Anarcoefemèrides
del 21 d'agost
Naixements
Retrat atribuït, sense
cap fonament, a Jacques Roux
- Jacques Roux: El 21 d'agost de 1752 neix a Pranzac (Llemosí, Occitània) el revolucionari Jacques Roux. Aquestcapellà roig, era vicari de Saint-Nicolas-des-Champs de París, despietat i a vegades cruel, serà un precursor del socialisme i de l'anarquisme moderns. No va tenir prou a denunciar els revolucionaris acaparadors, els especuladors i els mercaders, les seves diatribes tingueren com a objectiu el govern i tot l'aparell de l'Estat parlamentari, així com diversos representants de l'autoritat. És l'autor del cèlebre Manifeste des Enragés (Manifest dels Enrabiats) que van signar Varlet i Leclerc d'Oze. Partidari de l'acció directa, va esperonar els pillatges de magatzems. Va ser el portaveu dels més pobres dels sans-culottes, incitant les dones a reivindicar els seus drets. El Manifeste des Enragés serà la causa de la seva caiguda. La Convenció es va sentir atacada i va detenir Jacques Roux el 22 d'agost de 1793, amb la intenció de guillotinar-lo, a través del tribunal revolucionari. La repressió s'abatrà tot d'una entre els seus partidaris, i el Club des Femmes, suport dels enragés, serà dissolt. Jacques Roux en saber la notícia de la seva condemna es va apunyalar el 10 de febrer de 1794 dins la cel·la que ocupava a la presó de Bicêtre, a prop de París, (Illa de França, França).
***
Fortuné
Henry
- Fortuné Henry: El 21 d'agost de 1869 neix a Limeil-Brévannes (Illa de França, França) el militant i orador anarquista, antimilitarista i partidari de les colònies llibertàries, Jean-Charles Fortuné Henry. Fill de revolucionaris, son pare Fortuné Henry, poeta anarquista, va ser condemnat a mort en rebel·lia per haver estat membre de la Comuna de París, i son germàÉmile Henry serà guillotinat el 21 de maig de 1894 per haver comés dos atemptats anarquistes; sa mare es deia Rose Caubet. Des de la caiguda de la Comuna de París fins a l'amnistia de 1880 la família Henry viurà exiliada a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya). De bell nou a França, Fortuné Henry, va ser donat de baixa del servei militar per malaltia. Després va treballar en una farmàcia entre l'octubre de 1885 i el 12 de desembre de 1889, que va ser acomiadat per una discussió amb l'amo. Poc després entrarà com a redactor en el periòdic Le Parti Ouvrier i serà partidari d'una «República social». Fortuné Henry va començar a militar en el moviment anarquista i en la Lliga dels Antipatriòtes cap al 1891, esdevenint un brillant orador i fent gires de conferències (Sedan, Bourges, Saint-Quentin, etc); però les seves paraules d'apologia a l'anarquia, a la revolta i a la «propaganda pel fet» li portaran nombroses condemnes. El 24 de febrer de 1893, l'Audiència de les Ardenes el condemnà a dos anys de presó. Després, instal·lat a ca sa mare a Brévannes, i molt marcat per l'execució de son germà, s'especialitzarà en plantes medicinals i esdevindrà representant de farmàcia. En un dels seus viatges pels boscos de les Ardenes serà quan idearà la creació d'una comunitat inspirada en les tesis naturistes: «L'Essai», a prop d'Aiglemont, serà una realitat a partir del juny de 1903. A partir de 1904 s'incorporaran una desena de «colons», entre ells André Mounier (l'Agrònom), que practicaran l'agricultura i la ramaderia. Com a membre de la Lliga Antimilitaris prendrà part el juny de 1904 en la delegació francesa al congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) a Amsterdam. Malgrat els problemes financers i de convivència entre els diferents membres, la comunitat rutllarà i crearan també una impremta, que permetrà la publicació de fullets i del periòdic Le Cubilot (1906-1908), continuat per Le Communiste. Cap al 1909, malgrat els suports de la Federació de Treballadors Socialistes de les Ardenes, de la Confederació General del Treball (CGT) local i d'anarquistes i intel·lectuals coneguts (Matha, Paul Robin, Sébastien Faure, Victor Serge, Anatole France, etc.), la comunitat lliure «L'Essai» tancarà amb la partida de tots els membres. Durant la Gran Guerra, Henry, inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, serà donat de baixa de l'Exèrcit i no serà mobilitzat. Fortuné Henry és autor de nombroses publicacions, com ara Communisme expérimental: préliminaires (1905), Lettres de pioupious (1906), Grève et sabotage (1908), etc. Fortuné Henry va morir posteriorment a 1924.
***
Necrològica
de Jacinto Gil Gracia apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 31 de març de 1992
- Jacinto Gil Gracia: El 21 d'agost de 1894 neix a Castelnou (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Jacinto Gil Gracia. Sos pares es deien Rudesindo Gil i Bruna Gracia. Quan tenia 18 anys abandonà el seu poble natal i marxà cap a Barcelona (Catalunya) per a treballar. Trobà feina d'estibador al port i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment, i fins el 1936, treballà de carreter distribuint les mercaderies del port a la ciutat. Fou membre de la Secció de Carreters del Sindicat dels Transports de la CNT i participà a totes les vagues de l'època, fet pel qual va ser empresonat en diverses ocasions, una d'elles en un vaixell-presó ancorat al port de Barcelona sota l'amenaça de deportació a Bata (Guinea Espanyola). A començament dels anys trenta, s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i s'oposà a la tendència trentista dins de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en les lluites als carrers de Barcelona. Militaritzat el port, amb Isidre Prats Llagostera, va ser nomenat tresorer de l'Art Rodat del Transport del Port de Barcelona, càrrec que ocupà fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. D'antuvi a París, on les passà magres, posteriorment visqué a Chartres (Centre, França), on aconseguí que sa companya Clara i son fill adoptiu Liberto, internat en un camp de refugiats de la Savoia, es poguessin reunir-se amb ell. Durant l'Ocupació pogué crear, amb Manuel Menjón i altres, un petit grup de la CNT i després de la II Guerra Mundial el reorganitzà a nivell departamental. Va ser nomenat tresorer del Comitè Departamental d'Eure i Loir (Centre, França) fins al Congrés de la CNT de maig de 1945. Militant de la tendència més anarquista, s'oposà a totes les escissions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i rebutjà fins i tot la reintegració dels membres de la Federació Local de Chartres de la CNT després de la reunificació del moviment en 1960. En 1981 morí sa companya Clara. Fou secretari de la Federació Local de Chartres fins a l'agost de 1983, any que es va retirar a Barcelona amb sa segona companya Brígida, que morí en 1989. Jacinto Gil Gracia va morir el 7 de febrer de 1992 al seu domicili del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat l'endemà al cementiri barceloní de Montjuïc amb la bandera confederal sobre el taüt.
***
Retrat
d'Oscar Vannini
-
Oscar Vannini: El
21 d'agost de 1894 neix a Terricciola (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Oscar
Vannini. Sos pares es deien Nicodemo Vannini i Amabilia Campagni.
Paleta i
jornaler de professió, entrà a formar part del
moviment anarquista de molt
jove. Durant la Gran Guerra va ser allistat en el 75 Regiment
d'Infanteria i el
8 de febrer de 1917 va ser ascendit a caporal. Capturat per les tropes
austríaques, passà els últims cinc
mesos de la guerra en captivitat. El 12 de
setembre de 1919 va ser llicenciat amb el grau de caporal. Durant la
postguerra
desenvolupa una intensa propaganda professant obertament, segons la
policia, «idees
subversives i formant part de la secció comunista de
Terricciola». El 20 de
febrer de 1922 es casà amb Carla Petronilla Angela. En 1922,
fugint dels
escamots feixistes, passà a França i va ser
inscrit en el registre de la
policia de fronteres. Buscat per l'Opera di Vigilanza e Repressione
dell'Antifascismo (OVRA), policia política feixista
italiana, s'establí a
Bèucaire (Llenguadoc, Occitània). Cap a l'octubre
de 1936, sembla, arribà a
Espanya per lluità contra el feixisme. El desembre de 1937
amb un permís passà
a França i retornà el gener de 1938 a la
Península per combatre amb el III
Batalló de la XII Brigada Internacional«Batalló Garibaldi». El 16 de febrer de
1938 va ser ferit al front d'Extremadura i el 12 de setembre d'aquell
any
retornà definitivament a França. L'abril de 1942
va ser detingut per «activitats
comunistes» i condemnat a 10 anys de treballs
forçats. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
José María Rodríguez Eiras (Cotexo)
- José María Rodríguez Eiras: El 21 d'agost de 1902 neix a Santiago de Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista José María Rodríguez Eiras, conegut com Cotexo. Es guanyava la vida com a fogoner de vapors navals i estava afiliat al Sindicat d'Indústries Pesqueres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Carril. En 1932 intervingué en la fundació de l'Ateneu de Divulgació Social de Vilagarcía de Arousa. Aquest mateix any va ser detingut en diverses ocasions per les seves activitats anarquistes i es va veure implicat en l'explosió d'una bomba en una serradora de l'empresari Gil, fet que el va obligar a traslladar-se a la Corunya (la Corunya, Galícia) i embarcar-se en vaixells pesquers fins l'esclat de la Guerra Civil. En 1935 fou nomenat vocal dels fogoners de vapors navals del Sindicat d'Indústries Pesqueres de la Corunya de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut, però el gener de 1937 aconseguí la llibertat i s'integrà al sindicat clandestí «El Despertar Marítimo». El 3 de juny de 1937, amb altres companys (José García García, Francisco Javier Caridad Pita i Antonio Barreiro Pérez), assaltà el vaixell Constante F. Veiga Núm. 4 en el qual estava enrolat i fugí cap al port de Brest (Bretanya). Després passà a Barcelona (Catalunya) i s'allistà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, lluitant a les zones centre i llevant de la Península enquadrat en les Brigades Mixtes 38 i 59. Comissari polític de la 82 Brigada de Muntanya, lluità a als pobles de Libros i de Villel i va ser ferit a Cubla, totes poblacions de Terol (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista, va ser detingut a la Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià) i empresonat al Castell d'Alacant (Alacantí, País Valencià). En 1941 va ser jutjat en consell de guerra a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) i condemnat a mort per«rebel·lió militar», pena que posteriorment fou commutada. Pres a Pontevedra i al Campo de Santa Isabel de Santiago de Compostel·la, en 1944 aconseguí la llibertat provisional i passà a treballar en una serradora a Vilagarcía de Arousa i a les mines de Silleda (Pontevedra, Galícia). Intervingué en la reconstrucció de la CNT de Vilagarcía de Aurousa i el novembre de 1944 va ser novament empresonat durant uns mesos a Santiago de Compostel·la acusat de col·laborar amb la guerrilla antifranquista que actuava a la zona de Silleda. En 1946 retornà a Vilagarcía de Arousa i es reincorporà a les activitats clandestines, col·laborant amb José Luis Quintas i militant en la CNT de la comarca. El març de 1947 va ser novament detingut i torturat a la comissaria de Vigo (Pontevedra, Galícia). En 1948 va ser jutjat en consell de guerra a Vigo i condemnat a tres anys de presó, que purgà a Santoña (Cantàbria, Espanya). En 1952 va se alliberat definitivament i passà a treballar embarcat amb vaixells pesquers. Durant els anys cinquanta mantingué correspondència amb l'intel·lectual anarquista Juan García Durán, establert a Austràlia i als EUA. José María Rodríguez Eiras va morir en 1967 a Vilagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia). Sos germans José, Secundino i Francisco també van ser militants anarquistes.
***
Notícia de l'expulsió de Turcinovic apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 25 de setembre de 1934
- Nikola Turcinovic: El 21 d'agost de 1911 neix a Rovinj (Ístria, Croàcia) el destacat militant anarquista Nikola Turcinovic, també conegut com Nicolas (o Nicolò) Turcinovich o Nicola Turcino. Sos pares van ser Giuseppe Turcinovic i Maddalene Malusà. Només pogué fer els estudis elementals i quan encara era molt jove entrà en contacte amb els cercles obrers llibertaris de Rovinj. L'agost de 1927 s'embarcà com a grumet a bord del«Belvedere», de la companyia marítima Cosulich Line Trieste, que unia la ciutat de Trieste amb Amèrica. Després de barallar-se a bord amb un feixista que el provocà, decidí durant una escala a Buenos Aires no retornar a la Itàlia feixista i desertà; per aquest fet, el desembre de 1929 va ser condemnat en rebel·lia per un tribunal de Pula a sis mesos de presó. A Buenos Aires entrà en contacte amb la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), on militaven alguns llibertaris d'Ístria, com ara Fracesco Depanghere i Giuseppe Pesel, membres del grup«Umanità Nuova». Per guanyar-s'hi la vida va fer de tot. En 1930, fugint de la repressió desencadenada arran del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, embarcà clandestinament en un vaixell iugoslau cap a Europa. Després de desembarcar a Anvers (Flandes, Bèlgica), s'instal·là a París (França), on treballa com a paleta i esdevingué, segons la policia, en «un dels militants italians exiliats més actius» i per això expulsat el maig de 1931. Amb alguns companys espanyols, marxà a la Península, on s'acabava de proclamar la II República espanyola. A Barcelona (Catalunya) participà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). El setembre de 1931, arran d'una vaga general, va ser detingut per haver pres part en la defensa armada del local del Sindicat Únic del Ram de la Construcció de la CNT del carrer Merdaders de Barcelona assetjat per la policia i tancat a bord dels vaixells presons «Dédalo» i«Antonio López». El febrer de 1932, amb el companys italians Luigi Sofrà i Egidio Bernardini intentà evadir-s'hi. El febrer de 1933, fruit d'una intensa campanya portada per la CNT, fou amnistiat, però amb una ordre d'expulsió i portat, amb Egidio Bernardini i sa companya Livia Bellinari, a la frontera francesa. Després de passar per Bèlgica i Holanda, el maig de 1933 ja era de bell nou a Barcelona. Acusat de pertànyer a una «banda de malfactors», fou immediatament detingut i internat a la presó Model de la capital catalana per «infracció al decret d'expulsió». El desembre de 1933 participà en una evasió en massa de la Model, però va ser novament detingut dies després. Un cop lliure, el 28 de febrer de 1934 va ser novament arrestat, jutjat per «resistència a la força pública» i condemnat a quatre mesos de presó. El setembre de 1934 va ser expulsat i portat a la frontera amb Portugal. De bell nou aconseguí entrar a Espanya per Andalusia i s'establí a Sevilla, però la repressió arran dels fets de Casas Viejas va ser tan forta que l'octubre d'aquell any fugí a Tànger i passà a Algèria, residint a Alger i a Orà. Perseguit també a Algèria, en 1935 retornà a la Península i s'instal·là a la zona de València. Amb el cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a Barcelona, on la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) li encarregà l'organització de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Segons diversos testimonis (Umberto Caloso, Carlo Rosselli, etc.), la seva actuació en els combats de Monte Pelado i al front d'Osca va ser fonamental. El gener de 1937, a petició de la Federació Regional de Pagesos de Llevant de la CNT, va ser enviat a València per ocupar-se de la gestió de les col·lectivitats agrícoles. El final de la guerra l'agafà en la ratonera d'Alacant, però aconseguí arribar a Madrid i s'amagà a casa d'un franquista a qui havia salvat la vida durant els primers mesos de la guerra. El 19 de març de 1941, després de ser denunciat pel seu llogador, va ser detingut a Madrid. Extradit a Itàlia, el setembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys d'internament a l'illa de Ventotene. El juliol de 1943, amb la caiguda del feixisme, va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia) amb desenes de companys anarquistes considerats com a «perillosos». El 18 de setembre de 1943 va ser alliberat i marxà a Ístria, on s'integrà immediatament en els grups partisans comandats per Josip Broz (Tito). A resultes dels desacords suscitats amb els comunistes iugoslaus, marxà a Gènova, on entrà en contacte amb el moviment llibertari de la capital liguriana. Amb altres militants (Marcello Bianconi, Emilio Grassini, Pietro Caviglia, Alfonso Failla, Pasquale Bonazzi, etc.), participà en els lluites per l'Alliberament. Aprofitant l'experiència aconseguida a la Península, fou agent d'enllaç entre els grups de partisans anarquistes i els d'altres organitzacions. També comandà la «Brigada Malatesta» --enquadrada en les Squadres d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadrs d'Acció Partisana) i que comptà entre d'altres Francesco Ogno, Emilio Grassini, Pietro Pozzi i Giuseppe Verardo)-- i la «Brigada Pisacane» de guerrilla urbana anarquista, que actuava als barris genovesos de Cornigliano i de Plegli. Després de l'Alliberament va ser un dels militants més actius a Gènova. El juny de 1945 va ser delegat de la Federació Comunista Llibertària Liguriana (FCLL) al Congrés de Milà de la Federació Anarquista Comunista Italiana (FACI). En 1946 s'instal·là a Venècia, on es casà amb Alberta Machiori, amb qui tingué una filla l'any següent. En 1954 retornà a Gènova, on participà en la major part de congressos que es realitzaren a la ciutat de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1965, arran del Congrés de Carrara, va ser nomenat gerent de la llibreria de la FAI i membre de la Comissió de Correspondència d'aquesta organització. En 1970 va ser un dels fundadors del«Cercle Armando Borghi» de Gènova, que reagrupà joves militants que s'acostaren a l'anarquisme arran de les lluites socials de l'època. Nikola Turcinovic va morir el 30 de desembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia) i fou enterrat el 2 de gener de 1972 en aquesta ciutat. En 2005 es creà el Grup Llibertari «Nicola Turcinovich» a Gènova.
***
Antonia Ugeda Fuentes (ca. 1936)
- Antonia Ugeda Fuentes: El 21 d'agost de 1917 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Antonia Ugeda Fuentes. Filla d'una família obrera nombrosa de cinc infants, amb vuit anys començà a treballar fent de mainadera, primer a Villena durant dos anys i, després, amb els mateixos amos, dos anys més a Albacete (Castella, Espanya) fent de serventa. Després decidí deixà la vida de criada i entrà a fer feina com a aprenenta d'envernissadora en una fàbrica de mobles de Villena. Quan tenia 14 anys, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a començaments de 1936 engegà una vaga de les envernissadores en solidaritat amb una acomiadada. En aquesta època també entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Durant la guerra civil, després de fer un curset d'infermeria, treballà d'infermera a l'Hospital de Sang que es creà a Villena. En aquests anys s'uní sentimentalment amb Joaquín García. Amb el triomf franquista, s'amagà fins el 4 de maig de 1939 a Villena, data en la qual, després d'una delació, va ser detinguda, restant empresonada fins el maig de 1943, un any a Redovà i tres a Alacant. Aquest mateix any trencà amb Joaquín García i es traslladà a Barcelona (Catalunya) amb el suport dels companys Ginés Camarasa García i Antonio Olaya Bellod. A la capital catalana treballà d'envernissadora i quan Ginés Camarasa quedà vidu de Francisca Camús hi formà parella. Durant els anys de lluita clandestina ajudà activament son companys, destacat militant confederal, i fou l'encarregada de tenir cura de les «Tres Tombes» (Ferrer Guàrdia, Durruti i Ascaso) al cementiri de Montjuïc. Entre 1990 i 2004 col·laborà en la revista anarquista Orto. Antonia Ugeda Fuentes va morir el 24 de novembre de 2006 a Badalona (Barcelonès, Catalunya).
Antonia Ugeda Fuentes (1917-2006)
Ginés Camarasa García (1898-1972)
***
Goliardo
Fiaschi als anys 50
- Goliardo Fiaschi:El 21 d'agost de 1930 neix a
Carrara (Toscana, Itàlia) el
militant anarquista i partisà Goliardo Fiaschi,
també citat com Gogliardo
Fiaschi. El 9
de setembre de 1943, quan tenia 13 anys, es va unir a la
Resistència
de la seva zona; per ser-hi admès va dir que en tenia 15.
Les forces aliades
acabaven el juliol d'aquell mateix any a Sicília, Benito
Mussolini havia estat
detingut per ordre del rei i un govern encapçalat pel
mariscal Badoglio havia
capitulat el 8 de setembre, el mateix dia que els aliats desembarcaven
a la
península, a Salermo. Els antifeixistes de Carrara van
confiar Fiaschi la tasca
de fer-se amb l'armament abandonat per les tropes italianes que
desertaven, una
missió d'alt risc que va portar a terme per al Comitato di
Liberazione
Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) i que va
proporcionar les
primeres armes als partisans. Com que encara era molt jove, podia ser
usat com
a correu o per transportar armes sense despertar sospites.
Ràpidament va
aprendre a muntar i a usar un variat arsenal, fets que el van portar a
integrar-se en la formació llibertària«Gino Lucetti», que estava, juntament
amb altres organitzacions, integrada en el CLN, fins al 31 de desembre
de 1944.
En aquestes dates les reserves d'aliments s'havien esgotat a Carrara i
la gent
estava desesperada i esquelètica; el perill provenia de per
tot, dels nazis,
dels feixistes i dels bombardeigs aliats. A Fiaschi li van ser
confiades una
sèrie de missions a Marina de Carrara i a Avença,
on l'explosió d'un arsenal el
va deixar mig enterrat. A Bonascola, on s'havia creat una unitat
partisana sota
el comandament d'Alcides i havia començat la
distribució d'armes als pagesos, i
on també es va patir un bombardeig aliat, va ser un assidu
participant en les
seves missions. En una ocasió va passar amb un carro per un
control de
carreteres feixista i per fortuna no el van aturar. A últims
de desembre de
1944 Fiaschi va decidir creuar les línies alemanyes per
unir-se a les forces
angloamericanes que havien posposat la continuació del seu
avanç fins a
l'abril; s'havien topat amb les últimes línies de
defensa alemanyes (cadenes de
fortificacions amb camps minats, xarxes de filferros i nius de
metralladores)
en aquesta banda dels Alps, la Línia Gòtica, que
creuava Itàlia en diagonal des
de Pisa fins al mar Tirrè. Quan el mes de desembre acabava,
Fiaschi va començar
la seva marxa per unir-se a les forces aliades al front nord de
Pietrasanta. Sa
mare va caminar una bona part de la ruta amb ell, intentant
convèncer-lo que
quedés amb sa família. A Bergiola es va trobar
amb alguns partisans i junts van
anar cap a Ancona, on se'ls va unir una columna de civils que
també volien
creuar les línies. Amb alguna dificultat i 14 expedicionaris
menys, probablement
la majoria despenyats pels roquissers, arribaren a la seva
destinació. Fiaschi
es va presentar al post de comandament, on li van dir que la seva
presència no
era necessària, i l'enviaren al front d'Abetone, amb la
Tercera Brigada
Costrignano de la Divisió Mòdena, a
l'Emília. Li van encomanar granades i una sten,
en el maneig de la qual era destre. Durant l'ofensiva aliada que va
concloure
l'abril de 1945 amb l'atac al Mont Lancio, on les fortificacions van
ser
assaltades a plena llum del dia sota el foc enemic, Fiaschi va ser la
segona
persona que va assolir el cim, després del seu oficial
Filippo Papa. Poc temps
després, van haver de fer front a un contraatac alemany.
Pressionaren sobre
Fanano, Sestola, Pavullo, Sassuolo i finalment Mòdena.
L'avanç va ser molt
difícil, sobretot perquè les carreteres estaven
minades i només pogueren
traspassar-les en fila índia, mentre es feia front a
l'acarnissada resistència
nazi. A Mòdena, la unitat de Fiaschi va desfilar sota una
pluja de flors, amb
Fiaschi obrint la marxa com a portaestendard. En aquelles dates, els
partisans
italians estaven aconseguint grans resultats rera les línies
alemanyes. A
Carrara, Gènova, Torí, Milà, etc.,
aquestes brigades guerrilleres obligaren els
nazis a rendir-se i quan els aliats arribaren ja tenien la
situació sòlidament
controlada. La campanya italiana, amb el seu avanç lent,
dolorós, sagnant, a
través d'àrees muntanyoses, que semblava que no
s'acabaven mai, s'acostava al
final. Preocupat per sa família i per sos companys que havia
deixat a Carrara,
Fiaschi va partir cap al seu poble a peu perquè no
pogué trobar cap cavall. A
prop d'Abetone, quan ja havia recorregut 90 quilòmetres, el
va recollir un
vehicle nord-americà i el va portar fins a Bagni de Lucca, a
uns 25 quilòmetres
d'Abetone, on va restar a l'ajuntament descansant uns dies.
Després, un oficial
nord-americà el va acompanyar fins a Carrara, on va poder
reunir-se finalment
amb sa família. Ugo Mazzucchelli, el comandant de la
formació anarquista «Gino
Lucetti», va lliurar Fiaschi una menció del
general Harold Alexander, que havia
comandat l'entrada a Mòdena, en reconeixement del seu paper
en la resistència a
Carrara. Després de l'Alliberament, va tornar a treballar a
les pedreres de
marbre de Carrara, com ho feia des que tenia vuit anys juntament amb
son pare i
son oncle. En 1956, quan s'encarregava del local del grup anarquista«Pietro
Gori», situat al carrer Canal del Riu de Carrara, Fiaschi va
conèixer els
lluitadors antifranquistes Josep Lluís Facerías i
Luis Agustín Vicente,
coneguts a Itàlia com Alberto i Mario Mella, respectivament. Es
va plantejar unir-se a la lluita a Espanya contra el dictador Francisco
Franco
i intentar atemptar contra ell. Durant el campament llibertari fet a
Villa
Paradiso de Marina de Carrara, de l'1 de juliol al 31 d'agost de 1956,
Fiaschi
va estar a punt d'ofegar-se accidentalment. A finals de 1956 va passar
a França
en busca de Francesc Sabaté Llopart (el Quico), però aquest ja
havia
partit a finals de novembre cap a Espanya juntament amb altre grup
guerriller.
Quan va arribar a Tolosa de Llenguadoc a finals de novembre es va posar
malalt
com a resultat de l'accident de Villa Paradiso i els companys el
portaren a una
base als Pirineus perquè es recuperi. El març de
1957 Josep Lluís Facerías i
Luis Agustín Vicente arribaren a França des
d'Itàlia. Vicente visità Fiaschi
diverses vegades i li va mostrar retalls de la premsa italiana on es
deia que
la policia el buscava perquè creien que estava involucrat en
l'assalt d'una
sucursal del Banco di Casale e del Monferrato realitzat a Villanova el
15 de
gener de 1957. Facerías li va dir que després de
la seva tornada a Itàlia
podria aportar nombroses proves que era a França quan
l'acció va tenir lloc i
que, per tant, era innocent. Però el que Fiaschi volia en
aquell moment era
unir-se a la lluita contra Franco. Facerías li va suggerir
que l'acompanyés en
una incursió a Espanya per a la qual s'estava preparant, i
Fiaschi va acceptar.
El 15 d'agost de 1957 Facerías, Fiaschi i Agustín
partiren cap a Espanya i passaren
la frontera plovent cap al tard, a les 20.40 hores del 17. El 28
d'agost,
Facerías i Fiaschi van arribar a Barcelona i es van refugiar
en una cabana al
Tibidabo, la muntanya que envolta Barcelona i que s'hi connecta per
tramvia i
telefèric. Vicente s'havia separat a Sant Joan de les
Abadesses (Girona) per
arribar a Barcelona tot sol; va ser una mala decisió, ja que
el 27 d'agost va
ser detingut a Sabadell, a casa d'un amic, abans que els seus amics
arribessin
al Tibidabo. A les 19.30 hores del 29 d'agost, Facerías
baixa a Barcelona
després de dir-li al seu amic que havia quedat amb«un company» i que tornaria
a mitja nit a tot estirar. Si per alguna raó no tornava,
Fiaschi hauria de
traslladar-se a una base de la qual li va donar detalls. Fiaschi li va
acompanyar
durant part del trajecte i quan tornava al refugi va ser detingut per
sis
policies emboscats a la zona. Facerías va ser assassinat a
Barcelona el 30
d'agost a les 10.45 hores, de manera que es creu que l'hora de la cita
havia
estat ajornada, sense dubte per donar temps a preparar l'emboscada en
la qual
el van matar. Aquest «company» l'havia venut.
Fiaschi i Vicente van ser portats
a un Tribunal Militar el 12 d'agost de 1958; al primer li van caure 20
anys i
un dia de presó, i al segon 24 anys i quatre mesos. Fiaschi
havia complit cinc
mesos quan li va arribar la notícia de la mort de son pare,
Pietro. Després de
complir un total de set anys, 11 mesos i 14 dies, sortí de
la presó el 14
d'agost de 1966, però fou lliurat a les autoritats
italianes, que havien
sol·licitat la seva extradició pel cas del banc
Casale. Fiaschi va demanar una
revisió de la sentència, que havia tingut lloc
sense
ser-hi ell present el 12
d'abril de 1960, però li fou denegada. Va ser portat a la
presó de San Giorgio
di Luca. L'octubre de 1971 el traslladaren a la penitenciaria de Lecce
i
finalment a Portolongone, on va passar 13 mesos aïllat per les
seves contínues
protestes i demandes d'excarceració. Durant anys va enviar
als seus amics des
de les presons espanyoles i italianes precioses postals decorades per
ell
mateix. Després d'una perllongada campanya per al seu
alliberament, va ser
indultat i alliberat de càrrecs el 30 de març de
1974. Entre Espanya i Itàlia
havia passat per 48 establiments penitenciaris. Fiaschi es va convertir
en una
figura senyera del moviment anarquista local. Va impulsar una llibreria
i el
Cercle Cultural Anàrquic --que actualment porta el seu nom--
i va ser un dels
promotors de l'ocupació del Teatre Germinal situat, per a
desesperació dels
poderosos de l'indret, a l'edifici més important de la
plaça principal de
Carrara. Ocupat per partisans anarquistes quan va ser alliberada
Carrara en
1945, es va mantenir com a focus irradiant d'activitat anarquista fins
que
finalment les autoritats el van desallotjar en 1990. Després
de les
celebracions del Primer de Maig de 1999, que sempre havia ajudat a
organitzar,
va anunciar que patia un càncer terminal. Goliardo Fiaschi
va morir el 29 de
juliol de 2000 a Carrara (Toscana, Itàlia). Centenars
d'anarquistes
van acudir al seu
funeral en aquesta localitat, donant-li el comiat tot agitant banderes
roges i
negres i cantant himnes anarquistes. Les seves despulles descansen junt
a les
dels anarquistes Gino Lucetti i Steffano Vatteroni, que van intentar
assassinar
Mussolini, i les de Giuseppe Pinelli, defenestrat en una comissaria
milanesa en
1969. Goliardo Fiaschi va morir després d'acabar les
memòries, que havia
començat a escriure anys abans i que encara romanen
inèdites.
Defuncions
Francesca Saperas Miró als anys vint
- Francesca Saperas Miró: El 21 d'agost de 1933 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Francesca Saperas i Miró. Havia nascut el 12 de febrer de 1851 a Barcelona (Catalunya). En 1869 es va casar amb el sabater anarquista Martí Borràs Jover, primer director de Tierra y Libertad. En 1889, en solidaritat amb els obrers i obreres d'Alemanya en vaga, va participar en l'organització d'un gran míting a la plaça Catalunya que no s'arribà a portar a terme perquè la policia va detenir els membres de l'organització. En 1894 quedà viuda quan son company es va suïcidar a la presó. Va convertir la seva casa al carrer Tallers de Barcelona en un centre d'acollida d'anarquistes perseguits. Més tard es va unir a Ascheri Fossatti, que acabà afusellat. Durant el procés de Montjuïc va patir un any de presó i tortures, juntament amb les dones d'altres condemnats. En 1897 fou desterrada a França, on va participar activament en la campanya internacional contra els processos de Montjuïc, però hi tornà l'any següent. Més tard es va unir a Francisco Callis, un dels torturats en els processos de Montjuïc, que també es va suïcidar, incapaç de superar les seqüeles psíquiques dels patiments soferts. Va emigrar a Amèrica i entre 1912 i 1914 visqué a Buenos Aires (Argentina) amb son gendre Josep Fontanillas. De bell nou a Barcelona, va tornar a Amèrica, instal·lant-se entre 1919 i 1923 a Mèxic amb sa filla Salut. En 1923 tornà a Barcelona i es va relacionar amb Teresa Claramunt, que visqué a ca seva. Durant els anys vint la seva salut es va afectar per la paràlisis i en 1929 s'organitzà una comissió per ajudar-la. Dels 10 fills que va tenir només van sobreviure cinc nines. Gendres seus foren Lluís Mas, Joan Baptista Oller i Josep Fontanillas. Va estar molt lligada a les revistes La Nueva Idea (1895) i Tierra y Libertad (1888-1889).
Francesca Saperas Miró (1851-1933)
***
Jesús
de Diego Delgado
- Jesús de Diego
Delgado: El 21 d'agost de 1936 és assassinat a
Boecillo
(Valladolid,
Castella, Espanya) l'anarquista,
anarcosindicalista i naturista Jesús de Diego Delgado,
conegut com El Cojo de Tudela, a
causa d'arrossegar la
cama dreta inútil per un accident. Havia nascut el 15
d'octubre de 1900 a
Tudela de Duero (Valladolid, Castella, Espanya). Sos pares es deien
Bernardo de Diego Franco
i María Delgado Llopis. Fill d'una família
nombrosa –Jesús tingué vuit germans
(Ovidio, Acindina, Vicenta, Cristina, Juliana, María,
Eustaquio i Herminia)–,
acomodada i il·lustrada, la seva biblioteca particular
comptava 400 llibres. En
1929, fugint de la guerra del Marroc, s'exilià a Saint-Denis
(Illa de França,
França), on ja vivia son germà Ovidio de Diego
Delgado, militant anarquista qui
li va introduir en el moviment llibertari. A finals de novembre de 1931
retornà
a la Península. A Madrid (Espanya), entrà en
contacte amb la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a Carabanchel (Madrid, Castella, Espanya)
conegué
Luz Araujo, amb qui es casa civilment uns mesos després a
l'ajuntament
d'aquesta localitat. De bell nou a Tudela de Duero, mort el pare,
començà a
treballar en un forn familiar, reconegut a tota la comarca, on
elaborava pa
integral, novetat en aquella època, que venia pels pobles de
la zona i per
Valladolid. Just arribar a Tudela de Duero va ser detingut per la
Guàrdia Civil
per portar unes octavetes sobre els «Fets de Casas
Viejas». També treballà
despatxant benzina en un dels primers sortidors de la
província, propietat de
sa família. A més de la CNT, milità en
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
encara que mantenia bones relacions amb totes les forces d'esquerra.
Propagandista
del naturisme, organitzà excursions campestres, banys solars
i de fang, etc. També
es dedicà a l'alfabetització dels jornalers a la
Casa del Poble de Tudela de
Duero, on tenia un despatx. Amic de Frederica Montseny
Mañé, aquesta va estar
allotjada en tres ocasions a casa seva. A començament de
1936 formà part del
grup cultural anarquista «Francisco Ferrer». Quan
l'aixecament feixista de
juliol de 1936, es refugià a casa d'una família
amiga val·lisoletana. Quatre
falangistes de Tudela de Dero, però, seguiren sa companya i
el 19 d'agost de
1936 va ser apressat a Valladolid. Portat al seu poble, va ser torturat
brutalment a l'ajuntament i per tot el poble. Gairebé mort,
Jesús de Diego
Delgado va ser traslladat el 21 d'agost de 1936 de l'Ajuntament de
Tudela de
Duero al lloc anomenat Las Maricas, a un pinar proper a Boecillo
(Valladolid,
Castella, Espanya), on una dona falangista li donà un tret
de gràcia. El seu
cadàver va ser rescatat per un dels seus cunyats i
aconseguiren enterrar-lo
clandestinament al cementiri de Tudela de Duero. Sa família,
que va cremar la
biblioteca al forn, va perdre la benzinera i sa companya, embarassada
de set
mesos en el moment del seu assassinat, va haver de marxar cap a
Villabáñez
(Valladolid, Castella, Espanya), on son fill major Helios va ser
obligat a
canviar el nom per un de més«cristià» (Ramón). Anys
més tard, sos fills Helios
i Jesús en dignificaren la fosa, on els seus restes reposen
actualment.
Jesús de Diego Delgado (1900-1936)
***
Francisco
Baldellou Sopena
-
Francisco
Baldellou Sopena: El 21 d'agost de 1940 és
afusellat a Barbastre (Osca, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Baldellou Sopena, conegut com Pacón. Havia nascut cap el
1909 a Perarrua-Graus
(Osca, Aragó, Espanya). Xofer i mecànic de
professió, milità des de 1931 en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1932
va ser detingut a
Saragossa (Aragó, Espanya), amb altres companys
(José María Aparicio Ostáriz,
José
María Iracheta Ilardie i Isidoro Lorente Delgado),
després de la trobada per la
policia d'un dipòsit d'explosius. Quan el cop militar
feixista de juliol de
1936, juntament amb un grups de companys de Graus,
s'incorporà a les milícies
confederals de Barbastre, on va ser nomenat responsable d'una
centúria de les
Milícies Antifeixistes i destinat cap a Osca adscrit a la
Columna «Roja i
Negra». A resultes d'una assemblea celebrada el 20 d'octubre
de 1936 a Apiés
(Osca, Aragó, Espanya), on Antonio Navarro va ser nomenat
responsable de la
centúria composta per quatre grups, ell va ser designat cap
del grup de Graus,
juntament amb Francisco Alcubierre Viamonte, Cecilio Buesa Cinto i
Antonio
Zubiarrain Martínez. Després de la
militarització de la Columna «Roja i
Negra»,
va ser nomenat comissari del IV Batalló, comandat per
Valeriano Allué, de la
127 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, comandada
per Máximo Franco Cavero. A resultes de la
reorganització de la brigada durant
la primavera de 1937, va ser nomenat comissari del III
Batalló de la 507
Brigada Mixta, grau que ocupà fins al final de la guerra.
Combaté al front
d'Osca (Monte Aragón, Lomas de Arascués, Salinas,
Puigbolea), a Zuera, Las
Crucetas i Corbatuelo, al front de Terol (Oliete, Alloza, Andorra, El
Pobo,
Pebla de Valverde, Sarrión, Albentosa) i al front
d'Extremadura. Fet presoner
al port d'Alacant (Alacantí, País
Valencià) al final de la guerra, va ser
internat a Oriola, Saragossa, Osca i al convent dels caputxins de
Barbastre.
Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Francisco
Baldellou
Sopena va ser afusellat el 21 d'agost de 1940 al cementiri de Barbastre
(Osca,
Aragó, Espanya).
***
Eugène
Dieudonné
- Eugène Dieudonné: El 21 d'agost de 1944 mor a l'hospital d'Eaubonne (Illa de França, França) l'anarquista individualista, membre de la Banda Bonnot, Eugène Dieudonné, també conegut com Aubertin. Havia nascut l'1 de maig de 1884 a Nancy (Lorena, França). Fuster de professió, va freqüentar el cercle anarcoindividualista de Romainville, a prop de París, on s'edita el periòdic L'Anarchie. En aquesta colònia llibertària és on coneixerà els membres de la Banda Bonnot. Detingut el 29 de febrer de 1912 i inculpat per l'atracament del cobrador de la Societat General del carrer parisenc Ordener el 21 de desembre de 1911, va ser condemnat a mort el 28 de febrer de 1913, malgrat les protestes d'Octave Garnier, de Raymond Callemin, i d'una carta de Jules Bonnot escrita abans de morir, que intentaren exculpar-lo. La pena va ser finalment commutada en una cadena perpètua a treballs forçats. Dieudonné, que sempre va declarar la seva innocència, intentarà nombroses vegades evadir-se del presidi. En 1924 va ser assignat a Caiena (la Guaiana Francesa) al servei d'un antic comandant de l'administració. El 6 de desembre de 1926, en el seu tercer intent de fuga, aconseguirà fugir de l'illa de Saint-Joseph, a la Guaiana Francesa. Després de 12 dies lluitant contra les ones en una petita barca que sotsobra i s'enfonsa sovint, va arribar a l'Orinoco. Amagat a Rio de Janeiro (Brasil), va ser detingut arran de la seva participació en una reunió a favor de Sacco i de Vanzetti, empresonat a Para Belen i alliberat a començaments d'agost de 1927 abans de ser extradit a França. Gràcies a les campanyes del conegut periodista Albert Londres i de Louis Roubaud, va aconseguir la llibertat. A París, esdevindrà fabricant de mobles, instal·lat al raval de Saint-Antoine. En 1928 assistirà al catorzè banquet de la revista llibertària del Dr. Pierrot, Plus Loin, i aquest mateix any participarà en la campanya per l'alliberament de Louis-Paul Vial, que havia estat condemnat el març de 1919 a 10 anys de treballs forçats i que havia participat, com ell, en una de les seves temptatives d'evasió del presidi. És autor del llibre La vie des forçats (1930). Albert Londres li dedicarà el llibre L'homme qui s'évada (1928) i en 1933 Jean Vigo intentarà sense èxit a causa de problemes econòmics portar-ne l'aventura al cinema sota el títol Évadé du bagne.
***
Necrològica
de Joaquín Burillo Ruiz apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 20 de setembre de 1956
- Joaquín Burillo Ruiz: El 21 d'agost de 1956 mor a Combs-la-Ville (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Joaquín Burillo Ruiz. Havia nascut cap el 1905 a Huesa del Común (Terol, Aragó, Espanya). Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934, a mitjans de 1935 va ser jutjat en consell de guerra a Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya), juntament amb altres 17 companys de la comarcal d'Utrillas (Terol, Aragó, Espanya), i condemnat per «temptativa d'auxili a la rebel·lió» a sis anys i un dia i reclòs al Fort de San Cristóbal (Berriozar, Pamplona, Navarra). Exiliat després de la guerra civil, milità en la Federació Local de Combs-la-Ville de la CNT. Joaquín Burillo Ruiz va morir el 21 d'agost de 1956 a Combs-la-Ville (Illa de França, França) i va ser enterrat vuit dies després.
---
![[23/04] «Freie Gesellschaft» - «La Gioventù Libertaria» - Mella - Kasperski -...](http://www.estelnegre.org/fotos/fernandezseco.jpg)
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
.jpeg)
