Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 13307 articles
Browse latest View live

[28/06] Associació Internacional Antimilitarista - Huot - Biais - Barreyre - Juvigny - Ferrer Farriol - Lusvardi - Cannito - Combina - Tevenat - Mancebo - Sequeira - Martínez Pérez - Aubron - Couté - Carpenter - Orobón - Sabaté - Delzant - De Bartolomeis - Clemente - Poveda - Puyo - Mauricius - Gil

$
0
0
[28/06] Associació Internacional Antimilitarista - Huot - Biais - Barreyre - Juvigny - Ferrer Farriol - Lusvardi - Cannito - Combina - Tevenat - Mancebo - Sequeira - Martínez Pérez - Aubron - Couté - Carpenter - Orobón - Sabaté - Delzant - De Bartolomeis - Clemente - Poveda - Puyo - Mauricius - Gil

Anarcoefemèrides del 28 de juny

Esdeveniments

Adhesiu de l'AIA (1906)

Adhesiu de l'AIA (1906)

- Creació de l'Associació Internacional Antimilitarista: El 28 de juny de 1904, a Amsterdam (Països Baixos), el Congrés Internacional Antimilitarista, que havia començat el 26 de juny, crea una nova organització, l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Els anarquistes francesos hi seran fortament representats: George Yvetot i Miguel Almereyda, cofundadors en 1902 de la Lliga Antimilitarista, seran els secretaris de la secció francesa, però alguns companys com Libertad i Paraf-Javal, van jutjar força timorat la simple crida a la deserció com a mitjà d'acció, van deixar l'organització i no prengueren part en l'AIA, que amb tot i això s'escamparà a França amb la creació d'un centenar de grups. En aquest congrés Émile Armand va presentar la ponència«Rebuig del servei militar». Però en 1905, després de la publicació d'un cartell adreçat als conscrits, 28 membres de l'AIA van ser processats del 26 al 30 de desembre de 1905 i 26 seran fortament condemnats, especialment Gustave Hervé (quatre anys) i Yvetot i Almereyda (tres anys). Però finalment les condemnes seran amnistiades amb motiu del 14 de juliol de 1906. El segon congrés de l'AIA va tenir lloc el 30 i 31 d'agost de 1907 també a Amsterdam.

Anarcoefemèrides

Naixements

Marie Huot fotografiada per Félix Nadar

Marie Huot fotografiada per Félix Nadar

- Marie Huot: El 28 de juny de 1846 neix a Tonnerre (Borgonya, França) la poetessa, escriptora, periodista, conferenciant, feminista neomaltusiana, teòsofa, propagandista del vegetarianisme, activista pels drets dels animals i contra la vacunació, i anarquista Marie Mathilde Constance Ménétrier, més coneguda com Marie Huot i, per alguns, com La mère aux chats (La mare dels gats), encara que també va fer servir el pseudònim d'Édouard Mill. Sos pares es deien Honoré Ménétrier, dependent, i Marie Constance Romany, d'origen espanyol. En 1869 es casà amb Anatole Théodore Marie Huot, funcionari de l'educació pública demès del seu càrrec per les seves opinions atees i radicals i editor de la revista esquerrana parisenca L'Encyclopédie Contemporaine Illustrée, i amb qui en 1872 tingué un infant, Henry Huot. Escriptora de poemes simbolistes «decadents», mantingué una estreta amistat amb el pintor místic sufí anarquista John Gustaf Agelii (Ivan Aguéli), a qui ella dedicà el seus poemes simbolistes Le missel de Notre-Dame des Solitudes (1908). Secretària general de la revolucionària Lliga Popular contra la Vivisecció, escissió de la Societat Protectora d'Animals, entre 1886 i 1890, engegà una campanya propagandística contra la tauromàquia i les curses de braus, aleshores molt de moda a París, i contra l'experimentació científica amb animals i la vivisecció. En 1883 agredí amb una ombrel·la el científic Charles-Édouard Brown-Séquard, qui pensava que havia trobat l'elixir de l'eterna joventut triturant els testicles dels cobais, durant la vivisecció d'un simi al Col·legi de França. També atià una campanya contra la vacunació i en L'Encyclopédie Contemporaine Illustrée publicà nombroses reivindicacions de la Lliga Universal dels Antivacunadors, fundada en 1880 pel doctor Hubert Boens, essent una ferma adversària de la vacunació antiràbica del doctor Louis Pasteur, no només perquè implicava experimentació amb animals, sinó també perquè s'experimentava amb humans. El 10 d'octubre de 1886 interrompí una conferència del doctor Chautemps, presidida per Pasteur, que feia apologia al tractament antiràbic d'aquest doctor a la Universitat de la Sorbona. En 1887 col·laborà en La Revue Socialiste. El 11 de juny de 1891 va ser detinguda davant la Cambra de Diputats de París per repartir propaganda contra la vivisecció i pocs dies després, el 22 de juny, pel mateix motiu davant el Cafè de la Paix. En 1895 viatjà a Egipte, viatge que repetí en 1904. El 4 de juny de 1900 ajudà Ivan Aguéli en l'atac a mà armada contra dos matadors de toros portat a terme a Deuil-la-Barre (Illa de França, França); gràcies a aquesta acció, les curses de braus van ser prohibides a la regió parisenca. Fou la promotora dels primers refugis d'animals que es crearen a França. Precursora del neomaltusianisme francès, el 2 d'octubre de 1892 llançà per primera vegada la consigna d'«abstenció genèsica» («Vaga dels Ventres») en una conferència pública a la Salle de la Société de Géographie de París, conferència que va ser publicada per Génération Consciente sota el títol de Le mal de vivre aquell mateix any i reeditada en diferents ocasions; seguidament, participà activament, amb Sébastien Faure, Nelly Roussel, i altres, en la propaganda neomaltusiana de l'anarquista Paul Robin. Col·laborà en L'Endehors (1891-1893), de Zo d'Axa; en Génération Consciente (1908-1914), d'Eugène Humbert, i en altres publicacions (Gazette des Animaux, La Rénovation Esthètique, Le Tintamarre,Union Internationale des Femmes, etc.). En 1926 publicà un seguit de records en el número d'agost-octubre de la revista L'Antivivisection. Entre les seves obres destaquen Les courses de taureauxà Paris (1887-1889-1890). Conférence faite le 11 juin 1890 à la salle des Capucines (1890), La grande découverte de M. Brown-Séquard. Conférence faite le 13 avril 1890 au théâtre du Paradis Latin (1890), Borgia s'amuse (1891), Le mal de vivre (1892), La procreación voluntaria y el paro forzoso (1930), etc. Va ser amiga íntima de Louise Michel i de Félix Pyat. Marie Huot va morirel 13 d'abril de 1930 a l'Hospital de la Charité del VI Districte de París (França) i fou incinerada al cementiri de Père-Lachaise. Marie Huot és una precursora de l'actual corrent«antiespecista».

Marie Huot (1846-1930)

***

Foto policíaca de Fernand Biais (2 de juliol de 1894)

Foto policíaca de Fernand Biais (2 de juliol de 1894)

- Fernand Biais: El 28 de juny de 1853 neix a Laval (País del Loira, França) l'anarquista Alphonse Marie Fernand Biais. Sos pares es deien Augustin Biais, pintor, i Marie Boucherie. Establert a París (França), es guanyava la vida fent de torner de fusta. Vivia al número 34 del carrer de Citeaux de París, domicili que va ser escorcollat el 19 de febrer de 1894 en la gran agafada policíaca orquestrada contra el moviment llibertari i el la qual li trobaren periòdics anarquistes. L'1 de juliol d'aquell any el seu domicili va ser novament escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser fitxat com a anarquista. A començament de segle va ser inscrit com a«nòmada» en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Alfred Barreyre (2 de juliol de 1894)

Foto policíaca d'Alfred Barreyre (2 de juliol de 1894)

- Alfred Barreyre: El 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 30 de juny– de 1864 neix a Braçac (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Pierre Alfred Barrayre, conegut com Cent-Garde. Sos pares es deien Antoine Barreyre, obrer vidrier, i Marie Agathe Vidal, llevadora. Establert a París (França), treballà de mosso de cafè. El 14 d'octubre de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 25 francs de multa per«ultratges als agents». També treballà de mosso de cafè a Montecarlo (Principat de Mònaco). En 1893 feia feina al Cafè du Lion de Belfort de París i l'any següent estava desocupat. L'1 de juliol de 1893, amb Guérin Henri Guérin, gerent de La Revue Libertaire, llogà una habitació al número 24 del carrer dels Grands Agustins de París, lloc que abandonaren el mateix dia de la detenció de l'anarquista François Mugnier. El setembre de 1893, amb son germà Gustave Barreyre i François Mugnier, vivia al domicili de l'anarquista Altéran. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes del departament del Sena. Entre el 6 de gener i el 25 d'abril de 1894 treballà a Montecarlo. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia signà una ordre d'escorcoll i de recerca al seu nom. L'1 de juliol de 1894, a les quatre de la matinada, el comissari de policia escorcollà el seu domicili, una habitació al quart pis, escorcoll que resultà infructuós; detingut, va ser portat a la comissaria. El 4 de juliol d'aquell any va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i, després que el jutge sobreseies la seva causa per«associació criminal», dos dies després va ser alliberat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'escorcoll del domicili d'Henri Juvigny apareguda en el diari parisenc "Le Radical" del 21 d'octubre de 1910

Notícia de l'escorcoll del domicili d'Henri Juvigny apareguda en el diari parisenc Le Radical del 21 d'octubre de 1910

- Henri Juvigny: El 28 de juny de 1889 neix a Étrépagny (Alta Normandia, França) l'anarquista Henri Gustave Juvigny, conegut com Vagny. Sos pares es deien Auguste Alfred Edmond Juvigny, brocanter, i Esther Euphémie Hyppolite Gantier, lletera. Amic de Benoît Broutchoux, fou membre del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) i del grup de Les Temps Nouveaux. En 1909 va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El juny de 1910 creà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) amb una vintena de companys el grup d'educació i d'acció anarquistes Unió Revolucionària (UR), que es reunia setmanalment al seu domicili, al número 22 del carrer Augustins, per a fer xerrades. El 20 d'octubre de 1910 el seu domicili de Lilla, ben igual que el de molts d'altres militants, va ser escorcollat, sense resultats, per la policia. El novembre de 1911 s'encarregà de recaptar els fons trets en la col·lecta de suport a Léon Llombart, gerent del periòdic revolucionari de Lilla Le Réveil du Textile, condemnat a 50 francs de multa. En 1913 fou nomenat secretari del grup anarquista de Lilla i participà en el Congrés Nacional que se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 a París (França), on es fundà la Federació Comunista Revolucionària Anarquista (FCRA). Entre 1913 i 1914 fou redactor de Le Cri du Peuple. Hebdomadaire communiste et de revendication sociale, de Lilla. En aquesta època treballava de rentaplats en un cafè i posteriorment va fer de quincaller. Fou candidat abstencionista per a la I Circumscripció Electoral de Lilla per a les eleccions legislatives de 1914. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Retrat de Joan Ferrer aparegut en el "Boletín CNT-FAI" del 17 de juliol de 1937

Retrat de Joan Ferrer aparegut en el Boletín CNT-FAI del 17 de juliol de 1937

- Joan Ferrer Farriol: El 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 21 de juny– de 1896 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) el propagandista i periodista anarquista i anarcosindicalista Joan Ramon Josep Ferrer Farriol –el certificat de naixement cita com a segon llinatge Furriol. Sos pares es deien Josep Ferrer, jornaler, i Francesca Farriol. Sa família es repartia entre anarquistes i carlistes. Quan tenia sis anys son pare, obrer blanquer, morí en un accident a la fàbrica i amb 11 anys entrà a treballà en el sector tèxtil. Poc després es va fer assaonador i, encara infant, entrà a formar part del grup«Joves Lliures» i fou alumne del prestigiós Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. En 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'any següent participà activament en els grups que combatien els esquirols en les vagues. En 1913 patrocinà la sindicació de dones a Igualada i en 1915 féu la vaga de la pell. En 1916 va fer costat la vaga de metal·lúrgics i paletes de Barcelona, fet pel qual va ser empresonat un mes a la presó Model de Barcelona. La seva participació en els fets revolucionaris de 1917 el van obligar a fugir i marxar a diverses localitats (Martorell, Pallejà, etc.), vivint com podia i treballant en diferents oficis. El gener de 1918 va ser nomenat secretari del Comitè de la Federació Obrera Local d'Igualada i aquest mateix any formà part, en nom dels obrers blanquers, del Comitè Local confederal de Barcelona. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918, juntament amb Joan Vilanova Castelltort, representà el Sindicat de l'Art Fabril i el d'Oficis Diversos d'Igualada en el I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants), on defensà els Sindicats Únics. Entre 1919 i 1920 fou redactor de La Protesta d'Igualada. Cap al 1920 es va casar pel civil amb Elvira Trull Ventura, obrera del tèxtil a Igualada. En aquests anys va estar molt lligat a Salvador Seguí Rubinat (El Noi del Sucre). Durant la dictadura de Primo de Rivera desenvolupà una intensa tasca periodística a Igualada i en 1926, amb Josep Anselmo, edità les publicacions anarquistes Germinal i El Sembrador. Durant els anys de la II República espanyola col·laborà habitualment en la premsa llibertària local, realitzà mítings per l'Anoia (Capellades, la Pobla de Claramunt, Igualada, Vallbona, Carme, etc.), formà part del Comitè Comarcal de la CNT, fundà amb Ramon Guitart l'Agrupació Lliurepensadora d'Igualada i intentà conciliar, sense gaireèxit, les posicions més radicals dels seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb les dels sectors més moderes partidaris de l'estratègia trentista, la qual defensava amb Josep Viadiu Vendrell, Josep Gené Figueras, Josep Anselmo i Josep Cuatrecasas, entre d'altres. L'agost de 1931 assistí al Ple de Delegats de la CRTC celebrat a Barcelona. En 1932 mantingué una intensa polèmica amb Ángel Pestaña Núñez i Joan Peiró Belis a les pàgines del periòdic cenetista de Sants Cultura Libertaria. Entre el 25 i el 28 de gener de 1936 assistí a Barcelona a la Conferència de la CRTC. Arran del cop feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari d'Igualada i, formant part de la Secció d'Avituallaments, combaté al front d'Osca. En aquestaèpoca dirigí el Butlletí CNT-AIT d'Igualada, realitzà mítings en aquesta ciutat i va fer d'alcalde segon, a més de dirigir les col·lectivitzacions i assumir la Conselleria d'Agricultura. Després marxà a Barcelona, on treballà com a redactor del diari Catalunya, el qual acabà dirigint, però que hagué d'abandonar en 1938 per encarregar-se de la corresponsalia a les trinxeres de Solidaridad Obrera, on també dirigíEl Frente, periòdic de la 26 Divisió. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers, on assumí la secretaria de la CNT de Catalunya. Després va ser internat al camp de concentració de Barcarès i més tard realitzà tasques agrícoles i d'altres oficis al Midi, especialment a Marsella (1940-1941). Després de la II Guerra Mundial s'encarregà de la infraestructura dels grups de combat antifranquistes als Pirineus. A Pau i a Font-romeu, entre 1945 i 1946, fou responsable i locutor, amb Mariano Martínez, de l'emissora«Ràdio CNT». El 2 de desembre de 1945 assistí, com a delegat de la Federació Local de Pau, al Ple Departamental de la CNT, el qual acabà amb una escissió de l'organització. Més tard visqué a Tolosa de Llenguadoc i a París, on dirigí fins al 1954 el periòdic CNT. A la capital francesa treballà durant temporades com a guardià d'una fàbrica i fou un assidu col·laborador del Casal de Catalunya en aquesta ciutat. En 1956 reprengué la seva tasca periodística dirigint, fins al 1962, el periòdic Solidaridad Obrera i els seus substituts (Solidaridad,Boletín CNT, Boletín) i Le Combat Syndicaliste (1963-1978). També dirigí entre 1962 i 1970 Umbral. Defensor acèrrim de l'ortodòxia confederal, en 1962 fou membre del Comitè Regional de Catalunya de l'Exili. En 1970 realitzà una conferència a Orleans. Poc abans de la seva mort retornà a Catalunya i participà activament en la reconstrucció de la Federació Local de la CNT d'Igualada. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Joan del Pi, Ramón Ollé, Farriol, Discóbolo,Kunitu, Sigla, Rovellat,Jo Han, Pancho Milla, J. Coll de Gussem, etc.), en infinitat de publicacions llibertàries, com ara AEP,Boletín Confederal, Boletín Informativo,Boletín Interno CIR, Butlletí CNT-FAI, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Libertaria, Espoir, Historia Libertaria, Iniciales, Inquietudes, El Luchador, El Obrero Moderno, La Protesta, Reconstrucción,Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra Libre, Umbral, etc. És autor de Liberación (1928), El intruso (1930), Vides noves (1933), Interpretació llibertària del moviment obrer català (1947), Garbuix poètic (1956), Vida sindicalista (1957), Un rural en Barcelona (1960), Conversaciones libertarias (1965), De l'Anoia al Sena sense pressa (1966), Emigrados y confederales. Las conversaciones de Wagram (1968), ABC sindicalista (1971), En torno al comunismo: nueva sumisión del proletariado (1972), Costa amunt. Elements d'història social igualadina (1975), Congresos anarcosindicalistas en España (1977), entre d'altres. En 1978 l'escriptor Baltasar Porcel Pujol publicà un llibre de conversacions amb ell, La revuelta permanente, que es poden considerar les seves memòries i que obtingué el premi «Espejo de España» d'aquell any. Joan Ferrer Farriol va morir l'11 de setembre de 1978 a Montreuil (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Joan Ferrer Farriol (1896-1978)

Elvira Trull Ventura (1896?-1990)

***

Medardo Lusvardi

Medardo Lusvardi

- Medardo Lusvardi: El 28 de juny de 1897 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater anarquista i anarcosindicalista Medarno Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Ben igual que sos germans Aldebrando, Alfredo, Bruno i Filippo, milità en el moviment anarquista. Segons la Prefectura de Policia de Mòdena tenia una certa influència en els treballadors, fet que utilitzava per a fer propaganda anarquista i antifeixista. Es casà amb Maria Meschiari, cosina de l'anarquista Valentina Meschiari. El novembre de 1921, durant els greus enfrontaments amb feixistes a la Cambra del Treball Sindicalista del número 14 del carrer Sant'Agata de Mòdena, que provocaren la mort del sindicalista anarquista Teobaldo Righetti, resultà greument ferit quan Vincenzo Gandolfi i Umberto Traldi, membres d'un escamot feixista, el reconegueren, l'atraparen a l'interior d'un portal i l'apallissaren salvatgement fins a deixar-lo inconscient a la vorera. Posteriorment va ser detingut per haver rebut, sense saber-ho, una partida de fullets de propaganda, esdevenint l'objecte d'una veritable persecució per part dels feixistes que començaren a realitzar visites periòdiques a casa seva, amb intents d'incendiar-la i disparant-la. S'uní al grup de combat «Italia Libera - Ciro Menotti» i la Prefectura de Policia de Mòdena sospità que un grup d'anarquistes es reunia al seu taller de sabateria. Durant la nit del 24 d'octubre de 1924 mentre un grup de joves passaven l'estona un cop tancat el local, la policia hi entrà; Aldebrando Lusvardi intentà llançar alguns documents al foc, però no va aconseguir el seu objectiu i la policia es va fer amb la llista de membres del Grup Llibertari Juvenil del barri de la Madonnina de Mòdena així com la capsa de les quotes amb 81,50 lires. Aquest grup havia estat creat el maig de 1924 per Vincenzo Chiossi i estava format per 17 membres que pagaven quatre lires mensuals. El 3 de maig de 1925 va ser detingut juntament amb altres subversius com a sospitós de l'atemptat contra el cenotafi del feixista Gino Tabaroni, mort en 1921 per l'anarquista Renzo Cavani, però va ser alliberat dies després. El setembre d'aquell any va ser novament detingut com a mesura de seguretat i el seu domicili escorcollat. El setembre de 1926 va ser novament detingut i l'octubre, juntament amb son germà Bruno Lusvardi, en ser considerat«perillós per a l'ordre públic». Els carrabiners li van intervenir alguns llibres subversius, entre ells Fra contadini d'Errico Malatesta, i una bandera roja. El desembre de 1926 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Mòdena com a«perillós per a l'ordre públic» i posat sota contínua vigilància. En 1938 la mateixa institució el definí com a«irreductible adversari del Règim Feixista». El setembre de 1942 va ser tancat per motius polítics i el mes següent detingut, juntament amb els anarquistes Renzo Cepelli, Ettore Panini i altres antifeixistes, sota la sospita d'haver redactat un escrit contra Benito Mussolini i el feixisme. Alliberat sota l'acusació de propaganda antifeixista, va ser sotmès a un advertiment formal durant dos anys, però aquesta mesura va ser suspesa a finals d'octubre d'aquell any en ocasió del vintè aniversari de la «Marxa sobre Roma». Durant la II Guerra Mundial treballà per a la Creu Roja i durant la Resistència ajudà els partisans. Un de sos fills, Bruno Lusvardi, guardonat amb una medalla de plata al valor militar, va ser afusellat el 3 de desembre de 1944 com a represàlia pels alemanys. Durant els dies de l'alliberament de Mòdena sa companya, juntament amb la socialista Giuseppina Parenti, es dedicà a curar el ferits durant els enfrontaments als carrers. En 1954, en el IV Congrés Provincial de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA), va ser nomenat membre del seu consell directiu. A partir d'aquesta data es va perdre el seu rastre.

***

Sante Cannito

Sante Cannito

- Sante Cannito: El 28 de juny de 1898 neix a Altamura (Pulla, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Sante Cannito. Sos pares es deien Graziantonio Cannito i Anna Rosa Bellacicco. Pogué anar a l'escola i fer els estudis elementals, però no acabà els primaris perquè es posà a fer feina de paleta. Quan esclatà la Gran Guerra fou enviat al front del Friül, lluitant al Carso. Amb l'arribada del feixisme emigrà a Amèrica, on son pare treballava d'estibador al port novaiorquès, i s'establí durant dos anys en una cabana situada sota el pont de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). A Brooklyn va fer feina de paleta, especialment a la vila de Jamack, i entrà en contacte amb el moviment anarquista amb la lectura de La conquesta del pa, de Piotr Kropotkin, i els periòdics Il Martello, de Carlo Tresca, i Il Proletario. Freqüentà la Casa del Poble de Brooklyn, s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i participà en la companya de suport contra la pena de mort dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Tingué una bona amistat amb l'anarquista Orazio Despota i altres companys (Bolognese, Maffei, Marroccoli, etc.). En aquests anys americans llegí molt (Bakunin, Kropotkin, Stirner, Malatesta, Kaminski, Berneri, Nietzsche, Cafiero, Goldman, Fabbri, Cavallotti, Cattaneo, etc.) i arribà a aconseguir una bona cultura autodidacta. Quan retornà a Itàlia es trobà que els seus companys llibertaris d'Altamura eren perseguits, controlats i reprimits pel règim feixista dominant. Durant els anys de la II Guerra Mundial entaulà contacte amb el cooperativista Tommaso Fiore i altres antifeixistes. Després de l'Alliberament, el juliol de 1945, participà en el congrés dels Grups Llibertaris de Pulla i en els anys posteriors participà en diverses campanyes, com ara l'ocupació de terres per part dels pagesos. Durant la postguerra formà part del moviment cooperativista a Altamura i contribuí especialment a la creació de la Cooperativa de Paletes i Afins, la qual quedà impregnada de pensament anarquista, fet que no agradà els partits polítics. Aquesta cooperativa participà en la reconstrucció de la ciutat després de la guerra, però a partir de 1948 els partits polítics i els poders locals li van declarar el boicot pel seu tarannà llibertari i la cooperativa es va veure obligada a dissoldre's. Continuà amb la seva feina de mestre d'obres i en el pla social es mostrà força actiu entre 1960 i 1963 en la campanya contra l'intent d'instal·lació d'una base de míssils a la zona d'Altamura i Gravina. En els anys setanta intervingué des del moviment anarquista en les lluites d'obres i d'estudiants a Altamura, especialment amb els joves anarcocomunistes de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), i sempre es mostra força crític amb el comunisme i la política parlamentària. En aquests anys mantingué contactes amb membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) establerts a Pulla i participà en els seus actes. En 1980 publicà la seva autobiografia emmarcada en la història del seu poble, sota el títol Frammenti di storia Altamurana, la qual ha tingut diverses reedicions. Sante Cannito va morir el 4 de maig de 1994 a Isernia (Molise, Itàlia), mentre passava uns dies a casa d'un nebot. Deixà una important biblioteca i unúnic fill que, ironies de la vida, ateu com era ell, li va sortir pastor evangèlic.

Sante Cannito (1898-1994)

***

Vicente Pérez Combina

Vicente Pérez Combina

- Vicente Pérez Combina: El 28 de juny de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Vicente Pérez Viche, més conegut com Vicente Pérez Combina, també citat Convina o Conviña, i que alguns identifiquen amb Vicente Vidal Pérez. Obrer envernissador, començà a militar de molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. Fou membre del grup anarquista «Los Solidarios». En 1924, des de París (França), fou un dels organitzadors de les fracassades insurreccions de la caserna de les Drassanes de Barcelona i de Bera (Navarra). En 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella (Provença, Occitània), que, amb Joan García Oliver, abandonà en no ser acceptades les seves tesis col·laboracionistes amb els polítics. Cap el 1928 ingressà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època viatjà a Rússia amb una delegació cenetista per a entrevistar-se amb els dirigents soviètics; detingut, aconseguí evadir-se, retornant en 1932 a Catalunya, havent estat a l'URSS tres anys i vuit mesos –sa companya, Catalina Vidal (Katia Kariakina), i sa filla, Aurora, no pogueren sortir de l'URSS i en 1934 encara hi romanien. L'agost de 1932 assistí, en nom del Comitè Nacional de la CNT, al Ple de Regionals. També en 1932 va fer, amb altres companys (Buenaventura Durruti, Arturo Parera, Joan García Oliver, Benjamín Cano, Hilari Arlandis, etc.) nombrosos mítings i conferències (Sallent, Cardona, Sabadell, La Torrassa, Valls, Esparraguera, Sant Vicenç de Castellet, Tarragona, Manresa, Mataró, Figueres, etc.). El setembre de 1932 representà, amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, el Comitè Nacional de la CNT en el Congrés Regional d'Andalusia. El 4 de març de 1933 llegí, a l'Ateneu Racionalista de Barcelona, la conferència«La persecución de los anarquistas en Rusia». Entre el 5 i el 13 de març de 1933 a Barcelona també representà el Comitè Nacional de la CNT en el Ple Regional de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), on intentà posar fi al litigi amb la Federació Local de Sabadell, i prengué la paraula en el míting de clausura del Congrés Regional d'Andalusia i d'Extremadura que se celebrà a Sevilla. Poc després, el 2 d'abril de 1933, va ser detingut a Sevilla, amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, i empresonat fins el 7 d'octubre d'aquell any a El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i a la presó de Sevilla. Un cop lliure, el 16 de novembre de 1933 intervingué en el gran míting de la FAI que se celebrà al Palau de Belles Arts de Montjuïc de Barcelona, amb Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Sébastien Faure, Domingo Germinal, Alexandre Gilabert i Dolores Iturbe. En els anys següents va fer mítings amb importants oradors (Buenaventura Durruti, Manuel Pérez, Manuel Pérez Feliu, Francisco Ascaso, Joan García Oliver, Frederica Montseny, Antonio Ortiz Ramírez, etc.) en diferents places de toros, com ara Barcelona (1935), Palma (1935), Benicarló (1936), La Corunya (1936) i altres localitats catalanes, andaluses i extremenyes. Assistí al IV Congrés Confederal de la CNT de maig de 1936 que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya). Quan el cop militar de juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona contra els feixistes. Durant la Revolució espanyola fou un dels nou edils confederals (conseller-regidor de Serveis Públics) del Consell Municipal de Barcelona, elegit el novembre de 1936. En aquesta època presidí el Sindicat de Transports de la CNT de Barcelona i el gener de 1937 assistí al Congrés de la Federació de Transports celebrat a València (País Valencià), ocupant la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria dels Transports entre 1937 i 1938. Partidari de«Los Amigos de Durruti», s'adherí al famós míting que aquesta organització convocà al Teatre Poliorama de Barcelona i participà en el seu míting celebrat al Teatre Goya de Barcelona abans dels fets de «Maig de 1937». En 1938 pronuncià una conferència a l'Agrupació Anarquista«Ètica» sobre l'aportació llibertària a l'Ajuntament de Barcelona, on manifestava la tasca realitzada pels representants confederals cap a la regeneració de la institució i l'aixecament moral a la categoria de Municipi Lliure de la ciutat de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, pogué arribar a Veneçuela i en 1940 s'instal·là a Mèxic. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara La Noche, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc.És autor dels llibres de memòries Un militant de la CNT en Rusia (1932 i 1933) i Cómo salí de Rusia. La política de los bolcheviques (1933). Vicente Pérez Combina va morir en data indeterminada a Mèxic.

Vicente Pérez Combina (1900-?)

***

Notícia orgànica d'Eugène Tevenat publicada en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 18 d'abril de 1925

Notícia orgànica d'Eugène Tevenat publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 18 d'abril de 1925

- Eugène Tevenat: El 28 de juny de 1900 neix a Bourg-de-Péage (Delfinat, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i cançonetista llibertari Joseph Eugène Tevenat –també citatTévenat. Sos pares es deien Joseph Antoine Tevenat, fuster, i Augustine Joséphine Chanas. Es guanyava la vida treballant d'obrer sabater en una màquina a la fàbrica «Roux» de Romans (Delfinat, Occitània). Quan esclatà la Gran Guerra es presentà voluntari i lluità en el 25 Regiment d'Artilleria. El 7 d'abril de 1919 es casà a Romans amb l'obrera sabatera Marie Henriette Grousson, de qui es va divorciar el 21 de febrer de 1929 a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània). Membre del grup llibertari de Romans, en 1924 va ser un dels promotors de la gran vaga d'obrers sabates que es desenvolupà entre el 2 d'abril i l'11 de maig, que mobilitzà cinc-mil obrers de 42 fàbriques de Romans. A resultes de les baralles durant el conflicte, va ser jutjat, amb els anarquistes Lucien Bernizet i Rouchon i el comunista Désiré Revol, i condemnat el 25 de maig de 1924 en rebel·lia a un mes de presó i a 150 francs de multa. Després d'aquesta vaga creà l'anarcosindicalista Sindicat Autònom de Cuiros i de Pells de Romans, del qual va ser nomenat secretari general. En 1925 era secretari adjunt de la Borsa del Treball i n'esdevingué secretari general l'any següent. Aleshores era membre del Grup d'Estudis Socials (GES) de Romans, adherit a la Unió Anarquista (UA), i animava nombroses reunions i vetllades com a cançonetista llibertari. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire (1923-1923) i en L'Insurgé (1925-1926), participant activament en el «Comitè d'Acció contra la Guerra del Marroc». També va fer campanya per l'amnistia –organitzà un concert de Charles d'Avray a Romans per recaptar fons–, criticà el bolxevisme i promogué la creació de la Joventut Anarquista de Romans. A finals de 1925 va ser partidari de la reintegració dels sindicats autònoms en la Confederació General del Treball (CGT). El 30 de gener de 1926 va fer la xerrada «Syndicalisme et anarchie», organitzada pel GES, al cafè Cazes de Romas. Durant la vaga d'obrers sabaters de les fàbriques «Carraz» i «Catil», de febrer de 1926, era tresorer del Sindicat Unitari de Cuiros i de Pells de la CGT de Romans. En 1927 sembla que va ser nomenat secretari d'un efímer Groupe Artistique Plébéien (GAP, Grup Artístic Plebeu) de caire anarquista. El 4 de novembre de 1929 es casà a Clérieux (Delfinat, Occitània) amb Germaine Marie Antonette Seite. En 1937 vivia a Anneyron (Delfinat, Occitània) i tenia sis infants. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Benigno Mancebo Martín

Benigno Mancebo Martín

- Benigno Mancebo Martín:El 28 de juny de 1906 neix a Sanchorreja (Ávila, Castella, Espanya) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Benigno Mancebo Marín –algunes fonts citen erròniament com a segon llinatge Hernández. Fill d'una família anarquista, sos pares es deien Pedro Mancebo i Emilia Martín. Entre 1908 i 1923 se n'ocupà l'àvia ja que sos pares emigraren a Amèrica. En 1923 marxà a l'Argentina, on es relacionà amb el moviment anarquista i amb el grup editor del periòdic La Protesta, del qual serà minervista. Conegué destacats militants anarquistes, com ara Abad de Santillán, López Arango, Villar, González Pacheco, Barrera, etc. Aficionat al teatre, col·laborà amb el grup «Arte y Natura», juntament amb Ildefonso González, i entre 1928 i 1929 fou secretari de la«Guilda de Amigos del Libro», que inspirava Abad de Santillán. En 1930 fou detingut per la dictadura de José Félix Uriburu i va ser confinat a l'illa Demarchi i després a Martín García i a la colònia penitenciària d'Ushuaia, per finalment ser deportat, juntament amb son pare Pedro, a Espanya. En arribar a la península, fou detingut, com a pròfug militar, i va ser enviat a València a fer el servei militar. Un cop lliure, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 fou delegat d'Arts Gràfiques de CNT i l'any següent entrà a formar part del grup «Los Intransigentes», amb Miguel González Inestal, Zabala i altres. Fundà i dirigí el periòdic madrileny El Libertario (1931-1933) i la seva activitat periodística es complementà amb col·laboracions en CNT, ¡Rebeldía!,Revolución Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad iLa Voz de las Artes Blancas. Durant els anys republicans fou empresonat diverses vegades per delictes de premsa. En 1936 sortí de la presó gràcies al triomf del Front Popular. Durant els anys de la guerra civil desenvolupà tasques orgàniques destacades: membre per CNT del Comitè de Salut Pública de Madrid, del Comitè Regional de la CNT castellana (seccions de Política Social i Pro Presos des de juliol de 1936) i de la comissió encarregada de preservar el patrimoni artisticocultural. En febrer de 1939 s'integrà en el Comitè de Defensa de la CNT del Centre i fou membre del Comitè Polític de la Direcció General de Seguretat. Quan la guerra estava decidida, marxà a Alacant, on fou detingut. Acusat de pertànyer a la txeca de«Bellas Artes» i a la de«Fomento» i de ser responsable d'unes saques de presos el novembre de 1936, Benigno Mancebo Marín fou afusellat per l'exèrcit franquista, juntament amb un nombrós grup de companys, el 27 d'abril de 1940 a Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Almudena de la ciutat.

***

José Sequeira

José Sequeira

- José Sequeira: El 28 de juny de 1907 neix a Silves (Faro, Algarve, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista José dos Reis Sequeira. En 1918 entrà a treballar com a obrer surer i en 1921 s'afilià a la Joventuts Sindicalistes. En 1923 començà a participar amb el «Grupo Terra e Liberdade» i en 1924 en l'associació anarquista regional «Grupo Libertário Mártires 22 de Junho». En 1924 participà activament en la gran lluita sindical del sector surer de Silves, bàrbarament reprimida per la policia de la I República portuguesa, que deixa un mort i nombrosos ferits. En 1927 va ser detingut per primera vegada arran d'una ona repressiva engegada com a resposta a l'explosió d'una bomba a Moncarapacho, però va ser alliberat poc després. En 1929, en plena dictadura militar, va ser nomenat primer secretari del Sindicat dels Treballadors Surers de l'Algarve. També va dirigir l'Associació de Classe dels Treballadors Surers, de caràcter sindicalista i anarquista, i la Cooperativa de Consum Obrera«A Compensadora». A començaments de la dècada dels trenta col·laborà des de la seva fundació en el periòdic anarquista Terra e Liberdade. L'agost de 1931 va ser novament detingut durant una vaga a Barreiro. Entre 1932 i 1938 va ser el representant i distribuïdor clandestí del periòdic Rebelião, publicat per la Federació Anarquista dels Portuguesos Exiliats a Espanya (FAPEE). Es va veure implicat en l'aixecament revolucionari antifeixista del 18 de gener de 1934 i des de Silves formà part del Comitè Revolucionari, constituït per anarquistes, sindicalistes, anarcosindicalistes i comunistes, que coordinà la«vaga general insurreccional». A partir de 1935 col·laborà en el periòdic A Rajada, fundat a Silves per Mateus Gregório i João Brás Machado. El 4 d'octubre de 1935, durant l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser detingut acusat de «conspiració contra la seguretat nacional i militància en grups anarquistes». Tancat al Fort de Peniche, va ser jutjat per un Tribunal Militar Especial a Santa Clara i condemnat, el 5 de febrer de 1936, a 20 mesos de presó. El 17 d'octubre de 1936 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). En 1937, encara a la presó, s'afilià a la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP) i fou un dels redactors del butlletí clandestí manuscrit Brado Libertário, editat per Virgílio Barroso i dirigit als presos anarquistes tancats a les Illes Açores. El 8 d'agost de 1938, després de 35 mesos de presó–«només» n'havia estat condemnat a 20–, va ser alliberat. En 1945 entrà a formar part del Moviment d'Unitat Democràtica (MUD), organització unitària d'oposició i de resistència antifeixista. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquistaA Batalha, que havia reaparegut novament. En 1949 fou nomenat membre del Comitè Sindical del Consell Federal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A partir de la Revolució del 25 d'Abril de 1974, s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL) i des de 1975 col·laborà en el periòdic Voz Anarquista, editat pel Grup Llibertari d'Almada. En 1978 publicà les seves memòries sota el títol Relembrando e comentando. Memórias de um operário corticeiro (1914-1938), important document per entendre la història del moviment obrer portuguès de l'època. José Sequeira va morir l'1 d'octubre de 1999 a Marinhais da Serra (Samora Correia, Benavente, Santarém, Alentejo, Portugal).

José Sequeira (1907-1999)

***

Federico Martínez Pérez (esquerra) amb l'obrer del vidre Ramon Molins, ambdós membres del grup anarquista «Brazo y Cerebro» de la FAI (1935)

Federico Martínez Pérez (esquerra) amb l'obrer del vidre Ramon Molins, ambdós membres del grup anarquista «Brazo y Cerebro» de la FAI (1935)

- Federico Martínez Pérez: El 28 de juny de 1915 neix a Bagüés (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Federico Martínez Pérez. Sos pares es deien Federico Martínez i Leonisa Pérez. Quedà orfe de pare, militant anarquista que no conegué. Dels nou als 15 anys treballà com pastor pels pobles aragonesos i després emigrà a Catalunya. Es va fer obrer forner (paler) i treballà a diversos barris de Barcelona i comarca (Sants, Hostafrancs i La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat), fins i tot a la fleca del company Félix Carrasquer Launed. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i formà part del grup«Brazo y Cerebro», amb Ramon Molins i altres, adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) –també es relacionà força amb el grup de Josep Peirats. Va ser declarat pròfug quan va ser cridat a files. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra l'aixecament feixista. Després s'enrolà en la Columna Durruti i el 21 de juliol marxà al front d'Aragó, on fou nomenat delegat de grup (25 Milicià) i responsable de la 22 Centúria. L'1 de setembre de 1936 caigué ferit en una cuixa en la presa de Siétamo. Amb la militarització de les milícies aconseguí el grau de capità i a partir del gener de 1937 lluità com a comandant del 474 Batalló de la 119 Brigada de la 26 Divisió, on es va feríntim de Francisco Carrasquer Launed. L'abril de 1937 va ser ferit a l'altra cuixa al Carrascal de Igries i el 28 d'agost de 1937 greument al ventre en l'ofensiva d'Aragó al front de Villamayor; fou operat a Farlete pel cirurgià Alonso de la 45 Divisió de les Brigades Internacionals. Per aquesta acció va ser condecorat amb la «Medalla del Sofriment per la Pàtria». Aquest any s'ajuntà en unió lliure amb la militant anarquista María Dionisia Martínez Sorroche, amb qui es casarà civilment en 1941 en l'exili. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i, entre el febrer i l'agost d'aquell any, va ser tancat al camp de concentració de Judes a Setfonts. En 1941 un agent del Ministeri del Treball franquista li proposà tornar a la Península per ocupar un càrrec en el Sindicat Vertical, oferta que va ser tallantment rebutjada. Entre 1941 i 1944 va ser detingut en tres ocasions per la policia francesa del Govern de Vichy i reclòs al camp de concentració de Vernet. Amb l'Alliberament s'instal·là a Pau, on ca seva albergà l'emissora confederal que emetia per a l'interior i milità en Subcomitè Nacional de la CNT «reformista». En 1945 va ser nomenat delegat de l'Agrupació Militar de la República als Baixos Pirineus. En 1950 intentà emigrar a l'Argentina, però no ho pogué aconseguir per la seva condició d'apàtrida. En l'exili es guanyà la vida primer com a pagès i després com a obrer en una fàbrica de sabates. El seu últim domicili va ser a Lons (Aquitània, Occitània). Federico Martínez Pérez va morir el 30 de setembre de 1992 al Centre Hospitalari de Pau (Aquitània, Occitània) després de passar 25 anys malalt.

Federico Martínez Pérez (1915-1992)

---

Continua...

---

Escriu-nos


[29/06] «Conquista do Bem» - «A Guerra Social» - «¡Campo Libre!» - Pioger - Fénéon - Vallina - Vila - Duflou - Long - Schmidt - Ascaso - De los Ángeles - Escalé - Ara - Añón - Ada Martí - Fernández Eleta - Vincileoni - Schwab - Puffich - Gohier - Ferreira de Castro - Recchi - Reif - Salcedo - Zapata - Minotti - Girotti - Ramos - Miró

$
0
0
[29/06] «Conquista do Bem» -«A Guerra Social» - «¡Campo Libre!» - Pioger - Fénéon - Vallina - Vila - Duflou - Long - Schmidt - Ascaso - De los Ángeles - Escalé - Ara - Añón - Ada Martí - Fernández Eleta - Vincileoni - Schwab - Puffich - Gohier - Ferreira de Castro - Recchi - Reif - Salcedo - Zapata - Minotti - Girotti - Ramos - Miró

Anarcoefemèrides del 29 de juny

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "Conquista do Bem"

Capçalera del primer número de Conquista do Bem

- Surt Conquista do Bem: El 29 de juny de 1910 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer número del periòdic anarquista Conquista do Bem. Publicação quinzenal (Conquista del Bé. Publicació quinzenal). Posteriorment portà el subtítol«Publicació quinzenal anarquista». Estava dirigit per Adriano Braz i administrat per José de Almeida. Trobem textos de Luiz Carvalho, Alexandre Dias da Silva, Salfiedri, entre d'altres. En sortiren quatre números fins al 1910.

***

Capçalera d'"A Guerra Social"

Capçalera d'A Guerra Social

- Surt A Guerra Social: El 29 de juny de 1911 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número de la publicació anarcosindicalista A Guerra Social. Periodico anarquista. Va ser fundat per Salvador Alacid, João Arzua (administrador), Gigi Damiani, Everardo Dias, Luiz França, Manoel Gonçalves de Oliverira, Astrogildo Pereira, José Rodrigues i Maximo Soares. Hi trobem textos d'Alvaro-Cezar, Leão Aymoré, Luiz Barboza, Santos Barboza, Paulo Buonaspada, Honoré Cémeli, R. Chaughi, José Cordeiro, Euclides da Cunha, Gigi Damiani, Luiz Damião, Vitor Davo, Carlos Dias, Dierre Effe, Julião da Escada, Antonio Esperidião, Sébastien Faure, Myer Feldman, Rodolpho Felippe, Lucrecia Maria Ferreira, Nilo Ferreira, Gomes Ferro, Ricardo Flores Magón, Castro Fonseca, Sebastião Franco, Mayer Garção, André Girard, Albano Candido Gonçalves, Pietro Gori, Pilades Grassini, Ernesto Herrera, Guerra Junqueiro, Paulo Jurema, Piotr Kropotkin, E. Laval, Anselmo Lorenzo, Ramiro de Maeztu, Errico Malatesta, Henrique Martins, José Martins, Lucas Masculo, Manuel Mattos, Saverio Merlino, J. Mesnil, Demetrio Miñana, José B. Montichel, Manoel Moscoso, Waldomiro Padilha, Rodrigo Parreria, Ginesillo de Passamonte, Cuyum Pecus, João Penteado, Daniel Perlungieri, M. Pierrot, Antonio Marques Pinto, Amaro Porto, Mauricio Prax, Santiago Ramón y Cajal, Abranches da Rocha, Élisée Reclus, E. Reinoso, Raymundo Reis, Galileu Sanches, Polydoro Santos, Sillé, Hippolyto da Silva, Valdomiro Silveira, Maximo Soares, Primitivo Soares, Tarrida del Mármol, Neno Vasco, Max Vasconcelos, Leão Vermelho, Jozé Vidal, Cecilio Vilar i P. Zamboni, entre d'altres. Divulgava notícies sindicals, especialment vagues i conflictes socials, locals i estrangeres (França, Espanya, Argentina, etc.) i textos teòrics. Fou el periòdic brasiler que més notícies publicà sobre la Revolució mexicana. Publicà per lliuraments O que nos reserva a revoluão de amanhã, d'Émile Pouget. En sortiren 32 números l'últim el 26 d'octubre de 1912.

***

Capçalera de "¡Campo Libre!"

Capçalera de ¡Campo Libre!

- Surt ¡Campo Libre!: El 29 de juny de 1935 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista ¡Campo Libre! Semanario de los trabajadores del campo. Lligada a la Confederació Nacional del Treball, en sortiren 48 números, l'últim el 18 de juliol de 1936. En la segona època fou l'«Órgano de la Federación Regional de Campesinos del Centro. CNT-AIT» i en publicà 27 números entre el 23 de juliol de 1937 i el 29 de gener de 1938. En la seva tercera iúltima època, porta con a subtítol «Órgano de la Federació Regional de Campesinos y Alimentación del Centro. CNT-AIT» i s'editaren 37 números entre el 28 de maig de 1938 i el 25 de febrer de 1939 –la manca de paper a causa del conflicte bèl·lic va fer que alguns números sortissin amb retard. En la redacció hi havia García Pradas, Baltasar Lobo (il·lustrador), Antonio Rodríguez, Eugenio Criado Riva i González Inestal. Hi van col·laborar Manuel Pérez, Palmiro del Soto, Manuel Martínez (Lora del Río), E. Criado, Miguel P. Cordón, Arsenio Martínez, F. Crespo, Miguel Hernández, Agustín Gil Molina, Francisco Pérez Pimienta, Félix Gil, Aurelio Jerez, Tabarro, Joaquin Troner, entre d'altres.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Louise Pioger (8 de març de 1894)

Foto policíaca de Louise Pioger (8 de març de 1894)

- Louise Pioger: El 29 de juny de 1848 neix a Mézières-sous-Ballon (País del Loira, França; actual Mézières-sur-Ponthouin, País del Loira, França) l'anarquista i cançonetista llibertària Louise Henriette Pioger, coneguda com Louise Quitrime o Louise Lefèvre. Sos pares es deien François Pioger, mestre, i Louise Osmane Eneuf. Es guanyà la vida com a barretaire de senyores i armillera. El 7 de gener de 1868 es casà a Ballon (País del Loira, França; actual Ballon-Saint Mars, País del Loira, França) amb el sastre Alphonse Pierre Lefèvre. Instal·lada a París (França) s'integrà en el grup col·lectivista del V Districte i entrà a formar part de la Cambra Sindical de Sastres i Sastresses, participant activament en vagues i en l'agitació del col·lectiu des desocupats. En 1884 enviudà i aquell mateix any s'uní a París amb l'anarquista Louis Duprat. Cap el 1889, sota el pseudònim Louise Quitrime, publicà un recull de cançonetes Rondes pour récréations enfantines, llibret que va ser atribuït erròniament per alguns a Louise Michel, i aquest mateix any col·laborà amb aquest pseudònim en L'Égalite. Fou membre del grup parisenc «Le Réveil de la Femme». Tenia dues filles, una de les quals estava casada amb Benoît Morel i l'altre amb Jules Leballeur, tots militants anarquistes i tots detinguts en diferents ocasions. En 1893 amb Duprat obrí un cabaret, al número 11 del carrer Ramey del XVIII Districte de París, lloc de reunió d'anarquistes i estretament vigilat per la policia. La parella s'hagué d'exiliar a Londres (Anglaterra) un temps i visqué al número 24 de Grafton Street del Soho. Durant l'exili londinenc la parella freqüentà nombrosos anarquistes (Jules Corti, Armand Lapie, Mattaini, Monceux, Clovis Sicard, etc.). Ella retornà el 5 de març de 1894, un anys abans que son company, amb la filla de Duprat, Péronne Pellaz, i Auguste Bordes, fill de l'anarquista Guillaume Bordes, a qui Duprat havia encarregat la regència del cabaret. Els fons comercials del negoci van ser venuts, però el local continuà freqüentat per anarquistes. El 6 de març de 1894 la Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París realitzà una gran i violenta agafada al local, detenint 14 companys i tres companyes, ella entre els capturats. Durant l'interrogatori es declarà anarquista. El 8 de març de 1894 va ser fitxada en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i l'endemà va ser tancada a la presó de Saint Lazare sota l'acusació de pertinença a«associació criminal». El 2 de maig de 1894 va ser posada en llibertat provisional. El 25 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. Sota el pseudònim de Louise Quitrime va publicar dues peces teatrals en un acte, Le passé, le present et l'avenir, on posa en escena la monarquia, la república i l'anarquia, i Les communardes. Épisode de la Semaine Sanglante, sobre la repressió de la Comuna de París. El seu últim domicili va ser a Garches (Illa de França, França). Louise Pioger va morir el 9 de desembre de 1920 a l'«Asile des Petits Prés» de Plaisir (Illa de França, França).

***

Gravat de Félix Fénéon realitzat per Félix Vallotton per al llibre "Le IIe libre de masques" (1898)

Gravat de Félix Fénéon realitzat per Félix Vallotton per al llibre Le IIe libre de masques (1898)

- Félix Fénéon: El 29 de juny de 1861 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el periodista, crític literari i artístic, esteta, galerista d'art i militant anarquista Louis Félix Jules Alexandre Élie Fénéon. Sos pares es deien Jules Fénéon, viatjant de comerç borgonyó, i Louise Jacquin, suïssa. Va fer els estudis secundaris intern a l'Institut Lamartine de Mâcon, aconseguint un excel·lent nivell en estudis clàssics. Després de fer el servei militar en Infanteria, el març de 1881 va guanyar una plaça de funcionari com a redactor en el Ministeri de la Guerra traslladant-se a París–van ser col·legues seus en el Ministeri el poeta Louis Denise i l'escriptor Jules Christophe. Fou funcionari entre 1881 i 1894 i en aquestes anys col·laborava en la premsa anarquista sota pseudònims. En 1883 va ser nomenat secretari de redacció de La Libre Revue, on publicà els seus primers articles literaris i de crítica artística, i l'any següent va fundar, amb Georges Chevrier, La Revue Indépendante, de la qual serà redactor en cap. Va ser en aquest any de 1884 quan descobrí al Saló dels Artistes Independents el quadre de Georges Pierre Seurat Une baignade à Asnières i des d'aquell moment defensà els pintors impressionistes i neoimpressionistes a mort, publicant en 1886 l'opuscle Les Impressionnistes, que ràpidament esdevingué el manifest d'aquest moviment artístic. Va ser molt conegut sobretot com a descobridor de talents i en aquests anys esdevingué amic de molts pintors impressionistes anarquistes, com ara Maximilien Luce, Georges Seurat o Paul Signac. En 1885 col·laborà en La Revue Wagnérienne, de Téodor de Wyzewa, i entre 1885 i 1890 animà La Vogue, publicació dirigida per Gustave Kahn. A partir de 1886 es va comprometre totalment amb el moviment anarquista i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertaris: L'Endehors–on assumirà el paper de director durant l'exili de Zo d'Axa–, Le Père Peinard, La Renaissence, La Revue Anarchiste, La Revue Libertaire, etc.; també va col·laborar en el periòdic socialista de Narbona L'Émancipation Sociale. Fénéon va ser acusat de ser l'autor de l'atemptat al restaurant Foyot, el 4 d'abril de 1894, i després d'un escorcoll al seu despatx ministerial es va descobrir material per fabricar explosius (mercuri i detonadors), que pertanyien sens dubte a l'anarquistaÉmile Henry i que Louis Matha li havia passat per amagar-lo. Arran d'això, va ser detingut, tancat a la presó parisenca de Mazas, destituït el 2 de maig de 1894 de la seva feina en el Ministeri de la Guerra i jutjat en el«Procés dels Trenta» entre el 6 i el 12 d'agost d'aquell any a l'Audiència del Sena. Gràcies els nombrosos artistes i escriptores (Gustave Kahn, Bernard Lazare, Stéphane Mallarmé, Louise Michel, Octave Mirbeau, Henri Rochefort, Séverine, etc.) que li van fer costat, va ser absolt. En sortir de la presó va ser contractar per Thadée Natanson com a secretari de redacció de La Revue Blanche, de la qual esdevingué redactor en cap en 1896, fet que «acratitzà» aquesta publicació. En 1896 col·laborà en La Renaissance i Lar Revue Rouge de Littérature et d'Art. El 17 de juny de 1897 es casà amb Stéphanie Goubeaux (Fanny), una amiga de sa família divorciada. Convençut per Bernarde Lazare, aquest any esdevingué un dels partidaris més engrescats en la reivindicació de la revisió del procés del capità Alfred Dreyfus i La Revue Blanche en fou centre d'aquest combat. Després de la desaparició de La Revue Blanche, l'abril de 1903, trobà una plaça d'administratiu en Le Figaro. A partir de 1906 va escriure les«Nouvelles en trois lignes» per Le Matin. Altres revistes on va escriure, sempre signant comF. F., van ser: L'Art Moderne,Le Chat Noir, La Cravache, Entretiens politiques et littéraires, La Libre Revue, La Plume, La Revue Blanche, La Revue IndépendanteLa Revue Moderniste,Symboliste, La Vogue, etc. Va descobrir i publicar autors que després van ser famosos, com ara Jules Laforgue, Jarry, Mallarmé, Apollinaire, Rimbaud, Huysmans, etc. Interessat en tots els moviments culturals i artístics de l'època, ajudà a la difusió de joves pintors i artistes, com ara Cross, Marquet, Pissarro, Seurat, Signac, Van Dongen, Matisse, Maurin, Bonnaire, etc. Entre 1906 i 1925 va ser un dels directors de la galeria d'art Bernheim-Jeune. En 1908 un informe de la policia anotava que «continua militant en els cercles anarquistes de la capital i col·labora en nombrosos òrgans de propaganda llibertària». En 1912 organitzà la primera exposició futurista, titulada «Les peintres futuristes italiens». Durant la Gran Guerra realitzà diversos viatges a l'estranger (Regne Unit en 1915, Suïssa en 1917, etc.) i albergà un desertor. En 1917, arran de l'esclat de la Revolució russa, s'allunya del moviment llibertari i es declarà comunista, redactant un testament on anunciava que llegava al poble rus tota la seva col·lecció artística. Després de la Gran Guerra succeí Blaise Cendras en la direcció literària de les edicions de La Sirène i entre 1920 i 1926 dirigí Le Bulletin de la Vie Artistique. En 1923 va publicar el Dedalus, de James Joyce. En 1936, amb la pujada del Front Popular al poder, hissà la bandera roja a la teulada de l'immoble on vivia, al número 10 de l'avinguda de l'Opéra de París. En 1943 intentà de bell nou, sense èxit, llegar la seva col·lecció pictòrica a un museu moscovita. Els seus escrits complets, per ordre expressa seva, només es van editar un cop mort, en 1970, sota el títol d'Oeuvres plus que complètes. Félix Fénéon va morir el 29 de febrer de 1944 a la mansió que Chateaubriand habitava a Vallée-aux-Loups, a Châtenay-Malabry (Illa de França, França), a prop de París (França), reconvertida en llar de jubilats i en la qual s'havia instal·lat dos anys abans. Un premi, creat per la seva vídua Stéphanie Goubaux en 1949 arran d'un llegat seu a la Sorbona, fruit de la venda de la seva important col·lecció de quadres que l'Estat francès refusa acceptar, porta avui el seu nom (Prix Fénéon) i permet descobrir els autors considerats més prometedors. Una part important dels seus manuscrits, correspondència i arxius iconogràfics es troben dipositats al Fons Paulhan de l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen (Normandia, França).

Félix Fénéon (1861-1944)

***

Pedro Vallina Martínez

Pedro Vallina Martínez

- Pedro Vallina Martínez:El 29 de juny de 1879 neix a Guadalcanal (Sevilla, Andalusia, Espanya) el metge i activista anarquista, figura notable de l'anarquisme andalús, Pedro Vallina Martínez, també conegut com Dr. Vallina i El Tigre. Membre d'una família de classe mitjana, la seva infància va transcórrer en contacte amb la natura. Es va manifestar molt prest amant dels llibres, una passió que li durarà la resta de sa vida. Al seu poble natal va ser soci dels comitès republicans i ben aviat es va declarar anarquista –com també sos germans Natalia i Juan Antonio–, enemic de la Guàrdia Civil i defensor dels perseguits. Posteriorment es va traslladar a Sevilla, on va estudiar el batxillerat, va escriure poemes i articles en El Programa, es va entusiasmar amb els independentistes cubans, va freqüentar les llibreries de vell i va participar en manifestacions –moltes vegades armat. En aquestaèpoca també va viatjar periòdicament a Santiponce (Sevilla), on residia son germà i on va conèixer el metge Puelles Ruíz, pare de José Manuel Puelles de los Santos. En 1898, en acabar el batxillerat, va marxar a Cadis amb la intenció de començar els estudis de Medicina i conèixer Fermín Salvochea, de qui es considerarà deixeble. En setembre de 1899 s'estableix a Madrid, al costat de Salvochea, compatibilitzant els seus estudis amb una intensíssima vida de revolucionari antimonàrquic i anarquista. A Madrid va freqüentar el Casino Federal–on va conèixer Nicolás Estévanez, Rossend Castell, Jaime, Latorre, Bermejo i altres– i s'encarrega, fins a la seva detenció, d'una escola fundada pels paletes d'El Porvenir del Obrero. En aquesta època conspira contra la monarquia amb el coronel Rossend Castell, metge de Sanitat Militar, i coneix Ernesto Álvarez. En 1900 assisteix al congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), es manifesta en l'enterrament de Pi i Margall i en la sonada estrena de l'Electra de Pérez Galdós. En 1901 va participar en congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) dut a terme a Madrid. Va presidir en 1902 l'assemblea madrilenya de suport als vaguistes barcelonins i el seu activisme s'estén al conflicte de les cigarreres i sembla que va intentar assassinar Narciso Portas, cap de la policia especial de la repressió de l'anarquisme durant el procés de Montjuïc de 1896, tot això barrejat amb estades a la presó. Entre maig i octubre de 1902 va restar empresonat a causa del complot de la Coronació, que va ser un muntatge policíac, i en sortir, gràcies a les simpaties de José Canalejas, davant la seguretat de tornar ser tancat per pressions militars, decideix abandonar el país. Amb la seva arribada a París l'octubre de 1902 comença un llarg exili, trencat esporàdicament per viatges clandestins a la Península, fins a 1914. A París farà contacte amb els revolucionaris espanyols (Ciutat, Nicolás Estévanez, Ferrer i Guàrdia), es fa amb la plana major de l'anarquisme internacional i en endavant se'l considera al costat de Ferrer i Guàrdia, Charles Malato i Llorenç Portet causa última de totes les insurreccions, magnicidis i vagues que esdevenen a Espanya. En 1904 va viatjar a Espanya, per preparar una revolució que després s'ajornarà, i sembla que poc després, amb motiu del viatge d'Alfons XIII a París, es va comprometre a engegar la revolució amb l'assassinat del monarca, projecte finalment frustrat i que va suposar-ne la detenció preventiva durant sis mesos (maig de 1905), per després ser absolt en el Procés dels Quatre (Malato, Vallina, Harvey i Caussanel) el 27 de novembre de 1905 i expulsat de França. El seu període francès es va caracteritzar per l'activisme: enterrament de Louise Michel, míting antimilitarista amb Sébastien Faure, intervenció directa en la publicació de La España Inquisitorial, oposició a l'arribada del rei italià, etc., tot amb freqüents detencions. Des de França va arribar a Londres el 3 de maig de 1906, amb el seu amic Max Nacht–ambdós van representar Espanya i Portugal en el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam d'on va sortir un comitè internacional del qual va formar part Vallina–; van ser excel·lentment rebuts pels anarquistes jueus i per la redacció de Freedom, i va reprendre els seus estudis mèdics. La seva activitat revolucionària no va cessar: secretari i tresorer del Club Anarquista Internacional, contactes amb Tárrida del Mármol, presència en el Congrés Sindicalista Internacional de 1913, conferenciant anarquista i neomaltusià, redacció amb Combe del famós manifest antimilitarista de 1914, director de les protestes contra l'execució de Ferrer i Guàrdia, etc. En 1914 s'acull a una amnistia i retorna a Espanya, per Portugal, establint-se primer a Berlanga (Badajoz) i després a Sevilla, on va convalidar els seus estudis mèdics i va exercir la professió alhora que prosseguia amb les seves tasques revolucionàries convertit en puntal de l'anarquisme andalús: va participar en la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà en 1916; va ser membre del comitè local sevillà l'octubre de 1917; representà Andalusia en el congrés anarquista de 1918; va fundar i dirigir el periòdic Páginas Libres de Sevilla i presidí el comitè que desencadenà la campanya dels llogaters de 1919, per la qual cosa serà detingut i confinat amb Sánchez Rosas i altres a Fuenlabrada de los Montes (Badajoz) durant tres mesos. En 1920, després de participar en la reorganització de la CNT, serà de bell nou desterrat a Fuenlabrada de los Montes, Peñalsordo i Siruela durant dos anys, desterraments que són l'origen de l'immens prestigi amb el qual Vallina va comptar en aquesta comarca de Badajoz anomenada «la Sibèria extremenya». Més tard es va establir a Cantillana (Sevilla), on va fundar un sanatori de tuberculosos, i després a Sevilla, on va participar com a tresorer en el Comitè Nacional de la CNT (1922-1923) que va presidir Paulino Díez, fins a la seva caiguda. Quan Primo de Rivera arribà al poder, va passar mig any empresonat i serà finalment expulsat a Tànger, Casablanca i Lisboa. A la capital portuguesa va fer contacte amb Mogrovejo, Magalhaes Lima i Pérez i de bell nou la repressió l'envestí per la qual cosa tornà a Siruela, cridat pels seus habitants, des d'on va reactivar el seu prestigi com a metge i com a revolucionari. Amb la caiguda de Primo de Rivera el seu confinament va ser traslladat a Almadén, Estella i Siruela, fins que, alliberat, va viatjar per Andalusia, Catalunya i Madrid fent-se càrrec de l'ambient revolucionari. Quan el 12 d'abril de 1931 les votacions van portar la República, la va proclamar el mateix dia a Almadén (Ciudad Real) tot aixecant el poble miner, i després va partir a Sevilla, essent detingut i empresonat a Ciudad Real. Instaurada la República, va presidir el Ple Nacional de Regionals de la CNT de 1931 i es va establir a Alcalá de Guadaíra (Sevilla). Es va presentar en una candidatura republicanorevolucionària per Sevilla amb Blas Infante, Pablo Rada, Rexach i Balbontín –en 1931 es va acostar al Partit radicalrevolucionarisocialista de Balbontín i es va afiliar al grupet Junta Liberalista d'Andalusia de Blas Infante. Poc després se'l va involucrar en la vaga general sevillana i va estar tancat a Cadis tres mesos. En 1932 va crear gran tensió en la CNT andalusa quan va acusar alguns destacats militants (Miguel Mendiola Osuna, Carlos Zimmermann) d'haver traït la vaga pagesa («afer dels explosius») i la seva actuació va ser criticada per entendre's que volia portar la CNT al camp polític. Durant els anys republicans va intentar senseèxit escampar l'octubre asturià a Extremadura, va participar en el frustrat complot de La Tablada, va sorprendre amb les seves opinions sobre la reforma agrària i, poc després de l'aixecament feixista, va dirigir l'expulsió dels alcaldes reaccionaris a la comarca d'Herrera del Duque que va substituir per comitès anarquistes revolucionaris. El cop militar el va agafar a Almadén, el comitè revolucionari del qual va presidir, i va crear les milícies mineres fins que a l'agost, fart de les intromissions dels polítics, marxà a Sigüenza, a Bajatierra, a Baides, on va fer de metge de la milícia, i a Cañete, on va dirigir l'hospital cenetista El Cañizar. El febrer de 1937 passà a València i mesos més tard s'enrolà en l'Exèrcit, després de comprovar la impossibilitat de mantenir les milícies, al front d'Albacete, entre juny de 1937 i març de 1938, i a Barcelona. El gener de 1939 creua la frontera, per Massanet, iés detingut a Perpinyà. Després serà enviat a Narbona com a metge del refugi anglès d'intel·lectuals espanyols. Declarada la guerra europea, va marxar a Santo Domingo i va estar-se dos anys a la colònia de Dejabón, on va obrir una clínica per curar el paludisme i la tuberculosi dels natius; recalant finalment a Mèxic, primer a la capital i després, durant trenta anys, a Loma Bonita (Oaxaca) curant indis i camperols al Consultori Mèdic Quirúrgic Ricardo Flores Magón –es va destacar durant les inundacions de 1944–, fins que ja molt ancià es va traslladar a Veracruz (Veracruz, Mèxic) on va morir el 14 de febrer de 1970 amb grans penúries econòmiques, però sempre fidel al pensament llibertari. Encara que Vallina va ser més un activista, també va col·laborar en força publicacions: Açao Directa, Acracia,La Anarquía, Cénit,L'Espagne Inquisitorielle, Der Freie Generation, Germinal,El Heraldo de París, O Libertario, Natura, Nervio de París, Páginas Libres, El Porvenir del Obrero, El Productor,El Programa, El Proletario, El Rebelde, La Revista Blanca, Almanaque de la Revista Blanca, Solidaridad Obrera de Mèxic, Tierra y Libertad de Mèxic, Tierra y Libertad, etc.És autor d'Aspectos de la América actual (Tolosa de Llenguadoc, 1957), Crónica de un revolucionario. Trazos de la vida de Salvochea (Choisy, 1958), Mis memorias (Caracas-Mèxic, 1968-1971).

***

Pau Vila (1977)

Pau Vila (1977)

- Pau Vila: El 29 de juny de 1881 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Català) el pedagog, geògraf i militant anarquista Pau Vila Dinarès. Fill de Pere Vila Vilanova, teixidor acomodat de Gràcia i també federal i anarquista, va viure un temps a Alcoi i després a Terrassa. Va estar matriculat a l'escola laica de l'Ateneu Obrer de Terrassa i, cap al 1896, al Reial Col·legi Terrassenc, on començà els estudis secundaris que no acabà. Durant un temps treballà en una draperia i en una lleteria. Tot i que només havia cursat un any de batxillerat, es dedicà a l'ensenyament ja que en aquella època es descuraven els títols. Després es traslladà amb sa família a Sant Martí de Provençals, on treballà de teixidor en una fàbrica de cotó del Camp de l'Arpa. Estudiava a les nits i llegia àvidament les publicacions llibertàries (El Productor, Tierra y Libertad, etc.). Començà la seva militància anarquista en la Societat de Resistència de Carreters, del carrer Jupí de Sant Martí, barri barceloní on vivia. En aquest centre continuà la seva formació anarquista i també desenvolupà tasques propagandístiques. Assistí a les classes nocturnes de l'Escola d'Arts i Oficis amb la finalitat de preparar-se per a tècnic tèxtil. Coincidí amb Albà Rosell i Mateu Morral al Centre Federal de Cultura i tots plegats s'ajuntaren després a l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1899 creà, amb els citats i Felip Cortiella, el Centre Fraternal de Cultura, al carrer d'Abaixadors de Barcelona, i el 1902, l'agrupació Avenir. En 1902 formà part del comitè de vaga de solidaritat amb els manyans, conflicte que acabà amb molta violència. Acomiadat de la feina de teixidor després d'aquests fets, es deslligà de la vida revolucionària activa i decidí treballar en el camp de l'educació llibertària. Va fer classes a l'Ateneu Obrer de Badalona i en 1903 a l'Escola de Foment Martinenc, depenent de l'Escola Moderna, tot i que es mostrà crític amb molts conceptes i mètodes ferrerians. Després de passar per altres centres, en 1905 fundà l'Escola Horaciana, centre de gran relleu pels mètodes innovadors i on va reflectir les seves idees pedagògiques. L'escola durà fins al 1912 i els darrers temps funcionà a l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Marxà, pensionat per la Junta d'Ampliació d'Estudis de Barcelona, a Suïssa i l'estada a l'Escola de Ciències de l'Educació de Ginebra li permeté entrar en contacte amb la geografia regional francesa de Paul Vidal de la Blache i de Jean Brunhes i diplomar-se en l'Escola de Ciències de l'Educació. Aquest contacte li serví per a establir el fonament dels seus treballs sobre la geografia comarcal catalana. A partir de llavors, i amb una breu estada a Bogotà, on dirigí entre 1915 i 1918 el Gimnàs Modern, es decantà per la geografia de la qual es transformà en un important mestre. Instal·lat de bell nou a Barcelona, entrà als quadres docents de la Mancomunitat de Catalunya. En 1918 fou secretari de l'Escola del Treball i, després, director de la secció preparatòria de la Universitat Industrial, professor de geografia humana dels Estudis Normals, director de la Mútua Escolar Blanquerna i secretari dels Alts Estudis Comercials. Durant la dictadura de Primo de Rivera va interrompre la seva activitat docent i la reprengué durant la II República,època en què la Generalitat de Catalunya li confià importants tasques. Durant aquest període dictà cursos a l'estranger, va traduir i escriure obres de geografia, antropologia i pedagogia, i col·laborà en diverses revistes especialitzades, a més d'assessorar l'editorial Barcino. Durant quatre anys presidí el Centre Excursionista de Catalunya. En 1938 presidí la Societat Catalana de Geografia. En 1939 s'exilià, primer a Colòmbia, on fou professor de l'Escola Normal de Bogotà, i a partir de 1946 a Veneçuela, on realitzà una notable tasca docent i investigadora des de la direcció del Departament de Ciències Socials de l'Institut Pedagògic de Caracas i publicà importants treballs. En 1965 tornà a Catalunya, primer amb estades intermitents, i va esdevenir guia i mestre de les noves generacions de geògrafs, a més de rebre importants premis i distincions: membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1969), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1976), doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (1979), etc. Entre les innombrables obres que publicà destaquen Ensayo de recuerdo y crítica de lo que fue la Escuela Horaciana (1926), La Cerdanya (1926), Resumen de geografía de Cataluña (1926-1935),Fisonomía geogràfica de Cataluña (1937),La división territorial de Cataluña (1937), Nueva geografía de Colombia (1939-1945), Geografía de Venezuela (1960-1965),Visiones geo-históricas de Venezuela (1969), Visiones geográficas de Cataluña (1962-1965), Joan Orpí (1967), Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974) i La geografia i els seus homes (1978). Pau Vila va morir el 15 d'agost de 1980 a l'Hospital Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i està considerat el fundador i impulsor de tres escoles geogràfiques: Catalunya, Colòmbia i Veneçuela. El seu arxiu es troba dipositat a l'Institut Cartogràfic de Catalunya, a Barcelona.

***

Notícia sobre Maurice Duflou i l'enfrontament a trets apareguda en el diari parisenc "L'Univers" de l'11 de maig de 1910

Notícia sobre Maurice Duflou i l'enfrontament a trets apareguda en el diari parisenc L'Univers de l'11 de maig de 1910

- Maurice Duflou: El 29 de juny de 1885 neix a Hazebrouck (Westhoek, Flandes) el tipògraf, editor i anarcoindividualista Maurice Henri Hector Duflou –a vegades citat erròniament Duflon o Duflous. Sos pares es deien Héctor Isidore Duflou, escultor en fusta, i Zulma Zoé Dewinter. Quan va ser cridat a files va ser declarat exempt per sordesa. El 26 d'octubre de 1905 va ser condemnat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) a tres mesos de presó amb llibertat provisional per«robatori». El 21 de juny de 1906 es casà a Lilla amb Alida Angèle Marie Denoyelle, amb qui acabà divorciant-se. En 1908 va ser candidat abstencionista en les eleccions municipals al barri de Clignancourt de París (França). Militant anarquista individualista, proper a Albert Libertad, entre octubre i novembre de 1908 va ser gerent del periòdic L'Anarchie. Vivia a cavall entre el seu domicili, al número 3 del carrer Boulle, i al primer pis de l'edifici on se situava la seu de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i de L'Anarchia, amb la impremta instal·lada al soterrani, al número 22 del carrer Chevalier-de-la-Barre. El 3 de maig de 1910 va ser engegat de la seu de L'Anarchie pels companys sota l'acusació d'haver robat els caràcters de plom de les caixes d'impremta del taller per a sufragar una tendència adversària, el Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis Científics). El 8 de maig de 1910, de bon dematí, membres del GES armats entraren a la seu de L'Anarchie amb intenció de recuperar els caràcters, fet que acabà en un enfrontament a trets. Entre els assaltants es trobaven Joseh Allix, Georges Auger, Collin, Dubois, Maurice Duflou, Georges Mathias Paraf-Javal i son fill Georges, i els germans Philippe i Louis Sagnol; i entre els assetjats Louis Bunino, Émile Dutilleul, André Laheurte, Harmenegilde Lorenzi i André Lorulot. En arribar la policia detingué tothom. Louis Sagnol, ferit de tres trets, morí l'endemà. Entre el 10 i el 12 d'octubre de 1910 van ser jutjats a l'Audiència els militants de L'Anarchie Bunino, Dutilleul, Lahuerete, Lorenzi i Lorulot. El dia abans de l'inici del judici, Le Libertaire publicà un manifest de nombrosos militants anarcocomunistes fent costat els processats i denunciant Paraf-Javal i la resta de membres del CES com a còmplices de la policia. En aquesta època vivia, amb sa companya d'aleshores, Marie Kesterman, als locals del GES, al número 14 del carrer Blomet de París. A partir de desembre de 1911 fou l'impressor del Bulletin du Groupe d'Études Scientifiques. Entre abril de 1913 i febrer de 1914 va ser l'impressor gerent de L'Ami de la Vérité, publicació creada per Paraf-Javal per a defensar Henri Marix, capità expulsat de l'Exèrcit el setembre de 1912 i presentat com a un «segon Dreyfus». Posteriorment fugí furtivament dels locals del GES emportant-se una premsa impressora i diversos béns mobles, fet que enfurí Paraf-Javal. Quan esclatà la Gran Guerra la seva posició d'exempt al servei militar es va mantenir en la revisió de desembre de 1914. Pel que fa el conflicte bèl·lic, s'arrenglerà amb els que van fer costat la «Unió Sagrada». El febrer de 1915 va ser gerent i principal redactor del full Le Glas, publicat pel «Grup d'Amics del Lliure Pensament», que imprimí 200 exemplars i que va fer costat «l'esforç de guerra». En 1920 partí de París i la policia el va inscriure en la llista d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Posteriorment s'establí com a impressor al número 11 del carrer Abbé-Grégoire. Esdevingué un especialista de literatura eròtica i llibertina i edità semiclandestinament (sense registre legal i amb adreça falsa) relats pornogràfics de Renée Dunan, com ara Les capricis du sexe, Les audaces érotiques de Mlle. Louise de B. o Dévergondages. També reedità semiclandestinament durant decennis clàssics de la literatura eròtica, col·laborant amb Louis Perceau, antic membre de La Guerra Sociale apassionat del tema. En diverses ocasions la policia acudí a la impremta i confiscà els llibres d'aquesta temàtica. El 13 d'agost de 1932 es casà al XVIII Districte de París amb la mestra Yvonne Lucienne Zypressembaum. Maurice Duflou va morir el 30 d'octubre de 1951 al seu domicili del XVIII Districte de París (França).

***

Notícia sobre la investigació de la mort de Jacques Long apareguda en el diari parisenc "L'Humanité" del 12 d'abril de 1922

Notícia sobre la investigació de la mort de Jacques Long apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 12 d'abril de 1922

- Jacques Long: El 29 de juny –algunes fonts citen erròniament el 27 de juny– de 1890 neix a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista individualista i antimilitaristaÉmile Pierre Raoul Jacques Long, també conegut com Jacklon. Sos pares es deien Gabriel César Émile Raoul Long, burgès propietari, i Eugénie Louise Euphraisine Rey (Eugénie Rey-Rochat de Théollier), artista pintora i anarquista. Estudià medicina a París (França), on vivia a casa de sa mare, ja separada del marit, al número 65 del carrer Lamarck. Entre 1908 i 1909 era assidu dels grups reialistes al voltant del diari L'Action Française, publicació que venia pels carrers parisencs. Aviat deixà les idees monàrquiques, esdevenint un anarquista que freqüentà els cercles llibertaris individualistes del setmanari L'Anarchie, publicació en la qual col·laborava des de 1909, i Albert Joseph (Albert Libertad), de qui es declarà «alumne». A la seu d'aquesta publicació, al número 22 del carrer Chevalier de la Barre, es realitzaran les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), lloc on residí una temporada, ja que el contracte d'arrendament estava a nom de sa mare. Va ser aleshores que conegué l'anarquista Jeanne Morand (Jane Morand), excompanya d'Albert Libertad, que esdevingué la seva parella. El 25 de juny de 1910 s'encarregà de la instal·lació de l'Impremta Comunista «L'Espérance», al número 3 del carrer Steinkerque, que va ser finançada per sa mare i de la qual va ser administrador delegat. El 16 d'octubre de 1910 va ser detingut arran de l'escorcoll a la seu de Le Libertaire i va ser processat sota l'acusació de«possessió d'enginys explosius», però el seu cas va ser sobresegut el desembre d'aquell any. En aquesta època vivia al número 117 bis del carrer Ordener de París. Es va adherir després a la Federació Comunista Anarquista (FCA) i fou membre de«Les Amis du Libertaire». El 5 d'octubre de 1912 va ser nomenat administrador de la impremta federal de l'FCA, instal·lada al número 24 del carrer Vilin de París. Entre desembre de 1912 i març de 1913 fou un dels oradors de la gira propagandística contra la guerra organitzada per l'FCA. A partir de febrer de 1913 fou un dels organitzadors de la campanya muntada per l'FCA contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per a una guerra amb Alemanya. També en aquestaèpoca l'anarquista Pierre Martin s'hi oposà a la seva entrada en el comitè de redacció de Le Libertaire. L'abril de 1913 publicà el fullet Contre la Loi de 3 ans! Contre le militarisme!, del qual es tiraren 50.000 exemplars. El juny de 1913 va ser detingut amb Émile Aubin durant una manifestació antimilitarista a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) contra el consell de revisió militar; jutjat, va ser condemnat com a«pres comú» a una pena de presó, reivindicant el règim de«pres polític». El 14 de setembre de 1913 va ser fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Segons un informe policíac del 17 de setembre de 1913, encara era membre del comitè de direcció de la milícia ultradretana «Les Camelots du Roi». Després de vendre la impremta«L'Espérance», que passà a ser «Impremta J. de Bovet», l'abril de 1914 va abandonar París amb sa companya Jane Morand, marxant pel Migdia francès i refugiant-se a Espanya l'agost de 1914, fugint de la mobilització, quan esclatà la Gran Guerra. A la Península la parella residí a Barcelona (Catalunya) i a València (València, País Valencià). En aquesta època la parella freqüentà la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ell col·laborà amb articles pacifistes en España Nueva,Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. En 1915 va publicar, tal vegada a la Península, sota el pseudònim Jacklon, el fullet La barbarie continue, que circulà arreu de França, especialment a Marsella a finals d'aquell any. El gener de 1919, van ser expulsats de l'Estat espanyol per «propaganda anarquista». Lliurat a les autoritats franceses, va ser reclòs a la presó militar de Bordeus (Aquitània, Occitània). El Comitè de Defensa Social (CDS) els va fer costat. Un any després van ser posats en llibertat provisional. Sense esperar el consell de guerra, la parella es va refugiar als Països Baixos i després a Bèlgica. El 19 de novembre de 1920 a Bordeus ambdós van ser condemnats en contumàcia per un consell de guerra a cinc anys de detenció i a 10 anys de prohibició de residència per «deserció», per«intel·ligència amb l'enemic» i per les seves actuacions durant la guerra. Entre març i abril de 1921 participà amb Jane Morand en el Congrés Internacional Antimilitarista de La Haia (Holanda Meridional, Holanda), on es va fundar el Buró Internacional Antimilitarista. Sense recursos, el juliol de 1921 la parella passà clandestinament a França, on va ser acollits per la mare de Jeanne Morand al número 23 del carrer Vallées de Mandres-les-Roses (Illa de França, França). Deprimit i malalt, Jacques Long es va suïcidar el 20 de juliol de 1921 a Les Bords de l'Yerres (Brunoy, Illa de França, França) després d'ingerir cianur de potassi i de deixar dues cartes de comiat; tres dies després va ser enterrat al cementiri de Mandres-les-Roses. Sa mare no va creure en el seu suïcidi i posà una denúncia per assassinat, ja que pensava que havia estat estrangulat; les autoritats exhumaren el cos i després de l'autòpsia del metge legalista Socquet i de la investigació de la gendarmeria de Brunoy, l'11 d'abril de 1922 es confirmà el suïcidi.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Els escriptors de sa Pobla i la memòria històrica: Miquel López Crespí

$
0
0

Novetats editorials: Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor) - Memòria de la transició - Jaume Vicens (diari dBalears)-


Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats. (Jaume Vicens)


Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats.

Efectivament, l’estudi, presentat fa poques setmanes, continua aquesta línia d’investigació, però amb noves aportacions. López Crespí comença el llibre amb una anàlisi molt lúcida de les condicions socials, econòmiques i polítiques que abocaren Mallorca al desordre —també hi ha referències d’eivissencs i menorquins— i Espanya a la revolució proletària d’Astúries, any 1934, i a la posterior guerra civil de 1936. Ho lliga a la crisi general dels anys vint i trenta, anys que «... un gran sector del capitalisme internacional (Alemanya, Itàlia, el Japó) es decideix pel feixisme com a fórmula política convenient per augmentar els beneficis de la gran propietat i poder entrar, d’aquesta manera, en una nova fase d’acumulació de capital.» El bloc dominant necessitava garantir, per mor de la progressiva revolta popular, un grau de repressió altíssim.

Assentada aquesta base, l’escriptor pobler fa un repàs al paper que representaren, durant la guerra civil i la immediata postguerra, els germans Villalonga, en Miquel i en Llorenç; l’escriptora llucmajorera Maria Antònia Salvà, el canonge Llorenç Riber i Joan Estelrich. Però López Crespí ben aviat pren cap als anys seixanta i setanta del segle passat. Ve un poc de nou la gran quantitat de persones, vinculades a la cultura, que varen haver de sofrir l’opressió franquista, segons divulga el llibre Repressió i cultura durant el franquisme, una bona part de les quals ignorades o, ben segur, oblidades. És per això que insistim a dir que aquesta feina de recuperació li hem d’agrair.

Ha fet bé a recordar-nos la immensa feinada que va desplegar Francesc de Borja Moll, primer intel·lectual de referència en el món de les lletres balears. Sense la seva aportació infatigable, la feinada que anteriorment també va fer mossèn Alcover segurament no hagués estat tan útil. Repressió i cultura durant el franquisme també és la història dels homes i les dones que durant l’època dels anys seixanta i setanta, varen organitzar, així com pogueren, l’oposició al règim, Borja Moll un dels principals.

Les aules de poesia, de teatre i de novel·la que s’organitzaren durant els anys 1966, 1967 i 1968, i que dirigien Jaume Adrover i Bienvenido Àlvarez. També Gabriel Cortès, Antoni Comes o els crítics literaris Jordi Carbonell o J. L. Marfany. Hem posat esment als homes potser més poc coneguts, perquè en aquestes aules també hi participaren Llompart, Vidal Alcover o Guillem Frontera i coneguts escriptors del Principat. Naturalment que tots aquests afanys destinats a divulgar la cultura, comportaven el risc d’haver de fer front a la censura i a la repressió franquista. El llibre detalla els fets.

Durant els anys 60 i 70 destaquen dos germans, Biel Noguera Vizcaíno, pintor, i el seu germà, Pere Noguera, per ventura més conegut perquè va ser un home dedicat a les arts escèniques i director del teatre Principal. El llibre de López Crespí destina un bon apartat a la pintura de Biel Noguera. Una altra part del llibre la titula L’antifranquisme cultural en els anys seixanta: el cineclub universitari que va néixer l’any 1964 i els principals impulsors del qual varen ser Antoni Figuera i Francesc Llinàs. Escriu López Crespí: «En Vicenç Mates, home cabdal, juntament amb en Jaume Vidal, en la història del cine a Mallorca.» Són els anys que la policia política franquista va assassinar l’estudiant Ruano i el dirigent comunista, Julián Grimau.

Un altre capítol, La revolta de l’art a Mallorca: El grup Tago, Bes, la Mostra d’art pobre, Ensenya 1 i el grup Criada. La lluita cultural antifeixista i anticapitalista que també arribava al camp de la plàstica. Ara és impossible reproduir tots els noms que tenen algun protagonisme al llibre. Escriu, en aquell moment, Damià Ferrà-Pons: «La cultura ha pres consciència de la seva responsabilitat.» En aquest capítol es dedica un bon espai a la història de la revista Triunfo, una publicació de referència per a l’esquerra en aquell moment, i editada a València per primer pic l’any 1962. Altres capítols del llibre estan dedicats a les editorials catalanes dels anys 60 i 70 i a la lluita contra la censura; els afanys per a poder burlar-la. També al teatre mallorquí que es va sobreposar al teatre denominat, despectivament, rekional, expressió representativa de l’autoodi. Els precedents del teatre de qualitat, el de Llorenç Moyà i Llorenç Capellà, en Mingo Revulgo. Les aportacions posteriors d’Alexandre Ballester i el mateix López Crespí, entre altres autors.

El llibre acaba, o gairebé, amb un recordatori dels escriptors Miquel Mas, Joan Perelló i Serra de Gayeta, i amb l’arribada de les despulles de Gabriel Alomar, a l’aeroport de Son Sant Joan, l’any 1977, provinents del cementiri jueu d’El Caire. Crec que aquest apartat final, dedicat a la figura d’Alomar, té un caràcter simbòlic perquè López Crespí, d’aquesta manera, ha volgut fixar l’origen modern de la lluita que va protagonitzar la gent de la cultura a Mallorca. I res pus, sols afegir que hem hagut de resumir molt el comentari del contingut d’aquest llibre que també inclou un magnífic pròleg de Mateu Morro i una molt bona presentació de l’escriptor Llorenç Capellà.

(19-II-2019)


[30/06] «Qu'est-ce que le propriété?» - Míting a la Cooper Union - Míting pro Sacco i Vanzetti - «La Rivoluzione Libertaria» - Atemptat d'Schifres - Heudier - Flûteau - Brupbacher - Louzon - Couissinier - Cavani - Alonso - Quaresma - González Ruiz - Fernández Saavedra - Zamorano - Metxnikov - Tanini - Landschoot - Merlino - Vera - Gorion - Oiticica - Giménez - Artés - Cuña

$
0
0
[30/06] «Qu'est-ce que le propriété?» - Míting a la Cooper Union - Míting pro Sacco i Vanzetti - «La Rivoluzione Libertaria» - Atemptat d'Schifres - Heudier - Flûteau - Brupbacher - Louzon - Couissinier - Cavani - Alonso - Quaresma - González Ruiz - Fernández Saavedra - Zamorano - Metxnikov - Tanini - Landschoot - Merlino - Vera - Gorion - Oiticica - Giménez - Artés - Cuña

Anarcoefemèrides del 30 de juny

Esdeveniments

Coberta de "Qu'est-ce que la propriéte?"

Coberta de Qu'est-ce que la propriéte?

- S'edita Qu'est-ce que la propriété?: El 30 de juny de 1840 s'edita a París (França) el llibre de Pierre-Joseph Proudhon Qu'est-ce que la propriété? ou Recherches sur le principe du droit et du gouvernement. Aquesta primera memòria estava dedicada a l'Acadèmia de Besançon i el fet va provocar un escàndol. El 24 d'agost la institució va exigir la retirada de la dedicatòria en no compartir la responsabilitat de les seves«doctrines antisocials» i Proudhon, becari d'aquesta acadèmia, va haver d'anar a donar-hi explicacions el 15 de gener de 1841.

***

Portada del pamflet d'Alden Freeman que presentà al míting de la Cooper Union

Portada del pamflet d'Alden Freeman que presentà al míting de la Cooper Union

- Míting a la Cooper Union: El 30 de juny de 1909 es realitza a The Cooper Union for the Advancement of Science and Art, de Lower Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), un gran míting, organitzat per la Free Speech Society (Societat per la Llibertat d'Expressió), en protesta per la persecució policíaca i judicial a la qual es veia sotmesa l'activista anarquista Emma Goldman i per la reivindicació del dret a la llibertat d'expressió. Entre els oradors hi havia el congressista Robert Baker, Alden Freeman –que presentà el seu pamflet The fight for free speech–, Leonard Dalton Abbott, Milton Rathbun, Voltairine de Cleyre, James P. Morton i Harry Kelly, entre d'altres. S'hi van llegir nombrosos telegrames de solidaritat, com ara el d'Eugene Debs. L'accés a l'acte estava acordonat per la policia, presta a detenir Emma Goldman si feiaús de la paraula.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Míting pro Sacco i Vanzetti: El 30 de juny de 1927 se celebra al local de la Unió Sindical Uruguaiana de Montevideo (Uruguai) un míting en defensa i solidaritat amb els anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti condemnats a mort als Estats Units. L'acte estava organitzat pel Comitè Central de la Unió Sindical Uruguaiana (USU), sindicat de majoria anarcosindicalista amb una presència comunista residual.

***

Capçalera del primer número de "La Rivoluzione Libertaria"

Capçalera del primer número de La Rivoluzione Libertaria

Surt La Rivoluzione Libertaria: El 30 de juny de 1944, a les acaballes de la II Guerra Mundial, surt a Nàpols (Campània, Italia) el periòdic anarquista clandestí La Rivoluzione Libertaria. Organo dei Gruppi Libertari dell'Italia Meridionale. La capçalera posava com a lloc d'edició Bari (Pulla, Itàlia), però era una estratagema per despistar a les autoritats aliades d'ocupació que negaven el permís d'impremta. Fou el primer periòdic anarquista que es publicà a la Itàlia alliberada i volia ser el pilar per a la reconstrucció del moviment anarquista italià. Les capçaleres dels diversos números portaven textos de diferents autors (Camillo Berneri, Thomas Paine, Evangeli segons Marc, Jean-Marie Guyau i Abraham Lincoln). Estava editat per la parella anarquista formada per Cesare Zaccaria i Giovanna Caleffi (Giovanna Berneri), i comptà amb el suport d'Armido Abbate, Giuseppe Grillo, Tommaso Pedio, Pio Turroni i Emanuele Visone. Trobem textos d'Armido Abbate, E. Andreassi, Mikhail Bakunin, E. Bellini, Luigi Bertoni, M. Cesena, W. J. Durant, Luigi Fabbri, G. Fedele, G. Finzi, Aldous Huxley, David Levi, Errico Malatesta, F. Melis, P. Meyer, M. Nino, P. Oposi, B. Perlandi, G. Salvemini, Ignazio Silone i Giuseppe Stagni, entre d'altres. Ressenyà el Congrés de Grups Llibertaris de la Itàlia Alliberada, que se celebrà entre el 10 i l'11 de setembre de 1944 a Nàpols, i la creació de l'Aliança de Grups Llibertaris (AGL). L'article «Alle donne» de G. Fedele, publicat al número 3 del 7 d'agost de 1944, va ser publicat també en un full solt com a pamflet. Tingué un tiratge de 5.000 còpies i a partir del cinquè número les autoritats aliades dificultaren com pogueren la seva publicació i distribució. En sortiren set números, l'últim el 16 de novembre de 1944. Posteriorment, i ja de manera legal, la parella Zaccaria-Caleffi publicà Volontà. Giornale anarchico (1945-1946) i Volontà. Rivista anarchica (1946-1996).

***

Constitució de la República francesa de 1958

Constitució de la República francesa de 1958

- Atemptat a la Constitució francesa: El 30 de juny de 1998, a París (França), un grup d'un centenar de persones pertanyents als moviments d'aturats i dels «sense papers»  aconsegueixen ocupar els locals del Consell Constitucional i un estudiant llibertari de la Sorbona de 25 anys, Sébastien Schifres, s'apodera d'un dels deu exemplars originals de la Constitució de la República francesa de 1958 al despatx del president Roland Dumas i, abans d'estripar el document, hi escriu damunt la primera pàgina amb tinta roja: «La dictadura capitalista és abolida. El proletariat decreta l'anarquia i el comunisme.» Per aquesta acció iconoclasta Schifres serà condemnat el 8 de setembre de 1998 per la Sala XXIII Correccional del Tribunal de Gran Instància de París a sis mesos de presó amb pròrroga.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia sobre la condemna de François Heudier apareguda en el diar parisenc "Le Temps" de l'1 de juny de 1894

Notícia sobre la condemna de François Heudier apareguda en el diar parisenc Le Temps de l'1 de juny de 1894

- François Heudier:El 30 de juny de 1863 neix a Le Havre (Normandia, França) l'anarquista il·legalista François David Heudier. Sos pares es deien Augustin François Heudier, que feia feina fent i reparant les bales i els sacs de mercaderies al port, i Françoise Legrand. Treballava com a estibador, auxiliar de«Docks-Entreports» i de la Companyia General Transatlàntica (CGT), i com obrer veler al port de Le Havre. Vivia, en unió lliure amb Augustine Hébert, amb qui tenia un infant, al número 4 del carrer Mogador de La Havre i posteriorment al Grand Quai d'aquesta ciutat. En 1889 es presentà com a candidat abstencionista pel departament del Sena-Inferior a les eleccions legislatives del 22 de setembre d'aquell any i intervingué en les reunions publiques tot desenvolupant el pensament anarquista. L'1 de maig de 1890 va ser interrogat després d'haver distribuït el dia abans el periòdic La Producteur i el 5 de maig d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional de La Havre a dos mesos de presó per«incitació a l'atropament no armat i distribució d'impresos anarquistes», però un decret del 7 de juny de 1890 acordà la remissió de la pena. El 6 de maig de 1891 el Tribunal de Le Havre el condemnà a dos mesos de presó per«robatori» i el 14 de juny d'aquell any participà en la reunió publica de la Coalició Revolucionària de Le Havre celebrada al Café du Progrés, a la plaça Saint Vincent, per a discutir sobre la necessitat d'una concentració revolucionària i de la pretesa reforma dels «Tres Vuits». En aquesta època la policia el considerava com un dels anarquistes locals més actius. A finals d'abril de 1892, com molt altres companys, va ser detingut preventivament a conseqüència de la manifestació del Primer de Maig programada. El 24 de desembre de 1893, quan el matrimoni Ferrand es trobava a la Missa del Gall, uns desvalisadors s'introduïren per l'escala del seu domicili, al carrer dels Protestants, i s'emportaren pagarés, tres rellotges d'or, una coberteria metàl·lica i un parell de botons de puny d'argent, tot plegat per un valor de 16.800 francs. L'1 de gener de 1894, quan la gran agafada anarquista engegada arran de l'atemptat a la Cambra dels Diputats francesa, en l'escorcoll del seu domicili la policia va trobar fullets i periòdics anarquistes, i una llista de 29 persones, amb la quantitat donada per cadascuna per pagar les despeses de la candidatura anarquista a les eleccions legislatives. En aquesta operació es descobriren els pagarés robats al matrimoni Ferrand al domicili de l'anarquista Louis Jeanne, així com a correspondència amb Heudier. Ambdós van ser detinguts, jutjats el 31 de maig de 1894 per l'Audiència del Sena-Inferior i condemnats, Louis Jeanne a cinc anys de treballs forçats i François Heudier a quatre anys de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Anunci del funeral de Nicolas Flûteau aparegut en el diari de Bourges "La Dépêche de Berry" del 27 de gener de 1930

Anunci del funeral de Nicolas Flûteau aparegut en el diari de Bourges La Dépêche de Berry del 27 de gener de 1930

- Nicolas Flûteau: El 30 de juny de 1871 neix a Bourges (Centre, França) l'anarquista Nicolas Flûteau. Sos pares es deien François Flûteau, terrelloner, i Anne Poubeau. Sabater de professió, fou a principis de segle un dels animadors del moviment anarquista de la seva ciutat natal. En 1908 abandonà la població, però retornà, ja que la Prefectura de Policia el tenia fixat en 1912 en un llistat d'anarquistes. En aquesta època vivia a la plaça Fin-Renard de Bourges. En 1914 va ajudar econòmicament les «Sopes Comunistes», menjadors populars organitzats per la Borsa del Treball de Bourges. En 1922 vivia al número 1 del carrer Joubert d'aquesta població. Nicolas Flûteau va morir el 26 de gener de 1930 a Bourges (Centre, França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri dels Capucins d'aquesta població.

***

Fritz Brupbacher

Fritz Brupbacher

- Fritz Brupbacher: El 30 de juny de 1874 neix a Zuric (Zuric, Suïssa), en una família benestant, el metge, antimilitarista i militant socialista i llibertari Fritz Brupbacher. Després d'estudiar  Medicina a Ginebra i d'ampliar estudis de psiquiatria a París, va obrir en 1901 la seva consulta en un barri obrer de Zuric i es va casar amb sa primera dona, Lydia Petrovna Kocetkova. Militant socialista revolucionari des del 1898, va freqüentar els cercles llibertaris i va esdevenir molt amic de James Guillaume, de Kropotkin, de Vera Figner i de Pierre Monatte. Com a membre del Sozialdemokratische Partei der Schweiz (SPS, el Partit socialista suís), però antimilitarista –va prendre part en 1905 en la creació de la Lliga Antimilitarista– i partidari del sindicalisme revolucionari, va rebre fortes crítiques des de les files del seu partit i es va veure impulsat a presentar la dimissió en 1920. L'any següent es va afiliar al Kommunistische Partei der Schweiz (Partit Comunista Suís) i va fer nombroses estades a la Unió Soviètica, però com que no havia abandonat el seu esperit crític i les seves idees llibertàries, es va enfrontar als dirigents estalinistes que li van fer la vida impossible. En 1932 va «evadir-se de la cèl·lula», segons la seva expressió i va ser expulsat del Partit l'any següent. També des dels anys 20 va militar amb sa nova companya, Paulette Raygrodski (Paulette Brupbacher), en el moviment neomaltusià, pel dret a l'avortament i per una sexualitat lliure. En 1932 va fer la introducció a la traducció del rus de la Confessió de Bakunin que va fer Paulette Brupbacher al francès.És autor, entre altres obres, de Kindersegen: und kein Ende? (1903), Der Zweck des Lebens (1911), Die helvetische Revolution und die Arbeiterbewegung in der Schweiz (1912), Der Sonderbundskrieg und die Arbeiterschaft (1913), Marx und Bakunin (1913), Der Pariser Kommuneaufstand (1871) (1917), Vom Kleinbürger zum Bolschewik (1923), Um die Moral herum (1917), Wo ist der Sitz der Seele? (1924), Michael Bakunin: der Satan der Revolte (1929), Liebe, Geschlechtsbeziehungen und Geschlechtspolitik (1930), 60 Jahre Ketzer (1935, autobiografia) i Der Sinn des Lebens (1938-1939). Fritz Brupbacher va morir l'1 de gener de 1945 a Zuric (Zuric, Suïssa). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Una de les obres importants de Robert Louzon

Una de les obres importants de Robert Louzon

- Robert Louzon: El 30 de juny de 1882 neix a París (França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari i pacifista Robert Louzon. Havia nascut en una família burgesa, enriquida per la venda dels béns nacionals, i va estudiar a l'institut parisenc de Janson-de-Sailly, amb el seu amic Robert Debré. Després de doctorar-se en Dret amb una tesi sobre la propietat de les mines a França i d'aconseguir un diploma per diversos estudis científics a l'Escola de Mines, va esdevenir enginyer de diverses mines espanyoles i després va ser director de la fàbrica de gas de Saint-Mandé. Ben aviat es va veure atret per les idees socialistes i en 1899 es va adherir a un grup d'estudiants col·lectivistes i es va incorporar al Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR), de Jean Allemane, partidari de la vaga general insurreccional. La lectura del periòdic d'Émile Pouget, Le Père Peinard, va fer d'ell un anarquista. Amic d'Hubert Lagardelle, va escriure en Le Moviment Socialiste articles contra la intel·lectualitat establerta. En 1906, amb l'herència paterna, va comprar un immoble –al carrer de la Grange-aux-Belles, 33– amb la finalitat d'establir la seu de la Confederació General del Treball (CGT), un fet que va implicar la pèrdua de la seva feina a la fàbrica de gas. Company de Pierre Monatte, va col·laborar en La Vie Ouvrière, on va denunciar els tripijocs de les fàbriques de gas. En 1913 es va instal·lar a Tunísia, on va ser propietari d'una explotació agrícola pionera en l'experimentació dels mètodes d'agricultura moderna. Durant la Gran Guerra va lluitar com a capità de zuaus, encara que com internacionalista es va mostrar contrari al conflicte bèl·lic. En 1919 es va adherir al Partit Socialista de Tunísia. En aquesta època va col·laborar en L'Avenir Sociale,òrgan del Partit Comunista de Tunísia. En 1921 va ser demandat per «difamació vers els oficials de l'Exèrcit francès». En sortir de la presó va dirigir un periòdic en àrab que va ser prohibit i que li va implicar un procés com a màxim responsable. En 1922 va ser novament condemnat a sis mesos de presó per haver publicat un fullet i un poema en àrab considerat un atac contra la República francesa al Magrib. Un cop alliberat, va ser expulsat de Tunísia i es va instal·lar a la Costa Blava vivint de rendes. Molt influenciat pel marxisme, va especialitzar-se en els estudis econòmics i en la teoria del sindicalisme revolucionari. En aquesta època va freqüentar assíduament la Universitat Popular «L'Émancipation». Després, amb Pierre Monatte, es va afiliar al Partit Comunista Francès (PCF), col·laborant en L'Humanité, que abandonà el desembre de 1924 arran de les expulsions de Pierre Monatte i d'Alfred Rosmer, i per considerat que el Partit s'havia «russificat». A partir de 1925 va participar en la fundació de la revista La Révolution Prolétarienne. L'agost de 1936, comissionat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) espanyola, va marxar a Fes (Marroc) amb la missió de contactar amb els nacionalistes del Comitè d'Acció Marroquí (CAM) per impedir el reclutament de tropes natives per a l'exèrcit franquista. El febrer de 1937, malgrat la seva avançada edat i la seva malmesa salut, va combatre una temporada als fronts d'Aragó enrolat en el Grup Internacional de la Columna Durruti juntament amb Simone Weil. Novament a França, va col·laborar amb Louis Lecoin en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en el seu setmanari. En 1939 va signar amb Louis Lecoin el pamflet Paix immédiate, fet pel qual va ser processat davant un consell de guerra. El juliol d'aquest mateix any va publicar un article, «Tunísia per als tunisians», pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó. Detingut a començaments de 1940, fou tancat durant un any al camp de Bossuet, al sud d'Algèria. En 1947 va reprendre la seva activitat militant des del grup de La Révolution Prolétarienne, de Pierre Monatte. Amb la salut molt malmenada, va retirar-se a Canes. Durant els anys cinquanta va redactar, administrar i imprimir la revista Études Matérialistes. Profundament crític amb el totalitarisme soviètic, va interessar-se pel sistema de Tito a Iugoslàvia, país al qual va viatjar sovint. El setembre de 1960 va ser un dels signants del «Manifest dels 121» que reivindicava el dret a la insubmissió durant la guerra d'Algèria. Fascinat per Xina, va fer els 80 anys a Pequín. Entre les seves obre podem destacar L'économie capitaliste.Principes d'économie politique (1925), Impérialisme et nationalisme, deux grands courants du capitalisme moderne (1929), La déchéance du capitalisme (1930), La contrarrevolución en España (1938), L'ère de l'impérialisme (1948), La Chine. Ses trois millénaires d'histoire, ses cinquante ans de révolution (1954), La dialectique scientifique, celle des choses et celle de l'esprit (1970), Cent ans de capitalisme en Algérie (1830-1930) (1998, pòstuma), entre d'altres. Robert Louzon va morir el 8 de setembre de 1976 a Canes (Provença, Occitània). El seu pensament va influir força en Daniel Guerin.

***

Pierre Couissinier

Pierre Couissinier

- Pierre Couissinier: El 30 de juny de 1888 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Pierre Clarius Couissinier. Es guanyava la vida com a jornaler. En 1910 va ser declarat exempt de fer el servei militar per«feblesa general»; no obstant això, el novembre de 1914, en plena Gran Guerra, va ser declarat apte per al servei i lluità als fronts entre el 26 de febrer de 1915 i el 9 d'abril de 1919. El 5 de juny de 1915 es casà a Marsella amb Anna Muller, amb qui tingué tres infants, entre ells el futur anarquista Pierre Pascal Couissinier. El 21 de desembre de 1915, durant la batalla d'Hartmannswillerfkopt (Vieil Armand), a Alsàcia, va ser ferit de bala a la galta esquerra i a l'esquena. Després d'un any de restabliment, retornar al front, on va ser novament ferit per l'esclat d'un obús a l'espatlla esquerra. Després de la guerra, entrà a fer feina d'empleat municipal com a cap de peons de camins. Vivia al número 64 de la Grand Rue, al barri de Saint-Henri de Marsella, on habitaven molts estrangers, sobretot espanyols. En 1922 era secretari del Grup d'Estudis Socials (GES) de Saint-Henri, que s'acabava de reconstituir i que es reunia tots els divendres al Bar Eugène, al número 94 de la Grand Rue. També fou secretari del Comitè d'Interessos de Saint-Henri i del grup esportiu«Saint-Henri-Sports», del qual va ser un dels seus fundadors. La policia el tenia fitxat com a comunista de tendència anarquista i exercí força influència en els cercles revolucionaris i anarquistes. En 1923 participà en el préstec per a l'edició diària de Le Libertaire. En 1929 obtingué una pensió del 40 per cent a resultes de les ferides bèl·liques (pèrdua completa de la dentició, desfiguració facial, etc.). Pierre Couissinier va morir el 23 de febrer de 1967 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Renzo Cavani

Renzo Cavani

- Renzo Cavani: El 30 de juny de 1901 neix a Novi di Modena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Renzo Cavani, conegut com Bruno, encara que va fer servir diversos pseudònims (Aldo Rossi, Mario Branchi,Bruno Figuera, Evelino Eglesias, Sebastiano Poli, etc.). Sos pares es deien Sperandio Cavani i Marianna Iotti. Paleta de professió, després de la Gran Guerra, quan tenia 17 anys, s'adherí al moviment anarquista. A partir de la pujada del feixisme formà part, amb Luigi Evangelisti, Guido Bucciarelli, Aldo Gilioli i altres, del Comitè d'Acció Anarquista (CAA), dedicat a respondre les accions violentes dels escamots feixistes. El 21 de gener de 1921 aquest grup donà mort el feixista Mario Ruini, el qual el dia anterior havia apallissat juntament amb altres feixistes fins la mort un paleta anarquista. El 17 de març de 1921, amb Evangelisti i altres companys, ferí greument l'estudiant feixista Antonio Gozzi i l'11 de novembre d'aquell any, amb Guido Bucciarelli, durant un enfrontament amb un escamot feixista quan tornaven a casa, mataren el feixista Gino Tabaroni i en feriren un altre. Ambdós companys fugiren a l'estranger i, després d'un llarg periple (França, Suïssa, Països Baixos, Alemanya, Turquia, etc.), retrobaren Evangelisti a Odessa (Ucraïna, URSS), el qual havia fugit d'Itàlia després de la mort de Ruini. A Itàlia, el 19 de gener de 1923, Cavani i Bucciarelli van se condemnats en absència pel Tribunal Ordinari de l'Audiència de Mòdena a 30 anys de reclusió per l'assassinat de Tabarini. En aquests anys estava inscrit en el registre de anarquistes perillosos de les llistes de la policia fronterera d'arreu d'Europa. Visqué a Bèlgica, Luxemburg i França, on a començaments dels anys trenta visqué clandestinament a casa de la família anarquista dels Gilioli, a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), establint una relació sentimental amb Siberia Gilioli, filla de Onofrio Gilioli, amb qui tindrà un infant (Jacques Cavani). En 1932, amb son germà Rivoluzio i Siberia Gilioli, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on visqué clandestinament i milità sota la identitat falsa d'Aldo Rossi. Durant la seva estada, distribuïa pamflets i manifests antifeixistes als mariners italians que arribaven en escala al port de Barcelona. El març de 1933 retornà a França, on continua vivint a casa dels Gilioli i treballà en la construcció, alhora que distribuïa propaganda anarquista. Va estar constantment vigilat per la policia italiana que el considerava un «tirador de pistola d'una gran precisió» susceptible de preparar un atemptat contra Benito Mussolini –de fet la història a demostrat que durant sa vida preparà dos atemptats contra Il Duce que no reeixiren. L'agost de 1936, amb Luigi Evangelisti i Equo Gilioli, marxà a Catalunya com a voluntari per a lluitar contra l'aixecament feixista. Milicià en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso», el 28 d'agost de 1936 va ser ferit durant els combats de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Després de la seva convalescència, va ser nomenat comissari polític de la de Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al post fronterer de Portbou (Alt Empordà, Catalunya). La policia francesa aleshores el tenia qualificat com a enllaç entre la Península i França. El maig de 1937, després de participar amb altres companys (Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi, Virgilio Gozzani, etc.) en els enfrontaments contra la reacció estalinista, marxà clandestinament a França i, amb Evangelisti, decidí emigrar a Amèrica. El juny de 1939 embarcà a La Rochelle (Poitou-Charantes, França) cap a Cuba, on restà alguns mesos abans d'instal·lar-se a finals de 1939 a Nova York (Nova York, EUA). Als Estats Units visqué sota la identitat de Sebastiano Poli. A finals dels anys cinquanta retornà a Itàlia, on participà en el grup anarquista de Mòdena «Rivoluzio Gilioli», en la fundació del Col·lectiu d'Estudis Llibertaris «Camillo e Giovanna Berneri» i en l'edició de la revista L'Avvenire Libertario (Mòdena, 1963-1964). Després d'assabentar-se que patia un tumor al cervell, Renzo Cavani es va suïcidar ingerint un verí el 21 de gener de 1966 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Documentació seva es troba dipositada al «Fons Ennio Manzini» de l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea in Provincia di Modena.

Renzo Cavani (1901-1966)

***

Obrers del túnel de la Croix Rousse de Lió

Obrers del túnel de la Croix Rousse de Lió

- Andrés Alonso Gómez: El 30 de juny de 1902 –algunes fonts citen erròniament el 1903– neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Andrés Alonso Gómez. En acabar la Guerra Civil espanyola hagué d'exiliar-se a França i fou internat en diversos camps de concentració, com ara el de Ribesaltes. El juny de 1941 s'enrolà, amb Bartolomé Flores Cano, en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a perforar el túnel de la Croix Rousse de Lió, on realitzarà la feina de son company, que només pesava 37 quilos per una alçada d'un metre vuitanta, salvant així la vida. Durant l'ocupació participà amb Flores Cano en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise. Andrés Alonso Gómez va morir el 23 de maig de 1995 a Blancahòrt (Aquitània, Occitània).

Bartolomé Flores Cano (1907-1990)

***

Jorge Quaresma

Jorge Quaresma

- Jorge Quaresma:El 30 de juny de 1905 neix a Setúbal (Setúbal, Lisboa, Portugal) el militant anarquista Jorge Quaresma. Era fill del destacat militant anarquista José Artur Quaresma (Zé Quaresma) i d'Isabel Augusta Ribeiro. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari, especialment en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. D'adolescent començà a treballar de perruquer a la barberia de son pare a Sétubal i en aquesta època va ser detingut per «propaganda revolucionària». Poc a poc, va anar perdent la visió i hagué d'abandonar la professió de barber. Marxà a Lisboa, on gràcies a una tia seva, va ser empleat en una companyia d'assegurances. En aquests anys va ser empresonat nombroses vegades, però mai per llargues temporades. La seva concepció de l'anarquisme va ser humanista i rebutjava tota mena de violència. En els anys cinquanta s'instal·là a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal). Durant la dictadura de Salazar es caracteritzà per ajudar els companys perseguits. Després de la caiguda de la dictadura l'abril de 1974, fou membre del Centre de Cultura Llibertària d'Almada i un dels fundadors del periòdic Voz Anarquista. Ajudà enormement, amb documents i fotografies, Edgar Rodrigues a escriure la seva història del moviment llibertari portuguès. Estava casat amb Elisa Rosa Antunes. Jorge Quaresma va morir el 20 de gener de 1990 a Olivais Norte (Lisboa, Portugal).

***

Fitxa d'Ángel González Ruiz de la policia de Bordeus

Fitxa d'Ángel González Ruiz de la policia de Bordeus

- Ángel González Ruiz: El 30 de juny de 1909 neix a Aguilar (Logronyo, Castella, España; actualment Aguilar del Río Alhama, La Rioja, Espanya) el paleta anarquistaÁngel González Ruiz. Sos pares es deien Marcelo González i Josefa Ruiz. Emigrà a Bordeus (Aquitània, Occitània), on visqué al número 59 del carrer Delbos i al número 5 del carrer Marbotin. En 1938 era president del Grup Anarquista Español, conegut com «Grup de l'Yser», ja que es reunia al bar Hispano, al número 50 del carrer de l'Yser, el tresorer del qual fou Eulogio García; aquest grup, que segons la policia comptava uns vuitanta membres, fou un dels vuit grups anarquistes espanyols de la zona reorganitzats arran del Congrés dels Comitès Espanyols Antifeixistes que se celebrà entre el 21 i el 22 d'agost de 1937 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto de Violeta Férnandez Saavedra en la seva documentació del Servei de Migració mexicà (maig de 1940)

Foto de Violeta Férnandez Saavedra en la seva documentació del Servei de Migració mexicà (maig de 1940)

- Violeta Fernández Saavedra: El 30 de juny de 1913 neix a Santa Clara (Villa Clara, Cuba) la mestra anarquista Violeta Fernández Saavedra. Néta de l'intel·lectual i pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, sos pares havien estat expulsats d'Espanya. En 1920 sa família retornà a la Península i, després d'un temps a Madrid (Espanya), s'instal·là a Barcelona. Quan decidí ingressar a l'Escola Normal de Mestres s'adonà que no tenia documentació legal i argumentà que la seva acta de naixement s'havia destruït en un incendi i fou registrada oficialment com a nascuda el 30 de juny de 1914 a Barcelona (Catalunya). Partidària de la pedagogia racionalista, va fer de mestra en una escola de Badalona (Barcelonès, Catalunya). Milità en la Secció de Mestres del SindicatÚnic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou secretària en 1936, i participà en la creació de l'Ateneu «Sol y Vida». Durant la Revolució espanyola treballà de mestra per al Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i dirigí el col·legi que s'instal·là als locals expropiats a la Lliga Catalana de Barcelona. A finals de 1938 el Ministeri d'Instrucció Pública l'encomanà l'evacuació de 50 infants que portà a París (França). A Colombes (Illa de França, França) dirigí una escola on estudiaven 70 infants espanyols. El maig de 1940 s'exilià a Mèxic amb el seu company, el destacat militant anarquista Aurelio Fernández Sánchez, i impartí la docència a l'Institut Luis Vives de la ciutat de Mèxic, també conegut com Col·legi Espanyol de Mèxic. En 1942 s'instal·là a Puebla (Puebla, Mèxic), on treballà en una escola. A mitjans dels anys seixanta retornà amb son company a França i participà força en el moviment llibertari. Quan la crisi confederal de 1965, s'acostà als «reformistes». En la dècada dels setanta retornà a Mèxic i col·laborà en els periòdics La Jornada i La Jornada de Oriente. Violeta Fernández Saavedra va morir el 19 d'abril de 2005 a Puebla (Puebla, Mèxic), a conseqüència d'una afecció respiratòria.

Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)

***

Germen Zamorano Ramos

Germen Zamorano Ramos

- Germen Zamorano Ramos: El 30 de juny de 1933 neix a Espejo (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista individualista, anarcosindicalista i naturista GermenÁngel Zamorano Ramos. Era fill de l'anarquista naturista Ángel Zamorano Peña, que va ser corresponsal de les revistes Estudios i Generación Consciente durant els anys republicans i lluità als fronts durant la guerra civil. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 la família fugí del poble i no va retornar fins acabada la guerra. En arribar trobaren la seva casa incendiada, inclosa una important biblioteca, i son pare va ser detingut i va romandre tancat a presons, penals i sanatoris –emmalaltí de tuberculosi– més de sis anys. German treballà al cafè dels senyorets del poble i també a la verema a França. En 1962 va tenir problemes amb els senyorets del poble i després de ser multat i empresonat un temps marxà cap a Madrid (Espanya). En 1964 s'establí a Barcelona (Catalunya), on visqué amb una família en una barraca i guanyant-se la vida fent gelats i venent-los a la platja. Aquest mateix any entrà a formar part de la Societat Naturista Vegetariana. Posteriorment entrà a fer feina a la fàbrica Roca de Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on patí l'explotació laboral. Més tard es posà a fer feina al restaurant vegetaria del carrer Canuda de Barcelona i vivia al carrer Boters, al barri de la Ribera. Cap el 1975 un grup d'estudiants de medicina (Daniel Bonet, Santiago Giol, Joaquim Peleteiro, Milagros del Pozo, Pedro Ródenas i Ester Vilarnau) començà a reunir-se a casa seva i a consultar la seva important biblioteca naturista; aquest grup, que va ser batejat com a «Col·lectiu Germen», en honor del seu amfitrió, va ser, juntament amb Jaume Roselló, el nucli fundacional de la revista Integral. Després de la mort del dictador Francisco Franco, amb la legalització de la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'afilià al Sindicat d'Hosteleria, del qual arribà a ser secretari. En aquesta època va fer amistat amb Luis Andrés Edo i Félix Carrasquer Launed, i freqüentà els grups editors de les revistes naturistes Alfalfa i Integral. En 1980 fou un dels fundadors, amb José Navarro Muñoz, Ramon Sentís Biarnau i Joan Vicente Castells, de la revista Ideas-Orto. En aquests anys freqüentà l'Ateneu Llibertari de La Verneda, el Sindicat de Jubilats de la CNT, on conegué molts de militants històrics, i l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP). Durant un temps va fer de monitor de ioga i de meditació a la Cooperativa Taoista de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Entre 2000 i 2003 col·laborà en la revista Liber, publicació de la Biblioteca Social i Llibertària de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). En l'actualitat forma part del Centre d'Estudis Santjustencs i de la revista Orto.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Alexandre Ballester, Miquel López Crespí, Antoni Serra... (Records)

$
0
0

Un sopar amb Antoni Serra


Alexandre Ballester | 09/02/2011 |


Em sembla encertada aquesta definició de "vell malsofrit" aplicada al bon amic Antoni Serra Bauzà. Tots ens feim vells. Per problemes de salut, jo no vaig poder assistir a l'homenatge que el passat 29 de gener, al teatre Mar i Terra, li varen retre. Però vaig recordar vivències, fets, esdeveniments d'una llarga i sincera amistat. Vaig recordar la vella redacció de l'Ultima Hora, en aquell edifici de la Rambla on anava a veure Antoni Serra; sortíem, algun cafè i converses sobre teatre: refermament de companyonia.

Antoni Serra sempre ha tingut un criteri de rigorosa honestedat ideològica -ètica i estètica- per exercir la seva labor de crítica literària.

He recordat sopars amb Antoni Serra, a Ciutat i a sa Pobla, d'arrossos ben especiats, i n'he recordat un de gloriós. Un sopar de "rates de s'Albufera" (talps de camp) a Can Riera, amb en Colau Guixe, Nicolau Socias, propietari del teatre Principal de sa Pobla, i altres amics. Feia temps que Antoni em deia que volia menjar "rates d'Albufera"; a la fi i gràcies a en Colau, vaig poder satisfer el desig de l'amic. Va gaudir, en Toni, i tots, d'aquelles "rates amb porro". Fou un sopar memorable. Allà el 1969, a Can Riera, amb una llum daurada molt abans de l'arribada de la claror d'ara, la dels vells malsofrits.

El record d'aquell sopar, Toni, endolceix les arestes dels temps actuals. Ja no hi ha "rates" a s'Albufera, tot s'ha esvaït. Tot menys els records i l'amistat.

Diari de Balears (dBalears)


Antoni Serra: memòries periodístiques.

Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure. (Miquel López Crespí)



Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.

La publicació del llibre de l'amic Antoni Serra No hi ha quart poder m'ha fet recordar tot un munt de vivències i de records personals que van estretament lligats al nom de l'autor solleric. N'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig, concretament en L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició. Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure. Però ja de molt abans d'aquell començament dels setanta feia temps que els antifeixistes mallorquins seguíem les seves col·laboracions en la premsa de Ciutat. Fer una relació de totes les activitats culturals i polítiques fetes al costat de l'amic Antoni Serra ens portaria a allargar massa aquest article i en Bartomeu Homar no ens deixa escriure massa.


Ciutat de Mallorca 18-IV-1973. Andreu Ferret (centre la fotografia) va presentar les obres de Miquel López Crespí A preu fet i d'Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira en els baixos de la llibreria Tous.

No hi ha quart poder m'ha portat a la memòria multitud d'anècdotes de quan, mitjançant la paraula escrita i la militància organitzada, ens semblava possible acabar amb la injusta societat de classes que sostenia la dictadura franquista. N'Antoni Serra ha escrit un llibre útil per a servar aspectes essencials de la nostra història cultural. Trenta-vuit capítols sempre irònics i divertits conformen la columna vertebral de No hi ha quart poder.

És intenció de l'autor oferir una narració de la seva experiència periodística, de les seves aventures per Barcelona, Madrid, Cadis i València. Especialment aconseguits són els capítols dedicats a Gregori Mir, Josep Pla, Gabriel Alomar o les tertúlies villalonguianes en el "Riskal".


Palma (Mallorca) 1993. Centre de Cultura de "Sa Nostra" en el carrer Concepció. Davant més de cent persones Antoni Serra presentava i recomanava l'obra de Miquel López Crespí Crònica de la pesta que havia editat Llibres del Segle. Antoni Serra ha escrit diversos pròlegs a les obres de Miquel López Crespí i formà part del jurat que atorgà a l'escriptor de sa Pobla el Premi Ciutat de Manacor de l'any 1973.

Tot plegat m'ha fet recordar trobades clandestines de diferents tipus (amb participació de l'amic Antoni Serra!) que demostren l'esperit combatiu d'aquella època d'abans de la democràcia. Aleshores era president de l'Obra Cultural Balear en Climent Garau, i l'home tenia un desig immens d'obrir les portes de la institució a noves persones, a joves que volguessin dinamitzar l'activitat cultural de les Illes. Es tractava, parlant clar i llampant, de finir amb cert esperit de capelleta i de "patums" passats de moda que encara es respirava per dins els nostres cenacles culturals.

La primera reunió la férem a la casa que l'historiador Pere Jofre tenia a Son Rapinya, l'altra a un despatx del mateix Climent Garau al seu laboratori d'anàlisi, a un bloc de pisos del carrer de Caro, a la barriada de Santa Caterina. Més endavant hi hagué la moguda de constituir a Mallorca una secció del Pen Club. La idea sortí de Serra i de Josep M. Llompart. Arreu de l'Estat la repressió franquista s'accentuava. El projecte era fer renéixer l'associació catalana del Pen Club, vincular-nos internacionalment amb el món de la cultura i, si en algun moment un dels socis era represaliat pel feixisme, poder demanar ajut a l'estranger. El pla em semblava perfecte.

N'Antoni Serra era l'encarregat de coordinar les juntes que normalment fèiem a un despatx de l'Editorial Moll. No en férem gaires, de reunions. Hi vaig anar a dues, i sempre hi havia la mateixa gent. Ningú no compareixia per a constituir el Pen Club! Érem en Josep M. Llompart, en Josep M. Palau i Camps, n'Antoni Serra i jo mateix. N'Antoni Serra no se'n podia avenir.

No hi ha quart poderés un llibre gens ortodox i per això mateix m'ha interessat enormement. L'obra editada per l'Editorial Moll m'ha fet recordar el pis del carrer Joan Crespí, aquelles mudances amb el meu atrotinat Simca 1000 quan l'autor es mudà a la caseta de Son Rapinya i jo li ajudava amb els prestatges, llibres i cossiols... I les activitats culturals en els baixos de la Llibreria Tous. La presentació del meu primer recull de narracions A preu fet. Andreu Ferret era l'encarregat de parlar d'aquell recull de contes i de la novella La gloriosa mort de Joan Boira (que havia acabat d'escriure Antoni Serra). Podríem parlar també de viatges nocturns amb Jaume Adrover i Vicenç Mates per a projectar documentals de la guerra del Vietnam a Sóller, de desenes de discussions sobre el compromís de l'escriptor, del paper de la literatura en la societat contemporània...

Les trobades i discussions amb l'amic Antoni Serra serviren per anar constatant com no tothom, en el ram de la ploma, vivia obsessionat, com nosaltres, per la idea de la lluita antifranquista. L'autor de No hi ha quart poder ja n'ha parlat d'aquesta tenebrosa història a Gràcies, no volem flors, L'anàrquica escriptura a la terra inexistent i en El (meu) testament literari.

Però avui només volíem deixar constància del nou llibre de l'escriptor solleric i de les vivències compartides que m'ha portat a la memòria la lectura de No hi ha quart poder, una història imprescindible per a conèixer alguns aspectes fonamentals del nostre passat més recent.

Miquel López Crespí

(7-V-02)


Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un 'cos únic' de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor". (Antoni Serra)

(Pròleg a l'obra de Miquel López Crespí Homenatge Rosselló-Pòrcel)

Un text compl/suplementari

Per Antoni Serra, escriptor.

"Qui les defèn sa vida veu, la fe i honor e sa valor. Si n'emprèn lliça se embardissa,
per llur malícia, contra justícia e veritat:
sa malvertat volent cobrir, solen mentir". (Jaume Roig)


Coberta de l'obra Homenatge Rosselló-Pòrcel.

Escric aquest text (no sé si arbitrari o anàrquic, ara que l'arbitrarisme ja no és un corrent estètic, com volien Gabriel Alomar o «Xènius», i ara que l'anarquisme pot esser el substitut del «terrorisme cultural», veni, Creator Spiritus), mentre, tancat a l'estudi/estadi del meu búnquer personal, escolt música de Gustav Mahler, no perquè ara s'usa, sinó perquè m'agrada. Cal advertir també que no és que tengui a casa cap orquestra simfònica privada, sinó que aquesta societat competitiva que patim m'ha permès el privilegi d'usar un toca-discos («el tocadiscos de mi uso», com deien les monges dels anys cinquanta), desprès d'anys de lluita i de mirar amb ulls de vidre, immòbils, els moviments de la dialèctica materialista del meu entorn. I ho faig just ara, quan tothom (tal volta hauria d'haver escrit «una majoria») viu tan disciplinadament i tan d'acord amb la consciència tranquil.litzadora dels temps moderns, que és necessari de tenir el carnet a la butxaca per a tot ús, inclòs el literari, i un somriure beatífic als llavis, per tal de dissimular la pròpia angoixa i la pròpia frustració.


Dedicatòria de la novel·la d'Antoni Serra El cap dins del cercle a Miquel López Crespí.

Bé, deixant de banda les circumstàncies personals, el fet és que tenc un llibre de Miquel López Crespí sobre la taula i que tots dos, el llibre i l'autor, han de ser objecte d'un comentari. D'entrada, podem començar dient que Miquel López Crespí és un pobler sense gaires límits voluntàriament acceptats i que el llibre Homenatge Rosselló-Pòrcel ha estat premi «Ciutat d'Alcoi». El títol, just el títol, ja ens podria determinar un nivell de lectura i descobrir la intencionalitat de l'autor, sobretot si no oblidam la data de naixença i de mort del poeta, 1913-1938, i els llocs on es varen produir: Palma i el Brull (Osona). És important tenir-ho present, com a fites en el temps històric, perquè, sens dubtes, López Crespí s'hi ha basat, no com a parany per al lector/espectador, sinó com a punt de referència per a ambientar-nos mentalment l'escena.

Cal, doncs, familiaritzar-nos amb els fantasmes de Homenatge Rosselló-Pòrcel, perquè, malgrat les eufòries, tal volta hereves de noucentismes ressuscitats, són fantasmes ben vius, ben presents, ben actuals... encara que costi de reconèixer-los dins nosaltres mateixos, perquè probablement preferim arraconar-los i oblidar-los.

Fa alguns anys, onze, per esser matemàticament exactes, que vaig escriure també un text informal per a la primera obra de Miquel López Crespí, un llibre de narracions titulat A preu fet. D'aquell temps de bruixes a aquest d'ara de reformes han passat no poques coses. López Crespí, després del seu primer llibre, després de La guerra just acaba de començar (1974) i després D'autòpsia a la matinada (teatre, 1975) ha restat en silenci un llarg període, durant el qual es va dedicar bàsicament a la política activa. Què ha passat, mentrestant, en aquesta terra culturalment calcinada, políticament destrossada i socialment desencisada i indefensa? Jo no sé si qualque dia se n'arribarà a escriure la història, amb pèls i senyals (i no em referesc tan sols als del baix ventre ), o si la cosa es farà d'acord amb la tradició i el costum: cada triomfador (llegiu: individu amb prou poder i amb prou diners com per tenir prestigi, és a dir, que fa bones les paraules de fra Anselm) l'escriurà segons les seves necessitats personals. Estic per dir que serà així, quasi segur. És el fatum, com deien els nostres avantpassats els clàssics, de cada dia més oblidats.

Així i tot, al marge d'objectivitats i de subjectivitats, beneïdes paraules que tothom empra i tothom buida de contingut, cal detenir-se en uns quants esdeveniments de l'època o, si més no, enumerar-los. Com dirien Arcadi i Lleó, «ni un llum encès. Ni una finestra oberta. Només la cortina grisa dels quatre murs del cos i la cicatriu multiplicada dels forats closos». Doncs, encenguem alguns llums, obrim qualque finestra i enretirem la cortina grisa, encara que hi hagi probabilitats de trobar-nos amb murs i més murs, igual que al paradís kafkià. Per què no?

El temps, encara que no ho sembli, no ha estat paralitzat dins un espai immòbil i grisós. El franquisme no va caure, sinó que morí i l'enterraren sota una llosa de no sé quantes tones. De tota manera, n'ha quedat -com les religions- l'herència nostàlgica dels fetitxes. Els vells personatges, com a la comedia dall'arte convertida en drama, s'han camuflat, s'han canviat de camisa, s'han pentinat de diferent manera i han tingut cura d'esborrar tots els rastres externs i antics. Fins i tot, han substituït oficialment la Doris Day per la Bo Derek, i han començat això que n'han dit la reforma. Naturalment, la reforma ha comportat que qualcún hagi hagut de desaparèixer per les bardisses. I és que l'individu, ja se sap, és efímer, però els oportunistes i els oportunismes romanen, no volen perdre el protagonisme.

I ha estat curiós això que hem vist durant aquest temps. Els joves de la resistència, de la clandestinitat, a hores d'ara ja no tan joves ni tan resistents, han anat renovant les biblioteques casolanes i personals, per exemple. Abans d'haver pogut pair l'embafada de Trotski, Bakunin, Marx, Engels, Lenin, Baran, Chomsky, Sweezy, Bettelheím, Goldmann, etc., els han llevat de les prestatgeries i n'han fet foguerons -populars, és clar- a qualsevol festa de Sant Joan o de Sant Antoni, segons les contrades. Els buits que els llibres han deixat, probablement han estat ocupats per uns altres de bruixeria, esoterisme, quiromància... S'ha produït el canvi, efectivament. I la «culturització» de les masses a través de la televisió molts de pics ens ha semblat un orgasme de cada vegada més generalitzat. Tal volta ha passat únicament que aquestes dates han coincidit amb les del pagament dels darrers terminis d'electrodomèstics, encara que, tot seguit, s'hagin presentat més paranys: el segon canvi de cotxe, la segona residència, etc.

I ha estat en aquesta època de felicitat sense rebels, malgrat l'atur, que ha tornat a comparèixer Miquel López Crespí.

I ha ressorgit amb força, amb embranzida, i ha guanyat tota mena de premis literaris: teatre, narrativa, poesia... No és que a mi m'emocionin gaire els premis, perquè, al capdavall, tenen un valor circumstancial, accidental, independentment de l'econòmic, que és el que importa. Són, però, una forma «normal» de cridar l'atenció dins una cultura «anormal» com la nostra, i cal acceptar-los amb la transcendència que permet qualsevol competició social, és a dir, amb el valor passatger d'un campionat esportiu. A qui importa avui Tarrés, el cap de ferro, o Primo Carnera?

Això ho sap molt bé López Crespí, evidentment...

I ho sap també un altre amic escriptor, Ignasi Riera. Tal volta per aquesta raó va escriure com a pòrtic d'Històries per a no anar mai a l'escola, que López Crespí «ha entès els preceptes ètics d'un compromís polític sense compensacions». Afirmació a la qual jo afegiria, a més a més, per si no s'hagués entès del tot la suggerència, sense competicions. Bastaria llegir aquesta obra de teatre per a descobrir la finalitat que l'autor persegueix. Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un «cos únic» de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor.

«Els fills dels senyors tenen pixera!» he llegit en el text original, com a expressió unànime de tots els personatges, però David contesta: «Investiguen un "nou" classicisme. L"'art intemporal", en diuen, "copsador d'essències"». En voleu més, d'evidència?

Cal advertir, a més, que el teatre de López Crespí no és el teatre a què ens té acostumats la Mallorca pretesament culta, durant quaranta anys d'avorriment i de rutina. El teatre mallorquí -Forteza, Mas, Segura, etc.- és pura gasòfia, una escòria estricta o un carall de sentimentalisme popular. Els autors, en aquesta terra insular dels Paisos Catalans, sembla que només han tingut una obsessió, i no precisament eròtica, sinó eixorca: ridiculitzar d'una forma barroera el mateix poble. I els intents seriosos o, si més no, amb voluntat i ambició crítica, d'oferir des de l'escena una panoràmica més avançada i progressiva no han tingut un accés normalitzat a les taules d'un teatre. Tampoc no han tingut el suport de les institucions, ni del públic ni dels crítics, si és que a Mallorca es pot parlar de crítica, aquesta entelèquia angèlica. És el cas d'Alexandre Ballester amb Dins un gruix de vellut o Massa temps sense piano. És el cas també de Llorenç Capellà amb Bolles de colors o El passdoble. I serà el cas, com ja va passar amb Autòpsia a la matinada, de López Crespí amb aquest Homenatge Rosselló-Pòrcel.

Max Frisch va escriure a Mein Name sei Gantenbein, que «va romandre fins al final a la cambra de literatura del Reich». A quina cambra de literatura ens deuen haver condemnat ara? La mediocritat que, no fa gaire, rebutjàvem tots -els triomfadors d'ara, també- està institucionalitzant-se. És la victòria de l'home gris sobre Manhattan i Woody Allen? Ja ho deia aquella cançó nacional espanyola (nacional-sindicalista, potser?) de l'any tirurany, Carmen de España, / manola, / Carmen de España, valiente / Carmen con bata de cola / pero cristiana y valiente, ¿talment la cultura institucionalitzada ara, premeditadament cristiana, vaticana i pontifícia, a més de decent i casta? Perquè la decència i la castedat no tenen res a veure amb el sexe, sinó amb l'esterilització pasteuritzada del cervell.

No crec, però, que Homenatge Rosselló-Pòrcel tengui un lloc entre les consignes, com un sant de guix comprat a Olot, de la institucionalització cultural. Li manca resignació, paciència i els vots necessaris -i qué en faríem de la monja de Diderot?- per a la reforma. Aquest és ara, i gairebé sempre, l'únic pecat cabdal que no es pot perdonar ni commutar.

I així, lentament, a poc a poc, les hores que estimaven han tornat més pàl.lides. S'han mustiat. Com un pètal de rosa entre les pàgines d'un llibre antic. Una primera edició de Brecht tal volta? Perquè si la merde! d'Artaud i la crítica despietada de Brecht foren assimilades per la societat burgesa i desenvolupada de l'Estat francès i d'Alemanya i per les cultures nacionals respectives, els trencaments innovadors i revolucionaris -sempre que no siguin superficials o epidèrmics- estan condemnats entre nosaltres a restar paralitzats a la prehistòria de la cultura catalana.

Tenim tant de temps per a morir de fàstic, gràcies a la maleïda rutina...

L'església social nostrada, feta de randes, roquets creus alçades (i gràcies que no siguin gammades, però els en podríeu demanar noves als xuetes del pare Garau o als que figuraven a les llistes blaves del 36) i sermons dalt trona, no permet gaire la diversió i l'heterodòxia. Ara, López Crespí, amb Homenatge Rosselló-Pòrcel, intenta d'animar un poc l'ambient. Més o menys, com ha passat sempre. Potser ho aconseguirà, no ho sé. Potser qualcú se n'escandalitzarà, qualcú altre arrufarà el nas i, fins i tot, es pot enfurismar. Crec, però, que la majoria adoptarà l'arma de sempre: el silenci i el menyspreu. Per a un escèptic, això és la vida, la vida provinciana i mimètica. Molts de segles enrere, Marc Aureli ja ho va dir als Soliloquis, «no hauran passat deu dies, quan et consideraran com a un déu aquells mateixos que ara et tenen per una bèstia i per un simi». Així pot arribar a esser de vel.leitosa la persona humana.

L'important, a fi de comptes, és la feina que hom fa. La pròpia lluita. L'exercici inquiet i disconforme, la capacitat de qüestionar-ho tot i d'acceptar-ho tot amb estoicisme, sense arribar, però, a posar-hi l'altra galta, i tenir el pensament sempre obert a la curiositat.

(Son Rapinya, Ciutat)

Desembre, 1984


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

[01/07] «Le Communiste-Libertaire» - «Die Brandfackel» - «La Conquista del Pan» - Atemptat de Lucchesi - «A Voz do Trabalhador» - «L'Action Anarquiste» - II Congrés Nacional de l'UCAI - «La Lanterna» - «Prolétariat» - Via Durruti - «Volontà» - Commemoració Bakunin - Colombo - Albero - Wastiaux - Conte - Aguilar - Bernardi - González Ramírez - Bakunin - Liabeuf - Jordán - Grugeau - Pouget - Llorens - Bernal - Abarca - Ulldemolins - Climent - Wieck - Sánchez Ferlosio - Casares - Martín Luengo

$
0
0
[01/07] «Le Communiste-Libertaire» -«Die Brandfackel» - «La Conquista del Pan» - Atemptat de Lucchesi - «A Voz do Trabalhador» - «L'Action Anarquiste» - II Congrés Nacional de l'UCAI - «La Lanterna» - «Prolétariat» - Via Durruti - «Volontà» - Commemoració Bakunin - Colombo - Albero - Wastiaux - Conte - Aguilar - Bernardi - González Ramírez - Bakunin - Liabeuf - Jordán - Grugeau - Pouget - Llorens - Bernal - Abarca - Ulldemolins - Climent - Wieck - Sánchez Ferlosio - Casares - Martín Luengo

Anarcoefemèrides de l'1 de juliol

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "Le Communiste-Libertaire"

Capçalera del primer número de Le Communiste-Libertaire

- Surt Le Communiste-Libertaire:Pel juliol de 1881 surt a Corning (Iowa, EUA) el primer número del periòdic mensual en llengua francesa Le Communiste-Libertaire. Organe de la Communauté icarienne. Liberté - Justice - Solidarité. Era continuació de La Jeune Icarie. Organe du communisme progressif, editada des de l'1 de maig de 1878. Publicació dels dissidents, estava redactada perÉmile Péron i impresa a la tipogràfica de l'anarquista creient Jules Leroux. El seu representant a París era Claude Vallère. Va desaparèixer després d'uns pocs números, però pot ser considerada com una ramificació llibertària de la comunitat fundada per Étienne Cabet. En l'epígraf de la capçalera figurava la famosa cita anarcocomunista: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segon les seves necessitats».

***

Portada del primer número de "Die Brandfackel"

Portada del primer número de Die Brandfackel

- SurtDie Brandfackel: Pel juliol de 1893 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del mensual anarcocomunista en llengua alemanya Die Brandfackel. Anarchistische Monatsschrift (La Torxa. Revista anarquista mensual). El primer número en dedicarà moltes pàgines a l'atemptat comès l'any anterior per Alexander Berkman contra l'empresari Henry Clay Frick. El periòdic, editat per Claus Timmermann, publicarà els primers assaigs d'Emma Goldman. Quan Timmermann va ser empresonat a l'illa Blackwell en 1893 el periòdic fou editat per Claus Niedermann. Deixarà de publicar-se el gener de 1895.

***

Capçalera del primer número de "La Conquista del Pan"

Capçalera del primer número de La Conquista del Pan

- Surt La Conquista del Pan: L'1 de juliol de 1893 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunistaLa Conquista del Pan. Aquesta capçalera fa referència al títol d'una de les obres més importants i divulgades de l'intel·lectual anarquista Piotr Kropotkin. Tractà temes locals i internacionals sobre el moviment obrer, a més de textos de clàssics de l'anarquisme i de la filosofia (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Carlo Cafiero, Élisée Reclus, Albert Parsons, Carlo Pisacane, Errico Malatesta, Nicolas Chamfort, Jean-Jacques Rousseau, Victor Hugo, etc.), sense oblidar els purament teòrics i de pensament. En sortiren cinc números, l'últim el 15 de setembre de 1893.

***

L'atemptat de Lucchesi contra Bandi segons un dibuix de l'època

L'atemptat de Lucchesi contra Bandi segons un dibuix de l'època

- Lucchesi assassina Bandi: L'1 de juliol de 1894, a Liorna (Toscana, Itàlia), l'anarquista Oreste Lucchesi apunyala de mort el director del diari Il Telegrafo Giuseppe Bandi, autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigeix al periòdic. Lucchesi i els seus còmplices (Amerigo Franchi i Rosolino Romiti) seran jutjats entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència (Toscana, Itàlia) i condemnats a 30 anys de reclusió.

***

Portada d'un número d'"A Voz do Trabalhador"

Portada d'un número d'A Voz do Trabalhador

- Surt A Voz do Trabalhador: L'1 de juliol de 1908 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic anarcosindicalista A Voz do Trabalhador. Orgam da Condederação Operária Brazileira. Aquesta publicació de la Confederació Obrera Brasilera (COB) d'antuvi fou bimensual, després passà a setmanal, tornà a bimensual i acabà mensual. Informa sobre vagues, notícies sindicals i orgàniques, lluites socials, repressió policíaca, debats teòrics, cultura anarquista, literatura llibertària, pedagogia, notícies sobre la Revolució mexicana, etc. Arribà a tenir una tirada de 4.000 exemplars. Dirigit per Manuel Moscoso, hi van col·laborar Salvador Alacid, Mota Assunção, A. Barão, Lima Barreto, José Lima de Carvalho, João Crispim, Eurípedes Floreal, Juganço, José Martins, Amaro de Matos, Albino Moreira, Manuel Moscoso, João Penteado, Artur Torres, Marcelo Varema i Neno Vasco, entre d'altres. Patí dificultats financeres i persecucions policíaques. En sortiren 71 números, l'últim el 8 de juny de 1915. En 1985 el Centre de Memòria Sindical de la Secretaria de l'Estat de la Cultura de l'Estat de São Paulo en publicà una edició facsímil de tota la col·lecció amb un prefaci de Paulo Sérgio Pinheiro.

***

Portada del primer número de "L'Action Anarchiste"

Portada del primer número de L'Action Anarchiste

- Surt L'Action Anarchiste: L'1 de juliol de 1914 surt a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) el primer número del periòdic L'Action Anarchiste. Portava l'epígraf: «Mai no sereu dignes de la felicitat mentre que tingueu alguna cosa vostra i mentre que el vostre odi vers els burgesos vingui únicament del vostre desig rabiós de ser burgesos en el seu lloc.» El responsable d'aquesta publicació (gerent, administrador i redactor) va ser Armand Lebrun, amb el suport de Maurice Fister, Rhillon i Paul Ruscart. Només sortí un altre número, també figurava que era el primer, el 19 de juliol d'aquell any i portava el subtítol «Òrgan anarquista». En 1913 ja havia s'havia publicat a la valona Micheroux una publicació «revolucionària comunista» amb la mateixa capçalera.

***

Portada de l'edició castellana, publicada a Buenos Aires (Argentina), de les resolucions del Congrés de Bolonya

Portada de l'edició castellana, publicada a Buenos Aires (Argentina), de les resolucions del Congrés de Bolonya

- II Congrés Nacional de l'UCAI: Entre l'1 i el 4 d'abril de 1920 se celebra a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el II Congrés Nacional de la Unió Comunista Anarquista d'Itàlia (UCAI). L'UCAI havia estat fundada en el Congrés de Florència (Toscana, Itàlia) celebrat entre el 12 i el 13 d'abril de 1919 i es definia com a una federació de grups autònoms i que entre congressos estava representada per una Comissió de Correspondència; les resolucions congressuals només eren vinculants per als grups que les acceptaven i per entrar-hi en la federació calia acceptar el «Programa anarquista» de 1919 redactar per Errico Malatesta. Els nombrosos delegats (Anselmo Acutis, Claudio Angelini, Ettore Bonometti, Armando Borghi, Arnaldo Cavallazzi, Luigi Fabbri, Enzo Fantozzi, Nello Garavini, Maurizio Garino, Nella Giacomelli, Diego Guadagnini, Errico Malatesta, Umberto Marzocchi, Armando Picciuti, Attilio Scaltri, Aldo Venturini, etc.), en representació de set-cents grups anarquistes, debateren en aquest II Congrés Nacional sobre els Consells de Fàbrica, el Front Únic i l'adhesió als sindicats, entre d'altres temes. Sota la influència d'Errico Malatesta, que redactà la declaració de principis, basada en el seu «Programa anarquista» de 1919, s'assumiren quatre punts d'acció: necessitat d'armar-se, creació d'un«Front Únic de Subversius», nou funcionament als camps i a les fàbriques i pas de les vagues a les ocupacions. Aquestes resolucions tingueren molta importància en el moviment d'ocupacions de fàbriques que es donà a Itàlia en aquell any. També es decidí abandonar en el nom de l'UCAI («organització de tendència») la referència al«comunisme», concepte desnaturalitzat pel bolxevisme, i d'aquesta manera va ser rebatejada com Unió Anarquista Italiana (UAI) («organització de síntesi»). En acabar el Congrés es decidí encarregar la tasca de la Comissió de Correspondència de l'UAI al Grup Anarquista de Bolonya, que va caure a les mans d'Aldo Venturini, pel que feia a la seva gestió tècnica (correspondència i administració), i a les d'Armando Picciuti i Luigi Fabbri, pel que feia els comunicats. Aquest congrés fou un dels més importants que ha tingut la història del moviment anarquista mundial.

***

Capçalera de "La Lanterna" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera de La Lanterna [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt La Lanterna: L'1 de juliol de 1932 surt a Toló (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana La Lanterna. Periodico Anarchico, editat pels llibertaris italians refugiats a l'Estat francès per ajudar les víctimes de la repressió política a la Itàlia feixista. El responsable en va ser Giuseppe Lucchetti i el gerent Antonin Simon. Hi van col·laborar Ugo Boccardi, Gigi Damiani, Virgilio Fabrucci, Ludovico Rossi i Edel Squadrini, entre d'altres. Exigí la llibertat de l'anarquista Pietro Cociancich, aleshores tancat a la presó marsellesa de Chave per atemptar contra la «Casa dels Italians» d'Aubagne, i de Marinus van der Lubbe, empresonat a Alemanya acusat pels nazis d'haver calat foc el Reichstag. Fou molt crític amb el Congrés d'Orleans de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) d'agost de 1933 i atacà durament els comunistes. A més de Toló, s'editarà més tard a Marsella i a Nimes. La periodicitat fou irregular i l'últim número sortí l'1 d'octubre de 1934.

***

Capçalera del primer número de "Prolétariat"

Capçalera del primer número de Prolétariat

- SurtProlétariat: L'1 de juliol de 1933 surt a París (França) el primer número de la revista mensual Prolétariat. Creada per Henry Poulaille al voltant del grup«Prolétarien» (Lucien Gachon, Léon Gerbe, Ludovic Massé, Édouard Peisson, Tristan Rémy) va consagrar-se a la divulgació de la literatura proletària i volia ser una «revista d'experimentació» al marge de qualsevol política de partit. Es van publicar 12 números fins a juliol de 1934. Hi van col·laborar Sylvain Massé, Charles Bontoux-Maurel, Henriette Valet, Lucien Brunel, Francis André, Nathan Katz,Émile Guillaumin, Joseph Voisin, Lucien Gachon, Henri Hisquin, Rose Combe, Stinj Streuvels, Loffler, Lucien Bourgeois, René Bonnet, entre d'altres.

***

Via Durruti

Via Durruti

- Via Durruti: L'1 de juliol de 1937, a Barcelona (Catalunya), en plena guerra civil i després dels «Fets de Maig» d'aquell any, es ret un homenatge públic a Buenaventura Durruti, mort al front el 20 de novembre de 1936, i a la seva acció revolucionària. La Via Laietana, una de les artèries més importants de la ciutat i que passa davant la seu del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), és aleshores rebatejada oficialment com «Via Durruti». L'acte, que havia de realitzar-se l'anterior 27 de juny i que se suspengué pel mal temps, estava organitzat per la Conselleria Regidoria d'Urbanització i Obres de l'Ajuntament de Barcelona, amb el suport de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT barcelonina. Després de descobrir una làpida al·legòrica en marbre dedicada a Durruti, obra de l'escultor Enric Boleda, col·locada a la façana de la«Casa CNT-FAI», parlaren Muñoz, regidor de l'Ajuntament de Barcelona; Severino Campos Campos, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Josep Xena Torrent, representant la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona; Joan García Oliver, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Frederica Montseny Mañé, pel Comitè Nacional confederal; i, a requeriment del públic, Ricard Sanz García , que no havia volgut parlar a causa del seu càrrec públic com a cap de la 26 Divisió. L'homenatge discorregué amb total normalitat.

Via Durruti

***

Capçalera de "Volontà"

Capçalera de Volontà

- SurtVolontà: L'1 de juliol de 1946 surt a Nàpols (Campània, Itàlia) el primer número de Volontà. Rivista mensile del Movimento Anarchico di Lingua Italiana. Pia Turroni en va ser el redactor responsable i Giovanna Caleffi Berneri i Cesare Zaccaria hi participaran estretament.

***

Convocatòria de la commemoració publicada en el periòdic tolosà "CNT" del 24 de juny de 1956

Convocatòria de la commemoració publicada en el periòdic tolosà CNT del 24 de juny de 1956

- Commemoració Bakunin: L'1 de juliol de 1956 se celebra a Berna (Berna, Suïssa) el 80 aniversari de la mort de Mikhail Bakunin. El grup anarquista«Le Réveil Anarchiste» de Ginebra (Ginebra, Suïssa) va fer la crida a totes les organitzacions, individus i simpatitzants anarquistes amb la finalitat d'aprofitar l'efemèride per prendre contacte amb els companys i companyes dispersos arreu de Suïssa i per intentar establir-hi un nexe d'unió. La jornada consistí en un dinar a la Casa del Poble de Berna, en una visita a la tomba de Bakunin i en una assemblea anarquista internacional a la Casa del Poble amb la finalitat d'impulsar el moviment llibertari i d'establir vincles. A l'acte van ser invitats companys i companyes dels moviments llibertaris italià, francès, belga i espanyol. L'esdeveniment va ser coordinat per André Bösiger des de Ginebra.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Joseph Colombo (10 de març de 1894)

Foto policíaca de Joseph Colombo (10 de març de 1894)

- Joseph Colombo: L'1 de juliol de 1878 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista Joseph Jean Octave Colombo. Era fill natural la cuinera Barba Octavie Jouvenot i del lampista anarquista Giovanni Colombo –el pare reconegué l'infant, però no la mare. En 1893 vivia al número 25 del carrer Pressoir de París i, amb 15 anys, va ser fitxat com a anarquista. Treballava de soldador en bronze. En aquestaèpoca freqüentava les reunions dels Cercle Anarquista Internacional (CAI) i, segons la policia, cantava cançons com Je n'aime pas les sergots o Le pieds plats. El 4 de març de 1893 assistí, juntament amb 500 persones a la reunió que se celebrà a la Sala Commerce, al número 94 del carrer Faubourg du Temple, organitzada pels anarquistes del XX Districte de París, l'ordre del dia de la qual fou «La misère et ses conséquences; supression des bureaux de placement, les grands financiers du Panama». El 6 de maig de 1893 també va estar present en un míting amb 400 persones a la Sala Commerce. El 21 de maig d'aquell any assistí, amb una vintena de companys, a una reunió, a la Sala Voisin, al número 118 del carrer Flandres, amb la temàtica«Nécessité de la propagande antipatriotique, par les écrits et par la parole». El 3 de juny de 1893, estava entre les 500 persones que assistiren a la Sala Commerce al míting de protesta contra la condemna de l'anarquista Jean-Baptiste Foret. El 10 de juny de 1893 participà en el míting de protesta contra la sentència del «Cas Savicki», organitzat pels estudiants socialistes, i en el qual assistiren unes 600 persones, i on s'oposaven a un veredicte del Tribunal d'Apel·lació de París on s'ordenava el lliurament al cònsol de Rússia dels papers de l'estudiant nihilista russopolonès Lioudovik Savicki (Louis Savicki), després del seu suïcidi; aquests papers podien ser comprometedors per als exiliats russos i polonesos refugiats a França. L'1 de juliol de 1893 assistí amb 500 persones a la Sala Commerce al míting sobre«L'inquisition bourgeoise, le passage à tabac, la tortura officialle, réclamations sur les cruatés commises dans les prisons et dans les bagnes». El 10 de març de 1894 va ser detingut per agents de la III Brigada de Recerques, juntament amb altres cinc anarquistes (Maurice Bassille, Nicolas Catty, Louis Klein, Louis Lapeyre i Alfred Widcoq); l'escorcoll del seu domicili, al número 25 del carrer Pressoir, no donà cap resultat. Va ser traslladat a comissaria per a ser fitxat i fotografiat pel Servei d'Identificació Judicial i alliberat aquell mateix dia. El 31 de desembre dels anys 1894, 1896 i 1901 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes. El 13 de juliol de 1908 es casà a Bagnolet (Illa de França, França) amb la costurera Céline Amélie Giroud; en aquesta època treballava de capatàs i vivia a Valenton (Illa de França, França). L'última etapa de sa vida la passà a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). Joseph Colombo va morir el 20 de desembre de 1965 a l'Hospital Pitié-Salpêtrière de París (França).

***

Foto antropomètrica policíaca de Pere Albero Mataix

Foto antropomètrica policíaca de Pere Albero Mataix

- Pere Albero Mataix: L'1 de juliol de 1886 –segons el certificat de naixement i el 29 de juny de 1886 segons la policia francesa– neix a Beneixama (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista Pere Albero Mataix. Sos pares es deien Pere Albero Barceló i Joaquima Mataix Pérez. Treballava de mecànic a l'empresa«Corchera Internacional» de Palamós (Baix Empordà, Catalunya). Durant la primavera de 1914 fou un dels principals instigadors de la vaga de obrers surers i tapers de Palamós i segons la policia, amb altres sis companys, planejà atemptar contra la vida de grans propietaris d'aquesta població, però va escapar-ne amb sos companys fugint de la detenció. Després d'haver estat amagat al domicili de sa mare a Beneixama, creuà els Pirineus i el 28 d'abril de 1914 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), portant nombrosos fullets anarquistes i diverses crides als obrers de Palamós. En un informe de la policia francesa del 30 d'abril de 1914 el qualificà d'«anarquista intel·ligent, amb certa cultura intel·lectual i amb fama de perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica de Lucien Wastiaux apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 16 d'octubre de 1925

Notícia orgànica de Lucien Wastiaux apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 16 d'octubre de 1925

- Lucien Wastiaux: L'1 de juliol de 1897 neix a l'Hotel Dieu de Roubaix (Nord-Pas-de​-Calais, França) l'anarquista Louis Wastiaux, més conegut com Lucien Wastiaux i citat a vegades Vastiaux. Era fill natural d'Émilie Wastiaux, jornalera a Formies (Nord-Pas-de​-Calais, França), i va tenir un germà gran, Léon Wastiaux, que va ser militant comunista, i una germana petita, Léontine Wastiaux, que va ser també militant anarquista, tots dos també fills naturals. Es guanyava la vida com a serrador. Sembla que assistí al I Congrés de la Unió Anarquista (UA), celebrat entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 a París (França). El 31 de desembre de 1921 es casà a Roubaix amb la calcetera Élise Baly. En aquestaèpoca vivia al número 2 del carrer Calvaire Nutin de Wattrelos (Nord-Pas-de​-Calais, França). Entre el 16 i el 17 d'abril de 1922 participà en el Congrés Regional Anarquista celebrat a Roubaix i on es va constituir la Federació Comunista Llibertària de la Regió Nord. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 intervingué en el III Congrés de l'UA celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França). També assistí als congressos de l'UA de París, de l'1 al 3 de novembre de 1924, i de Pantin (Illa de França, França), del 31 d'octubre al 2 de novembre de 1925. En aquests anys formà part del Buró Internacional Antimilitarista (BIA), en representació de França. Col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure. També va col·laborar, entre 1921 i 1922, en el periòdic Jeunesse Anarchiste,òrgan de la Federació de Joventuts Anarquistes (FJA); entre desembre de 1923 i març de 1925, en Le Libertaire; i en Revue Internationale Anarchiste. En aquests anys participà activament en el Comitè d'Acció de Roubaix en defensa dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El gener de 1924 fou delegat del grup de Roubaix al Congrés Regional Anarquista del Nord, celebrat a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), i amb Arthur Vertriest va ser elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la Federació Anarquista del Nord-Pas-de-Calais com a representant del grup. A finals de 1924 era secretari del grup de Wattrelos de l'UA. Entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 fou delegat al congrés d'UA celebrat a Pantin. A principis de la dècada dels trenta visqué a Arnhem (Gelderland, Països Baixos), on va fundar el grup «Les Filleuls de la Paix» (Els Fillols de la Pau), també conegut com «Paix pour les Enfants», destinat a posar en relació famílies franceses i holandeses amb els infants de desocupats alemanys que esdevenien així els seus padrins, i del qual va ser secretari general i tresorer. En aquesta època col·laborà en la revista Évolution. Lucien Wastiaux va morir l'11 de juliol de 1968 a Croix (Nord-Pas-de​-Calais, França).

***

Giulio Conte (1953)

Giulio Conte (1953)

- Giulio Conte: L'1 de juliol de 1899 neix a San Nazario (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giulio Conte, també conegut com Napoleone,Il Conte o Mario. Sos pares es deien Antonio Conte i Antonia Benacchio. Després de fer els estudis elementals començà a treballar de pintor i s'adherí d'antuvi al moviment socialista, però després de l'escissió de Liorna (Toscana, Itàlia), s'afilià al Cercle Juvenil Comunista. En 1922, pressionat per sa família, s'adherí al Partit Nacional Feixista (PNF) i prengué part en la «Marxa sobre Roma». En 1923 començà a treballar a la fàbrica d'acer Ansaldo de Cornigliano (Gènova, Ligúria, Itàlia), però caigué malalt i en 1925 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia) i acabà venent llibres per a una editorial. En aquesta època s'acostà a l'anarquisme i al sindicalisme de la mà de Gino Petracchini, Virgilio Salvatore i els anarcosindicalistes de la Unió Sindical Italiana (USI) Alibrando Giovannetti i Nicola Modugno. A Torí (Piemont, Itàlia) treballà durant un temps a la fàbrica Michelin, però va ser acomiadat de la feina i inscrit en la «Llista Negra» després de ser exclòs del PNF i d'haver rebutjar afiliar-se al sindicat feixista. En 1926 retornà a Gènova, l'agost es casà amb Eleonora Benazzi i el setembre s'exilià a Arpitània, instal·lant-se aÉvian-les-Bainsk, on desenvolupà una intensa activitat antifeixista i esdevingué el responsable d'una secció de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En 1928 la policia de fronteres el va inscriure com a«anarquista a vigilar». En aquests anys, a causa de la seva antiga afiliació al PNF, hagué de provar la seva bona fe i la seva adhesió al moviment antifeixista de l'emigració italiana. Un cop es reuní amb sa companya, en 1930 s'instal·là a Anemâsse (Roine-Alps, Arpitània) i continuà amb les seves activitats de propaganda anarquistes i antifeixistes. El 6 de novembre de 1934 va ser inscrit en la Llista núm. 2 dels anarquistes italians i en aquesta època mantingué estretes relacions amb els companys llibertaris de Gènova. No obstant això, en 1935 la policia anotà que aleshores no desenvolupava una gran activitat propagandística. El gener de 1936 participà a Gènova en una reunió sobre les dificultats que patia el moviment anarquista a França presidida per Luigi Bertoni. El setembre de 1936 marxà a Catalunya per fer costat la Revolució i s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Caigué malalt i passat uns mesos retornà a França, on participà en el Comitè de Suport a la Revolució Espanyola de Cambèri (Roine-Alps, Arpitània), amb Tomasso Serra, Enrico Zambonini i Dante Armanetti. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Vernet i, a finals d'abril de 1941, va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Jutjat, el 23 de juliol de 1941 va ser condemnat a cinc anys de presó i confinat a l'illa de Ventotene. Amb la caiguda del feixisme, el 26 de juliol de 1943 va se alliberat i retornà a Gènova on el 30 d'octubre de 1943 s'integrà, sota el nom de Mario, en la Resistència partisana en un comando de la VI Zona Operativa del Corpo Voluntari della Libertà (Cos de Voluntaris de la Llibertat). Greument malalt de tuberculosi, Giulio Conte va morir el 25 de novembre de 1954 a l'Hospital de San Martino de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 2007 la seva néta Rossana Conte publicà la biografia Non era un uomo qualunque. Giulio Conte (1899-1954).

Giulio Conte (1899-1954)

***

Necrològica de Miguel Aguilar Albert apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 27 de febrer de 1990

Necrològica de Miguel Aguilar Albert apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de febrer de 1990

- Miguel Aguilar Albert:L'1 de juliol de 1900 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Aguilar Albert. Sos pares es deien Esteban Aguilar i Gregoria Albert. Milità, amb dos germans seus (Alberto i Isidoro), en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calanda (Terol, Aragó, Espanya). No estigué d'acord amb el moviment insurreccional del 8 de desembre de 1933, encara que l'acceptà per «disciplina confederal», i després del seu fracàs va ser condemnat a tres anys de presó. Tampoc no estigué d'acord amb el «Dictamen del Comunisme» sorgit en el Congrés de Saragossa (Aragó, Espanya) de 1936 per«raquític». Durant la Revolució i la guerra també es mostrà crític amb algunes decisions confederals, com ara les nascudes al Ple de Barcelona (Catalunya), on en lloc de l'adopció d'un «salari igualitari» s'acceptà una «jerarquia salarial d'1 a 5», o les del Ple Nacional Econòmic de València (València, País Valencià), on es crearen els Comitès de Control; totes aquestes decisions van ser rebutjades pel Sindicat de Calanda. Fou regidor municipal i vocal de la Col·lectivitat de Calanda. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), amb sa companya María Peralta, continuà militant en la CNT de l'exili, fins que les seves cames no li van permetre assistir a les reunions. El 9 de gener de 1990 a caure al seu domicili de Cunhaus i, després de trencar la seva dentadura postissa, decidí no menjar més, no prendre cap medicament i deixar-se morir. Miguel Aguilar Albert va morir un mes després, el 9 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 8 de febrer de 1990 al seu domicili de Cunhaus (Llenguadoc, Occitània).

***

Dario Bernardi durant la Trobada Anarquista Internacional de Venècia (setembre de 1984)

Dario Bernardi durant la Trobada Anarquista Internacional de Venècia (setembre de 1984)

- Dario Bernardi: L'1 de juliol de 1950 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Dario Bernardi. Cap el 1974 començà a participar en les activitats del Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» i ben aviat esdevingué un actiu militant del grup «Bandiera Nera», adherit als Gruppi Anarchici Federati (GAF, Grups Anarquistes Federats). Participà en la primera època de la Llibreria Utopia, oberta en 1976, i des de la seva fundació en 1977 fou membre de la cooperativa editorial«Editrice A» (A,Libertaria, etc.). Formà part del Comitato Spagna Libertaria (CSL, Comitè Espanya Llibertària) i col·laborà en les edicions Antistato i en les publicacions Eleuthera, A i Bollettino Archivio G. Pinelli. També fou membre de la redacció de les revistes Volontà, de la qual va fer la catalogació dels números publicats entre 1946 i 1996, a més d'edició del número especial I cinquant'anni di Volontà, i Libertaria. Fou un dels fundadors, en 1976, del Centre d'Estudis Llibertaris «Archivio Giuseppe Pinelli», on s'ocupà especialment de l'organització de nombroses exposicions, com ara «Errico Malatesta» (1982), «Arte e Anarchia» (1984), «Turpitudini Sociali» (sobre les Turpitudes Sociales de Camille Pissarro), etc. Durant els anys vuitanta, amb un grup de companys dissenyadors, animà el col·lectiu milanès«Studio A», el qual treballà força en l'organització de la Trobada Anarquista Internacional de setembre de 1984 a Venècia (Vèneto, Itàlia). Entre 1985 i 1986 contribuí a la realització del«laboratori artístic» d'Enrico Baj, del qual derivà l'espectacle Re Ubu a Chernobyl, da Pinelli all'Apocalisse. Dario Bernardi va morir el 15 de març de 2010 a Milà (Llombardia, Itàlia) a causa d'un càncer i fou incinerat dos dies després al cementiri milanès de Lambrate.

Dario Bernardi (1950-2010)

***

Valentín González Ramírez

Valentín González Ramírez

- Valentín González Ramírez: L'1 de juliol de 1958 neix a València (València, País Valencià) el militant anarcosindicalista Valentín González Ramírez. Fill d'una família treballadora, era el major de dos germans. Son pare, Valentín González Contreras, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de fer els estudis primaris, canvià en diverses ocasions de feina, fins que, amb 18 anys, entrà a treballar amb son pare a les colles de càrrega i descàrrega del Mercat d'Abastos de València. S'afilià l'1 d'agost de 1977 a la CNT. El 25 de juny de 1979, sobre les 10 del vespre, a València (València, País Valencià), durant una manifestació organitzada pels treballadors de les colles de càrrega i descàrrega del Mercat d'Abastos en vaga, la majoria afiliats al Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Valentín González Ramírez va morir per l'impacte a boca de canó d'una pilota de goma al pit disparada per la policia. El seu assassinat es va produir quan un contingent d'uns cinquanta grisos van dissoldre violentament la concentració pacífica a la porta del mercat d'un piquet informatiu de treballadors en vaga on hi participava. Son pare hi era present. Traslladat ràpidament a l'Hospital Provincial, va ingressar cadàver a causa de l'hemorràgia interna. En conèixer-se la notícia tots els polígons industrials valencians van declarar la vaga general. Dos dies després, l'enterrament de Valentín González es va convertir en una manifestació de milers i milers de persones. També es van produir diferents manifestacions llibertàries de protesta arreu l'Estat; a Múrcia la repressió serà ferotge, amb més de vint detinguts. Mesos després el policia va ser jutjat i se li va condemnar a pagar una indemnització d'un milió de pessetes a la família i va ser destinat al País Basc, on poc després va morir en un atemptat d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA). En 2009 la Confederació General del Treball (CGT) instal·là una placa al centre del Mercat recordant els fets i en 2014, per commemorar el 35 aniversari del seu assassinat, la CNT-València i les Joventuts Llibertàries muntaren una exposició en el lloc de la seva mort amb fotografies i retalls de premsa de l'època.

Valentín González Ramírez (1958-1979)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Presentació de la programació juvenil d'estiu i glosa vs rap a Montuïri, el proper 1 de juliol a les 18h

Presentació de "Pac qui deu" a Vilafranca de Bonany el proper 1 de juliol

$
0
0

La Biblioteca Municipal de Vilafranca de Bonany acollirà el proper 1 de juliol a les 20:30h la presentació de "Pac qui deu" la novel·la d'Antoni Rodríguez, amb intervenció glosada de Cati Eva Canyelles "Sollerica".

 

 


Guillem Frontera i Miquel López Crespí: el combat per la història

$
0
0

...Però Aznar no es resigna a ser una estrella brillant en un cel opac, obscur, llòbrec. De manera que algú va haver d'entendre que aquella tasca científica gaudiria del suport de l'erari públic si aconseguia recuperar les llums que uns anys de democràcia havien entelat. Es tractaria de reaccionar contra l'avenç d'una historiografia que qüestionava els dogmes de l'Espanya eterna. En definitiva, restaurar a grans trets els rols històrics decretats a Burgos. (Guillem Frontera)


La Història al dictat


Guillem Frontera | 02/06/2011 |


Aquests dies, els llecs hem pogut descobrir l'existència d'una camarilla entestada a legitimar científicament la versió oficial de la història d'Espanya. Es tracta de la Reial Acadèmia espanyola. En català no té pèrdua: reial és un derivat de rei. Si ho deim en castellà, hem de deduir del context si real deriva de rei o de realitat. En aquest darrer supòsit, desprendria un eco de compromís amb la veritat. La seva vinculació a la reialesa, però, no li suposa cap llast, de manera que pot avançar per la vida i per la història sense cap mena de servitud.

Hem sabut, doncs, que aquest cenobi de la ciència historiogràfica un dia va ser honorat amb la visita del president del govern espanyol José María Aznar, acompanyat de la seva ministra de cultura, senyora Esperanza Aguirre. Era l'any MCMXCVIII. Els va rebre i atendre el senyor Gonzalo Anes, president de la dita acadèmia reial, que posà un ferrero roché a la boca dels il·lustres i poderosos visitants: la conveniència de redactar i editar el Diccionario biográfico español. Tant el senyor Aznar com la senyora Aguirre, però molt més el senyor Aznar, varen veure una estrella de llum encegadora que travessava els núvols i els assenyalava el camí cap a la glòria i la immortalitat. Quina manera millor hi ha de passar a la història com hom voldria passar-hi, si no és subvencionant-ne tu mateix el document oficial a l'empara d'una reial institució com la Real Academia de la Historia?

I així s'ha esdevingut. Però Aznar no es resigna a ser una estrella brillant en un cel opac, obscur, llòbrec. De manera que algú va haver d'entendre que aquella tasca científica gaudiria del suport de l'erari públic si aconseguia recuperar les llums que uns anys de democràcia havien entelat. Es tractaria de reaccionar contra l'avenç d'una historiografia que qüestionava els dogmes de l'Espanya eterna. En definitiva, restaurar a grans trets els rols històrics decretats a Burgos.

Ara entenem per què, a partir d'un cert moment, Aznar es posa solemnial i ponteja els seus conciutadans per adreçar-se directament a la Història. Va adoptar una retòrica altisonant, heroïcista, i va endiumenjar uns gestos que demanaven un fons de músiques militars -Perejil, p.e., o la bandera més extensa de la història d'Espanya. Sabia que algú n'estava prenent nota. Ell no governava com els altres, ell dictava a la Història. Així va dir, per exemple, i en el context de la guerra contra Iraq, que feia costat a Bush per tornar a Espanya el lloc que li correspon en el món. I diu el Diccionario: "Y en esta estrategia (quan España trata de conseguir y consigue dejar de ser un país de segunda en el concierto internacional) se inscribe la decisión presidencial de apoyar la actuación norteamericana en Irak". Quina meravella d'entesa entre l'historiador i el subjecte de la història... Quina exactitud admirable en la transcripció que fa el científic de les proclames del seu mecenes. Ja té raó Gonzalo Anes: "Somos deudores del presidente Aznar". I tant. Ni el mateix Aznar no ho hauria pensat millor. Ah, per cert, això anava a compte seu. De vostè, vull dir, lectora benvolguda, improbable lector.


Diari de Balears


Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs. (Miquel López Crespí)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

Memòria històrica: la transició.


Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.


En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!


Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.


Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.


Miquel López Crespí


[02/07] «L'Agitatore» - Míting jiddisch - Míting contra el Biribi - «Renovação» - Complot antiborbó - Míting Montjuïc - Courtois - Malato - Lefebvre - Giacomelli - Gené - Signes - Malara - Abiol - Sánchez Sola - García Wiedemann - Pisacane - Aernoult - Palazov - Buades - Piquero - Anzani - Navarro - Serres - Cobos - Romero - Stettner

$
0
0
[02/07] «L'Agitatore» - Míting jiddisch - Míting contra el Biribi -«Renovação» - Complot antiborbó - Míting Montjuïc - Courtois - Malato - Lefebvre - Giacomelli - Gené - Signes - Malara - Abiol - Sánchez Sola - García Wiedemann - Pisacane - Aernoult - Palazov - Buades - Piquero - Anzani - Navarro - Serres - Cobos - Romero - Stettner

Anarcoefemèrides del 2 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de "L'Agitatore" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera de L'Agitatore [CIRA-Lausana] Foto:Éric B. Coulaud

- Surt L'Agitatore: El 2 de juliol de 1898 surt a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) el primer número del setmanari en llengua italiana L'Agitatore. Periodico Comunista-Anarchico. Fundat per Giuseppe Ciancabilla, es va imprimir, amb una tirada mitja de 1.500 exemplars, a la impremta de Ferdinando Germani. Hi col·laboraren nombrosos refugiats polítics, com ara Oreste Giuseppe Boffino, Giuseppe Borello, Ersilia Grandi Cavedagni, Giuseppe Colombelli, Alfonso Donini, Vivaldo Lacchini, Felice Vezzani i Domenico Zavattero, entre d'altres. Aquesta publicació parlava sobre les condicions de vida i de treball dels immigrants italians a Suïssa i sobre la necessitat de crear una organització anarquista italiana al territori helvètic. En sortiren 12 números, l'últim el 17 de setembre de 1898. En aquest últim número Ciancabilla publicà l'article«Un colpo di lima» en defensa de l'anarquista Luigi Luccheni, que acabava d'assassinar l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria. La sortida a llum d'aquest escrit implicà la prohibició de la publicació i l'expulsió de Ciancabilla de Suïssa.

***

Cartell del míting

Cartell del míting

- Míting jiddisch: El 2 de juliol de 1905 se celebra al Wonderland de Londres (Anglaterra) un míting de masses commemoratiu per la mort de Mikhail Bakunin organitzat per la Yiddish Anarchist Federation (YAF, Federació Anarquista Jiddisch).

***

Convocatòria del míting apareguda en el periòdic de Lens "L'Action Syndical" del 26 de juny de 1010

Convocatòria del míting apareguda en el periòdic de Lens L'Action Syndical del 26 de juny de 1010

- Míting contra el Biribi: El 2 de juliol de 1910 se celebra a la Sala de l'Orphéon de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) un míting de protesta contra el Biribi (camps disciplinaris algerians). L'acte, organitzat pel Grup d'Emancipació i d'Acció Revolucionària (GEAR) de Lilla, va tenir lloc el mateix dia del primer aniversari de l'assassinat del sindicalista llibertari Albert Aernoult, torturat fins a la mort al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria). En aquest míting van intervenir H. Juvénal, del GEAR de Lilla; Salengra, dels Estudiants Col·lectivistes de Lilla; Jean Golsdky, del Comite de Defensa Social (CDS) de París; Benoît Broutchoux de la Federació Sindical de Pas-de-Calais; i Jean-Baptiste Knockaert, de la Federació Revolucionària del Nord (FRN).

***

Portada del primer número de "Renovação"

Portada del primer número de Renovação

- Surt Renovação: El 2 de juliol de 1925 surt a Lisboa (Portugal) el primer número de la publicació quinzenal anarquista i anarcosindicalista Renovação. Revista Quinzenal de Arte, Literatura e Actualidades,òrgan de la Confederació General del Treball (CGT). Sorgí com a una iniciativa cultural de la Secció Editorial del periòdic anarcosindicalista A Batalha. Va ser dirigit per Gonçalves Vidal i Santos Arranha i editat per Alexandre de Assis; pel nombre de col·laboracions, tingué un paper molt destacat Ferreira de Castro. Hi van col·laborar, entre d'altres, Ladislau Batalha, Mário Domingues, Bento Faria, Ferreira de Castro, Eduardo Frias, Noguera de Brito, Augusto Pinto, António Tomás Pinto Quartin, Julião Quintinha i Rocha Martins. Van il·lustrar la revista Alonso, Frederico Augusto, Botelho, Netto, Rocha Vieira, Stuart, etc. En sortiren 24 números, l'últim el 15 de juny de 1926. L'estiu de 2009 es realitzà una exposició sobre aquesta publicació a l'Instituto de Ciências Sociais da Universidade de Lisboa (ICS-UL) per commemorar el 30 aniversari de l'Arquivo de História Social (AHS) on es troba dipositada una col·lecció de la revista.

***

Ascaso, Durruti i Jover a la redacció de "Le Libertaire", pocs dies després de sortir de la presó (París, juliol 1927)

Ascaso, Durruti i Jover a la redacció de Le Libertaire, pocs dies després de sortir de la presó (París, juliol 1927)

- Desbaratament complot antiborbó: El 2 de juliol de 1926, a París (França), la policia anuncia haver desbaratat un complot que tenia com a objectiu assassinar el rei d'Espanya Alfons XIII, que havia de ser rebut en visita oficial a França acompanyat de Miguel Primo de Rivera, i d'haver detingut, el 25 de juny, els anarquistes espanyols implicats Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover. L'Estat espanyol, que els acusa de furts i assassinats, i la República Argentina, que els imputa«expropiacions», reclamaran immediatament les seves extradicions. Però els anarquistes francesos es mobilitzaran, especialment Louis Lecoin qui batallà davant de la classe política francesa per evitar que fossin lliurats als seus botxins, a més de Sébastian Faure i l'advocat Henri Torres. Els tres anarquistes seran jutjats a París el 17 d'octubre de 1926 i reivindicaran fermament haver tingut la intenció d'eliminar el rei per provocar la caiguda de la monarquia a Espanya. Seran finalment condemnats a sis mesos de presó per rebel·lió, per portar passaports falsos, per dur armes prohibides i per infraccions a la Llei sobre estrangers, i restaran empresonats fins al 14 juliol de 1927, quan seran indultats amb la condició que abandonin el territori francès en un termini de dues setmanes, fugint a Bèlgica clandestinament«ajudats» per la policia gala.

***

Frederica Montseny durant el míting de Montjuïc

Frederica Montseny durant el míting de Montjuïc

- Míting de Montjuïc: El 2 de juliol de 1977 al parc de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) es realitza el primer gran míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de 1939 i que va reunir més de 300.000 persones. Aquest acte, organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser el de major assistència que va tenir la CNT a tot l'Estat espanyol durant l'anomenada Transició democràtica. Banderes vermelles i negres de la CNT i negres dels grups àcrates es desplegaven als sons del cantA les barricades. Hi van intervenir Josep Peirats, Frederica Montseny, Enric Marco, Juan Gómez Casas, Fernando Piernavieja, Antonio Morales, entre d'altres destacats militants vinguts de l'exili francès i de la CNT de l'Interior. Durant el míting van sorgir les diverses sensibilitats que cohabitaven en el si del sindicat, des de la «generació exiliada» (Montseny, Peirats) fins a la militància més jove (Morales, Piernavieja), sorgida del neollibertarisme, del Maig 68 i de l'antifranquisme peninsular. En aquest ambient, a Catalunya es van afiliar més de 70.000 persones en el sindicat anarcosindicalista.

Míting de Montjuïc (2 de juliol de 1977)

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de l'accident d'André Courtois apareguda en el periòdc lionès "L'Écho de Lyon" del 17 d'agost de 1892

Notícia de l'accident d'André Courtois apareguda en el periòdc lionès L'Écho de Lyon del 17 d'agost de 1892

- André Courtois: El 2 de juliol de 1836 neix a Paray-le-Monial (Borgonya, França) l'anarquista André Coutois. Sos pares es deien Nicolas Courtois, mestre d'aixa, i Marie Clourenet. Treballava de sabater a Lió (Arpitània). El 29 d'octubre de 1882 va ser nomenat tresorer de la Federació de la Regió de l'Est, coneguda com«Federació Revolucionària», que arreplegava, des del març de 1881, la major part dels anarquistes de la zona est francesa. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb nombrosos militants de la Federació Revolucionària, arran de les violentes manifestacions dels miners l'agost de 1882 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre de 1882 a Lió. Encausat en l'anomenat«Procés dels 66», va ser inclòs en la «II Categoria». Jutjat el 8 de gener de 1883 pel Tribunal Correccional de Lió, va ser condemnat el 19 de gener d'aquell any a un any de presó, a una multa de 100 francs i a cinc anys de prohibició dels drets civils. El 18 d'agost de 1892 un tramvia, al pas pel pont de la Guillotière de Lió, li va passar per damunt i a resultes d'aquest fet patí l'amputació de les dues cames. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Charles Malato (ca. 1905)

Foto policíaca de Charles Malato (ca. 1905)

- Charles Malato: El 2 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 3 de juliol de 1856 –la partida de defunció i algunes fonts policíaques citen erròniament el 7 de setembre de 1857 neix a Foug (Lorena, França) el destacat periodista, escriptor, dramaturg, corrector d'impremta, lliurepensador, maçó i propagandista anarquista, sindicalista i anticlerical Charles Antonio Malato –la partida de defunció cita Armand Antoine Charles Malato de Cornet, conegut com Charles Malato i que va fer servir diversos pseudònims (Polydore Barbanchu, Cosmos,La Cocarde, Talamo,Thiosse, etc.). Son pare, el rendista Antonio Malato de Cornet (Antoine Malato), nascut a Sicília, combaté en la Revolució italiana de 1848 i per això s'hagué d'exiliar a França, lluitant posteriorment en l'aixecament del 2 de desembre de 1851 i en la Comuna de París; sa mare, Marie-Louise-Octavie Hennequin, era natural de Lorena. En 1894 ambdós, per orquestrar una fallida fraudulenta de la seva botiga, van ser condemnats a la deportació a Nova Caledònia i son fill, que aleshores acabava els seus estudis clàssics i es preparava per a estudiar medicina, els seguí, embarcant tota sa família l'1 de març de 1875 a bord del vaixell Var al port de Brest (Bretanya). A Nova Caledònia Charles Malato treballà com a telegrafista i, molt interessat per la cultura canac, va ser, amb Louise Michel, un dels pocs francesos que va fer costat la revolta nativa de 1878. Sa mare morí en la deportació, però son pare va ser agraciat el 27 de novembre de 1879, amnistiat l'11 de juliol de 1880 i retornà amb son fill a la metròpoli el juny de 1881. En aquesta època Charles Malato es definia com a«republicà internacionalista». En arribar a París visqué als baixos fons del XX Districte i treballà com a redactor de l'Agence Continentale, una agència de premsa econòmica i política dirigida per l'exgaribaldí Raqueni. L'antic communard Olivier Pain el va fer entrar en la redacció del periòdic radicalsocialista Le Réveil Lyonnais, però aquesta publicació ràpidament va declarar-se en bancarrota, retornant a l'Agence Continentale. En aquesta època, a més de prendre consciència socialista, va escriure la seva primera novel·la de fulletó, David Marx, per al diari francoitalià de Raqueni La Gazette du Soir i quan aquesta publicació va fer fallida creà la seva pròpia agència de premsa, l'Agence Cosmopolite, que editava despatxos traduïts de la premsa estrangera i que durà fins la seva detenció l'abril de 1890. Entre 1884 i 1885 llegí assíduament La Bataille, diari socialista de l'antic communard Prosper-Olivier Lissagaray, però el trobà molt moderat. Durant l'estiu de 1885 assistí a un míting de l'anarquista Joseph Tortelier que el va deixar fortament impressionat i l'octubre d'aquell any prengué part en una manifestació popular contra el diari Le Gaulois, que havia il·luminat la seva façana per a celebrar la victòria reaccionària en les eleccions legislatives, i fou allà on pronuncià el seu primer discurs de manera improvisada. Amb Jacques Prolo, Léon Ortiz (Schiroky) i el desertor belga Gérondal, membres del grup literari«Cercle de la Butte» que es reunia a Montmartre, fundà el Grup Cosmopolita, políticament acostat al periòdic Le Cri du Peuple, editat per Séverine, i que tingué la seva primera aparició el maig de 1886 durant la commemoració de la Comuna de París al cementiri de Père-Lachaise. El setembre de 1886 aparegué el primer número del periòdic La Révolution Cosmopolita. Journal révolutionnaire socialiste indépendant, que publicà quatre números amb una tirada de 5.000 exemplars. L'ebenista Émile Méreaux s'adherí al Grup Cosmopolita per a fer proselitisme anarquista i gràcies a ell el grup es decantà pel pensament llibertari. Després que nombrosos italians entressin en el grup, s'intentà crear una Lliga Cosmopolita, rèplica a la Lliga dels Patriotes de Paul Déroulède. El desembre de 1887, amb altres nombrosos anarquistes, es barrejà amb els manifestants boulangistes, però el seus eslògans de«Visca la Social!» van ser emmudits pels de «Visca Boulanger!»; engegaren aleshores una campanya de mítings sota el títol «Ni parlamentarisme, ni dictadura: la Social!». El juliol de 1888, amb Léon Ortiz i Alain Gouzien, edità el número únic del periòdic L'Esprit de Révolte. En aquesta època conegué Ernest Gegout, que en aquell moment dirigia el setmanari socialista revolucionari anarquitzant L'Attaque, amb qui començà a col·laborar amb Sébastien Faure i Lucien Weil, entre d'altres, i s'adherí a la idea de la «vaga general» i el sindicalisme revolucionari promogut per Joseph Tortelier. Sobre aquest tema, l'agost de 1888, va fer un míting, amb Joseph Tortelier i Louise Michel, durant la vaga dels terrelloners parisencs. Entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 participà en el Congrés Anarquista Internacional, celebrat a la Sala del Commerce de París, on parlà sobre l'actitud dels anarquistes en cas de guerra i lloà la insurrecció armada. En aquests anys fou corresponsal del periòdic anarquista londinenc Freedom. En 1889 publicà el seu primer llibre polític, Philosophie de l'anarchie, on criticà l'«ultraespontaneisme», característic de l'anarquisme d'aquells anys, i on reivindicà la necessitat d'un«programa» revolucionari anarcocomunista i criticà alguns axiomes llibertaris, com ara el refús absolut al vot, idees que van ser respostes per Jean Grave en La Révolte. Abans de l'1 de maig de 1890 L'Attaque va deixar-se de publicar per les denúncies judicials a causa d'un article seu titulat «La lutte» i el 28 d'abril va ser condemnat, amb Ernest Gegout, a 15 dies de presó i a 3.000 francs de multa i aquell mateix dia el Ministeri de l'Interior francès redactà una decret d'expulsió al seu nom acusat d'«agitador italià», argumentant que son pare mai no es va naturalitzar francès i que sa mare havia perdut la nacionalitat en casar-se amb un estranger. Malato i Gegout purgaren la pena a la presó parisenca de Sainte-Pélagie i poc després se sumà Jean Grave, condemnat a sis mesos de presó per un article publicat en La Révolte, moment en el qual Malato i Grave es van reconciliar de les seves anteriors disputes. El juliol de 1891 Malato i Gegout van ser alliberats i per a evitar un escàndol el Ministeri de l'Interior suspengué la seva expulsió. Ambdós publicaren aleshores un llibre en clau d'humor sobre les seves experiències a la presó, Prison fin-de-siècle, i paral·lelament publicà Révolution chrétienne et révolution sociale, marcadament sindicalista i pro feminista. En 1892 desaprovà la campanya contra el Primer de Maig engegada per Sébastien Faure. Arran dels atemptats de Ravachol de març de 1892, que provocaren la primera gran ona repressiva antianarquista, decidí, abans de ser detingut, exiliar-se i el 4 d'abril, transvestit de pastor anglosaxó, desembarcà a Londres (Anglaterra). Per evitar els confidents policíacs, sovint va fer servir el pseudònim Polydore Barbanchu i a la capital anglesa es guanyà la vida fent classes de francès i exercint de secretari d'Henri Rochefort, escriptor pamfletari també exiliat. Durant aquestaèpoca mantingué la corresponsalia de Londres per al periòdic L'Intransigeant, signant les col·laboracions sota els pseudònims Cosmos i La Cocarde. El desembre de 1892, amb Nicolas Nikitine, creà Le Tocsin, periòdic anarquista dels exiliats londinencs partidari de la violència política i de l'entrada dels anarquistes en els sindicats i que perdurà fins l'octubre de 1894. A Londres col·laborà en Fortnighty Review, freqüentà Émile Pouget i els cercles anarquistes francesos, italians i britànics; especialment milità en el grup «L'Avant-Garde», amb Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i Louise Michel. També formà part del comitè organitzatiu d'una festa al Grafton Hall que se celebrà l'1 d'abril de 1893, on estrena el vodevil en un acte Mariage par la dynamite. Setmanes després, l'abril de 1893, amb Errico Malatesta i Josep Delorme (Bercknell), marxà cap a Brussel·les (Bèlgica) per a participar en un eventual cop de mà en ocasió d'una vaga general, que resultà un fracàs. El 12 de gener de 1894 marxà cap al nord d'Itàlia amb la intenció de catalitzar un aixecament en un moment de revoltes populars, però amb vuit companys abandonà la regió de Biella (Piemont, Itàlia) sense haver aconseguit el seu propòsit, retornant a Londres. Aquest mateix any, publicà la seva autobiografia De la Commune à l'anarchie. Després de l'atemptat d'Émile Henry, acceptà concedir una entrevista al periòdic Le Matin, que es va publicar el 28 de febrer de 1894, on, després de mostrar la seva «admiració» i «respecte» per Auguste Vaillant, que havia atemptat contra l'Assemblea Nacional francesa, criticà els atemptats indiscriminats d'Émile Henry. Després de l'amnistia de febrer de 1895 retornà a França i el 26 d'abril d'aquell any va ser detingut ja que el decret d'expulsió d'abril de 1890 encara era vigent, essent alliberat dos dies després. També va ser detinguda i alliberada poc després la seva companya Louise-Léonie Louis. Entrà com a redactor de L'Intransigeant, d'Henri Rochefort, on va fer campanya contra la monarquia espanyola, capficada en una guerra colonial a Cuba i llançada en una sagnant repressió contra el moviment anarquista. El 10 de setembre de 1896, amb Henri Rochefort i Achille Steens, fou un dels fundadors del Comitè Francès de Cuba Lliure (CFCL) i participà en totes les campanyes que portà a terme fins la seva dissolució el març de 1897. Paral·lelament, amb Fernando Tarrida del Mármol, engegà una campanya per l'amnistia dels vuit anarquistes condemnats a mort arran dels atemptats del carrer dels Canvis Nous de Barcelona («Procés de Montjuïc»). El 28 de desembre de 1896 fou un dels oradors del gran míting organitzat pel CFCL a favor de la revolució cubana i contra la«Inquisició espanyola». En 1897, a instàncies d'Émile Janvion i Jean Degalvès, va fer de professor al seu projecte d'escola llibertària. En aquesta època publicà Les joyeusetés de l'exil, crònica humorística de la vida i de les dissensions dels exiliats francesos a Londres. Durant la primavera de 1898 partí cap a Catalunya, on alguns amics l'havien cridat per a fer costat l'evasió del revolucionari anarquista Ramon Sempau Barril de la fortalesa barcelonina de Montjuïc, temptativa que resultà un fracàs. Després passà a València (País Valencià), on el juliol d'aquell any havien esclatat revoltes arran de la derrota espanyola a Cuba, i a Cartagena, també en agitació. Amb les mans buides, retornà a França. En ple«Cas Dreyfus», abandonà L'Intransigeant, que havia esdevingut una publicació antisemita, i col·laborà en L'Aurora, d'Ernest Vaughan, on també escrivien els anarquistes Émile Janvion, Bernard Lazare i Urbain Gohier. L'octubre de 1898 cosignà (Jean Allemane, Charles-Albert, Pierre Bertrand, Aristide Briand, François Broussouloux, Antoine Cyvoct, Pascal Fabérot, Sébastien Faure, Émile Janvion, Joindy, Henri Leyret, Armand Matha, Octave Mirbeau, Pellerin, Fernand Pelloutier, Émile Pouget, Valéry) el manifest de la Coalició Revolucionària, que arreplegava republicans, demòcrates, lliurepensadors, socialistes, revolucionaris i llibertaris contra la reacció (clericals, realistes, cesaristes, antisemites, nacionalistes, etc.), i en 1899 entrà en Le Journal du Peuple, diari dreyfusard d'extrema esquerra fundat per Sébastien Faure. L'11 de juny de 1899 prengué part en la manifestació de defensa de la República a Longchamp (París, França), que acabà en desordres i on va ser detingut; l'endemà, el Tribunal Correccional el condemnà a 50 francs de multa per portar «arma prohibida» (un vit de bou). El desembre de 1899, després de la fallida de Le Journal du Peuple, retornà a L'Aurora i durant uns anys es mantingué al marge del moviment anarquista, ben igual com li va passar a Sébastien Faure després del«Cas Dreyfus». En aquesta època participà en la Lliga dels Drets de l'Home, en la Libre-Pensée i en la francmaçoneria, formant part de la redacció de L'Aurora, dedicant-se a l'escriptura i al periodisme, i consagrant-se a la lluita anticlerical. Reivindicà, senseèxit, l'admissió de les dones en la maçoneria. El 3 d'agost de 1902 va ser detingut en una manifestació anticlerical en plena campanya contra les congregacions religioses. Quan el juny de 1903 Georges Clemenceau prengué la direcció de L'Aurore, abandonà el diari i va escriure durant un temps en L'Action, esforçant-se per viure de les seves obres dramàtiques i de les seves novel·les. En 1904 la seva peça teatral antireligiosa Fin du ciel va ser prohibida per la censura. Aquest període de compromís de Malato amb el Gran-Orient de França va ser durament criticat pel moviment anarquista, des de Jean Grave en Les Temps Nouveaux fins a Émile Janvien en L'Ennemi du Peuple, encara que Francis Jourdain, des de Le Libertaire, recalcava que malgrat la seva iniciació maçònica mai no havia adjurat de les seves idees revolucionàries. Tot i això, en 1908 presentà la seva dimissió de la francmaçoneria. En 1905 reaparegué en la tribuna dels mítings obrers i antimilitaristes, fent costat l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada l'any anterior, i la campanya orquestrada per Émile Pouget dins de la Confederació General del Treball (CGT) per a la vaga general del Primer de Maig de 1906. Encara que l'any 1905 vingué marcat per l'anomenat «Cas del carrer de Rohan»: durant la nit del 31 de maig a l'1 de juny, a la cantonada dels carrers Rivoli i Rohan, un individu llançà dues bombes al seguici del president de la República francesa Émile Loubet i del rei Alfons XIII d'Espanya, aleshores de visita a París, i com a resultat 17 persones resultaren ferides, moltes greument, mentre els caps d'Estat sortiren indemnes. L'autor d'aquest fet, que mai no va ser detingut, va ser l'anarquista català que responia al nom fals d'Alejandro Farrás Pina (o Eduardo Aviñó Torner) i que alguns han identificat com Mateu Morral Roca i altres com Fernando Vela. El fet és que la policia estava al corrent del complot, ja que el 25 de maig havia detingut els anarquistes Pedro Vallina Martínez, Fernando Palacios, Jesús Navarro Botella i Bernard Harvey com a sospitosos d'haver preparat l'atemptat. La justícia francesa inculpà també a Malato i al sabater Eugène Caussanel, que jugà el paper de bústia per a la correspondència entre el primer i el moviment llibertari espanyol i que havia rebut des de Barcelona bombes semblants a les que havien esclatat al carrer Rohan. Malato afirmà que mai no havia demanat bombes, de les quals se'n va desfer, i que tot era un muntatge preparat per la policia espanyola. El juliol de 1905, quan encara era a la presó, publicà La Grande Grève, que va ser ben rebut en els cercles sindicalistes enfeinats en la campanya portada a terme per la CGT. Entre el 27 i el 30 de novembre de 1905 es desenrotllà a l'Audiència del Sena l'anomenat «Procés dels Quatre» (Malato, Vallina, Harvey i Caussanel), on Malato va ser defensat per l'advocat Albert Wilm i en el qual testimoniaren al seu favor nombroses personalitats (Armand Matha, Henri Rochefort, Hinck, Ernest Vaughan, Émile Janvion, Lucien Descaves, Amilcare Cipriani, Fortuné Henry, Sébastien Faure, Liard-Courtois, Charles Martel, Léon Jaubert, Chauvière, Meslier, Jaurès, Dejeante, Francis de Pressensé, Aristide Briand, Gérault-Richard, Estebanes, Fernando Tarrida del Mármol, Alejandro Lerroux, etc.). Durant el judici quedaren paleses les manipulacions policíaques espanyoles i franceses i els quatre inculpats van ser absolts. Un cop lliure, s'integrà en la campanya per la vaga general del Primer de Maig i el 22 d'abril participà, amb altres oradors de la CGT i estrangers, en un gran míting dirigit als treballadors immigrats a la Borsa del Treball parisenca. El 8 de juny prengué la paraula amb Victor Griffuelhes, Beausoleil, Albert Lévy, Émile Janvion i René de Marmande, en un míting d'empleats en vaga. També va fer promoció internacional d'aquesta campanya tot escrivint un article per al número únic del periòdic d'Errico Malatesta Verso l'Emancipacione. Fins al 1914 el veurem participant activament en els actes del moviment obrer i fent d'orador en mítings llibertaris i sindicalistes revolucionaris. Durant la tardor de 1906 col·laborà en L'AIA, el butlletí d'aquesta organització antimilitarista editat per Eugène Merle i Miguel Almereyda. També col·laborà en La Guerre Sociale, creat pels dos anteriors i Gustave Hervé. Durant el primer semestre de 1907 muntà, amb Sébastien Faure, una campanya a favor de Francesc Ferrer i Guàrdia, que es jugava una pena de mort per «complicitat» amb l'atemptat de Mateu Morral Roca contra el rei Alfons XIII d'Espanya. El 12 de juny de 1907 el pedagog anarquista català va ser absolt i marxà cap a París per a reunir-se amb els amics que li havien fet costat. La campanya pro Ferrer tingué tant de ressò internacional que la Junta del Partit Liberal Mexicà (PLM), animada des de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) per Ricardo Flores Magón, anomenà Malato portaveu europeu seu i a partir d'aquest moment publicà de tant en tant articles sobre la situació social mexicana. En 1908 heretà per sorpresa 100.000 francs d'un vell company desconegut i amb aquests diners proposà a Émile Pouget la publicació d'un periòdic. Però Malato en aquest moment passava dificultats econòmiques ja que no treballava en L'Aurore i s'havia d'ocupar de la seva companya aleshores malalta, i finalment només lliurà entre 20 i 30.000 francs a Pouget, fet que donà lloc a La Révolution, publicació en la qual Malato fou un dels seus redactors principals durant els seus dos mesos d'existència. A partir de 1908, amb Sébastien Faure, Armand Matha i Aristide Pratelle, formà part del Comitè Francès de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERI), fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia. Durant la tardor de 1909 prengué part activa en la campanya per l'alliberament de Ferrer, qui finalment va ser executat pel govern d'Antoni Maura Montaner. L'agost de 1910 col·laborà en el número especial de Les Temps Nouveaux contra els treballs forçats als batallons africans (Biribi). En 1911 abandonà La Guerre Sociale, encara que mantingué una estreta amistat amb Gustave Hervé, i l'abril d'aquell any esdevingué un dels pilars de la redacció de La Bataille Syndicaliste. Sense adherir-s'hi, prengué la paraula en nombrosos mítings de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i col·laborà en Le Libertaire, incloent un llarg editorial en favor de la Revolució mexicana publicat en el número del 20 de maig de 1911. En aquest mateix mes, el seu nom es va veure implicat en un «complot» per a atemptar contra diversos establiment de la policia orquestrat per les pròpies autoritats i, després que el seu nom sortís en els diaris, Malato denuncià el prefecte Louis Lépine i el seu ajudant Lucien-Célestin Mouquin, responsables de les «filtracions» a la premsa. Entre 1913 i 1914 prengué part en la campanya per l'alliberament d'Augusto Masetti, soldat italià que havia disparat contra un oficial per protestar contra la guerra colonial a la Tripolitana. L'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, fou un dels que des del si de La Bataille Syndicaliste reivindicà les posicions de la CGT de vaga general contra la guerra, però després modificà la seva opinió fent una crida a transformar la guerra imperialista en guerra civil a Alemanya i criticant els pacifistes. Durant tota la guerra esdevingué una de les firmes més bel·licistes i patriotes de La Bataille Syndicaliste i de La Bataille, i el febrer de 1916 fou un dels signants del«Manifest dels Setze». A començament de 1918 passà uns mesos a Londres amb son nebot i intentà ser reclutat i marxar al front, però va ser eximit a causa de la seva edat. No obstant això, es presentà voluntari a França i va ser incorporat el 8 de juny de 1918, encara que no va ser enviat al front i només va fer tasques a l'Escola Militar com a secretari de l'Estat Major, a l'Hospital del Lycée Michelet de Vanves i al Centre Faidherbe. Després de la I Guerra Mundial col·laborà en Les Temps Nouveaux i Plus Loin,òrgans dels exanarquistes que havien fer costat la«Unió Sagrada». En aquesta època es guanyà la vida com a corrector a l'Assemblea Nacional i l'1 de gener de 1928 s'afilià al Sindicat de Correctors, on trobà nombrosos llibertaris. Va fer costats les activitats de l'editorial de«La Escuela Moderna», que continuava amb la tasca pedagògica de Francesc Ferrer i Guàrdia. Entre el 5 d'octubre de 1937 i el 29 de març de 1938 publicà en el diari Le Peuple la seva autobiografia sota el títol «Mémoires d'un libertaire». És autor d'Avant l'heure (1887), Philosophie de l'anarchie (1889), Prison fin-de-siècle. Souvenirs de Pélagie (1891, amb Ernest Gegout), Révolution chrétienne et révolution sociale (1891), Mariage par la dynamite (1893, inèdit), De la Communeà l'anarchie (1894), Contes néocalédoniens (1897, sota el pseudònim Talamo),Les joyeusetés de l'exil (1897), L'homme nouveau (1898), La Prochaine (1899), César. Pièce satirique en 2 actes (s.d.), La sape. Pièce sociale en 3 actes (1900), Barbapous. Drame satirique en 2 actes (1900), Les mémoires d'un gorille (1901-1905, com a Talamo), Un jeune marin (1901, com a Talamo), L'admission de la femme dans la franc-maçonnerie (1902), Les enfants de la liberté (1903, com a Talamo), Fin de ciel. Fantaisie irreligieuse en 4 actes i 5 tableaux (1904, inèdita i prohibida per la censura), La Grande Grève (1905), En guerre! Pièce de théâtre (1905), Les classes sociales au point de vue de l'évolution zoologique (1907), Pierre Vaux ou Les malheurs d'un instituteur (1907), Entre deux amours (1910), L'assassinat de Ferrer.Éclaircissements (1911),Les Fiancés de l'An II (1911),Le général Vendémiaire (1911), Les Comuneros (1912), Maria Pacheco (1913), Perdu au Maroc (1915), Le Nouveau Faust. Drame politico-fantaisiste en 4 actes (1919) i Les Forains (1925). Charles Malato va morir el 7 de novembre de 1938 al seu domicili del XIV Districte de París (França) i va ser incinerat quatre dies després al cementiri de Père-Lachaise.

Charles Malato (1857-1938)

***

Foto policíaca d'Eugène Lefebvre (2 de juliol de 1894)

Foto policíaca d'Eugène Lefebvre (2 de juliol de 1894)

- Eugène Lefebvre: El 2 de juliol de 1866 neix a Saint-Pierre-d'Autils (Normandia, França) l'anarquista Eugène Anatole Octave Lefebvre. Sos pares es deien Denis Théodore Lefebvre, paleta, i Louis Délaïde Delavigne, modista. Es guanyava la vida com a escultor en fusta a París (França). Assistí regularment a reunions anarquistes. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia amb adreça desconeguda. En el llistat d'anarquistes del 14 de juliol de 1894 vivia al número 161 del carrer Charenton des d'agost de 1893. L'1 de juliol de 1984 el seu domicili, com el d'altres 155 anarquistes, va ser escorcollat pel comissari Archer. En aquestaèpoca vivia al número 33 del carrer 3 Frères. Malgrat l'escorcoll resultés negatiu, va ser portat a comissaria i l'endemà fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; posat a disposició judicial, va ser encausat per «associació criminal». El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes i vivia al número 20 del carrer Tholozé. En els anys posteriors canvià de domicilis. No sabem si es tracta del mateix E. Lefebvre (Le Chatouilleux) que fou l'impressor gerent del periòdic parisenc Le Camarade (1899). Eugène Lefebvre va morir el 2 de novembre de 1926 a l'Hospital Max Fourestier de Nanterre (Illa de França, França).

***

Nella Giacomelli

Nella Giacomelli

- Nella Giacomelli: El 2 de juliol de 1873 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) la mestra anarquista Nella Giacomelli. Amb sa germana Fede, realitzà estudis de magisteri i va fer de mestra cinc anys abans d'abandonar l'ensenyament a resultes de les seves divergències amb les autoritats municipals. Cap al 1894, quan va aconseguir la majoria d'edat, a causa dels desacords amb sa mare, va deixar la família i s'instal·là a Milà, on va començar a interessar-se per les qüestions socials. D'antuvi militant socialista, en 1898, follament enamorada d'Oberdan Gigli, va intentar suïcidar-se. En 1900 va conèixer el professor de química i militant anarcoindividualista Ettore Molinari que necessitava una institutriu per a sos infants. Ambdós es van consagrar a una intensa propaganda anarquista, com ara la fundació del periòdic Il Grido della Folla (1902-1907), on va signar els seus articles sota el pseudònim Iréos. En 1905 va marxar a França i es va instal·lar a la colònia llibertària «L'Essai» a Aiglemont, estada que després narrarà en un fullet. En 1906, després de la ruptura amb el grup editor d'Il Grido della Folla, amb Molinari va fundar un nou periòdic setmanal, i diari durant una temporada, La Protesta Umana (1906-1909), que serà demandant en nombroses ocasions i on ambdós desenvoluparan les seves tesis anarcoindividualistes i antiorganitzatives. També va col·laborar en el periòdic antimilitarista clandestí Rompete le file (1907-1913), editat per Marie Rygier i Filippo Corridoni. Durant la Gran Guerra, sota el pseudònim Petit Jardin, va escriure en la premsa llibertària i es va pronunciar contra la intervenció d'Itàlia en el conflicte, a favor de l'internacionalisme i contra els anarquistes intervencionistes. L'1 de maig de 1916 llançà un manifest contra la guerra adreçat a totes les dones italianes i que per la qual cosa serà detinguda i assignada la seva residència a Lodi. Va ser una de les primeres en mostrar la seva solidaritat amb la Revolució russa i en 1917 va col·laborar en el periòdic Cronaca Libertaria, publicat per Leda Rafanelli i Carlo Molaschi aquell any. Després de la guerra va col·laborar en l'únic número del periòdic milanès Guerra e Pace (22 de febrer de 1919) i l'any següent va fer costat el projecte del periòdic anarquista Umanità Nova, en el qual va col·laborar des del primer número. Com la major part dels redactors i col·laboradors del periòdic, va ser detinguda arran de l'atemptat del teatre Diana del 23 de març de 1921 i demandada per «associació de malfactors». Després del trasllat d'Umanità Nova a Roma, va col·laborar tot seguit, sota els pseudònims Inkyo i Rudel, en la revista milanesa Pagine Libertario (1921-1923), fundada per Carlo Molaschi. El maig de 1928, sospitosa d'estar relacionada amb Camillo Berneri, acusat de ser l'organitzador de l'atemptat de Lucetti contra Mussolini, va ser detinguda amb Henry i Lebero Molinari. Alliberada amb sos companys el setembre de 1928, va retirar-se després a Rivoltella, a la riba del llac de Garda. Entre les seves obres podem destacar Una colonia comunista (1907), Le degenerazioini dell'anarchismo (1909), Un triste caso di libellismo anarchico (1909, amb Ettore Molinori), Fattori economici pel successo della rivoluzione sociale (1920), Il giudice Cappone, ovverosia: le farse della giustizia (1921), Meteorre rosse. Dramma in tre atti (1922) i La riforma Alker nell’allevamento del baco (1927). Nella Giacomelli va morir el 12 de febrer de 1949 a Rivoltella (Llombardia, Itàlia).

Josep Gené Figueras

Josep Gené Figueras

- Josep Gené Figueras: El 2 de juliol –el certificat de defunció cita erròniament el 4 de juliol de 1890 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Antoni Lluís Gené Figueres –son primer llinatge també citat erròniament com Jané o Gener. Sos pares es deien Joan Gené Cervera, pastor i forner, i Maria Figueras Ribera. Estudià fins als 15 anys a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i ben aviat es va veure atret per les qüestions politicosocials, afiliant-se en 1908 al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Llegí molta literatura catalana, especialment teatre. Encara que patia d'asma fou qualificat d'apte per al servei militar, per la qual cosa desertà de l'Exèrcit i marxà a França. A començaments de la dècada dels deu del segle passat va viure primer a Lió, on freqüentà en 1912 el local de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), i després a París, on va fer feina a la Companyia Nacional de Telèfons. En 1914 col·laborà des de París en El Obrero Moderno d'Igualada. Afiliat a la Joventut Sindicalista francesa, participà activament en les seves campanyes. En aquesta època conegué Lev Trockij i va fer una bona amistat amb Charles Malato i Sébastien Faure. En 1919, per les seves activitats d'agitació, fou expulsat pel govern francès. Passà la frontera després de burlar la Guàrdia Civil i s'instal·là a Barcelona, on formà part de la junta del Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant l'època del pistolerisme patronal. En aquests anys patí nombroses detencions. En 1921 encapçalà en Comitè Regional de Catalunya de la CNT i, després de l'assassinat del seu gran amic Ramon Archs, l'any següent s'encarregà de reorganitzar la regional. El juny de 1922 assistí a la Conferència de Saragossa de la CNT. En 1922 fou tancat a la presó Model de Barcelona durant uns mesos i fou l'ànima de l'ajuda als presoners cenetistes. Un cop lliure, retornà l'octubre de 1922 a Igualada i treballà d'ajustador. En 1931 fou membre del Comitè Comarcal cenetista i en 1932 es casà amb Maria Serrarols. Durant la II República mantingué la militància, encara que només se circumscriví a la comarca de l'Anoia, fent mítings a Capellades, Vallbona i Pobla de Claramunt, i col·laborant a l'«Ateneo Porvenir». Quan esclatà la Revolució del 1936, col·lectivitzà el ramat familiar i portà una granja avícola, s'encarregà d'abastir de llet socialitzada la ciutat, va fer mítings i conferències (Igualada, Orpí) i entre 1937 i 1938 formà part de la redacció del portaveu confederal d'Igualada Butlletí CNT-FAI. En acabar la guerra, s'exilià amb sa família a França. En 1948 fou tresorer de la Federació Local de la CNT de Mazamet. Després salparà cap a Mèxic amb el «Mexique». A l'exili asteca, després de diferents feines, posarà una adrogueria i seguirà militant en la CNT –durant la seva última època fou membre del seu Comitè de Relacions. Sa companya, Maria Serrarols, va morir a Ciutat de Mèxic (Mèxic) en 1972. En 1979 participà en el projecte d'història oral«Refugiados espanyoles en México», organitzat per l'«Archivo de la Palabra» de l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de Mèxic. Josep Gené Figueres, molt amic de Joan Ferrer Farriol, va morir el 30 d'agost de 1980 a Ciutat de Mèxic (Mèxic) i va ser incinerat al Panteó Civil de Dolores; considerant-se mexicà, mai no va voler tornar a Catalunya.

***

Necrològica d'Antoni Signes Mengual apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 29 de gener de 1991

Necrològica d'Antoni Signes Mengual apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 29 de gener de 1991

- Antoni Signes Mengual: El 2 de juliol de 1897 neix a Dénia (Marina Alta, País Valencià) l'anarcosindicalista Antoni Signes Mengual. Mariner de professió, recorregué el món embarcat. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Després de passar per camps de concentració i Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), d'antuvi visqué a Lanamesa (Bigorra, Gascunya, Aquitània, Occitània) i a partir de 1945 a Marsella, on milità en la CNT de l'exili. Antoni Signes Mengual va morir el 31 de desembre de 1990 a Marsella (Provença, Occitània) i va ser incinerat.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Nit de música, glosa i poesia, el proper 2 de juliol a les 20h a Manacor

Miquel López Crespí publica Llibre de viatges (El Tall Editorial)

$
0
0
Llibre de viatges (El Tall Editorial) (I) A Llibre de viatges podem constatar com, a mesura que els anys han anat avançant, els records de l´autor s'han fet més reals i presents. Nostàlgia per un món que s'esvaneix. Seguretat que potser no quedarà res de les il•lusions que alletaren els anys d'empenta, de feina i de revolta si no es deixa constància. I l´autor ho sap a la perfecció. Així d'injust i d'inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En un dels capítols dedicats a Itàlia podem trobar uns versos que pertanyen al poemari Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat sde Tarragona 2005) on podem veure ben clarament quina és la intenció de l'autor i com s'evidencia de bon principi aquest desig de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que l´escriptor ho provi amb el seu dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d'un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d'al•lots que surten d'escola, encuriosits, el volten ballant i fent jutipiris. El poema que comentam comença així: "Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. /". Els viatges i la generación literària dels 70 L'autor és ben conscient que aquell món d'il•lusions i sensacions, l'ample univers de molts dels viatges de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per a la persona: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats...Aquest llibre de viatges tracta de deixar constància de l´experiència vital d´un escriptor de la generación literària del 70: Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca, 1946) En els vint-i-dos capítols que conformen aquesta obra hi podem trobar algunes de les experiències vitals d´aquest autor. Experències que fan referència a Irlanda, Grècia, Itàlia, Portugal, Castella, França, Menorca, Romania, Eivissa i Formentera, Anglaterra… I, també, a nostàlgics viatges al passat, especialmente a la Mallorca d´abans del turisme que conegué l´autor en els cinquanta, a la repressió de la dictadura en un relat de com era la presó de Palma en els setenta. Alhora hi podem trobar, en aquests viatges per Europa, les esperances d'una generació, aquella que, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, se sent atreta per les idees de llibertat i justícia social que planaven arreu en la lluita contra la dictadura. Tanmateix Llibre de viatges s’ ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que Miquel López Crespí ha conegut. És evident que l'escriptor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornen altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge. El poemari que hem comentat més amunt (i que pertany a Les ciutats imaginbades) ens proporciona moltes de les olaus de Llibre de viatges, En el poema "La recerca de l'imprevist", podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l'autor, les motivacions, el significat de Llibre de viatges. Diu el poema: "Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d'Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l'estiu, / la boirina d'una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l'imprevist. / Es tractava d'aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d'infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.". A Llibre de viatges hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l'autor. El nom d'una ciutat, d'un carrer, d'un monument, d'una església... A unes ciutats hi va romandre molt temps. En unes altres només hi va estar el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, explica, hi va deixar part de la seva vida, ja que als carrers, a les places d'aquests pobles i ciutats que conegué en els anys més feliços, o imaginàriament feliços de Miquel López Crespí, s'esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l'autor. Un llibre, doncs, amb la presència dels amors viscuts, dels amics i familiars esvanits en el temps... Una època, també, de viatges quasi clandestins a la recerca de llibres i revistes amb els quals alimentar la set de llibertat i de cultura d'uns joves mallorquins que acabaven de complir divuit, dinou o vint anys. (Promoció – El Tall Editorial)

[03/07] Enterrament de Bakunin - I Congrés Regional de JJLL d'Aragó - Centenari Bakunin - Garnery - Bandoni - Chambon - Prades - Marcos Alarcón - Métaut - Oset - Colomé - Portis - Davidon - Guntín - Correia - Díaz - Hernández Padua - Deza - Wulf - Balagué

$
0
0
[03/07] Enterrament de Bakunin - I Congrés Regional de JJLL d'Aragó - Centenari Bakunin - Garnery - Bandoni - Chambon - Prades - Marcos Alarcón - Métaut - Oset - Colomé - Portis - Davidon - Guntín - Correia - Díaz - Hernández Padua - Deza - Wulf - Balagué

Anarcoefemèrides del 3 de juliol

Esdeveniments

Tomba de Bakunin al Bremgartenfriedhof de Berna

Tomba de Bakunin al Bremgartenfriedhof de Berna

- Enterrament de Bakunin: El 3 de juliol de 1876 és enterrat al cementiri Bremgartenfriedhof de Berna (Berna, Suïssa) el revolucionari i pensador anarquista Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, que havia finat dos dies abans. El cadàver fou traslladat de l'Hospital de l'Ila al cementiri acompanyat per companys llibertaris i de totes les escoles del pensament socialista vinguts d'arreu Suïssa, travessant els carrers de la capital federal helvètica. L'acte fou organitzat per la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i al costat de la fossa van ser pronunciats diversos discursos: Adhémar Schwitzguébel llegí cartes i telegrames d'amics i de seccions de la Internacional; Nikolaij Zukovskij traçà la biografia del pare del moviment anarquista contemporani; James Guillaume recordà, entre plors, les calúmnies amb les qual la reacció perseguí el revolucionari i els serveis prestats al moviment anarquista;Élisée Reclus parlà de les qualitats personals de Bakunin; Carlo Salvioni reté homenatge a l'adversari de Mazzini, el gran agitador ateu i antiautoritari; Paul Brousse parlà en nom de la joventut revolucionària francesa que s'ha decantat pel pensament bakuninista; finalment, Betsien, un obrer de Berna, dirigí en alemany l'últim adéu de la classe treballadora al mestre. Sobre el taüt van ser dipositades tres corones en nom de les tres seccions  de llengua francesa, alemanya i italiana amb les quals comptava la Internacional a Berna. En una reunió que tingué lloc als locals socialistes després de la cerimònia, un clam fou unànime: l'oblit de totes les discòrdies purament personals i la unió, sobre el terreny de la llibertat, de totes les fraccions del pensament socialista d'arreu del món. Dies després, aquestes paraules foren oblidades i els atacs entre autoritaris (marxistes) i antiautoritaris (bakuninistes) la norma.

***

Convocatòria del I Congrés Regional de JJ. LL. d'Aragó apareguda en el periòdic barceloní "Solidaridad Obrera" de l'1 de juliol de 1937

Convocatòria del I Congrés Regional de JJ. LL. d'Aragó apareguda en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera de l'1 de juliol de 1937

- I Congrés Regional de JJ. LL.: Entre el 3 i el 4 de juliol de 1937 se celebra a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el «I Congrés Regional de Joventuts Llibertàries del front i reraguarda d'Aragó». Assistiren 500 delegats de 200 poblacions i de 38 delegacions del front, en representació de 32.000 afiliats. Es parlaren de diversos temes, com ara el conflicte bèl·lic, la reconstrucció econòmica, la contrarevolució, l'educació i la cultura, l'antifeixisme, etc. Aquell mateix any se'n publicaren les actes.

***

Cartell de congrés del centenari de Bakunin [CIRA-Lausana]

Cartell de congrés del centenari de Bakunin [CIRA-Lausana]

- Col·loqui del centenari de la mort de Bakunin: Entre el 3 i el 4 de juliol de 1976 se celebra a Zuric (Zuric, Suïssa) el Col·loqui Anarquista Internacional «I Centenari de la mort de Mikhail Bakunin (1876-1976)».

Anarcoefemèrides

Naixements

Necrològica d'Auguste Garnéry apareguda en el diari parisenc "Le Populaire" del 16 d'abril de 1935

Necrològica d'Auguste Garnéry apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 16 d'abril de 1935

- Auguste Garnéry: El 3 de juliol de 1865 neix a Roche (Roche-et-Raucourt, Franc Comtat, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Auguste-Célestin Garnéry, conegut sota el pseudònim Garno. Sos pares es deien Nicolas Garnéry, conreador, i Joséphine Mauclair. Obrer de la indústria joiera, en 1901 va ser delegat dels joiers en el congrés de constitució de la Federació de la Joieria de la Confederació General del Treball (CGT), de la qual serà secretari. A partir de 1904 va assistir a totes els congressos estatals: delegat dels joiers en el XIV Congrés (VIII de la CGT) de Bourges el setembre de 1904; representant de la Federació de Joieria-Orfebreria en el XV Congrés i Conferència de les Borses del Treball a Amiens entre el 8 i el 16 d'octubre de 1906, on va signar la declaració dels drets sindicals dels treballadors coneguda com «Carta d'Amiens»; delegat de diversos sindicats de joiers als congressos XVI (Marsella, octubre de 1908) i XVII (Tolosa, octubre de 1910) de la CGT; etc. El 30 de maig de 1905 va ser detingut a l'avinguda del Bois-de-Boulogne i denunciat per«possessió d'arma prohibida» i «ultratge als agents» després d'haver cridat i xiulat en passar el seguici del rei d'Espanya, de visita a París; jutjat el juny d'aquell any per aquest fet, va ser condemnat a dos mesos de presó. Va ser nombroses vegades condemnat per fets de propaganda i el desembre de 1905 es ve veure implicat en el procés contra els dirigents de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) per l'afer del «Cartell Roig»–crida antimilitarista als joves conscrits–, pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó i a 100 francs de multa, mentre que Georges Yvetot, secretari de l'AIA, va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa. Durant la tardor de 1907, amb altres companys (Maurice Delesalle, Bled, Ferdinand Castagne, René de Marmande, Merheim), formà part de la direcció del grup«Liberté d'Opinion», creat a començament de 1906, per ajudar financerament els detinguts polítics i ses famílies. En 1908 va reemplaçar Yvetot, que havia estat detingut l'1 d'agost d'aquell any, en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball. Es va retirar a Saclas i cap a finals de 1909 va intentar criar porcs, però va ser un fracàs; després, amb un nebot, organitzà una granja de conills, pollastres i ànneres. La idea va prospera i esdevingué una empresa força moderna. Abans i durant la Gran Guerra s'encarregava de les compres de la cooperativa parisenca«La Belleviloise» al mercat de les Halles de París. Durant la Gran Guerra es mostrà contrari a la «Unió Sagrada» i durant la primavera de 1916 va ser un dels signants del «Manifest per la Pau», que s'oposà al «Manifest dels Setze». Durant els anys vint se li va relacionar amb un projecte d'atemptar contra el rei d'Espanya Alfons XIII. En aquesta època Victor Griffuelhes s'hi anà a viure a la seva granja. Company de Pierre Monatte, va participar en 1925 en el llançament de la revista La Révolution Prolétarienne, fidel als principis sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes de la Carta d'Amiens. L'agost de 1925 es declarà partidari de reconstruir la unitat sindical perduda. Auguste Garnéry va morir el 21 d'abril de 1935 a Saclas (Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Foto d'Angelo Bandoni de la policia de Liorna (5 de juliol de 1930)

Foto d'Angelo Bandoni de la policia de Liorna (5 de juliol de 1930)

- Angelo Bandoni: El 3 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 2 de juliol– de 1868 neix a Bastia (Còrsega) el pedagog, poeta i propagandista anarquista Angelo Bandoni, també citat com Alessandro Bandoni o Ange Bandoni, i que va fer servir el pseudònim A. Doannib. Sos pares es deien Giovanni Bandoni (Jean Bandoni), marbrista, i Assunta Casarosa (Assomption Casarosa). Quan tenia 18 anys marxà amb son pare i son germà a La Spezia (Lugúria, Itàlia). Entre 1887 i 1895 va ser detingut i empresonat en diverses ocasions per vagabunderia, delictes d'impremta, emissió de moneda falsa i robatoris. Durant dos anys va restar empresonat a Lucca i posteriorment cinc anys a Alger (Algèria), d'on fou expulsat cap a Itàlia. Segons la prefectura de la policia de Lucca (Toscana, Itàlia), esdevingué anarquista després d'emigrar a l'Argentina amb sos pares en 1893. L'1 de gener de 1898 fou el redactor responsable de l'únic número del periòdic La Protesta. Pubblicato per cura dei socialisti-anarchici di Genova. Després de nou mesos tancat, el març de 1900 va ser alliberat de la presó de La Spezia i el 16 d'abril d'aquell any emigrà al Brasil. D'antuvi s'instal·là a Água Virtuosa (São Paulo, Brasil), des d'on envià articles al periòdic de São Paulo (São Paulo, Brasil) Palestra Sociale (1900-1901), i després a São Paulo, on fou director i redactor de diverses publicacions anarquistes en llengua italiana. En 1902 publicà en fullet a São Paulo la seva conferència I martiri di Chicago. Entre 1902 i 1904 fou redactor i gerent del periòdic de São Paulo Germinal! i entre 1902 i 1914 col·laborà en La Battaglia, de la mateixa ciutat. Entre 1916 i 1917 fou redactor de Guerra Sociale i entre 1919 i 1922 dirigí en diverses ocasions el setmanari Alba Rossa, també de São Paulo. En aquests anys es relacionà estretament amb l'anarquista Oreste Ristori i es guanyà la vida treballant com a obrer vidrier. A més d'aquesta tasca editorial, es dedicà a conrear la poesia i la cançó socials, en un estil ampul·lós. També realitzà nombroses conferències públiques (Amore e Ragione, Le Quattro fasi della Protesta Umana, Pro e Contro l'esistenza di Dio, Egoismo e Altruismo, etc.), algunes en vers (Progresso e Civiltà, etc.), i col·laborà, moltes vegades fent servir el pseudònim A. Doannib, en la major part de les publicacions llibertàries italianes brasileres (La Difesa, La Gogna, Il Libertario, Lucifero, La Miseria, Nuova Civiltà,La Propaganda Libertaria, Il Risveglio, La Rivolta, La Tessitrice, etc.), on sempre reivindicà de manera ferotge la posició antiorganitzativa del moviment anarquista, ja que era contrari a la participació dels anarquistes en els sindicats, entenent aquests com a essencialment contraris a les idees àcrates, i mantenint agres polèmiques amb altres companys de São Paulo. En 1902 es va veure implicat en un pretès complot anarquista, on segons les autoritats els anarquistes de São Paulo, en conxorxa amb els anarquistes d'Europa, d'Amèrica del Nord i d'Argentina, haurien decidit atemptar contra la vida de sobirans i de presidents de la República, tot començant pel rei d'Itàlia; els implicats (Angelo Bandoni, Luigi Damiani, Giovanni Rossi, Guglielmo Marocco, Francesco Arnaldo Gattai, Ezio Gattai, Alcibiade Bertolotti, Alceste De Ambris, Tobia Boni, Alessandro Cerchiai, etc.) tenien, segons les autoritats, la intenció de llogar els serveis d'un sicari i haurien elaborat un pla que permetés a l'autor dels atemptats fugir i escapolir-se de la justícia. També en 1902 fundà, al número 138 del carrer Solon del barri del Bom Retiro, el«Gruppo Educativo Libertario "Germinal"», primera escola llibertària de São Paulo, la qual dirigí fins el 1905, i on donà molta importància a l'ensenyament a través de les cançons, blasmant contra la religió, la propietat privada i la pàtria. Feia servir un especial mètode pedagògic«mmemològico-resolutiu», amb el qual calia memoritzar un llarg seguit de definicions abans de passar a l'exemple concret gràfic. En 1911 fou mestre a l'Escola«Francisco Ferrer» de Cândido Rodrigues (São Paulo, Brasil) i en 1915 a l'escola establerta a la hisenda Crespo de Taquaritinga (São Paulo, Brasil). En 1912, segons la policia, formava part del grup anarquista «La Barricata». En 1921 publicà a São Paulo el fullet La fatalità storica della Rivoluzione Sociale. En 1929 les autoritats van perdre el seu rastre i a finals de 1939, a causa de la seva edat, va ser esborrat de les llistes de subversius establertes per les autoritats feixistes italianes. Angelo Bandoni va morir el 8 de gener de 1947 a São Paulo (São Paulo, Brasil) i va ser enterrat aquest mateix dia al cementiri de Quarta Parada d'aquesta ciutat.

***

Foto policíaca de Raoul Chambon (26 de maig de 1894)

Foto policíaca de Raoul Chambon (26 de maig de 1894)

- Raoul Chambon: El 3 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 13 de juliol– de 1873 neix a Vauriàs (Provença, Occitània) l'anarquista Raoul Chambon, conegut com Lambert. Sos pares es deien Joseph-Didier Chambon, comerciant de confecció, i Claire-Marie Thevaut, modista. Gravador litògraf de professió, a començament dels anys noranta milità a Lió (Arpitània), especialment am Joseph Molmeret i Napoléon Lombard. Arran de la repressió desencadenada després dels atemptats de 1892-1894, el gener de 1894 s'establí, sota el nom Lambert, a París (França), allotjant-se amb la parella Molmeret, al carrer Beauregard. Aquest figurava en la llista d'anarquistes sota vigilància especial establerta per la policia fronterera francesa. En aquesta època mantenia correspondència amb Napoléon Lombard, refugiat a Londres (Anglaterra). El 28 de maig de 1894 va ser detingut amb Joseph Molmeret. Entre el 6 d'agost i el 12 d'agost d'aquest mateix any va ser jutjat en l'Audiència del Sena de París en l'anomenat«Procés dels Trenta» acusat d'«associació de malfactors» per a delinquir, però, defensat per Rinon, resultà absolt. El 12 de setembre de 1932 es casà a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) amb Anne Victorine Magdelen. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Raoul Chambon (1873-?)

***

Ramón Jacinto Prades Ribera

Ramón Jacinto Prades Ribera

- Ramón Jacinto Prades Ribera: El 3 de juliol de 1905 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Ramón Jacinto Prades Ribera. Sos pares es deien Julio Prades Perfagés i María Rosa Ribera Costó, amb dos militants anarcosindicalistes. Llaurador de professió, milità activament durant els anys republicans en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Junta del Centre Obrer del seu poble natal, que havia estat fundat per son pare i altres companys en els anys vint. Estava casat amb Asunción Cañizar Agut, amb qui tingué una filla, Pilar Prades Cañizar, i un fill, Germinal Prades Cañizar, que morí als cinc mesos de néixer. Quan la Revolució, fou president del primer Comitè Revolucionari i un dels principals impulsors de la Federació Comarcal de Col·lectivitats del Matarranya, de la qual fou secretari a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), on s'havia traslladat amb sa família. L'agost de 1937 va ser detingut a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per la contrarevolució estalinista contra les col·lectivitats llibertàries; traslladat a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), va ser empresonat el 12 d'agost de 1937 a la Torre del Bosque. Un cop lliure retornà a Massalió i reorganitzà la col·lectivitat, de la qual fou president. L'abril de 1938, quan l'avanç feixista, es va refugiar amb sa família a Barcelona (Catalunya), on s'adherí a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família i va ser internat al camp de concentració de Bram. El 4 de novembre de 1940 va ser jutjat en rebel·lia per«responsabilitat política» per les autoritats franquistes i condemnat a 12 anys d'inhabilitació absoluta i a 2.000 pessetes de multa. Acabà instal·lant-se a Mehun-sur-Yèvre, on continuà militant en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari. Ramón Jacinto Prades va morir l'1 de febrer de 1950 a Mehun-sur-Yèvre (Centre, França).

***

Carlos Marcos Alarcón

Carlos Marcos Alarcón

- Carlos Marcos Alarcón: El 3 de juliol de 1914 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Carlos Marcos Alarcón. Treballador bancari des de la seva joventut, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou secretari de Cipriano Mera al front del Centre i tingué el grau d'alferes; després fou capità de milícies al front d'Extremadura, on exercí d'intèrpret de les Brigades Internacionals i conegué Olegario Pachón Núñez, cap de la 37 Divisió. Arran del cop d'Estat coronel Segismundo Casado, va ser nomenat cap d'Estat Major de la 77 Brigada Mixta. Detingut com molts d'altres al port d'Alacant quan intentava fugir de les tropes franquista, fou tancat gairebé un any al camp de concentració d'Albatera i després a la presó d'Alcalá de Henares, on s'encarregà de la comptabilitat. Un cop va ser posat en llibertat condicional, entre 1942 i 1943 fou secretari de Relacions i Organització del Comitè Nacional encapçalat per Eusebio Azañedo Grande. El 12 d'agost de 1943 fou detingut, amb altres membres del Comitè Nacional (Eusebio Azañedo, Emilio Arce, Juan Torres Mendoza i Cecilio Rodríguez), i empresonat a Carabanchel i a Santa Rita, però pogué fugir d'aquesta última presó el 6 de març de 1944 amb una dotzena de companys, entre ells Azañedo. Visqué a València, però la dura repressió l'obligà a marxar a Barcelona i viure sota nom fals. Passà a França i, després de tres mesos a Pàmies (Llenguadoc, Occitània), s'establí a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), on fou un dels animadors de la Federació Local de la CNT i va ser assidu delegat a plens i congressos. Més tard s'instal·là a l'Illa de França i treballà en la construcció, formant part d'una cooperativa amb Vicente García, Cipriano Mera, Eusebio Azañedo, Mestre i altres. Sa companya, Emilia Sánchez Pérez, morí en 1981 i aquest fet el sumí en una profunda depressió. Carlos Marcos Alarcón se suïcidà el 20 de juliol de 1982 a París (França).

***

Fernand Métaud (esquerra) amb Mohamed Saïl davant la tomba d'uns companys a Farlete (1936)

Fernand Métaud (esquerra) amb Mohamed Saïl davant la tomba d'uns companys a Farlete (1936)

- Fernand Métaut: El 3 de juliol de 1915 neix a l'Hospital Port-Royal del XIV Districte de París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifeixista Fernand Albert Métaut –el seu llinatge sovint citat erròniament de diferents maneres (Metant,Metaut, Metaux, etc.). Sos pares, residents a Mennecy (Illa de França, França), es deien Félix Léon Auguste Métaut, ensostrador, i Germaine Alice Grard, i tingué dos germans, Léon Louis Georges Métaut i René Émile Robert Métaut. En els anys trenta residí al número 98 del carrer Château des Rentiers del XIII Districte de París. En 1935 col·laborà en Le Libertaire. Quan esclatà la guerra d'Espanya, s'hi presentà voluntari com a milicià i l'octubre de 1936 estava lluitant en la «Columna Durruti». El 18 de desembre de 1936 el trobem, amb altres milicians francesos lluitadors de la guerra d'Espanya (Coudry, Manssini i Mohamed Saïl), fent un míting a Livry-Gargan (Illa de França, França), organitzat pel «Comitè per l'Espanya Lliure» i el grup local de la Unió Anarquista (UA). De bell nou a Espanya, lluità com a milicià en la Secció Francesa del «Grup Sacco i Vanzetti» de la«Columna Sud Ebre», comandada per Antonio Ortiz Ramírez, especialment al front d'Aragó. Partí el 9 de gener de 1937 de la Caserna «Espartaco» de Barcelona (Catalunya), juntament amb altres companys francesos (Marcel Boillot, Maurice Paul Donzelot, Paul Louis Estève, etc.), cap a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya). L'estiu de 1937 va ser detingut per la reacció comunista i tancat a la Presó Model de Barcelona. El 29 de març de 1938 es casà a Barcelona amb Cecilia Santolaya. Posteriorment passà a França. Durant l'Ocupació Fernand Métaut va ser deportat al camp de concentració de Bergen-Belsen (Baixa Saxònia, Alemanya), on va morir oficialment l'1 d'abril de 1945.

***

Ángel Oset Palacios

Ángel Oset Palacios

- Ángel Oset Palacios: El 3 de juliol de 1920 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Ángel Oset Palacios –el seu nom i llinatges citat sovint erròniament d'altres maneres (Jorge,José,Osset, Palacio, etc.). Sos pares es deien Sancho Oset i Ángela Palacios. Impressor de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou comissari de guerra. Amb el triomf feixista s'exilià a França. Instal·lat a Tolosa de Llenguadoc, a mitjans de setembre de 1951 creuà els Pirineus, com a membre un grup d'acció comissionat per la CNT, amb José Avelino Cortés Muñiz i Pedro González Fernández, amb la finalitat d'eliminar el traïdor Macario P. Laissés. A Barcelona el grup contactà amb el guerriller llibertari Josep Lluis Facerías, el qual els proveí d'un amagatall i de diners. El 21 d'octubre de 1951 participà amb el grup de Facerías en el cop al prostíbul Meublé Pedralbes, on fou abatut el destacat feixista Antonio Massana Sanjuán. El 24 d'octubre, després d'una reunió amb Facerías, el grup decidí fer costat un projecte de distribució de propaganda antifranquista a gran escala, projecte que fou finançat mitjançant una col·lecta publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera. L'endemà, 25 d'octubre de 1951, després de ser interceptat per les autoritats franquistes, va ser ferit i detingut, juntament amb González, per la policia franquista; posteriorment va ser també detingut Cortés. Tancats a la presó Model de Barcelona, van ser absolutament abandonats pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El setembre de 1952 van ser jutjats en consell de guerra i condemnats a mort. Ángel Oset Palacios, i els seus dos companys, van ser garrotats el 8 de gener de 1953 al pati de la presó Model de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Josep Lluís Facerías va escriure un text en la seva memòria sota el títol «Para que su muerte no haya sido en vano», que va ser publicat en el número 2, del 15 de febrer de 1953, del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica.

***

Necrològica de Joan Colomé Ill publicada en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 6 de juliol de 1978

Necrològica de Joan Colomé Ill publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 6 de juliol de 1978

- Joan Colomé Ill: El 3 de juliol de 1925 neix a Cubelles (Garraf, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Sant Pere de Ribes (Garraf, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Colomé e Ill.Sos pares es deien Pau Colomé i Teresa Ill. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites als carres de Barcelona (Catalunya) i posteriorment s'encarregà de l'administració de la col·lectivitat de Vilanova i la Geltrú. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial treballà en el camp i en la construcció, militant a Santa Marta (Aquitània, Occitània) i fou secretari de la Federació de París (França) de la CNT, col·laborant en l'administració del periòdic Le Combat Syndicaliste i en la seva llibreria. Més tard es traslladà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), realitzant diferents viatges a la Península un cop mort el dictador Francisco Franco. Sempre milità en la CNT i ja malalt, quan estava a punt de morir, es traslladà a Vilanova i la Geltrú. Joan Colomé Ill va morir el 29 d'abril  –oficialment el 6 de desembre de 1978 al seu domicili de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i fou enterrat l'endemà en aquesta localitat.

***

Larry Portis

Larry Portis

- Larry Portis: El 3 de juliol de 1943 neix a Bremerton (Washington, EUA) l'historiador i professor universitari llibertari Larry Lee Portis. Fill d'una família obrera, son pare, Everett Eugène Portis, feia d'obrer metal·lúrgic i de bomber, i sa mare, Jacqueline Ann Gates, treballava de secretària ocasionalment. Va créixer a les ciutats nord-americanes de Seattle (Washington) i Billings (Montana). Quan tenia 18 anys es va casar i tingué dos fills immediatament. De formació marxista, participà activament en les lluites universitàries i polítiques locals i entre 1965 i 1968 col·laborà en el periòdic universitariThe Retort. Va fer els primers estudis en la Universitat de DeKalb (Illinois) i en 1968 es va graduar en la Universitat de l'Estat de Montana a Billings. Fou un dels creadors del periòdicunderground universitari The Free Student Press. Els seus estudis els compaginà amb diverses feines remunerades per mantenir sa família. Va ser un dels organitzadors del treballadors municipals de l'aigua de Billings. En 1970 es llicencià i en 1975 es doctorà en història per la Universitat del Nord d'Illinois. En 1974 realitzà feines de suport en la United Farm Workers' Union (UFWU, Unió de Treballadors Agrícoles Units). En sortir de la universitat treballà en diverses ocupacions i milità en l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En 1977 viatjà a Europa, on recorregué diversos països realitzant feines ocasionals. Aquest mateix any, finalment, s'establí a París (França). Entre 1981 i 1996 ensenyà sociologia en la Universitat Americana de París, on creà una secció sindical de la Confederació General del Treball (CGT). Després va ser contractat en diferents universitats franceses –història dels EUA en la Universitat de París 7 (1983-1988), en la Universitat de París 10 (1988-1989), en la Universitat de Clarmont d'Alvèrnia (1995-1998) i en la Universitat de Montpeller III (1998-2009). Va ser a França on es decantà definitivament pel pensament llibertari. Entre 1984 i 1989 fou membre del col·lectiu editor de les Editions Spartacus, creades i dirigides per René Lefeuvre. Entre 1987 i 2007 fou membre de comitè editorial de la publicació de sociologia L'Homme et la Société. En 2002, arran de la invasió nord-americana d'Iraq, va ser un dels cofundadors del grup «Americans for Peace and Justice», radicat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Participà sovint en els activitats del grup Alternative Libertaire i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) francesa. Fou col·laborador habitual de multitud de publicacions llibertàries i científiques, com ara Alternative Libertaire, Gavroche, Radical History Review, The Industrial Worker, Le Monde Libertaire, L'Homme et la Société, Film International, Canadian Journal of Political and Social Theory, International Review of Political Science Abstracts, Les Cahiers de l'Herne,Les Cahiers du CERF, Années trente, Textyles,  Critique Communiste, Albatroz, Itinéraire, etc., a més de revistes online (CounterPunch, Watan,Political Film Blog, Divergences, etc.). També es autor de contes, alguns publicats en Intimacies. Nine tales of love and other emotions (2011), i d'una novel·la, American dreaming. A novel (2011); deixà una segona novel·la, Higher learning, en premsa. Sa companya fou la periodista radiofònica Christiane Pierre Jeanne Passevant, amb qui copublicà diversos llibres. Els seus estudis historiogràfics i sociològics se centren en els sindicalismes francès i nord-americà, en les classes socials francesa i nord-americana, en el feixisme, a més de la chanson i del cinema. Entre les seves obres més importants tenim Georges Sorel (1980), Georges Sorel. Présentation et textes choisis (1982), IWW. Le syndicalisme révolutionnaire aux États-Unis (1985 i 2003), Les classes sociales en France. Un débat inachevé (1789–1989) (1988), La main de fer en Palestine. Histoire et actualité de la lutte dans les territoires occupés (1992, amb Christiane Passevant), Dictionnaire Black (1995, amb Christiane Passevant), La politiqueétrangère des États-Unis. De la guerre mondiale à la mondialisation (2000, amb Michel Allner), Soul Trains. A peoples' history of popular music in the United States and Britain (2002), Cinéma engagé, Cinéma enragé (2003, amb Christiane Passevant i Pascal Dupuy), French Frenzies. A social history of popular music in France (2004), La Canaille! Histoire sociale de la chanson française (2004), Dictionnaire des chansons politiques et engagées (2008, amb Christiane Passevant), Histoire du fascisme aux Etats-Unis (2008), Terror and its representations. Studies in social history and cultural expression in the United States and Beyond (2008, editor), Qu'est-ce que le fascisme? Un phénomène social d'hier et d'aujourd'hui (2010). Larry Portis va morir d'un infart el 4 de juny de 2011 al seu domicili del Mas de la Carrièrre de Sodòrgues (Llenguadoc, Occitània), poc després de jubilar-se.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Nit de poesia a Osona, el proper 3 de juliol

Josep M. Llompart i el "teatre regional"

$
0
0

La literatura catalana experimental.

"Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest 'teatre'. Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): 'El 'teatre regional'és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre". (Miquel López Crespí)


Miquel López Crespí i Josep M. Llompart. Josep M. Llompart presentava l'obra de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres de l'any 1987.

Josep M. Llompart tenia molt mala opinió de l'anomenat "teatre regional". En un article titulat "Present i futur del teatre mallorquí" (vegeu el llibre Mallorca, teatre pàgs. 37-60) Llompart era molt més que dur. Senzillament, les seves asseveracions que compartíem i compartim, eren lapidàries. Escrivia: "La situació [del teatre mallorquí] -tots ho sabem- és aquesta: a Mallorca vàrem tenir, i tenim, una poesia normal i, en certs moments, d'envejable alçada; tenim ja una novel.la que pot mirar amb seguretat i amb esperança cap al futur; vàrem tenir un inici, tan modest i humil com es vulgui però autèntic, de teatre; avui, emperò, el vertader teatre mallorquí no existeix. Ocupant el seu lloc hi ha una cosa, probablement a punt de morir, que li diuen 'teatre regional', o sigui, un teatre que ja va néixer amb el cap baix, humiliat, ferit per aquest adjectiu, 'regional', que, tenguem-ho ben present, mata tot quant toca". Llompart sap molt bé que aquest teatre de l'autoodi (el teatre rekional) té poc o no res a veure amb l'autèntic sainet costumista. El costumisme tenia i té coses vertaderament importants, aportacions bàsiques per a conèixer els costums d'un temps i d'una societat determinats. En les bones peces del sainet del XIX trobarem sempre una intenció satírica, de critica social basada la majoria de vegades en la comicitat. Per això Llompart salva el teatre d'en Pere d'Alcàntara Penya i d'en Bartomeu Ferrà ("teatre humil, però de veres").


L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest "teatre". Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): "El 'teatre regional'és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre. El nostre sainet tractava amb amor, amb tendresa, els seus personatges; respectava i enaltia la seva dignitat d'homes. El 'teatre regional' els tracta amb tota la crueltat del menyspreu; vol que tot un poble faci burla d'ell mateix, de les seves coses més sagrades i entranyables. El 'teatre regional'és això: la suplantació de la rialla moralitzadora per la rialla idiotitzadora".

Les meves primeres obres de teatre (Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu de foc, Autòpsia a la matinada...) anaven en aquesta línia: defugir tota la podridura d'aquest "teatre" idiotitzador (que deia Josep M. Llompart). Dia 7 d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el premi de teatre en català "Carlos Arniches" (era el primer any què es convocava en la nostra llengua). A l'endemà, tots els diaris de la península (i a les Illes Diario de Mallorca) informaven de la notícia. En la mateixa convocatòria guanyava el premi en espanyol J. D. Sutton amb la seva obra Mañana. Els jurats del meu primer premi teatral havien estat en aquells moments les figures màximes de la cultura catalana i de l'espanyola progressista. Em referesc als directors i autors Ricard Salvat, José Monleón i Sanchís Sinisterra (un gran autor de València que ja havia guanyat el Carlos Arniches -versió castellana- l'any 1968 amb l'obra Tú, no importa quién).

Cal dir que els tres autors i membres del jurat que em guardonaren aconseguiren -i això era vertaderament important en aquells anys de repressió i d'entrebancs envers la nostra cultura per part del feixisme- que, juntament amb el premi en espanyol hi hagués també un altre en català. Els tres homes de teatre aconseguiren guanyar aquesta important batalla per la llengua i per la llibertat argumentant l'èxit de públic de El retaule del flautista a tota l'àrea dels Països Catalans. Els franquistes de l'Ajuntament d'Alacant no tenien ni idea del que significava per al poble El retaule... En Ricard Salvat i en José Monleón els hi mostraven fotografies amb les cues de gent i insinuaven què, de guardonar i estrenar una obra en català, ells, com a regidors, podrien fer-se famosos... qui sap si Hollywood els enviaria a demanar per portar a la pantalla l'obra premiada! Pobres! S'ho cregueren ben a les totes!

A nivell de simple recordatori, cal dir que la casualitat de guanyar aquest premi de teatre vengué donada per la publicació a la revista Lluc (maig de 1972) de les bases del concurs. Consultant la col.lecció de Lluc, a la pàgina 24 d'aquest mes de maig s'hi pot trobar la nota que dóna informació del primer concurs de teatre en català des de la guerra civil. Textualment la nota deia: "Alacant: Per primera vegada un premi de teatre en català" I ampliava més endavant l'escrit enviat per un corresponsal "del País Valencià": "L'Ajuntament d'Alacant convoca el I Premi de Teatre Carles Arniches, exclusivament per a obres em llengua catalana, al qual podran concórrer els autors que ho desitgin, de tots els Països Catalans".

Ara, quan ho penses, fan riure aquestes anècdotes de començaments dels anys setanta. Però aleshores eren batalles molt importants en defensa de la nostra llengua, una passa important en la lluita per la nostra llibertat com a persones i com a poble.

Els titulars de l'entrevista amb Sanchís Sinisterra, deien, amb lletres de motllo (La Verdad, 7-X-1972): "El Premio Arniches podrá hacer una gran labor en la potenciación de la lengua valenciana". A Mallorca i molts indrets de l'Estat alguns partits de la clandestinitat encara no havien ni estudiat ni molt manco posat en pràctica una necessària normalització (escriure en català) de les seves publicacions. Dins la mateixa organització -aleshores OICE (OEC)- on vaig militar més endavant, aquesta qüestió no estava gens aclarida. No em parlem dins del carrillisme espanyol i en alguns partits maoistes i estalinistes! Per tant, la meva obra, obrint els premis de teatre d'Alacant al català, aconseguia escletxes de llibertat i normalització en moments ben crítics i problemàtics per a la nostra supervivència com a poble.

Pel que fa a la qualitat de les obres presentades al premi en la seva vessant "valenciana", en José Monleón, parlant a la mateixa entrevista abans esmentada, deixava ben clara l'alta qualitat de la majoria d'obres. Més endavant, quan el periodista demana a Sinisterra la història dels premis en català, l'entrevistat aclareix: "La idea surgió de Monleón y los otros miembros del jurado del año pasado y creo que hay que felicitarles. Alicante está viviendo la problemática de su propia lengua y creo que el Arniches puede hacer una gran labor para potenciarla; el Arniches le dará una mayor raigambre y contribuirá a activar este proceso de desarrollo".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)


"En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista". (Miquel López Crespí)



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga va ser un falangista de primera hora i va dornar un suport actiu al feixisme en temps de la guerra civil. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

La literatura catalana experimental.


Record que Ara, a qui toca? era una obra experimental. Els crítics d'aleshores parlaven de certa influència del teatre de Brecht, Anouill, Ionesco, Beccket, etc. Els papers on havia escrit Ara, a qui toca?, juntament amb els de Les Germanies (que més endavant guanyaria el premi de teatre de més prestigi en aquells temps, el premi especial Born, de Ciutadella), Estiu de foc i alguns altres materials de poesia i narrativa em desaparegueren pels anys setanta-cinc/setanta-sis en uns d'aquells nombrosos escorcolls de la Brigada Social i dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil. Mai no he pogut recuperar aquestes obres malgrat que, una vegada consolidada la reforma, ho vaig intentar. Ningú no sabia res d'uns papers segrestats per la Social! Originals de teatre? Em miraren com si hagués perdut l'enteniment. De les obres segrestades (i segurament cremades o perdudes per aquests sicaris del nazi-feixisme) només em resta l'esborrany de Les Germanies. Aquest esborrany té unes quaranta o cinquanta pàgines i permet una llunyana aproximació al que va ser l'obra guardonada a Menorca. Dic "una llunyana aproximació" perquè record a la perfecció que el projecte inicial sofrí moltes modificacions i ben cert que el material conservat -per miracle! a una de les carpetes que no escorcollaren els sicaris, és només una pàl.lida aproximació al que degué ser l'obra una vegada acabada; malgrat que sempre he pensat que no hi ha mai cap obra "acabada". Sempre he estat partidari de l'obra "oberta". Per entendre'ns: "oberta" a les suggerències creatives dels col.lectius que l'han de representar, als grups revolucionaris (en els anys setanta) interessats en la seva promoció i difusió o a les idees de directors, actors o públic en general (públic conscienciat, és clar).

En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista. Bertolt Brecht havia escrit a un amic, parlant del problema de la relació entre l'art i la política (febrer de 1938): "Com puc mantenir allunyades aquestes coses [el sofriment del poble alemany sota el nazisme] dels meus escrits? I arreu on miri, si miro una mica més enllà d'on acaba aquest estret, veig la get sotmesa a aquests sofriments. I si el sentiment d'humanitat és destruït, l'art deixa d'existir. Compondre paraules belles no és art. Com podrà l'art commoure els homes, si ell mateix no es commou per la sort dels homes? Si jo mateix em tanco davant els sofriments dels homes, com s'obrirà el cor dels homes davant els meus escrits? I si no m'esforço a trobar un camí perquè surtin de llurs sofriments, com trobaran el camí dels meus escrits?".

Nosaltres (juntament amb n'Alexandre Ballester, en Joan Soler Antich o en Llorenç Capellà) reaccionàvem en contra de la grolleria de l'autoodi estupidititzador. Josep M. Llompart escrivia en "Present i futur del teatre mallorquí": "Els nostres autors -em referesc, naturalment, als autors amb un mínim o un màxim d'honestedat- varen reaccionar, de fa temps, contra la ignomínia del 'teatre regional'". El mateix Llompart ens havia dit en nombroses ocasions que "avui, el vertader teatre mallorquí no existeix". Potser ingènuament la nostra intenció era ajudar a crear aquest "teatre nacional-popular" que pensàvem necessitava el nostre poble. Quan l'editorial Daedalus publicà les obres teatrals de Baltasar Porcel, per uns moments ens miràrem dins d'aquell miratge que prometia ser esplendorós. Llompart havia escrit parlant de l'obra de Porcel La simbomba fosca: "Aquesta darrera obra d'En Porcel, supera encara, d'un bon tros, l'encert primerenc de Els condemnats. Tots els qui assistírem a la lectura vàrem romandre literalment amb la boca oberta. A l'hora dels comentaris sonaven els noms de Samuel Beckett, Ionesco, John Osborne. Això ja és dir-ho tot".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)


Vermut glosat a l'Espai Mallorca de Barcelona, el proper 4 de juliol a les 12:30h

[04/07] «Freie Arbeiter Stimme» - Atemptat Salazar - Bresson - Monfray - Rafanelli - Stagnetti - Melli - Mora - Recchi - Entrialgo - Gramignano - González Marín - Arquier - Bruna - Montoya - Santana - Bernal - Abad - Milstein - Orrantia - Reclus - Boisson - Witcop - Berton - Newman - Giaconi - Gudell - Sorinas - Giménez Díaz - Górski

$
0
0
[04/07] «Freie Arbeiter Stimme» - Atemptat Salazar - Bresson - Monfray - Rafanelli - Stagnetti - Melli - Mora - Recchi - Entrialgo - Gramignano - González Marín - Arquier - Bruna - Montoya - Santana - Bernal - Abad - Milstein - Orrantia - Reclus - Boisson - Witcop - Berton - Newman - Giaconi - Gudell - Sorinas - Giménez Díaz - Górski

Anarcoefemèrides del 4 de juliol

Esdeveniments

Un exemplar de "Freie Arbeiter Stimme"

Un exemplar de Freie Arbeiter Stimme

- Surt Freie Arbeiter Stimme: El 4 de juliol de 1890 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic en jiddisch Freie Arbeiter Stimme (La Veu Lliure del Treball). Editat per l'anarquista jueu ucraïnès exiliat Mark Mratchny, comptarà amb nombrosos col·laboradors, com ara el poeta David Edelstadt. Tindrà una durada excepcional per un periòdic d'aquestes característiques, ja que va deixar-se de publicar en 1977. Un temps es va editar a Filadèlfia. N'han estat directors Saul Janovski, Joseph Cohen i Ahrne Thorne, entre altres; i entre els seus col·laboradors tenim David Edelstadt, Abba Gordin, Rudolf Rocker, Moishe Shtarkman, Solo Linder, Basil Dahl, F. A. Franck, Balton Hall, M. Katz, P. Kropotkin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Molli Steimer, Emma Goldman i Di Yunge, entre molts altres. Durant els anys de màxima popularitat va tenir un tiratge de 15.000 exemplars, després en 1905 de 13.000 i en 1935 de 5.000. Amb els anys el títol, massa germanitzat, es va canviar conforme a la nativa pronunciació jiddisch per Frayer Arbeter Shtime. Una part dels arxius d'aquest periòdic es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1980 els nord-americans Joel Sucher i Steven Fischler realitzaren un documental sobre aquesta longeva publicació sota el títol Free Voice of Labor. The Jewish Anarchists.

***

Pla de l'atemptat contra Salazar d'Emídio Santana

Pla de l'atemptat contra Salazar d'Emídio Santana

- Atemptat contra Salazar: El 4 de juliol de 1937, a Lisboa (Portugal), l'anarcosindicalista Emídio Santana i altres companys, intenten assassinar sense èxit el dictador portuguès Oliveira Salazar quan aquest es desplaça a la capella particular del seu amic Josué Trocado, a l'avinguda de Barbosa du Bocage, per assistir a una missa. Buscat per la policia política, Santana va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la policia britànica el deté a Southampton i l'octubre el lliura a la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura salazarista que el condemna a vuit anys de presó i a 12 de deportació, que els farà a la Penitenciaria de Coimbra. Emídio Santana va ser alliberat el 23 de maig de 1953.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Marie-Eugène Bresson (20 de gener de 1894)

Foto policíaca de Marie-Eugène Bresson (20 de gener de 1894)

- Marie-Eugène Bresson: El 4 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 6 de juliol– de 1863 neix a Chaumont (Xampanya-Ardenes, França) l'advocat anarquista i després socialista llibertari Marie-Eugène Bresson. Sos pares es deien Jean Baptiste Victor Bresson, forner republicà, i Marie Maigrot. Fou el membre intel·lectual del grup anarquista de Chaumont. L'abril de 1892, arran de la detenció del propagandista anarquista Raoul Rodach que havia de fer una conferència a Chaumont, va ser importunat per la policia ja que defensà Rodach com a advocat. El gener de 1894, després de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra de Diputats francesa, va ser detingut per la policia, ben igual que tots els anarquistes de la població. En l'escorcoll del seu domicili es van trobar exemplars dels periòdics La Révolte iLe Chambard Socialiste i el fullet Sloughine le nihiliste, d'Hugues Le Roux. Després de ser acusat de ser un dels redactors del periòdic La Révolte i un dels col·laboradors de Le Père Peinard, i de tenir estretes relacions amb els anarquistes de Troyes (Xampanya, França), i d'haver rebutjar assumir la defensa davant l'Audiència de l'Aube, va ser, després d'interrogat, traslladat a París (França) amb el socialista llibertari Auguste Serre (Le Sergent). No considerat perillós, va ser alliberat i pogué tornar a Chaumont, on el desembre de 1894 va ser inscrit en el registre d'anarquistes obligats a residència fixa, juntament amb Simon Humblot, Nicolas i Auguste Serre. Després de dos anys d'inactivitat, en 1896 reprengué la propaganda anarquista, destacant com a orador i reclutador de militants. Gràcies a les seves gestions, l'abril de 1896 Sébastian Faure i Armand Matha hi anaren a Chaumont a fer tres conferències sobre«doctrina anarquista». Considerat «massa burgès» per mor de sa professió segons els obrers guanters Antoine Exbrayat, Simon Humblot, Nicolas i Auguste Serre, de la fàbrica de guanteria Tréfousse de Chaumont, no va ser inclòs en la llista socialista obrera elaborada pel Comitè Electoral Obrer per a les eleccions municipals. No obstant això, estava considerat com un dels promotors de la Borsa del Treball, assistint a totes les reunions i conferències que s'hi realitzaven, com ara la del 28 de juny de 1896, on Eugène Guérard, secretari del Sindicat General d'Empleats del Ferrocarril, i Jean Colly, regidor municipal de París, ponderaren l'acció sindical i ell va ser expulsat de la sala per la policia a causa de la violència de les seves paraules. Cap el 1900 sembla que encapçalava el grup socialista que, amb el seu Cercle d'Estudis Socials (CES), feia propaganda per a les properes eleccions municipals. El 8 d'abril de 1900, amb Adrien Fuzelier, regidor de districte del cantó de Doulevant-le-Château (Xampanya-Ardenes, França), participà en una reunió amb una dotzena d'assistents celebrada al Cercle d'Estudis de la Borsa del Treball per a frenar l'actitud del Partit Obrer cap a les eleccions. Quan en la llista radical («Llista de Defensa Republicana») va ser acceptada la incorporació del Partit Obrer, va ser inscrit com a candidat socialista revolucionari amb els companys Antoine Exbrayat i Simon Humblot. Les seves idees radicals espantaren els electors en la primera volta electoral i només els socialistes moderats n'arribaren a la segona. No obstant això, va ser elegit amb sos dos companys en la segona volta. Ell obtingué 1.305 vots sobre 1.630 votants, i fou el segon elegit. La premsa parlà d'èxit del «Partit Llibertari», dels seguidors del «partit de Sébastien Faure». Encoratjat pel seu èxit, es presentà candidat a les eleccions legislatives de 1902 per al Districte de Wassy (Xampanya-Ardenes, França) contra Albin Rozet, propietari d'una de les foneries més importants de la zona. A finals de 1901 encetà la seva campanya a Roches-sur-Rognon (actualment Roches-Bettaincourt, Xampanya-Ardenes, França), on sabé atreure l'amistat dels obrers metal·lúrgics, però topà de ple amb la influència del patró que anihilà la propaganda socialista acomiadant dos dels obrers que militaven al seu favor. El Partit Obrer ja no el designà com a candidat i en les eleccions municipals de 1904 no va poder entendre's amb els radicals-socialistes i després d'aquest afer deixà la vida política, dedicant-se a escriure articles doctrinals en els periòdics socialistes de la zona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Marius Monfray apareguda en el diari parisenc "Le Petit Journal" del 6 de març de 1887

Notícia de la condemna de Marius Monfray apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 6 de març de 1887

- Marius Monfray: El 4 de juliol de 1866 neix al III Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Marius Monfray. Sos pares es deienÉtienne Noël Monfray, tintorer, i Marie Trux, domèstica, i tingué un germà, Ernest Cyprien Monfray, també militant anarquista. L'octubre de 1883 participà en una col·lecta organitzada per Le Drapeau Noir de Lió en suport dels detinguts polítics. La policia l'acusà de ser l'autor d'un article publicat el 28 d'octubre de 1883 en Le Drapeau Noir signat pel Centre d'Estudis Socials de la Joventut Anarquista, que es reunia al cafè Ruet. Passà alguns mesos a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i a Porrentruy (Jura, Suïssa), on aprengué l'ofici de rellotger. En aquesta època estava subscrit a Le Révolté. El març de 1885 va ser investigat i demanat per les autoritats suïsses en una investigació contra el moviment anarquista, però tal vegada ja havia retornat a Lió. A començament de 1885 començà a fer feina d'aprenent de pintor i de guixaire amb un tal Rauzy. En aquesta època participà activament en el moviment llibertari lionès i fou orador en diferents reunions. El 24 d'agost de 1885 demanà permís per a la venda ambulant d'impresos i esdevingué corresponsal i dipositari de periòdics anarquistes que venia en reunions públiques. Durant la nit del 17 al 18 d'octubre de 1885 va ser detingut per aferrar cartells anarquistes, però va ser posat en llibertat. Amb el sabater anarquista André Montfouilloux organitzà el 20 de novembre de 1886 a Lió una vetllada de germanor que acabà amb una loteria en suport de Toussaint Bordat, condemnat en l'anomenat«Procés dels 66» de Lió, que havia sortit de la presó el gener anterior sense recursos. La policia els acusà d'haver participar en l'atemptat del 8 de febrer de 1887 contra el Palau de Justícia de Lió, on set policies resultaren ferits, però l'escorcoll del seu domicili, al número 215 del Cours Lafayette de Lió, no donà cap resultat. En una nota publicada el febrer de 1887 en diferents diaris demanava els companys que no enviessin escrits a la seva adreça ja que aquests eren sistemàticament requisats per la policia. Arran l'informe d'un confident anomenat Lhoste, ambdós organitzadors van estar denunciats per no haver demanat autorització per a muntar la loteria i el 3 de març de 1887 el Tribunal Correccional de Lió condemnat Montfouilloux a un mes de presó i a Monfray a vuit dies per infracció a la Llei de Loteries. Quan va ser llegida la sentència va cridar «Visca l'anarquia!» i el tribunal el castigà, davant la negativa a retractar-se, a dos anys de presó per «ultratges als magistrats durant l'audiència»; aquesta condemna, però, va ser reduïda en l'apel·lació del 28 de març d'aquell any a un any de reclusió. El 26 d'abril de 1890, en una reunió preparatòria a les manifestacions del «Primer de Maig» celebrada pel Consell Local de Lió de la Federació Nacional de Sindicats, destacà per les seves declaracions violentes. L'agost d'aquell any organitzà una escissió de la Cambra Sindicat dels pintors-guixaires i creà un grup corporatiu internacional d'aquest sector de la ciutat de Lió i dels barris adjacents, del qual va ser nomenat secretari. En aquestaèpoca també treballà de rellotger per a completar la seva feia irregular de pintor-guixaire. El 14 de març de 1891 rebaté violentament els oradors blanquistes convidats pels Sindicat de Vidriers de Lió a la Sala Rivoire en ocasió del vintè aniversari de la Comuna. El 17 de gener de 1892, durant una vetllada familiar celebrada a la cerveseria Corompt per a concloure el Congrés Regional Anarquista i un cicle de conferències de Sébastien Faure, un dels germans Monfray interpretà Le 14 juillet du vagabond. Malgrat que en 1891 encara freqüentava les reunions del grup del barri lionès de la Guillotière, a partir de gener de 1892 deixà de participar en les reunions anarquistes. No obstant això, la policia escorcollà el seu domicili i trobà fullets, periòdics i papers anarquistes de tota casta. El 22 d'abril de 1892, un una agafada preventiva contra 40 militants anarquistes davant la celebració del «Primer de Maig», va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal», però va ser posat en llibertat el 5 de maig. En aquestaèpoca vivia al número 87 del carrer Bonnel. Encara que orfe de pare i d'haver de mantenir sa mare vídua des de 1883, va ser enviat a fer el servei militar al XIV Cos de l'Exèrcit, en un regiment d'infanteria acantonat a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània), però en 1893 va ser llicenciat per «bronquitis tuberculosa». El seu últim domicili va ser al número 257 del Cours Lafayette de Lió. Marius Monfray va morir el 21 de febrer–algunes fonts citen erròniament el 22 de febrer– de 1894 a l'Hospital del IV Districte de Lió (Forez, Arpitània) i va ser enterrat civilment dos dies després al cementiri de La Croix-Rousse d'aquesta ciutat.

***

Leda Rafanelli

Leda Rafanelli

- Leda Rafanelli: El 4 de juliol de 1880 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'escriptora feminista, antimilitarista, editora llibertària i militant anarcoindividualista Leda Rafanelli, també coneguda com la Gitana anarquista. Ja des de molt jove es va interessar per la qüestió social. En 1903, instal·lada amb sa família per raons econòmiques a Alexandria (Egipte), es va apassionar per l'Islam i el sufisme i va aprendre l'àrab i tipografia. En aquesta època freqüentarà els ambients anarquistes d'Alexandria, com ara el cafè llibertari«Baracca Rossa», i farà amistat amb Giuseppe Ungaretti i Enrico Pea; també col·laborà en el periòdic d'El Caire Il Domani. A Alexandria va conèixer Luigi Polli, anarquista toscà amb qui es casarà. De tornada a Itàlia, amb Polli, crearà, amb l'ajuda econòmica d'Olimpio Ballerini, company de la coneguda anarquista florentina Teresa Fabbrini, l'editorial«Edizioni Rafanelli-Polli», i col·laborarà en La Blouse (1906-1910) i en La Donna Libertaria (1912-1913), de Parma. Després de separar-se de son marit, va conèixer intel·lectuals i escriptors (Papini, Prezzolini, Palazzechi), i representants del futurisme (Russolo, Boccioni, Marinetti); amb Carlo Carrà –que va començar anarquista i va acabar feixista– va establir una fructífera relació de treball que donà lloc a una història d'amor. Les característiques del seu futurisme artístic eren d'orientació llibertària. En 1907 va conèixer el tipògraf anarcoindividualista Giuseppe Monanni amb qui d'ara endavant viurà a Milà i crearà la «Casa Editrice Sociale», que es convertirà en l'editorial llibertària més important d'Itàlia. En 1908, amb Ettore Molinari i Nella Giacomelli, formarà part del comitè de redacció de La Protesta Umana (1906-1909) i a més col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com araIl Pensiero, de Pietro Gori i Luigi Fabbri, Libertario,Il Grido della Folla, Volontà, etc. Després va crear, amb son company, la revista anarcoindividualista de literatura i d'art Vir i després La Sciarpa Nera i La Libertà, i es va embarcar en la creació d'una nova editorial, «Casa Editrice Monanni». En 1910 va tenir un fill amb Monanni, Marsilio. Durant la Gran Guerra, fidel a l'antimilitarisme, es va oposar als intervencionistes. Paral·lelament a la seva tasca de propaganda llibertària, va crear una important obra literària i poètica. Amb l'arribada de Mussolini, personatge amb qui havia fet amistat quan era socialista revolucionari abans de la guerra, la seva propaganda anarquista i la seva tasca editorial van fent de manera molt dificultosa. El 7 de febrer de 1923, la seva editorial va ser escorcollada, la revista Pagine Libertarie prohibida i Rafanelli, amb Monanni i altres companys, com ara Carlo Molaschi i Fioravante Meniconi, detinguts. La «Casa Editrice Monanni» desapareixerà en 1933. En 1934 es va separar de Monanni definitivament i a partir de 1942 deixarà Milà i s'instal·larà primer a San Remo i després a Gènova, on es dedicarà a escriure contes per infants sota el pseudònim de Zagara Sicula. Cap al final de sa vida, va fer cursos d'idioma i de cal·ligrafiaàrabs i col·laborà en Umanità Nova. És autora, sota diversos pseudònims, de nombroses novel·les i llibres per infants, com ara La bastarda del principe (1904), Un sogno d'amore (1905), Le memorie di un prete (1906), Valide braccia: opuscolo contro la costruzione di nuove carceri (1907), Seme nuovo (1908), Verso la Siberia. Scene della rivoluzione russa (1908), Bozzetti sociali (1910), L'eroe della folla (1910), Incantamento (1921), Donne e femmine (1922), L'oasi: romanzo arabo (1926), Una donna e Mussolini (1946 i 1975), Lavoratori! (1959), etc. Leda Rafanelli va morir el 13 de setembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia). El seu epitafi: «Leda Rafanelli, viva per sempre, saluda tots els companys. Visca l'Anarquia!» Rafanelli era una anarquista mística que s'identificava força amb la literatura individualista de l'època (Stirner, Nietzsche, etc.), encara que mantenia distàncies amb postures anarcoindividualistes que degeneressin en la violència irracional i el darwinisme social; es va acostar a l'anarquisme social o societari com a manera de matisar les postures. El seu interès per l'Islam anava en la línia del sufisme, de la dansa dervix i de l'esoterisme, en un clar misticisme de religiositat tolerant; estava, a més, compromesa amb la lluita anticolonialista i es va oposar a l'imperialisme europeu, especialment el mussolinià. Es va convertir a l'Islam, encara que la seva obra és plena d'anticlericalisme, d'antimilitarisme i de feminisme radical. Va convertir la cultura àrab en una alternativa politicosocial que s'oposava a la civilització occidental. Part de la seva obra va ser recollida per Aurelio Chessa, que ha estructurat un dels més importants arxius anarquistes, l'Arxiu de la Família Berneri-Chessa, la responsable del qual és Fiamma Chessa, filla d'Aurelio. L'arxiu, amb seu a Reggio Emilia, inclou la col·lecció completa de totes les obres i tots els escrits autobiogràfics de Rafanelli, per a la qual cosa va ser creat el «Fons Leda Rafanelli».

***

Spartaco Stagnetti

Spartaco Stagnetti

- Spartaco Stagnetti: El 4 de juliol de 1888 neix a Roma (Itàlia) el militant anarcosindicalista Spartaco Stagnetti. Va ser va ser secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma. El 30 d'abril de 1920, després d'un míting de suport a la Revolució russa a Roma, on va prendre part Stagnetti, la policia va disparar i va ferir nombrosos congregats; el periòdic anarquista Umanità Nova lloà la resistència tenaç dels companys atacats. Poc després, el 20 de juliol de 1920 va ser atacat i ferit per un escamot feixista, fet que donà lloc a una vaga general. El feixisme va acabar per confinar-lo a l'illa Ustica, a prop de Palerm (Sicília, Itàlia), el 15 de gener de 1927, on va ser assassinat el 15 d'agost de 1927–alguns autors citen erròniament 1928–, per un confinat de règim comú, a la fonda que havia obert a l'illa per mantenir sa família. Stagnetti als anys 20 va publicar a Roma un fullet de gran difusió: L'anarchia vissuta.

Spartaco Stagnetti (1888-1927)

***

Elena Melli, sa filla Gemma Ramacciotti i Errico Malatesta (Roma, 14 de juliol de 1933)

Elena Melli, sa filla Gemma Ramacciotti i Errico Malatesta (Roma, 14 de juliol de 1933)

- Elena Melli: El 4 de juliol de 1889 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Elena Melli. Sos pares es deien Rodolfo Melli i Giustina Paglia. En 1917 treballava d'obrera a la fàbrica industrial «Ansaldo», al barri de Sampierdarena de Gènova (Ligúria, Itàlia), i freqüentava la mestra Liguria Ramussi i altres subversius, alhora que militava en el Fascio Anarquista de Sampierdarena. Separada del seu marit, un tal Ramacciotti, amb qui havia tingut una nina, Gemma Ramacciotti, en aquesta època, segons la policia, estava unida a l'anarquista Emilio Grassini. L'1 de març de 1918 va ser fitxada com a «anarquista fanàtica» i activa propagandista, especialment al barri genovès de Cornigliano Ligure, i es va informar al Comandament del Cos de l'Exèrcit de la necessitat que fos allunyada d'aquest centre industrial tan important. Setmanes més tard, va ser internada a Arezzo (Toscana, Itàlia) i posteriorment deportada a Cosenza (Calàbria, Itàlia). El 19 de setembre de 1918 va ser sorpresa parlant amb el soldat d'infanteria anarquista Raffaele De Rosa i, com a sospitosa de propaganda antimilitarista, va ser confinada al poble d'Scigliano (Calàbria, Itàlia). En acabar la I Guerra Mundial, retornà a Gènova i posteriorment s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on, juntament amb Bruno Filippi, Giuseppe Mariani, Aldo Perego, Guido Villa i Maria Zibardi, fundaren un grup anarquista il·legalista. El 9 de setembre de 1919 va ser detinguda per complicitat en els atemptats contra el Tribunal i la Galeria de Milà, el segon dels quals costà la vida de Bruno Filippi; jutjada el 12 de juliol de 1920, va ser acusada de participar en aquestes accions violentes i d'haver escrit al seu nou company, Giuseppe Mariani, cartes compromeses. Durant l'audiència es va declarar innocent, tot reafirmant les seves conviccions anarquistes. Finalment, el 13 de juliol de 1920 va ser absolta, juntament amb Maria Zibardi –Aldo Perego i Guido Villa van ser condemnats a 12 i 10 anys de presó. Un cop lliure, reprengué les seves relacions amb Giuseppe Mariani i col·laborà en la preparació d'un atemptat contra Giovanni Gasti, cap de policia de Milà, amb la finalitat de protestar contra la indefinida detenció d'Errico Malatesta i altres membres destacats del moviment anarquista. Amb Ettore Aguggini, va insistir en què l'explosiu estigués a prop de l'apartament de Giovanni Gasti, davant de la persiana on s'hi estava. Aquestes maniobres portaren, el 23 de març de 1921, al terrible atemptat del teatre Diana de Milà. Malgrat les seves conegudes relacions amb Mariani i Aguggini, no va ser detinguda ni interrogada, fet que no va impedir que el 19 de maig de 1922 aparegués imprudentment a la sala del Tribunal de Milà on van ser jutjats Mariani i Aguggini, els quals la forçaren a abandonar immediatament la sala. Després de la repressió desencadenada arran de l'atemptat del Diana, uní la seva existència, i la de la seva filla Gemma Ramacciotti, amb la d'Errico Malatesta i, a partir de novembre de 1926, amb l'aprovació de les lleis excepcionals, va viure amb ell a Roma (Itàlia) gairebé en arrest domiciliari. Constantment vigilada, el 22 d'abril de 1928 va ser detinguda i confinada durant cinc anys. Aquesta mesura suscità les protestes de Malatesta qui, l'1 de juny de 1928, sol·licità la revocació de la mesura a la Comissió d'Apel·lació, argumentant que ja no s'ocupava de política, que la seva filla la necessitava i que la seva salut era delicada. El 4 de juny de 1928 va ser posada en llibertat condicional i amb amonestació. Després de la mort de son company Errico Malatesta el 22 de juliol de 1932, restà a Roma sota constant vigilància policíaca. Va rebre el suport de molts anarquistes d'arreu del món (Argentina, Egipte, EUA, França, Suïssa, etc.) i mantingué correspondència, que va ser sempre interceptada per la policia, amb destacats militants anarquistes (Secondo Angelucci, Luigi Bertoni, Attilio Bulzamini, John Camillò, Umberto Ceccotti, Enzo Fantozzi, Sébastien Faure, Alina i Carlo Frigerio, Osvaldo Maraviglia, Nino Napolitano, Max Nettlau, Randolfo Vella, Mario Zucca, etc.). També mantingué correspondència amb sa germana Amalia Melli, lluitadora anarquista que des de França va convèncer l'advocat Mario Trozzi que assumís la defensa d'Angelo Sbardellotto. Després d'una crisi nerviosa que patí en un interrogatori a la comissaria de policia, en la segona meitat de 1937, quan tenia la intenció d'exiliar-se a França, va ser internada coercitivament en una clínica psiquiàtrica romana, essent d'aquesta manera una de les primeres víctimes que patí l'ús i l'abús del manicomi con a mesura de repressió política. Després de molts d'intents fracassat per part de sa germana Amalia per a aconseguir la seva llibertat, en 1941 va ser alliberada de la clínica romana i es pogué reunir amb sa filla Gemma Ramacciotti a La Spezia (Ligúria, Itàlia). En 1942 passà uns dies a l'Hospital Civil de Pisa (Toscana, Itàlia) i després retornà a La Spezia. En aquests anys, va estar constantment vigilada. Després de la caiguda del nazifeixisme, es traslladà a Carrara, on la Federació Anarquista Italiana (FAI) l'ajudà econòmicament la resta de sa vida. Elena Melli va morir el 26 de febrer de 1946 a l'Hospital Civil de Carrara (Toscana, Itàlia).

***

Necrològica de Vicente Mora Samper apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 22 de novembre de 1964

Necrològica de Vicente Mora Samper apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de novembre de 1964

- Vicente Mora Samper: El 4 de juliol de 1889 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Mora Samper. Sos pares es deien Mariano Mora i Genoveva Samper. De família treballadora i catòlica, quan tenia 12 anys va ser enviat pels pares a un seminari de jesuïtes de Madrid (Espanya) perquè esdevingués germà llec, però cinc anys després en fugí amb tres companys i retornà a Casp. Posteriorment emigrà a França, on treballà de miner i entrà a formar part del moviment anarquista. En 1909 marxà cap a Barcelona (Catalunya) per sumar-se a la revolta d'aleshores. Establert al barri barceloní de Sants, ocupà càrrecs orgànics dins del Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on milità durant molts d'anys, fent costat els comitès pro presos i de solidaritat i oposant-se amb força al Sindicat Lliure. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Milità en la Federació Local de Banyuls (Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT. Sa companya fou Vicenta Prades. Vicente Mora Samper va morir el 2 de novembre de 1964 al seu domicili de Mas Mingou de Cervera (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Foto de la policia mussoliniana de Nicola Recchi

Foto de la policia mussoliniana de Nicola Recchi

- Nicola Recchi: El 4 de juliol de 1889 neix a Porto Civitanova (Civitanova Marche, Marques, Itàlia) l'anarquista Nicola Recchi. El gener de 1908 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires entrà a formar part del moviment anarquista. Arran de la repressió desencadenada per la mort d'un policia durant la manifestació de l'1 de maig de 1909, retornà a Europa. Com que no podia anar a Itàlia ja que estava buscat per desertor, s'establí a Suïssa, però poc després emigrà als Estats Units. A Ludlow (Ludlow, Vermont, EUA) participà activament en diversos moviments reivindicatius, com ara les vagues tèxtils i mineres d'aleshores, i en la campanya contra la dinastia Rockefeller. En aquests anys americans estigué lligat al grup anarquista on militaven Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Perdé la seva mà esquerra, uns diuen que accident de treball i altres en alguna acció subversiva amb explosius muntada pel grup de l'anarquista il·legalista Mario Buda o del de Luigi Galleani. La policia l'acusà de ser un especialista en fabricació de bombes i de participar en la campanya de explosions que es desencadenà als Estats Units entre 1917 i 1919. En acabar la Gran Guerra retornà a Itàlia, on obrí un petit quiosc de diaris a Civitanova Marche, on venia publicacions revolucionàries (L'Avanti,Unità, Umanità Nuova, etc.). El febrer de 1923, després que els escamots feixistes destruïssin el seu quiosc en dues ocasions i ell mateix patís agressions, va ser acusat de la mort de quatre feixistes i el març passà a França i poc després retornà a l'Argentina, on posteriorment marxà sa família. A l'Argentina treballà de paleta. El 30 de maig de 1932 va ser detingut acusat d'haver albergat l'anarquista il·legalista Silvio Astolfi; torturat durant setmanes, finalment fou posat en llibertat vigilada. L'Estat argentí li va aplicar la Llei de Residència i fou expulsat a Itàlia, arribant a Gènova el 14 de febrer de 1936. Jutjat per les autoritats feixistes, va ser condemnat a tres anys d'aïllament per«activitats antifeixistes» i internat a l'illa de Ventotene. El febrer de 1939 va ser alliberat, però l'agost fou novament detingut i l'octubre d'aquell any va ser traslladat a la presó de Macerata (Marques, Itàlia) i posteriorment condemnat a l'aïllament a Pisticci (Basilicata, Itàlia), d'on pogué sortir l'octubre de 1941. L'Alliberament l'agafà a Ancona (Marques, Itàlia), on reprengué el contacte amb els companys llibertaris. El setembre de 1945 participà en el Congrés de Carrara, en el qual es fundà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i fou nomenat membre de la Comissió Sindical d'aquesta organització. En 1956 retornà a l'Argentina il·legalment, ja que el govern peronista li negava sistemàticament el visat d'entrada, i pogué reunir-se amb sa companya Beppina i ses tres filles (Idea, Aurora i Alba). Després de la mort de sa companya en 1962, passà els seus últims anys de sa vida amb ses filles sumit en la misèria. Nicola Recchi va morir el 29 de juny de 1975 a Buenos Aires (Argentina).

Nicola Recchi (1889-1975)

***

Necrològica de Florencio Entrialgo Ortiz apareguda en el periòdic "CNT" del 20 d'octubre de 1957

Necrològica de Florencio Entrialgo Ortiz apareguda en el periòdic CNT del 20 d'octubre de 1957

- Florencio Entrialgo Ortiz: El 4 de juliol de 1892 neix a Pión (Villaviciosa, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Florencio Entrialgo Ortiz. Sos pares es deien Lorenzo Entrialgo i Ramona Ortiz. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistí en representació de la Societat de Vidriers «La Primera» de Gijón al Congrés Extraordinari de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers celebrat a Barcelona entre el 8 i el 10 de desembre de 1916, on va exercir de president de la Mesa en la segona sessió. Fou delegat del Sindicat del Vidre de Gijón al II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia), que se celebra entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. En 1920 va fer un míting a Gijón. Més tard, obligat pel boicot patronal, s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara el de secretari de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera. Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del Sindicat del Vidre de Badalona a la Conferencia Regional de Sindicats de la CNT de Catalunya. També en representació del Sindicat del Vidre badalonès assistí al II Congrés de la Federació Local de Sindicats de la CNT que se celebrà entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1931, formant part de la ponència sobre «Sindicats d'Indústria». El novembre de 1932 assistí, amb Joan Manent i Pere Cané, a una reunió amb Juan de la Cruz i Juan Marín, antics pistolers dels Sindicats Lliures barcelonins, on aquests denunciaren l'organització i la realització de nombrosos crims comesos durant els anys del pistolerisme, denúncies que van ser lliurades a l'Audiència de Barcelona. Davant la desídia de les autoritats judicials republicanes, signà amb 45 companys confederals un manifest de denúncia d'aquesta situació.  Arran del cop d'Estat feixista de 1936, l'octubre d'aquell any fou nomenat regidor de l'Ajuntament de Badalona en representació de la CNT. Durant la guerra son fill Eutiquio morí al front de Terol, fet que l'afectà profundament. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou reclòs en diversos camps de concentració. S'instal·là a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya, Dolores González, morí en 1956 a Sant Juèri. Florencio Entrialgo Ortiz va morir el 27 de setembre de 1957 a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània).

***

D'esquerra a dreta: Filippo Guzzardi, Giovanni Spataliatore, Alfonso Failla, Pio Turroni, Paolo Schicchi, D'Andrea, Armando Borghi i Filippo Gramignano (Palerm, 1946)

D'esquerra a dreta: Filippo Guzzardi, Giovanni Spataliatore, Alfonso Failla, Pio Turroni, Paolo Schicchi, D'Andrea, Armando Borghi i Filippo Gramignano (Palerm, 1946)

- Filippo Gramignano: El 4 de juliol de 1894 neix a Borgo Xitta (Trapani, Sicilia) l'anarquista i resistent antifeixista Filippo Gramignano, conegut com Pippo Gramigna i que va fer servir el pseudònim Rag. Filippi. Sos pares es deien Vincenzo Gramignano i Caterina Ciotta. De jove formà part del Partito Democratico de Nunzio Nasi i fou intervencionista. Durant la Gran Guerra obtingué la titulació de comptable, però s'estimà més exercir la professió d'intermediari comercial de grans, entrant en contacte amb els ambients maçònics i mafiosos, dels quals es servirà més tard, durant la II Guerra Mundial, per a finançar activitats anarquistes, suscitant la crítica i la reprovació de destacats companys llibertaris, com ara Paolo Schicchi i Francesco Sammartano (Ciccio). Cap el 1924 entrà en el moviment anarquista de la mà de Salvatore Renda i dos anys després participà en les topades contra els escamots feixistes que es donaren a tota Sicília, especialment a Trapani i a Palerm, juntament amb Salvatore Renda i altres militants de diverses formacions polítiques. Amb l'anarquista Giovanni Allegra, comprà un petit veler que utilitzà per a expatriar clandestinament companys perseguits per la policia. El juliol de 1929 passà a Tunísia i el 12 de setembre d'aquell any a Marsella (Provença, Occitània), encarregat pels companys sicilians per a establir contacte personal amb Paolo Schicchi de cara a la preparació d'un complot insurreccional. A l'Hôtel de Lyon de Marsella, amb Paolo Giovanni Caponetto, Vincenzo Mazzone, Salvatore Renda i Paolo Schicchi, projectà un desembarcament a Sicília que seria l'espurna d'un moviment insurreccional arreu d'Itàlia, que patí diversos ajornaments, a causa entre d'altres de l'enfonsament de l'embarcació i de la detenció de Giovanni Allegra. Aquest últim, esdevingut agent secret de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) a Tunísia i que finalment serà afusellat per les tropes nord-americanes en 1943, es va fer amb els plans i els detalls del pla insurreccional, i, no obstant la «defecció i l'obstruccionisme» d'Antonio Casubolo i d'altres companys, Paolo Schicchi intentà portar-lo a terme. Amb el suport d'Ignazio Soresi, anarquista lligat a la maçoneria local, embarcà clandestinament amb Salvatore Renda i Paolo Schicchi a bord del vapor Argentina, cap a Palerm, on el grup va arribar el 30 d'agost de 1930. Detinguts en el moment del desembarcament, els tres anarquistes van ser processats l'any següent pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat. Declarant-se anarcoindividualista, el 16 d'abril de 1931 Gramignano va ser condemnat a sis anys de presó i a tres de vigilància especial. A diferència de Salvatore Renda, que demanà la gràcia oferint els seus serveis al règim, purgà completament la seva pena, però, en comptes de ser excarcerat, va ser confinat, ben igual que Paolo Schicchi, a l'illa de Ponça i després a la de Ventotene. En acabar les hostilitats bèl·liques, va ser alliberat de l'hospital psiquiàtric de Palerm on havia estat confinat. Juntament amb Paolo Schicchi i altres companys de Palerm, reprengué immediatament, malgrat les dificultats econòmiques i familiars i a la tuberculosi que havia contret al confinament –en 1947 s'havia pogut salvar gràcies a les medicines enviades pels companys nord-americans–, les seves activitats anarquistes. Entre el 3 i el 4 de setembre de 1944 participà en el I Congrés Anarquista Sicilià que se celebrà a Palerm. L'11 de setembre de 1944 assistí al Congrés dels Anarquistes d'Itàlia Meridional celebrat a Nàpols (Campània, Itàlia) i promogut pel grup napolità de l'Aliança Llibertària (AL). Víctima de la desconfiança dels anarquistes napolitans, a causa de rumors infundats que li atribuïren estafes i especulacions contra els companys, hagué de romandre uns tres mesos a Nàpols treballant de maleter al port. De bell nou a Trepani, contribuí a la reorganització del moviment llibertari a la ciutat, on es realitzaren diverses reunions públiques, i a la província, juntament amb Gaspare Cannone i Sasà Maniscalco, que culminaren en el congrés de 14 de març de 1946 que donà lloc a la fundació de la Federació Anarquista de Trepani «Carlo Cafiero». Posteriorment participà en les trobades anarquistes que se celebraren a Sicília, fins al congrés del 23 d'abril de 1950, on es va decidir la gira propagandística de Pier Carlo Masini per la Sicília occidental. Tot i estar lluny de les posicions de Masini, com va explicar en el número únic del periòdic que dirigí Germinal. Omaggio a tutti gli eroi ed a tutti i martiri dell'idea libertaria, que es va publicar el 20 de maig de 1950 a Palerm, contribuí significativament a l'èxit d'aquesta. La polèmica que dividí l'anarquisme italià, arran de la secessió encapçalada pels Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), i la mort de Paolo Schicchi, que va provocar la lenta però inexorable disminució de l'activitat anarquista a l'illa, van fer que s'allunyés progressivament de la militància activa. En 1955 va ser ingressat en un hospital psiquiàtric, d'on sortí la primavera de 1957, però va ser novament internat i fins a dos mesos abans de la seva mort. Filippo Gramignano va morir el 29 de gener de 1964 a Mazara del Vallo (Trapani, Sicília) arran d'una crisi asmàtica. En 1996 es va publicar pòstumament la seva obra Il tentaivo rivoluzionario di Paolo Schicchi del 1930.

Filippo Gramignano (1894-1964)

***

Manuel González Marín al seu despatx (ca. 1937)

Manuel González Marín al seu despatx (ca. 1937)

- Manuel González Marín: El 4 de juliol de 1898 neix a Archena (Múrcia, Espanya) –altres fonts citen Marchena o Cieza, ambdues poblacions murcianes– l'anarquista i anarcosindicalista Manuel González Marín, conegut com Manuel Marín o Marín Manuel i que va fer servir el pseudònim José. Visqué amb sa família a Cartagena (Múrcia, Espanya) i en 1919 va ser expulsat d'aquesta ciutat per les seves activitats anarquistes, traslladant-se a Madrid (Espanya). Durant dos anys formà part de la Societat de Paletes «El Trabajo» madrilenya i posteriorment fou un actiu militant del SindicatÚnic de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid, el qual presidí. Vivia, amb la seva esposa i sa sogra, al número 4 de la plaça de la Cebada de Madrid. En 1921 va ser processat per haver prendre part en una reunió clandestina celebrada al Centre Sindicalista del carrer Pizarro de Madrid. A partir del 15 de gener de 1923 treballà de metal·lúrgic als tallers de construccions metàl·liques madrilenys Casa Jareño. En aquesta època era el recaptador general del «Comitè Pro-Presos». L'1 de setembre de 1923 va ser detingut, amb Feliciano Benito Anaya, acusat de l'atracament a mà armada al barri madrileny de Villaverde del caixer de la «Companyia Bilbaïna de Construccions Euskalduna» i tancat a la presó madrilenya de Getafe; jutjat per aquest delicte el 26 de novembre de 1925, el 30 de novembre de 1925 va ser absolt per manca de proves, encara que Feliciano Benito Anaya va ser condemnat a vuit anys i un dia de presó major. Entre 1926 i 1928 patí diversos empresonaments. L'abril de 1932 representà la Regional del Centre en el Ple de Regionals de la CNT. També milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 de febrer de 1933 participà en un atracament al domicili del comte Ruidoms, fet pel qual va ser reclòs a la presó madrilenya de Colmenar Viejo i de la qual va poder fugir amb cinc companys el maig de 1933, amb el suport de la CNT; en la fuita amb furgoneta va ser ferit en un tiroteig amb la Guàrdia Civil a Mandayano (Guadalajara, Castella, Espanya) i en el qual resultaren morts un número de la Benemèrita (Francisco Sánchez de Real) i dos dels fugats (Ignacio Casado Iglesias i Pablo González Hernández). Jutjat en consell de guerra per aquests fets el 10 de febrer de 1934 a Saragossa (Aragó, Espanya) va ser condemnat, juntament amb Juan Félix Manzanares Ortiz i Rafael Castro Morilla, a la pena de mort; aquesta pena que va ser confirmada el 26 de juny de 1934 per la Sala VI del Tribunal Suprem de Madrid, encara que van ser indultats i condemants cadena perpètua i enviats al presidi de Cartagena. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava empresonat a Madrid i, com que no va ser alliberat, s'amotinà, aconseguint la llibertat el 22 d'agost amb l'assalt de la Presó Model. El novembre de 1936 va ser nomenat delegat de la Conselleria de Transports de Madrid en substitució d'Amor Nuño Pérez. El 24 d'abril de 1937 va ser nomenat, en nom de la CNT, membre del Consell Municipal en diverses comissions i com a tinent d'alcalde del Districte del Congreso i de la Junta de Defensa de Madrid. En aquesta època mantingué una gran polèmica amb Cazorla sobre el debat«guerra-revolució». El febrer de 1939 entrà a formar part del Comitè de Defensa Confederal del Centre i entre el 5 i el 31 de març de 1939 fou conseller d'Hisenda i Economia del Consell Nacional de Defensa. El 27 de març de 1939 realitzà una sonada intervenció radiofònica defensant públicament el perquè de la ruptura amb el Govern de Juan Negrín López i la necessitat de posar fi a la guerra el més aviat possible. L'últim dia de la guerra deixà la Península, amb Eduardo Val Bescós, José Pradas Pradas i Manuel Salgado Moreiras, per Gandia (Safor, País Valencià) a bord del vaixell britànic Galatea, mentre altres companys es concentraven sense esperança a la ratonera del port d'Alacant, i passà a Anglaterra. S'establí a Londres (Anglaterra) i vivia al número 66 de Church Street, al barri de Kensington. El 14 d'abril de 1939 assistí a Londres a una reunió amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) i altres destacats militants amb la finalitat de solucionar la doble representativitat de l'exili. Poc després es traslladà a França per a integrar-se en el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En aquesta època també formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan l'ocupació de França pels alemanys, arribà a Montalban (Llenguadoc, Occitània), on treballà de llenyataire i d'agricultor amb altres companys (Miguel Chueca Cuartero, Olegario Pachón Núñez, etc.). Participà en la lluita clandestina, amb Eduardo Val Bescós i Olegario Pachón Núñez, fins la seva detenció l'octubre de 1941, amb Eduardo Val Bescós, i empresonament a Saint-Michel de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Jutjat, va ser condemnat el 24 de setembre de 1942 pel Tribunal Militar de la XVII Regió Militar de Tolosa a dos anys per«atemptar contra la seguretat de l'Estat francès». Posteriorment passà a un camp de concentració a Moissac (Llenguadoc, Occitània), on es relacionà amb Germinal Esgleas, Eduardo Val Bescós i Mateu Baruta Vila. Lliurat als nazis, va ser internat a la caserna Amiel de Bordeus (Aquitània, Occitània) per a treballar a la base de submarins adscrit al Servei de Treball Obligatori (STO). En 1944, després de ser alliberat pels companys quan els nazis el volien enviar a un camp d'extermini a Alemanya, amb documentació falsa arribà a París. A la capital francesa formà part del Comitè Regional clandestí de la CNT. Després de l'Alliberament, representà la CNT en l'Aliança Democràtica i el maig de 1945 assistí com a delegat al Congrés de París i, arrenglerat amb els moderats, fou un dels redactors de la ponència que tractava sobre les realitzacions portades a terme durant la guerra. Entre 1945 i 1949 col·laborà en el periòdic marsellès Hoy. Visqué a Bordeus i es relacionà amb el sector«col·laboracionista» de José Berruezo Romera i Juan Romera. Posteriorment s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on va ser expulsat de la CNT«ortodoxa». En 1964 col·laborà en el periòdic marsellès Asturias. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Manuel González Marín (1898-?)

---

Continua...

---

Escriu-nos

La generació literària dels 70 més activa que mai - El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí

$
0
0

Illes . La generació literària dels 70 més activa que mai - El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí


El Tall Editorial publica llibre de viatges


Per Raphel Pherrer (Última Hora, 4 de Juliol de l´any 2021)


Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946) es novelista, autor teatral, poeta y ensayista. A finales de los años sesenta empezó a realizar colaboraciones en la prensa de las Islas (Última Hora, El Mirall, l´Estel) difundiendo innumerables artículos sobre temas culturales, memoria histórica y de opinión política. Desde comienzos de los setenta ha publicado más de noventa libros de poesía, teatro, memorias y novela. Miquel López Crespí hace años que está jubilado pero las editoriales no le dejan en paz y contínuamente solicitan nuevas obras, así que desde 2018 ha publicado “Repressió i cultura durant el franquisme” (Lleonard Muntaner Editor), “Joc d´escacs” (Llibres del Segle); “Allò que el vent no s´endugué” (El Tall Editorial); “Visions literàries de sa Pobla” (Llorenç Gelabert Editor); “Un hivern a Lluc” (El Tall Editorial); “Una història amagada” (Lleonard Muntaner Editor); “Dies Irae” (La Lucerna) i “El vicari d´Albopas” (Ajuntament de sa Pobla). A principios de julio de 2021 Miquel López Crespí saca a la luz(El Tall Editorial) su última aportación, “Llibre de viatges”.


Este libro de viajes trata de dejar constancia de la experiencia vital de un escritor de la generación literaria de los setenta. En los veintidós capítulos que conforman esta obra podemos encontrar algunas de mis experiencias esenciales, vivencias que hacen referencia a países como Irlanda, Grecia, Italia, Portugal, Francia, Rumanía, Inglaterra y a otros territorios como Menorca, Ibiza, Formentera y Castilla. También me refiero a diversos viajes nostálgicos al pasado, especialmente hasta la Mallorca de antes del turismo.

El libro que acabo de publicar pone de manifiesto cierta nostalgia de un mundo antiguo que está desapareciendo a una velocidad vertiginosa. Soy muy consciente de que aquel mundo de ilusiones y sensaciones, el ancho universo de muchos de los viajes de mi juventud, todo eso ha desaparecido, pulverizado por el impulso de las estaciones.


Llibre de Viatges ha ido articulándose en medio de una mezcla de emociones que, de forma inconsciente, traslucen la deseperada marcha del hombre en busca de una arcaica e imaginaria felicidad, precisamente por todas las geografías que he ido recorriendo en los últimos años. Es evidente para cualquier escritor que no encontrará nada de interés en los decorados que visita, a no ser que en su interior ese mismo escritor sea rico en experiencias, conocimientos y principios.

A veces me pregunto si todos esos viajes constituyen en realidad la geografía de mi espiritualidad y la respuesta es que en el libro trato de reivindicar, evidenciar la fuerte carga de ilusiones, rebelión y utopía militante que poseyó la generación de jóvenes de los años sesenta y setenta, heredera de todas las generaciones de luchadores que nos precedieron.

Al fin y al cabo como autor debo plantearme si podría omitir en mi obra todas esas referencias a los acontecimientos históricos que nos condicionaron y nos condicionan todavía. Por ello me pregunto cómo se puede separar el mundo personal del escritor de la misma realidad que le ha llevado a ser como es y qué clase de monstruo sería el que se hubiera sometido a tal lobotomía. O cómo dejar de mencionar la existencia de todo un ámbito cultural y político que nos ha ayudado a recargar las baterias de la ilusión.


[05/07] «L'Internazionale» - «Fructidor» - Camps de concentració franquistes - Guillemard - Molas - Sadier - Lansade - Pozzi - Gobron - Maroño - Subirats - Okamoto - Panzacchi - Pere Moragues - Bazal - Canal - Díez García - Álvarez Eslava - Arcal - Bustín - Castanier - Buhr - Sandoval - Einstein - González Pacheco - González Sánchez - García Jiménez - Tailler - Balestri - Font - Hernández - Mers - Mawet - Sánchez Patiño

$
0
0
[05/07] «L'Internazionale» -«Fructidor» - Camps de concentració franquistes - Guillemard - Molas - Sadier - Lansade - Pozzi - Gobron - Maroño - Subirats - Okamoto - Panzacchi - Pere Moragues - Bazal - Canal - Díez García - Álvarez Eslava - Arcal - Bustín - Castanier - Buhr - Sandoval - Einstein - González Pacheco - González Sánchez - García Jiménez - Tailler - Balestri - Font - Hernández - Mers - Mawet - Sánchez Patiño

Anarcoefemèrides del 5 de juliol

Esdeveniments

Premsa anarquista internacional

Premsa anarquista internacional

- Surt L'Internazionale: El 5 de juliol de 1901 surt a Trieste (Friül) el primer número del periòdic anarquista en llengua italiana L'Internazionale. Dirigit per Giovanni Obersnu, hi van col·laborar Ugo Lanzi, Renato Siglich (Souvarine), Vicenzo Maier, Giovanni Zolia, Carlo Kosak, Arturo Covitz i Renato Milchersich. Atacà sistemàticament les posicions socialdemòcrates. Dels quatre números que publicà fins al 16 d'agost de 1901, els tresúltims van ser segrestats per la policia.

***

Capçalera de "Fructidor"
Capçalera de Fructidor

- Surt Fructidor: El 5 de juliol de 1934 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número de la publicació anarquista Fructidor. Periódico de cultura y sociología. Órgano del Ateneo Racionalista y de las Juventudes Libertarias menorquinas. A partir del número 14 (13 de juliol de 1935) portà el subtítol «Semanario de cultura y sociología» i a partir del número 15 (3 d'agost de 1935) «Semanario órgano del Ateneo Racionalista y de las JJ. LL. Menorquinas. Portavoz de los sindicatos únicos de Menorca afectos a la CNT de España». Entre 1934 i 1935 havia aparegut la mateixa capçalera, òrgan de la Federació Obrera de Menorca (FOM). D'antuvi quinzenal, a partir del número 11 (13 de juliol de 1935) passà a setmanal. Suspès arran dels «Fets d'Octubre» de 1934, reaparegué l'1 de juny de 1935. Va ser dirigit per Clodoaldo Villalonga i Liberto Callejas. Trobem textos de Joan Bagur, Liberto Callejas, Joan Camps (Floreal del Campo), J. Cardona, Florià Cardona Pons, J. Carreras, Esperança Elias, Ferran Ferrer, Armand Huguet, Magí Rallé Sans, Miquel Sintes, En sortiren 78 números, l'últim el 31 d'octubre de 1936.

***

Esclaus del franquisme al "Canal de Presos" del Guadalquivir

Esclaus del franquisme al "Canal de Presos" del Guadalquivir

- Creació dels camps de concentració franquistes: El 5 de juliol de 1937 la Secretaria de Guerra del Govern franquista promulga a Burgos (Castella, Espanya) l'Ordre «Camps de concentració de presoners» («Secretaría de Guerra.Órdenes. Campos de concentración de prisioneros. BOE Burgos, 5-VII-1937, núm. 258»), primera peça del sistema franquista de camps de presoners que durarà 25 anys. Al voltant de mig milió de lluitadors antifeixistes (republicans, anarquistes, socialistes, comunistes, nacionalistes, maçons, etc.) fets presoners durant la Guerra Civil (1936-1939) –367.000 durant els tres anys bèl·lics i 140.00 durant l'ofensiva final–, van ser reclosos en camps de concentració, colònies i destacaments penitenciaris per la dictadura franquista, la majoria dels quals pel delicte de«rebel·lió». Alhora que es publicava l'ordre dels camps de concentració, l'endemà, el 6 de juliol de 1937, la Comissió d'Obres Públiques es dirigí a la Junta Tècnica de l'Estat rebel per a suggerir un pla d'obres públiques i treballs aptes per als presoners i presos polítics; la proposta va ser aprovada el 13 de juliol d'aquell any, cosa que indica clarament que el pla estava traçat per endavant i no motivat per la quantitat de presoners que hi anaven arribant. Aquests presos de guerra, enquadrats en Batallons Disciplinaris de Treballadors (BDT), van ser obligats a reconstruir les infraestructures (carreteres, vies fèrries, grans obres hidràuliques, canals fluvials, túnels, aeroports, hospitals, ports, estadis de futbol, fàbriques, edificis militars, casernes, convents, pobles sencers, urbanitzacions de luxe, etc.) de l'Estat franquista en règim de treballs forçats de tipus esclavista. Els penats treballaven forçosament amb l'esperança de reduir les seves condemnes i d'obtenir un exigu salari amb el qual mantenir sa família. El pres era remunerat amb dues pessetes del nou Estat, de les quals es retenien 1.50 per al manteniment del propi treballador, i la resta del salari li era lliurat durant el cap de setmana, si no havia hagut cap falta, vertadera porta falsa amb la qual el creditor passava a ser deutor pel caprici de qualsevol cap o per la delació d'un nombrós cos de confidents, creat a partir de 1938 entre els presoners mateixos. En 1937 hi havia 28 camps de concentració i mesos després, ja en 1938, funcionaven 45 camps i 50 batallons de treballadors; així fins a un total, en 1943, de 141, nombre màxim de camps de concentració que s'establí. En 1962 es va clausurar a Los Merinales (Sevilla, Andalusia, Espanya) –encara que no es tancà fins al 1970– l'últim camp de concentració franquista. En 2004 el cineasta Manuel Palacios estrenà el documental Rejas en la memoria, on historia aquesta repressió basada en els testimonis dels sobrevivents.

Anarcoefemèrides

Naixements

Necrològica de Georges Guillemard apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 24 d'octubre de 1896

Necrològica de Georges Guillemard apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 24 d'octubre de 1896

- Georges Guillemard: El 5 de juliol de 1860 neix al X Districte de París (França) l'anarquista Georges Alexandre Guillemard. Era fill natural de la florista Louise Alexandrine Émilie Feuchère, però el 20 d'octubre de 1868 es va casar al III Districte de París amb Jean François Guillemard i aquest reconegué l'infant. Gravador de professió, destacà com a propagandista llibertari i naturista a la regió parisenca. Col·laborà en La Nouvelle Humanité. Georges Guillemard va morir el 14 d'octubre de 1896 a l'hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França) d'una hipertròfia al cor i fou enterrat civilment dos dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França).

***

Josep Molas Duran

Josep Molas Duran

- Josep Molas Duran: El 5 de juliol de 1861 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Josep Aleix Joan Molas i Duran, conegut com El Burleta, per la seva afició a la broma. Sos pares es deien Aleix Molas Casanovas, pagès, i Rosa Duran Balcells, i era el tercer de cinc germans. Va fer el servei militar com a cornetí d'ordres a la guarnició de Barcelona. D'escassa instrucció, feia de manobre a Igualada. Sembla que es va veure influenciat pel grup editor (Frederic Carbonell Barral, Bonaventura Botines Codina, Lluís Llansana Sabaté, Pere Font Poch, Francesc Serret Constansó, Josep Carreras Llansana i Pere Marbà Cullet) del setmanari anarquista La Federación Igualadina (1883-1885). Després marxà a Barcelona, on treballà de paleta a Gràcia i s'introduí en els cercles llibertaris, destacant com a activista en la societat obrera de paletes. L'1 de gener de 1893 participà com a orador, en representació dels paletes, en el míting de la plaça de braus de Barcelona, juntament amb Manuel Ars Solanellas. L'endemà del 24 de setembre de 1893, data de l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina, va ser detingut com a destacat militant anarquista i romangué empresonat governativament durant més d'un any. Un cop lliure, el 3 de juliol de 1895 va ser novament detingut, però per una qüestió de faldilles i amollat poc després per manca de proves. El 8 de juny de 1896, l'endemà de l'atemptat contra la processó del Corpus Christi al carrer dels Canvis Nous de Barcelona, va ser detingut, juntament amb molts altres militants, pels inspectors de policia Daniel Freixa i Antoni Tresols. El seu empresonament al castell de Montjuïc va ser completament arbitrari, sense garanties processals i, a partir del 6 d'agost, va ser sotmès a tortura, dirigida per la secció especial de la policia judicial barcelonina encapçalada pel primer tinent de la Guàrdia Civil Narciso Portas Ascanio. Va escriure unes cartes sobre les tortures que va patir i que van ser publicades per la premsa anarquista internacional (Les Temps Nouveaux, Le Libertaire, Le Père Peinard, de París, i Despertar, de Nova York). En el muntatge policíac se li acusà, malgrat tenir coartada amb testimonis, de ser coautor amb cooperació directa de l'atemptat, atribuït al principal acusat, Tomàs Ascheri. Entre l'11 i el 15 de desembre de 1896 va tenir lloc el consell de guerra ordinari a porta tancada, on va fer una exposició de les tortures infligides, però el 19 de desembre de 1896 va ser condemnat a mort juntament amb set companys. El 28 d'abril de 1897 la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i Marina de Madrid, que havia de revisar el cas i dictar la sentència definitiva, condemna a mort cinc dels processats (Joan Alsina Vicente, Tomàs Ascheri Fossati, Lluís Mas García, Josep Moles Duran i Antoni Nogués Figueras). El 3 de maig rebé la notificació sentència, tot cantant l'himne anarquista, i aquell mateix dia els condemnats entraren en capella. Josep Molas i Duran va ser afusellat el 4 de maig de 1897 als fossats de la fortalesa militar del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), tot cridant «Visca la Revolució Social!», i el seu cos sepultat en una fossa comuna del cementiri barceloní del Sud Oest.

Josep Molas Duran (1861-1897)

Antoni Dalmau i Ribalta: «El tràgic final de Josep Molas i Duran, àlies El Burleta (1861-1897)», en Revista d'Igualada, 30 (desembre 2008). pp.18-31

***

Alex Sadier fotografiat per Paul Noblet (Ginebra, 1887)

Alex Sadier fotografiat per Paul Noblet (Ginebra, 1887)

- Jules Alexandre Sadier:El 5 de juliol –moltes fonts citen erròniament el 7 de juny– de 1862 neix a Arquian (Borgonya, França) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista francoargentí Jules Alexandre Sadier, conegut com Alex. Sos pares es deien Joseph Florent Sadier, jornaler, i Julie Lion. Insubmís al servei militar, es refugia a Suïssa, on trobarà Kropotkin a Ginebra i esdevé un actiu militant anarquista. En 1887 es trasllada a Bèlgica, on naixerà son fill Gilbert, però és empresonat a Lieja abans de ser expulsat. Aleshores marxa a Londres, des d'on embarcarà a l'Argentina el 1889. A Buenos Aires comença a treballar a la Llibreria Internacional d'Émile Piette, que més endavant serà seva, convertint-se en punt de reunió de les forces progressistes. De 1890 a 1897 col·labora en el periòdic anarquista El Perseguido. El 23 de gener de 1893, a Buenos Aires, apareix el primer número del setmanari anarquista en llengua francesa La Liberté, del qual seran cofundadors Émile Piette i Pierre Quiroule, pseudònim d'Alexandre Falconnet, anarquista francès refugiat a l'Argentina que esdevindrà novel·lista utopista –La ruta de la anarquía (1912), La Ciudad anarquista americana (1914). L'anarquista Auguste Vaillant també serà col·laborador deLa Liberté. Sadier informarà epistolarment Max Nettlau i Jean Grave sobre els progressos del moviment anarquista argentí i ajudarà financerament les publicacions llibertàries (La Révolte, Les Temps Nouveaux...). En 1910 marxa a França i, després de nombroses aventures, fixarà la seva residència a Niça en 1927. Aleshores col·laborarà en L'Emancipateur, en La Voix Libertaire, en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot, i participa en el Grup d'Estudis Socials de Niça animat per la parella Yvonne i Jean Lhuillier. Químic amateur, inventarà una recepta de coloració alimentària a base de curcuma. En novembre de 1935 torna a ca son fill a Buenos Aires, malalt d'un càncer gàstric. Jules Alexandre Sadier va morir el 8 de març de 1936 a Buenos Aires (Argentina). Sa companya, Carolina Kincler, li sobreviurà tres anys i morirà d'un càncer de còlon. Entre les seves obres podem destacar Un Congrès dit anarchiste (1922), À mes camarades (1922), Patriotisme capitaliste (1932) i Dans l'internationale anarchiste (1932). La seva documentació sobre el moviment anarquista argentí es troba dipositada als arxius del Social Museum de la Universitat d'Amsterdam.

***

Necrològica d'André Lansade apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 8 de març de 1970

Necrològica d'André Lansade apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de març de 1970

- André Lansade: El 5 de juliol de 1884 neix a Monfaucon (Beauregard-et-Bassac, Aquitània, Occitània) l'anarquista i sindicalista André Lanxade, més conegut com André Lansade. Sos pares, conreadors, es deien Jean Lanxade (Julien) i Pétronille Émile Élisabeth Naïda Galet, i tingué tres germans (Albert, Julia i Léo). Després de fer el servei militar, a principis dels anys 1900, s'instal·là a Llemotges (Llemosí, Occitània), on començà a treballar d'obrer de sastreria i a freqüentar els militants llibertaris (René Darsouze, Mastatin, Régis Meunier, Pouyand, etc.).  Entre 1908 i 1913 fou secretari del grup llibertari que es reunia al número 45 del carrer Montmailler i col·laborà en el periòdic llemosí Le Combat Social (1907-1909), el gerent del qual va ser Jean Peyroux. L'1 de desembre de 1909 es casà a Llemotges amb Marie Louise Gouny, amb qui tingué dos infants (Roger i Pierre). En 1909 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Confecció de la Confederació General del Treball (CGT) i també fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS). El 8 de maig de 1910, en les eleccions legislatives, protestà contra els sindicalistes que havia fet una crida a votar el candidat socialista. En aquesta època participà activament en les campanyes antimilitaristes contra el Biribi (companyies disciplinàries i penitenciaries establertes a les colònies franceses d'Àfrica del Nord), quan els casos d'Albert Aernoult i d'Émile Rousset, i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Entre 1910 i 1911 fou un dels principals redactors del setmanari llemosí L'Insurgé, imprès a la Cooperativa Comunista de Briva la Galharda (Llemosí, Occitània). En 1914 esdevingué sastre artesà i va ser nomenat secretari del grup llibertari. Entre 1920 i 1921, amb E. Vergnenègre, altre militant del Sindicat de la Confecció, intentà contrarestar la influència de la Federació de la Confecció, el secretari de la qual era Pierre Dumas, i que seguia la línia de Léon Jouhaux. En 1926 entrà a formar part del grup «Amis de Sébastien Faure» i en 1928 fou un dels fundadors de La Voix Libertaire (1928-1939),òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) de Limoges. Després de la sortida d'Adrien Perrissaguet, esdevingué administrador de Le Combat Syndicaliste,òrgan de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), càrrec que ocupà fins a l'esclat de la II Guerra Mundial. Entre 1932 i 1933 col·laborà en el periòdic esperantista i pacifista Le Contre Poison, editat per Henri Faure. L'1 de juny de 1935 el seu nom va ser inscrit en el llistat d'anarquistes del departament de l'Alta Viena com a«militant considerat com a perillós per a l'ordre públic» i es va proposar la seva inscripció en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1943, en plena Ocupació, va ser tancat a la presó de Llemotges i va ser ficat un calabós amb una vintena de companys detinguts. Posteriorment va ser enviat al camp d'internament de Saint-Paul d'Eyjaux (Llemosí, Occitània), on trobà nombrosos llibertaris (Louis Lecoin, Robert Louzon, etc.). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en el moviment llibertari de Llemotges i el seu domicili va ser servir de lloc de reunió. En aquestaèpoca treballà d'empleat de comerç. En 1949 morí sa companya. André Lansade va morir el 8 de febrer de 1970 a Llemotges (Llemosí, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Louyat d'aquesta ciutat.

***

Fitxa policíaca d'Angelo Pozzi

Fitxa policíaca d'Angelo Pozzi

- Angelo Pozzi: El 5 de juliol de 1890 neix a Longiano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Angelo Pozzi. Sos pares es deien Salvadore Pozzi i Matilde Brondinelli. Paleta de professió, emigrà a Suïssa i visqué al barri de Seebach de Zuric (Zuric, Suïssa). Es va veure implicat en l'«Afer de la Bomba» de Zuric i va ser detingut i empresonat des del 26 d'octubre de 1918 fins a uns dies abans del judici, que se celebrà entre el 12 i el 13 de juny de 1919. Va haver de romandre a disposició del tribunal fins al final del procés, ben igual que altres implicats (Mario Castagna, Francesco Pezzi, Giacomo Magni, Eugenio Giuseppe Macchi, Carlo Restelli). El 13 de juny de 1919 va ser absolt, com la majoria dels detinguts preventivament, i rebé una indemnització de 600 francs per l'empresonament injust, després, segurament, fou expulsat de Suïssa. En 1935 estava domiciliat a Annecy (Roine-Alps, Arpitània) i, encara que no feia propaganda activament, es relacionà amb el grup anarquista editor de Le Réveil Anarchiste de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i per tant estava sota estreta vigilància de la policia francesa. Un informe policíac del 5 d'octubre de 1937 informà que el 19 de setembre havia participat en una festa anarquista que reuní 58 llibertaris, incloent una desena de dones i infants, de França i de Ginebra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gabriel Gobron, mestre del caodaisme

Gabriel Gobron, mestre del caodaisme

- Gabriel Gobron: El 5 de juliol de 1895 neix a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França) el periodista, escriptor, historiador, traductor, mestre, professor, espiritista, ocultista, revolucionari pacifista i anarquista Gabriel Gobron, conegut sota el pseudònim de Frère Gago. Tingué dues germanes i un germà. Després de fer els estudis primaris, seguí la seva educació a l'Escola Primària Superior de Pont-à-Mousson (Lorena, França) i després a l'Escola Normal de Mestres de Nancy (Lorena, França). Un cop esdevingué docent, aconseguí un lloc de feina en una escola primària superior a Sidi Bel Abbès (Algèria), on restà sis anys. Molt atret pel misticisme, d'antuvi es convertí a l'Islam. De bel nou a la metròpoli, ensenyà a Rethel i, cada dijous, viatjà a París per seguir cursos a la Sorbona. Un cop obtingué la llicenciatura en Lletres, va ser nomenat professor de secundària a Rethel. Assegurada la subsistència, decidí no presentar-se a cap altra oposició més i dedicar-se als seus estudis, a escriure i a publicar en revistes literàries i de pensament (L'Algérie nouvelle,L'Esprit français, Le Merle mandarin, La Patrie malgache,Le Pays Lorrain, La Pensée Française, Le Progrès de Bel-Abbès, etc.). Estudià diverses llengües (anglès, alemany, italià, espanyol i portuguès) i, alhora que feia traduccions de filòsofs estrangers, s'apassionà per les ciències ocultes i col·laborà en publicacions del gènere (L'Astrosophie,Bulletin de la Société d'Études Psychiques de Nancy, Le Fraterniste,Revue Spirite Belga, etc.). En 1918 publicà un recull dels seus treballs sota el títol de Les couarails de Pont-à-Mousson. En 1920 son pare, el forner Jules Gobron, morí de tuberculosi. En 1921 publicà Yan, fils de Maroussia, novel·la en part autobiogràfica, i en 1925, la novel·la L'Ermonec. Entre 1928 i 1929 publicà en dos volums les seves Histoires lorraines. Au pays des Cocolinjos et des Colindindins. Durant l'estiu de 1929 viatjà arreu d'Europa (Alemanya, Txecoslovàquia, Hongria). En aquest 1929 publicà Contacts avec la jeune génération allemande, obra que fou premiada amb el Preu Internacional de Literatura de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fortament traumatitzat per la Gran Guerra, hagué de veure com els membres de sa família lluitaren en exèrcits enfrontats, experiència que posteriorment explicà en el seuúltim llibre Notre-Dame des Neiges, histoire d'une famille de boulangers (1938). Periodista i escriptor llibertari, durant el període d'entreguerres col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, sindicalistes i pacifistes com ara La Brochure Mensuelle, La Conquête du Pain, L'En Dehors, Germinal, La Grande Réforme, Les Libérés de toutes les Guerres, Le Libertaire, La Patrie Humaine,Les Primaires, Le Semeur de Normandie, SIA,Terre Libre, etc. Entre el seus llibres de caràcter llibertari podem destacar Ni bolchévisme, ni fascisme. Réponse à deux compères: MM. Vaillant-Couturier et Camille Aymard (1926, amb Armand Gilles), Enfances catholiques. Document (1934) i Jean Peuple bâtit la cité. Les principes de la nouvelle économie sociale à base distributive, devra-t-elle adopter la formeétatiste ou la forme fédéraliste? (1937). A finals dels anys vint fou un dels propagandistes del caodaisme, una mena de religió sincrètica del budisme, de l'hinduisme, del cristianisme, del islamisme, del confucianisme i del taoisme, que es creà i desenvolupà a l'Indoxina francesa. Els escrits sobre caodaisme de Frère Gago, nom pel qual es anomenat Gobron pels membres d'aquesta religió, que va escriure entre 1937 i 1939, es van publicar pòstumament sota els títolsHistoire du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme annamite, religion nouvelle en Eurasie (1948), Histoire et philosophie du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme vietnamien, religion nouvelle en Eurasie (1949) i Le caodaïsme en images (1949, amb altres). Altres obres seves són Tartines de Cancoyotte. Conte lorrain (1919),Raspoutine et l'orgie russe (1930), Nelson, le cœur de chêne (1931-1932, amb Sylvain Bonmariage), La Hongrie mystérieuse (1933), Barbandouille. Fabliau moderne pour adultes (1933), L'Encyclique testamentaire de l'île de déportation et de martyre du Pape Léon XIV (1938),Les persécutions de l'administration française contre les caodaïstes (1938) i L'expérience d'un cardiaque. Conseils utiles aux malades (1941). Gabriel Gobron va morir el 8 de juliol de 1941 a Rethel (Xampanya-Ardenes, França) i fou enterrat a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França). La seva esposa fou Marguerite Gobron.

Gabriel Gobron (1895-1941)

***

Manuel Maroño Calvo

Manuel Maroño Calvo

- Manuel Maroño Calvo: El  5 de juliol –algunes fonts citen el 2 de juliol– de 1899 neix a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia) el socialista i militant confederal Manuel Maroño Calvo. Sos pares es deien Benito Maroño Novais, emigrant a Buenos Aires (Argentina) on morí, i Josefa Calvo Hermida. De bona formació cultural, en 1919 entrà a treballar de tipògraf a la impremta del Seminari Conciliar compostel·là. Afiliat a l'Associació Tipogràfica de Santiago de Compostel·la, adherida a la Confederació Regional Galaica (CRG) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1921 en va ser nomenat vicepresident, posteriorment vicesecretari, en 1923 secretari i en 1924 president. També fou un dels promotors en 1922 de la Biblioteca Obrera. Simultàniament tingué un paper destacat en el Sindicat d'Empleats Subalterns de l'Hospital Provincial de Santiago de Compostel·là de la Unió General de Treballadors (UGT) i figurà en la directiva de diferents societats obreres, com ara la Sociedad de Constructors de Calçat (secretari en 1922), la Unió Protectora d'Artesans (secretari en 1924), la Societat de Fusters (vocal de la junta directiva en 1926), la Unió Obrera (secretari entre 1928 i 1932), la Societat d'Infermers (president en 1934). Fou secretari-comptador i president de l'Agrupació Socialista de Santiago de Compostel·la i desenvolupà càrrecs de responsabilitat en la Federació d'Entitats Socialistes de la Comarca de Santiago de Compostel·là, creada el juny de 1931. Arran de la vaga general revolucionària de 1934, va ser detingut el 10 d'octubre d'aquell any per ordre de l'autoritat militar per haver participat en una reunió clandestina a la taberna «Padre Benito» i alliberat l'endemà; per aquest motiu va ser acomiada de la seva feia a la impremta del Seminari Conciliar, encara que posteriorment, quan va ser absolt el desembre de 1934, va ser readmès. Per al Congrés del Ple Regional Galaic de la CNT, que es va celebrar entre el 19 i el 21 de maig de 1935 a Ourense (Ourense, Galícia), va ser nomenat delegat per assistir-hi, però declarant-se socialista hi renuncià. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 formà part, en representació dels sindicats, del Comitè Executiu del Front Popular de Santiago de Compostel·la i s'encarregà de la defensa i protecció del convent del Carme. Detingut al barri de Vista Alegre on vivia sa núvia, va ser empresonat a Raxoi. Jutjat en consell de guerra sumaríssim amb els altres 11 membres del Comitè Executiu del Front Popular, el 19 de novembre de 1936 va ser condemnat a mort. Manuel Maroño Calvo va ser afusellat el 3 de desembre de 1936 als murs del cementiri de Boisaca de Santiago de Compostel·là (la Corunya, Galícia), juntament amb son germà José Maroño Calvo i altres militants esquerrans (Fernando Domínguez Caamaño, Rafael Frade Peña, José Germán Fernández, Luís Martínez Nouche, Rafael Pardo Carmona, Modesto Pasín Noya, Francisco Ponte Ces i Luis Rastrollo González). En 2001 Dolores Vieites Torreiro publicà la biografia Manuel Maroño Calvo. Maroño o boó.

Manuel Maroño Calvo (1899-1936)

***

Josep Subirats Lleixa

Josep Subirats Lleixa

- Josep Subirats Lleixa: El 5 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1900 neix al Mas de Barberans (Montsià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Subirats Lleixa, conegut com Pepito. Sos pares, militants llibertaris, es deien Jaume Subirats i Anna Lleixa. Sos germans i germanes Carmen, Francesc, Jaume, Manuel i Raimon, van ser també militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer de fleca de professió, en 1917 s'afilià a la Secció de Flequers del Sindicat de l'Alimentació de la CNT de Barcelona. Milità activament durant l'etapa repressiva que el general Severiano Martínez Anido engegà quan ocupà el Govern Civil de la capital catalana. En 1923, amb el cop d'Estat del general Primo de Rivera, s'exilià a París (França), amb son germà Jaume, i milità en la Federació de Grups Anarquistes del departament del Sena. Quan tornà a Catalunya, s'instal·là a Barcelona, on fou un actiu militant del ram de l'alimentació. Fou un dels animadors del grup excursionista «Sol i Vida» i de l'Ateneu Llibertari del Clot. També col·laborà en l'Ateneu Llibertari de Gràcia, del qual fou un dels fundadors. Després s'adherí a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i patí en les seves carns empresonaments i pallisses. El juliol de 1936, quan esclatà la guerra civil, marxà voluntari en les milícies confederals al front d'Aragó, i amb sos germans organitzà la producció de pa de la «Columna Durruti». En 1939 marxà a l'exili i patí els camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) amb sa companya Josepa Albir (Pepita) i sa filla Ana, que havien estat condemnades a mort pel règim franquista, però que després d'11 anys de presó van ser alliberades. Milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa. Josep Subirats Lleixa va morir el 16 de novembre de 1964 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Okamoto Jun

Okamoto Jun

- Okamoto Jun: El 5 de juliol de 1901 neix a Honjō (Saitama, Japó) el poeta, dramaturg i anarquista Okamoto Yasutaro (Okamoto és el llinatge), més conegut com Okamoto Jun. En 1906, amb sos pares divorciats, va ser enviat amb son avi matern a Kyoto (Kyoto, Japó), on va fer els estudis primaris, que completà posteriorment a Honjō. Un any després començà els estudis secundaris a Kyoto i un cop graduat es traslladà a Tòquio (Japó) on va fer estudis a les universitats de Chūō i de Tōyō, estudis que abandonà. En 1920 entrà en contacte amb els cercles llibertaris i es va veure fortament influenciat per Piotr Kropotkin i Sakai Osugi. En aquestaèpoca es relacionà amb l'Aliança Socialista Japonesa (ASJ) i començà a escriure. En 1922 es va casar i en 1923, amb Tsuboi Shigeji, Hagiwara Kyojiro, Kawasaki Chotaro i altres, creà un grup de poesia d'avantguarda (dadaista, futurista i nihilista) que edità la revista anarquista Aka to Kuro (Roig i Negre), que publicà quatre números entre gener de 1923 i juny de 1924. En 1928 publicà la seva primera col·lecció de poemes Del matí a la nit i en 1933 la segona Mal karma és viu, però tingué problemes amb les autoritats que segrestaren els exemplars. Durant l'estiu de 1933, amb Tai Uemura, Akiyama i Tozaburo Ono, creà la «Kaiho Bunka Renmei» (Lliga per a una Cultura de l'Alliberament), que publicà la revista Bungaku Tsuhin (Notícies Literàries), que volia arreplegar les iniciatives dels moviments cultural i obrer de tendència anarquista. En 1935 va ser detingut per violació de la «Llei de Preservació de la Pau». En 1937 se separà de sa companya. En 1940, amb Hanada Seiki, creà una organització cultural avantguardista i el març d'aquest mateix any, amb Tsuboi Shigeji, Ono Tôsaburô, Kaneko Mitsuharu, Aoyanagi Yû, Akiyama Kiyoshi, Emori Moriya i altres, fundà la revista Shigen (Plana Poètica). En 1941 publicà la seva col·lecció de poemes Locomotora de nit. En 1942 entrà a treballar de guionista en els estudis cinematogràfics Daiei Tamagawa. Després de la II Guerra Mundial s'acostà al comunisme. En 1947 es publicà el poemari Bandera de roba feta pedaços. Okamoto Jun va morir el 16 de febrer de 1978 al Japó.

***

Umberto Panzacchi

Umberto Panzacchi

- Umberto Panzacchi: El 5 de juliol –el 8 de juliol segons el certificat de defunció– de 1901 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Umberto Panzacchi, conegut com Panzata. Sos pares es deien Guglielmo Panzacchi i Bianca Reggiani. Es guanyava la vida com a obrer de la pavimentació i paleta. Per les seves activitats antifeixistes, a finals de 1923 passà a França i a París participà en nombroses manifestacions contra el règim de Benito Mussolini. L'octubre de 1936 el trobem a Espanya com a voluntari defensant la Revolució enquadrat en la II Companyia de la«Brigada Internacional Garibaldi» i prengué part en diferents accions militars al front de Madrid (Boadilla del Monte, Mirabueno, Majadahonda i Arganda). Molt deteriorat físicament, el febrer de 1937 va ser enviat a les cuines dels batalló, on restà fins el juliol de 1937, quan, malalt del cor, va ser hospitalitzat. L'octubre va ser repatriat com a «invàlid» a França. Umberto Panzacchi va morir el 15 de novembre de 1941 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França). Sa companya fou Ermengarda Ferrari.

 ***

Camp de concentració de Gusen

Camp de concentració de Gusen

- Ramon Pere Moragues: El 5 de juliol de 1903 neix a Vinaixa (Garrigues, Catalunya) el militant anarquista Ramon Pere Moragues. Va formar part activa del moviment llibertari de Terrassa. El febrer de 1939, amb la Retirada, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps. Més tard fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El juny de 1940, arran de l'ocupació alemanya, fou detingut per les tropes nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen amb la matrícula 12.059. Ramon Pere Moragues va morir el 28 de setembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria), depenent del de Mauthausen.

***

Luis Bazal Rodríguez

Luis Bazal Rodríguez

- Luis Bazal Rodríguez: El 5 de juliol de 1905 neix a Cerecinos de Campos (Zamora, Castella, Espanya) –alguns citen erròniament Xinzo de Limia (Ourense, Galícia)– l'escriptor, poeta i mestre anarquista i anarcosindicalista Luis Bazal Rodríguez. Sos pares es deien José Bazal i Marcelina Rodríguez. Fill d'un metge oculista gallec que va ser traslladat a Madrid (Espanya), quan aquest morí, sa família s'instal·là a Verín (Ourense, Galícia). Luis Bazal estudià magisteri, com sos altres dos germans, a Ourense i exercí la seva professió a Galícia (Correchouso, Castro de Beiro, Pidre, etc.). Fou membre de l'Associació de Treballadors de l'Ensenyament d'Ourense (ATEO). Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Verín i amb José Losada Dalama (Sastriño), Celso Blanco i José Perdiz Varela acabà en 1933, gràcies a la implantació del sindicat anarcosindicalista, amb l'hegemonia que mantenia la Unió General de Treballadors (UGT). En aquests anys (1930-1934) col·laborà en Solidaridad Obrera de la Corunya. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, mentre feia de mestre a Correchouso (Laza, Ourense, Galícia), va ser detingut sota l'acusació de complicitat en una temptativa d'evasió de militants llibertaris de la presó de Verín i de fer costat les reivindicacions sindicals dels carrilanos (constructors de les línies ferroviàries). Després de dos mesos empresonat, va ser traslladat a Pidre (Solbeira de Limia, Ourense, Galícia) com a represàlies. Durant el curs 1935-36 exercí el magisteri a Palmés (Ourense, Galícia), on organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i dinamitzà els moviments associatius veïnals i pagesos. S'enfrontà a l'aixecament feixista de juliol de 1936 i quan els franquistes ocuparen la zona, passà a Portugal i a Lisboa embarcà cap a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Després lluità en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en la Batalla de l'Ebre i a les lluites a la Serra de Pàndols i Serra de Cavalls. Mentrestant, va ser jutjat a Ourense per«rebel·lió militar» i declarat en rebel·lia. Amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant la II Guerra Mundial, participà activament en la Resistència. A Tolosa i a Besiers (Llenguadoc, Occitània) treballà de mestre i col·laborà en la premsa llibertària (Cenit, Solidaridad Obrera, etc.). La seva faceta d'escriptor la desenvolupà en el camp poètic, assagístic i novel·lístic.És autor de Vaso de lágrimas (Poemas de guerra. Poemas del exilio. Poesía de la muerte...) (1957), Rebeldías. Selección de poemas (1965),¡Ay de los vencidos! Testimonio de la guerra de España (1966), Ave César. Testimonio de la guerra civil española (1981, segona edició d'¡Ay de los vencidos!), Dialogo de los ociosos. Ensayo crítico filosófico (sd), El duro pan del exilio (sd), ¿Para siempre? (sd); deixà molts de manuscrits inèdits actualment perduts. Al final dels seus dies retornà a la Península. Sa companya fou Casimira Gil Sotelo, amb qui tingué dues filles, María Perla i María Cibeles. Luis Bazal Rodríguez va morir el 17 de gener de 1993 a Roses (Alt Empordà, Catalunya), on tenia família, i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. En 2007 l'historiador Xerardo Dasairas Valsa, després de trobar causalment el manuscrit de l'autobiografia de Bazal a la Biblioteca de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, publicà Luis Bazal. Memoria e fuga dun mestre anarquista galego.

Luis Bazal Rodríguez (1905-1993)

***

Alliberament del camp de concentració de Mauthausen per la XI Divisió de Cuirassats dels EUA

Alliberament del camp de concentració de Mauthausen per la XI Divisió de Cuirassats dels EUA

- Josep Canal Arderiu: El 5 de juliol de 1906 neix a Puig-reig (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Canal Arderiu. Sos pares es deien Josep Canal i Vicenta Arderiu.Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Puig-reig, quan esclatà la Revolució llibertària de 1936 fou un dels capdavanters del procés col·lectivitzador al Berguedà. També lluità als fronts de guerra. Amb la victòria franquista, passà els Pirineus. En 1941 va ser detingut pels nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria). El 5 de maig de 1945 va ser alliberat del captiveri per les tropes aliades. Durant la postguerra s'instal·là a Briva la Galharda, on milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili de la localitat. Josep Canal Arderiu va morir el 5 d'octubre de 1960 al seu domicili de Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

***

Fidel Díez García

Fidel Díez García

- Fidel Díez García: El 5 de juliol de 1915 neix a La Robla (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Fidel Díez García –també citat erròniament com Díaz. Sos pares es deien José Díez Rodríguez i Juana García González. Arran de la repressió del moviment revolucionari d'octubre de 1934, esdevingué un dels organitzadors, amb Máximo Presa, Otilio Campos, Jesús Robles i José Rodríguez, entre d'altres, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Robla, posant un local de la seva propietat a la disposició del sindicat anarcosindicalista. Militant de les Joventuts Llibertàries, a finals de 1936 s'enrolà com a voluntari a la caserna de Cármenes i lluità com a milicià contra el feixisme al front nord enquadrat en el Batalló 206 de la CNT. En 1937, arran de la caiguda del front nord, va ser capturat a Astúries per les tropes franquistes i empresonat. Un cop lliure, va fer tasques d'enllaç amb els guerrilles llibertaris i efectuà nombroses missions assegurant les relacions amb la Regional confederal asturiana des del bar Setién de Gijón, que també servia com a centre de recollida de cotitzacions. A finals de 1947 organitzà una reunió de guerrillers al bosc de San Pelayo amb la finalitat d'organitzar la seva evacuació, ordenada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reorganització de la CNT a La Robla, amb el suport d'antics membres del Batalló Confederal 206. El març de 1991 participà en l'exposició que sobre la historia de l'anarquisme es realitzà a Lleó. Fidel Díez García va morir el 20 de juliol de 1991 a Lleó (Castella, Espanya) i fou enterrat al cementiri de La Robla.

---

Continua...

---

Escriu-nos

El 18 i 19 de Juliol de 1936 a Mallorca en la novel·la històrica L´Amagatll, Premi de Narrativa Miquel Àngel Riera

$
0
0

...deixar constància d'un món exterminat a matadegolla per la reacció illenca, espanyola i internacional (cal recordar la intervenció alemanya i italiana a les Illes, perfectament estudiada per l'historiador Josep Massot i Muntaner en nombrosos treballs) que, sens cap escrúpol, emprà, durant molts d'anys, els escamots d'execució, la sang del nostre poble per a anar bastint les "excel·lents" creacions "culturals" dels vencedors. Repressió i torrentades de sang mallorquina que, per a més d'un d'aquests intel·lectuals sense consciència -tipus Villalonga o Joan Estelrich, per exemple-, varen ser el fonament de llurs obres. (Miquel López Crespí)


Mallorca i la guerra civil.



L'origen primigeni de la novel·la L'Amagatall parteix en el fons de la idea, moltes vegades ajornada, de retre un particular homenatge a la generació de republicans mallorquins -i igualment als estrangers- que volgueren modificar, amb l'adveniment de la República, les injustes i caciquils estructures econòmiques i culturals de Mallorca i de l'Estat. Aquesta obra, guardonada l'any 1999 amb el III Premi de Novel·la "Miquel Àngel Riera" i publicada en el mes d'abril del mateix any en la prestigiosa col·lecció "Tià de Sa Real" que dirigeix el professor i escriptor Pere Rosselló Bover, està basada en aquest mig segle (l'autor de la novel·la ja té més de cinquanta anys!) de relacions estretes amb lluitadors antifeixistes d'aquella època. En algun capítol ja he parlat de la decisiva influència que en la meva formació cultural -democràtica, revolucionària, humana- tengueren el pare, combatent anarcosindicalista, i l'oncle José, cap del Servei de Transmissions de la XXII Brigada de l'Exèrcit Popular. En aquesta inicial relació -íntima, la més influent segurament- hauríem d'afegir la relació -a sa Pobla- amb personatges -grans personatges, excel·lents persones- que patiren en carn pròpia la terrible repressió de les autoritats feixistes. Parl ara mateix d'homes com Pau Canyelles (en "Pau Comas"), amagat durant anys en el sostre de casa seva, en el carrer Gran (ben a prop d'on viu el meu amic de la infantesa Sebastià Bennàssar 'Pelí'). I, sens dubte, m'influí poderosament aquest fet de conèixer a fons la història de Pau Canyelles i de la seva esposa, Rosa Vallespir Serra (de la casa dels quals sortí el pare per a casar-se amb la meva mare, Francesca Crespí "Verdera").



Coberta de la novel·la L'Amagatall.

El pare i l'oncle ja m'havien narrat -o es contaven entre ells i jo escoltava, d'infant, al costat de la foganya, a sa Pobla- nombroses històries de republicans amagats a la península: homes emparedats en vida, trets a culatades si els trobaven els falangistes, morts sense contemplació enmig del carrer, davant l'esposa i els fills, sense cap mena de pietat. Ho comentaven amb en Guzmán Rodríguez Fernández (que formava part d'aquella munió d'excel·lents presoners bascs que tant ajudaren a sa Pobla al final de la guerra, aplicant els seus coneixements mecànics a la fabricació dels famosos motors d'extracció d'aigua poblers). Als deu o dotze anys, ja havia escoltat nombroses històries de gent represaliada, de republicans amagats. Quan, amb el temps, coneixent aquella heroica generació d'antifeixistes mallorquins i peninsulars, vaig anar aprofundint en la qüestió, més em seduïa la possibilitat de fer-ne una novel·la. Les històries de les persecucions dels republicans ha estat magistralment detallada en el famós Diccionari vermell escrit per l'amic Llorenç Capellà (que també coordinà, des de les pàgines del diari Baleares, aquell recordatori dels fets més sagnants de la destrucció de Mallorca per part de falangistes, clergat i intel·lectuals del tipus dels germans Villalonga (Miguel i Lorenzo). Anys més endavant, militant tant a l'OEC com en el PSM, en parlava hores i hores amb aquests heroics supervivents de la desfeta. Homes i dones de més de seixanta anys (parl de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta) que, malgrat les persecucions sofertes per part dels botxins de l'antiesquerranisme nazifeixista, conservaven -dècades i dècades després dels fets que m'explicaven!- el mateix esperit de lluita i resistència de la seva joventut, quan, afiliats a Esquerra Republicana de Catalunya, el PCE, el PSOE, la UGT, CNT o el POUM, combatien per a portar (des de les revistes, des dels Ateneus) idees de justícia i llibertat a les classes populars. Sectors mantinguts -a força de sermons clericals, brutals ritmes d'explotació, fam i misèria de tot tipus- en una situació propera a l'extinció física i espiritual.



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi") i el tinent coronell García Ruiz. En la fotografia també podem veure el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes.(Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

La novel·la de la qual parlam, L'Amagatall, neix d'aquesta il·lusió per deixar constància escrita d'un món (sentimental, cultural, polític) exterminat a matadegolla per la reacció illenca, espanyola i internacional (cal recordar la intervenció alemanya i italiana a les Illes, perfectament estudiada per l'historiador Josep Massot i Muntaner en nombrosos treballs) que, sens cap escrúpol, emprà, durant molts d'anys, els escamots d'execució, la sang del nostre poble per a anar bastint les "excel·lents" creacions "culturals" dels vencedors. Repressió i torrentades de sang mallorquina que, per a més d'un d'aquests intel·lectuals sense consciència -tipus Villalonga o Joan Estelrich, per exemple-, varen ser el fonament de llurs obres.


En Josep Muntaner i Cerdà, pobler d'origen pollencí, ha deixat constància d'aquestes provatures infructuoses d'escapar de les persecucions de l'antiesquerranisme feixista mallorquí i espanyol en el seu magnífic llibret de memòries No eren blaves ni verdes les muntanyes (Ciutat, Impremta Politècnica, 1988). Militant anarcosindicalista, lector de Victor Hugo i Émile Zola, explica molt bé el fracàs -inicial- de l'aixecament feixista a Pollença: "He de fer constar que les quaranta-vuit hores que fórem els amos absoluts del poble no vàrem matar ni detenir, ni ofendre cap veí que creguéssim de l'altre bàndol" (pàg. 24). I, pel que fa als "grans dipòsits d'armes" que tenien els revolucionaris pollencins (falsificació que serví als feixistes per a portar molts treballadors al paredó, així com als severs tribunals militars de l'època cent quaranta-sis republicans pollencins i peninsulars), en Josep Muntaner fa constar (pàgs. 24-25): N'hi ha molts que recorden el dipòsit d'armes i municions de què disposàvem: un caramull de pedres, algunes botelles incendiàries o inflamables, un parell d'escopetes de perdigons, així com també vàries pistoles, la majoria espenyades...".


Josep Muntaner, aquest republicà pobler de tendència llibertària, es va haver d'amagar, en companyia del seu amic Martí Vicens (Bonjesús) per les muntanyes, fugit ja, el mateix dia de l'entrada de l'exèrcit a Pollença, de la segura mort que li desitjaven els feixistes antiesquerrans pollencins. Malgrat no estigués amagat dins un enfony com el protagonista de L'Amagatall, o per coves i muntanyes (el santamarier Jaume Tries hi romangué tretze anys, per enfonys muntanyencs, fugint dels botxins de la dreta antirepublicana), també patí enormes sofriments pels entreforcs de les serralades de les contrades que coneixia (Puig Gros de Ternelles, possessió de Llinars, La Coma d'En Xeixa, pinar de Can Sales, carretera vella de Lluc, Fartàritx, puig de Tomir... ). Subsistí a base de figues, caragols torrats (que feien mal de panxa i provocaven unes diarrees terribles)... Sort d'algun pagès, que, jugant-se la vida, oferia als perseguits un plat de sopes amb col, alguna sobrassada, un poc de pa amb formatge... Finalment -segons explica Josep Muntaner- no li quedà més remei (a ell i al company de dèries llibertàries, Marí Vicens) de provar d'arribar fins a sa Pobla, on l'autor de les memòries que comentam tenia una germana.


Som en el mes d'agost de 1936. La sang va a lloure pels camins de Mallorca. Els botxins de la dreta clerical i militarista, àvids de sang comunista o simplement republicana, cerquen a la desesperada cossos per a l'escorxador. Josep Muntaner explica la tragèdia que va ser anar esquivant -des del Tomir fins a poder entrar d'amagat a sa Pobla- aquests escamots de caçadors de sang humana: la bèstia antiesquerrana nazifeixista. El protagonista de No eren blaves ni verdes les muntanyes conta com s'apropa a sa Pobla des de les cases de la possessió de Son Cladera "a una distància d'uns sis o set-cents metres del creuer de la carretera Alcúdia-Palma i Pollença-sa Pobla". En aquells moments ja saben que han començat les execucions en massa per tots els indrets de l'Illa. S'han d'amagar. Cercar un amagatall (L'Amagatall que descriu la novel·la guardonada amb el Premi "Miquel Àngel Riera"). Els és necessari burlar els escamots d'extermini abans que sigui tard. Els poden detenir en qualsevol moment i, després de cruels tortures (obrir-los la panxa, cremar-los de viu en viu, matar-los a cops abans de pegar-los el tret de gràcia...), matar-los sense misericòrdia. Llavors, en aquell estiu de 1936 que recordam, tot llegint el llibre de memòries de Muntaner i Socies, veiem els perseguits, esgotats, morts de fam, sense poder moure's pels dies de caminar pel rocam, entre matolls, amb barba de dies, sentint els trets de les execucions des dels provisionals amagatalls de les muntanyes. Imatges d'una brillantor literària molt més reeixides que tanta fullaraca a què ens tenen acostumats els "exquisits", els grafòmans del no-res. Explica Josep Muntaner: "Vàrem estar a l'aguait, esperant l'horabaixa entrada de fosca, hora en què els treballadors del camp, ja de retorn de la feina, conflueixen a aquell punt, formant-se una llarga filera de carros i de gent a peu. En Bonjesús amb un sac buit damunt l'esquena i jo amb un capell de palmes i en cos de camisa, mesclats amb aquella caravana, ens confongueren, darrera un carro, talment dos jornalers. Ja prop de sa Pobla, havent passat el cementiri, vàrem voltar a la dreta, seguint el camí dels Traginers, i entràrem al poble pel carrer del costat de l'Escola Graduada. Davant aquest edifici hi havia un grup de joves falangistes que em coneixien prou, però com que ja era de nit i degut al meu capell no em repararen".


Un altre possible protagonista de la novel·la L'Amagatall podria haver estat Jaume Tries "Norat" (entrevistat per Mateu Morro en "Memòria civil" del diari Baleares el 2 de novembre de 1986). Nascut el 1916, membre des de ben jove de l'UGT, fundà les Joventuts Socialistes Unificades i anys més endavant col·laborà políticament amb el seu pare, Honorat Tries, que militava en una cèl·lula comunista de Santa Maria del Camí. Evidentment aquesta dedicació a la militància obrera significava sentència de mort per part de la dreta antiesquerrana santamariera. I així va passar: just proclamat l'estat de guerra, amb els feixistes enmig del carrer a la caça de "rojos y masones", comença la cremada dels locals de l'esquerra i es donen les primeres detencions i assassinats. Quan Mateu Morro li demana, en l'entrevista abans esmentada, com saberen que havia esclatat la guerra, el nostre protagonista contesta: "Eren les festes de Santa Margalida, per això el dilluns dia 20 era festa a Santa Maria. Sentíem les notícies de la ràdio al cafè de Can Mort, i varen venir tres oficials d'Alcalà. Pegaren grapada a l'altaveu i el feren volar per allà i, pistola en mà, parlaren amb el batle. Després anaren al local de l'agrupació socialista i tot el que hi havia ho tiraren per les finestres enmig del carrer i allà ho feren cremar". Amagats -pare i fill- per les muntanyes, amb els escamots dels dretans antisocialistes que els volien matar, Jaume i Honorat Tries ("Norats"), troben emperò l'ajut d'algunes persones amigues que, jugant-se la vida -ajudar un esquerrà perseguit era pena de mort-, els envien una mica de menjar i roba. Com explica Jaume Tries: "Pensàvem que [la sublevació feixista contra la República] seria cosa de tres o quatre dies o d'una setmana. Però desgraciadament la cosa no va anar com pensàvem i hi vàrem estar [amagats] tretze anys. Trobàrem persones que ens ajudaren, gent de Santa Maria, de Bunyola i fins i tot de Ciutat, que ens procuraven roba, menjar i informació, que era el que més falta ens feia per aguantar la batalla. Un matrimoni valencià de Ciutat ens enviava menjar i roba... Hi havia gent que ens deia: 'vos deixarem això a tal banda i vosaltres hi anau i vos ho enduis com si ho robàssiu', altres ens deien que no ens podien donar res, però que anàssim a ca seva i que ens enduguéssim gallines o el que fos".


Com deia al començament d'aquest nou capítol, és l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, d'aquests republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, l'exalferes de Sanitat de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), fou l'exemple d'aquests homes i dones, deia, el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre aquest homenatge a aquella heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a L'Amagatall.

Miquel López Crespí
Viewing all 13307 articles
Browse latest View live


<script src="https://jsc.adskeeper.com/r/s/rssing.com.1596347.js" async> </script>