Anarcoefemèrides
del 21 de
febrer
Esdeveniments
Portada d'un exemplar
de Le
Père Peinard
- Interrupció de Le Père Peinard: El 21 de febrer de 1894 el periòdic d'Émile Pouget Le Père Peinard de París (França) va interrompre la seva publicació en el número 253, víctima de les anomenades «Lois Scélérates», lleis «perverses» i lliberticides que limitaven els drets ciutadans, especialment en l'esfera anarquista (escorcolls, detencions...). Com Le Père Peinard nombroses publicacions llibertaries desapareixen i els anarquistes són perseguits per la justícia (Procés dels Trenta). Pouget es va refugiar a Londres (Anglaterra), on va editar vuit números del periòdic («Sèrie londinenca») entre 1894 i 1895.
***
Capçalera
del primer número d'Acción
Directa
- Surt Acción Directa: El 21 de febrer de
1914 surt a Cartagena
(Múrcia, Espanya) el primer número del
periòdic anarquista Acción Directa.
Semanario
sindicalista. Reivindicava un sindicalisme basat en el boicot
i el
sabotatge. Va estar dirigit per Manuel Ferreira i fins al
número 26 va ser
administrat per Pedro Esteve. Tirà uns 2.000 exemplars per
número, patí
dificultats econòmiques i la seva redacció va ser
escorcollada per la policia.
Trobem textos i articles de Francisco Blanco Sánchez,
Francisco Cueto Asensio,
Fermín Elaurrea, Pedro Esteve, Manuel Ferreira, Francisco
Flores, José Gallart,
V. García, Juan Antonio Gracía Villena,
María Giménez, César
Guillén, Carlos
Letourneau, Domela Nieuwnhuis, Julián Ochoa, Oscar Wilde,
etc. Se'n publicaren
41 números, l'últim el 4 de desembre de 1914.
***
Ofrena
floral improvisada d'un grup de soldats on Eisner va ser assassinat
- Atemptats
a Baviera: El 21 de
febrer de 1919 el socialista Kurt Eisner,
impulsor
de la
Revolució de Baviera i president de la República
de Consells, és assassinat d'un tret a Munic (Baviera,
Alemanya) per Anton Graf von Arco-Valley, membre mig jueu de
la Societat Thule –agrupació
secreta d'extrema
dreta que estudiava la història i la mitologia
germànica i que serà una de les
bases del futur Partit Nacionalsocialista Alemany– que amb
aquesta
acció
pretenia rentar la «taca» racial davant els seus
camarades. A partir d'aquest
fet la violència es va desencadenar a Munic i un carnisser
quan es va
assabentar de la mort d'Eisner va agafar una pistola i va atemptar
contra Erhard
Auer, líder del Partit Socialdemòcrata i
aleshores Ministre de l'Interior,
deixant-lo greument ferit; per al carnisser, com per bona part de la
població,
Auer era l'instigador de l'assassinat d'Eisner. El Consell Central de
la
República, compost per 11 membres, entre ells l'anarquista
Erich Muhsam,
decreta la vaga general i l'Estat de setge.
***
D'esquerra
a dreta: Enrique Martínez, Facerías i Celedonio
García, membres de l'MLR (Pirineus, gener de 1948)
- Autodissolució de l'MLR: El 21 de febrer de 1948, a la Península Ibèrica, el Moviment Llibertari de Resistència (MLR), també anomenat a vegades Moviment Llibertari Revolucionari, decideix autodissoldre's. L'MLR va ser el nom que finalment va rebre el Moviment Ibèric de Resistència (MIR) a instàncies de Liberto Sarrau que, amb això, volia ressaltar el seu component llibertari, però que va provocar l'abandonament de nombrosos partidaris i l'oposició de l'exili confederal i juvenil, que hi veien l'aparició d'un nou organisme creador de confusionisme i de dispersió. El seu punt d'arrencada es troba en el MIR –encara que la idea venia de 1944– i aquest de la materialització d'una ponència que les Joventuts Llibertàries barcelonines van elaborar i que va ser aprovada per les joventuts catalanes; el dictamen, aprovat a mitjans de 1946, proposava la creació d'un òrgan de conspiració de CNT-FAI-FIJL amb autonomia i dirigit per tres membres. El projecte de MIR va quedar mort quan Josep Lluís Facerías, el seu secretari de defensa i secretari general, va ser detingut el 17 d'agost de 1946. El seu rellançament va tenir lloc amb l'arribada a Barcelona de Liberto Sarrau el març de 1947, enviat com a delegat per la CNT de França, que va aconseguir adhesions de militants disposats a lluitar amb fermesa: Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font (El Yayo), Josep Lluís Facerías, Celedonio García Casino, Joaquina Dorado, Francesc Ballester Orovitg, Antonio Gil Oliver, Manuel Pareja, Tom Mix, etc. Els intents de Sarrau per estabilitzar la nova organització, que pretenia ser la branca militar del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), no van tenir força èxit ja que l'oposició al projecte va ser unànime en el camp llibertari, llevat les Joventuts Llibertàries catalanes que en un Ple Regional de juliol de 1947 va deslligar totalment de les tasques pròpiament orgàniques l'MLR i en va concretar les tasques: copejar l'economia de l'Estat no limitant-se a accions de carrer, però sense menysprear l'actuació contra repressors del règim i atemptats contra confidents, i repartir propaganda ajustada al sentir de l'MLE–es van editar periòdics, manifests i pamflets de propaganda contra el règim franquista. Sustentat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya, l'MLR va començar immediatament les seves activitats: col·locació d'un explosiu el maig de 1947 a la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia (Barcelona) –que guerrillers comunistes es van atribuir– i d'una bomba a les torres de l'emissora al Tibidabo (Barcelona), que va ser descoberta abans de l'explosió; i execució, el 12 juliol de 1947, de l'antic cenetista que actuava com a confident de la policia Eliseu Melis Díez. Aquesta acció, malgrat la seva popularitat, no va ablanir les postures del conjunt de les Joventuts Llibertàries ni de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant els seus plens de 15 i 18 de juliol respectivament, on es van rebutjar els plantejaments l'MLE i com a rèplica van decidir crear un Comitè Nacional de les tres organitzacions amb finalitats similars a les d'aquest grup d'acció. La manca de mitjans econòmics per al desenvolupament de les activitats insurreccionals va suposar la necessitat de portar a terme cops econòmics en empreses i entitats bancàries (casa de xampany Noyet, fàbrica tèxtil Umbert de Granollers, Banc de Crèdit, apotecaries, etc.). Per altra banda, el II Congrés del MLE de Tolosa de Llenguadoc de 1947 va trencar amb l'MLR, fet que va suposar la retirada de Sarrau de la delegació de l'MLE a la península; a finals d'any el Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer el mateix. La conseqüència de tants rebuigs va ser que molts dels seus primitius partidaris van abandonar (Gil, Adrover, García Casino) estimant-se més seguir la lluita armada dins de les organitzacions clàssiques. Sense suport de la CNT, l'MLR va decidir l'autodissolució el 21 de febrer de 1948. Tres dies després, el 24 de febrer, Liberto Sarrau i Joaquina Dorado van ser detinguts per la policia franquista, quan aquesta va descobrir que pamflets de l'MLR s'havien editat a la impremta«Industrial Tecnigraf», propietat de Joaquín Sarrau, que va ser també arrestat, juntament amb Ramón López, impressor, i Juan Rucabado, advocat i professor catedràtic. En un document de setembre de 1947 dirigit a la militància de l'MLE en general s'exposa l'estructura de l'MLR: 1) L'MLR està integrat per unitats mòbils de muntanya i urbanes, que compten amb delegats integrats en un comitè revolucionari. 2) Aquest comitè es una mena d'Estat Major que elabora plans i decideix la seva materialització. 3) Els seus membres són llibertaris amb excel·lent preparació i de moral irreprotxable, ja que es basa en la qualitat sobre la quantitat dels seus components. 4) Hi ha membre actius i passius; els primers viuen al marge de la legalitat i subvencionats econòmicament. 5) Independent de la CNT, de la FIJL i de la FAI. 6) La seva principal missió és oposar-se al terror feixista amb els seus mateixos mitjans. 7) El risc, que evidentment existeix, de convertir-se en una organització autoritària se superarà només si els seus components són moralment solvents.
***
Cartell
del II Congrés Nacional Llibertari de Cuba (1948)
- II Congrés Nacional Llibertari de Cuba: Entre el 21 i el 24 de febrer de 1948 se celebra als Salons de la Federació Nacional de Plantes Elèctriques de l'Havana (Cuba) el II Congrés Nacional Llibertari, organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En l'acte d'obertura van intervenir Agustín Souchy, en representació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), Marcelo Salinas, Modesto Babeito i Helio Nardo. La sessió plenària es realitzà el 22 de febrer i fou presidida per Rafael Sierra i Vicente Alea actuà com a secretari provisional. Hi van participar 153 delegats i la Mesa del Congrés fou constituïda per Francisco Bretau i Gilberto Lima. Es van organitzar quatre comissions de treball: Organització, amb Modesto Barbeito i Helio Nardo; Propaganda, amb N. Suárez i Manuel González; Finances, amb Manuel Castillo i Vicente Alea; i Assumptes No Inclosos, amb Antonio Landrián i Suria Linsuaín. Aquest congrés acabà el 24 de febrer amb una sèrie de dictàmens que van ser publicats a l'Havana aquest mateix any en un fullet (Memoria del II Congreso Nacional Libertario celebrado en La Habana los días 21, 22, 23 y 24 de febrero de 1948. Dictámenes) que contempla la creació d'una societat llibertària a Cuba, apellant tots els nivells industrials, sindicals, econòmics i/o agropecuaris a tota l'Illa. En el congrés es plantejaren temes importants, com la situació de la República en aquells anys incerts, la denúncia de l'estalinisme del Partit Comunista Cubà (PCC), els perills de la influència de l'Església Catòlica, etc. L'ALC es declarà anticapitalista i antiimperialista, atacant tant els EUA com la Unió Soviètica, qualificades de«potències estrangeres». Entre els punts que s'acordaren, i que abraçaven gairebé tot l'aspecte social i econòmic de Cuba, es plantejà la necessitat de tenir un òrgan d'informació i propaganda efectiu i constant. Ja existia dins del sector gastronòmic la publicació mensual Solidaridad Gastronómica, que per acord d'aquest congrés es convertí en el portaveu de l'ALC i que tindrà una llarga vida. També es va elegí una nova directiva, on Vicente Alea fou nomenat secretari general; Barbeito, responsable d'Organització; Domingo Alonso, de Finances; i Néstor Suárez Feliu, secretari de Propaganda.
II Congrés Nacional Llibertari de
Cuba (21-24 de febrer de 1948)
***
Motí
de la COPEL
- Motins de la COPEL: El 21 de febrer de 1977 la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL), de caràcter llibertari, provoca disturbis a les presons espanyoles. A Barcelona (Catalunya) l'enfrontament amb la policia causa 10 ferits i al Penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya) més de 100 presos s'autolesionen en senyal de protesta.
Naixements
Lois Waisbrooker a la porta de
la seva nova casa a la Colònia Home (1902)
- Lois Waisbrooker: El 21 de febrer de 1826 neix a Catharine (New York, EUA) l'anarcofeminista radical, lliurepensadora, espiritista, escriptora i editora Adeline Eliza Nichols, més coneguda com Lois Waisbrooker. Defensora de l'amor lliure, estava fermament convençuda no de la igualtat dels sexes, sinó de l'absoluta superioritat de les dones. Embarassada als 17 anys, va ser obligada a casar-se amb George Fuller el 12 d'abril de 1843 a Cuyohoga (Ohio), fet que la fastiguejarà i radicalitzarà. Va ser detinguda acusada de violar les Lleis de Comstock contra l'enviament de materials «obscens», però el cas va ser sobresegut. En 1901, després de l'assassinat del president William McKinley, va ser novament encausada per obscenitat com a una part del muntatge policíac que l'Estat va orquestrar contra el moviment anarquista i en aquesta ocasió va ser declarada culpable per la Cort Federal el juliol de 1902. Va ser autora de nombrosos fullets i llibres sobre la revolució anarcofeminista, com araSuffrage for woman: The reasons why(1868),Alice Vale: A story for the times (1869), Helen Harlow's Vow (1870), Mayweed blossoms (1871), Nothing like it or Steps to the Kingdom (1875), From generation to regeneration (1879),Facts and figures for working men (1886), Perfect motherhood or Mabel Raymond's resolve (1890), The fountain of life, or The three fold power of sex (1893), A sex revolution (1893, novel·la feminista utopicopacifista), My century plant (1896), The temperance folly (1900), Eugenics (1907), entre altres. Va editar tres periòdics (Our Age, Foundation Principles i Clothed with the Sun), va participar en l'edició i en la direcció del setmanari anarquista i lliurepensador Lucifer. The Light-Bearer, i va escriure a nombroses publicacions espiritistes (Banner of Light, Religio-Philosophical Journal, Hull's Crucible, Woodhull& Claflin's Weekly) i anarquistes (Free Society, Discontent). Lois Waisbrooker va morir el 3 d'octubre de 1909 a Antioch (Califòrnia, EUA).
***
Notícia
del judici d'Eugène Mareuil apareguda en el
periòdic parisenc La Lanterne del 6
de juny de 1883
- Eugène Mareuil:
El 21 de febrer de 1850 neix a Rompsay
(Périgny, Poitou-Charentes, França) el sabater
anarquista Eugène Mareuil. El 9
de març de 1883 participà en una
manifestació de desocupats, convocada per la
Cambra Sindical dels Fusters a l'explanada dels Invàlids de
París (França).
Durant aquesta manifestació, Louise Michel, portant una
bandera negra i
secundada per Émile Pouget, encapçalà
la gentada. La manifestació, de més de
sis-centes persones, es dirigí cap el raval de Saint Antoine
i pel camí tres
fleques van ser assaltades als crits de «Pa, treball o
plom». Els manifestant van
ser dispersats per la policia a la plaça Maubert iÉmile Pouget i Eugène
Mareuil van ser detinguts i empresonats acusats d'haver organitzar els
assalts;
Louise Michel va poder fugir, però va ser detinguda setmanes
després. Entre el
21 i el 23 de juny de 1883 comparegué davant
l'Audiència del Sena i l'acusació
el presentà com un dels «lloctinents» de
Louise Michel durant la manifestació
dels Invàlids. En aquest procés comparegueren dos
grups d'acusats: un grup
imputat per haver dirigit el pillatge dels forns de pa (Louise Michel,Émile
Pouget i Eugène Mareuil) i un grup incriminat per haver
rebut els paquets del
fullet antimilitarista À
l'Armée,
enviat per Émile Pouget (Léon Thiéry,
absent en el procés; Jacques Moreu, també
conegut com Gareau; Paul Martinet;
Henri
Enfroy; Claude Gorget, absent; i Marie-Anne Bouillet). En el judici
quedà clar
que Anne-Marie Bouillet només era l'hostatgera del veritable
destinatari del
paquet i va ser exclosa de la causa. Louise Michel va ser condemnada a
sis anys
de presó i 10 anys de vigilància;Émile Pouget, a vuit anys de presó i 10 anys
de vigilància; Jacques Moreau, a un any de presó;
Léon Thiéry i Clude Gorget,
en absència, a dos anys de presó i 300 francs de
multa; i tota la resta, entre
ells Eugène Mareuil, van ser absolts. Entre 1884 i 1885
col·laborà en Terre et
Liberté. Organe
anarchiste-communiste i entre abril i maig de 1885 fou
l'impressor-gerent
de Le Tire-Pied. Organe internationale,
théorique
et pratique de la cordonnerie ouvrière. En aquestaèpoca vivia al número
18-19 del passatge de l'Òpera del IX Districte de
París. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Attilio
Cini
- Attilio Cini: El 21 de febrer de 1868 neix a Correggioverde (Dosolo, Llombardia, Itàlia) el mosaïcista anarquista Attilio Cini. Son pare es deia Mansueto Cini i sa mare morí durant el seu part. L'abril de 1903 el Ministeri de l'Interior francès el fitxà com a anarquista. En 1905 es casà Marie Dauverchin, de pare normand i mare belga, amb qui tingué quatre infants, nascuts tots quatre a llocs diferents d'Europa. En 1915 s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), amb sos dos fills majors, mentre que sa companya retornà a Normandia amb els infants més petits. En 1917 la parella tornà a reunir-se i visqué a diferents indrets de Normandia. Malalt, Attilio Cini va morir en 1926 d'un càncer a París (França) i fou enterrat al cementiri d'Argenteuil. Deixà unes memòries manuscrites que sa companya destruí. Un nét seu, Gilbert Roth, fou un destacat llibertari de Marsella (Provença, Occitània), membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) d'aquesta ciutat.
***
Sguardo
Corucci
- Sguardo Corucci:
El 21 de febrer de 1889 neix a Pisa
(Toscana, Itàlia) el barber anarquista Sguardo Corucci,
més conegut com Osvaldo.
Sos pares es deien Abdenago
Corucci i Gemma Chelini. Entre 1910 i 1911 formà part, amb
son germà Ateo
Corucci, del grup juvenil anarquista «L'Avvenire»,
que actuava al barri de
Porta al carrer pisà de Piagge. El 24 d'octubre de 1910 va
ser condemnat a 15
dies de presó per «ultratge a
l'Exèrcit». Participà en la
fundació del setmanalL'Avvenire Anarchico. Periodico
settimanale di propaganda, di critica e di battaglia i en
1912 en va ser
nomenat gerent responsable. Entre 1914 i 1919 es traslladà,
per motius
laborals, a Seravezza (Versilia, Toscana, Itàlia), on
continuà amb la seva
professió de barber. L'octubre de 1914 patí una
nova condemna de tres mesos de
reclusió per «manifestació
sediciosa». En 1921 s'exilià clandestinament a
França
amb sa família. Durant els anys trenta continuà
amb la seva militància
anarquista i fou vigilat constantment per les autoritats consulars
italianes.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
d'Emilio Longas Castro apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 de gener de 1980
- Emilio Longas Castro: El 21 de febrer de 1895 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Emilio Longas Castro –el segon llinatge moltes vegades citat de diferents maneres (Costa, Costo,Cotó, etc.). De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. A començament de la dècada dels vint es traslladà a Barcelona (Catalunya), on milità en el sindicat anarcosindicalista i fou perseguit per les seves idees. El 22 de desembre de 1934 va ser detingut, juntament amb altres companys, a l'Ateneu Eclèctic de Barcelona i acusat d'haver participat en l'atracament d'una fleca. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer per sufocar l'aixecament feixista i durant la guerra civil i la Revolució fou membre dels Comitès de Defensa Confederals i participà en la col·lectivització de la indústria fustera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser reclòs al camp de Le Haras, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), per a fer el servei gratuït per a les autoritats franceses. Quan la victòria alemanya, va ser enviat a Vernet, després al fort de Cotlliure i finalment deportat a Djelfa (Algèria), on restà fins l'alliberament del camp per les tropes aliades. Després milità en la CNT d'Alger fins al 1961, quan passà a Tours (Centre, França), després a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) i més tard a Rochefort (Poitou-Charentes, França). En 1967 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Emilio Longas Castro va morir el 26 de juliol de 1978 a l'hospital de La Rochelle (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat a Tours.
***
Foto
de la policia francesa d'Isidre Bartolí Llorarch (5 de
març de 1918)
- Isidre Bartolí
Llorach: El 21 de febrer de 1896 neix a
Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista Isidre Bartolí
Llorach. Sos pares es
deien Antoni Bartolí i Antònia Llorach. Sembla
que fugint del servei militar, el
4 de gener de 1918 emigrà des de Reus a França i
d'antuvi va fer feina d'obrer
agrícola a Banyuls de la Marenda (Rosselló,
Catalunya Nord) i posteriorment de
cuiner a l'Hôtel du Lion d'Or de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord). El 5 de març
de 1918 va ser fitxat a Perpinyà com a «anarquista
militant, considerat
perillós». Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció. Son germà major
Josep Bartolí Llorach també fou un destacat
militant anarcosindicalista.
***
![Stefano Vatteroni [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/vatteroni/vatteroni01.jpg "Stefano Vatteroni [IISH]")
Stefano
Vatteroni [IISH]
- Stefano
Vatteroni: El 21 de febrer de 1897 neix al barri d'Avenza
de Carrara (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Stefano Vatteroni. Estanyer i llauner
de professió, milità
en el moviment anarquista des de l'adolescència.
Participà en els enfrontaments
amb els escamots feixistes a la regió de Carrara i quan la
pujada de Benito
Mussolini al poder, per a evitar les represàlies dels
feixistes locals,
s'instal·là a Roma on entrà en
contacte amb Errico Malatesta i participà en la
propaganda llibertària i en la lluita antifeixista. Arran de
l'atemptat comès
l'11 de setembre de 1926 per Gino Lucetti, amic seu des de la
infància, contra
Mussolini, va ser detingut, com centenars de companys anarquistes, i
acusat de«complicitat en atemptat, possessió d'armes i
ferides a persones». En realitat
el seu paper en l'atemptat va ser crucial, tant en
l'organització, establint un
mapa amb tots els detalls del camí que havia de seguir el
cotxe del Duce, com
en el finançament, ja que arribà a vendre un
terreny que pertanyia a sa mare a
Avenza per sostenir econòmicament la conxorxa. Jutjat, l'11
de juny de 1927 va
ser condemnat pel Tribuna Especial per a la Defensa de l'Estat a 18
anys i nou
mesos de presó i a tres anys de vigilància
especial, purgant la pena a diferents
presons: Lucca, Alessandria, Finalborgo, Civitavecchia (1932),
Pallanza,
Fossano, novament a Civitavecchia i Roma (1936-1937). Els tres primers
anys els
passà en total aïllament. El febrer de 1937, quan
havia de ser alliberat a
resultes d'una amnistia i d'una reducció de la pena, va ser
novament condemnat
el 5 d'abril de 1937 per la Comissió Provincial de Roma a
cinc anys de
confinament i deportat a les Illes Tremiti. També va ser
condemnat a un any de
presó per haver-se negat a fer la salutació
feixista. A Tremiti conegué Jolanda
Setti, que havia vingut a visitar son germà també
confinat i la qual esdevingué
sa companya. Més tard fou trasllada a l'illa de
Ponça on restà fins al 1939,
quan va ser enviat a l'illa de Ventotene. El 25 de gener de 1942, amb
l'expiració de la seva pena, considerat particularment
perillós, va ser traslladat
a la colònia penitenciària de Tursi (Basilicata,
Itàlia), on romangué fins la
caiguda del règim feixista el setembre de 1943. Aleshores
organitzà un grup de
partisans que es dedicà a atacar les posicions alemanyes i a
participar en
l'alliberament de la regió. Acabada la II Guerra Mundial,
s'establí a Nàpols
(Campània, Itàlia) i a Roma, per acabar finalment
a Carrara. Col·laborador d'Umanità
Nova,
fou l'autor de la
necrològica d'Elena Melli, la companya de Malatesta.
Participà, amb Alberto
Meschi, en la Cooperativa del Partisà i amb sa companya en
la
gestió de les
colònies llibertàries «Gino
Lucetti» i«Maria Luisa Berneri». Militant de la
Federació
Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara i de la
Federació Anarquista
Italiana (FAI), assistí a nombrosos congressos, com ara els
de
Carrara (setembre
de 1945), de Florència (març de 1946), de Canosa
(febrer
de 1948), Liorna (maig
de 1954) i Senigallia (novembre de 1957). Stefano Vatteroni va morir el
3 de
gener de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou inhumat al
Cementiri Municipal
de Turigliano d'aquesta localitat al costat de Gino Lucetti i d'Alberto
Meschi.
***
Felisa
de Castro (dreta), amb Concha Liaño Gil i sa filla Mouchina
(Bordeus, 1943)
- Felisa de Castro Sampedro: El 21 de febrer de 1898 neix a Belver de los Montes (Zamora, Castella, Espanya) la militant anarcofeminista i anarcosindicalista Felisa de Castro Sampedro. Conscient de la necessitat d'una organització específicament feminista dins del moviment llibertari, fundarà amb altres companyes a Barcelona a finals de 1934 el grup Grup Cultural Femení de Catalunya. La iniciativa va partir d'un petit grup de jovenetes militants dels sindicats i dels ateneus llibertaris –Maruja Boadas, María Cerdán, Nicolasa Gutiérrez, Soledad Estorach, Elodia Pou i Conchita Liaño entre d'altres, que comptarien amb el suport i la col·laboració de destacades i experimentades militats, com ara la mestra racionalista Pilar Grangel, Libertad Ródenas i Áurea Cuadrado, que seria directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona durant la guerra– amb l'objectiu de conscienciejar les dones en la necessitat de la seva participació en la lluita social. El nom que van triar, Grup Cultural Femení, era ja indicatiu del seu camp d'actuació, limitat a la conscienciació i captació, al marge del camp estrictament sindical. Es pretenia impulsar així mateix les relacions de solidaritat entre les dones, que s'ajudarien mútuament en aquelles dificultats específiques que, com a dones, trobessin en la seva activitat militant. Un dels seus acords, per exemple, consistia a establir torns perquè una d'elles tingués cura dels fills de les altres, possibilitant així les mares assistir a les reunions sindicals. La mancança d'un espai propi va limitar les possibilitats d'actuació. Van aconseguir organitzar un reeixit míting al Teatre Olímpia de Barcelona, per al qual van sol·licitar la col·laboració de Frederica Montseny que, sempre reticent als grups específics de dones, va rebutjar la invitació. Van col·laborar activament també en la campanya de solidaritat organitzada per la CNT davant la vaga general de Saragossa de 1934, quan nombroses famílies catalanes van acollir els fills dels vaguistes, posant en contacte les dones catalanes amb les mares saragossanes. En 1936 el Grup Cultural Femení s'integrà dins l'«Agrupación Mujeres Libres». Després de la derrota en la Guerra Civil, Felisa de Castro s'exiliarà a França, on trobarà altres companyes de CNT i de «Mujeres Libres» (Pepita Carpena, Pilar Grangel, etc.), tancades al camp de concentració de Clermont-l'Hérault. En 1943 marxarà a Bordeus. Felisa de Castro Sampedro va morir el 16 de novembre de 1981 a Caracas (Veneçuela).
***
Saturnino Carod al front d'Aragó
- Saturnino Carod Lerín: El 21 de febrer de 1903 neix a Moneva (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Saturnino Carod Lerín, també conegut com Cuco Caballero o Jacinto Lahoz María. Nascut en una família anarquista, començar a treballar quan tenia sis anys i amb 12 llaurava; més tard va fer de segador per terres castellanes i quan acabava la Gran Guerra emigrà per Europa buscant feina. Després s'instal·là a Barcelona fent feina en el ram de la construcció. Analfabet, quan tenia 20 anys aprengué les primeres lletres. Afiliat en la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou un actiu anarcosindicalista que sempre es negà a ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant els anys del pistolerisme, formà part d'un grup d'acció i va haver de fugir de Barcelona cap a França fugint de la repressió engegada per la dictadura de Primo de Rivera. Tornà de l'exili amb l'amnistia atorgada per la II República i participà activament en el Sindicat de la Construcció de la CNT de Saragossa. El febrer de 1936 formà part del Comitè Regional d'Aragó cenetista encarregat d'organitzar els sindicats pagesos. Interessat per la problemàtica camperola, intervingué amb Florentino Galván en diverses gires propagandístiques, entre maig i juny de 1936, per la comarca de Valderrobres. El juliol d'aquell any, fou nomenat secretari d'Agitació i de Propaganda. Quan el cop militar, fugí de Saragossa el mateix 19 de juliol de 1936 cap al Baix Aragó i després a Tortosa, on organitzà una columna de milícies (Columna Carod-Ferrer) amb pagesos del Baix Aragó que, sortint des de Tarragona, alliberà diversos pobles aragonesos (Alcanyís, Calanda, Alcorisa, Montalbán) un cop pres Calaceit el 26 de juliol. A Azuara i a Fuendetodos establí un centre d'operacions d'una xarxa d'enllaços per salvar lluitadors amagats i perseguits a la Saragossa en poder dels feixistes. Quan l'alliberà el seu poble natal, salvà la vida del capellà de Moneva, Enrique Guallar, amic de la infància, que estava a punt de ser linxat per la població i aquest es convertí durant tota la guerra en el secretari d'avituallament de la petita vila col·lectivitzada –es mostrà contrari a la col·lectivització total de la terra. Més tard la seva columna es fusionà amb la d'Antonio Ortiz Ramírez –que prengué el nom de «Columna Confederal Sud-Ebre»– i amb la militarització fou nomenat comissari de la 118 Brigada, amb Victorio Castán Guillén com a cap militar, i més tard de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular, prenent part en la presa de Tosos, Aladrén, Vertice Sillero, i en combats a Belchite, Terol, Alfambra i Llevant. El maig de 1937, comandant diversos grups de la 25 Divisió, es dirigí cap a Catalunya davant els fets esdevinguts a Barcelona i amb la intenció d'acabar amb la contrarevolució, però fou detingut per les ordres dels dirigents cenetistes. A finals del conflicte, es traslladà a Madrid i finalment fou detingut al port d'Alacant. Acabà als camps de concentració de Los Almendros i d'Albaterra, d'on fugí, amb Castán i Sebastián Vicente Esteban, falsificant uns avals i passant a França amb el suport dels guies de Francisco Ponzán Vidal. A França patí els camps de concentració, però a finals de 1940 s'incorporà a la lluita clandestina enquadrat en el grup de resistència de Ponzán. El gener de 1941 passà a la Península i va fer contacte amb el Comitè Nacional de la CNT de Manuel Amil Barcia i de Celedonia Pérez a Madrid. De bell nou a França, exposà les dures condicions dels tancats a les presons franquistes. El juny de 1941 s'internà novament a la Península i viatjà per València, Barcelona i Madrid fins a la seva detenció a Barcelona el 7 d'agost de 1941, sembla ser que delatat pel traïdor Eliseu Melis Díez, del qual fou un dels primers a sospitar. L'11 d'octubre de 1949 fou condemnat a Madrid en un consell de guerra a 25 anys –en el qual testimonià a favor Enrique Guallar, que havia estat «exiliat» a Épila per les autoritats franquistes–, que penà a les presons de Figueres, Barcelona i Sant Miquel dels Reis, d'on sortí a finals de 1960. Després del seu alliberament, fou detingut novament l'octubre de 1961 i en 1962 per la seva relació amb l'Aliança Sindical Obrera (ASO). El juliol de 1965, ben igual que altres militants que havien estat presos força anys, sorprenentment va fer costat les positures del cincpuntisme–negociacions entre anarcosindicalistes i el sindicalisme vertical franquista. En aquests anys es guanyà la vida treballant en el transport i en espectacles públics, com a ajudant de cabina i acomodador. El febrer de 1976 participà en l'assemblea confederal de Sans on es reconstruí la CNT i l'any següent fou un dels promotors de la fundació del barceloní Ateneu Llibertari de La Verneda. Publicà articles en Cultura y Acción i en Nuevo Aragón. Saturnino Carod Lerín va morir el 7 de març de 1988 a Barcelona (Catalunya). Sa companya fou Adoració Lahoz.
Saturnino Carod Lerín (1903-1988)
***
Necrològica
Justo López Urranqui apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 de juliol de 1979
- Justo López Urranqui:
El 21 de febrer de 1911 neix a Eixea
(Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Justo
López Urranqui. Es
guanyava la vida fent de paleta i ja de molt jove s'afilià
al Sindicat de la
Construcció de Saragossa de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Arran
del cop militar feixista de juliol de 1936, marxà voluntari
al front d'Aragó.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i després de la II Guerra
Mundial milità en el Federació Local de Poitiers
(Poitou-Charentes, França).
Justo López Urranqui va morir el juny de 1979 i va ser
enterrat el 27 de juny
al cementiri de Chasseneuil-du-Poitou (Poitou-Charentes,
França).
***
Josep
del Amo Ribera
- Josep del Amo Ribera: El 21 de febrer de 1920 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep del Amo Ribera. Ebenista de professió, des de 1936 milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Estudiantil de Consciències Lliures (FECL). Participà activament en els «Fets de Maig» de 1937 i al final de la guerra civil fou comissari polític. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs en diversos camps de concentració (Agde, Sant Cebrià, Argelers). Treballà a les comarques de Bordeus i de Marsella i en 1942 retornà a la Península. Després de fer els anys de servei militar que el franquisme l'adjudicà a les Illes Balears, treballà d'autònom en el seu ofici d'ebenisteria i posteriorment en una fàbrica tèxtil. En aquests anys mantingué una certa activitat clandestina i ajudà Raúl Carballeira Lacunza durant les seves detencions de 1953. Vegetarià convençut, formà part de la Societat Vegetariana i entre 1963 i 1977 en fou secretari. En 1977 va ser expulsat de la Societat Vegetariana i en creà una de nova a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), de la qual va ser secretari. En 1960 entrà a formar part del grup musical«Los millonarios de la canción» com a lletrista (Mi canción de Navidad, Plegaria, Vagabundo, etc.), grup que assolí un cert èxit (enregistrament de discos, presència mediàtica, premis, etc.). En 1960 també estrenà la comèdia dramàtica en tres actes Y por nuestro mundo, piedad, de la qual s'imprimí el llibret aquest mateix any. El 15 d'abril de 1972 va fer la conferència«El alcoholisme, epidemia impuesta» a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), dins el cicle«Sábados Culturales», organitzats per la Secció d'Estudis del Centre Excursionista «Puig Castellar». Després de la mort del dictador Francisco Franco, entrà en la CNT, la qual abandonà arran dels conflictes sorgits després del V Congrés Confederal de 1979. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Gramanet del Besós i Mujeres Libres. Sa companya fou Vicente Alcácer, de família llibertària. Amic de Josep Peirats Valls i de Benito Milla Navarro, deixà unes extenses Memorias. Josep del Amo Ribera va morir en 1992 a Barcelona (Catalunya). El 4 de novembre de 2008 el seu nét Aymar del Amo estrenà una videoinstal·lació documental sobre la seva vida i els seus amics a l'Espai Eart de Barcelona sota el títol «Veus de l'exili intern». Sembla ser que existí un altre José del Amo que actua entre 1947 i 1951 en la resistència llibertària a Lió (Arpitània).
Defuncions
Notícia de la detenció d'Auguste Percheron apareguda en el periòdic parisenc Gil Blas del 23 de març de 1894
- Auguste Percheron: El 21 de febrer de 1896 mor, segurament a París (França), el cantautor anarquista Auguste Henry Adolphe Percheron. Havia nascut el 24 d'octubre de 1837 a Poitiers (Poitou-Charentes, França). En la dècada de 1890 es guanyava la vida revenen draps i com a escrivent públic. Les seves cançons llibertàries es van publicar en diversos periòdics anarquistes, com ara els parisencs L'Antipatriote (1891) i L'Attaque (1888-1890), i Vendémiaire (1891), de Gwened (Bro Gwened, Bretanya). Fou l'autor de la cançó anarquista Les briseurs d'images, publicada per primera vegada en 1892 en Le Père Peinard i que fou reeditada en diverses publicacions i reculls de cançons, i d'Enfants de la Nature. Quan l'ona d'atemptats de 1894, va ser detingut el 22 de març d'aquell any i empresonat algunes setmanes, cosa que degradà la seva salut ja malmenada.
***
Abilio
Pérez Miguel
- Abilio Pérez Miguel: El 21 de febrer de 1938 cau al front de Corbalán (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Abilio Pérez Miguel. Havia nascut en 1907. Sastre de professió, vivia en el II Grup de les «Cases Barates» de Gramenet de Besòs (actual Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, Catalunya) i militava en les Joventuts Llibertàries d'aquest barri. L'octubre de 1935 va ser detingut, juntament amb Isidro Castro García, Luis García Hidalgo i Andrés Victoria López, a la plaça de Catalunya de Barcelona (Catalunya) per aferrar pasquins clandestins. El juliol de 1936 va ser nomenat delegat de Guerra de Gramenet de Besòs. El 28 d'agost d'aquell any s'enrolà com a milicià voluntari en la Columna «Los Aguiluchos», on ocupà càrrecs de responsabilitat. Després de la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent comandant del 497 Batalló de la 125 Brigada Mixta de la 23 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
---
![Capçalera de "Le Révolté" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lerevolte.jpg "Capçalera de \"Le Révolté\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![Portada de "Lotta Anarchica" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lottaanarchica1955.jpg "Portada de \"Lotta Anarchica\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
