Anarcoefemèrides de l'1 de gener

Esdeveniments

Portada d'un número de L'Anarchico

- Surt L'Anarchico: L'1 de gener de 1888 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic mensual L'Anarchico. Organo del Gruppo Socialista-Anarchico-Rivoluzionario Italiano «Carlo Cafiero». Portà els epígrafs «A Dio, la scienza; all'autorità, l'anarchia» (A Déu, la ciència; a l'autoritat, l'anarquia). Fou el primer periòdic anarquista en llengua italiana dels gairebé dos-cents que es publicaren als Estats Units entre finals del segle XIX i l'esclat de la Gran Guerra. Tenia la redacció al número 108 de Thompson Street de Nova York. El periòdic feia crides a la revolució social dels treballadors, a l'emancipació de les dones i a l'alliberament de la religió. Sis dones apareixien entre les subscriptores d'aquesta publicació. Només aparegueren sis números, l'últim publicat el 30 de juny de 1888. No fou fins el juny de 1892 quan aparegué un altre periòdic anarquista italià, Il Grido degli Oprressi, publicat a també a Nova York per Francesco Saverio Merlino.

***

Capçalera de Le Niveleur

- Surt Le Niveleur: Pel 1890 –no es coneix la data exacta– surt a Troyes (Xampanya, França) l'únic número del que havia de ser periòdic setmanal Le Niveleur. Organe communiste-anarchiste. Editat pel grup anarcocomunista «Les Niveleurs Troyens», en referència clara a Gerrard Winstanley i a la Revolució anglesa. El delegat de la Secció d'Estudis n'era E. Henry i el delegat de la Secció de Propaganda L. Lejust. «Som partidaris de l'autonomia personal, partidaris de la llibertat plena i sencera de l'individu, però sabem que aquesta llibertat, aquesta autonomia, no poden ser completes i ser totalment efectives si no és agrupant aquestes forces col·lectives, és per això que ens declarem comunistes», hi manifestaran. En 1885 havia sortit a Troyes un fullet signat per «Un niveleur» titulat Élection et révolution. En 1890 apareixerà un altre periòdic mural a Troyes La Révolution Future. Publication socialisteéditée per les Niveleurs Troyens, que també només editarà un número.

***

Capçalera de L'Antipatriote

- SurtL'Antipatriote: L'any 1892 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de L'Antipatriote. Organe révolutionnaire annuel. Un altre número sortirà el 1894, que va tenir el subtítol Plus de frontières! L'Humanité libre!, i que portava a la capçalera dos epígrafs força eloqüents: «El patriotisme és el darrer refugi dels coquins» (A. Spies) i «Nostre enemicés nostre amo» (La Fontaine); però es va engegar una forta repressió «per incitació a la desobediència» contra l'impressor Charles Herkelboeck i contra l'anarquista Henri Willems, autor d'articles publicats en L'Antipatriote i Le Libertaire belga.

***

Portada del primer número de Pensiero e Volontà

- Surt Pensiero e Volontà: L'1 de gener de 1924 surt a Roma (Itàlia) el primer número de la revista quinzenal anarquista Pensiero e Volontà. Rivista quindicinale di studii sociali e coltura generale. Va ser l'última publicació dirigida per Errico Malatesta i Luigi Fabbri en fou el cap de redacció. Tingué el suport econòmic de Gigi Damiani. Hi van col·laborar Camillo Berneri, Luigi Bertoni, Luce Fabbri (Epicari), Luigi Fabbri, Ugo Fedeli, Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Gaetano Marino, Francesco Saverio Merlino, Carlo Molaschi, etc. En sortiren 53 números fins al 10 d'octubre de 1926, quan va ser proscrita per les autoritats feixistes.

***

Capçalera de Lucha Social

- Surt Lucha Social: L'1 de gener de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari comunista Lucha Social. Portavoz de las Minorias de Oposición dentro de la C. N. del T. Es publicà com a substitut de La Batalla i seguint l'estela del setmanari del mateix nom editat el setembre de 1919 a Lleida per Joaquim Maurín Julià, que també dirigí aquesta nova època. Defensà l'URSS, criticà la socialdemocràcia i l'apoliticisme anarquista i impulsà la unitat sindical al voltant dels sindicats probolxevics de Confederació Nacional del Treball (CNT). Després dels primers números inclogué a la capçalera l'anagrama de la Internacional Sindical Roja (ISR) comunista. Hi van col·laborar Pere Bonet Cuitó, Andreu Nin Pérez, Hilari Arlandis Esparza,Ángel Samblancat Salanova, Víctor Colomer Nadal, David Rey i Adolfo Martín, entre d'altres. Es publicà fins l'abril de 1925.

***

Capçalera de Le Trait-d'Union Libertaire [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Le Trait-d'Union Libertaire: L'1 de gener de 1928 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual La Trait-d'Union Libertaire. Bulletin de l’Association des Fédéralistes Anarchistes (AFA), publicació dels dissidents de la Unió Anarquista Comunista (UAC) que van constituir l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). La UAC va esdevenir majoritàriament «plataformista» en el Congrés de París del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1927, canviant el nom a Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), i la minoria «sintesista» va abandonar la UAC i va fundar l'AFA. Pierre Lantente (administració) i Sébastien Faure (gerent) en van ser els principals responsables. Entre els col·laboradors, a més de Faure i Lantente, podem citar Georges Cheve, René Darsouze, Denegry, Guerineau, Marchal, F. Michel, Reynaud, entre d'altres. En van sortir quatre números, l'últim l'1 d'abril de 1928, i serà continuat per La Voix Libertaire, que apareixerà l'1 de maig de 1928.

***

Capçalera de L'Éveil Social [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Éveil Social: L'1 de gener de 1932 surt a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) el primer número del periòdic mensual anarquistaL'Éveil Social. Journal du Peuple, editat per l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). El gerent en va ser Mohammed Sail, qui va cedir el càrrec a Sylvain Chevalier quan el primer va ser detingut per propaganda antimilitarista a les colònies magribines. En van ser col·laboradors René Cova, Paul Celton, Clarito, René Devry, G. Jayart, Louis Laurent, Dr. Mairot, G. Manuel, Hoche Meurant, Paul Mounier, Francis Pierre, F. Reault, Mohammed Sail, M. Theureau, S. Vergine, Henri Zisly, etc. El maig de 1934 es va fusionar amb Terre Libre, després d'haver publicat 29 números, l'últim aquell mateix mes.

***

Anagrama de «R.A. Forum» creat per Éric B. Coulaud i Cathy Ytak

- R.A. Forum: L'1 de gener de 1996 s'inaugura a França «R.A. Forum» (Recherches sur l'anarchisme, Recerques sobre l'anarquisme), fòrum en línia [raforum.info] internacional i multilingüe (francès, anglès, castellà, esperanto, italià, portuguès, alemany, japonès, holandès, suec i turc), dedicat a la investigació i a la recopilació de la teoria, la història i la cultura del moviment anarquista, i de qüestions lligades a aquests (tesis, tesines, art, cinema, música, literatura, etc.), d'arreu del món. Ideat per l'intel·lectual anarquista francès Ronald Creagh, aquest fòrum va ser creat amb la idea de ser usat com a una base de dades oberta a tots els investigadors i estudiants de l'anarquisme, deixant de banda les opinions personals. Tots els textos –actualment més de 4.000 articles amb més de 100 pàgines web de referències– es troben sota domini públic amb permís exprés dels seus respectius autors. A més de Creagh, col·laboren en el projecte multitud de persones, com ara Antoine Barral, Annick Stevens, Alex Galizzi, Pierre Sommermeyer, Jean-Marc Bonnard, Eric i Cathy Ytak (d'Éphéméride Anarchiste), Claude Mediavilla, John P. Clark, Antonio Lombardo, Tom Goyens, Frank Mintz, Thomas i Laure, Martine-Lina Rieselfeld, René Fugler, Mathias Jauslin, José Maria Carvalho Ferreira, Pietro Ferrua, etc.«R.A. Forum» és una de les fonts primàries de consulta d'aquestes Anarcoefemèrides.

Naixements

Foto policíaca d'Augusto Castrucci

- Augusto Castrucci: L'1 de gener de 1872 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el ferroviari anarcosindicalista Augusto Castrucci. De ben jovenet, en 1891, ja estava fitxat com a anarquista i en 1893 entrà com a fogoner en pràctiques en els ferrocarrils italians. En 1897 s'afilià a la Lliga dels Ferroviaris (LF), primer sindicat del sector. En 1900 aprovà a Nàpols (Campània, Itàlia) l'examen de maquinista ferroviari. Participà activament en la gran vaga ferroviària de 1905, en la qual destacà per les seves dots organitzatives, i en 1907 fou un dels fundadors del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI), del qual va ser nomenat secretari de la seva Comissió de Personal de Maquinistes. El novembre de 1908 fundà l'òrgan d'expressió de l'SFI, In Marcia!, publicació que dirigí. Gràcies a la seva tasca sindical, la lluita dels ferroviaris destacà en el moviment anarquista i en el moviment obrer en general. En 1907 assistí al I Congrés de l'SFI celebrat a Roma i en 1915 a la Convenció Nacional de Pisa. Durat la Gran Guerra, es mostrà força actiu en la propaganda antibel·licista. Partidari de l'autonomia sindical, es mostrà contrari a l'afiliació de l'SFI a la Confederazione Generale del Laboro (CGdL, Confederació General del Treball), encara que després de la «Setmana Roja» de 1914 intentà acostar el sindicat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Arran dels fets de la «Setmana Roja», va ser degradat a fogoner, però posteriorment va ser reintegrat a maquinista. Entre el 20 i el 29 de gener de 1920, durant la llarga vaga dels ferroviaris, amb Cleto Benassi, Giovatta Costa, Angelo Papetti, Camillo Signorini i Angelo Sbrana, fou delegat nacional del Comitè d'Agitació dels Ferroviaris (CAF), que negocià amb el primer ministre italià Francesco Saverio Nitti. En 1922 els feixistes calaren foc la seva casa a Pisa i el van amenaçar de mort. Obligat a traslladar-se a Milà (Llombardia, Itàlia) l'any següent, el règim feixista l'acomiadà dels ferrocarrils per«escàs rendiment», encara que continuà amb la direcció d'In Marcia!, fins al 4 de novembre de 1926, quan la Prefectura de Milà imposà el tancament de la publicació per raons d'«ordre públic». Durant el feixisme patí apallissaments, denúncies, detencions, arrests i persecucions de tota casta. Després de la II Guerra Mundial retornà al seu sindicat i esdevingué secretari general honorari, tornant a imprimir In Marcia! a partir del juny de 1945. Aquest mateix any publicà el llibre Battaglie e vittorie dei ferrovieri italiani. Cenni storici dal 1877 al 1944, reeditat pòstumament en 1988. En 1947, amb Nino Malara, David Martini, Enzo Fantozzi i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI). Augusto Castrucci va morir el 27 de febrer de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia). En 2008 Mario Fratesi publicà l'assaig biogràfic Macchinista ferroviare. I cento anni della rivista«In Marcia!». A Florència (Toscana, Itàlia) existeix l'«Associazione Augusto Castrucci Onlus».

Augusto Castrucci (1872-1952)

***

Charles Delzant

- Charles Delzant: L'1 de gener de 1874 neix a Fresnes-sur-Escaut (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarcosindicalista, i després socialista, Charles Delzant. Era fill natural de la costurera Eugénie Letot, infant que va ser legitimat posteriorment per son pare, Hubert Camille Delzant. Obrer vidrier, va ser nomenat president del Sindicat dels Vidriers de Fresnes-sur-Escaut i d'Escautpont, creat en 1896. En 1900 fou un dels fundadors del grup anarquista«L'Action Directe» de Fresnes-sur-Escaut, que freqüentà el jove Pierre Monatte, i aquest mateix any juga un paper important en la vaga de les vidrieries d'Aniche i d'Escautpont. Militant de la Confederació General del Treball (CGT), de tendència anarcosindicalista, en 1904 va ser nomenat secretari general de la Unió Sindical dels Obrers Vidriers Botellers de Fresnes i d'Escautpont, a més de director de La Voix des Verriers. Cap el 1905 estava considerat un dels màxims responsables de l'anarcosindicalisme a la zona de Nord-Pas-de-Calais. També fou, a partir de 1912, secretari general de la Federació Nacional dels Vidriers, creada en 1902. En el XI Congrés Nacional Corporatiu (V de la CGT), celebrat el setembre de 1900 a la Borsa del Treball de París (França), representà el Sindicat dels Vidriers de Fresnes-sur-Escaut. També assistí a més reunions, com ara el XIV Congrés (Bourges, setembre de 1904), XV Congrés (Amiens, octubre de 1906; on signà la «Carta d'Amiens» del sindicalisme revolucionari), XVI Congrés (Marsella, octubre de 1908), XVII Congrés (Tolosa de Llenguadoc, octubre de 1910). Per la seva militància patí diverses condemnes. Durant la tardor de 1911 participà activament en el moviment de les mestresses contra la carestia de la vida i per aquest fet va ser denunciat per la policia fent servir les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses) de 1893 i 1894; es refugià a Bèlgica i el 24 de gener de 1912 el Tribunal Correccional de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França) el condemnà en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per«apologia del pillatge i del robatori». Per solidaritat, el març de 1912 la Federació dels Vidriers tingué el seu congrés en un llogaret belga a prop de la frontera francesa per així permetre l'assistència del seu secretari. Durant l'exili belga escrigué el fullet Le travail de l'enfance dans les verreries, on denuncia entre altres coses l'explotació dels infants espanyols a les vidrieries franceses, i que fou publicat en 1912. En una visita a França, el 19 de setembre de 1912 va ser interceptat per la policia i empresonat com a pres comú; després de fortes protestes sindicals, va ser admès com a pres polític i, el 2 d'octubre, davant la manca de proves, el Tribunal Correccional de Valenciennes es declarà incompetent sobre el cas i fou absolt. El 15 de novembre de 1912, juntament amb altres companys (Philippe, Émile Rousset, Pierre Laval, Jean Capmarty, etc.), parlà en el gran míting organitzat pel Comitè de Defensa dels Infants, celebrat a la Sala de la Légion d'Honneur de Saint-Denis (Illa de França, França), per protestar contra les condicions de treball de la fàbrica Legras de la Plaine-Saint-Denis. El gener de 1913 s'instal·là a Bagnolet (Illa de França, França). En aquests anys col·laborà en publicacions sindicalistes revolucionàries, com ara Le Bataille Syndicaliste (1911-1915), L'Avant-Garde (1913-1914) i Le Temps Nouveaux (1895-1914). Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes des del 20 de març de 1909, en 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i, germanòfob de mena, va fer costat l'anomenada «Unió Sagrada» en defensa de la pàtria. Destinat al IV Regiment d'Artilleria Pesant acantonat a Lorient (Bretanya), aconseguí fugir de Maubeuge (Nord-Pas-de-Calais, França) abans de la rendició de la ciutat. Gràcies a les gestions de l'exsindicalista Klemczenski, entrà al servei del sotssecretari d'Estat Albert Thomas i obtingué una pròrroga en la incorporació a files com a obrer a les acereries d'Imphy (Borgonya, França). Després de la Gran Guerra s'incorporà a la CGT i el desembre de 1918 va ser nomenat membre de la comissió administrativa. En aquesta època trencà totalment amb l'anarquisme i el març de 1922 va ser esborrat per la policia del «Carnet B» considerant-lo «reformista». En el congrés internacional d'abril de 1921 va ser elegit secretari de la Federació Internacional dels Treballadors del Vidre; càrrec en el qual fou reelegit per unanimitat en el II Congrés celebrat entre el 10 i el 13 d'abril de 1927 a la Sorbona. En 1932 ocupà el mateix càrrec i formà part de la comissió administrativa de la CGT, col·laborant en el periòdic d'aquest sindicat Le Peuple. També milità en la Lliga dels Drets de l'Home i s'afilià a la 19 Secció de la Federació del Sena de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Sa companya fou Eugénie Berthe Tallon. Charles Delzant va morir el 28 de juny de 1943 a l'Hospital Tenon de París (França).

Charles Delzant (1874-1943)

***

Giulio Guerrini

- Giulio Guerrini: L'1 de gener de 1893 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giulio Guerrini, conegut sota el nom de batalla de Gigi. Sos pares es deien Augusto Guerrini i Aida Modesti. En 1906 es va traslladar amb sa família a Gènova (Ligúria, Itàlia) i posteriorment a Torí (Piemont, Itàlia). Es guanyava la vida fent de fuster. Fou un dels primers organitzadors dels «Arditi del Popolo» torinesos. El juliol de 1921, amb el creixement del Feixisme, va ser detingut sota l'acusació de ser el cap dels«Arditi del Popolo» del barri torinès de Pilonetto i d'haver comandat i dirigit un escamot d'aquests a una festa proletària a Moncalieri (Piemont, Itàlia). Jutjat l'any següent amb altres acusats, entre ells Raffaele Schiavina, va ser absolt com la resta d'imputats. Just va ser alliberat, emigrà a Londres (Anglaterra), però no va aconseguir el permís de residència, fet pel qual va marxar cap a Brussel·les (Bèlgica), alternant l'estada en les dues ciutats fins al 1928, any en el qual s'establí definitivament a la capital belga, on participà en les activitats de la comunitat anarquista italiana. El seu nom apareix sovint en els informes del consolat italià i va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. En 1935 fou un dels animadors del«Comitè Antifeixista contra la Guerra» de Brussel·les. Durant la guerra d'Espanya, s'ocupà en el«Comitè per Espanya» del reclutament de voluntaris i de recaptar fons a favor de la Revolució espanyola. En 1939 hostatjà a casa seva l'anarquista Guido Polidori (José Guerrero). El 14 de març de 1940, arran de l'ocupació nazi de Bèlgica, retornà a Itàlia; detingut a Roma, va ser alliberat dies després. De bell nou a Torí, va ser detingut i amonestat. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, s'integrà totalment en la lluita clandestina i comandà formacions partisanes de la Vall Pèlis (Piemont, Itàlia) amb la tasca de relacionar-les amb els companys torinesos. El gener de 1944 va ser capturat i posteriorment alliberat en un intercanvi de presoners. Retornat a Torí, serví a la Resistència enquadrat en la divisió de «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) que actuava a la ciutat. L'octubre de 1944 va ser fet presoner pels nazis i deportat a Alemanya. El 23 de gener de 1945 entrà al camp de concentració de Flossenbürg (Neustadt an der Waldnaab, Alt Palatinat, Baviera, Alemanya) i el 3 de febrer d'aquell any va ser traslladat al camp de Porschdorf, depenent del de Flossenbürg, sota la matrícula 43.645. Posteriorment va ser traslladats a camps de concentració txecoslovacs. Giulio Guerrini va morir el 5 de maig de 1945 a l'hospital de Litoměřice (Litoměřice, Txecoslovàquia; actual República Txeca), on havia estat internat després de sortir de la deportació.

***

Foto policíaca de Primo Petracchini

- Primo Petracchini: L'1 de gener de 1896 neix a Cittaducale (Laci, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Primo Petracchini, conegut com Gino Petracchini. Sos pares es deien Giuseppe Petracchini i Filomena Innocenzi. Després d'assistir a l'escola elemental, aprengué l'ofici de sastre. Quan era molt jove, amb son germà gran Icilio Petracchini, s'incorporà al moviment llibertari i entrà a formar part del grup anarquista «Michele Angiolillo» de Terni (Úmbria, Itàlia). El juny de 1914 participà activament en les manifestacions de la«Setmana Roja» a Terni i l'agost d'aquell any va ser detingut per primera vegada. Les autoritats aleshores el definien com a «fervent anticlerical i pertorbador de les celebracions religioses». Durant la Gran Guerra va ser denunciat en diverses ocasions per «derrotisme i atemptat contra la llibertat del treball» i participà en les campanyes antimilitaristes. En acabar la guerra va destacar com a orador en diversos mítings (Fabriano, Liorna, Piombino, San Giovanni Valdarno) i mantingué relacions amb l'anarcosindicalista Riccardo Sacconi. El 21 d'octubre de 1919 commemorà Bruno Filippi –que havia mort el mes anterior quan intentava posar una bomba al Circolo dei Nobili de Milà (Llombardia, Itàlia)– als locals de cooperativa«Risveglio» de Liorna (Toscana, Itàlia). Representà la Cambra del Treball de Pisa (Toscana, Itàlia) en el Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI) que se celebrà entre el 20 i el 22 de desembre de 1919 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). El setembre de 1919 es traslladà a Pisa on va ser requerit per a encarregar-se de la secretaria de la Cambra del Treball Sindical, càrrec que ocupà fins a finals de desembre de 1922 quan aquest centre sindical va ser suspès per la repressió feixista. Durant aquests anys desenvolupà una intensa activitat propagandística anarquista a tota la zona tirrènica toscana. El 17 de març de 1920 participà, amb els anarquistes Egizio Cennini i Riccardo Sacconi, en un míting a Piombino (Toscana, Itàlia), on es convidà als presents a «preparar-se per a la revolució amb armes, pals i dinamita». El 10 d'octubre de 1920 assistí al Congrés Anarquista Provincial que se celebrà a Pisa, on, segons el prefecte de Policia de Pisa, pronuncià«discursos violents, propugnant la intransigència absoluta del partit, la necessitat de la revolució i l'adhesió incondicional a la III Internacional». En aquestaèpoca col·laborà en diverses publicacions periòdiques, com ara Germinal!,òrgan de la Cambra del Treball Sindicalista de Pisa. L'agost de 1921 va ser nomenat secretari del consell d'administració de la Cooperativa dels Fematers Municipals, de la qual assumí la presidència el maig de 1922. El gener de 1921 es casà a Pisa amb Acratica Mazzoni, filla del destacat militant anarquista Virgilio Salvatore. El aquests anys les autoritats el processaren en diverses ocasions, com ara el procediment penal de juliol de 1919 obert pel Tribunal de Pesaro (Marques, Itàlia) per haver incitat al poble a «canviar violentament la forma de govern seguint l'exemple de Rússia i d'Hongria» en un míting el 4 de juliol d'aquell any a Fano (Marques, Itàlia); o com el novembre de 1920, que va ser condemnat a tres mesos de presó amb llibertat condicional per un discurs durant una manifestació de vaguistes, on va ser acusat d'atiar els obrers a la«confrontació violenta»; o com el 28 de gener de 1921, quan va ser condemnat per l'Audiència d'Spoleto (Úmbria, Itàlia) a diversos mesos de presó per haver publicat un article commemoratiu sobre Bruno Filippi publicat al periòdic de Terni La Sommossa. L'estiu de 1921 va ser detingut i empresonat fora de Pisa, i en tornar es trobà que la població estava controlada pels escamots feixistes. En 1923 va ser desterrat a Gènova (Ligúria, Itàlia), on va estar contínuament vigilat. A Gènova mantingué contactes amb l'anarquista Giulio Conte. L'estiu de 1927 va ser detingut com a sospitós d'«activitats antifeixistes», però va ser alliberat setmanes després per manca de proves. Durant els anys trenta no va desenvolupar activitats militants, però, així i tot, va estar constantment vigilat per la policia feixista. L'últim document policíac seu és del 31 de març de 1942 i després es perd el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Primo Petracchini (1896-?)

***

Foto antropomètrica d'Abílio Augusto Belchior

- Abílio Augusto Belchior: L'1 de gener de 1898 neix a Urros (Torre de Moncorvo, Bragança, Portugal) l'anarcosindicalista Abílio Augusto Belchior. Sos pares es deien Manuel dos Santos Belchior i Maria Joaquina. Instal·lat a Porto (Porto, Nord, Portugal), treballava de marbrista i des de 1926 militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT). Arran de l'atemptat del 2 de gener de 1932 contra Francisco do Passo, adjunt de la Policia Política de Porto, va ser detingut per formar part de la CGT, però va ser alliberat el 13 de febrer. El 14 d'abril de 1932 va ser novament detingut i acusat d'haver participat, juntament amb Francisco Alberto, en l'atemptat del 2 de gener i empresonat a Porto. De manera governativa, el 22 de juny de 1932 va ser condemnat a la deportació a l'illa Terceira (Illes Açores). El 16 de juliol de 1932 va ser enviat de Porto a la penitenciaria de Lisboa esperant l'embarcament a les Illes Açores. El 26 de juliol de 1933, però, va ser enviat a Porto per a ser jutjat pel Tribuna Militar Especial, cosa que tingué lloc el 23 de juny de 1934, moment en que va ser condemnat a 14 anys de confinament amb presó i a una multa de 20.000 escuts. El 19 de març de 1935 va ser enviat a la presó de l'Aljube de Lisboa i el 23 de març d'aquell any va ser embarcat amb el vapor Carvalho Araújo cap a la Fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). El 23 d'octubre de 1936 formà part del primer grup de confinats que va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal. Abílio Augusto Belchior va morir el 29 d'octubre de 1937 a Tarrafal (Cap Verd; aleshores colònia portuguesa) d'una «febre perniciosa» sense que fos tractada mèdicament.

***

Necrològica de Josep Recasens Fortit apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de febrer de 1973

- Josep Recasens Fortit:L'1 de gener de 1899 neix a la Pobla de Cérvoles (Garrigues, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Recasens Fortit. Sos pares es deien Josep Recasens i Maria Fortit. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució fou president de la Col·lectivitat Agrícola del seu poble natal. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb tota la col·lectivitat, fins i tot el ramat, i va ser internat al camp de concentració de Vernet. Durant l'ocupació treballà d'obrer agrícola al departament del Tarn. En 1943, buscat per la gendarmeria, fugí cap a París (França), però va ser detingut en un control de la Milícia i deportat a Alemanya. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Argelièrs (Llenguadoc, Occitània), on treballà d'obrer agrícola. Cap el 1947, amb sa companya Narcisa Arbós, s'establí, com a sastre, la seva vertadera professió, a Sant Jòrdi d'Òrcas i milità en la Federació Local de Montpeller de la CNT. Josep Recasens Fortit va morir el 9 de gener de 1973 al seu domicili de Sant Jòrdi d'Òrcas (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà.

***

Judici als membres de la Girochin Sha (10 de setembre de 1925). Daijiro Furutaés el tercer per la dreta

- Daijiro Furuta: L'1 de gener de 1900 neix a Tòquio (Japó) el militant anarquista Daijiro Furuta. Després d'haver obtingut el diploma d'estudis secundaris, entrà en la Universitat de Waseda i en 1919 s'adherí a la«Shakaishugi Dantai Minjin Dömeikai» (Federació Popular dels Grups Socialistes) i en la Federació de Construcció, però abandonà dos anys després aquestes organitzacions per militar en l'anarquisme. Amb Yoshinaga Watanabe i Arata Nagashima marxarà al departament de Saitama i organitzarà el moviment anarquista camperol a Hasuda. Amb aquests dos companys creà la «Kosakunin Kai» (Societat dels Petits Grangers) i el periòdic Kosakunin (Petits Grangers). Malgrat els seus esforços, els resultats foren decebedors. Durant aquestes activitats, conegué Tetsu Nakahama, poc abans de la dissolució de l'organització el juny de 1922. Amb sos amics crearà la «Girochin Sha» (Societat de la Guillotina), grup anarcoil·legalista armat que prepararà l'atemptat contra el príncep d'Anglaterra, en ocasió d'una visita al Japó, i contra el regent de l'Imperi Japonès. Per finançar les seves activitats es dediquen a atracar bancs i en el curs d'un robatori en un banc d'Osaka matarà un empleat. També participà en l'atemptat contra el general Masatarô Fukuda, responsable directe de l'assassinat de l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi, i en diversos atemptats amb explosius. El 10 de setembre de 1924 fou detingut amb Genjiro Muraki al seu amagatall de Tòquio i el 10 de setembre de 1925 fou jutjat i condemnat a mort. Daijiro Furuta fou penjat el 15 d'octubre de 1925 després d'haver rebutjar fer cap apel·lació. Les memòries del«terrorista de gran cor», com era anomenat,–Shi No zange (Confessió davant mort, 1926) i Shikeishû No Omoide (Confessió d'un condemnat a mort, 1930)–, redactades a la garjola i publicades després de la seva execució, tingueren una gran difusió.

***

Necrològica de Manuel Blasco Genzor apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de febrer de 1984

- Manuel Blasco Genzor: L'1 de gener de 1915 neix a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Blasco Genzor. Sos pares es deien Miguel Blasco i Isabel Genzor. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era membre de les Joventuts Llibertàries de Saragossa. Un cop la ciutat caigué a mans feixistes, aconseguí passar a zona republicana. Son germà major Miguel Blasco Genzor va ser afusellat pels franquistes. Voluntari en la guerra, va ser ferit. No podent reincorporar-se als fronts, treballà en la col·lectivitat d'Azuara (Saragossa, Aragó, Espanya), fins que va ser destruïda en 1937 per les tropes estalinistes d'Enrique Líster Forján. En aquesta col·lectivitat conegué Basilisa Alcalá Bello, que esdevingué sa companya i amb qui tingué tres infants. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després d'una breu estada a Moulins (Alvèrnia, Occitània), en 1941 s'instal·là amb sa família a Tournus (Borgonya, França), on treballà de sabater. Durant l'Ocupació participà en la reconstrucció del moviment llibertari. En 1944 va ser nomenat secretari departamental de Saona i Loira del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Assistí com a delegat a diversos congressos confederals, com ara al de 1947 en representació de Montceau, Autun i Digion, i a assemblees plenàries. En 1948 col·laborà en CNT. En 1980 pertanyia a la Federació Local de Dijon (Borgonya, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Manuel Blasco Genzor va morir el 18 de desembre de 1983 a Saint-Rémy (Borgonya, França) –algunes fonts citen erròniament Tournus (Borgonya, França).

***

Enrique Cano Pérez

- Enrique Cano Pérez: L'1 de gener de 1918 –alguns citen erròniament 1917– neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista Enrique Cano Pérez. Sos pares es deien José Manuel Cano Fernández (Calores) i Carmen Pérez Martínez. Emigrà a Barcelona i entra a treballar com a empleat a la Sastreria Maleras del carrer Hospital de la capital catalana. Milità en les Joventuts Llibertàries i en el grup«Faros» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran de l'atracament a mà armada efectuat el 15 de desembre de 1934 pels militants anarquistes Andrés Aranda Ortiz i Domingo Cabrera Pedrol a la sastreria on treballava des de feia sis anys, en el qual resultà mort un dependent i ferits diversos vianants, va ser detingut dos dies després per complicitat i processat. Jutjat el 6 de juliol de 1935, va ser condemnat a vuit anys de presó i un dia per robatori i a sis mesos d'arrest per tinença d'armes, i això perquè encara era menor de 18 anys. El 19 de juliol de 1936 fou excarcerat de la presó Model de Barcelona durant les lluites de carrer sorgides arran de l'aixecament feixista i immediatament s'enrolà en la Columna Durruti i marxà al front d'Aragó. Quan el novembre d'aquell any aquesta columna miliciana marxà a la defensa de Madrid, retornà a Barcelona. Després s'integrà en les ambulàncies del Cos de Tren de l'Exèrcit republicà i fou destinat al País Valencià, on romangué fins el final de la guerra. Concentrat al camp de Los Almendros, intentà després fugir amb vaixell des del port d'Alacant. Detingut per les tropes franquistes, fou tancat a la plaça de toros d'Alacant, on un company disfressat de falangista, conegut com «El Flaco de Badalona», aconseguí alliberar-lo fent creure que també ell ho era. Arribà a Barcelona i d'allà aconseguí arribar als Pirineus i creuar la frontera. Fou tancat al cap de concentració d'Argelers, on trobà reclosos sos germans Juan i José; aquestúltim, mecànic de professió i xofer al servei del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), morí dies després a l'hospital de Perpinyà de peritonitis. En acabar la II Guerra Mundial treballà de sastre i més tard muntà una factoria de pantalons a prop de París. Enrique Cano Pérez va morir cap el 1998 a París (França).

***

Sara Berenguer Laosa

- Sara Berenguer Laosa: L'1 de gener de 1919 neix al Poble Sec de Barcelona (Catalunya) la poetessa i militant anarcofeminista Sara Berenguer Laosa, també coneguda a França com Sara Guillén–pel llinatge de son marit, el pintor i il·lustrador anarquista Jesús Guillén Bertolín, Guillembert. La major de cinc germans i filla d'un paleta anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que va morir al front d'Almudévar en 1936, va treballar des dels 13 anys en una carnisseria i en un taller de brodats. Després va fer de costurera, professió que va exercir, després d'un breu temps com a assalariada, pel seu compte fins al juliol de 1936. A partir de l'aixecament feixista, va començar una intensa relació amb el moviment anarquista: va col·laborar amb el Comitè Revolucionari de la barriada de les Corts fins als juny de 1937, on es va encarregar del repartiment d'armes; va pertànyer al Comitè Regional de la Fusta al costat d'Antonio Santamaría, on va fer de mecanògrafa i de comptable; va militar en el Comitè Local de les Joventuts Llibertàries i va participar en la secretaria de l'Ateneu Llibertari; alhora que treballava de mestra d'infants sense escolaritzar a l'Ateneu Cultural de les Corts i en tasques de propaganda. En maig de 1937 va lluitar a les barricades i durant la primavera de 1938 va passar al Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), ambÁngel Aranzáez, visitant freqüentment el front. Durant la tardor de 1938 va assistir al Ple Regional i va ocupar la secretaria de propaganda de«Mujeres Libres», per acord d'un Ple Regional; alguns mesos més tard, va ocupar la secretaria general de «Mujeres Libres» en substitució de Maria Claramunt. El gener de 1939 es va exiliar a França. Entre 1941 i 1945 va pertànyer al Grup Confederal de Bram i es va desplaçar pels departaments francesos d'Aude, Arieja, Erau i Alta Garona en tasques d'enllaç de la resistència antinazi. Va organitzar SIA a la comarca de Bram i va promoure la reorganització de les Joventuts Llibertàries. Després de l'Alliberament va instal·lar-se a Montpeller, on son company era secretari de la CNT del Llenguadoc, i després a Besiers en 1946. Va dirigir un curs de taquigrafia organitzat per la CNT per a tot l'exili en 1947 i va interessar-se pel teatre, una afició que mantingué al llarg del temps. La seva militància es va veure interrompuda un temps a causa d'una afecció intestinal. A començaments dels anys seixanta va aparèixer lligada als grups d'acció antifranquista, arran de la reunificació confederal dels anys 1960 i 1961, al costat d'Alberola, de Mera, de Cañete i d'altres. En 1963 va ser detinguda amb son company, arran de l'execució de Granado i de Delgado, per«associació de malfactors». Després del Congrés de 1965, va abandonar la CNT a causa de les lluites internes, però no l'anarquisme, acostant-se als grups de «Frente Libertario», de la Comissió de Relacions del qual va formar part en 1973. En 1965, amb Suceso Portales, reprendrà la redacció de la revista Mujeres Libres. Durant els seus últims anys continuà la tasca en SIA, realitzant activitats culturals (teatre, poesia), formant part de grups de dones. En 1998 va ser condecorada pel govern francès amb la Creu de la Legió d'Honor per la seva participació en la resistència durant l'ocupació alemanya. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Alisma, Blanca,Anade, Sara Lahosa, Sandra Berenguer, Evora), en diverses publicacions llibertàries, com Adarga,Amicale Durruti, Ateneo de Alcoy,Cultura Libertaria, ECA,Evocación, Gramenet del Besòs, Libre Pensamiento, Mujeres Libertarias, Mujeres Libres, El Noi, Noticiari, Polémica,Pueblo Libertario, Quaderns, Rojo y Negro, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vaixell Blanc, La Voz Anárquica, etc. Col·laborà en antologies poètiques, com ara Fleurs du Midi (1977, 1980 i 1981) Les deux arbres (1977), A Juan Ramón Jiménez (1981), España sangra (1985), Antología de novísimas poesías de habla hispana (1986), Nostre club (1989), Poemas de luz (1994); i és autora de Cardos y flores silvestres (1982), Jardín de esencias (1986), Entre el sol y la tormenta: treinta y dos meses de guerra (1936-1939) (1988 i 2006, autobiografia), Las tres adelfas (1989),El lenguaje de las flores (1992), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999, en col·laboració), Sentiments (2004), entre d'altres. Jacinte Rausa va publicar l'octubre de 2000 a França la biografia Sara Berenguer. En 2004 Sara Berenguer va participar en el documental de Susana Koska Mujeres en pie de guerra, amb María Salvo, Rosa Laviña, Rosa Díaz, Neus Catalá, Teresa Buígues, Carme i Merçona Puig Antich. El 13 de desembre de 2008 es presentà a l'Ateneu de Madrid el seu llibre Mujeres de temple, un recull biogràfic de 26 dones lluitadores (Simone Weil, Maria Bruguera, Ligia de Oliveira, Jeanne Ragaudin, Ana María Cruzado, Mollie Steimer, May Piqueray, etc.). Sara Berenguer Laosa va morir el 8 de juny de 2010 a Montadin (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada dos dies després al cementiri d'aquella localitat al costat de son company Guillembert.

Gillembert (1913-1999)

Continua...

–-

Un viatge al passat – El primer dia de la guerra civil a sa Pobla (Mallorca) -Trets enmig del carrer - De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) -

N’Antònia estava asseguda a una cadira del menjador. Descambuixada, no semblava la mateixa. Com si hagués envellit de sobte. S’estirava els cabells i pegava cops amb les mans damunt la taula. Els fills, na Marieta i en Sebastianet, romanien al seu costat, li agafaven la falda amb les mans, neguitosos. Només tenien quatre i cinc anys respectivament. Ens miraren atemorits. Els vaig acaronar el cap. No sabíem què fer en veure una desesperació tan profunda. El ca tremolava de cap a peus i ens contemplava amb ulls espantats. (Miquel López Crespí)

El primer dia del Moviment hi hagué trets al poble. No tothom estava al costat dels falangistes i els militars.

Ens adonàrem del que passava en sentir els plors de n'Antònia, la dona del sergent de carrabiners que era veïna nostra. Nosaltres estàvem asseguts a taula, a punt de començar a dinar. La mare ens digué que anàssim a comprovar què s’esdevenia, si necessitava alguna cosa. Hi vaig anar amb na Isabel, la meva germana. La casa del sergent Vicenç Llodrà, un bon amic del pare i fervent republicà, era a dues passes.

Quan hi entràrem contemplàrem un espectacle que ens corglaçà.

N’Antònia estava asseguda a una cadira del menjador. Descambuixada, no semblava la mateixa. Com si hagués envellit de sobte. S’estirava els cabells i pegava cops amb les mans damunt la taula. Els fills, na Marieta i en Sebastianet, romanien al seu costat, li agafaven la falda amb les mans, neguitosos. Només tenien quatre i cinc anys respectivament. Ens miraren atemorits. Els vaig acaronar el cap. No sabíem què fer en veure una desesperació tan profunda. El ca tremolava de cap a peus i ens contemplava amb ulls espantats.

Són els primers records que serv, nítids, del començament de la guerra. Els plors i gemecs de n'Antònia, el ressò dels trets en la distància, les cares de na Marieta i en Sebastianet amb les llàgrimes als ulls, el tremolor del ca davall la cadira... Com si de sobte hagués penetrat en la fondària d’un malson. El grifó de la cuina estava obert i l’aigua sortia de les piques inundant el trespol, sense que ningú s’adonàs del desastre.

Vàrem restar paralitzades sense saber com reaccionar. Veia l’aigua córrer sota els peus. Em penetrava dins les espardenyes. Els rierols que inundaven el trespol portaven, talment fóssim els vaixells de paper amb els quals jugàvem de nines, les estampetes de na Marieta i en Sebastianet. Instintivament, em vaig acotar per recollir els cromos d’animals salvatges. Elefants i lleons de selves llunyanes. Hipopòtams i cocodrils que nedaven en uns rius que el dibuixant havia pintat d’un verd massa escandalós. Els cromos estaven banyats. Posats al sol potser es podrien salvar. Inesperadament, els trets que se sentien en la distància feren tremolar els vidres de les finestres. Què succeïa al meu voltant? En quina estranya situació em trobava? Era com si avançàs a càmera lenta per un espai misteriós. Veia que n’Antònia plorava. Mirava el moviment dels llavis de la meva germana. Segurament em deia alguna cosa però jo no sentia res.

Tot d’absurdes premonicions avançaven a una velocitat vertiginosa per l’interior del meu cervell.

S’havia produït el cop d’Estat pronosticat per n’Aurora Picornell i n’Andreu, el meu promès? La Mort arribant, resplendent, amb les seves urpes ensangonades indicant les famílies que serien portades a l’escorxador?

No podíem consolar la vídua del sergent Llodrà. N’Antònia estava trasbalsada. Vaig notar que tenia senyals d'haver-se rapinyat el rostre.

-Hi ha trets a la caserna! S’estan matant! –deia, sanglotant-. Diuen que hi ha ferits entre els carrabiners que han sortit al carrer a defensar la República. No ens hi podem acostar. Els revoltats disparen des de les teulades dels voltants. Ningú no sap qui guanyarà. Si triomfen els sublevats, em mataran l’home. Tothom sap que és d’esquerres. No té salvació!

Els trets ressonaven amb força enmig del silenci d’aquella hora isarda. Se sentiren dos forts espetecs i els tassons de la cuina tremolaren. El so em va semblar conegut. Feia poc encara jugàvem a fer música amb les culleres i les ampolles de vidre. Per aconseguir uns sons diferents els omplíem d’aigua. La música mudava segons la quantitat de líquid que hi possàvem.

Avui tot era diferent. El soroll dels trets penetrava dins la penombra de les nostres cambres, furient, amenaçant els somnis de la joventut.

Com si visqués enmig d’un inesperat malson. Em veia al costat de n’Antònia pronunciant paraules rituals que ni jo mateixa sentia. Què estàvem dient? Com provàvem de consolar la nostra veïna? Qui ens havia portat enmig d’aquella terra de ningú? El que vèiem i sentíem... s’esdevenia en la realitat o en despertar comprovaríem que era una il·lusió?

Com ho podíem esbrinar?

Mirava per la finestra de la cuina i només divisava una boira obscura penetrant dins les cases, difuminant les façanes. L’Àngel de la Mort introduint-se per les retxilleres de les portes a la recerca de la jugular dels primogènits d’Egipte.

A poc a poc comparegueren altres veïnes. Provaven de consolar la dona i els fills que romanien, atemorits, al costat de la mare. De sobte em vengué al cap una premonició terrible. “Si guanyen els falangistes ens vendran a cercar”.

Després de comprovar que les veïnes ajudaven n’Antònia, vaig agafar la mà de la germana.

-Anem cap a casa, corr. Tenc un mal pressentiment.

Quasi no podia pronunciar cap paraula. Les estampetes de coloraines navegaven encara per damunt els rierols d’aigua que sortien de les piques. Amb els nervis, la gent que anava entrant ho trepitjava tot. Na Marieta tenia a la mà els cromos que anava recollint del terra. Em mirava plorant, parlant solament amb la mirada: “Si marxes tot desapareixerà. Res no podrem salvar”.

Estava summament preocupada per la família. Imaginava què ens podria passar si guanyaven els homes que Martí Cerol, el cap de Falange, portava a fer pràctiques de tir a la garriga. En uns segons comprenia la santa innocència que ens posseïa unes setmanes abans. Creure que els carrabiners, els soldats fidels a la República, podrien sufocar qualsevol revolta! Vivíem encara amb la idea del fracàs del general Sanjurjo!

De què serviren tantes hores de reunió, les lectures, els debats a la Casa del Poble i a l’Ateneu? Intuïa que res ja no seria igual al que s’esdevengué després de la Revolució d’Astúries del 34. La victòria del Front Popular feia uns mesos ens havia adormit. Tornàvem a somniar amb llibres i escoles, sense arribar a copsar la profunda tenebror de la dreta, que ens vigilava esmolant les armes.

-Llibres per fer front als canons? –deia n’Aurora Picornell. Anau alerta aquesta vegada. Ja hi ha gent que cerca llenya verda per començar a cremar els cossos dels que avui sou aquí, reunits per parlar de l'alliberament de la dona, de la societat justa per la qual lluitam.

El pare era el president de La Societat i mai no havia dissimulat les seves idees republicanes. A casa, d’ençà d’un temps immemorial estàvem implicats en la defensa del progrés i la justícia social. Qui era que no sabia que havíem anat a repartir diaris i revistes del Front Popular? Els socis i amics de l’Ateneu participàrem activament en la difusió de les candidatures socialistes. La família va perdre nombrosos clients. A poc a poc les beates i els senyors deixaren de venir a la joieria. Donar beneficis a un esquerrà? Mai de la vida! Preferien perdre un dia sencer per anar fins a Ciutat que no comparèixer pel nostre negoci. “Esquerrans i xuetons”, pensaven, escopint al terra. “Només faltaria que algú els anàs a comprar res”, sentenciaven, curulls d’odi, d’una ràbia visceral que ressuscitava des del fons dels segles.

Què fer en aquelles circumstàncies?

Tenia el cap embullat. En uns dies compliria els vint anys. Talment un sobtat terratrèmol, els trets ens feien copsar la possibilitat d’una guerra. Quina mena de futur ens esperava? I el meu enamorat? On era n’Andreu en aquells moments? Havia anat a donar suport als carrabiners que resistien l’endemesa dels malfactors? El podien matar o ferir greument! Als vint-i-dos anys era el republicà més conegut del poble, l’ànima de la vaga de jornalers i jornaleres que paralitzà la comarca durant el més de març. Qui no coneixia n’Andreu Tonió? Quina parella que fèiem! Na Caterina, la filla del president de La Societat, sortint amb un sindicalista capaç d’aturar la recollida de les patates i la sega del blat! Un dia trobà la paret de casa seva pintada amb unes paraules que deien: Pronto te llegará tu hora. Muerte al comunismo. ¡Arriba España!. N’Andreu la va esborrar rient, sense pensar que allò pogués tenir més conseqüències. El padrí Rafel ens va advertir: “Vigilau! La situació s’embruta. Com quan els espies de la Inquisició senyalaven les cases dels jueus conversos que continuaven practicant la fe secreta dels nostres avantpassats. Són les flames del Sant Ofici que retornen sense que hi puguem fer res”.

On era el meu estimat, ara que els llops eren a lloure? El cor em bategava talment un motor desfermat, ben igual que si hagués fet una llarga carrera. Com els dies que sortia amb les amigues amb la bicicleta i jugàvem a veure qui feia més voltes a la plaça.

Tornàrem a casa. Explicàrem el que passava, el motiu dels trets que sentíem des del menjador.

Tothom ja s’havia adonat de la gravetat de la situació.

La padrina Margalida, que era a la cuina ajudant la mare amb el menjar, se senyà tres vegades i després s’assegué a la seva cadireta, prop de la porta que donava al corral. Sense dir res es tragué el rosari de la butxaca i començà a resar.

Havia tengut una visió del que succeiria en poques hores? Tots, a taula, estàvem callats, sentint el terrabastall provinent de la caserna dels carrabiners. Els trets i el plor de nAntònia. Ningú no gosava dir res. Omplint l’espai del pànic, el tic-tac del rellotge de paret i la veu de la padrina amb les seves interminables avemaries.

Amb un gest imperiós, el pare ens va fer seure.

Ens detendrien un parell d’hores després, a l’horabaixa. Aleshores encara no sabíem quin seria el nostre destí, de quina manera inexorable la revolta de la dreta canviaria la vida que coneixíem.

Record aquells moments com si fos ara mateix. Mai no tornaríem a estar plegats, dinant feliços i alegres com en els vells temps.

El pare va insinuar que ens hauríem d’amagar, que la situació podria esdevenir perillosa. Però la mare no creia que ens pogués passar res.

-Em voleu dir que hem fet per fugir escapats com si fóssim lladres, gent que hagués comès un crim? O sou dirigents de cap partit d’esquerra, estau enmig del carrer disparant contra els sublevats? Cap de vosaltres –i es dirigí als homes de la casa, al pare i al padrí- mai no ha agafat cap arma. Per no tenir, no tenim ni una escopeta de caça! Ja em diràs quina excusa posarien per venir a cercar-vos! M’ho voleu explicar?

Ningú dels presents no tenia ganes de menjar. Record que jo mirava el plat, les volves de fum que pujaven, lentes cap al sostre.

La mare ens anava abocant l’arròs que havia fet per dinar. Encara no podia creure que el que ocorria al carrer pogués trasbalsar la normalitat de la nostra vida quotidiana.

S’apropà al pare i li digué:

-Ets el secretari de La Societat... ja ho sé. Però no sou un partit i manco un sindicat que fa vagues. Quin pecat podríeu haver comès? Que determinats socis no van a missa i a la festa de Carnaval de l’any passat, algú, vestit de sacerdot, va fer befa del rector? No crec que això sigui motiu suficient per portar ningú a la presó. De què et poden acusar? Que La Societat té treballadors afiliats al Partit Socialista, al PCE, a Esquerra Republicana Balear? No sé què dir-te. Possiblement el més problemàtic sigui que, en el seu moment, admetéreu molts membres del club vegetarià i naturista El Porvenir. Les beates mai no us ho perdonaran! Relacionar-vos amb persones que volen nedar nues a s’Arenal de Llucmajor! Quina culpa té el president d’una societat de consum si els socis volen fer excursions el Primer de Maig, muntar un Orfeó o un equip de futbol? La cooperativa... pot ser considerada un “perill” per als comerciants del poble?

El padrí escoltava amb summa atenció.

-Martina –li digué-. Quan les coses s’embruten qualsevol excusa basta per a crear-te dificultats. O et penses que a determinats botiguers els agrada veure que els pagesos s’estimen més comprar a la cooperativa que als seus negocis? Hi ha gent que per quatre pessetes mataria sense pensar-s’ho gaire. Per un duro i per no pagar una factura. Per enveja. Per ràbia si l’hort és millor i aconsegueixes una bona collita.

Després, dirigint-se a la meva germana gran, Isabel, continuà:

-Tu sortires retratada amb n’Aurora Picornell a l’excursió de l’any passat al bosc de Bellver. No ho recordes? Era una festa amb actuacions musicals per a recollir diners per al Socors Roig Internacional. Ets la que pots tenir més problemes, ho reconec. L’enveja regna arreu, poderosa. I és una mala herba que mai no pots llevar del solc. Qui sap, possiblement no t’hagin perdonat que poguessis acabar la carrera de mestra, que amb na Caterina ensenyeu de llegir i escriure les persones que no han pogut anar a escola i tenen set de cultura.

Per uns instants la mare deixà de servir-nos. El soroll d’un cotxe va fer que anàs fins a la finestra per fer una ullada al carrer.

-És el cotxe de Nofre Moliner –ens digué-. Va carregat de jovençans que canten cançons. No sé què del Cara al sol...

-És l’himne dels feixistes! –exclamà el padrí Rafel, amb veu ronca.

Em dominava una por cada vegada més intensa, però encara no podíem imaginar el grau de dolor que cauria damunt la família, la desgràcia que ja volava, veloç, com la boira obscura que havia vist des de la finestra de la dona del sergent Llodrà i que anava fent niu en moltes cases.

La mare continuava amb les seves explicacions.

-M’ho digueren alguns amics. En Sebastià, el cuiner de la fonda Maravilla, el forner de Can Eixut: “Hem vist la teva filla retratada a Nostra Paraula, la revista dels comunistes. Anau vius, hi ha rumors de sublevació militar i els falangistes fan pràctiques de tir a Son Garrit. Cada diumenge n’hi van una dotzena, amb el cotxe d’en Toni Fideu i el camió d’en Jordi Costa”.

La mare aturà uns moments les seves reflexions en veu alta i s’abocà el menjar al plat. Sempre era la darrera a fer-ho. Fins que no havia servit tothom no descansava. Metòdica, ens volia ensenyar les “bones maneres” que ella aprengué en un col·legi privat de Palma on estudià uns anys de batxiller. Calia asseure’s com pertoca: l’esquena dreta, les mans netes. Ens vigilava amorosament. S’enfadava si deixàvem la roba a qualsevol lloc i si no ens netejàvem la boca amb el raspall. Quan sortíem al carrer ens passava revista de cap a peus, talment el capità d’una companyia vol que els seus soldats vagin perfectament uniformats.

El pare s’ho mirava tot amb posat de felicitat. A vegades, no podia resistir la temptació de dir-li quatre paraules amables i alhora iròniques.

-Martina... no veus que ja són unes dones. No estiguis sempre vigilant, com si fossin al·lotetes. Ja és ben hora de deixar-les una mica tranquil·les! Ja saben com han de seure i com han d’agafar la cullera i la forqueta! No et diuen res, no et contesten ni fan mala cara perquè t’estimen. Però segur que pensen que et podries estalviar tantes recomanacions!

En sentir el pare, la mare posava cara seriosa. Feia com si s’hagués enfadat. Endebades. Nosaltres sabíem que, en el fons, estava contenta. Era ben conscient del fet que el seu home tenia raó, però per molt que fóssim grans ella ens considerava les filles petites, les nines estimades que sempre necessitaven suport i consells.

Reia i, amb el gest acostumat, s’arreglava els cabells abans de dirigir-se al pare mirant-lo als ulls de fit a fit:

-Ara només falta que faceu pinya en contra meva! Bon altre! No sé què farien aquestes al·lotes sense jo! No en vull parlar! Amb l’Orfeó, les reunions a La Societat, les lectures de diaris i revistes i festejar, sembla que no tenen res més dins el cap.

Però aquell vint de juliol no hi havia rialles a casa nostra.

Na Marieta i en Sebastianet continuaven plorant desconsoladament.

Algú devia haver aturat el grifó de la cuina, agafat els cromos que navegaven vers una mar ignota per la casa del sergent Llodrà?

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent. (Mateu Morro, historiador)

Presentació del llibre Sa Pobla i la història de Miquel López Crespí

Festes de Sant Antoni 2008

Per Mateu Morro, historiador

Senyor Batle de Sa Pobla, senyor regidor de cultura, amic Miquel, benvolguts amics, parlar de llibres sempre és una cosa bona i parlar de llibres a Sa Pobla, d’en Miquel López Crespí, i a les Festes de Sant Antoni, encara és una cosa millor.

Ja fa molts d’anys que conec en Miquel, des que el vaig anar a veure a ca seva a Palma, i al llarg d’aquests anys mai no hem interromput la nostra amistat. Abans de conèixer-lo en persona ja havia llegit les seves primeres obres i més o menys sabia que pensava i qui era. I no se m’escapaven les seves arrels pobleres, unes arrels a les quals en Miquel sempre ha estat fidel.

He de confessar, però, que després de llegir primer Temps i gent de sa Pobla i ara Sa Pobla i la història, veig amb molta més claredat l’estret lligam entre en Miquel i el poble on va néixer. Sa Pobla i la seva gent varen ser la seva escola, el lloc on en Miquel va obrir els ulls al món i on va adquirir les seves primeres referències culturals.

Sense cap dubte, al llarg de la seva vida, en Miquel ha estat un escriptor cosmopolita, obert al món, un home que ha viatjat i que s’ha interessat per moltes coses. Potser una de les coses que més sorprenen en Miquel López Crespí és la seva voluntat d’establir contacte amb unes tradicions culturals de més enllà de la nostra illa. Fins i tot en temps que això no era fàcil. En Miquel, des dels inicis de la seva escriptura, i sempre en relació a les seves inquietuds intel·lectuals i polítiques, va establir contacte amb la tradició més innovadora de les lletres europees i mundials. Amb qualsevol excusa, i de ben jove, en Miquel es plantava a París o a Roma i parlava i conversava, veia cinema i teatre, i tornava carregat de llibres. Aquesta actitud representa la voluntat de superar la immobilitat i de connectar amb allò més contemporani. En Miquel a molts dels seus llibres ens parla del seu món cultural, dels seus viatges, dels seus llibres, de la seva passió per la cultura i, també, de la concepció solidària que amara la seva manera de pensar.

Però mai, com un nou Ulisses del nostre temps, en aquest viatge venturer arreu del món, en Miquel no deixa de tornar a la seva terra nadiua: a sa Pobla, als carrers de la seva infantesa, a les arrels familiars, a sa marjal sempre fecunda. I en aquest retorn constant al seu poble i als seus records és on es retroba, també, amb la memòria republicana del seu pare i el seu oncle.

Una vegada més en Miquel ens demostra que el record, la història personal, les diverses tradicions culturals que s’entrecreuen en un lloc donat, no estan enfrontades amb la mirada cap al futur a partir de la més rabiosa modernitat. Els seus compromisos i la seva identificació amb la tradició més progressista no li impedeixen valorar la tasca cívica de l’oncle Miquel Crespí, batle del temps de la Dictadura de Primo de Rivera, o la tasca de Joan Parera, fundador de la revista Sa Marjal.

Per ventura hauríem de recuperar el concepte de “cultura popular” i de “transmissió cultural”, la qual cosa ens duria reconèixer la multiplicitat d’influències de tradició oral i d’origen culte que conformen la cultura d’un poble. Tenir una visió crítica i progressista li ha fet veure més bé la importància de conèixer i estimar totes les escoles literàries, totes les tradicions culturals, totes les maneres de pensar i de fer que han contribuït a ser qui som. Per això en Miquel ha estudiat la figura i l’obra de Miquel Costa i Llobera i s’ha interessat per tots els autors de la nostra literatura. No ha combregat mai amb els que han volgut eliminar la nostra història i la nostra cultura.

En Miquel és profundament pobler, de records, de vivència i d’identitat, i no vol renunciar a aquest patrimoni vital tan valuós. Pens que aquest és un aspecte que convé destacar. Les seves arrels li importen perquè formen part d’ell, de la seva personalitat íntima, i li aporten una riquesa humana que no vol fer a un costat.

Allò que és local i personal és la clau de l’univers. Sense la nostra història individual i col·lectiva no hi ha cap accés creatiu a l’espai comú de tots els éssers humans. L’universalisme o cosmopolitisme més profitós és el de qui està ben arrelat a un lloc i a una gent, o que, almenys, és conscient de qui és i d’on ve.

En els temps que correm hi ha un cosmopolitisme sincer i meritori que és el de la gent que s’interessa pel que passa a cada lloc del món, que vol aprendre de la diversitat i que se sap part d’un planeta de cada vegada més interconnectat. Aquesta persona culta, viatgera, informada, solidària, mai no romp les arrels amb la seva història.

Llavors hi ha un cosmopolitisme de moda, frívol i sense gaire contengut. Vol aparentar una gran cultura universal i en el fons amaga molta ignorància. Ni es llegeix ni es viatja, tan sols magnifica quatre referències més o menys actuals basades en els mitjans de comunicació de masses. Aquest cosmopolitisme, que vol ser obert i mundial, necessita abjurar de les pròpies arrels.

No, no hi ha contradicció entre els records de la infància i la seva projecció en el nostre present, no hi ha contradicció entre la història del nostre poble i les més elevades inquietuds culturals. Perquè allò que ningú té dret a robar-nos són els nostres propis records ni la nostra pròpia història. En Miquel diu que la continuïtat de la festa de Sant Antoni expressa la voluntat de supervivència de la comunitat poblera. I té raó: sa Pobla, amb totes les seves contradiccions, és una comunitat que ha estat possible gràcies als valors de la seva gent.

Potser qualcú es pensi que és un tòpic el parlar de Sant Antoni i de la natural laboriositat dels poblers i les pobleres, però jo pens que hi ha trets d’identitat inconfundibles que marquen la història poblera. Sa Pobla no són tan sols les seves cases ni són els camps que les envolten, per importants que siguin. La història de sa Pobla posa en evidència l’esforç d’una gent per superar circumstàncies adverses i que sap que tan sols a través del treball ho podrà fer.

En Miquel que, com a bon pobler, mai li ha fet por la feina –ho demostren la multitud de llibres que ha estat capaç d’escriure-, reconeix aquests poblers i pobleres del passat com la seva gent. Li interessen els clergues i els batles, els senyors i els escriptors, però sobretot els pagesos, les dones fermes i treballadores, els fusters, els ferrers, tota aquella gent que amb la seva feina fa un poble.

Darrera els noms i els malnoms, darrera els topònims, hi ha la vida de la gent. I tot això ens importa molt. Vivim un temps d’acceleració: ja no és la televisió ni el cinema, les modernes tecnologies del transport i la comunicació estan transformant la nostra vida. És la famosa globalització. Estam tan globalitzats que ja no sabem qui som. Els avantatges de tota casta que ens aporta la tecnologia i la societat contemporània van de costat als tremends perills de desintegració, de dehumanització.

La vida popular d’un temps ja és un record del passat. Sí, com molt bé assenyala en Miquel ja no hi ha aquells padrins i padrines que, mentre els pares eren a la feina, traslladaven als infants poblers un caramull d’anècdotes i històries que definien l’ànima del poble. Les persones que conegueren les formes de vida tradicionals ja no hi són, o en queden poques, i, potser, no estam plenament segurs que aquell sentiment col·lectiu tengui continuïtat. No sabem bé cap a on anam. Amb les persones se’n van els coneixements personals i intransferibles que atresoraven.

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent.

I no ho ha fet enduit per un estat de malenconia. Ans al contrari. En Miquel, tot i les desil·lusions que ens ha reportat el nostre passat recent –que té en el segle XX un dels moments més elevats de la barbàrie humana-, vol fer camí cap al futur i vol gratar en la història per a treure-hi un cúmul de saviesa i de coneixements útils per anar endavant com a persones i com a poble.

Acabaré amb un fragment d’un escrit meu de fa temps sobre en Miquel i la seva obra: “Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia”.

Sa Pobla (13-I-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 2 de gener

Esdeveniments

Ressenya de la festa apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 3 de gener de 1897

- Festa familiar nocturna artisticonaturista: El 2 de gener de 1897 se celebra a la Casa del Poble de París (França) una festa familiar nocturna artisticonaturista. L'acte va ser organitzat per les associacions«Art Libre» i«Union Artistique» i comptarem amb les intervencions dels anarconaturistes d'Émile Gravelle, que parlà sobre l'Art i la Natura, i de Louis Martin, que dissertà sobre el capital i el treball. La vetllada acabà amb un concert-espectacle i amb un ball.

***

Port de Barranquilla

- Vaga portuària a Barranquilla: Entre el 2 i el 3 de gener de 1918, després d'un període de relativa calma que coincideix amb la Gran Guerra i que finalitza després dels esdeveniments revolucionaris a Rússia, esclata un violent moviment vaguístic als ports de Barranquilla (Carib, Colòmbia); seran les primeres vagues generals que es donaran en aquest país. Els portuaris de la regió caribenya colombiana en vaga bloquejaran les vies públiques, formaran piquets de vaga i impediran la eina dels esquirols. Les formes d'acció de l'anarcosindicalisme –la vaga general, l'acció directa, el sabotatge i el boicot– són utilitzades pels vaguistes: tallen el subministrament d'aigua a Puerto Colòmbia i aixequen les vies del ferrocarril. Destacaments de l'exèrcit i patrulles de «guàrdies civils» compareixen per mantenir l'«ordre» als carrers. Davant les proporcions assolides pel moviment sindicalista revolucionari, els patrons es veuen obligats a concedir un 50% d'augment sobre els jornals. Més tard es prohibirà per llei el dret a vaga dels treballadors.

***

Portada del primer número de Brazo y Cerebro

- Surt Brazo y Cerebro: El 2 de gener de 1932 surt a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Brazo y Cerebro. Órgano de los Sindicatos de la comarca de Tarrasa. Portavoz de la Confederació Nacional del Trabajo. AIT. El primer número portà l'epígraf d'Arthur Schopenhauer «El cervell humàés més temible que l'urpa del lleó.». Publicà notícies sobre sindicalisme, antirepressió, qüestions orgàniques, etc. Trobem articles de Delfín Badía, S. Badía, L. Barbedette, J. Cavallé, J. Cuatrecasas, Libertario Díez, Ricard Domènech, Carolina Gaspar, J. Jové, Llops, Julio Llorca, Louis Loreal, Gregorio Marañón, J. Martí Alcaraz, Leopoldo Martínez, Antònia Maymon, Santiago Navarro, O. Orraván, Espartaco Puig, M. Rigo, J. Rusiñol i J. Torres, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 13 de febrer de 1932.

***

Capçalera del primer número d'Adelante

- Surt Adelante: El 2 de gener de 1937 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Adelante. Órgano de la CNT y de la FAI en Tarragona y su provincia. Portavoz de los trabajadores en general. A partir del número 2 (16 de gener de 1937) portarà el subtítol «Órgano de la CNT y de la FAI en Reus y su región» i després«Órgano de la CNT y de la FAI de la IV Región. Portavoz de la Confederación Regional del Trabajo de Catalunya (CNT-AIT)». Cristóbal fou el redactor en cap. Trobem articles de J. Higueras, Ginés García, Cienfuegos, Beltran, Luisa Alba, A. Menéndez Aleyxandre, entre d'altres. El número 38 (20 de novembre de 1937)és un extra dedicat a Buenaventura Durruti. En sortiren 52 números, l'últim el 29 de gener de 1938.

***

Capçalera d'Alba Roja [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Alba Roja: El 2 de gener de 1937 surt a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Alba Roja. Órgano del Sindicato Único de Trabajadores de Premiá de Mar. Portavoz de la CNT i de la FAI-AIT; després portarà el subtítol «Órgano de las oficinas de propaganda local de CNT-FAI-FIJL-AIT». El director sembla ser que fou Francesc Botey i hi trobem articles d'Errico Malatesta, Germinal Ácrata, Francisco Uribe Sánchez, Francesc Botey, Eduardo Vizcaya, J. Cahué, Adolfo Ballano, entre d'altres. A vegades s'ha citat com a Alba Rosa. En sortiren vuit números, l'últim el 2 de juliol de 1937. En el llibre de Jordi Amat i Teixidó Premià de Mar (1931-1945). República, Guerra Civil i primer franquisme (2001) es reprodueix la col·lecció completa d'aquesta publicació en facsímil.

***

Notícia sobre l'atemptat apareguda en La Vanguardia del 3 de gener de 1965

- Atemptat a Nàpols: Durant la nit de l'1 al 2 de gener de 1965 una bomba plàstica explota al Consolat d'Espanya a Nàpols (Campània, Itàlia). L'explosió produí desperfectes a l'entrada del Consolat i en una tanca propera, trencant tots els vidres de l'edifici. El renou de l'explosió pogué sentir-se a tot el centre de Nàpols i esquinçar els vidres de l'hotel Mediterrani, de diverses botigues de la via San Giacomo i d'altres indrets dels carrers del barri on es troba el Consolat. L'acció va ser reivindicada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE), format per les organitzacions Confederació Nacional del Treball (CNT), Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Al lloc s'escamparen manifests i pamflets. La declaració deia: «Mentre el poble ibèric continuï oprimit per la dictadura feixista, la dinamita recordarà que la veu de la llibertat no pot ser ofegada. Visca l'anarquia!» Aquesta acció va ser durament criticada pel periòdic comunista L'Unità i per la cúpula del Partit Comunista Italià (PCI).

Naixements

Capçalera de L'Avvenire Anarchico on col·laborava Edoardo Monaci

- Edoardo Monaci: El 2 de gener de 1883 neix a Castel del Piano (Toscana, Itàlia) el sastre anarquista, i després feixista, Edoardo Monaci, conegut com Vindice. Sos pares es deien Salvatore Monaci i Cecilia Gianneschi. D'antuvi socialista, en 1908 es traslladà a Piombino (Toscana, Itàlia), on s'acostà a l'anarquisme. En aquesta ciutat milità en el grup anarquista juvenil «L'Alba dei Liberi» i participà activament en la gran vaga siderúrgica portada a terme entre 1910 i 1911, època en la qual va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Pisa (Toscana, Itàlia). Per aquestes dates començà a portar la corresponsalia del periòdic pisà L'Avvenire Anarchico, signant els articles sota el pseudònim Vindice. El 24 de setembre de 1912 va publicar un númeroúnic, sortit com a suplement del periòdic sindicalista Il Martello, per a commemorar l'aniversari de la mort de l'anarquista Alfredo Lecci, mort en un enfrontament amb les forces de l'ordre durant la vaga de l'any anterior. Quan la Gran Guerra, signà, amb altres sis anarquistes de Piombino, una carta d'adhesió a la intervenció militar publicada el 25 de novembre de 1914 en el periòdic Il Popolo d'Italia, que va ser durament criticada pels sectors antimilitaristes llibertaris. També, en aquesta conjuntura, fou gerent responsable de Libertà!,òrgan del Fascio Piombinese d'Azione Internazionalista (FPAI, Fascio de Piombino d'Acció Internacionalista). La seva posició d'«intervencionisme revolucionari» inicial continuà amb el temps decantant-se per posicions nacionalistes, fins acabar, durant la postguerra, en una ferma adhesió al feixisme. El gener de 1922 es va afiliar al Fascio de Combat de Piombino, del qual va ser nomenat secretari. Entre el 27 i el 29 d'octubre de 1922 participà en la «Marxa sobre Roma». El març de 1923 va haver de dimitir del seu càrrec perquè estava afiliat a la maçoneria i es va veure obligat, a desgrat, a retirar-se a la vida privada. El 4 de febrer de 1933 es va reafiliar al Partit Nacional Feixista (PNF) i el desembre de 1934 va ser esborrat del registre de «subversius» de la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gaetano Gervasio a casa de Cesare Zaccaria (Capo Misero, setembre de 1964)

- Gaetano Gervasio: El 2 de gener de 1886 neix a Monteverde (Campània, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Gaetano Gervasio. Fill d'una família nombrosa pagesa composta pels pares, cinc germans i una germana. Assistí a l'escola elemental fins a tercer curs i aprengué a llegir, a escriure i a fer els comptes. Més tard adquirí una important cultura autodidacta. A partir dels vuit anys treballà al camp, ajudant son pare, i quan tingué 11 anys abandonà Monteverde i marxà a Rapolla (Basilicata, Itàlia), on entrà com a aprenent de fusteria en un taller. El mestre del taller, militant socialista, el va introduir en els moviments socials. En 1899 es traslladà a Cerignola (Pulla, Itàlia) i entrà a fer feina en un gran taller de fusteria. En aquesta localitat conegué el sindicalista revolucionari Giuseppe Di Vittorio, amb el qual establí una gran amistat i entrà a militar en el seu cercle. En 1902 es traslladà d'antuvi a Venècia (Vèneto, Itàlia), on aprengué l'ofici d'ebenisteria i les arts de l'escultura, la marqueteria i la intàrsia; i després a Milà (Llombardia, Itàlia), on residí fins al 1911. Tant a Venècia com a Milà formà part del moviment anarcosindicalista que donarà lloc a la Unió Sindical Italiana (USI), participant activament en les campanyes contra la guerra de Líbia i contra el reformisme de Filippo Turati. A Milà assistí a classes nocturnes a la Universitat Popular establerta a la Società Umanitaria, on conegué el professor socialista Ugo Guido Mondolfo, el qual l'ajudà en els seus estudis d'història i de literatura. En aquests anys establí una bona amistat amb Errico Malatesta, el qual el decantà definitivament pel moviment anarquista, i entrà a treballar en el Consell dels «Probi-viri» –mena d'àrbitres investits d'«autoritat moral» per resoldre els conflictes laborals– de Milà, aconseguint una bona experiència sindical. També s'introduí en el món cooperativista i fou un dels primers membres de la Cooperativa Sassetti de Milà. Participà activament en la vaga general milanesa de 1904, reivindicant sempre l'acció directa, i fou detingut per primera vegada. En 1911 marxà a Suïssa i prengué part en els moviments sindical i anarquista a diverses ciutats (Zuric, Ginebra i Lugano). A Suïssa treballà de paleta i conegué nombrosos exiliats (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), entre ells Benito Mussolini. En aquests anys s'interessà per la pintura, l'escultura, les arts gràfiques i el teatre, esdevenint un pintor i escultor aficionat força creador. A finals de 1911 emigrà a Amèrica i en 1912 s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA). Entrà en contacte amb els grups anarquistes nord-americans, però no participà en la lluita sindical ja que no compartia els seus mètodes d'acció. Aquesta època novaiorquesa fou força dolorosa, ja que patí fam i humiliacions de tota casta. En 1913 retornà a Milà i milità en la Federació Nacional dels Treballadors de la Fusta. Entre el 7 i el 14 de juny de 1914 participà entusiasmat en la «Setmana Roja». Després, entre el començament de 1915 i finals de 1920, visqué a Torí (Piemont, Itàlia), on milità en el moviment anarquista i en l'USI, esdevenint secretari administratiu d'aquesta central anarcosindicalista. En aquesta època abandonà la seva feina d'ebenista i, després de titular-se en mecànica, entrà a treballar en un taller fent de mecànic. Des de llavors i fins a la seva jubilació va fer feina en el sector mecànic i metal·lúrgic, encara que mai no abandonà la seva afició i realitzà tota mena de mobles, talles i incrustacions. A Torí col·laborà en el naixement dels Consell de Fàbrica i conegué Antonio Gramsci. En 1919, amb sindicalistes revolucionaris, socialistes i treballadors de la Federació dels Metal·lúrgics de la Cambra del Treball, participà en el moviment d'ocupació de fàbriques. El fracàs d'aquest moviment i la pèrdua de la feina el van obligar a exiliar-se. Visqué a París (França) fins al 1923, any en el qual fou expulsat per les autoritats gal·les per les seves activitats polítiques i sindicals. De bell nou a Milà, no pogué trobar feina i fou perseguit per la policia feixista. Aconseguí obrir un taller de fabricació de maquinària, on donà feina a companys malvistos pel feixisme. Va ser nomenat secretari administratiu de l'USI, amb la finalitat de gestionar el fons de solidaritat dels companys empresonats o expatriats, com ara Armando Borghi. La seva casa milanesa es convertí en lloc de refugi dels companys obligats a passar-se a la clandestinitat. Durant aquests primers anys del feixisme participà, amb son nebot Giuseppe Gervasio, en diverses trobades clandestines antifeixistes, anarquistes i socialistes. En una d'aquestes reunions, son nebot va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 13 anys de presó que purgà a Turi (Pulla, Itàlia), a la mateixa presó que Gramsci. A Milà va ser detingut en diverses ocasions, però sempre fou alliberat després de pocs dies d'arrest. Malgrat els intents de reconversió dels productes a fabricar, en 1935 el seu taller va fer fallida. Després passà a dirigir una fàbrica de maquinària cinematogràfica lligada a l'empresa Zeiss-Ikon, propietat d'un jueu italià. Quan esclatà la guerra no volgué participar en la indústria de guerra i acabà d'obrer especialitzat en una fàbrica de taps per ampolles de gasosa. Pacifista convençut, del sector llibertari anomenat «educacionista», i malgrat estar en contacte amb tots els sectors antifeixistes (anarcosindicalistes, socialistes, comunistes, membres del Partit d'Acció, etc.), mai no prengué part en la lluita armada. Participà en la vaga de març de 1944 i per aquests fets va ser detingut i internat al camp de concentració de Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Un mes després, amb el suport d'un escamot partisà, pogué fugí amb un grup de detinguts quan estava a punt de ser enviat amb tren al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya). Un company de treball l'amagà al seu apartament de Pavia (Llombardia, Itàlia) fins al final de la guerra. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 assistí al I Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). Durant la postguerra, creà els Comitès de Defensa Sindical (CDS). Giuseppe Di Vittoria li proposà formar part del Consell Directiu de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), càrrec que en nom de la «unitat dels treballadors» acceptà, però també formà part del Consell Directiu de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Treballadors Metal·lúrgics) de Milà. Quan acabà la seva gestió, rebé la medalla d'or per part d'aquestes dues organitzacions per la seva participació en les «batalles sindicals» i en la gestió dels problemes obrers. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Guerra di Classe, Il Libertario i Volontà. En els anys finals de sa vida fou membre d'un grup anarquista amb Virgilio Galassi, Carlo Doglio, Livio Azzimonti, Pino Tagliazucchi, Alberto Moroni i Leonida Guberti; formà part del Sindicat de Pensionistes de la CGIL i participà en les activitats culturals del Centre Educatiu Italosuís de Rimini i de l'Escola Moderna «Francisco Ferrer». Gaetano Gervasio va morir el 25 de novembre de 1964 a Nàpols (Campània, Itàlia). En 2011 es publicà el llibre autobiogràfic Un operario semplice. Storia di un sindicalista rivoluzionario anarchico (1886-1964), editat per sa filla Giovanna Gervasio.

Gaetano Gervasio (1886-1964)

***

Il Grido della Folla periòdic on col·laborava Eugenio Girolo

- Eugenio Girolo: El 2 de gener de 1886 neix a Andalo Valtenillo (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Eugenio Girolo. Fill d'una família pagesa molt empobrida –sos pares es deien Bernardo Girolo i Caterina Maccani–, emigrà molt jove a Suïssa, d'antuvi per a feines estacionals i a partir de 1904 de manera definitiva. A partir de finals de 1903 envià col·laboracions al periòdic de l'Spezia Il Libertario. En juliol d'aquell any s'instal·là a Schaffaussen (Schaffhausen, Suïssa), on envià regularment cròniques al periòdic milanès Il Grido della Folla. En 1905, sota el pseudònim Eugenio Vattelacerca, envià articles a L'Aurora de Ravenna. En 1906 s'establí al cantó helvètic de Sankt Gallen i intensificà la seva col·laboració amb la premsa llibertària. El juliol de 1906 intentà organitzar a Basilea una conferència sobre « Humbert I d'Itàlia i Gaetano Bresci», però fou prohibida a resultes de la intervenció del cònsol italià. El desembre de 1906 deixà Suïssa i marxà a Milà, on treballà com a obrer mecànic i visqué a casa de companys i a la impremta de La Protesta Umana (1906-1909). En aquesta publicació va escriure articles sota diversos pseudònims (Olorig,Girolo, Eugenio Vattelecerca, Attilio Regolo, etc.). A més, donava conferències dominicals per als companys de la regió; va ser en una d'aquestes conferències, a Piacenza d'Adige, que fou detingut per «ultratges als carrabiners» i condemnat a 40 dies de presó. Després tornà a Suïssa i s'instal·là a Arbon, d'on fou expulsat per «vagabundejaria» arran dels fets del «Primer de Maig» de 1908 i repatriat a Andalo. Poc després, passà a França i a l'alsaciana Mülhausen fou detingut i expulsat per«possessió de propaganda anarquista». Després d'un temps a Itàlia, el desembre de 1908 el trobem novament a Arbon. En 1911 s'instal·là a Rorschach i a partir de l'any següent comença a col·laborar, sota el pseudònim Maligno, en Le Réveil / Il Risveglio de Ginebra, on va fer apologia de l'atemptat de l'anarquista maçó Antonio D'Alba contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia a Roma. La policia el qualificà aleshores de ser, juntament amb Luigi Bertoni, «el més actiu i violent dels conferenciants anarquistes existents a Suïssa». En 1914 es traslladà a Horgen i després a Zuric, on continuà la seva tasca de conferenciant. Durant la Gran Guerra, restà a Suïssa, mentre un tribunal militar de Milà el condemnava per«deserció». Fou força actiu en el Grup Llibertari de Zuric, amb Spotti, Misefari, Copetti i altres. En acabar el conflicte, el gener de 1919, fou expulsat de Suïssa, després d'haver passat quatre mesos tancat preventivament a la presó de Zuric sota l'acusació de«preparar bombes». Després passà a Itàlia, on després d'un temps a Milà s'instal·là a partir d'abril de 1920 a Carrara, on fou nomenat secretari adjunt de Propaganda de la Cambra de Treball. Afiliat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), el juliol de 1920 participà en el Congrés Anarquista Nacional realitzat a Bolonya. Buscat per la policia i els escamots feixistes, en 1925 emigrà clandestinament a França i després d'un temps a París –on ajudà l'anarquista Ersilio Belloni– marxà, el juny de 1926, a Luxemburg, d'on fou expulsat en 1927, refugiant-se aleshores a Brussel·les i a la regió de Lieja. Malgrat la seva salut malmesa i la manca gairebé absoluta de recursos, continuà entre 1936 i 1937 participant en reunions d'anarquistes italians amb Mario Mantovani. Eugenio Girolo va morir el 27 de març de 1937 de meningitis i encefalitis a l'asil de Beckheim de Brussel·les (Bèlgica). Deixà dos fills, Orazio i Eufelia.

***

Elise Otessen-Jensen fotografiada per Sverre Børretzen

- Elise Ottesen-Jensen: El 2 de gener de 1886 neix a Hoyland (Rogaland, Noruega) l'escriptora, feminista, neomaltusiana i militant anarquista Elise Ottesen, més coneguda com Elise Ottesen-Jensen i també com Ottar. Fou la dissetena filla d'una família de 18 infants; son pare, Immanuel Ottesen, era pastor i sa mare, filla d'un bisbe. Elise es negà a fer la confirmació, plena de dubtes religioses arran de la lectura de fulletons agnòstics i ateus (Arne Garborg, Henrik Wergeland, etc.), i després renegà totalment de la religió. Quan tenia 17 anys començà a fer estudis d'odontologia, però en una explosió en un laboratori de la seva escola perdrà dos dits i aquest fet impossibilitarà el seu projecte d'esdevenir dentista. Després escriurà per diversos diaris (Nidaros,Ny tid,  Arbeidet), dedicant-se un temps al periodisme. En 1913, a Bergen, conegué l'anarcosindicalista i agitador pacifista Albert Jensen, amb qui s'unirà sentimentalment, però no es casarà fins molts anys després  –Albert era sobretot anarcosindicalista i Elise era més partidària de l'anarcocomunisme kropotkià. Durant els anys de la Gran Guerra també farà amistat amb l'anarcosindicalista danès Christian Christensen. Després que Albert fos expulsat de Noruega en 1915 per publicar Direkte Aktion, la parella marxarà a Copenhaguen (Dinamarca), on tindrà un infant, que morirà dos dies després de néixer. Expulsada de Dinamarca en 1919 per«activitats revolucionàries», la parella s'establí a Estocolm (Suècia). En aquest país Elise Ottesen-Jensen s'afilià en 1922 a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors de Suència) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, Arbetaren, amb articles anarcofeministes i fent servir el pseudònim Ottar. En 1925, en desacord amb els editors d'Abertaren, publicà la seva pròpia revista,Vi kvinnor (Nosaltres, les dones) –anys més tard publicarà en la revista anarquista sueca Brand (Foc). Sensible a la problemàtica de les famílies nombroses, i arran del suïcidi de la seva germana petita Magnhild a resultes de veure's obligada per son pare a renunciar a son fill nounat a Dinamarca, esdevindrà una activa militant neomaltusiana, lluitant pel control de natalitat mitjançant mètodes anticonceptius, com ara el diafragma, que havia après a usar gràcies al metge Anton Nyström –en va repartir 1.800 durant les seves gires propagandístiques. Amb els seus nombrosos articles i conferències arreu Suècia, contribuirà a informar amb rigor sobre sexualitat i política a les dones i a lluitar per l'abolició de la de la llei que prohibia els mètodes contraceptius, que finalment serà derogada en 1937. En 1933 fundà a Suècia, amb un grup de metges radicals i de sindicalistes, la Riksförbundet för Sexuell Upplysning (RFSU, Associació Nacional per a la Conscienciació Sexual), societat que presidirà fins al 1959. A més de militar per l'avortament lliure i per la difusió dels mitjans anticonceptius, lluitarà pels drets dels homosexuals. Durant la II Guerra Mundial fou cap de l'oficina d'Estocolm de la International Rescue and Relief Committe (IRRC, Comitè Internacional de Socors i de Rescat) i ajudà nombrosos refugiats jueus que fugien de l'Alemanya nazi –un orfenat a Or Akiva (Israel) porta el seu nom. Durant els anys quaranta, aconseguí federar diverses organitzacions que donaren lloc a la International Planned Parenthood Federation (IPPF, Federació Internacional de Planificació Familiar), institució que presidirà entre 1959 i 1963. Durant els anys cinquanta editarà i col·laborarà en la revista Populär Tidskrift för Psykologi och Sexualkunskap (Revista Popular de Psicologia i Coneixement Sexual). El reconeixement oficial li vindrà donat en 1958 amb el nomenament de doctora honoris causa en medicina per la Universitat d'Uppsala –en 1951 ja havia rebut la medalla«Illis Quorum». En 1972 fou designada per 48 parlamentaris noruecs per al Premi Nobel de la Pau, però aquell any el Comitè Nobel de Noruega decidí no enviar cap candidat per aquest premi. A més d'articles (Revolt, Alarm, etc.), publicà diversos llibres –Ovälkomna barn: ett ord till kvinnorna (1926), Människor i nöd: Det sexuella mörkrets offer (1932), ABC för ett lyckligt äktenskap (1947, amb Nils Nielsen), Arbetarrörelsen. Männens eller mänsklighetens rörelse? (1980, una selecció d'articles publicats en Arbetaren i en Brand durant els anys vint)– i unes memòries–Och livet skrev (1965) i Livet skrev vidare (1966). Elise Ottesen-Jensen va morir el 4 de setembre de 1973 a Estocolm (Suècia). En 1986, centenari del naixement d'Ottar, el govern suec edità un segell amb el seu retrat i una cita seva («Somio amb el dia que tots els infants que vinguin al món siguin desitjats, que tots els homes i les dones siguin iguals i que la sexualitat sigui una expressió d'amor, d'alegria i de tendresa.»); aquest mateix anys s'erigí a la ciutat noruega de Sandnes un monument a la seva memòria obra de l'artista Kari Rolfsen.

***

Necrològica de Mariano Gimeno Pablo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 5 de novembre de 1967

- Mariano Gimeno Pablo: El 2 de gener de 1893 neix a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Gimeno Pablo. Sos pares es deien Gregorio Gimeno i Gracia Pablo. Emigrà a Girona (Gironès, Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A partir de 1944 milità en la Federació Local de La Bastida de Lèvis (Llenguadoc, França) de la CNT i en la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Pilar Acerete. Mariano Gimeno Pablo va morir el 17 d'agost de 1967 al seu domicili d'Albi (Llenguadoc, Occitània).

***

Una obra de Louis Dorlet (Samuel Vergine)

- Louis Dorlet: El 2 de gener de 1905 neix a Cizely (Borgonya, França) el militant anarquista i pacifista Louis Dorlet, també conegut com Samuel Vergine. D'origen pagès, va poder realitzar estudis superiors a la Sorbona de París. Coneixedor de nombroses llengües, va trobar feina al banc Saint-Phalle de París. Durant els anys 20 va esdevenir anarquista. En 1925, quan feia el servei militar a Alemanya, va ser condemnat per «deserció a l'estranger, en un país en Estat de setge, amb abandó d'uniforme». Entre 1927 i 1932 va col·laborar habitualment amb Le Réfractaire, òrgan de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres». En 1932 va organitzar un comitè de suport amb els 3.000 aturats a Drancy, a prop de París, que organitzarà una gala per treure diners amb l'ajuda dels artistes de La Muse Rouge i editarà un full, Le Chômeur (quatre numeros entre agost de 1932 i gener de 1933). També, amb el suport de Médard Ferreiro, antic redactor de Le Libertaire en 1914 i membre de la municipalitat socialista, va crear una cooperativa de consum que va estar dirigida molt de temps per l'anarquista Courtois. Membre de la Unió Anarquista, va esdevenir el maig de 1934 secretari de redacció de Le Libertaire. També va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Flambeau, L'Éveil Social, Le Semeur, Terre Libre, La Conquête du pain, Combat Syndicaliste, etc. En 1936 va fundar, amb Paul Marmande, La Revue Populaire, que només va treure tres números (l'últim el gener de 1937). En 1939 va ser mobilitzat i destinat en un hospital veterinari a Alsàcia on tenia cura dels cavalls, però va caure presoner 15 dies després de l'armistici i enviat a un camp de concentració (Stalag IIIA) a Luckenwalde, en un comando de treball a prop de Berlín, d'on intentarà nombroses vegades fugir; enviat a fer feina als ferrocarrils alemanys, va aconseguir escapar amb alguns companys i va ser detingut per les tropes soviètiques, aconseguint arribar lliure a França el juliol de 1945. Després de l'Alliberament, en 1945, va instal·lar-se a Bona (Borgonya, França) com a llibreter i va continuar amb la seva col·laboració en Le Libertaire i enDéfense de l'Homme, de Louis Lecoin, del qual arribarà a ser el director en 1955, signat els seus articles amb nombrosos pseudònims (Serge,Louis Dorival, Louis Dey). En 1965 va participar en el grup de vells militants que van crear el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Instal·lat a prop de Cannes amb sa segona companya, una mestra, va adquirir un terreny a Golfe-Juan, on va construir ca seva amb les pròpies mans, convertint-se l'indret en alberg de nombrosos companys i companyes. En els últims anys de sa vida, malalt de la vista i retirat a la Gascunya, va col·laborar en Liberté, de Louis Lecoin, en L'Union Pacifiste, Espoir i Le Libertaire. És autor de nombrosos fullets, com ara L'Inquisition en Espagne en 1935 (1935), Le sabre et la soutane (1936), L'antidote: les bases scientifiques de l'individualisme et les conclusions qui en découlent (1969), L'esprit tropeau et ses conséquences (1971), Autopsie de la Bible (1971), Parlamentarisme, violence individualle et violence étatiste (1973); i d'un llibre, Au fil de mes souvenirs: propos libertaires (1986). Louis Dorlet va morir el 18 de maig de 1989 a Dacs (Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de Pilar Barduzal Oto apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 29 de novembre de 1994

- Pilar Barduzal Oto: El 2 de gener de 1910 neix a Grañén (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista María del Pilar Barduzal Oto. Sos pares es deien Jesús Barduzal Biarge i Pilar Oto Lafuente. Era companya del militant llibertari Lorenzo Bernal Gavin, amb qui en 1937 tingué un infant, Mariano. En 1938, per les circumstàncies bèl·liques, es va separar de son company. En 1949, després que son company aconseguí fugir del penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya) en 1945 i passar a França, la parella s'hi pogué reunir. A Pàmies (Llenguadoc, Occitània) i a Plasença de Toish milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els comicis confederals sempre albergava els companys a casa seva. Pilar Barduzal Oto va morir el 29 de setembre de 1994 al seu domicili de Plasença de Toish (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Antonio Cabello apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 4 de març de 1986

- Antonio Cabello: El 2 de gener de 1912 neix a Villaviciosa de Córdoba (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Cabello. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal, durant la guerra civil lluità en una unitat confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial treballà de miner, fins a la seva jubilació, a  La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i fou membre de la Federació Local d'Albi de la CNT. Antonio Cabello va morir de silicosi el 15 de gener de 1986 a Albi (Llenguadoc, Occitània).

***

Juan Perales León, de jove i de gran

- Juan Perales León: El 2 de gener de 1914 neix a Alcalá de los Gazules (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Perales León. Son pare, traginer, mor quan tenia cinc anys. Arran de la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Quan esclatà la guerra, malgrat patir per sa vida, restà al poble per por que matessin sa mare. Reclutat forçosament, fou enrolat en l'Exèrcit feixita, però desertà als pocs mesos i aconseguí arribar a zona republicana. Testimoni de la pèrdua de Màlaga, fugí a peu fins a Almeria, on entrà a formar part del batalló anarquista dels germans Arcas, on arribarà a tinent. Ferit d'un tret a la boca que el desfigurarà el rostre terriblement, el final de la guerra l'agafà en la seva convalescència a l'hospital. Tornà a la localitat d'Alcaudete (Jaén), on li esperava sa esposa i, fent-se passar per un cosí seu d'idèntic nom, aconseguí eludir momentàniament la presó. Un cop descoberta la seva vertadera identitat, fou detingut el 18 d'agost de 1939, jutjat i condemnat a 12anys de presó per «auxili a la rebel·lió». El 7 de desembre de 1942 sortí de la garjola, però fou detingut de bell nou l'estiu de 1945 per la seva activitat política clandestina. Després de sofrir terribles tortures, passà per les presons de Jaén i de Guadalajara, d'on sortí a finals de 1946. Durant tota sa vida fou fidel al pensament anarquista. Juan Perales León va morir el novembre de 2003.

***

Grup de confederals de Vitòria al camp de concentració de Miranda de Ebro (agost de 1940).
Abel Ramírez Romeo és el tercer per la dreta dels aixecats

- Abel Ramírez Romeo: El 2 de gener de 1917 neix a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Abel Ramírez Romeo. En 1922 seguí a son pare a Vitòria (Àlaba, País Basc), on aquest s'havia instal·lat. Quan tingué l'edat, s'afilia a les Joventuts Llibertàries i posteriorment a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys va fer amistat amb el metge anarquista Isaac Puente Amestoy. Quan el cop militar de juliol de 1936, pogué fugir del cercle feixista i lluità als combats bascos d'Oiartzun, Errenteria i Tolosa; posteriorment continuà la guerra en els batallons«Bakunin» i«Ingenieros I». El setembre de 1937 fou apressat per les tropes franquistes a Astúries; jutjat, va ser condemnat a 12 anys de reclusió i patí diverses presos i camps de concentració, com el de Miranda de Ebro en 1941. Un cop aconseguí la llibertat provisional, ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en el moviment llibertari clandestí, com ara el de membre del Comitè Comarcal de la CNT (1945) i del Comitè Regional del Nord en representació de Vitòria (1946). Fins que passà a França en 1947 fugint de la repressió, fou delegat d'Àlaba en diversos plens i congressos de la CNT basca. En arribar a França defensà els acords presos per la comarcal alabesa i demanà a la CNT un congrés de conciliació per intentar arranjar els desacords existents entre l'exili i l'interior. En 1948 fou membre del grup basc del sector«reformista» o«col·laboracionista» de París i també milità a Bordeus i a Pau. Durant aquests anys d'exili es dedicà a l'estudi de la història del moviment anarquista basc i de la biografia d'Isaac Puente, esdevenint un referent en el coneixement de la seva vida i obra, encara que la seva biografia Doctor Isaac Puente. Biografía, ideario y polémica, amb pròleg de Fabián Moro, resta inèdita. Trobem articles seus en Cenit,Le Combat Syndicaliste i Cultura Libertaria. Abel Ramírez Romeo va morir el 24 de juliol de 1995 a Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França).

Abel Ramírez Romeo (1917-1995)

***

Txema Bofill (2014)

- Txema Bofill: El 2 de gener de 1953 neix a la Bisbal d'Empordà (Baix Empordà, Catalunya) el pedagog, documentalista, anarquista il·legalista i activista social Josep Maria Condom Bofill –algunes fonts capgiren erròniament els llinatges–, més conegut com Txema Bofill i també com Sabata. Fill de família burgesa, estudià a l'escola nacional i després sis anys al Seminari de Girona (Gironès, Catalunya), lloc que abandonà per estudiar medicina, carrera que deixà per la de lletres, que seguí a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona (Catalunya). En aquests anys d'estudiant participà en grups de teatre independent de Girona. Després de passar per diversos grups marxistes (comunistes, trotskistes, maoistes, etc.) i de llegir el llibre d'Heleno Saña Alcón El anarquismo, de Proudhon a Cohn-Bendit es declarà anarquista i a finals dels anys seixanta i començament dels setanta, participà activament en col·lectius estudiantils llibertaris barcelonins, relacionant-se amb destacats militants, com ara Miquel-Dídac Piñero Costa (Bombetes), Enric Casasses Figueres, etc. Durant la primavera de 1973, després de ser detingut a Girona per realitzar pintades denunciant l'assassinat de l'obrer Manuel Fernández Marqués, va ser empresonat i poc després marxà cap a França per evitar una condemna del Tribunal d'Ordre Públic (TOP), que el volia tancar per negar-se a fer el servei militar. A França es relacionà amb el moviment llibertari de l'exili, amb l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), amb destacats militants (Octavio Alberola Suriñach, Christian Lagant, Miguel Moreno Patiño, Jean-Marc Rouillan, Hortensia Torres Cuadrado, etc.) i participà en les«Ediciones de Mayo del 37» i en la revista Basta. De bell nou a Catalunya, es lliurà de la gran agafada de març de 1974 i retornà a l'exili. En 1975 va ser detingut, acusat de relacionar-se amb els Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI) i el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) i empresonat durant un any a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1977 retornà a Catalunya i després realitzà diversos viatges: Suècia (on va ser empresonat un any per possessió de talons bancaris falsos), Canàries, Gaza, Israel, Veneçuela, etc. En 1986 es doctorà en pedagogia amb la tesi Le théâtre de la these. Autoformation a travers le théâtre. En 1988 marxà cap a Nicaragua per fer costat el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN, Front Sandinista d'Alliberament Nacional) i fer front la contrarevolució, treballant sobretot com a educador. Després visqué 10 anys a Guainía (Colòmbia), on treballà de guia turístic i de professor i establí contactes amb les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). En 2001 retornà a Catalunya i treballà com a educador de carrer i en cadenes televisives. Realitzà entrevistes a històrics anarquistes i anticapitalistes destacats i documentals de temes històrics i socials. Entre 2009 i 2015 formà part del consell de redacció de Catalunya,òrgan d'expressió de la Confederació General del Treball (CGT) catalana. En els seusúltims anys participà en les activitats de l'Ateneu Llibertari de la Bisbal d'Empordà, de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona i del grup editor del Col·lectiu Tramuntana i estava afiliat la Sindicat Intercomarcal d'Oficis Diversos de la CGT gironina. Arribà a fer-se amb una gran biblioteca, que volia fer pública en forma d'ateneu als baixos de la casa seva de la Bisbal, i publicà el bloc «En contra: els poders i els seus servidors». Txema Bofill va morir el 7 de desembre de 2015 en un accident de trànsit a la Pera (Baix Empordà, Catalunya) i va ser enterrat tres dies després a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya).

Continua...

–-

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Jo volia escriure (XXX) -

Era arribada l´hora de partir. Havia estat una experiència inoblidable malgrat que no hagués pogut solucionar cap dels problemes que em rosegaven per dins. El quadern per a escriure els contes, els records, el començament d´una novel·la, restava en blanc. Tan sols quatre burots a la primera pàgina palesaven l´esforç per pouar en el meu interior. Les preocupacions pel futur, el patiment pels problemes de la família, la dèria per la política, l´enyor dels amics del grup Nova Mallorca, no havien deixat que em concentràs com pertocava. Fins i tot la lectura m´era difícil i qualsevol cosa em distreia. Ben igual que al col·legi, quan no podia seguir les explicacions dels professors pels mateixos motius: estar sempre en una altra dimensió del temps i l´espai. Com si no fos d´aquest món, com si visqués en una galàxia paral·lela, enmig de mil històries que a ningú no importaven. (Miquel López Crespí)

Era arribada l´hora de partir. Havia estat una experiència inoblidable malgrat que no hagués pogut solucionar cap dels problemes que em rosegaven per dins. El quadern per a escriure els contes, els records, el començament d´una novel·la, restava en blanc. Tan sols quatre burots a la primera pàgina palesaven l´esforç per pouar en el meu interior. Les preocupacions pel futur, el patiment pels problemes de la família, la dèria per la política, l´enyor dels amics del grup Nova Mallorca, no havien deixat que em concentràs com pertocava. Fins i tot la lectura m´era difícil i qualsevol cosa em distreia. Ben igual que al col·legi, quan no podia seguir les explicacions dels professors pels mateixos motius: estar sempre en una altra dimensió del temps i l´espai. Com si no fos d´aquest món, com si visqués en una galàxia paral·lela, enmig de mil històries que a ningú no importaven.

La padrina Martina anà a la recepció a pagar el que devíem. N´Antoni ens atengué com de costum, amablement. “Esper que tornin aquest Nadal per veure la Sibil·la. Si volen quedar-hi a dormir basta que m´ho diguin un parell de dies abans. A l´hivern, ja ho saben, sempre tenim habitacions disponibles”.

Anàrem a la cuina que havíem llogat, a recollir els queviures sobrers. La majoria de paquets que havíem portat estaven intactes. El formatge maonès just era començat. En vaig fer un bolic per lliurar-lo a mestre Nofre Crespí. Tot era en perfectes condiciones i si no el volien vendre al bar el podrien lliurar al pastor, en Felipet.

Mancaven unes hores per a agafar la camiona fins a Inca. I, després... el tren fins a Palma!

Al bar hi hagué tristesa. Era evident que ja formàvem part de la família. Havíem compartit tants dies! Les xerrades a la nit, quan diluviava o nevava de forma contínua eren presents en l´acomiadament. Mestre Nofre i na Margalida deixaren el que feien rere el mostrador per romandre al costat nostre. Madò Juliana es netejava les llàgrimes que li queien, abundoses, per les galtes.

Moments abans, aprofitant que la padrina parlava amb na Margalida, m´havia apropat a la cuina per dir a madó Juliana que m´encalentís un poc d´aigua per fer el beuratge amb les herbes del vell combatent republicà. Li vaig dir que era un antic medicament per si em marejava en el viatge. L´amic Ferrer em digué que l´efecte tan sols es notava al cap de trenta minuts i, en algunes ocasions, trigava una hora o més. Malgrat que m´havia explicat que la reacció era segura, jo no ho tenia gens clar: eren massa anys de visitar mèdiums i curanderes de bracet de la padrina, herboristeries de Palma, Inca i Manacor, i mai no havia estat testimoni de res que em fes creure en efectes sobrenaturals.

Tanmateix no m´era cap problema provar d´endevinar el futur provant la màgica metzina. Què em podria fer? No res. Com prendre un cafè o, si tenia cap propietat especial, adormir-me, talment hagués pres una tassa de valeriana, única herba que havia comprovat que tenia efectes reals.

Queia una brusca finíssima que et penetrava fins al moll dels ossos. Per això havíem estat esperant la camiona a l´interior solitari del bar. En Felipet pasturava les ovelles pels camps del costat de la Font Coberta i en adonar-se que marxàvem vengué a acomiadar-se. Dos guàrdies civils esperaven també el moment de davallar fins a Inca. Margalida els serví un cafè amb llet amb unes ensaïmades. Vendria algú més? Com de costum, a l´hivern, molt poca gent pujava en la camiona fins al santuari. Pedrona, l´al·lota que cada dia portava els productes del forn des d´Inca romania a recer, a la sala gran del bar, esperant l´hora de tornar al poble. Es fregava les mans al costat de la foganya que en Nofre encenia ben d´hora.

En aquelles èpoques de l´any hi compareixien alguns turistes en cotxes de lloguer; més que visitants emprant el transport públic. A començaments dels seixanta començava a haver-hi alguns Seats 600, el vehicle de moda i que era l´orgull dels primers mallorquins que superaven econòmicament la dura postguerra que, a poc a poc, s´anava deixant enrere.

Hi hagué les paraules rituals d´acomiadament, la promesa de tornar per Nadal a sentir la Sibil·la com de costum. Feia poc temps que esperàvem. El conductor de la camiona tocà un parell de vegades el clàxon indicant que ja era hora de marxar. Els guàrdies civils hi pujaren primer, amb els seus grans mosquetons i, sense dir res, s´instal·laren al darrere, tot continuant la conversa. L´accent andalús en delatava la procedència. Comentaven que no tendrien vacances fins a l´estiu. Un dels guàrdies havia tengut un fill a Granada i tenia ganes de conèixer-lo. L´altre el provava de convèncer que fes venir la família i així els podria veure cada setmana, quan lliuràs en el servei.

La xerrameca dels civils no m´interessava. Vaig ajudar la padrina a acomodar-se en un seient del davant, prop de na Pedrona. Jo no podia anar al darrere: em marejava. Si no anava prop de xofer vomitava. L´únic que em permetia fer viatges en cotxe o en camiones era situar-me en els primers seients podent veure la carretera. Com si fos jo mateix que manàs el vehicle.

Quan el conductor engegà el motor, i mentre fèiem la volta per la plaça dels porxets, encara vaig ser a temps de veure com madò Juliana, mestre Nofre i na Margalida ens saludaven. Els diguérem adéu igualment, entristits, i, en tombar cap a la sortida de la plaça, desaparegueren de la nostra visió.

Havien estat unes setmanes profitoses. Malgrat que el meu quadern romania en blanc, el temps de reflexió em situava en una posició millor per a afrontar el futur. Em sentia més unit a la família, a la seva història. Havia aprofundit molt més en la situació patida pels padrins i els pares. Era com si una poderosa escombra hagués netejat cendres, el record del col·legi.

Sortint per l´arc d´entrada a la plaça, fent una ullada final a l´abeurador, a la impressionant façana del santuari, contemplant la meravella dels porxets, l´efecte de les herbes que m´havia lliurat el vell republicà començaren a fer efecte. De quin món ignot de les selves de Veneçuela procedien? Quina tribu amagada en els racons més allunyats dels boscos havia creat aquella eina meravellosa per a indagar el fons de la ment? Imaginava segles de coneixement de la natura, les plantes, la força medicinal de determinades herbes: conèixer les propietats de les fulles d´aquell arbust, la rel de curiosos arbres que donaven fruits capaços de transportar-te enllà de l´estret redol de les cabanes de palla. Per quins motius moltes de les recomanacions de les curanderes no funcionaven? No coneixien les metzines fetes pels habitants de les àmplies planures americanes, els supervivents amagats a les coves de les més altes muntanyes? D´on neix aquest coneixement inexistent a les nostres contrades? Possiblement, en segles anteriors, abans del naixement de la medicina moderna, del negoci que avui dia representa guarir malalts, també hi hagué homes i dones especialitzats a trobar a remeis casolans.

Però feia temps. La Inquisició portà a les fogueres bruixes i curanderes acusades d´heretgia, de contactes amb el diable. Sota el poder de la creu es convertí en fum el vell saber de les generacions antigues. Les cases dels estudiosos, dels coneixedors de les propietats de plantes i constel·lacions, foren cremades ben igual que els seus propietaris. Masses incultes manipulades per agents de l´aristocràcia i el clergat entraven a degolla en el call dels jueus, tallaven el cap a homes i dones, feien grans foguerons amb els llibres trobats a les cases.

A Veneçuela encara no han arribat els conqueridors. És molt abans de la construcció d´edificis de pedra, de la divisió de la societat entre els que treballaven la terra i els que pensen i inventen déus al capdamunt de gegantines piràmides bastides a força de fuetades i treball esclau. Som a una societat de pescadors i caçadors. Es surt a caçar i es reparteix el producte entre els components de la tribu. Ja tenen flabiols i rudimentaris tambors. L´al·lotea juga, nua, per l´interior de la gran cabana comunal. Després de l´àpat hi haurà un lliurament col·lectiu de les misterioses herbes aromàtiques. Satisfetes les necessitats essencials del dia, arriba l´hora de viatjar més enllà del tancat espai on la tribu sobreviu d´ençà mil·lennis.

El soroll grinyolaire del vell motor, el seu ritme monòton i cansat, ajudava a condormir-me. L´interior de la camiona semblava un espai separat del temps. Les respiracions entelaven els vidres. Augmentava el ruixat. La pluja intensa i la boira que cobria els camps no et deixaven veure res. Tan sols arbres fugissers que esdevenen fantasmes fonedissos. El ressò dels trons en la distancia feia encara més impressionant el viatge de retorn.

Notava que, progressivament, anava perdent la consciència i m´embarcava en un espai prou conegut. Com en els viatges a l´interior del cambril de la Verge. Una pèrdua de contacte amb la realitat que m´envoltava, una immersió dins l´Ignot. Talment una selva poblada d´arbres altíssims, una exuberant vegetació en la qual t´havies d´obrir pas a cop de matxet.

Em veig a casa, reunit amb la família, parlant del meu futur. El pare no troba cap altra solució que portar-me al taller, comprovada la meva insistència a no tornar al col·legi. Em matriculen en una acadèmia particular confiant que pugui anar acabant el batxiller. Durant anys, abans d´anar al servei militar, visc tranquil ajudant la família. El taller de cotxes necessita una persona per anar i cercar els vehicles, encarregar-se de la compra de materials, portar l´administració. Em sent útil. Estudio per lliure. A vegades, pel juny, he suspès alguna assignatura. Però sense presses, ajudat pels professors de l´acadèmia, puc acabar el batxiller. Els professors són persones d´un fort tarannà antifranquista. Ho sé de seguida en comprovar com i què expliquen a les lliçons, com tracten la història, la importància que donen a determinades qüestions. Ens parlen de la rebel·lió d´Espàrtac, la guerra de les Germanies i els Comuners de Castella. La colonització d´Amèrica és definida com a genocidi. De la guerra civil, poques coses; encertades insinuacions. Not que tenen una mica de por, per si de cas hi ha entre nosaltres el fill d´algun falangista que els pugui denunciar. Però resta evidenciada la tasca pedagògica del règim republicà, la construcció d´escoles, l´aprovació del vot a la dona... I, el més important, em puc retrobar novament amb els amics del grup Nova Mallorca. Els dissabtes ens trobam amb Pep Balaguer, l´especialista en històries sobre la Segona Guerra Mundial, Salvador Tries i Sebastià Terrades que, malgrat que el grup ja s´ha dissolt, continua inventant estranys ginys per a fer propaganda contra el règim quan es donin les circumstàncies adients. És l´inventor d´un curiós aparell que, fet amb unes molles i unes fustes, situat al terrat d´un edifici, és capaç de llançar desenes de fulls volanders al carrer sense que la policia et pugui trobar. El sistema funciona mitjançant una corda i una cigarreta: s´encen la cigarreta al costat del cordill; mentre es va consumint la corda et dóna temps a fugir del lloc de l´acció. Quan el caliu arriba fins al fil, aquest es romp i les molles expulsen els fulls arreu.

Els dissabtes són els nostres dies d´acció. Ens uneix la dèria d'avançar en el coneixement de la situació del poble. Ens reunim amb altres companys que s´han afegit a la colla en el Bar Nilo de les avingudes, en el Cristall, en el Niza. Inventam enquestes fictícies per poder entrar a les cases i comprovar quina és la situació de les famílies més desvalgudes. Anam a Son Gotleu, el Molinar, el Puig de Sant Pere, la Calatrava, les barriades de Son Serra, Son Roca, la Vileta, Son Rapinya. Els demanam quina és la situació del suministrament d´aigua, si estan satisfets amb el transport públic, si hi ha rates, si troben a faltar cap servei essencial, si les escoles són prou eficients. Pens a elaborar articles per a Ràdio Espanya Independent si puc treure les conclusions adients.

Un sotrac inesperat em fa sortir per uns instants de l´estat letàrgic on em trob, del món dels somnis on es desenvolupa la meva vida. El conductor ens indica que el motor necessita aigua. S´ha encalentit massa. Amb la mirada enterbolida, llevant el tel del vidre amb la mà, veig el carrer principal de Caimari tot desert. El xofer entra a un bar il·luminat amb uns gèlids tubs de neó. Pel costat de la camiona passa un al·lotell amb un sac damunt el cap per a protegir-se de la pluja. Ens miram de fit a fit. Juganer, em fa quatre jutipiris amb les mans davant el nas. Jo també li trec la llengua i fuig rient-se de mi.

Quant de temps estam aturats a Caimari? No ho sé. Crec que el conductor ha aprofitat la parada per a fer un tallat. Els guàrdies civils també surten a estirar les cames. Però el fred i la pluja els fan pujar novament al vehicle.

Esperam a poder continuar el viatge. La padrina, en veure´m adormit, m´ha posat l´abric damunt l´esquena i, instintivament, sent que una calentor vivificadora s´apodera del meu cos.

El sol ha desaparegut rere els gegantins arbres de la selva. Se senten tambors i una tonada desconeguda. On sóc? Pensava que érem a l´interior de la camiona, anant cap a Inca. Imaginava que ens havíem aturat un moment a Caimari per a posar aigua al motor del vell vehicle que cada dia fa el camí Inca-Lluc. Potser m´he errat. Com si no sabés qui sóc, d´on vénc, cap on anam. Al final del camí, en la llunyana distància, distingesc una clariana, una gran cabana on la gent, envoltant una foganya, beu un estrany beuratge i toca uns primitius instruments musicals: carabasses amb llavors, tambors fets amb la pell de diversos animals, petxines marines que parlen. Joves índies completament nues i que només porten sofisticades polseres i plomes que els adornen la llarga cabellera cantussegen melodies sorgides del fons dels segles. Lentament m´aprop al portal de la gran casa col·lectiva. En veure´m m´assenyalen un lloc al costat del foc i m´ofereixen el mateix que beuen. Una jove de resplendents ulls verds fa una inclinació amb el cap i pronuncia paraules que no entenc.

La gent em fa lloc i somriu. Tots plegats ens submergim en els nostres somnis respectius. L´efecte de les herbes ens transporta a fantasmals reialmes mai assolibles en una altra situació. En la meva ment es confon el ritme dels tambors i els flabiols fets de canya amb el soroll del motor de la camiona que es posa novament en marxa. Vull aferrar-me a algun lloc concret i no puc. Ara ja és impossible tornar a un estat anterior, als moments d´abans d´ingerir el beuratge. La força d´aquest líquid misteriós m´ha transformat i no puc controlar la consciència. És com si algú hagués sortit del meu cos i marxàs a velocitat vertiginosa sense que pugui agafar-lo, fer que retorni a l´interior de la meva sang. Talment veure córrer el torrent de sant Miquel a una velocitat inusitada. Com aturar la força desfermada de les aigües? M´adon que els anys passen al meu davant a la mateixa velocitat. De cop i volta m´arriba una citació oficial per anar a fer el servei militar. Dos anys inútils a Cartagena on ens ensenyen a matar, a manejar les armes, a disparar contra un hipotètic enemic que vol destruir Espanya. Desfilades, crits guturals de sergents sense ànima. I, un dia, em trob dins d´un vaixell regressant a casa.

Li explic al pare que he trobat feina a una llibreria de Palma. Em paguen bé i el treball és més descansat que el del taller. Li not una brillantor als ulls. No s´esperava aquesta sobtada ruptura. S´havia fet a la idea que seria el continuador de la saga familiar. El negoci de pintura rutllava a la perfecció i la meva vida restaria assegurada per sempre si el continuava portant fins a la jubilació. Però no em retreu res. Accepta la meva decisió i em desitja sort.

Començ a fer feina enmig de llibres. A la nit, una hora abans de tancar el negoci, amb el propietari i els clients afeccionats a fer tertúlia literària, encetam animades converses on comentam les darreres novetats. Hi compareixen clients de totes les tendències ideològiques i polítiques. Josep M. Llompart, l´home que m´obrirà els ulls en referència a la cultura catalana contesta, burleta, a les enverinades afirmacions de Cristóbal Serra contra la vàlua de la nostra literatura. Hi ve a comprar llibres Xim Rada, el director de la secció de Cultura de Diario de Mallorca, que, amable, em diu que comenci a escriure-hi cada setmana.

Xim Rada em demana algunes crítiques i opinions sobre la literatura d’Amèrica Llatina, el famós boom de la novel·la llatinoamericana, i, també, sobre novetats catalanes i espanyoles del moment. Ara, després del maig del 68, està de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Són anys de descobriments intel·lectuals i de debats apassionats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessen Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que hem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encercla. M’interessen els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marshall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estan de moda.

Em deman si he descobert el meu autèntic camí. Em trob bé entre llibres, comentant les darreres novetats, participant a les tertúlies de l´horabaixa, escrivint a Diario de Mallorca. Not que, dins meu, de forma completament espontània, es van acumulant multitud d´experiències que, a poc a poc, es concretaran en les meves primeres narracions, els primers llibres. Com oblidar el coneixement, les xerrades literàries i polítiques amb Damià Huguet, Josep M. Llompart, Jaume Fuster, Gregori Mir, Damià Ferrà-Pons? En el fons corca dins meu un cert sentiment de culpabilitat per haver abandonat el taller del pare i l´oncle. Sé que ells restaven feliços si em tenien al costat. La meva presència els donava un cert sentiment de seguretat. Tots els homes de la família fent pinya, fent feina plegats! Però no ignor que la meva vocació es va definint. Indubtablement, el món de les lletres m´estira amb una força que jo no puc dominar. El sou de la llibreria juntament amb el que guany amb les col·laboracions a la premsa em permet una certa independència personal. A partir d´aquell instant començaran les primeres relacions amoroses, el lloguer d´un pis en un cèntric indret de Palma. Començ a entendre l´origen dels meus problemes amb el col·legi i els professors. Totes les meves dificultats d´adolescent venien precisament d´aquesta dèria interior que em feia anar en una determinada direcció. I aquesta direcció era, sens dubte, la literatura.

  Tanto monta Isabel como Fernando, deien els fills de puta.

         Això deien els fills de puta, però, de seguit, En Fernando (En Ferran) deixà de montar. El Poder castellà de seguida imposà el castellà als territoris de parla catalana. El “el tanto monta” esdevingué “En Ferran desmonta”. El català fou considerat llengua borda. Fins ara mateix ni una sola escola de les Castelles ha inclòs l’estudi de la llengua dels territoris catalàfons (Cap Universitat castellana ha esteblert una càtedra de llengua catalana). 

   Actualment, el “tanto monta” pervertit, significa “allò que que s’ha de fer és l’aniquilació del català i de tot allò que expressi cultura catalana.

  O sigui, el Poder espanyol és, sens dubte, el més bestial dels poder europeus.

  Cal anul·lar aquesta bestialitat de poder, jo crec. 

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent (II)- Records de la Mallorca dels anys 60 -

Un univers kafkià

Ens demanàvem com era possible que la dictadura hagués permès la projecció del film. Aquella revolta dels esclaus ens emocionava fins a límits increïbles. La lluita per la Llibertat a la pantalla, en aquella Palma dels anys seixanta! Que fàcil era identificar la revolta amb la resistència republicana del trenta-sis! Les unitats militars formades pels esclaus alliberats lluitant contra Cras, representant del poder de Roma! Res de diferent de com imaginàvem la lluita dels nostres pares contra el franquisme. I la derrota final d´Espàrtac a mans de César no era ben semblant a la dels republicans davant la Legión, els moros, italians i alemanys? Tots els rebels crucificats! I nosaltres vèiem el film a la sala Augusta, justament un indret on feia dècades havia existit el magatzem de Can Mir, el lloc on tancaven els antifeixistes mallorquins abans de portar-los al cementiri de Palma on eren executats. (Miquel López Crespí)

El relat de les presons patides després de la derrota republicana era molt semblant al que ens explicava Salvador Trias: els dies d´angoixa en el port d´Alacant, esperant uns vaixells que mai no arribarien, la prepotència dels italians que els havien fet presoners; les rialles, a l´entrada del port, dels falangistes fent el gest de tallar els cap als internats en aquella presó sense parets; la marxa, amb les baionetes dels soldats a l´esquena, cap el camp de concentració de Los Almendros; l´enviament, amb un grup de més de cent presoners a fer carreteres a Mallorca... i, oh miracle!, les inesperades relacions amb la meva mare, una filla de Can Verdera, neboda del batle de sa Pobla i cap d´Unión Patriótica, el partit del general Miguel Primo de Rivera, cosa que li salvà la vida.

Ho sabia pel pare i per l´oncle. Els dies tancats al port d´Alacant foren d´un pànic especial. Envoltats per les tropes franquistes, sense menjar, sense saber quina sort vendria. Alguns, desesperats, es suïcidaven d´un tret al cap, i els que no tenien armes, pujant a un fanal i llançant-se daltabaix. No era tant la por a la mort, a acabar davant una paret, com a les tortures dels falangistes. Se sabia que els vencedors anaven cercant antics dirigents polítics i sindicals, comandaments de l´exèrcit republicà, gent destacada en el sosteniment de les cooperatives i fàbriques col·lectivitzades, comissaris, periodistes... Era difícil escapar a la meticulosa triadella de feixistes i militars. Se sabia exactament el que havia passat a la zona franquista, quin havia estat el destí de persones semblants... per això mateix els trets al cap en el port, els que s´obrien les venes amb les navalles d´afaitar, aquells que es llançaven al mar sense saber nedar... Tot era preferible abans que caure en mans d´aquella colla d´assedegats de sang.

Sovint ho pensava a classe, just en l´instant que el professor de llatí escrivia amb guix a la pissarra un fragment de la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar.

Què hauria estat d´un presoner republicà a la Mallorca dels anys quaranta sense el suport d´una de les hereves de Can Verdera? Alguns sobrevisqueren a la tràgica maror dels camps de concentració. D´altres no pogueren resistir el pes de la derrota, la prepotència dels militars, els treballs forçats de sol a sol, el mal menjar.

Un dia vaig demanar a la mare com havia conegut el pare. Em contestà amatent:

--Havia anat amb el teu padrí a cercar algues a la platja d’Alcúdia, com era costum entre els pagesos del poble d'ençà generacions. Jo era la filla estimada, i sempre em volia vora seu.

Va ser el dia que vaig veure per primera vegada el que seria el meu home, dibuixant sota la pineda. Pintava vigilat pel comandant del camp d´internament. Li havien comanat una marina. Feinejava amb els colors, tranquil·lament, com si tengués la vida pel davant, per deixar constància de les impressions que li produïa la mar, l´horabaixa, els mil matisos que el lent navegar dels núvols per la immensitat del blau li produïa a la retina. La meva relació amb ell va començar des de l´instant en què ens miràrem als ulls, des de la primera llambregada. Setmanes més endavant em digué que s’havia fixat en mi el dia que arribaren a l’estació.

--Li vaig confessar que no ho recordava.

--Sí que havia ullat aquella corrua de presoners, drets sota l’inclement sol d’agost, asseguts sota els pins de l´estació, esperant l´hora de continuar la marxa cap al camp de treball. Era una imatge acostumada; ja no hi paràvem esment. Des dels començaments de la guerra, amb la conquesta d’Astúries per les tropes de Franco, havien anat arribant al poble diversos contingents de presoners republicans. Ell recordava que jo anava en bicicleta, els cabells lliurats al vent, cantant una cançó. Sempre em deia, somrient, que, per a ell, va ser com ensopegar amb una visió del paradís, un ocult món ple de caminois i màgiques dreceres que calia descobrir.

--Tenc ben presents les paraules que em digué:

--Quan et vaig veure avançar, decidida, pels carrers polsosos del poble en aquell matí sense esperança, tot mudà en el meu interior. Et veia com si fossis una estrella brillantíssima, perduda en la distància infinita de l’espai. Una claror que, malgrat els milions d´anys-llum que ens separaven, il·luminava la tenebror, fent estelles el neguit. Pensava que un presoner republicà no podria apropar-se mai a una dona del poble. Encara no sabia que els bascos s’havien integrat plenament en la vida quotidiana de la població. Tampoc no sabia, ni podia endevinar, res del tarannà obert de pagesos i menestrals. Nosaltres procedíem de les clavegueres de les presons madrilenyes, de les cel·les des d´on esperàvem que els carcellers pronunciassin els nostres noms per portar-nos a l´escorxador. Què tenien a veure els gèlids camps de treball de Sòria i Pamplona amb els llocs d´internament de les Illes? Encara tenia en ment l´hivern anterior, arraulits a les pobres cabanes de palla, provant d’encalentir-nos una mica les mans abans de sortir novament a la neu per continuar treballant en la construcció de les vies del tren. Sí, et tenc present com un raig de llum rompent les tenebres. Mallorca seria, finalment, la taula de salvació on ens podríem aferrar els nàufrags?

--Era el primer cop en ma vida que un home parava esment en la meva persona sense que la seva ullada denotàs una luxúria desfermada o una simple valoració econòmica de les possibilitats d’augment de patrimoni que significava el casament amb una hereva de Can Verdera. Ho reconec. Estava cansada dels jovençans que només cercaven una dona per fer feina als horts i que tengués fills abastament per a portar més gent al tall, segar el blat o treure patates amb els gavilans. Al poble, la riquesa consistia no solament en la quantitat d’horts que hom tenia en propietat, sinó també, i això era molt important, en el nombre de fills de què cada família disposava per atendre les necessitats de la casa.

--Ho sabia d’ençà la infantesa.

--La teva posició, saber qui ets, si et tenen respecte o no, s’aprèn de forma instintiva, com el simple fet de respirar.

--De nina havia vist com els pagesos pobres, els que depenien d´un jornal, es llevaven el capell quan el pare passava a la vora. Aquells que només tenien les mans, la seva suor per a provar de sobreviure, acotaven el cap en topar-se amb un dels senyors que et podia contractar a l´hora de recollir l’anyada o fer de missatge. No solament existia, ferm, poderós, aquest respecte envers els rics. Hi havia por. Por de la misèria, de la marginació, de no tenir feina. Por de l´emigració, d´haver de deixar el poble, els amics i familiars, la teva terra, els paisatges coneguts. Ho veies en el rostre, en els gests dels jornalers, en la manera de moure les mans quan parlaven amb qui tenia poder per contractar-los. Viure amb temor, amb por de tot, de quedar malament, de dir cap paraula que disgustàs l´amo o la madona i ja no et volguessin llogar mai més. En un poble on tots ens coneixíem, que un jornaler tengués mala anomenada era la perdició d’una família. En el casino, els propietaris comentaven qui servia o qui no rendia abastament, qui no anava a missa o era d´un sindicat. Era així de senzill i alhora tràgic, restar marcat per sempre. En la meva adolescència vaig veure nombroses famílies amb el saquet a l’esquena anant cap a l’estació per mirar de trobar sort a Ciutat, a França, a l’Argentina. Eren els que sabien que mai no trobarien un jornal al poble. Una paraula mal pronunciada davant el senyor? L’home que no anava a missa? Vés a saber! Les excuses per no donar feina eren diverses i, sovint, inexplicables. Bastava que un jornaler s’hagués estorbat una mica fent la cigarreta. O que la madona trobàs que, mentre segava, anava a beure massa vegades a la gerra de sota la figuera. Qualsevol excusa servia per no contractar-lo mai més. I si no tenies terra... quina altra sortida hi havia que no fos l’emigració a Ciutat o a l’estranger?

De la història familiar em restà per sempre a la memòria un fet remarcable: saber que la llista dels milers i milers d´assassinats era provisional i que, un dia, s´hauria d´ampliar fins a l´infinit amb la relació dels que moriren de tristor per la derrota, dels morts de fam, per la feina esclava de la postguerra, per mil malalties que segaven vides amb més eficàcia que les metralladores dels botxins.

Però aquest ja és un altre capítol.

El cervell organitzatiu del grup Nova Mallorca era Sebastià Terrades, un cataliner nét d´un pescador que va arriscar la vida en nombroses ocasions portant perseguits fins a Menorca.

El descobriren quan tornava d´un viatge i, jutjat per un tribunal militar, fou condemnat a mort. Posteriorment la pena li fou commutada per trenta anys de presó. En va fer nou. Però mai pogueren vèncer el seu esperit alegre i divertit. El vaig arribar a conèixer, vell i rabassut, encenent la seva pipa de fang a la caseta de Santa Catalina, i mai ningú no hauria pogut imaginar els sofriments que havia patit en el passat.

D´on tragué la força per resistir? Imagín que com el meu pare, com els familiars dels altres membres de la colla, era la consciència d´haver lluitat per una causa justa els que els mantenia dempeus en les més ferotges circumstàncies.

Ho sabia per l´oncle. Havien vist tant de dolor pels pobles i ciutats d´aquella Espanya en guerra! Els supervivents, els condemnats a anys de presó i treballs forçats, vivien en la convicció que, sense cap mena de dubte, tornarien fer el que havien fet. Eren homes i dones formats en els ateneus populars dels anys trenta, en la lectura dels clàssics del pensament socialista i anarquista, amb fermes conviccions, decidits a lliurar la vida a la causa si era necessari.

Sebastià Terrades era un organitzador especial. Coneixia a fons els horaris, les parades de tots els autobusos de ciutat. Era el primer a assabentar-se d´una obra nova, d´on es trobava una paret extraradial per anar-hi a fer pintades. I l´únic també que, malgrat la dèria que ens dominava, trobava temps per a estudiar i treure bones notes.

Com ho feia? Mai no sabérem d´on treia aquella capacitat innata per a concentrar-se en tantes coses alhora. Un do especial? Li teníem enveja. Una enveja sana, però enveja al cap i a la fi.

Era un assenyat especialista a escodrinyar la cartellera dels cines de ciutat. Sabia a la perfecció la pel·lícula que ens convenia anar a veure, el film que podia significar una aportació a la nostra formació humana. Va ser el que ens va descobrir les estrenes de les pel·lícules de Bergman, Berlanga, Fellini i Orson Wells a la Sala Augusta, el Líric, l´Astoria o el Born.

Una tarda ens obligà quasi per la força a anar a veure Espàrtac, de Kubrick. Després, en el pati, o en alguna trobada de dissabte a casa d´algun de nosaltres, ens feia analitzar punt per punt les troballes revolucionàries que hi havia en el film. L´efecte d´aquells descobriments ha estat perdurable a través d´aquestes dècades. Com un cec que, inesperadament, després d´una miraculosa operació, veu la claror, un nou univers.

Ens demanàvem com era possible que la dictadura hagués permès la projecció del film. Aquella revolta dels esclaus ens emocionava fins a límits increïbles. La lluita per la Llibertat a la pantalla, en aquella Palma dels anys seixanta! Que fàcil era identificar la revolta amb la resistència republicana del trenta-sis! Les unitats militars formades pels esclaus alliberats lluitant contra Cras, representant del poder de Roma! Res de diferent de com imaginàvem la lluita dels nostres pares contra el franquisme. I la derrota final d´Espàrtac a mans de César no era ben semblant a la dels republicans davant la Legión, els moros, italians i alemanys? Tots els rebels crucificats! I nosaltres vèiem el film a la sala Augusta, justament un indret on feia dècades havia existit el magatzem de Can Mir, el lloc on tancaven els antifeixistes mallorquins abans de portar-los al cementiri de Palma on eren executats.

Què tenien a veure les ensucrades pel·lícules pagades per la dictadura amb els films que ens feia veure Sebastià Terrades? Com comparar les insuportables espanyolades plenes de Joselitos, Marisols i Saras Montiels amb la creativitat gegantina d´una pel·lícula de Bergman i Fellini. No res a veure entre el missatge falangista de Raza i La font de la donzella.

Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares), ens anam empassolant --sense creure en el que ens mostren-- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta línia d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei d´interessos tan tèrbols: la mistificació històrica, la mentida més barroera. El "meu" heroi no podia ser mai la mena d´estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el pare i els oncles. Malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim.

Menció a part mereixeria un film --igualment de propaganda-- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyolada" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes filipines dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i Espanya fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen sense voler deixar les armes. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment. Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.

Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".

Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis dels sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits discursos gens amagats dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona...

L´any 1962 s´estrenava en el Teatre Balear de Palma El Procés, d´Orson Welles, basada en la novel·la de Kafka del mateix títol. En Sebastià ens ho havia advertit de bon matí, al pati. “Demà dissabte, toca anar al Balear. Ja ho sabeu. Hi fan El Procés. És una pel·lícula bàsica, no hi podeu faltar!”.

A la primera sessió, cap a les tres de l´horabaixa, el cine era quasi buit. Nosaltres quatre, Nova Mallorca en ple, al bell mig de la sala, esperant l´inici de la projecció. Al nostre darrere, unes quantes parelles que només havien pagat l´entrada per a poder besar-se a les fosques, sense que els importàs el film que s´havia de projectar. Al davant una parella de vells, possiblement estrangers pel tipus de vestimenta que portaven. Ningú més. Al fons, rere les cortines, l´acomodador parlant amb la venedora de cacauets, protestant segurament per la manca de públic i de propines que tot plegat comportava.

El film ens obria l´esperit a noves experiències i percepcions. De seguida ens submergírem en la fondària kafkiana de les imatges que ens oferia Welles. Les magistrals interpretacions d´Anthony Perkins, el mateix Orson Welles, una nova Rommy Schneider que no tenia res a veure amb l´ensucrada Sissí, emperadriu que havíem vist a la infantesa, ens tenien corpresos. La injustícia de les persecucions contra el protagonista, l´absurd univers que Anthony Perkins havia de travessar per tal de trobar una espurna de justícia i veritat, ens evocava les respectives odissees familiars.

Era l´inicial descobriment d´un autor, Franz Kafka, magistralment portat al cine per Welles. A partir d´aquell dia anàvem a cercar llibres de Kafka per totes les llibreries de Palma. I era difícil trobar-ne cap! Encara no s´havia posat de moda La Metamorfosi, que anys després editaria Alianza Editorial i seria recomanada per tots els professors de literatura de l´Estat espanyol. Però ara els havíem de comanar als llibreters coneguts de ciutat. Ens seduïa l´univers barroc de l´escriptor germanotxec. Tots ens sentíem com el personatge del film, el protagonista de la novel·la: persones perdudes, perseguides per l´engranatge ferotge de la dictadura. Ens sabíem abandonats, sense poder fer res per assolir la nostra llibertat. Per això ens identificàvem amb el món angoixós del senyor K, els laberints de la Llei, l´aparició inesperada de la policia en qualsevol moment, els indrets que no tenien cap sortida. Encara no sabíem emprar la paraula “kafkià”, però sentíem en la pell que aquell món que ens descrivia era el nostre, sense cap mena de dubte.

A la fi ensopegàvem amb un tipus de pel·lícules que no tenien res a veure amb el que ens oferia el cine oficial. Amb Welles, Buñuel, Fellini i Bergman (era el temps de les estrenes de Maduixes silvestres, L´estiu amb Monika, El setè segell, La font de la donzella...) començàvem a conèixer el que era el cine autèntic, el camí cap al coneixement i la bellesa.

Aquell dia en sortir del Balear diluviava. Restàvem a l´aguait que cessàs la ruixada. Vèiem passar la gent talment visquéssim enmig d´un somni. Fosquejava. La gent anava apressada, amb temor de xopar-se. Mirava els fars dels cotxes. La llum dels vehicles permetia copsar la força de l´aigua que queia inclement damunt la ciutat.

Ens costà una bona estona recuperar-nos, tornar a la realitat. Malgrat la meva manca de formació cinematogràfica, em vaig adonar que el film marcaria per sempre el que em restàs de vida. En aquelles imatges sentia, com un punyal que em penetràs dins la carn, tota l´absurditat de la vida. Em servia, de forma inconscient, per racionalitzar la bogeria que havia fet malbé l´existència dels pares.

Ens acomiadàrem en silenci, sense dir ni una paraula. La processó covava per dins i, més de mig segle després del que record, la força del film resplendeix dins el meu esperit amb la mateixa lluminositat d´aquell dia.

Anarcoefemèrides del 3 de gener

Esdeveniments

Portada d'un número de Cultura y Porvenir

- Surt Cultura y Porvenir: El 3 de gener de 1937 surt a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya) el primer número de Cultura y Porvenir. Semanario de las Juventudes Libertarias del Alto Urgel. A partir del número 9, del 28 de febrer de 1937, portarà el subtítol«Clarín anarquista nacido del movimento español. FAI». També fou portaveu del Ram de les Professions Liberals de l'Alt Urgell. La redacció i administració radicava a l'Ateneu de les Joventuts Llibertàries del passeig de Pi i Margall de la Seu d'Urgell. L'administrador fou Saturnino Vila i hi van col·laborar Ramón Liarte, Liberto Callejas, José Mavilla, Josep Peirats, Maria Camp, J. Marín, Floreal Ocaña, Federico Urales i Francisco López, entre d'altres. En sortiren 18 números, l'últim el 16 de maig de 1937.

***

Capçalera de L'Indomptable

- Surt L'Indomptable: El 3 de gener, sembla, de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número del setmanari anarquista i anarcosindicalista en llengua francesa L'Indomptable. Porte parole de la Confédération Nationale du Travail et de la Fédération Anarchiste Ibérique (CNT-FAI-AIT). No hi figura cap responsable de la publicació i molts d'articles no van signats. Hi van col·laborar David Antona Dominguez, Mauro Bajatierra, Camillo Berneri, Jean Dupoux, Ezequiel Endériz, Elías García, Alejandro G. Gilabert, Armand Guerra, Santigao Jorquera, Ismael Martí, Cipriano Mera, Frederica Montseny, Théodore Mora, Higinio Noja Ruiz, Arsenio Olcina, Gonzalo de Reparaz i Claro J. Sendón, entre d'altres. A partir del número 19 (13 de maig de 1937), en el qual trobem un article sobre l'assassinat de Camillo Berneri a mans de sicaris comunistes, porta la menció«Ce número a été soumisà la censure» (Aquest número ha estat sotmès a censura) i paraules, frases i fins i tot paràgrafs sencers són suprimits. Se'n publicaren almenys, amb una interrupció de tres setmanes l'agost de 1937, 39 números, l'últim d'aquest el 7 d'octubre de 1937. No s'ha conservat cap col·lecció completa de«L'Indomable».

***

Cartell del partit futbolístic de Motril

- Partit de futbol beneficorevolucionari: El 3 de gener de 1937, en plena Revolució Social, té lloc a Motril (Granada, Andalusia, Espanya), organitzat per la Col·lectivitat d'Espectacles de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), un partit de futbol a benefici del Socors Roig Internacional (SRI). Els dos equips, «Aguiluchos de la Libertad» i «Leones Rojos», estaven integrats completament per gent del poble. Com a anècdota citar que els llocs d'«extrem» dels equips van quedar vacants i al cartell figuraven assenyalats amb una «X». Desconeixem el resultat d'aquest partit futbolístic.

***

Portada del fulletó de la conferència de Frederica Montseny

- Conferència de Frederica Montseny: El 3 de gener de 1937 la destacada militant anarquista, aleshores ministra de Sanitat de la II República espanyola, Frederica Montseny pronuncia una important conferència, organitzada per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el títol El anarquismo militante y la realidad española. L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, en representació de l'organització. Frederica Montseny insistí en la importància de l'anarquisme en el moviment obrer espanyol, però l'eix de la conferència radicava en la justificació de l'intervencionisme llibertari en elsòrgans de govern republicans en nom del manteniment d'un front únic contra els feixismes espanyol, alemany i italià; també parlà de diversos temes, com ara el federalisme anarquista, l'economia socialitzada i les llibertats individual i col·lectiva, entre d'altres. La conferència va ser radiada a tot l'Estat espanyol per les emissores ECN1 (Radio CNT-FAI) –ones curta i normal–, Ràdio Associació de Catalunya i Ràdio Barcelona. Aquesta conferència va ser la primera d'un cicle de dissertacions a càrrec de diverses personalitats del moviment llibertari (Joan García Oliver, Gaston Leval, Marià Cardona Rosell, Joan Papiol, etc.) que tenia com a finalitat estudiar els problemes fonamentals plantejats per la guerra i la revolució, alhora que revalorar «l'alta espiritualitat que informa la CNT i la FAI». Aquesta dissertació va ser publicada en fulletó aquell mateix any a Barcelona per les Oficines de Propaganda de la CNT i la FAI.

Naixements

Foto policíaca de Jules Dodot (27 de febrer de 1894)

- Jules Dodot: El 3 de gener de 1839 neix al IV Districte de París (França) el blanquista i després anarquista Jules Émile Dodot, citat a vegades Dodo. Sos pares es deien Louis Dodot i Marie Convert. Company de Louis-Auguste Blanqui i seguidor dels seus postulats, lluità contra el II Imperi. El 28 d'abril de 1870 va ser condemnat a quatre mesos de presó per«temptativa de robatori» i el 16 d'octubre d'aquell any va ser sentenciat a quatre mesos més per «ultratges públics al pudor». En 1871 vivia al número 6 del carrer des Fontaines-du-Temple del III Districte de París. Incorporat a l'XI Regiment d'Artilleria, participà activament en la Comuna de París com a capità electe de la I Bateria de la III Legió del III Districte de París i combaté les tropes de Versalles a Levallois-Perret (Illa de França, França). Durant la «Setmana Sagnant», lluità a les barricades; l'últim combat en el qual prengué part fou el 27 de maig de 1871 a les Buttes-Chaumont. Aconseguí fugir de la massacre i es refugià a Londres (Anglaterra), on treballà de sabater, participant en les activitats dels proscrits blanquistes i afiliat a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 13 de maig de 1871 va ser condemnat en rebel·lia a la deportació en fortalesa fortificada i a la degradació militar pel XXI Consell de Guerra. L'estiu de 1874 vivia a Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsat l'octubre d'aquell any. Retornà a Londres, on fou membre del grup blanquista «La Commune Révolutionnaire». Amb l'amnistia de 1880 per als communards, retornà a França i s'instal·là a Levallois-Perret. A començament de la dècada dels vuitanta fou membre, fins al 1898, del grup anarquista«La Solidarité», que es reunia al número 86 del carrer de Gravelle de Levallois-Perret, grup del qual també formaven part Nestor Ferrière, Louis Léveillé, T. Courapied (L'Ancien) i Marchand, entre d'altres. L'1 de gener de 1894, arran de les agafades contra el moviment anarquista engegades després de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra de Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat i la policia li va segrestar diversos fullets i periòdics anarquistes, però va ser posat en llibertat. El febrer d'aquell any el seu domicili, al número 3 del carrer Valentin, va ser novament escorcollat sense resultats, però va ser fitxat el 27 de febrer de 1894 com a «sabater anarquista» en l'anomenat «Fitxer Bertillon». Posteriorment, sota el nom d'Émile Dodot, va ser gerent en diferents números de la primera sèrie del periòdic parisenc Sur le Trimard (1895-1896), òrgan reivindicatiu dels desocupats, animat especialment per Henri Dagan, Mécislas Golberg i Octave Veret, que va ser continuat en 1897 per Le Trimard. Durant la primavera de 1898 fou, amb François-Louis Cuisse (Roy) i Edouard Fourmont, responsable del grup «La Solidarité dels Trimardeurs», encarregat d'acollir els companys de províncies i de l'estranger al seu pas per París. Malalt, visqué miserablement al número 31 del passatge Thouzelin de Levallois-Perret, i en 1901 Charles Malato llançà una subscripció popular al seu favor en L'Aurore, que rebé el suport, entre d'altres d'Alfred Fromentin i Paule Mink. També s'organitzà una subhasta per a ajudar-lo, amb obres donades per diversos artistes, com ara Théophile Steinlen. Jules Dodot va morir el 24 de març de 1902 a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de París (França) i el seu enterrament, al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França, França), donà lloc a una petita manifestació revolucionària.

***

Adrián Troitiño Alcobre

- Adrián Troitiño: El 3 de gener de 1869 neix a San Mamed de Moalde (Silleda, Pontevedra, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Adrián Troitiño Alcobre, conegut com El Abuelo. Sos pares es deien Ignacio Troitiño i Manuela Alcobre. Quan tenia 11 anys fugí de la llar familiar i emigrà com a polissó a Buenos Aires (Argentina). En aquell mateix 1880 començà a treballar de forner i amb altres companys començà a participar en el moviment sindical. L'1 de maig de 1891 per la seva participació en els actes del Primer de Maig va ser condemnat, «per anarquista perillós», a 18 mesos de presó. En 1893 visqué a San Martín (Buenos Aires, Argentina), on creà diversos grups anarquistes, com «Los Hijos del Mundo», i organitzà freqüents «reunions de controvèrsia». L'11 de novembre de 1894 intervingué en un míting organitzat per la «Sociedad Cosmopolita de Obreros Panaderos», de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat, celebrat al club italià «Unione e Benevolenza» de Buenos Aires, on també parlaren els anarquistes José Bataglia i Miguel Ventura, i el socialista Domingo Barbitta. El novembre de 1897, amb Ettore Mattei i Salvador Vidal, fundà el Círculo Internacional de Estudios Sociales (CIES) de Buenos Aires. L'1 de gener de 1899 defensà les tesis anarquistes en un acte amb Pietro Gori i Adrián Padroni. En aquests anys mantingué una posició molt dura pel que feia l'alcoholisme i realitzà diverses conferències sobre els efectes de l'alcohol en la classe treballadora. Per la seva militància va ser expulsat de l'Argentina i s'instal·là a l'Uruguai. En 1900 impartí per diverses localitats la conferència «Necesidad de un acuerdo universal de la clase trabajadora». El juny de 1901 cofundà, en representació del obrers forners de San Nicolás de los Arroyos (Buenos Aires, Argentina), ciutat on aleshores vivia, l'anarcosindicalista Federació Obrera Argentina (FOA). En 1902 participà en la creació de la Societat de Resistència i Col·locació d'Obres Forners de Montevideo, de la qual va ser nomenat representant. L'abril de 1902, amb Juan Calvo, representà els forners en el II Congrés de la FOA. Participà en el míting del Primer de Maig de 1902 a Buenos Aires de la FOA, amb J. E. Martí, Torrens Ros i Dante Garfagnini. A començament del segle XX a més de les seves activitats polítiques i sindicals, col·laborà en la premsa. Director de redacció del periòdic anarquista quinzenal El Obrero, el 30 de novembre de 1902 va ser expulsat de l'Argentina, juntament amb Julio Camba Andréu i altres anarquistes (Ramón Palau, Benjamín García, Salvador Estrada, Miguel Ríos, Manuel Lago, Ricardo Alfonsín, Juan Calvo, Antonio Navarro, etc.), amb motiu de l'aplicació de la Llei de Residència. Ambdós, i altres vuit companys, arribaren el 18 de desembre de 1902 al port de Cadis (Andalusia, Espanya) a bord del vapor Reina Cristina; les seves intencions eren restar a Cadis, on Troitiño era molt bon amic de Fermín Salvochea, però van ser enviats per les autoritats espanyoles a Barcelona (Catalunya). Quan la vinguda del vicepresident de l'Argentina a Barcelona, van ser detinguts preventivament per por a atemptats i traslladats a la presó de Pontevedra (Galícia). Un cop lliures, ell va ser requerit pel govern militar de la Corunya (Galícia) per a realitzar el servei militar, però aconseguí evitar la mili al·legant que patia una hèrnia. El 20 de març de 1903 realitzà una conferència al Centre«Germinal» de la Corunya sota el títol«Consideraciones sobre la ley de residencia de extranjeros». El juny de 1903 intervingué en un míting anticlerical a la Corunya. Quan arribà a la Península des d'Argentina vingué amb sa companya i sos cinc infants, dos dels quals van morir a Barcelona; Julio Camba l'ajudà en aquest amarg moment –altres font diuen que els infants van morir durant la travessia transatlàntica de tornada. Posteriorment emigrà a Amèrica Llatina, on continua les seves tasques sindicalistes, però mai no tornà a l'Argentina, on tenia prohibida l'entrada. En 1904 a Montevideo participà en el Sindicat d'Oficis Diversos de Villa del Cerro, barri d'aquesta ciutat on vivia. En 1905 participà activament en la vaga de fusters i en el gran míting organitzat pel Centre Internacional en protesta per les matances d'obres a Rússia i on també parlaren els anarquistes Grijalbo i Ferando Balmelli, el socialista Emilio Frugoni i el dirigent liberal Leoncio Lasso de la Vega. Durant el maig de 1905 encapçalà la vaga dels treballadors portuaris. A causa del boicot patronal, hagué de fer feina de canillita (venedor ambulant de diaris) i fins al 1914 només venia els periòdics de caràcter revolucionari. Fou el creador del Sindicat de Canillitas, que el 20 de febrer de 1920 passà a ser el Sindicat de Venedors de Diaris i Revistes (SVDR), de l'Uruguai. En 1923 presidí l'SVDR amb sou i el sindicat arribà a tenir 3.000 afiliats i una potent Caixa de Resistència. En 1934 la dictadura de José Luis Gabriel Terra l'empresonà amb la finalitat de desterrar-lo, però la mobilització popular aconseguí la seva llibertat i la dels seus companys. Entre el 5 i el 8 de setembre de 1938 participà en la Conferència Llatinoamericana del Treball, que se celebrà a Mèxic, i fou membre de la junta directiva de l'SVDR, a més de gestor de la seva Caixa de Resistència i de la «Casa del Canillita». Durant els anys de la Guerra Civil espanyola participà activament en el suport a la Revolució i en diversos actes antifeixistes. Son fill Delio Troitiño també va ser venedor de diaris, mentre que altre fill, Libert Triotiño, administratiu en la «Casa Guelfi» de Montevideo, fou diputat pel Partit Socialista (PS) de l'Uruguai; Adrián Troitiño, per influències del seu fill, acabà afiliant-se al PS, però sempre es va declarar llibertari i partidari de l'«acció directa» anarquista. En 1940 caigué malalt i el 26 de maig de 1941 Adrián Troitiño Alcobre va morir a Montevideo (Uruguai); va ser enterrat dos dies després al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat. Una avinguda de la ciutat va ser batejada amb el seu nom per homenatjar-lo, a més d'una estàtua al barri de Cordón. Tots els 26 de maig a l'Uruguai, en memòria seva, no es publiquen els diaris, fins i tot els digitals.

Adrián Troitiño Alcobre (1869-1941)

***

Foto policíaca de Josep Alemany Corbi

- Josep Alemany Corbi: El 3 de gener de 1887 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista Josep Pere Alemany i Corbi, també citat com Joseph Alemany. Sos pares es deien Rafael Alemany i Francesca Corbi. El 25 de setembre de 1910 arribà a França buscant feina i fou contractat a la zona de Prada (Conflent, Catalunya Nord) com a paleta. Després tornà a la Península i a Barcelona (Catalunya) treballà en la mateixa professió i s'integrà en el grups anarquistes. El 8 d'agost de 1913 retornà a Prades per fer feina de paleta i a partir del gener de 1914, quan s'havia traslladat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), va ser fitxat per la policia francesa com a«anarquista perillós amb caràcter astut i exaltat». En la seva fitxa policíaca cita com a paraules seves «que no es pot confiar en els francesos perquè tenen la llengua molt llarga i que estaria content que Alemanya li infligís un correctiu». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Giovanni Matteozzi

- Giovanni Matteozzi: El 3 de gener de 1887 neix a Frassinoro (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Giovanni Matteozzi, també conegut com Jean Matteuzzi. Sos pares es deien Nicola Matteozzi i Cesira Daviddi. Després de fer el servei militar entre 1908 i 1910, esdevingué anarquista i es guanyava la vida fent feina de manobre. Fou director responsable dels números únics dels periòdics Germinale (8 de juliol de 1911) i Combattiamo! (28 de juliol de 1911) de Carrara (Toscana, Itàlia). Entre 1911 i 1913 visqué a Menton (Provença, Occitània), on freqüentà els obrers escultors anarquistes Borghini i Marcucci. Després passà una breu temporada a Niça (País Niçard, Occitània) i a Casablanca (Marroc). Entre març de 1914 i març de 1916 visqué a Lió (Arpitània). Durant la Gran Guerra va ser cridat a files, però desertà i el maig de 1916 s'exilià a Suïssa i treballà a Versoix (Ginebra, Suïssa). El 28 de novembre de 1917 va ser multat per haver aferrat cartells d'una conferència de Luigi Bertoni sobre el dret d'asil. En 1918 es casà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) amb Jeanne Susanne Pidoux i aquest mateix any la parella tingué una filla. L'octubre de 1918 va ser detingut juntament amb Luigi Bertoni, Giuseppe Clerico i Pagnotti. En aquestaèpoca, amb Leonida Mastrodicasa i Francesco Porcelli, col·laborà assíduament en el periòdic Il Risveglio Anarchico, especialment en el període de la llarga detenció preventiva de 13 mesos a la presó de Zuric (Zuric, Suïssa) de Luigi Bertoni. El 25 de març de 1919 va ser interrogat per la policia sota l'acusació d'«activitats subversives» i el 26 de maig empresonat a Orbe (Vaud, Suïssa) i, a partir del setembre, a l'Acadèmia de Policia de Savatan (Lavey-Morcles, Vaud, Suïssa), per la seva negativa a retornar a Itàlia. El 13 de novembre de 1919 acceptà retornar al seu país i el 27 de novembre va ser acompanyat per la policia a La Briga (Piemont, Itàlia) i immediatament tancat a Novara (Piemont, Itàlia). Després va ser empresonat a Domodossola (Piemont, Itàlia) i portat a Torí (Piemont, Itàlia) a l'espera de ser processat per deserció. Restà a Torí un temps, però en 1922 passà clandestinament a França. En 1926 va ser localitzat a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on treballà en una fàbrica de ciment, i en 1929 les autoritats gales decretaren la seva expulsió per «activitats subversives» i «expatriació clandestina», però el procediment va ser suspès i en 1930 va ser amnistiat. En 1931 les autoritats feixistes italianes el van denunciar com a membre d'un grup d'anarquistes exiliats clandestí («Comitè Pro Víctimes Polítiques Llibertari») encarregat de la distribució de fons als perseguits i «amb intenció de retornar il·legalment a Itàlia amb la finalitat de realitzar actes terroristes». A finals de 1931 s'establí a Lió, on mantingué contacte amb destacats anarquistes (Camillo Berneri, Gigi Damiani, Luigi Fabbri, Socrate Franchi, Errico Malatesta, Gusmano Mariani, Italio Ragni, Attilio Scaltri, etc.). També freqüentat el local del Cercle Anarquista «Sacco i Vanzetti» (Marcello Basso, Socrate Franchi, Mario Garello, Alvaro Pietrucci, Luigi Mario Ravenni, Marino Ripoli, Tito Salvadori, Giovan Battista Saroglia i Gemisto Vallesti) i s'ocupà de la difusió del periòdic Il Risveglio Anarchico de Ginebra. L'última referència seva en la seva fitxa policíaca italiana es de 1942, on indica que encara residia a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del judici de Lucien Léauté apareguda en el diari Le Petit Parisien del 7 de gener de 1914

- Lucien Léauté: El 3 de gener de 1896 neix al VI Districte de París (França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Lucien Léauté, conegut com Luc Lelatin i Lesage. Sos pares es deien Georges Victor Léaute, redactor principal del Ministeri de l'Interior i oficial d'acadèmia militar, i Léonie Marie Anne Mahé. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari i en la Confederació General del Treball (CGT). Es guanyava la vida fent d'empleat de comerç. Abans de la Gran Guerra col·laborà en La Bataille Syndicaliste, diari de la CGT, i en Le Libertaire, on signà els seus articles sota el pseudònim de Monsieur Lesage. Arran d'uns articles publicats en Le Libertaire, el juny de 1913 va ser detingut preventivament i, com que encara no tenia 18 anys, tancat a la presó parisenca de la Petite-Roquette. El 6 de gener de 1914, per uns articles publicats en Le Libertaire, va ser condemnat pel IX Tribunal a tres mesos de presó i tancat a La Santé de París. En 1914 col·laborà en Le Réveil Anarchiste. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, l'abril de 1915 va ser mobilitzat i enquadrat en el 125 Regiment d'Infanteria, acantonat a Laval (País del Loira, França). L'octubre de 1917, després d'haver fet permisos falsos per a la tropa en campanya, va ser portat davant un consell de guerra acusat de «propaganda pacifista, falsificació iús de documentació falsa». El 15 de juliol de 1918, poc abans de l'armistici, va caure presoner. Acabada la guerra, el juliol de 1919, fou condemnat a 20 dies de presó per haver participat en una manifestació a Chartres (Centre, França) quan encara no havia estat desmobilitzat. El 29 de juliol de 1920 es casà al X Districte de París amb Auguste Alice Reignier. Durant els anys vint col·laborà en una petita publicació, La Bagarre, feta a París pel llibreter Pompidou, oncle del futur president de la República francesa. En aquests anys era membre de la XV Secció de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El 30 de juliol de 1922, quan estava reclòs a la presó de La Santé signà, amb altres detinguts polítics (Maurice Fister, Louis Loréal, Van Hyeste, Georges Courme i Kléber Nadaud), una carta dirigida al ministre de Justícia en solidaritat amb Henri Coudon (Méric) i Jeanne Morand per exigir el seu estatut de presos polítics, amenaçant amb una vaga de fam si no se solucionava aquesta qüestió satisfactòriament. Per dos articles publicats en Le Libertaire («Médaille aux assassins» i «Mascarade nationale») va ser novament condemnat el 21 de setembre de 1922 pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó per«inducció a l'assassinat» i per titllar els generals d'assassins i el desembre d'aquell any també a vuit mesos. El febrer de 1923 va ser alliberat i, durant el IV Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat entre el 12 i el 13 d'agost d'aquell any a París, va ser nomenat membre de la redacció del diari Le Libertaire (1923-1925). Corrector d'impremta a la Cambra dels Diputats, el 30 de març de 1924 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París i de la Regió Parisenca de la CGT. Sembla que després s'allunyà de la militància llibertària i en les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924, en les quals guanyà el «Cartel des Gauches» (Càrtel d'Esquerres), va escriure en Le Semeur de Normandie que havia votat perquè ja no creia en la Revolució. De tota manera, col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste de Sébastien Faure, on redactà l'article«Armée» (Exèrcit). En 1926 fou redactor en cap de Le Semeur de Normandie. El desembre de 1927 publicà el fullet Sermonà l'intention du soldat Pinard, del qual es van fer diferents edicions. Després col·laborà en el periòdic pacifista La Patrie Humaine (1931-1939). Durant la II Guerra Mundial, a partir de març de 1940 i durant tot el conflicte bèl·lic, va ser internat administrativament pel govern de Vichy. Vidu, el 23 de juny de 1951 es casà al XIV Districte de París amb Lucienne Alice Bertonnaud, de qui també enviudà. Al final de sa vida, preparava un llibre sobre Gustave Hervé i el periòdic La Guerre Sociale. Lucien Léauté va morir el 24 de febrer de 1966 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Cartell editat per la Federació Anarquista Francesa en suport dels mariners amotinats al Mar Negre (1919)

- Alphonse Sauveur Cannone: El 3 de gener de 1899 neix a Bugia (Algèria) el mariner anarquista Alphonse Sauveur Cannone. Va passar la seva infantesa a Orà, on orfe de pare va conèixer la misèria. Després de navegar molts d'anys, es va enrolar en la Marina Nacional francesa. Embarcat en el cuirassat «France», el 19 d'abril de 1919 a la rada de Sebastopol va participar en un motí de la marineria del Mar Negre, refusant combatre els revolucionaris russos, i va ser condemnat a 10 anys de presó, que va passar a Toló, Loos, Nimes i Clairvaux. Beneficiat d'una remesa de pena l'agost de 1921, va ser transferit al dipòsit d'exclosos de l'Exèrcit a Cotlliure. Després d’una fuga, va tornar a ser detingut i novament condemnat, el 12 de gener de 1922 a Montpeller, a cinc anys de presó per copejar un superior, purgant la pena a la presó de Nimes. Alliberat l’agost de 1926, va arribar a París on va ser albergat per l'anarquista Marius Brignon, secretari del Comitè de Defensa dels Marins i va treballar dos mesos en un fàbrica de coixinets de boles. En aquestaèpoca va militar en la Federació Anarquista Parisenca (FAP). Va continuar la seva militància en l’organització anarquista internacional «Groupe Noir» i va participar en les reunions del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Després d'una estada a Dunkerque, va embarcar-se l'11 d'octubre de 1927 en el petroler «Pechelbrown». Desembarcat el gener de 1928, va ser hospitalitzat a Le Havre per tuberculosi pulmonar. A començaments d'agost de 1928 va arribar a Rouen, on va ser elegit secretari de la secció autònoma dels Marins de França. Va participar en les conversacions que portaren a la fusió de les dues federacions autònomes de mariners (Marins de França i Treballadors de la Mar) i en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors de la Mar. El 24 de desembre de 1928 va ser elegit secretari de la secció de Rouen, però va dimitir el març de 1929, quan es va votar la fusió amb els Marins Confederats. A començament dels anys 30 va ser tresorer del Grup Intercorporatiu Federalista de Marsella, al costat de Jean A. Casanova. Com a membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), va militar entre els mariners de Dunkerque, Le Havre i Marsella. El juliol de 1936 va marxar de Marsella a la Barcelona revolucionària, juntament amb altres companys espanyols. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va combatre en la Columna Durruti i va ser ferit en diverses ocasions. Després de l'èxode espanyol, va instal·lar-se a París, on va morir poc després de tuberculosi, el 15 de febrer de 1939 a l'hospital Bicêtre de París (França). Les seves despulles van ser enterrades amb la bandera negra.

***

A l'entrada del Consell d'Aragó (Casp, 1937). Miguel Chueca (amb gorra) és el que fa nou començant per l'esquerra de la primera fila; a la seva esquerra Joaquín Ascaso i Francisco Ponzán Vidal

- Miguel Chueca Cuartero: El 3 de gener de 1901 neix a Fuendejalón (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista Miguel Chueca Cuartero. Sos pares foren Bernardo Chueca Sancho i María Cuartero Ibáñez. Arran de la mort de sa mare, son pare, que anteriorment havia estat alcalde del municipi, es refugià en l'alcohol, fet que propicià la venda progressiva del seu patrimoni i l'abandó dels seus tres fills, els quals van haver d'arranjar-se-les sols per a sobreviure. Quan tenia 16 anys, després de la mort de l'àvia, marxà a Barcelona amb la finalitat d'estudiar i de treballar. A la capital catalana aprengué l'ofici de fuster i obtingué el títol de mestre d'escola –altres fons apunten que estudià magisteri a Saragossa. Cap al 1934 començà a militar en el moviment anarquista i entre 1925 i 1926 col·laborà amb Manuel Buenacasa en el periòdic El Productor, de Blanes. A finals dels anys vint s'instal·là a Saragossa i col·laborà com a articulista per a la nova revista republicana Cierzo, alhora que exerceix de bibliotecari i membre de la Comissió de Propaganda de les Joventuts Republicanes, de les quals arribarà a ser vicepresident, defensant amb vehemència les tesis federalistes i reformistes de Joaquín Costa. El 9 de setembre de 1929 fou condemnat a dos anys de presó i 1.000 pessetes de multa per «conspiració per a la rebel·lió»; sentència que no compliria en la seva totalitat, ja que l'agost de 1930 actuà com a orador en un dels mítings «Pro Amnistia», organitzats a Osca, amb el sindicalista saragossà Casimiro Asensio i l'advocat d'Osca Manuel Sender. Entre 1930 i 1931 fou redactor del setmanari de les Joventuts Revolucionàries La Antorcha i de Cultura y Acción, publicació que dirigí entre 1931 i 1932. El juliol de 1930 fou membre de la comissió reorganitzadora dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –ell militarà en els sindicats de Fusta i d'Agricultura– i el 12 de desembre d'aquell any participà activament en l'aixecament antimonàrquic de Jaca. Paral·lelament als preparatius portats a terme pel Comitè Revolucionari Nacional (CRN) amb els capitans Fermín Galán Rodríguez i Miguel García Hernández com a capdavanters de la insurrecció, es realitzaren contactes amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i l'anarcosindicalista CNT, perquè secundessin l'aixecament militar a les principals ciutats espanyoles mitjançant la convocatòria d'una vaga general, acció que coordinaria Antonio Ejarque des de la CNT de Saragossa i Ramón Acín des d'Osca. En relació a aquests fets, el 3 de gener de 1931 fou empresonat a Torrero i processat per un delicte de conspiració per participar en una reunió el 12 de desembre, juntament amb altres 16 sindicalistes –entre ells Bernardo Aladrén (secretari general de la UGT de Saragossa), Miguel Abós i Antonio Ejarque– al Centre Republicà de Saragossa. En aquesta reunió s'havia decidit fer costat l'aixecament republicà de Jaca mitjançant la convocatòria d'una vaga general revolucionària. No obstant això, el 4 de març de 1931 quedaren sense efecte els actes dictats per l'autoritat militar per aquest pretès delicte de sedició. El 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República, participà activament en l'alliberament dels presos i fou ell qui obri les portes de la presó de Torrero on havia estat tancat. Participà, amb Ángel Pestaña, en el míting del Primer de Maig, on proclamà que la CNT estava disposada a defensar el nou règim republicà a mata-degolla–les seves posicions es radicalitzaran molt després. Entre el 27 i el 28 de setembre de 1931 participà en el Congrés Regional de la CNT a Saragossa, alineant-se amb les tesis antisindicalistes i maximalistes dels joves radicals (Joaquín Ascaso, Feliciano Subero, Joaquín Aznar i Ramón Andrés) a favor d'una vaga general revolucionària per protestar contra el creixent augment de l'atur i de la persecució contra la central anarcosindicalista, tesis que s'imposaren a les de Miguel Abós Serena. Durant aquests anys republicans, encapçalà una campanya antireligiosa i sostingué les tesis de García Oliver («gimnàstica revolucionària»). En 1932 ajudà a organitzar la constitució, juntament amb altres dirigents sindicals, com ara el ferroviari Juan Andrés Santuy, a Saragossa i a la resta d'Aragó, del sindicat dels ferroviaris cenetistes, la Federació Nacional de les Indústries Ferroviàries (FNIF). A començaments de febrer de 1932 fou orador en un míting a Saragossa, amb Emilio Mira (secretari regional de Catalunya), Zenón Canudo i Miguel Abós. Arran de l'aixecament insurreccional cenetista de l'Alt Llobregat i la posterior repressió, publicà en el diari La Tierra, de Madrid, l'article«En defensa de la verdad». El 16 de març de 1932 publicà en Solidaridad Obrera, de Barcelona, un article en defensa de Joaquín Aznar. Poc després presidí una reunió de metal·lúrgics, amb una conferència del Feliciano Benito. El 29 de març, en representació del Comitè Regional, acudí a un acte organitzat pels ferroviaris saragossans al «Café Londres». El 3 de juliol d'aquell any participà en un míting de masses contra l'atur i per les la jornada de sis hores amb figures destacades del cenetisme, com ara Segundo Blanco, d'Astúries, Joan García Oliver, de Catalunya, i Miguel González Inestral, de Madrid. L'agost de 1932 participà en el semiclandestí míting de clausura del Congrés Regional d'Aragó, de la Rioja i de Navarra de la CNT, com un dels tres delegats del Sindicat de la Fusta, juntament amb Pedro Navarro i Ignacio Royo. El 10 de setembre, en una reunió del sindicat a Saragossa presidida per Marcelino Esteban, aquests tres companys donaren compta del discutit en el citat congrés regional. El 29 d'octubre de 1932, Solidaridad Obrera anunciava que acabava de sortir de la presó, on havia acabat per uns articles publicats en Cultura y Acción. L'abril de 1933 fou orador en una assemblea cenetista a Saragossa amb Jacinto Santaflorentina, Felipe Orquín i Miguel Vallejo. Entre el 10 de juny i el 26 de setembre de 1933 aparegueren gairebé una dotzena d'articles seus en CNT sobre campanyes de propaganda, mètodes de vaga, etc. El 13 de juliol de 1935 fou detingut arran de l'assassinat del líder dels esquirols de les obres del Puente del Pilar i a finals de desembre de 1935 encara estava empresonat, juntament amb altres vuitanta anarcosindicalistes, la majoria tancats a la presó saragossana de Torrero, encara que ell estigué engarjolat a la presó provincial de Calataiud, amb Francisco Foyos, Alejandro Miguel i Isabelo Romero. En sortir de la presó continuà les tasques propagandístiques, fent mítings a Zuera, a Terol, a Épila (amb Agustín Remiro), a Osca i Ayerbe (amb Ramón Acín), Alcanyís i a Tarassona. En març de 1936 representà la CNT, amb Miguel Abós (secretari general de la Regional aragonesa) i Jesús García (president del Sindicat de la Pell), en una reunió amb els empresaris amb la finalitat de tallar l'atur creixent a Saragossa. Entre els dies 3 i 4 d'abril de 1936 participà en la Conferència Regional de Sindicats a Saragossa, en representació del Sindicat de la Fusta, i en el míting de clausura va fer una apologia de l'expropiació de la terra i del col·lectivisme. El maig d'aquell any, va realitzar, amb Adolfo Arnal, una gira propagandística per trenta pobles navarresos i per nombrosos pobles de la comarca del Baix Ebre, amb José Antonio Prado. En la primera quinzena de juliol de 1936 Miguel Abós i Miguel Chueca s'entrevistaren amb el governador civil de Saragossa, Ángel Vera Coronel –que fou detingut quan esclatà l'aixecament i assassinat pels falangistes el juliol de 1937–, amb la finalitat d'aconseguir armes –a l'arsenal saragossà hi havia uns 40.000 fusells, mentre que el general Mola a Pamplona només tenia 1.200–, però el governador es negà. Dos dies abans de l'aixecament feixista el Comitè Regional convocà una assemblea de militants a Saragossa on es van debatre dues postures oposades: la defensada per Abós, partidària de la solució negociada, i la de Chueca, que sostenia la necessitat d'apoderar-se de les armes el més aviat possible. La tesis de Chueca fou defensada també pel metal·lúrgic Francisco Garaita, però acabà derrotada per les postures menys radicals de militants força influents (Francisco Muñoz, Adolfo Arnal, Antonio Ejarque, Servet Martínez, Benito Esteban), que van fer costats les tesis d'Abós. Una vagada el cop militar feixista triomfà a Saragossa, aconseguí fugir de la capital aragonesa a finals de juliol de 1936. El 29 de juliol de 1936 participà en el Ple Regional de Sindicats de Casp, on denuncià la traïció de les autoritats republicanes. Amb la creació del Consell de Defensa d'Aragó (CDA), l'octubre de 1936, fou nomenat conseller de Treball, càrrec que mantingué després de la remodelació del CDA el desembre, i un mes més tard fou nomenat vicepresident del CDA, així com delegat del Comitè Regional de la CNT en aquest organisme. Miguel Chueca, en principi, fou el designar per presidir el Consell de Defensa d'Aragó, per ser el dirigent anarquista amb més pes a la regió, però les pressions dels anarquistes catalans –que s'estimaven més Joaquín Ascaso per raons d'amistat i prestigi del seu llinatge—i per la seva activitat en la presidència del Comitè Revolucionari de Casp, així com pel seu càrrec de delegat polític de la Segona Columna Ortiz, influïren de forma decisiva en el seu nomenament. El març de 1937 Chueca defensà el Consell de Defensa d'Aragó en el Ple Regional de Comarcals d'Alcanyís dels atacs de José Alberola. El setembre de 1937 representà Terol en el Ple del Comitè Regional. Va fer costat el grup «Los Amigos de Durruti», subscrivint-se a El Amigo del Pueblo, però després de la caiguda dels fronts d'Aragó l'abril de 1938 i la reorganització militar conseqüent, fou substituït en el Comitè Regional i nomenat comissari del nou «Batalló de Metralladores C», el cap del qual fou Agustín Remiro Manero. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1941 vivia a Montalban (Occitània), on feia de llenyataire, amb Pachón Núñez i González Marín. En 1942 Francisco Ponzán l'embarcà en el projecte d'editar un periòdic portaveu de la CNT, però Chueca fou incapaç de participar en l'empresa pel seu mal estat físic i emocional. A finals de 1942 fou detingut amb diversos companys de la xarxa d'evasió de Ponzán i empresonat a Vernet. Entre 1944 i 1946 destacà com a orador en mítings (Tolosa, Besiers, Alès, Llemotges, Gaillac, Bordeus, Montpeller, Perpinyà), sempre defensant el corrent més ortodox de l'exili confederal. En 1944 signà en nom del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) la constitució de la Junta Española de Liberación (JEL) i de bell nou la seva confirmació l'any següent. L'octubre de 1944, en el Ple Nacional de Regionals de Tolosa, fou nomenat secretari de Propaganda i aquest mateix any assistí en nom de la CNT al congrés de la UGT, on sol·licità un pacte entre les dues centrals sindicals. En el Congrés de la CNT de París de 1945 fou nomenat secretari per a les aliances i relacions polítiques i poc després s'encarregà també de la tresoreria fins el Ple de Tolosa d'agost de 1946. Sembla que estigué al front del periòdic CNT en diverses ocasions. En 1948 sorprengué tothom quan va assistir al Congrés de Viena pro comunista, fet escandalós que implicà la seva expulsió del moviment llibertari. Durant sa vida va publicar articles, moltes vegades fent servir el pseudònim Tío Calzones, en nombroses publicacions periòdiques, com ara CNT, Cultura y Acción, Fragua Social,El Productor, La Tierra, etc., i publicà una col·laboració en el llibre conjunt De julio a julio. Un año de lucha (1937). Miguel Chueca Cuartero, que al final dels seus dies patia una acusada ceguesa, va morir el 18 d'octubre de 1966 a París (França) atropellat per un camió.

Miguel Chueca Cuartero (1901-1966)

***

Jack Frager (circa 1917)

- Jack Frager: El 3 de gener de 1903 neix a Ismerjuka (Ucraïna), sota el nom de Yakov Treiger, el militant sindicalista, anarquista i pacifista americà Jack Frager, també conegut com Yankel.  Va participar de jove en la Revolució russa de 1917, però va rebutjar el reclutament militar i va haver de fugir a Romania en 1921. Poc després marxarà a l'Argentina, on va viure 18 mesos. A Buenos Aires va editar en jiddish els textos de Gustav Landauer, a qui sempre restarà fidel, a l'igual que al socialista revolucionari d'esquerra I. N. Steinberg, a qui va conèixer personalment. En 1923 va emigrar als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, on va participar en el Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti, en el grup «The Road to Freedom» i en el periòdic del mateix títol, i en les gires de conferències d'Emma Goldman. Va participar en activitats de la colònia Stelton. Entre 1929 i 1930 va participar en la Militant Anarchist Youth (MAY, Joventut Anarquista Militant), amb Whitey Genin i altres joves militants. En 1930 va realitzar conferències arreu dels EUA i prendrà part en la creació en 1945 del«Libertarian Book Club» de Nova York –en serà president entre 1971 i 1973– i en la publicació de Freie Arbeiter Stimmer, periòdic anarquista en jiddish; llengua i cultura que sempre contribuirà a la seva conservació, publicant-ne la literatura. Va treballar com a pintor i va militarà en la Unió de Pintors. En aquests anys es va unir a la Libertarian League (Lliga Llibertària), de Russell Blackwell i Sam i Esther Weiner; també va col·laborar amb la colònia Sunrise. Va ensenyar història del moviment obrer en el Brookwood Labor College. En 1968 es va jubilar i amb sa companya May Frakt (Myra) va viatjar arreu els Estats Units. En 1976, en el centenari de la mort de Bakunin, va publicar en forma de fullet la carta de Bakunin a Netxàev on criticava la immoralitat del darrer. Per commemorar el cinquanta aniversari de l'execució de Sacco i de Vanzetti, va reimprimir en 1977 l'autobiografia de Vanzetti,The Story of a proletarian life. En 1980 la parella es va instal·lar a Florida, on Myra va morir en 1985, i realitzarà conferències a grups de la tercera edat. Pacifista convençut, es va manifestar contra la guerra del Vietnam i contra les armes nuclears. Va ser detingut infinitats de vegades, especialment sonat va ser el seu arrest durant la manifestació de l'«Hiroshima Day» quan tenia 88 anys. En 1978, després de la mort de Franco, va visitar l'Estat espanyol per fer costat el renaixent moviment llibertari, i en 1987 va fer un viatge a Ucraïna. Militant infatigable, a partir de 1993 va començar a patir d'Alzheimer i es va instal·lar amb sa filla Cheshire a Nova York (Nova York, EUA), ciutat on va morir el 7 de març de 1998.

Continua...

–-

Viatge al país del Gran Kan – Les narracions dels anys 70 i 80 - (Un petit tast de la narració de l´escriptor Miquel López Crespí Viatge al país del Gran Kan)

ON ES TRACTARà DE L'ODI QUE TENEN ELS COPISTES VERS LA MODERNA IMPREMTA I CONTRA TOTS ELS SISTEMES MODERNS DE REPRODUCCIó DE LES IDEES I EL PENSAMENT, I DELS BENEFICIS QUE TREUEN D'AQUESTA AFERISSADA OPOSICIó.

Malgrat que sigui famosa arreu del món -d'ençà del setge de Viena- la cavalleria del Gran Khan o les conquestes i crueltats comeses pels geníssers, el que més m'ha impressionat sempre d'aquest misteriós imperi oriental que s'estén de les planures magiars fins a les muntanyes de l'Himàlaia, ha estat la curiosa maquinària de la seva raça de buròcrates, funcionaris i cortesans, tan ben estructurada. N'hi hauria per escriure un patracol si ens proposéssim especificar mínimament alguns dels treballs i privilegis de tan poderoríssima administració imperial. Espaventosa gernació sense idees pròpies capaç de mudar de pensament segons sigui la direcció en que bufi el vent!

Entre les diverses classes i categories de servidors del Gran Khan, de la Cort i del seu harem, destaquen els copistes, car, a despit de que us pugui semblar estrany, a l'immens Imperi de les estepes està prohibit la introducció de la impremta i hom considera a Gutemberg l'enemic més gran de la humanitat i de l'Islam. En nombroses ocasions els mercaders grecs, venecians, francesos o catalans que hi comercien mitjançant les caravanes de camells han provat d'introduir-hi, d'amagat, entre llurs mercaderies tan excels i modern instrument de cultura i comunicació, però sempre han pagat amb la vida tan lloable intent. A quines cruels tortures no hauran estat sotmesos aquests valents cavallers! Des de llevar-los la pell de viu en viu i cobrir-la de sal i vinagre fins a ser esquarterats a les places de pobles i ciutats enmig de músiques de xeremies i tambors.

No hi tenim cap dubte: els capdavanters en la lluita contra la introducció de la impremta a l'Imperi són els copistes. Només a la gran ciutat santa de Guistan-Bastan n'hi ha més de vint-i-cinc mil! Com és de suposar, les immensurables legions de copistes -tots ells a sou de l'Estat i amb casa i escola per als fills gratuïtes- volen defensar i defensen per qualsevol sistema a l'abast els privilegis consolidats al llarg de generacions i generacions. Quan, després de travessar dificultosament les fronteres, arribes a una de llurs formoses i ocultes ciutats pots veure de seguida els milers i milers de taules on copien, imiten, traslladen a mà, amb acurada meticulositat, els milions de tractats, manuals, vademècums que necessiten per a llurs escoles i universitats. És un espectacle mai vist! Si hom introduís la moderna impremta, no tendria cap raó de ser la nòmina de funcionari imperial amb tres mesos de vacances anuals. És per això que blasmen sense aturar des de les tribunes de les places públiques i dins d'esglésies i mesquites contra la introducció de la màquina de Gutenberg que tan meravellosos serveis ens fa als països de l'Oest. Què hagués estat de les idees del nostre Luter sense la impremta? Com podríem haver reproduït els milers de bíblies necessàries per a combatre l'obscurantisme del Vaticà? Feina impossible sense l'ajut de la tècnica moderna. Us puc ben assegurar que és un quadre impressionant penetrar, sobtadament, en una de llurs insondables oficines imperials dèbilment il.luminades per llums d'oli, plenes de cambres i passadissos on escriuen amb aquell tètric aspecte tan característic del ram del funcionariat de qualsevulla contrada. Centenars i centenars de copistes arrenglerats rere les taules, amb el nom i categoria escrit a una fusta que tenen allà sobre, traient còpia, calcant infatigablement milers de toms de poesia religiosa, història, matemàtiques; cosa que, mitjançant l'ajut de la impremta, seria una feina acabada en un parell de dies i que a ells els costa anys i més anys de treball. Ignorants de tota altra matèria que no sigui reproduir mecànicament, només coneixen els rudiments de llur estrany alfabet. Tan sols saben traslladar i ni es molesten en saber o llegir el que reprodueixen. Molts s'engaten treballant i a vegades copien de diversos còdexs sortint-ne al final una mescladissa tan feresta que el lector no sap si té a les mans un incunable d'oracions satàniques, un cartulari de geografia o un opuscle eròtic prohibit. Altres, per arrodonir la paga oficial, i exposant-se a durs càstigs, es dediquen a copiar les obres prohibides d'erotisme que després venen a preu molt alt, d'amagat a les tavernes, casernes i caus de mala vida, que també n'hi ha, i molts a l'Imperi del Gran Khan. Sempre asseguts darrere les taules, miren sovint de reüll el gran rellotge que tenen al davant, i de seguida que sona l'hora de plegar s'aixequen amb renou de mil dimonis per anar-se'n a casa seva a beure, menjar i dormir. En comparació amb aquest exèrcit de funcionaris imperials, l'home que a la nostra terra es dedica a la impressió i edició de manuals i promptuaris és un savi, un esser humà compromès amb la cultura, interessat sempre pel contingut del material amb el qual treballa i que, més d'una vegada, ha exposat la vida i la llibertat per editar quelcom que ell consideri útil per a la humanitat. Res de més allunyat de la concepció que de llur ofici tenen els milers de copiadors del Gran Khan! Els oficinistes de Guistan-Bastan només han après la professió per lliurar-se d'anar a la guerra o per no haver d'anar a treballar a les construccions d'edificis o canals. La cultura només els serveix com a medi de vida i l'únic que els commou o aconsegueix despertar-los una mica de llur ensopiment proverbial és quan senten parlar de pujada de sous, de regals, de franquícies especials.

DELS BOTXINS, DE LLURS GRAUS I DISTINCIONS, DE LLURS NOMBROSES PRERROGATIVES I DE LES DIVERSES I VARIADES FORMES DE MATAR I ASSASSINAR.

Dins l'ampli ventall de sistemes, trucs, policia, espies, informadors, que el Gran Khan paga i manté per tal de desfer-se dels seus nombrosos enemics i per sostenir-se en el poder, cal destacar l'exorbitant exèrcit d'executors a sou de l'Estat. Tantes i tan continuades són les revolucions, canvis i terratrèmols socials que existeixen a l'Imperi, que el Gran Khan es veu obligat a mantenir-ne legions. I així com als nostres països en sol haver molt pocs -un per ciutat o comarca-, aquí n'hi ha una tal quantitat que hom no sap o no arriba a esbrinar -de no ser per l'uniforme- qui és simple soldat o qui un professional de la degolladissa. Tot aquest vastíssim funcionariat de la mort està perfectament estructurat i organitzat disposant d'ordenances pròpies, universitats, escoles, palaus de repòs, oficines, esclaus, eunucs a llur servei, i també frueixen, per mercè especial del Gran Khan, de gineceus molt ben assortits amb tota mena de dones portades dels indrets més llunyans i exòtics i amb les quals poden gaudir els botxins abans i després d'haver portat a terme alguna de les ordres imperials.

Esser saig a Guistan-Bastan i a altres ciutats de l'Imperi requereix una formació especial i completa que es dóna de primer a escoles i col.legis des de la infància i joventut i que continua fins a la Universitat, en la qual han d'estudiar durant sis anys. Consumat el període educacional surten graduats en qualsevulla art de matar, torturar, esquarterar i assassinar. De costum, els aspirants a fer carrera en aquest escalafó del funcionariat són escollits per rigorós ordre entre els fills primogènits de les famílies més nobles i riques. Un vell llinatge se sentiria deshonrat i menyspreat si el seu hereu no fos admès en la llista oficial d'aspirants. Malgrat la riquesa dels seus progenitors, l'Estat, una vegada admès el jove, es farà càrrec, fins que acaba els estudis, de totes les despeses que en comporti llur acurada educació. Llibres, vestits, menjar, entreteniments, aniran a càrrec del pressupost de la Cort i no costarà cap diner a la família. Amb una instrucció molt semblant a la dels geníssers, els joves són educats en les lleis de la casta dels botxins i, segons van aprovant cursos i exàmens, muden també l'uniforme (que sol portar brodaries d'or) per diferenciar-se d'altres destacaments repressius. Aquests aspirants, provinents de nissagues distingidíssimes, sofreixen, en mans dels ulemes i professors, un aprenentatge força ben planificat que els hi fa adonar del fet que formen part d'una classe i d'una raça privilegiades. Els mestres, severíssims i amb poder de castigar-los cruelment -fins a la castració si no aprofiten les ensenyances- els inculquen una disciplina de ferro i els fan copiar, durant mesos, màximes del Codi Principal, la més important de les quals, que han de servar sempre gravada al cor, diu "La Cort té raó en qualsevol circumstància i els pobres de l'Imperi són un perill etern per a la llei i l'ordre". Quan vaig poder visitar l'Imperi -després de múltiples gestions i recomanacions- els botxins del Gran Khan eren cent mil, experts i experimentats en la utilització de la destral, les cordes d'aufegar, el punyal, el mosquetó i el verí. En aquella època, vaig tenir el rar privilegi de contemplar els exercicis de final de carrera de moltes acadèmies i universitats. Practicaven amb pagesos revoltats de qualsevol poblet. Normalment, cada parell d'anys, hi solia haver protestes dels desvalguts, aufegats per impostos i injustes imposicions. A més de pagar totes aquelles càrregues, els desgraciats havien de fornir amb les seves filles i esposes els harems del funcionariat del Gran Khan; i els al.lots, en lloc de llaurar la terra i estar amb els pares, eren enviats a fer la guerra contra els pobles fronterers i mai més hom tornava a tenir-ne clarícies. Per això, i malgrat les horroroses repressions, hi solia haver tants d'alçaments camperols. De primer intervenien els ulemes amb llurs sermons i promeses d'una vida millor a l'altre món. Més endavant si els entesos en l'Alcorà no aconseguien calmar les masses, atacaven els geníssers cremant les cases i destruint les collites i animals de la pobra gent. Només al final l'extermini de la rebel.lió, la darrera degolladissa d'infants, vells i dones era confiada als alumnes del darrer curs. Si sabien tallar els caps amb rapidesa i elegància -sense tacar-se de sang- eren recomanats per obtenir el diploma final i a partir del dia de la consagració oficial com a botxins de l'Imperi, se'ls lliurava la franja groga per a l'uniforme. Lliurea que els distingiria a partir d'aquell moment de tots els altres mortals. Artesans i camperols, canvistes i copiadors, eunucs de baixa categoria, mestres i geníssers de tropa estaven obligats a davallar els ulls en presència llur i a desaparèixer, fondre's si els trobaven pel carrer. Només els ulemes de les mesquites tenien el privilegi de poder aguantar-ne la mirada. Amb el diploma, la Cort els proveïa de la clau dels nombrosos harems, i, el que era més important, d'encens i perfums arribats de la Xina fins a la mort, la qual cosa era summament necessària per allunyar l'olor a sang d'escorxador que des d'aquell dia sempre els acompanyava.

DE L'EXèRCIT DEL GRAN KHAN, DE LLUR POLíTICA INTERIOR I EXTERIOR, DE LA PAU I DE LA GUERRA I DE COM L'ALTA OFICIALITAT ES DESFà DELS SUPERIORS, CODIS I ORDENANCES QUAN LI CONVÉ PER INTERESSOS DE CASTA.

Un altre apartat que cal tenir en compte si hom vol conèixer a fons l'Imperi del Gran Khan és tot el que fa referència a l'exèrcit, poderosa corporació de vint milions d'homes mantinguts i pagats per l'Estat amb una nombrosa elit dirigent de més de deu mil generals. Si, com he dit abans, molts d'al.lots de les més nobles famílies estudien i fan oposicions per a ser botxins, cal dir que una part molt important d'aquests joves van a les acadèmies militars per a poder arribar, en el seu moment, a formar part de l'Estat Major del Gran Khan. I, pel que he pogut descobrir durant el meu llarg periple per tan ignotes terres, no és l'amor que senten per les guerres el motiu essencial de llur decisió, sinó els grans avantatges, furs i privilegis que comporta dedicar-se a l'ofici militar. Ara farà gairebé cent anys que l'Imperi, arrodonides les fronteres amb la Xina per l'Est i amb el cristianisme per l'Oest, ja no empra expedicions militars contra l'exterior. Les grans guerres de rapinya anaren finint quan el cost dels queviures per a l'exèrcit en campanya sobrepassà en molt els guanys obtinguts pel saqueig i la venda dels presoners als mercats d'esclaus. Durant el setge de París calien quaranta mil camells per a transportar el menjar, la pólvora i pertrets militars a les tropes en guerra. A partir de llavors, l'Estat Major, el Consell Suprem conjuntament amb la Cort, el Visir, els caps dels geníssers, el clergat dels ulemes i els botxins, decidiren -interpretant a la seva conveniència l'Alcorà- fer un tomb de política i proclamaren la coexistència pacífica amb els emperadors cristians i amb el Papa de Roma, com a mitjà d'enteniment entre els pobles del món. Segons em digueren, ara ja fa prop de cinquanta anys que no hi ha guerres contra els cristians, però no per això hi ha menys sol.licituds per entrar a estudiar a les acadèmies de l'oficialitat. Ans al contrari, d'ençà que els aspirants a un lloc de comandament militar saben que no aniran a morir davant els murs de qualsevol ciutat de l'estranger, les cues davant les oficines on es matriculen són sempre curulles. Hi ha, repartides per l'Imperi, més de cent mil casernes, unes de més petites, altres de més grans, però totes amb piscines, servents i palmeres davall les quals xerren, prenen te o frueixen d'exquisides menges portades pels comerciants d'arreu el món. Hi he entrellucat també grandiosos pavellons de seda plens de dones perquè l'oficialitat pugui triar a plaer. L'Alt Comandament de l'Estat Major, els membres del Consell Suprem poden escollir entre portar a la caserna les pròpies mullers o gaudir dels vicis i plaers oferts per les esclaves que el Gran Khan posa a disposició dels caps del seu exèrcit. Evidentment, la majoria de coronels i generals prefereixen tenir les seves ben guardades a pany i clau fora de les casernes i fruir de les que els ofereix l'Estat. Com fa tants d'anys que no poden entrar en conflicte amb l'exterior, es dediquen a investigar la manera de treure més diners als comerciants i pagesos. Decreten nous tributs que provoquen revoltes populars al camp i a llunyanes ciutats. Són petits combats localitzats que serveixen per tenir les tropes mobilitzades, permeten als botxins acabar llurs estudis i, a més, a falta de ràtzies als països cristians, serveixen per a espoliar i saquejar els propis compatriotes. Les expedicions punitives per remotes regions de l'Imperi són útils a l'Estat Major, Consell Suprem i castes burocràtiques anar acumulant contínuament dones, or, argent, ramats, pedres precioses, seda, perfums, terres infinites. Amb aquestes ràtzies interiors hom comet sovint moltes injustícies, car, quan els soldats entren a degolla a un poblet, no fan distincions entre innocents o culpables de la rebel.lió. Però, pobre del Gran Khan que s'atreveixi a posar entrebancs o impediments a les accions dels seus exèrcits! Més d'un altíssim senyor -amb categoria divina!- ha estat executat sense misericòrdia pels botxins per ordre expressa de l'Estat Major o una Junta de generals revoltats. Per això, per evitar les freqüents insurreccions dels militars, la Cort fa tot el possible per tenir-los sempre satisfets, fent els ulls grossos davant llurs constants exigències de més concessions i franquícies. Els augmenten cada any el sou, en paguen estudis als fills, procuren tenir els harems de les casernes plens de dones, els donen més vacances, casa gratuïta, terres i esclaus perquè els hi conreïn. Si algun Gran Khan no segueix aquests costums, es revolten consumant un cop d'Estat i el pengen d'un arbre enmig de la plaça, després fan el mateix amb el Primer Ministre i els membres més importants de la Cort. Seguidament organitzen fastuoses celebracions en les quals distribueixen de franc blat entre l'afamegada població. Hi ha desmesurats espectacles, curses de cavalls, combats de gladiadors, porten braus de la llunyana península ibèrica, hom sacrifica aus i ovelles als temples de totes les religions i els ulemes de les mesquites -sempre al servei de qui guanyà en la baralla de palau- manen pintar la ciutat de blanc com a senyal de joia i alegria. Les festes poden durar més de dos mesos i en aquest llarg lapse el treball i qualsevol activitat fineix completament. Després, entre tots els membres de l'Estat Major promotor de la revolta, sortegen qui serà el nou Gran Khan i li prometen obediència eterna si sap portar a terme llurs dèries i increïbles desitjos.

Els soldats no tenen tants de privilegis ni poden aspirar arribar a ser coronels o generals, ni a ser ministres, ni molt manco Primer Secretari del Consell Suprem o Visirs. Però, per tenir-los contents i satisfets, els paguen diàriament trenta monedes d'or, dret de poder gaudir amb les dones que l'Estat els posa a disposició. Reben, de franc, quatre uniformes de soldat a l'any, cinc parells de sabates i dos abrics d'hivern. També, amb la roba, se'ls lliura en propietat un esclau que els servirà durant tota llur vida militar i que empren perquè els faci el llit, la roba i les sabates netes, o per vèndre'l quan se'n cansen. Matar un serf que ha provat de fugir no està penat ni castigat per la llei, i moltes vegades, en lloc d'anar a caçar porcs senglars o llebres per la garriga, organitzen veritables caceres humanes que poden durar dies i dies fins que troben el pobre desgraciat i allà mateix, en l'indret on l'han trobat, li donen mort sense miraments.

No és estrany, doncs, que amb tantes prerrogatives, exempcions i franquícies tothom vulgui ser oficial o soldat. És aquesta la millor forma que coneixen d'estar sempre dalt, comandant. Sens dubte, pel que vaig poder comprovar, són les casernes i l'exèrcit qui tenen en mà el poder real de l'Imperi. Pobre del Gran Khan que no obeeixi les ordres i suggeriments que surten de l'Estat Major! Ja sap que l'arbre per penjar-lo l'espera a la plaça pública de Guistan-Bastan.

ELS GUARDIANS DELS ESTENDARDS, LA HISSADA DE LES BANDERES, LES PROCESSONS, LES MúSIQUES I ELS CàSTIGS QUE PATEIXEN PER NO ACOMPLIR BÉ AMB LLURS FUNCIONS.

Uns funcionaris que no existeixen als nostres països de l'Oest són el que hom anomena Guardians dels Estendards. Abans, en el període de formació de l'Imperi, la feina d'hissar les flàmules i senyeres estava reservada als fills de les famílies més riques. Amb el temps s'anà democratitzant i les seves funcions, originàriament privilegi dels militars, passaren a altres mans. Per les acaballes del segle XVIII, segons antigues cròniques que em deixaren consultar, ja es pot comprovar -pels toms de control de matrícules- com tenen accés a la carrera gran quantitat de fills de comerciants i mercaders de classe mitjana que, en lloc d'organitzar caravanes de camells i anar a la Xina i l'índia per portar a l'Imperi productes exòtics, sedes multicolors, espècies, perles del mar dels coralls, s'estimaven més estudiar per a Guardians dels Estendards.

Aquesta ensenya que adoren i veneren és de color groc amb tres franges verdes ribetejades d'or i amb dues espases encreuades al bell mig. La bandera original de l'Imperi, la que portà el primer Gran Khan en temps del Profeta, està desada en l'actualitat dins un cofre d'argent i pedreria guardat al Palau Imperial per un destacament especial de mil cinc-cents homes armats fins a les dents. Sóc de l'opinió que si un dia algun lladre o enemic exterior pogués apoderar-se del penó original portat en mil batalles victorioses, l'Imperi es dividiria en multitud de regnes i les diverses castes dirigents esdevindrien ben aviat esclaus dels cristians i del Papa. És tal el temor que tenen que això pugui passar, que el guardià que troben adormit li tallen el cap i, per a etern recordatori de falta, en sembren una llimonera en el mateix lloc on la cometé. Diuen que aquestes llimones esponeroses per la sang dels guàrdies executats guareixen de qualsevol malaltia i són molt apreciades arreu del món.

La feina dels Guardians dels Estendards consisteix senzillament a posar les senyeres, flàmules, penons i gallardets a tots els edificis oficials, casernes, places de públiques execucions, acadèmies i minarets de les mesquites. És un magne espectacle digne de veure. Cada matí, just després de la sortida del sol, surten del Palau on resideixen i, precedits d'una dotzena d'elefants, gàbies amb ferotges lleons i cocodrils, envoltats de negres nubis amb serps enrevoltillades per braços i cames, amb acompanyament de tambors i xeremies i una companyia de cinc-cents soldats, passen el matí, de vuit a dues, anant d'edifici en edifici, de caserna en caserna, d'escola en escola hissant pertot arreu banderes idèntiques de l'estendard que guarden al Palau del Gran Khan. Amb aquesta confraria de funcionaris especial, també ha passat quelcom molt semblant al que succeí amb els soldats i oficials de l'Estat Major. S'esdevenia que, quan l'Imperi tenia sovint guerres amb els prínceps cristians, hi solia haver poca demanda de places, car en el combat aquests Guardians feien de capdavanters de l'exèrcit i eren els primers a sofrir a la carn l'endemesa de l'enemic. Però d'ençà de fa cent anys, en no haver-hi hostilitats exteriors, els voluntaris per fer de Guardians dels Estendards hi acudeixen com a mosques -m'han informat secretament- ha calgut fer us del verí per desfer-se dels més vells i deixar places per als aspirants més joves. Els estudis i exàmens per obtenir el títol en propietat no solen ser gaire difícils i no van més enllà d'haver fet sent anys de seminari a una escola dels ulemes, conèixer a fons l'Alcorà, tenir bona punteria amb el mosquetó, saber pujar amb exquisida elegància alguns models d'escales i portar sempre net l'uniforme gris, el qual també els forneix l'Estat. Els seus privilegis solen esser semblants als d'altres classes de funcionaris de l'administració Imperial i no ens aturarem a parlar-ne car coneixent els avantatges de ser militar d'alta graduació o botxí ja ho sabem tot damunt la qüestió. Però aquests assenyats servents tenen uns entrebancs que no coneixen els altres, i d'això sí que cal parlar-ne per comprovar quant hi ha de capritxós i misteriós en les lleis del Gran Khan. L'inconvenient que no tenen els altres funcionaris que xuclen de les mamelles del poder, es deu a l'extremat amor i estima fanàtica que professen a llur ensenya. Si en cap processó o cerimònia els cau a terra -i, per tant, és profanada- el Guardià que ha comès tal falta -considerada gravíssima i sense perdó- és ajusticiat de seguida per un dels nombrosos botxins que acompanyen els músics i soldats cada matí. El cap del desgraciat guardià és col.locat dins una gàbia de ferro damunt la porta principal d'entrada a Guistan-Bastan, i allà roman durant generacions i generacions fins que, amb el pas del temps i la feina lenta i implacable de les aus carronyeres, desapareix la carn i només en resta la calavera neta i pelada. I pobre del mortal que s'atreveixi a tocar la maleïda gàbia de ferro on fiquen el cap! Immediatament li serien tallades les mans i trets els ulls amb un ganivet ben esmolat! Ningú no gosa a fer tal cosa n'hi ha constància escrita. I, malgrat aquest esgarrifós entrebanc, l'ofici de guardià de l'estendard, juntament amb totes les concessions i exempcions que comporta, és molt apreciat pels fills de comerciants i altres membres de la classe mitjana. D'ençà de fa molts d'anys, tampoc no s'ha donat el cas que una plaça vacant hagi quedat buida per falta d'aspirants.

De la narració de l´escriptor Miquel López Crespí Viatge al país del Gran Kan

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – Els assassinats de la dictadura franquista: Julián Grimau en el record – La primera detenció per part de la Guàrdia Civil -

Eren els anys de la revolució cubana. Sentíem els discursos de Fidel Castro i el Che Guevara per Ràdio Moscou. Ens delia la música revolucionària de Carlos Puebla. L´any 62, després de la crisi dels míssils, Fidel Castro visità la Unió Soviètica, i el dia de l´aniversari de la Revolució d´Octubre va fer un discurs impressionant des de la tribuna del mausoleu de Lenin. Era un crit a la lluita per l´alliberament de les nacions del Tercer Món, una descripció exacta dels crims de l´imperialisme a tot l´Amèrica Llatina: les continuades invasions de l´exèrcit ianqui, el control econòmic dels pobles mitjançant les multinacionals, els cops d´estat, la sang vessada durant cent cinquanta anys, els complots de la CIA contra qualsevol govern progressista que pogués haver-hi... Una anàlisi demolidora que record a la perfecció. (Miquel López Crespí)

Anys més tard d´allò que explicava, quan ja feia temps que havia deixat l´escola, encara petàvem la conversa després d´haver assistit a les projeccions d´art i assaig del cine Rialto, indret on el Cineclub Universitari de què érem socis, projectava autèntiques joies cinematogràfiques que no es podien veure en els cines comercials.

Com arribàrem a establir una relació d´amistat tan ferma amb aquella colla d´esperitats, d´habitants d´estranyes galàxies?

Possiblement tot es va iniciar en el pati, a l´hora d´esbarjo, quan començàrem a intercanviar idees i anàvem descobrint munió d´interessos comuns. Ens férem amics en constatar les nostres coincidències. Ens interessava molt més parlar d´història que no pas jugar a futbol amb els altres companys de classe. El cert és que acabàrem organitzant determinades tasques, lluny sempre dels deures escolars. Una de les nostres missions nocturnes era escoltar les diverses emissores antifranquistes. I, per a nosaltres, qualsevol emissora que no fossin les espanyoles era antifeixista. No solament érem aferrissats seguidors de Ràdio Espanya Independent; també de Ràdio París i de la BBC de Londres. Cada un de nosaltres tenia assignada una emissora. Havia de fer un resum de les notícies més importants per, a l´endemà, en arribar a la porta del col·legi, llegir i comentar aquelles notes. Per això mateix sempre arribàvem puntuals i, a les vuit i mitja, ja érem davant l´edifici.

Eren els anys de la revolució cubana. Sentíem els discursos de Fidel Castro i el Che Guevara per Ràdio Moscou. Ens delia la música revolucionària de Carlos Puebla. L´any 62, després de la crisi dels míssils, Fidel Castro visità la Unió Soviètica, i el dia de l´aniversari de la Revolució d´Octubre va fer un discurs impressionant des de la tribuna del mausoleu de Lenin. Era un crit a la lluita per l´alliberament de les nacions del Tercer Món, una descripció exacta dels crims de l´imperialisme a tot l´Amèrica Llatina: les continuades invasions de l´exèrcit ianqui, el control econòmic dels pobles mitjançant les multinacionals, els cops d´estat, la sang vessada durant cent cinquanta anys, els complots de la CIA contra qualsevol govern progressista que pogués haver-hi... Una anàlisi demolidora que record a la perfecció.

Ens passàrem la setmana posterior al discurs comentant aquella brillant descripció del poder del capital sobre la humanitat! Ens reuníem a la petita sala de la biblioteca. Un espai que visitaven pocs alumnes. Quan algun professor no compareixia a classe ens posaven un substitut que ens deixava triar entre estudiar a classe o anar a la biblioteca. Aleshores, el grup demanava permís per anar a consultar llibres. Ens hi instal·làvem ben segurs que romandríem sols tot el temps que ens donaven per a estudiar. Estratègicament, per si algú hi compareixia, situàvem els llibres del curs damunt la taula i obríem el quadern dels deures com si fóssim els millors estudiants del curs.

D´aquesta manera podíem comentar amb més calma les notícies de la ràdio. Enteníem realment el que debatíem? Com era que havíem anat substituint les aventures de Jules Verne, els contes de Charles Dickens, les rondalles mallorquines, pel debat sobre l´obra de Dolores Ibarruri El único camino o les memòries d´Ignacio Hidalgo de Cisneros que llegien per Ràdio Espanya Independent? Voler donar sentit a les històries fragmentàries, de la guerra que narraven els nostres pares? Tenir arguments per combatre les mentides de don Ricard Mulet, el divisionari azul que ens donava classes, explicant sempre la maldat dels rojos, els separatistes que volien dividir Espanya?

Quantes assignatures suspeses ens costà aquesta dèria radiofònica? Ara no ho sabria recordar. Però el cert és que els nostres estudis se´n ressentiren. I ningú, ni els pares ni els professors, podia explicar-se un descens tan sobtat en el rendiment d´uns alumnes excel·lents fins llavors. Era com si, de sobte, haguéssim desconnectat de tot el que feia referència al col·legi. Ens hauria agradat tenir un altre professor d´història. El que teníem era don Ricard Mulet i Forteza, antic membre de la División Azul, un falangista amargat que havia perdut els dits dels peus a conseqüència del fred patit a Rússia. Més de vint anys després d´acabada la guerra encara compareixia a classe amb la camisa blava de Falange. El miràvem com a un enemic, com un dels responsables dels patiments causats a les nostres famílies. No ens interessava res del que explicava. Per a nosaltres, la personificació de la brutor i les mentides del règim. Impossible aprovar mai història! Nosaltres seguíem altres senderes: les explicacions dels pares, les lectures de llibres prohibits seguides a la ràdio, la recerca de materials introbables a les llibreries de vell.

Ens afanyàvem a descobrir tota la mentida oficial. No, la guerra no va ser cap croada per a “salvar España”. Ara ja sabíem que el famós Alzamiento Nacional no era res més que una vasta operació de terror programada pels militars, els terratinents i l´església catòlica per tenir atemorit el poble. Amb els anys hem descobert que el llibre de la Pasionaria, que ens semblava perfecte, també contenia un caramull de mentides. Però aleshores ens interessava saber el que havia passat de veritat quan els pares eren joves, plens d´esperances en un avenir millor.

Era evident que els nostres pares no eren els rojos monstruosos que descrivien el professor i la premsa del règim. Aquest podria ser el punt exacte que marcà la nostra inflexió i l´interès cap unes explicacions diferents de la realitat.

Era talment viure en un univers paral·lel a l´oficial. Un món on el catolicisme, que també havia contribuït a la persecució dels pares, no hi tenia cabuda. I què en direm de les misses, els rosaris del mes de Maria, els obligats exercicis espirituals, les recomanacions per anar als campaments del Frente de Juventudes...

Aquell món no era el nostre i ho sabíem!

Durant els primers mesos del l´any 63, i a través de les emissores estrangeres, seguirem les informacions de la detenció de Julián Grimau, de les tortures a les quals va ser sotmès, de la farsa judicial que envoltà el cas i del posterior afusellament. Es feia evident la injustícia que s´anava a cometre amb una persona que, per a nosaltres, era un autèntic heroi. Un militant republicà; algú que com els pares havia lluitat a la guerra civil contra els franquistes! Tot Europa, el món sencer, era un clam contra la barbàrie del règim espanyol. A les nits, fent veure que acabàvem els treballs del dia, teníem una orella parada a l´altaveu del receptor i seguíem els encesos discursos de la Pasionaria, de nombrosos polítics d´arreu el món clamant per la llibertat del detingut. Ràdio París anunciava que havien arribat a Madrid més de vuit-cents telegrames contra el judici. Ningú dubtava de la capacitat assassina d´una dictadura ferotge. Els membres del tribunal eren els mateixos militars que no havien dubtat a planificar la sublevació contra la República, a portar als murs d´extermini més de dues-centes mil persones de totes les nacions de l´Estat.

Per això les mobilitzacions internacionals, els milers de manifestants que ocupaven places i carrers. Ben igual que quan la mort de Francesc Ferrer i Guàrdia; exactament com quan portaren a la cadira elèctrica Sacco i Vanzetti. Però la dictadura es mantenia ferma en la seva decisió d´acabar amb la resistència interior. L´odi ferotge al comunisme i l´anarquisme es mantenia viu, ferm com en els anys més tràgics de la guerra.

Va ser quan decidírem fer quelcom d´autènticament seriós en defensa de Grimau.

Ja havíem sortit al carrer, de nit, a fer pintades en solidaritat amb els miners d´Astúries l´any 62. Per a nosaltres no era res de nou. Quan fèiem tercer de batxiller ja havíem fet passes planificant futures accions. Cada un de nosaltres, i especialment els que empraven l´autobús per anar a col·legi, havíem d´estudiar a la perfecció les parets apropiades per a pintar-hi les nostres consignes. Eren indrets ben visibles des de l´autobús. Qualsevol de les persones que, de bon matí, davallaven a Palma, podrien veure un crit de llibertat clamant des de les parets de les cases. La pintura no era cap problema: al taller de reparacions del pare hi havia la necessària. L´anàvem a cercar els diumenges de bon matí, ja que el taller estava tancat. Repartits els pots i els pinzells, cada qual s´encarregava de pintar en els indrets més visibles del seu barri. L´acció es feia de nit. Es pintava en els llocs estratègics estudiats amb antelació.

A vegades sentia el pare parlant amb l´oncle sobre la misteriosa desaparició d´algun pot de pintura.

--Pep, no sé què passa, però crec que alguna de les persones que vénen pel taller ens roba. Hauríem d´estar alerta; vigilar les prestatgeries on tenim el material.

El pare sospitava que era algun taxista o camioner el que furtava els pots.

No va ser fins molt més tard que descobrí qui era el culpable dels robatoris! Com podia haver sospitat del seu fill?

Els matins dels dilluns eren espectaculars. L´alegria més gran que teníem era constatar la sorpresa dels treballadors i funcionaris que davallaven a fer feina a Palma. Ningú no deia res; però l´efecte es podia veure als ulls dels passatgers. Una alegria afanyosa transformava els rostres seriosos de primera hora del matí. Era un espectacle inusual. Normalment a aquelles hores, i més si era dilluns, un cansament tèrbol planava damunt la cara dels treballadors. Hi copsaves moviments imperceptibles amb les mans. Ulls oberts com un plat. Moviments en els ulls. Somriures imperceptibles. Gests indicant la paret on hi havia la pintada. Sentia profundament dins el meu esperit com la nostra acció despertava esperances adormides feia segles en els fons dels cors de la gent. Podia endevinar-ne els pensaments: “Hi ha algú misteriós que vetlla per a nosaltres”; “No tots foren assassinats el trenta-sis”; “No estam sols”, “Qui sap si demà encara podrem veure una terra lliure, lluny d´aquest esclavatge continuat”.

Possiblement els vencedors no pensaven el mateix. Qui sap si entre els passatgers podria haver-hi un dels antics botxins. Els membres de la Guàrdia de Franco, els sicaris de la Brigada Social, pul·lulaven arreu.

En arribar a les portes de col·legi ens saludàvem emocionats. Els missatges funcionaven! La impressió que els companys treien de la seva línia d´autobús era idèntica a la meva.

Tot canvià quan decidírem fer la nostra protesta particular per l´assassinat de Julián Grimau. Ho organitzarem com de costum. Els mateixos indrets, idèntica quantitat de pintura. Pinzells nous. Tres companys més que s´afegiren al grup Nova Mallorca.

Tot aniria bé! Mai havíem tengut cap problema! Per què ara hauria de ser diferent? Record que no n´hi havia cap que estigués atemorit. La indignació pel fet que volíem denunciar era tan gran que res no importava. Que lluny érem de la majoria de companys de classe! Tots preocupats pels exàmens, per fer bonda. Alguns portaven flors per a la capella del col·legi per estar bé amb el professor de religió; altres compareixien amb revistes i llibres feixistes de l´època de la guerra civil per obsequiar als més dretans dels nostres mestres...

Tot plegat, a milions de quilòmetres de distància del que ens interessava.

Aquella nit no anà tan bé com esperàvem, però.

Sembla que hi hagué molta més vigilància de la policia. Potser hauríem d´haver canviat de llocs i pensar que era un greu error sortir a fer les pintades als indrets acostumats.

La meva colla, el grup que cobria la carretera Son Serra-la Vileta fins a Palma va ser el que tengué més mala sort.

Ens enxamparen just en el moment que començàvem a pintar, quan a la paret ja hi havia un gran “Llibertat per a Julián Grimau!”.

No tenguérem temps de fer res. Quatre policies de paisà ens agafaren i ens lligaren de mans malgrat la nostra edat. Un d´ells, el més malcarat, em pegà quatre bescollades i, sense esperar ni un minut, agafaren els estris, els pots i els pinzells, i ens introduïren en un cotxe policíac camuflat. Res del seu exterior indicava que era de la Social o la Guàrdia Civil.

Enmig del pànic que em dominava (era la meva primera detenció!) em va estranyar que emprassin un vell Renault dels anys trenta. Era un model que coneixia; semblant al que tenia el nostre veí pobler de can Pancuit per portar-nos a la mar els estius dels anys cinquanta. Comparat amb els utilitaris actuals era com un petit autobús: hi cabien cinc persones, però aixecant les cadiretes que hi havia al bell mig del vehicle n´hi podies encabir tres més.

En pocs minuts érem a les dependències de la Brigada Social al carrer de la Soledat, en el Govern Civil.

Com en un malson boirós encara sent els cops dels policies que ens feien caminar pels tètrics passadissos d´aquell indret. Com negar que estàvem atemorits? Les mans fermades, els insults, les violentes empentes per fer-nos pujar les estretes escales que pujaven fins al primer pis...

Ens esperava tota la plana major de la Social. Hi havia un personatge central assegut al darrere d´una impressionant taula de despatx. Semblava el cap dels sicaris. Darrere seu, com si l´haguessin de protegir dels joves estudiants que entraven a l´oficina, quatre personatges sinistres ens miraven malcarats. Ja tenien certa edat. Eren els mateixos torturadors de l´època de la guerra civil? Possiblement. Tan sols havien passat vint-i-un anys d´ençà la derrota dels pares. Devien tenir uns quaranta o quaranta-cinc anys; l´edat justa si als vint ja eren a l´exèrcit o a les milícies de Falange. Què pensaven? Què volien fer-nos? Emprarien la tortura amb uns jovenets com nosaltres?

De manera sobtada, en estar en presència del cap de la Social els agents deixaren d´insultar i de pegar. Ens feren seure en unes cadires que hi havia davant la taula principal i començà l´interrogatori.

A l´habitació tan sols hi havia dues bombetes de pocs vats. Els cinc policies fumaven sense aturar una cigarreta rere l´altra. Em vaig fixar que els tres cendrers de la taula eren plens fins a vessar. L´espessa boira que omplenava la cambra no em deixava veure en detall els objectes de la sala. Una atrotinada Olivetti en una tauleta del costat indicava el lloc on l´escrivent teclejava les declaracions dels detinguts.

Tots quatre ens miràvem, sorpresos encara per la rapidesa de la detenció. Com no havíem previst que podíem acabar així? I ara, què? Quan la notícia arribàs a casa dels pares el disgust seria gran. No tant per la nostra acció que, sabíem, aprovarien, sinó per les repercussions que la detenció podria tenir en els estudis. En el fons era el que més els preocupava. Tota la seva vida anava lligada al nostre benestar: aconseguir, que amb un títol poguéssim trobar una feina adequada, una forma de guanyar-nos la vida que ens allunyàs dels seus patiments: la marginació social per haver estat republicans, les feines inestables, les visites cada cert temps de la Guàrdia Civil, que servava, vint anys després de finida la guerra, les mateixes tradicions de control i vigilància que en el temps més durs de la repressió.

Pensava en el col·legi, en el que dirien els professors, Guillem Gamundí, el director. No sabia què seria de nosaltres. Què pensaven fer, quin seria el càstig que ens imposarien? Érem menors d´edat: no ens podrien portar a la presó; però intuïa que no en sortiríem així, per les bones. Tanmateix, la nostra detenció era ideal per a tota la secció de la Social palmesana. D´ençà les detencions de comunistes dels anys quaranta, la feina havia estat minsa. Vigilància dels fitxats, alguna detenció ocasional de vaguistes... Hom copsava que amb tan poca feina, Palma no era Madrid ni Barcelona; els agents del carrer de la Soledat no podrien fer mèrits davant els seus responsables. La detenció del grup els anava de primera. Inflant un poc l´expedient, aportant les fotografies de les pintades, l´informe amb les declaracions, podrien dir que havien estat a temps d´aturar el creixement de diverses cèl·lules de les joventuts comunistes.

Ara comprenia el cessament dels cops; certa sibil·lina amabilitat forçada en la veu del comissari. Trampes per a fer-nos parlar? Volien que perdéssim una mica la por i, que, en la confiança, explicàssim una història que els servís per a promocionar-se a les altures.

Amb una ullada als companys vaig notar com tots estàvem a l´aguait. Érem molt jovenets, però no ximplets. En el fons, havíem vist nombroses pel·lícules de gàngsters i sabíem que, a les comissaries, existia el poli “bo”, el que oferia cigarretes i mil promeses als detinguts per enganyar-los millor.

De seguida captàrem les intencions del comissari i ens preparàrem per a parlar el mínim possible. Més que res, calia protegir els noms dels altres companys i que, a excepció dels detinguts, no poguessin saber que eren els altres membres de Nova Mallorca.

Anarcoefemèrides del 4 de gener

Esdeveniments

Un exemplar de Freiheit

- Surt Freiheit: El 4 de gener de 1879 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del setmanari en llengua alemanya Freiheit (Llibertat). D'antuvi socialdemòcrata, el periòdic creat per Johann Joseph Most evolucionarà amb el seu autor cap a l'anarquisme; els subtítols també evolucionaran: òrgan socialdemòcrata (1879-1880), òrgan socialrevolucionari en llengua alemanya (1880-1882), órgan dels socialistes revolucionaris (1882-1885), òrgan internacional anarquista en llengua alemanya (1885-1897),órgan dels anarquistes comunistes en llengua alemanya (1897-1908) iórgan dels anarquistes alemanys a Amèrica (1908-1910). Acabarà editant-se a Nova York, on tindrà una gran influència en els cercles d'emigrats anarquistes alemanys i intentarà unificar totes les forces revolucionàries nord-americanes. A la mort de Johann Most en 1906, Max Bagainski i Henry Bauer seguiran editant el periòdic fins al 13 d'agost de 1910. En varen ser responsables de la redacció a més de Johan Most, Johann Christoph Neve, Karl Schneidt, Hermann Stellmacher, Karl Schröder, Josef Kaufmann, John Müller, Moritz Schultze i Max Baginski. Hi van escriure les millors plomes de l'anarquisme internacional. Johann Most hi va publicar per lliuraments gran part de les seves obres més importants. El periòdic també es distribuïa clandestinament a Alemanya, Àustria, Bohèmia i Hongria.

***

Capçalera del primer número de La Débacle Sociale

- Surt La Débacle Sociale: El 4 de gener de 1896 surt a Ensival (Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista La Débacle Sociale. D'antuvi va tenir periodicitat bimensual, però a partir del número 6 (22-29 de març de 1896) passà a ser setmanal. L'edició, administració i gerència la portaven Jean Bosson i H. Sevrin. Hi trobem articles d'Henri Beylie, L. Copain, Jules Deprez, Jacques Deronck, Michel Dumas, Flaustier, Émile Gravelle, Edmond Hénin, Gustave Jacques, Roger Laurent, Jules Moineau, J. Nossab, H. Sevrin, Victor Serfant, Slovak, Henri Zisly, Max Buhr, Guillaume De Greef, Augustin Hamon, Raoul Henry, Julien Lessire, H. Lencou, Ferdinand Monier, A. Poulain, Albert Provost, Élisée Reclus, Séverine, Henri Zisly, entre d'altres. Publicà una cançó en cada número i un fulletó per lliuraments: Les Vagabons, de Raoul Henry. En sortiren, com a mínim, 10 números, l'últim el del 19 d'abril al 3 de maig de 1896. Edità el fulletó Pour l'anarchiste Jules Moineau, d'Émile Royer, defensa del company anarquista Moineau que fou condemnat a 25 anys de treballs forçats per haver posat una bomba davant una església de Lieja, sense altres desperfectes que trencament de vidres i erosions als murs. Aquest periòdic era continuació de Le Plébéen (1895) i fou represa per La Vérité (1896-1897).

Naixements

Maurice Mac-Nab segons una revista de l'època

- Maurice Mac-Nab: El 4 de gener de 1856 neix al Château de Fay (Vierzon, Centre, França) el poeta, cantautor, intèrpret i dibuixant d'origen escocès Jean Valérien Maurice Mac-Nab. Es va guanyar la vida un temps com a funcionari de Correus. Instal·lat a París, va començar a interpretar els seus famosos monòlegs al club literari de Les Hydropathes i a cantar les seves obres al«Café de l'Avenir», al Barri Llatí. Després va actuar al cabaret «Le Chat Noir» de Montmartre, on va declamar les seves «cançons-reclam». Amb l'obra paròdica Le Grand Métingue du Métropolitain (1880), amb música de Camille Baron, on fa parlar un obrer revolucionari ebri portat a comissaria després d'una manifestació, va conèixer la celebritat i és una cançó clàssica de la contestació que encara es cantada pels militants revolucionaris en algunes concentracions. Després d'haver escrit una tesi doctoral burlesca sobre la ressaca i amb la salut destrossada, va morir de sobte el 25 de desembre de 1889 a l'hospital Lariboisière de París (França). Entre les obres que va publicar, podem destacar Poèmes mobiles (1886) i Poèmes incongrus (1887), i les pòstumes Chansons du Chat Noir (1890) i Nouvelles Chansons du Chat Noir (1891). En col·laboració amb el compositor Hirleman el 13 de juny de 1900 va estrenar pòstumament al Théâtre des Folies-Dramatiques de París una opereta en tres actes, Malvina 1ère. El teatre de Vierzon porta actualment el nom de«Théatre Mac-Nab».

***

Grup d'anarquistes de Friedrichshagen en una sortida a Müggelsees (octubre de 1898).
Dempeus, d'esquerra a dreta: Wilhelm Bölsche, Bruno Wille (amb una titella), Wilhelm Spohr, Minna Spohr, Albert Weidner, Franziska Weidner, Hans Weidner, Matthias Malaschitz i Auguste Wille.
Asseguts, d'esquerra a dreta: Gustav Landauer, Charlotte Landauer, Helene Spohr (amb coll amb puntetes), Johanna Bölsche amb son fill Erns Bölsche i Elly Weidner

- Matthias Malaschitz: El 4 de gener de 1871 neix a Rust (Burgenland, Hongria; actualment pertany aÀustria) l'anarcopacifista Mátyás Malaschitz, més conegut com Matthias Malaschitz–el llinatge a vegades citat Malasic. Sos pares es deien Frantz Malaschitz i Anna Gerdenik. Mecànic de professió, en 1885 vivia a Viena (Imperi Austrohongarès; actual Àustria). Entre 1897 i 1899 col·laborà en el periòdic de Budapest Ohne Staat. Organ der idealistischen Anarchisten i en la seva versió hongaresa Allam Nelkül. Közlöny a Krisztus szellemebén, editada per l'anarquista tolstoià Eugen Reinrich Schmitt. Expulsat en 1898 de Budapest, passà a Berlín i Stuttgart. L'octubre de 1898, demanat per la policia austrohongaresa, va ser buscat sense èxit per les autoritats alemanyes a diversos domicilis d'anarquistes a Berlín, fet pel qual els anarquistes germànics organitzaren protestes. Entre novembre de 1900 i agost de 1901 residí a Erlenbach (Zuric, Suïssa) i fou un dels responsables del periòdic Der Weckruf (1904-1907), edició en llengua alemanya de Le Réveil, on col·laboraren destacats anarquistes, com ara Ernst Frick, Max Nacht, Siegfried Nacht (Arnold Roller), Robert Scheidegger, Eugen Heinrich Schmitt, Eduard Riedlin,. Anarquista no violent, edità diversos textos de Lev Tolstoi, sobretot sobre objecció de consciència, i de Friedrich Nietzsche. Mantingué una estreta relació amb el cercle anarquista de Monte Verità (Ascona, Ticino, Suïssa). En la primavera de 1903 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers no expulsats i residents fora de França. El febrer de 1904 abandonà Zuric i retornà a Hongria i va ser reemplaçat per Ernst Frick i Robert Scheidegger al front de Der Weckruf. Matthias Malaschitz va morir el 5 de juny de 1904 a la seva ciutat natal de Rust (Burgenland, Hongria; actualment pertany aÀustria). La seva vídua, Frieda Malaschitz, es casà posteriorment amb l'anarquista Rainer Trindler.

Matthias Malaschitz (1871-1904)

***

Paolo Luppi

- Paolo Luppi: El 4 de gener de 1881 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Paolo Luppi. Sos pares es deien Antonio Luppi i Adelaide Goldoni. Es guanyava la vida fent de cadiraire. Membre del Partit Socialista Italià (PSI) de Rovereto sulla Secchia, després d'una breu estada a Ginebra (Ginebra, Suïssa), començà a realitzar propaganda entre els treballadors de la zona i s'adherí al moviment anarquista. Amb Onofrio Gilioli i Egisto Colli va ser membre destacat del Fascio Rivoluzionario (FR) de Rovereto sulla Secchia i fou un dels protagonistes de la vaga de bracers i de bovers, que paralitzà aquesta localitat entre març i agost de 1912. Aquest conflicte social va ser un dels més intensos que es realitzaren durant tot el període del govern de Giovanni Giolitti, també per la voluntat de l'Associació Agrària local d'utilitzar aquesta lluita com a prova d'una nova«resistència» a les demandes obreres. Durant aquesta vaga, que rebé el suport de les tres Cambres del Treball actives aleshores, va ser detingut, jutjat i condemnat a dos mesos i a 17 dies de presó. En 1917, durant la Gran Guerra, va ser enrolat en l'Exèrcit Reial i en 1918 va ser llicenciat i retornà al seu poble natal. El juliol de 1921 marxà cap a França per a fer feina com a fuster, però a finals de 1922 retornà a Itàlia a causa de la mort de sa mare. El setembre de 1924 va ser detingut com a presumpte autor de lesionar el vicesecretari del Sindicat Feixista de Novi di Mòdena, però després de tres mesos de presó preventiva va ser alliberat per manca de proves. En els anys successius va estar contínuament vigilat, sota la sospita de participar en reunions clandestines, i les autoritats impediren la seva eventual expatriació a França. Encara que va mantenir les seves idees, deixà de prendre part en activitats polítiques. Paolo Luppi va morir el 20 de maig de 1939 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Son fill, Bruno Luppi (Erven), va ser un destacat membre de la resistència antifeixista comunista.

***

Gustave Cauvin, a la dreta amb uns papers, amb Eugène Reboul, primer director de la Filmoteca Pedagògica de Sant-Etiève (Sant-Etiève, 1926)

- Gustave Cauvin: El 4 de gener de 1886 neix a Marsella (Provença, Occitania) l'anarquista, antimilitarista, sindicalista revolucionari i propagandista antialcohòlic, neomaltusià i del cinema social Gustave Virgile Cauvin. Quan tenia 17 anys abandonà Marsella i s'instal·là a Lió (Arpitània). Després marxà cap a París (França), on aprengué l'ofici de barber. Simulant una crisi nerviosa, va ser exclòs del servei militar i el juny de 1907 es va fer càrrec del magatzem de son pare quan aquest morí –segons un informe de la policia de 1910, per mor de la propaganda antimilitarista que feia al magatzem es quedà sense clients i sa mare hagué de vendre el fons. En aquesta època era membre, amb altres, com ara son germà Henri Cauvin i Auguste Berrier, de la Joventut Sindicalista Revolucionària (JSR) de Marsella. El novembre de 1907 entrà com a cobrador en la companyia de màquines de cosir Singer. Amb son germà organitzà un sistema de vendes fictícies, el benefici de les quals anava destinat a la propaganda; descobert, va ser acomiadat per malversació de fons. Després va ser contractat com a obrer jornaler a la fàbrica Valabrègue al barri marsellès de Saint-Mauront, on va fer propaganda anarquista i antimilitarista. El juny de 1908 prengué la paraula a la Borsa de Treball en un míting de protesta contra les matances de vaguistes de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). Entre 1908 i 1911 col·laborà en L'Ouvrier Syndiqué,òrgan de la Unió de Cambres Sindicals Obreres de les Boques del Roine, on es publicaren nombrosos articles llibertaris, signats, entre d'altres, perÉdouard Barrat, Auguste Berrier, Auguste Durand, F. Pons, Augustin Sartoris, etc. Membre del llibertari Grup Intersindical, va ser nomenat gerent del seuòrgan de premsa L'Ouvrier Conscient. Organe mensuel révolutionnaire syndicaliste rédigé par des ouvriers confédérés (1909). També milità en el Comitè de Defensa Social (CDS) i prengué part en la campanya per l'alliberament de Branquet, condemnat a 20 anys de treballs forçats per l'atracament del Crèdit Lionès de Marsella. Corresponsal de La Guerra Social, el 6 de maig de 1909 organitzà un míting de Gustave Hervé al barri marsellès de Les Chartreux on assistiren dos mil persones. Durant la tardor de 1909, quan la campanya de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia, desafià en duel Guy de Cassagnac, propietari del diari bonapartista L'Autorité, que havia insultat el pedagog català en aquesta publicació. Durant la manifestació del 13 d'octubre de 1909, arran de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, s'enfilà en una finestra de la Prefectura i arengà els congregats. En 1910, casat i sense infants, treballà de barber a la perruqueria Cabassu, al número 42 del passeig del Meihan de Marsella. El març de 1910 signà els cartells «À bas Birirbi!». Durant la campanya antiparlamentària entre abril i maig de 1910, va ser candidat abstencionista per a la II Circumscripció de Marsella-Saint-Louis i el 21 de juny d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 15 dies de presó. Després es va especialitzar en la propaganda antialcohòlica i neomaltusiana i desenvolupà una intensa activitat com a secretari adjunt de la Federació Obrera Antialcohòlica (FOA). Fou redactor de la revista neomaltusianaRénovation. Després de descobrir la força del cinema arran d'una conferència antialcohòlica on es mostraven imatges de alienats en plena crisi de delirium tremens que emocionaren els assistents, organitzà nombroses reunions públiques amb el suport de projeccions cinematogràfiques. Alhora, feia difusió dels mètodes anticonceptius i per haver distribuït els impresos «Com evitar l'embaràs», va ser denunciat per«ultratge als bons costums»; jutjat a porta tancada pel Tribunal Correccional de Marsella el 21 de març de 1912, el 16 d'abril va ser condemnat a 300 francs de multa. El febrer de 1912 prengué la paraula a la Borsa del Treball de Marsella durant una representació del Teatre Social en suport del periòdic La Bataille Syndicaliste. Quan les vagues de Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons) i dels ferroviaris, es dedicà al sabotatge, tallant fils telegràfics de la línia París-Lió-Mediterrània (PLM). A finals de 1912 marxà cap a París, on esdevingué el conferenciant oficial de la Lliga Nacional Contra l'Alcoholisme (LNCA) i de la FOA, realitzant gires propagandístiques per tot arreu amb l'ajuda de Jean Calandri. A París fou membre de la Unió dels Sindicats del Sena. Durant la tardor de 1913 va ser nomenat administrador adjunt de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple», la qual havia ajudat a crear i de la qual fou una figura clau, destacant en els aspectes pedagògics del cinema social. En 1914 publicà el fullet Antialcoolisme Néo-Malthusianisme, que recollia les seves declaracions en els judicis de Marsella i en les apel·lacions d'Ais de Provença (1912-1913). Donat de baixa en l'Exèrcit per problemes cardíacs, durant la Gran Guerra continuà amb les seves gires propagandístiques antialcohòliques, en les quals oferia alhora pel·lícules divulgatives sobre el tema i publicà el fullet Une campagne anti-alcoolique à travers de France (1917). En la postguerra treballà en la construcció a París, s'afilià la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i al Sindicat Obrer de la Construcció del Departament del Sena de la Confederació General del Treball (CGT), i milità en la Lliga de l'Ensenyament i en la francmaçoneria (Gran Orient de França). En aquesta època era delegat general de la LNCA i col·laborava en el seu òrgan d'expressió L'Étoile Bleue. El maig de 1919 fou un dels organitzadors del Congrés Antialcohòlic de l'Oest celebrat a Nantes. En 1921 s'instal·là a Lió i el maig d'aquest any, amb el suport de l'alcalde de Lió Édouard Herriot creà el «Cinematògraf Escolar». En 1922 fundà a Lió el periòdic contra l'alcoholisme Fraternité. L'11 de gener de 1925 constituí i dirigí l'Oficina Regional del Cinema Educatiu de Lió (ORCEL), que animà, amb el suport d'Édouard Herriot, fins a la seva mort. Vivia al número 14 de la plaça Jean-Macé de Lió. Va ser candidat de l'SFIO en les eleccions legislatives de 1928 per a la II Circumscripció de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània), però va ser derrotat en la primera volta pel radical Laurent Bonnevay per més de 10.000 vots contra 2.601. A partir de 1928 organitzà a Lió la Quinzena del Cinema Educatiu. L'abril de 1933, com a delegat de la Lliga Francesa de l'Ensenyament, marxà a Alger (Algèria) amb la finalitat de muntar una secció departamental d'aquesta organització. Durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència i en 1942 destruí, abans de l'entrada dels alemanys a Marsella, els arxius del «Carnet B» dels antimilitaristes i altres documents referents a militants revolucionaris. Després de la II Guerra Mundial sembla que s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF). Creà l'anomenada Cooperativa de l'Ensenyament Laic. És autor de nombrosos fullets, com ara Renseignements et instructions sur le fonctionnement du cinéma éducateur (1926), Le cinémaéducateur (1927 i 1936), Vouloir. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1927 (1928), Le cinéma éducateur à l'école et dans nos oeuvres (1928), L'Office Régional du Cinéma Educateur de Lyon (1928), Persévérer. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1928 (1929), Résister (1930), Dix ans après. Rapport sur l'activité et le développement de l'Office Régional du Cinéma Éducateur de Lyon en 1930 (1931), Éclairer. Le Cinéma éducateur dans la défense laïque, la propagande contre les maladies sociales, la lutte contra la guerre (1932), L'image animée pour l'amusement et l'éducation des petits et des grands à la ville et à la campagne (1937) i L'enfer des gosses (1937), entre d'altres. Gustave Cauvin va morir l'1 de novembre de 1951 en un hospital de Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània).

Gustave Cauvin (1886-1951)

***

Armand Guerra

- Armand Guerra:El 4 de gener de 1886 neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) el propagandista, periodista, escriptor i cineasta anarquista José María Estívalis Calvo, més conegut comArmand Guerra. Nascut en el si d'una família pagesa molt creient, després de fer d'escolà i estudiar al seminari, va trencar totalment amb la religió i va començar a treballar amb 13 anys en una impremta a València. En 1907 per mor d'una vaga de tipògrafs ha de romandre un temps a presó. En 1908, amb son germà Vicente, marxa a París on entra en els cercles anarquistes francesos. En 1909 el trobem a Ginebra i poc després a Niça, on publica el periòdicTierra y Libertad, prohibit a Espanya. En 1911 travessa Itàlia i s'estableix al Caire (Egipte), on participa en la publicació del periòdic trilingüe L'Idea. Després de la prohibició d'aquest diari, fa un periple per la Mediterrània abans de retornar a Deauville (França), on treballarà en una impremta i s'apassionarà pel cinema. En 1913, a París, crea la cooperativa cinematogràfica«Le Cinéma du Peuple» i roda algunes pel·lícules de caràcter social, com ara La Commune–on els actors i els figurants seran reclutats dels medis llibertaris i apareixeran ancians communards–,Les misères de l'aiguille, Un cri dans la jungle, Le vieux docker, entre altres pel·lícules mudes. Col·laborarà igualment en diversos periòdics anarquistes, com ara Tierra, publicat a Cuba; SIA; Nosotros;Umbral; Popular Filme; L'Indomptable; o Réveil, de Bertoni. En 1915 la seva activitat llibertària li valdrà l'expulsió de França, instal·lant-se aleshores a Lausana i més tard a Madrid, on crearà la seva pròpia empresa cinematogràfica, que produirà sis films. En 1921 marxa a Berlín on treballarà durant 10 anys als estudis cinematogràfics de l'UFA, abans de retornar de bell nou a Espanya en 1931. En 1932, amb son germà Vicente, treballa per al «Cine Popular Español» i intentarà muntar uns estudis de cinema (Estudios Hispano-Cineson). En juliol de 1936 es troba a Madrid filmant la pel·lícula Carne de fieras quan esclata la revolució. Un cop acabat el film, marxarà al front per filmar els esdeveniments per compte de la CNT de la qual era membre. En 1937 pren part com a orador en diversos mítings al sud de França (Narbona, Perpinyà, Montpeller, Marsella, Nimes, Beaucaire, St. Guilles, St. Henri, La Ciotat). De tornada a Espanya és detingut per la policia stalinista des d'abril a finals d'agost de 1938 a una nau al port de Barcelona. En febrer de 1939 aconsegueix embarcar cap a Seta i arribar fins París, fugint així dels camps de concentració del sud francès. Després de trobar sa família a Saint-Mandé, Armand Guerra va morir d'aneurisma el 10 de març de 1939 a París (França). El seu llibre A través de la metralla (1938) testimonia els combats heroics de les forces revolucionàries llibertàries contra el feixisme. En 1999 el director Ezéquiel Fernández retratarà sa vida en el documental Armand Guerra, requiem pour un cinéaste espagnol.

***

Albert Cané amb sa mare, Marguerite Amblard, que morí en 1933

- Albert Cané: El 4 de gener de 1893 neix a Saint-Vigor-d'Ymonville (Normandia, França) el pacifista, anarquista i anarcosindicalista Albert-Pierre-Paul Cané. Sos pares es deien Paul-Henri-Amand Cané, ajustador mecànic, i Marguerite Amblard. Quan tenia 13 anys marxà cap a París (França) on entrà a treballar d'electricista i en 1906 va se admès al Sindicat d'Electricistes parisenc. Posteriorment treballà de ferroviari. S'adherí a les Joventuts Sindicalistes i al Comitè de Defensa Social (CDS), del qual va ser nomenat tresorer. Abans de la Gran Guerra participà activament en totes les campanyes revolucionàries. En 1912, amb Benoît Broutchoux, Sébastien Faure, Jean-Louis Thuillier i Georges Yvetot, fou un dels animadors de la campanya contra els batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») i especialment fou un dels organitzadors de la gran manifestació que tingué lloc l'11 de febrer de 1912 que acompanyà les restes mortals d'Albert Aernoult, assassinat al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar (Algèria), al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Va fer el servei militar en la Marina i sobretot serví en el cuirassat France. En 1915, en plena Gran Guerra, formà part d'un grup revolucionari que va difondre a l'Adriàtic el periòdic pacifista Ce qu'il faut dire, fundat per Sébastien Faure, i que va fundar en 1916 a bord del France una important biblioteca de més de cinc-cents volums. Per aquests fets va ser jutjat en 1917 per un consell de guerra, però el seu cas va ser finalment sobresegut i ell llicenciat. De bell nou a la vida civil, continuà amb les seves activitats pacifistes i animà, amb Jean-Louis Thuillier, el Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, del qual va ser nomenat en 1921 secretari i tresorer, portant a terme una campanya a favor de Louis Badina i André Marty. En aquestaèpoca també milità en el CDS de Choisy-le-Roi (Illa de França, França), del qual fou secretari. Arran d'unes afirmacions realitzades en un míting a Le Havre (Alta Normandia, França) a favor de Louis-Émile Cottin, autor de l'atemptat contra el president del Consell de Ministres francès Georges Clemenceau el 19 de febrer de 1919, va ser detingut, tancat a la presó d'aquesta població, jutjat i condemnat a sis mesos de reclusió. A causa de les seves activitats en el Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, va ser condemnat a sis mesos de presó, pena que s'afegí a l'anterior. En 1921 va fer una gira propagandística per la zona, parlant en 9 de gener de 1921 a Amiens (Picardia, França); el 20 de maig a Nevers (Borgonya, França), on es declarà anarquista; i el 19 de juny a Brest (Bretanya). Arran d'un conflicte financer amb el Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre –la caixa era buida i els militants rebutjaren reemborsar-li 25 francs per dia pels seus desplaçaments–, es va veure obligat a dimitir el 8 de setembre de 1921 del seu càrrec de tresorer. El 19 de novembre de 1921 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó i a pagar les despeses del judici per «intrigues anarquistes» i per haver«aconsellat l'acció directa» arran d'un míting celebrat el 8 d'octubre de 1921 al carrer Ordener de París a favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Participà activament en la campanya contra l'extradició de Lluís Nicolau Fort, un dels militants anarquistes que assassinà el president del Govern espanyol Eduardo Dato Iradier. En 1924 pertanyia al Comitè Executiu de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i posteriorment s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), de la qual va ser nomenant en 1927 membre del Consell d'Administració de la seva Unió Regional Parisenca. Entre 1925 i 1938 col·laborà en Le Libertaire. L'abril de 1928 assistí al banquet organitzat pels amics de la revista del doctor Marc Pierrot Plus Loin. Aleshores vivia al número 6 del carrer Desportes de Saint-Ouen (Illa de França, França) i era secretari del Comitè d'Ajuda als Detinguts Polítics, el tresorer del qual era Denant. Més tard participà en les campanyes de suport als militants espanyols Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez i Gregorio Jover Cortés, i als italians Ernesto Bonomini i Mario Castagna. El maig de 1929 la seva empresa d'instal·lacions elèctriques que havia muntat va fer fallida. En 1932 abandonà la CGT-SR, a qui acusà, en unes declaracions publicades en Le Libertaire del 21 i del 28 de febrer de 1936, d'exercir un «sindicalisme de secta i de restar tancat en la seva torre d'ivori», i retornà a la CGT. En substitució de Gaston Roland, a partir de febrer de 1934 fou tresorer i secretari del CDS. En aquestaèpoca fou un dels animadors de la campanya portada a terme a favor del dret d'asil per als anarquistes italians Cecili, Virgilio Gozzoli i Perissimo. Aleshores vivia al número 42 del carrer Marcadet del XVIII Districte de París i figurava en un llistat de la policia de domicilis d'anarquistes a controlar. En 1935 era secretari del Comitè d'Acció Sindical del Departament del Sena per al Pla de Treball de la CGT i responsable del Sindicat de Muntadors Elèctrics del Departament del Sena de la CGT i s'encarregà de les qüestions elèctriques i de la sonorització dels actes confederals (mítings, festes, espectacles, etc.). En aquests anys col·laborà en el diari Le Peuple,òrgan de la CGT.  El 19 de gener de 1936, en representació del Sindicat de la Construcció, assistí al Congrés de Fusió dels Sindicats de la Regió Parisenca que se celebrà a la Sala de la Mutualité de París. En 1936 formà part, amb Gaston Guiraud, Jacob Bureau, Henri Levin, Magdaleine Paz i Paul Perrin, del Centre d'Enllaç dels Comitès per a l'Estatut dels Immigrats, amb la finalitat de negociar amb el govern del Front Popular l'establiment d'un estatut dels immigrats a França, i s'entrevistà per a tal objectiu amb el ministre de l'Interior i altres autoritats. El 26 de juny de 1936 presidí el míting pel dret d'asil celebrat a la Sala Lancry de París, on intervingueren Auboin, Bothereau, Caporali, Sébastien Faure, Ferrucci, Klotz, Suzanne Levy, Louis Loreal, Noguères, Peerrussi, René Ringeas i Georges Pioch. El 27 de maig de 1936 participà, en nom del Comitè del Dret d'Asil de la CGT, en el gran míting unitari per l'amnistia, la derogació de les «Lois Scélérates» («Lleis Perverses») i el respecte al dret d'asil, celebrat a la Sala Wagram de París. En el Congrés de la Unió de Sindicats de la Regió Parisenca, celebrat entre el 5 i el 7 de febrer de 1937, va ser candidat a la seva Comissió Executiva. Segons alguns, durant la guerra civil espanyola, va fer tràfic d'armes per als combatents antifeixistes i formà part del Comitè del Dret d'Asil de la CGT encarregat d'acollir els refugiats espanyols i de proveir-los de documentació falsa. L'11 de setembre de 1936 publicà una carta oberta al president del Consell de Ministres León Blum i al ministre de l'Interior Roger Salengro per denunciar la indefensió en la qual es trobaven els proscrits polítics antifeixistes a França i el desembre de 1937 dirigí una carta al ministre de l'Interior, publicada en Le Libertaire del 6 de gener de 1938, per protestar contra les expulsions i les persecucions dels militants antifeixistes a França. En aquests anys fou un dels animadors dels cercles d'estudis i de defensa sindicalista «Luttes de Classe». En 1939 col·laborà en el periòdic Sindicats. Després de la dissolució de la CGT-SR en 1939, quan al denúncia del «Pacte Germanosoviètic» (22 d'agost de 1939), formà part, amb Bertrand, Biso, Boucher, Cuissot i Rigaill, del Comitè d'Enllaç i de Solidaritat de Sindicats de la Regió Parisenca que redactà un manifest per a la unitat sindical, que implicava l'exclusió dels elements estalinistes, i participà, el 26 de novembre de 1939, com a membre del Sindicat d'Enllumenat, en la constitució d'una nova Unió de Sindicats de la Regió Parisenca de la CGT, assumit la seva secretaria administrativa. En aquesta època també fou secretari del Sindicat General de les Indústries Elèctriques. Per les seves actuacions va ser reclòs per les autoritats del Govern de Vichy al camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França), on trobà en 1942 el comunista André Toller. Un cop lliure, albergà al seu apartament del carrer de la Douane nombrosos companys buscats per les autoritats feixistes. El 14 d'octubre de 1944 presidí, en nom de la CGT, el primer míting celebrat a París per l'Aliança Sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Unió General de Treballadors (UGT), on intervingueren per la CNT Ramón Álvarez Palomo, Pablo Solar i Gaston Leval (Nicasio Casanova). El 10 de desembre de 1944 facilità una sala per al primer míting públic després de l'Ocupació organitzat per Ce qu'il faut dire que arreplegà els anarquistes parisencs de totes les tendències i en el qual hi assistiren unes cinc-centes persones i prengueren la paraula Charles-Auguste Bontemps, Simonne Larcher i Louis Louvet, entre d'altres. En 1952 seguia vivint al carrer Marcadet de París i el seu domicili era vigilat per la policia. El 1953 va fer el prefaci del fullet Les mutineries en mer Noire, racontées par deux mutins authentique, on es recollien els testimonis d'Alphonse Cannone i Pierre Le Roux. Sa companya fou Jeanne Meulet. Albert Cané va morir el 25 de gener de 1954 a Menton (Provença, Occitània).

***

Angiolo Bignami

- Angiolo Bignami: El 4 de gener de 1896 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angiolo Bignami, també citat Angelo. Son pare es deia Alfonso Bignani. Entrà a formar part del moviment anarquista durant els anys del Govern de Giovanni Giolitti (1901-1914). En 1916 es traslladà a Pistoia (Toscana, Itàlia), on es va fer representant comercial d'un negoci d'antiguitats. Amb l'excusa dels seus viatges, el 2 d'agost de 1923 aconseguí el passaport i s'exilià a França. S'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on les autoritats consulars informaven de les seves activitats antifeixistes i subversives. En aquesta època va ser inscrit en el registre de fronteres i en els butlletins de recerca amb la nota de detenció i de repatriació. Quan l'esclat de la Revolució espanyola, l'11 de setembre de 1936 arribà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Italiana«Rosselli», enquadrada en la Columna«Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A començament de 1937, amb la militarització de les milícies, passà a la companyia de metralladores del I Batalló «Matteotti» de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El maig de 1938, durant un enfrontament bèl·lic va ser greument ferit a les cames; hospitalitzat, Angiolo Bignami va morir el novembre d'aquell any. No obstant això, altres fonts apunten que en 1941 era a La Sanha (Provença, Occitània).

***

Renzo Cepelli

- Renzo Cepelli: El 4 de gener de 1903 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el forner anarquista Renzo Cepelli. Sos pares es deien Remigio Cepelli i Santa Vezzelli. A començaments de la dècada dels vint formà part del moviment anarquista de Mòdena, juntament amb destacats militants, com ara Luigi Evangelista, Rivoluzio Gilioli, Antonio Gramantieri, etc. En 1924, durant un escorcoll, se li van segrestar periòdics i fullets de propaganda anarquista. Aquell mateix any va ser denunciat com a sospitós d'haver distribuït manifests incitant a l'«odi de classes» en ocasió del Primer de Maig. Es traslladà a França, on residí alguns anys. De bell nou a Mòdena, el juliol de 1937 va ser sorprès en una posada de la perifèria amb altres antifeixistes i va ser amonestat formalment per les autoritats feixistes. L'octubre de 1942 va ser detingut amb Medardo Lusvardi, Ettore Panini i altres antifeixistes, com a sospitosos de ser els autors d'escrits difamatoris contra Benito Mussolini i el feixisme. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en el moviment anarquista, tant en l'àmbit local com en el nacional. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 participà en el II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i va ser nomenat membre de la seva Comissió de Correspondència nacional amb seu a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), nou organisme que substituí el Consell Nacional triat en el Congrés de 1945 celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia), i del qual formaren part destacats militants, com ara Primo Bassi, Attilio Bazzocchi, Antonio Scalorbi, Pio Turroni, etc. També assistí entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 al III Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia) i al IV Congrés Nacional d'aquesta organització que se celebrà entre el 8 i el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques, Itàlia). A Mòdena va ser un dels principals exponents de la FAI i en 1951, quan es va promoure la constitució dels Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups d'Anarquistes Reunits), en fou un dels seus responsables. En 1954 participà en la constitució de la Federació Sindical Regional d'Emília (FSRE) de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Renzo Cepelli va morir el 9 d'agost de 1974 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

Renzo Cepelli (1903-1974)

***

Necrològica d'Isabel Giménez Galeras apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de juny de 1984

- Isabel Giménez Galeras: El 4 de gener de 1915 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Isabel Giménez Galeras. Sos pares es deien Demetrio Giménez i Antonia Galeras. Quan encara era una nina emigra amb sa família a Barcelona (Catalunya) i ja d'adolescent començà a militar en el moviment llibertari del barri barceloní de Sants. L'anarcosindicalista Ginés Morata García esdevingué son company. Durant la Revolució participà activament en el procés de col·lectivitzacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. S'establí a Vauriàs (Provença, Occitània). Isabel Giménez Galeras va morir el 26 de març de 1984 a Nimes (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Vauriàs.

***

Notícia sobre el rebut del recurs de cassació de René Fraudet apareguda en el periòdic parisenc L'Ouest-Éclair del 12 de gener de 1940

- René Fraudet: El 4 de gener de 1916 neix a Romorantin (Centre, França) l'anarquista René André Fraudet. Operador de cinema, el novembre de 1938, quan es trobava desocupat, fou un dels creadors del Bureau de Défense des Peuples Coloniaux (BDPC, Oficina de Defensa dels Pobles Colonials) de París (França), en estret contacte amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i del qual formaven part totes les tendències de l'esquerra (André Berthon, Camille Drevet, Félicien Challaye,Édouard Depreux, André Ferrat, J. P. Finidori, Marcel Fourrier, Daniel Guérin, Robert Louzon, Gérard Rosenthal, Léon Werth, etc.); també fou el gerent del seuòrgan d'expressió, Bulletin Mensuel d'Information du Bureau de Défense des Peuples Coloniaux. El juny de 1939, arran de la condemna a 15 mesos de presó de Fernand Vintrignier, gerent de la revista SIA, substituí aquest en el seu càrrec. L'1 de setembre de 1939 va ser detingut per«provocació dels militars a la desobediència» i tancat a la presó parisenca de la Santé. El gener de 1940 el recurs de cassació al seu empresonament va ser rebutjat pe Tribunal Militar de París. Arran de la declaració de guerra, va ser condemnat a cinc anys de presó per la difusió del fullet Paix Immediate de Louis Lecoin i Nicolas Faucier. En 1950 el seu domicili, al carrer Clavel del XIX Districte de París, encara estava sotmès a vigilància policíaca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Léo Volin

- Léo Volin: El 4 de gener de 1917 neix a París (França) el militant i historiador llibertari Léo Eichenbaum, més conegut comLéo Volin(oVoline), tercer fill del destacat militant anarquista rus Volin. Anarquista, com son pare, als 20 anys va marxar a Espanya on s'incorporarà en una columna anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva unitat, el 6 febrer de 1938, va ser encerclada i anihilada pels feixistes després de 24 hores de batalla –de més de 4.000 milicians només en quedaren 532. El 28 d'octubre de 1940 va retrobar son pare a Marsella i en 1986 va reeditar l'obra d'aquestLa Révolution inconnue, augmentada amb les seves conclusions. Léo Volin va morir el 5 d'agost de 2002 a Clamart (Illa de França, França).

Léo Volin (1917-2002)

***

José Expósito Leiva

- Leiva: El 4 de gener de 1918 neix a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista i periodista José Expósito Leiva, més conegut pel segon llinatge. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, durant la guerra civil començà a destacar com a portaveu d'aquesta organització: el gener de 1937 en fou elegit membre del Comitè del Centre; el febrer de 1938 secretari de Propaganda del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); redactor de Joventud Libre,òrgan de les Joventuts Llibertàries; etc. En 1938 publicà una conferència sobre Buenaventura Durruti en el llibre col·lectiu Hora Durruti. Conferencias pronunciadas ante el micrófono de Unión Radio. En acabar el conflicte, fou detingut al port d'Alacant; empresonat a la fortalesa alacantina de Santa Bàrbara, fou condemnat a mort el 24 de febrer de 1940 davant un consell de guerra a Madrid, pena que fou commutada per 30 anys de presó l'octubre d'aquell any a causa de la seva joventut. El setembre de 1943 sortí en llibertat provisional i, des de la clandestinitat, ocupà càrrec rellevants en el moviment llibertari: membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) nomenat el juliol de 1944 al Ple de San Fernando; membre per la CNT entre octubre de 1944 i setembre de 1945 de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD); secretari general del IX Comitè Nacional de la CNT entre maig i juliol de 1945, després de la detenció del seu predecessor Sigfredo Catalá Tineo. Després marxà a França i a continuació ocupà, en nom de la CNT, la cartera del Ministeri d'Agricultura en el primer Govern de José Giral Pereira de la II República en l'Exili a Mèxic, entre l'agost de 1945 i el març de 1946, i el mateix càrrec en el segon Govern del mateix polític, entre l'abril de 1946 i el gener de 1947; fet que escandalitzà la militància anarquista contrària al col·laboracionisme en l'exili. En aquests anys mantingué sempre postures col·laboracionistes i reformistes. En 1946 signà un document en pro d'un plebiscit per a un sistema de govern a Espanya i en 1948 es mostrà partidari de crear un partit llibertari. El març de 1948 sortí a Buenos Aires, publicat per la Unió Socialista Llibertària, el seu llibre En nombre de Dios, de España y de Franco. Memorias de un condenado a muerte, on relatà les seves vivències per les presons d'Alacant, Santa Bàrbara, Santa Engracia i Pamplona després de la guerra civil –aquest llibre fou reeditat a Barcelona en 1978. En 1949 s'establí a Caracas (Veneçuela). En 1961 publicà un article totalment partidari de l'acció política que acabà per marginar-lo de la CNT, aleshores reunificada i absolutament contrària a la política parlamentària. Durant els seus últims anys va fer de corresponsal professional per a France Presse i per a altres agències periodístiques. Durant sa vida va col·laborar en diferents publicacions llibertàries, com ara 19 de Julio, España Libre, Exilio, Revolución, etc. José Expósito Leiva va morir el 26 d'agost de 1978 a Caracas (Veneçuela).

Continua...

---

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent (III) – Records de la Mallorca dels anys 60

Perseguir xuetes

Record el capellà, amb camisa blava, a l'horabaixa, després de dinar, repetint un per un --perquè els aprenguéssim de memòria-- els cognoms dels qui --deia, furiós-- ajudaren a matar Nostre Senyor Jesucrist. Al poble, tenia molts amics que s'anomenaven Picó, Pomar o Segura. Mai els havia relacionat amb crim tan gran contra la humanitat! El mossèn i el professor de Formación del Espíritu Nacional assenyalaven, amenaçadors, els companys del campament que tenien la desgràcia de ser portadors de tals cognoms: "(No te escondas entre los compañeros, Valls!"; "Eres un cobarde, Miró, de la `raza' tenías que ser!; "Aguiló... dime... de dónde saca el dinero tu familia, si no trabajáis en el campo?". (Miquel López Crespí)

Provava de recordar d´on sorgia aquella dèria que ens dominava, la passió per canviar el món, per acabar amb la injustícia. Potser procedia dels anys d´obligada anada al Campament del Frente de Juventudes, quan ens era necessari anar a la Victòria si volíem aprovar la Formación del Espítiru Nacional, el tètric indret on sacerdots i falangistes ens ensenyaven a perseguit xuetes.

A l'escola graduada on vaig aprendre de llegir i escriure ens feien formar als matins i, drets, braç enlaire, fent la salutació romana, cantàvem estranys himnes imperials abans d'entrar a classe.

Em repugnaven les guturals melodies franquistes. No ho podia suportar, em feia fàstic alçar el braç.

Fou pitjor quan, als deu anys, aprovat l'examen d'ingrés per a cursar el batxillerat, vaig anar a l'Institut. Dèiem "Institut" a un vell magatzem de gra i altres productes agrícoles que, en temps de la guerra, serví de presó per als captius republicans. Jo no sabia que a les aules on estudiava hi va estar presoner el pare. No m'ho va dir mentre vaig ser al centre! Ho vaig saber més endavant, per boca d'un oncle. Al magatzem de Can Garroví hi hagué molts mesos els ex-combatents de la llibertat, els homes que havien provat de salvar del feixisme els pobles de l'estat i ara, amb la pistola a l'esquena, eren obligats a picar pedra fent les carreteres militars que envoltaven la badia d'Alcúdia.

Record que no podia aguantar les mentides --jo ja sabia que eren falsedats-- de la Formación del Espíritu Nacional.

El professor de "política", com anomenàvem aquella monstruositat sense cap ni peus de la història oficial, no era del poble.

Cada matí arribava a l´Institut en una moderna moto Guzzi; una meravella de la locomoció en un temps mancat dels cotxes actuals.

Per les converses que sentia a casa, per les fotografies de la família, les velles revistes trobades al canterano, intuïa que els autèntics herois, els "bons", eren els republicans, l'exèrcit popular, les milícies antifeixistes en les quals, al costat de Durruti, Líster o Modesto, lluitaren el pare i els oncles.

Capvespres plujosos plens de citacions de Franco i José Antonio, els Reis Catòlics Isabel i Ferran, escoltant, sense poder-hi fer res, les "heroïcitats" dels defensors d´El Alcázar de Toledo, la Gloriosa División Azul. Mirava per la finestra en un intent desesperat d'alliberar-me de l'eterna farsa que pugnava per dominar el meu esperit infantil. Rememorava tonades del camp, rondalles de la padrina: qualsevol cosa em servia per no haver d'aprendre l'absurd diluvi de foc que no tenia res a veure amb la meva vida particular, amb la família ni amb el poble.

El ferm rebuig als homes de la Falange es consolidà després d'anar a un campament del Frente de Juventudes. Era una obligació, si volies aprovar l'assignatura que ens donava el professor inquer. Per molt bones notes que haguessis obtingut, si no anaves al campament, suspès.

S'anomenava Campamento de la Victoria.

Les tendes de campanya ocupaven una bona extensió dels boscos de pins que hi havia anant a l'ermita de la Victòria. Allà, disfressats de joves falangistes, amb el jou i les fletxes al pit, accentuaven el rentat de cervell en combinació amb un parell de clergues que cooperaven activament amb els comissaris feixistes.

El primer que ens ensenyaren fou a perseguir els xuetes.

Record el capellà, amb camisa blava, a l'horabaixa, després de dinar, repetint un per un --perquè els aprenguéssim de memòria-- els cognoms dels qui --deia, furiós-- ajudaren a matar Nostre Senyor Jesucrist. Al poble, tenia molts amics que s'anomenaven Picó, Pomar o Segura. Mai els havia relacionat amb crim tan gran contra la humanitat! El mossèn i el professor de Formación del Espíritu Nacional assenyalaven, amenaçadors, els companys del campament que tenien la desgràcia de ser portadors de tals cognoms: "(No te escondas entre los compañeros, Valls!"; "Eres un cobarde, Miró, de la `raza' tenías que ser!; "Aguiló... dime... de dónde saca el dinero tu familia, si no trabajáis en el campo?".

Era una follia.

Els pobres allots no sabien on amagar-se.

Tornaven vermells.

Crec que mai he vist patir tant un infant. Era pitjor que si els haguessin pegat amb un fuet o amb un garrot fins a fer-los sang. A les nits, alguns grups fanatitzats per les autoritats del campament anaven de tenda en tenda i tiraven aigua damunt els pobres "xuetes", els pintaven la cara amb pasta de dents o carbó. Aquella inhumana unió entre Falange i els capellans per a fer la vida impossible als meus amics, els desgraciats que tenien la mala sort de portar els cognoms blasmats, acabà de consolidar un odi visceral per tot el que tengués a veure amb José Antonio, Franco, el jou i les fletxes, els Gloriosos defensores del Alcázar o el Imperio Español de Isabel y Fernando.

A poc a poc vaig anar ordint la meva venjança. Prop d'on vivíem, el Frente de Juventudes tenia un local, una casa que servia per a reunions i activitats diverses (organització de campionats esportius o de "cultura" falangista).

La primera casa que tingueren era darrere l'Ajuntament. Més endavant es canviaren de lloc i obriren --amb assistència de les primeres autoritats-- un nou cau al carrer de l'Escola, prop d'on vivia la meva repadrina.

Les parets de les distintes cambres estaven adornades amb els treballs que ens obligaven a fer a l'Institut. Murals amb la vida de Mola, Franco, Yagüe, José Antonio, Calvo Sotelo, Ramiro de Maeztu. Dibuixos amb els herois principals del Gran Imperi Espanyol "donde nunca se ponía el sol": els Reis Catòlics, Hernán Cortés, Pizarro, el rei Carles I, Felip II... El professor ens manava dibuixar el mapa del món amb l'obligació d'indicar la grandària i extensió del famós "Imperi".

Les consignes falangistes, envoltades per angelets i guerrers, omplien cada una de les habitacions on, en teoria, els joves havíem de passar les hores de lleure jugant al parxís, a escacs, o pintant i dibuixant tan engrescadores "aventures culturals".

Amb el meu amic de la infantesa, en Sebastià Alomar, de Can Moixet, un dia decidírem passar a l'acció. Un vespre, quan ja era tancat i no hi havia ningú dins, agafàrem la clau de la finestra on la deixaven --tots els allots en sabíem l'amagatall-- i, decidits, hi entràrem sense obrir els llums: no era qüestió que ens atrapassin!

Primer espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens descobrien l'escàndol hauria estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant les consignes de Falange pintades a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segell Frente de Juventudes, les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. Feien una seca remor en caure: clac!, clac!, clac!. Podies comptar, un, dos, tres, quatre, fins que els objectes ensopegaven amb l'aigua profunda del fons. Silenciosament tornàrem a tancar el pany de la porta, deixàrem la clau en el mateix lloc, a la finestra, i partírem.

A l'endemà, el professor de Formación del Espíritu Nacional vingué emmurriat.

No va dir res.

Durant un parell de setmanes ens va fer córrer fins a esgotar-nos.

Per una temporada s'acabà jugar al futbol a l'hora del pati.

El director també ens mirava mentre entràvem a classe, intrigat, demanant-se qui podia haver estat el culpable de l'endemesa. Oficialment no digueren res. El falangista ens feia córrer, a tots, amb ràbia, com si volgués matar-nos. Potser pensava que allò només podia ser obra dels de tercer o quart.

I no s'errava!

Suàvem sota el càstig silenciós; però, per dins, tant en Sebastià com jo mateix érem immensament feliços.

Era a finals de l'any 1959.

No cal dir que va ser la meva primera acció pràctica d'antifranquisme. Ho record com altres deuen recordar un "excellent" en les notes de fi de curs.

Durant molts mesos, en Sebastià i jo anàrem a classe amb la rialla als llavis.

Intuíem que no servien de res les mentides oficials.

No ens havien pogut doblegar, fer creure una falsa història curulla de mentides. I això era l'únic que ens importava.

Per això l'alegria ens sortia pels ulls, com un raig inabastable de llum.

Anarcoefemèrides del 5 de gener

Esdeveniments

Ressenya de l'acte apareguda a La Vanguardia del 7 de gener de 1936

- Míting contra la pena de mort: El 5 de gener de 1936 se celebra al teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un segon míting –el primer havia estat el 22 de desembre de 1935– organitzat per la Federació Local de SindicatsÚnics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona contra la pena de mort i per advocar per l'indult dels qui s'hi trobin condemnats. Aleshores el sistema jurídic de la II República espanyola tenia dictades 30 penes de mort. Presidit per Isidro Martínez, a l'acte van pronunciar discursos Francisco Carreño, Buenaventura Durruti, Manuel Pérez i Joan García Oliver. Durruti afirmà que la CNT no obstaculitzava el vot, però deixà clar que el triomf electoral de les esquerres no solucionaria res: els propietaris s'acostarien cada vegada més al feixisme enfront del qual només es podria respondre amb la Revolució Social. En acabar es van llegir les següents conclusions: indult dels revolucionaris condemnats a l'última pena, abolició de la pena de mort, amnistia àmplia i total de tots els presos polítics i socials i reobertura dels sindicats i centres culturals catalans clausurats, i llibertat dels presos governatius. Al míting assistiren milers de persones i en acabar, com era costum en aquests casos, es recaptà una important suma de diners per ajudar els presos.

Naixements

Manuel González Prada (1905)

- Manuel González Prada: El 5 de gener de 1844 neix a Lima (Perú) l'assagista, pensador, periodista i poeta anarquista José Manuel de los Reyes González de Prada y Ulloa (Manuel González Prada). Pertanyia a una de les famílies més aristocràtiques i més religioses de Lima. Per ambdues bandes familiars descendia de Galícia (Península Ibèrica), però també tenia sang irlandesa per part d'una de les seves àvies maternes, filla de mare espanyola i pare irlandès; aquest, de llinatge O'Phelan, va emigrar d'Irlanda en el segle XVIII per motius religiosos a les catòliques colònies del rei d'Espanya. Els seus pares van ser Francisco González de Prada –alt magistrat reaccionari i que arribarà a vicepresident de la República peruana pel partit conservador durant el govern del general Echenique– i Josefa Álvarez de Ulloa, però va renegar de la seva aristocràcia i es va identificar amb els indígenes, els pagesos, els proletaris i els marginats peruans; com el seu nom real el disgustava per les seves connotacions, va triar signar més abreujadament amb el nom més popular de Manuel González Prada. Altra de les seves rebel·lies va ser adoptar la peculiar ortografia fonètica inspirada en els principis d'Andrés Bello. Després d'estudiar en un col·legi anglès de Valparaiso, on va prendre anglès, francès i alemany, va abandonar els estudis al Seminari de Santo Toribio, on l'havia matriculat son pare, i més tard va deixar els estudis de Dret al Convictorio de San Carlos perquè s'ensenyava el Dret Romà en llatí, llengua de l'Església, que rebutjava per ser una part essencial del clergat; però amb una àmplia i profunda cultura –va deixar una biblioteca de tres mil volums. Durant vuit anys va viure reclòs en la seva hisenda de Mala dedicat a les tasques del camp i a investigacions químiques, per fabricar midó industrial. Durant la guerra amb Xile (Guerra del Pacífic entre 1879 i 1883) va participar en l'organització de l'Exèrcit de Reserva per defensar Lima de l'atac xilè i va lluitar en les batalles de San Juan i Miraflores. Per a després dedicar-se activament al periodisme en publicacions com El Comercio, d'on el van despatxar, o en efímeres revistes, com ara Los Parias o La Lucha. Després va passar a la política, militant en el moviment lliurepensador, en el feminisme i en l'anarquisme, declarant-se sempre profundament antiespanyol. La seva postura hipercrítica des del punt de vista polític i també en el camp literari li va implicar tenir un bon grapat d'enemics i es va veure embolicat en nombroses polèmiques periodístiques, en les quals mai no es va defensar i sempre va atacar. Va fundar el «Círculo Literario» i en 1886 en va ser elegit president, el qual segons ell havia de convertir-se en el «Partit Radical de la Literatura», però que va acabar constituint-se en el partit polític Unió Radical en 1891, on des de les seves tribunes va lluitar contra tota idea vella i decadent en idees i en literatura, tot reivindicant l'europeïtzació del Perú, alhora que la descentralització, el laïcisme i l'indigenisme. Entre 1891 i 1898 va viatjar per Europa, on va fer amistat amb Zola, Renan i Unamuno, i a París va tenir una disputa amb Paul Verlaine a causa de l'honor maculat d'una senyora, insultada en mig del carrer pel poeta simbolista en estat d'embriaguesa. En tornar del seu viatge a Europa en 1898 va començar a divulgar les idees anarquistes que havia descobert a Barcelona i cada vegada es va identificar més amb els moviments obrers anarcosindicalistes, alhora que és censurat en tota la premsa burgesa de l'època, tancant tots els periòdics que publiquessin els seus articles. En 1898 fundarà els periòdics anarquistes Germinali El Independiente, des d'on llança potents atacs contra l'Església, els sectors conservadors i l'oligarquia terratinent. Entre 1902 i 1904 publicarà articles anarquistes sota pseudònim en el periòdic llibertari Los Parias. Com a prosista, destaca especialment per les seves Pájinas libres (1894), que li van implicar l'honor de l'excomunió, La Anarquía (1907) i Horas de lucha (1908), col·lecció d'assaigs on mostra els seus plantejaments àcrates. Va defensar totes les llibertats, fins i tot les de culte, consciència i pensament i es va manifestar a favor d'una educació laica. Sense pertànyer a la maçoneria, entre 1904 i 1905 va escriure discursos –González Prada tenia veu de soprano, és a dir, tan aguda com la d'un infant, i per això no podia declamar ell mateix cap dels seus discursos– per a lògies maçòniques. Literàriament va evolucionar des del postromanticisme fins al ple modernisme en reacció contra la tradició espanyola, cosa que el va portar a fixar els seus models en altres literatures; molt preocupat pel llenguatge i l'estil, quan va començar va tenir models alemanys: va traduir Schiller, Chamisso, Heine, etc. La seva prosa assagística, força treballada estilísticament, simula no obstant això l'espontaneïtat; busca la concisió i és farcida d'ironia, cultura i humor. Com a poeta va publicar Minúsculas (1901) i Exóticas (1911), que són vertaders catàlegs d'innovacions mètriques i estròfiques, com els delicats rondeles i triolets, que va adaptar del francès. En les seves Baladas peruanas, publicades pòstumament en 1935, va recollir tradicions indígenes i escenes de la conquesta espanyola que van ser escrites a partir de 1871. També va reunir una col·lecció d'epigrames i sàtires en Grafitos (1917); en aquest gènere es mostra un gran escriptor, fulgurant i intel·ligent, a causa del seu poder de síntesi i la precisió dels seus atacs contra escriptors, polítics i idees. És l'inventor del vers poliritme sense rima, impulsant el vers lliure en la poesia llatinoamericana. Menció a part mereix el seu Discurso del Politeama (1888), on planteja –tot criticant l'Església, l'Exèrcit i l'Hispanisme– el problema de si el Perú existeix o no com a nació, ja que des de la creació de la República peruana aquest tema havia estat eludit–molts els pròcers criolls es definien com a «espanyols americans»: culte a l'hispanisme, «Madre Pátria», menyspreu a l'indigenisme, etc. Un aspecte important del seu pensamentés el de la reivindicació del feminisme i de la crítica del pseudofeminisme burgès en els seus escrits, deutor de la filosofia atea, anticlerical i anarcofeminista de la seva esposa, la francesa Adriana de Verneuil. Durant els seusúltims anys va ser nomenat director de la Biblioteca Nacional de Lima, càrrec que va ocupar fins al final dels seus dies, llevat un breu període d'un cop d'Estat (1914-1915) en el qual hi renunciarà en senyal de protesta. Manuel González Prada va morir d'un infart cardíac el 22 de juliol de 1918 a Lima (Perú) i la major part de la seva producció anarquista es publicarà pòstumament.

^***

Léon Léauthier segons L'Intransigeant del 23 de novembre de 1893

- Léon Léauthier: El 5 de gener de 1874 neix a Manòsca (Provença, Occitània) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Léon Jules Léauthier. Sos pares es deien Joseph Pierre Léauthier, cerveser, i Marie-Julie Reyne, que morí quan son fill era molt petit. Estudià les primeres lletres en una escola religiosa de Manòsca i després marxà pensionat a una escola laica de Marsella. Obrer sabater, a Marsella participà en nombroses conferències de Sébastien Faure. A partir d'aquest moment fou un assidu lector de la premsa anarquista (Le Père Peinard,La Révolte, La Revue Anarchiste etc.). Sense feina, el 20 d'abril de 1893 arribà a París on els artesans Lhomond i Cuzin li donaren treball als seus tallers de reparació de calçat. El 24 de setembre va ser acomiadat i decidí venjar-se. Envià una carta a Sébastien Faure on li deia que, seguint l'exemple de Ravachol, assassinaria amb la seva eina de fer feina«el primer burgès que es topés». L'endemà, 13 de novembre de 1893, apunyalà greument amb el seu coltell de sabateria el pit de Rista Georgevitch, ministre plenipotenciari de Sèrvia a França al restaurant Boudillon Duval de l'avinguda de l'Òpera de París. Detingut, va ser portat a la comissaria de l'Ajuntament del XI Districte. La ferida de Georgevitch va ser greu, però no mortal. El 24 de febrer de 1894, malgrat el testimoni a favor del seu patró, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència del Sena a treballs forçats a perpetuïtat. No fou sentenciat a la pena capital perquè el jurat considerà que tenia «trastorns mentals». En sentir la condemna cridà:«Visca l'anarquia!». L'agost de 1894, durant el transport cap a les colònies penitenciàries de la Guiana Francesa, participà en una revolta amb altres deportats a bord del vaixell Ville de Saint Nazaire. En arribar, va ser destinat d'antuvi a l'illa Reial amb altres companys (Edmond Marpaux, Placide Catinaux i Briens) i on trobà els penats Clément Duval, Pini, Meyrueis i Chenal. Especial amistat va fer amb l'anarquista Clément Duval. Léon Léauthier va morir el 22 d'octubre de 1894 durant la repressió sorgida arran de la revolta anarquista de la colònia penitenciària de l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa). En 1999 Yves Frémion publicà L'anarchiste. L'affaire Léauthier (1893-1894), reeditat en 2011 sota el títo Léauthier l'anarchiste. De la propagande per le fait à la révolte des bagnards (1893-1894).

Léon Léauthier (1874-1894)

***

Nelly Roussel

- Nelly Roussel: El 5 de gener de 1879 neix al París (França) l'assagista, poetessa, periodista, lliurepensadora i anarcofeminista Nelly Roussel. En 1903 va participar en el Congrés Internacional de Lliurepensadors, on va fer el discurs de clausura, ben igual que en el de l'any següent. En 1904 va participar en els actes contra la celebració del Centenari del Codi Civil francès. Va militar amb Paul Robin en la difusió de les idees neomaltusianes, contra la ideologia natalista del poder i de la Llei de 1920 que reprimia la contracepció i la seva propaganda. Va ser una de les fundadores de la Lliga de la Regeneració Humana. Oradora de talent, va fer conferències arreu de França exaltant la maternitat conscient i a disposar del propi cos, tot escarnint el masclisme, ja sigui de dretes o d'esquerres; moltes conferències les acabava amb«l'escena simbòlica» dramàticaPar la révolte, que va representar per primera vegada l'1 de maig de 1903. Va reclamar independència total per a les dones, fundada en unes noves relacions entre els sexes. Va col·laborar en periòdics i revistes de dones (La Fronde, La Mère éducatrice,La Voix des femmes, La Femme affranchie), antinatalistes (Génération consciente, Régéneration,Le Néo-Malthusien, Action), lliurepensadors (La Libre Pensée Internationale) i llibertaris (Le Libertaire). Entre els seus llibres podem destacar Pourquoi elles vont à l'église: comédie en un acte,Paroles de combat et de paix, Quelques discours (1903), Quelques lances rompues pour nos libertés (1910), Paroles de combat et d'espoir (1919), Ma forêt (1920), Trois conférences (1930, pòstum), Derniers combats (1932, pòstum), L'eternelle sacrifiée (1979, pòstum), entre d'altres. Va ser companya de l'escultor Henri Godet. Nelly Roussel va morir de tuberculosi el 18 de desembre de 1922 al sanatori de Buzenval de París (França). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Marguerite Durand de París. En 2006 Elinor Accampo li va dedicar una biografia Blessed motherhood, bitter fruit: Nelly Roussel and the politics of female pain in Third Republic France.

Nelly Roussel (1879-1922)

***

Miguel Almereyda

- Miguel Almereyda:El 5 de gener de 1883–alguns autors citen el 8 de gener– neix a Besiers (Llenguadoc, Occitània) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista Eugène Bonaventure de Vigo, més conegut com Miguel Almereyda (anagrama d'«Y'a la merde»). Alguns diuen que era fill bastard d'una família de notables catalans del Principat d'Andorra, el cas és que ben aviat quedarà orfe de pare. En 1898 instal·lat a París amb Laurent Tailhade, aprèn fotografia i treballa com a retocador de fotos a l'estudi Maes de Montmartre. Va complir dos mesos de presó condemnat com a còmplice d'un robatori. D'esperit revolucionari, va freqüentar els cercles anarquistes i escriu, en 1901, un primer article en Le Libertaire on reivindica un atemptat; la bomba no va explotar per fabricació defectuosa, però serà condemnat a un any de presó. En sortir-ne va ser recollit per l'escriptora anarquista Séverine i va entrar com a secretari de redacció en Le Libertaire. Propagandista pacifista tant per la paraula com per escrit, va participar, a Amsterdam el juny de 1904, en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i esdevé amb Yvetot, cosecretari de la secció francesa. El 30 de desembre de 1905, 28 membres de l'AIA, entre ells Almereyda, són durament condemnats, entre tres i quatre anys de presó, pel cas del «Cartell Roig», que cridava a la insurrecció contra tota ordre de mobilització. El 14 de juliol de 1906 els implicats seran amnistiats. Almereyda, juntament amb Gustave Hervé i Eugène Merle, crea aleshores el periòdic La Guerre Sociale. En 1908 va ser condemnat a dos anys de presó per haver fet apologia de l'amotinament dels soldats del 17 Regiment de Línia (19 de juny de 1907). Amnistiat l'agost de 1909, va participar activament en les mobilitzacions de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va tornar a la presó per «incitació al sabotatge» durant una gran vaga de ferroviaris. Alliberat el març de 1911, va crear «Les Jeunes Gardes Révolutionnaires» (Les Joves Guàrdies Revolucionàries), grup de combat que s'enfronta als carrers a l'extrema dreta i es fa un especialista en desemmascarar els confidents policíacs dins del moviment obrer. Però Almereyda s'allunyarà de mica en mica dels anarquistes. El març de 1913 deixa, amb Eugène Merle, La Guerre Sociale per fundar Le Bonnet Rouge, periòdic satíric socialista que, tot i que manté un dur combat contra els monàrquics d'Action Française, dels Camelots du Roi i d'altres grups dretans, es compromet seriosament amb els polítics republicans. Quan esclata la guerra, reivindica el seu«patriotisme d'esquerra», però va esdevenir tot d'una pacifista. Va revelar en un article la seva negociació amb el ministre de l'Interior sobre la no utilització del fitxer dels «Carnets B» dels antimilitaristes. Però víctima d'una maquinació politicofinancera, va ser detingut el 6 d'agost de 1917 acusat d'«intel·ligència amb l'enemic». Durant la nit del 13 al 14 d'agost Miguel Almereyda va ser «suïcidat» penjat amb uns cordons de sabates a la seva cel·la de la presó de Fresnes (Illa de França, França). Miguel Almereyda està enterrat al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Va deixar un nin petit, Nono, el futur cineasta Jean Vigo, que més tard tractarà de dilucidar sense massa èxit la mort de son pare. L'actual director de cinema nord-americà Michael Almereyda ha pres el nom adaptat en honor seu.

Miguel Almereyda (1883-1917)

***

Simone Piccinini

- Simone Piccinini: El 5 de gener de 1883 neix a Albino (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Simone Piccinini. Sos pares es deien Tobia Piccinini i Felicia Dentella i fou el germà major del socialista i sindicalista Aristide Piccinini, dirigent de la Cambra del Treball de Bèrgam. En 1905 Simone Piccinini es traslladà a Bèrgam, on visqué al popular barri de Pignolo. Treballà a l'empresa tèxtil Oetiker, després com a decorador i pintor, i finalment de porter. Tenia els tres últims dits de la mà esquerra amb contractura. En 1914 s'integrà en el Grup Llibertari de Bèrgam, del qual formaren part Vittorio Colla, Egidio Corti i Gaetano Ghirardi, entre d'altres. Completà el servei militar en el Batalló de la Milícia Territorial durant la Gran Guerra. En els anys vint estava subscrit a la publicació anarquista Fede! i freqüentà els militants del Grup Llibertari, amb els quals va fer costat la premsa anarquista i els perseguits polítics. Arran del descobriment de material explosiu, produït el 8 de febrer de 1926 a l'impremta de l'anarquista Luigi Caglioli, un dels components del grup llibertari, el seu domicili va ser escorcollat l'endemà, amb la descoberta d'un gran retrat fotogràfic d'Errico Malatesta, un altre del polític socialista Giacomo Matteotti, una gran reproducció a color d'un quadre de l'il·lustrador socialista Giuseppe Scalarini titulat Luce e ombra i la fotografia de l'anarquista Egidio Corti. Després de l'escorcoll i segrest del material, la policia es presentà en la seva feina d'Oetiker per a detenir-lo. Un cop lliure, el 30 d'abril de 1926 la policia escorcollà novament, senseèxit, el seu domicili en presència de la seva companya. El 6 de setembre de 1930 va ser esborrat del registre de subversius de la província de Bèrgam, però el seu document d'identitat, emès el juliol de 1927, portava l'epígraf de «sospitós en la línia política». El 6 d'octubre de 1930 partí, amb passaport en regla, de Bèrgam cap a París (França) amb la finalitat de trobar feina, però problemes de salut l'obligaren a retornar aviat. Simone Piccinini va morir el 16 de gener de 1934 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia).

***

Foto antropomètrica de Miquel Ballester Milà (1919)

- Miquel Ballester Milà: El 5 de gener de 1891 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) l'anarquista Miquel Ballester Milà. Sos pares es deien Joan Ballester i Isabel Milà. Barber de professió, el 20 de gener de 1919 emigrà a França. A Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), vuit dies després, intentà organitzar una vaga entre els barbers i per aquest motiu va ser fitxat per la policia, on es feia referència al seu «caràcter barroer» i al seus «sentiments revolucionaris» i era considerat un «anarquista molt perillós». El 4 de març de 1919 marxà cap a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Miquel Ballester Milà (1891-?)

***

Necrològica de Louis Chauvet a pareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 12 de febrer de 1953

- Louis Chauvet: El 5 de gener de 1892 neix al X Districte de París (França) l'esperantista, pacifista, anarquista i anarcosindicalista Louis Eugène Chauvet. Era fill natural de la serventa Louise Chauvet i en el part va tenir bessonada –son germà bessó petit es deia Marcel Chauvet. Exempt de la quinta de 1912, en 1915 va ser incorporat en un regiment d'infanteria, del qual va ser llicenciat el 18 d'agost de 1919. L'11 d'agost de 1914 es casà al XII Districte de París amb Marie Pouzol, obrera en una fàbrica de sacs. Milità en els moviments cooperativista i esperantista. Tipògraf de professió, s'afilià al Sindicat General de la Impremta Tipogràfica de la Confederació General del Treball (CGT). En el període d'entreguerres, treballà a la impremta de l'escola «La Ruche», de Sébastien Faure, i fou cap de taller de la cooperativa d'impremta «La Fraternelle», també atiada per Sébastien Faure, i en de la qual tenia una acció. Posteriorment fou cap de correcció del Journal Officiel i el 13 d'abril de 1931 s'afilià al Sindicat de Correctors. Després de la II Guerra Mundial vivia al número 14 del carrer Rottembourg de París. Encara que no era membre de la Federació Anarquista (FA), freqüentà el local i els seus membres. Es considerava «fill espiritual» de Sébastien Faure i fou membre del grup «Les Amis de Sébastien Faure», destacant sobretot, amb son amic Pierre Lentente, en la reedició de les seves obres; en 1948 n'era el tresorer. Durant la tardor de 1952, amb Pierre-Valentin Berthier, Charles-Auguste Bontemps, Robert François, Georges Glaser, René Guillot, Maurice Joyeux, Gérard de Lacaze-Duthiers, Pierre Lentente, Louis Louvet, André Prudhommeaux i Georges Vincey, fou membre del Comitè d'Iniciativa fundador del grup anarquista de lliure discussió Centre de Recherques Philosociales (CRF, Centre de Recerques Filosocials), que cada dissabte organitzava debats a la «Salle des Sociétés Savantes» de París. Louis Chauvet va morir el 2 de febrer de 1953 a l'Hospital Rothschild de París (França) i va ser incinerat quatre dies després al cementiri de Père-Lachaise.

***

Dionisio Castillo Gómez

- Dionisio Castillo Gómez: El 5 de gener de 1898 neix a Almedina (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Dionisio Castillo Gómez, conegut com Manuel i Macario. Durant les eleccions del 25 d'abril de 1933, com a membre de la comissió de control de l'escrutini d'Almedina, trencà una urna després de constatar que hi havia més paperetes que votants i els presents impediren que llancés per la finestra el president de la comissió. En 1938 va ser nomenat membre del Consell Municipal d'Almedina en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou el president de la junta encarregada de l'expropiació de les granges abandonades del poble. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat a la presó de Salamanca (Castella, Espanya). El 30 de juliol de 1940 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 12 anys i un dia de presó. Cinc anys després, va ser alliberat. A mitjans de 1954 entrà en contacte amb la resistència antifranquista, organitzà un comitè de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i posà el seu domicili a disposició de la guerrilla, esdevenint agent d'enllaç i participant sobretot en l'ajuda als fugitius de les zones de Navalcaballo i de Villamanrique. Al seu domicili es realitzaren diverses reunions d'organització del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i era el lloc de distribució de la propaganda enviada des d'Albacete i de la qual n'era responsable Antonio Esteban Garvi. Una nit de juny de 1947 el seu domicili va ser encerclat per forces de l'ordre i membres de la Falange, però aconseguí fugir i marxà a les muntanyes, integrant-se en el grup guerriller encapçalat per Eugenio Sánchez Diéguez (Fernando), responsable d'una de les unitats de la V Agrupació Guerrillera del Centre, comandada per Cecilio Martí Borjas (Timochenko). Després de la rendició i la col·laboració d'alguns d'aquests guerrillers de la V Agrupació Guerrillera del Centre amb la Guàrdia Civil, l'octubre de 1947 les autoritats franquistes delmaren aquesta guerrilla. El 24 d'octubre de 1947 va ser capturat amb altres quatre companys –Eugenio Sánchez Diéguez (Fernando), Eduardo Carmona Martínez (Porrones), José Patón Moya (Tuertecillo) i Arcángel Alamo Romero (Palizas)– i l'endemà altres dos –Antonio Esteban Garvi i Lister. El 17 de juny de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid (Espanya), juntament amb altres guerrillers de la zona de Ciudad Real i Albacete, i fou condemnat, com els altres companys, a la pena de mort. Totes les penes, a excepció d'Eugenio Sánchez Diéguez que fou executat dos dies després, va ser commutades, la seva per la de 20 anys de presó. El novembre de 1959, després d'haver purgat 12 anys de tancament, va ser posat en llibertat condicional a la presó de Burgos (Castella, Espanya). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Dionisio Castillo Gómez (1898-?)

***

Santos Emilio Benito Artola

- Santos Emilio Benito Artola: El 5 de gener de 1901 neix a Sartaguda (Merindad d'Estella, Navarra) l'anarcosindicalista Santos Emilio Benito Artola. Sos pares es deien Leandro Benito i Venancia Artola. Llaurador, militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estava casat amb Fermina Amatria Ochandarena (Sabina Ochandorena), amb qui tenia dos infants. Santos Emilio Beniot Artola va ser afusellat el 17 de novembre de 1936 a Pamplona (Navarra) pels feixistes.

***

Joan Recasens Farré

- Joan Recasens Farré: El 5 de gener de 1905 neix a Cunit (Baix Penedès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Recasens Farré. Treballador manual i fill de pagesos, havia tingut poca escolaritat. En 1928 s'establí a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i fou un dels militants més destacats de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. L'abril de 1931 va ser un dels signant de l'acord final de la llarga vaga de l'empresa de ciment Griffi on treballava, mantinguda des del 20 d'agost de 1930 fins al 22 d'abril de 1931. En 1932 va ser nomenat president de l'Ateneu de Divulgació Social «El Porvenir», entitat de caire llibertari, en la qual hi havia una secció «pro Escola Racionalista»; aquest ateneu va ser clausurat per la Guàrdia Civil el maig de 1933. El març de 1933 fou delegat del Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de Vilanova i la Geltrú al Ple Regional de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT. Participà activament en els fets revolucionaris del 6 d'octubre de 1934 i en diversos conflictes sindicals. Per la seva militància, a vegades havia de fugir de Vilanova i la Geltrú i amagar-se a Barcelona, però mai no va ser empresonat. Va ser un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries de la comarca del Garraf. En plena guerra civil, el setembre de 1936, formà part d'una Comissió Especial de Sanitat i Assistència Social en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 5 i el 17 de març de 1937, en representació de la CNT, fa ser regidor del Consell Municipal vilanoví i alcalde-president de la ciutat entre el 17 de març de 1937 i el 7 de setembre de 1938, quan s'incorporà a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i enviat al front bèl·lic. En 1938 fou delegat del Garraf al Ple Ampliat de Federacions Locals i Comarcals de les Joventuts Llibertàries de Catalunya. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord). Aconseguí fugir-ne i visqué clandestinament a la zona de Marsella fins el final de la II Guerra Mundial. A causa d’una malaltia que va minvar les seves capacitats, va haver de treballar al seu domicili amb una màquina de tricotar. Joan Recasens Farré va morir el 20 de febrer de 1975 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Armand Rolland

- Armand Rolland: El 5 de gener –algunes fonts citen erròniament el 26 de gener– de 1906 neix al VI Cantó de Nantes (País del Loira, França) l'anarquista i activista antimilitarista Armand Pierre Rolland, més conegut com Armand. Sos pares es deien Guillaume Marie Rolland, serraller, i Jeanne Victorine Biraud, modista. Serraller com son pare, d'antuvi es relacionà amb grups catòlics. El novembre de 1926 s'instal·là a Saint-Jean-de-Braye (Centre, França), a prop de Orleans, i l'any següent fou militar suboficial en el V Regiment de Caçadors Metralladors a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Posteriorment freqüentà els cercles anarquistes d'Orleans i destacà en els actes propagandístics contradient els comunistes. Membre del Grup d'Estudis Socials (GES), es presentà amb aquest a les eleccions legislatives de l'1 de maig de 1932 en la I Circumscripció d'Orleans amb la finalitat d'aprofitar els canals d'expressió institucionals, ja que va fer una crida a l'abstenció. Caporal en la reserva, el 13 de març de 1933 s'havia d'incorporar al 131 Regiment d'Infanteria i es declarà objector de consciència, alhora que emprengué una campanya en favor l'objecció, fet pel qual l'1 d'abril va ser detingut. El 16 d'abril de 1933 es creà el«Comitè de Defensa d'Armand», format per un conjunt de grups d'esquerres, des dels anarquistes als radicals passant pels comunistes, que el consideraren un membre de la classe obrera víctima de la repressió capitalista. Durant el míting del Primer de Maig a Orleans es reclamà a les autoritats que fos inclòs en el règim de presoner polític. El 10 de maig de 1933 va ser jutjat i condemnat unànimement pel Tribunal Militar d'Orleans a un any de presó, la màxima pena, pel delicte d'insubmissió. En el judici van ser testimonis al seu favor Marc Sangnier, Sugrain, Han Ryner, Victor Méric, Louis Ingrain i Gérard Leretour. Davant les portes del tribunal es concentrà una gran manifestació que condemnà el veredicte amb els crits d'«A baix la guerra! Visca la pau!». El periòdic Le Travailleur protesta contra l'actitud del seu advocat defensor, Claude Léwy, secretari de la Federació Socialista de Loiret, qui durant el procés presentà el seu client com un home primari que havia mal paït les seves lectures, desnaturalitzant així la seva acció antimilitarista. Quan esclatà el conflicte bèl·lic de 1939 no intentà sostraure's a la mobilització. Després de la II Guerra Mundial treballà com a empleat a l'Hospital Psicoterapèutic de Fleury-les-Aubrais (Centre, França). El 7 de febrer de 1946 es casà a Orleans amb Marcelle Lucie Combefort, de qui es va divorciar a Orleans menys d'un any després, el 21 de gener de 1947. Al final de la seva existència visqué a Châteauneuf-sur-Loire (Centre, França). Armand Rolland va morir l'1 de desembre de 1981 a l'Hospital d'Orleans (Centre, França) –algunes fonts citen erròniament una casa de jubilats de Châteauneuf-sur-Loire.

***

Necrològica de Juan Romera Quesada apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 15 de març de 1979

- Juan Romera Quesada: El 5 de gener de 1906 neix a Cuevas de Vera (actual Cuevas del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Romera Quesada. Sos pares es deien Ginés Romera i Isabela Quesada. Quan era molt jove emigrà al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i s'afilià al Sindicat del Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou molt amic d'Alejandro García, militant del Sindicat de Barbers de la CNT. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra el cop militar feixista i després lluità com a milicià als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Després de reunir-se amb sa família, s'establí amb aquesta a Montalban, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Josefa León. Juan Romera Quesada va morir el 19 de desembre de 1978 al seu domicili de Montalban (Llenguadoc, Occitània).

***

Antonio Bonilla Albadalejo (1977)

- Antonio Bonilla Albadalejo:El 5 de gener de 1910 neix a Benínar (Almería, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Bonilla Albadalejo. Sos pares es deien Antonio Bonilla i Agustina Albadalejo. Desterrat de la seva terra natal, a finals de la dècada dels deu arribà al Berguedà català, on va fer feina a la fàbrica Asensio («El Canal») de Berga, militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard viurà a Portman (Múrcia). En 1928 s'instal·là a Barcelona i, després de la caiguda de Primo de Rivera, s'afilià al Sindicat de Productes Químics de la CNT quan aquesta començà a reorganitzar-se. Arran d'una vaga general cenetista, fou acomiadat de la seva feina a la Casa Tussell del Poble Nou i després va guanyar-se la vida fent totxos a la bòbila del barri de la Salut de Badalona. La seva activitat militant el portà a la presó de Barcelona. El 20 de juliol de 1936, arran de la resposta popular al cop d'Estat feixista, fou alliberat pels revolucionaris i s'incorporà a la Columna Durruti que marxà cap al front d'Aragó, on fou delegat general de la secció de tancs blindats –conduïa el cèlebre camió blindat «King Kong». El novembre de 1936 va ser un dels membres de la columna al front de Madrid; fou qui informà Buenaventura Durruti de la situació a la Ciutat Universitària i anava amb el cotxe on Durruti va caure ferit de mort a Madrid. Es negà a col·laborar amb el general José Miaja Menant i de bell nou marxà a Aragó, on sembla que s'encarregà provisionalment amb Ricardo Rionda del comandament de la Columna Durruti fins a l'arribada de Ricard Sanz. En 1937 va pertànyer al grup anarquista Margalef de Pla de Besòs (nom republicà de Sant Adrià de Besòs) al qual representà en el Ple Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de juliol d'aquell any. Aquest any col·laborà en el periòdic anarquista El Amigo del Pueblo, solidaritzant-se amb «Los Amigos de Durruti» quan aquests van ser desautoritzats pels comitès cenetistes dirigents. En acabar la guerra, marxà a la República Dominicana i després a l'Equador, on residí organitzant la CNT. En l'exili va escriure per Le Combat Syndicaliste. En 1973 retornà a Saragossa i s'instal·là al barri de Torrero. A finals de 1976 va fer contactes amb vells companys i participà en la secció d'antics militants enquadrada en el Sindicat de Jubilats de la CNT. Ocupà diversos càrrecs locals orgànics, formà part del Comitè Regional de la CNT i fou secretari del Comitè Pro-Presos. El juny de 1979 presidí un míting a Saragossa. Sobre la mort de Burruti, Bonilla argumentà la tesi que la bala que matà Durruti sortí del naranjero que portava el sergent d'artilleria José Manzana Vivó i el tret, segons ell, fou intencionat. Antonio Bonilla Albadalejo va morir l'1 de gener de 1981 a la Residència Sanitària del SOE («Seguro Obligatoria de Enfermedad») de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Torrero d'aquesta localitat.

Antonio Bonilla Albadalejo (1909-1981)

***

Juan Alcaraz Saura (dreta) i Cayetano Zaplana Zapata

- Juan Alcaraz Saura: El 5 de gener de 1921 neix a La Aparecida (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Alcaraz Saura. En 1937 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, juntament amb altres joves de la localitat, fundà el «Grupo Acracia», que s'integrà en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del qual va ser nomenat secretari. Amb el suport del mestre de l'escola, aquest grup organitzà una sèrie de xerrades i classes a adults, gairebé tots analfabets, que tingueren molt d'èxit. El 5 de març de 1939, quan es dirigia amb bicicleta a l'arsenal de Cartagena (Múrcia, Espanya), on havia estat destinat per a fer el servei militar, va ser interceptat per un escamot armat de la «Quinta Columna» franquista, però aconseguí fugir i es presentà en el Comitè Comarcal de la CNT assetjat pels feixistes. Amb una trentena de companys confederals, pogué fugir del setge i embarcà al creuer Miguel de Cervantes que els evacuà a Algèria. El 7 de març de 1939 arribà a la base naval de Bizerta (Bizerta, Tunísia), ja que les autoritats franceses els havien negat refugi a Orà. En arribar, els refugiats van ser reclosos en diferents indrets i enviats a diverses companyies de treball. Durant els mesos posteriors, treballà en la construcció del ferrocarril que havia d'unir el sud de Tunis (Tunísia) i la línia Mareth (Gabès, Tunísia), però quan esclatà la II Guerra Mundial van ser evacuats a la reraguarda. Traslladat a la Skira, una gran platja al nord de Gabès, on l'exèrcit francès emmagatzemava una gran quantitat d'armament i munició, va ser destinat a carregar tot el material en trens davant l'avanç de les tropes italianes. Un cop acabada la tasca, va ser portat a les planes de les muntanyes de Khenchela (Khenchela, Aurès, Algèria) per realitzar feines forestals i construir camins i ponts. Després va ser enviat a les mines de Kenadza (Béchar, Algèria) on treballà per a la Societat Minera «Houillères de Kenadza». Després de patir tota mena de maltractaments, va ser internat durant tres mesos al camp disciplinari d'Hadjerat M'Guil, situat en mig del Sàhara i que era més conegut com «La Vall de la Mort»; en aquest camp d'extermini moriren nombrosos companys. Quan les tropes aliades envaïren el nord d'Àfrica, marxà cap a Orà (Orà, Algèria). En aquesta ciutat treballà com a cambrer, es casà i tingué tres fills. Quan la guerra d'Algèria emigrà a la metròpoli i s'instal·là amb sa família a Avinyó (Provença, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Cartagena i s'integrà en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de la localitat, ocupant durant molts d'anys la seva tresoreria i la del Comitè Regional de Múrcia. Juan Alcaraz Saura va morir el 30 de desembre de 2011 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Deixà inèdites unes breus Memorias de un exilio.

Juan Alcaraz Saura (1921-2011)

***

Claude Raffara

- Claude Raffara: El 5 de gener de 1937 neix al X Districte de París (França) el militant anarquista Claude Raffara. Començà a militar en els anys seixanta en diversos grups dels suburbis de regió parisenca de la Federació Anarquista (FA). Enginyer de formació, abandonà la seva feina a plataformes petroleres i es dedicà a l'apicultura i a la compra i venda d'antiguitats. En 1973 s'instal·là a Cabassa (Provença, Occitània). El seu ofici d'antiquari li permeté recórrer tota la geografia de l'Estat francès i fer contactes amb nombrosos grups i militants anarquistes. Durant les seves estades a París, recollia materials àcrates de la llibreria Publico que després distribuïa als grups llibertaris occitans. Com a membre de diversos grups llibertaris («Région Toulonnaise» i «Nada», de la FA; i «Libertad»), participà en les grans mobilitzacions d'aquestes, com ara en la lluita antinuclear a Malville (1977), en suport de «Radio Libertaire», contra la Guerra del Golf, contra la Cimera del G8 a Gènova, etc. Claude Raffara va morir de sobte el 23 de desembre de 2007 a Toló (Provença, Occitània) a conseqüència d'una infecció pulmonar i les seves exèquies es realitzaren a Cabassa el 27 de desembre, on els companys i sa companya Marianne li reteren un homenatge i posaren una placa en memòria seva.

Claude Raffara (1937-2007)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 6 de gener

Esdeveniments

Portada d'un número d'El Descamisado

- Surt El Descamisado: El 6 de gener de 1879 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número d'El Descamisado. Periódico Rojo, primera publicació anarquista argentina, a part dels butlletins editats per grups de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La publicació, que volia aparèixer els dilluns i els dijous, era «roja» perquè estava impresa amb «tinta color sang» i anava directament contra l'aristocràcia, la burocràcia i el capital. L'editor responsable fou Pedro J. Sanarau. El primer número fou segrestat per la policia i no n'ha quedat cap exemplar. Només va poder publicar un número més, el 13 de gener de 1879. El 30 de novembre de 1955 tornarà a comparèixer la capçalera dirigida per Aníbal Leal. En 1973, dirigida per D. Cabo, com a òrgan d'expressió de la Juventud Peronista Revolucionaria«Montoneros», s'editarà una publicació amb aquest nom.

***

Capçalera de Rabotnitcheska Misal

- Surt Rabotnitcheska Misal: El 6 de gener de 1914 surt a Sofia (Bulgaria) el primer número del periòdic anarquista Rabotnitcheska Misal (Pensament Obrer), portava el subtítol en francès «Journal syndicaliste bimensuelle». El seu director fou Milan Manolev. Aquesta publicació era partidària de la constitució d'organitzacions anarcosindicalistes i es declarava «sindicalista pur», encara que molts dels seus membres eren anarcocomunistes, posicionant-se obertament per l'antimilitarisme i antipoliticisme. Hi va col·laborar Gueorgui Sheitanov. Un diputat del Partit Pagès col·laborà anònimament i sostingué la publicació econòmicament. En 1915, a causa de la Gran Guerra, deixà d'editar-se després d'haver publicat 21 números. En 1916 Milan Manolev fou detingut per la policia política búlgara i tancat en una presó política de Sofía. Durant els anys vint tornà a publicar-se setmanalment com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), amb Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov Stoimenov, com a editors responsables. L'octubre de 1944 encara sortí una nova sèrie, tambéòrgan de la FACB, dirigida per Gueorgui Dimitrov Karamikahilov i Mikhael Guerdjikov, que lluita per l'alliberament dels presos del règim comunista i que fou prohibida per les autoritats estalinistes després de vuit números.

Rabotnitcheska Misal (1914-1945)

***

Capçalera de Solidaridad Obrera de Santiago

- Surt Solidaridad Obrera: El 6 de gener de 1923 surt a La Corunya (Galícia) el primer número de Solidaridad Obrera. Semanario sindicalista.Órgano de la Confederación Regional de Galicia y portavoz de la CNT. A partir del número 88 (21 de febrer de 1925) la redacció es traslladà a Santiago, juntament amb el Comitè Regional gallec. Publicat en substitució de La Voz del Obrero, va ser una de les poques publicacions anarcosindicalistes que pogué eludir la dictadura de Primo de Rivera, continuant la seva tasca, encara que com la resta de les que sobrevisqueren, sotmesa a la prèvia censura militar que blanquejava habitualment les columnes. D'antuvi setmanal, en la sevaúltima etapa fou irregular; publicà almenys 156 números, l'últim l'abril de 1927, i tenia una tirada d'uns 3.500 exemplars que es distribuïen a Galícia i a la resta de l'Estat. Dirigit per José Suárez Duque, en morí aquest fou substituït per Ricardo García –càrrec confirmat en un Ple Regional celebrat a La Corunya el 27 de gener de 1924–, i quan la redacció es traslladà a Santiago, en fou secretari Manuel Fandiño i Ezequiel Rey el director. Hi van col·laborar gairebé totes les plomes anarquistes conegudes, com ara Tomás Ortega, Eladio Díez, Miguel Jiménez, León Peñacorada, Juan Valjean, C. Estrada, José Villaverde, Gonzalo Soler, Sebastià Clara, Feliciano Benito, etc. A partir de juliol de 1927, Martínez Anido, que havia estat nomenat pel dictador subsecretari de Governació als pocs dies del cop d'Estat, decidí intervenir personalment i suspengué, gairebé simultàniament, elsúltims portaveus anarcosindicalistes que encara es publicaven. Han quedat poquíssims exemplars d'aquesta publicació.

Solidaridad Obrera (1923-1927)

Naixements

Cels Gomis i Mestre

- Cels Gomis Mestre:El 6 de gener de 1841 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador científic i escriptor anarquista Cels Gomis i Mestre –certs autors citen Mestres erròniament. Cap al 1850 s'instal·là a Madrid amb sa família. En aquesta ciutat va començar a estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862, abans de deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va intervenir en la Revolució de setembre de 1868 i durant l'assalt de l'Ajuntament de Barcelona va conèixer Valentí Almirall, amistat que conservarà tota sa vida, malgrat les discrepàncies ideològiques. En 1869 va esdevenir secretari del «Club dels Federalistes», presidit per Almirall, i formà part de la redacció d'El Estado Catalán, periòdic fundat per Almirall i Manuel de Lasarte. El febrer de 1869 va ser candidat del Comitè Republicà Federal de Barcelona i l'abril va participar en les reunions prèvies a l'anomenat «Pacte de Tortosa», signat entre les forces federals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, i en la revolta d'octubre d'aquell any, protagonitzada pels federalistes«intransigents» va jugar un paper preeminent. Després de l'aixecament federal de 1869 va haver de fugir a França i a Suïssa. En l'exili va conèixer Bakunin i el 22 de gener de 1870 es va afiliar a l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció ginebrina. De bell nou a la Península el març de 1870, va participar activament en l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'antuvi a Zumarraga (País Basc) i després a Madrid (Espanya), presidint el primer acte públic de la Federació Madrilenya de la Internacional; afiliat com a mecànic, va exercir el càrrec de secretari de Propaganda i va ser secretari del consell de redacció del primer òrgan oficial de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT La Solidaridad entre 1870 i 1871. Va ajudar a la formació llibertària dels integrants del primer Consell Federal de la FRE de l'AIT cedint-los alguns dels seus llibres (Proudhon, Courier, Blanc), a més d'altres fullets. Durant l'any 1871, i dins el context de la persecució de Sagasta a la Internacional, va formar part de la comissió que s'entrevistà amb el governador de Madrid per a protestar contra l'actuació de la «partida de la porra», en un banquet de solidaritat francoespanyola convocat pels internacionalistes. El març de 1873, residint a Amposta, Francesc Tomàs i Oliver, en nom de la Comissió Federal, li va encarregar la traducció de la memòria del Congrés de les seccions angleses de l'AIT i li va demanar que treballés per la constitució de la federació local d'aquesta localitat. El 30 de març de 1874 es va casar amb la madrilenya Dolores Perales, amb qui tingué set fills. En 1876 es va traslladar a Barcelona i, amb Almirall i Conrad Roure, va realitzar una intensa tasca cultural, folklòrica i esportiva de caire catalanista; i a partir d'aquesta data dedicà molt de temps a realitzar estudis del folklore català que foren publicats. Va formar part del comitè de gestió de la Biblioteca Arús barcelonina i va col·laborar en importants revistes anarquistes, com ara Acracia,El Productor, La Tramontana, etc. Durant la dècada dels vuitanta va publicar una sèrie d'articles sobre l'emigració que van ser molt comentats. El 14 de juliol de 1885 va participar en el Primer Certamen Socialista de Reus. Partidari de l'organització, en 1889 va criticar el moviment anarquista que es preocupava poc d'aquest aspecte, alhora que criticava força les pràctiques violentes de certs cercles àcrates. En 1908 es va ocupar d'un projecte per portar aigua a Barcelona des d'Esparreguera. En 1909 va perdre el braç esquerre en un accident quan feia els estudis preliminars d'aquest projecte, però va continuar escrivint i en la convalescència va redactar el llibre Cantares. Després va abandonar la seva professió d'enginyer de camins, que va exercir arreu de l'Estat (Catalunya, Castella, País Basc, Aragó i Andalusia), construint gran nombre de carreteres i línies ferroviàries –durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar–, per ocupar-se de la direcció literària de l'editorial barcelonina Seguí. Membre de l'Associació d'Excursions Catalana i més endavant del Centre Excursionista de Catalunya. Amb una gran cultura, va escriure moltíssim, tant en català com en castellà, especialment sobre literatura, lingüística, agricultura, meteorologia, botànica, geografia, excursionisme, etc., i fins i tot llibres de text per infants que van ser molt populars. Era un ferm partidari de la raó i del coneixement científic com a instruments de transformació de la societat i de millora per a les classes populars. Entre les seves obres cal esmentar Programa de literatura oral catalana (1883), Lo Llamp y'ls temporals (1884),La lluna segons lo poble (1884, reeditada en edició facsímil en 1999), La vall d'Hostoles (1885), Aubada i capvespres. Poemes (1887, en col·laboració), Costums empordanesas. Dinars de morts, honras grassas (1887), Meteorologia y agricultura popular ab gran nombre de confrontacions (1888, reeditada en 1998), Tradicions de Cardó (1890), Botánica popular ab gran nombre de confrontacions (1891; reeditada en 1983 sota el títol Dites i tradicions populars referents a les plantes), Cantares castellanos (1892), Cantars catalans (1893), Cantares i dictats tòpichs de Catalunya i del reste d'Espanya (1900),Rudimentos de la agricultura española (1900), De las plantas y sus aplicaciones (1895), Dictats tòpichs catalans (1901),Literatura popular catalana (1910), Zoologia popular catalana (1910), Geografia general de Catalunya (Barcelona) (1910), La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria i supersticions recollits a Catalunya (1987, pòstum),  etc. Signats amb les seves inicials C. G. M. publicà a Sabadell dos opuscles plenament anarquistes, El catolicismo y la cuestión social (1886) i A las madres (1887). Va traduir i prologar al castellà el llibre d'Almirall Lo catalanisme (1902). Cels Gomis i Mestre va morir el 13 de juny de 1915 a Barcelona (Catalunya). El 3 de maig de 2001 el seu arxiu personal va ser cedit per la família a l'Arxiu Històric Municipal de Reus. Son nét, Cels Gomis i Serdañons, s'ha dedicat a recuperar, estudiar i editar materials de son avi.

Salvador Palomar:«Cels Gomis i Mestre, cultura popular i cultura obrera», en Carme Pujol: Inventari del fons personal de Cels Gomis i Mestre. Arxiu Històric Municipal de Reus, 2003

***

Hristo Botev, i la seva signatura, fotografiat per Toma Hitrov (Bucarest, maig de 1875)

- Hristo Botev: El 6 de gener –el 25 de desembre segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1848 neix a Kalofer (Plovdiv, Bulgària) el poeta, revolucionari nacionalista i introductor de l'anarquisme a Bulgària Hristo Botov Petkov, més conegut com Hristo Botev, i considerat un dels herois nacionals búlgars. Era fill d'una família cultivada i progressista, que havia tingut nou infants i dels quals havien surat sis. Sa mare es deia Ivanka Stoykova Driankova i era coneixedora de més de tres-centes cançons populars del folklore búlgar. Son pare, el professor, periodista i traductor literari Botyo Petkov, fou una de les figures més importants del moviment anomenat«Renaixement Nacional Búlgar», dedicat a lluitar contra la dominació otomana a Bulgària. Son pare, que havia estudiat a Rússia, dotà la biblioteca escolar de Kalofer de nombrosos llibres en rus i en francès, llibres que exerciren una gran influència en el petit Hristo i en Ivan Vazov, altre dels futurs grans poetes búlgars. A finals d'octubre de 1863, després d'acabar els estudis primaris i una part dels secundaris a l'escola on ensenyava son pare a Kalofer, va ser enviat, gràcies a una beca promoguda pel lingüista Nayden Gerov, aleshores cònsol de Rússia a Plovdiv, a acabar la secundària al II Institut d'Odessa (Ucraïna, Imperi Rus; actual Ucraïna), un dels més prestigiosos de la ciutat, on s'introduirà de valent en la literatura russa, però també en els reglaments cruels i els càstigs corporals de l'educació d'aleshores. Considerà que aquest institut era una mena de «colònia penitenciària» i l'abandonà, fent estudis durant un any a les facultats d'història i de filologia de la Universitat d'Odessa. Després va fer de mestre dos anys a Odessa i a Bessaràbia (Zadounaevka) i és en aquesta època quan començà a escriure els seus primers poemes, alhora que establí contactes amb els moviments revolucionaris polonesos i russos. A començaments de 1867 retornà a Kalofer per a substituir temporalment com a professor a son pare malalt. L'11 de maig de 1867, durant la celebració de la festa dels sants Ciril i Metodi, organitzada per son pare, va fer un discurs públic improvisat en contra de la dominació de l'Imperi Otomà i de la burgesia búlgara; arran d'aquest fet, va ser desterrat. Retornà a Odessa, però la manca de diners el portà a viatjar a Romania, on aleshores hi havia un nombrosa colònia d'exiliats búlgars. A Brăila (Muntènia, Romania) treballà amb Dimitar Panitchkov per al periòdic Dunavska Zora (Alba del Danubi), i s'acostà al revolucionaris bulgars Zhadzhi Dimityr i Stefan Karadzha. L'estiu de 1867 entrà a formar part del grup insurgent armat de Jeliu Voyvoda, del qual ocupà la secretaria. El setembre de 1867 es matriculà en la facultat de medicina de Bucarest, però l'hagué d'abandonar per qüestions econòmiques. Sense recursos, hagué de viure de manera bohèmia i durant un temps compartí penalitats amb son amic Vasil Levski, un dels membres destacats de la insurgència búlgara, fent vida en un molí abandonat a prop de Bucarest. Entre febrer de 1869 i  maig de 1871, sempre en contacte amb el moviment revolucionari búlgar, treballà, gràcies al suport de Hristo Gueorguiev, de mestre a Bessaràbia (Alexandria, Izmaïl, etc.) fent classes de búlgar. A Izmaïl conegué el revolucionari rus Sergei Netxaiev. Els fets de la Comuna de París el marcaren profundament i decidí adaptar la seva estructura política a la realitat búlgara. El 10 de juny de 1871 començà a editar el periòdic revolucionari Duma na Bulgarskite Emigranti (La Paraula dels emigrants búlgars), on publicà poemes. L'octubre de 1871 participà en la reunió anual de l'Associació del Llibre Búlgar. En aquesta època va fer una gran amistat amb el revolucionari rus Nikolai Meledin (Alexandre Florescu). L'abril de 1872, acusat d'activitats revolucionàries i de conspiració, va ser tancat durant uns mesos a la presó de Focşani (Vrancea, Romania) i aprofità la seva reclusió per a col·laborar i establir relacions amb el moviment revolucionari rus. Col·laborà amb el periòdic revolucionari búlgar de Lyuben Karavelov Svoboda (Llibertat), on també treballà com a impressor. En aquests anys realitzà nombrosos estudis, especialment lingüístics (rus, romanès, francès) i establí contactes amb revolucionaris russos exiliats a Anglaterra i a Suïssa, especialment amb els cercles bakuninistes fundadors de la Internacional antiautoritària. Es dedicà a escampar per tot arreu les idees revolucionàries de Mikhail Bakunin a Rússia i a Romania, on creà el primer grup anarquista del país. Sobretot difongué l'obra de Bakunin Estatisme i Anarquia, llibre que va ser descobert per la policia romanesa en un escorcoll del seu domicili. A partir de l'1 de maig de 1873 edità a Bucarest l'efímer (només sortiren tres números) periòdic satíric Budilnik (Despertament), on fou molt crític amb els estaments enriquits búlgars que no feien costat el moviment independentista búlgar. A finals de 1872 Vasil Levski, organitzador del Comitè Central Revolucionari Búlgar (CCRB), òrgan encarregat d'organitzar l'aixecament contra la dominació otomana que operava des de Romania, va ser capturat pels turcs; jutjat, va ser condemnat a mort i penjat el 19 de febrer de 1873. Arran de la mort de Levski el CCRB es dividí en dos grups: el que promovien un aixecament sense demora (Botev, Stefan Stambolov, Panayot Hitov) i els que consideraven aquesta mesura prematura (Lyuben Karavelov). Botev pensava que calia aprofitar l'organització ja creada per Levski i treure partir de la situació internacional de lluites entre l'Imperi Otomà, Rússia i Sèrbia. A partir del 8 de desembre de 1874 edità el periòdic Zname (Bandera) i a partir del 15 de gener de 1875 col·laborà en la revista setmanal Znanie (Ciència). La rebel·lió de 1875 a Hercegovina animà Botev i Stambolov, ja que la situació explosiva dels Balcans podia atreure la intervenció de les grans potències. A començaments de 1875, en substitució de Karavelov, va ser nomenat president del CCRB i engegà la insurrecció búlgara contra l'Imperi Otomà. El 5 de maig de 1875 començà a publicar el periòdic Nova Balgariya i el juliol es casà amb Veneta Mintcheva-Vezireva –el 13 d'abril de 1876 nasqué sa filla Ivana. El setembre de 1875 fracassà la revolta a Stara Zagora, però a començaments de 1876 els revolucionaris búlgars exiliats a Romania consideraven que l'aixecament armat generalitzat contra la dominació otomana a Bulgària era imminent. L'abril de 1876 el colònia búlgara de Bechet organitzà una companyia armada per a creuar el Danubi i sumar-se a l'aixecament. El grup«Els Apòstols», organitzadors de la insurrecció a Vratza, es reuní amb Botev a Romania i el varen convèncer perquè enviés a la zona la companyia que estava organitzat per a lluitar en guerrilla. Quan es reclutaven els combatents arribaren notícies que l'aixecament havia esclatat prematurament. Els reclutes demanaren suport als antics guerrillers búlgars (els voivodes), com ara Filip Totyu, oferint-les el comandament de la guerrilla, però aquests rebutjaren l'oferta per raons polítiques i, així les coses, Botev assumí el comandament, amb el suport de Nikola Voinovski, graduat de l'Acadèmia Militar Nikolaev i que havia estat tinent a l'Exèrcit Imperial rus. El 16 de maig de 1876 decidiren partir, però sense suficient entrenament. Aparentant simples obrers i amagant les armes i uniformes en grans malles que pretesament contenien els seus instruments de treball, agafaren el vaixell austríac Radetzki que després prengueren per les armes. El capità del vaixell, Dagobert Engländer, convençut per Botev, acabà formant part de l'empresa. La companyia desembarcà a prop de Kozloduy i, malgrat les notícies, l'aixecament no s'havia produït, però si la resposta militar otomana que havia mobilitzat a la zona tropes regulars i irregulars (els mercenaris baxi-bozuq). Els insurgents búlgars optaren per marxar cap a les muntanyes de Vratza mentre s'organitzava l'aixecament popular, però la població, temorosa davant l'aclaparant presència otomana, no es revoltà. La companyia patí nombrosos i intermitents atacs dels baxi-bozuq i el 18 de maig de 1876 al turó de Milin Kamak, a uns cinquanta quilòmetres del Danubi, l'artilleria otomana causà les primeres 30 baixes dels rebels. L'1 de juny de 1876 cinc escamots de l'exèrcit otomà i grups de baxi-bozuq atacaren la companyia a prop de la muntanya Okaltchitza. Malgrat la resistència rebel, que causà nombroses pèrdues a les tropes turques, la companyia va ser derrotada; 130 insurgents resultaren morts i els qui no aconseguiren fugir van ser capturats i executats. Hristo Botev va caure aquest dia, 1 de juny –el 20 de maig segons el calendari julià búlgar de l'època– de 1876, a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària, Imperi Otomà; actualment Bulgària). Des del punt de vista poètic, la seva obra està considerada una de les més importants de la literatura búlgara de tots els temps. Els seus escrits, recollits pòstumament en tres volums, molt influenciats pels escriptors russos i els fets de la Comuna de París, reflecteixen els sentiments de solidaritat de les classes humils, l'amor a la llibertat, el rebuig a totes les tiranies i la rauxa revolucionària. El seu pensament llibertari, existent a tots els seus escrits i poesies, va ser amagat per tots els règims búlgars, especialment pel comunista, que només s'han encarregat de remarcar el caire nacionalista de la seva lluita. Hristo Botev és omnipresent arreu Bulgària, centenars d'escoles, biblioteques, centres socials, etc., porten el seu nom i no hi ha poble, per petit que sigui, que no tingui un carrer o un monument dedicat a la seva figura. Paradoxalment i malauradament, Botev també és un personatge reivindicat per l'extrema dreta nacionalista búlgara, que, evidentment, amaga qualsevol referència al seu pensament llibertari.

Hristo Botev (1848-1876)

Sébastien Faure

- Sébastien Faure: El 6 de gener de 1858 neix a Sant-Etiève (Arpitània) l'intel·lectual, lliurepensador, maçó, pedagog, propagandista i militant anarquista Auguste Louis Faure, més conegut com Sébastien Faure o, familiarment, Sébast. Fou fill d'una família tradicionalista i conservador; son pare, Auguste Faure, negociant de sedes, burgès acabalat, catòlic practicant, partidari de l'Imperi, fou condecorat amb la Legió d'Honor, i el seu desig era destinar son fill a la Companyia de Jesús. La mort de son pare en 1875 el tragué del seminari de Clermont-Ferrand per consagrar-se a sa família. La observació de la vida reial i la lectura lliure, el portaren a la pèrdua de la fe i a trencar amb el medi burgès on s'havia criat. El novembre de 1878 s'allistà a la Infanteria per canviar d'aires, però la classe militar el va decebre tot d'una i sortí de la vida castrense com a simple soldat. Després d'un any al Regne Unit, esdevingué inspector d'una companyia d'assegurances i es casà, malgrat l'oposició de sa mare, amb la jove de família protestant Blanche Faure–homònima, però no família, i a partir de 1885 la parella s'instal·là a Bordeus. En aquestaèpoca, ja sense la rèmora religiosa, començà a interessar-se per les qüestions socials, pel lliure pensament i per la militància. D'antuvi formà part de les files socialistes de Jules Guesde i fou candidat pel Partit Obrer Francès (POF) a les eleccions legislatives d'octubre de 1885, recollint 600 vots. En aquesta campanya descobrí les enormes dots d'oratòria que posseïa. Les seves activitats militants van provocar la separació dels esposos. Després de divorciat, en 1888 s'instal·là a París, on es col·locà en la «Societat de Viatges i Vacances a Crèdit» i on poc a poc s'allunyarà del guesdisme, gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i d'Élisée Reclus i a la seva participació en el grup «Les Insurgés du XVIIIe», que agrupava militants de totes les escoles socialistes. Entre octubre i novembre de 1888 fou delegat al III Congrés de la Federació Nacional de Sindicats (FNS) que tingué lloc a Bordeus-Le Bouscat. Es diu que la seva«conversió» definitiva a les idees anarquistes sorgí arran d'una reunió electoral a Bordeux en 1888 quan un oponent llibertari li va determinades preguntes compromeses (delegació del poder, democràcia directa, vies per arribar al socialisme, etc.); agafat de sorpresa, reconegué honestament que no podia respondre immediatament a les seves preguntes, però que en la propera reunió de la setmana vinent donaria respostes satisfactòries. Vuit dies després, reconegué al seu opositor i a tota la sala que les respostes del seu partit no li havien convençut i que eren intel·lectualment inferiors a les aportades pels llibertaris i que, des d'aleshores, havia decidit abandonar el POF i unir-se al moviment anarquista. En 1891 fou un dels creadors del periòdicAlmanach anarchiste pour 1892. Entre febrer i novembre de 1892 visqué a Marsella, on els guanys de les seves conferències antireligioses van permetre la fundació del periòdic L'Agitateur. Aquell mateix any fou gerent i principal redactor de La Vérité. En 1894, aprofitant la commoció causada pels atemptats d'Émile Henry, Auguste Vaillant i Sante Caserio, l'Estat francès engegà una enorme repressió vers el moviment anarquista que desembocà en un gran procés judicial començat el 6 agost d'aquell any, conegut com a «Procés dels Trenta». La flor i nata del moviment llibertari d'aleshores (Jean Grave, Charles Chatel, Matha, Félix Fénéon, etc.), acusada de crear una «associació de malefactors», acabà a la barra o fugint cap a Brussel·les. Un dels moments claus d'aquest procés fou el seu al·legat de defensa. El resultat fou clarificador: 27 absolucions, Faure inclòs, i només tres condemnes per delictes comuns. Després de l'execució de Vaillant en 1894, esdevingué tutor de sa filla Sinonie. El seu anarquisme intel·lectual s'oposà tant a l'anarcosindicalisme com a l'anarcoterrorisme de la «propaganda pel fet», posant l'accent en el paper que ha de jugar el suport mutu i l'educació. Com a talentós orador, va fer nombroses gires propagandístiques arreu de França. El novembre de 1895 fou un dels fundadors, amb Louise Michel i Constant Martin, del setmanari Le Libertaire, que fou finançat en gran part gràcies a les seves conferències –unes 150 a l'any–, i on defensà un antisindicalisme furibund. En 1897 fou el redactor principal del periòdic Les Crimes de Dieu, on reproduïa les seves conferències anticlericals. A partir de febrer de 1898 es lliurà a la defensa del capità Alfred Dreyfus. Va escriure una carta força més violenta que el J'acusse de Zola, publicà un pamflet (Les anarchistes et l'affaire Dreyfus), multiplicà les conferències i lluità perquè el llibertaris s'impliquessin en un debat que en principi rebutjaven. A partir del 6 de febrer de 1899, amb finançament jueu, començà a publicar el diari Le Journal du Peuple. Després, amb Eugène Humbert, s'embarcà en la propaganda neomaltusiana. En 1900 redactà i publicà el setmanari Les Plébeiennes. Propos d'un solitaire, on volia demostrar que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda; aquesta actitud fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una«Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. En 1901 fundà a Lió Le Quotidien. Organe de revedication ouvrière. El gener de 1904 llogà a Le Pâtis, a tres quilòmetres de Rambouillet (Illa de França), una propietat de 25 hectàrees on fundà –amb el suport de molts companys (Stephen Mac Say, la família Casteu, Casimir Albenque, Delaunay, Guentcho, Maxime Olivier, Pierre i Anna Narcisse, Georges Houllé, Julia Bertrand, Tibaldi, Marcel Voisin Mazurka, Lucien Brandt, Rose Herse, Henri Einfalt, Jeanne Lebesne, Colombo, Pietro Morbo, Jean Marquet, etc.)– una escola llibertaria, sota els principis anarquistes de Paul Robin, que bateja «La Ruche» (El Rusc) i que hagué de tancar el febrer de 1917 a causa del conflicte bèl·lic. Membre de la maçoneria, en 1906 intentà crear amb altres companys d'aquesta organització un falansteri. La Gran Guerra provocà grans divergències dins del moviment anarquista, ja que grans pensadors llibertaris, com ara Piotr Kropotkin o Jean Grave, s'alinearen amb la «Unió Sagrada» aliada, mentre altres, com ara Errico Malatesta, van declarar-se decididament antimilitaristes. Faure fou un dels primers a prendre oberta oposició a la guerra, publicant un manifest (Vers la paix) pel qual fou demandat pel Ministeri de l'Interior. En 1914 va dimitir de la francmaçoneria. A partir d'abril de 1916 publicà el periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), que fou distribuït a les tropes franceses i per això censurat per les autoritats en nombroses ocasions. Louis-Jean Malvy, ministre de l'Interior, l'obligà, sota amenaça d'un consell de guerra, a interrompre la seva campanya antimilitarista, cosa que feu després de publicar Pourquoi je cesse ma campagne contre le guerre; però aquesta campanya fou represa per altres militants anarquistes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, Pierre Chardon, Émile Armand, etc.). En 1918 fou empresonat per haver organitzat un míting prohibit. En aquesta època patí una campanya de calumnies i rumors maliciosos que, unit a una forta pneumònia, el van deprimir física, moral i políticament. No obstant això, creà la impremta «La Fraternelle», on va fer aparèixer a partir de 1922 el periòdic La Revue Anarchiste. En 1919 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). A partir de 1925 començà a escriure l'Encyclopédie anarchiste, magna obra en quatre volums, formada per milers d'articles (2.893 pàgines) i en la qual col·laboraren 106 prestigiosos intel·lectuals llibertaris de totes les tendències. En 1928 agrupà al voltant del manifest La synthèse anarchiste els militants que s'oposaven a la transformació de la Unió Anarquista Comunista (UAC) en una organització centralitzada («Plataforma Arshinov») i on es defensava una estructura de tipus federal, que donà lloc a la creació de l'Associació de les Federacions Anarquistes (AFA), oposada a la nova Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). No obstant això, en 1934 retornà a la Unió Anarquista. Aquest mateix any publicà la primera edició de l'Enciclopèdia gràcies al suport econòmic de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Paral·lelament continuà amb la seva activitat editorial des de la impremta «La Laborieuse», d'on sorgí la col·lecció «Propos subversifs». A partir de 1936 es lliurà a una basta campanya de suport a les víctimes de la guerra civil espanyola: col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937), fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i viatjà en diferents ocasions a Barcelona i al front d'Aragó en gira propagandística, però la tàctica de participar en les institucions de l'Estat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el van fer distanciar-se i finalment va fer un balanç negatiu de la Revolució espanyola –abans ja havia publicat el crític article «Le pente fatale», en Le Libertaire el juliol de 1937. Durant la II Guerra Mundial, atabalat pels esdeveniments, es refugià a partir d'abril de 1940 a Royan amb sa antiga esposa amb qui s'havia tornat a unir després de quaranta anys de separació. Fou autor de L'Anarchie en cour d’assises (1891), La famille (1893), La douleur universelle (1895), Le problème de la population (ca. 1908), Les crimes de Dieu,Réponses aux paroles d’une croyante (1909), 12 preuves de l'inexistence de Dieu, Mon communisme (1921), Propos subversifs (12 fascicles que reprodueixien 12 conferències fetes a París entre novembre de 1920 i febrer de 1921), Mon opinion sur la dictature (1921), Les anarchistes: qui nous sommes, ce que nous voulons, la révolution (ca. 1924), La Ruche (1927), La synthése anarchiste (1928), La véritable révolution sociale (1933, amb L. Barbedette, V. Méric i Voline), La naissance et la mort des dieux (1934), Le Dieu que je nie et combats (1946, pòstum), entre d'altres obres. Sébastien Faure va morir el 14 de juliol de 1942 a Royan (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat al Cementiri dels Tells de la localitat. Amb l'Alliberament, en 1944, es constituí a Lió, per un grup de companys (Valentin Buatois, Benoît Perrier, Claude Badin), la«Societat d'Amics de Sébastien Faure»; també sorgí un altre grup a París, que acabà fusionant-se amb el primer el 24 de juny de 1945.

***

Llum de la Selva

- Isidre Nadal Baqués: El 6 de gener de 1877 neix a Barcelona (Catalunya) el pacifista, naturista, ecologista, vegetarià crudívor, eremita i anarcoindividualista tolstoià Isidre Nadal Baqués, conegut com Llum de la Selva, L'Avi Llum oL'Avi Selves. Fill d'una prostituta del Barri Xino de Barcelona i de pare desconegut, havia nascut al barri conegut com El Polvorí, a les faldes de Montjuïc, i no va ser inscrit al registre civil. Altres fonts diuen que sos pares cultivaven a jornal els horts de la zona i que quedà orfe de pare als quatre anys i de mare als sis, i encara una altra versió diu que havia estat abandonat al port de Barcelona en nàixer i que va ser criat per unes monges en un orfenat. Adoptà el nom d'Isidre per la seva afició a l'agricultura i el llinatge Nadal per la seva data de naixement inventada, ja que realment en desconeixia la data real; el segon llinatge Baqués era el de sa mare. Quan tenia sis anys quedà orfe i recorregué els camins demanant caritat i fent de vailet pel menjar a les masies de la zona. Quan tenia 14 anys es posà a treballar fent d'estibador al port de Barcelona, relacionant-se amb els moviments anarcosindicalista i anarquista d'aleshores. Quan tingué l'edat per anar a les guerres colonials espanyoles, aconseguí eludir el servei militar. Entre 1898 i 1910 formà part de les comunitats seguidores de l'anarquisme de Lev Tolstoi i fundà les anomenades «Comunitats dels Esperits Lliures», colònies naturistes i neomaltusianes. Sembla que mantingué correspondència directa amb Tolstoi i que aquest subvencionà aquestes comunitats. En 1900, en l'Atlètic Natura Integral, va ser nomenat «Mestre de la Natura» i canvià el seu nom pel de Llum de la Selva. Seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la seva Escola Moderna, va fer amistat amb Albà Rosell Llongueras i Mateo Morral Roca i quedà molt impressionat quan aquest últim va cometre l'atemptat contra el rei Alfons XIII. Bon coneixedor de la natura, un pagès el posà de capatàs. Es va fer vegetarià i, amb Maria Alonso, fundà l'Associació d'Animals i Plantes. Viatjà arreu de la Península i per Europa. Amb tres amics, en 1925 fundà la Societat Catalana de Naturisme, primera societat naturista de l'Estat espanyol. Col·laborà en la revista naturista Pentalfa. En 1926 s'instal·là a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i l'any següent fundà el Grup d'Estudis Anarquistes «Idea i Cultura», que es reunia al cafè de Cal Mistos de Sabadell, freqüentat per destacats militants anarquistes com Bru Lladó i Edgardo Ricetti. En aquesta època era partidari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou col·laborador de l'escola llibertària Cooperativa Obrera Cultura i Solidaritat, encapçalada per Edgardo Ricetti. En 1932, amb sa companya Carme (Flor de Maig), comprà un hort a Can Rull, als afores de Sabadell, que batejà amb el nom de«Jardí de l'Amistat», on, conseqüent amb les seves idees, visqué moltes dècades sense diners ni electricitat, només amb els productes del conreu de la terra. En aquests anys republicans es relacionà amb el grup teosòfic«Rama Fides» de Sabadell i presidí algunes de les seves reunions. Durant la Revolució espanyola va fer constat la col·lectivitat d'agricultors al voltant de Sabadell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i els seus coneixements agronòmics resultaren de gran ajuda. A Can Rull engegà un projecte d'escola naturista i la Granja Natura que havia creat enregistrà una ampliació, on a més de construir-hi una biblioteca naturista i pacifista, impulsà dues colònies: una de set famílies al mateix «Jardí de l'Amistat» i una altre de vuit famílies al barri de Can n'Oriach de Sabadell. Arran dels fets de «Maig de 1937», els seus membres van ser detinguts per la reacció comunista acusats d'emmagatzemar armes i municions. Aquestes colònies van ser assaltades per les tropes franquistes al final de la guerra, mentre ell restà en solitari al seu habitatge del «Jardí de l'Amistat». També Can Rull va perdre en 1939 el seu Ateneu Cultural que s'havia constituït el 19 de juliol de 1936 en una casa del carrer de Larra de Sabadell i que era gestionat per les Joventuts Llibertàries de la localitat. Durant el franquisme romangué a Sabadell i posteriorment l'espai que ocupava va ser engolit de mica en mica per l'urbanisme capitalista. Gràcies a l'escriptor Jordi Maluquer i Bonet, que era assidu del «Jardí de l'Amistat», conegué el filòsof pacifista Lanza del Vasto, deixeble de Mohandas Gandhi, qui visità Can Rull en els anys 1959 i 1968. També n'eren assidus els activistes Lluís Maria Xirinacs i Pepe Beúnza. Amb el temps fundà una Escola de Naturosofia o Saviesa Divina, on gent de tot arreu hi venia a rebre el seu consell (veïns de la rodalia, clergues jansenistes, capellans catòlics, monjos de Montserrat, teòsofs, espiritistes, seguidors de Jiddu Krishnamurti, gent de les comunitats de l'Arca i de l'Arc de Sant Martí, etc.). En 1981, quan morí sa companya Carme, uns joves amics naturistes l'acolliren a la seva«Kolònia de Plana Bella», a la Galera. Nadal Baqués va morir el 23 de desembre de 1983 a la Galera (Montsià, Catalunya), a prop de fer 107 anys d'edat, i fou enterrat com volia allà mateix, al costat d'un xiprer, entre oliveres, amb una túnica blanca i sense taüt. Des del 30 d'octubre de 1985 un carrer de Sabadell porta el seu nom (Llum de la Selva). En 2012 el grup La Travessia elaborà el documental El Jardí Oblidat. Un relat coral i en 2014 Nicolás Parreño Román (Nickparren) publicà un recull de la seva filosofia sota el títol Llum de la Selva. Abandonat durant molts d'anys, actualment el«Jardí de l'Amistat» està en vies de recuperació gràcies a la feina de diverses entitats ciutadanes.

Isidre Nadal Baqués (1877-1983)

***

Salut Borràs Saperas

- Salut Borràs Saperas:El 6 de gener de 1878 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista Salut Borràs Saperas. Era la filla major de la parella anarquista formada per l'internacionalista Martí Borràs Jover i per Francesca Saperas Miró. A finals dels anys vuitanta i començaments del noranta va participar amb sa mare en la distribució a domicili de les subscripcions al periòdic Tierra y Libertad, fundat per son pare. Companya de Lluís Mas Gassió d'ençà de 1895, arran de la detenció de son company, després de l'atemptat del carrer de Canvis Nous en 1896, fou obligada per les autoritats a casar-se legalment i catòlicament dues hores abans de l'execució de Lluís Mas Gassió el 4 de maig de 1897, sota l'amenaça d'internar en un convent el fill que tenia (Enric) i un que n'esperava (Lluís). Havia estat detinguda l'11 de juny de 1896 juntament amb sa mare i empresonada–tingué son segon fill a la presó– i el 12 de juny de 1897 va ser expulsada amb altres 51 militants cap a França. Instal·lada a Marsella (Provença, Occitània), va fer feina de modista al taller de Joan B. Esteve. A mitjans de febrer de 1898 retornà a Barcelona. La seva tasca dins el moviment anarquista consistia a fer de correu amb els presos, establir contactes amb els comitès en els temps de clandestinitat, enterrar en secret els seus morts, practicar la solidaritat amb els perseguits, etc. Va esdevenir la companya del destacat anarquista Octave Jahn a Charanta (Jarnac, Cognac, Saint-Même-les-Carrières, etc.) i a partir de 1908 a Mèxic, on son company participà en la revolució a les files d'Emiliano Zapata. En 1911 va tornar a Barcelona, mentre que son company quedà a Mèxic i a Guatemala, alhora que realitzava viatges propagandístics a Europa de difusió de la Revolució mexicana en nom de la Central Obrera del Món (COM) i fins a la seva mort, el 9 de juny de 1917 a Mèxic. En 1913 Salut Borràs es va establir a París amb son fill i va fer feina de modista, realitzant constants viatges entre França, Catalunya i Mèxic. En 1930 retornà a Barcelona, on es va instal·lar en una petita casa al carrer d'en Robador, al barri del Raval. Arran del triomf del franquisme es va exiliar a França. Durant una sortida campestre son fill fou assassinat. Salut Borràs Saperas va morir l'11 d'agost de 1954 a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de París (França), on vivia recollida. Una part del seu arxiu –correspondència i documentació sobre les revolucions mexicana i espanyola– es troba fotocopiat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Salut Borràs Saperas (1878-1954)

***

Carnet confederal de Joan Albós Franci

- Joan Albós Franci: El 6 de gener de 1886 neix a Sant Joan de Ministrells (Valls de Valira, Alt Urgell, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Albós Franci. Es guanyà la vida fent de forner. Entre 1907 i 1909 va fer el servei militar al Marroc, on esdevingué antimilitarista i anarcosindicalista, i en tornar treballà de forner a Barcelona (Catalunya). Es casà a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya) amb una andorrana. Cap el 1916 emigrà a França amb sa família i s'instal·là a Pàmies (Llenguadoc, Occitània), on obrí un forn i on albergà nombrosos companys, alhora que continuà finançant el moviment llibertari. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'establí amb sa companya i sos tres infants a les Escaldes (Escaldes-Engordany, Andorra), població natal de sa companya. En 1934 la família s'instal·là a la Seu d'Urgell, on, quan el cop feixista de juliol de 1936, ell participà en el Comitè Revolucionari local i en operacions armades. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i arribà a Pàmies. Va ser, juntament amb son fill Joan Albós Besolí, nascut en 1915, internat al camp de concentració de Bram (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment ambdós treballaren d'obrers de fleca a Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània). Després de l'Alliberament, restà al camp de Bram per treballar per a les tropes angleses. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. Lector regular de Solidaritad Obrera, fou fidel a la línia ortodoxa confederal. En 1951 es va jubilar. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1954 va fer un donatiu per a la Casa de Repòs de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Joan Albós Franci va morir en 1971.

***

Giuseppe Mezzano

- Giuseppe Mezzano: El 6 de gener de 1896 neix a Asigliano Vercellese (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Mezzano. Sos pares es deien Antonio Mezzano i Carolina Brusa. Es guanyava la vida com a pintor i emigrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fitxat per la policia com a militant antifeixista, el 12 de setembre de 1935, quan retornà a Itàlia, va ser detingut per la policia a Vercelli (Piemont, Itàlia) i empresonat. Com que no hi havia cap càrrec contra ell, va ser alliberat als pocs dies, però va ser posat sota vigilància i amb l'obligació de presentar-se en determinats dies al Registre Polític Central. El 6 d'agost de 1936 retornà clandestinament a Ginebra i durant la tardor d'aquell any marxà cap a Espanya per fer costat la Revolució que s'estava quallant. Enrolat en el«Batalló Garibaldi», lluità al front de Madrid (Boadilla del Monte, Mirabueno, Majadahonda, Arganda i Guadalajara). A Guadalajara va ser ferit en una mà i a la cama dreta. El març de 1938 va ser donat d'alta de l'hospital i destinat a serveis auxiliars a Albacete (Castella, Espanya), on romangué fins el maig d'aquell any quan retornà a Suïssa. L'11 d'octubre de 1939 va ser detingut a Ginebra per la policia helvètica i internat al camp de treball de Gordola (Ticino, Suïssa). Després de la caiguda del feixisme realitzà gestions al Consolat de Ginebra per a ser expatriat. El 3 d'agost de 1943, com que estava fitxat al Registre de Fronteres com«exmilicià roig», va ser detingut a Domodossola (Piemont, Itàlia) i portat a Vercelli (Piemont, Itàlia), on fou interrogat i posat en llibertat sota vigilància. Aleshores participà en la Resistència, enquadrat en la V Divisió«Garibaldi» de la 182 Brigada. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Biella. Giuseppe Mezzano va morir el 29 de novembre de 1950 a Biella (Piemont, Itàlia). En 2003 son fill Luciano Mezzano donà documentació de son pare a l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea nelle Province di Biella e Vercelli «Cino Moscatelli».

Giuseppe Mezzano (1896-1950)

Continua...

---

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 (V) – Senyors i jornalers

La fam

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana. (Miquel López Crespí)

Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que t´ocupa el cos, t´encega els ulls.

És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent.

Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de la terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 (VI)– La meva mare i la lluita contra la beateria regnant en els anys 40 -

Vist amb la perspectiva que donen els anys hom comprèn que no érem gaire conscients de les preocupacions que donàvem als pares. Havien lluitat i lluitaven per allunyar-nos d´un destí advers: el dels perdedors, els vençuts. Volien que no haguéssim de patir el que ells hagueren de suportar en els anys més durs de la dictadura. I, de sobte, sense esperar-lo, es trobaven davant la realitat que nosaltres abandonàvem la recta sendera de fer bondat per llaurar-te un futur com pertoca. (Miquel López Crespí)

La Social s´encarregà de bastir el nostre expedient. Imagín que exagerant el possible perill que representaven uns al·lotells de catorze i quinze anys.

Els problemes de debò començaren un parell de setmanes després de la detenció, quan els pares foren citats als jutjats de Palma. Els havien de comunicar les resolucions del TOP. L´informe de la brigada política tengué les seves repercussions. Els pares restaven en silenci, asseguts a les cadires del despatx, mirant-se l´acció del secretari, veient com el funcionari passava al jutge el sobre just acabat d´arribar de les altes instàncies de la repressió. Es podia sentir la respiració agitada de tot el nostre grup, el teclejar intermitent de les màquines d´escriure. Alguna de les mares presents tenien agafades ben fort les mans dels fills tement que d´un moment a l´altre entràs la policia i se´ls portassin cap a algun indret desconegut.

Mirava de reüll el rostre hieràtic de Pep Balaguer, Salvador Trias i Sebastià Terrades. Tots tres havien actuat a la perfecció durant els interrogatoris. Ningú havia parlat dels amics que teníem a escoles i instituts. Diguérem que compràvem la pintura amb els diners que ens donaven per anar al cine. Durant els interrogatoris no sortí de la nostra boca cap altre nom. Tot rutllà bé sense que la por o la inexperiència davant aquests casos ens fes caure en possibles trampes parades per la Social. Al llarg de la primera nit els sicaris s´havien convençut que no hi havia cap partit clandestí darrere el grup i que la idea de les pintades a favor de Julián Grimau era idea nostra en exclusiva.

I si ens haguessin torturat com ho feien amb els treballadors? La Guàrdia Civil tenia ordres especials de no tenir consideracions amb els que agafaven repartint fulls o fent pintades subversives. Per Ràdio París i Ràdio Espanya Independent sabíem a la perfecció els noms de tots aquells que havien estat assassinats per pintar “Amnistia!”, “Pan, Tierra y Libertad!”. Feia pocs anys que havien acabat amb els darrers guerrillers que resistien a les muntanyes. Però l´esperit de la croada contra els rojos continuava ferm i potent com sempre.

Patia pel pare.

Aquella trista escena repressiva, el llòbrec ambient de jutjats i despatxos, li devia recordar els anys de presó. La maledicció que poden portar alguns papers, les carpetes, els segells oficials, el paisatge trist de les sales d´espera a les presons, abans de ser portat a la cel·la. Era bo d´imaginar després de tot el que havíem sentit contar el que significava rebre un paper oficial l´any 1939. Trenta anys de presó i treballs forçats, la pena de mort. L´oncle em contava que quan va estar al penal de Burgos sentia el que passava a la galeria dels condemnats a la pena capital.

Els presos que havien de ser executats eren a les cel·les del davant, porta per porta. No dormia ningú. De lluny estant es sentien els preparatius per a les execucions. Cap a les quatre de la matinada els hi arribaven els sorolls provinents del cos de guàrdia. El grinyolar de la porta d´entrada quan s´obria per deixar entrar el camió carregat de soldats. Reixes que s´obrien i tancaven. Pels barrerons de la finestra podien divisar com s´encenia la bombeta del director de la presó. Després, d´un cop, tots els llums de la cuina. Donaven una tassa de cafè i una copa de conyac als soldats que havien de matar els nostres.

Cap a les cinc, avançava pels passadissos un grup de persones comandades per un capità de l´exèrcit, el director de la presó i un capellà. Obrien la porta dels que havien de morir aquell dia. Llegien els noms molt lentament i els anaven traient de la cel·la un per un.

La por a la mort feia que alguns, valents fins el dia anterior, plorassin i cridassin enmig de la nit. D´altres, la majoria, en sortir al passadís cridaven “Visca la República!” o “Visca el Comunisme!”. Alguns es dirigien als companys i repetien el seu nom en veu alta. L´oncle explicava el que deien en el darrer moment: “Em dic Joan Terrades, si algú surt en vida i anau per Sallent digueu a la gent que he mort innocent, amb el cap ben alt, sense renunciar a cap dels nostres principis!”.

Alguna nit, emportats per l´emoció, els presos cantaven La Internacional per acomiadar els amics que anaven a ser executats. Un dia, explicava l´oncle, el capità que manava el pelotó d´execució es posà nerviós en sentir tanta cridòria i, traient-se la pistola, va començar a disparar contra les portes cuirassades de les cel·les.

Acció inútil. La Internacional es va sentir encara més potent, més desafiant.

El soroll de les passes es perdia en la distància.

Al cap d´uns minuts sentien la descàrrega de la tropa i, de seguida, els trets de gràcia del capità. Comptaven: “Un, dos, tres, quatre...”. El nombre de trets al cap els permetia saber quants havien mort aquella nit.

A vegades l´oncle no podia continuar el relat. La mirada se li enteleva recordant alguns companys de tres anys de guerra a les trinxeres d´Aragó, Terol o Madrid. Provava de dissimular les llàgrimes que li regalimaven per les galtes.

Aleshores tots respectàvem el seu silenci i la mare, que escoltava respectuosa preparant el sopar, desviava la conversa cap a temes intranscendents.

Vist amb la perspectiva que donen els anys hom comprèn que no érem gaire conscients de les preocupacions que donàvem als pares. Havien lluitat i lluitaven per allunyar-nos d´un destí advers: el dels perdedors, els vençuts. Volien que no haguéssim de patir el que ells hagueren de suportar en els anys més durs de la dictadura. I, de sobte, sense esperar-lo, es trobaven davant la realitat que nosaltres abandonàvem la recta sendera de fer bondat per llaurar-te un futur com pertoca.

Ni la mare ni el pare entenien que havien estat ells mateixos, les històries que ens explicaren, la seva vida quotidiana, una forma de comportament lluny de la hipocresia i el cinisme el que ens anà conformant de forma lenta i inexorable. Parlaven mig d´amagat, a un racó del taller de Can Ripoll, amb els antics companys de presó que restaren al poble, sentien emissores prohibides... llegien! Malgrat la feina de treballadors manuals, els dies de festa els veies sempre amb un llibre a la mà, amb una revista. I és un mal exemple ensenyar els misteris que es poden descobrir mitjançant la lectura!

No s´adonaven dels fonaments que anaven bastint dins les nostres consciències juvenils. Mai no ens obligaven a anar a missa, resar el rosari, anar a cercar les capelletes individuals que el rector repartia per les cases dels beats. Lluny de nosaltres la idea de fer d´escolanets, anar amb faldilles de randes pels carrers del poble portant la creu de la rectoria. Per a uns altres, fer d´escolanet era la màxima aspiració que tenien.

Quan va ser que vaig deixar de creure en sants i verges, en els déus de guix i fusta corcada que podia veure i tocar a l´església?

No ho sé. Potser en copsar la presència injusta de la mort en el món que m´envoltava. Els nins petits allargassats al bagul, amb el rostre morat per alguna malaltia desconeguda. El company de classe ofegat en el safareig. Sentir el gemegar de dolor dels vells, quan el sacerdot anava a donar l´extremunció i nosaltres miràvem des del portal de la casa. No importava que els pares ens diguessin res: respiràvem la injustícia dins l´ambient de cada dia. Els senyorassos que presidien la processó amb banda de música i tambors, els cafès per als pagesos i els cafès per als rics, les senyores sempre ben vestides i els treballadors que anaven a fer feina a sa marjal amb roba vella, amb rostre cansat.

O, qui sap!, la història que em contà la mare, quan el rector del poble no la volia casar amb un presoner republicà.

Record les seves paraules com si fos ara mateix:

Als meus pares no els agradava la relació amb el teu pare.

No sabien com reaccionar davant un fet tan inesperat. Qui els hauria d’haver dit que una filla de Can Verdera sortiria amb un presoner republicà! Ell era un roig, un desgraciat que havia perdut la guerra, un home marcat, en definitiva, per la derrota. No era gens ben vist que vengués, ni que fos per uns moments, a veure’m a la marjal.

El rector, que a l’inici del Movimiento denuncià un munt d’esquerrans als falangistes, em va cridar a la rectoria i, mirant-me de fit a fit, em parlà més d´una hora dient-me que no podia fer aquella malifeta a la família ni, molt manco, a les companyes d’Acció Catòlica. Jo era, em repetí un munt de vegades, l’hereva d´una de les nissagues més conegudes de la contrada. Un oncle meu havia estat batle del poble en temps de la dictadura de Primo de Rivera, alhora que era uns dels principals caps del partit del dictador, a Mallorca, la famosa Unión Patriótica.

‘En nomenar l´oncle Miquel Crespí, el batle Verdera, un fort sotrac interior em sacsejà de cap a peus. El cor m’anava a mil, bategant amb força. I si el rector s’adonava que m’havia fet tremolar, que m’havia tocat les fibres més sensibles del record? Vaig procurar dissimular el que sentia, que el vell sacerdot no s’adonàs de la impressió que m’havia fet recordar l´oncle. Aquell nom anava lligat estretament als millors anys de la meva infantesa quan, als estius, juntament amb na Martina, la seva esposa, em portaven al Mal Pas, a la badia d’Alcúdia. En no haver pogut tenir fills, es delien per fer feliços i satisfer tot els capricis dels nebots. Jo era la més aviciada i sempre tenia un regal per a mi quan l´oncle tornava d’alguns dels viatges a Madrid, París o Barcelona. Sense que mai li ho hagués de demanar, em portava la pepa somniada, el quadern de dibuix comprat als grans magatzems de París i que ningú no tenia al poble. O aquella màquina de cosir tan petita, però autèntica, que servia per fer vestits de veritat i que durant mesos va ser objecte de la curiositat general, l’enveja de les amigues, l’enginy que jo només deixava a aquelles que jo estimava i apreciava de bon de veres.

‘Eren uns mesos en què jo regnava, com una princesa de conte de fades, per cambres i passadissos, el jardí, la platja, per les pinedes i el mollet dels pescadors que hi havia davant la casa. Martina m’aviciava encara més i es passava moltes hores del dia dins la cuina preparant menges exquisides, pastissos increïbles que em feien engreixar de tants que en menjava. Amb Joana, la criada murera, em feien vestits de seda, amb tot de randes i farbalans que lluïa a les festes de sant Jaume, quan en Lluís, el xofer de l´oncle, ens portava a tots fins al poble i ens deixava prop de la plaça, enmig de l´enveja i l´admiració dels veïns. Què sabia jo aleshores del que significava portar vestits de seda, polseres i arracades d´or en un poble on mancava el pa pels pobres i hi havia una munió d´al·lots i al·lotes que anaven descalços pels carrers? Quina vida més diferent de la dels pagesos, malgrat aquests fossin propietaris de terres i cases, com ho érem nosaltres. El pare i la mare eren al camp, feinejant com sempre. Jo encara era un infant. No m’havia fet tan imprescindible per portar els horts com ho seria anys endavant. Eren els darrers anys de llibertat, de no tenir responsabilitats, de jugar i riure, lluny de les preocupacions quotidianes. Dolços estius sota l’emparrat del xalet, anant amb barca amb l’oncle i la tieta, descobrint cales i coves amagades a les fondàries dels penya-segats de la serra de Tramuntana que queien des de les altures, verticalment dins la negra blavor de les aigües properes a Formentor.

‘El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi del món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentint les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar centenars de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sapigués? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?

‘No li vaig fer gens de cas. No li tenia cap mena de consideració. Un home capaç de denunciar i portar a la mort gent innocent només pel fet de tenir idees diferents no em mereixia respecte. Molta gent del poble sabia de les relacions que tenia amb les criades. Un viciós de cap a peus. I volia donar lliçons de bona conducta? Cap persona, emperò, no podia dir res. Tothom havia de callar, acotar el cap davant seu, besar-li la mà perquè ell, juntament amb el batle que havia posat Falange i el capità de la Guàrdia Civil, eren les màximes autoritats del poble. Bé ho sabien els familiars de les persones executades, denunciades pel rector.

‘-Tu ets massa jove –em digué el rector-- i no entens la difícil situació en què col·loques la família. Una cosa és que els presoners, per rehabilitar-se, per pagar el mal que han fet, treballin per a la comunitat; recorda que nosaltres mateixos li hem comanat la restauració dels quadres de la capella del Rosari. I una altra de ben diferent és que la gent del poble vegi que una al·lota de Can Verdera parla públicament amb un perillós anarquista.

‘Un perillós anarquista, un home que sabia pintar vaixells d´altives veles blanques partint de la badia d’Alcúdia cap a països ignots? I ho deia ell, que tenia sang a les mans, per les denúncies fetes als falangistes? Mai no havia sentit tan de fàstic en el meu interior.

‘En un determinat moment no em vaig poder contenir i, fitant-lo igualment als ulls per tal que s’adonàs que no tenia por de cap sacerdot, li vaig dir, sense gens ni mica de temor:

‘-Vostè sabrà què fa. Nosaltres no fem res de dolent. Parlam davant tothom i no anam d’amagat. Aquest home, per cert, un home al que vostè fa treballar per no res a l’església, és de les persones més honrades que he conegut mai i li jur que no serà el rector que em posi entrebancs per a veure’l.

‘El rector callà i no digué res més. Sabia bé --teníem una llunyana relació familiar-- que els homes i dones de Can Verdera no acotaven el cap així, per les bones. Eren massa segles d’exercir de pagesos benestants, de tenir relacions a Ciutat, contactes amb els governadors i posseir diners abastament per pagar missers, monges i sacerdots, perquè ara ell pogués fer valer la seva voluntat.

‘-No et puc impedir que parlis amb ell –-em respongué--; però almanco hauries de pensar en la teva família, en el disgust que els dónes.

‘Vaig sortir de la rectoria sense besar-li la mà que m’oferia de forma mecànica, talment com marcava el costum.

‘Mai més no he tornat a posar els peus en una església si no fos per assistir a algun casament o funeral”.

Mai no em feren cap discurs antireligiós, però creixies alletat per la idea que les predicacions de la trona eren rondalles superficials que no afectaven el teu comportament. Anàrem poques vegades a la doctrina del diumenge, un truc emprat per la rectoria per retenir els al·lots a l´edifici de la Congregació. L´essencial era que no anàssim al cine. El cine era sempre pecaminós, malgrat fos autoritzat per la mateixa església! Si anàvem a sentir els sermons de la Congregació et donaven un cartonet amb un número. Els havies de guardar i, en arribar els Reis, pel gener, el podies bescanviar per una joguina.

Joguines de l´església? No en volíem! Ens estimàvem més jugar als quatre cantons al carrer, a indis i vaquers en els jardins de l´Escola Graduada, amb una pilota feta amb draps, que no haver de sentir els sermons!

Per això anàvem a la porta del temple on, cada setmana, el rector hi situava un full amb les qualificacions morals que li mereixien les pel·lícules. Hi havia les autoritzades per a “menors” (nosaltres!) i les considerades de categòria 1, 2, 3 i 3R. Les 3R (que volia dir Mayores con reparos), eren a les hi anava més gent, sempre a la recerca d´una besada no censurada, uns vestits escotats (Anna Magnani en Arròs amarg!), algun crim on el gàngster era tractat amb una certa introspecció psicològica.

Quan els nostres amics partien cap a la Congregació, nosaltres marxàvem cap al cine. Es tractava de comprovar si aquella tarda hi havia algun porter conegut que, una vegada començada la projecció, ens deixàs entrar a veure alguna pel·lícula “no recomanada”. Ens delia veure les interpretacions d´Ava Gardner, Marilyn Monroe, Anna Magnani, Sofia Loren... Per a nosaltres el món màgic de la pantalla era la porta oberta al paradís, al cel que ens predicaven des de la trona. Els dimonis que incitaven al pecat (les actrius abans esmentades) eren autèntics àngels, la més exacta encarnació de la bellesa.

Com hauríem anat mai a les sales fosques dels sermons, a sentir les narracions prou conegudes de les calderes de l´infern, de l´aigua bullint, del foc etern?

Sé, sense cap mena de dubte, que els pares s´estimaven més veure´ns al cine que no pas a recer dels sacerdots.

Quin tipus de moral ens havia d´ensenyar l´església catòlica? Bastava veure, constatar el tipus de vida que portaven els pares per a saber el que era bo i dolent, què beneficiava o perjudicava l´home. No necessitàvem que ens fessin repetir de memòria els deu manaments per a comprendre la necessitat de donar suport als dèbils, ajudar els familiars, els desvalguts, combatre la injustícia. És curiós comprovar com la lectura del Quixot a dotze o tretze anys ens confirmava, malgrat no poguéssim aprofundir en tota la fondària del pensament de Cervantes, que el món feia temps que era injust i la maldat planava, poderosa, per camps i ciutats. M´identificava amb el foll lector de llibres de cavalleries a la recerca sempre d´un univers imaginari, el paradís somniat per tots els utopistes que han existit damunt la terra; una terra, per desgràcia, esborrada feia temps dels calendaris. La batalla del Quixot amb els molins de vent ens semblava, en la nostra imaginació infantil, el combat dels pares contra els mercenaris de Franco, els tancs italians, l´aviació alemanya, en temps de la guerra civil.

Ens delia la descripció d´una societat hipòcrita i materialista, els entrebancs del nostre heroi per a retre culte a una bellesa mai trobada, la il·lusió per una Dulcinea inexistent. Talment la generació d´expresoners reunits a Can Ripoll parlant a cau d´orella de repartiments de terres, escoles públiques, teatre popular, universitats gratuïtes per a tots els treballadors. Com estimava sentir les històries dels expresoners republicans! Quants exemples d´heroisme vaig sentir en aquelles horabaixes lentes, en acabar les classes a l´institut de la plaça del Mercat! Joves que es jugaven la vida per anar a recuperar el cos del company caigut en terra de ningú i que gemegava demanant auxili! Els portalliteres, sota les bales enemigues, morint a vegades en l´intent de recuperar els ferits. Les lectures de la poesia de Miguel Hernández, Rafael Alberti a recer de les trinxeres, entre batalla i batalla. Ensenyar de llegir i escriure al soldat que no en sabia malgrat tenir la seguretat que tant mestre com alumne podien morir en les properes hores. Imaginava el pare, alt i prim, amb la seva veu poderosa, cantant àries de les sarsueles més populars dels anys trenta. Cançons de La Dolorosa mesclades amb el ressò de la Internacional, mentre avançaven cap a Terol aquell fred hivern del 37. I el que més sobtava la meva imaginació infantil: sentir parlar d´esglésies i catedrals convertides en hospitals, mercats per al poble, biblioteques, ateneus populars, escoles, cines i teatres per a l´esbarjo de la gent.

Com no havia de ser atractiu aquell univers de novel·la? Què tenia a veure amb les obligades visites a l´església cada dijous horabaixa, amb els sermons del diumenge a la Congregació? Resar a poc a poc, lentíssimament, el rosari? Esperar que, des de la trona, el pare Bonnín demanàs a algú el pare nostre i si no te´l sabies romandre, l´hora de la doctrina, agonellat damunt les fredes rajoles del temple? Aguantar altra volta l´advertiment que, si agafàvem una poma, uns ametllons d´un hort que no fos el nostre, seríem eternament a l´infern? Descripció minuciosa, sàdica, d´infants xisclant dins les calderes d´aigua bullent de Satanàs. Les tenalles de ferro roent arrabassant la mà que ha agafat la poma, el codony o ha volgut tastar unes cireres!

Tot un caramull d´explicacions que, de petit, m´atemorien, em feien allunyar cada vegada més de les portes d´aquella església plagada de sangonosos crists crucificats, verges amb el cor rajant sang damunt el pit, santsebastians clivellats de fletxes, innombrables màrtirs torturats pels romans, cremats a les graelles i que, resant amb devoció, deia el rector, ens alliberarien de la fam i les malalties i ens aproparien al regne del Senyor on romandríem pels segles dels segles gaudint de l'eterna felicitat.

La padrina sí que era religiosa, posseïda sempre per una estranya devoció que combinava certes ensenyances catòliques amb els mites propagats per mèdiums i endevins. Creure en les reencarnacions no li impedia d´anar a missa. Em coneixia, volia que hi anàs cada diumenge. El seu sistema per a saber si hi anava o no era demanar-me pel color de la casulla del rector. Pobra dona, quantes vegades no la vaig enganyar! Em bastava anar fins al portal de l´església, guaitar per a saber com anava vestit el capellà i, en ser hora, tornar a casa contestant la pregunta.

Em regalava una ensaïmada just acabada de sortir del forn, sucosa i tendra. Restava feliç, satisfeta per la meva bondat. Era el seu nét aviciat.

No va saber mai que els diumenges no anàvem a missa. Amb els amics de la colla érem sempre al mercat, enmig de les paradetes dels pagesos que venien al poble a vendre fruita i animals, roba de feina, estris pel camp. La nostra única dèria era copsar si havien comparegut les al·lotes que ens agradaven: na Joaneta de Can Mussol, na Margalida de Can Feliu, n´Antònia de Can Julivert...