La ciutat pandèmica

Me mir el Born assegut davant el brolladoret de l’obelisc de la plaça de les Tortugues amb un café amb llet a la mà que m’han despatxat al Bar Bosch a través d’una finestreta. Pens en el temps del confinament estricte. La pandèmia, súbitament, ens mostrà  una altra ciutat. La ciutat solitària, silenciosa, atemorida, transgredida a moments. La ciutat dels cans i les cusses passejant amb els seus amos.  El xisclar de les oronelles més aclaparador que mai.  El consum abusiu de teleconferències i WhatsApps amb imatge. Els passos pel passadís de ca nostra. El consum compulsiu d’ordinadors, mòbils i sèries. La compra de queviures amb mascaretes i guants. Els aplaudiments a les vint hores amb les sirenes dels vaixells del port incloses. El pujar als terrats a estirar les cames i descobrir els nostres veïnats. La sortida amb embranzida a passejar pels espais urbans que es vetaven als cotxes. La casa, les relacions amb els nostres, de la serenitat a la histèria. Les notícies alarmants dels contagis i les UCI’s plenes de gent. La mort d’un amic ... i més por. I la ciutat deserta a les nits, sense ombres, ni cotxes, ni moixos. L’olor neta sense el fum dels cotxes i dels extractors dels restaurants. El silenci.

El matí podia travessar el Born sense els impediments de les terrasses dels bars, solitari, tot sol enmig del passeig, acollonit per si t’aturava la policia, com si estassis fent alguna cosa prohibida, malgrat duies davall el braç la bossa de la compra al supermercat. Més casa, més passadís. Tot esperant el dia de poder sortir al camp, a reunir-te amb els familiars i amics, estugós dels teus veïnats no coneguts com si fossin empestats, i en canvi, gens recelosos amb els teus, que eren al cap i a la fi els qui contagiaven. La família, qui ho hauria dit? era el nucli principal dels virus contaminants. Ai las!

De llavors ençà la ciutat ha aparegut diferent, com diferents ens pareixen les imatges o les pel·lícules en les quals la gent es toca, es besa, o està a un espai públic o privat sense mascareta. Escenes del  pre covid-19, li hem posat nom, i sabem que és una epidèmia i una pandèmia, i vèiem el que feien els xinesos o els nord-americans comandats respectivament per uns governants autoritaris i primmirats, els uns,  i els altres per un histrió negacionista.

Ens hem hagut d’avesar a reconèixer la gent pels seus ulls, o a mirar els ulls amb més deteniment, o el color i les classes de les mascaretes, a rentar-nos obsessivament amb gel hidroalcohòlic, a desconfiar dels espais tancats, a resistir en l’exterior malgrat les baixes temperatures o la pluja. La fidelitat al nostre cafè amb llet matiner ha tengut diverses capes de realitat, modulades pel temps atmosfèric, més present que mai en les nostres pobres vides quotidianes.

El començament de les vacunacions ens fa desitjar el retorn als nostres locus amoenus, als nostres espais de felicitat que es dibuixen en l’avenir com si mai haguessin d’arribar, malgrat això vulgui dir tornar a la ciutat del bullici i de l’embús, de la congestió i el trànsit pol·lucionant, dels estrangers en ramat, de la ciutat envaïda, venuda, normal als ulls dels qui la comanden i la modulen sense voler repensar-la, cosa imprescindible tanmateix.

Qui sap si enyorarem aquell estat de coses, sense pandèmia ni morts, sense pors, la solitud sense esgarrifor, la nostra casa com a refugi universal, els ulls com expressió màxima del paradís perdut.

Climent Picornell

Diumenge passat, dia 21 de març, els amics de la Plataforma Antiautopista em varen convidar a un acció de reivindicació ecologista i de lectura de versos que es va fer  a peu d'obra: és a dir, a peu de rotonda mastodòntica. Hi vaig llegir un poema que ja té anys (es va publicar el 2000 a Memòria del Jardí, però crec que el vaig fer devers el 1992) i al qual tenc un afecte especial. Té algun retoc petit i té una estrofa premium, que coneixereu fàcilment, afegida per a l'ocasió.

Oració de les bèsties

Oh, Senyor de les Bèsties,
que viviu a la plana i al pujol,
al tronc de l’olivera i al niu del rossinyol,
perdonau les molèsties.

Ja sabeu que és només de tant en tant
que venim a empipar-vos amb pregàries,
que ens són més necessàries
les hores de pastura, les de lluita sagnant.

I si tenim cap lleure
preferim rebolcar-nos per la pols
o aturar-nos a veure
el crepuscle tan dolç.

Però avui tenim queixa d’un primat,
del que parla cinc mil llengües estranyes,
del que camina redreçat,
del que va robar el foc que us crema a les entranyes.

No volem objectar
que usi el foc per rostir-nos: la vostra llei l’hi porta;
però juga ambles flames i farà
de l’arbre de la vida fusta morta.

Tant li fa tallar un pi de dos-cents anys
com fer ploure metzina,
com inundar les valls, o dessecar els estanys
o tancar tres dofins a una piscina.

I tant li fa eixamplar la carretera
que enfila Campos des de Llucmajor
sacrificant el camp de l'avior
al progrés de faiçó més barroera.

I embruta l’aigua de tauró i embruta
l’aire del falciot i del ropit,
i embruta la muntanya, la planura i la gruta
amb la negror que li omple el pit.

Alliberau-nos, doncs, d’aquest maligne
perill, d’aquest fill bord de l’entramat
de germans i germanes, salvau-nos del maligne
mamífer depilat.

O feu-lo que abandoni aquesta via
que ens ofèn i us ofèn
a Vós, i que retrobi l’harmonia
que el lliga a tots, i a tot, i a si mateix, amèn.

Anarcoefemèrides del 24 de març

Esdeveniments

Pamflet anunciant l'acte

- Conferència d'Armando Borghi: El 24 de març de 1945 el propagandista anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi, aleshores exiliat als Estats Units, fa la conferència «La nostra utopia» al Garibaldi Hall de Broadway (Manhattan, Nova York, Nova York, EUA). Aquesta serà una de les sevesúltimes aparicions en públic als Estats Units ja que el 16 d'octubre de 1945 retornà a Europa embarcant-se al port de Nova York cap a Nàpols (Campània, Itàlia), a bord del vaixell Gripsholm.

Naixements

Wordsworth Donisthorpe

- Wordsworth Donisthorpe: El 24 de març de 1847 neix a Springfield Mount (Leeds, West Yorkshire, Anglaterra) l'advocat, inventor, fotògraf i pioner de la cinematografia, escaquista i anarquista individualista Wordsworth Donisthorpe. Son pare, George Edmund Donisthorpe va ser enginyer i també inventor, sa mare era una neboda del poeta William Wordsworth i son germà Horace Denisthorpe fou un reputat mirmecòleg. Estudia a la Leeds Grammar School i al Trinity College de Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra). El 17 de desembre de 1873 es casa amb Ann Maria Anderson. En 1885 cofundà l'Associació Britànica d'Escats i el Club Britànic d'Escats. En 1886 va fer una conferència sobre anarquisme a la Societat Fabiana. Col·laborà en la revista anarcoindividualista Liberty de Boston (Massachusetts, EUA), editada per Benjamin Tucker. El seu anarcoindividualisme, ben igual que el de Auberon Herbert, es fonamentà en el liberalisme en la tradició filosòfica d'Herbert Spencer. Fins al 1886 va ser membre de la Lliga de Defensa de la Llibertat i la Propietat i l'Individualisme, que edità el setmanari liberalJus. A Weekly Organ of Individualism, contrari al sindicalisme i a tota l'escola socialista. També fou membre de la State Resistance Union (SRU, Unió de Resistència Estatal) per a lluitar contra el corrent socialista i la Societat Fabiana. El 9 de novembre de 1876 havia patentat el kinesígraf, la primera càmera en captar imatges en moviment, que comercialitzà a finals de la dècada. En 1890 filmà, amb son cosí William Carr Crofts, imatges en moviment de Trafalgar Square de Londres. En 1893 fou un dels fundadors de l'anarquista Legitimation League (LL, Lliga de la Legitimació), organització en defensa de la legitimació dels infants il·legítims i de l'amor lliure, la qual presidí, però que abandonà en 1897 quan aquesta es va radicalitzar. Divorciat d'Anna Maria Anderson, visqué amb Edith Georgina Fleming, amb qui tingué un infant. Entre les seves obres podem destacar Principes of Plutology (1876), The claims of labour, or, Serfdom, Wagedom, and Freedom (1880), Liberty or Law (1884), Democracy. A Lecture of State Structure (1886), Empire and Liberty, a Lecture on the Principles of Local Government (1886), Labour capitalization (1887), Socialism Analyzed (1888), Individualism, a System of Politics (1889), Love and Law: An Essay on Marriage (1893), Law in a Free State (1895) i Down the Stream of Civilization (1898), entre d'altres. Wordsworth Donisthorpe va morir d'insuficiència cardíaca el 30 de gener de 1914 al barri de Shottermill de Haslemere (Waverley, Surrey, Anglaterra).

***

Foto policíaca de Jean-Claude Margerand (3 de juliol de 1894)

- Jean-Claude Margerand: El 24 de març de 1861 neix a Beaujeu (Arpitània) l'anarquista Jean-Claude Margerand, conegut com Margeraud i a vegades citat com Margeron. Sos pares es deien Joseph Margerand, jornaler, i Catherine Chervet. Obrer sabater al seu domicili, s'establí a París (França). En 1889 ja participava en reunions de la Joventut Anarquista dels III i IV Districtes parisencs. El març de 1892 declarà que ja estava preparat per a l'acció i s'adherí per a aquesta finalitat al «Grup Internacional», que s'estava formant als XIII i XIV Districtes de París. En aquesta època, a casa seva, al número 12 del carrer de la Braque, havia format una autèntica llar anarquista, on els companys (Vaudelle, Ferter, Roy, etc.) eren allotjats i alimentats. També va freqüentar les reunions del Grup de Propaganda Anarquista, al número 66 del carrer Vieille du Temple de París. El 4 de gener de 1894, arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra de Diputats, el seu domicili, al número 5 del Passage Corbeau, va ser escorcollat i la policia va trobar un gran nombre de fullets d'autors anarquistes (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotlin, etc.) i números de diverses publicacions llibertàries (Ça Ira, Pot à Colle,La Révolte, etc.); també va trobar un retrat de l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol) aferrat a la paret i dos revòlvers rovellats sense armar. Durant l'interrogatori declarà que era «anarquista teòric» i reprovà la«propaganda per l'acció». Va ser alliberat poc després. El 27 de febrer de 1894 se'n va ordenar un segon escorcoll, però ja s'havia mudat del seu domicili. Entre maig i el 13 de juny d'aquell any va romandre al seu poble. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i de detenció contra la seva persona sota l'acusació d'«associació criminal». L'1 de juliol de 1894 el seu nou domicili, al número 75 del Faubourg du Temple, va ser escorcollat, però la policia no va trobar res de compromès. Durant l'interrogatori va negar ser anarquista i afirmà que no havia assistit a cap reunió política des de 1890. Detingut, el 4 de juliol de 1894 va ser portat a la presó parisenca de Mazas. Dos dies després, va ser posat en llibertat provisional. El 4 de juliol de 1895, el jutge d'instrucció Meyer va sobreseure la seva acusació d'«associació criminal». El març de 1896 mantenia correspondència amb el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux. Figurava en una relació d'anarquistes establerta el 31 de desembre de 1896 i en aquesta època encara vivia al 75 del Faubourg du Temple. El 29 de novembre de 1897 es casà a Beaujeu amb Françoise Champragnon. En un llistat policíac d'anarquistes de 1900 apareixia com a «desaparegut». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Aristide Ceccarelli

- Aristide Ceccarelli: El 24 de març –algunes fonts citen el 27 de març– de 1872 neix a Ceccano (Laci, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, també conegut com Refrattario. Sos pares es deien Giuseppe Ceccarelli, estanyador, llauner i lampista, i Giuseppa Bucciarelli. Es guanyà la vida fent de fuster i amb només 20 anys ja era un dels militants anarquistes més destacats de Roma (Itàlia), participant en la propaganda, organitzant reunions i creant grups llibertaris. El març de 1894 va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat per un any a causa de seu «rebuig». De bell nou a Roma, reprengué la seva activitat en el cercle anarquista «9 Febbraio» i el juliol d'aquell any va ser detingut juntament amb altres companys. Denunciat a l'autoritat judicial, va ser absolt per manca de proves, però se sol·licità dos anys de confinament. Detingut novament el 27 d'agost de 1894, va ser traslladat el 25 de febrer de 1895 a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) i el maig enviat definitivament a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, on romangué fins el març de 1896, quan sortí en llibertat condicional. Retornà a Roma i immediatament va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat definitivament. En 1897 es casà amb Adele Bottini, amb qui tingué dues filles, Bianca i Fernanda. Reprengué la seva activitat militant, esdevenint un dels militants més importants després de la fi de les lleis d'emergència i refundant el primer grup anarquista romà, «La Rivendicazione». En estreta relació amb Errico Malatesta, defensà el naixement d'una nova federació amb una comissió de correspondència, capaç de relacionar els diversos grups anarquistes romans amb els de la resta del país. També va estar molt relacionat amb el grup editor del periòdic L'Agitazione, d'Ancona (Marques, Itàlia). Malgrat només tenir educació primària, esdevingué un dels conferenciants punters del moviment i, sota el pseudònim de Refrattario, col·laborà en la premsa llibertària. En 1898 fou un dels signants del manifest publicat en L'Agitazione contra el procés d'uns companys per «associació per a delinquir» i per «solidaritat amb els anarquistes detinguts». El setembre d'aquest any va ser detingut amb Ettore Sottovia i jutjat en un procés a 44 anarquistes romans que havien expressat la seva solidaritat amb Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria, i en el qual van ser tots absolts. El mateix passà el 9 de juny de 1900, quan el Tribunal d'Apel·lació de Teramo (Abruços, Itàlia) el va absoldre del delicte de conspiració amb Pietro Acciarito, autor de l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897; rossegava aquesta causa des de novembre de 1897 quan va ser processat amb altres anarquistes (Pietro Colabona, Cherubino Trenta, Ernesto Diotallevi, Federico Gudino, Ettore Sottovia, Umberto Farina i Eolo Varagnoli) per complicitat en el magnicidi. El 25 d'agost de 1901 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, esdevenint-ne el 7 de setembre secretari. En aquesta època sindicalista no s'allunyà del moviment anarquista, participant directament en el renaixement de L'Agitazione, embarcant-se en una llarga gira de conferències propagandístiques (Ancona, Fabriano, Foligno, Ravenna, Forlì, Rimini, Tivoli, Perugia), participant en la redacció amb Luigi Fabbri del «Programa Socialista Anàrquic» adoptat per l'acabada de crear Federació Socialista Anarquista del Laci (FSAL) i reprenent la seva col·laboració amb el grup de redacció de L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília). En aquests anys estava fortament convençut de la necessitat per part dels anarquistes d'organitzar-se i d'intervenir en les estructures del moviment sindicalista a fi i efecte de contrarestar el reformisme. Entre finals d'agost i primers d'octubre de 1901, com a secretari de la Cambra del Treball de Roma, romangué un breu període a Carrara (Toscana, Itàlia), on, a més de mantenir correspondència amb L'Agitazione, treballà intensament per aconseguir la constitució de la Federazioni Arti Edili ed Affini (FAEA, Federació de l'Art de la Construcció i Afins; coneguda com «Edilicia»), que agrupava els treballadors del marbre de la Lunigiana. Malalt de tuberculosi, en 1903 es va veure obligat a romandre una temporada a l'Hospital de Nettuno (Laci, Itàlia). En 1904 edità el fullet L'anarchia volgarizzata, que va ser immediatament segrestat. El 19 de gener de 1905 emigrà a l'Argentina amb tota sa família, amb sa germana Fabrizia inclosa. La nit abans de partir, molts amics i militants anarquistes romans i d'Itàlia central l'acomiadaren en una gran festa. El maig de 1906, quan arribà a l'Argentina, l'ambaixada italiana a Buenos Aires havia donat ordre que fos vigilat com a un dels anarquistes més actius del país. Immediatament es posà en contacte amb els grups llibertaris italoargentins, participant en una sèrie de conferències. El 19 d'agost de 1907 retornà a Itàlia i s'establí novament a Roma. Amb Luigi Fabbri marxà cap a Amsterdam (Països Baixos) per assistir al Congrés Anarquista Internacional en representació de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Posteriorment va ser denunciat per apologia del delicte durant un míting a Milà (Llombardia, Itàlia). El desembre de 1908 participa en l'assemblea de la FSAL, on va ser nomenat, amb Luigi Fabbri, corresponsal de la mateixa en el Comitè Internacional Llibertari (CIL) de Londres (Anglaterra). En aquesta anys seguí amb les seves conferències propagandístiques a Itàlia, on abordà, entre altres qüestions, l'organització del treball agrícola i obrer. També participà en el congrés organitzat pels anarquistes d'Ancona, Pesaro i Perugia, i en una sèrie de conferències a l'illa d'Elba. En aquesta mateixa època, fou tresorer de la FSAL, col·laborant entre 1908 i 1911 en Alleanza Libertaria, on, amb Ettore Sottovia, continuà destacant la necessitat de la participació del moviment anarquista en els sindicats, i posteriorment, entre 1913 i 1914 en Il Pensiero Anarchico. En 1910 col·laborà en La Plebe i es publicà una nova edició del fullet L'anarchia volgarizzata. El 3 de novembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, després de la fusió esdevinguda l'estiu anterior entre la Cambra del Treball reformista i la Lega Generale del Lavoro (LGdL), i el juliol de 1911 de la comissió executiva del Congrés Anarquista que s'havia de celebrar el setembre següent. Realitzà una nova gira propagandística i el 7 de gener de 1912 participà en la commemoració del primer aniversari de la mort de Pietro Gori a Rosignano Marittimo (Toscana, Itàlia). En aquestaèpoca lluità activament per l'antimilitarisme i contra la guerra i pels principis del comunisme anarquista. El 28 d'abril de 1913 va ser nomenat membre de la secretaria del Fascio Comunista Anarquista (FCA) de Roma, nascut el 28 de febrer anterior, però el 14 de juliol deixà el càrrec i assumí la direcció del periòdic Il Pensiero Anarchico. Arran de l'esclat de la Gran Guerra, es centrà en la lluita antimilitarista i per la pau, intentant contrarestar la tendència intervencionista que també existia en el moviment anarquista. Malgrat els seus greus problemes de salut, fou un els promotors del nou periòdic anarcocomunista La Favilla, que sortí el 16 d'octubre de 1917, i el 4 d'agost de 1918 acceptà la direcció el Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), en substitució de Temistocle Monticelli. A partir de 1919, quan la seva salut empitjorà considerablement, es retirà progressivament de les activitats orgàniques, mantenint, per un curt període, les periodístiques. Aviat es va veure obligat a suspendre la redacció i publicació de La Favilla i a deixar fins i tot la seva militància en el grup anarquista romà«I Martiri di Chicago», que havia fundat en 1918. Aristide Ceccarelli va morir de tuberculosi el 5 d'agost de 1919 a Roma (Itàlia) i fou enterrat tres dies després acompanyat d'una gran manifestació de milers d'obrers anarquistes i socialistes. Pòstumament, en 1920, es va publicar la seva traducció del llibre de Paul Berthelot Il Vangelo dell'Ora. En 1984 sa filla, Bianca Ceccarelli, coneguda pel seu nom artístic de Bianca Star, publicà la biografia Mio padre, l'anarchico, i en 2009 Aldo Papetti Aristide Ceccarelli. L'anarchico di Ceccano, tribuno del popolo.

Aristide Ceccarelli (1872-1919)

***

Charles Benoît (29 de setembre de 1911)

- Charles Benoît: El 24 de març de 1878 neix a Rouen (Alta Normandia, França) el militant socialista revolucionari i després anarquista Charles Lubin Benoît. Sos pares es deien François Lubin Benoît i Constance Julie Berroux. Va ser educat per Bazire, un lliurepensador adherit al Partit Socialista Revolucionari (PSR), successor del Comitè Revolucionari Central de caràcter blanquista. De molt jove ja militava en el moviment sindical i en la Unió Comunista Revolucionària (UCR) de Rouen, i amb 16 anys ja participava en les vagues. En 1895 es va adherir a la Federació Socialista del Sena-Inferior. Va ser un dels secretaris de la Unió Departamental, creada en 1896. Assistí al Congrés de París de 1900 de la Federació Socialista en representacio de dos grups del PSR, de la UCR de Rouen i de L'Avenier Social, de Saint-Étienne-du-Rouvray. A Rouen va ser perseguit en 1902 per haver organitzat una conferència antimilitarista destinada als reclutes; sa mare, vídua, que regentava un cafè, es va veure obligada a liquidar l'establiment i fugir amb son fill a París. En aquesta ciutat Benoît trobarà els anarquistes i particularment Jean Grave i el seu periòdic Les Temps Nouveaux, a qui aportarà la seva ajuda realitzant tasques administratives sense cobrar. Cap al 1910 crearà un grup de «propaganda pel fullet», del qual serà secretari, i s'ocuparà activament de la difusió dels llibrets editats pels periòdics de Jean Grave Le Révolté,La Révolte i Les Temps Nouveaux, que eren un excel·lent mitjà de propaganda gràcies al seu baix preu o a la seva gratuïtat. En 1912 va participar activament amb André Girard i Guérin en la campanya del «Comitè de Defensa Social en favor del soldat Rousset», testimoni de l'assassinat d'Aernoult per un oficial. Durant la Gran Guerra, Charles Benoît prendrà una posició contrària Jean Grave i el «Manifest dels Setze» dins del «Grup Suport Mutu dels Temps Nouveaux»–on figuraven entre d'altres André Girard, A. Mignon, Hasfeld, Garnery, Paul Signac, Péricat...– i del qual serà tresorer. També publicarà La Paix par les Peuples per fer costat la campanya antimilitarista. En 1916 va formar part del Comitè d'Acció Internacional contra la Guerra i el juliol d'aquell any va realitzar una important gira de conferències antimilitaristes contra la Gran Guerra. En aquests anys també serà membre el grup pacifista Unió Federativa de Transformació Social. A partir del gener de 1918 col·laborarà amb nombrosos antics redactors de Les Temps Nouveaux (Émile Masson, A. Girard, A. Mignon, J. Mesnil, Frédéric Stackelberg, Fernad Desprès, Alzir Hella, Martinet, Genold, etc.) en la revista mensual L'Avenir International, publicació dirigida per J. Béranger i André Gurard i que serà favorable al procés revolucionari rus. En aquesta època va col·laborar en el periòdic La Plèbe, editat per Alignier i que reagrupava militants llibertaris, sindicalistes i socialistes oposats a la guerra. El 9 d'abril de 1919 va ser nomenat vicepresident de la secció Monnaie-Odéon de la Lliga dels Drets de l'Home. Cap al 1925 s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), on restarà fins a la seva mort. A partir de 1931 va col·laborar en la revista Plus Loin, animada pel doctor Marc Pierrot. L'1 de febrer de 1927 va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. En aquests últims anys militarà poc i només es reunirà amb els vells llibertaris i sindicalistes revolucionaris, alhora que farà tasques de comptable i de venedor de llibres de bibliòfil. Sa companya fou Marie Louise Pillot. Charles Benoït va morir el 19 de març de 1950 al seu domicili del VI Districte de París (França) i va ser incinerat al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Charles Benoît (1878-1950)

***

Foto policíaca d'André de Blasüs (2 d'abril de 1912)

- André de Blasüs: El 24 de març de 1884 neix a Sant-Maloù (Bro Sant-Maloù, Bretanya) l'anarcoindividualista André Jules Marie de Blasüs, citat de diverses maneres (De Blasiis, De Blasius, Deblassus, etc.). Era fill d'Andrea de Blasüs, artista músical, i d'Anna Antonia Lauletto, parella italiana que s'establí a Sant-Maloù. Es guanyava la vida fent de sabater. A partir de 1905 col·laborà en L'Anarchie i visqué a la seu del periòdic (carrer del Chevalier de la Barre). Esdevingué company d'Anna Mahé, ex amant d'Albert Joseph (Libertad) i cofundadora de la citada publicació. Sembla que un germà seu també hi vivia, ja que diversos informes policíacs parlen dels«germans De Blasüs» i el nom de«Léonard de Blasüs» apareix en un anunci de Le Libertaire al costat dels d'André i d'Anna. En 1905 va ser condemnat per «tinença d'arma prohibida». Després de la ruptura entre Libertad i Paraf-Javal, arribà a les mans amb el segon. En 1910 s'allunyà dels cercles anarcoindividualistes i participà en el grup anarquista de Montmartre fundat per Henry Combes i Georges Durupt. Des del 8 de gener de 1912 vivia al número 34 del carrer Prony d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), amb Anna Mahé i un infant de vuit anys que aquesta havia tingut amb Libertad, i sembla que la parella no participava molt activament de la política. Fabricava sabates de dona al seu domicili per a un tal Salmon del carrer Milton i per encàrrecs i Anna s'encarregava de lliurar-les i de comprar el material. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va ser denunciat per haver allotjat Édouard Carouy i el seu domicili va ser escorcollat el 2 d'abril de 1912, trobant-se documentació de Léon Lacombe (Leontou), aleshores buscat per homicidi, i una màquina d'escriure robada que un company anomenat Aubin li havia deixat. Dies després va ser alliberat, però amb càrrecs. El 17 de maig de 1912 va ser jutjat pel XI Tribunal Correccional de París i condemnat a sis mesos de presó per encobriment de robatori i a cinc anys de prohibició de residència al departament del Sena. El 25 de gener de 1917 es casà a Baiona (Lapurdi, País Basc) amb Élisabeth Dameshoy. El 5 de setembre de 1925 es casà novament a Saint-Cyr-l'École (Illa de França, França) amb Marie Rose Lagadec. En els anys trenta visqué a Saint-Cyr-l'École, on encara treballà de sabater. En 1932, segons la policia, era tresorer de la«cèl·lula comunista» local. André de Blasüs va morir el 2 d'octubre de 1976 a Versalles (Illa de França, França).

***

Louis Montgon

- Louis Montgon:El 24 de març –algunes fonts citen erròniament el 26 de març– de 1885 neix a Lorlanges (Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista i sindicalista Louis Montgon, conegut com Vérité. Sos pares es deien Félix Montgon, fuster, i Catherine Marguerite Chazelle. Va treballar d'obrer i després d'artesà rellotger i joier a Lió. En 1917 es va instal·lar a Perpinyà amb sa companya Marie Sannajust. A començament dels anys vint era el secretari del grup anarquista de Perpinyà i un informe de la policia el qualificava d'«enemic de tota autoritat». Militant sindical de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), el 5 d'abril de 1922 fou el mentor d'una conferència organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) i la CGTU. Fou membre de la delegació que exigí a la Borsa del Treball, aleshores monopolitzada per la CGT, els locals per a la Unió Local de la CGTU. El 21 de setembre de 1923 representà la Unió Anarquista (UA) i assessorà una reunió contra el feixisme presidida per André Marty. El 14 de maig i el 21 d'octubre de 1923 presidí dues conferències de Jules Chazoff realitzades a Perpinyà on es criticà durament la dictadura bolxevic soviètica. Després abandonà la CGTU, controlada pels comunistes, i s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Entre el 15 i el 16 d'agost de 1925 assistí com a delegat de Perpinyà al Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, que havia estat fundada el 19 d'octubre de 1924 a Besiers. En aquests anys presidí nombroses conferències anarquistes a Perpinyà, entre elles la de l'11 de desembre de 1929 de Lucien Huart i la de l'1 de gener de 1931 d'Émile Armand sota el títol «Peut-on croire en Dieu?». En aquests anys regentà un petit taller de rellotgeria al número 1 del carrer Lucia de Perpinyà. Entre juliol de 1936 i març de 1937, va ser responsable departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola, de la Federació d'Emigrats Antifeixistes Espanyols i de la Federació dels Comitès Espanyols d'Acció Antifeixista a França. També fou el gerent del bilingüe (francès i castellà) Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste, que edità 11 números entre el 6 de febrer i el 23 de setembre de 1937 a Perpinyà. Després de l'aparició del número 3 (15 d'abril de 1937) dimití per estar en desacord amb la línia oficial de col·laboració governamental i institucional del moviment llibertari espanyol i fou reemplaçat per Jean Ay. Així i tot, continuà representant el grup de Perpinyà en la Federació i s'encarregà, després dels «Fets de Maig de 1937», de recollir fons a favor dels companys de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) empresonats per la reacció estalinista. Després de la Segona Guerra Mundial, va continuar la militància llibertària i fou secretari de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Perpinyà. Louis Montgon va morir el 28 d'agost de 1972 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica de Josep Domingo Espasa apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 2 de juliol de 1981

- Josep Domingo Espasa: El 24 de març de 1894 neix a Ulldemolins (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Domingo Espasa. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Escala (Alt Empordà, Catalunya). Contrari al servei militar es declarà insubmís i en 1914 passà a França. Posteriorment retornà a l'Escala i milità fins el final de la guerra civil, exiliant-se a França en 1939 amb son fill Helenio. Formà part de la Federació Local de la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània), ciutat on s'havia establert. Josep Domingo Espasa va morir el 9 de maig de 1981 en una casa de repòs de Castèthnau dau Medòc (Aquitània, Occitània), on havia ingressat després d'una estància a l'hospital. Llegà el seu cos a la ciència mèdica.

***

Léo Campion

- Léo Campion: El 24 de març de 1905 neix al barri de Montmartre de París (França) l'artista anarquista, lliurepensador, pacifista i francmaçó Léon Louis Octave Campion, més conegut com Léo Campion. Sos pares es deien Octave Émile Désiré Campion, empleat comptable d'origen belga, iÉmilie Clémence Jouant, parisenca. Va fer estudis a Montlhéry (Illa de França, França). En 1923 s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica), on va fer amistat amb el llibreter de vell anarquista Marcel Dieu (Hem Day), qui el va introduir en la francmaçoneria. Retornà a França, però, per mor de la seva nacionalitat belga, va ser expulsat arran d'una campanya orquestrada per «L'Action Française». Va fer una sòlida amistat amb Francisco Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti Domínguez, aleshores refugiats a Brussel·les –en 1930 va publicar a Brussel·les el llibre Ascaso et Durruti. El 7 d'abril de 1930 va ser iniciat a la lògia«Les Amis Philanthropes» de Brussel·les. Esdevingué secretari de«Libre Pensée» de Brussel·les. Entre 1930 i 1936 va col·laborar com a caricaturista en el periòdic de Brussel·les Rouge et le Noir i va començar la seva carrera de cantautor. En 1933, com a secretari de la secció belga de la War Resisters Internacional (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra) i del Comitè per l'Objecció de Consciència, torna, amb Hem Day, la seva cartilla militar, fet pel qual va ser jutjat el 19 de juliol de 1933, moment en el qual Léo Campion ridiculitzarà les autoritats judicials i militars a l'estil d'Ubu Rei; va ser condemnat a 18 mesos de presó, però va sortir aviat de la presó. En 1935 publicà Réflexions sur la violence. En aquesta època col·laborà en el periòdic Le Semeur contre tous les tyrans. En 1936 publicà Zo d'Axa, assaig biogràfic sobre aquest anarquista. Durant l'Ocupació, torna a París però, fitxat com a objector de consciència, va ser internat amb altres antifeixistes al camp de concentració d'Argelers. Un cop lliure col·laborà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial va triomfar a França com a cantant, actor de teatre, director de cabaret i productor artístic, realitzant moltíssimes gales de suport en favor de la Federació Anarquista (FA) i sempre va fer costat el moviment llibertari. El 4 de desembre de 1956 es casà al VIII Districte de París amb Jeanne Louise Charié Closon. Va ser també autor d'algunes obres humorístiques, com ara Le Petit Campion Illustré, i obres sobre la francmaçoneria (Sade franc-maçon,Les anarchistes dans la Franç-maçonnerie, Le drapeau noir, l'équerre et le compas, etc.). Va ser fundador i primer Gran Mestre de la «Confrérie des Chevaliers du Taste Fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). Léo Campion va morir el 6 de març de 1992 al XV Districte de París (França) i va ser enterrat al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França, França). En 2004 es va crear un «Cercle Maçònic i Llibertari Léo Campion».

Léo Campion (1905-1992)

***

Simón Tapia Colman

- Simón Tapia Colman: El 24 de març de 1906 neix a Aguarón (Saragossa, Aragó, Espanya) el músic i compositor anarquista Simón Tapia Colman–també citat com Tapia-Colman. Fill d'un músic clarinetista. Quan tenia sis anys ja tocava el violí en les festes del poble i amenitzava els descansos dels jornalers. Apadrinat pel periodista i compositor de sarsueles Juan José Lorente Millán, aconseguí una beca de la Diputació de Saragossa per estudiar música a l'Escola Municipal de Música. Quan tenia 11 anys ja feia concerts al teatre Parisiana de Saragossa, amb obres de Paganini i Sarasate. Instal·lat a Madrid, estudià amb Julio Francés, concertino de l'Orquestra Simfònica madrilenya, i amb Conrado del Campo i Francisco Calés al Real Conservatori. Novament becat, marxà a París, on estudià a partir de 1924 en la càtedra de composició de Vicent d'Indy. En tornà creà una orquestra i el «Quartet de Corda Colman» i fou membre de l'orquestra del teatre Apolo de Madrid. Quan esclatà la guerra ja pertanyia al moviment llibertari. A finals de 1936 fou nomenat instructor de Tir a les casernes Fermín Salvochea de Barcelona per formar les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1937 ingressà, com a integrant del Grup Hispània, en la Federació barcelonesa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1937 assistí a València al Ple Peninsular de la FAI en representació del Comitè Regional de Catalunya. En acabar la guerra passà els Pirineus i acabà al camp de concentració de Sant Cebrià, del qual fugí; capturat, fou internat al camp d'Agde. Aconseguí embarcar a l'«Ipanema» i el 7 de juliol de 1939 arribà al port de Veracruz, s'establint-se a Mèxic. Al país asteca desenvolupà una important tasca musical: professor i director del cor del Colegio Ruiz de Alarcón, director del Ballet Español d'Ana Maria, violinista de l'Orquestra Simfònica Nacional de Mèxic, programes radiofònics de comentaris musicals (Música de España), fundador i director del Cor de Mèxic, director del Cor de la Comissió Federal d'Electricitat, professor i director del Conservatori Nacional de Mèxic, catedràtic d'Història de la Música i d'Organologia, investigador musical de l'Institut Nacional de Belles Arts, catedràtic d'Estètica de la Universitat Iberoamericana, membre de l'Institut Mexicà de Ciències i d'Humanitats, etc. Nacionalitzat mexicà, es casà amb Esperanza Alcázar, filla del cardiòleg del president Lázaro Cárdenas del Río, amb qui tingué vuit fills, tots vinculats amb la música, especialment sa filla Silvia Tapia (Prisma). En 1956 fou el primer representant de Mèxic al qual la BBC londinenca li estrenà una simfonia amb l'Orquestra de Manchester, dirigida aleshores per Hugo Ringold. Aquest mateix any rebé el premi de la Unió de Cronistes de Teatre i Música de Mèxic. En 1989, mig segle després del seu exili, viatjà a Saragossa, convidat per la directora del Conservatori de la ciutat, i rebé un homenatge a la Sala de Música del Palau de Sástago. Fou autor de més de dues-centes obres, algunes força conegudes (Una noche en Marruecos,Leyenda gitana, Estampa de Iberia,Sísifo, etc.), que s'han publicat en forma de llibre-disc sota el títol Obra sinfónica completa de Simón Tapia-Colman. També publicà centenar d'articles de crítica musical de diverses publicacions mexicanes. Ha estat enquadrat en l'anomenada«Generació Musical de 1927», al costat de Rodolfo Hallfter, Gustavo Pitaluga, Jesús Bal y Gay, Adolfo Salazar i Pilar Bayona, entre d'altres. Simón Tapia Colman va morir víctima d'un càncer, poc abans de concloure la seva òpera en tres actes Iguazú, el 13 de febrer de 1993 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Fou l'últim compositor exiliat arran de la Guerra Civil espanyola que quedava a Mèxic.

Simón Tapia Colman (1906-1993)

***

Benjamín Cano Ruiz (1947)

- Benjamín Cano Ruiz: El 24 de març de 1908 neix a La Unión (Murcia, Espanya) el dibuixant, pintor, mestre i editor anarquista Benjamín Cano Ruiz –va fer servir el pseudònim Ben-Karius. Havia nascut en una família llibertària molt humil –sos germans Tomás Francisco i Juan van ser destacats militants anarquistes– que per motius econòmics emigraren al País Valencià i a Barcelona (Catalunya). Des de molt infant, malalt d'asma, es dedicà al món de l'art (poesia, pintura, etc.) i ja adolescent començà a militar en el moviment anarquista. En les Joventuts Llibertàries destacà com a editor de periòdics i de llibres i com a pedagog seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Instal·lat a València, en 1927 participà en la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època polemitzà amb Progreso Fernández sobre el plataformisme revolucionari rus («Plataforma d'Arshinov»). Fugint de la policia valenciana, tornà a Barcelona i en 1929 s'exilià a París, on aprengué francès i freqüentà els cercles anarquistes i destacats militants (Sébastien Faure, Nestor Makhno, Émile Armand, etc.). Més tard marxà a Alger amb sos germans i sa mare on visqué de la pintura de manera bohèmia, venent estampetes, il·lustracions i quadres pels carrers i tavernes. Amb l'establiment de la II República espanyola tornà a la Península. Entre 1931 i 1932 va fer de mestre racionalista a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya). En aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i realitzà diversos mítings (Castelldefels, Gironella, Sabadell, l'Hospitalet de Llobregat, etc.). En aquesta època fou detingut a Alacant per participar en una vaga, però fou alliberat poc després. Durant les jornades de juliol del 1936 participà en els combats i fou membre del Comitè Revolucionari d'Alacant. En 1937 ocupà la secretaria de les Joventuts Llibertàries de Sant Gabriel (Alacant), alhora que treballava com a mestre racionalista. En 1938 fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, va fer de mestre en una escola racionalista del Poble Nou de Barcelona i dirigí Ruta fins al final de la guerra. Introduït en el món editorial per Elías García, publicà Tiempos Nuevos i la revista infantil Porvenir. En 1938 també va fer conferències a València i a Barcelona. Fou nomenat secretari general de la Federació Regional Catalana d'Escoles Racionalistes (FCER), contrària al governamental Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU). A començaments de 1939 fou nomenat director de Solidaridad Obrera, l'últim abans de la desfeta. Amb el triomf feixista passà els Pirineus i pogué eludir els camps de concentració, establint-se a París i vivint amb l'anarquista romanès Ionesco Capatzana. Amb Capatzana edità en 1939 la revista Artistocratie. Revue mensuelle d'art et de littérature, rédigée en français, espagnol, roumain et esperanto, on van col·laborar Eugen Relgis i Gérard de Lacaze-Duthiers. A la capital gala travà amistat amb el científic llibertari Paraf-Javal i amb Jean Grave. Amb l'entrada dels alemanys a França fugí cap al sud i finalment pogué embarcar a Bordeus cap a Mèxic, dues hores abans que els nazis prenguessin el port. A Mèxic treballà en diversos oficis (pintor de parets, corrector, venedor de perfums que ell mateix feia, etc.) i amb Patricio Redondo i altres mestres intentà muntar escoles racionalistes, però el projecte fracassà a causa del boicot comunista. Es relacionà amb el grup editor de Renovación (Efrén Castrejón, Nicolás T. Bernal, Jacinto Huitrón, la vídua de Ricardo Flores Magón, etc.). Acabà muntant una impremta que esdevingué l'editorial«Ideas». Destacà en el sector més anarquista de l'exili llibertari americà, editant Solidaridad Obrera (1952) i dirigí Tierra y Libertad. En 1964 també dirigí a Mèxic Mundo Editorial. Mantingué una famosíssima polèmica amb Josep Peirats sobre el tema del determinisme i el voluntarisme. Publicà –amb el suport de Víctor García, Ángel J. Cappelletti, Tomás Cano Ruiz, José Muñoz Congost, Ismael Viadiu– la traducció castellana de l'Enciclopedia Anarquista, de la qual només sortiren els dos primers toms, en 1970 i 1983, respectivament. Com a anarquista no congenià amb l'anarcosindicalisme. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Adarga,Cenit, Espoir, Faro,Humanidad, Ideas-Orto, Inquietudes,Liberación, El Nacional,Nervio, A Plebe, Ruta,Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc. Publicà nombrosos llibres, alguns signats com Ben-Karius, i diverses antologies sobre figures destacades de l'anarquisme mundial, com araLa vida amorosa de Lord Byron (1952), La enseñanza laica ante la racionalista. La Escuela Moderna (1960, amb Costa Iscar), Ronda de la luna. Cuento (1960, amb Campio Carpio), Discusiones sobre ¿qué es el anarquismo? (1960, amb Formós Plaja), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo. Albores del anarquismo (1961, amb George Woodcock i introducció de Víctor García), Determinismo y voluntarismo. Polémica (1966), Marxismo y anarquismo (1972),Ricardo Flores Magón (1976),William Godwin. Su vida y su obra (1977), La moral del apoyo mutuo (1977),El pensamiento de Pedro Kropotkin (1978), El pensamiento de Malatesta (1979),El pensamiento de Miguel Bakunin (1979), El pensamiento de Ricardo Mella (1979), Narraciones y cuentos anarquistas (1979, amb Salvador Hernández), El pensamiento de Sebastián Faure (1980),La obra constructiva de la Revolución española (1982, amb altres), ¿Qué es el anarquismo? (1985, amb pròleg d'Ignasi de Llorens), etc. Sa companya fou Maria Rossell Rossell, filla d'una família anarquista de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya), que col·laborà en Tierra y Libertad de Mèxic. Benjamín Cano Ruiz va morir el 5 d'abril de 1988 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol del Districte Federal.

Benjamín Cano Ruiz (1908-1988)

***

Álvaro Paradela Criado pronunciant una conferència (1957)

-Álvaro Paradela Criado: El 24 de març de 1911 neix a La Corunya (Galícia) el metge, escriptor bilingüe (gallec i castellà) i militant anarcosindicalista Álvaro Paradela Criado, també conegut com Amaro Orzán. Quan estudiava Medicina a Santiago de Compostel·la s'afilià a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i n'ocupà la secretaria del Sindicat de Sanitat de Santiago de Compostel·la. Entre 1932 i 1933 es doctorà en Medicina a Madrid. En aquestaèpoca va col·laborar amb l'Escola Racionalista de Ferrol i en els seus «Cursets Populars» i a partir de 1934 començà a col·laborar en Solidaridad Obrera de La Corunya. En 1935 realitzà conferències al«Centre d'Estudis Socials Germinal» (CES Germinal). Fou també professor d'educació física i s'especialitzà en natació, dirigint durant uns anys el «Club do Mar» de San Amaro. Durant la postguerra exercí la medicina al servei nocturn d'urgències de Santo André (La Corunya) fins al 1957, a Teixeiro (Curtis) entre 1957 i 1960 i a Freixeiro (Narón) fins a la seva mort, alhora que portava una vida periodística i literària d'allò més activa, publicant en nombrosos periòdics (ABC,Andarax, Arcano, Bahía,Ferrol Diario, Grial,El Heraldo de Vivero, La Noche, Poesía Española, Poesía Hispánica, La Región,La Voz de Galicia, La Voz de Ortigueira, etc.). Durant els anys seixanta participà en la «Societat Cultural Recreativa CACEM» i es mostrà molt contrari al «Cartelón», conjunt de normes d'obligat compliment d'aquesta institució.És autor d'Estaticario (1969), Sabencias (1969), Casi cuentos para desentontecer (1970),La Galicia que duele (1971), Media ducia de contos (1972), Irmaus tolos (1973), entre d'altres. Fou el creador el terme Ferrolterra. Durant sa vida guanyà nombrosos premis, com el«Pérez Lugín» i el«Fernández Latorre» de periodisme o el de l'associació«O Facho». Álvaro Paradela va morir el 13 de desembre de 1979 a Freixeiro (Narón, La Corunya, Galícia) atropellat per un cotxe. En 1994 es creà a Ferrol un premi de narrativa que porta el seu nom i a Freixeiro una plaça també està dedicada a la seva memòria.

Continua...

---

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes - Una dona del poble ens ofereix un pa calent (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner Editor)

Una dona del poble ens ofereix un pa calent

Palma ens acollia normalment, amb els incidents acostumats: els falangistes que ens esperaven al moll, els rendistes del bar que ens insultaven en veure passar rojos. No sempre rebíem imprecacions. Serv el record dels passatgers del tren, soldats i civils, que ens llançaven bocins de pa, cigarretes, que agafàvem com un tresor caigut del cel. Soldats del poble, malgrat fossin de l’exèrcit enemic que, coneixent en la pròpia pell els sofriments dels humiliats, dels que sempre són a baix, ens tenien pietat i ens donaven una mica del que tenien: pa dur, cigarretes. (Miquel López Crespí)

Ens havien tengut molts mesos quasi abandonats, amb la roba que portàvem posada quan ens desarmaren al port d´Alacant, el març del 39.

Cap al 40, el que restava de l´antic uniforme ja s’havia convertit en parracs que feien llàstima. Camises i pantalons estripats, sabates foradades. La manca de roba interior, la impossibilitat de rebre els mínims estris per a la neteja personal, sabó, fulles d’afaitar, ens convertien en éssers d´un altre món. Fantasmes que caminaven, talment evanescents figures d´un quadre boirós. Però aquesta vegada, i per primera volta d’ençà el final de la guerra, ens donaren roba vella de soldats, el que l’exèrcit rebutjava per inservible i estar en males condicions i que, per a nosaltres, era tot un luxe, un tresor inesperat. Poder llançar als fems els nostres parracs plens de puces que ens menjaven vius, representava una millora indiscutible.

Érem molts els presoners que confiàvem a poder redreçar mínimament la nostra existència amb l’anada a les Illes. Qualsevol canvi seria millor que la gelor mortal de les planures castellanes. Sovint, tallant la pedra per fer ponts i carreteres, contemplant les amagades esglésies medievals que trobaven en algun revolt del camí, dalt els turons de la Meseta, hom podia imaginar l’origen de l’esperit de conquesta cristià i imaginar d’on degué sortir el militarisme dels ordes religiosos i de les classes dominants feudals de l’edat mitjana.

No costava gaire imaginar els ferotges creuats ordint expedicions militars de rapinya contra el pobles àrabs que habitaven més al sud. A l’hivern, en els castells coberts per la neu, somniant i desitjant les terres de València, els podies veure, si retrocedies al passat, mirant d’arreplegar forces, manant els ferrers bastir armes, estudiant la forma d’esclavitzar els pobles que no havien fet de la guerra el motiu de la seva existència. Senyors de forca i ganivet, amb estreta aliança amb el clergat, igual que ara, amb els bisbes i el papa de Roma beneint els voluntaris italians, declarant la Croada, la guerra d’extermini contra el poble. Terres ermes de Castella engendrant guerrers que lluiten, forçats, sota l´implacable fuet dels senyors. Deixar de conrear els camps per bastir exèrcits mercenaris a la recerca de les terres càlides dels musulmans. Espanya, la guerra m’ho havia ensenyat, era una cruel maquinària de rapinya i extermini d’ençà el segle IX. I el cristianisme, la ideologia, que cohesionava aquell estol de fanàtics, entestats a fonamentar el seu món en el saqueig.

Bastava saber llegir en les pedres dels pobles endolats on ens aturàvem uns dies per arreglar la plaça, els camins, la finca dels senyors. Tot palesava l'evidència d’aquesta història, la d´un poble ensinistrat per a les guerres de conquesta. A l’escola de comandaments, els comissaris ens ho havien explicat prou bé. Com en la guerra perduda: l´estreta unitat entre la creu i l’espasa per aturar el progrés de pagesos i menestrals. I quan no hi havia guerres, bastir fortaleses a cada quilòmetre de territori, castells al capdamunt de cada turó, per tenir el poble ocupat en absorbents tasques d´infrastructura militar, malgrat morís de fam. Catedrals i altes torres, nius d’àguila dalt les muntanyes per assegurar cada metre de terra conquerit als musulmans.

En el temps que va durar la guerra, el contacte diari amb mallorquins i valencians, amb treballadors de Barcelona i Tarragona, amb els menorquins que havien aturat el feixisme a Ciutadella i Maó, amb els bascos que pogueren arribar a la zona republicana, amb els gallecs que, travessant muntanyes i boscos o, fugint amb vaixell fins a França, vengueren novament a donar-nos suport, ens va fer adonar de la complexa realitat de l´Estat. El diari contacte amb companys d’altres indrets en va fer copsar, a poc a poc, però d´una manera ben clara, com era una gran mentida la falsa història que ens havien ensenyat a escola. Fins i tot els amics de la idea dels Ateneus, els fills de Durruti i Kropotkin, érem sovint indiferents al clam dels pobles de l’Estat que patien sota el poder del centralisme borbònic. Un fals internacionalisme proletari podia fer que tancàssim els ulls davant les injustícies del present? Per quins ocults motius molts companys, partidaris de la més àmplia llibertat per als pobres, tancaven els ulls o no volien saber res de l’opressió de les cultures perseguides pels senyors de la guerra castellans?

Ens enviaven a Mallorca.

Havíem de servar l’esperança en un temps millor. Qualsevol cosa era preferible a continuar treballant sota el vent glaçat de les planures de Castella, dormint en improvisades cabanyes de fusta, amb escletxes arreu que deixaven penetrar, silent, les glaçades corrents que provenien de les serralades. Com en temps de la guerra, quan provàvem de descansar, cansats per dies de combats i, com els animals que cerquen recer, ens ajuntàvem uns quants fent el possible per encalentir-nos, fent desaparèixer el que poguéssim la gelor que penetrava dins la carn com un ganivet esmolat.

De bon matí, en arribar a la feina, ja et deien el que et corresponia fer durant la jornada. Si no acomplies el que t’havien senyalat, els càstigs podien consistir, entre molts d´altres encara pitjors, a no deixar-te escriure la targeta postal, l´escrit que podies enviar a casa teva una vegada al mes. Existien altres formes de fer-te mal que depenien sempre del responsable de l’obra. Tot variava segons qui era l’encarregat del projecte. Normalment, els oficials i soldats només tenien cura de la vigilància dels presoners dels batallons de treballadors. Les companyies privades, els consorcis de l’estat que dirigien els obres, solien destacar un enginyer, que era qui, d’acord amb l´equip de capatassos, marcava el ritme de la feina, la tasca a realitzar per dia o setmana. A vegades trobaves un d’aquests encarregats que es preocupaven, a parts iguals, tant per la qualitat de l’obra que li havien comanat, com per la situació real dels presoners. No era la norma habitual, però sí que en vaig trobar alguns en els anys de treball forçat a què ens obligaven els guanyadors.

En els mesos que romanguérem prop de Sigüenza, treballant en la reparació de la línia de ferrocarril, el responsable de les obres, un arquitecte reconvertit en improvisat capatàs, ens senyalà una quantitat determinada de feina al dia. Com si anàssim a escarada. Una vegada acomplits els metres obligats de via de ferrocarril, el que restava del dia era per a nosaltres. Podíem aprofitar el temps sobrer per rentar la roba, escriure la postal a la família o, si hi havia llibres a l’abast, per llegir. Per a nosaltres aquelles instruccions significaren un cert tipus de millora. Eren petits avantatges que ens ajudaven a resistir. Fins aleshores, la feina que desenvolupàvem era rutinària, feta sense cap tipus d’interès. Fèiem el menys possible malgrat els crits i alguna fuetada dels capatassos. Era molt abans que ens pagassin una pesseta per jornada treballada i la majoria de responsables i militars que ens vigilaven encara ens tractaven com criminals de guerra. Com si tots nosaltres haguéssim estat els directes culpables de la llarga durada del conflicte o que Franco no hagués pogut entrar a Madrid a començaments de novembre del 36. Falangistes i militars, sobretot els que havien tengut algun mort en la guerra, víctima dels incontrolats o desaparegut en alguna de les presons republicanes, ens haurien mort allà mateix, sense contemplacions. A vegades ho vaig veure fer. En el camp de concentració d´Albatera. Disparar contra nosaltres, sense contemplacions. Ens metrallaven i, sense comptar els morts ni tenir cura dels ferits, després de llançar-nos una escopinada, marxaven, satisfets. Mai no he vist tant d´odi i menyspreu en els ulls.

Eren pocs els oficials que, amb fermesa, s´oposassin als grups de falangistes que venien pels camps de treball a cercar, deien, responsables d’alguna mort. Estàvem completament indefensos, a mercè de qualsevol eixelebrat a qui el nostre rostre li recordàs algun dirigent republicà, regidor o sindicalista que hagués tengut responsabilitats en el seu poble. Cercaven els responsables de les cooperatives, els pagesos que havien participat en les col•lectivitzacions. L´odi els encegava i els feia cometre barbaritats inimaginables.

Per això, quan a Sigüenza, l’enginyer de les obres ens digué que no faríem les deu hores acostumades, i a vegades eren més!, i que tot dependria de si havíem acomplit o no els metres que corresponien al destacament de presoners, respiràrem, alleugerits. Per a nosaltres va ser com si haguéssim guanyat la loteria, com si ens hagués caigut un inesperat regal del cel. A partir d’aquell moment i malgrat la mala alimentació, ens afanyàvem durant tot el matí, en l´esforç de complir els metres assignats pels enginyers. D’aquesta manera, en lloc d’acabar la feina a les sis de l’horabaixa, fosca negra a l’hivern, ara acabàvem el migdia.

No sempre teníem aquesta sort, però quan s’esdevenien fets semblants, la vida canviava completament.

No sé com podíem treballar com ho fèiem, tan mal alimentats com estaven. Qui sap, potser era l’esperit de supervivència, el demostrar-nos a nosaltres mateixos que, malgrat ser tractats com a bèsties, encara no ens havien anihilat totalment la capacitat de resistència. Treure forces d´on ningú no hagués pogut imaginar que en trauríem. I tot era per aconseguir unes hores per a nosaltres. Malgrat fos per jeure a la cabana, tapat amb la manta i, per uns moments somniar en la família, en els anys en els quals pensàvem que tot seria possible, vèncer el feixisme, aconseguir bastir un món nou sense explotats ni explotadors.

Si a Mallorca poguéssim trobar un camp semblant, una millora en el menjar!

No demanàvem gaire.

Si poguéssim escriure un parell de cartes al mes a la família, no patir aquell fred dels hiverns castellans... Eren els somnis que encara ens mantenien units a la vida ni que fos per un fil primíssim, sempre a punt de rompre’s. L’essencial era no deixar-se caure en la desesperació. Quantes vegades, en situacions que pensàvem que eren relativament bones per les circumstàncies en què ens trobàvem, no havíem comprovat com algun de nosaltres queia, vençut. Hi havia sempre un esglaó dèbil. Aquell que, emportat per la melangia, enyorant la família o l’esposa, els amics morts a la guerra, decidia que ja n’hi havia prou i es penjava amb la corretja, amb una simple corda. O els que es deixaven morir de gana, renunciant al magre menjar que ens donaven. En vaig veure molts que, emportats per la més profunda desesperança, tancaven la boca, talment fossin vells de vuitanta anys i, per molt que els volguéssim fer menjar, es negaven a ingerir cap aliment. Debilitats com estàvem a conseqüència de la feina i les privacions, en pocs dies emmalaltien, fent el darrer alè en racó de la cabanya o a les miserables infermeries de les presons. Morir com un ca, sense ningú de la família al costat. Si els vigilants estaven de bones, ens deixaven entrar a fer l´acomiadament, abans que el carro dels morts els portàs a la fossa comuna. A molts, no els coneixia. No havíem combatut a les mateixes unitats militars. A d´altres sí que els havia tengut propers, en moments decisius de la lluita quan, en la plenitud de la vida, amb vint anys i busques, eren capaços de fer front a les unitats de la Legión o als regulars de Franco, ferms, defensant una posició que era atacada per enemics més nombrosos i més ben armats.

Palma ens acollia normalment, amb els incidents acostumats: els falangistes que ens esperaven al moll, els rendistes del bar que ens insultaven en veure passar rojos. No sempre rebíem imprecacions. Serv el record dels passatgers del tren, soldats i civils, que ens llançaven bocins de pa, cigarretes, que agafàvem com un tresor caigut del cel. Soldats del poble, malgrat fossin de l’exèrcit enemic que, coneixent en la pròpia pell els sofriments dels humiliats, dels que sempre són a baix, ens tenien pietat i ens donaven una mica del que tenien: pa dur, cigarretes.

Hi havia també les mirades angoixoses del carrer, plena de secreta complicitat, expressant, sense poder dissimular-ho, pena i dolor en veure la trista situació en què es trobaven els soldats de la República.

I eren precisament aquests gests, els bocins de pa llançats des del tren, les ullades de compassió d’algunes dones quan avançaven, vigilats pels soldats, en direcció a la feina, les que ens feien pensar que no tot era mort amb la victòria de Franco. Restava encara un càlid alè de vida i humanitat en el cor d´un poble vençut i martiritzat. No se si haguéssim pogut resistir aquella època trista de no haver pogut constatar aquella solidaritat. Com la dels pagesos de Salamanca, de València o Castelló que, quan veien que els soldats que ens vigilaven no miraven, ens donaven part del seu menjar, el formatge del dia, la fruita que portaven a la senalla, una mica de tabac. Palma i una estranya matinada.

No sabem encara què ens oferirà aquesta terra que se'ns obri, acollidora, plena de sol i gent que circula pels carrers, aparentment indiferent a la corrua de presoners que, com explica el mallorquí, puja pel carrer dels Oms en direcció a la plaça d’Espanya, on hi ha les dues estacions de tren existents a l’Illa. Jo no sé cap nom de carrer, excepte que vegi la placa de marbre o les rajoles antigues que indiquen que abans, en el passat hi havia unes denominacions molt diferents a les actuals. M’hi he fixat de seguida que hem baixat del vaixell. Al costat dels nous General Mola, Avenida del Generalisimo, Varela, Yagüe o José Antonio, llegeixes: carrer dels Bastaixos, Cordelers, Teixidors, Boters, plaça de la Palla, de l’Oli... Record d’una època en què el poble, els oficis, tenien encara un lloc determinat en la ciutat.

-On ens portaran? –demana Joan Busquets. Podem anar a treballar a algun poble de la serra de Tramuntana agafant el tren de Sóller o, si ens porten a la línia que passa per Inca i acaba en el meu poble, a sa Pobla, podem fer feines per totes les carreteres del pla i la costa.

I és quan avançam lentament per la Rambla, pujant pel carrer dels Oms que, inesperadament, sortint d´una de les travessies que donen al carrer per on caminam, que una dona de certa edat, sense tenir por dels soldats de guàrdia, ni del sergent i el tinent que van al davant de la corrua de presoners, travessa la filera i ens dóna el pa, encara calent, que acaba de comprar.

Anarcoefemèrides del 25 de març

Esdeveniments

Obrers fent una barricada amb un tramvia als carrers de València durant la vaga general de març de 1919

- Suspensió de les garanties constitucionals: El 25 de març de 1919 el president del Consell de Ministres, comte de Romanones, signa la suspensió de les garanties constitucionals a tot el Regne d'Espanya. Aquesta mesura sorgí arran de la declaració de vaga general que esclatà a Barcelona (Catalunya) com a conseqüència de no haver-se complert els acords presos arran de la negociació de la vaga de «La Canadenca». A València (País Valencià) aquesta suspensió de les garanties portaria tràgiques conseqüències. El governador civil de la capital valenciana, Bernardo Rengifo y Tercero, ordenà la prohibició de totes les reunions obreres convocades per aquell dia i la clausura dels centres obrers, fins i tot la Casa del Poble. Van ser detinguts i empresonats diversos membres pertanyents a les directives de les societats obreres i es donà ordre de practicar altres nombroses detencions. Va ser suspesa per ordre governativa la publicació de la premsa obrera. La gran indignació que tots aquest fets provocaren va fer que fos declarada la vaga general. El periòdics deixaren de sortir a partir de l'endemà i aquell dia la vaga general fou gairebé absoluta, alhora que es produïen alguns incidents que desembocaren en un assalt general als comerços, que donà lloc a morts i ferits. A les dotze del matí d'aquell dia, el governador civil Rengifo es declarà impotent per controlar la situació, conferenciant amb el capità general Palancas, qui assumí el poder declarant l'Estat de guerra i ordenant que es prenguessin els punts estratègics. Després de vuit dies de vaga total a la ciutat de València, el 2 d'abril s'acordà la tornada a la feina, però l'Estat de guerra no fou aixecat fins el dia 7. No obstant això, les garanties seguiren suspeses i la premsa sotmesa a la prèvia censura governativa. Les experiències de la lluita desenvolupada en aquesta cruenta vaga intensificaren els treballs encaminats a afavorir el desplegament del sindicalisme anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La filiació augmentà sense aturall i als anomenats poblats marítims es creà una potent organització. D'aquesta sorgí el Sindicat del Transport, un dels més importants de la CNT valenciana.

***

Capçalera de La Antorcha

- Surt La Antorcha: El 25 de març de 1921 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del setmanari llibertari La Antorcha. Publicación anarquista. Els principals col·laboradors n'eren Rodolfo González Pacheco, Teodoro Antillí, Alberto S. Bianchi, Horacio Badaracco i Antonio Rizzo, que també n'era l'administrador. Va durar fins a 1931. El títol del periòdic està pres d'una publicació de la Federació Gastronòmica Argentina que va sortir entre 1911 i 1912.

***

Cartell de l'acte

- Xerrada sobre la Revolució espanyola: El 25 de març de 1937 se celebra a la Gran Sala Krasnapolky d'Amsterdam (Països Baixos) una xerrada, sota el títol «Wat dunkt u van Spanje?» (Què en penses d'Espanya), sobre la situació de la Revolució i la guerra civil espanyoles. Organitzada per l'Associació de Lliurepensadors «De Dageraad» (L'Alba) i el periòdic llibertari De Vrijdenker  (El Lliurepensador) pretenia donar informació fiable gràcies a testimonis directes que havien anat a la Península i hi havien vist els esdeveniments amb els seus propis ulls. Hi van parlar Ko Beuzemaker, Albert Andries de Jong i Sam de Wolff.

Naixements

Jules Montels amb l'uniforme de militar de la Comuna (1871)

- Jules Montels: El 25 de març de 1843 neix a Ginhac (Llenguadoc, Occitània) el communard i militant anarquista Jules Louis Montels. Sos pares es deien Jean Montels, recaptador, i Henriette-Jeanne-Elisa Bouisset. De petit va ser en 1851 testimoni del cop d'Estat de Lluís Napoleó Bonaparte i la subsegüent repressió. Es va instal·lar a París, on va fer feina de passant i de representant de vins. Membre de la Internacional, quan va esclatar a Comuna de París es va afegir immediatament. Va ser delegat en el Comitè Central Republicà dels Vint Departaments i va ser un dels signants del «Cartell Roig» el 7 de gener de 1871, que denunciava la incapacitat del Govern de Defensa Nacional i que constituïa la primera crida a la formació de la Comuna. Va ser coronel de la XII Legió Federada de la Comuna i va enviat en missions a Besiers i a Narbona. Amb Émile Digeon va participar en la Comuna de Narbona, del 24 al 31 de març de 1871. Quan va caure la insurrecció comunal es va refugiar a Ginebra i va ser condemnat en rebel·lia a mort per un consell de guerra. Sempre va tenir un gran ressentiment per Karl Marx i els seus deixebles, per la denigració que els marxistes van fer de la Comuna. A Ginebra va acollir el seu amic Jules Guesde, que s'ocupava del grup francès d'exiliats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista, ajudat sempre per Montels, que va mantenir correspondència amb els internacionalistes de Besiers, de la resta d'Occitània i de la Península Ibèrica, fins que Guesde va partir a Roma l'abril de 1872. Va ser un dels redactors del pamflet de Guesde Le Livre Rouge et la Justice Rurale. El setembre de 1873 va assistir al Congrés de Ginebra de la Internacional. Entre 1873 i 1877 va redactar informes per als congressos de l'AIT i va escriure diversos pamflets revolucionaris i en la premsa llibertària. Va contribuir a la fundació de la Internacional a Besiers i va ser membre del Cercle d'Estudis Socials (CES), grup que va editar nombrosos pamflets abstencionistes en 1876. En aquest any va escriure el pamflet Lettre aux socialistes revolutionnaires du Midi de la France, on feia una crida a l'abstenció a les eleccions d'aquell any. Va ser molt actiu en el moviment anarquista ginebrí. Amb Paul Brousse va ser un dels fundadors de la Federació Francesa de la Internacional en 1877. Entre el 17 i el 20 d'agost de 1877 va assistir al congrés secret de la Federació Francesa, juntament amb Brousse i Jean-Louis Pindy. Representà, amb Brousse, les seccions de la Federació Francesa de la Internacional en el Congrés Internacional de Vervirs (Bèlgica) el setembre de 1877; i després assistirà amb Brousse al Congrés Socialista Mundial de Gand, on va participar en el debat entre el sector anarquista i el sector socialdemòcrata, que va donar lloc a la separació de les dues postures. Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin i François Dumartheray va redactar una moció en el Segon Congrés de la Classe Obrera de Lió el 1878; la moció, presentada per Ballivet, delegat del Sindicat de Mecànics de Líó, que feia una crida a la col·lectivització de les terres i dels instruments de producció, va ser rebutjada. L'agost de 1877 va marxar a Rússia, on va esdevenir tutor de dos dels infants de Lev Tolstoi, Matxa i Tafia. És va casar amb Lucie Gachet (1849-1900), governanta d'Iasnaia Poliana, la residència de Tolstoi. En 1880 va retornar a Occitània. Rememorant la insurrecció de 1851, va publicar en 1881 La Justice de l'Ordre en 1851. La vie et mort d'André-Abel Cadelard. Alguns anys després marxarà a Tunis, on va treballar com a redactor en cap del periòdic local Tunis Journal i com a taxador. Jules Montels va morir el 20 de setembre de 1916 a Sfax (Sfax, Tunísia). Va deixar inèdit Chez le Comte Léon Tolstoï i altres papers que es conserven en el «Fons Lucien Descaves» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Foto policíaca de Joseph Baudart (15 de març de 1894)

- Joseph Baudart: El 25 de març de 1851 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Joseph-Philippe Baudart. Sos pares es deien Nicolas-Denis Baudart, carnisser cansalader, i Marie-Joséphine Doinet. Es guanyava la vida en el mateix ofici que son pare a París (França). El 4 de setembre de 1893 assistí a una reunió anarquista al domicili d'Émile Méreaux, al número 14 del carrer Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França), on parlà sobre les eleccions. El 7 de setembre de 1893 assistí a una reunió a la Sala Laurent, al número 268 del carrer Paris de Montreuil (Illa de França, França), on es va concretar una trobada a la tomba d'Émile Eudes al cementiri parisenc de Père Lachaise. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes de la policia, on se citava que era«militant» i que vivia al número 233 del carrer Paris de Montreuil. El 15 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal» i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 27 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. El 31 de març de 1894 la Prefectura de Policia envià el seu dossier al jutge d'instrucció Henri Meyer. El 31 de desembre de 1896 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes i en aquesta època vivia al número 270 del carrer Belleville de París. Vidu de Juliette Simonar, Joseph Baudart va morir el 19 de març de 1906 al seu domicili del número 30 del carrer Montmartre de Saint-Ouen (Illa de França, França).

***

Rudolf Rocker

- Rudolf Rocker: El 25 de març de 1873 neix a Magúncia (Renània, Palatinat, Alemanya) el teòric anarcosindicalista, propagandista llibertari i escriptor Rudolf Rocker. Orfe des de molt jove, és educat per un oncle republicà i esdevé enquadernador. S'adhereix a les«Jungen», les joventuts del Partit Socialdemòcrata (SPD), que formaven oposició dins el partit. Descobreix l'anarquisme en la lectura de Freiheit, de Johann Most. En 1891, assisteix al congrés socialista de Brussel·les, i quan torna a Magúncia, enfortit per la lectura de Déu i l'Estat, de Bakunin, s'integra en un grup anarquista i porta la propaganda llibertària il·legal que va atreure l'atenció de la policia. En 1892 es refugia a París on s'ajunta amb els refugiats alemanys i entra en contacte amb els anarquistes francesos, com ara Jean Grave. Però, arran de les persecucions policíaques de 1894, parteix cap a Londres on vivent nombrosos anarquistes. Va traduir Paraules d'un rebel, de Kropotkin, a l'alemany, i es va lligar amb Max Nettlau. En 1896 participa en el Congrés Internacional Socialista i dos anys més tard, per haver elogiat la Unió Lliure, és expulsat amb sa companya Milly dels Estats Units on s'havien vist obligats a emigrar. Aleshores començarà a militar amb els obrers anarquistes jueus de Londres; actiu propagandista, tant de paraula com per escrit, aprèn el jiddish i comença a editar a partir de 1898 el periòdic Arbeiter Freund i després Zsherminal. En 1906 pren part en la creació del Worker's Freind Club and Institute i fa costat a les vagues dels picapedres (1906 i 1912). En 1907, a Amsterdam, és un dels secretaris amb Malatesta, Jean Wilquet, John Turner i Schapiro del Congrés Anarquista Internacional. En 1909 se li prohibeix l'estada a França arran d'un míting de protesta contra l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1913 farà una gira de conferències pel Canadà, però com que esclata la guerra, és internat per les autoritats angleses en un camp de concentració com a«estranger perillós». Expulsat del Regne Unit el març de 1918, va viure un temps amb Domela Nieuwenhuis a Amsterdam abans d'anar a Berlín; però és de bell nou internat, amb Fritz Kater, per «incitació a la vaga i atemptat contra la seguretat de l'Estat». Alliberat, es consagra a reconstruir el moviment anarcosindicalista alemany i la Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD), que aconseguirà a nivell internacional, en desembre de 1922 a Berlín, el renaixement de la secció antiautoritària de l'AIT; Souchy, Schapiro i Rocker en seran els secretaris internacionals. En aquesta època nombrosos escrits seus seran publicats i com a orador farà conferències arreu, fins i tot a Suècia (1929). En 1933, fugint dels nazis, retornarà als EUA on intentarà en 1936 mobilitzar l'opinió pública en favor de la Revolució espanyola. En 1937 s'instal·larà amb Milly en una comunitat anarquista a Mohigan i publica una de les seves obres principals, Nacionalisme i Cultura (1937). Durant la postguerra, les autoritats nord-americanes intenten expulsar-lo, però alhora Alemanya el rebutja.És autor de nombroses obres, com ara Els soviets traïts pels bolxevics (1921), Socialdemocràcia i anarquisme (1921), Anarquisme i organització (1921), Artistes i rebels (1923), Johann Most (1924), Anarcosindicalisme (1938), Influencia de les idees absolutistes en el socialisme (1945), o Max Nettlau, l'herodot de l'anarquia (1950). Rudolf Rocker va morir el 19 setembre de 1958 a Nova York (Nova York, EUA).

Milly Witkop (1877-1955)

***

Giovanni Forbicini

- Giovanni Forbicini: El 25 de març de 1874 neix a Castelbolognesse (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Forbicini, conegut com Forbice.  Sos pares foren el pintor de parets Francesco Forbicini i Maria Barbieri. De jovenet s'instal·là a Roma i des del 1894, any en el qual participà en la fundació dels cercles llibertaris «La Morte» i«Dinamite», és conegut per la policia romana com un «element anarquista» que cal seguir de ben a prop. El febrer de 1894 fou detingut per primer cop per les seves activitats anarquistes, però durant el judici fou absolt per manca de proves. Novament arrestat el maig d'aquell any, va ser acusat de ser el responsable d'un atemptat, però també fou absolt de la imputació del delicte d'associació per a delinquir. El 31 d'agost de 1894 se li intentà assignar la residència obligatòria, però de bell nou aconseguir eludir la pena. En desembre d'aquest intens any, fou cridat a files. Llicenciat tot d'una, reemprengué la seva activitat política lligat a Ciro Corradini, Armando Acciarino, Giuseppe Del Bravo, Enrico Bartolini i Dante Lucchesi. El setembre de 1898 fou denunciat i detingut juntament amb dotzenes d'anarquistes romans, com a conseqüència de l'assassinat de l'emperadriu d'Àustria Elisabet de Baviera, ja que se'ls hi considerava moralment implicats. Absolt, com a tots dels detinguts, per manca de proves a finals d'any, participarà en una campanya d'actes públics de denúncia. El 7 d'agost de 1900 fou novament detingut per«associació per a delinquir», romanent empresonat fins al 24 d'octubre, quan es va sobreseure la causa. El 25 d'agost de 1901 fou elegit membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, amb E. Varagnoli i A. Ceccarelli, reconstituïda a començaments d'aquell any després de la seva dissolució en 1898. Aquest any serà important orgànicament per al moviment llibertari italià, ja que es dotarà d'un «programa socialista anarquista», elaborat per Luigi Fabbri i Ceccarelli. En aquests anys participarà activament en el sindicalisme romà per la seva acció en la Cambra del Treball i esdevindrà el cap de les protestes sindicals dels paletes romans desocupats i en les lluites internes orgàniques entre socialistes i anarquistes. Sempre vigilat per les autoritats, en 1903 aconseguí eludir els controls policíacs i pogué realitzar una gira de conferències a Forli i a Rimini en commemoració del Primer de Maig. En 1905 publicà el llibretAbolite le carceri i l'estiu de 1906 un fullet titulat Le 4 forche di Chicago i pel qual serà denunciat i condemnat a pagar una multa. Fou un dels organitzadors del banquet en honor de Ceccarelli que havia retornat d'Amèrica. En 1910 sortí la seva autobiografia Memorie di uno sciagurato, amb un prefaci de Pietro Gori. Durant aquest període accentuà la seva tasca propagandística, fent conferències a Roma i altres ciutats del centre italià sobre diversos temes (crisi de subsistències, antimilitarisme, revolució social, etc.). Les seves contínues crítiques contra l'aventura militarista a Líbia i contra l'imperialisme, el portaren a ser condemnat diverses vegades per«incitació a l'odi de classe». En 1913 fou un dels membres destacats del«Fascio Comunista Anarquico» (FCA) de Roma. El juliol 1914, en una conferència, va fer una crida a l'aixecament insurgent. Cridat a files el febrer de 1917, fou exonerat de prestar servei a l'Exèrcit, però continuà lluitant a favor de l'antimilitarisme i a finals de 1918 intervingué en una conferència demanà la desmobilització dels soldats amb la finalitat de desencadenar un moviment insurreccional. En acabar la guerra participà en la reorganització de diversos grups anarquistes romans amb l'objectiu de reconstituir la Federació Anarquista del Laci i fou un dels promotors del grup anarquista romà«Il Pensiero», esperó de la futura insurrecció anarquista. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919, amb Temistocle Monticelli, representà els anarquistes romans en el Congrés Nacional que donà lloc al naixement de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) i que l'any següent crearà la Unió Anarquista Italiana (UAI), participant especialment en la qüestió de l'organització. El novembre de 1920 fou elegit membre del Consell General de l'UAI i de la secretaria de la Federació Comunista Anarquista del Laci. Amb S. Stagnetti, T. Monticelli i E. Sottovia, creà la campanya per aconseguir mig milió de subscriptors per a Umanità Nova, i quan la seu milanesa del periòdic fou clausurada, participà en la represa del periòdic a partir del 14 de maig de 1921 a Roma. L'estiu de 1921 representà els anarcocomunistes lacis en el Comitè de Defensa Proletari (CDP) de Roma, organisme unitari constituït ad hoc amb la intenció de plantar cara políticament els escamots feixistes; també col·laborà en la creació dels grups de combat dels «Arditi del Popolo». Per la seva participació en Umanità Nova, el desembre de 1922, després del tancament definitiu d'aquest per part del feixisme, fou denunciat amb Malatesta Stagnetti, Sottovia, Damiani, Diotallevi, Fabbri i Ciciarelli. Amb l'adveniment del feixisme la seva activitat reculà a causa de la repressió, però mantingué contactes amb el món anarquista, especialment amb Errico Malatesta, malgrat estar constantment vigilat. Amb la caiguda del feixisme i sobretot a partir de 1945 la seva activitat ressorgirà completament i el gener d'aquell any inaugurà la seu del grup «Pietro Gori» a Piombino. Entre el 14 i el 20 de setembre de 1945 fou delegat del Laci, amb R. Sacconi, en el Congrés de Carrara que donarà lloc al naixement de la Federació Anarquista Italiana (FAI). El 13 d'octubre de 1946, en ocasió de l'aniversari de la mort de Pietro Gori, inaugurà, amb Armando Borghi, un bust en la seva memòria a Civitavecchia. Malgrat la seva edat, jugà un paper important en la reconstrucció de la xarxa de grups llibertaris romans que participen en el món sindical i mantindrà posicions molt crítiques quan la constitució del Partit Comunista Italià (PCI) i de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball). Amb 73 anys, l'1 de maig de 1947 participà, amb R. Sacconi i A. Borghi, en un míting a Roma organitzat com a alternativa a l'esquerra i on reflexionà sobre els orígens històrics de la teoria anarquista. Giovanni Forbicini va morir el 28 de març de 1955 a Roma (Itàlia).

***

Fàbrica tèxtil

- Jean-Baptiste Knockaert: El 25 de març de 1877 neix a Tourcoing  (Flandes) el militant anarcosindicalista, comunista i després lliurepensador d'origen belga Jean-Baptiste Knockaert (o Knokaert), també conegut com Jean Rouge. Va començar a militar de ben jove en el moviment anarquista, fet que li implicarà ser expulsat de França en 1895 per haver participat en una manifestació«antipatriòtica» l'agost d'aquell any. Arran de la naturalització de son pare, va tornar a França i militarà amb els anarquistes de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Serà elegit delegat pels grups de l'AIA de Roubaix-Tourcoing al congrés antimilitarista de Sant-Etiève de juliol de 1905. Obrer tèxtil, es compromet amb el sindicalisme i s'amistança amb l'anarcosindicalista Benoît Broutchoux. En 1905 va ser membre del Comitè Federal de la Confederació General del Treball (CGT). Va col·laborar en el periòdic Le Combat de Roubaix Tourcoing (1906) i més tard serà administrador d'una nova època del periòdic Le Combat (1911-1914). També va ser gerent del periòdic anticlerical La peste cléricale (1907-1908) i un dels redactors de la publicació de defensa sindicalista revolucionària Le Réveil du Textile (1911). Durant els anys 20, seduït per la Revolució russa, s'adhereix al Partit comunista i a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), i fundarà la Borsa de Treball de Marcq-en-Baroeul. En 1924 abandonarà les responsabilitats sindicals i es consagrarà a la Federació Nord del Lliure Pensament. Cap el 1931, va cessar progressivament la seva militància comunista abans de trencar totalment en 1939 després del pacte germanosoviètic. Jean-Baptiste Knockaert va morir el 20 de novembre de 1957 a Tourcoing (Flandes).

***

Notícia de la comndemna de Jean Bucco apareguda en el periòdic parisenc Le Petit Parisien del 20 d'octubre de 1923

- Jean Bucco: El 25 de març de 1886 neix a Le Plessis Brion (Picardia, França) l'advocat anarquista Jean Baptiste Joseph Bucco. Era el fill major de Jean Bucco, terrelloner, i Marie Bernardini, jornalera–posteriorment van fer de conserges a Trosly-Breuil (Picardia, França). En 1913 es casà al XIV Districte de París (França) amb la bordadora parisenca Madeleine Gabrielle Emma Millet. En aquesta època treballava de boter i la parella vivia al 44 del carrer des Plantes. Durant els anys vint col·laborà en el diari parisenc Le Libertaire i en el periòdic anarcoindividualista L'Insurgé, publicat per André Colomer després de la seva sortida de la redacció de Le Libertaire arran de l'«Afer Philippe Daudet». Fins 1922 va ser secretari del grup anarquista del XIII Districte de París. El juny de 1923 va ser membre del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA), format per 16 membres encarregats de preparar l'aparició diària de Le Libertaire, que començà a sortir el 18 de desembre d'aquell any. El 19 d'octubre de 1923 fou condemnat, amb Charles Chauvin, per la XI Tribunal Correccional de París, per apologia de Germaine Berton, assassina de l'extremista dretà Marius Plateau, i d'Émile Cottin, magnicida frustrat de Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, en un article publicat en Le Libertaire, del qual era aleshores gerent, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Durant les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924, va ser candidat abstencionista de l'UA pel XIII Districte de París, amb Marcel Bonvalet, Albert Doucet, Gabriel Lattés, Chassan i Lucien Villain. Fou gerent de l'únic número publicat del periòdic italià L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini (París, 15 de desembre de 1924), en suport dels dos militants acusats d'haver matat dos feixistes. En aquestaèpoca es va oposar a l'entrada d'anarquistes a la maçoneria. Durant la primavera de 1926 la policia sospità que havia participat, amb altres companys (Luigi Cavadini, Renato Siglich i Ugo Fedeli), en un projecte d'atemptat contra l'ambaixador d'Itàlia. L'1 d'abril de 1927 va ser detingut per fer efecte la condemna de 1923 i tancat, amb Jules Chazanoff (Chazoff), Jean Girardin i Achille Lausille, a la presó parisenca de la Santé. Tots van ser posteriorment alliberats, però van ser retinguts a la garjola en nom de la«detenció de constrenyiment»; a començaments de maig engegaren una vaga de fam i, després de 10 dies a l'Hospital Cochin de París, obtingueren la llibertat el 10 de juliol. Des de 1927, com a advocat, fou un dels responsables (secretari) de l'italià Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (CAPVP, Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques), amb Giuseppe Nardi, Remo Franchini i Savino Fornasari, i s'encarregà de les campanyes de suport a Sacco i Vanzetti (1927), a Gino Lucetti (1927) i a Michele Schirru (1931). En 1927 edità a París, en nom del CAPVP, el llibre de Raffaele Schiavina Sacco e Vanzetti. Cause e fini di un delitto di Stato, que va ser reeditat en 1951. Amagà al seu domicili l'anarquista Federico Giordano Ustori, en situació irregular a França. En 1930 vivia al número 116 del carrer del Chateau-des-Rentiers del XIII Districte de París. En 1935 figurava en un llistat de«verificació de domicilis» de la policia. El 30 de setembre de 1948 va ser esborrat de la llista de domicilis anarquistes a vigilar de la Regió Parisenca establerta per la policia. Jean Bucco va morir el 30 de març de 1961 al XIII Districte de París (França).

***

Necrològica d'Antonio Gambau Cerezuela apareguda en el periòdic parisenc CNT del 29 de setembre de 1957

- Antonio Gambau Cerezuela: El 25 de març de 1892–algunes fonts citen erròniament el 1894– neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el picapedrer anarcosindicalista Antonio Gambau Cerezuela. Sos pares es deien Antonio Gambau i Casilda Cerezuela. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1936 combaté el feixisme i ajudà molts de companys quan la reacció antirevolucionària estalinista destruí les col·lectivitats llibertàries aragoneses. Després d'un temps a Catalunya amb sa família, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va fer feina de pagès. Quatre germans i un cunyat seus van ser afusellats pel franquisme i una germana seva deixà la vida en un bombardeig. Antonio Gambau Cerezuela va morir a causa d'una malaltia laboral el 17 de juny de 1957 a Vilacomdau d'Arròs (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat civilment l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Juan Miguel Arpa Plou apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de maig de 1974

- Juan Miguel Arpa Plou: El 25 de març de 1895–algunes fonts citen erròniament 1898– neix a Plou (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Miguel Arpa Plou –algunes fonts citen erròniament el nom Miguel com a llinatge. Sos pares es deien Nicolás Arpa i Miguela Plou. Vivia al seu poble natal amb sos pares molt grans. Des de molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i en 1932 fou un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Plou. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Bram (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Juan Miguel Arpa Plou va morir el 17 de febrer de 1974 a Mont-real (Llenguadoc, Occitània).

***

Benito Pabón en la seva época de professor en l'Escola de Periodisme de la Universitat de Panamà

- Benito Pabón y Suárez de Urbina: El 25 de març de 1895 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'advocat anarcosindicalista Benito María de la Encarnación José Juan Bautista de la Concepción Francisco de Asís Luis Gonzaga Diego Dimas Agustín de la Santísima Trinidad Pabón y Suárez de Urbina. Fill d'una família benestant i il·lustrada–germans seus van ser catedràtics d'universitat–, començà el batxillerat amb els jesuïtes d'El Puerto de Santa María i l'acabà en 1910 a l'institut de Sevilla. Després començà Dret a Salamanca i va concloure la carrera en 1915 a Sevilla. Com a misser es dedicà als temes socials i esdevingué un dels advocat principals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granada, Saragossa i Madrid. Defensà, entre altres casos, els camperols insurrectes del maig de 1932 i els pagesos de l'aixecament revolucionari de Casas Viejas de gener de 1933. Membre de la tendència purament sindical de la CNT, formà part del sector trentista i del Partit Federalista, i en 1932 s'afilià al Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. L'agost d'aquell any, participà en el gran míting cenetista de Sevilla, amb Vicente Ballester, Valero i Miguel González. El 5 de novembre de 1933 parlà, juntament amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón Fernández, Domingo Miguel González (Domingo Germinal) i Buenaventura Durruti, en el gran míting de la plaça de toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), sota el lema «Enfront de les urnes, la revolució social». El 2 de febrer de 1936 participà en un gran míting a favor de l'amnistia al Frontó Aragonès de Saragossa. En les eleccions de 1936 fou elegit, amb el beneplàcit del Comitè Nacional de la CNT, diputat independent del Partit Sindicalista per Saragossa i per Cadis–son germà Jesús també fou diputant en la legislatura de 1936, però per la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) i arribarà a ser director de la Reial Acadèmia de la Història durant el franquisme– amb 43.130 vots. El juliol de 1936 lluità en la Columna «Águilas de la Libertad» al front de Madrid. A finals d'octubre de 1936 s'entrevistà, junt amb Joaquín Ascaso i Miguel Chueca Cuartero i altres, per trobar solució als problemes polítics sorgits en el Consell d'Aragó, amb Lluís Companys, primer, i amb Largo Caballero i Azaña, després. El desembre de 1936 ocupà la secretaria general del Consell d'Aragó presidit per Joaquín Ascaso a Casp. El març de 1937, Joan García Oliver, ministre de Justícia de la II República, el nomenà president de la Comissió Jurídica Assessora del seu ministeri i com a tal el setembre de 1937 signà els informes sobre la constitucionalitat de la tasca legislativa desplegada per la Generalitat de Catalunya des de l'inici de la guerra; també, en nom d'aquest càrrec, participà en la delegació espanyola de la «Conferència Internacional per a l'abolició del règim de capitulacions» («Conferència de Montreux») . El juny de 1937 va fer un míting, amb García Oliver, David Antona i Frederica Montseny, al Velòdrom d'Hivern («Vel d'Hiv») de París en defensa de la Revolució espanyola. Aquest mateix any va fer un cicle de conferències a València. El juliol de 1937 assumí la defensa del Comitè Executiu del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), empresonat arran dels«Fets de Maig» de 1937, però després d'uns mesos de gestions judicials hagué d'abandonar la defensa com a conseqüència de la campanya d'amenaces de què fou objecte per la premsa comunista. En témer per sa vida, ja que havia sofert un atemptat, es va refugiar a França. El desembre de 1937 va representar la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Josep Xena Torrent, Horacio Martínez Prieto i García Oliver, en el Congrés Extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de París. L'octubre de 1938 s'exilià definitivament, primer a França i després a Filipines. Durant la II Guerra Mundial fou detingut pels ocupants japonesos a instàncies directes de Ramón Serrano Súñer –cunyat del dictador Francisco Franco i que havia estat adversari polític durant les eleccions de 1936– i tancat en una gàbia de bambú a la presó militar del Fuerte Santiago fins al seu alliberament en la tardor de 1942. Més tard marxà a Panamà, on ensenyà llengües a Santiago de Veraguas i a Colón. En 1947 s'instal·là a Mèxic, on milità en l'Agrupació de la CNT, favorable a l'organització anarcosindicalista de l'Interior i al col·laboracionisme. Posteriorment s'establí a la Ciutat de Panamà, on fou professor a l'Escola de Periodisme de la Universitat de Panamà. Benito Pabón y Suárez de Urbina va morir el 28 d'agost de 1954 a l'Hospital Santo Tomás de la Ciutat de Panamà (República de Panamà).

***

Notícia de la detenció d'Anatole Goavec apareguda en el periòdic de Rennes L'Ouest-Éclair del 7 d'agost de 1935

- Anatole Goavec: El 25 de març de 1901 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Anatole Benjamin Goavec. Sos pares es deien Alexandre Guillaume Marie Goavec, calderer, i Anne Salaun, modista. Treballà de dibuixant tècnic a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i fou fitxat com a anarquista per les autoritats. Entre 1921 i 1923, juntament amb son germà Alexandre Goavec, també anarquista, difongué el periòdic Le Libertaire. El 22 d'abril de 1928, com a membre de la Unió Anarquista-Comunista (UAC), va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives franceses. El 25 d'agost de 1928 es casà a Brest amb Anne Jeanne François Marie Le Bars, de qui es va divorciar en 1930. El 23 d'agost de 1935 –a conseqüència de les violentes vagues mantingudes entre el 6 i el 8 d'agost d'aquell any contra uns decrets-lleis i per les quals ja havia estat condemnat a vuit dies de presó i posat amb llibertat provisional amb càrrecs– va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Brest, juntament amb altres companys, per «ultratges a la força pública», «deteriorament de material públic» i «llançament de pedres», a dos mesos de presó. En aquestaèpoca vivia al número 18 del carrer Yves Collet de Brest. Acomiadat de l'Arsenal de Brest, deixà de figurar en les llistes electorals. A mitjans dels anys trenta participà en l'organització de mítings del grup anarquista de la Casa del Poble, com ara la conferència de Sébastien Faure celebrada el 21 de febrer de 1937 sobre «La mort et la naissance dels dieux», que arreplegà unes cinc-centes persones. Durant la Revolució espanyola formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 20 de gener de 1938, amb una dotzena de companys (René Lochu, René Martin, etc.), a bord de quatre automòbils amb pancartes de SIA i en suport a la Revolució espanyola, circulà pels carrers de Brest per atreure l'atenció sobre el tema. El 23 de febrer de 1951 es casà a Brest amb Marguerite Louise Tanguy. Anatole Goavec va morir el 10 de maig de 1970 a l'Hospital Clermont Tonnerre de Brest (Bretanya).

***

Antonio Ejarque Pina

- Antonio Ejarque Pina: El 25 de març de 1903 –algunes fonts citen erròniament 1905– neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista Antonio Ejarque Pina, conegut com Jarque. Sos pares es deien Manue Ejarque i Isabel Picca. En els anys vint ja militava en el moviment anarquista aragonès i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer del metall, ocupà càrrecs orgànics en la Junta del Sindicat de la Metal·lúrgica i en la Federació Local de la CNT de Saragossa. El juliol de 1930 representà el Sindicat de la Metal·lúrgica confederal en la Comissió Organitzadora de Sindicats de Saragossa i l'agost d'aquell any en va ser nomenat president. En 1931 fou el representant dels sindicats de metal·lúrgica aragonesos en el Congrés de la CNT celebrat a Madrid i entrà a formar part del Comitè Regional d'Aragó de la CNT. El desembre de 1933, amb Cipriano Mera Sanz, Buenaventura Durruti Domínguez i Isaac Puente Amestoy, formà part del Comitè Nacional Revolucionari de Saragossa i, en fracassar l'aixecament revolucionari, va ser empresonat fins l'abril de 1934 al penal de Burgos. En aquests anys republicans administrà el periòdic Cultura y Acción. El març de 1936, amb altres companys, es reuní amb polítics i empresaris saragossans per a trobar una solució a la desocupació que imperava a la capital aragonesa. Quan les militars feixistes el juliol de 1936 estaven a punt de fer-se amb el control de Saragossa, s'oposà confiadament a Miguel Chueca Cuartero i Francisco Garaita Arias partidaris d'atacar immediatament les casernes i fer-se amb els arsenals. L'agost aconseguí sortir-ne del cercle facciós i incorporar-se en el Comitè Regional d'Aragó amb seu a Alcanyís. El febrer de 1937 va ser nomenat membre del Comitè Regional d'Aragó de la CNT i com a tal signà la resolució sobre els mitjans tècnics de les col·lectivitats en el Congrés de Col·lectivitats Aragoneses. El març de 1937 signà, amb Miguel Vallejo Sebastián i Manuel López, en nom del Comitè Regional d'Aragó confederal, el Pacte d'Unitat Revolucionària amb la Unió General de Treballadors (UGT) aragonesa. Al front, va ser nomenat comissari de la 25 Divisió comandada per Antonio Ortiz Ramírez i, posteriorment, per Miguel García Vivancos. En 1938 col·laborà en el periòdic 25 División, publicat a Alcanyís. L'octubre de 1938 ocupà el càrrec de comissari inspector del XVI Cos de l'Exèrcit republicà i intentà frenar la campanya comunista que pretenia fer-se amb el control de les unitats de combat durant la batalla de Terol. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera i a Oriola, i posteriorment a la presó de Saragossa. El 21 de març de 1944 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 30 anys de reclusió per «adhesió a la rebel·lió». Va ser indultat pel decret del 9 d'octubre de 1945 i alliberat el 20 de desembre d'aquell any. Un cop lliure, s'integrà en la lluita clandestina antifranquista. El març de 1946, arran d'un Ple Nacional confederal, va ser nomenat delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) a l'exterior i a començament de 1947 passà a França per exposar l'opinió dels confederals de l'interior partidària de fer costat, encara que amb condicions, el Govern republicà de José Giral Pereira. De bell nou a la Península, continuà amb la seva tasca clandestina com a delegat d'Aragó en el Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Enric Marco Nadal i en el qual ocupà la secretaria de Defensa. Quan Marco Nadal va ser detingut, ocupà la secretaria general confederal del 8 de maig fins el 16 d'agost de 1947, que va ser detingut. El 29 d'agost va ser traslladat a la Presó Provincial de Madrid i el 27 de novembre de 1947 enviat al penal d'Ocaña; durant la nit del 7 al 8 de maig de 1948, però, aconseguí fugir-ne, amb altres 11 companys–entre ells Eusebio Azañedo Grande, Francisco Romero Gamis, German Horcajada Manzanares, Juan José Caba Pedraza, José Yañez i Francisco García Nieto–, i arribar a França el 18 de maig amb Francisco Romero Gamis –la resta va ser detinguda el 23 de maig. Entre 1949 i 1950 fou secretari del Subcomitè Nacional confederal, de l'anomenada«tendència col·laboracionista», i en 1950 fou delegat general del Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior amb seu a París. L'última etapa de sa vida visqué amb sa companya Pilar Montagudo a Livry-Gargan (Illa de França, França). Antonio Ejarque Pina va morir el 22 d'agost de 1950 a l'Hospital Hôtel Dieu de París (França) d'una anèmia perniciosa fruit d'una úlcera cancerosa.

Antonio Ejarque Pina (1905-1950)

***

D'esquerra a dreta: drets, Libero Vigna, un militant espanyol desconegut i Luciano Della Schiava; asseguts, Primo Vigna, Anna Reiner i Umberto Tommasini

- Libero Vigna: El 25 de març de 1906 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Libero Vigna. Sos pares es deien Luigi Vigna i Enrica Vogli. Fill d'una família nombrosa (set germans) llibertària, son pare milità en la Cambra del Treball de Porta Lame de Bolonya i estava afiliat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Son germà gran Primo, ferroviari, sovint hi va col·laborar amb ell. Mecànic de professió, en 1927 Libero Vigna es traslladà, amb Ulisse Merli i Edmondo Lelli, a Trieste (Friül) per a treballar, d'antuvi en un garatge i després en un taller de radiadors d'automòbils, que acabà comprant i on treballaren anarquistes amb dificultats econòmiques. Desenvolupà activitats clandestines antifeixistes i per això, a més de per mantenir contactes amb Merli, que li havia enviat una postal des de París (França), va ser detingut el setembre de 1932 i confinat durant tres anys sota l'acusació d'«esperit netament subversiu». Amnistiat poc després arran del desè aniversari de la«Marxa sobre Roma», en tornar del confinament es trobà que un amic, per evitar problemes, havia cremat el bagul on guardava la seva biblioteca. Sotmès a un estricte control policíac, es concentrà en la seva feina, sobretot per a mantenir la seva nombrosa família. En 1937 s'uní sentimentalment amb Sara Gherardini, bolonyesa, però d'idees republicanes. Durant els anys de la Resistència el seu domicili i el seu taller acolliren partisans i persones buscades, fins i tot del Partit Comunista Italià (PCI), al qual s'adherí un breu període. El maig de 1945, durant els quaranta dies d'ocupació de la ciutat per part de les tropes de Josip Broz Tito, sostingut políticament pels comunistes i una part dels antifeixistes locals, va ser nomenat membre del Tribunal del Poble, presidit per l'advocat Manlio Cecovini. Acceptà l'encàrrec de jutjar les responsabilitats dels feixistes locals amb la convicció d'així poder evitar venjances personals i càstigs als qui només s'havien adherit als principis del règim passat. En un dels últims processos cèlebres, i únic en el qual va participar, absolgué un ferroviari imputat. Amb son germà Primo i altres companys (Giordano Bruch, Rodolfo de Filippi, Ottavio Volpin i Umberto Tommasini), en 1945 fundà el grup anarquista«Germinal» i el periòdic del mateix nom. Durant els anys cinquanta intentà transformar en cooperativa el taller de la seva propietat, que cada vegada tenia més feina, però que no quallà per manca d'interès dels obrers. Com a delegat de la Federació Anarquista de Trieste (FAT), assistí a diversos congressos nacionals, com ara el Congrés Nacional de Florència (17 i 18 de març de 1946), el Congrés Pro Víctimes Polítiques de Bolonya (20 de maig de 1951) o el Congrés Nacional de Liorna (1 i 2 de maig de 1954). Va fer costat, amb els anarquistes locals, els companys búlgars que travessaren el Territori Lliure de Trieste i Itàlia per a refugiar-se a França. A començament de la dècada dels seixanta contribuí econòmicament a la Llibreria Internacional de Venècia, que va fer fallida el novembre de 1966. També va sostenir materialment els companys locals en dificultats, així com les activitats del grup «Germinal» que en 1969 obrí la seva seu central a la via Mazzini. Molt reservat, rebutjà la violència, fins i tot verbal, dedicant-se a la propaganda. Libero Vigna va morir el 8 de setembre de 1986 a Trieste (Friül).

Continua...

---

La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans). (Miquel López Crespí)

Abans del 23-F: desmobilització popular, desencís, involucionisme (i II)

La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans).

El famós "Congrés d'Unitat" (3 i 4 de febrer de 1979) entre el Moviment Comunista i l'Organització d'Esquerra Comunista va ser una gran mentida. Al Congrés no hi arribà ni un deu de per cent de militants de l'antiga OEC. La majoria de l'organització entengué el procés com a simple integració dins el MC i no acceptà el diktat del partit "germà". El número 140 (febrer de 1979) de Combate, la revista de la LCR, explicava: "Lo que sí parece claro es que, básicamente, esta unificación se ha producido sobre la ideología, la estrategia, la táctica e incluso la estructura organizativa de MC, lo que le da más un carácter de integración de OIC en este partido que de verdadera fusión. De hecho, y desde hace ya tiempo, OIC atravesaba un prolongado proceso de crisis, con numerosas escisiones internas y pérdida de militantes. En el fondo de estas escisiones ha estado presente la negativa de sectores de militantes a aceptar lo que se ha llamado el 'proceso de reactificación marxista-leninista de la OIC', al que se acusaba de abandono irresponsable de la línea política de este partido, para llevar, 'cueste lo que cueste, al partido al MC' (de la resolución de los escindidos de Guipúzcoa)".

Com deia una mica més amunt, la crisi de les organitzacions que es reclamaven del comunisme a l'Estat espanyol i als Països Catalans requeriria un llibre especial. Però, resumint, i centrant-nos en el cas de l'Organització d'Esquerra Comunista, podríem dir que els principals errors del partit (els nostres errors!) els podríem situar en un accentuat espontaneisme (anar sempre i d'una manera acrítica rere qualsevol iniciativa obrera i popular) i un total economicisme (creure que només la lluita en defensa de les reivindicacions materials dels treballadors era "lluita de classes", tot considerant que la lluita cultural, política i ideològica contra el sistema era una qüestió "superstructural"). Tot això, combinat amb una manca de formació prou preocupant (descuidar la formació de quadres en les idees del marxisme revolucionari), va fer que no sapiguéssim enfrontar els reptes de la nova etapa de democràcia restringida que sorgia de les eleccions del 15 de juny de 1977. I, més que res, ens afectà greument la manca de consolidació d'una estructura de partit ferma, leninista. En efecte: portats per aquell seguidisme tan accentuat envers el moviment obrer, cometíem el greu error de desatendre tasques imprescindibles, com ara la consolidació organitzativa de l'OEC i la formació política de la militància. Tot plegat anà portant a la desintegració del 78-79.

La desfeta de l'esquerra revolucionària també facilità la regressió quant a les conquestes dels anys d'ofensiva obrera i popular (especialment de 1976). En el moment més greu de la reforma, quan, a les eleccions autonòmiques d'Euskadi i del Principat (1980), amb un 40% i un 41% respectius d'abstenció, l'UCD s'enfonsà i els estalinistes i reformistes de tota mena retrocediren, no hi hagué a l'esquerra del PCE-PSOE cap partit capaç de representar els interessos populars ni de superar aquella onada de desencís. A Euskadi, ETA i Herri Batasuna aguantaven l'endemesa; Euskadi es consolidava com a únic bastió de resistència al règim, a l'Estat i al sistema: el reformisme pactista hi havia fracassat, i la dinàmica popular i rupturista continuava desenvolupant-s'hi.

El 1980 també assenyala l’inici de la crisi final de l'eurocomunisme. Els motius d’aqueixa ensulsiada internacional serien analitzats amb extrema lucidesa pel cèlebre historiador marxista britànic Perry Anderson en l’article "La paràbola de la socialdemocràcia", publicat a L’Avenç, núm. 112 (febrer 1988), pàgs. 50-58: "Essencialment, aquest [l’eurocomunisme] va consistir en l’abandonament, per part dels partits comunistes del Sud, de les tradicions de la Tercera Internacional, força alterades des dels anys vint, però encara visibles en els seixanta, i l’adopció de perspectives estratègiques similars a les dels partits socialdemòcrates del Nord al començament de la seva carrera, és a dir, quan encara concebien explícitament una transició real al socialisme. Gairebé tots els temes del nou discurs eurocomunista ressuscitaven, de fet, el discurs original socialdemòcrata de la Belle Époque, sobre la via gradual pacífica constitucional al poder. [...] El resultat fou que, generalment, l’eurocomunisme simplement preparà el camí per a l’ascens de l’eurosocialisme, és a dir, l’inesperat ascens de partits socialdemòcrates pròpiament dits, nous o renovats, des de posicions molt modestes fins al centre de l’escenari, a costa dels propis partits comunistes. La lògica d’aquesta substitució no és pas un misteri: si, en una societat capitalista avançada, les masses han de triar entre dos partits, proclamant tots dos una política socialdemòcrata, és molt probable que hi hagi una forta tendència a triar la versió més coherent, és a dir, la basada en models socialdemòcrates d’organització i afiliació internacionals" (pàg. 54). La cita és llarga, però realment valia la pena. Aixií doncs, pel gener de 1980 Carrillo és a Romania per a demanar instruccions al dictador Ceausescu; però ja és tard: ni Berlinguer ni Marchais, secretaris generals dels partits comunistes oficials italià i francès, poden fer ja res per a ressuscitar el cadàver eurocomunista. La burocràcia imperialista i estalinista del PCUS ha envaït l'Afganistan i exigeix als PC finançats directament o indirectament per Moscou que el rescabalin en forma de suport polític a aqueixa invasió. Carrillo està dividit entre la lleialtat envers la burocràcia espanyola proianqui i la pressió dels sectors proestalinistes del PCE mateix. Dins el PCE comencen els preparatius escissionistes dels "prosoviètics": Ardiaca i Clemente al Principat; Gallego a la resta de l'Estat. Al cap d'uns anys, hi organitzarien, respectivament, el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i el Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE). Enrique Líster, líder d'un fantasmal Partido Comunista Obrero Espanol (PCOE), era ja des de feia temps al servei de la burocràcia del Kremlin.

Davant el liquidacionisme de l'esquerra pactista, la bancarrota o debilitat dels partits que es reclamaven del comunisme (OEC, MC, PTE-ORT-PT, POUM, AC...) i la crisi de la CNT, la classe obrera i els sectors populars només poden portar endavant lluites de resistència, tot i que de vegades arribin, a peu, davant el Congrés i mostrin les dents a un diputats lliurats en cos i ànima a la burgesia. Són els combats heroics dels vuitanta: els estibadors, els obrers i obreres de Nervacero, Crimidesa, Olarra... Crimidesa encara serví per a commocionar la consciència de l'esquerra d'aquells anys: la solidaritat encara va ser potent. A partir de 1980 l'esquerra oficial multiplicarà els esforços per aïllar les lluites antisistema; per a aillar-les, silenciar-les, ofegar-les. L'exemple més evident de mobilitzacions heroiques (abandonades per l'esquerra dels pactes malgrat el cost de morts que tengueren) varen ser la dels treballadors d'"Euskalduna" (sector navall) d'Euskadi. La lluita d'Euskalduna va ser narrada fil per randa en el llibre La batalla de Euskalduna escrit pel "Colectivo Autónomo de Trabajadores" i publicat per Editorial Revolución l’any 1985.

Com les altres forces anticapitalistes, l’independentisme revolucionari dels Països Catalans visqué llavors uns anys ben negres: era el principal enemic a abatre, des del moment que, a més del règim postfranquista i del sistema capitalista, qüestionava la mateixa existència dels estats opressors francès i espanyol.

Recordem que l’escola política de l’independentisme revolucionari català sorgit pels volts del 1968 no havia estat tant la tradició nacionalista del país com, sobretot, la rica experiència tercermundista de lluites d’alliberament nacional i de classe, a què ja ens hem referit. Ho analitza amb gran agudesa Josep Ferrer en el pròleg a Les nacions de l’Europa capitalista, d’Imma Tubella i Eduard Vinyamata (Barcelona, La Magrana, 1977; vegeu, en particular, pàgs. 7-33). Activíssim i combatiu, contínuament sotmès a la repressió tant pel feixisme com per la democràcia burgesa, aquest independentisme de nou encuny (que recuperarà aviat la memòria d’un Jaume Compte i d’un Andreu Nin) percep l’alliberament nacional com a alliberament de classe, i viceversa, i és la primera força políticament organitzada a plantejar-se com a marc nacional d’actuació política tot el conjunt dels Països Catalans, i no ja aquesta o aquella regió aïlladament: de fet, l’independentisme és el principal factor que aplica en la pràctica les riques lliços de Joan Fuster.

En aquest període a què ens referim, les principals organitzacions de l’independentisme revolucionari eren la nordcatalana ECT (Esquerra Catalana dels Treballadors, 1971) i el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), nascut, aquest, el 1969 a partir de l’escissió que el 1968 protagonitzaven les joventuts de l’històric FNC (Front Nacional de Catalunya, 1940). Més a l’esquerra, acabaven de dibuixar una nova estratègia de futur sengles escissions d’aqueixos partits: respectivament, l’OSAN (Organització Socialista d’Alliberament Nacional, 1977/1978) i el PSAN-P (Partit Socialista d’Alliberament Nacional provisional, 1974). També hi hagué intents d’impulsar la lluita armada: ÈPOCA (Exèrcit Popular Català, 1970), FAC (Front d’Alliberament Català, 1970), OLLA (Organització de Lluita Armada, 1974), RCAN (Resistència Catalana d’Alliberament Nacional, relacionada amb el PCE-i)... Dos militants del FAC, Carles Garcia Solé i Ramon Llorca, prengueren part en la cèlebre Fuga de Segòvia (abril 1976), juntament amb altres vint-i-set militants d’ETA i d’altres organitzacions revolucionàries.

Durant la transició, i mentre ECT evolucionava cap a l’autonomisme burgès, el PSAN pateix un seguit d’escissions per l’ala dreta, les quals acabaren deixant-lo poc menys que en quadre en 1979-1980, però alhora li permeteren un exercici de clarificació i consolidació amb què projectar-se endavant. Fou també en aquest 1979 desolat quan acabaven de perfilar-se les grans línies de desenvolupament que seguiria l’independentisme en el període ulterior, mitjançant la naixença d’IPC (Independentistes dels Països Catalans) com a fusió entre el PSAN-P i l’OSAN (3 de març), així com les prineres accions de l’organització armada Terra Lliure (26 de gener). Fonts valuoses sobre aquestes primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); "L’esquerra nacionalista, avui", monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984).

Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 26 de març

Esdeveniments

Portada del primer número d'Il Piccone

- Surt Il Piccone: El 26 de març de 1905 surt a Brescia (Llombardia, Itàlia) el primer número de la publicació mensual Il Piccone. Periodico minsile anarchico. Portava l'epígraf:«La verità ci farà liberi» (La veritat ens farà lliures). En va ser el responsable Arnaldo Ziliani. Trobem textos d'Olindo Guerrini, Errico Malatesta, Morel, Leda Rafanelli-Polli, Fedele Rivolta, Arnaldo Ziliani i d'altres que signaren amb pseudònims. Tracta diversos temes: abstenció, anticlericalisme, antimilitarisme, cultura, història, poesia, Primer de Maig, prostitució, repressió, vaga, etc. Només en sortí un altre número, l'1 de maig de 1905.

***

Todor Darzev

- Tragèdia de Jambol: El 26 de març de 1923 a Jambol (Jambol, Bulgària), un dels bastions del moviment llibertari d'aquest país, durant un míting anarquista prohibit organitzat per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) per protestar contra les decisions del govern agrarista d'Stambolijski de desarmar el poble, l'exèrcit obre foc contra la massa, ferí l'orador Atanas Stoitxev i provocà una carnisseria entre els assistents. Una trentena d'anarquistes van morir el mateix dia durant el tiroteig o l'endemà afusellats a la caserna de Jambol. Entre els assassinats es trobaven: Todor Darzev, nascut a Kazanlik en 1880, oficinista i gran figura del moviment revolucionari, orador i propagandista anarquista que gaudia d'un gran prestigi en la classe obrera, i que serà afusellat el 27 de març; Pani Botxkov, sabater i secretari del grup anarquista local; Dimitar Vassilev, militant clandestí i insubmís al servei militar; Cyrille Kehaiov; Spiro Obretenov; Pétar Kassapina; Rousko Nanime; Pétar Gavtxev; etc. Més tard, el 9 de juny, un cop d'Estat d'extrema dreta enderrocà i afusellà Stambolijski, cap del Partit Agrari en el poder des del 6 d'octubre 1919, i va sumir tot el moviment obrer en la clandestinitat absoluta.

Naixements

Foto policíaca de Paul Mathias Laumesfelt (2 de juliol de 1894)

- Paul Laumesfelt: El 26 de març de 1859 neix a l'XI Districte de París (França) –algunes fonts citen erròniament altres dates i altres districtes– l'anarquista Paul Mathias Laumesfelt–en ocasions escrit Laumesfeld–, conegut com Paul Le Boiteux. Sos pares es deien Mathies Laumesfeld i Hortense Félicité Cheux. Va ser criat per l'Assistència Pública fins que va fer els 21 anys. A començament de la dècada dels vuitanta vivia, amb Courtois, al número 30 del carrer Rochechouart de París i treballava de sastre. En 1887 era membre de la Societat dels Iguals Revolucionaris Antipropietaris («Lliga dels Antipropietaris»), fundada per Jean Couchot, que s'especialitzà en els desnonaments«à la cloche de bois»–s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys i companyes que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. Va ser sortejat per l'exèrcit a Autun (Borgonya, França), però va ser llicenciat per coixesa a la cama dreta. Entre 1886 i 1887 registrà a la Prefectura de Policia diverses reunions organitzades per la Lliga dels Antipatriotes i pel grup anarquista «La Panthère des Batignolles». Participà en diverses reunions, però, segons la policia, no hi intervenia mai; els confidents també assenyalaren que freqüentava els establiments de Louis Duprat i de Constant Martin. El 18 de juliol de 1887 va ser detingut per haver participat en un«desnonament clandestí» de mobles embargats al domicili de la confeccionista Delacour, al número 38 del carrer Abbesses, on s'enfrontà violentament al conserge Gagelin que intentà impedir l'acció. En aquestaèpoca estava desocupat des de feia dos mesos. Inculpat de «desviació d'objectes embargats», va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però després d'una reclusió preventiva d'un mes, el seu cas va ser sobresegut, com els d'altres companys (Laurent Ansiaux, Lucien Bécu, Pierre Dufour, Jules Leroux i Louis Thérion), mentre la confeccionista Delacour va ser condemnada el 18 d'agost de 1887 per la X Cambra del Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó i Jean Couchot a quatre mesos. Durant la tardor de 1887 era membre de la Cambra Sindical de Manobres i participà en nombroses accions del grup d'«à la cloche de bois». El juliol de 1891 abandonà el seu domicili, al número 25 del carrer Saint Augustin, sense pagar el lloguer, després d'haver escrit sobre les parets «Fora l'or! Fora els diners! Fora la propietat!». En la primavera de 1893 vivia al número 111 del carrer Montmartre, on, segons la policia, havia muntat un petit taller de sastreria en el qual donava feina a joves obreres que després oblidava de pagar-les el sou. El juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. En aquestaèpoca vivia al carrer Vivienne, on treballava de sastre a domicili amb sa companya, la modista Augustine Adolphine Gagé, amb qui es va casà el 10 de febrer de 1898 al IX Districte de París, i la policia el tenia diàriament vigilat. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut, però negà la seva militància anarquista argumentant que pertanyia al Cercle Catòlic d'Autun. En l'escorcoll de casa seva, la policia va trobar un retrat d'Auguste Vaillant. Inculpat d'«associació criminal», el 26 de juliol de 1894 va ser alliberat i el seu cas va ser sobresegut el 29 de juny de 1895. En aquesta època vivia al número 26 del carrer Cadet i, almenys fins a la tardor de 1898, va ser objecte d'estricta i diària vigilància policíaca. Paul Laumesfelt va morir el 2 de setembre de 1900 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

E. Armand

- E. Armand:El 26 de març de 1872 neix a París (França) l'anarquista individualista Ernest Juin, més conegut comE. Armand, un dels activistes llibertaris més coneguts i populars de la seva època, especialment en els cerclesàcrates lligats a l'eclecticisme, el naturisme, el vegetarianisme i les opcions comunitàries de vida. Fill d'uncommunard, no va trepitjar mai una escola, però son pare que tenia una gran biblioteca el va instruir, ensenyant-li nombroses llengües. Descobrirà l'anarquisme per mor de la lectura del periòdicLes Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1901 va fundar el periòdicL'Ere Nouvelle,òrgan de l'anarquisme cristià o també anomenada«tendència tolstoiana», però no va ser l'únic:Hors du troupeau(1911),Par delà la mêlée(1916). Va dirigir durant un temps el periòdicL'Anarchie; va col·laborar enLe Libertaire, de Sébastien Faure; i va ser l'animador de la revistaL'En Dehors, apareguda a Orleans des de 1922 fins a 1939 amb un total de 335 números. Aquesta revista prendrà el subtítol en 1926 de: «Òrgan de pràctica, de realització, de camaraderia individualista anarquista». També va esperonar la publicació de la seva continuadora,L'Unique, també a Orleans i que aparegué des de 1945 a 1956 amb 110 números. Va participar en l'Encyclopédie Anarchiste, de Faure. Armand va passar d'un cristianisme militant a un individualisme anarquista pacifista i no violent, encara que sempre va defensar des de les seves revistes tots els llibertaris, fins i tot els partidaris de l'expropiació, tan comuns dins del moviment llibertari europeu d'entreguerres. La seva defensa de l'«il·legalisme» en les revistes anarquistes li va crear no pocs enemics dins del moviment anarquista, de sectors més«calmats», com ara el de Jean Grave, que acusarà Armand, André Lorulot, Alberto Libertad, Paraf-Javal i alguns més del cercle deL'Anarchie, de desviació ideològica i de provocar amb la seva vida dissoluta –segons Grave– la desmoralització del moviment llibertari. També Max Netllau dedicarà adjectius no gaire agradables al nucli d'individualistes francesos en la seva magnaL'anarquia a través dels temps. De totes maneres, la virulència de la seva escriptura, les seves positures antireduccionistes, la seva amplitud de mires i la seva constant provocació de l'ortodòxia anarquista, dotaren el moviment llibertari europeu d'una nova vitalitat. També de nous aires de renovació que paradoxalment enllaçaven amb els seus inicis i amb l'agrupació espontània en cèl·lules d'afinitat dels seus individus a la manera bakuninista. Els individualistes, gràcies a la propaganda escrita, van posar en marxa alguns sectors esclerotitzats del sindicalisme revolucionari, ja que el van dotar d'un pensament i d'una filosofia més acordes amb les idees d'autoeducació i de crítica que preconitzaven. El corpus teòric d'Armand gira al voltant de tres idees clau: l'individualisme anarquista, la camaraderia amorosa o sexualitat sense traves i la lliure agrupació d'individus en comunes, anomenades generalment a principis del segle XX pels anarquistes:milieux libres (medis o ambients lliures). La idea internacionalista també va calar en l'ideari d'Armand i va ser un gran defensor de les llengües artificials i planificades com l'Esperanto o l'Ido, que segons ell esborrarien les diferències d'enteniment entre els individus. Armand en les seves obres introdueix a Europa alguns dels corrents anarquistes comunitaristes i pacifistes més allunyats del sindicalisme revolucionari francès. Es recuperen així les línies de pensament de Benjamin Tucker, de l'stirnerià John-Henry Mackay, de Morris Hillquit, Josiah Warren, etc. També, es recupera tota la llarga tradició del comunitarisme llibertari europeu deixada de banda en el moviment obrer europeu a partir de la desqualificació marxista de l'anomenatSocialisme científiccontra el que es va anomenarSocialisme utòpic; Armand revitalitza així les idees de Cabet, d'Owen i sobretot de Fourier en donar notícies sobre les comunes creades a partir de les seves idees. Armand establirà fructíferes polèmiques amb altres individualistes anarquistes partidaris de la llibertat sexual sense restriccions, un contrapunt interessant seran les polèmiques amb la lliurepensadora anarquista brasilera Maria Lacerda de Moura i amb diversos escriptors més. La influència d'Armand en el moviment llibertari europeu, i en el de l'Estat espanyol especialment, va ser molt més gran del que a simple vista pugui semblar. Armand va divulgar en els medis obrers, amb les seves revistes i llibres, les idees més avançades sobre la sexualitat, les comunes i la posició de l'individualista autodidacta i crític contra l'autoritarisme i l'explotació. Armand va ser condemnat en diverses ocasions, especialment per «complicitat de deserció» durant la Primera Guerra Mundial, i entre 1940 i 1941 va ser internat en diferents camps de concentració. E. Armand va morir el 19 de febrer de 1962 a Rouen (Alta Normandia, França). Les seves obres més importants són:L'initiation individualiste anarchiste(1923) iLa révolution sexuelle et la camaraderie amoureuse (1934).

Xavier Díez Rodríguez: L'anarquisme individualista a Espanya (1923-1938). Tesi doctoral de la Universitat de Girona

***

Georges Cochon (ca. 1912-1913)

- Georges Cochon: El 26 de març de 1879 neix a Chartres (Centre, França) l'anarquista i militant del moviment okupa Georges Alexandre Cochon. Sos pares, bugaders, es deien Alexandre Victor Cochon i Ermance Léonce Boulanger. Obrer tapisser, va servir en la Marina i va prendre part en la campanya de Creta. El 8 de març de 1904 es casà al XIV Districte de París amb Berthe Journeaux, de qui es va divorciar el 25 de març de 1922. Després de passar tres anys als batallons punitius d'Àfrica per objector de consciència i fundar un falansteri anarcocomunista que durà dos mesos a Vanves, el desembre de 1909, va ser nomenat tresorer de la «Union Syndicale des Locataires Ouvriers et Employés» (USLOE, Unió Sindical de Llogaters Obrers i Empleats), revifalla d'un primer Sindicat Confederat de Llogaters creat el 1903 per l'anarquista Pennelier. En 1911 va esdevenir president de la USLOE, que comptava aleshores mig milenar d'afiliats a París i el programa del qual reivindicava la prohibició de l'embargament del mobiliari, el pagament a termini vençut i l'aforament dels lloguers. El 13 de desembre de 1911 va organitzar la muda pública del seu propi domicili arrendat, al carrer Dantzing número 52, amenaçat d'embarg; quan la portera va cridar la policia, va muntar una barricada («Fort Cochon») a ca seva tot desplegant una bandera roja i una pancarta que deia:«Respectuós de la llei violada per la policia al servei de la propietat, només sortiré obligat per la força.» Assetjat per la policia, abastit pels veïns durant cinc dies, va fer que un agent judicial prengués acta de la violació del seu domicili i va obtenir la primera victòria, ja que el tribunal de recursos d'urgència li va donar la raó i la policia va haver d'aixecar el setge. Poc després, el 7 de gener de 1912, va organitzar una acció de reallotjament al Jardí de les Tuileries d'una família amb vuit infants en la qual els companys del Sindicat de Fusters van muntar en minuts una barraca improvisada; aquesta acció comportarà el vot per part del consell municipal parisenc d'un emprèstit de 200 milions de francs per a la construcció d'habitatges econòmics per a famílies nombroses. Després va crear la famosa«Raffût de Saint-Polycarpe», fanfara heteròclita que en forma d'escamot ajudava a buidar les cases amenaçades de desallotjament omplint unes carretes tirades a coll amb tots els trastos dels llogaters; el cantautor llibertari Charles d'Avray va compondre per aquest grup la coneguda cançó La marche des locataires. Mitjançant aquesta acció directa de caire lúdic, van assetjar i okupar tots els habitatges que trobaven buits, alhora que okupaven els centres públics: el 10 de febrer de 1912 van okupar el pati de la Prefectura de Policia, el març el de la Cambra de Diputats, el 12 d'abril de 1913 amb milers de persones que no tenien habitatge per arrendar van assetjar l'Ajuntament de París, i el 24 van prendre a l'assalt l'església de la Madeleine. A més d'això, van ocupar entre el 8 i el 9 d'abril de 1912 la caserna parisenca del Chateau d'Eau i hi van allotjar 50 famílies, infants inclosos, i el 21 de juliol de 1913 van okupar al bulevard Lannes la vil·la La Vérone amb la complicitat del seu llogater, el Comte de La Rochefoucauld, i hi van ser reallotjades vuit famílies i 36 infants; van ser expulsats set dies després. En 1912 va començar a col·laborar en el periòdic anarquista de Brussel·les Le Combat Social, on amb Georges Schmickrath i León de Wreker van publicar articles sota la rúbrica «Sus aux vautours» (Sobre els voltors) en contra dels propietaris. Aquest mateix any es va produir una escissió en la Unió Sindical dels Llogaters; pel maig Cochon es va presentar a les eleccions municipals pel barri de Père-Lachaise i va ser exclòs, per les crítiques dels militants anarquistes, d'aquesta organització per«electoralisme», fundant aleshores la Federació Nacional i Internacional dels Llogaters. En 1913 va fer nombroses conferències arreu de l'Estat francès, especialment a Marsella, on l'agost va organitzar una impressionant manifestació pels carrers de la ciutat, reunint més de quatre mil persones al Palais de Cristal. Quan va esclatar la Gran Guerra, va ser mobilitzat en el XXIX Regiment d'Infanteria Territorial i va participar en la batalla del Marne; el gener de 1915, va ser destinat a la fàbrica Renault de Billancourt, però quan va ser reenviat a la seva unitat va desertar el 16 de febrer de 1917. Detingut l'agost, va ser condemnat el 17 de desembre per un consell de guerra a tres anys de treballs a la comunitat. Per aquesta època va publicar a Maintenon el periòdic Le Raffût, que va ser efímer –va sortir una nova sèrie entre 1920 i 1922 amb més fortuna. Durant la guerra, la Unió Federal de Llogaters (UFL) va esdevenir Unió Confederal de Llogaters (UCL), que en 1946 esdevindrà Confederació Nacional de Llogaters (CNL), apropada al Partit comunista. El 18 de desembre de 1923 es va casar al IX Districte de París amb Berthe Lejeune, amb qui es va divorciar el 20 de gener de 1938. Entre 1925 i 1926 encara va participar en el moviment dels llogaters i va haver de comparèixer davant un tribunal de París el 21 d'abril de 1926. Retirat amb sa companya Tounette a Pierres, a prop de Maintenon, va anar diverses vegades a París durant els anys cinquanta per evocar els seus records en l'emissió radiofònica de J. Mollion«Les rêves perdus». Georges Cochon va morir el 28 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 25 d'abril– de 1959 a la seva casa del carrer Grandes Cours a Pierres (Maintenon, Centre, França). Sos fills van reprendre la torxa i durant els anys setanta van participar activament en el sindicat de llogaters. Va escriure el petit tractat 39 manières de faire râler son concierge. Es van crear un gran nombre de cançons sobre Cochon i el seu moviment okupa, com ara La Cochonette; Donnez des logements; Papa Cochon; C'est Cochon; V'la Cochon qui démémage, de Montéhus; Le chant des locataires, de Robert Lanoff; o La marche des locataires, de Charles d'Avray. El famós dibuixant Steinlein va realitzat per a la seva lluita cartells i dibuixos. En 2000 Patrick Kamoun va publicar V'là Cochon qui déménage. Prélude au droit au logement, que explicar la història d'aquest personatge i la seva lluita.

***

Dante Armanetti

- Dante Armanetti: El 26 de març de 1887 neix a Pontremoli (Lunigiana, Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Dante Armanetti. Sos pares es deien Angelo Armanetti i Elisabetta Sordi. Va fer els estudis primaris fins al cinquè curs. Començà a militar de molt jovenet al moviment anarquista de Torí, on treballà com a obrer a la fàbrica FIAT Ferriere i després com a representant de la casa Singer. Durant la Gran Guerra difongué els pensaments llibertari i antimilitarista i es dedicà a recaptar fons per a la premsa anarquista. L'agost de 1917 participà en les manifestacions contra el conflicte bèl·lic i durant postguerra en les lluites socials que es desencadenaren. El setembre de 1920 destacà en el moviment d'ocupació de fàbriques i en 1923 va ser detingut. En 1927 va ser condemnat per intentar sortir il·legalment del país. En 1929 es traslladà a Mirandola (Emília Romanya, Itàlia) per a dirigir un taller de mecànica. A començament dels anys trenta col·laborà en el periòdic clandestí del moviment «Giustizia e Libertà» Voci d'Officina. Membre del grup anarquista torinès «Barriera di Milano», format sobretot per companys toscans (Dario Franci, Settimo Guerrieri, els germans Vindice i Muzio  Tosi, etc.), i del grup«Barriera di Nizza», prengué part en el comitè de coordinació del grups anarquistes de Torí. Un cop més intentà exiliar-se amb altres companys (I. Innesti, F. Fasola i R. Alicardi), però va ser detingut a Moncenisio i condemnat. El 8 de febrer de 1931 va ser detingut a Torí amb altres companys (Arduilio D’Angina, Musio Tosi i Settimo Guerrieri); jutjat, fou condemnat a dos anys de confinament per «activitat anarquista i difusió de periòdics antifeixistes» i deportat a les illes de Lipari i de Ventotene. El 9 de febrer de 1933 va ser alliberat i tres anys després, el 9 de setembre de 1936, passà clandestinament a França per Val di Vanzo amb els companys anarquistes Antonio Calamassi i Settimio Guerrieri, gràcies al suport del Comitè Antifeixista de Chambèri (Roine-Alps, Arpitània). Mentre militava en el moviment anarquista d'aquesta ciutat i de Lió, la seva família patí persecucions a Itàlia i sa germana, Maria Felicita, va ser detinguda i processada per tribunals especials. El 15 de gener de 1937 arribà a Barcelona (Catalunya) en plena Guerra Civil i el 21 de gener va ser destinat als fronts d'Almudébar i del Carrascal d'Osca (Aragó, Espanya), però per la seva avançada edat i per la seva miopia no pogué agafar les armes, encarregant-se de les relacions entre els companys de la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» i de ses famílies. El maig de 1937, mentre era a Barcelona amb tasques del servei postal, va ser detingut, juntament amb Ermanno Neri i Libero Mariotti, per la reacció estalinista al local de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», espai que fou saquejat, i acusat de «deserció i espionatge». El febrer de 1938 encara restava empresonat i la Unió Anarquista Italiana (UAI) llançà una campanya per reclamar el seu alliberament, així com el dels seus companys Pompeo Crespi i Carlo Cocciarelli. Aquesta campanya tingué el suport a França de Sébastien Faure i de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). L'octubre de 1938 va ser reclòs a Montjuïc. Un cop lliure, en 1939 passà a França, on fou tancat durant un any als camps de concentració de Sant Cebrià (tres mesos) i de Gurs (al Grup Italià de la IX Companyia). Després va ser incorporat forçosament en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al nord de França fins al juny de 1940. Arran de l'ocupació de París per les tropes nazis, passà a Brussel·les (Bèlgica), on visqué amb Armando Bientinesi, Aldo Demi i Ateo Vannucci. El 16 d'agost de 1941 va ser detingut per la policia alemanya amb concomitància dels serveis secrets italians. Extradit a Itàlia, va ser jutjat per un Tribunal Espacial feixista i condemnat el 17 de novembre de 1941 a set anys de reclusió a Castelfranco Emilia, a 20.000 lires de multa i a la prohibició vitalícia per a exercir càrrecs públics. Va ser alliberat després de l'anunci de la rendició italiana (8 de setembre de 1943) i marxà cap a Torí, on s'integrà en la resistència enquadrat en l'Squadre di Azione Patriottica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica) de la FIAT Ferriere i en la VII Brigada «Edoardo De Angeli», comandada per l'anarquista Ilio Baroni. L'octubre de 1944 entrà en la redacció del periòdic clandestí torinès Voce dei Comunisti Llibertari i esdevingué el seu director des de l'Alliberament, moment en el qual canvià el non per Era Nuova, fins el seu últim número, el març de 1949. Entre el 23 i el 25 de juliol de 1945 participà com a delegat del Piemont en el Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Amb Italo Garinei, dirigí entre febrer de 1951 i març de 1966 el periòdic torinès Seme Anarchico i el seu suplement Lotta Anarchica. Voce del Campeggio Internazionale Anarchico. A començament de la dècada dels cinquanta fou responsable del Bolletino Interno della Federazione Anarchica Italiana, del qual es publicaren a Torí cinc números entre novembre de 1952 i març de 1953, amb la finalitat de preparar el V Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 19 i el 23 de març de 1953 a Civitavecchia. Dante Armanetti va morir el 3 de febrer de 1958 a Torí (Piemont, Itàlia); incinerat el 6 de febrer, les seves cendres van ser dipositades al Tempio Crematorio.

***

Raymond Callemin en una foto policíaca

- Raymond Callemin: El 26 de març –el 28 de març segons la partida de defunció– de 1890 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond François Callemin (Raymond la science). Sos pares es deien Narcisse Callemin, sabater socialista, i Joanne Napoléon. Esdevingué obrer tipogràfic i milità un curt temps en les Joventuts Socialistes. Cap al 1906 es va fer anarcoindividualista i s'integrà en la comunitat d'Émile Chapelier a Stockel-Bois, col·laborant en el periòdic anarquista belga Le Révolté. En 1910, fugint del servei militar, s'exilià a França on trobà amics anarquistes belgues, com ara Jean de Boë, Edouard Caroy i Victor Kibatchiche (Victor Serge), que vivien a la comunitat anarcoindividualista de Romainville. Aquest grup editava L'Anarchie i passà a encarregar-se de la gestió i de la impressió amb René Valet. Amant de la ciència, de la música, del teatre, del vegetarianisme i àvid de coneixements i de lectures, va ser anomenat Raymond la science (Raymond la ciència) pels membres de la «Banda Bonnot», amb els quals cometrà la seva primera expropiació el 21 de desembre de 1911 a la Societat General del carrer parisenc Ordener. Després d'una mala fi de robatoris, tot deixant una estela de morts, i la rebequeria de la premsa contra els «bandits amb cotxe», van ser encerclats per la policia. Fou detingut el 7 d'abril de 1912 al carrer parisenc de la Tour d'Auvergne, domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan i sa companya àcrata neomaltusiana Louise Hutteaux. Un cop arrestat, declarà als policies que el detingueren:«Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning!» Jutjat a l'Audiència del Sena amb els altres 21 supervivents de la banda i col·laboradors, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat a la pena capital, amb André Soudy,Élie Monier i Eugène Dieudonné. Raymond Callemin va ser guillotinat el 21 d'abril de 1913 a les portes de la presó de la Santé de París (França), després d'haver intentat exculpar Dieudonné en una mena de notes autobiografies enviades pel seu misser a la premsa («Notes de Raymond la Science écritesà la Santé»). Deixà inèdites unes Mémoires de Callemin dit Raymond la Science.

***

Manuel de Castro

- Manuel de Castro: El 26 de març de 1896 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'escriptor, poeta, periodista i torero anarquista Manuel de Castro. Fou fill de Manuel de Castro Cobas, capellà gallec, i de Soledad Pardiñas, concertista de piano i pintora; ambdós es conegueren a la Corunya (Galícia) i enamorats fugiren a París (França) i d'allà a la ciutat argentina de Rosario, on es casaren civilment. El fill de la parella s'educà a Córdoba (Córdoba, Argentina) i després estudià al Seminari Conciliar de Concepción (Concepción, Xile). De molt jove quedà orfe de mare, primer, i de pare, després –vidu reingressà al sacerdoci–, i s'establí a Montevideo (Uruguai), on restà definitivament. A la capital uruguaiana participà de la bohèmia literària –va fer una bona amistat amb Ernesto Herrera– i també s'introduí en els grups anarquistes, experiència que més tard recrearà en la seva novel·la Oficio de vivir. Buenas y malandanzas de Gabriel (1958). D'aquests anys juvenils publicà més tard la sèrie «Cronicones montevideanos» en el«Suplemento Femenino» del diari La Mañana. En 1928 publicà Historia de un pequeño funcionario, crítica a la burocràcia estatal. Exercí el periodisme en diferents publicacions, com ara Mundo Uruguayo (Montevideo), Ercilla (Santiago de Chile), Clarín (Buenos Aires), etc.; però sobre tot conreà la poesia, la novel·la i el conte. En els seus últims anys creà la seva pròpia editorial, Banda Oriental, on publicà les seves obres. El seu art taurí recorregué les places de Montevideo, Xile, Argentina i Espanya. A finals de la dècada dels trenta, convidat pel British Council, viatjà a Londres per mediació de l'ambaixador britànic a l'Uruguai. Formà part de diversos grups literaris i d'edició de revistes culturals, com ara Teseo, Revista Oral,Cuadernos Julio Herrera y Reissing,«Meridión», etc. Participà en les Jornades Poètiques celebrades a Piriápolis. Alguns dels seus relats més aclamats van ser adaptats al teatre i a la ràdio a l'Uruguai i a Xile. Entre les seves obres destaquen Canto de oro (1917), Las estancias espirituales (1919), El padre Samuel. Su vida sacra y profana evocada por un llamado su sobrino. Novela picaresca americana (1937), Lámpara. Vigilias de la luz y la flauta (1938), Meridión. 33 cantos y 2 alabanzas (1946), Consagración de Hernandarias (1946),Pregón lírico diciendo de la muerte de Manuel Rodríguez, Manolete (1949), Retorno (1951), Hernandarias. Exploración poética on ocho cantos (1951), Pastoral melacolía y otros poemas (1954), El enigma del ofidio (1955), Encantamiento. Poesía sobre motivaciones infantiles (1955), Festival y transfiguración de Helena. Treinta poemas de amor (1957), Hernandarias. Exploración poética en XIII cantos (1957), Espantapájaro. Poesía sobre motivos infantiles y un cuento (1960), El nuevo encantador (1961), Laurel sangriento. Épica nativa (1961), Humo en la isla (1962), Metafísica del vino y otros poemas (1963), Goya y la fiesta de los toros. Estudio (1964), Víspera y olvido. Doce nocturnos y otros poemas (1965), La vida bohemia. Cronicones montevideanos (2005, pòstuma), etc. En les seves obres descriu la impersonalitat burocràtica, la incomprensió que separa els éssers humans, el món del treball i la pobresa aclaparadora, tot de manera realista i alhora filosòfica. Manuel de Castro va morir el 8 de juny de 1970 a Montevideo (Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Secció d'Arxiu i Documentació de l'Institut de Lletres (SADIL) de la Facultat de Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat de Montevideo.

Manuel de Castro (1896-1970)

***

Ramon Casanellas Lluch amb l'uniforme de l'Exèrcit Roig

- Ramon Casanellas Lluch: El 26 de març de 1897 neix a Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya) –altres autors citen Barcelona– el militant anarcosindicalista, membre dels grups d'acció i finalment dirigent comunista Ramon Casanellas Lluch. Treballador de la metal·lúrgica, de molt petit començà a militar en els moviments socials i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1905 ja s'encarregava de transportar pistoles i municions per a les vagues dels metal·lúrgics. En 1911 organitzà una vaga d'aprenents contra els maltractaments dels mestres i dels encarregats. Després formà part de l'escorta personal de Salvador Seguí. En 1918 va haver d'exiliar-se a França a causa de la seva participació en les importants vagues d'aquell any. De bell nou a Catalunya, en 1919 s'enquadrà en el sectors cenetistes més durs i violents. Influït per Llúcia Fors, esposa del seu company Lluís Nicolau Fort i íntima amiga de la família anarquista dels Archs, entrà a formar part dels grups d'acció anarquistes –posteriorment se li acusà d'atemptar contra el fill de l'empresari de l'automòbil Arturo Elizalde, pel qual treballava; de la mort del sicari de la banda de Köening San Vicente, i de l'homicidi del compte de Salvatierra el 4 d'agost de 1920 a València. El 8 de març de 1921, amb Pere Mateu Cusidó i Lluís Nicolau Fort, assassinà a Madrid el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, com a represàlia per la persecució dels anarcosindicalistes a Catalunya i del terrorisme patronal. Aconseguí escapar i després de passar dos mesos amagat a Bilbao, amb el suport de l'aleshores dirigent comunista Oscar Pérez Solís –que finalment acabà en Falange Espanyola–, passà a França i a Alemanya i després a l'URSS el setembre de 1921. D'antuvi fou enviat a Crimea i a principis de 1922 demanà l'ingrés en el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) i es posà al seu servei. Se li assignà com a traductora i mestra una antiga membre de la Txeca i amb la graduació de major en la reserva de l'Exèrcit, Maria Alexandrovna Fortus (Maria Luisa Michel), que amb el temps esdevingué sa companya. Des de l'URSS escrigué una carta exculpadora dels seus companys. Estudià quatre anys Filosofia Marxista a la moscovita Universitat Obrera d'Sverdlov i fou comandant mecànic d'aviació de l'Exèrcit Roig. Des de Rússia col·laborà en Sin Dios. En 1924 passà a Mèxic i durant tres anys participà com a agent bolxevic en l'organització dels moviments comunistes a l'Amèrica Llatina al servei de la Internacional Comunista (Komintern), alhora que treballava com a xofer, peó o carregador per subsistir. Amb la instauració de la II República espanyola, tornà pel juny de 1931 a la Península clandestinament, amb sa companya Maria Fortus i l'hongarès E. Gerö, enviat pel Komintern. Participà al costat de Pepe Díaz en un míting del Partit Comunista d'Espanya (PCE) al Teatre Maravillas de Madrid. El febrer de 1932, com a membre del Buró Polític del PCE, va intervenir en el IV Congrés d'aquest partit a Sevilla. Dies després fou detingut a Carmona i expulsat per no tenir permís de residència ja que s'havia nacionalitzat soviètic. Tornà clandestinament a Barcelona i a finals de 1932 participà amb Francisco del Barrio Navarro (Rescoldo) en la creació del Partit Comunista de Catalunya (PCC), del qual fou elegit primer secretari general. El febrer de 1933 fou detingut de bell nou i tancat a la presó Model de Barcelona. El 28 de febrer de 1933 patí un atemptat. Aquest mateix any publicà Carta a los obreros anarquistas, que havia escrit durant la seva estada a la presó. Ramon Lluch Casanellas el 25 d'octubre de 1933, anant a Madrid, en motocicleta, amb el militant comunista Francisco del Barrio, per assistir a un ple del PCE, sofrí en un estrany accident de carretera al Bruc (Anoia, Catalunya) i, amb son company, morí. Manuel Trueba Miramontes acusà directament la direcció del PCE d'haver provocat aquest accident mortal gràcies a una conspiració interna. Fou enterrat el 28 d'octubre al cementiri barceloní de Sant Andreu i tingué dos enterraments paral·lels, un per part dels seus antics companys llibertaris i altre per part dels nous camarades comunistes. Durant la guerra civil existí una «Columna Ramon Casanellas» de caire marxista.

Ramon Casanellas Lluch (1897-1933)

***

Jacques Doubinsky

- Jacques Doubinsky: El 26 de març de 1901–algunes fonts citen erròniament 1889– neix a Odessa (Ucraïna) el militant anarquista Iakov Dubinsky, més conegut com Jacques Doubinsky. Sos pares, artesans jueus, es deien Grégoire Doubinsky i Anna Schapiro. Va fer els seus estudis en una escola professional a Odessa, tot militant de molt jove en les Joventuts Sindicalistes, i va prendre part en la Revolució russa de 1917. Però ben aviat el nou poder bolxevic empaità els anarquistes i esclafà, després d'haver-ho utilitzat, el moviment insurreccional makhnovista del qual prenia part. Jacques Doubinsky va fugir a Bulgària i va participar en el moviment anarquista d'aquest país. Arrestat i torturat després del cop d'Estat de 1923, va aconseguir evadir-se i arribà a França, on trobarà Volin i Makhno, també exiliats de Rússia per la repressió comunista. Va treballar en diversos oficis: en cadenes de muntatge, trenant sabates–com la major part dels emigrats servis i búlgars–, en la confecció i disseny de teixits –on va conèixer els anarquistes Lucien Feuillade (Lucien Daurat) i Charles Ridel (Louis Mercier Vega)–, etc. Aleshores va esdevenir redactor de la revista jiddisch La Nostra Vida. Amb Volín, Alexandre Berkman, Senya Fleshin i Mollie Steimer va fundar en 1927 el«Grup d'Ajuda als Militants Anarquistes Exiliats de l'Est» i va col·laborar en el periòdic anarquista rus Golos Trouda, publicat als Estats Units. Va realitzar col·lectes per recaptar fons per ajudar els militants llibertaris empresonats a la Unió Soviètica. Va participar en la reunió entre Nèstor Makhno i Buenaventura Durruti on aquest últim va proposar a l'ucraïnès de continuar la lluita revolucionaria a Espanya. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 va participar com a delegat del Sindicat Intercorporatiu de París en el IV Congrés de la Confederació General del Treball – Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), on va ser elegit membre de la nova comissió administrativa de l'organització anarcosindicalista. Amb la seva companya Rosa, va dirigir la biblioteca-llibreria anarquista jueva«L'Autodidacte». Amagat durant la Segona Guerra mundial, després de l'Alliberament i de la mort de Volin, va crear l'associació «Les Amis de Voline», que editarà d'aquest La Révolution inconnue (1947). Va ser un dels editors, amb David i Golda Stetner, del periòdic Der Freie Gedank,òrgan del Grup Anarquista Jiddisch de París. També militarà en «La Libre Pensée» i serà membre de la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes de Bulgària, editant el fulletó Bulgarie, nouvelle Espagne (1948). Va realitzar nombrosos viatges als Estats Units, on va mantenir força contacte amb el moviment anarquista nord-americà i va ser ell qui va portar a Europa l'últim missatge de Rudolf Rocker. Sa companya fou Reizéa Rubinstein. El seu últim domicili va ser a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Jacques Doubinsky va morir el 18 de febrer de 1959 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França). Son fill Claude serà en 1962 corresponsable del butlletí anarcosindicalista publicat en tres llengües Commission Internationale de Liaison Ouvrière. Son nét, Sébastien, és també un escriptor llibertari, autor de nombroses novel·les, com ara Fragments d'une révolution,Les vies parallèles de Nicolaï Bakhmaltov–biografia novel·lada de les aventures de son padrí–, Mira ceti, etc.

Jacques Doubinsky (1901-1959)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 27 de març

Esdeveniments

Capçalera de Le Gueux

- Surt Le Gueux: El 27 de març de 1892 surt a París (França) el primer i únic número del setmanari anarquista Le Gueux. Semences de Révolte Libre (El Bergant. Llavors de Revolta Lliure). El redactor en cap fou Michel Zévaco i el gerent Louis Vivier (Pas d'Erreur). Hi van col·laborar Léon Cladel, Charles Malato, Constant Martin, Louise Michel, Stéphane Mougin, Émile Odin,Émile Tresse, Louis Vivier i Michel Zévaco, entre d'altres.

***

L'edifici de Bulot després d'esclatar la bomba de Ravachol (27 de març de 1892)

- Bomba de Ravachol: El 27 de març de 1892 a París (França) l'anarquista Ravachol diposita una bomba que destrueix parcialment l'immoble on viu l'assistent del procurador general de l'Audiència, el tinent fiscal Bulot–carrer Clichy, 39–, qui havia condemnat durament els anarquistes Henri Descamps i Charles Dardare en el procés del 28 d'agost de 1891. Només va haver set ferit i 120.000 francs d'estralls. Ravachol va ser detingut tres dies després. Segons el químic M. Girard, que va testificar durant el judici de Ravachol el 26 d'abril de 1892, el fet que hi hagués nombroses obertures al badalot de l'escala que van permetre l'evacuació del gas va evitar que tot l'edifici s'esbuqués. Ravachol i el seu còmplice, Charles Achille Simon, van ser condemnats per aquest atemptat a treballs forçats a perpetuïtat.

***

Manifestació del 27 de març de 1917 a Madrid

- Pacte CNT-UGT: El 27 de març de 1917 a Madrid (Espanya) es fa públic amb un manifest el pacte d'unitat d'acció signat dos dies abans entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT) per exigir canvis fonamentals en el sistema polític del Regne d'Espanya, que vivia un clima prerevolucionari. Una delegació cenetista, composta per Ángel Pestaña, Salvador Seguí iÁngel Lacort, marxà a Madrid a posar-se d'acord amb el sindicat ugetista per dirigir l'acció revolucionària. El 27 de març hi hagué una gran manifestació a Madrid precedida d'un míting a la Casa del Poble en el qual van parlar Francisco Largo Caballero i Julián Besteiro, per l'UGT, i Pestaña, Seguí i Lacort, per la CNT. En aquest míting es llançà un Manifest a l'opinió pública on s'amenaçava amb una vaga general sense termini limitat «amb la finalitat d'obligar les classes dominants a aquells canvis fonamentals de sistema que garanteixin al poble el mínim de les condicions decoroses de vida i de desenvolupament de les seves activitats emancipadores». En el Manifest es diu que «els organismes proletaris procediran a l'adopció de totes aquelles mesures que considerin adequades a l'èxit de la vaga general». El Govern, davant aquest Manifest, suspengué de bell nou les garanties constitucionals; tancà els centres obrers i empresonà totes els signants del Manifest que pogué trobar. Valladolid declarà la vaga general contra aquestes mesures, però en abril, el nou Govern restaurà les garanties. Malgrat tot, els preus dels productes de primera necessitat continuaren pujant. Es declarà la vaga general a València. La Companyia de Ferrocarrils del Nord acomiadà un grup d'obrers i davant el fracàs de les gestions perquè fossin admesos els 36 companys acomiadats, el 10 d'agost es declarà la vaga en aquesta companyia. Mentrestant s'havien declarat en vaga també 27.000 metal·lúrgics i miners de Bilbao, i s'havia declarat l'Estat de guerra el 20 de juliol. La vaga dels ferroviaris del Nord i dels metal·lúrgics de Bilbao, empalmarà amb la gran vaga general d'agost de 1917, fruit d'aquest pacte CNT-UGT, que enfrontarà obertament els sindicats amb les estructures de l'Estat. Aquesta vaga fou un fracàs a causa de la repressió governamental que declara l'Estat de guerra i tragué l'Exèrcit als carrers,  i va costar 70 morts, 43 d'ells a Catalunya, centenars de ferits i prop de dos mil treballadors empresonats.

***

Assemblea a la fàbrica Fiat (Torí, 1920)

- Vaga general a Torí: El 27 de març de 1920 a Torí (Piemont, Itàlia) es declara la vaga general en la metal·lúrgia. El periòdic anarquista L'Ordine Nuovo de Torí publica el manifest «Pel congrés dels consells de fàbrica. Als obrers i pagesos d'Italia», signat pel grup llibertari torinès, que prendrà part amb Pietro Ferrero i Maurizio Garino en el moviment dels Consells de Fàbrica. El 14 d'abril les autoritats intervindran amb extrem rigor per trencar el moviment vaguístic, que perdurarà fins al 23 d'abril. De les detencions en massa va ser significada la de Maurizio Garino, un dels representants del sindicat de la metal·lúrgia.

***

Detenció de Roscigno al carrer Curupí de Montevideo (27 de març de 1931)

- Detenció de Miguel Arcángel Roscigna: El 27 de març de 1931 és detingut a Montevideo (Uruguai) el cèlebre anarquista expropiador argentí Miguel Arcángel Roscigna (o Roscigno). Roscigna havia nascut en 1891 a Buenos Aires (Argentina) en una família d'origen italià. En 1909 s'interessa per les idees anarquistes a partir de la «Setmana Sagnant de Buenos Aires» i coneix els germans Moretti (Antonio i Vicente), amb els quals s'ajuntarà per militar. Ferrer de forja artesana, treballarà sobretot en la realització del «Pasaje Barolo», el gratacel més alt del Buenos Aires d'aleshores. Membre actiu del «Comitè Sacco i Vanzetti» i després secretari del Comitè de defensa dels Presoners i Deportats, es farà contractar en 1924 com a guàrdia de presó a la penitenciària d'Ushuaia per intentar alliberar Simón Radowitzky, però denunciat per un comunista, és expulsat; però abans de desaparèixer calarà foc a la casa del director. Perseguit per la policia i pels membres de la Lliga Patriòtica, passa de la militància anarcosindicalista a l'acció violenta i expropiadora. El gener de 1926 prendrà part, juntament amb Durruti, Ascaso i Jover, en l'atracament del Banca de San Martín, i els 64.000 pesos són furtats permetran finançar la propaganda i ajudar els companys empresonats i ses famílies. L'1 d'octubre de 1927, Roscigno, en companyia d'Andrés Vázquez Paredes, Vicente i Antonio Moretti, efectua una nova«expropiació» als pagadors de l'hospital Rawson de Buenos Aires, fet que li reportarà l'impressionant botí de 141.000 pesos. Un policia és abatut, però aconsegueixen desfer-se de la policia argentina i refugiar-se a l'Uruguai. Els diners serviran per a la solidaritat, però també per finançar un taller de moneda falsa, gràcies als talents de l'anarquista alemany Erwin Polke. Després de la detenció dels«expropiadors» el 9 de novembre de 1928, retorna a l'Argentina on efectua nous atracaments, especialment en octubre de 1929, a Palermo, amb Severino Di Giovanni, i el botí servirà per finançar l'espectacular evasió de la penitenciaria de Punta Carretas (Montevideo) el 18 de març de 1931. Però Miguel Roscigno i Vicente Moretti seran detinguts el 27 de març al seu refugi del carrer Curupí de Montevideo per un grup format per 53 policies –per si un cas s'havia mobilitzat el 4 Regiment de Cavalleria– en ser reconeguts atzarosament per un expresidiari que els denuncia per cobrar la recompensa. També seran detinguts Andrés Vázquez Paredes, Fernando Malvicini i José Manuel Paz. Torturats pel comissari Luis Pardeiro, seran tot d'una condemnats a sis anys de presó a l'Uruguai. El desembre de 1936, Roscigna, Paredes i Malvicini són alliberats, però detinguts de bell nou. Un jutge els torna a alliberar, fet que permet a la policia argentina apoderar-se'n, segrestant-los en un soterrani de la comissaria d'Avellaneda abans d'assassinar-los. Mai no es trobaran els seus cossos, «mètode» que es generalitzarà durant la dictadura militar. Pel que fa José Manuel Paz, quan serà transferit a Còrdova (Argentina), podrà evadir-se d'una comissaria gràcies a la intervenció d'un grup d'anarquistes armats.

***

Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)

- Míting de San Sebastián de los Reyes: El 27 de març de 1977 a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes (Madrid, Espanya) es realitza el primer míting de masses públic i autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de la Guerra Civil –anteriorment, el 26 d'agost de 1976, s'havia fet un homenatge a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya), que fou en realitat el primer acte públic confederal. El lloc del míting, mal comunicat aleshores, va ser imposat pel govern d'Adolfo Suárez que pretenia aïllar l'anarcosindicat. El va presidir Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT, i hi van intervenir Lluis Andrés Edo, delegat regional a Catalunya; Eduardo Prieto Marcos, delegat regional a Astúries; Mekel Orrantía, al País Basc; Joan Ferrer, del País Valencià; José Luis García Rúa, d'Andalusia, i Leandro Quevedo, de Madrid. També va parlar Miguel Celma Martín, destacat militant històric de l'anarquisme aragonès; Fernando Carballo, un dels presos polítics que va romandre més temps a la presó (26 anys) que havia estat recentment amnistiat; i Navarro, un jove francès que va parlar en nom de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). No va poder ser-hi present Frederica Montseny ja que el consolat espanyol de Tolosa de Llenguadoc no li va concedir el passaport sol·licitat. Va ser un míting de masses, on van assistir unes 25.000 persones i en van quedar fora del recinte unes 15.000, arribades de diferents punts de l'Estat i de l'exili. D'aquest míting es va realitzar una pel·lícula documental, filmada pels llibertaris francesos Roger Langlais i Guy Costes, que va ser lliurada a la CNT de París i que la va difondre.

Míting de San Sebastián de los Reyes (27 de març de 1977)

Naixements

Foto policíaca de Joseph Capette (7 de març de 1894)

- Joseph Capette: El 27 de març de 1838 neix a l'antic VI Districte–actual IV Districte– de París (França) l'anarquista Joseph Désiré Capette. Era el fill primogènit de Jean Louis Capette i de Marie Louise Tarcy, mercera. Es guanyava la vida com a marroquiner i obrer cuireter a casa seva. El 22 de febrer de 1868 es casà al I Districte de París amb la londinenca Anne Charlotte Thirion, que treballava d'obrera fent abrics de pell per a la Casa Révillon de París, i amb qui tingué tres infants. En aquesta època vivia al número 131 del carrer del Temple de París. L'estiu de 1888 participà en les reunions del Grup Anarquista de Belleville, fundat el juny d'aquell any per Casimir Arthur Pennelier. A partir de desembre de 1888 assistí a les reunions del grup «Els Treballadors Comunistes Llibertaris del XX Districte», fundat per Thomas. També participà en les reunions del Cercle Anarquista Internacional celebrades a la Sala Horel. El 21 de maig de 1893, amb una vintena d'anarquistes, assistí a una reunió a la Sala Voisin, al número 118 del carrer Flandres, sobre la necessitat de la propaganda antipatriòtica, ja fos de manera escrita o de paraula. El 2 de juliol de 1893, amb son fill Gustave Capette, assistí a una vetllada de germanor, celebrada a la Sala Georget, al número 31 del carrer Aumaire, que arreplegà una cinquantena de companys i una dotzena de companyes; la finalitat de la trobada consistia a recollir fons per a muntar, el 8 de juliol, una gran vetllada familiar a la Sala Commerce en memòria de l'execució de l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol). El 13 d'agost de 1893 assistí, juntament amb altres cinc-centes persones, al míting celebrat a la Sala Favié, del carrer Belleville, organitzat pel Comitè de Vaga General. El 31 d'agost de 1893, amb son fill Gustave Capette, va respondre a la crida apareguda en el periòdic Le Père Peinard, juntament amb una trentena d'anarquistes, per a una reunió abstencionista celebrada al número 104 del carrer Bellville; però pare i fill abandonaren la sala per la manca d'aforament alhora que qualificaven els electors de «cretins i imbècils». El 25 de novembre de 1893 assistí, amb altres set-centes persones, al míting anarquista celebrat a la Sala Commerce sobre l'atemptat amb bomba al Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya). El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes i des de l'octubre anterior vivia al número 105 del carrer Belleville. Quan la gran agafada del 19 de febrer de 1894, aquest domicili va ser escorcollat pel comissari de policia Leygonie del barri de la Roquette. Segons declaracions que va fer al diari Le Temps, no es declarava anarquista i els periòdics llibertaris que la policia va trobar al seu domicili (Le Père Peinard, La Révolte, etc.) els tenia «per curiositat». El 7 de març de 1894 va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i el 12 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. Assistí al míting del Primer de Maig celebrat al Théâtre de la République, on més de 3.500 persones ompliren la sala. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llistat d'anarquistes i en aquesta època vivia al 47 del carrer Villette. El 8 de gener de 1896 es reuní amb altres companys (Amédée Charles Denechère, Latz i Texier) en una destil·leria del carrer Faubourg du Temple amb la finalitat de trobar treball a uns companys italians que havien arribat a París provinents de Lió (Arpitània) i ell donà feina a un obrer marroquiner. El 2 de febrer de 1896 assistí, juntament amb un centenar de persones, a la gran vetllada familiar que se celebrà al número 34 de l'avinguda Gambetta a benefici de l'insubmís Edme Grangé. El 16 de març de 1896 era una de les 1.500 persones presents al míting de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. A principis de l'estiu de 1896 participà en la subscripció llançada pels companys de Roma (Itàlia) amb la finalitat de publicar el manifest «Als anarquistes dels dos mons». El 31 de desembre de 1896 figurà com a «perillós» en el registre recopilador d'anarquistes establert per la policia i en aquesta època vivia al número 38 del carrer Mignottes. Entre 1897 i 1898 sembla que assistí a les reunions anarquistes, especialment als mítings en favor d'Alfred Dreyfus. El 3 d'agost de 1897 va ser esborrat del registre recopilador d'anarquistes. Joseph Capette va morir el 6 d'agost de 1903 al seu domicili del número 10 del carrer Jourdain del XX Districte de París (França).

Joseph Capette (1838-1903)

Jules Lermina

- Jules Lermina: El 27 de març de 1839 neix al X Districte de París (França) el periodista, historiador, crític literari, escriptor de novel·les populars, anarquista i ocultista Jules Hippolyte Lermina, també conegut sota el pseudònim de William Cobb. Sos pares es deien Hippolyte Lermina i Charlotte Marie Pauline Legay. Quan tenia 19 anys es va casar i a l'any següent ja era pare de família, fet pel qual va haver de deixar els seus estudis de dret. Després d'haver treballat en diversos oficis (policia, banca, assegurances, treballs a Anglaterra, etc.) i intentat senseèxit alguns negocis, en 1859 començà de manera professional la seva carrera periodística, col·laborant en diversos periòdics, com ara Diogène,Le Journal Littéraire, Le Petit Journal, Le Soleil–del qual va ser redactor en cap entre 1865 i 1866–, etc. En 1867 fundà i dirigí el periòdic Le Corsaire, que patí nombroses censures i multes. Per la seva militància socialista i antibonapartista va ser empresonat en diverses ocasions i comptà amb el suport de Victor Hugo quan en 1867 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. En sortir de la garjola fundà el periòdic republicà Satan, que va ser igual de reprimit que l'anterior. Destacat orador en els clubs parisencs revolucionaris, a partir de 1868 publicà diversos llibres historicopolítics. En 1870, inspirat per Pierre-Joseph Proudhon, publicà el fullet incendiari Questions sociales. À MM. Les propriétaires! Plus de loyers! Aquest mateix any va ser condemnat a dos anys de presó per haver reclamat públicament la condemna de l'emperador Napoleó III a treballs forçats, però fou alliberat arran de la proclamació de la III República francesa. S'allistà a l'exèrcit i combaté els prussians en les batalles de Buzenval i de Bourget. En 1871 participà en la Comuna de París i sembla que fou secretari d'una comissaria durant la insurrecció. Després de la guerra es consagrà al periodisme, col·laborant en Le Gaulois, Le Petit République Française, La Presse i altres periòdics. A partir dels anys 1889, influenciat pel científic i espiritista William Crookes, s'introduí en el món de l'ocultisme i l'esoterisme, impartint conferències i participant activament en el Grup Independent d'Estudis Esotèrics (GIEE); publicant en 1890 el llibre La science occulte, magie pratique, révélation des mystères de la vie et de la mort (1890) i col·laborant en publicacions afins, com ara L'Initiation (1888), Le Magicienne (1892) i La Deux Fois Morte (1895). Les seves primeres novel·les es van publicar sota el nom de William Cobb i deixà una dilatada obra, que compren novel·les d'aventures, com ara les seqüeles de Mystères de Paris, d'Eugène Sue, o les del Comte de Monte-Cristo, d'Alexandre Dumas; policíaques, inspirades en Edgar Allan Poe; contes ocultistes i fantàstics; un Dictionnaire universel illustré, biographique et bibliographique (1885) i un Dictionnaire thématique français-argot (1900), entre d'altres. També va traduir diverses obres de William Shakespeare. Entre les seves obres historicopolítiques destaquen La Révolution (1868), Alphonse Baudin, représentant du peuple, mort le 3 décembre 1851 (1868), Histoire anecdotique illustrée de la révolution de 1848 (1868, amb E. Spoll i E. Faure), Histoire de la misère, ou le Prolétariat à travers les âges (1869), Fondation de la République française 1789-1848-1870. Histoire de cent ans (1882, tres volums), La France martyre, documents pour servirà l'histoire de l'invasion de 1870 (1887), Jeanne d'Arc, grand roman national (1888), Question sociale. Ventre et cerveau (1894), Les crimes du cléricalisme. I. L'Église sanglante. II. L'Église ignorante (1900). El febrer de 1906 la colònia anarquista d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França) li va publicar el seu llibre L'ABC du libertaire, obra que també sortí per lliuraments en Le Libertaire, i que tingué nombroses reedicions. Després de divorciar-se de Marie Lesly Levois es casà amb Marie Josephine Rosalie Philippine Humbertine De Groot. Jules Lermina va morir el 23 de juny de 1915 al seu domicili del X Districte de París (França).

***

Foto policíaca de Pietro Baima (ca. 1894)

- Pietro Baima: El 27 de març de 1852 neix a Noli (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Pietro Bernardo Maria Baima, també conegut com per la seva versió francesa Pierre Bernard Marie Baïma. Sos pares es deien Giuseppe Baima i Francesca Beria. Es guanyava la vida fent d'esquivador en caceres. Emigrà a França i el maig de 1890 s'establí a París (França). Per les seves activitats anarquistes, juntament amb altres 46 anarquistes estrangers (italians, belgues, alemanys i austríacs), l'abril de 1892 va ser expulsat de França. Novament en territori gal, el 29 de març de 1894 se li va decretar l'expulsió i retornà a Itàlia. En aquest any el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Louis Estève

- Louis Estève: El 27 de març de 1884 neix a Galhac (Llenguadoc, Occitània) el filòsof, assagista, novel·lista, poeta i anarquista individualista Louis Jean Marie Estève. Sos pares es deien Augustin Antoine Estève, propietari, i Marie Silvie Pelégry. Estudià a la universitat de Tolosa de Llenguadoc. Va ser col·laborador del periòdic anarquista individualista d'Armand L'En Dehors i després de L'Unique. Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com Les Cahiers du Sud, Le Domaine, L'Esprit Français, etc.És autor de La nouvelle abbaye de Thélème (1906), De Nietzsche à Bouhélier. Essai de philosophie naturiste (1912), Une nouvelle psychologie de l'Impérialisme. Ernest Seillière (1913), L'hérédité romantique dans la littérature contemporaine (1914), La premièreéducation amoureuse (1922), Quelques aberrations de l'amour romantique (1924), L'amour grec aux temps héroïques (1925), Le Nudisme. Vertige érotico-mystique (1932), Élagabal ou un Lénine de l'androgynat (1933) i Parfums et Belles-Lettres (1939), entre d'altres obres. Louis Estève va morir el 12 de març de 1955 a Galhac (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia del judici de Léonard Lacour apareguda en el diari de Nantes L'Ouest-Éclair del 29 de juliol de 1932

- Léonard Lacour: El 27 de març de 1886 neix a Rosiérs (Llemosí, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Léonard Lacour, també conegut com Félix Passet. Sos pares es deien François Lacour, peó de camins, i Léonarde Arnaud. Entre el sis i els 11 anys assistí a l'escola municipal d'Aimostier (Llemosí, Occitània) i obtingué el certificat d'estudis primaris. En 1897 començà a treballar de criat en una granja i posteriorment, fins la Gran Guerra, de paleta. Entre 1904 i 1912 formà part de diversos grups anarquistes i abans de 1914 i durant el conflicte bèl·lic milità en l'anarcosindicalisme. A París (França) es relacionà especialment amb el grup editor de Le Temps Nouveaux i llegí un gran nombre de fullets anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). Fou membre durant tres anys de les Joventuts Sindicalistes i entre 1905 i 1914 milità en el Sindicat de la Construcció, del qual fou membre de la seva comissió executiva i delegat de Propaganda entre 1910 i 1914. En 1914 fou tresorer del Sindicat de la Construcció de la Casa dels Sindicats. Participà en diferents vagues de la construcció (1905, 1906 i 1911) i va ser detingut en diverses ocasions, arreplegant condemnes de presó, com ara tres mesos en 1906, un any en 1907 per«provocació a la desobediència dels militars», un mes en 1910 per un tribunal militar, vuit dies en 1911 i a 15 dies en 1916 arran de la revolta militar del Grand Palais, etc. En 1917 desertà de l'Exèrcit i esdevingué sabater. En 1920, arran del Congrés de Tours, s'adherí, sota el nom de Félix Passet, a la Cèl·lula 557 de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) de Montrouge (Illa de França, França). Aconsellat per Octave Rochereuil, que coneixia la seva situació militar, abandonà la militància temporalment fins l'amnistia de 1925. Un cop agraciat, esdevingué secretari de la cèl·lula i de subsecció fins el 1931. El 2 de març 1925 es casà a Montrouge amb Marie-Louise Camuzat, filla d'un pagès de Nesploy (Centre, França) que tenia un fill professor d'anglès a Llemotges (Llemosí, Occitània), socialista i francmaçó. En 1926 la secretaria del Partit Comunista (PC) li va encarregar l'enllaç entre els comerciants i artesans amb la Comissió de Classes Mitjanes. En aquesta època també va ser detingut, jutjat i empresonat en diverses ocasions, com ara vuit dies en 1929 arran de l'anomenat«Afer del Complot» i 10 dies el 26 d'agost de 1932, amb Maurice Birembault, per«ultratges als magistrats» durant la campanya contra el tancament a la presó de Saint-Nazaire d'Henri-Antoine Gautier. També fou membre del Socors Roig Internacional (SRI) i d'organitzacions locals. L'octubre de 1929 va ser nomenat president del Comitè de Defensa dels Petits Comerciants i Artesans, també anomenat Confederació del Petit Comerç i de l'Artesanat, i en 1933 secretari de la Federació dels Petits Comerciants i Artesans. El juliol de 1933 publicà el seu primer article en Cahiers du bolchévisme. Organe théorique du Parti Communiste Français (SFIC). El PC el presentà a les eleccions legislatives del 22 d'abril de 1928 i de l'1 de maig de 1932 per a la VII Circumscripció d'Sceaux (Illa de França, França). Dirigí a Montrouge la candidatura comunista a les eleccions municipals del maig de 1929 i les del 5 de maig de 1935. Per mor dels seus escassos èxits electorals, la Comissió de Quadres del PC li va reprotxar en un informe del 14 de novembre de 1933 la seva«manca de vigilància» dels provocadors i la seva resistència a aplicar determinades decisions de la Comissió de Control Polític, tot recordant el seu passat anarquista, les seves relacions familiars amb son cunyat socialista i francmaçó i fins i tot la seva deserció de 1917. Léonard Lacour va morir l'11 de gener de 1950 a l'Hospital Broussais de París (França). 

***

Antonio García Birlán

- Antonio García Birlán: El 27 de març de 1892 neix a Pinos Puente (Granada, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament el 26 de maig de 1891 a Fuente Vaqueros (Granada, Andalusia, Espanya)– l'intel·lectual, publicista, periodista, traductor i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio García Birlán, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Dionysios,Pío Ayala, Denis,Fabio,Julio Barco, etc. Sos pares es deien Antonio García i Francisca Birlán. Va començar a militar molt jove en el moviment llibertari. Cap al 1915 va fer de mestre, a més de fuster i pagès, en una escola obrera a Castro del Río, i es diu que va ensenyar les primeres lletres a Federico García Lorca. Després es va instal·lar a Barcelona, on va participar en el Centre Obrer Barceloní de Serrallonga, a més de col·laborar assíduament en la premsa anarquista i com a redactor i director d'importants periòdics: va dirigir Revista Nueva en 1925 a Barcelona; Mañana en 1930 a la mateixa ciutat; membre destacat del grup editor de Tierra y Libertad i d'Acción entre 1930 i 1931, que va dirigir; redactor de Solidaridad Obrera en el període d'Ángel Pestaña; director de la revista valenciana Estudios, etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure a Barcelona: en 1925 treballava en una editorial i en 1928 va ser membre del grup«Solidaridad», encapçalat per Ángel Pestaña. Entre 1927 i 1929 va ser membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) presidit per Joan Peiró. Durant la Guerra Civil va realitzar tasques de responsabilitat: membre del Consell d'Economia de la Generalitat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on es va encarregar de la indústria de la premsa i del paper a partir d'agost de 1936; conseller de Sanitat Pública i d'Assistència Social de la Generalitat entre el 26 de setembre de 1936 i el 17 de desembre del mateix any; en 1938 va ser un dels encarregats per la CNT-FAI per a sol·licitar a Manuel Azaña la caiguda del cap de govern Negrín; i durant tot el període bèl·lic va dirigir La Vanguardia de Barcelona. En acabar la guerra va formar part del polèmic Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLLE) creat a París el març de 1939. Va ser membre de la secció bibliogràfica de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) fundada el novembre de 1949. Va treballar com a corrector de textos en el diccionari enciclopèdic de l'editorial Larousse. En 1951 es va instal·lar a París. Durant l'exili va dirigir Tiempos Nuevos i Cenit, va ser redactor de Solidaridad Obrera i administrador del periòdic CNT. Més tard va marxar al Brasil i després a l'Argentina, on va romandre fins a començaments de 1983 treballant a l'editorial Americalee, per acabar retornar a Barcelona, ja molt vell, procedent de Buenos Aires. Molt influenciat per Nietzsche –del qual va traduir al castellà Así habló Zarathustra–, Kierkegaard, Berdjaev, Tolstoi, Schestow, Unamuno i Pérez Galdós, va desconfiar del progrés materialista i considerava que no havia revolució sense ètica ni humanisme; la seva biblioteca personal era una de les més importants del moviment llibertari de la sevaèpoca. Va ser amic personal d'Errico Malatesta. Podem trobar articles seus en Almanaque de Tierra y Libertad, Cenit,CNT,Despertad,Floreal,Generación Consciente, Liberación,La Revista Blanca, RevistaÚnica,Revue Internationale Anarchiste,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Vértice, etc.És autor d'A la lucha,Esbozos de ideas, Historia universal del proletariado,Resultados de la guerra, Sabor de ceniza, El anarquismo, sus doctrinas, sus objetivos (1934), El sindicalismo, sus orígenes, sus tácticas, sus propósitos (1934), El socialismo (1934), El comunismo (1934),El movimiento libertario español enÁfrica, Francia, América y España (1945), així com una sèrie d'antologies publicades amb els seus pròlegs a París i Buenos Aires en 1954 (Ciencia y filosofía,Cultura y civilización,El amor y la amistad, El Estado, la patria y la nación,El hombre y la mujer, Pueblos y razas); va deixar més de cent títols inèdits. Antonio García Birlán va morir el 20 de juny de 1984 a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) a causa d'una crisi cardíaca i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).

Antonio García Birlán (1892-1984)

***

Giuseppe Polidori

- Giuseppe Polidori: El 27 de març de 1893 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Polidori, conegut com Joseph o Beppe. Sos pares es deien Bartolomeo Polidori i Teresa Parlanti. Va ser el segon de sis germans d'una família treballadora que emigrà en 1914 a Torí (Piemont, Itàlia). Es guanyà la vida de diferents maneres (peó, viatjant de negocis, cambrer, etc.). Quan tenia 17 anys emigrà a França buscant feina. Amb sos germans, lluità als fronts de la Gran Guerra i va ser llicenciat el setembre de 1919. Durant el Biennio Rosso (Bienni Roig), entre els anys 1919 i 1920, participà en el moviment d'ocupació de fàbriques i, segons informes policíacs, era membre de la Unió Anarquista (UA) i formava part del Comitè Pro Víctimes Polítiques, freqüentant assíduament els cercles i les reunions subversives. L'octubre de 1923 s'instal·là al Soho de Londres (Anglaterra), on trobà feina primer de cambrer en un restaurant i posteriorment com a representant comercial d'un marbrista, i entrà en contacte amb la comunitat d'exiliats antifeixistes italians (Francesco Galasso, Emidio Recchioni, Vittorio Taborelli, etc.). Quan el 3 de febrer de 1931 l'anarquista Michele Schirru va ser detingut a Roma (Itàlia), se li va implicar, amb Salvatore Antonio Dettori i Antonio Giuseppe Meloni, en la conxorxa per a atemptar contra la vida de Benito Mussolini; la policia italiana, amb el suport del coronel Cartel de l'Oficina Política de la Policia Metropolitana de Londres, intentà trobar-hi proves de la seva participació finançant l'intent frustrat d'atemptat, i de la d'altres anarquistes, però després de mesos d'investigació, res no es va poder demostrar. La seva família a Itàlia va ser estretament vigilada i correus i habitatges van ser escorcollats sistemàticament per la policia feixista. El 2 d'abril de 1931 el seu nom va ser inscrit en el butlletí de recerca policíaca. Durant el judici Michele Schirru intentà per tots els mitjans eliminar les sospites sobre la seva participació en l'atemptat. Finalment va ser exclòs del procés incoat pel Tribunal Especial feixista per trobar-se en rebel·lia. Malalt d'un càncer incurable a l'abdomen, Giuseppe Polidori va morir el 15 d'agost de 1931 a l'Hospital Westminster de Londres (Anglaterra). Aquell mateix dia, la seva companya Maria Luisa es va suïcidar i ambdós van ser enterrats al cementiri d'Hendon del barri londinenc de Barnet.

***

Emilio Navarro Beltrán en la seva intervenció en el Ple Nacional Econòmic Ampliat (gener de 1938)

- Emilio Navarro Beltrán: El 27 de març–algunes fonts citen erròniament altres dates– de 1898 neix a València (València, País Valencià) el metge i mutualista llibertari, especialista en previsió social, Emilio Navarro Beltrán. Sos pares es deien Vicente Navarro Bonet, industrial, i Dolores Beltrán Gómez. Tingué un paper molt destacat en les revoltes estudiantils de finals dels anys vint i fou el primer president de la Federació Universitària Escolar (FUE) a la Facultat de Medicina de València, on 1930 es llicencià. L'abril de 1930 assistí, en nom de la FUE de Medicina, al Congrés de la FUE, que se celebrà a Madrid (Espanya). Treballà a l'Hospital Provincial de València i milità en el Sindicat de Professions Liberals de València de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup cultural llibertari «Libre Studio». En 1934 col·laborà en Sindicalismo. Fou responsable de la Mútua d'Accidents del Sindicat de Transports del Grau de València i l'organitzador (carnet número 1) del Sindicat de Sanitat de València de la CNT, del qual va ser nomenat secretari. Durant la Guerra Civil, va ser nomenat, en nom de la CNT, director de l'Hospital Provincial de València i, posteriorment, conseller de Sanitat i Assistència Social del Consell Provincial de València. Dirigí el Departament d'Hospitals i Sanatoris del Comitè Sanitari Popular de València i el Control Sanitari de la CNT. Organitzà i dirigí la Mútua Confederal d'Assegurances Socials de València. El gener de 1937 assistí al Ple Nacional de SindicatsÚnics de Sanitat de la CNT i el març d'aquell any al Congrés Nacional de Sanitat, ambdós celebrats a València. El juliol de 1937 fou delegat del Sindicat de Sanitat de València de la CNT al Congrés Regional d'aquesta. El 14 de gener de 1938 fou delegat de la Federació Regional de Sanitat de la CNT al Ple Regional de Llevant d'aquesta. El gener de 1938 fou delegat per la Federació Local de València de la CNT en el Ple Nacional Econòmic Ampliat, on participà en la ponència sobre mútues i assegurances. El maig de 1938 va ser nomenat delegat especial del Ministeri d'Instrucció Pública i Sanitat en diverses províncies (Albacete, Alacant, Almeria, Castelló, Jaén, Múrcia i València), a proposta de la Federació Nacional de Sanitat i Higiene de la CNT. Durant la guerra formà part de les tertúlies i de les conferències que es realitzaven a la cafeteria Fénix de València, on tenia com a participants habituals destacats intel·lectuals (Joan Borràs Casanova, Sigfrid Català Tineo, Mercedes Maestre Martí, Higinio Noja Ruiz, etc.). Quan el triomf franquista era un fet, l'1 de març de 1939 aconseguí embarcar cap a Orà (Algèria) i d'allà passà a França. En 1942, amb sa companya, la pediatra socialista Mercedes Maestre Martí, s'establí a Mèxic. Entre 1946 i 1947 formà part de la Regional de Llevant de l'Agrupació de la CNT de l'exili, favorable a les tesis de l'Interior, i administrà el periòdic Acción. A començament de la dècada dels seixanta la parella retornà a València. Emilio Navarro Beltrán va morir el 24 de febrer de 1969 al seu domicili de València (València, País Valencià) d'una crisi cardíaca i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica d'Esteve Montagut Borràs apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de maig de 1992

- Esteve Montagut Borràs: El 27 de març de 1900 neix al Pinell de Brai (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Esteve Antoni Montagut Borràs –algunes font citen erròniament el segon llinatge com Borrull. Sos pares es deien Esteve Montagut Martínez i Carme Borràs Segura. Militant de la Confederació des de la seva adolescència, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració, entre ells el del Barcarès (Rosselló, Catalunya Nord) i el d'Avranches (Baixa Normandia, França). Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Sées (Baixa Normandia, França) de la CNT, on s'encarregava de la correspondència orgànica, i en 1949 en va ser nomenat secretari. Sa companya fou Joana Borrull. Esteve Montagut Borràs va morir el 10 de desembre de 1991 a l'Hospital de Alençon (Baixa Normandia, França) i va ser enterrat civilment quatre dies després al cementiri de Sées, població on residia.

***

Domenico Nanni

- Domenico Nanni: El 27 de març de 1901 neix a Mercatino Conca (Marques, Itàlia) l'anarquista Domenico Nanni, conegut com Nino o Dino. Sos pares es deien Biagio Nanni i Berenice Maurozi (o Morosi). Electricista de professió, es va refugiar a França, primer a Sochaux i Montbéliard (Franc Comtat, França), i a partir del 15 de febrer de 1929 a Grassa (Provença, Occitània), amb sa companya, l'anarquista Felicita Girolimetti (Felix), i son fill, nascut cap el 1926. Acollí Carlo Girolimetti, germà de sa companya, al seu domicili, al número 13 de la Place aux Aires de Grassa. A principis de la dècada dels trenta formà part del grup anarquista italià de Bèusoleu (Provença, Occitània), del qual formaven part Pasquale Curetti, Vicenzo De Luca, Vando Mistani, Angelo Montacci i Randolfo Vella, entre d'altres. El 28 de juny de 1930 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Niça (País Niçard, Occitània) a 200 francs de multa per«infracció a la Llei de loteries», després d'haver organitzat una rifa clandestina en favor dels periòdics anarquistes italians Fede i Lotta Anarchica. En 1934 albergà Ferrucio Girolimetti, altre germà de sa companya, a Grassa. També passà una temporada a Grassa Maria Girolimetti, germana de sa companya, que intentà reeixir activitats comercials que fracassaren. El 15 de setembre de 1935 participà en una reunió d'anarquistes italians al País Niçard. El 28 d'octubre de 1935, juntament amb altres antifeixistes italians, se li va decretar l'expulsió de França, però, gràcies a la denúncia del Comitè del Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT) i d'altres organitzacions, es va beneficiar d'una pròrroga fins al 30 de maig de 1937 i la seva residència temporal va ser autoritzada a condició de no participar en cap activitat política. El setembre de 1936, amb Pasquale Curetti i Vicenzo De Luca, organitzà una festa de suport a la Revolució espanyola. En 1937 va ser fitxat per la policia, ben igual que sa companya i altres militants (Urbano Andreoli, Jean Campana, Roland Carpentier, Joseph Feraud, François Ferrero, Léandre Giusseguère, Kanik Papazian, etc.), com a membre del grup anarquista local de Grassa de la Federació Comunista Llibertària (FCL). El 4 de juny de 1937, per exigència del Prefecte de Policia, el decret d'expulsió entrà en vigor i el seu cas va ser seguit per la Lliga dels Drets de l'Home. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Felicita Girolimetti (1904-?)

Continua...

---

Novetats editorials: Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor) - Memòria de la transició - Jaume Vicens (diari dBalears)-

Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats. (Jaume Vicens)

Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats.

Efectivament, l’estudi, presentat fa poques setmanes, continua aquesta línia d’investigació, però amb noves aportacions. López Crespí comença el llibre amb una anàlisi molt lúcida de les condicions socials, econòmiques i polítiques que abocaren Mallorca al desordre —també hi ha referències d’eivissencs i menorquins— i Espanya a la revolució proletària d’Astúries, any 1934, i a la posterior guerra civil de 1936. Ho lliga a la crisi general dels anys vint i trenta, anys que «... un gran sector del capitalisme internacional (Alemanya, Itàlia, el Japó) es decideix pel feixisme com a fórmula política convenient per augmentar els beneficis de la gran propietat i poder entrar, d’aquesta manera, en una nova fase d’acumulació de capital.» El bloc dominant necessitava garantir, per mor de la progressiva revolta popular, un grau de repressió altíssim.

Assentada aquesta base, l’escriptor pobler fa un repàs al paper que representaren, durant la guerra civil i la immediata postguerra, els germans Villalonga, en Miquel i en Llorenç; l’escriptora llucmajorera Maria Antònia Salvà, el canonge Llorenç Riber i Joan Estelrich. Però López Crespí ben aviat pren cap als anys seixanta i setanta del segle passat. Ve un poc de nou la gran quantitat de persones, vinculades a la cultura, que varen haver de sofrir l’opressió franquista, segons divulga el llibre Repressió i cultura durant el franquisme, una bona part de les quals ignorades o, ben segur, oblidades. És per això que insistim a dir que aquesta feina de recuperació li hem d’agrair.

Ha fet bé a recordar-nos la immensa feinada que va desplegar Francesc de Borja Moll, primer intel·lectual de referència en el món de les lletres balears. Sense la seva aportació infatigable, la feinada que anteriorment també va fer mossèn Alcover segurament no hagués estat tan útil. Repressió i cultura durant el franquisme també és la història dels homes i les dones que durant l’època dels anys seixanta i setanta, varen organitzar, així com pogueren, l’oposició al règim, Borja Moll un dels principals.

Les aules de poesia, de teatre i de novel·la que s’organitzaren durant els anys 1966, 1967 i 1968, i que dirigien Jaume Adrover i Bienvenido Àlvarez. També Gabriel Cortès, Antoni Comes o els crítics literaris Jordi Carbonell o J. L. Marfany. Hem posat esment als homes potser més poc coneguts, perquè en aquestes aules també hi participaren Llompart, Vidal Alcover o Guillem Frontera i coneguts escriptors del Principat. Naturalment que tots aquests afanys destinats a divulgar la cultura, comportaven el risc d’haver de fer front a la censura i a la repressió franquista. El llibre detalla els fets.

Durant els anys 60 i 70 destaquen dos germans, Biel Noguera Vizcaíno, pintor, i el seu germà, Pere Noguera, per ventura més conegut perquè va ser un home dedicat a les arts escèniques i director del teatre Principal. El llibre de López Crespí destina un bon apartat a la pintura de Biel Noguera. Una altra part del llibre la titula L’antifranquisme cultural en els anys seixanta: el cineclub universitari que va néixer l’any 1964 i els principals impulsors del qual varen ser Antoni Figuera i Francesc Llinàs. Escriu López Crespí: «En Vicenç Mates, home cabdal, juntament amb en Jaume Vidal, en la història del cine a Mallorca.» Són els anys que la policia política franquista va assassinar l’estudiant Ruano i el dirigent comunista, Julián Grimau.

Un altre capítol, La revolta de l’art a Mallorca: El grup Tago, Bes, la Mostra d’art pobre, Ensenya 1 i el grup Criada. La lluita cultural antifeixista i anticapitalista que també arribava al camp de la plàstica. Ara és impossible reproduir tots els noms que tenen algun protagonisme al llibre. Escriu, en aquell moment, Damià Ferrà-Pons: «La cultura ha pres consciència de la seva responsabilitat.» En aquest capítol es dedica un bon espai a la història de la revista Triunfo, una publicació de referència per a l’esquerra en aquell moment, i editada a València per primer pic l’any 1962. Altres capítols del llibre estan dedicats a les editorials catalanes dels anys 60 i 70 i a la lluita contra la censura; els afanys per a poder burlar-la. També al teatre mallorquí que es va sobreposar al teatre denominat, despectivament, rekional, expressió representativa de l’autoodi. Els precedents del teatre de qualitat, el de Llorenç Moyà i Llorenç Capellà, en Mingo Revulgo. Les aportacions posteriors d’Alexandre Ballester i el mateix López Crespí, entre altres autors.

El llibre acaba, o gairebé, amb un recordatori dels escriptors Miquel Mas, Joan Perelló i Serra de Gayeta, i amb l’arribada de les despulles de Gabriel Alomar, a l’aeroport de Son Sant Joan, l’any 1977, provinents del cementiri jueu d’El Caire. Crec que aquest apartat final, dedicat a la figura d’Alomar, té un caràcter simbòlic perquè López Crespí, d’aquesta manera, ha volgut fixar l’origen modern de la lluita que va protagonitzar la gent de la cultura a Mallorca. I res pus, sols afegir que hem hagut de resumir molt el comentari del contingut d’aquest llibre que també inclou un magnífic pròleg de Mateu Morro i una molt bona presentació de l’escriptor Llorenç Capellà.

(19-II-2019)

Anarcoefemèrides del 28 de març

Esdeveniments

Proudhon "destructor" de la societat. Dibuix d'Honoré Daumier

- Condemna de Proudhon: El 28 de març de 1849 Pierre-Joseph Proudhon, malgrat ser membre de l'Assemblea legislativa i en teoria immune,és condemnat a París (França) a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa per un dels seus pamflets en contra del president de la República, Lluís Napoleó Bonaparte, publicats en el periòdic El Peuple i qualificat pel tribunal«d'excitació a l'odi al govern, de provocació a la guerra civil i d'atac a la Constitució i a la propietat». El novembre de 1848 va ser un dels 30 diputats que va votar en contra de la Constitució dels 739 que formaven l'Assemblea legislativa. Proudhon va qualificar Lluís Napoleó Bonaparte d'«infame aventurer, bastard adúlter de la filla de Josefina, fill i nét de meuques, inepte, incapaç» i altres renecs. Després de la condemna, en principi va decidir fugir a Bèlgica, però finalment va esperar la seva detenció, que es va produir el 5 de juny quan sortia de ca seva i va ser portat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie dos dies després. Gràcies a l'estatut que permetia els presos polítics unes hores de llibertat diàries, va contreure matrimoni amb la jove i pobre obrera Euphrasie Piégard, que li donarà dos fills. Durant la seva estada a la presó de Sainte-Pélagie va escriure quatre llibres: La confesion d'un révolutionnaire (1849), Idée générale de la Révolution au XIXè siècle (1851), La Révolution sociale par le demontrée par le coup d'État du 2 decembre 1851 (1852) i La philosophie du progrès (1853). Proudhon va sortir lliure el 4 de juny de 1852.

***

Proclamació solemne de la Comuna de París

- Proclamació de la Comuna de París: El 28 de març de 1871 a la plaça de l'Ajuntament de París (França), davant més de 200.000 persones, es proclama «en nom del poble» la Comuna. El Comitè Central de la Guàrdia Nacional accepta el nou poder dels membres de la Comuna elegits, els noms dels quals són llegits a la gentada que els aclama sota els sons de La Marseillaise. Els membres són una barreja de liberals, radicals i líders obrers; 17 dels 92 membres estaven afiliats a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de caràcter bakuninista. Aquest va ser un dia de festa revolucionària i la bandera roja, hissada als edificis públics, és triada com a emblema de la Comuna.

***

Capçalera del primer número de L'Anarchiste

- Surt L'Anarchiste: El 28 de març de 1886 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer iúnic número del periòdic L'Anarchiste. Organe communiste anarchiste. Editat per Égide Govaerts, era continuació de L'Interdit, que va ser prohibit, i de fet té la mateixa presentació. Portà els epígrafs: «Si Dieu existait, il faudrait l'abolir» (Si Déu existeix, caldrà abolir-lo), de Mikhail Bakunin, i «Notre ennemi, c'est notre maître» (El nostre enemic és el nostre amo), de Jean de La Fontaine. Els articles sortiren anònimament. Es publicà un gran nombre de correspondències rebudes d'arreu França.

***

Congrés de la FORA

- Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres: El 28 de març de 1907, al Teatre Verdi de Buenos Aires (Argentina), comença el «Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres». El Consell Federal de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) havia enviat mesos enrere una circular a tots els sindicats del país, a la qual van respondre, adherint-se al Congrés, 69 societats de la FORA, 30 de la Unió General dels Treballadors (UGT) i 36 societats autònomes. Altres més van enviar la seva adhesió en les setmanes següents. En total, 182 societats obreres van acceptar la idea del Congrés, però aquest en va fer les sessions amb menys de 152. Vint no van concórrer i deu només van estar presents en una sola sessió. L'1 d'abril el Congrés es donava per tancat amb la sortida dels sindicats de la UGT i d'alguns autònoms, després de la votació en pro de la propaganda pel comunisme anàrquic, durant la tretzena sessió. En el moment de la votació havien a la sala 109 societats; 62 votaren a favor, 9 en contra i 38 es van abstenir. Molts«sindicalistes» –nom amb el qual eren coneguts els militants de la UGT– eren partidaris de la fusió. La proposició del delegat ugetista dels Torners en Fusta de Buenos Aires, i que amb el temps serà diputat socialista, Jacinto Oddone, plantejava la creació d'una nova organització, la Confederació Nacional del Treball (CNT); proposició debatuda per 90 vots en contra, 34 a favor i 8 abstencions. Segons els termes de la proposta, la nova organització es pretendria neutra i fora de tota qüestió política, «podent cadascú acceptar fora de l'organització els mitjans de lluita que estiguin d'acord amb les seves idees filosòfiques o polítiques». Aquest «fora» no podia ser acceptat pels anarquistes –representats especialment pel delegat dels Empleats de Comerç, Francisco Jaquet– per als quals no existeix la dicotomia política/economia i per als quals els mitjans de lluita són indissociables de l'organització. La votació sobre el comunisme llibertari va representar un mitjà per rebutjar les temptatives fusionistes i per reafirmar l'especificitat de la FORA. El resultat del Congrés va ser un fracàs ja que els«sindicalistes», actuant en funció dels seus propis interessos, no podien sotmetre's a la fusió dins de la FORA, mentre que pels anarcosindicalistes, la fusió era possibleúnicament sobre la base de l'acceptació del projecte anarcocomunista. En 1909 la UGT es va autodissoldre per fusionar-se amb altres sindicats i crear la Confederació Obrera Regional Argentina (CORA), que en 1914 es dissoldria també per integrar-se en la FORa, com a passa prèvia perquè els corrents sindicalista revolucionari i socialista desplacessin de la direcció els anarquistes en el IX Congrés de 1915.

***

Cartell de la pel·lícula realitzat per Maximilien Luce

- Estrena de La Commune!: El 28 de març de 1914 s'estrena al Palais des Fêtes del carrer Saint-Martin de París (França) la pel·lícula, realitzada per la cooperativa llibertària «Le Cinéma du Peuple» i dirigida pel cineasta anarquista José María Estíbalis Calvo (Armand Guerra), que actuà com a guionista i actor, La Commune! Du 18 mars au 28 mars 1871. Com a assessor historicoliterari per al guió Armand Guerra tingué l'escriptor anarquista Lucien Descaves. Inicialment el film havia de tenir dues parts, però a causa de la Gran Guerra només es va rodar la primera part, d'una duració d'aproximada de 20 minuts. La pel·lícula està dividida en diferents episodis: la revolta del 88 Batalló, l'execució dels generals Thomas i Lecomte, la fuita d'Adolphe Thiers cap a Versalles i la proclamació de la Comuna de París. Les llargues seqüències que es desenrotllen al despatx de Thiers, interpretat per Armand Guerra–també va fer del general Lecomte–, s'oposen a les dinàmiques seqüències exteriors, enregistrades en escenaris naturals (Pré de Saint-Gervais) amb una cinquantena de figurants. Diverses seqüències representen restes de les antigues fortificacions parisenques. Els plans interiors (estàtics) s'enfronten voluntàriament als plans exteriors (dinàmics) a fi i efecte de representar les autoritats rígides enfront de les masses populars mobilitzades. Les seqüències finals són les millors realitzades, quan es conclou la cinta amb uns segons de documental on es mostren supervivents de la Comuna (Zéphyrin Camelinat, Jean Allemane, Nathalie Lemel, etc.) reunits al voltant de la seva bandera, després una escena de l'escultura de Paul Moreau-Vauthier Aux victimes des révolutions al cementiri de Père Lachaise i, finalment, la imatge d'una bandera amb la inscripció«Visca la Comuna!». El cartell de la pel·lícula el realitzà el pintor anarquista Maximilien Luce. A l'estrena n'assistiren més de 2.000 persones, amb la presència de vells combatents communards, i va ser calorosament acollida. L'esclat de la Gran Guerra no només va impedir la realització de la segona part, sinó que hordes nacionalistes cremaren els negatius de les pel·lícules i suposà la fi de la cooperativa cinematogràfica. El cineasta Henri Langlois trobà un còpia del film i durant els anys noranta pogué ser restaurada per Claudine Kaufmann de la Cinemateca Francesa amb música de Marc Perrone (2009).

***

Fitxa policíaca d'Emma Goldman (setembre de 1901)

- Detenció d'Emma Goldman:El 28 de març de 1915 l'anarquista Emma Goldman és arrestada per explicar, davant d'una audiència de 600 persones al Sunrise Club de Nova York (Nova York, EUA), l'ús dels mètodes anticonceptius per primera vegada en la història dels Estats Units. Després d'un judici tempestuós, va ser condemnada a passar 15 dies fent feina als tallers carceraris o pagar una multa de 100 dòlars, Emma Goldman va triar la presó entre els aplaudiments del públic. Una periodista de Little Review va dir: «Emma Goldman va ser enviada a presó per sostenir que les dones no sempre han de mantenir la boca tancada i el seu úter obert.» Més tard va ser considerada pel director de l'FBI, Edgar Hoover, «la dona més perillosa d'Amèrica», tot ordenant la seva expulsió del país.

***

Capçalera del primer número de Vida Libre

- Surt Vida Libre: El 28 de març de 1918 surt a Tampico (Tamaulipas, Mèxic) el primer número del periòdic anarquista Vida Libre. Semanario Sociológico. Editat pel grup «Vida Libre», era el nou nom que havia agafat el grup anarquista magonista «Germinal», editor d'un setmanari d'igual nom. Va ser administrat per Jesús B. Hernández. Trobem textos de J. M. Aguirre, E. Armand, J. F. Barrera, Augusto Bebel, José Beya, José María Blázquez de Pedro, Bondareff, John Burnes, Vicenta Cabrera, Ramón F. Cobas, Pablo Constans, Rubén Coto, F. Crane, Esteban Dagnino, Onofre Dallas, David Díaz, Joaquín Dicente, J. L. Dónez, Juan Durán Murillo, Abelardo Espinosa, Francesc Ferrer i Guàrdia, Ricardo Flores Magón, Emilio Gante, María Gómez, Fernando Gonzalo, P. Gudino, Práxedes G. Guerrero, Rogelio Huerta, L. M. Jordán, Piotr Kropotkin, Leoncio Lasso de la Vega, Alejandro Lerroux, Inocencio P. Lomba, Anselmo Lorenzo, Enrique Lluria, Jacinto López, Ángel Macías, Charles Malato, Enrique Maret, M. Marrero, Númez de Prado, Octave Mirbeau, G. de Molinari, Blanca de Moncaleano, Juan Francisco Moncaleano, Johann Most, S. L. Navarro, Friedrich Nietzsche, J. Novicow, Carlos Osorio y Gallardo, Antoni Pellicer Paraire, Francesc Pi i Margall, E. Plaza, Josep Prat, Andrés Ramón Alvarado, M. Rey, Fernando Robaina, Julián Salinas, Manuel Serra, Gerardo Tancredi, R. Treviño, Miguel de Unamuno, Federico Urales, Adrián del Valle, J. Vaqué y Soler, Y. Villareal, L. Zuñiga, entre d'altres. En sortiren al menys 11 números, l'últim el 27 de juliol de 1918.

***

Portada del primer número del Bulletin del GIJA [IISH]

- Surt el Bulletin del GIJA: El 29 de març de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del Bulletin. Edite par le Groupe International des Jeunesses Anarchistes. Fou l'òrgan oficial del Grup Internacional de les Joventuts Anarquistes (GIJA) i estava imprès en linotípia perúnicament una cara i redactat íntegrament en francès. La major part dels articles van ser signat amb inicials i just apareixen dos noms de col·laboradors (Hem Day i Federico Urales) i algunes cites d'escriptors (Benjamin Franklin, Victor Hugo i Piot Kropotkin). Alguns textos són traduccions d'articles d'altres publicacions periòdiques anarquistes peninsulars (Ideas, Nosotros,Solidaridad Obrera, etc.). Només es publicaren dos números més, el 14 d'abril i l'1 de maig de 1937. El GIJA tenia la seu al número 32 del carrer Claris de Barcelona, on radicaven l'Ateneu Llibertari i les Joventuts Llibertàries del Sindicat Fabril, Tèxtil, Vestir i Annexes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona.

***

Un moment de la intervenció de León Felipe al Cinema Coliseum [Foto de Carlos Pérez de Rozas]

- Conferència de León Felipe: El 28 de març de 1937 el poeta Felipe Camino Galicia de la Rosa (León Felipe) fa al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) una conferència poètica sota el títol «Poesía revolucionaria». Aquesta conferència-recital n'era la desena del cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Contravenint el costum, aquesta xerrada no va ser retransmesa per cap emissora radiofònica. L'estiu d'aquell any la conferència es va publicar per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI sota el títol Poesía revolucionaria, que publicà per primera vegada el poema «La insignia».

Conferència de León Felipe (28 de març de 1937)

***

Notícia del míting de Frederica Montseny apareguda en el diari madrileny La Libertad del 31 de març de 1937

- Míting de Frederica Montseny: El 28 de març de 1937 se celebra a Jaén (Andalusia, Espanya) un míting de Frederica Montseny Mañé, aleshores ministra de Sanitat del Govern de la II República espanyola, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'acte va ser presentat per Carlos Zimmerman i també van intervenir Manuel Váez i Galo Díez Fernández, del Comitè Nacional de la CNT. Montseny justificà la col·laboració governamental, va fer lloances al«govern democràtic», advocà per la unió obrera contra el feixisme, que implicava la unió dels sindicats anarcosindicalista i socialista, i va fer una crida a la «disciplina».

Naixements

Foto policíaca d'Édouard Guttin (ca. 1894)

- Édouard Guttin: El 28 de març de 1865 neix al II Districte de París (França) l'anarquista Henri-Édouard-Léon Guttin, conegut sota diversos pseudònims (Chauvière, Gustin,Cotin, Cottance, etc.). Sos pares es deien Émile Louis Guttin, joier, i Honorine Chauvière. Es guanyava la vida fent d'obrer cisellador. A començament de la dècada de 1890 les autoritats franceses el consideraven un«militant perillós». En aquestaèpoca vivia, amb sa companya marmanyera, al carrer del Roi de Sicile i posteriorment al carrer de Venise de París. El 12 d'abril de 1893 va testimoniar en el judici dels còmplices de l'atemptat del restaurant Véry de París. El juliol de 1893 es refugià Anglaterra i residí al 53 de Charlotte Street de Londres, on albergà la filla del militant anarquista Jean-Pierre François (Francis), que havia estat detingut i extradit en 1893 a França. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Entre 1893 i 1895 alguns militants i publicacions anarquistes (Le Père Peinard i The Torch) el consideraren un confident policíac que actuava sota el pseudònim de Delannoy. En la primavera de 1895 vivia al número 101 del carrer Beaubourg i treballava pel seu compte en un petit taller al número 54 del Quai de Jemmapes on tenia fent feina alguns companys. En aquesta època continuava cuidant la filla de Francis amb sa companya. El 19 de juny de 1926 es casà a Golfe-Juan (Valàuria, Provença, Occitània), població on residia i treballava de cisellador, amb la parisenca Sophie Virginie Sas, vídua de Louis Vogent. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Otto Karmin

- Otto Karmin: El 28 de març de 1882 neix a Dubna (Daugavpils, Curlàndia, Imperi rus; actualment Letònia) l'historiador, lliurepensador, propagandista de l'ateisme i pensador anarquista Otto Karmin. Sos pares van ser Frédéric Karmin, enginyer, iÉlise Kortschoner. En 1898 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Estudià ciències socials a Ginebra, Londres, Halle i Heidelberg. En 1902 traduí l'obra de Paul Eltzbacher L'Anarchisme, autèntic bestseller de l'època. En 1904 entrà com a professor a la Universitat de Ginebra i en 1905 es doctorà en filosofia. Durant la Gran Guerra fou secretari de l'Oficina Internacional de la Libre Pensée. El 25 d'octubre de 1918 participà a Plaimpalais, amb L. Willemin, E. Neher i Alfred Amiguet, en un gran míting de protesta contra el tractament inhumà infligit a l'anarquista Luigi Bertoni. S'especialitzà en l'estudi del paper jugat per la religió en la societat i en la francmaçoneria. Com a historiador publicà nombrosos articles, especialment sobre la Revolució francesa i l'Imperi, així com diferents biografies (Nicolas de Condorcet, Turgot, François Villegardelle, Francis d'Ivernois, Sylvain Maréchal, etc.). Dirigí la Revue Historique de la Révolution française et de l'Empire (1910-1923) i fou redactor del periòdicLe Chênois. Membre de l'Institut Nacional Ginebrí (ING), impartí cursos en el Col·legi Lliure de Ciències Socials de París. Fou secretari del Comitè Internacional per a la construcció del monument dedicat a Miquel Servet. Entre les seves obres destaquen Sur la terminologie des doctrines politiques et sociales (1904), Vier Thesen zur Lehre von den Wirtschaftskrisen (1905), Les doctrines médicales. Leur évolution (1905, amb Édouard Boinet), La Legge del Catasto fiorentino del 1427 (1906), Peut-on rester chrétien? Conférence faite à l’hôtel de ville de Lausanne, le 27 janvier 1907 (1907), Michel Servet et Voltaire (1908), Jules Barni und seine Verdienste um die Ausbreitung der deutschen Philosophie in Frankreich (1908), Le problème du Bien. Conférence faite à Bienne, au Lode et à Saint-Imier les 30 et 31 mars et le 2 avril 1908 (1908), Avant la guerre (1909), Une offrande genevoise à l'Assemblée nationale (1909), L'apprentissageà Genève de 1539 à 1603 (1910), Les prétentions du catholicisme contemporain (1910), Documents sur l'histoire religieuse de Genève à l'époque de la restauration (1910), Tableaux chronologiques pour servir à l'étude de l'histoire des systèmeséconomiques et socialistes de 1500 à 1886 (1911), Serveto-Bruno (1911, amb Nicola Checchia), La question du sel pendant la Revolution (1912), Unécrit inédit contre Simonde de Sismondi,économiste (1913), Essai sur les dernières années du régime corporatifà Genève (1793-1798) (1913), Dieu, le christianisme et la guerre mondiale (1916). Otto Karmin, que estava casat amb Jeanne Friedländer, va morir sobtadament el 7 d'abril de 1920 a Chêne-Bougeries (Ginebra, Suïssa). Als arxius de la Hoover Institution de la Universitat d'Stanford (Califòrnia, EUA) es conserva correspondència seva amb destacats intel·lectuals de l'època (Friedrich Wilhelm Foerster, Piotr Kropotkin, Franz Oppenheimer, Elisée Reclus, Hans Vaihinger, etc.) i a l'Institut de França de París existeix un Fons Karmin sobre economia política, moviments socials i la Comuna de París; també a la Biblioteca Unversitària «Svetozar Markovic» de Belgrad (Sèrbia) existeix un important fons seu sobre la Revolució francesa.

Otto Karmin (1882-1920)

***

Notícia de la detenció de Lluís Riera Planas apareguda en el periòdic madrileny La Correspondencia de España del 10 de setembre de 1920

- Lluís Riera Planas: El 28 de març de 1898–algunes fonts citen erròniament 1900– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Lluís Riera Planas, també conegut com Pere Carner. Era fill d'una família obrera de sis fills de Sant Andreu de Barcelona. Adober de professió, estava afiliat a la Unió Popular d'Adobers adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà activament en la vaga general revolucionària d'agost de 1917, formant part del grup que va evitar la sortida d'un ferrocarril de l'Estació de França, i en els conflictes socials que es generaren posteriorment entre 1918 i 1920. Després marxà a Saragossa (Aragó, Espanya), on el setembre de 1920 va ser detingut amb altres companys (Pedro Fusté Pérez, Vicente Segura i Mercedes Carreta); processat, va ser condemnat per tinença d'armes i explosius a cinc anys de presó. També se li va processar per «excitar a la rebel·lió i per auxiliar a la deserció de quatre soldats» i se li va voler implicar en l'assassinat del carrabiner Vicente Cano. El 8 de novembre de 1923 aconseguí evadir-se, amb altres vuit companys (Francisco Ascaso Abadía, Luis Lasierra Esquerra, Gregorio Suberviola Baigorri, Luis Muñoz Cano, Antonio Mur Dar, Pascual Yáguez, Melchor Pérez i son germà Joaquim Riera Planas), de la presó de Saragossa obrint un forat al sostre, però va ser detingut l'endemà –Yáguez i Pérez van ser capturats el mateix dia de l'evasió. Després de diverses detencions més, durant la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França, on es casà amb Maria Ascaso Abadía, amb qui tingué un fill (Sol). A París va intervenir en la campanya internacional a favor de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Pressionat per l'Estat francès, es va veure obligat a exiliar-se a Bèlgica. Poc abans de la instauració de la II República espanyola, retornà a Catalunya, on treballà traient sorra i grava del Besòs i milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil, jugant un paper important en les negociacions amb la patronal. Durant la Revolució, va ser un dels organitzadors de la unió entre els sindicats Fabril i del Vestir. En aquesta època fou un dels responsables, amb Paula Feldstein i Maria Ascaso, de la«Colònia Ascaso-Durruti», fundada a Llançà per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i que acollí 300 infants, la majoria orfes. El febrer de 1939, durant la Retirada, creuà els Pirineus. Tancat en un camp de concentració, Lluís Riera Planas va morir poc després a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània), després d'haver-li estat vetat l'embarcament cap a Mèxic, d'un tifus que havia contret en aquest darrer internament. Son fill Sol també morí en un camp de concentració francès.

***

Ines Lida Scarselli

- Ines Lida Scarselli: El 28 de març de 1906 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ines Lida Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era filla d'una família anarquista adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), coneguda com els Zoppo. Tots sos germans i germanes (Ferrucio, Egisto, Oscar, Tito i Ida) formaven part del moviment llibertari i eren anomenats per la policia com la «Banda dels Zoppo». Durant la nit del 27 al 28 de febrer de 1921 un escamot armat feixista decidí atacar la població del barri de San Frediano de Certaldo, produint-se un enfrontament armant en el qual resultaren morts nombrosos anarquistes, entre ell son germà Ferruccio, víctima de l'explosió d'una bomba; arran de la repressió sorgida per aquest fet i la vaga general que es desencadenà posteriorment, va ser detinguda, juntament amb alguns de sos germans, amb només 15 anys. El 26 de juny de 1921 va ser condemnada per aquests fets pel Tribunal de San Miniato (Toscana, Itàlia) a dos anys de reclusió per«suport al motí» –se l'acusava d'haver proveït de munició una de les barricades durant el conflicte revolucionari armat amb els carrabiners– i reclosa en una casa de correcció. No obstant això, el Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) l'absolgué el 21 de març de 1922 per manca de proves. Sense llar, ja que casa seva havia estat destruïda i incendiada per un escamot feixista, amb sos germans Oscar i Tito fugats i sos pares empresonats, va ser hostatjada, durant una breu temporada, a Castelfiorentino (Toscana, Itàlia) a la casa familiar de Socrate Sanesi, pare d'una jove molt amiga de son germà Ferrucio. En 1922 es traslladà a Roma (Itàlia) amb sa mare i es retrobà amb sa germana Ida. Entrà a fer feina fent maons en una empresa de teules i durant els primers dies de maig de 1929, durant unes investigacions portades a terme per l'Oficina de Policia del barri romà de l'Esquilino a la fàbrica on treballava, va ser detinguda per propaganda subversiva, juntament amb el propietari Pasquale Rainone i altres cinc treballadors. Amb ordre del 29 de juny de 1929, el jutge instructor del Tribunal Especial li va concedir la llibertat provisional i ordenà la seva excarceració. De bell nou a la feina, el febrer de 1931, un obrer de la fàbrica, de manera anònima, va escriure una carta dirigida a Benito Mussolini mateix acusant-la de distribuir propaganda subversiva, de mantenir correspondència amb anarquistes de l'estranger (Amèrica, Alemanya, França i URSS), de cantar cançons subversives i de tenir un munt de membres de sa família en fuita o deportats. Morta la mare, son pare, contínuament deportat, va caure greument malalt i va ser internat a l'Hospital Psiquiàtric de Santa Maria della Pietà de Roma, encarregant-se ella de la seva assistència, però sense deixar de banda el treball organitzatiu i de suport econòmic i psicològic a sos germans Oscar i Tito, refugiats a l'URSS, i a son germà Egisto, reclòs en diverses presons, i a sa germana Ida, confinada a l'illa de Ponça, amb sa filla Scintilla i son marit, l'anarquista Giacomo Bottino. En 1929 la Prefectura de Policia de Roma segrestà la suma de 1.000 lires enviada a Ines Leda per un obrer francès a compte d'Osca i de Tito Scarselli, que s'havien trobar durant un viatge d'una delegació obrera francesa a l'URSS. A aquest primer segrest li va seguir un altre, també de 1.000 lires, sota l'acusació que aquestes sumes de diners no eren el fruit aconseguit pel treball de sos germans, sinó que eren sumes aportades pel«Socors Roig». Entre 1929 i 1931 sol·licità formalment al Ministeri de l'Interior en diverses ocasions la restitució d'aquestes sumes retingudes per la policia, i son germà Oscar, amb data del 2 de maig de 1930, demanà també aquesta restitució al cònsol italià d'Odessa (Ucraïna, URSS), però sense cap èxit. A causa del dur i estressant treball portat a terme per Ines Leda, la seva salut es deteriorà força. L'11 d'agost de 1931, mentre es trobava a Ponça visitant sa germana Ida, son cunyat Giacomo Bottino i sa neboda Scintilla, tots confinats a l'illa, el metge cirurgià Giuseppe Bruzzese li va certificà una«depauperació orgànica acompanyada d'un fort estat anèmic», patologia confirmada el 26 de gener de 1932 pel doctor Alessandro Bernardini, metge cirurgià de la Governació de Roma, que parlà d'«anèmia i depauperació orgànica en grau notabilíssim»; situació molt preocupant per a una jove de 25 anys. Però la seva vida dóna un gir quan s'uní sentimentalment amb el jove empresari Virginio Federici. La parella s'instal·là a Roma i la seva llar serví de refugi durant la II Guerra Mundial a nombrosos fugitius dels bombardeigs de Cassino (Laci, Itàlia) i a molts veïns amb dificultats. D'aquesta unió nasqueren sis infants, quatre nines (Lidia, Franca, Ivana i Mara) i dos nins (Francesco i Ivano), tots nascuts a Roma. Virginio Federici, a finals dels anys trenta, fundà a Roma una pedrera de grava i Ines Leda s'encarregà de l'administració i de la comptabilitat. En 1933 s'assabentà, amb gran dolor, de la mort de son germà Tito en un accident. Constantment vigilada per l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), va canviar en diferents ocasions de domicili i, en 1942, amb els diners de la seva feina, adquirí una casa a la Via Nomentana de Roma. En constant relació epistolar amb son germà Oscar des de l'URSS, qui li va informar dels seus avanços amb les autoritats soviètiques per aconseguir un passaport i poder retornar a Itàlia, també s'ocupà dels assumptes legals amb les autoritats italianes de son germà Egisto per aconseguir una reducció de les seves penes. Després de la II Guerra Mundial tota la família es pogué reunir a Roma. Sa germana Ida, amb Giacomo i sos tres infants (Scintilla, Germinal i Spartaco) el 5 de gener de 1947 partiren cap a Roma on restaren durant 14 dies; el 19 de gener s'embarcaren a Nàpols (Campània) cap a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil), on arribaren el 17 de febrer. Egisto, que representà a Cosenza (Calàbria, Itàlia) els anarquistes del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), es reuní amb la resta de sa família a Roma i finalment decidí viure amb sa germana Ines Leda fins el 3 de març de 1993 quan, amb 93 anys, morí de vell. El maig de 1948, son marit Virginio Federici, quan tornava d'una cacera amb automòbil, a causa de la boira, va ser envestit per un camió; després d'una setmana d'agonia, Virginio morí deixant-la amb cinc infants petits–Ivano havia mort de diftèria en 1942. Ràpidament es va treure el permís de conduir i amb son fill Francesco, de 16 anys, agafà les regnes del negoci familiar. Ja anciana, en 1970 decidí vendre la seva casa de Via Nomentana i un bloc de pisos que havia adquirit amb grans sacrificis i els dividí en parts iguals entre sos fills i es va anar a viure de lloguer amb son germà Egisto a un apartament. La convivència entre els dos germans (Ines Leda realista, pràctica i organitzada, mentre Egisto, un filòsof idealista somiador i mancat de tot sentit pràctic) provocà més d'un problema. Ines Lida Scarselli va morir el 20 d'octubre de 1985 a Roma (Itàlia) d'un càncer de còlon.    

***

Ferdinand Götze

- Ferdinand Götze: El 28 de març de 1907 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'anarcosindicalista Ferdinand Götze, també conegut com Nante. Era fill de la militant anarcosindicalista Anna Götze. Treballà la fusta, especialitzant-se en la fabricació de motlles. En 1921 s'afilià a la Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventut Anarcosindicalista Alemanya) i a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors d'Alemanya), de la qual esdevindrà un dels màxims organitzadors a Saxònia. En aquests anys, amb Gerhard Wartenberg–que després es transformà en un expert sobre anarquisme al servei dels nazis– i Helmut Rüdiger, va fundar a la Universitat de Leipzig un grup de discussió social, compost per joves treballadors i professors universitaris. Sa companya, Elly Büchner, i sa filla, Annemarie, nascuda en 1924, també participaran en les activitats de la FAUD. El maig de 1933, arran de la presa del poder dels nazis, fou internat en un camp de concentració. Un cop lliure, amb sa família i altres companys, s'esforçà per reorganitzar nuclis clandestins de la FAUD als centres industrials. A la tardor de 1933 fou nomenat president de la Comissió de Comerç del Secretariat de la FAU, en substitució d'Emil Zehner. En aquestaèpoca s'encarregà de la publicació clandestina de Die Soziale Revolution i en la distribució de publicacions llibertàries il·legals. En 1934, fugint de la repressió, marxà a Txecoslovàquia i després passà a Itàlia i a França. El febrer de 1935 s'instal·là a Espanya, sota una identitat falsa, on aconseguí reunir-se amb sa família. Durant la Revolució espanyola, amb Rudolf Michaelis i Helmut Rüdiger, entre d'altres, participà com a membre dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) en l'organització a Barcelona (Catalunya) dels milicians alemanys que s'agrupaven en les columnes anarquistes, especialment en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Però el gener de 1937 abandonà els DAS i va fundar amb altres alemanys emigrats una organització alternativa, la Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Lliure Socialrevolucionari Alemany), que volia concentrar tots els voluntaris no comunistes alemanys en una unitat militar separada i que tingué el suport de destacats militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Malgrat les protestes dels DAS, que acusà l'SRDF d'«aventurisme polític», un dels seus membres, Eugen Scheyer, assessorà militarment una unitat anarquista al front d'Aragó i a joves llibertaris a Barcelona. També existia el problema que Elly Büchner era la presidenta dels DAS i, tot i que no simpatitzava amb l'SRDF de son company, produí una gran tensió en les dues organitzacions i per això l'abril de 1937 fou substituïda per Rudolf Michaelis. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 i la detenció de nombrosos companys estrangers a mans d'agents estalinistes, s'amagà un temps abans de fugir cap a França, on aconseguí un permís de residència per viure a París. Durant l'estiu de 1938 marxà amb sa família a Noruega, on obtingué l'estatus de refugiat polític, establint-se a Oslo. Quan Noruega fou ocupada per les tropes nacionalsocialistes alemanyes, aconseguí passar amb sa companya a Suècia, però sa filla, durant el vol, es va separar i sa família no tornà a ajuntar-se fins mig anys després. Van ser confinats a Loka Brunn fins l'agost de 1940, quan aconseguiren un permís d'estada. Immediatament s'integrà en la central anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), on sempre milità a partir d'aleshores, i va fer feina de llenyataire i de fuster. Ferdinand Götze va morir el 22 de febrer de 1985 a Suècia. Sa filla Annemaria es casà amb l'escriptor anarcosindicalista Stig Dagerman, el qual va conèixer quan ambdós treballaven en Arbetaren, l'òrgan d'expressió de la SAC.

Ferdinand Götze (1907-1985)

***

Necrològica de Josep Maria Cuello Penadés apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1966

- Josep Maria Cuello Penadés: El 28 de març de 1910 neix a Aielo de Malferit (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarcosindicalista Josep Maria Cuello Penadés. Sos pares es deien Salvador Cuello i Maria del Roser Penadés. Treballava a la fabrica tèxtil«Barnusell» del Poblenou de Barcelona i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial treballà en el manteniment de màquines tèxtils i milità en la Federació Local de la CNT de Roanne (Roine-Alps, França). Josep Maria Cuello Penadés va morir el 25 de febrer de 1966 al seu domicili de Saint-Victor-sur-Rhins (Roine-Alps, França) i fou enterrat civilment en aquesta localitat. Deixà companya (Montserrat Vila Vila) i fills.

***

Paulí Malsand Blanco (París, 1972)

- Paulí Malsand Blanco: El 28 de març de 1911 neix a Canfranc (Osca, Aragó, Espanya) –moltes fonts citen erròniament altres dates i altres localitats– l'anarquista i anarcosindicalista Paulí Emili Malsand Blanco. Sos pares es deien Paulin Malsand, emigrant francès que treballà a les mines de potassa de Sallent. i Rafaela Blanco. Orfe de pare i mare des de l'adolescència i amb tres germanes menors, va residir un temps al Bages (Catalunya), a Monistrol de Montserrat i d'una manera més permanent a Manresa després de trobar feina a les mines de Sallent. També treballà en una fàbrica tèxtil i com a paleta. El seu prestigi comença en la dècada dels trenta, quan comença a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) minera de Sallent i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va passar vuit mesos tancat a la Presó Model de Barcelona després dels fets revolucionaris de Fígols de gener de 1932 i va ser acomiadat, amb altres quatre-cents, essent president del Sindicat Miner de la CNT, després d'una dura vaga minera en 1934. Acusat de fets violents durant aquesta vaga, va ser processat i empresonat durant sis mesos. Després va fer feina on va poder instal·lat a Manresa, sobretot en la construcció de carreteres, i un cop trencada l'organització per l'escissió trentista, va ser un dels que va lluitar en pro de la reunificació. En 1934 fou un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries de Manresa, i un any més tard n'és membre del comitè comarcal. El febrer de 1936 va tornar a la mina juntament amb centenars d'obrers que havien patit represàlies, readmissió que ell va negociar entre d'altres. Quan va esclatar l'aixecament feixista el juliol de 1936 va participar en el Comitè de Milícies Antifeixistes en nom de la CNT creat a Manresa, i aquest mateix mes va sortir al front de Tardienta (Aragó, Espanya), en una unitat de metralladores, dins del que seria la columna«Paso a la Idea», però, per mor de la seva precària visió, va tornar i es va integrar en fàbrica metal·lúrgica col·lectivitzada. L'11 de gener de 1937 va entrar en el Consell municipal de Manresa i en va ser vocal del Departament de Salubritat fins a l'octubre. També va treballar a les mines col·lectivitzades de Sallent. Després de la guerra va marxar a França, on va participar en la reorganització confederal al país gal i va ocupar diferents càrrecs de responsabilitat confederal: en 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Bordeus; el març de 1944 va ser elegit en el Congrés de Muret secretari del subcomitè de la CNT per a la zona ocupada i quan l'octubre el Congrés de Tolosa va dissoldre el subcomitè va ser elegit per a la Secció Política del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE); en el Congrés de París de 1945 va ser triat per ser coordinador del Secretariat del Comitè Nacional de l'MLE en l'exili. Entre 1944 i 1945 va fer nombrosos mítings: Tolosa de Llenguadoc, Seta, París, Aush, etc. En 1947 dimití del Comitè Nacional i s'instal·là Bordeus on treballà com a paleta i ocasionalment com a descarregador al moll. A més de militar en el moviment llibertari espanyol, també s'integrà en el francès, participant en la fundació de la CNT francesa i formant part del grup «Sébastien Faure» al voltant dels germans Lapeyre. En l'exili es va integrar en la fracció ortodoxa i després de la reunificació de 1960 es va allunyar del corrent Montseny-Esgleas. En 1969, en el discutit Ple de Bordeus, va ser expulsat de CNT. Des d'aleshores, instal·lat a París per raons familiars, es va estimar més militar, per mor de les friccions internes, en la Federació Anarquista Francesa (FAF) –més de vint anys en el «Grup Louise Michel» del qual arribarà a ser secretari. Participà activament en les tasques de la llibreria del carrer Ternaux, contribuint al seu desenvolupament. Molt preocupat per les relacions internacionals, ajudà la Federació Anarquista (FA) a establir contactes amb Amèrica Llatina i amb l'MLE tant de l'Interior com de l'Exili. Fou un dels promotors de la integració de l'FA en la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) quan l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) abandonà aquestaúltima. En 1974, encara que es mantenia al marge de les lluites internes de l'MLE, participà en la Conferència de Narbona, promoguda pel grup editor del periòdic Frente Libertario. Contribuí a l'edició i reedició de nombrosos clàssics de l'anarquisme. Paulí Malsand va morir d'un càncer generalitzat durant la nit del 19 al 20 de desembre de 1980 al seu domicili del X Districte de París (França), acompanyat de la seva esposa Lorenza Montserrat i de son fill Liberto Malsand Montserrat, i fou enterrat el 23 de desembre a Thiais (Illa de França, França).

Paulí Malsand Blanco (1911-1980)

Continua...

---

Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l'experiència vital i humana d'una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Com he escrit una mica més amunt, els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l'editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d'aquesta grandària, l'editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit. (Miquel López Crespí)

Els premis literaris i els problemes de l'escriptor català (pàgines del meu dietari)

La realitat és que no sé començar a escriure una novel·la històrica sense un treball previ de documentació, de planificació dels capítols i de sinopsi de l 'obra i dels personatges. Segurament, com m'ha passat en nombroses ocasions, al final de tanta feina solament empraré una part d'aquest material, però el meu sistema d'escriure m'ha anat acostumant a fer-ho sobre la base d'aquests fonaments. És el que vaig fer amb novel·les com Estiu de foc (Columna, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa, Barcelona, 2003), Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Mallorca, 2005) i Damunt l'altura (Pagès Editors, Lleida, 2006).

Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l'experiència vital i humana d'una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Com he escrit una mica més amunt, els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l'editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d'aquesta grandària, l'editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit.

L'exigència editorial d'un nombre determinat de pàgines és un condicionament que tanmateix tens en compte en la fase inicial de redacció del llibre. Vulguis no vulguis, per molt de temps que tenguis pel davant, per molt que estiguis immers en la fondària de la història que relates, el cert és que, pensant en la possibilitat d'edició, sempre tens presents els entrebancs que et pot posar l'editor quan li lliuris l'original. Els condicionaments del mercat, els vicis editorials establerts, et limiten, en certa mesura, i aquesta dura realitat, per molt que ho intentis deixar a un costat, plana com una pesada llosa al damunt de l'escriptor. Però aquestes dificultats, amb tots els problemes que se'n deriven, no haurien d'impedir que l'autor exhaureixi al màxim totes les possibilitats que dóna la història que vol narrar. Per això, quan he escrit alguna de les novel·les que he citat anteriorment no m'he posat cap límit, ni en el temps que em portaria la redacció ni en la llargària de l'obra. Ans al contrari, segurament m'hauria agradat tenir encara més temps i, per tant, més possibilitats per a indagar en tots i cada un dels personatges i les accions que obre cada obra una vegada iniciat el procés creatiu.

I, per això mateix, les novel·les que he citat sempre han tengut problemes, tant per a la seva edició com per a presentar-les a algun dels concursos literaris existents.

Si fas novel·les de més de quatre-centes pàgines, tendràs problemes, tant amb els editors com amb la seva hipotètica presentació a un concurs literari. La majoria dels concursos tenen per norma situar un límit de cent cinquanta pàgines per a poder-hi participar; altres, més generosos, amplien les possibilitats fins a dues-centes, però tot el que sobrepassi aquestes limitacions ja resulta problemàtic. La "justificació" que se sol donar és que els jurats no tendrien temps per a llegir un munt de novel·les tan extenses. Per a desgràcia de crèduls concursants, entre els quals, ho he de reconèixer, em puc situar jo mateix, no sempre determinats membres del jurat llegeixen les nostres obres malgrat que aquestes siguin curtes. Tot concursant amb un mínim d'experiència s'ha trobat amb la desagradable sorpresa, en demanar que li retornin els originals presentats a tal o qual premi, que l'obra retornada li arriba sense cap signe de manipulació, intacta, sense arrugues, talment com la va lliurar el seu dia. Tot plegat, signe evident que algun dels membres d'aquell jurat només ha llegit, i a voltes ni això!, el llibre del seu endollat deixant de banda el gruix dels concursants.

Les batalles, els enfrontaments en les deliberacions d'un jurat per a lliurar un guardó, a vegades no es lliuren per valorar una determinada qualitat literària. Aniria ben errat qui s'imaginàs tanta justícia. Sovint dos clans literaris o dues camarilles editorials pugnen per col·locar el seu recomanat. La qualitat és el que menys importa i, evidentment, tota aquesta genteta demostra que no ha llegit les obres presentades al concurs i que el que volia era guardonar el seu amic o a l'endollat de l'editorial o institució corresponent. Altres vegades, en no arribar a cap acord i esdevenir molt enfrontats els interessos en joc, hi ha premis que es declaren deserts. En la majoria d'ocasions tampoc sol ser veritat que, com diu el comunicat final, "entre les obres presentades no n'hi havia cap de qualitat suficient per a ser guardonada". Tot plegat, una mentida més. El que hi havia era un profund desacord entre els membres del jurat, ja que cada un dels clans el que volia era donar al premi a un dels seus. Res d'importar a ningú "la qualitat" d'unes obres que, com hem dit, sovint ni s'han llegit.

Però parlàvem dels problemes que comporta per a un autor escriure novel·les una mica més extenses del que es considerat "raonable" pel món editorial i pels organitzadors dels diversos concursos literaris existents al llarg dels Països Catalans.

Imaginau les poques possibilitat d'editar que haurien tengut Marcel Proust, Stendhal, Lev Tolstoi, Mikhaïl Xólokhov o Ramon Llull si s'haguessin trobat amb editor amb aquestes concepcions. Joyce, com és sabut, s'hagué de pagar l'edició del seu Ulisses, i molts dels altres escriptors citats tengueren la sort de comptar amb editors amics, influències polítiques, cas de Xólokhov, o molts recursos econòmics, com va ser el cas de Lev Tolstoi en el seu temps. Els autors catalans d'ara mateix no tenim aquestes possibilitats i, condicionats com estam per la realitat cultural i editorial del nostre país, mai no podem tenir la seguretat que les nostres obres sortiran editades tal com les hem escrites.

Aquest problema, el nombre de pàgines que accepten editorials i concursos, condicionà la publicació de novel·les com Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts, El darrer hivern de Chopin i George Sand, Corambé: el dietari de George Sand i, també Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera i Damunt l'altura.

Parlarem una mica de la història d'aquestes dues últimes novel·les.

Quan m'arribaren a les mans les bases del premi de novel·la Ciutat de Pollença ja feia un parell d'anys que treballava en el projecte de novel·lar la vida de Miquel Costa i Llobera. Es pot dir que ja tenia l'obra quasi enllestida. Havia escrit una obra d'aproximadament cinc-centes pàgines i era a la fase de correccions i retallades de certes repeticions que anava trobant i que, com és evident, no m'acabaven d'agradar. Com tot escriptor sap, si coneix de veritat el seu ofici, en un determinat moment de la creació literària el problema no és, ni molt manco, continuar amb la redacció de la novel·la, sinó saber tallar el que s'ha escrit de sobrer. L'art, en aquest precís instant, consisteix a saber ben bé quins són els paràgrafs o fins i tot els capítols que s'han de suprimir. Fragments estimats de l'obra, escrits, ningú no ho dubta, amb amor i sacrifici i que, en un primer moment, podien semblar essencials i que ara, acabant la redacció definitiva, hom comprova que no aporten res o aporten molt menys del que imaginàvem en el moment de redactar-los.

Si no record malament, les bases del Premi de Novel·la Ciutat de Pollença demanaven solament unes cent cinquanta pàgines. El premi, a part de comportar una substanciosa dotació econòmica, establia l'edició de la novel·la que havia de ser publicada per El Gall Editor, l'editorial que porta endavant l'amic Gracià Sánchez. Com en altres ocasions em trobava davant el dilema, si volia concursar, de fer una lectura molt selectiva del treball que ja tenia enllestit i presentar el que considerava més essencial.

Finalment l'obra quedà finalista i va ser editada per l'editorial de Pollença abans esmentada en el mes de juny de 2005. Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera agrupa dinou capítols, les dues-centes trenta-quatre pàgines del llibre que abasten la vida del conegut autor de "Lo Pi de Formentor", l'autor de Poesies, Horacianes i tants d'altres llibres cabdals en el nostre ressorgiment cultural i nacional.

L'obra, i en parlar de l'obra ara ja no ens referirem solament a Defalliment, sinó a la novel·la completa de la qual forma part Damunt l'altura, el llibre que acaba d'editar Pagès Editors de Lleida, és una reflexió sobre la problemàtica d'un escriptor catòlic de finals del segle XIX i començaments del XX.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 29 de març

Esdeveniments

L'escultor Lamberto Borgioli (amb una creu)

- Condemna de Borgioli: El 29 de març de 1894 el Tribunal de Guerra de Carrara (Toscana, Itàlia) condemna per «associació per a delinquir i per incitació a la guerra civil» l'escultor anarquista Lamberto Borgioli a set anys de presó, 14 mesos de confinament i tres anys de vigilància. Borgioli havia participat en els«Motins de Lunigiana», aixecaments populars espontanis sorgits arran de la rebel·lió organitzada el gener d'aquell any pels treballadors anarquistes de les pedreres de marbre de Carrara.

***

Portada d'un número de Revista Nueva

- Surt Revista Nueva: El 29 de març de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari de filosofia anarquista Revista Nueva. Va ser dirigida per Antonio García Birlán (Dionysios), amb el suport de Felipe Alaiz de Pablo (Rodela i Calatraveño). Hereva de la tradició de revistes com Acracia,Ciencia Social, Natura, etc., intentarà novament establir les bases teòriques d'un anarquisme de caràcter obert (moviments socials, art, literatura, ciència, sociologia, filosofia, etc.) i receptiu a les noves idees llibertàries; amb una concepció humanista àmplia, es col·locava fora de tot grupuscle o sectarisme. Va ser durament criticada per diversos sectors anarquistes que pensaven que havia temes més urgents a tractar, com ara Pere Esteve des de Cultura Obrera de Nova York. Hi van aparèixer textos i articles de Pío Ayala, Mariano Ciro, Antonio García Birlán (Julio Barco), Garcilán, Guyau, Ramón M. Llorente, Mauricio Maeterlinck, Ricardo Mella, Masferrer, Margarita Parvitt, Rudolf Rocker, Oscar Wilde, entre d'altres. La publicació estava patrocinada econòmicament per Miquel Salvat, propietari de la«Impremta Salvat, Duch i Ferré», on s'imprimia la revista, i de l'«Editorial Hoy». El seu últim número va ser el 69, del 25 de juliol de 1925.

***

Presó Model de Barcelona (fotografia realitzada per Quico Sabaté)

- Execució del grup de Pallarès Tomàs: El 29 de març de 1943 són garrotats a la presó Model de Barcelona (Catalunya) nou membres del grup guerriller anarquista antifranquista comandat per Joaquim Pallarès. Joaquim Pallarès Tomàs havia nascut en 1923 a La Torrassa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Catalunya) i va ser cap d'un grup d'acció que va començar a actuar tot d'una que va acabar la guerra en 1939 a l'Hospitalet, Santa Eulàlia, Sants i La Torrassa, barris i pobles de l'àrea metropolitana de Barcelona. Entre les accions que se li van atribuir destaquen l'execució el 30 d'abril de 1939 del comissari en cap de la policia del districte de l'Hospitalet José León Jiménez, que havia estat elegit directament per Franco per a organitzar la repressió a Barcelona; així com diversos robatoris d'armes, atemptats a policies i expropiacions. El grup estava format per catalans als quals es van afegir aragonesos de les comarques d'Osca. A més de l'activitat guerrillera, van realitzar una notable tasca de reorganització de les Joventuts Llibertàries de Catalunya: van crear el primer Comitè Regional i el Comitè Local barceloní i en el moment de ser detinguts tres dels seus membres (Pallarès, Álvarez i Ruiz) tenien càrrec en el Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries. Van ser detinguts el març de 1943 i després de ser torturats, dies després, Joaquim Pallarès Tomàs, que va mostrar gran enteresa, va ser executat, juntament a FranciscoÁlvarez Rodríguez, Fernando Ruiz Fernández, Francisco Atarés Martín, Josep Serra Lafort, Benito Saute Martí, Juan Aguilar Mompart, Bernabé Argüelles Depaz i Pere Tréssols Meix. Dos dies després van ser executats tres més: José García Navarro, Vicente Martínez Fuster i Joan Pelfort Tomàs. Altres membres del grup (Vicente Iglesias, José Urrea, Manuel Gracia, Rafael Olalde i Hilario Fondevilla Fuentes) van salvar la vida. El de Pallarès Tomàs va ser un dels primers grups de guerrilla urbana antifranquista.

Naixements

Alegoria de Moloch sobre les Comunes de Lió, París i Marsella

- Claude Rougeot: El 29 de març de 1830 neix a Demigny (Borgonya, França) l'anarquista Claude Rougeot. Sos pares es deien Jean Baptiste Rougeot, vinyataire, i Anne Miséréré. Es guanyava la vida com a sabater. Va prendre part el 30 d'abril de 1871, dia previst per les eleccions municipals organitzades pel Govern de Versalles a tota França, en la insurrecció del raval de la Guillotière a Lió (Arpitània) amb la intenció d'establir-hi la Comuna. La revolta va ser durament reprimida i l'1 de maig l'«ordre» regnava definitivament a Lió. En 1873 la policia el buscà per implicar-lo en l'anomenat«Complot de Lió» contra els militants anarquistes de la I Internacional antiautoritària. Cap al 1881 formà part del Partit Obrer Revolucionari (POR) i del grup «Drapeau Rouge» (Bandera Roja). Dins del sector antiabstencionista, en 1884 casa seva, al número 16 del carrer Saint-Georges de Lió, serví com a lloc de reunió entre els anarquistes i els blanquistes de la «Lliga per l'abolició de les armes permanents». El 7 de juliol de 1884, durant una d'aquestes reunions, reivindicà la realització d'una«contramanifestació» a la nacionalista del 14 de juliol. En 1894 participà en la subscripció col·lectiva a favor de l'anarquista Henri Boriasse, aleshores detingut. En 1899 va ser esborrat de la llista d'anarquistes lionesos sotmesos a vigilància policíaca. L'11 d'abril de 1899 es casà al I Districte de Lió amb Jeanne Marie Bochard, coneguda com Maison. En aquesta època vivia al número 31 del carrer del Bon Pasteur de Lió. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Léon Berchtold publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 4 d'abril de 1903

- Léon Berchtold: El 29 de març de 1850 neix a París (França) l'anarquista Léon Berchtold. D'origen suís, treballà d'oficinista i vivia al número 60 del carrer Lepic del XVIII Districte de París. En 1871, durant la Comuna de París, fou delegat de la Comissió de Barricades. Desconeixem si estava afiliat a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Refugiat a Suïssa en 1871, treballà amb son oncle Alexis, professor de música, a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Després va fer feina en treballs ferroviaris a Murten (Friburg, Suïssa), s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on esdevingué arquitecte i muntà una empresa general de materials per a la construcció (pintures, guixeria, motors, rails, vagonetes, etc.); visqué al número 5 del carrer Lissignol i posteriorment al número 10 del Chemin des Chalets del barri de Servette de Ginebra. El 21 de desembre de 1874 va ser condemnat en rebel·lia pel III Consell de Gerra a la deportació en recinte fortificat –mai no havia patit cap condemna anterior. Membre de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La Solidarité», signà una proclama-convocatòria per a una assemblea general que se celebrà el 28 de març de 1879 al Cafè Gaulois de Ginebra on s'havia d'examinar la llei d'amnistia per als communards que França elaborava. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat pel govern francès, però continuà vivint a Suïssa. El 17 de maig de 1880 signà, amb altres proscrits que vivien a Ginebra, un manifest on es demanava el vot per a Auguste Blanqui per a les eleccions legislatives del 23 de maig d'aquell any a la I Circumscripció del Roine. L'octubre de 1890 signà, amb altres proscrits que vivien a Ginebra (Maurice Bertrand, A. Meichou, Jules Perrier), una petició al VIII Congrés del Partit Obrer Francès (POF), reunit a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on es demanava que «la cita"Vuit hores de treball" fos seguida per les paraules "i desarmament"». L'1 de maig de 1892 signà, amb Nicolas Joukovsky, Jules Perrier, Charles Perron i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament. En 1897 participà en la col·lecta«Pro refugiats espanyols» organitzada per Les Temps Nouveaux. En aquesta època distribuïa els fullets del periòdic parisenc L'Aurore, dirigit per Ernest Vaughan. En 1900 el seu informe sobre el desarmament va ser presentat per Nino Samaja al Congrés Antiparlamentari Internacional de París i l'any següent va ser publicat a Ginebra en fullet i en el Suplement Literari de Les Temps Nouveaux sota el títol Propagande indépendante. Pour le désarmament. El març de 1901 va fer a Ginebra el discurs fúnebre del communard internacionalista Louis Marchand. En 1902 publicà a Ginebra el fullet Le Musée de Damoclès i aquest mateix any participà en una col·lecta en suport del communard anarquista Constant Martin organitzada per L'Aurore. Va ser amic de Lucien Descaves, qui l'esmentà en el seu llibre Philémon, vieux de la Vieille (1913) i qui conservà les seves memòries inèdites i la correspondència creuada. Léon Berchtold, que va estar lligat al grup editor de Le Réveil Anarchiste, va morir el 27 de març de 1903 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i en el seu funeral i incineració dos dies després al cementiri Saint-Georges de Ginebra prengueren la paraula Luigi Bertoni i Jean-Louis Pindy. Documentació seva es conserva a l'International Institute of Social History d'Amsterdam.

***

Foto policíaca de Gheorghe Levezan (ca. 1894)

- Gheorghe Levezan: El 29 de març –algunes fonts citen el 19 de març– de 1869 neix a Bacău (Bacău, Moldàvia, Romania) l'anarquista Gheorghe Levezan, citat de diferents maneres (Georges Levezan, Georges Levezant, Georges Lavezan, Pierre Lavezan, etc.). Fill d'una família benestant romanesa, sos pares es deien Gheorghe Levezan, membre del Parlament de Bucarest, i Maria Coudurath. Cap el 1887 arribà a París (França) per estudiar matemàtiques i s'establí a Le Vésinet (Illa de França, França). A París fundà l'anomenat Grup Internacional d'Estudiants Anarquistes i l'abril de 1890 redactà i publicà un «Manifest dirigit als estudiants de tot el món», del qual distribuí 40.000 exemplars. Detingut la vigília de la manifestació del Primer de Maig de 1890, va ser inculpat de«fomentar un atropament» i de realitzar«propaganda socialista» –també li volien encolomar complicitat amb els nihilistes russos–, va ser alliberat el 18 de maig, però el 28 de maig d'aquell mateix any se li va decretar l'expulsió de França; detingut el 2 de juny de 1890, va ser posat a la frontera i es refugià a Zuric (Zuric, Suïssa) i a Ginebra (Ginebra, Suïssa). A Ginebra participà en nombroses assembles, especialment en la de novembre de 1890, i va fer amistat amb Jacques Gross-Fulpius. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. Ensenyà matemàtiques a Ginebra. En 1897 el trobem a Bacău, des d'on envià a Max Nettlau algunes correccions sobre textos en romanès citat en la sevaBibliographie de l'anarchie. En 1935 el trobem fent de periodista a París i l'agost d'aquell any va ser detingut per«vagabunderia» i investigat arran de la mort d'una amiga seva. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Gheorghe Levezan (1869-?)

***

- Ángel Mejías Zamorano: El 29 de març –algunes fonts citen erròniament el 28 de març de 1892 i el 5 de juny de 1896– de 1892 neix a La Orotava (Santa Cruz de Tenerife, Tenerife, Illes Canàries) l'anarcosindicalista Ángel Mejías Zamorano, conegut com El Canario i El Gringo. Sos pares es deien José Mejías Rosa, industrial i comerciant, i Nieva Zamorano Villar. Tingué, com a mínim, set germans (Nieva, Tomás, Carmen, Marieta, Amparo, Candelaria i Matilde), ocupant el setè lloc, entre Candelaria i Matilde. Posteriorment sa família s'instal·là a Santa Cruz (Santa Cruz de Tenerife, Tenerife, Illes Canàries), on son pare desenvolupà les seves tasques comercials. Quan tenia 18 anys morí son pare i posteriorment emigrà a Buenos Aires (Argentina), on milità activament en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1930, arran del cop militar de José Félix Uriburu, va ser expulsat de l'Argentina per les seves activitats polítiques i retornà a les Illes Canàries. En aquesta època era conegut com El Gringo, treballava en activitats relacionades amb el tabac i militava en el Sindicat d'Obrers Tabaquers d'Ambdós Sexes (SOTAS) de Santa Cruz de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut, juntament amb altres companys (Ángel Domínguez, Alberto Herrera Rodríguez, Alfonso Jorge Frías, Diego Rodríguez Alberto, Tomás Rodríguez Beníntez, Eduardo Sanjuán Castro i Juan Yanes Pérez), per la seva participació en la vaga del sector tabaquer del 28 de setembre de 1935 a Santa Cruz, que implicà la clausura del SOTAS i una multa de 2.000 pessetes a cada un dels detinguts. El juliol de 1936, arran del cop militar feixista, va ser capturat per les tropes franquistes i tancat uns mesos a la presó de Fyffes de Santa Cruz, però aconseguí escapar l'execució. L'agost de 1938 fou un dels centenars de presos que van ser bescanviats amb el bàndol republicà («Canje de prisioneros "Frente Rojo"») i el setembre d'aquell any arribà a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Membre d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), va ser capturat per les tropes alemanyes en data indeterminada. En 1941 es trobava reclòs al camp de presoners de Ziegenhain (Stalag IX), a Trutzhain (Schwalmstadt, Hesse, Alemanya), i el 27 d'abril d'aquell any va ser enviat, juntament amb altres 27 espanyols, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), amb la matrícula 5.037. En 1943 va ser integrat al «Komando Tenberg», encarregat de la construcció d'una pressa hidroelèctrica al riu Enns. Més tard va ser reintegrat a Mauthausen i posteriorment enviat al subcamp de Gusen, depenent del de Mauthausen. El 5 de maig de 1945 va ser alliberat per les tropes nord-americanes i repatriat a França. S'instal·là a Tolosa de Llenguadoc, on treballà de pintor i milità en la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP). En l'exili era conegut com El Canario.Ángel Mejías Zamorano patí una paràlisi fulminant i després d'un mes en estat comatós, el 20 de gener de 1965, va morir a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), essent enterrat l'endemà.

Ángel Mejías Zamorano (1892-1965)

***

Renato Castagnoli

- Renato Castagnoli: El 29 de març de 1897 neix a Porreta Terme (Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) el socialista, anarquista i anarcosindicalista després, i finalment comunista, Renato Castagnoli. Sos pares es deien Rinaldo Castagnoli i Maria Ropa. Ferroviari de professió, va ser nomenat cap d'estació de primera categoria a Bolonya. A partir de 1914 milità en la Secció de Bolonya del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i des del 1921 en el Partit Socialista Italià (PSI). Membre de la direcció de l'SFI, fou un dels organitzadors de les vagues que tingueren lloc entre 1920 i 1921 i de la vaga antifeixista del 2 i del 3 d'agost de 1922, convocada per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). En represàlia, el desembre de 1923 va ser rellevat del seu servei als ferrocarrils. Entre 1923 i 1925 prengué part en el moviment antifeixista clandestí «Italia Libera». En 1925 el Comitè Central de l'SFI li va informar que s'havia lliurat una ordre de detenció contra ell per haver detingut un tren de carrabiners i de la Guàrdia Reial que es dirigia a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i per fugir de la detenció passà a França. A París treballà en la construcció i s'adherí al moviment anarcosindicalista, afiliant-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), participant en totes les vagues i manifestacions i en la campanya en suport dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En aquesta època col·laborà en els periòdics publicats per Camillo Berneri i amb el Comitè d'Ajuda per a les Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1934 va ser expulsat de França i, abans de tornar clandestinament a París, va ser també expulsat successivament de Bèlgica, Luxemburg i Suïssa. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville; promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. Amb l'esclat de la Revolució espanyola, decidí marxar cap a la Península i el 29 de juliol de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya). D'antuvi fou voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», participant en el combat de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i després, a demanda de l'SFI, va ser enviat a Portbou (Alt Empordà, Catalunya) com a coordinador dels ferrocarrils espanyols. Després va ser nomenat per la Generalitat de Catalunya responsable del Servei de Radiotelegrafia i Goniometria de les estacions de retransmissió de Barcelona, encarregant-se de dues estacions de transmissions i de quatre d'intercepció, i posteriorment cap del Servei de Radiotelegrafia de l'aeròdrom militar de Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya). Participà en nombroses missions aèries i efectuà intercepcions radiofòniques de les posicions clandestines enemigues i de totes les transmissions cap a altres països (Alemanya, França, Regne Unit, Turquia, etc.) per als serveis fronterers de Portbou. En aquestaèpoca també fou membre del grup anarquista italià«Pisacane» i, a partir de començaments de 1937, de la redacció del periòdic Guerra di Classe. També col·laborà en diferents publicacions, com ara Le Combat Syndicaliste, L'Espagne Antifasciste,L'Adunata dei Reffratari i Il Martello. El desembre de 1937, a resultes d'una doble otitis, retornà a França, on va ser detingut per violació del decret d'expulsió de 1934; jutjat, fou condemnat a un mes i quinze dies de presó. Un cop lliure, no retornà a la Península i s'instal·là, sota falsa identitat, a Marsella (Provença, Occitània). Com que el seu nom figurava en la llista de«subversius» aixecada per les autoritats feixistes italianes, l'abril de 1940 va ser detingut a Marsella i tancat, amb altres antifeixistes, durant vuit dies en un cinema. Posteriorment va ser internat al camp de concentració de Vernet (Conflent, Catalunya Nord) i més tard al de Remolins (Llenguadoc, Occitània), on, el febrer de 1941, va ser extradit cap a Itàlia. Jutjat per la Comissió Provincial de Bolonya, el 29 d'abril de 1941 va ser condemnat a cinc anys de desterrament i enviat a Ventotene. El mes de juliol, en aquesta illa de confinament, se solidaritzà amb la Unió Soviètica, que havia estat envaïda pels nazis. Després de la caiguda del feixisme, va ser internat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). El 6 de setembre de 1943 va ser alliberat i s'integrà en la resistència, participant activament en la reconstrucció del moviment sindical clandestí a les poblacions romanyeses. Fou redactor del butlletí clandestí tirat amb multicopista La Tribuna dei Ferrovieri. Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), amb el qual col·laborava des del 1940, i ocupà càrrecs de responsabilitat en l'SFI, com ara la seva vicesecretaria. Renato Castagnoli va morir el 24 de gener de 1967 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Renato Castagnoli (1897-1967)

***

Necrològica d'Eustaquio Bravo Linacero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de novembre 1970

- Eustasio Bravo Linacero: El 29 de març de 1899 neix a Dueñas (Palència, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eustasio Bravo Linacero –algunes fonts citen erròniament el seu nom com Eustaquio. Sos pares es deien Cipriano Bravo i Felisa Linacero. De família llibertària, sos germans Emiliano, Mariano i Vicente van ser destacats militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fuster de professió, en 1917 entrà a formar part de la CNT a Santander (Cantàbria, Espanya). A finals de la dècada dels vint s'establí a Sevilla (Andalusia, Espanya), on milità en la CNT, i en 1931 retornà a Santander. Lluità als fronts durant la guerra civil i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1945 formà part dels grups organitzats llibertaris a Bordeus (Aquitània, Occitània) i posteriorment s'establí a Caen, on milità en la Federació Local de CNT. Sa companya fou Josefa Solana Rumoroso. Eustasio Bravo Linacero va morir el 2 d'octubre de 1970 a l'Hospital Clemenceau de Caen (Normandia, França) i va ser enterrat tres dies després en aquesta localitat.

***

Francisco Atarés Tolosana

- Francisco Atarés Tolosana: El 29 de març de 1900 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Atarés Tolosana. Sos pares es deien Antonio Atarés i Pascuala Tolosana. Llaurador de professió, aconseguí una basta cultura i entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove. En 1921, quan feia el servei militar, lluità en la guerra colonial del Marroc i en 1923 servia com a corneta en el Batalló de Caçadors «Tarifa 5» dels Tambors d'Infanteria del Grup de Forces Regulars Indígenes d'Alhucemas Núm. 5. Amb Benito Gil Abiol i José Sanz Prad, fou dels militants anarcosindicalistes més actius del seu poble i va ser corresponsal del periòdic anarcosindicalista barceloní Solidaridad Obrera en Albudébar. Sa companya fou Máxima Atarés Sen, amb qui tingué un fill. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 va ser capturat i tancat a la presó d'Osca. Francisco Atarés Tolosana va ser afusellat el 31 d'agost de 1936 a Osca (Aragó, Espanya). Son germà petit Máximo Atarés Tolosana, també confederal, havia estat apallissat fins la mort uns dies abans, el 23 d'agost.

***

Manuel Carret Humanes

- Manuel Carret Humanes: El 29 de març 1901 neix a la Huerta del Carmen (El Cotillo, Dos Hermanas, Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Carret Humanes. Sos pares van ser Antonio Carret Claro, de Dos Hermanas, i Dolores Humanes Tamargo, d'Alcalá del Río. Criat al camp, en 1922 va ser cridat a files i enviat al Protectorat Espanyol de Marroc quan les guerres colonials i lluità en diverses batalles al Rif (Xeruta, Bab Taza, Ketama i Xauen), enquadrat en el Cos d'Exèrcit del general Dámaso Berenguer y Fusté, contra les tropes d'Abd el-Krim. Acabà el servei militar a Kasr al-Kabir i en tornar a la Península treballà com a obrer agrícola i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a les Joventuts Llibertàries i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 de juliol de 1927 es casà amb Josefa Rueda García, amb qui tingué tres infants: María, Floreal –com a gran lector de Federico Urales que era– i Amparo. Durant els anys republicans destacà en les lluites socials a Dos Hermanas. El juliol de 1936, quan l'aixecament feixista, presidí el Comitè de Forces Antifeixistes creat per la CNT a la seva seu de Dos Hermanas i organitzà les patrulles de vigilància i de control i manà construir una barricada davant la seu del sindicat. Detingut el 20 de juliol de 1936 per les tropes franquistes, va ser empresonat al vaixell«Cabo Carvoeiro» i portat a Sevilla. Manuel Carret Humanes va ser afusellat l'1 d'agost de 1936 a la paret del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya) juntament amb altres militants.

***

Michele Damiani

- Michele Damiani: El 29 de març de 1903 neix a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista Michele Damiano, més conegut com Michele Damiani. Sos mares es deien Leonardo Damiano i Rosa Lombardi. Pagès de cultura modesta, però lector apassionat de llibres i de publicacions subversives, després d'una breu passada per les Joventuts Socialistes i pel Partit Socialista Italià (PSI), abraçà les idees llibertàries, dedicant-se a la propaganda entre els camperols. En 1921 fundà a Canosa, amb Agostino Raimo i altres companys, el grup anarquista «Luce», destacant en el seu paper d'organitzador de l'agitació social dins dels pagesos de la zona i per la seva presència activa en totes les manifestacions polítiques, fet que va provocar que fos detingut en diferents ocasions. En 1923 s'enfrontà a trets amb un escamot feixista local i fins i tot quan el feixisme es consolidà en el poder continuà enfrontant-se al règim. El juny de 1929 va ser acusat d'haver atiat desordres durant una festivitat religiosa local i d'«actitud irreverent cap els sentiments religiosos de la població». L'abril de 1932, a petició del prefecte de Bari (Pulla, Itàlia), va ser amonestat formalment pels seus «sentiments de revolta», però el novembre d'aquell any va ser exonerat per un «acte de clemència» de Benito Mussolini mateix. Amb son germà Antonio i almenys una dotzena de joves antifeixistes del seu poble, projectà un aixecament armat que havia d'esclatar el 15 de gener de 1933 i que pretenia prendre per assalt alguns edificis públics i neutralitzar els elements destacats del Partit Nacional Feixista (PNF); frustrada la revolta per la intervenció policíaca, va ser detingut amb gairebé tots els participants. Jutjat per aquests fets, va ser condemnat a la pena màxima de cinc anys de confinament, que purgà la colònia penitenciària de Ventontene primer i a la de Ponça després, i on, segons les autoritats, «no donà cap mostra de penediment, sempre freqüentant la companyia dels confinats anarquistes més perillosos». Un cop lliure retornà a Canosa i el 8 de setembre de 1943 reprengué la lluita política denunciant en un acte públic la prohibició de la publicació anarquista, que hagué de sortir clandestinament, titulada Rivoluzione Libertaria,òrgan de l'Alleanza dei Gruppi Libertari dell'Italia Liberata (AGLIL, Aliança dels Grups Llibertaris de la Itàlia Alliberada), que edità amb altres companys. Durant els anys posteriors desenvolupà una intensa acció propagandística i organitzativa, que acabà reconstituint el moviment anarquista de Pulla, alhora que participà en congressos i conferències sobre la realitat local i promogué reunions i assemblees regionals. El juliol de 1945 participà activament en el Congrés dels Grups Llibertaris de Pulla i el 19 de desembre de 1965 fou un dels fundadors, amb Aurelio Chessa, Ivan Guerrini i altres, dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), escissió de la Federació Anarquista Italiana (FAI) oposada al «Pacte associatiu» d'aquesta, que també publicà el periòdic Iniziativa Anarchica. Portovoce precongressuale. En 1975 publicà el llibre L'anarchismo degli anarchici, amb un prefaci de Ciro Cesarano. Michele Damiani va morir el 17 de gener de 1977 a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) arran d'un accidenta automobilístic. La seva biblioteca personal va ser donada a l'Archivio Pinelli de Milà (Llombardia, Itàlia) pels seus hereus. Entre 1992 i 1993 l'Archivio Famiglia Berneri publicà dos volums miscel·lanis en el seu record sota el títol Ricordando Michele Damiani.

***

Martín Gudell

- Martín Gudell: El 29 de març –16 de març segons el calendari julià rus– de 1906 neix a Rochester (Nova York, EUA) l'escriptor, periodista i traductor anarquista i anarcosindicalista Martynas Gudelis, més conegut com Martín Gudell Petrowsky o, simplement, com Martín Gudell, encara que també va fer servir altres pseudònims (Martyno Gudelio, M. Skynimas, M. Petrowsky,P. Šalna, L. Guoba, V. Davainis, etc.). D'origen lituà, tenia la nacionalitat nord-americana. Va fer els estudis secundaris a l'Institut de Marijampolė (Marijampolė, Suvalkija, Lituània). Entre 1926 i 1929 estudià a Kaunas (Kaunas, República de Lituània) i a la Universitat de Berlín (República de Weimar, Alemanya) diverses disciplines (economia, idiomes, periodisme). Treballà de periodista a Lituània i a Berlín en diverses publicacions (Aušrinė, Kovos Kelias, Kultūra,Darbas, etc.) i formà part de la Lietuvos Socialistinės Moksleivijos Organizacija (LSMO, Organització d'Estudiants Socialistes de Lituania). En aquesta època era membre del cercle marxista consellista de Karl Korsch, però establí contactes amb Augustin Souchy, aleshores secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que el decantà pel moviment llibertari i l'anarcosindicalisme. Membre de la Lietuvos Socialistų Revoliucionierių Maksimalistų Sąjunga (LSRMS, Unió Maximalista de Socialistes Revolucionaris Lituans), el 6 de maig de 1929, amb els escriptors Aleksandras Vosylius i Andrius Bulota, participà en l'atemptat frustrat contra el primer ministre lituà Augustinas Voldemaras al Teatre de l'Estat de Kaunas i en el qual resultà mort el capità Pranas Gudynas; Vosylius va ser detingut, jutjat i executat, però Bulota i sa companya i Martynas Gudelis aconseguiren passar a Polònia i arribar aÀustria a través de Txecoslovàquia. Després va fer de corresponsal del periòdic lituà LietuvosŽinios a Berlín i París. En 1932 s'establí a Barcelona (Catalunya), on, a més d'enviar col·laboracions a Lietuvos Žinios, treballà de professor de rus i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Barcelona vivia amb diversos companys anarcosindicalistes alemanys, especialment amb Arthur Lewin. A Catalunya deia que era fill d'una russa blanca (Petrowsky) i d'un català anarcosindicalista (Gudell) que havia emigrat als EUA. En 1933 publicà en lituàSukilusi Ispanija (Revolta a Espanya), sobre el moviment revolucionari anarquista durant la II República espanyola, i traduí al castellà, sota el pseudònim M. Petrowsky, el llibre d'Efim Yarchuk Cronstadt. Su significación en la Revolución Rusa. El novembre de 1936, amb Francisco Carreño Villar i José Berruezo Romera, en qualitat de traductor, formà part de la delegació de la CNT que va ser enviada a Moscou (URSS) per a participar en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre. En aquest viatge fou el secretari d'Antoni Maria Sbert Massanet, president de l'ambaixada extraordinària de la II República davant l'URSS. Sobre aquest viatge, en 1945 publicà en lituà una important ressenya crítica del règim comunista (Ką girdėjau Sovietų Sąjungoje), que fou traduïda al castellà i publicada l'any següent a Mèxic sota el títol Lo que oi en la URSS i al suec a Estocolm com Spanjor I sovjet. Vad jag hörde i SSRU. Membre del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1937 va ser nomenat secretari de les Oficines de Propaganda Exterior de la CNT-FAI, creades el 10 d'abril d'aquell any i de la qual també formava part Helmut Rüdiger, per l'AIT, i Joaquín Cortés, per la CNT, encarregades de la publicació de periòdics, fullets, llibres, etc., en diverses llengües. Després de la sortida de Ferdinand Götze dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i la fundació d'un grup alternatiu enfrontat, la Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Lliure Socialrevolucionari Alemany), va fer costat, amb Gerhard Thofern i Eugen Scheyer, aquest darrer grup. Entre novembre i desembre de 1937 formà part del servei jurídic de la CNT-FAI que defensà els nombrosos companys detinguts per haver tingut relacions amb el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) o per haver desertat de les Brigades Internacionals arran dels enfrontaments sorgits el maig de 1937 contra la reacció estalinista. Però la seva discreció vers els companys alemanys detinguts, va ser durament criticada per part dels DAS. En un informe dels serveis especials comunistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), d'octubre de 1937, és definit com a«un emigrat rus blanc» que encapçala dins de la CNT «un grup obertament contrarevolucionari, que ha participat estretament amb el POUM en la preparació i en la realització d'un cop contrarevolucionari a Barcelona». En 1937 publicà, sota el pseudònim M. Skynimas, la seva traducció al lituà del llibre de Vicente Blasco Ibáñez La barraca, sota el títol Prakeikta žemė (Terra maleïda). En 1938 fou membre de l'«Agrupació FAI» de Barcelona. L'octubre de 1938 acompanyà, amb Lola Iturbe i Pedro Herrera Camarero, la veterana anarquista Emma Goldman, de qui va fer de traductor, de visita per la Península per a veure les realitzacions de la Revolució espanyola, en els seus desplaçaments al front i a les col·lectivitats. Quan el front català caigué, amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) i Nicolás, signà a París un acord per a transferir els fons documentals de la CNT a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam (Països Baixos) i el febrer de 1939, ambSimon Radowitzky (Raúl Gómez), passà amb camió aquests arxius a França. En aquests anys col·laborà en «Radio CNT-FAI», de Barcelona, i en Solidaridad Obrera i en Umbral. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, en 1940 es traslladà als EUA –com que no tenia documentació que demostrés que era nord-americà, va convèncer els buròcrates d'immigració cantant Twinkle,  Twinkle, Little Star, cançó que havia aprés a la guarderia. El 31 de maig de 1940 parlà en l'homenatge pòstum a Emma Goldman que se celebrà al Town Hall de Nova York (Nova York, EUA), on també intervingueren Leonard D. Abbott, John Haynes Holmes, Roger Baldwin, Norman Thomas, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Harry Kelly, Rudolf Rocker, Dorothy Rogers, Eliot White i Clifford Demarest. En 1941, publicà en lituà Ispanų kovos dėl laisvės. Svarbiausi pilietinio karo epizodai (La lluita espanyola per la llibertat. Episodis de la Guerra Civil). En aquests anys col·laborà en la premsa anarquista de l'exili, com ara España Libre i Estudios Sociales, i en Delo Truda, de Nova York. En els anys cinquanta col·laborà en les revistes literàries lituanes Literatüra i Literatüros Metraštis. Instal·lat a Chicago (Illinois, EUA), treballà en la redacció del periòdic socialista nord-americà en llengua lituana Naujienos. The Lithuanian Daily News, del qual assumí l'administració en 1951 i el qual fou l'editor responsable entre 1969 i 1986. Presidí la Societat d'Escriptors Lituans de Chicago, fou president de l'associació cultural«Žiburėlio» i director del Cementiri Nacional de Lituània de Chicago. A més de les obres citades, és autor  d'Skynimai dega (1935), BoliausŠilinio nuotykiai (1943), Martinaičio atsiminimai (1947), Lietuviai gynė savo miškus (1950) i Povilas Mileris. Biografijos bruožai (1973), entre d'altres. Alguns autors pensen que també va fer servir el pseudònim M. Perkūnija. Martín Gudell va morir el 4 de juliol de 1993 a Chicago (Illinois, EUA). A l'IISH d'Amsterdam es conserva documentació seva, com ara correspondència (Emma Goldman, Andrés Bulota, Virgilio Gozzoli, Agnes Inglis, Jesus Lara Trueba, Vitas, Zhang Yan, etc.), informes sobre les seves tasques confederals a Catalunya, documents personals, etc.

Martín Gudell (1906-1993)

***

Honorio Gimeno Pérez

- Honorio Gimeno Pérez: El 29 de març de 1907 neix a Espadella (Alt Millars, País Valencià) el naturista llibertari Honorio Gimeno Pérez, conegut com Dr. Hidrófilo. Sos pares es deien Honorio Gimeno i María Pérez. Quan estudiava medicina a Barcelona (Catalunya) quedà captivat per la lectura de les obres de Maximilian Bircher-Benner, Sebastian Kneipp, Louis Kuhne i Vincent Priessnitz, i es lliurà en cos i ànima al naturisme i al vegetarianisme. La seva manera d'anar pel món (barba llarga, robes lleugeres, sandàlies, etc.) topaven amb la resta d'estudiants. Després d'acabar la carrera de medicina amb 11 matrícules d'honor, marxà cap a Alemanya on estudià al balneari naturista que Sebastian Kneipp tenia a Bad Wörishofen (Suàbia, Baviera), especialitzant-se en hidroteràpia. Posteriorment amplià estudis de medicina natural amb Emil Klein a la Universitat de Jena (Turíngia, Alemanya) i a Suïssa. En tornar a Barcelona s'establí com a metge naturista i comptà amb el suport dels cercles llibertaris, col·laborant en la premsa anarquista i naturista (Acción Naturista, Bionomía,Cuadernos de Bionomía, Helios, etc.). També destacà com a conferenciant, com ara «Utilidades del excursionismo» (Ateneu Popular del Poblenou de Barcelona, setembre de 1932), «El naturisme, complemento de todo hombre progressista» (Ateneu Racionalista de Barcelona, febrer de 1933), «Cómo empezó y se ha desarrollado el naturisme» (Ateneu Racionalista de Barcelona, abril de 1933), «El naturisme en la actualidad» (Barcelona, 16 d'agost de 1934, radiada a tota la Península), «Vicios que se consideran costumbres» (Ateneu Eclèctic de Barcelona, 21 de febrer de 1935),«Curso completo elemental de naturisme medico» i «El aire y el sol como inestimables agentes terapéuticos» (Barcelona, gener de 1936), «Naturismo centroeuropeo» (quatre sessions a Barcelona el juny de 1936). Amb Juan García Giner i Casiano Ruiz Ibarra, organitzà la III Assemblea Naturista Espanyola, que se celebrà entre el 16 i el 19 de maig de 1933 al Balneari de Busot (Aigües, Alacantí, País Valencià). Entre 1935 i 1936 col·laborà amb l'Organització Sanitària Obrera (OSO), lligada a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en diverses convocatòries del Congrés Naturista Espanyol. Durant la guerra civil fou tinent mèdic provisional de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Només va escriure un llibre, Vicente Priessnitz o el genio de la hidroterapia, que es publicà per lliuraments en diferents revistes naturistes. En 1949 fundà a Sant Just Desvern (Baix Llobregat, Catalunya) la primera clínica naturista a Espanya. Formà part de la Federació Vegetariana Espanyola i entre el 23 i el 29 de juny de 1963 participà en el XVII Congrés Internacional Vegetarià celebrat a Barcelona. Honorio Gimeno Pérez va morir el 26 de febrer de 1991 a la Clínica Delfos de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'Horta de la ciutat. Pòstumament, en 1994, la revista Integral publicà el recull d'articles Hidroterapia y naturisme. Paso por Helios del doctor Gimeno.

Honorio Gimeno Pérez (1907-1991)

***

Eustaquio Benito González

- Eustaquio Benito González: El 29 de març de 1908 neix a La Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eustaquio Benito González–a vegades el seu nom citatEustasio. Sos pares es deien Pedro Benito i María Presentación González. Sembla que quan tenia vuit anys emigrà amb sa família a França i que durant la Revolució retornà a la Península i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista passà a França. Després de la II Guerra Mundial, en 1949, s'establí a La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània), on treballà en diversos treballs (fusteria, manutenció, xofer, etc.) fins que trobà feina de teixidor en una manufactura local fins a la seva jubilació. Milità en la CNT, amb Joaquim Andreu Pastor, Ignasi Ardèvol i altres, i ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara el de tresorer de la Federació Local de La Bastida de Roairós. En 1979, després de la mort de sa companya María Manzanares, es traslladà a Perpinyà amb una nova companya i milità en la CNT, de la qual va ser nomenat secretari, i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Eustaquio Benito González va morir el 21 de novembre de 1985 a Perpinyà (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat l'endemà per sa família a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

Eustaquio Benito González (1908-1985)

Continua...

---

Sa Pobla, Anys 40 i 50 – Aquelles “espanyolades”! - Els cines de sa Pobla en la memòria -

Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares) ens anam empassolant -sense creure en el que ens mostren- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta línia d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei de tan tèrbols interessos: la mistificació històrica, la mentida més barroera. (Miquel López Crespí)

Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares) ens anam empassolant -sense creure en el que ens mostren- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta línia d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei de tan tèrbols interessos: la mistificació històrica, la mentida més barroera. El "meu" heroi no podia ser mai els estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el meu pare i els meus oncles. Malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim.

Menció a part mereixeria un film -igualment de propaganda- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyolada" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes -el poble tagàlog de les Felipines- dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i España (una guerra fomentada, com la de Cuba, pels nord-americans) fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen sense voler deixar les armes. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment. Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.

Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".

Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis dels Sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors de la postguerra: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia de l'Estat, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits diàlegs -discursos gens amagats- dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona...

Bartomeu Fiol i Miquel López Crespí -

"El llenguatge hi llisca amb una facilitat que és d'agrair, sense entrebancs de lèxic literari més o manco imposat o forçat, sense sintaxis llibresques. Tot plegat, les quatre darreres narracions esmentades són una festa en la què cal participar. Que ningú deixi d'aprofitar-la pels prejudicis de l'Establishment davant l'abundor de l'escriptura de López Crespí. Tant de bo que aquestes quatre retxes animassin qualcú a la lectura de Vida d'artista. De veritat que ho paga". (Bartomeu Fiol)

Per Bartomeu Fiol (Descalç), escriptor

Un text dóna testimoni del seu autor i de la seva circumstància. Tanmateix -des del punt de vista d'una crítica mínimament rigorosa- això no és el més important que pot fer. Si definim el text literari com aquell que té vocació de quedar, que aquesta vocació s'acomplesqui o no, no depèn sols de l'eventual valor de la cosa de la qual es dóna testimoni. Més aviat, en l'obra d'art, en l'obra literària, depèn d'altres elements. En tot cas, un llibre ha d'esser jutjat o valorat per ell mateix, independentment de les bones o males intencions del seu autor. La qual cosa vol dir que, tant en l'escriptura com en l'art en general, les bones intencions no basten mai. Perquè aquestes no asseguren, per elles mateixes, que una obra quedi. I si el camí de l'infern diuen que està empedrat de bones intencions, el quid de la qüestió en un text literari rau en quedar, en aguantar-se per ell mateix. L'autor no pot saber si això s'ha produït fins que no rep algun acusament de recepció. Al cap i a la fi, una obra no existeix plenament fins que no és acollida pel lector, fins que no és aixecada -per dir-ho així- per la lectura. L'escriptua sense lectura no és més que un procés parcial. L'obra no la fa solament l'autor. De qualque manera, el lector també contribueix -i de forma decisiva- a la seva realització, a la seva realitat. Vida d'artista, el recull de narracions de l'amic Miquel López Crespí que va rebre el premi Serra i Moret de l'any 1993 i que va esser publicada l'any passat, sens dubte dóna testimoni de la biografia de l'autor i de la seva circumstància político-social; circumstància històrica - si no trobau massa altisonant aquest sintagma- que també és la nostra, de grat o més aviat per força. Això és especialment ver de les narracions "Cercle clos", "Abans de començar la feina", "Entorn de l'assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian", "La guerra quotidiana" i "El darrer resistent" [...]. Però també de "La maleta de l'oncle", en forma de carta, que sí ho és, que sí és de les que queden més, tot provant d'explicar "la meva dèria d'escriure, aquesta beneitura d'embrutar papers" en funció del llegat familiar, de l'oncle que "va esser l'ànima de la construcció de les Escoles Graduades" i que va acabar a l'Argentina -com tants d'altres-; del pare que va lluitar al costat dels anarquistes i que, acabada la guerra incivil, va esser enviat a Cavorques, amb el batalló de treballadors número 151; i de l'altre oncle que va lluitar amb els comunistes i va arribar a sa Pobla amb una feixuga maleta plena de llibres prohibits, d'aquells que hi havia que guardar ben amagats, supervivents miraculosos del gloriós engronsament.

També tenen tot el dret a aspirar a la permanència altres eficaços textos narratius de contingut divers, tals com unes ben realistes "Alegries del matrimoni" i, en particular, "Revolta", "Follia permanent" i "El tren"; aquestes tres darrers amb fortes ressonàncies kafkianes i amb un sentit de l'humor -a estones força negre, és clar-, que es guanya del tot la necessària complicitat del lector.

El llenguatge hi llisca amb una facilitat que és d'agrair, sense entrebancs de lèxic literari més o manco imposat o forçat, sense sintaxis llibresques. Tot plegat, les quatre darreres narracions esmentades són una festa en la què cal participar. Que ningú deixi d'aprofitar-la pels prejudicis de l'Establishment davant l'abundor de l'escriptura de López Crespí. Tant de bo que aquestes quatre retxes animassin qualcú a la lectura de Vida d'artista. De veritat que ho paga.

(1) Article de Bartomeu Fiol publicat a Baleares (1-II-96) amb el pseudònim "Descalç".

Anarcoefemèrides del 30 de març

Esdeveniments

La detenció de Ravachol segons un dibuix d'Henri Meyer (Le Petit Journal Illustré, 16 d'abril de 1892)

- Detenció de Ravachol: El 30 de març de 1892 l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol, es detingut, no sense dificultat, al restaurant Véry, situat al número 24 del bulevard de Magenta, de París (França). Tres dies abans, el 27 de març, després de posar una bomba al domicili de l'assistent del procurador general de l'Audiència, s'aturà al restaurant Véry on conegué Jules Lhérot, cambrer i cunyat de l'amo. Lhérot li exposà algunes crítiques al servei militar i Ravachol aprofità l'avinentesa per explicar-li teories anarquistes i antimilitaristes, alhora que feia diversos comentaris sobre la bomba que acabava d'explotar. Quan tres dies després, Lhérot va veure entrar el sospitós home de dies abans, reconegué l'autor de l'atemptat que havia descrit la premsa i cridà la policia. Ravachol fou detingut per una desena d'agents policíacs comandats pel comissari Dresch. La mateixa horabaixa de la seva detenció dictà als seus guardians i interrogadors una mena de memòries; perdudes, van ser trobades als Arxius de la Policia de París per l'investigador Jean Maitron i publicades en 1964 en el llibre Ravachol et les anarchistes. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del judici a Ravachol, una bomba esclatà al restaurant Véry matant l'amo i un client.

Detenció de Ravachol (30 de març de 1892)

***

Premsa llibertària Internacional

- Surt L'Action Révolutionnaire: El 30 de març de 1902 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari anarquista L'Action Révolutionnaire. Philosophique, artistique et littéraire. Volia ser una tribuna lliure que recollís totes les concepcions filosòfiques, artístiques i literàries, alhora que ser un òrgan d'expressió dels «febles, oprimits i explotats», amb la finalitat d'«elevar la mentalitat humana». El periòdic combatrà el parlamentarisme i reivindicarà l'abstenció a les eleccions polítiques. Va ser fundat per Martin –gerent dels dos primers números– i Henri Fabre (Dayen), membre del grup anarquista«Germinal» –gerent de la resta de números. De la redacció local van formar part C. Morin, Surville, Luc Rozard i Henri Fabre. Trobem articles d'Henri Fabre, Sébastien Faure, Guerdat, Ense, Jean Canut, Eugène Merle, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Paul Reclus, Dubois-Desaules, Jean Grave, Octave Mirbeau i Émile Pouget, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim fou el del 4-11 de maig de 1902, del qual es van tirar 1.100 exemplars, i deixà de publicar-se per problemes financers.

***

Capçalera de L'Affranchi

- Surt L'Affranchi: El 30 de març de 1906 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Affranchi. Organe de propagande libertaire. Editat i imprès per Raphaël Fraigneux, primer va ser mensual i més tard apareixeria irregularment fins la seva desaparició, el 9 de febrer de 1914, després d'haver publicat 47 números. Entre els seus col·laboradors, molts dels quals no signaven, trobem  Émile Armand, Marcel Calas, Edmond Darteze, F. Legrand, Maurice Marchal, Paul Paillette, Paraf-Javal, Paul Sosset, Georges Yvetot, entre d'altres. El periòdic («Editions de L'Affranchi») també va editar dos fullets de temàtica llibertària i antimilitarista de Fraigneux en 1911: Étude sur un cas de conscience iSi la guerre venait... Va tornar-se a publicar, pel mateix editor, en 1920 amb el títol L'Affranchi. Organe indépendant bi-mensuel.

***

Portada del primer número d'Internationale Arbeiter Chronik

- Surt Internationale Arbeiter Chronik: El 30 de març de 1914 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic mensual anarquista en llengua alemanya Internationale Arbeiter Chronik. Organ zur Förderung eigener Initiative, selbstständiger Aktion im Proletariat (Crònica Internacional del Treball. Òrgan per a promocionar en el proletariat la pròpia iniciativa i l'acció independent). Va ser editat i publicat pel propagandista anarquista Max Baginski, amb l'ajuda d'August Lott i el suport financer dels membres del Frei Wort Group (Grup Paraula Lliure). Tenia la redacció al número 751 East 181st Street del Bronx novaiorquès. Aquest periòdic antimilitarista, reproduí textos de Mikhail Bakunin, Karl Marx, Johann Most i Friedrich Nietzsche, entre d'altres, i publicà textos sobre sindicalisme, notícies sobre el moviment anarquista als EUA i l'estranger, a més de poesies i altres notícies culturals. En sortiren set números, l'últim el setembre de 1914.

Max Baginski (1864-1943)

***

Es saqueo de sa plasa

- Estrena d'Es saqueo de sa plasa: El 30 de març de 1919 Jaume Palmer Escalas estrena al Teatre Balear de Palma (Mallorca, Illes Balears) el sainet Es saqueo de sa plasa. Sainete historich bilingüe amb'un acte, fonamentat en la Revolta de les subsistències que va tenir lloc el 18 de febrer d'aquell any en aquesta ciutat patrocinada pels anarcosindicalistes. Pareix que el nom de l'autor és un pseudònim de l'escriptor satíric es Mascle Ros (Jordi Martí Rosselló). La peça, que es va publicar aquell mateix any, aporta una valuosa informació sobre com visqué una família obrera aquells fets. La tria dels dos protagonistes masculins, en Simó i en Perico, tots dos obrers ferrers de la Companyia de Ferrocarril, sembla encertada, ja que representen dos tipus d'obrer molt característic a la Palma d'aleshores. Tots dos comparteixen la seva admiració pel líder socialista Llorenç Bisbal, aquells anys regidor de Palma, i per les seves intervencions a l'Ajuntament denunciant l'embarcament il·legal de subsistències amb el vistiplau de l'autoritat. I ambdós expliquen que estan en vaga per demanar augment salarial davant la desmesurada pujada dels preus. Difereixen, però, en el fet que Simó continua tenint els referents tradicionals de l'obrer-artesà, ja que tot i que accepta la vaga com a forma de lluita, no aspira a un canvi radical de la societat. Els seus valors cristians el fan condemnar el saqueig com a robatori, sense que la fam ho justifiqui. En canvi, en Perico, militant socialista, parla de «la Repartidora», el mite revolucionari, i crida a favor de la igualtat i contra la burgesia. I, curiosament, moltes d'aquestes consignes són en castellà, però en canvi ell fa servir el català amb els soldats castellanoparlants. Palmer també ens explicar alguna cosa sobre la cultura obrera ciutadana, quan en Perico eufòric canta La Marsellesa, o quan la família obrera demostra la seva afició a la sarsuela. L'estrena d'Es saqueo de sa plasa va ser un èxit«sorollós».

Jaume Palmé Escalas: Es saqueo de sa plasa. Tip. de Antonio Homar. Pont d'Inca, 1919

***

Capçalera de ¡Despertad!

- Surt ¡Despertad!: El 30 de març de 1928 surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer número del periòdic anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) ¡Despertad! Decenario órgano de la Federación Regional Marítima afecta a la CNT. A partir del número 8, del 9 de juny de 1928, passarà a ser setmanal, amb una tirada entre 2.500 i 3.000 exemplars. La direcció corria a càrrec de José Villaverde i van escriure Diego Abad de Santillán, Progreso Alfarache, T. Armengol, T. de la Llave, Pere Foix Cases (Delaville), Dionysos, Miguel Giménez, E. Labrador, Gastón Leval, Juan López, M. Mascarell, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Issac Puente, Tomassetti, entre d'altres. Va publicar 125 números, l'últim el del 25 d'octubre de 1930, resultat de l'acord d'un Ple Regional que va decidir la suspensió del periòdic per facilitar la sortida de Solidaridad Obrera. En 1930 Joan Peiró va publicar un fullet (Ideas sobre sindicalismo y anarquismo), amb un epíleg de José Villaverde, amb un recopilació dels articles publicats en aquest periòdic.

Naixements

Notícia de l'escorcoll d'Henry Wysmans apareguda en el diari parisenc La Lanterna del 21 de març de 1893

- Henry Wysmans: El 30 de març de 1858 neix a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Henry Wysmans, citat de diferents maneres (Wysman,Weysmans, Weysman, etc.). Es guanyava la vida fent de joier i negociant amb pedres precioses. Segons un informe policíac, en 1880 era membre de la Lliga Col·lectivista Anarquista (LCA) de Brussel·les. Amb Hubert Delsaute i Ferdinand Monier, publicà un article sobre Bèlgica en el número 5 (23 de març de 1884) de L'Hydra Anarchiste, de Lió (Arpitània). Milità en el Syndicat Bruxellois des Ouvriers Bijoutiers (SBOB, Sindicat dels Obrers Joiers de Brussel·les). Entre 1885 i 1886 col·laborà en el periòdic Ni Dieu ni maître, publicat per Egide Govaerts. Destacat orador, entre 1886 i 1891 intervingué, a vegades amb Jules Moineau, en nombroses conferències i mítings de propaganda anarquista i de la Libre Pensée a diferents poblacions belgues i dels Països Baixos. El gener de 1886, organitzat perL'Étincelle Révolutionnaire, parlà en un míting a Verviers (Valònia) on va fer una crida a la «revolució violenta».El 10 de gener de 1886 participà en una reunió anarquista a Lieja (Valònia) i un mes més tard ho va fer en una vetllada literària, musical i de dansa, on va fer una xerrada sobre la història de la humanitat, l'estat actual de les coses i els mitjans per a millorar la situació. El 27 de març de 1886 va fer un violent discurs en un míting anarquista a Brussel·les a la sortida del qual es produïren diferents incidents. El 14 de juny mantingué un  intens debat dialèctic en un míting a Brussel·les amb el socialista Edouard Anseele. En 1886 acompanyà Guillaume Davister (Jean) per les regions mineres de le Borinage i la conca de Charleroi per distribuir socors econòmics, especialment el resultat d'una col·lecta de la Socialist League (SL, Lliga Socialista) de Londres, i per escampar les idees anarquistes amb l'esperança de poder portar dinamita als obrers de Verviers en lluita. En 1888 publicà a Brussel·les, sense citar-ne l'autor, el primer volum del fullet d'Hector Morel Dialogues entre un anarchiste et un autoritaire. Publication anarchiste; el segon volum va ser publicat el novembre d'aquell any també a Brussel·les per Ferdinand Pintelon. El 29 d'octubre de 1887 participà en una protesta anarquista contra les penes de mort als «Màrtirs de Chicago». En 1889 formà part del grup anarquista«L'Égalité» (Octave Berger, Émile Brassine, Léon Dauphin i Hubert Delsaute) que intentà comprar material per a muntar una impremta. Aquest grup edità el fullet Le Communisme Anarchiste i entre abril i agost de 1889 publicà a Saint-Josse-ten-Noode el periòdic Le Drapeau Noir. La policia el presentà com «el cap d'un grup d'anarquistes moderats». En el Congrés Internacional Obrer Socialista que se celebrà entre el 16 i el 23 agost de 1891 a Brussel·les, representà els grups anarquistes belgues, que finalment van ser exclosos, i amb Ferdinand Pintelon i Fernández Ramos, va fer un míting el 22 d'agost a la Sala Rubens per protestar per aquesta mesura i defensar les posicions anarquistes, que reivindicaven la dissolució de totes les organitzacions centrals. El 19 de març de 1893 el seu domicili, al número 13 del carrer Sacilquin de Saint-Josse-ten-Noode, va ser escorcollat sense èxit per la policia en la seva absència, ja que es trobava a la feina; en aquesta ocasió, sa companya assegurà que des de feia molt de temps son marit no s'ocupava de la «política militant» i durant l'escorcoll només es van trobar unes cartes enviades des de la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa) per l'anarquista Placide Schouppe. Son germà Corneille Wysmans (1868-?), carnisser de professió, també va ser un destacat anarquista de Brussel·les. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Charles Galau (21 de febrer de 1891)

- Charles Galau: El 30 de març de 1873 neix a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) el carreter anarquista Charles-Louis-Joseph Galau–també citat erròniament Gallau i Gallot–, conegut com Baudin. Sos pares es deien Louis Galau, carreter, iÉléonore Prou. El 19 de febrer de 1891, en un sorteig de reclutes a Saint-Denis (Illa de França, França), amb altres companys anarquistes, crida diverses consignes («Fora la pàtria! Visca l'anarquia»), fet pel qual va ser processat, juntament amb altres companys (Michel Bastard, François Collion, Henry Decamps, Nestor Ferrière, François Pernin i Arthur Voyez), el 23 de març d'aquell any per «crits sediciosos»; tots van ser absolts a excepció de Decamps, que va ser condemnat a 15 dies de presó. El 22 d'abril de 1892 va ser detingut amb son pare, juntament amb molts altres anarquistes, de manera preventiva davant la manifestació del Primer de Maig. Cap el 1893 es refugià a Londres (Anglaterra) i visqué al Stanhope Street de la ciutat. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 23 de febrer de 1894 va ser detingut per la policia britànica portant els retrats de Ravachol i d'Auguste Vaillant, a més de circulars i manifests (Vengeance is a duty i Dynamiters' Manifesto). En 1896 vivia al Seaton Street d'aquesta ciutat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Charles Galau (1873-?)

***

Notícia de la detenció de Lucien Navel apareguda en el diari parisenc Le Journal del 20 de juliol de 1918

- Lucien Navel: El 30 de març de 1894 neix a Pont-à-Mousson (Lorena, França) l'antimilitarista i anarquista Louis Lucien Navel. Sos pares es deien Charles François Navel, jornaler, i Anastasie Rommé. Era el germà major de l'escriptor Georges Navel, a qui el va introduí en el pensament llibertari. Es guanyava la vida treballant en una foneria. Ben aviat destacà pel seu antimilitarisme i, arran d'un informe de la comissaria de policia de Pont-à-Mousson del 26 de maig de 1913 elaborat per les seves crítiques a la«Llei dels Tres Anys» –llei que ampliava de dos a tres anys la duració del servei militar amb la finalitat de preparar l'exèrcit per a una eventual guerra amb Alemanya–, va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes amb l'anotació «a detenir». En aquestaèpoca es definia com a «socialista unitari i anarquista llibertari» i era membre dels «Amics de Le Libertaire». L'agost de 1913 la policia l'acusà de distribuir La Bataille Syndicaliste i Le Libertaire. No obstant tot això, en 1914 s'enrolà voluntari en el 169 Regiment d'Infanteria, però va ser desmobilitzat després per commoció cerebral. S'instal·là al número 28 del carrer Geoffroy-l'Asnier del IV Districte de París (França) i, després de llegir Ce qu'il faut dire i La Vague, publicacions anarquistes contràries a la«Unió Sagrada», retornà al seu antimilitarisme de preguerra. Entre el juny i desembre de 1917 treballà a la fàbrica Revelin i entre el 25 d'abril i el 10 de setembre de 1918 a l'empresa Dedart, al número 57 del bulevard Pictus. En aquesta època vivia al número 6 de l'avinguda Bel-Air. El 19 de juliol de 1918 va ser detingut per haver ferit d'una ganiveta al coll l'ajustador Aristide Rimez durant una discussió. Després s'instal·là a Lió (Arpitània), on sa família s'havia establert. Animador de les Joventuts Sindicalistes, la policia local elaborà un informe el 15 de desembre de 1918 pel discurs apologètic de Karl Liebknecht i de la Revolució russa que realitzà en una manifestació del Sindicat de la Metal·lúrgica a la Borsa del Treball. El juliol de 1919 vivia al número 62 del carrer de la Part-Dieu, del barri de La Guillotière de Lió i en aquesta època treballava com a obrer en una màquina desbarbadora al taller de motors d'aviació Zénith («Société du Carburateur Zénith»). El 6 de setembre de 1919 es casà amb la cantant antimilitarista i anarquista Marguerite Jeanne Fort. El febrer de 1920 va ser nomenat delegat sindical de la fàbrica Zénith i fou un dels animadors de la vaga de metal·lúrgics de Lió. Lucien Navel va morir el 18 d'agost de 1974 a Bron, a la metròpoli de Lió (Arpitània).

***

Giuseppe Mariani

- Giuseppe Mariani: El 30 de març de 1898 neix a Castellucchio (Llombardia, Itàlia) l'activista anarquista Giuseppe Mariani. Per influència de sos germans, va començar a militar de molt jove en el moviment llibertari de Castellucchio. En 1913 emigrà amb sa família a Màntua, on començà a treballar a ca un sastre i, després d'una temporada desocupat, en els ferrocarrils. Durant la primavera de 1917 fou cridat a files i dos mesos després emmalaltí de malària; durant la convalescència desertà. Obligat a comparèixer davant un tribunal de justícia, simular estar foll i fou llicenciat per «malaltia mental», però, a resultes d'aquests antecedents no va trobar cap feina. En aquesta època continuà militant en el moviment anarquista i en el sindicat de ferroviaris de Màntua. A començaments de 1919 s'instal·là a Milà com a obrer mecànic i participà activament en el moviment anarquista de la capital llombarda. En aquestaèpoca fou empresonat per col·laboració secundària en un seguit d'atemptats comesos pel grup de Bruno Filippi. Després del seu alliberament, l'octubre de 1920 participà, amb Giuseppe Boldrini i Ettore Aguggini, en una sèrie d'atemptats i d'enfrontaments amb la policia i escamots feixistes. A finals de 1920 retornà a Màntua, on muntà un Cercle d'Estudis Socials i començà a arreplegar armes i explosius per engegar un moviment insurreccional. Arran de l'empresonament d'Errico Malatesta i d'una crida a la vaga general, retornà a Milà, on el 23 de març de 1921 fou un dels autors de l'atemptat contra el teatre Diana; aquest atemptat, d'antuvi dirigit contra Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista, i que sens dubte fou preparat i manipulat per la policia, va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors i fou l'origen d'una espectacular repressió contra el moviment llibertari. L'abril de 1921 fou detingut a Màntua; després de confessar la seva participació en l'atemptat, fou jutjat i condemnat a cadena perpètua. El 20 de juny de 1922 fou transferit de la presó de San Vittore a la penitenciaria de San Stefano, on passà 10 anys en una cel·la d'aïllament. Un cop fou restablert a la presó ordinària, treballà com a sastre i va fer cursos de francès i d'italià a la resta de penats. El 15 de novembre de 1943 fou un dels promotors del sagnant motí de la presó de San Stefano. L'1 de juliol de 1946 sortí alliberat gràcies a l'amnistia que s'atorgà l'any anterior. Com a membre de la Federació Anarquista Italiana (FAI), participà en el II Congrés d'aquesta organització tingut a Bolonya entre el 29 i el 30 de setembre de 1946. El 20 de maig de 1951 assistí com a delegat al Congrés de Bolonya del Comitè Nacional per les Víctimes Polítiques. En aquests anys publicà els seus llibres de records, Memorie di un ex terrorista (1953) i Nel mondo degli ergastoli (1954), i deixà inèdit un altre, 25 anni dopo. Després del congrés de la FAI tingut a Liorna entre l'1 i el 2 de maig de 1954, fou nomenat, amb la finalitat d'assegurar-li uns petits ingressos, responsable de la llibreria de la FAI, càrrec que serà renovat en el congrés de Senigallia portat a terme entre l'1 i el 4 de novembre de 1957. En 1956 es casà amb l'anarquista francesa Suzanne Saunnier. Després s'establí a La Spezia, a Carrara i, finalment, a Sestri Levante. Giuseppe Mariani va morir el 25 de març de 1974 a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia).

Giuseppe Mariani (1898-1974)

***

Giuseppe Livi (anys cinquanta)

- Giuseppe Livi: El 30 de març de 1899 neix a Arezzo (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Livi, conegut com Beppone Livi i com a Unico i Iconoclasta en la resistència. Sos pares es deien Alessandro Livi, maleter temporer a l'estació, alcohòlic i violent (assassinà son fill Attilio en una baralla), i Vittoria Livi; parella que havia retornat a Itàlia després d'una desgraciada emigració al Brasil. Era fill d'una molt empobrida família nombrosa treballadora formada per set germans i ell va ser donat en acolliment. Només pogué assistir a l'escola elemental i ben aviat es va posar a fer feina com a venedor ambulant (de joguines que construïa, de medicaments per a gallines, de galetes, etc.) i com a fruiter. En aquests anys de joventut la seva passió fou el ciclisme. Fascinat per les idees de Pietro Gori i Errico Malatesta, des de molt jove començà a militar, juntament amb sos germans, en el grup anarquista local. Segons els arxius policíacs, tingué un caràcter violent i freqüentà els elements de la petita delinqüència de la seva ciutat, però alhora desenvolupà una intensa activitat propagandista anarquista entre la classe treballadora. Va ser detingut, jutjat i empresonat en diverses ocasions per delictes comuns (robatoris, danys, lesions, etc.). Antimilitarista convençut, durant la Gran Guerra patí condemnes per part dels tribunals militars de Bolonya i de Florència per un total de quatre anys i sis mesos sota l'acusació de «derrotisme», desobediència i insubordinació. A finals de 1920, com palesa les notes seves publicades al diari Umanità Nova, signades Livi i BF, manifestà una destacada actitud cap a rebel·lia social. Encapçalà una comissió de desocupats i protagonitzà una incursió als locals de la directiva de l'«Officine Bernardini», tallers de mecànica general d'Arezzo. Condemnat a un any de reclusió pel Tribunal d'Apel·lació de Florència, va sortir de la presó el gener de 1923. Fitxat com a«perillós anarquista», causant de lesions, ultratges i violència a la força pública, va ser posat sota estricta vigilància. Encara que continuà tenint la residència a Arezzo, es traslladà en 1924 a Anghiari (Toscana, Itàlia) i es mogué contínuament amb bicicleta i amb el seu carro per mor de la seva feina d'un mercat a un altre, alhora que estableix contactes per al moviment anarquista. En 1925 va morir la seva primera companya i posteriorment conegué Angiola Crociani (Giangia), amb qui es casà en 1930 i qui esdevingué sa companya durant tota la seva vida. El seu contacte es trobà en una agenda d'Errico Malatesta que la policia romana havia interceptat en morir aquest en 1932. Durant la II Guerra Mundial treballà amb sa companya a la zona de Valdichiana i va haver d'estar amagat una temporada a Foiano della Chiana (Toscana, Itàlia), on va contreure una greu malaltia pulmonar. Solidari amb els perseguits, organitzà activitats de suport per als refugiats jueus a Anghiari i posteriorment per als presos eslaus i anarquistes reclosos al campo de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia). Durant aquests anys visqué del mercat negre i del contraban de tabac. A finals d'octubre de 1943 realitzà delicades funcions de coordinació de la resistència a la zona. Per disposició del Comitè Provincial de Concentració Antifeixista (CPCA), juntament amb sa companya Angiola Crociani (partisana de la 23 Brigada Garibaldina «Pio Borri»), fou responsable de l'avituallament i del subministrament d'armes d'un grup de tres-cents eslaus evadits armats que s'amagaven als boscos de castanys toscans de Ponte alla Piera i Pieve Santo Stefano. S'integrà com a combatent en el grup «Tani-Zuddas» i en la «Banda Autonoma del Russo», resultant un destacat membre de la resistència d'Arezzo, juntament amb el sacerdot Nilo Conti, principal referent de la zona de Valtiberina. Durant una temporada realitzà funcions d'enllaç amb el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) toscà a Florència, sobretot amb membres del Partit d'Acció (PdA) i amb anarquistes i portà a terme l'anomenada «Missió Morris», desemmascarant l'activitat d'una espia infiltrada entre els partisans (Morris) que finalment va ser afusellada. A Florència mantingué contactes amb el tipògraf anarquista d'Umanità Nova Lato Latini i treballà en estreta col·laboració amb Sante Tani. Interceptat per la feixista Guardia Nacional Republicana (GNR), va ser detingut i reclòs a la presó d'Arezzo per la seva activitat de suport logístic militar –abans de ser agafat, es va menjar documents compromesos del CLN. Condemnat a la deportació a Alemanya, aconseguí evadir-se durant un bombardeig. El 26 de juny de 1944 ajudar a salvar les poblacions d'Anghiari, La Chiassa, Montauro i Borgo a Giovi de les represàlies, amb el suport de la «Banda Autonoma del Russo» i aconseguint alliberar dos presos dels alemanys. Tots els diners que tenia els va dedicar a finançar la lluita armada contra el nazifeixisme. Durant la postguerra ocupà càrrecs de responsabilitat en la Cooperativa de Consum dels Treballadors del seu poble i en l'Associació Nacional dels Partisans d'Itàlia (ANPI). El 20 de juliol de 1947 participà en el III Congrés Provincial de l'ANPI. El 31 de juliol de 1948 el diari La Nazione publicà una nota on deia que Giuseppe Livi havia estat confident l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), amb un sou de 50 lires mensuals. El juny anterior havia estat detingut per, segons Umanità Nova, per «resistència a la força pública», condemnat a un any de reclusió i tancat a la infermeria de la presó d'Arezzo. Finalment es va demostrar que la informació de La Nazione que l'acusava d'espia havia estat una calúmnia comunista i l'1 de novembre de 1949 cobrà una pensió com a partisà combatent, invàlid de quinta categoria, i el seu nom apareix al número 714 de la llista de partisans combatents de l'ANPI provincial. Antonio Curina, destacat exponent de la Resistència i primer alcalde d'Arezzo després de la II Guerra Mundial, destacà en les seves memòries (Fuochi sui monti dell'Appennino toscano) el paper que havia jugat Beppone en la lluita partisana. Molt malalt de bronquitis crònica i emfisema a causa de les vicissituds passades durant els anys en la Resistència, hagué de passar temporades hospitalitzat. Giuseppe Livi va morir el 29 de gener de 1972 a Anghiari (Toscana, Itàlia) i dies després de la seva mort el seu arxiu va desaparèixer del seu domicili. El 7 de setembre de 2019 se li va retre un homenatge a Anghiari sota el títol «Renicci 1943: Un campo d'internamento fascista e badogliano. Giornata di studi in memoria di Beppone Livi e Angiola Crociani».

Giuseppe Livi (1899-1972)

***

Nicolas Faucier (setembre 1939)

- Nicolas Faucier:El 30 de març de 1900 neix a Orleans (Centre, França) el militant anarquista, sindicalista i pacifista francès Nicolas Joseph Faucier. Sos pares es deien Alfred Faucier, ajustador mecànic, i Marie Madeleine Schaan. Als 18 anys s'enrola en la marina i el febrer de 1919 és sancionat per haver participat en les manifestacions de solidaritat amb els amotinats del Mar Negre. Desmobilitzat en 1921, treballa com a mecànic a fàbriques d'automòbils i milita un temps en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1927 és l'administrador deLe Libertaire i gerent de La Librairie Sociale. El 3 de juliol de 1931 es casà a Narbona (Llenguadoc, Occitània) amb Alice Marie Boucher. En 1934 esdevé corrector d'impremta i dos anys més tard, quan esclata la Revolució espanyola, amb Louis Lecoin, crea el «Comitè per l'Espanya lliure», que es transforma, després del congrés de la Unió Anarquista (UA) el 1937, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i ajuda els revolucionaris espanyols a aconseguir queviures, medicaments i armes. El 31 de juliol de 1939, Nicolas Faucier és condemnat en rebel·lia per «incitació als militars a la desobediència», pels seus articles antimilitarista en la revista SIA, a dos anys de presó. Des de la declaració de guerra, encara en llibertat, participa amb Louis Lecoin en l'edició del primer manifest contra la guerra, el pamfletPaix immédiate. Detingut el 8 d'octubre de 1939, és de nou condemnat a tres anys de presó per insubmissió, ja que havia escrit, el 3 de setembre, al governador de París informant-li del seu refús d'obeir l'ordre de mobilització. Aleshores serà internat en diversos camps de treballs forçats, abans d'aconseguir evadir-se el desembre de 1943 i restarà amagat fins l'Alliberament. El setembre de 1944 reprèn el seu ofici de corrector així com la seva militància sindical i pacifista al barri del Croissant. Participarà en el Cercle Zimmerwald, que editarà la revista La Révolution Prolétarienne i formarà part també de la cooperativa «Les Editions Syndicalistes». Col·laborarà amb articles en Défense de l'Homme i Le Monde Libertaire, entre altres publicacions. En 1977 encara testimoniarà a favor dels objectors de consciència processats. Nicolas Faucier va morir el 20 de juny de 1992 a Sant-Nazer (Bretanya) i va donar el seu cos a la investigació científica.És autor de La presse quotienne. Ceux qui l'inspiretn. Ceux qui la font (1964), Les ouvriers de Saint-Nazaire. Un siècle de luttes, de révoltes, de dépendance (1976), Pacifisme et antimilitarisme dans l'entre-deux guerres (1983), Dans la mêlée social, itinéraire d'un anarcho-syndicaliste (1988). El seu arxiu està repartit entre el Centre de Recerques de la Historia dels Moviments Socials i del Sindicalisme (CRHMSS), de París, i el Centre d'Història del Treball (CHT), de Nantes.

***

Bruno Filippi

- Bruno Filippi: El 30 de març de 1900 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) el militant anarcoterrorista Bruno Filippi. Sos pares es deien Averardo Armando, tipògraf, i Anna Spagnoli. Va ser el primer de sis germans. Sa família es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia) quan era infant. En 1915 treballava de missatger i ja era conegut per la policia, que el va qualificar d'«element perillós». El 20 de maig d'aquest mateix any va ser detingut durant una manifestació antimilitarista portant una pistola, amb la inscripció «Visca l'anarquia» i 59 bales; incriminat, el desembre de 1915 va ser condemnat per complicitat en l'assassinat d'Adriano Gadda, una de les víctimes dels enfrontaments entre intervencionistes i neutralistes. Després d'un any i vuit mesos de presó, el febrer de 1917 va ser alliberat i entrà a treballar com a tipògraf en la impremta de la Unió Cooperativa. En 1918 va ser cridat a files i el març de 1919 va ser llicenciat definitivament. El 2 d'abril de 1919 va ser detingut per «atemptat contra la llibertat del treball» per haver obligat sota amenaces alguns propietaris a tancar els negocis durant la vaga dels perruquers, però va ser posat en llibertat el 23 de maig. En aquesta època va ser col·laborador habitual del periòdic anarcoindividualista Iconoclasta! de Pistoia (Toscana, Itàlia), on va fer servir diversos pseudònims (For well, Filippo Rubin). En 1919, la crisi social esclata arreu d'Itàlia i en els enfrontaments entre revolucionaris i policia a Milà sempre va ser present. Se li van atribuir, juntament amb altres joves anarquistes (Guido Villa, Aldo Perego, etc.), diverses accions: explosió d'una bomba la Palau de Justícia de Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid sulfúric al capitalista Giovanni Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb explosius a al domicili del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919, sobre les 21 hores, Bruno Filippi va morir, a conseqüència de l'explosió de la bomba que portava adossada, al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava alpiano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà (Itàlia). La bomba va explotar uns minuts abans del previst. El seu funeral fou l'11 de setembre. Entre el 12 i el 13 de juliol de 1920, a Milà, van processar els anarquistes còmplices de l'atemptat del Circolo dei Nobili: Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi; Perego va ser condemnat a 12 anys de presó i Villa a 10. En 1920 els redactors d'Iconoclasta! van reunir els articles de Bruno Filippi i els van publicar en forma de fullet sota el títol Scritti postumi. Son germà Annunzio Filippi, dos anys menor que ell, va ser detingut a finals de 1920 amb altres 17 anarquistes (Ettore Aguggini, Antonio Pietropaolo, etc.) en possessió de material explosiu i detonadors; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó i a un de vigilància especial. En 2004 l'escriptor Francesco Pellegrino va publicar Libertà estrema. Le ultime ore dell'anarchico Bruno Filippi, novel·la biogràfica sobre Filippi.

Bruno Filippi (1900-1919)

***

Vicent Artés Tornero

- Vicent Artés Tornero: El 30 de març de 1902 neix a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista i dramaturg Vicent Artés Tornero. Sos pares es deien Antoni Artés i Consuelo Tornedo. Quan era adolescent entrà a formar part del moviment llibertari. Entre 1919 i 1923 fou mestre racionalista d'una escola organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cullera. En 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera clausurà l'escola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on milità, estudià i treballà com a corrector en una editorial. Posteriorment entra a fer feina com a oficial de far en el Cos de Fars de Senyales Marítimes de l'Autoritat Portuària i en 1931 estava destinat a Santa Cruz de Tenerife (Tenerife, Illes Canàries). Durant la guerra entrà en la Marina i va ser destinat al far del cap de Creus (Alt Empordà, Catalunya), on en 1936 desbaratà diversos intents de desembarcament de les tropes feixistes a les costes catalanes. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Va ser destinat a fortificar la Línia Maginot i després passà per indisciplina al camp de concentració de Gurs (Aquitània, Occitània), on s'encarregà d'enterrar els jueus assassinats. Quan acabà la II Guerra Mundial s'establí a Lorda, amb sa companya Mónica Gómez Martínez que aconseguí passar a França, on treballà de mecànic en una fàbrica d'aviació i participà en la fundació de la Federació Local de la CNT de la localitat, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat. Va escriure nombroses obres teatrals (La Santa Família, Hoy las ciencias adelantan, Fantasía española, etc.), moltes de les quals van ser representades per grups escènics del moviment llibertari. El 16 d'octubre de 1949 el seu drama social Polos opuestos va ser representat pel grup teatral marsellès «Acracia» a Tarba (Llenguadoc, Occitània). En 1960 col·laborà en el llibre conjunt Salvador Seguí. Su vida, su obra. En 1961 representà Lorda en el Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània). Formà part del teatral «Grupo Artístico Iberia». Col·laborà en la premsa llibertària, com ara Boletín Confederal,Boletí Informativo, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Inquietudes, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Els seusúltims anys milità a Tarba. Vicent Artés Tornero va morir el 30 de juny de 1988 a l'Hospital de Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Necrològica de Joaquín Benítez Villalta apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de gener de 1993

- Joaquín Benítez Villalta: El 30 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1907 neix a Coria del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Benítez Villalta. Sos pares es deien Joaquín Benítez Bizcocho, camperol, i María Villalta Garrido. Quan encara era un infant sa família es traslladà a viure a Dos Hermanas i d'adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys republicans assistí a les reunions anarquistes que es feien al domicili de Fernando Fournon Raya (El Francés) a Dos Hermanas, on assistiren destacats llibertaris, com ara Miguel Martín Rubio, Pedro Martínez Algeciras i Pedro Vallina Martínez. Després de la guerra civil, durant els anys quaranta, fou tresorer de la CNT clandestina de Dos Hermanas. L'1 de novembre de 1951 fou el promotor de la marxa en homenatge als afusellats pels feixisme cap a la fossa comuna del cementiri de Dos Hermanes, que a partir d'aquesta data es realitzarà anualment. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT. Formà part, en nom de la CNT, del «Comitè d'Investigació» dels assassinats pels feixistes durant els últims sis mesos de l'any 1936 a Dos Hermanas, creat el 14 d'abril de 1976. Joaquín Benítez Villalta va morir el 17 de desembre de 1992 al seu domicili de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 31 de març

Esdeveniments

Capçalera d'Anticristo

- Surt Anticristo: El 31 de març de 1906 surt a La Línia (Cadis, Andalusia, Espanya) el primer número d'Anticristo. Periódico quincenal anarquista. Editat pel grup «Andalucía Rebelde», fou dirigit per José Rodríguez Romera, administrat per Salvador Rodríguez i es tirava a la impremta d'A. Roca d'Algesires. Hi van col·laborar Salvador Rodríguez, Josep Prat, Vicente March, A. Herrero, Luís de la Corza i F. Rodríguez Cabrera, entre d'altres. D'aquesta publicació anarquista de tendència individualista, molt influenciada per Nietzsche i Stirner, només sortirà a causa de l'encalçament de la justícia un altre número el 19 de maig d'aquell any, i ambdós es dedicaran gairebé exclusivament a atacar l'aspecte místic de l'anarquisme des del punt de vista purament individualista. L'única col·lecció que es conserva d'aquesta publicació es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera d'El Briocense del 31 de març de 1907

- Poesia antianarquista: El 31 de març de 1907 es publica en el periòdic El Briocense de Brihuega (Guadalajara, Espanya) la poesia antillibertària El anarquismo, del col·laborador habitual d'aquesta publicació José Pérez y Pérez, de forts conviccions catòliques. Amb aquest poema, José Pérez, resumia la seva apassionada i visceral oposició a l'anarquisme, un corrent de pensament davant del qual manifestava la seva incomprensió i el seu terror; poques vegades s'ha palesat més clarament que en aquests versos fins quin punt els somnis d'alguns són els malsons d'altres. Curiosament el director de la publicació, Antonio Pareja Serrada, i un col·laborador, Antonio Pareja Serrada, eren militants republicans federals i tenien simpaties per l'anarquisme, com es demostra en la publicació de dues ressenyes sobre una novetat editorial d'aleshores, El hombre y la tierra, d'Élisée Reclus, editada per l'Escola Moderna de Barcelona, en els números del 15 de desembre de 1905 i en el del 15 de gener de 1906 d'El Briocense (1904-1907).

José Pérez y Pérez: «El anarquismo» (El Briocense, 31 de març de 1907)

***

Cartells dels concerts

- Concerts de Léo Ferré: El 31 de març i l'1 d'abril de 1989 se celebren al Teatre Francesco Di Bartolo de Buti (Toscana, Itàlia) dos concerts del cantautor anarquista Léo Ferre.

Naixements

Foto policíaca de Pierre Hyvon (4 de març de 1894)

- Pierre Hyvon: El 31 de març de 1848 neix a Bourbon-l'Archambault (Alvèrnia, Occitània) el gravador litògraf anarquista Pierre Hyvon, conegut com Yvon–a vegades escrit Hivon i Yvons. Era fill natural d'Élizabeth Hyvon. Formà part del grup anarquista «Le Drapeau Noir» de Charonne de París (França), del qual formaven part Adolphe Fontaine, François Sevestre i Blaise Tessier, entre d'altres. El 22 d'abril de 1883 publicà el fullet Mirroir des électeurs. Tètes de bois et oreilles d'ànes, editat pel Grup d'Acció Política «Le Perce-Neige». Durant la tardor de 1883, amb François Sevestre, Diamisis i altres, participà en les reunions del nou grup«Le Drapeau Noir de Bel Air», que es reunia al Cours de Vincennes de París. En aquesta època tenia al seu domicili, sembla que a l'Impasse Canart de Saint-Mandé (Illa de França, França), una petita premsa manual i recaptava diners per a adquirir una més important que li pogués permetre imprimir fullets i cartells. El desembre de 1887 era secretari de la Secció de Vincennes (Illa de França, França) de la Cambra Sindical d'Operaris («homes de peine»), fundada per Gustave Leboucher, Jean-Baptiste Louiche i altres. Durant la tardor de 1887 el grup havia publicat el cartell«Aux ouvriers sense travail», signat per la Comissió d'Obrers Sense Feina. També participà en les reunions del grup«Les Libertaires du XXème», que es realitzaven al carrer parisenc de Ménilmontant i va difondre el manifest «Aux Conscrits», de la Lliga dels Antipatriotes. Segons un informe d'un confident del 13 de juliol de 1892, havia encomanat la impressió de 20.000 exemplars del ban Vive Ravachol! a resultes de la condemna a mort d'aquest. A començament de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb una quinzena d'altres companys parisencs, arran de les agafades antianarquistes que es desencadenaren. En aquesta època vivia al número 51 del carrer Saint-Blaise de París. El 4 de març de 1894 va ser de bell nou detingut. Sembla que es tracta del mateix Hivon que un confident situà el 28 d'agost de 1897 en una reunió amb nombrosos companys sobre la qüestió de la carestia del pa que se celebrà al Tivoli-Vauxhall de París. En 1902 vivia a l'île de Saint-Pierre d'Alfortville i es va presentar a les eleccions legislatives d'aquell any per a la segona circumscripció d'Sceaux (Illa de França, Franca). Pierre Hyvon va morir el 18 de febrer de 1919 al VI Districte de París (França).

Pierre Hyvon (1848-1919)

***

Àgape familiar de «La Muse Rouge» a la Maison de la Coopération de Paris (27 d'abril de 1920):
1. Colladant, 2. Noël-Noël, 3. Pierre Simon-Mérop, 4. Tiziny, 5. Jolivet, 6. G.-M. Gouté, 7. Clovys, 8. Masselier, 9. Germaine Cailor, 10. Fernand Jack, 11. Mand Geor

- Fernand Colladant: El 31 de març de 1881 neix a Vouzon (Centre, França) el cançonetista i propagandista anarquista Albert Fernand Colladant –més conegut com Fernand Coladant i citat a vegades Ferdinand Coladant. Sos pares es deien François Colladant, jornaler, i Catherine Silvine Pâques –Joséphine Pasquier segons la partida de defunció. Patia una paràlisi a les cames des del naixement. Cap el 1905 marxà cap a París, on es guanyava la vida fent d'albarder. El 2 de febrer de 1913 participà en un concert a la sala de la Universitat Popular de París en suport del moviment anarquista i el 3 de desembre de 1916 en el concert «Punch Goguette» a la Salle de la Maison Commune de París en suport de la Joventut Sindicalista del Sena. En col·laboració amb altres cançonetistes revolucionaris, fou gerent de la publicació Nos chansons, de la qual sortiren una vintena de fascicles entre 1918 i 1933 i que era un delsòrgans d'expressió del grup artístic revolucionari«La Muse Rouge» (La Musa Roja) on es recollien periòdicament les seves creacions, com ara«Chants de révolte», de Sébastien Faure; «La berceuse du dormant»,«Premier de Mai» i «L'odeur de fumier», de Gaston Gouté; «La Commune a passé per là», d'Eugène Pottier;«Bonhomme Misère», de Charles D'Avray. També col·laborà en Muse Rouge. Revue de propaganda révolutionnaire par les arts, altre dels òrgans de «La Muse Rouge». Fou molt amic de Gaston Couté. Quan esclatà la Gran Guerra rebutjà la «Unió Sagrada» i fou propagandista revolucionari alhora que cada dimecres, durant quatre anys, continuà amb les cançons revolucionàries. Durant la postguerra seguí amb la seva propaganda per la cançó i defensà les idees pacifistes. En els anys vint i trenta participà en els concerts organitzats per «La Chanson de París». Cap el 1933 participà en una gala per recaptar fons per al Comitè de Suport dels Desocupats de Drancy (Illa de França, França), que publicava el periòdic Le Chômeur (1932-1933). El 17 de febrer de 1934 participà en l'homenatge a Xavier Privas que se celebrà a la sala Noctambules de París organitzat per «La Chanson de Paris». Fernand Colladant va morir el 3 de juny de 1935 a l'Hospital Lariboisière de París (França) d'una crisis d'urèmia. Dos dies després, uns quaranta militants llibertaris, membres de «La Musa Rouge» i de «La Vache Enragée» assistiren al moment que se'n portaren el cadàver.

***

Necrològica d'Eugénie Casteu publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 10 de juny de 1937

Rudolf Michaelis fotografiat per sa companya Margaret Michaelis (ca. 1932)

- Rudolf Michaelis:El 31 de març de 1907 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'arqueòleg anarquista i anarcosindicalista Rudolf Michaelis, també conegut com Rudolf Michel. Sa mare morí poc després del seu naixement i des dels sis anys visqué en una família d'acollida. En 1924 s'afilià a les joventuts anarquistes de Leipzig. Afiliat a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fou el responsable de la seva branca cultural, la Gilde Freiheitlicher Bücherfreunde (GFB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari). En 1927 s'establí a Berlín, on es formà de manera autodidacta. En 1928 va fer amistat amb Buenaventura Durruti quan aquest passà per Berlín. En 1929 conegué la fotògrafa anarquista Margarethe Gross, amb qui es casà l'octubre de 1933. Treballà al Departament de Restauració d'Antiguitats d'Orient Pròxim del Museu Estatal de Berlín i participà en nombroses missions a l'estranger, com ara una de sis mesos entre 1932 i 1933 a la mesopotàmica Uruk (Iraq). En 1933 participà clandestinament en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Amsterdam. Mantingué una gran amistat amb Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger. Les seves activitats antifeixistes i el seu rebuig a reconèixer les noves autoritats nacionalsocialistes va implicar que fos cessat del seu càrrec al Museu Estatal de Berlín i empresonat per la Gestapo. Gràcies a la intervenció del director del citat museu, fou alliberat cinc setmanes després i s'exilià amb sa companya el desembre de 1933 a Catalunya. A Barcelona, amb altres companys alemanys, formà part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys i que tenia la seu central a Amsterdam. La parella es va separar en 1934 i en 1937 aconseguí el divorci, tot davant les autoritats barcelonines del Ministeri de Justícia. En aquesta època treballà al Museu Arqueològic de la capital catalana i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb l'esclat de la Revolució espanyola, va combatre entre agost i novembre de 1936 com a milicià i fou delegat de la«Centúria Erich Mühsam», que s'integrà en la Columna Ascaso. Participà, amb una vintena de anarcosindicalistes catalans, en l'ocupació del Club Alemany, cau del nazisme a Barcelona. Quan la Universitat de  Barcelona va ser denunciada per ser un niu de reaccionaris, intervingué amb èxit a favor del seu excap en el Museu Arqueològic, Pere Bosch i Gimpera, perquè cessessin els atacs en la premsa. Després fou nomenat delegat polític del Grup Internacional de la Columna Durruti fins l'abril de 1937, quan substituí Elly Büchner (Elli Götze) en la presidència dels DAS. Arran dels «Fets de Maig» de 1937, fou detingut a la Porta de l'Àngel de Barcelona per agents estalinistes i empresonat a SantaÚrsula i a Segorbe. Un cop lliure el febrer de 1938, s'integrà en l'Exèrcit Popular republicà i prengué la nacionalitat espanyola. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus, però retornà clandestinament i amb nom fals a finals de 1939. Detingut a la frontera per les autoritats franquistes, fou jutjat, condemnat a 30 anys i empresonat fins al 1944. Visqué fins al 1946 sota vigilància policíaca a Madrid. A la República Democràtica Alemanya acabà afiliant-se en el Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (SED, Partit Socialista Unificat d'Alemanya) i va ser nomenat director administratiu dels museus estatals a Berlín. En 1951 va ser expulsat del Partit, però restà a Berlín-Est i treballà, fins a la seva jubilació en 1964, com a mestre de primària al barri berlinès de Treptow. En 1967 rebé la visita de la seva antiga companya, que havia emigrat a Austràlia, i amb qui mantindrà correspondència fins al 1975. A partir d'aquest any tornà a contactar amb els seus antics companys de la FAUD a l'Alemanya Occidental. Sota nom fals va fer conferències a Berlín Occidental, entre altres temes, sobre la Revolució espanyola. Rudolf Michaelis va morir el 28 de novembre de 1990 a Berlín (Alemanya). En 1995 es publicà Mit der Centuria «Erich Mühsam» vor Huesca. Erinnerungen eines Spanienkämpfers, anlässlich des 100. Geburtstages Erich Mühsams, espècie de memòries sobre les seves experiències bèl·liques al front d'Aragó que ja s'havien editat en 1989 en un volum conjunt sota el pseudònim Hans Bronnen.

Rudolf Michaelis (1907-1990)

Margaret Michaelis (1902-1985)

***

Ramón Regueras Deza

- Ramón Regueras Deza: El 31 de març de 1909 neix a Bustillo del Oro (Zamora, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Regueras Deza. Sos pares havien emigrat a l'Argentina i després s'havien instal·lat a Biscaia. En 1923 començà a treballar a la mina Covaton, a la Vall de Somorrostro (Biscaia), i aleshores tenia com a veïna Dolores Ibárruri Gómez i el seu marit Julián Ruiz Gabiña, ambdós dirigents comunistes. Després s'enrolà com a mariner al vaixell Gobeo, on Alfonso Ramos l'inicià en el pensament anarquista. En 1932, durant una travessia, conegué la Unió Soviètica i allò que va veure el decebé força. De bell nou a la Península, aquest mateix any s'afilià a la societat obrera biscaïna«El Baluarte» de Sestao, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i a la Federació Local de la CNT, on militava son amic Pedro Obregón i Casajús. El grup llibertari de Somorrostro, del qual formava part Manuel Echevarría Novoa, futur capità del Batalló «Isaac Puente», mantenia, gràcies a la intervenció de Manuel Rodríguez Zaball, estrets contactes amb els companys càntabres de Castro Urdiales. A Somorrostro arreplegà un estoc d'armes i de municions útils per als grups d'acció i per als aixecaments revolucionaris de desembre de 1933 i d'octubre de 1934, insurreccions en les quals participà activament. Després dels «Fets d'Octubre» de 1934, fugint de la repressió, s'amagà a les muntanyes i després es refugià a Andalusia, on restà fins a l'amnistia de febrer de 1936. De bell nou a Somorrostro, quan el cop feixista de juliol de 1936, formà part del grup de companys que el 19 de juliol marxaren cap a Bilbao i l'endemà a Eibar a la recerca d'armament, podent recuperar alguns fusells. El 21 de juliol, amb un grup format per una quarantena de militants s'integrà en la primera columna d'Otxandio (Biscaia), comandada per Joaquín Vidal Munárriz, i marxaren al front amb l'autobús de la línia Bilbao-Vitòria. Aquesta columna comptà amb uns vuit-cents membres, entre ells Germán Vergara, Casajús, els germans Lucarini, Erico Arce, Gaspar de Abajo, etc. Durant la tardor de 1936 s'enrolà en el Batalló Confederal«Isaac Puente», el qual, a finals de novembre, va ser enviat al front de Villarreal amb la finalitat d'intentar reprendre Vitòria. Participà en els combats de Villaro-Areatza, Ubidea i Gorbea-Txiki. L'abril de 1937 va ser enviat a l'Escola de Guerra de Santander, però l'ofensiva franquista l'obligà a embarcar-se i arribar a Ribadesella, on es va reintegrar en el Batalló «Isaac Puente», el qual aconseguí trencar l'encerclament enemic de Reinosa i l'octubre de 1937 resistir amb els batallons«Larrañaga» i«Guipúscoa» en el front bèl·lic comprès entre Niembro i el Mazuco. L'abril de 1937 havia estat nomenat tinent i l'agost capità de la V Companyia de metralladores. El 21 d'octubre de 1937 va ser capturat per les tropes franquistes a bord del vapor Draga San Juan de Nieva arran de la caiguda del front nord i de la temptativa d'evacuació del batalló. Va ser internat a diversos camps de concentració i presons, com ara Camposancos (Pontevedra), Santoña (octubre de 1937), Orduña (novembre de 1937), Carmelo (Vitòria), Murguia, Bilbao, Miranda de Ebro (des del maig de 1940) i el Batalló de Treball 77 a Parideras de San Gil (Saragossa), abans de ser alliberat el 5 d'octubre de 1940. Després d'un temps a Sodupe (Biscaia), on havia de presentar-se periòdicament a la Guàrdia Civil, retornà a Somorrostro, on treballà en la construcció. Amb sa companya, Consuelo Ibáñez Orrantia, participà en activitats i reunions clandestines de la CNT, especialment entre 1945 i 1946 a Santurtzi. Després, però, cessà la seva militància, encara que restà fidel a les idees llibertàries. En morir el dictador Francisco Franco, s'afilià a la Federació Local de la CNT de Berango-Getxo (Biscaia), en la qual milità fins al seu final. En els seusúltims anys rebé diversos homenatges. Ramón Regueras Deza va morir el 26 de març de 1998 a Berango (Biscaia, País Basc).

***

- Miquel Beltran i Alomar: El 31 de març de 1911 neix a Inca (Mallorca, Illes Balears) l'escriptor, republicà primer i anarquista després, Miquel Beltran Alomar. Era fill de l'escriptor satíric anticlerical Llorenç Beltran i Salvà –conegut com a EsBarbó, ja que era barber de professió–, col·laborador de la revista popular Foch y Fum (1917-1936), on signà Barbó Inquero, i de la revista anarcosindicalista Avance, del seu amic Gabriel Buades Pons. Sa mare es deia Apol·lònia Maria Alomar Ramis. Miquel Beltran va fer estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Mallorca, que abandonà després d'una crisi de fe i retornà a Inca, on es dedicà a l'alfabetització d'adults. Al final de la dictadura de Primo de Rivera es va afiliar al Partit Republicà Federal (PRF) de Mallorca, però va evolucionar cap a l'anarquisme radical a partir de 1932; concretament, el gener d'aquest any, va pronunciar una conferència al Centre Republicà d'Inca amb el títol «Libertad y poder» on es va declarar anarquista. Va conèixer el grup anarquista d'Inca, especialment Gabriel Buades i Pons, i va començar a col·laborar en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera. El gener de 1932 va ser acusat, amb els companys Dante Luz i Bartomeu Bestard, de tomar les creus de terme d'Inca. Fundà el grup àcrata «Sol y Libertad» i va esdevenir un conegut orador entre els obrers mallorquins. El 17 de març de 1933 va fer un míting, amb Bartomeu Albertí, Enrique Carcedo, Francisco García i Andrés Quintana, als locals de la CNT d'Inca. Aquest any s'encarregà de la presentació de Frederica Montseny en el cicle de conferències que va fer a Mallorca (Inca, Sóller i Pollença). Al començament de 1934, la tuberculosi que li causarà la mort l'obligà a allitar-se, i fou llavors quan va escriure una novel·la breu en castellà, Violeta, que va ser publicada el 24 d'octubre de 1934 en la col·lecció«La Novela Ideal», una de les publicacions de La Revista Blanca que dirigia Joan Montseny Carret (Federico Urales). Miquel Beltran i Alomar va morir el 28 de març de 1935 de tuberculosi a Inca (Mallorca, Illes Balears). Abans de morir, Beltran va expressar el desig que el seu enterrament fos civil i com que es tractava del primer enterrament d'aquestes característiques que havia de tenir lloc a Inca, la cerimònia va despertar una gran expectació. L'endemà de morir, el seu fèretre va ser portat per anarquistes vinguts de tot Mallorca i passejat pels principals carrers de la població mentre una banda interpretava música clàssica; fou  enterrat a la tomba 520 del cementiri d'Inca, on ja havien estat enterrats son germà Ramon en 1929 i sa germana Antònia Maria en 1933. Son pare, Llorenç Beltran Salvà, va ser afusellat pels feixistes el 19 de juliol de 1937 al cementiri d'Inca i enterrat immediatament a la tomba familiar 520. En 2010 les Edicions El Moixet Demagog publicà un llibret que conté la conferència «Poder y Libertad» i la novel·leta Violeta sota el títol La llibertat contra el poder.

***

Necrològica de Juan Rueda Ona apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de desembre de 1976

- Juan Rueda Ona: El 31 de març de 1915 neix a Alazaina (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Rueda Ona. Sos pares es deien Miguel Rueda Sánchez, afusellat pels rebels feixistes, i Teresa Ona Navarro. En l'exili patí els camps de concentració francesos i després hagué de fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangeres (CTE) a Manzac (Alvèrnia, Occitània). Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Riam, on desenvolupà tasques orgàniques, com ara la de secretari (1962-1963). Encara que malalt, l'agost de 1975 representà la Federació Local de Riam de la CNT en el congrés confederal que se celebrà a Marsella (Provença, Occitània). Sa companya es deia Acracia Aso Bailo i son fill Juan Miguel Rueda Aso. Juan Rueda Ona va morir el 20 d'agost de 1976 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània).

***

- Pascual Sanz Lambea: El 31 de març de 1920 neix a Velilla de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pascual Sanz Lambea. Sos pares es deien Mariano Sanz i Gregoria Lambea. Es guanyava la vida fent de pagès i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936, quan el cop militar feixista, s'enrolà amb 16 anys en la«Columna Durruti», on va combatre fins al febrer 1939 ja com a 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, quan, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí el mateix destí que els seus companys de columna (La Tor de Querol, Montlluís, camps de concentració de Vernet i de Sètfonts) i el desembre de 1939 va ser portat a les mines de carbó de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà de miner als pous del Pontil, La Fontaine i Ricard. Visqué acollit per la família confederal Latorre. En aquesta època milità en la CNT, on desenvolupà diversos càrrecs de responsabilitat. En 1952 s'uní sentimentalment a Paulette Subiran, amb qui tingué infants. En 1978 participà en els intents de recuperar el local de la CNT de Velilla de Ebro, que havia estat confiscat per la dictadura franquista. Pascual Sanz Lambea, quan ocupava el càrrec de secretari d'Organització del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de La Grand Comba, va morir el 15 de maig de 1991 a la Clínica Bonnefon d'Alès (Llenguadoc, Occitània), víctima d'una malaltia agreujada per la silicosi que patia per la seva feina.

Continua...

---

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VIII) - Les Germanies - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.

Avui hem anat en processó a inaugurar el marbre que commemorarà la desfeta dels agermanats a Son Fornari. He fet transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, l’autor de moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del nostre cementiri, en un carro curull de rams de flors i murta. La participació ha estat grandiosa, amb presència de les autoritats i banda de música municipal que ha interpretat l’himne d’Espanya i algunes composicions típicament mallorquines. Més de dues-centes persones ens han acompanyat fins a la finca on havíem de dir dues paraules i col·locar la placa a la caseta de camp del propietari de Son Fornari. Cal dir que el temps, com si el Senyor ens volgués ajudar, ens ha acompanyat, i malgrat que encara no ha arribat la tardor, uns núvols lleugers i una suau brisa marina provinent de la badia d’Alcúdia ens han fet la caminada agradable.

Els pagesos que feinejaven als horts s’aturaven un moment en veure la processó, es llevaven el capell i se senyaven en senyal de respecte. Possiblement la majoria dels albopassins que ens veien passar amb el carro endomassat i la peça de marbre no sabien que a les terres que conreaven amb tant d’amor i sacrificis hi havia hagut una de les batalles més importants de Mallorca en defensa de la llei i l’ordre. Una època de pertorbacions socials encapçalades per les incitacions criminals d’homes sense principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí, Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts d’altres malfactors. Els camperols són homes i dones de provada fe cristiana, però analfabets; mai han obert un llibre d’història, cap mestre els ha explicat l’autèntica història de la terra que trepitgen.

Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.

És fàcil imaginar la fúria i els avalots d’una tropa sense fre. El terror de les persones benestants, la commoció que representà tot plegat. Qui pogué abandonà Mallorca en barcasses de pescadors i navilis de comerciants. D’altres s’amagaren a les muntanyes. El més privilegiats pogueren arribar fins a Alcúdia, sempre fidel a l’emperador i al virrei Miquel de Gurrea. Sota les protectores murades de la ciutat es pogué resistir l’endemesa agermanada que l’any 1521 envoltà la vila amb més de sis mil homes, canons i ginys de guerra i destrucció.

Endebades totes les provatures dels desalmats per obrir una escletxa a les defenses de la població assetjada. Amb foc d’arcabussos i ballestes els defensors de la ciutat no deixaren entrar els agermanats. Qualsevol revoltat que es trobàs a la distància on arribaven les fletxes i els trets, queia irremeiablement mort. Les fosses protectores s’omplien de cadàvers dia i nit. Les aus rapinyaires feien l’àpat amb les despulles d’aquells que volgueren violentar la divina voluntat. Per evitar la pesta i altres malalties que poguessin propagar els cadàvers en descomposició, de nit sortien del recer segur d’Alcúdia valents que acaramullaven els morts agermanats i els calaven foc amb molta rama de pi ben sec i quitrà. Conten les cròniques que, en la fosca, les flames il·luminaven la nit i la pudor de carn cremada envaïa tot l’espai a l’abast d’encerclats i atacants. Alhora que el cel s’enrogia creant imatges fantàstiques en els núvols, dibuixant espectres a les murades, els nostres feien sonar tambors per fer ben patent la voluntat de resistència fins a la mort dels refugiats i defensors de l'heroica ciutat.

Inútils els encesos sermons d’alguns frares renegats animant la tropa en els successius assalts a les fortificacions. Homes i dones, rics i pobres, els refugiats a Alcúdia feien inútils tots els esforços dels sediciosos malgrat el valor demostrat per la xurma. Amb oli bullint eren rebutjats els que s’atrevien a pujar amb escales. Els infants dels nobles, en+estreta germanor amb els més pobres de la vila, s’encarregaven de portar-hi noves olles d’oli purificador. Les dones no donaven abastament a tenir cura dels ferits, proveir els defensors dels murs dels queviures necessaris. Aquelles valentes defensores, seguint l’exemple de les pageses que s’havien enfrontat, armes a la mà, contra els pirates turcs, eren al costat dels homes emprant llances i espases talment els soldats de l’emperador.

Tothom era conscient del perill que corrien si queien en mans de la turba. La lluita era a vida o mort.

Les masses, enceses pels discursos dels igualitaris, per la consigna “Pac qui deu”, només desitjaven sang.

Llegint les memòries de Magí Casesnoves, notari general del virrei Miquel de Gurrea, que estava refugiat a Alcúdia, podem copsar l’estat d’ànim d’aquella valenta gernació que resistia amb totes les seves forces la diabòlica endemesa. Estudiant aquestes pàgines escrites en temps del setge, enmig del desgavell terrorífic de les canonades, dels crits dels ferits, amb cases cremant i repic de campanes cridant al combat, ens podem adonar a la perfecció de com va ser d’heroica la nostra ciutat. Els assaltants, en veure com eren rebutjats els seus atacs, optaren per provar de batre el valor dels vilatans mitjançant la fam i la crueltat. Cap carro ni vaixell podia arribar a la vila. Els agermanats esperaven ansiosos que la necessitat forçàs la rendició. Estaven disposats a prometre qualsevol cosa perquè s’obrissin les portes. Traïdors com eren, era ben segur que no complirien cap dels punts acordats i, com es va esdevenir en altres indrets, una vegada penetrats a la vila. Pass arien a degolla la població. Per això mateix els refugiats mai no caigueren en la trampa i continuaren resistint sense la més mínima defallença.

Va ser llavors quan els caps de la Germania augmentaren el terror. Enviaren destacaments a les possessions i propietats dels nobles que hi romanien. Portaren davant les murades familiars, fills, dones, mares... No hi hagué pietat. Talment fossin els sarrains que sovint desembarcaven a les nostres costes, sense misericòrdia, davant les murades degollaven els pobres ostatges. Els assetjats s’havien juramentat a no rendir mai la fortalesa per res del món. Ploraven en silenci, serrant les dents, estrenyent encara més fort les armes, en veure la matança d’innocents.

Ningú mai no es va rendir malgrat veure la mare o els fills, el germà, morts cruelment a dues passes d’on eren.

Foren dies de sang regant els entreforcs dels camins.

Arreu patíbuls alçats.

Fins i tot eren penjats els criats dels nobles que havien quedat fora de la protecció de les murades. Botxins borratxos, a cara descoberta, alçant crists i banderes, feien jutipiris als valents resistents d’Alcúdia. Indiferents a les nombroses baixes que patien per la resistència dels defensors, continuaven pugnant per entrar a la població.

El notari Gabriel Gual de Son Forteza, que s’havia refugiat amb els familiars a la vila màrtir, explica al seu dietari els fets espaventosos de què va ser testimoni. A la pàgina trenta-dos del manuscrit que he pogut consultar als arxius d’Alcúdia narra la follia agermanada, la insistència a escalar les altes murades, els esforços enderrocar les diverses portes d’entrada a la vila. Pàgines que ens recorden l’Apocalipsi de sant Joan, les imatges de l’infern pintades pels artistes que decoren capelles i esglésies.

Com no recordar la incertesa d’aquells anys? Quin futur pot tenir un poble que no recorda el seu passat?

Han passat segles d’ençà la demoníaca endemesa, però encara avui moltes de les famílies perseguides per la salvatge revolta recorden prou bé la repressió patida sota el comandament dels malvats instigadors de la Germania. Destacaments a cavall, armats de llances i arcabussos, violentaven les propietats robant el que volien i destruint el que no podien emprar. S’alliberaven esclaus que tenien legítim propietari, es feien malbé les anyades. Tot el que no podia servir al manteniment de les tropes revoltades era cremat enmig de les eres. Grans foguerons amb llibres, mobles de qualitat, retrats de nobilíssims senyors i senyores, ducs, contes i marquesos perien fruit de les flames. Assalts brutals als casalots amb expropiació forçosa del blat, el vi, la roba de qualitat. Joiers en complicitat amb els agermanats anaven directament als canteranos a cercar les joies, que s’enviaven de seguida als capitosts. Diuen que Joanot Colom i Joan Crespí eren els que triaven els millors ornaments de plata i or que, sense cap mena de vergonya, repartien entre les seves famílies. S’enviaren saquets del preciat tresor als revoltats de València per a les revoltes d’aquell regne. Comparegueren per la llotja jueus d’Amsterdam, Gènova, Venècia i París per a comprar a baix preu alguns d’aquells collars, polseres, anells, botonades d’or. S’establí a la Llotja un mercat de mobles i teles precioses robades de casals i possessions. Palma esdevenia un centre important de pirateria. Enviats de les corts europees que de boqueta deien estar contra els agermanats enviaven emperò emissaris secrets, i nombrosos vaixells carregats de riqueses partien cap els palaus de les corts d’aquests cristians que s’aprofitaven del temps convuls en què vivia Mallorca.

Es desfermà la ira dels pobres contra els rics; l’enveja a qui tenia objectes de valor, bones terres, ramats d’ovelles, vaques i porcs s’accentuà fins a convertir-se en normal l’assalt només per a destruir. Els centenars d’ovelles que els Zaforteza tenien a Escorca foren mortes amb llances només per plaer d’arruïnar uns senyors de tanta anomenada. En d’altres possessions feien passar estols de cavalls damunt les plantacions de vinyes. Els cellers amb les collites de vi eren envaïts per la turba i després d’emborratxar-se obrien a destralades les bótes i feien córrer el vi pel terra. Els arbres fruiters eren arrencats de rel, anyades de blat i civada eren segades només per gust, sense pensar treure’n cap profit, només pel plaer de veure el patiment dels senyors.

Algunes de les criades de les possessions eren les més fermes defensores de la barbàrie. Mostraven als revoltats els amagatalls on es guardaven les joies. Obrien caixes i canteranos per mostrar la riquesa dels propietaris que, boges, deien que s’havia acumulat amb la seva suor i llàgrimes. Hi hagué nombrosos casos de judicis amb tribunals de borratxos i malànimes. Treien els pobres senyors a colzades, amb tot de crits i insults. Sense respecte per l’edat, sense consideració per si estaven malalts, els portaven a l’era i de manera forassenyada començaven a explicar imaginaris patiments. Es recordava les hores de treball de sol a sol, el magre menjar, les fuetades dels capatassos, la manca de dies de descans... Quan arribava la nit, encenien torxes per a continuar amb aquell espectacle lluciferí. Sense descans, hora rere hora, desfilaven els porquerets i la cuinera, el pastor de les ovelles, l’amo d’escapçar els arbres, l’encarregat de collir la mel de les abelles, els llauradors. Capteniment inexplicable d’aquells que ahir besaven la mà dels senyors, agraint tenir un sostre sota el cap, menjar cada dia, uns cèntims a final d’any, i ara expressaven queixes i patiments de què mai s’havien atrevit a parlar. L’estol de facinerosos presidia els actes, satisfet, bevent sense aturar les ampolles de vi bo servades als cellers.

Hom pot imaginar el patiment de les nobles persones sotmeses a semblant tortura. Hi hagué marquesos d’edat avançada, els Montaner en són un exemple, que, per tenir els fills joves refugiats a Alcúdia, patiren molt més que d’altres senyors. Es diu que quan, cansats per les hores de romandre drets enmig de l’era, queien al terra sense coneixement, les criades els llançaven poals d’aigua freda. Algunes es compixaren damunt seu rient i ballant talment fúries desfermades.

Sempre m’he demanat com és possible que la dolentia dels homes no tengui remei. De què serviren els patiments de nostre Senyor Jesucrist sí quinze segles després de la seva mort constates que el sacrifici ha estat inútil i el mal campa arreu més potent que mai? I les predicacions constants de l’Església Catòlica abans de la revolta... serviren per res? El poder omnímode de Satanàs és més fort i poderós que mai.

Cal no defallir mai en $l’aferrissat combat$ +el combat aferrissat+ contra la influència diabòlica entre els vilatans. Qui sap $que$ +què+ seria del món sense la mà protectora del catolicisme que, sense descans, pugna per mantenir l’esperança de la Humanitat en un futur més cristià, més apropiat a les ensenyances dels Evangelis.

M’atur un moment a cada hort i salut un a un aquests homes que creen amb l'esforç quotidià la riquesa del nostre poble. No em sap greu embrutar-me la mà de terra. Tot plegat em recorda els anys feliços de la meva infantesa manacorina quan, lliure com un ocell, sense cap mena de responsabilitat, em perdia pel mig de les altes torres del blat de les índies que s’alçaven, infinites, per damunt el meu cap. Aleshores l’aigua dels solcs per regar les plantes em semblava un riu. Els ametlers, albercoquers i figueres, un bosc, una selva grandiosa on podia jugar fins que queia cansat i satisfet damunt els feixos de blat tot just segats. Arreu, cançons de batre i flastomies del pagès que porta des de la sortida del sol ajupit sobre la terra. Xipollejar en el fang, sense por de les renyades que inexorablement em faria la mare. Tots els pagesos sabien de qui era fill! No tenia gens de por. Més d’una vegada els pares em cercaven, preocupats, pels horts, cercant notícies d’on havia anat. Invariadament, un pagès o una pagesa m’agafaven de la mà i em tornaven a l’indret on m’estiraven de les orelles, enfadats per no saber per què ho havia fet. Com explicar-los que em sentia lliure com un ocell avançant, sense rumb, per la terra xopa o, a l’estiu, per damunt el matoll del blat just acabat de segar? Una recerca primitiva i inconscient del poder de Déu? Aleshores ja considerava la natura, l’aigua, la terra, el cel, com a expressió claríssima del poder diví. Qui, sinó, podria haver creat tanta bellesa? Les serralades imponents que s’estenien enllà on alçàs la mirada, l’amplària infinita de la mar quan acompanyava el pare a cercar algues a Portocristo, a les cales de la comarca, em feien pensar en la mà creadora del Senyor.

Sortosament la processó avança prou lentament per sentir i olorar amb la seva plenitud la flaire de la terra just acabada de regar. I, quan la música de la banda s’atura uns moments, el grinyolar de les veles dels molins i el giravolt de les rodes de la sínia esdevenen música celestial a les meves oïdes, massa acostumades al silenci del despatx.

M’ha costat molt arribar fins aquest dia gloriós. El rector i algunes famílies benestants no volien que es fes memòria de la batalla en què l’emperador i la Santa Església Apostòlica Romana sortiren vencedors. Estranyat pel fet, els en vaig demanar expilacions, ja que no entenia per quin motiu s’oposaven a la col·locació de la placa.

` En una de les darreres reunions que tenguérem a casa dels molt honorables notaris i advocats d’Albopàs,+els senyors Marià Ximenis, Tomeu des Molí i Guillem Lluc, els vaig demanar directament quin mal hi havia a commemorar aquest fet històric a benefici de les noves generacions d’albopassins. Evidentment, persones de tan elevada categoria, amb carreres fetes a Madrid i Barcelona, no ignoraven res de l’alçament de pagesos i menestrals contra l’alta noblesa mallorquina i altres estaments ciutadans privilegiats. Com no recordar els tres infausts anys de domini de la xurma sobre Mallorca, els contactes dels revoltats amb les altres Illes i la Germania valenciana? Tots havien llegit i apreciat en el seu just valor les aportacions de Josep Maria Quadrado, Antoni Furió, Pere d’Alcàntara Penya i Joan Binimelis. Per què s’oposaven a la col·locació de la làpida?

Restaren pensatius durant uns instants. Després, el notari, el senyor Marià Ximenis, es va treure el tabac de la petaca i carregant lentament la pipa em digué:

--Joan, no creguis que no coneixem la importància de la història. Saps que ens hem passat molts d’horabaixes parlant de les qüestions més diverses al teu menjador o aquí mateix, a la notaria. Però hauries de reflexionar. Hi ha qüestions que val més no remoure. I més ara que liberals i maçons, seguint els dictats de la llegenda negra antiespanyola propagada d’ençà fa segles pels protestants, ressusciten amb més força que mai. Vivim un segle de fortes commocions socials. Les revoltes obreres i anticatòliques s’estenen arreu del món. No parlem dels lamentables fets de la Comuna de París, on va néixer el moviment ateu que s’ha escampat com una pluja mortífera. Aquí mateix hem parlat sovint de la rebel·lió del Marroc, dels fets ocorreguts recentment a Barcelona durant la Setmana Tràgica... Per això et demanam: a què treu cap voler recordar els luctuosos fets de les Germanies? Sí, ja ho sabem, es un esdeveniment important de la nostra terra, un fet remarcable en els llibres, sortosament vençuda per les forces de l’emperador Carles I. Pensam que no és gaire convenient recordar a la pagesia que hi hagué un dia que comandaren a Mallorca, que foren amos de vides i hisendes.

Es va deturar un moment per a encendre de nou la pipa. Aspirant de forma voluptuosa el fum, afegí:

--Deixa la pagesia en pau. Val més no omplir-los el cap amb cap mena de fantasies. Ja en tenen prou amb conrear la terra, amb aconseguir quatre cèntims per la feina tan dura que porten a terme. Nosaltres hem estudiat una carrera, tenim temes de sobra per a estudiar, per a discutir fins a altes hores de la nit del sexe dels àngels i de qualsevol esdeveniment que ens interessi. Però els pagesos, aparentment tranquils, bons cristians, que es lleven el capell quan passen al costat nostre en el fons són perillosos. Si han dominat l’illa una vegada... qui et diu que, en una altra conjuntura favorable, no ho podrien tornar a provar? Col·locar una placa de marbre recordant una època en la qual tengueren el valor i la decisió d’enfrontar-se armes a la mà contra el rei, no ens és gens convenient.

Era inútil provar de convèncer-los. No entenien que la meva intenció era precisament la d’evitar en el futur qualsevol idea d’alçament forà. Precisament recordar la derrota agermanada de Son Fornari em sembla la millor manera de prevenir les previsibles revoltes del dia de demà. Si manteníem la pagesia en la ignorància poden ser captats per les idees dissolvents dels demagogs, dels predicadors del paradís sobre la terra i altres ximpleries semblants.

Ni el rector, ni el notari, ni els advocats de les tertúlies saben preveure el futur. Pensen que estan en un altre segle. Temps enrere bastava la vigilància de la Santa Inquisició per a tenir el ramat controlat. Ara hem d’anar molt més enllà, ser summament intel·ligents, emprar totes les nostres eines per a+aturar precisament la propagació de mites i falses històries que un dia no gaire llunyà podrien ressuscitar els terribles fets que narren els llibres.

No els vaig convèncer. Però vaig poder inaugurar la placa enmig de càntics, música i gatzara.

De la novel·la El vicari d´Albopàs

“Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer)

“Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí)

Per Maria de la Pau Janer, escriptora

-¿De dónde surge el título de su último libro?

-Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010.

-Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç?

-La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar.

-Hábleme de su interés por Villalonga.

-Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas.

-Un personaje ciertamente complejo.

-Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.

-¿Había un vacío literario?

-Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó.

-Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

-Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera.

Diari Última Hora (1-IV-2012)

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)

Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.

Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

Anarcoefemèrides del 5 d'abril

Esdeveniments

La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini

- Insurrecció al Matese: El 5 d'abril de 1877, al massís del Matese, al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), zona pagesa fortament explotada, un grup format per una quarantena d'internacionalistes –entre ells Carlo Cafiero, Errico Malatesta, Pietro Cesare Ceccerelli i el rus Serge Krafchinsky (Roublef)–, que serà designat amb el nom de «Banda del Matese», amb l'objectiu de fer una acte de«propaganda pel fet» davant una població presta a l'aixecament, alliberen nombrosos municipis i viles muntanyenques entre Benevento i Campobasso (Gallo, Letino, San Lupo, etc.), tot proclamant el comunisme llibertari. Van calar foc els arxius municipals, els documents de propietat de la terra i els retrats del rei Vittorio Emanuele. El moviment insurreccionalista havia de realitzar-se el maig i no l'abril, amb neu i fred, però una delació d'un conjurat local va alertar els carrabiners i va fer que els internacionalistes avancessin l'acció. El fred i les privacions van anar abatent els insurgents fins que la nit de l'11 al 12 d'abril els 23 revolucionaris que quedaven refugiats a la masia Concetta van ser encerclats, gràcies a la traïció de l'amo del lloc, per un grup dels 12.000 soldats que s'havien desplaçat al Matese fer sufocar l'aixecament. Aquests fets aconseguiren guanyar les simpaties de les classes populars.

Insurrecció al Matese

Procés contra la «Banda del Matese»

***

Carrabiners reprimint una manifestació

- Repressió a Decima: El 5 d'abril de 1920 a San Matteo della Decima (San Giovanni, Persiceto, a prop de Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) després d'un míting organitzat per la Camera del Lavoro Anarchica per discutir el nou pacte agrícola, els carrabiners assassinen a trets i cops de baioneta vuit obrers agrícoles, entre ells l'orador del míting, Sigismondo Campagnoli, un dels principals dirigents del sindicat anarquista de Bolonya, i en fereixen 45. Com a resposta es declara la vaga general a tota la província i en altres municipis italians, que durarà fins el 7 d'abril. Aquest dia, a Modena, en una manifestació de denúncia de la matança de Decima di Persiceto, els carrabiners assassinaran cinc treballadors. A Bolonya existeix un carrer batejat Sigismondo Campagnoli.

Naixement

Foto policíaca de Salomon Rubinstein (ca. 1894)

- Salomon Rubinstein: El 5 d'abril de 1864 neix a Zolkiew (Regne de Galítsia i Lodomeria, Imperi austríac; actual Jovkva, L'viv, Ucraïna) el rellotger anarquista Salomon Rubinstein. Sos pares es deien Marcus Rubinstein i Kahona Scheiffra. Emigrà a França i visqué al número 76 del carrer Sedaine de París. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre la candidatura de Camille Denayer apareguda en el diari de Lille Le GranÉcho du Nord de la France del 19 d'abril de 1914

- Camille Denayer: El 5 d'abril de 1880 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Camille François Denayer. Sos pares es deien Jean Joseph Denayer, ordidor, i Louise Justine Verbeke. Es guanyà la vida com a obrer pentinador en el sector tèxtil a Roubaix i fou un dels militants anarquistes més actius de la zona abans de la Gran Guerra. El 31 d'agost de 1901 es casà a Roubaix amb l'esborradora tèxtil Marie Joseph Baty, amb qui en 1911 tingué un fill, Lucien Camille Denayer. Fou candidat abstencionista per la VII Circumscripció de Lille (Nord-Pas-de-Calais, França) a les eleccions legislatives d'abril-maig de 1914. Camille Denayer va morir el 24 de novembre de 1946 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Portada de l'obra més coneguda de Charles Boussinot

- Charles Boussinot: El 5 d'abril de 1896 neix a Senta Peironelha de la Rèula (Aquitània, Occitània) el mestre, escriptor, anarquista i sindicalista revolucionari Jean-Charles Boussinot. Sos pares es deien Bernard Boussinot (Amédée), agricultor, i Marie Dagut (Valentine), i vivien a Pondaurat (Aquitània, Occitània), on ell es va criar. Fou mestre a Auròs, a Beautiran, a Talence i a Bordeus (Aquitània, Occitània), i a Tunis (Tunísia), on es va refugiar durant la Gran Guerra. Adherit al «Moviment Freinet», pertanyia al Sindicat Unitari de l'Ensenyament Laic del departament de la Gironda. A partir del 17 de maig de 1930, moment de les celebracions del centenari de la presa d'Alger pels francesos, publicà per lliuraments en el diari L'Humanité la novel·la Les meskines, que posteriorment en aquell mateix any la Librairie du Travail de París (França) publicà en format llibre. Aquesta obra descriu la vida miserable del pagès (felah) magrebí sotmès a la religió, al caid, al notable, al colon i al gendarme. Gràcies al seu personatge principal (Mohamed Ali) podem veure la proletarització, l'infern del treball a les mines, les injustícies als batallons de treballs forçats africans (Biribi) i les revoltes obreres. És tracta, d'una manera lliure, d'una mena d'història de la Confederació General del Treball (CGT) de Tunísia. Aquesta obra, que no tingué cap ressò en les crítiques literàries ni en les antologies colonials, jugà un paper molt important en l'imaginari militant llibertari dels anys trenta.És, amb Action d'Emmanuel Roblès, la primera novel·la magrebí sobre el món del treball i les reivindicacions obreres. En 1925 polemitzà amb altres mestres francesos tot defensant el principi «a igual treball, igual salari» i condemnant els privilegis colonials. En els anys trenta col·laborà en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Barrage, Prolétariat i La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest, i en L'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure. Durant l'Ocupació organitzà una xarxa de mestres, entre ells molts del «Moviment Freinet», que protegiren infants jueus, com ara Boris Cyrulinik, que posteriorment desenvoluparia el concepte deresiliència. En elsúltims anys de sa vida retornà a Pontdaurat.És autor de Le coeur qui chante. Drame en 3 actes en vers (sd), L'école, antichambre de caserne et de sacristie. Le vrai visatge de l'école laïque (1931, amb altres), Les savants et la foi (1933), La délivrance de Prométhée. 1. La femelle (1933), La laïque en fleur (1933), Mourir pour la Patrie? Ah! Non. Pas ça! (1933) i Mon copain Jésus. Prophète messianique ou mythe? (1969). Charles Boussinot va morir el 9 de juny de 1970 a Pontdaurat (Aquitània, Occitània). Son fill, Roger Boussinot, també va ser un destacat escriptor llibertari.

***

Necrològica de Salvador Gimeno Gimeno apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de març de 1964

- Salvador Gimeno Gimeno: El 5 d'abril de 1899 neix a Manises (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Gimeno Gimeno. En l'adolescència ingressà com a aprenent a la fàbrica de ceràmiques de Manises i en 1923 entrà en un grup anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la dictadura de Primo de Rivera i les persecucions contra els confederals, com molts altres companys, s'afilià a la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), tolerada per les autoritats, on hi restà fins a la proclamació de la II República espanyola l'abril de 1931. Amb el suport de la Federació Local de la CNT de València, el juny de 1931 organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos i la Secció d'Obrers Ceramistes, de la qual va ser nomenat secretari. També fou secretari del grup local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat tinent d'alcalde de de l'Ajuntament de Manises per la CNT. La tardor de 1937 va ser enviat pel Comitè Regional de la FAI del Centre com a delegat a València. El final de la guerra l'agafà al port de Gandia i, juntament amb Juan Pastor Sevilla i Arturo García Torviso, membres del Subcomitè Peninsular de la FAI de la zona centre-sud, aconseguí embarcar el 30 de març de 1939 a bord del Galatea, vaixell amb el qual navegaren cap a Marsella amb els membres del Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado López. El 4 d'abril de 1940 s'instal·là a Londres. Intentà portar sa família a Anglaterra, però va ser impossible. Milità en el nucli confederal de Gran Bretanya. Salvador Gimeno Gimeno va morir el 2 de febrer de 1964 a Londres (Anglaterra) d'una hemorràgia cerebral. Sa família viatjà a Londres i son fill, que mai no havia vist son pare, el pogué vetllar.

***

Antonio Perxés Costa

- Antonio Perxés Costa: El 5 d'abril de 1899 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Perxés Costa –el seu primer llinatge citat de diferents maneres (Prexes, Prexés, etc.). Ferroviari de professió, a partir de 1924 milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1929 retornà a Madrid. Participà en els fets revolucionaris de desembre de 1930, en la vaga de la Companyia Telefònica d'agost de 1931, en l'aixecament anarquista a Fígols (Berguedà, Catalunya) i en conflictes ferroviaris a Andalusia en 1932, i en la vaga general revolucionària de 1933. Arran del III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT, celebrat entre l'11 i el 17 de juny de 1931, abandonà el sindicat, però posteriorment va seguir militant en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. El 20 de desembre de 1931 va fer un míting de l'FNIF a Ciudad Real (Castella, Espanya). El febrer de 1932 fou delegat de Madrid al Ple Nacional de l'FNIF. El desembre de 1932 parlà a Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya). Juntament amb Natividad Adalia Cardillo, Antonio Castillejo García, Valentín Losmozos i Julián Martínez, creà la Federació Ferroviària Sindicalista Llibertària (FFSL) de Madrid, fet pel qual va ser expulsat el 23 de febrer de 1934 de la CNT. Afiliat al Partit Sindicalista (PS), a començament de 1936 organitzà a Cadis (Andalusia, Espanya) la candidatura d'Ángel Pestaña Núñez en les llistes del Front Popular. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en l'assalt de la Caserna de la Montaña a Madrid enrolat en les milícies confederals i lluità amb aquestes a les poblacions castellanes de Buitrago i d'Arenas de San Pedro. Col·laborà en l'organització del IX Batalló de Milícies, conegut com «El Pestaña». El novembre de 1936 retornà a la defensa de Madrid i va ser nomenat delegat suplent de Francisco Caminero Rodríguez, del PS, en la Delegació d'Evacuació de la Junta de Defensa de Madrid. En 1936 va demanar la reintegració en la CNT, però aquesta li va ser denegada. A començament de 1937, després de la remodelació, va ser nomenat subdelegat de l'àrea del Front. El 24 d'octubre de 1937, com a president de l'Agrupació Local madrilenya del PS, presidí un gran míting al Monumental Cinema de Madrid del PS, on intervingueren Edmundo G. Acebal,Ángel Pestaña Núñez i José Sánchez Requena. El 25 de novembre de 1937 va ser nomenat conseller de Foment del Consell Provincial de Madrid. El 13 de febrer de 1938 presidí l'homenatge a Ángel Pestaña Núñez, organitzat pel PS, celebrat al teatre Fuencarral de Madrid. L'11 de juny de 1938 va ser detingut pel Servei d'Informació Militar (SIM) acusat d'altra traïció per robatori de joies i monedes d'or d'una sucursal madrilenya del Crédit Lyonnais per valor de més de dos milions de pessetes. Les joies van ser tornades per la companya d'Antonio Márquez Rubio, membre del PS, jutge delegat especial d'evasió de capitals i un dels implicats en el robatori, a José García Pradas de CNT i aquest les retornà al SIM. El 20 de juliol de 1938 presentà la dimissió del seu càrrec de conseller de Foment del Consell Provincial de Madrid. El novembre de 1938 va ser condemnat per «apropiació indeguda» a 30 anys de presó i a 10 d'inhabilitació per a càrrec públic, membre que Antonio Márquez Rubio va ser condemnat a mort. Tancat a la Presó Provincial de Madrid durant el franquisme, en 1948 va sortir en llibertat condicional. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Antonio Perxés Costa (1899-?)

***

Necrològica de Ciriaco Puyo Manero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 d'octubre de 1969

- Ciriaco Puyo Manero: El 5 d'abril de 1899 neix a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Ciriaco Puyo Manero. Sos pares es deien Liborio Puyo i Antonia Manero. Quan era adolescent, durant la dictadura de Primo de Rivera, marxà amb son germà David a França per treballar en una mina d'extracció de talc als Pirineus. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 amb son germà retornà a Valljunquera, on tots dos participaren en la col·lectivitat agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1937, quan l'ofensiva reaccionària comunista, ambdós van ser detinguts per les tropes estalinistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà a la pedrera de talc de Trimouns, al massís de Taba, i continuà militant en la CNT. Ciriaco Puyo Manero va morir el 6 de juliol de 1977 al seu domicili de Pàmies (Llenguadoc, Occitània), just quan li havien donat el passaport per retornar a la seva terra.

***

Necrològica de Vicente Soto Royo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de juny de 1977

- Vicente Soto Royo: El 5 d'abril de 1903 neix a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Soto Royo. Sos pares es deien Mariano Soto i Casilda Royo. Pastor de professió, en 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Durant la Revolució fou membre de la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, en 1946, s'instal·là amb sa companya Carmen Royo a San Laurenç de la Cabrerissa, on s'integrà, amb son sogre Manuel Royo, en la Federació Local de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalt, Vicente Soto Royo va morir el 22 d'octubre de 1976 al seu domicili de Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri civil d'aquesta localitat.

***

Libertario Tassi

- Libertario Tassi: El 5 d'abril de 1904 neix a Sassoferrato (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Libertario Tassi. Sos pares es deien Ciro Tassi i Cleofe Amori. Des d'infant es manifestà procliu a les idees anarquistes, participant activament en la propaganda. En 1923, amb altres companys, fugint dels escamots feixistes, passà clandestinament a França. Després d'anar i venir, s'instal·là a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), on trobà feina en una acereria de la localitat. A l'exili també es mostrà força actiu en la propaganda anarquista i l'acció subversiva. Va ser acusat de l'atemptar contra al domicili d'un destacat feixista local anomenat Rossini, la casa del qual va ser destruïda per una bomba, i per aquest i altres incidents el juny de 1928 va ser expulsat del país. Restà clandestinament a Luxemburg, buscant feina, fent propaganda i militant en la Secció Local del Socors Roig i del Comitè Anarquista. Rehabilitat per les autoritats luxemburgueses, es va casar amb Settimia Albertini, amb qui tingué dos infants, un nen, anomenat Kropotkin (Tino) i una nena, anomenada Virgilia (Ilia). En 1934 reprengué amb força novament les seves activitats llibertàries, arriscant-se novament a l'expulsió. El gener de 1935 el seu nom i foto aparegué en el butlletí de recerca de subversius de l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), definit com «anarquista perillós a detenir i portar a Ancona». Quan li va caducar el passaport, va ser expulsat de Luxemburg. Sense feina, decidí anar a lluitar a la guerra d'Espanya i el novembre de 1936 hi arribà. Després d'un breu període d'instrucció militar a Albacete, s'incorporà al Batalló«Garibaldi». Després de combatre al front de Madrid (Espanya), va demanar ser enviat a la secció telefònica i, amb aquest nou destí, va ser enquadrat a la Brigada «Garibaldi» i destinat a la seva caserna. El maig de 1937 en va ser nomenat comissari polític de la II Companyia del II Batalló. Després dels fets de «Maig de 1937», va ser enviat de permís a França, però, vista la situació de perill a les files anarquistes, retornà a Espanya abans l'expiració de la llicència. El setembre de 1937 marxà definitivament de la Península i retornà, sota el compromís davant les autoritats luxemburgueses de no portar a terme cap activitat política, a Dudelange, on retrobà sa família; malgrat tot, continuà lluitant en el moviment antifeixista local. Amb l'ocupació nazi de Luxemburg la seva situació perillà i el 4 d'agost de 1940 va ser detingut a Dudelange; l'abril de 1941 les autoritats alemanyes el deportaren a Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya) i posteriorment va ser extradit a Itàlia. Interrogat per la Prefectura d'Ancona (Marques, Itàlia), intentà minimitzar les seves activitats antifeixistes, però les autoritats no se'l cregueren i va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. A la deportació emmalaltí, però continuà amb les seves activitats polítiques. El juliol de 1943 va ser trobat en possessió d'un manuscrit de propaganda antifeixista i va ser tancat a la presó judicial de Santa Maria Capua Vetere (Campània, Itàlia). L'agost de 1943 va ser enviat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), on s'encarregà del manteniment del magatzem; malgrat això, en aquest període la seva salut empitjorà força. El setembre de 1943 pogué fugir-ne aprofitant que la vigilància havia minvat. Libertario Tassi va morir el 21 d'abril de 1966 a Roma (Itàlia).

Libertario Tassi (1904-1966)

***

Necrològica de Juan Segura Morales apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de març de 1984

- Juan Segura Morales: El 5 d'abril de 1911 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan Segura Morales. Sos pares es deien Juan Segura i María Morales. Emigrat a Catalunya, quan tenia 17 anys s'afilià al Sindicat del Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Puig-reig (Berguedà). El juliol de 1936 entrà en la Junta Sindical i presidí el Comitè Revolucionari de la seva fàbrica. Després lluità en la Columna «Tierra y Libertad» a Madrid, Belchite, Terol i altres zones d'Aragó. En acabar la guerra s'exilià a França, on treballà de miner a La Grand Comba, emmalaltint de silicosi. Després de l'Alliberament participà en la reorganització de la CNT de l'Exili, ocupant diversos càrrecs orgànics. Sa companya fou Juana González. Juan Segura Morales va morir el 23 de febrer de 1984 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània).

***

Miguel Molina Vivo

- Miguel Molina Vivo: El 5 d'abril de 1915 neix a Pliego (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Molina Vivo. Fill d'una família de jornalers molt pobres, pogué assistir fins al 16 anys a l'escola i estudiar música. A finals de 1933 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Pliego, del qual va ser nomenat secretari, i en 1934 participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual també serà secretari. Quan esclatà la guerra, confiscà les finques abandonades pels feixistes. Després de la caiguda de Màlaga s'enrolà en la 82 Brigada Mixta i marxà al front d'Aragó, lluitant a Puerto Escandón. Refusà la militarització de les milícies i rebutjà l'ascens a tinent. El desembre de 1937 intervingué en la presa de Terol i poc després va ser agafat per les tropes franquistes i tancat a Pamplona. L'abril de 1938 va ser enrolat forçosament en una companyia d'Intendència i portat als fronts de Catalunya, Còrdova i Extremadura fins a començaments de 1939. En aquesta data va ser empresonat a Màlaga, on romangué sis anys. En sortir passà dos anys en un batalló de treballadors a Ceuta. Pogué fugir del pantà d'Oliana (Alt Urgell, Catalunya) i via Andorra creuà els Pirineus. L'abril de 1947 s'establí a Carmauç (Guiana, Occitània) i durant 24 anys treballà a les mines. Després treballà en la collita de la fruita per diverses zones d'Occitània. Milità en la CNT de Carmauç, de la qual va ser nomenat secretari general i d'Administració de la Federació Local. Representà aquesta localitat en diversos congressos: Vierzon (1959), Llemotges (1960-1961), Montpeller (1965), etc. En 1974, després de la jubilació i de passar mig any a Mèxic, s'establí a Perpinyà, on milità en la CNT ortodoxa i ocupà diversos càrrecs orgànics: secretari d'Administració (1979-1982), delegat de Perpinyà al Congrés de Barcelona de 1983, etc. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín,Boletín Interno CIR, Cenit,Le Combat Syndicaliste, Espoir, Orto,Solidaridad Obrera, etc. A partir de 2006 ha col·laborat amb el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya).

***

Jaime Cubero en la trobada «Outros 500. Pensamiento Libertario Internacional» (São Paulo, 19-24 d'agost de 1982) [ CIRA-Lausana ]

- Jaime Cubero: El 5 d'abril de 1927 neix a Jundai, ciutat obrera pròxima a São Paulo (São Paulo, Brasil), el periodista, pedagog i militant anarquista Jaime Cubero. Fill d'una família d'immigrants espanyols, quan tenia dos anys perd el pare i en 1934 la família es trasllada al barri de la Móoca de São Paulo. Als 10 anys deixa el estudis i comença a treballar de sabater; el seu veí anarquista, Liberto, li deixa llibres anarquistes i anticlericals, i comença a organitzar un grup d'estudis llibertaris. Alguns anys després crearan el Centre Juvenil d'Estudis Socials i participaran en les lluites de resistència contra la Dictadura de l'Estat Nou entre 1937 i 1945. A finals de 1945 el grup entra en contacte amb els militants del Centre de Cultura Social (CCS), una espècie d'ateneu llibertari que havia estat fundat en 1933 i havia estat reprimit per la dictadura, i obren un local al barri de Brás de São Paulo. El conegut anarquista Edgard Leuenroth també hi participarà. Més tard Cubero passarà a ser el secretari del CCS i s'integrarà activament en el seu grup de teatre. En 1953 deixarà São Paulo i marxarà a Rio de Janeiro, on treballarà a la redacció del periòdic O Globo fins a 1964, i coneixerà José Oiticica qui el convidarà a participar en el periòdic Ação Direta, que dirigeix. Quan en 1964 és expulsat del periòdic O Globo per la dictadura militar a causa d'haver participar en una vaga de gràfiques, torna a São Paulo, on viurà amb la seva companya Maria; denunciarà les injustícies socials, defensarà la llibertat i propagarà les idees anarquistes. Ajudà nombrosos acadèmics i estudiants en l'elaboració de tesis i estudis sobre la història de les lluites socials brasileres i sobre pedagogia llibertària. Al CCS va organitzar nombroses activitats, jornades educatives, seminaris, debats, i va participar en congressos nacionals i internacionals, com ara «Outros 500. Pensamento Libertário Internacional» (1992) i el Congrés Internacional Anarquista de Barcelona (1993). Durant els últims anys de sa vida va participar en la revistaLibertárias, editada per Imaginário, sota la direcció de Plinio Coelho i Edson Passetti. Jaime Cubero va morir, després una llarga malaltia, el 20 de maig de 1998 a l'Hospital de Voluntaris de São Paulo (São Paulo, Brasil) i va deixar una biblioteca de més de tres mil exemplars, molts d'ells sobre ateisme.

***

Peter Miller

- Peter Miller: El 5 d'abril de 1943 neix a Leicester (East Midlands, Anglaterra) el militant anarquista, sindicalista i lliurepensador Peter Miller. D'antuvi militant de la Trotskyist Socialist Labour League (TSLL), aviat evolucionarà cap a l'anarquisme i després d'un míting amb Albert Meltzer començarà una llarga cooperació amb l'Anarchist Black Cross (ABC) i amb el suport a la lluita dels presos. Com a militant laïcista serà durant més de 10 anys el responsable de la Leicester Secular Society. Treballarà activament també en el camp sindicalista des de la Trade Unionist de Leicester. Col·laborà en la premsa llibertària (Black Flag, Freedom,Cienfuegos Press Anarchist Review, Anarchy Magazine) i editarà durant els anys 70 del segle passat la revista cultural anarquista Z Review. Peter Miller va morir d'un càncer el 9 d'octubre de 1999 a Leicester (East, Midlands, Anglaterra).

***

Franco Salomone

- Franco Salomone: El 5 d'abril de 1948 neix a Celle Ligure (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Franco Salomone. De ben jovenet començà a militar en el grup anarquista «Pietro Gori» de Savona (Ligúria, Itàlia) i entaulà una estreta amistat amb Umberto Marzocchi. Després entrà a formar part del a Federazione Anarchica Giovanile Italiana (FAGI, Federació Anarquista Juvenil Italiana) i quan aquest es dissolgué amb altres companys fundà el grup anarquista«Bakunin». Durant els anys seixanta i setanta, amb altres companys, participà en la reestructuració del corrent comunista llibertari dins del moviment anarquista italià, reivindicant posicions de l'anomenat «anarquisme de classe» i del «plataformisme». Fou un dels promotors de l'Organització Anarquista Lígur (OAL), que agrupava l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) de Savona (antic grup anarquista«Bakunin»), l'Organització dels Comunistes Llibertaris (OCL) de Gènova i els grups comunistes llibertaris de Sanremo i d'Imperia. Va fer la vida entre França, on milità en la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), i Itàlia i fou un dels organitzadors de diversos congressos obrers llibertaris realitzats en aquells anys. Afiliat a la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), durant els anys vuitanta fou un dels responsables del sector de Sanitat, lluitant especialment entre els treballadors dels hospitals. Entre 1997 i 2003 exercí de secretari general del sector de l'Administració Pública de la CGIL. En 2003 s'afilià a la Federació dels Comunistes Anarquistes (FdCA). Després de molts d'anys malalt, Franco Salomone va morir el 24 de març de 2008 a Savona (Ligúria, Itàlia) i tres dies després fou incinerat i enterrat a la tomba familiar del cementiri de Savona. El 30 d'octubre de 2010 es va inaugurar a Fano (Marques, Itàlia) el Centre de Documentació «Franco Salomone» que recull el seu arxiu i el de la FdCA.

Defuncions

Léon Lacombe (ca. 1913)

- Léon Lacombe: El 5 d'abril de 1913 se suïcida a París (França) l'anarcoindividualista il·legalista Léon Lacombe, conegut com Léautaux,Léontou o Le Chien. Havia nascut el 12 d'abril de 1885 –algunes fonts citen el 12 d'agost de 1887– a Aubinh (Llenguadoc, Occitània). Era fill Pierre-Victor Lacombe, miner, i de Marie-Joséphine Cibré, triadora de carbó, que el crià tota sola. Patí una infància miserable i quan tenia 12 anys començà a treballar de miner. Després de fer el servei militar s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània) i es posà a treballar a les mines de La Planquette, a Cérons, a prop d'Aubinh, on freqüentà el cercle anarquista local i assistí a conferències. En una gira propagandística per la zona conegué Maurice Vandamme (Mauricius). Acusat d'haver furtat un rellotge al vestidor, va ser acomiadat de la mina de La Planquette pel capatàs Albert Artous, que feia d'enginyer. Mesos després, el 30 de gener de 1912, aquest va ser assassinat durant la nit al seu domicili de Viviez (Llenguadoc, Occitània) per un lladre que s'havia introduït al seu jardí. Lacombe, que portava una existència precària ja que no havia pogut trobar feina a causa de la seva militància anarquista, fou sospitós d'haver estat l'autor del crim. Fugí i arribà a París (França) on treballà de terrelloner i entrà a formar part dels cercles anarcoindividualistes, participant en xerrades i en les excursions dominicals. A la capital francesa es relacionà amb André de Bläsus i Octave Garnier, implicats en la «Banda Bonnot». Freqüentà assíduament la llibreria de Jules Erlebach (Ducret), que distribuïa les publicacions anarquistes individualistes, com ara L'Idée Libre, d'André Roulot (Lorulot). En un escorcoll al domicili dels anarquistes Anna Mahé i André de Bläsus a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) va ser trobada la seva cartilla militar. El 14 de setembre de 1912, quan viatjava sense bitllet en la línia París-Llemotges amb altres tres companys, abaté el revisor Pierre Tharry que controlava a l'estació de Les Aubrais (Centre, França) i fugí amb la bicicleta d'aquest. El 9 de novembre d'aquell any participà, segons la policia, amb altres tres companys, en un atracament a l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França) en el qual morí el marit de la cobradora. Encalçat per la policia, es refugià als locals del periòdic L'Idée Libre, al número 15 del passatge de Clichy de París, on son amic Erlebach, amb qui preparava un atracament, era l'enquadernador i llibreter. El 8 de novembre de 1912 la policia escorcollà aquests locals i detingué tres persones, però no Lacombe. Presentat per la premsa com un nou Jules Bonnot, va ser persuadit, erròniament sembla, que Erlebach era confident de la policia. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 s'introduí al domicili d'aquest i, després de torturar-lo durant part de la nit, li engegà un tret a la gola que li va provocar la mort després de cinc setmanes d'agonia a l'hospital. L'11 de març de 1913 va ser detingut en una barraca de lluitadors d'una fira popular al bulevard de la Vilette de París portant dos revòlvers brownings carregats i explosius, que no tingué temps de fer servir, i tancat a la presó parisenca de La Santé, on membres de la «Banda Bonnot» (Raymond Callemin, André Soudy i Élie Monier) esperaven la seva execució. El 5 d'abril de 1913, durant el passeig reglamentari dels presos, aconseguí pujar a la teulada de la presó i amenaçà de llançar-se al buit. L'advocat Boucheron, el seu defensor, hi pujà per enraonar amb ell. Després d'evocar la seva miserable infància, de negar haver matat Artous, de lamentar la mort dels empleats i de justificar la mort d'Erlebach que considerava un traïdor, es llançà al buit tot cridant «Visca l'anarquia!». Caigué més enllà dels matalassos que havien estès per pal·liar la caiguda i s'esclafà al terra, morint instantàniament. Alguns individualistes el van veure com un dels seus, però d'altres, com ara Rirette Maîtrejean, pensaven que era un desequilibrat i mai no li va perdonar la mort de Ducret. La seva trajectòria criminal i tèrbola contribuí a desacreditar el corrent anarquista il·legalista.

***

Notícia de la detenció de Philippe Goy i altres companys apareguda en el diari parisenc Excelsior del 14 d'octubre de 1913

- Philippe Goy: El 5 d'abril de 1920 mor a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Philippe Goy. Havia nascut el 26 de novembre de 1887 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Es guanyava la vida com a torner de metalls. A partir de 1910 fou un dels responsables, amb Nicolas Berthet i Benoît Liothier, del grup de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Étienne, que comptava aleshores amb una cinquantena de membres i que el juliol de 1913 esdevingué «Le Foyer Popular», principal cercle anarquista local que es reunia al cafè Ferrio de la ciutat, animat per Benoît Liothier i Laurent Moulin, i que s'adherí a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). L'abril de 1913 fou un dels fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS), del qual va ser nomenat secretari, i engegà, dins del marc de la lluita contra les colònies penitenciàries militars, una campanya de suport a favor de Brotte, jove obrer de Saint-Étienne. En aquesta època vivia al número 24 del carrer José-Frappa de Saint-Étienne. El 12 d'octubre de 1913 va ser detingut, juntament amb Raphaël Bénetière i Claude Marius Charrat, per haver distribuït pamflets antimilitaristes–en realitat un extracte d'un discurs d'Aristide Briand de 1900– a la caserna d'infanteria Rullière de Saint-Étienne i van ser denunciats per«provocació de militars a la desobediència». L'1 de novembre de 1913 tots tres van ser condemnats pel Tribunal Correccional a dos mesos de presó. En Les Temps Nouveaux del 15 de novembre de 1913 tots tres protestaren contra la notícia apareguda en L'Humanité de l'1 de novembre on s'afirmava que en el judici no s'havien declarat«llibertaris» sinó antimilitaristes, fet absolutament fals. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes com a«anarquista perillós», i s'amagà, amb Benoît Liothier i Jean-Baptiste Rascle, durant un temps als boscos del Pilat de Saint-Étienne per evitar una eventual detenció. Després, sobretot amb Charles Flageollet i Jean Seigne, participà en la reorganització del grup anarquista local. En 1916 fou un dels fundadors del grup de «Les Amis de Ce qu'il faut dire», periòdic pacifista editat per Sébastien Faure. Durant el moviment contrari a la guerra i a la «Unió Sagrada» que es desencadenà a la conca del Loira, participà en les vagues de 1918 i va ser detingut i empresonat a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). A començament de 1920 fou membre del grup anarquista comunista de Saint-Étienne.

***

Antoine Cyvoct

- Antoine Cyvoct:El 5 d'abril de 1930 mor a París (França) el militant anarquista Antonius Marie Cyvoct, conegut com Antoine Cyvoct. Havia nascut el 28 de febrer de 1861 al IV Districte de Lió (Arpitània). Sos pares, teixidors, es deien Paul Cyvoct i François Véronique Blanchard. Es guanyava la vida com a comercial llibreter. Va ser declarat sospitós, sense cap raó, de ser l'autor de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, que costà la vida del cambrer Louis Miodre. Cyvoct havia estat nomenat gerent el 13 d'agost d'aquell any del periòdic anarquista L'Étendard Révolutionnaire i la policia li reprotxava ser l'autor d'un article incitador de l'atemptat. Cyvoct, que es trobava a Suïssa, no va presentar-se a Lió per justificar-se. El 6 de desembre de 1882 va ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per les seves declaracions de diverses reunions públiques. Després va ser implicat en el«Procés dels 66» de Lió i el Tribunal Correccional el va condemnar el 8 de gener de 1883 a cinc anys de presó en rebel·lia, ja que encara es trobava a Suïssa i després va fugir a Bèlgica, acusat de ser l'instigador de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió. El 23 de febrer de 1883és ferit en l'explosió accidental d'una bomba a Ganshoren (Bèlgica) i detingut,és extradit a França en 1883. L'11 de desembre de 1883 va ser processat davant l'Audiència de Rhône per l'atemptat del 22 d'octubre de 1882 i, tot i que no se'n trobà la responsabilitat, va ser condemnat a mort. La pena va ser commutada el 22 de febrer de 1884 a treballs forçats al penal de Nova Caledònia. Malgrat la campanya portada pels anarquistes en 1895 pel seu alliberament, no serà amnistiat fins al març de 1898. Dos mesos més tard es va presentar a les eleccions legislatives del XIII districte parisenc, centrant la seva campanya en denunciar la situació dels presos anarquistes a Nova Caledònia –en va treure 862 sobre 14.692 vots. Es va posar a fer feina com a representant de llibreteria i féu conferències en els cercles llibertaris sobre les condicions de vida a les presons, alhora que va ampliar la seva educació llegint a la biblioteca de l'Île de Nou. Va fundar la lògia maçònica «L'Idéal Social». Antoine Cyvoct va morir el 5 d'abril de 1930, en la misèria, a l'Hospital de Saint-Antoine de París (França).

Continua...

---