Anarcoefemèrides del 14 de març

Esdeveniments

Capçalera de l'Ariete Anarquista

- Surt Ariete Anarquista: El 14 de març de 1896 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcocomunista Ariete Anarquista. Periódico comunista. Es distribuïa a Barcelona i a Gràcia. Va ser dirigit per Emili Hugas i estampat a la impremta de Jaume Torrents Ros (Gran), que poc després va ser encausat en el«Procés de Montjuïc». Publicà notícies sobre el moviment anarquista de l'interior i de l'exterior. Els articles anaven sense signar o amb inicials i trobem un text de Victor Hugo. Començà a publicar per lliuraments la novel·la antimilitarista de Georges Darien Biribí. Apuntes del natural. Només sortí un segon número, el 21 de març.

***

Dibuix d'Errico Malatesta

- Surt L'Agitazione: El 14 de març de 1897 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista L'Agitazione, per Errico Malatesta que ha retornat a Itàlia clandestinament. D'aquest periòdic fortament antigovernamental i antimarxista, partidari de l'antiparlamentarisme i de l'antielectoralisme, se'n tiraven entre 6.000 i 7.000 exemplars i tindrà una bona difusió entre els obrers del port i als barris populars. Puntualment va tenir suplements diaris. En seran redactors Gori, Smorti, Felicioli i Fabbri, entre d'altres. Va deixar de publicar-se en 1898. El nom de la capçalera serà emprat posteriorment en diverses publicacions llibertàries.

***

L'atemptat contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia segons el setmanari milanès La Domenica del Corriere del 23 de març de 1912

- Atemptat contra Víctor Manuel III: El 14 de març de 1912, mentre el rei Víctor Manuel III d'Itàlia i la reina Elena hi anaven del Palau del Quirinal cap al Panteó de Roma (Itàlia) per assistir a una missa fúnebre en memòria del rei Humbert I d'Itàlia, el paleta anarquista Antonio D'Alba, a l'aguait entre les columnes del Palazzo Salviati, disparà dos trets de pistola al pas de la carrossa reial. L'atemptat deixà el sobirà indemne, però va ferir el major dels cuirassers Giovanni Lang i el cavall del brigadier Marri de l'escorta. Capturat per la gent que el va intentar linxar, va ser immediatament detingut. La policia i la magistratura tot d'una parlaren de «complot» com a mitjà de justificació de la repressió estatal que es desencadenà contra el moviment llibertari–en els dies posteriors van ser detinguts i interrogats nombrosos militants anarquistes (Settimio Benelli, Felice Boscolo, Getullio Biamantini, Gaetano Di Biasio, Angelo Rambaldi, Maria Rygier, Alfio Spampierati, Nicola Tacit, Stefano Torri i Domenico Zavattero) que posteriorment van ser alliberats sense càrrecs. L'autor de l'intent de regicidi havia actuat amb total independència i sense cap còmplice, declarant-se«anarcosolitari» i que no pertanyia a cap grup anarquista, però això no va impedir que s'infonguessin un gran nombre d'interpretacions d'allò més fantasioses («pista turca», relacions amb el conflicte cors, conxorxa suïssa, conspiració clerical, etc.). L'atemptat esdevingué ràpidament un símbol de la protesta contra la guerra imperialista de Líbia, però produí conseqüències inesperades. La responsabilitat de les forces de l'ordre quedaren paleses i el superintendent de la policia romana va ser separat del càrrec, alhora que les relacions entre el president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti i el sobirà s'enterboliren greument. Altre efecte indirecte de l'atemptat va ser l'expulsió de Leonida Bissolati, Ivanoe Bonomini i Angiolo Cabrini del Partit Socialista Italià (PSI), ja que aquests havien felicitat el rei per haver sortit sa i estalvi de l'atemptat. Benito Mussolini, aleshores destacat membre del PSI, digué sobre l'intent de regicidi:«L'atemptat i l'infortuni dels reis es com la caiguda des d'un pont i l'infortuni dels paletes.». Els anarquistes van ser els únics que, tot deixant clar que l'acte d'Antonio D'Alba havia estat un cas «aïllat», assumiren la defensa del magnicida.

Antonio D'Alba (1891-1953)

***

Membres del Batalló de la Mort desfilant per Barcelona (14 de març de 1937)

- Batalló de la Mort: El matí del 14 de març de 1937 es presentà al poble de Barcelona (Catalunya) amb una gran desfilada l'anomenat«Batalló de la Mort». Aquesta«força d'assalt i de xoc» formà a l'Avinguda del Catorze d'Abril, d'on sortí desfilant en formació militar en direcció al Passeig de Pi i Margall, per a continuar després per les Rambles fins al carrer de Fivaller; en arribar a la Plaça de la República, formà davant el Palau de la Generalitat, on esperaven el president del govern català Lluís Companys, el primer conseller Josep Terradellas, el conseller d'Economia Diego Abad de Santillán i altres personalitats. Desfilaren la secció motorista, els batedors, els abanderats, les bandes de cornetes i de tambors, les companyies de la unitat i, per acabar, la secció sanitària del batalló i un grup de comissaris enarborant la seva bandera pròpia. Portaven les senyeres de la República espanyola, amb les inicials UHP («Uníos Hermanos Proletarios»), i la negra, insígnia pròpia. Va ser acompanyat per la banda de música del Partit Federal Ibèric (PFI). El president de la Generalitat dirigí la promesa dels nous combatents: «Prometeu lluitar fins vèncer o morir, a lluitar i vèncer l'enemic fins el sacrifici de les vostres vides si cal? Prometeu prosseguir en la lluita fins esclafar el feixisme i donar la màxima glòria i el major honor a la vostra bandera?», que contestaren amb un unànime«Sí!» amb els matxets a l'aire. El batalló desfilà per la Plaça de la República, després recorregué la Via Durruti i la Ronda Salvochea fins a la Plaça de Catalunya, on va fer acte de presència en la inauguració del monument a l'Heroic Soldat del Poble, juntament amb la columna formada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), altres representacions de cossos militaritzats de l'Exèrcit Popular, de l'Escola de Comissaris Polítics, etc. El«Batalló de la Mort» va ser la columna anarquista de caràcter internacional més coneguda i estava formada per uns 600 membres, sobretot per italians exiliats a França. Aquesta desfilada de presentació causà una forta impressió en la ciutadania a causa dels seus uniformes i posat d'aparença gairebé feixista, encara que eren una còpia més o menys reeixida dels «Arditi del Popolo», els escamots antifeixistes italians. Aquest batalló va ser equipat i finançat per la Generalitat de Catalunya a instàncies de Diego Abad de Santillán i fou entrenat en una masia de Sant Adrià de Besòs i al castell de Can Taió de Santa Perpètua de Mogoda, a prop de Barcelona, sota el comandament de Cándido Testa (Mario Weber) i d'Emilio Strafelini i l'assessorament de destacats militants antifeixistes (Nicola Menna, Fausto Nitti, Camillo Berneri, etc.). Lluitaren al front d'Aragó i en les batalles d'Almudévar i de Montalban van ser derrotats. Durant l'assalt de l'ermita de Santa Quiteria, a prop de Tardienta, van ser anihilats. L'octubre de 1937, amb la militarització de les milícies, va ser dissolt i els seus efectius van ser enquadrats en la 142 Brigada Mixta, en la 32 Divisió, en el «Batalló Garibaldi» i en altres unitats de l'Exèrcit Popular republicà.

Batalló de la Mort

***

Joan P. Fàbregas en un moment de la seva intervenció [Foto de Pérez de Rozas]

- Conferència de P. Fàbregas: El 14 de març de 1937 al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) l'economista i anarcosindicalista Joan Porqueras Fàbregas (Joan P. Fàbregas), exconseller d'Economia del govern de la Generalitat de Catalunya, pronuncià la conferència Los factores económicos de la revolución española. Aquesta xerrada, presentada per Jacinto Torío Rodríguez (Jacinto Toryho), era l'octava d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquest acte va ser radiat per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI i Ràdio Barcelona. En la seva intervenció el ponent defensà les col·lectivitzacions industrials i agràries i la creació d'un Consell Nacional d'Economia (CNE). El text de la dissertació va ser publicat aquell mateix any en castellà (Los factores económicos de la revolución espanyola. Conferencia pronunciada en el Cine Coliseum de Barcelona el día 14 de marzo de 1937) i en català (Els factors econòmics de la revolució; amb altres textos i amb un pròleg de Gonçal de Reparaz Ruiz).

Conferència de P. Fàbregas (14 de març de 1937)

***

Portada del fulletó de la conferència de Frederica Montseny

- Conferència de Frederica Montseny: El 14 de març de 1937 al Cinema Coliseum de València (València, País Valencià) la militant anarquista Frederica Montseny, aleshores ministra de Sanitat i Assistència Social de la II República espanyola, pronuncià la conferència La Commune de París y la Revolución española. En aquest acte, presentat per Mauro Bajatierra Morán, Montseny establí semblances entre ambdós fets històrics revolucionaris. Aquesta conferència va se publicada el mateix any per l'Oficina d'Informació, Propaganda i Premsa del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb una coberta del dibuixant i cartellista Artur Ballester. En 2006 va ser traduïda al català i publicada amb un pròleg de Susanna Tavera per L'Eixam Edicions.

Conferència de Frederica Montseny (14 de març de 1937)

***

Propaganda de la conferència de Lapeyre apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de març de 1963

- Conferència d'Aristide Lapeyre: El 14 de març de 1963 se celebra, a la Sala Aragó de l'Ajuntament de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), organitzada per la Libre Pensée, una conferència de l'anarquista, pacifista i neomaltusià Aristide Lapeyre sota el títol «Où en sont nos libertés?» (On són les nostres llibertats?).

Naixements

Raphael Friedeberg (1912)

- Raphael Friedeberg: El 14 de març de 1863 neix a Tilsit (Prúsia Oriental, Prúsia) –actualment Sovetsk (Kaliningrad, Rússia)– el metge, polític socialdemòcrata i després socialista llibertari Raphael Friedeberg. D'antuvi, estudià història, però en 1887 fou expulsat de la universitat per propaganda socialista durant les eleccions. Com a membre del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), fou membre del Consell Municipal de Berlín. En aquests anys col·laborà en Sozialistische Monatshefte, portaveu del sector crític de l'SPD i on col·laboraven nombrosos llibertaris (Max Nettlau,Élisée Reclus, Gustav Landauer, etc.). Força actiu en el camp de la medicina social, s'especialitzà en la prevenció de la tuberculosi. Fou partidari de la institucionalització de l'assegurança mèdica. Contrari a la cúpula política de l'SPD, començà a treballar amb el moviment llibertari i anarcosindicalista, fins que en 1907, per haver repartit un pamflet antiparlamentari i a favor de la vaga general (Parlamentarismus und generalstreik) a Dresde en 1904, fou expulsat d'aquest partit socialdemòcrata. Afiliat al Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i partidari de l'autonomia dels sindicats locals (lokalisten, localistes) oposats als sindicalisme oficial socialdemòcrata, en aquestaèpoca es declarà partidari de l'anarquia, l'ateisme, l'internacionalisme, antimilitarisme i l'acció directa. Expulsat d'Alemanya, en 1904 obrí a Ascona un sanatori (Monte Verità) que es convertí en una mena de comuna revolucionària anarquista fonamentada en el vegetarianisme, el naturisme, la teosofia, l'espiritualitat, el nudisme, la música, la dansa i altres disciplines considerades aleshores«bohèmies». En aquest sanatori pogué desenvolupar durant 35 anys la medicina natura, basada en el seu concepte de «psiquisme històric», que postulava que l'alliberament humà podia realitzar-se a través d'una educació no constrictiva, lliure del dogmatisme socioreligiós de la burgesia. En 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam. Mantingué una bona amistat amb Pietr Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Luigi Bertoni, James Guillaume, Errico Malatesta, Alexander Schapiro, Paul Reclus, Erich Mühsam, Johannes Nohl i Max Nettlau, entre altres coneguts anarquistes; i fou també metge de Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Estava casat amb la teòsofa Emy Lenz. Raphael Friedeberg va morir el 16 d'agost de 1940 a Ascona (Ticino, Suïssa). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Notícia sobre la detenció de François Pellevilain apareguda en el diari parisenc Le Matin del 15 de gener de 1923

- François Pellevilain: El 14 de març de 1883 neix a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista François Albert Pellevilain –citat erròniament a vegades com Pellevillain–, conegut com Le Biniou. Sos pares es deien François Auguste Pellevilain i Marie Rose Yon. Estibador de professió, a començament dels anys vint era secretari de la Unió Anarquista i de la Joventut Anarquista de Rouen. El 14 de gener de 1923 va ser detingut, davant la Casa del Poble de Rouen, per distribuir un pamflet del Comitè d'Acció per a l'Amnistia i Contra la Guerra i, inculpat per «complot contra la seguretat de l'Estat», va ser tancat a la presó de Bonne-Nouvelle de Rouen. François Pellevilain va morir el 10 d'abril de 1923 a l'hostpital Hôtel-Dieu de Rouen (Alta Normandia, França).

***

Auguste Gorion detingut en una foto apareguda en el periòdic parisenc La Matin del 28 d'agost de 1910

- Auguste Gorion: El 14 de març de 1885 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Jules Gorion, més conegut com Auguste Gorion o Alfred Breton. Sos pares es deien Émile Ferdinand Toussaint Gorion, conreador, i Marie François Bernardon, jornalera. Patí una infància desgraciada i quan tenia 10 anys va haver d'abandonar l'escola i marxà a una granja a cuidar vaques. Un obrer socialista l'orientà en les seves lectures i es formà de manera autodidacta. Es decantà per l'anarcoindividualisme i es va veure forçament influenciat pel Manuel du soldat, de Georges Yvetot. En 1905 milità a Montmorency (Illa de França, França). L'agost de 1910 va ser detingut amb Edouard Pavy durant uns incidents arran d'una vaga a Margency (Illa de França, França) i empresonat a Pontoise (Illa de França, França); jutjat, va ser condemnat a 18 mesos de presó per entrebancar la «llibertat del treball», per«violències amb armes prohibides» i per «violació de domicili». Després s'establí a Pierrefitte-sur-Seine (Illa de França, França), on esdevingué administrador del periòdic anarcoindividualista Le Réveil de l'Esclave (1920-1925), dirigit per André Lorulot. També col·laborà en Le Semeur de Normandie (1923-1936) i va fer difusió del periòdic anticlerical La Calotte. El 10 d'abril de 1926 es casà a Pierrefitte-sur-Seine amb Marguerite Émile Mard. Es guanyava la vida com a obrer encofrador i durant els anys trenta es consagrà a la lluita sindical. En 1933 publicà el fullet, amb un prefaci de Han Ryner, Les mots croisés du militant, número 35 dels quaderns de la«Bibliothèque de l'Aristocratie», editats per Gérard de Lacaze-Duthiers. A Pierrefitte-sur-Seine milità en la Libre Pensée. En 1947 publicà el recull de poesies revolucionàriesCris de révolte contre l'iniquité sociale et les exploiteurs du peuple, amb un prefaci de Manuel Devaldès i il·lustracions de Louis Moreau, i que va ser reeditat en 1950 en una versió ampliada. Auguste Gorion va morir el 30 de juny de 1952 a l'Hospital Bichat de París (França) i fou incinerat el 7 de juliol al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Necrològica de Florenci Puig Simon apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de febrer de 1969

- Florenci Puig Simon: El 14 de març de 1895 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Florenci Puig Simon –algunes fonts citen el segon llinatge com Simó. Sos pares es deien Joan Puig i Dolors Simon. Milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). També treballà en el sector del taxi. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Posteriorment visqué a Vilalièr (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de Carcassona de la CNT. Florenci Puig Simó va morir paralític el 6 de desembre de 1968 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Émile Cottin

-Émile Cottin: El 14 de març de 1896 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Louis-Émile Cottin, conegut com Milou. Fill d'una família obrera, va passar la seva infància a Compiègne. Fuster ebenista, llegeix molt Zola i descobreix de molt jove les idees llibertàries. A partir de 1915 s'ajuntarà amb els anarquistesÉmile Armand, Pierre Chardon i Sébastien Faure, i més tard amb Louis Lecoin i l'exiliat Buenaventura Durruti. En maig de 1918 va veure com la guàrdia carregava i disparava contra els obrers de les fàbriques d'armament en vaga i va quedar commogut. El 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres i«trencador de vagues», senseèxit. Condemnat a mort el 14 de març de 1919 per un consell de guerra presidit pel coronel Hyvert, la pena és commutada a 10 anys de reclusió i 20 d'exili, gràcies a la campanya que llança el periòdic Le Libertaire sota el lema:«L'assassí de Jaurès: alliberat; Cottin, que no ha matat ningú: condemnat a mort.» Durant aquests anys, molts militants anarquistes seran perseguits i empresonats pel seu suport a Cottin. La Unió Anarquista va editar en 1922 per agitar la campanya el fullet Émile Cottin, son geste, sa condemnation, son suplice. Tancat a Melun, s'hi va estar 42 dies a la cel·la dels condemants a mort. Alliberat el 21 d'agost de 1924, és constret a fixar la residència a Haucourt (Oise), on l'anarquista Segond Casteu el va albergar. Va viure aquest temps fent capses de fusta de l'arbre del pa a vint francs que eren publicitades pel setmanari anarquista Germinal. Tanmateix no deixa de viatjar i a París coneixerà sa companya, amb qui tindrà un fill, però de qui se separarà aviat. En 1930, quan anava a Marsella a veure son fill, és detingut a Lió i condemnat a tres mesos de presó. En 1936 va treballar com a ebenista a Clichy i el febrer va ser de bell nou detingut i empresonat altres tres mesos. En setembre de 1936, marxa a Espanya i s'allista en el Grup Internacional la columna del seu amic Durruti. Cottin va morir el 8 d'octubre de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya), al front, quan es trobava fent guàrdia encimbellat en un arbre, a la riba del riu, i una bala d'un franctirador d'elit l'abaté.

***

Horacio Badaraco

- Horacio Badaraco: El 14 de març de 1901 neix a Buenos Aires (Argentina) el destacat militant anarquista Horacio Gregorio Badaraco, que usà el pseudònim Orazio Vadarazco. Fill d'una família de banquers enriquits amb el negoci familiar de drassanes a La Boca que vivia al barri de Congreso. Des de molt jove començà a interessar-se per la cultura llibertària i a partir dels 11 anys sos pares sempre el trobaven a la llibreria Perlado fullejant llibres de temàtica anarquista. En 1915, mentre observava els anarquistes que es reunien al cafè Gaumont del barri de Congreso, el dramaturg Rodolfo González Pacheco el convidà a formar part de la tertúlia; fou aquest mateix escriptor que li proposà col·laborar en el periòdic anarquista La Obra quan només tenia 16 anys i la repercussió dels seus escrits va fer que n'esdevingués redactor. A més d'escriure per a les publicacions anarquistes, participà activament en l'agitació revolucionària, en uns anys marcats per la repressió contra el moviment obrer impulsada pel govern radical i els seus grups parapolicíacs (Lliga Patriòtica Argentina) i els ressons de la Revolució russa, que dividí en moviment llibertari entre anarquistes purs, línia a la qual se sumà Badaraco, i els anarcobolxevics, que feien costat el leninisme. Un fet que el marcà força fou la repressió de l'Exèrcit contra la rebel·lió llibertària dels obrers de la província de Santa Fe, a la Patagònia argentina, en 1921. Quan arribà l'hora de fer el servei militar, en comptes de negar-se a fer-ho desertant, fugint a l'Uruguai o canviant-se el nom, decidí que el compliria per fer agitació i propaganda revolucionaria el si del militarisme reaccionari argentí. El 25 de gener de 1923, davant la caserna de Palermo, on fa de recluta, un anarquista alemany, Kurt Wilckens, mata amb una bomba i una pila de trets el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia rebel»; Badaraco repartirà immediatament pamflets a la caserna recordant les matances del militar. Detingut, fou acusat d'assenyalar a Wilckens qui era Varela i, després de terribles tortures, fou empresonat vuit mesos a la cel·la contigua on seria assassinat l'anarquista alemany. A la garjola va escriure articles, que van ser trets de diverses maneres, per al periòdic anarquista La Antorcha, a més de defensar els presos del règim carcerari. En sortir de la presó, es casà amb l'espanyola i obrera del vidre Ana Romero, alhora que rebutjà l'herència familiar i es posar a fer feina com a rentador de cotxes. En el seu temps lliure escrivia per a La Antorcha, especialment sobre els seus temes preferits: l'antimilitarisme, la defensa de la dona i l'educació antiautoritària i racionalista. Es mostrà molt dur amb els assassins que, en nom de la civilització, assassinaven impunement els nadius dels pobles oriünds del Chaco i de Formosa. A mitjans dels anys vint participà activament en les campanyes de suport a Sacco i a Vanzetti, amb vagues, manifestacions i atemptats a ambaixades dels Estats Units. Fou detingut amb Alberto Bianchi, també membre de La Antorcha, en una manifestació a la plaça Congrés acusats de«traïció a la pàtria» per cremar una bandera nord-americana i empresonats. Badaraco començà una vaga de fam i dues setmanes després s'hi afegiren tots els presos del Departament Central de Policia, obligant els jutges a alliberar els dos anarquistes. Sis mesos després, fou tancat novament un any, aquesta vegada acusat de fer «apologia del delicte» per publicar un article que havia escrit sobre Wilckens on justificava l'acció del venjador. A la presó engegà una campanya per l'alliberament de Simón Radowitzky responsable de la mort del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, autor de la brutal repressió de la«Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires. Amb el seu suport, el 18 de gener de 1926 el grup d'acció català «Los Solidarios» (Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Antonio Rodríguez, i Francisco i Alejandor Ascaso), exiliat a l'Argentina, atraca la sucursal de San Martín del Banco Nación i l'estació Primera Junta del metro Línia A. En 1930, quan s'instaurà el cop militar de José Félix Uriburu, el moviment obrer estava dividit i més preocupat en lluitar entre si que en fer front comú contra l'enemic, fet que l'amoïnà moltíssim, i la repressió contra aquest fou duríssima (censura, clausura de locals, prohibició de periòdics, expulsió de militants estrangers, empresonaments, etc.). Detingut el 2 d'octubre de 1930 com a organitzador de la resistència contra el colpisme, el portaren amb el Chaco–transport amb capacitat per a 150 persones–, que anava ple amb 850 presos polítics (anarquistes, trotskistes, socialistes, comunistes, etc.) i comuns, cap al penal d'Ushuaia a la Tierra del Fuego. Després d'un any i mig a base de brutals pallisses i sense poder rebre ni enviar cartes a sa família, fou alliberat, arribant el 2 de març de 1932 a Buenos Aires des de Tierra de Fuego a bord del vaixell «Pampa». En 1932 participà en el II Congrés Anarquista en representació de La Antorcha, on va fer costat la postura de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que s'oposava a la creació d'una organització específica anarquista; la derrota d'aquesta proposta tingué com a conseqüència directa la creació del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que en 1935 es transformaria en la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA). A la colònia penitenciària d'Ushuaia conegué companys de diferents ideologies i simpatitzà amb l'estratègia de l'espartaquisme alemany, basada en lluita conjunta entre obrers, pagesos i soldats, i amb els companys anarquistes Ernesto Romano, Domingo Varone, Mario Anderson Pacheco, César Balbuena i Antonio Cabrera fundà en 1934 l'Aliança Obrera Spartacus (AOS). A partir d'aquest any edità també el seu òrgan d'expressió Spartacus. Obrero y Campesino. Comunista Anárquico, amb col·laboradors que provenien de La Antorcha. La gran victòria d'Spartacus es veurà en la gran vaga general de la construcció mantinguda entre octubre de 1935 i gener de 1936, que encara el Sindicat de Paletes estava dirigit pels comunistes, la clau del triomf d'aquelles mobilitzacions es fonamentà en la unió dels treballadors; però aviat començaren de bell nou les divisions i les disputes. La predisposició a actuar en conjunt amb els comunistes dels espartaquistes, així com l'accentuació de l'heterodòxia anarquista de Baradaco, que l'havia portat a reivindicar figures del marxisme llatinoamericà com ara Julio Antonio Mella i José Carlos Mariátegui, marcà definitivament la ruptura amb Alberto Bianchi i Rodolfo González Pacheco, dos dels principals animadors de La Antorcha, que es mantenien inflexibles pel que feia la col·laboració amb els comunistes i no s'afegiren a l'AOS. En aquesta època col·laborà en el periòdic Claridad. El maig de 1936 publicarà en Spartaco una dura crítica a la FORA en resposta a un article publicat en La Voz del Chauffeur, l'òrgan de l'«Unión de Chauffeurs» adherida a la FORA, que significarà la ruptura estratègica definitiva. Poc després, Badaraco marxà a Barcelona (Catalunya) per lluitar contra el feixisme, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'allistà en la columna del seu amic Buenaventura Durruti, a més de col·laborar en els periòdics Solidaridad Obrera–sota el pseudònim Ariel, el nom de son fill–, Tierra y Libertad i Juventud Libertaria i d'enviar cròniques sobre la guerra civil espanyola per a la revista Spartacus. A principis de 1938, després de veure en persona la contrarevolució estalinista sorgida arran dels fets de maig de 1937, tornà de Catalunya més convençut encara que calia la unió proletària per guanyar i criticà la participació anarquista en els governs republicans en diversos articles. No obstant això intentà marxar novament a la Península amb documentació falsa, però fou detingut per la policia abans d'embarcar. Creà la filial argentina de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), encarregat pels grups anarquistes ibèrics. Després d'un primer infart, continuà concretant la idea de la unió obrera des d'Spartacus, que a vegades fou criticada per la FORA que la considerava una «desviació», encara que ell pertanyia, amb Joaquín Basanta, a la «Fracción Spartacus de la Unión de Lavadores de Autos y Limpiabronces», adherida a la FORA. En aquesta època se li oferí la direcció del periòdic argentí Crítica, càrrec que rebutjà. Mentre treballava als tallers gràfics Standard, se solidaritzà amb els treballadors que estaven en vaga i per això fou segrestat i apallissat salvatgement. En 1939, en plena lluita contra la guerra i desvinculat del grup de l'AOS, que acabarà autodissolent-se i integrant-se en el Partit Comunista, començà a participar amb el mitjà estudiantil a través de la Federació Universitària de Buenos Aires. En mig d'aquesta lluita per la unitat dels moviments obrer i estudiantil, el 17 d'octubre de 1945 irromp el peronisme. Poc després, Horacio Badaraco va morir l'agost de 1946 a l'Hospital Salaberry de Mataderos (Buenos Aires, Argentina). En 2001 Juan Rosales publicà la biografia novel·lada Badaraco, el héroe prohibido. Anarquismo y luchas sociales en tiempos de infamia.

Horacio Badaraco (1901-1946)

***

Necrològica d'Enrique García García apareguda en el periòdic tolosà Espoirdel 24 d'abril de 1979

- Enrique García García: El 14 de març de 1901 neix a Fuente Álamo (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Enrique García García. Sos pares es deien Fernando García i Catalina García. Quan era un nin emigrà amb sa família a Catalunya. Obrer assaonador, començà a militar molt jove al sindicat del seu ram de Mollet del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1932 fou un dels oradors en un míting local. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment, amb sa companya Ramona Busquets Genius, s'instal·là a Montalban, on milità en la Federació Local de la CNT, ocupant-ne càrrecs de responsabilitat orgànica. Enrique García García va morir el 21 de febrer de 1979 a Montalban (Guiena, Occitània).

***

Mika Etchebehere durant la Guerra Civil en una foto atribuïda erròniament per alguns a Margarita Nelken

- Mika Etchebehere: El 14 de març –algunes fonts citen el 2 de febrer– de 1902 neix a Moisés Ville (San Cristóbal, Santa Fe, Argentina) la militant anarquista –després comunista «anarquitzant»– i miliciana Micaela Feldman, també coneguda com Mika Feldman o sobretot com Mika Etchebehere (o Etchebéhère). Havia nascut en una família jueva russa que havia fugit dels pogroms del seu país i s'havia establert en aquesta vila argentina fundada en 1889 per jueus europeus de l'est i russos que escapaven de les persecucions antisemites. Son pare ensenyava jiddisch a la colònia jueva i alguns anys després sa família es traslladà a Rosario, on instal·laren un petit restaurant. Passà la seva infantesa sentint els relats dels revolucionaris russos que havien escapat de les presons siberianes i amb 14 anys, mentre estudiava al Col·legi Nacional de Rosario, començà a militar en un grup anarquista d'aquesta ciutat. Quan tenia 15 anys va fer el seu primer discurs i poc després fundà, amb Eva Vivé, Juana Pauna i altres militants llibertàries, l'Agrupació Feminista «Luisa Michel». En 1920, quan estudiava odontologia a la Universitat de Buenos Aires, conegué el que esdevindrà el seu company, Luis Hipólito Ernesto Etchebéhère (Hippolyte Etchebéhère, Hippo, Juan Rustico), argentí fill d'un basc d'Iparralde i d'una occitana de Bordeus, que formava part del grup editor de la revista marxista llibertària de Buenos Aires Insurrexit. Revista Universitaria (1920-1921), i ella s'afegí a la redacció d'aquesta publicació en plena Reforma Universitària. La parella, influenciada per la Revolució russa, en 1924 s'afilià al Partit Comunista de l'Argentina (PCA), però van ser exclosos dos anys després per la seva «tendència anarquitzant» i per no desaprovar Lev Trotski. A començaments de 1926 participaren en la fundació del Partit Comunista Obrer (PCO) i editaren el periòdic La Chispa–per això els militants d'aquest grup polític de tendència trotskista i antibolxevic, que es dissolgué en 1929, eren coneguts com els chispistas. Després recorregueren la Patagònia recollint testimonis de les massacres dels treballadors rurals a mans de l'exèrcit per ordre del president Hipólito Yrigoyen a començaments dels anys vint, alhora que feien de dentistes de la població amb un consultori ambulant, ell especialitzat en pròtesis dentals i ella en odontologia, i atiaven vagues de tota casta. En 1931 marxaren a Europa en viatge d'«estudis» per experimentar de primera mà com es desenvolupava la revolució. A Espanya, el juny d'aquell any, comprovaren que la nounada II República reprimia durament els manifestants que reclamaven el compliment de les promeses fetes; a París (França) van fer contactes amb cercles revolucionaris («Amis du Monde», etc.) i l'octubre de 1932 van ser testimonis a Berlín (Alemanya) del creixement del nacionalsocialisme, mentre feien contactes amb cercles revolucionaris («Wedding» de Kurt Landau, etc.). Novament a París, el desembre de 1934 va participar amb son company en la fundació de la revista antiestalinista Que Faire?, mentre guanyava alguns francs fent classes de castellà a domicili–en aquesta època la parella albergà a ca seva l'estudiant de física que havia viatjat a París a un congrés antifeixista Ernesto Sábato. El 12 de juliol de 1936, sis dies abans del cop militar feixista a Espanya, marxà a Madrid per a reunir-se amb son company que ja hi era a la Península arreplegant informació per escriure un llibre sobre la Revolució d'Astúries de 1934. Arran de l'aixecament, ambdós s'enrolaren com a voluntaris en una columna del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El 16 d'agost d'aquell any, son company Hippolyte, comandant de la Columna Motoritzada del POUM, morí en combat a Atienza (Guadalajara, Castella, Espanya) per una bala de metralladora. Mentrestant ella, que per un moment pensà en suïcidar-se, va ser nomenada responsable de la seva companyia. Quan la militarització de les milícies, va ser nomenada capitana i enquadrada en la 38 Brigada. Més tard, quan la seva companyia va ser delmada en combat, va ser integrada com a oficial de la 14 Divisió, dirigida per l'anarquista Cipriano Mera. El maig de 1937 va ser detinguda al front de Guadalajara per agents estalinistes sota l'acusació de«desafecta» a la República i portada a Madrid; gràcies a la intercessió de Mera, que s'acostà personalment a la Direcció General de Seguretat per parlar amb el seu director, Manuel Muñoz, va ser alliberada. En sortir de la presó s'incorporà a l'agrupació anarcofeminista«Mujeres Libres». Lluità als fronts (Sigüenza, Moncloa, Pineda de Húmera, Cerro del Águila, etc.) fins al juny de 1938, quan les dones van ser enviades a reraguarda, i participà en cursos d'alfabetització i tasques de formació i cultura en un hospital madrileny al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Continuà participant en les activitats de«Mujeres Libres» fins a la caiguda de Madrid, el 28 de març de 1939, i gràcies a tenir passaport francès pel seu matrimoni amb Hippolyte pogué refugiar-se durant sis mesos al Liceu Francès i no ser detinguda; després aconseguir arribar a París. Durant la II Guerra Mundial, a causa del seu origen jueu, fugí a l'Argentina, on fou asilada per la família Botana –l'editor Natalio Botana i sa esposa la periodista anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia– i li tocà conviure amb el peronisme. En aquesta època argentina col·laborà en diversos periòdics esquerrans, com ara Argentina Libre o Sur. A mitjans de 1946, quan el conflicte mundial ja havia acabat, retornà a França, on es guanyà la vida com a traductora d'Air France durant vint anys. En aquestaèpoca promogué la fundació del Cercle Zimmerwald. Participà activament en el fets de «Maig de 1968» i recollia les llambordes per fer les barricades amb uns guants blancs davant la sorpresa dels estudiants, després els explicava que així s'evitava que el negre a les seves mans els delati si eren detinguts per la policia. També participà activament en les manifestacions parisenques contra les dictadures llatinoamericanes (Videla, Galtieri, etc.). En 1975 publicà la seva autobiografia Ma guerre d'Espagne à moi i l'any següent ella mateixa la traduí al castellà sota el títol Mi guerra de España. Va ser amigaíntima de nombrosos escriptors, com ara Julio Cortázar, Alfonsina Storni, André Breton o Raúl Damonte (Copi). Mika Etchebehere va morir el 7 de juliol de 1992 a Antony (Illa de França, França) i les seves cendres van ser llançades, per exprés desig seu, al riu Sena.

Mika Etchebehere (1902-1992)

Continua...

---

Sa Pobla, anys 30 i 40 – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) -

En els anys 30, abans d’esclatar la guerra, ningú no dubtava, i molt manco una nina de nou anys, què la vida sempre havia estat així i ho seria pels segles dels segles. Si naixíem pagesos, pagesos moriríem. Provar de pensar qualque cosa diferent hagués estat un absurd. Aleshores no existia el concepte actual de la independència dels fills respecte de la família. Si et casaves, si fundaves una llar, era diferent. Però mentre romanies a la casa, el nucli de pare, mare, fills i padrins funcionava com un tot, amb una divisió ben reglamentada de les feines a fer a la casa i al camp. Cada edat tenia unes possibilitats especials i, els vells, quan ja no podien caminar ni anar a conrear, eren els encarregats de desclovellar ametlles, llevar les pedretes de les mongetes, tallar les patates per sembrar o tenir cura dels animals del corral. (Miquel López Crespí)

Tenia molts pretendents.

La majoria de jovençans de les cases benestants del poble em venien al darrere com cans assenyats.

Em reia d’ells.

Estava cansada de donar carabasses a tots aquells al·lots que, per sant Jaume, no sabien que fer per passejar al meu costat. Sabia que, més d’una vegada, les mares havien vengut a casa nostra a parlar amb els meus pares per veure si podrien moure la meva voluntat vers els seus interessos. En el fons, els joves no érem més que un esglaó en l’aferrissada lluita de les famílies per conservar i ampliar els respectius patrimonis. Em demanava si m’haguessin anat al darrere de no haver estat hereva d’un parell d’horts o, els meus pares, no procedissin d’una antiga nissaga, de senyors que feia molt temps tengueren una possessió als afores del poble, prop de Crestatx. A casa nostra hi havia metges, l’oncle Miquel; mestres, el padrí Nofre, la qual cosa volia dir que en algun moment de la història familiar no solament ni havia hagut cases i terres, sinó també, i per a mi era summament important, cultura, llibres, interessos més enllà de l’anyada de patates i mongetes. El pare i la mare no havien estudiat, però ambdós sabien llegir i escriure, la qual cosa no era gaire freqüent en una època en què abundaven l’analfabetisme i ningú no tenia llibres a casa seva. A nosaltres, les dues filles de la família, ens enviaren uns anys a Palma a estudiar, però la feina camperola, les urgències de portar els horts, feren que no em deixassin acabar els estudis. En Miquel, el germà petit, morí als vint anys en un desgraciat accident amb moto, una de les primeres que hi hagué al poble, a finals dels 40. Amb la dedicació a la terra s’esbucaren els meus somnis adolescents envers un tipus de joventut diferent, menys sacrificada que la vida pagesa.

Per als que venien a parlar amb els pares jo era la Fanereta, na Isabel Maria Gost Isern de Can Ximbó i, com a hereva, una peça bàsica per aconseguir una perfecta unió de les respectives propietats, en cas d’haver-hi casament. Però la Fanereta volia que l’estimassin per ella mateixa i no pels quartons que pogués aportar al matrimoni.

Els que més em sol·licitaven eren els fills dels propietaris de terres properes a les nostres. Hom podia imaginar les xerrades familiars parlant de la importància d’unificar les finques. Si em casava amb en Rafel o en Sebastià, els fills dels veïns del Molí d’Aquí Prop, un dels horts que teníem a la sortida del poble, just en deixar endarrere l’Escola Graduada, l’organització de l’explotació se simplificaria a l’hora d’anar-hi a fer feina, de rendibilitzar despeses; tant en petroli per als motors o en la utilització de jornalers i jornaleres. Les dues famílies, la de Can Xorrigó i la de Can Pastera, em coneixien prou bé d’ençà vaig néixer. Sempre m’havien vist anant a treballar amb els pares o els avis i ningú no desconeixia que, als nou anys, ja em deixaven sola per regar un hort de vuit quartons.

En els anys 30, abans d’esclatar la guerra, ningú no dubtava, i molt manco una nina de nou anys, què la vida sempre havia estat així i ho seria pels segles dels segles. Si naixíem pagesos, pagesos moriríem. Provar de pensar qualque cosa diferent hagués estat un absurd. Aleshores no existia el concepte actual de la independència dels fills respecte de la família. Si et casaves, si fundaves una llar, era diferent. Però mentre romanies a la casa, el nucli de pare, mare, fills i padrins funcionava com un tot, amb una divisió ben reglamentada de les feines a fer a la casa i al camp. Cada edat tenia unes possibilitats especials i, els vells, quan ja no podien caminar ni anar a conrear, eren els encarregats de desclovellar ametlles, llevar les pedretes de les mongetes, tallar les patates per sembrar o tenir cura dels animals del corral.

Els pares em tenien tanta confiança que, ja als setze anys m’enviaven a plaça a llogar els jornalers. Una feina complicada perquè havies de saber quin dels homes o dones que tenies al davant, donarien el rendiment adient per a la sega del blat o les faves, per treure patates durant tot el dia amb els gavilans. Ho record com si fos ara mateix. A les cinc del matí ja era fora del llit i, mentre els pares preparaven el carro i els ormejos necessaris per anar a l’hort, jo agafava la bicicleta i anava a plaça a llogar la gent.

Si era a l’hivern, la nit queia, silent damunt les cases i els carrers del poble. Just trobaves les quatre beates que anaven a missa primera. Els carros i bicicletes ja sortien cap a marjal. En arribar a la plaça ja hi havia munió d’homes de totes les edats, dones i al·lotes, esperant els propietaris. La majoria havia vengut des dels pobles dels voltants, amb bicicleta, però també n’hi havia que feien el camí a peu. Mentre els mirava, drets al meu davant, humils, els ulls mirant el terra, em demanava a quina hora s’haurien d’haver aixecat per ser d’hora a la plaça. Dins una senalla portaven les quatre coses que necessitaven: un bocí de pa amb formatge o una arengada, un potet amb arròs o fideus, si a migdia tenien temps de posar dues pedres i fer-se una mica de brou dins d’una olleta. La majoria no sabien si aquell jorn hi hauria feina per a ells. El jornal mai no era segur i tot depenia de la voluntat dels senyors que, segons el seu caprici, un dia et podien llogar i l’altre no. Quan ho pens amb deteniment veig que era un sistema infalible de treure el màxim de profit de la feina del jornaler. Si ja el primer dia, quan començàvem a treure les patates, el jornaler no donava el que se n’esperava d’ell o d’ella, ja no hi havia més jornals a guanyar en aquella casa. I així com els bons treballadors, aquells que no aturaven de sol a sol, eren recomanats als altres propietaris, els que hom considerava que no rendien abastament, també eren coneguts i la vida se’ls tronava prou complicada. Per això mateix cada temporada se sentia parlar d’una colla d’homes que partien cap a França o, més lluny encara, envers Cuba o l’Argentina.

El pare tenia un bon sistema, per fer produir els jornalers. Sempre em posava en el grup que anava al davant, al costat de la mare o sola, amb algunes dones de confiança de la casa i, els altres, els que ens seguien, havien d’anar al meu ritme. Descasàvem una mica cada estona, però sé que molts, en veure'm que em posava al davant de la colla de les sembradores o segadors, ja sabien que no hi hauria descans. Va ser d’aquí d’on sorgí aquell mal nom de quan era una joveneta eixelebrada: sa Fanereta. Per als meus, per als propietaris dels voltants, el malnom era pronunciant amb admiració. Però hi havia també alguns jornalers i jornaleres que ho pronunciaven amb ràbia i odi en l’entonació.

Jo volia sortir de tot aquest món.

Essent un infant ja sabia que la feina al camp era dura i sacrificada. Em mirava les mans, cada vegada més lletges, amb la pell feta malbé. Els dos anys que vaig passar a l’internat, a Palma, m’havien ensenyat que existien altres formes de viure. No tot estava condicionat pel cicle immutable de la sembra i la collita, de la dura feina de segar i batre sota l’abrusador sol de juliol i agost. Com podria escapolir-me del que m’esperava, del que el costum em reservava? Malgrat les possibilitats econòmiques de la família jo no volia acabar com les velletes del meu carrer, ajupides, amb l’espinada destrossada pels anys de sembrar o llevar l’herba dels horts, sense poder alçar la vista al cel. Havia de trobar una solució i no sabia quina. Em desesperava quan mirava al voltant i no veia com podria escapar del que la vida em tenia programat.

En el fons, i coneixia prou bé la gent del poble, el que desitjaven de la meva persona, aquells que es volien casar amb mi, no era solament, i això era summament important, el nombre i valor de les cases i horts que podria aportar a la nova família. Els que volien, juntament amb les propietats, era apropiar-se, amb el matrimoni, de la meva capacitat de feina. Com si jo no fos una dona amb pensament propi, desigs, ganes esbojarrades de viure i conèixer món. Talment com si enlloc d’un esser humà fos un cavall, una somera comprada a la plaça del Mercat.

Els ho llegia als ulls.

Sabien com portava els horts del pare i la mare i trobaven seria un bon partit per als seus fills. Els pagesos coneixíem, i jo la primera, la capacitat de feina d’una persona. Bastava veure-la regar o segar, llevar l’herba o batre, llaurar, fent els solcs per a la sembra, agafar el càvec per treure les patates o carregar els sacs damunt el carro, per valorar les capacitats reals d’una dona determinada. Tot plegat no era cap demostració d’una intel·ligència especial. Simplement es tractava dels coneixements innats que els pagesos teníem del món que ens envoltava. Ningú no ens havia ensenyat a sembrar, preparar els fems, endevinar si plouria o no, si faria ventada o diluviaria, mirant tan sols el color del cel, el dibuix dels núvols en la llunyania.

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Els crespuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester

Anarcoefemèrides del 15 de març

Esdeveniments

Capçalera de L'Insurgé

- Surt L'Insurgé: El 15 de març de 1885 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del setmanari L'Insurgé. A partir del número 6, d'abril de 1885, portarà el subtítol«Òrgan Comunista-Anarquista». El redactor en cap va ser Pierre Lucien Pemjean i l'editor responsableÉgide Govaerts. Els articles no portaven signatura. El periòdic estava il·lustrat amb petits dibuixos. En sortiren 9 números, l'últim del 10 al 17 de maig de 1885. Nombroses publicacions franceses i belgues posteriors portaren la mateixa capçalera.

***

Portada del primer número de Mother Earth

- SurtMother Earth: Pel març de 1906 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista mensual Mother Earth. Fundada per l'activista anarcofeminista Emma Goldman, va ser editada per Alexander Berkman. Els articles es centraven en aspectes socials (drets de la dona, control de la natalitat, anarcofeminisme, sindicalisme, etc.) polítics (llibertats cíviques, justícia social i econòmica, anarquisme, etc.), culturals (literatura, poesia, narrativa, assaigs, etc.) i històrics (Gran Guerra, Revolució russa, etc.) sempre des de la perspectiva llibertària. La tirada inicial va ser de 3.000 exemplars, però anys després va triplicar l'edició. Entre els seus col·laboradors podem destacar Leonard D. Abbott, Margaret Caroline Anderson, Max Baginski, Alexander Berkman, Maxwell Bodenheim, Bayard Boyesen, Georg Brandes, Louise Bryant, Voltairine de Cleyre, John R. Coryell, Julia May Courtney, Padraic Colum, Floyd Dell, Mabel Dodge, Will Durant, Francesc Ferrer Guàrdia, Ricardo Flores Magón, William Z. Foster, Emma Goldman, Maksim Gor'kij (traduït per Alice Stone Blackwell i S. Persky), Margaret Grant, Martha Gruening, Bolton Hall, Sadakichi Hartmann, Hippolyte Havel, Ben Hecht, Robert Henri, C. L. R. James, Harry Kelly, Harry Kemp, Peter Kropotkin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Eugene O'Neill, Robert Allerton Parker, Charles Robert Plunkett,Élisée Reclus, Ben Reitman, Lola Ridge, Rudolf Rocker, Morris Rosenfeld, Margaret Sanger, Theodore Schroeder, Lev Tolstoi, Ross Winn, Adolf Wolff i Charles Erskine Scott Wood, entre d'altres. Entre els artistes que van il·lustrar la revista tenim Jules-Félix Grandjouan, Manuel Komroff, Robert Minor, Man Ray, Adolf Wolff, etc. El segrest regular d'alguns números publicats, l'empresonament de Goldman i d'altres membres de la redacció, així com les permanents amenaces de deportació van ser els recursos que l'Estat va emprar contra la revista. L'últim número apareixerà l'agost de 1917, quan va ser prohibida per la censura en temps de guerra que va acusar la revista de desobeir les lleis governamentals sobre reclutament i registre militar i de mostrar-se obertament en contra de l'entrada dels EUA en la Primera Guerra Mundial. Com que tot l'arxiu de Mother Earth va ser confiscat, els 8.000 subscriptors que figuraven a les llistes de la revista van ser investigats en 1918 per les autoritats federals nord-americanes per«deslleialtat». Goldman i Berkman van ser declarats culpables de violar l'Acta d'Espionatge i posteriorment deportats.

***

Portada del primer número d'Un Enemic del Poble (Biblioteca de Catalunya)

- Surt Un Enemic del Poble: Pel març de 1917 –«III de l'Era del Crim», en referència a la Gran Guerra– surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista, pacifista i d'avantguarda estètica Un Enemic del Poble. Full de subversió espiritual. La redacció la portaven l'escriptor Joan Salvat-Papasseit –creador del projecte i redactor en cap–, Josep M. de Sucre, Emili Eroles i Joaquim Torres i García. Salvat-Papasseit va començar a publicar aquesta revista quan va entrar a treballar a les Galeries Laietanes, el 1917. L'autor li posa el nom de la coneguda obra d'Henrik Ibsen –al·legat a favor de l'individu enfront de la majoria. A les seves eclèctiques pàgines trobem articles referents al pacifisme –posició totalment contrària a la Guerra Europea–, al progressisme social, a l'avanguardisme estètic i el Noucentisme. La revista va ser portaveu d'un pensament renovador i amb inquietuds cíviques, en la línia de l'anarquisme de Salvat-Papasseit –anarquisme de referents literaris com els de Friedrich Nietzsche, però també amb citacions de Maksim Gorki, de Karl Liebknecht, de Romain Rolland, de Piotr Kropotkin– lligat amb un cert tarannà cristià tolstoià i adoptant els plantejaments individualistes de Max Stirner, i, en el fons, participant del regeneracionisme de l'època. Hi van col·laborar Dídac Ruiz, J. M. López-Picó, Àngel Samblancat, Alfons Maseras, Joaquim Folguera, Ramón Gómez de la Serna, J. Millàs Raurell, Valentín de Pedro, Rafael Barradas, Joan Pérez-Jorba, Josep Carbonell, Eugeni D'Ors, Jaume Brossa, Francesc Pujols i els dibuixants Rafael Benet, Domènec Carles, Torres-García, Josep Obiols, Joaquim Sunyer, Francesc Elias, Cels Lagar, Pere Prat, Rafael Barradas i Xavier Nogués. També recollí traduccions d'escriptors francesos com Paul Dermée, Max Jacob o I. Greiner. En el número 8 (novembre de 1917), Joaquim Torres i García publicà l'influent «Art-Evolució (A manera de manifest)» –declaració artística que propugnava, per obra de la concordança entre l'art i la vida, la diversitat de l'expressió plàstica segons el moment, alhora que reivindicava que hom no ha de pertànyer a cap escola i anar contra totes, tot sota la divisa de l'individualisme, el «presentisme» (viure el present) i l'internacionalisme. En la publicació trobem no solament els escrits teòrics de Salvat-Papasseit (comés ara el nietzschià «Sóc jo que parlo als joves») sinó també els primers poemes avantguardistes («Columna vertebral. Sageta de Foc» i «54045»). En sortiren 18 números, l'últim el maig de 1919. En 1976 i en 1994 es publicaren edicions facsímils.

***

Capçalera del primer númer de Les Glaneurs

- Surt Les Glaneurs: Pel març de 1917 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic Les Glaneurs. Recueil écleptique mensuel (Els Espigoladors. Recull eclèctic mensual). Publicat per Albin Cantone (Albin) durant la Gran Guerra, patirà nombrosos atacs de la censura. L'administració i la gerencia la portà Virginie Blanchard. Hi van col·laborar Hervé Coatmeur, Ernest Dalget, Charles Delescluze, Jean-Louis Delvy, Jean Grave, Jean Jaurès, Henry La Bonne, Pierre Larivière, Karl Liebknecht, André Lorulot, Georges Manova, Jean Morr, Eugène Petit-Strix, Han Ryner, José Sarra i Henri Zisly, entre d'altres. Publicà almenys un fulletó, L'Abrutisme, de Jean Morr. En sortiren 19 números, l'últim el setembre de 1918.

***

Capçalera de La Mêlée

- Surt La Mêlée: El 15 de març de 1918 surt a Déols (Centre, França) el primer número del bimensual La Mêlée. Libertaire, Individualiste,Éclectique. En seran responsables de la publicació Pierre Chardon, Marcel Sauvage i Alfred Duchesnay. A partir del número 32, del 15 de setembre de 1919, s'editarà a París. En van publicar 39 números, l'últim el de febrer de 1920. Nombrosos números van ser censurats per les autoritats. Entre els seus col·laboradors tenim Richard Aldington, Amare, Appenzeller, Théo Argence, Pierre Besnard, Léon Bombary, Léon Bongard, Henri Bramer, A. Brignon, G. Butaud, A. Caifano, P. Calmettes, L. Casselle, Chapoton, Pierre Chardon, Christian, Victor Coissac, Julien Content, J. L. Delvy, René Edme, Florent Fels, Marc Freeman, Froment, Genold, Gerhard, René de Goumont, Alzir Hella, José Ingenieros, Dr. Elle Kay, Henry La Bonne, G. de Lacaze-Duthiers, Gaston Lehaye, André Lorulot, Alice Manhofer, Alfred-Louis Manoury, Georges Marcine, J. Martínez-Ruíz, Mauricius, E. Montigny, Moreau-Richard, René Morley, Max Nettlau, Julien Nicolet, Émile Pamprilla, Julio Pereyra, Pierrot, Dr. A. Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, L. Rigaud, Joseph Riviere, Auguste Robert, Walter Ruiz, Han Ryner, Marcel Sauvage, E. Soullier, Hermann Sterne, José Tato Lorenzo, B. Tokine, Anne Veronique, Maurice Wullens, H. Zisly, etc. El periòdic va editar almenys un fulletó–Domela Nieuwnhuis, sa vie, sonœuvre, d'André Lorulot– i diverses obres per lliuraments d'autors comÉmile Armand, Pierre Chardon, Han Ryner o Tucker. Aquest periòdic era continuació de Pendant la mêlée. Acrate, Libertaire, Individualiste, publicat a Orleans entre 1915 i 1916, i de Par delà la mêlée, publicat a Orleans per Armand i Chardon entre 1916 i 1918; dues publicacions llibertàries editades en plena Gran Guerra amb les dificultats que això implicava.

***

Capçalera de La Jeunesse Anarchiste

- Surt La Jeunesse Anarchiste: El 15 de març de 1921 surt a Bagnolet (Illa de França, França) el primer número del mensual La Jeunesse Anarchiste. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes. A partir del número 3 s'imprimirà a París i a partir del 7 portarà el subtítol«Organe de la Fédération des Jeunesses Comunistes Anarchistes». Els responsables de la redacció en seran André Leroy, G. Bovet, René Barril i Vaillant, i els gerents G. Bouvet, G. Baril, E. Mouche i Braye. Entre els col·laboradors podem citar Bouvet, Maurice Chambelland, Jean Charles, Chretien, R. Courtois, P. Doleon, Albert Ducharme, Paul d'Erio, Maurice Fister, Henri Gilbeaux, Paul Girard, Lucien Gresinski, Fernand Jodogne, Louis Lecoin, Fernand Lenoir, André Leroy, Louis Loreal, Marcel Levy, Naroy, Pierre Perrin (Pierre Odéon), R. Philippon, Han Ryner, Teachon, Vaillant, L. Viriat, A. Yorel i Lucien Wastiaux, entre d'altres. El periòdic publicarà 12 números, l'últim el del 15 de març – 15 d'abril de 1922. Un periòdic que portarà el mateix títol s'imprimirà entre 1946 i 1947.

***

Portada del primer número de Die Internationale

- Surt Die Internationale: Pel març de 1924 surt a Berlín (Alemanya) el primer número de la revista Die Internationale. Organ der Internationalen Arbeiter-Assoziation. Aquesta publicació, òrgan de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT), de caire antiautoritària i creada a Berlín el desembre de 1922, tingué com a principal redactor August Souchy. Hi van col·laborar, entre d'altres, Pierre Besnard, Max Nettlau, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Alexandre Schapiro i Agnes Smedley. Predominaren els articles d'anàlisi sobre els esdeveniments polítics mundials i sobre teoria anarquista i anarcosindicalista. Aquesta revista, que tingué un prestigi internacional, es publicà fins al 1926. Entre 1927 i 1935 la capçalera es reprengué com a òrgan de l'anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD), amb el subtítol «Zeitschrift für die revolutionäre Arbeiterbewegung, Gesellschaftskritik und sozialistischen Neuaufbau» (Revista del moviment obrer revolucionari, la crítica social i la reconstrucció socialista), i amb Helmut Rüdiger com a principal redactor. En 1979 l'editorial berlinesa Topos publicà una edició facsímil de la primera època (1924-1926). Posteriorment la FAUD ha editat facsimilarment la col·lecció completa (1924-1935) en format electrònic (CD-Rom).

***

Capçalera de Plus Loin

- Surt Plus Loin: El 15 de març de 1925 surt a París (França) el primer número de la revista Plus Loin. Revue mensuelle. L'administració i la gerència n'estava en mans de Charles Desplanques i de L. Haussard. La direcció de la redacció la portava el Dr. Marc Pierrot. En va treure 169 números, l'últim el de juliol-setembre de 1939, coincidint amb la declaració de guerra. Entre els seus col·laboradors podem citar Cl Alexandre, H. Astier, Ch. Benoit, Auguste Bertrand, Pierre Besnard, G. Bastien, Christian Cornelissen, A. Daude-Bancel, Charles Desplanques, Georges Durupt, Octave Fillonneau, Gustave Franssen, Paul Gille, Jean Gabriel Goujon, Jacques Grandjouan, A. Hamon, L. Haussard, Maria Goldsmith, Ishikawa, Alice Jouenne, F. Jourdain, J. Langevin, M. Lansac, Dr. Lebourg, Le Goff, Dr. David Mikol, Charles Malato, Paul Martin, Jules Moineau, Mourometz, H. Neuville, Dre. Madelaine Pelletier, Dr. Marc Pierrot, G. Pernet, Paul Reclus, Jacques Reclus, Pierre Richard, Léon Rollin, A. Sadier, J. Sautarel, J. Savignac, Jules Scarceriaux, Solovine, V. Spielmann, J. Vinchon, Dr. Jean Wintsch, entre d'altres. La revista era força teòrica i sovint els textos eren d'un nivell molt alt.

***

Portada d'Elevación

- Surt Elevación: Pel març de 1929 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista anarquista Elevación. Publicación ecléctica mensual. De caire cultural, estava dedicada a l'art, la ciència, la literatura i la sociologia. El seu editor fou Juan Raggio. Hi trobem articles de Camillo Berneri, Benjamin Casseres, Paul Colin, Junio Gara, P. Lariviere, Luís Masciotti, Michael Sadler, Herbert Spencer, entre d'altres. Aquesta publicació estava molt lligada a les editorials anarquistes Argonauta i Atlas–Juan Raggio era l'administrador d'aquesta editorial anarcoindividualista–, i en les seves pàgines es reprodueixen els catàlegs i els anuncis d'aquestes editorials. L'últim número conegut és el 3-4, publicat el desembre de 1929.

***

Portada de l'últim número de La Grande Réforme

- Surt La Grande Réforme: Pel març de 1946 surt a Lisieux (Baixa Normandia, França) el primer número del periòdic La Grande Réforme. Bulletin privé du Groupe des «Amis d'Eugène Humbert».Òrgan de la Lliga de la Regeneració Humana (LRH), era la continuació de la primera època del periòdic del mateix títol publicat per Eugène Humbert a París (França) entre 1931 i 1939. Editat per la seva companya Henriette Jeanne Rigaudin (Jeanne Humbert), Henri Brisemur en fou el gerent. Trobem articles d'Aimé Bailly, Gaston Criel, Achille Daude-Bancel, Jane Benizot, Manuel Devaldes, Gabriel Giroud, Robert Grosclaude, Jeanne Humbert, Abel Lahille, G. Marchioni, Jean Marestan, Pierre Marie, Raoul Nejan, Simon Obispo, Jacques Prévert, Paul Reboux, Paul Robin, Nelly Roussel, P. Vaast, etc. En sortiren 32 números, l'últim el març de 1949 i es deixà de publicar per manca de mitjans econòmics. Es finançava de la venda de preservatius. Els arxius de la publicació i els d'Eugène i de Jeanne Humbert es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

 ***

- Surt Noir et Rouge: Pel març de 1956 surt a París (França) el primer número de la revista Noir et Rouge. Cahiers d'Études édités par les Groupes Anarchistes d'Action Révolutionnaire(GAAR), sorgida de l'escissió de la Federació Anarquista (FA) el desembre de 1953, i després de la Federació Comunista Llibertària  (FCL) el gener 1956. Els responsables «legals» de la revista seran Christian Lagant i, a partir de desembre de 1967, Pascale Claris. En sortiran 46 números fins a juny de 1970. Portarà altres dos subtítols: «Cahiers d'Études Anarchistes Communistes» i«Cahiers d'Études Anarchistes». En foren redactors Y. F. Antochko, Octavio Alberoloa, Evert Arvidsson, Giovanni Baldelli, Guy Bourgeois, Daniel Cohn-Bendit, Monique Blanc, Delouvrier, Jean-Pierre Duteuil, Daniel Guerin, Jivko Kolev, M. Korn, Ivo Kristov, Christian Lagant, Gaston Leval, Claude Martin, Frank Mintz, Théo Mitev, Josep Peirats, Jean-Pierre Poli, J. Presly, Paul Rolland, Sabadell, Schumack, Paul Talet, P. C. Vidal, Walter, Georges Yvetot, Paul Zorkine, entre molts altres. Del primer número es van editar en multicopista 50 exemplars i de l'últim 3.500 en impremta. També van editar uns fullets de temàtica diversa, però sobretot sobre la Revolució espanyola del 1936. Aquesta revista tindrà molta influència en les joves generacions situacionistes i de Maig del 68. En 1972 el «Groupe Noir et Rouge» va publicar un volum titulat Autogestion,État, Révolution. El desembre de 1982 es va editar, per iniciativa de les Editions Acratie i dels Cahiers Spartacus, una antologia dels articles publicats en la revista.

***

Capçalera de L'Agitazione del Sud

- SurtL'Agitazione del Sud: Pel març de 1957 surt a Palerm (Sicília, Itàlia) el primer número del mensual anarquista L'Agitazione del Sud. El periòdic sortirà fins a l'octubre de 1971, amb dues interrupcions, de juny a desembre de 1958, i de març de 1969 a maig de 1971. Dirigit per Alfonso Failla, en tindrà com a col·laboradors Gianni Diecidue, Carmelo Viola, Placido La Torre, Gianni Viola, Vincenzo di Maria, Danilo Dolci, entre d'altres.

***

Cartell de l'acte

- Acte solidari amb Hongria: El 15 de març de 1957 se celebra, a la sala Wagram de París (França), sota el títol «Debout pour la Hongrie indomptée» (Dempeus per l'Hongria indomable), un gran míting en suport de la Revolució hongaresa d'octubre i novembre de 1956 i contra la repressió del poble d'Hongria a mans de les autoritats comunistes i de l'exèrcit soviètic. Aquest acte, que coincidí amb l'aniversari de la insurrecció popular hongaresa del 15 de març de 1848, esclafada per l'exèrcit tsarista, va ser organitzat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i hi van intervenir Adrien Lavergne, de la Federació de l'Educació Nacional, que actuà com a president; l'escriptor Albert Camus; l'anarcosindicalista Nicolas Ivanovitx Lazarévitch; Jacques van Broekhuizen, per la Comunitat d'Educació Europea; György Szabó, del Comitè Revolucionari de Győr (important ciutat hongaresa); i Balázs Nagy, del Cercle Petőfi de Budapest.

***

Portada i contraportada del número 17 d'Anarchy dissenyada per Rufus Segar

- Surt Anarchy: Pel març de 1961 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la revista mensual Anarchy. A Journal of Anarchist Ideas. Publicació de teoria i de reflexions anarquistes editada per Freedom Press, sota la direcció de Colin Ward. Entre els seus col·laboradors podem destacar Paul Goodman, Nicolas Walter, Albert Meltzar, Colin Ward, Alex Comfort, Jock Young, Herbert Read, Wynford Hics, Lauren S. Otter, Theodore Roszack, Noam Chomsky, Paul Foot, Dora Russell, A. Weather i molts altres. Les portades estaven realitzades pel dissenyador Rufus Segar. Va deixar de publicar-se en 1970 i va jugar un important paper en la creació del Peace Movement and the New Left (Moviment per la Pau i la Nova Esquerra). En 1987 Colin Ward en va editar una antologia d'articles sota el títol A Decade of Anarchy (1961-70).

***

Bomba

- Atemptat al Banc de Bilbao de Londres: El 15 de març de 1969 els anarquistes Alan Barlow i Phil Carver són detinguts immediatament després d'una forta explosió al Banc de Bilbao de Londres (Anglaterra). Portaven una carta reivindicant l'acció en nom del grup«Primer de Maig».

***

Portada de segon número d'El Escaparate Libertario

- Surt El Escaparata Libertario: Pel març de 1977 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista El Escaparate Libertario. Editat pel Sindicat de Comerç de la Federació Local de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT), se centrà gairebé exclusivament en les lluites sindicals, especialment del seu sector. Els articles no hi anaven signats i trobem dibuixos de Juan A. Cadenas, entre d'altres. En sortiren tres números, l'últim el maig de 1977.

Naixements

Élisée Reclus fotografiat per Nadar

-Élisée Reclus: El 15 de març de 1830 neix a Senta Fe (la Granda, Aquitània, Occitània) el geògraf, teòric llibertari i militant anarquista, Jean JacquesÉlisée Reclus, una de les figures magnes de l'anarquisme mundial. Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part;Élisée Reclus en serà el quart. Fins als 13 anys va viure amb sa família a Orthez i després va ser confiat als avis materns a La Roche-Chalais, a prop de Senta Fe. En 1843 son pare, que desitjava destinar-lo a pastor, el va enviar, juntament amb son germà Élie, a Neuwied (Renània, Prússia), en un col·legi dels Germans Moravians. Però va suportar molt malament el caràcter superficial de l'ensenyament religiós de l'escola i va tornar a Orthez en 1844 després de passar per Bèlgica; l'únic profitós d'aquesta estada va ser el començament de l'aprenentatge de llengües vives (alemany, anglès i holandès) i de mortes (llatí i grec). Durant uns anys va viure amb una germana de sa mare a Senta Fe i al col·legi protestat de la localitat va preparar el batxillerat. Un ancià obrer parisenc el va introduir en els textos de Saint-Simon, Comte, Fourier i Lamennais. En 1848 amb son germà Élie es va escriure a la Facultat de Teologia Protestant de Montalban, a prop de Tolosa de Llenguadoc, però van ser exclosos l'any següent a resultes d'una escapada que van fer el juny cap a la Mediterrània. Després d'abandonar definitivament els seus estudis teològics, va ser contractar com a professor particular al col·legi de Neuwied. Però en 1851, decebut per l'ambient del col·legi, marxa a Berlín, on viurà fent classes de francès i s'inscriurà en la Universitat per seguir els cursos de Geografia de Karl Ritter. El setembre de 1851 va retrobar-se amb son germà Élie a Estrasburg i van decidir anar a Orthez a peu, travessant la França profunda en una vintena de dies, fet que contribuirà a formar els seus caràcters. En aquesta època redactarà el seu primer text anarquista, (Développement de la liberté dans le monde, que serà editat més tard en 1925. Quan va esclatar el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851, els dos germans van manifestar públicament la seva hostilitat al nou règim i amenaçats de ser detinguts, es van embarcar cap a Londres. Després de conèixer la miserable vida dels exiliats a Anglaterra i a Irlanda, on va fer d'obrer agrícola, va embarcar a Liverpool cap als Estats Units a finals de 1852, desembarcant a Nova Orleans (Louisiana) a començaments de 1853. Després d'exercir diversos oficis, alguns duríssims, va trobar una feina com a preceptor de tres infants d'una família de plantadors d'origen francesa (els Fortier) de Nova Orleans. Durant aquest període podrà comprovar el funcionament del sistema esclavista i acreixerà el seu odi vers l'explotació de l'home per l'home. Durant les seves vacances visitarà el Mississipí i arribarà fins a Chicago. Malgrat que la família que l'ha contractat no és excessivament ferotge amb els esclaus, no podrà suportar l'ambient i va deixar els Fortier marxant a Nova Granada (actual Colòmbia) per realitzar-hi un projecte d'explotació agrícola a Río Hacha, a la Sierra Nevada de Santa Marta. Malgrat l'ajuda financera dels Fortier al seu projecte, dificultats de tota mena, especialment unes febres greus que va contreure, el van obligar a abandonar el seu projecte de crear una plantació de cafè en règim de comuna anarquista. El juliol de 1857 va embarcar-se cap a França i s'instal·larà a París a casa de son germà Élie. A més de dedicar-se a fer cursos de llengües estrangeres i treballar per a l'editorial Hachette, va aconseguir el seu principal objectiu, entrar en la Societat de Geografia. A finals de 1858 va retornar a Orthez en companyia de son pare que havia tornat d'Anglaterra on havia buscat ajudes financeres pel seu projecte d'asil d'ancians que havia creat a la localitat. El 14 de desembre de 1858 es va casar civilment amb la mulata Clarisse Brian i la parella va anar a París ambÉlie. Entre 1859 i 1862 Hachette va encarregar-li la redacció de guies de viatges («Guides Joanne»), fet que el va portar a realitzar nombrosos i llargs viatges arreu d'Europa (Alemanya, Suïssa, Itàlia, Regne Unit, Sicília, Espanya, etc.). En aquestaèpoca els dos germans van passar temporades a Vascoeuil (Normandia) a casa del seu amic Alfred Dumesnil, gendre de Jules Michelet. En 1860,Élisée i Élie van ser admesos en la lògia maçònica«Les Émules d'Hiram», però no va ser gaire actiu i passat un any va deixar la francmaçoneria en no poder suportar l'esperit regnant. En 1862 va assistir a l'Exposició Universal de Londres. L'1 d'octubre de 1863, en col·laboració de nombroses persones, entre elles son germà Élisée, Élie funda una banca, la Societat del Crèdit al Treball, destinada a ajudar a la creació de societats obreres i a la difusió del moviment cooperativista, però que en 1868 farà fallida. Alhora Élie s'ocuparà de l'edició del periòdic L'Association, de la qual serà el director i principal redactor, i durant les seves absències,Élisée el reemplaçarà. El setembre de 1864 els dos germans s'adheriran a la secció de Batignolles de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), acabada de fundar el 24 de setembre a Londres. El novembre d'aquell any, els germans coneixeran a París Mikhail Bakunin, amb qui entaularan lligams polítics i d'amistat força forts. També començaran a militar en la Fraternitat Internacional, societat secreta fundada per Bakunin. En 1865 Élisée marxarà a Florència, on trobarà Bakunin i coneixerà diversos revolucionaris italians. En 1867 va participar en el segon Congrés de l'AIT a Lausana, entre el 2 i el 7 de setembre, i en el primer Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Ginebra, entre el 9 i el 12 de setembre. Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 va prendre part molt activa en el segon Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna; hi va fer una intervenció que generalment es considera com la seva primera adhesió pública a l'anarquisme. Élisee, Bakunin i alguns altres es van oposar a la majoria dels congressistes sobre la qüestió de la descentralització i van acabar abandonant la Lliga. El 22 de febrer de 1869 sa companya, Clarisse, va morir, fet que el va deprimir i el va allunyar temporalment de l'acció política. Entre el 6 de juliol i el 17 d'agost de 1869 va ser convidat a una reunió del Consell General de l'AIT a Londres. Aquest any va redactar la seva Histoire d'un risseau. Afanyat en donar una llar a ses filles, ja que quan va morir Clarisse van ser confiades a dues germanes d'Élisée que vivien a Occitània, es va unir lliurement a la mestra anglesa Fanny Lherminez, arran d'una reunió familiar el maig de 1870. Aquest mateix any es va enrolar voluntari en la Guàrdia Mòbil i després en el Batalló Aerostàtic, al costat del seu amic el fotògraf Nadar. Amb la guerra francoprussiana i a partir de la Comuna de París, desenvoluparà activament la seva acció política. El febrer de 1871 es va presentar a les eleccions legislatives i després de la proclamació de la Comuna el 28 de març de 1871 es va presentar voluntari en la Guàrdia Nacional, i en una ofensiva a Châtillon el 4 d'abril de 1871 va caure presoner de les tropes de Versalles i fou empresonat a Quélern, després a l'illa de Trébéron, a prop de Brest, i finalment a Saint-Germain i a Versalles. El 15 de novembre de 1871 va ser condemnat per un Consell de Guerra a la deportació simple (desterrament) a Nova Caledònia. Una petició internacional fonamentalment signada per un centenar de científics britànics i americans va obtenir el 3 de febrer de 1872 la commutació de la pena a 10 anys d'exili. Durant aquest període d'empresonament i malgrat les condicions desfavorables, va començar a redactar alguns dels seus grans textos geogràfics, com ara Histoire d'una montagne i els primers esbossos de la seva Nouvelle Géographie Universalle, que només veurà publicada a partir de 1894.Élisée i sa família es va exiliar a Suïssa, a Lugano i després a Vevey. El setembre de 1872 va assistir al Congrés de la Pau de Lugano. El febrer de 1874 sa companya Fanny morirà de part. El 10 d'octubre de 1875 es va casar amb Ermance Trigant-Beaumont i es van instal·lar a Clarens, a prop de Léman, on la família restarà fins al 1891. El 3 de juliol de 1876 va pronunciar un discurs en les exèquies de Bakunin a Berna. En 1880 es va concedir una amnistia parcial als communards que el beneficiava, però que va rebutjar en solidaritat amb els companys que continuaven empresonats. Durant aquest període va acollir nombrosos anarquistes, entre ells Kropotkin. Va realitzar viatges (Algèria, Estats Units, Canadà, Brasil, Uruguai, Argentina i Xile) i el febrer de 1886 va passar una temporada a Nàpols, on trobarà el revolucionari hongarès Kossuth. A començaments de 1891 es va instal·lar a Sèvres. En 1892 va rebre la medalla d'or de la Societat Geogràfica de París. Aquest mateix any, a resultes de la condemna de Ravachol, la situació va esdevenir perillosa i va acceptar la càtedra de Geografia Comparada i el títol d'agregat de la Universitat Lliure de Brussel·les. En 1893 va anar a Florència per testimoniar en un procés contra anarquistes italians que finalment seran alliberats. A començaments de 1894 aquesta oferta va ser anul·lada malgrat les protestes d'una part del cos docent. En 1895, arran de l'afer Vaillant i de la repressió desencadenada, va decidir fugir de França i es va instal·lar a Brussel·les, on la Universitat Nova, inaugurada el 25 d'octubre de 1894, li va permetre fer cursos de Geografia –son germàÉlie en va fer cursos de Mitologia. En 1898 va perdre amb dolor sa filla segona. Va fundar l'Institut Geogràfic, que depenia de la Universitat Nova de Brussel·les aquest mateix any i també va crear una editorial de mapes geogràfics («Société des Cartes et Traveaux géographiques Élisée Reclus») que va fer fallida en 1904. En 1900 va començar a viure amb Florence de Brouckère a Brussel·les, encara que sense divorciar-se de sa tercera esposa, Ermance, per negativa d'aquesta. En 1903 va acabar d'escriure la seva obra L'Homme et la Terre, que aplega més de 4.500 pàgines en sis volums. En 1904 morirà son germà Élie a Brussel·les. Durant els últims anys de sa vida, després de patir una angina de pit, va viatjar a França, a Anglaterra, a Escòcia i a Berlín. A finals de juny de 1905 va poder observar la revolta dels marins del cuirassat Potemkin, que va constituir una de les seves últimes alegries.Élisée Reclus va morir el 4 de juliol de 1905 a Torhout (Flandes, Bèlgica) pels seus problemes de pit. Seguint les seves darreres voluntats, no es va realitzar cap cerimònia i va ser enterrat en una fossa comuna al cementiri d'Ixelles, a prop de Brussel·les, amb son germàÉlie.

***

Régis Faure

- Régis Faure: El 15 de març –el certificat de defunció cita gener– de 1851 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista, sindicalista i cooperativista Régis Faure. Era fill de Pierre Faure, obrer sabater. Es guanyava la vida com a obrer teixidor de passamaneria i va ser considerat com un dels anarquistes més actius de la zona de Saint-Étienne. Milità activament en la Cambra Sindical d'Obrers de Passamaneria i representà aquesta en el II Congrés de la Regió de l'Est, que se celebrà el juny de 1881 a Saint-Étienne, on presentà informes concernents a la dona i a l'ensenyament. Fou membre de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est, la qual, el març de 1881, algunes setmanes abans de la celebració del Congrés Regional del Centre, que marcà l'escissió entre socialistes i anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est, especialment Saint-Étienne, Villefranche, Roanne i Lió. Entre el 5 i l'11 de juny de 1881, amb Claude Bernard i Pierre Martin, entre d'altres, participà en el Congrés de la Federació d'Est del Partit Obrer, celebrat a Saint-Étienne, on intentaren, sense èxit, adherir la majoria de delegats a les idees abstencionistes. Va presentar nombroses resolucions concernents a l'organització del partit, a l'antiparlamentarisme i a la revolució. Sembla que aleshores formava part del grup «Les Outlaw» (Els Fora de la Llei), animat especialment per Jean-Baptiste Ricard. En 1882 col·laborà en el periòdic L'Étendard Révolutionnaire de Lió, que havia succeït Le Droit Social i que serà continuat per La Vengeance Anarchiste. Quan preparava l'edició del primer número del periòdic local Le Branle-bas. Organe des perturbateurs stéphanois, la policia requisà les proves. El 19 de març de 1882 presidí, amb Émile Gautier, una reunió pública celebrada a la Sala de l'Alcazar de Lió, decorada amb dos banderes roges i una de negra, i que acabà als crits de «Visca la Comuna! Visca la revolució!». El 18 de juny de 1882, amb Toussaint Bordat i François Pautet, encapçalà la manifestació organitzada a La Ricamarie (Roine-Alps, França) en ocasió de l'aniversari de la massacre de miners portada a terme el 16 de juny de 1869; els manifestants forçaren les portes del cementiri que, d'acord amb el prefecte l'alcalde havia tancat. Detingut alguns dies després, va ser jutjat i condemnat a vuit dies de presó per«complicitat de trencament de tancament, violació de sepultura, possessió d'armes prohibides i ultratge als agents» i Toussaint Bordat va ser condemnat a un mes de presó. L'agost de 1882 publicà el fullet La vérité sur le scandale de La Ricamarie, suivi d'une adresse aux mineurs du bassin de la Loire. Amb Jean Chirat i Jean-Baptiste Ricard, formà part de la delegació de Saint-Étienne que representà la Federació Revolucionària a la reunió anarquista internacional, organitzada a iniciativa d'Élisée Reclus, que se celebrà entre el 13 i el 14 d'agost de 1882 a Ginebra (Ginebra, Suïssa); les resolucions d'aquest congrés confirmaren les del Congrés Anarquista de Londres (Anglaterra) del 14 de juliol de 1881, com ara la separació diàfana entre el moviment anarquista i els partits revolucionaris i l'autonomia absoluta dels grups. En aquesta època era secretari de l'Aliança Anarquista de Saint-Étienne, que s'acabava de crear i que agrupava els grups locals que haguessin adoptat el«pacte federatiu de tendència comunista anarquista i tinguessin com a finalitat la supressió de l'Estat i de tota propietat». Aquesta aliança havia trencat les relacions amb el grup «Les Outlaws», pels seus«projectes barrocs». Es va veure implicat en l'anomenat «Procés dels 66», que s'obrí el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió, a resultes de les manifestacions de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'agost de 1882 i dels atemptats amb explosius perpetrats l'octubre de 1882 a Lió. El 21 d'octubre de 1882 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i es trobaren diversos documents comprometedors, com ara un informe manuscrit del Congrés Obrer de Saint-Étienne, una carta de Benoît Malon, exemplars de periòdics (L'Étendard Révolutionnaire, Le Prolétaire, Le Révolté, La Tenaile), fulls amb segells de l'Aliança Anarquista de Saint-Étienne, cartells de «Mort aux voleurs», el programa del periòdic Le Branle-bas, etc., fet pel qual va ser detingut. Arran de la seva detenció s'organitzaren concerts als cafès de Saint-Étienne en suport de sa companya, la modista Jeanne Marie Fruget, i de sos quatre infants. El 19 de gener de 1883 va ser condemnat a quinze mesos de presó, 200 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils; aquesta pena va ser reduïda el 13 de març de 1883 pel Tribuna d'Apel·lació de Lió a un any de presó, 100 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Durant la seva detenció l'anarquista Claudius Denhomme s'encarregà de sos infants. En el moment del seu alliberament, el gener de 1884, va ser acollit per una vintena de companys (Bertail, Perelle, etc.) i festejat al Cercle del carrer Saint Paul. S'exilià uns quants anys a Suïssa, on visqué en diverses poblacions (Neuchâtel, La Chaux-de-Fonds, etc.) i es relacionà amb els anarquistes locals –segons alguns fou el redactor del periòdic ginebrí L'Égalitaire (1885-1886). De bell nou a França, reprengué tot d'una la seva militància anarquista, sindicalista i cooperativista, trobant-lo sempre a totes les lluites anarquistes i sindicalistes de la regió. A mitjans de febrer de 1887, arran dels atemptats contra el Palau de Justícia de Lió, i ben igual que una vintena de companys de la regió, el seu domicili del carrer del Bas Vernay va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. La vetlla del Primer de Maig de 1890 va ser detingut preventivament. També va ser detingut preventivament en 1892 la vetlla del procés contra François Claudius Koënigstein (Ravachol) i per a la manifestació del Primer de Maig d'aquell any. En 1899 fou un dels organitzadors de la vaga general d'obrers teixidors de passamaneria de Saint-Étienne que donaren lloc a violents incidents entre l'exèrcit i els manifestants. Cooperativista actiu, animà la «Unió de Treballadors», cooperativa de consum creada en 1878. Després d'enviudar, s'establí a Avinyó (Provença, Occitània), on treballà en un taller de passamaneria i cap el 1910 s'instal·là a París, on visqué i trobà feina al barri de Belleville. El cos sense vida de Régis Faure va ser trobat el 25 de maig de 1911 al riu Sena a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França), sense que s'aclarissin mai les circumstàncies de la seva mort que va ser declarada oficialment com a un accident.

Régis Faure (1851-1911)

***

Notícia de l'absolució d'Amédée Granet apareguda en el diari parisenc Le Matin del 30 de juliol de 1910

- Amédée Granet: El15 de març de 1873 neix a Figanieras (Provença, Occitània) l'adober de sabateria anarquista i sindicalista Amédée Léonce Granet. Sos pares es deien François-Xavier Granet, sabater, i Madeleine Françoise Jourdan, conreadora. Partidari de l'acció directa, a començament de la dècada dels deu va ser fitxat com a anarquista a Draguinhan (Provença, Occitània). El 29 de juliol de 1910 va ser absolt per l'Audiència del Var del delicte d'«injúries a l'exèrcit», ja que durant el període d'eleccions legislatives en una reunió pública a Draguinhan qualificà l'exèrcit d'«escola del crim», aconsellà que durant una vaga els soldats disparessin contra els oficials i que la bandera francesa s'havia de llançar als fems. A començament de la dècada dels vint era secretari del Sindicat dels Cuiros i de les Pells de la Confederació General del Treball (CGT) de Draguinhan, on continuà defensant les mateixes idees. El 13 d'octubre de 1923 es casà a Draguinhan amb Lucie Olivero, amb qui va tenir cinc infants. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Illes - Novetats editorials - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Dietari de succeïts de Mallorca

La fam torna sacsejar el comú. Hi ha hagut constants rebel.lions de pagesos al pla i a la muntanya. Forns, magatzems, palaus, possessions de nobles i terratinents han estat assaltats per la població i lo Gran i General Consell ha pres mesures especials per provar de contenir la xurma avalotada. Arriben noves de vint-i-quatre llauradors penjats i esquarterats a Pollença per haver participat en la revolta. Els capdavanters del motí han estat ajusticiats en el camí que va de Pollença a Sa Pobla i els principals instadors de la sedició foren enforcats a la mateixa plaça del poble.

Davant la greu situació que ens aclapara, les autoritats romanen en sessió permanent. El Tribunals del Sant Ofici i el Lloctinent Reial no aturen ni de dia ni de nit en llur tasca d'escalivar agitadors, jueus i heretges, així com tota mena de gentussa de mal viure i pobra condició. Un esclau procedent de Tartària, propietat de l'insigne patrici Bartomeu Conillers, fou penjat davant la Porta del Moll per haver-li robat una gallina amb excusa de fam pels seus fills; i una dona que havia enganat al seu home fou cremada viva al raval de Santa Caterina. Diversos captius russos i moros, entre els quals una al.lota de molt bon veure, foren condemnats a tallar-los la llengua per haver proferit blasfèmies contra la Santíssima Mare de Déu. També un pagès de Campos fou condemnat a mort per cridar a la rebel.lió, i tres menestrals de Ciutat penjats a la Volta d'en Rexardo per haver escrit proclames contra el Sant Ofici.

El Papa Calixte III dóna a Roma butlla i deu mil anys d'indulgència plenària a qualsevol home o fembra del regne que treballi gratuïtament en la construcció de nous ports. A causa de l'abandonament i les constants tempestes resten fets malbé i els navilis d'altres comarques cristianes no hi poden amarrar amb facilitat. Cal tenir en compte que la nostra abundor actual és produïda -d'ençà de la crisi de l'agricultura- per la permanent arribada de viatgers, de peregrins que vénen a veure el cos incorrupte del Rei Jaume II o el de la Santa de Costix. A més, hem de pensar amb el caramull d'or i plata que deixen a hostals i tavernes els navegants venecians i florentins que tenen base a Mallorca per comerciar amb l'infidel.

Es fa públic un ban del Sant Ofici informant de la terrible conjura de jueus i agermanats que tenien intenció de trastornar el Regne. Per la púrria detinguda pels agutzils, per les declaracions fetes sota tortura als nombrosos presoners en mans de la Inquisició, sembla que, a més de voler subvertir els fonaments de la nostra santa fe cristiana, catòlica i apostòlica, els conjurats, a les ordres del Dimoni i altres poders infernals, volien mudar les lleis i fer un repartiment de cases, terres i tota mena de propietats entre els més miserables. Posaven com a dèbil excusa per a llurs malifetes algunes epístoles mal interpretades, paraules canviades dels Evangelis i l'exemple de Nostre Senyor Jesucrist expulsant els mercaders del Temple de Jerusalem. Per sort, un captiu moro, assabentat de tan ferestos plans, els denuncià oportunament, i fins ara són ja més de tres-centes les detencions. Amb excusa de fam i misèria, quins grans crims por arribar a imaginar la humanitat.

Fou una jornada joiosa amb gran i solemne Auto de Fe davant la Porta Plegadissa amb més de vint heretges i cismàtics cremats vius en càstig a llurs monstruosos crims. Els bons cristians, amants de la sàvia jurisdicció i fidelíssims a l'omnipotència de la Santa Inquisició, no ens hem d'atemorir ni dubtar mai davant la justa aplicació de la Llei. Escric aquestes reflexions perquè alguns cavallers, alguns frares inexperts, més d'un militar bregat en les guerres d'Itàlia, comentaven d'amagat que era una desmesurada crueltat cremar vius al.lots i al.lotes "amb l'única prova de declaracions fetes sota terribles tortures". Quina poca fe! Molt poc en saben de com s'expressa la voluntat de Déu, car és mitjançant el patiment com es pot treure Llucifer de les ànimes condemnades de l'infidel. I, si per humà error morís cap innocent -cosa poc probable, tanta és la maldat de la turbamulta-, caldria tenir en compte que ha estat un cristià sacrifici per posar a cobro de temptacions tot el ramat. Quanta debilitat hi ha encara als nostres cors, quan uns xiscles de jueus o captius serveixen com a excusa per proposar mitigar la potestat de la Justícia i de la Llei!

La potència del Dimoni, de l'heretgia, de les forces del Mal, arriba fins als racons més llunyans de la nostra cristianíssima terra. Ens hem assabentat de l'espaventós crim d'un pagès de Fornalutx -al qual li han tallat la mà dreta i després l'han enforcat a la plaça del llogaret- que havia pegat una bastonada a la verge del santuari amb l'excusa que portava molt d'or i argent mentre "la gent moria per falta de blat" a cases i possessions.

Anarcoefemèrides del 16 de març

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Zsherminal

- Surt Zsherminal: El 16 de març de 1900 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la publicació mensual Zsherminal (Germinal),òrgan de la joventut anarquista en llengua jiddish. Editat per Rudolf Rocker, després de Londres serà publicat pel mateix a Leeds, qui s’encarregarà, amb sa companya Milly Witkop, de la impressió per reduir despeses, fins a març de 1903. El periòdic reapareixerà el gener de 1905 i serà publicat fins a maig de 1909. Els temes que tractaven versaven sobre el moviment obrer jueu, els problemes de la immigració, textos anarquistes, la vida dels jueus a Gran Bretanya, etc.

***

Librado Rivera i Enrique Flores Magón a la redacció de Regeneració a Los Ángeles (Califòrnia, EUA)

- Publicació del manifest «Als anarquistes del món»: El 16 de març de 1918 en el periòdic Regeneración, editat a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), es publica el manifest «Als anarquistes del món i als treballadors en general», de Librado Rivera i de Ricardo Flores Magón. En aquest important manifest, s’afirma que la Revolució social s’acosta i que tots els anarquistes han de participar-hi amb totes les seves forces i possibilitats. Aquest text els ocasionarà detencions i condemnes: 20 anys de presó i una multa de 5.000 dòlares per Flores Magón i 15 anys i igual multa per Rivera, acusats de sabotejar l’esforç bèl·lic dels Estats Units, que aleshores participava en la Gran Guerra, i el seu «ideal democràtic». Per al periòdic va significar la desaparició definitiva, després de 12èpoques distintes.

Regeneración, 262 (16 de març de 1918)

***

Portada del primer número d'Studi Sociali

- Surt Studi Sociali: El 16 de març de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) i a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicació anarquista malatestiana i antifeixista en llengua italiana Studi Sociali. Rivista bimensile di libero esame (Estudis Socials. Revista bimensual de lliure examen). La redacció la dirigia Luigi Fabbri, ajudat per Ugo Fedeli i Torquato Gobbi, des de Montevideo i l'administració i la publicació la portava Carlo fontana, en col·laboració amb l'editorial del periòdic La Protesta, a Buenos Aires. Hi van col·laborar Leonida Mastrodicasa, Camillo Berneri, Luce Fabbri (Lucia Ferrari), Luigi Battistelli, Virgilio Bottero, Emilio Frugoni, Domingo Rodriguez, Gaston Leval, Gianpiero Landi, Luigi Bertoni i Errico Malatesta, entre d'altres. A partir de 1932 la malaltia de Luigi Fabbri i la crisi econòmica d'aquells anys l'obligarà a interrompre nombroses vegades la publicació de la revista. En 1935, en morir aquest, l'edició serà continuada per sa filla Luce Fabbri fins al 1946. La «Biblioteca di Studi Sociali» publicà nombrosos llibres i fullets de diversos autors llibertaris. Una part de l'arxiu d'Studi Sociali es troba dipositat a la «Col·lecció Fabbri» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Escriptors–d'esquerra a dreta: Valois, Guignard, Léon Gerbe (amb llibres), Maurice Fombeure (militar), Poulaille, Autry i T. Rémy– a la porta de «Le Musée du Soir»

- Inauguració de «Le Musée du Soir»: El 16 de març de 1935 s’inaugura al carrer Fressard número 69 de París (França), per iniciativa de l’anarquista Henry Poulaille i del Cercle d’Escriptors Proletaris (Paul-Adolphe Loffler, René Bonnet, Ferdinand Teulé, Edouard Peisson i J. Romagne), «Le Musée du Soir». Més que una biblioteca de préstec –la mitjana de llibres deixats cada mes era de tres-cents–, és un lloc de trobada, una mena d’universitat popular, on els adherits –va arribar a tenir-ne uns cinc-cents–, la major part obrers i empleats, poden participar en conferències, exposicions, mítings i reunions organitzats amb escriptors llibertaris, entre altres intel·lectuals. A partir de 1936 el local va esdevenir petit i es va traslladar al número 15 del carrer Médéah. Malauradament «Le Musée du Soir» no sobreviurà gaire de temps després de la declaració de guerra i tancarà les portes en 1940.

***

Cartell de l'òpera

- Estrena de l'òpera «Sacco & Vanzetti»: El 16 de març de 2001 s'estrena mundialment, davant 2.400 assistents, a l'Opera Tampa de la ciutat de Tampa (Florida, EUA) l'òpera Sacco & Vanzetti, escrita i dirigida per Anton Coppola, sota la direcció musical de Matthew Lata al front de la The Florida Orchestra. L'òpera –de tres hores i mitja de durada, composta d'un pròleg i dos actes (14 escenes), i cantada en tres idiomes (anglès, italià i dialecte italià)– està basada en la música original que Anton Coppola va compondre per a una pel·lícula documental que son nebot Francis Ford Coppola tenia intenció de dirigir en 1995, però que finalment mai no es filmà. Anton Coppola, molt influït per les discussions que quan era petit escoltà als seus pares i amics sobre el cas dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, sempre havia desitjat compondre una obra sobre aquest tema que el va marcar tant a ell i a sa família i que va acabar en 1999 gràcies al suport de son nebot. Francis Ford Coppola supervisà la direcció artística de l'espectacle. L'obra també es pogué veure i escoltar els dies 17 i 18 de març. El fet que en aquesta obra intervinguin més de cent persones (dotzenes de cantants, cor gegant, músics, extres, personal de producció, etc.) i un gran muntatge escènic fa que sigui molt difícil de representar pel seu alt pressupost (700.000 dòlars). Aquesta òpera s'ha interpretat en diverses ocasions en versió reduïda. L'òpera de Coppola mostra la solidaritat de l'autor cap els dos obrers assassinats legalment per l'Estat nord-americà.

Naixements

Lucy Parsons fotografiada per T. Maub a Chicago

- Lucy Parsons: El 16 de març de 1853 neix a Waco (Texas, Mèxic; actual EUA) la propagandista anarquista Lucía Eldine González, més coneguda com Lucy Parsons o Lucy Ella Parsons. Era filla de Maria del Carmen, una mexicana, possiblement d'origen africà, i d'un indi creek, tal vegada anomenat John Waller. Als tres anys es quedàòrfena i un oncle matern la va criar en un ranxo texà, probablement com a esclava. Es va casar amb Albert Parsons, exsoldat confederat, esdevingut republicà radical cap el 1871. En 1874 s'instal·laren a Chicago i començaren a militar en el moviment obrer revolucionari. Albert va escriure articles sobre els sense sostre i els aturats en el periòdic The Socialist (1878), i participà en la fundació de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional de Treballadors). En 1884 Lucy col·laborà en el setmanari The Alarm. Albert Parsons es farà el defensor dels drets dels afroamericans víctimes del racisme i de la pobresa. En 1886 és acusat en el cas de la bomba de la plaça Haymarket i serà penjat juntament amb quatre companys anarquistes l'11 de novembre de 1887. Són els malauradament coneguts com a «Màrtirs de Chicago». Després d'aquesta tragèdia, Lucy escriurà una biografia del seu company, així com articles i pamflets en els periòdics anarquistes: Freedom (1890-1892), The Rebel (1895-1896), The Liberator (1905-1906), The Alarm (1915-1916). Hi va participar en el moviment revolucionari fins el final dels seus dies. Lucy Parsons va morir el 7 de març de 1942, en l'incendi de ca seva, a Chicago (Illinois, EUA).

Lucy Parsons (1853-1942)

***

Ernest Gégout (1872)

- Ernest Gégout:El 16 de març de 1854 neix a Vézelise (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Charles Joseph Ernest Gégout. Fill de pares pagesos, després de fer els estudis secundaris a l'institut de Nancy, quan tenia 16 anys s'allistà en els Caçadors d'Àfrica per a les guerres colonials. En acabar el conflicte retornà als seus estudis abans de fer el servei militar on fou titllat d'indisciplinat i rebel. Alumne d'oficial a Saumur, pel qual va ser batejat com Cadet, acabà la mili en les companyies disciplinàries algerianes. De tornada a França, gràcies a les seves relacions familiars, fou nomenat sotsprefecte de Falaise (Normandia), però va haver de renunciar després de rebutjar retre homenatge al bisbe i al diputat bonarpartista del districte durant una visita. Nomenat inspector de l'Assistència Pública després, haurà de dimitir per motius semblants. En aquesta època esdevingué socialista seguidor de Jules Guesde i col·laborà en Le Cri du Peuple, fundat per Jules Vallès en 1883. Cap al 1888 es decanta cap a l'anarquisme i el juny d'aquell any fundarà setmanari L'Attaque, que publicà 66 números fins el maig de 1890. El 28 d'abril de 1890 Gégout i Charles Malato foren condemnats per uns articles apareguts en L'Attaque a 15 mesos de presó, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Ambdós publicarien les experiències del tancament en l'obra Prison fin de siècle. Souvenirs de Pélagie (1891). En 1892, segons la policia, formà part, amb Jean Grave, Charles Malato i Émile Pouget, d'un grup creat per centralitzar les informacions sobre el moviment anarquista europeu, però sembla que aquesta oficina no va ser creada finalment. Entre 1895 i 1915 una nova sèrie de L'Attaque. Journal Indépendant fou publicada i on Gégout va ser el principal redactor, encara que ja no era un periòdic llibertari. A partir de l'agost de 1912 va col·laborar en la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, d'André Lorulot, i l'any següent en Populaire de l'Est. Al final de sa vida publicà articles locals a la revista Réveil Ouvrier, òrgan de la Unió dels Sindicats de Meurthe i Mosel·la. És autor deJésus (1897) i Les parias. Vie anecdotique des enfants abandonnés, placés sous la tutelle de l'Assistance Publique (1898). Sempre rebutjà afiliar-se a un partit polític. Ernest Gégout va morir el 3 de febrer de 1936 a París (França) i fou incinerat.

Ernest Gégout (1854-1936)

***

Niccolò Converti

- Niccolò Converti: El 16 de març de 1858 neix a Roseto Capo Spulico (Calàbria, Itàlia) l'internacionalista i propagandista anarquista Niccolò Converti –també Nicolo Converti–, conegut com Dr. Converti. Estudià medicina a la Universitat de Nàpols, d'on sortí diplomat en cirurgia. En els anys d'estudiant conegué Errico Malatesta. Després va entrar en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i fou nomenat secretari de la seva secció napolitana. En 1878 dirigí a Nàpols el periòdic Il Masaniello, on col·laboraren Tropea, Altieri i Tommaso Schettino, entre d'altres. Fugint de les persecucions de les autoritats, s'exilià a Marsella (Provença, Occitània). En 1881 va ser un dels principals atiadors dels disturbis a Marsella arran de la tornada de les tropes de Tunísia. Més tard retornà a Itàlia i en 1885 va ser el redactor i director del periòdic napolità Il Piccone. Bolletino settimanale del movimento sociale, amb el suport de Gaetano Combatti-Lentini i Pasquale Pensa. Arran de la condemna a 22 meses de presó pel Tribunal de Florència per un «delicte de premsa», abandonà Nàpols i des de Liorna embarcà cap a Bastia (Còrsega) i d'allà s'instal·là novament a Marsella, on canvià nombroses vegades de domicili ajudat per la «Cloche de Bois» –grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista «il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. A Marsella treballà com a dependent de l'apotecaria Romeo i a diverses impremtes com a tipògraf. En aquesta època tingué com a parella Marie Chantarella i la policia el qualificà de «anarquista força perillós». Amb Ugo Acquabona, va ser un dels principals redactors de la secció italiana del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste (1886) publicat a Marsella i també distribuït a Itàlia. El 7 de gener de 1887, amb Gaetano Grassi, embarcà a bord del vaixell«Lorraine» des de Marsella cap a Tunis (Tunísia), on va arribar tres dies després i va ser rebut per Darniche i Antonio Filangieri. A més de militar activament, treballà com a metge cirurgià a l'Hospital Colonial Italià de Tunis, sanatori que ajudà a crear. Conegut com«El Metge dels Pobres», ajudà els indigents tunisencs i fou considerat com un dels pares del moviment obrer tunisià. L'agost de 1887, amb Grassi i Girolamo Sudiero, va fer una crida a Niça per la reaparició del periòdic anarcocomunistaLo Schiavo, que finalment fou publicat el setembre i on figurà com a director. El març de 1887 fundà a Tunis el setmanari anarcocomunista L'Operaio. Organo degli anarchici di Tunisia e della Sicilia, primera publicació revolucionària tunisiana, la qual va dirigir i que tingué una gran durada temporal distribuïda en diferents èpoques. També fundà i dirigí el periòdic anarcosindicalista La Voce di Tunisi (1890) i La Protesta Umana. Rivista de Scienze Sociali (1896); a més col·laborà en La Vera Unione,La Voce dell'Operaio, In marcia,1º Maggio, etc. En 1888 va ser condemnat a Tunis a 42 dies de presó i a 500 francs de multa per la publicació d'un manifest commemoratiu dels «Màrtirs de Chicago», pena que finalment va ser amnistiada. A ell se li deu la celebració a Tunísia de la primera Diada del Treball, l'1 de maig de 1890. Creà a Tunis un grup anarquista encarregat de facilitar la fugida i el sojorn d'anarquistes italians que havien aconseguit escapar de les diferents illes sicilianes on estaven confinats. El 18 de maig de 1899 va se interrogat per la policia i va admetre que havia rebut la visita d'Errico Malatesta i d'altres dos fugats italians (Vivoli i Epifani). Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries a Itàlia i en periòdics democràtics tunisencs (La Petite Tunisie, Le Courrier de Tunisie, etc.). Prengué la paraula en reunions polítiques i sindicals i en funerals civils de lliurepensadors. Durant els anys del feixisme italià continuà amb la lluita i publicà, amb Vincenzo Serio i Giulio Cesare Barresi, In Italia. La voce degli italiani liberi; formà part, amb Nino Casubolo, Gigi Damiani, Gino Bibbi, Loris Gallico i Barresi, de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Tunísia; a més de mantenir contactes amb destacats militants llibertaris, com ara Camillo Berneri –amb qui mantingué una polèmica sobre neomaltusianisme i anarquisme–, Max Netllau, Augustin Hamon, Ugo Fedeli i Gigi Damiani. És autor de Repubblica ed anarchia (1889), I fasci dei lavoratori di Sicilia (1893), Che cosa è il socialismo? (1900 i 1905) i també va escriure una mena d'autobiografia sota el títol Confessioni e battaglie. Niccolò Converti va morir el 13 de setembre de 1939 a Tunis (Tunísia) i fou enterrat al cementiri europeu de Bab el Khadra. En 1940 el seu amic Gigi Damiani publicà Attorno ad una vita. Niccolò Converti. Un carrer de Roseto Capo Spulico porta el seu nom.

***

Charles Reinert (1912)

- Charles Reinert: El 16 de març de 1874 neix a Vitry-le-François (Xampanya-Ardenes, França) l'anarcoindividualista Charles Reinert. Sos pares es deien André Reinert i Arséline Augustine Lignot. Es guanyava la vida com a obrer a foneries i com a fuster i tenia el braç esquerre inútil. El 8 de juny de 1896 es casà amb Lucie Eugénie Chenut. Anarquista individualista seguidor de Lev Tolstoi i antimilitarista, en 1906 començà a col·laborar en L'Anarchie, on defensà que aquest periòdic no havia de ser només unòrgan de discussió entre els anarquistes convençuts sinó que havia d'estar obert a tothom i ser un instrument d'educació dels obrers que encara no s'havien acostat al moviment llibertari. També criticà els conferenciants que es desplaçaven arreu de França, i especialment Maurice Vandamme (Mauricius) que s'enfrontava amb auditoris no totalment anarquistes atacant frontalment els prejudicis religiosos. En 1907, des de Bar-le-Duc (Lorena, França) on vivia, col·laborà en el periòdic La Cravache. En 1908 deixà Bar-le-Duc i s'instal·là a Nancy (Lorena, França), on freqüentà els quatre germans Bill, tots anarquistes individualistes, vegetarians i antialcohòlics i tots fusters de professió. Una temporada visqué a Liverdun (Lorena, França), on, segon la policia, albergà el juliol de 1911Édouard Carouy, membre de la«Banda Bonnot». Amb els germans Bill elaborà una falsa quartada per a exculpar Eugène Diudonné, amic comú, acusant d'assassinat en el procés seguit contra la«Banda Bonnot». Ell i sa companya, Lucie Chenut, afirmaren haver estat amb Dieudonné a Nancy el 21 de desembre de 1911 a l'hora precisa de l'assalt d'Ernest Caby, recaptador de la«Société Générale», i d'Alfred Peemans, el seu guardaespatlles. Una jove modista, Joséphine Bellot, que freqüentava els Reinert i els germans Bill, el va denunciar a la policia i l'1 de maig de 1912 la parella va ser detinguda al seu domicili (número 16 de l'impàs de la Madeleine) de Nancy i empresonada a París (França), recloent sos dos infants a l'Hospici Saint-Stanislas de Nancy. Tot enfurismat, Charles Bill, el més jove dels germans, per venjar sos amics, assassinà tres dies després el fuster Charles-Auguste Blanchet, amic de la jove modista. Acusat per Joséphine Bellot d'haver inventat una coartada i d'haver donat refugi als membres de la«Banda Bonnot», va ser jutjat per l'Audiència del Sena i el 28 de febrer de 1913 condemnat a un any de presó per «encobriment de criminals»; sa companya Lucie Chenut, alliberada l'agost de 1912, va ser absolta. En 1926 col·laborà en L'Idée Libre. Posteriorment s'establí a Domont (Illa de França, França). Charles Reinert va morir el 23 de gener de 1949 al XV Districte de París (França).

***

Sortida dels treballadors de l'Arsenal de Tolon

- Antoine Bertrand: El 16 de març de 1877 neix a Còrsega el militant anarquista Antoine Bertrand. Obrer a l’Arsenal de la Marina Nacional–drassanes dels vaixells de guerra– de Toló (Provença, Occitània), un lloc amb molta història sindicalista, membre de l’Associació Internacional Antimilitarista, i del grup anarquista «La Joventut Lliure». Militant sindicalista i del Comitè de Defensa Social, va ser fitxat amb Carnet B, en 1916, després de descobrir propaganda antimilitarista en el local del grup anarquista, fet que va implicar ser acomiadat de l’Arsenal i mobilitzat. Readmès després de la guerra, va continuar amb la seva tasca anarcosindicalista, criticant tant reformistes com comunistes. En 1919, va participar en el comitè per l’amnistia dels amotinats del Mar Negre i un any més tard, arran d'una vaga, fou de bell nou engegat de la feina, a la qual no tornarà fins a l'amnistia de 1925. Més tard es lligarà al grup anarquista «Sébastien Faure», successor de«La Jeneusse Libre». Antoine Bertrand va morir el 12 de juny de 1964.

***

Necrològica de Francesc Nolla Teigell apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de gener de 1976

- Francesc Nolla Teigell: El 16 de març de 1897 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Nolla Teigell. Sos pares es deien Josep Nolla i Dolors Teigell. Exiliat, milità en la Federació Local de Castèlgelós de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Josepa Vilella. Francesc Nolla Teigell va morir el 13 d'octubre de 1975 a l'Hospital de Castèlgelós (Aquitània, Occitània).

***

Proudhon Carbó i Garriga

- Proudhon Carbó i Garriga: El 16 de març de 1904 neix a La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà, Catalunya) el militant anarquista Proudhon Amor Progrés Carbó i Garriga. Nascut en una família de tradició anarquista, sos pares foren Eusebi Carbó i Carbó i Lluïsa Garriga i Morquejo, i son padrí Joaquim Garriga i Pons, tots militants llibertaris. En 1905 son pare abandonà sa companya, a la qual s'havia unit lliurement, i son fill. A ca seva, entre 1903 i 1909, s'instal·là una Escola Moderna promoguda pel seu avi Joaquim. El novembre de 1917 sa família s'instal·là a Tànger, on restaren fins al final de la guerra del Marroc. Sa mare treballà de modista i ell estudià el batxillerat a l'escola Aliança Israelita Universal, patrocinada pe la comunitat sefardita francesa, alhora que aprenia cinc llengües. En 1922 va viatjar a França i després treballà a com a traductor a les oficines de la Companyia Franco-Espanyola del Ferrocarril de Tànger-Fes a Larraix i a Ksar El Kébir. En 1925 es traslladà a Guinea Equatorial enviat per una companyia constructora colonial, on intentà organitzar la població negra contra la classe blanca explotadora, però en 1930 fou desterrat pel governador general. Després de sis mesos a la Península, on es respirava l'ambient prerepublicà, tornà a l'antiga feina ferroviària a Ksar El Kébir i després a Meknès, on amb el comandant Dumont (Legió d'Honor) intentà aixecar els magribins contra el colonialisme francès. Quan l'aixecament militar feixista de 1936 salvà la vida en trobar-se al Marroc francès, però sa mare fou detinguda el mateix 17 de juliol pels militars rebels i morí a causa de les tortures en negar-se a lliurar son fill. Proudhon aconseguí arribar a Catalunya via França. Fou en aquesta època que conegué son pare i sa futura companya, Carme Darnaculleta Graupera, de La Bisbal. D'antuvi, per mor dels seus coneixements d'idiomes, s'integrà en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i després s'enrolà com a voluntari al Batalló de Metralladores C del X Cos de l'Exèrcit. A finals de 1938, quan feia de comissari polític d'un batalló, fou nomenat jutge assessor comissari del X Cos de l'Exèrcit, que abandonà tan bon punt pogué, per tornar al seu càrrec de comissari. En febrer de 1939, quan feia de comissari i de cap polític de la Seu d'Urgell i de Puigcerdà, aconseguir passar a França. Pogué lliurar-se dels camps de concentració gràcies al seus contactes amb policies i periodistes francesos, i a París treballà amb Frederica Montseny i Marià Vázquez en una oficina clandestina dedicada a ajudar els presoners d'aquests camps. Quan començà la II Guerra Mundial creuà l'Atlàntic –a bord del vaixell «De la Salle»nasqué sa filla gran Margarida– i el desembre de 1939 arribà a Ciudad Trujillo (República Dominicana), on van fracassar amb dues parelles més en l'explotació d'una granja agrícola a prop de la frontera amb Haití. A San Juan de Managua viurà amb Llibertat Ródenas, Josep Viadiu i altres companys anarquistes. Amb l'ajuda de John Dos Passos i Fabio Fiallo, va poder abandonar la República Dominicana i, després de passar per Cuba, on fou detingut a l'Havana acusat de «propaganda nazi» per portar un llibre de Fiallo en contra de l'ocupació nord-americana de Santo Domingo, el novembre de 1941 arribarà a Veracruz (Mèxic). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic va realitzar diverses feines i en 1943 nasqué son segon fill, Ulisses. A partir de 1948 treballarà com a encarregat de l'empresa de les populars begudes«Sidrals Mundet» del català Artur Mundet i Carbó i mantindrà la militància sobretot col·laborant en la premsa anarquista. Mantingué una estreta amistat amb la parella anarquista Senya Fléchine i Mollie Steimer. En 1985 Proudhon i Carme visitaren La Bisbal, fet que l'animà a escriure les seves memòries,Yanga Sácriba. Autobiografía de un libertario, que publicà en 1991. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Adunata dei Refrattari,Espoir, Rebelión, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc.; però també en rotatius «burgesos», com araAspectos, El Día o Excelsior. Proudhon Carbó Garriga va morir el 22 de juny de 1996 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1997 es publicà La lámpara de bronce, un recull de contesàrabs transcrits per Proudhon, recollits a places i carrers de Tànger, mentre estudiava el batxillerat. A La Bisbal d'Empordà un carrer porta el seu nom.

Proudhon Carbó i Garriga (1904-1996)

Lluís Maruny Curto: «Proudhon Carbó i família», en Revista de Girona, 247 (març - abril 2008). pp. 36-41

***

La família Floristán: Acracio als braços de sa mare Luisa Nieves González Gil, Julián Floristán i el fill major Leandro (Veluché, maig de 1940)

- Julián Floristán:El 16 de març de 1905 neix a Haro (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Julián José María Floristán Urrecho. Nascut en una família humil i orfe de pare, va abandonar l'escola abans de fer els 10 anys i als 14 va començar a treballar d'aprenent de fuster. A partir de 1920 començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Haro i el gener de 1926, en fer els 20 anys, per eludir el servei militar, marxà a Miranda, des d'on, després de fer contacte amb l'anarquista Laurentino Tejerina, es va traslladar clandestinament a França. Residí a Donibane Lohizune i a Biàrritz, fins que les dificultats econòmiques per trobar feina el van obligar retornar a la Península: el setembre de 1927 feia feina als ferrocarrils de Burgos com a fuster i en 1929 va passar una temporada a les navarreses Carcastillo i Tafalla. Aquest mateix any va instal·lar-se a Santa Coloma de Gramenet, on va ser delegat del Comitè Pro Presos, intervingué en la fundació de la Casa del Poble, va ser corresponsal de Solidaridad Obrera i distribuïdor de la premsa anarquista. Mancat de feina, en 1933 es va establir a Palma (Mallorca, Illes Balears), on va arribar a ser secretari de la Federació Local de CNT, membre de l'Ateneu Racionalista de la barriada de Santa Catalina, responsable del setmanari Cultura Obrera i corresponsal deSolidaridad Obrera; també va patir un procés per delicte de premsa. En 1936 va marxar a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) i va assistir al congrés d'aquell any com a delegat cenetista per Torre del Compte. Quan va esclatar la Revolució de juliol, es va traslladar ràpidament a Torre i Gandesa, i va intervenir en la sufocació de l'aixecament feixista a Villalba de los Arcos. Després es va sumar a la columna constituïda a Tarragona per alliberar Aragó, participant en la presa de Calaceita i arribant fins a Vall-de-roures. Aquest mateix mes de juliol s'unirà a la columna Carod-Ferrer, que va acabar abandonant per discrepàncies amb el cap, passant a encarregar-se com a secretari general de les col·lectivitzacions de 19 pobles de la zona de Vall-de-roures. En produir-se la ràtzia dels estalinistes d'Enrique Líster contra les col·lectivitats, es va veure forçat a amagar-se, fins que aconseguí arribar a Lécera, on es va unir a la Brigada Confederal 117, integrant-se en els serveis d'Intendència; més tard, va formar part del Batalló Remiro. El 9 de febrer de 1939 va passar a França per Bourg-Madame i patí els camps de concentració de Mauzat, Vernet i Set-fonts. Més tard va acabar en les companyies de treballadors d'estrangers, d'una de les quals va desertar pels Pirineus, acabant a Fumel. Després de l'Alliberament, va treballar a Frontonh i La Sala, per assentar-se definitivament a Royan. A l'Estat francès va militar en la CNT, participant en diverses activitats orgàniques: secretari de la comarcal de Vall-de-roures en l'exili durant moltíssims anys; presència en el Congrés de París de 1945 i en diversos plens de la regional de Tolosa; secretari general de la CNT de Fumel entre 1945 i 1947, de Frontonh –i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA)– i de Royan, des de 1954; secretari d'administració de la regional tolosana entre 1947 i 1949; etc. Des de 1931 va ser assidu de la premsa llibertària, publicant articles, sota diversos pseudònims (Royan,Urrechu, Florián,Riojano) en Ação Directa, Boletín de los GG de Defensa Confederal, Boletín Interno, Boletín Interno CIR, Cenit,CNT, Combat Syndicaliste, Cultura y Acción, Cultura Obrera, Espoir, Ideas,Nervio, Nuevo Aragón,Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Umanità Nova, Umbral, etc. Va col·laborar en el llibre Comarcal de Valderrobres (1971) i és autor unes memòries Cosas vividas (1971). Julián Floristán va morir el 19 de maig de 1997 a Royan (Poitou-Charentes, França).

Julián Floristán (1905-1997)

***

Foto antropomètrica de Giulio Perini de la policia de Niça (30 de novembre de 1933)

- Giulio Perini: El 16 de març de 1907 neix a Gabbro (Rosignano Marittimo, Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen Rosignano Solvauy (Rosignano Marittimo, Toscana, Itàlia)– l'anarquista i resistent antifeixista Giulio Perini –algunes fonts citen erròniament el llinatge Perrini–, conegut com Il Rosso, pels seus cabells, i com Jules Perini a França. Sos pares es deien Alfonso Perini, conductor de ferrocarrils, i Silvia Ulivieri–en algunes fots citen com a nom Veridiana. Fuster ebenista de professió, fou un dels fundadors del grup anarquista «Gli Scarponi» (Bruno Bardini, Gualberto Faccini, Gino Gennai, Tullio Guazzino, Roberto Massini, Libero Matteoni, Arnaldo Menicagli, Orfeo Menicagli, Arturo Orlandini, Duilio Panicucci, Mario Rocchi, Alvaro Rusticali, Azelio Tori, Carlo Trino, etc.) de Cecina (Toscana, Itàlia), que actuà sota la tapadora de la Societat Esportiva «Benito Mussolini». L'11 de novembre de 1927 els membres d'aquest grup van ser detinguts per «activitats anarquistes» i el Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat feixista el va condemnar el 21 de setembre de 1928 a un any de presó per«conspiració» i el 28 d'octubre de 1928 a dos anys i sis mesos de presó per «impressió i difusió de periòdic clandestí antifeixista». Un cop lliure, amonestat formalment i estretament controlat, aconseguí eludir la vigilància i el juny de 1933 passà clandestina a Còrsega i d'allà el 25 de novembre a Niça (País Niçard, Occitània), on freqüentà els cercles anarquistes i desenvolupà una intensa activitat antifeixista. El 20 d'octubre de 1933 va ser condemnat en rebel·lia per un tribunal romà a cinc anys de deportació per «expatriació clandestina». Després d'aconseguir l'autorització per a residir a França, en 1934 anà a treballar a Bastia (Còrsega); de bell nou a França, en 1936 passà a Brussel·les (Bèlgica), on va ser reconegut com a refugiat polític i ajudat pel «Fons Matteotti». Quan esclatà la Revolució espanyola, fou un dels primers que hi marxà per a defensar-la integrant-se en les milícies i el 12 d'agost de 1936, amb el II Equip Tècnic del Partit Socialista Italià (PSI), creuà la frontera i s'uní a la «Columna Karl Marx». L'octubre de 1936, tal vegada adherit al comunisme, es va integrar en la IV Companyia del«Batalló Garibaldi» de la XII Brigada Mòbil Internacional, on lluità i va ser ferit diverses vegades en diferents batalles al front de Madrid (Aravaca, Cerro Grabitas, Humera, Pozuelo de Alarcón). Hospitalitzat després de ser ferit greument a Pozuelo de Alarcón (Madrid, Castella, Espanya) per l'esclat d'una bomba, Giulio Perini va morir l'1 de desembre de 1936 en un hospital de Madrid (Espanya). El 4 d'abril de 1948 l'Ajuntament de Liorna (Toscana, Itàlia) va erigir una làpida de marbre a la Piazza della Vittoria de la ciutat en homenatge als antifeixistes de la regió caiguts en la guerra d'Espanya i a l'entrada de l'Ajuntament hi ha una altra làpida.

Giulio Perini (1907-1936)

***

D'esquerra a dreta: Alonso Ruiz, Eusebio Arisó Llesta i Dolors Prat Coll a la seu del local de la CNT de Tolosa

- Eusebio Arisó Llesta: El 16 de març de 1908 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Eusebio Arisó Llesta. Sos pares es deien Eusebio Arisó i María Llesta. Fill d'una família militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), formà part, ben igual que sos germans (Antonio, Dolores i José), del moviment llibertari des de l'adolescència. Militant de la CNT d'Albalat de Cinca, es guanyava la vida com a llaurador. Va ser detingut arran de l'aixecament revolucionari de desembre de 1933; jutjat, el setembre de 1934 va ser condemnat a dos anys de presó. Durant la Revolució participà en el procés col·lectivista i l'estiu de 1937, quan l'ofensiva estalinista contrarevolucionària, va ser detingut pels comunistes a Albalat de Cinca. Posteriorment lluità com a soldat en la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, va caure pres al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i, entre abril i principis de desembre de 1939, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera i posteriorment, fins a començament de maig de 1940, a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli. Després va ser internat a la Presó del Partit de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i, a partir d'agost de 1940, a la Presó Provincial d'Osca. El setembre de 1944 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort, però la pena va ser commutada per 30 anys de presó. El juny de 1949 va ser posat en llibertat condicional i passà clandestinament a França, on treballà en una mina de talc al Pas de la Casa (Encamp, Andorra), on continuà militant en la CNT. Posteriorment, sembla que un cop retirat, s'instal·là a Tolosa, on milità en la CNT i s'encarregà de les permanències diàries al local del número 4 del carrer de Belfort. El seu testimoni va ser recollit per Jean-Marie Florès per a la tesi doctoral Les anarchistes aragonais et le pouvoir (1936-1937) (1997). Poc abans de la seva defunció, va donar un milió i mig de pessetes per al local de la CNT de Saragossa (Aragó, Espanya). Eusebio Arisó Llesta va morir el 3 de gener de 2000 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).

***

Coberta d'una obra de Jean Bossu

- Jean Bossu: El 16 de març de 1911 neix a Reims (Xampanya, França) el periodista i historiador lliurepensador, francmaçó i llibertari Jean Bossu. Després del batxillerat, estudià un any de la carrera de dret a Dijon. En 1931 publicà la sèrie d'articles «Rome sous le Pontificat de Pie IX» en Le Libre Penseur de France. Organe à décrasser les cerveaux, editat per Émile Noël a Tours. Entre 1931 i 1939 visqué a la residència de sa família a Jainvillotte (Lorena, França), alhora que participà estretament amb el periòdic L'Est Illustré. Trobem articles seus en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure. Entre els anys vint i quaranta publicà articles en el periòdic mensual La Documentation antireligieuse: fait, textes et portraits, de l'editorial de L'Idée Libre, publicació anarcoindividualista en la qual col·laborà habitualment amb articles de crítica literària abans i després de la II Guerra Mundial, conflicte en el qual participà mobilitzat en l'aviació. Durant els anys bèl·lics fundà Rase-motte, revista de l'Exèrcit de l'Aire, de la qual esdevindrà redactor en cap. Després de l'Alliberament, rellançà la «Societat d'Història de la Revolució de 1848» i esdevingué periodista de La Liberté de l'Est a Épinal. Entre febrer i maig de 1946 prengué part en L'Homme et la Vie. Organe du mouvement de synthèse culturelle (anarquisme, individualisme, feminisme, sindicalisme, marxisme, maltusianisme, naturisme, pacifisme, racionalisme, etc.), dirigit per Manuel Devaldés. Membre de la Gran Lògia Nacional Francesa (GLNF), en 1962, rebé el grau de Company de la Lògia Marianne. Per la seva reputació com a periodista va ser elegit com a model de la professió per Antenne 2. En 1983 va ser condecorat amb l'Ordre Nacional del Mèrit. Fou un reconegut especialista internacional de la història de la maçoneria i consagrà sa vida a la realització d'un arxiu biogràfic de maçons que arreplegà més de 130.000 fitxes i que fou donat a la Biblioteca Nacional de França. Entre les seves obres destaquen La femme et la libre pensée (sd), Garibaldi (sd), Henri Rochefort, un prince de la polémique (sd), La Papesse Jeanne a-t-elle existé? (sd), Michel Bakounine. Dix années de sa vie (192?), Immoralités et turpitudes de la «Sainte Bible» (1930?, amb André Lorulot i Jean Malburet), Le paganisme chrétien (1930?, amb André Lorulot i Maurice Phusis), Raspail. Sa vie ardente et chevaleresque (193?), L'Église et la sorcellerie (1932), Histoire des Borgia (1935), Émile Combes et son oeuvre (1936), Le Syllabus. Le Vatican contre la démocratie (1938), Le Saint Curé d'Arsétait-il fou? (1939), Élisée Reclus (1943), Comment obtenir une bonne mémoire (1944), Laurent Tailhade et son temps (1945?), Augustin Hamon (1946), Petite histoire de la libre pensée en France (1950?), Jean Allemane. Combattant de la Commune de Paris, apôtre du socialisme et de la libre pensée (1951), La loge Saint Jean de Bourbonne-Les-Bains (1951), Une loge de proscrits à Londres sous le Second Empire et après la Commune (1958), Les débuts de la franc-maçonnerie dans les Vosges (1972), Chronique des rues d'Épinal (1976), Les francs-maçons au secours de la Grèce insurgée (1821-1829) (1976), etc. Documentació seva es troba dipositada a l'Arxiu Departamental dels Vosges aÉpinal. Jean Bossu va morir el 23 de setembre de 1985 a Épinal (Lorena, França).

Continua...

---

No me imaginaba que para entretenimiento en momentos dados José Luis Sampedro hubiera recurrido a la versificación desenfadada que en su momento, aunque él plasmara uno al final de los versos, no habría obtenido el nihil obstat . Olga Lucas sabía de este puñado de poesías, cáusticamente divertido, que, con otras versificaciones de buen y fino humor —uno de los cuales, una corrección a un artículo de la Constitución cuando fue Senador Real*— forma parte de las setenta y cinco páginas ‘cómico-satíricas’ entre las cuatrocientas seis de poesías del libro.

Olga Lucas, en el prólogo de Días en blanco, escribe: «Por supuesto también conocía las frívolas, agrupadas aquí bajo el epígrafe Poesía cómico-satírica y que formaban parte de la cotidianeidad de Sampedro. Eran su forma de combatir el hastío, la rutina, de soportar las reuniones, en definitiva, de hacer más divertida la vida o simplemente su madera de estar en ella. Ninguna sorpresa.»

Las poesías insertas en La vieja sirena y Escribir es vivir también yo las conocía, y algunas más: las que me dio en hojas mecanografiadas por si las creía válidas, cediendo amigablemente a mi petición de unas poesías breves para hacer carpeta ilustrada. Escogí seis, luego se las devolví todas.

Un párrafo antes también escribe Olga Lucas: «Lo cierto es que yo conocía las poesías, digamos de la «edad adulta», que son prácticamente todas las que estaban mecanografiadas. Algunas de ellas publicadas en libros colectivos, unas pocas incluidas en Escribir es vivir y los 6 poemas publicados en Ventanas de viento, un libro ilustrado por el artista balear Miró Llull, a petición suya, y publicado en 1988.» 

El director de la Academia de Bellas Artes de San Fernando, Sopena,
con los autores, en la presentación-coloquio
de Ventanas de viento en la Calcografía Nacional, 1988

A las poesías de Sampedro y, en concreto a la carpeta, también se refiere Gregorio Salvador en la contestación académica: «Hablé de su entusiasmo juvenil por la lírica, de aquella revista Uno, que él escribía para sí mismo, porque ha tenido, creo, el pudor de la poesía, la ha considerado un género tan alto que, si bien no ha sentido reparo en mostrarse literariamente en cuentos, en novelas, en obras dramáticas y en ensayos —que lo son y espléndidos, algunos de sus trabajos de economista—, ha ido guardando celosamente, al parecer, sus versos. No sé si en él ha influido, como en mí, una frase de Antonio de Capmany, que decía, allá por los finales del siglo XVIII, que «en poesía, todo lo que no es excelente es despreciable». Seis poemas, escritos hace muchos años, ha publicado en 1988, ilustrados por su amigo el pintor Josep María Miró Llull, en una carpeta con ocho hojas de papel Michel, con estampación serigráfica realizada por este. Se titula el conjunto Ventanas de viento y se tiraron cincuenta ejemplares, casi en secreto. Una joya artístico-bibliográfica. Pues bien, de los seis poemas de Sampedro solo he de decir que no son, ni mucho menos, despreciables.» Léase Victoria, uno de los seis, que a mí me dio con el título de Triunfo, un poema que yo considero hondo y rotundo. Y, en cambio, véase lo que entresaco del escrito “Poesía y pintura”, con el que prologó mi exposición de 1989 en Palma de Mallorca, en la que figuraba mencionada carpeta: «Al fin la palabra irrumpe como determinación previa para las Ventanas de Viento motivadoras de mis comentarios iniciales. Palabra mínima: breves poemas de juventud, claramente adolescentes, anteriores a mi evolución hacia la expresión novelística. Palabras, bien lo sé, que sólo han alcanzado este enriquecimiento pictórico por la mutua amistad y tantas coincidencias de talante, que han impulsado al artista a valorar al escritor. Pero aunque mis ensayos poéticos de hace años no estén a la altura del homenaje plástico, me alegro de haberlo provocado porque en esas estampas resplandecen, en la sencillez, los rasgos más característicos del arte de Miró Llull.»

Días en blanco ha sido editado por José Manuel Lucía Megías, que ha revuelto, revisado y ordenado la poesía completa de Sampedro y escrito un claro y eficaz recorrido de sus avatares poéticos. Lucía manifiesta: «A lo largo de los años, José Luis Sampedro v a dejar constancia en sus versos -escritos sin la idea inicial de ser publicados- de sus estados de ánimo, de una particular forma de ver el mundo, de sentirse en él. Una particular forma de optimismo a pesar de todo lo que tiene que conceder para seguir sobreviviendo.»

Lucía, en su estudio, destaca el poema «Victoria», que también figura en la solapa de la sobrecubierta del libro —que en la carpeta repetidamente mencionada lleva el título de «Triunfo»—, un poema que me atrevo a considerar como emblemático del pensamiento de Sampedro, y cuyos versos finales son:

«Que siempre que se mira bien el mundo
se asiste al acabar de alguna cosa.
Y que a pesar de todo,
muy en el fondo, inexplicablemente,
es hermoso ser hombre hacia la muerte.»

*Figura en la contestación del académico Gregorio Salvador Caja al discurso de recepción de José Luis Sampedro a la Real Academia Española en el año 1991.

Carpeta negra de solapas de 285 x 385 mm

Anarcoefemèrides del 17 de març

Esdeveniments

L'Exèrcit Roig atacant Kronstadt

- Kronstadt cau: El 17 i el 18 de març de 1921 la comuna de Kronstadt, a prop de Petrograd (Rússia), cau sota els cops d'una tropa de més de 50.000 soldats de l'Exèrcit Roig bolxevic, comandat per Mikhail Tukhatxevsky, que envaeix la ciutat després de sagnats combats –les forces bolxevics patiren prop de 10.000 baixes– i de grans bombardeigs aeris. Els comunistes, amos del reducte, executaren centenars de presoners i ferits. Els supervivents que no van poder fugir a Finlàndia van ser internats a camps de concentració on van morir de fam o bé afusellats per la policia política soviètica.

***

Emma Goldman durant la conferència al City Club de Rochester (17 de març de 1934)

- Conferència d'Emma Goldman: El 17 de març de 1934 l'agitadora anarcofeminista Emma Goldman fa una incendiària conferència al City Club de Rochester (Nova York, EUA). Red Emma (Emma la Roja) vivia a Canadà perquè tenia prohibida l'entrada als Estats Units, però el febrer de 1934 se li donà un permís de 90 dies per fer una gira cultural pels EUA amb la condició que només podia parlar de literatura i de teatre, i vigilada en tot moment per membres de l'FBI. A Rochester va fer una de les seves típiques conferències audaces i arravatades, on parlà del«drama» dels esdeveniments mundials d'aleshores (feixisme, nazisme, estalinisme, etc.) i de la seva agitada biografia.

***

Portada del fullet de l'edició de la conferència de Julia Bertrand

- Xerrada de Julia Bertrand: El 17 de març de 1935 se celebra a la seu de la Societat contra l'Abús del Tabac de París (França) una xerrada de la seva vicepresidenta, Julia Bertrand, sota el títol «Le tabac. Poison de la vie en toutes circonstances» (El tabac. Verí de la vida en totes circumstàncies). Julia Bertrand era mestra i una destacada militant anarquista, antimilitarista, feminista i lliurepensadora. Aquell mateix any s'edità un fullet amb el contingut de la conferència.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic de Montevideo España Democrática del 13 de març de 1940

- Aniversari de la mort de Bertani: El 17 de març de 1940 es commemora al Cercle Italo-uruguaià «El Progreso» de Montevideo (Uruguai) el primer aniversari de la mort de l'editor i propagandista anarquista Orsini Bertani, la mort del qual es va produí el 16 de març de 1939 en aquella ciutat. Hi van prendre la paraula oradors de més de 15 institucions i l'acte va ser tancat per Romeo Grompone, president d'«El Progreso». L'homenatge consistí en un funeral laic, en concerts musicals i corals i en recitats.

***

Vetlla d'Agustín Rueda (17 de març de 1978)

- Aldarulls per la mort d'Agustín Rueda: El 17 de març de 1978 familiars i amics del jove anarquista Agustín Rueda, assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid) el 14 de març, recolliren el cadàver que els fou lliurat a migdia per ser enterrat a Sallent (Barcelona, Catalunya). Des de l'Institut Anatòmic Forense va ser portat a coll pels seus companys fins a la plaça de Cibeles, on va ser introduït en un furgó que el portaria a la ciutat catalana, mentre més de tres-cents anarquistes acomiadaven el cadàver cantant els himnes A les barricades i Hijos del pueblo, i fent la salutació llibertària. La comitiva, de la qual formava part la germana d'Agustín Rueda, l'encapçalaven dues corones de flors, d'una de les quals penjava una cinta, on es podia llegir-se Tus compañeros anarquistas, mentre a l'altra, una pancarta deia: Que tu sangre encienda la chispa de la llibertad. COPEL. Al pas per diversos edificis, el personal aplaudia, per les finestres, mentre els militants del PCE, que celebraven la conferència del partit als locals del vell sindicat, sortiren per saludar amb el puny alt. Mentre, els vint-i-dos detinguts en la roda de premsa convocada per l'Associació de Familiars i Amics de Presos i Ex Presos (AFAPE), processats per propaganda il·legal, han estat posats en llibertat. Advocats i membres d'AFAPE han fet saber la seva disconformitat davant aquestes mesures amb una associació en tràmit i considerada legal de fet pel propi director general d'Institucions Penitenciàries. A partir de les 20.00 hores de la tarda es van produir nombroses manifestacions a Madrid en senyal de protesta per la mort d'Agustín Rueda. El Govern Civil va facilitar una nota oficial on, entre altres coses, assenyalava que «poc abans de les 20.00 hores es concentraren uns cent joves al carrer Fuencarral, prop de la glorieta de Quevedo, plaça de Callao, Red de San Luis, avinguda José Antonio, San Bernardo, Arenal i Joaquín García Morato, essent dissolts en totes les ocasions per la policia».«Els grups avalotadors», afegeix la nota, «que en cap cas va ser superiors a tres-centes persones, a més de tallar el trànsit tirant a la calçada diversos objectes i creuant cotxes, llançaren pedres i diversos còctels molotov contra els vehicles policíacs, intentant bolcar alguns dels cotxes. També produïren trencaments de vidres d'aparadors, en especial d'entitats bancàries, i calaren diversos focs sense importància.» «En el moment de redactar aquesta nota es té coneixement de l'actuació d'aquests grups després de les 21.00 hores, a la plaça d'Espanya, a les andanes del Metro de Sol, a l'avinguda de l'Albufera, on calaren foc un autobús de l'EMT que es va cremar parcialment i va resultar lleument ferit un policia armat, a Atocha, a Antón Martín i a la plaça de Benavente. En total es calculen que han participat uns mil manifestants.»«Fins al moment», conclou la nota, «s'han practicat trenta detencions i no es té notícia de l'existència de ferits d'importància.» La manifestació, convocada per la CNT, no comptava amb permís.

***

Cartell de l'acte

- Xerrada de Liarte: El 17 de març de 1979 se celebra a l'antiga seu de la Central Nacional Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») franquista de Barcelona (Catalunya) una conferència del propagandista anarquista i anarcosindicalista Ramón Liarte Viu sota el títol «La CNT ante su futuro congreso nacional». La xerrada va ser organitzada per la Secretaria de Formació de la Federació Local de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i preparava el debat per al V Congrés Nacional Confederal que s'havia de celebrar entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 a Madrid (Espanya) i que acabà amb el sindicat escindit en dues tendències.

Naixements

Foto policíaca d'Ernesta Forti (27 de febrer de 1894)

- Ernesta Forti: El 17 de març de 1848 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Ernesta Forti. Sos pares es deien Domenico i Emilia. Treballava a la lleteria del carrer Joquelet de París (França), propietat del destacat anarquista Constant Martin, aleshores son company; també hi feia feina son fill Alfredo Forti, també anarquista. El febrer de 1894 va ser fitxada com anarquista per la policia francesa i el 8 de març d'aquell any se li va decretar l'expulsió, juntament amb son fill, refugiant-se a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós«Procés dels Trenta».A Londres es casà immediatament amb un sastre francès anomenat Siccard, el qual reconegué son fill, esdevenint aquest automàticament ciutadà francès amb tots els drets. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Ernesta Forti (1848-?)

***

Foto policíaca de Carlo Colombo

- Carlo Colombo: El 17 de març de 1855 neix a Merate (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Carlo Luigi Colombo. Sos pares es deien Serafino Colombo i Giuseppa Consonni. Es guanyà la vida fent de sabater i de porter i fou un dels anarquistes més actius de Milà, mantenint correspondència amb els llibertaries d'altes ciutats italianes i estrangeres, sobretot a Londres (Anglaterra) i Paterson (Nova Jersey, EUA). Es va fer amb la flor i la nata dels anarquistes del seu temps, com ara Pietro Gori, Giovanni Baracchi, Enrico Carrara, Felice Mazzocchi, Giovanni Vignati, Francesco Cafassi, Amos Mandelli, Carlo Frigerio, Arcangelo Faccà, etc. Signà, amb centenars d'anarquistes d'arreu d'Itàlia, la crida«Al popolo italiano!», que aparegué com a suplement del periòdic d'Ancona (Marques, Itàlia) L'Agitazione del 31 de març de 1898. El 30 de juliol de 1900 va ser detingut i involucrat en l'atemptat de Gaetano Bresci acusat de complicitat amb el regicidi, però va ser absolt per manca de proves. A la presó va contreure una greu pleuresia que minà irremissiblement la seva salut. Quan en 1902 s'inicià la publicació del setmanari Il Grido della Folla, la policia considerà aquest «perillós anarquista individualista» com el«capità» del seu grup editor, encara que, com sabem, foren altres els encarregats de l'edició, però com que era un dels màxims difusors de la premsa anarquista (L'Avvenire Sociale, L'Agitazione, etc.), se li encolomà l'autoria. Repetidament incriminat i empresonat, i malmenat per diaris locals (Il Tempo, L'Italia del Popolo, etc.), fins el punt que son advocat parlés de«persecució sistemàtica», el maig de 1902 va ser sorprès, amb Artur Vaj, quan volia enviar 1.500 exemplars d'un número segrestat i condemnat a un mes de presó. L'any següent, amb Giovanni Straneo, va ser condemnat més durament per difusió d'un manifest programàtic d'Il Grido della Folla. El maig de 1903, també va ser detingut, amb altres companys (Giovanni Straneo, Gaetano Abbiati, Ricciotti Longhi i els germans Mazzocchi) pels anomenats«Fets del carrer Legnano». El desembre de 1905 marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i visqué al domicili de l'anarquista Diego Bottazzi. A Ginebra formà part del grup«Germinal» i col·laborà en el mensual L'Azzione Anarchica, destacant la seva posició antisindicalista, contraposada amb la d'Il Risveglio Socialista Anarchico, de Luigi Bertoni. Després passà un temps a Berna (Berna, Suïssa). De bel nou a Milà el setembre de 1906, assumí la gerència d'Il Grido della Folla. Fugint d'una nova detenció, el juny de 1907 s'exilià a París (França), on visqué amb Angelo Emilio Scolari, i, després d'una estada a Berna (juliol), passà a Lugano (Ticino, Suïssa), on visità el 29 de juliol sa filla Silvia acompanyat de Giuseppe Campagiorni, i a Niça el setembre i octubre de 1908 (País Niçard, Occitània), fins que retornà a Milà, on va ser novament detingut el 12 d'octubre de 1908 amb un fullet sobre fabricació d'explosius a la butxaca, passant un mes a la presó a causa d'una vella condemna. El 29 de març de 1909, durant la campanya electoral, va ser detingut, amb Armando Luraghi, Angelo Ambrosoli i altres 16 anarquistes, per haver xiulat un míting del socialista Filippo Turati. Les dificultats, la mala salut i l'obsessiu control policíac li van produir una mena de mania persecutòria que el va portar a viure enfollit i de manera clandestina. A Milà restà hospitalitzat per la seva tuberculosi durant dos mesos. El març de 1910 el trobem a Roma i després novament hospitalitzat a Milà. El 5 d'abril de 1910 assistí a una conferència de Lorulot a Ginebra i el maig de 1910 passà a París, on visqué malalt i ajudat econòmicament pels companys. El 6 d'abril de 1911 tornà a Milà amb sa filla Silvia ja molt malalt. Carlo Colombo va morir el 2 d'octubre de 1911 a l'Hospital Major de Milà (Llombardia, Itàlia). Sa companya fou Angela Molteni.

Carlo Colombo (1855-1911)

***

Retrat de Louise Michel realitzat per A. J. Alexandrovitch (ca. 1905)

- Alexandre Joseph Alexandrovitch: El 17 de març de 1873 neix a Telsiai (Samogícia, Imperi Rus) –actualment Lituània– l'il·lustrador, pintor i artista anarquista Alexandre Joseph Alexandrovitch. S'exilià a França, on aconseguí la nacionalitat. Estudià amb el pintor Jean-Léon Gérôme. Conreà especialment el retrat, el paisatge, el nu i la composició simbòlica fent servir diverses tècniques (oli, aquarel·la, ploma, carbonet, aiguafort, sanguina, litografia, etc.). Abans de la Gran Guerra va realitzar més de tres-cents retrats de militants anarquistes i homes de lletres (Lev Tolstoi, Élisée Reclus, Louise Michel, Charles-Ange Laisant, Francesc Ferrer i Guàrdia, Eugène Varlin, Paul Lafargue, Karl Marx, Émile Zola, Amilcare Cipriani, Alfred Naguet, Piotr Kropotkin, Jean Grave, Vaillant,Édouard-Marie Vaillant, etc. Molts d'aquest retrats es publicaran en targetes postals i entre 1957 i 1958 en Le Monde Libertaire. Membre del Saló dels Artistes Francesos, entre 1903 i 1932 exposà al Saló dels Independents. Rebé diversos premis i alguns quadres seus van ser comprats per les administracions públiques. Tingué taller a Asnières (Normandia). Una col·lecció important de la seva obra fou recollida pel militant anarquista Maurice Laisant, molt lligat a l'artista. Alexandre Joseph Alexandrovitch va morir el 10 de gener de 1949 a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França).

***

Foto policíaca d'Alfred Grandidier (ca. 1894)

- Alfred Grandidier: El 17 de març de 1875 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarquista Alfred Grandidier. Sos pares es deien Nicolas Grandidier i Marie Rischoilley. Treballava pintant edificis. A començaments dels anys 1890 fou membre del grup anarquista de Saint-Denis, del qual també formava part son germà Louis. Perseguit per les seves activitats anarquistes, l'octubre de 1893 es refugià a Londres (Anglaterra), on va fer contacte amb l'anarquista Jules Corti. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i on es deia que residia refugiat a Birmingham (West Midlands, Anglaterra). El 28 de desembre de 1894 el Tribunal d'Extradicions londinenc es pronuncià a favor de la seva extradició a França acusat d'haver comès un robatori el novembre anterior a Saint-Ouen (Illa de França, França). Va ser amagat pel germà del company anarquista suís Latour al barri londinenc de Camden. Després retornà a França on, el desembre de 1904, es casà a Amiens (Picardia, França) amb Hélène Sauvel. Sembla que a partir d'aquesta data deixà de militar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Adrián Torres López apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 24 de juny de 1954

- Adrián Torres López: El 17 de març de 1877 neix a Caudete de las Fuentes (Plana d'Utiel, País Valencià) l'anarcosindicalista Adrián Torres López. Sos pares es deien Trifón Torres i Juana López. Milità des de molt jove en els moviments llibertari i cooperativista del seu poble i posteriorment en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Fuentesrobles (Plana d'Utiel, País Valencià). En 1924 el trobem militant a la Federació Local de Balsareny (Bages, Catalunya) de la CNT i ocupant càrrecs sindicals. Durant el franquisme s'exilià i milità en la CNT de La Grand Comba. Sa companya fou Miguela García. Després d'un atac de paràlisi i d'anys de patiment, Adrián Torres López va morir el 5 de juny de 1954 al seu domicili de Trescol (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània).

Ettore Torricelli

- Ettore Torricelli: El 17 de març de 1885 neix a Formigine (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista i anarcosindicalista Ettore Torricelli. Sos pares es deien Ottavio Torricelli i Marcellina Farina. Es traslladà a la petita població de Madonnina, a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), centre llibertari de la ciutat. El 1913 va ser fitxat per les autoritats com a membre del grup anarquista local. Formà part del Sindicat de la Construcció i de la Cambra del Treball Sindicalista i en 1917 de la Comissió Executiva d'Organització d'aquesta. El 5 de juliol de 1919 fou detingut arran d'un escorcoll a la seu del grup anarquista de Mòdena, al número 14 del carrer de Sant'Agata. Va ser un dels principals exponents de la Federació Comunista Anarquista de Mòdena. El maig de 1920 fou un dels detinguts sota l'acusació d'haver robar unes metralladores per a defensar-se en les manifestacions obreres; jutjat, va ser absolt de tots els càrrecs. Entre 1922 i 1926, anys d'exaltació feixista, fou un dels pocs anarquistes que continuaren amb el compromís llibertari a Mòdena. Subscrit a la revista Pensiero e Volontà i a altres publicacions anarquistes, s'encarregà de la seva distribució. En diferents ocasions va ser detingut per distribució de premsa llibertària i en 1925 la policia bloqueja un enviament dirigit a ell compost de nombroses còpies del fullet d'Errico Malatesta Fra contadini. En aquesta època mantingué correspondència amb Errico Malatesta i amb Armando Borghi. Advertit formalment per les autoritats feixistes el desembre de 1926, en 1931 va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies. En 1932 la policia anotà en la seva fitxa que conservava tots els seus sentiments anarquistes, però que no realitzava cap propaganda. El juny de 1940 va ser amonestat per les autoritats, després d'haver estat detingut i empresonat 18 dies sota la sospita d'«haver escampat algunes crítiques sobre la situació actual». Va ser vigilat per la policia fins el 1942. Després de la II Guerra Mundial, encara que mantingué els sentiments llibertaris, no desenvolupà cap activitat política. Ettore Torricelli va morir el 27 de desembre de 1966 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Foto antropomètrica de Josep Cuadradas Pol (25 de setembre de 1917)

- Josep Cuadradas Pol: El 17 de març de 1886 neix a la Vila de Gràcia, actualment Barcelona (Catalunya), l'anarquista Josep Antoni Jaume Cuadradas Pol. Sos pares es deien Josep Cuadradas i Dolors Pol. Va treballar de mecànic i d'impressor i va participar activament en els fets revolucionaris de la«Setmana Tràgica» de juliol de 1909 a Barcelona. El 10 d'agost de 1914 es va casar a la Vila de Gràcia amb Eugènia Anton, amb qui tingué un infant. Emigrà a França, arribant-hi el 12 de setembre de 1917, i va ser qualificat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «anarquista militant, propagandista perillós i partidari de l'acció directa». Després d'haver fet la verema a Cornellà de la Ribera (Rosselló, Catalunya Nord), va ser enviat pels serveis de col·locació estrangera francesos a fer feina a les mines de carbó de Carmauç (Llenguadoc, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Nicolás Balaguer Pérez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de setembre de 1977

- Nicolás Balaguer Pérez: El 17 de març de 1893 neix a Orrios (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás Balaguer Pérez. Sos pares es deien Sebastián Balaguer i Modesta Pérez. Nascut al barri d'Alhambra d'Orrios, emigrà a Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya), on s'adherí al moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou en diferents ocasions secretari de la Federació Local de Vic de Fesensac de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Concepción Felipo. Nicolás Balaguer Pérez va morir el 28 de maig de 1977 al seu domicili de Vic de Fesensac (Llenguadoc, Occitània).

***

Guido Kopp

- Guido Kopp: El 17 de març de 1896 neix a Ruderting (Baviera, Imperi Alemany) el revolucionari de tendència llibertària Guido Kopp. Quan era estudiant, el novembre de 1918 va ser nomenat president del Consell de Soldats de Rosenheim de la República dels Consells de Baviera. El 7 d'abril va constituí la República dels Soviets de Rosenheim i declarà l'estat de setge. A principis de maig unitats regulars de l'exèrcit i escamots dels Freikorps«Oberland» (grups paramilitars) anihilaren la resistència revolucionària a les principals ciutats bavareses. El 4 de maig de 1919 va ser detingut quan fugia de la repressió al barri de Kolbermoor de Rosenheim. Fou jutjat en un judici sumaríssim, acusat de«propaganda contra la guerra» i de «complicitat en el delicte de traïció a la pàtria» i condemnat a mort. Traslladat a Munic, pogué alliberar-se de l'execució, però va ser jutjat en consell de guerra per un tribunal estatal i condemnat a vuit anys de reclusió que complí en una presó bavaresa d'Straubing. Un cop lliure s'afilià al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). En 1930 emigrà a Àustria i en 1934 va ser detingut per la seva participació, com a membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa Republicana), organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratische Partei Österreichs (SPÖ, Partit Socialdemòcrata d'Àustria), en els fets revolucionaris de febrer d'aquell any i expulsat a Txecoslovàquia. L'octubre de 1936 anar a lluitar en la guerra d'Espanya. D'antuvi, a Barcelona (Catalunya), ingressà en la comunista «Centuria Thälmann», però ben aviat, arran de continus conflictes amb els dirigents estalinistes, canvià, juntament amb altres voluntaris, a les milícies anarquistes. Amb Ferdinand Götze, Gerhard Thofern i Eugen Scheyer, fundà a començaments de 1937 el Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Llibertari Alemany Socialrevolucionari), dissident de l'organització Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys). L'SRDF pretenia agrupar tots els voluntaris alemanys no comunistes que lluitaven a la guerra d'Espanya en una única unitat militar, amb el reclutament d'exoficials russos i nacionalsocialistes opositors. Arran dels fets de «Maig de 1937» fugí de la Península i el 10 de maig d'aquell any va ser detingut a Salzburg per haver retornat il·legalment a Àustria i lliurat a la Gestapo de Munic. Fins al final de la II Guerra Mundial estigué reclòs als camps de concentració de Dachau (de juny de 1937 a setembre de 1939) i de Buchenwald (de setembre de 1939 a l'11 d'abril de 1945), quan fou alliberat per les tropes nord-americanes. En 1946, sobre les seves experiències en aquests camps, va escriure el llibre autobiogràfic Ich aber habe leben müssen... Die Passion eines Menschen des 20. Jahrhunderts (Però he de viure... La passió d'un home del segle XX). Durant la postguerra s'instal·là a Salzburg, on en 1947 aconseguí la ciutadania austríaca. Fou membre de la Junta del Consell de Pau de l'Estat de Salzburg. Guido Kopp va morir el 5 de desembre de 1971 a Salzburg (Salzburg,Àustria).

Guido Kopp (1896-1971)

***

Notícia de l'expulsió de la CNT d'Eustaquio Yáñez Yáñez apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 8 de febrer de 1946

- Eustaquio Yáñez Yáñez: El 17 de març de 1897 –alguns citen 1903– neix a Ortigueira (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Eustaquio Yáñez Yáñez. Quan era adolescent emigrà al País Basc i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937 va ser nomenat secretari del Sindicat del Transport Marítim de Bilbao (Biscaia, País Basc). Aquest any s'uní sentimentalment amb Remedios Arnáiz Payneta, afiliada a la CNT des del 1931. Quan les tropes franquistes ocuparen el nord de la Península, passà a Barcelona (Catalunya). En 1938, des de la capital catalana, envià articles per al periòdic Galicia Libre. El febrer de 1939, poc abans del final de la guerra civil, passà a França i fou reclòs al camp de concentració de Marinhac (Llenguadoc, Occitània). A començaments de la dècada dels quaranta visqué entre Bilbao i Bordeus (Aquitània, Occitània) i en 1944 militava en la CNT clandestina a Bilbao. En 1945 va ser nomenat secretari de Federació Nacional d'Indústria (FNI) de Navegació Marítima i Fluvial establerta a Bordeus. Intentà publicar la revista Rumbos Nuevos i, arran de la divisió de la CNT, s'acostà al sector escindit. En el Ple de la FNI de Navegació celebrat entre el 26 i el 28 de gener de 1946 a Bordeus va ser expulsat de la citada Federació. En 1947 representà la Federació de Bilbao en la reunió general que se celebrà en aquella ciutat. Poc després va ser detingut i fou empresonat durant un any. En 1949 vivia a Bordeus i estava afiliat a la Regional del Nord de la CNT, encara que mantenia posicions contràries a les tesis politicistes i reformistes d'Horacio Martínez Prieto. El juny de 1954 va ser nomenat vicesecretari de la Federació Local de Bordeus de la CNT. Trobem articles seus, moltes vegades signats sota el pseudònim Joaquín Yáñez, en CNT del Norte, Galicia Libre i Hoy. Eustaquio Yáñez Yáñez va morir el 3 de setembre de 1957 a Bordeus (Aquitània, Occitània) víctima d'una congestió cerebral.

***

Severino Di Giovanni

- Severino Di Giovanni:El 17 de març de 1901 neix a Chieti (Abruços, Itàlia) el tipògraf i expropiador anarquista Severino Di Giovanni. Va estudiar per a mestre i encara que no es va graduar en va exercir fins que, per fugir del feixisme, s'instal·là a l'Argentina en 1923 amb sa dona Teresina i sa filla Laura (dos anys més tard naixerien els seus dos altres fills, Aurora i Ilvo). A Buenos Aires va aprendre tipografia i esdevingué membre del Cercle Anarquista Renzo Novatore. Publicà la revista Culmine, que la imprimeix ell mateix, i que reivindicà l'anarquisme individual i la lluita «cara a cara» contra el feixisme («De la propaganda als fets»), i organitzà una manifestació de més de mil persones per exigir l'alliberament de Sacco i de Vanzetti. El 16 de maig de 1926 una bomba esclatà davant l'ambaixada dels EUA a Buenos Aires, serà el començament de la«carrera» de Severino. Quan Sacco i Vanzetti són executats, el 23 d'agost de 1927, Di Giovanni passà totalment a l'acció violenta, juntament amb els germans Scarfó (Alejandro i Paulino), copejant amb nombroses bombes especialment els interessos nord-americans. A partir d'aquesta data Severino vestirà sempre de negre, capell d'ala ampla i mocador al coll, i deixarà de beure i de fumar. El 24 de desembre de 1927 el National City Bank explotà i el 3 de maig de 1928 li toca al consolat italià; aquests atemptats causaren desenes de víctimes ja que les bombes (dinamita, gelignita i ferro) eren absolutament imprecises i potentíssimes. També van posar en pràctica les«expropiacions», tècnica apresa de Buenaventura Durruti després de la seva estada a l'Argentina. Aquesta ona de violència serà durament condemnada pels militants anarquistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i pel seu periòdic La Protesta. Severino assassinarà López Arango, director d'aquesta publicació, per haver-lo qualificat d'«agent feixista» en un article. Di Giovanni també donarà mort a feixistes notoris, entre ells el conegut torturador coronel Afeltra. El 29 de gener de 1931 Severino va ser detingut en sortir d'una impremta; va intentar escapar i el van perseguir pels carrers i teulades de Buenos Aires, la policia va disparar més de cent vegades i Severino, cinc. Durant el tiroteig va morir una nina i va haver nombrosos ferits; atrapat en un garatge, es va disparar un tret al pit, però la ferida no el matà i l'enxamparen amb vida. Després d'horribles tortures, Severino serà afusellat per la dictadura d'Uriburu l'1 de febrer de 1931 i el seu company Paulino Scarfó l'endemà. La tomba de Severino Di Giovanni al cementiri de la Chacarita de Buenos Aires sempre té flores vermelles. L'advocat defensor de Di Giovanni, el tinent primer Franco va ser enverinat poc després en un dinar de companyó per càstig d'haver defensar un anarquista.

***

Jenaro de la Colina Blanco vestit de militar

- Jenaro de la Colina Blanco: El 17 de març de 1906 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jenaro de la Colina Blanco –citat el seu nom a vegades com Genaro. Tipògraf de professió, treballà de premsista a la Impremta Díez de Santander i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries d'aquesta ciutat. Aficionat al dibuix, il·lustrà llibres, faceta difícil de seguir ja que no signà els treballs. El setembre de 1930, després de la dictadura de Primo de Rivera, va fer mítings en pro de la reorganització confederal a les poblacions càntabres de Maliaño i Santander. En 1933 realitzà la portada del llibre Aire de la calle, de José del Río. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, fou representant de la CNT en el Comitè del Front Popular d'Esquerres de Santander; en el Consell Interprovincial de Santander-Burgos-Palència, fins el gener de 1937; ocupà una regidoria a l'Ajuntament de Santander; i fou director general d'Instrucció Pública de la Junta de Defensa (Comitè de Guerra), entre altres càrrecs. Com a director general d'Instrucció Pública s'encarregà de la regulació, ordenació i funcionament de l'ensenyament en tots els nivells, així com de la custòdia i la conservació del patrimoni artístic regional. El gener de 1937 va fer una conferència, amb el doctor Elosu i Aristide Lapeyre, a Bordeus (Aquitània, Occitània) sota el títol «Las horas trágicas del pueblo español». L'1 de maig de 1937 participà en el míting al teatre Pereda de Santander amb Urano Macho Castillo. Quan el front Nord caigué a mans del feixistes, passà a zona republicana i, com a capità d'Infanteria, lluità al front de Terol (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou internat als camps de concentració de Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. El juliol de 1939 pogué embarcar amb el vaixell Méxique cap a Santo Domingo (República Dominicana) i en aquesta illa treballà de colon agrícola. Després d'una passada per Cuba, a començaments de 1941 s'establí amb sa família a Mèxic i quatre anys després formà part de l'última Junta de la Delegació de la CNT. Realitzà dibuixos per a la publicació mexicana Renovación (1944). En 1946 pertanyia a l'Agrupació d'Estudis Socials i fou redactor i col·laborador del periòdic Acción. Favorable a l'acció clandestina a l'Interior, en 1947 fou membre de l'Agrupació de la CNT. Al país asteca treballà de periodista en la revista Tiempo i de tipògraf als tallers de la Comissió Nacional dels Llibres de Text Gratuïts de la Secretaria d'Educació Pública de Mèxic. En 1969 col·laborà en la revista Comunidad Ibérica. Un cop jubilat, després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Santander. Jenaro de la Colina Blanco va morir l'11 de setembre de 1993 a Santander (Cantàbria, Espanya). Sa companya fou Concepción Gurría Cuevas (1910-1968) i un de sos fillsés l'escriptor, cinèfil i periodista José de la Colina. 

Jenaro de la Colina Blanco (1906-1993)

***

Antonio Castillo Durán

- Antonio Castillo Durán: El 17 de març de 1914 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Castillo Durán. Fill d'una modesta família d'obrers agrícoles, milità al seu poble en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb els germans Juan, Julián i Miguel Arcas Moreda, en el grup anarquista«Justicia», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Apassionat lector, aconseguí una excel·lent formació autodidacta. Arran de cop feixista i d'haver intentat la resistència, el 21 de juliol de 1936 va ser delatat, detingut i tancat al vaixell-presó Cabo Carvoeiro, ancorat al Guadalquivir. Antonio Castillo Durán va ser afusellat, juntament amb el també anarcosindicalista Juan Fernández Fernández (Talega), el 21 d'octubre de 1936 –altres fonts citen el 22 d'agost– a la carretera Torreblanca (Alcalá de Guadaíra, Sevilla, Andalusia, Espanya), a l'altura de la Hacienda Dolores.

***

Rafael Galindo Royo

- Rafael Galindo Royo: El 17 de març de 1915 neix a Pitarque (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Rafael Galindo Royo, conegut com Mauro i Carmelo. Sos pares es deien Rafael Galindo i Benita Royo. Tinent d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola procedent de milícies, va ser enviat amb aquesta graduació per lluitar contra el feixisme enquadrat en el II Batalló de la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió. Al final de la Guerra Civil ja tenia el grau de capità d'Infanteria. Fet presoner pels feixistes, el 28 de març de 1939 fou tancat a Alacant. Jutjat, va ser condemnat a 14 anys i vuit mesos de presó per un delicte d'«adhesió a la rebel·lió» i passà per diverses presons: Portaceli (València), Terol, Presó Habilitada de San Juan de Mozarrifar (Saragossa) i Torrero (Saragossa). El 25 d'abril de 1944 va ser excarcerat en llibertat condicional i després d'un temps a Pitarque, s'instal·là a Aliaga (Terol). El 21 de setembre de 1944 va ser detingut novament a Aliaga, però fou alliberat poc després. A Aliaga treballà de comptable i d'escrivent a la Companyia de Mines i Indústries d'Aliaga SA fins que aquesta desaparegué. El 27 de desembre de 1945 fou alliberat definitivament un cop la resta de la pena li havia estat indultada. En aquests anys milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. El 20 de març de 1947, arran d'una ona repressiva dirigida contra la CNT de la regió, s'integrà en el 17 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). Més tard actuà per la serra de Javalambre (Terol) i després de la mort d'Atanasio Serrano Rodríguez (Capitán), el 2 de novembre de 1949 a La Rodea (Cañizares, Conca, Castella, Espanya), agafà el comandament del 5 Sector de l'AGL. En 1950 executà el guerriller Máximo Plaza Soria (Roberto), acusat pels companys d'haver abusat d'Amadora (Rosita), d'Angelita (Blanca) i d'Esperanza Martínez García (Sole), tres germanes que s'havien integrat en la guerrilla amb son pare Nicolás Martínez Rubio (Enrique). A partir de l'estiu de 1950, quan l'Agrupació Guerrillera de Llevant-Aragó (AGLA) esdevingué Comitè Regional de la Resistència (CRR) i implicà la desaparició dels sectors, va ser nomenat responsable del Comitè de la Resistència de Conca, que comptava 15 guerrillers. En 1951 només tenia al seu comandament set guerrillers a la zona nord de Conca i Basilio Serrano Valero (Manco de la Pesquera) comandava nou al sud. El 7 de maig de 1951, amb Tomás Labatud Briones (Samuel), fou acusat d'executar Bernardo Montoya Almodóvar, pagès de Torrecilla. El 24 de maig de 1951 Rafael Galindo Royo va ser abatut, juntament amb Francisco Mariano Campillo (Chatillo de Sisante) i Hilario César García Lerín (Loreto), a La Marañada, al Chatarral de Reillo (Conca, Castella, Espanya), en un enfrontament amb la Guàrdia Civil, i les seves restes enterrades al cementiri civil de Reillo. En 1956 el cineastra Pedro Lazaga Sabater estrenà la pel·lícula Torre partida fonamentada en la vida de Rafael Galindo Royo. El maig de 2012 les restes dels tres guerrillers van ser exhumades i, un cop identificades a través de l'ADN, el 9 de febrer de 2013 van ser inhumades dignament pels seus familiars al mateix cementiri de Reillo sota una làpida de record dels guerrillers morts.

Continua...

---

La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) - Pere Rossselló Bover – L´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover analitza el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla - Miquel López Crespí: Visions literàries de Sa Pobla (Sa Pobla: Ajuntament de Sa Pobla, 2018) «Col·lecció Uialfàs», 5. -

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)

Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.

Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.

És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.

Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.

Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.

Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.

A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.

Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Jo volia escriure (XXX) -

Era arribada l´hora de partir. Havia estat una experiència inoblidable malgrat que no hagués pogut solucionar cap dels problemes que em rosegaven per dins. El quadern per a escriure els contes, els records, el començament d´una novel·la, restava en blanc. Tan sols quatre burots a la primera pàgina palesaven l´esforç per pouar en el meu interior. Les preocupacions pel futur, el patiment pels problemes de la família, la dèria per la política, l´enyor dels amics del grup Nova Mallorca, no havien deixat que em concentràs com pertocava. Fins i tot la lectura m´era difícil i qualsevol cosa em distreia. Ben igual que al col·legi, quan no podia seguir les explicacions dels professors pels mateixos motius: estar sempre en una altra dimensió del temps i l´espai. Com si no fos d´aquest món, com si visqués en una galàxia paral·lela, enmig de mil històries que a ningú no importaven. (Miquel López Crespí)

Era arribada l´hora de partir. Havia estat una experiència inoblidable malgrat que no hagués pogut solucionar cap dels problemes que em rosegaven per dins. El quadern per a escriure els contes, els records, el començament d´una novel·la, restava en blanc. Tan sols quatre burots a la primera pàgina palesaven l´esforç per pouar en el meu interior. Les preocupacions pel futur, el patiment pels problemes de la família, la dèria per la política, l´enyor dels amics del grup Nova Mallorca, no havien deixat que em concentràs com pertocava. Fins i tot la lectura m´era difícil i qualsevol cosa em distreia. Ben igual que al col·legi, quan no podia seguir les explicacions dels professors pels mateixos motius: estar sempre en una altra dimensió del temps i l´espai. Com si no fos d´aquest món, com si visqués en una galàxia paral·lela, enmig de mil històries que a ningú no importaven.

La padrina Martina anà a la recepció a pagar el que devíem. N´Antoni ens atengué com de costum, amablement. “Esper que tornin aquest Nadal per veure la Sibil·la. Si volen quedar-hi a dormir basta que m´ho diguin un parell de dies abans. A l´hivern, ja ho saben, sempre tenim habitacions disponibles”.

Anàrem a la cuina que havíem llogat, a recollir els queviures sobrers. La majoria de paquets que havíem portat estaven intactes. El formatge maonès just era començat. En vaig fer un bolic per lliurar-lo a mestre Nofre Crespí. Tot era en perfectes condiciones i si no el volien vendre al bar el podrien lliurar al pastor, en Felipet.

Mancaven unes hores per a agafar la camiona fins a Inca. I, després... el tren fins a Palma!

Al bar hi hagué tristesa. Era evident que ja formàvem part de la família. Havíem compartit tants dies! Les xerrades a la nit, quan diluviava o nevava de forma contínua eren presents en l´acomiadament. Mestre Nofre i na Margalida deixaren el que feien rere el mostrador per romandre al costat nostre. Madò Juliana es netejava les llàgrimes que li queien, abundoses, per les galtes.

Moments abans, aprofitant que la padrina parlava amb na Margalida, m´havia apropat a la cuina per dir a madó Juliana que m´encalentís un poc d´aigua per fer el beuratge amb les herbes del vell combatent republicà. Li vaig dir que era un antic medicament per si em marejava en el viatge. L´amic Ferrer em digué que l´efecte tan sols es notava al cap de trenta minuts i, en algunes ocasions, trigava una hora o més. Malgrat que m´havia explicat que la reacció era segura, jo no ho tenia gens clar: eren massa anys de visitar mèdiums i curanderes de bracet de la padrina, herboristeries de Palma, Inca i Manacor, i mai no havia estat testimoni de res que em fes creure en efectes sobrenaturals.

Tanmateix no m´era cap problema provar d´endevinar el futur provant la màgica metzina. Què em podria fer? No res. Com prendre un cafè o, si tenia cap propietat especial, adormir-me, talment hagués pres una tassa de valeriana, única herba que havia comprovat que tenia efectes reals.

Queia una brusca finíssima que et penetrava fins al moll dels ossos. Per això havíem estat esperant la camiona a l´interior solitari del bar. En Felipet pasturava les ovelles pels camps del costat de la Font Coberta i en adonar-se que marxàvem vengué a acomiadar-se. Dos guàrdies civils esperaven també el moment de davallar fins a Inca. Margalida els serví un cafè amb llet amb unes ensaïmades. Vendria algú més? Com de costum, a l´hivern, molt poca gent pujava en la camiona fins al santuari. Pedrona, l´al·lota que cada dia portava els productes del forn des d´Inca romania a recer, a la sala gran del bar, esperant l´hora de tornar al poble. Es fregava les mans al costat de la foganya que en Nofre encenia ben d´hora.

En aquelles èpoques de l´any hi compareixien alguns turistes en cotxes de lloguer; més que visitants emprant el transport públic. A començaments dels seixanta començava a haver-hi alguns Seats 600, el vehicle de moda i que era l´orgull dels primers mallorquins que superaven econòmicament la dura postguerra que, a poc a poc, s´anava deixant enrere.

Hi hagué les paraules rituals d´acomiadament, la promesa de tornar per Nadal a sentir la Sibil·la com de costum. Feia poc temps que esperàvem. El conductor de la camiona tocà un parell de vegades el clàxon indicant que ja era hora de marxar. Els guàrdies civils hi pujaren primer, amb els seus grans mosquetons i, sense dir res, s´instal·laren al darrere, tot continuant la conversa. L´accent andalús en delatava la procedència. Comentaven que no tendrien vacances fins a l´estiu. Un dels guàrdies havia tengut un fill a Granada i tenia ganes de conèixer-lo. L´altre el provava de convèncer que fes venir la família i així els podria veure cada setmana, quan lliuràs en el servei.

La xerrameca dels civils no m´interessava. Vaig ajudar la padrina a acomodar-se en un seient del davant, prop de na Pedrona. Jo no podia anar al darrere: em marejava. Si no anava prop de xofer vomitava. L´únic que em permetia fer viatges en cotxe o en camiones era situar-me en els primers seients podent veure la carretera. Com si fos jo mateix que manàs el vehicle.

Quan el conductor engegà el motor, i mentre fèiem la volta per la plaça dels porxets, encara vaig ser a temps de veure com madò Juliana, mestre Nofre i na Margalida ens saludaven. Els diguérem adéu igualment, entristits, i, en tombar cap a la sortida de la plaça, desaparegueren de la nostra visió.

Havien estat unes setmanes profitoses. Malgrat que el meu quadern romania en blanc, el temps de reflexió em situava en una posició millor per a afrontar el futur. Em sentia més unit a la família, a la seva història. Havia aprofundit molt més en la situació patida pels padrins i els pares. Era com si una poderosa escombra hagués netejat cendres, el record del col·legi.

Sortint per l´arc d´entrada a la plaça, fent una ullada final a l´abeurador, a la impressionant façana del santuari, contemplant la meravella dels porxets, l´efecte de les herbes que m´havia lliurat el vell republicà començaren a fer efecte. De quin món ignot de les selves de Veneçuela procedien? Quina tribu amagada en els racons més allunyats dels boscos havia creat aquella eina meravellosa per a indagar el fons de la ment? Imaginava segles de coneixement de la natura, les plantes, la força medicinal de determinades herbes: conèixer les propietats de les fulles d´aquell arbust, la rel de curiosos arbres que donaven fruits capaços de transportar-te enllà de l´estret redol de les cabanes de palla. Per quins motius moltes de les recomanacions de les curanderes no funcionaven? No coneixien les metzines fetes pels habitants de les àmplies planures americanes, els supervivents amagats a les coves de les més altes muntanyes? D´on neix aquest coneixement inexistent a les nostres contrades? Possiblement, en segles anteriors, abans del naixement de la medicina moderna, del negoci que avui dia representa guarir malalts, també hi hagué homes i dones especialitzats a trobar a remeis casolans.

Però feia temps. La Inquisició portà a les fogueres bruixes i curanderes acusades d´heretgia, de contactes amb el diable. Sota el poder de la creu es convertí en fum el vell saber de les generacions antigues. Les cases dels estudiosos, dels coneixedors de les propietats de plantes i constel·lacions, foren cremades ben igual que els seus propietaris. Masses incultes manipulades per agents de l´aristocràcia i el clergat entraven a degolla en el call dels jueus, tallaven el cap a homes i dones, feien grans foguerons amb els llibres trobats a les cases.

A Veneçuela encara no han arribat els conqueridors. És molt abans de la construcció d´edificis de pedra, de la divisió de la societat entre els que treballaven la terra i els que pensen i inventen déus al capdamunt de gegantines piràmides bastides a força de fuetades i treball esclau. Som a una societat de pescadors i caçadors. Es surt a caçar i es reparteix el producte entre els components de la tribu. Ja tenen flabiols i rudimentaris tambors. L´al·lotea juga, nua, per l´interior de la gran cabana comunal. Després de l´àpat hi haurà un lliurament col·lectiu de les misterioses herbes aromàtiques. Satisfetes les necessitats essencials del dia, arriba l´hora de viatjar més enllà del tancat espai on la tribu sobreviu d´ençà mil·lennis.

El soroll grinyolaire del vell motor, el seu ritme monòton i cansat, ajudava a condormir-me. L´interior de la camiona semblava un espai separat del temps. Les respiracions entelaven els vidres. Augmentava el ruixat. La pluja intensa i la boira que cobria els camps no et deixaven veure res. Tan sols arbres fugissers que esdevenen fantasmes fonedissos. El ressò dels trons en la distancia feia encara més impressionant el viatge de retorn.

Notava que, progressivament, anava perdent la consciència i m´embarcava en un espai prou conegut. Com en els viatges a l´interior del cambril de la Verge. Una pèrdua de contacte amb la realitat que m´envoltava, una immersió dins l´Ignot. Talment una selva poblada d´arbres altíssims, una exuberant vegetació en la qual t´havies d´obrir pas a cop de matxet.

Em veig a casa, reunit amb la família, parlant del meu futur. El pare no troba cap altra solució que portar-me al taller, comprovada la meva insistència a no tornar al col·legi. Em matriculen en una acadèmia particular confiant que pugui anar acabant el batxiller. Durant anys, abans d´anar al servei militar, visc tranquil ajudant la família. El taller de cotxes necessita una persona per anar i cercar els vehicles, encarregar-se de la compra de materials, portar l´administració. Em sent útil. Estudio per lliure. A vegades, pel juny, he suspès alguna assignatura. Però sense presses, ajudat pels professors de l´acadèmia, puc acabar el batxiller. Els professors són persones d´un fort tarannà antifranquista. Ho sé de seguida en comprovar com i què expliquen a les lliçons, com tracten la història, la importància que donen a determinades qüestions. Ens parlen de la rebel·lió d´Espàrtac, la guerra de les Germanies i els Comuners de Castella. La colonització d´Amèrica és definida com a genocidi. De la guerra civil, poques coses; encertades insinuacions. Not que tenen una mica de por, per si de cas hi ha entre nosaltres el fill d´algun falangista que els pugui denunciar. Però resta evidenciada la tasca pedagògica del règim republicà, la construcció d´escoles, l´aprovació del vot a la dona... I, el més important, em puc retrobar novament amb els amics del grup Nova Mallorca. Els dissabtes ens trobam amb Pep Balaguer, l´especialista en històries sobre la Segona Guerra Mundial, Salvador Tries i Sebastià Terrades que, malgrat que el grup ja s´ha dissolt, continua inventant estranys ginys per a fer propaganda contra el règim quan es donin les circumstàncies adients. És l´inventor d´un curiós aparell que, fet amb unes molles i unes fustes, situat al terrat d´un edifici, és capaç de llançar desenes de fulls volanders al carrer sense que la policia et pugui trobar. El sistema funciona mitjançant una corda i una cigarreta: s´encen la cigarreta al costat del cordill; mentre es va consumint la corda et dóna temps a fugir del lloc de l´acció. Quan el caliu arriba fins al fil, aquest es romp i les molles expulsen els fulls arreu.

Els dissabtes són els nostres dies d´acció. Ens uneix la dèria d'avançar en el coneixement de la situació del poble. Ens reunim amb altres companys que s´han afegit a la colla en el Bar Nilo de les avingudes, en el Cristall, en el Niza. Inventam enquestes fictícies per poder entrar a les cases i comprovar quina és la situació de les famílies més desvalgudes. Anam a Son Gotleu, el Molinar, el Puig de Sant Pere, la Calatrava, les barriades de Son Serra, Son Roca, la Vileta, Son Rapinya. Els demanam quina és la situació del suministrament d´aigua, si estan satisfets amb el transport públic, si hi ha rates, si troben a faltar cap servei essencial, si les escoles són prou eficients. Pens a elaborar articles per a Ràdio Espanya Independent si puc treure les conclusions adients.

Un sotrac inesperat em fa sortir per uns instants de l´estat letàrgic on em trob, del món dels somnis on es desenvolupa la meva vida. El conductor ens indica que el motor necessita aigua. S´ha encalentit massa. Amb la mirada enterbolida, llevant el tel del vidre amb la mà, veig el carrer principal de Caimari tot desert. El xofer entra a un bar il·luminat amb uns gèlids tubs de neó. Pel costat de la camiona passa un al·lotell amb un sac damunt el cap per a protegir-se de la pluja. Ens miram de fit a fit. Juganer, em fa quatre jutipiris amb les mans davant el nas. Jo també li trec la llengua i fuig rient-se de mi.

Quant de temps estam aturats a Caimari? No ho sé. Crec que el conductor ha aprofitat la parada per a fer un tallat. Els guàrdies civils també surten a estirar les cames. Però el fred i la pluja els fan pujar novament al vehicle.

Esperam a poder continuar el viatge. La padrina, en veure´m adormit, m´ha posat l´abric damunt l´esquena i, instintivament, sent que una calentor vivificadora s´apodera del meu cos.

El sol ha desaparegut rere els gegantins arbres de la selva. Se senten tambors i una tonada desconeguda. On sóc? Pensava que érem a l´interior de la camiona, anant cap a Inca. Imaginava que ens havíem aturat un moment a Caimari per a posar aigua al motor del vell vehicle que cada dia fa el camí Inca-Lluc. Potser m´he errat. Com si no sabés qui sóc, d´on vénc, cap on anam. Al final del camí, en la llunyana distància, distingesc una clariana, una gran cabana on la gent, envoltant una foganya, beu un estrany beuratge i toca uns primitius instruments musicals: carabasses amb llavors, tambors fets amb la pell de diversos animals, petxines marines que parlen. Joves índies completament nues i que només porten sofisticades polseres i plomes que els adornen la llarga cabellera cantussegen melodies sorgides del fons dels segles. Lentament m´aprop al portal de la gran casa col·lectiva. En veure´m m´assenyalen un lloc al costat del foc i m´ofereixen el mateix que beuen. Una jove de resplendents ulls verds fa una inclinació amb el cap i pronuncia paraules que no entenc.

La gent em fa lloc i somriu. Tots plegats ens submergim en els nostres somnis respectius. L´efecte de les herbes ens transporta a fantasmals reialmes mai assolibles en una altra situació. En la meva ment es confon el ritme dels tambors i els flabiols fets de canya amb el soroll del motor de la camiona que es posa novament en marxa. Vull aferrar-me a algun lloc concret i no puc. Ara ja és impossible tornar a un estat anterior, als moments d´abans d´ingerir el beuratge. La força d´aquest líquid misteriós m´ha transformat i no puc controlar la consciència. És com si algú hagués sortit del meu cos i marxàs a velocitat vertiginosa sense que pugui agafar-lo, fer que retorni a l´interior de la meva sang. Talment veure córrer el torrent de sant Miquel a una velocitat inusitada. Com aturar la força desfermada de les aigües? M´adon que els anys passen al meu davant a la mateixa velocitat. De cop i volta m´arriba una citació oficial per anar a fer el servei militar. Dos anys inútils a Cartagena on ens ensenyen a matar, a manejar les armes, a disparar contra un hipotètic enemic que vol destruir Espanya. Desfilades, crits guturals de sergents sense ànima. I, un dia, em trob dins d´un vaixell regressant a casa.

Li explic al pare que he trobat feina a una llibreria de Palma. Em paguen bé i el treball és més descansat que el del taller. Li not una brillantor als ulls. No s´esperava aquesta sobtada ruptura. S´havia fet a la idea que seria el continuador de la saga familiar. El negoci de pintura rutllava a la perfecció i la meva vida restaria assegurada per sempre si el continuava portant fins a la jubilació. Però no em retreu res. Accepta la meva decisió i em desitja sort.

Començ a fer feina enmig de llibres. A la nit, una hora abans de tancar el negoci, amb el propietari i els clients afeccionats a fer tertúlia literària, encetam animades converses on comentam les darreres novetats. Hi compareixen clients de totes les tendències ideològiques i polítiques. Josep M. Llompart, l´home que m´obrirà els ulls en referència a la cultura catalana contesta, burleta, a les enverinades afirmacions de Cristóbal Serra contra la vàlua de la nostra literatura. Hi ve a comprar llibres Xim Rada, el director de la secció de Cultura de Diario de Mallorca, que, amable, em diu que comenci a escriure-hi cada setmana.

Xim Rada em demana algunes crítiques i opinions sobre la literatura d’Amèrica Llatina, el famós boom de la novel·la llatinoamericana, i, també, sobre novetats catalanes i espanyoles del moment. Ara, després del maig del 68, està de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Són anys de descobriments intel·lectuals i de debats apassionats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessen Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que hem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encercla. M’interessen els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marshall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estan de moda.

Em deman si he descobert el meu autèntic camí. Em trob bé entre llibres, comentant les darreres novetats, participant a les tertúlies de l´horabaixa, escrivint a Diario de Mallorca. Not que, dins meu, de forma completament espontània, es van acumulant multitud d´experiències que, a poc a poc, es concretaran en les meves primeres narracions, els primers llibres. Com oblidar el coneixement, les xerrades literàries i polítiques amb Damià Huguet, Josep M. Llompart, Jaume Fuster, Gregori Mir, Damià Ferrà-Pons? En el fons corca dins meu un cert sentiment de culpabilitat per haver abandonat el taller del pare i l´oncle. Sé que ells restaven feliços si em tenien al costat. La meva presència els donava un cert sentiment de seguretat. Tots els homes de la família fent pinya, fent feina plegats! Però no ignor que la meva vocació es va definint. Indubtablement, el món de les lletres m´estira amb una força que jo no puc dominar. El sou de la llibreria juntament amb el que guany amb les col·laboracions a la premsa em permet una certa independència personal. A partir d´aquell instant començaran les primeres relacions amoroses, el lloguer d´un pis en un cèntric indret de Palma. Començ a entendre l´origen dels meus problemes amb el col·legi i els professors. Totes les meves dificultats d´adolescent venien precisament d´aquesta dèria interior que em feia anar en una determinada direcció. I aquesta direcció era, sens dubte, la literatura.

De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

Per si encara existeix algú que pugui seguir aquest blog, que tenc massa abandonat, ho reconec, vos faig cinc cèntims de la darrera notícia: ahir, dimarts 17 de març de 2020, tretze anys després de l'inici de les tasques de recuperació del Miguel Caldentey a la riba del canal de La Robine, a Mandirac, Narbona, França, la goleta mallorquina va ser avarada en una maniobra espectacular en la que es van haver de menester tres braços de grúa i tota una parafernàlia de suradors i què sé jo per estabilitzar el casc en les someres aigues del canal. Avui el vaixell serà depositat a les salades aigues del port de Gruissan per a, d'aquí a un més i mig, més o manco, esser remolcat a Port Vendres, quaranta set anys després de la seva primera arribada en aquell port, aquell pic des de Mallorca. Però millor que les meves paraules, vos adjunt les fotos que l'amic Pierre Legeard va prendre de la maniobra d'ahir. Espectacular.

Anarcoefemèrides del 18 de març

Esdeveniments

Els canons del 18 de març, de Tardi

- Comença la Comuna de París: El 18 de març de 1871 comença la insurrecció popular que va instaurar la Comuna de París (França). Mentre que París és assetjada pels exèrcits prussians, Thiers, president del govern de Defensa Nacional, ordena a un exèrcit de 20.000 soldats regulars d'anar a recuperar els canons que es troben en posició a les altures de Montmartre; però la població, especialment un gran contingent de dones, que s'oposà a la mesura, envolta la tropa. El general Lecomte ordena el foc, però els soldats es neguen a disparar i el detenen juntament amb el general Thomas, excomandat de la Guàrdia Nacional que havia disparat els treballadors en 1848. Ambdós són afusellats per la gentada enfurida; és el començament de la revolució. Grups d'insurgents s'escampen per la ciutat i les autoritats atemorides es repleguen catastròficament a Versalles. Els revolucionaris s'avenen i els blanquistes proposen marxar sobre Versalles per derrocar el govern, però malauradament aquest idea no és seguida. La Comuna de París es proclamarà el 28 de març.

***

La bandera roja

- Manifestació de la Bandera Roja: El 18 de març de 1877, en una manifestació que commemora l'aniversari de la Comuna de París que recorre els carrers de Berna (Berna, Suïssa), es produeixen enfrontaments a la plaça de l'Estació entre els obrers de la Federació del Jura armats amb bastons –escalivats que cada any siguin atacats per matons pagats pel poder–  i la policia sabre en mà, malgrat que la manifestació va ser autoritzada pel governador civil, però amb la prohibició expressa de no portar cap bandera roja. El motiu que engegà l'acarament va ser l'intent per part de la policia de prendre la bandera roja que portava l'anarquista Adhémar Schwizguébel.  En aquesta manifestació es va cantar per primer cop la coneguda cançó anarquista Le Drapeau Rouge, de Paul Brousse, sobre text de James Guillaume, basada en la música d'una cançó patriòtica suïssa (Armons-nous enfants de l'Helvétie). Aquest primer enfrontament a Suïssa entre anarquistes i policia donarà lloc a un procés on una trentena de manifestants seran condemnats a penes entre 10 i 60 dies de presó. Aquest fet històric serà finalment conegut com la«Manifestació de la Bandera Roja» i significarà la radicalització de la Federació del Jura.

***

La bandera negra, gravat de Falké

- Adopció de la bandera negra: El 18 de març de 1882, durant un míting a la sala Flavié de París (França), Louise Michel, desitjant dissociar-se clarament dels socialistes autoritaris i dels parlamentaristes, es pronuncia sense ambigüitat per l'adopció del la bandera negra per als anarquistes:«Ja n'hi ha prou de bandera roja, banyada amb la sang dels nostres soldats. Enarboraré la bandera negra, portant dol pels nostres morts i per les nostres il·lusions.» Un any més tard, el 9 de març de 1883, brandirà un vell pedaç negre fermat al pal d'una granera durant una manifestació d'aturats, fet que li portarà la detenció. El 12 d'agost de 1883, un periòdic editat a Lió (Arpitània) portarà el títol Le Drapeau Noir.

***

Portada del primer número de L'Anarchia

- Surt L'Anarchia: El 18 de març de 1890 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana L'Anarchia. Esce quando può (L'Anarquia. Surt quan pot). El periòdic va ser fundat per la colònia anarquista italiana exiliada a Marsella, força nombrosa aleshores, i que es reunia diàriament al «Bar de la Dégustation», al 30 Quai du Port. Entre els militants d'aquesta colònia destacaven Alfredo Baccherini, Decimo Garinei, Gorini, Gaetano Naglia, Ugo Parini, Salvatore, Ermenegildo Vaccari i Victor Villagi, tots relacionats amb aquest periòdic. La publicació no portava preu i convidava els lectors a decidir amb total llibertat la forma de participar-hi en el finançament. Només va sortir un altre número, l'abril de 1890, per manca de cabals i perquè Naglia va ser condemnat a un mes de presó arran de ser detingut portant dinamita. El gerent del primer número, consagrat sobre tot a la Comuna de París, fou Charles Mercier i el del segon Louis Morel, francesos ambdós. La tresoreria la portà Victor Villagi. Publicà alguns textos en francès. Només un article va ser signat, el poema Justice, de Théodore Jean.

***

Portada del primer número d'A Gréve

- Surt A Gréve: El 18 de març de 1908, aniversari de la Comuna de París, surt a Lisboa (Portugal) el primer número del diari sindicalista revolucionari A Gréve. Diario operario da manhã. Era l'òrgan d'expressió del Grup de Propaganda Social (GPS), format per treballadors anarquistes i socialistes i fortament influenciat pel sindicalisme revolucionari francès. Evaristo Ferreira fou el seu gerent responsable i com a principal redactor tenia a Alexandre Vieira. El periòdic estava dirigit i editat per un col·lectiu de redactors i de tipògrafs que treballaven gratuïtament i en condicions gairebé artesanes i es distribuïa als carrers lisboetes; també hi participaven treballadors i estudiantes, molts dels quals havien participat en la primera vaga d'estudiants l'any anterior. El diari advocava per una convergència entre socialistes i anarquistes i, malgrat es va fundar 15 dies abans de les eleccions legislatives de 1908, es mantingué totalment independent de qualsevol grup polític i no mostrà preferència per cap candidat. Aquesta publicació i el seu grup editor fou el catalitzador del Congrés Sindicalista i Cooperativista de 1909 i de la intensa lluita obrera que donà lloc a la Revolució del 5 d'octubre de 1910 i a la instauració de la I República portuguesa. Hi van col·laborar, entre ells alguns socialistes, José Fernandes Alves, Ladislau Batalha, César Nogueira, Augusto César dos Santos, António José de Ávila, Pinto Quartim, Jorge Coutinho, Hilário Marques, João Pedro dos Santos, Francisco Cristo, José Benedi, Alexandre Vieira, Luís Calvet de Magalhães, Campos Lima, José Benedy, José Falcão, Deolinda Lopes Vieira, Rosalina Ferreira i Lucinda Tavares, entre d'altres. Durà quatre mesos i en sortiren 147 números. El 4 d'agost de 1917 sortí una nova època del periòdic, amb el subtítol «Setmanari obrer sindicalista» i amb Carlos José de Sousa com a director i redactor principal, que durà dos anys.

***

L'atemptat d'Schinàs segons un dibuix de l'època

- Atemptat d'Schinàs: El 18 de març de 1913, a prop de la Torre Blanca de Tessalònica (Macedònia, Grècia), l'anarquista Alexandros Schinàs (Alekos) assassina d'un precís tret el rei Jordi I de Grècia, de visita a aquesta ciutat que havia estat recentment presa per l'exèrcit grec en la guerra contra Bulgària. Detingut, Schinàs fou torturat per la policia amb la finalitat de fer-li confessar els noms de pretesos còmplices. El 6 de maig d'aquell any va ser trobat defenestrat des del tercer pis de la comissaria de Tessalònica; difícil saber si es va suïcidar per fugir de les tortures o fou llançat al buit per la policia.

***

Carboneria"El Buen Trato" on es planejà i materialitzà la fuita

- Evasió de Punta Carretas: El 18 de març de 1931 al penal de Punta Carretas, a Montevideo (Uruguai), tres anarquistes expropiadors catalans, Jaime Tadeo Peña, Agustí García Capdevila i Pere Boadas Rivas, i Vicente Salvador Moretti–que havien estat detinguts el 9 de novembre de 1928 després de l'atracament de la Oficina de Canvi Messina–, juntament a cinc presos comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadeixen d'aquesta cèlebre presó després d'haver excavat des dels banys un túnel de 50 metres de llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos més, l'anarquista Aurelio Rom, cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir els últims, van ser interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat, passava per sota calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta i carbó («El Buen Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti, qui serà el veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per José Manuel Paz, qui s'encarregarà de la instal·lació elèctrica i de la ventilació, i per Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Parades i Fernando Malvicini. Una pancarta palesava l'ajuda anarquista: «La solidaritat entre els anarquistes no és una simple paraula escrita.»

***

Ressenya del míting apareguda en El Heraldo de Madrid del 19 de març de 1931

- Míting pro amnistia: El 18 de març de 1931 se celebra a la Casa del Poble de Gijón (Astúries, Espanya) un míting pro amnistia. Hi van parlar Segundo Blanco González, Niceto de la Iglesia, Dionisio Morán, Mariano Merediz i Eduardo Barriobero y Herrán. Els oradors demanaren una amnistia general, indult i revisió dels processos en els quals molts de companys anarcosindicalistes i anarquistes van ser condemnats per delictes comuns que no havien comès. Es redactà un telegrama dirigit a Juan Bautista Aznar-Cabañas, president del Consell de Ministres, demanant-li l'amnistia. A l'acte assistiren al voltant de 5.000 persones. Els actes demanant l'amnistia van ser molt nombrosos en els mesos anteriors a la proclamació de la II República espanyola.

***

Capçalera de L'Internazionale

- Surt L'Internazionale: El 18 de març de 1966 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del bimensual anarquista L'Internazionale. Quindicinale Anarchico. La capçalera va ser creada en 1901 per Errico Malatesta. La periodicitat va canviar de bimensual a mensual, per acabar en bimestral. Va portar dos subtítols més: «Periodico anarchico» i «Periodico anarchico iniziato da Errico Malatesta nel 1901». El gerent responsable va ser Pio Turroni i el director Luciano Farinelli. Van col·laborar Massimo Luciano Consoli i Adelchi Pantaloni, entre molts altres. S'imprimia a Casa Malatesta d'Ancona. L'últim número va ser el de març i abril de 1993.

***

Especial sobre Agustín Rueda en la Soli

- Enterrament d'Agustín Rueda: El 18 de març de 1978 és enterrat a Sallent (Bages, Catalunya) el jove anarquista, assassinat a cops a la presó de Carabanchel (Madrid), Agustín Rueda Sierra. Des de primeres hores del matí la situació a Sallent i a tota la conca minera era de vaga general. Els establiments comercials obriren durant algunes hores per evitar el desproveïment durant el cap de setmana. Sobre les quatre de la tarda es van concentrar més de 3.000 persones al barri miner de La Botjosa, on havia viscut Agustín Rueda. La comitiva va cobrir després en absolut silenci els dos quilòmetres que separen aquesta zona del centre de la localitat. Una bandera roja i negra de la CNT i una altra negra anarquista, així com diverses pancartes al·lusives a la mort d'Agustín Rueda, presidien la manifestació. Els manifestants no van corejar cap eslògan. Una comissió es va dirigir fins al dipòsit de cadàvers i portà a coll el fèretre, cobert amb una bandera de la CNT, fins el nínxol on el cadàver va ser inhumat. Enric Marcos, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va pronunciar unes paraules de condemna de l'assassinat del jove llibertari i els presents entonaren A les barricades. El sepeli va ser constantment vigilat per forces de la Guàrdia Civil. Aquest mateix dia també es va conèixer el text d'una carta oberta que Agustín Rueda havia dirigit a l'opinió pública a través d'un excompany de cel·la de la presó de Girona, on havia estat internat abans de ser traslladat a la de Carabanchel. En aquesta carta Agustín Rueda denunciava la política del Govern en matèria penitenciària, que no ha millorat les condicions de vida, alimentació, assistència mèdica, cultura i tractament que els presos reben. També fa una crida a la societat i subratlla el caràcter no perillós dels presos comuns, que han arribat a la seva situació a conseqüència del feixisme; demana una oportunitat perquè els reclusos puguin rehabilitar-se, així com un indult que els brindi la possibilitat de transformar-ne l'existència en llibertat com un dret que els pertany. La carta acaba reiterant la petició d'indult, la reforma del codi penal i del sistema d'institucions penitenciàries i la legalització de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL).

***

Ressenya sobre el míting apareguda en el periòdic madrileny Hoja del Lunes del 19 de març de 1979

- Míting confederal: El 18 de març de 1979 se celebra a la plaça de toros de Vista Alegre, al barri de Carabanchel de Madrid (Espanya), un míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Intervingueren Frederica Montseny, que parlà sobre el «terrorisme d'Estat», i l'exsecretari del Comitè Nacional confederal Juan Gómez Casas, que va fer una crítica dels resultats electorals i de la repercussió que aquests podrien tenir en les condicions laborals i sindicals dels treballadors.

Naixements

Lucien Descaves

- Lucien Descaves: El 18 de març de 1861 neix a París (França) l'escriptor i periodista llibertari Lucien Descaves. El 18 d'agost de 1887 va signar amb Paul Margueritte, Paul Bonnetain, J. H. Rosny i Gustave Guiches, escriptors naturalistes lligats al periòdic Grenier d'Edmond de Goncourt, un manifest, publicat en Le Figaro, contra Émile Zola («Manifest dels Cinc») quan aquest va publicar la seva novel·la La Terre; el manifest reconeix el talent de Zola, però se li acusa de vulgar, de poc seriós i de comercial. En 1889 va publicar la seva novel·la antimilitarista Sous-offs, basada en les seves experiències quan va fer el servei militar, que va acabar com a sergent major, i per la qual va ser jutjat en l'Audiència de París per «injúries a l'Exèrcit i ultratges als bons costums», però finalment va ser absolt el 15 de març de 1890. Després va fer altre obres en el mateix estil, jutjades per alguns com a excessivament violentes i per altres com a brutalment sinceres. Va ser redactor del periòdic L'Aurore quan va esclatar l'afer Dreyfus, a qui va fer costat. En 1900 va formar part, amb Paul Adam, Jean Ajalbert, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, d'un «Comitè per l'organització d'un Congrés Internacional d'Art Social». En 1901 va publicar La Colonne i en 1913 Philémon, vieux de la vieille, novel·les inspirades en la Comuna de París, sobre la qual serà un especialista i un important recopilador de documentació sobre el tema. Entre 1924 i 1940 va publicar setmanalment una crònica parisenca en el periòdic de Buenos Aires (Argentina) La Prensa. En 1927 va signar, juntament amb Alain, Louis Guilloux, Henry Poulaille, Jules Romains, Séverine i altres, la petició contra la«Llei sobre l'organització general de la nació per a temps de guerra», apareguda el 15 d'abril d'aquell any en la revista Europe, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'expressió. Entre 1927 i 1946 va ser president de la «Société J.-K. Huysmans». Fou secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes. Va ser un dels membre fundadors de l'Acadèmia Goncourt i del Consell de Vigilància de l'Administració General de l'Assistència Pública de París. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'En Dehors,Albums des Temps Nouveaux, Les Hommes d'aujoudh'ui, L'Almanach de la Révolution, L'Ennemi du Peuple, L'Étoile Socialiste, Les Temps Nouveaux, Supplément Littéraire de La Révolte, La Bataille Syndicaliste, Le Grand Soir,L'Amnistie, etc. Va escriure nombroses novel·les i obres de teatre de temàtica llibertària –La cage (1898), La clairière (1900), Les oiseaux de passage (1904), etc.–, algunes en col·laboració (Georges Darien, Maurice Donnay, René Vergught, P. Bonnetain, etc.). Va editar les obres completes de J. K. Huysmans i Les souvenirs d'un révolutionnaire (1902) de Gustave Lefrançais. Altres obres seves són La Teigne (1886) –on farà un homenatge a son pare,gravador en talla dolça–, La Caserne, misères du sabre (1887),La Pelote (1888), Les Chapons (1890), Les Emmurés (1894), En villégiature (1896), Soupes (1898), La vie douloureuse de Marceline Desbordes-Valmore (1910), Ronge-Maille vainqueur (1920), L'Hirondelle sous le toit (1924), entre d'altres. En 1946 va publicar la seva autobiografia, Souvenirs d'un ours. Lucien Descaves va morir el 6 de setembre de 1949 a París (França). El seu importat arxiu documental sobre la Comuna de París va ser adquirit en 1936 per l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Giuseppe Luppi

- Giuseppe Luppi: El 18 de març de 1875 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) el ferrer anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Luppi. Sos pares es deien Giovanni Luppi i Zeffira Mazzola. Començà a destacar a finals del segle en el moviment anarquista i en 1894 va ser condemnat per «crits sediciosos». A començaments del segle XX fou un dels promotors del moviment sindicalista de la Baixa Mòdena. Participà activament en la Cambra del Treball de Mirandola, on ocupà càrrecs de responsabilitat en la seva directiva, i participà en congressos sindicals esdevinguts a la província de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). En el Congrés per la Unitat Sindical del 19 de gener de 1913, promogut per la Cambra del Treball de Mòdena, Carpi i Mirandola, presentà la ponència dels anarquistes de Mòdena que proposava la llibertat per a que cada sindicat es pogués adherir a la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) o a la Unió Sindical Italiana (USI), creant així unaúnica Cambra del Treball provincial, ponència que va ser rebutjada i que donà lloc a la divisió del moviment obrer de Mòdena en dues Cambres del Treball provincials, una d'orientació socialista i altra sindicalista revolucionària. El maig de 1920 participà en el robatori de metralletes organitzat pel moviment anarquista de Mòdena per a defensar-se en les manifestacions obreres; detingut l'1 de juny d'aquell any, va ser jutjat per aquest fet i absolt. Va ser nomenat secretari de la sucursal a Mirandola de la Cambra del Treball Sindicalista de Mòdena i amb Giovanni Bassoli, més tard assassinat pels feixistes, fou un dels màxims exponents del moviment anarquista local. A mitjans dels anys vint, va ser un dels pocs anarquistes que restaren actius a la Baixa Mòdena. Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 participà, amb Vincenzo Chiossi, en el clandestí Congrés de l'USI celebrat a Gènova (Ligúria, Itàlia), celebrat per reorganitzar el moviment sindicalista revolucionari. En 1934 va ser esborrat de la llista de subversius ja que segons la policia no participava en activitats polítiques. Arran de la caiguda del feixisme, el juliol de 1943, el antifeixistes de Mirandola el posaren al capdavant de les organitzacions sindicals lliures i formà part del Comitè de Coordinació Unitari Antifeixista. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari de la Cambra del Treball de Mirandola i sembla que s'acostà al Partit Comunista Italià (PCI). Giuseppe Luppi va morir el 18 de setembre de 1952 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Notícia de la detenció de Paul Jupin apareguda en el diari parisenc Le Journal del 8 de desembre de 1909

- Paul Jupin: El 18 de març de 1889 neix a Amiens (Picardia, França) l'anarcoindividualista i antimilitarista Paul Bernard Jupin. Sos pares es deien Maximien Jupin, sabater, i Célina Alexandrine Guilbert, modista. Es guanyava la vida fent de serraller i el 7 de desembre de 1909 va ser detingut per haver aferrat cartells antimilitaristes als murs de Pont-Sainte-Maxence (Picardia, França) i tancat a Senlis (Picardia, França). Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament de Mosa (Lorena, França), fou xofer d'automòbil a Avocourt (Lorena, França). El 6 de desembre de 1919 es va casar al XIX Districte de París, on residia, amb Denise Soing, cadirera. L'1 de juliol de 1924 va ser esborrat del«Carnet B», perquè segons la policia, deixà de fer propaganda anarquista i antimilitarista. L'octubre de 1924 abandonà Mosa i marxà cap al departament del Nord o d'Oise. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ernesto Bonomini

- Ernesto Bonomini: El 18 de març de 1903 neix a Pozzolengo (Llombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i activista anarquista Ernesto Bonomini. De ben jovenet es va interessar per les idees socialistes i esdevé un actiu antimilitarista. Quan s'engeguen les persecucions feixistes, emigra a França (1922). A París esdevé anarquista i el 20 de febrer de 1924 en un restaurant parisenc, assassina a trets de revòlver Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor a París del periòdic feixista L'Italie Nouvelle. Detingut després d'aquest atemptat, pel qual s'arriscava a la pena de mort, va ser jutjat el 24 d'octubre de 1924 a l'Audiència del Sena, on va declarar que amb aquest atemptat volia venjar totes les víctimes del feixisme i que no tenia cap simpatia pel comunisme, que perseguia els anarquistes russos com feia el feixisme italià. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats, pena que serà commutada per presó simple. Alliberat el 20 de febrer de 1932, serà expulsat de França en juny. Es va refugiar a Bèlgica alguns mesos abans de retornar a França on va treballar a Lille, a la Llibreria Moderna del seu company Umberto Marzocchi. Detinguts l'abril de 1933, seran condemnats a un mes de presó. De bell nou a París, va ser novament arrestat, a la qual cosa va respondre amb una vaga de fam que va tenir molt de ressò. En 1935 va participar a París en el congrés dels anarquistes italians exiliats. A finals de juliol de 1936 parteix cap a Espanya i pren part activa en la revolució i en la lluita contra el franquisme, formant part del grup «Els Amics de Durruti» i denunciant en el periòdic Guerra di Classe la liquidació dels anarquistes per part dels estalinistes –més tard, en 1947, en Volontà escriurà les seves memòries sobre el Maig de 1937. En abril de 1938 assisteix a París, sota nom fals, a una reunió anarquista, però és detingut i condemnat a un any de presó per haver violat el decret d'expulsió. És internat en el camp de Rieucros i, després d'evadir-se l'abril de 1939, passa a Bèlgica i després al Canadà i als EUA, on trobarà feina de tapisser als estudis cinematogràfics de Hollywood. Als Estats Units continuarà amb la seva tasca antimilitarista i col·laborarà en la premsa llibertària sota el pseudònim de Dick Perry. Ernesto Bonomini va morir el 6 de juliol de 1986 a Miami (Florida, EUA).

***

Luis Ochagabias Vélaz

- Luis Ochagabias Vélaz: El 18 de març de 1915 neix al barri d'Iseca Nueva de Liendo (Cantàbria, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Luis Ochagabias Vélaz–a vegades el primer llinatge citat de diverses maneres (Ochagavia,Ochagavias, Ochagabia,Ochavavía, Ochogavía,Achagavías, Ochagutia, etc.) i el segon també (Vela,Vélez, etc.)–, que va fer servir el pseudònims Andrés Herrero Campo i José Santamaría Cruz. Sos pares es deien José Ochagabias Cabada, llaurador, i María Vélaz Avendaño. Polidor de professió, milità en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El març de 1934 fugí de la presó de Bilbao (Biscaia, País Basc). Durant la guerra civil fou milicià i amb la militarització de les milícies tinent de la 98 Brigada de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, des d'on en 1938 va enviar un donatiu per al periòdic Galicia Libre. Amb el triomf franquista, el 24 d'abril de 1940 va ser reclòs a la presó madrilenya de Comendadoras sota l'acusació d'«auxili a la rebel·lió», però va ser alliberat el juliol d'aquell any. En els anys posteriors va estar reclòs en diferents presons (Palència i Santander) per diversos atracaments. Amb el pres José San Miguel Álvarez, expert en evasions, simulà una malaltia als ulls mitjançant l'aplicació d'uns àcids i van ser traslladats de la Presó Provincial de Santander a l'Hospital Marqués de Valdecilla d'aquesta ciutat, conjuntura que aprofitaren per a fugir-ne el 19 de juliol de 1945. Luis Ochagabias Vélaz va caure mort el 15 de juliol de 1947 a Madrid (Espanya) en un enfrontament amb la policia franquista en el qual van morir dos agents.

***

Gabriel Rebolé Redín

- Gabriel Rebolé Redín: El 18 de març de 1915 neix a Nabaskoze (Zaraitzu-Erronkari, Navarra) el militant anarcosindicalista Gabriel Rebolé Redín, a vegades citat com Rebolet. Es va criar a Irunberri (Irunberrialdea, Navarra). D'antuvi agricultor, en 1932 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Pasaia-Errenteria de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Sant Sebastià, durant la guerra lluità en el Batalló Malatesta com a tinent de metralladores als fronts de Guipúscoa, Biscaia, Santander i Astúries. Quan va caure Astúries, passà a França i arribà amb un pesquer a Barcelona, on s'enrolà com a tinent en la 87 Brigada del Cos de Carrabiners, que lluità a Terol, i acabà de tinent en la Brigada 211, que combaté als sectors de les Coves de Vinromà i de Móra de Rubiols i al front de Sogorb. Més tard va prestar servei en la 126 Brigada de la 26 Divisió. L'abril de 1939 caigué pres a València i, després d'una temporada a Irunberri, fou jutjat en consell de guerra el 14 de setembre de 1939 a Pamplona per«adhesió a la rebel·lió»; el fiscal li demanà 26 anys i vuit mesos i el«defensor» obtingué la pena de mort a causa de la seva«perversitat». Patí presó a Pamplona i treballs forçats a Màlaga i Algesires, fins a finals de 1943. El novembre de 1945 passà a França i fou reclòs als camps de refugiats de Gurs i de Mérignac. Després marxà a fer feina a Bagnères-de-Bigorre. Treballant fent carbó de llenya, va acabar tuberculós i fou enviat a Tarba i a Kanbo el juny de 1946. A partir de 1947 participà en les activitats del grup de Bordeus de la CNT reformista. En 1952 vivia a Kanbo i després a Anglet i militava en la CNT escindida. En 2007 passà una temporada a Irun i participà en diversos actes de memòria històrica. Gabriel Rebolé Redín va morir el 24 de febrer de 2008 a Baiona (Lapurdi, País Basc) i deixà escrita una biografia inèdita: Mi guerra de España.

Gabriel Rebolé Redín (1915-2008)

***

Necrològica de José Vicente Burillo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de maig de 1977

- José Vicente Burillo: El 18 de març –algunes fonts citen el 17 de març– de 1916 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Villanueva de Gállego (Saragossa, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista José Vicente Burillo. Sos pares es deien Pedro Vicente i Ángela Burillo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Villanueva de Gállego (Saragossa, Aragó, Espanya), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir i arribar a zona republicana travessant les muntanyes. Enrolat en la «Columna Durruti», participà en combats als fronts d'Aragó i de Catalunya –segons algunes fonts el 30 de novembre de 1936 estava destinat, amb son germà Pedro Vicente Burillo, en la II Columna del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) al destacament d'Alcubierre al front d'Osca (Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Vernet i de Sètfonts. El desembre de 1939 va ser enviat a treballar a les mines de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). En 1942, durant l'Ocupació, participà en les vagues dels miners i va ser novament internat al camp de Vernet fins el 5 de juny de 1944, quan els nazis l'enviaren al camp disciplinari de l'illa d'Aurigny, a l'arxipèlag anglonormand del canal de la Mànega, aleshores ocupada pel nazis, d'on el 18 d'agost d'aquell any aconseguí fugir-ne. Entre el 10 i el 12 de maig de 1945 participà en el Congrés de Federacions Locals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a París (França). En 1947 es va reintegrar a les mines de La Grand Comba i milità en la Federació Local de la CNT. Amb una silicosi del 100%, va ser declarat no apte per a la feina, però continuà militant fins el seu final. Sa companya fou Basilia Anita Miral, amb qui tingué dos infants, Anna i Colette. José Vicente Burillo va morir el 3 de març de 1977 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Llorenç Campà Martín apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de gener de 1993

- Llorenç Campà Martín: El 18 de març de 1917 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Llorenç Campà Martín. Sos pares es deien Antoni Campà i Lídia Martín. Militant de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva població natal, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la «Columna Durruti» i va combatre al front d'Aragó i a Madrid. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on conegué els camps de concentració. En 1944 fou un dels organitzadors de la Federació Local de Lo Mont de la CNT. Sa companya fou Ramona Carbó Palau. Llorenç Campà Martín va morir el 5 d'octubre de 1992 al seu domicili de Lo Mont (Aquitània, Occitània).

***

Gabriela Lahuerta Giménez

- Gabriela Lahuerta Giménez: El 18 de març–algunes fonts citen erròniament el 17 de febrer– de 1917 neix a Bronchales (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Gabriela Lahuerta Giménez, també coneguda com Gabriela Aspas, pel llinatge de son company. Sos pares eren masovers i ella era la tercera de set germans i germanes. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 tota la família va ser detinguda, però gràcies a l'alcalde del poble pogueren fugir i passar a zona republicana. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou infermera voluntària durant la guerra civil i a l'hospital de sang d'Utiel (Plana d'Utiel, País Valencià) conegué el militant anarcosindicalista Gabriel Aspas Argilés, que més tard esdevingué son company. Després d'Utiel marxà cap al Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País Valencià), on part de sa família s'havia refugiat, i treballà amb una germana en una fàbrica de laminació per a material bèl·lic. En 1938, a València (València, País Valencià), s'uní amb Gabriel Aspas Argilés. En 1939, amb el triomf franquista, Aspas va ser empresonat i ella, embarassada, el seguí de presó en presó, treballant en tasques domèstiques a domicili, fins que va ser tancat definitivament a la presó de València. A la garjola, Aspas pogué conèixer sa filla Pilar. Quan Aspas sortí en llibertat vigilada, sa família es traslladà a Benaixeve (Serrans, País Valencià), on ell va fer feina a la central elèctrica del pantà. Durant la postguerra Aspas fou un dels organitzadors de la CNT clandestina i ella va fer d'enllaç amb la guerrilla llibertària i realitzà tasques d'intendència fins que la parella fou detinguda i empresonada. A causa de la seva mala salut, va ser alliberada poc després i va ser recollida, amb sa segona filla, Conchita, per sos pares. Pilar, la filla major, va ser recollida per una tia seva. Quan Aspas sortí en llibertat vigilada, ambdós treballaren picant pedra a la carretera d'Utiel al pantà. Finalment, la parella decidí passar clandestinament a França; primer ho va fer ell i alguns mesos després ella amb ses nines. La família s'instal·là a Besiers. Gabriela Lahuerta Giménez va morir, després d'una penosa malaltia, el 10 de febrer de 2000 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

Gabriel Aspas Argilés (1912-1997)

***

Rafael Ruiz Borao a la Presó Central de Burgos

- Rafael Ruiz Borao: El 18 de març de 1938 neix el militant anarquista, i després comunista, Rafael Ruiz Borao. Membre de les Joventuts Llibertàries, el setembre de 1962 va ser detingut, amb Eliseo Bayo Poblador i José Ronco Pecina, a Saragossa (Aragó, Espanya) sota l'acusació de pertànyer a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de difondre el seu òrgan d'expressió clandestí Juventud Libre. Els tres detinguts van ser traslladats a la Direcció de Policia de la Via Laietana de Barcelona (Catalunya), on va ser torturats durant 17 dies. El 17 de novembre de 1962 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid (Espanya) i condemnat a tres anys de presó –Eliseo Bayo i José Ronco van ser condemnats en el mateix judici a 11 anys cadascun. Tancat a la Presó Central de Burgos (Castella, Espanya), s'afilià, ben igual que Eliseo Bayo, al Partit Comunista d'Espanya (PCE). El 22 de novembre de 1963 se li concedí la llibertat condicional. Quan va sortir, continuà militant en el PCE i fou un dels fundadors de Comissions Obreres (CCOO) a Aragó. Entre 1968 i 1970, per les seves activitats clandestines va ser detingut, jutjat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) i condemnat.

Rafael Ruiz Borao

***

Josep March Jou (1987)

- Josep March Jou: El 18 de març de 1955 neix a Isona (actual Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep March Jou. De família pagesa, en 1974 esdevingué funcionari de Correus. En 1975 va ser detingut per les seves activitats anarcosindicalistes i en 1977 va ser acusat per les autoritats d'organitzar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1980 i 1981 fou secretari de la Federació Local de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre 1982 i 1983 secretari del Sindicat del Transport de Barcelona de la CNT. En aquests anys va fer multitud de mítings i conferències per tot arreu (l'Hospitalet de Llobregat, Mollet, Barcelona, Rubí, Cornellà, Vitòria, etc.). El juliol de 1984, arran del IX Congrés de la CNT («Congrés Extraordinari d'Unificació») celebrat a Madrid (Espanya), on les dues branques confederals es tornaren a unir, fou el primer secretari del sector unificat, càrrec confirmat l'octubre de 1986. En el X Congrés de la CNT (Madrid, 18-21 de juny de 1987) va ser reelegit, càrrec que mantingué fins el XI Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) (Madrid, 1-3 de desembre de 1989). El juny de 1991 va ser novament elegit en el II Congrés Extraordinari de la CGT («Congrés de Coslada») i mantingué el càrrec fins novembre de 1992. En els anys noranta defensà el suport llibertari i de la CGT a Esquerra Unida (EU). A causa de desavinences internes, reduí la seva militància al Sindicat de Correus de la CGT. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara BOE Verde y Libertario, El Correo Libertario, Libre Pensamiento,Nosotros, La Oveja Negra, Rojo y Negro,Senda Libertaria, Solidaridad Obrera, Tinta Negra, La Voz Confederal de Rubí, etc.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 19 de març

Esdeveniments

Premsa obrera

- Surt L'Anarchie: El 19 de març de 1887 surt a París (França) el primer número del periòdicL'Anarchie. Journal des revendications justicières des deux millions de français privés arbitrairement de leurs droits par des tribunaux sans mandants. La redacció era a la seu del periòdic Le Scandale i fou redactat per Jules Morel, amb textos de Sòcrates, l'«anarquista» Jesús, Beccaria i Voltaire. Només sortirà un altre número, el 26 de març d'aquell any.

***

Capçalera del primer número de Le Tire-Pied

- Surt Le Tire-Pied: El 19 de març de 1890 surt a Nancy (Lorena, França) el primer número del setmanari anarquitzant Le Tire-Pied. Tribune Libre. Organe des travailleurs et des revendications sociales. La Nation. La Loi. Portava una cita de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà:«Quan el Govern viola els drets del Poble, la insurreccióés, pel Poble i per a cada part del Poble, el més sagrat dels drets i el més indispensable dels deures.» Aquesta publicació rebé el nom de «Tirapeu» gràcies a la importància que la indústria sabatera tenia a la ciutat de Nancy. D'antuvi reivindicava la «República Social i Democràtica» i, més tard, la«Revolució Social», suprimint els epígraf de «La Nació» i «La Llei» de la capçalera a partir del número 14 (19 de juliol de 1890). El responsable de la redacció va ser Margonet i el gerent, primer, Prosper Schaff i, després, Auguste Flageolet. Jacques Boisson va ser el corresponsal a Marsella. Molts d'articles feien referència al món sindical–ajudà a crear dues Cambres Sindicals– i a la indústria sabatera. Trobem articles de Camélinat, Sébastien Colin, Henry Collot, De Vhine, Camille Flammarion, Frascati, Henri Gaté, G. Gougeonneau, E. Harmand, E. Henry, Léon Housel, Eugène Humbert, Jehan, Jehanpierre, J. Joly, A. Laisant, Malato, Maringery, Jean Marsal, Léon Mège, Mélo-Méli, Miserey, Moignardon, E. Odin, Mariette Pokalska, Quételet, Jean Richepin, Séverine, Aurélien Scholl, Schoumaker, Tire-Larigot, C. Tout, Véronique, Louis Villate, etc. En sortiren 26 números fins a l'11 d'octubre de 1890 i quatre números més en una segona època entre el 25 d'abril i el 16 de maig de 1891. Nombrosos números sortiren amb publicitat. Tenia força relació amb La Révolte, periòdic anarcocomunista de Jean Grave, del qual va fer propaganda i publicà articles.

***

Exterior de la plaça de braus Les Arenes (19 de març de 1919)

- Assemblea de Les Arenes: El 19 de març de 1919 a la plaça de braus de Les Arenes de Barcelona (Catalunya) es realitza una gegantesca assemblea on es decideix el final de la Vaga de La Canadenca. El dia anterior s'havia realitzat un gran míting al Teatre del Bosc de Gràcia (Barcelona) on el Comitè de Vaga havia d'informar sobre el resultat favorable de la negociació del conflicte (readmissió dels acomiadats, augment dels salaris i jornada de vuit hores) amb l'empresa («Riegos y Fuerzas del Ebro», filiat de l'empresa canadenca«Barcelona Traction Light and Power»), a traves de la mediació del governador civil, i decidir sobre el retorn a la feina; però com que milers de treballadors es van quedar a les portes, es va decidir que s'organitzaria una assemblea a la plaça dels braus l'endemà. A l'assemblea de Les Arenes van assistir entre 20.000 i 50.000 treballadors, ja que la plaça es va omplir de gom a gom i milers d'obrers van quedar sense poder-hi entrar. En iniciar-se l'acte els assistents ovacionaren el Comitè de Vaga que durant 44 dies havia demostrat una gran seguretat i molta habilitat. Començà Simó Piera donant a conèixer els acords de la vaga, continuaren Josep Díaz, Rafael Gironès, Francesc Miranda Concha i, finalment, Salvador Seguí. Els oradors tenien grans dificultats per fer-se escoltar, de primer, per l'entusiasme existent i després per la disconformitat que expressaven els sectors més radicalitzats, partidaris de continuar la vaga fins que tots, absolutament tots, els empresonats fossin en llibertat. La intervenció de Salvador Seguí, en català, és d'antologia i va fer que l'auditori canviés de parer; en acabar Seguí, Piera, com a cap del Comitè de Vaga, va preguntar a tots els reunits: «Esteu conformes a anar demà a treballar?», i un sí unànime li contestà. El 20 de març els treballadors van tornar a la feina, però aquella gran vaga encara va ser represa. Passat el termini que s'havia concedit perquè fossin alliberats els 79 presos que quedaven sotmesos a la jurisdicció militar, encara continuaven en les mateixes condicions. Joaquín Milans del Bosch, capità general de Catalunya, i Severiano Martínez Anido, governador militar de Barcelona, partidaris resoluts de trencar les negociacions i d'iniciar la persecució, boicotejaren els acords del governador civil i del Govern. El Comitè de Vaga no va tenir altra sortida que complir la paraula donada a Les Arenes i llançar la consigna de vaga general a tot Catalunya el 24 de març de 1919.

Parlament de Salvador Seguí en l'assemblea de la plaça de braus de Les Arenes (Barcelona, 19 de març de 1919)

***

Portada del primer número de Germinal

- Surt Germinal: El 19 de març de 1920 surt a Salvador de Bahia (Bahia, Brasil) el primer número del setmanari socialista i anarquista Germinal. Semanario de propaganda socialista e defeza do proletariado. Actualidades, artes e letras. Aquesta publicació, que nasqué com a conseqüència de la vaga general de juny de 1919, era l'òrgan d'expressió oficiós del Sindicato dos Pedreiros, Carpinteiros e Demais Classes (SPCDC, Sindicat de Paletes, Fustes i Altres Classes) i va estar dirigit per Agripino Nazareth. Els seus articles són de temàtiques molt diverses (sindicalisme, notícies orgàniques, teoria, comentaris polítics, poesies, etc.). El periòdic participà, i ressenyà, el III Congrés Obrer Brasiler, celebrat entre el 23 i el 30 d'abril de 1920 a Rio de Janiero (Rio de Janeiro, Brasil). Hi trobem textos d'Everardo Dias, Silvio Figueiredo, Antonio Galaor, José Dos Santos Gomes, Luis Ma. López, Eustacho Marinho, Astrojildo Pereira, Adolpho Porto, Alvaro de Sant'Anna i Lev Tolstoi, entre d'altres. Publicà propaganda comercial. Només sortiren dos números més, el 3 d'abril i l'1 de maig de 1920.

***

Ressenya del míting publicada en La Vanguardia del 21 de març de 1933

- Míting anarquista: El 19 de març de 1933 se celebra al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) un gran míting de suport a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) organitzat pels grups i ateneus llibertaris barcelonins. Va ser presidit per Tomás Herreros Miguel i hi van parlar Bru Lladó Roca, Francesc Isgleas Piernau, Josep Claramunt Creus, Frederica Montseny Mañé, Abelardo Saavedra del Toro i Liberto Callejas, com a director de Solidaridad Obrera. Els oradors atacaren la política social del govern republicà. En acabar l'acte, els congregats victorejaren la FAI i l'anarquia. A la sortida, grups d'obreres efectuaren una col·lecta a favor dels presos socials.

***

Cartell de l'acte

- Celebració del 140 Aniversari de la Comuna: El 19 de març de 2011 se celebra als locals del Melbourne Anarchist Club (MAC, Club Anarquista de Melbourne) al barri de Northcote de Melbourne (Victòria, Austràlia) una jornada de celebració del 140 aniversari de la proclamació de la Comuna de París. Els actes, organitzats pel MAC, comptaren amb una lectura dramatitzada de l'obra The Day of The Commune, versió anglesa de l'obra de Bertolt Brecht Die Tage der Commune; un concert acústic de Brendan McGloin; una sessió discogràfica a càrrec del discjòquei Hamburger Lady; i la presentació del número zero de la publicació anarquista Black Light.

Naixements

Charles-Ferdinand Gambon

- Charles-Ferdinand Gambon: El 19 de març de 1820 neix a Bourges (Centre, França) el revolucionari Charles-Ferdinand Gambon. Sos pares es deien Charles Marie Gambon, perit taxador, i VitoireÉlisabeth Borges. Advocat d'antuvi i magistrat després, republicà moderat primer i socialista revolucionari més tard, va  acabar militant en l'anarquisme i el pacifisme. Advocat amb 19 anys, es va instal·lar a París on va editar en 1840 Le Journal des Écoles. En 1846 va retornar a Bourges per problemes de salut i va ser nomenat jutge suplent del Tribunal de Cosne-sur-Loire, però va ser suspès l'any següent per haver refusat, en un banquet, brindar pel rei Lluís Felip I de França. En 1848 va ser un dels caps del moviment republicà de la seva zona i va ser elegit el 23 d'abril de 1848 diputat per la Nièvre. Es va oposar a la repressió de juny de 1848 i va ser reelegit en 1849, però, acusat de complot, va ser condemnat per l'Alta Cort de Versalles el 13 de novembre de 1848 a la deportació per «incitació a la guerra civil» i tancat a Belle-Île-en-mer i després a Còrsega fins a 1859. Un cop alliberat es va establir com a agricultor a Sury-près-Léré, on tenia una propietat, sempre sota vigilància regular de la policia política. En 1869 en La Marseillaise va fer una crida perquè tothom que no reconeixia l'Imperi es negués a  pagar els imposts; el fisc en resposta li va embargar una vedella i la va posar en venda, però Rochefort va organitzar una subscripció popular per rescatar-la i la «Vaca de Gambon» va esdevenir llegendària pel gran ridícul imperial. En aquestaèpoca es va adherir a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a la Federació de Societats Obreres. El 8 de febrer de 1871 va ser un dels quatre candidats socialistes revolucionaris elegits per l'Assemblea Nacional. El 26 de març de 1871 va ser elegit membre de la Comuna de París i designat com a procurador, va rebutjar el càrrec, ben conscient dels mals de la justícia i de la presó. Va ser partidari d'ajudar a l'aixecament de les poblacions de la província, amb la intenció de formar una gran federació de comunes. Present a les últimes barricades del 28 de maig, va poder fugir de la carnisseria gràcies a un passaport fals i, després d'arribar a Bèlgica i ser expulsat, es va refugiar a Suïssa. El V Consell de Guerra el va condemnar en rebel·lia el 23 de novembre de 1871 a 20 anys de treballs forçats i un anys més tard, el VI Consell de Guerra el condemnar a mort. A Suïssa militarà en la Federació del Jura i farà propaganda anarquista, fundant a Ginebra amb Gustave Cluseret LeBulletin de la Commune. Al seu retorn a França després de l'amnistia, el 1880, pren part en el moviment anarquista al costat de Louise Michel, sense trencar amb els socialistes revolucionaris, ja que serà elegit diputat radical per la Nièvre entre 1882 i 1885. Defensarà els anarquistes lionesos empresonats en el procés de 1883. És autor del cèlebre eslògan pacifista«Guerra a la guerra», que es va publicar enLe Cri du Peuple. Entre els seus llibres podem destacar La revanche de la France et de la Commune (1871) i Réponseà l'Assemblée«souveraine» de Versailles. La dernière Révolution (1872). Charles-Ferdinand Gambon va morir en la misèria el 16 de setembre de 1887 a Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) a casa d'uns amics. En 1983 Jean-Yves Mollier va editar les seves memòries sota el títol Dans les bagnes de Napoleon III.

***

Foto policíaca d'Adolf Brylicki (1900)

- Adolf Brylicki: El 19 de març de 1852 neix a Cracòvia (Imperi Austríac; actualment Polònia) l'anarquista Adolf Brylicki –també citat com AdolpheBrilitzki. Sabater de professió, entre 1875 i 1881 residí a Budapest (Imperi Austrohongarès; actualment Hongria), on s'adherí al moviment anarquista. Posteriorment s'establí a Viena (Imperi Austrohongarès, actualment Àustria), on fou un dels redactors de Schuhmacher-Fachblatt, periòdic del Sindicat de Sabaters. El gener de 1884 va ser expulsat de l'Imperi Austrohongarès. Entre 1884 i 1885 visqué a Sankt Gallen (Sankt Gallen, Suïssa), on treballà de sabater i, segons els informes policíacs, passava il·legalment propaganda anarquista al seu país. En 1885 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i el 3 de juny de 1885 es va decretar la seva expulsió, juntament amb altres 20 anarquistes (Gaspard Bodenmüller, Jacques Brenner, Théodore Daschner, Jean Dorst, François Fitzek, Jean Grave, Charles Halbed, Louis Heilmann, François Jonata, Joseph Klinger, Joseph Koubsky, Auguste Leohnard,Étienne Nikitscher, Antoine Nowack, Jacques Nowotny, Henri-Frédéric-Jules Petersen, Jules Remlinger, Paul Schultze, Jacques Wakenreuter i François Zahradniczek). Encara que no havia cap prova que aquestes 21 persones haguessin comès cap delicte, van ser expulsades pel simple fet de ser anarquistes. A França sembla que s'establí d'antuvi a Marsella (Provença, Occitània) i posteriorment a París, on col·laborà possiblement en La Révolte de Jean Grave. El 7 de maig de 1892 va ser expulsat de França. Després d'una estada a Anvers (Anvers, Flandes), en 1893 retornà a França, on se li va decretar l'expulsió en dues ocasions. A Lillers (Nord-Pas-de-Calais, França) fundà un grup anarquista del qual formaren part els sabaters Gravelle i Dégrugilliers. La primavera de 1900 passà de França a Suïssa, però les autoritats helvètiques, comprovant que tots els Estats europeus l'hi tenien prohibida l'entrada, el portaren a la frontera austrohongaresa. Detingut immediatament per il·legalisme, va ser interrogat per la policia de Cracòvia que sospitava que preparava un atemptat contra l'emperador; finalment, però, va ser alliberat un mes més tard per manca de proves. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre. La policia austríaca va enviar el 26 de setembre de 1900 un informe policíac sobre la seva persona a la policia sueca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Santo Magrini (ca. 1894)

- Santo Magrini: El 19 de març de 1861 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Santo Andrea Magrini. Sos pares es deien Archange Magrini i Anna Galacci. Es guanyava la vida fent de cambrer i de cuiner. Desertà de l'exèrcit italià i es refugià a França. El 22 de febrer de 1892 se li va decretar l'expulsió de l'Estat gal, refugiant-se a Londres (Anglaterra). S'establí al barri londinenc d'Islington i cada diumenge es reunia al domicili d'Ernest Delebecque (Legoff) amb altres anarquistes italians exiliats i francesos, com ara François Duprat, el sabater Greniti, Armand Lapie, Louis-Auguste Letellier, Errico Malatesta, Émile Pouget i Clovis Sicard, entre d'altres. Segons els arxius policíacs era un«artista del desvalisament». En 1894 el seu nom figurava en una llista de la policia ferroviària dels anarquistes a controlar en els passos fronterers. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Louis Héritier [IISH]

- Louis Héritier: El 19 de març de 1862 –algunes fonts citen el 25 de març de 1861– neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista, i després destacat dirigent socialista, Louis Héritier. Es guanyava la vida fent de mecànic. Marxà cap a París (França), on es relacionà amb els grups seguidors de Louis Auguste Blanqui. El 14 de desembre de 1880 se li va decretar l'expulsió de França. Durant un míting celebrat el 18 de març de 1881 a Ginebra, on els anarquistes russos parlaren sobre el recent atemptat mortal contra el tsar, dirigí unes paraules en honor dels magnicides, però, encara que va ser escoltat per la policia, no va patí represàlies. L'agost de 1881 fou un dels signants, amb altres (Claude Thomachot, Georges Herzig, F. Boralay, H. Nicoud, L. Ryss, A. Bongard, Ed. Briffod, E. Mayer, L. Dupraz), d'un manifest de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. En 1883, després de la prohibició de l'aferrament d'un gran cartell roig redactat en francès i en alemany fent una crida a la commemoració de la Revolució alemanya de 1848 i de la Comuna de París, els anarquistes van aferrar sense autorització un petit cartell en paper vermell on s'anunciava una reunió pública per al 17 de març. A finals de juliol intentaren de bell nou aferrar cartells, fet que va provocar un enfrontament amb la policia davant de l'Ajuntament de Ginebra; detingut, juntament amb el periodista Louis Grussel i l'ajudant mèdic rus Pierre Laquière, restà algunes setmanes empresonat. El 5 de setembre d'aquell any va ser jutjat i absolt, ben igual que els seus sis companys processats, i alliberat immediatament. El setembre de 1884 les autoritats federals suïsses el consideraven com un dels principals anarquistes ginebrins, amb Jean Grave, Antoine Perrare, François Dumartheray i altres, i, sense mitjans de subsistència, vivint a costa dels companys anarquistes. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després de diverses estades a Alemanya (Berlín i Magdeburg), on entrà en contacte amb els cercles socialistes reformistes, a partir de 1892 formà part del corrent sindicalista legalista i, amb Jean Sigg, fundà aquell any el Parti Ouvrier Socialiste Genevois (POSG, Partit Obrer Socialista Ginebrí). Entre el 22 i el 25 de desembre de 1893 assistí com a delegat del POSG al II Congrés Internacional dels Estudiants i Antics Estudiants Socialistes que se celebrà a Ginebra. En aquesta època col·laborà en les revistes parisenques La Revue Socialiste (1895) i Le Devenir Social (1896), i l'alemanya Die Neue Zeit (1895-1896). Va ser nomenat diputat al Gran Consell de la República i Cantó de Ginebra i treballà al Secretariat Obrer de Llengua Francesa de Lausana (Vaud, Suïssa). És autor de Une honte pour notre pays. Brochure écrite au point de vue purement national (1889),Le parti socialiste ouvrier et son rôle.Brochure publiée sous les auspices du Comité électoral ouvrier socialiste. (Genève, 5 novembre 1892) (1892), Jean-Paul Marat avant 1789 (1896) i Geschichte der französischen Revolution von 1848 und der zweiten Republik in volksthümlicher Darstellung (1898, amb Wilhelm Eichhoff i Eduard Bernstein), entre d'altres. Considerat un dels pares del socialisme reformista suís, Louis Héritier va morir tísic el 19 d'agost de 1898 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

Louis Héritier (1862-1898)

***

Notícia de la detenció de Laurent Hansmoennel i Alphonse Roussel apareguda en el diari parisenc Le Siècle del 9 de desembre de 1912

- Laurent Hansmoennel: El 19 de març de 1893 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Laurent Hansmoennel. Sos pares es deien Louis Augustin Hansmoennel i Marie Grauffel, i regentaven una botiga de queviures. El setembre de 1911 era membre de la Joventut Sindicalista del Transport del departament del Sena i a començament de 1912 va ser nomenat secretari del Comitè d'Entesa de les Joventuts Sindicalistes del Sena, a les quals representà com a delegat observador el 18 de febrer de 1912 en el Congrés de les Joventuts Sindicalistes de l'Oest celebrat a Rennes (Bretanya) i del qual va publicar una ressenya en La Vie Ouvrière. En 1912 col·labora en Le Mouvement Socialiste. El 4 de desembre de 1912 va ser detingut, juntament amb François Parmeland, el qual l'havia succeït al front del secretariat del Comitè d'Entesa, i Alphonse Roussel, arran de la detenció de diversos anarquistes antimilitaristes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, etc.) que van signar un manifest en Le Mouvement Anarchiste, text que va ser acusat per les autoritats de «sabotejar la mobilització», però finalment ell no va ser processat. Posteriorment va ser nomenat novament secretari del Comitè d'Entesa i fou un dels animadors del Congrés de les Joventuts Sindicalistes del Sena, celebrat entre el 27 de juliol i el 10 d'agost de 1913, i on s'oposà, defensant la línia confederal, contra la radicalització d'una part de les Joventuts Sindicalistes. A finals d'agost de 1913, amb altres 17 membres del Comitè d'Entesa, cosignà un cartell antimilitarista titulat «Infamie»; per aquest fet, el 3 de setembre de 1913 va ser inculpat, amb altes companys (Charles Bedouet, Fernand Bellenger, René Bertin, Oreste Capocci, Edgar Davoust, Louis Lebuet i Alphonse Roussel), per«incitació de militars a la desobediència», però tot el procés va ser sobresegut el 16 de desembre de 1913. El setembre de 1913 va ser cridat a files per a fer el servei militar i destinat com a soldat de segona classe al 167 Regiment d'Infanteria de Toul (Lorena, França). El febrer de 1914 intentà crear un grup antimilitarista dins de la caserna, però, estretament vigilat per les autoritats militars i amb el correu obert i censurat, li va ser impossible portar a bon port els seus plans. Quan esclatà la Gran Guerra, participà activament en la defensa de França, justificant la seva presa de posició en una carta enviada a Pierre Monatte el 5 de novembre de 1914. Enviat a primera línia del front, Laurent Hansmoennel va morir oficialment el 12 de desembre–13 de desembre segons algunes fonts– de 1914 en acció de guerra al bosc de Remières (Seicheprey, Lorena, França). Va ser condecorat pòstumament amb la Creu de Guerra amb Estrella de Plata.

Laurent Hansmoennel (1893-1914)

***

Gino Gatti (ca. 1920)

- Gino Gatti: El 19 de març de 1901 neix a Corana (Llombardia, Itàlia) l'anarquista expropiador Giuseppe Baldi, més conegut com Gino Gatti. Sembla que fou capità d'enginyers de l'Exèrcit italià i lluità en la Gran Guerra. Entre 1919 i 1922 desenvolupà al seu poble i comarca una intensa propaganda subversiva llibertària, participant com a orador en diferents actes i en diverses manifestacions. Emigrat a l'Argentina, entre 1923 i 1925 treballà de cambrer a Buenos Aires. En 1928 s'instal·là a Villa La Perla (Temperley, Buenos Aires), on visqué amb altres companys anarquistes, com ara Severino di Giovanni. Després s'integrà en el grup expropiador de Miguel Arcàngel Roscigna, que preparava una fuga de militants anarquistes tancats al penal de Punta Carretas de Montevideo (Uruguai); aquesta evasió es realitzà el 18 de març de 1931 i havia estat l'encarregat, gràcies als seus coneixements sobre construcció de fonaments i d'explosius, de realitzar el túnel, autèntica obra d'enginyeria, que possibilità la fuita. A partir d'aquesta data serà conegut en els cercles anarquistes com El Ingeniero. El 8 d'abril de 1931 l'ambaixada italiana de Buenos Aires, gràcies a informacions de la policia política de la capital, en col·laboració amb la policia de Montevideo, informà a les autoritats feixistes romanes de les seves activitats de contraban i de trasllat de militants anarquistes gràcies a una llanxa a motor. En aquesta època, amb sa companya Primina Romano –germana de Giuseppe Romano (Remé), anarquista expropiador del grup de Severino di Giovanni– i sa filla de set anys, serà activament buscat per la policia. Fins i tot Arturo Bocchini, cap de la Polizia de Stato i creador de l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA), policia política feixista, ordenà personalment la seva recerca per evitar que desembarqués a Europa. L'11 de juny de 1931 fou un dels activistes, amb Juan Antonio Morán i altres, que assassinà a Avellaneda el major de l'Exèrcit José W. Rosasco, cap de la policia política de La Plata de la dictadura del general José Félix Uriburu i interventor policíac d'Avellaneda i responsable de la repressió contra el moviment anarquista. El 17 de març de 1933 fou detingut a Córdoba, jutjat el juliol i condemnat a set anys de presó a purgar al penal d'Ushuaia. Durant el judici confessà que havia participat com a«tècnic d'evasions» en les obres d'una dotzena de presons i que gràcies als seus serveis més de cent presoners havien recobrat la llibertat. Pels seus coneixements tècnics s'encarregà de la planta elèctrica d'Ushuaia, per la qual cosa gaudia d'una certa llibertat de moviments a la colònia penitenciaria. A finals dels anys quaranta recobrà la llibertat. Gino Gatti va morir el 27 d'agost de 1989 a Buenos Aires (Argentina).

Gino Gatti (1901-1989)

***

Giuseppe Gialluca en una foto policíaca

- Giuseppe Gialluca: El 19 de març de 1901 neix a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia) el militant comunista i després anarquista Giuseppe Gialluca. L'agost de 1922, com a militant comunista i treballador mecànic dels ferrocarrils, va participar activament en la vaga general antifeixista. En 1923 fou acomiadat i començà a treballar amb son germà Renato i l'antic ferroviari Antonio Colucci com a ferrer i forjador. A començaments de 1928 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a La Ciutat (Occitània), on entrà en el cercle llibertari de Giulio Bacconi, Adarco Giannini, Dario Castellani, Fosca Corsinovi i Giovanni Dupuy, esdevenint anarquista. A finals de 1929 marxà a París, on s'adherí al grup anarquista editor del periòdic Fede, el director del qual era Virgilio Gozzoli. Durant l'estiu de 1931 partí cap a Barcelona (Catalunya), on participà en diverses manifestacions. De bell nou a França, treballà en la Llibreria Moderna de París. En 1933 fou detingut per expulsar-lo, però poc després el trobem a Nantes. A començaments de 1935, ben igual que molts altres refugiats italians, fou detingut per no respectar el decret d'expulsió. En aquesta època participà activament en les reunions dels anarquistes italians a París per organitzar la lluita contra la política d'immigració de les autoritats franceses i en favor del dret d'asil. Marxà a Espanya tot d'una d'assabentar-se de l'aixecament feixista i el 10 d'agost de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Tierra y Libertad», combatent a Talavera, Toledo, Madrid i Terol. L'agost de 1937 retornà a França amb Vincenzo Mazzone, Luigi Fracassi i Tomaso Serra. Detingut a Perpinyà, fou condemnat pel tribunal de Cervera de la Marenda a 24 dies de presó per«infracció del decret d'expulsió». A començaments de 1939 el trobem a Nantes. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia. Giuseppe Gialluca va morir el 21 de maig de 1987 a Pescara (Abruços, Itàlia).

Giuseppe Gialluca (1901-1987)

***

Necrològica de Nicolás Mallén Ortín apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 10 de desembre de 1953

- Nicolás Mallén Ortín: El 19 de març de 1904 neix a Montalbán (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolàs Mallén Ortín. Sos pares es deien Ángel Mallén i Teresa Ortín. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després del triomf franquista s'exilià a França, on treballà de jornaler i milità en la Federació Local de Castres de la CNT. Nicolás Mallén Ortín va morir el 21 de novembre de 1953 a Castres (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Enric Llorens Jaime apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de maig de 1990

- Enric Llorens Jaime: El 19 de març–algunes fonts citen erròniament el 19 de novembre– de 1905 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Llorens Jaime. Quan tenia nou anys quedà orfe i sense domicili fixe, tenint una infància molt dura. Amb 11 anys entrà com a aprenent en una fàbrica de vidre al Poblenou de Barcelona. Més tard, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un actiu militant durant l'època del pistolerisme. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer i després s'integrà en les milícies confederals per lluitar al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va se reclòs a diferents camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Bordeus de la CNT. L'última etapa de sa vida la passà a «Ma Résidence» de Ivrac (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Rosa Baladà Miralles. Enric Llorens Jaime va morir el 14 de gener –algunes fonts citen erròniament el 7 de gener– de 1990 mor al Centre Hospitalari Regional de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de Ferran Alemany Fernández apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de gener de 1986

- Ferran Alemany Fernández:El 19 de març de 1908 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Ferran Alemany Fernández. Durant la guerra civil treballà a la «Casa CNT-FAI» de Barcelona com a agregat al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per la Federació de Sindicats Únics de Barcelona, i com a secretari d'aquesta federació fou delegat al Ple Econòmic Nacional Ampliat que se celebrà a València (València, País Valencià) el gener de 1938 i fou un dels signants del«Dictamen sobre planificació industrial» en aquest reunió. En acabar la guerra, com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fou enviat en missió a Alacant (Alacantí, País Valencià). El 9 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou tancat al camp de concentració d'Argelers. El 18 d'abril de 1940 va ser enviat al camp de concentració de Vernet. L'11 de juliol de 1942, amb altres 44 militants anarquistes espanyols, va ser traslladat al Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord) i des d'allà, per ordre del govern feixista de Vichy, va ser deportat, a bord del Sidi Aïssa, a Algèria i internat al camp de Djelfa. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT d'Orà (Algèria) i en 1947 va ser nomenat secretari administratiu del Comitè d'Àfrica del Nord de la CNT, amb seu a Orà. A començament dels anys seixanta va ser repatriat a França i residí a Lió (Arpitània), on treballà en una empresa metal·lúrgica i continuà militant en la CNT. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), entre el 19 i el 23 d'agost de 1967 participà en el Congrés de Marsella, on va ser nomenat secretari del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT d'Espanya a l'exili. Ferran Alemany Fernández va morir l'11 de desembre de 1985 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i deixà el seu cos a la ciència.

***

- Ángel Moreno Martín: El 19 de març de 1910 neix a la Vals de Tormo (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Moreno Martín, conegut com El Madriles. Instal·lat a Madrid (Espanya), en 1931 formava part del grup anarquista del barri de Cuatro Caminos, molt perseguit per la policia. Es va veure obligat a exiliar-se a París (França) i a Besiers (Llenguadoc, Occitània). De bell nou a la Península, en 1935 el seu domicili de Barcelona (Catalunya) serví de refugi a molts de perseguits, com ara Manuel Acedo. En 1936 residia a França i es va reincorporar a la Revolució espanyola, combatent en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola fins que va ser ferit en la batalla del Segre. Després treballà com a comissari de Distribució i Propaganda i posteriorment va ensenyar els joves l'ús de la màscara antigàs encarregat pel Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Detingut pels estalinistes, patí 15 dies de presó a la txeca de la caserna barcelonina de Pedralbes. En 1946 fou nomenat secretari a Besiers de la CNT escindida. Entre 1964 i 1982 fou president de la colònia espanyola de Besiers. A partir de 1965 milità en els Grups Confederals de Besiers-Montadin i en 1970 assistí com a delegat a la Conferència de Narbona (Llenguadoc, Occitània). En 1971 fou membre de la Comissió de Relacions de les Agrupacions Confederals de la CNT a França («Frente Libertario»), amb Gabriel Aspas Argilés, Sara Berenguer Laosa, Jesús Guillén Bertolín, Juan Higueras Pérez, José Molina Ortega (Acracio Ruiz Gutiérrez) i José Sánchez Conca. També fou president de la Societat Mutualista Espanyola. Ángel Moreno Martín va morir el 23 de desembre de 1993 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Alejandro Trapero Recuero apareguda en el periòdic parisenc Confrontación de l'1 d'octubre de 1977

- Alejandro Trapero Recuero:El 19 de març de 1911 neix a Puertollano (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Alejandro Trapero Recuero. Sos pares es deien Agustín Trapero i Victoriana Recuero. Militant de la Federació Local de Sindicats Únics de Puertollano de la Confederació Nacional del Treball (CNT), abans de la guerra civil va ser detingut i empresonat en diverses ocasions. Amb Ramón García (Corneta), encapçalà una manifestació d'obres desocupats que intentà assaltar el 2 de setembre de 1932 l'Ajuntament de Puertollano, i que acabà amb dos morts i diversos ferits, fet pel qual va ser detingut per «sedició». L'estiu de 1934 estava pres a Almodóvar del Campo (Ciudad Real, Castella, Espanya). El 26 de maig de 1936 va ser detingut sota l'acusació d'atemptar a trets, amb altes tres companys, contra la vida del falangista de Puertollano José Hernández Novas. Durant la guerra civil dirigí a Puertollano el periòdic Tiempos Nuevos i el juny de 1937 va ser nomenat membre per la CNT del Consell Municipal i vocal de la Conselleria d'Higiene i Sanitat d'aquesta població. Exiliat a França, a començament dels anys seixanta formà part de la Federació Local de Bordeus de la CNT. També fou secretari de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya en l'Exili i membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1961 vivia a Peyrettes (Macau, Aquitània, Occitània). Sa companya fou Norberta Villares. Alejandro Trapero Recuero va morir l'11 de setembre de 1977 a l'Hospital Saint André de Bordeus (Aquitània, Occitània), quan ocupava el càrrec de tresorer de la Lliga de Mutilats. Sos germans, Álvaro, Lorenza i Ramón Trapero Recuero, també van ser militants anarcosindicalistes.

Defuncions

Alceste Faggioli

- Alceste Faggioli: El 19 de març de 1881 mor a Bolonya (Emilía-Romanya, Itàlia) el garibaldí i anarquista Alceste Luigi Faggioli, conegut com Il Pilade di Costa (El Pílades de Costa). Havia nascut el 12 de juliol de 1851 a Monte San Pietro (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares, terratinents, es deien Egidio Camillo Faggioli i Eugenia Lambertini. Després de fer els estudis secundaris, es matriculà a la Universitat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on entrà en contacte amb els cercles democràtics i internacionalistes. Fascinat com tants de joves pel mite de Giuseppe Garibaldi, en 1870 participà com a voluntari en la campanya dels Vosges a França. El 27 de novembre de 1871 retornà a Bolonya i fou un dels fundadors del Fascio Operaio (FO, Fascio Obrer), del qual esdevingué secretari. Aquesta organització, inspirada en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tingué com a eix la qüestió social i l'emancipació de la classe obrera a través d'un projecte més reformista que revolucionari. En les pàgines d'Il Fascio Operaio, òrgan d'expressió de l'associació, sostingué que la societat, exercitant el suport mutu, ha d'ajudar els seus membres amb subvencions i educar-los en la política. Amic i estret col·laborador d'Andrea Costa, el març de 1872 organitzà a Bolonya el Congrés de la Federació Regional Italiana de l'AIT i entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'AIT. El 16 de març de 1873, durant les tasques del II Congrés de l'AIT a Bolonya, va ser detingut amb Andrea Costa, Carlo Cafiero, Errico Malatesta i altres, però el maig obtingué el sobreseïment de la causa.Atret per la propaganda de Mikhail Bakunin, a qui conegué personalment, a favor d'una acció revolucionària mitjançant la lluita armada, fou un dels promotors de la insurrecció que es produí durant la nit del 8 al 9 d'agost de 1874 a Bolonya i a tota la Romanya. A causa de l'estreta vigilància que la policia tenia sobre els membres de la organització, va fer que el cop de mà resultés un fracàs i va ser detingut i empresonat juntament amb altres companys. Després d'un llarg judici, el 19 de juny de 1876 va ser absolt com la resta d'insurreccionalistes processats i amb Andrea Costa va fer una conferència a Imola (Emília-Romanya, Itàlia), on a més de reafirmar els principis de la Internacional accentua la funció propagandística que aquests judicis tenien per a la difusió del pensament anarquista. En 1876, al costat dels anarquistes Arturo Ceretti, Celso Ceretti i Giuseppe Barbanti Brodano, marxà als Balcans per combatre amb els insurgents serbis contra l'Imperi Turc. De tornada a Itàlia, amb Andrea Costa i Augusto Casalini, fundà en 1877 el periòdic Il Martello, publicació que ajudà a reanimar el grup internacionalista aleshores molt feble després del fracàs de la insurrecció de 1874. Arran de la insurrecció al Matese, l'abril de 1877, va ser detingut i amonestat la primavera de 1879. Processat amb altres 24 companys durant la tardor de 1879 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), aconseguí un sobreseïment el 7 d'octubre de 1879 i fou excarcerat. En 1880, amb Andrea Costa, treballà en la sortida de la Rivista Internazionale del Socialismo. Malalt de tuberculosi, Alceste Faggioli va morir el 19 de març de 1881 a Bolonya (Emilía-Romanya, Itàlia).

Continua...

---

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – La repadrina Francesca Torrens “Nana” (XXVIII)

Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta. (Miquel López Crespí)

Al cap d´uns dies ens arribà la notícia de la mort, a Inca, de Josep Ferrer. En Martí, el xofer de la camiona, ens ho comunicà de seguida que ho va saber. En Josep s´havia fet imprescindible a les tertúlies nocturnes, a les excursions pels voltants del santuari! Un home que hauria pogut escriure un munt de llibres d´història, la narració exacta de com eren els republicans dels anys trenta. A vegades em demanava com era possible que aquelles persones no haguessin escrit les seves memòries i d´altres, que passaven per autèntics escriptors, narraven fets que no valien dos rals. La vida de qualsevol persona del poble, la més insignificant, la que sembla no té res a explicar, és, sovint, més interessant que el relat de tants volums buits de vertadera saba vital.

Alguns autors es passen la vida tancats en el despatx, sense saber ni endevinar com és la vida que batega fora del seu estret univers. Rendistes de casa bona, gent que sempre ha tengut el plat damunt la taula sense necessitat d´aixecar-se de bon matí per anar a l´hort o, com en el passat, a una fàbrica. Si parlen d´amor o patiments és perquè han memoritzat les emocions humanes mitjançant la literatura, llegint a l´estudi, espipellant d´un autor a l´altre fins a xopar-se amb els sentiments expressats pels autors de totes les èpoques i contrades. Falsa literatura bastida amb idees copiades d´aquí i d´allà, refrit d´emocions que mai no han viscut. Descripció de vivències que mai no han tengut, amors inexistents, falsos patiments existencials.

M´agradaria escriure un dia la vida de Josep Ferrer, la del pare i la mare, la dels padrins. Per això volia ser escriptor; submergir-me en el món de les persones que he conegut, que he tengut al costat i de les quals sé que el que expliquen és autèntic.

La padrina va anar a parlar amb els capellans i pagà diverses misses per l´ànima del vell combatent. Ben segur que en Josep, descregut com tants dels republicans que cremaren esglésies en temps de la guerra civil, hauria dit que valdria més gastar els diners en bons àpats a la seva salut i la de tothom. Ens hauria renyat per un dispendi tan innecessari. En el fons deixava de patir, que era el que cercava de forma inconscient amb la insistència a fumar dia i nit malgrat la prohibició dels metges. Una mort cercada? Possiblement. El que més l´afectà va ser la marxa de la dona quan el negoci va fer fallida i, també, i de forma molt especial, l´insaciable interès dels fills per heretar el poc que restava de la riquesa del passat.

M´hauria agradat estar al seu costat a l´hora de la mort. Que hagués pogut marxar d´aquest món amb el consol d´una veu amiga a la vora. Segurament m´hauria dit: “Ara sabrem de debò si són veritat els sermons dels sacerdots sobre l´existència del cel i l´infern. A mi, de segur, em tocarà anar a veure Llucifer, el Satanàs que ens ha de tenir dins les olles d´oli bullent per a tota l´eternitat”. I hauria afegit: “No ho dubteu: si el cel i l´infern existeixen sereu els primers a assabentar-vos; us vendré a veure en somnis i així podreu saber el que existeix de debò. Si passats uns mesos no he comparegut és que era un conte de fades talment com ho he cregut sempre”.

Sabia que no tornaria. El padrí, incrèdul com en Josep, em comentava com s´havia conjurat amb els amics, els companys de truc de la taverna, els veïns de l´hort de Can Verdera. Un poc més joves que ell, la majoria havien mort. Tots els morts també havien fet idèntica promesa: en morir tornarien a explicar als companys dels jocs de cartes si el cel existia o no. El padrí m´ho contava modulant bé les paraules, una mica trist, enyorant els companys desapareguts: “Et penses que ningú ha tornat del més enllà? Cap ni un! Resten al cementiri, tapats pel marbre de les tombes, podrint-se com un ca abandonat enmig del camp”. I continuava, en veu baixa alhora que amb les tenalles, removia el caliu de la foganya: “Pot ser que hi hagi un Déu més enllà de les nostres percepcions i coneixements, algú que hagi creat de veritat el cel i la mar, els núvols i les estrelles. No ho sé. Però cal no creure mai en les invencions dels sacerdots. És un romanço del qual viuen i gaudeixen de la vida sense necessitat d´anar a llaurar de sol a sol. Sermons que només serveixen per a tenir-nos conformats aquí baix, a la terra. Volen que visquem en l´esperança que si no hi ha justícia en aquest món, la trobarem en el cel. I així passen els anys, els segles, sense que res canviï per al pobre, sempre sotmesos al poder implacable dels rics i militars”.

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot.

Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.

El repadrí Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes, de rondalles (com la majoria de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney, els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, ens explicaven a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors n´eren els protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les successives generacions que els han succeït no han tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevendria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates i mongetes, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del meu poble.

Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de l'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part de contribuir a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta --el paludisme!-- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al 1900 ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en els darrers anys s'han deixat perdre molts molins d'aigua i fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'Albufera?

Inclemència del temps que no deixa res dempeus? Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can Verdera i Ca Na Ximbona) a plegar les veles del molí. Encara hi he estat a temps que els padrins m'ensenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. I si la meva fos la darrera generació que veurà treballar els fusters de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro?

Tot es fa malbé.

La repadrina vivia prop de l´església. Jo hi tenia una cambra sempre preparada. Sovint demanava permís als pares i em deixaven anar-hi a dormir o a estar uns dies. Entrar al casalot del carrer de l´Escola era penetrar amb molta cura en un món diferent. Em trobava bé en aquell antic casal. Una vegada, investigant indicis que em permetessin saber més, a l´arc de l´entrada, tapat per dècades de capes de calç, hi vaig poder endevinar una data: 1668. Volia dir que l´edifici s´havia bastit en aquella època? Possiblement era anterior. Pens que la marca que vaig descobrir a l´arc podria correspondre a un temps de reformes, un any en el qual es feren importants modificacions al buc inicial de la construcció. A casa sempre havia existit la tradició de dir que la planta inicial era dels temps dels moros, molt abans de l´existència històrica de sa Pobla, fundada a l´època del rei Jaume II, enmig de les terres insalubres de l´Albufera.

D´on sortien aquestes suposicions? El padrí m´ensenyà el pou d´on trèiem l´aigua abundosa de què ens servíem. Efectivament, mirant amb atenció el coll de la cisterna podia veure com els murs existents corresponien a una sínia antiquíssima. Els experts que visitaren el pou quan el batle Miquel Crespí Pons governava el poble, uns arqueòlegs procedents de Barcelona, confirmaren sense cap mena de dubte que es tractava d´una sínia àrab, ja que era exactament igual a algunes que es conservaven en el camí que portava a la badia d´Alcúdia.

Aleshores es confirmaven les sospites de la família, que, sense tenir estudis, només per les pedres i el tipus de construcció, endevinaren l´època que es construí. Ara entenia a la perfecció per què la repadrina no recollia l´aigua quan plovia! No necessitava omplir la cisterna amb la pluja! Simplement tenia un corrent d´aigua subterrània, un riu!, sota els peus! A diferència de casa nostra, en el carrer de la Muntanya, on sí que disposaven d´una cisterna que s´omplia quan plovia, al casalot del carrer de l´Escola no hi havia aigua corrent. Tota la que es necessitava per al manteniment de la casa i els animals es treia a força de poals. Encara avui, en aquest hivern de pluja, vent i neu puc sentir (o és la meva imaginació?) el soroll del líquid element circulant sota els peus. Com la majoria de cases benestants de la pagesia, la repradina disposava de dues cuines. Una era la bona, la del menjador, enrajolada, moblada amb luxosos mobles dels anys deu, curulla d´inversemblats làmines amb idíl·lics paisatges i composicions plenes de fruites i animals de ploma. Menjador que mostrava, orgullosa, a les visites i on menjàvem i acollíem els convidats. L´altra, ben diferent, més de feina, era al corral, prop de les antigues piques de pedra on es rentava la roba i, els dies que feia bon temps, les dones planxaven la roba amb pretèrites planxes de ferro encalentides al foc o amb carbó dintre.

La cuina del corral era on hi havia el fogó de ferro, la llenya, els plats i les olles, les paelles i torradores. Malgrat l´emblanquinat de cada any, el fum s´ensenyoria de les parets i sempre vaig conèixer aquell indret amb un color grogós. Per molt que emblanquinassis, sempre sortia a relluir, fort i poderós, l´indestructible color producte del foc congriat durant generacions i generacions. Un món increïble, aquell racó de la casa, amb el forn de pedra al costat de l´entrada de la cuina, les grans piques, possiblement del segle XVII (o anteriors), enmig del corral, l´empedrat del patí fet amb còdols anats a cercar al torrent de sant Miquel, les parres protegint-nos del sol. Malgrat la bombeta elèctrica de pocs vats, sempre hi havia els llums d´oli penjats al costat de la foganya. De petit mirava amb extremada curiositat l´operació de posar-hi l´oli, el ble que ens hauria d´il·luminar de nit...

Tot el que anava bastint la repadrina Francesca eren per a mi encateris, misteris indesxifrables, prodigis fets per una fada venguda de la fondària d´un fantàstic conte infantil. Feia rodar el petit molí de farina que tenien a la portassa amb la mà i en sortia una farina blanca mesclada amb segó. Al costat, amb un sedàs, separava la farina del segó i anava a la pastera de fusta de nord on feia el pa. Afegia un poc de llevat i ho tapava tot amb un pedaç blanc que ella mateixa havia cosit feia temps. Es deixava reposar i, quan hi tornàvem, la massa havia pujat fins assolir el punt convenient. Senyal que ja era apta per entrar en el procelós món del foc i el caliu. De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial que només les velles generacions sabien apreciar.

Guaitant podies veure les darreres flames, el caliu, roig encara, amb petites guspires sorgint dels bocins més grans de la llenya. El pa era situat a un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Moreno, la repadrina li havia fet uns talls al damunt per aconseguir que el calor penetràs a fons dins la pasta.

El pa ens durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer! Res de semblant al present, el pa industrial fet amb màquines. Ja no existeix cap forner que pasti amb les mans. Motors elèctrics, pales d´acer mogudes per motors per remoure la pasta fan tota la feina que la repadrina feia a mà.

Sovint les gallines, provinents del corral existent al costat de les païsses, compareixien a cercar recapte, insidioses amb les unes insaciables exigències de gra! El gall, eixerit, les seguia vigilant les seves evolucions. Dominant, les feia fugir quan la repadrina treia del sac unes grapades de blat de les índies i els feia menjar dins la mà. Com era que podia aguantar les picotades de l´aviram i a mi de seguida em feien mal? Un dia em vaig fixar força bé en les seves mans aspres i rugoses pels anys de conrear el camp. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent feina als horts. Les dones no eren les senyores que podies veure sempre al costat de la tauleta, rere les cortines amb randes dels finestrals, brodant o petant la conversa amb les amigues. Quan no hi havia res a fer sí que teníem visites i tertúlies parlant de la vida dels sants i el preu de l´anyada. A mitja tarda, xocolata Rosselló per a tothom. M´enviaven al forn del costat a comprar ensaïmades i pastissos. La repadrina em mirava satisfeta alhora que les amigues d´aquell horabaixa reien veient els meus mostatxos de xocolata i el sucre de les ensaïmades adornant la meva boca. “Apa, ves de seguida a rentar-te la cara”, em deia, rieta. “No veus que així no pots tornar a casa teva?”.

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tot presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

Si avui, sense anar més lluny, vista la gestió de la crisi del Coronavirus per part del Gobierno de España, descobríssim que som governats per un androide despietat que només pren decisions en funció d’algoritmes demencials que aparentment no cometen cap error, no ens hauria de venir de nou.

Imaginau-vos un món ideal on l’error és inadmissible i les protestes són enteses com un desacatament a la llei. Un món on l'alternança política no signifiqui res –digau-li, per exemple, ara PP ara PSOE; ara tu, ara jo–, perquè substancialment tot segueix igual o pitjor, però que el sistema presenta com l’única i millor opció possible. Digau-li, ara ja no ve d’aquí, Règim del 78, el qual, per moltes voltes que hi faceu, no aconseguireu tombar o canviar de manera significativa encara que la pedra angular –realment hauria de dir corona– sobre la qual es va bastir estigui literalment feta miques.

Un món en el qual heu d’intentar prosperar malgrat tots aquests hàndicaps. Malgrat que la darrera crisi capitalista no deixàs gaire esperança, cal tenir fe i esdevenir emprenedors i autoajudar-nos, prendre consciència de la necessitat i la conveniència de mantenir-nos units davant les adversitats. I patir i callar, i creure en la fal·làcia que si competim, que si ens esforçam, no hi farà res que les cartes estiguin marcades. A la fi, obtindrem la recompensa que ens mereixem i les xarxes socials corejaran el nostre nom i fulminarem el rànquing de likes en un dia, en una setmana, en un mes... I tindrem milions de followers i una vida regalada que tothom admirarà quan en pengem bocins a la xarxa.

Però què succeiria si un dia, cansats de cercar la glòria que no arriba, ho enviàssim tot a pondre i desafiàssim realment el sistema? Això és el que, com qui no vol la cosa però amb una persistència sorprenent, intenta el Peter Aturat, el protagonista de la novel·la QualityLand, una distopia hipercapitalista, una sàtira brutal que cal llegir abans que –esper que ens n'alliberem– qualcú se li acudeixi adaptar per fer una sèrie i perdi tota la capacitat subversiva i l’humor.

Aprofiteu el confinament i feis qualque cosa de profit: llegiu la novel·la de Marc-Uwe Kling, carregau-vos de mala llet. Perquè quan hagi passat tot això, convindrà fer net i demanar responsabilitats a la genteta ultraliberal que només sospirava per privatitzar i acabar d’enfonsar l’estat del benestar. I als polítics del règim que els anàven al darrere, que els rebenti la merda a la cara i que es fotin.

Anarcoefemèrides del 20 de març

Esdeveniments

Cartell del festival al "Germania" [IISH]

- Festival commemoratiu de la Comuna: El 20 de març de 1880 se celebra a la sala«Germania» de Nova York (Nova York, EUA) un gran festival (concert, banquet i ball), organitzat per la colònia d'exiliats francesa i grups esquerrans nord-americans i d'immigrants, en commemoració de la Comuna de París, que nou anys abans s'havia proclamat i havia estat reprimida brutalment. Es reivindicava la vaga com a forma de lluita per arribar a la Comuna universal.

***

Capçalera del primer número de L'Insurgé

- Surt L'Insurgé: El 20 de març de 1910 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del setmanal L'Insurgé. Organe hebdomadaire des révolutionnairesdu Centre. El periòdic era successor de Le Combat Social (1907-1909) i disposava d'impremta pròpia. L'administrador era Petitcoulaud i hi van col·laborar Émile Armand, H. Beaujardin, Armand Beaure, Henri Beylie, Adrien Boudet, Benoît Broutchoux, J. B. Clement, René Clerchen, Henry Combes, H. Christian, Jean Dinet, Henri Duchmann, Georges Durupt, J. Fougère, V. Godonneche, Jean Goldsky, Grandjouan, Jacques Gueux, Amable Joserey, L. Jouhaux, André Lansade, C. Laurent, René Leblond, René Legaud, Léopold Lenoir, Alfred Loriot, St. Mac Say, Mauricius, Antoine Milo, Léon Nugere, Alfred Peyramaure,Étienne Peyraud, Jean Peyroux, Bernard Pilorget, J. Prolo, X. Privas, Jean Sauvent, Jules Scarceriaux, Jehan Tantot, Claude Trivaux, Émile Vandervelde, Francis Vergas, E. Verhaeren, Georges Yvetot, Henri Zisly, entre altres. Aquesta publicació venia pistoles i revòlvers als seus lectors i preconitzava astoradors consells, com el del seu darrer número, el 63 de 29 de maig de 1911:«En aquest moment quan la bòfia esdevé cada cop més i més brutal i repugnant, és indispensable estar armat per a defensar-se contra aquestes grolleres malifetes.» El títol L'Insurgé va ser emprat per altres periòdics anarquistes tant a França (particularment a París i Lió), com a Bèlgica (Brussel·les i Lieja).

***

Cartell de l'acte

- Xerrada sobre el control de natalitat: El 20 de març de 1970 se celebra a l'Ajuntament de Cachan (Illa de França, França) la conferència-debat «La pilule ou la bombe» (La píndola o la bomba) a càrrec de Maurice Laisant (Hemel) i de J. Émery. L'acte, centrat en la polèmica sobre la píndola com a mitjà de control de natalitat, va ser organitzat pel Grup Llibertari «Kropotkine» de la Federació Anarquista (FA).

Naixements

Charles Alerini fotografiat per D. Arnó a Alexandria entre 1879 i 1881

- Charles Alerini: El 20 de març de 1842 neix a Bastia (Còrsega) el mestre, communard i membre i animador de la Internacional antiautoritària Charles Alerini. Fou el primogènit d'una família nombrosa formada per 12 infants. Son pare, nascut en una antiga família corsa, era metge. En 1862 obtingué el batxillerat en ciències a l'institut de Bastia i en 1863 va ser nomenat aspirant a prefecte d'estudis. Exempt del servei militar com a membre de la instrucció pública, va ser traslladat als instituts provençals d'Avinyó i de Marsella. Després d'un temps com a prefecte d'estudis i ajudant químic a l'institut de Marsella, l'octubre de 1869 va ser nomenat mestre de ciències físiques al col·legi de la Barceloneta de Provença (Occitània) i va esdevenir membre i després secretari d'una secció de la l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquesta població; més tard en fou membre de la secció de Marsella i, entre finals de març i principis d'abril de 1871, membre de la secció executiva de la Comissió Departamental Insurreccionalista de les Boques del Roine (Provença, Occitània). L'abril de 1870 les autoritats educatives el suspengueren de les seves funcions al col·legi de la Barceloneta de Provença per la seva militància i esdevingué gerent de Le Rappel de Provence. A partir d'aquell moment prengué part molt activa en la Internacional marsellesa i col·laborà estretament amb André Bastelica. El 20 de maig de 1870 fou detingut per«adhesió a societat secreta» (l'AIT). Però el 8 d'agost de 1870 prengué part, juntament amb Gaston Crémieux, Combe Étienne, Célestin Matheron i altres insurgents, en l'ocupació de l'Ajuntament de Marsella, on es va establir la Comuna revolucionària. Després del fracàs d'aquesta insurrecció, va ser empresonat i alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República i la caiguda de l'Imperi. Entre 1870 i 1871 col·labora en el setmanari anarquista madrileny La Solidaridad. El 23 de març de 1871 fou de bell nou, amb Gaston Crémieux, capdavanter d'un moviment insurreccional a Marsella, formant part del Comitè Director de la Comissió Departamental de 12 membres, que organitzà la resistència armada. Després del fracàs d'aquest nou moviment insurreccional el 4 d'abril de 1871, es refugià a Barcelona (Catalunya). Jutjat en absència el 24 de gener de 1872, va ser condemnat a mort –set anys més tard, el 17 de maig de 1879, va ser indultat. A Barcelona s'integra en el nucli de l'AIT i visqué al número 42 del carrer de Mercaders. Amic de Mikhail Bakunin, fou membre de l'Aliança de la Democràcia Socialista (ADS), creada en la primavera de 1870, i fou delegat de la Federació Regional Espanyola (FRE) en el congrés de la Internacional a l'Haia (Holanda, Països Baixos) a començaments de 1872, on es declararà l'expulsió de Bakunin i de James Guillaume. Aquest mateix any va contactar a Vitòria (Àlaba, País Basc) amb Anselmo Lorenzo en ruta cap a l'Haia i li va lliurar una carta de Bakunin; ambdós marxaren a Bilbao (Biscaia, País Basc) i Alerini va seguir cap a Holanda. Aquest any signà a Barcelona el fulletCuestión de la Alianza.El 15 de setembre de 1872 assistí al congrés antiautoritari internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa) on fou un dels seus tres secretaris. El Consell General (marxista) de l'AIT el va excloure el 30 de maig de 1873. A Catalunya, durant la primavera de 1873, constituí amb Camille Camet i Paul Brousse, el «Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional», el qual apel·là a l'«an-arquia», al col·lectivisme i al materialisme, i edità el periòdic La Solidarité Révolucionnaire. Organe socialiste-révolutionnaire. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 fou un dels cinc delegats de la Federació Regional Espanyola (FRE) al congrés de Ginebra (Ginebra, Suïssa). De tornada a Catalunya, es mostrà força actiu en el Centre de Societats Obreres de Barcelona i va ser detingut arran de les insurreccions republicanes de 1873 i empresonat durant dos anys a Cadis (Andalusia, Espanya). El setembre de 1875, rebutjarà l'oferta d'Errico Malatesta, que havia vingut comissionat per Bakunin per organitzar la seva evasió del penal. L'abril de 1877 fou membre, amb Jean-Louis Pindy, Paul Brousse i François Dumarteray, del Comitè Federal de la Federació francesa de l'AIT, que tingué el seu congrés el 19 d'agost de 1877; el novembre d'aquell any, encara n'era membre, amb Pierre Jeallot, Hippolyte Ferré, François Dumarteray i Jean-Louis Pindy. Posteriorment va marxar al Caire (Egipte) i a Alexandria fou professor i formà part del Centre Europeu d'Estudis Socials (CEES). El setembre de 1889 es casà a Alexandria amb Marie-Catherine de la Rocca, amb qui tingué cinc infants. En 1881 donà dues conferències amb Ugo Parrini (L'Orso), que en aquellaèpoca havia fundat una petita impremta clandestina. Com que podia entrar a França, el 1881 retornà i va ser nomenat cap del despatx de Péricles Grimanelli, prefecte departamental de Deux-Sèvres (Poitou-Charantes, França) i exadvocat republicà de Marsella, el qual havia gestionat la seva petició d'indult. Entre 1881 i 1888 ocupà diversos càrrecs a Bastia, Annecy (Savoia, Arpitània) i Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1888 obtingué una plaça d'administrador a Indoxina i en 1900 de president d'un tribunal. Segons les places, fou jutge civil i/o oficial civil de l'Estat, encarregat d'assentar els pressuposts i de l'execució de les obres públiques, a més de representar França vers els visitants europeus. També s'encarregà de denunciar els abusos de l'administració colonial. Charles Alerini va morir, a resultes d'un paludisme crònic, el 24 de juliol de 1901 a Vinh (Nghe, An, Tonquín, Indoxina francesa; actualment Vietnam).

Charles Alerini (1842-1901)

***

Foto policíaca de Marius Fayolle

- Marius Fayolle: El 20 de març de 1877 neix a Lodeva (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Nimes (Llenguadoc, Occitània)– l'anarquista Marius Antoine Fayolle. Sos pares es deien Louis Maurice Fayolle, paleta, i Véronique Ilda Pibarot, modista. Militant del grup anarquista«La Jeunesse Libertaire» de Niça, es relacionà amb els anarquistes Henri Abrard, Alexandre Henri Dumas, Denis Pierre Fabre, Giovanni Fenoglio i Sylvain Marius Gauthero, entre d'altres. A finals dels anys noranta s'establí amb son germà Jules Eugène Fayolle a Niça (País Niçard, Occitània), al número 2 de la plaça del Lycée, i treballà de mosso de magatzem. Col·laborà en Le Libertaire i difongué la premsa anarquista. El 5 de novembre de 1898, després d'haver cantat una cançó anarquista, va ser detingut per un agent, però va ser alliberat poc després. El 13 de novembre d'aquell any va ser detingut, amb son germà i Marius Brun, per complicitat en el robatori d'una panera de castanyes. Aquest fet implicà l'escorcoll del domicili dels germans, acció que va permetre a la policia decomissar un gran nombre de fullets i de periòdics anarquistes. En 1899 treballava de venedor ambulant al País Niçard i vivia al número 10 del carrer Lascaris de Niça. El 7 de març de 1899 les autoritats assenyalaven que havia desaparegut de Niça. La policia es va fer amb una carta enviada des de Londres (Anglaterra) per un tal Lamberti, des del domicili de Jacques Dekosa, que hauria obtingut la seva adreça per intermediació de l'anarquistaÉmile Pouget, on demanava adreces de companys italians a Niça a fi i efecte d'enviar-lis fullets i manifests. El 9 de març de 1899, la policia assenyalà que havia deixat Nimes i havia retornat a Niça. En aquesta època el comissari de Niça el qualificà de «perillós anarquista». En 1905 es casà amb Marie Pauline Pancrace. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Un soldat anomenat Marius Antoine Fayolle va morir en acció de guerra el 13 de juliol de 1916 a la batalla del Somme, però no es tracta de la mateixa persona.

***

Pietro Bruzzi

- Pietro Bruzzi: El 20 de març de 1888 neix a Maleo, prop de Milà (Llombardia, Itàlia), el militant anarquista i resistent antifeixista Pietro Bruzzi, també conegut com Brutius o Rouqué. Va descobrir de ben jovenet l'anarquisme. En 1909 va ser un dels redactors del popular setmanari llibertari La Protesta Umana. En 1916, mobilitzat, és empresonat dos mesos a Milà per resistir-se a les forces de l'ordre que el vingueren a buscar. Enviat a un regiment de Tortona, fugirà durant el trajecte i passarà a Suïssa i després a França. Va tornar a Itàlia en acabar la guerra i va ser detingut per deserció i condemnat a mort, pena que va ser commutada per 20 anys de presó. Redactor en 1921 del diari milanès L'Individualista,és acusat amb Ugo Fedeli i Francesco Ghezzi, redactors també del periòdic, d'haver participat en la preparació de l'atemptat comès al teatre Diana de Milà el 23 de març de 1921, fet que va comportar la interrupció de la publicació. Per evitar ser detingut fuig clandestinament a l'URSS, i després a Alemanya,Àustria i Bèlgica. Després de passar molts d'anys a França, on col·laborarà amb la revista individualista Eresia di oggi e di domani (1928-1929), publicada a Nova York, és expulsat de França amb Luiggi Damiani i Angelo Bruschi; s'instal·len tots tres en 1931 a Espanya, on es fan membres el mateix any del Comitè de Solidaritat amb els Anarquistes Italians, dirigit per Rafael Martínez, on també troben els companys italians Castellani i Virgilio Gozzoli. En 1933 les autoritats feixistes italianes obtenen la seva extradició d'Espanya, i és confinat a l'illa de Ponça fins al mes de juny de 1939. Al final de la pena torna a Milà i participa en la resistència anarquista a Llombardia contra el feixisme italià. El 1944 edita clandestinament a Milà el diari L'Adunata dei Libertari, primer òrgan de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Finalment, Pietro Bruzzi va ser arrestat i afusellat per les SS alemanyes el 17 de febrer de 1944 a Legnano (Llombardia, Itàlia).

Pietro Bruzzi (1888-1944)

***

Foto policíaca de Jean De Boe (1912)

- Jean De Boe: El 20 de març de 1889 neix al barri de Cureghem d'Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica) el militant anarquista, sindicalista i cooperativista Jean De Boe. Després dels estudis primaris, va entrar com a aprenent de cisellador i després com a obrer tipogràfic. A finals de gener de 1906 es va adherir en l'Associació Lliure de Componedors i d'Impressors de Brussel·les i la seva carrera professional es desenvoluparà a Bèlgica, però també a Suïssa i a França, marcada per una acció militant cooperativista i, sobretot, sindicalista. Aquell any va acostar-se a la Colònia Comunista«L'Expérience» de Sockel i va pertànyer al Grup Revolucionari de Brussel·les, de tendència individualista encara que adherit a la Federació Anarquista de Bèlgica (FAB). El febrer de 1909 va ser detingut per distribuir pamflets arran d'un míting a Brussel·les i després d'haver cridat: «Mort aux vaches!»–literalment«Mort a les vaques!», és una expressió antimilitarista o dirigida contra els uniformes (policia, militars, etc.); etimològicament prové de Wache(guàrdia, alerta, aguait), pronunciat a la francesa, paraula que estava escrita a les garites alemanyes a finals del segle XIX i principis del XX. El 29 de febrer de 1922 va ser detingut a França com a membre de la Banda Bonnot, amb altres tres antics membres del Grup Revolucionari de Brussel·les emigrats també a París: Edouard Caroy, Raymond Callemin (Raymond La Science) i Victor Serge. El 28 de febrer de 1913 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 10 anys de treballs forçats a la penitenciaria de la Guaiana i a 10 anys d'exili per«encobriment i associació de malfactors». A finals de 1913 va arribar a l'Illa del Diable, a prop de les costes de la Guaiana francesa. Va aconseguir fugir arribant a la Guaiana holandesa i va arribar a Bèlgica el juny 1922, després d'haver estat treballant anys per pagar-se el viatge. Reprèn el seu ofici i la seva activitat militant, participant en nombroses vagues (1925 i 1930) així com en la creació en 1926 d'una cooperativa, «Les Arts Graphiques». En aquesta època va col·laborar, fent servir els pseudònimsG. DemiGeorges Demos, en el bimensual anarquistaLe Combat. En 1929 va participar en la companya organitzada pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i en el Comitè d'Ajuda per les Víctimes Polítiques (CAPVP) contra l'expulsió del militant italià Angelo Bartolomei i en el butlletíDroit d'Asile, publicat a Brussel·les per Hem Day. A començament dels anys 30, amb Piere Mahni, va ser corresponsal per a Bèlgica del butlletíCorrespondance Internationale Ouvrière, de Jean Dautry i d'André Prudhommeaux. Va dirigir el butlletí mensual de propaganda sindicalLe Creuset, on publicarà en 1930, en lliuraments, el relat del seu viatge a l'URSS. Quan la Revolució llibertària esclata a Espanya, marxarà en 1937, i adopta dues filles d'un company asturià afusellat pels feixistes. En aquesa època col·laborà en L'Espagne Antifasciste. Després militarà en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan Bèlgica va ser envaïda pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial, la Gestapo va intentar detenir-lo l'agost de 1941, però va fugir a França, retornant a Brussel·les l'agost de 1943 vivint amagat fins al final de la guerra. Després de l'Alliberament, militarà en el Sindicat del Llibre belga. L'1 de gener de 1945 serà elegit secretari general del Sindicat Unificat del Llibre i del Paper de Brussel·les i, poc després, president de la Central de la Indústria del Llibre i del Paper de Bèlgica. En 1949 es va constituir a Estocolm la Federació Gràfica Internacional i va ser triat secretari dels tipògrafs durant nou anys. El març de 1950 va editar a Brussel·les un número especial de la revistaSIAdedicat a la repressió policíaca franquista contra els militants anarquistes a Espanya. A finals dels anys 50 va col·laborar en el butlletí Commission Internationale de Liaison Ouvrière. És autor de nombrosos articles en la premsa llibertària, des deL'AnarchieaRéveil de Genève, però també de llibres i fullets publicats a Bèlgica:La Révolution en Espagne!(1938),Un siècle de luttes syndicales (1852-1952)(1952),Propos subversifs(1967), etc. Jean De Boe va morir el 2 de gener de 1974 a Brussel·les (Bèlgica). La seva divisa va ser:«Mai no mentir, mai no trair, mai no desesperar.»

Jean de Boe (1889-1974)

***

Ernesto Herrera

- Ernesto Herrera: El 20 de març de 1889 neix a Montevideo (Uruguai) el periodista, escriptor, poeta i dramaturg anarquista Nicolás Herrera Lascazes, conegut com Ernesto Herrera–nom que prengué des d'infant i amb el qual signava–, Herrerita, R. Herita i Ginesillo de Pasamonte. Era cosí germà del poeta modernista, i també anarquista, Julio Herrera y Reissig. Sos pares, que no estaven casats, es deien Nicolás Herrera i Matilde Lascazes i era el tercer dels seus fills. Quan tenia vuit anys, sa mare morí i sa família es va separar, passant a viure a casa de la seva antiga dida, al barri del Cordón de Montevideo. Les dificultades econòmiques i l'asma al·lèrgica marcaren la seva infància. Entre 1900 i 1904 fou nin cantor de la Loteria Nacional. En l'anomenada Revolució de 1904, juntament amb altres amics, malgrat la seva curta edat, s'allistà voluntari en el Batalló 1 de Guàrdies Nacionals en defensa de la política del Partido Colorado (PC). Entre 1905 i 1907 es dedicà a la bohèmia a Montevideo, assistint especialment a la tertúlia del cafè Polo Bamba, i conegué joves intel·lectuals (Ángel Falco, Alberto Lasplaces, Julio Alberto Lista, Alberto Macció, Carlos Sabat Ercasty, etc.), molts del quals el van introduir en l'anarquisme. En 1907 va fer un viatge amb una grup de titellaires i funàmbuls per l'Estat brasiler de Rio Grande Do Sul. En aquesta època començà a escriure els seus primers versos i els seus primers articles, publicats en el periòdic La Racha, dirigit per l'anarquista Ángel Falco. En 1908 va ser nomenat auxiliar en la Comptadoria General de la Nació, càrrec que exercí irregularment per raons de salut entre el 4 de març i el 2 de desembre. En aquest mateix any col·laborà en La Lucha i en la revista Bohemia, el primer número de la qual finançà. A començaments de 1909 viatjà a Buenos Aires (Argentina) i d'allà passà a Asunción (Paraguai), d'on després d'unes setmanes retornà a la capital argentina i planejà la partida cap a Europa amb el mateix vaixell que viatjava l'escriptor anarquista Alejandro Daudet (Alejandro Sux). El seu viatge terminà a Porto de Santos (Santos, São Paulo, Brasil) on, per la seva condició de polissó, va ser obligat a baixar a terra; gràcies al suport d'un amic, pogué continuar el viatge amb un altre vaixell. Després d'un temps a Lisboa (Portugal), es dirigí a Madrid (Espanya). El juliol de 1909, per haver insultat el rei d'Espanya i criticar la guerra, va ser tancat a la presó Model de Barcelona (Catalunya), on va escriure el seu conte «El lodazal». L'octubre d'aquell any, les autoritats espanyoles el van deportar i retornà a Amèrica. Després d'una breu estada al Brasil, on col·laborà en els periòdics anarquistes A Lanterna (São Paulo) i A Folha Do Povo (Santos), el desembre de 1909 el tenim a Montevideo; però en el començament del nou any, marxà cap a Buenos Aires amb la intenció de dedicar-se al periodisme professional, però sense èxit, retornà a la capital de l'Uruguai. El maig de 1910 passà un temps a Melo (Cerro Largo, Uruguai), amb José Pedro Bellán i Casiano Monegal. Entre maig i agost de 1910 publicà relats de temàtica social en El Deber Cívico, que van ser reunits posteriorment en el seu llibreSu majestad el hambre. Cuentos brutales, prologat pel seu amic, l'escriptor anarquista Rafael Barret. A començaments de setembre de 1910 la Companyia Enrique Arellano-Angela Tesada li va estrenar al teatre Coliseo Florida la seva primera obra El estanque, que tingué molt bones crítiques i per aquest motiu el dramaturg Carlos Brussa la va representar a Melo. Quan l'aixecament militar blanco de diversos departaments, obtingué la corresponsalia del diari La Razón de Montevideo per cobrir la Guerra Civil entre blancos i colorados i marxà al front de lluita, curta experiència que donarà lloc al drama El León Ciego. El novembre de 1910 marxà a Buenos Aires per presenciar la representació d'El estanque i va fer amistat amb el dramaturgs anarquistes Rodolfo González Pacheco i Tito Livio Foppa. Quan acabà l'any retornà a Montevideo on acabà l'obra Mala Laya, que va ser estrenada el 13 de gener de 1911 per la Companyia de Gialdroni al Teatre Nacional. A partir de febrer de 1911 entrà en la redacció de La Semana, en el departament de subscripcions. El maig d'aquell any va fer una gira per Canelones, San José i Durazno i el 14 d'agost va ser estrenada l'obra El León Ciego per la Companyia Tesada-Arellano al teatre Cibils de Montevideo. L'octubre de 1911 passà a treballar per al periòdic La Defensa a Melo, on preparà la comèdia en dos actes La moral de Misia Paca, que s'estrenà el 25 de novembre per la Companyia de Baccino al teatre local. El 25 de desembre de 1911 nasqué el seu fill Barrett–en homenatge a Rafael Barrett–, fill d'Orfilia Silva, la mare de la qual regentava una pensió al Barrio Reus de Montevideo on Herrera visqué una temporada. El president de la República, José Batlle y Ordóñez, el nomenà auxiliar al Museu Nacional, càrrec que exercí entre març i juliol de 1912. El 5 de juny de 1912 s'estrenà al teatre Apolo de Buenos Aires la versió definitiva de La moral de Misia Paca per la Companyia de Guillermo Battaglia-Ángela Tesada i dos dies després la Companyia de Pablo i Blanca Podestá estrena amb un gran èxit El León Ciego al Teatro Nuevo. Tot això va fer que entrés a treballar en la Secció de Teatres del diari Última Hora. El president Batlle l'encomanà una missió artística i d'estudi a França i per a aquest motiu viatjà a Europa. El 2 de novembre de 1912 arribà a París (França), però el desembre marxà cap a Madrid amb la finalitat de representar La moral de Misia Paca, entrevistant-se amb nombroses personalitats del teatre local (Rosarioo del Pino, Benito Pérez Galdós, Jacinto Benavente, Margarita Xirgú, etc.), romanent a la capital d'Espanya fins l'abril de 1913, on també s'entrevistà amb l'intel·lectual anarquista José Ingenieros i el dramaturg Vicente Martínez Cuitiño. Durant aquesta època restà a Europa malalt i sense mitjans econòmics i l'abril de 1913 el Senat uruguaià aprovà una pensió per a Herrera per mitigar aquestes penúries. El maig marxà a París i el juny a Lausana (Vaud, Suïssa) convidat per Ingenieros que li feia de metge i el va ingressar en un sanatori. L'agost de 1913, acompanyat per Ingenieros, va fer un breu viatge per Alemanya i el setembre retornà a Madrid. El 31 de març de 1914 llegí una conferència sobre l'escriptor anarquista Florencio Sánchez a l'Ateneu de Madrid. A mitjans de juny, davant la crítica situació familiar de la mare de son fill, retornà a Montevideo. Després va fer unes conferències a Melo, però el juliol de 1914 Orfilia se suïcidà i hagué de retornar a Montevideo. El 31 de juliol la companyia dramàtica espanyola Serrador-Mari estrenà al Teatro 18 de Julio de Montevideo El pan nuestro i la mateixa companyia repetí l'obra la segona quinzena d'agost al Teatro Nuevo de Buenos Aires. En aquesta època va escriure les obres El Moulin Rouge i El caballo del comisario. El gener de 1915 a causa d'una afecció vírica de gola, ingressà a l'Hospital «Fermín Ferreira» –especialitzat en tuberculosos, era conegut com El Lazareto. El 9 de març de 1915 la Companyia Vittone-Pomar estrenà al teatre Politeama de Montevideo el sainet El caballo del comisario. Després d'un fracàs empresarial al teatre Lumière, s'instal·là a casa de la família Schultze a Durazno (Durazno, Uruguai). El 22 d'agost de 1915 s'estrenà al teatre Petit Palais de Paysandú (Paysandú, Uruguai) El pan nuestro i va fer diverses conferències. Després, amb son fill Barrett, viatjà a Bagé (Rio Grande do Sul, Brasil), per a visitar sos germans Julio Nicolás i Matilde. Durant els primers mesos de 1916 gestionà a Montevideo un càrrec públic i obtingué el nomenament de professor de literatura al Liceu Departamental de Mercedes (Soriano, Uruguai), ocupant la plaça a partir de l'1 d'abril. Durant tot l'any treballà en les seves classes i semblà que es recuperava físicament i espiritualment. En aquest any va escriure La Bella Pinguito i La princesita Cenicienta. La vella afecció de gola s'aguditzà i a finals de 1916 viatjà a Montevideo, on va ser internat. Ernesto Herrera va morir el 19 de febrer de 1917 a l'Hospital «Fermín Ferreira» de Montevideo (Uruguai) i fou enterrat al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat. El seu teatre («Teatre d'Idees»), amb fortes influències de Maksim Gorki, està marcat fortament per la problemàtica social i política, tot barrejat amb característiques criolles, i en el qual es critica durament la burgesia i la seva concepció de l'amor i l'interès capitalista.

Ernesto Herrera (1889-1917)

***

Notícia sobre la detenció de José Alcodori Villalba apareguda en el periòdic madrileny Tierra del 25 de juny de 1932

- José Alcodori Villalba: El 20 de març de 1896 neix a Pina (Alt Palància, País Valencià)–algunes fonts citen Muniesa (Terol, Aragó, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista José Alcodori Villalba –el segon llinatge citat a vegades Villalta–, conegut sota els pseudònims Cap Gros i Ros. Es guanyava la vida fent d'obrer fariner i presidí el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). També fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i formà part dels Grups de Defensa Confederal. En 1922, amb Joaquín Blanco Martínez i José Claramonte Gómez, participà en un intent d'atemptat contra Severiano Martínez Anido. El gener de 1924 va ser detingut per possessió d'armes. La policia li va atribuir nombroses accions de caràcter social i va ser empresonat en diferents ocasions, fugint de la presó de Barcelona en dues ocasions, una el 9 de desembre de 1928, en la qual va resultat ferit un sentinella. En 1928 va ser detingut i processat l'any següent amb Francisco Martínez González (Lletuga), per la mort el 17 de febrer d'aquell any del confident Juan Gurría Vallet, demanant-li una pena de 28 anys de presó. A la presó de Barcelona va col·laborar en La Revista Blanca i en Tierra y Libertad. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, va ser alliberat. El maig de 1931 participà en un míting celebrat a Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya) i l'11 de desembre d'aquell any en un míting pro presos a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Entre 1931 i 1932 visqué a l'Hospitalet de Llobregat i col·laborà en Solidaridad Obrera. L'abril de 1932 fou delegat de Gavà, el Prat de Llobregat i de la Comarcal del Baix Llobregat al Ple de Sindicats de Catalunya celebrat a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i en aquest mateix mes va fer mítings a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya) i la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat. El 29 de maig de 1932 va fer un míting a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) emmarcat en la campanya de protesta contra les persecucions a la CNT. El 13 de juny de 1932 va ser detingut a la fàbrica de farines«Anita» del barri de la Barceloneta de Barcelona on treballava de moliner sota l'acusació d'haver participat en un atemptat contra el director de la presó barcelonesa i el seu ajudant. Entre el 5 i el 13 de març de 1933 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT en representació del ram de l'Alimentació. El 3 de maig de 1933 va ser detingut governativament i el juliol d'aquell encara romania empresonat. El gener de 1936 assistí a la Conferència Extraordinària de la CRTC i aquest mateix any s'integrà en el Comitè Regional de Defensa, juntament amb Ricard Sanz García i Pedro Herrera Camarero. També en 1936 formà part, amb J. Valero, del grup anarquista«Justícia» i fou un dels animadors del Sindicat de Porters, Porteres, Conserges i Similars de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en l'assalt de les Drassanes de Barcelona –algunes fonts citen erròniament la seva mort en aquest episodi a la Rambla dels Estudis de Barcelona. José Alcodori Villalba va passar a lluitar al front d'Aragó i a principis d'agost de 1936 va caure abatut al setge de Muniesa (Terol, Aragó, Espanya). Sa companya fou Maria Riu, amb qui tingué infants.

***

Necrològica d'Ambrosio Marcos González apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 de desembre de 1983

- Ambrosio Marcos González: El 20 de març de 1897 neix a Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Ambrosio Marcos González, citat algunes vegades com Ambrosio López. Sos pares es deien Balbino Marcos i Josefa González. Pareller de professió, va començar a militar en l'anarcosindicalisme des del 1915. El 14 de setembre de 1919 va ser un dels creadors a Navalmoral de la Federació Obrera de la Unió General de Treballadors (UGT), de la qual serà vocal, i que a l'any següent es va federar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), sota el nom de Federació Local de Sindicats Únics de la CNT, per influència seva i d'Alfonso González Marcos (Colorín), altre destacat anarcosindicalista extremeny. Durant la dictadura de Primo de Rivera la CNT es va mantenir organitzada en la clandestinitat i abans de l'arribada de la República va ser elegit president del Sindicat de Llauradors (1930), mostrant-se molt actiu en l'ocupació de terres, gairebé totes del comte Juan Antonio Güell López i del marquès de Comillas, que es van succeir durant els anys republicans amb gran èxit. En 1931 va ser delegat al congrés cenetista i després de l'aixecament revolucionari de 1933, que a la comarca va reeixir força, va ser empresonat fins a l'amnistia de febrer de 1936. Aquest any va ser delegat al congrés de la CNT. Quan va començar la rebel·lió militar, la CNT va aconseguir controlar els elements feixistes de la zona i va resistir fins a l'arribada de l'exèrcit, moment en el qual va ser ferit. Va formar part del primer Comitè Regional d'Extremadura de la CNT en 1936 i es va integrar en el Sindicat de Camperols cenetista. Més tard es va instal·lar a Madrid. En 1939, acabada la guerra, va ser detingut i condemnat a dues penes de mort, que després va ser commutada. Després de 14 anys a la presó madrilenya de Porlier, va ser alliberat. En 1944 va intentar, amb altres companys, reconstituir el Comitè de la CNT de Navalmoral des de Madrid, però van ser descoberts i va haver de fugir a França. Instal·lat amb sa companya Emilia Sánchez a «Les Petits Pins», a Crêches-sur-Saône (Borgonya, França), va militar activament en la Federació Local de Mâcon de la CNT fins a la seva mort. Ambrosio Marcos González va morir el 25 de juny de 1983 al Centre Hospitalari Les Chanaux de Mâcon (Borgonya, França).

***

Henri Michelet

- Henri Michelet: El 20 de març de 1906 neix a Saint-Barthélemy-d'Anjou (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari. Henri Léon Michelet, conegut com Zoulou. Sos pares es deien Henri Michelet, pissarrer, i Léonie Chanteloup, cosidora. Després de fer estudis primaris, començà a treballar d'obrer pissarrer. El 22 de setembre de 1928 es casà amb Madeleine Perrichet i la parella no tingué descendència. A finals dels anys trenta vivia al barri de La Lignery de Saint-Barthélemy-d'Anjou. Entre maig de 1936 i octubre de 1937 fou tresorer del Sindicat Autònom dels Obrers Pissarrencs de Trélazé (País del Loira, França), adscrit a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (SGTSR), fet pel qual va ser fitxat l'any següent en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament de Maine i Loira. També fou membre de la Joventut Sindicalista Revolucionària (JSR). En un informe de la Comissió Especial de la Policia de gener de 1939 se'l definia com a «perillós» i«militant molt actiu de la CGTSR». En aquestaèpoca fou tresorer del Sindicat dels Obrers Pissarrencs de la CGTSR. Mobilitzat, va ser fet presoner i intentà l'evasió en dues ocasions. Henri Michelet va morir, amb 108 anys, l'1 de maig de 2014 a la llar de jubilats de La Ménitré (País del Loira, França). Son germà Marcel també fou militant de la CGTSR i sa germana Marie fou la companya de l'anarquista Raymond Pantais.

Henri Michelet (1906-2014)

***

Necrològica de Joaquín Benítez Villalta apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de gener de 1993

- Joaquín Benítez Villalta: El 20 de març de 1907 neix a Coria del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Benítez Villalta. Quan encara era un infant sa família es traslladà a viure a Dos Hermanas i d'adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys republicans assistí a les reunions anarquistes que es feien al domicili de Fernando Fournon Raya (El Francés) a Dos Hermanas, on assistiren destacats llibertaris, com ara Miguel Martín Rubio, Pedro Martínez Algeciras i Pedro Vallina Martínez. Després de la guerra civil, durant els anys quaranta, fou tresorer de la CNT clandestina de Dos Hermanas. L'1 de novembre de 1951 fou el promotor de la marxa en homenatge als afusellats pels feixisme cap a la fossa comuna del cementiri de Dos Hermanes, que a partir d'aquesta data es realitzarà anualment. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT. Formà part, en nom de la CNT, del «Comitè d'Investigació» dels assassinats pels feixistes durant els últims sis mesos de l'any 1936 a Dos Hermanas, creat el 14 d'abril de 1976. Joaquín Benítez Villalta va morir el 17 de desembre de 1992 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya).

***

- José Blasco Plo: El 20 de març de 1907 neix a Mediana de Aragón (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Blasco Plo. Sos pares es deien José Blasco i Tomasa Plo. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà d'agricultor i milità en la Federació Local de Tarrascon (Llenguadoc, Occitània) i en el Sindicat d'Oficis Diversos de Foix de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Visqué amb sa companya María Montanel a Sent Pau de Jarrat (País de Foix, Occitània). José Blasco Plo va morir el 23 de juny de 1988 a l'Hospital de Foix (País de Foix, Occitània).

***

Ángel Carballeira Rego

- Ángel Carballeira Rego: El 20 de març de 1907 neix a Lanzós (Villalba, Lugo, Galícia) el militant i resistent anarquistaÁngel Carballeira Rego –a vegades citat erròniament com aRejo. Sos pares, pagesos, es deien José Carballeira i María Ramona Rego. Quan tenia nou anys emigrà tot sol a l'Havana (Cuba), on començà a treballar i aprengué l'ofici de tintorer. A finals de 1928, per raons de salut, retornà a la Península i, després d'un any en un batalló disciplinari a Tetuan (Marroc), en 1930 s'establí a Barcelona (Catalunya), on milità en el moviment anarquista del barri de Gràcia d'aquesta ciutat i en el Sindicat de Tintorers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Detingut i apallissat per la policia nombroses vegades, en 1933 fou empresonat arran de l'aixecament de gener d'aquell any per la seva militància en els Comitès de Defensa de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Gràcia. Quan la vaga de tramviaires, de finals de 1933 a començament de 1934, s'hagué d'exiliar 10 mesos a Besiers (Llenguadoc, Occitània), on treballà en diversos oficis (rentaplats, veremador, etc.). Durant la guerra civil desenvolupà càrrecs de responsabilitat en la CNT barcelonina, com ara en la col·lectivització del sector de la tintoreria, en el Comitè Revolucionari del barri de Gràcia i en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1937 fou un dels cinc membres fundadors del periòdic clandestí i d'oposició Alerta, lligat a «Los Amigos de Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet i despre´s al de Maseras. Després d'una estada a la colònia d'Aymare (Guiana, Occitània), esdevingué llenyataire al departament occità d'Òlt. En 1944 la gendarmeria el lliurà a les tropes alemanys perquè treballés a les fortificacions del Mur de l'Atlàntic, però poc després aconseguí fugir del camp de Lo Mont (Aquitània, Occitània) amb Mariano Sorinas. En acabar la guerra, treballà de paleta i milità al Llenguadoc i al Rosselló durant anys i defensor de les tesis ortodoxes, es lliga als grups d'acció, especialment al de Josep Lluís Facerias en 1947 i al de Ramon Vila Capdevila en 1949. En 1948 fou delegat per la FAI de Tolosa de Llenguadoc en un Ple Nacional on va fer costat Josep Borràs Cascarosa en els seus atacs a Laureano Cerrada Santos. En 1951 fou nomenat secretari de la CNT en el Ple de Tolosa. En 1959 fou secretari de Coordinació i responsable de la lluita antifranquista del Secretariat Intercontinental (SI) i entre el 23 d'agost i el 3 de setembre de 1961 assistí al Congrés de reunificació de Llemotges, on fou reelegit secretari de Coordinació del SI. Arran de les campanyes portades a terme en els anys seixanta per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) contra els interessos franquistes, serà un dels pocs militants que sospità que Jacinto Ángel Guerrero Lucas –que acabà com a assessor (amb sou i despatx) del ministre socialista de l'Interior Rafael Vera en la lluita antiterrorista– era un infiltrat.Ángel Carballeira Rego va morir el 29 de juliol de 1963 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) –alguns citen erròniament Perpinyà (Llenguadoc, Occitània)– d'un càncer lligat al seu primer ofici de tintorer. Sa companya fou Eulalia Montorio Prats, amb qui tingué tres infants.

Ángel Carballeira Rego (1907-1963)

Continua...

---

Novetats editorials - Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)

Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.

Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.

En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.

El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.

Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.

La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.

A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.

Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

Palma, 28/05/2018

Anarcoefemèrides del 21 de març

Esdeveniments

Anagrama dels anarquistes hongaresos

- Insurrecció dels Consells: El 21 de març de 1919, a Budapest (Hongria), els anarquistes participen activament en la insurrecció dels Consells i en la instauració de la Comuna (República Hongaresa dels Consells), govern revolucionari de soldats, obrers i camperols, que va durar 133 dies. El poder dels Consells va implantar una reforma agrària radical, la nacionalització de la banca i de la indústria, la separació entre l'Església i la república, i es va formar un exèrcit revolucionari. Els comunistes, liderats per Bela Kun, es van fer amb el poder de la nova República i reprimiren els revolucionaris abans de ser escombrats, el 7 d'agost, pels exèrcits reaccionaris txecoslovac i romanès; aquest darrer va ser el que va ocupar Budapest.

***

Propaganda de xofers de Bogotà (1927)

- Vaga de xofers: El 21 de març de 1927 els xofers del servei públic de Bogotà (Colòmbia) es posen en vaga espontàniament en protesta contra la nova reglamentació que condiciona l'exercici de la professió al dipòsit d'una fiança. Els xofers de la capital colombiana, majoritàriament anarcosindicalistes i partidaris de l'acció directa, retornaran dos dies després a la feina sense haver aconseguit la derogació de la nova reglamentació. Durant la vaga l'activitat econòmica de Bogotà es va veure fortament ressentida.

***

Ressenya de la conferència de Noja Ruiz apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 23 de març de 1937

- Conferència de Noja Ruiz: El 21 de març de 1937 el mestra racionalista i propagandista anarquista Higinio Noja Ruiz pronuncia la conferència«El Arte en la Revolución» al cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya). El conferenciant va ser presentat pel director de Solidaridad Obrera Jacinto Toryho. Aquesta conferència va ser editada aquell mateix any per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

***

Capçalera d'Il Corvo

- Surt Il Corvo: El 21 de març de 1946 surt a Liorna (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic Il Corvo. Giornale anticlericale (El Corb. Periòdic Anticlerical). Va ser editat pel Grup Antireligiós«Pietro Gori» de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i van ser els responsables Amedeo C. Vannucci i Domenico Mirenghi. D'antuvi havia de ser un númeroúnic, però en van sortir sis de manera irregular, l'últim el 13 d'octubre de 1946 amb el nom de Don Corvo. Opuscolo anticlericale. L'1 de maig de 1947 el Grup Editorial «Il Corvo» publicà La Battaglia. Opusculo anticlericale, continuació de l'anterior amb el número 7. A partir del següent número la publicació canvià el títol per Fra' Corvo. Opuscolo anticlericale i a partir de l'1 de maig de 1948 tornà al títol original d'Il Corvo. Periodico di battaglia anticlericale, ambdós editats pel Grup Editorial«Il Corvo». En total es publicaren 42 números fins al 1968. Trobem articles de Pietro Gori, Leda Raffaelli, Amedeo Vennucci, Dino Fortini, Albert Parsons, Maria Pastorello, Domenico Pastorello, Maria Luisa, etc. Aquest grup també publicà nombrosos fullets anticlericals i llibres, entre ells l'Enciclopedia Anarchica de Sébastien Faure.

***

Notícia sobre la manifestació aparaguda a La Vanguardia del 22 de març de 1978

- Manifestació per la mort d'Agustín Rueda: El 21 de març de 1978 una manifestació il·legal d'unes quatre-centes persones, convocada per la Confederació Nacional del Treball (CNT), recorre els carrers de Barcelona (Catalunya) en protesta per l'assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid) de l'anarquista Agustín Rueda. Aquest mateix dia ingressaren a la presó de Segòvia els funcionaris –el subdirector de la presó de Carabanchel, un cap de serveis i sis funcionaris d'institucions penitenciàries– implicats en l'assassinat del militant llibertari. Els funcionaris reclosos en presó incondicional van ser aïllats en una galeria fins llavors desocupada i sense cap contacte amb la resta de la població reclosa, majoritàriament partidaris de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL).

***

Portada del primer número d'El Canto Insurgente

- Surt El Canto Insurgente: El 21 de març de 2014 surt a Mérida (Mérida, Veneçuela) el periòdic anarquista El Canto Insurgente. Vocero de aquellos que no tienen voz. Reivindicà la no violència i els articles se signaren sota pseudònims. Els números tenien un tema central i en sortiren quatre: 21 de març de 2014 (Protesta cultural activa), 30 de març (La cançó com a protesta), 6 d'abril (Delinqüència a Veneçuela) i 13 d'abril de 2014 (L'esquerra a Veneçuela).

Naixements

Foto policíaca de Victor Ricois (2 de juliol de 1894)

- Victor Ricois: El 21 de març de 1846 neix a Orleans (Centre, França) el propagandista anarquista Charles Victor Ricois. Sos pares es deien Louis Eugène Ricois, sabater, i Victoire Scolastique Madre. Establert a París (França), a començament de la dècada dels vuitanta vivia al número 7 de l'impàs Naboulet del XVII Districte i era el secretari del grup editor de setmanari La Révolution Sociale. Organe anarchiste, publicat a Saint-Cloud (Illa de França, França). En 1881 participà en els preparatius organitzatius del Congrés Revolucionari de Londres (Anglaterra) i es mostrà partidari de la reconstitució de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 22 de març de 1881 va ser condemnat en rebel·lia pel XVIII Tribunal a sis mesos de presó i 2.000 francs de multa, ben igual que altres gerents de premsa (Achille Secondigné, deLe Citoyen; Henri Rochefort, de L'Intransigeant; i Pierre Vesinier, de Juvénal), per«apologia del crim»; aquests periòdics havien publicat articles exaltant la mort del tsar Alexandre II de Rússia en un atemptat. En 1882 el periòdic Le Radical el va acusat d'haver denunciat dos companys russos, però el responsable d'aquest fet va ser Égide Spilleux (Serraux), gerent de La Révolution Sociale. L'estiu de 1883 fou responsable de la publicació del pasquíAnarchie et autorité, i en reclamà el pagament en el periòdic La Lutte de Lió (Arpitània). La publicació que prengué la successió d'aquesta última,Le Drapeau Noir, publicà en el seu últim número del 12 d'agost de 1883 una llarga carta de Victor Ricois a Arsène Sauva, redactor de La Revue Icarienne, en defensa de l'anarquisme. Segons la policia hauria fet servir el pseudònim Naboulet. A partir de 1884 treballà com a empleat al Journal Officiel i fou gerent de La Révolution Sociale. En 1885 col·laborà en L'Insurgé. En 1887 entrà a formar part del grup anarquista «La Panthère des Batignolles» i va fer de testimoni en el judici a Clément Duval, rebutjant, ben igual que el company Bronsin, a prestar jurament davant la imatge de Crist. El juny de 1891 vivia al número 204 del carrer Saint-Antoine del IV Districte de París i el seu domicili va ser escorcollat per la policia a la recerca de «productes químics capaços de fer tremolar els monuments, edificis públics i comissaries de policia de Levallois-Perret», però només trobaren el segell administratiu de La Révolution Sociale, periòdic que havia desaparegut feia 10 anys. Ben igual que molts altres companys, de París i de la regió parisenca, el 22 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament davant la manifestació del Primer de Maig; a les sis del matí la policia el va detenir a l'oficina del Journal Officiel i el portà al seu domicili, on es va trobar una nota de Louise Michel i una carta de Clément Duval on l'agraïa l'enviament de diners. Durant l'interrogatori declarà que no freqüentava els grups anarquistes ni les reunions des del 1884, data en la qual va entrar a treballar en el Journal Officiel. A finals de l'estiu de 1893, després d'haver rebut una herència, subvencionà amb 2.000 francs l'aparició del diari Le Réveil International, que Georges Brunet preparava. El desembre de 1893 anuncià, en qualitat d'administrador, l'aparició pel gener següent del nou setmanari Le Père Jean. Chiffonnier de Paris. Per notificar la publicació d'aquest periòdic, que finalment no va sortir, el seu domicili va ser escorcollat l'1 de gener de 1894, ben igual que el d'una cinquantena de militants anarquistes parisencs, com a conseqüència de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra de Diputats de París; en aquesta ocasió la policia trobà diversos periòdics anarquistes, però el va deixar en llibertat. Entre 1898 i 1899 col·laborà amb articles en Le Cri de Révolte, on criticà Sébastien Faure pel fet d'haver pres partit en el «Cas Dreyfus», fet pel qual va ser qualificat d'«antisemita». Entre 1901 i 1902 col·laborà en Le Flambeau. En 1900 vivia al número 24 bis del carrer Danton de Levallois-Perret (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Ramon Homedes Carbó publicada en el periòdic zamorà Heraldo de Zamora del 8 d'agost de 1903

- Ramon Homedes Carbó:  El 21 de març de 1869 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista, i després republicà, Ramon Homedes Carbó –citat el seu primer llinatge a vegades Omedes. Per mor de la seva corpulència gegantesca fou molt conegut a començament de segle i es guanyava la vida fent de calderer, militant en el Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). L'1 de maig de 1901 va ser detingut arran d'un discurs que pronuncià a la Font Santa de Palma (Mallorca, Illes Balears); empresonat, la seva causa va ser sobreseguda i va ser alliberat el 3 de juliol d'aquell any. El 24 de gener de 1902 s'entrevistà amb el governador civil de Barcelona, qui el va amenaçar, i dos dies després parlà, davant deu-mil persones, en el míting per a organitzar la Federació Obrera que se celebrà a la Plaça de Toros de Barcelona. Fou especialment actiu durant la vaga general de 1902 per la jornada de nou hores dels metal·lúrgics i va ser un dels organitzadors del míting de les societats obreres que se celebrà el 16 de febrer de 1902 a Barcelona. El 8 de setembre de 1902, quan era president de la Societat de Calderers, va ser detingut amb altres companys calderers quan es realitzava un míting autoritzat al local de la societat coral «La Olla», al carrer Berenguer el Major del barri de la Barceloneta de Barcelona, i tancat a la presó de Barcelona; dies després signà amb altres companys reclosos una carta dirigida al capità general de Catalunya denunciant la seva situació. El 2 de febrer de 1903 parlà, davant unes tres-mil persones, en el míting obrer que se celebrà al Saló Varietats de Barcelona. El juny de 1903 marxà, amb Antonio Ojeda, a França en missió propagandística i el 26 de juny d'aquell any se li va decretar la seva expulsió d'aquest país. El 7 d'agost de 1903, quan feia dies que havia vingut de França, va ser detingut a Barcelona. Ja que no podia passar fàcilment desapercebut, fou detingut i empresonat moltes vegades, fins que, gràcies a la intervenció del republicà Emili Junoy Gelabert (El Negret), deixà de ser perseguit i en 1906 trobà una feina a la Casa de Lactància, empresa municipal coneguda com «La Gota de Llet», al carrer de Valldonzella de Barcelona. Cap el 1908, amb altres companys anarquistes (Lluís Bertran, Ignasi Clarià, Enric Pujol Ambrós, etc.), abandonà el moviment llibertari i s'afilià al Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García. En 1908 presidí la Unió d'Obrers Metal·lúrgics (UOM), que s'havia creat en 1905, encara que ja no feia feina en aquest ofici. El juliol de 1909 participà activament en els fets revolucionaris de la «Setmana Tràgica». El 8 d'agost de 1910 signà, amb Enric Pujol Ambrós, una carta, publicada en El Progreso en la qual es denunciava l'actuació de confidents obrers, membres alguns de Solidaritat Obrera, amb les autoritats barcelonines abans de l'esclat de la«Setmana Tràgica». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològia de Silvio Melosi apareguda en el diari de Monongahela The Daily Republican del 10 de febrer de 1959

- Silvio Melosi: El 21 de març de 1889 –algunes fonts citen 1885– neix a Montecatini Terme (Toscana, Itàlia) l'anarquista Silvio Melosi. Emigrà als EUA i cap el 1943 s'establí a Charleroi, on treballà a les mines de carbó i milità en la United Mine Workers of America (UMWA, Miners Units d'Amèrica). Silvio Melosi va morir el 6 de febrer de 1959 a Charleroi (Pennsilvània, EUA) i va ser enterrat al cementiri de Monongahela (Pennsilvània, EUA).

***

Juan Lazarte

- Juan Lazarte: El 21 de març de 1891 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'intel·lectual i metge anarquista Juan Lazarte. Durant l'escola primària fou alumne del mestre, orador i escriptor Julio R. Barcos. Des de molt jove es va veure influenciat pels pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Errico Malatesta, etc.). Realitzà estudis de medicina a Buenos Aires, a la Facultat de Medicina de La Plata i a la Universitat de Columbia de Nova York (Nova York, EUA), on estudià amb el genetista Thomas Hunt Morgan. En 1917, quan Estats Units entrà en la Gran Guerra, retornà a l'Argentina i manifestà aleshores el seu antimilitarisme. Continuà els seus estudis en la Universitat de Córdoba, on es graduà en medicina i es veure influït pel fisiòleg Georg F. Nicolai. Finalment es doctorà en Medicina i en Ciències Naturals, però també s'interessà per l'antropologia, la paleontologia i la sociologia. En 1918 es mostrà actiu, especialment com a orador, en la reivindicació de la Reforma Universitària, que volia tomar l'estructura arcaica d'accés als estudis universitaris. A finals dels anys vint, després de desenvolupar una important tasca a diverses localitats del nord de la província de Santa Fe, s'instal·là definitivament a San Genaro. En aquesta petita localitat va fer de docent i de metge, la majoria dels pacients del qual eren humils pagesos. Sempre lluità per assegurar l'assistència mèdica a tota la població i exigí la socialització del serveis mèdics, però no l'«estatalització de la medicina», que convertia el metge en un funcionari burocratitzat. També impulsà l'associacionisme dels professionals de la medicina, com ara l'Asociación Médica Departament de San Jerónimo o la Federació Mèdica de la Província de Santa Fe (FMPSF). El juliol de 1935 presidí el Congrés Mèdic Gremial, organitzat per l'FMPSF, i l'any següent fou secretari del Congrés Mèdic Gremial i Social de Rosario. Amb la creació del Col·legi de Mèdics de la Província de Santa Fe, va ser elegit pels seus col·legues del departament de San Jerónimo per a la seva junta directiva. Des del punt de vista social es caracteritzà per impulsar associacions dirigides a potenciar el lliure desenvolupament personal, com ara cooperatives (Caixa Cooperativa de Crèdits, etc.) i centres educatius (escoles primàries, Col·legi Nacional Mariano Moreno, etc.). El seu antiestatisme d'arrels proudhonianes el va portar a lluitar contra la burocràcia, que considerava conseqüència de l'estatisme, i a interessar-se per la descentralització, pel federalisme i pel poder comunal, entenent la comuna com a una lliure associació de productors. Pedagògicament defensà els principis laics i l'ensenyament autogestionari. Va ser un gran col·laborador de l'Escola Popular Sarmiento, fundada i dirigida pel seu amic Alberto Maritano, contribuint a l'actualització pedagògica de la mateixa. Va ser professor de la Universitat Nacional del Litoral, director de l'Institut de Ciències Socials i Polítiques, redactor en cap de la revista de la Confederació Mèdica de la República d'Argentina (COMRA) i després director de publicacions d'aquesta institució. Com a investigador mèdic publicà nombrosos articles, fulletons i llibres, a editorials barcelonines, mexicanes i argentines. Entre les seves obres destaquen La locura de la guerra en América (1932), Dictadura y Anarquía (1932), La revolución sexual de nuestro tiempo. Psicosociología y crisis del matrimonio (1932), Reconstrucción social. Nueva edificación económica argentina (1933, amb Diego Abad de Santillán), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), La crisis del capitalismo (1934), Socialización de la medicina. Estructurando una nueva sanidad (1934), Limitación de los nacimientos. Contribución al estudio de los problemas sexuales (1934), Sociedad y prostitución (1935), Lineas y trayectoria de la Reforma Universitaria (1935), Chile en la vanguardia. Impresiones (1936), Psicología de los celos (1940), Lisandro de la Torre, reformador social americano (1942), Problemas de la medicina social (1943), Organización de una sanidad para la población del país (1948), El por que de la reforma constitucional. Innovaciones, regresivas y totalitarias (1949), El federalismo como principio organizador de las sociedades humanas (1952), La solución federalista en la crisis histórica argentina (1957), Federalismo y descentralización en la cultura argentina (1958), Laicisismo y libertad. Impacto de las religiones en las culturas humanas (1959), La burocracia: sentido y significado (1960), etc. Va ser amic de León Felipe, Ángel Invaldi, Diego Abad de Santillán –a qui prologà en 1933 el seu llibre La FORA. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario en la Argentina–, Ángel Cappelletti, Lizandro de la Torre, Juan Carlos Vimo i Laudelino Ruiz. Aquest últim, llibreter i editor espanyol radicat a Rosari, tenia una llibreria que actuava com a centre cultural i de tertúlia (Olga i Leticia Cossettini, Diego Abad de Santillán, Arturo Capdevila, Gustavo Cochet, Herminio Blotta i Juan Lazarte, etc.). Sembla que l'anarquista ucranoargentí Simón Radowitzky passà un temps a la seva casa de San Genaro abans d'instal·lar-se a l'Uruguai. Juan Lazarte va morir el 19 de juliol de 1963 a San Genero (Santa Fe, Argentina). Actualment existeix a Rosario un Institut de la Salut Juan Lazarte.

***

Notícia de la detenció del Comitè Regional de Llevant apareguda en diari madrileny El Sol del 21 de desembre de 1933

- Melecio Álvarez Garrido: El 21 de març de 1896 neix a Villalpando (Zamora, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Melecio Álvarez Garrido. Cambrer de professió, des de la proclamació de la II República espanyola milità en el Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València, a la seu del qual estava radicat l'Ateneu de Divulgació Anarquista, creat el 3 de maig de 1931. Durant la primavera de 1931, amb José Pros, Antonio López, José España i Juan Rueda, fou un dels principals oradors encarregats d'explicar arreu les poblacions de la regió els acords de l'Aliança subscrita amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 20 de desembre de 1933 va ser detingut com amb els altres membres en una agafada a València; jutjats el gener de 1934, van ser condemnats a dos mesos i un dia d'arrest major per«reunió clandestina». Intervingué en el míting cenetista de Cullera de 1936. Quan esclatà la guerra civil, fou l'organitzador de la primera columna confederal que es creà al País Valencià. Favorable a la militarització de les milícies, s'oposà obertament a Josep Pellicer, fundador de la Columna de Ferro. Amb la militarització, va ser nomenat capità i comissari en la 82 Brigada Mixta, creada el març de 1937 al sector Est del front de Terol, i després comissari de la CNT en la 92 Brigada Mixta. El 24 de maig de 1937 va ser confirmat en el grau de «comissari delegat de Guerra de Brigada». També exercí de representant durant els anys bèl·lics de la FAI en el departament de Salut Pública del Comitè Executiu Popular de València i en el Tribunal Popular de Justícia valencià. Poc després de la presa de València per les tropes franquistes a finals de març de 1939, va ser detingut al seu domicili i empresonat, deixant sa filla de cinc anys amb la seva amiga Dolores Luzón –la mare de la criatura havia mort durant el part. Melecio Álvarez Garrido va ser afusellat el 24 d'octubre –algunes fonts citen el 20 d'octubre– de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Sa filla Vicenta va ser enviada a un orfenat (Colegio de la Paz, depenent de la Diputació de Madrid) on el seu nom va ser canviat per les monges pel de Vicenta Flores Ruiz; confiada a quatre famílies adoptives, fugí en diverses ocasions. Durant seixanta anys ha buscat les petjades de son pare.

***

Louis-Émile Harel

- Louis Harel: El 21 de març –algunes fonts citen erròniament el 21 de maig– de 1899 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) l'anarquista neomaltusià Louis-Émile Harel. Sos pares, tintorers, es deien Émile-Ernest Harel i Marie Euphrasie Veyrat. El 30 de desembre de 1920 es casà a París (França) amb Rose Grain. Regentava amb sa companya, des del setembre de 1934, un comerç de tintoreria al número 151 de l'avinguda del Roule de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Al seu local feia propaganda del Comitè Nacional Antituberculós del doctor Albert Calmette. El 4 d'abril de 1935 va ser detingut a Neuilly-sur-Seine per haver practicat com a propaganda neomaltusiana entre el 23 i el 24 de març d'aquell any, com a assistent amb Jean Baeza del doctor Norbert Bartosek, vasectomies voluntàries a 15 companys de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània) realitzades al domicili de la parella formada per André i Andrée Prévoltel. La vasectomia aleshores estava penada per la llei i s'aplicava l'article 316 del codi penal que castigava la castració i el 311 les seqüeles. Traslladat de la presó parisenca de La Santé, el 12 d'abril de 1935 arribà a Bordeus i va ser reclòs al Fort de l'Hâ. El 2 de maig de 1936 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Bordeus amb la resta companys en l'anomenat «Cas de les Esterilitzacions de Bordeus» o «Cas Bartosek» i va ser declarat culpable del delicte de «violències amb premeditació» i condemnat a sis mesos de presó i a cinc mesos de prohibició de residència. L'1 de juliol de 1936 el Tribunal d'Apel·lació reduí les penes contra els acusats, en el seu cas quatre mesos. Solidari amb la Revolució espanyola, el 8 d'agost de 1936 partí cap a Barcelona (Catalunya) amb un camió carregat de medicaments per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Divorciat o vidu de sa primera esposa, el 5 d'agost de 1939 es casà a París amb Marguerite Marie Madeleine Paulin, de qui es va divorciar el 5 de juliol de 1951. El 28 de juny de 1952 es casà a París amb Raymonde Mauricette Kello. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Manuel Hernández Rodríguez

- Manuel Hernández Rodríguez: El 21 de març de 1900 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Hernández Rodríguez, conegut com Carabuco. Fill d'una família anarquista, treballà de fuster i des d'adolescent milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla. Relacionat amb destacats militants confederals (Juan Arcas Moreda, Méndez, Carlos Zimmerman Ruiz, Rivas, etc.), ocupà càrrecs de responsabilitat i realitzà tasques delicades per al sindicat. Més tard, fugint de la repressió, milità a València (País Valencià) i Barcelona (Catalunya). A la capital catalana es va fer amb militants de primera fila (Ciurana, Cubells, España, Salvadoret, etc.) del Poblenou. Durant els anys de l'Exposició Universal de Barcelona de 1929 va haver de canviar contínuament de taller a causa de les seves reivindicacions, implantant a tots ells el sindicat, i participà en nombroses vagues (telefonistes, serradors, ebenistes, empresa ALENA, Orphea Films, etc.). El febrer de 1928 participà activament en la campanya contra l'Impost d'Utilitats. Durant aquests anys patí presó, per sabotatge i port d'armes, i boicot patronal. Tresorer del Sindicat de Telèfons de la CNT, el novembre de 1931 va ser processat i empresonat arran d'una vaga de treballadors de la Companyia Telefònica acusat d'haver posat una bomba en un registre de la Telefònica del passeig de Gràcia de Barcelona. Juntament amb més de seixanta militants presos, signà el manifest «Contra el confusionismo», publicat en Solidaridad Obrera del 20 de novembre de 1931, dirigit contra l'estratègia d'Ángel Pestaña Núñez.El novembre de 1932 va ser nomenat vicepresident del SindicatÚnic del Ram de la Fusta de la CNT de Barcelona. En 1931 col·laborà en Solidaridad Obrera i en Tierra y Libertad. El 31 de gener de 1933, en plena vaga d'ebenistes per la setmana de 44 hores que ja portava més de dos mesos, va ser detingut, amb Antoni Vidal Dalmau (Vidalet), secretari del Sindicat Únic del Ram de la Fusta, per portar armes de foc (25 pistoles, de les quals dues carregades). Processat, el 17 de març d'aquell any va ser jutjat, amb Antonio Ortiz Ramírez, Manuel Vidal i Gregorio Jover Cortés, per «actes de sabotatge» a ebenisteries. El 23 de gener de 1934 va ser detingut, amb altres 23 companys, entre ells Vicente Pérez Viche (Combina), Manuel Pérez Feliu i Ángel Teruel Martínez, durant una reunió sindical i acusat d'organitzar sabotatges contra les companyies de tramvies i d'autobusos. Durant la Revolució de 1936 participà en la col·lectivització del sector de la fusta i el desembre d'aquell any figurava en un llistat d'anarquistes espanyols considerats perillosos per les autoritats franceses i amb prohibició d'entrar al país. En aquesta època era secretari del Comitè de Barcelona de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i membre del seu Comitè Peninsular. En 1938 fou membre del Consell Econòmic de la Fusta Socialitzada de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat a diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Dreux, on milità en la Federació Local de la CNT i en 1948 va ser nomenat tresorer d'aquesta, juntament amb José Menéndez (secretari), Rafael Navarro (jurídica) i Lorenzo Lacruz (premsa i propaganda). Col·laborà en Nervio (1959) i Solidaridad (1961). El 14 de juny de 1976 va fer una conferència al Centre Confederal de París (França) sobre la socialització de la fusta durant la Revolució espanyola. Manuel Hernández Rodríguez va morir el 18 de novembre de 1976 a Dreux (Centre, França). En 1993 morí sa companya, María Vallabriga Hernández.

Manuel Hernández Rodríguez (1900-1976)

***

Necrològicva de Juan Sánchez Barba apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de març de 1985

- Juan Sánchez Barba: El 21 de març de 1901 neix a Nerja (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Sánchez Barba. Sos pares es deien Felipe Sánchez i Josefa Barba. Quan tenia sis mesos sa família es traslladà a Mataró (Maresme, Catalunya) i després a Barcelona (Catalunya). Des de molt jove milità en el Sindicat del Metall de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va romandre pres durant la dictadura de Primo de Rivera. Durant la Revolució i la guerra ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el sindicat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard s'establí a Montalban (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment a Perpinyà, on treballà de calderer i milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou María Álvarez Hernández. Juan Sánchez Barba va morir el 25 de gener de 1985 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Sa família portà les seves restes a Barcelona.

***

Sebastiana Vitales Gastón

- Sebastiana Vitales Gastón: El 21 de març de 1902 neix a Ansó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Sebastiana Vitales Gastón–el segon llinatge sovint citat com Gascón. Amb 18 anys, el 9 de novembre de 1920, emigrà, des del port de Le Havre (Alta Normandia, França) a bord del vapor La Touraine, als Estats Units. Desembarcà a Nova York (Nova York, EUA) i després s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). En aquesta ciutat conegué, en un ball de l'Associació Naturista Hispana, l'anarquista Francisco Ballón Pequeño, amb qui es casà. Ambdós freqüentaren la colònia llibertària «Francisco Ferrer» de Stelton (Nova Jersey, EUA). En 1933 la parella retornà a la Península i, després d'un temps a Ansó, s'establí a la Corunya (La Corunya, Galícia). Reconeguda militant llibertària, fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), formà part del grup anarquista«Vanguardia Femenina», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i fou fundadora de «Mujeres Libres» a la Corunya. També col·laborà en Solidaridad Obrera de la Corunya. Durant els anys republicans va fer nombrosos mítings en diverses localitats (Cabovilaño, Vilagarcía, Viveiro, Elviña, Sada, Irixoa, Betanzos, la Corunya, etc.) i a finals de 1935 participà en la gira propagandística gallega de Frederica Montseny Mañé. Apressada pels franquistes, va ser empresonada sota l'acusació d'haver ajudat perseguits, entre ells Juan Díaz Lobelos i Justo Galán Barbero, i son marit va ser assassinat. Les dues filles de la parella quedaren desprotegides. Un cop lliure visqué amagada, sobrevivint fent estraperlo de pa blanc des de Sada a la Corunya i després venent fruita a les mines de wolfram d'Augulada a Coristanco (La Corunya, Galícia), per a la qual cosa havia de caminar 14 quilòmetres amb la seva filla Luz. En 1954, emigrà amb ses filles a Veneçuela, on mantingué contactes amb el professor d'origen gallec Ángel Rama, amb el cercle anarquista de Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor García) i amb el grup editor de la revista anarquista Ruta. A principis dels anys seixanta visità Ansó. En 1995 son nét Frank la portà de vell nou, ja molt gran, a la Península. Sebastiana Vitales Gastón va morir el 19 de novembre de 2000 –algunes fonts diuen que finà a Veneçuela.

Sebastiana Vitales Gastón (1902-2000)

***

- Lázaro Arjona Salas: El 21 de març de 1915 neix a Villaescusa de Haro (Conca, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Lázaro Arjona Salas. Sos pares es deien Prudencio Arjona i Cristina Salas. Fuster, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1960 era membre del Comitè Nacional de la CNT, el secretariat del qual era Ismael Rodríguez Ajax. L'octubre de 1961 va ser detingut a Madrid juntament amb tots els membres del Comitè Nacional i altres militants (Diego Cívico Garrido, Tomás Córdoba Pérez, Juan García Martínez, Fidel Gorrón Canoyra, Eduardo Madrona Castaños, Honorato Martínez Fuster, Emiliano Mier Rodríguez, Mariano Ruiz Gutiérrez, Antonio Turón Turón). Fou un dels primers jutjats pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) franquista en 1963. El 4 de setembre de 1981 legalitzà, amb Ricardo Quevedo Jiménez i Paloma Santos Muñoz, el Sindicat de Pell i Similars de Madrid de la CNT. En aquesta època també militava en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Lázaro Arjona Salas va morir el 20 de maig de 1995 a l'Hospital de La Paz de Madrid (Espanya) i va ser incinerat.

***

Necrològica d'Alejandro Casorrán Benaque apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de gener de 1977

- Alejandro Casorrán Benaque: El 21 de març de 1922 neix a Albalat de l'Arzebispe (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Alejandro Casorrán. Sos pares es deine Juan Casorrán i Teresa Benaque. Quan tenia 13 anys s'afilià a les Joventuts Llibertàries. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local de Châteaudun de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser nomenat secretari. Alejandro Casorrán Benaque va morir el 8 de setembre de 1976 a l'Hospital de Châteaudun (Centre, França).

Defuncions

-Émile Maurin: El 21 de març de 1913 mor a París (França) el militant anarquista i fotògrafÉmile Maurin, també conegut per Élie Murmain. Havia nascut el 28 de juliol de 1862 a Marsella (Provença, Occitània). Membre de l'anarquista«Cercle Esquiros», amb Alexandre Tressaud i Emery, entre d'altres, va ser implicat en el«Procés dels 66» i condemnat en rebel·lia el 19 de gener de 1883 a cinc anys de presó, ja que Maurin estava exiliat a Ginebra. Amnistiat en 1889, torna a França i farà de fotògraf ambulant sota el nom de Murmain, i això malgrat els seus problemes de vista, ja que amb el temps esdevindrà cec. L'ofici ambulant li permetrà propagar les idees anarquistes. En 1891és condemnat a sis mesos de presó per «incitació als soldats a la revolta». A Grenoble, en 1907, fundarà una universitat popular. En 1923 Henri Chapey li va dedicar una petita biografia: Élie Murmain (Émile Maurin).

Continua...

---