És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals". (Miquel López Crespí)

Pere Rosselló Bover, Ferran Lupescu i l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007)

A part de l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, una altra persona que m’ha donat un suport essencialíssim en la tasca de seleccionar les narracions de llibre Un viatge imaginari i altres narracions ha estat el poeta i investigador Ferran Lupescu.

És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals".

Va ser, doncs, en aquella època, per a molts d´oportunistes i menfotistes “resplendent” perquè començaven a estar en nòmina estatal com a polítics al servei del règim, una època per a nosaltres de vertader exili interior, que coneguérem més a fons el poeta i amic Ferran Lupescu. Una amistat reforçada amb el pas dels anys. Però qui és, per a aquell que vulgui conèixer una mica la cultura catalana que no surt en els mitjans d´informació oficial, Ferran Lupescu?

Anem a pams. Ferran Lupescu és autor de poemaris únics i indispensables. En referesc a les obres L'últim dels dàlmates (autoantologia poètica 1978-1982), Vuit poemes desolats, Arxipèlag (Premi Acadèmia dels Nocturns 1986), Cadàvers (Premi Josep M. López-Picó 1996), La senyoreta elidida / Adam Smith, Regiones de Valencia y Murcia (Dolços lleures de la gleva), L'ombra de la lluna damunt la terra / Intensa rereguarda, Poemes del desert, L´últim amor del comissari Lupescu, Això s'anomena aurora (en curs d'elaboració)... En un article titulat "Ferran Lupescu i la poesia" publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 14 de novembre del 2004, qui signa aquestes notes havia definit la producció del poeta i investigador com a "intensa". Evidentment, i això mateix havia quedat ben especificat en l'article, volia dir que Ferran Lupescu es dedica des de fa molts d'anys intensament a la literatura i a la investigació; que no és cap hobby. A més, Lupescu ha treballat força anys en matèries d'història general i cultural dels Països Catalans, i és l'autor d'una de les millors històries del procés revolucionari soviètic que he llegit mai. Em referesc a Els dies d'un nou planeta: cronologia d'història soviètica (nov. 1917-març 1939), encara inèdita.

Quan vaig parlar amb el poeta i investigador Ferran Lupescu i li vaig explicar la proposta del director de la col·lecció El Turó, es va entusiasmar de tal manera que s’hi va posar a la feina, repassant tots els meus antics llibres de narracions, molt abans que jo mateix. En contacte constant per ordinador, després de la lectura de cada llibre em feia arribar les seves troballes i descobriments, donant-me igualment una assenyada i valuosa opinió quant als contes que, deia, creia imprescindible que al llibre de El Turó.

Cal dir que aquest interès de Ferran Lupescu pels meus contes ve de molt antic: en les seves col·laboracions a les pàgines de cultura del diari Última Hora de Ciutat ja havia comentat el llibre de contes juvenils Històries per a no anar mai a l’escola (Laia, Barcelona, 1986, segona edició). El diumenge dia 5 de maig de 1985, Ferran Lupescu escrivia: “Em pregunto si el llibre de contes Històries per a no anar mai a l'escola (Col. El Nus, 14. Ed. Laia, Barna, 1984), d'en Miquel López Crespí, no serà més aviat Històries d'aquells als quals mai no ens agradà anar a l'escola. Aquest no és un llibre sobre l'escola-infantesa-record-mal-rotllo-regne-perdut, encara que hi sigui present. L'escola de què parla en Miquel López, ens la trobem cada dia en sortir de casa (i, amb els avenços de la tecnologia d'avui, fins i tot sense necessitat de sortir-ne); els nens som nosaltres (grans o petits, no anant a classe o emborratxant-nos); els profes, són personatges prou coneguts de la ciutadania i ara no ens posarem a citar noms; les classes, bé, són les classes, òbviament, les de FEN que ens donen tothora, a la TV, a la feina, on calgui.

‘Tot contribueix, i a més el dir i com dir-ho, a donar-nos una imatge asfixiant de la classe-món que fa la cara que té.

‘Aquesta constatació, que com a tal només pot ésser honesta, és una protesta carregada de mala llet. Perquè la nostra Europa opulenta on un parell de centenars de fastigosos vagabunds acaben de morir de fred, no vol saber ni pot entendre que coses inversemblants s'esdevinguin en indrets molt bàrbars i, sobretot, molt llunyans del menjador i del salonet amb nostra senyora TV ("La carta"). Perquè hi ha certes reconduccions individuals -o col.lectives- que es mereixen el nom de traïció ("La transformació d'en Miquel"). Perquè la llibertat de pensament està cibernèticament controlada ("El monstre"). I, per damunt de tot, perquè és hora que reclamem la nostra condició d'humans, que escopim ben fort la realitat bàsica del segle XX: la deshumanització ("Els robots"); la maquinització, la desnaturalització ("La resurrecció universal", "Sóc un llibre") i tot allò que sap resumir l'autèntic manifest anomenat Història de l'evolució humana.

‘Aquells que coneguin la prosa del nostre autor, la retrobaran la mateixa que en llibres anteriors, amb el seu estil característic i, fins i tot, el seu ús, en determinats punts, d'un seguit de frases curtes que porten el pes -i la unió- en l'infinitiu. En aquest cas, l'autor es dirigeix al lector de forma directa, sempre veus de nens que escriuen una carta, o li conten una història a algú. O a un diari personal; d'allò d'"estimat diari". Sempre la famosa entelèquia de l'oïdor no-existent i la seva recerca en què -diuen, jo no ho crec- suposadament es debat la literatura. Però, en aquest llibre, en Miquel López Crespí té la intenció clara d'establir un diàleg, que ho és PER SE i que pot fer-se un cercle complet en contestar llegint-lo”.

També en la presentació que va fer del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003), presentació feta al saló d’actes del Consell Insular de Mallorca conjuntament amb la presidenta del Consell de Mallorca Maria Antònia Munar, el dirigent del PSM Sebastià Serra i l’aleshores president de l´OCB Antoni Mir, destacà alguns trets característics de la meva narrativa. I és per això mateix, perquè sabia que Ferran Lupescu sempre havia estat interessat per la meva narrativa, que vaig seguir la majoria dels seus encertats suggeriments quant a les narracions que havien de sortir al llibre que em demanaven per a El Turó.

Dia deu de setembre, en el Palau del Consell i en el marc de la Diada de Mallorca, davant el nombrós públic assistent a l’acte, amics, premsa, polítics, representants de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Ferran Lupescu havia dit que: “Miquel López Crespí ha produït autèntiques obres mestres en camps com la narrativa curta, i que 'una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània”.

“Inevitablement, continuava Lupescu, “tota obra d'art mínimament autèntica és xopa de la personalitat, la cosmovisió i els valors del seu autor. És per això que l'obra de Miquel López Crespí denota una cosmovisió progressista, d'esquerra, nacional-popular, i, per tant, conflictiva. Diguem, doncs, que l'obra de Miquel López Crespí no ha rebut el reconeixement públic que mereix. Això és, en part, i com en altres casos, perquè la intercepten corrents oficialistes de determinat signe estètico-ideològic. Per exemple, una mena de noucentisme ressuscitat, però d'escàs ressò social, aquesta volta. Per exemple, una postmodernitat més o menys autista. Irònicament, en nom d'una pretesa ‘puresa’ literària unilateralment identificada amb el conservadorisme hom aplica criteris extraliteraris per a desqualificar autors d'ideologia adversa, l'obra dels quals esdevé automàticament ‘poc literària’, per ‘política’, si no per ‘pamfletària’. El truc és vell i, segons sembla, productiu: només fan política els altres. A aquestes alçades hauríem de saber que tota obra d'art és política. Per acció o per omissió. Des de l'opacitat que proporciona el compromís amb un statu quo que es pretén ‘natural’. O des de l'explicitació que provoca trencar el sentit comú establert. D'altra banda, no és pas la temàtica de l'obra literària, ni menys encara la seva òptica ideològica, el que estableix el valor literari d'una obra: cal fer-ne la valoració en termes estrictament o principalment artístics. I són aquests termes els que avalen l'obra de Miquel López Crespí”.

A començaments de maig del 2006 la feina conjunta de lectura i selecció dels contes ja era feta. La “batalla” per incloure unes narracions i suprimir-ne d’altres, també l’havíem feta no sense debats i després de mesurar fil per randa el que era necessari que sortís o ens semblava sobrer.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 7 de gener

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Débâcle

- Surt La Débâcle: El 7 de gener de 1893 surt a Saint-Josse-Ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica) el primer número del periòdic bimensual anarquista La Débâcle. Organe Révolutionnaire. No hi figura cap menció de responsabilitat i cap dels articles va signat, exceptuant dos poemes de Louise Michel i un de Paul Verlaine. Errico Malatesta, aleshores a Londres (Anglaterra), hi estava subscrit. Aquest periòdic edità el fulletó de Paul Sosset (Paul Flaustier) Catéchisme du jeune propagandiste (1893). En sortiren 11 números, l'últim del 23 de juliol al 6 d'agost de 1893, i es va estampar a la tipografia de l'impressor anarquista Denis Villeval (Jambe de Laine).

***

Capçalera d'El Eco de Ravachol

- Surt El Eco de Ravachol: El 7 de gener de 1893 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número d'El Eco de Ravachol. Periódico anarquista. Era continuació de Ravachol–que dirigit per Joaquim Pascual sortí també a Sabadell i que publicà dos números (el 22 d'octubre de 1892 i el 2 de novembre de 1892)– i ambdós són un homenatge a l'anarquista francès guillotinat l'11 de juliol de 1892. El tercer número iúltim, del 21 de gener de 1893, fou denunciat i el seu director, J. Toronell, processat.

***

Capçalera de Probuda

- Surt Probuda: El 7 de gener de 1912 surt a Sofia (Bulgària) el primer número del setmanari Probuda (El Despertament), subtitulat«Periòdic social anarquista». Michel Guerdjikov el publicà fins al 5 de setembre de 1912. Tingué una tirada de 10.000 exemplars. Entre 1919 i 1920 reaparegué com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB) i Georges Getchev reemplaçà Guerdjikov en la direcció del periòdic.

***

Portada del primer número d'Espoir

- Surt Espoir: El 7 de gener de 1962 surt a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalistaEspoir. Hebdomadaire. Organe de la VIe Union Régionale de la CNTF. La capçalera també prengué el nom d'Espoir-CNT i, a partir de 1976, el subtítol era Organe de la CNTF. Substituí CNT quan aquest fou suspès per les autoritats franceses. La directora d'aquest setmanari bilingüe (castellà i francès) fou Frederica Montseny i el gerent Antoine Turmo. Era l'òrgan «oficiós» del sector de la CNT en l'Exili encapçalat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. Hi trobem articles d'infinitat de militants, tant francesos com peninsulars, com ara Víctor Alba, Ramón Álvarez, FélixÁlvarez Ferreras, Juan Álvarez Ferreras, Artés, Manuel Bernabeu, Pierre-Valentin Berthier, Bravo, Édouard Brunet, Caba, Campio Carpio, Severino Campos, Floreal Castilla, Vicente Caudet, Celma, Codina, Costa, Dionisio Crespo, Louis Dorlet, España, Joan Ferrer, Fontaura, Víctor García, Alain Gornes, Étienne Guilleamu, Henry Herscovici, Lamela, Marcel Lepoil, Ramón Liarte, Pierre Méric, Monreal, Frederica Montseny, Moreno, Muñoz Congost, Acracio Orrantia, Faustino Piquer, Porté, Rodríguez Ureña, Serafín Roig, Serrano, Soloer, Tarragó, Temblador, Antoine Turmo, Vega, Antonio Vidal, Villar Sánchez, René Villard, etc.«Editions Espoir» publicà alguns fullets de diversos autors (Mikhail Bakunin, Georges Balkanski, Gaston Britel, James Guillaume, Victor Griffuelhes, Piotr Kropotkin, Ricardo Mella, Émile Pouget, Édouard Rothen, Gabriel Veillard, René Villard, etc.). En sortiren 1.025 números, l'últim el 22 de desembre de 1982 i fou substituït per Le Combat Syndicaliste a partir del gener de 1983.

Naixements

Foto policíaca d'Hippolyte Baben (9 de març de 1894)

- Hippolyte Baben: El 7 de gener de 1845 neix a Sent Sarnin de Rance (Roergue, Occitània) l'anarquista Hippolyte Antoine Baben. Sos pares es deien Auguste Baben, serraller, i Victoire Alrieg. Serraller ferrer com son pare, es va instal·lar a París (França). El març de 1894 va ser fitxat com a anarquista. El 9 de març de 1894 el seu domicili, al número 11 del carrer Popincourt de l'XI Districte de París, on vivia tot sol, va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. Aquell mateix dia vuit domicilis d'anarquistes més van ser escorcollats. Detingut per pertinença a «associació criminal», va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 16 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. El desembre de 1894 el seu nom figurava, com a «militant anarquista», en un registre nominal d'anarquista de la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Julien Xixonet apareguda en el diari L'Écho d'Alger del 21 de julioil de 1919

- Julien Xixonet: El 7 de gener de 1859 neix a Taurinyà (Cantó de Prada, Conflent, Catalunya Nord; actualment pertany al Cantó de Canigó) l'anarquista Julien Joseph Louis Xixonet, també conegut com Jules Josep François Xixonnet. Sos pares es deien Joseph Xixonet, sabater, i Elisabeth Marty (Martí). Va militar a Prada, Besiers, Narbona i Lió. Després del famós«Procés dels 66» anarquistes de gener de 1883 a Lió (Arpitània), sembla que marxà cap a Algèria. En 1886 ja s'havia establer a Alger (Algèria) i es va presentar com a candidat abstencionista a les eleccions departamental del Consell General d'Alger del 19 de setembre de 1886 i va aferrar un manifest als carrers algerians reivindicant l'autogestió i la fi de tot poder, encara que oficialment no hi va concórrer ja que el seu nom no figura en el llistat de candidats. En els anys noranta formava part del grup anarquista del barri de Mustapha d'Alger, juntament amb altres companys (Jean Claude Chapoton, Louis Dietrich,Étienne Caulas, Victor Hayard, Pierre Labille, Étienne Lamoine, Alphonse Lauze, Claude Leagay, Gaspar Lemoine, Joseph Michelier, Oriol, Félix Pelegrin. Henri Rabotin, Joseph Rageaud, Rasséguier, Paul Salicis, Pierre Sarcelle, Antoine Souche, etc.). A Alger treballava en el seu ofici de sastre a domicili i vivia al número 30 del carrer Rovigo. El 16 d'abril de 1892, ben igual que altres militants (Marius Camboulives, Jean Faure, Parik, Ernest Reissner, Paul Rieger), patí l'escorcoll de casa seva i, a més de nombrosos escrits anarquistes, entre ells papers amb anotacions sobre la fabricació d'explosius, la policia va trobar objectes que podrien utilitzar-se per a manufacturar bombes. No obstant això, després de ser interrogat, va ser alliberat. El 30 d'abril de 1892, com a prevenció de la convocatòria de manifestació per al Primer de Maig, va ser detingut a Alger amb altres companys (Henri Auriol, Gustave Baillac, Marius Camboulives, Jean Faure, Victor Hayard, Baptiste Huet, Étienne Lemine,Édouard Morlay, Félix Pellegrin, Alexandre Rousset i Pierre Sarcelle) sota l'acusació de«complot contra la seguretat de l'Estat», però finalment el seu cas va ser sobresegut. La policia el qualificà de «violent de paraules». Participà en la publicació del periòdic anarquista algerià La Marmita Sociale, del qual només va sortir un número el 15 de gener de 1893. A finals d'agost de 1893 va ser detingut amb Charles Noton després d'aferrar cartells al carrer Michelet. Estava molt lligat al grup de sabaters anarquistes d'Alger, entre ells el mallorquí Antoni Coll, Guastapaglia, Joan Llobera i Pascal Santoro. El novembre de 1893 la policia pensà que havia retornat a la metròpoli, a Besiers (Llenguadoc, Occitània), però en realitat estava treballant a la colònia anarquista de Tarzout, a prop de Ténès (Chlef, Algèria), promoguda per l'enginyer arquitecte anarquista Paul Régnier, gendre d'Élisée Reclus i amic d'André Reclus, on feien feina nombrosos àcrates. El 6 de gener de 1894, en un escorcoll d'aquesta granja, la policia va trobar a les seves dependències diverses notes en castellà i els fullets Précis du mouvement anarchiste i L'anarchie en cour d'assisses, de Sébastien Faure. Després d'aquest escorcoll, amb diversos empleats de la granja «falansteri» de Paul Régnier (Benouar ben Atoufi, Émile Boisson, Jean Cheitanov, Antonio López Rodrigo, Jean Baptiste Lortal i Laurent Tracol), marxaren cap a la granja d'André Reclus portant una bandera roja, i dos d'ells armats amb garrots, per a intentar oposar-se a un nou escorcoll. Quan els gendarmes els van detenir, André Reclus cridà«Visca l'anarquia!», fet pel qual va ser processat. De passada, la policia realitzà un escorcoll en una altra granja on es trobava Léonce Cotinaud i on es va requisar un gran volum de correspondència. Els detinguts van ser acusats de«menyspreu al magistrat» i traslladats primer a Ténès i després empresonats a Orléansville (actual Chlef, Chlef, Algèria). Julien Xixonet va ser jutjat i condemnat pel Tribunal Correccional el 21 de juny de 1894 a un mes de presó. Membre del Sindicat de Sastres, el novembre de 1894 fou un dels principals animadors de la vaga de sastres d'Alger, que sembla que fou la primera vaga es va donar a la capital algeriana. Posteriorment visqué a Cavaignac (actual Abou El Hassan, Chlef, Algèria). Julien Xixonet va morir d'un atac de cor sobtat durant la nit del 15 al 16 de juliol de 1919 a Hanoteau (actual Zeboudja, Chlef, Algèria) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

Julien Xixonet (1859-1919)

***

Fotografia policíaca de Jeanne Adnet (8 de gener de 1894)

- Jeanne Adnet: El 7 de gener –algunes fonts citen erròniament el 8 de gener– de 1871 neix a Argentan (Baixa Normandia, França) l'anarquista Marie Alphonsine Adnet, més coneguda com Jeanne Adnet i també com Jeanne Quesnel, pel llinatge del seu marit. Sos pares es deien Victor Adnet, empleat als ferrocarrils, i Louise Elisabeth Anaud. Costurera de professió, el 8 de gener de 1894 va ser fitxada com a anarquista i acusada d'«associació criminal». En aquesta època no vivia amb son marit Emmanuel Quesnel, fonedor de coure i socialista moderat segons ella, i habitava al domicili de sa mare, al número 16 del carrer Victor Hugo de Levallois-Perret (Illa de França, França) amb sa germana menor Clotilde Adnet, a qui havia portat a les idees anarquistes. Les dues germanes es reunien amb un grup de joves anarquistes (Louis Bouchez, Charles Chafouis, Cornuault Le Rouquin, Henri Desforge, Armand Godard, Romain Labeyrie, Étienne Large, Georges Mocquet, Gaston Perrot) al domicili d'un venedor de vins al carrer Abbesses del XVIII Districte de París. En 1895 era la companya d'Armand Godard, amb qui havia estat detinguda el juliol d'aquell any a Brussel·les (Bèlgica) a resultes d'un desvalisament al domicili d'un fabricant de bicicletes. Embarassada, va ser admesa en una maternitat, mentre son company va ser condemnat l'agost de 1895 a 15 mesos de presó. Clotilde Adnet va ser condemnada el 25 d'abril de 1897 per l'Audiència de Brabant (Flandes) a sis anys de presó per emissió de moneda falsa i ella la visitava a la presó de Petits-Carmes de Brussel·les. Sentia vertadera devoció per sa germana Clotilde i decidí propiciar la seva evasió. El 23 de maig de 1897, en una de les visites a la presó, les germanes aconseguiren canviar-se entre elles les vestimentes i Clotilde pogué sortir de la presó i Jeanne entrar-hi. Una guardiana s'adonà que els colors dels cabells no eren els mateixos i donà l'alarma. Després de nombrosos interrogatoris, el juliol de 1897 va ser posada en llibertat i el seu cas d'evasió finalment va ser sobresegut. El juny de 1898 les dues germanes van ser rebudes a París per la periodista llibertària Caroline Rémy (Séverine), qui va aconsellar a l'evadida que es refugiés al Regne Unit. Séverine publicà un article sobre Clotilde Adnet arran d'aquesta entrevista. Jeanne retrobà sa germana Clotilde en el seu exili de Londres (Anglaterra) i l'11 de juliol de 1897 va escriure a Max Nettlau per a sol·licitar-li ajuda per a aconseguir un advocat per a sa germana en el procés d'extradició cap a Bèlgica que s'havia engegat. Jeanne Adnet va morir el 26 de desembre de 1942 a Bagnolet (Illa de França, França).

***

Rafael Barret a San Bernardino, Paraguai (1908)

- Rafael Barrett: El 7 de gener de 1876 neix a Torrelavega (Cantàbria, Espanya) l'enginyer, periodista, escriptor i pensador anarquista RafaelÁngel Jorge Julián Barrett y Álvarez de Toledo. Sos pares foren George Barrett Clarke, natural de Coventry (Anglaterra), i María del Carment Álvarez de Toledo y Toraño, natural de Villafranca del Bierzo (Lleó, Espanya). Per naixement Rafael Barrett pertany a una certa aristocràcia secundària, família propera als ducs d'Alba per part materna, però d'inferior nivell pel que fa a mitjans econòmics. La seva primera joventut transcorregué entre Espanya, Anglaterra i França, dominant a la perfecció el castellà, l'anglès i el francès. Els estudis secundaris es realitzà a França i els universitaris a l'Escola d'Enginyeria de Madrid, ciutat on va nodrir-se de la seva vida galant i de l'alta societat. En aquesta època freqüentà Manuel Bueno, Pío Baroja, Valle-Inclán, Ramiro de Maeztu, Ricardo Fuente i altres intel·lectuals. El 24 d'abril de 1902, enmig d'una funció de gala a l'elegant Circ de Parish, fuetejà públicament el duc d'Arión. Aquesta agressió i el posterior escàndol s'originaren en una qüestió que Barrett tenia, motivada per certes calumnies sobre que era donat a«vicis contra natura», amb l'advocat José María Azopardo y Camprodón. Aquest altercat desembocà en un desafiament a duel. Però, al·legant que Barrett no era cavaller honorable, Azopardo demanà la constitució d'un«Tribunal d'Honor» per intentar rebutjar la trobada. Aquest tribunal, presidit pel duc d'Arión, decretà que Barrett no era digne de defensar-se en un duel de cavallers. Barrett, que es trobava de viatge a França quan es produí la seva desqualificació, escrigué diverses cartes al citat duc, demanant conèixer els motius d'aquesta resolució i en no rebre cap resposta, es prengué venjança pública en la citada agressió. Després de diversos esdeveniments, Barrett serà rebutjat de l'alta societat madrilenya a la qual pertanyia. A començaments de 1903 decidí abandonar la Península i emigrar a Amèrica. Instal·lat a Buenos Aires (Argentina) col·laborà en nombroses publicacions i desenvolupà una important tasca intel·lectual en els móns de la matemàtica –Julio Rey Pastor fundà a Buenos Aires la Unió Matemàtica Argentina, base de l'actual Facultat d'Enginyeria– i del periodisme (El Tiempo, El Correo Español,Ideas, Caras y Caretas). En aquests articles es declarà republicà, criticà implacablement la Monarquia espanyola i mostrà preocupació moral per les injustícies socials. Aquestes crítiques periodístiques li ocasionen novament problemes d'«honor» i en 1904 marxarà a Paraguai com a corresponsal de premsa per a informar sobre la Revolució Liberal armada que estava en marxa. A Villeta, seu de la insurrecció, simpatitzarà amb els joves intel·lectuals revolucionaris (Manuel Gondra, Herib Campos Cervera, Modesto Guggiari, etc.). El desembre de 1904 entrà a la ciutat d'Asunción amb les tropes revolucionàries i s'hi establí, reiniciant les seves tasques periodístiques (El Diario, Alón,Los Sucesos, La Tarde, El Paraguay, El Cívico, etc.) i altres activitats relacionades amb l'enginyeria i les matemàtiques. A partir del gener de 1905 començarà a treballar a l'Oficina d'Estadística com a auxiliar i a partir del 26 d'agost d'aquell any passarà a ser cap de secció. El setembre de 1905, però, dimitirà del seu càrrec i més tard treballarà al Departament d'Enginyers i al ferrocarril. En aquest època dictà classes i conferències a l'Institut Paraguaià i fou nomenat secretari del Centre Espanyol, un dels clubs de major prestigi social d'Asunción, on coneixerà Francisca López Maíz (Panchita), amb qui es casarà el 20 d'abril de 1906. A començaments de 1907 realitzà tasques d'agrimensura a Arroyos i a Esteros i el 24 de febrer de 1907 nasqué a Aregua, a prop d'Asunción, son únic fill, Alejandro Rafael (Alex). En aquesta època comença a manifestar-se-li els símptomes de la tuberculosi i la parella recollí i adoptà un nin orfe, Carlos Alberto Le Moulnier. Entre juny i juliol de 1907, realitzà tasques d'agrimensura a la zona de Laguna Portá. Progressivament la seva tasca periodística es va incrementant, alhora que va abandonant les altes activitats professionals. A finals de 1906, quan ja ha decidit dedicar-se integrament a l'escriptura, participarà en la creació del grup «La Colmena», tertúlia literària formada per nombrosos intel·lectuals (Viriato Díez-Pérez, Juan Casabianca, Juan O'Leary, Manuel Domínguez, Arsenio López Decoud, Modesto Guggiari, Ignacio A. Pane, Juan Silvano Godoy, Fulgencio R. Moreno, José Rodríguez, Alcalà i Ricardo Marrero Marengo). És en aquestaèpoca quan els seus escrits comencen a acostar-se a la problemàtica social (misèria, explotació, vagues, etc.) i a l'anarquisme. En 1907 realitzà activitats en la Unió Obrera i a partir de 1908 participa activament en mítings obrers i conferències públiques sobre temes socials. En 1908, en el míting amb motiu del Primer de Maig al Teatre Nacional, coneixerà l'anarquista argentí José Guillermo Bertotto, amb el qual fundarà aquell mateix any la revista llibertària Germinal, encarregant-se Barrett de la direcció i Bertotto de l'administració. Amb Bertotto realitzarà una sèrie de «Conferències Populars». El 2 de juliol de 1908, el coronel Albino Jara realitzarà un cruent cop militar, deposant el govern i prenent el poder; Barrett en aquells dies arriscarà sa vida atenent i recollint els ferits. El 21 de setembre Bertotto fou detingut i, després de dos mesos de tortures, fou alliberat. El 3 d'octubre li tocarà a Barrett; el cònsol anglès Gosling aconseguirà que les autoritats paraguaianes el posin en un vaixell rumb a l'Argentina, però quan el cònsol gira l'esquena, és tret del vaixell i de bell nou empresonat. Finalment fou deportat al Matto Grosso brasiler, des d'on marxarà a Montevideo. A la capital de l'Uruguai aconsegueix realitzà tasques de periodisme i comença a col·laborar en El Liberal, dirigit per la lliurepensadora anarquista Belén de Sárraga, i en La Razón, un dels diaris llatinoamericans més prestigiosos. La repercussió dels escrits de Barrett a Montevideo fou immediata i aconseguí l'admiració de les avantguardes intel·lectuals i literàries. Assistí a la tertúlia del cafè Polo Bamba, formada per la joventut intel·lectual uruguaiana (Florencio Sánchez, Ernesto Herrera,Ángel Faco, Leoncio Lasso de la Vega, Carlos Zum Felde, José Eulogio Peyrot, Emilio Frugoni, Carlos Vaz Ferreira, etc.). A finals de desembre de 1908 la seva malaltia s’agreujà i patí forts vòmits de sang que aconsellaren el seu internament a l'Hospital de la Caritat (Maciel) el 3 de gener de 1909. El mateix dia que fa els 33 anysés donat d'alta i ingressà a l'Hospital Fermín Ferreira, casa d'aïllament i de repòs als afores de Montevideo, on es va confirmar el diagnòstic de«tuberculosi pulmonar». Al sanatori seguirà escrivint en nombroses publicacions, com ara Bohemia,El Espíritu Nuevo, Apolo,Natura, El Despertar i ¡Libertad!¡Libertad! ¡Libertad! El 26 de febrer de 1909 fou donat d'alta, però el diagnòstic exigeix un canvi de clima i decideix retornar al Paraguai. El 28 de febrer de 1909, amb amargura, s'embarcà al«Guaraní» cap a Buenos Aires i Corrientes. Des d'aquesta darrera ciutat, creuà clandestinament el riu Paraná i passà de bell nou al Paraguai. Instal·lat a la finca «Laguna Pora», a uns 25 quilòmetres de Yabebyry, propietat d'Alejandro Audibert, es reunirà amb sa família i romandrà amagat de la policia local i escrivint durant alguns mesos, sabedor que la malaltia li mina la salut. El 21 de febrer de 1910 sa família Barret viatjà per via fluvial a San Bernardino, a prop de Asunción. Finalment aconseguirà que la premsa local, temorosa de represàlies governatives, publiqui els seus articles. El juny d'aquell any arribarà a les seves mans l'únic llibre que publicà en vida, Moralidades actuales, editat a Montevideo per Orsini Menotti Bertani. L'agost de 1910 fou visitat a San Bernardino per un grup de dirigents sindicals. En aquesta època planejà un viatge a França per posar-se a mans dels doctors Quinton i Doyen, capdavanters de la investigació mèdica sobre la tuberculosi. L'1 de setembre de 1910 s'embarcà a Asunción a bord del vaixell del mateix nom cap a Buenos Aires, Montevideo i Europa. A Montevideo el periòdic La Razón, sabedor de la seva modesta economia, reuní una quantitat econòmica per ajudar-li en les despeses del viatge. El 22 de setembre de 1910 arribà a Barcelona (Catalunya) i dos dies després a París. El revolucionari mètode curatiu (injeccions d'aigua de mar) no obrà els efectes esperats i la seva salut es deteriorà ràpidament. Buscant un clima més benigne, s'instal·là a l'hotel-sanatori Regina d'Arcachon, a la riba del Cantàbric, a partir del 12 de novembre. Rafael Barrett va morir el 17 de desembre de 1910 a Arcachon (Aquitània, Occitània) i les seves restes van ser enterrades al cementeri d'aquesta localitat –actualment hi reposen a l'ossera comuna. Pòstumament es van publicar nombroses edicions en llibre dels seus articles, el gruix de la seva producció literària, i sis edicions de les seves Obras completas, l'última a Asunción en quatre toms a cura de Miguel Ángel Fernández i Francisco Corral. El seu pensament llibertari es pot resumir en la seva citada frase:«Anarquista és aquell qui creu possible viure sense el principi d'autoritat.».

***

Henri Chassin

- Henri Chassin: El 7 de gener de 1887 neix al XIX Districte de París (França) el poeta i cantautor anarquista i antimilitarista Henri Chassin, conegut com Pierre. Nét d'un communard, era el fill primogènit de Théodore Chassin, cotxer, i d'Henriette Marguerite Levistre, bugadera. El 10 de juny de 1911 es casà al XX Districte de París amb la modista parisenca Marie Valérie Chopin. En aquesta època treballava de comptable i vivia amb sa mare vídua al número 49 del carrer Ramponeau de París. Després de passar set anys en el regiment d'Infanteria dels Zuaus, en 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, va ser enviat al front. Negant-se a matar, va desertar, però finalment va ser capturat i enviat per cinc anys als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») de Sidi-bel-Abbès. Intentà, sense èxit, evadir-se en tres ocasions i fou internat durant un temps en un hospital psiquiàtric. En acabar la guerra va ser alliberat i entrà a treballar de ferroviari a la Companyia de Ferrocarrils del Nord. Va participar activament en la gran vaga ferroviària de 1920, però va ser jutjat per «complot contra la seguretat de l'Estat», condemnat, acomiadat–juntament amb Sylvain Lafargue i André Perry– i empresonat a Dieppe. Un cop lliure reprengué els estudis i arribà a llicenciar-se en dret. En 1923 aconseguí trobar una feina als serveis jurídics de la Casa Dunlop, treball que conservarà fins a la seva jubilació en 1952. A part d'això, desenvolupà una activitat de cantautor força intensa, escrivint arravatadament poesies i component cançons que després cantava als cabarets montmartrians, especialment al Grenier de Grégoire. El seus temes preferits van ser el París popular (Bellville, Montmartre, etc.) i sempre va fer servir el llenguatge «vulgar» dels seus habitants. També interpretà peces d'altres cantautors llibertaris, com ara Gaston Couté o Aristide Bruant. Formà part del grup «La Vache Enragée» de Montmartre, que muntava festes obreres i editava una revista, i prendrà part en les activitats de «La Muse Rouge», societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris (Doublier, Claudine Boria, Jeanne Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine Ferré, Clovys, etc.). En 1920 va ser conseller municipal de la Comuna Lliure de Montmartre com a president dels«Sauvagistes» i entre les seves propostes estava la de transformar la basílica del Sacré-Coeur en una piscina municipal. Amb Bernard Salmon, amb qui havia refundat el club literari de «Les Hydropathes» de Montmartre sota el nom d'«Aquadémie», fou un dels creadors de les matinals del cabaret «Le Tire Bouchon». També va ser president dels «Amics de Gaston Couté», i membre fundador de la «Confrérie des Chevaliers du Taste-fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). En 1927 publicà Machin de Belleville, recull de les seves poesies amb un glossari de l'argot emprat. Interessat per la francmaçoneria, en 1933 s'inicià en aquesta associació. Vidu, el 18 de febrer de 1936 es casà al IX Districte de París amb la taquimecanògrafa parisenca Yvonne Rose Jeanne Détraz. Trobem col·laboracions seves en diversos periòdics anarquistes, com ara L'Ordre Naturel, Le Raffût i Le Monde Libertaire. Henri Chassin va morir el 20 de juliol de 1964 a l'Hospital Lariboisière de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc del Père-Lachaise (nínxol 728 del columbari).

Henri Chassin (1887-1964)

***

Augusto Moisés Alcrudo Solórzano

- Augusto Moisés Alcrudo Solórzano: El 7 de gener de 1892 neix a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya) el metge anarquista Augusto Moisés Alcrudo Solórzano. Fill del metge local, José Alcrudo Roche, que hagué d'abandonar la localitat per les seves idees liberals cap a Saragossa, i d'Eugenia Solórzano, i germà menor del també metge i anarquista Miguel José. Estudià medicina a Saragossa i entre 1913 i 1915 fou un dels editors de la revista universitària saragossana Paraninfo. Entre 1915 i 1920 col·laborà assíduament amb el periòdic El Ideal de Aragón. En aquests anys freqüentà els cercles artístics i travà amistat amb els pintors Rafael Barradas i José Zamora i amb l'esmaltador Pedro Viñado. El juliol de 1916, quan acabà la carrera, treballà com a metge de malalties «secretes» (venèries) i amb son germà muntà una mutualitat mèdica, on assistien sobretot obrers anarcosindicalistes. Milità en diverses agrupacions republicanes, com ara el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i la Izquierda Revolucionària y Antiimperialista (ARYA), liderada pel peruà César Falcón. En 1930, però, amb son germà, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la maçoneria (lògia Moncayo). El seu paper en el sindicat anarcosindicalista fou molt més important que el de son germà, que es decantà més per la maçoneria, i col·laborà en la premsa llibertària i realitzà mítings i conferències. L'1 de maig de 1931 participà en un míting cenetista ambÁngel Pestaña i Ricard Sanz. En aquesta època formà part de la redacció del reaparegut Cultura y Acción. El juliol de 1931 representà al Sindicat d'Higiene i Sanitat cenetista de Saragossa en el III Congrés de la CNT, celebrat a Madrid al teatre del Conservatori. El novembre d'aquell any assistí a Madrid amb Isaac Puente al Congrés de Sindicats Únics de Sanitat que creà la Federació Nacional d'Indústria de Sanitat (FNIS), de la qual fou nomenat vicepresident i els estatuts del qual redactà amb Orive i Issac Puente. Impartí nombroses conferències a sindicats i ateneus saragossans i assistí regularment a la «Peña Salduba», que es reunia al cafè saragossà del mateix nom, amb Luis Mainar, Miguel Abós, Ramón Acín, Servet Martínez, Isaac Puente i son germà, entre d'altres. L'1 de gener de 1933 fou detingut pel governador civil de Saragossa, juntament amb altres companys, i passà un temps a la presó. En maig d'aquell any polemitzà, en el periòdic CNT, sobre el concepte de comunisme llibertari, mantenint tesis intermèdies. Proposà la creació d'una xarxa de comitès de defensa econòmica i sanitària a Saragossa que es va debatre en una assemblea local i més tard regional el juliol de 1933 i que acabà aprovant-se. Entre el 8 i el 14 de desembre de 1933 va formar part del Comitè Nacional Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente i Cipriano Mera, entre d'altres, i fou empresonat, amb son germà, fins l'abril de 1934 a les presons de Torrero i de Burgos. Un cop lliure, s'integrà en la comissió enviada a Madrid per organitzar el trasllat dels fills dels vaguistes saragossans de la construcció. En 1935 fou detingut per ordre del nou governador Duelo. Cansat de tanta persecució i acabat d'unir amb Agustina Andrés, mestra i militant de les Joventuts Llibertàries, decidí abandonar voluntàriament la CNT, decisió que fou mal rebuda pels companys, però mesos després en tornà. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdics, com ara CNT,Diario de Aragón,Estudios, Hojas Médicas,Independencia, Iniciales, Mañana,Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra, etc. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Saragossa. El 29 de setembre fou detingut a la seva consulta, després de delatar-se a les autoritats feixistes perquè havien amenaçat de mort sa companya i sa filla Aurora de dos mesos. Augusto Moisés Alcrudo Solórzano fou afusellat al migdia del 30 de setembre de 1936 en un descampat de Valdespartera (Saragosa, Aragó, Espanya), juntament amb son germà Miguel José.

***

Georgette Ryner

- Georgette Ryner:El 7 de gener de 1895 neix a Nogent-le-Rotrou (Centre, França) l'escriptora, poetessa i pedagoga anarquista Georgette Anna Baptistine Ner, més coneguda com Georgette Ryner. Era filla del filòsof anarcoindividualista Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Han Ryner), aleshores professor del Col·legi de Nogent-le-Rotrou, i d'Anna Aimée Ferrary. Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris, com ara Le Semeur, de Barbé; L'En Dehors, d'Émile Armand; Ce qu'il faut dire, de Louis Louvet; Liberté, de Lecoin; Le Monde Libertaire;La Grife; Contre-courant; Cahiers des Amis d'Han Ryner; etc. El 24 d'octubre de 1927 es casà al XVII Districte de París amb l'intel·lectual anarcoindividualista Louis Simon. Consagrada a la pedagogia com son company, va fer classes a diverses poblacions (Briançon, Pontlevoy, Pithiviers, etc.) i va enviar ajuda als infants algerians en 1966 sota l'assistència de «Terre des Hommes». Entre les seves obres podem destacar Le combat de l'amour et de la mort (1924), Dans la rondeéternelle. Poèmes en prose (1926), Han Ryner: homme libre (1928, amb altres),  Adolescente passionnée (1968) i Quiêtes-vous, mes enfants? Journal d'une maman (1975). Georgette Ryner va morir el 24 de març de 1975 a l'Hospital de Montfermeil (Illa de França, França) i el 28 de març fou enterrada al cementiri parisenc de Montparnasse. Deixà una important obra i textos autobiogràfics inèdits.

***

Ludovic Massé

- Ludovic Massé:El 7 de gener de 1900 neix a Évol (Conflent, Catalunya Nord) l'escriptor proletari, en llengua francesa, i llibertari Ludovic Massé. Mestre d'escola de professió, com son pare Sylvain Massé, va ensenyar a Cabestany i a Ceret. El 7 d'abril de 1921 es va incorporar en la Infanteria de Toló i fins al 26 de setembre de 1922 va fer el servei militar, tota una experiència per a la seva sensibilitat rebel. En maig de 1930 es casa amb Louise Bassou; i aquest mateix any comença a escriure i fa amistat amb Henry Poulaille, reivindicador de la «literatura proletària», a qui envià els primers textos en 1932, fruits del seu esperit individualista i inconformista. Aquest any, s'adherirà al Grup d'Escriptors Proletaris i entra en 1933 en el comitè de redacció de la nova revista Prolétariat. El 12 de febrer de 1934 participa en una vaga de mestres de la regió i, després, participarà en la creació del periòdic Cri Cérétan. El 14 de juliol de 1935 va prendre part com a membre del Comitè d'Intel·lectuals Antifeixistes en un gran míting a Perpinyà. En 1937 els Fets de Maig de Barcelona el deixaran trasbalsat. En 1940, per participar en una vaga i per exposar les seves idees pacifistes i llibertàries, és separat de l'ensenyament pel Govern de Vichy i es dedica exclusivament a l'escriptura instal·lat a Perpinyà, i a la seva gran afició, la pintura –serà bon amic de pintors com Raoul Dufy, Jean Dubuffet, Gérard Schneider, etc. En 1946 escriu una apologia pacifista, Le refus, inspirada en els esdeveniments recents (ocupació, resistència, col·laboracionisme, alliberament) que pel seu inconformisme i les seves crítiques a la burgesia catalana serà rebutjada per l'editorial Flammarion i que no es publicarà fins al 1962. Entre 1970 i 1982 la malaltia arremet contra ell que malgrat tot continuarà escrivint fins a la seva mort, el 24 d'agost de 1982 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)–dos dies després serà enterrat a Ceret. Entre les seves obres podem destacar Le mas des Oubells (1932),  Ombres sur les champs (1934), La flamme sauvage (1936), Les Grégoire (trilogia de la història d'una família rural catalana, formada per: Le livret de famille, 1944; Fumées de village, 1945; i La fleur de la jeneusse, 1948), Le vin pur (1945, sobre les revoltes vinyataires de 1907), La terre du liège (1953), Les trabucayres (1955), Simon Roquère (1969), La sang du Vallespir (1980, reeditada en edició bilingüe català i francès en 2000 per Balzac), entre d'altres. Va escriure també contes i va col·laborar en nombroses revistes, com Méridional Sportif (crítiques esportives, fonamentalment), Vu,Regards (on va publicar una sèrie d'articles sobre Catalunya), Maintenant,A Contre-Courant, Prolétariat, Cri Cérétan, etc., on a vegades signava sota el pseudònim de Ludovic le Petit. Va mantenir correspondència amb molts escriptors, entre ells, Roger Martin du Gard, Blaise Cendrars, Henri Pourrat, Raoul Dufy, Jean Dubuffet, etc. Es vanagloriava dient que havia fet la seva carrera d'escriptor sense haver«pujat» cap vegada a París.

***

Necrològica de Salvador Rerpina Villosa apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de febrer de 1976

- Salvador Rerpina Villosa: El 7 de gener de 1907 neix a Madrid (Espanya)–algunes fonts citen erròniament Barcelona (Catalunya)– l'anarcosindicalista Salvador Rerpina Villosa. Sos pares es deien Francisco Rerpina i Dolores Villosa. Manobre de professió, emigrà a Catalunya, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació sembla que va ser obligat pels alemanys a treballar a les costes normandes. Quan el desembarcament aliat, va ser traslladat per les tropes angloamericanes, ben igual que nombrosos lluitadors antifeixistes espanyols i italians, al Regne Unit, on va ser internat com a «presoner de guerra» al camp de concentració de Kirkham (Lancashire, Anglaterra). En 1945 encara romania pres i en Moviment Llibertari Espanyol (MLE) va fer una campanya per obtenir el seu alliberament. Un cop lliure, es va instal·lar a Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània), on en 1947 va ser nomenat delgat de la Federació Local de la CNT al II Congrés del MLE-CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment milità a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània). En 1955 col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1975 era secretari del Nucli de CNT dels departaments dels Alts Pirineus i els Pirineus Atlàntics, membre de la Regional de Catalunya de la CNT en l'exili i participà en el Congrés de Marsella (Provença, Occitània). També fou membre de «La Libre Pensée». Malalt, va ser atropellat per un automòbil als carrers de Tarba i va haver de ser intervingut quirúrgicament i haver d'estar ingressat a l'Hospital Civil d'aquesta població molt de temps. Sense família directa, va ser atès pel company Joaquim Juliachs. Salvador Rerpina Villosa va morir el 3 de desembre de 1975 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) i va ser enterrat al Cementiri del Nord d'aquesta localitat.

***

Notícia orgànica de Victorià Segura Ferreres apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 2 d'abril de 1949

- Victorià Segura Ferreres: El 7 de gener de 1907 neix a Castell de Cabres (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Victorià Segura Ferreres. Fill d'una família pagesa empobrida, sos pares es deien Manuel Segura i Cinta Ferreres. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) a la recerca de feina, on s'afilià al Sindicat de l'Alimentació (Secció de Vins i de Licors) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Casat amb Soledad Barrau Pérez, en 1932 nasqué son fill Manuel Segura Barrau (1932-1977), que també militarà en el moviment anarcosindicalista. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 es presentà voluntari per a les milícies confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família i va ser internat en diversos camps de concentració, entre ells el de Barcarès. En sortir del camp s'establí a Lunèl, on vivien uns cosins des d'abans de la Revolució espanyola. Durant la II Guerra Mundial va estar-se a Nerac (Gascunya, Occitània) i va participar en un maquis de la Resistència. En acabar la guerra s'instal·là definitivament a Lunèl, on treballà de viticultor, i on fou un dels organitzadors, amb Vicent Fontanet Gombau, de la Federació Local de la CNT. En 1962 n'era secretari. Victorià Segura Ferreres va morir el 25 de maig de 1995 mor a l'Hospital de Lunèl (Llenguadoc, Occitània) i aleshores era l'últim militant que quedava de la Federació Local de la CNT d'aquesta població.

Continua...

---

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració feixistes - Pintar un quadre (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester)

Era alt, molt ben plantat. El vaig veure des de la distància, els cabells negres, rulls, agitats pel suau ventet de l´horabaixa. Un soldat presoner, com n’havia vists tants, però aquesta volta diferent. Què em seduí del seu posat, de la digna actitud que li podia endevinar? Quin són els camins de l’amor? Per què no m’havia fixat mai en cap altre jove de la manera en què ara mirava el jove soldat republicà? Per quins motius ara em fixava en el presoner que pintava un quadre sota la pineda? (Miquel López Crespí)

Era alt, molt ben plantat. El vaig veure des de la distància, els cabells negres, rulls, agitats pel suau ventet de l´horabaixa. Un soldat presoner, com n’havia vists tants, però aquesta volta diferent. Què em seduí del seu posat, de la digna actitud que li podia endevinar? Quin són els camins de l’amor? Per què no m’havia fixat mai en cap altre jove de la manera en què ara mirava el jove soldat republicà? Per quins motius ara em fixava en el presoner que pintava un quadre sota la pineda?

Ja no record el dia exacte en què ens coneguérem. Feia pocs mesos que havia acabat la guerra mundial. Els falangistes del poble, moltes de les meves amigues d’Acció Catòlica, eren de dol, resant pels caiguts davant Leningrad, sense poder conquerir mai la ciutat assetjada. Alguns joves de casa bona que s’havien apuntat a la División Azul i que anaren a lluitar a Rússia contra els comunistes, mai més no tornaren. Na Joana, una amiga que festejava un d’aquells voluntaris, mai no es va poder posar la roba del casament que havia cosit en infinites horabaixes de brodar, sentint les mentides del parte informant d´uns continuats avanços que sempre acabaven en derrota. Una vegada vaig veure les fotografies que publicava la revista El Mundo. Era a l’estiu. Els soldats espanyols, riallers, en màniga curta, ballaven sevillanes al davant d´un poblet rus incendiat. Eren cabanes de fusta, fumejants encara. Les amigues, na Joana mateixa, es creien aquella propaganda i mostraven les fotos a tothom que volgués veure-les. Com si els voluntaris de la División Azul haguessin anat a una excursió i la guerra no existís.

Jo no vaig creure mai en la imaginària felicitat dels soldats espanyols a Rússia. Pensava que, en arribar el fred, els mateixos soldadets que reien a les fotografies, tremolarien dins els improvisats refugis del front, a quaranta graus sota zero, somniant les primaveres de la seva terra, aquella suau tebior, la calor dels estius mediterranis, que no tornarien a sentir mai més.

Jo no els veia ballant, com mostrava el reportatge de la revista. Ben al contrari, sentia les explosions de l’artilleria russa colpejant els dèbils refugis de fusta, els tancs passant per damunt els seus cossos. I els crits d’auxili, demanant per la mare, moments abans d’expirar. El ball que de veritat s’esdevenia a Rússia no eren les sevillanes de les fotografies. La dansa que jo veia per les àmplies planures d’aquell immens país era el ball de la Mort. La Mort, amb una gegantina falç segant la vida de tots aquells que volien arribar a Moscou, com els pretèrits soldats de Napoleó, i s’enfonsaven per a sempre en les fondàries de les gèlides aigües dels rius, el gel traïdor que s’obria en sentir damunt seu el pes de les botes dels invasors.

Aquell dia havia anat amb el pare a cercar algues a la platja d’Alcúdia. Les algues, juntament amb la palla de l'estable i del corral, eren l’abonament més adient per a les patates, les mongetes i el blat de moro. El fèiem sovint, mesos abans de sembrar. El fem orgànic era el complement indispensable del nitrat que també s’hi havia d’afegir. Cal dir que anys abans, en temps dels meus padrins i redepadrins, quan encara no arribava el tren al poble i ningú no coneixia tota aquesta casta de compostos químics per a la terra, els fems naturals, els que sortien dels estables i els corrals, eren els únics que el pagès coneixia. No tothom podia endeutar-se amb els propietaris dels magatzems que distribuïen el nitrat de Xile!

De seguida m’intrigà veure un soldat pintant quadres, i més sabent, per l’indret en què ens trobàvem, que devia ser qualque presoner de guerra. No coneixia ningú del poble que pintàs quadres. La majoria de les marines, natures mortes o sants que hi havia penjats a les entrades o menjadors de les cases eren reproduccions d’artistes famosos, làmines d´impremta que la gent comprava a Ciutat o als venedors ambulants que compareixien pel poble. De retrats signats per pintors reconeguts només n’hi havia a les cases dels grans propietaris o militars d’alta graduació. Per això em vaig sentir tan interessada per la feina d’aquell jovençà tan eixerit.

Un jove pintant tranquil•lament un quadre, sota la pineda.

El mirava des de la distància.

I aquests eren els dimonis, els rojos que volien cremar les esglésies i convertir-nos en esclaus de l’estat? De seguida, amb l’arribada dels primers presoners al poble ens adonàrem de les mentides de la propaganda dels caps d’Acció Catòlica. Sovint vèiem les corrues dels vençuts a l’estació per a anar després, caminant, fins als camps d’internament. Quin a mena de monstres podien ser aquells joves de mirada trista que, malgrat el parracs que portaven i el cansament que traspuava cada un dels seus moviments, eren igual de ben plantats, o més, que qualsevol jove del poble?

El pintor, el jovenot que una mica més endavant esdevendria el meu espòs, el pare dels meus fills, romania pintant al costat d´un dels búnquers de la platja d´Alcúdia. Potser el quatre que pintava era per a la casa de l’oficial que romania prop seu i per això mateix no era amb els altres presoners a picar pedra fent la carretera del far.

Els búnquers de la platja eren un paisatge inconfusible d’ençà el desembarcament dels republicans en el port de Manacor l’any trenta-sis. Posteriorment, amb el desenvolupament de la guerra mundial, la possibilitat que els aliats atacassin les Illes havia esdevengut ben real. Els desembarcaments dels aliats al nord d’Àfrica i a Sícilia podien fer realitat aquest malson de les autoritats. Ja feia anys que, al poble, s’havien acabat els tedéums per les victòries de Hitler a Rússia. Record, com si fos ara mateix, com ens feren anar a tothom a l’ofici concelebrat per a agrair la caiguda de Stalingrad en mans dels alemanys i la propera evangelització de Rússia. Vengueren sacerdots i predicadors de Ciutat i hi hagué murta pels carrers, toc de campanes, concert d’orgue i banderes espanyoles, alemanyes i italianes a les balconades de l’Ajuntament i local de Falange i la CENS.

Les festes, misses i actes en honor de les victòries alemanyes anaren finint a mesura que els aliats progressaven per la península italiana en direcció als Alps i els russos, implacablement, anaven derrotant els exèrcits hitlerians, apropant-se cada vegada més a les fronteres d’Alemanya. Algunes amigues que tenien pares molt compromesos amb el règim franquista em contaven que a casa seva hi havia plors cada dia. Na Joana començava a copsar que mai més veuria en Sebastià de Can Toniet. Plorava i ningú no la podia consolar. Què faria ara amb el vestit de núvia que tenia preparat per quan acabàs la guerra? I amb els llençols, les coixineres, les tovalloles, els mocadors brodats amb les inicials del nom i el cognom amb fils de color? Es mossegava les ungles fins a fer-se sang. Els membres més destacats de Falange tenien por d’un desembarcament dels nord-americans i els anglesos a les badies de Pollença o Alcúdia, malgrat que dissimulassin la por amb un posat ferm, marxant, com si res no s´esdevengués, a les desfilades i processons. Però després de veure les fotografies de Mussolini penjant d’un garfi de carnisser pels carrers de Milà, n’hi havia que, interiorment, ja es penedien d’haver-se destacat tant en la repressió contra els republicans.

El jove soldat que jo mirava era al costat d´un oficial que llegia, assegut a una hamaca propera a l’indret on el pintor tenia el cavallet. No hi havia cap dubte que devia ser algun dels presoners del camp de treball que hi havia just a cent metres d´on ens trobàvem. El pare era enfeinat recollint algues i jo no tenia res a fer en concret. Encara no sé el que em decidí anar a veure el soldat. La mirada que em dirigí des de la distància? Qui va veure qui primer? Què ens va atreure mútuament en aquells anys foscos de la postguerra quan l’alegria d´uns era la pena i la desolació dels altres? Em degué veure primer? El temps torna tot fonedís i, malgrat que sé amb certitud que aleshores es va decidir el sentit de la meva vida, encara no acab d’esbrinar quin va ser el primer que entrellucà l’altre. Però tenc la seva mirada ben present en la memòria. Va ser com si algú em mostràs el camí cap a un món desconegut. Aquella llambregada era com una escala que em pogués portar a un indret mai vist, un temps i un espai que m’allunyàs del costum establert, de l’avorrida feina quotidiana, del ferreny control dels pares i de l’església. No ho sabria explicar amb tots els detalls pertinents. Però en aquells instants fugissers alguna cosa em va dir que m’hi havia d’apropar, parlar amb el soldat. Jo era una al•lota ben decidida, res no em feia por i molt manco encetar la conversa amb ell o amb qui fos. Algunes de les meves amigues s’haurien atemorit. Parlar amb un soldat roig, els desgraciats que havien perdut la guerra! El pare, al costat, no passava gens d’ànsia. Oferí la bossa de cuiro on portava el tabac a l´oficial i després al pintor, alhora que els donava un parell de fulls per a fer-ne la cigarreta.

Era el moment adient per a dir unes paraules al jovençà de tan de veure. Sabia ben bé que el pare no en diria res a la mare. Ningú de la família ho sabria, que aquella horabaixa havia parlat amb un d’aquells republicans que, com deien de dalt la trona en temps de la guerra, volien envair a Mallorca per a robar-nos les propietats.

Imagín que va ser el destí el que escriví en el llibre de la meva vida que un dia d´agost aniria a cercar algues amb el pare. Qui sap si l’hauria trobat altra vegada! Potser mai no hauria pogut parlar-hi, saber qui era, d´on procedia, quins eren els seus somnis i esperances. Podia haver estat un rostre anònim mesclat amb els de tots els altres presoners. Va ser el fet de veure’l sol, la silueta retallant-se contra la blavor del cel, sentir el silenci d’aquella horabaixa lenta, la remor de les ones colpejant rítmicament la sorra de la platja, el que em va fer fixar-m'hi amb deteniment.

I jo era una dona sola en un infinit espai de dunes de sorra i pins moguts per la brisa suau de l’horabaixa. Com no havia de mirar-me, si per aquells indrets era molt estrany que en molts dies pogués tornar veure una altra dona?

Dos joves de vint anys i busques que es troben dins l’espai tancat de l´illa, davant la mar oberta, parlant idiomes diferents, procedents de dos mons fins aleshores allunyats i sense cap mena de contacte. Què en podria sortir d´aquella mirada, d´una ànsia juvenil desfermada, del desig de mudar radicalment la teva vida?

Havíem sortit de casa just amb la sortida del sol perquè no ens agafàs la calorada estiuenca. Era l’hora en què pagesos i jornalers, els uns en carro, els altres a peu o amb bicicleta, sortien, encara mig endormiscats, cap a sa marjal. Xino-xano, per la carretera que vorejava els horts, ens endinsàvem per l’albufera, que aleshores encara era un món viu i dinàmic, sense l´abandó a que ha estat sotmès pel pas inexorable dels anys.

El camí cap a la platja d’Alcúdia era llarg, si hom hi anava amb carro. Era una feina que ens portava tot el dia, ja que, abans, ens aturàvem una estona per a arreglar les veles que teníem prop del llac gran. Eren uns bocins de terra situats quasi dins els aiguamolls, envoltats de canyes i amb els rierols dels voltants plens d’anguiles que pel gener agafàvem per a fer espinagades. Jo aprofitava per a llevar l’herba mentre el pare regava o agafava alguns melons o síndries per a portar a casa o dur a la botiga de la vora, on ambdós productes eren molt sol•licitats. Acabades aquestes feines, agafàvem el carro i ens dirigíem a les grans pinedes de la badia d’Alcúdia. De molt petita ja acompanya el pare a recollir algues. Ell s’estimava que hi anàs jo, “sa fanereta”, com em deia tothom, perquè l’altre germana, la major, no servia per a les feines del camp i preferia restar a l´ombra de l´emparrat, cosint o fent punt de ganxet. El nostre lloc acostumat era a la desembocadura del torrent gros, just a l’indret on l’enginyer anglès Batheman, quan el segle XIX va dirigir els treballs de drenatge de l’albufera, hi va construir el gran pont que encara perdura.

En aquell temps, just a la vora, i des que va acabar la guerra contra els rojos, el govern hi tenia instal•lat un camp de treball on hi romanien centenars de soldats republicans vigilats per un destacament i un parell d’oficials i sergents a les ordres del comandant. La nau d´una gran fàbrica de paper abandonada els servia de gran dormitori i les casetes del director servien ara d´oficines i despatx dels oficials. Els soldats dormien al costat de la fàbrica, en uns barracons de fusta que s’havien improvisat en temps de la guerra. La fusta de pi era abundosa i la feina que feien els soldats no costava gaire a l’estat. Envoltant totes aquelles instal•lacions hi havia uns filferros no gaire difícils de botar si algú hagués tengut la decisió de fer-ho. Però al poble mai no es va sentir dir que cap presoner ho provàs. On podia anar un home en una illa, sense els papers adients, mancat de diners i amb la Guàrdia Civil dels pobles al darrere? Nosaltres passàvem per davant la porta d’entrada de l'antiga fàbrica de paper i donàvem el “Bon dia” o “Bon vespre” al sentinella i aquesta era tota la relació que teníem amb aquella gent.

Per a mi, anar amb el pare a cercar algues o anar a veure les veles que teníem a l’albufera era talment un entreteniment. La feina feixuga era als horts, regant, sembrant, o amb el càvec, traient les patates, o amb la falç a la mà segar vuit quartons de mongetes. La resta, llevar una mica d’herba o preparar el menjar al pare mentre ell carregava el carro, no significava res, cap esforç especial. La mare ens havia preparat una senalleta on teníem tot el necessari per a fer una mica d’arròs. Aquell dia, dins la mateixa olleta de fang que solíem emprar, ens havia posat un munt de tallades de pollastre, quatre tomàtigues, un parell de pebres, sal i una mica d'oli dins d’una ampolleta. Per si teníem més gana, dins un petit cove, hi portaven mig camaiot i un bon bocí de formatge. La fruita la podíem collir a les nostres veles: la síndria que ens semblava més sucosa de totes les que teníem sembrades. Nosaltres no patírem gens de fam en temps de la guerra ni en els anys posteriors. Els pagesos del poble, almanco aquelles que tenien un hortet, sempre tenien recapte per a portar alguna cosa a l’olla. Exceptuant els jornalers, que ho passaven tan malament com la gent de ciutat. Els propietaris d’algun bocí de terra, el cert és que no notàrem gaire la diferència amb el passat recent, malgrat que durant uns anys havies de vendre l’anyada a l‘estat amb un preu fixat per les autoritats. A les botigues mancaven molts productes, evidentment. No podíem disposar del sucre, el cafè o el tabac que hauríem volgut. Però amb la verdura i arbres fruiters que solíem tenir a un raconet de l’hort, el porc que engreixava a la soll, el colomer, les gallines, les ànneres i el que portava el pare quan anava a caçar amb els amics, mai no patírem cap necessitat especial. A moltes cases hi teníem fins i tot petits molins per a moldre el blat, i amb els sacs que amagàvem a la vigilància de les autoritats, podíem fer pa molts mesos. No importava portar res a coure als forns. La gent s’hauria adonat dels trucs que empràvem i potser algú que ens volgués mal ho podria haver denunciat a l’ajuntament o la Guàrdia Civil. En aquell temps moltes cases tenien el seu forn particular, i després de pastar a la pastera, la mare o la padrina enfornaven i, amb un temps prudencial, teníem pa per a la setmana. Eren avantatges que mai no podia tenir la gent de ciutat, sempre en mans de botiguers i comerciants, a tothora necessitats de diners per a comprar el més essencial.

Per als petits propietaris, i al poble, molts ho érem, de petits propietaris, les històries de la fam que s’esdevenia a Ciutat ens eren estranyes, allunyades de la nostra realitat quotidiana. En aquell temps, quatre negociants espavilats venien al poble a comprar alguns sacs de patates o mongetes que després, d’amagat de l’estat, venien de contraban, deu o vint vegades més cares del que havien pagat. El mateix s’esdevenia amb l´oli de Caimari o de Sóller. Molts pagesos s’havien acostumat a amagar una bona part de la collita per a després vendre als compradors que venien de Ciutat o dels pobles dels voltants. Es varen fer innumerables fortunes amb la fam del poble, aprofitant les necessitats de la gent.

El pare no va fer mai d’estraperlista. No ho sabia fer. Al pobre, que no sabia dir mentides, l’haurien agafat de seguida: la cara l’hauria denunciat. Altres veïns que tenien terres properes al nostre hort, sense tants d’escrúpols, varen fer les fortunes en aquella època tèrbola. L´únic que record que el pare fes contra les lleis del moment va ser, era un gran fumador!, amagar un parell de sacs amb fulles de tabac, els anys en què n’havíem sembrat. El tabac i alguns sacs de blat perquè la família no patís fam. Però no record que mai venguessin per casa comerciants de Palma a comprar blat o mongetes d’amagat.

Els presos que treballaven en la carretera del far els vèiem de lluny, feinejant al camp, si era a l’horabaixa i ja havien tornat de la feina, o en filera índia, un rere l’altre, si quan arribàvem a la platja era de bon matí, quan sortien a acomplir la seva trista condemna. Alguna vegada, procurant que els soldats que els vigilaven no em veiessin, els vaig donar el pa que portava, botifarrons, un bon tros de sobrassada... Ploraven d’agraïment en rebre regal tan inesperat, tanta era la fam que patien aquells pobres homes. En el poble es parlava alguna vegada dels presos venguts de la península. També n'hi havia de mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterencs. Morien igualment sota les pinedes d’Alcúdia, com els forasters, ben igual, sense cap diferència, a causa de la feina i la mala alimentació.

Va ser a la platja d’Alcúdia que vaig veure per primera vegada el jove soldat republicà que canvià per sempre el destí de la meva vida, l’al•lot que em mirà des de la distància sense deixar de moure la mà amb el pinzell. Qui m’hauria de dir que amb el temps aquell al•lot tan ben plantat i que havia vengut de tan lluny seria el meu espòs! Si m’ho hagués insinuat alguna de les meves amigues li hauria retret que havia perdut el seny! Però la mirada del presoner suggeria un món desconegut, uns espais diferents de la feina quotidiana damunt els solcs.

Vaig sentir una enrampada per tot el cos.

Em vaig apropar per a veure el que pintava.

Va ser com una intuïció. Quan vaig veure que havia pintat la badia i un blanc veler blanc que sortia del port, de seguida vaig imaginar que aquell podria ser el vaixell que em portàs al misteriós univers que sempre havia somniat.

Anarcoefemèrides del 8 de gener

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Revolución Social

- Surt La Revolución Social: El 8 de gener de 1871 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista La Revolución Social.Órgano de la Federación Palmesana de la Asociación Internacional de los Trabajadores. Poc dies abans, el 20 de desembre de 1870, el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma, adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el«Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província», on anunciava l'aparició d'aquesta publicació anarcocol·lectivista que sortiria els diumenges. Portava el lema «Aspiramos a la Igualdad de clases por la igualación económica de todos. Esto sólo es posible después de la Revolución Social». Dirigit pel paleta Francesc Tomàs i Oliver, en el consell de redacció figuraven Joan Sánchez (ebenista), Guillem Arbós (sabater), Miquel Fornés (mariner) i Joan Rotger (sabater). Volgué continuar la tasca d'El Obrero (1869-870), però els tres exemplars que publicaren foren sistemàticament segrestats pel governador civil i Francesc Tomàs empresonat després que sortís l'últim número el 22 de gener; Joan Sánchez aconseguí lliurar-se de la presó perquè el seu patró pagà una forta fiança. S'edità en paper de color rosa.

Naixements

Joseph Ferrand

- Joseph Ferrand: El 8 de gener de 1880 –altres fonts indiquen erròniament el 9 o el 18 de gener– neix a Varambon (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista i·legalista Joseph Ferrand, també conegut com Dunin. Fill de Joseph Ferrand, sastre, i de Anne Perrin, modista. Es guanyava la vida venent diaris a Marsella (Provença, Occitània), on conegué l'anarquista i·legalista Alexandre Marius Jacob. El 31 d'agost de 1898 abandonà la capital occitana i la policia el va inscriure en la llista dels anarquistes desapareguts que cal buscar i controlar. A París (França) començà la seva carrera de lladre en la banda dels «Treballadors de la Nit» d'Alexandre Marius Jacob. Les confessions de la seva amant, Gabrielle Damiens, van permetre el desmantellament de la banda. Després d'11 condemnes, el 22 de gener de 1903 fou detingut a Nevers (Borgonya, França) amb François Vaillant. Processat a Amiens (Picardia, França) amb tota la banda el març de 1905, fou acusat de 39 robatoris i de ser el lloctinent de Jacob i condemnat a 20 anys de treballs forçats. Amb el número de matrícula 34.724 fou enviat a les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa), on retrobà Jacob. Com aquest, començà a adoptar una actitud de clara oposició a l'administració penitenciària, intentant per dues vegades evadir-se i passant nombroses vegades per la comissió disciplinària –entre 1907 i 1917 més de vint vegades. Juntament amb son company, eliminà el forçat Capelletti, qui, el 25 de desembre de 1908, havia intentat emmetzinar Jacob. Jutjat amb Jacob per la mort de Capelletti, va ser condemnat a cinc anys de reclusió. Finalment acabà adaptant-se a la colònia penitenciària de la pitjor manera i, alcohòlic, s'enemistà amb son company de lluites i de penes. El gener de 1924 va ser relegat en residència perpètua a la Guaiana, on esdevingué cuiner a Saint-Jean-du-Maroni. A partir d'aquí se'n perd tot rastre. Joseph Ferrand va morir a la colònia penitenciària de la Guaiana en data desconeguda.

***

Miguel Almereyda

- Miguel Almereyda: El 8 de gener de 1883 –el registre de defunció cita el 5 de gener– neix a Besiers (Llenguadoc, Occitània) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista Eugène Bonaventure Jean-Baptista de Vigo, més conegut com Miguel Almereyda (anagrama d'«Y'a la merde»). Sos pares, no casats, es deien Bonaventura Vigo, empleat comercial, i Aimée Sales, modista. Algunes fonts diuen que era fill bastard d'una família de notables catalans del Principat d'Andorra. Ben aviat quedarà orfe de pare. En 1898 s'instal·là a París (França) i amb l'anarquista Laurent Tailhade aprengué fotografia i treballà com a retocador de fotos a l'estudi Maes de Montmartre. Va complir dos mesos de presó condemnat com a còmplice d'un robatori. D'esperit revolucionari, va freqüentar els cercles anarquistes i va escriure, en 1901, un primer article en Le Libertaire on reivindica un atemptat; la bomba no va explotar per fabricació defectuosa, però serà condemnat a un any de presó. En sortir-ne va ser recollit per l'escriptora anarquista Caroline Rémy (Séverine) i va entrar com a secretari de redacció en Le Libertaire. Propagandista pacifista tant per la paraula com per escrit, va participar el juny de 1904 a Amsterdam (Països Baixos) en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i esdevé amb Georges Yvetot, cosecretari de la Secció Francesa. El 30 de desembre de 1905, 28 membres de l'AIA, entre ells Almereyda, van ser durament condemnats, entre tres i quatre anys de presó, pel cas del «Cartell Roig», que cridava a la insurrecció contra tota ordre de mobilització. El 14 de juliol de 1906 els implicats van ser amnistiats. Juntament amb Gustave Hervé i Eugène Merle, creà aleshores el periòdic La Guerre Sociale. En 1908 va ser condemnat a dos anys de presó per haver fet apologia de l'amotinament dels soldats del 17 Regiment de Línia (19 de juny de 1907). Amnistiat l'agost de 1909, va participar activament en les mobilitzacions de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va tornar a la presó per«incitació al sabotatge» durant una gran vaga de ferroviaris. Alliberat el març de 1911, va crear «Les Jeunes Gardes Révolutionnaires» (Les Joves Guàrdies Revolucionàries), grup de combat que s'enfronta als carrers a l'extrema dreta i es va fer tot un especialista en desemmascarar els confidents policíacs dins del moviment obrer. Però de mica en mica s'allunyà del moviment anarquista. El març de 1913 deixà, amb Eugène Merle, La Guerre Sociale per fundar Le Bonnet Rouge, periòdic satíric socialista que, tot i que mantingué un dur combat contra els monàrquics d'Action Française, dels «Camelots du Roi» i d'altres grups dretans, es va comprometre seriosament amb els polítics republicans. Quan esclata la Gran Guerra, reivindicà el seu «patriotisme d'esquerra», però va esdevenir tot d'una pacifista. Va revelar en un article la seva negociació amb el ministre de l'Interior sobre la no utilització del fitxer dels«Carnets B» dels antimilitaristes. Però víctima d'una maquinació politicofinancera, va ser detingut el 6 d'agost de 1917 acusat d'«intel·ligència amb l'enemic». Durant la nit del 13 al 14 d'agost Miguel Almereyda va ser«suïcidat» penjat amb uns cordons de sabates a la seva cel·la de la presó de Fresnes (Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Va deixar un nin petit, Nono, el futur cineasta Jean Vigo, que més tard tractarà de dilucidar, sense gaire èxit, la mort de son pare. L'actual director de cinema nord-americà Michael Almereyda ha pres el nom adaptat en honor seu.

Miguel Almereyda (1883-1917)

***

Eugenio Macchi

- Eugenio Macchi: El 8 de gener de 1890 neix a Varese (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Eugenio Giuseppe Macchi, també conegut com AntonioAstaldi o Antonio Ansaldi. Sos pares es deien Albino Macchi i Giovanna Gramassi. Després de fer estudis primaris, quan tenia 11 anys es va traslladà a Gallarate (Llombardia, Itàlia) i amb 12 emigrà per feia per primera vegada a Suïssa. L'estiu de 1907 retornà a Itàlia i es posà a fer feina d'ajudant de cuina en un hotel de Milà (Llombardia, Itàlia), però, després de demostrar el seus principis anarquistes, va ser acomiadat i retornà a Suïssa, instal·lant-se al cantó dels Grisons. El desembre de 1908 va ser detingut a Davos (Grisons, Suïssa) per «incitació a la vaga» als treballadors del ferrocarril Davos-Filisur i va romandre detingut a Coira (Grisons, Suïssa) un mes, per ser a continuació expulsat de la Confederació Helvètica per tres anys, retornant amb sa família a Gallarate. Poc després, però, en 1909 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) mentre distribuïa pamflets en un míting de protesta per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser cridat a files i l'any següent, mentre estava de permís, desertà i passà novament a Suïssa, primer a Oberhofen (Berna, Suïssa) i des del 1913 a Locarno (Ticino, Suïssa), on fundà el grup anarquista de propaganda «Pietro Gori», on participaren Giuseppe Braggion, Pietro Frontini i Pietro Barana, i que, segons la policia, es dissolgué en 1914. Entre 1914 i 1915 col·laborà amb articles reivindicant la violència i contra la guerra en el periòdic socialista Libera Stampa, escrits que no agradaren gens a la seva redacció. Amnistiat, en 1914 retornà de bell nou a Itàlia i, cridat a files l'abril de 1915 en plena Gran Guerra, desertà novament. S'establí d'antuvi a Berna, on rebé la visita de Mario Montavani, i després a Zuric. En 1916 va ser tractat pel doctor Varini a Locarno i en 1917, des de Berna, desenvolupà una intensa tasca propagandística a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Involucrat en l'anomenat «Procés de les Bombes», amb Carlo Castagna (Paolo Bertazzi), Francesco Ghezzi, Giacomo Magni, Angelo Pozzi i Carlo Restelli, el 5 de novembre de 1918 va ser detingut. Absolt i compensat per un any de detenció preventiva, va ser expulsat de Suïssa el 4 de novembre de 1919 i, gràcies a una amnistia, pogué instal·lar-se el gener de 1920 a Milà. Amb Antonio Pietropaolo i Carlo Restelli, obrí un taller de mecànica al carrer Casale, que esdevingué lloc de reunió del moviment anarquista. El setembre de 1920 participà, amb Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini, en el fallida temptativa de transportar armes i explosius a les muntanyes del Vèneto per als obrers ocupants de la factoria industrial «Franco Tosi». Entre febrer i març de 1921 fou redactor responsable dels quatre números del quinzenal milanès L'Individualista, fundat per Ugo Fedeli, Pietro Bruzzi i Francesco Ghezzi, i gerent dels dosúltims números d'Umanità Nova, publicats a Milà el 23 i el 24 de març, coincidint amb l'atemptat al teatre Diana. Implicat en aquest atemptat, va ser jutjat i condemnat a 11 anys, sis mesos i 10 dies de presó i a dos anys de vigilància per «associació criminal i fabricació, possessió i transport de bombes». Complí, fins el gener de 1930, la pena a les presons de l'illa de Favignana i a Torí (Piemont, Itàlia). El juliol de 1930, tractà de passar clandestinament a Suïssa per la frontera entre Saltrio i Arzo, però s'entaulà un tiroteig en el qual morí un guàrdia de duanes i un altre resultà ferit. Després d'aquest intent fracassat, aconseguí passar la frontera amb un passaport fals. Instal·lat primer a Ginebra i després a Cherbourg (Baixa Normandia, França), emigrà finalment als Estats Units, on polemitzà durant molt de temps, en el periòdic anarquista de Nova York (Nova York, EUA) L'Adunata dei Refrattari, amb vells companys, com ara Luigi Fabbri, sobre la posició mantinguda pels anarquistes sobre l'atemptat del teatre Diana. El setembre de 1930 acusà, suposadament des de Moscou (URSS), en L'Adunata dei Refrattari Carlo Restelli d'haver traït els companys col·laborant amb la policia i de ser un espia feixista. Segons informes policíacs, en 1939 residia a Montevideo (Uruguai) sota el nom d'Antonio Astaldi. Sembla que en 1956 retorna a Itàlia, on s'hauria entrevistat amb Giuseppe Mariani a Gènova (Ligúria, Itàlia) i, després de passar una curta estada a Gallarate, retornat a Montevideo. Eugenio Macchi va morir l'11 de juny de 1970 a Atlántida (Canelones, Uruguai).

***

Manuel Rojas Sepúlveda

- Manuel Rojas Sepúlveda:El 8 de gener de 1896 neix al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina) l'escriptor anarquista xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Sos pares foren els xilens Manuel Rojas Córdoba y Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la família s'instal·là a Santiago, però en 1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per raons econòmiques deixà d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada dels Andes, realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador, peó del Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre, talabarder, vigilant de falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies teatrals (Alejandro Flores) que recorren el país, etc. És en aquestaèpoca quan s'introduí en el moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a societats de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis socials. S'afilià a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile i col·laborà en el periòdic anarquista de Buenos Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a Valparaíso per activitats subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb qui tingué tres fills. Treballà com a linotipista en el diari La Opinión, en la revista Numen i en El Mercurio i més tard a la impremta de la Universitat de Xile i a la Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos periòdics, com araLos Tiempos i Las Últimas Noticias, fent servir el pseudònim Pedro Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom Xile. En 1926 fou detingut, juntament amb una vintena de companys, a la seu de la Federació Obrera per ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo. Sobresortirà com a novel·lista i contista emmarcat en la «Generació del 1927» o superrealista. Després d'enviduar es casà amb Valeria López Edwards i realitzà viatges arreu del món (Europa, Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar càtedres sobre literatura xilena i americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor i poeta anarquista Domingo Gómez Rojas –que més tard serà assassinat per la policia–, es dedica a posar per escrits les seves múltiples experiències i començà lliurant cròniques als diaris. Més endavant es convertirà en professor de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en director de la revista Anales de la Universidad de Chile. La seva novel·lística, caracteritzada pel rebuig del realisme i del naturalisme, ha estat qualificada com «literatura proletària» i entre les seves obres destaquen Hombres del Sur (1926),El delincuente(1929), Lanchas en la bahía (1932),La ciudad de los Césares (1936),El bonete maulino (1943),Hijo de ladrón (1951),Mejor que el vino (1958),Punta de rieles (1960),Sombras contra el muro (1964),La oscura vida radiante (1971), etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo de ladrón, que introduí importants innovacions en la narrativa xilena. També va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte(1927) i Deshecha rosa (1954), a més d'assaigs: De la poesía a la revolución (1938),Pasé por México un día (1965) i Viaje al país de los profetas (1969), entre d'altres. És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre 1936 i 1937 fou president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill il·lustre de la ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic El Clarín. Manuel Rojas Sepúlveda va morir l'11 de març de 1973 a la Clínica Santa María de Santiago (Xile).

***

- Melcior Niubó Santdiumenge: El 8 de gener–algunes fonts citen erròniament el 4 de gener– de 1912 neix a la Fuliola (Urgell, Catalunya) el dibuixant, caricaturista, pintor, il·lustrador i animador de pel·lícules de dibuixos animats anarquista Melcior Niubó i Santdiumenge, conegut sota diversos pseudònims (Niu, N, Niu-Bo,Santdiumenge, etc.) i que va fer servir el nom d'Óscar Daniel. Era fill d'una família humil mancada d'antecedents artístics i aprengué el seu ofici de manera autodidacta. Estudià a l'escola pública de la seva localitat i, un cop se li va despertar la seva vocació artística, freqüentà tallers de creadors plàstics i acadèmies lliures. Quan tenia 18 anys s'instal·là a Barcelona (Catalunya) i començà a treballar d'il·lustrador i dibuixant per a diverses editorials, especialment per a l'Editorial Bruguera, on il·lustrà col·leccions de novel·les populars i revistes infantils (La Alegría Infantil, Pulgarcito, etc.). L'agost de 1930 exposà, amb Salvador Nabau Fitó (Nab), obra diversa a l'Ateneu Popular de La Fuliola de Tàrrega (Urgell, Catalunya). En 1930 exposà al Saló d'Humoristes i participà en els successives edicions fins a l'any 1936. En aquests anys col·laborà amb dibuixos i caricatures en la premsa obrera i anarquista, i satírica, dels anys republicans (La Campana de Gràcia,El Día Gráfico, L'Esquella de la Torratxa, Fotogramas, Front,La Humanidad, ¡Ja... ja!,Lecturas, Lleida, La Mainada, Papitu, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.). També va fer mítings per al moviment anarquista a diferents localitats catalanes. En 1932 presentà, amb Salvador Nabau Fitó, una exposició de dibuixos, caricatures i aquarel·les als locals de la Societat Coral Sadurnienca de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). Entre el 21 de gener i el 12 de febrer de 1933 participà a la Galeria Emporium en el I Saló d'Humoristes de l'Associació d'Humoristes de Barcelona. En 1933 es casà civilment a Boldú (La Fuliola, Urgell, Catalunya) amb Maria Daniel Baró–el primer d'aquestes característiques que es realitzà a la província de Lleida– i s'instal·là amb sa companya al barri de Gràcia de Barcelona. En 1933 s'implicà en la campanya abstencionista promoguda per la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a les eleccions parlamentàries de novembre d'aquell any. En 1934 va fer el servei militar al Regiment d'Infanteria Núm. 20 d'Osca (Aragó, Espanya) i el 17 de febrer de 1935 va ser jutjat en consell de guerra per«incitació a la sedició». L'abril de 1935 va fer una exposició de 85 dibuixos i caricatures als locals de la Palestra de Tàrrega, organitzada per la Unió d'Estudiants Targarins (UET). En 1936 exposà obra seva al Saló dels Idealistes Pràctics de Barcelona. Durant la guerra civil, segons alguns, s'afilià al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM); també entrà a formar part de l'Associació d'Escriptors i Artistes Socials, promoguda pel POUM i constituïda el 29 de juliol de 1936, i en la qual formaven part Alfons Vila Franquesa (Shum), Jordi Arquer Saltor, Josep Comabella Rabassa, Josep Contel, Leandre Cristòfol Peralba, Antoni García Lamolla, Julián Gómez García (Julián Gorkin), Salvador Roca Roca, Emili Sabater, Francesc Serinyà Zarauz i Joan Baptista Xuriguera Parramona, entre d'altres, molts d'anarquistes. Durant els«Fets de Maig» de 1937, participà en les lluites de carrer al costat dels anarquistes contra la reacció estalinista. Cap el 1937 es presentà com a voluntari al front d'Aragó –les informacions que diuen que fou correu motoritzat són errònies– i fou comissari polític amb grau de comandant. L'octubre de 1938 guanyà un premi de 500 pessetes en un concurs de caricatures antifeixistes organitzat pel diariVanguardiaPostal,òrgan del Sindicat de Correus de la Unió General de Treballadors (UGT). El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet i deixant sa família a Barcelona, passà a peu els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració d'Argelers, on coincidí amb el dibuixant i col·laborador de Solidaridad Obrera Gustau Vila Bergadà (Grapa). Al camp de concentració realitzà dibuixos sobre«la bona acollida dels refugiats republicans a França». Quatre mesos després va ser traslladat al camp de concentració de Brams, on també va fer dibuixos. En 1940 visqué a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on col·laborà en algunes revistes sota el pseudònim Óscar Daniel. Durant l'ocupació alemanya, a finals de 1941, retornà a Barcelona, amb el nom d'Óscar Daniel, pseudònim que ja havia fet servir des de 1936, i s'instal·là al barri de Horta, incorporant-se en diferents revistes (Lecturas,Pulgarcito, TBO, etc.). Entre 1942 i 1949 treballà per a l'estudi d'animació «Dibujos Animados Chamartín», a la Casa Batlló d'aquesta ciutat, participant en nombroses pel·lícules, especialment en la secció de fons i de maquetes, com ara La sartén de Civilón (1942), Garabatos José Nieto (1944), Garabatos Valeriano León (1944), etc. En 1943 va fer una exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona. En 1949 entrà a treballar en l'empresa de dibuixos animats «Estela Films», on col·laborà en la pel·lículaErasé una vez... (1950). Posteriorment es guanyà la vida com pogué fent dibuixos (historietes infantils, llibres de literatura infantil i de poemes, postals, felicitacions nadalenques, acudits gràfics, quaderns per acolorir, etc.) per a diferents editorials (Baguñà Hermanos, Bruguera, Ediciones Generales, Hércules, Hispano Americana, Mateu, Roma, TBO, Toray, Torras, etc.). En 1963 exposà al Centre Lleidatà de Barcelona una sèrie de caricatures dels membres d'aquesta associació. Melcior Niubó Santdiumenge va morir el 31 de desembre de 1983 –algunes fonts citen erròniament 1982– a l'Hospital de Bellvitge de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat l'endemà al seu poble natal, on figura oficialment com a lloc de defunció. En 2013 el Reial Cercle Artístic de Barcelona li va retre una exposició d'homenatge.

Homenatge a Melcior Niubó Santdiumenge «Niu», en Barret Picat (Linyola, juny de 2013)

***

Dante Di Gaetano

- Dante Di Gaetano: El 8 de gener de 1924 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el ferrer anarquista Dante Di Gaetano. Son pare, Salvatore, també fou ferrer i anarquista. Quan encara era adolescent s'integrà en el moviment llibertari. Quan la II Guerra Mundial, formà part de la «Brigada Bruzzi-Malatesta», grup de la resistència partisana anarquista que operava a Milà. Després de la guerra milità en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i a començament dels anys cinquanta jugà un paper important en el «Grup Juvenil» per a atreure els joves al moviment. El novembre de 1955, amb Franco Leggio, organitzà una Comissió Provisional de Relacions de les Joventuts Llibertàries, de la qual va ser nomenat secretari, i que tenia com a finalitat organitzar un congrés internacional i fundar una nova organització, la Federació Anarquista Juvenil (FAJ), que arreplegués militants italians, francesos i espanyols, centrada en la lluita antifranquista. El 25 i el 26 de desembre de 1955, amb Mario Barbani, organitzà a Liorna (Toscana, Itàlia) un congrés nacional de joves anarquistes i intentà formar una organització seguint el model de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), establint una important correspondència amb els grups i individualitats d'arreu d'Itàlia, la qual posteriorment va ser llegada a l'Archivio Proletario Internazionale de Milà. Fou col·laborador d'Umanità Nova i Il Libertario. El juliol de 1956 fou un dels organitzadors al Teatro Nuovo de Milà d'una gran manifestació«Per la llibertat del poble espanyol» en la qual participaren tots els moviments antifeixistes de la ciutat. L'assassinat de Giuseppe Pinelli, el 15 de desembre de 1969, l'afectà profundament, ja que el considerava com a un germà. En 1995 el seu testimoni va ser recollit en el documental Gli anarchici nella Resistenza. En 1997 son fill Libero també morí, cosa que també el deixà molt afligit. Abans de morir llegà la seva biblioteca a la FAI de Milà. Dante Di Gaetano va morir l'11 d'abril de 2010 a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou enterrat dos dies després al cementiri milanès de Musocco.

***

Belén Galán Sosa

- Belén Galán Sosa: El 8 de gener de 1988 neix a Càceres (Extremadura, Espanya) l'activista anarquista i anarcosindicalista María Belén Galán Sosa. Amb sa família es traslladà a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya). Cap el 2002 entrà a formar part de l'Ateneu Llibertari de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). En 2005 es traslladà a Granada (Andalusia, Espanya), on començà a estudiar Ciències de l'Educació i s'afilià al Sindicat d'Ensenyament de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granada, encarregant-se de l'organització de la Biblioteca del sindicat i ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara les secretaries d'Acció Social i Pro-Presos. També formà part de diferents col·lectius llibertaris, com ara el «Centro Social Okupado de los 15 Gatos» o la Creu Negra Anarquista (CNA). En aquesta època treballà en l'hostaleria i en empreses de telefonia. En 2006 participà en el Congrés Internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a Manchester (North West England, Anglaterra). Col·laborà activament en la Coordinadora Estatal de l'Ensenyament de la CNT i en les mobilitzacions a Granada contra el «Pla Bolonya». També actuà en representacions teatrals de caràcter social i en altres iniciatives culturals. Els últims quatre anys de la seva vida els patí lluitant contra el càncer. Belén Galán Sosa va morir el 22 d'agost de 2010 a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) i fou incinerada, escampant quatre dies després les seves cendres en un bosc granadí.

Defuncions

Grup de garibaldins

- Vincenzo Pezza: El 8 de gener de 1873 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) l'agitador anarquista i internacionalista bakuninista Vincenzo Pezza, també conegut com Burbero. Havia nascut el 24 de desembre de 1841 a Milà (Llombardia, Itàlia). Fill d'una família benestant, burgesa i anticlerical, sos pares es deien Luigi Pezza i Angela Finardi. Va estudiar a l'Institut de Porta Nuova de Milà, on va tenir com a company de classe Felice Cavalloti. El febrer de 1860, amb Cavalloti, formava part dels membres d'una representació d'estudiants que presentaren al president del Consell de Ministres del Regne de Sardenya-Piemont Camillo Benso di Cavour, en una visita als dos instituts de la ciutat, una adhesió apassionada a la política dels Estats de Savoia. D'antuvi republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, en 1866 s'enrolà en les columnes de voluntaris garibaldines (Corpo Volontari Italiani), després d'haver seguit Giuseppe Garibaldi en la conquesta de Sicília uns anys abans. Posteriorment fou redactor del periòdic republicà Il Gazzettino Rosa, editat pel garibaldí Achille Bizzoni (Fortunio) i on col·laboraven Antonio Billia, Felice Cameroni, Andrea Ghinosi, Giuseppe Mussi, Carlo Tivaroni, entre d'altres. L'exemple de la Comuna de París el decantà cap a l'anarquisme i s'acostà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la seva versió antiautoritària. Seguidor de Mikhail Bakunin, el 15 d'octubre de 1871 el conegué a Locarno (Ticino, Suïssa), amb qui va fer una gran amistat. El 16 de febrer de 1871 fundà a Milà (Llombardia, Itàlia) el setmanari Il Martello. Giornale democratico socialista degli operai,òrgan del Circolo Operaio Milanese (Cercle Obrer Milanès), i que només publicà quatre números, segrestats tots per la policia. A finals de març de 1871 fou detingut per editar aquest periòdic, jutjat el maig i condemnat a cinc mesos de presó, però abans d'acabar la pena el juliol fugí de la presó i marxà cap a Suïssa. Després es lliurà a escampar arreu d'Itàlia seccions italianes de la Internacional, que finalment es reuniren el 4 d'agost de 1871 en la Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) per a crear la Federació Italiana de la Internacional, de caire antiautoritari bakuninista. A Zuric (Zuric, Suïssa) compartí exili amb Errico Malatesta. El 18 d'agost de 1872 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) assistí, amb Carlo Cafiero, al Congrés de la Federació del Jura. També assistí, el 15 de setembre de 1872, al Congrés de Saint-Imier (Berna, Suïssa) de l'AIT. Poc mesos després, força malalt d'una tuberculosi que havia contreta a la presó, Vicenzo Pezza va morir el 8 de gener de 1873 a Nàpols (Campània, Itàlia) a braços de son pare. Els seus funerals laics, realitzats dos dies després, van ser seguits per una gentada formada per obrers i estudiants. Les autoritats es negaren a autoritzar el seu enterrament al cementiri catòlic local, però pressionats pels amics i companys, permeteren finalment que fos sepultat en una zona perifèrica reservada als infants que naixien morts, basant la seva decisió en què «qui està mancat de religió és com qui no ha viscut mai».

***

Pietro Gori (Rosignano Marittimo, gener 1910)

- Pietro Gori: El 8 de gener de 1911 mor a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. Havia nascut el 14 d'agost de 1865 a Messina (Sicília, Itàlia). De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre «Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses: Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar unaàmplia gira de conferències–més de 400 en un any– pels Estats Units i per Canadà. Durant aquesta època va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones–el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats –va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)–, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. En morir va deixar una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. Pietro Gori està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia).

***

Joaquín Blanco Martínez

- Joaquín Blanco Martínez: El 8 de gener de 1933 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Joaquín Blanco Martínez, també conegut com El Picón o El Valladolid. Havia nascut cap al 1901 a Valladolid (Castella, Espanya). Sos pares es deien Juan Blanco i Alfonsa Martínez. Polidor d'ofici i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou col·laborador de «Los Solidarios», grup d'acció que s'oposà al pistolerisme de la patronal catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera milità en el Sindicat Metal·lúrgic cenetista. Acompanyava permanentment Ángel Pestaña en prevenció de possibles agressions. En 1922, amb José Alcodori Villalba i José Claramonte Gómez, participà en un intent d'atemptat contra Martínez Anido. En aquestaèpoca feia servir el nom deJosé Picón Martínez (El Valladolid) i també era membre del grup de xoc de Josep Batlle Salvat i de Ramon Rius. El 25 de setembre de 1924 fou jutjat i condemnat a cadena perpètua i a 14 anys de presó per les morts, el 4 de juny de 1923 al carrer del Carme de Barcelona, d'un agent de vigilància, Jesús Fernández Alegría, i d'un taverner que passava per allà, Pere Garriga Busquets, que es van posar enmig quan anaven a liquidar Pere M. Homs Sord, advocat de la CNT que s'havia fet confident de la policia i que finalment resultà sa i estalvi. Fou un dels 74 anarquistes presos a la Model de Barcelona que signà la«Carta abierta a los camaradas anarquistas» publicada en Solidaridad Proletaria de Barcelona el març de 1925 i on es plantejava la necessitat de crear una federació anarquista d'àmbit ibèric, idea que dos anys més tard donà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Tancat al penal de Figueres, pogué fugir-ne l'11 de febrer de 1930 amb altres cinc companys (Amadeu Samartí Suñé, Pere Oro Ricart, Joaquim Pons Gilmar, Bernat Ramis Visellarch i David Piedrahita Luis). Detingut amb aquests companys a l'estació de Perpinyà, fou tancat per«ús de documentació falsa i vagabunderia». Els cinc foren exonerats de l'acusació, però van ser traslladats a la presó de Montpeller perquè pesava una ordre d'extradició per l'atracament de la Casa Salisachs. Finalment, gràcies a una intensa campanya de suport, fou alliberat el juny de 1931 i expulsat de França. Novament a Catalunya, s'incorporà al Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT barcelonina. Formà part del Comitè Revolucionari que encapçalà la insurrecció anarquista de gener de 1933. Joaquín Blanco Martínez caigué mort, amb «fractura cranial» segons el certificat de defunció, el 8 de gener de 1933 a les escales del Sindicat de la Indústria Hostalera (Sindicat Gastronòmic) a les Rambles de Barcelona (Catalunya) durant el setge policíac arran de l'aixecament anarcosindicalista d'aquell dia. Deixà una important biblioteca.

***

Tomás Iglesias Iglesias

- Tomás Iglesias Iglesias: El 8 de gener de 1942 mor al camp de concentració de Güsen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Tomás Iglesias Iglesias. Havia nascut el 9 de juny de 1903 a Casas del Monte (Càceres, Extremadura, Espanya). A començament de la dècada dels trenta emigrà a Catalunya i a inicis de 1936 s'instal·là a Sitges (Garraf, Catalunya), on entrà a treballar en una fàbrica de ciment i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Sitges conegué Ana Carrión (Anita), que esdevindrà sa companya. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les milícies i l'agost de 1936 participà en l'intent fracassat de conquesta de Mallorca, que havia quedat en mans feixistes. El 18 de febrer de 1937 el Comitè de Defensa de Sitges el va unir«lliurement» amb sa companya. El febrer de 1938 nasqué sa filla Llibertat. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, quedant sa família a Sitges. Anita tingué molt de problemes amb les autoritats feixistes, ja que no reconeixien la seva «unió lliure» i obligaren a canviar de nom sa filla, que de Llibertat passà a dir-se Encarnación, com sa padrina. Internat al camp de concentració d'Argelers, acabà enrolant-se en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser enviat als Alps, on treballà en la construcció de ponts i de carreteres. Després va ser enviat a La Condamine (Alsàcia, França) per a treballar en la «Línia Maginot». Entre febrer i març de 1940 romania a Gorze (Lorena, França). Detingut per les tropes alemanyes, va ser enviat, amb la matrícula 86.877, l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya) i el 27 de gener de 1941 arribà, amb la matrícula 5.991, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 30 de juny de 1941 va ser traslladat a Gusen. Tomás Iglesias Iglesias va morir el 8 de gener de 1942 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria).

Continua...

---

Viatges – Sa Pobla i la guerra de Cuba (segle XIX) – (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

Menjàvem pa amb cucs, restes del que quedava de les provisions enviades al destacament feia mesos. L’alt comandament instal·lat a l’Havana robava tot el que podia dels queviures. Hi hagué comandants que, mancats de cap moral, venien els fusells i les bales als nostres enemics! No parlem del menjar! Cues immenses de carros esperaven l’arribada dels vaixells enviats de Cadis i Cartagena, de Màlaga o Barcelona. Les capses amb llaunes de conserves, les bótes de vi desapareixien en minuts en direcció als magatzems secrets que tenien els especuladors. Res no feien les autoritats per aturar un desgavell que afectava igualment les medecines, l’alcohol per a+ les ferides, les benes... Amb la venda de tots aquests productes els oficials de Weyler vivien una vida de luxe, de luxúria. Abundaven els prostíbuls i els casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’Estat. (Miquel López Crespí)

--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.

Volia anar a veure Jaume Cladera. Record que era un dia de primavera, lluminós, amb un blau immaculat i esclatant que convidava a sortir del despatx. Vaig dir a na Catalina que em preparàs la sotana d’anar per sa marjal. No volia embrutar-me els baixos amb la pols del camí o amb algun dels bassiots imprevists que resten per les dreceres dels horts quan el pagès acaba de regar el seu bocí de terra.

Era una sotana amb mig pam manco de llargària que les que utilitz per estar per casa o trescar pel poble. Na Catalina la va retallar i tornar a cosir com pertoca. Una mica vella pels anys, però útil per a caminar per camp i muntanya.

Sé que en Jaume em va veure de ben lluny. Una sotana negra enmig de la planura, sota el sol primaveral, no es pot amagar.

M’esperava assegut al pedrís de davant la caseta. Havia començat a carregar la pipa de canya i fang i em guaitava seriós, fumant amb tota tranquil·litat sota l’emparrat.

--Bon dia tengui, don Joan! --va ser el primer que em digué--.

Li vaig estrènyer la mà que m’oferia cordialment.

Romanguérem uns minuts en silenci gaudint del paisatge.

Érem asseguts al banc de pedra. La calma que ens envoltava afavoria la reflexió, el gaudir de la companyia de la natura.

Jo també callava encisat per la meravella que veia, lluny de la foscor de les capelles de l’església. Sota l’emparrat, una suau brisa primaveral feia l’estada paradisíaca: la flaire dels camps regats a primera hora dulcificava l’ambient. La bonior propiciava el moment exacte d’una oració per donar gràcies a Déu per tanta bellesa oferta als ulls dels homes. Em sentia en pau, lluny de les meves nits d’insomni pensant en el destí dels homes, navegant pels vells pergamins que parlaven de temps difícils per als albopassins, de llunyanes guerres i execucions.

Ara entenia a la perfecció l’amor per la bellesa del paisatge que ompl els poemes de Miquel Costa i Llobera! Com sent el meu amic coral cada un dels racons de la nostra terra!

Les preguntes s’acumulaven una rere l’altra Però a Mallorca no tot ha estat calma i placidesa. A Miquel Costa i Llobera li basta veure un pi del seu Formentor, la calma de Cala Murta, per fer-ne un poema immortal sense demanar-se res més. No li agrada aprofundir en els aspectes tèrbols i sagnants de la nostra història. Però jo em deman sovint com devia ser el paisatge en temps de les Germanies, quan la pagesia es revoltà contra els seus senyors naturals. Es distingiria des d’aquí el fumeral de l’església de Pollença cremant amb els seus habitants dins? Se sentirien els trons de canons, el soroll dels arcabussos en la vana provatura agermanada de conquerir Alcúdia? Just a dues passes d’aquí, prop de Crestatx els seguidors de Joanot Colom foren derrotats per les tropes de l’emperador i més enllà, guaitant cap a Muro, prop del torrent, a la planura de Son Fornari, es lliurà la batalla que rompré per sempre la columna vertebral de les forces revoltades contra la llei i l’orde.

--Vol saber el que em va passar a Cuba? És per això que ha vengut a veure’m? --em digué de sobte, tranquil--.

No calia mentir. Era cert. M’interessava saber noves de la seva vida, els motius perquè havia decidit romandre a la caseta, lluny del brogit del poble. Altres soldats que havien anat amb ell no feren el mateix quan tornaren. A poc a poc s’integraren novament a la vida d’Albopàs, i si patiren pel que havien vist allà procuraven no fer-ho coneixedor. N’hi havia que fins i tot feien acudits sobre els combats lliurats amb els mambises, explicaven com era de difícil conquerir una cubana, fos blanca, negra o mulata. La majoria no volia saber-ne res dels espanyols i els miraven amb altiu posat de menyspreu.

--Sí –li vaig contestar--. No vas errat. He vengut especialment fins a l’hort per saber-ne la teva versió. He llegit sovint cròniques de la guerra, però parlar-ne seriosament amb algú que va ser testimoni dels fets que narren les revistes i els llibres, m’interessa molt. No t’ho puc negar.

Jaume Cladera va tornar a carregar la pipa i, mirant a la immensitat del paisatge, talment parlàs amb les ombres d’un món invisible, va començar a parlar.

--Sovint no sé com vaig poder tornar. Ningú pot imaginar-se l’infern si no ha estat a Cuba. Els frondosos boscos tropicals, els aiguamolls traïdors, les trampes amb punxes que ens paraven els separatistes, tot plegat unit a la calor sufocant, la humitat, els mosquits, les llargues marxes forçades i la fam em feien veure que havíem caigut en una trampa mortal. Sortir de les casernes de les ciutats, avançar per aquells camins enfangats esperant un atac d’un moment a l’altre, era viure dins un somni dantesc.

Aturà de parlar alhora que acaronava el seu ca, en Moreno, única companyia del nostre conegut. Diuen, els que l’anaven a visitar, que les converses més llargues les feia amb en Moreno. Sovint el trobaven enraonant amb l’animal, explicant-li coses de la seva vida o de la feina a l’hort. Inseparables, el ca el seguia arreu on anàs, dòcil, obeint cada una de les seves indicacions.

--Moreno, descansa aquí, al costat, a l’ombra –li digué alhora que continuà amb la història sense deixar de mirar les muntanyes en direcció a Pollença amb accentuat posat de nostàlgia i tristor als ulls--.

--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.

En Jaume fuma tranquil·lament, assaboreix les glopades del perniciós fum com aquell que gaudeix d’un plaer immens. La tossina l’interromp sovint. Sembla que abusa massa del tabac. Però Albopàs n’és un gran productor i l’exporta arreu d’Espanya. En Jaume en fa algunes anyades i sempre, després d’haver assecat les fulles al sol, en deixa un bon saquet pel propi consum i pels amics i coneguts que acudeixen a la caseta.

--Sí, és el tabac. No sé si un dia hi deixaré la pell. Ja sé que és un mal vici. Però no puc deixar de fumar. És superior a les meves forces! Ho he provat moltes vegades. Mai no ho he pogut aconseguir.

--Les instruccions que tenien els nostres oficials --continuà-- eren romandre al camp i anar en persecució dels sublevats. Però, què sabien aquells jovenets sortits de les acadèmies, el que era una lluita de guerrilles en territori desconegut? Alguns, com els soldats, morien de febres els primers dies; d’altres, els més covards, en constatar que allò no era una desfilada militar amb al·lotes que et tiren flors quan passen davant les tribunes, escrivien de seguida a qui coneguessin a recer del poder per a ser destinats a l’Havana o tornar a Espanya.

Ens enviaren a Aguitas, una remota posició perduda enmig de la selva, de difícil accés, ja que la major part de l’any estava envoltada pels mambises. Tan sols hi restaven setanta homes. Els altres havien mort a conseqüència de les febres, la fam i els atacs dels sublevats. Només hi restava un sergent manant aquelles desferres. Els oficials havien mort en el darrer combat. Altres havien desertat. Encara no sé com hi arribàrem! Havíem perdut quinze homes en el llarg viatge des de Matanzas. El perill no era solament l’atac directe, quan et trobaves enmig de la selva i atacaven, nus, salvatges, amb el matxet a la mà, cavalcant com a dimonis embogits, tallant els caps dels nostres soldats. El perill més evident t’esperava a la nit, mentre feies guàrdia rere els troncs que ens servien de defensa en aquella allunyada posició. Els mambises són també assenyats animals nocturns. Et vigilen des de la foscúria i la protecció que els ofereix la selva i, quan menys ho esperes, et llancen unes fletxetes enverinades mitjançant uns senzills tubs de canya. Encerten en el coll, a les mans, a les cames. En un moment ja has caigut a terra i mors enmig dels sofriments més esfereïdors.

En Moreno ens distreu per uns moments. Em mossega els baixos de la sotana i no hi ha forma de fer-li deixar la improvisada joguina. Pens si està gelós de l’atenció que em presta Jaume Cladera. Potser no vol que enraonem tant de temps. Segurament m’indica que marxi, que ja està bé de plàtica i que és hora de deixar tranquil l’amo. Finalment en Jaume aconsegueix que deixi de mossegar la sotana i, amb un gest imperatiu, el fa marxar a un racó des d’on mira amb mals ulls.

--Podríem estar parlant dies sencers –continua explicant-- i mai ningú que no hagi patit aquelles desgràcies podrà copsar el terror que ens dominava. Com resistir en aquelles condicions? Havíem pogut arribar al fortí per miracle. Qui sap si pensaven que era mes fàcil acabar amb nosaltres a força de fam i de por sense necessitat d’entrar en combat!

A la nit, els tambors no ens deixaven dormir; sonaven de forma implacable hora rere hora, sense descans. La selva s’omplia d'estranys càntics de significat indesxifrable per a nosaltres. Quins déus invocaven? No ho sabrem mai! La seva cultura no tenia res a veure amb l’espanyola, malgrat els anys de restar sota el domini de la corona.

Menjàvem pa amb cucs, restes del que quedava de les provisions enviades al destacament feia mesos. L’alt comandament instal·lat a l’Havana robava tot el que podia dels queviures. Hi hagué comandants que, mancats de cap moral, venien els fusells i les bales als nostres enemics! No parlem del menjar! Cues immenses de carros esperaven l’arribada dels vaixells enviats de Cadis i Cartagena, de Màlaga o Barcelona. Les capses amb llaunes de conserves, les bótes de vi desapareixien en minuts en direcció als magatzems secrets que tenien els especuladors. Res no feien les autoritats per aturar un desgavell que afectava igualment les medecines, l’alcohol per a+ les ferides, les benes... Amb la venda de tots aquests productes els oficials de Weyler vivien una vida de luxe, de luxúria. Abundaven els prostíbuls i els casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’Estat.

Nosaltres no existíem per a l’alt comandament. Carn de canó barata! Un número en un paper a l’hora de parlar de les baixes que havíem tengut aquell dia. Què menjàvem? Les galetes d’Inca s’havien podrit. Així i tot les bullíem per a fer una sopa de supervivència. Sabedors de les nostres mancances, els rebels, amagats a la selva, torraven porcs senglars, aus de ploma, i la flaire d’aquelles menges ens feia enfollir.

Maleíem el destí que patíem. Ens sabíem condemnats sense possibilitat de fugida. Envoltats, lluny de tot remei humà, els més creients resaven el rosari de forma continuada, alhora que els altres escopíem al terra a l’espera de qualsevol atac sobtat dels fantasmes de la selva.

En Moreno continuava fitant-me amb posat de pocs amics. Sembla que la nostra conversa li havia desbordat la paciència. S’aixecava del racó on estava condemnat i feia provatures d’atacar de nou. Però es contenia pel gest que cada estona feina Jaume Cladera.

--Què hi feíem en aquell país llunyà, quins interessos defensàvem en terra tan inhòspita? Eren les preguntes que ens rosegaven per dins mentre esperàvem la mort. Era fàcil imaginar el destí final dels espanyols a Cuba. Centenars de guarnicions solitàries, perdudes a l’interior de les selves, a les serralades, a les planures sembrades de canya i tabac. Tanmateix era impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats d’una metròpoli llunyana. Mancats de proveïments, sense saber quina tàctica emprar per derrotar l’enemic, l’agonia em què vivíem es perllongava durant mesos sense cap via de solució. Inútils els camps de concentració de Weyler, els presoners penjats a les places dels poblats, a les clarianes del bosc. Inefectiva l’arribada de noves reserves de carn de canó que es menjava la boscúria. Obscur reialme de serps i mosquits i dels cocodrils dels pantans que sovint havíem de travessar. Crits d’angoixa dia i nit. Morir sense extremunció. Univers del matxet que t’esperava a qualsevol entreforc de camí quan anaves a cercar aigua lluny del destacament.

La història s’allargà fins a mitjans horabaixa. Dinàrem d’un trempó sota l’emparrat, amb els ulls sempre vigilants d’en Moreno que, cansat de la conversa, finalment s’havia adormit damunt el sac que li servia de matalàs. Aquell dia vaig marxar de la caseta amb el cor encongit. Jaume Cladera no mentia. Notava que la seva història em produïa contradiccions. Em demanava què feia jo defensant les guerres de la monarquia des de la trona. Per quins motius no he parlat mai dels patiments dels soldats que morien a Filipines, el Rif, Cuba? Mentre des de la distància sentia els lladrucs del ca reflexionava sobre el meu paper en la vida. I si tenguessin raó les mares que no volien que els seus fills anassin a la guerra? I si els meus esforços per provar de salvar costums i tradicions només haguessin estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions?

Quan vaig tornar a casa moments abans del rosari de les set, el cor em bategava com no ho havia fet mai.

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs

Anarcoefemèrides del 10 de gener

Esdeveniments

Erich Muhsam

- Detenció de Mühsam: El 10 de gener de 1919 a Munic (Alemanya) Erich Mühsam i altres 11 militants més del Revolutionäre Arbeiterrat (RAR, Consell Obrer Revolucionari) i del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista Alemany) són detinguts, per instigació de Kurt Eisner, president del Govern Revolucionari de Munic, per evitar els avalots sorgits arran de les eleccions legislatives alemanyes. Tots seran alliberats l'endemà gràcies a la gran manifestació organitzada pel moviment consellista.

***

Cartell anunciador de la conferència de Gaston Leval

- Conferència de Gaston Leval: El 10 de gener de 1937, al Cine Coliseum de Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval, fa una conferència sobre el títol «Nuestro programa de reconstrucción», sobre els avanços en el procés revolucionari de les col·lectivitats llibertàries i sobre les situacions política, econòmica i social d'aleshores. L'acte, organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), acabà amb la interpretació dels himnes A las barricadas i Hijos del Pueblo. La sessió fou radiada a tota la Península i a l'estranger per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI (ona normal i extracurta) i Ràdio Barcelona. A més d'això, la conferència fou enregistrada i impresa en discos per la discogràfica Fono Reclam; també s'edità en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI i el qual fou traduït a l'anglès i publicat en 1938 a Londres per Freedom Press sota el títolSocial reconstruction in Spain.

Conferència de Gaston Leval (10-01-1937)

Naixements

Honoré Bonnefoy

- Honoré Bonnefoy: El 10 de gener de 1861 neix a París (França) l'anarquista il·legalista Honoré Alphonse Joseph Bonnefoy, conegut sota diversos pseudònims (Fondet,Edme,Guilloux, Mezu, Sismondi i Arsac). Fill de Jean Amédée Bonnefoy i de Joséphine Fondet. Després d'estudiar un temps en un seminari, farà d'empleat comercial. Més tard s'enrolà en l'exèrcit i esdevingué sotsoficial i sergent major a Tonkín, d'on desertà en 1881. Després de vagar per Austràlia, Anglaterra i Suïssa, en 1889, després d'un temps a Algèria, s'instal·la a Marsella, on va fer contacte amb el moviment anarquista, alhora que comença la seva carrera de lladre a la metròpoli. Es casà amb Marcelle Deschamps, cantant de cafè-concert, amb la qual tingué dos infants. En 1894 s'alia amb altre lladre, Bernard, i aquest serà trobat mort al mateix vagó de la línia París-Lió-Marsella que Bonnefoy ocupava; però la policia conclogué que Bernard s'havia suïcidat i Bonnefoy fou alliberat. Després d'abandonar Marsella, hi tornà cap al 1897, data en la qual conegué Jules Clarenson i Alexandre Marius Jacob. Amb Clarenson freqüentà els casinos i a més de jugar realitzà robatoris a la Costa Blava. A Marsella desaparegué i la policia el va inscriure en la llista dels anarquistes a buscar i controlar i llançà un avis de crida i cerca el 8 de setembre de 1900. En aquesta època s'instal·là a París, on novament trobà Clarenson i Jacob, participant activament en la banda dels «Treballadors de la Nit». Un cop la banda fou desmantellada amb la detenció el 22 d'abril de 1903 de Jacob, el setge es va estrènyer i Bonnefoy fou detingut, després d'haver intentat fugir de França sota diversos noms, el 31 d'octubre de 1903. El 5 de maig de 1904 fou tancat a la presó d'Abbeville. El 22 de març de 1905 fou condemnat per l'Audiència de la Somme, pel robatori de la joieria Bourdin el 6 d'octubre de 1903, a vuit anys de treballs forçats; però l'Audiència de l'Aisne, l'1 d'octubre de 1905, reduí la condemna, penant-ne només set. Amb prohibició de viure a Lió, va fer de comerciant per les colònies i en 1930 s'instal·là a Lió, on malalt de càncer s'intentà suïcidar en dues ocasions. Honeré Bonnefoy va morir el març de 1930 a Lió (Arpitània).

***

Notícia de la condemna d'Émile Carré apareguda en el diari de Reims L'Indépendent Rénois del 12 de setembre de 1912

- Émile Carré: El 10 de gener de 1879 neix a l'XI Districte de París (França) l'anarquista André Joseph Carré, conegut com Émile Carré. Era el fill primogènit de Marie Joseph Carré, sabater, i de Marie Rivollet, domèstica. Es guanyava la vida fent de manobre jornaler. El 17 de setembre de 1904 es casà al X Districte de París amb la florista Cécile Henriette Dandrimont. En aquesta època vivia amb sos pares al número 15 del carrer de Mouzaïa de París. El juny de 1912, amb una quarantena d'anarquistes comunistes i sindicalistes revolucionaries, creà, impulsat per la Federació Comunista Anarquista (FCA), el Comitè«L'Entr'aide», caixa de resistència i solidaritat amb els militants empresonats i les seves famílies. També en aquesta època era l'administrador del «Grup d'Amics de Le Libertaire». El 6 de juliol de 1912 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a dos anys de presó com a gerent de Le Libertaire per un delicte de «provocació a l'assassinat, al robatori i al pillatge», arran d'un article sobre la«Banda Bonnot publicat en Le Libertaire del 9 de març; en l'apel·lació, celebrada el 10 de setembre de 1912, la pena va ser reduïda a tres mesos de presó i a 1.000 francs de multa. El 30 d'octubre de 1912 es lliurà a la presó parisenca de La Santé, però denuncià que li havien aplicat el règim de dret comú en comptes del règim dels penats polítics. El 3 de desembre de 1912 se li va concedir el règim polític i el 18 de gener de 1913 va ser agraciat per una amnistia per delictes polítics. El gener de 1916, en plena Gran Guerra, va ser mobilitzat en la Secció d'Infermers Militars de l'Hospital Vuillemin de Clamart (Illa de França, França). Vidu, el 2 d'agost de 1919 es casà a Saint-Mandé (Illa de França, França) amb la modista Yvonne Marcelle Baujard, vídua de Louis Marie Émile Lainé. En aquesta època treballava d'empleat de comerç i vivia al número 37 del carrer de la République de Saint-Mandé. El 22 d'octubre de 1921 es va divorciar. En 1939 col·laborava regularment en Le Libertaire. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Tribut necrològic de Casiano Edo Martín aparegut en el periòdic tolosà Espoir del 3 de febrer de 1974

- Casiano Edo Martín: El 10 de gener de 1890 neix a Aragó (Espanya) l'anarquista Casiano Edo Martín. En 1917, quan ja formava part del moviment llibertari, emigrà als Estats Units. D'antuvi treballà de miner a Utah i a Virgínia. Després d'una breu estada en 1921 a Espanya per a portar sa companya i sos fills, s'instal·là a Detroit (Michigan, EUA) on treballà d'obrer metal·lúrgic en les grans fàbriques automobilístiques fins a la seva mort. Durat molts d'anys, juntament amb Federico Arcos, Miguel Mateo, José López Ríos, Francisco Riberas,Ángel García, Pascual Domingo, Lea Fernández, Lorenzo Albas, Rafael Berezo, Bienvenida Domingo, Marcelino García, Eulalia Rodríguez, María Mateo, Juan García Durán i altres, animà l'anarquista «Grupo Libertad» de Detroit. Amb sa companya, la militant anarquista Manuela Martín, participà en totes les activitats del «Grupo Libertad» (conferències, representacions teatrals i musicals, picnics, etc.) i en la difusió dels periòdics anarquistes publicats als EUA (Cultura Obrera i Cultura Proletaria). La parella fou particularment activa en la defensa de la Revolució espanyola de 1936. Casiano i Maria tingueren tres infants (Emiliano, María i Joaquín), que han estat benefactors de la Fundació Anselmo Lorenzo. El febrer de 1972 morí sa companya i per al funeral es recolliren 374 dòlars col·lectats pel «Grupo Libertad». Casiano Edo Martín va morir el 28 de novembre de 1973 a Dearborn (Comtat de Wayne, Michigan, EUA).

***

Pietro Mosso

- Pietro Mosso: El 10 de gener de 1893 neix a Cerreto d'Asti (Piemont, Itàlia) l'enginyer, lògic, historiador i pensador anarquista Pietro Carlo Mosso, citat també com Pietro Mossi, i que va fer servir el pseudònim Carlo Pietri. Sos pares es deien Giuseppe Mosso i Cecilia Berruti. Lluità en la Gran Guerra. Enginyer mecànic de carrera, s'especialitzà en la investigació experimental de la lluita contra els gasos bèl·lics i col·laborà amb la Societat per a l'Increment de les Construccions Antigàs (SICA), a Ginebra (Ginebra, Suïssa), a Torí i a Roma. També treballà per a la FIAT. Fou assistent de filosofia teorètica a la càtedra de Lògica de la Universitat de Torí (Piemont, Itàlia), portada pel professor i amic Valentino Annibale Pastore. Entre el 25 d'octubre i el 22 de novembre de 1919 publicà, sota el pseudònim de Carlo Pietri, en L'Ordine Nuovo, el setmanari d'Antonio Gramsci, Angelo Tasca i Palmiro Togliatti, en cinc lliuraments, el polèmic assaig «Il sistema Taylor e i Consigli di produttori», on defensà d'una manera teoricopràctica el taylorisme, «vertadera ciència de la vida en totes les seves manifestacions vitals», des del punt de vista anarquista. En 1920 formà part del Comitè d'Estudi dels Consells de Fàbrica, autèntic«Comitè d'Acció» que durant l'ocupació de les fàbriques jugà un paper central de coordinació i d'orientació, juntament amb altres anarquistes, com ara Nonio De Barlomeis, Pietro Ferrero i Maurizio Garino. En aquest Comitè també participaren socialistes, alguns dels quals després fundarien el Partit Comunista d'Itàlia (PCI), com ara Antonio Gransci, Angelo Tasca, Umberto Terracini i Palmiro Togliatti. A més de col·laborar en L'Ordine Nuovo, trobem articles seus en diferents publicacions anarquistes, com Umanità Nova i Volontà. En 1923 publicà l'important treball Principii di Logica del Potenziamento. Durant els anys del feixisme es retirà de tota activitat política i no obstant això va ser contínuament vigilat per les autoritats. En 1929 va ser objecte d'una investigació policial ja que el seu nom i adreça aparegueren en una agenda del destacat intel·lectual anarquista Camillo Berneri, secretament copiada per un informador. Historiador local, entre 1940 i 1941 publicà Appunti per la storia di Cerreto d'Asti e paesi circonvicini, que foren continuats entre 1941 i 1944 per Storia di Piovà, Cerreto e Castelvero del Plebanato di Meyrate. Sembla que es va afilar al Partit Feixista Republicà (PFR) i va ser nomenat Comissari Prefecte de quatre petites poblacions de la zona d'Asti (Cocconato, Aramengo, Montafia i La Piovà). Pietro Mosso va morir el 29 de gener de 1945 a la petita població de Sessant, depenent d'Asti (Piemont, Itàlia), com a conseqüència del metrallament aeri del seu cotxe, quan tornava cap a casa seva després de fer gestions amb el sacerdot Molas dei Becchi per demanar la llibertat d'un religiós salesià pres com a ostatge pels alemanys. Al seu poble natal existeix una plaça dedicada a la seva memòria.

***

Emilia Pérez Pazos

- Emilia Pérez Pazos: El 10 de gener de 1894 neix a Marín (Pontevedra, Galícia) la resistent antifranquista llibertària Emilia Pérez Pazos, coneguda com Manchada. Encara que no pertanyia a cap organització política ni sindicat, després de la caiguda del seu poble a mans de l'exèrcit feixista, fou una de les agents d'enllaç de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. Acusada d'haver amagat al seu domicili militants antifranquistes i d'haver participat el març de 1937 en una temptativa d'evacuació de militants a bord de la llanxa motora pesquera Sisargas des de la Corunya, el maig de 1937 va ser condemnada a 20 anys de presó (Causa 291/37) per «auxili a la rebel·lió», juntament amb altres companys (Generoso Rumbo Lafuente, Enrique Sardinero Rey, Carlos Ponte Patiño, etc.). Emilia Pérez Pazos va morir el 27 de maig de 1960.

***

Colla d'obrers al Forn del Vidre de Mataró als anys trenta. Joan Peiró, en primer pla a l'esquerra, n'era el director

- Eduard Calpe Pérez: El 10 de gener de 1899 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Calpe Pérez. Sos pares es deien Juan Calpe i María Pérez. Afiliat al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Mataró. Durant els anys de la repressió de Martínez Anido, va ser detingut i amenaçat de mort pels pistolers de la patronal, però l'atzar va fer que pogués escapolir-se'n. Va estar amagat i en 1924 milità a València. Més tard va fer de vidrier a Badalona, on conegué Joan Peiró, i Arenys de Mar. En 1928 es retrobà amb Joan Peiró al Forn de Vidre de Mataró. A la Cooperativa del Forn del Vidre d'aquesta ciutat tingué càrrecs directius com a membre de la CNT. Durant la guerra civil lluità al front i tingué càrrecs de responsabilitat en la 28 Divisió, comandada per Miguel García Vivancos. Amb el triomf feixista s'exilià i passà pels camps de concentració. Participà en la resistència antinazi fins que fou detingut per la Gestapo. Deportat als camps de concentració d'Alemanya, aconseguí escapar. Passant per França, en 1947 retornà a Mataró. Fundà una de les primeres associacions de jubilats al carrer Beat Oriol. Eduard Calpe Pérez va morir el 17 de juny de 1984 a Mataró (Maresme, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Juan Martín Roldán (El Baena)

- Juan Martín Roldán: El 10 de gener de 1902 neix a El Viso del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Martín Roldán, conegut com El Baena. Jornaler de professió, destacà com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i era membre de la seva Junta Local en 1936. El febrer d'aquest any participà en un míting al corral de «Los Alfileres» d'El Viso del Alcor, amb Blas Infante Pérez de Vargas, l'anarcosindicalista Manuel Blanco Morillo (El Perdigón) i altres. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es negà a abandonar el poble, però, per evitar el seu processament, decidí viure al camp, però dos mesos més tard va ser detingut a Trigueros (Carmona, Sevilla, Andalusia, Espanya). Tancat al Palacio de los Condes de Castellar d'El Viso del Alcor, el setembre de 1936 va ser enviat a la Presó Provincial de Sevilla. Juan Martín Roldán va ser assassinat el desembre de 1936 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Deixà sa companya Rosario Falcón Figueroa embarassada i amb un fill, Julio, de tres anys. L'11 de juliol de 2017 l'Ajuntament d'El Viso del Alcor inaugurà una plaça del poble amb el seu nom.

Juan Martín Roldán (1902-1936)

***

Charles Aigon (dreta) [ca. 1920] [militants-anarchistes.info]

- Charles Aigon: El 10 de gener de 1903 neix a  Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània) l'anarquista Charles Jean Aigon. Primogènit d'una família de tres infants, cap el 1919 es traslladà des de La Ciutat (Provença, Occitània), on havia treballat a la companyia naviliera«Messageries Maritimes», a Marsella amb sa família. Va fer feina amb son pare, que segons la policia també era anarquista, a les drassanes navals del carrer de Lyon de Marsella i vivia amb ell, sa mare Lucie Dho i sos dos germans al número 22 del carrer Ferrari. A començament dels anys vint, fou un dels militants més actius del grup «Joventut Anarquista» (JA), que es reunia al bar«Coq d'Or», al passeig dels Capucines. En 1921 treballa d'obrer forjador a la caldereria «Chaudronnerie du Midi», a l'avinguda d'Arenc. Durant la nit del 30 d'abril a l'1 de maig de 1921 va ser sorprès per membres dels«Guardians de la Pau» quan aferrava cartells als murs de l'oficina de correus, juntament amb Alphonse Léon Boissin i Édouard Clément Arestein, cartells signats pel Grup de les Joventuts Anarquistes de la Unió Anarquista (UA) titulats«Contre la guerre, contre le crim». Processat pel Tribunal Correccional de Marsella per «provocació de militars a la desobediència», el 2 de juny de 1921 va ser condemnat, amb Édouard Arestein, a un mes de presó, mentre Alphonse Boisson era condemnat a dos mesos. Durant la primavera de 1923 començà a fer el servei militar al 24 Batalló de Caçadors a Peu establert a Vilafranca de Mar (Provença, Occitània). Charles Aigon va morir el 4 de febrer de 1954 a Marsella (Provença, Occitània).

Charles Aigon (1903-1954)

***

Necrològica de José García Ortega publicada en el periòdic tolosà Cenit del 26 de setembre de 1989

- José García Ortega: El 10 de gener de 1904 neix a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José García Ortega. Sos pares es deien Felipe García i Francisca Ortega. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrà amb alguns companys a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya), on treballà en la construcció d'un canal per als alts reguius aragonesos. Va ser detingut per la seva participació en l'aixecament anarquista de desembre de 1933. A finals de 1935 va ser empresonat a Osca per la seva intervenció en una vaga. Després de les eleccions de febrer de 1936 i la seva amnistia, fou alliberat i retornà al seu poble. Durant la Revolució espanyola participà en la col·lectivitat agrícola local i en 1937 exercí, en nom de la CNT, de regidor. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Barcarès. Més tard hagué de fer feina en companyies de treball obligatori, alhora que actuà en la resistència antinazi. Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT de Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) des de la seva residència a Saint-Martin-d'Hères (Roine-Alps, Arpitània). José García Ortega va morir el 23 d'abril de 1989 a l'Hospital Universitari de La Tronche (Roine-Alps, Arpitània). Deixa esposa, María Rosa García, i fills.

***

Necrològica de Joan Ferrer García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 d'octubre de 1979

- Joan Ferrer García: El 10 de gener de 1914 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Baptista Ferrer García. Sos pares es deien Josep Ferrer i Tomasa García. Començà a militar molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. El 9 de setembre de 1932 va ser detingut amb altres companys a Terrassa sota l'acusació de «reunió clandestina». Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 feia la mili a Maó (Menorca, Illes Balears) i pogué traslladar-se a Barcelona (Catalunya) amb la seva unitat, enrolant-se immediatament en una columna confederal i partint cap el front d'Aragó, on lluità durant tota la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Passà pels camps de concentració i per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1942, durant l'Ocupació, participà en la reconstrucció clandestina del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al departament de Puèi Domat (Alvèrnia, Occitània). Després de la II Guerra Mundial treballà d'agent en l'empresa Michelin i va ser responsable en diferents ocasions de la Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) de la CNT. En morir el dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció moral i econòmica de la CNT a la Península. Sa companya fou Maria Rita Prats. Joan Baptista Ferrer García va morir el 23  de setembre de 1979 al seu domicili de Cité de Bezance de Romagnat (Alvèrnia, Occitània).

***

Necrològica de Domingo Macías Muñoz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de setembre de 1989

- Domingo Macías Muñoz: El 10 de gener de 1914 neix a Casares (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Macías Muñoz. Pogué anar molt poc a l'escola i amb set anys ja guardava els porcs. En l'adolescència s'adherí al moviment anarquista. Després de la caiguda de Màlaga a mans feixistes, va ser evacuat cap a Catalunya, on s'integrà en la 24 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb la seva divisió i va ser internat en diversos camps de concentració, fet que va agreujar el seu problema de descalcificació de la columna vertebral que patia des de feia anys i que en 1940 el va obligar a ingressar en un Hospital Civil de Montalban (Guiena, Occitània), on va restar vuit anys. Durant l'ocupació, quan estava a punt de ser operat, un ciutadà francès que patia la mateixa malaltia, va ser elegit en el seu lloc. En 1948 va ser acollit a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), on restà sis anys. Posteriorment s'establí amb una família de companys a Rochefort (Poitou-Charentes, França) i milità en la Federació Local de Confederació Nacional del Treball (CNT). Domingo Macías Muñoz va morir el 23 d'abril de 1989 a La Rochelle (Poitou-Charentes, França).

***

Marcelino Boticario, a l'esquerra, amb Marcel·lí Massana (Tolosa, setembre de 1949)

- Marcelino Boticario Sierra: El 10 de gener de 1921 neix a Errenteria (Guipúscoa, País Basc) el militant anarquista i resistent antifranquista Marcelino Boticario Sierra–alguns fons citen erròniament Serra–, conegut com Boti. Sos pares es deien Dionisio Boticario Bañu, fuster, i Justina Sierra Díaz Exiliat a França, en acabar la II Guerra Mundial fou delegat per la Lliga de Mutilats per reconstruir aquesta organització a la Península i hi va entrar en 1947, on feu contacte amb diversos membres d'aquesta lliga (Josep Ribas, Casimiro Rojo, Claudio Pueyo). El juliol de 1947 representà les Joventuts Llibertàries de l'Exili en el Ple clandestí celebrat a Madrid. Aquest mateix any fou delegat en el Congrés de Tolosa per la Federació de Montalban i en 1948 participà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries. A finals de 1960 fou nomenat secretari general de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a França –Buil, Melich, Sos i Ángel Fernández en van ser membres del comitè. En 1961 assistí al Congrés d'Unificació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Llemotges i l'any següent en el Ple fou nomenat secretari de coordinació de l'FIJL. El març de 1962 va assistir a la primera reunió de Defensa Interior (DI) com a secretari de relacions de l'FIJL i fou considerat després com a un dels màxims representants d'aquest organisme secret de lluita antifranquista llibertari. També aquest any va fer mítings a Grenoble. En 1963, quan era secretari de coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i arran de l'assassinat dels companys Delgado i Granado pel règim franquista, li fou assignada residència pel Govern francès i l'estiu d'aquell any va ser expulsat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb José Borrás Cascarosa i Roque Santamaría Cortiguera. Entre 1963 i 1964 formà part de la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en representació de Brussel·les. En 1965 fou delegat per Tolosa al Congrés Intercontinental de Montpeller i després formarà part de la tendència del grup editor de Frente Libertario. En 1970 va participar en la Comissió Pro Presos de l'FIJL a Tolosa. Allunyat de la tendència representada per Germinal Esgleas i Frederica Montseny arran de la unificació cenetista de 1960, després de l'última ruptura formà part dels Grups de Presència Confederal i Llibertària des de la seva constitució. En 1979 fou membre del Comitè Nacional de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya a França. En 1986 encara seguia en aquesta lliga amb el càrrec de secretari de relacions. Durant molts anys fou un dels responsables del periòdic Ruta. Sa companya fou María Luisa Mondragón. Marcelino Boticario Sierra va morir el 20 de setembre de 2007 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Marcelino Boticario Sierra (1921-2007)

***

Salvador Fernández Canto

- Salvador Fernández Canto: El 10 de gener de 1925 neix a Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Fernández Canto. Era fill de l'anarcosindicalista i cooperativista Salvador Fernández Sampedro i va néixer a Híjar quan sos pares s'hi trobaven circumstancialment. Encara no tenia un any quan sa família s'establí a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fins als 12 anys anà a l'escola i després a l'acadèmia alhora que ajudava son pare en la burocràcia sindical i cooperativista. En aquestaèpoca son pare el va dissuadir d'allistar-se en l'Exèrcit. En 1939 s'exilià amb sa família a França i va ser internat en un refugi d'Aiffres (Poitou-Charentes, França); posteriorment, amb tota sa família, s'establí a Souppes-sur-Loing (Illa de França), on amb son pare treballà en una fàbrica de sucre. Durant l'ocupació tota sa família va ser enviada a un camp de concentració. En 1943 va ser reclòs al camp de concentració de Montendre (Poitou-Charentes, França) i aquest mateix any s'afilià a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT), fent en diverses ocasions d'enllaç amb la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània). Posteriorment va ser requerit pels alemanys per a treballar al camp d'aviació de Royan (Poitou-Charentes, França) per a tapar els clots causats pels bombardeigs aliats. Més tard visqué a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). Durant els combats per l'Alliberament, participà com a guaita de la Resistència en les voladures de les vies fèrries. Entre octubre de 1945 i maig de 1946 participà en els treballs de reconstrucció de Royan. Després de la II Guerra Mundial ocupà, sempre acostat al sector proper a la família Montseny-Esgleas i ferotgement oposat a la tendència«col·laboracionista», nombrosos càrrecs orgànics: membre dels comitès de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació de Joventuts Llibertàries (FIJL); secretari de les Joventuts Llibertàries de Montendre; organitzador en 1946 de les Joventuts Llibertàries a Montluçon; secretari en 1948 de la VI Regional Juvenil; secretari de la CNT de Montluçon; secretari del grup «Cultura y Acción» (amb Juan i FélixÁlvarez Ferreras), adherit a la FAI; etc. Fou assidu de plenàries, plens de nuclis confederals, plens nacionals de regionals i congressos, etc. Entre 1950 i 1951 i entre 1962 i 1963, fou secretari de la Regional III (Massís Septentrional, Occitània). El 10 de febrer de 1962 assistí a Tolosa de Llenguadoc a la Plenària del Secretariat Intercontinental (SI) i el 15 de desembre de 1963, com a secretari del Massís Septentrional, a la Plenària del SI. Des de començament dels anys vuitanta fou secretari de la CNT de Montluçon, càrrec que encara mantenia en 2002. Entre 1989 i 2004 col·laborà en el setmanari i en la revista Cenit. Sa companya fou Teodora López Ruiz, amb qui tingué tres infants.

***

Philip Levine

- Philip Levine: El 10 de gener de 1928 neix a l'Hospital Henry Ford de Detroit (Michigan, EUA) el poeta, professor i escriptor anarquista Philip Levine. Fill d'una família jueva russa d'immigrants –sos pares, no se sap per quina raó, li van dir que era d'ascendència espanyola–, fou el segon de tres fills i el primer dels dos bessons idèntics. Son pare, Harry Levine, fou propietari d'un negoci de peces d'automòbils usats i sa mare, Esther Gertrude Prisckulmick (Esther Priscol), fou llibretera. Quan tenia cinc anys son pare va morir. Durant la dècada dels trenta escoltà amb indignació els programes radiofònics antisemites del sacerdot catòlic pronazi Charles Edward Coughlin (Father Coughlin). Quan tenia 14 anys començà a treballar en diversos «stupid jobs» (feines estúpides): en una fàbrica de sabó, traginant capses de refrescos en una embotelladora (Mavis Nu Icy Bottling Co.), a les plantes de fabricació d'automòbils, de boxejador amateur, etc.; experiència que reflectirà en nombrosos poemes. En 1946 es va graduar a la Detroit Central High School i pogué anar a la Universitat de Wayne de Detroit, on va començà a escriure poesia encoratjat per sa mare, a qui li va dedicar el llibre de poemes The Mercy. A la universitat conegué estudiants poetes, com ara Florence Goodman, Robert Huff, William Leach, Paul Petrie, Bernard Strempeck, Ruby Treague, etc. En 1950 aconseguí el títol de Bachelor of Arts i es posà a treballar a les fàbriques de Chevrolet Gear & Axle, fent transmissions, i de Cadillac Engine, a la secció d'engranatge; posteriorment va fer feina a la fàbrica Wyandotte Chemical i portant un camió per a la Railway Express. En 1951 es casà amb Patty Kanterman, de qui es divorcià dos anys després. En 1953 assistí, sense matricular-se, a la Universitat d'Iowa (Iowa City, Iowa, EUA), on estudià amb poetes com Robert Lowell i John Berryman. En 1954 es doctorà amb una tesi sobre l'Ode to Indolence de John Keats i el 4 de juliol d'aquest any es casà a Boone (Carolina del Nord, EUA) amb l'actriu Frances J. Artley (Franny), amb qui tingué tres infants (Mark, John i Theodore Henri). Retornà a la Universitat d'Iowa, on ensenyà escriptura tècnica i en 1957 es doctorà en Belles Arts. Aquest mateix any va ser guardonat amb el Premi «Jones Fellowship» de Poesia de la Universitat d'Stanford. En 1958 s'incorporà al departament d'anglès de la californiana Universitat Estatal de Fresno, on va ensenyar fins la seva jubilació en 1992. També va ensenyar a altres universitats (Nova York, Columbia, Princeton, Brown, Tufts, Berkeley, etc.). En 1968 signà el manifest «Writers and Editors War Tax Protest», on escriptors i editors nord-americans es comprometien a no pagar els seus impostos en protesta contra la guerra del Vietnam. Entre el 2000 i el 2006 fou membre del consell de chancellors de l'Academy of American Poets (AAP, Acadèmia de Poetes Americans) i entre 2011 i 2012 fou «Poeta Llorejat dels Estats Units» per la Biblioteca del Congrés. El tema central de la seva poesia és la classe obrera de Detroit, vista des de diferents punts de vista (familiar, social, econòmica, laboral, etc.), sense oblidar la seva herència d'immigrant jueu. La Revolució espanyola de 1936 també fou font d'inspiració d'alguns dels seus poemes més populars i consagrà una elegia al destacat militant anarquista Francisco Ascaso Abadía («Francisco, I'll Bring You Red Carnations», en 7 years from somewhere) i un poema al militar José del Castillo Sáenz de Tejada, i el seu llibre de poemes The Names of the Lost està dedicat a Buenaventura Durruti. És autor dels poemaris On the Edge (1963), Not this Pig (1968 i 1982), Pili's Wall (1971 i 1980), Red Dust (1971), They Feed They Lion (1972), 1933 (1974), The Names of the Lost (1976), Ashes. Poems New and Old (1979), 7 years from somewhere (1979), One for the Rose (1981), Selected Poems (1984),Swett Will (1985), A Walk with Tom Jefferson (1988), New Selected Poems (1991), What Work Is (1992), The Simple Truth (1994 i 1996), Unselected Poems (1997), The Mercy (1999), Breath (2004 i 2006), Stranger to Nothing. Selected Poems (2006) i News of the World (2009). També es autor de l'assaig autobiogràfic The Bread of Time. Toward an Autobiography (1994) i de dos llibres d'entrevistes, Don't Ask (1981) i So Ask. Essays, Conversations and Interviews (2002). Entre 1965 i 1966 i entre 1968 i 1969 visqué a Barcelona (Catalunya) amb la família Castelldefels, on aprengué el castellà, i ha traduït d'aquesta llengua a l'anglès seleccions de poemes de Gloria Fuertes (amb Ada Long), de Jaime Sabines (amb Ernesto Trejo), de Pablor Neruda, de César Vallejo i d'altres. Col·laborà habitualment amb els periòdics The New Yorker i Harper's Magazine. La seva poesia ha estat guardonada amb important premis, com ara el«Frank O'Hara» (1973), el «Lenorre Marshall» (1977), el«Harriet Monroe Memorial» (1978), el«National Book Critics Circle Award» (1979), el«National Book Award for Poetry» (1980 i 1991), el «Guggenheim» (1980), el «Levinson» (1981), el «Ruth Lilly» (1987), el «Pulitzer» (1995), el «Wallace Stevens» (2013), etc. En 1983 el seu testimoni va ser recollit per Steven Fischler i Joel Sucher en el documental Anarchism in America. El 29 de novembre de 2007 la ciutat de Nova York li va retre un homenatge on intervingueren destacats poetes (Yusef Komunyakaa, Galway Kinnell, E. L. Doctorow, Charles Wright, Jean Valentine i Sharon Olds). Diagnosticat amb un càncer de pàncrees, Philip Levine va morir gairebé un mes després, el 14 de febrer de 2015, al seu domicili de Fresno (Califòrnia, EUA).

Continua...

---

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - La cambra dels miracles (XIX) - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Nova Mallorca era més que una incipient organització antifranquista. Per a mi va representar conèixer amics autèntics, companys amb els quals podies compartir el que senties i, també, una nau per a provar de salvar-te de la grisor quotidiana que dominava el final dels cinquanta i començaments dels seixanta. El descobriment del cine, les trobades per anar a veure les estrenes que imaginàvem enriquidores per a la nostra formació cultural... Vist amb la distància que donen els anys ara, en ple segle XXI, és inimaginable pensar en les pel·lícules que, en els cines comercials, es podien veure. Vivíem enmig d´una censura ferrenya que analitzava qualsevol imatge i argument del que arribava a les nostres pantalles. Evidentment, els grans èxits del moment eren les “espanyolades”, el cine de producció “nacional” que envaïa totes les sales. Però al costat de les sèries de Sarita Montiel, Marisol, Antonio Molina, Pepe Blanco i Joselito, també trobàvem la projecció d´un Bergman, Buñuel, Kubrick, Bardem, Visconti, Chaplin, Passolini, Berlanga... (Miquel López Crespí)

No deix de pensar en la detenció del mes d´abril i com pot haver canviat la meva vida i la del grup. Podrà ressuscitar mai Nova Mallorca, les converses abans d´entrar a classe, les llargues discussions en el pati i la biblioteca? Possiblement, si un dia ens tornam a trobar, res no serà semblant. Només ha passat mig any d´ençà la detenció i ja pareix que els fets passaren fa segles. En tornar a Palma hauré de provar de reprendre novament contactes amb Pep Balaguer, Salvador Trias i Sebastià Terrades. La història del grup Nou Mallorca no hauria d´acabar així, dispersos arreu, lluny l´un de l´altre.

Nova Mallorca era més que una incipient organització antifranquista. Per a mi va representar conèixer amics autèntics, companys amb els quals podies compartir el que senties i, també, una nau per a provar de salvar-te de la grisor quotidiana que dominava el final dels cinquanta i començaments dels seixanta. El descobriment del cine, les trobades per anar a veure les estrenes que imaginàvem enriquidores per a la nostra formació cultural... Vist amb la distància que donen els anys ara, en ple segle XXI, és inimaginable pensar en les pel·lícules que, en els cines comercials, es podien veure. Vivíem enmig d´una censura ferrenya que analitzava qualsevol imatge i argument del que arribava a les nostres pantalles. Evidentment, els grans èxits del moment eren les “espanyolades”, el cine de producció “nacional” que envaïa totes les sales. Però al costat de les sèries de Sarita Montiel, Marisol, Antonio Molina, Pepe Blanco i Joselito, també trobàvem la projecció d´un Bergman, Buñuel, Kubrick, Bardem, Visconti, Chaplin, Passolini, Berlanga...

Encara ara no puc entendre com podies trobar totes aquestes pel·lícules en els cines de Palma! I, a l´hora del cinema estrictament comercial, ens delia anar a veure més d´una vegada obres com Espàrtac o Cromwell, autèntiques escoles de formació revolucionària per a uns adolescents de catorze anys! La rebel·lió dels esclaus de Roma en la pel·lícula de Kubrick, les victòries dels esclaus sobre les legions imperials, l´aspiració a bastir un món nou, sense l´opresió i esclavatge decretat pels senyors!

Per a nosaltres, l´exèrcit dels esclaus, les seves gestes, eren com rememorar les batalles en les quals participaren els pares en la guerra civil. Quantes vegades anàrem a veure Espàrtac? Ja no ho record. Però sempre era com contemplar-lo per primera vegada. La dignitat d´un home, de tots els seus companys, fent front a la injustícia d´una societat deshumanitzada.

Com podíem traduir La Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar sense pensar en el que havíem vist a la sala Augusta, el local on s´estrenà Espàrtac? El professor de llatí no es podia imaginar el que ens passava pel cap quan provàvem de trobar les paraules adients per enllestir la traducció. En el text de Juli Cèsar no vèiem, com ens explicava ell, la perfecció de l´estil, la bellesa de la llengua llatina, la descripció perfecta d´una batalla. Ben al contrari, nosaltres imaginàvem pobles en ruïnes, arrasats per les legions, homes penjats dels arbres, infants esventrats, ciutats calcigades fins als fonaments, dones violades. La bellesa literària de què feia elogis el professor era per a nosaltres buida xerrameca de botxins. No hi havia altres textos per a traduir? Podíem haver fet feina amb Ovidi, per exemple. Ens interessava l´Art d´amar, que trobàvem a les paradetes de la Rambla quan arribava el Ram. Velles edicions publicades a l´Argentina que, per a nosaltres, eren una ventada de bona literatura, de creativitat que ens ensenyava a conèixer a fons l´ànima de les persones, com era la vida en el passat, quines forces movien de debò la Humanitat.

Avui, mentre escric aquestes retxes, revisant carpetes antigues he trobat alguns papers que fan referència a aquella dèria pel cine: el carnet de soci del Cineclub Universitari de Ciutat, els primers números que vaig comprar de la revista Nuestro Cine... De cop i volta tot aquell món esvanit (els meus inicials contactes amb els grans directors del cinema mundial) m'ha tornat a la memòria.

El Cineclub Universitari va néixer l'any 1964 i en varen ser els màxims impulsors l'amic Antoni Figuera, Francesc Llinàs, Vicenç Santandreu, Emili Garcia i Joan Escarrer. Des de la fundació fins l'any 1968 es feren més de cinquanta sessions de cinefòrum i nombroses estrenes. Les sessions es feien els diumenges al matí a la Sala Rialto. Solien començar a les onze; a hores de dinar ja havíem vist la pel·lícula del dia i escoltat els comentaris que se solien fer en acabar la projecció. En Francesc Llinàs, tot presidint una tauleta a l'entrada de la Sala Rialto, era l'encarregat de fer els nous socis i d'informar aquell personal tan matiner de quines novetats es preparaven per a la setmana següent.

Cal pensar que en aquells anys de mitjans del seixanta, en plena tenebra franquista, amb temor que el "social" de torn donàs per acabat el col·loqui posterior a la projecció del film, anar al Cineclub Universitari no deixava de ser un petit --o gran, vés a saber!-- acte de resistència. Pens que en aquella època tot el que fos sortir del cercle de ferro de la "cultura" oficial del règim i, de rebot, del cinema que ens volien fer veure, era antifeixisme pur i dur. Què tenien a veure, per exemple, Eisenstein, Rosi, Forman, Resnais, Godard, Welles, Nemec, Patino o Varda amb les "espanyolades" que es projectaven en les pantalles comercials? No res, evidentment. Per això aquell Cineclub Universitari, els comentaris fets a l'entrada, moments abans de començar la projecció, amb Antoni Figuera o Paco Llinàs, no deixaven de tenir un contingut antifeixista ben evident.

Record igualment que mentre Antoni Figuera i Francesc Llinàs eren els capdavanters de la "moguda" cinematogràfica, en Jaume Adrover s'encarregà d'organitzar les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que es feien per les mateixes dates, primer a Gifré i Escoda, posteriorment en el teatret de la Casa Catalana i que finalment foren prohibides pel governador civil. Quant a mi, record que la Brigada Social ja m'havia detingut, juntament amb els companys de Nova Mallorca, per unes pintades en favor de l'Amnistia i en solidaritat amb les vagues dels miners asturians (les famoses vagues dels anys 1962-63).

Aleshores vivíem intensament l'esplendorosa victòria de la Revolució Cubana i el triomf del Front d'Alliberament Nacional d'Algèria. Era l'època de la descolonització i podíem imaginar un Tercer Món amb certs drets, fent valer la seva veu. Després ja se sap el que s'ha esdevingut: el poder dels míssils, els grans exèrcits imperialistes (dels EUA, de l'OTAN), els cops d'Estat organitzats per la CIA (Xile, Indonèsia, Argentina, Brasil, Grècia...) han frustrat els somnis d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.

Sense cap mena de dubte, aquest era el rerefons personal que hi havia quan em vaig fer soci i assidu assistent a les projeccions del Cineclub.

Sense el grup Nova Mallorca, sense les trobades per anar al cine, potser no hauria conegut mai tan a fons el que era el màgic món de la pantalla, el plaer de veure com s´apaga lentament la il·luminació de la sala i, oh miracle!, veus Charles Chaplin a la Quimera de l´Or, Anthony Perkins en El Procés, Marylin Monroe en Bus Stop...

Però ara són els meus primers dies de llibertat absoluta. En determinats moments del dia, la padrina em posa la mà damunt el front i es sorprèn de comprovar que no tenc gens ni mica de febre. La dona no ho pot creure. Em mira intrigada i, parlant per a ella mateix, exclama: “No ho entenc. Fa uns dies tenies trenta-nou graus i ara mateix no tens res”.

S´atura uns moments a reflexionar i afegeix: “No pot ser que en vint-i-quatre hores la Mare de Déu de Lluc hagi fet el miracle. Si et guareixes de veritat haurem d´anar pensant en fer una ofrena a la verge. Uns pulmons de plata emmarcats, per poder situar a la cambra de les relíquies”.

La cambra de les relíquies!

Sempre m´interessà contemplar aquesta mostra esbojarrada de fe popular. Li dic a la padrina que anem a veure-la. De petit no entenia gaire els motius de tan impressionant exposició d´exvots. Promeses que s´havien de complir si el cel responia les peticions de curació fetes a la Mare de Déu.

Travessam lentament el curt espai existent entre el bar i el portal d´entrada al santuari. Li don la mà per ajudar-la a pujar els escalons. Al davant nostre, les germanes Gelabert acceleren el pas en direcció a l´església; com si tenguessin por de contagiar-se de la tisi. Ens és ben igual! Nosaltres tampoc tenim cap desig d´establir conversa amb les restes d´un recent passat ple de sang.

Al poble, els botxins del trenta-sis, vius encara, són asseguts al casino mirant com els marjalers marxen cap al camp. Somriuen satisfets. La majoria han viscut endollats a les institucions, sense haver de vinclar l´espinada davant el solc. D´ençà la victòria, són els amos absoluts de la població. Rics, només parlen amb el comandant de la caserna de la Guàrdia Civil, el rector, el batle, quatre senyorots ben folrats.

Però, i la consciència? Tenen consciència del patiment que causaren? No parl solament dels morts. Em referesc als familiars que, a partir del moment de l´assassinat del pare, de l´home, del fill, hagueren de patir la burla i la marginació de falangistes i reaccionaris. Algú ha pensat mai en els morts per la fam, la malaltia, la pena? Potser arribaríem a una xifra igual o més alta que la dels afusellats davant els murs, a les cunetes dels pobles de Mallorca!

“Anem cap a la cambra de les ofrenes” –diu la padrina, accelerant el pas en direcció inversa de les germanes Gelabert. Cada vegada que les veig el cor em fa un sotrac! Record les jornaleres de Campanet que venien a treure patates a l´hort. Mentre feinejàvem m´explicaven les malifetes dels falangistes del poble. El grup de la Secció Femenina que elles comandaven, les més actives en la denúncia i repressió dels republicans, sempre sabia a quin indret de Mallorca hi hauria sang. El marqués de Zayas o el comissari Barrado els passava la informació? Mai no ho sabrem! Però les jornaleres m´explicaren que el dia que torturaren el metge republicà de Campanet elles hi eren a l´horabaixa, pasturant pel poble, desfilant amb el seu grupet de miserables. Se sentien les trompetes i els tambors, retronaven les parets de les cases i elles, al capdavant, ben eixerides, amb el braç fent la salutació romana, sense defallir, fins a l´església on s´havia de dir missa en honor de Franco, el Salvador d´Espanya.

Havíem perdut de vista les germanes Gelabert i ens apropàvem a la sala de les ofrenes. La padrina es deturà un moment i, agafant alè, afegí, senyant-se tres vegades: “Les al·lotes de Campanet sentiren tota la nit els gemecs i crits de misericòrdia del metge. Els falangistes no es conformaren amb matar-lo, pegar-li quatre tirs. Ben al contrari. El volien fer patir. S´estigueren fins a la matinada clavant-li punyalades, li tallaren les parts. El pobre cridava inútilment demanant auxili, suplicant que el matassin d´un vegada. No li feren cas. S´extingí lentament, torturat, enmig de les riallades dels botxins. Era inútil que cridàs demanant auxili! Qui podia fer res? La por dominava l´ànima dels que sentien els gemecs de dolor des de les cases veïnes, a la sortida del poble. Algú que hagués volgut fer alguna cosa hauria mort d´immediat, allà mateix, sense cap mena de consideració.

Érem davant la cambra dels exvots.

Les parets eren plenes de quadres mostrant els miracles realitzats per la Mare de Déu: vaixells que s´enfonsaven i, en el darrer moment, es salvaven els tripulants; cases cremant en les quals no va morir ningú mercès a la intervenció miraculosa de la Verge; centenars de peus de plata i or emmarcats en petits quadrets de totes les grandàries imaginàries; mans, ulls, orelles... Quantes curacions per dia? Incomptables! Si haguéssim de creure en tots els miracles fets per les verges d´esglésies i ermites de Mallorca no importaria l´existència d’apotecaries i metges a l´Illa! Bastarien unes oracions, uns rosaris, pagar unes misses al rector i qualsevol malaltia mortal solucionada.

El que m´intrigava era comprovar com les nostres verges eren molt més efectives que les de Fàtima o Lorda. Per no se sap quines estranyes circumstàncies, els malalts que anaven a França i Portugal mai tornaven guarits. Veia marxar contínues expedicions. Els al·lots acompanyàvem la processó que organitzava la parròquia. Alguna vegada l´escolania anava al costat, cantant salms fins l´estació. Quan al cap d´una o dues setmanes tornaven del viatge sempre els vèiem a les mateixes cadires de rodes amb què havien marxat, idèntiques lliteres. Els pares que havien acompanyat els impedits tornaven trists, sense veure mai realitzats els somnis de curació dels fills, de les persones estimades.

Aleshores... per quins motius la Verge de Lluc era capaç de guarir tanta gent? Per mi era un misteri sense cap mena d´explicació. Però la gent hi continuava portant cames de plata, un ull d´or ofert pel cec que havia recuperat la vista, el vestidet del baptisme per l´infant que ja donaven per mort i que, de sobte, plorava amb una força vital inesperada. Es parlava igualment de miracles encara més portentosos: el jove que ja jeia damunt el marbre del cementiri esperant que el portassin a la tomba i que ressuscitava en plena nit, tornant a peu a casa seva, completament sà. Abundaven els testimonis de sords que recuperaven l´oïda, de folls que recobraven l´enteniment, de tísics que es guarien en un no-res.

Al cap de poc de romandre al monestir hom s´adona de la màgia que s´hi respira. És la relativa soledat de l´indret el que crea unes condicions especials? Per quins motius els antics, els pobladors de la serra, molt abans dels romans, ja adoraven els seus déus per aquestes muntanyes? Quin misteri aferra les creences d´una societat a un indret determinat i no un altre? Què fa que sovint canviïn els déus, les estàtues de fusta i pedra que adoren, però no el lloc on hi ha situat el temple?

Els matins, després de berenar, partim de bon matí amb la padrina i fem el camí del Rosari. La padrina se´n porta el llibre d´oracions i la Muerte del buen cristiano. Dos llibres que mai no deixa de rellegir. A vegades porta el llibre d´exercicis espirituals d´Ignaci de Loiola. Diu que els jesuïtes són els qui realment porten el control de l´església. “Sempre han estat els més intel·ligents –comenta, mentre iniciam el camí que va dissenyar Gaudí. D´ençà la fundació de l´orde han tengut a l´abast tots els llibres del món. Han perseguit els heretges igualment que els dominics. Però a diferència d´altres ordes, han servat en lloc secret volums que han cremat públicament.

Gaudí! Què hi feia per Mallorca l´any 1913? La guia que estic llegint explica que el va fer demanar el bisbe Campins, l´eclesiàstic que, de petit, m´atemoria amb la seva impressionant presència de bronze.

Amb el bisbe Campins, l´escultor Gabriel Moragues, sota indicació de Gaudí, planificaren no solament el camí dels misteris del Rosari. També és obra seva la decoració de l´església que esdevé una explosió d´or i brillantor excepcional. Amb la decoració de Gaudí, el místic de la pedra, l´arquitecte que volia convertir Barcelona en la capital de la nova cristiandat, Lluc esdevé un miracle de llum i color enmig de les pedres de la serra de Tramuntana.

Anarcoefemèrides de l'11 de gener

Ressenya de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 16 de gener de 1897

- Acte contra la«Inquisició a Espanya»: L'11 de gener de 1897 se celebra als Salons du Printemps de París (França) una reunió per parlar sobre la «Inquisició a Espanya», fent referència a la repressió desencadenada durant l'anomenat«Procés de Montjuïc» i després de la celebració, el desembre anterior, del primer consell de guerra a Barcelona (Catalunya) contra els acusats. L'acte, organitzat per la Biblioteca Sociològica dels Treballadors Comunistes Llibertaris del XII Districte de París a benefici del periòdic Les Temps Nouveaux, comptà amb les intervencions de Georges Butaud, Sébastien Faure, Ernest Girault, Joseph Tortelier, Francis Prost, Roger Sadrin i L. Stroobant. Els oradors denunciaren les tortures infligides als companys catalans i la campanya propagandística de certa premsa a sou del Govern espanyol de negació d'aquesta repressió. A la sortida de la reunió, que arreplegà una gentada, Roger Sadrin va ser detingut per la policia sense cap motiu.

Naixements

Giovanni Rossi

- Giovanni Rossi: L'11 de gener de 1856 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'enginyer agrònom, veterinari, escriptor i fundador de colònies anarquistes Giovanni Rossi, també conegut com Cardias. Nasqué en una família liberal; son pare era advocat i sa mare era filla d'una família pisana de metges molt coneguda. Contrari als desigs familiars que volien que estudiés medicina i dret, va fer estudis a Pisa i Perusa d'agronomia i de veterinària a l'Escola Normal Superior d'Agronomia, i en 1875 es llicencià en medicina i cirurgia veterinària. En els seus anys d'estudiant, llegí les obres dels «socialistes utòpics» francesos i en 1873 s'afilià a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Pisa amb l'objectiu de posar en pràctica les idees anarquistes revolucionàries. A partir de 1875 va fer de veterinari a Montescuidaio, on sa família tenia possessions, i dos anys després fundà en aquesta localitat un parit socialista afiliat a la Internacional. En 1878, sota el pseudònim de Cardias, publicà en el periòdic La Plebe de Milà Un comune socialista. Bozzetto semi-veridico, on exposa el seu projecte de comuna llibertària i col·lectivista i critica la religió, la propietat privada i la família com a institució. En aquestaèpoca col·laborà en Il Lavoro. La seva amistat amb Andrea Costa i el seu activisme en la secció pisana de la Internacional implicà la seva detenció el 21 de novembre de 1878 per una pretesa «actitud contra la seguretat interna de l'Estat». Empresonat preventivament durant cinc mesos, l'abril de 1879 va ser jutjat i absolt de tots els càrrecs. Compaginà la seva militància llibertària amb activitats agràries i publicant llibres científics. En 1881 publicà la segona edició revisada i corregida d'Un comune socialista. Alhora formà part de l'Associació Electoral Democràtica organitzada a Pisa i participà en la campanya electoral a favor de l'escarceració del combatent llibertari Amilcare Cipriani, aleshores condemnat a 25 anys de presó. En 1882 guanyà una oposició de veterinari a Gavardo (Llombardia) i s'hi traslladà durant un temps, fundant una cooperativa social, el periòdic Dal campo alla stalla i escampant les idees llibertàries per la zona. En 1883 començà a col·laborar en Il Socialista. El 24 de febrer de 1884 publicà l'únic número del periòdic Brescia per Cipriani, alhora que buscà suports econòmics i morals per a la realització del seu projecte de colònia llibertària, llançant una crida al Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI) d'Andrea Costa i a nombrosos periòdics socialistes i anarquistes. En aquesta època col·laborà en el periòdic La Favilla. En 1886 fundà a Brescia el periòdic Lo Sperimentale (L'Experiment), on explica fonamentalment les seves idees sobre el model de«colònia anarcocomunista» que té. El seu pensament de «socialisme experimental» estava lluny de les propostes insurreccionalistes aleshores en vigència en el moviment anarquista. En 1897, gràcies al suport moral i econòmic de Leonida Bissolati i de Giuseppe Mori, pogué materialitzar les seves idees en la«Colonia di Cittadella» (Colònia de la Ciutadella). L'11 de novembre de 1887, amb un grup de pagesos de la finca Cittadella d'Stagno Lombardo de Cremona (Llombardia), constituí l'«Associació Agrícola Cooperativa de la Ciutadella a la Ciutat d'Stagno Lombardo, Cremona». Aquesta associació gestionà 120 hectàrees de camp i una vintena de cases camperoles, a més de graners i una petita escola de pàrvuls, tot arrendat a Giuseppe Mori. La comunitat d'antuvi la formaren 16 persones, l'administració es decidia comunitàriament i la gestió de la casa s'assignà de manera rotatòria entre les dones. No obstant això, les dificultats es tornaren insuperables a causa del refús del col·lectivisme entre el pagesos de la Ciutadella. Aquesta experiència decidí Rossi de portar la seva experiència al Nou Món. El 20 de febrer de 1890, amb un grup d'anarquistes italians (Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i Achille Dondelli), embarcà a Gènova amb el vaixell«Città di Roma» cap al Brasil amb la finalitat de fundar una colònia experimental llibertària que prendrà el nom de«La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro el 18 de març de 1890. Després d'una setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de Rio de Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul). Després d'un nou viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb diligència, arribaren el 3 d'abril a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18 quilòmetres al sud de la petita població de Palmeira (Paraná, Brasil), on establiren la comunitat anarquista. Malgrat tot un seguit de problemes (manca de coneixement del territori, limitat coneixement de les tècniques agrícoles, dificultats per obtenir maquinària, etc.), la colònia obtingué bons resultats tant des dels punts de vista agrari, econòmic i social, permetent el desenvolupament d'unes relacions personals no jeràrquiques en una comunitat que arribà a tenir uns 300 membres. En 1893 va publicar a Liorna el fullet Cecilia. Comunità anarchica sperimentale.Un episodio d'amore nella colonia «Cecilia», on descriu l'experiència comunal brasilera de manera positiva, encara que evidencia els components antisocials i egoistes que a la colònia començaven a donar-se. Noves dificultats personals (població majoritàriament masculina, problemes en l'aplicació de l'«amor lliure», etc.) i econòmiques, inclosa la fuita d'un dels colons amb la caixa de la comunitat, determinaren la dissolució de «La Cecília» l'abril de 1894. Un any després publicà el llibre Il Paranà nel XX secolo. Utopia di Giovanni Rossi (Cardias). Visione di un ubriaco raccontata da lui stesso, on en la primera part va fer una examen detallat de les raons polítiques i socials que van portar al fracàs de «La Cecília» i en la segona una mena de novel·la utòpica amb els seus nous projectes comunals. En 1897 Alfred Sanftleben, seguidor seu, publicà Utopie un Experiment sobre el seu pensament. Després de l'aventura de «La Cecília» Rossi prengué algunes responsabilitats agronòmiques –director d'una estació d'investigació agrícola a Rio dos Cedros– i pedagògiques –professor a l'Escola Superior d'Agricultura de Taquari– institucionals, sempre sota vigilància policíaca i en estreta col·laboració amb les autoritats italianes. Continuà propagant el pensament llibertari i fundà cooperatives agrícoles a Rio dos Cedros i a Ascurra i treballà per millorar els sistemes locals d'agricultura. El 4 d'abril de 1907 retornà, amb sa companya i filles, definitivament a Itàlia. Al seu país abandonà gairebé la política, encara que sempre fou partidari de les comunitats i de l'emancipació de la dona, i es dedicà a l'experimentació agrícola, a la veterinària i a l'ensenyament. L'adveniment del feixisme l'agafà vell i cansat i només participà en els funerals dels seus antics companys. En 1942 Afonso Schmidt publicà a São Paulo la novel·la Colônia Cecília. Giovanni Rossi va morir el 9 de gener de 1943 a Pisa (Toscana, Itàlia). En 1976 el cineasta Jean-Louis Comolli estrenà la pel·lícula La Cecilia sobre l'experiència d'aquesta comunitat brasilera.

Giovanni Rossi (1856-1943)

***

Detenció de Liabeauf

- Jean-Jacques Liabeuf: L'11 de gener de 1886 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i apatxeJean-Jacques Liabeuf. Sos pares es deien André Louis Liabeuf, venedor d'objectes de segona mà, i Marie Vignal. Acomiadat de la feina de sababer per la seva militància llibertària, va realitzar petits robatoris que van ser castigats amb la prohibició de restar a la seva ciutat natal i es va instal·lar a Paris (França). Va iniciar una relació sentimental amb una prostituta, a qui va comminar a deixar l'«esclavitud sexual». El juliol de 1909 va ser detingut per dos agents de policia quan es trobava al carrer amb sa companya i el 14 d'agost va ser sentenciat a tres mesos de presó i a una nova prohibició d'estada per «proxenetisme». Condemnat injustament per un delicte que odiava, en sortir de la presó de Fresnes va decidir venjar-se dels dos policies, que justament es dedicaven a extorsionar prostitutes de la zona com a sobresou i l'havien detingut perquè les esperonava a deixar l'«ofici». El 8 de gener de 1910, armat d'una pistola i de dos coltells de sabater, protegit per uns estranys braçals de cuiro armats amb claus acerats de la seva fabricació, va assassinar al carrer Aubry-le-Boucher un dels policies–l'agent Deray–, en va ferir l'altra a la gola i en va enviar sis més a l'hospital abans de ser detingut ferit pel sabre d'un dels policies. El socialista revolucionari i antimilitarista Gustave Herve, va defensar-lo en l'article«Doit-on le tuer?» (Se l'ha de matar?) del periòdic La Guerre Sociale, fet que va produir un gran escàndol i pel qual va ser condemnat el 22 de febrer, en un procés tumultuós, a quatre anys de presó. Aleshores els anarquistes van començar una gran agitació, a la qual es va sumar tota l'esquerra, contra la condemna a mort de Liabeuf (L'Àngel Venjador) el 7 de maig –els diputats Rochefort, Sembant, Edouard Vaillant i Jaurès van declarar a favor seu en el judici–, originant una gran manifestació. La seva execució, a les 3.40 hores de l'1 de juliol de 1910 als afores de la presó de La Santé de París (França), es va realitzar en un clima d'insurrecció al crit de «Vive Liabeuf et mort aux vaches!» (Visca Liabeuf i mort a la bòfia!), on un agent va morir i centenar de manifestants fa resultar ferits en els enfrontaments amb la policia. Un grup d'anarquistes disfressats de periodistes va accedir al lloc de l'execució amb la intenció d'alliberar-lo, però la conxorxa va ser descoberta. Liabeuf va ser guillotinat al crit de«Jo no sóc un macarró!». Ives Pagès ha relatat la història en L'homme hérissé: Liabeuf, tueur de flics (2001).

***

Notícia del judici de Gabriel Journé publicat en el diari parisenc Le Radical de l'1 de juny de 1920

- Gabriel Journé: L'11 de gener de 1895 neix a Saumur (País del Loira, França) l'anarquista Jules Gabriel Journé, citat a vegades erròniament com Journet. Sos pares es deien Jules Journé, sastre, i Angèle Louise Berthe Thenaisy, costurera. Treballava de barber i era membre de la Unió Anarquista (UA). Entre 1919 i 1922 fou gerent del periòdic Le Libertaire en diferents períodes. Es presentà, amb altres companys, en nom de la Federació Anarquista (FA), a les eleccions legislatives de novembre de 1919 per a la II Circumscripció del Sena. Durant la vaga general del 29 de febrer de 1920 va ser detingut i el seu domicili, al número 71 del carrer Vallier de Levallois (Illa de França, França), escorcollat. El 7 de juny de 1920 va ser condemnat, juntament amb Louis Raffin (Loréal) i Julien Content, pel XI Tribunal Correccional per«provocació als militars a la desobediència» a un any de presó i a 1.000 francs de multa per l'article «Appelà la classe 20» publicat en Le Libertairedel 15 de febrer d'aquell any. A finals dels anys quaranta vivia al número 9 del carrer Jean Jaurès de Levallois i militava en el grup anarquista d'aquesta població adherit a la FA. Durant la primavera de 1948 amb aquest grup intentà crear una cooperativa agrícola de consum i de producció a la regió parisenca. Gabriel Journé va morir el 18 d'abril de 1960 a Leugny (Poitou-Charentes, France).

***

Necrològica de Juan Perea Doña apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 5 de febrer de 1973

- Juan Perea Doña: L'11 de gener –el certificat de defunció cita el 5 de gener– de 1899 neix a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Perea Doña –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Oñate. Sos pares es deien Francisco Perea Acevedo, jornaler, i María Josefa Doña Ordoñez. Jornaler de professió, quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i fou delegat en diverses quadrilles jornaleres. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de les milícies que es formaren a Morón de la Frontera i lluità a diversos fronts (Màlaga, llevant peninsular, Aragó i Catalunya), aconseguint el grau militar de capità gràcies als seus coneixements de cavalleria. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Mans (País del Loira, França) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Luisa María Maquilla. Juan Perea Doña va morir, després de patir una malaltia durant 12 anys, el 16 de gener de 1973 a l'Hospital Château de Lucé a Le Grand-Lucé (País del Loira, França).

***

Necrològica de Juan Timoneda Celma apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'1 de novembre de 1983

- Juan Timoneda Celma: L'11 de gener de 1900 neix a Barcelona (Catalunya)–algunes fonts citen erròniament Terol (Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Juan Timoneda Celma. Sos pares es deien Ildefonso Timoneda i María Celma. Milità en el Sindicat de l'Alimentació de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertària de Gràcia. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Barcarès. Acabà establint-se a Ieras. Juan Timoneda Celma va morir el 19 de setembre–algunes fonts citen erròniament el 21 de setembre– de 1983 al seu domicili d'Ieras (Provença, Occitània).

***

Fontaura (1986)

- Fontaura: L'11 de gener de 1902 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'escriptor, periodista, mestre racionalista i propagandista anarcoindividualista i anarcosindicalista Vicente Galindo Cortés, més conegut com Fontaura, encara que va fer servir molts pseudònims (Daniel Brel, Evelio, Ciro Palermo, Antonio Duarte, Helios Aracil, Néstor Vandellós, Aldebarán, Daniel C. Alarcón, Argos,Marcolan, Evelio G. Fontaura, etc.). Fill de pares aragonesos emigrats a Catalunya (Tomás Galindo i Valeria Cortés), durant la seva infància patí diverses malalties que malmenaren l'economia familiar. Estudià amb els escolapis, cosa que el decantà per l'anticlericalisme i l'ateisme, i ben aviat s'interessà per la literatura. Sa família s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya) i quan tenia 15 anys establí contacte amb l'anarquisme i entrà a treballar en un taller, on aprengué l'ofici d'ajustador mecànic. A Badalona es conreà culturalment llegint la premsa anarquista i conegué Avelino Luis Bulffi de Quintana, el neomaltusianisme i l'anarcoindividualisme del qual el va influí força. En 1917 contactà amb anarcoindividualistes barcelonins que el van introduí en les idees d'André Lorulot i E. Armand a les quals restarà fidel, encara que això no li va impedir col·laborar amb l'anarcosindicalisme i el comunisme llibertari. Antimilitarista convençut, a 19 anys, fugint del servei militar, passà a França, on patí tota mena de penalitats. A Graisseçac (Llenguadoc, Occitània) treballà en diverses feines (peó agrícola, miner, etc.) i fundà un grup anarquista; aquest activisme el va obligar sovint a canviar de residència (Marsella, Marinhana, Lió, etc.). A Lió (Arpitània), on treballà d'ajustador, s'integrà en el Centre d'Estudis Socials (CES) i participà des de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), amb altres exiliats peninsulars, en diverses accions a Bera i a Barcelona destinades a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. Posteriorment es traslladà a París (França), on tractà coneguts intel·lectuals anarquistes (Sébastien Faure, Han Ryner, E. Armand, Valeriano Orobón Fernández, etc.) i començà a escriure. Retornà clandestinament a Barcelona i s'integrà en el Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després passà al País Valencià (València, Elx, Elda), on formà el Comitè Regional de la FAI. A Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) treballà de mestre a l'escola racionalista de l'Ateneu Llibertari d'Elda i dirigí la revista La Voz del Pueblo. En 1931 fou redactor de Solidaridad Obrera i en 1933 edità a Xàtiva el mensual Faro. Folleto de Cultura Racionalista, a més d'encapçalar «Ediciones Faro». Més tard, fundà i dirigí Proa,Al Margen i Vida i fou secretari de Cultura de la Regional de Camperols de Llevant. En 1936 passà a treballar en la redacció de Solidaridad Obrera, la qual dirigí quan Liberto Callejas estava malalt. Durant la guerra civil fou corresponsal de premsa al front d'Aragó. Amb el triomf franquista, va ser capturat a Alacant i gràcies que no fou identificat pogué salvar la vida. Després de patir cinc anys de presó, durant els quals va intentar suïcidar-se, va ser desterrat a Granada (Andalusia, Espanya), on va fer contactes amb la resistència antifranquista. Un any i mig més tard, retornà a Badalona i s'integrà en la FAI i en la Confederació Nacional del Treball (CNT), dirigint la clandestina Solidaridad Obrera. Fugint de la pressió policíaca, creuà els Pirineus i s'establí a Lió, on durant dos anys fou secretari de Cultura del Secretariat Intercontinental de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. En aquesta ciutat fundà «Liberacana Fraktion», la societat dels esperantistes llibertaris, així com el seu butlletí Libera Ligilo. En aquesta època realitzà nombroses conferències, col·laborà en la premsa llibertària i ocupà càrrecs orgànics en el Nucli Confederal de Roine-Loira i en l'Ateneu Cervantes, entitat aquesta que fundà amb altres companys. Amb Francisco Hiraldo Aguilar, creà la Federació Local d'Oullins (Roine-Alps, França) i milità en el «Grupo Lealtad». En 1973 ocupà la secretaria de Propaganda del Nucli Confederal Roine-Loira i va fer conferències a París i a Perpinyà. En 1975 defensà la unificació de totes les tendències del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en el Congrés de Marsella. Descontent de divisió confederal, s'allunyà de la primera línia militant. En els anys vuitanta s'establí a Vénissieux, des d'on realitzà viatges a la Península. Col·laborà amb el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) i especialment en el butlletí consagrat als Anarchistes espagnols dans la tourmente (1989). Trobem col·laboracions seves en infinitats de publicacions llibertàries, com ara Açao Direta, Acción Social Obrera, Anarres, Ateneo de Alcoy, Boletín Interior de la FIJL, Boletín Ródano-Alpes, Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Confrontación,Cultura Libertaria, Cultura Proletaria, ¡Despertad!,Despertar, Esfuerzo,España Nueva, Espoir, Ética,Fragua Social, Frente Libertario, Ideas, Ideas-Orto, Inquietudes,L'Internazionale, IRL,El Luchador, Más Lejos,Mi Tierra, Mujeres Libres, La Noche, Nueva Senda, El Productor, La Razón,Reconstruir, Ruta,El Sembrador, Sistema Comunal, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos,Tierra y Libertad, Umbral,L'Unique, etc. És autor de ¿Cómo es posible vivir actualmente en anarquía? (1934), La escuela del trabajo (1950), Hacia una vida mejor. En la ruta de la CNT (1969), Liberakanaj vivkonceptoj pri socio organizado (1970), El Anarquismo. Sus posibilidades (1971), La juventud ante la incógnita del futuro (1972), Anarquismo para anarquistas (1973), Anarquismo individualista en la sociedad de consumo (1975), Poesía y anarquismo (1977), Felipe Alaiz, anarquista heterodoxo (1978), La estela de los recuerdos. Ideas y figuras (1986), El anarquismo en Alicante (1987), El periodismo independiente y libertario de Felipe Alaiz (1990), etc. Sa companya fou Francisca Arróniz Meroño. Vicente Galindo Cortés va morir el 24 de febrer de 1990 al seu domicili de Vénissieux (Roine-Alps, França) i fou incinerat el 28 de febrer a Lió (Arpitània). Deixà textos inèdits, com ara Una tarde en el parque, i una gran part del seu arxiu i de la seva biblioteca va ser llegat al Centre Llibertari «Isaac Puente» de Vitòria (Àlaba, País Basc), que posteriorment va ser cedit al CIRA de Lausana i a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) de Madrid.

Fontaura (1902-1990)

***

Dominick Sallitto

- Dominick Sallitto: L'11 de gener de 1902 neix a Calatafimi (Trapani, Sicília) l'anarquista Domenico Sallitto, més conegut com Dominick Sallito, Dom Sallito o Menico. Un bon amic seu de la seva infància fou el també futur anarquista Valerio Isca, que també havia nascut a Calatafimi. En l'adolescència treballà a la taverna que regentava son pare i milità en els cercles socialistes de la seva població amb Isca. En 1918 emigrà a Amèrica i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA). Jardiner d'ofici, als Estats Units, influenciat per Errico Malatesta, esdevingué anarquista, del sector antiorganitzatiu. A Nova York fou partidari de Luigi Galleani i de la seva Cronaca Sovversiva. Durant els anys vint participà en els grups de suport a Sacco i Vanzetti i en el Grup Internacional novaiorquès, format especialment per anarquistes jueus, on conegué la seva futura segona companya, Aurora Alleva (1912-1992), filla d'una família anarquista italoamericana instal·lada a Filadèlfia i popular oradora llibertària durant els anys vint i trenta i col·laboradora de L'Adunata dei Refrattari. En 1930 s'instal·là amb Aurora a Oakland (Califòrnia, EUA), on treballà recollint albercocs. En 1932 la parella tingué una filla, però morí de tuberculosi poc després. Col·laborà en diferents periòdics, com ara L'Adunata dei Refrattari, el qual dirigí un temps, i Man!, dirigit per Marcus Graham, i participà en les activitats de l'«Emancipation Group», editor del periòdic antifeixista L'Emancipazione. Amb Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero) muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i Jefferson d'Oakland (Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera gratuïta els obrers necessitats i on, a l'altell, instal·laren la redacció del periòdic anarquista Man! Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) aconseguí la llista de subscriptors d'aquest periòdic en una estafeta de correus, decidí engegar un expedient de deportació a tots els membres de la llista. L'11 d'abril de 1934 Sallito i Ferrero van ser detinguts per agents del Servei d'Immigració, tancats a Ellis Island i sotmesos a una ordre d'expulsió. El febrer de 1935, quan el consolat italià s'assabentà de la seva detenció, expressà que estava interessat en la seva deportació a l'Itàlia feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport, organitzada pel Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto, encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit) i altres organitzacions, s'aconseguiren recollir els 2.000 dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i Ferrero reberen el suport de nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara Sherwood Anderson, Alice Stone Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman, Arthur Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. Sallito i Ferrero van ser posat en llibertat a l'espera de judici, però Ferrero fugí al Canadà i després retornà clandestinament a San Francisco sota el nom de John the Cook, perdent el moviment llibertari els 1.000 dòlars de la fiança. Finalment, el gener de 1938, Sallito fou alliberat definitivament i retornà a Oakland. El gener de 1954 se li concedí la ciutadania nord-americana. Posteriorment participà activament en l'American Civil Liberties Union of Northern California (ACLU-NC, Unió Americana per les Llibertats Civils de Nord de Califòrnia), organització que s'havia oposat en els anys trenta a la seva deportació, i que li concedí el Premi Lola Hanzel. Dominick Sallito va morir el 26 de desembre de 1991 a Los Gatos (Califòrnia, EUA). Sa companya Aurora Sallitto morí cinc setmanes després. Paul Avrich recollí el testimoni de Sallitto en Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

***

Antoni Pascual Bonfill

- Antoni Pascual Bonfill: L'11 de gener de 1904 neix a Morella (Els Ports, País Valencià) l'anarcosindicalista Antoni Pascual Bonfill. Sos pares es deien Germà Pascual i Miquela Bonfill. Des de la infància patí una mena d'epilèpsia. Després de l'escola elemental, amb 14 anys marxà cap a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià) amb la intenció de curar-se de la malaltia i tot d'una començà a treballar en la construcció de carros i carretes. En aquestaèpoca es va sentir atret pel cristianisme. En 1925 s'establí a Amposta (Montsià, Catalunya) i l'any següent començà a treballar en una fusteria mecànica a la Sénia (Montsià, Catalunya), on va freqüentar el Centre Obrer Socialista. Després de la lectura del periòdic de José Nakens Pérez El Motín, s'allunyà de la religió i, gràcies a Gabriel Alian, s'introduí en el pensament anarquista i amb aquest i alguns pagesos formà un grup anarquista. En 1927 participà en una subscripció en favor dels presos promoguda per La Revista Blanca. L'estiu de 1927 s'establí a Ulldecona (Montsià, Catalunya), on treballà en una fàbrica de mobles, portant a terme una intensa activitat propagandística arreu la regió. El gener de 1928, amb Gabriel Alian, intentà organitzar a Ulldecona la Federació de Grups Anarquistes de la comarca. En 1931, amb tota sa família, inclosos sos germans Hermini i Josep, també militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de les Joventuts Llibertàries, s'establí a Saragossa (Aragó, Espanya) per a ocupar-se d'una fàbrica de dolços adquirida per sa família, però aquesta acabà fent fallida a causa de les idees llibertàries familiars. En 1935 retornà amb els seus a Ulldecona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, va fer tot el possible per evitar arbitrarietats i ocupà diversos càrrecs de responsabilitat en el Sindicat de Regants de la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), abans de ser nomenat conseller municipal per la CNT. Després dels fets de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya) amb els estalinistes, fugint de la repressió, hagué d'abandonar Ulldecona. L'abril de 1938 marxà cap a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) i Barcelona i lluità contra el feixisme als fronts de Lleida (Segrià, Catalunya) i de l'Ebre amb el grau de sergent. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França per Portbou (Alt Empordà, Catalunya) i va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Sant Cebrià. El gener de 1940 s'instal·là a Sant Esteve del Monestir (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà d'obrer agrícola i en la indústria. Després de la II Guerra Mundial va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sant Esteve del Monestir de la CNT, càrrec que ocupà fins 1965. Després de la mort del dictador Francisco Franco, realitzà nombroses visites a Ulldecona. En 1985 publicà les seves memòries sota el títol Tristezas, amores y luchas de un anarquista, prologades per Félix Álvarez Ferreras. Cap el 1987 passà a residir a casa del seu fill Josep Pere Pascual Homs a Ulldecona. Antoni Pascual Bonfill va morir el 30 de desembre de 1989 al seu domicili d'Ulldecona (Montsià, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Antoni Pascual Bonfill (1904-1989)

***

- Francisco García Aguilar: L'11 de gener de 1906 neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco García Aguilar. Fill d'una família pagesa, cap els 20 anys començà a compaginar la feina de jornaler i d'obrer surer amb la d'electricista. En els anys republicans milità, amb altres companys (Antonio Benítez Pinos, Cristóbal i Francisco Calle Naranjo, Juan De Miguel García, Bartolomé Espinosa Melga, Antonio Furmon Morales, Jacinto García Escalante, Francisco i José Melgar Calle, Francisco Montes García, Francisco Montes Melgar, Manuel Sánchez Gallego, etc.) en el SindicatÚnic de Treballadors de Montejaque de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936, quan el cop militar feixista, s'enrolà en la Columna «Pedro López» i va combatre fins el final de la guerra. Ferit en un hospital en acabar la contesa, aconseguí creuar els Pirineus amb crosses. A La Sala (Llenguadoc, Occitània) treballà de miner. Durant l'ocupació, aconseguí fugir dels alemanys i el març de 1943 arribà a Marsella, on treballà en una empresa de serveis públics i organitzà un grup de la CNT, amb Alabar, Morato i altres, grup que es fusionà amb el format per Acracio Bartolomé Díaz. El desembre de 1943 assistí al Ple de Marsella en representació d'aquesta ciutat. En 1945, arran de la divisió confederal, s'arrenglerà amb els escindits. Posteriorment visqué a Marsella treballant d'obrer portuari. Després de la reunificació confederal s'abocà a la CNT. Assistí a les Conferències de Narbona (Llenguadoc, Occitània), d'abans i després de la mort del dictador Francisco Franco. Fins el seu final lluità per una CNT unificada. Francisco García Aguilar va morir el 3 de gener de 2000 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Certificat de defunció de Josep Dalmau Ferran

- Joan Dalmau Ferran: L'11 de gener de 1907 neix a Puigpelat (Alt Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista Joan Dalmau Ferran, també conegut com Joan de la Castanyola. Pagès i mestre de cases, es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució llibertària, va ser membre de la col·lectivitat agrícola cenetista de Puigpelat. El 25 de maig de 1937 assistí, com a delegat amb credencial, al Ple Regional de Sindicats, Seccions i Col·lectivitats que se celebrà a Barcelona, amb una representació de 80 afiliats. Amb altre company, el 8 i 9 de gener de 1938 assistí com a delegat al Ple Regional de la CNT que es va celebrar a Barcelona. En acabar la guerra, s'exilià a França i acabà enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar a les fortificacions de la«Línia Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Joan Dalmau Ferran va morir el 28 d'agost de 1941 al camp de Gusen (AltaÀustria,Àustria).

***

Jesús Veiga Fervenza (esquerra) amb un company (Bordeus, ca. 1948) [militants-anarchistes.info]

- Jesús Veiga Fervenza: L'11 de gener de 1908 neix a Meira (Moaña, Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista Jesús Veiga Fervenza. Pescador de professió, durant els anys de la II República espanyola fou un dels principals puntals de«Solidaritat Marinera» del Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Moaña i, sota el pseudònim de El Duende Pescador, col·laborà en Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT gallega. Quan els fets d'octubre de 1934 i després del cop militar feixista de juliol de 1936 s'hagué d'amagar. Durant els anys quaranta participà, especialment amb Manuel Rua, en la reorganització clandestina de la CNT dels pescadors de Moaña i fou delegat d'aquesta població i de Cangas (Pontevedra, Galícia), alhora que estava embarcat amb els pesquers de Bouzas (Vigo, Pontevedra, Galícia). En 1947, a conseqüència de les agafades repressives franquistes, passà a França, on mantingué contactes amb el Confederació Regional Galaica de la CNT de la Península, especialment amb Desiderio Comesaña. Amb sa companya, Amelia Martínez Pérez, i sos tres infants residí a Blaia (Aquitània, Occitània). En 1950 emigrà amb sa família a Xile, on continuà militant en la Delegació del Moviment Llibertari del país. Després alguns mesos treballant en una conserveria d'Antofagasta (Antofagasta, Antofagasta, Xile), s'instal·là a Talcahuano (Concepción, Bío-Bío, Xile), on visqué amb uns oncles i treballà de pescador artesanal. Cap a mitjans dels anys cinquanta s'instal·là amb sa família a San Antonio (San Antonio, Valparaíso, Xile), on continuà fent de pescador. A començament dels anys seixanta s'implicà en l'organització dels pescadors artesanals del centre de Xile, ja que no hi havia cap federació pesquera en aquesta zona. Fou un dels fundadors de l'associació de pescadors artesanals «Cooperativa San Antonio», de la qual va ser nomenat president. Després de mantenir contactes amb altres associacions de pescadors de la regió, el 5 de juny de 1964 fundà la Federació de Cooperatives de Pescadors de la Zona Central, que reagrupava els ports de Caleta El Membrillo, Regional Quilombo, Padre Camilo, Maule Sur i San Antonio. Entre 1964 i 1970 es mostrà particularment actiu en l'organització i el finançament de terminals portuàries de comercialització de la pesca gestionades pels mateixos pescadors. Però la creació de noves cooperatives, amb finalitats polítiques, donaren lloc a la divisió del moviment. Durant el govern de la Unitat Popular de Salvador Allende, la gestió d'aquestes terminals va ser confiada als sindicats. Entre 1970 i 1973 esmerçà molt de temps tractant de trobar un acord sobre la forma de comercialitzar i de gestionar les terminals pesqueres. En 1974, després del cop militar feixista d'Augusto Pinochet, va ser exclòs de tota activitat i privat dels seus drets de pescador artesanal. Jesús Veiga Fervenza va morir el 18 de desembre de 1989 a San Antonio (San Antonio, Valparaíso, Xile).

***

Necrològica de Bartolomé Navarro Cervantes apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 4 de gener de 1994

- Bartolomé Navarro Cervantes: L'11 de gener de 1910 neix a Turre (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Bartolomé Navarro Cervantes. Sos pares es deien Francisco Navarro i María Cervantes. De jove emigrà a Catalunya, on va fer feina en la construcció de marjades, de carreteres i de vies fèrries a la comarca del Pallars Jussà (Tremp, La Pobla de Segur, Senterada, etc.) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la qual assumí diversos càrrecs dels comitès. Amb l'aixecament feixista de 1936 formà part dels grups de defensa i va fer d'enllaç del Comitè Nacional a Lleida. En 1936 s'exilià a França i patí els camps de concentració i les companyies de treball. En acabar la II Guerra Mundial s'establí a Martres-Tolosana (Llenguadoc, Occitània) i treballà a als pous petroliers de Sent Gaudenç fins que un accident laboral li tallà una cama. En 1987 es reuní a Besiers amb sa germana i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Bartolomé Navarro Cervantes va morir el 23 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de novembre– de 1993 al Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat a Martres-Tolosana.

***

Francisco Soler Ciércoles

- Francisco Soler Ciércoles: L'11 de gener de 1915 neix a Bergé (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Soler Ciércoles, conegut com Paco Soler. En 1936 entrà a formar part del Sindicat de la Fusta de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), així com de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquell mateix any assistí al míting del Congrés de Saragossa (Aragó, Espanya) i en aquesta època era tresorer i comptable de la Federació Local de Barcelona de la CNT. Quan esclatà la Revolució, es traslladà a Tremp (Pallars Jussà, Catalunya), on organitzà les Joventuts Llibertàries i els grups de la FAI, intervingué en mítings i prestà la seva ajuda en el sindicat local. Després passà a la secretaria de Propaganda del Comitè Provincial de les Joventuts Llibertàries de Lleida i s'integrà en un batalló d'Artilleria de la«Columna Durruti», seguint a sa companya, la militant anarquista Florencia Vicente Carreras. Des de finals de 1936, amb sa companya, entrà a formar part de la col·lectivitat d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya). El 2 juliol de 1937 tingué un fill, Renacer Soler Vicente, que també serà militant llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner dels feixistes italians a València i va ser tancat als camps de concentració de Los Almendros i Albatera, d'on va sortir amb avals falsos gràcies a la seva companya. Aconseguí passar els Pirineus i poc després va ser detingut pels alemanys i portat a treballar a una base submarina a Bordeus (Aquitània, Occitània). Pogué fugir, però va ser novament detingut i tancat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT i ocupà càrrecs de responsabilitat. En 1946 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT i posteriorment fou secretari de Propaganda de la Regional d'Aude-Erau-Losera-Pirineus Orientals-Gard i delegat pels Pirineus Orientals al Ple d'Aymare de 1952. Amb altres companys (Andrés Clavero Flores, Eulalio Esteban, Florencio Gallego, Mariano Puzo Cabero, etc.) formà part dels grups de suport a la resistència antifranquista i fou membre del Comité Ibérico de Liberación (CIL, Comitè Ibèric d'Alliberament); per aquests fets, en 1963 va ser detingut a Perpinyà. Participà en el grup teatral «Talía» de Perpinyà i, amb Jordi Gonzalvo Benedicto i son fill Renacer Soler Vicente, publicà el butlletíEl Cencerro. Després dels conflictes interns dels anys seixanta, en 1965 s'integrà en els Grups de Presència Confederal. Francisco Soler Ciércoles va morir el 17 de gener de 1988 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Continua...

---

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistas - (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Lleonard Muntaner Editor, Premi de Narrativa Alexandre Ballester)

D’un blau turquesa molt intens

En aquells anys encara no hi havia xalets ni hotels en tota la llargària de la platja que va del port d’Alcúdia a Can Picafort. Per als pagesos, per a nosaltres, l’arena i la platja eren un món hostil, erm, i que no tenia cap valor especial. Per als homes i les dones acostumats a fer un parell de collites anuals, els grans arenals coberts de matolls que encerclaven la badia els semblaven el desert. (Miquel López Crespí)

La platja d´Alcúdia en la postguerra.

Dues veles llatines es perden en la distància. Em fix en el color de la mar: en la llunyania és d´un blau turquesa molt intens. Prop de la sorra, els colors del verd es multipliquen i prenen les tonalitats més diverses.

Algun cotxe amb gasogen per la carretera sense asfaltar.

Pols.

Pens en la diferència existent entre les pinedes marcides per l’oratge que ve de la mar i la frenètica activitat dels horts. Els molins amb les veles de fusta girant segons la força del vent, el soroll tranquil•litzador de l’aigua que va omplint els safareigs tot garantit que les patates o les mongetes creixeran, esponeroses. Per aquests indrets ningú canta tonades pageses ni blasfema. Els presoners del camp ja fa temps que han sortit de la nau de la vella fàbrica que els serveix de dormitori i es prepararen per a marxar a la feina.

Agaf una mica d’aigua de la gerra que portam amb el mocador i em bany la cara. Avui no he fet gaire feina. Llevar una mica d’herba. Acompanyar el pare a cercar algues. Un pastor amb un ramat d’ovelles que ens dóna el bon dia. Els soldats del Batallón de Trabajadores surten del camp. Els homes porten pales, enormes martells per a fer bocins la pedra viva, càvecs de totes les grandàries. Des de la distància ja l’havia vist, el presoner que pinta una marina per a la casa del capità. L’oficial que deixa el llibre damunt l’hamaca per a agafar, somrient, el tabac que li ofereix el pare. La brisa que ve de la mar se’n porta cap a l’interior la xafogor del dia. Els meus cabells lliurats al vent i el somriure amatent del jove presoner que em mostra com pinta la marina mentre, a uns metres, el pare i el capità parlen de la bondat del tabac que estan fumant.

Un home de certa edat, amb capell de palla i canya de pescar, circula, lent, amb la seva bicicleta i s'atura un moment per a demanar-nos aigua. A part de la canya de pescar, l’home porta una fitora amb la qual ha agafat mitja dotzena de pops a les roques d’Aucanada. A prop, travessant la carretera polsosa, els braus pasturen, tranquils, rere la tanca que els impedeix sortir vers la carretera. El sol de l’horabaixa travessa amb suavitat la pineda i dibuixa collars de perla en les teranyines dels arbres. Una formiga em puja per la cama fet-me pessigolles. Procur no moure’m perquè parl amb el soldat i per res del món voldria desviar l’atenció dels seus llavis. El pare promet uns quilos de patates a l’oficial si algun dia davalla al poble. El capità accepta l’oferiment mentre sent que continuen parlant dels problemes que té tothom per a trobar determinats queviures.

Diuen que, de nit, els vaixells dels contrabandistes deixen fardells prop de la platja, a les cales ocultes de la serra de Tramuntana. Sovint, la Guàrdia Civil o els soldats que vigilen la costa fan els ulls grossos a canvi d´uns paquets de tabac o de cafè. El pare, el conec prou bé!, prova d’intercanviar patates per alguns fardells de tabac.

El jove presoner em somriu amb la mirada i per uns instants la imaginació em vola lluny del món absurd que m’encercla. Fa uns dies ens feren anar a Palma, per a rebre amb ramells de flors la delegada nacional de la Sección Femenina de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, Pilar Primo de Rivera. Després de sentir el discurs, les monges ens feren anar a dipositar una corona a l´indret on s’aixecarà el monument als soldats italians caiguts en la Cruzada, a l´entrada del cementiri de Ciutat. Què fer per a deixar endarrere aquesta existència artificial feta de crits i ritus estranys que no tenen res a veure amb la nostra vida quotidiana? D´on surten els uniformes, les camises blaves, els braços enlaire saludant les creus de pedra que s’alcen davant totes les esglésies de Mallorca? La mateixa gent que ballava amb nosaltres per sant Jaume i es disfressava de dimoni per sant Antoni esdevenguts monstres, llops a la recerca de la sang dels seus veïns? Quins són els motius d’aquesta transformació? Perquè uns anaven a missa i els altres no? Perquè els més pobres de la colla no volien anar a les processons d’Acció Catòlica i s’estimaven més anar fins a Inca, el Primer de Maig, per a enlairar la bandera roja que tanta por feia al rector, als senyorassos del poble? Com fer-ho per a evitar d´anar a l´ofici de les onze, per a no sentir el fred del terra del temple en els genolls, el dolor que et puja per l’espinada fins a tenir ganes de vomitar? Com quan l´exèrcit de Franco ocupà el País Basc o Astúries: les campanes de l’església repicant sense aturar com després de la batalla de l´Ebre, de la caiguda de Barcelona. “Per què toquen tant les campanes”, demana madò Francina, agranant el carrer, davant casa seva. “Els alemanys han entrat a Noruega, Dinamarca ja és en poder de Hitler. A Lovaina i Brusel•les es passegen victoriosos els soldats del Tercer Reich”.

En aquells anys encara no hi havia xalets ni hotels en tota la llargària de la platja que va del port d’Alcúdia a Can Picafort. Per als pagesos, per a nosaltres, l’arena i la platja eren un món hostil, erm, i que no tenia cap valor especial. Per als homes i les dones acostumats a fer un parell de collites anuals, els grans arenals coberts de matolls que encerclaven la badia els semblaven el desert. Era una època en la qual un home amb un hort que tengués sínia o molí, un bocí de terra de set o vuit quartons, era considerat més ric que aquell que pogués tenir quilòmetres de platja, centenars de metres envoltant alguna cala. Els pagesos amb terra sempre havíem considerat els pescadors, la gent que vivia prop de la mar, com uns jornalers més, gent pobra. Un bocí de terra per sembrar ho era tot. Eres propietari, així de senzill. Sense ser propietari d´uns quartons no eres res: estaves obligat a anar a la plaça perquè et llogassin. Oferir els teus braços als altres; restar dret, a la paret, esperant que els rics et vulguin llogar per un dia o dos, definia la posició social d´una persona al poble. Alguns, uns pocs, ho consideraven una humiliació i marxaven vorera de mar, provant de viure de la pesca, caçant algun conill a la garriga. Peix per dinar i sopar, a vegades sense poder comprar una mica d´oli, amb problemes per a comprar una camisa, unes espardenyes. Però tot era preferible abans que sentir-se com un animal a punt de portar a l’escorxador. Les mirades dels propietaris valorant la feina que pots fer en un dia, si tens bona musculatura, si seràs capaç de resistir les jornades de sol a sol sense deixar l’amo amb la feina a mig fer. Les al•lotes mal alimentades, mig malaltes, queien a terra al cap d´unes hores de sembrar mongetes o segar el blat. No podien resistir el ritme que marcaven les més fortes, aquelles que els propietaris havien posat al davant. Crueltat de la vida. Ningú mai ja no donava un jornal a la que no podia resistir. Es tancava el cercle infernal. Sense jornal aquella gent s’emmalaltia més i més. He vist morir al•lots i al•lotes molt joves a conseqüència d´una alimentació deficient. Un bocí de terra, amb sínia o un molí per a treure aigua, era la salvació. Almanco podies menjar del que sembraves a la teva terra. El dolor dels pobres i els malalts. Demanar almoina? Per això algú marxava del poble i es construïa una cabana damunt la sorra amb els cantons que ell mateix treia de la pedrera. Quan eren quatre o cinc, ajuntaven recursos per a fer una barca i sortien a la mar com aquell qui marxa a la recerca del tresor més valuós del món. Els pagesos apreciaven el seu valor en sortir a pescar, la valentia que implicava haver d’enfrontar-se amb les ones, amb una inesperada tempesta. En el fons els apreciaven a la seva manera. Si en moria algun i era del poble, anaven al funeral, talment hagués estat una persona amb negoci establert. Tanmateix, per als petits propietaris, una barqueta i una caseta bastida damunt l’arena era tenir poca cosa. Els pescadors eren homes que s’estimaven més ser lliures patint gana, però podent fer el que volien, que haver d’anar, en el temps de la collita fins a la plaça del poble per a llogar-se per un dia o dos.

Mallorca era com una gran família, i ningú no ignorava que sovint els pescadors només podien menjar el que pescaven el dia que sortien a la mar: Tot el que era necessari per a la supervivència d´una família, l’arròs a l’oli, la roba de vestir, ho havien de comprar. La majoria de dies de l’any no tenien cap mena d’ingressos. Alguns es defensaven anant a vendre el que havien pescat fins a Pollença o sa Pobla. Llargues caminades sota el sol o sota el ruixat, o amb bicicleta, aquells que havien pogut estalviar una mica per a comprar-ne una. Així i tot, la bicicleta, que era un luxe i un objecte prou car en una època plena de privacions, esdevenia imprescindible per als jornalers que anaven de poble en poble a oferir-se per dies o setmanes. Més endavant pogueren aconseguir que algú els portàs a vendre el peix en un atrotinat camió a canvi d´una part dels guanys. Aleshores les peixateres podien fer arribar el seu producte fins a Campanet, Llubí o Búger. I alguns s’atreviren a arribar fins a Inca. Però eren casos excepcionals.

Les dones més sortades eren les que tenien el peix venut d’antuvi a les peixateres del poble. Altres tenien un carretó guardat a la portassa d’algun familiar o amics, i elles mateixes sortien a vendre, amb ajut d´un corn, per tots els carrers. Estol de moixos al seu darrere cercant recapte, sabent que algun bocí d’alatxa, sípia o ratxada aniria a parar a les seves esmolades dents.

Per a nosaltres, el port sempre havia estat un indret de gent pobra; un lloc allunyat de les festes i saraus del poble els habitants del qual, aquella mena de desterrats, quasi no podien vestir ni menjar. Quan alguns comerciants, amb la moda dels anys vint d’anar de vacances “a la mar”, s’hi anaren instal•lant, moltes dones de pescador pogueren fer unes pessetes anant a fer de criades a la casa dels senyors. Així i tot, malgrat que amb la construcció dels primers xalets de botiguers, militars i advocats hi hagué una mica més de feina, jornals per a picapedrers i criades, el cert és que la consideració dels pescadors com a la gent més pobra dels pobles d’arran de mar, no varià en molts d’anys.

Aquell dia, mentre el pare omplia el carro d’algues i s’aturava de tant en tant a fer la cigarreta, vaig veure el jove presoner pintant un quadre sota els pins. No hi era sol, evidentment. Al costat, assegut a una hamaca de fusta, un comandant llegia un llibre, aixecant-se alguna vegada a contemplar la feina del soldat. Agosarada com era, m’hi vaig apropar emportada per la curiositat. Què deu pintar aquest home? Ho farà bé o malament?

Va ser quan el jove soldat republicà em mira amb un posat de profunda tristor. Com si amb la mirada em volgués fer participar de tot el seu món soterrat sota els filferros del camp.

Quins misteris podia haver-hi per a descobrir en aquella mirada tan suggestiva?

Jo havia acabat d’acomplir els vint-i-un anys i era una al•lota de molt bon veure. Almanco record que tots els jovençans es giraven quan passava al seu costat. No en parlem els diumenges o per les festes de sant Jaume, quan ens posàvem vestit de festa i ens perfumàvem, i ens pintàvem els llavis d’un roig brillant i suggestiu! El sacerdot deia que era pecat portar els vestits massa ajustats al cos i pintar-se i empolsar-se la cara. N’hi havia que fins i tot no volien que anàssim a la perruqueria. Anar al cinema o al ball era un pecat. La mare, emportada per una estranya mena de por, m’havia apuntat a Acció Catòlica. Potser volia que ningú es fixàs en mi. Que la filla fos i actuàs com les altres. Que la meva rebel•lia, que ella palpava cada dia a casa nostra, no esdevengués quelcom d’irreversible i em marcàs per sempre als ulls de la gent.

Nosaltres havíem de donar exemple a les altres al•lotes del poble. En anar pel carrer no podíem mirar els homes a la cara, de front. Sempre havíem de procurar tenir un posat humil, anant cap baix, mirant a terra, procurant no riure mai i molt manco fer sentir la nostra presència en el mercat o a qualsevol indret aixecant la veu o rient. Al cinema només hi podíem anar a veure les pel•lícules que recomanassin a l’església. I al ball, tan sols a mirar com ho feien els altres!, i encara si no era d’aferrat. Les beates deien que els ritmes moderns, el tango, el foxtrot, el pasdoble, els havia portat al món el dimoni només per a corrompre el jovent.

Joves com érem, procuràvem no seguir les indicacions de monges i sacerdots, i quan no ens podien veure, esclatàvem de riure, miràvem amb la cara ben alta, sense acotar els ulls, i si podíem anàvem a veure alguna pel•lícula que no ens havien recomanat a l’església. Una vegada, per sant Jaume, vaig anar al ball amb les amigues, i en tornar a casa la mare m’esperava amb una espardenya a la mà. Als divuit anys no ens deixaven ni anar a veure ballar!

Va ser la llambregada d’aquell soldat presoner el que em va fer somniar un món diferent.

A casa, amb els pares, jo vivia bé, però la vida del poble no em satisfeia. En complir els vint anys vaig tenir una espècie d’il•luminació, i en uns segons em passaren pel cap, com en un malson, tots els anys que em poguessin restar de vida fins a veure’m, com la redepadrina, l’espinada desfeta després de dècades de sembrar mongetes a mà, batre sota l’abrusador sol d’agost o carregar sacs de blat damunt el carro. Aquest era el meu futur? Mai no el podria modificar? Érem uns pagesos benestants per la feina feta, per l’acumulació dels esforços de les generacions i generacions de pagesos i pageses que em precediren. Quan anava a regar mirava la poderosa torre de pedra, el gran safareig ple d’aigua, les canaletes tallades a mà en cantons trets a cop de destral de les pedreres de Muro. Era la feina dels meus familiars, els objectes, torre, sínia, era, safareig, que ells havien bastit amb les mans per tal que jo pogués lluir un vestit nou per sant Jaume o, senzillament, pogués anar al rebost a agafar una tallada de les alfàbies on guardàvem la matança del porc. Reconec que no era tothom, en aquells anys de fam i misèria, que pogués anar al rebost i trobar enfilalls de botifarrons, camaiots i llonganisses per a tot l´any. Algú podria pensar que era una al•lota desagraïda, que no sabia valorar com pertocava el que la família m’havia posat a l´abast. Em demanava si no hi havia res més al món que seguir la tradició establerta durant generacions. Néixer per a treballar a sa marjal, casar-te per a tenir uns fills que tornarien heretar hort i cases. Tot plegat per a finalment sentir com la teva espinada s’anava vinclant amb el pas dels anys fins arribar al dia en què, com la majoria de dones del meu carrer, ja no podies aixecar els ulls al cel per a veure les estrelles.

Treballar sempre de sol a sol, malgrat que poguéssim obrir el rebost per a trobar els prestatges plens de queviures? No existia res més enllà, una esperança, per dèbil que fos, on et poguessis aferrar? Restar per sempre sota la influència de la família, de les beates del poble, fermada a uns costums que ens impedien tenir els mateixos drets que els homes? Què m’esperava, anava pensant, mentre la sang del cos començava a glaçar-se, envaïda pel pànic que em dominava. A l’església, els homes asseguts als bancs del davant, les dones, als del darrere, separats per un ampli passadís central; a la platja, amb un llençol de canya, homes i dones igualment separats. Filles de Maria, Acció Catòlica, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, CNS, rosari i Cara al Sol. Novenes a Lluc, Setmana Santa i falda llarga. Xafarderies de poble per pintar-te els llavis.

Els anys havien passat i amb la victòria de Franco no havien mudat en res els endarrerits costums que ens tenien fermats amb les cadenes de ferro de les oracions i a la presència omnipotent de la Guàrdia Civil. Ans al contrari, les prohibicions s’havien agreujat i fet més irrespirable l’atmosfera que ens envoltava. Més sermons i exercicis espirituals, més anades a les trobades d’Acció Catòlica, i peregrinacions a Lluc a peu o amb carro, i l’honor, deien, que representava anar a l’església a resar el rosari en arribar, cansada, de sa marjal.

Era arribada a un punt que tot se’m feia problemàtic. Talment com si estigués tancada a una presó i sabés que era per sempre. D’on treure les forces per a suportar-ho tot amb resignació, sense que ningú no se n’adonàs, fent el possible per posar bona cara davant les amigues i que ningú no es pensàs que vivies sense alegria. El rosari després de la feina era el que manco podia suportar. Que després d´un dia esgotador, quan podies tenir un moment per rentar-te amb certa tranquil•litat i sopar amb calma, haguéssim de fer-ho aviat, com si el món s’acabàs per anar a avorrir-te a un banc de l’església escoltant les eternes recomanacions del rector, l’atordidora remor de les velles ofegant la joventut.

Va ser quan vaig començar a pensar a marxar del poble, fugir, escapar d’aquell ambient tancat i opressiu. Vés a saber si el veler que pintava aquell presoner sota la pineda de la badia d’Alcúdia era el que em podria portar lluny del futur que, com la gola d´un llop, era a l’aguait.

--Vostè pinta molt bé --vaig dir al jove soldat republicà.

--I vostè és una al•lota preciosa --em contesta, procurant que ni el pare ni l’oficial el poguessin sentir.

I aleshores tot començà a canviar.

Anarcoefemèrides del 12 de gener

Esdeveniments

Anunci de la Festa-Conferència pro "L'Avenir Social"

- Festa-Conferència pro «L'Avenir Social»: El 12 de gener de 1908 se celebra a la Sala de la Cooperació de les Idees de París (França) una festa i conferència en suport de «L'Avenir Social», la fundació pedagògica llibertària de Madeleine Vernet. El programa, dividit en dues parts, constà d'actuacions musicals i corals a càrrec del cor dels infants de «L'Avenir Social» i del pianista Louis-Alexandre Droccos, la conferència del propagandista anarquista Charles Malato «L'Europe au point de vue social de 1905 à 1908» i la representació de la comèdia en un acte La Paix chez soi, de Georges Courteline, a càrrec dels artistes Gaby i Lebouvret. L'acte va ser anunciat en dos números de Les Temps Nouveaux.

***

Ressenya del míting apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 13 de gener de 1919

- Míting confederal d'afirmació: El 12 de gener de 1919 se celebra al teatre del Bosque de Barcelona (Catalunya) un míting d'afirmació sindical organitzat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC). Hi van intervenir Ferran Castany, pel Sindicat de Metal·lúrgics; José Molina, pel Ram de la Construcció; Calixto García, pel Sindicat de l'Art Fabril; iÁngel Pestaña i Salvador Seguí (El Noi del Sucre). Tots els oradors atacaren durament el Govern espanyol, la Lliga Regionalista i la patronal catalana. Pestaña desmentí la notícia sobre l'adquisició per part dels sindicats confederals de 30.000 fusells i Seguí denuncià que en una reunió celebrada a casa d'un conegut patró s'acordà recórrer a la violència per a anihilar l'acció sindicalista i que un dels assistents, en clara referència a Francesc Cambó i Batlle, lliurà 1.500 pessetes per posar en marxa l'operació. Es va fer una crida a la serenitat i al seny i a fer servir procediments legals en comptes de l'atemptat personal. En sortí, la gran quantitat d'assistents al míting es trobà una desfilada pel carrer Salmerón de Barcelona de diverses seccions de sometents que havien assistit a la revista anual celebrada a la Gran Via Diagonal. Dies després, el 17 de gener, el Govern Civil suspengué les garanties constitucionals a la província de Barcelona, fet que implicava que per detenir una persona no calia cap ordre judicial per un delicte concret sinó que bastava amb la decisió del governador, i hores més tard s'engegà una àmplia operació policíaca que clausurà els centres obrers, confiscà la seva documentació i detingué els militants més destacats de la CNT.

***

La seu dels IWW de Walsenburg després de l'atac

- Atac contra els wobblies: El 12 de gener de 1928 el local dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Walsenburg (Colorado, EUA), al South Main Street, és assaltat per la policia. A més de destrossar el local, són assassinats a trets dos militants anarcosindicalistes de les mines de carbó (Chávez i Martínez).

Atac contra els wobblies de Walsenburg (12 de gener de 1928)

Naixements

Rodolfo Felicioli llegint Umanità Nova

- Rodolfo Felicioli: El 12 de gener de 1870 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista Rodolfo Felicioli. Sos pares es deien Annibale Felicioli i Italia Fiorani. Durant sa vida treballà com a ferrer, d'obrer sucrer i fent de secretari privat. En 1891 ja dirigia el«Circolo di Studis Sociali» (CSS, Cercle d'Estudis Socials) d'Ancona i formà part de l'equip de redacció deL'Agitazione. Amic d'Errico Malatesta, col·laborà especialment amb Adelmo Smorti en l'organització del moviment llibertari a les Marques. Fou responsable de l'edició del número únic L'Errore Giudiziario, publicat el 28 de juliol de 1896 a Ancona, en defensa dels processats a Lucera (Pulla, Itàlia) pels fets de l'1 de març a Tremiti, quan detinguts polítics confinats en aquesta illa s'aixecaren contra les forces de l'ordre. El març de 1897 signà en nom del grup «I Libertari» el manifest abstencionista I socialisti anarchici ai lavoratori italiani. El juliol d'aquell any publicà, amb Adelmo Smorti, una carta oberta al prefecte, denunciant la descarada vigilància per part de les autoritats a ambdós. Fou un dels promotors de les manifestacions que es donaren entre el 17 i el 18 de gener de 1898 a Ancona contra l'apujada del pa; detingut, va ser jutjat amb la totalitat del grup anarquista local (Tito Alfredo Baiocchi, Italo Bellavigna, Ciro Bersaglia, Arturo Cagnoni, Alessandro Cerusici, Emilio Lazzarini, Errico Malatesta, Carlo Maroni, Alfredo Panfichi, Antonio Petrosini, Luigi Rocchetti i Adelmo Smorti) i condemnat a sis mesos de presó. El 12 de setembre d'aquell any se li va assignar per un període de tres anys la residència i portat a l'illa de Ventotene i després traslladat a Favigna (Sicília), on restà fins a finals del juliol de 1900, quan va ser alliberat amb l'obligació de mantenir bona conducta. El novembre de 1899 col·laborà amb l'article «Era tempo» en el númeroúnic I Morti, text molt polèmic enfrontat amb la «candidatura protesta» ideada pel Partit Socialista Italià (PSI). De bell nou a Ancona, reivindicà l'anarquia en L'Agitazione i va fer costat el grup llibertari d'aquesta localitat que aleshores patia un nou procés. El març de 1901 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball d'Ancona i el desembre de 1902 substituí Alberico Angelozzi en la seva secretaria. A partir d'aquell moment, el seu nom apareix en tots els documents anarquistes i sindicalistes, a més d'organitzacions diverses, com ara la Greu Groga, de la qual, amb Augusto Giardini, n'era membre de la junta directiva. El febrer de 1903 va participar en el I Congrés de la Federació Socialista-Anarquista de les Marques i l'any següent s'encarregà, en nom del CSS, de l'edició del número únic L'Astensionista. El 20 de setembre de 1904 representà el «Circolo Risveglio» d'Ancona en el Congrés de Roma de la Federació Internacional de la Libre Pensée. El 26 de novembre de 1905 assistí al Congrés Sindicalista de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), promogut per Ottavio Dinale, on intervingueren Armando Borghi, Pietro Gori, Luigi Fabbri, Domenico Zavattero, Giuseppe Sartini i Oberdan Gigli. El 7 de desembre d'aquell mateix any participà activament en els disturbis esdevinguts a Ancona en protesta per l'encariment dels preus; dictada ordre de detenció contra la seva persona i contra Adelmo Smorti i Augusto Giardini, aquesta no es donà a causa de la intercessió de l'alcalde. Durant la vaga general esdevinguda entre el 9 i el 12 de maig de 1906, encapçalà la marxa dels obrers sucrers i de les drassanes navals pels carrers d'Ancona i per aquest fet va ser processat. Entre 1906 i 1908 va ser l'ànima del quinzenal socialista-anarquista La Vita Operaia. Quindicinale di propaganda socialista anarquista per le Marche, del qual va ser gerent una curta temporada, i entre 1908 i 1912 col·laborà en el Bolletino della Camera del Lavoro di Ancona e provincia; també va col·laborar en La Gioventù Libertaria. En aquesta època mantingué correspondència entre els anarquistes exiliats a Londres (Anglaterra). El juliol de 1906 els anarquistes Andrea Borsetti i Arturo Mazza li van demanar consell per organitzar el moviment a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia), aprofitant el moment per fer una visita a aquesta ciutat i a la qual seguirien moltes altres. El 3 de novembre de 1907 assistí al Congrés Sindicalista Revolucionari que se celebrà a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i on va ser nomenat membre del Comitè Nacional de Resistència. En aquesta època col·laborà en L'Internazionale i en L'Alleanza Libertaria. El 29 de març de 1908 presidí el Congrés Italià dels Obrers Sucrers que se celebrà a Bolonya. El 12 de maig d'aquell any va fer un encès discurs als vaguistes de les fàbriques de paper de Fabriano (Marques, Itàlia), al terme del qual el propietari de la factoria el demandà per difamació. A principis de 1909 va ser processat per la vaga promoguda el juny de l'any anterior per la Cambra del Treball d'Ancona en suport amb la lluita dels pagesos parmesans. El 23 de gener de 1910 intervingué en el Congrés Anarquista Interprovincial que se celebrà a Ancona. El 18 de maig de 1913 assistí a la conferència organitzada per Domenico Zavattero a Bolonya per a fer balanç de la seva polèmica amb Maria Rygier. Tota aquesta activitat llibertària va ser estretament vigilada per les autoritats. Entre 1913 i 1914 es posà a disposició d'Errico Malatesta i del moviment llibertari local per a reconstituir el CSS i donar vida al periòdic Volontà. Després de la «Setmana Roja» es perdé el seu rastre, però en 1924 una nota de la policia el registrà com a lector de Pensiero e Volontà. Durant la postguerra encarà prengué part activa en el moviment anarquista de la seva localitat. Rodolfo Felicioli va morir el 13 d'agost de 1964 a Ancona (Marques, Itàlia).

Rodolfo Felicioli (1870-1964)

***

Marino Grilli

- Marino Grilli: El 12 de gener de 1884 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Marino Bruto Armelino Grilli, conegut com Il Gobbo (El Geperut). Sos pares es deien Napoleone Grilli i Claudia Facchini. Segons algunes fonts ja residia a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) des de la infància, però segons fonts policíaques es traslladà a aquesta ciutat el 28 de maig de 1914. El 30 de gener de 1911 es casà amb Ida Cini a Bolonya. Es guanyà la vida fent de paleta i fou membre del grup anarquista«Emilio Covelli», creat a Bolonya el novembre de 1915 i que dos anys més tard prendrà el nom de «Fascio Libertario Bolognese» (FLB, Fascio Llibertari de Bolonya). Aquest grup va ser especialment actiu en la propaganda antimilitarista durant la Gran Guerra i molts dels seus membres van ser detinguts, empresonats o cridats a files, desertant alguns d'ells. Ell va ser reclutat i, per la seva propaganda anarquista dins de les casernes, castigat, fet pel qual va desertar. Detingut, va ser jutjat pel Tribunal Militar de Bolonya i condemnat a tres anys de reclusió. Aconseguí fugir-ne i es refugià a Suïssa. En 1919, gràcies a una amnistia, retornà a Itàlia, però s'exilià en 1923 a França. Fins al març de 1925 residí a Montreux (Vevey, Vaud, Suïssa), on treballà de tintorer en una bugaderia, i després s'establí al departament del Somme (Picardia, França), on regentà una tintoreria pel seu compte, però el negoci no reeixí i en 1927 va haver de tancar-lo. Després d'un temps a la regió parisenca, en 1931 establí definitivament a l'illa de Port-Cros, a prop de Toló (Provença, Occitània). Inscrit en el registre de la policia de fronteres, el gener de 1937 marxà cap a Catalunya i s'enrolà en els Serveis Auxiliars del Batalló«Garibaldi». El maig de 1938 va ser ingressat en un hospital de Badalona (Barcelonès, Catalunya)–altres fonts diuen de Mataró (Maresme, Catalunya)– i operat d'una otitis purulenta a l'oïda esquerra i d'una trepanació a l'apòfisi mastoide esquerra. L'octubre de 1938, probablement amb un comboi sanitari, passà a França i retornà de bell nou a Port-Cros. El 20 d'octubre de 1939 va ser detingut amb altres subversius a Toló i internat al camp de concentració de Vernet. El 25 de setembre de 1941 va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes i deportat a l'illa de Ventotene per quatre anys. Posteriorment va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on va ser alliberat gràcies a l'armistici del 8 de setembre de 1943. Marino Grilli va morir el 20 d'octubre de 1952 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Ruggero Chiarini i sa companya Francesca Albamonte (1917)

- Ruggero Chiarini: El 12 de gener de 1890 neix a Bagno a Ripoli (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ruggero Chiarini. Sos pares es deien Serafino Chiarini i Giuseppina Brosi. Després dels estudis primaris, es guanyà la vida fent de mecànic per a l'empresa Muzzi. Anarquista, ben igual que sos germans Bruno i Nello, en 1915 va ser cridat a files i enviat al front. Un cop llicenciat, participà activament en l'agitació obrera durant el «Bienni Roig» (1919-1920) al seu poble natal i a Florència (Toscana, Itàlia). El 21 de maig de 1921 va ser condemnat pel Tribunal de Florència a tres mesos de presó per tenir armes no registrades. Ben relacionat amb anarquistes i comunistes de diverses regions italianes, va ser processat per impedir la feina d'esquirols («atemptat contra la llibertat del treball»), però el 7 de novembre de 1921 va ser absolt. Detingut en dues ocasions com a mesura de «seguretat pública», a principis de 1923 es va traslladar a Palerm (Sicília), juntament amb sa companya, Francesca Albamonte, sos quatre infants i son germà Nello Chiarini, per evitar patir les accions violentes dels escamots feixistes. El maig de 1923 el seu domicili va ser escorcollat, acció durant la qual va expressar les seves idees subversives. A Palerm freqüentà destacats anarquistes, considerats «molt perillosos» per les autoritats, com ara Nino Napolitano, Gabriele Pappalardo i Paolo Schicchi, i formà part de la redacció del periòdicIl Vespro Anarchico, fins a finals de setembre de 1923, quan el periòdic va ser suprimit arran de la publicació d'alguns articles de Paolo Schicchi considerats delictius per la magistratura. L'octubre de 1923, amb Calogero Aronica Pontillo, Osvaldo Celani, Raffaele Frugis, Nino Guarisco, Nino Napolitano, Gabriele Pappalardo i Paolo Schicchi, llançà una subscripció pública per a equipar Il Vespro Anarchico amb una impremta pròpia, per deixar de banda qualsevol caràcter comercial del periòdic i poder publicar fullets i altres publicacions de propaganda. El 5 de gener de 1924 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Palerm, que el va descriure com una persona intel·ligent i familiar. El 7 de juny de 1926 es va traslladar a Porto Empedocle (Sicília) per motius laborals i el 26 de desembre d'aquell any va ser advertit formalment, segons la nova llei d'excepció de Seguretat Pública, que implicà l'abolició de totes les llibertats, i obligat a obtenir el carnet d'identitat. Inclòs en el llistat d'«elements perillosos per qüestions polítiques», durant la nit del 15 al 16 de gener de 1927 el seu domicili va ser escorcollat pel general Giovanni Maggiotto, prefecte d'Agrigent (Sicília), sense que es trobés res d'incriminable. Posteriorment es traslladà novament a Palerm. Ruggero Chiarini va morir el 31 de gener de 1930 a Palerm (Sicília). Els anarquistes italians exiliat a França obriren una subscripció per a sa companya i sos infants i les sumes recaptades van ser enviades a Palerm per Nello Chiarini, des de Marsella (Provença, Occitània), i per l'anarquista C. Vogt, des de Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Paraules de Lanti recopilades per Lucien Bannier

- Lucien Bannier: El 12 de gener de 1893 neix a Damvillers (Lorena, França) l'esperantista llibertari Lucien Bannier, també conegut com Lucien Banmer o pel seu nom en esperanto Lucio Banje'. Sos pares es deien François Jules Bannier, sastre, i Marie Harmant, coneguda com Eugénie, modista. Treballava al banc Comptoir National d'Escompte de Paris (CNEP). En 1906 aprengué l'esperanto en un curs que aparegué en el periòdic Le Petit Parisien, alhora que pertanyia a la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i mantenia una important correspondència amb esperantistes d'arreu del món. En 1913, durant el servei militar a Verdun, un oficial li donà permís per assistir al Congrés Mundial d'Esperanto que s'havia de celebrar l'agost de 1914 a París, però l'esclat de la Gran Guerra ho va impedir i hagué de lluitar quatres mesos als fronts fins que fou ferit en un braç. El 19 de gener de 1918 es casà al XX Districte de París amb l'empleada Suzanne Marguerite Chaudron. Aquest mateix any se celebrà un curs d'esperanto a París on conegué els anarcoesperantistes Eugène Lanti i Louis Glodeau. Sota la influència de la Revolució russa, participà en la secció comunista de laSecció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), però ben aviat quedà decebut del leninisme. A partir de 1921 fou el principal animador, amb Lanti i Glodeau, del grup esperantista revolucionari Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional), que agrupava obrers de totes les tendències (anarquistes, comunistes, ecologistes, pacifistes, sindicalistes, etc.), la seu del qual es trobava a Bellevilloise i que havia reemplaçat el grup Liberiga Stelo, que edità Le Travailleur Espérantiste. Organe mensuel de l'Union Espérantiste Ouvrière Française (1912-1914) i que reaparegué entre 1920 i 1937. L'agost de 1921 prengué part en el Congrés Internacional Esperantista de Praga. Va fer servir el pseudònim «Lucien Banmer» en l'Enciklopedio de Esperanto. Entre 1935 i 1968, amb només l'interval de la guerra, fou secretari general de la SAT. Entre el gener de 1946 i agost de 1948 fou el responsable de l'edició de la revista Sennaciulo. Lucien Bannier va morir el 20 de novembre de 1986 a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Benito Maldonado Serrano

- Benito Maldonado Serrano: El 12 de gener de 1893 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Benito Maldonado Serrano. Establert a Barcelona (Catalunya), milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri del Prat Vermell. El gener de 1913 va ser multat amb 75 pessetes per«blasfem» i el desembre de 1920 va ser detingut amb documents anarcosindicalistes i fulls clandestins. Participà activament, com a delegat de les comissions i dels comitès, en la vaga de lloguers de les «Cases Barates» de Can Tunis del barri barceloní d'Horta –ell vivia al número 505 del carrer 2– i en la perllongada vaga dels obrers contra la «Companyia Colindres» d'extraccions d'arenes del riu Llobregat. Fou un dels dinamitzadors del grup teatral de l'Ateneu Cultural de Defensa Obra del Prat Vermell de Barcelona. També va ser soci i pregoner de l'Organització Sanitària Obrera (OSO). Entre 1931 i 1933 col·laborà en Solidaridad Obrera sobre els temes dels lloguers, la vaga de les arenes i altres temes referents a la ciutat. El març de 1933 intervingué, amb Diego S. Asturiak, Domènech i altes, en el míting que organitzà la Federació Local de la (CNT sobre orientació sindical. Durant aquests anys republicans va ser empresonat en diferents ocasions, com ara l'estiu de 1933 i el 12 de juny de 1934 que va ser tancant governativament. Quan esclatà la Revolució de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari de la Barriada del Prat Vermell. Posteriorment lluità als fronts com a milicià en la «Columna Ortiz» i va ser ferit al front. Benito Maldonado Serrano va morir de caquèxia el 18 de novembre de 1961 a l'Hospital d'Infecciosos de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat.

***

José López Soriano

- José López Soriano: El 12 de gener de 1896 neix a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José López Soriano. El 20 de maig de 1911 va ser detingut, juntament amb son germà Pedro, per la Guàrdia Civil de Sorbas (Almeria, Andalusia, Espanya), per haver disparat contra Antonio Guerrero Rodríguez que resultà ferit lleugerament al coll; processat, va ser jutjat el 14 d'agost de 1912. Peó de paleta de professió, abans de la guerra civil milità en el Sindicat de la Construcció del barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en els combats als carrers de Barcelona i posteriorment marxà com a milicià cap el front d'Aragó. El 30 de gener de 1940 va ser detingut; jutjat el 14 de juliol de 1941 en consell de guerra, va ser condemnat el 6 de setembre de 1943 a dues penes de presó, una de 12 anys de reclusió temporal per «auxili a la rebel·lió» i altra de 17 anys, quatre mesos i un dia de reclusió menor i indemnització de 20.000 pessetes per la mort en una baralla del ferroviari Joaquim Minesa, i reclòs a diverses presons (Model de Barcelona, Alcalá de Henares, Guadalajara). L'abril de 1950 va ser posat en llibertat condicional a la penitenciaria d'El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

María Mateo Bruna

- María Mateo Bruna: El 12 de gener de 1902 neix a Torrijo del Campo (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista María Mateo Bruna. El 19 de juliol de 1936 participà en la construcció de barricades al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya), fornit els combatents i tenint cura dels ferits. Després passà a treballar a les cantines populars col·lectivitzades. En acabar la guerra passà a França i s'establí amb son company Miguel Alba Lozano, poeta confederal que col·laborà en Cenit (1991-1996), a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), militant sempre en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). María Mateo Bruna va morir el 22 de juliol de 1992 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Son germà Blas també va ser militant anarquista.

María Mateo Bruna (1902-1992)

Defuncions

Celso Ceretti

- Celso Ceretti: El 12 de gener de 1909 mor a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí, internacionalista anarquista i, després, polític socialista Celso Ceretti. Havia nascut el 23 de gener de 1844 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Ceretti i Maria Malagodi. Quan tenia 14 anys s'enrolà com a voluntari en l'expedició de Giuseppe Garibaldi a Sicília. Es convertí en un dels acòlits més propers a Garibaldi i serví d'enllaç entre aquest i el moviment obrer. En 1871 participà a París (França) en la defensa de República francesa i de la Comuna i aquest mateix any creà a Mirandola la Societat Anticatòlica Republicana (SAR). Fou un dels fundadors de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual va ser membre de la Comissió d'Estadística, i mantingué estrets contactes epistolars amb Mikhail Bakunin. Detingut per les seves activitats internacionalistes, l'11 de març de 1873, després de cinc mesos d'empresonament, va ser jutjat per«conspiració» i absolt. Aquest mateix any intentà, sense èxit, organitzar el II Congrés de la Internacional a Mirandola, però va ser prohibit per les autoritats. En 1876 dirigí l'expedició garibaldina de suport a la revolta contra la dominació turca primer a Hercegovina i després a Sèrbia, on demostrà la seva capacitat de comandament i el seu carisma de combatent. En 1886 fundà la Società dei Reduci Radicali (Societat dels Veterans Radicals). En 1888 patí un atemptat a ganivetades a París i l'ambaixada italiana acusà l'anarquista il·legalista Vittorio Pini de l'acció ja que determinats sectors del moviment anarquista estaven convençuts que Ceretti era un confident de la policia. En 1888 fundà i dirigí a Mirandola el periòdic socialista Il Sole dell'Avvenire (El Sol del Futur). En 1890 va ser el primer socialista en entrar en el Consell Municipal de Mirandola. Durant sa vida mantingué correspondència amb Giusseppe Garibaldi, Giussepe Mazzini, Mikhail Bakunin, Errico Malatesta i Andrea Costa, entre d'altres. En 2007 Franco Verri publicà la biografia Celso Ceretti. Garibaldino mirandolese.

***

Jules Erlebach

- Jules Erlebach: El 12 de gener de 1913 mor a París (França) l'anarquista individualista i sindicalista revolucionari Jules Charles Ignace Erlebach, a vagades citat Erlbach, conegut com Ducret. Havia nascut l'1 de febrer de 1881 a Friburg (Friburg, Suïssa). Era fill de Reynold Erlebach, petit industrial originari de Portalban (Friburg, Suïssa), per mor de les seves conviccions anarquistes, trencà amb sa família, i d'Emma Madelaine Ducrest. Membre del Cercle de Treballadors de Friburg, entre 1904 i 1908 fou un dels animadors, amb Jules Schneider, i secretari (1906), de la Unió Obrera (UO) d'aquesta ciutat, la qual reagrupava 640 membres en 12 sindicats i que s'adherí a la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR) durant dos anys. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari La Voix del Peuple, de Lausana (Vaud, Suïssa). L'estiu de 1908 marxà cap a París (França) i entrà en contacte amb els cercles anarcoindividualistes. A partir de juliol de 1911, sota el nom de Ducret (nom de la seva àvia materna), portà una petita llibreria, on també feia enquadernacions, situada al número 15 del passatge de Clichy, seu de la primera sèrie de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre (1911-1913), fundada per André Lorulot. Com que amb les entrades de la llibreria no tenia suficient per a viure, també treballà de dissenyador industrial en una fàbrica a Levallois-Perret (Illa de França, França), on guanyava 600 francs mensuals. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va ser declarat sospitós per la policia d'haver albergat entre octubre i desembre de 1911 Octave Garnier i d'encobrir les seves accions, fet pel qual va ser estretament vigilat. Acusat de no haver declarat la seva residència en tant que estranger, va perdre la seva feina de dissenyador. Entre octubre, reemplaçant Albert Labregère, i novembre de 1912 fou gerent del periòdic L'Anarchie i albergà l'anarquista il·legalista Léon Lacombe (Leontou), amb qui, segons la policia, hauria preparat l'atracament de l'1 de novembre de 1912 de l'Oficina de Correus de Bezons (Illa de França, França) i durant el qual el recaptador morí. Durant la nit del 8 al 9 de novembre de 1912 uns 400 membres de la Guàrdia de la Pau i un esquadró de la Guàrdia Republicana, pensant trobar-lo, encerclaren la seva llibreria per a efectuar-hi un escorcoll. El sastre anarquista italià Carlo Scalvini (Charles Scalvini), que s'allotjava a casa seva, va ser detingut, juntament amb altres tres persones, i després amollat. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 va ser segrestat per Léon Lacombe, aleshores buscat per les autoritats per nombroses accions il·legalistes i per assassinat, el qual estava convençut que Erlebach era un confident de la policia i que l'havia delatat. Després d'interrogar-lo durant la nit, el ferí greument d'un tret al coll. Internat a l'Hospital Bichat de París en un estat crític, després de ser interrogat pel jutge d'instrucció i de 42 dies d'agonia, Jules Erlebach va morir el 12 de gener de 1913 d'una congestió pulmonar produïda a resultes de la bala que tenia allotjada a l'esòfag; després d'una cerimònia religiosa a Nôtre-Dame, fou enterrat quatre dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Deixà esposa (Jeanne-Marie Clément) i un fill adoptat de cinc anys (Roger). L'escriptor Henry Poulaille, que havia estat iniciat en l'anarquisme per Erlebach, l'evoca en les seves novel·les i, una vegada, el cap de policia Xavier Guichard li va assegurar que les sospites de Lacombe eren absolutament infundades.

***

Pedro Augusto Motta

- Pedro Augusto Motta: El 12 de gener de 1926 mor a Saint-Georges-de-lOyapock (Guaiana Francesa) l'operari gràfic, periodista, anarcosindicalista i militant anarquista Pedro Augusto Motta. Havia nascut sobre la dècada dels noranta del segle XIX a Ceará (Brasil). Va començar la seva militància anarcosindicalista a Fortaleza (Ceará, Brasil) durant els anys vint lligat al sindicalisme en les arts gràfiques (Associació Gràfica de Ceará, Unió General de Treballadors i Federació dels Treballadors de Ceará). En 1921 col·laborà en O Combate de Fortaleza. Va ser corresponsal del periòdic A Voz do Graphico (1920-1922) de Fortaleza, una de les publicacions més importants del sindicalisme revolucionari del nord-est brasiler, signant molt d'articles amb pseudònims. Atret per la puixança de l'anarcosindicalisme del sud de Brasil es va instal·la a São Paulo (São Paulo, Brasil), on participà activament en el Centre Llibertari «Terra Livre». A partir de 1923 va esdevenir corresponsal del periòdic A Plebe, on va escriure regularment articles sobre Ceará. En aquests anys van començar els debats entre anarquistes i comunistes i ell va mantenir una forta posició crítica contra l'autoritarisme leninista, divulgant en A Plebe textos d'Emma Goldman i signant articles de crítica a la dictadura del Partit comunista i a les posicions dels exanarquistes brasilers, com Astrogildo Pereira, que s'havien convertit en adeptes del leninisme. En aquesta època va publicar un llibre de poesia social titulat Verbo de Fogo. Durant les lluites contra el govern de Artur Bernardes va ser un dels militants que va signar el document «Moció dels militants obrers al Comitè de Forces Revolucionàries», on els militants anarcosindicalistes i anarquistes presentaven les seves reivindicacions al grup militar que s'havia aixecat a São Paulo. Un cop establert el règim militar i derrotada la resistència obrera, el periòdic A Plebe va ser tancat i diversos militants, entre ells Pedro Motta, van ser detinguts i enviats presos a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). A finals de 1924, arran de la Revolució Paulista i la repressió que es desencadenà, va ser deportat al camp de concentració de la Colònia Militar de Clevelândia do Norte (Oipoque, Amapá, Brasil), conegut com l'«Inferno Verde», juntament amb centenars d'altres militats obrers, anarquistes i comunistes. En 1926 va aconseguir fugir a la Guaiana Francesa, però va morir a conseqüència dels maltractaments, de les condiciones insalubres i de la mancança de medicines resultants de la seva deportació a Oiapoque.

***

Cosimo Pirozzo

- Cosimo Pirozzo: El 12 de gener de 1937 mor a Bicién (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Cosimo Cosma Damiano Pirozzo. Havia nascut el 4 d'agost de 1912 a Rosarno (Calàbria, Itàlia). De família benestant, sos pares foren Bruno Pirozzo i Giovanna Amoroso. Els seus li deien Cosmo. Estudià a l'institut de Nicotera i aconseguí graduar-se en llengües clàssiques a Reggio Calabria. Més tard es va matricular a la Facultat de Lletres de la Universitat de Messina. En 1934 demanà inscriure's en el Partit Nacional Feixista, obtenint el carnet el 12 de gener de 1935; però en 1936 un informe anònim dirigit al prefecte posa en dubte la seva «qualitat moral», ja que es relaciona sovint amb la classe obrera i els pagesos analfabets. En aquesta època marxà a Torí i es va inscriure a la Facultat de Lletres assistint als cursos de filosofia. En aquesta ciutat començà a freqüentar els cercles anarquistes i la policia feixista sempre el té sota vigilància. En 1936 abandonà clandestinament Itàlia i a través de Ventimiglia passà a França, on fou ajudat pel Socors Roig Internacional. El 20 de novembre de 1936 el Ministeri de l'Interior italià demana la captura de l'«anarquista Pirozzo», per subversiu i per infiltrat en el Partit feixista. Aquest mateix any, s'inscriu amb el grup de voluntaris de les Joventuts Comunistes Franceses que surt per lluitar en la guerra d'Espanya. Formarà part de la primera brigada de la «Columna Italiana Rosselli», juntament amb anarquistes, republicans, alguns socialistes i un grup de militants de«Giustizia e Libertà», el moviment dirigit per Carlo Rosselli. En aquesta conjuntura farà amistat amb Umberto Marzocchi, Camillo Berneri i Francesco Barbieri. El novembre de 1936 fou assignat a una companyia anarquista que tenia per missió defensar una posició estratègica a la ciutat d'Osca. El 12 de gener de 1937 un escamot de milicians treballava en les obres de reparació d'una carretera a prop de Bicién, a pocs quilòmetres d'Osca, i durant aquestes tasques un projectil de fragmentació fereix greument el calabrès Luigi Tallarico. Malgrat que els bombardeigs continuen, Pirozzo intenta socórrer el ferit i portar-lo a resguard. Un cop portà a la tenda de campanya que feia d'infermeria Tallarico, Pirozzo fou abatut per la metralla d'una nova explosió. Tallarico aconseguí salvar la vida. La commoció per la mort de Pirozzo fou immensa i al seu funeral assistí la «Columna Italiana Rosselli» completa, a més de gent de Bicién i d'Osca. Comentaristes han apuntat que aquest incident inspirà l'escena del funeral de la pel·lícula Land and Freedom (1995) de Ken Loach. A Rosarno un carrer porta el seu nom.

***

Mariano Viñuales Fariñas

- Mariano Viñuales Fariñas: El 12 de gener de 1955 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el periodista, escriptor i poeta anarquista i anarcosindicalista Mariano Viñuales Fariñas. Havia nascut l'abril de 1900 a Madrid (Espanya), en una família oriünda de Loporzano (Osca, Aragó, Espanya). Orfe des de molt infant, visqué a Galícia amb sa tia Dominga. Posteriorment, després d'abandonar el seminari d'El Escorial (Madrid, Espanya) i la carrera sacerdotal –conegué el llatí i la literatura grecollatina– a la qual sa família li havia destinat, treballà dos anys en una mina. Anarquista convençut, en 1921, en plena guerra del Marroc, va ser empresonat per insubmissió al reclutament i posteriorment destinat a les quadres del Regiment de Llancers del Rei. Després d'anar i venir per presons i comissaries de Vigilància, s'establí a Bilbao (Biscaia, País Basc), fins que va ser interceptat per la policia. Quan la instauració de la II República espanyola s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on participà en moviments socials i activitats anarquistes. Durant els anys de la II República espanyola obtingué un cert prestigi com a divulgador i periodista. En 1935 publicà el fullet Los horrores de la guerra aeroquímica. La ciencia al servicio de la barbarie i l'any següent col·laborà en diverses publicacions llibertàries (Biofilia,Más Lejos i Solidaridad Obrera). En 1936, en plena guerra civil, s'integrà com a «auxiliar no lletrat» en l'Oficina Jurídica de Barcelona, dirigida per Eduardo Barriobero y Herrán, i en 1937, després de la seva dissolució, fou fiscal dels Tribunals Populars catalans. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus, però deixà, al seu domicili de Tona (Osona, Catalunya), sa companya Pilar i sos infants Mariano, José i Ariel. L'octubre de 1939 aconseguí embarcar, al port de Saint-Nazaire (País del Loira, França), a bord d'El Frandre rumb cap a Ciudad Trujillo, actual Santo Domingo (República Dominicana), on arribà el 7 de novembre. Va ser enviat a treballar a la Colònia Agrícola «San Rafael» d'El Llano, a prop de Las Matas de Farfán (San Juan, República Dominicana), amb l'anarquista Fidel Miró Solanes, l'exdiputat socialista Luis Romero Solano i altres companys exiliats (Aurelio Abid, L. Cabrera, Guillermo González, José González, José Jiménez Millares, Joaquín Martínez,Ángel G. Roldán, Alfredo G. Roldán, José G. Roldán, etc.), i exercí tasques docents. En aquesta època col·laborà en la revistaHogar. Finalment s'establí a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Lligat al grup «Estudios Sociales» de Mèxic, col·laborà en el seu òrgan d'expressió Humanidad (1942). Afecte al sector«col·laboracionista», el 13 de gener de 1945 es pronuncià a favor de la formació d'un «programa mínim de govern». Membre de la Delegació General de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Mèxic, en 1945 participà en la sevaúltima junta,  encapçalada per Juan Gallego Crespo. Posteriorment es reintegra en la CNT «ortodoxa» i col·labora en la seva premsa. Es guanyava la vida fent de corrector i de traductor. Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Cenit,CNT, CNT de Toledo, Criticón,Cultura Proletaria, Humanidad,Inquietudes, Luz y Fuerza, Mediterrani, Nuevo Aragón,La Revista Blanca, Tierra y Libertad, etc. És autor de tres llibres, Blanquito (1943, relats autobiogràfics amb pròleg de Benjamín Jarnés, reeditats en 1946 a França sota el títol Blanquito. A los niños dominicanos sin hogar, hermanos de Chilico, i adaptats en 2013 al còmic amb dibuixos de José Antonio Ávila Herrero), Titín y los perros (1944, amb pròleg de A. Almarza y Herranz) i Frente a la Cruz del Sur. Selección poética (1947, amb pròleg de R. Sancho Granados). Deixà nombroses obres inèdites i inconcluses, com ara una selecció de poesies i Mi tía Dominga. Mariano Viñuales Fariñas va morir el 12 de gener de 1955 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) d'una angina de pit i fou enterrat l'endemà.

Mariano Viñuales Fariñas (1900-1955)

***

Necrològica de Vicente Granero Gimeno apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 d'abril de 1977

- Vicente Granero Gimeno: El 12 de gener de 1977 mor a Agde (Llenguadoc, Occitània) l'anarconsindicalista Vicente Granero Gimeno. Havia nascut el 27 de gener de 1907 a Xella (Canal de Navarrés, País Valencià). Sos pares es deien Vicente Granero i María Gimeno. Quan era un infant sa família es traslladà a Barcelona (Catalunya). A començament de la dècada dels vint ja participava en el moviment anarquista i sembla que amb 16 anys ja estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Paleta de professió, cap el 1926 començà a militar en el clandestí Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona i va ser nomenat en diverses ocasions delegat de personal, patint sempre el boicot de la patronal i les seves llistes negres. De cultura autodidacta, fou un apassionat de la lectura i era assidu de la Biblioteca de l'Escola Industrial de Barcelona. Durant quatre anys presidí l'Ateneu Cultural«Amanecer» del barri barceloní de Les Corts i tingué aficions poètiques. Quan la insurrecció de Jaca de desembre de 1930, va ser detingut per participar en la vaga general a Barcelona i tancat a la presó Model. Arran de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat secretari del Comitè Revolucionari de Les Corts; entre agost d'aquest any i maig de 1937 en fou segon secretari i a partir d'aquesta data exercí de tresorer del Comitè de Relacions de la Indústria Col·lectivitzada de l'Edificació, de la Fusta i de la Decoració de Catalunya. El maig de 1937 lluità contra la reacció estalinista. En 1938 assistí a un Ple Nacional de Federacions d'Indústria, estructura orgànica que defensà, i l'agost d'aquell any marxà cap el front incorporat en el XX Batalló d'Enginyers. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració. Instal·lat a Besiers, treballà de paleta i va contreure la malaltia del ciment, que el va enllitar molts d'anys. En aquests anys d'exili milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i ocupà diferents càrrecs orgànics. Entre 1960 i 1962 presidí la colònia espanyola de Besiers (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Trinidad Bort. Vicente Granero Gimeno va morir el 12 de gener –algunes fonts citen erròniament el 14 de gener– de 1977 al seu domicili d'Agde (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Sa Pobla (Albopàs) Records dels anys 10 i 20 (XV) - Premonició de guerra civil - (un petits tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

En Ros, el moix, instal·lat a un racó de la biblioteca, ens mira com qui veu fantasmes. Possiblement es demana a què ve tant d’enrenou a unes hores en què ell regna, senyor de les cambres i passadissos de la vicaria. Ni el ca, en Negre, s’atreveix a penetrar en els seus dominis i resta, amb mirada trista, allargassat sota les parres del jardí, esperant la benvolença d’en Ros perquè li permeti tornar al meu costat. En Ros mou la coa nerviós, tot observant amb cara de prunes agres l’espectacle que oferim. De tant en tant es gira nerviós en el racó dels prestatges i mira cap a una altra banda amb gest de menyspreu total. (Miquel López Crespí)

A la saleta on rep les visites s’ha fet un silenci espès.

En Ros, el moix, instal·lat a un racó de la biblioteca, ens mira com qui veu fantasmes. Possiblement es demana a què ve tant d’enrenou a unes hores en què ell regna, senyor de les cambres i passadissos de la vicaria. Ni el ca, en Negre, s’atreveix a penetrar en els seus dominis i resta, amb mirada trista, allargassat sota les parres del jardí, esperant la benvolença d’en Ros perquè li permeti tornar al meu costat. En Ros mou la coa nerviós, tot observant amb cara de prunes agres l’espectacle que oferim. De tant en tant es gira nerviós en el racó dels prestatges i mira cap a una altra banda amb gest de menyspreu total.

Fa molt d’anys que tenc en Ros a casa. Per a mi és un personatge imprescindible de la meva vida quotidiana. Encara record com si fos ara mateix el dia que, després de missa primera, el vaig trobar abandonat pel carrer, petitet, miolant com un desesperat. Mai no vaig saber qui el va abandonar, per quins motius el llevaren del costat de la mare i el volgueren matar de manera cruel. Em desespera la manca d’humanitat amb els animals. Molts pagesos només en tenen cura si els serveixen per alguna feina concreta: els cavalls per llaurar i portar la feina pesada del camp, el cans són útils per caçar, servar les propietats, els moixos per caçar ratolins... Són poques les persones que els estimen per si mateixos, com a animalons de companyia o bèsties que suporten el pes feixuc de les feines del camp. Hi ha res més trist que veure com un cavall, que ha estat la columna vertebral del pagès, en envellir és venut per quatre rals per a morir a la plaça de braus o esser enviat al carnisser per fer-ne carn per als més pobres?

I això que el patró d'Albopàs és sant Antoni, el protector dels animals! Quan per la festa del sant beneesc les someres, cavalls, porcs, cans, moixos i tota mena de bèsties que em porten davant l’església, pens en la hipocresia de tants albopassins. Per desgràcia, als homes encara els manquen molts d’anys per a arribar a ser cristians dignes, amants els uns dels altres i dels animalons que ens acompanyen mentre dura la nostra curta vida sobre la terra.

Na Catalina i jo suràrem en Ros com si fos un nin petit donant-li la llet a la boca fins que es va veure amb forces per a menjar. Li va costar mesos recuperar-se de l’abandó que havia patit. Però a poc a poc va anar engreixant, enfortint els músculs tan àgils, i, indubtablement, en poc temps es va fer l’amo i senyor de la casa. Quan tenia gana o volia que li canviàs l’aigua del plat compareixia al despatx i amb un parell de miulos i fregant-se a la sotana m’indicava el que volia. Si no feies la seva santa voluntat no et deixava en pau ni per un moment i gemegava fins aconseguir els seus propòsits. Després, satisfetes les seves necessitats, s’instal·lava en el lloc que trobava més còmode i em mirava fins que li entrava la son.

En d’altres moments, i encara és ben igual que quan era més petit, li entrava un curiós sentiment d’amistat i compareixia xalest al lloc on jo estava llegint, pegava un salt àgil fins damunt la taula i s’apropava al que feia indicant-me amb els seus gests que era hora d’acaronar-li l’esquena.

No hi havia més remei que deixar el que feia i estar amb ell una estona fent-li moixonies. Confiat, s’ajeia panxa enlaire perquè el gratàs arreu. Només em deixava en pau després d’una bona estona. Altra volta, satisfet, s’instal·lava en un indret de la sala des d’on, com de costum, pogués seguir cada un dels meus moviments.

Avui, en Ros no està gaire content amb la inesperada tropa de visitants que han comparegut per la vicaria. Ben segur que troba que envaeixen casa seva, l’indret on d’ençà fa tants d’anys regna com a senyor absolut.

Hem estat bona estona en silenci. Potser és efecte del debat acalorat o de les herbes dolces i l’anís que na Catalina ha anat servint mentre els presents, enllepolits, s’engolien la xocolata amb ensaïmades i pastissos.

Maria Antònia Salvà és la primera que es deixondeix i contínua la conversa, com si el temps no s’hagués aturat en una hora determinada del rellotge.

Lentament, el rellotge de paret desgrana les dotze campanades del migdia. Mossèn Antoni Maria Alcover es treu un petit llibre d’oracions i comença una pregària a la Verge Maria.

--No oblidem les obligacions –murmura, amb veu pausada i tranquil·la--. Resem el parenostre i tres avemaries. Que Déu nostre Senyor ens il·lumini i doni llum als nostres governants.

Resam en silenci. És el moment en què el so potent de les campanes de l’església coincideix amb les del rellotge de la sala gran, a l’entrada. “El temps passa inexorablement”, pens, alhora que faig el senyal de la creu com a signe visible que he acabat les oracions.

De la cuina estant se sent el soroll de na Catalina fregant plats i tasses. Not que fa un renou provocatiu, com si volgués dir que ja n’hi ha prou de xerrameca i és hora que la gent marxi. Intuesc que tantes hores de parlar ininterrompudament l’han cansada. Ella no està acostumada a veure tanta gent pasturant per casa. En determinats moments compareix per a emportar-se els cendrers, netejar la tauleta, servir novament tassons d’aigua fresca de la cisterna. Ho fa provocativament, indicant amb cada gest que seria hora de plegar, que ja hem parlat massa i tanmateix no hem solucionat res.

La primera a intervenir novament és la poetessa de Llucmajor. Com si retornàs d’un llarg viatge, d’un somni ple de randes i floretes de sa marjal, s’aixeca uns moments per escodrinyar en els prestatges de la meva biblioteca.

--Joan, tens llibres introbables –afirma, alhora que em mostra el Compendio de la historia general de la Iglesia, del dominic F. M. Amado--.

--Una edició de 1849! –continua, expressant la seva admiració--. Joan, no pot ser que no m’informis per carta de totes les troballes que fas per les llibreries de vell! Ja saps que vaig poc per Palma. M’hauries de tenir assabentada del que compres. A vegades acab els llibres que tenc a la tauleta de nit i estic dies sense poder llegir res del que m’interessa vertaderament.

Torna posar el llibre al seu lloc i s’asseu altra volta al sofà.

--Jo tenc esperances amb el canvi de situació.

Mira els presents i afegeix, convençuda:

--Pitjor del que hem patit fins ara no pot anar. Almanco els revoltosos veuran que no poden fer el que volen, que hi ha una autoritat, un poder que sap posar ordre enmig de l’anarquia regnant. Parlament, partits polítics, sindicats, cases del poble, assalts a les esglésies i convents, les tropes que no volien anar a l’Àfrica a defensar la pàtria, les peixateres sublevades, els jornalers cada vegada més propers als demagogs que els prometen el paradís damunt la terra! No podíem anar de cap de les maneres!

Na Catalina li serveix novament una copeta d’anís que Maria Antònia Salvà es beu com si fos aigua.

--A s’Allapassa s’ha notat el canvi provocat pel l’avenç dels temps moderns. S’hi respira un ambient diferent. Producte de les lectures prohibides a les païsses? No ho sé. Però els missatges et miren de forma com mai no ho havien fet. Tot ha mudat. Llauradors, el formiguer, l’oguer, els pastors del bestiar de llana, el garriguer, el moliner, fins i tot les criades!, ja no van tant a missa com era el costum d’ençà feia generacions. Jo no ho puc controlar tot, i sovint, quan deman informació als servents de més confiança, aquests m’enganen i em diuen que es fa com en el passat. Però no és així. He notat com a l’hora del rosari, a sol post, en lloc d’estat concentrats en l’oració, només mouen els llavis volent fer-me creure que resen de cor. Però els veig la mirada tèrbola, lluny del recolliment que era habitual en temps dels meus pares.

--Bé. El què vostè explica passa arreu --intervé l’amo Joan Siurell, el propietari de la ferreria més important d’Albopàs--. Darrerament he tengut greus problemes amb els empleats i n’he hagut de treure un parell al carrer. S’havien atrevit a demanar més sou sense apreciar el que significa tenir un jornal segur cada setmana! L’egoisme campa arreu! Una cosa mai vista abans.

--Què em direu que no conegui en la pròpia carn! –assenyala Maria Antònia Salvà--. Encara no puc entendre com hi ha tant de vici i egoisme particular entre gent que hauria de besar-nos els peus, la terra que trepitjam! Què farien jornalers i missatges sense els senyors de les possessions? M’ho voleu explicar? En lloc de pensar en la salvació eterna, només esperen l’arribada del diumenge per a marxar al poble. Nosaltres els pagam religiosament, per sant Miquel, el 29 de setembre. I si qualcú, durant l’any, necessita uns diners per alguna necessitat especial, sempre té un avançament que posteriorment els és descomptat del jornal. No cal dir que els millors missatges, els millors treballadors, són premiats amb un pa gran per portar a les famílies i jo mateixa m’encarreg de cercar roba de segona mà en bon estat perquè sempre vagin vestits com a persones dignes. Res d’espellissats, de missatges que, descalços i amb roba espanyada, fan mal als ulls, donen una impressió de pobresa i misèria als visitants!

Maria Antònia Salvà no diu cap mentida. Jo mateix ho vaig poder constatar a les passades festes de Nadal quan em convidà per dir-hi missa a s’Allapassa. Tota una cerimònia, el lliurament de regals als més feiners de la possessió. Amb les seves mans va lliurar a cada missatge un o dons pans de blat (segons la feina feta), un pa de xeixa, una coca bamba i una pesada de carn. A les criades els va donar, a més, una coca de torró i un paquetet de neules.

Tant de despreniment cap els treballadors no es veu a gaire possessions de les que conec!

El jove Miquel Crespí Pons de Can Verdera, que ha estat molt de temps escoltant amb atenció les intervencions dels tertulians, em fa senyes amb la mà, com si fos en una assemblea. Entenc que vol parlar i li faig un gest confirmant que por dir el que vulgui. Estam entre amics. I a més m’interessa molt saber la seva opinió sobre els esdeveniments que en aquests moments commouen Espanya. En Miquel és un home que promet. Tothom, quan es parla d’ell, ja el veu com a batle d’Albopàs. Des d’un conservadorisme ben entès sap albirar el futur més que molts dels que ja som homes d’edat. Sentint-lo he comprès com a vegades cal canviar alguna cosa per aconseguir que no mudi res de l’essencial. Mossèn Antoni Maria Alcover, Maria Antònia Salvà, són gent pastada amb elements d’una altra època, qui sap si ja periclitada per la història. Jo mateix em trob sovint ancorat en un passat llunyà, albirant una Espanya pretèrita que potser tan sols existeix en la nostra imaginació.

--No vull dir que no teniu part de raó en algunes de les afirmacions que heu fet avui --diu Miquel Verdera--. Sí, estic summament d’acord que era necessari un canvi radical en la nostra societat. L’acció valenta i decidida del general Miguel Primo de Rivera em fa intuir que anam per bon camí, no ho dubt. I som decidit a organitzar el suport al general a Albopàs, a crear una agrupació que defensi les idees que ha expressat en el comunicat que confirma la decisió de suprimir els partits i el Parlament. Ara bé, aquest gran moviment nacional de regeneració no s’ha de fer per tornar endarrere, per anar com els crancs cercant solament la consolidació de les velles estructures caciquils espanyoles. Que peresquin els partits si aquests, amb les seves constants lluites internes, no han sabut donar resposta als desafiaments que se’ns presenten. Però no oblidem que tenim un futur pel davant i que l’hem de saber aprofitar.

Els meus hostes escolten en silenci. Mossèn Antoni Maria Alcover es remou, inquiet, al seu seient, com si pensàs que les recomanacions van adreçades a la seva persona.

--És molt millor donar suport a uns anys de manca de llibertats que no enfrontar-nos amb una cruel guerra civil.

Els presents el miren amb posat de preocupació. Maria Antònia Salvà, com si hagués estat sacsejada per un llamp, exclama, atemorida: Ai, Senyor, una guerra civil no! Tantes morts! No em puc imaginar Mallorca com si fos l’actual Rússia bolxevic o tornàssim al temps atziacs de les Germanies!

--Hem de parlar amb claredat. Aquest moviment té un significat precís: acabar amb l’anarquia. I per finir amb la prepotència dels anarquistes potser serà necessari pactar una treva amb els socialistes de Largo Caballero.

--Pactar amb els socialistes? –exclama amb veu sonora mossèn Alcover--. Això mai! Primer la mort! El socialisme és l’antesala del comunisme. O no veieu el que està passant a Rússia?

--Precisament per això mateix ho dic. Rússia és l’exemple que cal evitar. O no heu pensat que possiblement és la manca de visió, voler aferrar-se a situacions sobrepassades per la història, el que ha portat al triomf de Lenin al vast imperi dels tsars? Els que pensen que una dictadura provisional com la del general és perniciosa van ben errats. És precisament el camí indispensable per, lluny de vagues i manifestacions, poder emprendre un camí de modernització de les velles estructures de l’estat espanyol, massa enfonsat en el fang de mil corrupcions i baralles sense sentit.

Sí, pens que té raó. És precisament l’actual manca de llibertat la que ens pot portar a un progrés inimaginable. Aquest jove prometedor sap el que es diu. Aprofitar uns anys de pau per aprofundir en unes lleis que, dins d’un ordre, afavoreixen els treballadors. Consolidar els sindicats catòlics, donar crèdits als empresaris, acabar amb l’atur que és la font de què es nodreix la demagògia dissolvent de les sectes satàniques que coneixem. Amb feina, un jornal segur, un mínim de seguretat per a la vellesa, les revolucions poden passar a la història, quedar com a un somni de quatre fantasiosos a qui ningú no fa cas.

El dia ha passat quasi sense adonar-nos-en.

A poc a poc tothom ha anat marxant. Llorenç Riber ha estat el primer a dir al seu cotxer que prepari la tartana per tornar a Campanet.

Tots sortim a dir-li adéu. Veure’l és com contemplar un paisatge poderós. Porta marcada en el rostre la força tel·lúrica del nostre poble, l’empremta gegantina de Ramon Llull. La bellesa que desprenen els seus versos té l’alè de la divinitat. Crea mons fantàstics amb la paraula. Domina la nostra llengua talment un pagès coneix els secrets de conrear la terra.

--No he parlat gaire perquè, ja ho sabeu, d’ençà la Setmana Tràgica em som escaldat en tot el fa que fa referència a la humanitat, en el futur dels homes. Però he sentit les vostres paraules tan assenyades amb summa atenció i podeu comptar amb el meu suport en tot el que sigui engrandir la pàtria, consolidar la nostra cultura i tradicions. A mí tan sols em resta la ploma i la paraula i, us ho promet, en aquest sentit mai no defalliré; estaré sempre al costat vostre.

Ens acomiadam igualment de la senyora de s’Allapassa, que, abans de marxar amb la galera que l’ha venguda a cercar, m’ofereix un plec amb amb els seus poemes més recents.

--Per a tu, Joan –em diu, amatent--. No solament has de llegir els teus vells llibrots. Un poc de poesia ajuda a sentir-te més bé. Per a mi, escriure és com prendre una metzina miraculosa. Em manté viva, en forma, lliure de preocupacions. No hi ha res com la bellesa sublim de la nostra terra: la flaire de les flors, les cançons de les pagesetes, una glosa ben dita. Fins i tot en un dia ennuvolat podem entreveure la presència del senyor que ens ha donat el millor regal que ens podria oferir: la pau del pla i les muntanyes, el murmuri de les abelles, el concert dels ocells de bon matí, quan vénen fins a la finestra per ajudar-te a despertar...

Reflexion per uns moments mentre em vaig acomiadant dels visitants. Sí, potser el general Miguel Primo de Rivera ens pot salvar d’una guerra fratricida. Són molts els núvols, els mals presagis que s’han anat acumulant durant tots aquests anys a Espanya.

És evident que ens manca una visió més encertada del món, de la crua realitat que ens envolta. En què devem haver errat predicant tan sols amor al proïsme i resignació? Només amb oracions es pot aturar la fam? Amb quatre almoines als pobres? El batle, les digníssimes autoritats que ens governen, fan caritat, ho sé. Cada temporada manen matar un porc o unes ovelles i reparteixen la carn entre els més necessitats. En altres ocasions, les Filles de Maria, els membres de la Congregació, es reuneixen, cerquen el pa sobrer de les cases riques i van a les cases dels més desgraciats a repartir-lo. Sovint pa dur, però que és extremament útil per a fer sopes amb unes fulles de col.

Però bastaran aquestes lloables accions per aturar el vendaval que s’endevina? Els poemes de Llorenç Riber i Maria Antònia Salvà, la recerca de rondalles i mots de la nostra llengua que fa incansablement mossèn Antoni Maria Alcover, els meus sermons des de la trona... són suficients per evitar que s’escampi la flama de l’odi i la venjança que, com un núvol sinistre, igual que a Rússia, amenaça d’acabar amb la civilització?

A vegades, no tenc gaire esperances.

De espaldas a un mercado editorial plagado de bestsellers y libros de autoayuda que se venden a la misma velocidad con la que se olvidan, muy bien editado por la editorial mallorquina Sloper, Gabriel Bertotti acaba de publicar Historia de Los Angeles.

Un nuevo libro que con valentía, sin prejuicios y con un estilo que ya le es propio, trata de aventuras ausentes, historias inconclusas, y como no podía ser de otra manera, también sobre cine y literatura, siguiendo la línea conceptual de Margen Crítico y Margen Cínico, sus dos trabajos anteriores editados por Món de Llibres.

A riesgo de quedarse solo, pero confiado en aquello que decía Cortázar, Gabriel Bertotti escribe para un lector activo, “un antagonista fraternal”, que de alguna manera – sin ser elegido de antemano por el autor- se convierte en un hermano, participa y lucha con el escritor en el trabajo de creación de la obra.

En virtud de una larga amistad con Gabriel tuve el privilegio como lector de comentar, por así decirlo, en tiempo real, la lectura de este libro con el autor. Toda una experiencia, donde, con mucha alegría y no pocas coincidencias, terminé de convencerme, y esto también se lo debemos a Cortázar, que la manera de leer un libro hace del mismo libro muchos otros libros. Algunos escritores, muy pocos, obran el prodigio de escribir un libro diferente al que hemos leído. Este es uno de ellos. Con qué intención ha sido escrito, cómo el aedo templa la cítara antes de cantar la epopeya, mejor que yo, lo dice en el prólogo Conejo Wilson.

Historia de Los Angeles está compuesto por un conjunto de ocho relatos independientes y de una novela breve que lleva el mismo título del libro.

Los críticos han clasificado a este libro, sobre todo a la novela corta, como un juego metaliterario-palabra que a mí también produce escozor-; pero, cabe señalar aquí, otra vuelta de tuerca, porque si bien el cine siempre se ha nutrido de la literatura, en este caso, igual que en Margen Cínico, es la literatura la que se alimenta del cine:

Bertotti se apodera de Faulkner y Chandler, su prosa es un calco, todas las voces son la misma; igual que a Lázaro, los revive, los convierte en personajes de ficción y, jugando con la posibilidad de que se hubieran conocido, los encierra en un sucucho de los viejos estudios de donde no quieren, o no los dejan salir. Las viejas glorias de la literatura americana hablan y beben sin parar: no sabría decirles si esto es metaliteratura, esto es Niebla en Hollywood. Un sentido homenaje, carente de solemnidad y medallas, pero lleno de ternura y respeto, a dos grandes escritores que tanto han influido en la obra de Gabriel.

Como si esto fuera poco, Bertotti toma prestadas escenas míticas del cine bélico americano y las incorpora en el relato, ordenándolas, conforme a los personajes, o bien a como se le da la gana. Por ejemplo, en El Invitado, un relato que sucede en Vietnam, el taciturno Capitán Willard, de Apocalypse Now, le pone una pistola en la cabeza al Cabo Bufón, de Full Metal Jacket, “marine y corresponsal de guerra en Barras y Estrellas”. Un juego tan osado e inesperado como arriesgado, que sorprende, divierte y conmueve a quien ama a los libros y al cine sin alejarse ni por un segundo del rigor de la trama ni perder el sentido que Bertotti ha querido darle al relato. Pues, yo no sé cómo lo hace, pero lo hace…No hemos venido aquí para descubrir las trampas del mago, sino a disfrutar del espectáculo, y al que me hable de plagio lo espero en la esquina…

Con todo respeto, jugando al mismo juego, de los demás relatos puede decirse que Fuego en Kokoro, parece haber sido escrito ebrio, con Albert Finney bajo el volcán de Malcolm Lowry.Para acabar con la soledad, errante por el desierto de Travis, compartiendo aquel silencio loco, autista, de Pascal Quignard. Cosas que no le dije a ella, también podría llamarse “Cosas que no le dije a Juliette Binoche” o“Malasangre en Buenos Aires”, y me recordó aquel infierno tan temido por Onetti. EnLa Balada del vagabundo, el narrador parece haberse perdido en algún laberinto de Borges, pero lo acompaña el mismo ángel que a James Stewart le salvó la vida en Qué bello es vivir. Salir afuera, muy cerca de Kafka, el personaje se mira en los mismos espejos donde se acicala la dama de Shangai. Agua de vida, fragmentos de novela negra en estado puro, mariposas de bar sin Mickey Rourke.

Además de pedir disculpas por mis ocurrencias, también debo decir que todos los relatos han sido escritos bajo el hilo conductor del amor, porque, aunque se puede escribir con la impunidad que a los escritores otorga la ficción, así como no se puede vivir sin amor, no se puede escribir sin amor.

De la novela corta, compartiendo los elogios que ya han dicho otros lectores, diremos que es una obra en sí misma, una joya literaria escrita con la prosa, la acción, los detalles, y la elegancia de las mejores novelas clásicas del género negro; que es todo un acierto la voz femenina que narra la historia; que el desenlace de la trama no es menos importante que lo que se cuenta; y que por momentos uno no sabe si está leyendo Historia de Los Angeles o viendo en el cine El Crepúsculo de los dioses, a Gloria Swanson escribiendo su vida en una libreta. Más que un homenaje a Dashiell Hammett, a Scott Fitzgerald, al cine y al mundo del cine, esta novela es el guion perfecto para una película que cualquier director, amante del cine y millonario, ya debería estar filmando.

Sin más citas ni disculpas, con el mayor entusiasmo recomiendo este libro a todos mis amigos y a todos aquellos lectores que todavía creen en la magia del cine y la literatura.

Alex Armega

Gabriel Janer Manila analitza les darreres novel·les de Miquel López Crespí - Les novel·les Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle) – Novel·lar el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca -

Per Miquel López Crespí, escriptor

Probablement és la seva millor novel·la. Edicions el Tall acaba de publicar Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, un text que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi d’entendre certs paisatges morals de la història de l’illa de Mallorca durant els últims anys del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves –uns joves- que s’atrevien a somiar un món diferent del que suportaven, una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves, treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social, capgirar la vida. I varen creure que era possible. (Gabriel Janer Manila)

Abans d’escriure Allò que el vent no s’endugué (El Tall Editorial) i Joc d’escacs (Llibres del Segle) havia novel·lat la Mallorca republicana i la postguerra a l’obra L´Amagatall, que guanyà el Premi de Narrativa Miquel Àngel Riera. També m’havien interessat els universos de George Sand i Frédéric Chopin. Recordeu El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors). Més tard em vaig submergir en el món de Miquel Costa i Llobera. I vaig estar uns anys redactant Defalliment: les memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor) i Defalliment: el poeta il·luminat (Pagès Editors). Sense oblidar tota una saga de novel·les dedicades a la guerra civil a Mallorca i a descriure el món dels vençuts en Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions)... Però sempre havia pensat provar de novel·lar el món cultural i polític de quan érem joves i militàvem en diverses organitzacions antifeixistes. Seguint aquesta dèria, i al cap d’un parell d´anys de feina, han sorgit Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle).

Més que novel·les històriques, que també ho són, potser aniria millor definir-les com a “novel·les-testimoni”. És difícil situar-les en un gènere literari determinat. Podrien ser també llibres autobiogràfics, memòries. El cert, i no ho pretenc negar, és que ambdues tenen un fort contingut testimonial. Evidentment és una realitat novel·lada, la imaginació hi té un paper essencial. Però igualment volen ser un document d’aquella època, de les influències i passions humanes que dominaren un temps de fortes esperances i també, d’innombrables moments de desencís. Com no deixar constància dels anys més ardents de la nostra joventut, de l’ambient que ha conformat la nostra vida? Com no deixar una empremta literària d’amics, amors, lluites que ens han fet talment com som?

Com pintar un mural a l’estil de Diego Rivera o dibuixar els capricis de Goya! “Tal com érem” hauria estat un títol adient per a condensar les dues obres publicades recentment.

Allò que va fer moure la inspiració de l’escriptor i on comença tot, va ser evocar els moments més dur de la transició: els darrers assassinats de la dictadura franquista, les detencions i interrogatoris de la Brigada Social, l’estada a la presó l’any 76... Aleshores jo era membre de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), un dels partits comunistes més forts de les Illes (després del PCE). Però les nostres lluites, el nostre esforç en defensa de la República, l’Autodeterminació i el Socialisme no sortien en els mitjans de comunicació. Els diaris tenien instruccions ben precises de silenciar-nos i criminalitzar els partits que no acceptàvem la reforma del franquisme, que no participàvem en els organismes unitaris de la pretesa oposició. Eren els anys que es creava del no-res el PSOE. Els poders fàctics no volien altres esquerrans. Ens indignava aquest silenci, aquesta manipulació constant, el riu de mentides que segregaven aquests mitjans al servei dels borbons i la “sagrada unidad de España”. I per això mateix decidírem convocar una conferència de premsa clandestina. Aquesta, posteriorment, ens costà la detenció i l’empresonament a tots els que hi havíem participat: l’exmissioner i responsable del nostre front de barris, Jaume Obrador; el secretari general de l’OEC, Josep Capó; i jo mateix. Les vicissituds que envolten aquesta conferència de premsa clandestina són l’anècdota que dóna peu a l’escriptor per a descriure multitud de personatges d’aquella època, els ambients, la situació política, les contradiccions personals dels amics i militants enfeinats en la gegantina tasca volutariosa d’obrir els camins tancats de la història.

Al Diario de Mallorca (5-XI-2017) Gabriel Janer Manila ha publicat una crítica de la novel·la Allò que el vent no s´endugué (i que també podria referir-se a Joc d’escacs). Amb el títol “La bandera de la Llibertat”, Janer Manila hi escriu: “Probablement és la seva millor novel·la. -- Edicions el Tall acaba de publicar Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, un text que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi d’entendre certs paisatges morals de la història de l’illa de Mallorca durant els últims anys del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves –uns joves- que s’atrevien a somiar un món diferent del que suportaven, una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves, treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social, capgirar la vida. I varen creure que era possible: ‘Qui hauria pogut imaginar que els magnífics palaus dels emperadors, on es dictaven les lleis de l’imperi, serien destruïts? Qui hauria imaginat que un dia veuríem córrer les gallines entre les columnes dels temples de marbre. Qui hauria anat a pensar que a les avingudes per on desfilaven els generals victoriosos s’omplirien d’herbes salvatges? Qui hauria intuït que algun dia s’acabarien els comerciants d’esclaus?’. Aquells joves, perseguits per la brigada social, detinguts, tancats a la presó, torturats, no havien deixat de creure en la permanència de la lluita contra el poder injust, en la rebel·lió com una constant al llarg de la història.

‘Però també aquells joves hagueren de veure com s’esfondraven els somnis, com es perdien pel camí els ideals més nobles. I ni se’n salvava una petita espurna. Hi hagué alguna cosa que el vent no se’n va endur? De tota aquella lluita, del combat per la justícia, del patiment i la tortura n’ha quedat alguna cosa? Tota la narrativa de López Crespí gira entorn d’un sol tema: la complicitat de molts d’aquells rebels amb els repressors, quan la dictadura es transformava per continuar en el poder. És un tema que recorre tota la seva obra i que ara tornam a trobar en aquesta novel·la depurat fins a les últimes conseqüències estètiques. Bé sap l’autor fins a quin extrem la literatura és a l’interior del llenguatge i, alhora, és obra del llenguatge.

‘Molts d’anys de depuració de la pròpia escriptura l’han portat a aquesta obra modèlica. Un tema entorn del qual giren milers de pàgines escrites al llarg d’una vida. Tanmateix, per dir-nos la decepció de veure com molts d’aquells companys de lluita han baratat la ‘revolució’ per una cadira. ‘Els anys de presó –escriu-, les llargues nits d’interrogatoris en els caus policíacs només havien servit per consolidar els dirigents que s’avenien a signar vergonyosos acords amb els botxins’. D’aquests vergonyosos acords se’n va dir ‘transició’.

‘La novel·la –potser n’hauria de dir novel·la-document, pel que té de crònica d’una època que l’autor va viure en primera persona-, comença amb una reinterpretació del mite de la caverna de Plató. O del ‘Jardí de les delícies’ de Hieronymus el Bosch. Se’ns parla de la infantesa del jove rebel i era un temps –i he de dir que en aquestes escapades cap als records de la infància, no idealitzats, però plens d’emoció, trobam els millors moments de la poètica de Miquel López Crespí-, en què ‘el sol entrava per la finestra dins la casa i dibuixava ombres i clarors a les parets com si tot aquell espai s’hagués poblat de monstres que venien d’un món estrany, incert: els dimonis, la por, esperits fantasmagòrics amb enormes cues, i banyes, i forques a les mans, i flaire de sofre, i genis malèfics que ens bullirien en calderes d’oli... I el dolor etern que ens prometia el rector si ens atrevíem a mirar les al·lotes’.

‘Sobre el paisatge de la repressió, els primers amors innocents. ‘Caçava papallones amb na Margalida entre les palmeres i els rosers de l’escola. Observava els vells mobles familiars, els ocells dissecats, les estrelles de mar, el floc de cabells de quan la padrina tenia cinc anys, els rosaris d’argent, les papallones crucificades’. Era un temps incomprensible i estrany. Llavors la padrina li ensenyà a parlar amb la llum que eixia de les pedres, a mirar els fonaments subterranis de la seva existència: les fotografies familiars, les converses perdudes, els perfums, l’aigua fresca, les primeres carícies... Un substrat que esclata com una sobtada explosió d’estrelles. Ens hi parla de quan el pare va sortir de les presons dels vencedors, de l’amor als llibres, de les pors, de com ha de veure’s abocat a la desfeta de les successives capes d’il·lusions, de la tensió, de les reunions, dels fronts de lluita. De l’únic objectiu de la reforma: silenciar els partits polítics que no acceptaven pactar amb els franquistes. Què és el que el vent no se’n va endur? Segurament, la passió per la llibertat i la justícia, l’autenticitat de l’amor, el record de la padrina Mònica que, com Mariana Pineda, brodava la bandera de la revolta”.

Crec que les paraules de Gabriel Janer Manila defineixen a la perfecció el que volen ser les obres Allò que el vent no s´endugué i Joc d´escacs.

Anarcoefemèrides del 13 de gener

Esdeveniments

Henrik Ibsen

- Estrena d'En Folkefiende: El 13 de gener de 1883 al teatre de Christiania d'Oslo (Noruega) l'escriptor i dramaturg Henrik Ibsen estrena la seva obra teatral En Folkefiende (Un enemic del poble). L'obra, precursora del«teatre de tesi», va tenir molta importància en el moviment anarquista i va ser representada infinitat de vegades per grups teatrals llibertaris. L'èxit als països del sud d'Europa pot tenir molt a veure amb la predisposició especial d'un públic predominantment de procedència obrera i influenciat per l'anarquisme. La visió de les obres ibsenianes representades tenia connotacions molt diferents a la que podia donar-se, per exemple, als països nòrdics. La clau de la popularitat a Catalunya es deu, sobretot, a la bona receptivitat d'aquest públic proletari respecte d'alguns problemes exposats, com poden ser la identificació que es fa amb la lluita dels protagonistes ibsenians contra tots els convencionalismes, l'exaltació dels instints, o la idea de l'oposició de l'individu contra la massa. En canvi, la lectura que feien crítics noruecs i alemanys de l'obra d'Ibsen resultava ben diferent, i se sorprenien de la bona acollida de l'autor per part de les classes populars italianes o espanyoles, atès que, per a ells, les peces teatrals del dramaturg escandinau reflectien una ideologia profundament conservadora i uns valors antidemocràtics. En 1893 es va estrenar al «Teatro Novedades» de Barcelona Un enemic del poble, abans fins i tot de l'estrena francesa de l'obra.

***

Montjuïc,«el castell maleït»

- Campanya per la revisió del Procés de Montjuïc: El 13 de gener de 1898 es publica en el periòdic El Progreso de Madrid (Espanya) l'article de Joan Montseny (Federico Urales)«Revisión de proceso. Las infamias de Montjuich» que engegarà una important campanya per demanar la revisió de les causes instruïdes en l'anomenat «Procés de Montjuïc», denominació aplicada al procés militar que seguí l'atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona (Catalunya), el 7 de juny de 1896, i que portà una dura repressió a l'obrerisme anarquista català i la detenció de més de 400 persones. Joan Montseny, que fou un dels deportats arran d'aquest judici el juliol de 1897, al vapor «Isla de Luzón», cap a Anglaterra, havia retornat clandestinament amb documentació falsa a la Península i es va instal·lar a Madrid, on va fer contacte amb Alejandro Lerroux, director d'El Progreso, amb qui ja havia tingut relacions epistolars. La seu del periòdic, al madrileny carrer de la Montera, es va veure inundada per cartes dels torturats a les masmorres de Montjuïc i aquestes serviren com a base dels futurs articles, gairebé diaris, que durant els mesos següents Montseny va publicar en una secció fixa que recollia escrits de comitès republicans, societats obreres, grups anarquistes i condemnats. També tingueren cabuda notícies sobre la situació dels familiars: dones, mares i infants. Una activitat tan intensa que portà Federico Urales a viure a la redacció del diari. A poc a poc la campanya reeixí i durant febrer i març de 1898 altres periòdics, especialment madrilenys i catalans, se sumaren a la campanya. Un d'aquests, El Pueblo de Cadis, fou el primer en utilitzar l'expressió de «castell maleït». A més, es donà un bot qualitatiu quan començaren a organitzar-se manifestacions. A Barcelona, a mitjans de febrer de 1898, unes 15.000 persones recorregueren els carrers de la ciutat fins lliurar a l'ajuntament un escrit on es demanava el càstig dels responsables i l'alliberament dels penats. Actes semblants tingueren lloc a La Corunya, Valladolid, Saragossa, Gijón i Sabadell. Un cop desaparegué El Progreso, des de començaments de juliol de 1898 Joan Montseny començà a editar el quinzenal La Revista Blanca, que, a més de voler imitar el model intel·lectual de la seva homònima francesa que tan important paper havia jugat per a la denúncia internacional de Montjuïc, pretenia recollir el testimoni del periòdic de Lerroux en pro de la revisió del procés.

***

Míting de la FORA contra la Llei de Residència

- Vaga contra la Llei de Residència: El 13 de gener de 1908 a l'Argentina comença una vaga general indefinida per exigir la derogació la Llei de Residència. Fou aprovada en el VII Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), celebrat a La Plata entre el 15 i el 19 de desembre de 1907. Es coneix com a «Llei de Residència» o«Llei Cané» la «Llei 4.144 de Residència» sancionada pel Congrés de la Nació Argentina en 1902 que permeté i facultà el govern a expulsar immigrants sense judici previ. La llei fou utilitzada per successius governs argentins per reprimir les organitzacions sindicals, expulsant principalment anarquistes i socialistes. Sorgí a partir d'una demanda formulada per la Unió Industrial Argentina al Poder Executiu Nacional en 1899, arran del qual el senador Miguel Cané presentà davant el Congrés de la Nació el projecte d'expulsió estrangers. Aquesta vaga pretenia ser «l'exponent més grandiós del queés i de la força que representa la FORA», però no va assolí les proporcions esperades, ja que la preparació fou massa llarga i l'Estat tingué temps suficient per avortar-la. Només va durar dos dies i portà com a conseqüència la clausura de locals i una gran quantitat d'obrers empresonats. La Llei de Residència va estar en vigor 56 anys i fou derogada durant el govern del president Arturo Frondizi.

***

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic de Montevideo El Hombre del 6 de gener de 1917

- Vetllada pro Radowitzky: El 13 de gener de 1917 se celebrà al Centre Internacional de Montevideo (Uruguai) una vetllada a benefici de l'activista anarquista Simón Radowitzky, aleshores tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia (Tierra del Fuego, Argentina). L'acte, organitzat per l'Agrupació Propaganda Anarquista, amb el suport del Quadre Escènic «El Internacional», comptà la interpretació orquestral d'Hijos del pueblo, la representació de l'obra de Joaquín Dicenta Benedicto Juan José, la recitació de poesies i una conferència a càrrec del destacat intel·lectual anarquista Rodolfo González Pacheco, vingut expressament de l'Argentina per a aquest acte.

***

Capçalera de Tinta y Libertad

- Surt Tinta y Libertad: El 13 de gener de 2008 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic quadrimestral Tinta y Libertad. Boletín de la Coordinadora Nacional de Artes Gráficas, Comunicación y Espectáculos de CNT (Confederació Nacional del Treball). Fou continuació de La Tira de Papel i era l'òrgan anarcosindicalista cenetista del sector d'arts gràfiques, comunicació i espectacles. Les seves pàgines es dedicaren especialment a notícies sindicals i a campanyes per la llibertat d'expressió. Els articles es publicaren sense signar. En sortiren set números, l'últim l'abril de 2012.

Naixements

Hippolyte Ferré fotografiat per Eugène Appert (ca. 1871)

- Hippolyte Ferré: El 13 de gener de 1848 neix al XII Districte de París (França) el communard i internacionalista anarquista Louis Philippe Hippolyte Ferré, conegut com Henri Ferré. Sos pares es deien Laurent Ferré i Marie Rouvière. D'antuvi blanquista, en 1871 fou secretari del seu germà, Théophile Ferré (1846-1871), delegat de Seguretat General de la Comuna de París, i fou nomenat capità del 76 Batalló Federat. Arran de la caiguda de la Comuna, fou reclòs un temps a l'Hospital de Sainte-Anne de Versalles (Illa de França, França), on havia mort sa mare, i compartí cel·la amb Maxime Lisbonne i Gustave Maroteau; alliberat, acabà refugiant-se a Zuric (Zuric, Suïssa), mentre el maig de 1873 el XVI Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. Després de casar-se a Zuric amb Vilhelmina Meier, s'instal·là, sota el nom d'Henri Ferré, a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on treballà de tapisser, i s'afilià a la bakuninista«Federació del Jura», de la qual va ser nomenat secretari arran del congrés celebrat entre el 6 i el 7 d'abril de 1874 a La Chaux-de-Fonds. El febrer de 1876 publicà–amb Pierre Jeallot, François Dumartheray, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy– el fullet Aux trevailleurs manuels partisans de l'action politique, primer text que parlarà de«comunisme anarquista». El 18 de març de 1877 assistí a la «Manifestació de la Bandera Roja» en record de la Comuna de París a Berna (Berna, Suïssa) i fou ferit al cap durant els enfrontaments amb la policia. Entre el 19 i el 20 d'agost d'aquest mateix any participà en el congrés d'una Federació Francesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de caire bakuninista antiautoritari, que s'havia constituït l'abril anterior i en la qual Charles Alerini, Paul Brousse, François Dumarteray, Jules Montels i Jean-Louis Pindy formaren la comissió administrativa inicial i que a partir del congrés Pierre Jeallot i Ferré reemplaçaran Brouse i Montels. Després de proclamada l'amnistia per als communards, tornà a França, s'establí a Levallois-Perret (Illa de França, França) i milità en el grup anarquista «La Solidarité» d'aquesta població. Entre 1882 i 1888, amb el suport de T. Courapied (L'Ancien) i de l'artista i pintor Francois Hoffman, intentà sense èxit federar els grups anarquistes de la regió parisenca. Sembla que és el mateix «H. Ferré» qui, el novembre de 1884, amb Hemery Dufoug, Tony Graillat i Constant Martin, fou un dels anarquistes membres del «jurat d'honor», format per representants de diversos corrents revolucionaris, creat per jutjat E. Druelle (Sabin), acusat de ser un confident per al periòdic Le Cri du Peuple, acusació confirmada pel jurat el 27 de novembre. En la tardor de 1885 era secretari de la Comissió de Detinguts Polítics. En un informe policíac del 20 de maig de 1887 va ser qualificat per la policia d'«anarquista seriós», juntament amb Georges Deherme, Jean Baptiste Louiche, Étienne Murjas i Ricois Martin, que formarien el grup anarquista «Le Combat». Entre 1887 i 1888 existí una efímera«Federació Socialista-Revolucionària del cantó de Neully», al voltant del grup anarquista de Clichy i del grup de Levallois-Perret «Les Déshérités». A partir de 1889 fou el tresorer de la «Societat fraternal dels antics combatents de la Comuna». En 1892 vivia al número 54 del carrer Frazillan i al número 2 del carrer Launois de Levallois-Perret. Vidu de Vilhelmina Meier, es casà en segones núpcies amb Eugénie Louise Chevy. Hippolyte Ferré va morir el 10 de juny de 1913 al seu domicili, al número 5 del carrer Fontaines du Temple, del III Districte de París (França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Levallois-Perret amb un discurs de Zéphirin Camélinat. Sa germana, Marie Ferré (1852-1882), també fou militant anarquista iíntima de Louise Michel.

Hippolyte Ferré (1848-1913)

***

Notícia sobre la condemna d'Antoine Rieffel publicada en el diari parisenc Le Radical del 16 d'abril de 1888

- Antoine Rieffel: El 13 de gener de 1856 neix a Fegersheim (Alsàcia, França) el propagandista anarquista i antimilitarista Antoine Rieffel. Sos pares es deien Louis Maurice Rieffel, teixidor, i Catherine Oertet. Sabater de professió, el 18 de desembre de 1879 va ser condemnat a Estrasburg (Alsàcia; aleshores pertanyent a l'Imperi Alemany) a 150 marcs de multa o a 10 dies de presó per«infracció a la llei de reclutament» i optà per la nacionalitat francesa. Posteriorment es traslladà a París (França), on vivia al número 106 de carrer Richeliu i després al número 3 del carreró Pellé (actual carrer Saint-Sabin), on havia llogat una barraca. En 1883 era membre del grup anarquista parisenc «L'Éclair» (Cardillac, Gauthier, Montant, Raoux, Joseph Tortelier, etc.). En aquest mateix any, segons l'informe policíac«Organisation des forces socialistes à Paris», hauria intentat formar, senèxit, una Cambra Sindical de Manobres, projecte que va ser reprès cap el 1886 pel company Gustave Leboucher. A començament d'agost de 1884, en una reunió del grup «Le Drapeau Noir» del barri parisenc de Charonne, demanà que qualcú se n'ocupés del futur periòdic Le Simple, i el company Tellier accedí a la proposició a condició que la publicació esdevingués òrgan de grup anarquista del barri parisenc dels Amandiers; per procurar-se dels fons necessaris per aquesta empresa, el company Hivon proposà fer més reunions públiques. Segons la policia, que el qualificà d'«anarquista ardent», va ser un dels organitzadors d'un grup revolucionari en llengua alemanya i freqüentà les reunions del grup«Les Insurgés». Com a membre de la comissió organitzativa de la Cambra Sindical de la Sabateria, assistí com a delegat dels sabaters, entre el 17 de novembre i el 31 de desembre de 1884, a l'Exposició de Boston (Massachusetts, EUA) i va fer una ressenya de l'esdevingut en Le Tire Pied, òrgan internacional dels obrers sabaters. També fou el gerent i impressor de Terre et Liberté. Organe anarchiste-communiste, periòdic parisenc que publicà 18 números entre el 25 d'octubre de 1884 i el 21 de febrer de 1885, i on col·laboraren destacats anarquistes (Amédée Denéchère, Émile Digeon, François Duprat, Lucien Guérineau, Gustave Leboucher, Constant Martin, Pierre Martinet,Élisée Reclus, Joseph Tortelier, etc.). Aquesta publicació deixà d'editar-se després del saqueig de la seu del periòdic per la policia i després de la condemna en rebel·lia, el 15 de març de 1885 pel X Tribunal Correccional de París, d'Antoine Rieffel, aleshores fugitiu, a dos anys de presó, 500 francs de multa i cinc anys de vigilància per«amenaces de mort» a jurats i magistrats que havien processat anarquistes acusats de assistir a una reunió a la sala Levis de París del novembre anterior, publicades en el número del 6 de febrer de 1885 del periòdic. A més va ser també processat per un article antimilitarista publicat el 22 de novembre de 1884, per una article d'«incitació al pillatge» del 29 de novembre de 1884 i per diversos textos antimilitaristes publicats en l'últim número de Terre et Liberté del 21 de febrer de 1885. En la seva inculpació el 6 de gener de 1885 davant el jutge d'instrucció, va acceptar la responsabilitat dels articles incriminables, però va rebutjar signar el procés verbal en no reconèixer l'autoritat de cap persona per a jutjar-lo. Terre et Liberté va ser substituït per L'Audace, la seu del qual era la mateixa (al número 3 del carreró Pellé) i l'impressor gerent fou V. Leperchey, publicació de la qual s'editaren tres números entre el 7 i el 21 de març de 1885. El 14 d'abril de 1885 l'Audiència del Sena el condemnà en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per «provocació a militars, provocació a l'assassinat, pillatge i incendi». Amb Loth, altre company de Terre et Liberté, va oferir la impremta del carreró Pellé a Jean Grave per a publicar el primer número del periòdic Le Révolté. El 14 de desembre de 1888, en el judici d'apel·lació del d'abril de 1885 per«provocació a l'assassinat», celebrat a l'Audiència del Sena, va expressar el seu dret a ser anarquista i va ser condemnat, amb circumstàncies atenuants, a vuit mesos de presó i a 3.000 francs de multa. Abandonà la sala cridant «Visca l'anarquia! Visca la revolució social!», i va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. El 15 de febrer de 1899 els seus companys (Beignet, Bernard, Esnay, Hébert, Leboucher, Lecourt, etc.) publicaren una nota en el periòdic parisenc Le Parti Ouvrier on denunciaven que era irregular que estigués tancat a la presó de Mazas en comptes de la de Sainte-Pélagie, on havien de purgar la pena els presos per aquesta mena de delictes. El 21 de desembre de 1899 va ser condemnat en rebel·lia –estava fugitiu des del 14 d'abril d'aquell any–, juntament amb altres companys, a 20 anys de treballs forçats i a 20 anys de prohibició de residència per un delicte de«complicitat de fallida fraudulenta». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Arturo Campagnoli

- Arturo Campagnoli: El 13 de gener de 1874 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Arturo Campagnoli, també conegut per la seva versió portuguesa Artur Campagnoli. Sos pares es deien Vincenzo Campagnoli i Maria Cornazzani. En 1886 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) amb sa família, on treballà de fuster i d'ebenista al taller de son pare. En 1890 va ser fitxat per la policia per les seves activitats anarquistes. En 1891 emigrà, amb son pare i altres familiars, a Brasil –arribà el juliol d'aquell any al port de Santos (São Paulo, Brasil) a bord del vapor Nord America– i s'establí a São Paulo (São Paulo, Brasil), on es reuní amb son germà Paolo. En 1892 edità, juntament amb Galileo Botti, el periòdic Gli Schavi Bianchi, el títol del qual feia referència a la substitució de la mà d'obra esclava, arran de l'emancipació recent dels negres, pels proletaris blancs de la immigració. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut per primera vegada en sortir d'una reunió de preparació del Primer de Maig celebrada al Centre Socialista Internacional (CSI), juntament amb altres 16 anarquistes i socialistes de São Paulo (André Allemos, Giuseppe Bacchini, Augusto Bargioni, Galileo Botti, Alfredo Innocenzi, Antono Maffucci, Francesco Patelli, Suppo Serafino, Felice Vezzani, etc.), i va ser empresonat durant vuit mesos a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). El 30 d'agost de 1894 va ser declarat insubmís al reclutament. El 16 de març de 1895 va ser detingut, quan repartia pamflets pels barris de l'Avinguda Paulista i de Ponte Grande, juntament amb altres anarquistes, entre ells son germà petit Luciano Campagnoli, Andréa Allemos, Galileo Botti, Alfredo Capricci, Giuseppe Consorti, Antonio Maffuci, Francesco Patteli, Attilio Venturini i Felice Vezzani, arran de desencadenar-se una important repressió contra el moviment llibertari brasiler després de la manifestació del 18 de març de commemoració de la Comuna de París. Expulsat del Brasil, passà a l'Argentina, on treballà de ramader i col·laborà en L'Avvenire, de Buenos Aires. El 2 d'octubre de 1896 va ser amnistiat del seu delicte d'insubmissió al reclutament. L'abril de 1899 s'embarcà amb un vaixell cap a Marsella (Provença, Occitània) i s'establí a París (França), on treballà d'orfebre. Un informe policíac de 1900 citava la seva pertinença a un grup anarquistes italians, format per una quarantena de companys (Silvio Corio, Francesco Giambaldi, Nino Samaia, de qui era íntim amic, Felice Vezzani, etc.), que es reunien al número 36 del carrer Tiquetonne o dins del restaurant Ferrari, al carrer Saint-Laurent de París. També aquest any les autoritats franceses declararen il·legal el Congrés Obrer Revolucionari, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 21 de setembre, i en el qual havia de ser delegat. El 29 de setembre d'aquell any se li va decretar l'expulsió de França. Es traslladà a Londres (Anglaterra), on entrà a formar part del grup editor dels periòdics anarquistes L'Internazionale i el bilingüe Lo Sciopero Generale-La Grève Générale (1902), els redactors del qual van ser Carlo Frigerio i Silvio Corio. L'abril de 1902 embarcà a Dover (Kent, Anglaterra) cap a São Paulo amb la intenció de recaptar fons per a la publicació d'un número especial escrit per Felice Vezzani, però hagué d'abandonar el projecte i deixà de banda la propaganda a causa de diversos desacords. No obstant això, continuà subscrit regularment als periòdics anarquistes, fet pel qual va ser estretament vigilat, ben igual que sos germans Ercole, Luciano i Guido. En 1904 es traslladà a la petita localitat de Guaranema (São Paulo, Brasil), on un germà seu tenia una propietat, però mai no es va crear cap colònia anarquista, com assegura Afonso Schmidt en el seu llibre São Paulo de meus amores (1954). Fins al 1926 contribuí generosament de manera econòmica al sosteniment de la premsa anarquista italiana i sempre mantingué contacte epistolar amb destacats exponents del moviment llibertari italià, com ara Errico Malatesta. Fins al 1942 va ser vigilat per les autoritats brasileres. Arturo Campagnoli va morir en 1944 a São Paulo (São Paulo, Brasil).

***

Saxe Commins [IISH-Amsterdam]

- Saxe Commins: El 13 de gener de 1892 neix a Rochester (Monroe County, Nova York, EUA) l'editor, escriptor i dramaturg llibertari Israel Kaminsky (o Cominsky), més conegut com Israel Saxe Commins o Saxe Commins, que va fer servir el pseudònim Rudin. Fill d'una família nombrosa emigrant de l'Imperi Rus, sos pares es deien Samuel Kaminsky (o Cominsky), ucraïnès, i Lena Zodikow, lituana. Estudià medicina a la Universitat de Pennsilvània i en 1913 es va llicenciar en odontologia i es va instal·lar a Nova York (Nova York, EUA). A Nova York visqué un temps amb sa tia Emma Goldman, germanastra de sa mare, a qui va ajudar en l'edició de la influent revista Mother Earth, publicació en la qual va col·laborar amb articles i que dirigí un temps. En aquesta època mantingué una estreta amistat amb els anarquistes Emily Holmes Coleman, Ida Gershoy, Leo Gershoy i Hippolyte Havel, entre d'altres. Durant la Gran Guerra va col·laborar amb la intel·ligència militar. En 1918 estrenà la seva obra teatral The Obituary. Després va engegar una exitosa carrera com a dentista, portant una consulta i fent classes a la Universitat de Columbia, on esdevingué amic d'Albert Einstein. En 1927 es va casar amb la pianista concertista i compositora musical Dorothy D. Berliner, amb qui va tenir dos infants (Frances Commins Bennett i Eugene David Commins). Cap el 1929 abandonà la carrera de dentista i, a instàncies del seu amic Eugene O'Neill, qui estava casat amb sa germana Stella, va entrar en el món editorial com a dactilògraf. Quan Eugene O'Neill va escriure la seva obra The Visit of Malatesta, va usar la seva biblioteca anarquista a efectes de documentació. Començà la seva carrera en el món del llibre treballant amb l'editorial d'Horace Liveright i en 1933 s'incorporà a l'editorial Random House, esdevenint editor en cap i, posteriorment, editor principal. Dirigí la prestigiosa col·lecció «Modern Library» (Biblioteca Moderna) de Random House. Ajudà i edità molts dels més grans escriptors nord-americans del segle XX, com ara Sherwood Anderson, W.H. Auden, William Faulkner, Sinclair Lewis, James A. Michener, Eugene O'Neill, Budd Schulberg, Irwin Shaw, Gerturde Stein, etc. Amb els seus esforços, facilità que molts d'aquests autors aconseguissin el Premi Pulitzer (Faulkner, Lewis i O'Neill; aquests tres també guardonats amb el Premi Nobel). Fou també l'editor nord-americà de destacats escriptors en llengua anglesa, com ara Aldous Huxley i John Strachey. En la seva tasca editorial destacà per compilar col·leccions de diversos autors (Washington Irving, Franklin D. Roosevelt, Adlai E. Stevenson, George Washington, etc.). En 1947, amb Robert N. Linscott, compilà i editar en quatre volums una història de la filosofia sota el títol The World's Great Thinkers. Deia que «el paper de l'editor ha de ser invisible», però ser editat per ell era un element de prestigi i de reputació. Malalt del cor, Saxe Commins va morir el 17 de juliol de 1958 a l'Hospital de Princeton (Mercer County, Nova Jersey, EUA) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. En 1978 sa vídua va publicar la biografia What is an Editor? Saxe Commins at Work. El seu important arxiu es troba dipositat a la Biblioteca de la Universitat de Princeton.

Saxe Commins (1892-1958)

***

Joan Gil Balañà

- Joan Gil Balañà: El 13 de gener de 1914 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Gil Balañà. En la seva joventut milità en ateneus llibertaris i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sètfonts. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser incorporat a la 24 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a les tasques de fortificació de la«Línia Maginot», a la zona de Morhange (Lorena, França). Quan l'Ocupació va caure presoner dels nazis i internat a Colmar, al Frontstalag 140 de Belfort i a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 va ser deportat pels nazis al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), on participà especialment en el kommando encarregat de la construcció de la cambra de gas del camp, i fou alliberat el 5 de maig de 1945 d'aquell camp. Retornà a França i treballà d'obrer impressor a París (França). Conegué sa companya, Claire, amb qui tingué diversos infants. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i a finals dels anys setanta en va ser nomenat president. En el VII Congrés de la FEDIP, celebrat entre el 22 i el 24 de maig de 1981, va ser nomenat president del secretariat nacional d'aquesta organització. El 27 de desembre de 1988, com a president, signà, juntament amb Ramiro Santiesteban Castillo, secretari, i Jorge Semprún Maura, ministre de Cultura del Govern espanyol, l'acte de donació dels arxius de la FEDIP a l'Arxiu Històric Nacional espanyol. També col·laborà en la revista Hispania,òrgan de la FEDIP, i fou condecorat a França per les seves accions socials. El 4 de maig de 1990, com a president de la FEDIP, participà a Mauthausen en el 45 aniversari de l'alliberament del camp, moment en el qual no es trobà bé i va ser enviat d'urgències a París. Poc després, el 13 de juliol de 1990, Joan Gil Balañà va morir a París (França).

Joan Gil Balañà (1914-1990)

***

Necrològica de Fidel Gorrón Canoyra apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 2 de març de 1993

- Fidel Gorrón Canoyra: El 13 de gener de 1921 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Fidel Gorrón Canoira –el primer llinatge també citat Gorrión i el segon Canoira erròniament. Sos pares es deien Sotero Gorrón i Dionisia Canoyra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid i, amb Marciano Sigüenza Cama, de les Joventuts Llibertàries. A començament de 1960 creà a Madrid l'empresa de transports «Agencia Comercial Gorrón Canoyra», amb seu a la Puerta del Sol, a uns metres de l'edifici de la Direcció General de Seguretat (DGS). Aquesta empresa servi de tapadora a les activitats clandestines de la CNT, especialment pel que feia al transport de propaganda i de material. L'estiu d'aquell any, amb Ismael Rodríguez Ajax, marxà cap a França per a representar la CNT de l'Interior en el Congrés Intercontinental celebrat entre agost i setembre a Llemotges (Llemosí, Occitània). El setembre de 1960 va ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda del Comitè Nacional de la CNT. L'agost de 1961 fou un dels delegats de l'Interior al congrés de la CNT en l'Exili celebrat a Llemotges. En retornar l'octubre de 1961 de França, va ser detingut, juntament amb un desena d'altres militants, entre ells Ismael Rodríguez Ajax. Jutjat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) per «associació il·lícita i propaganda il·legal», va ser condemnat la tardor de 1967, amb Antonio Bermejo Perea i Eduardo Madrona Castaño, a sis anys de presó, 12 d'inhabilitació especial i 5.000 pessetes de multa. Un cop alliberat de la presó madrilenya de Carabanchel, on conegué el futur ministre d'Economia i Hisenda Miguel Boyer Salvador, en 1975 ser nomenat secretari del Comitè Regional del Centre de la CNT i en 1976 participà en el primer Ple Nacional de Regionals celebrat a Espanya per la CNT legalitzada. En aquests anys fou militant del Sindicat de la Construcció de la CNT. Entre el 21 i el 27 de novembre de 1977 participà en la «Semana Confederal Durruti» que se celebrà a Barcelona (Catalunya). El 2 de juliol de 1979 va fer un míting a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) amb Frederica Montseny Mañé. El 21 de novembre de 1979 va fer la conferència «CNT. Estrategia sindical i obrera, hoy» a Barcelona, en el marc del cicle de conferències del V Congrés Confederal de la CNT. Durant els anys vuitanta fou corresponsal a Espanya del setmanari anarcosindicalista Cenit i de Radio Libertaire, i participà en nombrosos mítings, tants a la Península com a França. Entre 1982 i 1985 col·laborà en la revista Mediterráneo. Entre 1984 i 1988 fou secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però dimití d'aquest càrrec després del XVIII Congrés de l'AIT (Congrés de Bordeus) per raons de salut i després que la seva gestió fos fortament criticada per alguns companys, allunyant-se des d'aquest moment de la militància activa. En 1985 publicà el fullet La Crisis del sindicalismo i el 15 i el 16 de novembre de 1986 llegí a Colònia (Rin del Nord-Westfàlia, República Federal d'Alemanya) la conferència AIT, la Internacional desconocida. Una aproximación a la historia de la AIT actual (1922-1986), que s'edità posteriorment. En 1989 el seu testimoni va ser recollit en la pel·lícula documental Un autre futur. L'Espagne en rouge et noir, de Richard Prost. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Adarga, Bulletin GRIFA, CNT, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Ideas-Orto, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Fidel Gorrón Canoyra va morir el 19 de febrer de 1993 a l'Hospital Clínic de Madrid (Espanya) i va ser incinerat.

***

Anna Pietroni s'encarregà de la publicació d'Umanità Nova

- Anna Pietroni: El 13 de gener de 1925 neix a Roma (Itàlia) la militant anarquista Anna Maria Pietroni. Filla d'una família llibertària, son pare fou un ferroviari d'Ancona company d'Errico Malatesta, que fou perseguit i que perdé la feina durant el feixisme; son germà Manlio, fou condemnat el 8 de gener de 1940 per anarquista a nou anys de presó per un Tribunal Especial. Anna va fer estudis literaris a l'institut i prengué part en la Resistència antifeixista com a missatgera dels maquis. Després d'un matrimoni que només durà dies, es casà de bell nou amb el partisà comunista Veraldo Rossi (Aldo Rossi) i amb qui tindrà dos fills. Després de la II Guerra Mundial, abandonà el Partit Comunista Italià (PCI) amb son company i tornà a les idees anarquistes, col·laborant durant molt de temps en el setmanari Umanità Nova. Entre 1963 i 1965, amb son company i altres membres del grup romà de la Garbatella, participà en la publicació del butlletí La Bussola. Arran de les polèmiques suscitades en el moviment anarquista internacional sobre la qüestió cubana i de la dimissió d'Armando Borghi en el Congrés de 1965, entrarà amb Aldo en la nova redacció d'Umanità Nova. En 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara. Després del sagnant atemptat de la Piazza Fontana del 12 de desembre de 1969 a Milà, participà en la contrainvestigació amb el Collettivo Politico Giuridico di Difesa, que contribuí a desemmascarar aquest muntatge policíac i col·laborà en la campanya de suport de l'anarquista Giovanni Marini, condemnat a nou anys de presó per defensar-se d'un atac armat d'un grup feixista on morí un dels agressors. La parella animà durant anys el grup romà de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i els càmpings anarquistes internacionals. Anna Pietroni i son company Aldo Rossi va morir la nit del 27 al 28 d'abril de 1974 en un accident de circulació a l'entrada de Roma (Itàlia) quan tornaven d'una reunió.

Defuncions

Notícia sobre l'acte d'homenatge a Pirro Orsolini

- Pirro Orsolini: El 13 de gener de 1887 mor a Lucca (Toscana, Itàlia) el fuster i obrer internacionalista anarquista Pirro Orsolini. Havia nascut el 17 d'octubre de 1854 al popular barri de Porta a Mare de Pisa (Toscana, Itàlia). El 20 de novembre de 1878, en acabar una manifestació monàrquica convocada per congratular-se pel frustrat atemptat tres dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I de Savoia, esclatà una bomba «Orsini» a prop de la Prefectura de Pisa, desencadenant el pànic entre els manifestants. Pirro Orsolini, que passava en aquell moment entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser acusat per l'estudiant Armando Romani d'haver llançat la bomba, incitant la multitud contra ell. L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni cap persona, si s'exceptua una lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove Augusto Bini; però per a la policia i les autoritats, la bomba va ser l'ocasió per engegar una vasta repressió contra el moviment internacionalista local. Un dia abans d'aquests fets havia explotat, en el curs d'una manifestació semblant a Florència (Toscana, Itàlia), una bomba que provocà la mort de quatre persones i ferides a moltes altres. Entre finals de l'any i els primers mesos de 1879 més d'un centenar d'internacionalistes van ser apercebuts, desenes detinguts i a molts d'ells se'ls va condemnar a residència obligatòria. Durant el procés quedà demostrat que no hi havia cap evidència contra Orsolini, llevat dels testimonis contradictoris de l'estudiant i de la policia. Tots els seus presumptes còmplices (son germa Pilade Orsolini, Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi, Ferdinando Bozzi, Alessandro Busoni, Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni Rossi) implicats per les forces de l'ordre, van ser absolts durant la instrucció del sumari després de passar dies i fins i tot mesos empresonats; només Orsolini va ser incriminat. El judici, que tingué un gran ressò en premsa tant regional com nacional, va tenir lloc entre l'11 i el 13 de març de 1879 a l'Audiència Siena (Toscana, Itàlia) en un clima de cacera de bruixes i en el qual l'imputat va ser condemnat el 14 de març, en només 20 minuts de deliberació, a 19 anys de treballs forçats. En ser condemnat l'acusat digué:«Puc dir que s'ha condemnat un innocent.» L'estudiant acusador Armando Romani va ser premiat amb un lloc de feina en la Prefectura de Policia de Roma ofert directament pel Ministeri de l'Interior italià. Pirro Orsolini va morir el 13 de gener de 1887 a la penitenciaria de San Giorgio de Lucca (Toscana, Itàlia). Dies després, el 19 de gener, els anarquistes pisans publicaren una manifest en protesta per aquesta mort injusta i l'endemà es convocà una manifestació popular solidària davant el seu domicili.

***

Clovis Pignat

- Clovis Pignat: El 13 de gener de 1950 mor a Monthey (Valais, Suïssa) el militant anarquista i anarcosindicalista Clovis-Abel Pignat, també conegut com Tschombine Pategnon o Pierre des Marnettes. Havia nascut el 16 de novembre de 1884 a Vouvry (Valais, Suïssa). Sos pares foren Henri Pignat i Aurélie Lovet. Després d'aprendre l'ofici de vidrier, treballà en diverses feines de la construcció. Va ser un dels fundadors del sindicat revolucionari«Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande» (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa) del cantó de Valais i un gran propagandista de l'acció directa i de la «vaga salvatge». Entre 1906 i 1914 col·laborà en La Voix du Peuple, òrgan de la FUOSR. En 1906 organitzà un grup anarquista al cantó de Valais. L'abril d'aquest mateix any va ser tancat tres mesos i 19 dies a la presó del castell de Saint-Maurice per rebutjar el servei militar. Inscrit en les llistes negres, no pogué trobar feina. Va exercir nombrosos oficis (vidrier, paleta, llenyataire, serrador, agricultor, venedor ambulant, etc.) i en 1909 marxà a Itàlia, on va fer teatre de carrer i titelles per Pavia i pel centre del país per mantenir sa família, tot denunciant l'explotació i el clericalisme. De bell nou a Valais, en 1913 i 1914 va fer els discursos del Primer de Maig a Monthey. L'1 de maig de 1914 va crear a Vouvry el periòdic mensual àcrata francoitalià Le Falot / Il Fanale (El Fanal), que es publicà fins al 1919, i on defensà la via sindical com a única possible i s'oposà a la constitució d'un partit socialista de Valais. En aquesta època va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Réveil Anarchiste, de Luigi Bertoni. En 1916 fou novament empresonat durant dos mesos per les seves conviccions antimilitaristes. En 1918 signà una crida amb altres anarquistes demanant la nacionalitat a la Unió Soviètica per als desertors llibertaris italians a Suïssa detinguts en camps de treball. Entre 1921 i 1946 fou secretari permanent de la«Fédération des Ouvriers du Bois et du Bâtiment» (FOBB, Federació dels Obrers de la Fusta i de la Construcció), afiliada a la Unió Sindical Suïssa (USS).  Va fundar L'Action Ouvrière, que en 1922 esdevingué L'Ouvrier du Bois et du Bâtiment, òrgan de la FOBB de llengua francesa. En aquests anys promogué nombroses vagues, manifestacions, etc., les més importants de les quals foren la vaga de Ginebra (1928), la de Sion (1931) i la de Dixence (1935), i moltes de les quals van ser engegades sense el suport del Comitè central de la FOBB. Partidari de la independència sindical, sempre es trobà en conflicte amb els comunistes. En 1926 fou condemnat per un tribunal d'Aigle a 10 dies de presó i a 200 francs de multa per haver copejat el prefecte del districte de Vaud. En 1942 va participar en la festa organitzada per celebrar el setantè aniversari de Luigi Bertoni. Lucien Tronchet, altre militant anarquista suís, en va escriure una biografia: Clovis Pignat, una vocation syndicale internationaliste (1971).

Clovis Pignat (1884-1950)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 14 de gener

Esdeveniments

Portada de Les Plébéiennes

- Surt Les Plébéiennes: El 14 de gener de 1900 surt a París (França) el primer número de la revista anarquista Les Plébéiennes. Propos d'un solitaire. Hebdomadaire (Les plebees. Paraules d'un solitari. Setmanari), redactat i editat exclusivament per Sébastien Faure, pren el nom del pseudònim que feia servir Michel Zévaco en els seus articles diaris de Le Journal du Peuple. La coberta, que sempre fou la mateixa, estava realitzada pel dibuixant G. Wuyts i representa Sébastien Faure fent una conferència. Faure volia demostrar publicant aquesta revista que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda. Aquesta actitud de Faure fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una«Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. Deixarà de sortir el 3 de juny de 1900 després d'haver publicat 21 números.

***

Capçalera de L'Amnistie

- Surt L'Amnistie: El 14 de gener de 1933 surt a París (França) el primer i únic número del periòdic anarquista L'Amnistie. Organe du Comité pour l'Amnistie. Aquesta publicació, que havia de tenir una periodicitat setmanal, exigia un projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920,és a dir, per als militants neomaltusians i per a tots aquells que havien estat condemnats per practicar avortaments provocats. El gerent responsable fou Lucien Chatelain i hi van col·laborar Victor Basch, Lucien Descaves, Luc Durtain, Eugène Humbert, Léon Jouhaux, Maximilien Luce, Victor Margueritte, Romain Rolland i Henry Torres, entre d'altres. A la pàgina 4 es troba el llistat dels 51 advocats parisencs que s'adreçaren a la Cambra de Diputats fent una crida a favor de l'amnistia. També, a la pàgina 3, s'anuncia un gran míting per al 16 de febrer de 1933 a la sala parisenca Wagram on havien de prendre la paraula destacats militants llibertaris, com ara Georges Bastien, Félicien Challaye, L. Digat, Sébastien Faure, Georges Pioch, el professor Lengevin i els diputats Albertin, Bergery, Raoul Brandon, Marcel Deat i Louis Sellier.  Aquesta publicació tirà 120.000 exemplars d'aquest número.

***

Cartell del Míting Pro-Ateneus del 14 de gener de 1937

- Míting Pro-Ateneus: El 14 de gener de 1937 se celebra al Gran Price de Barcelona (Catalunya) un gran míting pro-ateneus organitzat per l'Ateneu Llibertari del Districte V de la capital catalana i amb el suport de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Presidí l'acte el company Grau, secretari del citat ateneu, i hi van intervenir Justo Abril, Carme Quintana Villafranca, Ramón Liarte Viu (Joventuts Llibertàries de la Seu d'Urgell), Ginés García (Charlot) i Jacint Borràs Bousquet; Félix Martí Ibáñez hi havia d'intervenir, però finalment no ho va fer. Grau reivindicà la necessitat d'unificar tots els ateneus llibertaris i que calia que els diversos grups anarquistes s'integressin en aquests; Abril animà a les Joventuts Llibertàries a participar-hi; Quintana va fer el mateix amb les dones, després de fer una petita història del paper de la dona en el moviment anarquista; Liarte apuntà que tothom que no sigui al front ha de ser als ateneus amb la finalitat d'«encarrilar els destins de la Revolució»; García parlà sobre l'obligació de sumar els esforços culturals dels ateneus buscant el«vertader camí de la seva emancipació» i Borràs resumí l'acte remarcant la transcendència d'arribar a un acord entre «tots els pobles antifeixistes d'Ibèria».

Míting Pro-Ateneus (14 de gener de 1937)

Naixements

Foto policíaca d'Augustin Baumester (2 de juliol de 1894)

- Augustin Baumester: El 14 de gener –algunes fonts citen erròniament el 16 de gener– de 1845 neix al VI Districte de París (França) l'anarquista Augustin Étienne Baumester. Sos pares es deien Théodore Eugène Baumester i Marie Antoinette Huel. Es guanyava la vida com a pintor esmaltador i decorador en un taller propi en el qual tenia contractats alguns obrers. Segons un informe policíac, que el qualificà d'«anarquista independent que no freqüentava les reunions», havia convertit diverses persones a l'anarquisme i el seu domicili era lloc de reunió d'«un petit cenacle d'adeptes». El 13 de maig de 1883, amb Aumarechal, Castagnede, Denechere, Falies, Lecourtier, Mege, Uzher i Wilhelm, havia format part del grup d'anarquistes que havien pertorbat el Congrés Col·lectivista que se celebrava a la sala Oberkampf, del qual havien estat expulsats i on havien estat ferits els companys Didier i Cézard. Figurava en una llista d'anarquistes del departament del Sena establerta el 26 de desembre de 1893. El 30 de juny de 1894, el seu domicili, al número 52 del carrer Faubourg du Temple de París, va ser escorcollat per la policia sense cap resultat, però va ser detingut. En el seu interrogatori negà ser anarquista o socialista, reprovant tota violència i es qualificà de «republicà sense etiqueta». El 7 de juliol de 1894 va ser internat a la presó parisenca de Mazas i va ser posat en llibertat provisional, un cop fitxat com a anarquista, quatre dies després. Nombrosos patrons joiers per als quals treballava des de feia molts anys, certificaren per escrit que era un bon treballador i que no era anarquista. El 29 de juliol de 1895 la seva acusació d'«associació criminal» va ser sobreseguda. El 7 de gener de 1896 es casà al XVIII Districte de París amb la confeccionista Julie Louise Pauline Verdevoye. Augustin Baumester va morir el 27 de març de 1909 al seu domicili del XI Districte de París (França).

Francesc Ferrer i Guàrdia

- Francesc Ferrer i Guàrdia:El 14 de gener del 1859 –moltes fonts citen erròniament el 10 de gener– neix a Alella (Maresme, Catalunya), poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el lliurepensador, maçó, militant i pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Fill de Jaume Ferrer i de Maria delsÀngels Guàrdia, propietaris acomodats, catòlics creients i practicants. Fins als 10 anys va estudiar a l'escola municipal d'Alella, i durant els dos anys següents assistí a l'escola de Teià. Quan arribà als 12 anys, s'acabaren els seus dies d'escola. L'octubre de 1873 trobà col·locació a la botiga de Pablo Ossorio, comerciant de teixits amic de sa família, a Sant Martí de Provençals, barri de Barcelona. La influència del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l'ortodòxia que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l'escola; però és evident que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans i tot que marxés d'Alella, i quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i apassionat. Amb la feina va poder estalviar per pagar-se l'exempció del servei militar i completar la seva formació aprenent francès. El 30 de juliol de 1878 va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils, fent serveis a Catalunya, Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se amb Teresa Sanmartí Guiu, una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d'anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d'esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Manuel Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d'Espanya. En 1884 es va iniciar en la maçoneria, participant en la lògia«La Veritat» de Barcelona. En aquesta tasca insurgent continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir del càrrec i s'establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, de la qual va prendre part. Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer va regentar una botiga de vins a la rue Pont Neuf 19, que transformarà en un petit restaurant anomenat«Llibertat»; i durant el seu temps lliure llegia els autors llibertaris i establia una estreta amistat amb l'anarquista Charles Malato. Del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d'espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del Partit Republicà Progressista. En 1890 es va afiliar a la lògia maçònica «Les Vrais Experts de París». En 1892 va participar en el Congrés Lliurepensador de Madrid. En aquella època pensava en l'organització d'un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l'ensorrament de la seva vida familiar –des d'abril de 1899 vivia maritalment amb Léopoldine Bonnard, parisenca i 13 anys més jove que Ferrer–, s'inicià un canvi en la seva actitud envers el partit republicà i envers l'acció política en general, militant decididament en el moviment anarquista. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l'educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d'esperit. Per això va tornar a Barcelona, amb els diners legats (un milió de francs) per la seva alumna Ernestine Meunier, i el setembre de 1901 l'Escola Moderna fou oberta al número 56 del carrer de Bailén. En aquesta empresa tindrà el suport de la mestra Soledad Villafranca, que esdevindrà sa nova companya. Ferrer no era tan l'iniciador com el sistematitzador del moviment per l'ensenyament racionalista. La novetat de l'Escola Moderna era, en primer lloc, l'aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d'una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l'educació deplorable servida per l'Estat i l'Església. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l'ensenyament espanyol –fet que hauria estat una pretensió modesta–, sinó respecte a l'ensenyament tal comés practicat en el món en general. S'adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees –de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S'havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d'educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l'educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l'educació eclesiàstica. L'Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels, una escola que es proclamava anarquista. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer s'havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l'objecte de la seva obra era d'esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu «revolucionarisme» era sinònim de terrorisme. Per dur a terme l'educació que es proposa Ferrer crea l'editorial de l'Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d'ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l'Origen del Cristianisme, de Malvert; La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal; i l'Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d'un prefaci del doctor Ramón y Cajal. Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l'esperit i els mètodes de l'Escola Moderna, és el Butlletí mensual que publicava. Entre les dues sèries o«èpoques» d'aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El Butlletíés, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d'obres de Paul Robin,Élisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d'educació i d'higiene. També l'editorial publicarà el periòdic anarquista La Huelga General, que reivindicarà i justificarà aquesta mesura revolucionària com a eina de lluita. No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l'Escola; i que els mestres havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l'incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. S'insisteix sovint en els mèrits de l'ensenyament«integral», és a dir, l'educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans. El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l'Escola Moderna va tirar una bomba als reis d'Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut el 4 de juny i va estar-se més d'un any a la Presó Model de Madrid. L'Escola Moderna i moltes d'altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l'acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d'obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d'ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d'Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l'autorització no podiaésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris. Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n'era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada L'Ecole Rénovée, fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del Butlletí mensual de l'Escola Moderna, i la seva obra editorial. Aquesta lliga comptava a finals de 1908 amb només 442 socis, la meitat a França. A començament de juliol de 1909 s'inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l'exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la Setmana Tràgica, per als reaccionaris, o la Revolució de Juliol, per als insurgents. La guerra és rebutjada per l'esperit popular per tres raons. En primer lloc, l'anarquisme que domina entre els obrersés essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l'«honor nacional» com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d'explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l'aparença d'una guerra de pura agressió, empresa al dictat d'un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l'obrer espanyol. Es creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament –i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris– la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D'una banda, el fill del burgès, que podia permetre's de pagar tres-cents duros per l'exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d'altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l'exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de ses mullers i de ses famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones. Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (Antoni Fabra Ribas, Miguel Villalobos Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s'estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d'ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l'aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l'estat de guerra. El moviment s'havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l'esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla. Ferrer i Guàrdia fou detingut el 31 d'agost per membres del sometent d'Alella acusat de ser l'autor i cap de la revolta; resulta que els dies de gestació i de desenvolupament de la insurrecció, Ferrer ni era a Barcelona, era a la seva masia de Mongat. Els deu mil volums de la llibreria de l'Escola Moderna seran requisats i 34 centres que impartien ensenyament segons els criteris ferreristes van ser clausurades pel governador. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s'escapés de les mans d'un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d'insistir a demanar «proves de culpabilitat clares, precises i decisives»; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d'honor militars i navals, els quals «no necessiten de sotmetre's a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen». L'estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l'exèrcit havien de ser jutjades per l'exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d'octubre, es constituí el Consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l'acusat, no foren observades en el seu cas; va ser un judici farsa espectacular. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s'organitzaren arreu d'Europa, el 13 d'octubre de 1909 fou afusellat al fossat del castell de Montjuïc (Barcelona, Catalunya); les seves últimes paraules van ser: «Sóc innocent. Visca l'Escola Moderna!». Tant a Espanya com fora d'Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat «el Dreyfus espanyol». Les semblances entre ambdós «afers» són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l'Església –a França un jueu, a Espanya un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l'irreparable. Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P'otr Kropotkin a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: «Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l'Estat, el capitalisme i la superstició». Després de la seva mort multitud de centres basats en els postulats de l'Escola Moderna es van escampar arreu del món, des de Suïssa fins a Amèrica –una de les més importants va ser la Modern School de Nova York, fundada en 1911. Nombrosos carrers europeus porten el seu nom. A Brussel·les, el 5 de novembre de 1911, es va erigir un monument, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans, fruit d'una subscripció popular internacional. El 13 d'octubre de cada any, la Universitat Lliure de Brussel·les ret un homenatge en honor seu davant la seva estàtua. Durant la Revolució espanyola la plaça barcelonina d'Urquinaona prendrà el seu nom, així com el Teatre Borràs de la ciutat. A finals de 1987 es va constituir a Barcelona la Fundació Francesc Ferrer Guàrdia, dedicada a promoure la seva figura i les seves idees. Francesc Ferrer i Guàrdia està enterrat al cementiri de Montjuïc al costat de Durruti i d'Ascaso.

***

Filippo Pernisa

- Filippo Pernisa: El 14 de gener de 1878 neix a Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Filippo Pernisa. Bastaix de professió, la seva feina el deixà coix. Durant els anys noranta començà a col·laborar en la premsa anarquista com a distribuïdor i corresponsal. El gener de 1898 fou un dels organitzadors de la resposta obrera contra la desocupació, fets pels quals va ser condemnat a 39 dies de presó i a una multa. Aquest mateix any signà un manifest de suport a Errico Malatesta i altres processats, manifest que va ser publicat en el periòdic L'Agitazione d'Ancona. En 1904 va ser denunciat com a organitzador d'una reunió clandestina a favor dels presos polítics i finalment fou tancat quatre dies a la presó. En 1909, fugint de la vigilància policíaca, marxà a Trieste buscant feina, però va ser expulsat per les autoritats austríaques. Fou un dels responsables de la Lliga dels Bastaixos, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), i membre de la Cooperativa dels Bastaixos. Amic íntim del destacat anarcosindicalista Armando Borghi, es mostrà especialment actiu com a sindicalista a Emília Romanya, Toscana i Ligúria. En 1912 va ser buscat per la policia per la seva campanya contra el colonialisme italià a Líbia. El juny de 1914 participà activament en les manifestacions de la«Setmana Roja» a Massa Lombarda. El juny de 1921 va ser detingut amb Alfredo Grandi, però va ser alliberat pocs dies després arran de l'agitació portada a terme a la regió. En 1927, sota l'amenaça de ser detingut, passà a la clandestinitat i s'amagà a les valls de Comacchio. Per evitar les represàlies contra sa família, renuncià a tota activitat clandestina i canvià l'ofici pel de comerciant de brisa. En 1943 s'integrà a la lluita armada de resistència contra el feixisme enquadrat en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Massa Lombarda. Després de la caiguda de Mussolini i l'armistici del 8 de setembre de 1943, els feixistes havien abandonat la ciutat, però un escamot d'uns cinquanta feixistes amb un camió armat amb una metralladora realitzà una incursió a la localitat. Filippo Pernisa caigué mortalment ferit el 24 d'octubre de 1943 quan intentava refugiar-se a la fonda Zani de Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia), on li esperava el seu company Ferdinando Bassi, i morí poc després a l'hospital on havia estat traslladat. Tota la població assistí al seu enterrament tres dies després. Amb l'Alliberament el grup llibertari de Massa Lombarda prengué el nom de «Gruppo Anarchico Filippo Pernisa». L'octubre de 1946, tres anys després de la seva mort, Armando Borghi i altres companys inauguraren una placa commemorativa col·locada al lloc on caigué ferit de mort. Sa companya fou la també anarquista Ginevra Dalle Vacche.

Filippo Pernisa (1878-1943)

***

Foto policíaca d'Émile Bachelet

-Émile Bachelet: El 14 de gener de 1888 neix a Corné (País del Loira, França) –altres fonts citen erròniament Avion (Nord-Pas-de-Calais, França)– l'anarcoindividualista i antimilitaristaÉmile-Jules-Joseph Bachelet, conegut com Milo. Sos pares es deien Émile Bacheler i Joséphine Marchand. Son pare, forner i anarquista, regentava una botiga de begudes al barri parisenc de Ménilmontant. Fuster artesà, recorregué França vagabundejant com a membre de la societat gremial «Compagnon du Tour de França» i, finalment, en 1907 s'instal·là a París, on començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes al voltants del propagandista Libertad i del periòdic L'Anarchie. També participà activament en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) de la rue du Chevalier de la Barre, on acabarà instal·lant-se amb Alice Morand, germana de la militant anarcoindividualista Jeanne Morand, companya aleshores de Libertad. En 1908 es declararà insubmís al servei militar –ben igual que son germà Ernest que fugirà al Caire (Egipte)– i viurà amb una falsa identitat, sota la qual serà condemnat dues vegades per delictes menors. A començaments de 1912 el seu domicili a Maisons-Alfort fou escorcollat en el marc de les investigacions lligades a la «Banda Bonnot» i la policia descobrí un revòlver, eines per perpetrar robatoris, fulletons llibertaris i llibres sobre alimentació vegetariana, «proves» de la seva militància anarquista. Detingut, fou lliurat a les autoritats militars que l'enviaren als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). Hi veurà partir nombrosos companys cap a les colònies penitenciàries o a la guillotina, com ara el pare i la mare de l'infant que adoptarà i que esdevindrà son gendre. El 10 de novembre de 1921 es casà al X Districte de París amb Marie Louise Mouillebert. Més tard s'instal·là al molí de Pouligny, on es dedicà a l'apicultura i a la fabricació de ruscs ajudat per son gendre, i crearà una petita comunitat rural llibertària autosuficient, la qual serà freqüentada per l'escriptor llibertari Michel Ragon. Entre 1946 i 1947 col·laborà en Les Cahiers du Peuple. Publicà les seves memòries de vagabund en dos volums: Mais un vagabond passa (1946) i Trimard (1951), amb un prefaci d'Édouard Dolléans, i deixà un llibre inèdit Chemin scabreux.Émile Bachelet va morir el 17 d'abril de 1967 a Pouligny (Saint-Germain-des-Prés, Centre, França).

Émile Bachelet (1888-1967)

***

Maurice Dommanget

- Maurice Dommanget:El 14 de gener de 1888 neix al IX Districte de París (França) l'historiador del moviment obrer, lliurepensador i militant sindicalista revolucionari francès Maurice Jules Ernest Dommanget. Sos pares es deien Jules Charles Albert Dommenget, carnisser, i Marie Anne Mathilde Roussel. Es va dedicar a l'ensenyament i a la pedagogia com a professió. L'1 d'agost de 1912 es casà al XIX Districte de París amb Eugenie Desirée Marie Germain. Va ser secretari general de la Federació Unitària de l'Ensenyament (1926-1928), militant socialista i després comunista dissident. Va mantenir correspondència amb Trotskij. És autor de nombroses obres sobre la Revolució francesa (Manifeste des Enragés, Babeuf et la conjuration des égaux, Saint Just,La Jacquerie, etc.), així com sobre Owen, Blanqui, Varlin, Proudhon, Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Hem Day, la Comuna (La Commune et les communards, Hommes et choses de la Commune), i la història del socialisme (L'histoire du drapeau rouge,Les grans socialistes et l'éducation, L'introduction du marxisme en France) La seva obra més coneguda, que ha tingut infinitat de reedicions,és Histoire du Premier Mai (1953). Maurice Dommanget va morir el 2 d'abril de 1976 a Senlis (Picardia, França) i els seus arxius es troben a l'Institut Francès d'Història Social de París.

***

Necrològica d'Alonso Martínez-Marín Lajarín apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de novembre de 1962

- Alonso Martínez-Marín Lajarín: El 14 de gener de 1893 neix a Alhama de Múrcia (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Alonso Martínez-Marín Lajarín. Sos pares es deien Nicolás Martínez-Marín i María Antonia Lajarín. Quan tenia 15 anys emigrà a Catalunya. Establert a Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya), s'afilià al Sindicat de Camperols de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, deixant a Catalunya sa companya i son fill. Internat en diversos camps de concentració, posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació, fugint dels alemanys, recorregué diverses regions fins arribar a Corgol (Alvèrnia, Occitània), on trobà un petit grup de companys. Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer forestal, s'instal·là a Chambon-sur-Lac (Alvèrnia, Occitània) i s'integrà en la Federació Local de la CNT. Després de diversos mesos de malalt de bronquitis crònica, Alonso Martínez-Marín Lajarín va morir el 26 de juliol de 1962 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). La direcció de l'hospital havia col·locat un crucifix al taüt, el qual va ser retirat, per petició dels companys, en el moment de ser enterrat al cementiri de Saint-Jacques d'aquesta localitat.

***

Armando Bientinesi

- Armando Bientinesi: El 14 de gener de 1898 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Armando Bientinesi. Sos pares es deien Luigi Bientinesi i Iginia Cecchi. Després de lluitar com a soldat durant la Gran Guerra, el 16 de novembre de 1920 va ser condemnat a un any de presó per«objecció doble en zona de guerra», pena que va ser sospesa per cinc anys, i a començament de 1921 emigrà a França. En 1924 va ser fitxat com a «propagandista anarquista» a Marsella (Provença, Occitània). El gener de 1926 treballava de descarregador al moll de Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània) i el febrer d'aquell any retornà a Liorna, on va ser sotmets per les autoritats a diversos escorcolls domiciliaris i personals tots sense cap resultat. Després de dos intents fallits d'abandonar Itàlia amb el correu Liorna-Bastia, el maig de 1931 pogué arribar clandestinament a Còrsega amb barca. Denunciat per«expatriació il·legal per motius polítics», en 1932 se li va decretar l'expulsió del país per activitats subversives. Restant a Còrsega, va ser condemnat a dos mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». L'agost de 1933 es va refugiar, via Tunis, a Alger (Algèria) i quaranta dies després passà a Orà (Algèria), on fins a principis de 1935 treballà en la construcció. En 1935 va fer de grum al País Valencià (Alacant i València). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, l'agost d'aquell any s'enrolà a Barcelona (Catalunya) en la «Secció Italiana» de la «Columna Ascaso», majoritàriament anarquista, comandada pel republicà Mario Angeloni. Lluità al front d'Aragó a les batalles de Monte Pelado, Tardienta, Almudèver i Carrascal. L'abril de 1937, després de la dissolució de la «Secció Italiana», entrà a formar part de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Els informes dels espies comunistes a l'exèrcit el definiren com«element individualista, indisciplinat i contrari a la política del govern de Negrín». El 7 de desembre de 1937 va ser inscrit en el Bolletino delle Ricerche de la policia feixista italiana amb l'orde de detenció, el 10 de gener de 1938 va ser fitxat per«rebel·lió i militància anarquista» per la Prefectura de Liorna i el 15 de maig de 1938 figurava en el llistat d'anarquistes, juntament amb altres companys (Ernesto Bruna, Antonio Calamassi, Antonio Chierici, Luigi Collina, etc.), que havien lluitat en l'«exèrcit roig» a Espanya. El febrer de 1939 creuà els Pirineus amb la resta de la 26 Divisió i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup anarquista «Libertà o Morte» (Ernesto Bonomini, Faustino Braga, Cornelio Giacomelli, Gennaro Gramsci, Carlo Montresor, Muzio Tosi, etc.). El juliol de 1939 va ser enviat al camp de concentració de Gurs i integrat en la IX Companyia. A començament de 1940 va ser allistat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviada a treballar en les fortificacions de la frontera francobelga. Després de la caiguda de París, pogué fugir del comboi que el deportava i passà a Bèlgica. A Brussel·les visqué en un apartament amb altres exmilicians de la guerra d'Espanya (Dante Armanetti, Aldo Demi, Giuseppe Peano i Ateo Vannucci) i treballava en la reconstrucció dels ponts de la ciutat. Després, sembla que voluntàriament per a evitar l'extradició a Itàlia, va fer feina en la construcció de la carretera que unia les ciutats d'Szczecin (Pomerània Occidental, Polònia) i Berlín. El 14 de novembre de 1942 va ser lliurat per les autoritats nazis als feixistes italians al pas fronterer tirolès de Brenner. El 18 de novembre d'aquell any va ser portat a Liorna, on va ser interrogat. El 23 de març de 1943 se li va decretar confinament per un període de dos anys i enviat a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, d'on va ser alliberat el setembre d'aquell any. De bell nou establert a Liorna, participà en la Resistència i amb l'anarquista Virgilio Antonelli salva la vida a un pilot austríac cremat. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en el moviment llibertari fins el seu final. Armando Bientinesi va morir el 29 d'octubre –algunes fonts citen el 20 d'octubre– de 1967 a l'Hospital Civil de Liorna (Toscana, Itàlia).

Armando Bientinesi (1898-1967)

***

Félix Likiniano Hériz

- Félix Likiniano Hériz: El 14 de gener–algunes fonts citen erròniament el 4 d'abril– de 1909 a Eskoriatza (Guipúscoa, País Basc) –el certificat de defunció cita Arrasate (Guipúscoa, País Basc)– l'anarcosindicalista Félix Likiniano Hériz –el seu primer llinatge també transcrit en castellà com Liquiniano–, conegut com Liki. Sos pares es deien Pedro Likiniano i Maximina Hériz. Quan era un infant es traslladà a Arrasate (Guipúscoa, País Basc) i estudià, sense gaire èxit, a la ciutat guipuscoana de Sant Sebastià. Es posà a treballar de paleta amb son pare, contractista de la construcció. Després d'un temps a Vitòria (Àlaba, País Basc), passà a Madrid (Espanya), on en 1929 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà en contacte amb els Grups de Defensa Confederal. Durant el servei militar, organitzà, amb altres companys, a la Caserna d'Enginyers de Sant Sebastià una acció de protesta contra la mala qualitat del ranxo que es donava als soldats; jutjat el juny de 1932 per aquest fet, va ser condemnat a dos anys i mig de presó, pena de la qual només complí tres mesos. Arran de la vaga general revolucionària de desembre de 1933 a Sant Sebastià, va ser detingut i tancat a les presons d'Ocaña i de Cartagena. Posteriorment va ser condemnat a 15 anys de presó per participar en l'aixecament asturià d'octubre de 1934. Un cop excarcerat gràcies a l'amnistia de 1936, es lliurà a l'organització de les Joventuts Llibertàries i de la CNT a la zona de donostiarra. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, combaté els rebels enquadrat en la Comuna de Sant Sebastià, dirigint la defensa de la seu de la CNT de Larramendi i la presa de les casernes de Loiola. Quan caigué Guipúscoa a mans feixistes, continuà la lluita a Madrid, Aragó i Catalunya. En maig de 1937, juntament amb sa companya María de la Soledad Casilda Hernáez Vargas (Casilda, la Miliciana), va defensar la«Casa Gran» de Barcelona –l'exedifici Cambó de la Via Laietana, seu dels comitès nacional i regional de la CNT– contra la reacció comunista. Amb el triomf franquista, passà a França i fou internat als camps de concentració de Sant Cebrià i de Gurs. Quan esclatà la II Guerra Mundial fugí d'aquest últim camp i s'integrà en la Resistència, col·laborant en els sabotatges antialemanys a Bretanya, especialment a les vies fèrries. Durant els anys quaranta fou un dels militants més destacats de la Regional Nord de la CNT, participant en alguns fets conflictius, com ara la seva participació, amb Candido Armesto Sanz, en nom de la CNT, el desembre de 1944 en el Bloc Nacional Basc (BNB) o la signatura el 17 de març de 1945 del«pacte de fidelitat» al govern republicà del lehendakari José Antonio Aguirre y Lecube, conegut com «Pacte de Baiona». El juliol de 1945 assistí a la reunió que tractà a Baiona (Lapurdi, País Basc) sobre el Consell Consultiu Basc (CCB) i elegí el Comitè Regional. Poc després, el novembre d'aquell any, participà en la reunió que confirmà la ruptura de la CNT basca, integrant-se en el Comitè Regional. El febrer i el juny de 1946 assistí a Baiona a les plenàries del Comitè del Nord de la CNT«reformista» en representació de Guipúscoa i el novembre al Ple Regional que acordà entrar en el Govern basc i on va ser nomenat per al Comitè Regional en representació de Guipúscoa. A més en 1947 fou suplent de Daniel Orille Orive per a representar la CNT del Nord en el CCV. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple Regional celebrat a Baiona. A partir dels anys seixanta va fer costat la lluita independentista basca i, aficionat com era a la pintura i a l'escultura, dissenya l'emblema d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA). El seu domicili a Biarritz es convertí en refugi de militants llibertaris i independentistes bascos. Va ser amic íntim de Manuel Chiapuso Hualde i de Universo Latorre Crespo. Félix Likiniano Hériz va morir el 23 de desembre de 1982 al seu domicili de Biarritz (Lapurdi, País Basc). Sos germans Eduardo i José Antonio també va ser militants confederals. En 1994 Pilar Iparragirre Lazkano publicà la biografia Félix Likiniano. Miliciano de la utopía.

Félix Likiniano Hériz (1909-1982)

Casilda Hernáez Vargas (1914-1992)

***

Rosa Laviña (Palafrugell, 1937)

- Rosa Laviña Carreras: El 14 de gener –oficialment el 15 de gener– de 1918 neix a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista Rosa Laviña i Carreras. Filla del barber llibertari Martí Laviña Torroella, que en heretar la barberia paterna al carrer Estret de Palafrugell decidí no seguir amb el negoci familiar i muntà una llibreria, i d'Engràcia Carreras Ysern (Gracieta), obrera del suro i modista. En 1925, a mode d'escarni, va ser intencionadament elegida per lliurat un ram de flors de benvinguda al rei Alfons XIII en ocasió de la inauguració de les escoles «Torres Jonama». En l'adolescència llegí la literatura anarquista que es venia a la llibreria familiar i entrà a treballar d'aprenenta de sastressa a can Sitges de Palafrugell, però va ser acomiadada, amb Carmen Moreno, per celebrar el Primer de Maig i va anar a fer feina a la sastreria Làrios. Durant els anys bèl·lics començà a militar en les Joventuts Llibertàries de Palafrugell, de les quals va ser secretària, en «Mujeres Libres» i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Durant una temporada fou cap dels tallers de confecció del Sindicat del Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Palafrugell. Després va fer el servei militar i es preparà per a la feina d'infermera. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i durant un any patí el camp de concentració d'Argelers, on va fer d'ajudant d'infermera. Al camp d'Argelers conegué son futur company Pere Vaqué (Migreio). En 1940 entrà com a minyona en una casa a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord); esclavitzada, fugí en poder. De bell nou a Argelers, amb sa mare va sortir poc després contractada per feines hoteleres al Voló (Rosselló, Catalunya Nord) i en acabar ambdues retornaren a Argelers. Duran l'ocupació nazi i després de la II Guerra Mundial les seves cases de Montalban (Llenguadoc, Occitània) i de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) van ser lloc de pas cap a la Península i de refugi de guerrillers llibertaris (Marcel·lí Massana Vancell, Ramon Vila Capdevila, etc.). A partir de febrer de 1953 albergà un temps a la seva casa de Montalban l'anarquista escalenc Antoni Puig Artigas (Tonet), el qual li dedicà tres sardanes de les quals era compositor, i poc després, amb 37 anys, hi morí de leucèmia son company Pere Vaqué, amb qui havia tingut una filla, Diana. En 1954 s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà de modista i es casà amb l'esperantista llibertari Étienne Louis Guillemeau, amb qui muntà un restaurant vegetarià i una botiga de productes naturistes i dietètics. En aquests anys va ser secretaria de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), membre del Comitè Nacional i tresorera de SIA i realitzà viatges clandestins a la Península per a la CNT per dur a terme accions d'ajut a famílies de militants tancats a les presons franquistes. Va estar molt acostada a Frederica Montseny Mañé i al seu cercle. El 16 de juliol de 1999 morí a Tolosa son company Guillemeau. Hi trobem col·laboracions seves en Cenit, Espoir, La Proa i Ruta, entre d'altres. El seu testimoni ha estat recollit per Antonio Soriano en el seu llibreÉxodos. Historia oral del exilio republicano español en Francia (1939-1945) (1989), per Eduard Pons Prades en Las guerras de los niños republicanos (1936-1995) (1997), per Antonina Rodrigo en Mujeres y exilio, 1939 (1999), per Antoni Martí en el documental Anònims del segle XX (2001), per l'actriu Susana Saenz Díaz (Susana Koska) i el cantant José María Sanz (Loquillo) en el projecte multimèdia Mujeres en pie de guerra (2003-2004), per«Radio Campus FM Toulouse» en el projecte multidisciplinar Mirada. Regard sur la guerre civil d'Espagne (1936-1939) (2004-2010) i per Sofía Moro en Ellos y nosotros (2006). Va cedir bona part de la seva documentació a l'Arxiu Municipal de Palafrugell i escrits seus es conserven al Museu Memorial de l'Exili (MUME) de la Jonquera. Durant un temps tornà a viure a Palafrugell i va fer costat Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)–participà com a suplent en les seves llistes electorals de Palafrugell per a les eleccions municipals de 2003. Des de març de 2011 un carrer de Palafrugell porta el seu nom. Rosa Laviña va morir el 29 de maig de 2011 a l'Hospital Rangueil de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Rosa Laviña i Carreras (1918-2011)

Xevi Planas: «Rosa Laviña, l'anarquista de Palafrugell», en Revista de Girona, 183 (juliol-agost 1997)

Àlex Volney: «Rosa Laviña. La filla del llibreter anarquista», en Diari de Balears (30 de març i 6 d'abril de 2009)

Continua...

---

La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans). (Miquel López Crespí)

Abans del 23-F: desmobilització popular, desencís, involucionisme (i II)

La crisi que sacsejà l'esquerra revolucionària entre 1978 i 1979 fou molt complexa. La CNT sofrí diverses provocacions per part de la policia i els serveis secrets (l'atemptat de la sala de festes Scala de Barcelona finalment es demostrà que havia estat ordit per la policia); el PORE fou repetidament inculpat de suposades accions terroristes; i tothom que encara defensàs idees republicanes, independentistes o marxistes era considerat "radical", "violent", "perillós militant d'extrema esquerra"... Els problemes que envoltaren la desaparició del PTE i l'ORT (i dels seus sindicats, la CSUT i el SU) són diferents del problema de desintegració, per exemple, de l'OIC (OEC als Països Catalans).

El famós "Congrés d'Unitat" (3 i 4 de febrer de 1979) entre el Moviment Comunista i l'Organització d'Esquerra Comunista va ser una gran mentida. Al Congrés no hi arribà ni un deu de per cent de militants de l'antiga OEC. La majoria de l'organització entengué el procés com a simple integració dins el MC i no acceptà el diktat del partit "germà". El número 140 (febrer de 1979) de Combate, la revista de la LCR, explicava: "Lo que sí parece claro es que, básicamente, esta unificación se ha producido sobre la ideología, la estrategia, la táctica e incluso la estructura organizativa de MC, lo que le da más un carácter de integración de OIC en este partido que de verdadera fusión. De hecho, y desde hace ya tiempo, OIC atravesaba un prolongado proceso de crisis, con numerosas escisiones internas y pérdida de militantes. En el fondo de estas escisiones ha estado presente la negativa de sectores de militantes a aceptar lo que se ha llamado el 'proceso de reactificación marxista-leninista de la OIC', al que se acusaba de abandono irresponsable de la línea política de este partido, para llevar, 'cueste lo que cueste, al partido al MC' (de la resolución de los escindidos de Guipúzcoa)".

Com deia una mica més amunt, la crisi de les organitzacions que es reclamaven del comunisme a l'Estat espanyol i als Països Catalans requeriria un llibre especial. Però, resumint, i centrant-nos en el cas de l'Organització d'Esquerra Comunista, podríem dir que els principals errors del partit (els nostres errors!) els podríem situar en un accentuat espontaneisme (anar sempre i d'una manera acrítica rere qualsevol iniciativa obrera i popular) i un total economicisme (creure que només la lluita en defensa de les reivindicacions materials dels treballadors era "lluita de classes", tot considerant que la lluita cultural, política i ideològica contra el sistema era una qüestió "superstructural"). Tot això, combinat amb una manca de formació prou preocupant (descuidar la formació de quadres en les idees del marxisme revolucionari), va fer que no sapiguéssim enfrontar els reptes de la nova etapa de democràcia restringida que sorgia de les eleccions del 15 de juny de 1977. I, més que res, ens afectà greument la manca de consolidació d'una estructura de partit ferma, leninista. En efecte: portats per aquell seguidisme tan accentuat envers el moviment obrer, cometíem el greu error de desatendre tasques imprescindibles, com ara la consolidació organitzativa de l'OEC i la formació política de la militància. Tot plegat anà portant a la desintegració del 78-79.

La desfeta de l'esquerra revolucionària també facilità la regressió quant a les conquestes dels anys d'ofensiva obrera i popular (especialment de 1976). En el moment més greu de la reforma, quan, a les eleccions autonòmiques d'Euskadi i del Principat (1980), amb un 40% i un 41% respectius d'abstenció, l'UCD s'enfonsà i els estalinistes i reformistes de tota mena retrocediren, no hi hagué a l'esquerra del PCE-PSOE cap partit capaç de representar els interessos populars ni de superar aquella onada de desencís. A Euskadi, ETA i Herri Batasuna aguantaven l'endemesa; Euskadi es consolidava com a únic bastió de resistència al règim, a l'Estat i al sistema: el reformisme pactista hi havia fracassat, i la dinàmica popular i rupturista continuava desenvolupant-s'hi.

El 1980 també assenyala l’inici de la crisi final de l'eurocomunisme. Els motius d’aqueixa ensulsiada internacional serien analitzats amb extrema lucidesa pel cèlebre historiador marxista britànic Perry Anderson en l’article "La paràbola de la socialdemocràcia", publicat a L’Avenç, núm. 112 (febrer 1988), pàgs. 50-58: "Essencialment, aquest [l’eurocomunisme] va consistir en l’abandonament, per part dels partits comunistes del Sud, de les tradicions de la Tercera Internacional, força alterades des dels anys vint, però encara visibles en els seixanta, i l’adopció de perspectives estratègiques similars a les dels partits socialdemòcrates del Nord al començament de la seva carrera, és a dir, quan encara concebien explícitament una transició real al socialisme. Gairebé tots els temes del nou discurs eurocomunista ressuscitaven, de fet, el discurs original socialdemòcrata de la Belle Époque, sobre la via gradual pacífica constitucional al poder. [...] El resultat fou que, generalment, l’eurocomunisme simplement preparà el camí per a l’ascens de l’eurosocialisme, és a dir, l’inesperat ascens de partits socialdemòcrates pròpiament dits, nous o renovats, des de posicions molt modestes fins al centre de l’escenari, a costa dels propis partits comunistes. La lògica d’aquesta substitució no és pas un misteri: si, en una societat capitalista avançada, les masses han de triar entre dos partits, proclamant tots dos una política socialdemòcrata, és molt probable que hi hagi una forta tendència a triar la versió més coherent, és a dir, la basada en models socialdemòcrates d’organització i afiliació internacionals" (pàg. 54). La cita és llarga, però realment valia la pena. Aixií doncs, pel gener de 1980 Carrillo és a Romania per a demanar instruccions al dictador Ceausescu; però ja és tard: ni Berlinguer ni Marchais, secretaris generals dels partits comunistes oficials italià i francès, poden fer ja res per a ressuscitar el cadàver eurocomunista. La burocràcia imperialista i estalinista del PCUS ha envaït l'Afganistan i exigeix als PC finançats directament o indirectament per Moscou que el rescabalin en forma de suport polític a aqueixa invasió. Carrillo està dividit entre la lleialtat envers la burocràcia espanyola proianqui i la pressió dels sectors proestalinistes del PCE mateix. Dins el PCE comencen els preparatius escissionistes dels "prosoviètics": Ardiaca i Clemente al Principat; Gallego a la resta de l'Estat. Al cap d'uns anys, hi organitzarien, respectivament, el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i el Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE). Enrique Líster, líder d'un fantasmal Partido Comunista Obrero Espanol (PCOE), era ja des de feia temps al servei de la burocràcia del Kremlin.

Davant el liquidacionisme de l'esquerra pactista, la bancarrota o debilitat dels partits que es reclamaven del comunisme (OEC, MC, PTE-ORT-PT, POUM, AC...) i la crisi de la CNT, la classe obrera i els sectors populars només poden portar endavant lluites de resistència, tot i que de vegades arribin, a peu, davant el Congrés i mostrin les dents a un diputats lliurats en cos i ànima a la burgesia. Són els combats heroics dels vuitanta: els estibadors, els obrers i obreres de Nervacero, Crimidesa, Olarra... Crimidesa encara serví per a commocionar la consciència de l'esquerra d'aquells anys: la solidaritat encara va ser potent. A partir de 1980 l'esquerra oficial multiplicarà els esforços per aïllar les lluites antisistema; per a aillar-les, silenciar-les, ofegar-les. L'exemple més evident de mobilitzacions heroiques (abandonades per l'esquerra dels pactes malgrat el cost de morts que tengueren) varen ser la dels treballadors d'"Euskalduna" (sector navall) d'Euskadi. La lluita d'Euskalduna va ser narrada fil per randa en el llibre La batalla de Euskalduna escrit pel "Colectivo Autónomo de Trabajadores" i publicat per Editorial Revolución l’any 1985.

Com les altres forces anticapitalistes, l’independentisme revolucionari dels Països Catalans visqué llavors uns anys ben negres: era el principal enemic a abatre, des del moment que, a més del règim postfranquista i del sistema capitalista, qüestionava la mateixa existència dels estats opressors francès i espanyol.

Recordem que l’escola política de l’independentisme revolucionari català sorgit pels volts del 1968 no havia estat tant la tradició nacionalista del país com, sobretot, la rica experiència tercermundista de lluites d’alliberament nacional i de classe, a què ja ens hem referit. Ho analitza amb gran agudesa Josep Ferrer en el pròleg a Les nacions de l’Europa capitalista, d’Imma Tubella i Eduard Vinyamata (Barcelona, La Magrana, 1977; vegeu, en particular, pàgs. 7-33). Activíssim i combatiu, contínuament sotmès a la repressió tant pel feixisme com per la democràcia burgesa, aquest independentisme de nou encuny (que recuperarà aviat la memòria d’un Jaume Compte i d’un Andreu Nin) percep l’alliberament nacional com a alliberament de classe, i viceversa, i és la primera força políticament organitzada a plantejar-se com a marc nacional d’actuació política tot el conjunt dels Països Catalans, i no ja aquesta o aquella regió aïlladament: de fet, l’independentisme és el principal factor que aplica en la pràctica les riques lliços de Joan Fuster.

En aquest període a què ens referim, les principals organitzacions de l’independentisme revolucionari eren la nordcatalana ECT (Esquerra Catalana dels Treballadors, 1971) i el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), nascut, aquest, el 1969 a partir de l’escissió que el 1968 protagonitzaven les joventuts de l’històric FNC (Front Nacional de Catalunya, 1940). Més a l’esquerra, acabaven de dibuixar una nova estratègia de futur sengles escissions d’aqueixos partits: respectivament, l’OSAN (Organització Socialista d’Alliberament Nacional, 1977/1978) i el PSAN-P (Partit Socialista d’Alliberament Nacional provisional, 1974). També hi hagué intents d’impulsar la lluita armada: ÈPOCA (Exèrcit Popular Català, 1970), FAC (Front d’Alliberament Català, 1970), OLLA (Organització de Lluita Armada, 1974), RCAN (Resistència Catalana d’Alliberament Nacional, relacionada amb el PCE-i)... Dos militants del FAC, Carles Garcia Solé i Ramon Llorca, prengueren part en la cèlebre Fuga de Segòvia (abril 1976), juntament amb altres vint-i-set militants d’ETA i d’altres organitzacions revolucionàries.

Durant la transició, i mentre ECT evolucionava cap a l’autonomisme burgès, el PSAN pateix un seguit d’escissions per l’ala dreta, les quals acabaren deixant-lo poc menys que en quadre en 1979-1980, però alhora li permeteren un exercici de clarificació i consolidació amb què projectar-se endavant. Fou també en aquest 1979 desolat quan acabaven de perfilar-se les grans línies de desenvolupament que seguiria l’independentisme en el període ulterior, mitjançant la naixença d’IPC (Independentistes dels Països Catalans) com a fusió entre el PSAN-P i l’OSAN (3 de març), així com les prineres accions de l’organització armada Terra Lliure (26 de gener). Fonts valuoses sobre aquestes primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); "L’esquerra nacionalista, avui", monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984).

Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 15 de gener

Esdeveniments

Capçalera de La Solidaridad

- Surt La Solidaridad: El 15 de gener de 1870 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari La Solidaridad.Órgano de la Asociación de Trabajadores de la sección de Madrid. Fundat per Anselmo Lorenzo, va ser la primera publicació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a partir del número 29 (30 de juliol de 1870) el seu subtítol serà «Órgano de las secciones de la Federación madrileña de la Asociación Internacional de los Trabajadores» Anarcocol·lectivista bakuninista, inseria comentaris d'actualitat, notícies de l'exterior, avisos orgànics i del moviment obrer; a més d'un fulletó on s'incloïen reglaments, estatuts, congressos, temes de debat, etc. Hi van col·laborar en la redacció Vicente López, Hipólito Pauly, Máximo Ambau, Juan Alcázar, Francisco Mora, Tomás González Morago, Simancas, Gomis, Alieri, Miñaca, Vel, Martín, Pagès, etc. Es van publicar articles d'Ocaña, Nieva, Bakunin, Proudhon, ataques contra Fernando Garrido, etc. Van sortir 49 números, l'últim el 21 de gener de 1871, on deia que la Federació madrilenya deixava d'editar la publicació per qüestions econòmiques i que agafava el relleu els companys barcelonins de La Federación.

***

Capçalera de Le Communiste

- Surt Le Communiste: El 15 de gener de 1908 surt a la Colònia d'Aiglemont (Les Ardenes, França) el primer número del periòdic bimensual Le Communiste. Organe Communiste-Libertaire de Propagande, d'Éducation Ouvrière et de Réalisations Sociales. Era el successor de Le Cubilot. Journal International d'Éducation et de Lutte Ouvrière. Fortuné Henry, fundador de la comunitat llibertària «L'Essai» d'Aiglemont, en serà el gerent, però només es van editar dos números. Entre els col·laboradors en podem destacar Alfred Delvau, Pierre Dupont, Fortuné Henry, Théodore Jean, Jules Lermina, Jean Prolo, Jean Richepin, Limpide Semoy, entre d'altres.

***

Capçalera del primer número de Liberación

- Surt Liberación: El 15 de gener de 1908 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista i nihilista Liberación. Es publicava els dies 5, 15 i 25 de cada mes. No hi figurava cap editor responsable. Hi trobem articles d'Ignacio Arrieta, Joaquín Miguel Artal, Antonio Moreno, Félix Monteagudo, Antoni Pellicer Paraire, F. Rodríguez Cabrera i José Valverde, entre d'altres. Per referències sabem que en sortiren almenys tres números, però només s'ha conservat un exemplar del primer número que es conserva a l'Arxiu Municipal de Madrid.

***

Portada del primer número de The Blast

- Surt The Blast: El 15 de gener de 1916 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número del bimensual anarquista The Blast (ràfega de vent, bufada, ona explosiva...). Va estar editat per Alexandre Berkman; quan aquest va deixar el seu lloc de redactor de Mother Earth, es va instal·lar a San Francisco i va començar a treballar en el seu nou projecte editorial. Farà costat el sindicalisme revolucionari i l'anarquisme de Thomas Mooney i de Warren Billings, víctimes de la repressió. Hi van col·laborar Emma Goldman, Margaret Sanger, Josiah Warren, Edward Carpenter, Erskine Charles Scott Wood, Sara Bard Field, entre d'altres. Els temes que tracta són d'allò més variat: sindicalisme, magonisme, Pancho Villa, Irlanda, Rússia, Índia, antimilitarisme, repressió, Nietzsche, etc. Les il·lustracions, moltes durament satíriques, d'autors com Maurice Backer, Robert Minor, Lydia Gibson o F. Wilson, entre d'altres, seran una part molt important de la publicació. El periòdic serà segrestat per un articles sobre la contracepció i finalment prohibit a causa de les seves opinions antimilitaristes i Berkman detingut; aquest últim número serà el 29, de juny de 1917. En 2005 la revista va ser publicada en forma de llibre facsímil per l'editorial llibertària AK Press sota el títol The Blast. Complete collection of the incendiary San Francisco bi-monthly anarchist newspaper edited by Alexander Berkman from 1916-1917 that gave voice to the worldwide anarchist movement.

***

Portada d'un exemplar d'Helios

- Surt Helios: Pel gener de 1916 surt a València (País Valencià) el primer número del periòdic mensual anarconaturista Helios. Órgano de la Sociedad Vegetariana Naturista de Valencia. Més tard portarà altres subtítols, com ara «Revista vegetariano naturista», «Órgano de las sociedades vegetariano naturistas de Valencia y Alicante del sanatorio escuela naturista, de Denia del grupo Krisol, de Léon y de la Confederación Nacional Naturista Española» i «Revista mensual naturista». Fundada i dirigida per Juan García Giner (Juanito), tractà, a més del naturisme i el vegetarianisme, altres temes com el pacifisme, l'esperanto, la teosofia, l'orientalisme, la medicina natural, l'ecologisme, l'urbanisme, etc., des d'una una perspectiva llibertària. Trobem articles d'Antonio M. Abellán, Eduardo Afonso, LucioÁlvarez, Alsina, Bonafoux, Carlos Brandt, Cátulo, Román Cortés, José Galián Cerón, Honorio Gimeno Pérez, Luis Huerta, Dr. Frankanbe, Lorenzo, Martínez Novella, Alfonso Martínez Rizo, Antonia Maymón, Mella, B. Mongrell Muñoz, Juan Ramón Moreno, María Teresa Pelegrin, Roberto Remartínez, Albà Rossell, Juan Ruiz Ibarra, D. Salas Matruna, Amílcar de Souza, etc. Va ser il·lustrada per Manuel Monleón. El número doble 105-106, de febrer i març de 1925, és una guia exhaustiva sobre l'estat de la qüestió del moviment naturista mundial, amb noms i direccions de les societats i dels seus òrgans de premsa. També publicà almanacs i fullets de diversos autors i temes. Contenia alguns anuncis naturistes. En sortiren 273 números, l'últim el febrer de 1939, coincidint amb el triomf feixista en la guerra civil.

***

Portada d'un número de Libereso [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Libereso: Pel gener de 1922 surt a Viena (Àustria) el primer número del periòdic en idioma internacional Ido Libereso. Organo Monatala di la Anarkiista Seciono di «Emancipanta Stelo» (Llibertat.Òrgan mensual de la Secció Anarquista de«Estrella Emancipadora). Era el portaveu de la Kosmopolita Uniono di la Laborista Idisti (KULI, Unió Cosmopolita dels Treballadors Idistes) i es publicà a diferents ciutats, entre elles Arnhem (Gelderland, Països Baixos), on tenia la redacció la revista, Auxerre (Borgonya, França) o Saint-Genis-Laval (Arpitània). El responsable de l'edició fou Jules Vignes, propagandista anarquista i idista. El número 7, de juliol de 1922, estava dedicat a la militant anarquista i antimilitarista Jane Morand i la seva condemna a 10 anys de presó per un tribunal militar de Bordeus el 5 de maig d'aquell any. Hi van col·laborar E. Armand, Julio Barco, W. Caspers, A. Hamon, Filareto Kavernido, Errico Malatesta i Paraf-Javal, entre altres. Trobem articles de temàtica d'allò més diversa: educació, clàssics de l'anarquisme, anarcoindividualisme, sexualitat, internacionalisme, pacifisme, etc. Sortí irregularment fins el 1927.

***

Portada del primer número de La Revue Anarchiste

- Surt La Revue Anarchiste: Pel gener de 1922 surt a París (França) el primer número de La Revue Anarchiste, publicada mensualment per la Unió Anarquista (UA). Els responsables de la redacció van ser Sébastien Faure, André Colomer, Georges Bastien i Pierre Mualdés; els administradors J. Content i Soustele; i els gerents Bertholleto, André Colomer i Ferandel. S'editava en la impremta «La Fraternelle». Entre els seus col·laboradors podem citar Fréd. A. Angermayer, A. Antignac. P. Archinoff, E. Armand, Claude Aveline, Georges Bastien, A. Berkman, E. Bizeau, Roger Boeufgras, Bott, Boudoux, Eugénie i S. Casteu, J. Chazoff, A. Colomer, V. Dave, A. Dauphin-Meunier, Roger Devigne, F. Elusu, Luigi Fabbri, J. Galy, Genold, E. Goldman, Guerineau, Johansson, L. Julliard, Kollontai, G. De Lacaze-Duthiers, Edouard Lapeyre, Henri Lemonnier, B. De Ligt,  L. Loreal, Henriette Marc, René Martin, Mauricius, F. Mayoux, Brutus Mercereau, Marcel Millet, Jane Morand, Moustarde, P. Mualdes, Max Nettlau, Renzo Novatore, Orobon, Henry Poulaille, André Reymond, R. Rocker, P. N. Roinard, Léon Rouget, Han Ryner, A. Schapiro, Alber Soubervielle, Augustin Souchy, Max Stephen, Hugo Treni, Veber, Georges Vidal, P. Vigne d'Octon, Volin, J. Waletski, Maurice Wullens, etc. L'abril de 1922 comptarà amb 1646 subscriptors, però en 1925 només tirarà 800 exemplars. En va editar 35 números, l'últim el 10 d'agost de 1925.

***

Capçalera de Le Pionnier

- Surt Le Pionnier: Pel gener de 1922 es pensa que va sortir a París (França) el primer número del periòdic mensual llibertari Le Pionnier. Se sap molt poc d'aquesta publicació, ja que no ha quedat cap col·lecció completa i només existeixen números amollats. El seu director va ser Robert Peyronnet i el seu secretari de redacció Louis Grad. Entre els seus col·laboradors tenim Émile Armand, Dr. De Certant, Gaston Cony, Jacques Coriglan, André Mas, Fernand Mysor, Pierre Larivieré, Robert Peyronnet, Dr. A. R. Proschowsky, Raoul Raynaud i Henri Zisly. Com a mínim durarà fins al gener de 1924.

***

Un exemplar de La Brochure Mensuelle

- Surt La Brochure Mensuelle: El 15 de gener de 1923 surt a París (França) el primer número de La Brochure Mensuelle. Va ser editada pel «Groupe de Propagande par la Brochure» (Grup de Propaganda pel Fullet) sota la direcció de Émile Bidault. També van ser gerents B. Perrier i Toutan. L'últim número serà el 180-181 de gener-febrer de 1938. Aquesta publicació farà una gran difusió de les idees llibertàries editant textos d'un centenar d'autors àcrates (Kropotkin, Han Ryner, Rhillon, Reclus, Déjacque, Faure, Butaud, Zaïkowska, Spencer, Tolstoi, Pelletier, Ermenonville,Étiévant, Paraf-Javal, Grave, Laisant, Léonard, Hecquet, James, Most, Hotz, Chaughi, Lux, Armand, Thonard, Bakunin, Delaisi, Odin, Nieuwenhuis, Vernet, Lermina, Devaldès, La Fouchardière, Libertad, Girault, Berthelot, Lafargue, Combes, Bossi, Relgis, Marestan, Malatesta, Gori, etc.). La major part d'aquests fullets van ser reeditats o reenquadernats en «La Bonne Collection», del mateix grup editor.

***

Portada del primer número de La Révolution prolétarienne

- Surt La Révolution prolétarienne: Pel gener de 1925 surt a París (França) el primer número de La Révolution prolétarienne. Revue mensuelle syndicaliste communiste–després portarà el subtítol «Revue syndicaliste révolutionnaire» i passarà a ser bimensual. Creada per Pierre Monatte, aquesta publicació, fidel a l'esperit i a la lletra de la«Carta d'Amiens», es mantindrà allunyada de la influència dels partits polítics i de les ingerències de l'Estat i de la patronal. Encara que no específicament anarquista, nombrosos companys llibertaris hi col·laboraran, com ara Louis Mercier, Nicolas Faucier, Robert Louzon –que fou cap de redacció–, Jean de Boe, Roger Lapeyre, Jacques Mesnil, etc. Altres col·laboradors foren Georges Airelle, Paul Barton, Maurice Chambelland, F. Charbit, Maurice Dommanget, Jean Duperrey, J. P. Finidori, R. Guillore, Roger Hagnauer,  Marcel Martinet, Cécicle Michaud, Joseph Peyra, Alfred Rosmer, Boris Souvarine, M. Lime, etc. Constreta al silencia, deixarà de publicar-se el 10 d'agost de 1939, després de publicar 300 números, però reapareixerà a partir de 1947 i, amb interrupcions, fins al 2007 –des del 1956 la revista tingué el suport de la Unió dels Sindicalistes que intenta reagrupar tots els militants sense distinció d'afiliació sindical per mantenir el sindicalisme sense interferències de cap casta.

Portada de l'últim número d'Ética

- Surt Ética: Pel gener de 1927 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarconaturista mensual Ética. Revista de educación individual, filosofía, literatura, arte y naturismo. A partir del número 7, de juliol de 1927 afegirà al subtítol«órgano del "Ateneo Naturista Ecléctico"». Comptarà amb nombrosos col·laboradors, com Isaac Puente, els germans Ballano, David Díaz, A. L. Herrera, Pedro Lorena, Antonia Maymón, Julia Bertrand, Elías García, Emilio V. Santolaria, Ramón Vaquer, Antonio Birlán, E. Armand, Frederica Montseny, Han Ryner, E. Goldman, etc. El fundador en va ser José Elizalde, seguidor de Han Ryner, i fortament impulsada per l'Ateneu Naturista Eclèctic i l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. La publicació serà prohibida el gener de 1929 i Elizalde empresonat, passant a anomenar-se Iniciales (1929-1937). El títol original, Ética, es reprendrà a València entre 1935 i 1936. Se'n publicaren més de vuitanta números i va ser una de les publicacions capdavanteres del naturisme i de l'individualisme llibertaris. Els temes que tractava eren la sexualitat, l'eugenisme, el neomaltusianisme, l'avortament, els anticonceptius, el nudisme, l'Esperanto, l'Ido, etc. Una cinquena part dels exemplars es distribuïa a l'estranger (Amèrica i Europa, especialment). Va editar un bon grapat de llibres i fullets d'autors llibertaris: Armand, Ryner, Lorulot, Fauré, Duthiers, Robin, Devaldès, Huot, Vachet, Tucker, Barnard, etc. Xavier Díez Rodríguez ha estudiat aquesta revista en el seu llibre Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revistaÉtica-Iniciales (1927-1937) (2001).

Xavier Díez Rodríguez:L'anarquisme individualista a Espanya (1923-1938) (2003)

***

Un exemplar de Controverse

- Surt Controverse: Pel gener de 1932 surt a París (França) el primer número de la revista trimestral anarquista Controverse. Cahiers libres d'études sociales, editada per Louis Louvet (gerent) i Simone Larchet. La revista reproduirà especialment les conferències realitzades tots els dimecres a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) al carrer de Lancry número 10. A partir del número 7 (gener de 1934) tindrà periodicitat mensual. En van sortir 11 números i un suplement (suplement al número 2: À qui servent les enfants?, de Maurice Legrain) fins al novembre de 1934. Entre els seus col·laboradors podem destacar Émile Armand, L. Barbedette, Benoit-Perrier, Eugène Bizeau, Ch. Aug. Bontemps, Abbé Candillon, Pierre L. Colombani, Gaston Couté, Daude-Bancel, Jeanne Devil, Odette Dulac, Sébastien Faure, Eugène i Jeanne Humbert, Robert Jospin, Eugène Lagot, Simone Larcher, Dr. Legrain, Jean Nocher, Stephen Mac Say, Jean Marestan, Mauricius, Dra. Pelletier, Eugen Relgis, Pasteur Roser, Jean Rosnil, Han Ryner, A. Soubervielle, entre d'altres.

***

Capçalera del primer número de Man!

- Surt Man!: Pel gener de 1933 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número de Man! A Journal of the Anarchist Ideal and Movement. Portà els epígrafs«Man is the measurement of everything» (L'Homeés la mesura de totes les coses) i «If there is anything that Cannot Bear Free Thought - Let it Crack!» (Si hi ha qualque cosa que no toleri el pensament lliure, enfonsem-la!), de Wendell Phillips. Aquesta publicació mensual era l'òrgan d'expressió de l'International Group of San Francisco i també es publicà a Oakland, New York i Los Angeles. Fou editada i dirigida per Shmuel Marcus (Marcus Graham), i alguns números per Hippolyte Havel a New York. Hi van col·laborar Leonard Abbott, Mandayam P. Tirumal Acharya, Guy A. Aldred, V. Aretta, Kate Austin, Helen Tufts Bailie, Luigi Bertoni, James Boler, Walter Brooks, Steven T. Byington, Edwin Cunningham, Luce Fabbri, Sébastien Faure, J. Globus, Emma Goldman, Marcus Graham, Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), Giuseppe Guelfi, Jacob Hauser, Hippolyte Havel, George Hedley, Ammon A. Hennacy, Otto Hermann, Bert Hillside, Harry Kelly, Laurance Labadie, Errico Malatesta, Frederica Montseny, Carl Nold, Maximilian Olay, Samuel Polinow, Harold Preece, Ray Randall, Louis Rayomond, Dominick Sallitto, Jules Scarceriaux, America Scarfo, Raffaele Schiavina (Melchior Seele), Augustin Souchy, M. Stein, Neil Turnspur, Volin, F. Wertgen, Albert Yensen, etc. Tractà diferents temes, com ara el moviment anarquista internacional, el bolxevisme, els atemptats, l'insurreccionalisme, la repressió (Sacco i Vanzetti, Japó, Michele Schirru, Camillo Berneri, etc.), l'antimilitarisme, el feminisme, el socialisme llibertari, les revolucions d'octubre de 1934 i de 1936 espanyoles, els feixismes, l'incendi del Reichstag (Marinus Van Der Lubbe), les vagues i conflictes laborals, les deportacions (Dominick Sallitto, Vincenzo Ferrero, Marcus Graham, etc.), el racisme (afer Scottsboro), les colònies anarquistes, l'economia, l'art, la literatura, ressenyes de llibres, biografies d'anarquistes (Paulino Scarfo, Severino Di Giovanni, Luigi Galleani, Ferrer i Guàrdia, Proudhon, Alexander Berkman, Warren K. Billings, Denjiro Kotoku, Abraham Isaak, Benjamin Ricketson Tucker, Errico Malatesta, Chaim Weinberg, Robert Reitzel, William Godwin, Joseph A. Labadie, John Most, Kate Austin, Nestor Makhno, Carl Nold, Luigi Fabbri, Carlo Cafiero, etc.), etc. En sortiren 88 números, l'últim l'abril de 1940. En 1970 Greenwood Reprint Corporation en va fer una edició facsímil d'aquesta prestigiosa revista amb una introducció d'Allen Guttmann.

***

Cartell demanant el vot al Front Popular

- Creació del Front Popular: El 15 de gener de 1936 se signa a Madrid (Espanya) un pacte entre diverses forces d'esquerra i republicanes burgeses per presentar-se juntes a les eleccions parlamentàries republicanes de febrer d'aquell any que rebrà el nom de Front Popular. La necessitat d'unitat de la classe treballadora s'havia fet cada cop més palesa enfront de les forces dretanes agrupades en torn de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA). En aquest moment la unitat no té per objectiu, com ho tingué l'Aliança Obrera, la revolució proletària, sinó evitar el triomf de les dretes en la República. El pacte fou signat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la Unió General de Treballadors (UGT), la Federació Nacional de Joventuts Socialistes (FNJS), el Partit Comunista d'Espanya (PCE), el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), el Partit Sindicalista, l'Esquerra Republicana, la Unió Republicana i el Partit Republicà Federal. Anàlogament, el 4 de febrer de 1936, se signà a Barcelona (Catalunya) el«Manifest» del Front d'Esquerres de Catalunya. Una exigència per a la unió electoral fou la concessió d'una amnistia total per als milers d'insurrectes de 1934 que poblaven les presons i la reintegració, amb indemnització, de tots els treballadors acomiadats de la feina. L'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), conforme als seus principis, no signà el pacte, però no donà consigna d'abstenció electoral i, fins i tot alguns militants destacats, aconsellaren votar el Front Popular, com de fet succeí en massa. El programa del Front Popular va en la línia d'una república democraticoburgesa. En realitat el Front Popular, malgrat la moderació del seu programa liberal, que es mantenia dins d'un marc burgès i excloïa expressament les reivindicacions socialistes de nacionalització de les terres i dels bancs i del control obrer de la indústria, fou un moment revolucionari i que aixecà moltes esperances, esperances que aviat es van veure frustrades.

***

Portada d'un número del Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil de Badalona y su radio

- Surt el Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil: Pel gener de 1937 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil de Badalona y su radio. CNT-AIT. Aquest periòdic mensual anarcosindicalista gratuït s'edita en castellà i en català. Era l'òrgan de connexió i d'informació entre els treballadors del sector tèxtil de la indústria col·lectivitzada badalonina i té una enorme importància per conèixer les dades estadístiques i econòmiques d'uns dels principals sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona durant el seu procés revolucionari i col·lectivitzador. Els articles solien anar signats pels organismes cenetistes, però hi van col·laborar també Pedro Molina, Marcelina Vila, J. Costa, Modesto Sala i José Palencias. Només sortiren cinc números, l'últim el de juny de 1937.

***

Capçalera del primer número d'El Incontrolado

- Surt El Incontrolado: Pel gener de 1938 surt en algun lloc de Catalunya l'únic número d'El Incontrolado. Periódico anarquista. Aquesta publicació clandestina i que sortí al marge de la censura oficial, estava esperonada pels sectors dissidents a la Confederació Nacional del Treball (CNT) oficial, especialment per antics membres dels Comitès de Defensa Confederal, i que també editaren altres publicacions furtives, com ara El Amigo del Pueblo, Anarquía,Esfuerzo, Alerta, etc. Les úniques firmes que apareixen són les de Guix, que publica l'article «Porqué somos anarquistas», i Floreal, des del front d'Aragó. Destaquen els dibuixos avantguardistes que acompanyen la capçalera. Només es conserva un exemplar aquesta publicació, dipositat al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa).

***

Capçalera del primer número de Die Anarchie

- Surt Die Anarchie: Pel gener de 1949 surt, probablement, a Londres (Anglaterra) o a Hamburg (Alemanya) l'únic número del periòdic Die Anarchie. Herausgegeben mit der Hilfe der italienischen Genossen (L'Anarquia. Publicat amb l'ajuda dels companys italians). Aquesta publicació sense peu d'impremta, fou editada, probablement, pel dibuixant John Olday a Londres i per l'editor llibertari Carl Langer a Hamburg. Fou distribuïda arreu d'Europa: París, Londres, Hamburg, Amsterdam, Graz, Basilea, Berlín i Trieste. Aquest número estava format per la introducció«Was ist Anarchie?» (Què és l'anarquia?) i la reimpressió de l'article de Max Nettlau«Russland und der Sozialismus» (Rússia i el Socialisme) que havia publicat en el periòdic berlinès Die Internationale en 1930.

***

Capçalera de L'Anarchie c'est l'ordre

- Surt L'Anarchie c'est l'ordre: Pel gener de 1954 surt a París (França) el primer número del periòdic L'Anarchie c'est l'ordre. Organe de l'Union Syndicale du Travail Anarchiste. Portava l'epígraf«Jerarquies = crims, robatoris, profits, feixismes». El títol estava clarament inspirat en el primer periòdic anarquista publicat a França, L'Anarchie. Journal de l'Ordre (1850), d'Anselme Bellegarrigue. Els números d'aquesta publicació sortiren encartats en el periòdic Le Rail Enchaîné, òrgan de l'Aliança Sindical dels Ferroviaris Anarquistes de França i de la Unió Francesa, a partir del seu número 7 i ambdues publicacions s'estamparen a la mateixa impremta. El responsable de la redacció fou Fernand Robert i el tresorer Jean Perrin. Hi trobem articles de Raymond Beaulaton, Pierre Carretier, René Guillot, René Guy, Mener, Roger André Paon, Jean Perrin, Fernand Robert i Jean Roulleau, entre d'altres. En sortiren cinc números, l'últim el juny de 1954. En 1957 la capçalera va ser represa per l'Aliança Obrera Anarquista (AOA).

***

Un exemplar de Sicilia Libertaria

- Surt Sicilia Libertaria: Pel gener de 1977 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic mensual Sicilia Libertaria. Giornale anarchico per la liberazione sociale e l'internazionalismo. Editat pel Grup Anarquista de Ragusa (Sicília), a partir del segon número, el periòdic s'imprimirà a Sicília. El número 12 va ser segrestat per la policia. En 1981 el periòdic va conèixer una segona època quan el govern italià va decidir instal·lar euromíssils a Comiso (Sicília); els anarquistes seran els que portaran l'organització de l'oposició a aquesta decisió. Amb la ruptura entre el Grup Anarquista de Ragusa i alguns companys de Catània, que imprimien el periòdic, aquest novament s'imprimirà a Torí, perdent el periòdic entre 1982 i 1986 qualitat en la presentació i esdevenint bimensual. Entre 1983 i 1988 apareixeran unes pàgines específicament anarcofeministes: «Senza Capistru» (Sense Fre). A partir del número 41 (febrer de 1987) tornarà a ser mensual i s'imprimirà a Modica (Sicília). A partir de 1994 prendrà la seva forma actual. En 1997 es va crear la Federazione Anarchica Siciliana, però Sicilia Libertaria no en serà l'òrgan oficial. Actualment l'editor és l'associació cultural «Sicilia Punto L» i té un tiratge de 1.100 exemplars. El sindicalisme, l'antimilitarisme, l'anticlericalisme, l'anarcoindependentisme, la història llibertària, la repressió, l'ecologisme i l'anarcofeminisme són temes molt presents en les seves pàgines.

***

La sala Scala després de l'incendi

- «Cas Scala»: El 15 de gener de 1978 a Barcelona (Catalunya), després d'una gran manifestació de més de 10.000 persones convocada per la legalitzada feia sis mesos Confederació Nacional del Treball (CNT) contra els Pactes de la Moncloa i les eleccions sindicals, es va produir un gran incendi, a causa del llançament de sis «còctels molotov», a la sala de festes Scala, que es trobava en l'itinerari de la manifestació, i que acabarà amb la vida de quatre treballadors: Ramón Egea Gómez, Juan Manuel López, Bernabé Bravo Bejarano i Diego Montero Arrabal, dos d'ells afiliats al Sindicat d'Espectacles de la CNT. Era la primera manifestació de la CNT que comptava amb autorització governativa des de 1939. Dos dies després la policia va detenir els pretesos autors, tots afiliats a la CNT, que havien participat en la manifestació anarcosindicalista. Durant els dies posteriors es va succeir noves detencions i tortures (Carlos Egido Chamorro, Josep Miquel Maluquer, Miguel Romero Zambrano, Luis Muñoz García, Maria Teresa Fabrés Oliveras, fins arribar a més de 150), altres aconsegueixen fugir (Jesús Emilio Fortes, Carlos González García, Francisco Martínez Pérez) i es produeixen nombrosos atacs de la ultradreta contra el moviment llibertari sense que la policia actués. El 22 de febrer de 1978 es va processar 11 persones per l'autoria de l'incendi i per tinença d'explosius, tots joves, llevat un veterà de 49 anys: un delinqüent habitual amb 28 condemnes anomenat Joaquín Gambín Hernández (El Grillo o El Murciano), reclutat per la policia l'any anterior a la presó amb la missió d'infiltrar-se en els grups anarquistes –ho va fer en l'Exèrcit Revolucionari d'Ajuda als Treballadors (ERAT) de Seat i després a la presó Model barcelonina amb un futur acusat del «Cas Scala»– i per la llibertat del qual la CNT va pagar una fiança de 80.000 pessetes després d'incloure'l en la seva llista de presos llibertaris. El procés es va incoar a partir del 24 de gener de 1980 a Barcelona sense Gambín, jutjat en rebel·lia–que curiosament havia estat detingut el 27 d'octubre de 1979 a Elx per estafa i no per l'atemptat– i el fiscal va sol·licitar més de 400 anys de presó contra María Pilar Álvarez, Francisco Javier Cañadas, José Cuevas Casado, María Roca López, Luis Muñoz i Arturo Palma Segura; quedant lliures Maite Fabrés, després de dos anys de presó, sense que Gambín pres a Elx sigui inculpat i que va ser posat en llibertat «per error». La premsa i la televisió, controlada per l'Estat de la mà del ministre d'Interior Rodolfo Martín Villa, va ordir una gran campanya de desprestigi del moviment llibertari identificant-lo amb terrorisme. El judici es va celebrar entre l'1 i el 4 de desembre de 1980, entre grans mesures de seguretat i nombroses accions de protesta, malgrat la pèrdua de força del moviment llibertari. El 8 de desembre de 1980 es van fer públiques les condemnes, que van ser força dures: 17 anys de presó per a Cañadas, Palma i Cuevas; dos anys i mig per a Muñoz i sis mesos per a María Rosa López. No hi ha cap dubte que l'afer va ser una gran provocació politicopolicíaca i amb la implicació d'interessos de certs capitalistes mafiosos, però també la CNT i els encausats van pecar d'ingenuïtat i va suposar una gran rèmora per a la CNT que va veure detingut el seu creixement per l'impacte del cas i també perquè durant anys va ser el gran tema en perjudici d'altres qüestions sociosindicals molt més importants.

***

Capçalera del primer número de Provocazione

- Surt Provocazione: Pel gener de 1987 surt a Catània (Sicília, Itàlia) el primer número del periòdic de contrainformació Provocazione. Mensile anarchico. Sorgí com a complement de la revista Anarchismo (1975-1994). L'editor responsable d'ambdues publicacions fou l'anarquista insurreccionalista i ideòleg de l'«acció revolucionària» Alfredo Maria Bonanno, amb el suport d'Orlando Campo, Horst i Loris Fantazzini, Maria Grazia Scoppetta, Antonio Gizzo, Paola Ruberto, Pierleone Porcu i Giuseppe Stasi, entre d'altres. Aquesta publicació reivindicava l'estratègia de «conflictivitat permanent» i d'atac a l'Estat i al capital mitjançant actes de sabotatge contra«estructures bàsiques» portades a terme per «grups informals» de persones que sorgeixen segons la situació. Durament perseguida per la fiscalia de l'Estat italià, hagué de publicar-se clandestinament. En sortiren 29 números, l'últim el desembre de 1991.

***

Portada del primer número d'Acratela

- Surt Acratela: Pel gener de 2008 surt a Àvila (Castella, Espanya) el primer i únic número de la revista Acratela. Publicación anarcofeminista. Portava l'epígraf «Ni Déu, ni amo, ni partit, ni marit!» i fou l'òrgan d'expressió del col·lectiu anarcofeminista «Acratelas» d'Àvila. Els articles van ser signats amb pseudònims i tractà temes diferents, com ara l'anarcofeminisme, la història de les dones llibertàries, llenguatge sexista, educació, biografies, poesies, còmic, etc.

Naixements

Foto policíaca de Rodolphe Kahn (8 de març de 1894)

- Rodolphe Kahn: El 15 de gener de 1851 neix a Lió (Arpitània) l'internacionalista anarquista Rodolphe Kahn. Alsacià d'origen, visqué a París (França). Exfranctirador garibaldí, amb E. Raveaud, organitzà un«batalló de franctiradors de la Revolució» durant la Comuna de París. Va ser membre de la comissió executiva de la Federació Republicana del Roine, formada per nascuts en aquest departament que vivien a la capital francesa, que fou solidària amb la Comuna de París. Refugiat a Suïssa, es casà amb Louise Fournier, filla del proscrit Louis Fournier (Armand Fournier), amb qui tingué una filla, i que va morir poc després amb 20 anys el 12 de gener de 1874 a Chamblandes (Pully, Vaud, Suïssa). El febrer de 1876 reconstituí, amb el suport del tipògraf alemany August Reinsdorf, la Secció de Lausana (Vaud) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que s'adherí a la Federació del Jura. Demanà el suport de Ferdinand Gambon i de Félix Pyat. Amb August Reinsdorf, va ser detingut durant cinc dies després que un patró de sastreria el denunciés per «atemptat contra la llibertat del treball, injúries i amenaces». El 25 de juny de 1876 prengué la paraula, amb Paul Brousse, Benjamin Chevillard, Nicolas Joukovski i August Reinsdorf, en una assemblea de protesta contra aquesta detenció celebrada a Lausana. El 31 de juliol d'aquell any va ser condemnat a una multa de 20 francs i expulsat del cantó helvètic de Vaud. Establert a Ginebra (Ginebra, Suïssa), treballà de metal·lúrgic. Entre el 6 i el 7 d'agost de 1876 va ser delegat al Congrés del Jura celebrat a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on amb el tapisser H. Ferré va fer de secretari, i delegat per la Secció d'Estudis i de Propaganda de Llengua Alemanya de Lausana al VIII Congrés General de l'AIT, que se celebrà entre el 26 i el 30 d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa), i fou un dels quatre secretaris, participant en diverses comissions. Amb Nicolas Joukovski, s'encarregà de l'edició de les ponències d'aquest congrés (Compte rendu officiel du huitième congrès général de l'Association International des Travailleurs tenu à Berne du 26 au 30 octobre 1876) que es va publicar aquell mateix any. En 1877, amb Nicolas Joukovski i Zamfir Ralli, formà part del projecte de llançament del periòdic ginebrí Obscina, que va ser rebutjat per Piotr Kropotkin. Participà ambÉlisée Reclus en el Grup d'Exiliats Russos i Francesos de Ginebra, que edità, entre maig de 1877 i abril de 1878, el periòdic Le Travailleur, que també va ser desaprovat per Piotr Kropotkin i Paul Brousse pel seu caràcter«eclèctic». En 1878 assistí al Congrés de la Federació del Jura, on va polemitzar amb Paul Brousse sobre la qüestió del vot. El novembre de 1880 va ser delegat pels Cercles d'Estudi Socials de diversos districtes parisencs (V, VI i XIII) i per l'Aliança dels Grups Socialistes Revolucionaris (AGSR) al Congrés Nacional Obrer Socialista de Le Havre (Alta Normandia, França), pronunciant-se pel comunisme llibertari i contra el col·lectivisme. Sembla que va ser ell qui en 1880 redactà La question électorale, fullet de propaganda per la«vaga d'electors» publicat per l'AGSR. L'1 de febrer de 1881, juntament amb Émile Gautier, Pierre Jeallot, Louise Michel i altres, participà com a orador en la reunió organitzada pel Cercle Socialista Revolucionari Anarquista dels V i XIII districtes de París, que arreplegà unes sis-centes persones al Vieux Chêne. En la tardor de 1893, sembla, vivia al número 170 del carrer Saint Antoine de París. El 8 de març de 1894 va ser fitxat a París en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, on va ser qualificat com a corredor de comerç. Fins a 1897 mantingué correspondència amb Jacques Gross. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l'experiència vital i humana d'una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Com he escrit una mica més amunt, els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l'editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d'aquesta grandària, l'editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit. (Miquel López Crespí)

Els premis literaris i els problemes de l'escriptor català (pàgines del meu dietari)

La realitat és que no sé començar a escriure una novel·la històrica sense un treball previ de documentació, de planificació dels capítols i de sinopsi de l 'obra i dels personatges. Segurament, com m'ha passat en nombroses ocasions, al final de tanta feina solament empraré una part d'aquest material, però el meu sistema d'escriure m'ha anat acostumant a fer-ho sobre la base d'aquests fonaments. És el que vaig fer amb novel·les com Estiu de foc (Columna, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa, Barcelona, 2003), Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Mallorca, 2005) i Damunt l'altura (Pagès Editors, Lleida, 2006).

Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l'experiència vital i humana d'una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Com he escrit una mica més amunt, els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l'editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d'aquesta grandària, l'editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit.

L'exigència editorial d'un nombre determinat de pàgines és un condicionament que tanmateix tens en compte en la fase inicial de redacció del llibre. Vulguis no vulguis, per molt de temps que tenguis pel davant, per molt que estiguis immers en la fondària de la història que relates, el cert és que, pensant en la possibilitat d'edició, sempre tens presents els entrebancs que et pot posar l'editor quan li lliuris l'original. Els condicionaments del mercat, els vicis editorials establerts, et limiten, en certa mesura, i aquesta dura realitat, per molt que ho intentis deixar a un costat, plana com una pesada llosa al damunt de l'escriptor. Però aquestes dificultats, amb tots els problemes que se'n deriven, no haurien d'impedir que l'autor exhaureixi al màxim totes les possibilitats que dóna la història que vol narrar. Per això, quan he escrit alguna de les novel·les que he citat anteriorment no m'he posat cap límit, ni en el temps que em portaria la redacció ni en la llargària de l'obra. Ans al contrari, segurament m'hauria agradat tenir encara més temps i, per tant, més possibilitats per a indagar en tots i cada un dels personatges i les accions que obre cada obra una vegada iniciat el procés creatiu.

I, per això mateix, les novel·les que he citat sempre han tengut problemes, tant per a la seva edició com per a presentar-les a algun dels concursos literaris existents.

Si fas novel·les de més de quatre-centes pàgines, tendràs problemes, tant amb els editors com amb la seva hipotètica presentació a un concurs literari. La majoria dels concursos tenen per norma situar un límit de cent cinquanta pàgines per a poder-hi participar; altres, més generosos, amplien les possibilitats fins a dues-centes, però tot el que sobrepassi aquestes limitacions ja resulta problemàtic. La "justificació" que se sol donar és que els jurats no tendrien temps per a llegir un munt de novel·les tan extenses. Per a desgràcia de crèduls concursants, entre els quals, ho he de reconèixer, em puc situar jo mateix, no sempre determinats membres del jurat llegeixen les nostres obres malgrat que aquestes siguin curtes. Tot concursant amb un mínim d'experiència s'ha trobat amb la desagradable sorpresa, en demanar que li retornin els originals presentats a tal o qual premi, que l'obra retornada li arriba sense cap signe de manipulació, intacta, sense arrugues, talment com la va lliurar el seu dia. Tot plegat, signe evident que algun dels membres d'aquell jurat només ha llegit, i a voltes ni això!, el llibre del seu endollat deixant de banda el gruix dels concursants.

Les batalles, els enfrontaments en les deliberacions d'un jurat per a lliurar un guardó, a vegades no es lliuren per valorar una determinada qualitat literària. Aniria ben errat qui s'imaginàs tanta justícia. Sovint dos clans literaris o dues camarilles editorials pugnen per col·locar el seu recomanat. La qualitat és el que menys importa i, evidentment, tota aquesta genteta demostra que no ha llegit les obres presentades al concurs i que el que volia era guardonar el seu amic o a l'endollat de l'editorial o institució corresponent. Altres vegades, en no arribar a cap acord i esdevenir molt enfrontats els interessos en joc, hi ha premis que es declaren deserts. En la majoria d'ocasions tampoc sol ser veritat que, com diu el comunicat final, "entre les obres presentades no n'hi havia cap de qualitat suficient per a ser guardonada". Tot plegat, una mentida més. El que hi havia era un profund desacord entre els membres del jurat, ja que cada un dels clans el que volia era donar al premi a un dels seus. Res d'importar a ningú "la qualitat" d'unes obres que, com hem dit, sovint ni s'han llegit.

Però parlàvem dels problemes que comporta per a un autor escriure novel·les una mica més extenses del que es considerat "raonable" pel món editorial i pels organitzadors dels diversos concursos literaris existents al llarg dels Països Catalans.

Imaginau les poques possibilitat d'editar que haurien tengut Marcel Proust, Stendhal, Lev Tolstoi, Mikhaïl Xólokhov o Ramon Llull si s'haguessin trobat amb editor amb aquestes concepcions. Joyce, com és sabut, s'hagué de pagar l'edició del seu Ulisses, i molts dels altres escriptors citats tengueren la sort de comptar amb editors amics, influències polítiques, cas de Xólokhov, o molts recursos econòmics, com va ser el cas de Lev Tolstoi en el seu temps. Els autors catalans d'ara mateix no tenim aquestes possibilitats i, condicionats com estam per la realitat cultural i editorial del nostre país, mai no podem tenir la seguretat que les nostres obres sortiran editades tal com les hem escrites.

Aquest problema, el nombre de pàgines que accepten editorials i concursos, condicionà la publicació de novel·les com Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts, El darrer hivern de Chopin i George Sand, Corambé: el dietari de George Sand i, també Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera i Damunt l'altura.

Parlarem una mica de la història d'aquestes dues últimes novel·les.

Quan m'arribaren a les mans les bases del premi de novel·la Ciutat de Pollença ja feia un parell d'anys que treballava en el projecte de novel·lar la vida de Miquel Costa i Llobera. Es pot dir que ja tenia l'obra quasi enllestida. Havia escrit una obra d'aproximadament cinc-centes pàgines i era a la fase de correccions i retallades de certes repeticions que anava trobant i que, com és evident, no m'acabaven d'agradar. Com tot escriptor sap, si coneix de veritat el seu ofici, en un determinat moment de la creació literària el problema no és, ni molt manco, continuar amb la redacció de la novel·la, sinó saber tallar el que s'ha escrit de sobrer. L'art, en aquest precís instant, consisteix a saber ben bé quins són els paràgrafs o fins i tot els capítols que s'han de suprimir. Fragments estimats de l'obra, escrits, ningú no ho dubta, amb amor i sacrifici i que, en un primer moment, podien semblar essencials i que ara, acabant la redacció definitiva, hom comprova que no aporten res o aporten molt menys del que imaginàvem en el moment de redactar-los.

Si no record malament, les bases del Premi de Novel·la Ciutat de Pollença demanaven solament unes cent cinquanta pàgines. El premi, a part de comportar una substanciosa dotació econòmica, establia l'edició de la novel·la que havia de ser publicada per El Gall Editor, l'editorial que porta endavant l'amic Gracià Sánchez. Com en altres ocasions em trobava davant el dilema, si volia concursar, de fer una lectura molt selectiva del treball que ja tenia enllestit i presentar el que considerava més essencial.

Finalment l'obra quedà finalista i va ser editada per l'editorial de Pollença abans esmentada en el mes de juny de 2005. Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera agrupa dinou capítols, les dues-centes trenta-quatre pàgines del llibre que abasten la vida del conegut autor de "Lo Pi de Formentor", l'autor de Poesies, Horacianes i tants d'altres llibres cabdals en el nostre ressorgiment cultural i nacional.

L'obra, i en parlar de l'obra ara ja no ens referirem solament a Defalliment, sinó a la novel·la completa de la qual forma part Damunt l'altura, el llibre que acaba d'editar Pagès Editors de Lleida, és una reflexió sobre la problemàtica d'un escriptor catòlic de finals del segle XIX i començaments del XX.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistas (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, El Tall Editorial, Premi de Narrativa de l´Òmnium Cultural)

Unes dones ens saluden amb la mà

Començam a caminar per aquesta ciutat desconeguda. El sol penetra pels estrets carrerons, curulls d’antics palaus senyorials, patis amb treballades columnes de marbre i arcs esvelts que sostenen llotges d’altres èpoques. És com contemplar un àlbum de fotografies antigues, un llibre vivent que t’informa com vivien els aristocràtes del passat. Imaginar les festes de fa segles, les estances bellament il•luminades amb tot de criats i criades que porten exòtiques viandes a la taula mentre que, pels carrers, més enllà de la música veneciana que interpreten els solistes portats expressament des de qualsevol indret d’Itàlia. (Miquel López Crespí)

Començam a caminar per aquesta ciutat desconeguda. El sol penetra pels estrets carrerons, curulls d’antics palaus senyorials, patis amb treballades columnes de marbre i arcs esvelts que sostenen llotges d’altres èpoques. És com contemplar un àlbum de fotografies antigues, un llibre vivent que t’informa com vivien els aristocràtes del passat. Imaginar les festes de fa segles, les estances bellament il•luminades amb tot de criats i criades que porten exòtiques viandes a la taula mentre que, pels carrers, més enllà de la música veneciana que interpreten els solistes portats expressament des de qualsevol indret d’Itàlia. La pesta mata sense pietat homes, dones i infants. Per quantes ciutats ja hem caminat d’ençà vàrem perdre la guerra? Arribar amb vaixell o en els vagons del tren que porten els ramats a ports i estacions de ciutats ignotes. Els viatges són sempre idèntics. Ens porten tancats a pany i clau. Crits dels oficials i sergents. El mal menjar. Un matí, devia ser a l’hivern de l’any quaranta, en arribar a Burgos i sortir dels vagons, vaig veure unes dones que, des de les galeries dels edificis de davant l’estació i amb cara trista, ens saludaven movent el braç. Vaig restar una bona estona fitant la galeria des d’on ens havien saludat. No ho podia creure. El plugim em colpejava el rostre amb suavitat, com si no volgués fer mal els vençuts. De cop i volta, espitjat pels companys que tenia al darrere, vaig haver de córrer fins a la porxada de l’estació. Tothom volia protegir-se del ruixat que ara queia amb molta més força. Mirant aquelles dones no m’havia adonat que era xop de cap a peus. L’aigua de la pluja em regalimava pel rostre, fent rierols enmig de la barba de dies. Vaig deixar que les gotes entrassin dins la boca gaudint d’una estranya sensació de calma. La percussió de les gotes en els bassiots esdevenien un terratrèmol que es mesclava amb el soroll que els records produïen en el meu interior. La trista, però amorosa salutació d’aquelles dones, va ser com un bàlsam que em va retornar a la vida. Ningú no sap com són d’agrair aquests detalls de la vida quotidiana quan et tracten com si talment fossis el bestiar que maten i esquarteren a l’escorxador. No era un acte qualsevol el de saludar uns presoners rojos. El terror s’havia interioritzat dins els cors i la majoria de gent preferia oblidar, no implicar-se en res per por a les conseqüències que poguessin tenir els seus actes. Unes dones que et saludaven des de la distància volia dir molt. Eren uns gests que parlaven d’homes morts i empresonats, d’amistat i comprensió. No es podia fer res més. Una mirada solidària, un simple moviment de la mà era el màxim d’afecte i comprensió a què aleshores podíem aspirar.

Sovint treballàvem en la reparació de les vies del tren. Quan érem a indrets de doble via i passaven trens, qualsevol desconegut, unes mans anònimes i misericordioses, en llençaven cigarretes, bocins de pa, alguna fruita... Si els soldats de vigilància ens ho permetien, anàvem corrent fins a l’indret on havia caigut el menjar, l’agafàvem i ens el repartíem àvidament entre tots. Patíem una fam esgarrifosa. Quan la pitança no bastava, cosa que esdevenia sovint, ens menjàvem alguna de les cols dels horts que hi havia anant a la feina o, era el nostre millor àpat, les canyes de sucre sembrades a la vorera del camí. Era normal que els responsables dels camps de treball robassin el que podien. Això significava, ineludiblement, més misèria per als presoners. Tothom feia els ulls grossos als robatoris dels comandaments. Preocupar-se per la sort dels rojos? Vaja, quina ximpleria! Quan abans morissin, molt millor. Em deman si Palma podrà ser diferent a tot el que havíem viscut fins ara mateix. També haurà dones que ens saludaran fent un gest amb la mà, des de la distància? A aquelles alçades de la derrota ens era suficient una mirada còmplice. No calien ni gests ni paraules. Sentir un poc d’escalfor humana. Aferrar-nos a la sensació que encara existia gent que ens entenia, que sentia compassió per la nostra dissort, que es solidaritzava amb el sofriment dels vençuts.

Voldria ser optimista i imaginar que aquesta terra ens obri els braços, amatent. Mir l’àmplia badia oberta a la mar, avui quieta i tranquil•la. Les ones besen les murades de Palma, silencioses. Abans de la guerra, Mallorca ja era prou coneguda entre les famílies riques del meu poble. Els marquesos, quan es casaven, anaven a Madrid o París. Era el costum. Algun comerciant o militar de carrera parlava de l’illa. Per a la gent del camp, per als jornalers sense terra o els obrers de les fàbriques, parlar de les illes Balears era com fer-ho de Manhatan o Londres. Si no hi havia diners ni per vestir-se o comprar el pa, per adquirir algun remei per als fills quan emmalaltien... qui sentit tenia de somniar en viatges impossibles? Què poc durava el somriure en els llavis de les al•lotes pobres! Quan s’adonaven, entre la feina, els fills i les privacions, ja havien envellit i, als trenta anys, pareixia que en tenien seixanta. Ben al contrari que les senyoretes de casa bona que, des de les àmplies balconades dels casals contemplaven, indiferents, com jornalers i jornaleres anaven a treballar als seus horts.

Enviat a Mallorca, a fer carreteres. Què puc esperar d’aquesta nova etapa de la meva vida que just ara comença? No ho sé ni em vull fer gaires preguntes en aquesta hora del matí. Com un sobtat llampec, sortint de les tenebres i els sofriments patits en la fètida bodega del vaixell, record, mentre camin maquinalment al costat dels companys que, simplement, sóc un més dels presoners de l’exercit de la vençuda República espanyola. Un presoner a disposició dels guanyadors. Em poden amollar demà mateix o d’aquí deu anys. Estic a les seves mans i ara només em fan costat els amics morts en la lluita per la llibertat. Magre bagatge per fer front els llops!

Em mir les sabates foradades. M’he posat un bocí de cartó en el forat provant que les pedres no em facin malbé els peus.

Em deman que faran amb nosaltres. La nostra supervivència dependrà, com en els altres camps d’internament, de les hores que haguem de treballar, del menjar que ens donin. Mai no sabem res. Ningú no ens diu que faran amb nosaltres. De res no ens informen. Anar aquí i allà, en silenci, faci fred o calor, sempre callats.

Com en un malson que mai no s’acaba, tornen novament els records del final de la guerra. Els combats entre les forces de la Junta del coronel Casado i els comunistes. Discursos per la ràdio prometent una pau justa i duradora mentre sentim els trets de les metralladores. Mera, l’antic picapedrer anarquista que anàrem a treure de la presó aquell 18 de juliol, ens vol obligar a lluitar contra els que fins ahir eren companys d’armes. Una espantosa guerra civil dins la guerra civil. Rafa, un jove de Conca que arribà a les trinxeres amb les darreres tongades de combatents, es negà a disparar contra els soldats de Líster i Modesto dient, amb tota la raó del món, que el que s’esdevenia davant els nostres ulls era una follia.

Des de la trinxera, encerclats pel foc dels franquistes i veient com les tropes de Casado assaltaven les casernes i posicions del coronell Barceló, no sabíem què fer. Rafa, al qual els feixistes li havien mort el pare i dos germans al començament de la guerra, proposà, en ple deliri, marxar vers les línies franquistes i morir en el combat, el darrer combat. I mentre deia aquestes paraules, sortí del radi de protecció dels sacs de terra, provant d’avançar cap a l’enemic. Les bales xiulaven al voltant nostre, afamegades, cercant l’acostumat àpat diari de sang. De forma inconscient, mecànicament, vaig tancar els ulls per no veure el moment de l’impacte, la coneguda imatge d’un home que, en plena joventut, cau vinclat per la força mortal del plom.

Va ser en aquell moment que Joan Busquets sortí de l’interior de la trinxera i, llançant-se sobre el nostre desesperat amic, aconseguí fer-lo tornar al racó protegit on ens trobàvem, rere els sacs de terra.

Per un moment respirarem, alleugerits. Ningú no digué res. La processó anava per dins. Pensàvem en les notícies d’execucions d’antifeixistes per part de la Junta. Com en un terrible malson, ara constatàvem que tota la sang vessada no havia servit de res i les millors unitats republicanes eren capolades pels mateixos republicans. La bogeria planava arreu, implacable, amb la mateixa potència destructiva que la Mort. Tots teníem un pensament en el cap: el poder de la quinta columna existent entre nosaltres. Sovint ho havíem imaginat, els grans cartells de propaganda ens ho recordaven a cada moment. Però era ara, en obrir-se la cortina de l’escenari, que podíem contemplar la tragèdia en tota la seva brutalitat. Els feixistes també hi eren, potents, actius, entre nosaltres, comandant les nostres unitats, entestats en acabar amb la resistència popular. La desesperació ens feia plorar. Em vaig mossegar la llengua, nerviós. De cop i volta tenia la boca inundada de sang que em regalimava damunt la guerrera de l’uniforme. Què havíem de fer en aquelles circumstàncies? Morir en una darrera avançada cap a les trinxeres enemigues, com pretenia Rafa? Escopia sang. M’ofegava dins la sang. Com si visqués en un altre món. Les bales, les explosions. Tot semblava distant, com si no passàs al meu costat, talment hagués mort i ara contemplàs els esdeveniments des d’una llunyana distància.

-No té sentit avançar a pit obert, cercant una mort segura -digué Iosu, un basc que era amb nosaltres d’ençà la retirada de Catalunya-. Tanmateix ja és com si tots haguéssim mort –afegí, amb un to de veu trist i melangiós.

“Com si ja haguéssim mort tots”. La frase em colpejà de forma brutal, com si hagués rebut un fort cop de martell al cap. Els nostres morts. Tots els morts que havia vist en la guerra. Els primers, allargassats davant el quarter de la Montanya, dos joves i dues al•lotes rialleres. Una colla d’amics que havien vengut a veure que s’esdevenia amb els revoltats comandats pel general Fanjul. Jo era rere una barricada, esperant la indicació del cap del meu sindicat i dels amics dels ateneus llibertaris. Aquella trobada d’ateneistes que mai no es va poder celebrar. Els primers rostres dels caiguts per la República i el comunisme llibertari. Els dos nois i les dues al•lotes que reien al costat i em demanaven de poder disparar amb la pistola. Aleshores encara no teníem fusells: tots eren dins la caserna i ens hauríem de jugar la vida si els volíem. Els vaig deixar disparar alguns trets contra la immensa fàbrica de la fortalesa. Mentre jugaven amb la pistola, es tractava de sentir-se protagonistes de la història, vaig pensar en l’assalt a la Bastilla, en temps de la Revolució Francesa. Sí, segurament seria el començament de la Revolució Social, la continuació del somni de Babeuf i els Iguals, els revolucionaris francesos exterminats per Napoleó i la burgesia.

A l’explanada de la caserna la lluita continuava, ferotge. Un jove oficial arriba amb una peça d’artilleria i mana que comenci a disparar contra els oficials sediciosos i els falangistes que són a dins. Era el començament de la guerra i no ens adonàvem encara el que passava davant els nostres ulls. La Mort ja era instal•lada entre nosaltres, acompanyada amb la música de les metralladores, fusells i artilleria. De dalt de la caserna, les armes automàtiques agranaven l’ampla explanada que teníem al davant, alçant petites muntanyetes de pols. Estàvem protegits per una improvisada barricada feta pels empleats dels comerços del carrer de Ferraz. Hi havia tot tipus d’objectes protectors: les taules de marbre dels bars, matalassos que han llançat des dels pisos de dalt, armaris vells, els sacs de ciment d’una obra propera, un bres d’infant, munió de cadires de totes les grandàries. Alguns dels que som rere la barricada restam asseguts en un vell sofà que mostra les molles metàl•liques. Sentim xiular les bales arreu. Per un moment jugam com uns al•lotells que acaben de sortir d’escola. Els amics de l’Ateneu situen una de les taules del bar davant del sofà estripat i, com si fossin els rendistes del poble, amb gest displicent i autoritari, demanen:

-Cambrer, em porti un vermut amb sifó. Ah! I una mica de gel, per favor. No trigui, que ens esperen a la caserna de la Montanya.

Se senten unes rialles generalitzades.

Però hem de romandre alerta al que s’esdevé a la caserna. I si els militars sortissin de cop, ens agafassin enmig de l’explanada i ens deixassin mans dels falangistes?

Els picapedrers han abandonat les eines de construcció i, sense pensar-ho dues vegades, empren les escopetes que els sindicats han agafat a les armeries i que reparteixen entre els treballadors. Mai no havia pogut imaginar una transformació tan ràpida de la humanitat. Ni tampoc mai no ho havia somniat. Ni en les eixelebrades nits de discussió, amb els companys de l’Ateneu quan, abans de la mort i els esclafits, provàvem de canviar el món mitjançant la paraula. Ara el somni, envoltat d’explosions i gegantines flames, era aquí, al costat, respirant ben a prop nostre, creixent, engrandint-se, fent-se més i més gran a mesura que anaven passant les hores.

Just en el moment en què el canó comença a disparar contra la façana de la caserna, es veu com algú, des dels pisos superiors, treu una bandera blanca.

En veure la bandera, la gentada que espera el moment de l’assalt, imagina que els rebels es rendeixen.

Sóc el primer a creure-ho.

Però ha estat una trampa.

Just havíem començat a sortir de rere els arbres, dels portals de les cases on estàvem refugiats, quan les ràfegues de metralladora broden la immensa explanada que hi ha davant de la caserna. Veig desenes de figures paralitzades en un moment concret. Com si aquella escena fos una pel•lícula i de sobte la màquina s'hagués aturat. El moment anterior a veure a la pantalla com la pel•lícula crema, per la calor de la làmpara, i després tot es torna blanc, d’un blanc intens.

Els que han caigut abatuts per les ràfegues de la metralladora són la colla d’amics que jugaven amb la meva pistola. De cop i volta els veig a terra, a pocs metres d’on estic. Ells havien començat a córrer en direcció a la caserna abans que jo iniciàs la marxa.

Els posam davall uns plàtans que hi ha a l'esplanada. Els veig el rostre, que encara no ha empal•lidit. Els ulls oberts, els llavis com si encara parlassin. Els havia sentit dir als quatre que aquesta nit volien anar al cinema. Demà tenien prevista una excursió amb altres amics del sindicat d’empleats i empleades de la CNT.

Mai no podré saber-ne el nom ni on els enterraren, de qui es va fer càrrec dels cossos en acabar el combat. El darrer record que tenc d’aquells joves morts en plena joventut és el d’una dona de certa edat que, sense por a les bales que encara xiulaven per damunt dels nostres caps, els tapa amb un llençol blanc que a poc a poc s’està omplint de taques vermelles. En pocs moments els llençols esdevendran una nova bandera dels treballadors, una insígnia brodada amb la primera sang proletària de la guerra que just acaba de començar.

Rafa, ja dins la trinxera, no deixa de cridar, dient que ara mateix hem de sortir del refugi per a anar a combatre l’enemic. Els crits de Rafa em fa adonar novament de la situació. Joan Busquets el té agafat ben fort perquè no torni sortir a exposar-se a les bales que cauen damunt nosaltres amb redoblada intensitat. A poc a poc Rafa es va asserenant i els crits esdevenen sanglots. Lliure de l’abraçada de ferro de Joan Busquets, plora sense aturar. Només se senten unes paraules, quasi indesxifrables, però que ens colpejen l’oïda amb estrèpit esfereïdor:

-Hem perdut la guerra, hem perdut la guerra... Tots els sacrificis han estat inútils.

El deixam fer.

Ningú no li diu res

. Tots tenim ganes de plorar. Ens demanam per què han servit tants d’esforços i sacrificis. Provam de contenir les llàgrimes que son a punt d’esclatar. Ja res no importa. Tots sabem que el final és aquí. No estam en el juliol del 36. Som en el mes de març del 39 i el coronell Casado acaba de donar un cop d’estat contra Negrín i els darrers defensors de la República. Amb la derrota morien també els millors anys de la nostra joventut, el somni per bastir un món millor debatut en les mil reunions de l’Ateneu. Tremolant, em vaig adonar com la imatge de la Mort ja niava dins els nostres ulls.

Ningú no va respondre a la proposta de Rafa de sortir de les trinxeres per morir lluitant. Havíem perdut el valor que ens va fer resistir durant tres anys? Què s’havia fet dels himnes, de les desfilades, dels juraments de no rendir-se mai fets davant els tombes dels companys caiguts? El cert era que ja no hi havia disfresses per a la derrota. Enteníem que la situació era crítica. El cop d’estat de Casado i Besteiro enfonsava les darreres esperances de supervivència de la República: resistir un parell de mesos esperant l’esclafit de la guerra mundial confiant en l’ajut dels aliats contra Franco, Hitler i Mussolini.

Qui sap si tot plegat no era un somni al qual ens aferràvem per a no ser dominats per la desesperació. I, tanmateix, aquesta darrera esperança s’enfonsava just en el moment en què cada plaça i carrer de Madrid era un camp de batalla i els escamots d’execució casadistes iniciaven la tètrica tasca d’extermini que seria continuada per Franco.

Morir, així, per les bones? Era un absurd com ho era tot el que estàvem vivint en aquells moments.

De sobte vaig pegar un bot des del racó de la trinxera on estava mig endormiscat, veient el desastre que ens queia al damunt i sense saber què havíem de fer en tan difícils circumstàncies. Sense pensar-ho dues vegades vaig exclamar:

-Marxem abans que ens venguis a cercar. Ja no tenim res a fer aquí. El front, les trinxeres, Madrid, tot el territori que resta en mans de la República ha esdevengut una tomba immensa que ens engolirà si no provam de salvar-nos. Què no sentiu el Cara al sol, l’Oriamendi, just al davant, a uns metres d’on estam xerrant? Hem d’esperar que ens venguin a matar? Casado o els falangistes ens assassinaran d’un tret al cap. Voleu que esperem la Mort, talment xotets arrenglerats a les naus de l’escorxador?

La reacció dels companys va ser immediata, talment com si esperassin aquestes paraules per posar-se en marxa. En uns segons tot va ser acció i moviment. Com si s’apropàs l’enemic i haguéssim de combatre a vida o mort en una darrera i definitiva batalla.

Rafa ja no plorava. M’escoltava amb posat de ferma atenció. Li vaig dir que anàs a cercar benzina pel camió d’aprovisionament que ens havíem fet nostre.

-Mirarem d’arribar a València. He sentit dir que potser hi hagi vaixells anglesos i francesos que ens portaran lluny de Franco i els feixistes.

Després de pensar el que anava a dir uns segons, vaig afegir:

-Ara “els nostres” ja no són els nostres –vaig recalcar. Els partidaris d ela Junta són, com els feixistes, enemics. Restar aquí, és facilitar-los la tasca. Quina absurditat, tot plegat! Morir assassinats pels “nostres”, estalviant bales als feixistes. Res no té sentit. Apa, en marxa. El món és gran, inabastable i potser, si ens en sortim d’aquesta, a altres indrets siguin necessaris els nostres esforços.

El xòfer que ens portava municions i fusells o el que necessitàs la nostra unitat estava d’acord a provar la fugida fins a València o Alacant, en la il•lusió que fos veritat el què deia ràdio macuto quant a l’arribada de vaixells anglesos i francesos. Qui, amb dos dits de seny, podria creure, en aquestes alçades de la guerra, les històries propagades per la quinta columna de que “nada tiene que temer aquel que no tenga las manos manchadas de sangre”? Quines ximpleries! Com era possible que la major part de l’estat major de la República s’ho hagués empassolat? Matar comunistes i antifeixistes per servar els galons en el nou exèrcit espanyol sorgit de la victòria de Franco?

Quan es presentà el capità Miguel Izaguirre, un oficial de Bilbao que s’havia comportat com un vertader antifeixista, pensàrem que ens volia detenir, trucar a l’estat major per demanar forces que ens desarmessin. Però va ser ben al contrari. Agafà el munt de cartes de la seva esposa que tenia guardades en el calaix de la tauleta de comandament i, sense pensar-ho més, es va treure l’encenedor i al davant nostre va cremar el munt de números de El Socialista que parlaven de la “pau justa i honrada”.

-Hem de marxar, ràpid –digué-. Sé que el Ministeri de la Guerra està fent el llistat dels oficials i comissaris que no hem donat el vist i plau al cop d’estat i ja han enviat unitats per a empresonar-nos.

Mentre Rafa el seu grup eren a cercar la benzina necessària per provar d’escapar de la trampa on romaníem, Joan Busquets, i jo mateix, arreplegàvem algunes metralladores i una bona quantitat de bombes de mà. Era el darrer material soviètic que havia arribat a la nostra unitat.

Col•locarem la capsa amb les bombes de mà soviètiques oberta, a fi que qualsevol del grup i des de qualsevol posició del camió, les pogués anà emprant. Ningú no sabia si podríem sortir de Madrid ni què trobaríem per la carretera, en cas de ser possible d’abandonar les nostres posicions. Confiàvem en l’anarquia que començava a regnar arreu. I en cas de trobar-nos pel camí cap a València controls casadistes o falangistes, es tractava d’aconseguir passar malgrat fos a tret de metralladora, caigués qui caigués.

Era una fugida a la desesperada.

Reforçàrem la cabina amb unes planxes de ferro per protegir el conductor i instal•larem dues metralladores al davant i dues al darrera del vehicle. Amb tot això, tots nosaltres anàvem armats amb els darrers fusells d’assalt txecs que acabaven d’arribar a les trinxeres. Encara no els havíem emprat en la lluita contra l’enemic i per això conservaven la seva capa d’oli protector amb aquella flaire característica de caramel de cafè que els distingia dels altres. Agafàrem les darreres llaunes de mongetes amb sucre nord-americanes, tot el que ens restava de les conserves de sardines asturianes i de ren soviètic.

Rafa, i també els tres valencians que eren amb nosaltres, Felip, Miquel i Àngel, ens havien dit, abans d’anar a cercar la benzina:

-Agafeu tot el que pugeu de menjar. Si no podem arribar a València nosaltres marxarem a la muntanya, provant de bastir un ampli moviment de guerrillers, a l’espera de l’esclat de la guerra mundial que s’apropa. Tanmateix, si no hi hagués els vaixells esperats... què ens hauríem de fer? Deixar-nos agafar com a conills? Anar, amb les mans fermades fins al mur de les execucions, esperar el tret al cap, l’escopinada final els botxins? No té sentit deixar-se matar. Potser a la muntanya, amagats a les coves de la serralada, puguem resistir fins que les democràcies vegin el gran error que han comès en no donar suport a la República.