nueva. Va defensar la via insurreccionalista de Manuel Ruiz Zorrilla i, encara que salvà de la seva crítica Estanislao Figueras, primer president de la República, blasmà contra els seus successors, Emilio Castelar i Nicolás Salmerón. Proposà la creació de l'Assemblea Republicana i el 25 de març de 1903 es reuní amb gairebé dos mil republicans que acordaren crear un únic partit del qual fou nomenat Salmerón cap suprem, a proposta seva, qui a més fou elegit per ocupar un càrrec en la comissió directora. Però, desil·lusionat, dimití l'any següent i en 1905 se separà de Salmerón, ja que aquest s'allunyava d'una acció radical revolucionària. La tornada al poder del Partit Conservador el convertí en un perseguit i en menys de dos anys van caure sobre el seu mordaç periòdic 84 processos per delictes d'impremta, amb copioses multes i empresonaments dels seus directors legals; fins i tot alguns bisbes dictaren almenys 47 excomunions contra els redactors. No obstant això, el periòdic aconseguí sobreviure miraculosament, malgrat les minses subscripcions i les seves dificultats de distribució, ja que pràcticament no es podia vendre al carrer. A més, Nakens, fou escarnit pels propis republicans moderats, com ara Ruiz Zorrilla. En 1906 fou acusat d'amagar l'anarcoterrorista Mateo Morral, que havia llançat una bomba contra Alfons XIII; però el que es demostrà fou que va ajudar a amagar-lo a la redacció del seu periòdic. Per aquest fet fou condemnat el juny de 1907 a nou anys de presó. Durant el tancament a la cel·la número 7 de la presó Model de Madrid va escriure una sèrie d'articles en El País que compilà en dos llibres –Mi paso por la cárcel i La celda número 7– on, entre altres coses, defensà el programa de reformes penitenciàries de Rafael Salillas. Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna, fou també detingut com a inductor de l'atemptat i, encara que fou alliberat, fou novament processat més tard i afusellat. El 8 de maig de 1908, a petició de popular signada per Benito Pérez Galdós, fou indultat pel govern d'Antoni Maura i tornà a redactar El Motín, afegint el subtítol «Semanario Político» i arribat a tirar 20.000 exemplars. La seva estada a la presó l'havia donat cert prestigi«martirològic» i les seves edicions, com ara els fullets de la «Biblioteca del Apostolado de la Verdad» i les «Hojitas piadosas», assoliren tirades de 100.000 exemplars. A partir de 1914, però, El Motín començà a perdre lectors. En 1918 emmalaltí de la vista, fet que li impossibilitava d'escriure, ell que era l'únic redactor de la publicació. En la dècada dels vint el periòdic estava en franca decadència, però el gener de 1923 edità un número extraordinari amb la col·laboració d'eminents republicans (Roberto Castrovido, Hermenegildo Giner de los Ríos, Marcel·lí Domingo iÁlvaro de Albornoz). A finals de 1924, diversos periodistes es mobilitzaren per recaptar diners en la seva ajuda i l'any següent l'Associació de la Premsa, presidida pel metge maçó, periodista i alcalde de Madrid, José Francos Rodríguez, li concedí una pensió vitalícia de 150 pessetes mensuals. Un any després, però, morí. Sa filla continuà editant El Motín. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques i és autor de centenar de llibres i fullets.

José Nakens Pérez (1841-1926)

Continua...

---

Guillem Frontera, paisatge i societat

Climent Picornell

No fa falta dir, o sí,  que Guillem Frontera és un dels gegants de la nostra Literatura, un homenot de les lletres i de la intervenció social. Les seves opinions són respectades i les seves obres llegides per una munió de gent. Ara s’estan  duent a terme unes sessions d’estudi i de reconeixement a la generació d’escriptors dels anys 70, La narrativa dels 70. Gir de guió en la literatura a Mallorca.  I dins aquest cicle, avui divendres i demà dissabte,  unes jornades monogràfiques dedicades a Guillem Frontera que ha fet setanta cinc anys i és a la plenitud de la seva creativitat.

Ja no hi ha cap dubte que la literatura és també una eina que usen altres ciències per a interpretar els seus quefers, també la geografia. La lectura de Els Carnissers (1968), la seva primera novel·la, tengué per a un servidor un impacte que em desvetllà com de clares són les mirades dels escriptors sobre la societat. No només això,  el fet que Frontera sigui natural d’un poble del Pla de Mallorca, Ariany, com servidor ho és de Sant Joan, també del Pla, m’ha donat la mesura de la descripció del territori, i amb ell,  el paisatge, sobretot d’aquest redol de Mallorca.

M’ha interessat sempre com ha treballat el paisatges a les seves novel·les. Diu Frontera: “Les persones tenim la capacitat de convertir el paisatge en experiència i en història, per un procés d'identificació amb les empremtes que hi ha deixat l'home o amb les raons per les quals no s'hi ha establert o l'ha abandonat.”L’origen del concepte de paisatge té un estret lligam amb la pintura.Diu a  País i paisatge, que “foren sobretot els escriptors i els gravadors viatgers del XIX els qui, per l’alquímia de la mirada, varen destil·lar paisatge de la naturalesa d’aquestes illes. Va ser a través d’ulls externs que començàrem a definir el paisatge… Els poetes de l’Escola Mallorquina s’identificaren tant amb el paisatge que alguns moriren –artísticament- de sobredosi”. Massa exacte.

“M’agraden els turons i les bardisses, el silenci subratllat del picarols de les garrigues, el temps immòbil coronant la suor d’aquests camps de blat prim que ara recordo. El fred i la boira, les gelades, l’ordi estufat, els albons florits, l’antiga veu que forada la pallussa d’una era. Les figueres de moro, les alzines... tot això tan llunyà que no recuperaré ja mai més” Guillem Frontera nasqué i visqué de jove, i ara hi roman, a Ariany  i vegé la transformació social i territorial  provocada pel  turisme, el naixement d’una classe mitja, la pujada paulatina al poder de la nova classe dominant dels hotelers i constructors, la immigració dels treballadors peninsulars, el contacte i el canvi social de tota la població de les illes: de la que es resistia al canvi i de la que s’hi adaptava. A La mort i la pluja (2007), Ariany és transformat, literàriament,  en Alànaria . “El paisatge es transformà lentament, obstinadament, omplint-se de fites: s’hi excavaren cisternes, pous, aljubs i albellons; s’hi traçaren síquies, camins de carro, camades i dreceres; s’hi construïren una casa, casetes d’eines, païsses, portasses, solls, galliners i sestadors. I la terra, abans cacera senyorívola, esdevingué pagesa.”

Les reflexions socials implícites en la seva trama novel·lística són evidents i el contrapunt del paisatge apareix molt sovint com un ritme sincopat que il·lumina o enfosqueix. Aquella Mallorca rural va ser esmicolada pels successius booms turístics, aquest canvi serà una constant en l’obra literària i periodística de Frontera, des del seu pas pel seminari franciscà de la Porciúncula, al descobriment de la seva vocació literària en català. Començà com a poeta però molt aviat passà a la novel·la i amb vint-i-tres anys escriu Els carnissers (“Vaig cercar la manera de contar un canvi històric que estava vivint i que tenia ganes de contar”). El salt a Barcelona el 1970 tengué per a ell una influència i una sèrie de contactes i vivències que li serviren per donar el pas per ser un autor més vivencial i per tocar el món editorial, del periodisme i l’adaptació televisiva. La faceta d’editor al costat de Pere Serra i després a Ensiola, caracteritzen una de les seves dèries juntament amb el discurs i l’afició a l’art.

La ruta dels cangurs (1979), Una dolça tardor (1983), Un cor massa madur (1993), L’adéu al mestre (2013),  Sicília sense morts (2015)  coagulen una visió desencantada de Mallorca, dels governants i dels empresaris sense cultura i sense sentit de la tradició, retrata els especuladors, els hotelers, el món de la corrupció ja sigui des de una novel·la negra o com a La vida dels cossos (2019) on hi apareixen amb la seva magnífica vitalitat la Barcelona de la Transició, el Madrid de les darreries del franquisme o la Mallorca de l’inici del vertigen turístic. “Vull que el lector sàpiga comprendre el món que jo vull explicar, servint-li de punt de reflexió sobre determinades qüestions que jo vaig proposant. Encara que no cregui que els mallorquins, com a poble puguem sobreviure, almenys que ens deixin dir les darreres paraules, el per què d’aquesta mort”. Tot això tenint temps per escriure a la premsa o publicar un llibre d’aforismes (Bombolles de sabó, 2006) o conversar amb Pere Antoni Pons amb el magnífic retrat que li feu a Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta (2017), un subtítol que agafa a la perfecció les obsessions de Frontera: el frenesí per la captació del canvi.

Ara li dediquen una atenció que sols reben els grans. Els qui deixen petjada.

Anarcoefemèrides del 13 de novembre

Esdeveniments

L'atemptat de Léauthier segons un dibuix d'F. Lix publicat en Le Petit Journal del 2 de desembre de 1893

- Atemptat de Léauthier: El 13 de novembre de 1893 el sabater anarquista Léon-Jules Léauthier apunyala greument amb el seu coltell de sabateria al restaurant Bouillon Duval de l'avinguda de l'Òpera de París (França) el pit de Georgevitch, ministre plenipotenciari de Sèrbia a França. Léauthier, que declarà que seguia l'exemple de Ravachol i que havia atemptat contra «el primer burgès que es topà», el dia abans de l'atemptat havia escrit una carta a Sébastien Faure anunciant-li la intenció d'assassinar un burgès amb la seva eina de feina. Léauthier fou jutjat i condemnat el 24 de febrer de 1894 per l'Audiència del Sena per aquest fet a treballs forçats a perpetuïtat i no a la pena capital ja que el jurat considerà que tenia«trastorns mentals»; en sentir la condemna Léauthier cridà: «Visca l'anarquia!». Però la seva vida fou curta, ja que morí el 22 d'octubre d'aquell any durant la repressió sorgida arran de la revolta anarquista de la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació.

Léon Léauthier (1874-1894)

***

Capçalera del primer número de Solidaridad Obrera

- Surt Solidaridad Obrera:El 13 de novembre de 1909 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número deSolidaridad Obrera. Periódico sindicalista. Órgano de las sociedades de resistencia gijonesas. Sortia a la ciutat asturiana per substituir a la publicació de Barcelona del mateix nom que fou suspesa pels fets de la Setmana Tràgica. D'antuvi quinzenal, a partir del número 8 (29 de gener de 1910) passà a setmanal. Es declarava hereva de la I Internacional feia professió de fe del sindicalisme revolucionari i de l'antiparlamentarisme. Dirigida per Emilio Rendueles, hi van col·laborar Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Josep Prat, Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, Marcelino Suárez, Ossip Louné, etc. Se'n van publicar 32 números, l'últim el 24 de desembre de 1910, i va haver de suspendre l'edició pel dèficit acumulat ja que molts distribuïdors del periòdic no pagaven; no obstant això, després de la suspensió encaren es van publicar alguns suplements al periòdic.

***

Capçalera del primer número d'O Sindicalista

- Surt O Sindicalista: El 13 de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de crear I República portuguesa, surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic sindicalista revolucionari O Sindicalista. Semanário defensor da classe trebalhadora. Propietat del Grup Sindicalista, va ser dirigit per António Evaristo i com a editor figurava Alfredo D. Laureano; posteriorment fou dirigit per Alexandre Vierira, redactor principal, i editat per Carlos Mendes da Mota. Fou l'òrgan d'expressió de la Comissió Executiva del Congrés Sindicalista. Trobem articles de Severino de Carlaho, Francisco Cristo, António Evaristo, Augusto Machado, Manuel Ribeiro, Bernardo de Sá, João Pedro dos Santos i Alexandre Vieira, entre d'altres. Rebé el suport de subscriptors de l'Argentina i de Mèxic. En sortiren, amb interrupcions, 173 números, l'últim el 26 de març de 1916.

Naixements

Única foto coneguda de Pere Marbà i Cullet

- Pere Marbà i Cullet: El 13 de novembre de 1860 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Pere Marbà i Cullet–gairebé sempre anomenat erròniament Cullell, Cullel, Callet o Collel– i que va fer servir els pseudònims de Poble Patiràs i Patiràs. Era fill major d'una família se set germans i sos pares es deien Ignasi Marbà, teixidor republicà i obrerista, i Rosa Cullet. Quan tenia vuit anys ja treballava, especialment de pastor, però d'adolescent pogué assistir a classes a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i ja més gran formà part del grup anarquista del Centre d'Amics del carrer d'Òdena, on es feien conferències, teatre social, etc. Després va fer d'obrer teixidor a la fàbrica de vetes de cotó a mà de can Ramon Carrer i en 1876 s'afilià a la secció d'Igualada de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre 1879 i 1882 va fer el servei militar a Navarra. El 29 de juny de 1882 retornà a casa seva i a la feina, cotitzant en el Societat de Vetaires de Cotó de l'anarcosindicalista Unió Manufacturera, societat de la qual va ser nomenat secretari. En aquestaèpoca entrà en la Societat Recreativa i de Ball Centre Coral Apol·lo (Coro Vell), de la qual va ser nomenat vicepresident; també cantava en l'agrupació coral L'Estrella. Fou un dels responsables, amb Pau Font Poch, Frederic Carbonell Barral, Bonaventura Botines Codina, Lluís Llansana Sabaté, Francesc Serra Constansó, Josep Paloma i Josep Carras Llansana, del setmanari anarquista La Federación Igualadina. Órgano de las secciones federades en Igualada, que sortí entre el 9 de febrer i el 17 de juliol de 1885. Entre el 17 i el 18 de març de 1883 representà la Societat de Vetaires de Cotó en el II Congrés de la Unió Manufacturera de la Regió Espanyola que se celebrà a Igualada. En 1884 s'apuntà a la societat recreativa «La Lumbrera Igualadina», coneguda com Bandera Negra. En 1883 passà a treballar de cordoner per a la fàbrica de faixes d'home d'estam i de cotó de Josep Casadesús (El Tajà), feina que havia de realitzar a casa seva. Amb el tancament dels locals de la Federació Regional Espanyola (FRE), la Societat d'Obrers Vetaires i Cordoners passà a la clandestinitat. Entre el 23 i el 26 d'agost de 1885 assistí com a delegat de la seva societat al congrés clandestí de la Unió Manufacturera que se celebrà a Sants, on conegué Anselmo Lorenzo i Fernando Tarrida del Mármol. El novembre de 1885 va ser acomiadat amb altres companys per protestar contra una retallada salarial. En 1886, amb altres companys (Pere Botines, Pelegrí Tapioles, Josep Fargas, Joan Bursós, Jaume Carbonell i Sans, Martí Salinas, Frederic Carbonell, Josep Lilla), la majoria de la Societat de Teixidors d'Igualada, creà el Grup Lliurepensador d'Igualada que fou un fracàs. Aquest mateix 1886 s'establí a Barcelona, on entrà en contacte amb el moviment anarquista de la ciutat. El 9 de novembre de 1889 entrà a formar part de la Secció de Teixidors de Vel i de Fil i Cotó de Barcelona. En 1890 va ser un dels organitzadors de la celebració per primera vegada del Primer de Maig, en la qual va se convocada una vaga general. Arran de l'aprovació el 26 de juny de 1890 de la llei del sufragi universal masculí a l'Estat espanyol, organitzà, amb altres companys, un míting antipolític al saló de ball del carrer de les Ramelleres de Barcelona, on parlaren Anselmo Lorenzo, Manuel Ars i ell mateix. Durant la primavera de 1891 va ser enviat a Madrid per col·laborar en l'organització del «congrés ampli» del Pacte d'Unió i Solidaritat (Federació Espanyola de Resistència al Capital). En aquest congrés, que se celebrà entre el 22 i el 25 de març al Liceu Rius del carrer Atocha de Madrid, va ser nomenat secretari provisional i va tenir un fort enfrontament verbal amb el dirigent socialista Pablo Iglesias; en acabar el congrés la Comissió Nacional quedà fixada a Barcelona i sembla que Marbà va ser nomenat secretari de l'Exterior. Durant la primavera de 1893, amb Manuel Ars, van cantar a Palma (Mallorca) amb els Cors de Clavé. En 1893, arran dels atemptats de la Gran Via i del Liceu, va ser empresonat. En 1896, també, arran de l'atemptat del carrer de Canvis Nous, va ser encausat en l'anomenat«Procés de Montjuïc» i tancat a diversos indrets (a les Drassanes, a Montjuïc, a la presó militar dels Docks i a la presó nacional del carrer d'Amàlia). En 1897 signà diverses cartes protestant contra el procés i l'1 de novembre d'aquell any va ser alliberat, formant part d'un contingent de 54 presos. Entre 1901 i 1905 visqué a la Bisbal, on treballà com a encarregat de la fàbrica de faixes de bolquers de Jesús Esteva Carnicer. A començaments de 1904 participà en l'homenatge a Anselmo Lorenzo que li van organitzar els anarquistes de Palafrugell al Centre Obrer de la localitat. Després que la fàbrica on treballava fes fallida, el juny de 1905 es traslladà a Barcelona, on es col·locà com a ajudant a la fàbrica Ferran i Parés. En aquesta època col·laborà en El Igualadino, òrgan de la Fraternitat Republicana. Posteriorment es va fer soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. En 1931 entrà en contacte amb l'historiador anarquista Max Nettlau, a qui relatà les seves experiències en el moviment obrer català. Entre 1931 i 1933 col·laborà en el periòdic quinzenal igualadí El Sembrador. Pere Marbà i Cullet, sembla, que morí en 1938. Pere Marbà va escriure una autobiografia en uns quaderns de comptabilitat que Joan Ferrer Farriol va emprar per al seu llibre Costa amunt (1975), però actualment només es conserva el tercer quadern. El gener de 1987 la seva biblioteca i hemeroteca va ser adquirida per l'AEP de Barcelona. Marbà tingué, com a mínim, tres infants (Juli, Isabel i Palmiro); Palmiro Marbà (Federico Fructidor), va ser també un destacat militant anarquista.

Ton Lloret i Ortínez:«Poble Pitaràs [sic]: vivències d'un obrer igualadí del segle XIX», en Miscellanea Aqualatensia, 12 (2006). pp. 389-408

Antoni Dalmau i Ribalta: «Una vida per la causa: Pere Marbà i Cullet (1860-1938?)», en Revista d'Igualada, 31 (abril 2009). pp.6-21

***

Foto policíaca de Jean-François de Paëpe (ca. 1894)

- Jean-François de Paëpe: El 13 de novembre de 1868 neix a París (França) l'anarquista Jean-François de Paëpe. Sos pares es deien Jean de Paëpe i Antoinette Dupont. Treballava de sastre. En 1894 el seu nom figurava en un registre d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Romain Labeyrie (10 de gener de 1894)

- Romain Labeyrie: El 13 de novembre de 1874 neix a Caunar (Gascunya, Aquitània, Occitània) l'anarquista Romain Joseph Labeyrie. Sos pares es deien Laurent Labeyrie, fuster, i Anne Trabos, domèstica.Es guanyava la vida com a escultor. En 1894 vivia a l'avinguda Saint-Ouen, al XVIII Districte de París (França) i aquest mateix any va ser declarat «apte per al servei» en la revisió militar. El 10 de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb altres llibertaris que es reunien al carrer Abbesses de París, per«associació criminal» i fitxat com a anarquista en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Posteriorment visqué amb sa mare el número 2 del carrer Gareau. Segons la policia, hauria entrat en el moviment anarquista de la mà de Georges Mocquet i va freqüentar les reunions del grup anarquista del barri de Belleville. Durant una discussió amb un de sos germans que el va amenaçar d'apallissar-lo, va prometre no ficar-se més en política. Durant 1895 els germans Romain i Augustin Labeyrie s'instal·laren a Brussel·lès (Bèlgica), on durant un temps es dedicaren a la falsificació de monedes de plata franceses i belgues. Cap a començament de desembre de 1895 retornaren a París i s'establiren al domicili de sa mare vídua. Amb complicitat de sa mare i d'una tal Hubert, amant d'Augustin Labeyrie, que vivia amb ells, es dedicaren a la fabricació de monedes franceses de dos francs, que les dues dones es dedicaven a posar en circulació. Cap a finals d'aquell mes, amb altres còmplices, es repartiren en dos grups els locals on actuar. El 14 de novembre de 1895 va ser cridat a files, però, després de desobeir la incorporació, va ser declarat insubmís l'1 de gener de 1896. El 23 de març de 1896 va ser detingut amb son germà Augustin a la Sala Van Dyck de Brussel·les per haver disparat un tret a l'aire. En una perquisició al domicili de son germà Augustin, al carrer Grotte del barri de Laeken de Brussel·les, la policia va trobar objectes sospitosos per a la fabricació de moneda falsa, i al seu domicili, al carrer Allée Verte, on vivia amb sa germana Anne-Charlotte Labeyrie la policia descobrí instruments idèntics. Jutjats els dos germans el juliol de 1896, Augustin va ser condemna a quatre anys i dos mesos de presó i Romain a dos anys i dos mesos. Ambdós, un cop acomplida la pena, van ser obligats a residència i posats sota vigilància especial policíaca durant cinc anys. No obstant això, el 15 de novembre de 1898, acabats de sortir de la presó de Mons (Henao, Valònia), violaren l'obligació de residència i marxaren cap a Brussel·les. Romain Labeyrie va morir el 16 de setembre de 1961 a Niça (País Niçard, Occitània).

***

Notícia de l'escorcoll de Victor Busquère apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 28 de febrer de 1906

- Victor Busquère: El 13 de novembre de 1876 neix a Seisforns de Mar (Tolonenc, Provença, Occitània) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Victor Marius Busquère. Era fill d'Alexandre Busquère, miner anarquista originari de l'Alt Loira que esdevingué obrer de l'Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de guerra– de Toló (Provença, Occitània), i de Marie Césarine Rosalie Truchi. Residia al barri de Pont-de-Bois de Toló, amb sa companya i un infant. El 20 de març de 1894 entrà a treballar al taller de la caldereria petita de l'Arsenal i en 1902 va li va atorgar la titularitat del lloc de feina. En 1895 s'allistà en l'Artilleria de Marina, on romangué fins el 1898, quan fou admès al taller de bastiments de ferro. El febrer de 1902 passà a treballar a la caldereria gran, on fou sancionat en diverses ocasions per no respectar la disciplina interior. En 1904 fou un dels fundadors del Grup Antimilitarista de Toló i en 1907 del grup anarquista«La Jeunesse Libre» (La Joventut Lliure). També fou secretari de la secció local de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), que havia estat fundada en 1904 per Antoine Bertrand, i membre del Sindicat d'Obrers del Port. El 15 de novembre de 1904, amb Henri Riémer, Ernest Nahon i Jean Marestan, organitzà un míting a la Borsa del Treball, amb Miguel Almereyda i Francis Jourdain com a oradors. Entre el 14 i el 16 de novembre de 1905, durant la vaga general de l'Arsenal de la Marina Nacional de Toló, convocada per a defensar els drets sindicals de sis obrers sancionats, entre ells Victor Pengam, fou membre de la Comissió Executiva de Vaga i un dels delegats, amb Auguste Berthon i Ange Frès, que marxà cap a París (França) per a entrevistar-se amb el ministre de Marina, entrevista de la qual rendí comptes el 28 de novembre en una assemblea general d'uns sis mil obrers. El 26 de febrer de 1906 el seu domicili, com el d'altres antimilitaristes (Benjamin Faissole, Henri Riémer, Henri Jourdan, Pelosi, Eugène Cholet i Jean Cervelli), va ser escorcollat per la policia, trobant-se nombrós material propagandístic. Entre 1906 i 1907 fou corresponsal de La Guerre Sociale. En 1907 esdevingué administrador de la Unió de Cambres Sindicals Obreres (UCSO) del departament del Var i el 23 de desembre d'aquell any la representà en una desfilada d'obrers agrícoles d'Ieras (Provença, Occitània) en vaga; en aquesta ocasió, el sotsprefecte de la policia el qualificà com «antimilitarista destacat» i «vaguista consumat». El novembre de 1908, acusada per la policia de ser una «agència de deserció», la seu del grup«La Jeunesse Libre», al número 14 del carrer Nicolas Laugier de Toló, va ser escorcollada, així com el seu domicili del carrer del Chemin-de-Fer-au-Pont-de-Bois. Durant les eleccions legislatives de 1910 es presentà com a candidat abstencionista per a la circumscripció de Draguinhan (Provença, Occitània), enfrontant-se amb el socialista Gustave Fourment de laSecció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 3 de maig de 1910 el setmanari de la Federació SFIO Le Cri du Var anuncià que havia estat exclòs del Sindicat d'Obrers de l'Arsenal. El gener de 1917 passà a treballar al taller de reparacions i el juliol de 1919 entrà a formar part del Comitè d'Acció dels No-Desmobilitzats, desconeixent si finalment va ser enviat al front. L'agost de 1919 fou candidat a la Comissió Administrativa del Sindicat, però no va ser elegit. Participà en la vaga que se celebrà entre el 6 i el 8 de maig de 1920 i per aquest motiu se li van retenir 24 dies de salari. Després formà part del Comitè per l'Amnistia Integral, participant en nombroses reunions. El 7 de març de 1922 va ser nomenat secretari adjunt de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i el 17 de març de 1922 va ser nomenat delegat de la Unió Local de la CGTU que s'havia constituït, oposant-se a Toussaint Flandrin, que preconitzava una entesa amb els comunistes. Quan pogué, en 1922, deixà l'Arsenal amb 302 mesos antiguitat i el 9 de juliol d'aquell any es jubilà. Victor Busquère va morir el 15 d'octubre de 1936 a Toló (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Ramón Ramón

- Antonio Ramón Ramón: El 13 de novembre de 1879 neix a Molvízar (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista Antonio Miguel Ramón Ramón. Fill d'una família molt humil, sos pares es deien Antonio Ramón Ortiz i Encarnación Ramón Ortega. Ben aviat hagué de fer de jornaler en les tasques agrícoles del poble. La misèria l'obligà a emigrar i quan tenia 23 anys marxà al Marroc, on realitzà diverses feines. A Tànger (Marroc) descobrí que tenia un mig germà per part de pare, anomenat Manuel Vaca, quan va ser confós per un amic d'aquest. Decidí buscar son germà i finalment el trobà a l'Àfrica, fent-se ambdós inseparables. La necessitat econòmica els impulsà a emigrar a Amèrica, però al Brasil decidiren separar-se: Antonio restà al Brasil 11 mesos i Manual marxà a Buenos Aires (Argentina), on romangué dos mesos i després emigrà al nord de Xile atret per la feina del salnitre. Manuel s'establí a la regió de Tarapacá, on va fer feina a les salnitreres de la pampa, i Antonio a l'Argentina, on comencen a freqüentar els cercles llibertaries i els ateneus socials, relacionant-se a través de la correspondència. A finals de 1907, però, Antoni no va rebre més notícies de son germà. Assabentat de la «Matança de l'Escola Santa María d'Iquique» –el 21 de desembre de 1907 el comandant de l'Exèrcit xilè Roberto Silva Renard assassinà més de 2.000 obrers del salnitre i familiars d'aquests– mitjançant la premsa argentina, el juny de 1908 decidí creuar la serralada dels Andes cap a Xile per dirigir-se cap al Nord Gran xilè tot buscant informació sobre son germà. Poc temps després, s'assabentà que Manuel Vaca havia estat una de les víctimes de la matança. Després va treballar de jornaler a la pampa xilena i de bodeguer a Valparaíso.Àvid de venjança, el matí del 14 de desembre de 1914 quan el general Roberto Silva Renard caminava pel carrer Viel, a prop del parc Cosiño de Santiago (Xile), en direcció al seu despatx de la direcció de la Fàbrica de Cartutxos de l'Exèrcit, l'apunyalà diverses vegades per l'esquena. No aconseguí matar-lo, però si deixar-lo postrat mesos al llit i obligant-lo a retirar-se. Després de l'atemptat, Antonio es va prendre un flascó de verí, que no produí cap efecte, i corregué cap al parc, on fou capturat per guàrdies de l'exèrcit i ajudants del general i ferit a cops de sabre al cap. A mitjanit fou portat a l'hospital de la presó. Els grups anarquistes ràpidament engegaren una campanya de col·lecta per a defensar-lo davant els tribunals i grans mostres de solidaritat (mítings, manifestacions, aturades, vagues de fam, etc.) tingueren lloc quan entrà a la presó, amb la intenció de forçar una revisió del cas. Una campanya de solidaritat internacional, encapçalada per Piotr Kropotkin i Rudolf Rocker, van fer que centenars d'anarquistes d'arreu del món s'hi sumessin. Jutjat, va ser condemnat en ferm el 19 de novembre de 1917 a cinc anys de presó per lesions greus i per tant havia de recuperar la llibertat el 14 de desembre de 1919, però restà empresonat. Una versió diu que en 1922 es va dictar la seva expulsió del país i que embarcà al port de Valparaíso rumb a la Península; establert al seu poble natal, morí (o se suïcidà) en 1924 a causa d'una profunda depressió que l'abatia. Altres, però, desmenteixen aquesta teoria i diuen que mai no sortí de la presó, morint en l'anonimat. En 2007, centenari de la«Matança de l'Escola Santa María d'Iquique», en el lloc de l'atemptat contra el general Silva Renard, a Santiago de Xile, s'ha pujat un monòlit en memòria d'Antonio Ramón Ramón. Aquest mateix any Ximena Salazar estrenà el documental La venganza de Ramón Ramón i el col·lectiu dramàtic Teatro del Oráculo realitzà el muntatge Ramón Ramón.

Antonio Ramón Ramón (1879-1924?)

***

Francois Le Levé segons una obra d'E. Le Nethier [cartoliste.ficedl.info]

- François Le Levé:El 13 de novembre de 1882 neix a Lokmikaelig (Ar Mor-Bihan, Bretanya) el militant anarquista i sindicalista Jean Le Levé, més conegut com François Le Levé o Jean-François Le Levé. En 1900 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Lorient (drassanes de vaixells de guerra) i l'any següent hi realitzarà el servei militar. A més d'un actiu militant del Sindicat dels Treballadors del Port de Lorient de la Confederació General del Treball (CGT), serà l'animador del grup llibertari «Les Temps Nouveaux» i l'administrador de la Borsa del Treball. En 1913 és el secretari adjunt de la Unió Departamental de Sindicats i, en contacte amb Émile Masson, col·labora en la revista d'educació pagesa bilingüe (bretó i francès) Brug (bruc, en bretó), de la qual serà gerent. En aquests anys, també col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux (1895-1914). Fitxat amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, es va adherit a l'«Unió Sagrada» arran de la declaració de Guerra de 1914 i, d'acord amb Jean Grave i Kropotkin, signà en març de 1916 el «Manifest dels Setze» favorable a la intervenció armada. Durant la Gran Guerra col·laborà en el periòdic La Libre Fédération, editat a Lausana entre 1915 i 1919, en el diari sindicalista La Bataille (1915-1920), i en Lettres aux abonnés des Temps Nouveaux (1916-1917). Després de la guerra, va continuar amb la seva militància sindical, encara que una mica marginat del moviment llibertari per la seva posició durant la guerra, i molt lligat al militant anarquista de Brest Jules Le Gall. També continuarà col·loborant en la nova sèrie de Les Temps Nouveaux publicat pel doctor Marc Pierrot i per Jacques Reclus entre 1919 i 1921. En 1929 rebutjà el càrrec de secretari de la Borsa de Treball, estimant-se més fer de secretari del Sindicat de l'Arsenal. Entre 1929 i 1939, va ser secretari general de la Unió Departamental de la CGT. Retirat de l'Arsenal en 1935, continuarà exercint responsabilitats sindicals i serà conseller de la CGT reunificada. En 1936 va participar en els comitès del Front Popular i dirigí L'Action Syndicaliste,òrgan del sindicat de l'Arsenal. Durant la II Guerra Mundial i l'ocupació alemanya, va ser administrador de la Caixa Regional de les Assegurances Socials, però el gener de 1943, es va veure obligat a abandonar Lorient per Vannes per mor dels bombardeigs sobre la ciutat, on trobarà el militant anarquista René Lochu. Hi prendrà part en el Comitè Departamental de la Resistència, fet que el va portar a la seva detenció per la policia alemanya el 18 de març de 1944 i a la seva deportació el 31 de juliol al camp de concentració de Neuengamme, a prop d'Hamburg (Alemanya), sota el número de matrícula 39.879. Alliberat, François Le Levé va morir el 20 de juny de 1945 d'esgotament durant el viatge de repatriació a França. La ciutat de Lorient té dedicat un carrer a la seva memòria.

***

Antonio Duria

- Antonio Duria: El 13 de novembre de 1904 neix a Foggia (Pulla, Itàlia) l'anarquista Antonio Duria, també conegut com Il Signore di Foggi, per la seva aparença aristocràtica, i que va fer servir el pseudònim d'Antonio Dorini. Sos pares es deien Giovanni Duria i Carolina de Luca –un germà d'aquesta estava casat amb la germana de l'anarquista Michele Angiolillo. Fill d'una família obrera, que vivia en una cova al barri de Vico Fornello de Foggia, aconseguí acabar l'educació primària. De ben jovenet començà a treballar de barber i s'acostà al moviment llibertari, oposant-se immediatament a la violència feixista. En 1924 es relacionà amb Errico Malatesta i es va subscriure a Pensiero e Volontà i al periòdic anarquista italoamericà L'Adunata dei Refrattari. També mantingué correspondència amb llibertaris de l'estranger, com ara Luigi Bertoni. Entre el 4 d'octubre de 1924 i el 23 de maig de 1925 romangué a Torí (Piemont, Itàlia). Segons un informe policíac del 9 de desembre de 1925, que el qualifica de«comunista», era«perillós per a l'ordre públic» i devia ser «atentament vigilat». A mitjans dels anys vint, fugint de les contínues pallisses que patia a mans dels escamots feixistes, es va traslladar a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà al barri de Rivarolo de barber i continuà militant en el moviment anarquista fent servir el pseudònim d'Antonio Dorini. Antonio Duria va morir el 4 de setembre de 1937 a l'Hospital Civil del barri de Sampierdarena de Gènova (Ligúria, Itàlia) arran d'una tuberculosi pulmonar accentuada per una condició física malmenada per les agressions feixistes. Deixà la companya embarassada, Maria Roncallo, amb una filla petita. L'11 de desembre de 2010, per iniciativa d'un grup de familiars i amics, que comptà amb el suport municipal, s'inaugurà una placa en marbre commemorativa a la seva casa natal. També, l'1 de juny de 2012, es dedicà amb el seu nom un carrer de Foggia.

Antonio Duria (1904-1937)

***

Necrològica de Juan Coronel Giménez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de maig de 1986

- Juan Coronel Giménez: El 13 de novembre de 1914 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Coronel Giménez. Sos pares es deien Simeón Coronel i María Concepción Giménez. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lorca. Durant la guerra civil lluità com a milicià als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i passà pels camps de concentració i per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial formà part, amb Amado Canalis, Ramón Sanz Almudébar, Juan Torner i altres, de la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT, de les Joventuts Llibertàries i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organitzacions en les quals ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Es dedicava a distribuir amb bicicleta el calendari anual de SIA als companys de la regió. Sa companya fou Felipa Josefa Viñuales Monclús. Juan Coronel Giménez va morir l'1 de gener de 1986–algunes fonts citen erròniament el 31 de desembre de 1985– al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània).

***

Necrològica de Vicent Català Balaguer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de març de 1980

- Vicent Català Balaguer: El 13 de novembre de 1916 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Català Balaguer. Sos pares es deien Facund Català i Dolors Balaguer. Exiliat, visqué a Sant Tiorre i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou María de la Paz Felicidad Altemir. Vicent Català Balaguer va morir el 2 de novembre de 1979 al seu domicili de Sant Tiorre (Alvèrnia, Occitània) i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

José Ignacio Cabañas Magán (1998)

- José Ignacio Cabañas Magán: El 13 de novembre de 1958 neix a Madrid (Espanya) el periodista, advocat i militant anarcosindicalista José Ignacio Cabañas Magán, conegut com Nacho o Nachete. Fill d'una família comunista de treballadors del Metro, cap el 1976 formà part del Partit Comunista d'Espanya (PCE), única força implantada al barri, i participà en la Coordinadora Autònoma d'Aturats. Després de llegir els clàssics anarquistes, freqüentà l'acabat de crear Ateneu Llibertari d'Aluche i el març de 1979 entrà a treballar a la Secció de Via del Metro de Madrid. A finals de 1980, després de fer la mili, es trobà que l'Ateneu Llibertari del barri madrileny d'Aluche havia desaparegut i l'abril de 1981, després de l'intent de cop d'Estat militar, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), participant, sense massa èxit, en els intents de revitalitzar la Secció del Metro de la CNT. En 1983 conegué Juani Robles, que esdevingué sa companya. Després de l'aparició al Metro d'una Secció de la CNT-València, intentà unificar forces, fet pel qual en 1984 va ser suspès de militància en la CNT. Després d'assistir al Congrés d'Unificació dels sectors de CNT-València i els escindits de la CNT, en 1986 participà en les eleccions sindicals i va ser nomenat vocal del Comitè d'Empresa, càrrec que mantingué fins 2011, formant part de diferents comissions negociadores de convenis i de seguiment i productivitat. En 1988 va ser nomenat secretari de Premsa del Transporte de la CNT escindida de Madrid. Després del Congrés de 1989 de la Confederació General del Treball (CGT), abandonà aquesta organització i en 1990 participà en la fundació de la nova confederació sindical Solidaritat Obrera (SO), de la qual ocupà la secretaria general entre 1996 i 2000 i entre 2014 i 2017. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Contramarcha,Expresiones, Libre Pensamiento, Mujeres Libertarias, Polémica,Rojo y Negro, El Solidario i Solidaridad Obrera. El novembre de 2017 es publicà el llibre Rue Cavanilles. 30 años de historia del Metro, recopilació de la pàgina còmica inclosa en diferents publicacions (Contramarcha, Solidaridad Obrera, El Solidario) de la qual era autor. José Ignacio Cabañas Magán va morir el 3 de desembre de 2017 a Madrid (Espanya) i va ser incinerat l'endemà al cementiri madrileny de Carabanchel.

José Ignacio Cabañas Magán (1958-2017)

Defuncions

Georges Vidal (1923)

- Georges Vidal: El 13 de novembre de 1964 mor a París (França) el poeta, periodista, escriptor i militant anarquista Georges Marie Valentin Vidal. Havia nascut el 24 d'abril de 1903 a Guérigny (Borgonya, França). Sos pares es deien André-Jean-Raphaël Vidal, empleat de contribucions indirectes, i Emma-Constance Guillemant. De ben jovenet s'integrà en el moviment llibertari i en el món de la poesia, fortament influenciat per Verlaine, Samain, Guérin i Laforgue, entre d'altres. Estudià a Grenoble, després d'haver estat expulsat de diversos instituts d'Ais de Provença i de Marsella per propaganda anarquista. Entre els 12 i els 15 anys va escriure moltes poesies, però en cremà gairebé totes. Quan tenia 15 anys publicà una petita plagueta amb versos (Quelques rimes). Viatjà molt arreu de França (Marsella, Ais, Toló, Lió, Dijon, Briançon, les Vosges, etc.). Col·laborà en diferents publicacions, com ara L'Essor, Primaires,La Criée, La République des Alpes, etc. Amb altres companys, fundà a Marsella el periòdic anarquistaTerre Libre. El 16 de novembre de 1922 va ser condemnat a Marsella a dos mesos de presó i a 100 francs de multa per haver publicat un poema en Terre Libre i Le Libertaire. Dies després, el 24 de novembre, va ser condemnat a París a tres mesos de presó i a 200 francs de multa pel mateix delicte i tancat a la presó parisenca de la Petite Roquette. Per reclamar l'estatut de pres polític, engegà una vaga de fam i una campanya solidària es desencadenà en la premsa obrera (L'Oeuvre, L'Humanité, L'Ère Nouvelle, etc.) obtenint el que demanava. Després fou traslladat a la presó d'Ais de Provença, on va escriure el poemari Devant la vie.... Un cop lliure va ser nomenat secretari i administrador de Le Libertaire. El novembre de 1923 es va veure implicat en l'«Afer Philippe Daudet». En aquestaèpoca publicà assaigs d'estètica en Art et Action. En 1925 publicà el poemari La halte. En 1926 edità, amb el seu gran amic André Colomer, Dix-huit ans de bagne, de Jacob Law; i l'abril d'aquest any publicà Jules le Bienheureux, amb dibuixos de Germain Delatousche. En 1926 s'exilià a Costa Rica i s'establí a Puriscal (San José, Costa Rica); havia triat aquest país després de llegir les descripcions paisatgístiques que Pedro Pratt havia publicat en L'En Dehors. A Costa Rica recollí molts de temes que després desenvoluparia en les seves narracions. En 1928 retornà a França, on es guanyà la vida com a corrector d'impremta i començà a escriure novel·les policíaques i d'aventura i guions cinematogràfics que signà amb diversos pseudònims (Georges de Guérigny,Jorge Jimenez, Jorge El Macho, Edward G. Georgie, Georgie Val, Georges-Marie Valentin, etc.). El 26 d'agost de 1930 es casà a Marsella amb Mary Margherite Anna Fernade Giorgi. En 1930 publicà Aventure. Poèmes. Entre les seves obres polítiques podem destacar Comment mourut Philippe Daudet (1924), Han Ryner. L'homme et l'oeuvre (1924), Commentaires. 1re série (1923-1924) (1925), Six-fours. Bourgade provençale (1925), etc. El 10 de desembre de 1953 es casà al XVII Districte de París amb Georgette Mayon. El juliol de 1964 va ser internat a l'hospital parisenc de Beajon per un càncer gàstric. Georges Vidal va morir el 13 de novembre de 1964 al XIV Districte de París (França).

Georges Vidal (1903-1964)

***

André Prudhommeaux

- André Prudhommeaux: El 13 de novembre de 1968 mor a Versalles (Illa de França, França) el militant, primer comunista revolucionari, després anarquista, André Jean Eugène Prudhommeaux, també conegut com André Prunier i Jean Cello. Havia nascut el 15 d'octubre de 1902 al Familisteri de Guisa (Picardia, França) –comunitat fourierista fundada per son besoncle Jean-Baptiste André Godin. Era fill de Jules Jean François Prudhommeaux, enginyer agrònom, professor universitari a Nimes (Costiera de Nimes, Llenguadoc, Occitània), editor i publicista llibertari, i de Marie Jeanne Dallet. El 10 d'octubre de 1928 es casà al XX Districte de París (França) amb la suïssa Dora Esther Ris (Dori). Amb sa companya va obrir a París la «Librairie Ouvrière», una llibreria especialitzada en història social i també emprada com a lloc de debats dels grups comunistes dissidents. Entre 1929 i 1930, amb Jean Dautry, va editar L'Ouvrier Communiste,òrgan dels grups d'obrers comunistes. A començaments dels anys trenta, després d'un viatge a Alemanya (Berlín i Leipzig) i d'establir contactes amb grups llibertaris, la parella va esdevenir anarquista i van col·laborar en la premsa llibertària, denunciant-hi la política dels bolxevics a Alemanya. Prudhommeaux va participar activament en 1933 en el comitè de defensa del company Marinus van der Lubbe, i va animar, amb Volin, el periòdic Terre Libre,òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1936 va marxar a Barcelona, on va publicar, amb Aristide Lapeyre, els primers números del periòdic L'Espagne antifasciste i La Nouvelle Espagne Antifasciste, i van participar amb el grup«Los Amigos de Durruti». De tornada a França, va publicar a Nimes  L'Espagne nouvelle (1937-1939), molt crítica amb la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la II Guerra Mundial es va refugiar a Suïssa a casa de sos sogres, realitzant tasques literàries (crítica, traducció, emissions radiofòniques, etc.), ja que tenia prohibides les activitats polítiques. Amb l'Alliberament, va tornar a França en 1946, establint-se a Versalles, i va col·laborar amb Le Libertaire i, a partir de 1954, amb Le Monde Libertaire,òrgan de la nova Federació Anarquista (FA). En aquells anys va fomentar el Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE). Entre 1948 i 1958 va ser secretari general de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) i des de 1956 secretari de relacions internacionals de l'FA. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista internacional (L'Unique, Contre-Courant,Pages Libres, Défense de l'homme, Volontà, Freedom,L'Adunata dei Refrattari,Pensée et Action, etc.) i és autor d'Spartacus et la commune de Berlin (1934), Catalogne (1936-1937) (1937), Catalogne libertaire(1946), Espagne libertaire (1955), etc. André Prudhommeaux va morir el 13 de novembre de 1968 al seu domicili de Versalles (Illa de França, França) després de patir llargament la malaltia de Parkinson. El seu arxiu personal i familiar es troba dipositat des de 1987 a l'lnternational Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Necrològica de Josep Beltran Ribas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de febrer de 1972

- Josep Beltran Ribas: El 13 de novembre de 1971 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Beltran Ribas –a vegades el segon llinatge citat erròniament Rivas. Havia nascut el 24 de juliol de 1893 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Josep Beltran i Joaquima Ribas. Va fer la vida al barri de Sants de Barcelona, on milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer tèxtil, treballava a les filatures «Caralt y Pérez». El seu domicili serví de refugi a nombrosos companys perseguits. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on participà en la reorganització de la CNT en l'exili. Partidari de la tendència«ortodoxa», va ser amic íntim d'Eleuterio Quintanilla Prieto. Ses companyes foren Palmira Salabert i Ramona Vidal. Josep Beltran Ribas va morir el 13 de novembre de 1971 a l'Hospital de Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al Cementiri Nord d'aquesta ciutat.

Continua...

---

El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amics embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball militant d'homes i dones com en Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco, na Maribel Picó, en Gaspar Jaume, na Maria Vílchez.... (Miquel López Crespí)

La transició i les mentides del carrillisme (PCE) i afins

Quan l'esquerra alternativa del temps de la transició parlava de les traïdes del PCE mai no es referia als honrats militants de base d'aquests partits. Sempre fèiem a la direcció del grup, és a dir a Carrillo, la Pasionaria o Ignacio Gallego, entre d'altres. Però quan l'antic responsable carrillista a Palma, Antoni M. Thomàs, o el també carrillista Ignasi Ribas juntament amb Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, Jaime Carbonero, José M. Carbonero i Salvador bastida signen un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (pamflet publicat en el mes d'abril de 1994 en un diari de Ciutat) ho fan sense cap mena de mirament. No parlen de la direcció dels diversos partits comunistes existents aleshores. Parlen genèricament dels partits "situats a l'esquerra del PCE" als quals acusen de "debilitar des del franquisme sociològic i policíac el PCE".

El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amics embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball militant d'homes i dones com en Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco, na Maribel Picó, en Gaspar Jaume, na Maria Vílchez.... Tant n'Obrador com en Paco, envoltats per desenes de militants de l'OEC, impulsaren les lluites més actives per les reivindicacions populars a Son Cladera, Son Rapinya, la Soledat, Son Serra-la Vileta, etc. Antònia Pons, a s'Arenal i Can Pastilla, amb el suport d'un ampli grup de treballadors del ram en el qual hi havia Domingo Morales, muntaven les Comissions Obreres Anticapitalistes, amb obrers del ram d'hostaleria, reforçant i encapçalant lluites com les dels hotels Panamà, Gran Fiesta, Bahía de Palma, Luna Park, Saratoga i molts d'altres. En Guillem Coll, de Lloseta (un dirigent actual de CC.OO) i en Joan Albert Coll (un company menorquí), juntament amb J. Corral i altres camarades de l'organització (alguns provinents de les JOC), organitzaven els treballadors de la sabata. En Jaume Bueno, excel·lent organitzador obrer, ajudava qualsevol front de lluita contra el govern i la patronal. A Manacor, amb els treballadors de la fusta, enllestien les primeres reivindicacions d'ençà la guerra civil na Maria Durán i en Martí Perelló. En Mateu Morro, els germans Ramis (Mateu, Rafel, Guillem...), na Josefa Núñez, en Sebastià Ordines, na Rosa Vich a Santa Maria, i en Biel Matamales a Petra, ajudaven a reforçar les Plataformes de cada sector on participaven. A comerç hi havia en Francesc Delgado, com a màxim responsable. Altres cèl·lules s'anaren creant a Montuïri, Sant Joan, Inca, Lloseta, Ciutadella, Maó, Ferreries. El creixement a pobles era molt fort. En Gori Negre, un santamarier de rel, feia les primeres passes cap la futura creació de la Unió de Pagesos. En Pere Tries, membre de l'actual executiva del PSM, no descansava. A Magisteri, n'Antoni Mir -que durant molts d'anys seria president de l'OCB-, juntament amb Salvador Rigo, Magda Solano, Margarida Seguí, Josefina Valentí, Àngels Roig i un llarg etcètera, convertien la "fàbrica de mestres" en un dels centres d'ensenyament més combatius d'aquell temps. Dora Muñoz era una eficient responsable del sector de mestres.

Salvador Rigo no aturava dibuixant cartells reivindicatius. Armat amb retoladors i pinzells, carregat de pots de pintura, imitava les creacions de la propaganda republicana. En Tomeu Barceló, en Joan Vich i na Catina Vich (de les Joventuts d'Esquerra Comunista) eren els primers en qualsevol moguda antiburgesa i de defensa dels drets dels joves i dels estudiants. Record munió de joves combatius com Sergio López, Rafel Ramis, Jaume Frontera, Conxa Nadal... En Joan Ensenyat i el mateix Mateu Morro treballaven per Filosofia i Lletres. A Sanitat, na Margarida Chicano Sansó era la responsable de portar endavant les reivindicacions del sector. Na Margarida Chicano també s'encarregava -entre d'altres activitats igualment perilloses- de portar-nos sovint les publicacions i materials que el partit editava a Barcelona. En Josep Capó, ànima de les Joventuts Obreres Catòliques de Menorca, era el responsable polític. Menorca era una de les zones amb més militància d'OEC per allò que alguns dels nostres dirigents provenien de l'illa germana... Evidentment cap d'aquests excel·lents companys i companyes i tants d'altres de militants anònims mai no treballaren ni conscient ni inconscientment per al "franquisme sociològic i policíac" com han afirmat les restes de l'estantís carrillisme illenc. Ans al contrari, qui de veritat enlairà la bandera de la monarquia en la seu del PCE el dia de la seva legalització foren Carrillo i els seus.

Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 14 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de Free Society

- Surt Free Society: El 14 de novembre de 1897 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número de Free Society. A periodical of anarchist thought, work and literature (Societat Lliure. Un periòdic del pensament anarquista, sindical i literari), òrgan d'expressió de Free Society of Anarchists of North America (Societat Lliure dels Anarquistes de Nord-amèrica). Era el successor de The Firebrand (L'Atxa) i estava editat per l'anarquista rus exmenonita Abraham Isaak (Ade Isaak). Va deixar de publicar-se en 1904, quan Isaak es va traslladar a Nova York.

***

Capçalera del primer número de La Cravache

- Surt La Cravache: El 14 de novembre de 1897 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquistaLa Cravache. Organe International des Travailleurs. La tirada d'aquesta publicació va anar dels 3.500 als 2.500 exemplars. Els gerents van ser André Philippe i Sauvage. La major part dels articles no van ser signats, però van col·laborar Jean Bourguer, Charles Dhooghe, Jean Grave, Jean Hardi, André Philippe (Léon Wolke) i Henry Zisly, entre d'altres. Va fer especial seguiment de les conferències que Sébastien Faure va realitzar a Roubaix els dies 6, 9 i 14 de desembre de 1897. Publicà dos fullets Notre cher et vénéré président i Bruch Mitsu, de Georges Eckhoud. El seu primer gerent, André Philippe, va ser condemnat el 29 de desembre de 1897 pel Tribunal Correccional a un mes de presó i a 50 francs de multa per «difamació a l'Ajuntament de Roubaix» i es va refugiar a Anglaterra, on continuà col·laborant amb el periòdic. En sortiren 11 números, l'últim el datat 22-29 de gener de 1898. Va ser substituït per Le Cravacheur (1898).

***

Primera edició de La société du spectacle (1967)

- La societat de l'espectacle: El 14 de novembre de 1967 s'imprimeix a París (França), editat per Buchet/Chatel, l'influent assaig de l'intel·lectual situacionista francès Guy Debord La société du spectacle. El llibre és compost per nou capítols dividits en 221 paràgrafs. La frase amb la qual obre el primer capítol és una derivació conscientment malversada de la frase que Karl Marx utilitza per començar la seva obra El Capital: «La riquesa de les societats on domina el sistema de producció capitalista apareix com una"acumulació immensa de mercaderies".» (primera frase de Marx); «Tota la vida de les societats dominades per les condicions modernes de producció es presenta com una immensa acumulació d'espectacles.» (primera frase de Debord). És essencialment una crítica radical del mercat i del seu domini en la vida, que l'autor veu com a una forma particular d'«alienació» de la societat de consum. El concepte d'espectacle es refereix a una manera de reproducció de la societat basada en la reproducció de mercaderies, sempre en major nombre i sempre més semblants en la seva varietat. Aquest llibre desenvolupa conceptes relacionats amb la cultura moderna i amb mode de vida acomodatici que desemboquen en una crítica oberta de la societat del seu temps. També conté una crítica punyent del marxisme leninisme en totes les seves variants i presenta un camí comunista llibertari alternatiu a seguir. L'editor Buchet/Chatel realitzà tres edicions seguides del llibre gràcies a l'èxit obtingut arran dels fets de«Maig del 68», abans de ser novament publicat a partir de setembre de 1971 per l'editorial Champ Libre, de Gérard Lebovici. En 1973 Guy Debord estrena una pel·lícula del mateix nom basada en els postulats teòrics d'aquest llibre i relacionant-los amb altres obres. Aquesta obra segueix mantenint actualment una gran influència en un bon nombre de moviments filosòfics i polítics d'allò que s'ha anomenat «postmodernisme».

Naixements

Foto policíaca d'Edmond Bossaut (27 d'abril de 1894)

- Edmond Bossaut: El 14 de novembre de 1842 neix a Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Edmond Alphonse Léon Bossaut –algunes font citen erròniament Bossant. Sos pares es deien Léonard François Joseph Bossaut, antic notari, i Marie Claire Joseph Divuy. Sos pares vivien a Saint-Amand-les-Eaux (Nord-Pas-de-Calais, França) i sa mare va anar a parir a la seva població natal. El juliol de 1893, amb sa companya i sa filla, provinent de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), s'establí a París (França), al número 31 del carrer Cadet. A començament d'abril de 1894 s'instal·là al número 15 del carrer Tour-d'Auvergne. Sense treball fixe, deia que era un antic notari que tenia negocis en borsa. El 25 d'abril de 1894 la policia va detenir l'anarquista Armand Matha al seu domicili on s'allotjava des de feia uns dies a instàncies de la seva companya. L'endemà la policia va detenir sa companya, qui, des de l'exili de l'anarquista Ernesta Forti a Londres (Anglaterra), regentava la lleteria de l'anterior, al número 3 de carrer Jocquelet de París. El 27 d'abril ell va ser detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i el seu domicili escorcollat sense cap resultat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de François Hannedouche (1 de gener de 1894)

- François Hannedouche: El 14 de novembre de 1861 neix a Lillers (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista François Hannedouche. Sos pares es deien François Hannedouche, jornaler, Appoline Dave. Casat amb Blanche Clémence Bouzac, era pare de tres infants, Es guanyava la vida fent de pintor-decorador en la construcció i visqué a les zones parisenques de Grenelle i d'Auteuil. Fou membre de la Societat dels Drets de l'Home i del Cercle d'Estudis Socials d'Auteuil. En 1892 habitava al número 87 del carrer Thiers de Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). El 28 de juliol de 1892 el seu domicili va ser escorcollat i la policia va trobar 44 exemplars del fullet Ravachol anachiste? Parfaitement. L'1 de gener de 1894, com a conseqüència de les agafades d'anarquistes portades a terme després de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra dels Diputats, el seu domicili va ser novament escorcollat i ell detingut i fitxat com a anarquista; en aquest escorcoll es trobaren fullets, periòdics (Le Père Peinard, La Révolte, etc.), manifests antimilitaristes, correspondència i manuscrits compromesos. François Hannedouche va morir el 2 de novembre–algunes font citen erròniament el 3 de novembre– de 1901 al seu domicili del XV Districte de París (França).

François Hannedouche (1861-1901)

***

- Avelino Fóscolo: El 14 de novembre de 1864 neix a Sabará (Minas Gerais, Brasil) el químic, farmacèutic, periodista, dramaturg i escriptor anarquista António Avelino da Silva, més conegut com Avelino Fóscolo. Segons alguns descendia, per part de la seva besàvia, de l'escriptor Ugo Foscolo, però això no és cert, ja que adoptà posteriorment el pseudònim d'AvelinoFóscolo en honor del seu admirat escriptor italià. Era fill natural d'una costurera, Maria Avelino da Silva Dinis, i de José Caetano de Paula Rocha. Estudià a diferents col·legis i quan tenia 11 anys quedà orfe. Després de realitzar diverses feines humils, es posà a treballar a la mina d'or de Morro Velho, a Congonhas de Sabará (actualment Nova Lima, Minas Gerais, Brasil). En una ocasió assistí a un espectacle de la«Companhia de Quadros Vivos Keller», dirigida per un nord-americà, i captivat per la vida de la faràndula, i amb moltes ganes de fugir de les dures condicions de feina de la mina, va dir als membres de la companyia que se'l portessin. Durant uns anys va fer d'actor circense, recorrent diversos països llatinoamericans i representant espectacles escrits per ell. En 1886 passà de gira per Sabará i decidí quedar-se i a partir d'aquest moment començà la seva carrera periodística i literària en aquesta població, involucrant-se en les lluites abolicionistes i republicanes, establint vincles amb la maçoneria i guanyant-se la vida fent de comercial. A partir de 1887 col·laborà en el periòdic local Folha Sabarense. En 1890 publicà, amb Luís Cassiano Martins Pereira, la novel·la A Mulher. A començament de segle s'adherí al moviment anarquista i a la ciutat minera de Taboleiro Grande (actualment Paraopeba, Minas Gerais, Brasil) es casà amb una estudiant de magisteri de la zona, Maria Gonçalves Ribeiro (Mariquinha), filla d'un farmacèutic, amb qui va tenir 10 infants. Amb son sogre, Manuel Pinto Ribeiro, regentà a Taboleiro Grande l'apotecaria«Fóscolo & Cia» i aprofità l'espai de la farmàcia per a fer difusió cultural i del pensament llibertari, realitzant debats polítics i literaris i venent literatura anarquista a preus mòdics, especialment llibres de Piotr Kropotkin i Élisée Reclus. El 6 de gener de 1893 començà a publicar a Taboleiro Grande amb una impremta manual que comprà el periòdic quinzenal A Vida, que fou substituït en 1896 pel periòdic obrerista O Industrial. A prop de Taboleiro Grande hi havia la fàbrica tèxtil Cedro, propietat del ric empresari Bernardo Mascarenhas, caracteritzada per l'explotació sistemàtica dels seus obrers i als quals ell ajudava fent costat les seves reivindicacions i proveint-los gratuïtament dels medicaments que necessitaven i no podien pagar. En 1903 va escriure O mestiço, on descriu la vida d'una hisenda i la trista realitat dels esclaus, i A capital, primera novel·la ambientada a Belo Horizonte, on relata la construcció de la ciutat, inaugurada el 12 de desembre de 1897, i on denuncia els fraus en la distribució dels lots de terra. En aquests anys fundà periòdics, biblioteques i grups teatrals («O Clube Dramático e Literário»). Investigador químic–inventà nombroses i exitoses fórmules industrials i un quall que es comercialitzà força a Europa–, en una ocasió viatjà a Alemanya per fer cursos d'especialització farmacèutica a l'empresa Bayer; no se sap molt bé com, arribà a Taboleiro Grande la notícia que havia mort a Europa durant el viatge, causant, temps després, natural consternació quan retornà a la població i trobà de dol sa nombrosa família. La seva literatura s'emmarca en l'anomenada «estètica del naturalisme tardà» de la literatura brasilera, amb una forta preocupació per la denúncia d'una «societat retrògrada i injusta», motivada per les desigualtats socials, l'esclavitud, el conservadorisme de l'Església catòlica, la discriminació sexual de la dona i els casos derivats de l'empobriment de la població (orfandat, suïcidi, prostitució, violació, castració, joc, etc.). El seu estil literari es va veure molt influenciat per autors com Gustave Flaubert, Jean Grave, Victor Hugo, Guerra Junqueiro, Piotr Kropotkin, Eça de Queiroz, Lev Tolstoi, Élisée Reclus, George Sand, Jules Verne i Émile Zola. Un dels seus leitmotiv és la figura del«sembrador», sobre el qual va escriure en 1921 un drama social en tres actes (O semeador). Entre juliol de 1906 i desembre de 1907 dirigí a Taboleiro Grande el periòdic anarquista A Nova Era. El 13 de maig de 1909 fundà l'Academia Mineira de Letras (Acadèmia de Lletres de Minas Gerais) a Juiz de Fora (Minas Gerais, Brasil), en la qual ocupà la cadira número 7 amb el patrocini del seu amic l'escriptor Luís Cassiano Martins Pereira. Fou regidor, en representació de Taboleiro Grande, a l'Ajuntament de Sete Lagoas (Minas Gerais, Brasil), sense adscripció a cap partit polític, i quan en 1912 es creà el municipi de Paraopeba, ocupà el càrrec de regidor en el seu primer consistori. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista A Lanterna, de São Paulo, on entre octubre de 1913 i maig de 1914 publicà en lliuraments la seva obra No circo. En 1915 es traslladà a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil) i amb ell l'acadèmia que havia fundat. Els seus últims anys van ser d'aïllament i d'oblit. A més de les obres citades podem destacar O caboclo. Novela de costumes mineiros (1902), Vulcões (1920) i O jubileo. Romance social (1920). Avelino Fóscolo va morir el 29 d'agost de 1944 a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Bonfim d'aquesta ciutat. En 1987 Letícia Malard publicà l'assaig Hoje tem espetáculo. Avelino Fóscolo e seu romance i 1992 Regina Horta Duarte la biografia A Imagen rebelde. A trajetória libertária de Avelino Fóscolo. En 1999 Letícia Malard i José Américo Miranda publicà la seva obra pòstuma Morro velho, que havia transcrit son fill Hugo Fóscolo. En 2013 el Coletivo Mineiro Popular Anarquista inaugurà una nova llibreria a Belo Horizonte amb el nom «Livraria Anarquista Avelino Fóscolo».

Avelino Fóscolo (1864-1944)

***

Adolf Brand fotografiat per Jaro von Tucholka a Berlín

- Adolf Brand: El 14 de novembre de 1874 neix a Berlín (Alemanya) l'anarcoindividualista i activista pels drets homosexuals Adolf Brand. Sos pares es deien Franz Brand, mestre vidrier, i Auguste, i va tenir un germà i una germana. Després d'una breu etapa de professor, en 1896 creà la seva pròpia editorial i entre aquest any i 1932 edità la revista literària i artística Der Eigene (El Especial o L'Únic), considerada la primera publicació regular homosexual del món i amb clares influències del pensament anarcoindividualista de Max Stirner i de la filosofia de Friedrich Nietzsche. Aquesta revista també publicava un suplement, Eros. En la seva editorial Brand publicà l'antologia de literatura homoeròtica d'Elisar von Kupffer (Elisarion)Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur (1899-1900), convertint-se en un clàssic força influent de la literatura gai. En 1903, amb Benedict Friedländer, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu«Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Brand i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances al Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Brand defensà fer pública la homosexualitat de personatges públics –l'actual outing– i en 1907, durant l'«afer Harden-Eulenburg»–seguit de processos militars per comportament homosexual en els quals es van veure implicats dos membres del gabinet de govern de l'emperador Guillem II de Prússia–, després d'afirmar que el canceller reial Bernhard von Bülow tenia una relació homosexual amb el conseller privat Max Scheefer, per a obligar-lo a eliminar el Paràgraf 175 –article del codi penal alemany que penava les relacions homosexuals entre persones de sexe masculí i que fou vigent a Alemanya entre 1872 i 1994–, va ser denunciat per aquest per calumnia i, el novembre d'aquell any, condemnat a 18 mesos de presó. Posteriorment va ser condemnat en diverses ocasions, com ara a un any per copejar un diputat amb una corretja de ca a causa d'una discussió o per publicar textos i imatges considerades escandaloses. En 1908 reedità Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur. Durant la Gran Guerra minvà la seva activitat reivindicativa i serví tres anys en l'exèrcit. Es casà amb la infermera Elise Behrendt, qui acceptà la seva homosexualitat i hagué d'acceptar la seva relació amb Max Miede, vivint tots tres plegats. Durant la dècada dels vint, participà amb el Wissenschaftlich-humanitäres Komitee (WhK, Comitè Cientificohumanitari), organització creada per Magnus Hirschfeld pel reconeixement social de l'homosexualitat i del transgènere i per a eliminar el Paràgraf 175, lluita que fou un fracàs. A partir de l'arribada del nacionalsocialisme al poder, després de patir atacs pels nazis i el 3 de maig de 1933 la confiscació dels seus llibres i documents per un escamot d'assalt comandat per Ernst Röhm, dirigent nazi i gai declarat, es va veure obligat a abandonar la militància homosexual i a deixar de publicar Der Eigene, fets aquests que el van portar a una profunda depressió i a la fallida econòmica. El 29 de novembre de 1933 va escriure una carta a F. F. Bennett, secretari de la British Sexological Society (BSS, Societat Sexològica Britànica), on denunciava la seva delicada situació. Per sobreviure va vendre el seu apartament a son amant Miede i passà a viure amb sa companya en una petita habitació d'un edifici. Adolf Brand i la seva espasa van morir el 2 de febrer de 1945 a Berlín (Alemanya) durant un bombardeig nord-americà. Brand havia enterrat part del seu arxiu en un jardí, però aquest llegat mai no s'ha recuperat.

Adolf Brand (1874-1945)

***

Amilcare Bertini

- Amilcare Bertini: El 14 de novembre de 1884 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Amilcare Bertini. Sos pares es deien Narciso Bertini i Elettra Del Bravo. Va créixer en els ideals anarquistes, ja que son pare, quan encara era molt jove, entrà a formar part del grup anarquista revolucionari de Putignano (Pulla, Itàlia) i en 1893 va ser fitxat com a «anarquista perillós» de Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia). Amilcare Bertini, que es guanyava la vida fent de mecànic, es caracteritzà de jove per la seva capacitat organitzativa i esdevingué un dels militants més actius i compromesos en la distribució de la premsa llibertària. El 27 de febrer de 1912, juntament amb un grup de companys (son pare, Pilade Balestri, Duilio Casalini, Gino Cordoni, Oreste Melani, Arrigo Mori, Angelo Orsini, Torello Vannini i altres), fundà el Cercle Anarquista «Demolizione», que desenvolupà una contínua i eficaç acció de propaganda i de lluita. L'agost de 1913 va ser nomenat gerent responsable del periòdic mensual antireligiós Il Prete i entre el 27 de setembre i el 3 de novembre de 1913 assumí la gerència de L'Avvenire Anarchico. Immers en la propaganda anticlerical, organitzà i intervingué sobretot en mítings locals, com el de juliol de 1912, que arreplegà unes dues-mil persones de Riglione i que comptà com a orador Virgilio Salvatore Mazzoni. Va ser present en les lluites i manifestacions obreres durant el«Bienni Roig» (1919-1920) i després de l'arribada del feixisme patí tota casta de persecucions com a «anarquista perillós». En 1925, durant un escorcoll domiciliari, se li segrestaren diverses fotos de Giacomo Matteotti. Amb el temps, el seu compromís polític a Riglione va anar minvant i durant els anys següents treballà al seu petit taller mecànic portant una vida retirada, fins al punt que en 1928 les autoritats afirmaren que ja no era perillós –son pare havia estat esborrat dels fitxers polítics en 1925. En els primers anys quaranta fou president de la Secció de Riglione de l'Assistència Pública i es va distingir el 31 d'agost de 1943 en tràgics dies que seguiren al bombardeig de la ciutat de Pisa en el rescat dels morts i dels ferits. Amilcare Bertini va morir el 23 de maig de 1945 atropellat per un camió de les tropes angloamericanes a Riglione (Pisa, Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Amilcare Bertini (1884-1945)

***

Notícia sobre l'expulsió d'Umberto Pedruzzi apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 8 de desembre de 1912

- Umberto Pedruzzi: El 14 de novembre de 1884 neix a Massa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Umberto Pedruzzi. Sos pares es deien Giuseppe Pedruzzi i Antonio Giavannelli. Paleta de professió, quan era molt jove començà a freqüentar els cercles anarquistes de Massa. L'octubre de 1903 va ser condemnat a cinc dies de presó per «lesions». Enviat a fer el servei militar, el juliol de 1905 desertà de la seva unitat i es refugià a Biasca (Ticino, Suïssa), on entrà a formar part del grup anarquista local. S'establí a Zuric (Zuric, Suïssa), on l'agost de 1906 va ser detingut durant una vaga; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de reclusió per «violència a la llibertat laboral i lesions a agents de la força pública» –havia clavat una ganivetada a un oficial de policia. Expulsat de Suïssa, s'instal·là a França. En 1909 entrà a formar part del grup anarquista italià «Germinal» de Marsella (Provença, Occitània). Establert a París (França), el 2 de setembre de 1912 va ser detingut, juntament amb el mecànic anarquista Marcel Migrot, a la sortida d'una conferència anarquista; jutjat el 9 d'octubre de 1912 pel X Tribunal de París, va ser condemnat a quatre mesos de reclusió per«violència, resistència i ultratge als agents» –Marcel Migrot va ser condemnat a dos mesos de presó. Purgada la pena, se li va decretar l'expulsió i es traslladà a Montreuil (Illa de França, França), on visqué fins al 1915 sota una documentació falsa que li havien proporcionat els companys del grup editor de L'Anarchie. Després passà a Suïssa i l'estiu de 1920 marxà, juntament amb sa companya suïssa Berta Mathez, cap a Massa. Esdevingué secretari de la Lliga de Paletes de Massa i posteriorment del Comitè Local de la Cambra del Treball de Carrara (Toscana, Itàlia). Entre el 30 i el 31 de gener de 1921, en el Congrés de la Cambra del Treball de Carrara, va ser nomenat membre de la seva Comissió Executiva. Molt actiu en les lluites econòmiques i socials dels treballadors de la zona, el maig de 1921 va ser nomenat secretari de la Unió Anarquista de Lunigiana. El juny de 1921 els escamots feixistes destrossaren el seu domicili de Carrara i al mes següent organitzà un grup dels«Arditi del Popolo», participant en diverses accions contra els feixistes a les muntanyes de Carrara, a la plana de Sarzana i a Vinça. L'agost de 1921 aquest grup dels«Arditi del Popolo» es dissolgué; perseguit, l'octubre de 1921 va ser detingut a Roma i portat a la presó de Massa. Jutjat, va ser condemnat a tres anys i tres mesos de reclusió. El novembre de 1923 va ser alliberat gràcies a una amnistia i s'establí a Roma amb sa companya amb qui s'havia casat. En 1926 passà a Biel (Berna, Suïssa). Umberto Pedruzzi es va suïcidar d'un tret de revòlver el 27 de maig de 1931 després d'haver assassinat sa companya, de la qual feia un temps s'havia separat, de tres trets en un cafè de Biel (Berna, Suïssa).

Necrològica de José Pérez César apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 8 de març de 1947

- José Pérez César: El 14 de novembre de 1894 neix a la Corunya (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista José Ramón Pérez César –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Tesar. Sos pares es deien Jesús Pérez Fernández, carrabiner d'Infanteria, i Ángela César Vila. Exiliat a França, es guanyà la vida com a manobre i milità en la Federació Local de Bilhom de la Confederació Nacional del Treball (CNT). José Pérez César va morir el 13 de febrer de 1947 al seu domicili de Bilhom (Alvèrnia, Occitània).

***

Necrològica de Manuel Torner Bosqué apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de maig de 1966

- Manuel Torner Bosqué: El 14 de novembre de 1914 neix a Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Torner. Sos pares es deien Manuel Torner i Francisca Bosqué. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Combatent, en acabar la Guerra Civil espanyola va ser detingut i empresonat. En 1945, amb Ángel Sánchez, aconseguí fugir de la companyia disciplinària madrilenya de Lozoyuela (Madrid, Castella, Espanya) i passà a França, on demanà asil polític. Visqué a París (França) i milità en la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la CNT en l'exili. Manuel Torné Bosqué va morir el 15 de gener –algunes fonts citen erròniament el 19 de gener– de 1966 a l'Hospital Laennec de París (França).

***

Vladimiro Muñoz i son fill (8 d'abril de 1961)

- Vladimiro Muñoz: El 14 de novembre de 1920 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'historiador i propagandista anarquista Bladimir Muñoz Álvarez, més conegut com Vladimiro Muñoz. Sos pares es deien Manuel Muñoz Ubero i Soledad Álvarez García. Fill d'un ferroviari comunista, portarà el nom en homenatge a Lenin. En 1924 sa família s'instal·là a Tarragona (Catalunya) i a partir de 1932 a Irun. Més tard es traslladà a San Sebastià per estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis fins a l'esclat de la guerra. Amb la destrucció d'Irun, passà a França i retornà a la Península per Tarragona. En 1937 fou mobilitzat i, com que encara no tenia 17 anys, fou destinat com a carter. En aquesta època descobrí el pensament pacifista i anarcoindividualista d'Han Ryner llegint els seus llibres traduïts al castellà per José Elizade. Quan acabava la guerra, el gener de 1939 passà la frontera francesa amb barca, però fou detingut per la policia gala. Després d'un temps tancat al camp de concentració d'Argelers, fou destinat al de Bram. Després marxarà a Amèrica. Alliberat en 1940, va fer de mecànic a Tolosa de Llenguadoc i de llenyataire a l'Avairon. Lliurat a l'exèrcit nazi, fou internat en diversos camps i després fou destinat per treballar en la construcció d'una base submarina a prop de La Rochelle, fins que pogué fugir. En 1947 pogué embarcar amb sos pares i sa germana cap a Montevideo (Uruguai), on residia des de començaments de segle una branca familiar. Anarcoindividualista i pacifista, mai no va pertànyer a cap organització llibertària, però es va fer amb tothom, com ara Eugen Relgis –a qui conegué personalment i traduí obres seves–, Han Ryner, Hem Day, José Tato Lorenzo, Voluntad, Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), etc. En 1976, amb la instauració de la dictadura militar, deixà de banda el moviment anarquista, relacions que reemprengué amb la caiguda d'aquesta. Estudiós del moviment anarquista internacional, se'n dedicà a recopilar documents. La seva tasca com a investigador de les fonts anarquistes i els seus estudis cronològics (Voltairine de Cleyre, Johann Most, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Rafael Barret, Coelho Netto, Agustín Barrios, etc.) són força importants, així com la labor de prologuista d'obres clàssiques llibertàries (Errico Malatesta, Joseph Ishill, Anselmo Lorenzo, Max Nettlau, etc.). També destaca la seva producció epistolar, rica en dades bibliòfiles i bibliogràfiques, i les seves traduccions. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Cénit,Cahiers des Amis d'Han Ryner, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Frente Libertario, Marcha, Reconstruir,Ruta, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Voluntad, etc. Va participar en la història del moviment anarquista en fascicles de Diego Abad de Santillán. És autor de Contribución a la historia del anarquismo español. Correspondencia selecta de Federico Urales, Recordando a José Tato Lorenzo, Correspondencia selecta de Joseph Ishill (1967),Correspondencia selecta de Francisco Ferrer Guardia (1971), Breve historia del movimiento anarquista en Estados Unidos de América del Norte (1973, amb Frederica Montseny i Alberto Martín), Antologíaácrata española (1974), Barret en Uruguay (1974, amb Ernesto Herrera), El pensamiento vivo de Barrett (1976), Li Pei Kan and chinese anarchism. A chronology (1977), Max Nettlau, historian of anarchism (1978), Anarchists. A biographical encyclopedia (1980), Coelho Netto y Agustín Barrios. Ensayos filológicos (1981, amb Rodrigo Díaz-Pérez i Viriato Díaz-Pérez), Barret en Montevideo (1982), Bibliografía de Germinal. Asunción 1908 (1982), Bibliografía de Rafael Barrett. Uruguay (1908-1911) (1982), Sembrando ideas. Rafael Barrett (1992, amb Roberto Lavín),  Barrett(1992), etc. Vladimiro Muñoz va morir en 2004 a Montevideo (Uruguai).

Vladimiro Muñoz (1920-2004)

***

Agustín Rueda

- Agustín Rueda Sierra: El 14 de novembre de 1952 neix a Sallent (Bages, Catalunya) el militant anarquista Agustín Rueda Sierra. Nascut en una barraca d'una colònia de Sallent, poble miner de Barcelona amb un gran percentatge d'immigració, de mare teixidora i de pare minaire. Després de l'escola farà feina quatre anys en una empresa auxiliar de l'automòbil fent matrius industrials. Amb 18 anys crea un Club Juvenil per dinamitzar el seu barri (cinema, conferències, recitals, futbol). L'abril de 1971 deixa la fàbrica i aconsegueix feina de miner a Sallent. El febrer de 1972 es produeix una vaga important i un tancament dels minaries de Balsareny i Sallent; Agustín Rueda hi participarà activament (assemblees informatives, manifestacions, grups de suport...). El setembre del mateix any, i com a conseqüència de la seva participació en l'ambient insurgent, és acomiadat de la feina. El 17 de novembre de 1972 mor atropellada la mare d'un company per mor de la mala situació de les carreteres de la colònia on viu, i en la manifestació de protesta dos dies desprésés detingut i ingressa a la presó Model de Barcelona, d'on sortirà el febrer de 1973. Després de diverses feines esporàdiques (picapedrer, veremador...) i d'encalçament policíac, és cridat a files. El 9 de maig de 1974 s'incorpora en infanteria de marina a Cartagena i després a Ferrol el 26 de juny. El 17 de juliol mor son pare de tuberculosi i misèria i el 28 d'octubre del mateix any sa mare, amb la qual cosa perd la llar familiar. El 28 de d'octubre de 1975 es llicència i torna a Sallent. L'abril de 1976 es passa a França per primer cop pe ajudar un amic desertor i pren contacte amb els exiliats llibertaris de Perpinyà, vivint damunt de la Llibreria Espanyola de la ciutat, que poc desprésés destrossada per una bomba quedant-se sense habitatge. Després de diverses feines al camp a Ceret i Conellà de la Rivière, l'octubre de 1976 arriba clandestinament a Barcelona carregat de llibres i pamflets llibertaris. Torna a casa amb desertors i retorna el novembre a Sallent on ocupa una masia abandonada. El febrer de 1977 amb passaport torna a Perpinyà i entra en contacte amb un grup autònom llibertari d'acció, però no és un revolucionari professional i continua vivint de les feines del camp. El 15 d'octubre de 1977 a les 6 del matí és detingut a la frontera per mor d'una delació. Després de tres dies a la comissaria de la via Laietana, és portat a la presó de Figueres per restablir-se de la pallissa, i a final de mes és portat a la presó de Girona. Entra en contacte amb la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL) i és converteix en membre actiu. Els missers Vidal, del Comitè Propresos de CNT, i M. Seguí, de Familiars i Amics dels Presos Polítics, s'encarregaran del seu cas, però només el van veure un pic. Com a conseqüència de les seves activitats en la COPEL és traslladat, sense que els seus advocats se n'assabentin, l'1 de gener de 1978 a la presó madrilenya de Carabanchel on també s'incorpora de ple en la COPEL. La nit del 13 al 14 de març de 1978, quan els funcionaris de presó descobreixen que Agustín s'ha assabentat del noms dels infiltrats policíacs en la COPEL i en grups anarquistes, és assassinat d'una pallissa; el doctor Gregorio Arroyo certifica a la infermeria de la presó l'òbit a causa d'un«shock  traumàtic» a les 7.30 hores del 14 de març. Ningú no el va veure després de la seva mort i el cadàver va ser traslladat a Sallent on va ser enterrat sense cap permís, ni tan sols el de sanitat, calia evitar escàndols. 12 funcionaris de presó i dos metges van ser jutjats i condemnats 10 anys després dels fets a penes compreses entre els 10 i dos anys de presó per la pallissa mortal«generalitzada, perllongada, intensa i tècnica» realitzada en el 70% del cos d'Agustín Rueda.

Defuncions

Necrològica de Martial Teillet apareguda en el periòdic de Llemotges La Voix Libertaire del 25 de novembre de 1933

- Martial Teillet: El14 de novembre de 1933 mor a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista Martial Teillet. Havia nascut el 24 de setembre de 1903 al castell de Masdelage de Cosés (Llemosí, Occitània). Sos pares es deien Pierre Teillet i Marguerite Francher, criats al castell de Masdelage. Obrer sabater a la fàbrica de calçat del patró Bidault de Llemotges, milità en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, i fou un dels animadors a Llemotges del grup «Les Amis du Combat Syndicaliste». Per participar en una vaga del sector, va ser acomiadat per Bidault el 7 de maig de 1932. Malat i sense feina, Martial Teillet va morir el 14 de novembre de 1933 a Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

Josep Belloví Jamàs

- Josep Belloví Jamàs: El 14 de novembre de 1940 és afusellat al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) el republicà federal, anarquista i anarcosindicalista Josep Belloví i Jamàs –el segon llinatge citat de diverses maneres (Jamas, Jamens,James, etc.)–, conegut comEl Belloví. Havia nascut en 1901 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Es guanyava la vida treballant de torner mecànic. Vidu amb dues filles, vivia al número 22 del carrer de Francesc Macià de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). A partir de 1931 milità en Esquerra Republicana Federal (ERF), en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sant Sadurní d'Anoia. Participà activament en els fets revolucionaris del 6 d'octubre de 1934 i per la qual cosa va ser detingut i tancat al vaixell-presó Uruguay, fondejat al port de Barcelona (Catalunya). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè de Milícies Antifeixistes. Durant la guerra treballà a la«Fàbrica Z» (Cal Benach), dedicada a la construcció de carros d'assalt i a la reparació de tancs i de camions de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Quan les tropes franquistes s'acostaven a Catalunya, traslladà la maquinària de la «Fàbrica Z» a Bescanó (Gironès, Catalunya). El 28 de gener de 1939 creuà els Pirineus pel coll de Pertús (Vallespir, Catalunya Nord). Procedent de França, el 4 d'abril de 1939 es va presentar a les autoritats franquistes de Figueres (Alt Empordà, Catalunya). El 21 de juny de 1939 va ser detingut a casa seva de Sant Sadurní d'Anoia i fins a mitjans de setembre va estar ingressat a l'Hospital Comarcal a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) afectat de nefritis. Durant els interrogatoris mai delatà ningú i sempre va negar qualsevol relació amb els fets que se li imputaven (instigador de col·lectivitzacions, escorcolls, robatoris de maquinària i d'eines d'un taller, cobrament de diners a famílies benestants, participació en assassinats, etc.). Posteriorment va ser tancat a la Presó Model de Barcelona. El 16 de desembre de 1939 va ser jutjat en consell de guerra pel III Tribunal Militar Territorial de Barcelona i condemnat a mort per «rebel·lió militar». Josep Belloví Jamàs va ser afusellat el 14 de novembre de 1940 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i enterrat en una fossa comuna del Fossar de la Pedrera de la ciutat.

***

Jean-Jacques Dwelshauvers

- Jean-Jacques Dwelshauvers:El 14 de novembre de 1940 mor a Montmaur-en-Diois (Delfinat, Occitània) el periodista, historiador, crític d'art i militant anarquista individualista Jean-Jacques Dwelshauvers, també conegut com Jacques Mesnil. Havia nascut el 9 de juliol de 1872 a Brussel·les (Bèlgica) en una família universitària i de l'alt funcionariat belga. Va estudiar estudis clàssics i medicina a la Universitat Lliure de Brussel·les, on va fer amistat ambÉlisée Reclus i August Vermeylen, i en aquesta època va militar el Partit Obrer Belga, on va conèixer E. Van Der Velde i C. Huysmans. A partir de 1894 va continuar els estudis a la Facultat de Medicina de Bolonya. És estudiant en Itàlia quan va relacionar-se amb els pensadors anarquistes Errico Malatesta i Armando Borghi, entre d'altres. A Florència va conèixer Clara Koetliz, deixebla d'Élisée Reclus, que serà sa companya durant una desena d'anys, i es va apassionar pel Renaixement i per la història de l'art. Va rebre el títol de metge a Florència, però mai no va exercir. A partir de 1894 va començar a publicar obres d'art sota el pseudònim de Jacques Mesnil. A Itàlia fou molt amic d'Aby Warburg i de Giovanni Poggi. En 1906 es va instal·lar amb Koetliz a Maisons-Alfort (Illa de França, França), on va continuar les seves recerques sobre art i va freqüentar els cercles llibertaris. En 1914, impactat per la declaració de guerra, la invasió de Bèlgica i la defecció de certes pacifistes i llibertaris que es van incorporar a la «Unió Sagrada», es va allunyar del moviment anarquista i va començar a col·laborar en L'Humanité i en Au-dessus de la mêlée, publicat per Romain Rolland, amb qui l'uniria una gran amistat. També fou el corresponsal parisenc de l'Avanti. Atret per la Revolució russa, es decanta vers el comunisme i en 1920 entrà a formar part de la redacció de La Revue Communiste. Va assistir amb sa companya al Congrés de la III Internacional Comunista durant l'estiu de 1921 a Moscou, on trobà Victor Serge i Pierre Pascal. Però va mostrar el seu desacord amb la dictadura bolxevic, especialment arran de la Revolta de Kronstadt i la sagnant repressió amb la qual va ser avortada. L'agost de 1924 va ser exclòs de L'Humanité, va tornar amb els llibertaris i col·laborà en La Révolution Prolétarienne, publicada per Pierre Monatte, i en la revista Europe. En 1939 sa companya Clara Koetliz va morir d'una malaltia. A més de la seva col·laboració en la premsa anarquista i d'art italiana, belga i francesa entre 1894 i 1914 (Il Pensiero, Miscellanea dell' Arte, Le Mercure de France, La Société Nouvelle, Les Temps Nouveaux, L'Étudiant Socialiste, Van Nu En Straks, etc.), és autor de nombrosos fullets, com ara Le mouvement anarchiste (1895),Le mariage libre (1901),Esprit révolutionnaire et syndicaliste (1914), etc.; també va escriure diverses obres sobre el Renaixement florentí i biografies d'artistes (Botticelli, Rafael, Masaccio, Masereel, etc.). Jean-Jacques Dwelshauvers va morir el 14 de novembre de 1940 en un monestir a Montmaur-en-Diois (Le Diois, Occitània), fugint del conflicte bèl·lic mundial–alguns autors apunten al suïcidi com la causa de la seva mort. Va ser un dels primers que va accentuar sobre la importància de l'enfocament econòmic de la producció artística en la història social de l'art.

Continua...

---

Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).

En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou

La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.

Anarcoefemèrides del 15 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número de La Tribune Libre

- Surt La Tribune Libre: El 15 de novembre de 1890 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la revista mensual en llengua francesa La Tribune Libre. Organe International, socialiste, révolutionnaire anarchiste. El gerent d'aquesta publicació fou J. Olivon. Sortí a continuació de L'International, publicació que continuà en deixar de publicar-se La Tribune Libre. De tendència anarcocomunista, encara que obert a totes les tendències, els seus editors estaven en relació amb el Cercle Revolucionari Internacional de Llengua Francesa i amb el «Autonomy Club» de Londres, i promocionà la creació d'una Escola Socialista francesa al barri londinenc de Fitzroy Square dirigida per Louise Michel. Els articles sortiren sense signar i l'únic nom que apareix és Léon Schiroky (Léon Ortiz), però també sabem que hi va col·laborar Guillaume Bordes (Serdob). Amb un tiratge de 3.000 exemplars, es distribuí a més de vint poblacions franceses, a Bèlgica, a Itàlia i als Estats Units. En sortiren quatre números, l'últim l'1 de març de 1891. Entre juny de 1891 i juliol de 1891 en sortí una nova sèrie amb tres números de la qual no han quedat exemplars. Una altra La Tribuna Libre havia sortit entre 1896 i 1900 a Charleroi (Pennsilvània, EUA).

***

Capçalera d'El Porvenir Anarquista

- Surt El Porvenir Anarquista: El 15 de novembre de 1891 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic trilingüe (castellà, francès i italià) anarcocomunista individualista El Porvenir Anarquista. Órgano Comunista-Anárquico. Aquesta publicació nasqué de la unió del Grup Anarquista «Los Desheredados» de Gràcia (Sebastià Suñer, Emili Hugas, etc.), d'un de francès (Paul Bernard, Tomás Ascheri, etc.), que volia que la publicació es digués El Bandit, i d'un d'italià (Paolo Schicchi, L. Ettore Bernardini, etc.). Era continuació de la publicació El Revolucionario, que havia estat prohibida. Va estar dirigit per l'exiliat sicilià Paolo Schicchi i tirà uns 4.000 exemplars. Atacà durament l'anarcocol·lectivisme i el seu director criticà fortament Errico Malatesta, que aleshores passava una temporada a Gràcia, i Pere Esteve, que realitzaven una intensa propaganda anarcocol·lectivista a Catalunya. Hi col·laborà Paul Bernard, membre del grup anarquista de Lió (Arpitània) «Les Vagabons», aleshores també exiliat a Gràcia. Només publicà un altre número, el 20 de desembre de 1891. Després de l'explosió del petard de la Plaça Reial de Barcelona, el 9 de febrer de 1892, el comitè de redacció al complet, que es reunia en un pis del carrer de Còrsega de Gràcia, va ser empresonat a la fortalesa de Montjuic i torturat brutalment. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïc i morí producte de les tortures. Anys després Schicchi va posar una bomba davant el consolat espanyol de Nàpols com a venjança per aquest crim.

***

Portada del número 2 de La Huelga General

- Surt La Huelga General: El 15 de novembre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de La Huelga General. Periódico Libertario. Fundat i finançat pel pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser dirigit per Ignasi Clarià i el publicava clandestinament Batllon en una editorial catòlica. En principi sortia cada deu dies, però a partir del número 8 va ser quinzenal, i es van publicar 21 números fins al 20 juliol de 1903, quan la redacció es va embarcar en el projecte del diari Tierra y Libertad. Entre febrer de 1902 i gener de 1903 no es va publicar perquè va ser suspesa per les autoritats arran de la vaga general de febrer de 1902, que va acabar amb sis mort, i on Clarià mateix va ser greument ferit. El periòdic feia publicitat de la tàctica de la vaga general com a mitjà per aconseguir la revolució social i va ser molt perseguit per subversiu, patint Clarià diversos processos i empresonaments. Hi van publicar articles habitualment a més de Ferrer i Guàrdia –que signava sota el seu pseudònim maçònic Cero–, Anselmo Lorenzo i José López Montenegro; també van col·laborar Bonafulla, Castellote, Salvochea, Reclus, Tárrida, Robin, Claramunt, Conelissen, Grave, Hamon, Kropotkin, Malato, Mella, Nieuwenhuis, Pert, Parf-Javal, Soledad Gustavo, Tailhade, etc. L'1 de desembre de 1901, Ferrer i Guàrdia va escriure una carta a Kropotkin anunciant-li el pagament d'un article, carta que constitueix l'únic manuscrit de Ferrer on es comprova la seva connexió amb aquesta publicació. A més a més el periòdic va editar una col·lecció de 14 fullets monogràfics, «Biblioteca de La Huelga General», dedicats a difondre els postulats i les tàctiques del sindicalisme revolucionari francès teoritzades per Fernand Pelloutier, amb obres de Lorenzo, Pert, Robin i Reclus, entre d'altres. Per l'octubre de 1904 va reaparèixer clandestinament un únic número, editat pretesament a París, però probablement imprès a Barcelona, amb un caràcter«exclusivament revolucionari d'acció» i que apel·lava al magnicidi i a la destrucció total de la societat existent, i on tots els articles anaven sense signar. En 1910 Anselmo Lorenzo va recopilar els editorials escrits per Ferrer i Guàrdia en un fullet reivindicatiu titulat Ferrer y la huelga general. En 1975 es va publicar una edició facsímil de la col·lecció prologada per Diego Abad de Santillán.

***

L'atemptat de Rubino segons La Vie Illustrée, núm. 214, del 21 de novembre de 1902

- Atemptat contra Leopold II:El 15 de novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les (Bèlgica), davant el Banc de Brussel·les, l'anarquista italià Gennaro Rubino dispara tres trets de revòlver, als crits de «Visca la Revolució social! Visca l'anarquia!», sobre la tercera de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica Leopold II que tornava de la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum tradicionalment celebrat per la Festa del Rei –que aquell any va ser substituït per un Requiem en memòria de la reina, Marie-Henriette, recentment havia finat. El rei, que viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del linxament de la gentada ja que la policia el detingué. Després de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la posterior repressió que sobre el moviment llibertari es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la realitat és que la policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del 18 d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat perÉmile Royer, misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs forçats a perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos articles i memòries amb l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març de 1918 a la presó de Lovaina (Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.

Gennaro Rubino (1859-1918)

***

Portada d'un número de Salud y Fuerza

- Surt Salud y Fuerza: Pel novembre de 1904 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic neomaltusià anarquista Salud y Fuerza. Revista mensual de la Liga de Regeneración Humana. Procreación consciente y limitada. A partir del número 5 (setembre de 1906) portarà el subtítol«Revista mensual ilustrada de la Liga de Regeneración Humana» i des del número 46 (1912) «Revista mensual neo-malthusiana». Creat pel metge Avelino Luis Bulffi de Quintana, va ser durament perseguit per les autoritats civils i eclesiàstiques i suspès en diferents ocasions i durant diversos mesos. Durant els intervals, va ser substituït per la revista El Nuevo Malthusiano. L'abril de 1909 la Clínica de Salud y Fuerza del carrer Urgell de Barcelona, seu de la Lliga de la Regeneració Humana i gabinet d'assessorament gratuït per a la prevenció d'embarassos, va ser tancada definitivament per les autoritats i Luis Bulffi empresonat. Hi van col·laborar José Alarcón, Émile Armand, Fortunato Barthe, Bellamy, Luigi Berta, Brochón, Luis Bulffi, Lorenzo Cabós, René Chaugui, José Chueca, Corday, Mariano Costa Iscar (Antonio Faciabén), Delastre, Manuel Devaldés, Drisdrale, Juana Dubois, Juan Gallego Crespo, Emilio Gante, Vicente García, Grandidier, H. Grau, Antoni Guàrdia,Ángel Guerra, G. Hardy, Lanoff, Juan Lazarte, Lericolais, Anselmo Lorenzo, Charles Malato, Miguel Martínez, Maymón, Félix Nieves, Lorenzo Pahisa, Pastrejo, Madeleine Pelletier, Potier, Josep Prat, Rafael, Recasens, Paul Robin, Horacio E. Roqué, Satler, Suñé, Frank Sutor i Zuriaga, entre d'altres. Es van publicar 60 números fins al 1914. També edità diversos fullets de diferents autors (Luis Bulffi, René Chaughi, Alejandra David, Manuel Devaldés, G. Drysdale, M. Dubinsky, Sébastien Faure, Pietro Gori, Jean Grave, Augustin Hamon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Juan de l'Ourthe, A. Pellicer, Josep Prat, M. Rey, Paul Robin, J. Rutgers, J. Sergi, etc.).

***

Capçalera de L'Ordre Naturel

- Surt L'Ordre Naturel: Pel novembre de 1905 surt a París (França) el primer iúnic número del periòdic anarconaturista L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques. Va ser editat pel militant anarquista naturista Henri Zisly. Un periòdic que portava aquest mateix títol va ser publicat a França entre 1920 i 1922.

***

Portada d'un exemplar de Le Réveil Anarchiste Ouvrier

- Surt Le Réveil Anarchiste Ouvrier: El 15 de novembre de 1912 surt a Les Lilas (Illa de França, França) el primer número del periòdic mensual Le Réveil Anarchiste Ouvrier. Era un dels òrgans d'expressió, amb Les Temps Nouveaux et Le Libertaire, de la Federació Comunista Anarquista (FCA). Va ser administrat per Charles Bedouet i imprès per Émile Lepreux. La gerència la va portar Jean Labbat i Charles Bervilitas, i en el comitè de redacció trobem Edouard Boudot, Eugène Jacquemin i Edouard Sené (Edouard Lebreton). Hi van col·laborar, entre d'altres, Georges Alabri, Camisard, Christian Cornelissen, Étienne Habert, Charles-Ange Laisant, L. Lebrun, E. Mainjacque, Eugène Maréchal, Han Muhré, Charles Malato, Masetti, Eugène Péronnet i Jean Wintsch. Aquest periòdic fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 i que donà lloc a la creació de la Federació Comunista Revolucionaria Anarquista de Llengua Francesa (FCRA). En sortiren 14 números, l'últim l'1 de desembre de 1913. Edità el fullet La triple action de la CGT (1914), de Georges Yvetot. L'administrador, Charles Bedouet, i els seus principals redactors van ser detinguts l'1 de juliol de 1913 i empresonats acusats de«provocació de militars a la desobediència i a la deserció», però, gràcies a la creació del«Grup d'Amics del Réveil», el periòdic reaparegué sota el nom Le Réveil Anarchiste l'1 d'abril de 1914, tot i que només se n'editaren tres números, l'últim el de l'1 de maig de 1914.

***

Capçalera del primer número de Pendant la mêlée

- Surt Pendant la mêlée:El 15 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, surt a París (França) el primer número del bimensual Pendant la mêlée. Acrate, individualiste etéclectique. El gerent i l'administrador en va ser Charles Michel. Hi trobem textos d'Émile Armand, Raphaël Barret, Eugène Bizeau, Edward Carpenter, Voltairine de Cleyre, Benjamin de Casseres, Denis Diderot, Rémy de Gourmont, Émile Gravelle, Henriette Hoogeven, Félix Le Dantec, Joseph Le Guépin, Burus Lee, Ricardo Mella, Charles Michel, André Montagne, René Morley, Pierre Nada, Lorenzo Nanunta, Georges Palante, Léon Pascal, J. Plesyo, Léda Rafanelli, Élie Reclus, Victor Kibaltchite (Le Rétif), Agénor de Rouegg, Job Sanchini, Sanine, Alba Satterthwaite, Jules Sésame, Petra Stockman, W. Curtis Swabey, José Tarralvo, Pierre Torrent, Louis Untermeyer, Francis Vergas, Walt Whitman i Henri Zisly, entre d'altres. Se'n van publicar quatre números. A partir del gener de 1916, per dissensions internes, es va publicar a Orleans, sota el nom Par delà la mêlée, administrat aleshores per Émile Armand, però quan aquest va ser detingut l'octubre de 1917 per complicitat en delicte de deserció, va ser substituït per Pierre Chardon fins al febrer de 1918. El març de 1918 el periòdic canviarà el nom per La Mêlée fins al 1920.

***

Capçalera del primer número de Le Néo-Malthusien

- Surt Le Néo-Malthusien: Pel novembre de 1916 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Néo-Malthusien. Mensuel. Portava un epígraf del pedagog anarquista Paul Robin: «Bon naixement. Bona educació. Bona organització social.» Gabriel Giroud (G. Hardy) fou el creador d'aquesta publicació, que n'exercí la direcció i la gerència. Preconitzà el neomaltusianisme des d'un punt de vista llibertari. Els seus principals redactors van ser Gabriel Giroud i Fernand Morel. En sortiren 20 números, l'últim el juliol de 1920.

***

Portada d'un número de Le Néo-Naturien

- Surt Le Néo-Naturien:Pel novembre de 1921 surt a Chatillon-sur-Thouet (Poitou-Charentes, França) el primer número del bimestral anarconaturista Le Néo-Naturien. Revue des idées philosophiques et naturiennes. Publicat per Henry Le Fèvre, serà una revista especialitzada en la propaganda del pensament regenerador i alliberador del neonaturisme, sobretot des del punt de vista del vegetarianisme integral, reivindicat com a una doctrina emancipadora, i es farà ressò de les experiències de les colònies llibertàries, com la de Bascon –on radicava la Societat Vegetariana, presidida per Georges Butaud–, la de«Terre Libérée» a Luynes i les sud-americanes. Hi van col·laborar Aimé Bailly, Alfred Bidet, Eugène Bizeau, Georges Butaud, Hervé Coatmeur, Jacques Cohen-Toussieh, Gérard de Lacaze-Duthiers, Henri Le Fevre, Dr. Legrain, Renée Papon, Robert Peyronnet, Louis Rimbault, Georgette Ryner, Han Ryner, Camille Spiess, Aug. Trousset, Sophie Zaikowska, Henri Zisly; i hi van il·lustrar F. Larapidie, Jean Lebedeff, Louis Moreau i A. Vilna. La revista deixarà d'aparèixer el novembre de 1925, però encara sortirà un últim número, editat per Louis Rimbault, l'agost de 1927.

***

Capçalera de Rebelle

- Surt Rebelle: Pel novembre de 1927 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdicRebelle. Organe mensuel d'Action Sociale, anti-dogmatique, anti-autoritaire. Portava un epígraf d'Oscar Wilde: «Arreu on un home exerceix l'autoritat, hi ha un home que resisteix l'autoritat.» Editat per Hem Day, hi van col·laborar Eugène Bizeau, G. Butaud, Pierre Chatel, Donald Crocker, Hem Day, Ernestan, Floris, Dr. Mad. Pelletier, F. Rondelet, A. Schapiro, Volney Soltera, A. Vercruyce, H. Vrijheid, etc. A partir del número 4 (març-abril de 1928) passà a ser bimensual, però només en publicarà un més, el de maig-juny de 1928. Va editar almenys un fulletó, Les Martyrs de Chicago. Premier mai (1928), i el gener de 1929 publicà, amb la col·laboració de Jean de Boe, un suplement en castellà, Rebelde, com a número especial.

***

Capçalera del primer número de Vida Nueva

- Surt Vida Nueva: El 15 de novembre de 1934 surt a Osorno (Osorno, Región de los Lagos, Xile) el primer número de la publicació llibertàriaVida Nueva. Periódico quincenal. Òrgan de la Confederació General de Treballadors (CGT) i de la Federación Anarquista de Chile (FAC), va ser dirigida pel tipògraf Juan Segundo Montoya (Juan 2º Montoya) i perdurà, en diverses etapes, fins al 1942.

***

Portada del primer número de Construcción

- Surt Construcción: Pel novembre de 1975 surt a Madrid (Espanya) el primer número de Construcción. Sindicato de Madrid. CNT. AIT. Era l'òrgan del Sindicat de la Construcció de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Existí una primeraèpoca en 1936 dirigit per José García Pradas. Es mantingué estable entre mensual i bimestral fins al número 18 (febrer de 1978), després només aparegué de manera esporàdica. Els articles no solien anar signats, però trobem les firmes de Jorge Bao, Germinal C., A. Llorent, Luve, Rexa, Ángel U., Urzáiz. En sortiren 25 números fins al 1980.

***

Portada de l'únic número de Grito Ácrata

- Surt Grito Ácrata: Pel novembre de 2008 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer i únic número de Grito Ácrata. Fanzine libertario. Editat pel grup «Estudiants Llibertaris Anarquistes», cap article sortí signat. Tractà exclusivament temes d'organització i de resistència estudiantils.

Naixements

Joan Oliva i Moncusí segons la premsa alemanya

- Joan Oliva i Moncusí: El 15 de novembre de 1855 neix a Cabra del Camp (Alt Camp, Catalunya) l'obrer boter anarquista Joan Ramon Francesc Oliva i Moncusí–també citat com Moncousí o Moncasí. Sos pares es deien Francesc Oliva i Rosa Moncusí, pagesos i propietaris, i tenien dos fills i dues filles. Quan tenia 12 anys va ser matriculat a l'Institut Provincial de Tarragona, però assistí poc a classe. Després va fer estudis d'escultura i d'impremta, que abandonà, entrant com a aprenent de boter i freqüentant l'associació d'obrers d'aquest gremi «La Cooperadora». Trencà amb sa família per casar-se el 23 de desembre de 1877 amb la criada del Centre de Lectura de Valls Francesca Cartañà Recasens, amb qui havia tingut una filla (Rosa) que havia nascut el 25 de maig d'aquell any. Membre de la Internacional, es va veure influenciat per les accions dels regicides alemanys. Sota l'excusa que anava a treballar a Alger, demanà suport econòmic a sa família, la qual li va finançar el viatge a Madrid per a realitzar un gran magnicidi. El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), intenta, senseèxit, assassinar el rei d'Espanya Alfons XII disparant-li dos trets; desarmat per la multitud, va ser detingut. Alfons XII retornava de la seva gira pel nord a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les dues bales va ferir el monarca. La policia aprofità l'avinentesa per ordenar l'escorcoll dels locals obrers, entre ells «La Cooperadora» i l'«Ateneo Tarraconense». Jutjat a Madrid, el 12 de novembre de 1878 va ser condemnat a mort. El periòdic anarquista de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) L'Avant-Garde, del 18 de novembre de 1878, publicà una crònica del seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb Oliva, qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard Nobiling contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en l'intent. Els liberals tarragonins encapçalats per Pere Antoni Torres Jordi van promoure propostes en 34 ajuntaments i recolliren 7.531 signatures per reclamar-ne l'indult. El rei va rebre en audiència particular l'advocat defensor d'Oliva, Jiménez del Cerro, el procurador de l'Audiència, Manuel de Elías, i el germà de l'acusat, Gregori, que li presentaren els plecs de signatures recollits. Els rei els va prometre que demanaria al president del Consell de Ministres l'indult, i sa germana, la princesa Isabel, igualment. Antonio Cánovas del Castillo es va excusar en el Tribunal Suprem i digué que, una vegada coneguda la seva sentència, la debatria el Consell de Ministres. El 2 de gener el fiscal del Tribunal Suprem havia retornat informada negativament la petició d'indult. Joan Oliva i Moncusí, després de rebutjar qualsevol possible indult, i mostrant una enteresa sorprenent, va ser garrotat el 4 de gener de 1879 al Campo de Guardias de Madrid (Espanya). Part de la premsa local prengué partit per l'indult de manera que, consumada l'execució, aparegueren en grans titulars els noms dels consellers de l'Ajuntament que s'hi van oposar. Aquest fet va motivar l'empresonament del periodista que dirigia La Opinión, Antoni Carbó Olivella, acusat d'un delicte de desacatament a l'autoritat, que acabà entre reixes a la presó de Pilats per la seva agosarada portada. Un cop executat, el rei va atorgar, de la seva butxaca, una pensió a la filla de l'infortunat, ja que el considerava més pertorbat que responsable.

Joan Oliva i Moncusí (1855-1879)

***

Alfred Marpaux

- Alfred Marpaux: El 15 de novembre de 1862 neix a Champagnole (Franc Comptat, Arpitània) el militant federalista, sindicalista, cooperativista i, després,«socialista possibilista» de Borgonya i del Franc Comptat Alfred Eugène Marpaux. Sos pares es deien Sidoine Florestan Marpaux, sastre, i Marie Salvina Rousy. Establert a Dijon com a tipògraf, s'adherí al Sindicat de Tipògrafs, pel qual assistí entre el 25 i el 27 de juny de 1894 a Lió com a delegat al III Congrés de les Borses de Treball. Prengué part en el desenvolupament de les cooperatives de Dijon i de Saint-Claude. Influenciat per les idees de Proudhon, de Bakunin i de Benoît Malon, reivindicà un «socialisme integral» farcit de les idees llibertàries que havien fonamentat la Federació del Jura. Creà i animà el «Grup Tipogràfic d'Estudis Socials». Després va participar en la creació de la Federació de l'Est del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane, que reivindica un«socialisme possibilista» que s'allunya de les idees anarquistes ja que participa en els eleccions. En 1894 participà activament en les campanyes de suport a Dreyfus. En maig de 1896 fou elegit regidor a Dijon i, com a primer adjunt a l'alcaldia, participà en nombroses realitzacions socials, com ara la caixa de resistència, residència de retir, assistència mèdica gratuïta, cantines escolars (gratuïtes pels més pobres), etc. En el Congrés Socialista de París de 1899, lluità contra el sectarisme i es pronuncià a favor del federalisme comunal. Després del fracàs de les eleccions municipals de 1900, abandonà Dijon i s'establí a l'Ain on dirigí una impremta cooperativa. Malalt, continuarà la seva militància des de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) fins a la seva mort, el 6 de maig de 1934 a Dijon (Borgnoya, França).És autor de nombrosos articles en la premsa socialista (Les annales de la jeunesse laïque, etc.) i de diverses llibrets i fullets, com ara Le droit au travail,étude sur la journée de 8 heures (1890), Le socialisme au conseil municipal. Le chômage (1892), L'évolution naturelle et l'évolution sociale (1894), De la reconstitution du vignoble par l'association, conséquences de l'association viticole (1900), La foi de nos pères d'après les traditions et légendes franc-comtoises (1903), etc. El pensament d'Alfred Marpaux representa una síntesi entre els vells utopistes, l'anarquisme, el marxisme, el socialisme, els lliurepensadors i el radicalisme. A Dijon existeix un carrer amb el seu nom.

***

Notícia de la detenció de Paul Bury apareguda en el diari parisenc catòlic La Croix del 18 d'octubre de 1894

- Paul Bury: El 15 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 26 de febrer– de 1864 neix Roubaix (Nord-Pas de Calais, França) l'anarquista Paul Joseph Bury. Sos pares es deien Danis Joseph Bury, teixidor, i Juliette Dujardin. Treballava de teixidor a Roubaix i arran de la seva participació en els disturbis del 14 de juliol de 1883 en aquesta localitat, que sorgiren durant les manifestacions contra les condemnes de Louise Michel i d'Émile Pouget a París (França), va ser detingut, tot cridant «Visca la Revolució Social! Mort als explotadors!», portant una bandera roja i a la butxaca un exemplar del periòdic lionès La Lutte i un gatzoll de baster; jutjat, va ser condemnat a un any de presó per portar un «emblema sediciós». Durant aquest procés es definí com a «individualista» i assegurà no pertanyia a cap grup anarquista. L'any següent, un cop lliure, venia pels carrers la publicació anarcocomunista Terre et Liberté (1884-1885), editada per Antoine Rieffel a París. En 1885 fou el gerent del periòdic Le Paria, que edità Pol Martinet a Roubaix fins el 1886. Quan li tocà fer el servei militar, va ser enviat a l'Àfrica i d'allà al Protectorat de Tonquín, i retornà a la metròpoli malalt; un dia, en un accés febril, prengué a un vianant el rellotge i per aquest motiu va ser condemnat a tres anys de presó. En 1890 va ser condemnat a tres mesos de presó per «estafa» i el febrer de 1891 a tres anys de presó per «atac nocturn i robatori». El 15 d'octubre de 1894, durant una conferència socialista a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) on participà Jules Guesde, va ser detingut per la violència dialèctica de la seva intervenció de 16 minuts; jutjat el 9 de novembre de 1894 pel Tribunal Correccional de Lille, va ser condemnat a 13 mesos de presó en deportació, en aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), i enviat a la Secció Mòbil de la badia de Prony, a la colònia penitenciària d'Île des Pins de Nova Caledònia. En 1900 encara estava deportat i es demanà la seva amnistia en una campanya de suport en la premsa (Les Temps Nouveaux, etc.) i entre gener i febrer de 1901 els anarquistes de Roubaix organitzaren una campanya de solidaritat per sa mare, que vivia en l'extrema misèria, amb actes i festes per treure diners; també el grup Liberté d'Opinion et Solidarité Internationale (LOSI, Llibertat d'Opinió i Solidaritat Internacional) hi participà. L'11 de març de 1901 va ser amnistiat i retornà a la metròpoli el maig i LOSI finançà el seu viatge de Marsella a Roubaix. Restà visquent amb sa mare i treballant en una filatura. El maig de 1905 les autoritats el declararen desaparegut de Roubaix i se'l buscava pel Marne, on havia marxat a la recerca de feina. El juliol de 1905 retornà a Roubaix. Paul Bury va morir el 23 de juliol de 1924 a Roubaix (Nord-Pas de Calais, França).

***

Luigi Granotti

- Luigi Granotti: El 15 de novembre de 1867 neix a Sagliano Micca (Piemont, Itàlia) l'anarquista Luigi Granotti, conegut com Il Biondino (El Ros), però també com Granson,Luigi Granolli, Luigi Gianotti i Maurico Magliola. Sos pares es deien Giovanni Granotti i Teresa Bussetti. Va anar a escola fins el tercer grau d'escola elemental i després treballar de barretaire. Fitxat per la policia com a anarquista, era considerat per aquesta com «tranquil». En 1888 fou cridat a files i va fer el servei militar en el 76 Regiment d'Infanteria a Sicília, d'antuvi a Agrigent i després a Messina, sense manifestar idees anarquistes. Llicenciat l'agost de 1890, retornà a la seva localitat natal. El maig de 1894 emigrà als Estats Units i s'establí a Paterson (Nova Jersey, EUA), on treballà de teixidor i freqüentà els cercles llibertaris, especialment, i amb son germà Giuseppe, el grup«Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència), del qual va ser el seu tresorer, i fou l'administrador de periòdic La Questione Sociale. El 30 de maig de 1900 s'embarcà amb sa mare cap a Itàlia, oficialment per a casar-se. Segons informes policíacs posteriors, viatjà a diverses ciutats (Bolonya, Milà i Monza) amb la finalitat de preparar, en connivència amb l'anarquista Gaetano Bresci, l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia. La nit següent al regicidi, que es perpetrà el 29 de juliol de 1900, retornà a Sagliano Micca, passant després, amb el suport del seu cosí Giacomo Busseti, a Suïssa i dirigint-se cap a París (França), on gràcies al passaport de l'anarquista Isidoro Besso aconseguí arribar al Regne Unit. Des d'aquell moment es va perdre el seu rastre, però la policia sabia que la seva intenció era embarcar-se camp als Estats Units amb identitat falsa. Defensat per Francesco Merlino, el 25 de novembre de 1901 va ser condemnat per l'Audiència de Milà (Llombardia, Itàlia) en rebel·lia a cadena perpètua com a còmplice de Gaetano Bresci en el magnicidi. Quan encara no feia un mes d'això, el 21 de desembre de 1901, el periòdic anarquista La Questione Sociale de Paterson informà que el perseguit es trobava lliure i en lloc segur. El detectiu privat Alexander Seguera, a sou del govern italià, el buscà sense èxit arreu dels Estats Units. Durant els anys posteriors, la policia italiana rebé informes de diferents confidents, a la recerca de gratificacions econòmiques, de la seva presència a diferents indrets del món (Buenos Aires, Shanghai, Pequín, Londres, São Paulo, Chicago, Nova York, Saint Louis, Kansas City, Mont-reial, Zanzibar, Espanya, Portugal, Suïssa, Austràlia, Nova Caledònia, Transvaal, Mèxic, etc.). En 1918 la Prefectura de Novara (Piemont, Itàlia) assenyalà que el més probable és que s'amagués als Estats Units i un altre informe de 1941 de la Prefectura de Vercelli (Piemont, Itàlia) el feia «en qualque lloc desconegut d'Amèrica del Nord». Luigi Granotti va morir el 30 d'octubre de 1949 a Nova York (Nova York, EUA) i la notícia va ser publicada pel periòdic anarquista L'Adunata dei Refrattari del 3 de desembre de 1949.

***

Fitxa policíaca d'Attilio Tonetti

- Attilio Tonetti: El 15 de novembre de 1872 –algunes fonts citen erròniament 1874– neix a Fontanella (Llombardia, Itàlia) el sastre anarquista Attilio Francesco Tonetti. Sos pares es deien Giovanni Tonetti i Catterina Lazzari. Entre 1893 i 1894, segons la policia, que el considerava «temible pel seu caràcter audaç i violent», va ser condemnat a breus penes de presó per cantar himnes subversius i per desobediència a les autoritats. El setembre de 1894 se li va assignar la residència i passà a Lugano (Ticino, Suïssa), on mantingué contactes amb Pietro Gori, però quan retornà a Itàlia a començament de 1895 va ser detingut i, acusat d'«incitació a l'odi entre les classes socials», enviat, d'antuvi, a Porto Ercole (Toscana, Itàlia) i, més tard, a les illes Tremiti, on romangué 15 mesos detingut. Un cop lliure, el juliol de 1896 es traslladà de bell nou a Lugano, on treballà de sastre i residí fins el setembre de 1898. Expulsat el 4 d'octubre de 1898 amb altres anarquistes (Mauro Modesto Fraschini, Angelo Maccarinelli, Adolfo Radi, Antonio Sarli i Giovanni Silva), marxà cap a Londres (Anglaterra). L'agost de 1899 retornà a son país i s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on es va casar i reprengué la seva feina de sastre. A partir d'aquest moment deixà la militància i no freqüentà els cercles anarquistes. En 1918, segons un informe, encara que«mantenint-se fidel a la teoria llibertària i mostrant-se contrari a la guerra», no preocupava a la prefectura de policia. En 1926 encara era considerat anarquista, però no adoptà actituds«sospitoses» cap el govern feixista. En 1942, a causa de la seva avançada edat, la seva bona conducta i la seva«orientació cap a les directrius del Règim», va se proposat per a ser suprimit del fitxer dels subversius. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Attilio Tonetti (1872-?)

***

Jules Ravaté fotografiat per Boffety & Gouttebaron a Roanne

- Jules Ravaté: El 15 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 15 de setembre– de 1875 neix a Roanne (Roine-Alps, Arpitània) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jules Ravaté, conegut com F. Sauvert o Sauvert. Era el fill primogènit de Claude Ravaté, venedor de diaris, i de Joséphine-Louise Échalier, obrera teixidora. De molt jovenet s'integrà en «Le Révolté de Roanne», petit grup anarquista d'aquesta localitat. Treballà de mecànic encarregat de reparar les màquines teixidores i en 1890 s'adherí a les Joventuts Socialistes Revolucionàries (JSR) i fundà la seva biblioteca. Col·laborà amb elements del sector esquerrà dels seguidors de Jules Guesde, agrupats al voltant de Duffin i influenciats per Édouard Mayeux. En 1896 entrà a formar part de la cooperativa«La Solidarité» i fou inscrit en la llista d'«anarquistes perillosos» establerta per les autoritats. A partir d'octubre de 1896 la seva casa es converteix en lloc de reunió dels companys per fer lectures comunes i conferències. En 1897 fou delegat al congrés de les JSR celebrat a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) i aquest mateix any començà a col·laborar amb el periòdic socialista de Lió Le Peuple. Encara que la seva formació cultural fou autodidacta, en 1899 ideà una Universitat Popular, que acabà fundant dos anys després, sota el nom de «La Coopération des Idées» (La Cooperació de les Idees), i de la qual fou el seu tresorer, dedicant-se a la tasca docent. Membre del consell directiu de la Unió Sindical de la Indústria Tèxtil (USIT), n'esdevingué el secretari i dirigí importants i nombroses vagues en 1901, encara que presentà la dimissió poc després quan el sindicat va caure sota influència socialista. El 14 de setembre de 1901 es casà a Roanne amb la teixidora i militant de la Confederació General del Treball (CGT) Eugénie Marguerite Bonnet. En 1907 va ser assenyalat com un dels membres més destacats dels «antipatriotes» del departament del Loira. A partir del 27 de març de 1911 l'Ajuntament de Roanne li encarregà la gestió de la biblioteca popular, càrrec del qual fou cessat el 31 de desembre de 1912 per part del nou alcalde reaccionari. Amb el temps esdevingué un dels conferenciants més populars del moviment llibertari i antimilitarista. En 1914 va ser mobilitzat, però va ser retornat a casa seva a causa de la seva precària salut. En 1915 treballà d'ajudant de bibliotecari al seu poble i, entre juliol i desembre, fou secretari de l'anarquista positivista Georges Deherme, el qual li influencià força. Sota els pseudònims de F. Sauvert i Sauvert, publicà entre 1897 i 1914 nombrosos articles en diverses publicacions periòdiques anarquistes i socialistes, com ara Les Amitiés Foréziennes et Vellaves, Bulletin d'Union et d'Action Morale, Bulletin des UP (Universitats Populars),Les Cahiers du Centre, Le Coopérateur de Roanne, La Coopération des Idées,Le Flambeau, Le Mutualiste Français, Le Peuple, Le Réveil Roannais, Le Roannais Socialiste,Rodumna, Les Temps Nouveaux, Le Textile, L'Union pour la Vérité, La Vie Ouvrière, etc. És autor de L'Action syndicale et les partis socialistes (1903) i La défense desêtres vivants (1914). Jules Ravaté va morir el 20 de juliol de 1916 a Roanne (Roine-Alps, Arpitània) i sa vídua, Eugénie Bonnet, l'11 de gener de 1917 llegà els seus llibres científics i filosòfics i els seus arxius personals a la biblioteca municipal d'aquesta localitat. En 1920 Georges Deherme publicà el fulletó biogràfic Un prolétaire. Jules Ravaté.

Continua...

---

Jaume Vidal Alcover fa una sèrie d’articles on analitza la narrativa catalana de Mallorca alhora que Damià Ferrà-Pons, juntament amb Francesc de B. Moll, ridiculitzen els gonellistes mallorquins amb un parell de magistrals articles damunt la llengua catalana fent palesa la ignorància i mala fe dels enemics de la nostra normalització lingüística i cultural. També Francesc de B. Moll se’n riu de les posicions dels “arabistes”, un grup cultural sorgit al voltant de les idees de l’historiador Miquel Barceló que treia el cap per aquells anys. Després de l’article de Francesc de B. Moll “Mallorca turmedista” (20-IV-72) ja ningú mai més va insistir en aquelles dèries tan de moda entre quatre escriptors nostrats. (Miquel López Crespí)

Mallorca 1970: cultura i subversió

Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de l’Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l’herència literària de rendistes i terratinents, ens passàrem els anys de l’adolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i l’impressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade, Jarry, Jacques Vaché, Jacques Rigaut, René Crevel.

La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi d’aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l’ambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel·lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel·lectual (València, Tres i Quatre, 1973).

En aquells començaments dels anys setanta ens trobàvem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a Llibreria Logos i anàvem a petar la conversa a algun bar proper a la redacció de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Damià Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacció, si no els havia enviat per correu. Discutíem, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes utòpics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocràcies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a l’obra de Dominique Desanti Los socialistas utópicos (1973). En Paco Monge havia escrit recentment, parl del maig del 74, un interessant article sobre Fourier titulat “Dudar de la civilización” que, en una època d’exacerbat economicisme en les incipients organitzacions antifeixistes del moment, ens ajudava a descobrir aspectes imprescindibles de la historia de la ideologia socialista, de la subjectivitat humana.

Comentàvem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producción artística de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre l’art i l’economia d´una societat concreta. Núria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de György Lukács en els Quaderns 3 i 4 de València: El gran octubre de 1917 i la literatura contemporània (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en referència a la cultura grega, al Renaixement italià, al paper de Shakespeare en la història de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig ver a Londres l’any 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el títol Literatura y revolución: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ibérico de París. Aquesta obra, les reflexiones de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel·lectuals en la construcció del socialisme. El concepte de bloc històric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel·lectuals en construcció de la superstructura ideològica, els conceptes d’Antonio Gramsci quant a la necessària revolució cultural per anar modificat el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consciències, ja hi són presents en els estudis del dirigent de l’Exèrcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra d’Or i els números de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revolució Cultural Proletària a la Xina. Monge escriu sobre Hölderlin, Strindberg, Spinoza, Andreu Nin i Grombrowicz. Albertí parla de Joan Salvat Papasseit. Damià Huguet escriu de Godard (1-VII-71), damunt el nou cinema alemany (25-IV-71). Jaume Vidal Alcover fa una sèrie d’articles on analitza la narrativa catalana de Mallorca alhora que Damià Ferrà-Pons, juntament amb Francesc de B. Moll, ridiculitzen els gonellistes mallorquins amb un parell de magistrals articles damunt la llengua catalana fent palesa la ignorància i mala fe dels enemics de la nostra normalització lingüística i cultural. També Francesc de B. Moll se’n riu de les posicions dels “arabistes”, un grup cultural sorgit al voltant de les idees de l’historiador Miquel Barceló que treia el cap per aquells anys. Després de l’article de Francesc de B. Moll “Mallorca turmedista” (20-IV-72) ja ningú mai més va insistir en aquelles dèries tan de moda entre quatre escriptors nostrats.

Jo havia acabat de guanyar el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 amb el recull de contes La guerra just acaba de començar. A conseqüència d’aquest premi literari m’entrevistaren Jaume Pomar i Margalida Capellà. Jaume Pomar titulava l’entrevista “Miquel López Crespí: Premi Ciutat de Manacor 1973” (26-VII-73) i Margalida Capellà titulava la seva “López Crespí: pol·lèmic” (13-XII-73). Jo aprofitava les entrevistes per parlar dels trencaments literaris existents en les obres que escrivia en aquell temps. Volia deixar constància de la nostra manera diferent de copsar el fet literari explicant com la jove narrativa catalana tenia poc a veure amb l’herència clerical i conservadora del passat. O almanco així ho volíem creure aquells i aquelles que ens endinsàvem en les senderes d´un cert experimentalisme literari. En efecte, ens sentíem profundament units a Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, però res no ens seduïa dels versets que feien Maria Antònia Salvà i Llorenç Riber, per dir uns noms que poden fer entendre la meva posició cultural a començaments dels anys setanta.

(2-IX-08)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 16 de novembre

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Le Libertaire

- Surt Le Libertaire: El 16 de novembre de 1895 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista Le Libertaire. Fundat per Sébastien Faure, recollí la capçalera del periòdic publicat entre 1858 i 1861 a Nova York (Nova York, EUA) per Joseph Dejacque i entre 1893 i 1894 a Brussel·les (Bèlgica) per Henri Willems i Charles Herkelboeck. Durant la seva existència portà diferents subtítols i es va dividir en quatre sèries. El periòdic aparegué entre 1895 i 1914, amb un parèntesi entre febrer i desembre de 1899, període en el qual el setmanari va ser substituït pel diari Le Journal du Peuple; a partir d'agost de 1899 aparegué el suplement Le Libertaire Illustré. Comptà amb nombrosos gerents, com ara Louis Matha, P. Guyard, Lemanceau, Léon Barrier, Gustave Rebut, Regis, Lafond, Émile Janvion, Louis Grandidier, Georges Durupt, Francis Jourdain, Pierre Martin i Hélène Lecadieu, entre d'altres. Durant els períodes electorals, el periòdic es publicà en paper de color per aferrar-lo pels carrers. Hi van publicar una gran quantitat de col·laboradors, com ara Hans Aden, Chales Albert, Henri Albert, Alla, Miguel Almereyda, G. Amyot, Michel Angiolillo, Antoine Antignac, Aricine,Émile Aubin, Georges Auclou, Émile Bans, Barbassou, Léon Barrier, H. Beaujardin, Léon de Bercy, Louis Bertho, Julia Bertrand, Ludovic Bertrand, Gédéon Bessede, Pierre Boissie, Jean Bonafous, Benoît Broutchoux, H. De Bruchard, Ferdinand Calazel, Eugène Carre, Suzanne Carruette, Santo Caserio, Manuel Césaire, Florentin Chantemesse, Henri Chapey, René Chaugi, Maurice Chaumel, Pierre Comont, Julien Content, Édouard Cousin, Gaston Maxime Couté, Léon Couturier, Émile Czapek, Georges Damias, Jean Degalves, Robert Depalme, Derhoyl, Fernand Després, Manuel Devaldés, Henri Dhorr, Oreste Donati, Eugène Doniau-Morat, Gaston Dubois-Desaulle, Henri Duchmann, Dudragne, Georges Dulac, Amédée Dunois, Raphaël Dunois, Clément Dupieu, Georges Durupt, Ch. Jacques Ehrli, Idan Ehrli, Sébastien Faure, Francesc Ferrer i Guàrdia, J. Ferrière, Feure, Gaston Fournier, Michel Franssen, Charles Gandrey, Paul-Louis Garnier, Maurice Gilles, André Girard, Ernest Girault, Jean Goldsky, L. Gosse, Adrien Gourdouze, Louis Grandidier, Jules Grandjouan, Jean Grave, Alfred Griot, Louis Guérard, Guerdat, Émile Guichard, François Guy, P. Guyard, A. Harrent, Jules Hénault, Lucien Hénault, Albert Henri,Émile Henry, Fortuné Henry, J. Hérache, André Ibels, Eugène Jacquemin, L. Jamin,Émile Janvion, Georges Javogues, Théodore Jean, Émile Joindy, Francis Jourdain, Charles Keller, Gaston Kleyman, François Labregère, René Lafon, Claude Lafond, D. Lagru, Charles-Ange Laisant, José Landes, François Lavezzi, Hélène Lecadieu, Léon Leclerc, Lemanceau, Jean-Marie Lenormand, Eugène Lephay, Eugène Lericolais, Auguste Liard-Courtois, Jacques Liber, Albert Libertad, Victor Loquier, Alfred Loriot, François Lucchesi, Maximilien Luce, Louis Lumet, Stephen Mac Say, Charles Malato, Ludovic Malquin, François Marenge, Jean Marestan, Louis Marsolleau, Constant Martin, Pierre Martin, Louis Matha, Victor Méric, Louise Michel, Mignard, Pierre Monatte, Élie Murmain, Félicie Numietska, Paul Paillette, Noël Paria, Georges Paul, Max Pellerin, Eugène Péronnet, Lucien Perrin, Auguste Philippe, Marc Pierrot, Georges Pioch, Fred Pol, Émile Pouget, François Prost, Henri Rainaldy, Raoul, Victor Rapallo, Gustave Rebut,Élisée Reclus, Jules Régis, Adolphe Retté, Jehan Rictus, Maurice Robin, Paul Robin, Nicolas Rogdaieff, Jules Sacleux, Michel Sanas, Augustin Sartoris, L.-Frédéric Sauvage, A. Sedrob,Édouard Sené, Silve, Laurentine Souvraz, Georges Spil, Sylvaire, Laurent Tailhade, Lev Tolstoi, Léon Torton, Édouard Vaillant, André Veidaux, Émile Verhaeren, Redolphe Vérin, Madeleine Vernet, Soledad Villafranca, E. J. Villemejane, Maurice de Vlaminick, Lucien Wahl, A. G. Wuyts, Georges Yvetot, Michel Zévaco, Henri Zisly, etc. En 1905 i 1909 edità col·leccions de postals sobre diversos temes (Colònia llibertària d'Aiglemont, anticlericales, Ferrer i Guàrdia, L'Avenir Social, La Ruche, etc.). Aquesta publicació va ser un dels pilars de les campanyes per la llibertat d'Alfred Dreyfus i de Louise Michel. El periòdic, després de publicar 960 números, deixà de publicar-se a causa de les seves opinions antimilitaristes l'1 d'agost de 1914 coincidint amb l'esclat de la Gran Guerra. En 1917 intentà sortir clandestinament, però la feta acabà amb la condemna de diversos companys i el segrest del periòdic. Després la mateixa capçalera serà publicada en diferents ocasions.

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic de l'Havana Nuevos Rumbos de l'1 d'octubre de 1939

- Gala SIA: El 16 de novembre de 1939 se celebra a l'Havana (Cuba) una gala en suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). L'acte va ser organitzat pel Consell Nacional de Cuba de SIA i comptà amb pel·lícules, discursos, poesia, música, varietats, etc.

Naixements

Foto policíaca de Jean-Frédéric Baériswil (8 de gener de 1894)

- Jean-Frédéric Baériswil: El 16 de novembre de 1864 neix a Friburg (Friburg, Suïssa) l'anarquista Jean-Frédéric Baériswil, també citat com Baeriswyl. Era fill natural de Thérèse Baériswil. Es guanyava la vida fent d'obrer ebenista. Des de 1889 vivia a Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França), al número 46 del carrer Augustin. El 8 de gener de 1893 va ser fitxat com a anarquista per la policia gal·la. El 3 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per ordre judicial i la policia trobà publicacions anarquistes (L'Almanach du Père Peinard,L'Avenir, La Révolte, La Revue Anarchiste), un exemplar del llibre Paroles d'un révolté de Pietr Kropotkin, un diccionari de volapük, diversos escrits estenografiats, un retrat de Ravachol i una foto de Mikhail Bakunin; portat a la presó parisenca de Mazas, va ser interrogat i reconegué la seva subscripció a La Révolte. El 12 de febrer de 1894 va ser posat en llibertat provisional i tres dies després se li va decretar la seva expulsió de França; no obstant això, el 6 de juny de 1895 el jutge d'instrucció arxivà el seu cas. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Jean-Frédéric Baériswil (1864-?)

***

Foto policíaca d'Eugène Lamure (2 de juliol de 1894)

- Eugène Lamure: El 16 de novembre de 1873 –algunes fonts citen erròniament el 5 de novembre– de 1873 neix al I Districte de París (França) l'anarquista Eugène Lamure –algunes fonts policíaques citen Clément com a segon nom, però a les partides de naixement i de defunció no hi figura. Sos pares es deien Jean Marie Lamure, sastre, i Madeleine Dumas. Entre 1888 i 1890 treballà de mosso de magatzem de la camiseria parisenca Périer-Febvre i vivia amb sa mare i sa germana al número 32 del carrer Saint-Germain d'Auxerrois de París. Després partí cap a Amèrica, on restà 16 mesos abans de ser repatriat pel consolat francès. Entre abril i maig de 1892 va ser buscat sense èxit per la policia, que l'inculpava de pertànyer al grup anarquista«L'Action». Assistí a reunions anarquistes i quan el procés contra François Claudius Koënigstein (Ravachol) intentà entrar a la força al Palau de Justícia, fet pel qual va ser detingut unes hores. Després de l'adopció de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), actuà, segons la policia, «amb gran reserva», desconfiant de tothom. Des de novembre de 1893 treballà amb l'intermediari florista Bourgognon. Fill major de vídua, va ser sortejat en 1893, després d'haver-se ajornat la seva incorporació al servei militar a causa d'una malaltia venèria i d'haver intentat, en el consell de revisió, de fer-se passar per analfabet, encara que tenia un certificat d'estudis primaris. Es declarà antipatriota i manifestà en diverses ocasions que desertaria en cas d'incorporació. Segons un informe policíac, apallissava sa mare i sa germana, amenaçant-les d'estripar-les; els cops que va rebre sa mare van ser tan violents que es va veure obligada a fer llit durant dies. El 2 de març de 1894 sa mare es presentà a l'oficina militar de l'Ajuntament del I Districte per a suplicar poder alliberar-se de son fill. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà un mandat d'escorcoll i d'arrest contra la seva persona sota el delicte d'«associació criminal» i l'endemà el comissari de policia escorcollà el seu domicili, descobrint diversos materials per a la fabricació d'explosius i exemplars de premsa anarquista (Chambard,Le Courrier de Londres et l'Europe, Le Père Peinard, La Révolte, etc.) i de diversos fullets (Jean Grave, Charles Malato, Pietr Kropotkin, etc.). Detingut, va ser portat a comissaria, on reconegué la seva militància anarquista teòrica («partidari de reformes necessàries per l'evolució i no pel crim») i que els materials referents a explosius se'ls havien col·locat per a incriminar-lo. També afirmà que no coneixia cap nom d'anarquista i que no estava afiliat a cap organització. Pel que feia a la premsa i als fullet anarquistes afirmà que els havia comprat a la via pública o als quioscos, on es venien lliurement. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i el 12 de juliol sa mare lliurà per correu al jutge d'instrucció certificats de feina on es relacionaven les bones referències dels seus patrons. Una carta d'una amiga de la família explicà que havia anat a Amèrica per a guanyar diners a fi i efecte d'ajudar sa família i el qualificà de «minyó absolutament inofensiu». El 18 d'agost de 1894 va ser posat en llibertat. El 4 de juliol de 1895 el jutge Meyer lliurà una ordre de sobreseïment per la inculpació d'«associació criminal». En 1900 figurava en un llista d'anarquistes parisencs. El seu últim domicili va ser a Cachan (Illa de França, França). Eugène Lamure va morir el 22 de juny de 1949 a l'Hospital Antoine-Chantin de París (França).

***

Foto policíaca de Jean Baptiste Pancrazi (1912)

- Jean Baptiste Pancrazi: El 16 de novembre de 1882 –algunes fonts citen erròniament el 16 de setembre de 1886– neix a Bône (Bône, Constantina, Algèria francesa; actualment Annaba, Annaba, Algèria) l'anarquista il·legalista Jean Baptiste Pancrazi. Sos pares es deien Napoléon Pancrazi, comerciant, i Alexandrina Caddes. Instal·lat a París (França), freqüentà les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars), així com altres llocs parisencs on es feien conferències i debats llibertaris. Conegué els anarquistes Pierre Cardi, Henry Crozat de Fleury, Antoine Gauzy i Arthur Mallet, tots lligats a la il·legalista«Banda Bonnot». Investigat per la policia per aquestes amistats, el seu domicili, al número 10 del carrer Pelouze de París, va ser escorcollat i es van trobar títols bancaris furtats per membres de la «Banda Bonnot». Detingut el 27 d'abril de 1912, va ser empresonat. El 6 de maig de 1912 va ser posat en llibertat sense ser inculpat ni processat. El 27 d'agost de 1919 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Clémence Marie Antoinette Nicolas. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Notícia sobre la condemna de Louis Couilleau apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 30 de maig de 1912

- Louis Couilleau: El 16 de novembre de 1884 neix a Les Beaubois (Saint-Maurice-sur-Aveyron, Centre, França) l'anarquista i antimilitarista Louis Couilleau, també conegut com Marcel Couilleau, Dervilli i Mackensy. Sos pares, grangers, es deien Louis-François Couilleau i Marie-Eugénie Péron. Es guanyava la vida com a representant de comerç i com a intermediari de productes fotogràfics. El 3 d'agost de 1908 va ser detingut per distribuir pamflets antimilitaristes de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El 3 de novembre de 1909 declarà voler publicar com a gerent, en substitució de Maurice Imbard, el setmanari L'Anarchie, fundat el 13 d'abril de 1905 per Albert Libertad. El maig de 1910, amb Albert Bumir, Émile Dutilleul, J. Hulot, André Lorulot, Alp. Aufauvre, Raul Audignan i altres, formà part del grup organitzadors de les Xerrades Populars (Causeries Populaires). El 5 d'agost de 1910 va ser condemnat a Caen (Baixa Normandia, França) a 15 dies de presó per rebel·lió. El 22 d'agost de 1910 cessà com a gerent del periòdic. Com a exgerent de L'Anarchie, va ser condemnat en absència el 30 de desembre de 1910 per l'Audiència del Sena a la màxima pena, un any de presó i a 3.000 francs de multa, arran de l'article «Lettre ouverte au soldat Graby», publicat en el número del 9 de juny de 1910 L'Anarchie signat sota el pseudònim de Victor Grangau, que el ministre de la Guerra considerà injuriós i difamatori cap a l'Exèrcit. El 18 d'abril de 1912 va ser novament detingut; rejutjat pel mateix delicte, el 29 de maig la seva condemna a un any de presó i a 3.000 francs de multa va ser reafirmada. El 20 de setembre de 1912 fugí sense deixar adreça. Inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, va ser esborrat en 1922. Llicenciat, no lluità en la Gran Guerra. Fadrí, el 14 d'octubre de 1920 abandonà París (França) i marxà cap a Buenos Aires (Argentina). De bell nou a França, el 9 d'abril de 1927 es casà al XVII Districte de París amb la barretaire de senyores Henriette Marie Madelaine Louvel. En aquestaèpoca treballava d'electricista i vivia al número 19 del carrer Messageries de París. El seu últim domicili va ser al número 15 del carrer Baigneur de París. Louis Coulleau va morir el 7 d'octubre de 1975 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

Clovis Pignat

- Clovis Pignat: El 16 de novembre de 1884 neix a Vouvry (Valais, Suïssa) el militant anarquista i anarcosindicalista Clovis-Abel Pignat, també conegut com Tschombine Pategnon o Pierre des Marnettes. Sos pares foren Henri Pignat i Aurélie Lovet. Després d'aprendre l'ofici de vidrier, treballà en diverses feines de la construcció. Va ser un dels fundadors del sindicat revolucionari «Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande» (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa) del cantó de Valais i un gran propagandista de l'acció directa i de la«vaga salvatge». Entre 1906 i 1914 col·laborà en La Voix du Peuple, òrgan de la FUOSR. En 1906 organitzà un grup anarquista al cantó de Valais. L'abril d'aquest mateix any va ser tancat tres mesos i 19 dies a la presó del castell de Saint-Maurice per rebutjar el servei militar. Inscrit en les llistes negres, no pogué trobar feina. Va exercir nombrosos oficis (vidrier, paleta, llenyataire, serrador, agricultor, venedor ambulant, etc.) i en 1909 marxà a Itàlia, on va fer teatre de carrer i titelles per Pavia i pel centre del país per mantenir sa família, tot denunciant l'explotació i el clericalisme. De bell nou a Valais, en 1913 i 1914 va fer els discursos del Primer de Maig a Monthey. L'1 de maig de 1914 va crear a Vouvry el periòdic mensual àcrata francoitalià Le Falot / Il Fanale (El Fanal), que es publicà fins al 1919, i on defensà la via sindical com aúnica possible i s'oposà a la constitució d'un partit socialista de Valais. En aquesta època va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Réveil Anarchiste, de Luigi Bertoni. En 1916 fou novament empresonat durant dos mesos per les seves conviccions antimilitaristes. En 1918 signà una crida amb altres anarquistes demanant la nacionalitat a la Unió Soviètica per als desertors llibertaris italians a Suïssa detinguts en camps de treball. Entre 1921 i 1946 fou secretari permanent de la«Fédération des Ouvriers du Bois et du Bâtiment» (FOBB, Federació dels Obrers de la Fusta i de la Construcció), afiliada a la Unió Sindical Suïssa (USS).  Va fundar L'Action Ouvrière, que en 1922 esdevingué L'Ouvrier du Bois et du Bâtiment, òrgan de la FOBB de llengua francesa. En aquests anys promogué nombroses vagues, manifestacions, etc., les més importants de les quals foren la vaga de Ginebra (1928), la de Sion (1931) i la de Dixence (1935), i moltes de les quals van ser engegades sense el suport del Comitè central de la FOBB. Partidari de la independència sindical, sempre es trobà en conflicte amb els comunistes. En 1926 fou condemnat per un tribunal d'Aigle a 10 dies de presó i a 200 francs de multa per haver copejat el prefecte del districte de Vaud. En 1942 va participar en la festa organitzada per celebrar el setantè aniversari de Luigi Bertoni. Clovis Pignat va morir el 13 de gener de 1950 a Monthey (Valais, Suïssa). Va estar casat amb Alice Teinturier. Lucien Tronchet, altre militant anarquista suís, en va escriure una biografia: Clovis Pignat, una vocation syndicale internationaliste (1971).

Clovis Pignat (1884-1950)

***

Pícnic per a recaptar fons per a la premsa anarquista italoamericana (Colònia Mohegan, 1949).
D'esquerra a dreta: drets, John Vattuone, Frank Loforese, Ciccone, Pasquale Buono, Rudolf Rocker, Armando Borghi, Maxima Pirani; assegudes, Ida Pilat Isca, Catina Ciullo (companya de Borghi), Elvira Vattuone, Sarah Buono, Caterina Ciccione. La nina és la neboda d'Elvira Vattuone

- Maxima Pirani: El 16 de novembre de 1888 neix a Caracas (Veneçuela) l'anarquista Máxima Otamendi, més coneguda com Maxima Pirani o Massima Pirani, pel llinatge de son company. A finals de la dècada dels deu conegué a Caracas l'anarquista italià Alberico Pirani, que esdevingué son company. Posteriorment la parella es traslladà a Nova York, on treballaren en la confecció de capells de senyora i militaren activament en el moviment llibertari. Entre 1919 i 1920 participà amb son company en la construcció de la colònia llibertària«Francisco Ferrer» de Stelton (Nova Jersey, EUA) i després en el seu manteniment. L'únic fill de la parella va morir en 1922 de pneumònia amb 18 mesos d'edat. Armando Borghi passà una temporada al domicili de la parella a Brooklyn. Després de la mort en 1985 de son company, continuà sostenint la premsa anarquista, especialment Tierra y Libertad (Mèxic) i L'Internazionale (Ancona). Maxima Pirani va morir centenària el 6 de juny de 1993 en un hospital de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) i va ser incinerada.

***

Necrològica d'Eduardo Sanjuán Castro apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de gener de 1994

- Eduardo Sanjuán Castro: El 16 de novembre de 1901 neix a Santa Cruz (La Palma, Illes Canàries) –alguns citen erròniament San Andrés y Sauces (La Palma, Illes Canàries)– el periodista anarcosindicalista Víctor Eduardo Sanjuán Castro. Sos pares es deien Calixto Sanjuán i Dolores Castro. Des de molt jove formà part del moviment anarquista i fou un dels fundadors del Sindicat d'Obrers del Tabac de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de les Illes Canàries. Durant les dècades del vint i del trenta fou un dels principals animadors del moviment llibertari canari, juntament amb Antonio Vidal Arabí, Antonio Hernández i Horacio de Paz Martín. En els anys vint es traslladà a Barcelona (Catalunya). El 24 de març de 1924 negocià a Madrid (Espanya) amb el general Godofredo Nouvilas, secretari del Directori de Primo de Rivera, l'indult del seu amic, el dibuixant anarquista Alfons Vila Franquesa (Shum o Joan Baptista Acher), condemnat a mort per l'Audiència de Barcelona. En 1925 col·laborà en la revista barcelonina Vértice. En 1926 publicà a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) la biografia «Shum»íntimo, sobre el seu amic. El 6 de setembre de 1934 va ser detingut a La Orotava (Tenerife, Illes Canàries) acusat de ser enviat per la CNT per a atiar la vaga entre el sector tabaquer, però va ser alliberat dies després. El 28 de setembre de 1935 va ser novament detingut a Tenerife, juntament amb altres companys (Ángel Domínguez, Alberto Herrera Rodríguez, Alfonso Jorge Frías,Ángel Mejías Zamorano, Diego Rodríguez Alberto, Tomás Rodríguez Benítez, i Juan Yanes Pérez), per desencadenar una vaga entre els obrers tabaquers de l'illa. En 1936 fou membre del Sindicat de Professions Liberals de Barcelona de la CNT i en 1937 membre de la seva Secció de Periodistes. En 1936 col·laborà en Mi Revista. Durant la Revolució espanyola fou membre de les Milícies Canàries Antifeixistes, del Front Antifeixista de Canàries, del Comitè de Gerència de la Companyia Arrendatària de Tabacs i del Comitè Antifeixista de Canàries a Barcelona i, amb Horació de Paz, formà part del Batalló«Canàries», creat per aquest últim comitè. Horacio de Paz i ell van se anomenats Los Cubanitos. Amb altres companys del Comitè Antifeixista de Canàries (Hernández, Nóbrega, De Paz Martín i Vidal Arabí), participà en diverses activitats la finalitat de les quals fou l'aixecament al Marroc sota sobirania espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració, entre ells el d'Argelers. En 1940 estava integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Bourges (Centre, França). Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou membre del Sindicat de Pensionistes i Jubilats de la CNT a Madrid (Espanya), on participà en el moviment llibertari local. Algunes fonts li atribueixen l'autoria del llibre La tragèdia de Benagalbón, obra de l'advocat republicà Eduardo Sanjuán Albi, i mesclen dades biogràfiques d'ambdós. Víctor Eduardo Sanjuán Castro va morir el 28 de novembre de 1993 a la Residència San José de Madrid (Espanya), on residia, i va ser enterrat al Cementiri del Sud d'aquesta ciutat.

***

Bonaventura Rofes Llorens i Paulina Ballester (1949)

- Bonaventura Rofes Llorens: El 16 de novembre de 1903 neix a Colldejou (Baix Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Bonaventura Rofes Llorens. Sos pares es deien Joan Rofes i Josepa Llorens. En 1920 emigrà amb a família a França. Instal·lat a Lo Pojòl (Llenguadoc, Occitània), treballà d'obrer agrícola. En 1927 va ser requerit per les autoritats militars del Regiment d'Almansa (Albacete, Espanya). El juliol de 1936 retornà a Catalunya i a Barcelona fou membre del Comitè Revolucionari del seu barri. En 1939, amb el triomf franquista, retornà a Lo Pojòl i durant l'ocupació alemanya s'integrà en la Resistència. En complicitat amb sa germana Maria, amagà a casa seva armes i nombrosos companys del maquis. Son fill Adonis, nascut en 1927 d'un matrimoni anterior, també s'integrà en la Resistència i en 1943 era el membre del maquis més jove del sector Bedarius-Faugièiras (Llenguadoc, Occitània). En 1944 Bonaventura Rofes Llorens pogué fugir de la mort pels pèls: capturat pels nazis a la plaça del poble i en el moment que estava contra el mur per a ser afusellat, un oficial va interrompre l'execució per portar-lo a casa seva a escorcollar el seu domicili, mentrestant els veïns havien previngut sa germana Maria i els membres del maquis que hi havia amagats pogueren desaparèixer amb les seves armes; aquesta intervenció va permetre que, possiblement, salvés la vida. En 1957 s'instal·là a Besiers amb sa companya Paula Carme Ballester (Paulina), que havia militat a Barcelona en una organització de dones antifeixistes i havia estat internada en 1939 al camp de concentració de Ribesaltes, on milità activament en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Son germà gran, Joan Rofes Llorens, també va ser militant llibertari. Bonaventura Rofes Llorens es va suïcidar el 13 d'abril de 1985 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Eusebio Martínez Muñoz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de desembre de 1983

- Eusebio Martínez Muñoz: El 16 de novembre de 1909 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Eusebio Martínez Muñoz. Sos pares es deien Vicente Martínez Sánchez i Lucía Muñoz López. Paleta de professió, emigrà a Catalunya. A començament dels anys trenta presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació del Treball (CNT) de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Entre el 25 i el 28 de gener de 1936 va ser delegat de Montcada i Reixac en la Conferència Regional Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Barcelona. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la «Columna Durruti», on continuà lluitant fins la militarització de les milícies, moment en el qual restà en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939 amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en diversos camps. Posteriorment participà en la reorganització de la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània). Durant els anys setanta fou membre del Comitè Regional Exterior de la CNT. Sa companya fou Paulette Georgette Léa Bruge. Eusebio Martínez Muñoz va morir el 27 de novembre de 1983 al seu domicili d'Athis-Mons (Illa de França, França).

***

Tosca Tantini

- Tosca Tantini: El 16 de novembre de 1913 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i miliciana Tosca Tantini. Sos pares es deien Giuseppe Tantini, cartoner, i Attilia Melonari, i era germana de l'anarquista Ferrucio Tantini. Es guanyava la vida fent de gelatera. En 1930 marxà cap a França, on retrobà son pare que havia emigrat en 1923. A finals de 1931 vivia a Arcueil (Illa de França, França) amb son company, l'anarquista Bruno Gualandi. A França s'encarregà de la distribució del periòdic anarquista Guerra di Classe, de Camillo Berneri. L'agost de 1936, amb son germà Ferrucio, passà a Catalunya i a Barcelona s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», ben igual que altres companys –Antonio Calamassi, Pietro Morin, Giovanni Fontana, Carlo Cocco, Antonio Calamassi, Armando Malaguti, Leonida Mastrodicasa, Tintino Rasi (Auro d'Arcola), Azelio Bucchioni, Settimo Guerrieri, Arrigo Catani, Natale Matteucci. Participà en els combats d'Osca i d'Almudébar, al front d'Aragó, on son company morí. El maig de 1937 compartia un apartament amb altres anarquistes italians (Francesco Barbieri, Camillo Berneri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Fosca Corsinovi), al número 2 de la plaça de l'Àngel de Barcelona, i fou testimoni de la detenció de Camillo Berneri i de Francesco Barbieri per un escamot estalinista, companys que posteriorment van ser assassinats. Va escriure una carta a Adalgisa Fochi, mare de Camillo Berneri, on explicà els últims moments de la vida de son fill. Després d'aquests esdeveniments, a finals de 1937 retornà a París (França). El 6 de setembre de 1939 es casà al XVIII Districte de París amb Victor Manuel Bistué Sampietro (1910-1993), obrer matricer de fresadora, de pares emigrants aragonesos que havia nascut a França. Tosca Tantini va morir el 29 d'abril de 1940 a l'Hospital Lariboisière de París (França) –algunes fonts citen erròniament el 29 de març.

Bruno Gualandi (1905-1936)

***

Necrològica de César Cuello Díaz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 d'octubre de 1991

- César Cuello Díaz: El 16 de novembre de 1918 neix a Rozadas (Boal, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista César Cuello Díaz. Sos pares es deien Amalino Cuello i Beneranda Díaz. Quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil participà en els combats al front del centre i en 1939, amb el triomf franquista, aconseguí arribar a Algèria, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després del desembarcament aliat al Nord d'Àfrica i de l'Alliberament, s'instal·là a Orà (Algèria), on milità en la Federació Local de la CNT. En 1957 abandonà Algèria i s'establí amb sa família a Jonage, a la metròpoli de Lió, on continuà militant en la CNT. Sa companya fou Carmen Pascual. César Cuello Díaz va morir el 17 de maig de 1991 a la Clínica Mutualista de Lió (Arpitània).

***

Antonio Navarro Velázquez

- Antonio Navarro Velázquez: El 16 de novembre de 1920 neix a Caravaca de la Cruz (Múrcia, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Navarro Velázquez, conegut com Antonio el Zapatero o, simplement, Zapatero. Sos pares es deien Gabriel Navarro López, espardenyer, i Agustina Velázquez Verdejo. Quan tenia 12 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat. En 1935 emigrà a Barcelona (Catalunya), on començà a militar en un grup anarquista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, intentà integrar-se en les milícies confederals, però havia de tenir almenys 17 anys, i a partir de 1937 serví en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf franquista passà a França i participà en la Resistència contra l'ocupació nazi. En 1947 entrà a la Península en missió orgànica, però va ser detingut l'any següent; jutjat, va ser condemnat a una llarga pena de presó, la qual purgà, d'antuvi, a Saragossa (Aragó, Espanya) i, després, a Sant Miquel dels Reis (València, País Valencià) i, finalment, a Burgos (Castella, Espanya). En 1960 va ser posat en llibertat condicional. A Barcelona, amb José Navarro Muñoz i Joaquín Amores Ortiz, participà en l'organització del grup anarquista«Perseverancia», el qual, fins a 1970, ajudà els companys buscats per la policia franquista a passar a França. Pocs mesos abans de la mort del dictador Francisco Franco, passà novament a França fugint de la detenció. També fou membre del Comitè Nacional de la CNT, especialment amb Manuel Saldaña de la Cruz. A mitjans dels anys setanta participà en la reorganització de la CNT a Barcelona. El 30 de març de 1978 va ser detingut, juntament amb altres tres companys (Francisco Rodríguez Meroño, José Luis López Moreno i Ana María Álvarez López), acusat de ser el«cervell» d'un «grup específic» (Grups Autònoms Llibertaris) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i del metrallament, el 19 de març de 1978, de la caserna de la Policia Armada de Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En els anys noranta milità en la CNT de Barcelona i, poc abans de morir, en la Federació Local de la CNT de Cornellà de Llobregat amb la intenció, amb Manuel Saldaña, de formar un nou sindicat. Son companya, Carmen Edo. Antonio Navarro Velázquez va morir el 30 d'agost de 1999 a l'Hospital «Príncipes de España» de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya).

Continua...

---

A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament? (Joan Buades)

No era això, no és això: altres futurs són possibles

Jaume Santandreu, Joan Buades, Lluís M. Xirinacs, Cecili Buele, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades... recomanen No era això: memòria política de la transició.

Per Joan Buades, exdiputat d'Els Verds d'Eivissa

Recentment, Miquel López Crespí ha publicat la seva memòria política de l'anomenada "transició" espanyola de la dictadura a la democràcia. El seu títol, No era això, expressa la intenció de l'autor de parlar clar i català sobre un període avui condemnat a l'oblit des del que s'ha convertit en políticament correcte per a l'establiment oficial de l'Estat.

En aquest sentit, l'assaig té l'inusual mèrit de burxar en la fractura que és a la base de l'impuls, la creença i el compromís que ha caracteritzat l'utopisme socialista des dels seus primers temps. Des del socialisme teòric, aquest món no només és injust sinó que es pot transformar en favor d'una justícia social més gran. Aproximació que comporta una exigència d'activisme ètic personal per tal de collaborar a aquesta millora del món que sabem possible. Miquel López Crespí escriu exactament des d'aquí. Els Països Catalans i Mallorca en particular van viure uns anys, pocs la veritat, on altres horitzons eren possibles. No és una llei biològica ni un mèrit de les esquerres que es vanin de ser-ho que els néts polítics de l'Ordre dictatorial puguin tornar a governar, quinze anys després, les principals institucions de l'Estat a recer del "retorn a l'ètica" contra la corrupció "socialista". Per això, la seva revisió personal i collectiva del període que va de finals dels seixanta al cop d'estat del 1981 permet tornar-se a fer preguntes o, més aviat, a canviar de preguntes. Vista la misèria de la pràctica i de la teoria de les forces suposadament transformadores arreu, l'exercici ho ben paga.

Abans que res, però, Miquel López Crespí ens retrotreu a dos episodis claus que illuminaran el valor de les derrotes transformadores a la sacrosanta transició gestionada, certament que amb paquets d'accions de pes prou divers, per la UTE entre franquisme "modern", socialdemocràcia "renovada" i estalinisme "dernier cri". Va haver-hi una esquerra ni socialdemocrata ni estalinista a Catalunya que es dir Bloc Obrer i Camperol i, sobretot, Partit Obrer d'Unificació Marxista. Precisament, Georges Orwell va allistar-se com a brigadista internacional a les milícies d'aquest en la guerra contra el feixisme. López Crespí, com Orwell al seu massa ignorat Homenatge a Catalunya, relata el propòsit exterminista de l'estalinisme del PSUC i del PCE contra aquestes organitzacions revolucionàries (i, en un sentit complementari però autònom, contra la CNT i l'anarquisme internacionalista d'un Camillo Berneri) en plena contesa contrarevolucionària. El feixisme de Burgos no ho hagués fet amb més eficàcia. L'altre episodi rescatat és el model kleenex d'usar i tirar el maquis a la península per part de l'estalinisme més conspicu durant els anys cinquanta. Més de 8.000 atacs armats contra la Dictadura van ser protagonitzats pels maquis anarquistes i comunistes, més de 20.000 persones van ser represaliades per cooperar amb aquesta forma de lluita antifeixista, un mètode, per cert, que era idèntic a l'utilitzat per la Resistència francesa i les guerrilles italianes durant la Segona Guerra Mundial. Quan el Gran Pare Socialista va deixar d'estar interessat a sostenir aquesta estratègia, els titulars de la seva franquícia a Espanya i Catalunya no dubtaren a abandonar, difamar, delatar i tractar d'esborrar tota memòria d'aquest moviment popular.

Aquests precedents són claus per entendre el canemàs del No era això. El Franquisme va viure el seu esplendor els anys seixanta, quan va recuperar els nivells de vida anteriors a la guerra civil i, gràcies a la industrialització turística i a les aportacions dels emigrants, va poder ser vist com l'impulsor a Espanya de la societat de consum. El final de la dècada, però, és també el del naixement de dues grans tedències polítiques rupturistes: ETA i l'esquerra revolucionària (des del Frente de Liberación Popular fins a la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització d'Esquerra Comunista). Aquests collectius, essent minoritaris entre una població ampliament despolititzada i narcotitzada pel consumisme incipient, van protagonitzar dinàmiques de canvi real que posaren en escac a l'Estat. D'un costat, l'assassinat etarra de Carrero Blanco, el Guardià de Ferro de Franco i el seu hereu polític indiscutible, va obligar el franquisme però també l'industrialisme capitalista (o globalitzador, per dir-ho amb una paraula de moda) a plantejar-se com fer cap a un futur segur sense Franco i sense aventures "radicals". D'altra banda, la puixança dels nombrosos collectius revolucionaris d'esquerra, que mantenien un pols activista molt igualat sinó superior amb una socialdemocràcia somnàmbula i un estalinisme que somniava a ser el primer partit de l'esquerra, era creixentment percebuda com un perill per als interessos industrials. A diferència de l'esquerra autoritària d'un PCE i a l'institucionalisme exacerbant d'un PSOE que maldava per ser reconegut a l'Europa occidental com el referent de la socialdemocràcia a Espanya, l'OEC, l'LCR, les Comissions Obreres Anticapitalistes o les Plataformes Anticapitalistes, propugnaven una estratègia de consells obrers i populars, de donar poder de decisió a la base, i qüestionaven qualsevol arranjament polític amb el franquisme des de les cúpules polítiques. Des de la mort del dictador el novembre del 1975 fins a les primeres eleccions el juny del 1977 es va viure el període clau.

Miquel López Crespí argumenta en No era això: memòria política de la transició publicat per Edicions El Jonc, que va ser llavors, en plena angúnia franquista i occidental sobre el futur, que el PCE va tornar a jugar la carta de la "responsabilitat" ajudat per un PSOE pràcticament inexistent i necessitat de ser reconegut com a força política de primer ordre per l'establiment feixista. Com el PCF de Marchais el maig del 68 però també com el PCE i el PSUC de la Guerra Civil, l'establiment comunista es va oferir a fer de partenaire privilegiat del franquisme reciclat amb l'esperança d'esdevenir el primer partit de l'esquerra electoral a la Berlinguer. Qualsevol principi polític va ser subordinat i sacrificat a aquesta estratègia, com demostren tant els Pactes de la Moncloa i la Constitució del 1978. Estat i PCE van cooperar a fer la traveta a qualsevol intent que l'esquerra rupturista política i social pogués qüestionar aquest model de transició d'una dictadura feixista a una democràcia de molt baixa intensitat i sense canvis rellevants en els aparells de l'Estat, des de la policia fins a l'ensenyament. Així, en les eleccions del 1977 els partits d'esquerra revolucionària simplement eren illegals i van haver de comparèixer-hi en unes condicions impossibles. Els resultats, que donaren carta de naturalesa a un PSOE multimilionari en vots i esquàlid quant a militants i deixaren molt tocat un PCE que a penes va treure un terç del vot socialdemòcrata, van escapçar també per a molts d'anys la possibilitat que llistes d'esquerra alternativa tinguessin representació parlamentària.

La memòria de López Crespí té un tercer allicient en la seva aproximació a aquests processos des de la realitat mallorquina. En el llibre hi trobem una perspectiva alternativa de l'ampla preponderància -dins els raquítics rengles de l'antifranquisme mallorquí, gens comparable al de Catalunya o Asturies- de persones lligades a l'esquerra revolucionària a qui devem, en bona mesura, la creació d'organismes populars unitaris com van ser les associacions de veïns de Palma, que tant feren per millorar la qualitat de vida dels barris de la capital. Hi llegim també el desencís per l'abandonament gairebé immediat per la majoria de partits més o menys democràtics de la lluita per l'autogovern, tot i l'èxit clamorós de la manifestació del 1977 per l'autonomia. Aquesta manca de compromís amb la pròpia terra és a la base de la microautonomia que encara patim a les Balears gairebé vint-i-cinc anys després.

És interessant conèixer de primera mà com una part ben rellevant d'aquella esquerra revolucionària mallorquina dels anys setanta va confluir amb el PSM el 1978 sobre la base de la defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans i de la seva adscripció ideològica al socialisme no autoritari. Eren temps realment moguts, d'exigències polítiques majors i resultats ínfims, i no era fàcil sobreviure amb un mínim de dignitat ètica.

No era això: memòria política de la transició es tanca aparentment amb la sanció del cop militar fallit(?) del 1981 com a fita històrica per a la consolidació d'un règim postdictatorial, clarament capitalista i occidentalista, allèrgic als canvis reals i a fomentar la participació popular. Per als que, per edat, hem viscut de lluny aquella etapa no deixa de sorprendre'ns la continuïtat en el temps dels hàbits estalinistes ahir en dictadura avui en democràcia, la por que genera en l'esquerra establerta l'ampliació dels drets democràtics i l'afavoriment de la participació popular directa i de les entitats cíviques en els afers ciutadans i el menyspreu malaltís per totes aquelles persones i organitzacions que, normalment amb mala fortuna, han intentat promoure debats, proposar idees i fer canvis amb un sentit social i nacional a casa nostra.

A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament?

Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos?

Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Lluís M. Xirinacs)

Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Per Lluís M. Xirinacs.

"En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".

'No hi estic gens d'acord.

'La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.

'Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.

'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya

'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.

'Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.

'Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.

'Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.

'El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans".

Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 17 de novembre

Esdeveniments

L'atemptat d'Umbert I segons La Ilustración española y Americana del 8 de desembre de 1878

- Atemptat contra Humbert I: El 17 de novembre de 1878 a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Giovanni Passannante intenta apunyalar, als crits de «Mort al Rei! Visca la República Universal Visca Orsini!», amb un ganivet de cuina de vuit centímetres, el rei Humbert I de Savoia, que travessa la ciutat en un carruatge de visita reial. El rei només resultarà ferit lleument a un braç en aquesta acció. Aquest atemptat va provocar la caiguda del govern. Després de ser torturat a ferro roent per que confessés una inexistent conxorxa, Passannante serà jutjat el 7 de març de 1879 i condemnat a mort, pena que serà posteriorment commutada a treballs forçats a perpetuïtat per un Decret regi del 29 de març de 1879. Sa mare de 76 anys, dos germans i tres germanes seves van ser detinguts i tancats al manicomi criminal d'Aversa fins a la mort com a expiació per haver«parit» i conviscut amb el«monstre»; només son germà Pasquale va poder fugir. Després de molts anys de terrible captivitat en absoluta soledat a la presó de Portoferraio, a l'illa d'Elba, morirà el 14 febrer de 1910 al frenopàtic judicial de Montelupo Fiorentino.

***

L'atracament de Primera Junta segons la publicació de Buenos Aires Caras y Caretas, núm. 1.417, del 28 de novembre de 1925

- Atracament de Primera Junta: El 17 de novembre de 1925, minuts abans de la mitjanit, dos individus irrompen armats a l'estació del metro de Primera Junta, al barri de Caballito de Buenos Aires (Argentina), i exigeixen la recaptació del dia al venedor de bitllets Durant. Els atracadors fugiren per la sortida del carrer Centenera amb una capsa de fusta on habitualment es guardava el recapte. Als crits de Durant, un dels atracadors disparà a l'aire per acoquinar-lo i evitar així la persecució, però el tret alertà el caporal de policia Núñez que es trobava prestant servei entre Rivadavia i Centenera i sortí corrent amb l'arma a la mà cap l'enrenou. Un dels dos atracadors que vigilaven les dues entrades del metro en veure l'agent armat li disparà dos trets mortals. Els quatre assaltants entraren en un taxi que els esperava entre els carrers Rosario i Centenera, però el xofer no aconseguí posar el cotxe en marxa i els atracadors fugiren a peu pel carrer Rosario en direcció a l'Est, on desaparegueren. El taxista J. de Juanes va ser l'únic detingut. L'atracament va resultar un fracàs total, ja que els diners de la recaptació no havien estats posats a la capsa de fusta, sinó en una capsa de ferro situada sota la finestreta del despatx de bitllets; la capsa de fusta no contenia res. Dies abans, el 18 d'octubre de 1925, un atracament de les mateixes característiques s'havia portat a terme a l'estació de tramvies «Las Heras» del barri de Palerm de la capital argentina. En ambdós casos l'accent dels assaltants era espanyol. Al mateix temps la policia argentina va rebre un dossier de xilena, amb el suport de la policia espanyola, on contenia les fotografies d'una banda d'atracadors espanyols, mexicans o cubans que actuava sota el nom de «Los Errantes» i que amb nacionalitats i noms suposats amagava les identitats dels militants anarquistes Buenaventura Durruti Domínguez (Ramón Carcaño Caballero, mexicà), Francisco Ascaso Abadía (Teodoro Pichardo Ramos, mexicà), Alejandro Ascaso Abadía (José Manuel Labrada Pontón o José Manuel S. Pautan, cubà) i Gregorio Jover Cortés (Manuel Serrano García, valencià). A totes els cotxes del metro i a tots els tramvies es penjaren les fotografies dels atracadors buscats, però mai no van ser detinguts.

Naixements

Notícia de la detenció de Maurice Onic apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'1 de juliol de 1894

- Maurice Onic: El 17 de novembre de 1857 neix a Caromb (Provença, Occitània) l'anarquista Maurice Alfrède Onic, conegut com Mort aux Rats. Sos pares es deien Pierre Onic, guarda forestal, i Marie Anne Cordet. En 1875 es presentà voluntari per cinc anys en el I Regiment de Caçadors d'Àfrica i en 1879 va ser degradar de brigadier a soldat de segona classe. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant i de viatjant de comerç. Anarquista aïllat, no freqüentà cap grup i rarament assistí a reunions i conferències. Recorregué les Boques del Roine per ocupar-se del seu negoci i visitava sovint Marsella (Provença, Occitània). Condemnat per robatori, el 26 de gener de 1892 va ser novament condemnat pel Tribunal de Marsella a 15 dies per estafa. El novembre de 1893 va ser detingut a Tarascó (Provença, Occitània) com a còmplice de l'atemptat comès contra el Quarter General i alliberat tres dies després. Setmanes després, va ser greument ferit al Bar Artistique de Marsella durant una baralla i, segons la policia, escridassà paraules violentes contra la societat i amenaçà en tot moment amb cometre un atemptat. Durant les eleccions legislatives del 4 de març de 1894 es presentà com a candidat anarquista en la primera circumscripció de Marsella tenint com a programa «la supressió de tot govern». En aquesta ocasió, signà un cartell verd titula«Appel des morts aux vivents» (Crida dels morts als vius), amb calavera i tíbies, considerada injuriosa pel director del periòdic Le Radical; el cartell va ser imprès pel cunyat del director de Le Petit Provençal i es desencadenà una violenta polèmica entre ambdós diaris. Onic obtingué 15 vots sobre 4.659 vots emesos. El juliol de 1894 va ser detingut a Nevers (Borgonya, França) acusat de fer «apologia de l'anarquia i de la propaganda pel fet»; en aquesta ocasió digué ser el «professor d'anarquia» de Sébastien Faure. En 1895 retornà a Marsella i assistí a les conferències donades per Sébastien Faure. En 1897 participà en un col·lecta a favor dels jueus algerians arran de les revoltes antisemites de l'època. La policia assenyalà la seva presència a Marsella el maig i el setembre de 1898. Maurice Onic va morir el 7 de maig de 1906 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Voltairine de Cleyre fotografiada per Kuebler (Filadèlfia, 1891)

- Voltairine de Cleyre:El 17 de novembre de 1866 neix a Leslie (Michigan, EUA), en una família d'origen francès molt humil, l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista Voltairine de Cleyre. Sa mare, Eliza, era una costurera a domicili i son pare, Auguste de Cleyre, artesà socialista i lliurepensador, li va posar el nom en honor de Voltaire; però amb el temps va recloure a la força sa filla adolescent en un convent catòlic a Sarnia (Ontario, Canadà), encara que més per necessitat econòmica que perquè hagués tornat al si de l'Església. Va fugir del convent en dues ocasions: la primera nedant a Port Huron Michigan i caminant 17 milles, però son pare la va tornar a internat, i la segona va escapar-se amb èxit i mai no va tornar; en total va estat tres anys i mig tancada, temps en el qual va aprendre francès i a tocar el piano. Aquesta experiència, juntament amb els lligams que sa família tenia amb el moviment abolicionista i l'Underground Railroad–el Ferrocarril Clandestí era una xarxa de rutes furtives construïdes pels esclaus afroamericans per fugir i refugiar-se als Estats del Nord i al Canadà amb el suport dels abolicionistes blancs–, sumat a la pobresa amb la qual va créixer i la influència de les idees lliurepensadores, van fer d'ella una atea i van radicalitzar la seva forma de pensar. Quan va deixar el convent va posar-se d'institutriu, fent classes particulars de música, de francès, d'escriptura i de cal·ligrafia, activitats que li van permetre guanyar-se durant tota sa vida. Va començar a implicar-se en el moviment lliurepensador, especialment anticatòlic i anticlerical, també en sortir del convent, realitzant conferències en nom de la l'American Secular Society i escrivint articles en els periòdics del lliure pensament –del The Progressive Age, va ser redactora en cap. A començaments dels anys 1880, es va veure influenciada per Thomas Paine i sobretot per Mary Wollstonecraft, així com per Henry David Thoreau, Big Bill Haywood, Clarence Darrow, i més tard per Eugene Debs. Va esdevenir anarquista després de l'execució, l'11 de novembre de 1887, dels quatre anarquistes dels fets de Haymarket (Els Màrtirs de Chicago). En aquesta època va començar a destacar com a una excel·lent oradora, posseïdora d'un talent literari excepcional, i va estar força unida a Emma Goldman, Alexander Berkman i Lucy Parsons. Després va començar a freqüentar els anarquistes individualistes i va adoptar aquest punt de vista llibertari, especialment pel que fa els temes de la propietat –de la qual era partidària, i que li va portar discussions amb Emma Goldman, partidària de l'abolició de la propietat privada i de la instauració del comunisme econòmic– i de la llibertat; però es va qualificar com a «anarquista sense adjectius» i va mirar sempre d'harmonitzar les diverses faccions llibertàries sempre que fossin antiestatistes i anticapitalistes. En aquesta època va col·laborar en Liberty, el periòdic de Benjamin R. Tucker. També va ser partidària de l'«acció directa» com a forma de lluita. Pel que fa al seu anarcofeminisme, va lluitar contra els ideals de bellesa que atiaven les dones a deformar els seus cossos i les pràctiques educatives sexistes; també va lluitar contra la violència domèstica i les violacions dins del matrimoni. Com a antimilitarista va mostrar-se fortament en contra dels exèrcits en temps de pau, ja que l'únic que fan es que les guerres siguin més probables, i va fer una crida a la insubmissió. Molt pròxim intel·lectualment a Dyer D. Lum, que va acabar suïcidant-se en 1893, i a T. Hamilton Garside, de qui va estar follament enamorada. El 12 de juny de 1890 va tenir un fill, Harry, amb el lliurepensador James B. Elliot, però com que no es trobava capacitada per ser mare ni físicament, ni emocionalment, ni econòmicament, Harry va ser pujat a Filadèlfia per son pare que s'havia separat de Voltairine; mare i fill van tenir molt poc contacte, però Harry adorava sa mare i la seva primera filla la va batejar Voltairine. De naturalesa malaltissa i depressiva, De Cleyre va intentar suïcidar-se almenys en dues ocasions. En 1892 va ser una de les fundadores de la Ladies Liberal League (Lliga Liberal de Dames), una organització de lliurepensadores que tractava temes feministes (sexualitat, avortament, sexisme, etc.) i temes socials (criminalitat, socialisme, anarquisme, etc.); també va participar en la creació del Club de Ciència Social, grup anarquista de discussió i de lectura. El 19 de desembre de 1902 va sobreviure a un intent d'assassinat, del qual sortí greument ferida amb tres trets, per part de Herman Helcher, un antic alumne enfollit que l'assetjava i a qui es va negar a reconèixer davant la justícia com a bona llibertària tolstoiana. En 1905 va obrir, amb altes companyes anarquistes (Natasha Notkin, Perle McLeod, Mary Hansen, etc.) la Biblioteca Revolucionària, que prestava obres radicals als obrers subscrits per una mòdica quantitat. En aquest període va viatjar en dues ocasions a Europa de gira propagandística i a Anglaterra va fer contacte amb els cercles d'exiliats russos, espanyols i francesos, a més de fer amistat amb destacats militants, com ara Kropotkin, Louise Michel, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Durant la primavera de 191, en un moment de crisi anímica, va treure coratge i va fer costat la revolució mexicana i especialment el pensament i l'acció de Ricardo Flores Magón, fent conferències, recaptant fons pels llibertaris mexicans i distribuint Regeneración, el seu òrgan d'expressió. Va col·laborar en infinitat de publicacions: Open Court,Twentieth Century,Magazine of Poetry, Truth, Lucifer,Boston Investigator,Rights of Labor, Chicago Liberal, Free Society, The Independent, TheProgressive Agee, The Truth Seeker, Liberty, Mother Earth,Freedom, Regeneración, etc. Entre les seves obres podem destacar The drama of the nineteenth century (1889), In defense of Emma Goldmann [sic] and the right of expropriation (1894), The past and future of the Ladies Liberal League (1895), The gods and the people (1898), The worm turns (1900), Det anarkistiske ideal (1903, en suec), Crime and punishment (1903), McKinley's assassination from the anarchist standpoint (1907), Anarchism and american traditions (1909), The dominant ideal (1910), Direct action (1912), Sex slavery (1914, pòstum), The first mayday: the Haymarket speeches, 1895-1910 (1980, pòstum), entre d'altres. També va realitzar traduccions del jiddisch a l'anglès, obres de Jean Grave, articles del castellà i també va fer la versió anglesa de L'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que va tenir molta influència en el desenvolupament de la pedagogia llibertària als Estats Units. Les seves obres s'han traduït a diverses llengües, com ara el danès, el suec, l'italià, el castellà, l'alemany, el txec, el rus, el jiddisch, el xinès, etc. Voltairine de Cleyre va morir el 20 de juny de 1912 al St. Mary of Nazareth Hospital de Chicago (Illinois, EUA) d'una meningitis sèptica i va ser enterrada a prop dels Màrtirs de Haymarket, al Cementiri Waldheim de Forest Park (Chicago); dos mil persones li van dir l'últim adéu.

***

Notícia de la condemna de Louis Thomasson apareguda en el diari parisenc Le Temps del 8 d'abril de 1892

- Louis Thomasson: El 17 de novembre de 1871 neix a Roanne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Louis Thomasson, conegut com Lucien Marcus. Sos pares, teixidors, es deien Pierre Thomasson i Eléonore Merle. Es guanyava la vida com sos pares fent de teixidor. En 1891 fou, amb son germà major Jean-Marie Thomasson i altres companys (Claude James, Louis Segaud, etc.), un dels fundadors de la Joventut Antipatriota de Roanne i s'encarregava de distribuir els periòdics Le Conscrit i Le Père Peinard. En aquesta època vivia al número 107 de la carretera de París. El 21 de setembre de 1891va prendre la paraula en un banquet antipatriòtic que reuní 35 comensals i on figurava en el menú «potatge anarquista, llonganissa a la dinamita i amanida revolucionària». El gener de 1892 el grup en el qual formava part, amb Barre i Jules Genouel, no va poder, mancat de recursos, enviar un delegat al Congrés Anarquista que se celebrà a Lió (Arpitània). En aquesta època era un dels representants del Sindicat dels Teixidors a la Borsa del Treball i es va oposar a la creació d'un Sindicat de Manobres, que hauria permès als anarquistes disposar d'un local a la Borsa del Treball, tot argumentant que aquesta era un dels edificis que s'havia d'enderrocar. El 3 de febrer de 1892, quan va ser sortejat per a la quinta a l'Ajuntament de Roanne, mostrar el seu rebuig a l'acte, va intentar fer un discurs i abandonà el local al crit de«Fora la pàtria! Visca l'anarquia!». Processat per «crits sediciosos», el 4 d'abril de 1892 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Loira a un mes de presó. També va ser acusat de ser l'autor, dies abans del sorteig, de l'aferrada del cartell«Appel aux conscrits». No es va incorporar al seu regiment i a començament de novembre de 1892 s'exilià a Londres (Anglaterra). En 1893 compartia allotjament amb l'anarquista Ferrié (Lorin) de Roanne al barri londinenc de Balham. Posteriorment retornà a França i s'instal·là a Angers (País del Loira, França), on treballà d'empleat de comerç. El 20 de juny de 1898 es casà a Ancenis (País del Loira, França) amb Eugénie Anne Marie Dupé, de qui es va divorciar el 29 d'abril de 1915. En aquests anys regentà amb sa companya el comerç d'alimentació«Produits de Bretagne», al número 192 del arrer Saumuroise d'Angers. El 5 de maig de 1927 es casà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) amb Marie Jeanne Labadie. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Primo Bassi

- Primo Bassi: El 17 de novembre de 1892 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Primo Bassi, que va fer servir el pseudònim de Wania. Sos pares es deien Battista Bassi i Giulia Venturi. A començaments de segle sa família es traslladà a Imola, on son pare treballà el vímet i sa mare venent teles. De ben jovenet, després d'haver assistit a l'escola elemental, s'integrà en les lluites pageses i contra els esquirols. Entrà a treballar com a operari en una vidrieria d'Imola i en 1913 se subscriví al periòdic anarcosindicalista d'aquesta ciutat Il Pungolo i distribuí el setmanal L'Agitatore. Aquest mateix any va ser cridat a files i conegué Aldino Felicani, redactor del periòdic antimilitarista anarquista Ropete le file!. Influenciat per l'antimilitarisme de Gustave Hervé, intentà, no sin dificultats, distribuir propaganda subversiva en l'exèrcit. En 1919 va ser llicenciat sota la qualificació de «tirador de primera». Ben aviat esdevingué un dels anarquistes més influents de la Romanya i entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i de la direcció de la Unió Sindicalista Italiana (USI) d'Imola, partidari del corrent organitzador i seguidor d'Errico Malatesta. Freqüentà la casa de Luigi Fabbri i va fer amistat amb Augusto Masetti. El 10 de novembre de 1919, durant un míting socialista en un teatre, prengué la paraula per contradir els socialistes Anselmo Marabini, Nicola Bombacci i Romeo Galli. El 4 de gener de 1920, al mateix teatre ple de gom a gom, presentà Malatesta que feia poc havia retornat a Itàlia. Col·laborà regularment en el setmanari regional Sorgiamo! de Rimini i, en nombroses conferències i mítings parlà sobre la Revolució russa i la possibilitat d'una revolució a Itàlia. El maig de 1920, amb Diego Guadagnini, prengué la direcció de Sorgiamo! que havia estat traslladat a Imola. Entre 1920 i 1921 fou secretari administratiu de l'USI d'Imola. El desembre de 1920, amb altres companys i armat amb una metralladora, frustrà el primer intent d'assalt d'un escamot feixista a Imola; en els anys posteriors, però, patí la violència dels seguidors de Mussolini. El gener de 1921 el periòdic Sorgiamo! deixà de tenir caràcter regional i esdevingué l'òrgan dels anarquistes d'Imola i de Massalombarda. Col·laborà en aquesta publicació, fent servir el pseudònim de Wania, amb articles de diferents temes: l'antimilitarisme, el sabotatge, el creixement del feixisme, la lluita agrària, el suport a les víctimes polítics, la violència estatal, Tolstoi –en 1920 posà a un fill seu el nom de Leone en honor a l'escriptor rus–, els fets del Teatre Diana, etc. El 9 de juliol de 1921 sortí l'últim número de Sorgiamo! dirigit per ell. Aquella nit, com a cloenda d'una jornada de provocacions feixistes, mentre es troba a la cerveseria Passetti, és reconegut i apallissat a l'exterior del bar per un grup d'uns quinze feixistes; afortunadament pogué agafar la pistola que portava i ferí en una cama un dels agressors anomenat Casella, aconseguint fugir. Perseguit a trets per l'escamot feixista i pels carrabiners, va ser agafat i, després de portar-lo a la comissaria i a l'hospital per les primeres cures, detingut. Acusat de la mort d'Edgardo Gardi, simpatitzant feixista que passava per davant de la cerveseria, va ser tancat a la presó de San Giovanni in Monte. Durant la nit els esquadrons feixistes conclogueren la jornada de violència, destrossant i calant foc les seus de diversos grups anarquistes, de Sorgiamo! i de la USI locals. L'octubre de 1922, coincidint amb la«Marxa sobre Roma», s'engegà el procés; va ser defensat per Francesco Saverio Merlino i Genuzio Bentini i l'acusació la portà l'advocat Oviglio–futur ministre de Gràcia i Justícia– i Tomaso Casoni, secretari del Partit Popular d'Imola. El dia de l'audiència, on el públic era exclusivament feixista, van ser agredits son germà, sa companya i son oncle. Malgrat les proves exculpadores i l'informe de balística que confirmava que el tret mortal no havia sortir de la seva arma, el 23 d'octubre de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Bolonya a 20 anys, sis mesos i 28 dies de presó. La premsa feixista lamentà que Merlino no fos tancat també per instigador moral dels fets. Proves de solidaritat de la classe obrera es donaren arreu del país i la premsa obrera (L'Avanti,L'Ordine Nuovo,Sorgiamo!, etc.) blasmà contra la sentència, engegant-se una gran campanya per aconseguir el seu alliberament. En 1923 va ser traslladat a la presó de Castelfranco Emilia, on compartí cel·la amb l'anarquista d'Imola Angelo Errani, i rebé el suport econòmic del Comitè de Defensa Llibertària (CDL), coordinat pel Libero Accordo. Totes les publicacions anarquistes que encara circulaven es van fer ressò del cas i demanaren al ministre Oviglio l'indult. Mentrestant va ser traslladat a Ancona. L'agost de 1925 el jurat que l'havia condemnat signà un document en el qual es reconeixia la seva «substancial innocència» i demanaren la gràcia. Fins i tot la família del finat afirmà que no creia en la seva culpabilitat i un cop escarcerat es reuní amistosament amb ella. Després de l'amnistia de 1925 i l'indult de 1928, la pena es purgà el 8 d'octubre de 1929, però, considerat com a un anarquista perillós, romangué empresonat i el 20 de desembre de 1929 confinat amb sa companya i son fill a l'illa de Lipari per penar tres anys més. A Lipari va fer de cambrer i conegué l'anarquista Luigi Galleani. El 7 d'octubre de 1932 va ser alliberat, però se li va fixà la residència a Faenza, on vivia son germà Terzo i el qual li va donar feina al seu taller mecànic. El setembre de 1933 s'instal·là de bell nou a Imola, a la casa del seu germà Secondo, anarquista també que s'havia vist obligat a emigrar a França en 1927. En aquesta ciutat visqué com a venedor ambulant de fruita i verdura que conreava al seu hort. El novembre de 1934, com a contrari al règim, se li considerà«sospitós» en la seva targeta d'identitat. El 22 de gener de 1935, arran d'una circular ministerial que prohibia viure a la mateixa província els condemnats d'assassinat de feixistes, es va veure obligat a canviar de residència. Aquest mateix dia, pressionat per la situació econòmica i davant la impossibilitat de mantenir sa família, envià una carta a l'autoritat governativa demanant poder restar a Imola, però el prefecte de Bolonya no acceptà i es va veure obligat a traslladar-se a Faenza. El gener de 1936 marxà clandestinament a Castel Bolognese i visqué a casa d'una anciana anarquista, retornant a Imola quan els companys li avisaven que els carrabiners el buscaven. El febrer de 1943 pogué retornar legalment a Imola on, no obstant la constant vigilància, amb altres companys (Enea Camaggi, Andrea Gaddoni i Cesare Fuochi, Attilio Diolati, Massenzio Masia, etc.), creà un grup anarquista clandestí que es reunia a casa seva sota la cobertura del comerç de costurera de la seva companya. L'11 de gener de 1944 va ser detingut per la milícia feixista i tancat uns dies a la Rocca d'Imola. Participà en totes les reunions clandestines del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local, aprofitant el seu permís per circular amb bicicleta per la província com a venedor ambulant. Després d'Alliberament, el CLN el nomenà assessor en qüestions alimentàries, càrrec que va mantenir fins a les eleccions de 1946. En 1945 publicà, a càrrec d'Amedeo Tabanelli, el fullet autobiogràfic Lettere clandestine dalle case di pena. Proposat pel socialista Romeo Galli, va ser nomenat director de l'hospici municipal. Participà activament en la reorganització del moviment llibertari i el juny de 1945 assistí al Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI) i el 9 de desembre parlà a Bolonya sobre la situació política a Espanya. En 1946 va fer conferències a Imola, Faenza i Castel San Pietro, publicà articles sobre autonomia municipal i col·laborà en el periòdic regional de la Romanya L'Aurora. El març de 1947 participà en el II Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Bolonya, on va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència. El 5 de setembre de 1948 presentà a Imola un congrés de grups anarquistes de Romanya. Entre 1948 i 1949 va fer nombroses conferències arreu de Romanya, sobretot referents a l'autonomia municipal i a l'antimilitarisme. El novembre de 1950, denunciat per una hostessa de l'hospital psiquiàtric local, manejada per un membre comunista del consell d'Administració de l'hospici, va ser detingut per assetjament sexual. El muntatge polític fou tan evident que fins i tot La Scintilla Socialista publicà articles en la seva defensa, reben el suport moral i econòmic de tots els anarquistes italians i italoamericans. El juny de 1952, com s'esperava, va ser absolt, però no va ser restituït en la direcció de l'hospici. Vell, reprengué el seu antic ofici de venedor ambulant de verdures i reprengué la seva activitat política. El març de 1953 intervingué en el V Congrés de la FAI a Civitavecchia i el maig de 1954 en el Congrés Nacional de Liorna d'aquesta organització, on va ser reelegit en el càrrec de membre de la Comissió de Correspondència. Continuà participant activament en el grup anarquista d'Imola, col·laborant en Umanità Nova amb articles sobre les víctimes polítiques, l'autonomia municipal, l'anarcosindicalisme, les lluites a la Rússia tsarista, etc. El 18 de desembre de 1955, com a membre de la Comissió de Correspondència, presentà el míting commemoratiu de la «Settimana Rossa» celebrat al teatre Goldoni d'Ancona i on intervingueren els anarquistes Armando Borghi, Sabino Sabini, Randolfo Vella, Umbertor Marzocchi i altres oradors socialistes i republicans. Mantingué polèmiques amb Palmiro Togliatti, director del comunista Rinascita, i Ottavio Pastore, senador del Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El novembre de 1957 assistí al Congrés de la FAI que se celebrà a Senigallia, el desembre de 1958 al de Bolonya i el maig de 1965 a la Convenció Nacional. Quan l'escissió de la FAI i la creació dels Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA), el grup anarquista d'Imola restà en la FAI. En aquests anys col·laborà en el Bollettino Interno i en el setmanari de la FAI. Primo Bassi va morir el 5 d'agost de 1972 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia).

Primo Bassi (1892-1972)

***

Antonio Moreno Toledo

- Antonio Moreno Toledo:El 17 de novembre de 1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fidel Antonio Moreno Toledo. Sos pares es deien Fidel Moreno i Eugenia Toledo. Durant la dictadura de Primo de Rivera patí presó i formà part de la Casa del Poble de Madrid. El 14 d'abril de 1923, quan ocupava el càrrec de tresorer del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut en una gran agafada. En aquesta època ja estava casat i vivia al barri madrileny de Tetuán. El juliol de 1927 va ser nomenat vocal primer de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Treballava com a encarregat del gas i milità en el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat de la Regional del Centre de la CNT. El 3 d'octubre de 1930 va fer la conferència «Los trabajadores del gas, electricidad y agua» a l'Ateneu de Divulgació Social. En 1931 representà el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat en el Congrés de la CNT. En 1932 va fer un míting a Laguardia (Àlaba, País Basc). En aquesta època formava part, amb Francisco Crespo, Manuel Clemente Blanco i Antonio Tirado, d'un grup de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Madrid. Secretari de la Regional del Centre de la CNT, l'octubre de 1933, amb Benigno Rodríguez Reyes, representà el Comitè Nacional de la CNT en el Ple Nacional de Sindicats Pesquers. El maig de 1936 destacà, amb Cipriano Mera Sanz i David Antona Rodríguez, durant la vaga madrilenya del sector de la construcció i aquest mateix any era un membre destacat del Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat i era secretari provisional del Comitè Nacional de la CNT, càrrec amb el qual assistí al Congrés Nacional confederal de Saragossa. Com a cap del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de David Antona Rodríguez, aleshores empresonat, declarà, des dels estudis radiofònics de la «Unión Radio», la vaga general a Madrid quan el cop feixista del 18 de juliol de 1936. El novembre d'aquell any, a instàncies del Comitè Nacional de la CNT, se li va encarregar entrevistar-se amb el lehendakari José Antonio Aguirre i Lecube per aconseguir que la CNT del Nord fos admesa en el Govern basc. El 3 de setembre de 1936, en un Ple Nacional de la CNT, desestimà participar com a ministre en el govern estatal de Francisco Largo Caballero. El maig de 1938, en una reunió del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat, en representació del Sindicat Llum i Força de la CNT, membre del Consell de Treball, en la secció d'Agricultura. El 13 d'octubre de 1938 va ser nomenat membre del Consell Provincial de Madrid i el 3 de novembre d'aquell any membre de Foment i de Govern Interior de la Permanent del Consell Provincial madrileny. El 17 de març de 1939 va ser nomenat director general de la Caixa de Reparacions del Ministeri d'Hisenda, Economia i Comunicacions de la II República espanyola. El final de la guerra l'agafà a Alacant (Alacantí, País Valencià); detingut, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià), d'on aconseguí fugir amb documentació falsa, elaborada pel I Comitè Nacional clandestí de la CNT. Quan intentava passar a França creuant els Pirineus navarresos, va ser detingut per la Guàrdia Civil i traslladat a la presó provincial madrilenya de Porlier. Jutjat, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada. En 1945 aconseguí la llibertat provisional. En 1947 s'encarregà del gabinet de premsa del ministre d'Informació Luis Montoliu Salado del Govern de la II República espanyola en l'exili presidit per Rodolfo Llopis Ferrándiz. Milità activament en la clandestinitat i formà part del Comitè Nacional de la CNT. En 1954, fugint de la repressió, s'exilià a París (França) i mostrà una posició d'equilibri entre els dos sectors enfrontats de l'exili confederal, encara que més acostat al sector«possibilista». A l'exili va treballar com a simple peó de la construcció i després com a electricista d'ascensors, ocupació de la qual va ser jubilat quan tenia seixanta ans a causa d'una malaltia circulatòria. Fou molt amic de Cipriano Mera Sanz i de Joan Ferrer Farriol. En 1959 ocupava la secretaria de la Regional del Centre de la CNT en l'exili i en 1960 el govern del general Charles de Gaulle el confinà, juntament amb altres anarquistes d'arreu d'Europa, a Còrsega. A començament dels setanta retornà a la Península i s'integrà en la clandestinitat confederal. En 1976 ajudà en la reorganització del Sindicat d'Arts Gràfiques i la Federació Local de Madrid de la CNT, realitzant una intensa tasca propagandística per Castella. Trobem textos seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Juan Español,Rabassaire, etc.), en Le Combat Syndicaliste, España Libre, La Opinión, etc. Després de patir diverses operacions a causa d'un càncer a l'intestí, Antonio Moreno Toledo va morir, durant una d'aquestes intervencions, l'11 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 26 d'agost– de 1978 a l'Hospital Virgen de la Paloma de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al cementiri civil de La Almudena d'aquesta ciutat. Deixà inèdites unes Memorias, uns fragments de les quals van ser publicades en el número 2  (gener de 1979) de la revista Historia Libertaria.

Antonio Moreno Toledo (1896-1978)

***

Progreso Fernández

- Progreso Fernández: El 17 de novembre de 1897 neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Fernández Bailén, més conegut com Progreso Fernández o Epicuro. Sos pares es deien Antonio Fernández i María Bailén. En 1913 començà a militar en grup anarquista «Ni Dios ni Amo» de Llíria. Malgrat fer de funcionari municipal, aviat s'afilià en la camperola Societat Obrera L'Espiga, de caire anarcosindicalista. Més tard s'instal·là al feu anarquista de Pedralba, on mantingué amistat amb el misteriós Narcís Poeymirau Rochina, i en 1917 marxà a França fugint del servei militar. Milità en els grups anarquistes de Lió i constituí un nou grup «Ni Dios ni Amo». En 1918, després de la Gran Guerra, retornà a la Península i participà en l'organització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarca del Camp de Túria, juntament amb Eusebi Carbó Carbó i altres militants. En 1921 s'uní sentimentalment amb Concepción Escrig Gil (Concha Escrig), amb qui viurà la resta de sa vida. De bell nou a França, visqué fins al 1927 a Lió fins, ciutat on nasqué son primer fill, Progreso, que va morir 18 mesos després, i on participà en les tasques del Centre d'Estudis Socials d'aquella ciutat arpitana. Després, a la Península, milità en el grup d'agitació anarquista «Luz y Vida», realitzant gires propagandístiques per tot arreu, i fou un dels primers en destacar la importància de la necessitat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), assistint a la seva creació entre el 25 i el 26 de juliol de 1927 i realitzant una gira propagandística arreu el País Valencià aquell mateix any. En aquesta època va fer costat la«Plataforma Arshinov» contra les opinions de Prudencio Caja i de Benjamín Cano. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 assistí al Congrés de la CNT a Madrid en representació dels sindicats de Xàtiva i dels de Construcció i Pell de València, on defensà les tesis de la FAI i condemnà el dictamen«col·laboracionista» la CNT amb el govern republicà i el «pretentisme» de Joaquín Cortés. En 1932 inaugurà amb una conferència l'Ateneu Llibertari d'Alacant. Arran dels fets de Fígols fou detingut, tancat al vaixell Buenos Aires i deportat al Sàhara fins al setembre. Després realitzà una gira propagandística arreu el País Valencià amb Juan López i Frederica Montseny, i, en tornà, fou nomenat secretari del Comitè Regional de Llevant de la CNT. El març de 1933 assistí a l'assemblea de la Federació Local de València de la CNT, celebrada a la plaça de Bous de la ciutat, on criticà durament els militants més moderats. En 1934 abandonà la FAI per considerar-la autoritària. Durant la guerra civil es dedicà a l'ensenyament infantil –el febrer de 1939 feia de mestre al barri d'Els Orriols de València– i impartí nombroses conferències. En acabar la guerra, i de manera estranya, no fou reprimit, però en 1948 fou acusat de ser un dels caps de la FAI valenciana i acabà empresonat cinc mesos. Durant els anys posteriors, després de rebutjar exiliar-se a França, continuà mantenint les idees llibertàries i després de la mort de Franco tornà a la militància activa, realitzant mítings i conferències al País Valencià (1977-1980) i participant activament en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT. En 1980 dubtà davant el trencament cenetista gràcies a les seves relacions amb l'equip editor de la revista Bicicleta. En 1984 va participar en el Congrés Internacional Anarquista de Venècia. Durant sa vida va publicar en nombrosos periòdics llibertaris, com ara CNT, Ética,Fragua Social, Ítaca,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Progreso Fernández va morir el 23 de maig de 1996 al seu domicili del número 4 del carrer Sant Esperit de València (València, País Valencià) assistit per ses dues filles Libertad i Armonía i les seves restes foren incinerades. En 1998 Libertad i Armonia, seguint els desigs de son pare, van fer cessió de la biblioteca d'aquest a la Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo de Madrid.

Progreso Fernández (1897-1996)

***

Aldo Venturini

- Aldo Venturini: El 17 de novembre de 1900 neix a Conselice (Emília-Romanya, Itàlia) el litògraf, mestre i propagandista anarquista Aldo Venturini. Sos pares es deien Pietro Venturini, funcionari, i Elettra Marzari. En 1911 sa família es traslladà a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) i el desembre de 1912 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on viurà la resta de la seva existència. Quan tenia 15 anys esdevingué socialista, però sota la influència de Luigi Fabbri, aleshores mestre de primària al barri bolonyès de Corticella, a mitjans de 1916 deixà el Gruppo Giovanile Socialista (GGS, Grup Juvenil Socialista) on militava i s'integrà en el moviment anarquista. Aquest mateix any redactà el programa del grup anarquista bolonyès «Fascio Giovenile Rivoluzionario». Formà part del Grup Anarquista «Emilio Covelli», constituït el novembre de 1915 per joves revolucionaris (els germans Roberto i Ferruccio Grandi, Attilio Diolaiti, Armando Guastaroba, etc.) i dedicat sobretot a la propaganda revolucionària. Fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que tingué lloc el 31 de desembre de 1916 a Bolonya per iniciativa del Grup Anarquista«Emilio Covelli», on participaren al voltant d'una trentena de joves llibertaris de la regió, i en el curs del qual es fundà la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER). Immediatament després participa en diverses reunions del Grup Anarquista «Emilio Covelli» i del Comitè de Correspondència de la UAER. En aquests anys juvenils treballà com a litògraf en l'empresa Litografia Barbieri del carrer Muttuiani. Es relacionà estretament a Luigi Fabbri, de qui esdevé deixeble, col·laborador i íntim amic, freqüentant habitualment casa seva. El març de 1918 va ser cridat a files i fou destinat al IX Regiment de Bersaglieri, establert a Asti (Piemont, Itàlia); un any després va ser llicenciat i retornà a Bolonya. Entre el 18 i el 19 d'abril de 1920 prengué part en el Congrés Regional de la UAER celebrat a Bolonya i entre l'1 i el 4 de juliol d'aquell any en el Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a la mateixa ciutat. Poc després entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de la UAER que havia estat confiada al grup bolonyès, prenent la gestió tècnica i l'administració d'aquesta comissió; per portar a terme satisfactòriament aquesta tasca, llogà un pis a la via Ferrarese fent-se passar per un estudiant. Entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 prengué part en el Congrés d'Ancona de la UAI, on la Comissió de Correspondència passà al grup de Liorna. Entre el 1921 i el 1922 publicà articles en l'edició romana del diari Umanità Nova, on mantingué, entre altres, una polèmica amb Errico Malatesta sobre la qüestió de la delinqüència, fent seva les solucions aportades per Francesco Saverio Merlino. També col·laborà en Libero Accordo, Sorgiamo! i La Squilla. En aquesta època patí algunes temptatives d'agressions per part dels escamots feixistes, especialment pel grup encapçalat per Armando Vannini (Pippo), però sempre aconseguia fugir-ne. Davant la insistència de Fabbri, estudià i aconseguí el diploma de mestre, dedicant-se a l'ensenyament elemental, professió de la qual viurà durant gairebé quaranta anys i fins a la seva jubilació. El 14 de febrer de 1923 el seu domicili va ser escorcollat per la policia feixista sense que aquesta trobés res incriminatori. En 1925 va ser detingut preventivament en ocasió del Primer de Maig. A partir de la tardor de 1926, quan Luigi Fabbri s'exilià, restà veí de sa filla Luce Fabbri, la qual finalitzava els seus estudis universitaris a Bolonya, fins que es va llicencià i s'exilià clandestinament a finals de 1928. A partir de l'arribada del feixisme es retirà de la vida pública i es dedicà exclusivament a la seva professió de mestre i a l'estudi. Durant gairebé vint anys mantingué una oposició moral al règim, negant-se a afiliar-se al partit i sindicat feixistes, malgrat les pressions que rebé. Fou constantment vigilat fins el març de 1938, quan va ser esborrat del fitxer dels subversius. Durant aquests anys s'interessà profundament pel pensament socialista llibertari de Francesco Saverio Merlino, del qual es considerava deixeble, i poc a poc es va allunyà de l'anarquisme juvenil per acostar-se a un socialisme liberal i democràtic, encara que conservant sempre elements llibertaris. Després de la caiguda del feixisme, però encara durant l'ocupació nazi, decidit a divulgar el pensament del seu mestre, edità el llibre de Merlino Revisione del marxismo. Lineamenti di un socialismo integrale (1945). En 1948 publicà el llibre pòstum de Merlino Il problema economico e politico del socialismo, que havia acabat en 1923, però que encara restava inèdit. En 1953 col·laborà amb altres anarquistes de Bolonya en l'organització de la commemoració del centenari del naixement d'Errico Malatesta. Després seguiran les edicions de Merlino de Concezione critica del socialismo libertario (1957), en col·laboració amb Pier Carlo Masini, i l'antologia Il socialismo senza Marx. Studi e polemiche per una revisione della dottrina socialista (1974). Durant aquests anys col·laborà amb nombrosos articles polítics i culturals en diferents publicacions periòdiques (A Rivista Anarchica, Avanti!,Bulletin du CIRA, Critica Sociale, Era Nuova,L'Espresso, Il Giornale, Il Libertario,Movimento Operaio, Nuova Critica Sociale, Nuova Repubblica,Previsioni, Socialismo Democratico, Umanità Nova,Volontà, etc.) i sempre mantingué contactes amb el moviment llibertari i destacats anarquistes. En 1983 publicà l'assaig biogràfic Alle origini del socialismo liberale. Francesco Saverio Merlino. Rittato critico e biografico. Aldo Venturini va morir el 26 de gener de 1995 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). La seva biblioteca i el seu arxiu personal van ser adquirits per la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia).

Aldo Venturini (1900-1995)

Continua...

---