[29/10] «L'Ordre» - «El
Hombre» - «Le Réveil
Syndicaliste» - Ledot - Loquier - Arranz - Czolgosz -
Belchior - Bugallo - Martínez Fernández - Masid -
Moreno - Ramos Escariz - Villar - Reyero - Dueso - Sesé -
Ramón - Pradier - Villar - De León - Bonnaud -
Radigales - BaldóAnarcoefemèrides
del 29 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera
de L'Ordre
[CIRA-Lausana. Foto: Éric B. Coulaud]
- Surt L'Ordre:
El 29 d'octubre de 1905 surt a Llemotges (Llemosí,
Occitània) el primer número
del periòdic bimensual L'Ordre. Organe
communiste-anarchiste. Fundat per
Armand Beaure, el títol fou proposat per Henri Beylie. En
foren gerents Léon
Darthou, André Boulesteix i Jean Peyroux. Hi van
col·laborar Antoine Antignac,
E. Armand, Armand Beaure, Henri Beylie, André Boulesteix,
Léon Clément, Léon
Darthou, L. Desjardin, P. Desjardins, Jean Dobre, Henri Duchmann,
Léonce
Duverger, Dikran Elmassian, Sébastien Faure, J.
Fougère,
André Girard, Urbain Cohier, Jean
Grave, Guerdat, Gustav Herveé, Piotr Kropotkin, Pierre
Larue, A. Leclert, J.
Lecourt, Maurice Lucas, Anna Mahé, Constant Martin, Georges
Paul, Jean Peyroux,
Marc Pierrot, Émile Pouget, E. Quillent, Étienne
Ragot, Émile Ursus, Georges
Yvetot, Henri Zisly, etc. En el número 13 (15-29 d'abril de
1906) publicà un
cartell contra les eleccions legislatives («Ne votez
pas!») i publicà en
lliuraments el fulletó de Kropotkin L'Anarchie, sa
philosophie, son idéal.
També edità el llibret d'Armand Beaure Arguments
anarchistes (1906). En
sortiren 40 números, l'últim el del 28 d'abril al
12 de maig de 1907, i fou
continuat per Le Combat Social (1907-1909).
***
Capçalera
d'El Hombre
- Surt El Hombre: El 29 d'octubre de
1916 surt
a Montevideo (Uruguai) el primer número del
periòdic El Hombre. Semanario
anarquista de combate. Estava editat pels
Centres d'Estudis Socials d'Arroyo Seco i de Villa Muñoz,
barris de Montevideo,
però a partir del segon número va ser editat per
tots els Centres d'Estudis
Socials de la capital de l'Uruguai i des de 1918 figurà com
a editor
l'Agrupació «El Hombre». El responsable
de la publicació fou Manuel Alfredo
Salvatierra i a partir del número 5 Carlos Armellini; en
1918 hi figurava Andrea
Paredes i finalment el dirigí José Tato Lorenzo.
En 1917 tirava entre 1.000 i
1.200 exemplars. Tractà temes d'allò mes divers:
anticlericalisme, antimilitarisme,
antipoliticisme, antirepressió, esperanto,
estètica, feminisme, filosofia, literatura,
música, notícies nacionals i internacionals,
pedagogia, ressenyes
bibliogràfiques, Revolució russa, sanitat,
sindicals, teoria i història
llibertària, etc. Publicà proclames i documents
orgànics de diverses
organitzacions i centres socials, com ara la Federació
Obrera Regional
Uruguaiana (FORU), la Lliga Antimilitarista de l'Uruguai (LAU), Lliga
Racionalista,
la Unió Linotipista, etc. Encara que la majoria dels
articles no hi anaven
signats, trobem textos de Guillermo Airoldi, Antonio L. De
Alarcón, Germina
Alba, Luis V. Alegre, Aniabor, E. Armand, Francisco Aroca, C. Arvelo,
N.
Astesiano, Benjamín Balzano, Rafael Barret, Borroni, Adolfo
Boyer, Dalmiro
Buchardo López, M. Buenacasa, Esteban Cabriol, Enrique P.
Calderón, Juan E.
Camerlo, R. Campolonghi, Luis Casales, Domingo Cayafa Soca,
Diógenes Costa, H.
Chabanne, Juan Crescio, Ernesto R. Crocci, Luis Cuervo,
Martín Díaz, José
Diógenes, Laureano D'Ore, Luciano Dotta, Teófilo
Dúctil, José Eizbeten,
Francisco Elorz, Santiago Epis, Gerónimo Esparta, Ricardo
Florero, Ricardo
Flores Magón, Fernando Falcó, John Fire, R. A.
Foradori, Pompeu Gener, E.
Gimbernat, Cayetano Giordano, Alfonso Gómez, R.
González Pacheco, Alcides
Greca, Emilio Grey, José A. Grisolía, Fernando
Gualtieri, Gerharl Hauptmann,
Joaquín Hucha, Miguel Jiménez, Pauline Kergomard,
Ellen Key, Armando Larrosa, L.
De Launay, Félix Le Dantec, Federico Lotti, Ricardo Luz, E.
Martínez, Meco, Pascual
Minotti, Amado Montañes Garcilaso, Antonio Navarrete, Otto
Niemann, Noy de
Sucre, J. Olliver, Arturo Pampin, Gerónimo Pedriel, Julio
Pereyra, Juan del
Pino, Américo Platino, Antonio Pujol, Pierre Quiroule, Raf,
Leopoldo Ramos
Giménez, F. Ricard, Fernando Robaina, José
Enrique Rodó, Abel Rodríguez, H.
Rosales, Francisco Ruiz Giménez, Walter Ruiz, M. Salinas,
Domingo Sánchez, Florencio
Sánchez, Emilio V. Santolaria, Octavio Tamoine,
José Tato Lorenzo, Urania Tato,
Justo Tito, José Torralvo, Tomás Torres, Narciso
Tronconi, Miguel de Unamuno, H.
G. Wells, etc. Força influenciat pel moviment futurista i
per
l'anarcoindividualisme, en el número 163, del 6 de novembre
de 1919, publicà el«Manifest Futurista de la Luxúria», de
Valentine de Saint-Point. Es publicà fins
al 1931.
***
Premsa
llibertària
- Surt Le
Réveil Syndicaliste: El 29 d'octubre de
1932 surt a Jupille-sur-Meuse
(Lieja, Valònia, Bèlgica) el primer
número del periòdic Le
Réveil
Syndicaliste. Organe bimensuel des Groupes d'Action Syndicaliste.
Després
es publicarà a Brussel·les (Bèlgica).
El cap de redacció i editor responsable en
fou Nicolas Lazarevitx, amb el suport d'Ida Mett, i l'administrador J.
Gottfreid. Hi van col·laborar Anna Bergen, Jean De
Boë, Jacques Berthelier, Max
Cherton, Louis Mercier Vega (Courami), Hem Day, A.
Dewit, J. Gottfreid,
A. Hennaut, Émile Heusy, Nicolas Lazarevitx, R. Nore,
Fernand Rondelet, entre
d'altres. En sortiren 30 números, l'últim el 22
d'abril de 1934. En 1938
reaparegué la mateixa capçalera a
París (França) com aòrgan bimensual del Cercle Sindicalista «Lutte de
Classe».
Naixements
Foto
policíaca de Julien Ledot (1 de març de 1894)
- Julien Ledot: El
29 d'octubre de 1852
neix a Bourges (Centre, França) el propagandista anarquista
Julien Ledot, conegut
com Mercier. Sos pares es deien
Stanislas Ledot i Françoise Lagrange. Home de lletres, es
guanyava la vida com
a empleat i era redactor de diversos periòdics anarquistes,
com ara La Révolte, el
qual passà a administrar
arran de la detenció de Jean Grave el 10 de març
de 1894; L'En-Dehors;La Revue Libertaire o Le
Père Peinard; i per aquestes
activitats va ser multat en diferents ocasions per delictes de premsa.
En 1894
va ser fitxat com a anarquista a vigilar per la policia
ferroviària de
fronteres francesa i a partir del 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el
famós«Procés dels Trenta», acusat d'haver
signat articles publicats en La
Révolte on es feia apologia de la
utilització d'explosius i d'haver tingut relació
amb anarquistes belgues en un
viatge realitzat a Brussel·les el novembre de 1893; va ser
absolt.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Julien Ledot (1952-?)
***
Barber
-
Victor Loquier:
El 29 d'octubre de 1866 neix a Nancy (Lorena, França) el
militant i propagandista
anarquista Victor Loquier. En 1893 es va instal·lar com a
barber a Épinal.
Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el
seu saló de perruqueria en un
centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i
conferenciant, però
també per escrit a través de la premsa
anarquista, no va deixar ocasió
d'expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi
periòdic, La
Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914.
Els seus nombrosos
articles el portaran en més d'una ocasió a la
presó per propaganda
antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d'Estudis
Socials,
que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació
Comunista Anarquista
en 1913. L'esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i
es va acostar al
Partit comunista, però va col·laborar en Le
Libertaire fins al 1921. Va
participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment
en Le
Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es
va retirar en un petit
poble de Darnieulles. Malalt, Victor Loquier va morir el 10 de maig de
1944 a
l'hospital d'Épinal (Lorena, França).
***
Necrològica
de Narciso Arranz Andrés apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de desembre de 1989
- Narciso Arranz
Andrés:
El 29 d'octubre de 1912
neix a Peñaranda
de Duero (Burgos, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista
Narciso Arranz Andrés. Sos pares es deien Pablo Arranz i
Cándida Andrés. Entrà a formar part
del moviment
llibertari quan era molt jove. Milicià confederal durant la
guerra
civil, en
1939, amb el triomf franquista passà a França i
va ser internat en un
camp de
concentració. Després de la II Guerra Mundial
treballà de lampista i
s'afilià a la Federació Local de
Chartres (Centre, França) de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT).
Posteriorment s'establí a Drancy (Illa de França,
França), on milità en
la
Federació Local de la CNT fins a la seva
jubilació. Un cop retirat de
la vida
laboral i ja malalt, s'establí a Besiers (Llenguadoc,
Occitània), on
milità en
el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT. L'última temporada
de sa vida
visqué a Niça. Sa companya fu Aquilina
Gómez. Narciso Arranz Andrés va
morir el 4 d'octubre
de 1989 a l'Hospital Pasteur de Niça (País
Niçard, Occitània), després
de dues
intervencions quirúrgiques, i va ser enterrat tres dies
després.
Defuncions
L'execució
de Leon Czolgosz segons un dibuix de la premsa alemanya
-
Leon Czolgosz: El
29 d'octubre de 1901 és executat a la presó
federal d'Auburn (Nova York, EUA)
l'anarquista individualista partidari de la «propaganda pel
fet» Leon Frank
Czolgosz; també va fer servir els pseudònims Fred
Nieman, John Doe
i Fred Nobody. Havia nascut el 5 de maig de 1873 a
Alpena, a
prop de Detroit (Michigan, EUA),
en una família d'immigrants polonesos i era el quart de vuit
germans. Sa mare, bugadera, va morir quan va néixer
l'últim dels germans; son
pare era pouater. Leon va treballar en
una vidrieria a Pensilvània i més tard en una
fàbrica a Cleveland, on va
prendre part en una vaga. Però, deprimit, va tornar a la
granja familiar a
l'Ohio. Aleshores va començar a llegir publicacions
llibertàries i a assistir a
mítings socialistes i anarquistes. L'atemptat de Gaetano
Bresci contra el rei
d'Itàlia el 29 de juliol de 1900 el va influenciar
força. Va entrar en contacte
amb els editors de Free Society, a Chicago,
però aquests el van prendre
per un confident policíac. El 31 d'agost de 1901 va arribar
a Buffalo (New
York, EUA), on s'havia de desenvolupar una gran Exposició
Panamericana. El 6 de
setembre de 1901, quan el president dels Estats Units, William McKinley
es
preparava per inaugurar l'esdeveniment, en mig d'una gran multitud, va
disparar-li a boca de canó amb un revòlver Iver
Jonson calibre 32 que havia
comprat quatre dies abans per quatre dòlars i mig. Amb dues
bales al pit,
McKinley mor el 14 de setembre. Detingut, és va declarar un«anarquista
individual», no lligat a cap organització. Va
reconèixer haver assistit als
mítings d'Emma Goldman, però de cap manera no el
van influenciar en la
realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser portat
a ròssec amb el
cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el
jutjarà a partir del 23
de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i
serà finalment
electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica. Les
seves darreres paraules
van ser: «No em penedeixo de res. He matat el president
perquè era l'enemic de
la classe treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar
el cos a sa
família i el van destruir amb àcid
sulfúric. Emma Goldman, detinguda i acusada
de complicitat, va ser una de les poques persones que el va defensar,
encara
que no va fer costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca
de
proves. Els grups anarquistes de parla anglesa el van abandonar, elsúnics
col·lectius llibertaris que li van fer costat van ser els
llatins (italians,
hispans, francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va
aprofitar la
conjuntura per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units
dels
anarquistes i afavoria l'expulsió de tots els qui
trobés.
Leon Czolgosz (1873-1901)
***
Foto
antropomètrica d'Abílio Augusto Belchior
- Abílio Augusto
Belchior: El 29 d'octubre de 1937 mor a Tarrafal (Cap
Verd; aleshores colònia
portuguesa) l'anarcosindicalista Abílio Augusto Belchior.
Havia nascut l'1 de
gener de 1898 a Urros (Torre de Moncorvo, Bragança,
Portugal). Sos pares es
deien Manuel dos Santos Belchior i Maria Joaquina.
Instal·lat a Porto (Porto,
Nord, Portugal), treballava de marbrista i des de 1926 militava en el
Sindicat
de la Construcció de la Confederació General del
Treball (CGT). Arran de l'atemptat
del 2 de gener de 1932 contra Francisco do Passo, adjunt de la Policia
Política
de Porto, va ser detingut per formar part de la CGT, però va
ser alliberat el
13 de febrer. El 14 d'abril de 1932 va ser novament detingut i acusat
d'haver
participat, juntament amb Francisco Alberto, en l'atemptat del 2 de
gener i
empresonat a Porto. De manera governativa, el 22 de juny de 1932 va ser
condemnat
a la deportació a l'illa Terceira (Illes Açores).
El 16 de juliol de 1932 va
ser enviat de Porto a la penitenciaria de Lisboa esperant l'embarcament
a les
Illes Açores. El 26 de juliol de 1933, però, va
ser enviat a Porto per a ser
jutjat pel Tribuna Militar Especial, cosa que tingué lloc el
23 de juny de
1934, moment en que va ser condemnat a 14 anys de confinament amb
presó i a una
multa de 20.000 escuts. El 19 de març de 1935 va ser enviat
a la presó de
l'Aljube de Lisboa i el 23 de març d'aquell any va ser
embarcat amb el vapor Carvalho
Araújo cap a la Fortalesa de São
João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira,
Illes Açores). El 23 d'octubre de
1936 formà part del primer grup de confinats que va ser
enviat al camp de
concentració de Tarrafal. Abílio Augusto Belchior
va morir el 29 d'octubre de
1937 a Tarrafal (Cap Verd; aleshores colònia portuguesa)
d'una «febre
perniciosa» sense que fos tractada mèdicament.
***
Manuel Bugallo Lois i senyora
- Manuel Bugallo
Lois: El 29 d'octubre de 1937 és
assassinat a l'Alto do Acebo (A
Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel
Bugallo Lois.
Havia nascut el 15 de
gener de 1913 a Forcarei (Pontevedra, Galícia). Treballava
de pedrapiquer i era
membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Sergent de milícies en el
219 Batalló de l'Exèrcit republicà
durant la guerra civil, fou enllaç de la II
Companyia del Batalló«Galícia». Capturat pels feixistes,
Manuel Bugallo Lois
va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 29 d'octubre de
1937 al
Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el
4 de novembre al
cementiri d'aquesta localitat.
***
Maximino
Martínez Fernández
- Maximino
Martínez Fernández: El 29 d'octubre
de 1937 és afusellat a l'Alto do Acebo (A
Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Maximino
Martínez Fernández –el
seu nom a vegades citat Máximo.
Havia
nascut el 6 d'agost de 1909 a Outes (La Corunya, Galícia).
Sos pares es deien
Jacobo Martínez i Manuela Fernández. Es guanyava
la vida fent de mariner i
vivia a Ceilán (Outes, La Corunya, Galícia).
Membre del Sindicat d'Outes de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), fou president del
Sindicat de Pagesos
i d'Oficis Diversos de Ponte Nafonso (Outes, La Corunya,
Galícia) de la CNT.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan la
resistència fracassà,
pogué fugir el 26 de juliol embarcant-se amb un bou a Muros
(La Corunya,
Galícia) i passà a Bilbao (Guipúscoa,
Euskadi ) i Astúries (Espanya). S'integrà
en l'Agrupació Confederal Galaica i lluità en el
Batalló 219 «Galícia» com a
tinent ajudant fins la caiguda del front asturià. Va ser
jutjat a Ferrol (La
Corunya, Galícia) en rebel·lia per
deserció per les autoritats franquistes.
Després, amb altres companys (Manuel Bugallo Lois,
Julián Carballo Gómez,
Enrique García Lago, Moisés Erguido Blanco,
José Fernández Patiño, Jaime
Machicado Llorente, Jesús Martínez Castro, Odilo
Masid Masid, José Moreno
Torres, Emilio Novás Naya, Víctor Paradela
Ríos, Julio Roca Gantes, Manuel
Ramos Escariz i Luis Rafael Villar Sánchez), fugí
cap a les muntanyes. Máximo
Martínez Fernández va ser capturat per les tropes
feixistes i el 29 d'octubre
de 1937 afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo,
Galícia). En 2007
l'Associació per a la Recuperació de la
Memòria Històrica (ARMH) exhumà les
restes dels cossos de la fosa comuna d'A Fonsagrada.
***
Odilo
Masid Masid
- Odilo Masid
Masid: El 29 d'octubre de 1937 és afusellat a
l'Alto do Acebo (A Fonsagrada,
Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Odilo Masid Masid. Havia
nascut en 1905 a
Piñor (Barbadás, Ourense, Galícia).
Llaurador i aparellador, entre 1927 i 1930
residí a l'Havana (Cuba). Retornà amb la
proclamació de la II República
espanyola. Militant de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), fou
secretari de l'Associació de Pagesos de Piñor,
adherida a la CNT. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, després del
fracàs de la resistència a
Ourense, passà a la Corunya (La Corunya,
Galícia). El desembre de 1936
participà en la fugida en la motora La
Libertaria i el gener de 1937 s'establí a
Gijón (Astúries, Espanya). Combaté
com a comissari polític de la III Companyia del«Batalló Galícia» i el febrer
d'aquell any va ser ferit en l'ofensiva d'Oviedo (Astúries,
Espanya). A
Astúries formà part de l'Agrupació
Confederal Galaica (ACG) i del Socors Roig
Internacional (SRI). Amb la caiguda del Front Nord intentà
retornar a Galícia
formant part del grup encapçalat per José Monrero
Torres (Comandante Moreno). Capturat
pels feixistes, Odilo Masid Masid va
ser afusellat amb altres companys el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do
Acebo (A
Fonsagrada, Lugo, Galícia). Entre octubre de 2007 i
març de 2008 l'Associació
per a la Recuperació de la Memòria
Històrica (ARMH) exhumà les restes dels
afusellats A Fonsagrada.
***
José
Moreno Torres
- José
Moreno Torres: El 29 d'octubre de 1937 és
assassinat a l'Alto do Acebo (A
Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'activista anarquista i
anarcosindicalista José
Moreno Torres. Havia nascut el 4 de març de 1904 al barri de
Vioño de La
Corunya (La Corunya, Galícia). Fill del destacat anarquista
José Moreno Bello i
de Dominga Torres, fou forner de professió. De jove
emigrà a Nova York (Nova
York, EUA), on va fer feina en la fàbrica Singer i
milità en el moviment
anarquista de l'emigració gallega. Afiliat a la
Confederació Nacional del
Treball de La Corunya, fou president del seu Sindicat d'Oficis Diversos
el juny
de 1931. Soci de «Germinal», en fou vocal aquell
mateix any. També va ser
militant de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), de la qual fou un dels
màxims representants durant els anys republicans. Entre 1930
i 1934 col·laborà
en Solidaridad
Obrera de La
Corunya, periòdic que dirigí en 1934. El
setembre de 1931 representà els forners en l'Assemblea de La
Corunya i s'alineà
amb els més radicals. El 12 de febrer de 1933 fou delegat
dels forners, del
qual n'era president, en el Ple Regional confederal i
substituí Villaverde en
el càrrec de secretari de la Regional fins a finals d'any,
quan passà a la
clandestinitat i fou reemplaçat per Méndez. Entre
1931 i 1933 realitzà
nombrosos mítings (La Corunya, Cambre, Laracha,
Elviña, Ferrol, Orense,
Santiago, Cee, Corcubión, Santa Cruz, Verín, Tuy,
Padrón, Noya, Monforte,
Chapela, Oza, Tomiñó, San Pedro de Nos, Lugo,
Arteixo, Borroa, Chanela, Vigo,
Puenteceso, Sada, Moaña, Eirís,
Villagarcía, Betanzos, etc.). Fou detingut arran
de la vaga general de La Corunya de maig de 1933. En 1934
també va ser capturat
després d'un míting d'Azaña a La
Corunya i com a director del periòdic regional.
Aquest any també col·laborà en CNT. A finals de 1935
intervingué en
mítings a La Corunya i Lugo amb Frederica Montseny, Baella i
Sendón; i també a
San Pedro de Nos, Cambre, Corcubión i Cecebre. El gener de
1936 va fer mítings
amb Amil, Baella i Vitales a Sada. Aquest mateix any
representà els cervesers a
La Corunya, la Federació Local i Irijoa en el
Congrés de Saragossa de la CNT. El
juliol de 1936 fou elegit secretari de la CNT de La Corunya i amb
aquest càrrec
s'integrà en el Comitè de Defensa el 17 de
juliol, parlant en l'assemblea de
l'endemà a la plaça de toros, i dirigint la
resistència contra el cop feixista.
Quan les tropes franquistes triomfaren, restà amagat uns
mesos als túnels dels
ferrocarrils fins que pogué fugí a
Astúries amb una motora pesquera («La
Libertaria») des d'As Xubies, gràcies al suport
dels militants del sindicat «El
Despertar Marítimo». Des del desembre de 1937 fou
tinent a Gijón i després
comandant en el «Batalló
Galícia» de la Divisió Asturiana de Xoc
de l'Exèrcit
Republicà, el qual dirigí al Front Nord
(País Basc, Cantàbria i Astúries)
contra les tropes feixistes italianes, nazis alemanyes i colonials
marroquines.
En l'ofensiva de febrer de 1937 va ser ferit en un peu. Fou membre del
grup«Tierra» de la FAI i un dels fundadors de
l'Agrupació Confederal Galaica. Quan
caigué el front asturià, s'internà per
les muntanyes gallegues i lluita fins a
la seva mort. José Moreno Torres fou capturat, torturat i
assassinat per un
escamot de falangistes i de la Guàrdia Civil el 29 d'octubre
de 1937 a l'Alto
do Acebo (A
Fonsagrada, Lugo, Galícia); la mateixa
sort tingueren 16
companys seus. Les seves restes foren llançades en una fossa
comuna.
***
Manuel
Ramos Escariz
- Manuel Ramos
Escariz: El 29 d'octubre de 1937 és
assassinat a l'Alto
do Acebo
(A
Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista
Manuel Ramos Escariz. Havia nascut el 28
de març
de 1912 a Santiago de Compostel·la (la Corunya,
Galícia). Sos pares es deien José
Ramos i Carmen Escariz. Milità en el Sindicat de la
Indústria Pesquera de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cariño
(la Corunya, Galícia). Arran dels
fets d'octubre de 1934 va ser detingut. Quan el cop militar feixista de
juliol
de 1936, resistí fins al 23 de juliol, quan pogué
fugir, amb altres 37 companys
del seu sindicat, amb el vapor pesquer Arkale
des de Cariño cap al port bretó de Saint-Nazaire.
Retornà immediatament a la
Península i fou un dels fundadors a Astúries de
l'Agrupació Confederal Galaica.
Combaté als fronts en el «Batalló
Galícia» i a començaments de 1937 va
ser
nomenat caporal i comissari polític de la IV Companyia
d'aquest batalló. Quan
el front d'Astúries caigué, arran d'una
delació, va ser capturat, amb altres
companys, pels feixistes al port d'O Acebo. Manuel Ramos Escariz va ser
assassinat aquell mateix dia, el 29 d'octubre de 1937, a l'Alto do Acebo
(A
Fonsagrada, Lugo, Galícia), juntament amb sos
companys
(José Moreno Torres,
Emilio Novás Naya, Serafín Varela Platero i
Maximino Martínez Fernández, entre
d'altres), i enterrat en una fossa comuna. L'agost de 2007
l'Associació per a
la Recuperació de la Memòria Històrica
exhumà els cossos d'11 militants que es
trobaven enterrats en aquesta fossa.
Manuel Ramos
Escariz (1912-1937)
***
Luis
Villar Sánchez
- Luis Villar
Sánchez: El 29 d'octubre de 1937és assassinat al Porto do Acevo d'A
Fonsagrada (Lugo, Galícia) l'anarquista i
anarcosindicalista Luis Villar
Sánchez –el segon nom, Rafael, que figura en
algunes fonts, no consta en la seva
partida de naixement. Havia nascut el 7 d'octubre de 1910–algunes fonts citen erròniament altres
dates–
a Vigo (Pontevedra, Galícia). Sos pares es deien Luis Villar
Pérez i
Carlota Sánchez
Rey. Dibuixant de professió, milità en les
Joventuts Llibertàries, en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Quan la guerra civil, el febrer de 1937 ingressà en
el «Batalló Galícia»
que actuà a Astúries, del qual arribà
al grau de tinent. També formà part del
Comitè de l'Agrupació Confederal Galaica,
encarregant-se de les visites als
hospitals asturians, i fou tresorer de les Joventuts
Llibertàries Galaiques al
nord peninsular. Capturat
pels feixistes, Luis Villar Sánchez va ser afusellat,
juntament
amb altres 15 companys, el 29 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A
Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al
cementiri d'aquesta
localitat. En 1979, com que no s'havia trobat el cos, el jutjat
donà com a data
de defunció oficial l'1 de gener de 1937.
***
Necrològica
de Pedro Reyero Carreño apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 24 d'abril de 1960
- Pedro Reyero
Carreño: El 29 d'octubre de 1957 mor a Madrid
(Espanya) l'anarcosindicalista
Pedro Reyero Carreño. Havia nascut cap el 1922 a Madrid
(Espanya). Sos pares es
deien Felipe Reyero i Josefa Carreño. Amb 15 anys
entrà a formar part de l'Ateneu
Llibertari de Barrios Bajos de Madrid i posteriorment va ser un actiu
militant
de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de la Regional del Centre. Durant la
clandestinitat
formà part del Comitè Peninsular de la FIJL del
Centre. Després d'un
enfrontament amb la policia, s'hagué de refugiar a Sevilla
(Andalusia, Espanya).
Patí empresonaments a Ocaña i a Alcalá
de Henares. Es guanyava la vida com a tècnic
de so als «Estudios de Cine». Sa companya fou
Cristina Perea García, amb qui
tingué cinc infants (Cristina, María Luisa,
María, Pedro Luis i María del Carmen
Pilar). Pedro Reyero Carreño va morir el 29 d'octubre de
1957 a l'Hospital
Virgen de la Paloma de Madrid (Espanya) d'una perforació
d'estómac i fou
enterrat al cementiri de l'Almudena de la ciutat. La notícia
de la seva mort es
va publicar tres anys després a l'exili confederal.
***
Confeccionant
el periòdic Atalaya.
D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez,
Fernando
Gómez Peláez, José Muñoz i
Molinos (1958)
-
José Dueso
Montaner: El
29
d'octubre de 1965 mor a l'hospital de Gonesse (Illa de
França, França) l'anarcosindicalista
José Dueso Montaner. Havia
nascut el 28 de
novembre de 1917 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya).
En 1936 pogué fugir de la zona
ocupada pels militars facciosos a zona republicana. Durant la guerra
treballà
per a la Revolució a Montsó i a Catalunya i
lluità al front d'Aragó. Amb el
triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de
concentració de
Vernet. A l'Alliberament, restà durant mesos en un sanatori
recuperant-se de
les penalitats passades. Aprengué dibuix industrial, alhora
que aconseguia una
rica cultura. Cap al 1950 s'establí a París. En
1952 va ser nomenat membre del
Comitè Regional de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de la regió
parisenca. En aquesta època va ser amic i
col·laborador del guerriller
llibertari Francesc Sabaté Llopart (Quico).
Entre 1957 i 1958, amb
Fernándo Gómez Peláez, de qui
serà amic íntim, va ser l'ànima de la
revista
mensual parisenca Atalaya. Tribuna confederal de libre
discusión; el to crític d'aquesta
publicació va
provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI),
màxim òrgan de la
CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició
després de set
números. Atalaya representava la primera
expressió pública de descontent
militant en les files del sector«apolític»; descontent dirigit
especialment
vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions
immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per
Roque Santamaría,
accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que
va
concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat«Congrés de la
Reunificació».
***
Necrològica
de Miguel Sesé García apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 5 de desembre de 1968
- Miguel Sesé
García: El 29 d'octubre de 1968 mor a La Plaine
Saint-Denis (Illa de França,
França) l'anarcosindicalista, pacifista i esperantista
Miguel Sesé García. Havia
nascut cap el 1895 a Quesada (Jaén, Andalusia, Espanya).
Emigrà molt jove a
Catalunya, on milità en el Sindicat Ferroviari de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Ocupà càrrecs de responsabilitat
orgànica, tant en el seu
sindicat com en la Federació Local de Girona de la CNT. En
1921 col·laborà en Cultura
Obrera. Entre l'11 i el 16 de
juny de 1931 fou delegat de Girona (Gironès, Catalunya) al
III Congrés Nacional
de Sindicats de la CNT («Congrés del
Conservatori») celebrat a Madrid
(Espanya). Entre 1931 i 1932 col·laborà des de
Quesada i Girona amb Solidaridad Obrera.
L'agost de 1932
presidí un míting ferroviari a Girona i aquest
any presidí la Subsecció
Ferroviària de Girona de la Federació Nacional de
la Indústria Ferroviària
(FNIF) de la CNT. Aquest mateix any, des de Girona, denuncià
que la CNT de
Quesada dominava l'Ajuntament des de feia mesos. Entre octubre de 1937
i gener de 1939 fou
regidor
de Girona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Residí amb sa
companya i filla a La Plaine Saint-Denis i milità en la FNIF
de la CNT en
l'exili. L'octubre de 1968 assistí a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània), amb Jacint
Borrás Bousquet, Joan Manent Pesas, Josep Roig
Lladó i altres, a la reunió de
la fracció interna oposada a la línia dels
responsables confederals d'aleshores
(«Reunió Marginalista»).
***
Necrològica
de José Ramón García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'11 de
gener de 1970
- José
Ramón
García: El 29 d'octubre de 1969 mor a La
Bastida de Roairós (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista José
Ramón García. Havia nascut el 7 d'octubre de
1892 a Pontones (Jaén, Andalusia, Espanya). Sos pares es
deien Antonio Ramón i
Victoria García. En 1922 emigrà a
França i s'instal·là a La Bastida de
Roairós.
Va ser a França on entrà en contacte amb les
idees anarquistes. Durant la
Revolució espanyola prengué part en
l'organització de combois de queviures i en
les col·lectes de diners per als milicians
anarcosindicalistes. En 1939,
després del triomf franquista, i durant tota la II Guerra
Mundial, participà en
el suport als refugiats espanyols internats als camps de
concentració de Barcarès
i Sant Cebrià. Durant l'Ocupació
albergà al seu domicili nombrosos companys en
dificultats. A partir de 1945 milità en la
Federació Local de La Bastida de
Roairós de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Sa companya fou Amparo
Franco. José Ramón García va morir 29
d'octubre –algunes fonts citen erròniament
el 30 d'octubre– de 1969 al seu domicili de La Bastida de
Roairós (Llenguadoc,
Occitània).
***
D'esquerra
a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako.
Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de
novembre de 1970) [CIRA-Lausana]
- Ludovic Pradier:
El 29 d'octubre de
1972 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista
Ludovic Barthélémy Pradier. Havia nascut el 30 de
setembre de 1885 a Ledenon
(Llenguadoc, Occitània). Començà a
militar en el moviment llibertari quan tenia
15 anys i freqüentà els il·legalistes
Jules Bonnot, Alexandre Jacob i Marius
Trevant, formant part de l'escamot il·legalista del Grup
Anarquista d'Arles
(Vallespir, Catalunya Nord), especialitzat a robar els trens de
mercaderies a
l'estació de Tarascó. Quan li arribà
l'edat militar, fou detingut per
insubmissió. Durant els anys vint participà
activament, amb J. Gadeau, Raoul
Raynaud, Mourgues, Candy i altres, en el Grup Anarquista de Nimes
(Llenguadoc,
Occitània) i fou un habitual a la tribuna en les reunions
públiques
organitzades per la Unió Anarquista (UA), com ara per
l'amnistia i la guerra
del Marroc (29 de gener i 29 de juny de 1921, 16 de gener de 1926); el
4 de
novembre de 1926 participà en un míting amb Jean
Mathieu Jisca (René Ghislain).
Representà l'UA en la
manifestació unitària del 21 d'agost de 1927 i en
el míting unitari de dos dies
després, celebrats a Nimes per protestar contra
l'execució dels militants
italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant els anys trenta creà
a Nimes un grup
anarquista amb André Prudhommeaux i
col·laborà en Les
Cahiers de «Terre Libre». A partir de
1935, amb Gélestin
Barrial i Prudhommeaux, fou un dels responsables del Comitè
Anarcosindicalista
de Nimes i participà en les campanyes de suport i d'ajuda a
la Revolució
espanyola i en la creació en 1937 de la Secció de
Nimes de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), secció que
presidí. Poc abans de la II Guerra
Mundial, el domicili que compartia amb sa companya, Yvonne Raymond, fou
objecte
de vigilància policíaca i va ser inscrit a la
llista dels «anarquistes
francesos perillosos per a la seguretat nacional». Quan
esclatà la guerra no
fou mobilitzat, però va ser detingut per la policia del
govern d'Édouard Daladier
i tancat al camp de concentració de Sent Paul
(Llemosí, Occitània), on tindrà
com a company de detenció Nguyễn Sinh Cung (Ho
Chi Minh). Durant l'Ocupació, participà
en la Resistència al Midi amb els
grups guerrillers d'espanyols. Durant la postguerra, fou president de
SIA de
Nimes i prengué part, amb Yves Chapus, en la
creació de la Secció Francesa de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 25 de
novembre de 1956, amb
Raymond Beaulaton, Louis Gallet, Fernand Robert i Guy Badot, entre
d'altres,
fundà a Brussel·les (Bèlgica)
l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) i
col·laborà en
el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie.
També fou membre de Libre Pensée. El novembre de
1970 participà en la
Conferència Anarquista Internacional que se
celebrà a Torí (Piemont, Itàlia).
En els seus darrers anys fou membre actiu de la CNT-F i president
degà de SIA.
Ludovic Pradier va morir el 29 d'octubre de 1972 a l'hospital de Nimes
(Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 2 de novembre.
Ludovic
Pradier (1885-1972)
---
Continua...
---