Oberta la Inscripció!

 Recordau que és una excursió per a gent preparada , de 2 botes.

Cada dia es caminaran entre 6 i 8 hores, a bon ritme de travessa

El resultado del referéndum de Anova y  el primer contacto oficial con Podemos han sido dos noticias muy positivas y esperanzadoras. 

Formar un gran Bloque Político y Social para hacer frente al tsunami neoliberal es uno de los objetivos fundamentales de la X Asamblea de IU y, en el plano del acuerdo partidista, es un éxito indudable poder afrontar las próximas elecciones europeas sumando la fuerza de  IU, ICV, Anova,  Batzarre, Espazo Ecosocialista, la Confederación Verde y otros partidos y colectivos  ya decididos o con los que se está negociando 

Sin embargo, los textos de la propia Asamblea ya advertían contra el peligro de confundir el Bloque Político y Social con una mera suma de siglas. Hacer frente al neoliberalismo  exige también complicidad con los movimientos sociales y, más allá de éso, complicidad con la ciudadanía a la que vamos a pedir participación, compromiso y votos. 

El mayor obstáculo para esta participación ciudadana es la desafección hacia la política  y no es casualidad que esta desafección sea permanentemente fomentada por los voceros ideológicos y mediáticos del proyecto neoliberal. Desprestigiar la política y  los partidos, despreciar lo público y lo colectivo, es el medio a partir del cual se pretende imponer un modelo social individualista, insolidario y en el que los poderes políticos no limiten ni pongan cortapisas a los poderes económicos 

La mejor herramienta que tiene IU en su mano  para combatir este modelo es su propia práctica colectiva. IU no sólo ha de decir cosas diferentes: ha de ser diferente. Por éso es tan  importante que en la cita de este fin de semana, en la que decidiremos sobre listas y programas y concitaremos una gran atención mediática, demos un ejemplo de buen hacer. 

Formularé un  deseo: me gustaría que el Consejo Político del próximo sábado fuera un ejemplo de tolerancia y respeto mutuo. No porque tenga miedo al debate o incluso a la confrontación de diversas candidaturas, sino porque tengo la sensación de que militantes y ciudadanos en general preferirían constatar que reservamos nuestra excitación y nuestras energías a temas políticamente más relevantes que la ordenación de la candidatura electoral.

Estoy convencido de que si este incipiente proceso participativo que hemos puesto en marcha para la nominación de candidatos  se hubiera llevado a cabo con mayor extensión, claridad y uniformidad en el conjunto del Estado, el cumplimiento de mi deseo estaría prácticamente garantizado: a estas alturas muchas cosas estarían despejadas y al CPF le sería muy fácil aprobar una propuesta que completara y redondeara lo decidido por la base.

Lamentablemente, no ha sido así; ha habido muchas deficiencias e insuficiencias que ahora no es momento de comentar  y, por tanto, descansa en el Coordinador General y en la Comisión Electoral, en última instancia,  la responsabilidad de que llegue al Consejo una propuesta acertada, que evalúe y haga una lectura política de las consultas realizadas, que refleje la opinión mayoritaria del conjunto de  la organización y que sea integradora, ilusionante y equilibrada.

Espero sinceramente que sea así y  que las buenas vibraciones que emita el Consejo Político Federal  nos sitúen en las mejores condiciones tanto en lo interno como en lo que se refiere a nuestra relación con la sociedad 

Resultat i primera valoració del ple d’ahir. Estam satisfets amb l'aprovació per unanimitat de la nostra moció per fer una campanya per promoure els productes locals i de proximitat. Esperam ara una implicació real per part de l'equip de govern per fer una realitat la moció. També ens alegra que l'equip de govern hagi acceptat en part la nostra al·legació, insuficient però al manco ha servit per rebaixar la taxa de matrimonis que proposaven inicialment. 

1.- Aprovació inicial, si procedeix, de l’ordenança municipal per a l’accés dels ciutadans als serveis públics mitjançant la utilització de mitjans electrònics.

Aprovada amb 9 vots a favor PP-Lliga-CiU i UMP i vuit abstencions Alternativa, PSOE, PSM, Esquerra i regidors no adscrits.

És una aprovació inicial ja veurem si presentam al·legacions. Tenim que comprovar alguns temes tècnics sobre una ordenança molt llarga i tècnica. En principi ens sembla bé tot el que sigui facilitar l'accés a la informació i els tràmits als ciutadans. Caldrà veure com funciona la seva aplicació concreta.

A aquest enllaç teniu l’ordenança que en breu estarà en exposició pública la podeu estudiar i presentar al·legacions.

2.- Aprovació, si procedeix, de l’autorització de compatibilitat al Sr. Pere Salas Vives, personal laboral, amb el lloc de treball de professor associat de la UIB

Aprovada per unanimitat.

3.- Aprovació definitiva, si procedeix, de l’estudi de detall per a la tramitació d’expedient d’autorització d’obres a la zona de servitud de protecció de la Llei 22/88, de Costes, en relació a sol·licitud de llicència de l’entitat “Bisabauza, s.l.” per a la demolició de l’edificació existent i construcció d’un nou edifici plurifamiliar i local sense ús determinat al Passeig Anglada Camarassa, 45, Port de Pollença (Exp. obres núm: 346/12, en relació a l'exp. d'obres núm.69/08).

Aprovada amb 11 vots a favor PP, Lliga, CiU, UMP, PSM i Esquerra i 6 abstencions Alternativa, PSOE i no adscrits.

4.- Resolució d'al·legacions i , en conseqüència , aprovació definitiva de l'ordenança fiscal reguladora de la taxa per la prestació del servei de celebració de matrimonis civils.

Aprovada amb 9 vots a favor de PP, Lliga, CiU i UMP. 8 Vots en contra d'Alternativa, PSOE, PSM, Esquerra i no adscrits.

 L’equip de govern va acceptar la proposta feta fora de termini per part d’UMP a la qual demanava que casar-se fos també gratuït en horari laboral de dilluns a divendres en l'edifici municipal. Una proposta que va néixer d’una nota de premsa d’Esquerra a la que denunciava la discriminació dels ciutadans d’eu moll... Ni uns ni altres van presentar al seu moment al·legacions. La decisió de l'equip de govenr és una demostració de que la pujada de les taxes és una decisió política ja que ens aquest cas no han fet falta estudis econòmics. L’esmena va ser aprovada amb 12 vots a favor; PP, Lliga, CiU, PSOE, UMP, PSM. Abstencions d'Alternativa, PSOE i Esquerra. Realment el que fa UMP amb el seu suport a l’equip de govern és que tots els ciutadans del municipi paguen més per casar-se.

Som l'únic grup polític  que va presentar al·legacions a l'ordenança de taxes de matrimonis; demanant mantenir les taxes actuals o sigui  que tots els ciutadans del muncipi no paguen res al casar-se en qualsevol edifici municipal. Aquestes al·legacions al manco han servit  per rebaixar la pujada inicial de l’equip de govern. Farem un article sobre el tema.

5.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació puntual del reglament municipal de proveïment d’aigua potable.

Aprovada amb 11 vots a favor de PP, Lliga, CiU, PSOE i UMP i 6 abstencions d'Alternativa, PSM, Esquerrra i no adscrits.

El reglament és de 1989 i pensam que s'hauria de revisar a fons i no fer canvis parcials com es va fent.

 A més a més consideram que s’ha de tenir en compte, i resoldre tècnicament i mediambientalment  la qüestió de com s’eliminen les aigües brutes resultants del subministrament. Els nous subministraments han d’estar condicionats a la resolució de les aigües brutes i supeditades a tots els requisits legals;  cèdula, butlletí d'instal·lador o certificat d'instal·lador,  permís d'obres.

 
6.- Moció presentada pel grup municiapl ERAM per a una  política activa als habitatges buits. Es va retirar.

Estam totalment d'acord amb el sentit de la moció però com vam comentar al ple tenim molt de dubtes sobre que el punt 2 de la mateixa fos  legalment possible. Aquest punt deia: crear un cens municipal d’habitatges i edificis buits, amb la finalitat de conèixer en tot moment l’estoc d’habitatges permanentment desocupats. A Catalunya fa temps que la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca està fent feina al tema, i  la CUP està presentant mocions en aquest sentit i n’hi ha una sentència en contra per una denúncia del gremi de constructors. La sentència considera que els Ajuntaments no tenen competència a l'hora de regular què és un pis buit. Pensam que la decisió de retirar la moció per millorar-la és positiva i farem feina per trobar la formula jurídica i administrativa adient per avançar en el que diu la moció; una política activa envers els habitatges desocupats.

Farem un article sobre el tema.

7.- Moció presentada pel grup municipal A, PSOE, ERAM i Regidors no adscrits per promoure els productes locals i de proximitat .

Aprovada per unanimitat

 Aquesta és la moció que presentàvem i que al mateix ple també va ser signada per UMP, igualment el PSM va indicar que la signaria. Al debat Tomeu Fuster va proposar una esmena per posar una partida pressupostària per aquest tema, per part de l’equip de govern es va indicar que s’havia posat una partida de 30.000 euros per la promoció del comerç local. Després de l’aprovació per unanimitat de la moció cal que una part es dediqui  a la  campanya de promoció de productes locals  que s’ha aprovat per unanimitat.

Al ple

Farem un article sobre el tema.

8.- Moció presentada pel grup municipal ERAM, Alternativa i Regidors no adscrits per a la gestió pública de la zona portuària del Port de Pollença i contra la privatització de Ports de les Illes Balears.

Aprovada amb 9 vots a favor Alternativa, PSOE, UMP, PSM, Esquerra i no adscrits. 8 abstencions; PP, CiU i Lliga.

  Consideram que la solució de Ports no passa per la privatització de la gestió sinó per una millora de la seva gestió pública. PP i PI  es van abstenir pel segon punt de la moció; l’Ajuntament de Pollença sol·licita que, en cas de mantenir el procés de privatització , se li cedeixi la gestió integral de la zona Portuària... Consideram que encara això no sigui possible en aquest moment per la llei de ports s’ha de sol·licitar. Les lleis es poden canviar i és il·lògic que un Ajuntament no pugui gestionar una part del seu municipi, el Govern hauria d’explicar la contradicció de que el que es pot privatitzar no es pugui deixar en mans de l’Ajuntament.

9.- Moció presentada pels grups municipals IB-Lliga CiU  i PP de rebuig a les prospeccions petrolíferes.

Aprovada per unanimitat.

La hiPPocresia no té límits ahir després de que Rajoy defenses les prospecccions petrolíferes el seu mateix partit a Pollença presentava aquesta moció en contra. Estam cansat d’aquest joc a dues bandes del regidors del PP de Pollença; si no donen suport a la majoria de lleis i propostes del PP que fan a aquest partit... És el que passa quan es fa de la política una professió o es pensa més en futurs càrrecs que en els ciutadans.

10.- Moció presentada pels grups municipals IB-Lliga i CiUxP en contra de la pujada de les cotitzacions a la seguretat social.

Aprovada amb l'abstenció del PP (5 vots) i vot a favor de la resta dels grups (12).

Els regidors del PI de Pollença presenten aquestes mocions que el PI presenta a tots els muncipis per marcar alguna diferència amb el PP. Governar amb el Partit Popular i presentar mocions contra mesures d’aquest partit és una forma de fer el ridícul com qualsevol altra.

11.- Moció presentada pel grup municipal PSM-EN- PSOE d’inici de la tramitació per a la formalització del conflicte en defensa de l’autonomia local contra els articles 1, 2 i altres disposicions afectades de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local.

Aprovada amb l'abstencio del PP (5 vots) i vot a favor de la resta de grups.

Al batle i els regidors del PP no els va agradar la nostra argumentació a aquest punt. Nosaltres tenim clar que el govern del PP aprofita la crisi per tirar endavant una política retrograda. Un viatge en el temps. En aquest cas parlam d’una reforma centralista que allunya el poder polític dels ciutadans i que té com objectiu final la privatització de serveis com l’aigua, serveis socials... El PP reparteix serveis públics entre els seus amics i aquests els tornen sobres. El batle va dir que aquestes paraules le semblaven desafortunades, a nosaltres el que ens sembla “desafortunat” és el robatori als ciutadans que ha fet el PP i que s’ha demostrat tant al cas Barcenas com a la trama Gurtel.

Dimarts dia 4 de març de 2014 es durà a terme una assemblea ordinària a les 19:30 hores a la sala de reunions del centre amb el següent ordre del dia:

1.- Lectura i aprovació de l'acta anterior.

2.- Estat de comptes.

3.- Taulell d'anuncis de l'APIMA.

4.- Llibres de text i llei LOMCE.

5.- Informacions extretes de la reunió de presidents d'APIMA convocada per FAPA Mallorca.

6.- Torn obert de paraules.

He encontrado un artículo que está alojado en la web del Ayuntamiento de Sóller. Desde su portada selecciono en el apartado "Cultura" la opción "Arxiu Municipal" donde encuentro un dibujito con la indicación "Jornades d'Estudis Locals Ponències de les Jornades publicades fins ara" y donde encuentro los enlaces a las siete jornadas realizadas hasta ahora y, también, a los pregones de ferias y fiestas. Está muy bien que los estudios realizados se publiquen en la web institucional del Ayuntamiento. Creo que tanto Palma como Mallorca en general está falta de una página así. En las IV jornadas (año 2010), Aina Mora Vives presentó el trabajo El patrimoni fotogràfic solleric. Una introducció, cuyo resumen dice: "Aquesta comunicació pretén fer una aproximació a la introducció de la fotografia i als pioners d’aquest art a Sóller. Sabent que queda molta feina a fer es presenta un inventari dels fotògrafs de Sóller, que varen retratar tant els paisatges com a nombroses famílies de la nostra Vall, així com la localització i l’estat dels seus arxius i material fotogràfic".

Este trabajo es una delicia. Parte desde las primeras imágenes realizadas por los excursionistas catalanes que visitaban Mallorca a finales del siglo XIX como las del litógrafo Sellarés; también de otros viajeros de distinta procedencia, como Lacoste de Madrid o, de Palma, Truyol, Tous, Rul·lan, Ordinas; o Guillem Bestard de Pollença.

Indica los primeros fotógrafos profesionales que se establecieron en Sóller, siendo el primero Celestino Pérez, desde 1892, quien tuvo local en distintas direcciones hasta que se estableció en "Fotografía La Ideal". Eran, al principio, fotógrafos itinerantes, como J. Truyol que, establecido en Palma, se anunciaba en el "Setmanari Sóller", adonde iba, bien cuando era llamado o con ciereta periodicidad.

Trata sobre los primeros fotógrafos nacidos en Sóller, ya Joan Busquets de Can Quenc y Jaume Busquets, del carrer de Sa Mar, en la década de 1910, siendo Jaume Busquets el primer reportero gráfico ya que enviaba fotos a la prensa de Palma. Junto con José Polent Mariano fueron la primera generación.

¿Salleras?: Fotografía de Mossèn Miquel Roselló "En Nussa", del archivo de Josep Morell

La nova generado está formada per Bartomeu Noguera, Antoni Castañer Rullan ¡ Josep Kulzer. Bartomeu Noguera comencá com a fotógraf afeccionat "darrera impressionar la seva estimació pels esports sobre tot les bicicletes" i mes endavant com a professional.

Nascut a Burges, Franca, al 1895 on també h¡ estudia fins als 14 anys, allá es compra la seva primera camera fotográfica i quan anava al velódrom o a veure fútbol feia fotografíes i els posava als vidres de la porta del restaurant de son pare. Els ciclistes, futbolistes i afeccionáis s'interessaven i li demanaven que els retratés. Un cop a Sóller, va continuar fotografiant i la seva aleshores al-lota, després esposa, duia el material a revelar a casa del fotógraf Busquest, del carrerde Sa Mar. Aquest s'interessá peí seu treball i al saber que ell era l'autor del mateix li va demanar per ajudar-lo. Era el temps d'arribada dels primers turistes als anys trenta. Muntá un petit laboratori al soterrani de casa seva i la seva labor era bastant bona, en paraules del fotógraf. Arribava la primavera i amb ella les primeres comunions. "El dia de la primera comunió d'aquella época era de por, per l'excessiu treball que representava."

Busquets a qui ajudava va posar-se malalt i mancant-li forces per continuar la tasca li demaná que li comprés el negoci, aleshores Bartomeu Noguera ja era casat i amb l'aprovació familiar abans de fer el traspás muntaren la galería al jardí.

Per l'estudi d'en Noguera passaran molts nuvis, molts d'infants de primera comunió, i molts sollerics i solleriques que es deixaran retratar, així i tot també trobá temps per a fer una col-lecció de postals.

El relleu de José Polent será Antoni Castañer Rullán, conegut com "en Coixí" o "Q-xí", el pseudónim que feia servir en alguns articles i gloses on descriu "aspectos y anomalías de la vida y de la administración local". El 1927 adquirí la galería de Polent. Castañer era el caixer apoderat del Banc de Sóller i s'iniciá díns el món de la fotografía de manera autodidacta amb manuals. Encara que fotógraf professional no deixá la seva feina al banc, a mes venía a ser com el fotógraf oficial de la Base Naval del Port de Sóller [...]

¿He dicho que este trabajo es una delicia? Aina Mora va tratando la historia de la fotografía en Sóller paso a paso hasta 1950. Incorpora algunas imágenes. El final de su trabajo está dedicado a los coleccionistas de fotografías, gracias a los cuales se puede reconstruir y documentar la historia. "Joan F. Rullàn Vallcaneras és el col·leccionista amb l'arxiu més ampli de la vila. Més de 55.000 fotografies i postals el composen. Tot i que està classificat per temes, tots els fotògrafs abans esmentats hi són a la seva gran col·lecció. La seva dèria de col·leccionar fotografies li ve ja des de la infantesa i és l'arxiu gràfic de molts historiadors i periodistes de la nostra vall". Aina Mora va citándolos e indicando la naturaleza de sus colecciones. Indica también los archivos donde hay imágenes de Sóller y acaba con unas conclusiones y bibliografía.

En resumen, un trabajo excelente y ameno que da gusto leer y conocer.

La situación en que se encontraban las arcas públicas de la comunidad autónoma al principio de esta legislatura es de sobras conocida por todos. Los cuatro años del Pacto de Progreso fueron demoledores para las cuentas públicas y para la iniciativa privada en general.

Durante los años de gobierno de izquierdas se triplicó el endeudamiento y se consolidó un déficit estructural de más de 1.000 millones de euros anuales. Las cuentas públicas sufrieron un progresivo estado de descomposición que hacía imposible que nuestra comunidad autónoma se pudiera financiar con normalidad, producto de la pérdida total de confianza por parte de las entidades y mercados financieros. Este hecho provocó un aumento exponencial de los impagos a proveedores, pequeños empresarios, autónomos, y también consells y ayuntamientos, llegando a un total de más de 1.600 millones de euros en facturas impagadas al inicio de esta legislatura. Un auténtico despropósito.

Ante esta situación de emergencia, el Govern tuvo que actuar de forma inmediata. Era prioritario reducir el déficit y, precisamente para eso, se tuvieron que hacer importantes ajustes económicos y comenzar a aplicar una rigurosa política de austeridad y de control del gasto. Incluso, contrariamente a lo que nosotros hubiésemos querido, el Govern se vio obligado a subir impuestos.

Ha quedado demostrado que gastar más de lo que se ingresa no sale gratis, que las políticas desnortadas que se llevaron a cabo durante el Pacto de izquierdas han tenido, sobre los ciudadanos, consecuencias terribles. Hemos aprendido que el déficit de ayer, es el aumento de impuestos de hoy. Y esta lección deberíamos tenerla bien grabada en nuestra memoria para no volver a repetir esos mismos errores.

A la meva col·lecció d’anècdotes de profe hi caben la diversió i la desgràcia, que no sempre arriben destriades del tot. Al capítol d’avui, una tutora rep la mare d’Edgardo Luis, de setze anys i natural de per allà on indica el seu nom tan eufònic. La bona dona està preocupada per l’actitud del jove, que, sense ser un bon estudiant, mai no s’havia mostrat rebel ni llunyà. La tutora coincidex amb l’observació: fa devers dos mesos que Edgardo Luis desatén obligacions escolars tan elementals com l’assistència regular a classe, i devers una setmana que mostra una hostilitat desconeguda. Tot va canviar quan va començar a sortir amb na Soraya, explica la mare. Sí, na Soraya, del mateix institut, segur que la tutora l’ha de conèixer: amb els cabells molt negres i llisos, muy mujercita… La tutora no associa el nom i la descripció a cap alumna que hagi tengut o conegui. La mare, que vol que se sàpiga d’on vénen tots els mals, treu el mòbil.

- Ahora le enseño la foto que tiene en el whatsapp.

Fa lliscar el dit sobre la pantalla. Primer, no entén què és allò que na Soraya ha posat de foto de perfil. Després ho veuen bé, totes dues. Sorpresa: una ecografia.

Anarcoefemèrides del 27 de febrer

Esdeveniments

- Surt Le Représentant du Peuple: El 27 de febrer de 1848 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Représentant du Peuple. Journal quotidien et hebdomadaire des travailleurs. Fou redactat i editat per Pierre-Joseph Proudhon. Defensava que el proletariat havia d'emancipar-se tot sol, sense l'ajuda de cap govern. Tingué una tirada d'uns 40.000 exemplars i tindrà una gran influència en els estrats populars parisencs. El 31 de maig i l'1 i 5 de juny, publicà el «Programa revolucionari adreçat als electors del Sena». Cal dir que el 4 de juny Proudhon va ser elegit diputat per París en les eleccions complementàries de l'Assemblea Nacional francesa. El 5 de juny, Proudhon publicà en aquest periòdic un text en suport dels insurgents de la coneguda com a «Revolució de 1848» i, tres dies després, un article on exigeix la reducció d'un terç en els lloguers i els terratges durant tres anys. Després de tot això, l'últim número d'aquesta publicació sortí dos dies després, el del 10 de juliol de 1848, ja que fou prohibit per les autoritats governamentals. Va ser substituït per Le Peuple, publicat entre el 2 de setembre de 1848 i el 13 de juny de 1849, i després per La Voix du Peuple, editat entre l'1 d'octubre de 1849 i el 14 de maig de 1850, i, finalment, per, de bell nou, Le Peuple, entre el 15 i el 13 d'octubre de 1850.

***

- Surt Le Déchard: El 27 de febrer de 1892 surt a Damery-Brunet (Xampanya-Ardenes) el primer número del periòdic anarquista Le Déchard. Organe hebdomadaire révolutionnaire de la Région Est & Nord (L'Indigent.Òrgan setmanari revolucionari de la Regió Est-Nord). El redactor en cap signava com Eh. Kécsatfoux? (Eh, què fas?). En van ser responsables Émile Hyppolyte Godart, Edouard Fores, Larando, J. Michiels (administrador) i Lamare (Anon, impressor gerent). Tirà 4.000 exemplars. Hi van col·laborar, entre d'altres Duhoux, Edouard Pflug (Goeffroy) i Henry Zisly. En sortiren dos números, l'últim el 12 de març de 1892, i en aquest darrer número es publicà unChant du déchard, on es demanava que magistrats, policies, banquers, etc., fossin tractats pel«bon doctor Guillotin».

***

- Exabrupte del San Francisco Chronicle: El 27 de febrer de 1908 el diari San Francisco Chronicle de San Francisco (Califòrnia, EUA) considera que el fet d'afirmar les conviccions anarquistesés «una prova decisiva de follia incurable» i que havia de portar els seguidors d'aquesta«doctrina detestable» que és l'anarquisme al confinament en un asil psiquiàtric de per vida. Segon aquest diari, tots els àcrates,«inútils com les rates i molt més perillosos», ja siguin nadius o estrangers, havien de ser privats de la seva ciutadania i la seva literatura i premsa s'havia d'escombrar de les bústies i dels quioscos de tots els Estats nord-americans.

***

- Veredicte del procés a la «Banda Bonnot»: El 27 de febrer de 1913, a l'Audiència del Sena de París (França), després de 25 dies de sessions, s'acaba el procés a la «Banda Bonnot». El veredicte va ser força dur: Raymond Callemin, Eugène Dieudonne, André Soudy i Antoine Monier, són condemnats a mort; Paul Metge i Edouard Carouy a cadena perpètua --aquest darrer se suïcidarà el mateix dia a la seva cel·la. Per a la resta de pretesos còmplices: Jean de Boë, 10 anys de treballs forçats; Gauzy, 18 mesos de presó; Kibaltchiche (Victor Serge), cinc anys de presó. Només Rirette Maîtrejeanés absolta. La pena d'Eugène Dieudonne va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat, i després de diverses fugues de la presó, va ser finalment indultat el 1925 gràcies a una campanya portada a terme per Albert Londres.

***

- Atemptat contra Ramon Esteve: El 27 de febrer de 1921 l'inspector de tramvies Ramon Esteve, després d'haver fet la revisió a un cotxe a l'estació del Morrot, al port de Barcelona (Catalunya), és tirotejat per un desconegut. Dels dos trets que sortiren de l'arma agressora només un li ferí lleugerament en una mà. El ferroviari declarà que no pertanyia a cap sindicat i que ignorava les causes de l'agressió, però el moviment anarcosindicalista el tenia per un policia infiltrat entre el personal de la companyia ferroviària. Les forces de l'ordre atribuïren aquest atemptat al grup d'acció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que es reunia en un domicili del carrer Toledo del barri barceloní de Sants format per una quarantena de membres (Vicenç Sales, Rosari Benavent, Ramon Archs Serra, etc.).

***

- Conferència Les Artisans de l'Avenir: El 27 de febrer de 1921 el filòsof anarcoindividualista Han Ryner pronuncia una conferència a la Sala Procope de París (França) sota el títol Les Artisans de l'Avenir. Aquest important text va ser publicat a començaments d'octubre d'aquell any a París coeditat entre la «Société des Amics de Han Ryner» i l'editorial de la revista belga d'avantguarda Ça Ira, amb un frontispici de Pierre Larivière.

***

- Enfrontaments a Florència: Entre el 27 i el 28 de febrer de 1921, a Florència (Toscana, Itàlia), en el context exacerbat de l'ascensió del feixisme, es van produir enfrontaments especialment greus amb els feixistes que van causar la mort de dos ferroviaris: Gino Mugnai i Spartaco Lavagnini. Els feixistes van intentar després entrar al barri de San Frediano, però es van trobar una forta resistència per part dels militants radicals i de tota la població que s'atrinxerà darrera d'una barricada. A Certaldo, prop de Florència, l'anarquista Ferruccio Scarselli, mor destrossat per una bomba durant un enfrontament, mentre que a La Spezia l'anarquista Uliviero és assassinat per la policia. Al mateix temps, a Trieste, la Borsa del Treball és incendiada. L'1 de març, en resposta a les violències feixistes, una vaga general es declarada a Trieste i a Florència, ciutat on es produiran nous enfrontaments que causaren la mort de més de vint persones i van fer més d'una centena de ferits.

***

- Assalt a la casa d'Stuart Christie: El 27 de febrer de 1968 la casa de Hornsey, al nord de Londres (Anglaterra), del militant llibertari escocès James Stuart Christie, fundador de l'Anarchist Black Cross (ABC, Creu Negra Anarquista) i membre de l'Anarchist Federation of Britain (AFB, Federació Anarquista Britànica) és assaltada per la policia. El sergent detectiu de la secció especial de la Policia Metropolitana Roy Cremer, amb una ordre de registre, busca explosius relacionats amb l'atemptat contra l'ambaixada grega de novembre de 1967.

Naixements

- Gustave Mathieu: El 27 de febrer de 1866 neix a Guise (Picardia, França) l'anarquista Gustave Louis Mathieu. Tal vegada nasqué al Familisteri creat per l'industrial i filantrop Jean-Baptiste André Godin a Guisa, on son pare era treballador i on ell mateix començà a fer feina molt jove com a obrer emmotllador. Ben aviat començà a freqüentar les reunions anarquistes. El setembre de 1887 va ser detingut pels gendarmes per haver aferrat dos cartells manuscrits per a denunciar l'acomiadament improcedent per part de Godin del company Bal i també ell, juntament amb son germà Émile, va ser acomiadat. Durant la tardor de 1887 marxà a Morlanwelz (Hainaut, Valònia), on treballà d'obrer emmotllador i participà en la creació d'un grup anarquista. Va ser perseguit per diversos robatoris i va ser declarat per les autoritats belgues sospitós de pertànyer al grup d'expropiadors anarquistes de Vittorio Pini i de Placide Shouppe. En 1889 va ser processat a Saint-Quentin (Picardia, França) per propaganda anarquista. En 1890 s'instal·là a Saint-Ouen (Illa de França, França) i milità en el grup anarquista de Saint-Denis. Amb Charles Simon (Biscuit), treballà en un comerç de pintures i vernissos a l'engròs a Saint-Ouen regentat per l'antic communard i anarquista Auguste Viard. Després de la mort de Viard, el 17 de gener de 1892, Simon i Mathieu, a petició de sa vídua, s'emportaren 20.000 francs de mercaderies que amagaren en diferents hangars. Sospitós de complicitat en els atemptats de Ravachol de l'11 i del 27 de març de 1892, va ser detingut, però el 10 d'abril de 1892 s'ordenà el sobreseïment de la seva causa. Davant noves amenaces de detenció, es refugià a Londres (Anglaterra). La vídua Viard, arremesa per un creditor, acusà Simon i Mathieu de robatori. El 5 de maig de 1892 ambdós, en rebel·lia Mathieu, van ser condemnats pel X Tribunal Correccional a cinc anys de presó per complicitat en l'encobriment. El juny de 1892, durant el primer judici contra Ravachol, envià una carta des de Londres on intentava disculpar aquest de determinades acusacions incriminatòries de Charles Chaumentin (Chaumartin) i exigia l'absolució de Joseph Beala. En aquesta època col·laborà L'Endehors (1891-1893), de Zo d'Axa. De tornada a França, el 26 de març de 1893 va ser detingut a Saugland (Saint-Michel en Thiérache, Picardia, França) i el 9 d'agost d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència de l'Aisne per un robatori a Saint-Michel que li volien encolomar, però va ser absolt. Arrossegant la condemna del 5 de maig de 1892, el 26 d'agost de 1893 va ser novament jutjat i condemnat a un any de presó i a dos anys de residència controlada–la vídua de Viard es trobava en parador desconegut i d'aquesta manera condemnà un innocent abans de condemnar-se ella. Purgada la pena, s'exilià primer a Anglaterra i després a Bèlgica, on participà en un robatori destinat a finançar l'evasió de Simon, condemnat a treballs forçats en deportació durant el procés de Ravachol; però Mathieu va ser detingut, jutjat i condemnat a cinc anys de presó que va punir a Louvain, moment que aprofità per instruir-se culturalment. De bell nou a França, treballà com a venedor ambulant de llenceria pels mercats de la regió parisenca i de Guisa. Durant el període d'entreguerres estava subscrit al periòdic parisenc de Pierre Monatte La Révolution Prolétarienne (1923-1939). Gustave Mathieu va morir el 14 de gener de 1947 a Guisa (Picardia, França).

***

- Paulin Mailfait: El 27 de febrer de 1867 neix a Charleville (Ardenes, França) el militant anarquista Paulin Mailfait. Amb vuit anys va començar a treballar en un vidrieria i més tard es farà ferrer, ferreter i calderer. En 1889 es va adherir al cercle socialista«L'Étincelle» de Charleville. L'1 de maig de 1889 va robar una cigarrera als Magasins Réunis i va passar aquest dia empresonat. El 6 d'octubre de 1890, acompanyat de son germà Paul i d'Edmond Midoux, van agredit un client en un bar, trencat els tassons i l'aparador de l'establiment; tots tres van ser tancats sis dies a la presó. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per agressió. El 9 d'agost de 1891 va ser donat de baixa de«L'Étincelle» per no pagament de les quotes. El 18 d'octubre de 1891 va crear, amb Bouillard, Thomassin, Leroux i altres, el grup de «Les Sans Patrie» (Els Sense Pàtria); en la seva proclama podem llegir:«El nostre nom [«Els Sense Pàtria»] és una declaració de guerra al militarisme i a la idea de conquesta o d'esclavatge dels pobles.». El març de 1892 Mailfait organitzà, amb Leroux i Moray, la deserció d'un company, Loriette, soldat del 132 Regiment de Reims; tot marxà segons estava previst, però Loriette, un cop evadit, es va lliurar a la gendarmeria i va denunciar els companys. Mailfait i Moray van haver d'estar un temps refugiats a Bèlgica. Leroux finalment va ser detingut i, intentant fugir dels gendarmes, va caure en un canal, on va morir ofegat en no saber nedar. Mailfait va ser detingut per la policia belga més tard a Sprimont, després dels atemptats de Lieja, i un cop extradit cap a França, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Charleville el 22 de juny de 1892 i condemnat a vuit mesos de presó que purgarà a Rethel. El 19 de febrer de 1894 la policia va escorcollar ca seva, però només va descobrir un exemplar del periòdic La Révolte. El 20 de febrer de 1901 va ser condemnat a vuit dies de presó per violència i insubordinació a un agent. En 1906 s'havia establert com a artesà pel seu compte. El 13 de novembre de 1911 va ser condemnat a sis mesos de presó, a resultes de les manifestacions contra l'encariment de la vida, després que hagués provocat disturbis al centre de Charleville. El juliol de 1912 va participar en la creació del Grup Comunista Anarquista de Charleville. En 1923 figurava en la llista policíaca dels anarquistes de la zona i aquest mateix any es va instal·lar a París. Va tenir set infants. Paulin Mailfait va morir el 30 d'agost de 1927 aÉtion, a prop de Charleville (Ardenes, França).

***

- François Segond Casteu: El 27 de febrer de 1876 neix a Niça (Provença, Occitània) el militant anarquista François Segond Casteu. Nascut en una família de tres infants, sa mare, vídua, va criar-los religiosament, però Segond Casteau en l'adolescència va perdre totes les creences. Tipògraf d'ofici, va militar en la Confederació General del Treball (CGT). Quan tenia 20 anys va ser cridat al servei militar, però només va suportar 19 dies i va desertar, exiliant-se a Suïssa. Es va casar amb una dona que portava cinc infants d'un anterior matrimoni. En 1910, quan el president Fallières, que havia rebutjar la gràcia al militant anarquista Liabeuf, va visitar Suïssa, Casteu el va tractar d'assassí en el periòdic La Voix du Peuple de Lausana; detingut, va ser tancat 20 dies i expulsat després. En aqueta època sa companya va morir i va restar amb cinc infants. Va instal·lar-se aleshores a l'escola llibertària de Sébastien Faure «La Ruche», fundada el 1904 a Rambouillet, on va conèixer Eugénie Trébuquet, amb qui es casarà. En 1914 va ser mobilitzat a Beauvais, però va restar malalt tres anys en un hospital. En 1918 es va instal·lar a Haucourt. Va col·laborar en Le Libertaire i, sobretot, en el setmanari anarquista picard Germinal, de qui esdevindrà corresponsal i distribuïdor a Beauvais. El 17 de setembre de 1920 va participar amb G. Bastien en la fundació de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Les seves opinions van fer que fos inquirit i jutjat per la justícia infinitat de cops. En aquesta època va pertànyer al Soviet de l'Oise i va representar la Federació de l'Oise en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de l'UA a París. El setembre de 1927 serà perseguit pel bisbe de Beauvais pels seus articles anticlericals publicats en Germinal i tancat a la presó d'Amiens; després d'una vaga de fam de 18 dies per aconseguir l'estatut de pres polític, va ser alliberat. Va continuar les seves activitats en Germinal fins a la desaparició del periòdic en 1933. En 1928 va ser elegit tresorer de la Federació Anarquista de l'Oise. En 1931 va ser novament perseguit i empresonat 10 dies. També va col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari Le Réveil Typographique i en La Revue Anarchiste. François Segond Casteu va morir el 18 de maig --alguns autors citen el 21 de maig-- de 1935 a l'Hospital Broussais de París (França) i va ser incinerat el 23 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

- Giuseppe Monanni:El 27 de febrer de 1887 neix a Arezzo (Toscana, Itàlia) un dels principals representants de l'individualisme anarquista italià, l'editor, periodista i propagandista Giuseppe Monanni, Mony. Tipògraf de professió, va fundar en 1907 a Florència la revista anarquista Vir, on col·laboraran Giovanni Baldazzi, Sem Benelli i Oberdan Gigli, entre d'altres. Més tard col·labora en Grido della Folla, amb Giovanni Gavilli i la que serà sa companya Leda Rafanelli. En 1908 la parella s'instal·la a Milà on col·laborarà en diversos periòdics i publicacions, com ara La Rivolta (1911) i La Libertà (1913-1914). Paral·lelament a aquesta activitat periodística, Monanni desenvolupa una intensa tasca editorial que s'escampa per tots els ambients anarquistes i culturals, sota el nom, primer de Libreria Editrice Sociale (1910-1915), més tard com Casa Editrice Sociale (1919-1926) i, finalment, Casa Editrice Monanni (1926-1933). Així publicarà tots els clàssics de l'anarquisme individualista (Nietzsche, Palante, Giuseppe Ferrari, etc.). Quan esclata la Primera Guerra Mundial es trasllada a Suïssa juntament amb altres companys. Quan torna a Itàlia, assisteix a la instauració del feixisme que dificultarà tota la seva propaganda amb un ambient repressiu de detencions, d'empresonaments i d'assassinats. Malgrat això, en 1925 crea amb Carlo MolaschiL'Università Libera, però, després de l'aprovació de les Lleis especials, la seva activitat es veu limitada a l'educació general. A més a més, ha de cessar en la seva activitat editorial per raons financeres i polítiques. Amb la caiguda del feixisme a Itàlia i el final de la guerra, col·labora de bell nou, sota el pseudònim Mony, en el periòdic Libertario. Giuseppe Monanni va morir el 4 de desembre de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

- Josep Costa Ferrer: El 27 de febrer de 1898 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) l'activista anarcosindicalista Josep Costa Ferrer, que va fer servir els pseudònims de Marcelo Carrera David i de José Balart Ciurana. De jove s'instal·là a Barcelona i com a paleta s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Residí a les «Cases Barates» del barri barceloní d'Horta i va estar lligat als sectors més activistes i radicals del moviment llibertari català durant els anys vint. Per la seva tasca sindical d'enfrontament violent contra el pistolerisme de la patronal, en 1928 s'hagué d'exiliar a França fugint de la repressió. El 28 de juliol de 1930, a causa de les seves activitats anarquistes enquadrades en els «Grups Afins de Llengua Espanyola», va ser expulsat de França i passà a Bèlgica. A finals de 1930 retornà clandestinament a Catalunya. Instal·lat a Berga, esdevingué membre de la primera junta de la CNT de la localitat. El 29 de desembre de 1932, arran d'una explosió fortuïta, va ser detinguda a Barcelona sa companya, Amàlia Heras, per fabricar bombes en un taller clandestí situat en un garatge del carrer Mallorca. Ell aconseguí fugir, però el 7 de juny de 1933 va ser detingut a Saragossa (Aragó, Espanya), sota el nom de Marcelo Carrera David, i acusat de fabricació de bombes. L'1 de febrer de 1935 va ser detingut amb altres companys arran d'un escorcoll en un local a les«Cases Barates» d'Horta on es trobà un dipòsit d'armes, municions i bombes. Durant la Revolució de 1936 fou membre del Comitè de Control de l'Institut Mental de Sant Andreu. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Marsella, en 1948 fou nomenat secretari d'Organització de la Federació Local de la CNT. Josep Costa Ferrer va morir el 25 de maig de 1958 a Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat l'endemà acompanyat de representacions de la Federació Local de la CNT de Marsella, de la Comissió de Relacions del Nucli Confederal de Provença, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de les Joventuts Llibertàries.

Defuncions

- Édouard Carouy: El 27 de febrer de 1913 mor a París (França) l'anarcoindividualista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», Édouard Carouy, també conegut com Leblanc o Le Rouquin. Havia nascut el 28 de gener de 1883 a Montignies-lez-Lens (Valònia, Bèlgica). Només tenia tres anys quan va morir sa mare, fet que el va llançar a una infància miserable assistit per uns veïns. Quan tenia 12 anys entrar a treballar en una refineria de sucre i després va fer diverses feines abans de esdevenir tornador i ajustador de metalls a Brussel·les. A partir de 1906 militarà en el moviment llibertari i portarà l'administració del periòdic anarquista belga Le Révolté, juntament amb Raymond Callemin, Jean De Boë i Victor Kibaltchitch --tots futurs implicats en la «Banda Bonnot»--, i freqüentarà el Grup Revolucionari Belga i la comunitat d'Émile Chapeliers a Boitsfort, a prop de Brussel·les. En 1908, a Ginebra, conegué Jules Bonnot. El desembre de 1909 arribà a París i s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França), on retrobà els seus companys belgues que aleshores editen el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, encarregant-se de la impressió manual amb Octave Garnier. Vegetarià i abstemi, tindrà com a companya Jeanne Bélardie, mentre son company purga una pena de cinc anys de presó per falsificació de moneda. Amb Jean Huc i sa companya Marie Bader, que també viuen a la comuna de Romainville, vendrà articles de merceria pels mercats, però sense rebutjar fer accions il·legalistes, com ara la falsificació de moneda o els robatoris. Denunciat per un còmplice ocasional, es va veure obligat a tocar el dos --Jean Huc serà detingut més tard per falsificació de moneda i condemnat el 5 d'abril de 1912 a cinc anys de treballs forçats. Amb Bélardie i sa filla s'instal·là a Saint-Thibault-des-Vignes (Illa de França) i fins al 1911 treballarà amb Louis Rimbault com a serraller i fent furts. Amb l'arribada del xofer Bonnot, les accions s'incrementaran en nombre, en intensitat i en violència. Intermitentment s'allotjà al garatge de Jean-Georges Dettweiler a Bobigny (Illa de França), mentre cometia diversos robatoris d'automòbils i d'habitatges, alguns amb víctimes mortals. Les seves empremtes digitals i les de Marius Metge van sortir al crim de Thiais, on un ancià i sa criada van ser assassinats durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912. Denunciada per un confident, Bélardie caigué en el parany ordit per la policia. Mentrestant, Carouy, que no havia participat en l'assalt del carrer Ordener, és assenyat com a sospitós número u per les autoritats. Albergat per Antoine Gauzy a Ivry i a casa d'un confident a Losera, el 4 d'abril de 1912 va ser detingut. En el moment de l'arrest va intentar suïcidar-se, senseèxit, prenent una càpsula que pensava portava cianur i, durant la seva detenció, intentarà de bell nou llevar-se la vida. Acusat de nombrosos robatoris a magatzems, a l'oficina de correus de Romainville i, sobretot, pel doble assassinat de Thiais, que sempre negà, fou condemnat el 27 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena al treballs forçats a perpetuïtat. Després del veredicte, aquest mateix dia, a la seva cel·la de la presó de París (França), s'emmetzinà prenent una pastilla de cianur que havia dissimulat al taló de la seva sabata.

***

- Manuel Joaquim de Sousa: El 27 de febrer de 1945 mor a Lisboa (Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Joaquim de Sousa, conegut com Barão da Sola. Havia nascut el 24 de novembre --altres fonts citen el 26 de novembre-- de 1883 a Paranhos (Porto, Portugal). Fill de pares analfabets, tingué set germans. Son pare feia d'obrer sabater i sa mare venia pa pels carrers. Només estudià alguns cursos de primària i quan tenia vuit anys començà a treballar com a aprenent de torner. A partir dels 12 anys començà a treballar de sabater com son pare, ofici en el qual romandrà durant tota sa vida. De ben jovenet, com alguns de sos germans, començà a militar en el moviment socialista portuguès i en el sindicalisme emergent. En 1904 començà la seva militància anarquista com a membre del «Grupo de Propaganda Libertària» de Porto. Participà directament en la conspiració que posà fi a la dinastia dels Braganza i que permeté, el 5 d'octubre de 1910, la instauració de la I República portuguesa. Fou membre del grup editor del setmanari anarquista A Vida, de Porto. En 1911 publicà el fullet O sindicalismo e acção directa. Entre 1912 i 1913 fou secretari general de la União Geral de Trabalhadores da Região Norte (UGTRN, Unió General de Treballadors de la Regió Nord). El març de 1914 assistí al congrés fundacional de la União Operária Nacional (UON, Unió Obrera Nacional) i per a aquesta organització recorregué, gairebé sempre a peu, tot Portugal fent propaganda i d'aquí el nom pel qual fou conegut Barão da Sola (Baró de la Sola). L'abril de 1915 assistí, amb Serafín Cardoso Lucena, com a delegat d'A Vida de Porto, al Congrés Internacional per a la Pau, que se celebrà a Ferrol (la Corunya, Galícia), i per aquest fet va ser expulsat de l'Estat espanyol. En 1916, desertor de l'exèrcit portuguès, creuà clandestinament la frontera i s'instal·là a Barcelona, on participà activament en el moviment llibertari de la capital catalana. Aquest mateix any va ser empresonat per primera vegada arran de la vaga de correus i de telègrafs. En 1918 s'instal·là a Lisboa. El 13 de setembre de 1919 assistí a Coimbra, com a secretari de la II Secció de la UON, al congrés fundacional de la Confederação Geral do Trabalho (CGT, Confederació General del Treball), on va ser elegit secretari general de la nova organització anarcosindicalista, càrrec que ocupà fins al 1922. Participà especialment en la redacció de l'òrgan d'expressió de la CGT, A Batalha, destacant la seva columna «A boa paz» (La bona pau), i entre 1921 i 1922 fou l'editor en cap, en substitució d'Alexandre Vieira. El desembre de 1919 representà la CGT en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conegut com «Congrés del Teatre de la Comèdia», celebrat a Madrid (Espanya). Lluità durament contra l'anomenat«societarisme» i la influència comunista en la CGT i perquè en el Congrés de Covilha aquesta organització s'adherís a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'havia reconstituït a Berlín. En la Conferència d'Evora d'organitzacions obreres ibèriques de 1923, representà la CGT i defensà per primera vegada la idea d'una unificació del moviment anarquista ibèric. A finals de 1923, arran del cop d'Estat del general Primo de Rivera, es reuní amb el Comitè Nacional de la CNT a Sevilla; detingut al domicili de Pedro Vallina, amb altres membres del Comitè Nacional, el 24 de desembre de 1923 va ser empresonat i restà tancat fins el març de 1924, quan pogué retornar a Lisboa. En 1925, com a membre del Comitè Confederal de la CGT, participà en el Congrés de Santarén, on van ser representats més de 100.000 afiliats i es va ratificar l'adhesió de la CGT a l'AIT. En maig de 1926 participà en la Conferència Internacional de l'AIT celebrada a París i, amb son fill Germinal de Sousa, en el Congrés de Marsella de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França on, amb el suport de Manuel Pérez, de la União Anarquista Portuguesa (UAP, Unió Anarquista Portuguesa), reivindicà la creació d'una organització única que aglutinés els anarquistes de tota la Península Ibèrica. El 25 de juny de 1927 assistí a la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En els anys posteriors participà activament en la lluita clandestina del moviment llibertari contra el nou règim dictatorial instaurat per António de Oliveira Salazar. El febrer de 1928 va ser detingut i empresonat uns mesos. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid. En 1931 publicà O sindicalismo em Portugal. Esbôço histórico. En 1932 i en 1934 va ser novament detingut com a membre de l'Aliança Llibertària i empresonat uns mesos. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics llibertaris portuguesos (A Aurora, A Comuna, A Sementeiro, O Anarquistas, etc.) i en llengua castellana (La Protesta, de Buenos Aires, i el seu suplement, etc.). En 1989 sortí el llibre Ultimos tempos de acção sindical livre e do anarquismo militante (1925-1938). Obra póstuma.

Manuel Joaquim de Sousa (1883-1945)

***

- Augusto Castrucci: El 27 de febrer de 1952 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el ferroviari anarcosindicalista Augusto Castrucci. Havia nascut l'1 de gener de 1872 a Pisa (Toscana, Itàlia). De ben jovenet, en 1891, ja estava fitxat com a anarquista i en 1893 entrà com a fogoner en pràctiques en els ferrocarrils italians. En 1897 s'afilià a la Lliga dels Ferroviaris (LF), primer sindicat del sector. En 1900 aprovà a Nàpols (Campània, Itàlia) l'examen de maquinista ferroviari. Participà activament en la gran vaga ferroviària de 1905, en la qual destacà per les seves dots organitzatives, i en 1907 fou un dels fundadors del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI), del qual va ser nomenat secretari de la seva Comissió de Personal de Maquinistes. El novembre de 1908 fundà l'òrgan d'expressió de l'SFI, In Marcia!, publicació que dirigí. Gràcies a la seva tasca sindical, la lluita dels ferroviaris destacà en el moviment anarquista i en el moviment obrer en general. En 1907 assistí al I Congrés de l'SFI celebrat a Roma i en 1915 a la Convenció Nacional de Pisa. Durat la Gran Guerra, es mostrà força actiu en la propaganda antibel·licista. Partidari de l'autonomia sindical, es mostrà contrari a l'afiliació de l'SFI a la Confederazione Generale del Laboro (CGdL, Confederació General del Treball), encara que després de la «Setmana Roja» de 1914 intentà acostar el sindicat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Arran dels fets de la «Setmana Roja», va ser degradat a fogoner, però posteriorment va ser reintegrat a maquinista. Entre el 20 i el 29 de gener de 1920, durant la llarga vaga dels ferroviaris, amb Cleto Benassi, Giovatta Costa, Angelo Papetti, Camillo Signorini i Angelo Sbrana, fou delegat nacional del Comitè d'Agitació dels Ferroviaris (CAF), que negocià amb el primer ministre italià Francesco Saverio Nitti. En 1922 els feixistes calaren foc la seva casa a Pisa i el van amenaçar de mort. Obligat a traslladar-se a Milà (Llombardia, Itàlia) l'any següent, el règim feixista l'acomiadà dels ferrocarrils per«escàs rendiment», encara que continuà amb la direcció d'In Marcia!, fins al 4 de novembre de 1926, quan la Prefectura de Milà imposà el tancament de la publicació per raons d'«ordre públic». Durant el feixisme patí apallissaments, denúncies, detencions, arrests i persecucions de tota casta. Després de la II Guerra Mundial retornà al seu sindicat i esdevingué secretari general honorari, tornant a imprimir In Marcia! a partir del juny de 1945. Aquest mateix any publicà el llibre Battaglie e vittorie dei ferrovieri italiani. Cenni storici dal 1877 al 1944, reeditat pòstumament en 1988. En 1947, amb Nino Malara, David Martini, Enzo Fantozzi i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI). Augusto Castrucci va morir el 27 de febrer de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia). En 2008 Mario Fratesi publicà l'assaig biogràfic Macchinista ferroviare. I cento anni della rivista«In Marcia!». A Florència (Toscana, Itàlia) existeix l'«Associazione Augusto Castrucci Onlus».

Augusto Castrucci (1872-1952)

***

- José Santos González Vera: El 27 de febrer de 1970 mor a Santiago de Xile (Xile) el periodista i escriptor anarquista José Santos González Vera. Havia nascut el 17 de setembre de 1897 --encara que oficialment nasqué el 2 de novembre d'aquell any, però son pare, contrari al registre civil, es va veure obligat a inscriure'l-- a San Francisco del Monte, avui coneguda simplement com El Monte, situada a prop de Santiago de Xile (Xile).Sos pares van ser José Santos, alfabetitzador dels carrabiners rurals i que arribà a ser comandant de policia a Tiltil, i Laura Vera. En 1903 es traslladà a Talagante, on estudià a l'escola rural del poble --experiència que després li serviria d'inspiració per a la seva obra Aluhé. Quan tenia 11 anys s'establí a la capital xilena i es matriculà al Liceu Santiago --actual Liceu Valentín Letelier--, sense aconseguir aprovar el primer any d'Humanitats ja que fou expulsat per no voler estudiar cal·ligrafia, cant i gimnàstica i per riure's dels frares, però on conegué Sergio Atria, que el va introduir en la literatura dels naturalistes francesos (Daudet, Zola, Balzac, France, etc.). Sota la influència de sos pares i d'altres amics, com ara José Domingo Gómez Rojas, centrà la seva activitat intel·lectual en l'escriptura. En 1915 deixà sa família i s'instal·là en un conventillo del carrer Maruri de Santiago, fet que exercirà una gran influència en la seva obra, i es posà a fer feina en diversos oficis (retolista, pintor de carruatges, missatger, enllustrador en un club, obrer de foneria, aprenent de barber, empleat de sastreria, carregador en una casa de subhastes, taverner als ferrocarrils, mosso de biblioteca, enquadernador, secretari d'una societat de carnissers, comissionista, caixer de magatzem, venedor de llibres, cobrador de tramvies a Valparaíso, etc.) i entrà en contacte amb el món dels marginats de la ciutat, fins que pogué decantar-se clarament per la literatura. En aquests anys començà a militar en els cercles anarquistes, especialment el «Centro Francisco Ferrer Guàrdia», llegint els clàssics (Maksim Gorkij, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.) i posant la seva escriptura al servei de l'anarcocomunisme. Fou redactor i fundador de la revista La Pluma, amb l'escriptor anarquista Manuel Rojas, i Numen, i col·laborà en la revistaClaridad, òrgan de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh), a la qual estava afiliat, i en La Batalla. També va escriure en les revistes Atenea de la ciutat de Concepción i Selva Lírica i en el periòdic La Mañana de Temuco. Com que la literatura no li dóna per viure, es va fer ajudant de forja a Valdivia i després pelleter i corrector de proves. En 1920, durant la persecució a la FECh, arran del muntatge politicomilitar de la coneguda com «Guerra de don Ladislao», fuig al sud del país, on conegué a Temuco el jove estudiant Pablo Neruda i la poetessa Gabriela Mistral, amb qui va fer una ferma amistat. En aquesta època el seu gran company fou l'escriptor anarquista José Domingo Gómez Rojas, que fou detingut en l'assalt de la FECh i morí a la presó a conseqüència de les tortures infligides. En 1932 es casà amb Maria Marchant, mestra i militant comunista, amb qui tingué dos infants, Alvaro i María Elena. Realitzà viatges per Argentina, Veneçuela, Colòmbia, Equador i Perú. En 1950 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura a la seva obra literària, considerada«minimalista», fet que li ajudà a viure més honestament ja que sempre havia viscut al límit de la pobresa, encara que el corredor de les seves accions va fer fallida en la Borsa fugint del país amb el que li quedava --«el corredor, corregué», bromejà. En 1951 publicà la seva autobiografia Cuando era muchacho. En 1957 es jubilà funcionari, com a cap del Departament de Cooperació Intel·lectual de la Universitat de Xile, on obtingué el càrrec de secretari de la Comissió Xilena, encarregat de les beques en institucions internacionals. En 1959 publicà uns assaigs sobre els autors de la seva generació (Manuel Rojas, Augusto D'Almar, Federico Gana, Gabriela Mistral, Jorge González Bastías, Alone, Mariano Latorre, Baldomero Lillo i Ernesto Montenegro) sota el títolAlgunos. Entre les seves obres, on el món proletari és omnipresent, destaquen Vidas mínimas. Novelas breves (1923), El conventillo (1928), Una mujer (1928), Alhué. Espampas de una aldea (1928), Eutrapelia, honesta recreación (1955), La copia y otros originales (1961) i Necesidad de compañia (1968). Sempre va dir que la seva vida literària era conseqüència de la seva vida d'anarquista i no a l'inrevés. José Santos González Vera va morir el 27 de febrer de 1970 al seu domicili de Ñuñoa a Santiago de Xile (Xile). En 1971 el Municipio Providencia bateja una petita plaça amb el seu nom. Actualment existeix la«Biblioteca Popular y Libertaria José González Vera», ubicada a la Población Santa Ana de Recoleta (Santiago de Chile) on visqué.

***

- Ernesto Bruna: El 27 de febrer de 1977 mor a Biella (Piemont, Itàlia) l'obrer anarquista Ernesto Bruna. Havia nascut el 4 de juliol de 1904 a Brescia (Llombardia, Itàlia) i sos pares es deien Giacomo Bruna i Erminia Comatto. En 1923 va ser condemnat a un mes de presó per portar un revòlver. En 1927 desertà de l'Exèrcit i s'exilià, d'antuvi, a França i, després, a Alemanya, a Suïssa i a Bèlgica. En 1930 el trobem de venedor ambulant a Düsseldorf. Durant la seva estada a Bèlgica participà en diverses expropiacions. Segons la policia formà part d'un grup anarquista il·legalista anomenat «Gli Espropriatori» (Els Expropiadors), que incloïa nombrosos llibertaris italians (Luigi Sofrà, Marcello Qualizza, Carlo Girolimetti, Enrico Zambonini, Tommaso Serra, Federico Brino, Carlo Piovano Quinto Panizzi, Pietro Boggio, etc.). En 1932, a Lieja (Valònia), freqüentà coneguts anarquistes, com ara Nicolas Lazarevitx, Camillo Sartoris, Pietro Boggio, Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Dal Col, Giuseppe Pasotti o Luigi D'Agaro. En 1933 marxà clandestinament, amb Lazarevitx i Zambonini, a Espanya per preparar la Revolució Social. L'estiu de 1936, en assabentar-se del cop d'Estat feixista a Espanya, marxà com a voluntari a la Península i s'allistà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Com a membre del grup «Angiolillo», participà en diversos combats (Monte Pelado, Irun, Guadalajara) i fou ferit durant l'atac a Osca. Després dels «Fets de Maig» de 1937, abandonà la Península i fou detingut per la policia francesa a Tolosa de Llenguadoc, la qual, durant el seu tancament, el va interrogar violentament. En 1938 arribà a Brussel·les (Bèlgica), on va ser condemnat a nou mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió i rebel·lió contra la força pública». A començaments de 1939 patí una nova condemnat de dos anys per «robatori». Un cop lliure en 1940, marxà a Itàlia on, segons la policia, establí relacions amb l'anarquista Angelo Sbardelotto. Detingut, va ser condemnant per un tribunal militar a un any i mig de presó per«deserció». Amnistiat, va ser condemnat, però, com a antic milicià en la guerra d'Espanya, a cinc anys de deportació a l'illa de Ventotene. En 1943 va ser alliberat i l'agost d'aquell any s'establí a Torí (Piemont) i més tard a Andorno Micca (Piemont). El 9 de maig de 1948 es casà amb Luisa Martignano, la qual l'havia amagat durant la guerra. Sos germans Guido i Margherita també van ser destacats anarquistes. Ernesto Bruna va morir el 27 de febrer de 1977 en un hospital de Biella (Piemont, Itàlia).

Ernesto Bruna (1904-1977)

Continua...

---

El compromís polític dels escriptors catalans de Mallorca

La revista de l’Obra Cultural Balear El Mirall entrevista l’escriptor Miquel López Crespí

Abans de parlar dels premis literaris hauríem de situar alguns dels problemes de la nostra cultura, entre els quals hi ha, indubtablement, la lluita per la definitiva normalització cultural i també per la necessària professionalització de l'escriptor. Evidentment, els premis literaris no serien necessaris en el cas d'una cultura normalitzada com la francesa o la nord-americana, per posar uns exemples. No és el nostre cas. Vivim en estat d'emergència, sempre amenaçats per lleis i decrets que fan perillar la normalització del català. En el País Valencià, les Illes, Principat o Catalunya Nord vivim encara una situació d'excepció que ve de la guerra civil i de les postguerres. La llengua és en perill. Els llibres en català no tenen tanta sortida com els publicats en castellà. Els grans mitjans de comunicació informen més que res de les obres dels escriptors estrangers. No existeix una política orientada a rompre la marginació del nostre autor. Amb tots aquests entrebancs, l'escriptor nostrat no pot professionalitzar-se. Sovint ha de dedicar-se a altres feines per a sobreviure, amb tot el que això suposa d'entrebancs per a bastir una obra sòlida com els professionals d'un altre país. La qual cosa no vol dir que, en aquestes circumstàncies tan difícils, no hagin sortit grans obres i grans escriptors. Però una flor no fa primavera. Parlam dels problemes que tenen per a donar a conèixer la seva obra centenars de novellistes, poetes, autors de teatre, assagistes, músics, companyies de teatre... Que un o dos autors hagin aconseguit que la seva obra sigui coneguda i promocionada no vol dir que la situació general sigui bona. I nosaltres parlam de la situació general, no la d’un senyor en particular. (Miquel López Crespí)

Publicat en el número 230 (gener-febrer de 2013)

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novellista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Cort...

Collaborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de vuitanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries. Com ha deixat escrit el poeta Lluís Alpera en el pròleg al poemari de Miquel López Crespí Perifèries 1: "Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intellectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles culturals pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys”.

-Podries dir-me que penses del programa de persecució contra la nostra cultura del President Bauzá?

-Jo crec que és el govern més nefast per a la nostra cultura que mai no hem tengut a les Illes. La seva ignorància els fa semblar-se als incultes que han fet malbé el català i les nostres tradicions en els pitjors anys de la guerra civil. Estan privats totalment i absolutament de sensibilitat cultural, de la més mínima formació. Basta constatar els desastres que han fet –i fan!- d’ençà assoliren el poder polític. Cada dia, cada setmana suprimeixen instruments essencials per a salvaguardar la nostra llengua. L’objectiu bàsic és desmuntar, destruir qualsevol institució o suport de cultura en català. És un pla de liquidació sistemàtica del que el nostre poble ha aconseguit d’ençà el final de la dictadura franquista.

-Quines foren les teves primeres lectures i quin fou l'inici de la teva vocació literària?

-Ho he explicat en algun capítol del llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla (sa Pobla, Ajuntament, 2002) i també es poden trobar informacions de les meves primeres lectures i influències culturals en els llibres de memòries i d'assaig L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.

Són aquests els autors, els llibres, les històries que la família en transmet a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta. Malgrat que en la Mallorca de la postguerra no es trobassin per part ni banda llibres dels autors espanyols -ni catalans!- considerants "dissolvents", "agentes de la masonería y el comunismo internacionales", en paraules del règim, el cert és que de ben jovenet vaig sentir parlar de les obres i del compromís polític de molts d'autors que el feixisme d'aleshores considerava que s'havien de prohibir. Parl de l'exemple militant i literari d'homes com Julio Álvarez del Vayo, Max Aub, Arturo Barea, Luis Cernuda... Els llibres d'aquests autors els trobam a mitjans dels anys seixanta a les golfes de Llibres Mallorca a Palma o els portam d'amagat en el fons de la maleta ran dels nostres primers viatges a l'estranger. També tengueren una influència decisiva en la meva formació cultural els llibres que el batle de sa Pobla, l'oncle Miquel Crespí, deixà a les golfes de casa seva quan marxà a l'Argentina. Un oncle curiós, el batle "Verdera", ja que, malgrat ser un dels dirigents comarcals de la famosa "Unión Patriotica" de Miguel Primo de Rivera, és també amic íntim del polític, urbanista i arquitecte Guillem Forteza, al qual encomana la construcció de l'Escola Graduada de sa Pobla. Recordem que Guillem Forteza va ser el primer president de Nostra Parla, l'any 1916, que elaborà tota una doctrina mallorquinista coherentement pancatalana, que fou membre de l'Associació per la Cultura de Mallorca i que, com a tal, participà en la redacció de l'avantprojecte d'Estatut de les Illes (juny del 1931). Per això no és estrany que hi hagués a la casa dels pares de l'oncle Miquel alguns exemplars de les rondalles mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover, llibrets de poesia i sermons de Miquel Costa i Llobera, retalls de premsa de l'època amb escrits de Maria Antònia Salvà i Joan Alcover. Per cert, molt d'aquest material ens va ser "incautat" per la Brigada Social en aquelles primeres detencions de començaments dels anys seixanta, segurament per ser considerades de "un catalanismo peligroso" i mai em foren tornades.

Quan pens en aquests llibres, quan record les rondalles que em contava la repadrina al costat de la foganya, és quan m'adon que aquests foren els primers esglaons que, posteriorment, em dugueren fins a l'Editorial Moll, fins a trucar a la porta on treballava, a l'horabaixa, Josep M. Llompart. Era a mitjans dels anys seixanta. Aleshores començava a escriure els primers poemaris, i el prestigi de Josep M. Llompart, com a poeta, com a personatge de la resistència cívica de les Illes, ja era prou conegut i força valorat en els cenacles del catalanisme i entre la joventut progressista de les Illes. Els llibres que ens fornia l'Editorial Moll, i el llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964) varen esser bàsics en la consolidació de la nostra militància en defensa del català i de la nostra cultura. El llibre esdevenia una "bíblia", una guia imprescindible per a lligar les noves generacions amb un passat cultural, la nostra vinculació indiscutible a la cultura catalana, segat de rel per la victòria feixista de 1939.

-Quins foren els teus mestres?

-Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'acosenguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, per exemple i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat.

-Els premis literaris. Quina és la teva opinió dels certàmens?

-Abans de parlar dels premis literaris hauríem de situar alguns dels problemes de la nostra cultura, entre els quals hi ha, indubtablement, la lluita per la definitiva normalització cultural i també per la necessària professionalització de l'escriptor. Evidentment, els premis literaris no serien necessaris en el cas d'una cultura normalitzada com la francesa o la nord-americana, per posar uns exemples. No és el nostre cas. Vivim en estat d'emergència, sempre amenaçats per lleis i decrets que fan perillar la normalització del català. En el País Valencià, les Illes, Principat o Catalunya Nord vivim encara una situació d'excepció que ve de la guerra civil i de les postguerres. La llengua és en perill. Els llibres en català no tenen tanta sortida com els publicats en castellà. Els grans mitjans de comunicació informen més que res de les obres dels escriptors estrangers. No existeix una política orientada a rompre la marginació del nostre autor. Amb tots aquests entrebancs, l'escriptor nostrat no pot professionalitzar-se. Sovint ha de dedicar-se a altres feines per a sobreviure, amb tot el que això suposa d'entrebancs per a bastir una obra sòlida com els professionals d'un altre país. La qual cosa no vol dir que, en aquestes circumstàncies tan difícils, no hagin sortit grans obres i grans escriptors. Però una flor no fa primavera. Parlam dels problemes que tenen per a donar a conèixer la seva obra centenars de novellistes, poetes, autors de teatre, assagistes, músics, companyies de teatre... Que un o dos autors hagin aconseguit que la seva obra sigui coneguda i promocionada no vol dir que la situació general sigui bona. I nosaltres parlam de la situació general, no la d’un senyor en particular.

Malgrat la consolidació d'una sèrie d'importants editorials nostrades, cosa molt positiva i que, evidentement, no existia abans, molts autors no poden publicar amb certa regularitat. Sovint el premi literari és el sistema que de forma quasi obligada ha d'emprar l'autor per a rompre el cercle dels comissaris que malden per controlar el "producte" que s'ha d'editar.

Normalment els partidaris de donar premis a l'obra ja publicada ho solen preferir per a consolidar el seu control sobre la "competència": el sorgiment de nous autors. Tot es redueix al problema de tenir fermat el control del mercat i de lluitar per mantenir els quatre noms dels "famosos oficials" sense competència possible. Els premis literaris no controlats ofereixen la possibilitat del sorgiment de nous valors. En cas contrari sempre serà la camarilla de l'editorial, amb suport dels mitjans de comunicació que domina, la que definirà qui ha d'existir o no ha d'existir, qui és "bo" o "dolent", qui ha de gaudir d'un cert èxit mediàtic i comercial dins el món de la nostra literatura o qui ha de romandre per a tota l'eternitat enmig de les tenebres de la marginació més absoluta.

-Quin seria el paper dels escriptors i els intel·lectuals dins la societat actual?

-En aquestes qüestions sempre he tengut unes opinions molt properes a les anàlisis de Gramsci sobre el paper dels intel·lectuals en la societat. Sempre m'han fet gràcia les opinions d'aquells que, evidentment per conveniència, parlen i defensen una hipotètica independència política de l'intel·lectual en referència als interessos de les classes dominants de cada societat. En això sóc encara completament gramscià i no m'empegueesc gens ni mica de confessar-ho públicament. Si estudíam el paper, en cada època, dels escriptors, historiadors, músics, filòsofs, etc., ens adonarem com mai actuen, malgrat que ells s'ho puguin imaginar, al marge dels interessos de les classes dominants en aquell període històric, o bé al servei de les classes en ascens (de la burgesia, quan aquesta lluitava contra l'aristocràcia feudal; de les classes populars, quan aquestes lluiten contra la forma d'explotació capitalista). Per a mi, i la història ens ho demostra, l'intel·lectual ocuparia el lloc en la societat que Gramsci analitza tan encertadament. En el cas dels escriptors, per exemple, aquests serien uns "agents de l'hegemonia" d'aquella o aquella altra classe social, exercint, malgrat que ells no ho volguessin o no se n'adonassin, el paper de "funcionaris de la superstructura ideològica de la societat", els que contribueixen a garantir el consens social al voltant d'uns interessos econòmics i polítics ben concrets (o a subvertir-los). Un llibre de capçalera dels meus anys juvenils van ser els famosos Quaderns de la presó, de Gramsci. És en aquest llibre on el gran pensador italià analitza fins al fons el paper de l'intel·lectualitat quant a la tasca de cohesionar una determinada societat, quant a donar consciència de la funció de la classe a la qual pertanyen o per a la qual treballen... I aquí parla del paper dels sacerdots, dels tècnics, dels funcionaris estatals, del món de l'ensenyament, del periodisme i la literatura...

(Publicat en el número 230 de la revista de l’Obra Cultural Balear, El Mirall) (Gener-Febrer de 2013)

Pau Durà (Alcoi, 1972) torna a Manacor. Hi va ser fa una vintena d'anys per dirigir els Capsigranys en la recordada Ja vénen ja venen. Ara arriba com a director d'Un aire de família, que es representarà durant aquest cap de setmana. 

- Podem qualificar Un aire de família de clàssic modern?
- Penso que sí. A França ho és, s'ha representat molt. Es fa molt en el teatre aficionat i professional. Beu molt de certs autors que per a mi ja ho són com Txèkhov o Filippo, són autors que també ho fan al cinema, creen drames amb humorisme. No són autors que passin ràpid. Una comèdia que busqués només la comèdia només ho tindria més difícil. A un aire de família els personatges complexos, polièdrics i molt propers.

- Hom podria pensar que en tractar-se d'un obra d'ambient familiar hi hauria un cert deix costumista. Però precisament la rodonesa i la complexitat ho eviten. És així?
- La funció és més pròxima al realisme que no al costumisme. En aquest sentit, el realisme és més pròxim a la comèdia. Justament aquesta funció ho és tot a la vegada: és un drama que fa riure. Els personatges són arquetípics segur, són un rols molt reconeixibles, però amb una vida tan pròpia que sense estar explicada l'espectador entén per on han anat els tirs. Per què s'han establert aquests rols és molt maco d'esbrinar. És molt inquietant i molt maco a la vegada observar que els rols s'han donat una mica aleatòriament.  La vida és així, les persones ens comporten a vegades sense aturar-nos a pensar si farem mal o bé.

- Com heu adaptat l'obra? L'he catalanitzada o manteniu els referents francesos?
- L'ubicam en un lloc determinat, absolutament realista, un lloc de la costa, amb personatges catalans, de classe mitjana. L'escenografia és molt realista. Teníem moltes ganes de ser molt realistes. El treball és servir un text que és un tros de vida, gairebé a temps real, llevat d'una el·lipsi entre el primer i el segon acte. No hi ha discursos. El diàleg està al servei de l'obra.

- Pel que dius, hi ha molt de Txèkhov...
- Sí. M'agrada per com són els personatges de polièdrics, no hi ha herois ni hi ha víctimes tots ho són tot alhora, i això és una virtut. En cap moment es cau en el culebrot. No hi ha maniqueisme. Hi ha moments que els personatges són defensables, i d'altres en què són vils. Quan intenten vendre'm epicitats de certes conductes em poso a la defensiva. Molt humà. L'humorisme també aproxima a Txèkhov. I també l'absència d'una trama clara amb girs, això txèkhov tampoc ho té. Els petits conflictes són petits. El conflicte és dins l'espectador.

- Doncs amb l'espectador acabarem. Com sortirem de l'obra?
- Surt molt content, perquè s'ho ha passat bé i ha rigut molt. Però el riure en algun moment se li deu congelar una mica, hi ha material per analitzar durant la setmana... No estem parlant-los d'una família de l'altra banda del món, sinó molt propera. I en el fons, riure de certes coses vol dir riure's d'un mateix, treure importància a la vida, perquè, en el fons, estem aquí quatre dies.
 

     Els EUA obre la caixa de Pandora a Ucraïna, segons En Paul Craig Roberts.

      En Paul Roberts acusa a Obama de criminal, i als mitjans occidentals, de corruptes.

   Fa mal de creure que En Roberts sigui un fanàtic russòfil, personatge que va ser Secretari del Tresor i editor associat del Wall Street Journal.

    Jo crec que la situació dels mitjans corporatius és de cada vegada més insostenible. Per tot arreu els surten veus dissidents de grans prestigi moral que posen en crisi el sistema del domini ideològic de l'Imperi.

    En guerra contra els mitjans mistificadors, podeu veure el post  EUA obre la caixa de Pandora a Ucraïna.

Al ple d'ahir es van resoldre les al·legacions que només vam presentar nosaltres i un membre de la nostra assemblea i es va aprovar definitivamente  l'ordenança fiscal reguladora de la taxa per la prestació del servei de celebració de matrimonis civils.Aprovada amb 9 vots a favor de PP, Lliga, CiU i UMP. 8 Vots en contra d'Alternativa, PSOE, PSM, Esquerra i no adscrits.

La proposta inicial de pujada de la taxa de matrimonis del PP & PI que es va aprovar amb el vot d'UMP es fonamentava en un informe tècnic que calculava uns costos associats a la tramitació de l'expedient matrimonial per cerimònia de 215,22. La  pujada aprovada inicialment suposava una quota de 200 euros per matrimoni (abans era de 100 euros) i estableix una bonificació del 50 % (abans era d’un 100%) de la quota quan un dels dos contraents acrediti la condició d’empadronat en el municipi amb al menys un any d’antiguitat.  Una pujada del 100%, van aprovar les taxes més altes de tota Mallorca. (article "repagar per casar-se")

 A Alternativa per Pollença a més de votar en contra vam presentar al·legacions ala nova ordenança de la taxa de matrimonis civils i vam demanar mantenir  la taxa vigent fins ara;  els residents al municipi no pagaven i els no residents pagaven 100 euros.

A la comissió informativa el PP & PI ens van informar que havien acceptat parcialment les nostres al·legacions la seva proposta va ser la següent: si la gent es casa de dilluns a divendres en horari laboral a la casa consistorial: els residents al municipi no paguen i els no residents 100 euros (com a l'anterior taxa). Si és a partir de les 14:00 o els caps de setmana a la casa consistorial: 50 euros los residents i 150 los no residents. Si és fora de la casa consistorial: 100 euros los residents i 200 euros los no residents.

Després de la Comissió Informativa Esquerra, que no havia presentat al·legacions, va fer una nota de premsa denunciant que casar-se al Moll seria més car que fer-ho a Pollença... Immediatament Unió Mollera Pollencina, que tampoc havia presentat al·legacions, va registrar una petició a l'Ajuntament demanant que l'edifici Miquel Capllonch del Port de Pollença fos considerat part de la Casa Consistorial amb les mateixes taxes. I al ple PP&PI van acceptar la petició... Una demostració de que la pujada de les taxes és una decisió política ja que ens aquest cas no han fet falta cap estudi econòmic. L’esmena va ser aprovada amb 12 vots a favor; PP, Lliga, CiU, PSOE, UMP, PSM. Abstencions d'Alternativa, PSOE i Esquerra. Realment el que fa UMP amb el seu suport a l’equip de govern és que tots els ciutadans del municipi paguen més per casar-se.

Està bé que gràcies a la nostra al·legació PP&PI hagin acceptat rebaixar la pujada inicial que proposaven però per a nosaltres no és suficient ja que consideram que en aquest moment que n'hi ha una bona situació econòmica de l'Ajuntament no té cap sentit pujar aquesta taxa i que en tot casa casar-se a la Casa Consistorial hauria de ser gratuït. Molt poca gent es casarà de dilluns a divendres en horari d'oficines a la Casa Consistorial o al Miquel Capllonch.

L'afany per pujar aquesta taxa per la qual es va realitzar un informe econòmic al que s'incloïa tot tipus de despeses ens va recordar al genial Gila i la seva factura del col·legi 

Amb motiu del Dia de les Balears, els propietaris de Can Topa de Sta Eugènia organitzen un sopar amb plats tradicionals (de Menorca, Eivissa i Mallorca) i combat de picat entre els Glosadors de Mallorca Antònia Nicolau "Pipiu" i Macià Ferrer "Noto".

Reserves:649000091

Macià "Noto" 

Antònia "Pipiu"

Ara, en Una Arcàdia feliç –– per primer cop, segons afirma l’escriptor –– assaja d’escriure des del punt de vista dels vencedors; ho fa des de l’òptica dels germans Llorenç i Miquel Villalonga i la dels intel·lectuals que es situaren a recer dels sublevats contra la II República; i també amb la visió d’alguns dels escamots d’execució i dels responsable de les farses judicials d’aquella època, que –– com en el cas del batle de Palma, Emili Darder, d’Alexandre Jaume, d’Antoni Mateu i d’Antoni Maria Ques –– sovint acabaren en execucions sumaríssimes... (Joan Fullana)

Llorenç Villalonga i la novel·la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)

Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop

Aquesta novel·la forma part d’una trilogia que ens situa a Mallorca en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista i quan l’escriptor Llorenç Villalonga s’adhereix a la Falange i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. En Una Arcàdia feliç, el prosista centra la seva atenció sobre Llorenç Villalonga i intenta novel·lar el món íntim de l’autor de Bearn. En començar-ne l’escrit, a López Crespí li bullien moltes qüestions dins el cap. Es preguntava com era el cosmos d’aquells professionals de classe mitjana amb somnis aristocràtics i quin era l’ambient d’aquella classe social en temps de la II República?

Quina era la relació de Llorenç Villalonga amb aquella societat ciutadana? Com era Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i complicitat hi hagué entre Villalonga i Georges Bernanos, l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna? López Crespí es preguntava si fou l’amistat amb Zayas i Villalonga, ––juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el fill de Bernanos––, la font d’informació de l’escriptor francès? O si, realment, va ser Villalonga qui li proporcionà les informacions necessàries per bastir Els grans cementiris sota la Lluna, segons sembla, com ho suggereixen alguns estudiosos...? De tot això, volgué fer-ne literatura, i s’animà a dur endavant la feina, a escriure’n el que havia de ser la novel·la.

A López Crespí li seduïa novel·lar aquella Palma, –– “amb l’ambient de Ciutat d’abans de la guerra i de la societat en la que participava Villalonga” ––, i s’interrogava per què, ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontà amb la major part dels participants de La Nostra Terra, expressió i portaveu del catalanisme illenc? Què motivà que redactàs Mort de dama, la irònica crítica al grup que envoltava l’Escola Mallorquina i als seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que circumdava la revista Brisas, aquell univers cosmopolita i snob tan allunyat del sentir i distant del bategar del poble mallorquí? Com eren les nits de joia i disbauxa de la petita burgesia palmesana i quines foren les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Com succeïren aquelles les fetes de campanya i conspiració contra la II República juntament amb el fill de Bernanos, Ives, el qual demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme? Per quins motius els socialistes de l’època ja el veien, a l’autor de Centro ––– petita bíblia dels reaccionaris del moment –– com a un element molt proper al feixisme? I, a despit de la banalitat que traspuava Brisas, que dirigia el futur autor de Bearn, era tan palpable la seva posició política?

Novel·lar aquell microcosmos social, polític i cultural “era un repte, una temptació molt forta”, diu López Crespí.

López Crespí, abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, ja havia novel·lat altres aspectes de la guerra civil. Així, a tall d’exemple, a L’Amagatall (Premi «Miquel Àngel Riera» de novel·la 1998), havia furgat en l’univers de les dones i dels homes amagats per tal de salvar-se de la repressió; i, en la novel·la Estiu de foc, (Premi «Valldaura» de novel·la, Barcelona 1997, Columna Edicions 1997), i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·là el desembarcament republicà de Bayo a Portocristo (Manacor) i en Els crepuscles més pàl·lids, (Premi de narrativa «Alexandre Ballester» 2010), tractava de les vivències en el anys quaranta d’un presoner republicà en els camps de concentració illencs.

Ara, en Una Arcàdia feliç –– per primer cop, segons afirma l’escriptor –– assaja d’escriure des del punt de vista dels vencedors; ho fa des de l’òptica dels germans Llorenç i Miquel Villalonga i la dels intel·lectuals que es situaren a recer dels sublevats contra la II República; i també amb la visió d’alguns dels escamots d’execució i dels responsable de les farses judicials d’aquella època, que –– com en el cas del batle de Palma, Emili Darder, d’Alexandre Jaume, d’Antoni Mateu i d’Antoni Maria Ques –– sovint acabaren en execucions sumaríssimes...

La continuació d’Una Arcàdia feliç és la novel·la titulada Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, que, segons ens ha informat López Crespí, serà la part que ha de tancar aquesta trilogia i que encara està en fase de redacció.

Publicat en la revista literària S’Esclop (Novembre-desembre 2010)

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)

UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL

Per Miquel Àngel Vidal, escriptor

Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.

Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.

Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.

Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.

El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)

Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010

Per Miquel López Crespí, escriptor

Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

Anarcoefemèrides del 29 de febrer

Esdeveniments

- Repressió a Milà: El 29 de febrer de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia) en sortir d'un gran míting de protesta, celebrat a prop del gimnàs de l'Escola de Porta Romana i organitzat per la Lliga Proletària de Mutilats i Invàlids de Guerra (LPMIG), al qual han participat diversos oradors, entre ells Errico Malatesta i Pasquale Binazzi, i Armando Borghi en representació de la Unió Sindical Italiana (USI), els carrabiners intervenen per impedir qualsevol manifestació, encara que fos pacífica, i obren foc contra la gentada a la plaça Missori matant dues persones que viatjaven en un tramvia --un invàlid de guerra i un tramviaire-- i ferint-ne cinc. Els escamots feixistes també actuaren i atuparen diverses persones, entre elles el diputat socialista Luigi Repossi. A resultes d'això la Cambra del Treball de Milà va convocar una vaga general en protesta d'aquesta fets per a l'1 de març.

***

- Reconstitució de la CNT: El 29 de febrer de 1976 a la sala d'actes de l'església parroquial de Sant Medir, al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) es realitza una assemblea clandestina de reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb la participació d'unes 500 persones --de 700 convocades-- de diversos sectors productius (arts gràfiques, construcció, metall, ensenyament i sanitat), de grups estudiantils i de cercles llibertaris i contraculturals sorgits d'ençà el Maig del 68 --segons la mesa que coordinava l'assemblea, 373 persones van deixar constància de la seva activitat laboral, sindical o militant: activitats diverses, 82; arts gràfiques, 14; banca, 15; construcció, 14; ensenyament, 29; espectacles, 12; metall, 16; sanitat, 33; tèxtil, 11; comarques, 83; grups llibertaris, 13; i estudiants, 51. L'assembleisme en la presa de decisions i l’acció directa com a força de lluita per a la resolució dels conflictes sense cap tipus d'intervenció de l’Estat eren els elements fonamental d'unió de tots aquests grups, a més de l'autogestió com a norma i el federalisme com a estructura orgànica. Però es trobaven gent de dos grups d'edat ben diferenciats: els menors de 30 anys i els majors de seixanta. A l'abisme generacional s'afegí un conglomerat de projectes de les diverses tendències (anarcosindicalistes, anarquistes, sindicalistes, consellistes, marxistes llibertaris, trotskistes...) tan diversos que generaria fortes tensions internes i conflictes al si de l’organització anarcosindicalista. El sector de la CNT de l'Exili dominava les estructures orgàniques del sindicat en part per l'admiració i el respecte que se'l tenia. En aquells dies existien a Catalunya quatre comitès regionals que es disputaven les segles de l'anarcosindicat. La majoria dels grups convocants després de l'assemblea de Sant Medir es van autodissoldre, ja que entenien que el que es tractava era de crear a cada població i a cada empresa estructures (comitès, federacions locals, federacions comarcals, sindicats, publicacions confederals) sota les sigles de la CNT. En aquesta assemblea es va nomenar el primer Comitè Regional de Catalunya de la CNT.

Naixements

- Pere Esteve: El 29 de febrer de 1866 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya) l'intel·lectual i propagandista anarquista Pere Esteve. Tenia pensat estudiar medicina, però quan tenia 14 anys son pare morí i hagué de posar-se a fer feina. Aprengué l'ofici de tipògraf a«L'Acadèmia», al costat d'Anselmo Lorenzo i d'Antoni Pellicer Paraire, i formà part de «La Societat Tipogràfica», fundada a Barcelona l'agost de 1879 i que era l'equivalent de la madrilenya«El Arte de Imprimir». En aquesta època estava lligat al grup d'impressors anarquistes de Gaietà Oller Minguella i de Jaume Torrens Ros, de clara tendència antisocialista. Cap a mitjan de 1882 abandonà «La Societat Tipogràfica», junt  amb Pellicer, Josep Llunas i d'altres, per ingressar en «La Solidària», societat de caire anarquista adherida a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). En 1883 assistí a Sabadell al Congrés Comarcal Català; aquest mateix any fou membre de la comissió d'iniciativa del periòdic La Asociación. Órgano de los obreros tipógrafos de Barcelona. Durant aquest temps participà en la reorganització de l'FTRE, lluità en les principals campanyes del moviment anarquista barceloní, especialment, per la consecució de les vuit hores de treball. En 1887 fou redactor, administrador i director d'El Productor de Madrid, i secretari de la Comissió Federal de l'FTRE. Aquest mateix any fou nomenat secretari de la Federació Local de Barcelona i, poc després, va començar a manifestar públicament la seva opinió crítica enfront de l'autoritarisme de l'FTRE, i va consagrar-se com a un dels principals representants del corrent intel·lectualista de l'anarquisme; la síntesi de les seves idees es troba en una sèrie de quatre articles («Una evolución socialista»), apareguts en El Productor entre juny i juliol de 1888, en què manifestà que l'organització de l'FTRE, controlada per un nombre limitat d'individus, feia el joc al socialisme autoritari i ocasionava la ruïna del socialisme llibertari; aquests articles van donar lloc a una important polèmica amb el seu amic Ricardo Mella, que defensava l'organització com a mitjà per a enfortir la federació i començar un nou període d'agitació mitjançant la resistència. A la tardor d'aquell 1888 participà en el Congrés Regional extraordinari de València, on va triomfar el seu criteri d'establir les bases per a l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE) que reemplacessin els estatuts i reglaments de l'FTRE; aquesta decisió ocasionà la dissolució gradual de l'FTRE. El 10 de novembre de 1889 fou membre del jurat del II Certament Socialista de Barcelona. En aquestaèpoca participà activament en les activitats del centre obrer barceloní«Regeneració». En 1890 va fer un míting a l'Ateneu Barcelonès i jugà un important paper en la celebració del Primer de Maig a Barcelona. Entre el 22 i el 25 de març 1891 representà els tipògrafs en el Congrés del Pacte d'Unió i Solidaritat a Madrid, en el qual es va fer costat la lluita antipolítica i s'acordà donar suport una vaga general per al Primer de Maig d'aquell any. També aquest any signà el Manifiesto del Círculo de Trabajadores de Madrid, dirigit a tots els proletaris d'Espanya i resposta d'un nucli del moviment obrer a les primeres eleccions amb sufragi universal, que refusava l'organització política i prestava suport a l'organització de la classe obrera, la celebració del Primer de Maig i l'obtenció de la jornada de vuit hores. L'agost de 1891 formà part de la delegació anarquista, amb Fernando Tarrida del Mármol, al II Congrés de la II Internacional celebrat de Brussel·les i on practicà l'obstruccionisme. A finals d'aquest mateix any, conegué Errico Malatesta en un congrés a Milà i la que serà la seva companya, l'anarquista stirneriana italiana Maria Roda Balzarini, amb qui tindrà vuit fills, tots nord-americans i dels quals només un serà anarquista, l'escriptor Sirio Esteve. Entre desembre de 1891 i febrer de 1892 acompanyà Malatesta en una gira propagandística per la Península, que pretenia llimar les diferències entre anarcocomunistes i anarcocol·lectivistes, fins a l'aixecament anarquista de Jerez. Perseguit per les autoritats, amb Adrián del Valle, fugí cap Europa (París, Brussel·les, Oostende, Londres), sortida gràcies a la qual conegué destacats militants anarquistes (Jean Grave, Charles Malato, Émile Pouget, Piotr Kropotkin, Malatesta). Després entrà clandestinament a Barcelona i immediatament, durant el mateix 1892, per mor de les persecucions governamentals, emigrà als Estats Units. A Paterson dirigí el periòdic anarquista El Despertar. Instal·lat a Nova York, mantingué fructíferes relacions amb els moviments anarquistes de Cuba, Florida i l'àrea metropolitana novaiorquesa, especialment en qüestions relatives a la premsa. El setembre de 1893 fou delegat, amb Vicente García i representant el moviment anarquista espanyol, a la Conferència Anarquista Internacional de Chicago, on presentà l'informe Apuntes sobre la situación española, on va fer un repàs de la situació de l'anarquisme peninsular des de la dissolució de l'FTRE fins al moment de la seva delegació. En 1894 passà tres mesos a l'Havana on publicà el setmanari Archivo Social, va fer amistat amb Enrique Creci i es mostrà contrari a l'independentisme cubà, ja que, en la seva opinió, no solucionava cap problema. Durant els anys posteriors el seu prestigi com a periodista, orador, congressista, conferenciant i polemista va créixer notablement. Després passà a residí a Filadèlfia, on va estar a punt de ser linxat pel seu activisme llibertari. Entre 1901 i 1911 s'establí a Tampa (Florida), on va treballar de lector en una fàbrica de tabac, participant en el moviment sindical (vaga de tabaquers), publicant un petit periòdic anarquista a Ybor City i formant part del«Grup Ferrer Guàrdia» --en aquesta ciutat conegué Manuel Pardiñas Serrato, que en 1912 assassinaria el president del Govern espanyol Canalejas--, però hagué de fugir a causa de la pressió patronal i de la persecució policíaca que l'empaitaven per penjar-lo. En 1910 fundà la revista Cultura Proletaria. En 1911 mantingué correspondència amb Ricardo Flores Magón sobre la revolució llibertària mexicana. En 1912 de bell nou s'instal·là a l'àrea metropolitana novaiorquesa, on serà l'ànima del prestigiós periòdic Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925), continuador de l'anterior Cultura Proletaria, i durant un breu temps serà secretari dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Nova York per ajudar, juntament amb Jaume Vidal, els mariners i estibadors hispans, però l'autoritarisme dels wobblies l'obligà a dimitir per evitar debats púbics. En 1917, durant la Gran Guerra, fou detingut, amb Frank González, per mostrar-se contrari a la contesa; Cultura Obrera fou prohibit, però no fou expulsat. El 29 de juliol de 1923 dissertà en castellà, amb Urberto Martignago, Arturo Galvani, Ghetti i altres, en un picnic a Detroit per commemorar el regicidi de Gaetano Bresci. Col·laborà, dirigí i redactà nombroses publicacions llibertàries i gremials, moltes vegades fent servir pseudònims (Lirio Rojo, Gráfico,Avizor, etc.) com ara Boletín de la Sociedad de Impresores,El Despertar, Doctrina Anarquista Socialista, El Esclavo, Mother Earth, El Productor, La Questione Sociale, etc., i en les quals mostrà la seva tendència antimaltusiana i contrària al reformisme socialista. A la seva casa de Weehawken organitzà reunions dominicals de militants hispans i italians, ja que parlava molt bé la llengua de sa companya. Entre les seves obres destaquen A los anarquistas de España y Cuba. Memoria de la Conferencia Anarquista Internacional, celebrada en Chicago en septiembre de 1893 (1893, 1899 i 1900), A proposito de un regicidio (1900), I Congressi socialisti internazionali (1900, amb altres), Socialismo anarquista: la ley, la violencia, el anarquismo, la revolución social (1902 i 1927), La legge (1911), Reflexiones sobre el movimiento obrero en México (1911), Emancipaçao social (1915), Reformisme, dictadura, federalismo (1922) i La Revolución en la práctica. Réplica (1935, pòstum, amb Errico Malatesta i Gaston Leval). Pere Esteve va morir d'una congestió cerebral el 14 de setembre de 1925 a Weehawken (New Jersey, Estats Units), una setmana abans havia pronunciat la seva primera conferència en anglès.

***

- Leandro Arpinati: El 29 de febrer de 1892 neix a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarcoindividualista i després dirigent feixista Leandro Arpinati. Abans de la Gran Guerra milità en el moviment anarcoindividualista i fou amic de Benito Mussolini, amb qui col·laborà en La Lotta della Classe. A partir d'agost de 1914 es convertí en un ardent intervencionista. Més tard s'establí a Bolonya on treballà com a electricista ferroviari i a començaments dels anys vint fou un dels creadors del «II Fascio di Combatimento» a Bolonya. El 21 de novembre de 1920 fou el cap d'un dels escamots que prengueren part en la baralla entre socialistes i feixistes a la Piazza Nettuno i a la Piazza Maggiore de Bolonya, episodi que a passat a la història com la «Matança del Palazzo d'Accursio», on resultaren 10 morts i 58 ferits, tots socialistes, la majoria per arma de foc. En 1921 esdevingué diputat i, després de la «Marxa sobre Roma», vicesecretari general del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1926 fou elegit alcalde de Bolonya. Entre 1929 i el 4 de maig de 1933 fou secretari d'Estat del ministre de l'Interior. Després ocupà diversos càrrecs en el sector esportiu: com ara president del Comitè Olímpic Nacional Italià i de la Federació Italiana de Futbol. A començaments dels anys trenta, les relacions amb el secretari del PNF, Achille Starace, es malmenen i es acusat d'organitzar l'atemptat contra Mussolini el dia de la inauguració de l'Estadi de Bolonya el 31 d'octubre de 1926, ja que l'autor material del complot, el jove anarquista Anteo Zamboni, era fill d'un amic seu. Etiquetat com a enemic del règim, fou detingut durant la nit del 26 al 27 de juliol de 1934, jutjat i condemnat a cinc anys de confinament d'antuvi a Lipari entre 1934 i 1937 i després a la seva finca de Malacappa, a prop de Bolonya, en arrest domiciliari. Rebutjà la invitació personal de Mussolini d'adhesió a la República Social Feixista de Saló (1943-1945) i fins i tot es posà en contacte amb grups de la Resistència. Leandro Arpinati fou executat per un grup de partisans antifeixistes el 22 d'abril de 1945 a Malacappa (Argelato, Emília-Romanya, Itàlia), l'endemà de l'alliberament de Bolonya.

Defuncions

- Félix Fénéon: El 29 de febrer de 1944 mor a Châtenay-Malabry (Illa de França, França) el crític d'art, esteta i militant anarquista Louis Félix Jules AlexandreÉlie Fénéon. Havia nascut el 29 de juny de 1861 a Torí (Piemont, Itàlia), d'un viatjant de comerç borgonyó i d'una suïssa. Va fer els estudis secundaris intern a l'Institut Lamartine de Mâcon, aconseguint un excel·lent nivell en estudis clàssics. Després de fer el servei militar, el març de 1881 va guanyar una plaça de funcionari com a redactor en el Ministeri de la Guerra traslladant-se a París --van ser col·legues seus en el Ministeri el poeta Louis Denise i l'escriptor Jules Christophe. En 1883 va ser nomenat secretari de redacció de La Libre Revue, on publicà els seus primers articles literaris i de crítica artística, i l'any següent va fundar, amb Georges Chevrier, La Revue Indépendante, de la qual serà redactor en cap. En 1885 col·laborà en la Revue Wagnérienne, de Téodor de Wyzewa. A partir de 1886 es va comprometre amb el moviment anarquista i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertaris: L'Endehors --on assumirà el paper de director durant l'exili de Zo d'Axa--, Le Père Peinard, La Renaissence, La Revue Anarchiste, etc. Fénéon va ser acusat de ser l'autor de l'atemptat al restaurant Foyot, el 4 d'abril de 1894, i després d'un escorcoll al seu despatx ministerial es va descobrir material per fabricar explosius (mercuri i detonadors), que pertanyien sens dubte a l'anarquista Émile Henry. Arran d'això, va ser detingut, tancat a la presó parisenca de Mazas i jutjat en el «Procés dels Trenta» l'agost de 1894. Gràcies els nombrosos artistes i escriptores que testimoniaren en el seu favor (Stéphane Mallarmé, Octave Mirbeau...), va ser absolt, però es va veure obligat a dimitir de la seva feina institucional. En 1902 trobarà una plaça d'administratiu a Le Figaro. Fénéon és sobretot conegut com a crític d'art i descobridor de talents. A partir de 1905 fou secretari de redacció de La Revue Blanche i a partir de l'any següent escriurà les «Nouvelles en trois lignes» per Le Matin. Altres revistes on va escriure, sempre signant com F. F., van ser: La Vogue, La Libre Revue, La Revue Moderniste, Symboliste,La Cravache,La Plume, Le Chat Noir, Entretiens politiques et littéraires,Le Père Peinard. Va descobrir i publicar autors que després van ser famosos, com ara Jules Laforgue, Jarry, Mallarmé, Apollinaire, Rimbaud, Huysmans, etc. Interessat en tots els moviments culturals i artístics de l'època, ajudà a la difusió de joves pintors i artistes, com ara Pissarro, Seurat, Signac, Van Dongen, Matisse, Maurin, Bonnaire, etc. Fou un ferm defensor de l'impressionisme i del neoimpressionisme. Entre 1906 i 1925 va ser un dels directors de la galeria d'art Bernheim-Jeune. Després de la Gran Guerra i de la Revolució russa s'allunyarà del moviment llibertari i es declararà comunista, succeint Blaise Cendras en la direcció de les edicions de La Sirène. En 1923 va publicar el Dedalus, de James Joyce. Els seus escrits només es van editar un cop mort, sota el títol d'Oeuvres plus que complètes. Félix Fénéon va morir el 29 de febrer de 1944 a la mansió que Chateaubriand habitava a Vallée-aux-Loups, a Châtenay-Malabry, a prop de París (França), reconvertida en llar de jubilats i en la qual s'havia instal·lat dos anys abans. Un premi, creat per la seva vídua Stéphanie Goubaux (Fanny) en 1949 arran d'un llegat seu a la Sorbona, fruit de la venda de la seva important col·lecció de quadres que l'Estat francès refusa acceptar, porta avui el seu nom (Prix Fénéon) i permet descobrir els autors considerats més prometedors. Una part important dels seus manuscrits, correspondència i arxius iconogràfics es troben dipositats al Fons Paulhan de l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen (Normandia, França).

Félix Fénéon (1861-1944)

***

- Simón Radowitzky: El 29 de febrer de 1956 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut en la seva versió al castellà com Simón Radowitzky. Havia nascut el 10 d'octubre de 1889 --moltes fonts citen setembre o novembre de 1891-- a Stépany (Rivne, Ucraïna) en una família obrera humil d'origen jueu. A començaments de segle amb sos pares es traslladà a la ciutat industrial d'Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk), ja que el petit poble d'Stépany no tenia escola. Quan tenia 10 anys hagué d'abandonar els estudis i entrà com a aprenent en un taller de serralleria. La filla estudiant del seu mestre manyà l'introduí en l'anarquisme. El juny de 1904 participà en una manifestació reivindicativa per aconseguir la jornada laboral de 10 hores que va ser durament reprimida per una companyia de cosacs; lacerat al pit per un cop de sabre es va veure obligat a restar al llit d'un hospital durant sis mesos recuperant-se de la ferida. Un cop sanat, va ser detingut per repartir premsa obrera, jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. Durant el tancament conegué l'anarquista Fedosei Zuberov, que acabà suïcidant-se abans de ser deportat a Sibèria. Després passà a treballar a la planta siderúrgica «Shla» d'Iekaterinoslav, on va ser elegit segon secretari sindical. Quan esclatà la Revolució russa de 1905 treballava a la fàbrica «Brandskizi Zawot» i va ser nomenat membre del soviet d'aquesta empresa. Després del fracàs de la revolució, aconseguí d'antuvi fugir de la repressió tsarista; però, després de furtar el sabre i la pistola a un soldat, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de deportació a Arcangelsk. Després de sis mesos tancat a la presó d'Iekaterinoslav, son pare pogué obtenir la seva llibertat. Decidí exiliar-se i passà a l'Imperi Alemany, del qual fou deportat poc després per participar en una vaga. Sota el perill de ser desterrat a Sibèria, aconseguí documentació falsa i es traslladà a Riga, on embarcà en un vapor transoceànic cap a Amèrica. El març de 1908 arribà a l'Argentina i s'establí a Campana (Campana, Buenos Aires, Argentina), on treballà com a obrer mecànic als tallers del Ferrocarril Central Argentí. Establí contactes amb l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i la redacció de La Protesta. Després es traslladà a Buenos Aires, on treballà al taller mecànic Zamboni del carrer Charcas i es relacionà amb diversos intel·lectuals llibertaris russos exiliats (Pablo Karschin, José Buwitz, Iván Mijin, Andrés Ragapelov, Máximo Sagarín, Moisés Scutz, etc.). L'1 de maig de 1909 participà en la gran manifestació de la plaça Lorea del barri de Montserrat de Buenos Aires convocada per la FORA --altres manifestacions estaven organitzades per la central sindicalista revolucionària Unió General de Treballadors (UGT) i pel Partit Socialista (PS). A la plaça Lorea es reunien els anarquistes des de 1890 per recordar els«Màrtirs de Chicago» i aleshores es trobava en obres per reformar-la en la plaça del Congrés, un dels símbols urbanístics de la burgesia al poder. La policia, comandada pel coronel Ramón Lorenzo Falcón, reprimí durament amb tropes d'Infanteria i de Cavalleria la manifestació; l'hora de lluita se saldà amb tres anarquistes morts, que aviat serien 11, i més d'un centenar de ferits. Falcón ordenà la clausura dels locals llibertaris i socialistes, així com els seus òrgans d'expressió, i durant la setmana següent de protestes i de vaga general, convocada per la FORA, la UGT i el PS, que ha passat a la història sota el nom de «Setmana Roja», el moviment obrer exigí la dimissió de Falcón, mentre les forces de seguretat parlaren de «complot russojudàic». El 4 de maig de 1909 més de 80.000 persones formaven el seguici que acompanyà els fèretres dels obrers assassinats fins al cementiri de la Chacarita, manifestació de dol que va ser reprimida per la policia. Després d'aquests fets, Radowitzky decidí atemptat contra la vida de Falcón. El 14 de novembre de 1909 preparà un artefacte explosiu al taller Zamboni i el llançà dins del carruatge tirat per cavalls del coronel al seu pas pel cantó dels carrers Quintana i Callao quan venia de l'enterrament de Ballvé, director de la Presó Nacional de Buenos Aires, al Cementiri del Nord. L'artefacte ferí de mort Falcó i el seu secretari Juan Alberto Lartigau; ambdós van morir durant aquell dia. Perseguit per les forces de seguretat, intentà suïcidar-se disparant-se al pit dret --fallà perquè disparà amb la mà esquerra-- a pocs carrers del lloc de l'explosió al crit de«Visca l'anarquisme!». Portat a l'Hospital Fernández, se li diagnosticà ferides lleus al pit dret i fou portat immediatament a la comissaria núm. 15. Com que no duia identificació i es negava a fer cap declaració, la inquietud de trobar-se davant un complot portà el president José Figueroa Alcorta a decretar l'Estat de setge, que es mantingué dos mesos i durant els quals s'engegà una dura repressió contra el moviment anarquista. Durant el judici, la impossibilitat de determinar la identitat de l'acusat causà nombrosos problemes, fins que l'ambaixada argentina a París facilità els seus antecedents obtinguts a Ucraïna --segons els quals havia participat a la Revolució de 1905 a Kiev i per la qual cosa havia estat condemnat a sis mesos de presó--, però la seva edat quedava incerta. El fiscal Manuel S. Beltrán, després d'ordenar un peritatge mèdic que conclogué que tenia entre 20 i 25 anys i de considerar que havia actuat sense cap còmplice, sol·licità la pena de mort. Però un cossí seu, Moisés Radowitzky, aportà una còpia d'una partida de naixement on es confirmava que només tenia 18 anys i per tant era menor d'edat. Encara que el document no tenia validesa legal, el jutge Sotero Vázquez commutà la pena màxima per la de reclusió per temps indeterminat a la Penitenciaria Nacional, pena a la qual s'afegí un càstig addicional de reclusió a pa i aigua durant vint dies cada any coincidint amb l'aniversari de l'atemptat. El jutge federal Horacio Rodríguez Larreta porta el cas a la Suprema Cort, però aquesta aprovà la sentència de la justícia ordinària. El 6 de gener de 1911, Salvador Planas Virella i Francisco Solano Regis, dos anarquistes condemnats també per atemptat contra les autoritats que compartien reclusió amb Radowitzky, aconseguiren fugir reeixidament, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel. Radowitzky no pogué sumar-se al grup fugitiu perquè va ser cridat en l'últim moment a la impremta del presidi. L'operació, que comptà amb el suport de l'exterior i la connivència de guàrdies de l'interior, atemorí les autoritat carceràries i decretà el seu trasllat al penal d'Ushuaia, reservat generalment per a criminals d'extrema perillositat. El costum de confinar els presos anarquistes i polítics en aquesta duríssima penitenciaria es «popularitzaria» a partir d'aquí. En aquesta presó se li denegaren els pocs drets que tenien la resta de presidiaris --només podia llegir la Bíblia-- i, considerat el promotor de vagues de fam de protesta per les males condicions penals, fou sotmès a constants maltractaments i tortures. En 1918 va ser violat per part de Gregorio Palacios, subdirector del penal, i tres carcellers (Alapont, Cabezas i Sampedro). Immediatament La Protesta publicà el fullet de Marcial Belascoain Sayós El presidio de Ushuaia, que causà un gran ressò i obligà el govern d'Hipólito Yrigoyen a obrir una investigació sobre les condicions penals a Ushuaia i a rellevar de les seves funcions els tres carcellers implicats. El 7 de novembre de 1918, amb el suport de grups anarquistes xilens i argentins, aconseguí evadir-se del penal d'Ushuaia, l'única fugida que reeixí de la seva història. Els anarquistes argentins Apolinario Barrera i Miguel Arcángel Roscigna i els xilens Ramón Cifuentes i Ernesto Medina llogaren el cúter «Ooky», propietat de una dàlmata i de bandera austríaca, a la ciutat xilena de Punta Arenas. Radowitzky, coordinat amb els companys, aconseguí un uniforme de carceller i abandonà el penal de bon dematí aprofitant el relleu i l'arribada d'un grup de carcellers nous, trobant-se amb Barrera en una cala no molt llunyana. El pla original era desembarcar-lo en qualque lloc apartat, amb queviures i estris per resistir-hi un temps fins que la recerca hagués minvat, però finalment pensaren que a Punta Arenas passaria desapercebut. Després de quatre dies de navegació, i ja en aigües xilenes de la península de Brunswick, la goleta va ser abordada per un vaixell de l'Armada xilena, alertat per les autoritats argentines de l'evasió. Radowitzky pogué fugir nedant abans de la topada, però la tripulació dàlmata va ser detinguda i interrogada a la presó fins que el maquinista de l'«Ooky» confessà on havia aconseguit arribar a terra el fugitiu. Poques hores després, va ser detingut a Aguas Frías mentre intentava arribar a Punta Arenas caminant i portat d'antuvi al calabós del buc de guerra«Centeno» i dues setmanes després de bell nou a Ushuaia. El càstig per evasió era dos anys de confinament en solitari amb només mitja ració d'aliments. Durant els anys posteriors, les campanyes pel seu alliberament dels grups anarquistes i de la premsa obrera es van incrementar fins al punt que el 14 d'abril de 1930 el president Yrigoyen, que 14 anys abans havia promès per motius electorals a una delegació anarquista el seu immediat alliberament, l'indultà amb un conjunt de 110 presos, però amb l'obligació d'abandonar el país. El 14 de maig de 1930 el vaixell «Vicente Fidel López» el portà al port de Buenos Aires i des d'allà fou obligat a agafar el remolcador «Mediador» fins a Montevideo sufragat el viatge amb diners seus i sense cap mena de documentació. Gràcies al suport dels grups anarquistes uruguaians aconseguí salvar els entrebancs burocràtics i poder desembarcar. A la capital de l'Uruguai, després que les autoritats soviètiques li neguessin el passaport i així poder retornar a Ucraïna --Radowitzky desconeixia la repressió que patia el moviment anarquista a l'Estat soviètic--, reprengué la seva professió de mecànic. Durant la seva estada a l'Uruguai realitzà diversos viatges al Brasil, sembla que per tasques de coordinació entre els moviments anarquistes dels dos països  fugint i de la dictadura, residint durant temporades a São Paulo. El març de 1933 assistí al Congrés Antimilitarista Llatinoamericà que se celebrà a Montevideo. El 7 de desembre de 1934, però, el govern dictatorial de Gabriel Terra pretengué expulsar-lo del país aplicant la llei d'estrangers indesitjables. Els companys anarquistes li van demanar que no acatés la mesura per a no crear un precedent i per això va ser portat al penal de l'illa de Flores. El 21 de març de 1936 l'advocat del moviment llibertari Emilio Frugori aconseguí la commutació de la pena per la d'arrest domiciliari, però com que no tenia domicili propi, hagué de romandre encara empresonat fins al 25 de juny. Quan esclatà la guerra civil espanyola marxà a Catalunya i s'allistà en la 28 Divisió de l'Exèrcit republicà, composta principalment per anarquistes i comandada pel destacat militant Gregorio Jover. Al front d'Aragó va fer amistat amb Antonio Casanova, anarquista gallec emigrat a l'Argentina on fou un dels fundadors de la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Amb una salut malmesa, fruit dels més de 21 anys d'empresonament, realitzà tasques culturals i sindicals per a la Secretaria de Cultura i Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona i a València. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard aconseguí embarcar cap a Mèxic, on el poeta Ángel Falco, cònsol de l'Uruguai a la Ciutat de Mèxic, li proporcionà una feina a la delegació sota el nom de José Guzmán. Durant la postguerra treballà per a la secció mexicana del International Rescue and Relief Committee (IRRC, Comitè Internacional de Socors i Salvament) de suport per als refugiats europeus. Sempre actiu en el moviment llibertari, publicà revistes anarquistes i realitzà viatges als Estats Units. Treballà elsúltims anys de sa vida en una fàbrica de joguines. També va fer servir a Mèxic el nom de Raúl Gómez. Simón Radowitzky va morir d'un atac de cor el 29 de febrer de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Els companys li compraren una senzilla tomba on fou enterrat; el discurs fúnebre el llegí Liberto Callejas.

Simón Radowitzky (1891-1956)

***

- Maruja Lara:El 29 de febrer de 2012 mor a València (País Valencià) l'anarcosindicalista Angustias Lara Sanchez, més coneguda com Maruja Lara. Havia nascut l'11 de setembre de 1913 a Granada (Andalusia, Espanya). Amb tres anys va emigrar amb sa família a Brasil i després a l'Argentina, on son pare va militar en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El gener de 1932 va retornar a Granada, on s'afilià en el Sindicat de Minyones de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual arribarà a ser secretària, i en les Joventuts Llibertàries. En aquesta ciutat va conèixer militants destacats, com ara José Zarco Martín i Francisco Maroto del Ojo. Després del cop militar feixista, el setembre de 1936 va poder fugir de Granada per Tocón, Baza i Guadix, i va lluitar nominalment un temps com a miliciana en la«Columna Maroto». A mitjans de 1937 es va instal·lar a València i va ingressar en el Sindicat d'Infermeres, treballant a l'«Hospital Número 1», a prop de les Torres de Quart, de València. A València va fer de tresorera de «Mujeres Libres» i va tractar nombroses militants (Amelia Torres, Lucía Sánchez Saornil, Suceso Portales, Carmen Pons, Natacha Cabezas, Paquita Domínguez, América Barroso, Pura Pérez, etc.), però especialment va fer-se molt amiga d'Isabel Mesa Delgado (Carmen Delgado Palomares). Va intervenir en l'homenatge a la 25 Divisió. Quan acabava la guerra, en març de 1939, Lara i Mesa van pujar a un camió per ser portades a Almeria i d'allà embarcar a Algèria, però van acabar al port d'Alacant i d'allà al camp de concentració franquista d'Albatera. Finalment Maruja Lara va poder fugir cap a Almeria i Granada. Va treballar un temps en una fàbrica de caramels granadina i a finals de 1939 va retornar a València. Amb la seva gran amiga Isabel Mesa van muntar un quiosc a la capital valenciana, on a la rebotiga tenien la premsa anarquista. En 1942 les dues amigues, amb altres companyes llibertàries, van crear el col·lectiu Unión de Mujeres Demócratas (UMD), organització clandestina per ajudar les persones preses i solidaritzar-se amb ses famílies i fent activitats en contra de la dictadura. En 1955 va ser detinguda per les seves activitats. Llevat d'uns mesos a Palma (Mallorca) en 1940 i a França l'any 1960 fugint de la repressió, sempre visqué a València. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT i va fer costat la creació de l'emissora lliure Ràdio Klara. En 1996 la Confederació General del Treball (CGT) valenciana va retre un homenatge a Maruja Lara i a Isabel Mesa. En 1997 col·laborà en la revista anarquista El Noi.

Maruja Lara (1913-2012)

Isabel Mesa Delgado (1913-2002)

Actualització: 28-02-14

 Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

Això era i no era… un embullós que volia guanyar unes ereccions fort i no et moguis, i cosa ben curiosa, després de fer tota quanta malifeta va poder al mig ambient per aconseguir vots, es va presentar com a campió de la mar neta i enemic dels hidrocarburs o vernis, també per aconseguir vots, clar. Pot esser que en via ninguna enganyi a qualcú? Si és així caldrà admetre que aquest és un país irrecuperable…

Article publicat ahir al @diariodemallorca amb motiu del Dia de les illes Balears:

Si bé la recuperació de la democràcia i de l’autogovern de les Illes Balears ha deixat un balanç positiu, actualment s’estan evidenciant els límits que imposa el sistema polític i institucional actual. La crisi econòmica i social, conjugada amb l’espoli fiscal a què ens sotmet l’Estat, ha deixat en estat de xoc a les classes mitjanes i ha empobrit la societat i l’economia, tot evidenciant les mancances del sistema actual per solucionar els problemes reals de la gent. Això, juntament amb la proliferació de casos de corrupció (qüestió en què les nostres illes competeixen pels primers llocs del rànquing estatal), ha derivat en una crisi general de legitimitat de la política, però també de les nostres institucions democràtiques i d’autogovern.

La gent té la percepció que les decisions importants es prenen a despatxos tancats de Madrid, i que no s’hi tenen en compte les opinions de la ciutadania. I el nostre Govern, que des que està presidit per José Ramón Bauzá només té com a obsessió la aniquilació de la cultura i la llengua pròpies i silenciar (fins i tot prohibir) qualsevol element de crítica o dissidència, no contribueix a generar confiança entre els nostres conciutadans (al contrari).

Davant aquest panorama, la gent d’aquestes illes reclama poder decidir sobre tot allò que li afecta directament, i que els poders públics estiguin al servei de la voluntat popular, i no al servei dels poderosos.

En aquests moments hi ha una qüestió en què es percep clarament la necessitat de canviar els mecanismes de presa de decisió, per tal que la capacitat de decidir estigui en mans dels ciutadans i ciutadanes de Mallorca, de Menorca, d’Eivissa i de Formentera. Em referesc a les prospeccions petrolíferes davant les nostres costes. La responsabilitat d’autoritzar-les en el seu moment, i de continuar-les ara, és del Govern de l’Estat (primer del PSOE de Zapatero, i ara del PP de Rajoy). L’Estat decideix que cercaran petroli davant les nostres costes, i si en troben, se’n quedarà els suposats beneficis fiscals. Els ciutadans de les Illes Balears només en podem assumir els riscos. Aquí el consens social i polític és absolut: ningú no vol prospeccions ni plataformes petrolíferes a un país que estima els seus paisatges i les seves costes privilegiades, i que viu, en gran mesura, de la capacitat d’aquests per atreure turistes. Però ens neguen el dret de decidir.

Necessitam un autogovern fort, amb plena sobirania fiscal i amb unes institucions pròpies que estiguin veritablement al servei de la voluntat popular, en què la gent d’aquest país tengui el dret de decidir com volem que sigui el nostre model econòmic, el nostre model de societat, el nostre futur com a poble. Per aconseguir-ho ja és ben evident que cal una ruptura democràtica. Cal aprofitar la crisi profunda del sistema basat en la Constitució del 78, i obrir un procés constituent en què els ciutadans d’aquestes illes puguem elegir lliurement el nostre propi camí.

Biel Barceló i Milta

Portaveu del Grup Parlamentari MÉS

De la mateixa manera que no existiria dia de no arribar després la nit, poc sentit tindria el carnaval de no venir després els dies de quaresma.

Si be el carnaval és el temps de alegria i fins i tot desenfreno per antonomàsia, la quaresma ja no és com en un temps passat (tot i que cada un la pot viure d’acord a les seves creences). El fet és que a la abstinència i el recolliment d’en primer han donat pas a uns dissabtes de quaresma en els que la protagonista és la popular geganta que la representa, la Geganta s’Àvia Corema de Maó.

Aquest dimarts dia quatre, just acabat de llegir el testament del rei del carnaval maonès, en Camestortres, S’Àvia Corema farà entrada al Pla de la Parròquia per a instal·lar-se als balcons de l’Ajuntament i presidir la nova època en el costumari que ella mateixa ens porta.

Set setmanes dura la quaresma i set seran les sortides de la geganta, en les que en cada una d’elles perdrà u n peu, exercint així de calendari per a calcular les setmanes que quedaran per a arribar a pasqua.

Els geganters maonesos ultimem els preparatius, els músics ja afinen els seus instruments i la nova animadora per a enguany la “senyora Garcia” ja està a punt, tots amb la mateixa il·lusió per a continuar amb la tradició.

Aquest dimarts damunt les vuit de la tarda al pla de la parròquia “arriba s’Àvia Corema”.

www.gegantsmao.menorca.es