Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12423 articles
Browse latest View live

[05/09] «Federación de Trabajadores» - Assassinat de Bravo Portillo - Míting per Sacco i Vanzetti - Scajola - Cavallazzi - Neri - Samitier - Radigales - Cage - Gómez Pous - Borrell - Primert - Comellas - Puig Elías - Pernette - Gómez - Hiraldo

0
0
[05/09] «Federación de Trabajadores» - Assassinat de Bravo Portillo - Míting per Sacco i Vanzetti - Scajola - Cavallazzi - Neri - Samitier - Radigales - Cage - Gómez Pous - Borrell - Primert - Comellas - Puig Elías - Pernette - Gómez - Hiraldo

Anarcoefemèrides del 5 de setembre

Esdeveniments

Portada del primer número de "Federación de Trabajadores"

Portada del primer número de Federación de Trabajadores

- Surt Federación de Trabajadores: El 5 de setembre de 1885 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic Federación de Trabajadores. Semanario Anárquico-Colectivista. Fou el portaveu de la Federació de Treballadors de la Regió Uruguaiana (FTRU). El responsable editorial va ser el sabater anarquista català Sacaries Rabassa (Zacarías Rabassa), membre de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) que havia emigrat a l'Uruguai en els anys vuitanta. Mantenia una estreta col·laboració amb els moviments anarcocol·lectivistes ibèric, italià i francès i va reproduir articles de les seves publicacions (Bandera Social, Los Desheredados,L'Alarme, etc.). Distribuí a l'Uruguai el setmanari anarcocol·lectivista madrileny Bandera Social. Tractà temes sindicals del seu país i de l'estranger i aspectes«doctrinals». Publicà per lliuraments una traducció del text de Piotr Kropotkin «A los jóvenes». Els articles, generalment, es publicaren sense signar. En sortiren 13 números, l'últim el 21 de novembre de 1885. Posteriorment Zacarías Rabassa es passà a l'anarquisme comunista a Buenos Aires (Argentina).

***

El cadàver de Bravo Portillo a la Casa dels Socors del passeig de Gràcia

El cadàver de Bravo Portillo a la Casa dels Socors del passeig de Gràcia

- Assassinat de Manuel Bravo Portillo: El 5 de setembre de 1919 a Barcelona (Catalunya) és assassinat per un escamot anarcosindicalista l'excomissari de policia, organitzador dels atemptats contra els sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), figura clau de la lluita de l'Estat contra l'anarquisme, Manuel Bravo Portillo (o Brabo Portillo). Havia nascut en 1876 a l'illa de Guam (Les Mariannes, Micronèsia) i va viure a Filipines amb son pare, militar de professió. Va combatre els independentistes filipins a Cavite (1896) i va ser ascendit a tinent. Repatriat a la metròpoli per malaltia en 1897, va ingressar en el Ministeri d'Hisenda. Es va casar amb Remedios Montero, filla de militar. En 1908 va ingressar en l'acabat de crear Cos de Policia i va ascendir en un any a inspector en cap. Destinat a Barcelona a partir de 1909, es va mostrar contundent durant els fets de la Setmana Tràgica, i va ser condecorat i ascendit a comissari --el més jove d'Espanya. En aquestaèpoca ja va crear una xarxa de confidents amb la qual vigilava els cercles anarquistes i la delinqüència comú. Durant la Gran Guerra treballà per l'espionatge alemany a canvi de grans sumes de diners, organitzant un tràfic il·legal d'emigrants, realitzant negocis amb els baixos fons, etc. En 1918, amb el suport de la burgesia catalana, se li dóna el comandament de la Brigada Especial i declara la guerra als anarcosindicalistes (provocadors als mítings, bombes als locals sindicalistes per provocar-ne la clausura, detencions...), alhora que es dedica a negocis personals (estraperlo, espionatge, extorsió...). En aquest mateix 1918 participà en l'organització de l'assassinat de l'industrial Josep Albert Barret i Moner, que fabricava material de guerra per als aliats. Fou denunciat, amb proves concloents, per l'anarcosindicalista Ángel Pestaña des de les pàgines deSolidaridad Obrera i fou processat, condemnat, destituït i empresonat el juliol de 1918; però, alliberat després de tres mesos, va continuar al servei del capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch organitzant atemptats contra els sindicalistes de la CNT. Fou assassinat per un grup d'anarcosindicalistes radicals, encapçalat per Progreso Ródenas, en represàlia per l'assassinat de Pau Sabater i Lliró, president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT, del 18 de juliol de 1919. Quan a migdia es va saber que l'havien assassinat va haver festa grossa als barris obrers de Barcelona; la policia només va trobar al lloc de l'assassinat una gorra, nova, i cap barreteria la va voler reconèixer. Però la banda que havia organitzat Bravo Portillo no es va dissoldre, sinó que va actuar amb un nou cap, el baró de Köening.

Assassinat de Manuel Bravo Portillo (5 de setembre de 1919)

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Míting per Sacco i Vanzetti: El 5 de setembre de 1926 se celebren a Tucumán (Tucumán, Argentina) dos mítings de protesta per la llibertat dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti, condemnats a mort als Estats Units. Els actes van estar organitzats per l'Agrupació Llibertària d'Obrers Gastronòmics i la Federació Obrera Local de Tucumán de l'anarcosindicalista Federació Regional Obrera Argentina (FORA). El primer míting es realitzà al matí a la plaça Independència i el segon a la tarda a la plaça Lamadrid de Tucumán.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia sobre Honoré Scajola apareguda en el periòdic parisenc "L'Anarchie" del 15 de març de 1906

Notícia sobre Honoré Scajola apareguda en el periòdic parisenc L'Anarchie del 15 de març de 1906

- Honoré Scajola: El 5 de setembre de 1864 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Joseph Honoré Bertin Scajola. Sos pares, emigrants italians, es deien Joseph Pierre Étienne Scajola, paleta, i Marguerite Louise Martino. Es guanyava la vida com a obrer al port de Toló i vivia a l'Impasse Olivier del barri del Temple d'aquesta ciutat. Participà activament en les reunions obertes del Sindicat de l'Arsenal de la Marina Nacional (drassanes dels vaixells de guerra) de Toló. Segons el llistat requisat el 7 d'octubre de 1905 en un escorcoll del domicili de l'anarquista Victor Busquère era membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El gener de 1906 fou un dels 31 signataris de la Secció de Toló de l'AIA del cartell Conscrits, on es feia una crida als soldats a deposar les armes, fet pel qual va ser fitxat per la policia com a propagandista anarquista antimilitarista. El març de 1906 fou tresorer del grup abstencionista que s'acabava de crear. Juntament amb la família Augery, Ernest Girault, Jean Goldsky,Émilie Lamotte, André Lorulot, Félix Malterre, Victorine Triboulet i altres, fou un dels fundadors, l'octubre de 1906, de la colònia comunista-anarquista de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) i de la Impremta Anarquista allà establerta on s'editava el periòdic L'Anarchie. En aquesta colònia es dedicà especialment a les feines a la granja. En 1906 col·laborà en La Révolte d'Alger (Algèria), on es mostrà partidari de l'amor lliure, i entre 1912 i 1913 en Le Temps Nouveaux. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Arnaldo Cavallazzi (ca. 1907)

Arnaldo Cavallazzi (ca. 1907)

- Arnaldo Cavallazzi: El 5 de setembre de 1878 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el tipògraf anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Arnaldo Cavallazzi. Sos pares es deien Raffaele Cavallazzi, destacat tipògraf anarquista, i Maria Contoli, filla d'una família d'intel·lectuals (mossens, historiadors, escriptors, etc.) molt coneguda. Ben aviat, seguint les passes de son pare, s'integrà en el moviment anarquista del seu poble, com també farà son germà petit Ribelle. Freqüentà l'Escola Tècnica de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) i adquirí una formació política autodidacta mitjançant la lectura de llibres i periòdics llibertaris. El 18 de març de 1897 s'enrolà voluntari en l'exèrcit i va ser enviat al 78 Regiment d'Infanteria, aconseguint el grau de caporal major i llicenciant-se el 13 de setembre de 1899. De bell nou a Castel Bolognese obrí la Tipografia Cavallazzi, que serà gestionada per diversos membres de sa família en els anys següents. També començà la seva activitat política, arribant a ser un dels anarquistes més destacats de la seva generació, mantenint correspondència amb el moviment anarquista d'arreu Romanya. Fou corresponsal dels periòdics Combattiamo, de Gènova (Ligúria, Itàlia), i L'Agitazione, d'Ancona (Marques, Itàlia), i rebia periòdics, fullets, circulars i impresos anarquistes de la resta d'Itàlia i de l'estranger. En 1900 participà en totes les reunions clandestines organitzades pel moviment anarquista local i en les organitzades per la Lliga dels Partits Populars (LPP). Cap a finals de 1900, arran del clima repressiu desencadenat a conseqüència del magnicidi de Gaetano Bresci en la persona del rei Humbert I d'Itàlia, va ser encausat, amb son pare i la resta de militants del Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese, pel delicte d'«associació sediciosa». El 4 de desembre de 1900 va ser jutjat pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) i absolt, com la resta de companys, per manca de proves. El 24 de novembre de 1901 edità en la seva impremta el pamfletFoglio di Propaganda socialista-anarchica (Full de Propaganda socialista-anarquista). En els anys posteriors patí algunes denúncies i processos. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 fou detingut, juntament amb altres companys, entre ells son pare, son germà Ribelle i Armando Borghi, per protestar contra el delegat de la Seguretat Pública de Castel Bolognese, que havia prohibit un acte públic a càrrec de l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre els arrestats eren portats a la presó de Faenza, Raffaele i Arnaldo, juntament amb Armando Borghi i Gualtieri mateix, aconseguiren fugir espectacularment del carro a cavalls que els transportava. Posteriorment, en el judici del 23 de novembre d'aquell any, el Tribunal de Ravenna el condemnà a 25 dies de presó i a 83 lires de multa. En aquesta època col·laborà en L'Aurora, de Ravenna, que s'havia fundat en 1904. El 20 d'octubre de 1907 presidí el Congrés Regional Anarquista celebrat a Castel Bolognese. En aquests anys també participà activament en la vida sindical de la seva ciutat i en 1907 esdevingué president de la Lliga de Resistència dels Jornalers, que s'havia creat el juny de 1906, i de la qual va ser un dels seus majors impulsors. A principis de 1908 va ser nomenat president, secretari i tresorer de la Lliga de Paletes, majoritàriament anarquista. També assumí la vicepresidència, i després la presidència, del Cos de Bombers Voluntaris, fundat el gener de 1909 a Castel Bolognese i que fou dissolt pel feixisme. Entre 1907 i 1909 deixà la seva impremta a mans de son germà i creà la seva pròpia empresa de la construcció, esdevenint una de les més importants del país, arribant a tenir una vintena de treballadors. En aquesta època es casà i tindrà tres fills. Entrà a formar part de comissions públiques municipals, amb un intent de solucionar els problemes de la seva ciutat. En 1911, amb l'anarquista Oreste Zanelli, fou membre de la Comissió Municipal d'Higiene. En 1914 s'oposà a la intervenció italiana en la Gran Guerra i per la seva participació en els fets revolucionaris de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja), de juny de 1914, va ser empresonat un temps. El 8 de maig de 1915 va ser cridat a files, organitzat una important propaganda antibel·licista i manifestacions contra la guerra. Obligat a partir al front, va ser integrat en el 133 Batalló de la Milícia Territorial de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i el 23 de gener de 1919 va ser llicenciat amb el grau de sergent major, promogut i condecorat per haver salvat ferits. Durant la immediata postguerra treballà gratuïtament pels desocupats, assessorant-los al local de l'Oficina Tècnica Municipal sobre com inscriure's i com rebre el subsidi. L'arribada d'una nova generació de militants anarquistes va fer que el moviment es dividís generacionalment entre els joves i els grans i ell encapçalà el segon grup, mentre Nello Gravini encapçalà el primer. Ambdós participaren com a delegats en els congressos anarquistes realitzats a Emília-Romanya i entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 presidí el Congrés Nacional de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat a Bolonya. L'arribada del feixisme donà lloc a agressions i persecucions contra tots els grups opositors. El 15 d'octubre de 1922, durant una manifestació de veterans de guerra, va ser acusat d'ofendre la bandera local de la Secció de Combatents i es va veure obligat a fugir del país un temps per mor als atacs feixistes. Després de l'arribada al poder de Benito Mussolini, patí nombrosos escorcolls domiciliaris per part dels carrabiners a instàncies dels feixistes locals, a raó d'un setmanal o quinzenal, durant sis o set anys, fins el 1929. També va patir algunes agressions per part d'escamots feixistes orquestrades per un veí seu, cap de la milícia, que li tenia especial animadversió. En 1927 va ser detingut, juntament amb una vintena d'anarquistes i socialistes, arran de l'atemptat que patí el capitós feixista Ettore Muti a Ravenna. Aquests detinguts van ser alliberats en petits grups les setmanes següents, però ell i altres cinc companys, van rebre l'advertència que serien detinguts i empresonats immediatament a la mínima infracció. Aquesta advertència no va ser revocada fins el juny de 1929, però així i tot va ser vigilat estretament fins la caiguda del feixisme. Després de l'Armistici entre Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943), col·laborà clandestinament en el grup animat pel Pare Somoggia, monjo caputxí que ajudava els necessitats, els fugats dels camps de concentració, els perseguits polítics i els insubmisos a l'exèrcit, facilitant-los refugi i roba, fet pel qual el religiós va ser detingut arran de la delació d'un espia. En l'últim any de la guerra, sobretot durant l'hivern de 1944 i 1945, quan el front s'establí al riu Senio i els alemanys prengueren com a ostatge la població civil impedint l'evacuació, demostrà la seva capacitat de sacrifici i ajuda vers els perseguits en perill. Entre el 30 de novembre de 1944 i el 15 de maig de 1945, creà i dirigí un grup de socors enquadrat en la Unió Nacional de Protecció Antiaèria (UNPA), que socorria els ferits que sortien de les runes dels bombardeigs i enterrava els morts, apagant els incendis i evitant l'enfonsament dels edificis. En aquests serveis va ser ferit en un peu per un tros de metralla. També salvà de la total destrucció l'Arxiu Municipal i un fresc de la Mare de Déu del segle XVI de l'església de Sant Sebastià, que patí un bombardeig. Participà en la reunió del Comitè Ciutadà i posteriorment en el Consell Municipal, organisme creat l'1 de gener de 1945 pels grups antifeixistes de la ciutat amb la finalitat de garantir l'ordre púbic i afrontar les necessitats populars, assumint personalment la responsabilitat de la sanitat, l'assistència i el racionament de la població. El 4 de gener de 1945, per iniciativa seva i amb el consentiment del Consell Municipal, malgrat la seva avançada edat, viatjà a peu, sota els bombardeigs, fins a Bolonya per sol·licitar que Castel Bolognese, població aïllada de la resta de la província de Ravenna pel front, fos agregada a aquella província per poder participar en la distribució de queviures i de medicaments, empresa que fou un èxit. Després de la II Guerra Mundial, representà els llibertaris en el nou Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) unificat creat el 30 d'abril de 1945 i participà activament en el rellançament del moviment anarquista, prenent part en les activitats del Grup Anarquista de la localitat i establint contacte amb altres companys de Romanya. Arnaldo Cavallazzi va morir l'11 de maig de 1946 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) i el 5 d'octubre de 1947 se li atorgà la Medalla de Plata al Valor Civil en la seva memòria, reconeixent la seva tasca en pro de la població civil durant la fase final de la guerra. Una avinguda de Catel Bolognese porta el seu nom.

Arnaldo Cavallazzi (1878-1946)

***

Emma Neri

Emma Neri

- Emma Neri: El 5 de setembre de 1897 neix a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) la mestra anarquista Emma Neri. Sos pares es deien Eligio Neri, comptable afiliat al socialista Partito dei Lavoratori Italiani (PLI, Partit dels Treballadors Italians), i Elvira Della Bella, mestra de primària. La situació familiar li va permetre estudiar magisteri i aconseguí graduar-se com a mestra d'educació elemental. Després va fer un curs a la Universitat de Bolonya i obtingué el títol de direcció didàctica, però s'estimà més ensenyar com a mestra per estar contacte directe amb els alumnes. Ja de joveneta s'adherí als ideals socialistes revolucionaris d'Andrea Costa heretats de son pare. Després de fer classes a diverses escoles de la zona de Cesena i de Forlì, en 1921 aconseguí una plaça docent a l'escola elemental de Castel Bolognese, feu important del moviment àcrata d'Emília-Romanya. En aquesta localitat conegué l'anarquista Nello Garavini, que esdevingué son company i la introduí en el pensament llibertari. La unió lliure es formalitzà el 4 de juny de 1923 amb un matrimoni civil. En 1924, arran de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista, la parella es traslladà a Milà, on es lliurà a la lluita contra el règim mussolinià. El 19 d'octubre de 1924 nasqué Giordana Libera, l'única filla de la parella, que també es decantà pel pensament llibertari. Durant els dos anys que visqueren i militaren a Milà es relacionaren amb els cercles llibertaris de la ciutat (Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante Meniconi, Leda Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto Mincigrucci, etc.) i van fer especial amistat amb Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. En 1926, fugint de la persecució feixista, Neri i Garavini emigraren al Brasil i s'establiren a Rio de Janeiro. En els primers anys d'aquest exili, que durarà vint anys, van passar-les ben magres i van haver de fer tota casta de feines per a sobreviure, fins que van aconseguir una certa estabilitat econòmica. Malgrat els règims dictatorials brasilers, pogueren desenvolupar la seva tasca revolucionària i antifeixista, relacionant-se amb els moviments anarquistes brasiler, italià i mundial. Van participar activament en la Lliga Anticlerical, fundada i promoguda per l'anarquista José Oiticica. Mantingueren una estreta amistat amb la família Fabbri, primer amb Luigi fins a la seva mort en 1935 i després amb sa filla Luce. També van ser molt amics de Libero Battistelli, advocat republicà bolonyès i membre del moviment antifeixista «Giustizia e Libertà», i de sa companya Enrichetta, ambdós també exiliats al Brasil --Battistelli morirà el 22 de juny de 1937 lluitant contra les tropes franquistes al front d'Osca (Aragó, Espanya) durant la guerra civil. En 1930, en ocasió de l'Expedició Aeronàutica Transatlàntica d'Italo Balbo, ministre feixista de l'Aviació, difongueren pamflets antifeixistes als principals carrers de Rio de Janeiro, on s'acusava Balbo i el seu esquadró de l'assassinat del capellà antifeixista Don Giovanni Minzoni en 1923 a Argenta. Poc després d'aquesta acció, Neri va ser acomiadada de la seva plaça de professora a l'Escola Italiana de la «Societat Dante Alighieri», aleshores ja sota control de les autoritats feixistes. Entre 1933 i 1942 Garavini portà la llibreria «Minha Livraria», lloc de trobada i de discussió de tota l'esquerra de Rio de Janeiro, la qual va ser escorcollada policialment en nombroses ocasions. Durant un temps a la llibreria es realitzà una activitat editorial destacable, amb publicació d'obres de cultura politicosocial i de literatura. En 1947 la parella retornà definitivament a Itàlia i s'instal·là a Castel Bolognese, reprenent les velles amistats i reorganitzant el moviment llibertari de la localitat. Adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), participà en nombrosos congressos i reunions d'aquesta organització i l'estiu de 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara, constitutiu de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA). Emma Neri va morir el 2 de febrer de 1978 en un hospital d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) on feia uns mesos havia ingressat. El seu arxiu personal, i el del seu company, es troba dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese.

Emma Neri (1897-1978)

Nello Garavini (1899-1985)

***

Necrològica de Tomás Samitier Uruen apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de gener de 1981

Necrològica de Tomás Samitier Uruen apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de gener de 1981

- Tomás Samitier Uruen: El 5 de setembre de 1900 neix a Riglos (Las Peñas de Riglos, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Samitier Uruen. Amb 10 anys ja treballava de pastor i quan en tenia 14 entrà a fer feina en una fàbrica de carbur a La Peña (Las Peñas de Riglos, Osca, Aragó, Espanya). En 1925 treballava al ferrocarril, ja com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Traslladat a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) com a guardabarrera, l'octubre de 1935 va ser detingut amb altres companys i tancat, amb Julio Benesenes, Emilio Fonts i Manuel Segura a la presó de Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). El cop militar feixista de juliol de 1936 li agafà a Zuera i s'enrolà com a milicià al front. Mentrestant, sa sogra, Dolores de la Torre García, i sos germans Pedro i Maximiliana van ser afusellats pels franquistes. Sa companya, Teresa Arroyos de la Torre, va ser detinguda i empresonada a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) i no pogué reunir-se amb ella fins el 1938. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb sa companya a França, on patí els camps de concentració. Després treballà en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), on en 1946 entrà en contacte amb la CNT, responsabilitzant-se de les relacions de la tendència«ortodoxa» d'aquesta organització. Cap el 1950 es traslladà a Pont-de-Salars (l'Avairon, Occitània) i finalment s'establí a Millau (Roergue, Occitània), sempre militant en la CNT. Formà part de la Regional Núm. 3 de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). L'estiu de 1977, amb la salut ja molt malmenada, retornà a la Península i l'any següent s'instal·là a Zuera. Son fill, Floreal Samitier Arroyos, també fou un destacat militant anarcosindicalista. Tomás Samitier Uruen va morir el 17 de juliol de 1980 a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) i fou enterrant l'endemà, en el primer enterrament civil d'aquesta localitat que es realitzà després del franquisme.

***

Ramón Radigales Marsol

Ramón Radigales Marsol

- Ramón Radigales Marsol: El 5 de setembre de 1910 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Radigales Marsol. Era fill d'una família camperola nombrosa. Es guanyava la vida fent de pagès i fou un dels primers afiliats al Sindicat Únic d'Esplucs de la Confederació Nacional del Treball (CNT) arran de la seva creació en 1931 amb la proclamació de la II República espanyola. El juny d'aquest any va ser nomenat president del Comitè de Vaga durant un moviment reivindicatiu que proclamà la vaga general arreu del municipi. Durant la revolució fou secretari de la col·lectivitat agrícola que es creà amb la gran propietat del terratinent Pérez a Vensilló (Osca, Aragó, Espanya). Posteriorment marxà cap el front i al final de la guerra fou capturat per l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Tancat i torturat a Pamplona (Navarra), va ser jutjat en consell de guerra acusat d'haver matat una trentena de dretans i d'haver malbaratat centenars de vagons de cereals de la col·lectivitat; condemnat a mort, la pena va ser condemnada per un llarg empresonament. Cap el 1949 va ser posat en llibertat provisional i l'any següent, fugint de la repressió, creuà els Pirineus després d'haver subornat amb 1.000 pessetes un agent de fronteres franquista. A França milità en la CNT de l'exili i treballà com a obrer agrícola en diverses propietats aquitanes fins a la seva hospitalització en diverses clíniques. Visqué a Samadèth (Aquitània, Occitània) amb sa companya, Emília Bastida Fontán, amb qui tingué dues filles i que finà en 1986. Després passà a viure amb sa filla Rosita a Samadèth. Ramón Radigales Marsol va morir el 26 d'abril de 1990 a Sent Sever (Aquitània, Occitània).

*** 

John Cage

John Cage

- John Cage:El 5 de setembre de 1912 neix al Good Samaritan Hospital de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el compositor, instrumentista, director musical, filòsof, teòric musical, assagista, poeta, artista, pintor, micòleg i anarquista John Milton Cage. Son pare, també John Milton Cage, va ser un reputat enginyer electrònic inventor d'aparells elèctrics i submarins, i sa mare, Lucretia Harvey (Crete), una escriptora i columnista de Los Angeles Times, força activa en els cercles intel·lectuals. En 1922 ingressà en Los Angeles High School, on estudià llengües (anglès, francès, grec, etc.) i piano amb Fannie Charles Dillon a Los Ángeles. En 1928 es graduà en Los Angeles Hight School i entre aquest any i 1930 estudià al Pomona College de Califòrnia una gran varietat de disciplines (lletres, art, llengües, música, etc.). En 1930 marxà a París (França) on començà els estudis d'arquitectura amb Ernö Goldfinger, a més de interessar-se per la pintura contemporània i intentar les seves primeres composicions musicals. A la capital francesa estudià piano amb Lazare-Lévy al Conservatori i, més tard, als EUA, composició amb Henry Cowell, Adolph Weiss i Arnold Schönberg. En aquests anys s'interessà força per la música d'Erik Satie. Entre l'estiu de 1930 i 1931 viatjà arreu d'Europa i a Algèria. A Capri conegué el poeta i pintor Don Sample, que esdevingué mentor i amant. L'estiu de 1931 el passà a Sóller (Mallorca, Illes Balears) on va compondre la seva primera obra. Les seves primeres composicions es basen en una organització esquemàtica dels dotze sons. A partir de 1938 s'interessà per la música de percussió juntament amb Lou Harrison. En 1942 es traslladà a Nova York, on residirà definitivament començant la seva llarga unió amb el coreògraf Merce Cunningham i el pianista David Tudor. Aviat passà de la percussió als pianos preparats de manera que aconseguí un instrument de timbre múltiple i variable. Després d'haver estudiat filosofia oriental, especialment Zen, amb Daisetsu Teitaro Suzuki durant els anys quaranta introdueix en la seva música, gràcies també a les influències del dadaisme i del surrealisme, elements d'atzar a partir del llibre clàssic xinès Yijing (Llibre de les mutacions), desenvolupant-los fins a obres d'indeterminació absoluta (música aleatòria). Molts han vist en aquest tipus de «música anarquista» les seves influències llibertàries. En els anys cinquanta treballà amb música de cinta magnetofònica elaborada directament i també amb amplificacions de microsons. Posteriorment es dirigí també vers els espectacles de teatre musical indeterminat. A partir del seu èxit europeu a finals dels anys cinquanta, començà a ser reconegut com a mestre de l'avantguarda americana, sorgint d'ell moviments diversos no només musicals sinó també pictòrics, teatrals, etc. John Cage és el músic més important de l'avantguarda nord-americana, no només per la significació històrica de la seva pròpia obra irrepetible, sinó per l'acció de revulsiu que ha suposat per a la renovació del ballet, del teatre musical, la pintura d'acció, el happening i altres moviments artístics. Apassionat per la micologia, fundà la New York Mycological Society. En 1967 l'escriptor Wendell Berry el va introduir en el pensament anarcoindividualista de Henry David Thoreau, que accentuà encara més el seu pensament llibertari i no violent. John Cage sempre es va definir com a anarquista i en una entrevista amb Stephen Montague, publicada en la revista America Music l'estiu de 1985, ho deixà ben clar: «Sóc anarquista. No sé si de manera pura o simple, o filosòfica, o què, però no m'agrada el govern! Tampoc no m'agraden les institucions! No tinc cap confiança en les institucions, ni tant sols en les bones.» Col·laborà estretament amb el musicopoeta anarquista Jackson Mac Low. El gener de 1988 participà en un recital poètic anarquista a Nova York on, mitjançant les tècniques del Yijing i cites dels seus pensadors llibertaris més estimats (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Emma Goldman, Walt Whitmnan, Henry David Thoreau, R. Buckminster Fuller, Lev Tolstoi, Paul Goodman, etc.), va compondre 20 poemes«cinquanta per cent mesostics»; poemes que han estat publicats en diferents ocasions, juntament amb els seus assaigs àcrates, sota el títol Anarchy. John Cage va morir el 12 d'agost de 1992 a Nova York (Nova York, EUA).

***

Raimunda Gómez Pous (2007)

Raimunda Gómez Pous (2007)

- Raimunda Gómez Pous: El 5 de setembre de 1924 neix a la Pobla de Claramunt (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Raimunda Gómez Pous, coneguda com Mundeta. Sos pares es deien Fulgencio Gómez Mora i Teresa Pous. Filla d'una família llibertària, quan esclata la guerra civil vivia amb sa família a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan la població va caure a mans franquistes, son pare i sa germana major (Carmen Gómez Pous), destacats militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), passaren a zona republicana i sa mare va ser empresonada com a represàlia, veient-se Raimunda obligada a cuidar ella sola sa germana petita. En 1939, amb el triomf franquista, restà a la Península, però en 1941 creuà a peu clandestinament la frontera i es va reunir amb sa família a Vic de Sòs (País de Foix, Occitània). Durant l'Ocupació participà en la Resistència i contribuí a la reconstitució de les Joventuts Llibertàries en l'exili. Amb son company, l'anarcosindicalista Jerónimo Mary, amb qui tingué una filla (Placer Marey Gómez), s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on milità en la CNT, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en l'Ateneu Llibertari d'aquesta població. Raimunda Gómez Pous va morir el 6 de setembre de 2008 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

La mort (fictícia o real) de Federico Borrell fotografiada per Robert Capa

La mort (fictícia o real) de Federico Borrell fotografiada per Robert Capa

- Federico Borrell García: El 5 de setembre de 1936 mor al turó de La Loma de las Malagueñas, de Cerro Muriano (Còrdova, Andalusia, Espanya), en plena batalla, el militant anarcosindicalista Federico Antonio Borell García, Taíno. Havia nascut el 3 de gener de 1912 a Benilloba (Comtat, País Valencià). Era el quart de cinc germans i sa mare, María García (anomenada a Benilloba Tanya, d'aquí el malnom Taíno) va enviduar --son pare Vicente Borell era llaurador-- quan ell tenia cinc anys i es va veure en la necessitat de marxar a Alcoi per fer feina a les fàbriques de paper. Teixidor de professió, va fundar la secció local de les Joventuts Llibertàries a Alcoi en 1932. L'octubre de 1934 va ser detingut per participar, amb altres companys de la Federació Anarquista Ibèrica, en la destrucció d'un transformador elèctric. Quan va esclatar l'aixecament militar de 1936 va participar en l'assalt de la caserna d'infanteria d'Alcoi i durant la Guerra Civil va lluitar en les milícies de la Confederació Nacional del Treball. Va sortir d'Alcoi el 7 d'agost de 1936, amb son germà petit Evaristo, en un dels primers camions cap el front de Còrdova. Quan va morir, en el seu honor, i en el de Juan Ruescas Ángel, alcoià que va morir el 25 de setembre de 1936 a Espejo (Còrdova), una columna de milícies es va denominar «Ruescas-Taíno». Federico Borell es va fer mundialment famós, encara que el seu nom es va descobrir fa pocs anys, quan el 23 de setembre de 1936 la revista francesa Vu va publicar la instantània de la seva mort en combat realitzada pel fotògraf Robert Capa. Mort d'un milicià, que així s'anomena la fotografia, s'ha convertit en una de les fotografies més mítiques no només de la Guerra Civil espanyola, sinó de la fotografia de guerra mundial. Ha existit, i existeix, polèmica sobre la veracitat de la foto i amb dues postures tenen molts fonaments: per a uns, Borell hauria posat al matí i mort a la tarda; i per a altres, Borell no va posar. El que sí està clarés que Federico Borell va ser l'únic milicià que va morir en combat aquell dia. En 2004 el director alemany Jan Arnold va realitzar una pel·lícula documental sobre aquest fet titulada Heroes never die (Els herois mai no moren). El 19 de desembre de 2008 s'estrenà el documental La sombra del iceberg, realitzat per Hug Domènech i Raúl M. Riebenbauer, on s'intenta demostrar, amb testimonis i documents, que el cèlebre milicià fotografiat per Capa no era Borrell, tornant de bell nou a ser un soldat anònim.

***

Paul Deflisque ("Paul Primert") en 1955

Paul Deflisque (Paul Primert) en 1955

- Paul Primert: El 5 de setembre de 1965 mor a París (França) el poeta i cantautor anarquista Paul Deflisque, més conegut com Paul Primert. Havia nascut el 5 de desembre de 1892 a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França). Fill d'un obrer impressor i d'una venedora ambulant de fruites i verdures, s'instal·là a la regió parisenca, on va fer diverses feines, entre elles la de venedor ambulant. Sota el nom de Paul Primert esdevingué un poeta i cantautor dels cabarets de Montmartre de París. En 1913 es casà i l'any següent, quan esclatà la Gran Guerra, fou mobilitzat i enviat al front, just quan acabava de ser pare. El 7 de setembre de 1914 va ser greument ferit a Montmirail, al front del Marne; operat d'urgència, va ser llicenciat i es beneficià durant tota sa vida d'una petita pensió, a resultes dels importants problemes respiratoris causats per la ferida. Tant abans com després de la guerra participà en nombroses gales i festivals de suport al moviment llibertari i freqüentà els grups «La Muse Rouge», «La Vache Enragée»,«Les Poulains de la Galette» i «Les Hydropathes». Animà les matinals de «Le Tire Bouchon», creades per Bernard Salmon i Henri Chassin. També freqüentà el cafè«Au rat du Moulin», de Montmartre, del seu amic Pierre Sonnier. Visqué al carrer Jean-Batiste Clément, en una petita casa batejada «Le temps des cerises». En 1936 actuà al«Cabaret du Front Populaire». Cada any assistia al poble de sa mare a la manifestació del Primer de Maig. Durant els anys cinquanta col·laborà en la revista Contre-Courant, de Louis Louvet. També col·laborà en Le Monde Libertaire i L'Idée Libre. El 24 de febrer de 1951, amb altres artistes com Rachel Lantier i Léo Campio, animà la festa en suport de la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) que se celebrà a la Sala Susset de París. Bon amic dels cantautors llibertaris Charles D'Avray i Xavier Privas, interpretà, a més de les seves composicions, obres del seu vell amic Eugène Bizeau. Paul Primert va morir durant la nit del 4 al 5 de setembre de 1965 a París (França) a causa d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat el 9 de setembre al cementiri de Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França). Fou pare de tres filles que havia tingut amb tres companyes diferents. És autor de nombrosos poemes i cançons, com ara Si j'avais un grand fils, Marie Magdeleine, Il faut savoir chanter, Les cris de Lille, Gare de l'Est, Les faux savants, Nous fêtons ses vingt ans,As-tu compris camarade?, Dictature,Je plains ceux qui sont morts, Mi j'suis de ch'nord, Le Roudoudou, Amis ne chantons plus, etc.

***

Necrològica de Josep Comellas Cuadrench apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 de novembre de 1966

Necrològica de Josep Comellas Cuadrench apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de novembre de 1966

- Josep Comellas Cuadrench: El 5 de setembre de 1966 mor a Savenay (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Josep Comellas Cuadrench. Havia nascut el 30 de gener de 1907 a Avià (Berguedà, Catalunya) --algunes fonts citen erròniament Berga (Berguedà, Catalunya). Sos pares es deien Ramon Comellas i Ramona Cuadrench. Durant els anys trenta fou membre del Sindicat d'Oficis Diversos de Berga de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Nantes (País del Loira, França). A resultes de diverses operacions quirúrgiques i després de gairebé dos anys hospitalitzat, Josep Comellas Cuadrench va morir el 5 de setembre --algunes fonts citen erròniament el 6 de setembre-- de 1966 a l'Hospital de Savenay (País del Loira, França). Sa companya fou Montserrat Monegal

***

Joan Puig i Elías

Joan Puig i Elías

- Joan Puig Elías:El 5 de setembre de 1972 mor a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) el pedagog llibertari i militant anarcosindicalista Joan Puig i Elías. Havia nascut el 30 de juliol de 1898 a Sallent (Bages, Catalunya). Fill d'una família pagesa republicana, va estudiar a l'escola laica del seu poble i magisteri a l'Escola Normal de Barcelona. Influenciat pel racionalisme pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna, va participar en l'escola racionalista Farigola (1918) i va crear l'Escola Natura al barri barceloní del Clot, un centre escolar llibertari, amb una colònia escolar i la revista juvenil Floreal, que sobreviurà en la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la República, l'escola es desenvoluparà encara més. Puig i Elías, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916, va participar també en el moviment sindical, presidint a partir de 1932 la secció de mestres del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona, i va prendre part en els congressos cenetistes, tot defensant l'orientació «Comunista llibertària» que servirà de base a les col·lectivitats socialitzades durant la Revolució. El maig de 1936 va tenir una activa participació en el Congrés de la CNT a Saragossa. Durant la guerra civil, a més de participar en el Comitè Revolucionari del Clot i de Sant Martí de Provençals i en la Comissió de Cultura del Consell Municipal de Barcelona representant la CNT, es va encarregar de la col·lectivització de l'ensenyament, des de l'escola bressol a l'ensenyament universitari, en el si del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU). L'octubre de 1936, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona, va ocupar-se de la regidoria de Cultura. En 1937 assistí com a delegat de Barcelona al Ple Nacional d'Ensenyament que va crear la Federació Nacional d'Indústria (FNI) del ram, participà en la seva ponència d'estatuts i va ser nomenat secretari d'Organització i Propaganda. També aquell any participà com a delegat del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona en el Ple Regional de Sindicats de la CNT. L'abril de 1938 va ser nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública de Segundo Blanco González. Amb la victòria de Franco va haver d'exiliar-se a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després va treballar en l'agricultura i va poder participar en la resistència contra els nazis en el«Batallón Libertad» entre 1942 i 1944. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1945 va ser secretari d'organització del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili i, un anys després, es va integrar en la CNT de l'Exili. Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i conferències per tota França (París, Tolosa, Montalban, Bordeus, Narbona, Nimes, Marsella, Condom, Tours, Gleny, Agde, Brest, Rennes, Mende, Rouen, Sainte Livrade, Villeneuve-sur-Lot, Cherbourg, Casteljaloux, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari de Cultura i de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili, on desenvolupa una intensa tasca cultural. Després marxà a Amèrica i, després d'un temps a Veneçuela, en 1952 es va instal·lar a Porto Alegre (Brasil), on regentà una llibreria i presidí la Societat Espanyola de Socors Mutus contra la repressió franquista. Va col·laborar en la revista Horizontes (1937) i és autor de diversos llibres, com ara Discursos y conferencias (1936), Origen de la fiesta de Navidad (1938), El hombre, el medio, la sociedad, o Los factores determinantes de la conducta del individuo (1970). Sa companya fou la mestra racionalista Emília Roca Cufí. Malalt, Joan Puig i Elías va morir el 5 de setembre de 1972 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i fou enterrat al Cementiri Espanyol.

Joan Puig Elías (1898-1972)

---

Continua...

---

Escriu-nos


Setembre 2019

0
0

18 de setembre a les 20:30h a l'Auditori de Bunyola, combat entre Servereta, Pipiu, Xurí i Noto.

23 de setembre a les 21:30h al Teatre Municipal de Binissalem, entrega de premis concurs "Festes des Vermar" i combat entre Xurí, Mosset i Boireta. 

Modus Operandi

0
0

Documentació Gabellina Destarotada (19 i final)

Modus Operandi

El modus operandi de sa Brèndola Ruïssa,

també conegut com Josep Albertí de Taller Llunàtic


A l’hora de besar, però, et descobrires:
tenies la boca seca.
Josep Albertí, Modus Vivendi, 1971


J’en ai assez des flics.
Li diu Malraux a Tristan Tzara, segons conta Jaume Miravitlles a Més gent que he conegut, 1981, p. 177.


Una altra característica important de l’activitat mental de l’adolescent és el seu egocentrisme intel·lectual. Aquest es manifestarà per la creença en l’omnipotència de la seva reflexió, com si el món hagués de sotmetre’s i adaptar-se als seus sistemes, i no els sistemes a la realitat. Posteriorment, aquest egocentrisme quasi metafísic va trobant la seva correcció en una reconciliació entre el pensament formal i la realitat. L’activitat intel·lectual de l’adolescent anirà assolint l’equilibri quan aquest comprengui que la funció pròpia de la reflexió no és la de contradir l’experiència, sinó la d’interpretar-la i, en el fons, adaptar-s’hi.

Psicologia evolutiva de Piaget. Les etapes del desenvolupament del nen

 

Brèndola. 3. Home capbuit, que obra sense seny ni formalitat. (DCVB)

 

Atès que l’amu en Pep Ruís, quan ja ha passat gairebé un any des del començament d’aquest batibull, no diu res de seriós del greu conflicte que ell mateix va provocar, crec que ha arribat l’hora que sigui jo que en parli seriosament i exposi fil per randa el que en pens, de tot això, perquè ja es veu que ell no ho farà, i només es dedica a cridar i a insultar dins els cassinus de Capdepera, creant una gran confusió que és, en realitat, el que li agrada i necessita.

Fins ara coneixíem el seu modus vivendi, molt relacionat amb la captura i venda de peix i, en temps primer, fins i tot en va fer un llibre de poesia. Ara, però, coneixerem el seu modus operandi, la qual cosa ens donarà una idea global d’aquest personatge gabellí i el podrem valorar en tota la seva magnitud.

 

Consideració prèvia

Jo, que segons diuen alguns dels meus amics, he estat un dels màxims propagandistes de l’amu en Pep Ruís dins Capdepera, com han pogut comprovar els lectors de Cap Vermell, ara em dispòs a convertir-me en el seu enterrador, també dins Capdepera. Però aquesta no és una tasca que jo hagi escollit, sinó que ha estat la mateixa Brèndola la que m’ha escollit a mi per tal que la faci.

I tot això, evidentment, em causa sorpresa i admiració.

 

L’origen

A Capdepera tothom sap, i ara ho sabrà tot Catalunya, que l’origen, el detonant, de tot aquest desgavell fou la gran exposició sobre el naufragi d’El Golea que es va fer l’any passat, el juny de 2011, concretament.

Aquesta exposició l’havia d’organitzar la Tertúlia Gabellina Destarotada, de la qual, tant l’amu en Pep Ruís com jo, formàvem part, juntament amb Francesca Pasqual, Miquel Infante i l’amu Antoni Coix.

Començàrem la tasca pel març de 2011, més o manco, i quan tenguérem el llibret que havíem de regalar als assistents a la presentació de l’exposició (jo en vaig fer la maquetació i l’amu en Pep Ruís fins i tot va arribar a escriure un text per a la pàgina 3) començaren els problemes, ja que ell, per motius religiosus evidents, va trobar que no es podia ficar en un embolic com aquell, en el qual hi havia implicada mitja humanitat i que això constituïa un pecat i anava en contra de les seves creences, les quals el tenen molt i molt limitat. On s’ha vist mai un llunàtic fent una exposició “normal”!

Una altra persona ho hagués dit obertament, però la personalitat enrevessada i traïdora de l’amu en Pep Ruís va optar per una alternativa molt més assassina, que culminaria finalment amb la dissolució de la Tertúlia Gabellina Destarotada i, segons creia ell, amb l’abandonament del projecte d’exposició i la posterior apropiació per part seva, o així ho sospit.

 

La trampa

I per tot això va idear una trampa que ens va preparar per tal que tots noltrus hi caiguéssim de quatre potes. Però finalment només ho va aconseguir a mitges, com ara es veurà.

La trampa va consistir a començar a dir que en Tomeu Cabot, l’altre membre viu i en actiu d’aquesta estranya parella de ball que és Taller Llunàtic, era molt bo muntant exposicions, que tenia molta experiència perquè a l’escola on fa feina en feien moltes, d’exposicions, i que ens podria ajudar en la nostra.

Després va començar a dir que en Tomeu Cabot era molt bo fent dissenys de portades de revistes i fins i tot en va arribar a mostrar unes quantes a l’amu Antoni Coix, i aquest efectivament les va trobar agradoses. Curiosament, a mi no me les va mostrar, però és igual.

En cap moment ens va parlar obertament de fer una acció conjunta amb Taller Llunàtic ni cap de noltrus s’ho va prendre així; senzillament es tractava que Tomeu Cabot, per la seva “experiència”, ens donàs una mà. I dins l’ambient distès i de confiança que crèiem ingènuament que havia presidit les reunions de la Tertúlia fins llavors, vàrem dir: “idò que ens ajudi, si vol”. I la Brèndola ens va fer escriure uns correus fent-li la proposta.

Aquesta correspondència va ser un punt accidentada, com poden comprovar els lectors a l’apèndix documental, i només la insistència de l’amu en Pep Ruís va fer que tot continuàs endavant.

Però la trampa ja estava en marxa, perquè ell redactava o dictava els correus i només un moment meu de lucidesa em va posar en alerta i amb una frase que vaig afegir vaig aconseguir, inconscientment, desmuntar, en part, aquesta trampa maligna que ens havia preparat.

 

Dia 22 abril, efectivament, vàrem escriure això:

Ens agradaria també que tu fessis el disseny de la coberta d’aquesta publicació.

 

Però dia 8 de maig vaig afegir:

Ens agradaria que fessis un disseny-dibuix emprant els elements que tens a la coberta que t’adjuntam.

EMPRANT ELS ELEMENTS QUE TENS A LA COBERTA QUE T’ADJUNTAM!

Aquesta és la frase que vaig afegir i que recollia l’esperit de tot el que havíem xerrat a les Tertúlies, com poden manifestar tots els assistents, excepte ell, és clar!

 

Només dia 11 o 12 de maig, passades les 10 de la nit i per telèfon, l’amu en Pep Ruís va destapar les seves cartes perquè es pensava que ens tenia atrapats a la trampa, i em va dir, d’aquella manera tan grandiloqüent que té de xerrar, que havia parlat amb Tomeu Cabot i que aquest havia de fer el que volgués, que el llibret s’havia de convertir en una publicació llunàtica, “sí, sí, en una publicació llunàtica!!!!”.

Jo només li vaig dir que ni ell ni jo podíem canviar la coberta del llibret i que, en tot cas, això ho havíem de xerrar entre tots.

Però en aquell moment vaig entendre la seva trampa i vaig entendre que ens havia venut, que ens havia traït, i també vaig entendre per què ho havia fet.

 

Una reflexió sobre la documentació

Em resta fer una petita reflexió en veu alta. En un judici, a ell que li agraden tant, hi ha proves i hi ha testimonis. Les proves les teniu a l’apèndix, encara que falta el famós dibuix que no tenim. És la documentació que va generar aquest afer i que tothom pot llegir. Jo només n’he comentat uns petits fragments, que són els que em semblen més significatius.

Però, a més, i a banda de les proves, en tot judici hi ha els testimonis, que poden confirmar o matissar les proves. I per sort, en aquest cas, n’hi ha, de testimonis. Que ell els obviï i els menyspreï no els fa desaparèixer i, per tant, aquests testimonis poden dir quin era l’esperit del que preteníem fer.

Ara bé, això no lleva que no cometéssim errors. En vàrem cometre. I el principal va ser confiar en ell fins al darrer moment. Amb els correus inquisitorials que vaig rebre ja hauria d’haver aturat aquest poti-poti, però vaig confiar en ell i vaig continuar només perquè ell m’ho va demanar. Ja sé que això no m’ho tendrà en compte, però fins a la cridada telefònica de l’11 o 12 de maig vaig pensar que ell estava del nostru costat. Mirau si som colló!

 

Una altra reflexió sobre la llibertat

No cal aclarir que Bartomeu Cabot de “Taller Llunàtic” disposa de la llibertat més absoluta a l’oferta que se li fa el 22 d’abril 2011--i que no és una qüestió d’agradar o no--, signada per tots els components de “Tertúlia Gabellina Destarotada”.

El 25 de maig rebérem un correu en el qual se’ns deia això, que segons el missatge del 22 d’abril, obviant evidentment el del 8 de maig, Bartomeu Cabot tenia “la llibertat més absoluta”. Però què putes és això? Què vol dir això que té “la llibertat més absoluta”?

I la nostra llibertat on queda, en tot això?

L’amu en Pep Ruís, mentre ens menava cap a la trampa, ens va dir davant tots els membres de la tertúlia, davant tots aquests testimonis: “Farem el que digui la majoria!”. Bé idò, quan ja creia que la trampa s’havia consumat es veu que disposava ell tot solet de “la llibertat més absoluta”.

Però, què t’has cregut?, noltrus també teníem “la llibertat més absoluta” per a enviar-lu a porgar fum i això és el que férem: exercírem la nostra llibertat i l’enviàrem a la merda, d’on no hauria de tornar mai més!

Fa gràcia: “Farem el que digui la majoria!”. I quan la majoria “més absoluta” li diu que no, s’enfila per les parets i comença a amenaçar i a insultar, evidenciant que per ell la majoria és ell mateix tot solet, com un ninet malcriat que és.

 

La prova definitiva

Si tot el que he contat fins ara és greu, el que ve a continuació encara ho és molt més. Aquest canalla ens va fer enviar tota la documentació a Tomeu Cabot, però noltrus no tenim el dibuix que suposadament hem “censurat” (ja té collons xerrar de censura a l’època d’Internet!), perquè ens el va mostrar de rampellada en una pantalla de televisió.

Esperava que ell el publicàs per tal que tothom el veiés per a poder xerrar seriosament, com faig avui, de tot això, però ja veig que no ho fa i per això empraré un altre document secundari, ja que el primari segueix “censurat”. Aquest document secundari és l’explicació per escrit del dibuix (un Picasso, segons ell) que no tenim.

Prèviament, he de dir que tots els membres de la tertúlia vàrem dir NO, cadascú amb els seus motius particulars, però jo avui xerraré únicament i exclusivament dels meus, dels meus motius particulars i intransferibles pels quals no em vaig doblegar davant la seva impresentable actuació, davant el seu modus operandi indigne i roí, davant una actuació “teatral” protagonitzada per un aprenent d’espia i de traïdor.

 

25 maig

6 Cabot en un atac de follia i desesperació incontrolable empra l’insult, gràfic i escrit, envers Maggie Böehm, l’alemanya que anava a les reunions de “Tertúlia...”, per més tard deixar-ho de fer, emperò que va escampant, darrere darrere, això sí, com a covarda que és, a Magdalena Albertí, que Josep Albertí només parlava de Hitler, i sempre parla en català. Es tracta de la solidaritat màxima inqüestionable de Cabot envers Josep Albertí de Taller Llunàtic. Informació extreta del text d’Albertí a Cabot “L’ordre del deliri (Segon dispar) Thu,Maig 5, 2011 11:58 am .

 

Efectivament, això són paraules de Tomeu Cabot, però basades únicament i exclusivament en la xerrameca xafardera de sa Brèndola Ruïssa, com el mateix Cabot confessa. I aquí és on l’amu en Pep Ruís la caga completament i definitivament, i davant els meus ulls queda enfonsat del tot com a “intel·lectual” i com a persona. Pretendre que noltrus, testimonis directes de la seva actuació enfront de Maggi Böehm, ens féssim còmplices de la seva malsofridura davant les dones, és una cosa que encara no m’acab de creure. No, no puc creure que ni per un moment pensàs que jo m’avingués a aquesta covardia. I, per tant, no em queda més remei que pensar que ell ja ho sabia, i que tot això és en realitat un muntatge per tal que ell pogués sortir per la “porta gran” (bé, en realitat, pel que ell creu que és “porta gran”) d’un afer que li tocava el voraviu de les seves creences “religioses”, molt i molt integristes, i que destapava la seva incapacitat per a relacionar-se d’igual a igual amb les altres persones i posant al descobert els seus estrets “límits”.

Perquè aquest afer de Maggi Böehm no té nom! I que un membre de la Tertúlia Gabellina Destarotada ens hagi posat en la situació crítica d’haver de publicar una portada nostra amb insults a na Maggi, és una acte d’alta traïció que de cap manera es pot passar per alt ni pot quedar enterrat en l’oblit.

En efecte, Maggi és una gabellina d’origen alemany que s’asseia molts de diumenges amb noltrus a la Tertúlia i que, finalment, ho va deixar de fer perquè el comportament mal educat, irresponsable i bravejador de sa Brèndola Ruïssa la repugnava. Jo mateix li vaig haver de cridar l’atenció i demanar-li que per favor deixàs en pau na Maggi. Que un dia de fer bromes i brometes potser es podia suportar, però fer-ho cada dia era una passada de rosca. Supòs que ell s’ho va apuntar al seu memorial de greuges contra mi, però no en va fer gens de cas i va continuar igual.

Ara, a través de Cabot, l’”acusa” que va dient que tot el temps parlava de Hitler i que en Ruís sempre xerra en català.

Quant a la primera “acusació”, puc dir, i els altres testimonis també, que aparèixer na Maggi i sa Brèndola posar-se a xerrar de Hitler i els nazis en general, era tot u. Tant ho feia que arribava a ser molt desagradable, i na Maggi, que efectivament és alemanya i antinazi de tota la vida, ho trobava insuportable, perquè ho era.

Quant a la segona, jo no hi era al davant quan Maggi va fer aquest comentari i, per tant, no sé en quin to ho va dir ni per què. El que sí puc dir és que amb mi na Maggi parla en català i, per tant, em costa imaginar que ens pugui fer retrets d’aquesta mena perquè és una persona oberta a la nostra llengu i a la nostra cultura, i ens respecta.

 

Així ens trobam que sa Brèndola va jugar a dues bandes, ens va espiar, i després contava a la seva manera el que fèiem a les Tertúlies, distorsionant la realitat i utilitzant-nos per a les seves bravejades. Finalment, pretenia que tota la Tertúlia caigués tan baix com ell i ens proposava que ens tiràssim pel penya-segat de la ignomínia més pregona, com si tots noltrus fóssim els seus peons, uns peons sense personalitat ni dignitat. Però aquí es va equivocar de cap a peus.

Perquè noltrus no hem censurat un dibuix (un Picasso!), noltrus hem censurat la seva persona, el seu comportament, la seva traïció, la seva ignomínia, la seva mala llet, la seva mala idea, la seva covardia estratosfèrica i la seva hipocresia.

Mirau! Quan ja ens havia mostrat el famós dibuix (un Picasso, ep!), el 5 de juny, durant la darrera trobada formal de la Tertúlia, es va presentar na Maggi i li va demanar pel seu pare, i ell, com si no hagués romput mai un plat, li va contestar com si res. Vaig sentir vergonya aliena! Vaig comprovar in situ la seva covardia i la seva hipocresia, com també ho feren els altres que estaven asseguts a la taula. Per tant, res del que dic és gratuït ni producte d’un escalfament. Ans al contrari, és producte de l’observació pausada i tranquil·la d’un modus operandi decebedor i impresentable.

Però és que, a més, el mateix 5 de juny, va arribar a demanar a l’amu Antoni Coix si ens aveníem a posar el dibuix en una altra banda que no fos la coberta només per a calibrar la seva reacció i treure informació de la situació, com un vulgar espia.

 

Teatre: comèdia o drama?

A partir d’aquí s’han donat una sèrie de situacions que podem qualificar de teatrals, sempre al cassinu de l’Orient, que jo he descrit en algunes cròniques publicades a Cap Vermell i en les quals ell ha fet un paper ben galdós, posant en ridícul tota la seva trajectòria i evidenciant davant tot el poble de Capdepera que és posseïdor d’una personalitat malaltissa i infrahumana.

 

Primer ens va reptar a parlar de la seva pel·lícula d’una manera fatxenda i estufada. Jo ja n’he parlat, d’aquesta “gran” pel·lícula, i els meus “límits” no em permeten seguir-ne xerrant, perquè pens que ja ho he dit tot, al manco tot el que puc dir.

Això fou el 22 de maig, dins el cassinu de l’Orient, on l’”actor” va actuar sota un atac de pànic i, per tant, va sobreactuar, amb la qual cosa ens va acabar d’aclarir els pocs dubtes que ens podien quedar sobre les seves intencions i, a mesura que s’anava encalentint i creia fer-se gran com un King-Kong gabellí, als nostrus ulls s’anava fent més i més petit, fins arribar a la més gran insignificança i, finalment, se’ns va aparèixer com un emperador despullat, com un emperador presoner del seu pànic escènic.

Després ens va organitzar un aquelarre amb el cassinu i la plaça de l’Orient plens fins a la bandera, que també he descrit en una crònica.

Més tard, insults i provocacions dins el cassinu.

Finalment, un “intent d’agressió” en tota regla davant uns testimonis estupefactes, que de cap de les maneres podien entendre el que veien amb els seus ulls, i del qual jo també n’he parlat en una altra crònica.

 

Amb tot aquest quadre clínic, el seu modus operandi, manipulador, violent i egocèntric ha quedat completament al descobert davant tot el poble de Capdepera i davant totes les persones que l’havíem escoltat, produint una gran decepció col·lectiva de veure com un dels nostrushomus que crèiem més importants, es rebaixava fins a límits insuportables per a la dignitat humana i s’enfilava pels arbres de la incoherència més absoluta com una moneia.

 

Crits, insults i “acusacions”

Però exactament de què m’acusa, aquesta Brèndola? He de confessar que no ho he arribat a aclarir del tot. Entre els crits de “fill de puta” i altres herbes, m’ha dit que he prohibit un dibuix, que he salvat el poble de cometre un pecat, que som el comitè de censura, que vaig a missa i que tot lo dia som amb els capellans, etc...

Després de tot el que he escrit fins aquí, tot això fa riure i em sembla increïble que no hagi pensat, ni per un moment, que potser tenia unes raons de pes que em feien separar de la seva bogeria sense sentit ni senderi.

I crec que les meves raons han quedat prou exposades i clares en aquest escrit.

Però és que, a més, després d’un any d’investigar el meu passat, per tal de poder-me acusar de qualque cosa concreta, en un dels seus judicis macabres i sumaríssims, per suposat!, no ha trobat altre pecat per presentar que dir-me que sóc un hipòcrita perquè vaig publicar un llibre en espanyol.

Això, ho he de reconèixer, és una de les poques coses amb cara i ulls que ha dit entre inflamació i inflamació. Però no és un dispar (ni primer, ni segon, ni tercer!): és un autodispar. Aquest pinxu s’ha disparat al peu pensant que em disparava a mi. Meam si el colló serà ell!

Perquè jo mateix vaig publicar un article on es parlava d’una antologia de poesia catalana publicada a Mèxic en espanyol, on el nostru homu hi sortia traduït, talment com va passar amb mi a Tenerife, on Francisco Croissier va traduir un llibret meu que va publicar l’editorial canària Baile del Sol.

Però no acaba aquí la cosa. De sempre he defensat que el millor que ha fet la nostra Brèndola, en aquesta vida, ha estat la seva producció de crítica literària publicada al llarg de molts anys en diverses revistes.

Bé, idò, una part bastant important d’aquesta producció es va publicar en espanyol a les revistes més representatives del colonialisme espanyol d’esquerres editades al cor de Catalunya, a Barcelona. No a les Illes Canàries, a Barcelona! Aquestes revistes són El Viejo Topo i Quimera.

Si jo, segons ell, he comès un pecat publicant una traducció dels meus poemes en una editorial canària, ell exactament quin pecat ha comès? On és l’autocrítica? Com es menja tot això?

Aquesta acusació, tot s’ha de dir, la va fer ja sense testimonis el 17 de març de 2012, a l’entrada del cassinu de l’Orient, quan suposadament m’havia de matar i els testimonis es cansaren d’esperar la meva mort i entraren a seguir bevent les seves copes que, en veritat, era el millor que podien fer. Ho dic perquè el veig capaç de negar-ho, perquè, com s’ha comprovat, és molt traïdor, mentider i aprofitat. Però ho va dir!, amb una cara desencaixada i traient sabonera per la boca, amb un odi i una ràbia infinites que són filles, com sempre, de la impotència dels egocèntrics i de l’enveja dels traïdors.

 

[Solapa del meu llibre publicat a Tenerife]

 

Unes reflexions finals

Queda clar, per tant, que sa Brèndola Ruïssa ha estat enterrada al cor de Capdepera i amb aquest enterrament ha desaparegut definitivament de les nostres vides i dels nostrus cors. La seva sobreactuació l’ha delatat i ha quedat en pilotes davant tothom. No l’he matat. S’ha suïcidat. Jo només l’he enterrat.

Ara bé, queden moltes coses a l’aire, molts interrogants i algunes coses per dir.

 

1. Els documents no sempre diuen la veritat. Aquesta és una lliçó que hem d’aprendre els historiadors. Els documents despullats de tota mirada crítica i sense la veu dels testimonis poden ser una manipulació.

 

2. Ens va utilitzar per a solucionar els seus problemes de “consciència”, però, com s’ha vist, el tir li va sortir per la culata. Ell mateix va ajudar a crear aquesta gran bolla del Golea, però després es va assustar tant que va entrar en erupció. Es va embullar i volent crear tanta i tanta confusió, es va confondre ell mateix i no va acabar d’entendre la diferència exacta que hi ha entre una tertúlia i un taller.

 

3. I el rigor, del qual sempre ha bravejat, on és? Jo no el veig per cap banda! Ha quedat esmicolat per la seva imprudència temerària de mesclar ous amb caragols i pensar-se que viu en un món de beneits disposats a qualsevol cosa per fer-se notar.

 

4. I en Tomeu Cabot, quin paper hi juga en tot aquest afer? És víctima o botxí? Jo, evidentment, no ho sé. Això només ens ho pot aclarir ell, però ens quedam amb la sensació que s’ha tirat en un pou sense aigu. Són coses de “la solidaritat màxima inqüestionable” amb un fanfarró que ha perdut el sentit de la realitat i també qualsevol mena de credibilitat.

 

5. Aquesta representació teatral ha tengut escenes molt i molt espectaculars, però me n’ha quedat una dins el cap, i és veure aquell homu amb una bossa de plàstic (els dies 13 i 14 d’agost de 2011) passejant el famós dibuix (un Picasso!) suposadament per a acusar-me de la seva censura. Ha estat una imatge patètica veure’l per la plaça de l’Orient amb la bossa: era la viva imatge del derrotat, del desorientat, de l’espia que ha estat enxampat, del cinquena columnista sense connexió amb l’exterior, sense ningú a qui comunicar les seves calúmnies, sense ningú a qui desanimar amb el seu derrotisme.

 

6. Bé, tot això s’ha d’acabar, però em permetré fer una darrera reflexió: aquest individu està molt preocupat per l’eternitat; pensa que passarà a la posteritat i vol deixar ben fermada la imatge que s’hi projectarà. Pensa que l’escriptura ho és tot; la vida no compta per res, i tot això el duu de corcoll, perquè les contradiccions són cada cop més i més grosses. Creu religiosament que val la pena dur una vida miserable en aquest món si el premi és la posteritat. I tot això em recorda coses que valdria més oblidar.

 

Ho torn repetir: tot aquest afer m’ha produït una gran decepció, però són coses que a vegades passen en aquesta vida. Sempre he sabut que érem diferents, però pensava que ens respectàvem. Jo almanco ho he fet fins ara, quan ell mateix s’ha perdut el respecte. Alguns m’han dit: “Qui es colga amb nins, s’aixeca compixat”; “Qui no vol pols que no vagi a l’era”. M’he colgat amb nins i he anat a l’era i potser per això no em puc queixar.

Però la vida..., la vida continua.

 

Després dels luctuosus fets ocorreguts arran de la gran exposició sobre el Golea, que provocaren la dissolució de la Tertúlia Gabellina Destarotada, també vaig decidir suprimir, momentàniament, la meva secció de Documentació Gabellina Destarotada. Ara, però, alguns dels antics membres d’aquella tertúlia hem pensat de fundar-ne una altra amb el nom de Tertúlia Gabellina i Oriental i que també donarà nom a una nova secció que seguirà fil per randa la filosofia gabellina i oriental que emana d’aquestes grans converses llibertàries i de l’intercanvi lliure d’idees i de documents.

Però també he de dir que el número 19, i final, de la secció de Documentació Gabellina Destarotada queda reservat per a més endavant, en què, segurament, se’m presentarà l’ocasió de donar a conèixer un document que fins ara només se’ns ha mostrat de rampellada i que farà entendre el final destarotat d’aquella tertúlia, víctima d’espionatge i d’alta traïció. A més, és molt probable que serà un més dels grans documents gabellins que hem presentat al llarg d’aquests pocs anys en aquesta secció i explicarà per ell mateix la grandiloqüent representació teatral que va tenir lloc el missudia del 6 d’agost al cassinu de l’Orient i que he comentat en una crònica, on l’actor principal era i és l’amu en Pep Ruís i els actors secundaris foren i són l’amu Antoni Cataiol, madò Margalida Botigueta, l’amu en Biel Barona, l’amu en Sebastià Xerafí i jo mateix, l’amu en Miquel Llull, tots ells fills de Quíbia.

[Presentació de la nova secció i de la nova tertúlia, Cap Vermell, 15 setembre 2011]

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

14 abril 2012

 

 

Apèndix Documental

[Per llegir, clicau sobre la imatge]

 Publicat a Cap Vermell, 19 abril 2012

Sa Pobla i la història: llibres de l´escriptor Miquel López Crespí

0
0

L´Ajuntament de sa Pobla i Llorenç Gelabert Editor publiquen el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla -


Antoni Simó Tomàs i Canyelles, Primer tinent a batle de Cultura, Participació Ciutadana i Innovació de l´Ajuntament de sa Pobla parla del nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Vision literàries de sa Pobla -


Records de les mirades


La història i els records fan que aquest llibre de Miquel López Crespí mostrin des d'una perspectiva marcadament personal la realitat de la sa Pobla d'un temps. Una realitat substancialment diferent de l'actual, que marcà la infància de l'autor, es mostra plena d'anècdotes, algunes que treuen el somriure i d'algunes que treuen alguna llàgrima. Es mostren les feines del camp, l'educació de l'època, espais emblemàtics del municipi, l'oci, l'entorn d'una sa Pobla del passat que esdevingué el camp de cultiu –en tots els sentits– de la sa Pobla actual.

Les històries i vivències personals de l'autor fan que sigui un llibre amb tendresa i sobretot en primera persona, on s'hi descriu una infància passada. Una infància única que forma part d'un passat immodificable però que es recorda com aquell moment humil, magnífic d'un mateix, amb melancolia i amb una voluntat de tornar-hi. L'absència de responsabilitats, l'aïllament dins la fantasia on un cartó de cop i volta es transforma amb un vigorós i fidel cavall, o quan el joc i la imaginació flueixen com l'acció de respirar. López Crespí recorda la infància jugant a indis als jardins de l'escola Graduada amb la intenció de mostrar-se com fou. Amb tot, el llibre tot i ser un recull de fragments, d'històries, d'èpoques de la seva vida o la dels altres, deixa veure sobre tot l'anhel romàntic de l'infant i el record cruel d'unes èpoques dures.

Esper de tot cor que aquest llibre sigui del vostre agrad i aprofit per felicitar a l'autor per aquesta nova tasca, i animar-lo que no sigui la darrera. Amb força i esperit crític, ens haurem fet adults, i tanmateix no sabrem mai a tornar a ser infants.


Dia del Llibre – Una nova obra de l´escriptor Miquel López Crespí recomanada per Biel Ferragut, batle de sa Pobla -


El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria. (Biel Ferragut)


L’essència Miquel López Crespí és la suma d’històries d’un home que no oblida les seves arrels, una història escrita sumant els sabers de les persones i els llocs que han format part de la seva vida, que l’ha imprès de caràcter durant anys convertint-lo amb un gran corredor de Cultura.

Podríem dir que si un tret caracteritza a Miquel López Crespí és l’assimilació del caràcter cultural. El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria.

El llibre que teniu a les mans és un viatge al passat. Un viatge on López Crespí viatge a la seva infantesa per descriure sa Pobla de fa 60/70 anys. Allà hi trobarem les influències i l’harmonia dels anys que han influït a l’obra literària de López Crespí

Miquel López Crespí ens transmet un missatge a les seves obres: La nostra cultura no és millor que cap altra; de fet, és la suma de moltes. Precisament per aquest fet és única i mereixedora de ser defensada i perpetuada; això només ho podem fer nosaltres, perquè és únicament nostra i així hauria de continuar sent.

Gaudiu de l’obra que teniu en les mans i gaudit d’aquest viatge literari a sa Pobla dels anys 50 i 60.


Un tast del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla


El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tor presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.


[06/09] Cavalazzi - Durand - Pérez Feliu - Valdenebro - Arru - Concordia - Milla - Marfil - Ros - López Fidalgo - Senra - Romera - Descaves - Prevosto - Frot - Gómez Pous

0
0
[06/09] Cavalazzi - Durand - Pérez Feliu - Valdenebro - Arru - Concordia - Milla - Marfil - Ros - López Fidalgo - Senra - Romera - Descaves - Prevosto - Frot - Gómez Pous

Anarcoefemèrides del 6 de setembre

Naixements

Antonio Cavalazzi

Antonio Cavalazzi

- Antonio Cavalazzi: El 6 de setembre de 1877 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista Antonio Cavalazzi, que va fer servir els pseudònims Hursus i Ursus. Sos pares es deien Sante Cavalazzi i Barbara Verlicchi. Només va assistir fins al segon grau de l'escola primària i després es va formar políticament escoltant conferències i llegint textos de propaganda. Ben aviat, en l'adolescència, es decantà pel moviment llibertari, posant-se immediatament en el punt de mira de les autoritats. En 1891, amb Fernando Raulli, Serafino Raulli, Vivaldo Lacchini, Giovanni Marzetti i altres joves, creà, dins el si del Partit Republicà de Lugo, el grup Giovani Ribelli (GR, Joves Rebels), que es dedicà a publicar periòdics i opuscles revolucionaris. En 1893, després de diversos episodis repressius, va ser jutjat amb altres 14 companys, amb edats compreses entre els 17 i els 28 anys, pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) sota l'acusació d'haver constituït una «associació criminal», però els més joves van ser absolts per la seva curta edat.  L'any següent, arran de l'aprovació el 19 de juliol de 1894 pel govern de Francesco Crispi de les Lleis 314, 315 i 316 «d'excepció antianarquistes», patí arrests domiciliaris, primer a Porto Ercole (Toscana, Itàlia) i després a les illes Tremiti, on, amb contacte amb altres anarquistes més experimentats, acabaren de madurar la seva formació cultural i política. En 1900, per evitar una condemna de tres anys de presó, passà a Suïssa. Visqué un any i mig a Biasca (Ticino, Suïssa), on desenvolupà funcions sindicalistes, portant a terme les seves primeres tasques periodístiques, col·laborant ocasionalment en la publicació francesa Lo Scalpellino. En 1901 es traslladà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on participà en la fundació d'Il Risveglio, publicació en la qual col·laborà regularment sota els pseudònims d'Hursus i Ursus. Un breu article publicat en la seva secció habitual «Brevi Note» d'Il Risveglio, aparegut el 18 de gener de 1902, contra el govern Crispi i la monarquia italiana, provocà un incident diplomàtic entre Suïssa i Itàlia, amb la crida dels ambaixadors Carlin, de Roma, i Silvistrelli, de Berna; Alemanya concilià en el conflicte, amb la promesa per part de Suïssa de proclamar una llei contra la propaganda anarquista. Aconseguí fugir de l'expulsió perquè la policia pensà que l'autor de l'article incriminat era Luigi Bertoni, però pocs mesos després, arran de la vaga general d'octubre de 1902, va ser expulsat de Suïssa amb centenars de companys. S'instal·là a París (França), on exercí la seva professió de barber, militant activament n el Sindicats de Barbers, col·laborant assíduament en el periòdic Coiffeur i participant en el moviment de les Borses del Treball, aleshores molt agitat. En aquesta època continuà col·laborant enIl Risveglio. Convidat pels companys nord-americans, deixà París i emigrà a Barre (Vermont, EUA) amb la intenció d'ajudar Luigi Galleani en la redacció de Cronaca Sovversiva. Entre molts d'articles, el 18 de maig de 1907 publicà en aquest periòdic una detallada crònica del procés contra Galleani que va tenir lloc el 24 d'abril a Paterson (Nova Jersey, EUA) pel seu paper durant la gran vaga del sector tèxtil de 1902. Substituí Galleani en la redacció de Cronaca Sovversiva quan aquest s'absentava per a realitzar gires propagandístiques arreu dels Estats Units. Continuà col·laborant enCronaca Sovversiva quan la seva seu es traslladà a Lynn (Massachusetts, EUA). Traduí del francès a l'italià l'obra de Sébastien Faure Dio non esiste! Dodici prove della inesistenza di Dio. Per mor de la influència de Galleani, passà de «sindicalista anarquista» a «anarquista antiorganitzador». Molt malalt, restà durant 20 mesos ingressat en un hospital de Tewksbury (Massachusetts, EUA), on morí el juliol de 1915 després de tres mesos d'agonia.

Antonio Cavalazzi (1877-1915)

***

Jules Durand

Jules Durand

- Jules Durand: El 6 de setembre de 1880 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jules Gustave Durand. L'agost de 1910, essent secretari del sindicat dels carboners de Le Havre, va ser el promotor d'una vaga indefinida. Per anul·lar la pressió sindical es va orquestrar una maquinació politicojudicial arran de la qual fou acusat d'haver votat l'assassinat d'un esquirol en una reunió del sindicat, esquirol que després va morir en una baralla. La corrupció de testimonis i una campanya ignominiosa de la premsa local portarà la seva condemna de mort el 25 de novembre de 1910, malgrat els esforços dels advocats, entre ells René Coty, futur president de la República. Però el 28 de novembre, en solidaritat i per lluitar contra la injustícia, es declara la vaga general a Le Havre, escampant-se al sector internacionals als molls anglès i americà. Després d'una protesta general, engegada per la Lliga dels Drets de l'Home, el 15 de febrer de 1911 és alliberat. Malauradament després de passar 40 dies amb camisa de força va enfollir. La revisió del seu procés, el 15 de juny de 1918, el va declarar totalment innocent. Jules Durant va morir el 20 de febrer de 1926 en un asil de Sotteville-lès-Rouen (Alta Normandia, França). Armand Salacrou farà una obra teatral,Boulevard Durandsobre el personatge.

***

Notícia de la detenció de Manuel Pérez Feliu apareguda en el diari madrileny "El Globo" del 5 de maig de 1921

Notícia de la detenció de Manuel Pérez Feliu apareguda en el diari madrileny El Globo del 5 de maig de 1921

- Manuel Pérez Feliu: El 6 de setembre de 1892 neix a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Feliu. Fill d'una família originària del Principat de Catalunya, es guanyà la vida fent d'ebenista i estava afiliat al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1921 va ser detingut a Madrid (Espanya), juntament amb Bernardino Alonso García (El Porra), acusat de col·locar l'1 d'abril anterior un petard en un taller de cistelleria que es trobava en vaga. En 1932 va ser detingut i deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Protectora Espanyol del Marroc) i a Fuerteventura (Illes Canàries) fins al setembre d'aquell any. A Barcelona (Catalunya) presidí l'Agrupació Pro Cultura «Faros», no sense crítiques. Durant els anys de la II República espanyola va fer mítings a diverses localitats (Benicarló, València, etc.). El gener de 1934 va ser detingut a Barcelona amb altres 23 companys en una reunió clandestina i ell no va ser alliberat fins l'abril perquè estava reclamant per un jutjat per tinença d'explosius i per no haver satisfet una multa de 20.000 pessetes. Entre els anys 1934 i 1935 destacà en la CNT del País Valencià. El 18 de novembre de 1935 presidí un míting d'afirmació sindical i contra la guerra a la plaça de toros de València on intervingueren Pau Montllor, Tomás Cano Ruiz, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat per la CNT membre de la Guàrdia Popular Antifeixista (Brigades Populars de Policia) de València, del Consell Provincial de Seguretat–vicepresident– i del Tribunal Especial de Justícia del Comitè Executiu Popular (Comitè de Salvació Pública). Durant els anys bèl·lics fou membre del Comitès Regionals de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va fer nombrosos mítings i conferències (València, etc.). En 1938 col·laborà en el periòdic Fragua Social de València. Aquest mateix any, en substitució de Domingo Torres Maeso, exercí les funcions d'alcalde de la ciutat de València i, amb caràcter definitiu, en 1939. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera, juntament amb son homònim amic Manuel Pérez Fernández. Identificat per les autoritats feixistes, va ser empresonat a València. Jutjat i condemnat a mort, Manuel Pérez Feliu va ser afusellat l 27 d'agost de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb altres 20 detinguts.

***

Notícia de la detenció d'Eugenio Valdenebro García apareguda en el diari valencià "Las Provincias" de l'11 de novembre de 1934

Notícia de la detenció d'Eugenio Valdenebro García apareguda en el diari valencià Las Provincias de l'11 de novembre de 1934

- Eugenio Valdenebro García: El 6 de setembre de 1905 neix a Berlanga de Duero (Sòria, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eugenio Valdenebro García. Sos pares es deien Antolín Valdenebro i Basilisa García. Emigrà a Catalunya amb sa companya Luisa Lozano Rodrigo i s'instal·là a la barriada de l'Horta de Barcelona, on milità en el Sindicat de Productes Químics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juny de 1932, amb Julián Gil, va fer una subscripció de suport al periòdic Solidaridad Obrera de Barcelona quan aquest va ser perseguit per les autoritats republicanes. Durant la vaga general de novembre de 1934 va ser detingut, amb Santiago Casaluenga, i empresonat. El desembre de 1935 va ser tancat, amb altres vuitanta militants llibertaris, al vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. D'antuvi milità a les poblacions aquitanes de Lengon i Bordeus. Durant l'ocupació nazi va ser detingut a Bordeus i obligat a treballar en feines dures, a causa de les quals l'esclataren les oïdes. Després de la II Guerra Mundial milità a Fumel (Aquitània, Occitània) i, a partir dels anys cinquanta, a Drancy (Illa de França, França), on va pertànyer, fins a la seva mort, al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT en l'exili. Durant els anys cinquanta formà part d'un grup anarquista integrat per destacats militants (Diego Camacho, Joan Ferrer, Ildefonso González, Juan Jiménez, etc.). El 13 d'abril de 1969, amb Tomás Marcellán Martínez, fou el representant de la CNT en l'exili en la inauguració del monument a la memòria dels 35.000 republicans espanyols (resistents, soldats, deportats) morts durant la II Guerra Mundial erigit al cementiri parisenc de Père-Lachaise gràcies a una subscripció de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), el secretari de la qual era Josep Ester Borràs. Durant els anys setanta col·laborà en Le Combat Syndicaliste i fou un dels corresponsals i distribuïdors a França del periòdic mexicà Tierra y Libertad. El seu testimoni va ser recollit per Hans Magnus Enzensberger per al seu llibre Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1971) Eugenio Valdenebro va morir el 2 de desembre de 1991 al seu domicili de Sant Joan Lohitzune (Lapurdi, País Basc), mentre passava una temporada a casa sa filla Paquita i son gendre Daniel. Va ser incinerat a Pau (Aquitània, Occitània) i les seves cendres dipositades el 13 de desembre de 1991 a la tomba de sa companya Luisa Lozano Rodrigo, al cementiri de La Courneuve (Illa de França, França).

Eugenio Valdenebro García (1905-1991)

***

André Arru (dreta) amb un company txec (1942)

André Arru (dreta) amb un company txec (1942)

- André Arru: El 6 de setembre de 1911 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarquista, pacifista insubmís i lliurepensador Jean-René Saulière, més conegut com André Arru. En 1914 sa mare es va instal·lar a París per ser més a prop de son marit, mobilitzat, i va confiar Jean-René als avis materns. Son pare va ser nomenat agent d'enllaç i va morir durant la seva primera sortida el 30 de maig de 1916, esdevenint Jean-René orfe de guerra. Quan tenia sis anys sa mare el va porta a París i alguns mesos després marxaran a Bordeus. Amb 13 anys començarà a treballar i dos anys més tard s'independitzarà. Va fer el servei militar als 21 anys, amb les idees clarament antimilitaristes. Escoltant les conferències de Sébastien Faure en 1933 va esdevenir anarquista individualista i el porten a participar en el grup llibertari dels germans Aristide i Paul Lapeyre. Entre 1938 i 1939 va militar en les Joventuts Llibertàries i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), participant activament en la campanya de suport a la Revolució espanyola. En 1939 va rebutjar respondre a l'ordre de mobilització. Buscat per insubmissió, va marxar, amb la cartilla militar falsificada d'un amic llicenciat que responia al nom de Marcel-André Arru, a Marsella, on va crear un grup anarquista clandestí i d'ajuda a les persones perseguides especialitzat en fer documents falsos i en l'edició de propaganda. El grup, que es reunia al seu taller de bicicletes del bari de Saint-Loup, va ser freqüentat per Volin, també refugiat a Marsella, a més d'altres exiliats senegalesos, jueus russos, italians, espanyols, etc. El juny de 1943 publicarà a Marsella, amb Volin, el periòdic anarquista clandestí La Raison. Parlava i escrivia a la perfecció el castellà i l'anglès, i va estudiar el rus i l'alemany. El 19 de juliol de 1943 va participar a les afores de Tolosa de Llenguadoc a un congrés anarquista clandestí, però el 3 d'agost de 1943 va ser detingut a Marsella i empresonat amb Paul Chauvet. Transferit a la presó d'Ais de Provença, va poder fugir durant la nit del 24 al 25 d'abril de 1944 gràcies a l'acció del grup Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la Resistència. A Tolosa, des de finals a juny a agost, data de l'alliberament de la ciutat, va difondre el pamflet «Manifest dels grups llibertaris de tendència anarcosindicalista», i entre el 29 i el 30 d'octubre de 1944 prendrà part en el precongrés d'Agen amb la finalitat de reconstruir el moviment  llibertari. Sempre sota el pseudònim d'André Arru, va ser entre 1944 i 1945 el representant nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i també el secretari de propaganda de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries. En 1945 va retornar a Marsella i reprendrà el seu ofici de reparació de bicicletes. En 1947 va ser jutjat per un Tribunal Militar pel seu delicte d'insubmissió i va ser absolt a causa del suport que havia ofert a les persones perseguides durant l'ocupació, i va reprendre la seva autèntica identitat, però conservant-la per a la militància. En 1959 va fundar la Unió dels Pacifistes de Provença (UPP) i alguns anys més tard de la Unió dels Pacifistes de França (UPF). Com a membre del Lliure Pensament de Bouches-du-Rhône, va participar entre 1963 i 1966 en els treballs de la Federació Nacional dels Lliurepensadors. Va realitzar l'exposició itinerant «De l'esclavatge vers la Llibertat» i entre 1968 i 1982 va animar la revista La Libre Pensée des Bouches-du-Rhône. Va impartir nombroses conferències en diverses localitats franceses sobre temes diversos: anarquia, problemes socials, Comuna de 1871, llibertat sexual, contracepció, vasectomia, anticlericalisme, ateisme, ensenyament llibertari, escola laica, Ferrer i Guàrdia, Kropotkin, Sade, Stirner, etc. Com a membre de l'Associació pel Dret a Morir amb Dignitat (ADMD), va organitzar, després d'un accident vascular cerebral sobrevingut l'octubre de 1998, el seu suïcidi voluntari. És autor de L'Unique et sa Propriété de Max Stirner; de testimonis sobre la seva insubmissió, publicats en Butlletins du CIRA; i de nombrosos articles. André Arru va morir el 2 de gener de 1999 a Marsella (Provença, Occitània). El 15 d'octubre de 2004 el Centre International de Recherches sur l’Anarchisme (CIRA) va editar el llibre biogràfic Jean-René Saulière dit André Arru, un individualiste solidaire (1911-1999), escrit per Sylvie Knoerr-Saulière i Francis Kaigre. La seva biblioteca i el seu arxiu es conserva des del 2000 als Arxius Departamentals de Bouches-du-Rhône, i altra part, des de 2001, a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Germinal Concordia

Germinal Concordia

- Germinal Concordia: El 6 de setembre de 1913 neix a Mombaruzzo (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Germinale Concordia, més conegut com Germinal Concordia i que va fer servir diversos pseudònims (Michele, Germinal, Piccolo Lenin). Sos pares es deien Giuseppe Concordia i Tesbite Benente. Després d'estudiar fins el cinquè grau, son pare el va obligar a interrompre la seva educació reglada, però ell la continuà de manera autodidacta. Fugint de l'autoritarisme de son pare, s'establí a la zona de la Lomellina (Llombardia, Itàlia) i finalment troba feina a fabrica Caser de Pavia (Llombardia, Itàlia), fins que es va veure obligat a passar a la clandestinitat per la seva lluita antifeixista. Atret per l'obra d'Errico Malatesta i de Karl Marx, mantingué correspondència amb el filòsof Benedetto Croce. A partir del 8 de setembre de 1943, arran de l'Armistici i de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, s'integrà, amb altres companys (Armando Castelli, Piero Pesci, Armando Rossi Racagni, etc.) en la lluita clandestina d'alliberament sota el nom de Michele, destacant com a organitzador de grups partisans. Les formacions per ell organitzades, febles i en constant conflicte amb els grups comunistes, acabaren integrant-se amb el grup anarquista dirigit per Mario Orazio Perelli i Antonio Pietropaolo. Entre setembre i novembre de 1943 participà, amb els germans Brioschi, en la batalla de San Martino. Amb el socialista Corrado Bonfantini mantingué contactes secrets amb jerarques feixistes, com ara el prefecte de la Policia de Milà (Llombardia, Itàlia) Alberto Bettini, el prefecte de Milà Mario Bassi i el general Niccolò Nicchiarelli, que volien distanciar-se dels líders de la República Social Italiana. La finalitat d'aquests contactes, fortament criticats pel Comitato di Liberazione Nazionale Alta Italia (CLNAI, Comitè d'Alliberament Nacional de l'Alta Itàlia), era afavorir una insurrecció socialista abans de l'arribada dels aliats, guanyant així una major possibilitat de maniobra i, alhora, aconseguir la llibertat de companys presoners, la infiltració de companys en llocs clau en les files enemigues i l'obtenció de subministraments d'armes. De fet, molts presos van ser alliberats, com a ara l'octubre de 1944 els detinguts de la coneguda«Banda Koch» a Milà. Participà activament en la Lliga dels Consells Revolucionaris, la qual publicà entre desembre de 1944 i febrer de 1945 el periòdic Rivoluzione, i en la creació de la Federació Comunista Llibertària Llombarda. També fou un dels principals organitzadors de les I i II Brigada Comunista Llibertària«Bruzzi-Malatesta» que operà a Milà, a Oltrepò Pavese i altres indrets alpins, i de la qual va ser un dels seus comandants. El 2 de març de 1945 va ser detingut i tancat, juntament amb  a Antonio Pietropaolo, a la presó de Sant Vittore. El 24 d'abril d'aquell any fou un dels organitzadors de la revolta dels presos que s'hi produí. Després de la caiguda del nazifeixisme participà activament en la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Milà i fou un dels organitzadors del Congrés Interregional Comunista Llibertari de l'Alta Itàlia, que se celebrà entre el 23 i el 25 de juny de 1945 a Milà. Entre el 15 i 19 de setembre de 1945 assistí a Carrara (Toscana, Itàlia) al congrés fundacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), on defensà les tesis reformistes. En aquesta època col·laborà en Il Comunista Libertario. Mentrestant, dins la Federació Comunista Llibertària Llombarda (FCLL) s'accentuà la divisió entre els comunistes llibertaris (Germinal Concordia, Mario Orazio Perelli, Antonio Pietropaolo, etc.) i els «anarquistes intransigents» (Ugo Fedeli, Mario Mantovani, etc.). El gener de 1946 participà en la redacció de les anomenades«Tesis de Milà», document polític obertament reformista que proposava transformar el moviment llibertari en un vertader partit polític per a participar en els processos electorals i esdevenir la tercera força entre la reacció i els grups socialistes i comunistes. A finals de gener i principis de febrer de 1946 es consumà la divisió i, amb Carlo Andreoni, Mario Orazio Perelli, Antonio Pietropaolo i altres, creà la Federació Llibertària Italiana (FLI), que tingué una vida efímera. En 1946 publicà L'ora libertaria i en 1947 col·laborà en L'Internazionale. Allunyat de l'anarquisme, fundà en 1950 el Partit Comunista Nacional Italià (PCNI), seguidor de les tesis del mariscal Josip Broz Tito, partit polític el qual, el maig de 1951, amb altres formacions revolucionàries (Ordine Nuovo, Controcorrente, Centro per una Nuova Sintesi Socialista, Alleanza degli Uomini Liberi, etc.), coordinades per Mario Mariani i Bruno Rizzi, intentaren donar vida al Moviment d'Unitat Proletària (MUP), que, per mor de l'ostracisme del Partit Comunista Italià (PCI), tingué una curta vida. En aquests anys, fou el principal animador de la revista La Comune i, entre els anys cinquanta i seixanta, del setmanari Tempi Moderni. En els anys successius va crear l'editorial Italpress, especialitzada en difondre la dissidència política que es donava als països comunistes. Molt acostat a les posicions de Bruno Rizzi, la seva activitat teoricopolítica es mantindrà al llarg dels anys seixanta i setanta. El 4 d'abril de 1975 redactà un balanç històric sobre les seves experiències en la lluita partisana sota el títol Saggio relazione storica sulle brigate Bruzzi-Malatesta. Germinal Concordia va morir el 13 de novembre de 1980 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Germinal Concordia (1913-1980)

***

Benito Milla

Benito Milla

- Benito Milla Navarro: El 6 de setembre de 1916 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) el militant i editor anarquista Benito Milla Navarro. Des de molt jove va militar en el moviment llibertari, pensament que es va desenvolupar quan es va instal·lar a Barcelona durant els anys de la II República espanyola. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, quan va esclatar la Revolució de 1936 es va allistar a la Columna Durruti. A més de lluitar a Aragó fins al seu enfonsament, va crear les Joventuts Llibertàries al front i va ser secretari de les mateixes a la Columna Durruti entre 1936 i 1937; en aquestaèpoca va col·laborar en El Frente. De tornada a Barcelona, en 1938 es va encarregar de la direcció de Ruta, portaveu de les Joventuts Llibertàries. El febrer d'aquell mateix any assistirà al II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a València en representació de les joventuts de la 121 Brigada de la XXVI Divisió. En acabar la guerra es va exiliar a França, on va passar pels camps de concentració. En 1942 es va instal·lar a Marsella. Després de la derrota hitleriana, va formar part dels grups que intenten reconstruir l'FIJL i l'abril de 1945 va assistir al seu ple fundacional a França, on fou elegit secretari general, càrrec del qual va dimitir arran del II Congrés de març de 1946 per ocupar-se de la Secretaria de Relacions, però mantenint la direcció de Ruta, tant a Tolosa com a París. En 1945 també va assistir al Congrés Confederal de París. Es va oposar radicalment al reconeixement del Moviment Llibertari de Resistència (MLR) ja que pensava que seria el germen d'actituds autoritàries. En 1949 va abandonar França rumb a Amèrica. En 1951 s'instal·là a Montevideo (Uruguai), on va començar amb una parada de llibres a la plaça Libertad de la capital. Després, i fins al 1954, va ser promotor de publicacions de la UNESCO. A Montevideo va fundar i dirigir diverses revistes (Cuadernos Internacionales,Deslinde,Temas), col·laborà en altres (En Marcha, Acción), creà en 1954 la distribuïdora de llibres espanyols Dilae i fundà en 1958 l'editorial Alfa, que va editar més de 400 títols a Montevideo i l'Argentina --entre ells els primers d'un desconegut Mario Benedetti. En 1963 va ser membre del jurat del «Grand Prix International de Poésie» de Bèlgica, que s'atorgà a Octavio Paz. En 1968 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on de bell nou va fundar, a instància de l'Institut Nacional de Cultura i Belles Arts veneçolà, una editorial que assoliria força importància,«MonteÁvila Editores», així com«Tiempo Nuevo» (1971). En 1977 va retornar a la Península, convertit en un notable editor. Més tard es va instal·lar a Barcelona, on va dirigir l'editorial Laia, afavorint l'edició de llibres anarquistes. A més de les citades va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Açao Directa,Cenit, Hora de Poesía, Nueva Senda, Ruta,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Benito Milla Navarro va morir el 22 de setembre de 1987 en un hospital de Barcelona (Catalunya) després d'una llarga i penosa malaltia; les seves cendres van ser escampades a les aigües de la Mediterrània, davant de les costes de l'Empordà català.

Benito Milla Navarro (1916-1987)

***

Antonio Marfil Aranda

Antonio Marfil Aranda

- Antonio Marfil Aranda: El 6 de setembre de 1953 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el psicòleg, pedagog, professor i militant anarcosindicalista Antonio Marfil Aranda. En 1974 s'integrà en el moviment llibertari. El 14 de febrer de 1977, quan era secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Múrcia (Espanya), va ser detingut amb altres 10 companys, processat per «terrorisme» acusat de pertànyer a la FAI i tancat a la Presó Model de Barcelona (Catalunya) el 24 de febrer d'aquell any. Des de la presó va publicar un escrit en defensa de la publicació anarquista Askatasuna, que va ser publicat en el número 2 de la revista Bicicleta (desembre de 1977). Quan la escissió confederal, va romandre en les files ortodoxes i fou delegat del Sindicat de Transports de Màlaga de la CNT al Congrés de 1983 celebrat a Barcelona, on proposà la celebració d'un congrés extraordinari per a solucionar la qüestió de les eleccions sindicals, i al Congrés de Torrejón de Ardoz (Madrid, Castella, Espanya), on es va discutir aquest tema i es mostrà partidari de les eleccions sindicals com a tàctica. Posteriorment se sumà a la CNT escindida, on ocupà la secretaria d'Informació de Màlaga, i a la seva continuació, la Confederació General del Treball (CGT), on es va fer càrrec entre 1988 i 1989 de la secretaria d'Organització de la regional andalusa, de la secretaria de la Federació de Màlaga (1989) i de la secretaria general de la CGT d'Andalusia (1990 i 1994). En 1997 presidí la mesa del XIII Congrés de la CGT i dels posteriors congressos de Madrid i de Valladolid. El 24 de febrer de 2004 va fer una conferència a l'Ateneu Llibertari de Màlaga sobre«La enseñanza laica, la mujer trabajadora y los medios de comunicación, a debate» i entre el 26 i el 28 de maig de 2005 participà en els «XI Debats Pedagògics» de la CGT que se celebraren Alcalá la Real (Jaén, Andalusia, Espanya). En 2007 va ser nomenat secretari de Finances de la Federació d'Ensenyament de Màlaga de la CGT i director de l'Institut Ensenyament Secundari (IES) «Portada Alta» de Màlaga, centre educatiu especialitzat en els temes de convivència i en la resolució pacífica de conflictes i que en 2007 va ser reconegut amb el «Primer Premi Nacional de Bones Pràctiques en Convivència» pel Ministeri d'Educació i Ciència, entre d'altres distincions. En 2007 participà en les Jornades Llibertàries de Màlaga i entre el 4 i el 7 de juny de 2009 presidí el XVI Congrés Confederal de la CGT que se celebrà a Màlaga. En 2012 va ser nomenat vocal de l'Agencia Andaluza de Evaluación Educativa (AGAEVE, Agència Andalusa d'Avaluació Educativa). En 2013 ocupava la Secretaria Provincial d'Educació de la CGT de Màlaga. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Askatasuna,Aula Libre, Barrikada de Papel, Bicicleta,Libre Pensamiento, La Parrilla-Aula Libre, Rojo y Negro, etc. Està casat, amb una filla i dos néts.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Necrològica de Joaquim Ros apareguda en el periòdic barcelonès "Solidaridad Obrera" aparegut el 8 de setembre de 1932

Necrològica de Joaquim Ros apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera aparegut el 8 de setembre de 1932

- Joaquim Ros: El 6 de setembre de 1932 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joaquim Ros. Militant del Sindicat Ferroviari de Martorell (Baix Llobregat, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava als Ferrocarrils Catalans. El 6 de setembre de 1932 va morir electrocutat en accident laboral al barri de La Bordeta de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Martorell.

***

Notícia de la condemna de Nicasio López Fidalgo apareguda en el diari "El Eco de Santiago" del 24 de desembre de 1924

Notícia de la condemna de Nicasio López Fidalgo apareguda en el diari El Eco de Santiago del 24 de desembre de 1924

- Nicasio López Fidalgo: El 6 de setembre de 1936 és afusellat a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Nicasio López Fidalgo. Havia nascut a Ferrol (la Corunya, Galícia). El 3 de setembre de 1921 va ser tancat a la presó de Ferrol acusat, amb Celestino Cordero Gómez, Antonio Orosa Fraguela i José Salido Beceiro (en rebel·lia), d'haver atemptat, en el marc d'una vaga de treballadors portuaris, el 15 de juliol de 1921 contra Nicasio Pérez Moreno, president de l'Associació Patronal de Ferrol, vicecònsol de Portugal i regidor de l'Ajuntament de Ferrol, que va morir aquella mateixa nit. Jutjat a partir del 15 de desembre de 1924, va ser condemnat el 23 de desembre a cadena perpètua, al pagament de les despeses i a abonar una indemnització de 20.000 pessetes als hereus de la víctima. Internat al penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), en 1931 va ser alliberat gràcies a l'amnistia que seguí a la proclamació de la II República espanyola. Després va militar en el Sindicat de la Indústria Naval de Ferrol de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou delegat al Ple de Regionals que se celebrà l'agost de 1932 a Ferrol. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1935 col·laborà en la edició del periòdic Brazo y Cerebro (1935-1936) de la Corunya, òrgan de la FAI i de les Joventuts Llibertàries. Es resistí als carrers al cop militar feixista de juliol de 1936, però s'hagué d'amagar amb Manuel Ardao Iglesias, altre membre del Sindicat de la Indústria Naval. Tots dos van ser detinguts per una delació. Nicasio López Fidalgo va ser afusellat sense cap judici, juntament amb Manuel Ardao Iglesias, el 6 de setembre de 1936 a Ferrol (la Corunya, Galícia).

***

Notícia sobre la mort de Modesto Senra Martínez apareguda en el periòdic murcià "El Liberal" del 31 d'octubre de 1936

Notícia sobre la mort de Modesto Senra Martínez apareguda en el periòdic murcià El Liberal del 31 d'octubre de 1936

- Modesto Senra Martínez: El 6 de setembre de 1936és afusellat a Ferrol (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Modesto Senra Martínez. Havia nascut cap el 1882 –altres fonts citen cap el 1899– a Cariño (La Corunya, Galicia). Fuster de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut en els fets revolucionaris d'octubre de 1934 a Cariño. Apressat arran del cop militar feixista de juliol de 1936, Modesto Senra Martínez va ser afusellat el 6 de setembre de 1936 a Ferrol (La Corunya, Galícia). Casat, deixà cinc orfes.

***

Julia Romera Yañez

Julia Romera Yañez

- Julia Romera Yañez: El 6 de setembre de 1941 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista Julia Romera Yañez. Havia nascut en 1916 a Mazarrón (Múrcia, Espanya). Filla d'una família obrera, el 15 d'octubre de 1918 va morir amb 30 anys Francisco Romera Rodríguez, pare de Julia, a conseqüència d'una pneumònia gripal; sa mare es deia Matilde Yañez. En 1921, davant la pèrdua de feina d'alguns membres de la família, aquesta va decidir emigrar a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), on ja vivia des de feia dos anys Mariana Romera Rodríguez, tia de Julia, amb son marit Diego Berruezo Clement i sos fills. En 1930 treballava d'obrera teixidora a les«Pañolerías Baró». Amb l'arribada de la República en 1931 va començar a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a partir de 1934 en les Joventuts Llibertàries. Quan va esclatar la Revolució de 1936 va ser nomenada secretaria general de les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma, càrrec que va compaginar durant la guerra amb el de tresorera. També es va responsabilitzar del periòdicAurora Libre. Alguns mesos després de la presa de Santa Coloma, el 27 de gener de 1939, pel Cos de l'Exèrcit Marroquí franquista, va ser detinguda per la seva militància en les Joventuts llibertàries i en la Unió de Joventuts Antifeixistes (UJA), de la qual fou tresorera. El 2 de juny d'aquell any va ser traslladada al Teatre Cervantes de Badalona que havia estat habilitat com a presó de dones. El 31 d'octubre prestà declaració davant el jutge militar de Badalona. Fins al Consell de Guerra Sumaríssim i d'Urgència que tingué lloc al Palau de Justícia de Barcelona el 2 de gener de 1940 va estar tancada a la presó de dones de Les Corts. En aquest judici fou condemnada a reclusió perpètua, sentència que va ser ratificada el 7 de març de 1940. A finals de l'estiu de 1941 el metge de la presó de Les Corts, després de diversos processos febrils, li va detectar tuberculosi, malaltia que es va veure agreujada per les contínues pallisses a les quals es va veure sotmesa. Julia Romera Yañez va morir a les 22 hores del 6 de setembre de 1941, després d'haver refusat els«auxilis espirituals», a la infermeria de la presó de dones de Les Corts de Barcelona (Catalunya) –el certificat de defunció diu que va morir al seu domicili– i fou enterrada al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat. Actualment existeix un «Ateneu Popular Julia Romera» a Santa Coloma de Gramenet en memòria seva.

***

Lucien Descaves

Lucien Descaves

- Lucien Descaves:El 6 de setembre de 1949 mor a París (França) l'escriptor i periodista llibertari Lucien Descaves. Havia nascut el 18 de març de 1861 a París (França). El 18 d'agost de 1887 va signar amb Paul Margueritte, Paul Bonnetain, J. H. Rosny i Gustave Guiches, escriptors naturalistes lligats al periòdicGrenier d'Edmond de Goncourt, un manifest, publicat en Le Figaro, contra Émile Zola («Manifest dels Cinc») quan aquest va publicar la seva novel·la La Terre; el manifest reconeix el talent de Zola, però se li acusa de vulgar, de poc seriós i de comercial. En 1889 va publicar la seva novel·la antimilitarista Sous-offs, basada en les seves experiències quan va fer el servei militar, que va acabar com a sergent major, i per la qual va ser jutjat en l'Audiència de París per«injúries a l'Exèrcit i ultratges als bons costums», però finalment va ser absolt el 15 de març de 1890. Després va fer altre obres en el mateix estil, jutjades per alguns com a excessivament violentes i per altres com a brutalment sinceres. Va ser redactor del periòdic L'Aurore quan va esclatar l'afer Dreyfus, a qui va fer costat. En 1900 va formar part, amb Paul Adam, Jean Ajalbert, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, d'un «Comitè per l'organització d'un Congrés Internacional d'Art Social». En 1901 va publicar La Colonne i en 1913 Philémon, vieux de la vieille, novel·les inspirades en la Comuna de París, sobre la qual serà un especialista i un important recopilador de documentació sobre el tema. Entre 1924 i 1940 va publicar setmanalment una crònica parisenca en el periòdic de Buenos Aires (Argentina) La Prensa. En 1927 va signar, juntament amb Alain, Louis Guilloux, Henry Poulaille, Jules Romains, Séverine i altres, la petició contra la «Llei sobre l'organització general de la nació per a temps de guerra», apareguda el 15 d'abril d'aquell any en la revista Europe, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'expressió. Entre 1927 i 1946 va ser president de la«Société J.-K. Huysmans». Fou secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes. Va ser un dels membre fundadors de l'Acadèmia Goncourt i del Consell de Vigilància de l'Administració General de l'Assistència Pública de París. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'En Dehors,Albums des Temps Nouveaux, Les Hommes d'aujoudh'ui, L'Almanach de la Révolution,L'Ennemi du Peuple, L'Étoile Socialiste, Les Temps Nouveaux,Supplément Littéraire de La Révolte, La Bataille Syndicaliste,Le Grand Soir, L'Amnistie, etc. Va escriure nombroses novel·les i obres de teatre de temàtica llibertària --La cage (1898), La clairière (1900), Les oiseaux de passage (1904), etc.--, algunes en col·laboració (Georges Darien, Maurice Donnay, René Vergught, P. Bonnetain, etc.). Va editar les obres completes de J. K. Huysmans i Les souvenirs d'un révolutionnaire (1902) de Gustave Lefrançais.Altres obres seves són La Teigne (1886) --on farà un homenatge a son pare,gravador en talla dolça--, La Caserne, misères du sabre (1887), La Pelote (1888), Les Chapons (1890), Les Emmurés (1894), En villégiature (1896), Soupes (1898), La vie douloureuse de Marceline Desbordes-Valmore (1910), Ronge-Maille vainqueur (1920), L'Hirondelle sous le toit (1924), entre d'altres.En 1946 va publicar la seva autobiografia, Souvenirs d'un ours. El seu importat arxiu documental sobre la Comuna de París va ser adquirit en 1936 per l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Francesco Prevosto

Francesco Prevosto

- Francesco Prevosto: El 6 de setembre de 1960 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Francesco Luigi Prevosto. Havia nascut el 19 de setembre de 1892 a Santhià (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Maurizio Prevosto i Caterina Corgnati. Es guanyava la vida fent de peó i de pintor a Torí (Piemont, Itàlia). En 1913 va ser fitxat com anarquista membre del«Fascio Llibertari Torinès» i en 1914 va ser condemnat a cinc mesos de reclusió i a 250 lires de multa «per haver distribuït pamflets subversius [antimilitaristes] incitant a l'odi de classe i a la insurrecció contra el poder de l'Estat». En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1924 s'exilià a França, establint-se primer a Briançon (Provença, Occitània) i després a Saint Fons (Lió, Arpitània), on freqüentà els cercles«subversius», però va ser expulsat l'any següent. S'establí a Luxemburg, on treballà en una foneria fins a finals d'abril de 1928. En aquest any passà clandestinament a França, instal·lant-se a Lió (Arpitània), on formà part del Cercle «Sacco i Vanzetti», i després a París. El desembre de 1933 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. El 19 d'agost de 1936 marxà cap a Catalunya i s'integrà com a voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), combatent a les batalles de Monte Pelado, Osca i Almudébar, al front d'Osca (Aragó, Espanya). A finals de febrer de 1937 retornà a París en una llicència de 15 dies, però, quan va intentar retornar a la Península, va ser detingut el 2 de març de 1937 pels gendarmes francesos, juntament amb altres companys (Domenico Girelli, Augusto Confalonieri i Valentino Segata), a La Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord), a prop de la frontera; jutjat, va ser condemnat a sis mesos de reclusió per «violació del decret d'expulsió» i altres dos mesos per«infracció de la llei de prohibició d'enrolament en la milícia espanyola». Novament detingut, el setembre de 1939 va ser internat al camp de concentració de Vernet. Amb una demanda d'extradició del govern italià, el 2 de juliol de 1941 va ser portat a la frontera de Menton (Provença, Occitània) i lliurat a la Itàlia feixista. Després de ser tancat a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a Torí, on el 8 d'agost de 1941 la Comissió Provincial per al Confinament el va condemnar a cinc anys de deportació com a«combatent antifranquista» i enviat a l'illa de Ventotene i, posteriorment, al camp de concentració de Renicci d’Anghiari (Toscana, Itàlia). A principis de setembre de 1943 en va ser alliberat. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la Federació Anarquista del Piemont (FAP).

---

Continua...

---

Escriu-nos

El 2021. La Xina refà l'Imperi del Mig. Reedició.

0
0

  El 2021. La Xina refà l'Imperi del Mig.

    2021. Segons informa el diari Xinhuanet, entre els grans fastos de l'any 2021 en celebració del centenari de la creació del Partit Comunista de la Xina,  el govern de Pequín ha anunciat el projecte de l'enviament a Mart d'una nau espacial (Amb aterrament d'un rover). 

    S'ha de saber: Actualment, el PCCh consta de més de 89 milions de membres.

    

   

     Ells, els ''experts occidentals'',   amb els seus ullots, veuen que la Xina tornarà a ser l'Imperi del Mig, de manera imminent. Ho veuen,  però la seva tasca no és fer públic el que veuen,  sinó  elaborar arguments en suport de l'estratègia dissenyada per l'imperi ianqui,  ara en decadència.  

   Fa temps (des de principis de segle) que els mitjans ''occidentals'' deixaren de dir el que veien  del procés industrial mundial. El motiu del seu mutisme era a causa de que la Xina havia esdevingut la primera potència industrial del món des de principis de segle (Actualment,  la Xina produeix vuit vegades més acer que els Estats Units. Sobre això podeu veure el post Els EUA i el RU es desindustrialitzen).

   Allò que s'esforcen en amagar és el prodigiós salt cap endavant de la Xina. El gegant asiàtic ha dut a terme la revolució  més gran mai vista al món. En només quaranta anys,  ha passat de ser un país endarrerit on la major part de la població era rural a ser un país a l'avantguarda mundial. Mentre els mitjans entabanadors han estat referint-se tot el temps  a ''la barata mà d'obra xinesa'',  al 2004 es va saber que la Xina sextuplicava als EUA,  en nombre d'enginyers. I mentre s'exclamaven,  els mitjans,  del perill de la ''bombolla immobiliària xinesa'',  la realitat era que els gratacels  creixien com a bolets. Ha sigut una cosa mai vista: El frenesí constructor ha fet de la Xina el major productor – i consumidor – de ciment del món. Els xinesos han aixecat més de seixanta grans urbs (de més de tres milions d'habitants). Des de 1978 (any de l'inici del lideratge d'En Deng Xiaobing),  més 400 milions de migrats rurals disposaren d'habitatge als nous gratacels de les ciutats, gratacels que són a l'avantguarda en arquitectura,  en tecnologia i en medi ambient. Per no repetir-me,  podeu veure el post La Xina, l'autèntica llibertat.

     Amb relació amb el títol d'aquest escrit,  vegeu la cosa: L'economia xinesa va esdevenir la primera del món al 2015; va superar per primera vegada la dels Estats Units.

   Els mitjans de les Corporacions no s'aturen de referir-se a la ''desacceleració'' de l'economia xinesa i fan com si fos una greu crisi. Però les campanyes entabanadores dels mitjans no alteren el procés de l'economia global.  El creixement econòmic de la Xina ara es situa entre 6'5 i   el 7 per cent anual. El dels EUA es situa entre l'1'5 i el 2'5 per cent (1'5 % el 2013,  2'4 el 2014,  2'5 el 2015). Atenint-nos a aquestes dades, si no hi ha alteració del ritme econòmic,   s'ha de preveure que d'aquí a sis anys,  al 2021,  l'economia xinesa haurà crescut un 42 % i la ianqui un 14 %. O sigui, l'economia xinesa serà més del 25 % més gran que la ianqui.

    Per descomptat, els inaudits índex de creixement econòmic de la Xina comporten una inaudita revolució social. Revolució social que afecta tots - o quasi tots - els aspectes de la societat.

     En contra de la pràctica d'ocultació dels mitjans de les Corporacions,  s'ha de saber que els índex de creixement exponencials    són encara més alts en relació al desplegament de la investigació científica i de l'alta tecnologia (la de la indústria militar inclosa).

    Vegeu aquest clar argument:  Si actualment la Xina es fa present de manera destacada en quasi tots els camps de l'alta tecnologia, i que de cada any augmenta la inversió en aquesta àrea,   s'ha de suposar  que també  superarà als EUA  en molts de camps,  al 2021.

    (Un avís per a aquells lectors que no tenen el costum de llegir premsa ''oriental'':  La Xina ocupa el primer lloc en el rànquing mundial de construcció naval (Al seu costat,  els EUA és un nan).  Allò que s'ha de saber:  La superior capacitat de les drassanes xineses no és deguda a ''la ma d'obra barata'' sinó a la seva superioritat en alta tecnologia).

     En relació a la indústria militar i a l'alta tecnologia militar,  vegeu aquest comentari: S'ha de suposar que els pressupostos de defensa (de guerra) dels EUA continuaran essent el més alts de tots. Encara que la Xina ha anat incrementat el pressupost de defensa,  la despesa militar entre les dues potències està en una relació de 3 a 1,  aproximadament; però seria erroni suposar que els EUA té una superioritat incontestada en matèria d'alta tecnologia militar. La realitat és que la Xina contesta, mostra el seu creixement també  en alta tecnologia militar.

   Un avís: Als EUA,  són les corporacions capitalistes,  propietàries de les indústries militars, les que reben les subvencions per a la investigació de la tecnologia militar (Les Corporacions tenen la tendència a inflar sense fre  els pressupostos de defensa). A la Xina,  pel contrari, les indústries de guerra són propietat de l'Estat,  i també estatals són els centres d'investigació d'alta tecnologia militar. I,  com a resultat d'això,  el rendiment econòmic proporcional entre un i altre sistema,  pot ésser de 4 a 1,  o més,  a favor de la Xina. S'ha d'entendre: Si la Xina té de 4 a 6 vegades mes enginyers que els EUA,  llavors el més coherent és suposar que també disposa de més investigadors d'alta tecnologia militar. Per altra banda, la Xina de tant en tant fa demostracions  de la seva capacitat per desafiar el poder militar ianqui (Podeu veure el post Xina 's super engineering that shocked the world - YouTube)  

[07/09] I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària - Méreaux - Cabruja - Cañizar - Neves - Salvador - Ocaña - Bour - Filippi - Malicet - García Viñas - Domeque - Ballester - Sanromà - Prat - Martínez González - Claramunt

0
0
[07/09] I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària - Méreaux - Cabruja - Cañizar - Neves - Salvador - Ocaña - Bour - Filippi - Malicet - García Viñas - Domeque - Ballester - Sanromà - Prat - Martínez González - Claramunt

Anarcoefemèrides del 7 de setembre

Esdeveniments

Una sessió del I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària

Una sessió del I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària

- I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària: Entre el 7 i el 8 de setembre de 2007 als locals d'Ação Educativa a São Paulo (São Paulo, Brasil) i el 10 de setembre de 2007 al Campus de la Universitat Federal d'Amazones a Manaus (Brasil) té lloc el I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària organitzat per l'Institut d'Estudis Llibertaris (IEL), l'Editora Imaginário i la Facultat d'Educació de la Universitat Federal d'Amazones. La finalitat del col·loqui era fomentar l'estudi i la reflexió sobre l'educació lliure realitzada fora de les esferes estatista, capitalista i religiosa, i analitzar les seves experiències sorgides des de dos segles de pràctica. Hi van participar nombrosos especialistes (pedagogs, educadors, professors, historiadors, etc.) com ara Hugues Lenoir, Francesco Codello, José Pacheco, Sílvio Gallo, José Damiro de Moraes, Alexandre Samis, Helena Singer, José Eduardo Valladares, Ana Elisa Siquiera, etc. Durant el col·loqui es van editar diverses revistes i llibres sobre educació llibertària.

Anarcoefemèrides

Naixements

Émile Méreaux

Émile Méreaux

- Émile Méreaux: El 7 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre de 1858 neix a Laon (Picardia, França) l'obrer ebenista i propagandista anarquista Émile Louis Méreaux. Sos pares es deien François Louis Méreaux, ferroviari, i Marie LouiseÉmélie Bouland. Treballava com a ebenista al barri de Charonne de París (França). Entre 1885 i 1887 fou gerent de l'etapa parisenca del periòdic Le Révolté. Organe anarchiste, publicat anteriorment a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1886 entrà a formar part del Grup Cosmopolita de Charles Malato, Jacques Prolo i Léon Ortiz (Schiroky), de tendència socialista revolucionària«sense etiquetes». Arran de l'edició dels primers números de Le Révolté, el 3 de setembre de 1887 va ser condemnat, com a gerent, a 15 dies de presó, a 500 francs de multa i a la privació dels drets civils, per la publicació dels resultats d'una tómbola en favor de la Lliga dels Antipatriotes –dos ajudants, Ferdinand Niquet i Émile Bidault, també van ser condemnats a la mateixa pena. Fou a partir d'aquí, que el periòdic va ser rebatejat amb el nom La Révolte, amb Jean Grave com a gerent. El 16 d'octubre de 1887, quan sortia d'una reunió improvisada realitzada després d'un míting de solidaritat amb els anarquistes de Chicago, organitzat per la Lliga Cosmopolita i els grups anarquistes parisencs, celebrat a la Sala Favié del bulevard de Ménilmontant de París i on va intervenir Louise Michel, va ser detingut amb altres companys, entre ells Fernandinand Niquet i Clotaire Varogneaux, després d'haver tirat dos tret de revòlver sobre la policia i haver ferit lleument dos Guàrdies de la Pau, un anomenat Henri Françoix, ferit a la cama dreta, i altre anomenat Legros, ferit al braç. El 5 de gener de 1888 va ser condemnat per l'Audiència del Sena pels citats fets a dos anys de presó, que purgà a Poissy (Illa de França, França). Un cop lliure freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. L'abril de 1892 va ser detingut, com molts altres companys, arran de la repressió desencadenada després de l'explosió de la bomba al restaurant parisenc Véry. Cap el 1892 fundà a Montreuil (Illa de França, França) una mena de comuna anarquista que posava en pràctica una cooperativa de producció i de la qual fou el responsable de correspondència. Fou animador d'una cooperativa d'ebenisteria anarquista basada en un sistema econòmic fonamentat en l'intercanvi i adaptat als mitjans financers de cada cooperativista. En 1893, vuit mesos després del seu inici, aquesta comuna anarquista va ser dissolta per la policia i els seus fundadors van ser tancats uns mesos a la presó parisenca de Mazas. L'1 de gener de 1894, el seu domicili del carrer del Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França) va ser escorcollat, com el de desenes d'anarquistes d'arreu França. El novembre de 1895 fou l'animador del grup «Les Soirées de Montreuil», origen, sota el nom de«Les Soirées Ouvrières», de la primera Universitat Popular francesa. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic anarquista Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Quan la Gran Guerra, d'antuvi s'arrenglera, en nom de«La Guerra del Dret», amb el grup partidari de la «Unió Sagrada», al voltant de Jean Grave i del «Manifest dels Setze», publicat el febrer de 1915. Un any més tard, però, reconegué que estava equivocat i fou un dels signants del manifest «La Paix des peuples» (La Pau dels pobles), subscrit pels anarquistes oposats a la guerra i dirigit als subscriptors de Le Temps Nouveaux.Émile Méreaux va morir el 21 de juliol de 1922 a França.

***

Magí Cabruja Martra

Magí Cabruja Martra

- Magí Cabruja Martra: El 7 de setembre de 1896 neix a Paraná (Entre Ríos, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Magín Cabruja Martra–el seu primer llinatge sovint citat de diferents maneres (Cabrujas,Cabrajas, etc.). Quan era un infant es traslladà a Catalunya. Encara no tenia 20 anys quan ja formava part del moviment anarquista de Barcelona. Marbrista de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1917 participà en la vaga de la Canadenca. Durant els anys del pistolerisme i de la il·legalitat ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en els comitès confederals, com ara la tresoreria del Comitè Regional de Catalunya de la CNT o la presidència del Sindicat de la Construcció de Barcelona. El 14 de novembre de 1922 va ser detingut a Barcelona com a delegat del SindicatÚnic del Ram de la Fusta, però va ser alliberat després de declarar. L'1 de juny de 1930 participà en l'assemblea reorganitzadora del Sindicat de la Construcció de Barcelona, celebrada al Teatre Espanyol, on va ser elegit membre de la junta del sindicat. El 9 de març de 1934 va ser jutjat per«reunió clandestina», però va ser absolt. En aquesta època treballava de cobrador de telèfons. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 lluità als carrers i el 21 d'octubre de 1936 fou elegit, entre altres (Poncià Alonso Alonso, Jaume Aragó Garcia, Vicenç Barrientos Cirac, Alexandre Gilabert Gilabert,Manuel Muñoz Díez, Vicenç Pérez Combina, Joan Puig Elías i Jaume Rosquillas Magriñà), conseller-regidor de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al Comitè Permanent Municipal de l'Ajuntament Popular de Barcelona. A la corporació municipal barcelonina ocupà diversos càrrecs de responsabilitat, com ara conseller-delegat del Districte Municipal I de Barcelona, cap de Vigilància Municipal i cap del Servei d'Extinció d'Incendis. Com a representant de la CNT, el 21 de juny de 1937 va ser nomenat president de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC), creada el 9 de juny d'abans. També representà la CNT en la Junta Regional de Defensa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i des d'allà pogué embarcar cap a Amèrica. El 23 de febrer de 1940 arribà, amb sa companya Concepción Español i sos fills María i Magín, a bord del vaixell De la Salle a la República Dominicana i sa família s'instal·là a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana). Posteriorment, després de moltes dificultats, passà a l'Argentina, on entrà a formar part de la Federació d'Obrers de la Construcció Naval. Fou membre de la Subdelegació de la CNT, ocupant amb freqüència la tresoreria i la secretaria general, formant part del cercle format per Diego Abad de Santillán, Pedro Herrera Camarero, Jacobo Maguid, Jacobo Prince i Manuel Villar Mingo. Durant els seusúltims anys de sa vida viatjà clandestinament a Espanya en diverses ocasions per ajudar els companys. Magí Cabruja Martra va morir el 27 de juliol de 1948 a Buenos Aires (Argentina). Son fill Magín Cabruja Español també va ser un destacat militant anarcosindicalista a l'Argentina.

***

Necrològica d'Antonio Cañizar Agut apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de novembre de 1969

Necrològica d'Antonio Cañizar Agut apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de novembre de 1969

- Antonio Cañizar Agut: El 7 de setembre de 1906 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Antonio Cañizar Agut. Crescut en una família llibertària, treballà de jornaler als camps i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), freqüentant assíduament el Centre Obrer de Massalió. Intervingué en l'aixecament anarquista de desembre de 1933, fet pel qual va ser empresonat entre el 16 de desembre de 1933 i el 13 de gener de 1934 a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). Participà activament en les dues col·lectivitats agrícoles que hi hagué a Massalió durant la Revolució espanyola. El maig de 1938 va ser mobilitzat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser destinat a una unitat d'obres i fortificacions. Entre el 7 d'abril de 1938 i gener de 1939 visqué refugiat amb sa família a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs al camp de concentració de Barcarès. Acabà establint-se amb sa família a Dreux (Centre, França), on a més de formar part de la Federació Local de la CNT milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En morir sa companya Herminia Arrufat Tirado en 1959, també de família llibertària, el deixà amb quatre infants petits i cinc anys després morí son fill Jaime Cañizar Arrufat en accident laboral, deixant companya i dues filles. El seu domicili va ser emprat com a refugi dels companys perseguits. Antoni Cañizar Agut va morir sobtadament d'un atac cardíac el 15 d'agost de 1969 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) quan passava uns dies de vacances i va ser enterrat el 22 d'agost a Dreux.

***

Roberto das Neves

Roberto das Neves

- Roberto das Neves: El 7 de setembre de 1907 neix a Pedrogão Grande (Leiria, Centre, Portugal) l'escriptor, periodista, poeta, historiador, maçó, esperantista, grafòleg, naturista i anarcoindividualista Roberto Barreto Pedroso das Neves, també conegut com Ernst Izgur. Estudià secundària a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal), on residia amb sos pares i sos quatre germans. Després estudià els primers anys de la carrera de Ciències Historicofilosòfiques. Juntament amb son amic Vasco de Gama Fernandes, fou un dels primers estudiants que van ser detinguts i empresonats arran del cop militar del «28 de Maig» de 1926. L'any següent va ser detingut per distribuir uns pamflets satírics antifeixistes que havia redactat reivindicant les idees anarquistes i entre els quals destaca O Espectro de Buiça, sobre la deportació d'antifeixistes a les colònies africanes. En 1928 ingressà, sota el nom de Satã, en la lògia maçònica«Rebeldia» de Lisboa, afiliada al Gran Orient Lusità Unit (GOLU), força perseguit per la dictadura. En 1929 va ser novament detingut com a director del periòdic A Egualdade,òrgan de la Federació Regional dels Anarquistes del Nord (FRAN). Jutjat, fou condemnat a la deportació a colònies penitenciàries africanes, però la seva pena fou commutada, gràcies al moviment de solidaritat al seu favor que s'engegà, per la de tres mesos de presó a Lisboa. En 1930 fou de bell nou empresonat per difondre «idees subversives» durant un tancament estudiantil del grup anarquista de la Facultat de Medicina de la Universitat de Coïmbra en suport de la insurrecció que s'havia produït a l'illa de Madeira contra la dictadura, tancament en el qual fou ferit d'un tret per la policia. En 1931, després d'interrompre els seus estudis a Coïmbra, marxà com a periodista d'O Primeiro de Janeiro a Espanya. A Madrid entrà a formar part del moviment anarquista i ajudà a la reestructuració de la Federació Anarquista de Portuguesos Exiliats (FAPE) i col·laborà en Rebelião,òrgan oficial d'aquesta organització. Va conviure amb altres portuguesos exiliats, com ara Jaime Cortesão, Jaime de Morais, Alberto Moura Pinto i, fins i tot, el coronel Velez Caroço, entre d'altres, i va viure la bohèmia madrilenya. De bell nou a Portugal, s'instal·là a Lisboa, on col·laborà en diversos periòdics i entrà en la nòmina del diari O Século. En acabar els estudis historicofilosòfics, passà a interessar-se per la psicologia i la parapsicologia, especialitzant-se en grafologia. En aquestaèpoca va fer amistat amb nombrosos periodistes, dissidents i anarquistes, com ara José Barão, Emídio Santana, Mário de Oliveira, Marques da Costa, Inocêncio da Câmara Pires, José Magalhães Godinho, Filipe Mendes, Carvalhão Duarte, Henrique de Barros, Piteira Santos, Castro Soromenho, etc., i molt especialment amb el poeta Adeodato Barreto. En 1934 publicà a Rio de Janeiro, sota el pseudònim de Ernst Izgur, el llibre Assim falaram profetas. En els anys de la dictadura salazarista va ser detingut en diferents ocasions. Durant la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, ell i la seva companya, la sufragista espanyola María Jesusa Saiz y Díaz, ajudà nombrosos refugiats espanyols clandestins a aconseguir documentació per poder sortir de la península. Quan esclatà la II Guerra Mundial, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, instal·lant-se a Rio de Janeiro. D'antuvi treballà en diferents periòdics i en 1946 fundà i dirigí l'editorial i llibreria Germinal, on publicà llibres sobre el pensament anarquista, el naturisme –fou membre de la Sociedade Naturista– i  en contra de la dictadura salazarista. L'Editorial Germinal també publicà nombroses traduccions a l'esperanto d'autors clàssics (Goethe, Tolstoi, Malatesta, Krishnamurti, Wilde, London, Relgis, etc.). Col·laborà activament amb el Brazilia Instituto de Esperanto i fundà l'Esperanto Klubo; fent de professor, publicant un Curso de Esperanto, editant fins al 1945 la revista esperantista Cidadão do Mundo i fou el coautor d'un Dicionário Português-Esperanto e Esperanto-Português, que mai no es publicà. En 1948 ingressà en la maçoneria brasilera, però tingué problemes per a mantenir el seu nom Satã, considerat contrari als principis de la societat, però finalment fou acceptat. També dedicà molts d'esforços intel·lectuals en la fundació i el desenvolupament de l'Institut de Recerques Grafològiques a Rio de Janeiro, el qual edità la seva tesi de llicenciatura Os temperamentos e as suas manifestações gráficas, presentada a la Universitat de Lisboa. El 24 de gener de 1951 el dipòsit de llibres de l'Editorial Germinal patí un sospitós incendi. En 1952 publicà el seu poemari Assim Cantava um Cidadão do Mundo. Poemas que levara o autor treze vezes aos cárceres do Santo Oficio de Salazar i dos anys després O diário do Dr. Satã. Comentáriosàs escorrências cotidianas da sifilização cristã. Participà en diverses iniciatives de grups d'exiliats polítics portuguesos i puntualment col·laborà amb els comunistes reunits al voltant del periòdic Portugal Democrático. També col·laborà, amb els seus amics maçons, en la revista socialista Oposição Portuguesa. Fou membre de la junta directiva del Centre d'Estudis Socials «José Oiticica». En 1968 aquesta junta directiva va ser detinguda per la policia política brasilera i ell empresonat en una base militar de la Força Aèria a l'illa do Governador; 12 dies després fou alliberat en espera de judici. Jutjat l'any següent, va ser absolt. En els anys seixanta es casà per segona vegada amb una antiga estudiant d'esperanto, Maria Angélica de Oliveira, amb qui tingué un fill, també anomenat Roberto. En 1979 publicà una crítica al marxisme sota el títol Marxismo, escola de ditadores. Roberto das Neves va ser empresonat 13 vegades (11 a Portugal i dos al Brasil), però poques vegades va ser jutjat i mai no va ser condemnat. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara Ação Direta,A Aurora, A Batalha, Cidadão do Mundo,A Comuna, O Libertário, A Plebe,O Povo, Relações Anarquistas, Remodelações,República, O Século, O Vegetariano, etc. El seu anarquisme era anarcoindividualista en la línia de Max Stirner i E. Armand i sempre es mostrà en oposició a l'anarquisme col·lectivista de Mikhail Bakunin. Roberto das Neves va morir el 28 de setembre de 1981 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).

***

Necrològica de Martí Salvador Massa apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 d'abril de 1988

Necrològica de Martí Salvador Massa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 d'abril de 1988

- Martí Salvador Massa: El 7 de setembre de 1910 neix a Santa Cristina d'Aro (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Salvador Massa. Sos pares es deien Miquel Salvador i Llúcia Massa. Des de molt jove milità en les Joventuts Llibertàries de Calonge. Durant la guerra civil lluità com a milicià en la«Columna Durruti» i, després de la militarització, en la 26 Divisió. En 1939, amb la victòria de les tropes franquistes, passà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta població fins a la seva mort. Sa companya fou Lluïsa Altafulla. Martí Salvador Massa va morir el 17 de juny de 1987 a la Clínica Saint-Pierre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Igualdad Ocaña Sánchez

Igualdad Ocaña Sánchez

- Igualdad Ocaña Sánchez: El 7 de setembre de 1912 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) la mestra racionalista anarquista Concepción Ocaña Sánchez, més coneguda com Igualdad Ocaña Sánchez. Era filla i germana de pedagogs anarquistes d'Almeria exiliats a França fugint de la repressió. Sa nombrosa família estava formada pels pares (Antonio Ocaña i Carmen Sánchez), vuit germans (Salvador, Fraterna, Igualdad, Alba, Natura, Libertad, Floreal i Armonía), els avis i alguns oncles. A partir de 1924 visqué primer amb sa família a Masamet (Llenguadoc, Occitània) i poc després a París (França), on van romandre uns anys, hi anà a escola i aprengué el francès. En 1931, després de vuit anys d'exili, amb la proclamació de la II República espanyola, després d'un temps a Cartagena (Múrcia, Espanya), la família es traslladà al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on son pare, constructor de pous, havia trobat feina. Ella s'incorporà amb sa germana Natura a l'Escola Moderna de la Torrassa, on introduí ensenyaments pedagògics (música, literatura, arts plàstiques, etc.) apresos a França, i també treballà de cosidora a casa. Aquest mateix any de 1931 va ser nomenada vocal del Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i pel juliol va fer mítings a diverses poblacions maresmenques (Arenys de Munt, Malgrat de Mar, Sant Pol de Mar i Tordera). A finals de 1931 participà en una comissió creada per a fundar un grup de dones de suport als presos. En aquests anys formà part del grup anarquista«Amor i Voluntat». Tingué com a company el destacat militant anarquista Severino Campos Campos, que durant un temps exercí de mestre a l'escola racionalista de la Torrassa. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa família a França. Després d'un temps de penalitats, en 1940 amb son company emigrà a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana) i a Pedro Sánchez (El Seibo, República Dominicana), després a Panamà i, finalment, amb son fill Helenio Campos Ocaña, a Mèxic. En 1975, després de la mort del dictador Francisco Franco, la parella retornà a Catalunya, on continuà militant en el moviment llibertari, residint a partir d'aquesta data intermitentment entre Barcelona i Mèxic. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Solidaridad Obrera. Igualdad Ocaña Sánchez va morir el 4 d'octubre de 1990 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). L'arxiu personal de la família Campos-Ocaña va ser dipositat a la Fundació Anselmo Lorenzo de Madrid.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Félix Bour

Félix Bour

- Félix Bour: El 7 de setembre de 1914 mor a l'illa de Saint Joseph (Guaiana Francesa) el tipògraf i anarquista il·legalista Félix Bour, també conegut com Herselin i Tellier. Havia nascut el 13 de maig de 1881 a París (França). Era fill natural de Félicie Moulard, criada, que s'havia casat amb home anomenat Bour, i fou criat per l'àvia a Brumetz (Picardia). Un cop va aconseguir el certificat d'estudis, esdevingué aprenent de tipògraf a París. En 1901 va conèixer l'anarquista Alexandre Jacob en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Albert Libertad al XVIII Districte parisenc, i ràpidament es va comprometre amb la banda il·legalista dels «Treballadors de la Nit», capitanejada per Alexandre Jacob i dedicada a realitzar robatoris per al moviment anarquista. El primer que en va realitzar fou la nit del 22 al 23 de novembre de 1902 a l'església i el castell de Brumetz, juntament amb Alexandre Jacob, Léon Ferré i Alcide Ader. Després de nombrosos robatoris, el 22 d'abril de 1903 l'agent de policia Pruvost demana la documentació a Jacob, Bour i Léon Pélissard a l'estació de Pont Rémy (Picardia); Bour, per protegir la fuita obre foc matant Pruvost. Jacob i Pélissard seran detinguts el mateix dia i Bour l'endemà. La confessió de la seva amant, Léontine Tissandier, permet desmantellar completament l'organització il·legalista creada per Jacob. Félix Bour va ser jutjat entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens acusat de pertànyer a la banda de «malfactors» anomenada «Treballadors de la Nit», formada per una vintena de persones, d'haver comès 13 robatoris i de l'assassinat de l'agent Pruvost. Va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Matriculat amb el número 34.198, va acumular nombrosos càstigs a la colònia penitenciària, a més de tres intents d'evasió (en 1906, en 1907 i en 1913). Félix Bour va morir foll, amb l'esòfag perforat després d'empassar-se una espina, el 7 de setembre de 1914 a les masmorres de l'illa de Saint Joseph (Guaiana Francesa).

***

Bruno Filippi

Bruno Filippi

- Bruno Filippi: El 7 de setembre de 1919 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant anarcoterrorista Bruno Filippi. Havia nascut el 30 de març de 1900 a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Averardo Armando, tipògraf, i Anna Spagnoli. Va ser el primer de sis germans. Sa família es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia) quan era infant. En 1915 treballava de missatger i ja era conegut per la policia, que el va qualificar d'«element perillós». El 20 de maig d'aquest mateix any va ser detingut durant una manifestació antimilitarista portant una pistola, amb la inscripció«Visca l'anarquia» i 59 bales; incriminat, el desembre de 1915 va ser condemnat per complicitat en l'assassinat d'Adriano Gadda, una de les víctimes dels enfrontaments entre intervencionistes i neutralistes. Després d'un any i vuit mesos de presó, el febrer de 1917 va ser alliberat i entrà a treballar com a tipògraf en la impremta de la Unió Cooperativa. En 1918 va ser cridat a files i el març de 1919 va ser llicenciat definitivament. El 2 d'abril de 1919 va ser detingut per«atemptat contra la llibertat del treball» per haver obligat sota amenaces alguns propietaris a tancar els negocis durant la vaga dels perruquers, però va ser posat en llibertat el 23 de maig. En aquesta època va ser col·laborador habitual del periòdic anarcoindividualista Iconoclasta! de Pistoia (Toscana, Itàlia), on va fer servir diversos pseudònims (For well, Filippo Rubin). En 1919, la crisi social esclata arreu d'Itàlia i en els enfrontaments entre revolucionaris i policia a Milà sempre va ser present. Se li van atribuir, juntament amb altres joves anarquistes (Guido Villa, Aldo Perego, etc.), diverses accions: explosió d'una bomba la Palau de Justícia de Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid sulfúric al capitalista Giovanni Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb explosius a al domicili del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919, sobre les 21 hores, Bruno Filippi va morir, a conseqüència de l'explosió de la bomba que portava adossada, al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava alpiano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà (Itàlia). La bomba va explotar uns minuts abans del previst. El seu funeral fou l'11 de setembre. Entre el 12 i el 13 de juliol de 1920, a Milà, van processar els anarquistes còmplices de l'atemptat del Circolo dei Nobili: Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi; Perego va ser condemnat a 12 anys de presó i Villa a 10. En 1920 els redactors d'Iconoclasta! van reunir els articles de Bruno Filippi i els van publicar en forma de fullet sota el títol Scritti postumi. Son germà Annunzio Filippi, dos anys menor que ell, va ser detingut a finals de 1920 amb altres 17 anarquistes (Ettore Aguggini, Antonio Pietropaolo, etc.) en possessió de material explosiu i detonadors; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó i a un de vigilància especial. En 2004 l'escriptor Francesco Pellegrino va publicar Libertà estrema. Le ultime ore dell'anarchico Bruno Filippi, novel·la biogràfica sobre Filippi.

Bruno Filippi (1900-1919)

***

Barber

Barber

- François Malicet: El 7 de setembre de 1927 mor assassinat per un lladregot el militant llibertari François Malicet. Havia nascut el 15 de maig de 1843 a Nouzon (Ardenes, França). Membre del grup anarquista «Les déshérités» (Els desheretats) de Nouzon, creat el 1892. Va fer amistat amb Fortuné Henry, germà d'Émile Henry, arran d'una conferència que va fer a la regió. En 1903 Malicet va participar a l'assaig de colònia comunista llibertària d'Fortuné Henry a Aiglemont, però per mor d'una diferència amb un altre colon, Mounier, la deixarà. Barber de professió i aleshores anarquista, va fer seva una divisa que arribarà a ser molt popular:«Et du boyau du dernier prêtre, serrons le cou du dernier flic» (I dels budells del darrer capellà, penjarem el darrer poli).

***

José García Viñas fotografiat a Melilla

José García Viñas fotografiat a Melilla

- José García Viñas: El 7 de setembre de 1931 mor a Melilla (Nord d'Àfrica) el militant anarquista i internacionalista José García Viñas. Havia nascut el 3 de novembre de 1848 a Màlaga (Andalusia, Espanya) i era fill del conegut llibreter i editor progressista José García Taboadela. Estudiant de medicina a Barcelona, va formar part del nucli de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) creat per Giuseppe Fanelli des de la seva creació. Va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de 1870 en representació d'El Arahal i va ser molt actiu en diverses comissions. Va ser membre del grup fundador barceloní de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista, l'abril de 1870. També va assistir al famós Congrés de Còrdova (1872-1873) per Barcelona, on va formar part de la comissió encarregada de la publicació del butlletí. L'11 de juny de 1873 va signar el manifest en pro del municipi lliure quan s'acabava de proclamar la República Federal i va ser delegat per l'internacionalisme ibèric, sota el pseudònim d'Antonio Sánchez, en els congressos internacionals de Ginebra (1873), Brussel·les (1874) --on va defensar amb vigor l'anarquia i els acords bakuninistes de Saint-Imier--, Berna (1876), Verviers (1877) i Gante (1877). En 1873 va ser nomenat secretari del Comitè de Salut Pública de Barcelona, on es va mostrar molt radical en afirmar que la vaga general havia de ser insurreccional. Va ser membre del Consell Federal de l'AIT entre 1875 i 1877 i en 1880. A finals de 1880 va abandonar la militància, però sense deixar els contactes i l'interès pel moviment anarquista, i va tornar a Màlaga, sembla que per discrepàncies ideològiques amb Rafael Farga i Pellicer i amb Josep Llunas i Pujols, que defensaven tàctiques legalistes i principis col·lectivistes, i pel malestar pel buit que pensava se li feia per no tenir les«mans calloses» (no ser un obrer manual), sobre tot per part del mallorquí Francesc Tomàs i Oliver. La seva importància durant els anys setanta va ser enorme --se n'ha dit que era un dictador del Consell Federal i un anarquista autòcrata--, va ser amic de Bakunin i de Kropotkin --aquest es va allotjar a ca seva a Barcelona--, va dirigir les revistes La Federación (1869) i La Revista Social (tant a Manresa com a Barcelona, 1872-1880), va comptar amb molts partidaris entre els treballadors gràcies a la seva professió mèdica, i es va mostrar en tot moment com a home d'acció i de lluita --amb Paul Brousse es va apoderar durant alguns dies de l'Ajuntament de Barcelona el juny de 1873 durant la insurrecció republicanofederal. Fidel partidari de les tàctiques insurreccionals i il·legalistes, va ser més anarquista que societari, ja que pensava que el societarisme era una nociva tendència reformista. Quan va abandonar la militància va viure a Màlaga i des de 1902 a Mellilla, on va exercir la seva professió amb esperit social com a metge titular, director de la Casa dels Socors, decà del Cos Mèdic de la Beneficència i director del Centre Higiènic entre 1923 i 1927. A Melilla va conèixer l'anarcosindicalista Paulino Díez Martín i va ser testimoni de les seves noces civils (1919) i el va curar en 1922. En 1929 va mantenir correspondència amb Max Nettlau i en 1930 va ser entrevistat per Salvador Cano Carrillo. Va ser fundador, delegat i col·laborador de l'organització georgista Lliga per a l'ImpostÚnic i va publicar diversos articles en el seu periòdic El ImpuestoÚnico, sempre amb una forta orientació social. En 1931, a instàncies de l'Agrupació Socialista de Melilla, la conjunció republicanosocialista el va incloure en la llista de regidors donades les simpaties que gaudia en els cercles obrers. Va ser enterrat civilment acompanyat per una representació d'obrers de diferents gremis. Va traduir i prologar alguns fullets de Paul Guillaume (Ideas sobre la organización social, Bosquejos históricos), va publicar l'opuscle Cuestión de la Alianza (1872) i l'obra Breves nociones geográficas de Europa y en particular de España (1867); i la seva tesi acadèmica va ser Apuntes para el estudio médico-higiénico de la miseria (1877).

***

Rafael Domeque Ibor

Rafael Domeque Ibor

- Rafael Domeque Ibor: El 7 de setembre de 1941 mor a Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Rafael Domeque Ibor –el segon llinatge també citat Ibort. Havia nascut l'1 de febrer de 1897 a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya). Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué fugir de la població i s'enrolà en la «Columna Ortiz», comandada per Antonio Ortiz Ramírez, lluitant al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies estudià a l'Escola Popular de Guerra i, amb el càrrec de tinent de Cavalleria, el febrer de 1938 va ser destinat al front del llevant peninsular. En 1939, amb el triomf, franquista passà a França i va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions franceses. Durant la primavera de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanys i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Rafael Domeque Ibor va morir el 7 de setembre de 1941 al Castell de Hartheim (Alkoven, AltaÀustria, Àustria).

***

Foto policíaca de Francesc Ballester Orovitg

Foto policíaca de Francesc Ballester Orovitg

- Francesc Ballester Orovitg: El 7 de setembre de 1957 mor en el descarrilament del tren París-Nimes (França) l'anarquista i resistent antifranquista Francesc Ballester Orovitg, conegut com El Explorador i que va fer servir el pseudònim Sebastián Grau Ortega. Havia nascut el 12 de setembre de 1920 a Barcelona (Catalunya). Fuster de professió, milità en les Joventuts Llibertàries de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil combaté el feixisme enquadrat en la 143 Brigada Mixta a Vilanova de la Barca durant l'ofensiva franquista de juny de 1938 a Aragó. Al final de la contesa caigué pres i fou internat a Tortosa. Pogué evadir-se i passar a França on s'enrolà en els grups guerrillers que des d'allà creuaven els Pirineus i combatien el franquisme a la zona de Barcelona. En 1945 s'integrà en les Joventuts Llibertàries a Catalunya i en 1947 fou delegat de les Joventuts Llibertàries del Baix Llobregat i membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El juny d'aquest mateix 1947 participà en l'elaboració de pamflets contra la Llei de Successió a Espanya. Després de la detenció de nombrosos companys, va ser elegit per representar la Regional de Catalunya en el Ple Nacional clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), que se celebrà entre el 15 i el 16 de juliol de 1947 a Madrid, i que redactà un manifest contra el sindicalisme polític. En 1947 també amb Josep Lluís Facerías formà un grup guerriller (Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font, Celedonio García Casino) especialitzat en expropiacions econòmiques i que també intentà, sense èxit, atemptar contra el comissari de policia Eduardo Quintela. L'octubre de 1947 assistí, amb Josep Lluís Facerías i Manuel Fernández Fernández, al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. El 24 de maig de 1948 va ser detingut a Barcelona i tancat a la presó Model. El 12 de gener de 1949 sortí en llibertat provisional, però fou novament detingut; jutjat, va ser condemnat el 16 de març de 1950 a sis anys de presó. Gràcies a diverses mesures de gràcia, el 10 d'agost de 1953 fou alliberat i creuà els Pirineus. Instal·lat a Alès (Llenguadoc, Occitània), treballà en un taller de fusteria, milità en la Federació Local de la CNT i s'interessà per l'esperanto, col·laborant en diferents revistes publicades en aquesta llengua. Francesc Ballester Orovitg va morir el 7 de setembre de 1957 en el descarrilament del tren París-Nimes (França).

---

Continua...

---

Escriu-nos

Volta al Mont Blanc seguint el traçat UTMB: 171,5km i +10.042m de desnivell positiu

0
0

Per cinquè any consecutiu, hem celebrat l'aniversari i el sant d'en Ramon a Chamonix, allotjant-nos al mateix lloc de sempre, que ja ha esdevingut "la nostra caseta de fusta" als Alps. I com en els darrers quatre viatges (2015, 2016, 2017 i 2018) l'estada ha coincidint amb la gran setmana l'Ultra Trail del Mont Blanc (UTMB).

Igual que el 2015, enguany no hem participat en cap cursa, sinó que hem anat a trescar per la muntanya tranquil·lament, tot aprofitant la infraestructura d'autobusos que posa UTMB a disposició dels corredors, acompanyants i públic en general.

Així, hem completat el recorregut sencer de la cursa UTMB, 171,5km i +10.042m de desnivell positiu, en quatre agradables sortides, on hem tengut un poc de tot: núvols, sol, fred, calor, pluja... estones de soledat i pau absoluta i estones molt animades gràcies a la companyia dels corredors que participaven a les curses UTMB:



Dimecres 28/8/2019: Notre-Dame de la Gorge a Courmayeur

  • Distància i desnivell positiu: 44,90km / +2.958m‬
  • Temps: 12:50 h (de les 05:10h a les 18:00h)
UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019




Divendres 30/8/2019: Courmayeur a Trient

  • Distància i desnivell positiu: 62,10km / +3.634m
  • Temps: 15:55 h (de les 06:15h a les 22:10h)
UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019




Diumenge 1/9/2019: Trient a Chamonix

  • Distància i desnivell positiu: 29,40km / +1.808m
  • Temps: 7:00 h (de les 06:15h a les 13:15h)
UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019




Dilluns 2/9/2019: Chamonix a Notre-Dame de la Gorge

  • Distància i desnivell positiu: 35,10km / +1.642m
  • Temps: 8:00 h (de les 05:30h a les 13:30h)
UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019

UTMB 2019



L'àlbum complet es pot veure a Facebook.


[08/09] «El Obrero» - «La Voce Anarchica» - Davidon - Devilers - Caserio - Ardouin - Ricros - Mallent - Celma - Temblador - Puzo - Dubois - Bonazzi - David-Néel - Vilardaga - Granell - Casorrán - Louzon - Vigna - Reif

0
0
[08/09] «El Obrero» - «La Voce Anarchica» - Davidon - Devilers - Caserio - Ardouin - Ricros - Mallent - Celma - Temblador - Puzo - Dubois - Bonazzi - David-Néel - Vilardaga - Granell - Casorrán - Louzon - Vigna - Reif

Anarcoefemèrides del 8 de setembre

Esdeveniments

Capçalera d'"El Obrero"

Capçalera d'El Obrero

- Surt El Obrero: El 8 de setembre de 1900 surt a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el primer número del setmanari anarquista El Obrero.Órgano de la«Asociación obrera de Canarias». A partir del número 133, del 18 de juliol de 1903, la periodicitat va passar a ser de vuit números al mes i a partir del gener de 1904 tindrà com a subtítol«Órgano del Centro Obrero de Tenerife». Fou dirigit per José Cabrera Díaz, Manuel Santiago Espinosa i Manuel Sánchez Medina. En van ser col·laboradors Secundino Delgado Rodríguez, Fermín Salvochea, J. Prat, J. Cabrera Díaz, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Soledad Gustavo, José Riquelme, José Martínez Ruiz, Leoncio Rodríguez (Luis Roger), Jacquinet, Columbié, entre d'altres. Aquesta publicació fou partidària de crear òrgans polítics al marge dels espanyols, fet que el defineix com un dels grups creadors de l'anarcoindependentisme canari. El periòdic va patir nombroses sancions governatives i els redactors foren processats en diverses ocasions. L'Associació Obrera de Canàries comptava en 1901 amb 11 gremis i 3.242 associats, però degut a la fort repressió va desaparèixer en 1904. José Cabrera Díaz es va veure obligat a fugir i s'instal·là a l'Havana, on en 1902 va publicar el llibre Un año de labor, on explica el naixement de l'associacionisme obrer canari. N'han quedat molt pocs exemplars i l'últim número conegut és el 281 del 24 de novembre de 1906. Alguns articles en van ser reproduïts per La Huelga General de Barcelona. L'agost de 1914 reapareixerà la capçalera sota el subtítol «Órgano de la Federación Obrera Tinerfeña» fins al 31 d'octubre d'aquell any.

***

Portada del número únic de "La Voce Anarchica"

Portada del número únic de La Voce Anarchica

- Surt La Voce Anarchica: El 8 de setembre de 1946 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic La Voce Anarchica. En foren responsables Augusto Boccone, director-gerent i redactor, lligat a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i Ezio Puzzoli, redactor i tresorer. L'1 d'abril d'aquell any s'havia publicat el número 1 de La Voce Anarchica. Quindicinale anarchico, suplement per a la Toscana del periòdic Umanità Nova i del qual va ser responsable Ivan Arati.

Anarcoefemèrides

Naixements

"Cavatori", de Carlo Galleni

Cavatori, de Carlo Galleni

- Davide Musetti: El 8 de setembre de 1860 neix a Gragnana (Carrara, Toscana, Itàlia) el militant anarquista Davide Musetti, més conegut com Davidon. En 1886 començà s'afilià al Partit socialista, però després es passà a les files llibertàries. Fou membre del grup anarquista de Gragnana i, com a treballador a les mines de marbre (cavatore), de la Lliga d'Obrers Pedrers. Participà en les reunions preparatòries del moviment insurreccional de gener de 1894 en solidaritat amb els obrers sicilians. Segons informes policíacs, formà part d'un grup insurgent que actuava des de les muntanyes de Carrara. Detingut, fou absolt per manca de proves pel tribunal militar de Massa, però li fou assignada la residència per dos anys i traslladat a Tremiti i a Lipari. El 21 de novembre de 1896 fou amollat en llibertat condicional i tornà a Gragnana. En 1929 deixà la militància. Davide Musetti va morir el 3 de juliol de 1931 a Carrara (Toscana, Itàlia).

***

Notícia de la detenció de Pierre Devilers apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 2 de gener de 1894

Notícia de la detenció de Pierre Devilers apareguda en el diari parisenc Le Temps del 2 de gener de 1894

- Pierre Devilers: El 8 de setembre de 1872 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Pierre Devilers, també citat Pierre Devillée. Obrer encolador d'ordits, milità en el moviment anarquista de Roubaix. Fou corresponsal dels periòdics Le Père Peinard i La Révolte, que rebia cada setmana via ferroviària a la seva ciutat. Va ser sospitós de ser l'autor durant la nit del 20 al 21 de desembre de 1893 d'una aferrada del cartell editat a Londres (Anglaterra) «Dynamitards aux Panamitards», sobre l'escàndol de corrupció lligat a la perforació del canal de Panamà. En un escorcoll de casa seva, al carrer des Longues-Haies, realitzat el 21 de desembre al matí donà lloc a la confiscació d'un gran nombre de fullets i d'un fragment d'un periòdic que havia de servir per a l'enviament dels cartells. Durant el seu interrogatori negà ser l'autor de l'aferrada, però reconegué haver distribuït tres setmanes abans el pamflet En Russie, que també venia de Londres. L'1 de gener de 1894 va ser detingut a Roubaix, juntament amb son cossí Julien Béranger (Oscar), i nombrosos periòdics i fullets anarquistes van ser confiscats al seu domicili durant l'escorcoll. En aquesta època no estava casat. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

Pierre Devilers (1872-?)

***

Sante Caserio en una foto de la policia francesa (3 de juliol de 1894) [Foto colorejada]

Sante Caserio en una foto de la policia francesa (3 de juliol de 1894) [Foto colorejada]

- Sante Caserio: El 8 de setembre de 1873 neix a Motta Visconti (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, assassí de Marie François Sadi Carnot, president de la III República francesa, Sante Geronimo Caserio. Havia nascut en un família pagesa nombrosa i son pare, barquer de professió, va morir en un asil de pel·lagra, malaltia causada per una alimentació deficient; fou son pare que el batejà Geronimo en honor del cabdill dels apatxes bedonkohes. Com que no volia dependre de sa mare, a qui adorava, quan tenia 10 anys abandonà ca seva i marxà a Milà, on trobà feina d'aprenent en una fleca. A finals de segle entrà en contacte amb els cercles anarquistes i ell mateix creà un petit grup anarquista anomenat «A pè» («A peu», en llombard, «sense un clau»). En aquesta època distribuïa gratuïtament pa i fullets anarquistes, que pagava amb el seu magre sou, als obrers en atur davant la Borsa del Treball. En 1892 fou condemnat a vuit mesos de presó per distribuir pamflets i fullets antimilitaristes. Detingut i fitxat arran d'una manifestació, es va veure obligat a fugir, primer a Suïssa i després a França, on es va instal·lar a Seta. Al seu país fou declarat desertor. A partir del 21 de juliol de 1983 es va instal·la a Lió, on va fer de missatger. El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió traspassa el cor del president de la III República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de«Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol,Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Rhône on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut. El 2 i el 3 d'agost de 1894 fou jutjat i condemnat a mort per l'Audiència del Roine a Lió. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el«defensarà». Durant el procés no es va penedir del seu acte, ni demanà perdó ni pietat al jurat; la possibilitat que se li oferí d'usar el recurs de «malaltia mental» si lliurava els noms dels seus còmplices, fou rebutjada amb un «Caserioés un forner, no un espia». A la cel·la, mentre esperava l'execució, el capellà de Motta Visconti va intentar confessar-lo, però l'anarquista l'engegà de mala manera. Sante Geronimo Caserio fou guillotinat el 16 d'agost de 1894, a les 4.55 hores de la matinada, davant la presó de Saint-Paul, a Lió (Arpitània), amb una gentada expectant. Davant la guillotina va cridar:«Coratge camarades i viva l'anarquia!». Alexandre Dumas fill fou detingut en una de les nombroses manifestacions de protesta contra l'execució de Caserio. L'assassinat de Carnot va servir com a pretext per votar les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) antianarquistes. El 16 d'agost de 1895, a Ancona (Itàlia), un any just de la seva decapitació, una bomba va explotar davant el consolat francès, destrossant portes i finestres. El 16 de febrer de 1896, a Buenos Aires, apareixerà en castellà una revista titulada Caserio en el seu honor. La figura de Caserio ha estat molt popular entre la classe obrera italiana i ha donat lloc a moltes cançons populars, transmeses per tradició oral, com ara Le ultime ore e la decapitazione di Caserio (també coneguda com Aria di Caserio), de Pietro Cini; Partito da Milano senza un soldo, d'autor anònim; La ballata di Sante Caserio, de Pietro Gori; Il processo di Sante Caserio, d'autor anònim; Su fratelli pugnamo da forti, del grup Les Anarchistes; Sante Caserio, del grup Youngang, etc.

***

Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]

Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]

- Georges Ardouin: El 8 de setembre –algunes fonts citen el 9 de setembre– de 1897 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, propagandista de la pedagogia i de les comunitats llibertàries, Georges Eugène Ardouin, conegut com Jules. Era fill del communard Jules Auguste Ardouin, el qual s'havia vist obligat a exiliar-se a Londres (Anglaterra). Es guanyava la vida fent de florista. El juny de 1897 creà, amb Jean Grave, Jean Degalvès i Émile Janvion, la «Lliga de l'Ensenyament Llibertari», la qual, inspirada en l'experiència pedagògica de Paul Robin a Cempuis (Picardia, França), tenia com a objectiu obrir una «Escola Llibertària», i de la qual va ser tresorer. Després de realitzar una campanya de suport econòmic, en la qual aconseguiren gairebé 2.000 francs, i d'avaluar que no tenien prou per muntar una escola, organitzaren unes«Vacances llibertàries» l'agost de 1899 per a 19 infants al bord de la mar, a Pontorson (Baixa Normandia, Normandia). A més a més, el febrer de 1899 organitzaren uns cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. Els cursos cessaren durant dos mesos i es reprengueren el novembre de 1899 fins al juliol de 1900. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc Le Cri de Révolte (1898-1899). En 1902 s'integrà en una societat, de la qual formaven part destacats intel·lectuals anarquistes (Georges Butaud, Sophia Zaïkowska, Henri Beylie, Henri Zisly, E. Armand, Marie Kugel, Francis Prost, Georges Deherme, etc.), que tenia com a finalitat crear i desenvolupar comunitats llibertàries («milieux libres») a França i la qual fou l'origen de la Colònia Llibertària de Vaux (Essômes-sur-Marne, Picardia, França). Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), en 1906 fou el tresorer del seu butlletí L'AIA. També va ser tresorer del Comitè de Defensa Social (CDS) –la seva seu s'instal·là al seu domicili–, el qual portà campanyes propagandístiques contra els batallons disciplinaris i especialment contra els execrables «Batallons d'Àfrica» («Afer Rousset»), i que tenia com a òrgan d'expressió el Bulletin du Comité de Defense Sociale (1909-1912). L'11 de juny de 1909 el seu domicili fou escorcollat a resultes d'una investigació oberta arran d'una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 9 de setembre de 1909 va ser detingut durant una manifestació davant l'ambaixada d'Espanya en protesta contra la detenció del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquesta campanya, finançà el periòdic L'Écho de Montjuich, encartat en Les Temps Nouveaux, publicació a la qual ajuda econòmicament de manera regular. El 16 d'octubre de 1909 va ser cridat per l'Audiència del Sena perquè fos membre d'un jurat, petició que va rebutjar amb una ferma argumentació. Durant la primavera de 1910, amb son pare, fou membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA), que portà una campanya abstencionista durant les eleccions legislatives, i el juny de 1912 del Comitè de«L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). L'octubre de 1912 formà part del consell d'administració de Le Libertaire. Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes, no fou mobilitzat durant la Gran Guerra ja que estava llicenciat des del 1914. Georges Ardouin va morir el 13 de setembre de 1917 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Marius Ricros

Marius Ricros

- Marius Ricros: El 8 de setembre de 1898 neix a Ganhac (Llenguadoc, Occitània)–algunes fonts citen erròniament Siran (Alvèrnia, Occitània)– el mariner anarquista Antonin Marius Ricros, conegut com Marius Ricros. Sos pares es deien Jérémie Ricros i Anne Lamoureux. Mariner sense especialitat a bord del vaixell France, el 19 d'abril de 1919 participà, amb altres companys (Ernest Le Mith, Virgile Vuillemin, Pierre Le Roux, Marcel Rudaux, François Doublier, Ernest Delarue, etc.) en els amotinaments de l'esquadra del Mar Negre davant Constantinoble. Detingut a Bizerta (Tunísia), va ser empresonat, jutjat el 9 d'octubre de 1919 en consell de guerra a Toló (Provença, Occitània) i condemnat a sis anys de presó. Tancat a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), on conegué André Marty, el 20 d'octubre de 1920 va ser traslladat a la presó de Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). L'11 de novembre de 1921 una gràcia presidencial li reduí tres anys la seva pena, però encara havia de fer 11 mesos de servei militar que purgà, després d'un temps a la colònia penitenciària de Kenadsa (Bechar, Algèria), en un petit destacament a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord) on es concentraven els «marginals» de l'Exèrcit. L'octubre de 1922 va ser alliberat i s'instal·là a París, però va fer freqüents visites al grup comunista d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on era acollit calorosament. En 1936, quan vivia al número 7 del carrer Saint-Rustique de Montmartre de París (França) amb sa companya, era membre del «Grup de Sintesi del XVIII Districte», adherit a la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), i en 1937 va ser nomenat tresorer de la Federació Anarquista Parisenca (FAP). També fou membre de la Comissió Administrativa de la FAF. A finals de març de 1939 llança una crida en el periòdic La Voix Libertaire, en nom del Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, per ajudar la família de l'antic amotinat Alphonse Cannone que havia estat condemnat alhora que ell i que acabava de morir. Durant la tardor de 1944 era membre de la Federació Anarquista (FA) a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en 1950 la seva residència de Montmartre a París era inclosa a la llista de domicilis d'anarquistes a vigilar per la policia. En aquestaèpoca estava subscrit al periòdic anarquista Contre-Courant, de Louis Louvet. Posteriorment explotà una petita granja a Frau, a prop de Ganhac. Marius Marius Ricros va morir el 5 de desembre de 1968 al seu domicili del llogaret de Le Frau de Ganhac (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Yvonne Madeleine Peccavet.

***

Notícia sobre el judici de Vicent Mallent Sales publicada en el diari madrileny "Ahora" del 3 d'abril de 1935

Notícia sobre el judici de Vicent Mallent Sales publicada en el diari madrileny Ahora del 3 d'abril de 1935

- Vicent Mallent Sales: El 8 de setembre de 1899 neix a la Vilavella (Plana Baixa, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Mallent Sales –el primer llinatge citat de diverses maneres (Mallén,Mallench, Mallenchs). Milità al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al País Valencià. Es relacionà amb l'activista anarquista Manuel Castarlenas Domingo i participà en els grups expropiadors. El gener de 1932 va ser deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Sàhara espanyol; actual Dakhla, Sàhara Occidental). Empresonat el desembre de 1933 per robatori a mà armada a la fàbrica «Serra i Vallet» el 22 d'abril d'aquell any, participà, amb èxit, en una fugida col·lectiva de la Presó Cel·lular de Barcelona aquell mateix mes. El 29 d'octubre de 1934 muntà un escàndol en un cinema de Girona (Gironès, Catalunya) on es projectava un noticiari sobre l'ocupació d'Oviedo per les tropes contra l'aixecament revolucionari; detingut l'1 de novembre d'aquell any, va ser jutjat per aquest fet el 3 d'abril de 1935 en consell de guerra per «insults a l'exèrcit» i se li va demanar un any de presó. També en aquestaèpoca va ser jutjat per un atracament a la Companyia de Ferrocarrils Catalans. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'integrà en la xarxa de Francisco Ponzán Vidal. En 1940 participà en l'anomenada«Operació Tresor», que consistia a recuperar una capsa d'or, plata i joies enterrada a la muntanya del Tibidabo de Barcelona (Catalunya), i en la qual participaren, a més d'ell, Joan Català Balañà, Eliseu Melis Díaz, Vicente Moriones Belzunegui i Agustín Remiro Manero. A començament de 1941 va ser detingut amb Joan Català Balañà per la policia a Barcelona, detenció que ell atribuïa a Eliseu Melis Díaz, encara que altres opinaren que havia estat delatat per una dona amb la qual mantenia relacionsíntimes. La policia l'acusà de ser un dels organitzadors de la Columna«Tierra y Libertad» durant la guerra civil. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de José Celma Llonga apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 d'abril de 1976

Necrològica de José Celma Llonga apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 d'abril de 1976

- José Celma Llonga: El 8 de setembre de 1909 neix a la Torre de Vilella (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista José Celma Llonga. Sos pares es deien Raimundo Celma i Bernarda Llonga. Artesà ferrer i forjador amb taller propi, va posar aquest al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Revolució l'estiu de 1936. Voluntari al front, va ser greument ferit en una cama al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà ferit a França, on fou hospitalitzat en diversos centres. Encara convalescent, trobà feina com a obrer agrícola. Després de la II Guerra Mundial, formà part de la Federació Local de Pau (Aquitània, Occitània). En els anys setanta es va retirar a casa d'uns companys a Lorda  (Bigorra, Gascunya, Occitània). Sa companya fou Raimunda Gazulla. En els seusúltims anys visqué a Juranson (Aquitània, Occitània). Malalt i paralitzat, José Celma Llonga va ser ingressat a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on va morir el 23 de gener de 1976; va ser enterrat a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Temblador López

Manuel Temblador López

- Manuel Temblador López: El 8 de setembre de 1911 --oficialment el 12 de setembre-- neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Temblador López, també conegut com Manuel Jarillo. De família pagesa i confederal, fou el segon de sis germans i des de petit treballà als camps. Quan tenia 16 s'afilià a la Societat de Resistència «Fraternidad Obrera», on aprengué a llegir i a escriure. Aquesta societat en 1931 s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i prengué el nom de Sindicat de Camperols d'Arcos de la Frontera i del qual ell va ser nomenat secretari. Participà activament en l'aixecament revolucionari del 8 de gener de 1933 i per la qual cosa va ser detingut. No va ser empresonat perquè el mateix dia de la insurrecció s'havia d'incorporar a fer el servei militar i per la qual cosa va ser enviat immediatament al Regiment d'Infanteria de Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) per fer la mili. Llicenciat, retornà al poble, on patí el boicot de la patronal. Fou força actiu durant la vaga pagesa de maig de 1936 i va ser tancat durant una setmana. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà malalt d'una afecció pulmonar i el 12 de setembre pogué fugir del poble, amb el suport de d'Antonio Valle Rodríguez i Antonio Gutiérrez Gómez, i marxar a Ronda i després a Marbella, on va ser hospitalitzat. Un cop guarit, va ser nomenat secretari de la Federació Comarcal de Jerez que s'havia reorganitzat a Màlaga. El febrer de 1937, amb la caiguda de Màlaga a mans feixistes, escapà per Motril fins a Almeria. Aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya), on va ser ingressat en un hospital a causa d'una pleuresia. Al centre mèdic va escriure una novel·leta que aquell mateix 1937 presentà a Soledad Gustavo a Barcelona i que finalment va ser publicada sota el títol Historia de un revolucionario en «La Novel·la Ideal» de la família Urales. Després s'allistà com a auxiliar d'Habilitació en la 149 Brigada Mixta («Brigada de la Pana»), càrrec pel qual hagué de realitzar continus viatges a Barcelona comissionat per fer compres. El 7 de febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració de Sant Cebrià i Barcarès. Sempre malat, va ser ingressat a l'hospital de Sant Lluís de Perpinyà, a Roanne i a Saint Hilaire en diferents períodes. Durant quatre anys, va fer de pagès a Saint Bonnet. Durant l'ocupació nazi va fer feina a diferents llocs (Feurs, Fort de Chapolit de Lió, Saint Forgeux, Saint Bonnet) i en diferents tasques. Després de l'Alliberament, s'afilià a la CNT de Roanne i formà part del Comitè Regional d'Andalusia del sector «ortodox». A finals de 1946 s'instal·là amb sa companya i son fill a Izeaux, on treballà de barber. En 1952 assistí al Ple Intercontinental d'Aymare i en 1960 va ser nomenat secretari de la Federació Local i del Nucli Regional de la CNT de Savoia-Isère. L'agost de 1965 assistí al Congrés de Montpeller i s'arrenglà amb el sector majoritari, seguidor de l'«ortodòxia», però es mostrà contrari a les expulsions i sempre defensà la unitat confederal. En 1975, arran del Congrés de Marsellà, signà, amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura), José Hiraldo Aguilar i Daniel Morchón Arbea, el«Manifest dels Quatre» («Por una sola vez, posición clara y concreta ante el Congreso de la CNT de 1975»), que va ser publicat en El Luchador, en protesta pel «centralisme» i«immobilisme burocràtic» confederals i el 10 de setembre de 1975 es donà de baixa de la CNT en l'Exili. Amb la mort del dictador Franco, retornà a la Península i s'afilià a la CNT d'Arcos, on el 2 d'agost de 1980 va fer un míting. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir el pseudònim de Manuel Jarillo, en nombroses publicacions periòdiques, com ara Boletín Ródano-Alpes,Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, En Marcha, Espoir, El Luchador, Nervio, La Protesta Obrera, Ruta,Solidaridad Obrera,La Tierra, Tierra y Libertad, etc. És autor d'un drama (Rosita la heroína) que va ser representat en 1952 a Sant-Etiève i en 1962 a Clarmont d'Alvèrnia. És autor d'un llibre de memòries, Recuerdos de un libertario andaluz (1980). Manuel Temblador López va morir el 10 de juny de 1994 a Izeaux (Grenoble, Arpitània).

Manuel Temblador López (1911-1994)

***

Mariano Puzo Cabero als anys quaranta

Mariano Puzo Cabero als anys quaranta

- Mariano Puzo Cabero: El 8 de setembre de 1914 neix a Naval (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Mariano Puzo Cabero, conegut sota els pseudònims de Ramón Rius de la Puerta i Junca. Llaurador llibertari com sos dos germans grans Antonio i Gaspar, va militar des de molt jove en el Sindicat Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Naval, que estava federat en la potent comarcal cenetista de Barbastre. El 20 de juliol de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari de Barbastre, va participar en l'assalt de la caserna General Ricardos i va ensenyar l'ús de les armes a la plaça de toros als nous milicians. Després lluitarà a Lascellas i a Siétamo. Al poble d'Aguas, els milicians anarquistes, entre ells els tres germans Puzo, van constituir les Milícies Antifeixistes de Barbastre, estructurades en centúries i aquestes en grups de 25 homes. Conjuntament amb diverses centúries del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i de la «Columna Durruti» arribades de Catalunya, en un tercer atac van ocupar Siétamo, encerclant Osca. Amb la militarització, les Milícies Antifeixistes de Barbastre es fonen amb la «Columna Roja i Negra» i formen la base de la heroica 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió Ascaso. Amb aquesta va lluitar Mariano Puzo fins al final de la guerra a tots els fronts que va recórrer: setge d'Osca, vedat de Zuera, Terol, Extremadura i Madrid. Va actuar en els grups guerrillers d'infiltració i de sabotatge rere les línies feixistes. Amb la desfeta republicana va intentar escapar per Alacant, però va ser detingut juntament amb milers de combatents antifeixistes i tancat al camp de concentració d'Albatera. Va poder sortir lliure el 28 d'abril de 1939 sota la identitat falsa de Melquíades Correa Murillo i va poder passar a França el 4 de maig de 1939, acabant al camp de detenció de Sant Cebrià. El desembre d'aquell començarà a treballar a les mines de Rochebelle. Amb la invasió nazi de França, és detingut per la Gestapo i internat com a flequer al camp de concentració de Bram, on estava pres i on morirà son pare. L'abril de 1943 pot fugir del camp i pot arribar el febrer de 1944 a Saillagouse, on s'incorporarà a la Resistència francesa i on farà contacte amb el maquis espanyol, lliurant-se plenament a la lluita guerrillera antifranquista, actuant especialment a Osca i a la serra de Gabardiella (Guara). El 20 de febrer de 1945, quan es troba de missió a Barcelona com a guia per passar dos delegats del Comitè Nacional de la CNT i del Comitè Regional de Catalunya a França,és detingut sota el nom fals de Ramón Rius de la Puerta i empresonat fins al 29 de novembre de 1945, quan surt lliure i retorna a Costoja (Catalunya Nord) el 20 de gener de 1946. Sons germans no van tenir tanta sort com ell, ja que tancats al convent presó de les Caputxines de Barbastre van ser afusellats: Gaspar, amb 31 anys, el 31 d'octubre de 1940, i Antonio, amb 35 anys, el 26 de gener de 1944. Mariano es va participar en la guerrilla urbana i rural que actuava a Catalunya, col·laborant amb els grups d'acció de Francesc Sabaté i Llopart (Quico) i de Josep Lluis Facerías (Face). El desembre de 1947 va acompanyar com a guia el grup de Quico, que acabava de sortir de 15 dies de presó, a Mas Tartas (Osseja), la base de suport a sis quilòmetres de la frontera amb Espanya. Preparant el material per a una nova incursió es desprèn l'anella d'una granada i Maria agafa l'artefacte per llançar-lo per la finestra esclatant-li a la mà quan intentava obrir el finestró, resultant greument ferit. Després d'una cura d'urgència, va ser hospitalitzat a Perpinyà, perdent l'avantbraç esquerre i el polze de la mà dreta. El 26 d'agost de 1949 el grup de Face cau en una emboscada de la Guàrdia Civil als Pirineus: Celedonio García Casimiro i Enrique Martínez Marín, són assassinats, i Antoni Franquesa Funoll (Toni) va ser greument ferit; Mariano els recollirà el ferit i la resta del grup un cop aquests hagin pogut fugir i passar la frontera, podent així salvar la vida de Toni. Mariano, manc, va residir exiliat a Perpinyà guanyant-se la vida com a venedor ambulant de caramels i juguetes amb un carretó. Solidari sempre amb la causa llibertària, durant els seus últims anys va militar en el corrent del grup editor de Frente Libertario. L'1 de gener de 1978, arran d'una crisi cardíaca, va ser ingressat. Mariano Puzo Cabero va morir durant la nit del 21 al 22 de gener de 1978 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat el 23 de gener al cementiri de Vernet d'aquesta localitat.

Mariano Puzo Cabero (1914-1978)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Necrològica d'Alcide Dubois apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 14 de setembre de 1912 [On diu Saint-Junien, ha de dir Saint-Imier]

Necrològica d'Alcide Dubois apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 14 de setembre de 1912 [On diu Saint-Junien, ha de dir Saint-Imier]

- Alcide Dubois: El 8 de setembre de 1912 mor a Saint-Imier (Berna, Suïssa) l'obrer rellotger anarquista Alcide Dubois, que va fer servir el pseudònim Addrich. Havia nascut el 29 de setembre de 1856 a Les Bois (Jura, Suïssa). Sos pares es deien Sylvain Dubois, rellotger, iÉmélie Schilt. Treballava com a obrer especialitzat muntador de rellotges «faiseur de secrets» –el«secret» era el mecanisme de ressort que permetia obrir les caixes dels rellotges de butxaca–  i militava en la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1872 era membre del Centre d'Estudis Socials de Sonvillier (Berna, Suïssa). Fou delegat per la Secció de Saint-Imier i Sonvillier al Congrés de l'AIT que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa). El 16 d'agost de 1877 va ser condemnat a 30 dies de presó per la seva participació en la manifestació commemorativa de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja», bandera aleshores prohibida) que se celebrà el 18 de març d'aquell any a Berna. El desembre de 1889 fou testimoni de descàrrec en el procés que patiren els seus companys Félicien Darbellay, Ferdinand Hänzi i Albert Nicolet, denunciats per difusió del Manifeste des anarchistes suïsses, i en el qual va fer apologia d'aquest manifest. Entre 1886 i 1888 fou membre del comitè de la Federació de Remuntadors de Rellotges, durant la presidència d'Ali Eberhardt, i entre 1887 i 1889 representant obrer en el comitè de la Federació Rellotgera Mixta. En 1891 fou un dels fundadors de la Unió Obrera de Saint-Imier –intentà, sense èxit, introduir en els estatuts l'antielectoralisme– i participà en la creació del periòdic Le Socialiste (1891-1892), col·laborant amb articles llibertaris sota el pseudònim Addrich. En 1892 publicà, amb Jules Coullery i Albert Nicolet, el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent. Dialogue entre ouvriers, signat com «Un groupe d'anarchistes suisses», que va ser traduït i difons àmpliament en italià (Gli anarchici e ciò che vogliono). El març de 1893, el fabricant rellotger Robert Gygax de Saint-Imier acomiadà una desena d'obrers rematadors que havien rebutjar fer hores extres no remunerades; pel maig, intentà baixar els salaris i afavorir els obrers no sindicats. Els obrers respongueren donant els seus salaris quinzenals i el 29 de maig es manifestaren davant la fàbrica, llançant pedres contra les finestres; l'avalot va créixer quan arribaren els gendarmes i els bombers, resultant una vintena de ferits. Els gendarmes arribats de Berna, capital del cantó, detingueren 32 obrers, Alcide Dubois entre ells. Processat entre el 24 d'abril i el 2 de maig de 1894, Alcide Dubois va ser condemnat a 10 mesos de detenció correccional per«instigació» i en el judici es declarà anarquista, ben igual que Jules Coulleroy, Ernest Droz i Alexis Meyrat–més de vint condemnes es pronunciaren, que anaven dels vuit dies als 10 mesos de presó. El 23 d'agost de 1894 el Gran Consell de Berna reduí en apel·lació la pena en un terç. El 26 de setembre de 1894 es va signar un decret d'expulsió«preventiu» de França per notificar-li en cas que fos interceptat. La primavera de 1895 figurava en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França i aquest any col·laborà en Solidarité Horlogère, de Biel (Berna, Suïssa). Sempre fidel al moviment anarquista, el 1908 fou un dels animadors del Grup d'Instrucció Mutual de Saint-Imier, amb Jules Coullery, Ernest Droz i Émile Flotron. Corresponsal ocasional del periòdic socialista Le Sentinelle, en 1912 publicà el fullet Patrie. Patriotisme. Réponse à la question figurant au concurs littéraire de 1910, ouvert par la Société des Commerciants de Saint-Imier sur la «Culture du patriotisme au sein de la jeunesse», editat pel Cercle Obrer de Saint-Imier. Estava casat amb Julie-Adèle Sémon Backof i son germà Arnold Dubois també va ser un militant internacionalista.

***

Clodoveo Bonazzi

Clodoveo Bonazzi

- Clodoveo Bonazzi: El 8 de setembre de 1955 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista, i després socialista, Clodoveo Bonazzi, que va fer servir el pseudònim Nello. Havia nascut el 12 de maig –algunes fonts citen erròniament el 3 o el 13 de maig– de 1890 a Consumaia (Castel Maggiore, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Bonazzi i Albina Costa. Fill d'una família obrera, després de fer el tercer grau de l'escola primària abandonà els estudis i començà a treballar primer com aprenent de paleta i després com a obrer fonedor. Cap el 1906 entrà a formar part del moviment llibertari. El desembre de 1909 va ser denunciat per la policia per haver organitzat a Castel Maggiore una conferència d'Armando Borghi, amb qui farà una gran amistat, sobre Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En aquests anys distribuïa la premsa llibertària, com ara Il Libertario i L'Alleanza Libertaria. El 12 de desembre de 1909 va ser nomenat delegat al Congrés Anarquista de Romanya celebrat a Castel Bolognese i el 27 de novembre de 1911, després d'haver abandonat la feina, es traslladà a Arcoveggio (Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia). El 25 de febrer de 1912 va ser nomenat membre de la Comissió Executiu de la Cambra del Treball, controlada pel moviment anarcosindicalista i en la qual els socialistes eren minoria. Aquell mateix any esdevingué un dels responsables del Comitè Pro Víctimes Polítiques (CPVP), organització anarquista que ajudava els treballadors perseguits per motius polítics, i el 16 de juny prengué la paraula, amb Domenico Zavattero i Genunzio Bentini, en el congrés d'aquest comitè. El desembre de 1912, quan els socialistes abandonen el sindicat i creen la Cambra del Treball Confederal del Treball, entrà com a membre de la comissió executiva de la que passarà a anomenar-se «Vella Cambra del Treball», controlada pels anarcosindicalistes. El 4 de juliol de 1913 participà en el Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI), que se celebrà a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1914, amb Armando Borghi, defensa la línia pacifista contrària a la guerra en l'USI. En aquests anys intensificà la col·laboració amb la premsa anarquista i sindicalista, especialment en Guerra di Classe, òrgan oficial de l'USI. El 8 d'abril de 1916 assumí la secretaria, en substitució d'Armando Borghi, de la Cambra del Treball de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia), però el juliol va ser cridat a files i enviat al X Regiment d'Artilleria acantonat a Piacenza; després, com a obrer fonedor, va ser reassignat a una fàbrica militaritzada. Sospitós segons la policia de preparar un atemptat, el 23 de desembre de 1916 va ser enviat al front, on restà fins el final del conflicte bèl·lic. El 17 d'agost de 1919 va ser nomenat secretari responsable de la «Vella Cambra del Treball» i poc després membre del Comitè Central de l'USI. Entre el 20 i el 22 de desembre de 1919 participà en el Congrés de l'USI, que organitzà la recuperació sindical de postguerra. El 4 d'abril de 1920, amb el sotssecretari Pietro Comastri i Sigismondo Campagnoli, intervingué en una manifestació convocada per la«Vella Cambra del Treball» a Decima di San Giovanni in Persiceto (Emília-Romanya, Itàlia) per reivindicar demandes pageses; quan la policia volgué interrompre la manifestació es produïren incidents que acabaren amb la vida de vuit treballadors, entre ells Sigismondo Campagnoli, i amb 35 ferits de diversa consideració. El 15 d'agost de 1920 participà, amb altres destacats militants (Errico Malatesta, Gigi Damiani, Diego Guadagnini, Dante Pagliai, Emilio Spinaci, Giuseppe Sartini, Domenico Giulietti, Andrea Pedrini, Cesare Stazzi, Camillo Berneri i Andrea Viglongo), en nom de la Unió Anarquista Italiana (UAI), en el Congrés Nacional Pro Víctimes Polítiques celebrat a Florència (Toscana, Itàlia) i el 20 d'octubre d'aquell mateix any va ser detingut, juntament amb la resta de membres del Consell General de l'USI (Alberto Meschi, Aliprando Giovannetti, Mario Baldini i Giuseppe Di Vittorio) reunits a Bolonya, i empresonat uns dies. Durant la postguerra intensificà les seves col·laboracions amb la premsa anarquista i col·laborà assíduament en Volontà. Quan Armando Borghi deixà Bolonya, esdevingué el sindicalista més destacat i un dels principals exponents del moviment anarquista bolonyès, fet que va atreure les violències feixistes. Durant la nit de l'1 de juny de 1922 cinc membres d'un escamot entraren a casa seva i l'apunyalaren a ell, a sa mare i a sa companya Adalcisa Romagnoli, amb qui s'havia casat el febrer passat. Ràpidament recuperat de les ferides, entre el 16 i el 18 de juny de 1922 participà en la Conferència Internacional dels Sindicats Revolucionaris i Anarcosindicalistes que se celebrà a Berlín (Alemanya). El juny de 1923, arran de la «Marxa sobre Roma», es va veure obligat a abandonar la secretaria la«Vella Cambra del Treball»  i entrà a fer feina a la fàbrica «Brizzi & Grossi» com a fonedor, canviant en diverses ocasions de feina. L'1 de maig de 1925 va ser detingut i posat sota contínua vigilància per la policia. En 1935 va ser classificat com a «subversiu de tercera categoria» entre les persones «políticament perilloses». Durant aquests anys feixistes, mantingué les relacions amb vells companys, especialment amb Nino Samaja, i s'acostà al Partit Socialista Italià (PSI). Durant la II Guerra Mundial formà part, en nom del Partit Socialista d'Unitat Popular (PSUP), del Comitè Sindical clandestí que operà dins la seva fàbrica i l'11 de novembre de 1944, després del Pacte de Roma que establia la unitat sindical, en nom de la «Vella Cambra del Treball», constituí, amb Giuseppe Bentivogli del PSI, amb Paolo Betti del Partit Comunista Italià (PCI) i Angelo Salizzoni de la Democràcia Cristiana (DC), la Cambra del Treball Confederal del Treball, adherida a la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball). La seva afiliació al PSUP va ser durament criticat per Armando Borghi, qui considerava Bonazzi el seu «fill espiritual». El 21 d'abril de 1945, dia de l'alliberament de Bolonya, va ser nomenat secretari de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) en nom del PSUP; el juny entrà a formar part de la directiva nacional de la CGIL i l'octubre en la comissió de la Federació Sindical Mundial (FSM). Entre març de 1946 i el maig de 1951 va ser membre electe de l'Ajuntament de Bolonya. En 1947, quan l'escissió socialdemòcrata del PSI, s'arrenglerà amb el sector autonomista i lluità contra la integració del PSI en el PCI. En 1947 col·laborà en La Voce del Lavoratori. En 1951 va ser nomenat president de l'Institut Ortopèdic «Rizzoli» de Bolonya, encarregant-se de la seva reestructuració orgànica. Clodoveo Bonazzi va morir sobtadament el 8 de setembre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia); cap periòdic llibertari comentà la mort del seu antic company. La seva documentació personal està dipositada a l'Arxiu Històric «Paolo Pedrelli» de Bolonya. Carrers de Castel Maggiore i Malabergo i una plaça de Bolonya porten el seu nom.

Clodoveo Bonazzi (1890-1955)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Escriptors de sa Pobla - Gabriel Janer Manila analitza l´obra de Miquel López Crespí

0
0

Gabriel Janer Manila analitza les darreres novel·les de Miquel López Crespí - Les novel·les Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle) – Novel·lar el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca -


Per Miquel López Crespí, escriptor


Probablement és la seva millor novel·la. Edicions el Tall acaba de publicar Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, un text que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi d’entendre certs paisatges morals de la història de l’illa de Mallorca durant els últims anys del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves –uns joves- que s’atrevien a somiar un món diferent del que suportaven, una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves, treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social, capgirar la vida. I varen creure que era possible. (Gabriel Janer Manila)


Abans d’escriure Allò que el vent no s’endugué (El Tall Editorial) i Joc d’escacs (Llibres del Segle) havia novel·lat la Mallorca republicana i la postguerra a l’obra L´Amagatall, que guanyà el Premi de Narrativa Miquel Àngel Riera. També m’havien interessat els universos de George Sand i Frédéric Chopin. Recordeu El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors). Més tard em vaig submergir en el món de Miquel Costa i Llobera. I vaig estar uns anys redactant Defalliment: les memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor) i Defalliment: el poeta il·luminat (Pagès Editors). Sense oblidar tota una saga de novel·les dedicades a la guerra civil a Mallorca i a descriure el món dels vençuts en Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions)... Però sempre havia pensat provar de novel·lar el món cultural i polític de quan érem joves i militàvem en diverses organitzacions antifeixistes. Seguint aquesta dèria, i al cap d’un parell d´anys de feina, han sorgit Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle).

Més que novel·les històriques, que també ho són, potser aniria millor definir-les com a “novel·les-testimoni”. És difícil situar-les en un gènere literari determinat. Podrien ser també llibres autobiogràfics, memòries. El cert, i no ho pretenc negar, és que ambdues tenen un fort contingut testimonial. Evidentment és una realitat novel·lada, la imaginació hi té un paper essencial. Però igualment volen ser un document d’aquella època, de les influències i passions humanes que dominaren un temps de fortes esperances i també, d’innombrables moments de desencís. Com no deixar constància dels anys més ardents de la nostra joventut, de l’ambient que ha conformat la nostra vida? Com no deixar una empremta literària d’amics, amors, lluites que ens han fet talment com som?

Com pintar un mural a l’estil de Diego Rivera o dibuixar els capricis de Goya! “Tal com érem” hauria estat un títol adient per a condensar les dues obres publicades recentment.

Allò que va fer moure la inspiració de l’escriptor i on comença tot, va ser evocar els moments més dur de la transició: els darrers assassinats de la dictadura franquista, les detencions i interrogatoris de la Brigada Social, l’estada a la presó l’any 76... Aleshores jo era membre de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), un dels partits comunistes més forts de les Illes (després del PCE). Però les nostres lluites, el nostre esforç en defensa de la República, l’Autodeterminació i el Socialisme no sortien en els mitjans de comunicació. Els diaris tenien instruccions ben precises de silenciar-nos i criminalitzar els partits que no acceptàvem la reforma del franquisme, que no participàvem en els organismes unitaris de la pretesa oposició. Eren els anys que es creava del no-res el PSOE. Els poders fàctics no volien altres esquerrans. Ens indignava aquest silenci, aquesta manipulació constant, el riu de mentides que segregaven aquests mitjans al servei dels borbons i la “sagrada unidad de España”. I per això mateix decidírem convocar una conferència de premsa clandestina. Aquesta, posteriorment, ens costà la detenció i l’empresonament a tots els que hi havíem participat: l’exmissioner i responsable del nostre front de barris, Jaume Obrador; el secretari general de l’OEC, Josep Capó; i jo mateix. Les vicissituds que envolten aquesta conferència de premsa clandestina són l’anècdota que dóna peu a l’escriptor per a descriure multitud de personatges d’aquella època, els ambients, la situació política, les contradiccions personals dels amics i militants enfeinats en la gegantina tasca volutariosa d’obrir els camins tancats de la història.

Al Diario de Mallorca (5-XI-2017) Gabriel Janer Manila ha publicat una crítica de la novel·la Allò que el vent no s´endugué (i que també podria referir-se a Joc d’escacs). Amb el títol “La bandera de la Llibertat”, Janer Manila hi escriu: “Probablement és la seva millor novel·la. -- Edicions el Tall acaba de publicar Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, un text que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi d’entendre certs paisatges morals de la història de l’illa de Mallorca durant els últims anys del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves –uns joves- que s’atrevien a somiar un món diferent del que suportaven, una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves, treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social, capgirar la vida. I varen creure que era possible: ‘Qui hauria pogut imaginar que els magnífics palaus dels emperadors, on es dictaven les lleis de l’imperi, serien destruïts? Qui hauria imaginat que un dia veuríem córrer les gallines entre les columnes dels temples de marbre. Qui hauria anat a pensar que a les avingudes per on desfilaven els generals victoriosos s’omplirien d’herbes salvatges? Qui hauria intuït que algun dia s’acabarien els comerciants d’esclaus?’. Aquells joves, perseguits per la brigada social, detinguts, tancats a la presó, torturats, no havien deixat de creure en la permanència de la lluita contra el poder injust, en la rebel·lió com una constant al llarg de la història.

‘Però també aquells joves hagueren de veure com s’esfondraven els somnis, com es perdien pel camí els ideals més nobles. I ni se’n salvava una petita espurna. Hi hagué alguna cosa que el vent no se’n va endur? De tota aquella lluita, del combat per la justícia, del patiment i la tortura n’ha quedat alguna cosa? Tota la narrativa de López Crespí gira entorn d’un sol tema: la complicitat de molts d’aquells rebels amb els repressors, quan la dictadura es transformava per continuar en el poder. És un tema que recorre tota la seva obra i que ara tornam a trobar en aquesta novel·la depurat fins a les últimes conseqüències estètiques. Bé sap l’autor fins a quin extrem la literatura és a l’interior del llenguatge i, alhora, és obra del llenguatge.

‘Molts d’anys de depuració de la pròpia escriptura l’han portat a aquesta obra modèlica. Un tema entorn del qual giren milers de pàgines escrites al llarg d’una vida. Tanmateix, per dir-nos la decepció de veure com molts d’aquells companys de lluita han baratat la ‘revolució’ per una cadira. ‘Els anys de presó –escriu-, les llargues nits d’interrogatoris en els caus policíacs només havien servit per consolidar els dirigents que s’avenien a signar vergonyosos acords amb els botxins’. D’aquests vergonyosos acords se’n va dir ‘transició’.

‘La novel·la –potser n’hauria de dir novel·la-document, pel que té de crònica d’una època que l’autor va viure en primera persona-, comença amb una reinterpretació del mite de la caverna de Plató. O del ‘Jardí de les delícies’ de Hieronymus el Bosch. Se’ns parla de la infantesa del jove rebel i era un temps –i he de dir que en aquestes escapades cap als records de la infància, no idealitzats, però plens d’emoció, trobam els millors moments de la poètica de Miquel López Crespí-, en què ‘el sol entrava per la finestra dins la casa i dibuixava ombres i clarors a les parets com si tot aquell espai s’hagués poblat de monstres que venien d’un món estrany, incert: els dimonis, la por, esperits fantasmagòrics amb enormes cues, i banyes, i forques a les mans, i flaire de sofre, i genis malèfics que ens bullirien en calderes d’oli... I el dolor etern que ens prometia el rector si ens atrevíem a mirar les al·lotes’.

‘Sobre el paisatge de la repressió, els primers amors innocents. ‘Caçava papallones amb na Margalida entre les palmeres i els rosers de l’escola. Observava els vells mobles familiars, els ocells dissecats, les estrelles de mar, el floc de cabells de quan la padrina tenia cinc anys, els rosaris d’argent, les papallones crucificades’. Era un temps incomprensible i estrany. Llavors la padrina li ensenyà a parlar amb la llum que eixia de les pedres, a mirar els fonaments subterranis de la seva existència: les fotografies familiars, les converses perdudes, els perfums, l’aigua fresca, les primeres carícies... Un substrat que esclata com una sobtada explosió d’estrelles. Ens hi parla de quan el pare va sortir de les presons dels vencedors, de l’amor als llibres, de les pors, de com ha de veure’s abocat a la desfeta de les successives capes d’il·lusions, de la tensió, de les reunions, dels fronts de lluita. De l’únic objectiu de la reforma: silenciar els partits polítics que no acceptaven pactar amb els franquistes. Què és el que el vent no se’n va endur? Segurament, la passió per la llibertat i la justícia, l’autenticitat de l’amor, el record de la padrina Mònica que, com Mariana Pineda, brodava la bandera de la revolta”.

Crec que les paraules de Gabriel Janer Manila defineixen a la perfecció el que volen ser les obres Allò que el vent no s´endugué i Joc d´escacs.


L'autèntica ''mà d'obra barata de la Xina''.

0
0

                       L'autèntica ''mà d'obra barata xinesa''
 
      Els 40.000 economistes ''occidentals'' (''occidentals'', és a dir, al servei de les Corporacions capitalistes) han enlairat l'eterna cantinela (la cançó de l'enfadós) sobre ''la mà d'obra barata xinesa'' com a teoria principal per explicar el gran creixement econòmic de la Xina actual.
    Segons aquesta teoria, s'ha d'entendre que els països que tenen molta ''mà d'obra barata'' estan en condicions de fer un gran desplegament econòmic. Però, vaja!, ara resulta que de ''la mà d'obra barata andalusa'' no se'n deriva cap revolució industrial. I el mateix s'esdevé amb la major part de països que, malhauradament, tenen el patiment d'una abundant ''mà d'obra barata''.
 

    Aclarint la cosa: La Xina d'En Mao (1945-1978) tenia un creixement econòmic modest i desproporcionat.
Però, a partir de 1978, amb la nova política econòmica d'En Deng Xiaoping, la Xina encetava un desplegament tan accelerat com mai se'n havia donat a la història de la humanitat.
   Tot llevant la bena: Des de principi de segle, la Xina és, de molt, la primera potència industrial del món.
   Tot llevant la bena: Són el milions d'enginyers xinesos (proporció de 6 a 1 respecte als ianquis), i els milions de científics l'autèntica mà d'obra barata xinesa; així com, els economistes xinesos.
   Tot llevant la bena: Ha sigut el Partit Comunista Xinès i el sistema comunista els que han fet possible la gran odisea. 
 
     Com dic sovint, el 2021 (el centenari del PCX) el món reconeixerà la realitat de la civilització  xinesa contemporània. 
 
    Els 40.000 estan perduts. No poden evitar l'embat que s'esdeve d'Internet. No poden impedir que centenars i centenars de videos mostrin la realitat de l'esplendor tecnològic de la Xina. Ací en teniu una mostra del You Tube. Salut!
  
10:11S'ESTÀ REPRODUINT

Literatura i memòria històrica

0
0

Novetats editorials - Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -


Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)


Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.

Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.

En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.

El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.

Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.

La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.

A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.

Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

Palma, 28/05/2018


[09/09] «El Rebelde» - Letellier - Hébert - D'Avray - Antolín - Casals - Pérez Cortázar - Firmo - Catalán - Meléndez - Quinteros - Brau - Salis - Navarro Casas - Català Tineo - Ramiro - Diego Santillán - Masalias - Lohstöter - García Martínez

0
0
[09/09] «El Rebelde» - Letellier - Hébert - D'Avray - Antolín - Casals - Pérez Cortázar - Firmo - Catalán - Meléndez - Quinteros - Brau - Salis - Navarro Casas - Català Tineo - Ramiro - Diego Santillán - Masalias - Lohstöter - García Martínez

Anarcoefemèrides del 9 de setembre

Esdeveniments

Capçalera d'"El Rebelde"

Capçalera d'El Rebelde

- Surt El Rebelde: El 9 de setembre de 1893 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número d'El Rebelde. Periódico comunista anárquico. Aquesta primera publicació anarcocomunista saragossana, tingué una periodicitat irregular. Portava els epígrafs «Essent la propietat mal adquirida, l'expropiació és es una necessitat» i «Condemnats per la societat present a ser oprimits o opressors, explotats o explotadors, ens rebel·lem contra ella». Trobem articles de J. Allue i Palmiro. Víctima de la repressió, només pogué publicar sis números, l'últim el 25 de novembre de 1893, i va ser substituït en 1895 pel periòdic El Eco del Rebelde. Periódico comunista anárquico.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Louis Letellier (ca. 1894)

Foto policíaca de Louis Letellier (ca. 1894)

- Louis Letellier: El 9 de setembre de 1863 neix a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis Auguste Letellier. Son pare es deia Louis Letellier i sa mare Cation de llinatge. Milità activament en el moviment llibertari a París (França) –vivia al carrer del Rhin– i es guanyava la vida com a empleat en el registre d'escriptures i comptable. Va ser arrestat en diverses ocasions. El març de 1892 va ser detingut, jutjat i condemnat per«pertinença a associació criminal». Es refugià a Londres (Anglaterra), amb sa companya Blanche, on freqüentà el desertor italià Santo Andrea Magrini i el sabater Grenoti, entre d'altres destacats anarquistes. El gener de 1893 retornà a París i la policia el va implicar en un robatori amb Placide Schouppe. Va ser novament detingut el març de 1894 a París durant les grans agafades repressives contra el moviment anarquista. Va estar fitxat entre 1894 i 1901 per la policia ferroviària de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Louis Letellier (1863-?)

***

Foto policíaca de Georges Hébert (23 d'abril de 1892)

Foto policíaca de Georges Hébert (23 d'abril de 1892)

- Georges Hébert: El 9 de setembre de 1864 neix a Bayeux (Normandia, França) el fuster anarquista Georges Henry Hébert. Sos pares es deien Anatole Eugène Hébert, fuster, i Léontine Adélaïde Dairaux, costurera. A començament dels anys noranta era membre del grup anarquista de Levallois-Perret (Illa de França, França), que havia estat fundat en 1882 sota el nom de «La Solidarité» (Courapied, Léveillé i Marchand) i que es reunia al carrer de Gravel. A mitjans de març de 1892, quan vivia al número 41 del carrer Launois de Levallois-Perret, el seu domicili, juntament amb el d'altres anarquistes de la població (Collet, Marchand, Quin, etc.), va ser escorcollat per la policia i aquesta hi trobà un prospecte de la Societat Nacional de Pólvores Dinamites i un llibre que contenia la manera d'emprar i el preu de les pólvores; per aquest fet va ser fitxat l'abril de 1892 com a anarquista. Durant l'interrogatori argumentà que tots aquests papers eren d'un antic llogater. Ben igual que nombrosos companys, tant de París com de la resta del país, el 22 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament davant la propera manifestació del Primer de Maig. L'1 de gener de 1894, com altres militants de la zona, el seu domicili del número 71 del carrer del Bois de Levallois-Perret va ser escorcollat i la policia trobà diversos periòdics i fullets anarquistes, però va ser alliberat. El 3 de març d'aquell any, en una nova agafada policíaca, va ser novament detingut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Charles d'Avray

Charles d'Avray

- Charles d'Avray: El 9 de setembre de 1878 neix a Sèvres (Illa de França, França) el poeta i cantautor anarquista Charles Henri Jean, més conegut com Charles d'Avray. Era fill de l'arquitecte Charles Henri Jean i de Julliette Dédillière. Va arribar a París en acabar els estudis de secundària en 1898 i dos anys després treballava com a publicista en una publicació titulada Le Tohu-Bohu. En aquesta època va compondre les seves primeres cançons («chansons du trottoir»,«chansons des veillées»...) que interpretava als cafès-cantants. Acostat a l'anarquisme a partir del cas Dreyfus, arran de conèixer el company de la mare de Jeanne Humbert, llibertari militant, que el va introduir en els cercles neomaltusians i llibertaris; també va conèixer Sébastien Faure, de qui va tenir molta influència des del punt de vista de l'oratòria. Amb tot aquest bagatge, va decidir servir-se de la cançó per donar conèixer millor l'ideal anarquista. Després de dos anys de tempteigs, va arribar a la conclusió que una conferència adornada amb cançons era la millor manera de fer propaganda. Aleshores va compondre en un any la música i la lletra de 80«cançons roges» de denúncia contra l'Estat, la religió, el militarisme, les presons... i per exaltar la societat llibertària. Les seves«conferències cantades» estaven compostes per tres tipus de cançons: les que tenien com a finalitat«destruir el passat» (Les géants sur l'Église, Les favorites sur les courtisanes, Les monstres sur la noblesse, Des pyramides aux Invalides sur Napoléon I,Bazaine sur Napoléon III, etc.); aquelles que estaven dirigides contra la III República (Ne votez plus, Bas Biribi, Magistrature,Militarisme, Procréation consciente, Monsieur Schneider et Cie, etc.); i les que exaltaven la societat llibertària del futur (Amour et volonté, L'homme libre, L'Insurrectionnelle,Le Premier Mai, Le triomphe de l'Anarchie, etc.). Cada cançó es lligava a la següent mitjançant una curta argumentació del poeta-conferenciant, tot remarcant les contradiccions. No es va veure lliure de multes i d'estades a la presó per les seves cançons. També va fer classes de solfeig a un grup d'infants (Pupilles du Ille). Va cantar la seva propaganda arreu de França fins a la Gran Guerra i després va obrir un cabaret a Montmartre (Le Grenier de Gringoire) on va interpretar les seves obres, i que actualment encara existeix, a més de fer recitals a altres cabarets montmartrians i del Barri Llatí. Les cançons de Charles d'Avray eren popularíssimes, es cantaven per tot arreu: en grups, en les manifestacions, en els balls, durant les excursions, en les dinades... Les seves cançons han estat contades per nombrosos intèrprets: La Varenne, Jane Janvier, Rachel Le Noël, L. Fausto, Dickson, Dalbret, Henriès, Bérard, Christiane Santerre, Gisèle Lérys, Michèle Guy, Mig David, Marie-May, Sonia Malkine... És autor del llibre Le Livre du souvenir: cinquante poèmes (1957). Charles d'Avray va morir el 7 de novembre de 1960 a París (França), sense haver renunciat a les seves conviccions llibertàries, i fou enterrat al cementiri de Père-Lachaise.

***

Necrològica de Francisco Antolín Pueyo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de gener de 1976

Necrològica de Francisco Antolín Pueyo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de gener de 1976

- Francisco Antolín Pueyo: El 9 de setembre de 1889 neix a Valdealgorfa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Antolín Pueyo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el gener de 1934 va ser condemnat pel Tribunal d'Urgència a 18 mesos de presó per«tinença d'armes i coaccions». En 1937 col·laborà en Cultura y Acción. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Joan de Vedats (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Francisco Antolín Pueyo va morir el 15 d'octubre de 1975 a Sant Joan de Vedats (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto antropomètrica de Pere Casals Solà (setembre de 1917)

Foto antropomètrica de Pere Casals Solà (setembre de 1917)

- Pere Casals Solà: El 9 de setembre de 1892 neix a Sant Quirze de Besora (Osona, Catalunya) l'anarquista Pere Casals Solà, conegut com El Petróleo. Sos pares es deien Josep Casals i Ana Solà. Forner de professió, participà activament en els aixecaments de l'estiu de 1917 a Barcelona (Catalunya) i fugint de la repressió, a començament d'agost d'aquell any, passà a França. D'antuvi treballà alguns dies a les veremes de Cornellà de la Ribera (Rosselló, Catalunya Nord) i el 24 de setembre de 1917, després d'haver rebutjar signar un contracte de treball, va ser enviat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a la frontera, que el va fitxar com a«anarquista militant, propagandista perillós i partidari de l'acció directa». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Mariano Pérez Cortázar apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 de febrer de 1975

Necrològica de Mariano Pérez Cortázar apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de febrer de 1975

- Mariano Pérez Cortázar: El 9 de setembre de 1901 neix a El Arenal (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Pérez Cortázar. Quan era molt jove emigrà a França, on començà a militar en el moviment anarquista. De bell nou a la Península, visqué a Castella la Nova amb sa companya i sos tres infants. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí arribar amb altres persones a la serra de Gredos, però el 12 de setembre de 1936 el grup va ser encerclat per les tropes franquistes. Un germà seu de 14 anys va ser ferit en una cama i un altre de 22 va ser capturat pels feixistes i afusellat. Ell aconseguí trencar el cercle i arribar a zona republicana. S'integrà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i lluità al front de Madrid. Arran dels bombardejos franquistes, va perdre gairebé totalment l'audició. En 1939, amb el triomf feixista, passà a França i aconseguí, gràcies a parlar bé el francès i posseir alguns documents francesos amb els quals havia viscut en aquest país abans de la guerra, evitar els camps de concentració. Durant l'Ocupació treballà de llenyataire. Després de la II Guerra Mundial, s'establí a Peiròlas (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de Galhac (Llenguadoc, Occitània) de la CNT, on finalment sa companya i sos infants, que havien restat a l'Espanya franquista, aconseguiren arribar. Posteriorment s'establí a Graulhet i milità en la seva Federació Local de la CNT. Mariano Pérez Cortázar va morir el 24 de setembre de 1974 a Graulhet (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Firmo

Manuel Firmo

- Manuel Firmo: El 9 de setembre de 1909 neix a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'esperantista i militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Firmo. Fill d'un maquinista ferroviari, va fer els estudis primaris a Faro (Faro, Algarve, Portugal) on sa família s'havia traslladat en 1914. Més tard retornà a Barreiro i en aquesta ciutat, el desembre de 1918, es posà a fer feina, amb 12 anys, en una fàbrica de suro. Acomiadat després d'una vaga, esdevingué successivament peó de paleta, oficinista de la química Companhia União Fabril (CUF, Companyia Unió Fabril), d'on fou novament acomiadat per negar-se a denunciar dos companys, i de bell nou tornà a treballar en la indústria surera. Freqüentà les biblioteques de l'Associació dels Obrers del Suro, de la qual esdevingué bibliotecari, i del Sindicat Ferroviari, on aprengué l'esperanto. Formà part de Societat Esperantista i fou professor d'aquest idioma en l'Escola de Esperanto Operário Barreirense que fundà. Amant de l'esport, entre 1928 i 1932 fou membre de la plantilla de l'equip de futbol de Barreiro, el Futebol Clube Barreirense (Barreirensezinho). Passà un examen i entrà a fer feina en les Oficines Generals del Ferrocarril del Sud i del Sud-est, on aprengué l'ofici de serraller mecànic. Alhora, començà a militar en el Sindicat Ferroviari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal i fou membre de la seva junta directiva. Entre 1930 i 1931 formà part del grup anarquista «Terra e Liberdade», que edità un periòdic amb el mateix nom. El 7 de juny de 1936, arran de la detenció d'alguns companys i després de l'intent d'alliberament d'un company detingut a bord del vapor Évora el 23 de maig anterior, fugí clandestinament amb altres companys (Reinaldo de Castro, Manuel António Ferro i Manuel António Boto) cap a Espanya, on va ser detingut per «entrada il·legal». Gràcies a la intervenció de Bernardino Machado, expresident de la República portuguesa refugiat a Espanya, va ser alliberat setmanes després de la presó de Badajoz (Extremadura, Espanya) i nomenat secretari de la delegació de la CGT portuguesa. El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid (Espanya) i immediatament s'integrà en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –posteriorment passà a formar part del Batalló 140 de la 35 Brigada Internacional. L'octubre d'aquell any, fou un dels signants del «Missatge del vertader Portugal», manifest firmat per exiliats polítics portuguesos a Espanya contra la campanya internacional dels intel·lectuals salazaristes de l'Estado Novo i la seva aliança amb els militars feixistes aixecats contra el Govern republicà. L'hivern de 1936, quan es trobava a Somosierra, al front del Centre, va patir una pneumònia i hagué de ser evacuat primer a Madrid i després a València (València, País Valencià) per curar-se. Posteriorment va ser reincorporat en l'aviació republicana com a sergent mecànic. Arran de l'avanç franquista, va ser evacuat a Barcelona, on visqué a la barriada popular de les Cases Barates de Can Tunis. En 1939, quan el triomf franquista fou un fet, passà a França amb sa companya, Josefa Ramos Angosto (Pepita). Després d'un temps als camps de concentració d'Argelers i de Gurs (Barraca 22), va ser enviat a la 129 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en una fàbrica de material aeronàutic i en la reconstrucció d'un canal a Illa (Rosselló, Catalunya Nord). Després de la capitulació francesa, va ser novament enviat al camp de concentració d'Argelers i, davant el perill de ser enviat a treballar a Alemanya, decidí retornar legalment a Portugal. Detingut a la frontera portuguesa de Beirã (Marvão, Portalegre, Portugal) el 6 d'agost de 1941, va ser reclòs sense cap judici durant uns mesos en diverses presons (Aljube, Caxias, Peniche) abans de ser deportat, també sense judici, el juny de 1942, al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd). Al camp, fou un dels membres de la Organização Libertária Prisional (OLP, Organització Llibertària Presidiària), amb Acácio Tomás de Aquino, Manuel Boto i Henriques Rijo, entre d'altres. Després de 53 mesos de detenció, va ser alliberat en 1945. Passat un temps a Barreiro, com que no va trobar feina a Portugal, emigrà a Nova Lisboa (Huambo, Angola), on sos dos germans petits seus, també anarquistes, s'havien instal·lat. D'antuvi treballà en una empresa forestal, després de serraller en els ferrocarrils de Benguela (Benguela, Angola) i finalment com a zelador. En 1964 retornà a Portugal i dos anys després s'establí a Barcelona, on residia la família de sa companya Josefa. En els anys seixanta s'instal·là a les Cases Barates de Barcelona. Després de la Revolució dels Clavells i la caiguda del salazarisme, viatjà anualment a Portugal i participà en les activitats del Centre Llibertari de Lisboa. En 1978 publicà el llibre autobiogràfic Nas trevas da longa noite. Da guerra de Espanha ao campo do Tarrafal. En 2003 les seves col·laboracions en el periòdic anarquista A Batalha sobre la guerra d'Espanya van ser recollides i editades sota el títol Em torno da guerra civil espanhola. Cuaderno d'A Batalha. Manuel Firmo va morir el 30 de gener de 2005 a Barcelona (Catalunya), on fou enterrat. Deixà alguns escrits inèdits.

Manuel Firmo (1909-2005)

***

Necrològica de Liberto Catalán Chiva apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 5 d'abril de 1988

Necrològica de Liberto Catalán Chiva apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 5 d'abril de 1988

- Liberto Catalán Chiva: El 9 de setembre de 1910 neix al barri de Sarrià de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Liberto Catalán Chiva. Quan tenia 17 anys s'afilià al Sindicat de la Construcció de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 va ser tancat a la Presó Model de Barcelona, on, el 10 de març d'aquell any, fou un dels signataris d'un manifest contra l'estratègia sindical trentista d'Ángel Pestaña Núñez. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i pogué emigrar a l'Argentina. Després de la mort del dictador Francisco Franco, pogué retornar a Catalunya i s'integrà en el Sindicat de la Construcció de la CNT, on milità fins a finals de 1987, quan hagué de ser ingressat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona malalt de càncer. Posteriorment marxà al domicili francès de sa filla. Liberto Catalán Chiva va morir el 23 de desembre de 1987 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat en aquesta població.

***

Necrològica de José Meléndez Fernández apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 de febrer de 1977

Necrològica de José Meléndez Fernández apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de febrer de 1977

- José Meléndez Fernández: El 9 de setembre de 1916 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Meléndez Fernández –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Aldana. Sos pares es deien Juan Meléndez i Catalina Fernández. Militant de la Confederació Nacional del Treball d'Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya), el març de 1945 va ser detingut amb Sebastián Pino Panal. El desembre de 1945 va se jutjat en consell de guerra a Cadis, juntament amb altres 27 militants antifranquistes, 19 d'ells de la CNT (José María Bermejo Gómez, Francisco Cuaro Vicario, José Fernández Rodríguez, Juan Gómez Jiménez,Ángel González González, Juan González Morales, Domingo Hormigo Sánchez, José Lillo Pérez, José Marfil Ruiz, Diego Pérez Ruiz, Sebastián Pino Panal, Tomás Pizarro Benítez, Julio Quintero Talavera, Luis Quirós Ortega, Andrés Rojas Cuenca, Martín Ruiz, Adela Ruiz Guerrero i Joaquín Serrano Duarte). En aquest judici es pronunciaren 18 penes de mort, abans de ser totes commutades per llargues penes de presó. Un cop aconseguí la llibertat provisional, i després d'un temps a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya), en 1947 passà a França, on treballà de miner. Sa companya fou Josefa Bonastre. José Meléndez Fernández va morir el 14 de gener de 1977 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Elena Quinteros

Elena Quinteros

- Elena Quinteros: El 9 de setembre de 1945 neix a Montevideo (Uruguai) la mestra anarquista Elena Cándida Quinteros Almeida. Sos pares es deien Roberto Luis Quinteros Pujadas, socialista, i María del Carmen Lidia Almeida Buela (Tota), catòlica practicant. Sa família obrera vivia al barri de Jacinto Vera de Montevideo. Després d'educar-se en un col·legi de religioses dominiques, en 1962 començà a estudiar pedagogia a l'Institut de Professors Artigas (IPA), centre destinat a la formació de docents d'educació secundària. Activa militant sindicalista de la Convenció Nacional del Treballadors (CNT), s'integrà, amb altres companys (Lilián Celiberti, Yamandú González, Telba Juárez, Sara Méndez, etc.), en les Missions Sociopedagògiques, iniciativa dels mestres de l'Institut Cooperatiu d'Educación Rural (ICER), participant sobretot a partir de 1967 a la cooperativa de Capilla de Farruco (Durazno, Uruguai). En aquests anys d'estudiant formà part de l'Agrupació 3 de l'Associació d'Estudiants Magisterials de Montevideo (AEMM) i de la Federació Uruguaiana de Magisteri (FUM).  En 1966, un cop acabat els estudis, treballà com a mestra a l'Escola de Primària Núm. 195 de Pando (Canelones, Uruguai). En aquest mateix 1966 s'integrà en la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i milità activament en la Resistència Obrero-Estudiantil (ROE). El 16 de novembre de 1967 va ser detinguda per primera vegada pel Departament 5 d'Intel·ligència i Enllaç, juntament amb altres companys (Lilián Celiberti, Yamandú González i Gustavo Inzaurralde), i alliberada l'endemà. En aquestaèpoca es matriculà a la Facultat d'Humanitats, on conegué José Félix Díaz Berdayes, que esdevingué son company, i començà a estudiar Pedagogia de l'Educació. El 22 d'octubre de 1969 va ser novament detinguda; processada per«fabricació d'explosius», va ser condemnada i reclosa a la Presó de Dones de Cabildo de Montevideo fins al 16 d'octubre de 1970. El 26 de novembre de 1972 va ser novament detinguda per la Secció 12 de la Policia. El 18 de juny de 1973 es casà amb son company. En aquesta època, des del sindicat de la Fàbrica Uruguaiana de Neumàtics Societat Anònima (FUNSA), participà en les reunions de familiars de presos polítics que preparaven paquets de comestibles que després eren portats a les presons. Novament requerida el 5 de maig de 1975 per les Forces Conjuntes, el 24 de juny de 1975 va ser destituïda i se li va impedir exercir la seva professió de mestra. En aquesta època passà clandestinament a Buenos Aires (Argentina), on visqué fins als primers mesos de 1976, que retornà clandestinament a Montevideo. En aquestaèpoca participà en l'acte fundacional del Partit per la Victòria del Poble (PVP), moviment marxista resultat d'una interpretació guevarista de l'anarquisme (Leon Duarte, Gerardo Gatti, etc.) del qual va ser membre de la seva primera junta directiva –aquest PVP amb el temps passà a ser una organització totalment marxista. El 26 de juny de 1976 va ser detinguda al seu domicili (Ramón Massini, núm. 3.044) i tancada al centre de tortures «300 Carlos», depenent de la Divisió d'Exèrcit Núm. 1. Durant el matí del 28 de juny va ser portada al voltant de l'ambaixada de Veneçuela amb l'ardit de contactar amb un company per a facilitar la seva detenció, però ella fugí i saltà un mur, accedint als jardins de l'ambaixada. Cridà el seu nom i demanà asil i el personal de l'ambaixada intentà socórrer-la, però els seus segrestadors, forcejant amb els funcionaris veneçolans i davant la complicitat dels policies a càrrec de la custòdia de l'ambaixada, se la portaren. Va ser reclosa al Batalló d'Infanteria Núm. 13, identificada amb el Núm. 2537 i sotmesa a salvatges tortures, segons els testimonis d'altres presos allà detinguts. Julio Ramos, ambaixador de Veneçuela a l'Uruguai, parlà telefònicament amb el Ministeri de Relacions Exteriors uruguaià i denuncià els fets a Guido Michelin Salomó, subsecretari del ministre Juan Carlos Blanco Estradé, absent aleshores a la seu ministerial. Immediatament el govern veneçolà denuncià formalment el segrest de la militant anarquista al seu territori. El 3 de juliol de 1976 es reuní el Consell de Seguretat Nacional (COSEMA) i decidí no lliurar la «dona», fet que demostrava que la «dictadura cívico-militar» no estava disposada a tornar viva la mestra. Aquesta situació degenerà en un incident diplomàtic d'envergadura que acabà amb la ruptura de relacions diplomàtiques per part de Veneçuela dos dies després i fins a l'1 de març de 1985. Elena Quinteros, presumiblement, va ser assassinada, juntament amb altres set persones, la nit de l'11 de juliol de 1976 a les dependències del Batalló d'Infanteria Núm. 13, conegudes com «300 Carlos» de Montevideo (Uruguai). Els vuit cossos van ser enterrats en un cementiri clandestí a tres quilòmetres de Toledo (Canelones, Uruguai); posteriorment els cossos van ser desenterrats i novament traslladats al Batalló d'Infanteria Núm. 13. L'octubre de 2002 el jutge Eduardo Cavalli processà l'excanceller Juan Carlos Blanco Estradé com a responsable en primera instància de la desaparició forçada d'Elena Quinteros; jutjat, va ser condemnat i empresonat. El 13 de maig de 2008 l'Escola Núm. 181 de Primer Grau de Montevideo va ser rebatejada pel Senat de la República de l'Uruguai amb el nom«Mestra Elena Quinteros»; també existeix una biblioteca que porta el seu nom. En 2009 Raúl Olivera i Sara Méndez publicaren l'assaig Sucuestro en la embajada. El caso de la maestra Elena Quinteros. Elena Quinteros ha esdevingut un símbol de lluita contra la dictadura i per la llibertat d'expressió.

Elena Quinteros (1945-1976?)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto de la policia francesa d'Eusebi Brau Mestres (3 de juny de 1919)

Foto de la policia francesa d'Eusebi Brau Mestres (3 de juny de 1919)

- Eusebi Brau Mestres: El 9 de setembre de 1923 mor a Colloto (Astúries, Espanya) l'anarquista Eusebi Brau Mestres –el primer llinatge citat erròniament a vegades com Grau i el segon com Brau–, conegut com El Català. Havia nascut el 4 de juny de 1898 a Barcelona (Catalunya)–algunes fonts citen Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sos pares es deien Josep Brau i Rosa Mestre. Fill únic de vídua, vivia amb sa mare al Poblenou de Barcelona. Va ser denunciat per Antoni Puble Vendrebe per haver disparat una pistola contra sa mare i contra un fill seu que era present; durant l'interrogatori manifestà que havia  disparat contra ell mateix i no contra sa mare. Posteriorment es guanyà la vida com a obrer metal·lúrgic fonedor. El setembre de 1918 passa a França i a Neuvy-Pailloux (Centre, França) treballà per a l'Allied Tank Factory, fàbrica de muntatge de carros de combat que l'exèrcit angloamericà havia creat a la població l'any anterior. Posteriorment va fer feina tres mesos a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) abans de retornar a Catalunya. El febrer de 1919 passà novament a França i a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) treballà a la foneria d'un tal Berdaguer. Cap a la primavera de 1919, després d'haver demanat un augment de salari amb el company Vicente Reig Giffren i que aquest fos rebutjat, amenaçà el seu patró, fet pel qual va ser acomiadat i se li va obrir un expedient d'expulsió. A començament dels anys vint fou un dels membres del grup d'acció anarquista«Los Solidarios» (Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez, Joan García Oliver, Miguel García Vivancos, Gregorio Jover Cortés, Alfons Miquel Martorell, Ricard Sanz García, Gregorio Suberviola Baigorri, Manuel Torres Escartín). El 20 de gener de 1921 va ser detingut a Barcelona acusat de l'atemptat mortal contra Francesc Fontanilla Vinardell, encarregat de la «Foneria Roca» que l'havia acomiadat, esdevingut dos dies abans al Pont dels Àngels del barri de la Marina de Barcelona. En 1922, amb Buenaventura Durruti Domínguez, llogà un taller de foneria al Poblenou de Barcelona on es dedicaren a la fabricació clandestina de bombes de mà que servirien per als aixecaments revolucionaris que es tenien previstos. En aquesta època, en un enfrontament amb membres del «Sindicat Lliure», va ser ferit i es guarí de les ferides clandestinament a casa seva. L'1 de setembre de 1923 participà amb altres companys (Adolfo Ballano Bueno, Buenaventura Durruti Domínguez, Aurelio Fernández Sánchez, Miguel García Vivancos, Antonio Rodríguez El Toto, Gregorio Suberviola Baigorri i Rafael Torres Escartín), en l'atracament de la sucursal del Banc d'Espanya a Gijón (Astúries, Espanya), on el grup d'acció es portà 650.000 pessetes, el major botí que s'havia aconseguit fins aleshores en un atracament a la Península, i on resulta mor el director de la sucursal. En la fugida, dies després, el 9 de setembre de 1923, va caure mort en un enfrontament amb la Guàrdia Civil a les muntanyes properes al riu Nora, a la zona de Colloto (Astúries, Espanya). D'antuvi es pensà que el mort es tractava de Buenaventura Durruti Domínguez i la policia mai no el va identificar.

Eusebi Brau Mestres (1898-1923)

***

Antoine Salis fotografiat per per l'Studio Harcourt de París

Antoine Salis fotografiat per per l'Studio Harcourt  de París

- Antoine Salis: El 9 de setembre de 1961 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarquista Antoine Hippolyte Pierre Salis. Havia nascut el 3 de juny de 1897 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Sos pares es deien Pierre Louis Salis, fuster, i Marie Bernard, obrera de la seda. Durant la Gran Guerra va quedar cec i va ser condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze. En 1918 fundà la Union Amicale des Aveugles de la Loire et de la Haute-Loire (Unió Amical de Cecs del Loira i de l'Alt Loira), organitzà un centre confecció i de venda d'objectes i utensilis diversos produïts pels invidents, creà la Cooperativa dels Cecs de la Loira i fundà i dirigí la «Maison des Aveugles» a Malatavèrna (Roine-Alps, França), casa de repòs i de vacances per a cecs. Militant anarquista com son germà Émile Salis, en 1920 es reunien al seu domicili les Joventuts Llibertàries. El 31 de desembre de 1925, amb la creació del Grup Anarquista-Comunista de Saint-Étienne, esdevingué el seu secretari general. Entre 1924 i 1926 fou delegat als congressos nacionals de la Unió Anarquista (UA), que esdevingué Unió Anarquista Comunista (UAC) en 1926. Com a artista líric, el març de 1927 va ser nomenat organitzador artístic del consell administratiu del grup de l'UAC format per Pierre Dobouchet, Régis Eyraud, André Garnier, Marcel Morel, Francis Poinard i Eugène Soulier. Durant els anys trenta també milità en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i en el grup local de la Federació Anarquista Francesa (FAF). Membre de la Federació de Cecs Civils, des de 1930 en formà part del seu consell d'administració, fou gerent del seu butlletí i entre 1947 i 1960 la presidí. També fou membre d'«Amitié des Aveugles» (Amistat dels Cecs). En tot el període d'entreguerres es consagrà especialment a la defensa dels companys que patien ceguesa i en crear un sistema d'atenció que permetés una vida digna. Durant l'Ocupació participà, entre gener de 1943 i finals d'agost de 1944, en la Resistència enquadrat en un grup guerriller dels Franctiradors i Partisans Francesos (FTPF) de l'Erau afiliat a les Forces Franceses de l'Interior (FFI), fet pel qual, l'11 de març de 1947, va ser condecorat amb la Medalla de la Resistència i autoritzat a portar la insígnia núm. 283.381 de les FFI. Antoine Salis va morir el 9 de setembre de 1961 al Centre Hospitalari de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Sa companya fou Marie Louise Charitat. Un carrer de Saint-Étienne porta el seu nom.

***

Necrològica de Segundo Navarro Casas apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de desembre de 1966

Necrològica de Segundo Navarro Casas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de desembre de 1966

- Segundo Navarro Casas: El 9 de setembre de 1966 mor a Au Sandre (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Segundo Navarro Casas. Havia nascut el 31 de maig de 1899 a Sarrión (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Navarro i Cándida Casas. En 1919 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball i fou molt actiu durant els anys del pistolerisme. Durant la guerra civil lluità com a soldat en l'exèrcit de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) de la CNT. Malalt d'un càncer estomacal, Segundo Navarro Casas va morir el 9 de setembre de 1966 al seu domicili d'Au Sandre (Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. Sa companya fou Guadalupe Lizandra Garges.

***

Sigfrid Català Tineo

Sigfrid Català Tineo

- Sigfrid Català Tineo: El 9 de setembre de 1978 mor a València (País Valencià) l'anarcosindicalista Sigfrid Català Tineo, conegut sota el pseudònim de Lohengrin. Havia nascut l'11 de juliol de 1906 a València (País Valencià). Son pare, Vicent Català, fonedor de bronze anarquista, fou un dels fundadors a València de l'Escola Moderna d'inspiració ferreriana, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per tot això hagué d'exiliar-se a França; sa mare es deia Isabel Tieno. De ben jovenet Sigfrid s'afilià al Sindicat de la Pell de la CNT i des del 12 anys treballà a la impremta de Solidaridad Obrera, on conegué Rafael Vidiella Franch. Més sindicalista que anarquista, entrà a formar part dels Sindicats d'Oposició, els quals representà el febrer de 1936 en un ple de la CNT celebrat a València, on es va decidir la reunificació confederal. Formà part de l'agrupació cultural valenciana Libre Studio. Nomenat secretari del Sindicat de la Pell i de la Federació Local de Sindicats de la CNT valenciana, durant la guerra civil ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara delegat d'Abastiments del Comitè Executiu Popular de València, director general de Comerç en el Ministeri de Comerç encapçalat per Juan López Sánchez i governador civil de Conca fins el final de la guerra. El juliol de 1937 fou delegat pel ram de la Pell i dels ferroviaris d'Alacant al Congrés Regional de Llevant que se celebrà a València. El gener de 1938 representà el Comitè Regional de Llevant en el «Ple Nacional Ampliat de caràcter econòmic» de la CNT que se celebrà a València i participà en la redacció de la ponència relativa a la «Forma de retribució del treball». Després va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústries de la CNT de Catalunya. Amb el triomf franquista, fou detingut i empresonat al camp de concentració d'Albatera. Posteriorment va ser enviat a una companyia de treball al camp de Porta Coeli. Un cop lliure en 1942, restà a la Península. Participà en la reorganització de la CNT a València i fou nomenat secretari de la CNT de Llevant, integrant-se en la lluita antifranquista. En 1943 defensà en el Comitè Regional de Llevant de la CNT la necessitat d'establir contactes amb les altres forces polítiques i sindicals per coordinar la lluita antifranquista i fou un dels creadors de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), de la qual va ser nomenat secretari general. Fugint de la repressió marxà a Madrid, on assistí, com a delegat de la Regional de Llevant, al Ple Nacional de la CNT que se celebrà el 13 de març de 1944 i en el qual va ser nomenat secretari del Comitè Nacional, amb Ramon Rufat Llop com a vicesecretari, càrrec que mantingué fins la seva detenció el 25 de desembre de 1944 a Madrid, poc després d'haver assistit a una reunió de delegats de les guerrilles anarquistes. Jutjat, el juliol de 1946 va ser condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó i restà tancat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Alcalá de Henares i Burgos). El 23 de maig de 1951 participà, amb Antonio Castaños Benavent, Manuel Rodríguez Moya i Manuel Puesto Amaya, en el grup de presos que fou interrogat per Elisabeth Ingrand, de la International Commission against Concentration Camp Practices i autora, entre d'altres, del Livre blanc sur le système pénitentiaire espagnol (1953). Un cop lliure en els anys seixanta, s'arrenglerà en els sectors més sindicalistes del sector de Juan López, cosa per la qual fou durament criticat per alguns sectors. Participà en l'estratègia cincpuntista i assistí al seu Ple Nacional clandestí de setembre de 1968. En el seus últims anys organitzà un centre de documentació acostat a la CNT i en 1973 impartí classes sobre el moviment obrer a l'Escola de Formació Empresarial i Comunitària (EFEC) de València. En 1975 i 1976 coordinà les ponències de les primeres i segones «Jornades sobre l'autogestió de l'empresa i la societat futura». Sigfrid Català Tineo va morir el 9 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1978 a l'Hospital Universitari Doctor Peset de València (País Valencià) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. El 10 d'octubre d'aquell any se celebrà als locals de Libre Studio una «Vetllada necrològica» en la seva memòria i de la qual s'edità un fulletó.

Sigfrid Català Tineo (1906-1978)

***

Necrològica de Román Ramiro apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 26 d'octubre de 1980

Necrològica de Román Ramiro apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 d'octubre de 1980

- Román Ramiro: El 9 de setembre de 1980 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Román Ramiro. Havia nascut cap el 1900 a Épila (Saragossa, Aragó, Espanya). Començà a militar molt jovent en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on formà part de la Federació Local de Pàmies de la CNT.

***

Diego Hans García Kater ("Diego Santillán")

Diego Hans García Kater (Diego Santillán)

- Diego Santillán: El 9 de setembre de 1992 mor a Madrid (Espanya) el dramaturg i cineasta anarquista Diego Hans García Kater, també conegut com Diego Hans Kater o Diego García Kater i que va fer servir el pseudònim Diego Santillán. Havia nascut el 16 de febrer de 1924 a Berlín (República de Weimar, actual Alemanya) --el certificat de defunció cita Rosario (Santa Fe, Argentina). Era fill dels destacats militants anarquistes Sinesio Baudilio García Fernández (Diego Abad de Santillán) i d'Elisa Kater, filla de l'editor llibertari Fritz Kater. Després del triomf franquista s'exilià amb son pare a Buenos Aires (Argentina), on un cop acabat el batxillerat es dedicà al món del teatre i al de la cinematografia, primer com a actor, després com a guionista i, des de 1963, com a director de pel·lícules de tall satíric, terrorífic i eròtic. Estrena obres de«teatre burgès» (d'entreteniment, comèdies lleugeres, vodevils, etc.) a Buenos Aires, Caracas i Miami, i dirigí pel·lícules a l'Argentina i al Brasil. En 1976, després de la mort del dictador Francisco Franco, s'instal·là amb son pare a Barcelona (Catalunya) on continua la seva carrera cinematogràfica. En 1978 estrenà, amb Luis Galindo Acevedo, Por qué perdimos la guerra, documental sobre la guerra civil espanyola que segueix la interpretació defensada per son pare. El 9 de setembre de 1981 s'estrenà al teatre Benavente de Madrid la seva obra teatral Usted no es Greta Garbo, que després va fer una gira arreu de la Península. Entre el seus guions cinematogràfics destaquen El hombre señalado (1957), Evangelina (1959), Mi esqueleto (1959), El campeón soy yo (1960), ¡Cómo te extraño...! (1966), La casa de Madame Lulú (1968), Crimen en el hotel alomamiento (1974), Un mundo de amor (1975), Don Carmelo il capo (1976), Profesor Eroticus (1981), Divinas palabras (1987, amb Enrique Llovet Sánchez), ¿Lo sabe el ministro? (1991), etc. Com a director cinematogràfic podem citar Pesadilla (1963), Bettina (1964), Un sueño y nada más (1964), Quédate conmigo (1966), Chao amor (1968), Olga, la hija de aquella princesa rusa (1972), Silvia ama a Raquel (1978),Una sombra en la oscuridad (1980), etc. Diego Santillán va morir el 9 de setembre --algunes fonts citen erròniament el 28 d'agost-- de 1992 a Madrid (Espanya), a conseqüència d'un càncer de pulmó, i va ser incinerat al cementiri madrileny de La Almudena.

---

Continua...

---

Escriu-nos

[10/09] «L'Idée Ouvrière» - «El Revolucionario» - «Línea de Fuego» - AMRE - Comellas - Farràs - Ragazzini - Errandonea - Nobiling - Penina - Iturralde - Sárraga - García - Arnau - Martínez López - López - Maiami

0
0
[10/09] «L'Idée Ouvrière» - «El Revolucionario» - «Línea de Fuego» - AMRE - Comellas - Farràs - Ragazzini - Errandonea - Nobiling - Penina - Iturralde - Sárraga - García - Arnau - Martínez López - López - Maiami

Anarcoefemèrides del 10 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "L'Idée Ouvrière"

Capçalera del primer número de L'Idée Ouvrière

- Surt L'Idée Ouvrière: El 10 de setembre de 1887 surt a Le Havre (Alta Normandia, França) el setmanari anarquista L'Idée Ouvrière. Journal hemdomadaire. En fou responsable Émile Pouget, que va signar els editorials del periòdic, L. Biquin i J. Legouguec (impressors gerents), i Casimir Lavigne. Reivindicà un sindicalisme independent i lluità contra el parlamentarisme. Trobem textos de J. B. Devagnier, Eugène Poittier, Jean Richepin, etc. Publicà en fulletó «Entre paysans», d'Errico Malatesta. En sortiren 40 números, l'últim el 9 de juny de 1888.

***

Portada del primer número d'"El Revolucionario"

Portada del primer número d'El Revolucionario

- Surt El Revolucionario: El 10 de setembre de 1891 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic El Revolucionario. Quincenario anarquista-comunista acérrimo partidario de la transformación social, por que sólo de ella puede emanar la redención humana. Portava els lemes «A cadascú segons les seves fores, a cadascú segons les seves necessitats» i «Un per a tots, tots per a un». El responsable d'aquesta publicació anarcocomunista fou Sebastià Suñé i els articles anaven sense signar. Prohibit per les autoritats, només va publicar una altre número l'1 d'octubre de 1891 i fou substituït al mes següent per El Porvenir Anarquista.

***

Capçalera de "Línea de Fuego"

Capçalera de Línea de Fuego

- Surt Línea de Fuego: El 10 de setembre de 1936 surt a La Puebla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya) el diari anarcosindicalista Línea de Fuego. Portavoz de la Columna de Hierro, CNT-FAI, en el frente de Teruel. Estava editat pel Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (País Valencià) i n'eren redactors Arsenio Olcina i R. Giménez Cuesta. La redacció i la impremta estaven instal·lades en un autobús que recorria de manera itinerant el front. Trobem articles de José Albiol, Anielo, Francisco Carmona Pinedo, Coblas, Francisco Cueva, F. Direteino, Antonio Edo, Gregorio Falomir, Fernandel, Ernesto García, Manuel Gimeno, Valeriano González, Rafael Herrero, Vicente Ibáñez, Pascual Llopis, Rafael Llopis, Antonio Lurbes, Elías Manzanera, Daniel Martín, Ramón Martín, Juan Martínez López, Juan Pérez, Ramón Sánchez, Aurelio Tomás, Gonzalo Vidal, etc. Profundament radical, criticà durament el reformisme i el col·laboracionisme dels comitès confederals dominants durant la guerra civil. Tenia una secció literària on es van publicar històries d'escriptors francesos i russos. En sortiren 121 números, l'últim el 10 de febrer de 1937, i va ser substituït per Nosotros.

***

Jaume Bosch i Grassi, president adjunt de l'AMRE

Jaume Bosch i Grassi, president adjunt de l'AMRE

- Creació de l'AMRE: El 10 de setembre de 1944 es crea a Tolosa de Llenguadoc (Llenguadoc, Occitània) sota la presidència del coronel Antonio Herrera Serrano, i davant uns 300 militars republicans reunits, l'Agrupació Militar de la República Espanyola (AMRE). Aquesta exèrcit pretenia alliberar Espanya de la dictadura franquista i era una rèplica de la Unió Nacional Espanyola (UNE) procomunista, i per això va comptar amb el total suport del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Va tenir la seu a Tolosa de Llenguadoc i va desaparèixer en 1945.

Anarcoefemèrides

Naixements

Necrològica de Josep Comellas apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 17 d'abril de 1977

Necrològica de Josep Comellas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 d'abril de 1977

- Josep Comellas: El 10 de setembre de 1891 neix a Alguaire (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Comellas –el primer llinatge a vegades citat com Comella. Un cop acabà l'escola primària començà a treballar als camps. Ben aviat va aconseguí una important cultura autodidacta i s'adherí al moviment llibertari. El març de 1934 fou un dels organitzadors de l'Escola Racionalista d'Alguaire. Durant la Revolució fou un dels fundadors de la col·lectivitat agrícola local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en el Federació Local de Trebres (Llenguadoc, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'aquesta localitat. Malalt, Josep Comellas va morir el 16 d'abril de 1976 a Saint Feliu d'Avall (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Josep Farràs Puigmartí

Josep Farràs Puigmartí

- Josep Farràs Puigmartí: El 10 de setembre de 1893 neix a Monistrol de Calders (Moianès, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Farràs Puigmartí. Sos pares es deien Fèlix Farràs i Carme Puigmartí. Contramestre d'una fàbrica tèxtil de Manresa (Bages, Catalunya), milità en Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i en el Sindicat de Contramestres de Manresa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou secretari. També formà part de la Societat Coral Sant Josep. Denunciat per una venjança personal per motius laborals, va ser apressat pels feixistes i el 29 de maig de 1939 traslladat de la presó de Manresa a la Presó Model de Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 5 de juny de 1939, va ser condemnat a mort per «rebel·lió militar». Josep Farràs Puigmartí va ser afusellat el 19 d'octubre de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat al Fossar de la Pedrera. Era cosí d'Enric Pérez i Farràs, assessor militar de Buenaventura Durruti Domínguez.

***

Necrològica de Domenico Ragazzini apareguda en el periòdic parisenc "Frente Libertario" d'abril de 1976

Necrològica de Domenico Ragazzini apareguda en el periòdic parisenc Frente Libertario d'abril de 1976

- Domenico Ragazzini: El 10 de setembre de 1899 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Domenico Ragazzini, conegut sota diversos pseudònims (Mingò, Moro,Domenico Mengone, Domenico Mengoni, Lumanti, etc.). Sos pares es deien Giovanni Ragazzini i Colomba Spada. Fill d'una família seguidora de Giuseppe Mazzini, quan era molt jove esdevingué també republicà i amb 14 anys participà activament en la «Setmana Roja», del 7 al 14 de juny de 1914. Poc després es decantà cap l'anarquisme i defensà aquestes idees fins i tot arribant a la confrontació física. Segons algunes fonts, durant la Gran Guerra desertà i quan tenia uns vint anys pogué lliurar-se d'una condemna a mort infligida pels feixistes. En 1923 demanà i obtingué passaport per emigrar a l'Argentina. Després de 10 mesos per Gènova (Ligúria, Itàlia), declarà a la policia que havia renunciat a embarcar-se per manca dels diners necessaris per a comprar el bitllet cap a Buenos Aires. L'agost de 1924 passà a França, establint-se primer a Modâna (Roine-Alps, Arpitània) i després a Marsella (Provença, Occitània), on treballà d'estibador al port. Participà en activitats antifeixistes, sota el nom de Moro i de Domenico Mengone o Mengoni. En 1931 la policia italiana aconseguí assabentar-se de la seva vertadera identitat arran d'unes investigacions seguides després de descobrir cartes seves enviades des de França que contenien comentaris desfavorables sobre el feixisme durant l'escorcoll de la casa de sa germana Iolanda resident a Forlì. En aquesta època, qualificat com a «comunista», estava inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de persones a detenir, i, segons les autoritats, estava relacionat amb «perillosos anarquistes», com ara Ugo Boccardi. També freqüentà el comunista Luigi Longo. Passà clandestinament a Itàlia en missions de caràcter antifeixista com a mínim en dues ocasions. Segons algunes fonts, es va veure involucrat en un intent d'atemptat, que mai no es materialitzà, contra Benito Mussolini i altres membres destacats del règim feixista. A partir de 1936 participà activament en el suport de la Revolució espanyola, especialment fent costat els companys que hi partiren com a voluntaris. En 1943, en plena II Guerra Mundial, demanà al consolat italià la repatriació i el 19 de març d'aquell any passà la frontera. Detingut immediatament, va ser portat a Forlì on se li va amonestar formalment per les seves activitats subversives a l'estranger. El 6 d'octubre de 1945 es casà amb Pierina Gambi, qui morí l'abril de 1949. Després de la II Guerra Mundial participà activament en la reorganització del moviment anarquista a Forlì. Acostumat a la independència, molt preocupat per la pèrdua de la seva força física i malalt del cor, Domenico Ragazzini se suïcidà el 15 de desembre de 1975 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), saltant per la finestra del bany de l'hospital on es trobava hospitalitzat des de feia un temps. Els companys van veure clarament que no havia triat un dia i una forma qualsevol per a acabar amb sa vida, sinó la data de l'aniversari de l'assassinat de Giuseppe Pinelli. Cal no confondre'l amb el sabater comunista Domenico Ragazzini, nascut el 31 de març de 1891 a Brisighella (Emília-Romanya, Itàlia), que lluità com a milicià a la guerra d'Espanya.

***

Alfredo Errandonea

Alfredo Errandonea

- Alfredo Errandonea: El 10 de setembre de 1935 neix a Las Piedras (Canelones, Uruguai) el sociòleg, escriptor, periodista, professor universitari i intel·lectual anarquista Alfredo Errandonea. Son pare, també Alfredo Errandonea, va ser un compromès advocat i prestigiós professor universitari. Llibertari des de l'adolescència, a mitjans dels anys cinquanta començà a militar en el moviment estudiantil, primer en la Federació d'Estudiants de l'Interior (FEI) i després en la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), com a secretari de Relacions Sindicals. En aquesta època estudiantil formà part de les Agrupacions Reforma Universitària (ARU), integrada per militants anarquistes. A finals de 1955 participà, amb altres companys (Luce Fabbri, Ermácora Cressati, Wellington Galarza, Gerardo Gatti, Roberto Gilardoni, Carlos Molina, Roberto Franano, Espínola, Pulga Villanueva, etc.), en un Ple amb la finalitat de posicionar-se sobre la formació d'una federació anarquista, que donaria lloc mesos després a la creació de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), organització de la qual va ser un dels fundadors. En 1958 va ser nomenat secretari general de la FEUU i aquest mateix any va ser un dels principals lluitadors de la gran vaga per la Llei Orgànica de la Universitat, que enfrontà el moviment estudiantil amb el govern de Luis Batlle Berres, i que va ser finalment aprovada l'any següent. En 1959 va ser elegit membre de la primera delegació estudiantil al Consell Directiu Central. En 1963, amb son germà Jorge, Rubén Prieto, Luce Fabbri i Sergio Villaverde, abandonà la FAU per qüestions internes i el grup optà per altres camins militants. Entre 1964 i 1973, any en que va ser dissolta la Convenció Nacional dels Treballadors (CNT) per la dictadura, milità en aquesta organització. En 1965, amb Ruben Gerardo Prieto, publicà la revista Tarea, editada pel Centre d'Acció Popular (CAP). Entre 1966 i 1967 realitzà el doctorat de Sociologia a la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials (FLACSO) a Santiago (Xile). Amb la dictadura militar a l'Uruguai s'exilià a Buenos Aires (Argentina), on realitzà una importantíssima tasca docent. Investigador, director i professor del Departament de Sociologia de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de la República (Uruguai). Va ser professor titular de Metodologia de la Investigació Social de la Facultat de Ciències Socials i investigador de l'Institut Gino Germani de la Universitat de Buenos Aires (Argentina). En 1972 va ser un dels fundadors de la Revista Uruguaya de Ciencias Sociales i en 1974 d'Estudios Internacionales, revistes que dirigí. Va ser columnista permanent del periòdic La República i analista d'enquestes d'opinió del diari Plural. L'agost de 1985 participà a Montevideo en l'«Encuentro"Alternativas en América Latina", organizado por Comunidad del Sur, con motivo de su 30 aniversario». Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Comunidad,Cuadernos de Marcha, Utopía, etc. En els seus últims anys participà en la «Xarxa de Cultura Llibertària». És autor de Sindicato y sociedad en el Uruguay (1969), Participación y socialización gremial e inconformismo estudiantil. El contexto internacional de los ultimos veinte años y los movimientos universitarios en América Latina (1970)Explotación y dominación (1972), Curso de Sociología (1975), Política económica y estructura ocupacional en el cono sur (1984), Efectos de la política monetarista (1984), Uruguay, subordinación y dependencia (1985), Los cambios en la sociedad política (1976-1986) (1987, amb Daniel R. García Delgado), Sociología de la dominación (1988 i 1989), Política de salud en la transición democrática: Uruguay (1988),Los actores sociales para un proceso alternativo de desarrollo económico y social del Uruguay (1989),Las clases sociales en el Uruguay (1989), Las cooperativas en el Uruguay (1992), ¿Cómo somos los uruguayos? (1993, amb altres), La sociedad contra la política (1993, amb altres), La nueva Facultad de Ciencias Sociales: ¿cambio o frustración? (1994),El sistema político uruguayo (1994), La universidad en la encrucijada. Hacia otro modelo de Universidad (1998), entre d'altres. Alfredo Errandonea va morir l'11 d'agost de 2001 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat dos dies després al Cementeri Central de la capital.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Karl Eduard Nobiling

Karl Eduard Nobiling

- Karl Eduard Nobiling:El 10 de setembre de 1878 mor a la presó de Berlín (Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Havia nascut el 10 d'abril de 1848 a Kollno (Posen, Alemanya). Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.

***

Foto policíaca de Joaquim Penina Sucarrats

Foto policíaca de Joaquim Penina Sucarrats

- Joaquim Penina Sucarrats: El 10 de setembre de 1930 és afusellat a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Penina Sucarrats. Havia nascut l'1 de maig de 1905 –algunes fonts citen 1901– a Gironella (Berguedà, Catalunya). De formació autodidacta, era vegetarià, no fumava ni bevia i es declarava anarquista tolstoià. A Catalunya es guanyà la vida fent feina de paleta i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al costat de Josep Viladomiu Viñoles i Joan Pey. Cap al 1923, fugint del servei militar, s'exilià a Amèrica amb el seu amic el gironellenc Pau Porta i s'instal·là a Rosario (Santa Fe, Argentina), on visqué col·locant rajoles i venen llibres i diaris anarquistes, integrant-se en la «Guilda de Amigos del Libro». S'afilià a la Federació Obrera Local Rosarina (FOLR), adscrita a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El 12 d'agost de 1927, durant la campanya internacional en suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, va ser detingut per distribuir La Prostesta i l'any següent, des de Rosario i de Santa Fe, envià suport econòmic per als presos en la col·lecta organitzada per La Revista Blanca. Fou uns dels promotors de les vagues de 1928, les quals paralitzaren gairebé totes les activitats productives i comercials des de Villa Constitución fins al nord de Rosario. Tres dies després del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, el 9 de setembre de 1930, va ser detingut amb Pau Porta i Victorio Constantini, tots tres membres del «Grupo Defensores de la Premsa», per repartir pamflets i aferrar cartells contra el cop militar. Durant la nit del 10 de setembre de 1930 Joaquim Penina Sucarrats va ser portat per un grup de soldats comandats pel sotstinent Jorge Rodríguez i sota les ordres del capità Luis M. Sarmiento i el vistiplau del tinent coronel Rodolfo Lebrero, cap de la policia de Rosaria, a les Barrancas de Saladillo, al sud de la ciutat de Rosario (Santa Fe, Argentina), i afusellat. Segons explicà dos anys després el sotstinent Rodríguez morí cridant «Visca l'anarquia!» Va ser enterrat clandestinament sota la inscripció NN (Non Nominato) al cementiri municipal de La Piedad, de Rosario. L'11 de setembre Porta i Constantini van ser alliberats; el primer fou deportat a Espanya i el segon a l'Uruguai. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, el seu poble natal li dedicà un carrer i el 17 de juliol d'aquell any Frederica Montseny publicà en El Luchador un article en el seu homenatge. Son germà Joan Penina, també afiliat a la CNT de Gironella, morí en 1938 al front de Madrid, després d'haver tingut diverses responsabilitats al Consell Municipal de l'Ajuntament de Gironella durant la revolució. En 1974 Fernando Quesada publicà el llibre Joaquín Penina, el primer fusilado i en 1976 el poeta i periodista Aldo F. Oliva publicà la petita biografia El fusilamiento de Penina, però el febrer de 1977, la dictadura militar destruí els 5.000 exemplars de l'edició que no s'havien distribuït per por; afortunadament un exemplar se salvà i així es pogué reedità en 2007. En 1995, una ordenança del Consell Municipal de Rosario reanomenà el carrer Regimiento Once, a la zona sud de Rosario, amb el nom de Joaquín Penina. No obstant això el carrer segueix tenint els cartells antics, per la qual cosa la població encara no sap del canvi de nom. El 17 de setembre de 1999, al Parc Regional Sud, del barri de Saladillo, es va inaugurar la placeta Joaquín Penina. Es va instal·lar una placa on el defineix com a «obrer exemplar» i «home de pau». En 2011 s'estrenà el documental Hombres de ideas abanzadas. La historia de Joaquín Penina, un libro perdido y la memoria como un territorio inexpugnable, de Diego Fidalgo.

Joaquim Penina Sucarrats (1905-1930)

***

Francisco Iturralde Cabeza de Vaca

Francisco Iturralde Cabeza de Vaca

- Francisco Iturralde: El 10 de setembre de 1936 és assassinat a Ferrol (la Corunya, Galícia) el mestre racionalista, matemàtic i militant anarquista i anarcosindicalista Francisco Iturralde Cabeza de Vaca, també citat com Francisco Iturralde y Cabeza de Vaca. Havia nascut el 22 de novembre de 1896 a Valladolid (Castella, Espanya) en una família acomodada. Son pare, metge militar, es deia Francisco Iturralde López i sa mare María Zenaida Cabeza de Vaca. Després de fer tres anys de la carrera de medicina, abandonà els estudis arran de conèixer sa futura companya, Marina Ochotorena. Preparà oposicions a l'Acadèmia de Comunicacions i les aprovà. L'octubre de 1920 va ingressar com a Oficial 3r en el Cos Estatal de Telègrafs i exercí l'ofici a diversos llocs, com ara Màlaga, Melilla, la Corunya (1923-1924), Las Palmas de Gran Canaria, Reus i Barcelona. En aquests anys esdevingué un actiu militant anarquista. El novembre de 1930 s'establí a Pontevedra (Galícia), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en el Centre Sindicalista de Vilalonga (Sangenjo, Pontevedra, Galícia). En 1932, amb el cambrer anarcosindicalista Desiderio Comesaña Prado, fundà l'Ateneu Obrer de Divulgació Social. El 15 de juliol de 1932 el seu domicili va ser escorcollat per les autoritats. La seva col·laboració en el periòdic Revolución va fer que el gener de 1933 fos expulsat del seu càrrec de primer oficial del Cos Estatal de Telègrafs, però no de l'ofici, i el març d'aquell any fou traslladat forçosament a Ferrol (la Corunya, Galícia) com a mecànic interí de les oficines de telègrafs. Posteriorment, quan fou acaparat pels comunistes de Pontevedra, deixà de col·laborar en Revolución. Acabat d'arribar a Ferrol, amb sa companya, engegà el projecte de crear una escola racionalista al seu domicili, al número 159 del carrer Canalejas, actual carrer Magdalena. L'Escola Racionalista de Ferrol s'inaugurà el 2 de maig de 1933; sa companya impartí les classes als infants i ell als adults. Posteriorment comptà amb el suport de la CNT, de la Lliga Racionalista de Ferrol, creada el 31 de juliol de 1933, i del sacerdot excomulgat Matías Usero Rey-Torrente, que la dirigí oficialment, a més destacats militants i intel·lectual d'aleshores (Ramón Rego Freire, José Merlán Picos, Luis Abella Beade, Francisco Lledó Martínez, Álvaro Paradela Criado, Mario Rico Cobas, Manuel Mayobre Casteleiro, Maximino Romero, Julio Sanz, etc.). Per ajudar a mantenir l'Escola Racionalista de Ferrol, els treballadors anarcosindicalistes de la comarca organitzaren la Lliga Racionalista de Ferrol, que proporcionà a l'escola diners i suport material, a més de canalitzar l'activitat administrativa i burocràtica generada. També en 1933 creà, amb Desiderio Comesaña, el grup anarquista«Natura», que coordinà les tasques del Comitè Regional Galaic de la FAI. El gener de 1934 va ser detingut per haver participat en una reunió sindical il·legal a Neda (la Corunya, Galícia) i també el novembre d'aquell any arran del moviment revolucionari del mes anterior. Destacat orador, conferenciant i polemista–destacà una polèmica que mantingué entre 1933 i 1934 amb Matías Usero sobre «Materialisme i existència de la divinitat»–, durant els anys republicans va fer mítings arreu de Galícia. També tingué una bona reputació com a matemàtic i mantenia correspondència amb l'eminent Julio Rey Pastor. Entre 1935 i 1936 col·laborà en Brazo y Cerebro de la Corunya, especialment amb articles de divulgació científica. En 1936, quan el Front Popular, abandonà l'escola per discrepàncies amb l'orientació i la qüestió econòmica i es lliurà al projecte de creació d'una Universitat Popular («Universitat Proletària»), iniciativa que va ser frustrada pel cop militar feixista de juliol de 1936. Fugint de la repressió, d'antuvi s'amagà a les localitats de la Corunya de Jubia-Narón i As Somozas, però va ser detingut per la Guàrdia Civil i tancat a la presó d'Escollera de Ferrol. Francisco Iturralde Cabeza de Vaca va ser inculpat per un tribunal militar i, sobreseguda la causa el 22 d'agost, va ser afusellat el 10 de setembre de 1936 al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) i enterrat allà mateix. Marina Ochotorena quedà a càrrec de sos sis fills.

Francisco Iturralde Cabeza de Vaca (1896-1936)

***

Bélen de Sárraga

Bélen de Sárraga

- Belén de Sárraga: El 10 de setembre de 1950 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) la mestra, metgessa, periodista, republicana federal, francmaçona, lliurepensadora, espiritista, anticlerical, feminista i propagandista anarquista Belén de Sárraga Hernández, també citada Zárraga. Havia nascut el 10 de juliol de 1872 a Valladolid (Castella, Espanya). Fou la filla primogènita de Vicente de Sárraga, militar republicà i maçó procedent d'una família burgesa de San Juan de Puerto Rico, i de Felisa Hernández Urgón, jove de Valladolid d'origen humil. Nasqué dos anys abans que sos pares es decidissin a casar-se civilment. Després de recórrer diverses ciutats peninsulars, en 1880 es traslladà amb sa família a Puerto Rico, on conegué sos familiars i posteriorment estudià magisteri, a instàncies del seu avi, Fernando Ascensión de Sárraga y Aguayo, director del Magisteri de l'Ensenyança Normal de San Juan de Puerto Rico. En 1888 retornà amb sa família a Espanya i poc temps després es produí la separació matrimonial de sos pares, fet escandalós que donà molt que parlar aleshores. En aquesta època començà a freqüentar els cercles republicans federals, on conegué Emilio Ferrero Balaguer, representant de comerç, republicà i maçó, amb qui en 1890 es traslladà a viure a Barcelona (Catalunya) i en 1894 es casà --la parella tingué tres infants (Libertad, Demófilo Dantón i Víctor Volney). Belén Sárraga de Ferrero, com era coneguda aleshores, estudià medicina a la Universitat de Barcelona, on organitzà la protesta contra la destitució d'Odón de Buen de la càtedra, arran de la seva excomunió vaticana per la publicació de l'obra Historia Natural. En aquesta època llegí Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, es declarà filla espiritual de Pi i Margall, Eduardo Benot i Nicolás Estévanez, i de les feministes Olimpia Gouges, Madame de Stäel, George Sand i Louise Michel; també col·laborà en la revista espiritista barcelonina La Luz del Porvenir. En 1895 fundà a València la Federació de Grups Femenins. En 1896 formà part de l'Associació de Dones Lliurepensadores del barri barceloní de Gràcia, organització que va ser prohibida pel governador i que implicà la seva detenció. De bell nou a València, intervingué en campanyes i manifestacions en suport de la independència cubana i contra la monarquia. L'agost de 1896 va ser detinguda durant una manifestació independentista i empresonada. A finals de 1896 s'inicià en la maçoneria, entrant a formar part de la lògia «Severidad». Aquest mateix 1896 dirigí el periòdic La Conciencia Libre. En 1897 presidí l'Associació General Femenina de València. A finals de 1897 fundà a Màlaga la Federació de Societats de Resistència, que arribà a tenir 30.000 afiliats distribuïts entre 80 societats. Després passà a viure a Madrid, on en 1898 ingressà en el Centre Instructiu Obrer Republicà, dirigit per Eduardo Benot i on conegué els anarquistes Fermín Salvochea i Pedro Vallina, entre d'altres. En 1899 fundà l'Associació de Dones Lliurepensadores de Maó. Sembla que també milità, amb Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala, en el grup anarquista barceloní de Gràcia, fundat en 1900. Aquest mateix 1900 s'afilià al Partit Federal de Pi i Margall, primera dona que ho va fer, partit del qual va arribar a ser vicepresidenta. Entre 1900 i 1903 actuà especialment a Andalusia (Huelva, Màlaga i Còrdova). En 1900 creà la Societat Progressiva Femenina de Màlaga i va fer mítings amb Soledad Gustavo en suport als presos de Jerez en la citada ciutat i el març de l'any següent rellançà La Conciencia Libre a Màlaga. En 1901 defensà l'ensenyament laic en una conferència a Badajoz. En 1902, amb Alejandor Lerroux i Rodrigo Soriano, organitzà gremis obrers i pagesos, a més de societats lliurepensadores, a Màlaga. A Còrdova residí amb Soledad Areales i en 1902, amb Amalia Carvia i Areales, tornà a editar en aquesta ciutat La Conciencia Libre, publicació molt llegida en els cercles anarquistes. A Còrdova formà part de la societat llibertària «Los Amigos del Progreso» i participà activament en l'organització de sindicats obrers. En 1902 assistí al Congrés de Lliure Pensament de Ginebra (Ginebra, Suïssa) en representació de més de vuitanta societats, sobretot malaguenyes. En 1903 s'afilià a la Unió Republicana. El 4 de setembre de 1904 va ser condemnada a dos mesos i un dia de presó per un discurs pronunciat contra el general Camilo García de Polavieja, censurant aquest per l'afusellament del poeta, maçó i heroi de la independència de Filipines José Rizal. En 1905 va fer una conferència a Santa Cruz (Tenerife, Canàries). En 1906 representà una lògia maçònica en el Congrés de Lliure Pensament de Buenos Aires (Argentina). En 1907 marxà a Amèrica i s'establí a l'Uruguai, on fundà l'Associació de Dames Liberals. Entre 1908 i 1910 dirigí el periòdic El Liberal a l'Uruguai. En 1910 assistí al Congrés Internacional Femení celebrat a l'Argentina, el qual l'anomenà presidenta honorària. Durant els anys posteriors recorregué el continent americà (Xile, Costa Rica, Guatemala, Mèxic, Cuba, Veneçuela, Panamà, Perú, Argentina, Brasil, Puerto Rico, etc.) fent costat el sindicalisme i el feminisme i denunciant tota mena d'injustícies, com ara el desigual repartiment de la riquesa, la guerra colonial, la militarització l'ensenyament juvenil, l'explotació laboral infantil, els atemptats ecològics, la desigualtat dels fills nascuts fora del matrimoni, la doble moral, etc. El febrer de 1913 va fer una gira per Xile (Valparaíso, Antofagasta, Concepció, Santiago, Iquique, Negreiros i Pisagua), organitzada pel moviment anarquista, que fou força reeixida: el periòdic La Razón li edità un fullet, va ser entrevistada pel diari El Mercurio de Valparaíso, es crearen centres femenins anticlericals amb el seu nom, diversos poetes (Néstor Recabarren, Salvador Barra i Máximo Silva) li dedicaren cançons, etc. En 1914 publicà a Lisboa (Portugal) El clericalismo en América. A través de un continente, sorgit arran dels seus viatges per Amèrica. Entre 1915 i 1921 residí a Buenos Aires (Argentina). En 1915 formà part del Consell de Govern de la maçònica Federació Argentina d'«El Derecho Humano», on assolí el grau 33. Instal·lada a Mèxic, dirigí entre 1925 i 1928 la revista mensual Rumbos Nuevos i en 1926 obtingué la nacionalitat mexicana. En 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península. En 1933 encapçalà la candidatura dels republicans federals per Màlaga i a partir de 1936 fou membre de la Comissió Nacional del Partit Federal Ibèric (PFI). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i, a partir de 1942, a Mèxic. A la capital asteca entrà a formar part de l'«Ateneo Pi y Margall», lloc de confluència entre anarquistes i republicans federals de l'exili espanyol. Conreà la prosa i el vers i els seus escrits es troben dispersos arreu de diferents publicacions llibertàries, com ara Adelante,El Amigo del Pueblo, El Despertar de los Trabajadores, El Obrero, El Porvenir del Obrero,La Protesta, etc. A més de les citades, entre les seves obres podem destacar Minucias. Poesías (1902), Congreso Universal de Librepensadores de Ginebra (1903), Conferencias sociológicas y de crítica religiosa (1913), La evolución de los pueblos y las congregaciones religiosas. Conferencies (1915), La iglesia en la política (1923), Conferencia sustentada per la eminente oradora Belén de Sárraga el domingo 4 de mayo de 1924 en el Teatro Maxim, con motivo del Homenaje a Felipe Carrillo Puerto, organizada por la Agrupación Socialista de La Habana (1924), La papisa Juana. Testimonio histórico contra el origen divino del Papado (1931) i El vicariato divino (1931). Belén de Sárraga va morir el 10 de setembre de 1950 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) a conseqüència d'una nefritis i gairebé en la misèria. Les seves restes van ser vetllades segons el ritus maçònic i posteriorment incinerades.

Belén de Sárraga (1872-1950)

***

Necrològica de José García apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 20 de novembre de 1966

Necrològica de José García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 de novembre de 1966

- José García: El 10 de setembre de 1966 mor a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarcosindicalista, i després socialista, José García. Havia nascut en 1898 a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). Quan era molt jove emigrà a Cadis i en 1913 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Autodidacte d'una gran cultura, es considerava deixeble de Fermín Salvochea yÁlvarez i d'Élisée Reclus. Mariner de professió, va estar en diferents ocasions empresonat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). José García va morir el 10 de setembre de 1966 a l'Hospital Bellevue de Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

***

Necrològica de Frederic Arnau Peiró apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 d'octubre de 1968

Necrològica de Frederic Arnau Peiró apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 d'octubre de 1968

- Frederic Arnau Peiró: El 10 de setembre de 1968 mor a Draguignan (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Frederic Arnau Peiró. Havia nascut el 16 d'abril de 1893 a Canals (Costera, País Valencià). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 fou delegat al Congrés Provincial d'aquesta organització que se celebrà a Alacant (Alacantí, País Valencià). Entre 1921 i 1922, durant l'època del pistolerisme, va ser secretari del Sindicat de la Metal·lúrgica de Barcelona (Catalunya) de la CNT. El 21 de juny de 1921 va ser detingut amb altres companys (Pere Bernabé Perales, Joan Bisbal Junyent, Juan Gracia Jiménez, Palmir Guillamot Vallvé, Ricard Linares Gil, Francesc Mateo Ros, Martí Sancliment Garreta i Pere Vallespí Borràs) en una reunió clandestina per a reorganitzar les cotitzacions sindicals al bar Chicago, situat a la Ronda de Sant Pau de Barcelona. El març de 1933 va ser delegat del Sindicat de la Metal·lúrgica al Ple Regional de Catalunya. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 25 d'abril de 1933 va ser detingut amb altres 11 companys (Manuel Badia Vilalta, Just Donoso Millan, Josep Donpor Bolengo, Joaquim Delgado Tàpies, Manuel Farré Bosch, Eustaqui Guardavin Nalda, Francesc Isgleas Piarnau, Natoni Mota Moreno, Francesc Pellicer Monferrer, Benet Ruiz Berlanga i Manuel Ruiz Pintas) com a instigador de la vaga general convocada per l'endemà. Reemplaçà Pere Massoni Rotger com a director del diari Solidaridad Obrera de Barcelona fins a finals de 1937, quan va ser substituït per Tomás Herreros Miquel. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là al departament occità del Var, on en 1947 fou responsable regional de la Comissió de la Indústria Metal·lúrgica de la CNT en l'exili. Frederic Arnau Peiró va morir el 10 de setembre de 1968 al seu domicili de Campagne Monclard, al barri de Blancon de Draguignan (Provença, Occitània), i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Sa companya fou Dolors Bover.

***

Necrològica d'Hipólito Martínez López apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de novembre de 1974

Necrològica d'Hipólito Martínez López apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de novembre de 1974

- Hipólito Martínez López: El 10 de setembre de 1974 mor a Alèst (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Hipólito Martínez López. Havia nascut el 28 de març de 1917 a Carboneros (Jaén, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Enrique Martínez i María López. Exiliat, treballà de miner. Després de la II Guerra Mundial fou un dels fundadors de la Federació Local d'Alèst de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1948 va ser nomenat, amb Juan Méndez, secretari jurídic de la Federació Local d'Alèst de la CNT. Malalt de silicosi des de vuit anys abans, Hipólito Martínez López va morir el 10 de setembre –algunes fonts citen erròniament l'11 de setembre– de 1974 al seu domicili d'Alèst (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Teresa Diebra.

***

Necrològica de Julio López apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 20 de novembre de 1990

Necrològica de Julio López apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de novembre de 1990

- Julio López: El 10 de setembre de 1990 mor a Senon (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Julio López, a vegades citat erròniament com Juan López. Havia nascut l'1 de maig –algunes fonts citen erròniament el 2 de maig de 1904 a O Páramo (Lugo, Galícia). Sa mare es deia Flora López. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Entrà a treballar com a ferroviari i s'afilià al Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 participà en la resposta contra el cop militar feixista i destacà en la reorganització de la indústria ferroviària col·lectivitzada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs als camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània) i milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Lucia Ruiz.

***

Necrològica d'Ataulfo Maiami apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 6 de novembre de 1990

Necrològica d'Ataulfo Maiami apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de novembre de 1990

- Ataulfo Maiami: El 10 de setembre de 1990 mor, sembla, a Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Ataulfo Maiami. Havia nascut en 1901 a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya). Molt lligat a la família de l'anarquista Josep Xena Torrent, visqué i milità a Sant Andreu de la Barca. Militant del Sindicat de Pagesos de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant els anys trenta es mostrà especialment actiu.

Escriu-nos

Actualització: 10-09-19

Sa Pobla en la literatura catalana contemporània - Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) – La Mallorca rural, anys 50 - Per Jaume Vicens | (dBalears)

0
0

Sa Pobla en la literatura catalana contemporània - Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) – La Mallorca rural, anys 50 - Per Jaume Vicens | (dBalears) -


Segons ens diu l’autor, deixar constància dels noms i malnoms és una feina urgent, també recuperar els fets que encara recordam; la parla, una manera de determinar la realitat d’aquell temps. Un hivern a Lluc també és un homenatge a una generació de mallorquins que encara contaven rondalles a les generacions successives; reconeixement als padrins que transmetien l’accent, el to de veu, els registres més personals de la llengua; els costums i les tradicions. López Crespí fa un retrat de persones que amb un gran sacrifici i molta de feina aixecaren una terra erma. (Jaume Vicens)


En el seu darrer llibre, titulat Un hivern a Lluc, publicat el mes de maig passat per edicions El Tall, Miquel López Crespí fa una bona transcripció material, social i anímica, d’allò que va ser el santuari d’Escorca durant els anys seixanta del segle passat. Crec que ja hem dit altres vegades que l’escriptor pobler deu ser qui ha descrit més extensament la història política de Mallorca dels anys immediatament anteriors a la denominada transició democràtica. En aquesta ocasió hi torna, hi afegeix informació i també insisteix en alguns aspectes, segurament perquè els considera rellevants.

Un hivern a Lluc evoca el que va ser la resistència antifranquista a Mallorca durant els anys 60. El llibre ens mostra quins varen ser el principals protagonistes, segurament no tots. Segons la nostra opinió, aquest nou relat, més que una novel·la històrica, és la descripció d’un altre episodi de caràcter autobiogràfic. Un apartat que també és interessant del llibre és el retrat de la seva família, pagesos benestants de part de mare, i la descripció de sa Pobla més rural. No debades, López Crespí fa part de la darrera generació de mallorquins que han vist in situ com els pagesos conreaven la terra, sembraven, segaven i batien el blat.

De pagesos ho eren els padrins i repadrins, ens diu l’escriptor. Ell encara va segar amb càvec, va llevar herba amb un xipó. Va ajudar a traginar algues de la platja d’Alcúdia fins a sa Pobla per abonar el camp. Sap què és treure patates amb uns gavilans, escollir les més bones per a l’exportació, guardar el patató per fer el menjar dels porcs. Patató i figues mesclades amb segó i gra. Pujar l’escala per collir les figues, ajudar la padrina per a convertir-les en fruita confitada. Va ser a temps de tenir cura del cavall en haver arribat l’hora de batre les mongetes o les faves a l’era; conduïa les regnes quan controlava les voltes de l’animal amb el rodet de pedra. López Crespí ens conta que acompanyava el padrí a la revisió de la patata que es feia a la plaça del Mercat.

Una bona aportació a la nostra memòria històrica també és el relat de quan tallava patates per sembrar i les posava al solc. La sembra de mongetes d’aquell temps amb la padrina perquè les mongetes duien una feinada; no bastava segar i batre, després s’havien de triar i llevar les pedretes. Aquest treball es feia a la portassa de les cases, l’indret on es guardava el carro, els ormejos d’anar a marjal. Desgranar el blat de les índies era feina llarga, llevar la closca de les ametlles. Durant aquest temps les dones cantaven les cançons del camp, les gloses, les tonades de la feina.

Segons ens diu l’autor, deixar constància dels noms i malnoms és una feina urgent, també recuperar els fets que encara recordam; la parla, una manera de determinar la realitat d’aquell temps. Un hivern a Lluc també és un homenatge a una generació de mallorquins que encara contaven rondalles a les generacions successives; reconeixement als padrins que transmetien l’accent, el to de veu, els registres més personals de la llengua; els costums i les tradicions. López Crespí fa un retrat de persones que amb un gran sacrifici i molta de feina aixecaren una terra erma.

El llibre també inclou una mica de repàs històric dels qui foren els pioners, a partir de mitjan segle XIX, del progrés rural vilatà i de tot el que s’ha perdut amb la intromissió turística. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent una feinada, diu l’escriptor. La saviesa popular: «De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial. El pa era situat en un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Pa moreno, la repadrina li havia fet uns talls per aconseguir que la calor penetràs a fons dins la pasta. El pa durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer.»

La descripció del casalot del carrer de l’Escola, sense aigua corrent. Tota l’aigua que es necessitava per al manteniment de la casa i dels animals es treia a força de poals. Les cuines de la casa, emblanquinades cada any per mor del fum del foc de llenya. Les grans piques de rentar antiquíssimes, possiblement del segle XVII. Encara els necessaris llums d’oli al costat de les foganyes. Els mobles, les vànoves de seda dibuixada i de llana d’ovella. Els canelobres de bronze i els quadres de finals de segle XIX d’antigues pageses, esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis, lluint, orgulloses, botonades d’or, anells i polseres, collars. I el plany de l’escriptor de sa Pobla: «Quina llàstima que entre aquella munió d’avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància escrita d’aquells fets familiars, d’aquells esforços per sortir de la misèria.»

10 setembre 2019 (dBalears)



Sa Pobla en la literatura catalana contemporània – Articles de Jaume Vicens (dBalears), Pere Rosselló Bover (VilaWeb), Eduard Riudavets Florit (revista Iris de Menorca) i Clara Ferrer (Última Hora)

0
0

Sa Pobla en la literatura catalana contemporània –

Articles de Jaume Vicens (dBalears), Pere Rosselló Bover (VilaWeb), Eduard Riudavets Florit (revista Iris de Menorca) i Clara Ferrer (Última Hora) -


Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) – La Mallorca rural, anys 50 - Per Jaume Vicens | (dBalears) -

Segons ens diu l’autor, deixar constància dels noms i malnoms és una feina urgent, també recuperar els fets que encara recordam; la parla, una manera de determinar la realitat d’aquell temps. Un hivern a Lluc també és un homenatge a una generació de mallorquins que encara contaven rondalles a les generacions successives; reconeixement als padrins que transmetien l’accent, el to de veu, els registres més personals de la llengua; els costums i les tradicions. López Crespí fa un retrat de persones que amb un gran sacrifici i molta de feina aixecaren una terra erma. (Jaume Vicens)


En el seu darrer llibre, titulat Un hivern a Lluc, publicat el mes de maig passat per edicions El Tall, Miquel López Crespí fa una bona transcripció material, social i anímica, d’allò que va ser el santuari d’Escorca durant els anys seixanta del segle passat. Crec que ja hem dit altres vegades que l’escriptor pobler deu ser qui ha descrit més extensament la història política de Mallorca dels anys immediatament anteriors a la denominada transició democràtica. En aquesta ocasió hi torna, hi afegeix informació i també insisteix en alguns aspectes, segurament perquè els considera rellevants.

Un hivern a Lluc evoca el que va ser la resistència antifranquista a Mallorca durant els anys 60. El llibre ens mostra quins varen ser el principals protagonistes, segurament no tots. Segons la nostra opinió, aquest nou relat, més que una novel·la històrica, és la descripció d’un altre episodi de caràcter autobiogràfic. Un apartat que també és interessant del llibre és el retrat de la seva família, pagesos benestants de part de mare, i la descripció de sa Pobla més rural. No debades, López Crespí fa part de la darrera generació de mallorquins que han vist in situ com els pagesos conreaven la terra, sembraven, segaven i batien el blat.

De pagesos ho eren els padrins i repadrins, ens diu l’escriptor. Ell encara va regar amb càvec, va llevar herba amb un xipó. Va ajudar a traginar algues de la platja d’Alcúdia fins a sa Pobla per abonar el camp. Sap què és treure patates amb uns gavilans, escollir les més bones per a l’exportació, guardar el patató per fer el menjar dels porcs. Patató i figues mesclades amb segó i gra. Pujar l’escala per collir les figues, ajudar la padrina per a convertir-les en fruita confitada. Va ser a temps de tenir cura del cavall en haver arribat l’hora de batre les mongetes o les faves a l’era; conduïa les regnes quan controlava les voltes de l’animal amb el rodet de pedra. López Crespí ens conta que acompanyava el padrí a la revisió de la patata que es feia a la plaça del Mercat.

Una bona aportació a la nostra memòria històrica també és el relat de quan tallava patates per sembrar i les posava al solc. La sembra de mongetes d’aquell temps amb la padrina perquè les mongetes duien una feinada; no bastava segar i batre, després s’havien de triar i llevar les pedretes. Aquest treball es feia a la portassa de les cases, l’indret on es guardava el carro, els ormejos d’anar a marjal. Desgranar el blat de les índies era feina llarga, llevar la closca de les ametlles. Durant aquest temps les dones cantaven les cançons del camp, les gloses, les tonades de la feina.

Segons ens diu l’autor, deixar constància dels noms i malnoms és una feina urgent, també recuperar els fets que encara recordam; la parla, una manera de determinar la realitat d’aquell temps. Un hivern a Lluc també és un homenatge a una generació de mallorquins que encara contaven rondalles a les generacions successives; reconeixement als padrins que transmetien l’accent, el to de veu, els registres més personals de la llengua; els costums i les tradicions. López Crespí fa un retrat de persones que amb un gran sacrifici i molta de feina aixecaren una terra erma.

El llibre també inclou una mica de repàs històric dels qui foren els pioners, a partir de mitjan segle XIX, del progrés rural vilatà i de tot el que s’ha perdut amb la intromissió turística. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent una feinada, diu l’escriptor. La saviesa popular: «De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial. El pa era situat en un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Pa moreno, la repadrina li havia fet uns talls per aconseguir que la calor penetràs a fons dins la pasta. El pa durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer.»

La descripció del casalot del carrer de l’Escola, sense aigua corrent. Tota l’aigua que es necessitava per al manteniment de la casa i dels animals es treia a força de poals. Les cuines de la casa, emblanquinades cada any per mor del fum del foc de llenya. Les grans piques de rentar antiquíssimes, possiblement del segle XVII. Encara els necessaris llums d’oli al costat de les foganyes. Els mobles, les vànoves de seda dibuixada i de llana d’ovella. Els canelobres de bronze i els quadres de finals de segle XIX d’antigues pageses, esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis, lluint, orgulloses, botonades d’or, anells i polseres, collars. I el plany de l’escriptor de sa Pobla: «Quina llàstima que entre aquella munió d’avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància escrita d’aquells fets familiars, d’aquells esforços per sortir de la misèria.»

10 setembre 2019 (dBalears)


Narrativa insular - Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) de Miquel López Crespí


Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat. (Pere Rosselló Bover)


Per Pere Rosselló Bover, catedràtic de la Universitat de de les Illes Balears (UIB)


A Un hivern a Lluc (2019) Miquel López Crespí ha dut a terme un experiment que consisteix a hibriditzar diversos gèneres literaris. Des del punt de vista genèric el llibre és una combinació de memòries autobiogràfiques, reportatge històric i novel·la, sense que sigui fàcil determinar el grau de cada un dels ingredients d'aquesta amalgama. El denominador comú d'aquesta barreja és la recuperació de la memòria, atès que és també la columna vertebral de la identitat. D'aquesta manera el jo individual i el nosaltres col·lectiu queden també sintetitzats. I la recuperació del passat individual es concreta en un moment de la infantesa, paral·lel als anys de la postguerra, que formen part de la memòria col·lectiva. Però aquesta barreja també deixa sense efecte la demanda d’una veracitat absoluta i dóna pas a una presentació dels fets en què la veritat és més bé relativa.

Tanmateix l'objectiu del llibre –del qual ja coneixíem alguns fragments que havien estat inclosos a Visions literàries de sa Pobla (2018)— és narrar una experiència de l'adolescència, que esdevindrà essencial en la construcció de la personalitat de l'autor-narrador-protagonista. D’aquí les semblances del llibre amb la novel·la d’aprenentatge, el bildungsroman, i també amb la literatura de viatges, que narra un trajecte exterior que es converteix en un viatge interior i que, per tant, provoca una metamorfosi del jo. Per això el títol remet a un clàssic de la literatura de viatges: Un hivern a Mallorca, de George Sand, autora sobre la qual López Crespí va escriure dues novel·les i un bon nombre d'articles. Tant en Sand com en el nostre escriptor el viatge es converteix en una experiència d'allunyament del món exterior i de fuita de la civilització, que fa possible la trobada amb el jo més íntim.

Com en tota la literatura autobiogràfica, l'escriptor ens vol donar una imatge de si mateix. És inevitable. Així, a Un hivern a Lluc l'al·lot protagonista és ja un lluitador antifranquista, tot i ser encara un estudiant de quart de batxillerat, segons els plans d’estudis d’aquella època. Els esdeveniments el porten a simular una malaltia, la qual cosa el conduirà a passar una temporada a Lluc, apartat del col·legi, dels seus amics i amb la companyia protectora de l'àvia. Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat.

En aquest cas, però, la idealització a què el tema de la infantesa perduda sol conduir queda contrarestada per la visió crítica del món opressor de la postguerra i per la memòria viva de la repressió durant la guerra civil. Aquí el record del passat, introduït sobretot per l'àvia, es barreja amb el present del sojorn, evocat pel narrador des de la perspectiva de l’adult. Ni tan sols recloure's en un lloc apartat i idíl·lic com Lluc als anys 60 permet al protagonista lliurar-se de l'ombra persecutòria del feixisme, que és representat per les sinistres germanes Gelabert.

Com en tot llibre de viatges o com en tota autobiografia, Un hivern a Lluc és el relat d’una descoberta, de l’inici d'un camí. És l’entrada al món dels adults, marcat pels fets de la guerra civil i de la repressió franquista, que el protagonista ja coneix pel que li ha contat l’àvia. Però també és la descoberta de la vocació d'escriptor, intuïda només aleshores per les migrades lectures que la censura permetia. Una vocació que ara, passats ja més de cinquanta anys, ha donat un fruit abundant i de qualitat, amb una llarga llista d'obres que Miquel López Crespí ha aportat per a les nostres lletres.


Pere Rosselló Bover (16-VII-2019)


La premsa de Menorca (Iris) i la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) -


UN HIVERN A LLUC (El Tall Editorial)


Potser ara és el moment de comentar-vos que, malgrat Un hivern a Lluc és un llibre amè, engrescador, que fa de bon llegir, és també una novel·la de gran complexitat, una mena de mosaic format a partir d’antigues narracions, poemes, articles periodístics i records personals que, confluint en un tot comú, ens permeten conèixer la Història, amb majúscules. (Eduard Riudavets Florit)


Per Eduard Riudavets Florit


“ Recuperar les hores del passat? És possible que tot plegat sigui una inútil provatura de servar els moments de la vida que consideram importants.”

He volgut, ben conscientment, començar la ressenya d’aquesta setmana amb una cita textual del llibre que avui comentarem. Un hivern a Lluc, de Miquel López Crespí. El motiu és obvi per a qui mínimament coneix l’extensa obra de López Crespí. Perquè amb les seves novel·les, els seus assajos i fins i tot amb els seus poemes ens demostra que sí és possible recuperar les hores del passat, que és possible i a més necessari. Ens deixa clar que l’oblit i el silenci són els alcavots de la injustícia.

Deixem clar llavors que en absolut Un hivern a Lluc és una inútil provatura, ben al contrari l’autor aconsegueix amb escreix servar els moments de la vida que consideram importants.

Perquè, sens dubtes, aquesta novel·la està teixida a partir dels records. Uns mesos passats al monestir mallorquí de Lluc són l’eix central de la narració però no esperem una mena de crònica descriptiva dels dies passats a aquest indret cabdal per a la cultura mallorquina.

López Crespí va força més enllà, i des de Lluc ens porta a conèixer no només la història personal sinó també la història col·lectiva d’un poble que ha viscut i patit, que ha encertat i errat, que ha sabut lluitar però també ha sabut superar la desfeta. Un poble, el mallorquí, que malgrat traïdories i humiliacions, renúncies i enganys, segueix dempeus.

Potser ara és el moment de comentar-vos que, malgrat Un hivern a Lluc és un llibre amè, engrescador, que fa de bon llegir, és també una novel·la de gran complexitat, una mena de mosaic format a partir d’antigues narracions, poemes, articles periodístics i records personals que, confluint en un tot comú, ens permeten conèixer la Història, amb majúscules.

Així no me’n puc estar d’assenyalar que per les pàgines d’aquesta novel·la s’hi passegen Aurora Picornell i les roges del Molinar, Matilde Landa i Julián Grimau, que tot llegint-la hi podem viure la brutal repressió del feixisme i la dissortadament malaguanyada expedició d’alliberament del capità Bayo...

“ L’arribada a Menorca, abans de marxar cap a Mallorca, havia estat apoteòsica. Ens rebien com a germans, ens convidaven a menjar i dormir a les cases...Tota la vida he servat a la memòria la bulla d’aquells dies.”.

Podria seguir enfilant escenes, n’hi ha abastament, però no cal. Només afegir que així mateix hi trobem reflexions literàries, narracions de lluites antifranquistes, referències cinematogràfiques, dures descripcions sociològiques... un univers que des de Mallorca, des de Lluc, ens explica i ens fa pensar, se’ns dóna a conèixer i ens interpel·la...

He escrit més d’una vegada que l’oblit és l’únic pecat que no ens podem permetre. En la meva humil opinió, contra aquest pecat – sovint interessadament provocat- López Crespí esmola les seves eines. Un hivern a Lluc és, a més d’una gran novel·la, una crida contra el gran teatre que s’ha bastit, a això que anomenen Espanya, a partir de tantes i tantes traïcions. Però no hem de perdre l’esperança, potser cal fer nostra una frase de l’autor: “Decidirem plantar cara malgrat la lluita era desigual”. Això mateix.


Rebut el 19-VII-2019


Novetats editorials: Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) - Última Hora entrevista l´escriptor Miquel López Crespí


La Mallorca “ya desaparecida” en el nuevo libro de Miquel López Crespí: Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) -


El autor regresa a la actualidad editorial con Un hivern a Lluc, con el sello El Tall, que aúna novela y libro de memorias. - Esta publicación está basada en un dietario que este veterano autor escribió a sus 14 años en Lluc.


Per Clara F. Capó (Última Hora)


Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) es uno de los autores más prolíficos de nuestras Islas –acumula ya un centenar de libros, desde que iniciara su trayectoria en los años 60- y también de los más premiados. Ahora el sello local El Tall le publica un nuevo libro, Un hivern a Lluc.

“Se puede leer como novela, como libro de memorias, pero no es ninguna de esas dos osas, tampoco poesía ni artículos periodísticos, aunque todo eso está incluído en él”, advierte el autor, que define Un hivern a Lluc como un “experimento literario” y que se basa en un dietario 1ue escribió a los 14 años durante su estancia de dos meses en el monasterio de Lluc junto a su abuela, en 1963. “En ese momento ya tenía muy claro en mi cabeza que quería escribir y fue cuando fusilaron al dirigente comunista Julián Grimau, cuando también se me despertó mi conciencia política”, reconece.

“En el dietario se ven esas contradicciones de estudiante adolescente y me inspiró para elaborar un relato sobre esa Mallorca de los sesenta que está desapareciendo consumida por loa postmodernidad”, añade. Además de esas memorias adolescentes, el libro se nutre también de poemas, historias de sus abuelas y tatarabuelas y artículos periodísticos.

“La clave era que el lector lo leyera sin saber dónde estaba el artículo periodístico o las historias de mis aabuelas, que no descubriera cómo se ha construido. Es un mosaico que he literaturizado”, detalla.

A parte de este “experimento literario”, el autor reconoce que “como siempre en mis obras, intento incidir en aspectos culturales y tradicionales, para que las nuevas generaciones puedan ver la Mallorca que ya no existe. Creo que los jóvenes pueden saber simplemente con el móvil qué está pasando en Londres o en Estados Unidos, pero no saben nada de la historia del territorio donde viven”, critca.

Por otra parte, López Crespí tiene en marcha nuevos libros y proyectos. El próximo que verá la luz será la narración con la que ganó el Premi Ciutat de Palma de Narrativa 1990, Dietari de succeïts a Mallorca y que Lleonard Muntaner recuperará bajo el título Una història amagada. “Han pasado ya 29 años, sin que ningún ayuntamiento se interesara en publicarlo. Fue Lleonard quien insistió en hacerlo, con el paoyo del regidor de Cultura de Cort, Llorenç Carrió”, apunta.

En otoño publicará más novedades: un poemario en catalán, traducido al castellano por José Lñuís Reina, de La Lucerna, Dies Irae. Ya cara al 20020, publicará la novela El vicari d´Albopàs, con el Llibres del Segle, de Girona.


(Última Hora, 6-VI-2019)


[11/09] Baldin - Vieira - Barberà - Cortés - Jáudenes - Cifre - Lara - Palerm - Koven - Millán Calvo - Molina - Ducauroy - Quental - Melgar - Mascii - Fernández Egea - Trapero - Ferrer Farriol - Sancho - Colina - Sánchez Fuster - Bassave

0
0
[11/09] Baldin - Vieira - Barberà - Cortés - Jáudenes - Cifre - Lara - Palerm - Koven - Millán Calvo - Molina - Ducauroy - Quental - Melgar - Mascii - Fernández Egea - Trapero - Ferrer Farriol - Sancho - Colina - Sánchez Fuster - Bassave

Anarcoefemèrides de l'11 de setembre

Naixements

Alchini Baldin

Alchini Baldin

- Alchini Baldin: L'11 de setembre de 1867 neix a Treviso (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Alchini Baldin. Pintor de professió, en 1890 va ser detingut a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) per«robatori», però finalment el seu cas va ser sobresegut. En 1894 vivia al número 10 del carrer de Jésus de Niça (País Niçard, Occitània), on havia arribat l'any anterior procedent de les poblacions provençals de Grassa i d'Antíbol. Fitxat com a«anarquista militant», freqüentava els companys d'aquestes poblacions. En 1901 va ser buscat senseèxit per la Prefectura de Policia del departament dels Alps Marítims i en 1903 figurava en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França, però la seva residència era del tot desconeguda. En 1906, segons informes policíacs, vivia al número 13 del carrer de la Croix de Niça. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alexandre Vieira

Alexandre Vieira

- Alexandre Vieira: L'11 de setembre de 1880 neix a Santo Ildefonso (Porto, Nord, Portugal) el propagandista anarcosindicalista Alexandre Vieira, un dels principals organitzadors del moviment sindical portuguès. Poc després amb sa família es traslladà a Viana de Castelo i quan tenia 10 anys començà com a aprenent en un taller de caldereria. Quan tenia 15 anys marxà a Coimbra per aprendre l'ofici de tipògraf, professió que ja mai no abandonaria. Fou delegat de la Lliga d'Arts Gràfiques i secretari general de la Federació d'Associacions Obreres (FAO) de Viana do Castelo. Entre 1903 i 1905 dirigí O Lutador, òrgan de la FAO. En aquests anys col·laborà en O Gráfico i en A Voz do Operário. En 1906 s'establí a Lisboa i esdevingué un dels responsables de l'Associació de Componedors Tipògrafs, de la Unió de les Arts Gràfiques i de la Federació de Tipògrafs del Llibre i de la Premsa. Com molts altres obrers, arran d'escoltar la conferència d'Emílio Costa «Acció directa i acció legal» esdevingué anarquista.  Fou un dels membres fundadors del Grup de Propaganda Sindicalista (GPS). En 1908 cofundà amb l'anarquista Pinto Quartin i amb el socialista Fernandes Alves A Greve. Diário operário da manhã, periòdic sindicalista que dirigí i composà tipogràficament fins al 1919. El 13 de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de crear I República, fundà el setmanari O Sindicalista.Órgão da Comissão Executiva do Congresso Sindicalista que dirigí fins al 1916. En aquesta època va ser un dels que més lluità per a la creació de la Casa Sindical, futur germen de l'organització obrera lisboeta. El maig de 1914 participà activament en els debats i les resolucions del Congrés Obrer Nacional celebrat a Tomar i que donarà lloc a la creació de la Unió Obrera Nacional (UON), organització de la qual va ser nomenat secretari general de la Comissió Executiva. A partir de gener de 1916 edità O Gráfico. Órgão oficial da Federação Portuguesa dos Trabalhadores do Livro e do Jornal. L'abril de 1917 fou un dels fundadors d'O Movimento Operaio, revista mensual de la UON que dirigí fins el setembre de 1918, i a partir del 23 de febrer del 1919 dirigí d'A Batalha. Porta voz da organização operária portuguesa, diari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Com a secretari de la UON i membre destacat de la CGT, participà com a delegat en diversos congressos, com ara el I Congrés Nacional Gràfic (1905), el II Congrés Nacional Gràfic (1907), el II Congrés Sindicalista (1911), el I Congrés Nacional Obrer (1914), la Conferència Tipogràfica de Lisboa (1915), la Conferència Obrera Nacional (1917), el II Congrés Nacional Obrer (1919), la Conferència de Sindicats de Lisboa (1922), la Conferència Intersindical Gràfica (1924), etc. A més, en 1928 fou «delegat fraternal» de l'Associació de Tipògrafs de Lisboa en el IV Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR), celebrat a Moscou (URSS). Per les seves activitats va ser empresonat en algunes ocasions (1911, 1917, 1920, etc.) a diverses presons (Limoeiro, Govern Civil, Fort d'Elvas, etc.); en 1920, en un d'aquests tancaments, emmalaltí de tuberculosi. Fou cap de la impremta editora de la revista Seara Nova, publicació en la qual col·laborà. Quan Jaime Cortesão i Raul Proença assumiren la gerència de la Biblioteca Nacional s'encarregà de dirigir la seva tipogràfica i posteriorment, quan el conservador Fidelino de Figueiredo n'assumí la direcció, arribà a les mans amb aquest en la defensa dels drets del personal gràfic, fet pel qual va ser processat, condemnat a 30 dies de presó correccional i alliberat el 23 de juny de 1927. En aquest mateix 1927 refundà, amb Perfeito Carvalho i altres, el Grup de Propaganda Sindicalista (GPS) amb els mateixos plantejaments que l'anterior grup. En 1931 intentà crear amb Emílio Costa el Nucli d'Estudis i Propaganda del Sindicalisme (NEPS). Durant nombrosos anys, fou membre del Consell d'Administració de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) --fou inaugurada el 27 d'abril de 1919 a Lisboa--, a instàncies del seu fundador Ferreira de Macedo, al costat de Bento Caraça, Dias Amado, Avelino Cunhal, José Carlos de Sousa i Augusto Carlos Rodrigues. També fou un dels organitzadors de l'Associació dels Inquilins Lisboetes (AIL). Entre 1928 i 1932 visqué exiliat a París (França), on treballà en una impremta. Entre les seves obres podem destacar Em volta da minha profissão. Subsídios para a história do movimento operário no Portugal continental (1950), Como se corrigem provas tipográficas. Noçõesúteis para quem manda executar impressãoàs tipografias (1951, amb Gonçalves Piçarra), Figuras gradas do movimento social português (1959), Delegacia a um congresso sindical (1960, sobre el IV Congres l'ISR de 1928), No domínio das artes graficas. Selecção de artigos publicados em jornais de organismos gráficos (1967), Para a história do sindicalismo em Portugal (1970 i 1974) i Portugal, l'autre combat. Classes et conflits dans la société (1975, amb altres). Alexandre Vieira va morir durant la nit del 25 al 26 de desembre de 1973 a Lisboa (Portugal). En 1985 Alberto Pedroso i António Ventura publicaren la biografia Alexandre Vieira. 30 anos do sindicalismo português.

Alexandre Vieira (1881-1973)

***

Foto antropomètrica de Mique Barberà Solà (16 de març de 1917)

Foto antropomètrica de Mique Barberà Solà (16 de març de 1917)

- Miquel Barberà Solà: L'11 de setembre de 1891 neix a Godall (Montsià, Catalunya) l'anarquista Miquel Barberà Solà. Sos pares es deien Miquel Barberà i Cinta Solà. Jornaler de professió, emigrà duran cinc anys a Buenos Aires (Argentina) on fou membre d'un grup anarquista. Cap el 1910 arribà a França i s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània). En 1914 s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i l'any següent treballava en una destil·leria a Bajas (Llenguadoc, Occitània). El 13 de setembre de 1916 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a «anarquista militant propagandista». Sa companya fou Dolors Alabert. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Pedro Cortés García apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 18 de març de 1986

Necrològica de Pedro Cortés García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de març de 1986

- Pedro Cortés García:L'11 de setembre de 1892 neix a Doña María (Las Tres Villas, Almeria, Andalusia, Espanya)l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Cortés García. Sos pares es deien Cristóbal Cortés i Dolores García. Quan era molt jove emigrà a l'Àfrica del Nord, on, sembla, es lligà als Grups d'Acció llibertaris, militant, d'antuvi, a Mascara (Mascara, Algèria) i, després, a Orà (Orà, Algèria). Posteriorment passà a França i milità a Lió (Arpitània). De bell nou a Orà, visqué a «Villa Bon Accueil» al barri de Gambetta i es guanyà la vida com a obrer de fleca. Formà part de l'«Agrupación Cultural», associació espanyola que en realitat era una tapadora d'activitats anarquistes. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1935 presidí una mena de Congrés Anarquista del Nord d'Àfrica a «Villa Bon Accueil». Considerat com el responsable de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'Àfrica del Nord, el 9 d'octubre de 1935 va ser detingut a Orà, juntament amb una vintena de companys (Josep Blanes, Antonio Cerdán, Vicenç Galdó, Manuel Ibarra, etc.), arran d'haver-se descobert un dipòsit d'armes al domicili del company Díaz a Casablanca (Casablanca, Marroc) i de l'atracament a mà armada a la sucursal de la Banca Francesa, al carrer Ampère d'Orà, el 24 de setembre d'aquell any, on va ser mort Julio Morente, un dels atracadors, i detingut José Morente, germà de l'anterior. En 1936 fugí d'Orà, a punt de ser jutjat per un delicte d'opinió, passà a la Península, en assabentar-se del cop militar feixista. Durant la Revolució ocupà càrrecs de responsabilitat en la col·lectivitat agrària de Pedralba (Serrans, País Valencià) i després va ser nomenat secretari de la col·lectivitat de Benaguasil (Camp de Túria, País Valencià), càrrec que ocupà fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i tingué moltes dificultats per a legalitzar la seva situació, sembla que per les seves accions africanes. A França es guanyà la vida com a obrer forner. El desgast físic i la mala salut li van impedir desenvolupar càrrecs orgànics a l'exili. Sa companya fou Leonor Inocencia García. Pedro Cortés García va morir el 14 de setembre de 1985 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Valentín Jáudenes Pla apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 de gener de 1969

Necrològica de Valentín Jáudenes Pla apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de gener de 1969

- Valentín Jáudenes Pla:L'11 de setembre de 1899 neix a Beniopa (Gandia, La Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Valentín Jáudenes Pla. Sos pares es deien Valentín Jáudenes i Trinidad Pla. Després de la guerra civil passà a França, s'instal·là a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània) i milità en la Federació Local de Valença-Rumans de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Valentín Jáudenes Pla va morir el 2 de novembre de 1968 a Guilherand e las Granjas (Roine-Alps, Occitània).

***

Necrològica d'Emilio Cifre Fos apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 8 de maig de 1977

Necrològica d'Emilio Cifre Fos apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de maig de 1977

- Emilio Cifre Fos: L'11 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de setembre de 1902 neix a La Salzadella (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Emilio Cifre Fos. Sos pares es deien Alejandro Cifre Segura i Pilar Fos Alayes. Paleta de professió, quan tenia 18 anys emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'afilià al Sindicat de la Construcció de Sants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Besiers, on milità en la Federació Local de la CNT. Emilio Cifre Fos va morir el 26 de febrer de 1977 a Besiers (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Antonia Gomis.

***

Maruja Lara (circa 1940)

Maruja Lara (circa 1940)

- Maruja Lara:L'11 de setembre de 1913 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Angustias Lara Sanchez, més coneguda com Maruja Lara. Amb tres anys va emigrar amb sa família a Brasil i després a l'Argentina, on son pare va militar en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El gener de 1932 va retornar a Granada, on s'afilià en el Sindicat de Minyones de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual arribarà a ser secretària, i en les Joventuts Llibertàries. En aquesta ciutat va conèixer militants destacats, com ara José Zarco Martín i Francisco Maroto del Ojo. Després del cop militar feixista, el setembre de 1936 va poder fugir de Granada per Tocón, Baza i Guadix, i va lluitar nominalment un temps com a miliciana en la«Columna Maroto». A mitjans de 1937 es va instal·lar a València i va ingressar en el Sindicat d'Infermeres, treballant a l'«Hospital Número 1», a prop de les Torres de Quart, de València. A València va fer de tresorera de «Mujeres Libres» i va tractar nombroses militants (Amelia Torres, Lucía Sánchez Saornil, Suceso Portales, Carmen Pons, Natacha Cabezas, Paquita Domínguez, América Barroso, Pura Pérez, etc.), però especialment va fer-se molt amiga d'Isabel Mesa Delgado (Carmen Delgado Palomares). Va intervenir en l'homenatge a la 25 Divisió. Quan acabava la guerra, en març de 1939, Lara i Mesa van pujar a un camió per ser portades a Almeria i d'allà embarcar a Algèria, però van acabar al port d'Alacant i d'allà al camp de concentració franquista d'Albatera. Finalment Maruja Lara va poder fugir cap a Almeria i Granada. Va treballar un temps en una fàbrica de caramels granadina i a finals de 1939 va retornar a València. Amb la seva gran amiga Isabel Mesa van muntar un quiosc a la capital valenciana, on a la rebotiga tenien la premsa anarquista. En 1942 les dues amigues, amb altres companyes llibertàries, van crear el col·lectiu Unión de Mujeres Demócratas (UMD), organització clandestina per ajudar les persones preses i solidaritzar-se amb ses famílies i fent activitats en contra de la dictadura. En 1955 va ser detinguda per les seves activitats. Llevat d'uns mesos a Palma (Mallorca) en 1940 i a França l'any 1960 fugint de la repressió, sempre visqué a València. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT i va fer costat la creació de l'emissora lliure Ràdio Klara. En 1996 la Confederació General del Treball (CGT) valenciana va retre un homenatge a Maruja Lara i a Isabel Mesa. En 1997 col·laborà en la revista anarquista El Noi. Maruja Lara va morir el 29 de febrer de 2012 a València (País Valencià).

Maruja Lara (1913-2012)

Isabel Mesa Delgado (1913-2002)

***

Àngel Palerm Vich durant la seva estada a Washington

Àngel Palerm Vich durant la seva estada a Washington

- Àngel Palerm Vich:L'11 de setembre de 1917 neix a Eivissa (Eivissa, Illes Balears) l'anarquista i, després, comunista, i més tard destacat antropòleg, etnòleg i historiador,Àngel Palerm Vich. Fou el tercer de quatre germans, tots homes. Sos pares, Antoni Palerm i Maria Sofia Vich, eren petits comerciants i industrials força catòlics. En 1928 entrà a l'escola elemental, on aprengué el castellà, i després realitzà el batxillerat. Quan era estudiant participà en l'Associació Professional d'Estudiants Eivissencs (APEI), que el relacionà amb joves de Barcelona i de Madrid. També freqüentà mariners que havien viatjat arreu del món i militants anarcosindicalistes catalans. En 1933, quan encara estudiava, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, dos anys després, fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries d'Eivissa. Durant els anys republicans col·laborà en Cultura Obrera, sota el pseudònim Ángelo, en Emancipación i en Masas. Entre 1935 i 1936 va estar empresonat a Palma per un article publicat en Emancipación. En 1936 fou delegat pel Sindicat de Treballadors d'Eivissa i pel d'Oficis Diversos de Formentera al II Congrés Extraordinari de la CNT celebrat a Saragossa. Poc després intervingué en tasques propagandístiques i d'organització confederals a Aragó. Tornat a Eivissa, participà activament en la preparació de la vaga de la fàbrica de Can Ventosa, que tingué lloc a l'illa pocs dies abans de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936. Quan aquest s'engegà, d'antuvi es va amagar, però fou detingut aviat i empresonat al castell d'Eivissa. Alliberat arran de l'ocupació republicana de l'illa, fou nomenat membre del Comitè Antifeixista. Col·laborà, amb Justo Donoso, Cristòfol Pons, i A. G. Gilabert, en l'edició eivissenca de Cultura Obrera. El 12 d'agost de 1936 gestionà davant la Generalitat de Catalunya l'obtenció de provisions i la incorporació d'Eivissa i de Formentera a Catalunya. Poc després, passà a Menorca, on intentà incorporar-se a l'expedició republicana a Mallorca. Després marxà a la península, s'allistà en l'Exèrcit republicà i va combatre a Andalusia, Aragó i Catalunya --fou ferit en diverses ocasions. A començaments de 1937 fou membre del grup anarquista«Indeseables», grup que ja existia a Eivissa, i demanà l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. Després dels fets de «Maig de 1937», convençut que calia primer guanyar la guerra, abandonà la CNT i s'afilià al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), adoptant la disciplina militar comunista i, per la qual cosa, fou nomenat comandant en cap de l'Estat Major de la Brigada Garibaldi. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà a França i fou tancat en un camp de concentració. El juliol de 1939 s'embarcà cap a Mèxic, juntament amb son germà Joan Antoni (Nito), també militant comunista, i arribà a la Ciutat de Mèxic el 7 d'agost d'aquell any. Ocupà càrrecs en les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), com ara el de membre de la delegació d'Amèrica de la Comissió Executiva, i fou redactor en cap de diverses publicacions comunistes (Joventud de Espanya, La Lucha de la Juventud i Presencia). Mantingué estrets contactes amb el Partit Comunista Mexicà (PCM). En 1941 aconseguí la nacionalitat mexicana. Es casà amb l'antropòloga Carmen Viqueira. En 1945, crític amb la línia oficial comunista --blasmà contra l'afusellament de brigadistes internacionals en arribar als països controlats per l'estalinisme i mostrà la seva disconformitat amb la política d'Unió Nacional--, fou expulsat de les JSU i se li va intentar implicar en l'assassinat de Lev Trockij. Abandonà la política i, a partir de 1946, es dedicà a la història i a l'antropologia a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En 1952 s'instal·là als Estats Units i es convertí en especialista en ciències socials. Treballà a Washington en l'Organització dels Estats Americans, especialment com a editor de revistes científiques, i arribà a ser secretari de la Unió Panamericana. En 1965, arran de la invasió nord-americana de Santo Domingo, retornà a Mèxic, on va fer de professor en diverses universitats i centres d'investigació d'història i d'antropologia cultural. Realitzà treballs de camp a Guatemala, Perú, Israel i, sobretot, a Mèxic. És autor de nombrosos llibres científics, com ara Voz de alarma a nuestra generación. Una posición frente a los problemas actuales de la juventud de Espanya (1945), The irrigation civilizations (1954, amb J. Steward i K. Wittfogel), Studies in human ecology (1957, amb E. Wolf i L. Krader), Observaciones sobre la reforma agraria en Italia (1962), Observaciones sobre el desarrollo agrario en Israel (1964), Planificación regional (1965), Introducción a la teoría etnológica (1967), Observaciones sobre la planificación regional (1967), Obras hidráulicas prehispánicas en els sistema lacustre del Valle de México (1973), Agricultura y sociedad en Mesoamérica (1974), Historia de la etnología (1974-1977), Modos de producción y formaciones socieconómicas (1976), Antropología y marxismo (1980), América precolonial (1984), México prehispánico. Ensayos sobre evolución y ecología (1990, pòstum), etc. Àngel Palerm Vich va morir el 10 de juny de 1980 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Actualment existeix la«Càtedra Àngel Palerm» dedicada a l'antropologia mexicana.

***

David Koven (esquerra) amb Bob James durant l'«Incontro Internazionale Anarchico» (Venècia, setembre de 1984)

David Koven (esquerra) amb Bob James durant l'«Incontro Internazionale Anarchico» (Venècia, setembre de 1984)

- David Koven: L'11 de setembre de 1918 neix a la comunitat jueva de Brownsville (Brooklyn, Nova York, Nova York, EUA) l'escriptor, artista, pedagog, sindicalista, pacifista i anarquista David Koven, que va fer servir els pseudònims D.K. i Casey. Quan tenia vuit anys sos pares se separaren i en 1928 son germà menor Bobbie va morir a conseqüència de les complicacions sorgides a causa d'una infecció de l'oïda, en un temps on la penicil·lina, que li hagués salvat la vida, no es comercialitzava. En 1931 son pare morí d'un atac de cor i ell passà a viure amb sa mare, l'àvia Yetta i sa tia Sarah. Ben aviat es radicalitzà ideològicament i passà a militar, d'antuvi, en la Young Communist League (YCL, Lliga dels Joves Comunistes), sobretot per lluitar contra els desnonaments i la pobresa; però va trencar en 1936 després d'apassionar-se pel procés revolucionari llibertari espanyol i d'integrar-se en les xarxes de suport d'aquest, i després que els comunistes trenquessin el«Jurament d'Oxford», abandonant l'antimilitarisme per preparar-se per a la guerra al costat del Govern nord-americà. En 1937 es va graduar a l'institut després d'assistir a les classes nocturnes, ja que durant el dia es dedicava a fer feina en allò que podia. En aquesta època conegué un grup anarquista i en una de les seves activitats, el «Class-war Prisoners' Ball» (Ball pels Presos de la Guerra de Classes), organitzat pel sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) per recaptar fons en suport dels presos, conegué l'anarquista Audrey Goodfriend, que esdevingué sa companya durant 35 anys i mare de les seves dues filles, Diva i Nora. En plena Gran Depressió, tingué sort i troba un lloc de feina en els ferrocarrils, a l'Estació Central de Nova Jersey, a Jersey City (Nova Jersey, EUA), primer treballant als rails i després com a ajudant a les calderes de carbó. S'afilià a la Boilermakers Union (BU, Unió de Calderers), on desenvolupà una intensa activitat sindical la resta de sa vida. Acomiadat dels ferrocarrils, passà a treballar a la marina mercant, on va fer un curs de comissari a bord, però va ser expulsat per insubordinació just quan acabà la formació. D'aquesta manera va perdre l'oportunitat d'esdevenir mariner, però tal vegada va salvar la vida ja que els alemanys bombardejaven molts vaixells comercials durant la II Guerra Mundial. A finals del conflicte bèl·lic va ser cridat a files, però es va declarar objector de consciència. A Nova York, David i Audrey entraren a formar part del grup anarquista «The Vanguard» (Gilbert Connolly, Yetta i Lou Hoenig, Milton Horn, Clara Salomon, Morris i Sylvia Shuman, Douglas Stern, etc.), que edità una publicació del mateix nom, Vanguard (1932-1939), i distribuí el periòdic Spanish Revolution (1936-1937).  Més tard foren membres del grup llibertari editor de la revista antibel·licista Why? (1942-1947). Aquest grup (Diva Agostinelli, Daniel DeWeis, Sam Dolgoff, Franz Fleiger, Paul Goodman, Jackson MacLow, Dorothy Rogers, David Wieck, etc.), que en 1947 canvià de nom pel de«Resistence», ben igual que la seva publicació Resistence (1947-1954), va romandre actiu fins a finals de 1953, encara que la parella en aquesta època ja s'havia traslladat a San Francisco (Califòrnia, EUA). A Nova York, treballà en una fàbrica de materials plàstics, on, després de veure l'explotació i l'assetjament sexual cap a les dones que hi treballaven, decidí amb altres companys crear un sindicat que pogués fer front aquests abusos, però poc després la planta industrial va tancar i el seu propietari emigrà a Palestina. L'encarregat de desmuntar la instal·lació li va ensenyar l'ofici d'electricista, feina amb la qual continuà durant la resta de sa vida, militant en la International Brotherhood of Electrical Workers (IBEW, Fraternitat Internacional dels Treballadors Elèctrics), i amb la qual es va jubilar en 1985. David i Audrey viatjaren per primer cop a la Costa Oest en 1946, reunint-se pel camí amb els subscriptors del periòdic Why? i entrevistant-los. En 1948 s'instal·laren a San Francisco, on d'antuvi visqueren en una comuna. En aquestaèpoca entraren a formar part del «Libertarian Circle» (Cercle Llibertari), creat en 1946 per l'escriptor Kenneth Rexroth. En 1951 nasqué sa primera filla, Diva, i dos anys més tard la segona, Nora. En aquestaèpoca Audrey estudià magisteri i quan acabà la carrera la parella viatjà durant mig any per Europa amb una rulot. En 1956 David edità a San Francisco el periòdic anarquista The Needle, en el qual col·laboraren intel·lectuals de la «Beat Generation» (Robert Duncan, Gregory Corso, Allen Ginsberg, Gary Snyder, etc.), i durant les eleccions presidencials d'aquell any va ser convidat per l'emissora radiofònica KPFA (antiga«Pacifica Radio»), juntament amb altres ponents, per defensar el seu punt de vista abstencionista. En aquesta trobada va conèixer Denny Wilcher i Alan McRae, objectors de consciència durant la guerra, i juntament amb ells i ses respectives companyes (Ida Shagaloff i Lee) i altres famílies militants, com ara Stan i Mary Lou Gould i Barbara Stevens Moskowitz, crearen un projecte comú cultural i una escola llibertària a Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA), basada en les idees pedagògiques de Paul Robin i d'Alexander Sutherland Neill, que batejaren«Walden School», que es va inaugurar en 1958 i que encara avui existeix. Durant els anys seixanta participa en l'emissora KPFA i en el moviment contra la guerra del Vietnam, formant part del «Vietnam Day Committee» (Comitè del Dia del Vietnam). Durant una de les moltes manifestacions d'aquest comitè, va ser detingut per haver ocupat l'Oakland Induction Center. En 1970 la parella començà a col·laborar en«Food Conspiracy» (Conspiració Alimentària), cooperativa local que adquiria productes biològics a altres cooperatives de producció i els distribuïa sota el lema«La granja a la taula». En 1975 la parella es va separar i Audrey marxà cap a Berkeley. Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 David Koven assistí a l'«Incontro Internazionale Anarchico» que se celebrà a Venècia (Vèneto, Itàlia). En 1985 s'instal·là a Vallejo (Solano, Califòrnia, EUA), on desenvolupà el seu art i la seva escriptura, participant intensament en la vida comunitària, especialment amb la biblioteca i llibreria artística «The McCune Collection». En aquesta època col·laborà amb Freedom i The Raven. En aquests anys, gràcies a la influència de la seva nova companya, Sharon Dotyin, s'acostà a l'art culinari i en un setmanari local publicà en una secció fitxa («In the Kitchen with Koven. "The Eccentric Cook"») articles sobre cuina. En els anys noranta col·laborà amb l'Institute for Anarchist Studies (IAS) de Nova York. En 2002 Sharon va morir tràgicament, moment en el qual va coincidir que la seva visió va començar a minvar i amb ella la seva capacitat de producció artística i literària (poemes, escrits, pintures, escultures, fotografies, etc.). En aquestaèpoca col·laborà en Social Anarchism. David Koven, que sempre va estar fortament vinculat a Audrey Goodfriend fins a la seva defunció en 2013, va morir el 23 de desembre de 2014 a Vallejo (Solano, Califòrnia, EUA). A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es conserva important correspondència seva amb grups anarquistes (Centre Studi Libertari Archivio, Freedom Press, Gren Anarchist, Kick it Over, War Resisters League-West, etc.) i destacats militants (Diva Agostinelli, Paul Avrich, Bob D'Attilio, Howard Ehrlich, Bob Parr, Vernon Richards, Philip Sansom, Nicolas Walter, Colin Ward, David Wieck, etc.).

David Koven (1918-2014)

***

Manuel Millán Calvo a la presó

Manuel Millán Calvo a la presó

- Manuel Millán Calvo: L'11 de setembre de 1925 neix a Utrillas (Terol, Aragó, Espanya) el guerriller llibertari antifranquista Manuel Millán Calvo. Militant llibertari, quan feia el servei militar a les mines d'Utrillas desertà, juntament amb el militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Modesto Plou Vera i el socialista Emilio Azuara Navarro (Doroteo), i tots tres s'integraren en 1947 en l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL) que el va enviar al 23 Sector. Aquest mateix any desertà amb altres dos companys i tots tres es lliuraren a les autoritats. El 6 de maig de 1947 va ser tancat a la presó de Saragossa. Jutjat en consell de guerra el 7 de novembre de 1947 a Saragossa, va ser condemnat a mort per«rebel·lió, bandidatge i terrorisme», però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 16 de novembre de 1949 va ser traslladat a la presó de Sant Miquel dels Reis i durant el seu empresonament treballà de fuster i aprengué a tocar el trombó a l'orquestra muntada pels presos. En 1959 es casà a la presó. Desesperat veient que companys seus eren alliberats i ell restava empresonat, s'intentà suïcidar tallant-se les venes, fet pel qual va ser internat durant un any en un asil madrileny. Després va ser enviat a l'Al-Aaiun (Sàhara espanyol) per fer el servei militar. L'octubre de 1963 se li va concedir la llibertat condicional. Manuel Millán Calvo va morir el 27 de desembre de 2003.

***

Carlos Molina

Carlos Molina

- Carlos Molina: L'11 de setembre de 1927 neix a Melo (Cerro Largo, Uruguai) el poeta i payador anarquista Carlos Molina, conegut com el Bardo de Tacuarí, però també com Gaucho Molina i Payador Libertario. Era fill d'una família molt humil i sos pares es deien Juan Molina, sabater, i Universina Coitiño, llaunera; tingué diversos germans, entre ells Efraín Molina, també payador. Des de molt jove treballà en diferents oficis, fent de pagès a finques, recol·lectant blat de moro a Minas (Lavalleja, Uruguai), treballant de peó a prop de la costa del riu Tacuarí –d'aquí el seu malnom–, ensinistrant cavalls, etc., i sempre, en els moments lliures, tocant la guitarra i cantant cançons. Quan tenia 15 anys viatjà a Montevideo i conegué el payador Evaristo Barrios i amb ell debutà en la ràdio. Es casà amb Alba Aurora (La China), germana del payador Aramís Arellano, amb qui tingui un fill, Efraín Carlos. Amb el payador Juan Carlos Barres emprengué una gira artística per cafès, bars i centres llibertaris pel departament uruguaià de Soriano i, a causa de les penúries econòmiques, es traslladaren a Mercedes (Soriano, Uruguai). En aquesta ciutat actuaren al bar «El Barquito» i més tard al predi «La Alegría». Un cop decidiren acabar la gira, Bares prosseguí fins al departament de Paysandú i ell retornà a Montevideo. En 1955 participà en la I Creuada Gautxa a Montevideo, juntament amb altres cantautors i l'espectacle viatjà per l'interior de l'Uruguai. En 1956 guanyà el I Certamen Internacional de Payadores i aquest mateix any protagonitzà el tristament cèlebre duel amb el payador Héctor Umpierrez, que començà sobre l'escenari i acabà amb un duel a punyal, i en el qual Umpierrez resultà molt mal ferit amb 32 punyalades i al bord de la mort; la desavinença entre ambdós cantautors arrencava de qüestions polítiques, Molina, anarquista, i Umpierrez, dretà i que anys més tard hauria de cantar per a dictadors com ara Augusto Pinochet, Gregorio Álvarez o Alfredo Stroessner. Autor i intèrpret de nombroses cançons socials i revolucionàries, amb el seu art, va fer costat nombroses vagues obreres (Funsa, indústria frigorífica, etc.) i lluites socials. En moltes cançons evocà la memòria de companys assassinats o que patiren represàlies durant la dictadura, com ara León Duarte, Gerardo Gatti, Gaucho Idilio, Alfredo Zitarrosa, etc. En 1967 va ser detingut a l'Argentina enmig d'un concert després de cantar al Ché Guevara i reclòs a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina). Quan es va instituí per llei nacional«El Día del Payador» el 24 d'agost de 1988, rebutjar cantar al Palacio de las Leyes de Montevideo davant els integrants del Parlament uruguaià argumentant que no podia actuar cara a cara «dels qui havien condemnat el poble a la mentida eterna» del parlamentarisme. En 1989, amb Marta Suint, protagonitzà la«Primera payada de l'altra banda del món», que se celebrà a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia). Durant una gira per Europa durant els anys noranta, realitzà nombrosos concerts a Espanya i a França, molts d'ells als locals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els quals moltes vegades li va acompanyà el cantautor Daniel Viglietti. Entre els seus discos podem citar Coplas del nuevo tiempo, El payador rebelde, El arte del payador (1982, amb Gabino Sosa Benítez), De muy adentro, Roja y negra la ternura,El gallo y el alba (1996) i El canto del payador. És autor dels llibres Cantándole al pueblo. Cantos libertarios (1956), Trovero del pueblo (1957), Tierra libre (1958), Rebeldías del camino (1961), Yunques rojos (1963), Coplas del nuevo tiempo (1970), Grillos y terrones (1980), El hombre y la copla (1995) i Yunta y surco. Versos criollos (sd, amb Aramís Arellano). Carlos Molina va morir el 30 d'agost de 1998 a Montevideo (Uruguai) i els seus restes mortals van ser traslladats el 24 de d'agost de 2003 al seu poble natal de Melo i enterrats, amb un homenatge oficial, al cementiri de la localitat.

Carlos Molina (1927-1998)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Antero de Quental (ca. 1887)

Antero de Quental (ca. 1887)

- Antero de Quental: L'11 de setembre de 1891 se suïcida a Ponta Delgada (Illa de São Miguel, Açores) l'escriptor, poeta i pensador anarquista Antero Tarquínio de Quental. Havia nascut el 18 d'abril de 1842 a Ponta Delgada (Illa de São Miguel, Açores). Era fill de Fernando de Quental, combatent liberal durant la Guerra Civil portuguesa, i de Ana Guilhermina da Maia, i tingué vuit germans. Després de rebre, especialment de sa mare, una educació religiosa i tradicional, i de fer els estudis primaris al Col·legi do Pórtico de la seva ciutat natal (1852-1853), a l'Escola Acadèmia de Lisboa (1853-1855) i al Col·legi de Sao Bento de Coimbra (1856-1859), amb 16 anys es matriculà en Dret a la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). En aquesta ciutat descobrí les idees socialistes i les lluites d'emancipació nacional de Polònia i d'Itàlia, i fundà la «Sociedade do Raio» (Societat del Llamp), societat secreta molt influenciada per les pràctiques maçòniques creada amb la finalitat de renovar el país mitjançant la literatura i que durant les turmentes elèctriques realitzaven uns rituals on es llançaven desafiaments blasfems a Déu. En aquesta època col·laborà en O Académico. En 1861 publicà els seus primers sonets i l'any següent, quan es desencadenaren importants manifestacions estudiantils, redactà el «Manifest dels Estudiants de la Universitat de Coïmbra a la Opinió Il·lustrada del País», que va ser signat per 314 estudiants. En 1865 publicà Odes modernas, fortament influenciades per la filosofia hegeliana i pel socialisme de Pierre-Joseph Proudhon i on enaltia l'acció revolucionària. També en 1865 s'engegà l'anomenada «Questão do Bom Senso e Bom Gosto» (Qüestió del Sentit Comú i del Bon Gust), també anomenada«Questão Coimbrã» (Qüestió Coïmbra), dura polèmica literària sorgida arran dels atacs de l'escriptor romàntic Antônio Feliciano de Castilho contra Quental i altres poetes (José Maria Eça de Queirós, Teófilo Braga, etc.) acusats d'instigar la«revolució intel·lectual». Com a resposta a aquestes atacs, publicà aquell mateix any els opuscles Bom Senso e Bom Gosto, carta ao Exmo. Sr. Antônio Feliciano de Castilho i A Dignidade das Letras e as Literaturas Oficiais. També, a causa d'aquesta polèmica, el 6 de febrer de 1866 es baté en duel amb l'escriptor Ramalho Ortigão, als jardins d'Arca d'Água de Porto (Porto, Nord, Portugal), fet que se saldà amb una lleu ferida al canell d'Ortigão. En 1866 a Lisboa (Portugal) aprengué l'ofici de tipògraf a la Impremta Nacional, es relacionà amb els cercles obrers i intentà, sense èxit, allistar-se en l'exèrcit revolucionari de Giuseppe Garibaldi. Entre gener i febrer de 1867 decidí viure a París (França) una«experiència proletària», treballant de tipògraf, matriculant-se al Col·legi de França i coneixent personalment Pierre-Joseph Proudhon, de qui era fervent admirador, i Jules Michelet. En 1868, sense poder adaptar-se al ritme de la capital francesa per la seva feble salut, retornà a Ponta Delgada. El juny de 1869 viatjà als Estats Units d'Amèrica amb el vaixell d'un amic; visità Nova York i Halifax i estudià les qüestions socials relacionades amb els treballadors nord-americans i el seu sistema polític federalista, del qual era partidari i que considerava model per a una futura Confederació Ibèrica. El novembre de 1869 retornà a Lisboa, on amb Oliveira Martins, fundà el periòdic A República. Jornal da democracia portuguesa. A la capital portuguesa crea el Cenáculo, grup d'intel·lectuals bohemis (Eça de Queirós, Abílio de Guerra Junqueiro, Ramalho Ortigão, Teófilo Braga, etc.) reunits per discutir els temes que preocupaven a la seva generació (política, arts, ciències, filosofia, etc.) i que en 1871 organitzà les «Conferències Democràtiques» de Lisboa, també anomenades«Conferències del Casino». Ell pronuncià la conferència inaugural, Causas da decadência dos povos peninsulares nos últimos três séculos–que segons ell eren les més importants la contrareforma, l'absolutisme i l'expansió ultramarina–, però finalment aquestes conferències, cinc en total, van ser prohibides per les autoritats. En aquest mateix 1871 es reuní a la capital lusitana amb els internacionalistes anarquistes Anselmo Lorenzo, Gonzaléz Morago e Francisco Mora, delegats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i fou un dels fundadors de l'Associació«Fraternidade Operária», nucli de l'AIT de Lisboa. En 1871 publicà anònimament el fullet O que é a Internacional i en 1872, amb José Fontana, fundà la revista O Pensamento Social. En 1873, a causa de la mort de son pare, passà una temporada a São Miguel i heretà una considerable fortuna, que el va permetre viure de rendes. Malalt de tuberculosi, l'any 1874 hagué de dedicar-lo al descans. Amb José Fontana, Azedo Gneco, Nobre França i Felizardo de Lima, s'encarregà, el gener de 1875, de redactar el programa del Partit Socialista Portuguès (PSP). També en 1875 reeditàOdes modernas. En 1877 viatjà a París per a posar-se a les mans del prestigiós neuròleg Jean-Martin Charcot i rebé una cura d'hidroteràpia. A París s'enamorà d'una aristòcrata francesa i aquest fracàs amorós serà per a molts l'accelerant del seu desequilibri mental. En 1879 s'instal·là a Porto i l'any següent adoptà dues filles –Albertina (tres anys) i Beatriz (18 mesos)– del seu amic Germano Meireles, mort en 1877. En 1878 rebutjà presentar-se com a diputat republicà socialista pel Cercle d'Alcântara de Lisboa. Entre setembre de 1881 i maig de 1891, amb petits intervals a les illes Açores i a Portugal, per raons de salut i per consell mèdic, visqué a Vila do Conde (Porto, Nord, Portugal), que sempre considerà el millor període de sa vida. En aquests anys llegí Friederich Schopenhauer, Karl-Robert-Eduard von Hartmann, els místics hindús i textos de filosofia budista i panteista. En 1886 publicà Sonetos completos, amb moltes referències autobiogràfiques i simbolistes i considerat per molts com la seva millor obra poètica. Entre març i octubre de 1887 visqué a les Açores i després retornà a Vila do Conde. En 1890, a causa de la reacció nacional contra l'anomenat«Ultimàtum Britànic» de l'11 de gener, que exigia la retirada de les tropes militars de les colònies portugueses de Moçambic i d'Angola, acceptà presidir la Lliga Patriòtica del Nord, però l'existència d'aquesta fou efímera. El maig de 1891, quan retornà a Lisboa, s'instal·là a casa de sa germana Ana de Quental. Malalt de psicosi maníaco-depressiva (trastorn bipolar), caigué en un estat de depressió permanent i el 5 de juny de 1891 retornà a Ponta Delgada. Antero de Quental es va suïcidar, amb dos trets a la boca amb un revòlver que havia comprat, l'11 de setembre de 1891 en un banc del jardí al costat del Convent de l'Esperança, al Campo de São Francisco de Ponta Delgada (Illa de São Miguel, Açores), just on apareix una cartell amb la paraula «Esperança», i fou enterrat al cementiri de São Joaquim. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com araRenascença (1878-1879?), O Pantheon (1880-1881), Branco e Negro (1896-1898), Contemporânea (1915-1926), A Imprensa (1885-1891) i O Thalassa (1913-1915), entre d'altres. A més de los obres citades és autor de Sonetos de Antero (1861), Beatrice e Fiat Lux (1863), Defesa da Carta Encíclica de Sua Santidade Pio IX (1865), Portugal perante a Revolução de Espanha (1868), Primaveras românticas (1872), Considerações sobre a filosofia da história literária portuguesa (1872), A poesia na actualidade (1881), A filosofia da natureza dos naturistas (1886), Tendências gerais da filosofia na segunda metade do século XIX (1890), Raios de extinta luz (1892), etc.

Antero de Quental (1842-1891)

---

Continua...

---

Escriu-nos

Mallorca i els darrers presos polítics del franquisme (diari AraBalears)

0
0

Mallorca i els darrers presos polítics del franquisme (diari AraBalears) -


El 1976, un any després de la mort del dictador, a Mallorca foren empresonats nombrosos representants de l’esquerra revolucionària –


Per ANTONI JANER TORRENS (diari AraBalears)


El 20 de novembre de 1975 moria Francisco Franco en un llit de l’hospital La Paz de Madrid. Tenia 83 anys. Després de quaranta anys dirigint el país amb mà de ferro, el dictador ho havia deixat tot “atado y bien atado”. Confiava plenament en el seu successor, el rei Joan Carles. El juliol del 1976 el president espanyol Carlos Arias Navarro va presentar la seva dimissió. Aleshores el jove monarca encarregà a Adolfo Suárez, ministre secretari general del Moviment, la formació d’un nou govern. Per sorpresa de molts, l’objectiu era preparar el camí per al restabliment de la democràcia.

Mentrestant, al carrer, les forces obreres no aturaven de fer sentir la seva veu. El 12 de novembre de 1976, la COS (Coordinadora d’Organitzacions Sindicals) convocà una gran vaga general a tot Espanya. Palma va ser un dels territoris on va tenir més èxit. La jornada acabà amb aldarulls al Bar Cristal i al Bar Bosch i amb nombrosos ferits i detencions. Qui va veure arribar els primers detinguts als calabossos va ser Manolo Cámara, un eminent sindicalista comunista de les incipients Comissions Obreres. “Per davant meu -diu- desfilà gent com Juan López i Pep Vílchez. Feia dos dies que m’havien detingut acusat de ser el presumpte organitzador de la vaga. Em multaren amb la major sanció mai imposada a un sindicalista a Espanya: mig milió de pessetes. Al cap dels tres dies preceptius, però, em varen amollar i finalment no vaig pagar la multa”.

Per a Cámara, que aleshores tenia 28 anys, aquella era la cinquena detenció de la seva vida. “Jo vaig arribar -continua- a final del 1972, procedent de Madrid. M’havien condemnat a vuit anys de presó. De seguida, però, vaig escapar de la policia, que dictà una ordre de crida i cerca. A Palma, vaig aconseguir una feina gràcies als meus contactes amb el Partit Comunista. Després, el 1974 em vaig haver d’exiliar a París. Vaig tornar a Mallorca al cap d’any i mig amb un passaport fals. La detenció del novembre del 1975 va ser la més suau de totes. No em varen pegar. Als calabossos, però, sí que em vaig enfrontar a la policia perquè m’insultaven”.


Cantant ‘La Internacional’

Dies després d’aquella històrica vaga, qui també va ser detingut va ser l’escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. Tenia trenta anys. Ja estava fitxat quan, d’adolescent, el varen detenir per escriure la paraula ‘llibertat’ en una paret del carrer del General Riera de Palma. “El novembre de 1976 -rememora-, amb dos companys més, Josep Capó i Jaume Obrador, férem una roda de premsa per presentar el nostre partit, l’Organització Esquerra Comunista (OEC). No tenia res a veure amb el Partit Comunista Espanyol, de tradició estalinista. La Brigada Social ens vingué a detenir i, després dels pertinents interrogatoris, ens posaren en mans del jutge. L’acusació era haver presentat un partit il·legal. Ens caigué una multa de setanta mil pessetes, que no volguérem pagar. Pocs dies després, ens presentàrem a la porta de la presó acompanyats per centenars d’amics. Hi entràrem amb el puny en alt i cantant La Internacional ”.

López Crespí encara té molt present el seu pas per la presó, que ha novel·lat en dues obres seves, Allò que el vent no s’endugué i Jocs d’escacs : “No ens varen torturar. Ja basta la tortura d’estar allà dins. Cada dues hores tocaven el xiulet i, fessis el que fessis, t’havies de posar dret i en filera perquè et comptassin per saber si algú s’havia escapat. A més, era ple hivern i ens dutxàvem amb aigua freda”. L’escriptor pobler arribà a passar pena per la seva integritat física: “Vàrem demanar a la direcció que ens apartassin de la resta de reclusos. Hi havia assassins i gent una mica psicòtica. Temíem que ens fotessin una punyalada. Finalment, tots els detinguts de la vaga del 12 de novembre i la resta de presos polítics acabàrem compartint una mateixa galeria”. Entre els detinguts de la vaga hi havia Pere Ortega, Antoni López i Manuel Carrillo; i, entre els presos polítics, es trobaven Isidre Forteza, del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de caire maoista; i Ramon Molina, avui professor d’Història Econòmica de la UIB.

El 1976 Molina tenia 21 anys i militava al Partit Obrer Revolucionari d’Espanya (PORE): “Érem trotskistes, un partit petit que a Mallorca s’havia fundat el 1971. Formàvem part de l’esquerra més extrema. Consideràvem que la caiguda del franquisme, que era imminent, s’havia de convertir en una revolució social per transformar el país en una república socialista. En realitat, érem una mica ingenus. Pensàvem que pel simple fet de dir el que pensàvem que era correcte la gent ho arribaria a assimilar. No comptàvem, però, amb la força de la inèrcia històrica dels grans aparells de propaganda, no només del govern, sinó també dels grans partits (el socialista i el comunista). El Partit Comunista tenia més força que el Partit Socialista i proposava la reconciliació nacional i nosaltres no hi estàvem d’acord”.

A finals de novembre, Molina va ser detingut durant la vaga de drassanes a Palma: “Jo era prop de la fàbrica repartint octavetes. Ja feia temps, però, que la policia ens tenia localitzats a un parell del nostre partit. A mi i a dos companys més, Xavier Serra i Maria Dolors Montero, ens acusaren “de asociación ilícita y propaganda ilegal”. Després dels tres dies preceptius, el jutge va decretar la nostra llibertat provisional i va derivar la causa al Tribunal d’Ordre Públic de Madrid, el TOP, l’antecedent del que ara és l’Audiència Nacional. Al cap de quinze dies, el TOP va emetre una nova ordre de detenció amb presó incondicional sense fiança. Em varen venir a cercar a les dues de la matinada a ca meva per dur-me a la presó”. La companya de partit de Molina, Maria Dolors Montero, va ser conduïda a la presó de dones, on coincidí amb M. del Carmen Giménez, detinguda a la vaga del 12 de novembre.

L’avui professor universitari es mostra coherent amb les seves conviccions: “Entrar a presó formava part dels riscos assumits. Sempre t’acollona un poc, però nosaltres ja sabíem a què jugaven i no ens va sorprendre. Confiàvem que la situació política no permetria mantenir aquella repressió durant molt de temps. No puc dir que em torturassin. Cinc anys enrere hauria estat diferent. En aquell moment, però, la policia era conscient que tot podia canviar en poc temps i anava alerta perquè en un determinat moment dels interrogatoris et deien: “Pero si nosotros somos profesionales, si un día mandas tú nosotros estaremos a tus órdenes”.

Cada diumenge, davant la presó, es concentrava una munió de companys dels diferents partits antifranquistes. Un del seus organitzadors era un jove Mateu Morro, militant del partit de López Crespí i que, amb la democràcia, seria un dels ideòlegs del PSM. Al crit d’“Amnistia”, feien pintades de “Llibertat, presos polítics”. El descampat on ara hi ha el parc del polígon de Llevant (al final del carrer de Ricardo Ortega) fou l’escenari de mítings amb un gran poder de convocatòria. S’alternaven les intervencions de Jesús Vives (MCI), Aina Gomila (OEC), Miquel Tugores, del PTE (Partit del Treball d’Espanya), i Tomeu Fiol, del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans).


‘Per Nadal, tots a casa’

Al final de desembre, després de gairebé un mes, tots els presos polítics aconseguiren la llibertat gràcies a la campanya ‘Per Nadal, tots a casa’. Era una iniciativa orquestrada a escala estatal per totes les forces d’esquerra, menys el Partit Comunista i l’Assemblea Democràtica de Mallorca. En ser alliberats, els presos polítics foren molt crítics amb aquestes formacions. Així ho manifestaren en un comunicat que lliuraren a la premsa: “Insistimos en la deplorable acción de los partidos revisionistas, quienes han tratado de discriminar entre los detenidos del día 12 y los componentes de determinados grupos políticos [MCI, OICE-OEC, PORE…], ya que han insinuado que los miembros de dichos partidos políticos utilizan la cárcel como medio de propaganda de sus propios partidos. Este falso comentario ha hecho que muchas personas se abstuvieran de efectuar donaciones para nuestra puesta en libertad, a fin de no comprometerse con un partido determinado”.

Una de les personalitats que es varen involucrar en aquella campanya va ser el pintor Joan Miró. Per poder recollir doblers per pagar les fiances pendents, va donar un quadre on escrigué “Amnistia als meus amics de Mallorca”. Allà on s’aconseguren més donatius fou el concert que el 29 de desembre feu Lluís Llach a l’Auditòrium de Palma. “Josep Capó i jo -rememora López Crespí-, vàrem demanar a Llach que ens ajudàs. En acabar la seva actuació, feu un recordatori molt emotiu dels fets de Vitòria, on el 3 de març de 1976, en una jornada de vaga, la policia matà cinc treballadors i en ferí 150. La seva cançó Campanades a mort ressonà amb força en tot l’Auditòrium. A continuació, ell mateix s’encarregà d’explicar al multitudinari públic les qüestions que li havíem plantejat. Aleshores en Josep i jo desplegàrem una gran pancarta que deia “Llibertat per a tots els presos polítics. Legalització partits obrers sense exclusions”. El públic ens aplaudí entusiàsticament al crit de “Llibertat presos polítics. Dissolució de cossos repressius”. La Brigada Social, nerviosa, no aturava d’anar amunt i avall, no gosà intervenir-hi”.

Aquella nit s’arribaren a recaptar 11.400 pessetes. La xifra se sumà a altres aportacions recollides a fàbriques, hotels i centres d’ensenyament. “Amb una companya del Comitè de Solidaritat amb els presos polítics -recorda López Crespí- vàrem anar fins al domicili particular dels treballadors detinguts. Els lliuràrem els doblers perquè poguessin pagar les seves fiances”.


Decepció

L’octubre del 1977 el govern de Suárez aprovava la llei d’amnistia. Tots els judicis pendents se suspenien. Els presos polítics ja no havien de passar més pena. El juny se celebraven les primeres eleccions democràtiques d’ençà de la Segona República. Tot i que la repressió policial s’havia acabat, hi hagué molt decepció entre les forces antifranquistes. “El desencís -lamenta López Crespí- fou majúscul en veure que, tal com va dir Franco, tot estava “atado y bien atado”. No s’aconseguí la República ni la independència de les nacions oprimides com Catalunya o Euskadi. L’esquerra espanyola (PSOE i PCE) acordà amb les elits del franquisme la restauració borbònica en la qual encara vivim”.

Ramon Molina, en canvi, no s’endugué cap decepció: “Només es decep qui s’il·lusiona i jo no tenia cap il·lusió en la Transició. El meu partit va ser el darrer que es va legalitzar. No ens presentàrem, però, a les eleccions del 77. Consideràvem que aquells comicis eren un frau perquè consagraven una constitució monàrquica que continuava mantenint allò essencial del franquisme. És clar que la Transició va ser un pacte d’esquena a la gent. Si s’hagués fet una transició com tocava, s’haurien duit a votació tots els aspectes principals de la forma d’estat (monarquia o república) i altres qüestions”.

Les històries dels darrers presos polítics del franquisme a Mallorca foren recollides el 2011 en el documental Del silenci, paraules, de Gonzalo Nadal i David Mataró. L’antiga presó de Palma, situada a la barriada de Cas Capiscol, va ser tancada el 1999. La intenció és que avui les seves parets, on se silenciaren tantes veus, acullin un centre de creació contemporània.

Als anys setanta, els grups opositors al franquisme eren molt heterogenis. Hi havia el Moviment Comunista d’Espanya (MCE), d’orientació maoista. Els luxemburguistes (partidaris de Rosa Luxemburg) prenien part de l’Organització de l’Esquerra Comunista (OIC). El grup més organitzat de tots era el Partit Comunista d’Espanya (PCE), dirigit per la carismàtica Francesca Bosch. El PCE, però, patí una escissió: Bandera Roja. Hi militaren dirigents que després tingueren un protagonisme destacat al Partit Socialista de les Illes (PSI), fundat el 1976. Entre ells hi havia Celestí Alomar; Antoni Tarabini, sociòleg president de la Fundació Gadeso, i el capellà Francesc Obrador, que posteriorment fou secretari general de la UGT i batle de Calvià.

Tarabini i Obrador ajudaren els treballadors d’hoteleria arribats de la Península, que vivien als mateixos hotels en condicions pèssimes. El 1975 Tarabini va ser detingut a Palma. “El governador civil Carlos de Mee -recorda- es pensava que darrere meu hi havia una espècie d’estructura muntada. Amb Antoni Serra i Andreu Ferret organitzàvem cursos per ensenyar la gent a llegir el diari. També férem una sèrie de cursets als mestres. Això va molestar moltíssim. Em varen acusar de marxista, separatista i de tot el que et puguis imaginar. M’imposaren una multa de 150.000 pessetes, que vaig poder pagar gràcies als donatius de companys seus”.

El gener del 1976, un mes després de la mort del dictador, va tenir lloc, a la plaça d’Espanya de Palma, una de les protestes antifranquistes més nombroses. Va ser cèlebre la càrrega policial dins la parròquia de Sant Miquel. De fet, els locals del clergat eren un dels principals punts de trobada dels opositors del franquisme. A Palma, però, n’hi hagué d’altres: la llibreria Tous al carrer de la Unió, de l’escriptor Antoni Serra, i la Moll, de l’editor Francesc de Borja Moll, devora el carrer de Monti-sion.


Els altres partits de la clandestinitat

Als anys setanta, els grups opositors al franquisme eren molt heterogenis. Hi havia el Moviment Comunista d’Espanya (MCE), d’orientació maoista. Els luxemburguistes (partidaris de Rosa Luxemburg) prenien part de l’Organització de l’Esquerra Comunista (OIC). El grup més organitzat de tots era el Partit Comunista d’Espanya (PCE), dirigit per la carismàtica Francesca Bosch. El PCE, però, patí una escissió: Bandera Roja. Hi militaren dirigents que després tingueren un protagonisme destacat al Partit Socialista de les Illes (PSI), fundat el 1976. Entre ells hi havia Celestí Alomar; Antoni Tarabini, sociòleg president de la Fundació Gadeso, i el capellà Francesc Obrador, que posteriorment fou secretari general de la UGT i batle de Calvià.

Tarabini i Obrador ajudaren els treballadors d’hoteleria arribats de la Península, que vivien als mateixos hotels en condicions pèssimes. El 1975 Tarabini va ser detingut a Palma. “El governador civil Carlos de Meer –recorda– es pensava que darrere meu hi havia una espècie d’estructura muntada. Amb Antoni Serra i Andreu Ferret organitzàvem cursos per ensenyar la gent a llegir el diari. També férem una sèrie de cursets als mestres. Això va molestar moltíssim. Em varen acusar de marxista, separatista i de tot el que et puguis imaginar. M’imposaren una multa de 150.000 pessetes, que vaig poder pagar gràcies als donatius de companys seus”.

El gener del 1976, un mes després de la mort del dictador, va tenir lloc, a la plaça d’Espanya de Palma, una de les protestes antifranquistes més nombroses. Va ser cèlebre la càrrega policial dins la parròquia de Sant Miquel. De fet, els locals del clergat eren un dels principals punts de trobada dels opositors del franquisme. A Palma, però, n’hi hagué d’altres: la llibreria Tous al carrer de la Unió, de l’escriptor Antoni Serra, i la Moll, de l’editor Francesc de Borja Moll, devora el carrer de Monti-sion.

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XI) – El vicari de sa Pobla i l´assassinat de la família del tsar

0
0

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XI) – El vicari de sa Pobla i l´assassinat de la família del tsar -


D’ençà l’octubre del 17, quan triomfa la revolució i es consolida el poder dels comunistes, hem viscut un any angoixós. Quan pareixia que les forces de les potències occidentals que havien envaït Rússia per tornar-la a la pau i la llibertat havien obtingut una victòria plena, noves victòries dels bolxevics en tots els fronts ens feien copsar que aquesta vegada el Mal triomfava i la creu retrocedia. Un nou Apocalipsi planava damunt el món, anunciant desgràcies. El primer que feien els seguidors de Lenin i Trotski en arribar a una ciutat era empresonar i matar el clergat, derruir les esglésies o convertir-les en estables, fàbriques, hospitals, teatres per a la diversió de la gent.


Aquests dies, per allunyar-me de les males notícies que ens arriben de Rússia, una revolució comunista que sacseja els fonaments d’aquella gran nació, m’he endinsat per les pàgines del manuscrit de Jeroni Boix de Berard Viaje a las villas de Mallorca, de 1789. El manuscrit, en perfecte estat de conservació, me l’ha deixat l’arxiver de la Biblioteca Municipal de Ciutat, un conegut de Can Oliver, el senyor Antoni Busquets i Siquier.

Però em costa concentrar-me en l’escrit. Les notícies que sabem a través de les revistes catòliques de Barcelona, València i Madrid són terrífiques. La monarquia dels Romànov, la ben amada família imperial russa que tan encertadament ha dirigit aquell gran país d’ençà fa tres-cents anys, ha caigut de forma irremeiable. Els comentaristes diuen que ha estat a conseqüència de la desastrosa guerra que el tsar ha portat contra Alemanya i que ha perdut en tots els fronts de batalla. D’altres afirmen que tot el que passa prové de la derrota l´any 1904 de l’esquadra russa davant els japonesos a Port Arthur. Derrota que va portar al primer intent revolucionari del 1905 i que enguany, amb la revolució comunista, ha consumat la desfeta.

Con fer-ho per a concentrar-me en la història d’Albopàs, ara que la sang dels cristians, dels propietaris, de militars i aristòcrates és vessada sense pietat en el país més gran del món? D’ençà la caiguda de la monarquia al febrer encara visquérem uns mesos d’esperança pensant que una ràpida intervenció dels aliats en la guerra contra Alemanya podria revertir la situació. Tanmateix tothom podia advertir que la República de Kerenski tan sols era una pausa que acabaria amb la restauració de la monarquia o, el que s’ha esdevengut, un pas cap a la dictadura més sangonosa que mai ha conegut la història: el poder de socialistes i comunistes units sota el comandament de Lenin.

Tothom estava pendent del que farien els generals Kornílov, Wrangel i Koltxak. Teníem esperances què es pogués capgirar la situació. Però res no ha estat possible. Els bolxevics, els nous bàrbars de l’edat contemporània, han estat més ràpids i, de forma decidida, amb l’ajut dels soldats que no volien anar a la guerra i els pagesos àvids de la terra dels seus senyors naturals, han acabat amb el govern de Kerenski, instaurat un règim de terror i començat a assassinar munió de sacerdots de l’església ortodoxa, rics propietaris i militars del tsar.

Per això prov de llegir els vells manuscrits que tenc damunt la taula. Què he de fer per no aprofundir encara més en el dolor que em porten els diaris, plens amb els telegrames que arriben de Sant Petersburg, Moscou i altres ciutats de l’imperi rus?

Què farem per aturar aquesta onada que sacseja la humanitat? Els antics fets de les Germanies, la revolta de Barcelona de fa uns anys, fins i tot els esdeveniments de la Comuna de París, no són res en comparació amb el que passa en aquell gran país! Les idees socialistes i anarquistes de la Comuna de París duraren poc; en uns mesos les forces de la pau i l’ordre pogueren acabar amb els comuners al preu de més de trenta mil afusellats i exiliats, enviats a les presons que França té a Amèrica, Àfrica i Àsia. Un escarment, que com el de les Germanies, serveix de lliçó al poble revoltós durant generacions i generacions. Després de les Germanies, després de la Comuna, o amb l’execució de Ferrer i Guàrdia, principal cap de la revolta de la Setmana Tràgica a Barcelona, ja sabem que cal un escarment públic, perquè sense fer caure tota la força de la Llei sobre els amotinats, no podrà haver-hi mai una pau duradora.

D’ençà l’octubre del 17, quan triomfa la revolució i es consolida el poder dels comunistes, hem viscut un any angoixós. Quan pareixia que les forces de les potències occidentals que havien envaït Rússia per tornar-la a la pau i la llibertat havien obtingut una victòria plena, noves victòries dels bolxevics en tots els fronts ens feien copsar que aquesta vegada el Mal triomfava i la creu retrocedia. Un nou Apocalipsi planava damunt el món, anunciant desgràcies. El primer que feien els seguidors de Lenin i Trotski en arribar a una ciutat era empresonar i matar el clergat, derruir les esglésies o convertir-les en estables, fàbriques, hospitals, teatres per a la diversió de la gent.

El diari La Fe Católica parla ja de més de vuit mil sacerdots assassinats. I què n’hem de dir dels rics propietaris a qui han pres les terres i han mort amb llur família?

Un caos espantós s’estén per a les províncies de l’imperi i amenaça d’envair Europa que, just ara, es comença a guarir de les ferides causades per la Guerra Mundial. Em deman si estam preparats per fer front al que pot passar ben aviat si els nostres governants no adopten les mesures adients. Roma ha advertit que ara ja no es tracta d’una revolució en un país determinat: aquesta vegada els dirigents instal·lats a Moscou per la força de les armes aspiren a més. Es proclamen hereus d’una veritat universal i volen portar la revolta a tots els països de la terra. Ens ho adverteixen els observadors més lúcids del món catòlic. La Revolució que ha fet seva la bandera roja de la Comuna té aspiracions universals, vol propagar el socialisme arreu, mitjançant la guerra. Una sola bandera, un sol himne, La Internacional, serà el destí de la humanitat si no s’organitza una ferma resistència contra el bolxevisme, fill nefast de la Revolució Francesa, dels enciclopedistes del segle XVIII, de les idees dissolvents contra les quals la nostra Santa Mare Església lluita d’ençà fa segles.

Han arribat noves de l’espantós assassinat de la família imperial. El crim ha passat a Iekaterinburg, just un parell de dies abans que les tropes tsaristes alliberassin la ciutat del jou bolxevic. Un telegrama enviat per un corresponsal anglès ha assabentat el món de l’horrorosa notícia. Els botxins de Lenin no tenen pietat! El matrimoni imperial, les filles, el tsarevitx Aleksei, els criats, foren cridats una nit i, amb l’excusa d’un trasllat a un altre centre d’internament, els portaren al soterrani.

No hagueren d’esperar gaire. Just havien davallat al tràgic indret, un destacament d’assassins començà a disparar contra els innocents. El primer a morir fou el tsar. Després, els sicaris anaren pegant el tret de gràcia a cada un dels màrtirs. Per si no bastàs aquesta salvatge follia exterminadora, els cossos varen ser joguina de les baionetes dels malfactors que, talment feres salvatges, s’acarnissaren amb els cadàvers de les víctimes.

El corresponsal informa que, posteriorment al brutal assassinat, els comunistes, amb les botes xopes de sang, despullaren els cossos de la família màrtir a la recerca de les joies que sembla que portaven els pobres desgraciats. Talment voltors sinistres i sense ànima, a manotades, despullaren les filles de l’emperador i el matrimoni reial a la recerca dels diamants que els servien per a pagar les despeses essencials per a la supervivència.

Del que va passar amb els cadàvers, ningú no en sap res. El mateix corresponsal diu que quan les forces alliberadores conqueriren Iekaterinburg no hi trobaren cap indici d’on els devien haver enterrats. La casa del crim fou escorcollada habitació per habitació i no s’hi trobà res. El soterrani romania intacte, amb sang assecada pel terra i les parets. Les noves autoritats pensen fer una capella a l’indret del sacrifici i, amb el temps, quan la serp satànica del bolxevisme hagi estat vençuda, bastir-hi una església per a etern recordatori de mort tan espantosa.

Pareix que el motiu essencial de l’assassinat fou precisament l’aproximació de les tropes que havien d’alliberar la ciutat. A Moscou tenien por que, rescatada amb vida, la família imperial pogués convertir-se en una bandera invencible en el combat per a recuperar la llibertat. Altres publicacions parlen del desig de riquesa dels destacaments de la policia política, els “àngels del terror” que, sabedors de les joies que portaven amagades les filles del tsar, les volien robar, com va passar realment. Altres corresponsals expliquen que la mort no va agradar a Trotski, que volia muntar un judici espectacular a la capital de l’imperi per explicar al món, deia, els "crims” dels Romànov contra la humanitat.

El cert és que a hores d’ara no se sap què han fet amb els cadàvers i continua la recerca pels boscos dels voltants de la ciutat. Esperem que reïxin a trobar-los per tal d’honorar les seves despulles talment com mereixen aquestes cristianíssimes criatures.


[12/09] «La Mère Peinard» - Eudes - Vannucci - Celma - González Pardo - Botelho - Deza - Brumana - Guadagnini - Girolimetti - Lusvardi - Pittalunga - Pérez Tomás - Ballester - Giménez Poma - Parenti - Samaja - Alandí - González Campoy - Carratalà - Mioli - Bazzocchi - Peiró - Jover - Blanco - Prat Coll

0
0
[12/09] «La Mère Peinard» - Eudes - Vannucci - Celma - González Pardo - Botelho - Deza - Brumana - Guadagnini - Girolimetti - Lusvardi - Pittalunga - Pérez Tomás - Ballester - Giménez Poma - Parenti - Samaja - Alandí - González Campoy - Carratalà - Mioli - Bazzocchi - Peiró - Jover - Blanco - Prat Coll

Anarcoefemèrides del 12 de setembre

Esdeveniments

Portada del primer número de "La Mère Peinard"

Portada del primer número de La Mère Peinard

- Surt La Mère Peinard: El 12 de setembre de 1908 surt a Le Parc de Saint-Maur (Saint-Maur-des-Fossés, Illa de França, França) el primer número del setmanal anarquista La Mère Peinard. Réflections hebdomadaires d'una lavandière. Fundat per Fortuné Henry, feminitzà el setmanari d'Émile Pouget Le Père Peinard (1889-1902). Charles Favier en fou l'impressor i el gerent. Els articles sortiren sense signatura. Com a mínim s'editaren set números, tots en 1908.

Anarcoefemèrides

Naixements

Émile Eudes fotografiat per M. Marius

Émile Eudes fotografiat per M. Marius

- Émile Eudes:El 12 de setembre de 1843 neix a Roncey (Baixa Normandia, França) el communard blanquista Émile François Désiré Eudes, conegut com Général Eudes. Després d'educar-se a Saint-Lô, va establir-se a París i va fer estudis de farmàcia, alhora que va militar en els grups blanquistes i es va consagrar ben aviat enterament a la militància. Regentà un temps una llibreria i va esdevenir gerent de La Libre Pensée, caracteritzat pel seu anticlericalisme radical. En aquesta època va participar en activitats maçòniques. Cap al final de l'Imperi, va ser responsable, amb Ernest Henri Granger, dels grups de combat de la riba esquerra del Sena a París. Ambdós, a començaments d'agost de 1870, van convèncer Blanqui per passar a l'acció. D'antuvi van planejar atacar el fort de Vincennes, però Blanqui va optar per fer-se primer amb la caserna dels bombers de La Villette i així aconseguir armes. L'acció, que va començar a les 15.30 hores del diumenge 14 d'agost de 1870 va ser un fracàs total. Detingut amb Gabriel Marie Brideau, ambdós van ser condemnat a mort el 29 d'agost per un consell de guerra. La capitulació de Sedan i la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870 els va salvar la vida, ja que l'endemà van ser alliberats de la presó del Cherche-Midi pels manifestants. Aleshores va prendre el partit de la defensa de París a ultrança, assetjada per les tropes alemanyes. Va col·laborar en La Patrie en danger, treballà en l'organització del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i va esdevenir cap del 138 Batalló de la Guàrdia Nacional, però la seva participació en la insurrecció del 31 d'octubre, contra el Govern de Defensa Nacional, va fer que fos destituït d'aquest comandament. El 18 de març de 1871 va dirigir, amb Gabriel Ranvier, els batallons de Belleville, que s'apoderaren de l'Ajuntament de París, i va estar a favor de marxar sobre Versalles, on es trobava l'Assemblea Nacional i el govern de Thiers. El 24 de març va ser nomenat delegat de la Guerra, amb Paul Antoine Brunel i Émile Victor Duval, per al Comitè Central i dos dies després va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XI Districte (19.276 vots sobre 25.183 votants). El 29 de març de 1871 va ser nomenat mentre de la Comissió Executiva i membre de la Comissió Militar; va abandonar la primera el 3 d'abril, dia de la desastrosa l'ofensiva communard contra les tropes de Versalles. El 20 d'abril va esdevenir inspector general dels forts de la riba esquerra del Sena. El 5 de maig va comandar la Segona Brigada Activa de Reserva, el quarter general de la qual es trobava al Palau de la Legió d'Honor. El 9 de maig va ser elegit per al Comitè de Salvació Pública. Durant la Setmana Sagnant, Eudes va lluitar al costat d'Eugène Varlin a les barricades del carrer de Rennes i de la cruïlla de la Croix-Rouge. Va poder fugir de la repressió i va arribar a Suïssa i després a Londres, on s'instal·la el setembre de 1871. Durant el Tercer Consell de Guerra se li va imputar l'incendi i el pillatge del Palau de la Legió d'Honor i va ser condemnat a mor en rebel·lia el 2 d'agost de 1872. Va viure miserablement a Anglaterra fins a l'amnistia. Un cop a França de bell nou en 1880, va participar en la fundació del periòdic de Blanqui, Ni Dieu ni Maître. Després de la mort de Blanqui, va llançar L'Homme Libre, amb Edouard Vaillant. Émile Eudes va morir de sobte d'una ruptura d'aneurisma el 5 d'agost de 1888 durant un míting a la Sala Favié de Belleville (París, França) mentre feia un discurs excessivament violent en defensa dels terrissaires parisencs en vaga. El seu funeral va donar lloc a manifestacions que van ser durament reprimides per la policia a causa de les provocacions boulangistes. Es troba enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Tebaldo Vannucci

Tebaldo Vannucci

- Tebaldo Vannucci: El 12 de setembre de 1882 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Teobaldo Vannucci. Sos pares es deien Fortunato Vannucci i Paola Ceccarini. Es guanyava la vida fent d'obrer, envernissador i pintor. A començaments de segle formà part de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i de l'Associació Racionalista de Liorna, encarregant-se de la distribució dels periòdics Il Seme i Sorgiamo. El 29 de gener de 1911 va ser cridat a La Spezia (Ligúria, Itàlia) per a reparar el vaixell rus Averoff, però just arribar va ser sotmès a una vigilància especial per part de les autoritats i detingut arbitràriament en dues ocasions. Pel maig, un cop reparat el vaixell rus, retornà a Liorna, encara que l'agost de 1911 era de bell nou a La Spezia. Novament vigilat, les autoritats van fer constar que son germà Amedeo era membre de la «secta anarquista» i administrava els periòdics Giornale di Classe i Sorgiamo. En 1912 treballà a les drassanes Orlando de Liorna, estava subscrit al periòdic Germinal d'Ancona i feia propaganda anarquista. Mesos més tard es traslladà a Nàpols (Campània, Itàlia), on treballà a les drassanes Pattison. Quan esclatà la Gran Guerra, formà part del sector antimilitarista i «derrotista» del moviment llibertari i el maig de 1917, en un informe d'un confident, és definit com un dels anarquistes més actius de Nàpols. En aquesta època va estar constantment vigilat per la Prefectura napolitana. A començaments de 1921, després de la sobtada mort de sa companya Ines Rossi, esdevinguda el 27 de gener a Nàpols, retornà a Liorna amb sos fills Comunardo, Ferrerino i Ferrerina. En aquesta ciutat va ser constantment vigilat, estigué subscrit a Umanità Nova i a partir de 1922 participà activament en la lluita contra els escamots feixistes. Posteriorment es traslladà a Roma. Tebaldo Vannucci va morir el 19 de gener de 1932 a Roma (Itàlia).

***

Necrològica de Joaquín Celma Pérez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 de maig de 1974

Necrològica de Joaquín Celma Pérez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de maig de 1974

- Joaquín Celma Pérez: El 12 de setembre de 1887 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Celma Pérez. Sos pares es deien Gregorio Celma i Carmen Pérez. Emigrat a l'Argentina, milità activament en el moviment llibertari d'aquell país. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, retornà a la Península per participar en la defensa de la Revolució espanyola i en el seu procés de col·lectivització a Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial visqué a Montclar de Carcin (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de Montalban de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), associació fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Joaquín Celma Pérez va morir el 15 de gener de 1973 a l'Hospital General de Montalban (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Asunción González Pardo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de juny de 1974

Necrològica d'Asunción González Pardo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juny de 1974

- Asunción González Pardo: El 12 de setembre de 1889 neix en un poble de Lugo (Galícia) l'anarcosindicalista Asunción González Pardo, també coneguda com Asunción Salgado, pel llinatge de son company. En 1917 començà a militar en el moviment llibertari. Companya del militant anarquista Manuel Salgado Moreira, a qui havia conegut molt jove, emigrà a Madrid (Espanya), on regentà un petit forn i pastisseria, que compaginava amb l'ajuda dels companys perseguits o en fuita. Milità en la Regional del Centre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El març de 1939, amb el triomf franquista, mentre que son company pogué exiliar-se, ella restà a Madrid i pogué arribar a la seva localitat natal, però un comissari vingut de Madrid amb dos agents la va detenir. Traslladada a la capital de l'Estat, va ser interrogada a la seu de la Direcció General de Seguretat i internada a la Presó de Dones. Restà nou anys i mig tancada entre Madrid i Barcelona (Catalunya) sense mai no haver estat jutjada. En 1949 va ser posada en llibertat condicional cinc setmanes abans del seu judici, però va ser advertida per un infiltrat que havia ordre de detenir-la de bell nou i prengué un tren cap a Sant Sebastià (Guipuscoa, País Basc), on durant la nit els companys la passaren a l'altra banda del riu Bidasoa. Restà dos mesos a França abans d'obtenir la possibilitat d'emigrar cap el Regne Unit per a trobar-se amb son company i son fill. En l'exili milità en el nucli de la CNT de Londres. Esdevingué sorda i gairebé cega, patint una paràlisi provocada per una artritis no guarida a la presó. Asunción González Pardo va morir el 6 de març de 1974 a Londres (Anglaterra) i va ser incinerada el 13 de març.

Manuel Salgado Moreira (1899-1967)

***

Adriago Botelho (Lisboa, octubre de 1910)

Adriago Botelho (Lisboa, octubre de 1910)

- Adriano Botelho: El 12 de setembre de 1892 neix a Angra do Heroísmo (Ilha Terceira, arxipèlag de les Açores, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Adriano Inácio Botelho. En 1909 s'instal·là al continent i començà a estudiar a l'Escola Politècnica de Lisboa, per passar l'any següent a fer estudis a la Universitat de Coimbra. En aquests anys participà en les lluites estudiantils al costats de joves anarquistes. Gràcies a la lectura d'obres llibertàries (Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Jean Grave, António José de Ávila, Neno Vasco, Aurélio Quintanilha, Paul Elzbaker, etc.) es decantà per l'anarquisme. En 1914 abandonà la universitat i decidí emigrar a Amèrica, però dissuadit per Alexandre Berkman, en 1919 retornà a Lisboa. Políglota, a la capital portuguesa col·laborà com a traductor en la premsa obrera, sempre al costa de Neno Vasco, i especialment en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. Com a membre del grup anarquista «O Semeador», en 1923 prengué part en la Conferència Anarquista que se celebrà a Alenquer. Des de 1926 formà part del Comitè Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, del qual va ser nomenat secretari. Durant la dictadura d'António de Oliveira Salazar, malgrat la dura repressió, mantingué la clandestinitat anarquista juntament amb Francisco Quintal i altres militants. En 1932 publicà el fullet Da conquista do poder. Durant el període revolucionari espanyol de 1936 a 1939, criticà, com també Vivaldo Fagundes, la participació anarquista en els governs de la II República espanyola. En 1974, després de la caiguda de la dictadura, participà en la reconstrucció del moviment anarquista i fundà a Almada el periòdic Voz Anarquista. En 1974 publicà el llibre Ao povo português. Adriano Botelho va morir l'1 de maig de 1983 a Lisboa (Portugal). Sa companya fou Aurora Moscoso, filla d'una família d'anarquistes de São Paulo (São Paulo, Brasil), d'origen espanyola, i cunyada del pensador anarquista Neno Vasco. El seu arxiu personal s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris de Lisboa que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Portugal. En 1989 es publicà una antologia de textos sota el títol Memória e ideário.

Adriano Botelho (1892-1983)

***

Necrològica de Lorenzo Deza de la Hoz apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 21 de març de 1979

Necrològica de Lorenzo Deza de la Hoz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de març de 1979

- Lorenzo Deza de la Hoz: El 12 de setembre de 1893 neix a Judes (Sòria, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Deza de la Hoz. Sos pares es deien Demetrio Deza Sarmiento i Lorenza de la Hoz Huerta. Cap el 1913 desertà de l'Exèrcit i passà clandestinament a França. Durant el període d'entreguerres realitzà viatges clandestins a la Península per a participar en accions del moviment llibertari. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Pèire de Dròt, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En 1949 sa companya Clara, amb qui tingué tres infants (Libertad, Armonía i Ruperto), va morir. Lorenzo Deza de la Hoz va morir de càncer el 3 de juliol de 1978 a«Les Vergnes» de Sant Pèire de Dròt (Aquitània, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Herminia Catalina Brumana fotografiada per Wilenski (ca. 1935)

Herminia Catalina Brumana fotografiada per Wilenski (ca. 1935)

- Herminia Brumana: El 12 de setembre de 1897 neix a Pigüé (Buenos Aires, Argentina) la mestra, escriptora, periodista, dramaturga i activista feminista i anarquista Herminia Catalina Brumana. Filla d'una família d'immigrants italians il·lustrats, sos pares es deien Juan Bautista Brumana i Delia Piatti. Realitzà els estudis secundaris a l'Escola Normal Nacional d'Olavarría (Buenos Aires, Argentina), on es titulà en 1916, retornant a Pigüé per a exercir de mestra primària a l'Escola Núm. 3, desenvolupant projectes de pedagoria integral (horta, galliner, taller de fusteria, etc.). Aquest mateix 1916 obtingué el primer premi del concurs literari de la Biblioteca Popular pel seu treball Influencias de las bibliotecas populares en la cultura de los pueblos y apoyo que éstos deben a dichas instituciones. En 1917 fundà Pigüé. Revista mensual literaria, social, de ideas y crítica i l'any següent publicà Palabritas, primer llibre seu orientat a promoure la lectura en l'alumnat. Entre 1920 i 1921 participà en el grup anarquista «Insurrexit», per al qual va escriure alguns articles. En 1921, durant un viatge a Buenos Aires, conegué el destacat militant socialista i escriptor Juan Antonio Solari, amb qui es casa a mitjans d'aquell any i amb qui s'instal·là a Buenos Aires, treballant primer a l'escola de Quilmes, després a Avellaneda, on exercí el càrrec de sotsdirectora, i finalment a la Capital Federal. Entre 1921 i 1930 va fer de mestra a diferents escoles del Gran Buenos Aires i de la Capital Federal, i a partir de 1932 exercí càrrecs directius. En 1922 tingué son únic fill, que prengué el mateix nom que son pare. En 1923 publicà el seu segon llibre, Cabezas de mujeres, obra marcadament feminista. Entre 1929 i 1939 publicà cinc llibres: Mosaico (1929), La grúa (1931), Tizas de colores (1932), Cartas a las mujeres argentinas (1936) i Nuestro hombre (1939), on palesà la seva lluita pel drets de les dones, l'amor lliure, la crítica al matrimoni inexorable, el dret al divorci, la justícia social, i tot relacionat amb les dificultats que els infants pobres tenen per a estudiar. Va escriure 11 obres teatrals –entre elles Miluch (1932), Cuando plantéárboles (1927),La protagonista olvidada (1932)– de les quals tres s'estrenaren, i participà en nombrosos programes radiofònics per a Radio Cultura. Encara que col·laborà amb els socialistes, sempre es va declarar anarquista i es considerava deixeble de Rafael Barret, a qui citava contínuament. Durant la dècada dels vint fou columnista dels periòdics anarquistes L'Antorcha, Nervio i Nuestra Tribuna; exigí la llibertat de Simon Radowitzky i entre 1931 i 1942 participà activament en la campanya per l'alliberament dels anomenats «Presos de Bragado», tres joves anarquistes (Pascual Vuotto, Reclús De Diago i Santiago Mainini) que van ser torturats i condemnats en 1931 per un homicidi que les autoritats sabien ben bé que no havien comès, destacant per la seva oratòria en conferències i xerrades. El gener de 1932 signà, juntament amb altres destacats intel·lectuals argentins, un manifest en suport de la II República espanyola. En 1941 començà a treballar com a mestra de Pràctica d'Escriptori a l'Escola per a Adults Núm. 6 de Buenos Aires–en morir, aquesta escola rebé el nom de «Herminia Brumana». En 1943, arran del cop militar, va ser cessada dels seus càrrecs ja que era considerada«no addicta al règim» –son company va ser empresonat pel peronisme–, però, gràcies a un company, aconseguí un lloc de feina en la Societat Argentina d'Escriptors, de la qual arribà a ser membre de la seva comissió directiva i, amb Miguel Alfredo Olivera, en reorganitzà la biblioteca. Aquest mateix any de 1943 va ser invitada a fer una conferència a la New School for Social Research de Nova York (Nova York, EUA) i recorregué les Estats Units i Mèxic fent xerrades sobre l'activitat literària argentina –anteriorment havia viatjat dues vegades a Europa: España i França, en 1933; i França, Bèlgica i Suïssa, en 1938. En 1946 publicà Me llamo niebla. Cuentos i en 1953 A Buenos Aires le falta una calle. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Caras y Caretas, Estampa, El Hogar, Leoplán,Mundo Argentino,La Nación, La Novela Elegante, La Novela Semanal, La Nueva Provincia,Pueblo y Escuela, Reconstruir,El Suplemento,El Trabajo, Vida Femenina i La Voz, entre d'altres. Malalta de càncer, Herminia C. Brumana va morir el 9 de gener de 1954 a Buenos Aires (Argentina) i les seves restes van ser incinerades, sense cap cerimònia i en la més estricta intimitat. Deixà una important producció inèdita, entre ella La conquista del hombre. Poc després de morir l'escriptor anarquista Gustavo Cuadrado Hernández organitzà un concurs literari que portava el seu nom i es creà la Societat d'Amics d'Herminia Brumana (SAHB). A partir del gener de 1955 la SAHB edità la revista Amigos de Herminia Brumana i en 1958 en publicà les seves Obras completas; en 1964 sortí Ideario y presencia de Herminia Brumana, un recull de pensaments i de treballs sobre l'autora d'escriptors llatinoamericans. En 1974 es van publicar els seus contes sota el títol Esclava en el día de la libertad. Documentació de l'escriptora va ser donada per les seves netes al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas en Argentina (CeDInCI) de Buenos Aires. Diversos carrers, places, biblioteques i centres educatius argentins porten el seu nom.

Herminia Brumana (1897-1954)

***

Ugo Guadagnini

Ugo Guadagnini

- Ugo Guadagnini: El 12 de setembre de 1902 neix a Imola (Emília-Romanya) l'anarquista Ugo Guadagnini. Paleta de professió, en 1927 es va veure obligat a emigrar, primer a França i després a Bèlgica. El 7 de novembre de 1936, amb altres companys anarquistes (Cesare Teofoli, Marcello Bianconi i Vittorio Ortore), deixà Brussel·les i marxà com a voluntari cap a la guerra d'Espanya i s'integrà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», combatent al front d'Aragó (Monte Pelado, Osca i Almudébar). Arran dels «Fets de Maig» de 1937 abandonà la Península i retornà a Bèlgica. A Brussel·les es relacionà amb altres companys llibertaris, com ara Celso Bendanti i Ciro Beltrandi. Durant la II Guerra Mundial va ser detingut, expulsat de Bèlgica i extraditat a Itàlia, on el règim feixista el jutjà en 1941 i el condemnat a la deportació a l'illa de Ventotene. Després del seu alliberament, sembla que el setembre de 1943, s'integrà en la resistència i participà en els combats contra els nazis a la regió d'Imola, en estret contacte amb l'anarquista Vindice Rabitti. Després de la II Guerra Mundial, sense feina, retornà a Bèlgica, lloc on continuà amb la militància llibertària. Ugo Guadagnini va morir en 1971 a Brussel·lès (Bèlgica).

***

Felicita Girolimetti (1922)

Felicita Girolimetti (1922)

- Felicita Girolimetti: El 12 de setembre de 1904 neix a Senigalia (Marques, Itàlia) l'anarquista Felicita Girolimetti, també citada com Félicité o Félicie Girolimetti, i coneguda com Felix. Son pare es deia Ercole Girolimetti i sa mare Anna Franzi. Ben igual que tots son germans i germanes, milità en el moviment llibertari. Durant els anys vint emigrà a França i es guanyà la vida venent als mercats ambulants. Durant els anys trenta vivia amb son company Domenico Nanni (Nino) al número 2 de la place aux Aires de Grassa (Provença, Occitània). Era mare d'un fill natural reconegut. En 1937 va ser fitxada per la policia, com el seu company i altres militants (Urbano Andreoli, Jean Campana, Roland Carpentier, Joseph Feraud, François Ferrero, Léandre Giusseguere, Kanik Papazian, etc.), com a membre del grup anarquista local de Grassa de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Felicita Girolimetti (1904-?)

***

Aldebrando Lusvardi

Aldebrando Lusvardi

- Aldebrando Lusvardi: El 12 de setembre de 1912 neix a Villa Ganaceto (Emília-Romanya) el paleta anarquista Aldebrando Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Sos germans Alfredo, Bruno, Filippo i Medardo també van ser militants llibertaris. En 1924 s'adherí al Grup Llibertari Juvenil de La Madonnina (Emília-Romanya, Itàlia), on ocupà el càrrec de caixer i s'encarregà de les subscripcions a favor de les víctimes polítiques. Actiu militant, va ser fitxat per la Prefectura de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) com a«subversiu perillós» i va ser detingut en diverses ocasions per difondre fullets anarquistes. El novembre de 1926 va ser condemnat a un mes de reclusió per insultar l'autoritat pública i el desembre d'aquell any va ser advertit formalment. Després de la detenció dels militants anarquistes de Mòdena més actius i del desmantellament de les organitzacions anarquistes, s'hagué de prendre contacte amb alguns elements comunistes per continuar la lluita antifeixista, però aquests contactes resultaren fatals arran del descobriment d'algunes armes i, amb l'anarquista Albano Franchini, va ser denunciat pel Tribunal Especial per«intensa activitat comunista». Passà a la clandestinitat i en 1930 fugí a França, instal·lant-se d'antuvi a Amiens (Picardia, França) i després a París, on es reuní amb sos germans Filippo i Alfredo. En aquestaèpoca estava inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de ser detingut. En 1931 la policia italiana el va inscriure en el llistat d'anarquistes expatriats amb la nota: «combat el règim amb accions violentes». En 1933 la seva companya Albina Franchi, amb qui tenia dos fills (Giovanni i Sergio), es reuní amb ell a París. El maig de 1937 una nota confidencial de l'ambaixada diu que havia partit amb son germà Filippo cap a Espanya per combatre el feixisme, però sembla una informació sense fonament. El novembre de 1940 sos germans Alfredo i Filippo van ser detinguts per la policia francesa per a ser lliurats als ocupants alemanys, però ell aconseguí fugir i arribar al centre de França. A finals de 1942 residia a París vigilat i posteriorment s'integrà en la Resistència. Aldebrando Lusvardi va morir el 8 d'abril de 1991 a Bagnolet (Illa de França, França).

***

Antonio Pittalunga

Antonio Pittalunga

- Antonio Pittalunga: El 12 de setembre de 1912 neix al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) el partisà anarquista Antonio Pittalunga, també citat Pittaluga, i que va fer servir els pseudònims Tugnin i Peter. Sos pares es deien Emanuele Pittalunga, fuster, i Luigia. Obligat per son pare, deixà els estudis i es posà a treballar com a obrer fuster. S'ocupà d'activitats culturals, especialment teatrals, i adquirí una sòlida cultura autodidacta. Quan la caiguda del feixisme la tardor de 1943, entrà en contacte amb militants anarquistes genovesos, especialment amb Sardini, Barazzoni, Cianchi, Grassini, Turcinovich, Raspi i Dettori, que estaven organitzant escamots partisans. Amb Sardini i Barozzi organitzà el 8 de setembre de 1943 el Destacament Autònom Llibertari del Llevant, que operà a la vall del Nervi en coordinació amb la Brigada Partisana «Crosa» de l'Squadre d'Azione Patriotica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica). En 1944 fou responsable llibertari dels enllaços amb els SAP. En aquesta època col·laborà en el butlletí llibertari mecanografiat clandestí Il Seme. Durant els combats per l'Alliberament, entre altres accions, participà amb el seu destacament en l'ocupació dels dipòsits de provisions de la Divisió Alpina «Monterosa» i en la distribució de queviures a la població. Durant la matinada del 24 d'abril de 1945 el seu destacament participà al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) en l'assalt a l'Hotel Eden on estaven atrinxerades les tropes alemanyes i Antonio Pittalunga va caure mort d'un tret en el curs d'aquesta acció. Una plaça del barri de Nervi genovès porta el seu nom.

***

José Pérez Tomás

José Pérez Tomás

- José Pérez Tomás: El 12 de setembre de 1913 neix a Jumella (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista José Pérez Tomás. Es guanyava la vida com a muntador de màquines de tren a «La Maquinista» de Barcelona (Catalunya) i des de molt jove estava afiliat al Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). També forma part de les Joventuts Llibertàries del Poblesec de Barcelona i del grup anarquista «Luz y Cultura». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona i durant la guerra civil ocupà càrrecs de responsabilitat a la frontera. Participà activament en la resposta llibertària contra l'estalinisme durant els «Fets de Maig» de 1937. José Pérez Tomás va ser ferit al front de Lleida i va morir en 1937 en un hospital de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Catalunya). Era noví de la militant llibertària Joaquina Dorado Pita.

***

Foto policíaca de Francesc Ballester Orovitg

Foto policíaca de Francesc Ballester Orovitg

- Francesc Ballester Orovitg: El 12 de setembre de 1920 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Francesc Ballester Orovitg, conegut com El Explorador i que va fer servir el pseudònim Sebastián Grau Ortega. Fuster de professió, milità en les Joventuts Llibertàries de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil combaté el feixisme enquadrat en la 143 Brigada Mixta a Vilanova de la Barca durant l'ofensiva franquista de juny de 1938 a Aragó. Al final de la contesa caigué pres i fou internat a Tortosa. Pogué evadir-se i passar a França on s'enrolà en els grups guerrillers que des d'allà creuaven els Pirineus i combatien el franquisme a la zona de Barcelona. En 1945 s'integrà en les Joventuts Llibertàries a Catalunya i en 1947 fou delegat de les Joventuts Llibertàries del Baix Llobregat i membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El juny d'aquest mateix 1947 participà en l'elaboració de pamflets contra la Llei de Successió a Espanya. Després de la detenció de nombrosos companys, va ser elegit per representar la Regional de Catalunya en el Ple Nacional clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), que se celebrà entre el 15 i el 16 de juliol de 1947 a Madrid, i que redactà un manifest contra el sindicalisme polític. En 1947 també amb Josep Lluís Facerías formà un grup guerriller (Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font, Celedonio García Casino) especialitzat en expropiacions econòmiques i que també intentà, sense èxit, atemptar contra el comissari de policia Eduardo Quintela. L'octubre de 1947 assistí, amb Josep Lluís Facerías i Manuel Fernández Fernández, al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. El 24 de maig de 1948 va ser detingut a Barcelona i tancat a la presó Model. El 12 de gener de 1949 sortí en llibertat provisional, però fou novament detingut; jutjat, va ser condemnat el 16 de març de 1950 a sis anys de presó. Gràcies a diverses mesures de gràcia, el 10 d'agost de 1953 fou alliberat i creuà els Pirineus. Instal·lat a Alès (Llenguadoc, Occitània), treballà en un taller de fusteria, milità en la Federació Local de la CNT i s'interessà per l'esperanto, col·laborant en diferents revistes publicades en aquesta llengua. Francesc Ballester Orovitg va morir el 7 de setembre de 1957 en el descarrilament del tren París-Nimes (França).

***

Valeriano Giménez Poma

Valeriano Giménez Poma

- Valeriano Giménez Poma: El 12 de setembre de 1925 neix a Panticosa (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i lluitador antifranquista Valeriano Giménez Poma. Fuster de professió, el 2 de juliol de 1945 passà a França, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). A finals de desembre de 1950, amb Pedro Galán Mora, José Martínez García i Amador Rodríguez Quince, formà part d'un grup llibertari antifranquista que passà de França a la Península per Hendaia (Lapurdi, País Basc), després d'haver deixat els seus papers el 20 de desembre a França. Desconeixem les actuacions del citat grup del qual es va perdre tot rastre.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca de Luigi Parenti

Foto policíaca de Luigi Parenti

- Luigi Parenti: El 12 de setembre de 1942 mor a Cacinaia (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Luigi Parenti, també conegut com Louis Parenti. Havia nascut el 18 de febrer de 1887 a Calcinaia (Toscana, Itàlia). Durant els seus estudis formà part de la Lliga Democràtica Nacional (LDN), del pare Romolo Murri, considerat en Itàlia el precursor de la democràcia cristiana. Després començà a militar en el moviment sindical com a membre de la Societat de Socors Mutus de Pontetetto, a Lucca (Toscana, Itàlia), de la qual va ser exclòs per les seves idees radicals. Fou especialment actiu durant la vaga de tramvies de Luca. En 1910 emigrà als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA), on esdevingué anarquista i s'afilià a l'any següent a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), arribant a ser un dels membres més destacats de la Secció Llatina d'aquest sindicat anarcosindicalista. En 1913 participà en una gira propagandística de conferències arreu Califòrnia. Mantingué estreta correspondència amb Carlo Tresca (Nova York) i amb Armando Borghi (Itàlia). La seva tasca anarcosindicalista es desenrotllà en diversos sectors, com ara els hotels, els restaurants, les foneries, les fàbriques i els ferrocarrils, i sempre intentà unir els treballadors al marge de races, llengües i cultures. En 1916 va ser detingut, amb Michele Centrone; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó per haver organitzat una manifestació a favor de Carlo Tresca i d'altres militants wobblies empresonats durant la vaga de la Mesabi Iron Range de Minnesota. El 29 de setembre de 1916 va ser detingut amb altres vuit companys, entre elles Michele Centrone i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre la sentència condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i tres mesos de presó per «pertorbació de la pau». Després treballà com a miner a Pennsilvània i, més tard, s'establí a la zona de Paterson (Nova Jersey, EUA). El 5 de setembre de 1917 va ser condemnat per un tribunal federal de Chicago per violació de la Llei d'Espionatge pel delicte d'«activitats antimilitaristes i derrotistes», juntament amb altres 165 membres dels IWW–entre ells Joseph J. Ettor, Elizabeth Gurley Flynn, Arturo Giovannitti, Bill Haywood, James Rowan, Vincent St. John, Carlos Tresca i Ben H. William–, a cinc anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Durant el seu empresonament, entre setembre de 1917 i juny de 1919 a la penitenciaria de Leavenworth (Kansas, EUA), no se li va permetre comunicar-se amb sa companya Emma Bacci ni amb les seves tres filles, la petita de les quals va néixer durant el captiveri. El juny de 1919 va ser alliberat sota fiança i es posà a organitzar un sindicat independent de pescadors a San Francisco i com a corresponsal del periòdic liberal La Voce del Popolo, fet pel qual va ser criticat per alguns companys anarquistes. El maig de 1921 l'apel·lació del seu procés va ser rebutjada i tornà a la presó. Finalment se li va commutar la pena a condició que marxés dels EUA. L'agost de 1922 retornà a Itàlia amb sa família i s'instal·là a la zona de Lucca, on s'afilià a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 fou delegat de Viareggio en el Congrés de la USI clandestí. Pressionat per les autoritats feixistes, en 1928 es reuní a Roma amb Edmondo Rossoni, un dels caps del sindicalisme del règim el qual havia conegut a Amèrica, i va començar a treballar en els sindicats feixistes i com a corresponsal del periòdic feixista de Liorna Il Telegrafo. En 1929 es autoritats italianes van informar que mostrava obediència a les consignes del règim feixista, però a principis de 1930 la policia descobrí que seguia rebent clandestinament exemplars del periòdic anarquista de Carlo Tresta Il Martello. El febrer de 1930 va ser detingut, jutjat i condemnat, però la sentència li fou commutada amb la promesa de bona conducta. Després abandonà tota activitat política i sindical i en 1932 va ser finalment esborrat per les autoritats feixistes de les llistes de«subversius perillosos». Luigi Parenti va morir el 12 de setembre de 1942 a Cacinaia (Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri municipal d'aquesta localitat. La seva mort va ser anunciada en la publicació anarquista de Paterson L'Adunata dei Refrattari.

---

Continua...

---

Escriu-nos

Viewing all 12423 articles
Browse latest View live