Anarcoefemèrides del 18 de desembre
Esdeveniments
Capçalera de Le Progrès
- Surt Le Progrès: El 18
de desembre de 1868 surt a Le Locle (Neuchâtel,
Suïssa) el primer número de Le
Progrès. Organe des démocrates loclois,
primera publicació anarquista de
Suïssa. A partir del número 7, del 3 d'abril de
1869, portarà el subtítol
d'«Organe socialiste» i tindrà una
periodicitat bimensual, i setmanal a partir
del número 24, del 27 de novembre de 1869. A la
capçalera portava l'epígraf:«Tot per al poble i pel poble». Fou el
periòdic oficiós de l'Aliança
Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista i el
responsable de la
redacció va ser James Guillaume. Els seus principals
col·laboradors foren
Mikhail Bakunin, Virginie Barbet, Jean-Philippe Becker, James
Guillaume, Benoît
Malon, Albert Richard, Fritz Robert i Adhémar Schwitzguebel.
Polemitzà
fortament amb el Consell General de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT) autoritària. En sortiren 42
números, l'últim el 2 d'abril de
1870.
***
"Camera del Lavoro" de Torí després de l'assalt feixista del 18 de desembre de 1922
-«Strage di Torino»: El 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia) un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte fa una«batuda correctiva» i ataquen la Cambra del Treball i calen foc el Cercle de Ferroviaris, el Cercle Karl Marx i la seu del periòdic L'Ordine Nuovo. Van ser assassinats 22 obrers (socialistes, comunistes i anarquistes). L'anarcosindicalista Pietro Ferrero, nascut en 1892, membre de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i secretari de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i esperonador del moviment dels consells de fàbriques, va ser assassinat de manera ferotge, fermat a un camió i rossegat pels carrers. Aquesta carnisseria ha passat a la història sota el nom d'«Strage di Torino» (Matança de Torí). Després de la II Guerra Mundial, l'assassí Pietro Brandimarte serà restituït en l'Exèrcit italià i omplert d'honors militars.
***
Capçalera
de Siete
- Surt Siete: El 18 de
desembre de 2008 surt a Madrid (Espanya) el primer i únic
número de la
publicació anarquista Siete, periòdic de
l'Assemblea de Solidaris/es amb
Grècia. Aquest butlletí sorgí per
donar compte de l'agitació revolucionària
sorgida al país hel·lènic arran de
l'assassinat, el 6 de desembre d'aquell any
a Atenes, de l'estudiant anarquista Alexandros Grigoropoulos a mans de
la
policia. També hi trobem articles sobre la
repressió policíaca a l'Estat
espanyol. Els articles es publicaren sense signar.
Naixements
Foto policíaca de Jean Battola (ca. 1894)
- Jean Battola: El
18 de desembre de 1862 neix a Portovenere (Ligúria,
Itàlia) el sabater
anarquista Giuseppe Giovanni Battolla, més conegut per les
seves versions
francesa Jean Joseph Battola i
anglesa John Battola, i que va fer
servir els pseudònims Deognaviety
i Deoganoff. Sos pares es deien
Camillo
Battolla i Luisa Dejani. Emigrat a França, el 7 de febrer de
1891 se li va
decretar l'expulsió del país per les seves
activitats anarquistes. Cap octubre
de 1891 es refugià a Anglaterra i a Londres
visqué a Fitzroy Street i a
Charlotte Street. Va ser implicat en el «Cas
Wasall», detingut i acusat de«fabricació d'explosius», arran de la
detenció el 6 de gener de 1892 del grup
anarquista Walsall Socalist Club (WSC, Club Socialista de Walsall), de
Wasall
(West Midlands, Anglaterra), creat pel confident de la policia francesa
Auguste
Coulon (Pyatt). El 4 d'abril de 1892
va ser condemnat per l'Audiència d'Stafford (Staffordshire,
Midlands de l'Oest,
Anglaterra) a 10 anys de treballs forçats juntament amb
Frederick Charles
Slaugther (Fred Charles) i Victor
Cails,
mentre que Joseph Thomas Deakin en va ser penat amb cinc anys. Altres
dos
membres del grup anarquista de Walsall, John Westley i William
Ditchfield, van
ser absolts. En sentir la sentència, Battola
digué que tot era un muntatge, arengà
el tribunal en francès i acabà el seu discurs
cridant «Visca l'anarquia, futur
de la humanitat, lligam d'unió entre tots elséssers humans!». El maig d'aquell
any, David Nicoll, secretari del Comitè de Suport, inculpat
per «conspiració», en
va ser condemnat a 18 mesos per haver publicat en The
Commonweal un article on feia costat els seus companys, i
Charles
Mombray, també membre d'aquest comitè, en va ser
absolt. Battola, que no
parlava ni una paraula d'anglès, va ser acusat de ser
l'autor d'una carta
signada Degnai, adreçada
a Victor
Cails, a qui no coneixia, la qual contenia l'esquema d'una bomba. En
1894 va
ser inscrit en el registre de la policia de fronteres
francès. Des de la presó
mantingué correspondència amb l'escriptor
anarquista Edward Carpenter. Recobrà
la llibertat en 1899. Posteriorment diversos inspectors de policia
reconegueren
que el «Cas Walsall» havia estat un muntatge
policíac. Curiosament, Josephine
Barthelemy, esposa de Battola, va rebre, quan son company ja era
lliure, cinc
lliures el 17 de desembre de 1902 i dues lliures més l'11 de
febrer de 1903 d'un
agent de la Secció Especial d'Scotland Yard. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
del judic "llampec" de Pietro Perruchon apareguda en el diari de
Phoenix (Arizona, EUA) Arizona
Republican de l'1 de juny de 1918
-
Pietro Perruchon:
El 18 de desembre de 1885 neix a Arnad (Vall d'Aosta,
Arpitània) el
propagandista anarquista Giovanni Pietro Perruchon, també
conegut com Peter Perruchon i Pierre Perruchon. Sos pares es deien
Lorenzo Perruchon i Teotista
Bonin. De ben jovenet entrà a formar part del moviment
anarquista i en 1911,
amb sa companya Maria Rosa Joly, emigrà als Estats Units.
Entre 1913 i 1914
passà un temps a Clinton (Indiana,
EUA), on promogué, amb altres companys, La Filodrammatica
Libertaria i una
Escola Racionalista Italiana. Posteriorment s'establí a
Aspen (Colorado, EUA),
on treballà en la mina de plata d'Smuggler i va fer amistat
amb un grup
d'anarquistes antiorganitzadors. Contrari a la intervenció
d'Itàlia en la Gran
Guerra, a finals de 1915 va escriure un«violentíssim» article titulat«Guerra
e civiltà», publicat en La
Questione
Sociale de Nova York (Nova York, EUA), on atiava, segons les
autoritats, «a
la subversió, a la revolució i al
delicte». En aquesta època, envià
paquets de
periòdics llibertaris a l'anarquista Giacchino Bianciardi,
de Boccheggiano
(Toscana, Itàlia), al seu domicili de Piombino (Toscana,
Itàlia). Participà activament
en la vaga minera de l'estiu de 1917 a Arizona i va fer un relat
detallat dels
fets que es va publicar en diferents lliuraments en el
periòdic anarquista Cronaca
Sovversiva de Lynn (Massachusetts,
EUA), on explicava que els miners estaven dividits entre els militants
dels Industrial
Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del
Món), els afiliats a la
Western Federation of Miners (WFM, Federació de Miners de
l'Oest) i els que no
formaven part de cap sindicat, fet que implicava constants desacords en
les
estratègies a seguir; també denuncià
la intervenció intimidatòria de
l'Exèrcit
nord-americà a les mines, enviat pel governador d'Arizona, i
les actuacions
d'espies i detectius a sou de la patronal. També
informà que desfilada del 6 de
setembre de 1917 organitzada pels patriotes de Globe (Arizona, EUA) en
honor
dels reclutes nord-americans havia estat un fracàs. En 1917
col·laborà
habitualment en Cronaca Sovversiva
i
visqué en diverses poblacions de Nou Mèxic (EUA).
El 15 de març de 1918 va ser
detingut a Miami (Arizona, EUA), juntament amb el mexicà
Tomás Martínez, sota
l'acusació de propaganda revolucionària
després de trobar-li al seu domicili
diaris i pamflets subversius, i empresonat a Tucson (Arizona, EUA);
jutjat el
31 de maig d'aquell any, en un judici que durà un minut i
trenta segons, va ser
condemnat a l'expulsió dels Estats Units, juntament amb
Tomás Martínez. Deportat
a Itàlia, l'11 d'abril de 1920 arribà al port de
Nàpols i retornà a Arnad. En
aquesta localitat fundà un Centro di Studi Sociali (CSS,
Centre d'Estudis
Socials) anomenat «Gruppo di Emancipazione
Anarchica», el qual va exercir una
forta influència en el jovent. Amic de l'anarquista Giuseppe
Mariani, el 12
d'abril de 1921 va ser detingut a Arnad, arran de l'atemptat al teatre
Diana de
Milà (Llombardia, Itàlia) del 23 de
març anterior, i portat a Milà; però
el 5
de juny va ser exonerat de tota culpa. De bell nou a Arnad, l'abril de
1923 passà
clandestinament a França i s'establí a
París, on va romandre fins l'octubre,
data en la qual retornà a Arnad. En 1925
s'instal·là de bell nou a la capital
francesa, on treballà de xofer, i el 10 de juliol de 1928
hagué de presentar-se
en la Prefectura d'Aosta. En 1933 va ser inclòs en el grup
de terroristes i inscrit
en la llista de militants a controlar establerta per la policia
ferroviària de
fronteres. El juliol de 1934 s'instal·là amb sa
filla Lotta a Veurey-Voroize i
el febrer de 1937 partí cap Arnad per a arranjar uns papers
sobre una herència,
però va ser detingut a Domodossola (Piemont,
Itàlia) i escorcollat sense
resultats; portat a Aosta, va ser sotmès a interrogatori, en
el qual va dir que
ja no militava. Posat en llibertat, el 14 de maig de 1937
partí cap a França.
El 21 de novembre de 1938 el cònsol italià de
Chambéry (Savoia, Arpitània) informà
que la seva conducta era «regular» i que no
freqüenta els «ambients
subversius». El 2 de novembre de 1939 el prefecte d'Aosta
envià al Ministeri de
l'Interior un informe demanant la modificació dels seus
antecedents policíacs,
ja que estava considerat com a un «element molt
perillós» i el 29 de febrer de
1940 va ser esborrat de la llista de terroristes. Durant la II Guerra
Mundial,
amb l'anarquista Corrado Quaglino, s'encarregà de facilitar
la fugida cap a
Suïssa dels antifeixistes buscats pel feixisme.
Després del conflicte bèl·lic,
romangué a França. Pietro Perruchon va morir 13
de setembre de 1967 a Veurey-Voroize
(Roine-Alps, França).
***
Foto policíaca d'Italo Garinei (1923)
- Italo Garinei: El 18 de desembre de 1886 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Italo Garinei. De ben jovenet i fins al 1915, milità en el sector llibertari del marxisme i del sindicalisme revolucionari, formant part de la Federazione Giovanile Socialista (FGS, Federació Juvenil Socialista). A partir del 1906 col·laborà en la premsa socialista revolucionària, com ara Sempre Avanti, La Guerra Sociale,L'Internazionale,La Bandiera Proletaria i Il Martello. Durant el període prebèl·lic participà activament en el moviment antimilitarista des del sector més intransigent del Partit Socialista Italià (PSI), partidari del sindicalisme i de l'acció directa, i en oposició oberta al seu sector reformista. Quan es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) per motius d'estudi, es decantà definitivament pel moviment anarquista. A Torí continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Umanità Nova. El 29 de desembre de 1916 es llicencià en Enginyeria Civil a l'Institut Politècnic de Torí. Després fou cridat a files i enviat al front, arribant a aconseguir el grau de tinent. En acabar la Gran Guerra, s'adherí al Gruppo Giovanile Sindacalista Anarchico (GGSA, Grup Juvenil Sindicalista Anarquista), esdevenint un dels seus militants més actius. Durant el«Bienni Roig» formà part del moviment dels consells obrers de fàbriques i fou l'enllaç entre el grup d'anarquistes consellistes (Maurizio Garino, Pietro Ferrero, etc) i el grup editor de L'Ordine Nuovo (Antonio Gramsci, Palmiro Togliatti, Angelo Tasca, Umberto Terracini, etc.). El 24 d'octubre de 1920 va ser detingut a Pàdua, juntament amb Giovanni Diodà, delegat del grup anarquista d'aquesta ciutat, mentre participava en un congrés regional organitzat pels anarquistes del Vèneto. Durant els anys més durs dels feixisme la seva activitat fou molt limitada a causa dels estrictes controls als quals es va veure sotmès, sobretot perquè estava sota sospita de ser un enllaç amb els grups antifeixistes de l'estranger. Malgrat això, en 1944 publicà a Torí, amb Fioravanti Meniconi i Dante Armanetti, alguns números del periòdic clandestí Era Nuova. En acabar la II Guerra Mundial reprengué les seves col·laboracions en la premsa llibertària (Antiestato, Volontà, etc.) i entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat, amb Ilario Margarita i Corrado Quaglino, de la Federació Anarquista del Piemont (FAP), en el Congrés de Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara. Entre 1951 i 1968 publicà amb Dante Armanetti la publicació mensual anarquista Seme Anarchico. A mitjans dels anys seixanta retornà a la Toscana. Arran del congrés de la FAI de novembre de 1965, gràcies al qual la Federació Anarquista Pisana (FAP) esdevingué una de les organitzacions anarquistes més potents, encapçalà, amb Aurelio Chessa, Pio Turroni i altres destacats anarquistes toscans, un sector crític de la FAP que acusà la FAI de ser una organització excessivament centralitzada i burocràtica i promogué, durant el congrés de Pisa del 19 de desembre de 1965, la creació del Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA). Publicà alguns númerosúnics de la publicació Iniziativa Anarchica. Portavoce congressuale i en la primavera de 1966 reprengué la publicació de Seme Anarchico. En aquests anys de finals dels seixanta, amb Renzo Vanni, fou un dels militants més actius de l'anarquisme toscà. Fou amic personal d'Errico Malatesta. Italo Garinei va morir el 6 de novembre de 1970 a Treviso (Vèneto, Itàlia). Documentació seva («Fons Italo Garinei») es conserva a la Biblioteca Franco Serantini de Pisa.
***
Necrològica
de Marius Parsonneau apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 21 de febrer de 1980
-
Marius
Parsonneau:
El 18 de desembre de
1891 neix a La Rochelle (Poitou-Charentes,
França)
l'anarquista i anarcosindicalista Marius Adrien
Parsonneau.
Sos pares es deien François Victor
Parsonneau i Adrienne
Loetitia Renaud. En 1911 començà a militar en
la Confederació General del Treball (CGT), però
s'enfrontà a les
tendències
reformistes i polítiques i abandonà
l'organització. Després de la Gran
Guerra
participà en el grup anarquista de La Rochelle, format
majoritàriament
per
funcionaris de l'Estat i en el qual no acabà de sentir-se
bé. Abocat a
l'estudi, aconseguí una solida cultura i creà una
important biblioteca.
També
fou candidat abstencionista per al departament francès de
Charente
Marítim en
les eleccions i Aristide Lapeyre s'encarregà de la seva«campanya
electoral». Entre
1935 i 1936 col·laborà en el periòdic
anarquista La Révolte,
editat a Bordeus (Aquitània, Occitània), i va fer
costat econòmic La Revue Anarchiste.
Destacà
per la seva hospitalitat i generositat, albergant a casa seva, al
carrer Petit
Marseille de Pont des Salines de La Rochelle, nombrosos companys de
passada (E.
Armand, Bally, Cyrano, Aristide
Lapeyre, Albert Libertad, Louis Louvet, Pierre Rousseau, etc.). Quan
esclatà la
II Guerra Mundial fou un dels primers anarquistes a ser internat a la
colònia
penitenciària de l'Illa de Ré i posteriorment en
un camp de concentració del
departament de Corresa, on restà molts de mesos.
Després de la guerra milità en
la Federació Anarquista (FA) i en la Confederació
Nacional del Treball Francesa
(CNTF). En 1948 va ser nomenat secretari del grup local de La Rochelle
de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i creà una
biblioteca circulant. En
aquest any col·laborà en Le
Libertaire.
En aquesta època es dedicà a la cria de
coipús i, a començament de la
dècada
dels cinquanta, sembla que passà alguns mesos al Paraguai.
Sa companya
fou Léopoldine Marie Hilairine Camille Fabarez. Marius
Parsonneau va
morir el 25 de setembre de
1978 –algunes fonts citen erròniament
1979– a l'Hospital
General de La Rochelle (Poitou-Charentes,
França).
***
Herman
Frank
- Herman Frank: El
18 de desembre de 1892 neix a Białystok (Podlàquia, Imperi
rus; actual Polònia)
l'historiador, editor, periodista, traductor i propagandista anarquista
Herman
Frank, també citat com Herman
Franck.
Estudià a la Universitat de Berlín (Alemanya), on
es va veure fortament
influenciat per Gustav Landauer, i en 1922 emigrà als Estats
Units. Entre 1940
i 1951 fou l'editor del setmanari anarquista novaiorquès en
llengua jiddisch Freie Arbeiter Stimme.
A començament
dels anys cinquanta col·laborà en el
periòdic rus Delo Truda
editat a Nova York. Va ser membre del PEN Club, de la Hebrew-American
Typographical Union, de la Bialystok Jewish Historical Association i
d'altres
institucions històriques i d'estudis judaics. És
autor d'obres i estudis sobre
història del judaisme i sobre el moviment cooperativista,
com ara Drei yor fun Bialistoker
konsum-kooperatsie
(1915-1918) (1918), Grikhishe
kakhomim mit 15 bilder (1923), Yidishe
typografie un bukh-oysarbetung kunst (1938), Tsvishn
khurbn un oyfboy. Der politisher un sotsialer velt-krizis un di
yidishe lage (1940), A. Sh. Zaks.
Kemfer far folks-oyflebung (1945), Ershte
yorn fun yidishn frayhaytlikhn sotsyalizm (1948, amb Shaul
Yanovski), Anarkho-sotsialistische ideyen un
bavegungen
bay Yidn. Historishe un teoretishe aynfirung (1951), 60 yor «Fraye Arbeter Shtime»
(1951), Natsionale un politishe bevegung bay
Yidn in Bialystok (1951), Anarchism
and the jews (1954, pòstum), Geklibene
shriften (1954, pòstum), etc. Herman
Frank va morir el 10 d'agost de 1952 a la seva casa de Nova York (Nova
York,
EUA) d'un atac de cor.
***
Enrico Crespi
- Enrico Crespi: El
18 de desembre de 1897 –algunes fonts
citen el 30 de març de 1891– neix a
Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista
Enrico Crespi, conegut com Rico. Sos pares es deien
Giovanni Crespi i
Antonia Borero. Només pogué assistir a l'escola
elemental, però adquirí una
bona cultura autodidacta. De ben jovenet ja
freqüentà el cercles
revolucionaris. Durant la Gran Guerra va ser cridat a files i el maig
de 1916
va ser jutjat per la justícia militar acusat de«greu insubordinació» i
condemnat a 17 anys de presó. Aconseguí la
llibertat a resultes de l'amnistia
promulgada en acabar la guerra i començà a
freqüentar les organitzacions
socialistes. En 1921 s'afilià al Partit Comunista
Italià (PCI), que s'havia
creat el gener d'aquell any. L'octubre de 1926 patí un
escorcoll i la policia
li va trobar periòdics i opuscles revolucionaris, fet pel
qual va ser denunciat
per «incitació a l'odi de classes».
Participà activament en els motins de 1927
i el juny de 1928 passà clandestinament a França.
En aquesta època va ser
inscrit en el registre de la policia de fronteres. A Clarmont
d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània) treballà com a
mecànic en un garatge i milità en grups
antifeixistes. En 1929 va ser exclòs del PCI per seguir el
corrent encapçalat
per Amadeo Bordiga. Entrà en contacte amb un grup
d'anarquistes italians de
Marsella (Provença, Occitània) gràcies
al qual establí una forta amistat amb el
militant genovès Carlo Bacigalupo i finalment
esdevingué anarquista. L'abril de
1932 va ser condemnat en rebel·lia –possiblement
en aquestaèpoca es trobava a
Espanya– a sis mesos de presó i a dos anys de
llibertat
vigilada. Segons el
consolat feixista italià a Lió
(Arpitània), participà activament en les vagues
i manifestacions de juny de 1936 a Clarmont d'Alvèrnia. Des
del començament de
la guerra civil espanyola es dedicà a enrolar voluntaris per
lluitar a la
Península i, davant el perill d'una expulsió,
marxà a Barcelona (Catalunya).
Com a milicià de la Secció Italiana de la«Columna Ascaso», participà, com a
tinent d'Artilleria, en combats a Osca i a Almudébar
(Aragó, Espanya) on va ser
ferit. El maig de 1937 lluità a Barcelona contra la
reacció estalinista.
Detingut pels comunistes, va ser tancat a la presó Model de
Barcelona i
l'hivern de 1939 va ser posat a la frontera francesa pocs dies abans de
la
caiguda de la localitat en poder de les tropes franquistes. Internat al
camp de
concentració d'Argelers, formà part del grup
anarquista «Libertà o Morte».
Durant l'ocupació aconseguí evadir-se del camp on
estava reclòs i en 1942 s'integrà
en el maquis i la Resistència. Després de
l'Alliberament retornà a Clarmont
d'Alvèrnia i en 1948 s'instal·là a
Gènova on continuà militant en el moviment
anarquista i fent costat la premsa llibertària. Enrico
Crespi va morir el 24 de
novembre de 1973 a Gènova (Ligúria,
Itàlia).
***
D'esquerra
a dreta: Clara Prat Coll, Dolors Prat Coll i Carlos
Fernández Medrano.
Camp de
concentració de Magna-Laval (1940)
-
Clara Prat Coll: El 18 de desembre de
1897 neix a
Sant Ferriol (Garrotxa, Catalunya)
l'anarcosindicalista Clara Prat Coll. Sos pares es deien Josep Prat,
carreter, i
Maria Coll, i tenia quatre germans (Dolors, Joan, Josep i Rita). Nascuda en un família pobra
molt creient, quedà òrfena de
mare i la seva vida, de naturalesa malaltissa, a més de
sord-muda, restà lligada
a la de sa germana petita Dolors Prat Coll, destacada militant
anarcosindicalista. Es va criar amb sa família a Ripoll
(Ripollès, Catalunya),
on milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1936, amb el triomf
franquista, passà a França amb sa germana Dolors
i l'infant de cinc anys Carlos
Fernández Medrano, refugiat madrileny que la
família tenia acollit. Ambdues van
ser internades al camp de concentració de Magnac-Laval
(Llemosí, Occitània). El
febrer de 1940 el govern francès ordenà que
retornessin a l'Espanya franquista
les dones i els infants no acompanyats per un familiar
masculí. Carlos va ser
reclamat per sa família madrilenya i elles dues tornaren a
Ripoll. Davant la
imminència de la seva detenció, Dolors
aconseguí escapar i, després de dos
mesos amagada a Barcelona, passà, el 15 de maig de 1940, a
França, travessant
clandestinament els Pirineus per Prats de Molló (Vallespir,
Catalunya Nord).
Clara va ser enviada a
treballar de minyona, gairebé
com a esclava, a un mas de Vallfogona de Ripoll (Ripollès,
Catalunya).
Finament, en 1953, sa germana aconseguí que
passés a França i que les dues
germanes es poguessin reunir. Clara Prat Coll va morir el 20 de
setembre de
1970 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va
ser enterrada tres
dies després al cementiri d'aquesta localitat.
***
Vicent Martí Llorens
- Vicent Martí Llorens: El 18 de desembre de 1902 neix a Gandia (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Martí Llorens. Cap al 1915 marxà al Grau de València, on entrà a treballar com a aprenent de metal·lúrgic i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint visqué a Madrid. En 1924 conegué la militant anarcosindicalista Julia Verdú Quiles, que esdevingué sa companya. En 1927 retornà a València i s'establí als Poblats Marítims. En 1932 es traslladà a Llombai, on va fer feina de xofer d'autobusos. A causa de la seva activitat sindical canvià en diverses ocasions de residència i en 1934 visqué a Alzira. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Transports de la CNT valenciana. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí com a observador al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Com a conseqüència de l'aixecament feixista de juliol de 1936 ingressà en la Columna de Ferro, on s'encarregà de la reparació del material de transport. El setembre de 1936 va ser ferit en un braç. També participà en el procés col·lectivitzador de la indústria a Alzira. En 1937 col·laborà en el transport col·lectivitzat al País Valencià. A finals de 1939 va ser detingut pel franquisme triomfant i fou tancat a la presó de València on fou torturat. Nou mesos després, gràcies a haver-se perdut el seu expedient, va ser alliberat i pogué reunir-se amb sa família. Lluità en la clandestinitat fins al 1947 en què hagué d'exiliar-se a França. Va militar en la CNT de l'Exili fins al 1970, any en el qual es donà de baixa voluntària en la CNT d'Avinyó a causa dels conflictes interns. Un cop jubilat, en 1972 retornà a la Península on establí contacte amb antics companys (Francisco Barea, Julián Martín, etc.). Entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 assistí com a observador al V Congrés de la CNT a Madrid. Vicent Martí Llorens va morir en 1984 a Avinyó (Provença, Occitània).
***
Victoriano
Crémer en els anys republicans
- Victoriano
Crémer: El 18 de desembre de 1906 neix al
carrer Barrio Gimeno de Burgos
(Castella, Espanya) el poeta, novel·lista, assagista i
militant
anarcosindicalista Victoriano Crémer Alonso. Nascut en una
família nombrosa
molt humil, fou fill d'un treballador de la Companyia de Ferrocarrils
del Nord
i la seva infantesa transcorregué entre Burgos, Bilbao i
Lleó. Quan tenia 10
anys es traslladà definitivament amb sa família a
Lleó, on estudià al Cercle
Catòlic dels Germans Maristes. Quan tenia 16 anys
publicà el seu primer poema
en el setmanari La Crónica
de León. De jove treballà
com a venedor ambulant del diari El
Castellano, peó de pagès, mosso en
l'Apotecaria Escudero, pintor, amanuense
en una escrivania, aprenent de tipògraf a la impremta«La Moderna» i en el
diari La Mañana, locutor i periodista.
Afiliat a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Lleó,
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries, com ara El Amigo del Pueblo
(1931), La Calle, El
Combate Sindicalista (1933-1936), En Marcha,Solidaridad Obrera
(1930-1932), La Tierra, etc. Durant els anys
republicans va ser
secretari de l'Ateneu Obrer Lleonès i regentà la
impremta «La Moderna». El
juliol de 1932 va ser processat per un article publicat en Solidaridad
Obrera de la Corunya. El 8 de gener de 1933, amb Mariano Rico
Cobas i Claro
José Sendón, va fer un míting a la
Corunya i altre el 18 de novembre d'aquell
any a Lleó. L'agost de 1933 publicà en el
periòdic madrileny La Tierra«Vía Crucis. Romance proletario», un
text en prosa poètic on testimoniava la
repressió del govern republicà per sufocar la
revolta llibertària de Casas
Viejas. Per aquest escrit guanyà un premi de 300 pessetes,
però també
l'obertura d'un expedient militar. El capità i
maçó Juan Rodríguez Lozano, avi
de José Luis Rodríguez Zapatero i mentor de
Crémer, el defensà davant el
tribunal militar i aconseguí l'arxivament de l'expedient.
Cap al 1934
l'editorial madrilenya «Vida y Trabajo» li va
publicar el conte Invierno,
compartint fulletó amb El porvenir de nuestros
hijos d'Élisée Reclus.
Membre destacat del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel
Pestaña, el 27 de març de
1936 en va ser nomenat vocal del Comitè Local. El juliol de
1936, amb
l'aixecament feixista, va ser empresonat al camp de
concentració de l'antic
Hospital de San Marcos de Lleó i es lliurà de la
mort, salvat per capellans
(Luis Almarcha, Antonio González de Lama, etc.), en dues
ocasions. Després,
acusat de ser un seguidor del falangista dissident Manuel Hedilla
Larrey, va
ser detingut i tancat a la presó de Puerta Castillo.
Alliberat en 1938, amb la
condició que treballés per al periodisme
franquista, va ser enviat com a soldat
de l'«Exèrcit Nacional» als fronts
d'Aragó i de Llevant. Durant la postguerra
treballà de caixista en un periòdic i es
dedicà al periodisme –col·laborant en
periòdics franquistes (Proa, Pueblo,ABC, Informaciones,
etc.) i en la cadena SER– i la literatura. En 1944
fundà a
Lleó, amb Eugenio
García de Nora i Antonio González de Lama, la
prestigiosa publicació Espadaña.
Revista de poesía y crítica, que
publicà l'obra de poetes oposats al règim
franquista i mantingué una línia editorial de
compromís polític i social i que
es perllongarà fins al 1951 –en el seu
número 20
publicà un famós poema, La
fábula de B. D., sigles de Buenaventura Durruti.
La seva escriptura lírica
es caracteritza per poesies rebels, inconformistes, desarrelades,
angoixants, tremendistes,
existencialistes i nihilistes força crítiques
vers la realitat d'aleshores i on
destaca la seva solidaritat cap els més desafavorits i els«perdedors», i en la
seva narrativa deixa veure les seves preocupacions socials i la seva
denúncia
de la injustícia. En 1976 va ser nomenat cronista oficial de
la ciutat de Lleó.
En 1963 li fou atorgat el Premi Nacional de Poesia, en 1994 el Premi
Castella i
Lleó de les Lletres i en 2007 rebé la Medalla
d'Or al Mèrit en el Treball. En
2008 obtingué el Premi Gil de Biedma pel seu poemari Elúltimo jinete.
El febrer de 2009 rebé la Medalla d'Or al Mèrit
en les Belles Arts 2008. Amb
més de 100 anys, publicava una columna diària en El
Diario de León,
titulada «Crémer contra
Crémer». Fou autor de més de 15.000
articles en la
premsa local i d'uns 6.000 comentaris en Radio León,
coneguda com «Radio
Crémer». Entre les seves obres
poètiques destaquen Tendiendo
el vuelo (1928), Tacto sonoro. Puestos de tierra
adentro
(1944), Fábula de B. D. (1945), Caminos
de mi sangre (1947), Las horas perdidas
(1949), La
espada y la pared (1949), Nuevos cantos de vida y
esperanza
(1951), Nuevos cantos de vida y esperanza II
(1952), Libro
de Santiago (1954), Furia y paloma
(1956), Con
la paz al hombro (1959), Tiempo de soledad
(1962),
Diálogo para un hombre solo (1963), El amor y la
sangre (1966),Poesía
total (1944-1966) (1967), Nuevas canciones para
Elisa
(1972), Lejos de esta lluvia tan amarga (1974), Los
cercos (1976), Poesía (1944-1984)
(1984), El
mundo de José Jesús (1987), El
cálido bullicio de la ceniza
(1990), Ciudad de los poetas (1990, amb altres), La
escondida senda (1993), El fulgor de la memoria
(1996), Parábola de Amalia «La
Petarda» (1997), La
resistencia de la espiga (1997), La paloma coja
(la encrucijada)
(2002), Cualquier tiempo pasado (2003), El
palomar del sordo. Poesía en llamas (2005), Relámpagos
tardíos (2007), Antología
poética (2007); i
de narrativa Libro de Caín (1958), Historias
de Chuma-Chuco (1971), Libro de San Marcos
(1981,
autobiogràfic sobre la seva estada a la presó), Los
trenes no
dejan huella. Historia secreta de una ciudad (1986), Los
extraños terroristas de la Sábana Santa
(marionetas, títeres y otros volatines)
(1994), La casona (2001). Victoriano
Crémer va morir el
27 de juny de 2009 al Complex Assistencial de Lleó
(Castella, Espanya) on es
trobava ingressat des de feia uns dies.
Victoriano Crémer (1906-2009)
***
Francisco
Javier Miguel Aznárez
- Francisco Javier
Miguel Aznárez: El 18 de desembre –algunes
fonts
citen erròniament el 8 de
març– de 1908 neix a Hecho
(Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Francisco
Javier Miguel Aznárez,
conegut
com El Largo. Sos pares es deien
Javier Miguel i Isabel Aznárez. Carnisser de
professió, milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) des de 1934. Quan el cop militar feixista,
va poder fugir de Jaca (Osca, Aragó, Espanya)
després de fracassar la resistència, passar a
França i retornar a la Península per Barcelona
(Catalunya). Durant la Guerra
Civil
espanyola fou delegat de la «II Columna
Ortiz», participant en la presa de Fuendetodos i Belchite
(Saragossa, Aragó, Espanya), també
comandà un batalló de muntanya a la
comarca d'Angüés i la Foia
d'Osca (Osca, Aragó, Espanya) i fou capità de la
153 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. L'agost de 1937 va ser
ferit a Belchite. Amic de Francisco Ponzán Vidal,
col·laborà en el seu grup especialitzat
en realitzar incursions en territori enemic. Amb el triomf franquista
passà a
França i durant la ocupació continuà
participant en les activitats de la xarxa
d'evasió del «Grup Ponzán».
L'abril de 1944 ajudà el fugitiu Eusebio López
Laguarta (Coteno)
a escapar de la Gestapo. Sa companya fou Fernande Célina
Armande Brunet. Francisco Javier Miguel Aznárez va
morir el 27 de desembre–algunes
fonts
citen erròniament el 29
de desembre–
de 1990 a l'Hospital Joseph Ducuing de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània).
Francisco Javier Miguel Aznárez (1908-1990)
***
Fructuoso
Fernández Ungo quan feia el servei militar
(Mataró, 1933)
- Fructuoso
Fernández Ungo: El 18 de desembre de 1912 neix
a Gueñes (Biscaia, País Basc)
l'anarcosindicalista Fructuoso Fernández Ungo, conegut com Madriles. Sos pares es deien Saturnino
Fernández i Felipa Ungo.
Emigrà amb sa família a Madrid (Espanya) i
després al Prat de Llobregat (Baix
Llobregat, Catalunya). Quan tenia 14 anys entrà a fer feina
a la «Papelera
Española», coneguda com «La
Paperera», i s'afilià a la Confederació
Nacional
del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució de
1936 va ser un dels militants
més destacats en la col·lectivització
d'aquesta empresa. En 1939, amb el triomf
franquista, va ser detingut, jutjat en consell de guerra, condemnat a
15 anys
de reclusió menor i tancat a la Presó Model de
Barcelona (Catalunya).
Posteriorment va ser traslladat a Madrid per a fer treballs
forçats. En 1943 va
ser desterrat a València (València,
País Valencià). En 1947, un cop lliure
després d'un indult, retornà al Prat de
Llobregat. En 1976 participà activament
en la reorganització de la CNT al Prat de Llobregat. Sa
companya fou Antònia
Pere Amigo. Fructuoso Fernández Ungo va morir el 2 de gener
de 1999 al seu
domicili del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser
enterrat al
cementiri d'aquesta localitat.
***
Fermín López de Vega (1935)
- Fermín López de Vega: El 18 de desembre de 1913 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fermín López de Vega, conegut com El Chato. Sos pares es deien Félix López i María de Vega. De ben jovenet començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i treballà de metal·lúrgic a les drassanes «Astilleros del Cantábrico y Riera» (Factoria del Cantàbric). Quan la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) s'organitzà a Astúries, formà part del primer Comitè de les Joventuts Llibertàries. Participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en el Batalló«Onofre» Núm. 207, on va ser nomenat tinent. A començaments de setembre de 1937, durant la batalla de El Mazuco (Astúries), va ser ferit greument i hagué de patir l'ablació d'un pulmó. El 3 de desembre de 1937, amb la caiguda del Front Nord, caigué presoner i fou tancat i sotmès a treballs forçats a Oviedo, El Dueso i a la presó d'El Coto de Gijón. Jutjat, el 8 d'abril de 1938 va ser condemnat a mort, però el 14 de juny de 1938 la pena fou commutada per reclusió perpètua, encara que no se li va notificar fins un any després. El 20 d'octubre de 1943 es beneficià de la llibertat condicional. Començà a treballar de bell nou a la Factoria del Cantàbric i després de contactar amb José Penido Iglesias, immediatament s'integrà en el Comitè Local de Gijón de la CNT clandestina, amb Antonio Bermejo Perea i Avelino Fernández Argüelles (El Pichón). A finals de 1945, fugint de la repressió, passà a França amb Primitivo Sión i Rafael Tomás. Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1978, retornà a la Península i s'afilià al Sindicat de Pensionistes de la CNT de Gijón. Després de l'escissió confederal, milità en la Confederació General del Treball (CGT). S'encarregà de gestionar l'obtenció de pensions per als expresoners i les vídues dels companys assassinats pel franquisme a Astúries. Fermín López de Vega va morir el 7 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 8 de desembre– de 2000 a l'Hospital de Cabueñes de Gijón (Astúries, Espanya) i va ser incinerat.
Fermín López de Vega (1913-2000)
---
![Lilian Wolfe entre el retrat del seu company Tom Kell i Lucy Parsons al CIRA de Lausana (1967) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/wolfe/wolfe02.jpg "Lilian Wolfe entre el retrat del seu company Tom Kell i Lucy Parsons al CIRA de Lausana (1967) [CIRA-Lausana]")
![D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/isca/isca01.jpg "D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]")
![Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán. Fotografia de Néstor Bordalejo [IISH]](http://www.estelnegre.org/fotos/souchyfabbrisantillan.jpg "Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán. Fotografia de Néstor Bordalejo [IISH]")
