Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12424 articles
Browse latest View live

Sa Pobla i la generació literària dels 70: Miquel López Crespí

0
0

La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-. (Mateu Morro)


Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Janer Manila, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus... conformen alguns dels noms més importants de la generació literària dels 70. (Mateu Morro)


La generació literària dels 70


Per Mateu Morró i Marcé, historiador.



El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.


1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-, aprofitant el treball d'innovació formal i temàtica que havien fet, amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Aquell esclat, per tant, no va esser tan sobtat com aparentava, tenia al darrera un llarg procés de preparació, però es va trobar en un context social i polític que l'afavoria. Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus, etc., oferien una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar una societat en canvi accelerat.



Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Les Aules començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.

Després de molts d'anys de predomini d'una mateixa estètica i una mateixa moralitat, que amb les figures menors de l'escola mallorquina havia derivat cap a un notable estancament, en el món literari mallorquí hi apareixia tota una fornada renovadora. Uns escriptors joves que volien parlar d'allò que realment passava a la societat mallorquina, i cercaven un llenguatge propi en un país de narradors escassos, i així i tot poc coneguts. Costava molt de desfer-se d'uns cànons que semblava que havien d'esser aptes per a totes les èpoques, entre altres coses perquè la literatura catalana no havia pogut tenir un procés evolutiu normal, la llarga nit del franquisme havia exercit una influència destructora tan profunda que res se n'havia alliberat. Sense ensenyament de la llengua, sense mitjans de comunicació, sotmesos a una rígida censura, el fet literari no deixava d'esser també un fet de resistència cívica. En gran mesura s'havia de començar quasi de bell nou. Per això cada un d'aquells llibres, en ell mateix, tenia una potència crítica extraordinària: d'entrada perquè les situacions i els personatges que apareixien duien a tot un exercici de repàs de la història recent de Mallorca -començant pel mite de la Guerra Civil i acabant per la nova societat engendrada per l'economia turística-. La literatura s'acostava a la societat i una part d'aquesta societat responia llegint, i seguint amb interès el treball de cada un d'aquells joves autors. Per això, joves i delerosos de novetats, no ens podia passar desapercebut un López Crespí que trencava absolutament amb el món ideològic de la nostra intel.lectualitat tradicional.


Miquel López Crespí en els seus textos literaris, però també en els seus articles, transpuava un món cultural nou i uns fonaments ideològics originals. Sorgia un escriptor de vena, rebel, amb un instint vital d'insubmissió, impregnat d'una història, la seva, a la qual no volia renunciar: la del seu pare, pres per antifranquista, picant esquerda a les carreteres; la d'una avior de pagesos de sa Pobla, aferrats a la terra i al treball; la d'una Mallorca de la postguerra trista i en blanc i negre, com la de No-Do, i la d'una Mallorca turística, més acolorida, que estava engegant totes les altres.


En Miquel escrivia a la premsa diària articles de crítica literària, defensava abrandat el compromís social de l'escriptor, segurament en posicions no massa llunyanes del realisme social, i adesiara ja començava a guanyar qualque premi. Miquel López Crespí, sobretot, ens aportava referències culturals de primera necessitat: Maiakovski i Bertolt Brecht, però també Joan Brossa o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Entre línies, en aquells escrits sobre literatura francesa o nordamericana, hi enteníem missatges d'inequívoca vocació política, missatges d'heterodoxia que passaven per malla als censors i, a vegades, també als lectors. El paisatge no era gens engrescador: el vell dictador agonitzava, pels diaris sabíem que hi havia indrets on s'aixecava un veritable clam per la democràcia, i miràvem al nostre entorn i vèiem una societat conformada i indiferent. Les plomes de Josep Maria Llompart, Gregori Mir, Miquel López Crespí o Gabriel Janer Manila, en aquest context tan empobrit, duien a terme una funció importantíssima.



L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

En els anys 60 i 70 López Crespí escrivia des de posicions marxistes. Des d'un marxisme obert, creatiu, plural, ric de matisos, que feia veure a la llegua la seva distància de l'estalinisme i el comunisme oficial. Ningú que llegís amb atenció aquells escrits hi podria detectar res de semblant a l'encarcarament propi de qualsevol dogmatisme. Lluny de doctrinarismes i mandarinats, Miquel López Crespí escrivia textos crítics i personals. L'herència del maig de 1968 era la seva herència, i feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps. El seu missatge era literari, però d'una densitat inequívoca i fàcilment ubicable. Miquel López Crespí, en un procés d'autodidactisme no molt diferent del de la majoria dels joves escriptors de la seva generació, duia a la literatura mallorquina contemporània la tradició d'una esquerra crítica i alliberadora. Potser, sobretot mirant-ho amb ulls actuals, amb una alta dosi d'utopisme, però recollint tot un aspecte fonamental de la història del segle XX. El que més valorava de la història del moviment obrer era la capacitat de trencar cadenes, no la d'engendrar burocràcies o aparells d'estat policials. El nacionalisme, la vivència d'home d'esquerres, l'oposició a tota forma d'opressió, formaven en ell un tot, una glopada furiosa d'aire vital, que sortia de portar a la sang la urgència de lluitar contra la injustícia d'una manera activa, i duia a un treball frenètic, més o menys encertat, però riquíssim de resultats i d'experiències.



Roda de premsa clandestina dels comunistes de les Illes (OICE) quan encara no havien canviat les sigles a OEC. D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, Miquel López Crespí i Josep Capó. L'escriptor Miquel López Crespí, avantguarda en la literatura mallorquina pertanyia igualment a l'avantguarda de la lluita contra el feixisme d'ençà començaments dels anys seixanta.

En Miquel havia fet una opció inusitada en la Mallorca d'aleshores: havia triat la literatura com a vivència i com a professió. El seu ofici era el d'escriptor, i s'hi enfrontava amb tota la naturalitat i tota la conseqüència possible. Encara que això en qualque avinentesa posava seriosament en entredit el contengut de l'olla que cada dia s'ha de posar al foc per menjar. Era un escriptor professional, sempre ho ha estat, en un país que dóna escasses possibilitats a gent tan rara. Llegia i escrivia, i alhora era fidel a tot allò que li semblava digne d'esser respectat.


Més tard, quan vaig conèixer en Miquel més de prop, i vaig passar de lector a amic, em vaig adonar de la seva vasta formació. Ho llegia tot. A la seva casa els llibres s'hi acaramullaven per tots els racons, i s'hi podien veure els títols més introbables en aquell període final del franquisme. Cada viatge havia estat dedicat a explorar llibreries, cada contacte havia estat aprofitat per conèixer autors i tendències. La novel.la, el teatre, la poesia i l'assaig, en totes les llengües, componien un univers amplíssim. I els joves que podíem entrar en aquell sancta sanctorum li demanàvem llibres. Aquesta va esser la causa, en aquells temps de febrosa curiositat intel.lectual, que part d'aquella magnífica biblioteca s'escampàs per aquí i per all'a, i a en Miquel li costàs de recuperar molts d'exemplars valuosos.


A L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)> en Miquel López Crespí deixa constància de la seva vivència d'aquells anys. Ens descriu la seva experiència apassionada, des de la seva infància a sa Pobla als fets polítics més recents, en un llibre farcit d'anècdotes, ple del suc de la història viscuda, ple de petits fets que dibuixen tot un procés, i que el fan un document interessant. En situar-se en aquest pla concret ens resta dibuixada la trajectòria intel.lectual i ètica d'en Miquel López Crespí, i la de moltes altres persones que, com ell, feren la seva contribució, bàsica, al desvetllament cultural i polític dels mallorquins. En els escrits de Miquel López hi ha una reivindicació clara de la clandestinitat, del treball quotidià mai no reconegut pels llibres de la història oficial. A la política clàssica hi contraposa la tasca apassionada dels militants, dels que mai no cobraran una pesseta de la política, dels que sense demanar cap reconeixement posaren els fonaments de la democràcia.



Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

Aquesta història és la que interessa a Miquel López Crespí, perquè amb ella vol posar les coses en el seu lloc. Vol posar en el seu lloc la realitat de forces polítiques inexistents en la resistència antifranquista, o de forces que recolliren part del que era el franquisme. Però, i jo diria que sobretot, vol posar al seu lloc l'estalinisme, amb totes les seves versions. L'assassinat dels dirigents obrers revolucionaris, la creació d'uns estats policials, l'asfíxia del pensament alliberador amb tota casta de catecismes i bíblies oficials, són atemptats contra la humanitat, però, d'una manera particular, contra allò que Miquel López Crespí estima i s'hi sent identificat. Són fets històrics que cap raó pragmàtica pot justificar, i que pesen massa sobre la consciència per a esser obviats fàcilment. López Crespí no vol renunciar a esser testimoni d'aquesta història que l'apassiona i que el compromet personalment. La literatura, el teatre, la narració, la poesia, estant impregnats d'aquesta experiència i d'aquesta fidelitat a una determinada tradició emancipàtoria.


Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia.


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


[27/10] «El Explotado» - Congrés Reclus - Duprat - Vézian - Montacci - Comaschi - Zapata - Escoriza - Pozas - Carro - Comps - Jarne - Fantozzi - Sardinha - Dulcet - Coche - Lodovici - Moro - González Gil - López Sánchez - Molina - Hernández Montané - Sarrau

0
0
[27/10] «El Explotado» - Congrés Reclus - Duprat - Vézian - Montacci - Comaschi - Zapata - Escoriza - Pozas - Carro - Comps - Jarne - Fantozzi - Sardinha - Dulcet - Coche - Lodovici - Moro - González Gil - López Sánchez - Molina - Hernández Montané - Sarrau

Anarcoefemèrides del 27 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'"El Explotado"

Capçalera del primer número d'El Explotado

- Surt El Explotado: El 27 d'octubre de 1932 surt a Amposta (Montsià, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Explotado. A partir de març de 1933 es publicà a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià). Dirigit per Joan Reverter Nolla, comptà amb les col·laboracions d'Aparici, Domingo Cabrera, Canareu, Manuel Cano, Josep Elías, Joan Monlleó, Enrique Morales, Francisco Rofes, Joan Subirats i Josep Tomàs, entre d'altres. El desembre de 1933 va ser suspès governativament i el seu director processat, jutjat i absolt de«delicte de premsa» i «desacatament a l'autoritat», però multat amb 5.000 pessetes per«desobediència a les autoritats» i«excitació a la rebel·lió». Reemprengué l'edició mesos després en 1934 i el maig d'aquell any Francisco Rofes de Miguel va ser empresonat sota l'acusació d'haver atacat des de les pàgines del periòdic el jutge de Vinaròs Diego Ortega. El 26 de setembre d'aquell any la seu del periòdic va ser escorcollada per la policia sense cap resultat. El setmanari durà fins el 1935, després de publicar més de seixanta números.

***

Plantació esclavista Felicity, a St. James Parish (New Orleans, Louisiana, EUA), on Reclus va fer de tutor de la família Fortier entre 1853 i 1855

Plantació esclavista Felicity, a St. James Parish (New Orleans, Louisiana, EUA), on Reclus va fer de tutor de la família Fortier entre 1853 i 1855

- Congrés sobre Reclus: Entre el 27 i el 30 d'octubre de 2006, a l'Octavia Rooms del Danna Center de la Loyola University de New Orleans (Louisiana, EUA), organitzat per la citada universitat i amb el suport de diversos col·lectius llibertaris, es va realitzar el congrés «Humanity and the Earth / L'Home et la Terre: The legacy of Élisée Reclus (1830-1905)». La trobada va coincidir expressament amb la Fira del Llibre de New Orleans. En el congrés, que es volia fer coincidir amb el centenari de la mort del pensador anarquista i que es va haver d'ajornar un any a causa de l'huracà Katrina, van assistir a més de la comunitat acadèmica (geògrafs, filòsofs, etc.), editors anarquistes, anarcoecologistes i anarcosindicalistes de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), tots per analitzar l'obra científica i política, sense oblidar les seves relacions amb Louisiana, d'Élisée Reclus.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de François-Louis Duprat (27 d'abril de 1892)

Foto policíaca de François-Louis Duprat (27 d'abril de 1892)

- François-Louis Duprat: El 27 d'octubre–algunes fonts citen erròniament el 25 d'octubre– de 1857 neix a Saint-Martin (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarquista François-Louis Duprat, també citat com Francis-Louis Duprat, i que va fer servir els pseudònims Paul i Piloux. Sos pares es deien Simon Duprat, jornaler, i Julie Marie Salles. Com a obrer de sastreria va crear el juny de 1882 el grup anarquista «L'Aiguille», amb Vilhem i Conchot, companys del Sindicat Anarquista de Sastres, que agrupava una desena d'obrers de sastreria (Bordes, Cahuzac i els germans Bourdin, entre d'altres). En els anys vuitanta participà en les reunions del grup anarquista «La Panthère des Batignoles», fundat durant la tardor de 1882. El març de 1883, en una reunió de grups anarquistes de París i dels suburbis, va ser nomenat tresorer i encarregat de recaptar fons per al nou setmanari parisenc La Vengeance Anarchiste. En 1884 participà en el moviment reivindicatiu dels obrers sense feina. Entre 1884 i 1885 va ser un dels principals redactors del periòdic anarquista Terre et Liberté. Organe communiste anarchiste, que va haver de deixar de publicar-se després d'un saqueig policíac i de la persecució contra el seu gerent Antoine Rieffel, que fou condemnat el 12 de març de 1885 pel Tribunal Correccional del Sena a dos anys de presó, a 200 francs de multa i a cinc anys de llibertat vigilada, per «incitació al pillatge». Terre et Liberté fou substituït per L'Audace(1885). Cap a la primavera de 1886 la policia sospità que fou un dels autors, amb Joutant (Rozier), Adrien Martin i Albert Maugé, del fullet L'Action, manual per a la fabricació d'explosius i per a la qual Rozier intentà trobar impressor. Segons la policia en aquesta època era membre del grup«Les Dynamitards», del qual formaven part Albert, Gardrat, Lapierre, Joutant (Rozier) i Rousseau. A començament de 1887 sembla que fou membre del grup «La Sentinelle» i el febrer d'aquell any, en una reunió, va ser acusat per Murjas de no haver enviat a Cyvot, Clément Duval i Gallo les recaptacions dels mítings. Freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. Proper a Émile Pouget, va fer costat l'acció obrera col·lectiva i la vaga dels estibadors britànics de setembre de 1889. Entre 1888 i 1889 va col·laborar en l'òrgan anarquista LeÇa ira. Establert com a venedor de vins i taverner, a partir de 1890, la seva bodega, al número 11 del carrer Ramey de París, es va transformar en un lloc de reunió i de magatzem de propaganda. El gener de 1892 participà en les reunions del Grup Parisenc de Propaganda Anarquista que publicà un númeroúnic del periòdic antimilitarista Le Conscrit. El 22 d'abril de 1892, com molts altres anarquistes, va ser detingut a París, en una gran agafada preventiva a la manifestació de l'1 de maig; durant l'escorcoll de casa seva es van trobar nombrosos fullets i manuscrits, un revòlver sense munició i un punyal. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Aquest mateix any, en virtut de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser implicat en el«Procés dels Trenta», però tingué temps de poder fugir i refugiar-se a Londres (Anglaterra). El 21 d'octubre de 1894 va ser jutjat en absència i condemnat a 20 anys de treballs forçats per«associació criminal», pena que va ser amnistiada el 2 de febrer de 1895. A la capital anglesa visqué, amb sa company Louise Pioger (Quitrime), al número 24 de Grafton Street del barri del Soho londinenc i freqüentà els anarquistes Armand Lapie, Mattaini, Monceaux i Clovis Sicard, entre d'altres. A començament de 1895 retornà a París i es posà al servei de Sébastien Faure; ambdós van ser detinguts el 4 de març d'aquell any al costat del Palau de Justícia quan volien obtenir la revisió del seu procés. El 12 de març de 1895 va ser finalment absolt per l'Audiència del Sena. El 29 de març de 1921 es va casar a Garches (Illa de França, França) amb Adèle Moulouguet-Lapuchotte. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

François-Louis Duprat (1857-?)

***

Notícia de la condemna d'Éliacin Vézian apareguda en el periòdic madrileny "La Nación" del 28 de juliol de 1918

Notícia de la condemna d'Éliacin Vézian apareguda en el periòdic madrileny La Nación del 28 de juliol de 1918

- Éliacin Vézian: El 27 d'octubre de 1886 neix a Galargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Éliacin Gaston Vézian. Era fill d'un empleat dels ferrocarrils. En 1902, quan estudiava a l'Escola Primària Superior d'Alès (Llenguadoc, Occitània), renuncià a preparar-se per aconseguir el certificat d'estudis i decidí aprendre oficis manuals. Aquest mateix any va ser nomenat secretari de la Universitat Popular de Senta Cecília d'Andòrge (Llenguadoc, Occitània). En aquesta època ja estava inscrit en el «Control d'anarquistes» del departament de Gard. Després fou aprenent de fuster, agrimensor i delineant en les obres de la «Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i a la Mediterrània», més coneguda com«París-Lió-Mediterrània» (PLM), a Lo Colet de Dèsa (Llenguadoc, Occitània), i vivia amb son pare, cap de l'estació de Senta Cecília d'Andòrge. En 1904 fou un dels fundadors de la secció a Losera (Llenguadoc, Occitània) de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Entre el 2 i el 8 de juliol de 1905 assistí al congrés de la Libre Pensée que se celebrà a París. Aquest mateix any son pare demanà la seva exclusió de la llista del«Control d'anarquistes». Obtingué una plaça de professor de francès a Cracòvia (Galítsia, Imperi Austrohongarès), però va ser acomiadat poc després per les seves maneres negligents. Sobrevisqué fent classes particulars i portà una vida bohèmia i errant (Itàlia, Marroc, Espanya). Retornà a França poc abans de l'esclat de la Gran Guerra. Aquest mateix 1914 fou mobilitzat i enquadrat com a auxiliar en una unitat de combat d'un regiment dels Caçadors Alpins. Prengué part en els terribles combats als peus de la muntanya de Hartmannswillerkopf, als Vosges, dels quals se'n va sortir de miracle. En 1916, durant el primer permís a Galargues, desertà i es refugià a Barcelona. A la capital catalana col·laborà entre octubre de 1917 i abril de 1918 amb articles antimilitaristes en La Vérité, setmanari en francès que es publicava a Barcelona des de l'1 de gener de 1917. Les autoritats gal·les acusaven aquesta publicació de germanòfila i d'estar subvencionada per l'Imperi Austrohongarès i redactada pel Deutscher Nachrichtendienst (Servei d'Intel·ligència Alemany) de Barcelona. Per aquest motiu, el 18 d'agost de 1917 l'ambaixador de França envià una carta de protesta dirigida a Salvador Bermúdez de Castro y O'Lawlor, ministre espanyol d'Assumptes Exteriors, en la qual acusava La Vérité, publicació que «que es difon pels cercles anarquistes de Barcelona sota la direcció d'alemanys», de«crear un corrent favorable a l'antimilitarisme, a la deserció i a la Pau Alemanya». El 23 de maig de 1918 caigué en un parany ordit per uns infiltrats i, durant una excursió pels Pirineus, fou detingut a Sureda, a prop de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord); la premsa el presentà com a director de La Vérité i el va implicar en l'«Afer deLe Bonnet Rouge». El 26 de juliol de 1918 va ser jutjat a Montpeller pel Tribunal Militar de la 16 Regió i condemnat a 10 anys de presó per«deserció» i a mort per«intel·ligència amb l'enemic». Gràcies a la campanya de suport dels cercles anarquistes, la pena fou commutada pel tribunal militar de Tolosa de Llenguadoc, sota l'acusació de «deserció i delicte de premsa», per la de treballs forçats a perpetuïtat i reduïda posteriorment a 20 i a 17 anys de presó. En 1923 va ser deportat a la Guaiana Francesa. Sota pseudònim publicà en 1931 un article («Et la suppression du bagne?») en Le Libertaire, fet que li va implicar mesures repressives a la colònia penitenciària. El 23 de juliol de 1933 va ser agraciat i fou alliberat amb assignació de residència a la mateixa Guaiana. En 1936 es creà a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) un «ComitèÉliacin Vézian», del qual fou secretari Henri Guiraud, i en 1937 els periòdics La Patrie Humaine et Le Merle Blanc atiaren una campanya per obtenir del govern del Front Popular francès l'aixecament de l'obligatorietat de la residència forçada a les Colònies per a Vézian, recollint-ne 300.000 signatures. En aquesta època, el periodista anarquista Pierre Châtelain-Tailhade, insubmís i exiliat a Brussel·les (Bèlgica), organitzà una campanya de suport pel seu compte. Amb el seu nom, el 10 de novembre de 1938, Vézian signà un article en Le Libertaire on feia una crida als lectors a escriure'l a Saint-Laurent-du-Maroni. Trobant-se en situació lamentable, en 1946 el periòdic anarquista Ce qu'il faut dire, del qual era col·laborador, organitzà una subscripció popular al seu favor, que recol·lectà en dos mesos 53.730 francs. L'octubre de 1949 el periòdic Le Lien assenyalà que el seu estat de salut recomanava que no sortís de la colònia penitenciària. Éliacin Vézian va morir en 1963 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).

***

Foto antropomètrica d'Angelo Montacci de la policia francesa (1935)

Foto antropomètrica d'Angelo Montacci de la policia francesa (1935)

- Angelo Montacci: El 27 d'octubre de 1891 neix a Città di Castello (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Angelo Montacci, també citat de diverses maneres (Angelo Montaggi, Angelo Montaccio, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Montacci i Maria Santa Croci, conegut com L'Americano. Es guanyà la vida fent diversos oficis (peó, manobre, empleat d'hotel, etc.) i l'abril de 1913 emigrà als Estats Units. Retornà en data indeterminada i en 1924 emigrà il·legalment a França, vivint en diverses poblacions (París, Évian-les-Bains, Vichy). A Niça (País Niçard, Occitània) d'antuvi treballà de jornaler i després gestionà un petit negoci de neteja vidre i d'aparadors. En aquesta època vivia al número 18 del carrer Grégoire i amb l'anarquista Vicenzo De Luca desenvolupà una intensa propaganda anarquista. El desembre de 1924 va ser detingut i acusat del robatori d'una joia, valorada entre 15 i 18.000 francs, a casa de l'antiquari Sempe, al número 28 del bulevard Victor Hugo, on treballava de criat, però va ser posat en llibertat provisional a l'estimar-se dubtes sobre la seva culpabilitat. En 1928 va ser expulsat de l'Estat espanyol sota l'acusació d'«anarquista militant». A principis de la dècada dels trenta milità amb altres anarquistes (Pasquale Curetti, Vicenzo De Luca, Valdo Mistani, Domenico Nanni, Randolfo Vella, etc.) en el grup de Bèusoleu (Provença, Occitània). En 1933 tingué contactes amb els cercles llibertaris de Grassa (Provença, Occitània), del Principat de Mònaco i del grup de Ginebra (Ginebra, Suïssa) al voltant de Luigi Bertoni i Carlo Frigerio. Per les seves activitats, tendents a la creació de nuclis llibertaris adherits a la Federació Anarquista de Marsella, va ser greument amonestat per les autoritats franceses i el 4 de maig de 1935 se li va decretar l'expulsió. Gràcies al suport de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i de diverses organitzacions obreres, va aconseguir poder romandre a França. El 15 de setembre de 1935 participà a Niça, amb altres anarquistes (Ermanno Diana, Domenico Nani, etc.) en una reunió per a estudiar la nova línia política de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i preparar el Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que s'havia de celebrar el novembre de 1935 a Sartrouville (Illa de França, França). Després de ser qualificat per les autoritats de Niça com a«un dels principals exponents del moviment anarquista», el 19 d'agost de 1936 passà Barcelona (Catalunya) en plena Revolució i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», però, a causa de la seva ja avançada edat, passà poc després a la capital catalana fent tasques de suport a la rereguarda i afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre abril i juny de 1937 desenvolupa tasques de propaganda en suport de la Revolució espanyola a Niça i l'estiu d'aquell any retornà a Barcelona. Entre desembre de 1938 i gener de 1939 va estar al camp de recuperació de Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya), on segons informes d'espies estalinistes, desenvolupà una intensa campanya propagandística contra el Govern republicà i contra els comunistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Gurs, on el juliol d'aquell any formava part de la IX Companyia. Més tard figurava en un llistat de membres del grup anarquista «Libertà o Morte» internats al camp de concentració d'Argelrs. Durant la primavera de 1940 va ser integrat per les autoritats militars franceses en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en una de les seves fàbriques. Segons algunes fonts Angelo Montacci va morir el 19 de febrer de 1942 a Berlín (Alemanya) i segons altres en 1943 encara residia a França. El gener de 1954 va ser esborrat del butlletí de recerca de la policia italiana.

Angelo Montacci (1891-1942)

***

Comasco Comaschi

Comasco Comaschi

- Comasco Comaschi: El 27 d'octubre de 1895 neix a Cascina (Toscana, Itàlia) el fuster anarquista Comasco Comaschi. S'inicià en el pensament anarquista de la lectura de Lev Tolstoi i de la propaganda llibertària de Pietro Gori. Professor de l'Escola d'Art de Cascina, n'era el cap del seu taller de fusteria i ebenisteria. Milità en la Lega dei Falegnami Anarchici (LFA, Lliga dels Fusters Anarquistes) i fou un dels fundadors de l'Assistència Pública de Cascina, lloc de reunió de les forces antifeixistes de la localitat, i membre de la secció local dels «Arditi del Popolo». Defensà els alumnes que no van voler adherir-se al feixisme i aquesta va ser una de les raons del seu assassinat. Comasco Comaschi va ser abatut per quatre trets disparats a la seva esquena –altra versió apunta a un tir a la templa– per un grup de feixistes vinguts de Marcina (Toscana) el 19 de març de 1922 als voltants del Canale Emissario de Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia). Persona molt estimada, al seu funeral assistiren centenars de persones. Els assassins –entre ells Gabriellini Orfeo– van ser identificats i detinguts, però finalment l'Audiència de Pisa no els processà per manca de proves. En 1932 l'Assistència Pública de Cascina va ser clausurada pel feixisme imperant. Actualment un carrer de Cascina porta el seu nom, en el qual hi ha una estàtua, inaugurada el 25 d'abril de 1945 i restaurada en 1961, dedicada a la seva persona. En els anys vuitanta existí un grup anarquista de Cascina que portà el seu nom. En 2003 el grup TeatroInBìliko estrenà l'espectacle teatral La notte di Comasco sobre el seu assassinat.

Comasco Comaschi (1895-1922)

***

Antonio Zapata Córdoba (Montadin, 1996)

Antonio Zapata Córdoba (Montadin, 1996)

- Antonio Zapata Córdoba: El 27 d'octubre de 1908 neix a San Javier (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Zapata Córdoba. Fill d'una família jornalera, entre els cinc i els nou anys estudià a l'Escola Racionalista que havien fundat els miners de La Unión (Múrcia, Espanya), però, quan restà orfe de pare, s'integrà a les feines del camp. Quan tenia 12 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà en diverses tasques: en una fàbrica de sivelles, de pagès, a la construcció, etc., per quedar de paleta com a ofici definitiu. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el desembre de 1930 va ser detingut arran de les protestes pels afusellaments dels capitans Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández. En 1931 va ser nomenat delegat sindical i l'any següent entrà a formar part dels Grups de Defensa Confederal del barri barceloní de Gràcia. També en 1932 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Gràcia, el qual presidí durant alguns anys. Com a membre dels Comitès Pro Presos, en 1934 va ser nomenat membre del seu Comitè Regional de Catalunya. Força perseguit per les autoritats per la seva militància, el maig de 1933 va ser detingut, amb Joan Rivera, acusat d'haver posat una bomba en una casa en construcció a Barcelona; en 1934 va ser empresonat i, després de la vaga de tramvies, marxà cap a Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). En 1936 fou vocal de la Junta Central de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Barcelona. Participà en la lluita als carrers, per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936 i immediatament s'incorporà en la «Columna Durruti». Posteriorment, en la reraguarda, en representació de la CNT, formà part de la Comissió Confederal de Control de la Propietat Immobiliària, la qual abandonà quan el conseller de Serveis Públics, Economia i Cultura de la Generalitat, Josep Tarradellas Joan, es negà a acceptar la municipalització de l'habitatge. A començaments de 1937 entrà a formar part del «Grup Viñas» de Barcelona, adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Posteriorment s'uní al XX Batalló de fortificacions al front de l'Ebre i més tard fou comissari de l'Exèrcit Popular de l'Est de la II República espanyola. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a França i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Barcarès i Argelers). Després passà a treballar a Muret, a Poitiers i, des de setembre de 1940 i fins a juny de 1960, a Font Romeu. En 1945 va ser nomenat tresorer de les Joventuts Llibertàries i aquest mateix any, quan l'escissió, s'arrenglerà amb els partidaris de la CNT de l'Interior, de la qual va ser nomenat delegat de Fronteres. En 1960, amb la unificació confederal, passà a viure a Tolosa de Llenguadoc. En els seus últims anys viatjà assíduament a Barcelona. En 1996 participà en la celebració del centenari del naixement de Buenaventura Durruti. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), en 1997 assistí al Congrés de la CGT de Catalunya celebrat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 1999 va escriure unes Notas autobiográficas, que resten inèdites. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín Amicale 26 División Durruti, CNT,El Frente, etc. Antonio Zapata Córdoba va morir durant la nit del 12 al 13 de gener de 2000 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat el 17 de gener al cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou l'anarcosindicalista María Cruzado Sánchez (1907-1982).

Antonio Zapata Córdoba (1908-2000)

***

Juan Escoriza Martínez amb 18 anys a la Columna Durruti [militants-anarchistes.info]

Juan Escoriza Martínez amb 18 anys a la Columna Durruti [militants-anarchistes.info]

- Juan Escoriza Martínez: El 27 d'octubre de 1917 neix a Olula de Castro (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Escoriza Martínez. Amb sa família emigrà a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya), on treballà de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop feixista, participà en la defensa revolucionària del 19 de juliol de 1936 i després s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti». En 1939 creuà els Pirineus i des del 9 de febrer de 1939 figurava en la llista dels militants anarquistes buscats de la Direcció de Seguretat Nacional francesa. Fou internat als camps de concentració de Sant Cebrià i d'Argelers i després passà a fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) al pantà de Sent Cirgues la Loira (Llemosí, Occitània). En 1943 va ser detingut pels alemanys, traslladat a Briva la Galharda i deportat cap a Alemanya. Aconseguí saltar del tren en marxa i s'integrà en el maquis que actuava a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Amb José Berruezo Silvente, José Germán González i Manuel Morey Blanch creà un dels nuclis més importants de la CNT en l'exili. Participà, sota el comandament de Juan Montoliu del Campo, en una unitat de guerrillers enterament formada per llibertaris espanyols que actuava a la zona. Integrat en el«Batalló Didier» del pantà de l'Aigle de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), depenent de l'Organisation de Résistance de l'Armée (ORA, Organització de Resistència de l'Exèrcit), participà en nombroses operacions, especialment en el camuflatge de vehicles i d'armes a la zona de Clarmont d'Alvèrnia, en la recuperació de nombrosos paracaigudistes i en diverses missions clandestines. Participà en els combats de l'Alliberament i el 10 de desembre de 1944 fou desmobilitzat. Durant la postguerra treballà en la construcció de pantans i en la penetració de túnels a Marinhana (Provença, Occitània) i en 1969 es retirà minat per la silicosi. Juan Escoriza Martínez va morir el 14 de desembre de 1980 a Ais de Provença (Provença, Occitània).

Juan Escoriza Martínez (1917-1969)

***

Jaime Pozas de Villena

Jaime Pozas de Villena

- Jaime Pozas de Villena: El 27 d'octubre de 1941–algunes fonts citen erròniament el 29 de novembre de 1943– neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Jaime Pozas de Villena. Sos pares es deien Gabriel Pozas i María Teresa de Villena. Era nebot net del general Sebastián Pozas Perea, però fill d'un destacat falangista. En 1962 entra en la Universitat Complutense de Madrid per a estudiar química i en 1965 va ser expedientat per aquesta universitat («expulsió perpètua dels centres compresos en aquest Districte Universitari i inhabilitació durant tres anys per a cursar estudis a tots els centres docents») i el seu expedient d'expulsió signat pel dictador Francisco Franco mateix. Mai no pogué acabar la carrera. Fou membre del grup estudiantil «Los Ácratas», el quan, durant el curs 1967-1969, realitzà diverses accions a la Universitat de Madrid, censurades i difamades per l'aparell comunista universitari–ell va ser acusat de ser un provocador i un confident de la policia–; detinguts els seus integrants, van ser jutjats el juny de 1969 pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) per diversos càrrecs (desordres públics, associació il·lícita, incendis, tinença il·lícita d'armes, ultratges a la bandera, propaganda il·legal) i ell condemnat a tres anys de presó. Purgà la pena a la presó de Sòria (Castella, Espanya), on conegué destacats anarquistes (Luis Andrés Edo, Cipriano Damiano González, Miguel García García, Juan Salcedo Martí, David Urbano Bermúdez, etc.). En 1974 va ser alliberat després de passar cinc anys a la presó, però després de quatre mesos de llibertat, arran d'una conxorxa, va ser acusat de tràfic de drogues, fet pel qual va ser empresonat preventivament 15 mesos abans de ser absolt. Un cop lliure decidí exiliar-se a Londres (Anglaterra) i posteriorment retornà clandestinament. En 1976 milità en el Sindicat de la Construcció de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1977 va ser nomenat membre del Comitè Nacional confederal, però no acceptà i restà com secretari general del Comitè Regional del Centre de la CNT. En 1977 publicà, amb un pròleg d'Heleno Saña Alcón, el fullet La autenticidad como lucha. Membre de la Secretaria Jurídica Pro-Presos, intervingué en les protestes contra l'assassinat d'Agustín Rueda Sierra i poc després, davant l'amenaça de ser novament detingut i processat, tornà a Londres. Durant un temps també treballà a Toronto (Ontàrio, Canadà), Ginebra (Ginebra, Suïssa) i a Suècia, on milità en l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Més tard, en una època de baixa militància, s'establí a Alcañizo (Toledo, Castella, Espanya). En 1991 s'afilià en el Sindicat d'Oficis Diversos de Madrid de la CNT i va ser proposat, senseèxit, per Ana Sigüenza Carbonel per a ocupar la secretaria general de la CNT. En aquest mateix any s'encarregà de la tresoreria de la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL), de la qual va ser destituït a l'any següent després d'haver estat desfederat el seu sindicat. Mantingué la militància, juntament amb J. Manuel Salguero, Juan José Alcalde i altres, en el seu sindicat desfederat durant uns anys fins a la seva autodissolució. En 2003 formava part, amb Octavio Alberola Suriñach, Juan Salcedo Martín, Joan Busquets Verges i altres, del «Grup per la Revisió del Procés Delgado-Granado». En aquests anys lluità per a l'entesa del moviment anarcosindicalista (CNT, CGT i Solidaridad Obrera). Trobem col·laboracions seves en diferents publicacions periòdiques, com ara Castilla Libre,CNT, Le Combat Syndicaliste,Sindicalismo, Solidaridad Obrera, etc. Jaime Pozas de Villena va morir el 14 de febrer de 2017 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya), víctima d'una cardiopatia que arrossegava des de feia anys, i donà el cos a la ciència per a ser després incinerat.

Jaime Pozas de Villena (1943-2017)

Anarcoefemèrides

Defuncions

José Carro Pena

- José Carro Pena: El 27 d'octubre de 1936 és assassinat a Mabegondo (Abegondo, la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista José Carro Pena, conegut com O Cagamaterias, malnom que heretà de son pare. Havia nascut cap el 1906 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Serafín Carro i Ramona Pena. Treballava de jornaler i en l'extracció d'arena i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos (la Corunya, Galícia), de la qual fou nomenat vocal en 1933. Tenia dues llanxes que es dedicaven a l'extracció d'arena de la ria i secundà un boicot del Sindicat de Professions Diverses, adscrit a la CNT, contra els germans Babío, magatzemistes i comerciants, a més de cacics del poble, negant-les la distribució de sorra. El 24 de novembre de 1933, quan exigí el pagament d'una comanda d'arena, rebé dos trets en una cama disparats per Emiliano Babío, tot emparat per la Guàrdia Civil. Aquest fet va ser denunciat pel ferroviari anarcosindicalista Miguel Navarro en les pàgines del CNT de Madrid. Després del cop feixista de juliol de 1936, d'antuvi aconseguí salvar la vida, però el 27 d'octubre de 1936 un escamot de la Guàrdia Civil i de paisans van anar a buscar-lo a casa seva. Aconseguí fugir, però perseguit a trets caigué ferit al ventre a prop de l'Hospital de San Antón de Betanzos. Amb l'excusa de portar-lo a l'hospital de Santiago, el ficaren en un cotxe i el dugueren fins a la cruïlla entre Mabegondo i Meangos, on fou rematat i el seu cadàver llançat a la cuneta. El cos va ser reconegut per un veí de Betanzos que es dirigia a una fèria i avisà sa família. Fou enterrat a Mabegondo per uns familiars. Deixà esposa, Manuela Gómez Amor, embarassada, i quatre infants. Tots els testimonis apunten que José Carro Pena fou «passejat» per les seves disputes amb els cacics Babío.

***

Tomás Seral y Casas dibuixat per Federico Comps

Tomás Seral y Casas dibuixat per Federico Comps

- Federico Comps: El 27 d'octubre de 1936 és afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) el dibuixant i arquitecte anarquista Federico Luis Comps Sellés. Havia nascut el 25 d'agost de 1915 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Federico Comps Ferruela, constructor, i Pilar Sellés Marteles, i era el quart fill del matrimoni. Va fer classes de dibuix a l'Acadèmia Bovi amb la finalitat de preparar-se per a l'examen d'ingrés a la Facultat d'Arquitectura de Barcelona (Catalunya). Es matriculà lliure durant el curs 1931-1932 en la citada facultat i després continuà estudis a l'Escola Superior de Madrid (Espanya). A partir de 1935 publicà il·lustracions en la prestigiosa revista saragossana Noroeste. Tingué una gran amistat amb els arquitectes Alfonso Joaquín Buñuel Portolés i Juan Páramo, amb la poetessa Maruja Felena, amb la pianista Pilar Bayona i amb els germans Ciria Escartivol. Dibuixà retrats de Tomàs Seral y Casas en Cadera de insomnio, de Maruja Falena en Rumbo i de María Dolores Arana en Canciones en azul, tots de 1935. Fou amic i col·laborador del pintor Juan José Luis González Bernal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), era soci de l'Ateneu Popular del carrer Delicias de Saragossa. Fortament influenciat pel surrealisme artístic gràfic, en 1936 il·lustrà l'obra de Gil Comín Gargallo Rémora y evasión. Realitzà una sèrie de 14 dibuixos sobre les lacres i vicis de l'ésser humà, així com altres de diferents temàtiques i de diversos paisatges. Fou l'introductor de l'Ànec Donald, de Walt Disney, en l'escena artística espanyola. Federico Comps Sellés va ser detingut pels rebels feixistes i afusellat per un escamot falangista l'endemà, el 27 d'octubre de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya). Pòstumament, el març de 1949, es va publicar un llibre d'homenatge amb els seus dibuixos sota el títol Muerte española, amb textos de Tomás Seral y Casas, i del qual es va fer una edició facsímil en 1999.

***

José Jarne Peiré

José Jarne Peiré

- José Jarne Peiré: El 27 d'octubre de 1936 és afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) el periodista republicà i anarquista José Jarne Peiré. Havia nascut el 23 d'agost de 1887 a Jaca (Osca, Aragó, Espanya). Era fill d'una família acomodada amb propietats en terres i vaques. Sos pares es deien Conrado Jarne i Juana Peiré. Son pare morí aviat i a finals de segle amb sa mare s'instal·là a Bolea (La Sotonera, Osca, Aragó, Espanya), on ella havia nascut, i on aprengué les primeres lletres. Posteriorment marxà cap a Osca per a seguir estudis, on entrà en contacte amb joves republicans i revolucionaris. Col·laborà en els seus anys d'estudiant en Talión (1914-1915). Regentà un magatzem de compravenda de cereals i fou periodista del periòdic La Tierra, on signà els articles sota el pseudònim Uno del agro. Fou membre de l'Associació de Periodistes i de la societat«Turismo del Alto Aragón», amb la qual feia excursions. El 9 de març de 1917 es casà amb Crescencia Gil Vinaguro, de família acomodada, amb qui tingué tres infants (Conrado, Ramón i Aurora). El desembre de 1918 signà, amb el seu gran amic Ramón Acín Aquilué i altres, el manifest dels «Jóvenes Oscenses» per a la societat llibertària «Nueva Bohemia». En 1927 assistí al Congrés Cerealista i en 1928 es dirigí al Ministeri d'Agricultura sol·licitant la intervenció de l'Estat en el preu del blat. En aquesta època col·laborà en el diari republicà El Pueblo. El maig de 1930 fou un dels fundadors del Partit Republicà a Osca, adherit a l'Aliança Republicana. Després del fracàs de l'aixecament de Jaca del 12 de desembre de 1930, en el qual participà amb Ramón Acín Aquilué, fugí amb aquest cap a Saragossa (Aragó, Espanya) i després cap a París (França) via Lisboa (Portugal). El 15 d'abril de 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà amb Ramón Acín Aquilué a la Península. L'agost de 1931 promogué que el parc que s'estava realitzat a l'avinguda de la Llibertat d'Osca prengués el nom de «Miguel Servet». El seu negoci de grans no hi anava massa bé i gràcies al seu sogre entrà com a secretari en la Junta de la Mancomunitat Hidrogràfica a Osca. En aquesta època dirigí un periòdic de temàtica agrícola i col·laborà en El Radical. Durant els anys republicans participà activament en la política i les institucions d'Osca. El 14 d'octubre de 1932 va ser nomenat membre de la Junta Provincial de Beneficència d'Osca. A finals de novembre de 1932 es constituí el Partit Republicà Autònom (PRA), del qual va ser nomenat secretari del seu Comitè Provincial d'Osca, que el desembre d'aquell any va fer costat el Bloc Republicà d'Esquerres Alto Aragoneses. El 15 de març de 1933 la seva casa patí un atemptat amb bomba per haver denunciat el boicot que sindicalistes havien fet a un míting dels ugetistes al Teatre Principal. El 27 de febrer de 1934, durant el Bienni Negre, va ser traslladat d'Osca a les oficines dels Serveis Hidràulics de l'Ebre de Saragossa. En aquesta ciutat col·laborà en La Voz de Aragón i dirigí Resurgir, i entrà en l'Associació de Periodistes saragossana. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, el 10 d'agost va ser detingut al seu despatx de la Junta de la Mancomunitat Hidrogràfica i portat a la presó saragossana de Torrero. Acusat per l'exèrcit franquista d'anarcosindicalista d'acció, de militant de les Joventuts Llibertàries, de promoure vagues, de ser enemic de la força pública i de pertànyer a l'Ordre maçònica «Triángulo Joaquín Costa» d'Osca, va ser sentenciat a mort. José Jarne Peiré va ser afusellat el 27 d'octubre de 1936 a les tàpies del cementiri de Saragossa (Aragó, Espanya). Deixà companya, Florencia Gil Binaburo, i tres infants (Conrado, Ramón i Aurora).

José Jarne Peiré (1887-1936)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[28/10] «CaneNero» - Chantemesse - Capetillo - Mével - Tomassini - Geli - Morin - Sala - Carpentier - Montero - Enfedaque - Trabal - Mannerini - Austin - Bonafoux - Dave - Roinard - Naveira - Esquembre - García Muñoz - Gayte - Flores Magón - Herrera - Salas - Ghillani - Vimini - Fortin - Léger - Fernández Rodríguez

0
0
[28/10] «CaneNero» - Chantemesse - Capetillo - Mével - Tomassini - Geli - Morin - Sala - Carpentier - Montero - Enfedaque - Trabal - Mannerini - Austin - Bonafoux - Dave - Roinard - Naveira - Esquembre - García Muñoz - Gayte - Flores Magón - Herrera - Salas - Ghillani - Vimini - Fortin - Léger - Fernández Rodríguez

Anarcoefemèrides del 28 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "CaneNero"

Capçalera del primer número de CaneNero

- Surt CaneNero: El 28 d'octubre de 1994 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic CaneNero. Setimanale anarchico (Ca Negre. Setmanal anarquista). Representant de les tendències anarquistes extremes, fou perseguit per la magistratura i en 1994 la redacció fou escorcollada, per la qual cosa hagué d'editar-se clandestinament. Hi van publicar articles Massimo Passamani, Mario Spesso,Antonio Budini, Spyros Dapergolas, etc. En sortiren 45 números, l'últim el 17 de gener de 1997, més un número especial sobre repressió, que sortí el desembre de 1995, referent a l'«Afer Serravalle».

Anarcoefemèrides

Naixements

Florentin Chantemesse

Florentin Chantemesse

- Florentin Chantemesse: El 28 d'octubre de 1874 neix a Marsella (Provença, Occitània) el jornaler i propagandista anarquista Florentin Chantemesse. A partir de 1896 freqüentà les reunions anarquistes. El 30 de juliol d'aquest any fou sospitós de ser l'autor de l'explosió que tingué lloc a l'habitatge on vivia. Entre 1898 i 1899 va fer diverses xerrades sobre diversos temes (maquinisme, autoritat,«Afer Dreyfus», revoltes obreres, etc.). Amb altres companys es dedicà a pertorbar reunions electorals. Presidí nombroses conferències públiques, especialment les d'Henri Dhorr. El 6 de març de 1898 va ser jutjat per vociferar «crits sediciosos». En aquestaèpoca col·laborà en Le Libertaire. Més tard, ben igual que Maurice Chaumel, abandonà la idea de«revolució» i passà a parlar d'«evolució», reivindicant que la transformació social només podia tenir lloc mitjançant una transmutació moral de caràcter individual. Aquesta manera de pensar l'apartà del moviment llibertari i passà a fer costat candidatures socialistes contra la gestió municipal de Jean-Baptiste-Amable Chanot a Marsella, especialment la radical socialista col·lectivista de Basset el maig de 1904. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Luisa Capetillo, vestida d'home, quan fou detinguda el 24 de juliol de 1915 a l'Havana

Luisa Capetillo, vestida d'home, quan fou detinguda el 24 de juliol de 1915 a l'Havana

- Luisa Capetillo: El 28 d'octubre de 1879 neix a Arecibo (Puerto Rico; aleshores colònia espanyola) l'escriptora, periodista, sindicalista, propagandista llibertària i anarcofeminista Luisa Capetillo. Sa mare, Louise Marguerite Perone (castellanitzada com Margarita Perón), immigrant francesa molt culta, arribà a Puerto Rico buscant feina com a institutriu per als infants d'una família prestigiosa d'Arecibo, però acabà fent de minyona i de planxadora en cases benestants. Son pare, Luis Capetillo Echevarría, arribà a Puerto Rico des del País Basc amb la intenció de fer fortuna, però acabà realitzant només feinetes (estibador, camperol, paleta, etc.). La parella era d'idees progressistes i liberals i mai no formalitzà cap matrimoni. La sevaúnica filla fou educada en un ambient força liberal i aprengué el francès de sa mare, assistint a l'escola privada de Maria Siera Soler, una de les més considerades del país. Quan tenia 19 anys s'enamorà de Manuel de Ledesma, fill del marquès d'Arecibo, una de les famílies més reputades de l'illa on sa mare feia feina. En 1898 la parella tingué sa primera filla, Manuela, i dos anys després nasqué son segon fill, Gregorio. Mai no es casaren i la parella es trencà tres anys després d'iniciada, encara que el pare reconegué els infants i pagà la seva educació. Mare fadrina, en 1904 començà a publicar articles en periòdics del seu poble, alhora que treballava a casa seva brodant camises i mocadors. Després deixà sos fills amb sa mare i començà a treballar en una fàbrica tèxtil. En 1906 començà a fer feina com a lectora a les fàbriques de tabac d'Arecibo; pujada en un podi, llegia en veu alta mentre els treballadors manipulaven les fulles de tabac i enrotllaven els cigars. En aquestes fàbriques entrà en contacte amb la Federació de Torcedors de Tabac, afiliada a la Federació Lliure de Treballadors (FLT), i, a més de les obres d'autors clàssics (Zola, Tolstoi, Hugo, Balzac, Dumas,  Vargas Vila, Zamacois, etc.), també llegí obres de contingut social i polític (Marx, Engels, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, etc.) i publicacions socialistes, sindicalistes i anarquistes (El Porvenir del Trabajo,Unión Obrera, La Revista Blanca, El Socialismo, Tierra, El Motín, etc.). Fou la primera dona porto-riquenya a escriure sobre les idees feministes i sobre dels drets de la dona. En 1907 publicà per lliuraments Mi opinión sobre las libertades, derechos y deberes de la mujer. Como compañera, madre y ser independiente, que tingué diverses edicions posteriors (1911, 1913 i 1917). En 1907 publicà el seu primer llibre, Ensayos libertarios. Dedicado a los trabajadores de ambos sexos i també va escriure l'obra de teatre Influencias de las ideas modernas, que fou publicada en 1916. Malgrat considerar-se feminista, mai no s'afegí a cap organització feminista, ja que sobretot pensava que el front sindical era el més necessari i que les dones s'havien de sindicar i lluitar pels seus drets. Fou la primera dona porto-riquenya que portà pantalons en públic, enfrontant-se als costums socials d'aleshores. Reivindicà una educació lliure i liberal per als dos sexes. També fou«escandalosa» la seva reivindicació de l'«amor lliure» –la dona ha de triar a qui vol estimar lliurement sense interferències legals i sense matrimoni–, presentat per la premsa burgesa com promiscuïtat. També fou partidària de l'escola racionalista, del vegetarianisme, de l'exercici físic i de l'espiritisme. En 1908, durant el V Congrés Obrer de l'FLT que se celebrà a Arecibo, lluità perquè l'organització fes costat el dret al vot de la dona, però no únicament per a les dones alfabetitzades, sinó per a totes les dones. El juliol de 1909 participà en la«Croada de l'Ideal», gira propagandística de destacats militants (J. B. Delgado, José Ferrer y Ferrer, Ramón Romero Rosa, Santiago Iglesias Pantín, etc.) organitzada per l'FLT que recorregué tot el país per a conscienciar els treballadors de la necessitat de sindicar-se. En 1910, a més de fer-se distribuïdora de l'òrgan de l'FTL Unión Obrera, fundà a San Juan de Puerto Rico el periòdic anarcofeminista La Mujer, del qual no s'ha conservat cap exemplar, i intentà crear una Escola Granja Agrícola per als infants. En 1911, fruit de la seva relació amb un comerciant d'Arecibo, tingué son tercer fill que bateja com Luis Capetillo. En 1912 viatjà a Nova York (Nova York, EUA) on establí lligams amb grups de treballadors del tabac porto-riquenys i cubans i col·laborà en periòdics anarquistes (Cultura Obrera, Brazo y Cerebro, Fuerza Consciente). En 1913 s'instal·là a Ybor City, barri de Tampa (Florida, EUA), on treballà com a lectora en una de les moltes companyies de tabac de la ciutat i col·laborà en el periòdic La Unión de Tampa, òrgan de la Unió de Torcedors Federats de l'Estat de Florida. A Ybor City viurà amb Juan Vilar, un treballador del tabac i destacat anarquista. En 1914 marxà a Cuba, on residí a Cárdenas i a l'Havana, i s'afegí als treballadors de la canya de sucre en la vaga organitzada per la Federació Anarquista. El 24 de juliol de 1915 fou detinguda al carrer Neptuno de l'Havana per «escàndol públic» per portar roba d'home, corbata i barret; jutjada en un procés que fou seguit per tots els grans periòdics cubans i porto-riquenys, es defensà dient que no havia cap llei que prohibís posar-se roba d'home i, davant l'evidència, fou alliberada. Malgrat tot, en 1916 el president cubà Mario García Menocal l'expulsà del país per«anarquista estrangera i perillosa». Retornà a Puerto Rico i organitzà i participà en diverses vagues (Patillas, Ceiba, Vieques, etc.), entre elles la important Vaga de la Canya de 1916–40.000 obrers de 32 localitats hi participaren i la vaga es guanya amb una augment salarial d'un 13%–, per la qual cosa fou detinguda en diverses ocasions acusada de «violència, desobediència i insubordinació als agents de l'ordre». En 1919 s'instal·là novament a Nova York, on establí una casa d'hostes amb un restaurant vegetarià al barri de Chelsea, que es convertí en lloc de reunió dels agitadors hispans de la ciutat. També viatjà, convidada pels obrers sabaters, a la República Dominicana per fer costat les vagues de 1919, però les autoritats no li van deixar parlar en públic. En 1920 s'establí a Río Piedras, un barri obrer de San Juan de Puerto Rico. L'any següent, malgrat les seves conviccions anarquistes, va fer campanya electoral per al Partit Socialista de Puerto Rico. A més de les citades, és autora de La humanidad del futuro (1910) i Verdad y justicia. Cuento de Navidad para niños (1910), Voces de Liberación (1919, amb altres), entre d'altres. Tuberculosa des de 1921, Luisa Capetillo va morir el 10 d'abril –altres fonts citen erròniament el 10 d'octubre– de 1922 a Río Piedras (Puerto Rico) i fou enterrada al cementiri municipal d'Arecibo. En 2008, editades per Norma Valle Ferrer, es van publicar les seves obres completes sota el títol Mi patria es la libertad.

Luisa Capetillo (1879-1922)

***

Notícia sobre Lucien Mével apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 23 de setembre de 1921

Notícia sobre Lucien Mével apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 23 de setembre de 1921

- Lucien Mével: El 28 d'octubre de 1886 neix a París (França) l'anarquista individualista Lucien Julien Mével. Es guanyava la vida fent de repartidor. En la dècada dels deu milità en el grup anarquista del V I XIII Districtes de París. En aquesta època vivia al número 71 de l'avinguda d'Italie del XIII Districte de París. Donat de baixa per al servei militar, l'abril de 1915 encara mantenia aquesta posició. El gener de 1918, a resultes de la condemna de l'anarquista Ernest-Lucien Juin (E. Armand) a cinc anys de presó per«afavoriment de la deserció», creà el «Comitè d'Amics d'E. Armand», amb la finalitat d'aconseguir la seva llibertat, proposta que obtingué el suport de nombrosos escriptors avantguardistes, com ara Han Ryner, i engegà una campanya amb el suport de la premsa (La Mêlée,Le Sphinx) que finalment aconseguí una reducció de la pena de sis mesos. Va ser gerent, i col·laborador, dels primers números del periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors, publicat a Orleans (Centre, França) entre maig de 1922 i octubre de 1939 per E. Armand; el febrer de 1923 va ser reemplaçat per Alice Morand-Vathonne. Deixà París i s'instal·là al departament del Yonne, on sa companya morí. Lucien Mével va morir l'octubre o el novembre de 1945.

***

Torquato Tomassini

Torquato Tomassini

- Torquato Tomassini: El 28 d'octubre de 1893 neix a Fermo (Marques, Itàlia) el tipògraf anarquista Torquato Tomassini. Sos pares es deien Giuseppe Tomassini i Ernesta Corradi. D'antuvi socialista revolucionari, en 1913 s'adherí al grup anarquista de Fermo, que s'acabava de reconstituir després d'haver cessat la seva activitat a finals del segle XIX, i que tenia entre altres membres els germans Vincenzo i Primo Montevidoni, Giuseppe Lenzi, Raffaele Cocchetti, Romeo Ferri, Amerigo Del Moro, Ettore Alesiani, Tito Freddini, Domenico Carelli, Camillo Monti, Gaetano Alimento, Enrico Biancucci i Guido Moreschini. Envià correspondència a diferents periòdics del moviment llibertari, com ara Il Pensiero Anarchico, de Roma, i L'Avvenire Anarchico, de Pisa. L'octubre de 1913 va ser condemnat a dos dies de presó per «crits sediciosos». Posteriorment s'instal·là a Portocivitanova (Civitanova Marche, Marques, Itàlia), on contribuí a la creació d'un grup llibertari i entrà a formar part de la secció local de la Cambra del Treball de Macerata (Marques, Itàlia). Durant el règim feixista s'allunyà de la vida política, concentrant-se en la seva feina de tipògraf que desenvolupà primer a Portocivitanova i després a Pescara (Abruços, Itàlia), a San Benedetto del Tronto (Marques, Itàlia) i a Ascoli Piceno. En 1929 s'afilià al Sindicato Fascista Poligrafici (SFP, Sindicat Feixista de Tipògrafs) i el gener de 1934 va ser eliminat dels registres policíacs de subversius. Torquato Tomassini va morir el 25 de febrer de 1963 a Ascoli Piceno (Marques, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Borgo Solestà d'aquesta ciutat.

***

Necrològica d'Emili Geli Clotes apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de març de 1985

Necrològica d'Emili Geli Clotes apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de març de 1985

- Emili Geli Clotes: El 28 d'octubre de 1899 neix a Garriguella (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Emili Geli Clotes. Sos pares es deien Josep Geli i Joana Clotes. Entrà a formar part del moviment llibertari quan encara era molt jove i va ser empresonat durant la dictadura de Primo de Rivera. Ferroviari de professió, milità en el Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb el triomf franquista, va passar a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi va ser obligat a fer feina per al Servei de Treball Obligatori (STO) i enviat a la base de submarins bretona de Lorient. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Puègnautièr (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Carcassona i en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT en l'exili, en la qual ocupà càrrecs directius. Sa companya fou Mercè Teixidor. Després de diverses intervencions quirúrgiques, Emili Geli Clotes va morir el 8 de gener –algunes fonts citen erròniament el 28 de gener de 1985 a la Clínica Bastion de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Émilienne Morin (1935)

Émilienne Morin (1935)

- Émilienne Morin: El 28 d'octubre de 1901 neix a Angers (País del Loira, França) l'anarquista i anarcosindicalista Émilienne Léontine Morin, coneguda com Mimi i també com Émilienne Durruti. Filla d'Étienne Morin, militant anarcosindicalista del Sindicat de la Construcció, freqüentà de ben joveneta els cercles revolucionaris. A partir de 1916 entrà a treballar de secretària per al periòdic pacifista Ce qu'il faut dire, alhora que militava en el grup de les Joventuts Sindicalistes de la Sena del XV Districte de París (França), formant part, a partir de 1923, de la seva directiva. En 1924 es casà a Yerres (Illa de França, França) amb el militant anarquista Mario Cascari (Cesario Tafani o Oscar Barodi), del qual es divorcia dos o tres anys després. El 14 de juliol de 1927 conegué Buenaventura Durruti Domínguez, a les hores exiliat a París, a la Llibreria Social Internacional del carrer de les Prairies del XX Districte parisenc, i esdevingué sa companya. El mateix dia, sa amiga Berthe Faber conegué al mateix lloc el seu futur company Francisco Ascaso Abadía. El juliol d'aquell any Durruti va ser expulsat cap a Bèlgica i ella abandonà el seu treball de estenodactilògrafa i el seguí a Brussel·les, lloc on residien semiclandestinament nombrosos anarquistes espanyols. A la capital belga va fer especial amistat amb Lola Iturbe i son company Juan Manuel Molina. La parella visqué com pogué la difícil vida del proscrit, però en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, ambdós marxaren cap a Catalunya. Durant els anys republicans participà activament en nombroses reunions i manifestacions i col·laborà en els periòdics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 4 de desembre de 1931 tingué a Barcelona sa filla Colette, que hagué de criar tota sola ja que son company Durruti gairebé sempre estava en fuita o a la presó. Gràcies a l'ajuda dels companys, aconseguí una feina d'acomodadora al Teatre Goya de Barcelona i fou Teresa Margalef qui sovint s'ocupà de la petita Colette quan sa mare treballava. Durant la guerra civil i la Revolució, s'integrà en la«Columna Durruti» al front d'Aragó i treballa com a secretària a la seva Caserna General, on fou responsable del Departament de Premsa. Però les necessitats de Colette l'obligaren a abandonar el front, alhora que son company marxà cap a Madrid amb una part de la columna per a participar en la seva defensa i on aquest trobà la mort el 20 de novembre de 1936. Després d'una temporada treballant al Consell de Defensa, en 1938 retornà a França, on desenvolupà una intensa tasca propagandística a favor de la Revolució espanyola. En aquestaèpoca, col·laborà activament amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), amb Louis Lecoin i Nicolas Faucier, i en el seu òrgan d'expressió. També col·laborà en Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA), on publicà els seus records al front aragonès. El 22 de novembre de 1938 presidí el míting de commemoració de la mort de son company, organitzat per l'UA, que tingué lloc al Palais de la Mutualité de París, i on prengué la paraula E. Frémont, Suzanne Levy, Pedro Herrera Camarero i Jules Chazoff. Després de la II Guerra Mundial establí relació amb els nombrosos militants espanyols aleshores exiliats a França.Émilienne Morin va morir el 14 de febrer de 1991 a Quimper (Cornualla, Bretanya), lloc on s'havia retirat.

Émilienne Morin (1901-1991)

***

Francisco Sala Tolo en tornar de la deportació (1945) [militants-anarchistes.info]

Francisco Sala Tolo en tornar de la deportació (1945) [militants-anarchistes.info]

- Francisco Sala Tolo: El 28 d'octubre de 1903 neix a Bonansa (Ribagorça, Franja de Ponent) –algunes fonts citen Bonanza (Sanlúcar de Barrameda, Cadis, Andalusia, Espanya)– el militant anarquista i resistent antifeixista Francisco Sala Tolo. De molt jove emigrà a França i, d'antuvi, va fer feina de pagès al departament de l'Aude (Llenguadoc, Occitània), abans d'establir-se com a paleta a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). A la capital del Rosselló fundà l'Associació Mutualista «Centro Español», de la qual fou secretari. Durant la guerra civil fou membre del Comitè d'Ajuda a l'Espanya Republicana i s'ocupà especialment dels infants evacuats, transformant el «Centro Español» en una colònia infantil. Quan la Retirada, participà activament en el suport i en l'acollida dels refugiats. Durant l'ocupació nazi formà part de la resistència enquadrat en la Xarxa «Pat O'Leary», al costat de Francisco Ponzán Vidal. Detingut pels alemanys, fou enviat amb un comboi de 1.488 deportats, sota la matrícula 63.127, que sortí el 6 d'abril de 1944 del camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França) cap al camp de concentració de Mauthausen(AltaÀustria, Àustria), arribant-hi dos dies després. Restà al camp de concentració fins a l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades. Després de la II Guerra Mundial, fou un dels organitzadors de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP) de Perpinyà i la tardor de 1946, en una assemblea plenària departamental celebrada a Perpinyà, va ser nomenat secretari del Comitè Departamental dels Pirineus Orientals de la FEDIP. Com a militant del moviment llibertari espanyol en l'Exili, ajudà els companys a entrar a l'interior per integrar-se a la guerrilla i a la resistència. A començament dels anys seixanta fou secretari departamental de la FEDIP. Francisco Sala Tolo va morir el 29 de gener de 1975 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Francisco Sala Tolo (1903-1975)

***

Carpentier, Mayol i Rappaport, del Grup Internacional de la Columna Durruti (1936)

Carpentier, Mayol i Rappaport, del Grup Internacional de la Columna Durruti (1936)

- François-Charles Carpentier: El 28 d'octubre de 1904 neix a Reims (Xampanya, França) el militant anarquista i combatent de la Revolució espanyola François-Charles Carpentier. Son pare, militant llibertari, que en les eleccions de 1914 va votar Bonnot, va canviar sovint de feines per la zona del Pas-de-Calais. El gener de 1915, trobant-se a zona ocupada,és deportat amb son pare a un camp de concentració a Alemanya, i va ser repatriat per la Creu Roja per ser un infant. A càrrec d'un oncle, primer treballarà en diversos tallers de teixidures i quan son pare va recobrar la llibertat va treballar amb aquest desenterrant obusos i tornant a tapar les trinxeres. Cap al 1920 va trobar feina com a empenyedor de vagons al fons de la mina de Bruay-en-Artois abans de marxar buscant feina arreu i fer de descarregador del moll de Rouen. En 1924, instal·lat a París, treballa en diverses petites ocupacions al mercat de les Halles i comença a freqüentar els cercles anarquistes. El 10 de novembre de 1924 va ser incorporat al Regiment dels Tiradors i enviat al sud del Marroc per combatre la rebel·lió d'Abd el-Krim. Llicenciat el 10 de maig de 1926 amb el grau de Caporal de Metralladores, va instal·lar-se a París, on va fer diverses feinetes. A començaments de 1928, domiciliat al suburbi parisenc d'Aubervilliers, va treballar com a repartidor de carbó. Secretari del grup anarquista de Saint-Denins, en 1930 va conèixer el militant anarquista Charles Ridel (Louis Mercier Vega), amb qui romandrà lligat de per vida en una forta amistat. Delegat del grup de Saint-Denis al congrés de la Federació Anarquista parisenca del 4 de juny de 1933, va ser elegit secretari adjunt de l'organització al costat de Le Bott. Entre el 14 i el 16 de juliol d'aquell any va participar com a delegat de Saint-Denis al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) a Orleans. El febrer de 1934, arran dels avalots feixistes, va passar la nit de l'11 defensant revòlver en mà la Borsa del Treball amb Mercier Vega. Durant el Front Popular ambdós van fer costat Simone Weil durant la vaga de la fàbrica «Sauter et Harlé». En aquesta època va fer de tresorer de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual també eren membres Nicolas Faucier i Mercier Vega, i que després es fusionaria amb la Unió Anarquista. En 1936, amb Mercier Vega i altres, parteixen cap a la Revolució espanyola i funden el Grup Internacional de la Columna Durruti, que afrontarà dures batalles al front d'Aragó. Després de la batalla de Perdiguera, on el Grup Internacional de la Columna Durruti serà delmat, Mercier i Carpentier tornaran a França per organitzar la solidaritat. A finals de 1936 Carpentier tornarà a Barcelona com a delegat de la Unió Anarquista davant la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aprofitarà la conjuntura per enviar diversos articles sobre la Revolució espanyola per a Le Libertaire. Durant un gran míting celebrat per celebrar l'entrada de 1937, amb Scolari i Balart, rebutjaran cantar La Internacional amb els comunistes. Gràcies a Berta Ascaso, va ser allotjat en una casa socialitzada a Barcelona amb sa companya que havia viatjat a la península amb un comboi de camions de solidaritat organitzat per Pierre Odéon. En aquestaèpoca va conèixer el militant anarquista italià Ernesto Bonomini qui, el 20 de febrer de 1924, havia assassinat Nicola Bonservizi, representant personal de Mussolini a París. En maig de 1937, a Barcelona, Carpentier es batrà contra els comunistes que intenten destruir els anarquistes i els militants del POUM, instal·lant una metralladora al terrat de la fàbrica de sabó Myrurgia, a prop de la Sagrada Família, i també va participar des d'un automòbil blindat en el metrallament del local d'Estat Català. Alguns mesos després tornarà a França fugint dels estalinistes, completament desil·lusionat de la fi de la revolució, però encara van recaptar armes i les va portar clandestinament a Barcelona. Els 29 i 30 d'octubre de 1937 va participar en el congrés de la Unió Anarquista i amb Mercier deixaran l'organització. En 1938 va col·laborar, amb Lucien Feuillade, Mercier Vega i Nicolas Lazarevitx en la revista d'estudis revolucionaris Révision. Mobilitzat en 1939, el seu regiment va ser encerclat per les tropes alemanyes, però va poder escapar. En 1943 treballarà en el«Comité Ouvrier de Secours Immédiat» (COSI), organització social col·laboracionista creada per les autoritats de Vichy. Amb l'Alliberament va deixar tota militància –va ser eliminat de la llista d'anarquistes a vigilar el 31 d'agost de 1948–, però va continuar en contacte amb els vells militants (Mercier Vega, Feuillade) i va muntar una petita empresa de transport. Durant els anys vuitanta va relatar la seva experiència revolucionària a Espanya a diversos joves historiadors (David Berry, Phil Casoar). François-Charles Carpentier va morir de càncer el 21 de març de 1988 a Écouen (Illa de França, França).

***

Necrològia de Josefa Montero Girón apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 10 de juliol de 1969

Necrològia de Josefa Montero Girón apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de juliol de 1969

- Josefa Montero Girón: El 28 d'octubre de 1905 neix a Capella (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Josefa Montero Girón, coneguda com Pepita Montero. Sos pares es deien Pedro Montero i Vicenta Girón. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili, fou companya d'Aurelio Arroyo. Treballà de portera a París (França). Malalta, Josefa Montero Girón va morir el 4 de juny de 1969 a l'Hospital Douessin de Doué-la-Fontaine (País del Loira, França).

***

Necrològica de Vicente Enfedaque Tormes apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de gener de 1981

Necrològica de Vicente Enfedaque Tormes apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de gener de 1981

- Vicente Enfedaque Tormes: El 28 d'octubre de 1911 neix a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Enfedaque Tormes –algunes fonts citen erròniament el seu primer llinatge com Enfadaque. Sos pares es deien Cirilo Enfedaque i Vicenta Tormes. Durant la guerra civil lluità en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on formà part d'una unitat de guerrillers encarregada d'operacions a la rereguarda de les línies franquistes al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bordeus. Sa companya fou Francisca Fort, de qui enviduà en 1950, i es casà de bell nou amb Fermina Pilar Arnas. Vicente Enfedaque Tormes va morir el 28 d'agost de 1980 a la Clínica Bel Air del barri de Caudéran de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Antoni Trabal Bisbal

Antoni Trabal Bisbal

- Antoni Trabal Bisbal: El 28 d'octubre de 1920 neix a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista i lluitador pels drets dels mutilats de guerra Antoni Trabal Bisbal. Fou fill de Emília Bisbal i de Jesús Trabal, obrer tèxtil i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –organització a la qual representà en el comitè d'empresa de la fàbrica Fill de Solà Sert– que durant la guerra, entre maig de 1938 i gener de 1939, fou alcalde de Sant Feliu de Llobregat, a més de membre del Comitè d'Indústria Tèxtil local. Fins als 14 anys Antoni Trabal estudià a l'escola de l'Ateneu Obrer del seu poble natal. En 1935 es posà a fer feina en una empresa mecànica i d'oficinista als jutjats. Quan esclatà la revolució, intervingué en tasques culturals i en funcions administratives en les Joventuts Llibertàries. Quan tenia 17 anys s'enrolà en l'Exèrcit republicà. En 1938 va ser ferit greument al front del Segre i hagué de patir una trepanació al parietal esquerre, fet que l'allunyà dels fronts. Després d'aquesta contrarietat, entrà en el Cos de Mutilats de Guerra i en els serveis administratius dels hospitals militars. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració de Sant Cebrià i de Bram. El gener de 1940 fou contractat per una empresa d'aviació a Banhèras de Bigòrra. Amb l'ocupació nazi, fou portat al camp de concentració d'Argelers, del qual aconseguí fugir el maig de 1941, establint-se il·legalment a Tolosa de Llenguadoc amb sa companya i son fill nounat. Entre juliol de 1942 i agost de 1944, mentre feia feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Cajarc, va fer d'enllaç entre el maquis i la CNT clandestina. Després de l'Alliberament i de la escissió dins del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) esdevinguda en 1945, fou membre del Comitè de la Federació Local de Tolosa de la tendència possibilista del Subcomitè Nacional. En 1946 un Ple de Tolosa el nomenà vicesecretari de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya en l'Exili (LMIGEE), establerta en aquesta ciutat occitana. En 1947 s'instal·là a París en qualitat de secretari de la citada lliga i la representà en el Fons Humanitari Espanyol fins al 1978, quan fou traslladada la seu a Bordeus. Restà a París com a delegat de l'LMIGEE i des del 1979 n'ocupà la secretaria de Relacions Exteriors. Entre 1950 i 1960 fou membre en diverses ocasions del Comitè Regional de Catalunya de la CNT col·laboracionista i com a tal representà aquesta tendència en «La Treva Catalana» i en plens i congressos. Mancat de recursos, en 1953 trobà una feina en la UNESCO i en 1956 entrà com a funcionari fins a la seva jubilació en 1980. Un cop retirat de la vida laboral, es lliurà a l'LMIGEE, tant a França com a Espanya, i amb altres companys aconseguí la total equiparació de drets amb els mutilats i vídues de l'Exèrcit franquista. En 1998 l'LMIGEE es va dissoldre, un cop complida la seva missió. En 2002 participava en les Agrupacions Confederals de l'Exili, lligades al sector que esdevindrà en la Confederació General del Treball (CGT), des de Noisiel (Illa de França, França), població on residia. Trobem articles seus en Catalunya, CNT,Despertar, España Libre, Libre pensamiento, Polémica,Rojo y Negro, etc.És autor de Breve historia de la Liga de Mutilados e Inválidos de la Guerra de España (1936-1939) (1986). Sa companya fou Salvadora Nebot Nieto. Antoni Trabal Bisbal va morir el 3 d'octubre de 2006 a l'Hospital de Lagny-sur-Marne (Illa de França, França).

Antoni Trabal Bisbal (1920-2006)

***

Riccardo Mannerini

Riccardo Mannerini

- Riccardo Mannerini: El 28 d'octubre de 1927 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) el poeta i llibretista anarquista Riccardo Mannerini. Últim fill d'una família benestant napolitana, son pare era militar de carrera i sa mare violinista. Va créixer i viure al barri genovès de la Foce. En 1943 restà orfe de pare i l'any següent va ser reclutat per l'exèrcit nazi i obligat a treballar com a operari en una fàbrica d'armament per a l'organització«Todt». A la fàbrica conegué un treballador anarquista que l'introduí en el pensament llibertari i ambdós, de comú acord, començaren a boicotejar les peces que fabricaven. Durant la postguerra es matriculà en la facultat de medicina, però hagué d'abandonar els estudis per raons econòmiques, encara que sempre va freqüentar els ambients mèdic i universitari on féu molts d'amics. Va fer feinetes diverses, vivint una vida caòtica i desenfrenada, obligat a vegades a viure a la barca d'un amic pescador. Malgrat els problemes econòmics aconseguí diplomar-se en l'Intitut Nàutic i s'embarcà com a suboficial de la Marina Mercant, encarregant-se del manteniment dels frigorífics. Recorregué el món (EUA, Canadà, Amèrica Central, etc.) i durant els temps morts escrigué un diari de navegació i poemes. Després d'un atemptat contra el consolat espanyol se li va negar l'entrada als EUA. Després navegà per a una companyia bananera i recorregué l'Àfrica Oriental. En aquesta època començà a enviar poemes a diferents publicacions. En 1961, durant un viatge per l'Atlàntic, el vapor cremant de la fuita d'una caldera a la sala de màquines del vaixell li cremà els ulls i la seva vista quedà irreversiblement danyada. Gairebé cec, dedicà el seu temps a iniciatives de caire social: suport als pescadors de la Foce perquè no perdin el port i la platja, reivindicació d'helicòpters per als bombers, creació d'un premi literari, fundació de la societat «Misci e Liberi» (Pobre i Lliure) per patrocinar actes esportius, etc. Amic íntim del cantautor anarquista Fabrizio De André, col·laborà amb ell en el seu segon àlbum d'estudi Tutti morimmo a stento. En 1968 el grup de rock progressiu New Trolls tragué el seu primeràlbum, Senza orario senza bandiera, amb textos seus i de Fabrizio De André. També col·laborà amb el cantautor Luigi Tenco. En 1970, arran de l'assassinat del ferroviari anarquista Giuseppe Pinelli, va escriure el tema Ballata per un ferroviere, cançó que va ser prohibida en la ràdio i en la televisió. Malalt d'una forta depressió que li acompanyà tota sa vida –a mitjans dels anys seixanta passà una temporada al manicomi Genova Quarto–, Riccardo Mannerini es va suïcidar el 26 de març de 1980 a Gènova (Ligúria, Itàlia), al gimnàs propietat de la seva companya, l'escriptora i poetessa Rita Serando, on treballava com a fisioterapeuta. La seva obra va ser divulgada primer per sa companya i després per son fill, Ugo Mannerini. En 2004 va ser editat el seu llibre Un poeta cieco di rabbia, a cura de Sandra Verda i Mauro Macario, i en 2007 Antonella Ruggiero enregistrà el disc Genova la Superba, sobre textos seus. En 2009 es va publicar la seva poesia, Il sogno e l'avventura. Poesie (1955-1980), a càrrec de Francesco Di Nicola, Maria Teresa Caprile, Mauro Macario i Ugo Mannerini. El 17 de maig de 2011 es va publicar l'àlbum Gli occhi del mondo, de Vittorio De Scalzi i Marco Ongaro, sobre textos inèdits de Mannerini.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Kate Austin

Kate Austin

- Kate Austin:El 28 d'octubre de 1902 mor a Kingman (Kansas, EUA) la periodista i escriptora anarcofeminista i lliurepensadora Catherine Cooper, més coneguda com Kate Austin, amb el llinatge de son marit. Havia nascut el 25 de juliol de 1864 a La Salle (Illinois, EUA). Sa família, pagesa i seguidora de l'Església Unitària Universalista, es va establir a Hook's Point (Iowa) quan ella tenia sis anys. En 1875 sa mare va morir i hagué d'ocupar-se de sos set germans; només va poder estudiar dos anys en una escola pública. L'agost de 1883 es va casar amb Sam Austin a Hook's Point. En aquellaèpoca son pare va descobrir la revista anarquista i propagadora de l'amor lliure Lucifer, editada per Moses Harmon. Austin i tota sa família es va veure influenciada pels escrits de Harmon, però van ser els Fets de Haymarket de 1886 i les execucions que es van desencadenar que va inclinar-la cap a l'anarquisme. Com a membre de l'American Press Writers' Association (APWS, Associació d'Escriptors de Premsa Americans) va escriure en nombrosos periòdics obrers i radicals, i també va col·laborar en Lucifer i en diverses revistes anarquistes, com The Firebrand, Free Society, Discontent o The Demonstrator, especialment sobre temes referents a la reforma sexual, al patriarcat i a la situació econòmica de la classe treballadora. A partir de 1895 va col·laborar també en revistes lliurepensadores i atees. L'octubre de 1897 i el setembre de 1899 Emma Goldman va visitar Austin a la seva granja de Caplinger Mills (Missouri, EUA), on va realitzar diverses conferències a la zona organitzades per Kate i Sam. En 1900 el seu informe The question of the sexes va ser discutit oficialment a París en el Congrés Internacional Revolucionari de la Classe Treballadora i publicat en francès en Les Temps Nouveaux–també va ser publicat en La Protesta Humana. En 1901 va defensar en Free Society l'anarquista Leon Czolgosz, que havia assassinat en Free Society el president dels Estats Units William McKinley. Com a seguidora de l'anarcocomunisme va criticar durament els anarcoindividualistes. Va mantenir correspondència amb la major part dels intel·lectuals anarquistes de la sevaèpoca (William Holmes, Carl Nold, etc.). Kate Austin va morir de tisi el 28 d'octubre de 1902 a Kingman (Kansas, EUA) quan viatjava cap a Denver; va deixar nou infants d'edats compreses entre els 10 i els 19 anys.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els amors juvenils

0
0

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els amors juvenils (XXXI) - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana… (Miquel López Crespí)


La metzina que he pres funciona a la perfecció. Potser hauré de canviar d´opinió sobre receptes de mèdiums i curanderes. A mesura que passen els minuts not que no sóc senyor de la meva voluntat. La realitat que m´envolta es va difuminant lentament. Com si caminàs enmig d´un somni, talment penetràs en l´encanteri de les rondalles que em contaven de petit.

La padrina em mira preocupat, com si tengués por que hagi recaigut en la malaltia. Es senya i treu el rosari. Comença a resar amb fervor. Li faig un gest amb la mà per dir-li que no passi ànsia, que no és res. “Tenc son”, li dic amb veu baixa. Però el cert és que les herbes em fan efecte. Fins i tot Pedrona, l´al·lota del forn, s´apropa on estam asseguts per demanar si necessitam res. Veig la gent boriosament, com si formàs part d´un paisatge llunyà.

Viatj a una velocitat vertiginosa pel que serà el meu proper futur. Tot es desenvolupa com una pel·lícula de Chaplin o Buster Keaton. Els personatges que hi surten caminen acceleradament, cent vegades més ràpids que en una filmació actual. Les escenes avancen i l´una substitueix l´altra sense arribar a copsar mai quin ha estat el final de l´anterior. Només uns ulls experimentats poden copsar l´argument. Em reconec amb dificultat; no és estrany. Qui, a no ser per les fotografies, podria reconèixer el rostre que tenia als catorze o els vint anys? A la platja, un estiu dels seixanta, conec una al·lota danesa.

Quan dic a la mare que em cas amb una estrangera em diu, esverada: “Miquel, no tens el cap bé! Ets massa jove per fer aquesta passa. Vols dir que el que et dóna el pare al taller et bastarà per portar endavant una casa? I si us arriben els fills? Has pensat que fins ara has fet el que volies, sense que ningú et digués res, sense responsabilitats concretes?”. Em mira preocupada. No pot entendre que pugui cometre un error que podria ser la meva ruïna. “El matrimoni és prou complicat amb gent de la mateixa terra. Els problemes sorgeixen cada dia i, si ja és difícil mantenir una relació amb una persona del país, de la teva cultura, amb els mateixos costums i tradicions… imagina el que pot esdevenir-se amb estrangeres! No són com les mallorquines, pensa-ho bé. O no has vist les pel·lícules americanes? Allà, reflexiona, les dones són diferents. Per no-res demanen el divorci. Basta que l’home engreixi un poc, que deixi els mitjons en terra, que ronqui a la nit, que no es dutxi amb freqüència o que perdi la feina per uns mesos, per a separar-se! Una mallorquina és capaç de portar la casa si l’home és a l’atur. Si trobes una bona al·lota del poble, tendràs la roba neta damunt el canterano, els fills sempre ben cuidats i endreçats. No hi ha dubtes al respecte. Tendries manco problemes. Recorda el que et dic: les estrangeres no tenen paciència per fer feina com les d´aquí. Vénen a Mallorca pel sol, per la platja, pel cel blau, pel clima fabulós que tenim. Dinamarca! Llargs hiverns a l’interior de les cases. Boira, neu i obscuritat!”.

Ja entenc les seves raons. Però… com convèncer un jove que ha acabat de fer el servei militar, que comença a publicar els primers articles i ha guanyat alguns premis literaris? No; no escolt els pares. Anika, cabells rossos i esplendents ulls verds! Com va començar una relació que finí bruscament cinc anys després? En aquella època no existia Internet i era normal que els joves establissin correspondència amb persones d’altres països. Per a mi, la correspondència era una forma de conèixer el món, d’entretenir-me amb joves d’indrets llunyans i exòtics, de contrades on no regnava el poder omnímode del franquisme. Vaig enviar la meva adreça a una revista juvenil internacional i, al cap d’una setmana, començaren a arribar cartes provinents de París, Londres, Roma, Moscou, Belfast… La carta d´Anika deia que tenia dinou anys, estudiava Filosofia a la universitat de Copenhaguen, li agradava l’intercanvi de discos i postals i pensava venir de vacances a Palma el juliol. Ho record com si fos ara mateix: el juliol de 1967.

Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana…

Qui sap! Li agradaven els racons solitaris on podíem romandre hores i hores sentint la remor de la mar, el batec dels cors. A Deià, davallàvem a peu a la cala, coincidint sovint amb Robert Graves que, a l´horabaixa, finida la feina, senalleta al braç, anava a nedar. Quants records acaramullant-se a la memòria! Anika a un Llucalcari llunyaníssim en els replecs de la meva existència! Els còdols ardents, les ones colpejant rítmicament les roques, el verd maragda de les aigües en calma que ens fan oblidar les misèries de la vida quotidiana, la dalla de la rutina esperant rere les cantonades! Com era possible que no intuíssim que vivíem, talment els acròbates del circ, sobre un dèbil filferro que passava per damunt de fondals immensos, abismes sense fi? Quina metzina aconseguia l´amnèsia que posseïa aquella lluminosa esperança lliurada a la saladina de la platja?

De sobte, coincidint amb un sotrac del vehicle, la pel·lícula que contempl desapareix de la pantalla. Tot s´esdevé ben igual que, quan al poble, la cinta es cremava i, en reanudar-se la projecció, trobaves que els protagonistes actuaven en una nova situació. Vull submergir-me més i més en aquest curiós futur que la metzina del vell republicà em permet albirar. Però no puc aturar les imatges, fer retrocedir el que estic veient. El tren avança per nombroses estacions i en cap moment s´atura per a poder mirar amb calma el paisatge. Passen al meu voltant amics als quals quasi no puc reconèixer: Gerard Matas, el seu estudi del carrer Boch de Palma. Hi compareixen el pintor Gabriel Noguera i el seu germà, el director de teatre Pere Noguera, en Bernat Homar, Antoni Catany. Llargues nits de debats parlant d´art, literatura, música, política. Aleshores tot es difumina novament. Ara ja no som a l´estudi sentint Jacques Brel i Brassens. Em veig reunit amb Antoni Mir, Biel Matamalas, Mateu Morro, en una casa de camp dels afores de Palma. Hi compareixen els exmissioners Jaume Obrador i Mateu Ramis. Parlam en veu baixa. Fa temps que militam en un partit que no accepta els pactes de l´esquerra amb els hereus del franquisme. Lluitam pel poder obrer i popular sense saber encara que molts dels nostres militants tan sols volen un augment de sou, poder comprar un cotxe nou, gaudir del darrer aparell de televisió en color que ha sortit al mercat. Tot plegat, just; reivindicacions a les quals donam suport, però no tenen res a veure amb el món nou que somniam. Què saben els companys venguts de fóra de la història de la nostra terra, trepitjada durant segles per la bota dels borbons? Quin sentit té per a ells el combat per una llengua que no coneixen? Una llengua que molts arribaran a estimar, però que ara els manca temps per arribar a comprendre aquesta justa aspiració.

La majoria dels treballadors que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que no havien tengut mai a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.

Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, les ensenyances del Che Guevara, la Nova Cançó. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en El dret a la peresa, proclamava l’exigència de defugir per sempre el treball alienat, la feina esclava decretada per la burgesia.

Amb els companys i companyes que acabaven d’arribar de d´Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts havien deixat els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a l’organització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a l’exterior i sortir uns dies de l’asfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda d’enciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de l’editorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves d’esquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris... Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!

Com fer entendre als nouvenguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats una eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobàvem al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!

Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà, hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir, sempre resava les oracions acostumades, de petit.

Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales d’art modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent s’endugué cobrien les parets de cambres i passadissos dels nostres pisos ocasionals...


Obr els ulls. La fina brusquina continua caient, lenta, insistent. Amb un esforç sobrehumà puc netejar el vidre entelat. Encara som enmig del terme de Caimari. Entre la boira distingesc les marjades, les oliveres mil·lenàries; l´esforç de generacions i generacions de pagesos passa per davant la retina. Mig adormit, sent que el conductor informa que aviat arribarem a Inca. Tenc por de no poder acabar de veure tot el que la metzina em permet albirar. I si en sortir de la camiona, en trepitjar terra ferma, el món que estic veient es dissol com el sucre dins l´aigua? Fermat a les imatges de la pantalla no vull abandonar aquest estrany viatge als racons més amagats del futur.

Imagín aquelles tribus llunyanes que bastiren la metzina miraculosa. Silenciosos homes i dones descobrint el dia que arribarien els conqueridors al capdamunt dels cavalls, coberts d´acer, amb esmolades llances, cans assassins ensinistrats a matar persones, canons que vomiten metralla. Com fer front a les espases de Toledo amb les mans, amb escuts fets de canyes, adornats amb plomes d´aus exòtiques? Hi hagué una època en què les guerres es feien mitjançant balls i cançons. El camp de batalla era una clariana de la selva on compareixien les tribus enfrontades. Hi havia intercanvi de regals. El bruixot principal oferia a l´enemic les millors peces obtingudes en la caça, els vestits més acolorits que havien fet les dones del poblat en mil nits d´històries i càntics. Qui ballava millor, que podia encaptivar els altres amb uns nous ritmes, qui resistia més a la clariana de la selva, dret, endiumenjat amb les seves plomes més vistoses, guanyava la batalla.

Ara, submergits en la letargia que proporcionaven les herbes, no oposen gaire resistència a la Mort que arriba precedida per la Creu dels sacerdots i la Inquisició. Tanmateix ja saben el futur que els espera: cadenes als peus, fuetades a l´esquena, homes i dones penjats i esquarterats de viu en viu si s´oposen a la conquesta, a la violació de les al·lotes, al treball esclau dins les mines. Molt abans que arribassin a la selva, els indis ja eren conscients del futur que els arribava amb els lladrucs dels cans i els càntics religiosos.

Però ara sóc jo que endevina el que m´ha de succeir. Arriben detencions, interrogatoris a les casernes de la Guàrdia Civil, als soterranis de la Brigada Social.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Lletras i memòria - Escriptors de les Illes

0
0

Lletres i Memòria segueix creixent - Lletres i Memòria ha engruixit el catàleg d'autors amb la incorporació de sis entrevistes, realitzades a Catalina Ferrer Tur, Gabriel Florit, Joan Guasp, Miquel López Crespí, Francesc de Borja Moll Marquès i Catalina Rigo. Ja es poden veure els seus vídeos a la pàgina de Lletres i Memòria.


Dividides en còmodes fragments d'entre 1 i 6 minuts de durada, aquestes entrevistes permeten als nostres socis majors de setanta anys donar testimoni de les seves vicissituds biogràfiques, de la seva obra literària i, en definitiva, de la seva experiència vital. Lletres i Memòria és un projecte en actiu des d'inicis de 2010, i està impulsat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i el portal d'internet Memoro. El banc de la Memòria.

Catalina Ferrer Tur (Eivissa, 1936) formada al Seminari, posteriorment estudia Magisteri per lliure, des d'Eivissa mateix. A part d'unes classes de reforç de llatí i castellà amb la professora que l'havia ajudat a treure's la carrera, no arriba a exercir de mestra perquè passa a treballar al restaurant Formentera, que tenia el seu marit al port d'Eivissa. Actualment viu en una residència a Palma.

Comença a escriure poesia de ben petita, primer en castellà, i ja major, en català. Ha publicat els reculls de poesia Poemes d'amor (2009), Ombres de somni (2011) i Arxipèlag (2012), i té material inèdit per a molts llibres més. La seva poesia és un constant homenatge al seu marit. [Vés a l'entrevista]

Gabriel Florit Ferrer (Sineu, Mallorca, 1944) pèrit mercantil de formació, ha treballat d'agent comercial.

El 1980 publica el seu primer poemari, Carussa, editat pel mateix autor. No és, però, fins als anys noranta que la seva poesia comença a ser coneguda i reconeguda. En aquest sentit són significatius els poemaris Pols de corc: en clau de sístole (1992) i Diàstole i quatre poemes d'amor (1994). Des de llavors, ha publicat poesia amb regularitat, amb títols com Ferro de baula (1997), Cal Calma (1998), Segar arran (1999), El color de les coses (2000), Restoble (2001), Somada (2003), El salt de l'àngel (2007) o Com l'aigua (2009). El 2005 apareix l'antologia, amb traducció al castellà acarada a l'original català, A barlovento. Antología poética/A sobrevent. Tria poètica, on es recopilen poemes dels deu llibres de poesia publicats per l'autor fins al moment i també fragments de pròlegs i altres textos on altres autors parlen de la seva obra.

També cal destacar els seus llibres de narrativa, Històries de Son Sarigot (1991; 2009), Mai en dejú (2004) i El gep dels altres (2009), i els seus tres reculls d'articles de prosa memorialística, Albellons de la memòria, al qual segueixen Pa llescat (2001) i Terra prima (2005). Ha col·laborat amb articles d'opinió a diversos mitjans de comunicació. [Vés a l'entrevista]

Joan Guasp (Consell, 1943) és autor teatral. Des de molt jove alterna el periodisme i la literatura. El 2009 se li atorga el Premi Lluís Carulla d'Actuació Cívica, per la seva tasca a favor de la llengua catalana en el món del teatre i aforístic; i el 2013 el Premi Internacional LiberPress de literatura.

Entre les obres publicades, destaquen Les contarelles d'en Pere Ferreguí (1979), Kabyl (1984), Fumar d'amagat (Premi Teatre Principal del Consell Insular de Mallorca, 1987), L'illa d'escuma rosa (Premi Ciutat d'Olot de narrativa infantil, 1988), El cavall (Premi Ciutat de Mollerussa de novel·la, 1992), Eclipsi per a un home sol (Premi Sant Carles Borromeu d'Andorra per a contes, 1992), Fills de l'espera (Premi Recull-Josep Ametller de teatre, 1992), Concert de comiat (Premi Fiter i Rossell, 1995), Fills del Raiguer (Premi Vila Martorell de poesia, 2005), Irène Némirovsky (Premi Recull-Josep Ametller de teatre, 2006), El creuer dels etcèteres (Premi Sagunt de teatre, 2006), La torre Eiffel (Premi Llorenç Moyà de teatre, 2011), L'honorable Matarrates (Premi Inicia't-Ciutat de Badalona de teatre, 2011), El Vicari de Crist i altres ficcions (2010), Blai Bonet i el món (2010), La Coca-Cola calenta (Premi de teatre de Mutxamel, 2011) i O. W. (Premi Recull-Josep Ametller de teatre, 2013). L'any 2000 publica el seu primer llibre d'aforismes, Aforismes. Fogueró de Guaspires.

Habitualment col·labora a la premsa escrita de Mallorca i d'altres indrets dels Països Catalans. Des de 2010 dirigeix la revista El Mirall, vinculada a l'Obra Cultural Balear, de la qual n'és soci de tota la vida. [Vés a l'entrevista]

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) autor prolífic, ha publicat una cinquantena de títols en gairebé tots els gèneres: narrativa, narrativa breu, novel·la, assaig, poesia, teatre, memorialística i narrativa juvenil. Paral·lelament ha conreat l'articulisme, amb col·laboracions, especialment literàries, a diaris i revistes de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Cort, Diari de Balears, El Mirall... Ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca.

La seva obra ha estat guardonada, entre molts altres, amb els premis Ciutat de Manacor de narrativa el 1973 per La guerra just acaba de començar, Born de teatre el 1975 i Ciutat de Palma l'any següent per Autòpsia a la matinada, el Marià Manent de poesia el 1983 per Foc i fum, el Ciutat d'Alcoi de teatre el 1984 per Homenatge Rosselló-Pòrcel, el Premi Joanot Martorell de narrativa de Gandia el 1986 per Paisatges de sorra, el Premi del Consell Insular de Mallorca-Teatre Principal el 1987 per l'obra Acte únic, el Ciutat de València de narrativa el 1988 per Necrològiques, el Premi de la Nit Literària Andorrana-Grandalla de poesia el 1990 per Les Plèiades i el 1993 per Els poemes de l'horabaixa, el Premi Roc Boronat de narrativa el 2003 per El darrer hivern de Chopin i George Sand i el Jaume Bru i Vidal de poesia el 2005 per El cant de la Sibil·la. [Vés a l'entrevista]

Francesc de Borja Moll i Marquès (Palma, 28 d'octubre de 1937) és un editor mallorquí, fill de Francesc de Borja Moll –amb qui va col·laborar en l'edició del Diccionari català-valèncià-balear– i germà d'Aina Moll i Marquès. Té dos fills del seu matrimoni amb Matilde Echeto.

El 1962 es llicencia en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona. Ha estat gerent del Diario de Mallorca (1963-1967), i del 1967 fins a la seva jubilació ha estat gerent de l'Editorial Moll. Ha presidit el Gremi d'Editors de les Illes Balears (1993-2000) i ha estat membre de la Junta del Gremi de Llibreters de Mallorca. Ha estat soci cofundador i president del Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (1978-1981). El 1978 va ser director general de Medi Ambient de la Conselleria d'Ordenació del Territori del Consell General Interinsular. El 2001 va rebre el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, en reconeixement a la seva trajectòria. [Vés a l'entrevista]

Catalina Rigo Estelrich (s'Alqueria Blanca, Santanyí, 1946) vinculada al teatre des de ben petita, després d'anys representant obres costumistes d'autors mallorquins per tota l'illa, comença a escriure les seves pròpies obres. Entre altres, Bon viure i no treballar no pot durar, estrenada el 1984 i editada el 1991, Era curta però guitzera, estrenada el 1985, Pagesos i ciutadans, estrenada el 1990, Qui no la fa de jove la fa de vell, estrenada el 1991, I encara va acabar bé, estrenada el 1995 i Va dur més corda que sa miloca d'en Pomar, estrenada el 1997.

Ha participat en diversos cursos de guió, i quan escriu li agrada deixar reposar els textos un temps i demanar opinió a persones vinculades al món del teatre.

A nivell professional porta la part administrativa de l'empresa familiar del sector de la construcció. [Vés a l'entrevista]

Lletres i Memòria – Web de l´AELC


[29/10] «L'Ordre» - «El Hombre» - «Le Réveil Syndicaliste» - Ledot - Loquier - Arranz - Czolgosz - Belchior - Bugallo - Martínez Fernández - Masid - Moreno - Ramos Escariz - Villar - Reyero - Dueso - Sesé - Ramón - Pradier - Villar - De León - Bonnaud - Radigales - Baldó

0
0
[29/10] «L'Ordre» - «El Hombre» - «Le Réveil Syndicaliste» - Ledot - Loquier - Arranz - Czolgosz - Belchior - Bugallo - Martínez Fernández - Masid - Moreno - Ramos Escariz - Villar - Reyero - Dueso - Sesé - Ramón - Pradier - Villar - De León - Bonnaud - Radigales - Baldó

Anarcoefemèrides del 29 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de "L'Ordre" [CIRA-Lausana. Foto: Éric B. Coulaud]

Capçalera de L'Ordre [CIRA-Lausana. Foto: Éric B. Coulaud]

- Surt L'Ordre: El 29 d'octubre de 1905 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del periòdic bimensual L'Ordre. Organe communiste-anarchiste. Fundat per Armand Beaure, el títol fou proposat per Henri Beylie. En foren gerents Léon Darthou, André Boulesteix i Jean Peyroux. Hi van col·laborar Antoine Antignac, E. Armand, Armand Beaure, Henri Beylie, André Boulesteix, Léon Clément, Léon Darthou, L. Desjardin, P. Desjardins, Jean Dobre, Henri Duchmann, Léonce Duverger, Dikran Elmassian, Sébastien Faure, J. Fougère, André Girard, Urbain Cohier, Jean Grave, Guerdat, Gustav Herveé, Piotr Kropotkin, Pierre Larue, A. Leclert, J. Lecourt, Maurice Lucas, Anna Mahé, Constant Martin, Georges Paul, Jean Peyroux, Marc Pierrot, Émile Pouget, E. Quillent, Étienne Ragot, Émile Ursus, Georges Yvetot, Henri Zisly, etc. En el número 13 (15-29 d'abril de 1906) publicà un cartell contra les eleccions legislatives («Ne votez pas!») i publicà en lliuraments el fulletó de Kropotkin L'Anarchie, sa philosophie, son idéal. També edità el llibret d'Armand Beaure Arguments anarchistes (1906). En sortiren 40 números, l'últim el del 28 d'abril al 12 de maig de 1907, i fou continuat per Le Combat Social (1907-1909).

***

Capçalera d'"El Hombre"

Capçalera d'El Hombre

- Surt El Hombre: El 29 d'octubre de 1916 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic El Hombre. Semanario anarquista de combate. Estava editat pels Centres d'Estudis Socials d'Arroyo Seco i de Villa Muñoz, barris de Montevideo, però a partir del segon número va ser editat per tots els Centres d'Estudis Socials de la capital de l'Uruguai i des de 1918 figurà com a editor l'Agrupació «El Hombre». El responsable de la publicació fou Manuel Alfredo Salvatierra i a partir del número 5 Carlos Armellini; en 1918 hi figurava Andrea Paredes i finalment el dirigí José Tato Lorenzo. En 1917 tirava entre 1.000 i 1.200 exemplars. Tractà temes d'allò mes divers: anticlericalisme, antimilitarisme, antipoliticisme, antirepressió, esperanto, estètica, feminisme, filosofia, literatura, música, notícies nacionals i internacionals, pedagogia, ressenyes bibliogràfiques, Revolució russa, sanitat, sindicals, teoria i història llibertària, etc. Publicà proclames i documents orgànics de diverses organitzacions i centres socials, com ara la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), la Lliga Antimilitarista de l'Uruguai (LAU), Lliga Racionalista, la Unió Linotipista, etc. Encara que la majoria dels articles no hi anaven signats, trobem textos de Guillermo Airoldi, Antonio L. De Alarcón, Germina Alba, Luis V. Alegre, Aniabor, E. Armand, Francisco Aroca, C. Arvelo, N. Astesiano, Benjamín Balzano, Rafael Barret, Borroni, Adolfo Boyer, Dalmiro Buchardo López, M. Buenacasa, Esteban Cabriol, Enrique P. Calderón, Juan E. Camerlo, R. Campolonghi, Luis Casales, Domingo Cayafa Soca, Diógenes Costa, H. Chabanne, Juan Crescio, Ernesto R. Crocci, Luis Cuervo, Martín Díaz, José Diógenes, Laureano D'Ore, Luciano Dotta, Teófilo Dúctil, José Eizbeten, Francisco Elorz, Santiago Epis, Gerónimo Esparta, Ricardo Florero, Ricardo Flores Magón, Fernando Falcó, John Fire, R. A. Foradori, Pompeu Gener, E. Gimbernat, Cayetano Giordano, Alfonso Gómez, R. González Pacheco, Alcides Greca, Emilio Grey, José A. Grisolía, Fernando Gualtieri, Gerharl Hauptmann, Joaquín Hucha, Miguel Jiménez, Pauline Kergomard, Ellen Key, Armando Larrosa, L. De Launay, Félix Le Dantec, Federico Lotti, Ricardo Luz, E. Martínez, Meco, Pascual Minotti, Amado Montañes Garcilaso, Antonio Navarrete, Otto Niemann, Noy de Sucre, J. Olliver, Arturo Pampin, Gerónimo Pedriel, Julio Pereyra, Juan del Pino, Américo Platino, Antonio Pujol, Pierre Quiroule, Raf, Leopoldo Ramos Giménez, F. Ricard, Fernando Robaina, José Enrique Rodó, Abel Rodríguez, H. Rosales, Francisco Ruiz Giménez, Walter Ruiz, M. Salinas, Domingo Sánchez, Florencio Sánchez, Emilio V. Santolaria, Octavio Tamoine, José Tato Lorenzo, Urania Tato, Justo Tito, José Torralvo, Tomás Torres, Narciso Tronconi, Miguel de Unamuno, H. G. Wells, etc. Força influenciat pel moviment futurista i per l'anarcoindividualisme, en el número 163, del 6 de novembre de 1919, publicà el«Manifest Futurista de la Luxúria», de Valentine de Saint-Point. Es publicà fins al 1931.

***

Premsa llibertària

Premsa llibertària

- Surt Le Réveil Syndicaliste: El 29 d'octubre de 1932 surt a Jupille-sur-Meuse (Lieja, Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic Le Réveil Syndicaliste. Organe bimensuel des Groupes d'Action Syndicaliste. Després es publicarà a Brussel·les (Bèlgica). El cap de redacció i editor responsable en fou Nicolas Lazarevitx, amb el suport d'Ida Mett, i l'administrador J. Gottfreid. Hi van col·laborar Anna Bergen, Jean De Boë, Jacques Berthelier, Max Cherton, Louis Mercier Vega (Courami), Hem Day, A. Dewit, J. Gottfreid, A. Hennaut, Émile Heusy, Nicolas Lazarevitx, R. Nore, Fernand Rondelet, entre d'altres. En sortiren 30 números, l'últim el 22 d'abril de 1934. En 1938 reaparegué la mateixa capçalera a París (França) com aòrgan bimensual del Cercle Sindicalista «Lutte de Classe».

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Julien Ledot (1 de març de 1894)

Foto policíaca de Julien Ledot (1 de març de 1894)

- Julien Ledot: El 29 d'octubre de 1852 neix a Bourges (Centre, França) el propagandista anarquista Julien Ledot, conegut com Mercier. Sos pares es deien Stanislas Ledot i Françoise Lagrange. Home de lletres, es guanyava la vida com a empleat i era redactor de diversos periòdics anarquistes, com ara La Révolte, el qual passà a administrar arran de la detenció de Jean Grave el 10 de març de 1894; L'En-Dehors;La Revue Libertaire o Le Père Peinard; i per aquestes activitats va ser multat en diferents ocasions per delictes de premsa. En 1894 va ser fitxat com a anarquista a vigilar per la policia ferroviària de fronteres francesa i a partir del 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el famós«Procés dels Trenta», acusat d'haver signat articles publicats en La Révolte on es feia apologia de la utilització d'explosius i d'haver tingut relació amb anarquistes belgues en un viatge realitzat a Brussel·les el novembre de 1893; va ser absolt. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Julien Ledot (1952-?)

***

Barber

Barber

- Victor Loquier: El 29 d'octubre de 1866 neix a Nancy (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Victor Loquier. En 1893 es va instal·lar com a barber a Épinal. Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el seu saló de perruqueria en un centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i conferenciant, però també per escrit a través de la premsa anarquista, no va deixar ocasió d'expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi periòdic, La Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914. Els seus nombrosos articles el portaran en més d'una ocasió a la presó per propaganda antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d'Estudis Socials, que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació Comunista Anarquista en 1913. L'esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i es va acostar al Partit comunista, però va col·laborar en Le Libertaire fins al 1921. Va participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment en Le Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es va retirar en un petit poble de Darnieulles. Malalt, Victor Loquier va morir el 10 de maig de 1944 a l'hospital d'Épinal (Lorena, França).

***

Necrològica de Narciso Arranz Andrés apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de desembre de 1989

Necrològica de Narciso Arranz Andrés apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de desembre de 1989

- Narciso Arranz Andrés: El 29 d'octubre de 1912 neix a Peñaranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Narciso Arranz Andrés. Sos pares es deien Pablo Arranz i Cándida Andrés. Entrà a formar part del moviment llibertari quan era molt jove. Milicià confederal durant la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en un camp de concentració. Després de la II Guerra Mundial treballà de lampista i s'afilià a la Federació Local de Chartres (Centre, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment s'establí a Drancy (Illa de França, França), on milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva jubilació. Un cop retirat de la vida laboral i ja malalt, s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània), on milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT. L'última temporada de sa vida visqué a Niça. Sa companya fu Aquilina Gómez. Narciso Arranz Andrés va morir el 4 d'octubre de 1989 a l'Hospital Pasteur de Niça (País Niçard, Occitània), després de dues intervencions quirúrgiques, i va ser enterrat tres dies després.

Anarcoefemèrides

Defuncions

L'execució de Leon Czolgosz segons un dibuix de la premsa alemanya

L'execució de Leon Czolgosz segons un dibuix de la premsa alemanya

- Leon Czolgosz: El 29 d'octubre de 1901 és executat a la presó federal d'Auburn (Nova York, EUA) l'anarquista individualista partidari de la «propaganda pel fet» Leon Frank Czolgosz; també va fer servir els pseudònims Fred Nieman, John Doe i Fred Nobody. Havia nascut el 5 de maig de 1873 a Alpena, a prop de Detroit (Michigan, EUA), en una família d'immigrants polonesos i era el quart de vuit germans. Sa mare, bugadera, va morir quan va néixer l'últim dels germans; son pare era pouater.  Leon va treballar en una vidrieria a Pensilvània i més tard en una fàbrica a Cleveland, on va prendre part en una vaga. Però, deprimit, va tornar a la granja familiar a l'Ohio. Aleshores va començar a llegir publicacions llibertàries i a assistir a mítings socialistes i anarquistes. L'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia el 29 de juliol de 1900 el va influenciar força. Va entrar en contacte amb els editors de Free Society, a Chicago, però aquests el van prendre per un confident policíac. El 31 d'agost de 1901 va arribar a Buffalo (New York, EUA), on s'havia de desenvolupar una gran Exposició Panamericana. El 6 de setembre de 1901, quan el president dels Estats Units, William McKinley es preparava per inaugurar l'esdeveniment, en mig d'una gran multitud, va disparar-li a boca de canó amb un revòlver Iver Jonson calibre 32 que havia comprat quatre dies abans per quatre dòlars i mig. Amb dues bales al pit, McKinley mor el 14 de setembre. Detingut, és va declarar un«anarquista individual», no lligat a cap organització. Va reconèixer haver assistit als mítings d'Emma Goldman, però de cap manera no el van influenciar en la realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser portat a ròssec amb el cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el jutjarà a partir del 23 de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i serà finalment electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica. Les seves darreres paraules van ser: «No em penedeixo de res. He matat el president perquè era l'enemic de la classe treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar el cos a sa família i el van destruir amb àcid sulfúric. Emma Goldman, detinguda i acusada de complicitat, va ser una de les poques persones que el va defensar, encara que no va fer costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca de proves. Els grups anarquistes de parla anglesa el van abandonar, elsúnics col·lectius llibertaris que li van fer costat van ser els llatins (italians, hispans, francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va aprofitar la conjuntura per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units dels anarquistes i afavoria l'expulsió de tots els qui trobés.

Leon Czolgosz (1873-1901)

***

Foto antropomètrica d'Abílio Augusto Belchior

Foto antropomètrica d'Abílio Augusto Belchior

- Abílio Augusto Belchior: El 29 d'octubre de 1937 mor a Tarrafal (Cap Verd; aleshores colònia portuguesa) l'anarcosindicalista Abílio Augusto Belchior. Havia nascut l'1 de gener de 1898 a Urros (Torre de Moncorvo, Bragança, Portugal). Sos pares es deien Manuel dos Santos Belchior i Maria Joaquina. Instal·lat a Porto (Porto, Nord, Portugal), treballava de marbrista i des de 1926 militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT). Arran de l'atemptat del 2 de gener de 1932 contra Francisco do Passo, adjunt de la Policia Política de Porto, va ser detingut per formar part de la CGT, però va ser alliberat el 13 de febrer. El 14 d'abril de 1932 va ser novament detingut i acusat d'haver participat, juntament amb Francisco Alberto, en l'atemptat del 2 de gener i empresonat a Porto. De manera governativa, el 22 de juny de 1932 va ser condemnat a la deportació a l'illa Terceira (Illes Açores). El 16 de juliol de 1932 va ser enviat de Porto a la penitenciaria de Lisboa esperant l'embarcament a les Illes Açores. El 26 de juliol de 1933, però, va ser enviat a Porto per a ser jutjat pel Tribuna Militar Especial, cosa que tingué lloc el 23 de juny de 1934, moment en que va ser condemnat a 14 anys de confinament amb presó i a una multa de 20.000 escuts. El 19 de març de 1935 va ser enviat a la presó de l'Aljube de Lisboa i el 23 de març d'aquell any va ser embarcat amb el vapor Carvalho Araújo cap a la Fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). El 23 d'octubre de 1936 formà part del primer grup de confinats que va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal. Abílio Augusto Belchior va morir el 29 d'octubre de 1937 a Tarrafal (Cap Verd; aleshores colònia portuguesa) d'una «febre perniciosa» sense que fos tractada mèdicament.

***

Manuel Bugallo Lois i senyora

Manuel Bugallo Lois i senyora

- Manuel Bugallo Lois: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Bugallo Lois. Havia nascut el 15 de gener de 1913 a Forcarei (Pontevedra, Galícia). Treballava de pedrapiquer i era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sergent de milícies en el 219 Batalló de l'Exèrcit republicà durant la guerra civil, fou enllaç de la II Companyia del Batalló«Galícia». Capturat pels feixistes, Manuel Bugallo Lois va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 29 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat.

***

Maximino Martínez Fernández

Maximino Martínez Fernández

- Maximino Martínez Fernández: El 29 d'octubre de 1937 és afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Maximino Martínez Fernández –el seu nom a vegades citat Máximo. Havia nascut el 6 d'agost de 1909 a Outes (La Corunya, Galícia). Sos pares es deien Jacobo Martínez i Manuela Fernández. Es guanyava la vida fent de mariner i vivia a Ceilán (Outes, La Corunya, Galícia). Membre del Sindicat d'Outes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou president del Sindicat de Pagesos i d'Oficis Diversos de Ponte Nafonso (Outes, La Corunya, Galícia) de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan la resistència fracassà, pogué fugir el 26 de juliol embarcant-se amb un bou a Muros (La Corunya, Galícia) i passà a Bilbao (Guipúscoa, Euskadi ) i Astúries (Espanya). S'integrà en l'Agrupació Confederal Galaica i lluità en el Batalló 219 «Galícia» com a tinent ajudant fins la caiguda del front asturià. Va ser jutjat a Ferrol (La Corunya, Galícia) en rebel·lia per deserció per les autoritats franquistes. Després, amb altres companys (Manuel Bugallo Lois, Julián Carballo Gómez, Enrique García Lago, Moisés Erguido Blanco, José Fernández Patiño, Jaime Machicado Llorente, Jesús Martínez Castro, Odilo Masid Masid, José Moreno Torres, Emilio Novás Naya, Víctor Paradela Ríos, Julio Roca Gantes, Manuel Ramos Escariz i Luis Rafael Villar Sánchez), fugí cap a les muntanyes. Máximo Martínez Fernández va ser capturat per les tropes feixistes i el 29 d'octubre de 1937 afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia). En 2007 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) exhumà les restes dels cossos de la fosa comuna d'A Fonsagrada.

***

Odilo Masid Masid

Odilo Masid Masid

- Odilo Masid Masid: El 29 d'octubre de 1937 és afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Odilo Masid Masid. Havia nascut en 1905 a Piñor (Barbadás, Ourense, Galícia). Llaurador i aparellador, entre 1927 i 1930 residí a l'Havana (Cuba). Retornà amb la proclamació de la II República espanyola. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou secretari de l'Associació de Pagesos de Piñor, adherida a la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, després del fracàs de la resistència a Ourense, passà a la Corunya (La Corunya, Galícia). El desembre de 1936 participà en la fugida en la motora La Libertaria i el gener de 1937 s'establí a Gijón (Astúries, Espanya). Combaté com a comissari polític de la III Companyia del«Batalló Galícia» i el febrer d'aquell any va ser ferit en l'ofensiva d'Oviedo (Astúries, Espanya). A Astúries formà part de l'Agrupació Confederal Galaica (ACG) i del Socors Roig Internacional (SRI). Amb la caiguda del Front Nord intentà retornar a Galícia formant part del grup encapçalat per José Monrero Torres (Comandante Moreno). Capturat pels feixistes, Odilo Masid Masid va ser afusellat amb altres companys el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia). Entre octubre de 2007 i març de 2008 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) exhumà les restes dels afusellats A Fonsagrada.

***

José Moreno Torres

José Moreno Torres

- José Moreno Torres: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'activista anarquista i anarcosindicalista José Moreno Torres. Havia nascut el 4 de març de 1904 al barri de Vioño de La Corunya (La Corunya, Galícia). Fill del destacat anarquista José Moreno Bello i de Dominga Torres, fou forner de professió. De jove emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on va fer feina en la fàbrica Singer i milità en el moviment anarquista de l'emigració gallega. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball de La Corunya, fou president del seu Sindicat d'Oficis Diversos el juny de 1931. Soci de «Germinal», en fou vocal aquell mateix any. També va ser militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou un dels màxims representants durant els anys republicans. Entre 1930 i 1934 col·laborà en Solidaridad Obrera de La Corunya, periòdic que dirigí en 1934. El setembre de 1931 representà els forners en l'Assemblea de La Corunya i s'alineà amb els més radicals. El 12 de febrer de 1933 fou delegat dels forners, del qual n'era president, en el Ple Regional confederal i substituí Villaverde en el càrrec de secretari de la Regional fins a finals d'any, quan passà a la clandestinitat i fou reemplaçat per Méndez. Entre 1931 i 1933 realitzà nombrosos mítings (La Corunya, Cambre, Laracha, Elviña, Ferrol, Orense, Santiago, Cee, Corcubión, Santa Cruz, Verín, Tuy, Padrón, Noya, Monforte, Chapela, Oza, Tomiñó, San Pedro de Nos, Lugo, Arteixo, Borroa, Chanela, Vigo, Puenteceso, Sada, Moaña, Eirís, Villagarcía, Betanzos, etc.). Fou detingut arran de la vaga general de La Corunya de maig de 1933. En 1934 també va ser capturat després d'un míting d'Azaña a La Corunya i com a director del periòdic regional. Aquest any també col·laborà en CNT. A finals de 1935 intervingué en mítings a La Corunya i Lugo amb Frederica Montseny, Baella i Sendón; i també a San Pedro de Nos, Cambre, Corcubión i Cecebre. El gener de 1936 va fer mítings amb Amil, Baella i Vitales a Sada. Aquest mateix any representà els cervesers a La Corunya, la Federació Local i Irijoa en el Congrés de Saragossa de la CNT. El juliol de 1936 fou elegit secretari de la CNT de La Corunya i amb aquest càrrec s'integrà en el Comitè de Defensa el 17 de juliol, parlant en l'assemblea de l'endemà a la plaça de toros, i dirigint la resistència contra el cop feixista. Quan les tropes franquistes triomfaren, restà amagat uns mesos als túnels dels ferrocarrils fins que pogué fugí a Astúries amb una motora pesquera («La Libertaria») des d'As Xubies, gràcies al suport dels militants del sindicat «El Despertar Marítimo». Des del desembre de 1937 fou tinent a Gijón i després comandant en el «Batalló Galícia» de la Divisió Asturiana de Xoc de l'Exèrcit Republicà, el qual dirigí al Front Nord (País Basc, Cantàbria i Astúries) contra les tropes feixistes italianes, nazis alemanyes i colonials marroquines. En l'ofensiva de febrer de 1937 va ser ferit en un peu. Fou membre del grup«Tierra» de la FAI i un dels fundadors de l'Agrupació Confederal Galaica. Quan caigué el front asturià, s'internà per les muntanyes gallegues i lluita fins a la seva mort. José Moreno Torres fou capturat, torturat i assassinat per un escamot de falangistes i de la Guàrdia Civil el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia); la mateixa sort tingueren 16 companys seus. Les seves restes foren llançades en una fossa comuna.

***

Manuel Ramos Escariz

Manuel Ramos Escariz

- Manuel Ramos Escariz: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Ramos Escariz. Havia nascut el 28 de març de 1912 a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien José Ramos i Carmen Escariz. Milità en el Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cariño (la Corunya, Galícia). Arran dels fets d'octubre de 1934 va ser detingut. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, resistí fins al 23 de juliol, quan pogué fugir, amb altres 37 companys del seu sindicat, amb el vapor pesquer Arkale des de Cariño cap al port bretó de Saint-Nazaire. Retornà immediatament a la Península i fou un dels fundadors a Astúries de l'Agrupació Confederal Galaica. Combaté als fronts en el «Batalló Galícia» i a començaments de 1937 va ser nomenat caporal i comissari polític de la IV Companyia d'aquest batalló. Quan el front d'Astúries caigué, arran d'una delació, va ser capturat, amb altres companys, pels feixistes al port d'O Acebo. Manuel Ramos Escariz va ser assassinat aquell mateix dia, el 29 d'octubre de 1937, a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia), juntament amb sos companys (José Moreno Torres, Emilio Novás Naya, Serafín Varela Platero i Maximino Martínez Fernández, entre d'altres), i enterrat en una fossa comuna. L'agost de 2007 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica exhumà els cossos d'11 militants que es trobaven enterrats en aquesta fossa.

Manuel Ramos Escariz (1912-1937)

***

Luis Villar Sánchez

Luis Villar Sánchez

- Luis Villar Sánchez: El 29 d'octubre de 1937és assassinat al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Villar Sánchez –el segon nom, Rafael, que figura en algunes fonts, no consta en la seva partida de naixement. Havia nascut el 7 d'octubre de 1910–algunes fonts citen erròniament altres dates– a Vigo (Pontevedra, Galícia). Sos pares es deien Luis Villar Pérez i Carlota Sánchez Rey. Dibuixant de professió, milità en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan la guerra civil, el febrer de 1937 ingressà en el «Batalló Galícia» que actuà a Astúries, del qual arribà al grau de tinent. També formà part del Comitè de l'Agrupació Confederal Galaica, encarregant-se de les visites als hospitals asturians, i fou tresorer de les Joventuts Llibertàries Galaiques al nord peninsular. Capturat pels feixistes, Luis Villar Sánchez va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 29 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat. En 1979, com que no s'havia trobat el cos, el jutjat donà com a data de defunció oficial l'1 de gener de 1937.

***

Necrològica de Pedro Reyero Carreño apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 24 d'abril de 1960

Necrològica de Pedro Reyero Carreño apareguda en el periòdic tolosà CNT del 24 d'abril de 1960

- Pedro Reyero Carreño: El 29 d'octubre de 1957 mor a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Reyero Carreño. Havia nascut cap el 1922 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Felipe Reyero i Josefa Carreño. Amb 15 anys entrà a formar part de l'Ateneu Llibertari de Barrios Bajos de Madrid i posteriorment va ser un actiu militant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regional del Centre. Durant la clandestinitat formà part del Comitè Peninsular de la FIJL del Centre. Després d'un enfrontament amb la policia, s'hagué de refugiar a Sevilla (Andalusia, Espanya). Patí empresonaments a Ocaña i a Alcalá de Henares. Es guanyava la vida com a tècnic de so als «Estudios de Cine». Sa companya fou Cristina Perea García, amb qui tingué cinc infants (Cristina, María Luisa, María, Pedro Luis i María del Carmen Pilar). Pedro Reyero Carreño va morir el 29 d'octubre de 1957 a l'Hospital Virgen de la Paloma de Madrid (Espanya) d'una perforació d'estómac i fou enterrat al cementiri de l'Almudena de la ciutat. La notícia de la seva mort es va publicar tres anys després a l'exili confederal.

***

Confeccionant el periòdic "Atalaya". D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, José Muñoz i Molinos (1958)

Confeccionant el periòdic Atalaya. D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, José Muñoz i Molinos (1958)

- José Dueso Montaner: El 29 d'octubre de 1965 mor a l'hospital de Gonesse (Illa de França, França) l'anarcosindicalista José Dueso Montaner. Havia nascut el 28 de novembre de 1917 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). En 1936 pogué fugir de la zona ocupada pels militars facciosos a zona republicana. Durant la guerra treballà per a la Revolució a Montsó i a Catalunya i lluità al front d'Aragó. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, restà durant mesos en un sanatori recuperant-se de les penalitats passades. Aprengué dibuix industrial, alhora que aconseguia una rica cultura. Cap al 1950 s'establí a París. En 1952 va ser nomenat membre del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la regió parisenca. En aquesta època va ser amic i col·laborador del guerriller llibertari Francesc Sabaté Llopart (Quico). Entre 1957 i 1958, amb Fernándo Gómez Peláez, de qui serà amic íntim, va ser l'ànima de la revista mensual parisenca Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión; el to crític d'aquesta publicació va provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de la CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició després de set números. Atalaya representava la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector«apolític»; descontent dirigit especialment vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat«Congrés de la Reunificació».

***

Necrològica de Miguel Sesé García apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 5 de desembre de 1968

Necrològica de Miguel Sesé García apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 5 de desembre de 1968

- Miguel Sesé García: El 29 d'octubre de 1968 mor a La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarcosindicalista, pacifista i esperantista Miguel Sesé García. Havia nascut cap el 1895 a Quesada (Jaén, Andalusia, Espanya). Emigrà molt jove a Catalunya, on milità en el Sindicat Ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, tant en el seu sindicat com en la Federació Local de Girona de la CNT. En 1921 col·laborà en Cultura Obrera. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat de Girona (Gironès, Catalunya) al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») celebrat a Madrid (Espanya). Entre 1931 i 1932 col·laborà des de Quesada i Girona amb Solidaridad Obrera. L'agost de 1932 presidí un míting ferroviari a Girona i aquest any presidí la Subsecció Ferroviària de Girona de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. Aquest mateix any, des de Girona, denuncià que la CNT de Quesada dominava l'Ajuntament des de feia mesos. Entre octubre de 1937 i gener de 1939 fou regidor de Girona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Residí amb sa companya i filla a La Plaine Saint-Denis i milità en la FNIF de la CNT en l'exili. L'octubre de 1968 assistí a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), amb Jacint Borrás Bousquet, Joan Manent Pesas, Josep Roig Lladó i altres, a la reunió de la fracció interna oposada a la línia dels responsables confederals d'aleshores («Reunió Marginalista»).

***

Necrològica de José Ramón García apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 de gener de 1970

Necrològica de José Ramón García apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de gener de 1970

- José Ramón García: El 29 d'octubre de 1969 mor a La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Ramón García. Havia nascut el 7 d'octubre de 1892 a Pontones (Jaén, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Antonio Ramón i Victoria García. En 1922 emigrà a França i s'instal·là a La Bastida de Roairós. Va ser a França on entrà en contacte amb les idees anarquistes. Durant la Revolució espanyola prengué part en l'organització de combois de queviures i en les col·lectes de diners per als milicians anarcosindicalistes. En 1939, després del triomf franquista, i durant tota la II Guerra Mundial, participà en el suport als refugiats espanyols internats als camps de concentració de Barcarès i Sant Cebrià. Durant l'Ocupació albergà al seu domicili nombrosos companys en dificultats. A partir de 1945 milità en la Federació Local de La Bastida de Roairós de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Amparo Franco. José Ramón García va morir 29 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 30 d'octubre– de 1969 al seu domicili de La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània).

***

D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]

D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]

- Ludovic Pradier: El 29 d'octubre de 1972 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ludovic Barthélémy Pradier. Havia nascut el 30 de setembre de 1885 a Ledenon (Llenguadoc, Occitània). Començà a militar en el moviment llibertari quan tenia 15 anys i freqüentà els il·legalistes Jules Bonnot, Alexandre Jacob i Marius Trevant, formant part de l'escamot il·legalista del Grup Anarquista d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), especialitzat a robar els trens de mercaderies a l'estació de Tarascó. Quan li arribà l'edat militar, fou detingut per insubmissió. Durant els anys vint participà activament, amb J. Gadeau, Raoul Raynaud, Mourgues, Candy i altres, en el Grup Anarquista de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou un habitual a la tribuna en les reunions públiques organitzades per la Unió Anarquista (UA), com ara per l'amnistia i la guerra del Marroc (29 de gener i 29 de juny de 1921, 16 de gener de 1926); el 4 de novembre de 1926 participà en un míting amb Jean Mathieu Jisca (René Ghislain). Representà l'UA en la manifestació unitària del 21 d'agost de 1927 i en el míting unitari de dos dies després, celebrats a Nimes per protestar contra l'execució dels militants italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant els anys trenta creà a Nimes un grup anarquista amb André Prudhommeaux i col·laborà en Les Cahiers de «Terre Libre». A partir de 1935, amb Gélestin Barrial i Prudhommeaux, fou un dels responsables del Comitè Anarcosindicalista de Nimes i participà en les campanyes de suport i d'ajuda a la Revolució espanyola i en la creació en 1937 de la Secció de Nimes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), secció que presidí. Poc abans de la II Guerra Mundial, el domicili que compartia amb sa companya, Yvonne Raymond, fou objecte de vigilància policíaca i va ser inscrit a la llista dels «anarquistes francesos perillosos per a la seguretat nacional». Quan esclatà la guerra no fou mobilitzat, però va ser detingut per la policia del govern d'Édouard Daladier i tancat al camp de concentració de Sent Paul (Llemosí, Occitània), on tindrà com a company de detenció Nguyễn Sinh Cung (Ho Chi Minh). Durant l'Ocupació, participà en la Resistència al Midi amb els grups guerrillers d'espanyols. Durant la postguerra, fou president de SIA de Nimes i prengué part, amb Yves Chapus, en la creació de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 25 de novembre de 1956, amb Raymond Beaulaton, Louis Gallet, Fernand Robert i Guy Badot, entre d'altres, fundà a Brussel·les (Bèlgica) l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie. També fou membre de Libre Pensée. El novembre de 1970 participà en la Conferència Anarquista Internacional que se celebrà a Torí (Piemont, Itàlia). En els seus darrers anys fou membre actiu de la CNT-F i president degà de SIA. Ludovic Pradier va morir el 29 d'octubre de 1972 a l'hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 2 de novembre.

Ludovic Pradier (1885-1972)

---

Continua...

---

Escriu-nos

[30/10] «Boletín de la Escuela Moderna» - «L'Entente Anarchiste» - Míting de Mataró - Delabie - Agostinelli - Pontet - Vernaux - Senna Hoy - Salinas - Masachs - Coletti - Javierre - Guyard - Navel - Redó - Sant - Chessa - Blasco - Quintana - López Gracia - Granotti - Duflou - Marcobal - Franquet - Sabaté - Guillén Salaya - Sierra - Segarra - Clavel - Llatges - Angeli

0
0
[30/10] «Boletín de la Escuela Moderna» - «L'Entente Anarchiste» - Míting de Mataró - Delabie - Agostinelli - Pontet - Vernaux - Senna Hoy - Salinas - Masachs - Coletti - Javierre - Guyard - Navel - Redó - Sant - Chessa - Blasco - Quintana - López Gracia - Granotti - Duflou - Marcobal - Franquet - Sabaté - Guillén Salaya - Sierra - Segarra - Clavel - Llatges - Angeli

Anarcoefemèrides del 30 d'octubre

Esdeveniments

Portada de l'últim número del "Boletín de la Escuela Moderna"

Portada de l'últim número del Boletín de la Escuela Moderna

- Surt el Boletín de la Escuela Moderna: El 30 d'octubre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la publicació mensual anarquistaBoletín de la Escuela Moderna. Enseñanza científica y racional. Va ser el portaveu de l'Escola Moderna del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Fou dirigida per Anselmo Lorenzo Asperilla i després per Joan Colominas Maseras. Aquesta revista, que tingué una àmplia difusió entre les escoles racionalistes i els cercles lliurepensadors i llibertaris de la Península i de l'estranger, es publicà fins a l'1 de juliol de 1909 amb només una única interrupció d'un any (entre juny de 1906 i juliol de 1907), suspensió relacionada amb el primer processament de Ferrer i Guàrdia. En total, en les dues èpoques, aquest butlletí publicà 62 números i només deixà de publicar-se amb l'esclat de la «Setmana Tràgica» i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Llevat de ressenyes de les conferències dominicals realitzades a l'Escola Moderna o de les activitats i visites escolars, a les quals s'afegiren breus notícies postil·lades, aquest butlletí no tingué caràcter informatiu. Gran part del seu contingut recollia articles d'opinió sobre temes educatius i didàctics, encarregats per la redacció o recollits de publicacions estrangeres. Els seus autors realitzaren una mena de crítica de la pedagogia d'aleshores i una anàlisi de les experiències contemporànies –escoles de Decroly a Brussel·les, orfenat «La Ruche» de Sébastien Faure, la casa d'orfes de Cempuis dirigida per Paul Robin, etc.–, convertint aquesta publicació en una síntesi de les idees pedagògiques més radicals del moment. Aquest butlletí testimonia perfectament com l'Escola Moderna presentava el coneixement racional enfrontat a la superstició religiosa. Hi trobem articles de Charles Albert, Dunstano Cancellieri, Joan Colominas Maseras, Rogelio Columbié, Odón de Buen, Maurice Dubois, J.-F. Elslander, Ella Ergen, Henri Roorda van Eysinga, Leopoldina Bonnard, Sébastien Faure, Frances Ferrer i Guàrdia, Jean Grave, Clémence Jacquinet, Ellen Key, Hubert Lagardelle, Odette Laguerre, Charles Letourneau, Anselmo Lorenzo, Martínez Vargas, Yves Michel, Alejandra Myrial, Simeone Poltawsky, Élisée Reclus, Paul Robin, E. Vaillant, Georges Yvetot, etc. A més d'aquests butlletí, les«Publicaciones de la Escuela Moderna» editaren nombrosos manuals pedagògics i fulletons diversos de propaganda anarquista, antimilitarista i anticlerical.

***

Premsa anarquista internacional

Premsa anarquista internacional

- Surt L'Entente Anarchiste: El 30 d'octubre de 1952 surt a Le Mans (País del Loira, França) el primer número de L'Entente Anarchiste. Bulletin de relations, d'informations, de coordination et d'étude organisationnelle du mouvement anarchiste. Aquesta publicació de periodicitat irregular sorgí arran de l'Assemblea Anarquista de Le Mans de l'11 d'octubre d'aquell any que decidí l'edició d'un butlletí. Fou creat amb la finalitat de posar en contacte federacions, grups i individus que es qualificaven anarquistes i que fugien de tot exclusivisme i com a reacció contra el «sectarisme» que, segons ells, manifestaven els responsables de la Federació Anarquista (FA) d'aleshores (Georges Fontenis, Maurice Joyeux, etc.). En foren responsables Raymond Beaulaton (secretari), Jean Perrin (admistrador) i André Prudhommeaux (relacions internacionals). Hi trobem articles d'Émile Armand, André Arru, Raymond Baulaton, Armando Borghi, Robert François, René Guillot, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Alfred Lepape, Louis Louvet, Paul Mauguet, J. Parin, Jean Perrin, André Prudhommeaux, Fernand Robert i Georges Vincey, entre d'altres. Del primer número es tiraren 200 exemplars i de l'últim, el cinquè, del 8 de febrer de 1953, 450.

***

Míting de Mataró (30 d'octubre de 1976)

Míting de Mataró (30 d'octubre de 1976)

- Míting de Mataró: El 30 d'octubre de 1976 té lloc al Pavelló d'Esports de Mataró (Maresme, Catalunya) el primer míting autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després de la dictadura del general Franco. Convocat per la Federació Local de Mataró i amb el suport del Comitè Provisional de la CNT de Catalunya i de totes les federacions locals i sindicats de la mateixa. Hi van venir exiliats de Mèxic, de Suïssa i de França, la filla de Joan Peiró presidia l'acte, així com un representant del Secretariat Internacional de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Les intervencions van ser molt diferents i es va parlar des de les col·lectivitats durant la Revolució espanyola fins a la realitat cenetista de la Transició, passant per la Aliança Sindical a Catalunya. Hi van assistir unes 4.000 persones, de totes les edats. Va haver adhesions de grups i partits tan diversos com CDC, PSC, UGT, FAI, AIT o FRAP.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Georges Delabie (2 de juliiol de 1894)

Foto policíaca de Georges Delabie (2 de juliiol de 1894)

- Georges Delabie: El 30 d'octubre de 1850 neix a Gamaches (Picardia, França) l'anarquista Georges Arthur Joseph Delabie. Sos pares es deien Thomas François Delabie, ajustador mecànic, i Marie Anne Scholastique Joséphine Gruet. Es guanyava la vida, ben igual que son pare, fent de mecànic a París (França). L'1 de juliol de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 154 anarquistes, al seu domicili, al número 5 bis de Cité de l'Avenir de París i aquest va ser escorcollat sense cap resultat. Després de passar el dia al post de policia, va ser portat a comissaria i va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, passant a disposició judicial sota l'acusació de pertinença a «associació criminal». El 4 i el 7 de juny de 1894 el jutge d'instrucció reclamà informes policíacs sobre 22 anarquistes a la Prefectura de Policia i els seus van ser enviats el 10 de juliol. Georges Delabie va morir el 16 d'agost de 1918 al seu domicili, al número 62 del carrer Vercingétorix del XIV Districte de París (França).

***

Foto policíaca de Cesare Agostinelli (ca. 1894)

Foto policíaca de Cesare Agostinelli (ca. 1894)

- Cesare Agostinelli: El 30 d'octubre de 1854 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Agostinelli, conegut com Cesarì el Capelareto i Tigna. Son pare es deia Pacifico Agostinelli. D'extracció popular, treballà en diferents oficis (jornaler, licorista, barreter, etc.) i, d'antuvi republicà, milità en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), patint les primeres condemnes durant la dècada dels setanta. Cap al 1880 s'adherí al Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), de caire internacionalista, i en 1881 va ser sancionat per contraban de tabac. A resultes de les protestes contra la condemna a l'anarquista Amilcare Cipriani, en 1882 va ser processat i condemnat l'any següent a residència forçosa a l'illa de Ponça. Un cop lliure, el desembre de 1884 emigrà, amb Errico Malatesta i altres companys (Agenore Natta, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Galileo Palla, Fortunato Serantoni, Etore Mattei, etc.), a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el maig de l'any següent. Durant l'agost de 1885 aquest grup edità a Buenos Aires el periòdic llibertari La Questione Sociale. La tardor de 1885 retornà a Itàlia, però va ser detingut i novament processat per haver violat la condemna de desterrament. A partir de 1889 col·laborà en diversos periòdics, com ara Il Paria, La Campana o Il Libero Patto, del qual s'encarregà de la gestió financera. Amb Adelmo Smorti, animà l'associació«Studi Sociali» i en 1890 publicà el manifest abstencionista Non votate!,com a suplement al setmanari de Macerata La Campana, del qual era l'administrador. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago i el juliol va ser condemnat a dos mesos de presó per haver participat en la manifestació del Primer de Maig. Propagandista infatigable, la seva botiga de capells esdevé un centre de reunió i de distribució de premsa anarquista. En 1895 va ser arrestat domiciliàriament a Porto Ercole i a Tremiti. Va ser elegit regidor municipal d'Ancona com a«candidat-protesta», però mai no va exercir. En 1896 retornà a Ancona i, encara que subjecte a vigilància especial, organitzà el retorn a Itàlia de Malatesta, a més de col·laborar en el naixement de L'Agitazione. En 1897 signà un manifest abstencionista i continuà amb la seva intensa tasca propagandística. De bell nou detingut, arran de l'atemptat de Pietro Umberto Acciarito el 22 d'abril de 1897 contra el rei Humbert I d'Itàlia, va ser deportat a Ponça per haver-se negat a signar un compromís de bona conducta. En 1898 retornà a Ancona i col·laborà en els periòdics La Vita Operaia i Lo Sprone; en aquestúltim, publicà un article polèmic amb Giovanni Gavilli sobre l'individualisme. Més tard s'instal·là a Fiume (Imperi austrohongarès; actualment és la ciutat croata de Rijeka), on treballà de barreter. Expulsat de l'Imperi austrohongarès, se li va assignar la residència a l'illa de Pantel·leria, on trobà destacats anarquistes, com ara Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Adelmo Smorti, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc. En 1900 retornà a Ancona i dos anys després va ser elegit membre de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local, càrrec del qual dimití pocs mesos després per motius laborals. En 1913 participà en el Congrés Anarquista de les Marques i d'Úmbria, i hostatjà Malatesta, que havia retornat del seu exili londinenc. El juny de 1914 participà en la «Setmana Roja» i entre 1914 i 1915 jugà un paper important en la redacció del periòdic Volontà, sobretot en la campanya contra la Gran Guerra. En 1916 publicà dos opuscles antimilitaristes, que van ser segrestats immediatament, i en 1919 fou el gerent de l'únic número que es publicà de Guerra e Pace, presentació de la nova època deVolontà. En 1920 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué amb el seu gran amic Malatesta. Aquest mateix any assumí l'administració del periòdic Umanità Nova i en 1921 va ser processat per l'atemptat al teatre milanès Diana del 23 de març d'aquell any. Un cop absolt en el judici, retornà a Ancona, on, de mica en mica, a causa de l'edat, s'allunyà de la militància, encara que sempre fou mantingut sota vigilància per les autoritats feixistes. Cesare Agostinelli va morir el 23 d'abril de 1933 a Ancona (Marques, Itàlia).

Cesare Agostinelli (1854-1933)

***

Foto policíaca de Paul Pontet (ca. 1894)

Foto policíaca de Paul Pontet (ca. 1894)

- Auguste Paul Pontet: El 30 d'octubre de 1868 –algunes fonts policíaques citen erròniament l'1 de juny de 1868– neix a Saint Ambruèis (Llenguadoc, Occitània) l'empleat de comerç anarquista Auguste Paul Pontet, conegut com Pontel o Poutet. Sos pares es deien Auguste Joseph Pontent, propietari, i Clémence Magdeleine Genoyer. Per les seves activitats anarquistes es refugià a Londres (Anglaterra) i en 1894 figurava en un registre d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de François Vernaux apareguda en el periòdic parisenc "L'Homme Libre" del 28 de juny de 1913

Notícia de la detenció de François Vernaux apareguda en el periòdic parisenc L'Homme Libre del 28 de juny de 1913

- François Vernaux: El 30 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 31 d'octubre– de 1881 neix a Lo Puget Tenier (Provença, Occitània) l'anarquista François Joseph Marius Vernaux. Sos pares, conreadors, es deien François Vernaux i Marie Maurin. Treballava d'obrer a l'Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de guerra– de Toló (Provença, Occitània), participant en l'important grup anarquista que hi havia organitzat i en el Sindicat de Treballadors del Port. El 7 de maig de 1910 va ser detingut, juntament amb Marius Meuci i Antoine Bertrand, quan aferrava cartells anarquistes als murs del bulevard d'Estrasburg de Toló. En aquestaèpoca la policia el relacionava amb el sindicalista revolucionari Gustave Hervé i l'anarquista Grouet, un dels organitzadors de les vagues al port de Toló i que va ser expulsat de l'Arsenal. El 27 de juny de 1913 va ser detingut a Marsella (Provença, Occitània), juntament amb altres companys (Josep Dubois, obrer a l'Arsenal; Joseph Dessalvo, tapisser; i Artigues Barthélemy, pintor), com a autor del robatori de 25.000 francs en or i en títols comés el 16 de maig anterior a l'oficina de l'agent de canvi de Toló Guichard; Vernoux en el moment de la detenció, en la qual intentà aixecar el públic contra la policia, portava 15.000 francs en títols i Dubois documentació falsa, i en l'escorcoll dels seus domicilis es van trobar propaganda anarquista i «papers compromesos» (una cartilla militar en blanc) que els incriminaven com a«espies». En 1935 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes del departament del Var (Provença, Occitània). François Vernaux va morir el 9 de maig de 1959 a Toló (Provença, Occitània).

***

Johannes Holzmann ("Senna Hoy")

Johannes Holzmann (Senna Hoy)

- Senna Hoy: El 30 d'octubre de 1882 neix a Tuchola (Pomerània, Imperi Alemany, actualment Polònia), en una família jueva benestant, l'escriptor i editor anarquista Johannes Holzmann, més conegut com Senna Hoy. De jove freqüentà el cercle teosòfic de Berlín de Jelena Blavatskij i el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany). Professor de religió a l'Institut Jueu de Berlín, a partir de 1902 trencà amb tots aquests moviments i es declarà anarquista. Amb el pseudònim Senna Hoy, creat per Else Lasker-Schüler a partir del seu nom escrit al revés –també va fer servir el pseudònim llatí Catulus–, fundà en 1904 el setmanari anarquista Der Kampf (La Lluita), que amb el suport del financer amic seu Otto Buek arribarà a tirar 10.000 exemplars. En aquesta revista tractava qüestions polítiques i temes d'actualitat i lluità per l'alliberament sexual i homosexual –en febrer de 1903 havia publicat amb Adolf Brand el fulletó Das dritte geschlecht (El tercer sexe)–; hi van col·laborar escriptors destacats, com ara Else Lasker-Schüler, Erich Mühsam, Gustav Landauer, Franz Pfemfert, Herwarth Walden, Peter Hille o Paul Scheerbart. En aquests anys advocà per l'autoorganització dels treballadors i blasmà contra els sindicats controlats per la socialdemocràcia. Fou cofundador de la Bund für Menschenrecht (Lliga pels Drets Humans), la qual presidí fins al 1905. En aquest any, a causa del seu èxit a la zona de la indústria tèxtil de Crimmitschau i a la conca minera del Ruhr, Der Kampf fou prohibida i fugint de la repressió marxà a Zuric (Suïssa), on editarà el periòdic Der Weckruf (L'Aurora). Després de passar un temps a París, atret per l'efervescència revolucionària que aleshores s'escampava per l'Imperi rus, el juny de 1907 participà en una conferència clandestina de grups anarcocomunistes polonesos i lituans de la qual sorgí la Federació de Grups Anarcocomunistes. En una batuda de la policia tsarista, fou detingut a Moscou amb altres 23 militants anarquistes. Després de ser torturat, fou condemnat per un delicte d'«expropiacions» a 15 anys de treballs forçats. En 1911 fou traslladat a la ciutadella de Varsòvia i internat a la divisió reservada als malalts mentals. En 1913, la poetessa Else Lasker-Schüler, que n'estava enamorada, marxà a Moscou on demanà sense èxit la seva llibertat. Tuberculós, Senna Hoy va morir de febre tifoide el 28 d'abril de 1914 a la secció de malalts de la presó de Varsòvia (Imperi rus, actual Polònia)–altres fonts citen Meschtscherskoje, a prop de Moscou (Rússia)– i fou enterrat el 14 de maig al cementiri jueu de Berlín-Weissensee.

Senna Hoy (1882-1914)

***

Marcelo Salinas y López

Marcelo Salinas y López

- Marcelo Salinas y López: El 30 d'octubre de 1889 neix a Batabanó (l'Havana, Cuba), en una llar molt humil, l'escriptor, periodista i militant anarquista Marcelo Salinas y López, també conegut com Jorge Gallart,Pedro Martín i Palomero. Quan tenia cinc anys s'instal·là amb sa família a Santiago de las Vegas (Boyeros, Ciutat de l'Havana, Cuba), on passà la seva infantesa; gairebé no anà a l'escola. Treballà de peó agrícola i d'obrer manual (paleta, plomer, etc.) i a començaments de segle ja militava en el moviment anarquista. En 1910 emigrà a Tampa (Florida, EUA) on va fer de cigarrer i de lector en una fàbrica de tabacs. També va estar un temps a Cayo Hueso (Florida, EUA). En aquesta època participà en la fundació de sindicats de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). Compartí habitació i lloguer amb Manuel Pardiñas Serrano, que després assassinaria el president del Consell de Ministres espanyol José Canalejas. En 1913 fou deportat a Cuba ja que les autoritats nord-americanes el consideraven procliu a portar a terme atemptats contra caps polítics. Ja iniciada la Gran Guerra, s'instal·là clandestinament, sota el nom de Georgie Gallart, a Nova York (Nova York, EUA), on freqüentà el Centre Ferrer de Harlem, amb Louis Levine, Rose Rogin i Gussie Miller, i intervingué en les protestes de Tarrytown contra els Rockefeller, amb Maurice Rudome, Jack Isaacson, Charles Plunkett i altres. Acusat de participar en la preparació d'un atemptat contra el president nord-americà Woodrow Wilson i de mantenir una posició antimilitarista, fou expulsat sumàriament del país–conegué Mollie Steimer a Ellis Island quan esperava l'expulsió. Cap al 1915 marxà a Barcelona (Catalunya), on fou conegut per les seves campanyes de conferències, mítings i reunions, establint contacte amb Salvador Seguí, Josep Canela i l'argentí Antonio Noriega. Per les seves activitats d'agitació, conegué en diverses ocasions la presó Model barcelonina. Arran d'una gira propagandística per Andalusia, fou detingut amb documentació falsa–a nom de Pedro Martín– a La Línea de la Concepción i, després de passar dos mesos tancat a la presó de Cadis, expulsat de la Península amb dos companys l'1 d'agost de 1919 a bord del transatlàntic «Montevideo» cap al seu país. De bell nou a Cuba, participà activament en les vagues generals que es realitzaren en 1919. Arran de l'explosió de diverses bombes, fou detingut, jutjat i condemnat a mort juntament amb altres destacats militants anarquistes (Antonio Penichet, Alfredo López, Alejandro Barreiro i Pablo Guerra). A començaments de 1921 fou alliberat amb Antonio Pechinet. En 1928 obtingué el primer premi del concurs d'obres teatrals cubanes per la seva obra Charito o Alma guajira, que fou estrena i després portada al cinema. En 1929 s'instal·là a Santiago de las Vegas, on treballà com a bibliotecari de l'Escola Tècnica Industrial «José B. Alemán» (1925-1935 i 1945-1956) i es dedicà a l'escriptura de novel·les, de peces teatrals, de sarsueles (Cimarrón, La rosa de la vega, etc.), de poesia, etc. En 1939, per la seva obra Ráfagas, obtingué el Premi Nacional de Literatura atorgat pel Ministeri d'Educació de Cuba. En 1941 el seu conte Sabotaje obtingué el premi de l'Aliança Cubana per un Món Lliure. A finals dels anys quaranta milità en l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En 1948 assistí al II Congrés Nacional Llibertari, convocat per l'ALC, i fou nomenat secretari de Cultura d'aquesta organització. En 1950 formà part del grup editor de la revista Estudios. Mensuario de Cultura, a l'Havana. Durant molt anys dirigí El Libertario; i també els periòdics Nueva Auroa i Tiempos Nuevos de la capital cubana. Fou un gran amic d'Adrián del Valle. En 1956 publicà, amb Casto Moscú, el fulletó Proyecciones libertarias, on denunciava la política nefasta del dictador Fulgencio Batista alhora que prevenia de l'actitud del dirigent revolucionari comunista Fidel Castro. Entre 1956 i 1959 fou empleat en la Secretaria de la Confederació de Treballadors de Cuba (CTC). Fou membre de l'Associació d'Escriptors i Artistes Americans i del Pen Club de Cuba. Amb la presa del poder pel castrisme es mantingué lleial a les idees llibertàries i sempre rebutjà les prebendes polítiques i literàries que el govern comunista l'oferí. En 1961 es negà a signar el document redactat per Manuel Gaona Sousa a Marianao el 24 de novembre d'aquell any titulat Una aclaración y una declaración de los libertarios cubanos, pel qual difamava els llibertaris que no s'acostaven al règim castrista. En 1967, a causa de la persecució dels llibertaris cubans pel comunisme de Castro, s'exilià a Florida (EUA), participant activament en les activitats del Moviment Llibertari Cubà de l'Exili (MLCE) i col·laborant en Guángara Libertaria. Trobem col·laboracions seves en América,Archipiélago,Aurora, Bohemia, Carteles,Cuadernos de la Universidad del Aire, El Cuarto Poder, Cúspide,Diario de la Marina,Fragua, Inventario, Libertad,Literatura, Mañana,Lunes de Revolución, El Mundo,Orientación Social, El País, Pueblo, Reconstruir,Reivindicación, Revista Popular, Revista Tabaco, Selecta,Solidaridad Obrera, Suplemento de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra,Tierra y Libertad, Umbral, Zig-Zag, etc. Entre les seves obres destaquen Alma guajira (1928), ¡La tierra!... ¡La tierra! (1928),Un aprendiz de revolucionario (1937), Ráfaga (1939), El mulato (1940), Las almas buenas o La santa caridad (1948) i Proyecciones libertarias (1956, amb Casto Moscú), Diálogos libertarios de actualidad (1959), entre d'altres. Marcelo Salinas y López va morir el 5 d'abril de 1976 a Miami (Florida, EUA).

Marcelo Salinas y López (1889-1976)

***

Domènec Masachs Torrente

Domènec Masachs Torrente

- Domènec Masachs Torrente: El 30 d'octubre de 1891 neix a la Barceloneta (Barcelona, Catalunya) el militant anarcosindicalista Domènec Masachs Torrente. L'abril de 1897 va morir son pare, que treballava de fuster a«La Maquinista Terrestre i Marítima»i era un home d'idees avançades. Amb 10 anys va començar a fe feina d'aprenent a la casa Henrichs i Cia, d'arts gràfiques, per ajudar sa mare, que feia de planxadora, i sa germana, que tenia un any més que ell. En 1902 va secundar amb un company la vaga general de Barcelona i per això ambdós van ser acomiadats. Entre 1902 i 1906 va treballar a diverses impremtes i entre 1907 i 1911 a la fàbrica de sedes Can Batlló. En 1911 va entrar com a greixador mecànic al dipòsit de tramvies del Torrent de les Flors, a la barriada de Gràcia, on vivia. En 1912 va morir sa mare, però va continuar vivint uns anys amb sa germana, catòlica fanàtica. En 1919, amb motiu de la vaga de La Canadenca, va ser acomiadat de la Companyia de Tramvies, per sindicalista i «pertorbador». A començaments de 1920, per«resistència» a la Guàrdia Civil, va ser detingut, processat, jutjat i condemnat a sis anys de presó; condemna que va penar al Dueso i al Puerto de Santa María. Pel maig de 1926, en tornar de presidi, va instal·lar-se a Sallent, on va fer feina a la fàbrica de teixits de Vidal Germans. Un parell de mesos després, va deixar la eina i va marxar a Barcelona, amb la intenció ferma i decidida d'assassinar el dictador Primo de Rivera. Va comprar un punyal nou i el 31 de juliol de 1926 va anar a Capitania General on el dèspota havia d'assistir a una recepció. Quan es va acostar el cotxe oficial al costat de la porta principal de Capitania–el mateix edifici des del qual Primo de Rivera s'havia proclamat dictador el 13 de setembre de 1923–, Masachs estava preparat, però l'oportunitat no va ser la idònia. Aleshores va decidir esperar-lo a la plaça Palau, indret pel qual havia de passar de camí cap a l'estació de França on agafaria l'exprés que el portaria a Madrid. Quan va acostar-s'hi la comitiva, va afuar-se cap al cotxe oficial, va apartat violentament un policia de l'escorta presidencial i quan pujava a l'automòbil amb el punyal a la mà, va relliscar amb el marxapeu del vehicle i un policia li va clavar un fort cop de bastó al cap que el va deixar sense sentit. Un dels cotxes de l'escorta policíaca li va passar pe damunt trencant-li la cama dreta. Traslladat a l'Hospital Clínic, va ser interrogat per un jutge militar que li va notificar que seria jutjat per la jurisdicció civil, malgrat les objeccions de Masachs que volia ser jutjat per la jurisdicció militar. Setmanes després, sense que estigués guarit del tot, va ser traslladat a la presó d'Entença, on va ser rebut fredament pels militants anarcosindicalistes, no partidaris d'«aventures» individualistes. L'11 de novembre de 1926 va començar el judici a la Sala Primera de l'Audiència de Barcelona; el dictador havia donar ordres concretes a la premsa diària perquè no se'n fes cap referència. Com que es va ratificar en el seu desig d'assassinar el dictador, va ser condemnat a 10 anys de presidi major. El 19 de gener de 1927 va ser portat al presidi de Cartagena, d'on va sortir el 17 d'abril de 1931, arran de l'amnistia general decretada pel govern provisional de la Segona República, que acabava de proclamar-se. De bell nou a Barcelona, va començar a treballar a la fàbrica de teixits«La España Industrial», a la barriada de Sants, en qualitat de paraire. Les seves hores lliures les va dedicar a impartir lliçons d'esperanto en una associació esperantista de la plaça del Sol, de la barriada de Gràcia, on vivia. En 1933 va fer una vaga de fam durant tres dies en solidaritat amb la que feia en aquells moments Gandhi al seu país, com a protesta contra l'imperialisme anglès. En 1936, un cop vençuda la rebel·lió feixista, va tornar al seu lloc de feina i va ser elegit per l'assemblea de treballadors de «La España Industrial» membre del Consell de la Col·lectivitat. Un cop ocupada la capital catalana per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, va ser detingut el 15 de febrer de 1939, i després de quatre mesos tancat, va ser alliberat; per tornar a ser detingut el 15 de juliol d'aquell any. Processat i jutjat militarment, va ser condemnat a presó; va sortir-ne el desembre de 1942. Un cop lliure, va tornar a treballar a«La España Industrial» fins que es va jubilar, el 30 de març de 1957. Domènec Masachs Torrente va morir el 23 de gener de 1965 a la Clínica l'Aliança de Barcelona (Catalunya); va viure 75 anys, va treballar-ne 41 i en va passar 18 a presidi.

***

Gino Coletti

Gino Coletti

- Gino Coletti: El 30 d'octubre de 1893 neix a Adria (Vèneto, Itàlia) l'anarquista, i després filofeixista, Gino Coletti. Sos pares es deien Dante Coletti i Giovanna Naccari. Músic itinerant, cap a principis de 1910 es traslladà amb sa família a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En aquesta època la Prefectura de Policia de Rovigo (Vèneto, Itàlia) informà a la de Bolonya que en 1909 havia participat, en nom del «Partit Anarquista», en la protesta celebrada a Adria contra l'anunciada visita del tsar Nicolàs II. A Bolonya es guanyà la vida tocant el violí, alhora que enfortia els vincles amb el moviment llibertari i desenvolupant una petita activitat de propaganda anarquista. La feina l'obligà a realitzar continus viatges i durant una estada temporal a Finale Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) conegué l'anarcoindividualista Oberdan Gigli, que dirigia la Cambra del Treball. En 1911 intentà senseèxit marxar com a voluntari a Albània i l'any següent a Grècia seguint Amilcare Cipriani en ocasió de l'aixecament antiturc. El 18 d'agost de 1912 publicà el seu article antimilitarista «Pro e contro la guerra» en el periòdic L'Agitatore, on defensava les seves idees garibaldines i anarquistes. El novembre de 1912 deixà Itàlia i s'instal·là a Bucarest (Romania), on trobà feina fixa en una orquestra d'una cerveseria. Durant la tardor de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, s'enrolà com a voluntari en la VIII Companyia de la Legió Garibaldina («Garibalidini delle Argonne») i partí cap al front de l'Argonne (Lorena, França). En aquestaèpoca envià col·laboracions i correspondència al periòdic anarquista L'Internazionale. Posteriorment, en el fullet titulat Peppino Garibaldi e la Legione Garibaldina (1915), declarà la seva ruptura amb l'anarquisme tot reivindicant l'ètica garibaldina. El 28 de març de 1915, quan la Legió Garibaldina va ser dissolta, es trobava a Bolonya i dos mesos més tard va ser cridat a files i enrolat en el 80 Regiment d'Infanteria estacionat a Verona (Vèneto, Itàlia). Combaté amb els «Arditi» i aconseguí el grau de sergent major. Traslladat a Milà (Llombardia, Itàlia), s'adherí a l'Associació Nacional dels Arditi d'Itàlia (ANAI), de la qual va ser nomenat secretari general polític de la Secció de Milà, organització caracteritzada pel seu estret vincle amb el moviment feixista. La seva vinculació amb el feixisme va ser sempre ambigua, col·laborant amb ell però desconfiant d'ell. El 27 d'octubre de 1922 va ser detingut i processat per haver-se trobar armes i municions no declarades a la seu de l'ANAI, però finalment el 27 de novembre de 1923 va ser amnistiat. El gener de 1923 dimití del seu càrrec de secretari general polític de l'ANAI de Milà. El 13 de setembre de 1924 el seu domicili va ser escorcollat i es va trobar un punyal no declarat. Les pretensions hegemòniques del feixisme el fan acostar-se a la Federació Nacional de Legionaris del Fiume, dirigida per Gabriele D'Annunzio, i al programa sindicalista d'Alceste de Ambris. Aquest nou canvi d'estratègia el va fer topar amb el feixisme i milità en l'ANAI, però quan aquesta es dissolgué s'apartà de l'escena política. El novembre de 1929 deixà Milà i s'establí a Sanremo, on trobà feina de segon violí al Casino Municipal. Visqué la resta de la seva vida completament apartat de la política, però la policia feixista el continuà vigilant. El 6 de març de 1931 publicà en el Giornale di Genova l'article«Tre Eroi Sanremesi delle Argonne», sobre Fausto Zonaro, Luigi Corte i Emilio Lanteri. En 1933 va ser esborrat de la llista de subversius. Gino Coletti va morir el 3 de setembre de 1976 a l'Hospital de Sanremo (Ligúria, Itàlia).

Gino Coletti (1893-1976)

***

Necrològica de Mariano Javierre Citoler apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 3 de setembre de 1985

Necrològica de Mariano Javierre Citoler apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 3 de setembre de 1985

- Mariano Javierre Citoler: El 30 d'octubre de 1899 neix a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Javierre Citoler. Sos pares es deien Manuel Javierre Herbera i Joaquina Citoler Herbera. Llaurador de professió, durant els anys vint va ser un dels militants més destacats del Sindicat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. També milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 7 de novembre de 1925 es casà a Biaced amb Pilar Buil Montanuy, amb qui tingué dos infants (José i Joaquín). En 1931 es mostrà força actiu i quan la Revolució de 1936 fou delegat d'Abastaments del Comitè Revolucionari de Binacet. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Col·lectivista convençut, fou dels primers a defensar la colònia agrícola d'Aymare (Òlt, Occitània) organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) per acollir en una propietat de 120 hectàrees els companys ancians, malalts o mutilats de guerra. En 1939, amb el triomf feixista passà a França. El 30 de juliol de 1940 va ser condemnat en rebel·lia per les autoritats franquistes a una multa de 2.000 pessetes i a la inhabilitació absoluta durant 10 anys. Durant l'exili milità activament en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou Pilar Buil Montanuy. Mariano Javierre Citoler va morir el 14 de maig –algunes fonts citen erròniament el 15 de maig– de 1985 al seu domicili de Sent Alban (Llenguadoc, Occitània). Algunes fonts citen que va ser detingut el 29 d'agost de 1942, jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat el 7 d'abril de 1943 a la presó d'Osca (Aragó, Espanya), però això és impossible llevat que haugués una suplantació d'identitat en algun dels dos casos.

***

Félix Guyard (1947)

Félix Guyard (1947)

- Félix Guyard: El 30 d'octubre de 1901 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Félix Joseph Guyard, conegut com Félo i Lapin. Sos pares es deien Léon Guyard i Georgette Baron. El novembre de 1919 es casà amb Georgette Barois, amb qui tingué dos infants. L'estiu de 1921 la seva incorporació a l'exèrcit va ser suspesa per«insuficiència muscular», però finalment en maig de 1925 va ser incorporat al 24 Regiment d'Infanteria i destinat a l'Estat Major de l'Escola Especial Militar de Saont-Cyr (Guer, Bretanya). En 1930 s'afilià al grup del 17 i 18 Districte de París de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Després formà part del grup d'amics anarquistes (Lucien Feuillade, Charles Ridel, Charles Carpentier, Robert Léger, etc.) que s'autodenominaven «Les moules à gaufre» (Els Motlles de Gofres). Entre el 14 i el 15 de juliol de 1933 fou delegat per París en el congrés de l'UACR celebrat a Orleans (Centre, França) i sembla haver estat membre de la Comissió Administrativa de l'UACR en aquesta època. El 14 de gener de 1934 va ser delegat per Pantin-Aubervilliers (Illa de França, França) en el «Congrés d'Unitat» de l'UACR celebrat a París, que reunificà, enfront del feixisme, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i l'UACR, sota el nom d'Unió Anarquista (UA). Malgrat tot, fou de la minoria que refusà aquesta transformació que, segons ell, portava a l'abandó del programa revolucionari i comunista. Amb altres companys (Charles Patat, Louis Le Bot, Charles Ridel, Charles Carpentier i Robert Léger), fundà la Federació Comunista Llibertària (FCL), que criticà la concepció antifeixista del «frontisme» de l'UA, que segons aquesta conduïa a la renúncia de les posicions de classe. La FCL, que tingué una existència efímera, romangué dins de l'UA. L'11 d'octubre de 1934 fou delegat a l'assemblea general de la Federació de París de l'UA. La FCL havia de reintegrar-se en l'UA en el proper congrés del 12 i 13 d'abril de 1936. El 28 de juliol de 1934, durant el funeral de Nestor Makhno, va ser detingut per vendre La Patrie Humaine i alliberat després de controlar la seva identitat. El 26 de desembre d'aquell any va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que feia costat els revolucionaris amenaçats amb l'extradició. L'abril de 1935 va ser contractar com a torner mecànic als establiments«Sautter-Harlé» de París, industria que fabricava part del material militar destinat al Ministeri de la Marina. Sa companya Georgette Baron treballava aleshores a la fàbrica de mistos d'Aubervilliers. La parella vivia aleshores al número 28 del carrer du Vivier d'Aubervilliers. El setembre de 1935 va ser inscrit per la policia en la llista dels anarquistes el domicili dels quals calia vigilar. Fou candidat«abstencionista» per l'UA per a la III Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França, França) a les eleccions legislatives d'abril de 1936 i un dels animadors més importants, amb el socialista Luis Mersch, del gran moviment vaguístic de maig i juny de 1936. L'agost d'aquell any, el Ministeri de la Marina demanà al Ministeri de l'Interior que realitzés una investigació sobre la seva persona, que donà lloc a la seva inscripció en l'anomenat «Carnet B», on van ser fitxat els militants antimilitaristes i pacifistes a empresonar en cas de conflicte bèl·lic. Entre el 15 i el 18 d'octubre de 1936 encapçalà el comitè de vaga d'un nou moviment vaguístic contra els acomiadaments a«Sautter-Harlé» i signà el pamflet que va ser reproduït en el número del 5 de febrer de 1937 de la revista Commune. Els obrers a la fàbrica l'anomenaven Napoléon. En aquestaèpoca era membre de la Comissió Executiva del Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació General del Treball (CGT). Redactor ocasional de Le Libertaire, publicà el 4 de setembre de 1936 un article titulat «Ouvrier communiste, nous te tendons la main».  En 1937 impulsà, dins de l'UA, una «Entesa dels grups anarquistes de fàbriques» (Sautter-Harlé, Niuport, Renault, Citroën Javel, Gnôme & Rhône, Compteurs de Montrouge, etc.), de la qual fou el seu secretari-tresorer. Però la majoria del secretariat de l'UA, considerant el caràcter no orgànic d'aquesta entesa, refusà el seu dret de votar en el congrés d'octubre de 1937. Aquesta postura va fer que amb una part del sector obrerista de l'UA s'apartés d'aquesta per a crear el Cercle Sindicalista «Lluita de Classe» (LDC), constituït el març de 1937 per anarquistes, trotsquistes, pivertistes i exsindicalistes unitaris antiestalinistes. Amb la seu al Café de l'Homme Armé (número 44 del carrer des Archives), al IV Districte de París, agrupava un milenar d'afiliats, especialment dels sectors de l'ensenyament, de la metal·lúrgica, de la construcció i dels tècnics. Entre els seus animadors hi havia Léon Duvernet, Paul Wacfisz, Jean Pons, Colette Aubry, Michel Collinet, Raymond Guilloré, Constant Pinçon, Gustave Galopin, Nicolas Lazarévitch, etc. També fou, amb Nicolas Lazarévitch i Léon Duvernet, el fundador del seu òrgan d'expressió, Le Réveil Syndicaliste (gener-octubre de 1938). En 1939, després de la declaració de guerra, va ser internat al camp de concentració de Ladinha d'Amont (Llenguadoc, Occitània), d'on fou alliberat en 1941. Entre el 31 de juliol i el 18 d'agost de 1941 va ser internat pel règim de Vichy, primer al fort de Saint-Barthélémy de Barraux (Roine-Alps, Arpitània) i després als«camps d'estada vigilada» d'Aurason i de Lo Chafauc (Provença, Occitània). Un cop lliure, va ser detingut de bell nou en 1942 i posat en llibertat dies després. Charles Patat, un company de l'UA, li va aconsellar que entrés a formar part dels«Restaurants Communautaires» i del Comitè Obrer de Socors Immediat (COSI), centres«benèfics» petanistes on alguns anarquistes (Louis Lecoin, Charles Carpentier, etc.) s'integraren per fugir de la repressió i poder continuar amb la militància. Després del desembarcament de Normandia, va ser detingut per la Gestapo el 12 de juny de 1944 a Aubervilliers en qualitat de «personalitat ostatge» i traslladat el mateix dia, amb la matrícula 40.630, al camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Mitjançant una carta del 21 de juny de 1944, Pierre Laval intervingué per demanar el seu alliberament, però, el 15 de juliol va ser deportat al camp de concentració nazi de Neuengamme (Hambourg, Alemanya). En aquest camp, com a«deportat d'honor», tenia dret a romandre aïllat en un dels dos blocs especials de dins del recinte, amb les seves robes i els seus objectes personals, i estaven exemptes de treballar, podent reunir-se lliurement. Oficialment va ser alliberat el 8 de maig de 1945 del camp de Břežany (Bohemia Central, actual República Txeca), però realment va ser posat en llibertat a mitjans d'agost de 1944, per raons desconegudes. En tornar a França, treballà en un centre de repatriament de deportats. Després de la II Guerra Mundial, deixà de militar, encara que de tant en tant visitava la seu de la Federació Anarquista (FA). En 1947 la policia l'esborrà de les seves llistes d'anarquistes a controlar. Félix Guyard va morir l'1 de gener de 1980 a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França).

Félix Guyard (1901-1980)

***

Georges Navel

Georges Navel

- Georges Navel: El 30 d'octubre de 1904 neix a Pont-à-Mousson (Lorena, França) l'escriptor llibertari autodidacte Charles François Victor Navel, conegut comGeorges Navel. Era el tretzè infant d'una família treballadora. Sos pares es deien Charles François Navel, obrer de fàbrica, i Anastasie Rommé. A començaments de la Gran Guerra, va ser evacuat a Algèria i va retrobar sos pares sis mesos més tard a Lió. Son germà Lucien, 10 anys més gran, li va fer descobrir la militància llibertària i anarcosindicalista. Aleshores va freqüentar les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i les festes del «Nid Rouge» (Niu Roig). Va canviar freqüentment de feina, des d'ajustador en la indústria automobilística fins a jornaler temporer, i va romandre temporades a la colònia anarconaturista de Bascon. En 1927 es va declarar insubmís al servei militar i va treballar sota nom fals, situació que acabarà regularitzant en 1932 i que li costarà la presó i una incorporació. En 1935 el filòsof Bernard Groethuysen el va encoratjar a escriure. El 29 de juliol de 1936 va creuar la frontera per participar en la Revolució espanyola i a Barcelona va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va marxar amb la Columna Francisco Ascaso a Aragó, però dos mesos més tard va haver de ser evacuat per una insolació doble i per una gastritis greu. De tornada a París, va freqüentar «Le Musée du Soir», creat per Henry Poulaille. El 25 de novembre de 1937 es casà a Santa Maxima (Provença, Occitània) amb Marie Ferrari, de qui es va divorciar el 18 de novembre de 1947 a Brinholà (Provença, Occitània). En 1940 va ser mobilitzat alguns mesos a l'Est i l'exòde el va portar al Midi, a prop de Forcalquier, on va fer de masover. Després d'Alliberament es va consagrar a l'apicultura i a l'escriptura. A partir de 1954 es va instal·lar a la regió parisenca i va treballar com a corrector d'impremta. L'11 d'octubre de 1956 es casà a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) amb Denise Barthaux. En 1962 va ser un dels signants del«Manifest dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria. El seu llibre Travaux, publicat en 1945,és un text autobiogràfic i un testimoni sobre la condició obrera; altres obres destacables: Parcours (1950), Sable et limon (1952), Chacun son royaume (1960), Navel ou la seconde vue (1982), Passages (1982), etc. Georges Navel va morir l'1 de novembre de 1993 a Laval-d'Aix (Roine-Alps, Arpitània) on residia. El 5 de novembre de 1998 es va proclamar oficialment el premi «Georges Navel (Meurthe-et-Moselle)» de literatura a Pont-à-Mousson.

Georges Navel (1904-1993)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Sa Pobla: dietari d´un adolescent - La Mallorca dels anys 60 en la memòria! - Com davallar a les fondàries d´un pou sense fons - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

0
0

Sa Pobla: dietari d´un adolescent - La Mallorca dels anys 60 en la memòria! - Com davallar a les fondàries d´un pou sense fons - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Quan arribava la Fira del Ram i els llibreters de Barcelona i València muntaven les casetes a la Rambla, era el primer d´anar-hi per cercar rareses, els llibres més curiosos que hom podia imaginar. Jo hi anava amb l´oncle, també a primera hora, per cercar joies de la literatura universal, obres que no es podien trobar a les llibreries de Palma. En aquella època de ferotge censura dictatorial, les restes d´edicions sud-americanes que venien els feriants ens permetien trobar autèntics tresors que la policia no s´havia entretingut a investigar. Compràvem les obres de Victor Hugo, munió d´obres de Rousseau, Makxim Gorki, volums introbables de Kropotkin, Erich M. Remarque, Tolstoi... Restes de l´obra de Vicente Blasco Ibáñez de la mítica editorial Prometeo, llibres editats pels exiliats catalans a Mèxic i l´Argentina. Què hauria estat de nosaltres, als quinze anys, sense poder alimentar-nos amb les creacions que havien forjat l´esperit dels pares, de la generació de revolucionaris dels anys vint i trenta que volgueren canviar el món? (Miquel López Crespí)


Com davallar a les fondàries d´un pou sense fons.


De cop i volta l´any 1963 es fa present com un violent esclat de llum dins la retina. Va ser l´any de l´assassinat de Julián Grimau. Jo havia començat el quart de batxiller a un col·legi de Palma i aquell fet, la mort d´un lluitador antifranquista, tengué inesperades repercussions en la meva vida i em trasbalsà per sempre.

Anem a pams.

Feia temps que a la classe havíem format un grup especial, una mena d´associació secreta que tenia per nom Nova Mallorca. Només érem quatre. La majoria fills de republicans represaliats per la dictadura. Sovint em deman què ens va unir, quina va ser la força, la misteriosa energia que ens va fer coincidir en els anys tenebrosos de la postguerra.

Tot té una explicació lògica.

Les xerrades a la porta d´entrada del col·legi, en el pati a l´hora de l´entrepà, ens anaren apropant de forma lenta però segura. Joan Sintes, un al·lotell de Marratxí, ens explicava el patiment de la seva família. Al padrí l´afusellaren a Porreres dies després del brutal assassinat d´Aurora Picornell i les roges del Molinar. Era el més baixet de la colla. A quart de batxiller encara anava amb calçons curts, la qual cosa li va costar rebre les vexacions dels més bàrbars del curs. Trobà aixopluc en la nostra solidaritat, amb la protecció del grup, i des d´aleshores va ser un dels nostres incondicionals més aferrissats.

Pep Balaguer, el major de la colla, un repetidor de quinze anys especialitzat en tota mena d´històries referents a la Segona Guerra Mundial i que ens delia amb les explicacions que feia sobre submarins alemanys, els tancs T-34 soviètics, la potència de la metralladora Maxim, les narracions de les batalles de Stalingrad, Kursk, Smolensk, Moscou.... Podia passar-se hores contant detalls de la història de l´aviació, de les naus de la flota britànica, els noms dels inventors del globus, l´origen dels pots de conserva de Napoleó, els invents militars de Leonardo da Vinci, les follies del Quixot a la recerca d´un món de justícia. El que ens deixava bocabadats era saber noves de la primera vaga dels egipcis que bastiren les piràmides, de la importància de la pica, una especial llança de combat de l´edat mitjana, per a vèncer els cavallers feudals. La pica que portaven les masses de camperols sublevats a Anglaterra, Alemanya i la mateixa Espanya, inventades pels ferrers dels pobles sotmesos als marquesos, ducs, lloctinents reials, servien per a tallar els tendons dels cavalls, fer caure el genet a terra i, després sense pietat, obrir l´armadura del cavaller ben igual que quan lleves la closca d´una llagosta.

Mai no ens cansàvem de sentir-lo! D´on treia els seus infinits coneixements? Devia disposar d´una enciclopèdia secreta, inabastable? Provenia d´una família de savis? Era un personatge que m´influí moltíssim. Em refermà la set infinita de coneixements. Si a casa m´ensenyaren a estimar els llibres, Pep Balaguer em demostrà que una de les millors virtuts de la persona era aquesta necessitat de saber qui som, d´on venim, per quins motius passaren aquells fets i no uns altres. Res de coneixements apresos de memòria per aprovar un examen i que en uns minuts s´obliden.

Quan arribava la Fira del Ram i els llibreters de Barcelona i València muntaven les casetes a la Rambla, era el primer d´anar-hi per cercar rareses, els llibres més curiosos que hom podia imaginar. Jo hi anava amb l´oncle, també a primera hora, per cercar joies de la literatura universal, obres que no es podien trobar a les llibreries de Palma. En aquella època de ferotge censura dictatorial, les restes d´edicions sud-americanes que venien els feriants ens permetien trobar autèntics tresors que la policia no s´havia entretingut a investigar. Compràvem les obres de Victor Hugo, munió d´obres de Rousseau, Makxim Gorki, volums introbables de Kropotkin, Erich M. Remarque, Tolstoi... Restes de l´obra de Vicente Blasco Ibáñez de la mítica editorial Prometeo, llibres editats pels exiliats catalans a Mèxic i l´Argentina. Què hauria estat de nosaltres, als quinze anys, sense poder alimentar-nos amb les creacions que havien forjat l´esperit dels pares, de la generació de revolucionaris dels anys vint i trenta que volgueren canviar el món?

Quan arribàvem a la Rambla, ja hi trobàvem en Pep remenant llibres i fulletons. Sempre ens guanyava la partida! Quan nosaltres començàvem a mirar les taules i prestatgeries, ell ja portava la bosa plena.

--Ja t´ho mostraré un altre dia –deia, gelós de les troballes, amb por que li demanàs en préstec algun exemplar.

A vegades pensava si devia ser un nou Superman, una persona amb un aparell de raigs X en el cervell, un estri per endevinar més enllà de les aparences, per aprofundir en el sentit exacte de les coses.

Salvador Trias era el més callat. El pare, un sabater de Santa Maria del Camí, havia patit nombroses tortures. Els falangistes del poble s´acarnissaren amb ell i, a més de fer-li beure oli de ricí, el tancaren a Can Mir i, posteriorment, condemnat per un Tribunal Militar per haver estat un dels fundadors del sindicat de la sabata, amb una condemna de vint anys de presó (dels quals va fer-ne set), arrossegà el cos pels llocs d´internament més paorosos de la postguerra. Salvador Trias sabia fil per randa la tortura que significava patir a Burgos, Porlier, València... Conviure anys prop de les galeries dels condemnats a mort, sentir els crits dels condemnats. En Salvador, a classe, no escoltava mai els professors. Semblava viure en un altre món. El veies sempre pensatiu. Jo el coneixia prou bé. I, sabia, sense por d´equivocar-me que pel seu cap desfilava, com en una pel·lícula de terror de Hollywood, tot el que li contà el pare abans de morir.

Jo no era gaire lluny de fer el mateix. El meu pare, tancat a diversos camps de concentració, no parlava gaire dels fets de la guerra. Sé que havia viscut de prop aquella barbàrie i, sense cap mena de dubte, ho tenia tot enregistrat en la memòria. Els records li punyien dins el cervell talment portàs un exèrcit de formigues carnívores: els amics morts a les trinxeres, esventrats per les bombes franquistes, el ressò dels crits d´auxili dels ferits que no es podien moure, enmig del camp, en una terra de ningú, dessagnant-se fins a la mort, sense poder anar a recollir-los. L´oncle era diferent. Jo sabia quasi tot el que feren a la guerra per les seves narracions de les aventures de joventut: l´anada voluntari del pare a València per a defensar la República; la incorporació a les milícies anarquistes; la participació en la defensa de Madrid amb la Columna Durruti; les persecucions patides a Barcelona en els Fets de Maig del 37 per part dels estalinistes...

A vegades, amb un to de veu trist, el pare em deia:

--Ets molt jove encara i no pots imaginar el que és i el que significa una guerra. Nosaltres no la vàrem començar. Ens la imposaren. Sabíem els sofriments, els sacrificis que comporta per als pobles. He vist homes i dones clavats de viu en viu a les portes de casa seva, morts a punyalades, la pell feta bocins, arrencada quan encara vivien, amb estelles a les ungles dels peus i dels dits. I molts amics meus, jovençans de divuit anys, morts de sobte en caure una bomba enmig de la trinxera just després de fer una partida d’escacs, d’haver parlat de la família, l'al·lota... La Mort no té un posat amable ni heroic. Jo l’he vista sovint vora meu, emportant-se les persones que més he estimat. La guerra és un fantasma ple de pústules i cucs carnívors niant en els ulls dels morts. Res a veure amb les pel·lícules d'agitació revolucionària, malgrat que siguin obres d’art signades per Eisenstein. La Mort desfà en segons les esperances i somnis de la humanitat i, despietada, és capaç d´obrir-te el pit de viu en viu per a menjar-te les entranyes, com els sacerdots asteques d’abans de la conquesta de Mèxic pels espanyols. Ella hi era, afamegada, davant les nostres trinxeres, al costat dels canons i metralladores de l’enemic, apropant-se a nosaltres veloç, cavalcant damunt el xiulet de les bales. Se’n reia, ballant nua per damunt els cadàvers estesos a les planures, quan sortíem dels enfonys en un intent desesperat de vèncer-la, o almanco d’evitar que ens aglapís amb les seves esmolades urpes assedegades de sang. La vaig conèixer, regnant, inclement, per damunt les nostres posicions, en centenars de dies de fatiga i cruel insomni. Ens considerava pigmeus, esclaus al seu servei. Ara, passats els anys, quan el soroll de les bombes ja és tan sols un antic malson, comprenc que tots érem els seus serfs, vinclats sota el domini del fuet i la falç que, tota sangonosa, aixecava per damunt els nostres caps cercant la jugular dels combatents, el pit, l´indret exacte per on pogués penetrar, assassina i riallera, per a obrir-hi ferides mortals on niàs per sempre la negror sinistra de la desesperació.

El pare i els oncles pogueren salvar poques coses de la desfeta del 39. Moments abans de caure presoners es varen desfer dels carnets de sindicats i de partit, de la correspondència que havien mantingut amb els companys de la idea. Cada carnet esdevenia prova per a una condemna a mort, passaport per a la tortura en infinites nits de xiscles i fuetades. Només pogueren salvar, i segurament al preu de jugar-se la vida, alguns llibres i un petit munt de fotografies polsoses, esgrogueïdes pel pas temps, rescatades, per miracle, de la inclemència dels dies.

Són imatges on podem veure uns joves soldats republicans, confiats en l´avenir. Rostres somrients. Ningú no ha perdut l’esperança. Com si tenguessin diamants o robins dins els ulls. Basta veure’ls la cara: creuen en la victòria. Creuen poder bastir un món nou. Ells i elles. Les noies que els fan costat. Les dones que, armades com els homes, desfilen en les columnes de milicians que marxen de Barcelona per alliberar Saragossa, per a conquerir Terol. La mateixa determinació que els milicians que surten de Madrid per aturar les columnes de Mola que ja són al Guadarrama.

Les fotografies de la guerra! Ningú no pot imaginar encara la tragèdia que caurà sobre la vida de cadascun dels combatents. Entre les que estic mirant n’hi ha també algunes amb el rastre quasi esvanit dels viatges a València, de quan, des del front de Terol, els comandaments donaven uns dies de permís als soldats. La fotografia que més em sobtava és una en la qual pots veure el pare abans de fer els vint anys, marxant al front... en tramvia! Al dors hi va escriure, amb llapis: “Amb els companys d´Arts gràfiques de la CNT”. Pels rostres riallers que encara podem distingir per damunt la pols del temps, podem arribar a pensar, malgrat que els fusells i les pistoles ho desmenteixin de seguida, que aquella gent que saluda des de les finestres i plataforma del tramvia, són joves del barri que marxen a una excursió de diumenge.

De sempre em sorprenien aquelles imatges salvades de la desfeta per pur miracle. Cotxes amb grans sigles pintades a les portes, “UHP, uniu-vos, germans proletaris”, “CNT-FAI”, “UGT”, “POUM”. Desfilades de soldats improvisats amb espardenyes i roba de feina marxant, decidits, a la mort, talment anassin a una festa. Tothom imaginant que la revolta militar durarà uns dies i que els feixistes en veure les banderes de la CNT-FAI fugiran a la desbandada. Camions protegits amb planxes de ferro, amb retxilleres per on col·locar el canó del fusell o la metralladora, tancs populars que tengueren una importància cabdal els primers dies de combats. Llargues desfilades de vehicles de totes les marques cap els fronts. Els Fiats i Renaults esportius de rendistes i senyorets que mai no havien fet feina, endiumenjats de símbols proletaris, curulls d´al·lotes rialleres que mostren, orgulloses, les pistoles preses als oficials franquistes morts a la caserna de la Muntanya o plaça de Catalunya. Camionetes del repartiment del pa i la llet, amb canons que apunten al cel i treballadors que mostren el fusell en una mà i el pernil en l’altra. La banda de música de Sants que interpreta Els Segadors, La Internacional i La Varsoniana. I les veïnes de Collblanc que ofereixen el poc que tenen a les ardents tripulacions dels estranys ginys i artefactes de guerra que surten envers el front: pastissos fets a casa, ampolles d´aigua per als milicians, mantes velles per dormir sota els arbres, llençols per a fer benes als ferits. Els infants corren rere els camions i els cotxes incautats. S´acomiaden, jugant, del germà, el pare i fins i tot del padrí que, amb la vella escopeta de caça, vol marxar amb els joves i la padrina el persegueix, perquè troba que ha trabucat i considera que ha de restar a casa, per tenir cura dels néts. Autobusos de transport amb les banderes dels partits i sindicats d’esquerres onejant al vent. Antics cotxes de luxe, ara amb la Creu Roja i amb infermeres que porten les còfies blanques dels hospitals saludant, puny enlaire, quan passen davant les màquines de retratar que les immortalitzaran per a l’eternitat. Són algunes de les que marxen a les Illes, amb l’expedició del capità Bayo? Les mateixes que, quan la retirada de les tropes republicanes, en no ser a temps per reembarcar, són capturades pels falangistes, passejades pels carrers de Manacor, escarnides, violades i posteriorment afusellades a Son Coletes? Qui pot imaginar ara, quan el sol de la llibertat resplendeix en els cors dels combatents, que demà hi haurà llàgrimes, humiliacions, la tortura quotidiana regnant per places i carrers?

Però encara manquen molts dies per a l’arribada de la por i la desesperança.

El pare em contava com, en el camp d’Albatera, inesperadament, sense que ningú ho esperàs, els oficials disparaven sense motiu contra els presoners.

A les antigues fotografies hom pot veure dones que marxen al costat dels milicians. S´agafen les mans, caminen junts, com si no volguessin separar-se mai. Són les esposes que no poden marxar al front, que tenen cura dels infants dels combatents, dels vells que queden a les cases, de les fàbriques que no poden aturar la producció per fornir de material els fronts que estan consolidant-se. Arreu hi ha cançons, salutacions als homes i dones que surten de la ciutat per a enfrontar-se amb l’enemic. No deixen de causar-me sorpresa aquestes cares de mirada clara i posat altiu. Com si ningú conegués encara el cost en sacrificis, dolor i sang de la guerra.

Em sorprenia la capacitat de lluita de tantes ombres evocadores. Hi ha moltíssima gent que no solament resistiren les endemeses dels tres anys de combats, sinó que, amagats per les fondalades de valls i serralades, en pisos ocults de pobles i ciutats, combateren el franquisme fins ben entrats els anys seixanta. D’on naixia la força tel·lúrica que els mantenia ferms, com una altiva roca al cap dels cims, lluitant, erts, en les dècades d’obscurantisme i tenebror?

Com el pare i l´oncle quan, amb veu baixeta, cantaven La Varsoviana, l´himne de la Jove Guàrdia a les nits de la postguerra. Els veig al racó de la cuina, acabada la feina, mentre la mare feineja preparant el sopar. Record que s’havien acabat de rentar les mans a la pica, després de treure un parell de cubells d’aigua de la cisterna. La llenya cremava a la xemeneia. Feia un moment que havien acabat de sentir el parte de Ràdio Nacional d’Espanya. Eren en silenci mentre jo acabava de fer els deures de l’escola.

De cop i volta, com espitjats per un ressort poderós i invisible, començaven a xiuxiuejar les cançons de la guerra. La mare els mirava en silenci, comprensiva, parant esment que totes les portes de la casa fossin ben tancades, no fos cosa que algun veïnat els pogués sentir. Però no hi havia perill: no cantaven en veu alta. La cançó els sortia dels llavis quasi inaudible, talment un pensament soterrat. Què pensaven en aquells moments, a quina llunyana època geològica provaven de retrocedir amb la cançó? Cercaven l´ombra dels amics desapareguts, de les al·lotes rialleres que conegueren en el passat?

La mare els servia el primer plat, que menjaven en silenci, amb els ulls girats endins. De cop i volta pronunciaven unes paraules, manifestant-nos els pensaments que els mantenien en silenci, rememorant els anys de la guerra.

--Recordes en Guillem, el fill de mestre Joan Antoni? El condemnaren a mort després de la guerra. Estigué amb mi a Porlier. L’havien tengut nou mesos a la cel·la dels condemnats a mort. Jo no sé com podien resistir aquella espera angoixosa, sense saber mai el dia exacte en què et vendrien a cercar. Em deixà per herència el seu llapis. Era el llapis amb el qual havia escrit la darrera carta a la mare. Al pare ja l’havien mort els falangistes quan entraren al poble. La nit que l’anaren a cercar cantà La Jove Guàrdia i ningú no el va poder fer callar. Tan sols quan sentírem la descàrrega de l’escamot d’afusellament deixà de cantar.

Després continuaven sopant en silenci.



[31/10] «L'Espagne en feu!» - Miel - Paraf-Javal - Conejero - Garino - Soto - Cané - Volonté - Carbó - Guillembert - Alarcón - Baj - Kalin - Ingenieros - Lami - Cucarella - Deniau-Morat - Jolivet - Bañón - Delatousche - Rouco - Milián - Dick - Burgos

0
0
[31/10] «L'Espagne en feu!» - Miel - Paraf-Javal - Conejero - Garino - Soto - Cané - Volonté - Carbó - Guillembert - Alarcón - Baj - Kalin - Ingenieros - Lami - Cucarella - Deniau-Morat - Jolivet - Bañón - Delatousche - Rouco - Milián - Dick - Burgos

Anarcoefemèrides del 31 d'octubre

Esdeveniments

Octaveta de propaganda de l'acte

Octaveta de propaganda de l'acte

- «L'Espagne en feu!»: El 31 d'octubre de 1936 se celebra a l'Athénée Municipal de Lo Mont de Marsan (Aquitània, Occitània) el míting «L'Espagne en feu! Pour la libération du peuple espagnol». L'acte, pocs mesos després de l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya, volia fer costat la Revolució que aleshores s'havia engegat a la Península i alhora recaptar fons per al seu suport. El míting, presidit pel llibreter anarquista Malherbe i sa companya, comptà com a oradors Fernand Gouaux, del Comitè Anarcosindicalista de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i de la Federació Anarquista Francesa (FAF); Tejedor, delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista (FAI) i Aristide Lapeyre, membre de la Secció Francesa de l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI de Barcelona (Catalunya) que acabava d'arribar de la Península. Assistiren a l'acte unes 160 persones.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Eugène Miel (2 de març de 1894)

Foto policíaca d'Eugène Miel (2 de març de 1894)

- Eugène Miel: El 31 d'octubre de 1855 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Eugène Paul Léon Miel. Vivia a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), estava casat i era pare d'un infant. Obrer ceramista i estampador, treballà a la fàbrica de ceràmiques Brault de Choisy-le-Roi, on hi feien feina nombrosos anarquistes. Segons un informe policíac, milità en el moviment llibertari dels barris perifèrics parisencs i havia entrat en el moviment anarquista de la mà de l'antic blanquista Filmotte, també obrer ceramista. El soterrani on vivia servia de sala de reunió per al grup anarquista del qual formava part i del Cercle Filosòfic, entre els quals participaven Paulet i Auguste Vaillant. El 2 de de març de 1894 el seu domicili va ser escorcollat, ell detingut, fitxat i acusat d'«associació criminal». Sembla que després d'això deixà les activitats polítiques. L'octubre de 1896 vivia a Boulogne-sur-Seine (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paraf-Javal (desembre de 1909)

Paraf-Javal (desembre de 1909)

- Paraf-Javal: El 31 d'octubre de 1858 neix al II Districte de París (França) el militant i propagandista anarquista individualista i cientista Mathias Georges Paraf-Javal, que va fer servir el pseudònim Péji. Era fill d'una família jueva originària d'Alsàcia. Sos pares es deien Eugène Paraf-Javal i Marie Lucile Javal. Comença a militar en els cercles llibertaris quan esclata l'afer Dreyfus. En 1902 crea amb l'anarquista Libertad la Lliga Antimilitarista i fa les primeres conferències que serien el germen del moviment de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). El mateix any, funda amb E. Armand, Henry Zisly i alguns altres, una colònia anarquista a Vaux, que va arribar a tenir 400 adherits i durà fins 1907. Col·labora amb El Libertaire i en el periòdic L'Anarchie, on ataca irònicament el sindicalisme i el cooperativisme. És autor de nombrosos fulletons i de cursos de física aritmètica, que l'Escola Moderna de Ferrer Guàrdia traduirà i editarà en castellà. Però a partir de 1907 esclaten greus dissensions entre Libertad i el grup de les «Causeries Populaires». Paraf-Javal crea aleshores una nova associació «Le Groupe d'Études Scientifiques», que publicarà a partir de 1910 i fins 1919 un butlletí. Amb la finalitat de resoldre tots els problemes filosòfics gràcies a la ciència, sovint es caracteritzarà per un cientisme llosc i intransigent, a més d'un antitabaquista i antialcohòlic virulent. Després de la Primera Guerra Mundial, hereta la llibreria parisenca que el seu fill major mort a la guerra ha deixat i realitza conferències sobre francmaçoneria a la qual s'havia adherit cap el 1910. En 1935 en crearà una lògia maçònica dissident. Entre les seves obres podem destacar Pour devenir conscient, Les deux haricots (1900), L'absurdité de la politique (1902),La substance universelle (1903),Libre examen (1903), L'absurdité de la propriété: extrait de l'organisation du bonheur (1906),Les faux droits de l'homme et les vrais (1907),L'absurdité des soi-disant Libres-penseurs: les faux libres penseurs et les vrais(1908),Évolution d'un groupe sous une influence mauvaise(1908),L'argent, la concurrence (1909), La bonne méthode (1909),L'Humanité: interview de son oncle par ma nièce(1909), Le monopole de l'abrutissement officiel (1909), La morale transformiste (1909), La solution scientifique de la question sociale(1921),Tagagisme(1921),Théorie des extensions: géométrie physique à toutes dimensions(1927),La légende détruite(1929),Manifeste au monde(1932),Le vrai communisme et le faux (1935), entre d'altres. Sa companya fou Sarah Ann Durdle. Paraf-Javal va morir el 13 de març de 1942 a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). En 1980 René Bianco li va dedicar una petita biografia, Paraf-Javal: une figure originale de l’anarchisme français.

***

Necrològica de Florencio Conejero Tomás apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 6 de gener de 1963

Necrològica de Florencio Conejero Tomás apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de gener de 1963

- Florencio Conejero Tomás: El 31 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 25 de novembre de 1892 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarcosindicalista Florencio Conejero Tomás. Sos pares es deien Florencio Conejero i Trinidad Tomás. Marxà cap a Catalunya i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la barriada de Gràcia de Barcelona. Amb el triomf franquista passà a França i fou reclòs al camp de concentració de Sèt-Fonts. Formà part de la Federació Local de la CNT de Combs-la-Ville des de la seva fundació, ocupant diversos càrrecs orgànics. En 1946 va ser nomenat vicesecretari del Comitè Departamental de Sena i Marne (Illa de França, França) de la CNT «ortodoxa». Sovint delegat a reunions i plens. En 1957 fou delegat per Montalban (Llenguadoc, Occitània) al VII Ple de Federacions Locals i Nuclis de la CNT en l'exili que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en 1959 formà part de la Comissió de Relacions de la regió parisenca. Sa companya fou Pascuala Mejías. Florencio Conejero Tomás va morir el 25 de novembre de 1962 al seu domicili de Combs-la-Ville (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després.

***

Foto policíaca de Maurizio Garino (1927)

Foto policíaca de Maurizio Garino (1927)

- Maurizio Garino: El 31 d'octubre de 1892 neix a Ploaghe (Tataresu, Sardenya) l'anarquista i anarcosindicalista Maurizio Garino. Sos pares es deien Michele Garino, obrer piemontès, i Nicoletta Chiglioni, sarda. En 1895 sa família es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) i en 1900 a Cassine (Piemont, Itàlia). Després de l'escola elemental i d'un breu període en un col·legi religiós, començà a treballar com a aprenent de fuster i s'especialitzà en el modelisme mecànic. En 1906 retornà a Torí i dos anys després s'afilià al «Fascio Giovanile Socialista Torinese». D'orientació abstencionista, s'acostà a l'anarquisme en la tardor de 1909, durant la campanya de suport al pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. A començaments de 1910, amb Pietro Ferrero, fundador del «Fascio Libertario Torinese» (FLT), transformà el Centre d'Estudis Socials, situat a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, en l'Escola Moderna «F. Ferrer». Fou el director d'aquest centre cultural, que editava un butlletí semestral, i Ferrero el secretari. Participà activament en la campanya contra la guerra imperialista a Trípoli. Destacà sindicalment en la minoria anarquista de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i fou un dels primers a cridar a la vaga als tallers de Savigliano (Piemont, Itàlia) contra l'explotació de les dones i dels soldats. El gener de 1912 s'oposà durament a la signatura del conveni entre el Consorci Automobilístic de Torí i la FIOM que, a canvi del «dissabte anglès»–descans setmanal des del dissabte a la tarda fins el dilluns–, eliminava la tolerància i introduïa la retenció sindical obligatòria. Per aquest fet s'adherí al nou Sindicat Únic Metal·lúrgic (SUM), fundat pels sindicalistes revolucionaris, participant en la vaga convocada per aquest i que va acabar amb una gran derrota després de dos mesos de lluita. Aquesta experiència negativa, fruit de la divisió sindical, el portà a reivindicar, amb Ferrero, dins de l'FLT una convocatòria unitària a favor de la FIOM, fins i tot després de la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindicat Italiana (USI) el novembre de 1912. El seu activisme política i sindical l'obligà a canviar sovint de centre de treball (Foneria Subalpina, Acereria FIAT, Tallers de Savigliano, etc.). El gran conflicte del sector de l'automoció sorgit durant la primavera de 1913, resolt favorablement per la FIOM, suposà la crisi del SUM i la creació d'una secció a Torí de l'USI encapçalada per Ilario Margarita. El juny de 1914 tingué un paper destacat en l'agitació vaguística coneguda com «Setmana Roja». Detingut, fou acusat de «violència contra la propietat privada, amenaces i port d'armes», però fou absolt. Quan esclatà la Gran Guerra assumí posicions antimilitaristes. Declarat hàbil per al servei militar, obtingué l'exempció com a «treballador especialitzat». Contrari al participació en el Comitè de Mobilització Industrial, per la seva participació en accions reivindicatives li fou llevada l'exempció i perdé el lloc de feina, encara que aviat aconseguí renovar-la. Entre un acomiadament i altre, sempre lluità a primera línia i participà activament en el motí de Torí de l'agost de 1917. El 22 de setembre de 1918 participà en el Congrés Regional Metal·lúrgic i es mostrà força actiu contra els reformistes. L'abril de 1919, com a representant dels anarquistes torinesos, fou dels fundadors, en el seu congrés constitutiu celebrat entre el 12 i el 14 d'abril a Florència, de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI), on fou designat com a membre del seu Consell General. Entre el 9 i el 10 de novembre de 1919 participà en el Congrés Extraordinari de la FIOM celebrat a Florència, on reivindicà els Consells de Fàbrica. El desembre d'aquest mateix any, participa en el Congrés Extraordinari de la Cambra del Treball de Torí i presentà una moció a favor del Consells de Fàbrica, caracteritzats pels seus principis comunistes antiautoritaris i antiestatistes. En aquestaèpoca col·laborà, al costat de Ferrero, amb els comunistes del grup editor del periòdic L'Ordine Nuovo i el 27 de març de 1920 llançaren el manifest programàtic conjunt «Per il congresso dei Consigli di Fabbrica» (Pel congrés dels Consells de Fàbrica). El maig de 1920 defensà a Gènova durant el Congrés Nacional de la FIOM el conflicte que portaven els metal·lúrgics torinesos contra el Comitè Central i contra la Confederazione Generale del Laboro (CGdL, Confederació General del Treball). El juny d'aquell any intervingué en el Congrés Anarquista Piemontès i entre l'1 i el 4 de juliol en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya. Protagonista de l'ocupació de fàbriques, el setembre de 1920 participà en el Congrés Nacional de la FIOM celebrat a Milà. En 1921 començà a treballar a la cooperativa de producció d'obrers metal·lúrgics SAMMA, de la qual n'esdevingué el director i que acabà transformada en una societat per accions per evitar que fos controlada per les autoritats feixistes. Durant els anys vint patí a Torí tota casta de detencions i de persecucions per part del feixisme. Després de la«Proclama Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de l'entrada en vigor de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, participà en la resistència, reorganitzà el moviment anarquista a Torí i creà el Cicorlo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). L'octubre de 1944, durant la guerra d'alliberament, va ser detingut, però va ser alliberat en un intercanvi de presoners. Després de la II Guerra Mundial, participà activament en el moviment anarquista piemontès i en la reconstitució de l'Escola Moderna, portant a terme una intensa activitat cultural amb l'organització de diverses conferències. Durant els seus últims anys fou gerent de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). Maurizio Garino va morir el 16 d'abril de 1977 a Torí (Piemont, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Parco d'aquesta ciutat. En 2011 Guido Barroero i Tobia Imperato publicaren el llibre Il sogno nelle mani. Torino 1909-1922. Passioni e lotte rivoluzionarie nei ricordi da Maurizio Garino.

***

Necrològica de Manuel Soto Ortiz apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 8 d'abril de 1976

Necrològica de Manuel Soto Ortiz apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 d'abril de 1976

- Manuel Soto Ortiz: El 31 d'octubre de 1894 neix a La Unión (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Soto Ortiz. Sos pares es deien José Soto i Isabel Ortiz. Obrer de fleca, començà a militar en la Societat de Forners «La Primitiva» de La Unión. En 1918 emigrà amb tota sa família a Barcelona (Catalunya). Trobà feina d'obrer metal·lúrgic i ràpidament s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entrà a formar part dels grups d'acció anarquistes i amb ells participà entre febrer i març de 1919 en la gran vaga de «La Canadenca», fet pel qual va ser empresonat un any. En aquesta època treballà per a l'empresa metal·lúrgica «Casa Miquel Mateu» a les obres del port de Barcelona. Després de nombrosos empresonament per possessió d'armes i per sabotatge, el gener de 1921 va ser deportat set mesos a Rasquera (Ribera d'Ebre, Catalunya). Quan era delegat del Sindicat del Metall, va ser empresonat amb 130 companys al vaixell-presó Barceló i després a la Presó Model de Barcelona. D'antuvi formà part d'un grup d'afinitat de la Federació Nacional de Grups Anarquistes i després, des de la seva fundació, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), participant activament en els Quadres de Defensa Confederal. Vivia al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on en 1931 reorganitzà el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT local de la qual va ser nomenat president. Després del fracàs de l'aixecament insurreccional de desembre de 1933 i de la proclamació del comunisme llibertari a la localitat, es refugià amb sa família al Poblenou de Barcelona, però va ser detingut amb son germà petit Ángel Soto Ortiz i ambdós acusats de ser responsables d'un laboratori i dipòsit d'explosius; jutjats, van ser condemnats a 18 anys de presó i tancats a la Presó Model de Barcelona i de Sant Miquel dels Reis (València, País Valencià). El febrer de 1936, amb la victòria del Front Popular, es beneficiaren d'una amnistia i van ser alliberats. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, Manuel Soto Ortiz va ser nomenat responsable de la Comissió de Defensa del Poblenou i posteriorment responsable de la Inspecció de Casernes de Catalunya i regidor municipal del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Brams i de Gurs. Més tard va ser destinat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Auloron e Senta Maria (Gascunya, Occitània), on va fer feina de forner. Després de la II Guerra Mundial residí en diverses poblacions (Bernay, Saillans i Vernon) i milità en les seves Federacions Locals de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En l'última etapa de sa vida visqué a Bonnières-sur-Seine (Illa de França, França) i a Saint-Marcel (Normandia, França). Sa companya fou Dolores Ferré Martínez. Manuel Soto Ortiz, després d'haver patit una llarga malaltia pulmonar amb complicacions cardíaques, va morir el 21 de febrer de 1976 a l'Hospital de Vernon (Normandia, França) i va ser enterrat quatre dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

La detenció de Pere Cané Barceló i els seus companys segons el diari madrileny «La Acción» del 7 de febrer de 1921

La detenció de Pere Cané Barceló i els seus companys segons el diari madrileny La Acción del 7 de febrer de 1921

- Pere Cané Barceló: El 31 d'octubre de 1896 neix al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Pere Cané Barceló, també conegut com El Noi. Des de jove va viure a Badalona, on entrà com a aprenent a la fàbrica de vidre Costa i Florit, i mantingué una estreta relació amb Joan Peiró Belis. Fou nomenat secretari de la Societat d'Obrers Vidriers i de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona, en el portaveu de la qual,La Colmena Obrera, hi col·laborà. Instal·lat a Sevilla en 1919 per qüestions de feina i per potenciar l'organització sindical local, el desembre d'aquell any fou detingut a la capital andalusa acusat de col·locar una bomba a la fàbrica de teixits «La María»; jutjat, fou absolt el 18 de gener de 1922, amb José Vicente Calero, Dolores Carmona, Eulalia Ordóñez, Carmen Fuentes i Rejano. Poc després, el 23 de febrer de 1922 va ser jutjat, amb Luis Acedo, José José Vicente Calero i Joaquín Díaz Arias, per la col·locació d'un explosiu al domicili de José J. Lisen, però també van ser absolts. En aquestaèpoca se'l considerava el cap del grup d'acció «Los Charlots», format per Joaquín Díaz, Viera, Luis Ávila, Gallango, Mazón, Graneró i altres. En 1923 residia a Villaviciosa, d'on retornà a Badalona abans de l'establiment de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1926 i 1927 formà part del Comitè Nacional Revolucionari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups anarquistes clandestins contraris al dictador. El maig de 1929 fugí a França per complicitat en el complot organitzat pel capità Fermín Galán, però retornà aviat i fou capturat i empresonat per la seva participació en la vaga metal·lúrgica de la Metalgraf. En 1930, en reconstituir-se la CNT, presidí el Sindicat del Vidre de Badalona i l'any següent assistí al Congrés Confederal Extraordinari de Madrid en representació dels sindicats de Pell, Fusta, Alimentació i Arts Gràfiques, i per Santa Coloma de Gramenet. El gener de 1931 va ser detingut, amb Andrés García i Pablo Fortea, per celebrar una reunió clandestina, però van ser alliberats poc després. Durant la II República fou secretari de la Federació de Badalona, destacà en el sector moderat cenetista i signà el «Manifest dels Trenta» l'agost de 1931. Contrari als acords regionals de desembre, fou expulsat de la CNT. En 1932 patí un greu atemptat i l'agost de 1933 fou un dels fundadors del Sindicats d'Oposició. Funcionari de l'Ajuntament de Badalona, l'octubre de 1934 fou detingut, amb Francesc Caballé Pallàs i Joan Moreot Peras, com a membre de l'Aliança Obrera i cap de l'aixecament revolucionari esdevingut aquell mes, i empresonat fins el març de 1935; l'agost d'aquest any tornarà a ingressar a la presó per complir una condemna de sis mesos, acusat de desarmar uns guàrdies municipals durant els fets d'Octubre. Fins aquell moment de la seva vida havia estat 32 vegades a la presó. Durant els anys de la guerra civil fou secretari general de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera i fou responsable de Sanitat i d'Assistència Social del Comitè de Salut Pública de Badalona. El 19 d'octubre de 1936, amb la renovació de l'ajuntament de Badalona, fou escollit regidor d'Economia. En ser nomenat Joan Peiró ministre d'Indústria, ocupà la sotssecretaria d'aquest ministeri, primer a Madrid i després a València. De retorn a Badalona, ocupà diferents càrrecs al consistori fins que el 12 de maig de 1938 fou nomenat alcalde de la ciutat. Quan acabava la guerra, el gener de 1939 abandonà la batllia i exilià primer a França i després a Mèxic. Durant la postguerra fou partidari de les tesis circumstancialistes i del col·laboracionisme antifeixista, i féu costat en l'exili mexicà a la Plataforma organitzada per García Oliver, ocupant el càrrec de subsecretari en el ministeri Leiva del Govern de la República en l'Exili. Durant la dècada dels setanta formà part de l'Agrupació de Militants de Mèxic i avalà les tesis delcincpuntisme. Va col·laborar en el Boletín de la Agrupación del Militantes de México. Sa companya fou Ramona Díaz Miravelles.Pere Cané Barceló va morir, dos mesos després de jubilar-se de la feina, el 13 de novembre de 1973 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Notícia de la detenció de Giuseppe Volonté apareguda en el diari parisenc "Le Petit Journal" del 4 de febrer de 1928

Notícia de la detenció de Giuseppe Volonté apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 4 de febrer de 1928

- Giuseppe Volonté: El 31 d'octubre de 1902 neix a Lurate Caccivio (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Volonté. Es guanyava la vida fent de paleta i de pintor en la construcció. En 1920 va ser condemnat per ferir un feixista i en 1923 emigrà a Bèlgica, on continuà treballant en la construcció i militant en el moviment anarquista. Aquell mateix any va ser condemnat a un any de presó per robatori durant la vaga general de la metal·lúrgica. En 1927 va ser expulsat de Bèlgica per les seves activitats anarquistes. Després de treballar un temps a la conca minera de Briey (Lorena, França) i de passar una estada a Luxemburg i a l'estat de Saarland, controlat aleshores per la Societat de Nacions, el 3 de febrer de 1928 va ser detingut a Lió (Arpitània) sota l'acusació d'haver comès el 18 d'agost de 1927 un atemptat contra el consolat italià de Nancy (Lorena, França), on es va trobar una bomba de vuit quilos. Com que només se'l va poder acusar d'«infracció a la llei d'estrangeria» i de«vagabunderia qualificada», va ser alliberat i fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), però el 27 d'agost de 1928 va ser detingut a Chiasso (Ticino, Suïssa) a la frontera quan intentava passar clandestinament a Itàlia. Jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament, que purgà a l'illa de Ponça. Un cop lliure, retornà a la seva població natal on els feixistes i la policia li feren la vida impossible i el 18 de juny de 1931 passà clandestinament a Suïssa. El setembre d'aquell any el trobem a Barcelona (Catalunya), on desenvolupà una intensa activitat anarquista. Va ser detingut durant una manifestació a favor de la instauració de la República i, després de passar 41 dies a bord del vaixell-presó Antonio López, va ser expulsat cap a Portugal el 16 d'octubre de 1931. Immediatament detingut per les autoritats portugueses, el 6 de novembre va ser extradit, amb Giovanni Bidoli i Cesare Cuffini, des de Porto (Nord, Portugal) cap a Palerm (Sicília) a bord del vapor Saturnia. Jutjat per les autoritats feixistes italianes com a «anarquista perillós» i «terrorista», va ser condemnat a cinc anys de relegació, que purgà entre el febrer de 1932 i l'agost de 1934 a Ponça i posteriorment a Cinquefronti (Calàbria, Itàlia). El 7 de juny de 1935 la policia política, l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), li va proposar a canvi de la llibertat esdevenir confident, però va rebutjar l'oferiment aïradament. Després del seu alliberament el 5 de novembre de 1936, quan intentava passar clandestinament des de Como (Llombardia, Itàlia) al cantó suís de Ticino, va ser detingut a la frontera i reclòs durant vuit dies a Mendrisio (Ticino, Suïssa). Un cop alliberat, passà a França i aconseguí arribar a Espanya per lluità contra el feixisme, enrolant-se com a milicià en la Brigada«Garibaldi» de la Columna Internacional. Al front va ser greument ferit a la cama dreta i perdé un ull. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i el març de 1939 va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup «Libertà o Morte», format per 117 anarquistes. Posteriorment va ser traslladat al camp de concentració de Gurs i més tard al de Récébédou, on s'estava el maig de 1942, i al de Noé, on el 30 de març de 1943 va rebutjar el repatriament cap a Itàlia. A partir d'aquest moment es va perdre el seu rastre.

Giuseppe Volonté (1902-?)

***

Floreal Carbó Mora

Floreal Carbó Mora

- Floreal Carbó Mora: El 31 d'octubre de 1912 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Floreal Carbó Mora, també conegut com Casimiro. Sos pares es deien José Carbó i Casimira Mora. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calanda i partidari de la «gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver, arran dels fets revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser empresonat. Sa companya fou María Villanueva. Durant la guerra civil lluità, ben igual que son cunyat José Villanueva, com a voluntari en la«Columna Durruti» i, després de la militarització, fou tinent en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 23 de desembre de 1938 era capità en una companyia d'observació de la 119 Brigada Mixta. Després de la destrucció de l'únic fusell metrallador que tenia la companyia per un bombardeig enemic, ordenà la retirada per mor de les grans pèrdues patides. Amb el triomf franquista passà a França, on continuà militant en la CNT de l'Exili fins el seu final. Floreal Carbó Mora va morir el 3 d'octubre de 1991 al seu domicili de Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània).

***

Jesús Guillén Bertolín

Jesús Guillén Bertolín

- Guillembert: El 31 d'octubre de 1913 neix a Montant (Alt Millars, País Valencià) el pintor, dissenyador i militant anarquista Jesús Guillén Bertolín, més conegut com Guillembert. Després d'estudiar a l'Escola Industrial i sis anys més pintura i decoració a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, comença a il·lustrar revistes llibertàries com Guerra a la guerra y Solidaridad Obrera. En 1931 es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT), després a les Joventuts Llibertàries i va participar a l'Ateneu Llibertari de la Concòrdia de Barcelona. En juliol de 1936 va prendre part en els combats enquadrat en el Comitè Revolucionari de Les Corts, del qual serà secretari en 1937, i després dels fets de Maig del 37 marxarà al front d'Aragó integrat en la 26 Divisió (ex Columna Durruti). Ferit a Monteoscuro, es recupera en un hospital barceloní abans de partir al front de Madrid en la 28 Divisió, a Terol el desembre de 1937 i a Extremadura el març de 1939, d'on arribarà a França amb dificultats (via Villajoyosa, València i Barcelona), per a ser internat al camp d'Agde, fins al 30 d'agost de 1939. El desembre de 1939 treballarà com a veremador a Quarante i després serà internat al camp de Sant Cebrià de Rosselló. Marxarà a finals de 1940 a Marsella, on intentarà sense èxit embarcar cap a Mèxic. Aleshores participarà en la reorganització del moviment llibertari en l'exili a Bram i Aude, i en la resistència contra l'ocupació nazi. Lligat amb la militant anarcofeminista Sara Berenguer i instal·lat a Besiers, col·laborarà després de l'Alliberament en la premsa llibertària (Ruta, Solidaridad, etc.). Va realitzar els dibuixos de nombrosos llibres i fullets, però sense deixar d'ajudar els companys en la lluita clandestina contra el règim franquista procurant-hi documentació falsa. Detingut en 1963 per les seves activitats militants, serà expulsat amb Sara Berenguer de la CNT en el Congrés de Montpeller de 1965 pel sector esgleista, fet que no li impedirà continuar amb la militància enrolat en els Grups de Presència Confederal, dels quals va ser membre del secretariat d'Acracio Ruiz en 1973, i en les agrupacions franceses de la Confederació General del Treball. Jesús Guillén i Sara Berenguer seran, entre altres, els organitzadors de l'exposició en el 50è aniversari de l'inici de la Revolució espanyola organitzada per la Colònia Espanyola de Besiers. Va ser autor de dibuixos; cartells; portades de llibres d'Alaiz, Víctor García, Faure, Gori, etc.; capçaleres i il·lustracions de la premsa exiliada (Boletín Interior FIJL, CNT, Mujeres Libres,Ruta, Solidaridad Obrera); i escrits en Frente Libertario, Mujeres Libres, Ruta (Caracas), Tribuna Confederal y Libertaria, etc. Guillembert va morir el 20 d'agost de 1999 a Montadin, a prop de Besiers (Llenguadoc, Occitània). Era germà de la militant anarcofeminista Conchita Guillén.

Guillembert (1913-1999)

Conchita Guillén (1919-2008)

***

Necrològica de Juan Alarcón Ortega publicada en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 16 de gener de 1975

Necrològica de Juan Alarcón Ortega publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 16 de gener de 1975

- Juan Alarcón Ortega: El 31 d'octubre de 1915 neix a Los Gallardos (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Alarcón Ortega. Sos pares es deien Juan Alarcón Gallardo i Isabel Ortega Collardo. Després de passar la seva infantesa a Múrcia, cap el 1930 s'instal·là a la barriada del Bon Pastor de Barcelona (Catalunya), on treballà primer portant cabassos i després en una fàbrica de pintures. En aquesta època s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Com que patia paràlisis infantil en una cama des que tenia tres anys i no pogué anar al front, durant la guerra civil romangué a la reraguarda com a delegat de la CNT en la indústria de guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1941 s'establí a Riam, on va fer de cuiner d'un grup de sabaters enrolats en una CTE; després treballà de manobre i més tard de torner en una fàbrica d'alumini. En 1942 fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT clandestina de Riam, on ocupà càrrecs de responsabilitat després de la II Guerra Mundial. Sa companya fou Isabel Borrego Benítez. Juan Alarcón Ortega va morir el 3 d'agost de 1974 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània) d'una crisi cardíaca.

***

Enrico Baj davant el seu retrat realitzat per Asger Jorn (1954). Foto de Carlo Cisventi

Enrico Baj davant el seu retrat realitzat per Asger Jorn (1954). Foto de Carlo Cisventi

- Enrico Baj: El 31 d'octubre de 1924 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'artista (pintor, gravador, escultor, etc.) l'escriptor, crític d'art, patafísic i anarquista Enrico Baj. Era fill d'una família burgesa acomodada milanesa força interessada en l'art; son pare era empresari de la construcció i sa mare enginyera, i sempre volgueren que son fill fos arquitecte. Amb 14 anys començà a dibuixar i a pintar. Adolescent, demostrà el seu rebuig a l'autoritat fotent-se dels alts dignataris feixistes que desfilaven per la seva ciutat, fet que li va portar més d'un disgust. En 1944, per evitar el reclutament en l'exèrcit de Benito Mussolini, abandonà Itàlia i es refugià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Després de la II Guerra Mundial, estudià a la facultat de dret de la Universitat de Milà, carrera que acabà amb facilitat, i a milanesa l'Acadèmia de Belles Arts de Brera (1945-1948). En aquests anys conreà el tachisme i el collage. Compaginà l'advocacia i l'art fins el 1956, quan abandonà la primera pel segon. En 1950, amb Sergio Dangelo, fundà el«Movimento d'Arte Nucleare», que, a diferència de l'art abstracte, era obertament polític, i ambdós signaren el febrer de 1952 a Brussel·les (Bèlgica) el«Manifeste de la peinture nucléaire». En 1952 creà amb Asger Jorn l'experimental International Movement for an Imaginist Bauhaus (IMIB, Moviment Internacional per una Bauhaus Imaginista), enquadrat dins del moviment politicocultural situacionista, i que s'oposà a les teories funcionalistes i al concepte d'«artista-creador». Ambdós moviments es declaraven hereus el moviment artístic CoBrA, creat en 1948. En 1954 participà, amb Karel Appel, Lucio Fontana, Asger Jorn, Emilio Scanavino i altres, en l'«Incontri Internazionali della Ceramica» a Albisola Marina (Ligúria, Itàlia). En 1955 creà amb l'escriptor i artista francès Édouard Jaguer la revista Il Gesto, molt influenciada per l'«abstracció lírica». El setembre de 1957 signà, amb altres artistes i intel·lectuals avantguardistes, el manifest«Contre le style». Entre 1959 i 1966 s'acostà als surrealistes i participà amb ells en manifestacions oficials del moviment. En aquesta època signà diversos manifests, com ara «Arte interplanetaria» (1959) i «Peinture et rélité» (1960). En 1959 exposà una de les seves obres més conegudes, I Generali, sèrie de «generals» absurds realitzats amb objectes trobats i materials heterogenis en forma de collages. Entre els anys cinquanta i seixanta exposà regularment a París, Londres i Nova York, on va fer amistat amb artistes i intel·lectuals (Jean Baudrillard, André Breton, Marcel Duchamp, Max Ernst, Edouard Jaguer, Michel Maffesoli, E. L. T. Mesens, Edgar Morin, Octavio Paz, André Pieyre de Mandiargues, Arturo Schwarz, Paul Virilio, etc.). En 1960 participà en l'execució de l'escandalosa obra col·lectiva (amb Roberto Crippa, par Jean-Jacques Lebel, Erro, Roberto Crippa, Gianni Dova i Antonio Recalcati) Grande quadro antifascista collettivo, en protesta contra la guerra d'Algèria, que va ser confiscada l'any següent per blasfema per la policia en la seva primera exposició a Milà i que passà anys reclosa als soterranis de la prefectura de policia milanesa, abans de ser exposada al Museu d'Art Modern d'Estrasburg. En 1964 creà el Collegio di Patafisica de Milà, secció italiana del Collège de Pataphysique de París, en el qual fou sàtrapa, amb el títol d'Imperator Analogico. En 1972 l'exposició pública del seu gran quadre-collage I funerali dell'anarchico Pinelli–en clara referència a la famosa pintura de Carlo Carrà I funerali dell'anarchico Galli i molt influenciada pel Guernica de Picasso– va ser prohibida arran de l'assassinat de l'oficial de policia al qual se li va atribuir la mort sota la seva custòdia de l'anarquista Giuseppe Pinelli. Posteriors obres, com ara Nixon Parade (1974) o Apocalisse (1979), causaren un gran escàndol mediàtic. En 1975, la seva exposició retrospectiva realitzada al Palazzo Grassi de Venècia se celebrà sota un fort control policíac. En 1981 inaugurà el seu centre d'exposicions a Milà. En els anys vuitanta s'acosta al teatre i col·laborà en diversos projectes, com ara Ubu re (1984). Amb Épater le robot (1983) i Manichini (1984-1987) accentuà la crítica a la contemporaneïtat i la utilització indiscriminada de les tecnologies. En 1989 dissenyà una trentena de titelles per a Le bleu-blanc-rouge et le noir,òpera del compositor Lorenzo Ferrero, amb llibret d'Anthony Burgess, realitzada per la bicentenari de la Revolució Francesa. En 1994 va gestar Berluskaiser, sèrie de obres per protestar per l'elecció de Silvio Berlusconi com a primer ministre d'Itàlia i que ninguna galeria gosà exposar. Les exposicions més importants dels darrers anys es realitzaren a la Pinacothèque Casa Rusca (Locarno, 1993), a l'Institut Mathildenhöhe (Darmstadt, 1995), al Musée d'Art Moderne i d'Art Contemporain (Nice, 1998), al Musée de Chartres (2000), al Palazzo delle Esposizioni (Rome, 2001) i al Castello di Masnago (Varese, 2003). Va fer nombroses obres fent servir motius d'altres artistes (Leonardo da Vinci, Picasso, etc.) i a vegades recreant obres completes d'altres autors. També ha realitzat treballs amb els escriptors Umberto Eco, Dario Fo i Raymond Queneau. Obres seves es trobem exposades als museus i galeries més importants del món. Col·laborà, amb articles de crítica artística, en diaris (Il Corriere della Sera, Il Sole 24 Ore, etc.) i revistes (Boa, Direzioni,Documento Sud,Edda, L'Esperienza Moderna, Il Gesto, Phases, etc.). Entre els seus assaigs, molts d'elles publicats en editorials anarquistes, podem destacar Autodamé (1980), Patafisica (1982), Automitobiografia. Dai giorni nostri alla nascita (1983), Impariamo la pittura (1985), Fantasia e realtà (1987, amb Renato Guttoso), Cose, fatti, persone (1988), Lettres (1953-1961) (1989), Ecologia dell'Arte (1990), Cosa dell'altro mondo (1990), Che cos'è la patafisica? (1994), Scritti sull'arte. Dal futurismo statico alla merda d'artista (1996, amb altres), Inactualité de l'art et Pataphysique suivi du Manuel de survie (1998), Impariamo la pittura (1999), Grand Tableau antfasciste collectif (2000, amb Laurent Collet), Sous l'art, l'or (2002), Un carnet du dedans (2002, amb Matthieu Messagier), Discours sur l'horreur de l'art (2003, amb Paul Virilio), La Patafisica (2009, pòstum) iEcologia dell'arte (2013, pòstum), entre d'altres. Sempre integrat en el moviment anarquista –alguns diuen que al final de sa vida simpatitzà amb la Lega Nord (LN, Lliga Nord)–, donà obres seves a diferents grups i centres (Centre International de Recherches sur l'Anarchisme de Lausana, etc.) i finançà amb la seva venda diferents projectes llibertaris, com ara la traducció i primera edició en rus de La Révolution inconnue, de Volin. Promogué en 1996 la creació d'un monument en marbre de Carrara a Mikhail Bakunin a prop de casa («La Baronata») on visqué a Minusio (Ticino, Suïssa). Enrico Baj va morir el 16 de juny de 2003 al seu domicili de Vergiate (Llombardia, Itàlia). Tingué cinc infants de dos matrimonis.

Enrico Baj (1924-2003)

***

Nikita Kalin

Nikita Kalin

- Nikita Kalin: El 31 d'octubre de 1991 neix a Rússia l'anarquista i activista antifeixista Nikita Kalin. Fill d'una família treballadora, ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista i antifeixista. Segrestat per un escamot feixista, el seu cos va ser trobar el 9 de febrer de 2012 a prop de l'Institut de Física de l'Acadèmia Russa de Ciències de Samara (Samara, Rússia). Kalin presentava 61 ganivetades, costelles fracturades i diverses lesions al cap. El seu assassinat va ser clarament encobert per la policia russa. Una organització de drets humans facilità suport legal a sa família i la Creu Negra Anarquista (CNA) de Moscou engegà una campanya de recaptació de fons per pagar el seu funeral. Unes setmanes després, el 24 de febrer, un atac antifeixista a Kallithea (Àtica, Grècia) es realitzà en la seva memòria. Finalment va ser detingut un neonazi, Nicholas Zalivako, però evidentment l'agressió l'efectuà un grup i no una persona aïllada.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Menorca en el record

0
0

Miquel Vanrell va ser un militant antifranquista molt proper al PCE. Però a començaments dels anys vuitanta no estigué d'acord amb certs aspectes polítics i burocràtics d'aquesta organització. En el seu conflicte amb el carrillisme illenc Miquel Vanrell va estar sempre amb els militants de base, amb els lluitadors autèntics, amb la gent que no volia obeir consignes sense sentit, instruccions de les "altures" amb els ulls tancats. Per a Miquel Vanrell i tota aquella colla d'esquerrans que sortiren de les xarxes del carrillisme, per davant de tot hi havia la veritat, el protagonisme del poble, els principis, l'ètica, i mai el cinisme, el menfotisme de tots aquells que, per a viure d'esquena dreta, tants els importava defensar avui una posició i demà una altra. (Miquel López Crespí)


Menorca i Miquel Vanrell en el record.



Miquel Vanrell (esquerra) i Miquel López Crespí a Menorca. Aleshores les accions contra la guerra d'Iraq consistien, a part de les manifestacions, en situar llençols blancs a tots els canons que hi havia a l'abast. (Fotografia de Francesc Calvet feta a la plaça des Castell).

Miquel Vanrell va ser un militant antifranquista molt proper al PCE. Però a començaments dels anys vuitanta no estigué d'acord amb certs aspectes polítics i burocràtics d'aquesta organització. En el seu conflicte amb el carrillisme illenc Miquel Vanrell va estar sempre amb els militants de base, amb els lluitadors autèntics, amb la gent que no volia obeir consignes sense sentit, instruccions de les "altures" amb els ulls tancats. Per a Miquel Vanrell i tota aquella colla d'esquerrans que sortiren de les xarxes del carrillisme, per davant de tot hi havia la veritat, el protagonisme del poble, els principis, l'ètica, i mai el cinisme, el menfotisme de tots aquells que, per a viure d'esquena dreta, tants els importava defensar avui una posició i demà una altra. Gramscià a la seva manera, Miquel Vanrell volia que les paraules es corresponguessin amb la pràctica i, incrèdul davant els pretesos avantatges de la bruixeria i la mítica creença en déus i essers d'un altre món, és a dir, la demagògia carrillista, exigia ètica i veritat, defensa dels principis, desinterès personal, pràctica esquerrana de veritat i no de boca enfora. Rebel, home crític, amb el seu tarannà despert i combatiu no podia, ni volia!, esser carn de canó de la mentida endiumenjada que practicaven i practiquen buròcrates i oportunistes.


A Miquel Vanrell el vaig cononèixer l'any 2001, quan l'Ateneu de Maó m'atorgà el Premi de Literatura per la meva obra Cercle clos. Posteriorment férem la presentació del poemari i ell, com de costum, comparegué vital i eixerit talment era el seu tarannà d'activista cultural de primera línia. El catorze de març del 2003 férem la presentació del poemari Cercle clos a la seu de l'Ateneu de Maó. Un mes abans la presentació, jo no hi vaig poder anar per motius familiars, se n'havia fet una a Ciutadella a càrrec de Joan F. López Casasnovas, Maite Salord i Miquel Àngel Limón. Sota un titular que deia "L'Ateneu presenta l'edició del poemari 'Cercle clos'", afegint: "Miquel López Crespí és l'autor de les trenta composicions guanyadores, les quals amb una tècnica directa i dura, fan referència a les vivències de l'autor". En una terra on sovint, si no ets amic de la camarilla de torn, ningú no informa del que fas, del llibre que has publicat o el premi literari que has guanyat, que a Menorca hi hagués gent que pel seu compte organitzàs presentacions d'obres teves, organitzàs l'acte, parlàs de forma elogiosa del teu llibre i que, encara més!, els diaris en parlassin, era un fet a tenir en compte i d'agrair. No sempre l'autor de les Illes rep aquestes mostres d'amistat desinteressada que tant ajuden l'autor, sobretot si aquest ha patit i pateix les campanyes de marginació i silenci del comissariat de torn.

La nota publicada el mes de febrer de 2003 al diari Menorca palesa aquest interès dels amics menorquins per la meva obra i la meva persona. Evidentment és una simple nota de premsa sense cap altra transcendència, tret de deixar constància que hi havia unes persones a Menorca que tenien per nom Joan F. López Casasnovas, Josefina i Maite Salord, Miquel Vanrell, Francesc Calvet, Damià Borràs, Elisa Fernández, Miquel Àngel Limón, Elisa Pons, Bartomeu Febrer, entre molts altres amics i amigues, que, lluny de l'autoodi tan conegut en el món de la ploma, es preocupaven de donar a conèixer la teva obra, uns guardonant els teus llibres, altres organitzant les presentacions i recitals i, per si mancava cap cosa, convidant-te a participar en els anuals Encontres de Poesia dels Països Catalans. Podíem demanar més?

Quan Miquel Vanrell em trucava per a avisar-me que m'havia enviat retalls de premsa del que havia sortit a Menorca, sempre em deia, sorneguer, coneixedor de les campanyes de silenciament que sovint patim els escriptors nacionalistes d'esquerra a les Illes: "Bé, ja has vist el que na Maite Salord, en Joan F. López Casasnovas i en Miquel Àngel Limón han fet a Ciutadella? Una excel·lent presentació del teu poemari, el llibre que edità l'Institut Menorquí d'Estudis". En efecte, no em podia queixar i tot el que han fet els menorquins i menorquines que conec ha estat per a mi una ajuda important, un suport per a portar endavant la meva obra que mai no els podré agrair com pertoca.

Un dels retalls que em va enviar Miquel Vanrell era, com he escrit més amunt, del diari Menorca. La nota de dia 11 de febrer de 2003, deia, fent-se ressò de l'acte que s'havia fet a Ciutadella: "La Casa de Cultura de Ciutadella acollí el passat dijous la presentació de l'Ateneu de Maó del poemari Cercle clos del poeta Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946), obra guanyadora dels premis Ateneu de Maó, Premi Joan Ramis i Ramis 2001.

'L'acte de presentació va comptar amb la participació dels professors Joan López Casasnovas i Maite Salord Ripoll en representació de l'Institut Menorquí d'Estudis, i en representació de l'Ateneu, Miquel Àngel Limón.

'L'obra, editada per l'IME és el número 11 de la col·lecció quaderns 'Xibau' de poesia, i compta amb la introducció de Maite Salord, la qual formà part del jurat qualificador juntament amb Damià Borràs Barber, Elisa Fernández Serrano, Miquel Àngel Limón Pons, Elisa Pons Guasch i Catalina Seguí de Vidal com a secretària.

'La presentació de Salord és una aproximació al poemari i el seu autor. Per una banda destacar el fet que es tracta d'un cercle clos, on els poemes fan referència a un món concret, fin si tot vivencial de l'autor, que s'exposa des de la primera composició per continuar fent un seguit de reflexions sobre els individus, una guerra i la vida després del desastre.

'Són uns versos contundents, eixuts, durs i inapel·lables. Es tracta de trenta peces, trenta anys que avui es poden presentar com a 'somni', amb 'hereus', vencedors. Però també parla d'un escriptor d''ofici' per la capacitat d'escriure uns versos 'contundents, eixuts i tanmateix capaços de captivar i establir lligams amb el lector".

Posteriorment a aquest acte de Ciutadella, l'Institut Menorquí d'Estudis i l'Ateneu de Maó n'organitzaren una de nova en la qual, aquesta vegada sí que vaig poder anar-hi, la presentació va anar a càrrec de Maite Salord. Record com si fos ara mateix que Maite Salord en va fer una sentida intervenció en analitzar de forma prou rigorosa el poemari Cercle clos. Aquesta presentació resta inclosa com a pròleg del poemari. Com de costum quan ets entre amics, la presentació i lectura de poemes van anar de primera i per uns moments, amb Josefina Salord, amb Joan F. López Casasnovas, amb els amics Miquel Vanrell i Francesc Calvet i tots els altres coneguts que vengueren a sentir poesia, s'establí aquella mena de comunicació sense paraules que fa que una persona carregui piles per a molts mesos. En Miquel Vanrell havia escrit un article en al diari Menorca de 14 de març de 2003 titulat "Un escriptor compromès" reproduint un poema del llibre i convidant la gent a venir a aquella trobada poètica. Sortosament tot funcionà a la perfecció, i novament s'establia entre la gent que havia vengut al local de l'Ateneu aquella mena de comunicació que fa que encara tengui sentit escriure poesia, lluitar per la bellesa, per a contribuir a bastir un món més just i solidari mitjançant la paraula. Allò tan conegut però sempre vigent que escrigué Blas de Otero en la negra nit franquista: "La poesía es una arma cargada de futuro".

Miquel López Crespí

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XIV) –La guerra de Cuba - (Un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs -

0
0

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XIV) –La guerra de Cuba - (Un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs -


--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.


Volia anar a veure Jaume Cladera. Record que era un dia de primavera, lluminós, amb un blau immaculat i esclatant que convidava a sortir del despatx. Vaig dir a na Catalina que em preparàs la sotana d’anar per sa marjal. No volia embrutar-me els baixos amb la pols del camí o amb algun dels bassiots imprevists que resten per les dreceres dels horts quan el pagès acaba de regar el seu bocí de terra.

Era una sotana amb mig pam manco de llargària que les que utilitz per estar per casa o trescar pel poble. Na Catalina la va retallar i tornar a cosir com pertoca. Una mica vella pels anys, però útil per a caminar per camp i muntanya.

Sé que en Jaume em va veure de ben lluny. Una sotana negra enmig de la planura, sota el sol primaveral, no es pot amagar.

M’esperava assegut al pedrís de davant la caseta. Havia començat a carregar la pipa de canya i fang i em guaitava seriós, fumant amb tota tranquil·litat sota l’emparrat.

--Bon dia tengui, don Joan! --va ser el primer que em digué--.

Li vaig estrènyer la mà que m’oferia cordialment.

Romanguérem uns minuts en silenci gaudint del paisatge.

Érem asseguts al banc de pedra. La calma que ens envoltava afavoria la reflexió, el gaudir de la companyia de la natura.

Jo també callava encisat per la meravella que veia, lluny de la foscor de les capelles de l’església. Sota l’emparrat, una suau brisa primaveral feia l’estada paradisíaca: la flaire dels camps regats a primera hora dulcificava l’ambient. La bonior propiciava el moment exacte d’una oració per donar gràcies a Déu per tanta bellesa oferta als ulls dels homes. Em sentia en pau, lluny de les meves nits d’insomni pensant en el destí dels homes, navegant pels vells pergamins que parlaven de temps difícils per als albopassins, de llunyanes guerres i execucions.

Ara entenia a la perfecció l’amor per la bellesa del paisatge que ompl els poemes de Miquel Costa i Llobera! Com sent el meu amic coral cada un dels racons de la nostra terra!

Les preguntes s’acumulaven una rere l’altra Però a Mallorca no tot ha estat calma i placidesa. A Miquel Costa i Llobera li basta veure un pi del seu Formentor, la calma de Cala Murta, per fer-ne un poema immortal sense demanar-se res més. No li agrada aprofundir en els aspectes tèrbols i sagnants de la nostra història. Però jo em deman sovint com devia ser el paisatge en temps de les Germanies, quan la pagesia es revoltà contra els seus senyors naturals. Es distingiria des d’aquí el fumeral de l’església de Pollença cremant amb els seus habitants dins? Se sentirien els trons de canons, el soroll dels arcabussos en la vana provatura agermanada de conquerir Alcúdia? Just a dues passes d’aquí, prop de Crestatx els seguidors de Joanot Colom foren derrotats per les tropes de l’emperador i més enllà, guaitant cap a Muro, prop del torrent, a la planura de Son Fornari, es lliurà la batalla que rompré per sempre la columna vertebral de les forces revoltades contra la llei i l’orde.

--Vol saber el que em va passar a Cuba? És per això que ha vengut a veure’m? --em digué de sobte, tranquil--.

No calia mentir. Era cert. M’interessava saber noves de la seva vida, els motius perquè havia decidit romandre a la caseta, lluny del brogit del poble. Altres soldats que havien anat amb ell no feren el mateix quan tornaren. A poc a poc s’integraren novament a la vida d’Albopàs, i si patiren pel que havien vist allà procuraven no fer-ho coneixedor. N’hi havia que fins i tot feien acudits sobre els combats lliurats amb els mambises, explicaven com era de difícil conquerir una cubana, fos blanca, negra o mulata. La majoria no volia saber-ne res dels espanyols i els miraven amb altiu posat de menyspreu.

--Sí –li vaig contestar--. No vas errat. He vengut especialment fins a l’hort per saber-ne la teva versió. He llegit sovint cròniques de la guerra, però parlar-ne seriosament amb algú que va ser testimoni dels fets que narren les revistes i els llibres, m’interessa molt. No t’ho puc negar.

Jaume Cladera va tornar a carregar la pipa i, mirant a la immensitat del paisatge, talment parlàs amb les ombres d’un món invisible, va començar a parlar.

--Sovint no sé com vaig poder tornar. Ningú pot imaginar-se l’infern si no ha estat a Cuba. Els frondosos boscos tropicals, els aiguamolls traïdors, les trampes amb punxes que ens paraven els separatistes, tot plegat unit a la calor sufocant, la humitat, els mosquits, les llargues marxes forçades i la fam em feien veure que havíem caigut en una trampa mortal. Sortir de les casernes de les ciutats, avançar per aquells camins enfangats esperant un atac d’un moment a l’altre, era viure dins un somni dantesc.

Aturà de parlar alhora que acaronava el seu ca, en Moreno, única companyia del nostre conegut. Diuen, els que l’anaven a visitar, que les converses més llargues les feia amb en Moreno. Sovint el trobaven enraonant amb l’animal, explicant-li coses de la seva vida o de la feina a l’hort. Inseparables, el ca el seguia arreu on anàs, dòcil, obeint cada una de les seves indicacions.

--Moreno, descansa aquí, al costat, a l’ombra –li digué alhora que continuà amb la història sense deixar de mirar les muntanyes en direcció a Pollença amb accentuat posat de nostàlgia i tristor als ulls--.

--Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.

En Jaume fuma tranquil·lament, assaboreix les glopades del perniciós fum com aquell que gaudeix d’un plaer immens. La tossina l’interromp sovint. Sembla que abusa massa del tabac. Però Albopàs n’és un gran productor i l’exporta arreu d’Espanya. En Jaume en fa algunes anyades i sempre, després d’haver assecat les fulles al sol, en deixa un bon saquet pel propi consum i pels amics i coneguts que acudeixen a la caseta.

--Sí, és el tabac. No sé si un dia hi deixaré la pell. Ja sé que és un mal vici. Però no puc deixar de fumar. És superior a les meves forces! Ho he provat moltes vegades. Mai no ho he pogut aconseguir.

--Les instruccions que tenien els nostres oficials --continuà-- eren romandre al camp i anar en persecució dels sublevats. Però, què sabien aquells jovenets sortits de les acadèmies, el que era una lluita de guerrilles en territori desconegut? Alguns, com els soldats, morien de febres els primers dies; d’altres, els més covards, en constatar que allò no era una desfilada militar amb al·lotes que et tiren flors quan passen davant les tribunes, escrivien de seguida a qui coneguessin a recer del poder per a ser destinats a l’Havana o tornar a Espanya.

Ens enviaren a Aguitas, una remota posició perduda enmig de la selva, de difícil accés, ja que la major part de l’any estava envoltada pels mambises. Tan sols hi restaven setanta homes. Els altres havien mort a conseqüència de les febres, la fam i els atacs dels sublevats. Només hi restava un sergent manant aquelles desferres. Els oficials havien mort en el darrer combat. Altres havien desertat. Encara no sé com hi arribàrem! Havíem perdut quinze homes en el llarg viatge des de Matanzas. El perill no era solament l’atac directe, quan et trobaves enmig de la selva i atacaven, nus, salvatges, amb el matxet a la mà, cavalcant com a dimonis embogits, tallant els caps dels nostres soldats. El perill més evident t’esperava a la nit, mentre feies guàrdia rere els troncs que ens servien de defensa en aquella allunyada posició. Els mambises són també assenyats animals nocturns. Et vigilen des de la foscúria i la protecció que els ofereix la selva i, quan menys ho esperes, et llancen unes fletxetes enverinades mitjançant uns senzills tubs de canya. Encerten en el coll, a les mans, a les cames. En un moment ja has caigut a terra i mors enmig dels sofriments més esfereïdors.

En Moreno ens distreu per uns moments. Em mossega els baixos de la sotana i no hi ha forma de fer-li deixar la improvisada joguina. Pens si està gelós de l’atenció que em presta Jaume Cladera. Potser no vol que enraonem tant de temps. Segurament m’indica que marxi, que ja està bé de plàtica i que és hora de deixar tranquil l’amo. Finalment en Jaume aconsegueix que deixi de mossegar la sotana i, amb un gest imperatiu, el fa marxar a un racó des d’on mira amb mals ulls.

--Podríem estar parlant dies sencers –continua explicant-- i mai ningú que no hagi patit aquelles desgràcies podrà copsar el terror que ens dominava. Com resistir en aquelles condicions? Havíem pogut arribar al fortí per miracle. Qui sap si pensaven que era mes fàcil acabar amb nosaltres a força de fam i de por sense necessitat d’entrar en combat!

A la nit, els tambors no ens deixaven dormir; sonaven de forma implacable hora rere hora, sense descans. La selva s’omplia d'estranys càntics de significat indesxifrable per a nosaltres. Quins déus invocaven? No ho sabrem mai! La seva cultura no tenia res a veure amb l’espanyola, malgrat els anys de restar sota el domini de la corona.

Menjàvem pa amb cucs, restes del que quedava de les provisions enviades al destacament feia mesos. L’alt comandament instal·lat a l’Havana robava tot el que podia dels queviures. Hi hagué comandants que, mancats de cap moral, venien els fusells i les bales als nostres enemics! No parlem del menjar! Cues immenses de carros esperaven l’arribada dels vaixells enviats de Cadis i Cartagena, de Màlaga o Barcelona. Les capses amb llaunes de conserves, les bótes de vi desapareixien en minuts en direcció als magatzems secrets que tenien els especuladors. Res no feien les autoritats per aturar un desgavell que afectava igualment les medecines, l’alcohol per a+ les ferides, les benes... Amb la venda de tots aquests productes els oficials de Weyler vivien una vida de luxe, de luxúria. Abundaven els prostíbuls i els casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’Estat.

Nosaltres no existíem per a l’alt comandament. Carn de canó barata! Un número en un paper a l’hora de parlar de les baixes que havíem tengut aquell dia. Què menjàvem? Les galetes d’Inca s’havien podrit. Així i tot les bullíem per a fer una sopa de supervivència. Sabedors de les nostres mancances, els rebels, amagats a la selva, torraven porcs senglars, aus de ploma, i la flaire d’aquelles menges ens feia enfollir.

Maleíem el destí que patíem. Ens sabíem condemnats sense possibilitat de fugida. Envoltats, lluny de tot remei humà, els més creients resaven el rosari de forma continuada, alhora que els altres escopíem al terra a l’espera de qualsevol atac sobtat dels fantasmes de la selva.

En Moreno continuava fitant-me amb posat de pocs amics. Sembla que la nostra conversa li havia desbordat la paciència. S’aixecava del racó on estava condemnat i feia provatures d’atacar de nou. Però es contenia pel gest que cada estona feina Jaume Cladera.

--Què hi feíem en aquell país llunyà, quins interessos defensàvem en terra tan inhòspita? Eren les preguntes que ens rosegaven per dins mentre esperàvem la mort. Era fàcil imaginar el destí final dels espanyols a Cuba. Centenars de guarnicions solitàries, perdudes a l’interior de les selves, a les serralades, a les planures sembrades de canya i tabac. Tanmateix era impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats d’una metròpoli llunyana. Mancats de proveïments, sense saber quina tàctica emprar per derrotar l’enemic, l’agonia em què vivíem es perllongava durant mesos sense cap via de solució. Inútils els camps de concentració de Weyler, els presoners penjats a les places dels poblats, a les clarianes del bosc. Inefectiva l’arribada de noves reserves de carn de canó que es menjava la boscúria. Obscur reialme de serps i mosquits i dels cocodrils dels pantans que sovint havíem de travessar. Crits d’angoixa dia i nit. Morir sense extremunció. Univers del matxet que t’esperava a qualsevol entreforc de camí quan anaves a cercar aigua lluny del destacament.

La història s’allargà fins a mitjans horabaixa. Dinàrem d’un trempó sota l’emparrat, amb els ulls sempre vigilants d’en Moreno que, cansat de la conversa, finalment s’havia adormit damunt el sac que li servia de matalàs. Aquell dia vaig marxar de la caseta amb el cor encongit. Jaume Cladera no mentia. Notava que la seva història em produïa contradiccions. Em demanava què feia jo defensant les guerres de la monarquia des de la trona. Per quins motius no he parlat mai dels patiments dels soldats que morien a Filipines, el Rif, Cuba? Mentre des de la distància sentia els lladrucs del ca reflexionava sobre el meu paper en la vida. I si tenguessin raó les mares que no volien que els seus fills anassin a la guerra? I si els meus esforços per provar de salvar costums i tradicions només haguessin estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions?

Quan vaig tornar a casa moments abans del rosari de les set, el cor em bategava com no ho havia fet mai.


[01/11] «Le Réveil des Mineurs» - «Anarchy» - «Sturmvogel» - «Le Flambeau» - «Los Nuevos Horizontes» - «L'Allarme» - «Umanità Nova» - «Semáforo» - Columna Durruti - «Anarquía» - «Mujeres Libres» - Laisant - Catineau - Viani - Pi - Balestri - Callau - Martín Hormigo - Alcaraz - Bluestein - Giménez Arenas - Quiñones - Chiné - Breton - Díaz - Jerrold - Liard-Courtois - Tailhade - Barreto - Santamaría - Izquierdo - Cauvin - Foppa - Castillo - Nadal - Sánchez Martínez - Cubel - García Tirador - Navel - Pedraza - Vignoli

0
0
[01/11] «Le Réveil des Mineurs» - «Anarchy» -«Sturmvogel» - «Le Flambeau» -«Los Nuevos Horizontes» -«L'Allarme» - «Umanità Nova» - «Semáforo» - Columna Durruti - «Anarquía» -«Mujeres Libres» - Laisant - Catineau - Viani - Pi - Balestri - Callau - Martín Hormigo - Alcaraz - Bluestein - Giménez Arenas - Quiñones - Chiné - Breton - Díaz - Jerrold - Liard-Courtois - Tailhade - Barreto - Santamaría - Izquierdo - Cauvin - Foppa - Castillo - Nadal - Sánchez Martínez - Cubel - García Tirador - Navel - Pedraza - Vignoli

Anarcoefemèrides de l'1 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de "Le Réveil des Mineurs"

Capçalera de Le Réveil des Mineurs

- Surt Le Réveil des Mineurs: L'1 de novembre de 1890 surt a Hastings (Pennsilvània, EUA) el primer número del periòdic Le Réveil des Mineurs. Nous réclamons le droit à l'aisance. A partir del gener de 1892 portà el subtítol «Organe des travailleurs de langue française de l'Amérique» i més tard«Organe des travailleurs de langue française desÉtats-Unis». A la capçalera figuraven dos epígrafs: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats» i «Benestar i Llibertat per tothom». En el primer número declarà:«Som anarquistes perquè no reconeguem a ningú el dret natural de comandar-nos.» El responsable de la publicació i principal redactor fou Louis Goaziou. La major part dels articles anaven sense signar, però van col·laborar Julien Bernarding, Jean Brault –distribuïdor del periòdic a Spring Valley–, Eugène Chatelain, Charles Levy, Isidore Polycarpe i Henri Zisly. Entre el juny i el desembre de 1892 deixà de publicar-se, però reaparegué a partir del gener de 1893. L'últim número conegut, el 37,és el de setembre de 1893. Va ser continuat per L'Ami des Ouvriers (1894-1896).

***

Portada del primer número d'"Anarchy"

Portada del primer número d'Anarchy

- Surt Anarchy: Pel novembre de 1891 surt a Smithfield (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) el primer número del periòdic mensual Anarchy. Neither God nor Low nor Property but: Liberty-Equaliy-Fraternity (Anarquia. Ni Déu, ni llei, ni propietat, però sí llibertat, igualtat i fraternitat). Aquesta publicació fou realitzada exclusivament pel poeta, periodista i agitador anarquista John Arthur Andrews (1865-1903), que fabricà la premsa i xilografià els caràcters amb ribot tot fet amb una capça de cigars. Aquest primer número i únic conegut es consagrà a l'aniversari de l'execució dels anarquistes de Chicago.

***

Capçalera d'"Sturmvogel"

Capçalera d'Sturmvogel

- Surt Sturmvogel: L'1 de novembre de 1897 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del bimensual anarcocomunista en llengua alemanya Sturmvogel. Lewwer duad ues slavv (L'Ocell-tempesta. Abans mort que esclau). Aquest periòdic, editat per Claus Timmermann, serà el primer a publicar les cròniques de les gires de conferències d'Emma Goldman. La publicació deixarà d'editar-se el 16 de maig de 1899.

***

Capçalera del primer número de "Le Flambeau"

Capçalera del primer número de Le Flambeau

- Surt Le Flambeau: L'1 de novembre de 1902 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del bimensual Le Flambeau. Organe de combat révolutionnaire (La Torxa. Òrgan de combat revolucionari), especial sobre la vaga general. Julius Mestag en serà l'editor responsable i hi col·laborà Georges Rens (Max Borgueil). L'estampació es va fer amb una impremta de mà. Portava com a epígraf el text de La Fontaine «El nostre enemic és el nostre amo.» Com a editorial en el primer número podia llegir-se:«Le Flambeau no és un periòdic teòric, ni un full escandalós, és unòrgan de combat revolucionari, el crit dels oprimits, l'expressió d'un sentiment de revolta.». A resultes de l'aparició de l'article «Germinal, les anarchistes et la grève général» en el segon número (8-15 de desembre de 1902), que serà l'últim, reproducció d'un pamflet del qual es van editar cinc mil exemplars, el periòdic va ser denunciat, jutjat i condemnat per l'Audiència de Brabant (Flandes) el 24 de novembre de 1913 a una pena de sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Per a escapar de la presó Mestag fugí a Londres (Anglaterra).

***

Capçalera de "Los Nuevos Horizontes"

Capçalera de Los Nuevos Horizontes

- Surt Los Nuevos Horizontes: L'1 de novembre de 1903 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número de la revista anarquista Los Nuevos Horizontes. Era l'òrgan d'expressió de l'Ateneu de la Joventut, creat en 1900 a Santiago de Xile per joves intel·lectuals i artistes llibertaris (Luis Boza, Carlos Canut de Bon, Mario Centore, Leonardo Eliz, Alejandro Escobar Carvallo, Julio Fossa Calderón, Carlos Garrido, Pedro Antonio González, Alberto Mauret, Ernesto Monge, Horacio Olivos, Eduardo Poirier, Benito Rebolledo, Luis Ross, Jorge Gustavo Silva, Víctor Domingo Silva, Augusto G. Thompson, etc.) i presidit per Samuel Antonio Lillo. S'especialitzà en difondre les activitats artístiques i culturals de la intel·lectualitat d'avantguarda. Hi van col·laborar Valentín Brandau, Augusto G. Thompson (Augusto d'Halmar), Manuel Magallanes Moure i Víctor Domingo Silva, entre d'altres. Va ser continuada per Panthesis (1904).

***

Capçalera del primer número de "L'Allarme"

Capçalera del primer número de L'Allarme

- Surt L'Allarme: L'1 de novembre de 1915 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic bilingüe (italià i anglès) anarquista L'Allarme. Contro ogni forma di autorità e di sfruttamento (L'Alarma. Contra tota forma d'autoritat i d'explotació). Estava dirigit per Umberto Postiglione (Hobo). En 1916 es traslladà a Somverville (Massachusetts, EUA). De publicació irregular, es distribuïa gratuïtament i tirà entre 2.000 i 6.000 exemplars. Malgrat la dura repressió que patí, es publicà fins l'1 d'abril de 1917.

***

Capçalera d'"Umanità Nova"

Capçalera d'Umanità Nova

- Surt Umanità Nova: L'1 de novembre de 1924 surt a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) el primer número del setmanari anarquista en llengua italiana Umanità Nova. Periodico libertario. Era continuació de la publicació editada entre 1920 i 1922 a Itàlia per Errico Malatesta i que s'exilià als EUA per mor de l'arribada del feixisme. L'editor responsable d'aquesta etapa nord-americana fou el propagandista anarquista Maris Baldini (Siram Nibaldi). La lluita contra el feixisme i la campanya per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti van destacà en les seves pàgines. També contenia nombrosos articles i anàlisis sobre la situació italiana i el paper jugat pel moviment anarquista. Hi van col·laborar Camillo Berneri (Camillo da Lodi), Armando Borghi i Luigi Fabbri, entre d'altres. Tingué una gran difusió entre la nombrosa colònia italiana establerta als EUA. En sortiren 11 números, l'últim l'1 de maig de 1925.

***

Portada d'un exemplar de "Semáforo"

Portada d'un exemplar de Semáforo

- Surt Semáforo: L'1 de novembre de 1936 surt a València (País Valencià) el primer número de la revista quinzenal Semáforo. Revista del Comitè Ejecutivo de Espectáculos Públicos de Valencia y provincia UGT-CNT. Aquesta publicació, editada pel Comitè Executiu d'Espectacles Públics de València i província de la Unió General de Treballadors (UGT) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tenia com a missió la promoció i la divulgació dels espectacles, entre ells el teatre, el cinema, la música i l'art. Tractà diferents aspectes del teatre (socialització del teatre, teatre experimental, teatre revolucionari, teatre del poble, etc.) i des de diferents punts de vista (l'expressió corporal, les màscares, les mans, els gestos, la dansa, els actors, els dramaturgs, els tramoistes, els escenògrafs, etc.). Els seus principals animadors van ser Higinio Noja Ruiz, que dirigí la publicació, i Juan Pérez del Muro. Trobem articles de Rafael Caballer, Campos, Mantilla i Higinio Noja Ruiz, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 15 de novembre de 1937.

***

Comunicat de la Columna Durruti publicat en "Vía Libre" el 7 de novembre de 1936

Comunicat de la Columna Durruti publicat en Vía Libre el 7 de novembre de 1936

- La Columna Durruti contra la militarització: L'1 de novembre de 1936, des del front d'Osera (Saragossa, Aragó, Espanya), el Comitè de Guerra de la Columna Durruti davant la publicació del Decret de militarització de les milícies emet un comunicat pel qual és rebutjat i demana del Consell de la Generalitat de Catalunya llibertat d'organització. Aquest comunicat anava signat per Buenaventura Durruti i fou publicat en nombroses capçaleres de la premsa llibertària i confederal. L'endemà Durruti va fer un discurs radiofònic, reproduït en la premsa confederal, que fou gairebé literalment una lectura del document en qüestió.

***

Portada del primer i únic número d'"Anarquía"

Portada del primer i únic número d'Anarquía

- Surt Anarquía: L'1 de novembre de 1937 surt a Alacant (Alacantí, País Valencià) el primer número, i únic conegut, del butlletí mensual Anarquía. Juventudes Libertarias Barriada Carolinas. FIJL. JJLL. Aquesta publicació de caire cultural era l'òrgan d'expressió de les Joventuts Llibertàries de la barriada alacantina de les Carolines, adscrites a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Entre els redactors apareixen S. Ballesta, J. Ruiz, J. Mira, José Muñoz Congost i Manuel García, i el dibuix és de V. Mair. L'únic exemplar que es conserva està dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil Española de Salamanca.

***

Portada d'un exemplar de "Mujeres Libres" (Montadin, 1972)

Portada d'un exemplar de Mujeres Libres (Montadin, 1972)

- Surt Mujeres Libres: L'1 de novembre de 1965 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic trilingüe (castellà, francès i anglès) Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de Mujeres Libres de España en el Exilio. A partir del número 30 (març-abril de 1972) passarà a editar-se a Montadin (Llenguadoc, Occitània). Dirigida per Suceso Portales, hi van col·laborar Sara Berenguer, Mary Stevenson, Pepita Estruch, Juanita Nadal, Luz Continente, J. Smythe, Hortensia Martí, Gracia Ventura, Linda Carnicer, Lola Iturbe, Violeta Olaya, Relgis, Zimmermann, Jesús Guillén, Tomás Cano, Carpio, J. P. Fàbregas, Fontaura, Féliz León, Lizcano, Lobo,  etc. Se'n van editar 47 números, l'últim el desembre de 1976, i tingué distribució per Europa i Amèrica Llatina. Després passaria a editar-se a Catalunya per l'«Agrupación Mujeres Libres de Barcelona» el maig de 1977.

Anarcoefemèrides

Naixements

Charles-Ange Laisant

Charles-Ange Laisant

- Charles-Ange Laisant:L'1 de novembre de 1841 neix a La Basse-Indre (Bretanya) el científic, polític i anarquista Charles-Ange Laisant. Sos pares es deien Benjamin Laisant, passant de notari, i Alida Laucie Jeanne Thuez. En 1859 es va llicenciar en l'Escola Politècnica d'enginyeria militar. Va defensar el fort d'Issy i París durant la Guerra Francoprussiana i després va estar destinat a Còrsega i a Algèria en 1873. Defensor del general Georges Boulanger i del capità Alfred Dreyfus, serà processat per delicte de premsa i absolt. Va ser conseller general a Nantes en 1876 i diputat per Loire-Inférieure entre 1876 i 1885 i pel Sena entre 1885 i 1893. Va dirigir el diari Le Petit Parisien en 1879 i va fundar La République Radicale. En 1893 serà elegit diputat boulangista a París. Amb Émile Lemoire crearà en 1894 la revista matemàtica L'Intermédiaire des mathématiciens. Entre 1903 i 1904 va ser president de l'Associació Francesa per a l'Avanç de les Ciències, i també va ser vicepresident de la Societat Astronòmica de França. Després, per influència de son fill Albert, llibertari i francmaçó, va radicalitzar les seves postures declarant-se anarquista i també francmaçó, i es va fer amic i seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Va ser un dels fundadors en 1908, amb Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure i Charles Malato, de la Lliga Internacional per l'Educació Racional de la Infància, de la qual serà vicepresident. En 1909 va proposar a la Societat Astronòmica de França l'expulsió d'Alfons XIII, de la qual era membre, en protesta per l'execució de Ferrer i Guàrdia, i com la proposta va ser rebutjada va dimitir del càrrec. Va mantenir contactes amb la colònia anarcocomunista d'Aiglemont i va col·laborar en la premsa llibertària (La Bataille syndicaliste, Le Libertaire, Le Temps nouveaux, Les Petits Bonshommes, Boletín de la Escuela Moderna, etc.). Propagandista de l'esperanto, va ser vicepresident de la francesa«Societo por propagando de Esperanto» i, en 1901, vicepresident del«Pariza Esperanto Grupo», col·laborant en la premsa esperantista. L'agost de 1913 va participar en el congrés de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària i serà un dels fundadors de la cooperativa llibertària cinematogràfica «Cinéma du Peuple». Sa companya fou Clara Cécile Guichard. Charles-Ange Laisant va morir el 5 de maig de 1920 al seu domicili d'Asnières (Illa de França, França). A més de textos educatius per infants de caràcter científic (matemàtiques, àlgebra, física...), també va escriure textos revolucionaris, com ara Pourquoi et comment je suis Boulangiste (1887), L'anarchie bourgeoise (1887), L'éducation de demain (1906), La barbarie moderne (1912), Contre la loi de trois ans: un peu d'histoire, aux gouvernants, les droits du mouton (1913), L'illusion parlementaire (1924, pòstum), entre d'altres. Al fons Ferrer i Guàrdia de la Biblioteca Mandeville de la Universitat de San Diego (Califòrna, EUA) es conserven documents seus. 

***

Notícia de la condemna de Placide Catineau apareguda en el periòdic parisenc "Journal des débats politiques et littéraires" del 14 de febrer de 1894

Notícia de la condemna de Placide Catineau apareguda en el periòdic parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 14 de febrer de 1894

- Placide Catineau: L'1 de novembre de 1858 neix a Poitiers (Poitou-Charentes, França) el fuster anarquista Placide François Alfred Catineau, que va fer servir el pseudònim Lebas. Sos pares es deien François Placide Catineau, fuster, i Pauline Clémentine Cadoret, modista. En 1889 formà part d'un grup de fusters anarquistes (François Briens, Dupret, Meunier, Dustud, Franchet, Bertrand, etc.) de la Unió Sindical del Moble (USM) de París (França), fundada per Lucien Guérineau. En 1890 es presentà a Dijon (Borgonya, França) a les eleccions legislatives com a socialista revolucionari i obtingué quatre mil vots. El 13 de febrer de 1894, amb François Briens, va ser condemnat per l'Audiència de l'Aube (Xampanya-Ardenes) a treballs forçats a perpetuïtat, 100 francs de multa i sis mesos de presó per«fabricació i emissió de moneda falsa»,«per temptativa d'evasió» el 27 de novembre de 1893 de la presó de Troyes (Xampanya-Ardenes), on estaven detinguts pel primer delicte a l'espera de judici, i «per temptativa d'assassinat» del guardià Varlet d'aquesta penitenciaria; altres companys (Massoubre, Mauduit i Xavier Soudant) van ser condemnats a diferents penes més lleugeres. Destinat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa, formà part d'un comboi amb altres anarquistes (Léon Jules Léauthier, Edmond Marpaux, Gustave Marchand i François Briens) que desembarcà en 1894 a l'Illa Real (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa). A l'illa compartí cabana amb l'anarquista Clément Duval i es caracteritzà per cantar durant les nits cançons revolucionàries. Placide Catineau, que tenia la matrícula 26.477, va morir el 16 de setembre de 1899 a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa.

***

Lorenzo Viani

Lorenzo Viani

- Lorenzo Viani: L'1 de novembre de 1882 neix a Viareggio (Toscana, Itàlia) el pintor, gravador i escriptor anarquista Lorenzo Viani. Sos pares es deien Rinaldo Viani i Emilia Ricci. Passà la seva infància a la Villa Reale de Viareggio, ja que son pare treballava al servei de Carles de Borbó. Només va estudiar fins al tercer grau de primària, donat la seva incapacitat de suportar la disciplina escolar. Quan son pare va ser acomiadat, la família Viani conegué la misèria. En 1893 entrà a treballar com a aprenent en la barberia de Fortunato Primo Puccini, on conegué personatges importants, com ara Leonida Bissolati, Andrea Costa, Menotti Garibaldi, Giacomo Puccini, Gabriele D'Annunzio. També va conèixer el pintor Plinio Nomellini, que exercí una gran influència sobre la seva formació artística. Començà a dibuixar i un retrat que va fer al music Giovanni Pacini fou molt popular. Quan tenia 12 anys va sentir a la plaça del seu poble la història de de l'anarquista Sante Geronimo Caserio, contada per un «poeta errant», probablement Pilade Salvestrini, una experiència tant forta que a partir d'aquell moment es declarà llibertari. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes del seu poble, importants aleshores, i amb llibertaris més amb més edat, com ara el professor Giuseppe Di Ciolo, escultor de talent que fundà una escola d'arts i oficis i l'associació «In arte libertà»; el violinista i barber Narciso Fontanini, amb qui entrà com aprenent; o Guglielmo Morandi, que havia lluitat amb Amilcare Cipriani per la llibertat de Grècia. Aquest grup anarquista organitzà una manifestació per al Primer de Maig de 1893 a Viareggio i cridà Pietro Gori perquè fes una conferència sobre la qüestió social que tingué un gran ressò. Pietro Gori retornà a començaments de març de 1898 en un acte per rememorar Felice Cavalloti quan el seu fèretre passà pel poble; en aquest acte intervingué Lorenzo Viani recordant l'anterior visita de Gori. En aquells anys altres destacats anarquistes passaren per Viareggio en missió propagandística, com ara Ulisse Barbieri, Giovanni Gavilli o Salvestrini. També tingué relació amb Vico Fiaschi i Luigi Salvatori. El seu domicili i «Il Casone», un edifici semiabandonat al carrer Pinciana on vivien vagabunds i persones fora de la llei, esdevingueren els llocs de reunió dels joves anarquistes del poble. Entre 1900 i 1903, per consell del seu amic i pintor Plinio Nomellini, estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Lucca (Toscana, Itàlia), on conegué Moses Levy i Spartaco Carlini. Cap el 1900, a «Il Casone», es constituí el grup socialistaanarquista«Delenda Carthago» –«Delenda est Carthago,és una frase atribuïda a Cató el Vell sinònim de «guerra total»–, on a més d'ell participaren Egisto Ghilarducci, Ovidio Canova i Manlio Baccelli, entre d'altres. La primera aparició pública d'aquest grup tingué lloc en la cerimònia de commemoració de Giuseppe Verdi; la policia, desconcertada, demanà que els joves s'identifiquessin i va ser detingut juntament amb Ovidio Canova. El juny de 1901 membres del grup «Delenda Carthago» (Lorenzo i Mariano Viani, Ovidio Canova, Manlio Baccelli, etc.) signaren un manifest publicat en el periòdic anarquista L'Agitazione en solidaritat amb Errico Malatesta i altres companys, processats a Ancona (Marques, Itàlia). Per iniciativa dels joves de«Delenda Carthago», el setembre de 1903 es realitzà una manifestació en honor de Percy Bysshe Shelley, que causà un gran escàndol, i s'imprimí un número únic d'un periòdic amb un retrat dibuixat per Viani. En aquest acte intervingué l'anarquista pisà Gino Del Guasta i a partir d'aquell moment mantingué una estreta relació amb el grup anarquista de Pisa (Toscana, Itàlia). En 1904 va ser admès a l'Escola Lliure de Nu, contigua a l'Acadèmia de Belles Arts de Florència (Toscana, Itàlia), on seguí els cursos d'Arturo Calosci i de Giovanni Fattori, però sempre demostrant la seva indisciplina acadèmica. En aquesta època col·laborà amb il·lustracions en les revistes Precursor. Rivista quindicinale anarchica i Repubblica d'Apua i es relacionà molt amb el pintor Plinio Nomellini i el poeta Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, ambdós anarquistes i que vivien en poblacions properes. A Torre del Lago (Toscana, Itàlia), entrà a formar part de la«Compagnia della Bohème» (Societat de la Bohèmia), on freqüentà Giacomo Puccini, qui tractava amb ironia els seus dibuixos, i Plinio Nomellini. Amb Ceccardo Roccatagliata Ceccardi col·laborà en el diari maçó i anticlerical Il Popolo, fundat a Florència per Luigi Campolonghi, i que reté un homenatge el febrer de 1907 a Giordano Bruno. En aquesta època conegué l'escriptor anarquista Enrico Pea i el literat Pietro Ferrari. Quan el grup «Delenda Carthago» deixà d'existir és creà el grup anarquista «Né Dio né patrone» (Ni Déu ni amo). Exposà alguns dibuixos en la VII Biennal de Venècia (Vèneto, Itàlia) i participà en l'Exposició Nacional d'Art Humorístic de Messina (Sicília), on rebé la seva primera medalla. El novembre de 1907, amb Luigi Campolonghi, edità a Gènova (Ligúria, Itàlia) la revista La Fionda, on denuncià mitjançant dibuixos el militarisme i el clericalisme. A començament de 1908 col·laborà en la publicació genovesa La Pace, d'Ezio Bartalini. També a Gènova preparà les il·lustracions de llibre de Fransuà Muratorio I ribelli. Aquest any de 1908 fou molt important per a ell, ja que, a més d'anar per primera vegada a París (França), participà activament en les mobilitzacions de suport de la gran vaga pagesa parmesana, que jugarà un paper molt important  en la seva novel·la Ritorno alla patria. A París pogué visitar una retrospectiva de Van Gogh, visqué a «La Ruche» i es relacionà amb molts artistes, fins i tot Picasso. De bell nou a Viareggio, després de la seva estada parisenca, reprengué la seva militància en el moviment llibertari local i promogué manifestacions de solidaritat amb Francesc Ferrer i Guàrdia i contra la visita del tsar. Juntament amb el republicà Pietro Nenni, parlà en l'acte celebrat el 25 d'octubre de 1909 al Politeama de Viareggio per protestar contra l'autòcrata rus, reunió que va ser interrompuda pel delegat de la seguretat pública. Dies després es va convocar un nou acte per protestar contra aquesta mesura on, a més dels dos citats, intervingueren l'anarquista Domenico Zavattero i el socialista revolucionari Luigi Salvatori. Entre desembre de 1911 i meitat de gener de 1912 s'estigué a París, on conegué destacats anarquistes, com ara Luigi Campolonghi, Amilcare Cipriani, Alceste De Ambris –qui exercí una forta i especial influència en la seva personalitat–, Jean Grave i Octave Mirbeau, entre d'altres. La resposta popular contra la guerra imperialista de Líbia i la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), donà un nou impuls al moviment anarquista i ell prengué part en l'agitació amb les seves il·lustracions. El febrer de 1912 col·laborà amb dibuixos en l'àlbum d'Alceste De Ambris Alla gloria della guerra!, que va ser imprès a la Cambra del Treball de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i tingué una gran difusió en els ambients subversius. Per aquesta obra va ser detingut i empresonat, i només va poder aconseguir la llibertat gràcies al suport de Luigi Salvatori i altres amics, però va ser processat per «injúries a l'Exèrcit i les institucions», augmentant així la seva popularitat entre el moviment antibel·licista. A partir d'aquest moment, les seves obres seran habituals en la premsa obrera (Bandiera del Popolo, Il Cavatore, L'Internazionale, Lavoratore,Versalia, etc.). El maig de 1912 un informe policíac deia d'ell:«Forma part del grup anarquista d'aquesta ciutat i és un dels caps més influents. És íntim dels seus correligionaris Pietro Fabiani i Ovidio Canova, individus violents i perillosos.». La seva popularitat és tal que va ser nomenat president del gran míting contra la guerra que se celebrà al Politeama de Pisa. Col·laborà amb Ovidio Canova en el ressorgiment de la Cambra del Treball local que encaminaren cap a l'acció directa en estreta conjunció amb la Cambra del Treball de Carrara (Toscana, Itàlia) dirigida per Alberto Meschi. En aquestaèpoca conegué Giovanni Papini, Giuseppe Ungaretti, Giosuè Borsi i Ottone Rosai. Per deixà clar el seu compromís, traslladà el seu taller d'artista a una de les estances de la Cambra del Treball de Viareggio. En aquesta època participà activament, amb Alberto Meschi, Savatori Bachini i Virgilio Salvatore Mazzoni, en el fort moviment vaguístic que es donà aleshores. Presentà, en nom dels grups anarquistes de La Versilia (Toscana, Itàlia), Errico Malatesta que parlà a Viareggio i a Pietrasanta sobre el tema de l'organització anarquista. El febrer de 1915 va fer costat Cesare Battisti en un tumultuós míting al Politeama de Viareggio, exposà xilografies en la III Secessió de Roma i entre octubre i novembre d'aquell any mostrà, gràcies al suport de Franco Ciarlantini, 624 obres al Palazzo delle Aste de Milà. En 1916 va ser cridat a files i, després de participar en diversos fronts bèl·lics, en 1919 va ser llicenciat; durant aquests tres anys, sempre que pogué, no aturà de dibuixar i de pintar. El 2 de març de 1919 es casà amb Giulia Giorgetti i s'instal·là a Montecatini (Toscana, Itàlia), on ella treballava de mestra d'escola. Durant la postguerra, després de fluctuar entre posicions extremes, s'acostà als socialistes i entrà en l'òrbita de Gabriele D'Annunzio, que es presentava com a la solució de la crisi italiana. L'agost de 1922 s'encarregà de l'edició d'un únic número (P. B. Shelley) dedicat al centenari de la mort a Viareggio de Percy Bysshe Shelley; en aquesta publicació col·laboraren Alceste De Ambris i Gabriele D'Annunzio. Arran de la «Marxa sobre Roma» (octubre de 1922), per influències de Franco Ciarlantini, socialista revolucionari que es passà al feixisme i que s'encarregava de «reclutar» artistes i intel·lectuals per a la seva nova fe, s'acostà als cercles culturals feixistes, on es podia publicar sense dificultats. En 1925 sortí el seu llibre Parigi, on testimonià la seva estada parisenca i en 1926 donà classes a Renato Santini. En els primers mesos de 1927 inicià la seva col·laboració regular amb el diari Il Corriere della Sera, dirigí la revista Riviera Versiliese i publicà I vàgeri. El 27 de maig de 1927 inaugurà a Viareggio el Monument als Caiguts per la Pàtria «I Galeottus», realitzat conjuntament amb Domenico Rambelli. En aquest mateix any publicà en el diari Il Popolo Toscano, una mena de reconstrucció de la seva trajectòria revolucionària que plenament encaixava amb el feixisme. No obstant això, els feixistes locals no van veure amb bons ulls aquesta«conversió», ja que sempre s'havia comportat irreverentment amb la classe notable del poble. En 1928 publicà Angiò uomo d'acqua i Roccatagliata, exposà 11 obres en la XVI Biennal de Venècia i una important selecció de la seva producció al Palazzo Paolina di Viareggio. En aquesta època començaren els seus atacs d'asma i hagué de freqüentar diferents centres de salut. En 1930 publicà la seva novel·la autobiogràfica Ritorno alla patria, que fou premiada, ex aequo amb Anselmo Bucci, amb el Premi Viareggio; també publicà Il figlio del pastore. En aquest 1930 participà en la XVII Biennal de Venècia i en una exposició al Palazzo Paolina de Viareggio que va ser inaugurada amb un discurs de Filippo Tommaso Marinetti. En 1931 exposà Il volto santo en la I Quadriennal de Roma, on el mateix Benito Mussolini mostrà un gran interès per l'obra i per l'autor. L'agost de 1931 exposà les seves obres a l'Stablimento Nettuno de Viareggio. En 1932 publicà Il«Bava», obra inspirada en les gestes del navegant Raffaello Martinelli, i exposà en la XVIII Biennal de Venècia, i també a Liorna i a Viareggio. La revenja dels notables del seu poble vingué a finals de 1932 quan el van acusar d'haver orquestrat una campanya de desprestigi contra l'alcalde Salviati i es va veure obligat, fugint d'una anunciada agressió, a la casa de repòs de Nozzano (Toscana, Itàlia) amb l'excusa dels continus atacs d'asma que li turmentaven; a Nozzano va romandre mesos dedicat a retratar els infeliços reclosos en un manicomi veí. Aquestes obres de l'anomenat «Cicle de Nozzano», que expressen desesperació i dolor, van ser exposades l'estiu de 1933 a Viareggio. En 1934, en un últim acte de rebel·lia anarquista, rebutjà el gran honor de pertànyer a l'Acadèmia d'Itàlia. Lorenzo Viani va morir, d'un violent atac d'asma que li va afectar el cor, el 2 de novembre de 1936 a Òstia (Roma, Laci, Itàlia), on realitzava una sèrie de murals per al Col·legi«IV Novembre» d'Òstia que havien de ser inaugurats l'endemà per Benito Mussolini. Quatre anys més tard, amb motiu de recaptar bronze per a la empresa bèl·lica, els feixistes intentaren destruir el «Monument als Caiguts», ja que veien en ell la exaltació «d'un subversiu posés per la idea d'un comunisme incendiari», però la demolició va ser impedida per «disposicions superiors» que arribaren en l'últim moment des de Roma.

Lorenzo Viani (1882-1936)

***

Necrològica de Lluís Pi Trenc apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 22 de març de 1953

Necrològica de Lluís Pi Trenc apareguda en el periòdic tolosà CNT del 22 de març de 1953

- Lluís Pi Trenc: L'1 de novembre de 1889 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Lluís Francesc Ramon Pi Trenc. Sos pares es deien Lluís Pi i Dolors Trenc. Obrer metal·lúrgic, milità en el Sindicat del Metall de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà d'ajustador mecànic i formà part de la Federació Local de Moulins. Sa companya fou Ana Paula Boleda. Lluís Pi Trenc va morir el 22 de gener de 1953 al seu domicili de Moulins (Borbonès, França).

***

Fotografia antropomètrica de Gino Balestri (1930)

Fotografia antropomètrica de Gino Balestri (1930)

- Gino Balestri: L'1 de novembre de 1901 neix a Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Gino Balestri (Nino). Sos pares es deien Ulisse Balestri i Rosa Tomaselli. Nascut en una família antifeixista de 13 infants, ben aviat començà a militar en el moviment anarquista. Després d'haver participat en les lluites obreres del període del«Biennio Rosso» (Bienni Roig) i en les primeres lluites armades contra els escamots feixistes, fou condemnat en 1921 a sis mesos i 15 dies de presó i en 1925 a tres mesos. En 1926 passà clandestinament a França on, sense papers, va viure en condicions precàries i sempre perseguit per les seves activitats antifeixistes. En 1933 fou detingut a Niça per haver participat en una reunió de «propaganda comunista» i condemnat a dos mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». Instal·lat clandestinament a Marsella a partir de 1934, marxà després a Orà (Algèria) on més tard se li ajuntà sa companya Cosetta Licia Eunice Lami, filla del militant anarquista Mario Lami, mort a París en 1930, i sa filla Luce, nascuda a París el 3 de març de 1934. El juny de 1936 retornà a Marsella i arribà a París. El mes següent esclatà la Revolució espanyola i marxà com a voluntari en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Combaté les tropes franquistes al front d'Aragó, a la zona d'Osca (Almudébar i Carrascal de Castejón). Encara que oposat a la militarització de les milícies, restà al front enquadrat en el IV Batalló Confederal «Pi i Margall». Durant «Fets de Maig» de 1937, participà en la defensa de la«Casa CNT-FAI», situada a l'avinguda Durruti (antiga Via Laietana) de Barcelona, atacada pels estalinistes. En tornar a França i durant l'ocupació, fou detingut pels nazis i deportat a un camp de treball a Lublin (Polònia). En 1943 aconseguí evadir-se i arribà a França, on participà en la resistència a la zona aquitana d'Arpachon. Després de l'Alliberament, s'instal·là a París amb sa companya i ses filles Luce i Dina, nascuda a París el 8 de març de 1937. En 1952 s'establí a la regió de Marsella i el 19 de març d'aquell any nasqué sa filla Alba. En aquests anys continuà la seva militància, sobretot en l'ajuda dels refugiats espanyols. El seu últim domicili va ser al barri de Les Espillières d'Aubanha (Provença, Occitània). Gino Balestri va morir el 5 de juliol de 1983 a l'Hospital d'Aubanha (Provença, Occitània).

Gino Balestri (1901-1983)

***

Marià Callau Martí

Marià Callau Martí

- Marià Callau Martí: L'1 de novembre de 1902 neix a Cala (El Perelló, Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Marià Callau Martí. Son pare portava els mateixos nom i llinatges que ell. En 1906 es traslladà a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà activament en multitud de manifestacions. Després de treballar en diverses empreses, fou contramestre de la fàbrica tèxtil de la Rambla. Quan esclatà la Revolució de 1936, entrà a formar part del control obrer de la fàbrica on treballava i va ser membre del seu Comitè Revolucionari. El 17 d'octubre de 1936 entrà a formar part del Consell Municipal,òrgan que substituïa el Comitè Revolucionari, com a regidor de la CNT i fou representant en la Junta Local de Defensa Passiva. El novembre de 1937 encapçalà la Comissió Municipal d'Economia, Treballs i Obres Públiques. L'agost de 1938 presidí la Comissió Municipal de Control i Racionament de Queviures i passà a ser alcalde accidental. El setembre de 1938, quan era alcalde, va ser mobilitzat amb la seva lleva de 1923 i l'octubre destinat a Castellar del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), on fou comissari polític d'una companyia de Fortificacions. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou reclòs en diversos camps de concentració. Més tard va ser incorporat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i pogué reunir-se amb la sa família. Durant l'Ocupació lluità contra els nazis dins de la Resistència francesa i pogué fugir dels alemanys i de ser internat en camps de concentració nazis. Marià Callau Martí va morir el 7 d'abril de 1945 a l'Hospital de Sainte Marguerite de Marsella (Provença, Llenguadoc).

***

Necrològica de José Martín Hormigo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de setembre de 1973

Necrològica de José Martín Hormigo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de setembre de 1973

- José Martín Hormigo:L'1 de novembre de 1907 neix a Estepona (Màlaga, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Martín Hormigo–a vegades citat erròniament Ormigo. Sos pares es deien Salvador Martín i Catalina Hormigo. Militant de les Joventuts Llibertàries, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en acabar la guerra civil s'exilià a França. Durant l'ocupació nazi fou detingut i en 1941 enviat a treballar a la base submarina de La Pallice (La Rochelle, Poitou-Charentes, França), on participà en la reconstrucció de la reconstrucció de la clandestina CNT en l'Exili. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de La Rochelle, ciutat on hi vivia, i en nombroses ocasions en fou nomenat secretari. També fou responsable del nucli cenetista de Poitou-Charentes. José Martín Hormigo va morir el 8 de gener de 1973 mor a l'hospital de Peçac (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de la Rossignolette de La Rochelle.

***

Un grup de la Columna Durruti

Un grup de la Columna Durruti

- Alfonso Alcaraz González: L'1 de novembre de 1909 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Alfonso Alcaraz González. Sos pares es deien Julián Alcaraz i Filomena González. Va fer feina com a controlador de la Companyia Ferroviària de Catalunya (FFCC) i desenvolupà la seva tasca llibertària a Martorell (Baix Llobregat, Catalunya), afiliat en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 amb son germà José Alcaraz González s'enrolà en la «Columna Durruti» amb la qual participà en la presa de Casp i en altres accions militars al front d'Aragó, per combatre més tard al front de Madrid. Contrari a la militarització de les milícies i imposada aquesta, tornà a la rereguarda. Durant els «Fets de Maig» de 1937 combaté a les barricades barcelonines. Mesos després fou cridat a files en el cos de Marina i lluità a la batalla de l'Ebre. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí el camp de concentració de Barcarès. Després de veure el pèssim comportament de les autoritats franceses, s'estimà més tornar a la Península. Detingut, fou condemnat a 10 anys de presó, dels quals penà tres a Pamplona (Navarra) i a la Presó Model de Barcelona. En acabar el tancament, sofrí cinc anys de desterrament a Caniles (Granada, Andalusia, Espanya). Retornà a Catalunya i va fer feina en allò que pogué. Malalt, Alfonso Alcaraz González va morir el 30 de gener –algunes fonts citen erròniament el 2 de gener– de 1990 al seu domicili de Torrelles de Foix (Alt Penedès, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[02/11] Motí de Jerez - «I Morti» - «El Látigo de Baracaldo» - «El Amigo del Pueblo» - Pichon - Sernissi - Oller - Guermann - Zisly - Bignasci - Roumilhac - Scarselli - Eroles - Canalís - Berthelot - Covelli - Viani - Sancho Gracia - Quero - Mora - Jáudenes - Català

0
0
[02/11] Motí de Jerez - «I Morti» - «El Látigo de Baracaldo» - «El Amigo del Pueblo» - Pichon - Sernissi - Oller - Guermann - Zisly - Bignasci - Roumilhac - Scarselli - Eroles - Canalís - Berthelot - Covelli - Viani - Sancho Gracia - Quero - Mora - Jáudenes - Català

Anarcoefemèrides del 2 de novembre

Esdeveniments

Conducció d'anarquistes per la Guàrdia Civil, segons un dibuix de D. E. Estevan

Conducció d'anarquistes per la Guàrdia Civil, segons un dibuix de D. E. Estevan

- Motí de Jerez: El 2 de novembre de 1882 esclata a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) un important motí, d'on arrencarà la conspiració i el muntatge policiac que l'Estat engegarà contra el moviment anarquista i que s'anomenarà«La Mano Negra». El tumult començà quan una concentració davant l'ajuntament de diversos centenars de treballadors rebutjà que només la meitat d'ells fossin empleats en les obres públiques previstes. Quan es dissolgué la concentració, nombrosos grups assaltaren les fleques i altres establiments de queviures per tota la ciutat. La tensió social que vivia la regió era important i venia des de principis d'aquell any, per la qual cosa les autoritats intentaren disminuir la crispació mitjançant el repartiment de pa, obligant els propietaris a donar feina, intensificant les obres a carreteres i traslladant nombrosos contingents de desocupats a llunyanes obres ferroviàries. Aquestes mesures, però, no alleugeriren la misèria ni detingueren les protestes. Per adobar-ho encara més, durant la collita la feina minvà i aleshores s'incrementaren els robatoris als venedors de pa, els assalts a cortijos en busca d'aliments, ramat i cavalcadures i, fins i tot, s'enviaren anònims d'amenaces i es provaren incendis. Tota aquesta tensió continuà durant la tardor i les autoritats veien la mà de les societats obres en l'amplitud dels incidents. A partir d'aquest motí de Jerez augmentaren les detencions i les patrulles de cavalleria de l'Exèrcit i de la Guàrdia Civil que recorrien els camps. També, l'acció de confidents i de provocadors contractats pel comandant en cap Tomás Pérez Monforte, de la Guàrdia Rural, es va fer més present. La premsa començà a juga el seu paper i les seves pàgines s'ompliren d'inquietants articles sobre la situació i demanant«mà dura». A més a més, no per casualitat, també es publicaren notícies sobre el judici que, a Lió, se celebrava contra l'anomenada «Banda Negra». El terreny estava adobat per a l'aparició d'una organització criminal anomenada«La Mano Negra».

***

Coberta de l'edició facsímil d'"I Morti" (1974)

Coberta de l'edició facsímil d'I Morti (1974)

- Surt I Morti: El 2 de novembre de 1899 surt a Ancona (Marques, Itàlia) l'únic número del periòdic anarquista I Morti. Editat a iniciativa de Luigi Galleani, en fou gerent Alfredo Lazzari i fou publicat amb els diners recaptats pels anarquistes deportats a Pantelleria, Lampedusa, Ponça i altres illes italianes. Hi van col·laborar Luigi Galleani –que es trobava confinat a l'illa de Pantelleria–, Giovanni Cianchi, Luigi Fabbri i Giovanni Gavilli, entre d'altres. Aquesta publicació era una resposta antiparlamentarista i antilegalista a la proposta d'un diputat socialista de presentar a les eleccions nombrosos militants anarquistes empresonats per així obtenir les seves llibertats. Després de llegir aquesta publicació, un estudiant, ajudat per son pare, capità d'un navili, facilità la fugida de Galleani i sa companya, Maria Rallo, del seu exili a Pantelleria. L'abril de 1960 es publicà en quatre lliuraments en Umanità Nova i en 1974 es va editar una edició facsímil amb una presentació d'Aurelio Chessa i una introducció d'Armando Borghi.

***

Capçalera del primer número d'"El Látigo de Baracaldo" amb la signatura d'Aquilino Gómez

Capçalera del primer número d'El Látigo de Baracaldo amb la signatura d'Aquilino Gómez

- Surt El Látigo de Baracaldo: El 2 de novembre de 1911 surt a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista El Látigo de Baracaldo. Semanario independiente. Propietat de Bonifacio Guzmán, aprofitava la infraestructura d'El Eco de Baracaldo (32 números entre 1909 i 1911), periòdic que no era ni llibertari ni sindicalista i sí republicà i socialista. Dirigit per Aquilino Gómez Pozo, s'editava en la tipografia de Bonifacio de Guzmán. Només en sortiren dos números, el segon el 10 de novembre. Hi van col·laborar, a més d'Aquilino Gómez, Gonzalo Quimié, Francesc Domenech i José María Yáñez. Fou continuat per El Látigo (1912-1914).

***

Capçalera d'El Amigo del Pueblo

- Surt El Amigo del Pueblo: El 2 de novembre de 1930 surt a Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) el primer número de la segona època de la publicació quinzenal anarquista El Amigo del Pueblo. Periódico Libre. Havia sortit una primera època entre 1920 i 1923, deixant-se de publicar amb l'establiment de la Dictadura de Primo de Rivera, però no es conserven exemplars. La difusió era local, encara que es distribuïen en localitats properes (Plasencia, Navalmoral de la Mata, Jarandilla, Oliva de Plasencia, Peraleda de la Mata, etc.). Fou dirigit per Juan Guerrero, amb el suport de Francisco Molina i Francisco Prieto. Hi van col·laborar Domingo Germinal, Martín Gala, Isaac Puente i David Díaz, entre d'altres. Els articles feien referències a qüestions polítiques, campanyes concretes i temàtiques locals. L'esperit reivindicatiu dels miners del plom de la localitat es deixà sentir a les seves pàgines. Gràcies a aquesta publicació es creà la Societat Obrera «Los Amantes de la Tierra». Es tiraren entre 1.500 i 2.500 exemplars. Es publicaran almenys 53, amb una època més, fins al 4 de juny de 1933, i a cops hagué de sortir clandestinament ja que fou prohibida pel Govern Civil republicà a instàncies del consistori de la localitat. Aquesta publicació admetia publicitat (d'eines agrícoles, de grans, de productes realitzats per tallers de la localitat, d'estris d'usos domèstics, d'automòbils i begudes alcohòliques [!], etc.), fet insòlit en la premsa llibertària d'aleshores. Sembla que en maig de 1936 en sortí una quartaèpoca, de la qual tampoc no és coneixen exemplars. En 2001 l'Ajuntament d'Azuaga en publicà una edició facsímil dels exemplars coneguts.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Ernest Pichon (1894)

Foto policíaca d'Ernest Pichon (1894)

- Ernest Pichon: El 2 de novembre de 1852 neix a Villard-la-Rixouse (Franc Comtat, França) l'anarquista Ernest Pichon. Era el fill primogènit dels pagesos Félix Stanislas Pichon i Delphine Cautez-Didoz. Obrer terrelloner i pouater, fou un dels fundadors del Sindicat de Terrelloners del metropolità de París (França). En 1894 va ser fitxat com a anarquista. El 7 de juny de 1902 es casà al XIX Districte de París amb Florance Louise Charpentier. Entre 1914 i 1924 fou conseller obrer de la Secció de la Construcció de la Magistratura de Treball del departament del Sena i el juliol de 1914 formà part de la comissió d'investigació encarregada d'esclarir les causes de l'accident del metro de París del 15 de juny d'aquell any amb la finalitat de purgar responsabilitats i d'estudiar les mesures pertinents a prendre per evitar futurs sinistres. El juliol de 1919 va ser nomenat inspector del Sindicat de Terrelloners. Ernest Pichon va morir el 29 de maig de 1924 al seu domicili de Les Lilas (Illa de França, França).

***

Foto policíaca d'Hector Senissi (ca. 1894)

Foto policíaca d'Hector Senissi (ca. 1894)

- Hector Sernissi: El 2 de novembre de 1855 neix a Messina (Sicília) l'anarquista Hector Sernissi. Sos pares es deien Raffaello Sernissi i Marianella Crosafulli. Es guanyava la vida com a barreter. El 28 de juliol de 1894 va ser expulsat de França. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Baldomer Oller i Tarafa (1896?)

Foto policíaca de Baldomer Oller i Tarafa (1896?)

- Baldomer Oller i Tarafa: El 2 de novembre de 1859 neix a Calaf (Alta Segarra, Anoia, Catalunya) l'anarquista, periodista i inventor Baldomer Oller i Tarafa. Sos pares es deien Antoni Oller i Ceruti, cafeter, i Maria Tarafa i Morera. Fou el primogènit d'una família nombrosa de sis germans (Antonieta, Cristina, Isabel, Maria i Carles) que s'instal·là a Barcelona. Esdevingué oficial de sastreria i treballava amb un sastre del carrer Hospital de la capital catalana. En aquesta època s'aparellà lliurement amb Adelina Ginovart, amb qui tingué tres infants, dels quals només suraren dos, Josep i Antoni. En 1881 col·laborà en la«Subscripció a favor dels autonomistes que estan sofrint condemna als presidis d'Àfrica» que organitzà el periòdic Diari Català. Entre el 15 i el 20 de juliol de 1889 assistí al Congrés Internacional Socialista («Congrés Possibilista») de París (França) en representació de la Societat Obrera dels Tintorers de Barcelona. A les dues de la matinada del 7 de juny de 1896 va ser detingut amb sa companya, juntament amb altres companys anarquistes i republicans, i 18 hores després es produí l'atemptat amb bomba del carrer dels Canvis Nous al pas de la processó del Corpus Christi. Restà tancat a la presó del carrer de la Reina Amàlia com a «conegut agitador terrorista de gran influx entre els d'aquesta classe» i després fou enviat al castell de Montjuïc, juntament amb centenars de persones fruit de la repressió sorgida arran del citat atemptat. Va ser tancat a la mateixa cel·la que altres destacats anarquistes, com ara Anselmo Lorenzo, Joan Montseny, Fernando Tarrida del Mármol, Bautista Cervera, Josep Molas, etc. Com a conseqüència de les tortures que li van infligir a Montjuïc perdé dos dits de la mà esquerra. Amb Montseny, Lorenzo i Tarrida, s'encarregà d'escriure cartes i articles de denúncia de la situació que patien que van ser publicats a la premsa (El País, El Nuevo Régimen, La Justicia,El Diluvio, El Pueblo, El Socialista, etc.), fet que va permetre l'inici de la campanya contra el «Procés de Montjuïc» tant a la Península com a l'estranger. El 24 de novembre de 1896 va ser un dels 75 signants d'una carta adreçada al ministre de la Guerra demanant garanties processals i la publicitat del consell de guerra que es preparava. La seva fou una de les 28 penes de mort que es demanaren en el consell de guerra ordinari que tingué lloc entre l'11 i el 15 de desembre de 1896. La sentència definitiva va ser dictada per la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i Marina el 28 d'abril de 1897 a Madrid i condemnava a cinc persones a la pena capital, que fou complerta el 4 de maig de 1897. En concepte d'«inductor per propaganda feta en els seus discursos» fou condemnat a 20 anys de presó. Després d'un temps tancat a Montjuïc, va ser traslladat, amb Josep Pons Vilaplana, també condemnat a 20 anys, al presidi de l'illot del Penyal d'Alhucemas, al litoral mediterrani del Marroc. La campanya a favor dels condemnats del «Procés de Montjuïc» tingué el seu efecte i el 25 de gener de 1900 el govern conservador de Francisco Silvela commutà les penes de presó dels condemnats per les d'«estranyament perpetu o temporal del territori nacional». D'antuvi volgué ser deportat a París, però el 27 d'abril de 1900 va ser embarcat des de Barcelona cap a Liverpool, juntament amb altres companys, arribant-hi el 3 de maig. Finalment acabà exiliat, contra la voluntat del govern britànic, a Londres (Anglaterra), instal·lat al barri del Soho. A la capital anglesa treballa en el seu antic ofici i sa companya fent cotilles. Afiliat a les Trade Unions angleses, en 1902 envià cinc articles («Cartes de Londres») al diari La Publicitat, on explicava les grans diferències que existien entres les condicions de treball dels obrers anglesos i els espanyols. Posteriorment va ser contractat com a corresponsal a Londres del citat periòdic barceloní. En aquesta època participà activament en les activitats del grup anarquista espanyol de Londres (Tarrida del Mármol, José Monterde, etc.) i en el Cercle Obrer Internacional (COI), mantenint una intensa correspondència amb grups llibertaris parisencs i barcelonins. El febrer de 1905 s'instal·là amb sa família a París per coordinar la campanya contra la visita que el rei Alfons XIII d'Espanya havia de fer a la capital francesa, establint contacte amb Charles Malato i Pedro Vallina. Aquest mateix any les autoritats franceses decretaren la seva expulsió, però finalment aquesta no s'arribà a complir. Aconseguí mantenir-se al marge de la repressió desencadenada arran de l'atemptat fallit contra Alfonso XIII i el president francès Émile Loubet perpetrat durant la nit del 31 de maig de 1905. Bon amic de Francesc Ferrer i Guàrdia, participà activament en la campanya de suport a París quan aquest va ser encausat acusat de ser l'instigador de l'atemptat contra la vida d'Alfons XIII a Madrid, el 31 de maig de 1906, realitzat per Mateu Morral. El 5 de gener de 1907 presidí un míting pro-Ferrer que se celebrà al Gran Orient de París, amb assistència d'unes 1.200 persones. En aquests anys, a més de relacionar-se amb Alejandro Lerroux, entaulà amistat amb el líder socialista Jean Jaurès i altres destacats radicals (Gaston Doumergue, els germans Maurice i Albert Serrault, etc.), i col·laborà en el periòdic La Dépêche de Toulouse i en el setmanari barceloní La Cataluña. Després dels fets de la Setmana Tràgica barcelonina i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia en 1909 es retirà de la militància activa, però no de la propaganda. Atret pel món de l'aviació, en 1908 dissenyà un dirigible a motor que batejà «Catalunya» i patentà l'11 de maig de 1909, arreplegant grans elogis de José Echegaray. El febrer de 1912 marxà a Barcelona com a representant del germà i de la filla de Ferrer i Guàrdia per arranjar el repartiment de la seva herència. Cap als anys vint s'instal·là amb sa família a Barcelona. En els anys republicans s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt d'arteriosclerosi, en 1936 la Federació Local de Barcelona de la CNT demanà ajuda per a ell i per altres vells militants. Baldomer Oller i Tarafa va morir el setembre de 1936, nou mesos després de la mort de sa companya, a Barcelona (Catalunya). Entre setembre i octubre de 2008 es pogué veure al Casal de Calaf l'exposició «Baldomero Oller. Un anarquista calafí a Montjuïc», que tingué com a comissaris Antoni Dalmau i Josep M. Solà i comptà amb el suport de Josep M. Oller Ciuró, nét de l'homenatjat.

Baldomer Oller i Tarafa (1859-1936)

Antoni Dalmau i Ribalta; Josep M. Solà i Bonet: «Baldomero Oller (1859-1936), anarquista, periodista i inventor calafí». Revista d'Igualada, 29 (Setembre 2008)

***

Notícia de la detenció de Charles Guermann apareguda en el diari parisenc "Le Petit Journal" del 16 de novembre de 1892

Notícia de la detenció de Charles Guermann apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 16 de novembre de 1892

- Charles Guermann: El 2 de novembre de 1861 neix al VIII Districte de París (França) l'anarquista Isidore Charles Guermann, conegut com Charlot. Sos pares es deien Pierre Guermann, sabater, i Elisa Rigaux, cosidora de botines. Es guanyava la vida com a mecànic. El 14 de novembre de 1892 va ser detingut, juntament amb Joseph Ouin i Jules Rousset, per «amenaces» i van romandre tres dies tancats a comissaria. La primavera de 1895, amb Jean-Baptiste Louiche, va ser acusat de «robatori» i detingut al domicili de Prosper Thiébaud on romania. El 17 de juny de 1895 va ser jutjat per l'Audiència del Sena, juntament amb 22 companys i companyes més, sota l'acusació de pertànyer a una banda de lladres anarquistes i el 25 de juny d'aquell any va ser absolt d'aquest delicte. En 1896 va ser controlada per la policia la seva assistència a reunions anarquistes de París i segons aquests informes policíacs era amic del llibertari Louis Léveillé. El febrer de 1903 figurava en el llistat d'anarquistes desapareguts i/o nòmades del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policial d'Henri Zisly (ca. 1894)

Foto policial d'Henri Zisly (26 de febrer de 1894)

- Henri Zisly: El 2 de novembre de 1872 neix al IV Districte de París (França) l'anarquista naturista i defensor de les colònies llibertàries Henri Gabriel Zisly. Fill d'una família obrera que vivia en unió lliure i només va ser reconegut per sa mare, Stéphanie Désirée Zisly, barretaire de senyores. Va assistir a l'escola primària i adquirir un bon nivell cultural de manera autodidacta. Als 17 anys va publicar el seu primer article en el periòdic socialista L'Égalité, de Jules Rocques. Entre 1892 i 1895 redactà un diari manuscrit, Le Paria, del qual reproduïa alguns exemplars. Més tard decidí dedicar sa vida a reivindicar el retorn a una vida natural autosuficient i a la filosofia del moviment llibertari naturista. Amb Henri Beylie i Émile Gravelle editarà entre 1895 i 1898 la revista La Nouvelle Humanité, seguida de Le Naturien i després per Le Sauvage (1898); i, encara, el novembre de 1905 publicarà un número d'una nova revista, L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques. Va col·laborar en el periòdic L'Anarchie amb articles sobre naturisme i vegetarianisme. El seu rebuig al vegetarianisme, que considerava«anticientífic», va provocar una gran debat en el moviment naturista. En 1902 va participar, amb Georges Butaud i Sophie Zaïkowska, entre d'altres, en la creació de la colònia anarquista de Vaux, a Essômes-sur-Marne (Picardia, França); però aquesta experiència de comunisme lliure, on van participar militants llibertaris destacats (Élisée Reclus, Lucien Descaves, Émile Armand, Jehan Rictus, Maurice Donnay, etc.), no va reeixir i va acabar en 1906. El 22 d'agost de 1908 es va casar al XVIII Districte de París amb Marie Lucie Dusolon, barretaire de senyores i divorciada de Jules Marguet. Ferroviari de la Companyia de Ferrocarrils del Nord des del 27 d'agost de 1897, va ser cessat el 19 de març de 1915 per un article antipatriòtic publicat en La Bataille Syndicaliste, que li portà a més vuit dies de presó que purgà a la caserna de Reuilly (Centre, França). Aquest fet no el va impedir de col·laborar durant la guerra en els periòdics individualistes (Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée) i de postguerra (Terre Libre, La Voix Libertaire,Le Semeur, La Revue Blanche,La Revista Blanca, etc.), tot editant el seu propi periòdic La Vie Naturelle. Després es va adherir a la Federació Anarquista Francesa (FAF), creada en 1936, i va participar en el periòdic de Louis Louvent Ce qu'il faut dire (CQFD). Va ser autor de nombrosos articles i fullets, especialment dedicades al moviment naturista, com ara En conquête de l'état naturel (1899), Voyage au beau pays de Naturie (1900), Rapport sur le mouvement naturien (1901), Réflexions sur le naturel et l'artificiel (1901), Libres critiques sur la science et la nature (1902),Contes et croquis (1904), La conception du naturisme libertaire (1920), Naturisme practique dans la civilisation (1928), Panoramas célestes (1929), entre d'altres. Henri Zisly va morir el 3 de gener de 1945 a l'Hospital Tenon de París (França). Una part dels seus arxius es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Zisly és un precursor del que s'ha vingut a anomenar «primitivisme» i«anticientificisme».

Henri Zisly (1872-1945)

***

Notícia de la condemna de Jules Bignasci apareguda en la "Feuille d'Avis de Neuchâtel" del 18 de setembre de 1914

Notícia de la condemna de Jules Bignasci apareguda en la Feuille d'Avis de Neuchâtel del 18 de setembre de 1914

- Giulio Bignasci: El 2 de novembre de 1884 neix a Isone (Ticino, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Giulio Bignasci, també conegut comJules Bignasci i el llinatge citat a vegades com Binasci. Sos pares es deien Giuseppe Bignasci i Clara Russi. Guixaire i pintor de la construcció, d'antuvi treballà a Lausana (Vaud, Suïssa), però després es traslladà a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on milità activament en la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR), destacant també en la propaganda antimilitarista. El gener de 1910 va ser fitxat per la policia i aquest mateix any, amb Henri-Ernest Bornand, Jules Fernekes i altres, ajudà a al condicionament de l'Escola Ferrer. El 3 de novembre de 1911 es va casar a La Chaux-de-Fonds amb la cuinera Julia-Maria Bergeon, amb qui tingué dos infants. En 1912, amb Aimé Bovet, Fritz Graber, Paul Janner i altres, envià una salutació a Luigi Bertoni aleshores empresonat. El 16 de setembre de 1914 va ser condemnat com a civil pel Tribunal Militar Territorial de la II Divisio de Murten (Friburg, Suïssa) a un any de presó per«insults a l'exèrcit» i per haver«convidat els soldats a la desobediència i al rebuig del servei» del post militar de Les Pargots (Neuchâtel, Suïssa) –el socialista Fritz Graber, que era present el dia de la seva detenció, va ser condemnat a un mes per haver-li prestat la seva cartilla de lliure circulació, desobeint així una ordre militar. Durant l'hivern de 1915 va ser expulsat del cantó de Neuchâtel i es va refugiar a Yverdon (Vaud, Suïssa), a casa del company Auguste Philippin. El maig de 1917 va ser detingut a La Chaux-de-Fonds per haver participat en el tumult originat per a exigir l'alliberament de Ernest Paul Graber. En 1918 signà una carta, publicada en el periòdic Le Réveil, on es protestava contra el decret federal que autoritzava els cantons a ocupar a la força els refractaris a l'exèrcit i desertors estrangers en treballs d'utilitat pública; aquesta carta rebé l'adhesió de 17 grups anarquistes suïssos–el grup anarquista de Ginebra (Ginebra, Suïssa) va proposar de demanar l'asil polític d'aquests perseguits al govern soviètic. En 1919 va ser nomenat president de «La Libre Pensée» de Neuchâtel. Més tard emigrà a França i cap el 1929 es trobava a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França), on va escriure Carlo Vanza per a demanar-li informacions sobre el periòdic anarquista Vogliamo! que aquest publicava a Biasca (Ticino, Suïssa). En 1952 encara vivia a Vitry-sur-Seine. Giulio Bignasci va morir el 30 d'agost de 1978 a Villers-le-Lac (Franc Comtat, França).

***

Jean Roumilhac

Jean Roumilhac

- Jean Roumilhac: El 2 de novembre de 1892 neix a Lavaud-Coutheillas (Comprenhac, Roergue, Occitània) el militant llibertari Jean Roumilhac. Sos pares, pagegos llemosins, es deien Jean Roumilhac i Marie Chasseneuil. Molt jove, va freqüentar els llibertaris de Llemotges i després partirà a París, on farà estudis comercials. Instal·lat al Regne Unit, hi aprendrà la tècnica de les filatures. De tornada a França durant la Gran Guerra, serà llicenciat i aprofita les seves activitats comercials per viatjar per Espanya, on entra en contacte amb grups anarquistes de Bilbao i de Barcelona. El 16 de setembre de 1915 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Annie Morton. En acabar la Guerra Mundial, crearà a Marsella la seva pròpia filatura (La Compagnie du Fil de Lin), amb 250 empleats que es beneficiaran d'importants mesures socials. Fidel a les seves amistats llibertàries malgrat les responsabilitats patronals, prestarà suport als anarquistes espanyols a partir de la Revolució de juliol de 1936, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Va ser el primer president de la secció francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundada per Louis Lecoin. En 1939, després de la desfeta del camp republicà, s'afanyà per intentar alliberar el màxim nombre de refugiats espanyols dels camps de concentració francesos possibles, contractant nombrosos llibertaris espanyols en les seves filatures. En 1940 va crear la Fraternal Agrícola Provençal i va continuar la seva solidaritat albergant republicans espanyols i creant colònies d'acollida pels infants. Paral·lelament a aquestes activitats, va prendre part en el moviment de resistència Combat. Detingut el novembre de 1941, va ser empresonat durant l'hivern de 1941 i 1942, però va aconseguir fugir i va continuar les accions de resistència als Alps. Amb l'Alliberament, va reprendre la direcció de la seva filatura i continuà ajudant els refugiats. També va ser membre actiu de la maçoneria des de 1920. Jean Roumilhac va morir el 27 de juliol de 1949 a Marsella (Provença, Occitània) en un accident de cotxe.

***

Ferruccio Scarselli

Ferruccio Scarselli

- Ferruccio Scarselli: El 2 de novembre de 1892 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia) el carreter anarquista Ferruccio Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Fill primogènit d'una família anarquista, tots, sos pares, sos germans (Tito, Egisto i Oscar) i ses germanes (Ida i Ines Leda), militaren en el grup anarquista de Certaldo, adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI). Després de fer els dos primers cursos de primària, Ferruccio es posà a fer feina. S'afilià a les joventuts del Partit Socialista Italià (PSI), freqüentà els cercles subversius de la localitat i, després, abraçà l'anarquisme. A començament de segle fundà, amb son pare, la Lliga dels Carreters. El 12 de març de 1909 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) a 12 dies de presó per «resistència a l'autoritat». Quan esclatà la Gran Guerra, va ser enrolat en un regiment de cavalleria i enviat a Verona (Vèneto, Itàlia) a reprimir la protesta d'un grup de dones que reclamaven el retorn dels soldats dels fronts, passant-se, amb dos companys del seu poble (Giulio Calvetti i Garosi), al costat dels manifestants. Detingut immediatament, va ser jutjat pel Tribunal Militar de Verona i condemnat a 20 anys de reclusió per «traïció». Acusat també de deserció, va ser condemnat el 25 de juliol de 1917 pel Tribunal Militar de Roma a altres sis anys de presó. Reclòs a la presó militar del Castel Sant'Elmo de Nàpols (Campània, Itàlia), conegué l'anarquista pisà Braschi, col·laborador del periòdic L'Avvenire Anarchico, i influí políticament en el jove Ezio Taddei, a qui posteriorment donà hospitalitat a la seva casa de Certaldo. El setembre de 1919, gràcies a una amnistia del govern de Francesco Saverio Nitti, va ser alliberat. De bell nou a Certaldo, va ser nomenat president de la Lliga de Carreters. El 7 de novembre de 1919 parlà en una manifestació en ocasió del segon aniversari de la Revolució russa i, segons la policia, ho va fer amb tanta violència, «excitant a la revolta i a l'odi de classes», que va ser denunciat. L'11 de juny de 1920 tornà a parlar en públic incitant a la rebel·lió i insultant el rei d'Itàlia, i novament va ser denunciat. El 28 de febrer de 1921 participà en uns incidents que sorgiren per raons trivials durant les festes del seu poble, fets en els quals va haver nombrosos ferits i on l'enginyer socialista Catullo Masini resultà mort. Durant la nit d'aquest dia, amb sos germans i altres anarquistes, construí una barricada a l'entrada del poble per contrarestar una possible incursió feixista. Però en comptes d'escamots feixistes acudí un camió ple de carrabiners amb els quals entaularen una acarnissada batalla al final de la qual hi hagué nombrosos ferits i el policia Gavino Pinna resultà mort. Quan els anarquistes fugien dels carrabiners, Ferruccio Scarselli resultà mort per l'explosió d'una granada de mà que portava. Després d'aquests fets, tota sa família va ser detinguda i processada.

***

Dionís Eroles (1937)

Dionís Eroles (1937)

- Dionís Eroles Batlle: El 2 de novembre de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Dionís Eroles Batlle, citat a vegades comAroles i Batlló. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el novembre de 1920 va ser tancat al vaixell-presó Giralda i després deportat amb altres companys a La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). Fou membre dels grups d'acció confederals del barri barceloní de Sants que s'enfrontaven als pistolers del Sindicat Lliure. El 28 de gener de 1924 va ser detingut, amb Josep Arnau Rovira i Pere Boada, arran d'un escorcoll en una casa del carrer Benlloc de Barcelona i on es trobaren de 910 bombes (pinyes), d'elles 83 carregades amb pólvora cloratada. Fou jutjat amb Arnau el 2 de novembre de 1926 per tinença d'explosius i condemnat a una multa de 500 pessetes –Arnau va ser absolt–, però una revisió del procés l'any següent condemnà ambdós a vuit anys de presó. També l'11 de juny de 1926 va ser jutjat en consell de guerra, amb Josep Arnau, Enric Ripoll i Manuel Soler, per l'atracament a mà armada del 15 de desembre de 1923 a la fàbrica de maons d'Oliveras de Barcelona. En total sumà condemnes per diversos delictes per més de 25 anys de presó, però va poder acollir-se a l'indult del 13 de setembre de 1928 i fou alliberat el mes següent. Novament tancat, finalment durant tota la dictadura de Primo de Rivera va restar empresonat al penal d'Ocaña. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, fou alliberat. En aquesta època va ser nomenat secretari del Sindicat de l'Art Fabril i Tèxtil de Barcelona de la CNT. Arran de la vaga de febrer de 1932, va ser novament empresonat, amb Luis Sánchez Miret, acusat de posar dues bombes a la barriada de Sants, una a prop de l'estació del metro transversal i altra en un dipòsit de conducció d'aigües. El març de 1932 signà des de la presó Model de Barcelona un manifest en contra les posicions trentistes d'Ángel Pestaña. El 27 de juny de 1932 va ser jutjat amb Luis Sánchez Miret per un Tribunal Popular pel delicte de col·locació d'explosius i ambdós absolts. Posteriorment presidí el Sindicat d'Art Fabril i Tèxtil de Barcelona. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), defensà les tesis de la «gimnàstica revolucionària» del grup«Nosotros» (Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, Gregorio Jover, Antonio Ortiz, García Oliver, etc.). Participà activament en els fets revolucionaris de gener de 1933 a Barcelona, al costat de Joan García Oliver. El març d'aquest any va ser delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT, celebrat a Barcelona, i poc després va ser empresonat al vaixell-presó Arnús, amb motiu de la vaga del transport. El 21 d'abril de 1934 va ser arrestat arran d'un tiroteig a l'avinguda de Francesc Layret. El març de 1935 va ser detingut, amb altres companys, acusat de reunió clandestina i fou alliberat vuit mesos després. El juliol d'aquest mateix any, va ser detingut amb Jaume Font acusat de provocar un incendi a la fàbrica de teixits «Manufactures Reunides». Lluità als carrers per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936 i després representà, amb Alfonso Miguel, el Comitè Regional de Catalunya de la CNT en el Comitè Central dels Consell d'Obrers i Soldats –segons alguns va ser el seu secretari general–, amb la finalitat de controlar els caps i oficials de la Guàrdia Civil i les casernes militars. El 27 de setembre de 1936 fou nomenat per la CNT com a responsable d'ordre públic i de la policia en la Junta de Seguretat Interior, organisme encarregat de la vigilància a la reraguarda catalana, i en la Direcció dels Serveis d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya. Les detencions arbitràries i excessos dels anomenats «Nanos d'Eroles» van motivar la protesta de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) de Barcelona. El 22 d'octubre de 1936 signà, amb Manuel Escorza del Val, en nom del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, el pacte d'unitat d'acció d'aquesta organització amb la FAI –signà Pedro Herrera–, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El 17 de febrer de 1937 una manifestació de policies, en la qual morí un obrer tramviari cenetista, exigí la seva dimissió –les manifestacions de policies estaven organitzades de sotamà per Rodríguez Salas, cap de la Comissaria d'Ordre Públic i membre del PSUC. Arran dels fets de «Maig de 1937», en els quals es mantingué al costat del sector confederal conciliador amb el Govern i es mostrà força crític amb els sectors antigovernamentals («Los Amigos de Durruti»), va ser destituït com a responsable de l'ordre públic i nomenat secretari general interí de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la CNT en substitució de Valeri Mas Casas. En l'exercici d'aquest càrrec, signà una circular conjunta amb Severino Campos, representant del Comitè Regional de la FAI, en la qual informava de l'acord pres pel Ple de Federacions Locals i Comarcals, celebrat l'1 de juny de 1937, segons el qual la CNT s'avenia a prosseguir la col·laboració política amb el nou govern republicà presidit per Juan Negrín. El juny de 1937 formà part de la delegació confederal que negocià amb el president Lluís Companys la frustrada integració de la CNT en el govern de la Generalitat. El juliol de 1937 va ser detingut i posat en llibertat sota fiança a causa del sumari obert sobre el cementiri clandestí de Cerdanyola. Amb el triomf franquista passà a França i patí els camps de concentració abans de formar part, segons alguns, del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Establert a Montalban (Guiana, Occitània), desaparegué. Una teoria diu que va ser segrestat per un grup franquista i assassinat a Andorra i una altra que el març de 1941 va sortir del camp de concentració de Vernet i que poc després va ser assassinat als Pirineus per membres del grup guerriller de Francisco Ponzán Vidal, possiblement, per considerar-lo responsable de determinats excessos dels Grups de Control durant els anys bèl·lics.

***

Necrològica de Manuel Canalis Ferrer apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 26 de gener de 1988

Necrològica de Manuel Canalis Ferrer apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de gener de 1988

- Manuel Canalís Ferrer: El 2 de novembre de 1910 neix a Almudàfar (Ossó de Cinca, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Canalís Ferrer. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Montalban (Guiena, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Manuel Canalís Ferrer va morir el 18 de novembre de 1987 a Montalban (Guiena, Occitània) després de patir un atropellament per un cotxe en una avinguda de la ciutat.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Paul Berthelot

Paul Berthelot

- Paul Berthelot: El 2 de novembre de 1910 mor a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil) l'anarquista esperantista Marcel Paul Berthelot, també conegut com Marcelo Verema. Havia nascut el 26 de juliol de 1881 a Auxerre (Borgonya, França) –altres fonts citen erròniament el 3 de novembre de 1880 a París (França). Sos pares, forners, es deien Paul Berthelot i Marie Vigreux –algunes fonts citen que era fill il·legítim del científic lliurepensador i polític republicà anticlerical Paul Bert (1833-1886), que arribà a ser governador (Resident General) d'Annam i de Tonkin (Indoxina francesa). Quan estudià secundària a l'institut de Reims aprengué l'esperanto, a més d'altres llengües. Orfe des de jove, fou lliurat a una tia seva i el seu tutor administrà malament la seva fortuna i la dilapidà. En 1900 començà a estudiar medicina a París, però, adherit al moviment antimilitarista, a finals de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer el servei militar. Al país helvètic aprengué en 1902 l'ofici de tipògraf. En 1903 s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), on començà a treballar, gràcies a les recomanacions d'amics esperantistes suïssos, com a tipògraf a la Impremta Vallespir. A Ceret, a més d'introduir-se en cercles catalanistes, desenvoluparà una intensa activitat militant de difusió de l'esperanto i en el mateix 1903 publicà Vortaro franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel Merckens, i Komercaj leteroj, amb Lambert; i l'any següent Provo de hemia nomigado en esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko litera, skizo pri kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo Verema. En 1904 tingué la idea de fundar una associació catalana d'esperanto amb la finalitat d'unir els esperantistes catalans d'una i altra banda dels Pirineus. Durant l'estiu d'aquell any, viatjà al Principat per mantenir contactes amb els grups esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir delegats de la futura associació. El setembre de 1904 publicà l'article «Tra fremda lando» (A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia (Llengua Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la creació del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova associació va ser creada el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya (AEC), el secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de 1905 sortí en aquesta localitat el butlletí mensual de l'AEC, Espero de Katalunjo (Esperança de Catalunya), primera publicació esperantista catalana. Escrita majoritàriament en català, amb alguns articles en esperanto i castellà, només publicà tres números fins l'abril d'aquell any. A Catalunya Nord fundà el periòdic Esperanto, el primer número del qual sortí el 18 de juny de 1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un destacat membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un dels fundadors de l'anarquista Internacia Socia Revuo. A començaments de 1907 embarcà a Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de fer propaganda esperantista i anarquista. Després d'uns mesos a Montevideo (Uruguai), l'estiu de 1907 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Durant el Congrés Brasiler d'Esperanto d'aquell any conegué l'anarquista Neno Vasco, que l'introduí en el «Grupo Terra Livre» i col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo Verema, en A Terra Livre, periòdic que dirigí un temps. A Rio de Janeiro es guanyà la vida com a professor de francès i d'esperanto a l'Acadèmia Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal d'aquesta acadèmia a Petròpolis, zona residencial i estival de diplomàtics; però va ser acomiadat de la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista. En aquesta època publicà articles en el periòdic A Voz do Trabalhador,òrgan de l'anarcosindicalista Confederació Obrera Brasilera (COB). En 1909 va ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix any, en un moment de misèria i de depressió, volgué retornar a Europa, però s'interessà per les poblacions autòctones brasileres gràcies a un professor dels indis que el va introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909 arribà a Dumbá (Goiás, Brasil), a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i Leopoldina, amb tres companys, on muntà una granja anarquista que batejà com «Colônia Agrícola Socialista nos sertões do Araguaia». Després del fracàs d'aquest projecte–dos dels tres companys desistiren de l'empresa als pocs dies i el tercer poc després–, a començaments de 1910 s'establí a Aruanã (Goiás, Brasil), on aprengué el portuguès i llengües autòctones, continuà el seu interès per les ciències (química, botànica, fisiologia, etc.), col·laborà en diversos periòdics de São Paulo i es guanyà la vida com a inspector de cabotatge fluvial per a la Companyia de Navegació d'Araguaia, gràcies al suport del senador Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els indis a Ilha do Bananal. En aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os juizes, O grande dia i Impossivel felicidade) i el llibre d'antropologia Entre sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va escriure el seu llibre més conegut, L'Évangile de l'heure (L'Evangeli de l'hora), que fou publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux. Aquesta obra és una paràbola de l'ensenyament de Crist des del punt de vista llibertari i fa una crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera, a la justícia equitativa, a la col·lectivització de les terres, a la desobediència vers l'Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi, passà lesúltimes setmanes ensenyant l'esperanto als frares dominics d'un monestir de Conceição do Araguaia que l'assistien, mentre preparava un Compendium grammaticae esperanti, mena de manual d'ensenyament de l'esperanto en llatí. Paul Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil).

---

Continua...

---

Escriu-nos

La Guerra Civil i la literatura mallorquina

0
0

"...la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos"(Josep Massot i Muntaner)


El 18 de Juliol de 1936, la guerra civil i el moviment llibertari en la memòria històrica dels escriptors mallorquins



Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.


(1)

Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.



Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)


Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatallés una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)


Josep Massot i Muntaner

(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002)/p>.

(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.

(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).

(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.

(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.


La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.


Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.



Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.


Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.


La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.


Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.


Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.


l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.


Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!


Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).


Novembre de 2020

0
0
7 de novembre a les 19:30h a la Plaça Can Pere Ignasi de Campos, bunyols i gloses amb Alícia, Boireta i Campaner

Plou, somnis i casa esbucada

0
0
 
 

Dalt del turó

 

Plou, somnis i casa esbucada

 

Climent Picornell

 

Era tard, la una i busques, havíem tancat el cassino en Toni, n'Arnau i un servidor. Nit serrada, de llamps i trons i, de sobte, es va posar a ploure. Jo duia paraigua perquè els del temps ho havien advertit. Els canalons de l’església brollaven aigua a les totes. De prompte veig que ve cap a jo  un  home amb un sac pel cap, com anaven un temps quan plovia, era  en Joan Perdai. “Bona nit!” li dic. “Bona la fa, ja era hora que plogués”.  Per un moment em vaig sentir feliç, l’aigua damunt el paraigua, l’aigua rajant per la capovalla del turó, els peus remulls...

L'endemà el cel s'havia estirat. I servidor havia dormit bé, entre somni i somni. Em sorprenen, encara, els somnis, dins els seus desbarats recullen pulsions reals de la teva vida i inoculen una nota d’imaginari ric i desballestat. Aquesta nit, un servidor, dins un dels meus somnis, havia d’estar preparat per dictar una conferència sobre “Per què els ocells no tenen dents”, de la qual cosa no en sabia absolutament res, la sala plena de gent, i jo passant pena per veure què diria. Passar pena, vet aquí la clau, l’angoixa, de molts de somnis.

Convers amb en Toni Cendrós i en Joan Bisbe davant can Cantó.  “I en Joan Cantó?” “L’han duit a sa residència” me comenta en Toni  “ja no estava molt bé, però no tant com per ingressar-lo”. “Homo! Jo no ho sé,”, diu en Joan, “ un dia el vaig veure caminant damunt s’anguila de ca seva: ‘Joan’,  li vaig dir,  ‘no veus que cauràs!’. I saps que me va contestar? ‘Ara no sé on som’. I de quatres vaig entrar a ca seva per avisar la seva dona. I saps que me va contestar? ‘Sííí... hi sol pujar, ja baixarà tot sol!’. “Saps què te dic:  a sa dona haguessin pogut ingressar!” “I en als seus fills, perquè tanmateix saps com acabaran? Idò com tothom:  fent pets a un racó!”

A la rotlada del cafè se comenta el darrer accident de cotxe d’en Guillem Coubou. “Saps que passa? Què sempre ha estat un 'vessiat'. Sa mare estava molt per ell, però una cosa grossa. Ja li havia comprat tres cotxes que ell havia esflorat. I ella, tota innocent me deia: “Sempre té els accidents en tornar... mai quan se’n va”. Aquella bona doneta no s’imaginava que era quan tornava que anava piques plenes, begut que ja no podia més”. Conversàvem sobre el robos de garroves que hi havia hagut mesos enrere, les espolsaven de l’arbre i quan l’amo hi anava ja no hi havia res. En Toni Burballa ens comenta que en una collita d’alls que feren, els deixaren defora, un dia sencer, devora el solcs on s’havien fet, perquè perdessin un poc d’humitat i se ‘torrassin’ un poc.  “Massa ell”, diu “ se torraren tant que ja no hi foren. Desapareixeren, mos varen fer net, un dia per s’altre!”.

S'acosta en Biel Ronquer, dretanot de tota la vida, a ca seva ja ho eren, i diu mirant la rotllada: “Què feis,  componeu el món?” Insisteix en Biel: “Lo que hauríeu de mirar són els negres, moros i panchitos que passegen per la vila i ara ses pasteres que arriben plenes per la mar, si hi afegiu ses malalties que peguen a foravila: un poc de cendrada, la xilella... vaja! Està fet de noltros!”. “Au Biel! Que no tens feines a una altra banda?” li diu en Sion Vespa: “Noltros no componem res, lo que miram és de no espanyar-ho més!”,  i en Biel sentint-se engegat, parteix cap cot.

De tornada en Pep Masseres m'envesteix amb el seu discurs de sempre sobre la vellesa: “Conec que he tornat vell perquè quan som dins el llit i vull girar-me, me fa com a vessa, m'ho pens i qued com estava. Tanmateix a n'aquesta edat quan te fa mal una cama, te fa mal, tot és vell, tot és mort! Ja te'n pots posar de Reflex, pels collons i tot!”  El deix amb les seves meditacions: “Siempre negatifo!” Què deia en Van Gaal...

Me'n torn de cap a ca nostra. Pas sempre per davant una casa que he vist com s’anava esbucant a poc a poc. Ara desfeta de per tot. Només l’escala se manté, incoherent i insensata, ja que no serveix per pujar enlloc. Arrib. Fa fred dins la casa però em fa vessa encendre el foc. M'aboc un tassonet de vi que em va regalar en Jaume Garau, OM, Oliver Moragues d'Algaida i pens en la glosa que qualque pic deia mon pare quan alçava la copa per brindar: “No hi ha com llet i fideus / per un homo prim de barra. / No hi ha com es suc de parra / per encalentir-se els peus”.

 


Per la independència dels Països Catalans. Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorc

0
0

Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir. (Miquel López Crespí)


La caça de bruixes contra S'Arenalés per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport.


Per la independència dels Països Catalans. Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"



1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987. Miquel López Crespí i Josep M. Llompart formaven part del “Comité de defensa de S´Arenal de Mallorca”.

Els esdeveniments -quant a la campanya contra S'Arenal i l'esquerra nacionalista- s'anaren agreujant després de la gran manifestació nacionalista del 31 de desembre de 1992. Potser les forces antiesquerranes i espanyolistes s'atemoriren davant aquell sobtat reviscolament de les consignes més democràtiques del temps de la transició (República, Autodeterminació, Socialisme) i que havien estat esborrades de la vida política (o almanco havien provat d'esborrar-les) per tants de xucladors de les mamelles de l'estat.

Força partits i polítics de la pretesa "oposició democràtica antifranquista" es varen vendre a la monarquia, tot oblidant la lluita democràtica per la República; al capitalisme, amb la constitucionalització de l'anomenada "economia de mercat" (impossibilitant així d'anar avançant democràticament cap a una democràcia social i econòmica); i a la "sagrada unidad de España", en contribuir a elaborar i a legitimar una constitució que nega el dret d'autodeterminació, prohibeix la federació de comunitats autonòmes i dóna a l'exèrcit el poder d'actuar quan decideixi que "la unidad de la patria está en peligro". Tots aquests "esquerrans" regimentals havien estat uns anys respirant tranquils, fent la digestió dels sous i poltrones que havien aconseguit amb els seus pactes amb els franquistes reciclats. Munió d'"intellectuals" servils, mercenaris de la ploma de tot color, lloaven diàriament la suprema "intelligència" dels "pragmàtics" que, "sortosament" -escrivien- comandaven.

Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir.

Uns dies més endavant, juntament amb Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak i Biel Majoral, organitzàrem el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca". Comitè que, durant mesos i mesos, treballà activament per salvar aquesta publicació en català.



Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

En Gracià Sánchez em llegí per telèfon el comunicat ("Als nostres subscriptors, lectors i simpatitzants"), al qual, sense dubtar ni un minut, em vaig adherir.

La declaració que impulsàrem, en defensa de la llibertat d'expressió (i que sortí publicada a S'Arenal durant molts mesos juntament amb les fotografies dels impulsors del Comitè) deia així:

"S'Arenal de Mallorca [l'actual Estel] passa per uns moments difícils atès que s'han amuntegat a l'horitzó dues amenaces. Per una part una dura recessió econòmica que afecta amb més intensitat la petita i mitjana empresa mallorquina. Aquest fet, que perjudica també el conjunt de la premsa en general, ha provocat una reducció dels ingressos per publicitat que han estat compensats en gran part per l'augment constant de vendes i de subscriptors. Hi ha emperò una segona amenaça més important. Durant l'any 1992, S'Arenal ha vist retallat en més d'un 95% la publicitat oficial de les institucions a causa de la persecució política de què som víctimes".

La declaració més forta era emperò la del mateix "Comitè de defensa" (Llompart, López Crespí, Santandreu, D'Efak i Majoral) quan, d'un forma valenta, denunciava la caça de bruixes a què era sotmesa la nostra revista. Signat el 20 de gener de 1993, el manifest en defensa de la llibertat d'expressió deia textualment:

"S'Arenal de Mallorca, el mitja de comunicació escrit en llengua catalana més popular i de més tirada a Balears, durant el transcurs de l'any 1992 ha vist reduït en més d'un 95% la publicitat institucional a causa de les pressions i gestions, fins i tot parlamentàries, realitzades per gent colonitzadora al servei de l'estat espanyol. S'Arenal de Mallorcaés una publicació en llengua catalana fundada l'any 1979, que va sorgir i s'ha mantingut dins una zona difícil d'alta concentració turística i de forta immigració. S'Arenal de Mallorca s'ha caracteritzat per la defensa constant de la llengua de la nostra nació, per constituir una eina puntera en defensa de la nostra identitat nacional, per crear consciència de poble i per defensar les llibertats democràtiques. Els/Les sotasignants sollicitam a les autoritats públiques que no discriminin S'Arenal en matèria de publicitat institucional i consideram que és injust utilitzar els fons públics com a instrument de coacció per intimidar la llibertat de premsa. Tot demòcrata s'hauria de mobilitzar davant la caixa de bruixes i l'atemptat contra la llibertat d'expressió de què és víctima un mitjà de comunicació que, com S'Arenal, s'ha distingit per acollir les opinions més diferents i per respectar el dret de rèplica. Per tot això, exigim als màxims responsables del Govern Balear, del Consell Insular de Mallorca, dels Ajuntaments etc., que acabin amb aquesta discriminació i que a més no continuïn amb l'imcompliment de l'article 32 de la Llei de Normalització Lingüística que estableix: Els poders públics de la Comunitat Autònoma donaran suport econòmic als mitjans de comunicació que emprin la llengua catalana de forma habitual. En una societat normal hauríem fet un 'Aplec d'Amics': En aquests moments, davant la injusta discriminació de què és víctima S'Arenal ens veim obligats a constituir-nos en Comitè de Defensa". I signàvem: Josep M. Llompart, Guillem d'Efak, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Jaume Santandreu.

De seguida nombrosos intellectuals, polítics, treballadors de totes les Illes i d'arreu els Països Catalans ens donaren suport. El Comitè de Defensa no era sol, sortosament! El 15 de maig de 1993, Cecili Buele, exconseller de Cultura del CIM i aleshores portaveu de la Federació d'Associacions de Veïnats de Ciutat, declarava: "Trob que no hi ha dret que llevin la publicitat a l'únic periòdic en català de les Balears i que donin tants de duros als diaris i revistes forasteres de Ciutat". El músic Toni Roig (del conjunt Al-Mayurqa) deia: "Les nostres institucions pensen en castellà i obliden que aquest país té una cultura pròpia". En el número de S'Arenal de l'u de març de 1993, jo mateix declarava: "És un atemptat a la llibertat d'expressió. En una societat democràtica no es poden fer aquestes coses si es defensen unes idees amb la intelligència i la ploma. Per tant, els responsables d'aquesta discriminació han demostrat el seu dogmatisme, el seu sectarisme més accentuat, fent veure que de demòcrates no en tenen res de res i que han caigut en actituds feixistes contra la llibertat".

Ens ajudà també (per fer veure l'amplitud de les mostres de solidaritat amb S'Arenal) les declaracions de la diputada d'ERC al Parlament espanyol Pilar Rahola. En el número del 15 de juliol de 1993 aquesta diputada deia:

"Si hi ha hagut un acte de prepotència per part del PP-PSOE contra L'Estel no és res més que la constatació novament de la poca cultura democràtica que tenen alguns partits respecte els mitjans de comunicació. I amb això vull esser molt clara. Encara hi ha una herència feixuga del passat que fa creure a alguns partits que detentar el poder és detentar la llibertat d'expressió. Vull apellar a aquests partits perquè rebusquin en l'interior de la seva cultura democràtica i que tinguin la grandesa d'esser capaços de viure en una societat amb mitjans de comunicació que no li són propers. I òbviament no discriminant-los perquè formen part de la realitat complexa i plural que ha de tenir una societat".

I l'escultor Miquel Morell, sempre a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble ja des del temps més foscos de la dictadura, feia saber el 15 de març de 1993: "Es pot estar d'acord o no amb un article però decidir la retirada de publicitat és un acte antidemocràtic quan es gasten milions i milions amb actes culturals que no tenen res a veure amb la cultura". Miquel Salom, director de Revetlla de Son Ferriol, explicava la seva posició declarant:

"Els doblers del nostre govern s'ha de gastar amb les coses nostres, periòdics, ràdio, TV en català. S'ha de promocionar el folklore i els grups culturals".

El poder volia acabar amb un mitjà d'expressió incòmode. Igual que quan una mica més endavant, l'any 1994, vaig publicar un petit resum de les meves memòries de la clandestinitat, el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), tota la colla del carrillisme illenc (antics militants o simples simpatitzats del PCE, de l'estalinisme espanyol) em criminalitzaren -i a tota l'esquerra revolucionària de les Illes i de l'Estat- quan, en un immud pamflet publicat en el diari Última Hora, ple de mentides, calúmnies i tergiversacions, volien fer creure que els marxistes i comunistes (OEC, MCI, LCR, POR...) havíem estat al servei de la policia política del franquisme. Signaven l'immund pamflet Ignasi Ribas, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riurtot, Gustavo Catalán, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero .... No es ficaven amb la dreta, amb els hereus del franquisme amb els quals havien pactat –els carrillistes en temps de la transició-, el repartiment de les poltrones institucionals a canvi de l'abandonament de la lluita per la República i l'autodeterminació. No. Potser l'origen familiar d'algun d'ells els obligava a continuar atacant l'esquerra? Preferien criminalitzar els revolucionaris (OEC, CNT, MCI, etc.) que no pas atacar els hereus del franquisme. L'"enemic" era, en aquest cas, un escriptor independent (l'any 1994) que des de començaments dels anys seixanta havia lluitat activament contra el feixisme en els fileres del marxisme revolucionari de les Illes, dels republicans que no pactaren amb el franquisme reciclat.

Ara, amb la crimininalització de S'Arenal, ens trobàvem amb una història una mica semblant. La calúmnia i l'insult com a arma d'extorsió, de xantatge.

El primer manifest que em llegí Gracià Sánchez i al qual vaig donar la meva aprovació de seguida (i que va ser publicat a S'Arenal el dia 1 de febrer de 1993) deia:

"La caça de bruixes contra S'Arenalés per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport. En aquests moments una subscripció anual a S'Arenal (24 números) costa 3.000 pessetes, una quantitat que si la dividim pels 365 deis de l'any surt a una xifra als voltants de les 8 pessetes diàries. La subscripció de suport suposa doblar aquesta xifra i pagar 6.000 pessetes anuals, això mentre duri aquesta injustícia. Totes les persones que vulguin ajudar S'Arenal d'aquesta manera es poden posar en contacte amb la nostra redacció".

No cal dir que aquesta primera crida va ser massivament escoltada pels nostres subscriptors, lectors i simpatitzants. I va ser precisament a l'escalfor d'aquella campanya, amb la incorporació de nous collaboradors, d'actius membres de la resistència antifeixista dels anys seixanta i setanta, amb excellents escriptors i militants de diversos partits independentistes i d'esquerra dels Països Catalans, com S'Arenal (l'actual Estel) s'anà consolidant, situant-se sempre a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional i social.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

[03/11] García Viñas - Wilckens - Fancello - Chardon - Gordillo - Benetti - González Entrialgo - Dingler - Gohory - Herbera - Morel - Cánovas - Broto - Querol - Huard - Sousa - Pinós - Torres - Visar - Martín Angulo - Picqueray - Llonga - Rabitti - Sempere - Durigon - Cuadrado - Rufat - Martínez Vita

0
0
[03/11] García Viñas - Wilckens - Fancello - Chardon - Gordillo - Benetti - González Entrialgo - Dingler - Gohory - Herbera - Morel - Cánovas - Broto - Querol - Huard - Sousa - Pinós - Torres - Visar - Martín Angulo - Picqueray - Llonga - Rabitti - Sempere - Durigon - Cuadrado - Rufat - Martínez Vita

Anarcoefemèrides del 3 de novembre

Naixements

José García Viñas

José García Viñas

- José García Viñas: El 3 de novembre de 1848 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i internacionalista José García Viñas. Era fill del conegut llibreter i editor progressista José García Taboadela i d'Isabel Viñas. Estudiant de medicina a Barcelona, va formar part del nucli de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) creat per Giuseppe Fanelli des de la seva creació. Va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de 1870 en representació d'El Arahal i va ser molt actiu en diverses comissions. Va ser membre del grup fundador barceloní de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista, l'abril de 1870. També va assistir al famós Congrés de Còrdova (1872-1873) per Barcelona, on va formar part de la comissió encarregada de la publicació del butlletí. L'11 de juny de 1873 va signar el manifest en pro del municipi lliure quan s'acabava de proclamar la República Federal i va ser delegat per l'internacionalisme ibèric, sota el pseudònim d'Antonio Sánchez, en els congressos internacionals de Ginebra (1873), Brussel·les (1874) –on va defensar amb vigor l'anarquia i els acords bakuninistes de Saint-Imier–, Berna (1876), Verviers (1877) i Gante (1877). En 1873 va ser nomenat secretari del Comitè de Salut Pública de Barcelona, on es va mostrar molt radical en afirmar que la vaga general havia de ser insurreccional. Va ser membre del Consell Federal de l'AIT entre 1875 i 1877 i en 1880. A finals de 1880 va abandonar la militància, però sense deixar els contactes i l'interès pel moviment anarquista, i va tornar a Màlaga, sembla que per discrepàncies ideològiques amb Rafael Farga i Pellicer i amb Josep Llunas i Pujols, que defensaven tàctiques legalistes i principis col·lectivistes, i pel malestar pel buit que pensava se li feia per no tenir les«mans calloses» (no ser un obrer manual), sobre tot per part del mallorquí Francesc Tomàs i Oliver. La seva importància durant els anys setanta va ser enorme–se n'ha dit que era un dictador del Consell Federal i un anarquista autòcrata–, va ser amic de Bakunin i de Kropotkin –aquest es va allotjar a ca seva a Barcelona–, va dirigir les revistes La Federación (1869) i La Revista Social (tant a Manresa com a Barcelona, 1872-1880), va comptar amb molts partidaris entre els treballadors gràcies a la seva professió mèdica, i es va mostrar en tot moment com a home d'acció i de lluita –amb Paul Brousse es va apoderar durant alguns dies de l'Ajuntament de Barcelona el juny de 1873 durant la insurrecció republicanofederal. Fidel partidari de les tàctiques insurreccionals i il·legalistes, va ser més anarquista que societari, ja que pensava que el societarisme era una nociva tendència reformista. Quan va abandonar la militància va viure a Màlaga i des de 1902 a Mellilla, on va exercir la seva professió amb esperit social com a metge titular, director de la Casa dels Socors, decà del Cos Mèdic de la Beneficència i director del Centre Higiènic entre 1923 i 1927. A Melilla va conèixer l'anarcosindicalista Paulino Díez Martín i va ser testimoni de les seves noces civils (1919) i el va curar en 1922. En 1929 va mantenir correspondència amb Max Nettlau i en 1930 va ser entrevistat per Salvador Cano Carrillo. Va ser fundador, delegat i col·laborador de l'organització georgista Lliga per a l'Impost Únic i va publicar diversos articles en el seu periòdic El Impuesto Único, sempre amb una forta orientació social. En 1931, a instàncies de l'Agrupació Socialista de Melilla, la conjunció republicanosocialista el va incloure en la llista de regidors donades les simpaties que gaudia en els cercles obrers. José García Viñas va morir el 7 de setembre de 1931 a l'Hospital de la Creu Roja de Melilla (Nord d'Àfrica) i va ser enterrat civilment acompanyat per una representació d'obrers de diferents gremis. Va traduir i prologar alguns fullets de Paul Guillaume (Ideas sobre la organización social, Bosquejos históricos), va publicar l'opuscle Cuestión de la Alianza (1872) i l'obra Breves nociones geográficas de Europa y en particular de España (1867); i la seva tesi acadèmica va ser Apuntes para el estudio médico-higiénico de la miseria (1877).

***

Kurt Gustav Wilckens

Kurt Gustav Wilckens

- Kurt Gustav Wilckens: El 3 de novembre de 1886 neix a Bad-Bramstedt (Segeberg, Schlegwing-Holstein, nord d'Alemanya contigu a Dinamarca) el militant anarquista, pacifista tolstoià i responsable de l'atemptat contra Héctor Benigno Varela, Kurt Gustav Wilckens (Fritz Jensen, per a la policia nord-americana). Sos pares van ser August Wilckens i Johanna Harms, i tenia quatre germans (Otto, Max, Paul i Franz). Després d'estudiar jardineria, fer el servei militar en la primera companyia del Garde-Schutzen-Bataillons prussià (1906-1908) i de fer de miner a Silèsia, va emigrar als Estats Units amb 24 anys, on treballarà en diversos oficis. En una fàbrica de conserves de peix on feia feina es produïen dos tipus de productes: una primera marca de bona qualitat, que anava dirigida als barris burgesos, i una segona de més baixa qualitat, dirigida als barris obrers; Wilckens va convèncer els companys de enllaunar a la inversa i quan es va descobrir la feta va ser acomiadat. Després torna a treballar de minaire a la conca hullera d'Arizona. Com a anarquista i membre de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món) anima una vaga minera en 1916. És detingut i deportat a Columbus (Nou Mèxic), en un camp de confinament, juntament amb altres 1.167 miners; però com va intentar escapar-se, va ser reclòs al camp de presoners alemanys de Fort Douglas, aconseguint fugir el 4 de desembre de 1918. En 1919 és detingut i expulsat dels EUA cap a Alemanya el 20 de març de 1920. Però durarà poc al seu país natal, ja que, informat pels seus companys anarquistes d'Hamburg que a l'Argentina hi ha un fervent moviment anarquista, decideix emigrar-hi, però abans rebutjarà a la fortuna que li corresponia en herència. El 29 de setembre de 1920 arriba a l'Argentina i troba feina com a obrer agrícola a les explotacions fruiteres de Cipolleti (Río Negro) i de Villa Iris (sud de Buenos Aires), i després com a estibador a Bahía Blanca. El 12 de maig de 1921, a Buenos Aires, després de freqüentar el local anarquista, és reconegut per un agent policíac que va veure una foto seva en la premsa nord-americana i és detingut, engegant-se els tràmits burocràtics per a la seva expulsió, i restarà tancat quatre mesos a la presó. Des d'aleshores, consagrarà tota la seva energia i els seus diners, aconseguits rentant cotxes, a ajudar els companys empresonats mitjançant el Comitè pro Presos i Deportats. A Buenos Aires va viure amb els anarquistes Enrico Arrigoni i Diego Abad de Santillán a la mateixa habitació, en una casa habitada per diverses famílies al carrer Sarandi. Va col·laborar en La Antorcha i com a corresponsal de dos periòdics anarquistes alemanys: Alarm, d'Hamburg, i Der Syndicalist, de Berlín. Enrabiat per l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, comès pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón comandat pel tinent coronel Héctor B. Varela, en decideix atemptar contra la vida del responsable. A les 7 del matí del 25 de gener de 1923 a Buenos Aires quan està a punt de llançar una bomba de mà –que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups«expropiadors»– contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama; Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Les ferides de la metralla a la cama li impedeixen la fugida i és detingut i empresonat. A la presó llegirà els seus autors preferits: Bakunin, Kropotkin, Mackay, Stirner, Dostoievski, Sinclair, Ramus, Zola, Ferrer, Rocker, Malatesta, però sobre tot, Tolstoi, el seu autor preferit. Ja jutjat i a l'espera de veredicte, durant la nit del 16 de juny de 1923, a la Presó Nacional de Caseros, Jorge Ernesto Pérez Millán Témperley, membre de la Lliga Patriòtica Argentina i exsergent de la policia de Santa Cruz, introduït per la reacció a la presó premeditadament, dispara el seu fusell sobre el pit de Wilckens que dorm a la cel·la, morint al matí de l'endemà. La policia i el govern confiscaran el seu cos i l'enterraran al cementiri bonaerense de la Chacarita d'amagat, però no van poder impedir que la notícia del seu assassinat s'escampés, fet que provocà que l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) organitzés una vaga general il·limitada a tot el país i al qual també es va sumar la Unió Sindical Argentina (USA). El 18 de juny es va produir un tiroteig entre la policia i els manifestants que va donar com a resultat dos morts, 17 ferits i 163 detinguts de la banda obrera i un oficial mort i tres ferits de la banda policíaca. Argentina va restar paralitzada dins el 21 de juny. Dos anys més tard, el 9 de novembre de 1925, Millán Témperley tancat a l'Hospicio de las Mercedes per evitar una mort segura a mans llibertàries en qualsevol presó argentina, va morir arran del trets disparats per altre intern, el iugoslau Esteban Lucich, que va actuar seguint les directrius de l'anarquista rus Boris Wladimirovich. En 1989 es va estrenar el documental de Frieder Wagner, amb guió d'Osvaldo Bayer, El vindicador, sobre la figura de Wilckens.

***

Pasquale Fancello

Pasquale Fancello

- Pasquale Fancello: El 3 de novembre de 1891 neix a Dorgali (Nuoro, Sardenya) l'anarquista i militant antifeixista Pasquale Fancello, també anomenat Pascale Crodazzu. Ben aviat s'acostà a les idees esquerranes i fou catalogat com a«socialista extremista». Paleta de professió, com molts altres sards emigrà al continent buscant feina. En 1921 passà a Bèlgica i després d'un temps es traslladà a França. El 26 d'abril de 1923 se li decretà l'expulsió i el 24 de novembre de 1929 fou condemnat a 15 dies de presó per no haver fet efectiva l'anterior disposició. A finals de 1929 s'instal·là a Bray (Charleroi, Valònia, Bèlgica) on va distribuí el periòdic anarquista Bandiera Negra, editat a Brussel·les per Giuseppe Bifolchi entre 1929 i 1931. Expulsat de Bèlgica, s'establí clandestinament a Brest (Bretanya), on continuà la seva militància anarquista. En 1934 fou acusat d'haver planejat un atemptat contra el vaixell italià Artiglio i durant la primavera de 1935 fou intensament buscat pels serveis policíacs italians a Tolosa de Llenguadoc. El febrer de 1936 es pronuncià, juntament amb un nucli de companys llibertaris espanyols, contra la participació d'aquests en les eleccions fent costat el Front Popular. Durant la Revolució espanyola va anar freqüentment a la Península, on hi havia una important colònia d'anarquistes sards, i contribuí a la lluita antifeixista de diverses maneres. A Tolosa de Llenguadoc mantingué una intensa polèmica amb els comunistes italians i qualificà els estalinistes de«més feixistes que els feixistes». Arran dels fets de Maig del 37 i fins a la II Guerra Mundial, va escriure nombrosos textos a L'Adunata dei Refrattari, de Nova York, on denunciava les maniobres i els crims estalinistes, el procés contra els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i la deriva nacionalista de la Internacional comunista. En 1941 el trobem a Bèlgica. Després de la II Guerra Mundial tornà a Dorgali, on en 1947 participà activament en el suport de la vaga dels miners del carbó de la regió de Sulcis-Iglesiente, fet pel qual serà detingut juntament amb altres companys llibertaris, com ara Giuseppe Serra i els germans Montecucco. Després passà a la Península italiana i en 1950 va ser condemnat per un tribunal romà a vuit mesos de presó per un article publicat enUmanità Nova on defensava l'ocupació de les terres per part dels pagesos i ramaders sards. A partir de 1950 treballà a Roma per al periòdic anarquista Umanità Nova. Pasquale Fancello va morir el 13 de febrer de 1953 a l'Hospital Policlínic de Roma (Itàlia) i fou enterrat al Cimitero Comunale Monumentale Campo Verano de la capital italiana. A la seva tomba van ser escrites les següents paraules: «A Pasquale Fancello che, dalla natia Sardegna, diede alla causa degli oppressi i tesori della sua fede e del suo animo ribelle» (A Pasquale Fancello que, des de la seva Sardenya natal, donà a la causa dels oprimits els tresors de la seva fe i del seu ànim rebel).

Pasquale Fancello (1891-1953)

***

Pierre Chardon segons un dibuix d'Albin

- Pierre Chardon: El 3 de novembre de 1892 neix a Châteauroux (Centre, França) el militant anarquista individualista i antimilitarista Maurice Clément Jules Charron, més conegut com a Pierre Chardon. Sos pares es deien Auguste Casimir Charron, criat, i Honorine Mariotat. L'11 d'abril de 1914 es casà a Châteauroux amb Jeanne Blanche Marie Louise Lemoine. En 1914 serà donat de baixa de l'exèrcit per mor de la seva feble constitució, fet que no li impedirà publicar a la impremta que havia muntat nombrosos fulletons i pamflets clandestins que denunciaran la guerra i el militarisme. Va esdevenir aleshores col·laborador d'E. Armand, qui publicarà el periòdic Par delà la mêlée (1916-1918) i continuarà l'obra d'Armand amb La Mêlée quan aquest sigui empresonat en 1918. Aquest any, participarà també en la publicació Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure. Sa companya Jeanne Lemoine va morir el 1918 de la grip espanyola. Entre les seves obres podem destacar Le mirage patriotique (1913), Mirages et masques (1913), Les anarchistes et la guerre: deux attitudes (1915), La guerre (1916), Ce qu'est la patrie (1925, pòstum), entre d'altres. Pierre Chardon va morir el 2 de maig de 1919 a Déols (Centre, França), població on residia.

Pierre Chardon (1892-1919)

***

Necrològica d'Antonio Gordillo Maya apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 de setembre de 1971

Necrològica d'Antonio Gordillo Maya apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de setembre de 1971

- Antonio Gordillo Maya: El 3 de novembre de 1892 neix a Fuentes de León (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Gordillo Maya. Sos pares es deien Antonio Gordillo i María Maya. Treballador a les mines de pirites de ferro i de coure de Riotinto (Huelva, Andalusia, Espanya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920, a resultes de les vagues portades a terme en el sector, amb altres companys, hagué de fugir de la població escapant de la repressió. Refugiat a França, arran del cop militar feixista de juliol de 1936 retornà a la Península amb sa companya María Delgado i sos dos fills. Durant el procés revolucionari formà part de diversos comitès econòmics i de col·lectivitats. Va ser tancat a la Presó Model i son fill primogènit va morir al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser empresonat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per «tràfic d'armes». Durant l'Ocupació, son altre fill, que s'havia integrat al maquis, va ser assassinat pels nazis. Després de la II Guerra Mundial, treballà a les mines, milità en la CNT i va ser delegat de diverses Federacions Locals (Tuïr, Torrelles de la Salanca, Sant Esteve del Monestir, El Bosquet i Graisseçac) de la CNT en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), celebrat l'octubre de 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment s'establí a Bedarius (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Antonio Gordillo Maya va morir a l'acte atropellat per un automòbil el 30 d'abril de 1971 a la carretera de Saint-Pons, al lloc anomenat Camp Esprit, a Vilamanha (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat a Graisseçac (Llenguadoc, Occitània) on havia estat sepultat son fill petit.

***

Aladino Benetti

Aladino Benetti

- Aladino Benetti: El 3 de novembre de 1894 neix a Bagnolo San Vito (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Aladino Benetti. Sos pares es deien Attilio Benetti i Cesira Allegretti. La família emigrà al Brasil, a l'Estat de São Paulo, però el pare morí de febrer groga quan ell només tenia dos anys. Amb sa mare i dos germans retornà a Itàlia, on la família visqué en condicions miserables. No podent continuar amb els estudis primaris per qüestions econòmiques, es posà a fer feina de mecànic i de ferrer. Quan tenia 14 anys trobà feina de componedor caixista en una impremta. Cap el 1911 entrà a treballar en una fàbrica de motors industrials i esdevingué torner. Un any després perdé la feina i s'enrolà de voluntari en la Marina. Embarcat en un vaixell de guerra, participà en la Guerra de Líbia i després en la Gran Guerra. En acabar el conflicte bèl·lic, retornà a la vida civil i obrí un petit taller de mecànica, però posteriorment decidí passar il·legalment a França. Trobà feina en algunes oficines mecàniques de la regió parisenca i s'acostà al moviment anarquista. El febrer de 1921 retornà a Itàlia i s'establí a Gènova (Ligúria, Itàlia). Esdevingué revisor de l'empresa municipal d'autobusos i freqüentà les reunions anarquistes i començà a involucrar-se en les lluites sindicals, fet pel qual va ser acomiadat de la feina. Amb sa companya obrí un petit «menjador obrer» a la plaça Cavalletto, que esdevingué immediatament un dels principals llocs de reunió del moviment anarquista genovès. Quan els escamots feixistes prengueren els carrers, patí continus atacs (segrests, pallisses, insults, oli de ricí, intents d'incendiar el restaurant, etc.), fets que s'havien de sumar a la continua pressió (detencions, escorcolls, etc.) exercida per la policia, i per tot això hagué de deixar el restaurant. En 1925 trobà feina en l'Agència de Transport Marítim«Marelli». Un informe policíac de 1926 el considerava com un dels «caps» de la Unió Anarquista Italiana (UAI) de Gènova i sospitava que estava relacionat amb el Comitè Pro-Víctimes Polítiques de París. Per tot això, el novembre de 1926 les autoritats feixistes el deportaren per dos anys a l'illa de Lipari. Detingut a finals del 1927, va ser posat a disposició del Tribunal Especial, però va ser absolt per manca de proves. Després d'acomplir la pena, retornà a Gènova, on va ser contínuament vigilat i de tant en tant empresonat preventivament per diversos motius (visita d'alguna personalitat feixista a la ciutat, l'avarada del creuer Bolzano, etc.). En el curs de 1932 va ser detingut 32 vegades, fet que gairebé li va impossibilitar la militància política, encara que mantingué contactes epistolars amb alguns companys. Entre el març de 1930 i el setembre de 1933 mantingué correspondència amb Errico Malatesta i, després de la seva mort, amb la companya d'aquest, Elena Melli. En aquest context de contínua persecució, tingué moltes dificultats de trobar un treball estable, ja que les empreses que el contractaven rebien regularment informes de la policia sobre la seva «perillositat» i invariablement l'acomiadaven. Per aquesta raó, decidí obrir una petita botiga, però a començament de 1937 la poca feina el va obligar a tancar-la i posar-se a fer feina de manobre al port. El setembre de 1937 decidí traslladar-se a Milà (Llombardia, Itàlia) amb sa mare i sa germana. Encara que inscrit en la llista de «persones perilloses que cal arrestar en determinades circumstàncies», la Prefectura de Milà no aplicà aquesta regla estrictament i finalment aquest fet li va permetre una vida normal. Després de diversos treballs, a començament de 1939 va ser contractat com a torner en la «Società Italiana Ernesto Breda per Costruzioni Meccaniche» de Sesto San Giovanni, a prop de Milà. L'octubre d'aquell any, va caure malalt i es va descobrir que patia tuberculosi. Hospitalitzat d'antuvi al Sanatori de Vialba milanès, el 10 de febrer de 1940 va ser traslladat al de Pineta di Sortenna (Sondalo, Llombardia, Itàlia). L'endemà de l'entrada d'Itàlia en la II Guerra Mundial, les autoritats feixistes proposaren el seu internament «en consideració a la seva perillositat» i, malgrat el seu malmenat estat de salut, enviat al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia). Setmanes després, davant la seva constant depauperació i les nombroses crisis, el Ministeri de l'Interior decidí traslladar-lo al sanatori de Garbagnate (Llombardia, Itàlia) i, posteriorment, als de Vialba (Llombardia, Itàlia) i de Pineta di Sortenna, on va romandre fins a 1943. L'agost de 1944 es pogué reunir amb sa família a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) i el 22 d'abril de 1945 participà amb son fill en la batalla final per l'alliberament de la ciutat. Més tard, fou un dels promotors del naixement de la Cambra del Treball, de la qual va ser membre de la seva secretaria en representació dels anarquistes. També va ser nomenat inspector confederal i com a tal gestionà alguns conflictes sindicals, anant i venint per la província de reunió en reunió. Fou un dels fundadors, amb Vincenzo Chiossi, de la constitució de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Mòdena, que tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del Treball, i de la qual va ser nomenat secretari. Com a tal, elaborà un manifest-programa que va ser difós arreu la província l'agost de 1945. Els companys de Gènova li van demanar que es traslladés a aquesta ciutat i ell acceptà. En arribar, reprengué la seva militància, participant activament en la FCL de Ligúria, encarregant-se de promoure la publicació del periòdic d'aquesta organització, L'Amico del Popolo, que sortí el 3 de març de 1946. Abans que es publiqués aquest, però, Aladino Benetti va morir el 9 de febrer de 1946 a Gènova (Ligúria, Itàlia). La seva correspondència amb Errico Malatesta es troba dipositada a l'«Istituto per la Storia della Resistenza e delle Società Contemporanea» de Mòdena.

Aladino Benetti (1894-1946)

***

Avelino González Entrialgo (1938)

Avelino González Entrialgo (1938)

- Avelino González Entrialgo: El 3 de novembre de 1898 neix a Tremañes (Gijón, Astúries, Espanya) el militant anarcosindicalista Avelino González Entrialgo. Encara que bon estudiant, començà a treballar des dels 13 anys. D'antuvi milità en el Partit Republicà Federal d'Eladio Carreño, però després de freqüentar el Centre de Societats Obreres de Gijón (Pedro Sierra Álvarez, Eleuterio Quintanilla Prieto, Avelino Iglesias) s'adhereix a l'anarquisme. Entre 1914 i 1918 participa en l'Agrupació Llibertària de Gijón. En 1915 començà a treballar el vidre i coneix el destacat militant anarquista Acracio Bartolomé. En 1916 fou delegat per Gijón en el Congrés de la Federació Espanyola de Vidriers a Barcelona i en 1917 participà activament en la vaga general d'aquell any. En 1918 participà en el desenvolupament de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de fer el servei militar i d'actuar en els grups antimilitaristes, torna a Gijón, on col·laborà en el rellançament cenetista. Durant la dictadura de Primo de Rivera actuà en la Casa del Poble, als ateneus obres i en diverses tasques de propaganda a la regió, alhora que s'oposà durament als intentes d'infiltració comunista. Amb l'establiment de la II República lluità contra les pretensions hegemòniques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la CNT i es mostrà molt decebut del boicot faista a les Federacions Nacionals d'Indústria. Com a secretari de la Federació Nacional del Metall, assistí al Congrés de la CNT de 1931 com a delegat del Metall de Gijón; també fou delegat del mateix sector als plens regionals de maig i setembre de 1931 i de febrer de 1932. En aquestaèpoca presidí l'Ateneu Obrer de La Calzada. La seva postura contrària a la FAI fa que s'acosti als trentistes i als Sindicats d'Oposició. En maig de 1933 féu un míting a Logronyo amb Fausto Villamor Pérez i l'agost d'aquell any signà el document de l'oposició d'Astúries. Va fer mítings a Sama i patí presó a Oviedo a resultes de l'aixecament de finals de 1933. En aquestaèpoca es convertí en un fervent partidari del pacte amb la Unió General de Treballadors (UGT) i fou el representant de la CNT en l'Aliança Obrera asturiana amb la UGT. Després de l'aixecament de la comuna asturiana de 1934, de la qual formà part en la Comissió d'Aliança del Comitè Revolucionari, s'amaga a Gijón fins maig de 1935, quan aconsegueix fugir a París i a Brussel·les, via Sant Sebastià. Amb l'amnistia de 1936 retornà a la Península i assistí al Congrés de Saragossa participant en la ponència sobre l'Aliança Obrera. Quan esclatà el cop militar feixista formà part de la Comissió de Defensa de Gijón i s'ocupà de la secretaria de Mobilització en el Comitè de Guerra, destacant en el sector milícies i acompanyant al comandant Gallego per tots els fronts de la regió. A partir d'octubre de 1936 representà Astúries en el Comitè Nacional de la CNT, a Madrid, com a secretari de Defensa, mostrant-se partidari de l'entrada de la CNT en el govern de Largo Caballero i de la militarització. En aquesta època formà part del grup «Sin Nombre» de la FAI. Quan acabava el conflicte, el 7 de març de 1939, s'encarregà de la secretaria d'Assumptes Militars en el Comitè Nacional del Moviment Llibertari. Quan la derrota fou un fet, abandonà la Península l'últim dia de la guerra per Gandia i s'establí a Londres (Anglaterra). El 14 d'abril de 1939 a Londres fou elegit membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), amb seu a França. Quan esclatà la II Guerra Mundial abandonà França i marxà a Amèrica (Argentina, Bolívia, Xile) i s'instal·là definitivament a Veneçuela. En l'exili s'adscriví a les tesis col·laboracionistes del Subcomitè Nacional i lluità fervorosament per unaúnica CNT que acceptés els pressuposts del Congrés de 1936. En 1964 col·laborà en la publicació parisenca Asturias.És autor d'un informe sobre els Fets de 1934 que es troba dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca, on també es conserva la correspondència dirigida a sa companya Olivia Díaz i a ses filles Acracia i Libertad durant el seu exili a Brussel·les (1935-1936). Avelino González Entrialgo va morir el 18 de maig de 1977 a Mérida (Libertador, Mérida, Veneçuela).

Avelino González Entrialgo (1898-1977)

***

Karl Dingler

Karl Dingler

- Karl Dingler: El 3 de novembre de 1900 neix a Göppingen (Regne de Württemberg, Imperi Alemany) l'anarquista i anarcosindicalista Karl Dingler. Treballador metal·lúrgic, esdevingué un dels militants més actius de Göppingen i de tot Württemberg. En els anys vint començà a militar en l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) de Göppingen i especialment en el seu sector cultural. Fou membre destacat de la Gilde freiheitlicher Bücherfreunde (GfB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari), adherida a la FAUD, la qual presidí. Destacat orador, organitzà conferències a Göppingen de intel·lectuals anarquistes, com ara Emma Goldman, Erich Mühsam, Theodor Plievier, Rudolf Rocker, etc. Col·laborà en Der Syndikalist, òrgan de la FAUD, i en Besinnung und Aufbruch, òrgan de la GfB. Relacionat amb destacats anarquistes, com ara Rudolf Rocker i Erich Mühsam, entre 1930 i 1932 representà diverses associacions locals de Württemberg en congressos de la FAUD. Quan els nazis arribaren al poder en 1933, desenvolupà, amb Otto Müller, petites activitats de resistència. El 25 de febrer de 1935 va ser detingut per la Gestapo, juntament amb Otto Müller i altres 11 companys, després d'11 mesos de presó preventiva va ser absolt del delicte d'«alta traïció», però va ser enviat posteriorment durant tres mesos a un camp de concentració per a treballar a les pedreres. Portat més tard a un camp de concentració nazi, el 19 d'abril de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Després de la II Guerra Mundial, amb Hugo Rentschler, representà els anarcosindicalistes en la comissió consultiva del primer«ajuntament» de Göppingen, creat en 1945 a la zona d'ocupació nord-americana, i s'afilià a la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació de Socialistes Llibertaris), organització fundada aquell any, heretera de la FAUD i adherida, com aquesta, a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En aquest època col·laborà en Die Freie Gessellschaft, òrgan de l'FFS. L'abril de 1946 la comissió consultiva va ser dissolta per a ser reemplaçada per una sorgida arran d'unes eleccions i, després de llargs debats, decidí presentar-se a nom individual en la llista socialista, essent elegit amb el número major de vots. Per iniciativa seva, la plaça Adolf Hitler de Göppinger passà a anomenar-se plaça Erich Mühsam. Com que la major part dels estocs de llibres llibertàries s'havien amagat durant el nazisme, es va crear una nova GfB amb la finalitat de crear una important societat literària de tendència llibertària. Karl Dingler va morir el 24 de maig de 1950 a Göppingen (Baden-Württemberg, República Federal d'Alemanya).

Karl Dingler (1900-1950)

***

Notícia sobre la mort d'Armand Gohory apareguda en el diari parisenc "Le Figaro" de l'11 de febrer de 1923

Notícia sobre la mort d'Armand Gohory apareguda en el diari parisenc Le Figaro de l'11 de febrer de 1923

- Armand Gohory: El 3 de novembre de 1901 neix al X Districte de París (França) l'anarquista Marcel Georges Armand Gohory –citat de diverses maneres (Gohary, Harmant, etc.)– i que va fer servir el pseudònim d'Hémant. Sos pares, no casats, es deien Pierre Armand Gohory, enquadrador, i Camille Clotilde Brunet, llibretera de vell, i el fill es va legitimar arran del matrimoni dels pares celebrat el 19 de juny de 1902 al IV Districte de París. Estudiant, es guanyava la vida fent de jornaler. Va ser secretari de les Joventuts Anarquistes i membre de l'Escola del Propagandista, destacant per les seves conferències. Durant un breu període de temps va ser company de l'anarquista Germaine Berton, amb qui visqué al número 8 del carrer Lécuyer del XVIII Districte de París. En aquest domicili també hi vivia l'anarquista Marguerite Pauline Bary. Freqüentà May Picqueray. En 1920 entrà com a soci de la Societat Astronòmica de França i en aquestaèpoca treballava de depenent de la Llibreria Picard. El 22 de gener de 1923 la seva companya Germaine Berton assassinà a trets el reialista Maurice Plateau, cap dels «Camelots du Roi». Dies després, Armand Gohory va ser trobat mort el 8 de febrer de 1923 amb un tret al pit al seu domicili carrer Lécuyer de París (França). La versió oficial va ser suïcidi, però alguns companys, com ara André Colomer, van creure que havia estat«suïcidat».

***

Necrològica de Francisco Herbera Sanz apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 de març de 1989

Necrològica de Francisco Herbera Sanz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de març de 1989

- Francisco Herbera Sanz: El 3 de novembre de 1905 neix a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Herbera Sanz –el primer llinatge a vegades citat erròniament Hervera. Quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Duran la Revolució fou un dels animadors de la Col·lectivitat de Binacet, com a responsable d'un grup de feina. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on continuà militant en l'exili. El 30 de juliol de 1940 les autoritats franquistes el condemnaren en rebel·lia per «fugit» a una multa de 2.000 pessetes i a la inhabilitació absoluta per vuit anys i un dia. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà amb sa companya María a Binacet i milità en la Federació Local de Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Francisco Herbera Sanz va morir el 24 de setembre de 1988 a Binacet (Osca, Aragó, Espanya).

***

Notícia de la detenció de Marcel Morel apareguda en el periòdic parisenc "Le Rappel" del 10 d'agost de 1925

Notícia de la detenció de Marcel Morel apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 10 d'agost de 1925

- Marcel Morel: El 3 de novembre de 1906 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) el calderer i planxista anarquista Marcel Morel. Sos pares es deien François Morel, torner, i Marie Louise Berard. El 9 d'agost de 1925 va ser detingut a Saint-Étienne, juntament amb François Poinard i Régis Eyraud, quan aferrava cartells contra la guerra del Marroc. El 31 de desembre de 1926 va ser nomenat arxiver de la Comissió Administrativa del Grup Anarquista Comunista de Saint-Étienne–els altres membres d'aquesta comissió eren Pierre Dubouchet, Régis Eyraud, André Garnier, Francis Poinard, Antoine Salis i Eugène Soulier. En aquestaèpoca vivia al número 66 del carrer Désiré Claude de Saint-Étienne. El 20 de febrer de 1932 es casà a Saint-Étienne amb Élisabeth Marie Philomène Mourier. Entre 1954 i 1964 col·laborà en el butlletí intern L'Anar, fundat per Marcel Renoulet a Saint-Étienne. Durant els anys cinquanta fou membre del Grup«Sébastien Faure», adherit a la Federació Anarquista (FA). Arran de la insurrecció hongaresa de 1956, sembla que participà en la manifestació antiestalinista organitzada a Saint-Étienne per diferents grups (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball de França, Solidaritat Internacional Antifeixista, Confederació Francesa de Treballadors Cristians i un grup de mestres), durant la qual es van distribuir 10.000 exemplars del pamflet«Au peuple français... avec les insurgés de Hongrie, pour la liberté». Entre 1956 i començament dels anys seixanta va ser responsable del butlletí de fàbrica Le Rumeur. En 1962, amb Marcel Renoulet i Marius Coutière, participà en l'exclusió de Jean Seigne del secretariat de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). El 10 de juny de 1964 va ser nomenat secretari d'aquesta Unió Local, al costat de Marcel Renoulet i Marius Coutière, que acabà dissolent-se a causa de l'hostilitat del sector dels exiliats espanyols. Fou un dels organitzadors de la gran trobada anarquista de la Unió Llibertària del Loira que se celebrà el 5 de juny de 1965 a la Sala Claude Cornut de Saint-Étienne. Marcel Morel va morir el 20 de gener de 1986 a Saint-Jean-Bonnefonds (Forez, Arpitània).

***

Ana Cánovas Navarro

Ana Cánovas Navarro

- Ana Cánovas Navarro: El 3 de novembre de 1906 –algunes fonts citen erròniament 1909– neix a Múrcia (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ana Cánovas Navarro, també coneguda com Anita Aldegheri. Sos pares, pagesos, es deien Sebastián Cánovas i Rosaria Navarro. No pogué freqüentar molt l'escola i amb 12 anys començà a treballar en una fàbrica de teixits, on va romandre dos anys. Emigrà a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i treballà a la filatura «Societat Anònima Can Quadres» i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època tingué una filla, Primavera. En 1933 s'uní a l'anarquista italià Carlos Aldegheri i ambdós participaren en mítings anarquistes. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 lluità amb son company contra els insurrectes. Durant la guerra civil continuà treballant a Can Quadres i fou voluntària en operacions de socors. En 1939 s'exilià a França i es va veure obligada a treballar en la producció de material de guerra. Posteriorment visqué venent sabates per compte pròpia, en una fàbrica d'acordions i finalment en uns tallers metal·lúrgics on es feien peces per a carros. Passà 10 anys separada de son company, que havia caigut pres del feixisme italià. Després de la II Guerra Mundial pogué reunir-se amb son company a Verona (Vèneto, Itàlia). Treballà en una empresa de teixits i son company en el seu ofici de sabater. Després de moltes dificultats, ell emigrà a Santos (São Paulo, Brasil), arribant-hi el 23 de juny de 1950; ella i sa filla Primavera es reuniren amb ell el 14 de març de 1952. A Brasil es dedicaren a la fabricació de sabates, especialment sandàlies per als turistes, i la parella continuà militant en el moviment anarquista, especialment en el Centre de Cultura Social de São Paulo (CCS-SP) i la Societat Naturista«Amics de Nuestra Chácara», relacionant-se amb figures destacades del moviment llibertari brasiler (Jaime Cubero, José Oiticica, etc.). Participà en diferents congressos anarquistes i finançà nombroses iniciatives llibertàries. La parella acabà instal·lant-se a Guarujá (São Paulo, Brasil) i en 1995 ella enviudà. En 2010 es va crear a Guarujá el Nucli d'Estudis Llibertaris Carlo Aldegheri (NELCA). Ana Cánovas Navarro va morir centenària el 31 de març de 2015 a Guarujá (São Paulo, Brasil). En 2018 es va publicar el llibret Carlo& Anita Aldegheri. Vidas dedicadas ao Anarquismo.

Ana Cánovas Navarro (1906-2015)

***

Cèsar Broto Villegas

Cèsar Broto Villegas

- Cèsar Broto Villegas: El 3 de novembre de 1914 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Cèsar Broto Villegas. Fill d'un ferroviari socialista de tarannà anarquista, va instal·lar-se amb sa família quan era un infant a Lleida (Catalunya). Als 11 anys va començar a treballar i es va afiliar a la Societat d'Impressors, tapadora de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant els anys de clandestinitat de la dictadura de Primo de Rivera, en 1928. Durant els anys següents va militar activament en l'anarcosindicalisme: vocal i secretari del sindicat, secretari de la CNT lleidatana, fundador en 1933 del periòdic Acracia–que es va fer famós fins al final de la guerra pel seu to purista i anticircumstancialista–, creador amb Félix Lorenzo Páramo de l'Ateneu Llibertari, secretari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Lleida (1933-1936), secretari provincial de la CNT des de 1936, secretari dels Grups de Defensa, etc. En 1935 va desertar de l'exèrcit. Pels contactes amb un grup d'aragonesos que feien el servei militar a Lleida va saber amb antelació de l'aixecament feixista, fet que va ajudar que els anarquistes catalans estiguessin a l'aguait. Quan va començar la guerra va abandonar els càrrecs orgànics –llevat quan el desembre de 1936 va acompanyar Josep Peirats a França per aconseguir armes com a secretari de la CNT lleidatana– i es va enrolar a finals de 1936 en la Columna Durruti, on romandrà com a motorista fins al començament de 1939, quan va ser ferit a Artesa de Segre i va ser evacuat a Barcelona amb una cama trencada. Quan Barcelona va ser presa pels feixistes estava hospitalitzat i va poder salvar la vida. Traslladat a Lleida, va ser jutjat i condemnat a 15 anys de presó. A les presons de Barcelona i Lleida va aprendre radiotècnica i va treballar com a mecanògraf a les oficines, ajudant en la falsificació i tràfec de documents per ajudar els companys. Alliberat després de quatre anys, va instal·lar-se a Barcelona, guanyant-se la vida en un laboratori d'electrònica i va participar en la lluita clandestina des del 1943, organitzant les activitats a Catalunya i Mallorca i ocupant càrrecs perillosos i de responsabilitat. En 1945 va ser secretari de la CNT catalana, a la qual va representar en el famós Ple de Carabaña del 12 al 16 de juliol de 1945 i del qual va sortir secretari general de la CNT, encapçalant el desè Comitè Nacional –amb Lorenzo Íñigo Granizo, que havia de reemplaçar-lo en cas de detenció; Genaro Atienza Díez; Ramon Rufat Llop, vicesecretari; Mariano Trapero Pozas; Ramón Remacha Muñoz, delegat d'Aragó; Francisco Bajo Bueno; i Antonio Barranco Hanglin, tresorer–, que va durar uns mesos, ja que tots van ser detinguts entre el 2 i el 20 d'octubre de 1945. Després de 53 dies d'interrogatori, va ser transferit a Alcalá de Henares. Un consell de guerra el 21 de març de 1947 el va condemnar a 30 anys. Després d'una pila d'anys tancat, que va patir a diverses presons –Alcalá (1945-1948), Ocaña (1948), Dueso (1948), Yeserías (1948-1949), San Miguel de los Reyes (1949-1962)– i de diversos intents de fuites, va ser alliberat en 1962. De bell nou detingut a Barcelona en 1966 durant uns dies d'interrogatoris, va decidir exiliar-se el desembre de 1966 a França. Establert a Evreux, va relacionar-se amb el moviment llibertari, però sense prendre partir per cap tendència. En 1980 va tornar a la península, després d'haver participat prèviament com a espectador en el V Congrés Confederal. Durant la dècada dels 90 es va instal·lar a La Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià). En 1993 participà a Besiers (Llenguadoc, Occitània) en el«Col·loqui sobre l'exili llibertari a França. A través de la història oral», organitzat per la Fundació Salvador Seguí (FSS). A més de col·laboracions en El Noi,és autor d'una autobiografia, a càrrec de MiquelÀngel Bergés Saura, La Lleida anarquista: memòries d'un militant de la CNT durant la República, la guerra civil i el franquisme (2006). Cèsar Broto Villegas va morir el 15 de març de 2009 a La Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià) a conseqüència d'un infart patit el dia d'abans i les seves cendres van ser escampades per la pirinenca Vall de Broto. Deixà inèdit el llibre La gran trata de esclavos, sobre l'explotació dels presos pel franquisme. Sa companya Pepita Arias.

Cèsar Broto Villegas (1914-2009)

***

Ángel Querol Fernández

Ángel Querol Fernández

- Ángel Querol Fernández: El 3 de novembre de 1925 neix a La Talaudière (Roine-Alps, Arpitània) l'anarcosindicalista Ángel Querol Fernández. Sos pares es deien Ángel Querol i Amalia Fernández. Fill d'una família anarquista que s'exilià durant la dictadura de Primo de Rivera, son pare també va morir en accident de treball en 1943. Vivia a Le Crêt, a Saint-Priest-en-Jarez (Roine-Alps, Arpitània), i milità en la Federació Local de Sant-Etiève (Arpitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup anarquista d'aquesta localitat de la Federació Anarquista (FA). També fou membre dels «Amics del Monde Libertaire», de Solidaritat Internacional Antifexista (SIA), del «Comité Espagne Libre» i de la Unió Local de la CNT espanyola en l'exili. Ángel Querol Fernández va morir ofegat el 13 de maig de 1964 a Lió (Arpitània) en un accident de treball produït durant la reparació del pont Galliéni del riu Roine; el cos, arrossegat pel corrent del riu, va trobar-se gairebé set mesos després, el 30 de novembre de 1964. El 8 de desembre de 1964 va ser enterrat al cementiri de Saint-Priest-en-Jarez (Roine-Alps, Arpitània) en una manifestació a la qual assistí un millar de persones. Sa companya fou Juana Garrido.

Ángel Querol Fernández (1925-1964)

---

Continua...

---

Escriu-nos

La subversió dels drets

0
0

Podria ser que atonyinar, atupar, pegar, apallissar o ferir ciutadans de manera indiscriminada i intencionada induís a l’odi? Podria ser. I si el subjecte o subjectes de l’acció són policies, què n’hauríem de pensar? Què en podríem pensar? No en podem dir “forces de l’ordre” perquè almanco en alguns casos, amb l’excusa de salvaguardar la llei, hi ha membres dels cossos policials que, en una mena de guerra bruta, subverteixen els drets dels ciutadans.

Deia un personatge d’Oscar Wilde -qui, amb un empresonament injust, va pagar molt car l’atreviment d’oposar-se a la moral victoriana-  que sempre “és més difícil destruir que crear, i quan el que cal destruir és la vulgaritat i l’estupidesa no n’hi ha prou amb tenir coratge, sinó que és necessari un menyspreu autèntic”. El menyspreu, tanmateix, no indueix a l’odi sinó que priva qualcú, per no considerar-ne digne, de l’estima. I què es pensaven? Que els farien un monument? Un monument no, però sí que van editar una sàtira que ridiculitza -és a dir, que mou a riure-se’n- l’acció policial espanyola de l’1 d’octubre. El còmic On és l’Estel·la? -que és objecte de persecució per part de quatre sindicats policials-  retrata l’episodi en clau d’humor i, agradi o no, també el desdramatitza i fins i tot humanitza el subjecte policial: sota cada casc blindat hi ha un home amb totes les seves febleses! Aquesta humanització, pel que es pot deduir, no agrada als representants sindicals de la policia espanyola, més acostumats a parlar d’honor i heroïcitats que no pas d’humanitat.

I, venint d’on ve, no és estrany. L’autoritat tradicionalment ha estat mancada de sentit de l’humor. Umberto Eco va dedicar la famosa novel·la “El nom de la rosa” a la “problemàtica” del riure. La rialla, té quelcom de subversiu, de revolucionari, que el poder no pot doblegar. Per això vol controlar els humoristes, el poder. La Regla de Sant Benet, al segle VI de la nostra era, ja advertia de la perillositat del riure: “Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d'aquesta mena”.

L’humor, per la capacitat de fer-se entendre i arribar a un gran nombre de persones, pot arribar a subvertir l’ordre establert i deixar en evidència l’estratègia de l’honor. I quan l’autoritat, com Sant Benet, pretén silenciar les rialles, cau en l’autoritarisme, en la censura, i conculca el dret a la llibertat d’expressió, recollit a l’article 20 de la Constitució Espanyola i en l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans. 

Però els sindicats de policia, en lloc de defensar la llibertat d’expressió, se senten ofesos i injuriats per un còmic! Sembla més lògic que se sentissin ofesos per l’actuació policial de l’1 d’octubre, quan funcionaris de l’estat, companys seus, van colpejar una majoria de ciutadans pacífics, tot desobeint l’ordre judicial del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que ordenava que s’impedís votar però “sense afectar la normal convivència”. En aquest sentit, la sentència recent del “cas Trapero” dictada per l’Audiència Espanyola, que absol el major i el seu equip dels delictes de sedició i de desobediència, acredita la versió dels mossos d’esquadra davant l’actuació desmesurada i fora de lloc de la policia espanyola. I d’això, precisament d’això, s’haurien de preocupar els sindicats policials. Això sí que malmet la imatge d’un cos policial. I els sap greu que un còmic ho posi de manifest! És als seus superiors que haurien de demanar responsabilitats; en primer lloc al ministre de l’Interior de l’època Juan Ignacio Zoido, per no obrar conforme a les ordres dictades pel poder judicial de l’estat. 

També els hauria de saber greu la divulgació de notícies falses i tendencioses, les famoses fake news. Qui, de la policia, filtra falsedats a certs mitjans de comunicació? Es filtren notícies quan governa el PP, es filtren notícies quan governa el PSOE. Ningú no se’n fa responsable. Aquest fet indueix a pensar que es tracta d’una estratègia d’intoxicació, mani qui mani, procedent del s’anomena deep state, les clavegueres de l’estat. Acció sindical al respecte? No hi ha comentaris. Entenc que l’espectacle lamentable dels piolins també atemptava contra la dignitat de la policia espanyola. A més, l’aporellismo no va ajudar a incrementar l’estima pels cossos policials. Autocrítica? Cero patatero, que deia aquell.

Mentre, a França, la setmana passada un professor d’institut va ser assassinat per explicar als seus alumnes en què consistia la llibertat d’expressió. La reacció immediata del president de la República Francesa, Emmanuel Macron, va comparèixer per defensar públicament aquest dret. Aquí, Spain is different; i a manca d’altres feines, els sindicats policials SUP, CEP, SPP i UFP persisteixen en les demandes contra la llibertat d’expressió. El jutjat 12 de Palma ha admès a tràmit la demanda per injúries contra l’il·lustrador de l’Estel·la, Toni Galmés. Dia 3 de novembre, segons informava Vilaweb, van declarar com a testimonis el propietari i l’editor de Comanegra.  La insistència sindical ha catapultat el còmic i l’ha convertit en un símbol de la llibertat d’expressió. Llegim al web de Comanegra: “Entre el 2017 i el 2018 han estat encausats (a més de polítics) humoristes, pallassos, revistes satíriques, músics i tuitaires, i les ganes de fer broma (també les de riure'ns de nosaltres mateixos) s'han anat diluint o amargant. Però ja n'hi ha prou: la sàtira és un bé comú i cal fugir de l'eixutesa com qui fuig de la fam”.

Torn, per acabar, a la cita d’Oscar Wilde, el geni del qual transcendeix països i èpoques. Pertany a El crític com a artista, i la versió és d’Edicions de la Ela Geminada. Com succeeix moltes vegades amb Wilde, la paradoxa fa acte de presència. Diu l’escriptor irlandès que “és més difícil destruir que crear, i quan el que cal destruir és la vulgaritat i l’estupidesa no n’hi ha prou amb tenir coratge, sinó que és necessari un menyspreu autèntic”. Deixant de banda el menyspreu, pot semblar que destruir és més senzill que crear. Però quan el que cal ensorrar són els mecanismes de poder de l’estat profund, cal un gran coratge. Perquè practiquen la intimidació i volen infondre temor. I si per això han de perseguir còmics i ninotaires, no els tremola el pols. 

Vull pensar que, tot plegat, la ridícula demanda dels sindicats policials quedarà en no res i que Toni Galmés serà declarat innocent. El contrari suposaria una vulneració dels drets fonamentals i una passa, una més, cap a l’arbitrarisme, la coacció i la imposició d’un règim autoritari a Espanya.

[04/11] «El Obrero» - «Discurs de Durruti» - Fromentin - Ferrer - Mera - Pisani - Carratalà - Saladrigas - Bulleri - Carrasquer - Rosell - Vidal Passanau - Casquero - Tragtenberg - Tomek - Brocher - Galleani - Urrea - Dagerman - Sabater - Cid - Martínez Sarrión - López Martínez - Rosado - Domene - Santaflorentina - López Prado

0
0
[04/11] «El Obrero» -«Discurs de Durruti» - Fromentin - Ferrer - Mera - Pisani - Carratalà - Saladrigas - Bulleri - Carrasquer - Rosell - Vidal Passanau - Casquero - Tragtenberg - Tomek - Brocher - Galleani - Urrea - Dagerman - Sabater - Cid - Martínez Sarrión - López Martínez - Rosado - Domene - Santaflorentina - López Prado

Anarcoefemèrides del 4 de novembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'"El Obrero"

Capçalera del primer número d'El Obrero

- Surt El Obrero: El 4 de novembre de 1869 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número del setmanari El Obrero. Órgano de los que ganan el pan con el sudor de su rostro, primera publicació obrera de les Illes Balears. D'antuvi lligat al Partit Republicà Federal, a partir del 3 de gener de 1870 es convertí en l'òrgan del Centre Federal de Societats Obreres de Palma, de tendència internacionalista, aliancista i bakuninista; i des del número 21 (24 de març de 1870) portarà com a subtítol «Órgano de la Asociación Internacional de Trabajadores. Centro Federal de las Sociedades Obreras de las Baleares». Sempre mantingué una estreta i regular relació amb La Federación, el setmanari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Barcelona. La publicació es declarava anarquista, col·lectivista i atea. Editada a iniciativa de Francesc Tomàs i Oliver, hi van col·laborar Guillem Arbóç, Francesc Canyelles i Joan Sánchez, entre d'altres. Deixà de publicar-se l'octubre de 1870, a causa de la crisi de la federació internacionalista de Palma i l'extensió de la pesta groga. El gener de 1871 fou continuat per La Revolución Social.

***

Ressenya del discurs de Durruti publicada en el diari madrileny "La Libertad" del 5 de novembre de 1936

Ressenya del discurs de Durruti publicada en el diari madrileny La Libertad del 5 de novembre de 1936

- Discurs de Durruti: El 4 de novembre de 1936 el destacat activista anarquista Buenaventura Durruti pronuncia per l'emissora radiofònica«ECN1-Radio CNT-FAI» de Barcelona (Catalunya) un important discurs que es retransmès arreu de tot l'Estat. Aquest virulent discurs adreçat al poble català, emès el mateix dia que s'anuncia l'entrada de quatre destacats anarquistes (Frederica Montseny, Joan García Oliver, Juan López i Joan Peiró) en el govern republicà de Francisco Largo Caballero, fa una crida a les organitzacions sindicals i polítiques a unificar forces contra el feixisme, deixant de banda les«intrigues» i les «lluites intestines», alhora que rebutja el Decret de militarització de les milícies imposat pel govern de la Generalitat de Catalunya el 24 d'octubre passat. La conseqüència immediata d'aquests discurs fou la convocatòria l'endemà, 5 de novembre, per part del president de la Generalitat Lluis Companys, d'una reunió extraordinària al Palau de la Generalitat de tots els seus consellers i dels representants de totes les organitzacions polítiques i sindicals, per a tractar la creixent resistència al compliment del Decret de militarització de les milícies, així com al del de dissolució dels comitès revolucionaris i la seva substitució per ajuntaments del Front Popular. Durruti era la causa directa d'aquest debat, encara que tothom evità pronunciar el seu nom.

Anarcoefemèrides

Naixements

Una de les poques fotografies que es conserven d'Alfred Fromentin

Una de les poques fotografies que es conserven d'Alfred Fromentin

- Alfred Fromentin: El 4 de novembre de 1858 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el filantrop anarcoindividualista Pierre Alfred Fromentin, també conegut com L'anarchiste millionnaire (L'anarquista milionari) o Le millionnaire rouge (El milionari roig), a causa de la seva gran fortuna aconseguida de maneres diverses (matrimoni reeixit, cobrament d'assegurances després d'incendis«fortuïts», etc.). Fill d'una família modesta, sos pares es deien Barthélemy Framentin, comerciant de tabac, i Suzanne Christol, bugadera. Entrà a treballar com a empleat de correus i telègrafs i el juliol de 1890 va ser enviat a Caracas (Veneçuela) com a cap de correus de la Societat Francesa de Telègrafs Submarins (SFTS), que tenia la seu a París (França), amb la finalitat de un cable submarí que unís La Guaira (Vargas, Veneçuela) amb la costa de Florida (EUA). Trencà el seu contracte abans de la data prevista i la SFTS li reclamà una important suma de diners que fou incapaç de liquidar. En 1891 retornà a París i es casà amb Marie Ogerau, a qui havia conegut a Caracas, començant a treballar com a director de vendes d'un important estudi fotogràfic creat per son cunyat, l'anarquista Charles Ogerau. El 13 de juliol de 1895 matà de dos trets, després de fer cinc dispars durant una discussió als passadissos del Tribunal de Comerç, Félix Anthelme, antic representant de fotografia al seu servei amb qui estava en processos judicials per qüestions laborals. Empresonat durant sis mesos, fou jutjat per aquest crim i va ser absolt pel jurat, que el va reconèixer responsable però no culpable, ja que actuà en defensa pròpia, i només hagué de pagar 25.000 francs a la vídua en concepte de danys i perjudicis. En dues ocasions, xalets que li pertanyien es calaren foc íntegrament, fet pel qual va ser indemnitzat per l'assegurança amb quantitats importants (300.000 francs en total), ja que posseïa nombroses obres d'art. Amb una important fortuna, gràcies a la seva esposa, als seus negocis i als seus tripijocs, finançà nombroses publicacions anarquistes. En 1898 adquirí uns terrenys agrícoles a Choisy-le-Roy (Illa de França, França), els quals dividí en 106 parcel·les arrenglerades al llarg de dos carrers (Babeuf i Darthé) i que posà a la venda a simpatitzants anarquistes. Més tard comprà nous terrenys que parcel·là a través del carrer Germans Reclus i la zona acabà denominant-se «Colònia Anarquista» o «Niu Roig», essent constantment vigilada per la policia. En 1902 ell mateix i sa família acabaren instal·lant-se en aquesta colònia. Col·laborà en el periòdic L'Indiscutable (1902), editat a Royan (Poitou-Charentes, França). En 1904 fundà al suburbi parisenc de Mantes amb son cunyat Charles Ogereaule el periòdic anarcoindividualista Le Balai Social. Tribune libre à tous les protestataires de l'arrondissement de Mantes, que durà fins al 1906, i on col·laboraren Antoine Antignac, Albert Libertad i André Lorulot, entre d'altres. A començaments dels anys deu col·laborà en la publicació anarcoindividualista de Lorulot L'Idée Libre i en la revista d'E. ArmandL'Ère Nouvelle (1910-1911). Subvencionà nombroses conferències anarquistes i instal·là militants de la seva confiança (Antoine Gauzy, Pierre Cardi, etc.) en la gerència de negocis que li pertanyien. Estava molt unit a l'anarcoindividualista Paraf-Javal, amb qui compartia les idees pedagògiques llibertàries de Francesc Ferrer i Guàrdia, a qui visità en 1903 a Barcelona (Catalunya). Quan l'assassinat legal d'aquest en 1909, publicà un fullet sobre la seva obra. Molt interessant en la pedagogia experimental llibertària, educà sos dues filles al seu domicili, fugint tant de les escoles laiques com de les confessionals. El 29 d'abril de 1906 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i empresonat sota l'acusació de«complicitat en la rebel·lió, pillatge i propaganda anarquista» per haver ajudat econòmicament uns vaguistes, però va ser alliberat el 6 de maig. Apassionat pels automòbils, construí un garatge al seu habitatge i confià la seva gerència a l'anarquista Jean Dubois, qui ja havia fundat un garatge cooperatiu a Courbevoie (Illa de França, França). Posà a disposició de la il·legalista «Banda Bonnot» uns locals a Choisy-le-Roi, locals on foren morts el 28 d'abril de 1912 Jules Bonnot i Octave Garnier. Després d'aquest afer, fugí de vacances un temps al Marroc i posteriorment es reuní amb sa companya Marie Ogereau en una propietat que tenien a Cannet du Lac (Canes, Provença, Occitània). En 1913 perdé els processos per difamació que havia interposat a diversos periòdics quan el «Cas Bonnot», però no va ser objecte de cap persecució judicial per complicitat. A començament de 1914 s'instal·là amb sa família a Suïssa, a prop de Ginebra. Un cop més, la residència seva fou past de les flames, fet que motivà una investigació de la Policia Central de Ginebra que sospitava un delicte de frau per a cobrar l'assegurança. Durant aquests anys d'exili no restà inactiu i va escriure nombrosos fullets els quals finançà la seva publicació. En 1917 redactà un detallat projecte de fundació d'una colònia llibertària a gran escala, que arreplegaria mil famílies en 8.000 hectàrees a la vora del llac Yojoa (Hondures), i per a la qual cosa establí contactes amb el govern hondureny. Aquest projecte, que mai no s'engegà, incità l'interès de l'urbanista nord-americà d'origen noruec Hendrik Christian Andersen. És autor de diversos fulletons, com ara Groupe révolutionnaire anti-parlementaire de Rochefort-sur-Mer. Appel aux hommes conscients (1902), Idées nouvelles. Appels aux hommes conscients (1902), Étude sur les causes de la misère. Cartouche, Mandrin & Cie (1909), La vérité sur l'oeuvre de Francisco Ferrer (1909), Aurore (1913), Dégénérés sociaux (1913), Théorie bio-sociale de sommeil (1916), Sociologie expérimentale. Réorganisation scientifique des rapports politiques et économiques des nations (1917), Sermon pour les pauvres (sd), Traité de bio-sociologie (sd), etc. Alfred Fromentin va morir, després d'una curta hospitalització, el 8 de novembre de 1917 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). La policia helvètica envià a la vídua la seva màscara mortuòria, però es negà que la família pogués veure les seves despulles i que pogués saber on havien estat enterrades. El 10 de novembre de 1917 el periòdic Ce Qu'il Faut Dire anuncia la seva mort «en la misèria» –cosa no del tot certa, encara que sí que havia dilapidat una part important de la seva fortuna– i «en estranyes circumstàncies». Documentació seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Alfred Fromentin (1858-1917)

***

Necrològica de Carlos Ferrer Rivarés apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" de l'11 de febrer de 1965

Necrològica de Carlos Ferrer Rivarés apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 de febrer de 1965

- Carlos Ferrer Rivarés: El 4 de novembre de 1894 neix a Bolea (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Carlos Ferrer Rivarés. Sos pares es deien Antonio Ferrer i Andrea Rivarés. Quan era jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on va militar en el Sindicat del Vidre Pla de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili formà part de la CNT de Llemotges. Sa companya fou Luisa Gracia. Malalt, Carlos Ferrer Rivarés va morir el 20 de gener de 1965 al seu domicili de Llemotges (Llemosí, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Cipriano Mera

Cipriano Mera

- Cipriano Mera Sanz: El 4 de novembre de 1897 neix a Tetuán de las Victorias (Madrid, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista Cipriano Mera Sanz, conegut també com Chimeno. Son pare, paleta, era també caçador furtiu. Amb 11 anys, en comptes d'anar a l'escola, va haver de guanyar-se la vida, fent tota casta de feinetes (boletaire, venedor ambulant, guardar animals, cambrer, feines en una teuleria, etc.). Als 16 anys va entrar com a peó de paleta i son pare el va afiliar en la Societat de Paletes «El Trabajo», adherida a la Unió General de Treballadors (UGT). Quan tenia 20 anys gairebé sabia llegir i escriure, però es va inscriure en una acadèmia i durant vuit mesos va assistir a classes nocturnes. En 1920, molt desencantat de les activitats ugetistes, pren contacte amb cercles anarquistes, coneixent Joan Barceló, Moisés López i Santiago Fernández. A partir del 8 de març de 1921, data de l'assassinat d'Eduardo Dato, president del Consell de ministres, la implicació en el moviment anarquista és total. Durant el període de la dictadura de Primo de Rivera va formar part d'un grup anarquista que actuava dins de la Societat de Paletes, i amb aquest va conspirar contra el dictador, sobretot en l'anomenada «Sanjuanada». Un cop va caure la dictadura, va organitzar a Madrid el Ram de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser president en 1931. Va intervenir en l'organització dels Grups de Defensa Confederal i va formar part amb Buenaventura Durruti del Comitè Revolucionari de Saragossa constituït en 1933, fet que el va portar a la presó de Burgos fins al maig de 1934. Durant l'estiu de 1936, la vaga de la construcció havia paralitzat més de cent mil homes, i a començaments de juliol va ser empresonat juntament amb altres membres del Comitè de Vaga de la Construcció. Quan es va produir l'aixecament militar de juliol de 1936 es trobava detingut a la presó Model de Madrid. Un cop va ser alliberat, el 19 de juliol, va organitzar una«columna» anarquista (un parell de camions i un centenar de milicians) que va prendre Conca, que s'havia aixecat i es trobava a mans de la Guàrdia Civil, i alguns pobles de la zona. A començaments d'agost combatrà a la serra de Gredos al front d'un milenar de milicians formant part de la Columna del Rosal. Més tard, la columna de Mera es transforma en la XIV Divisió del l'Exèrcit Popular de la qual és nomenat comandant; divisió que va intervenir fonamentalment en la defensa de Madrid en novembre de 1936 i en les batalles de Guadalajara contra les tropes italianes (març de 1937) i de Terol. L'octubre de 1937 és ascendit a cap del Cos de l'Exèrcit i es fa càrrec del IV Cos de l'Exèrcit; era la més alta graduació assolida per un anarquista, la qual cosa va provocar protestes de caps i comissaris comunistes. En març de 1939 va fer costat el cop d'Estat del coronel Casado, suport que va ser decisiu per al seu triomf. Quan el govern de Negrín abandona Espanya el 6 de març de 1939, la situació del Consell Nacional de Defensa que s'havia acabat de crear és crítica durant els dies següents enfront de la rebel·lió d'una part dels tres cossos de l'exèrcit, dominats pel Partit Comunista d'Espanya, que defensen Madrid. Mera va marxar al capdavant de la XIV Divisió sobre Madrid des de Guadalajara per salvar el Consell després d'una sèrie d'acarnissats combats contra les tropes comunistes a l'interior de Madrid. Un cop caure Madrid, es va traslladar a València, exiliant-se a Orà (Algèria) el 29 de març de 1939, on va ser internat al camp de concentració de Morand. Després de fugir del camp, marxarà al Marroc francès, on es guanyarà la vida a Casablanca com a peó en la construcció del ferrocarril Tànger-Dakar. Quan França va caure en mans dels nazis, les autoritats franquistes van demanar l'extradició de nombrosos refugiats espanyols al territori francès. Detingut el març de 1941, va ser lliurat pel Govern de Vichy a les autoritats franquistes el 20 de febrer de 1942 a condició que no fos executat. El 26 d'abril de 1942 va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada el 15 de desembre de 1944 per 30 anys de presó. A la presó va fer contacte amb el secretari de la CNT, Amil, i va rebre la visita d'enviats dels generals Aranda i Beigbeder que van sol·licitar ajuda confederal per derrocar Franco. L'1 de setembre de 1946 va ser amollat en llibertat condicional. L'11 de febrer de 1947, delegat pel Comitè Nacional de la CNT de l'interior, va passar a França per a realitzar una gestió sobre la unitat de la CNT de l'exili, que estava dividida des de 1945; però aquesta missió secreta deixarà de ser-ho quan el periòdic estalinista Mundo Obrero, ho denunciarà des de la seva primera pàgina: «Què ha vingut a fer Cipriano Mera a França?», i Mera es va veure obligat a restar a França. Va intentar reunificar la CNT sense èxit i després es va alinear amb els moderats, partidaris del col·laboracionisme antifranquista. El juny de 1950 va participar en el Ple reformista per la comissió pro unitat. Consumada la unitat en 1960 va ser l'encarregat de presidir el míting confraternal de novembre d'aquell any a París. En 1963 va se empresonat al país gal per la seva pertinença a Defensa Interior (DI) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va militar en la Federació Local de la CNT parisenca i entre 1965 i 1966 es va mostrar molt dur amb els cincpuntistes i després del tumultuós Ple de Bordeus, que va deixar en entredit la seva honorabilitat acusant-lo d'haver malversat 5.000 francs procedents de DI, es va integrar en la fracció que editava el periòdic Frente Libertario i després Presencia–cenetistes expulsats de la CNT de l'exili pel sector Esgleas-Montseny. En 1974 va participar en la conferència de Narbona. Va treballar de paleta fins al 72 anys a Caen i a la regió parisenca, i després va viure a Boulogne-sur-Seine. Cipriano Mera va morir 26 dies abans que el dictador Franco, el 24 d'octubre de 1975, d'una malaltia pulmonar a l'hospital Hugueni de Saint Cloud (Illa de França, França) i va ser enterrat el 30 d'octubre, envoltat per una gran multitud de companys vinguts d'arreu, al cementiri parisenc de Boulogne-Billancour. Va escriure poc en la premsa (Mujeres Libres, Frente Libertario i Presencia), però va deixar escrita una autobiografia, Guerra, exilio y carcel de un anarcosindicalista, que va sortir poc després de la seva mort i havent llegat els seus drets d'autor al Moviment Llibertari, i que va ser reeditada en 2006. El 4 de desembre de 2009 s'estrenà a les sales comercials el documental Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera, dirigit per Valentí Figueres i Helena Sánchez, el qual narra mitjançant documents inèdits i de manera magistral la seva vida.

***

Senofonte Pisani

Senofonte Pisani

- Senofonte Pisani: El 4 de novembre de 1897 neix al barri d'Avenza de Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Senofonte Argante Fiovante Pisani, també conegut com Ercole Pisani o Ercolino Pisani. De mare desconeguda, son pare es deia Attilio Pisani. Es guanyava la vida com a carnisser. Lector assidu del diari anarquista Umanità Nova, era amigo de Gino Lucetti i quan aquest atemptà l'11 de setembre de 1926 contra Benito Mussolini va ser detingut sota la sospita d'estar implicat en el fet, però va ser alliberat el 28 de juny de 1927. En 1931 va ser amonestat formalment, però el 10 de novembre de 1932 s'afavorí d'un acte de clemència. Fugint de la repressió feixista, el setembre de 1933 passà clandestinament a França. Establert a Marsella (Provença, Occitània), assistí regularment a les reunions de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i freqüentà els cercles anarquistes d'exiliats. El 20 de maig de 1934 participà a Marsella en una reunió anarquista amb altres companys (Giulio Bacconi, Luca Bregliano, Marcello Cicero, Angelo Girelli, Armando Muzioli, Rodomonte Nesi, Lanciotto Persico, etc.), trobada que fou reportada per la policia. El juny de 1937, sota l'acusació de«subversiu», va ser expulsat de França, però el procediment va ser revocat. En aquesta època s'ocupà d'enrolar voluntaris per a lluitar a la guerra d'Espanya i al seu domicili marsellès serví de lloc de trobada dels milicians que esperaven la partida cap a la Península. Fins al 1942 va estar contínuament vigilat per les autoritats consulars italianes. Restà tota la vida a Marsella amb sa companya Gina Elide Fernanda Tognini. Senofonte Pisani va morir el 10 de novembre de 1978 a l'Hospital Militar Michel-Lévy de Marsella (Provença, Occitània). Tal vegada sigui la mateixa persona que amb el nom de Santiago Pisani marxà cap a Espanya com a voluntari l'estiu de 1936; que va caure malalt al front d'Aragó i que a començament de 1937 va ser llicenciat a Barcelona (Catalunya); detingut el 19 de juliol d'aquell any després dels fets de maig pels estalinistes, va ser empresonat a Sogorb (Alt Palància, País Valencià) amb altres companys; acabà passant la frontera i va ser reclòs al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup anarquista «Libertà o morte».

***

Josep Carratalà Martí

Josep Carratalà Martí

- Josep Carratalà Martí: El 4 de novembre –oficialment el 5 de novembrede 1902 neix  al barri d'Hostafrancs de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Carratalà Martí. Sos pares es deien Josep Carratalà i Josepa Martí. Quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i milità al barri de Sants d'aquesta ciutat. Durant la Revolució espanyola fou secretari del Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT del barri d'Hostafrancs. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a fer feina a les fortificacions de la«Línia Maginot». L'estiu de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanyes i deportat al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria), on sobrevisqué fins l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes nord-americanes. Aquest mateix any va ser repatriat a França i s'instal·là a Realvila (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP) d'aquesta localitat. Sa companya fou Josepa Escrig. Josep Carratalà Martí va morir el 12 de setembre de 1979 al seu domicili de Realvila (Llenguadoc, Occitània).

Josep Carratalà Martí (1902-1979)

***

Joan Saladrigas Amigó (Paris)

Joan Saladrigas Amigó (Paris)

- Joan Saladrigas Amigó: El 4 de novembre de 1903 neix a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Saladrigas Amigó. Sos pares es deien Sebastià Saladrigas i Francesca Amigó. Pagès, quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i durant la Revolució espanyola participà activament en la col·lectivitat agrícola d'aquesta localitat. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i s'instal·là a París, on treballà de premsador i milità en la seva Federació Local de la CNT. Joan Saladrigas Amigó va morir, després d'una llarga malaltia, el 25 de gener de 1964 a l'Hospital de Saint-Louis de París (França).

Joan Saladrigas Amigó (1903-1964)

***

Piero Bulleri

Piero Bulleri

- Piero Bulleri: El 4 de novembre de 1904 neix al carrer Borgo San Giusto de Volterra (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Piero Bulleri, conegut com Tre Piedi, Varo o Bomboniera. Sos pares es deien Alessandro Bulleri, miner, i Tersilia Gremigni. Es guanyava la vida com a artesà de l'alabastre a Volterra, població amb una gran tradició llibertària. Sota el feixisme, amb altres llibertaris (Tito Raccolti, Mario Colivicchi, Alberto Vestri, etc.), col·laborà amb un grup de comunistes, que s'ocupaven sobretot del «Socors Roig» i de difondre material antifeixista. El 23 d'octubre de 1930 va ser detingut, juntament amb altes 29 companys, acusat del delicte de «reconstitució del Partit Comunista» i de «propaganda subversiva» i processat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat de Roma; el 18 de desembre de 1930 va ser condemnat a sis anys de presó, tres anys de vigilància especial i prohibició perpètua d'exercir càrrecs públics. A la garjola es dedicà a estudiar francès. El 13 de novembre de 1932, per mor de l'amnistia atorgada pel desè aniversari de la«Revolució feixista», va ser alliberat de la presó de San Gimignano (Toscana, Itàlia) després de dos anys i 20 dies tancat. Es casà amb Giuseppina Cionini, amb qui tingué dues filles. Quan la II Guerra Mundial, amb el nom de Varo, formà part de la Resistència enquadrat en la V Esquadra de la II Companyia de la XXIII Brigada d'Assalt Garibaldi «Guido Boscaglia», on també lluità l'escriptor Carlo Cassola, amb qui tingué una gran amistat, tant que la seva figura inspirà l'escriptor per a crear Nello, personatge de la seva novel·la I vecchi compagni (1953). Durant la postguerra, després d'una breu adhesió al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), amb altres companys com Gino Fantozzi, fundà el grup anarquista«Germinal» de Volterra. Fou el promotor de la reconstrucció de les làpides dedicades a Francesc Ferrer i Guàrdia i a Pietro Gori que havien estat destruïdes pels feixistes i que encara avui es poden veure al centre de Volterra. En un viatge a Roma, participà en els actes de protesta contra el procés de Pietro Valpreda. Piero Bulleri va morir el 28 de novembre de 1978 a Volterra (Toscana, Itàlia).

Piero Bulleri (1904-1978)

***

Félix Carrasquer (1936)

Félix Carrasquer (1936)

- Félix Carrasquer Launed: El 4 de novembre de 1905 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) el pedagog anarquista i militant anarcosindicalista Félix Carrasquer Launed, conegut literàriament com Carles Launed. Sos pares es deien Félix Carrasquer, secretari de l'Ajuntament, i Presentación Launed. Fou el major de quatre germans d'una família benestant. Quan tenia 14 anys es va traslladar a Barcelona, on féu feina de forner i de pastisser, i començà a interessar-se pels teòrics anarquistes, per la pedagogia i per la cultura llibertària. En 1923, de bell nou a Albalat, es farà càrrec d'un forn que son pare li ha preparat. En 1925 s'instal·la novament a Barcelona i es fa soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. En 1928 va fer feina a Viladecans i, després d'una curta estada a Madrid, l'any següent retorna a Albalat, on crea l'Agrupació Cultural amb biblioteca i escola. En 1929 vista Joan Peiró a Mataró a qui li exposa les seves idees sobre autogestió. L'èxit de la seva agrupació cultural és tan gran que el projecte s'escampa a cinc poblacions de la comarca del Cinca i serà un dels fonaments del ressorgiment de l'anarcosindicalisme aragonès durant el període republicà. En 1930, com a secretari del Sindicat Agrari, dirigeix la compra i el repartiment de terres del Duc de Solferino a Albalat. A finals de 1930 l'Agrupació Cultural és clausurada pel governador civil. En 1931, amb la proclamació de la República, es reobre l'Agrupació Cultural i participà en la fundació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Albalat, juntament amb Velásquez, i de la Federació Comarcal, de la qual serà secretari. Va defensar la participació dels anarquistes en les eleccions municipals i a Albalat guanyà una candidatura republicana amb un alt component llibertari. Durant aquest anys organitzà col·lectivitats agropecuàries i escriu obres teatrals i diferents fullets i manifests. Intervingué en la sublevació anarquista de desembre de 1933 que pretén implantar el comunisme llibertari, per la qual cosa va haver de fugir a Lleida i a Barcelona després del seu fracàs. A la capital catalana, malgrat que la seva ceguera era ja gairebé total, començà a engegar la seva acció pedagògica: experiències autogestionàries a l'Ateneu de Les Corts i fundació en 1935, amb sos tres germans –José Pedro, l'únic que havia estudiat magisteri i que abandonà la seva plaça de mestre a Aguilar per oficialitzar amb el seu títol l'escola; Francisco i Presen–, de l'Escola Racionalista Eliseu Reclus al carrer Vallespir, en coeducació i plenament autogestionada. Com a membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1936 s'integrà en el Comitè Peninsular de Sousa. Quan esclatà la guerra, formà part del Comitè Revolucionari de Sarrià i l'agost de 1936 s'encarregarà d'organitzar la Maternitat de Barcelona, de la qual serà nomenat director. A començaments de 1937 es traslladà a Montsó, on creà un dels seus grans projectes autogestionaris i pedagògics: l'Escola de Militants d'Aragó; l'èxit de la qual fou trencat per la repressió estalinista contra les col·lectivitats aragoneses. Després d'aquest avortament, intentà rellançar l'escola a diferents indrets (Albelda, Casp, Barcelona, Llançà i Sant Vicenç dels Horts) sota el nom «Granja Escola Sebastià Faure», però la victòria franquista truncà el projecte i el 25 de gener de 1939 va tancar l'escola i fugí a França. En 1941, després d'organitzar la residència de mutilats i invàlids de la Guerra Civil instal·lada a Château de la Vallette, fou detingut per la policia francesa i fins al 1943 passà per diferents camps de concentració, com ara Vernet, Argelers i Noé. A finals de març de 1943 aconseguí fugir tot sol del camp de Noé. El 10 de juny de 1944 tornà a Península amb la finalitat de reconstruir la CNT i muntà el Comitè Regional d'Aragó. En 1946 reestructurà el Comitè Regional de Catalunya cenetista, del qual serà nomenat secretari general. El desembre d'aquell any fou detingut i va ser alliberat el juliol de 1947. Fou novament capturat el novembre de 1947 amb la caiguda del Comitè de Villa, després d'assistir en representació de Catalunya a un ple a Madrid, i condemnat a 25 anys de presó, dels quals va complir 12 a les penitenciaries de San Miguel de los Reyes i de Carabanchel. Alliberat en 1959 amb la prohibició de residir a Catalunya, s'exilià a França. A París ajudà a la reunificació cenetista. Instal·lat com a granger a Thil, a prop del nucli confederal de Tolosa, presidí la comissió coordinadora dels Grups d'Amics de la CNT, partidària del cincpuntisme i de Royano. A començaments dels anys seixanta entrà clandestinament diverses vegades a la Península i des del 1966 fou un dels animadors dels grups«Solidaridad». En 1971 s'instal·là a Barcelona, on participà activament en la reorganització de la CNT des dels seus inicis. El febrer de 1976, amb Luis Andrés Edo, fou membre de la comissió organitzadora de l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la CNT després de la dictadura. Arran del V Congrés de la CNT s'alineà amb l'escissió, però a partir de 1982 fou un ferm partidari de la reunificació. Durant elsúltims anys de sa vida es popularitzaren les seves conferències sobre autogestió i pedagogia. Sempre fou contrari al radicalisme anarquista i com a anarcosindicalista sempre criticà el sector representat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ajoblanco,Astu­rias, Aula Libre, Colectivización,Cultura y Acción, Cultura Libertaria, Debate Confederal, Diario de Alto Aragón, Euskadi Confederal,Mujeres Libertarias, Mundo Social, Nuera Senda, Polémica,La Revista Blanca, Sindicalis­mo,Solidaridad, Solidaridad Obrera,Sin­dicalismo, entre d'altres. Va participar en l'Enciclopedia Anarquista i és autor de nombrosos llibres, alguns publicats sota el pseudònim de Carles Launed, com araEl sindicato y la empresa (1970), Sindicato humanista y revolucionario (1970), El sindicato y la universidad (1970), Sindicato y federaciones de industria (1970), Motivos del Cinca (1974), La voz de la tie­rra (1977), Definición del sindicalismo (1977, amb B. Mas), ¿Marxismo o autogestión? (1977), La Escuela de Militantes de Aragón (1978), El anarcosindicalismo en el siglo XX (1978), Una experiencia de educación autogestionaria (1981), Las colectividades de Aragón (1986), La CNT como alternativa social (1987), etc. Deixà nombrosa obra inèdita (teatre, poesia, assaig, memòries, etc.). Félix Carrasquer Launed va morir el 7 d'octubre de 1993 al seu domicili de Thil (Llenguadoc, Occitània) i les seves cendres foren dispersades al riu Cinca, a Albalat, el 30 d'octubre en presència de centenars de persones. Sa companya, també mestra i militant anarquista, fou Matilde Escuder Vicente. En 2017 es publicaren les seves memòries sota el títol Lo que aprendí de los otros.

Matilde Escuder Vicente (1913-2006)

***

Salvador Rosell Pivingut

Salvador Rosell Pivingut

- Salvador Rosell Pivingut: El 4 de novembre de 1905 neix a Hostalric (Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Salvador Rosell Pivingut –algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Tivingut. Sos pares es deien Francesc Rosell i Emília Pivingut. Amb part de sa família emigrà a Barcelona (Catalunya) i amb 16 anys començà a treballar com a aprenent de forner i s'afilià poc després a la Confederació Nacional del Treball (CNT), esdevenint un militant força actiu. Durant la guerra civil fou soldat en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, unitat amb la qual en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Va ser internat al Fort de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i després al camp de concentració de Vernet, d'on va sortir ràpidament per a exercir la seva professió de forner. En 1942, durant l'Ocupació, va ser internat a l'Illa de Ré fins al final de la II Guerra Mundial. Amb sa companya Emília Fonte s'instal·là a Mirapeis (Llenguadoc, Occitània), on fou un dels primers afiliats a la Federació Local de la CNT. Després, per qüestions professionals, s'establí a París (França) on continuà militant en la CNT. Un cop jubilat, s'instal·là amb sa companya a Pàmies, on fou militant de la CNT local. També fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Salvador Rosell Pivingut va morir durant la nit del 7 al 8 de maig de 1989 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

Salvador Rosell Pivingut (1905-1989)

***

Carles Vidal Pasanau

Carles Vidal Pasanau

- Carles Vidal Passanau: El 4 de novembre de 1917 neix a Sarrià (Barcelona, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Carles Vidal Passanau –citat gairebé sempre com Pasanau. Fill d'un carboner anarcosindicalista, de ben jovent freqüentà la família llibertària dels Sabaté Llopart, els ambients anarquistes i estudià a l'Escola Ferrer Guàrdia de l'Hospitalet regentada per Josep Xena Torrent. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. En 1947 va ser nomenat a Tolosa de Llenguadoc responsable de la coordinació de la Comissió de Relacions del Baix Llobregat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili i en 1948 membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Amb José López Penedo i altres, s'integrà en el grup «Los Novatos» del maquis llibertari encapçalat per Francesc Sabaté Llopart (El Quico). Xofer mecànic de professió i lligat als grups d'acció, un automòbil Citroën del qual era propietari va ser identificat durant la nit del 6 al 7 de maig de 1948 en l'atracament a la fàbrica de productes químics «Rhône Poulenc» de Le Péage-de-Roussillon, a prop de Lió (Arpitània), fet que el va obligar a passar a Catalunya. El 2 de març de 1949 participà a Barcelona, amb Francesc i Josep Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan, José López Penedo i Wenceslao Jiménez Orive, en un atemptat contra el cap de la Brigada Políticosocial Eduardo Quintela Bóveda; aquestúltim no es trobà al cotxe atacat i en aquest cop resultaren morts el secretari del Front de Joventuts del districte universitari Manuel Piñol Ballester i el seu xofer Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap d'Esports del Front de Joventuts resultà ferit. El 4 de juny de 1949 va ser detingut a Barcelona; jutjat el 16 de novembre d'aquell any en consell de guerra, va ser condemnat a mort per l'atemptat contra Quintela i les morts, el gener i el febrer de 1949, de dos agents del Cos General de Policia. Carles Vidal Pasanau va ser afusellat el 4 de febrer de 1950 a Barcelona (Catalunya), juntament amb José López Penedo, i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la capital catalana.

Carles Vidal Passanau (1917-1950)

***

Álvaro Celedonio Casquero

Álvaro Celedonio Casquero

- Álvaro Celedonio Casquero: El 4 de novembre de 1929 neix a Alpachiri (Guatraché, La Pampa, Argentina) el folklorista, cantant de tango i payador anarquista i anarcosindicalista Álvaro Celedonio Casquero, conegut com El payador proletario. En 1937 es traslladà amb sa família a Bernal (Buenos Aires, Argentina). De jove començà treballant com a repartidor de gel i fou delegat del personal d'una fàbrica, fins que va entrar en el món de la música, primer com a cantant folklòric i de tango i després com a payador. Treballà amb grans personatges de la música lírica argentina, com ara Aldo Héctor Crubellier (El Vasco), a qui va conèixer a través del compositor anarquista Julián Martín Castro (El Payador Rojo). Actuà en audicions radiofòniques en Radio Mitre i televisives en Canal 9 (La puerpería de mandinga, Los Jueves Doble, etc), i participà en espectacles teatrals (Vuelven los payadors, Crónica de arrabal, etc.). Entre 1962 i 1975 destacà com un dels payadors més importants de l'Argentina, especialment per les seves improvisacions. En 1966 publicà el seu únic llibre, Juan sin casa, d'alt contingut social influït pel seu pensament anarquista, on trobem cançons com A los mártires del trabajo i lletres de dedicades als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Militava en el Sindicat del Vidre i sempre defensà en les seves cançons la causa obrera i llibertària. El novembre de 1973 participà, amb Roberto Ayrala, Juan Carlos Bares, Aldo Curbellier i Carlos Molina, en la històrica payada de contrapunt «Rescate Nacional del Payador», celebrat al Teatre Municipal «General San Martín» de Buenos Aires (Argentina). De natura depressiva, Álvaro Celedonio Casquero es va suïcidar el 21 de gener de 1975 al seu domicili de Bernal (Buenos Aires, Argentina). El músic Ricardo José Casquero (El Negro Ricardo) és nebot seu.

Álvaro Celedonio Casquero (1929-1975)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Viewing all 12424 articles
Browse latest View live