Les noces d'En Caín.
[21/05] Setmana Sagnant - Execucions a Montjuïc - Conferències de Goldman - París (21-05-68) - Conferència de Joyeaux - Hapgood - Rindi - Astier - Hernández García - Bucciarelli - Lausille - Crisai - Gobbi - Daniel Barret - Henry - Bailac - López Noguero - Briselance - Gori - Lafarga - Vintrigner - Corcero - Castro - Massana - Gialluca - Cor - Vanni - Call
Anarcoefemèrides del 21 de maig
Esdeveniments
Maximilien Luce: Une rue de
Paris en mai 1871 (La Commune) (1903) [Musée
d'Orsay, París]
- Primer dia de la Setmana Sagnant: El diumenge 21 de maig de 1871, cap a les 15 hores, Ducatel, sobrestant dels Ponts i Dics, obre la poterna del baluard 64, a prop de la porta de Saint-Cloud de París (França), aprofitant que no està vigilada, a les tropes de Versalles, comandades pel mariscal Mac-Mahon.És el començament de la «Setmana Sagnant» i el principi de la fi de la Comuna de París. Les tropes versalleses no troben d'antuvi cap resistència. Sota el comandament dels generals Douay i De Cissey, ocupen les fortificacions i la zona que separa aquestes del ferrocarril de cintura. Del costat de les tropes dels federats, Jaroslaw Dombrowski, absent del seu quarter general, no s'assabenta fins una hora després, que telegrafia al Consell de la Comuna demanant reforços. El Consell estava a punt de jutjar Gustave Paul Clusuret, sota la presidència de Vallès, i decideix continuar amb el judici, del qual va ser absolt, aixecant-se la sessió; serà l'última a l'Ajuntament. Cap mesura es pren, el Consell confia en el Comitè de Salvació Pública, que es contenta amb enviar Assi de reconeixement cap a Passy. Però els barris de Passy i d'Auteuil ja estan ocupats per les tropes de Versalles i Assi cau ferit i presoner. Els afusellaments dels resistents, dels federats i dels guàrdies nacionals comencen, als jardins i als carrers. Dombrowski no rep cap reforç.
***
Els
afusellaments de Montjuïc segons el diari madrileny El Imparcial del 28
de maig 1894
- Execucions a Montjuïc: El 21 de maig de 1894, als fossats de la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), són afusellats, als crits de«¡Visca l'Anarquia», sis anarquistes: Josep Codina Juncà, Mariano Cerezuela Subies, Jaume Sogas Martí, Josep Bernat Cirerol, Manuel Archs Solanellas (Pelat) i Josep Sabat Oller. Tots havien estat condemnats, després de dures tortures, a mort en consell de guerra per l'atemptat al teatre Liceu de Barcelona el 7 de novembre de l'any anterior i, de rebot, per haver fabricat la bomba que fou llançada per Paulí Pallàs contra el general Martínez Campos el 24 de setembre del mateix any a la Gran Via barcelonina. En el consell de guerra foren condemnats a cadena perpètua altres quatre militants anarquistes: Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias. La detenció el 2 de gener de 1894 del vertader autor de l'atemptat del Liceu, Santiago Salvador, posà en evidència tant les actuacions policíaques com els mitjans per aconseguir les confessions. El mateix dia fou guillotinat a París el militant anarquista Émile Henry.
***
Notícia
del cicle de conferències d'Emma Goldman apareguda en el
periòdic Los
Angeles Herald del 20 de maig de 1907
- Conferències de
Goldman: El 21 de maig de 1907 a Los Ángeles
(Califòrnia, EUA) la destacada
militant anarcofeminista Emma Goldman engega un cicle de
conferències sobre el
pensament anarquista organitzades pel Social Science Club (SSC, Club de
Ciències Socials). Aquell dia parlà al Burbank
Hall sobre la «Idea equivocada d'Anarquisme»
i el 24 de maig conferencià sobre «La
construcció del vertader caràcter».
L'endemà
25 de maig, al Naturopathic Hall, el tema a tractar fou«Crims dels pares i
educadors». El diumenge 26 de maig realitzà els
dos actes finals del cicle a
Burbank Hall; a la tarda parlà sobre «L'esperit
revolucionari i el drama
modern» i a la nit va fer un debat amb el metge socialista
Claude Riddle sobre«Acció directe versus
acció
política». Després d'unes quants debats
entre Goldman i Riddle, aquest segon abandonà
el socialisme i es declarà anarquista.
***
Parísés ple de brutícia
- París (21-05-68): El 21 de maig de 1968 esclata la vaga a la banca de França i el mercat londinenc de divises deixa de cotitzar el franc francès. Daniel Cohn-Bendit marxa a Berlín (Alemanya) i a Amsterdam (Holanda) en viatge de propaganda i Paris-Match posa a la seva disposició cotxe i xofer, a condició de poder acompanyar-lo. Aquest mateix dia, Christian Fouchet, ministre de l'Interior, signa la prohibició de residencia en territori francès de Cohn-Bendit; la notícia es farà publica l'endemà. Al Parlament es debat una nova moció de censura al govern; és la primera vegada en la història que es retransmet íntegrament en directe per la televisió, és una imposició dels periodistes de l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) a la direcció. La benzina es raciona; els metges o els periodistes tenen dret a abastir-se i a les poques gasolineres obertes hi ha grans coes. Les bicicletes tornen a París. La gent comença a acaparar articles de primera necessitat (sucre, arròs, etc.). Els fems s'amunteguen pels carrers, arribant sovint a l'alçada del primer pis. No hi ha correu, ni trens, ni avions, ni metre, ni autobusos; els cafès són plens de gent que discuteix. Comencen les manifestacions pageses a l'Allier i a Bretanya. Les seus del periòdic comunista L'Humanité i del Conservatori de Música de París, ocupat pels estudiants, són atacats per escamots feixistes del grup «Occident».
***
Cartell
de la xerrada de Maurice Joyeux
- Conferència de
Joyeux: El 21 de maig de
Naixements
Hutchins Hapgood fotografiat
per Carl Van Vechten (26 de setembre de 1933)
- Hutchins Hapgood:
El 21 de maig
de 1869 neix a Chicago (Illinois, EUA) el periodista, escriptor i
pensador
anarcoindividualista Hutchins Hapgood. Va créixer a Alton
(Illinois), a la
vorera del riu Mississipí, on realitzà
els estudis primaris a diverses escoles públiques. Ben igual
que son pare i sos
dos germans, estudià a la Universitat de Harvard, on es
llicencià en Filosofia
i Lletres (1892) i, després d'ampliar estudis (sociologia i
filosofia) a les
universitats de Berlín i Friburg, doctorà (1897).
Es va veure fortament
influenciat pels filòsofs Max Stirner i Friedrich Nietzsche.
Entre 1895 i 1896
realitzà un viatge al Japó amb la
col·leccionista de pintura i mecenes
artística Leo Stein, germana de Gertrude. Durant un temps
ensenyà redacció
anglesa a les universitat de Harvard i de Chicago. Després
de realitzar
diversos feines, esdevingué periodista com son
germà major Norman, especialitzant-se
en el periodisme muckraker (remenar la merda), com
eren coneguts els
articulistes que es dedicaven a denunciar públicament la
corrupció política,
l'explotació laboral i els abusos, les immoralitats i els
draps bruts de
personatges i d'institucions de l'època. La seva primera
feina com a periodista
fou en The New-York Commercial Advertiser, de la
mà de Lincoln Steffens.
El 22 de juny de 1899 es casà amb la periodista i escriptora
Neith Boyce
(1872-1951), secretària aleshores d'Steffens. En 1904
entrà com a crític
teatral de The Chicago Evening Post. De bell nou a
Nova York, va fer
d'editorialista per als periòdics The Evening Post,The Press i The
Globe. La feina de periodista la compaginà amb la
publicació de llibres,
com ara Paul Jones (1901), The spirit of
the ghetto
(1902), The autobiography of a thief (1903), The
spirit of labor
(1907), An anarchist woman (1909) i Types
from city streets
(1910). En 1912 prologà el llibre d'Alexander Berkman Prison
memoirs of an
anarchist, publicat per l'editorial Mother Earth, d'Emma
Goldman, de qui
era íntim amic. En 1916 va escriure, amb Neith, l'obra en un
acte Enemies,
que explora les relacions de parella des d'un punt de vista feminista.
En 1919
publicà anònimament Story of a lover,
on descrivia les seves relacions«obertes» amb sa companya, obra que fou prohibida
inicialment per pornogràfica
i que el catalogà com a un dels grans defensors de
l'«amor lliure». En 1933
sortí la seva autobiografia, A victorian in the
modern world,
considerada una de les seves grans obres. Fou un gran amic de
l'escriptora i
patrocinadora artística Mabel Dogge Luhan i
freqüentà assíduament el seu
saló-tertúlia de la 5a Avinguda. Altres amics
seus van ser Bernard i Mary
Berenson, Jacob Epstein, Max Eastman, Anton Johanson, Walter Lippmann,
Robert
Morss Lovett, Gertrude i Leo Stein, Alfred Stieglitz, Maurice Sterne, i
Mark
Sullivan, entre d'altres. Fou, amb sa dona i altres, un dels fundadors
del grup
d'escriptors i artistes coneguts com els «Provincetown
Players», que estrenarà
l'obra Enemies. La seva carrera de periodista
declinà a partir de 1918,
amb la mort de Boyce, son fill major, i del final de l'era muckraker.
Els últims anys de sa vida els passà amb Neith a
Ney West (Florida), a la seva
casa de Provincetown (Massachusetts) i en una granja a Richmond (New
Hampshire). Hutchins Hapgood va
morir
el 19 de novembre de 1944 a Provincetown (Massachusetts, EUA) i fou
enterrat al
panteó familiar de l'East Cemetery de Petersham
(Massachusetts). Pòstumament,
en 1953, fou publicat el llibre, fet amb sa companya Neith, The
story of an
american family. Letters and commentary on the Hapgood family
(1648-1917),
on es relaciona la família Hapgood amb la
història dels Estats Units.
Hutchins Hapgood (1869-1944)
***
Ugo
Rindi
- Ugo Rindi: El 21
de maig de 1882 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el
tipògraf anarquista Ugo Rindi.
Sos pares es deien Emilio Rindi i Rosa Lorenzetti. Tipògraf
de professió i destacat
militant anarquista, era secretari de la Federació del
Llibre de Pisa. Durant
la nit del 8 al 9 d'abril de 1924 un escamot feixista que retornava de
San
Giuliano Terme (Toscana, Itàlia) d'una«expedició punitiva» contra Ulico
Caponi, pagès que havia votat per una llista antifeixista,
declarà davant els
seus superiors que havien estat víctimes d'una emboscada en
la qual havia estat
ferit greument un dels seus membres i el qual morí dies
després. En realitat el
feixista havia estat ferit pels seus companys quan disparaven contra
Caponi en
fuita. Aquella mateixa nit, en represàlia d'aquest fet, un
escamot feixista
dirigit per Alessandro Carosi, aleshores alcalde de Vecchiano (Toscana,
Itàlia), Giulio Malmusi i Giuseppe Biscioni
decidí portar a terme una «acció
exemplar» contra l'oposició antifeixista.
Després d'irrompre en diverses residències
sense èxit, el grup arribà al domicili de Rindi i
l'assassinaren a sang freda
de dues punyalades a uns metres de la porta de casa seva al barri de
Porta a
Lucca de Pisa. Aquest crim tingué un gran ressò a
la premsa local i estatal i el
periòdic catòlic Il
Messaggero Toscano
obrí una subscripció popular per a la
família del tipògraf anarquista
assassinat. El seu funeral fou una gran manifestació
antifeixista. La reacció
popular fou tant important, que la Federació del Partit
Nacional Feixista (PNF)
de Pisa va ser dissolta. Els autors de l'assassinat van ser detinguts i
empresonats, juntament amb Francesco Adami,«cònsol» de la Milícia
Voluntària
per a la Seguretat Nacional (MVSN); Antonio Sanguigni, secretari del
Fascio de
Avane; Ovidio Chelini, secretari del Fascio de Nodica; i Filippo
Morghen, president
del Consell Provincial i exsecretari de la Federació
Feixista de Pisa. El
procés tingué lloc el setembre de 1925 a
Gènova (Ligúria, Itàlia) en un clima
de forta pressió política i els acusats van ser
absolts i rebuts a Pisa com a
herois per les autoritats feixistes. El «Cas Rindi»és un més dels centenars
d'assassinats polítics durant l'època feixista
que restaren impunes. Després de
la II Guerra Mundial, en 1945, el Tribunal de Cassació
anul·là la sentència i
en 1947 se celebrà un nou judici en el qual alguns imputats
van ser condemnats
a 21 anys de presó. L'autor material del crim, Alessandro
Caros, va ser tancat
a Sicília per l'assassinat, trossejament i
cremació del cos de la seva amant; però
aquest, amb el suport del serveis secrets italians,
aconseguí fugir i amb nom
fals, visqué i treballà d'apotecari a Roma
(Itàlia) tranquil·lament fins a la
seva mort en els anys seixanta. El carrer on fou assassinat Ugo Rindi
(via del
Marmigliaio) porta des del 21 d'abril de 1945 el seu nom.
***
Notícia
de l'escorcoll del domicili de Charles Astier apareguda en el diari
parisenc Le
Gaulois del 7 de juny de 1921
- Charles Astier: El 21 de maig de 1894 neix a París (França) el cisteller anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Charles Theodore Astier. Fitxat com a destacat antimilitarista, en 1913 era secretari de les Joventuts Sindicalistes de Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). Va ser mobilitzat com a sergent en el 36 Regiment d'Infanteria en 1914. El 20 de juny de 1921 el seu domicili, al número 64 del carrer de Silly de Boulogne-sur-Seine, i el de René Grondin van ser escorcollats per la policia judicial i ambdós inculpats de provocació a la desobediència amb finalitats anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Manuel Hernández García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 7 de
juny de 1970
- Manuel Hernández García: El 21 de maig de 1896 neix a Garrucha (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Hernández García–el segon llinatge citat erròniament en algunes fonts com Cortés. Sos pares es deien Manuel Hernández i Beatriz García. Milità al barri barceloní de Sants i fou membre del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1930, en representació del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou membre del Comitè Revolucionari de Catalunya, constituït per portar a terme un moviment conspirador contra la monarquia. També fou membre de la Comissió de Relacions de la FAI i del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) pel Sindicat de la Fusta. Després de la dictadura de Primo de Rivera, participà en la reconstitució de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya Juana Carmona i sos infants i va ser internat al camp de concentració de Bram. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Llemotges de la CNT. En 1963 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Manuel Hernánez García va morir el 21 de març de 1970 al seu domicili de Llemotges (Llemosí, Occitània).
***
- Alpinolo Bucciarelli: El 21 de maig de 1901 neix a Montevarchi (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alpinolo Bucciarelli –el seu nom a vegades citat com Mario–, també conegut com Mario Toscani i Il Toscanino. Sos pares es deien Adolfo Bucciarelli i Emma Baglioni. Treballà de pintor decorador i de ben jovenet formà part del consell directiu d'una cooperativa socialista a Levane de Montevarchi. S'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI) des de la seva creació en 1921 i fou un dels fundadors de la secció de Liorna (Toscana, Itàlia) d'aquesta organització. En 1922 es va traslladar a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès), on començà a freqüentar els cercles anarquistes. Va ser condemnat a 90 dies de presó per«possessió d'armes» i per haver disparat en un lloc públic. Un cop lliure entrà a treballar a la ferreria siderúrgica de ferro colat«Servola» –altres diuen que va ser contractat pels ferrocarrils– d'on va ser acomiadat per indisciplina. En aquesta època era subscriptor de la revista anarquista Pensiero e Volontà. En 1926 es va casar amb l'anarquista Lucia Minon (Luci), infermera voluntària de la Creu Roja Italiana originària del Friül que va ser empresonada per distribuir una circular de la Federazione Giovanile Comunista Italiana (FGCI, Federació Juvenil Comunista Italiana) i textos poètics revolucionaris (Inno dei socialisti anarchici i Addio Lugano bella). Perseguit pels escamots feixistes –en aquesta època va fer servir el pseudònim Il Toscanino i el nom Mario Toscani–, el 30 de novembre de 1936 passà clandestinament, amb sa companya i dos companys (Ernesto Ferluga i Carlo Fon), a Iugoslàvia. Posteriorment la parella es traslladà a Viena (Imperi Austrohongarès, actual Àustria) i després a París (França), on ell treballà de sabater. El juliol de 1927 la parella passà a Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsada el novembre d'aquell any, i finalment a Luxemburg, d'on va ser expulsada en 1928 per possessió de passaports falsos. En 1933 va ser inscrit en els registres policíacs de recerca i de fronteres, amb l'anotació d'«anarquista a detenir». De bell nou a França, després d'un temps al departament de la Mosel·la, el maig de 1938 es va establir a París, on freqüentà els cercles llibertaris, treballà de decorador i on nasqué son fill Libero. La parella realitzà una intensa activitat entre el anarquistes exiliats, tant pel que feia a la propaganda com en l'elaboració d'estratègies de defensa contra els decrets d'expulsió de França. En aquesta època visqué a Alfortville (Illa de França, França) i durant els primers mesos de 1935 participà activament en reunions que, sovint, es celebraven a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) de París, juntament amb altres exiliats italians (Camillo Berneri, Virgilio Gozzoli, Umberto Marzocchi, Umberto Tommasini, etc.), sempre sota la vigilància de l'espia feixista Bernardo Cremoni, que enviava informes a l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). Malalt de tuberculosi pulmonar, en 1936 ingressà al sanatori de Saint-Martin-du-Tertre (Borgonya, França). A finals de 1936, després de deixar internat son fill adolescent en un col·legi francès, passà amb sa companya a Catalunya per Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), juntament amb altres companys (Aurelio i Terzilio Aiacci, Gualterio Livi, Alessandro Maffei, Paquale Migliorini i Adolfo Pintucchi), i ambdós s'enrolaren l'1 de febrer de 1937 en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on trobaren alguns companys que havien freqüentat a Trieste, com Umberto Tommasini i Rodolfo Gunscher. Licia Minon va fer d'infermera de la Creu Roja en tres hospitals militars. Després d'haver estat hospitalitzat en una clínica de Barcelona per un atac d'hemoptisi, segons es desprèn d'una carta enviada a sa mare a Montevarchi interceptada per la policia, el maig de 1938 retornà a París i el desembre d'aquell any va ser hospitalitzat uns mesos a la clínica parisenca de Saint-Antoine. Lucia Minon restà a la Península fins el final de la guerra el febrer de 1939. Després del retrobament de la parella, en 1939 aquesta intentà embarcar cap a Amèrica, però sense resultat. El 4 de juny de 1940 ambdós van ser detinguts a Bardonescha (Piemont, Itàlia) quan pretenien entrar a Itàlia. Se li va assignar confinament primer a l'illa de Tremiti i despres, a partir de setembre de 1941, a l'illa de Ventotene, on la parella entrà a formar part de la colònia anarquista deportada a l'illa. En 1942 un informe de la Prefectura de Littoria (actualment Latina, Laci, Itàlia) revelà que«mantenia inalterables les seves conviccions polítiques». L'1 de juny de 1943 va ser alliberat formalment del seu confinament per malaltia, però va continuat internat i després, el 25 de juliol de 1943, ambdós va ser enviats al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia). Després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943 fugí amb altres presos. S'instal·là amb sa companya a Roma, on continuà militant en el moviment anarquista. Alpinolo Bucciarelli va morir en 1945 a l'Hospital Carlo Forlanini de Roma (Italia), especialitzat en tuberculosi. Els arxius soviètics el qualificaren d'«anarcoide» hostil a la II República espanyola i molt«dubtós».
***
Notícia
de la detenció d'Achille Lausille apareguda en el diari de
Chalon-sur-Saône Courrier
de Saône-et-Loire del 25 de maig de 1925
- Achille
Lausille: El 21 de maig de 1901 neix a Llemotges
(Llemosí, Occitània) l'antimilitarista
i militant anarquista Achille Lausille –a vegades el seu
llinatge citat Lauzille. Fill d'un
jornaler, treballà
de pintor en la construcció i d'aferrador de cartells a
París (França). El
febrer de 1925 substituí Georges Lachaume, que acabava de
morir, com a gerent
del diari Le Libertaire.
També en
aquell any fou gerent del Bulletin
Mensuel du Comité de Secours aux Anarchistes
Persécutés en Bulgarie i de La Revue Anarchiste. El 24 de maig de
1925 va ser detingut pels Guardians de la Pau i per agents de la
comissaria del
Pont-de-Flandre, amb tres companys (Gaston Fournier, Jean Laporte i
Robert
Papet), aferrant pels carrers de París els cartells
antimilitaristes «La guerre
au Maroc» i «Le sang coule au Maroc».
Processat per «propaganda
antimilitarista» per aquest fet, l'agost de 1925 va ser
condemnat, juntament
amb Gaston Fournier i Robert Papet, a quatre mesos de presó,
mentre Jean
Laporte ho va ser a sis mesos. Tancat amb Jean Girardin a la
presó parisenca de
La Santé, ambdós se solidaritzaren amb
l'antimilitarista anarquista Jules
Chazanoff (Jules Chazoff), qui
portava una vaga de fam per a aconseguir l'estatus de «pres
polític» i la reducció
d'un quart de la seva pena. Després de 25 dies de vaga, la
seva demanda va ser
acceptada. En 1927 va ser novament empresonat a La Santé,
juntament amb Jean
Girardin i Jean Bucco. Després d'una nova vaga de fam, va
ser traslladat a
l'Hospital Cochin, d'on el 10 de juliol de 1927 va ser alliberat. Es
presentà,
com a candidat «anarquista comunista», a les
eleccions legislatives d'abril de
1928 per la I Circumscripció del XIII Districte de
París. El 7 de setembre de
1929 es casà a Bury (Picardia, França). El 7 de
febrer de 1932 resultà ferit, juntament
amb altres vuit companys, quan aquests venien el periòdic La Patrie Humaine pels carrers del Barri
Llatí de París i van ser
agredits per un grup d'una cinquantena estudiants feixistes
d'«Antion
Française». En 1933 fundà, amb Lucie
Huberty, el periòdic parisenc L'Action
Libertaire (1933-1934), el
gerent del qual va ser René Podevin. El 4 de juny de 1933
fou delegat al XIII
Congrés de la Federació Anarquista de
París (FAP) i entre el 14 i el 16 de
juliol d'aquell any fou delegat dels grups dels V i XIII Districte de
París al
Congrés de la Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR), que se celebrà a
Orleans (Centre, França). Posteriorment es retirà
d'aquesta organització ja que
estava en desacord amb les posicions sindicals sorgides arran del
Congrés
d'Orleans i se li va reprotxava de fer apologia de la
Confederació General del
Treball (CGT). El 22 d'abril de 1934 aconseguí 27 vots a la
I Circumscripció
del IX Districte de París en les eleccions legislatives per
l'anomenat«Partidaris del Dret a Viure per a Tothom»,
candidatura lligada a la Lliga
Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), organització
de la qual era
membre. Entre el 20 i el 21 de maig de 1934 fou delegat del grup del X
Districte
de París al X Congrés
(«Congrés de la Unitat») de la
Unió Anarquista Comunista
(UAC), que se celebrà a París. En el camp
sindicalista fou partidari d'una
acció comuna amb la Confederació General de
Treball Sindicalista Revolucionària
(CGTSR). En aquesta època vivia al número 294 del
carrer Saint Jacques del V
Districte de París i figurava en un llistat de domicilis
anarquistes a
controlar. Achille Lausille va morir el 21 de març–algunes fonts citen
erròniament el 20 de març– de 1936 a
l'Hospital Lariboisière de París
(França)
arran de patir un accident laboral després de caure d'una
escala a l'obra on
treballava.
***
Luigi
Crisai
- Luigi Crisai:El 21 de maig de
1902 neix a Pula (Ístria, actualment Croàcia)
l'anarquista Luigi Krizai, més
conegut com Luigi Crisai. Durant la
postguerra s'adherí al grup de joves anarquistes italians i
eslaus de Pula, els
quals s'hagueren d'enfrontar en diverses ocasions amb els escamots feixistes. En 1927, arran
d'un decret
feixista, el seu llinatge es va llatinitzar pel de Crisai.
Sense feina, en 1931 emigrà a França i
s'instal·là a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), on s'integrà en grups
llibertaris i antifeixistes. Quan
esclatà la guerra d'Espanya vingué com a
voluntari a la Península. Com a
milicià, entrà a formar part de la primera
columna italiana formada per
militants anarquistes i membres del grup «Giustizia e
Libertà», la qual
s'enquadrà en la «Columna Ascaso» i fou
destinada al front d'Aragó. A finals
d'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado i
durant latardor en
la defensa de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). El 24 de
novembre de 1938 a
Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) Luigi Crisai
participà en l'atac amb granades
a l'estació i, cegat per l'explosió d'una bomba,
va ser capturat per les tropes
franquistes i executat immediatament. Crisai va morir aquell dia com
molts
altres companys seus: André Cauderay, Vittorio Golinelli,
Natale Cozzucoli,
Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.
***
Ugo
Gobbi
- Ugo Gobbi: El 21
de maig de 1921 neix
a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) el pediatra i
pedagog anarquista Ugo Gobbi. En
1939 es matriculà a la facultat de Medicina de la
Universitat de Bolonya i va
fer pràctiques a l'Hospital Civil de Rimini. En 1941 es
casà i amb el temps
tingué dos nins i dues nines. El 7 de desembre de 1945 es
llicencià (cum laude) en
Medicina a la Universitat
de Bolonya. L'1 de maig de 1946, amb Margherita Zoebeli i el suport del
Soccorso
Operaio Svizzero (SOS, Assistència Suïssa del
Treball), fundà el Centro
Educativo Italo-Svizzero (CEIS, Centre Educatiu Italosuís)
de Rimini, del qual
va pertànyer al seu consell d'administració des
del 1951. En aquesta experiència
educativa basada en la pedagogia laica i llibertària,
passaren pedagogs com
Lamberto Borghi i Aldo Visalberghi, i anarquistes com Armando Borghi,
Lamberto
Borghi, Pietro Spada, Tonino Scalorbi, Gaetano Gervasio, Pio Turroni o
Carlo
Doglio, i hagué de patir durs atacs de l'autoritarisme del
Partit Comunista
Italià (PCI). El 30 de juny de 1947 aconseguí el
títol d'especialització en
pediatria mèdica i durant quatre anys exercí la
seva professió a Bolonya. Entre
1952 i 1974 fou especialista en pediatria clínica i
neonatologia a l'Hospital
Infantil d'Ajuda Materna de Rimini. Durant els anys setanta
s'oposà a la
política sanitària de l'administració
municipal comunista i socialista, i aquesta
oposició l'obligà a traslladar l'Hospital
Infantil a Fano (Marques, Itàlia), on
el dirigí entre 1974 i 1986. En 2001 publicà en
el Bolletino Archivio G. Pinelli
l'assaig històric «Trent'anni all'asilo
svizzero e dintorni (frequentazione di anarchici al CEIS)».
Entre el 12 i el 14
de maig de 2006 a Rimini participà en el congrés«Libertaria-Mente. Igiene
mentale? Libero pensiero!», organitzat per Zona
Temporaneamente Libertaria
(ZTL). Apassionat de la ceràmica, era membre de
l'associació «Amici della
Ceramica e del Museo Internazionale in Faenza» i fou un dels
principals experts
europeus de la majòlica del segle XVII. També fou
un entusiasta de la
bicicleta, mitjà de transport que reivindicà
contínuament. En la seva carta de
visita es definia com a «jubilat, ateu, anarquista i
epicuri». Ugo Gobbi va
morir el 19 de juny de 2012 a Rimini (Emília-Romanya,
Itàlia) i el seu cos fou
incinerat.
***
Daniel
Barret a la seva biblioteca personal (2008)
- Daniel Barret:El 21 de maig de 1952
neix a
Montevideo (Uruguai) el sociòleg, periodista, professor
universitari i destacat
militant anarquista Rafael Spósito Balzarini
--també citat com Expósito--;
conegut, a partir del 2001, sota el pseudònim de Daniel
Barret, en homenatge a
l'escriptor anarquista
Rafael Barrett. Nascut a la Villa del Cerro, barri obrer
de Montevideo
(Uruguai) de reconeguda tradició llibertària i on
viurà sempre, cap al 1967,
encara adolescent, entrà en el moviment llibertari,
destacant com a
organitzador en el moviment estudiantil i, més tard, en el
moviment sindical i
veïnal. Cursà estudis de medicina, economia
ecològica, filosofia i lògica,
entre d'altres. S'afilià a la Federació
Anarquista Uruguaiana (FAU), però quan
aquesta organització abandonà la seva
tradició anarquista, deixà de
participar-hi. Durant els anys setanta, arran de la
repressió contra els
moviments esquerrans en general i anarquista en particular a l'Uruguai,
s'instal·là a Buenos Aires (Argentina). En 1976,
el cop d'Estat dels militars
argentins, el tornà a portar al seu país. Caiguda
la dictadura a l'Uruguai, va
participar en el rellançament de la FAU i entre 1986 i 1987
va ser secretari
general d'aquesta organització, però per fortes
diferències ideològiques
--criticà la noció
d'«antiimperialisme» i el concepte pseudollibertari
de«poder popular»-- presentà la
dimissió i l'abandonà. A partir d'aquest moment
participarà de manera individual i independent en diversos
projectes
llibertaris i es dedicà sobretot al periodisme i a la
sociologia llibertaris.
Va ser bon amic de Raúl Zibechi, René Lourau i
Abraham Guillen. En 1989 va ser
un dels fundadors de la revista cultural llibertària Alter,
editada a
Montevideo. Participà activament en el «Moviment
de Veïns del Cerro contra el
Port de l'Armada», quan l'Exèrcit
uruguaià volgué construir un port militar al
seu barri. Fins al 1999 va ser professor de la Facultat de Medicina de
la
Universitat de la República de Montevideo. En 1999
participà en la Trobada
Llibertària de Tolosa de Llenguadoc. Entre d'altres
experiències de gestió
sociocomunitària, participà, com a representant
de la Unió de Professors, en un
projecte universitari sobre educació i salut a barris
populars. Interessat pel
projecte de la «Democràcia Inclusiva»
--en 2002 prologà la traducció castellana
(Hacia una democracia inclusiva. Un nuevo proyecto liberador)
del llibre
de Takis Fotopoulos--, va ser membre del International Advisory Board
del International
Journal of Inclusive Democracy. Participà en les
activitats del Grupo
d'Apoyo a los Libertarios y Sindicalistas Independientes de Cuba
(GALSIC),
creat en 2004. A partir de 2006 participà activament en les
activitats del
Fòrum Social Alternatiu i aquest mateix any
realitzà un cicle de conferències a
Mèxic. Entre el 6 i el 7 de desembre de 2007
assistí a Santiago de Xile al I
Congrés d'Hermenèutica Llibertària.
Aquest mateix any, juntament amb els
companys d'El Libertario de Caracas, es
posicionà contra la «Revolució
Bolivariana» veneçolana. Publicà
articles en revistes de sociologia (Democracy& Nature,
etc.) i col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries (¡Libertad!, El
Libertario, Tierra y Tempestad, etc.).
Sota diversos pseudònims,
publicà centenars d'articles, fulletons i llibres. Sa
companya, Rosario Furest.
Daniel Barret va morir, víctima d'un càncer, el
24 d'agost de 2009 a Montevideo
(Uruguai) i, segon el seu desig, les seves cendres va ser dipositades
el 5 de
setembre al «Memorial dels Desapareguts», al Parc
Vez Ferreyra de la Villa del
Cerro de la capital uruguaiana. Deixà tres llibres
inèdits: Los sediciosos
despertares de la Anarquía (publicat en 2011), Cuba:
el
dolor de ya no ser. El dilema del
socialismo y la libertad i La
arquitectura del encierro. Donà la
seva biblioteca llibertària a
l'Ateneu Anarquista d'El Cerro.
Defuncions
Foto antropomètrica
d'Émile Henry
-Émile Henry: El 21 de maig de 1894és executat a París (França) el militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Émile Henry, també anomenat le Saint-Just de l’Anarchie. Havia nascut el 26 de setembre de 1872 a Barcelona (Catalunya), on son pare, Fortuné Henry, communard condemnat a mort en rebel·lia, s'havia refugiat després de l'esclafament de la Comuna de París. La família va tornar a França en 1880 després de l'amnistia i sa mare va muntar una botiga de begudes a Brévannes (Illa de França). Bon estudiant, exceptuant en química, va estudiar amb beques a l'escola Jean-Baptiste Say del barri parisenc d'Auteuil i va acabar el batxillerat en ciències a la Sorbona en 1888; després es va presentar als exàmens per entrar a l'Escola Politècnica, però no va aprovar la segona part de les proves. Després va treballar uns mesos en una empresa a Venècia i, de tornada a París, en una comerç. Tal vegada sota la influència de son germà major Fortuné, gran orador anarquista, esdevé seguidor de la Idea, fet que implicarà l'acomiadament de la feina; però trobarà treball com a encarregat dels llibres comptables en un taller d'un escultor decorador. En aquesta època va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Père Peinard, i participarà en l'administració del periòdic L'En-dehors, on tindrà una discussió teòrica amb Errico Malatesta, publicada en el número del 21 d'agost de 1892. Sospitós per a la policia, va ser detingut el 30 de maig de 1892 a resultes d'un míting en honor de Ravachol, però l'escorcoll del seu domicili va ser infructuós i va ser alliberat poc després. El 8 de novembre de 1892, la bomba de retardament que va dipositar davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra, en solidaritat amb els miners en vaga de Carmaux, explota finalment a l'interior de la comissaria de Bons-Enfants, on va ser transportada per un conserge imprudent, i provoca una matança de policies. L'endemà de l'atemptat partirà a Anglaterra. Refugiat a Londres, va freqüentar amb Matha durant l'any 1893 el grup«Autonomia». A finals de 1893, tornarà a París sota falsa identitat i llogarà una habitació on començarà a fabricar explosius. La tarda del 12 de febrer de 1894, determinat a copejar indiscriminadament la burgesia, llança una bomba al Cafè Terminus de l'estació de Saint-Lazare. Una vintena de persones resultaran ferides i una no en sobreviurà a l'explosió. En la seva fugida descarregarà el seu revòlver contra un cambrer del cafè i la policia que el perseguien, però serà finalment detingut. El 14 de febrer de 1894 l'escorcoll policíac comprovarà que l'habitació ha estat buidada pels companys, però encara hi trobarà explosius. Entre el 27 i el 28 d'abril de 1894 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i va reivindicar decididament els atemptats, subministrant totes les proves possibles per demostrar la seva culpabilitat, especialment pel que feia l'atemptat de Bons-Enfants, i després va llegir una declaració on va explicar perquè havia comès els atemptats i carregant ferotgement contra la societat burgesa. Va rebre amb joia la seva condemna a mort. A les 4.14 hores del 21 de maig de 1894, a la plaça de la presó de la Grande Roquette de París (França), guardada per la tropa, Émile Henry va ser guillotinat; les seves últimes paraules van ser: «Coratge camarades, visca l'anarquia!». Després d'un simulacre d'enterrament, les seves despulles van ser portades a l'Escola de Medicina per sotmetre-les a diversos experiments; després de les protestes de sa mare, les restes van ser tornades a la família i van ser enterrades al cementiri de Brévannes. Son germà petit, Jules, va plantar un arbre sobre la tomba i es va convertir en un lloc de pelegrinatge anarquista. En 2007 Walter Badier va publicar-ne una biografia Émile Henry. De la propagande par le fait au terrorisme anarchiste.
***
- Alfonso Bailac
Asín: El 21 de maig de 1943 mor a Saragossa
(Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Alfons Bailac Asín. Havia nascut el 17 de maig de 1914 a
Massalió (Matarranya,
Franja de Ponent). Sos pares es deien Domingo Bailac Viver i Dolores
Asín
Figols. Fill d'una família anarquista, abans de l'aixecament
feixista de juliol
de 1936 vivia amb sos pares al carrer Collado de Massalió.
Llaurador d'ofici,
milità en les Joventuts Llibertàries i en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Quan la Revolució participà en les
col·lectivitats del seu poble. El 9
d'agost de 1936 marxà com a voluntari al front amb la«Columna Hiario Zamora»,
que posteriorment s'integrà en la «Columna
Sud-Ebre» («Columna Ortiz»); amb la
militarització de les milícies passà
al III Batalló de la II Companyia del I
Regiment de la I Brigada de la 25 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. Va lluitar en diferents fronts fins al
final de la guerra.
Apressat per les tropes franquistes, va ser empresonat, jutjat en
consell de
guerra i condemnat per «adhesió a la
rebel·lió». Després d'un
temps al 94
Batalló Disciplinari de Treballadors Penats, entre el 24 de
gener de 1939 i el
març de 1940 va estar empresonat a Oviedo
(Astúries, Espanya), entre el 7 de
març de 1940 i el 28 de juliol de 1941 a Alcanyís
(Terol, Aragó, Espanya) i
entre aquesta última data i el 5 d'agost de 1942 a Saragossa
(Aragó, Espanya).
A la Presó Provincial de Saragossa Alfonso Bailac
Asín va emmalaltir de
tuberculosi pulmonar i va ser traslladat el 5 d'agost de 1942 a la
infermeria
de camp de concentració de San Juan de Mozarrifar de
Saragossa, on va morir el
21 de maig de 1943.
***
Lorenzo
López Noguero
- Lorenzo López Noguero: El 21 de maig de 1956 mor a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent anfranquista Lorenzo López Noguero, conegut sota diversos pseudònims (El Francés,Fernando i El Chaval). Havia nascut el 24 d'octubre de 1923 a Nantes (Bretanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juny de 1949 formà part del grup de sis guerrillers que des de França creuà els Pirineus i s'internà a l'Espanya franquista per Andorra. El 10 de juny d'aquell any aquest grup requisà el taxi de Josep Garriga Pijoan en un carrer de Lleida i amb ell arribà a Tremp, on atracà el banc Arnus i posteriorment a Balaguer el Banc Espanyol de Crèdit, a més de diferents masies; en una d'aquestes accions abateren Josep Murgo Guitard, membre del Sometent. El 18 de juny de 1949 part del grup (Lorenzo López Noguero, Francisco Cebolla Marcos i Baltasar González Pérez) van caure a mans de la Guàrdia Civil i la resta del escamot fou abatuda. El 19 de novembre de 1953 fou jutjat en consell de guerra a Lleida amb Cebolla Marcos i condemnats ambdós a mort per «actes de bandidatge i de terrorisme»; el 10 de febrer de 1956 aquestes penes van ser confirmades en cassació. El 17 de maig de 1956 Lorenzo López Noguero aconseguí fugir de la presó provincial de Lleida, però va ser interceptat i el 21 de maig de 1956 fou abatut per la Guàrdia Civil a Lleida (Segrià, Catalunya). Son company, Francisco Cebolla Marcos, fou garrotat el 17 de setembre de 1956 a la presó provincial de Lleida.
---
Ensenyat: Un model comercial de proximitat és fonamental per construir pobles i ciutats més verds i sostenibles
MÉS per Mallorca impulsarà el Pla de desenvolupament i dinamització de l’activitat comercial
El també president del Consell ha destacat la feina feta des de la institució insular amb el Pla d’Equipaments Comercials de Mallorca (PECMA), que ha limitat la implantació de noves grans superfícies. Tot i això, ha dit, és necessari seguir fent feina per dinamitzar la competitivitat dels comerços amb mesures com el Pla de desenvolupament i dinamització de l’activitat comercial. “El dotarem de pressupost i el desenvoluparem com cal”, ha subratllat Ensenyat.
La número dos a Palma, Neus Truyol, ha afirmat que la formació ecosobiranista “aposta per fomentar un model comercial de proximitat, professional, dinàmic i responsable” en el qual s’entengui el producte local “com a element de qualitat i diferenciador”.
Truyol ha destacat la necessitat de la col·laboració entre administracions per aconseguir aquest objectiu i impulsar “eixos cívics i carrers per a vianants, una eina clau per fer una ciutat més habitable i dinamitzar el petit comerç”. La número dos a Palma ha anunciat que es faran els eixos cívics de Nuredunna a Son Gotleu, de Blanquerna al Secar de la Real i el parc de les Vies.
La generació literària dels 70: Miquel López Crespí, un escriptor de sa Pobla (un article de Mateu Morro)
Paraules de Mateu Morro, exsecretari general del PSM el dia de la presentació de Joc d´escacs (Llibres del Segle) a Santa Maria del Camí (Mallorca) -
La generació literària dels 70: Miquel López Crespí, un escriptor de sa Pobla -
Lobra den Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament dun temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. Lobra den Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de lescriptor. Ben segur que els nous projectes den Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable. (Mateu Morro)
Miquel López Crespí ha dedicat la seva vida a escriure. La seva tasca ha estat immensa, ja que ha publicat entorn dun centenar de llibres. Ha fet teatre, poesia, assaig, novel·la, narració curta, periodisme... Jo el record de quan encara no el coneixia personalment, en un temps en què no era fàcil trobar veus valentes i crítiques. Aleshores en Miquel escrivia a les pàgines culturals del Diari de Mallorca. Escrivia de literatura, dart i feia una crònica cultural daquells temps lligada a unes idees molt clares, amb unes col·laboracions que shavien iniciat lany 1969. Més que res donava a conèixer autors i maneres de pensar que fins aleshores havien estat gairebé proscrites. Eren textos de llibertat, però també textos per fer pensar i, sobretot, textos per obrir portes al món.
Els escrits den Miquel, com els de nAntoni Serra i altres, eren loxigen que ens alimentava, un dia a la setmana, des dels suplements de cultura dels dos diaris que hi havia. Tots els altres dies sols hi havia espai per al pensament oficial del règim. Darrerament he viscut sensacions semblants a les de fa tants danys, quan pareixia que tothom estava alabat del règim i els demòcrates shavien damagar. No és el mateix, però hi ha punts de contacte: la sensació de falta de llibertat, lofec des dels mitjans de comunicació, el veure com sempresona i com hi torna haver exiliats.
Després varen sortir els seus primers llibres: A preu fet el 1973 i La guerra just acaba de començar el 1974. Un poc més tard una obra de teatre Autòpsia a la matinada el 1976. En aquests llibres va tractar la narrativa i el teatre des duna nova perspectiva: una literatura del nostre temps, lligada al món real i, a la vegada, molt compromesa.
Per mor daquesta tasca periodística i daquests llibres jo vaig conèixer en Miquel i vaig anar a xerrar amb ell, al seu pis de Ciutat. La primera cosa que em va impressionar va ser la seva biblioteca: uns prestatges ben nodrits dels millors llibres darreu del món. No de bades en Miquel ha estat un viatger consumat i aleshores aprofitava tots els viatges per tornar amb el cotxe estibat de llibres. A partir daquesta coneixença, jo devia tenir setze o desset anys, hem mantingut sempre el contacte i lamistat.
En aquells temps, a principis dels anys setanta vàrem conèixer molta gent. Gent jove i carregada de noblesa, que sense pensar en cap càrrec ni en cap recompensa, dedicava temps i esforços a una batalla que en aquells moments era indefugible. Molta daquella gent, rostres amics i il·lusionats, sha anat esvaint amb el temps. Uns han mort, altres han anat a viure a altres llocs i la majoria han fet la seva vida com qualsevol altra persona. A molts ja no els he tornat veure. Els anys acaben esborrant els records i afluixant les amistats. Però no ha estat aquest el cas de lamistat entre en Miquel López Crespí i jo, que sha mantingut al llarg dels anys. Crec que el mèrit és tot seu. Ell sempre mha convidat a tots els actes, presentacions i conferències; mha demanat adesiara escrits sobre llibres seus; mha telefonat sense cap altre motiu que fer un canvi dimpressions; mha estès el paraigua i mha donat una mà quan queien calabruixades rabioses i sempre mha fet arribar totes les seves obres. No tan sols això, sinó que a vegades mhi ha fet sortir, com és el cas de les dues obres que avui presentam. I no tan sols mha convertit en un personatge més, sinó que mha tractat molt bé, potser fins i tot massa bé. Per això jo sé que en Miquel López no és que sigui un amic meu, és que és un dels meus millors amics.
Jo no vull presentar lobra den Miquel, ja ho faran ell i en Cil, que segur que ho faran millor. Vull presentar lamic. En Miquel va néixer a sa Pobla, la seva mare era duna antiga família pagesa, amb un germà del seu padrí que havia estat batle de sa Pobla el temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Son pare era un republicà que havia perdut la guerra i havia vingut a Mallorca a fer feina als camps de treball forçat per als presos. Va ser prop del campament on estaven els presos, a la Badia dAlcúdia, que va conèixer una al·lota poblera que acompanyava son pare amb el carro a cercar alga de la platja per dur als camps de conreu. En Miquel, dal·lot, va viure el sa Pobla pagès i tancat de la postguerra, però en va saber captar lànima treballadora de la seva gent. Mai sha desvinculat del seu poble, i el seu poble sempre lha tingut molt en compte.
De fet en Miquel, com a bon pobler, ha conrat la literatura, ha llaurat els records per fer-ne llibres, ha sembrat paraules, sha embrutat les mans dins la marjal de les lletres i nha recollit una anyada fecunda, amb un caramull de llibres per omplir el nostre graner de lectures.
A Ciutat en Miquel López Crespí va ser un al·lot normal, estudiós, però dunes inquietuds per la causa popular que li venien davior i de les seves conviccions. Escoltava la ràdio, llegia, escrivia i tot duna es va manifestar com qui era, com un incansable lluitador per la llibertat i la dignitat de la persona humana. Es va solidaritzar amb la vaga dels miners asturians i això li va costar la primera detenció. El Tribunal de Menors per molt poc no el condemnà a un any dinternat a un reformatori. Va haver de deixar els estudis i posar-se a fer feina. Anys més tard tornaria a ser detinguts en diferents ocasions, entre les qual hi ha la que descriu de manera magistral a Allò que el vent no sendugué i a Jocs descacs.
El compromís amb el seu poble i amb el seu país el va dur a una activitat intensa, compromesa i desinteressada. Va fer tot el que va poder i va saber per fer caure un règim dictatorial i fer passes cap a una societat més democràtica i més justa. En Miquel va dedicar molts dafanys al combat social i polític, però així i tot, ha tingut temps descriure una obra enorme, amb més de noranta obres publicades i havent guanyat multitud de premis, essent traduït a langlès, castellà, francès i romanès.
Lobra den Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament dun temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. Lobra den Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de lescriptor. Ben segur que els nous projectes den Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable.
Per Mateu Morro
(Santa Maria del Camí, 06/06/2018).
[22/05] Setmana Sagnant - Borsa de Treball - París (22-05-68) II Fira Llibre Anarquista Lisboa - Dórame - Jack White - Laviña - Mas Casas - Popov - Pago - Meseguer - Sousa - Jiménez Álvarez - Urzáiz - Canek - Heywood - Bresci - Van Valkenburgh - Toller - «Lisardo» - Berbegal - Recasens - Miguel Zurilla
Anarcoefemèrides del 22 de maig
Esdeveniments
Les tropes de Versalles ocupant
París
-
Segon dia de la Setmana Sagnant: El 22 de maig de 1871 a
París
(França) les tropes de Versalles prenen les portes
d'Auteuil, de Passy, de
Sèvres i de Versalles; instal·len bateries sobre
el turó de Chaillot i a la
glorieta de l'Étoile, i prenen totalment els districtes XV
(Vaugirard) i XVI
(Passy). Charles Delescluze, delegat de la Guerra, fa penjar una
proclama en
forma de cartell on fa una crida a la «guerra
revolucionària» contra les tropes
monàrquiques i de l'Església fent servir
qualsevol arma. Una gran part de communards
es repleguen per a defensar barri per barri, sense cap pla de lluita
coordinada. Al matí, una vintena de membres del Consell de
la Comuna que es
troben a l'Ajuntament decideixen marxar a les barricades per defensar
amb
l'exemple els seus barris. Les barricades s'aixequen per tot
París: a la
placeta de Saint-Jacques, als carrers d'Auber, de Châteaudun,
del Faubourg
Montmartre, de Notre-Dame de Lorette, a la Trinité, la a
Chapelle, a la
Bastilla, a les Buttes Chaumont, al bulevard Saint-Michel, al
Panthéon, etc.
--164 comptaran les tropes de Versalles--; defensades per homes, dones
i
infants. Mentrestant, els versallesos avancen lentament, tenen forces
suficients per escombrar tot el que trobin, per obrir bretxes, per
ocupar els
eixos principals i no deixar darrera cap niu de resistència,
però els oficials
es reprimeixen; cal que la lluita sigui llarga per augmentar la
ràbia i que
l'ocupació sigui clarament una victòria.
Són 130.000 versallesos dins París i
ocupen tot l'oest de la ciutat. La resistència es violenta a
Batignolles, però
les tropes prussianes han donat permís a la
divisió de Montaudon perquè
travessin la zona neutral i poder atacar el barri per la reraguarda.
L'Élysée,
l'estació de Saint-Lazare, L'Escola Militar, on estan
emplaçats els canons de
la Comuna, cauen, però els federats es fortifiquen als
voltants de la Concorde,
la muntanya de Sainte-Geneviève, la Butte-aux-Cailles. S'hi
baten sense
afluixar, mentre que el president Louis Adolphe Thiers,
després d'haver
felicitat els seus generals, declara davant l'Assemblea:«L'expiació, en nom de
les lleis, per les lleis, amb les lleis, serà
completa.» Les execucions
sumàries per «fornades» són
un fet, especialment a la caserna del carrer de
Baylone.
***
Borsa de Treball de París (Primer de Maig de 1906) [cartoliste.ficedl.info / Coll. part. E.B-C]
- Inauguració de la Borsa de Treball: El 22 de maig de 1892 s'inaugura a instàncies del Consell Municipal la Borsa de Treball de París (França), a la rue du Château d'Eau, 3. Era l'onzena Borsa que s'inaugurava a l'Estat francès. Un cop federades totes les Borses de l'Estat en la Federació de Borses de Treball de França, impulsades per l'anarquista Fernand Pelloutier, van esdevenir una formidable eina del sindicalisme revolucionari, ja que tenien múltiples funcions: oficina de col·locació, seu de societats obreres de resistència, suport mutu per als obrers de pas, assegurances (atur, malaltia, accidents...), ateneus culturals i professionals (cursos d'ensenyament tècnic, biblioteca...) i caixa de resistència, entre d'altres.
***
Novament barricades a París
- París (22-05-68): El 22 de maig de 1968 el govern francès fa pública la notícia de la prohibició del permís de residència de Daniel Cohn-Bendit. A les 17 hores, els representants estudiantils Geismar i Sauvageot, en roda de premsa, convoquen una manifestació de protesta a les 19 hores a la plaça de Saint-Michel. A les 18.30, la Confederació General del Treball (CGT) posa en guàrdia els seus afiliats contra aquesta «nova provocació». A partir de les 19 hores es manifestaran milers de persones pel Barri Llatí, amb banderes roges i negres al capdavant i llançant un crit: «Tots som jueus alemanys», en referència a Cohn-Bendit. A les 21.30 hores la comitiva de la manifestació decideix anar cap al Parlament, on, després de dos dies de debats, s'ha de votar la moció de censura. Els confidents de la policia, infiltrats en la manifestació, previstos de petites emissores portàtils prevenen la Prefectura, que immediatament desplacen diverses unitats policíaques a la Cambra. Quan els manifestants hi arriben decideixen tornar al Barri Llatí, on començaran els enfrontaments. Els manifestants, organitzats en petits grups, ataquen els locals de suport del general De Gaulle del carrer Solférino. Altres grups ataquen la comissaria del districte del Panthéon i intenten assaltar-la. El Barri Llatí queda sembrat de barricades i d'incendis. Els combats duraran fins a les sis de la matinada.
***
Cartell
de la II Fira del Llibre Anarquista de Lisboa
- II Fira del
Llibre Anarquista de Lisboa: Entre el 22 i el 24 de maig
de 2009 se celebra al
Barri Alt de Lisboa (Portugal) la II Fira del Llibre Anarquista de
Lisboa. A
més de parades d'editorials i de llibres, es realitzaren
tallers (pràctiques de
resistència, enquadernació, etc.), cinema
(«Cinema & Anarquia), xerrades
(anarquisme i moviments socials, habitatges dignes, British Columbia
Anarchist
Tour, treball, grups d'afinitat, insurreccionalisme, presons, etc.),
exposició
de cartells, recitals de poesia, projeccions de documentals, concerts,
etc.
Naixements
Foto policíaca de Rosendo A. Dórame
- Rosendo Dórame:
El 22 de maig de 1879
neix a Sonora (Mèxic) el sindicalista revolucionari,
anarquista i magonista
Rosendo A. Dórame. Fill d'una família
originària de Sonora (Mèxic),
possiblement d'indis ópates, que emigrà a
Florence (Arizona, EUA). Treballà a
diversos oficis, com ara barber, miner, fuster i, fins i tot,
xèrif a Arizona
una breu temporada. Afiliat a la Western Federation of Miners (WFM,
Federació
de Mineres de L'Oest), entre 1903 i 1906 participà
activament en la vaga dels
miners de Crippe Creek (Colorado, EUA). En 1906 fundà, amb
Fernando Velarde, la
Secció Local (272) de Phoenix (Arizona, EUA) de la
Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va
ser secretari. En
1909 col·laborà en La
Unión Industrial,únic diari redactat en castellà dels wobblies
nord-americans. En 1910 fou candidat del Socialist Party (SP, Partit
Socialista) i s'afilià al Partit Liberal Mexicà
(PLM) dels germans Flores Magón,
realitzant una intensa tasca propagandística del magonisme a
Bisbee, Tombstone
i altres poblacions mineres del sud dels Estats Units. En 1911
reclutà
voluntaris als campaments miners d'Arizona i s'integrà en
l'exèrcit llibertari
del PLM per a la invasió de Mèxic amb la
finalitat d'instaurar el comunisme
llibertari. Amb un grup de 16 magonistes actuà pel districte
d'Altar de Sonora
(Mèxic), fins que la partida va ser derrotada el febrer de
1911. Empresonat un
temps, un cop lliure es reintegrà a la lluita i l'octubre
d'aquell any
encapçalava un grup de tres-cents magonistes que actuaven
entre Pitiquito i
Caborca (Sonora, Mèxic). Va ser nomenat delegat en cap de
l'exèrcit del PLM per
als estats mexicans de Chihuahua, Sonara i Sinaloa i membre de la Junta
Organitzadora del PLM. El desembre de 1911 fou detingut a El Paso
(Texas, EUA)
amb altres companys (Rafael Molina, Jorge Aldape, José
Elizondo, Santiago
Hawkins, Félix Roque, José Navarrete, Fernando
Palomares, Efrén M. Franco, José
R. Aguilar, Silvestre Lomas, Trinidad Loya, Juan Hidalgo,
José Aguilar, José
Santana Gómez i Valeriano Vaquero, entre d'altres); jutjat,
va ser condemnat
per «violació de la Llei de neutralitat»
i tancat un any a la presó de
Leavenworth (Washington, EUA). Un cop lliure, en 1913
organitzà, amb altres
membres dels IWW (Fernando Palomares, Silvestre Lomas, etc.), una vaga
de
metal·lúrgics a El Paso. En 1917
participà en la vaga dels miners del coure de
Bisbee (Arizona, EUA) i fou un dels més de mil deportats per
les autoritats
nord-americanes al desert de Nou Mèxic. A finals d'aquella
dècada es traslladà al
Sud de Califòrnia. Rosendo Dórame va morir el 10
d'octubre de 1932 a LosÁngeles (Califòrnia, EUA) i està
enterrat al cementiri d'Evergreen d'aquesta
ciutat –la seva làpida porta la
inscripció «An injury to one is an injury to
all» (Si ens toquen a un, ens toquen a tots).
***
Jack White (ca. 1930)
- Jack White: El 22 de maig de 1879 neix a White Hall (Broughshane, Comtat d'Antrim, Irlanda del Nord) el militar, sindicalista i revolucionari socialista, i després anarquista, James Robert White, conegut com Captain Jack White (Capità Jack White). Era l'únic fill del mariscal de camp George Stuart White, terratinent i heroi de guerra. Després d'estudiar a l'Escola Pública de Winchester (Hampshire, Anglaterra), seguí les passes de son pare i entrà en una acadèmia militar, el Royal Military College (RMC) de Sandhurst (Berkshire, Anglaterra). Amb 18 anys lluità com a tinent en la Guerra dels Bòers a Sud-àfrica enquadrat en la I Gordon Highlanders i va ser condecorat el 2 de juliol de 1901 amb la Distinguished Service Orden (DSO, Ordre de Serveis Distinguits). Va ser a Sud-àfrica on nasqué la seva aversió a les classes dominants i governants britàniques. Entre 1901 i 1905 exercí d'ajudant de camp de son pare, aleshores governador de Gibraltar, i hi conegué l'espanyola Mercedes Mosley (Dollie), filla d'una família d'empresaris catòlics gibraltarenys. Malgrat les objeccions d'ambdues famílies per qüestions religioses, ja que ell era anglicà, en 1905 la parella es casà i amb el temps tingué una filla, Ave. Després continuà la seva carrera militar a l'Índia i a Escòcia. Molt influenciat per Lev Tolstoi, en 1907, deixant clar la seva desafecció a l'Exèrcit britànic i al seu paper colonial, renuncià al seu càrrec. Durant els anys següents rodà món, va fer de mestre d'anglès per Bohèmia, aleshores part de l'Imperi Austrohongarès, visqué en una colònia tolstoiana vegetariana a Anglaterra i viatjà pel Canadà treballant de llenyataire. Després d'un temps a la colònia comunista que Francis Sedlak tenia a les muntanyes angleses de Cotswolds, comunitat nudista i partidària de l'amor lliure, en arribar a Irlanda es trobà amb la campanya desencadenada per Edward Carson contra l'aplicació de l'autonomia (Home Rule) a Irlanda i en el moment del naixement dels Voluntaris de l'Uster, organització creada per fer costat l'autogovern. Amb Roger Casement, organitzà la primera reunió de protestants proautonòmics a Ballymoney, amb la finalitat de mobilitzar l'opinió protestant contra el Partit Unionista (PU) i contra el fanatisme de les associacions protestants conservadores. Arran d'aquesta reunió, marxà a Dublin, on conegué James Connolly, qui el va introduir en el pensament socialista i sindicalista. Col·laborà amb l'Irish Transport and General Workers' Union (ITGWU, Unió General de Treballadors del Transport d'Irlanda), amb seu al Liberty Hall de Dublín, i parlà en mítings amb destacats sindicalistes, com ara Francis Sheehy-Skeffington, Bill Haywodd, James Connolly, etc. En 1913, amb James Larkin i James Connolly, creà l'Irish Citizen Army (ICA, Exèrcit Ciutadà Irlandès), milícia obrera de voluntaris entrenats creada per protegir les manifestacions obreres contra els atacs de la Policia Metropolitana de Dublín. Més tard posà els seus serveis a disposició dels Voluntaris Irlandesos de Derry i de Tyrone, escamots formats majoritàriament per exmilitars de l'Exèrcit britànic; però acabà abandonant l'organització ja que pensava que actuaven sectàriament i no feien costat tots els treballadors sinó només els protestants. Quan esclatà la Gran Guerra marxà a França com a infermer en una ambulància i fou al front quan s'assabentà de l'Aixecament de Pasqua de 1916 i retornà a Irlanda. Quan Connolly va ser condemnat a mort arran d'aquests fets, intentà portar els miners de Gal·les del Sud a la vaga per intentar salvar-li la vida. Per aquestes accions, va ser condemnat a tres mesos de presó per sedició. Traslladat de la presó de Swansea (Gal·les) a la de londinenca de Pentonville el dia abans de la mort de Roger Casement, pogué sentir com aquest va ser penjat l'endemà (3 d'agost de 1916). En 1919 publicà The significance of Sinn Fein. Psychological, political and economic. Retornà a Irlanda en plena guerra per la independència i col·laborà amb el Partit Comunista d'Irlanda (PCI) que s'acabava de crear, encara que mai no es va afiliar perquè mantenia moltes reserves. En aquests anys col·laborà en el periòdic An Phoblacht,òrgan del Sinn Féin. Retornà a Anglaterra i participà amb la Workers' Socialist Federació (WSF, Federació de Treballadors Socialistes), grup comunista antiparlamentari encapçalat per Sylvia Pankhurst. En 1930 publicà Misfit. An autobiography, que parla dels fets de 1916, obra que no agradà gens a sa família pel seu posicionament polític. En 1934 participà en la Convenció de Athlone (Westmeath, Irlanda), on assistiren 200 exvoluntaris de l'Irish Republican Army (IRA, Exèrcit Republicà Irlandès) i un gran nombre de destacats militants socialistes, comunistes i sindicalistes, reunits amb la intenció de crear un Congrés Republicà que es posicionés a l'esquerra de l'IRA, i ell creà a Dublín la branca d'aquesta organització formadaúnicament per exmilitars britànics. Aquest Congrés Republicà finalment es va dividir entre els que defensaven la independència de classe i una república de treballadors i els comunistes, que volien una aliança amb Fianna Fáil, el partit polític republicà més important d'Irlanda. Després que la major part dels membres del primer grup s'unissin al Partit Laborista (PL), ell va romandre en aquesta organització aleshores molt afeblida. En 1936, en el vintè aniversari de la mort de Roger Casement, publicà Where Casement Would Stand Today. Aquest mateix any, quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà cap a Catalunya com a metge de la Creu Roja Britànica i prestà els seus serveis al front d'Aragó, on també ensinistrà milicians i grup de dones en l'ús de les armes de foc. Impressionat pels èxits de la Revolució espanyola, entrà a formar part del moviment anarquista i col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicant articles en CNT-AIT. Boletín de Información. Profundament anticomunista i antiestalinista, el grup anarquista londinenc«Freedom» li publicà el fullet The meaning of anarchy, on explicà els fets de«Maig de 1937» als carrers de Barcelona (Catalunya). Retornà a Londres, on treballà estretament amb Emma Goldman en nom de la CNT, i col·laborà activament amb el grup editor de Spain and the World, publicació anarquista en suport de la Revolució espanyola. Es relacionà amb el grup londinenc «Freedom» i fou un dels organitzadors de les reunions del National Trade Union Club (NTUC, Club Sindical Nacional), que treballà molt contra el feixisme italià i en suport dels anarquistes espanyols. A Londres conegué Noreen Shanahan, filla d'un funcionari del govern irlandès, qui esdevingué sa segona esposa en 1937 i amb qui tinguí tres fills (Anthony, Alan i Derrick). En 1937 publicà el pamflet Anarchism. A philosophy of action. En 1938 retornà a la seva propietat a White Hall, que havia heretat de sa mare a la mort d'aquesta en 1935, on visqué amb sa família de la venda d'uns terrenys annexes a la finca i de col·laboracions periodístiques. Encara que aïllat, mantingué contactes amb la política i amb militants, però l'esclat de la II Guerra Mundial paralitzà tot això. En 1945 es presentà com a candidat republicà socialista per la circumscripció d'Antrim per a les eleccions generals. Col·laborà amb l'anarquista Matt Kavanagh en una investigació històrica sobre el moviment obrer irlandès i les seves relacions amb l'anarquisme. Mantingué una estreta amistat amb destacats personatges del seu temps, com ara Herbert George Wells, David Herbert Lawrence, Lev Tolstoi, George Bernard Shaw, Artur Conan Doyle, Sean O'Casey o la comtessa Constance Markievicz. Jack White va morir el 2 de febrer de 1946 de càncer en una residència d'ancians de Belfast (Ulster, Irlanda del Nord) i, després d'una cerimònia privada, va ser enterrat al panteó familiar de la First Presbyterian Church de Broughshane. Sa família, avergonyida de la seva política revolucionària, destruir tots els seus papers, incloent un estudi sobre el soviet de Cork Harbour (Comtat de Cork, Irlanda) de 1921 que havia escrit i diversos textos referents a la Revolució espanyola. En 2014 Leo Keohane publicà la biografia Captain Jack White. Imperialism, Anarchism and the Irish Citizen Army. Son fill petit, Derrick White, fou un membre destacat del Partit Nacionalista Escocès (PNE) i després del Partit Socialista Escocès (PSE).
Jack White (1879-1946)
***
Martí
Laviña, al centre de la foto
- Martí
Laviña Torroella:
El 22 de maig de 1884 --algunes fonts citen
erròniament el 26 de maig-- neix a
Palafrugell (Baix
Empordà, Catalunya) el llibreter anarquista Martí
Laviña i Torroella. Fou el
mitjà de tres germans i era fill de Nicolau
Laviña Cairó i de Francesca
Torroella Noguer. Son pare, membre de la lògia
maçònica «Luz» de
Palafrugell,
tenia la barberia al carrer Estret d'aquesta localitat.
Després de fer els
estudis elementals, Martí començà a
fer feina de menestral en una fàbrica
surera i entrà en contacte amb les idees socialistes i
anarquistes que es
debatien al Centre Obrer de Palafrugell i començà
a militar en els grups
anarquistes de la vila («Luz y Armonía»,«El Justiciero», «El
Despertar»,
etc.). El febrer de 1904 va ser cridat a files fer per el servei
militar, però
en sortí exclòs del sorteig per «curt
de talla»; l'estiu de 1907 aconseguí
l'exclusió definitiva. El 25 de desembre de 1904 va ser
elegit vocal de la
Junta Directiva del Centre Obrer de Palafrugell. En aquestaèpoca realitzava
diverses feinetes i ajudava son pare a la barberia. El 14 de setembre
de 1909
es casà amb l'obrera modista Engràcia Carreras (Na
Gracieta). El
setembre de 1910 participà en la creació del
Centre de Cultura Popular de
Palafrugell, desvinculat de tota tendència politicosocial i
on participaren els
intel·lectuals de la vila. A començaments d'abril
de 1912, com a membre del
Comitè d'Empresa de la fàbrica surera Can Torres,
participà activament en la
vaga dels obrers surers, que es perllongà fins al 23 de juny
i la qual implicà
un gran desplegament de la Guàrdia Civil. Quan son pare es
retirà, heretà la
barberia, però no continuà amb el negoci i
obrí una llibreria al mateix local,
on oferia publicacions anarquistes i de l'esquerra catalanista. Com que
el
negoci no donava molt --fiava llibres a molta gent, com ara l'escriptor
Josep
Pla i Casadevall--, compaginà la llibreria amb la feina de
barber i sa companya
treballant en una fàbrica. En 1914, any del naixement de son
fill Lluís, creà a
la llibreria unes sessions de lectura d'autors catalans sota el
títol «Lectura
Popular» i després traslladà la
llibreria a un local més adient al carrer dels
Valls. En 1918 nasqué el segon fill de la parella, Rosa, que
també militarà en
el moviment anarquista. El maig de 1924 va ser detingut per la
Guàrdia Civil,
juntament amb altres veïns, per fer classes de
català; com que era el
representant de la l'Associació Internacional Anarquista
(AIA) a Palafrugell,
un cop alliberats els detinguts, ell va haver de romandre empresonat
durant uns
quants dies més. El 26 de febrer de 1927 va se nomenat vocal
associat de la
Junta Municipal de la vila. El 31 de maig de 1928 publicà al
setmanari
palafrugellenc Baix
Empordà un article,
el primer d'un seguit de col·laboracions
a partir d'aquell moment i fins 1930, on remarcà les
excel·lències de la trofologia,
ciència dintre del naturalisme que tracta de
l'alimentació i la nutrició i de l'harmonia
alimentària. A partir de 1932
col·laborà en el diari Ara
amb articles
naturistes i de medicina alternativa. El 25 d'abril de 1933
participà en la
fundació de l'Ateneu Cultural Racionalista de Palafrugell,
que en 1936 es
transformà en l'Ateneu Llibertari de la localitat i que era
conegut com la«Casa Àcrata». Com a membre del Centre
Fraternal, el juny de 1933 proposà uns
nous estatuts d'aquesta institució per aconseguir major
transparència en la
gestió. Entre 1934 i 1936 els seus articles en Ara
versaren sobre
economia, la guerra i la Revolució i l'antifeixisme. Durant
la guerra albergà
nombrosos membres de les Brigades Internacionals i refugiats, un
d'aquests, que
es feia dir Vladimir,
amb el temps es va saber que
es tractava de Josip
Broz Tito,
futur president iugoslau. Amb el triomf
feixista, creuà els
Pirineus. Malalt, Martí Laviña Torroella va morir
en 1939 al camp de
concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya
Nord) d'una congestió pulmonar.
Valeri Mas Casas al seu despatx de conseller de Serveis Públics, Economia, Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya
- Valeri Mas Casas: El 22 de maig de 1894 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya) l'anarcosindicalista Valeri Mas Casas. Quan tenia 14 any s'afilià al Sindicat de Cilindradors de Teixits de Granollers. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), com a contramestre fabril, fou un destacat militant del ram tèxtil del Vallès Oriental dins de la Federació Obrera de Granollers i promotor del Sindicat de Contramestres «El Radium». Durant la dictadura de Primo de Rivera fundà, amb altres companys, l'Ateneu Llibertari de Granollers. Entre el 5 i el 13 març de 1933 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT celebrat a Barcelona. El 24 de març de 1934 va ser detingut, amb altres 14 companys, en una reunió clandestina a la redacció de Solidaridad Obrera on es tractaven qüestions referents a la vaga del ram de l'aigua que es portava a terme aleshores. El juny de 1934 va ser novament detingut a Barcelona i participà activament en l'aixecament d'octubre d'aquell a Granollers, promogut per la CNT; perseguit per les autoritats per aquests fets, s'instal·là a Barcelona. Quan esclatà la guerra en 1936, passà a ocupar càrrecs de responsabilitat orgànics: representà la CNT en el Comitè Central de Proveïments durant els primers mesos de la contesa, secretari del Comitè Regional de Catalunya (entre novembre de 1936 i maig de 1937) i, després, secretari de Propaganda. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç entre la CNT, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Arran dels «Fets de Maig de 1937», i després de dimitir del seu càrrec de secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT a causa de les violentes crítiques dels militants vers l'actitud dels responsables cenetistes davant aquells fets, ocupà, entre el 7 de maig i el 29 de juny de 1937, la Conselleria de Serveis Públics, Economia, Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya en nom de la CNT. En 1938 va fer un míting a l'Hospitalet de Llobregat amb Josep Xena Torrent i Sara Berenguer Laosa. El 2 d'abril de 1938 a Barcelona assistí al Ple conjunt de CNT, FAI i Joventuts Llibertàries, que tractà sobre l'evacuació de Lleida. Durant el conflicte bèl·lic mostrà postures conciliadores i no acceptà els suggeriments del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) per intentar neutralitzar l'estalinisme. En acabar la guerra, passà els Pirineus per Girona. El març de 1939, a Perpinyà, en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fou un dels creadors del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i elegit membre del Consell General d'aquesta organització. A partir de setembre de 1939 fou internat al camp de concentració de Vernet i el juliol de 1942 deportat a l'Àfrica del Nord, amb altres companys (Félix Gurucharri, Antonio Ortiz Ramírez, Ramon Liarte, Josep Joan Domènech, Ricard Sanz García, Germinal de Souza, Pedro Herrera, Francesc Isgleas Piernau, Fernando Alemany, etc.), i tancat al camp de Djelfa. Després del desembarcament aliat i l'alliberament del camp, s'instal·là a Orà, on trobà son gendre Fernando Alemany. El maig de 1945 assistí al Congrés de París de reorganització de la CNT com a delegat d'Àfrica del Nord i participà en la ponència sobre el balanç de la guerra, oposant-se al sector «col·laboracionista». L'agost de 1946 formà part de la comissió organitzadora de la Conferència Intercontinental al Ple Nacional de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Durant els anys següents ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat enquadrat en el sector ortodox: assistí al Congrés de 1948 i al Ple Intercontinental de 1950, fou delegat de l'MLE a l'Àfrica del Nord, membre del Secretariat Intercontinental (1949-1950, 1952 i 1954-1955), membre del Comitè Pro Búlgars Exiliats, etc. En 1949 treballava en una granja a l'occitana Sabardu. Entre el 19 i el 23 de juliol de 1953, juntament amb Frederica Montseny i Roque Santamaría, representà la CNT en l'Exili en el VIII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat a Puteaux. Trobem textos seus en Tierra y Libertad de Mèxic i col·laborà en la inacabada Historia de la CNT de Renée Lamberet. Valeri Mas Casas va morir el 19 de juliol de 1973 a Lissac (País de Foix, Occitània).
***
Georgi Popov
- Georgi Popov:El 22 de maig de 1900 neix a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el mestre, poeta i propagandista i organitzador de diversos grups anarquistes búlgars Georgi Simeonov Popov. Va ser membre de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i un dels membres del Comitè d'Acció Revolucionària, organitzador del moviment insurreccional contra el cop d'Estat de juny de 1923. La insurrecció va ser sufocada després d'una setmana de combats contra l'exèrcit. Popov es va refugiar a les muntanyes, formant amb altres companys grups de guerrilles anarquistes, que van hostilitzar mitjançant sabotatges els destacaments militars; però el seu amagatall va ser descobert i encerclat per l'exèrcit. Georgi Popov va decidir suïcidar-se, el 31 de gener de 1924, abans de caure a mans enemigues. Sa germana, Nadedja Popova, també va ser una destacada guerrillera llibertària juntament amb son company Dimitar Balkhov.
***
-
Martí Pago Tomàs:
El 22 de maig de 1901 neix a Godall (Montsià, Catalunya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Martí Pago Tomàs. Des de molt
jove milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Va fer el servei militar als Tambors
d'Infanteria
de les Forces Regulars Indígenes del Protectorat Espanyol al
Marroc. Durant la
dictadura de Primo de Rivera fou membre d'un grup anarquista adscrit a
la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI); posteriorment fou un dels
fundadors de la CNT de
Godall. Entre 1927 i 1928 va fer costat les subscripcions a favor dels
presos
polítics portades a terme per La
Revista
Blanca. Durant els anys trenta treballà de cambrer
pels cafès i a les caves
de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya).
Durant la Revolució participà
activament en les col·lectivitzacions agràries,
organitzà combois de queviures
cap a Madrid (Espanya) i fou milicià en una columna
confederal al front
d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i va ser internat en
diversos camps de concentració. Després de la II
Guerra Mundial fou un dels
organitzadors de la CNT de Torrelles de la Salanca
(Rosselló, Catalunya Nord). En
1946 va ser nomenat secretari de la reorganització dels
militants de Godall
exiliats a França. Després de la mort del
dictador Francisco Franco, retornà a
Catalunya i participà en la reorganització de la
CNT de Godall. Quan es va
trobar major, es retirà a casa de sa filla a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord). Son germà Josep Pago Tomàs
també va ser militant llibertari. Martí Pago
Tomàs va morir el 25 de setembre de 1991 a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Necrològica
de Rufino Meseguer González apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 29
d'octubre de 1972
- Rufino Meseguer
González:
El 22 de maig de 1902 neix a Mont-roig de Tastavins
(Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Rufino Meseguer
González. Sos pare es deien Martín
Meseguer i
Filomena González. Militant
de la
comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936
formà part
del Comitè Revolucionari del seu poble. Ferit al front al
final de la guerra,
el febrer de 1939 passà a França i va ser
hospitalitzat un temps. Després de la
II Guerra Mundial, treballà com a obrer agrícola
a Cauçade (Llenguadoc,
Occitània), on continuà militant en la CNT de
l'exili. Aconseguí que sa família
es reunís amb ell i amb l'acord dels companys
llogà un petit terreny per a
conrear hortalisses. Després de tres anys, malgrat el
consolat espanyol de
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) li va
negar l'autorització per a tornar a la Península,
sa família retornà deixant-lo
tot sol a Cunhaus (Llenguadoc, Occitània). Quan passaren
cinc anys de la
sol·licitud, a finals dels anys seixanta, decidí
retornar clandestinament a la
Península, on no va tenir cap problema. Rufino Meseguer
González va
morir el 23 de gener de 1972 a Lliçà d'Amunt
(Vallès Oriental,
Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
***
Germinal
de Sousa (ca. 1938)
-
Germinal de Sousa:El 22 de
maig de 1909 neix a Bonfin (Porto, Portugal) el militant anarquista i
anarcosindicalista Germinal de Sousa (també citat Souza).
Era fill del conegut
anarquista Manuel Joaquin de Sousa. Des de ben petit va viure a Lisboa
i des de
1925 milità en les Joventuts Sindicalistes i en el grup
específic «Germinal»,
al costat d'Emídio Santana. A partir de 1926
formà part com a tipògraf de la
clandestina aleshores Confederació General del Treball (CGT)
lusitana i dels
seus comitès d'acció. En maig de 1926
participà, com a secretari general de la
CGT, en el «Congrés d'Agrupacions
Llibertàries de llengua espanyola» que se
celebrà a l'Estaque (Marsella), on participaren nombrosos
llibertaris
peninsulars i d'altres indrets. Durant una curta temporada
milità en el grup«Bien Être et Liberté» de
Tolosa de Llenguadoc. Poc després es traslladà a
Madrid (Espanya) i en 1928 s'integrà en el grup anarquista«Solidaridad» de
Barcelona, promogut per Ángel Pestaña, que
pretenia unir els militants
confederals per reforçar la CNT abans d'una
normalització política. De bell nou
a Portugal, en 1931 intervingué en la constitució
de l'Aliança Llibertària i
també en l'organització de la
Federació Anarquista de la Regió Portuguesa
(FARP), molt lligada a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En 1932 davant la
forta repressió, va emigrar a Espanya --fet que fou criticat
per alguns
companys que restaren a Portugal--, on portà una activa
militància sobre tot en
els grups específics de la FAI
(«Nervio», etc.). L'estiu de 1933 viatjà
a
Portugal clandestinament per reunir-se amb el Comitè
Confederal de la CGT. En
1935 fou expulsat d'Espanya acusat per «anarquista
perillós», però retornà
clandestinament. Quan esclatà la guerra de 1936 fou membre
del Comitè
Peninsular de la FAI i, com a tal, assistí a la
reunió del 3 de novembre de
1936 a Barcelona on es va fer costat la incorporació de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) en el Govern republicà. Des del
setembre de 1936
encapçalà la «Columna Tierra y
Libertad», que va combatre al front madrileny
(Tarancón i Cuenca) i que el novembre d'aquell any
volgué acompanyar Cipriano
Mera en la defensa de Madrid, oferta que fou rebutjada per aquest. En
1938 fou
nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI,
organització a la qual
representà en nombroses reunions, com ara la dels
Comitès Nacionals de CNT, FAI
i Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, o la de
la secció política del Comitè Nacional
de la CNT. Partidari del revisionisme,
s'oposà emperò amb força a les tesis
d'Indalecio Prieto que pretenia convertir
la FAI en un partit polític. En 1938, amb Diego Abad de
Santillán, representà
la FAI en el Comitè Nacional del Front Popular. Entre el 16
i el 30 d'octubre
de 1938 intervingué a Barcelona en el Ple Nacional de les
Regionals del
Moviment Llibertari. Quan la derrota era un fet, després de
la reunió del
Moviment Llibertari del 15 de gener de 1939 a Barcelona,
creuà la frontera amb
Pedro Herrera. Fou membre del Consell General del Moviment Llibertari
Espanyol
(MLE) creat a París el 22 de març de 1939.
Després patí els camps de
concentració: Vernet, Bjelfa (1942) i Berrouaghia (fins al
maig de 1943). En
1943 s'establí a Alger fins al 1948, militant en el moviment
anarquista, però
sense tenir càrrecs de relleu. En 1948 les seves relacions
amb els alts comitès
llibertaris s'havien refredat, fins al punt que quan tornà a
Portugal aquell
any, la CGT rebé una carta de prevenció de
l'Associació Internacional del
Treball (AIT) sobre ell i, encara que ho
sol·licità, no trobà suport per sortir
de Portugal i establir-se a Barcelona, on residia sa companya, Modesta
Flores.
Germinal de Sousa va morir el 3 de novembre de 1968 a Lisboa
(Portugal), d'una
trombosi cerebral; al seu enterrament, després d'esquivar
una sèrie de
dificultats, hi assistí Modesta Flores. A l'International
Institute of Social
History (IISH) d'Amsterdam es trobem dipositats importants documents
seus de quan
fou secretari general del Comitè Peninsular de la FAI.
***
Dolores Jiménez Álvarez (Blanca) i son company Teófilo Navarro Fadrique (Negro) [La fotografia, de Sofía Moro, es titula Blanca y Negro]
- Dolores JiménezÁlvarez: El 22 de maig de 1918 neix a
Abejuela (Gúdar-Javalambre, Aragó, Espanya) la
militant anarquista i
anarcosindicalista Dolores Jiménez Álvarez,
també coneguda com Blanca.
Era la filla major d'una família nombrosa, republicana i
anticlerical, emigrada
cap el 1925 a Catalunya. Quan tenia uns 11 anys abandonà
l'escola i començà a
treballar en una botiga familiar, integrant-se poc després
en el moviment
llibertari. Amb 16 anys entrà a formar part, amb son pare i
ses dues germanes,
en el grup teatral «Penya Abissínia» i
conegué el militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) Teófilo Navarro Fabrique (El
Negro), que es
convertirà en son company. En aquests anys llegí
força la literatura popular
llibertària (La Novela Ideal i La
Novela Libre). Quan esclatà la
guerra civil, després d'un temps treballant a la seu de la
CNT preparant roba i
menjar per als combatents del front, en 1937 s'incorporà a
la «Columna Durruti».
Després de patir la retirada d'Aragó, va romandre
al front, malgrat la
prohibició de permanència de milicianes, adscrita
als grups de la xarxa
encapçalada per Francisco Ponzán Vidal.
Després d'uns mesos a Lanaja (Osca,
Aragó, Espanya) fent costat les col·lectivitats i
realitzant tasques culturals
i artístiques (xerrades, representacions teatrals, etc.),
fou detinguda a
Mollerussa (Plana d'Urgell, Catalunya) per tropes comunistes comandades
per
Valentín González González (El
Campesino), però aconseguí escapar a
Lleida (Segrià, Catalunya) i marxar cap a Balaguer (Noguera,
Catalunya), on
trobà forces confederals reagrupades i son company. Quan la
derrota era un fet,
el 7 de febrer de 1939 passà a França per
Puigcerdà-El Pertús amb un camió de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i fou internada en un
convent de
monges a Saug (Alvèrnia, Occitània). En 1940 es
reuní amb son company a Còrdas
(Llenguadoc, Occitània) i participà activament en
el moviment anarquista, en la
resistència antinazi i en lluita antifranquista, formant
part dels grups de Francesc
Sabaté Llopart i Josep Lluís Facerías.
Intervingué en la fundació de SIA i de
la CNT de la zona. En 1946 col·laborà en Ruta.
El 9 desembre de 1946, a
instàncies de Germinal Esgleas, secretari general del
Comitè Nacional de la CNT,
entrà clandestinament a Catalunya per estudiar la
possibilitat d'organitzar un
pas per determinat lloc, i contactà amb son company, que
havia estat detingut
mesos abans amb altres membres d'un grup d'acció i es
trobava tancat a la Presó
Model de Barcelona. El 7 de gener de 1947 tornà a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord) amb la informació que havia pogut obtenir. En aquesta
ciutat milità en
activitats culturals (teatre, dansa, etc.), sobretot amb les Joventuts
Llibertàries, i recaptant diners per als comitès
pro presos. Més tard, a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), desenvolupà
càrrecs orgànics: tresorera de SIA i del
Comitè Regional de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), secretària de Premsa
i Propaganda del Comitè Nacional, etc. En aquestaèpoca organitzà debats específics
per a dones, on participaren Amparo Poch Gascón i Frederica
Montseny Mañé.
Durant els anys setanta, juntament amb son company, facilità
armes i
infraestructura al Movimiento Ibérico de
Liberación (MIL) i als Grups d'Acció
Revolucionària Internacionalista (GARI). En la
dècada dels noranta vivia a
Tolosa. Dolores Jiménez Álvarez va morir el 30 de
març de 2012 a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània).
Teófilo Navarro Fadrique (1915-2008)
***
-Ángel Urzáiz Simón: El 22 de maig de 1918 neix a Madrid (Espanya) –algunes fonts citen erròniament el 31 de maig de 1918 a Terol (Aragó, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalistaÁngel Urzáiz Simón. De ben jovenet entrà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari dels barris madrilenys de La Guindalera i La Prosperidad. En 1933 ingressà en les Joventuts Llibertàries i participà en les manifestacions madrilenyes d'octubre de 1934 en suport de la insurrecció. En 1935 formà part del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries del Centre. Participà en la reacció contra cop feixista de juliol de 1936, sobretot a la madrilenya Casa de Campo, i posteriorment s'enrolà en la «Columna Del Rosal», combatent al front de Madrid. En 1937 ingressà a l'Escola Militar de la II República espanyola de València, on esdevingué oficial. Destinat al sector de Porcuna-Lopera, a Jaén (Andalusia, Espanya), combaté en 1938 al front d'Extrema, participant en la batalla de Monterrubio. Va ser amicíntim de Cipriano Mera. Amb el triomf franquista va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, encara que la pena va ser commutada. Durant el seu captiveri conegué la militant anarcosindicalista i de les Joventuts Llibertàries Consuelo Zabala, que esdevindrà sa futura companya i amb qui tindrà dos infants. Cap el 1943 va ser posat en llibertat condicional i entrà a treballar de fuster en uns estudis cinematogràfics. En aquesta època milità en la Federació Local de la CNT madrilenya i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) clandestines. En 1947 assistí, amb Josep Peirats Valls, al Ple del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) clandestí celebrat a Madrid. El 27 de desembre de 1947 va ser detingut, juntament amb Gabriel Cruz Navarro, quan exercia de secretari de Defensa del Comitè Peninsular de la FAI; jutjat l'1 de juliol de 1949 en consell de guerra, juntament amb Juan Gómez Casas i altres, va ser condemnat a 30 anys de presó, que purgà al penal d'Ocaña i a Sant Miquel dels Reis. Quan en 1959 aconseguí la llibertat, entrà a treballar com a administratiu en empreses de construcció. S'oposà a la maniobra cincpuntista i en els anys setanta milità en el Sindicat de la Construcció de Madrid. Un cop mort el dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari. En 1977 fou membre del Comitè Regional de la CNT del Centre i en 1984 del Comitè Nacional confederal. Prologà el llibre col·lectiu Evasión del penal de Ocaña (1993) i els autobiogràfics de Juan Giménez Arenas De la Unión a Banat. Itinerario de una rebeldía (1996) i de Joan Busquets Verges Veinte años de prisión. Los anarquistas en las cárceles de Franco (1998). En 1997 el seu testimoni va ser recollit per Juan Gamero en el seu reportatge documental Vivir la utopía–erròniament surt com José Urzáiz. En els últims anys de sa vida, col·laborà intensament amb la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). Trobem textos seus en El Aguilucho, Bicel, Castilla Libre, Cenit, CNT, Construcción,Fragua Social i Solidaridad Obrera. Ángel Urzáiz Simón va morir el 2 de maig de 1998 a l'Hospital Clínic San Carlos de Madrid (Espanya) d'un infart cardíac i fou incinerat al cementiri madrileny de La Almudena.
Ángel Urzáiz Simón (1918-1998)
---
El «conde Rossi» a lHotel Castellet
Aquest «conde Rossi» era Arconovaldo Bonacorsi (1898-1962), un «aventurer» i «persona de confiança» de Mussolini, que va arribar a Mallorca juntament amb els avions italians que desbarataren, en part, el desembarcament republicà. Concretament, arribà a Mallorca el dimecres 26 d’agost i ja l’endemà 27 va fer una visita al front. Des del primer moment va pretendre agafar el comandament militar de l’illa, cosa que no va aconseguir del tot. Però sí que va ser l’organitzador de Falange i també un dels organitzadors del terror, cosa, però, que no ens ha de fer pensar que fou el culpable de tots els mals violents que va patir Mallorca l’estiu i tardor de 1936, perquè aquest trist «honor» el va compartir amb moltes altres persones:
Quant a Capdepera, segur que es podrien dir moltes més coses, segur que queden moltes anècdotes i documents que encara no han estat desvetllats. Es parla del seu discurs al balcó de Can Creu, de la seva desfilada pels carrers Col·legi, Estrella i Port, no sabem si damunt un cavall o un ase o a peu. Se sap que hi ha fotografies que podrien immortalitzar aquests fets, però aquestes fotografies encara no han aparegut. Se sap que molta gent va veure, de grat o per força, aquella comitiva «fúnebre» que intentava escampar la por entre els rojus i els invertebrats que no es volien banyar. Entre tots aquests, hi havia els meus pares que precisament aquell dia, sigui quin sigui, es varen «conèixer», es varen agradar i mai més no es tornaren a separar.
Bibliografia
assassinades per «Rossi» i els seus sequaçus.
Programa de Zona Roja amb imatges de «Rossi».
Sa Pobla i la poesia mallorquina
Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)
Publicat el Premi Maria Manent de Poesia. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona)
Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".
El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.
En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".
I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".
Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de salés producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.
A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.
En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...
La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."
El cant de la Sibil·laés l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.
Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.
[23/05] Setmana Sagnant - «Ni Dieu ni Maître» - «Teatro Social» - Joventuts Revolucionàries d'Aragó - ASO - París (23-05-68) Conferències sobre Berneri - Mazzoldi - Ishikawa - Alaiz - Ibañez - Gori - Bonisoli - Margelí - Fontcuberta - Alpuente - Corengia - Blasi - Bertini - Barrabés - Sésar - Aufseher - Herrero - Badía - Progreso Fernández - Alcubierre - Gumà - Escot
Anarcoefemèrides
del 23 de maig
Esdeveniments
Barricada davant de
l'església de la Madeleine
- Tercer dia de la Setmana
Sagnant: El 23 de maig de 1871 a París
(França) el Comitè de Salvació
Pública i el Consell de la Comuna fan penjar, a
l'atenció dels soldats versallesos, cartells on es crida a
la confraternitat.
Serà una vana il·lusió. Les
hostilitats cessen a Batignolles i a Montmartre
caigut sense combat. Jaroslaw Dombrowski, comandant en cap dels
federats es fa
matar en una barricada del carrer Myrrha, de Montmartre, sens dubte per«salvar
l'honor». La resistència persisteix a la
Butte-aux-Cailles, comandada per
Walery Wroblewski, al Panthéon, dirigida per Maxime
Lisbonne, als carrers de la
Université, de Saint-Dominique, de Vavin, de Rennes i a
l'estació de l'Est. Les
tropes de Versalles ocupen l'Opéra, el faubourg
Montmartre, la Concorde
i l'Observatoire, i procedeixen a execucions en massa a Montmartre, al
parc
Monceau i a la Madeleine. Comencen els grans incendis que assolaran
nombrosos
monuments parisencs: el Palau de les Tulleries, el Tribunal de Comptes,
el
Consell d'Estat, el Palau de la Legió d'Honor, el Ministeri
de Finances... No
se sap ben bé si fruit de l'acció de communards
incendiaris, dels obusos
versallesos, del sabotatge d'agents bonapartistes afanyats en destruir
arxius
comprometedors, o de tot plegat. La nit és roja de sang i de
foc.
***
Capçalera
del primer número de Ni Dieu ni Maître
- Surt Ni Dieu ni
Maître:
El 23 de maig de 1885 surt a Brussel·les
(Bèlgica) el primer número
del periòdic bimensual Ni Dieu ni
Maître. Organe communiste-anarchiste.
Era continuació de L'Insurgé
(1885).
Prohibit a França, passarà a ser setmanari a
partir del número de febrer-març
de 1886. Va ser editat per Égide Govaerts i, a partir del
segon número (juny de
1885) per A. De Roy. Eren membres de la redacció una
trentena de militants
anarquistes, com ara Pierre Auguste Joris, François Ernest,
Ferdinand Monier, Henri
Wysmans, Henri Pintelon, Xavier Stuyck, Alexandre Colignon, Modeste
Winandy i
els tres germans Deroy, entre d'altres, i es reunien al cafè
de Eugène
Verpoest, al número 35 del carrer d'Onze-Heerstraat del
barri brussel·lès de
Saint-Josse-ten-Noode. En total es publicaran 23 números,
l'últim el del 22 de
maig de 1886, quan és reemplaçat per La
Guerre Sociale i La
Liberté (1886). Els
epígrafs de la capçalera són unes
cites de Bakunin: «Si Dieu existait il
faudrait l'abolir» (Déu existís,
caldria abolir-lo) i de La Fontaine «Notre
ennemi, c'est notre maître» (El nostre enemicés el nostre amo) i a l'interior
del periòdic trobem cites d'Émile Pouget
(«Matar un diputat, un patró o un
magistrat, es mejor que cent mil discursos»),
d'Émile Gautier («El sufragi
universal és la mistificació més gran
del segle») o de Louis Alibeaud («El pa
no el mendico, el guanyo i qui m'impedeix guanyar-lo, el
mato») que encapçalen
les pàgines.
***
Portada
de l'únic número de Teatro Social
- Surt Teatro Social: El 23 de maig de 1896 surt a Barcelona (Catalunya) el primer i únic número del periòdic anarquista Teatro Social. Boletín de la Compañia Libre de Declamación. Dirigida per Felip Cortiella, era una publicació dedicada exclusivament al teatre. La Companyia Lliure de Declamació, que va durar entre 1894 i 1896, era un grup de teatre que pretenia mostrar les obres modernes del teatre europeu que les empreses burgeses rebutjaven. Aquest número serà una mena de monogràfic dedicat a Henrik Ibsen: retrat i biografia de l'autor escrita per Clarià, un estudi del drama La casa de les nines, una salutació de Raimon Costa i un article sobre el teatre i l'anarquisme. La publicació es repartia en les representacions de les peces muntades per Cortiella. Es dóna la casualitat que Ibsen va morir el 23 de maig de 1906, just 10 anys després de la publicació d'aquest homenatge.
***
- Constitució de les Joventuts Revolucionàries d'Aragó: El 23 de maig de 1931 es constitueixen a Saragossa (Aragó, Espanya), mitjançant una assemblea presidida per Miguel Chueca Cuartero, les Joventuts Revolucionàries d'Aragó, fruit de la transformació de les Joventuts Republicanes Aragoneses en aquesta nova organització de caire llibertari. Arribaren a comptar amb un setmanari, La Antorcha, dirigit per Chueca i més tard per José Rodríguez, que publicà vuit números amb una tirada entre dos i tres mil exemplars. D'antuvi foren presidides per Marcelino Esteban, amb José Rodríguez de secretari i Joaquín Ascaso i Jesús Logroño en altres càrrecs del comitè; els primers foren substituïts més tard per Julio Gracia i Manuel Salas. Foren les precursores a Aragó de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) creades el juny de 1932. Sembla que desaparegueren abans del setembre de 1933, data de celebració a Saragossa del primer Ple Regional de les Joventuts Llibertàries.
***
Anagrama
d'ASO
- Creació de
l'Aliança Sindical Obrera (ASO): El 23 de maig
de 1961 a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), després d'un
període de gestació davant el
ressorgiment de la conflictivitat obrera, se signa un pacto entre la
Confederació Nacional del Treball (CNT) --per la CNT
unificada van signar Roque
Santamaría i Josep Borràs--, la Unió
General de Treballadors (UGT) i l'Euskal
Langileen Alkartasuna (ELA, Solidaritat dels Treballadors Bascos), que
serà
anomenat Aliança Sindical Obrera (ASO) i que va regir fins
al final del
franquisme, però que només fins al 1966 va tenir
alguna rellevància a
l'interior de la península (Catalunya, País Basc
i Astúries); entre 1967 i 1975
va tenir els seus moments crítics: la CNT
rebutjarà la incorporació de nous
grups, l'ELA s'oposarà a la constitució de
comitès al marge de l'Aliança, la
UGT defensarà unitats circumstancials amb la Unió
Sindical Obrera (USO) i les
Comissions Obreres (CCOO); i el final vindrà marcat per la
constitució de la
Coordinadora entre CCOO, UGT i USO, que venia a confirmar
l'aparició de noves
tendències sindicals cristianes i comunistes. La iniciativa
a favor de
l'aliança va partir del Subcomitè Nacional de la
CNT en l'Exili que ho va
proposar a UGT en 1957; l'abril de 1958 va néixer a
Perpinyà el Comitè d'Enllaç
Metal·lúrgic amb UGT, CNT i ATC de Catalunya,
criticat per la UGT i el Partit
Socialista Obrer Espanyol (PSOE) estatals. El congrés
ugetista de 1959 va donar
llum verda, mentre la CNT ortodoxa romandrà al marge per
estar present l'altre
sector. El 25 de febrer de 1960 es va adherir a l'acord d'abril entre
PSOE i
cristians per formar la Unió de Forces
Democràtiques (UFD). L'Aliança es va
retardar un any pel procés de reunificació
confederal i com que s'imposen els
ortodoxes cal renegociar les bases (Consell economicosocial,
gestió sindical de
les assegurances socials i les universitats laborals, etc.).
L'Aliança va tenir
més incidència a l'Estat francès que a
l'Estat espanyol: es creen comitès a
nombroses ciutats gales que organitzaren mítings,
assemblees, col·lectes,
propaganda entre els immigrants i cercles afins. A la
Península les coses eren
força més difícils i només
a Catalunya, País Basc i Astúries va tenir alguna
importància. L'Aliança al País Basc va
trobar-se amb diferents problemes: com
una CNT dèbil, amb les discrepàncies entre UGT i
ELA --volia anar a les
eleccions--, amb l'aparició d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA,
País Basc i
Llibertat); en 1966 es va reforçar amb USO, i fins al 1970
va convocar
manifestacions el Primer de Maig, vagues (octubre de 1963, maig de
1964, abril
de 1967, gener de 1969 i desembre de 1970). L'Aliança a
Catalunya arriba
l'octubre de 1962 després d'un pacte entre CNT, UGT i el
Sindicat Obrer Català
(SOC) que es vinculava a altre d'abast estatal després d'una
reunió celebrada
l'octubre a Madrid --que va prendre el nom d'Aliança
Sindical Obrera d'Espanya
(ASOE), més coneguda com ASO-- i que pretenia: enderrocar el
franquisme,
constituir un ample front de conspiració antifranquista, un
règim provisional
que consulti el poble, dirigir les lluites reivindicatives, arribar a
una fusió
sindical, relacionar-se amb tot el moviment internacional
antifranquista; el procés
per CNT el porta Calle i per UGT Martínez Amurrio; reclamava
autonomia pel que
fa el sector de l'exili, futura unitat sindical,
participació en eleccions
sindicals, federacions d'indústria, comissions obreres
d'empresa, així com
l'obertura vers l'obrerisme catòlic i fins i tot vers el
Partit Comunista
d'Espanya (PCE), però el fet que la UGT de
Martínez Amurrio comptés amb molt
poca base i que la CNT de l'Exili trenqués amb l'ASO en 1964
per entendre que
més que un pacto era un fusió de sindicats,
alhora que l'aparició del«cincpuntisme», va liquidar l'ASO el setembre de
1966. A Astúries també es va
arribar a un Comitè d'Enllaç CNT-UGT que va
llançar alguns manifests entre 1960
i 1971, un butlletí l'últim any, i en 1969 el
Comitè de Solidaritat Obrera (USO,
CRAS, UGT, PSOE i CNT) i al qual en 1971 es va afegir el PCE.
***
Les
forces de l'"ordre"
- París (23-05-68): El 23 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen una gran manifestació contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit per a l'endemà, 24 de maig. A la Sorbona es produeix una Assemblea General dels Comitès d'Acció on es decideix manifestar-se immediatament, a la tarda, des de la plaça de Saint-Michel. La gent concentrada, davant les fileres de la la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) que intercepten el pont, la tensió augmenta de mica en mica. Els manifestants són cada cop més nombrosos, ràpidament sobrepassen els cinc mil. Les escaramusses amb la policia, cada cop més freqüents. Algun cosa crema a la plaça Saint-André des Arts. Arriben els bombers, però els manifestants els ataquen. La policia decideix desallotjar el sector. Comença una batalla de gran calibre. Els manifestants cremen tot el que troben, arranquen arbres, llancen branques i es formen barricades al bulevard Saint-Michel, al carrer Saint-Jacqeus, al carrer des Écoles. La UNEF i l'SNESup intenten calmar el tumult, Geismar demana el final dels combats; cal reservar forces per demà. Així i tot, hi haurà 200 ferits i 200 detinguts. A les 23 hores, el govern francès prohibeix les retransmissions en directe dels reportes de ràdios perifèriques sota el pretext que la policia necessita totes les freqüències per coordinar l'acció policíaca a la zona. De fet, però, es tracta de controlar un mitjà de comunicació massa desobedient. De Gaulle ha demanat fermesa en la submissió de la ràdio i de la televisió.
***
Cartell
de l'acte
- Conferències sobre
Berneri: El 23 de maig de 1987 se celebren
a la Sala Convegni, al carrer Isolato San Rocco de Reggio Emilia
(Emília-Romanya, Itàlia), quatre
conferències al voltant de la figura de
l'intel·lectual
anarquista Camillo Berneri. L'acte, organitzant per la
Federació Anarquista de
Reggio Emilia (FARE), adherida a la Federació Anarquista
Italiana (FAI), es
realitzà en ocasió del cinquantè
aniversari de l'assassinat de Berneri. Hi van
intervenir Giorgio Sacchetti, que parlà sobre la
formació política de Berneri;
Gigi Di Lembo, sobre el seu antifeixisme; Claudio Venza, sobre la seva
actuació
a Espanya; i Massimo Varengo, sobre la seva actualitat.
Naixements
Foto
policíaca de Frédéric Mazzoldi
(23 de març de 1894)
- Frédéric
Mazzoldi: El 23 de maig de 1839 neix a Ala
(Trentino, Imperi Austrohongarès; actualment
Itàlia) l'anarquista
Frédéric-Jean-Baptiste
Mazzoldi –a vegades citat Mazoldi.
Sos pares es deien Josef Mazzoldi i Lucia Malfati. A Viena (Imperi
Austrohongarès)
va ser condemnat per «homicidi». Es guanyava la
vida fent de llauner, de
calderer i de fumista de manera ambulant pels carrers de
París (França). Va ser
condemnat en dues ocasions per robatori. El juliol de 1880
comprà un habitatge
al número 77 de l'avinguda de París de Villejuif
(Illa de França, França), on
s'instal·là amb sa companya, sos dos fills i un
nebot (Aristide Pitois).
Propietari del seu habitatge, el 10 d'agost de 1881
l'assegurà contra incendis.
El 20 de desembre de 1881 el seu domicili fou destruït per les
flames;
detingut, va ser jutjat l'11 d'abril de 1882 per l'Audiència
del Sena per haver
calat foc el seu domicili per a cobrar l'assegurança i
condemnat a cinc anys de
presó i a 10 anys de vigilància en expirar la
pena. Més tard vivia al número 4
del carrer dels Cendriers, amb el també anarquista i llauner
Lucien Mauzon. El
27 de febrer de 1894 se li va decretar l'expulsió de
França i el 23 de març va
ser detingut amb els companys Jean Couchot, Lucien Mauzon i Toulet (Leclerc);
en l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda
anarquista.
Expulsat de França, trobà refugi a Luxemburg.
Aquest mateix any de 1894 el seu
nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la
policia
ferroviària de fronteres francesa. Després
passà a Suïssa, d'on va ser expulsat
del cantó de Ginebra. El 23 de setembre de 1898 va ser
expulsat de Suïssa
juntament amb altres 35 anarquistes després de l'assassinat
de l'emperadriu
Elisabeth d'Àustria (Sissi)
a mans de
Luigi Lucheni. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Sanshirô Ishikawa
- Sanshirō Ishikawa:
El 23 de maig de 1876 neix a Saitama (Honshu, Japó) el
teòric, historiador,
traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Sanshirō
Ishikawa
(Ishikawa Sanshirō, en japonès), també conegut
com Kyokuzan o Asahiyama.
Fou educat en
una escola cristina. En 1901, després d'estudiar filosofia i
dret a Tòquio, es
llicencià d'advocat. En 1903 s'adherí a
l'«Heimin Sha» («Societat de l'Home del
Poble»), fundada per l'anarquista Shusui Denjiro Kotoku, per
a la qual escrigué
nombrosos articles contra la guerra russojaponesa. Influenciat pel
cristianisme
social, fundà en 1905 la revista Shin Kigen
(Nova Era) i de la qual
esdevindrà redactor en cap. Després de la
desaparició d'aquesta revista en
1906, esdevé l'any següent el director de la nova
revista Sekai Fujin
(Dones al Món) i des del primer número (25 de
gener de 1907) del diari Heimin
Shinbun (Diari de l'Home del Poble). Arran dels seus escrits
fou detingut
el març de 1908 i restà empresonat a
Tòquio fins al maig de 1908. El maig de
1910 fou novament detingut per un delicte de premsa i tancat a la
presó de
Chiba fins al juliol. A principis de la dècada dels deu,
quan al Japó es
desencadena una ona repressiva contra els moviments socialista i
anarquista, aconseguí
escapolir-se de la detenció i l'1 de març de 1913
fugí amb un vaixell francès
del país, arribant a Europa l'abril d'aquell any. Primer
s'exilià a Brussel·les
(Bèlgica), a casa de l'enginyer anarquista Paul Reclus, i
després a França, on
entrà en contacte amb l'escriptor llibertari Edward
Carpenter –amb qui viurà
una temporada al Regne Unit–, i amb els quals
perfeccionà la seva formació
política. A començaments de la Gran Guerra
començà a escriure el seu Diari
dels dies del segle, primer a Brussel·les, i a
partir del febrer de 1915 a
París, abans d'instal·lar-se en 1917 a la casa de
Borgonya de Paul Reclus.
Entre novembre de 1919 i juny de 1920 s'estigué al Marroc
amb Paul Reclus i sa
família. L'octubre de 1920 retornà al
Japó i creà un grup anarquista, on
participà Miura Seiichi, que edità un
periòdic, Kokusen. Però la
seva cooperació
amb l'anarcosindicalisme dividirà el moviment anarquista
japonès. Va ser
detingut, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol
de Kanto de l'1 de
setembre de 1923 que assolà la regió de
Tòquio i de Yokohama i desencadenà una
ona repressiva contra el moviment anarquista, i pogué salvar
la vida gràcies a
la intervenció del botànic Yoshichika Tokugawa,
noble japonès força influent.
Amant de la vida agrícola, s'instal·là
en un petit poble a prop de Tòquio per a
fer de pagès. En 1927 fundà la«Societat d'Educació Mútua» i
la revista Dinamikku
(Dinàmic), en la qual redactà números
monogràfics consagrats a Élisée
Reclus,
Edward Carpenter i Han Ryner, entre d'altres. També
traduí i edità les obres de
Piotr Kropotkin. A partir dels anys trenta es dedicà a
l'estudi de la història
de l'Orient antic sobre la qual publicà nombroses obres. El
maig 1946 prengué
part com a assessor en la creació de la Federació
Anarquista Japonesa (FAJ) i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Heimin Shinbun (Diari de
l'Home
del Poble). També va fer estudis sobre història i
teoria anarquistes. És autor
de nombroses obres: sobre l'anarquisme des del punt de vista
estètic i sobre
els seus principis teòrics, sobre la història
dels moviments socials europeus i
americans, sobre la mitologia japonesa; també té
una biografia d'Élisée Reclus
i d'Edward Carpenter, i ha traduït nombrosos textos coneguts
de l'anarquisme i
de la literatura francesa (Alphose Daudet, Émile Zola,
etc.). En 1956 s'edità
una autobiografia seva (Jijoden) en
dos volums. Sanshirō Ishikawa va morir el 28 de novembre de 1956 a la
seva casa
del barri de Setagaya (Tòquio, Japó) d'una
congestió cerebral i fou enterrat el
2 de desembre.
***
Felipe
Alaiz
- Felipe Alaiz
de Pablo: El
23 de maig de 1887 neix a Bellver de Cinca (Osca,
Aragó, Espanya) el
periodista, escriptor i militant anarquista Felipe Alaiz de Pablo. Sos
pares es deien Felipe Alaiz,
capità d'infanteria que havia lluitat a la guerra de Cuba, i
Felisa de Pablo. Va estudiar a Lleida
i a Osca. Entre 1915 i 1920 va constituir a l'Alt Aragó amb
Bel, Acín,
Samblancat i Maurín un grup d'oposició a les
forces reaccionàries. El seu
interès per la literatura el va portar a fer de professor a
Lleida i com a
peridista va publicar amb Ramón Acín diverses
revistes aragonesistes a Osca i a
Saragossa –Aragón,
que va dirigir en
1914, Caridad, Floreal,Revista Aragonesa– i va ser redactor en 1914 del Diario
de Huesca.
Instal·lat a Madrid, va viure la seva bohèmia i
va ser amic de Pío Baroja, a
qui va acompanyar, juntament amb el pintor Miquel Viladrich Vila, en el
seu
viatge electoral per Aragó «per fer-li
fracassar»; també va intentar ser
funcionari de l'ajuntament madrileny. En 1917 era redactor del
periòdic El
Sol, d'Ortega y Gasset, però va canviar la seva
prometedora carrera
periodística pel moviment anarquista. El desembre de 1919 va
participar en el
Congrés de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) del Teatre de la Comèdia
de Madrid. Entre 1920 i 1950 va assolir una notable
rellevància com a
periodista de la premsa anarquista: fundador d'Impulso
(1919), director
de Los Galeotes (1920-1921), Superación
(1937), Hoy
(1937-1938), La Revista Nueva, Fructidor,CNT, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad, Solidaridad
Obrera, etc. A
començaments de 1921 va formar part del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT
per Tarragona i l'any següent va assistir a la
Conferència de Saragossa. Va
posar en marxa i dirigir Solidaridad Obrera de
Sevilla en 1922, que va
abandonar per les maniobres del grup procomunista, i va fer
conferències a
Sevilla i a Còrdova. El 24 d'agost de 1930 va fer un
míting a Barcelona. El
setembre de 1931 va ser l'únic redactor de Solidaridad
Obrera que no va
dimitir i l'octubre d'aquell any va ser-ne elegit director,
càrrec que va ser
ratificat el juliol de 1932. Va ser detingut arran de la
revolució de l'Alt
Llobregat de gener de 1932. Transhumant pel que fa a la
geografia –va
viure a
Madrid, a Barcelona, a Tarragona, a Saragossa, etc.–, també
ho va ser en el
terreny ideològic –en 1942 va suggerir la
creació del Partit Llibertari; en
1944, època en la qual va assistir als plens de Tolosa i de
Tourniac, va signar
la ponència col·laboracionista i era partidari de
presentar-se a les eleccions
municipals, però mesos després s'agrupava en les
files ortodoxes– encara que
gairebé sempre va estar arrenglerat amb els defensors del
purisme, malgrat que
en ocasions el perjudiqués personalment –va rebutjar la
direcció del CNT
francès per mantenir una línia de la qual
discrepava–
i fins i tot el portés a
la presó --va ser empresonat quatre anys per la
República per delictes
d'opinió, adscrit a la línia de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra eltrentisme. Després del triomf franquista
es va exiliar a França: entre
1939 i 1943 a Montpeller, Charlas, Perpinyà al costat de
Paul Reclus, i més
tard dirigirà CNT fins al 1948 a
París. Va publicar milers d'articles –d'un estil irònic,
crític i erudit–, fent
servir diversos pseudònims (Rodela,Clavileño, Calatraveño,
etc.) en infinitat de publicacions
llibertàries, com ara Ação
Directa, Acracia, ¡¡Campo!!,Cenit,CNT, CNT del Norte, Cultura
y Acción, El Día
Gráfico,Esfuerzo, Ética, FAI,El Ideal de Aragón, La
Ilustración Ibérica, Inquietudes,Juventud Libre, Lucha
Obrera, El Luchador, La Noche,Proa, Redención,La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad
Obrera, Tierra
Libre, Tierra y Libertad, Umbral,Voluntad, etc. Va
traduir Sinclair, Nettlau, Puig i Ferrater, Dos Passos, Berneri, Wells,
etc. És
autor d'El trabajo será un derecho
(1922), El Cardenal
Soldevila
(1923), Oro molido (1923), Elisabeth
(1923), Quinet (1924),Amor mío, ven temprano (1926), El
grumete (1927), El
voluntario superviviente (1931), Sociología
del lobo (1931), Un
club de mujeres fatales (1931), María se
me fuga de la novela
(1932), Los aparecidos (1933), La
expropiación invisible (1933), Cómo
se hace un diario (1933), Reforma agraria y
expropiación social
(1935), El problema de la tierra (1935), Por
una economía solidaria
entre el campo y la ciudad (1937), Durruti:
biografía del héroe de la
revolución de julio (1937), Vida
y muerte de Ramón Acín (1937),La Universidad Popular (1938), Arte de
escribir sin arte (1945), Hacia
una Federación de Autonomías Ibéricas
(1945-1948), Indalecio Prieto,
padrino de Negrín y campeón anticomunista
(1947), La zarpa de Stalin
sobre Europa (1948), Tipos espanyoles
(1962-1965, pòstuma), La
nueva maldición del practicismo (1976,
pòstuma), Azaña: combatiente en
la paz, pacifista en la guerra, La jueza,
etc. Va deixar nombroses
obres inacabades i inèdites, com ara Biografía
de Reclus, Siglo y
medio de España pendular, Historia de la
literatura castellana, etc.
Felipe Alaiz de Pablo va morir en la misèria el 18
d'abril –algunes fonts citen erròniament
el 8 d'abril– de
1959 a l'Hospital Broussais de París
(França).
***
Foto
policíaca d'Indalecio Ibáñez
- Indalecio Ibañez:
El 23 de maig de 1890 neix a
Sidi-bel-Abbès (Sidi-bel-Abbès,
Algèria) l'anarquista il·legalista Indalecio
Ibañez, conegut com Denis
i Dionisio. Fills de pares
espanyols, a
començament dels anys 1910 vivia a París
(França), on compartia habitatge amb
la seva amant Barbe Leclerch (Marthe)
i excompanya de l'anarquista il·legalista Marius Metge (Mistral), al número 12 del
carrer des Panoyaux, a Ménilmontant. Es
guanyava la vida fent de ferrer i venen productes d'higieneíntima, a més de
fullets dels quals feia publicitat per catàleg, fent servir
l'adreça postal del
restaurant de la Cooperativa Obrera «La
Solidarité», lloc on dinava, per a les
comandes. Feia treballs de composició i de comptabilitat a
la redacció del
periòdic L'Anarchie,
freqüentà la
llibreria de Jules Erlebach (Ducret),
seu de la revista anarcoindividualista L'Idée
Libre, i mantingué contactes amb els anarquistes
il·legalistes Jules Bonnot
i Octave Garnier. El 9 de novembre de 1912 va ser detingut a
París en possessió
de 103 francs que argumentà que provenien de la venda a un
editor d'un llibre
sobre hipnotisme que havia escrit, fet que posteriorment es va
demostrar ser
cert (Cours d'hypnotisme et
d'éducation
de la volonté, signat com «Denis,
professeur d'hypnotisme») i que també
treia un sobresou com a hipnotitzador (Professor
Denis) amb Marthe com a mèdium. En l'escorcoll del
seu domicili els agents
trobaren robes brutes de fang i de sang i un revòlver
Browning les bales del
qual coincidien amb la marca dels projectils que es disparen durant
l'atracament, el dia anterior, de l'oficina de correus de Bezons (Illa
de
França, França), efectuat, segons la policia, per
Léon Lacombe (Léontou,Nez de Chien) i Alexandre-Louis
Noury, i que mataren Henri Cartier,
marit de l'administradora del local, emportant-se 388,60 francs de
botí. Implicat
en aquest sumari, el 28 de març de 1914 va ser condemnant
per l'Audiència del
Sena a treballs forçats perpetus per«complicitat»; Noury va ser condemnat a la
mateixa pena per «homicidi voluntari», mentre
Lacombe no va poder ser jutjat perquè
es va «suïcidar» l'abril de 1913 a la
presó de La Santé. Portat a una
colònia
penitenciària, aconseguí fugir-ne,
però va ser detingut el febrer de 1919 a
Dacs (Aquitània, Occitània) i portat de bell nou
a la deportació. Posteriorment
s'instal·là a Algèria on
entrà com a soldat en el II Regiment de Tiradors i
més
tard fou, a Orà (Orà, Algèria),
brigadier d'una Brigada de Reconeixement dels
ferrocarrils estatals. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Egisto
Gori
- Egisto Gori: El 23 de maig de 1893 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Egisto Gori, conegut com Minos. Quan tenia 15 anys entrà a formar part del grup anarquista de Pistoia, on militaven Virgilio Gozzoli, Tito Eschini i Dino i Alfredo Gori, entre d'altres. Antimilitarista convençut, s'oposà a l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra. El juny de 1914 va ser detingut amb altres companys per haver participat en una manifestació contra les companyies disciplinàries i a favor de l'antimilitarista llibertari empresonat Augusto Masetti i fou denunciat per«difusió de manifests subversius i propaganda antimilitarista». Aquest clima d'insurgència donà lloc a la coneguda com «Setmana Roja». Va ser enviat a la força al front enquadrat en un grup d'Enginyeria Telegràfica i durant la retirada es presentà voluntari per estendre una línia telegràfica amb una brigada d'Infanteria que havia quedat incomunicada pels bombardeigs alemanys, acció per la qual va ser condecorat amb la medalla d'argent al valor, medalla que llançà immediatament i, per aquest fet, va ser reclòs en règim d'aïllament. Arran dels insults proferits contra un oficial, el qual volia fer castigar tot l'escamot si no sortia el responsable, es presentà com a culpable encara que era innocent. Portat davant un tribunal militar acusat de«desobediència i insults a un oficial», va ser finalment absolt després d'haver capgirat l'acusació. Mecànic ferroviari de professió, a finals de 1921 va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la Unió Sindical Italiana (USI) i fou corresponsal del periòdic Guerra di Classe a Pistoia. El 31 de juliol de 1922 un escamot feixista assassinà son germà Fabio, amb qui l'havien confós. Després de la Vaga General Antifeixista, portada a terme entre l'1 i el 3 d'agost de 1922, va ser acomiadat dels Ferrocarrils Estatals de Florència i per guanyar-se la vida reobrí el taller de fusteria de son germà Fabio. Ja abans de la caiguda de Benito Mussolini (25 de juliol de 1943) participà en la lluita clandestina i a partir de l'Armistici (8 de setembre de 1943), amb altres companys (Borregone, Barba, etc.), organitzà els primers nuclis de resistència a la zona de Pistoia. Buscat per les autoritats feixistes de la República Social Italiana, es refugià durant una temporada a Florència (Toscana, Italia) a casa d'un familiar. De bell nou a Pistoia, representà la Federació Anarquista Italiana (FAI) en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la FAI. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 representà, amb Dino Gori, Alfredo Gori, Tito Eschini, Mario Eschini i Ezio Domenichini, la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Pistoia en el Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat al Teatre Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia). Egisto Gori va morir el 21 de maig de 1965 a Pistoia (Toscana, Itàlia). Son fill Minos Gori també fou un destacat militant anarquista.
***
Fotografia
d'Angelo Bonisoli de la policia francesa
- Angelo Bonisoli: El 23 de maig de 1897 neix a Castelbelforte (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Angelo Bonisoli --alguns autors citen Camillo Bonisoli. Quan tenia 16 anys abandonà l'orfenat on s'havia criat. Després de la Gran Guerra va ser definit per les autoritats com a «comunista revolucionari». En 1923 fugint d'un empresonament segur per antifeixista emigrà clandestinament a França. El 7 de gener de 1926 va ser condemnat a Nimes (Llenguadoc, Occitània) a un any de presó per «robatori i violació del decret d'expulsió». A primers de novembre d'aquell any participà en la frustrada expedició armada organitzada per Francesc Macià Llussà a Prats de Molló contra la dictadura de Primo de Rivera. El 28 d'abril de 1927 va ser condemnat de bell nou a Grenoble (Delfinat, Occitània) a tres anys de presó per«violació del decret d'expulsió». Després d'una estada a Luxemburg, retornà a França, on el 20 de març de 1930 va ser novament condemnat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a un any i un dia de presó per «utilització de passaport fals». Segons la policia, en aquesta època estava en contacte amb el militant anarcosindicalista Louis Montgon (Vérité). En 1931, després de ser expulsat de Bèlgica, s'instal·là a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on treballà com a cambrer en un cafè. A la Península realitzà diverses estades a Barcelona (Catalunya) on col·laborà en diverses revistes i milità a favor d'un anarquisme no violent i naturistavegetarià. En 1933 va ser expulsat per les autoritats espanyoles i l'11 d'octubre d'aquell any va ser condemnat a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) a dos mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». En 1934, quan es trobava novament a la Península, després d'haver denunciat el règim soviètic en una conferència a Toledo (Castella, Espanya) i de ser acusat d'«expia de Mussolini», va ser novament expulsat per les autoritats espanyoles; però restà clandestinament a la Península i, arran de l'esclat de la Revolució espanyola, esdevingué un dels representant de les Joventuts Llibertàries a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya). Com a partidari d'un front únic antifeixista, entrà en conflicte amb nombrosos companys i alguns l'amenaçaren de mort; per aquest motiu, l'agost de 1936, demanà al consolat madrileny d'Itàlia el seu repatriament. El 16 de novembre de 1936 va ser condemnat a Ceret a quatre mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». Un cop es trobà a Itàlia, va ser condemnat a cinc anys de confinament a l'arxipèlag de Tremiti. En 1942 la policia judicial de Màntua (Llombardia, Itàlia) tancà, no sabem per quins motius, el seu expedient. Després d'això es perd tot rastre de la seva persona.
***
Notícia
de la detenció de José Margeli Naudín
apareguda en el diari madrileny La Correspondencia de
España del 5 de novembre de 1921
- José
Margelí
Naudín: El 23 de maig de 1897 neix a Saragossa
(Aragó, Espanya), en una família
d'origen magribina, el propagandista anarcosindicalista José
Margelí Naudín –el
segon llinatge a vegades citat com Marguelí–,
conegut com Joselito.
Emigrà a
Barcelona (Catalunya), on exercí el seu ofici de caixista a
la impremta del
periòdic Tierra y Libertad
i milità
en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), on destacà en tasques organitzatives i
propagandístiques. En 1919
participà en la vaga de «La Canadenca».
Amb Rafael Vidiella Franch, gran amic
seu, fou un dels responsables a començament de la
dècada dels vint del periòdicSolidaridad Obrera, quan
s'edità a
València (País Valencià) a causa de la
repressió. L'agost de 1920 va ser
detingut a València amb altres companys arran de l'atemptat
mortal contra
l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte
de Salvatierra. Governativament
va ser desterrat a Villarroya de los Pinares (Terol, Aragó,
Espanya), però
retornà clandestinament a València. El 4 de
novembre de 1921 va ser detingut,
amb altres companys (Rafael Ruiz Romero i Ramón Inza),
inculpat de l'atemptat
comès a València contra Domingo
Martínez García, confederal acusat d'haver
malversat fons del sindicat. En 1926 s'adherí a la
francmaçoneria. Amb el
temps, entrà a fer feina en el diari barceloní La Vanguardia com a linotipista i
corrector de proves. Els companys
el coneixien pel malnom de Joselito,
per les seves aficions taurines. Durant els anys republicans fou
delegat
confederal als tallers de La Vanguardia.
Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les
lluites als carrers de
Barcelona i fou membre del Comitè Central de
Milícies Antifeixistes de la
ciutat, on defensà la conveniència de provocar un
aixecament independentista al
Marroc per entrebancar la reraguarda feixista, entrevistant-se per a
tal fi amb
el Comitè d'Acció Marroquí a Ginebra.
Més tard entrà a formar part del Servei
d'Informació del Departament de Guerra. Amb el triomf
franquista, s'exilià a
França i el gener de 1940 passà, amb sa companya
Julia Justo Sala, a Santo
Domingo (República Dominicana), per acabar establint-se a
Mèxic. Al país asteca
es mostrà contrari amb les estratègies de la
Delegació de CNT i del grup editor
del periòdic Tierra y Libertad
i a
partir de 1942 va fer constat les tesis de la«Ponència» del seu amic Joan
García Oliver. En 1947, amb Cristobal Aldabaldetrecu
Irazábal, Gregorio Jover
Cortes i Luis García, milità en la
Subdelegació confederal de Mèxic i es
mostrà
a favor de la CNT de l'Interior. L'11 de juny de 1953
presidí un acte contra el
pacte economicomilitar signat entre els governs nord-americà
i franquista
celebrat al teatre Arbeu de la capital mexicana. En aquestaèpoca col·laborà en
el periòdic tolosà España
Libre i
envià suport econòmic als combatents i presos de
l'Interior. En 1956 va ser
nomenat vocal de l'Agrupació de Militants de la CNT de
Mèxic i en 1966 vicesecretari
d'aquesta, la qual va fer costat l'estratègia cincpuntista.
José Margelí Naudín va morir el 27
d'abril de 1969 a
Mèxic (Mèxic).
***
Josep
Fontcuberta Nivera (dret segon per l'esquerra) al front
[losdelasierra.info]
- Josep
Fontcuberta Nivera: El 23 de maig de 1901 neix a Tortosa
(Baix Ebre, Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fontcuberta Nivera,
també conegut com Pep Tortosa.
Quan era adolescent
s'instal·là a Caldes de Montbui
(Vallès Oriental, Catalunya), on treballà de
paleta --va fer el paviment de l'església del poble-- i
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). En aquesta localitat conegué Francesca Font Domenec,
que esdevindrà sa
companya i amb qui tindrà dos infants, Àngela i
Joan. Durant la guerra civil
lluità com a voluntari al front de l'Ebre, on era conegut
com Pep Tortosa. Quan
acabà la guerra,
sembla, va ser denunciat per un company de feina i detingut. Tancat a
la presó
Model de Barcelona, Josep Fontcuberta Nivera va ser afusellat el 18 de
maig de
1939 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) --son fill Joan
aconseguí
veure'l la nit abans de la seva execució.
Josep Fontcuberta Nivera (1901-1939)
---
[24/05] Setmana Sagnant - «Le Drapeau Rouge» - Enfrontaments a Père-Lachaise - Míting d'aniversari de la «Setmana Sagnant» - Míting per la unitat proletària - París (24-05-68) - «L'Enragé» - Spencer - Dingler - Zo d'Axa - Guasco - Bajén - Ferreira de Castro - Andrés - Albalat - Lombarte - Cadenas - Ramón Valledor - Portales - Ségeral - Nakachidze - Spencer - Galindo - Rodrigues - Mompeán - Martí Ibáñez - Viadiu - López Mingorance
Anarcoefemèrides del 24 de maig
Esdeveniments
París incendiat
durant la Setmana Sagnant segons un gravat de l'època
- Quart dia de la Setmana Sagnant: El 24 de maig de 1871 a París (França), a les 8 hores del matí, els 15 membres del Consell de la Comuna que encara s'hi troben decideixen l'evacuació de l'Ajuntament. Dues hores després, Jean-Louis Pindy dóna l'ordre de calar foc l'edifici; Théophile Ferré igualment pren foc el Palau de Justícia i la Prefectura de Policia. Els incendis del dia anterior continuen i s'escampen, arribant a immobles habitats dels carrers Lille, Saint-Sulpice i del Bac. Charles Delescluze i els despatxos de la Guerra es repleguen a l'alcaldia del XI districte; el Comitè de Salvació Pública s'hi afegeix. Les tropes de Versalles capturen la flotilla de llanxes canoneres del Sena i s'apoderen del barri del Louvre, de la Banca de França, de la Borsa, del Palais-Royal, del carrer d'Assas, de Notre-Dame des Champs. A la riba esquerra del Sena, la fàbrica de pólvora de Luxemburg esclata pels aires al migdia, restant les tropes federades sense municions. Les tropes de Versalles ataquen les barricades del carrer Soufflot i del carrer Gay-Lussac. Les conquereixen poc a poc i, a la tarda, han ocupat tot el barri. Als voltants del Panthéon massacren sumàriament centenars de presoners i de sospitosos. Ferré signa l'execució de sis ostatges (l'arquebisbe de París Georges Darboy, el president Bonjean, l'abat Deguerry i tres jesuïtes), que seran afusellats a la presó de la Roquette a les 19 hores per un escamot de voluntaris. Els communards ja només controlen alguns districtes (XI, XII, XIX i XX) i algunes illetes (dels III, V i XIII).
***
Portada
del primer número de Le Drapeau Rouge
- Surt Le Drapeau Rouge: El 24 de maig de
1885
surt a París (França) el primer número
del setmanari Le Drapeau Rouge. Organe
Révolutionnaire, Anarchiste, International.
Portava l'epígraf «Contre la tyrannie tous les
moyens sont légitimes» (Contra
la tirania tots els mitjans són legítims). El
gerent d'aquesta publicació, que
es declarava «anarquista internacional», fou
Amédée Denéchère. Els
articles
sortiren sense signar, però hi trobem textos de Maxime
Ducamp i Eugène Vermersch.
En sortiren cinc números, l'últim el 4 de juliol
de 1885. Ja havia aparegut en
1880 una capçalera amb el mateix títol a
Brussel·les (Bèlgica) i una altra
apareixerà en 1889 a Lió (Arpitània).
El 18 de març de 1882, durant un míting a
París, Louise Michel demanarà
l'adopció de la bandera negra per al moviment
anarquista.
***
Ilya Repin: Míting anual en memòria de la Comuna al Mur dels Federats al cementiri de Père-Lachaise de París (1883) - Galeria Tretyakov (Moscou)
- Enfrontaments a Père-Lachaise: El 24 de maig de 1885, al cementiri de Père-Lachaise de París (França), durant el míting anual en memòria de la Comuna de París, van tenir lloc enfrontaments entre la policia, que carregà amb baioneta al fossar mateix, i els manifestants. A l'exterior la cavalleria va dispersar els obrers a cop de sabre. Balanç de la jornada: 40 ferits i 60 detinguts. El govern de«concentració republicana», dirigit pels radicals, volia impedir el desplegament de la bandera roja, un «emblema de la guerra civil». Els enfrontaments extremadament violents entre els manifestants i les«forces de l'ordre» a la necròpolis, i davant mateix del Mur dels Federats, on ondejava una gran bandera roja de la Unió Socialista Revolucionària. Le Cri du peuple denunciarà les «massacres» i la seva premeditació; de la banda del poder, el prefecte de policia Gragnon processarà els«instigadors» i les «bandes armades», i el ministre de l'Interior François Allain-Targé, blasmarà contra la«minoria d'agitadors que ha volgut desbordar la democràcia parisenca». A partir d'aleshores, cada any es desencadenarà una «guerra de banderes» al cementiri de Père-Lachaise durant la commemoració de la Comuna de París.
***
Propaganda
del míting apareguda en el setmanari parisenc Le Drapeau Rouge
del 24 de maig de 1885
- Míting
d'aniversari de la «Setmana Sagnant»:
El 24 de maig de 1885 se celebra al «Café
du Vingtième Arrondissement» de París
(França) un gran míting revolucionari
d'aniversari de la «Setmana Sangnant». L'acte, que
va ser organitzat pels
editors del periòdic anarquista Le
Drapeau Rouge, que sortí aquell mateix dia,
portà com a títol «Les
conséquences de la chute de la Commune» (Las
conseqüències de la caiguda de la
Comuna). En acabar, els grups anarquistes parisencs organitzaren una
gran
reunió pública a la Sala Graffard, al
número 138 del bulevard de Ménilmontant
del XX Districte de París.
***
Intervenció
de Vicente Ballester Tinoco en el míting per la unitat
proletària a la Plaça de Toros de Cadis (24 de
maig de
1936)
- Míting per la unitat
proletària: El 24 de maig de 1936 se celebra a
la
plaça de toros de Cadis (Andalusia, Espanya) un
míting per la unitat proletària
organitzat per la Federació d'Arts Gràfiques i
presidit pel socialista Mariano
Cancelo Sibello. El primer en intervenir va ser Vicente Ballester
Tinoco, de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), que
atacà el feixisme i assenyalà la
necessitat d'unificar les forces proletàries, com a primer
pas per aconseguir
el triomf de la revolució. Després
intervingué Francisco Largo Caballero,
secretari general de la Unió General de Treballadors (UGT),
el qual afirmà
l'existència de la lluita de classes i agregà que
el feixisme es trobava
incrustat en totes les institucions de la II República
espanyola (Exèrcit,
Magistratura, força pública, etc.) i que calia
una «republicanització» d'aquestes
institucions. Acusà els capitalistes d'obstaculitzar la
producció i de boicotejar
econòmicament el govern republicà.
També reivindicà l'aliança sindical i
la«unificació» proletària
(anarquistes, socialistes i comunistes) i exposà que la
dictadura del proletariat no era opressió contra el
proletariat mateix, sinó
contra la classe capitalista. Acabà la seva
intervenció amb un record a Luis
Carlos Prestes, dirigent comunista empresonat per la dictadura de
Getúlio
Vargas al Brasil. La plaça de braus gaditana estava de gom a
gom.
Míting per la unitat
proletària (24 de maig de 1936)
***
Els manifestats armats amb l'atrezzo de l'ocupat teatre Odéon
- París (24-05-68): El 24 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen per a les 19 hores davant l'estació de Lió, a la riba dreta del Sena, una gran manifestació; el «Moviment del 22 de març» i els «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) són presents. El motiu és protestar contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit, però els coordinadors de la revolta estudiantil tenen altres ambicions. A l'Estat francès hi ha 10 milions de vaguistes; els manifestants parisencs són cada vegada més nombrosos, més decidits i entrenats per al combat de carrer. Els partits d'esquerra, o bé romanen muts com els diversos partits socialistes, o bé s'ha quedat retardats pel que fa el moviment, com ara el Partit Comunista. El poder està indecís. Ni De Gaulle ni Pompidou aconsegueixen presentar un programa acceptable a la massa insubmisa partidària de la vaga salvatge. Els revolucionaris del Barri Llatí es troben en una posició força bona per prendre iniciatives i avui és un dia idoni per avançar una passa més. Es parla d'ocupar l'Ajuntament, com van fer els communars justament per aquestes dates fa gairebé un segle; altres parlen del Ministeri d'Economia, altres de la Borsa. La Confederació General del Treball (CGT) també havia convocat una manifestació a París, però comparada amb l'estudiantil queda enormement deslluïda. La gendarmeria no pot controlar la situació i l'Estat es planteja la necessitat de recórrer a l'Exèrcit per salvar la«crisi»: són posats en alerta els paracaigudistes de Castres i de Carcassona, els soldats d'Infanteria de Marina de Toló i les brigades motoritzades de Monthéry i de Maisons-Lafitte; per arrodonir l'estratègia es decideix atacar psicològicament: la segona brigada blindada de Rambouillet farà una tournée per les portes de París, concretament per Issy-les-Moulineaux. Per altra banda, des del 18 de maig tres organitzacions trotskistes, la Joventut Comunista Revolucionària (JCR), la Veu Obrera (VO) i el Partit Comunista Internacionalista (PCI) s'han constituït en«Comitè Permanent» conscients que el moment necessita d'una avantguarda obrera que «dirigeixi» la revolució. La reacció gaullista decideix posar en marxa els Comitès de Defensa de la República. Cohn-Bendit intenta entrar a Franca per la duana a prop de Forbach i es rebutjat. A l'estació de Lió són milers de persones, vingudes de tot el gran París; algunes molt preparades i «armades». Mentrestant, per primer cop des del començament de la crisi, el president de la República, el general De Gaulle es dirigeix per ràdio i per televisió a la població i anuncia un plebiscit per al 16 de juny sobre el que anomena «la participació», a fàbriques, a universitats, etc. i la «renovació del país». Com que l'Ajuntament està fortament protegit l'objectiu serà la Borsa. Els organitzadors només havien aconseguit un permís de concentració no de manifestació i quan aquesta comença i la policia ho impedeix, comencen ha construir-se barricades. La lluita està servida: còctels molotov, llambordes, arbres tallats–en seran 130 avui--; i la policia contesta: autobombes amb mànegues, bulldozers antibarricades, gasos lacrimògens. Les pallisses policíaques avui són especialment contundents. Una «petita» manifestació d'unes 5.000 persones trenca el cercle i arriba fins a la Borsa que es troba totalment desprotegida i poc després les flames s'escampen pel símbol del poder econòmic. Les comissaries del carrer Beaubourg, de la plaça del Panthéon i del barri dels Archives són assaltades. Fins a les sis de la matinada la guerra urbana serà l'ama del centre de París; una nit de 800 detinguts i de 450 ferits. A Bordeus (69 policies i 40 estudiants ferits), a Nantes, a Tolosa, a Estrasburg, a Grenoble, la nit també serà de sang i foc. A Lió el comissari de policia M. Lacroix mor trepitjat per un camió conduït per uns delinqüents barrejats entre els manifestants.
***
Portada del primer número de L'Enragé
- Surt L'Enragé: El 24 de maig de 1968 surt a París (França) el primer número del setmanari satíric de tendència llibertària --no anarquista stricto sensu-- L'Enragé. Comité d'Action. Enquadrat en els fets de«Maig del 68» i com a resposta a Action, fou editat per Jean-Jacques Pauvert i dirigit per Jean-Pierre Castelnau. Fou imprès en diverses impremtes llibertàries semiclandestines, fugint de les pressions policíaques i de les del Partit Comunista Francès (PCF), i s'editaren uns 100.000 exemplars. La revista es compon essencialment de dibuixos (Blachon, Bosc, Cabu, Carbon, Flip, Gébé, Godot, Jad, Lacroix, Lagneau, Malsen, Pestre, Philippe, Reiser, Sabadel, Sesamo, Siné, Soulas, Roland Topor, B. Ward, Willem, Wolinski, etc.) i d'alguns textos de Siné. En sortiren 12 números, l'últim el 25 de novembre de 1968.
Naixements
Partitura d'una obra d'Émile Spencer
- Émile Spencer:
El
24 de maig de 1859 neix a Brussel·les (Bèlgica)
el pianista i compositor musical
anarquista Alexis Spencer-Owen, més conegut com Émile-Alexis-Xavier Spencer o,
simplement, Émile Spencer.
Estudià piano al Conservatori de Brussel·les i
destacà com a compositor musical i professor. En 1879
viatjà a París (França) i
poc després entrà com a director d'orquestra en
un teatre de Luxemburg. En 1881
s'instal·là a París i
treballà de professor al Concert des Ambassadeurs i per
al cantant Émile Duhem. En 1881
s'instal·là a París, on es
dedicà principalment
a fer peces musicals per a vodevils i cafès cantants. L'execució
en 1894 de
l'anarquista Auguste Vaillant engegà la
indignació del moviment llibertari el
qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb
text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que
reemplaçà La
Ravachole. Va compondre gairebé 4.000
cançons per
a una gran quantitat de destacats cantants (Adolphe Bérard,
Jeanne Bloch, Dranem,
Yvette Guilbert, Paulus, Polin, Sulbac, etc.), entre les quals
destaquen L'anatomie du conscrit, Les conseils de la gran soeur, Côté pile,
côté face, La
fée verte, Gervaise,En revenant de
Suresnes, L'océan,Les petits pois, Le
rapin, La travailleuse,Vautour d'enfer, Voulez-vous
des z'homards i, sobre tot, La
jambe de bois. Émile Spencer va morir el 24 de
maig de 1921 a
Nanterre (Illa de França, França) i fou enterrat
quatre dies després al
Cementiri del Centre d'aquesta localitat.
***
Zo d'Axa
- Zo d'Axa: El 24 de maig 1864 neix a París (França) l'anarquista individualista, antimilitarista, propagador del pensament llibertari i periodista satíric Alphonse Gallaud de la Pérouse, més conegut com Zo d'Axa. Havia nascut en una família burgesa, descendent del navegador Gallaud de la Pérouse, net de l'abastador de llet del Princep imperial, i fill d'un alt funcionari dels ferrocarrils d'Orleans esdevingut més tard enginyer de París. Sa germana, Marie, passarà alguns anys al Tibet on viatjarà vestida com un home acompanyada d'un sherpa, i publicarà en 1929 una història del budisme. Després dels estudis al col·legi Chaptal, Zo d'Axa s'allista en 1882 en el Cos de Caçadors d'Àfrica, però desertarà ràpidament, després d'haver seduït l'esposa del seu oficial superior. Refugiat a Brussel·les, va col·laborar en Les Nouvelles du Jour i després esdevindrà un temps secretari del teatre de l'Alcázar i més tard del teatre de l'Éden. Després de publicar un assaig poètic titulat Au galop, Zo d'Axa s'instal·la a Roma i freqüenta la Villa Mèdici on trobarà pintors com ara Scipione Vannutelli, Constant Montald i Cesare Biseo, pels quals posarà. Va col·laborar aleshores en el periòdic L'Italie, on va exercir la crítica artística. L'amnistia de 1889 li va permetre tornar a França i és en aquests moments que Zo d'Axa s'introdueix en els cercles llibertaris, encara que el seu individualisme l'empeny a rebutjar l'etiqueta d'anarquista. En maig de 1891 funda L'En dehors (Des de fora), un setmanari el títol del qual resumeix la seva forma de pensar i que publicarà 91 números fins a 1893 -el títol serà reprès en 1922 per Émile Armand. Els col·laboradors, anarquistes o no, hi van ser molt nombrosos: Tristan Bernard, Georges Darien, Lucien Descaves, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i Octave Mirbeau, per anomenar només alguns. En una atmosfera de propaganda pel fet i d'atemptats, L'En dehorsés ràpidament el blanc de les autoritats, i patirà escorcolls judicials, persecucions i segrests. D'Axa, Louis Matha i Lecoq acabaran per ser condemnats. Després de la detenció de Ravachol i dels seus companys, Zo d'Axa llançà una subscripció pels infants dels detinguts i distribueix els diners a les famílies, fet que el portarà a la seva detenció per «participació en una associació de malfactors». Empresonat a Mazas, va rebutjar respondre els interrogatoris i signar cap paper, i va ser posat en incomunicació, sense visites i sense advocat. Posat en llibertat provisional després d'un mes, Zo d'Axa va declarar irònicament en sortir de presó:«La nostra pobra llibertat, provisional sempre.» Després del seu alliberament, Zo d'Axa va intensificar la seva acció pamfletària i un article de Jules Méry, jutjat ofensiu per l'Exèrcit, li va portar noves persecucions. Fastiguejat, marxa a Londres on trobarà Charles Malato, Louise Michel --qui havia conegut son avi--, Georges Darien, Émile Pouget, així com els pintors Maximilien Luce, Camille Pissarro i James Whistler. Partirà, després, amb una companyia de músics ambulants pels Països Baixos i després per Alemanya, on farà una estada amb els llenyataires de la Selva Negra. Més tard marxarà a Milà, on s'estava portant un procés contra anarquistes. Detingut en plena nit, és expulsat d'Itàlia amb alguns anarquistes italians. Després d'haver organitzat una revolta a bord del vaixell que el portava a Grècia, visitarà Atenes i dormirà a les runes del Partenó. Partirà ràpidament a Constantinoble, on serà detingut i després alliberat, marxant a Jaffa el gener de 1893, on també serà detingut algunes setmanes, fins que aconsegueix evadir-se i refugiar-se al consolat del Regne Unit, però és posat en mans de les autoritats franceses i embarcat a bord del vaixell La Gironde cap a Marsella. En arribar, Zo d'Axa passarà alguns dies a la presó de Marsella, com a presoner de dret comú. Transferit a París, va estar-se 18 mesos a la presó de Sainte-Pélagie com a pres polític i rebutjant signar una demanda de gràcia. Zo d'Axa va ser alliberat el juliol de 1894 i publicarà De Mazasà Jérusalem, que havia escrit a la presó i que va rebre crítiques ditiràmbiques i unànimes. Malgrat l'èxit del llibre, Zo d'Axa és ple de deutes, el seu periòdic mor i els seus col·laboradors es dispersen, cessant tota activitat pública fins a l'afer Dreyfus. Va esdevenir dreyfusard pel principi de justícia i per oposició a l'Exèrcit, encara que Dreyfus li era antipàtic. Va fundar un nou periòdic, La Feuille, on va editar textos seus essencials, il·lustrats per Steinlen, Luce, Anquetin, Willette i Hermann-Paul, entre d'altres. Fins a 1899 Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. Però tota aquesta activitat va cansar Zo d'Axa i va partir de bell nou en 1900 als Estats Units, a Canadà, a Mèxic, a Brasil, a Xina, a Japó, a l'Índia... I va enviar sobre tots aquests països articles on palesava la seva set inexhaurible de justícia. Als Estats Units, per exemple, va visitar la vídua de Gaetano Bresci, l'anarquista que va assassinar el rei Umberto I d'Itàlia. De tornada a França va viure un temps en una barcassa per acabar a Marsella. Elsúltims anys de sa vida els va viure enfastidit i pessimista sobre la natura profunda de l'ésser humà, i finalment va decidir suïcidar-se el 30 d'agost de 1930 a Marsella (Provença, Occitània), després d'haver cremat la nit abans tots els seus papers.
***
Foto
policíaca de Francesca Guasco (1936)
- Francesca Guasco: El 24 de maig de 1892 neix a Alessandria (Piemont, Itàlia) l'anarquista Francesca Maria Guasco. Sos pares es deien Antonio i Carolina. Filla d'una família pagesa, aviat quedà orfe i amb 10 anys es posà a treballar en diverses feines (bugadera, aiguadera, filadora, etc.). Quan tenia 17 anys començà a fer feina d'infermera en un manicomi. Es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on es guanyava la vida com a venedora ambulant de quincalla. Aprofitava la seva professió per repartir propaganda anarquista i antifeixista nacional i internacional arreu dels mercats on hi anava. Estava casada amb l'anarquista Michele Guasco, amb qui vivia al barri obrer torinès de la Barriera di Nizza i amb qui militava en el grup anarquista clandestí que hi operava. Ajudà son company en l'expatriació il·legal de militants i en la logística de suport creada per fer costat la Revolució espanyola. L'octubre de 1936 va ser detinguda quan repartia manifests antifeixistes del grup«Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) i processada pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat per «conspiració política mitjançant associació per atemptar contra la constitució de l'Estat». Alliberada per manca de proves dos mesos després, va ser requerida per la Comissió Provincial de Torí i condemnada a dos anys de confinament, que patí a Sant'Elia a Pianisi (Molise, Itàlia). L'estiu de 1938 la pena que li quedava va ser reduïda a una amonestació. Alliberada alguns mesos després, restà vigilada fins a la caiguda del feixisme. Escalivada, les mesures disciplinàries que patia el seu marit a la penitenciaria de Civitavecchia (Laci, Itàlia), van fer que s'apartés de la militància política. Un fill de la parella fou partisà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Francisco Bajén Blanch apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 24 de setembre de 1967
- Francisco Bajén
Blanch: El 24 de maig de 1893 neix a Tarragona
(Tarragonès,
Catalunya) l'anarcosindicalista
Francisco Bajén Blanch –a vegades el segon
llinatge citat erròniament com Blan–,
conegut com El
Tío
Paco.
Sos pares es deien Juan Bajén i Manuela Blanch.
Milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) al barri del Clot de Barcelona (Catalunya), on era
conegut com El Tío Paco.
El seu domicili sovint va
servir de refugi per als anarquistes perseguits. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat a
diversos camps de concentració i
enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE).
Després de la II Guerra
Mundial s'instal·là a Tours, on milità
en la Federació Local de la CNT, de la
qual va ser membre del seu comitè en diferents ocasions.
Francisco Bajén Blan
va morir el 10 de maig –algunes fonts citen
erròniament el 9 de maig– de 1967 a l'Hospital
Bretonneau de Tours (Centre,
França) i fou
enterrat civilment. Deixà companya, Pilar Castells Castro, i
fills.
***
- Ferreira de
Castro: El 24 de maig de 1898 neix a Salgueiros (Ossela,
Oliveira de Azeméis,
Porto, Nord, Portugal) l'escriptor i periodista anarquista
José Maria Ferreira
de Castro. Era el fill major d'una família molt humil. Sos
pares es deien José
Eustáquio Ferreira de Castro i de Maria Rosa Soares de
Castro. Quan tenia vuit
anys va quedar orfe de pare i la seva educació va ser ruda i
exigent, fet que
marcà en ell una personalitat trista. En 1904
entrà a l'escola primària
d'Ossela, on nasqué la seva passió per la
lectura. Fugint de la misèria, amb 12
anys, el 7 de gener de 1911 emigrà a bord del Jerôme
rumb a Belém (Pará,
Brasil). Durant quatre ans va
treballar
de seringueiro en règim de
semiesclavatge a la plantació de cautxú
Paraíso, en plena selva d'Amazones, a la vora del riu
Madeira. Va ser aquí on
va entrar en contacte amb el moviment anarquista en rebre suport dels
anarcosindicalistes del lloc, a més de la lectura de
literatura social (Victor
Hugo, Émile Zola, etc.) i de pensadors anarquistes (Pietr
Kropotkin, Élisée
Reclus, etc.). Després de deixar Paraíso, va
viure a Belém (Pará, Brasil) en
precàries condicions, treballant en allò que va
poder (aferrant cartells,
embarcat amb vaixells per l'Amazones, etc.). En 1916
publicà la seva
primera novel·la Criminoso por
ambição,
que distribuí porta a porta, i a partir d'aquí
col·laborà en alguns
diaris locals (Jornal dos Novos, A Cruzada,
etc.). En 1917 fundà,
amb João Pinto Monteiro, el setmanari Portugal.
En 1919 retornà a
Portugal i s'instal·là a Lisboa. En 1920
fundà, amb Nuno Romano, el diari O
Luso, que tenia l'objectiu d'acostar Brasil a Portugal. Fou
redactor del
diari O Sécolo, director del setmanari
cultural anarquista O Diabo
i col·laborador de revistes, com ara O Domingo
Ilustrado (1925-1927) i Ilustração
(1926-1939). També començà a
col·laborar en el periòdic anarcosindicalista A
Batalha. En aquests anys formava part del grup anarquista
integrat per
destacats militants i intel·lectuals, com ara
Julião Quintinha, Jaime Brasil,
Assis Esperança, Roberto Nobre, Mário Domingues,
Nogueira de Brito, Pinto
Quartin i altres. En 1927 va ser nomenat president del Sindicat dels
Professionals d'Impremta de Lisboa i aquest mateix any passà
a conviure amb
l'escriptora Maria Eugénia Haaz da Costa Ramos (Diana
de Liz). Amb António
Ferro, dirigí una pàgina portuguesa en la revista
madrilenya La Gazeta
Literária. En 1928 fundà i
dirigí, al costat de Campos Monteiro, la revistaCivilização. Grande Magazine Mensal.
El 30 de maig de 1930 va morir la
seva companya Diana de Liz, que el deixà molt abatut i
abandonà la direcció de Civilização.
Per al diari O Sécolo, dirigit per
João Pereira da Rosa, va fer
reconegudes cròniques, algunes censurades, com ara quan va
restà tancat a la
presó lisboeta del Limoeiro per testimoniar la vida dels
reclusos; l'entrevista
en exclusiva que va fer a Dublín (Irlanda) aÉamonn de Valera, líder del Sinn
Féin en 1930; l'explotació dels miners
anarcosindicalistes de São Domingos (Cap
Verd) a finals dels anys vint; o les vagues andaluses de
començament dels anys
trenta. En 1938 es casà amb la pintora Elena Muriel, amb qui
tingué una filla. En
les eleccions presidencials de 1949 va fer costat el Moviment d'Unitat
Democràtica (MUD) i en 1954 s'integrà en la
Societat Portuguesa d'Escriptors. En
1958, degut al prestigi que tenia, el Partit Comunista
Portuguès (PCP) el va
temptar perquè es presentés a la
presidència de la República portuguesa. Al
final de sa vida es va quedar sord i deixà de relacionar-se.
En la seva
literatura de ficció, precursora del neorealisme, va tenir
un paper primordial
l'aspecte social i ideològic del seu pensament anarquista i
anarcosindicalista,
a més de la seva frontal oposició a la dictadura
d'António de Oliveira Salazar.
Va col·laborà en diferents publicacions
anarquistes i anarcosindicalistes,
especialment en A Batalha i Renovação
(1925-1926). Durant sa vida
va guanyar diversos premis literaris. És autor de Criminoso
por Ambição
(1916), Alma Lusitana (1916), Rugas
Sociais (1917-1918), Mas...
(1921), Carne Faminta (1922), OÊxito Fácil (1923), Sangue
Negro (1923), A Boca da Esfinge (1924), A
Metamorfose (1924),A Morte Redimida (1925), Sendas de Lirismo
e de Amor (1925), A
Epopeia do Trabalho (1926), A Peregrina do Mundo
Novo (1926), O
Drama da Sombra (1926), A Casa dos
Móveis Dourados (1926), O Vôo
Nas Trevas (1927), Emigrantes (1928), A
Selva (1930, obra de
la qual es va fer una pel·lícula en 2002), Eternidade
(1933, novel·la de
la qual es va fer una pel·lícula en 1992), Terra
Fria (1934, obra de la
qual es va fer una pel·lícula en 1991), Pequenos
Mundos, Velhas Civilizações
(1937), A Volta ao Mundo (1940 i 1944), A
Tempestade (1940), A
Lã e a Neve (1947, de temàtica
anarquista), A Curva da Estrada
(1950), A Missão (1954, obra de la qual
es va fer una sèrie televisiva
sota el títol Terra Instável
en 1991), As Maravilhas Artísticas do
Mundo (Vol. I) (1959), As Maravilhas
Artísticas do Mundo (Vol. II) (1963),O Instinto Supremo (1968), Os Fragmentos
(1974, de temàtica anarquista),
O Intervalo (1974, escrita en 1936, on relata la
insurrecció anarquista de
Casas Viejas) i Sim, uma Dúvida Basta
(1994, escrita en 1936). Ferreira
de Castro va morir el 29 de juny de 1974 a Porto (Porto, Nord,
Portugal) i va
ser enterrat a Serra de Sintra. Entre
1987 i 1992 existí el Prémio Literário
Ferreira de Castro instituït per
l'Ajuntament de Sintra (Lisboa, Portugal). La seva casa natal a Ossela
es va
convertir en museu i el carrer on es troba porta el seu nom. L'octubre
de 2002
es publicà el llibre de Ricardo António Alves Anarquismo
e Neo-realismo.
Ferreira de Castro nas encruzilhadas do século.
Entre el 8 de juny i el 29
de juliol de 2016 es va fer una gran exposició sobre la seva
vida i obra, sota
el títol Ferreria de Castro. 100 anos vida
literària, a la Biblioteca
Nacional de Portugal de Lisboa.
Ferreira de
Castro
(1898-1974)
***
Necrològica
de Luis Andrés Restori publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 de desembre de 1967
- Luis Andrés Restori:
El 24 de maig de 1907 neix a
Alhabia (Almeria,
Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista
Luis Andrés Restori. Sos pares es deien José
Andrés i Elvira Restori. En
el anys vint emigrà a França i milità
en els grups anarquistes de llengua
espanyola. Durant la Revolució i la guerra es
mostrà especialment actiu en els comitès
de suport a Espanya, organitzant festes, rifes i subscripcions populars
en
favor del moviment llibertari espanyol. Es guanyava la vida com a obrer
polidor. Després de la II
Guerra Mundial milità
en la Federació Local d'Albi de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en
la de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Luis
Andrés va morir el 18
d'octubre de 1967 a l'Hospital d'Albi (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat
l'endemà.
***
Camp d'internament de Royallieu (Compiègne)
- Josep Albalat Ripollès: El 24 de maig de 1909 neix a Albocàsser (Alt Maestrat, País Valencià) el resistent antifranquista llibertari Josep Albalat Ripollès. Fuster ebenista de professió i exiliat a França després de la Guerra Civil, va fer de guia i d'emissari de la xarxa d'evasió llibertària de Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 va ajudar a passar la frontera Ponzán i tres companys més fins a Boltaña camí d'Osca per establir els seus contactes. Detingut per la policia del Govern de Vichy el 14 d'octubre de 1942 en un pis franc a Tolosa amb altres membres del grup --Francisco i Pilar Ponzán Vidal, Pascual López Laguarta, Vicente Moriones Belzunegui (José Luis Márquez Boya), Eusebio López Laguarta (Luis García), Amadeo Casares Colomer i Miguel Chueca Cuartero--, va ser tancat al camp de Vernet. Tot el grup va ser posat en llibertat el 22 de desembre gràcies a una falsa ordre d'alliberament emesa per la resistència, llevat Albalat perquè havia una errada en el nom. El febrer de 1943 els alemanys el van enviar a treballar a Donibane Lohizune, però va escapar a Perpinyà. El 2 de novembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo a Banyuls de la Marenda i portat a París, on va ser torturat salvatgement i portat a la presó de Fresnes. Transferit al camp de trànsit de Royallieu a Compiègne, va ser deportat a Alemanya i tancat a diversos camps de concentració (Neu Bremm, Mauthausen, Melk i Ebensee) fins al seu alliberament per les tropes aliades. En 1982 vivia per la zona oest d'Occitània. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Jacinto Lombarte Estupiña apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 13 de
desembre de 1994
- Jacinto Lombarte Estupiña: El 24 de maig de 1911 neix a Mont-roig de Tastavins (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Jacinto Lombarte Estupiña. Fill d'un militant llibertari, abans de la guerra civil s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà activament en els moviments socials. Durant la guerra lluità com a milicià i el febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1948, s'establí a Bolena, on milità en la CNT de l'exili. Jacinto Lombarte Estupiña va morir el 7 de febrer de 1994 a Bolena (Provença, Occitània). Estava casat amb María Franco Bello, amb qui tingué una filla.
***
Notícia
sobre la condemna de Santiago Cadenas Pontaque apareguda en el
periòdic saragossa La Voz de Aragón
de l'1 de març de 1934
- Santiago Cadenas
Pontaque: El 24 de maig de 1912 neix a Lanaja (Osca,
Aragó, España)
l'anarcosindicalista Santiago Cadenas Pontaque –el segon
llinatge també citat Pentaque.
Jornaler de professió, milità
en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran dels
fets revolucionaris
de desembre de 1933, quan es proclamà a Lanaja el comunisme
llibertari, va ser
apressat i tancat a Jaca (Osca, Aragó, Espanya); jutjat per
un Tribuna
d'Urgència el 27 de febrer de 1934 a Jaca, va ser condemnat,
juntament amb José
Pontaque Lorda i Elías Salillas Ezquerra, a vuit anys i un
dia de presó major
per «delicte contra la forma de govern» --Santiago
Puyol Bierge va ser
condemnat pel mateix delicte, amb una atenuant, a sis anys i un dia de
presó i
indemnització. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
fou membre del
Comitè Revolucionari de Lanaja i a començaments
de 1937 va ser nomenat membre
del consell municipal. El maig de 1937 s'allistà en la 101
Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
Santiago Cadenas Pontaque va
desaparèixer en combat el 19 de juliol de 1937 a Brunete
(Madrid, Castella,
Espanya). Sa companya fou Fermina Camón Bistué.
***
Amadeo
Ramón Valledor
- Amadeo Ramón
Valledor: El 24 de maig de 1920 neix a Guimara
(Lleó, Castella, Espanya) el
militant anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari
Amadeo Ramón
Valledor, conegut com El Asturiano
o Ramón. Miner de
professió, estava
afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), idees
que heretà, ben
igual que sos germans, de son pare, Amadeo Ramón
Chachón, un dels líders
anarcosindicalistes de la regió. Arran del cop d'estat
feixista de juliol de
1936, el qual triomfà a la seva zona, aconseguí
fugir i arribà a Astúries. Quan
la caiguda del front de Gijón, va ser fet presoner quan
intentava fugir, amb
altres companys, amb barca. Jutjat, va ser condemnat a una dura pena de
presó.
Durant la nit del 25 al 26 de desembre de 1942 s'evadí amb
altres companys, amb
el suport de la guerrilla, de la colònia minera
penitenciària de la Societat «Minas
de Moro», a Fabero (Lleó), i s'integrà
en el grup guerriller organitzat pel seu
cosí Serafín Fernández
Ramón (O Santeiro),
format sobretot per miners confederals –Manuel
Bermúdez Fernández (Asturiano),
Arturo Martínez (Xoqui),
Antonio Vega Guerrero (Rizoso),
Vicente Seoane (Pasoslargos),
Gerardo Cañedo González,
Domingo Villar Torres, El Chato de
Teijera, etc.– i expresoners del camp de Fabero.
Després, va ser nomenat un
dels responsables de la Federació de Guerrilles de
Lleó-Galícia. El juliol de
1947, amb un grup de set guerrillers, entre ells Manuel
Guriérrez Abella, César
Ríos, Adoración Campo Cañedo i
Serafín Fernández Ramón,
participà en un intent
de passar a França, però que es va veure frustrat
per mor d'una topada a
Pobladura de Pelayo García (Lleó) amb la
Guàrdia Civil i en la qual tres
guerrillers resultaren ferits. El 5 de desembre de 1947
aconseguí fugir d'una
emboscada on Serafín Fernández Ramón
resultà mort. El 7 de desembre de 1948,
amb Abel Ares Pérez i sa companya Matilde Franco Canedo, amb
un taxi de Toral
de los Vados (Lleó) arribà a Oviedo
(Astúries) i, aquest grup, després de
escapar als controls de la Guàrdia Civil,
aconseguí passar a França el 13 de
desembre. A França s'integrà en el grup
guerriller de Francesc Sabaté Llopart (Quico)
amb el qual el novembre de 1951
participà en un atracament a un banc barceloní.
Posteriorment acompanyà Sabaté
en nombroses expedicions expropiadores i de guerrilla a Catalunya,
encara que
ambdós no congeniaren mai i tingueren serioses topades.
Malalt de càncer,
Amadeo Ramón Valledor se suïcidà d'un
tret al cor el 18 d'agost de 1963 a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
Amadeo Ramón Valledor (1920-1963)
***
Reunió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries
- Juan Portales Casamar: El 24 de maig de 1922 neix a Sesnández de Tábara (Zamora, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Juan Portales Casamar. Havia nascut en una família llibertària –sos germans Acracio, Luis i Suceso foren anarquistes. Ben aviat es va involucrar en la lluita revolucionària clandestina militant en les Joventuts Llibertàries andaluses. El febrer de 1944 a Sevilla, en el Ple de la Regional d'Andalusia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou nomenat membre del secretariat d'aquesta regional. El gener de 1947 assistí a Madrid al Ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), on fou nomenat secretari de Defensa del Comitè Peninsular, encarregant-se especialment de la difusió dels periòdics clandestins Juventud Libre (FIJL) i Tierra y Libertad (FAI) en estret contacte amb Juan Gómez Casas. El 26 d'octubre de 1947 acompanya Gómez Casas a Tolosa de Llenguadoc, ambdós delegats pel Comitè Peninsular de la FIJL per a assistir a una plenària. A finals de 1947 va ser detingut a Madrid amb Liberto Sarrau i amb ell Gómez Casas i la seva impremta; ell aconseguí fugir i aquesta fuita va ser considerada per alguns com una mena de traïció. A França feu missions d'enllaç amb el Comitè Peninsular de la FIJL. Establert definitivament a França, fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT de Cachan (Illa de França, França). Juan Portales Casamar va morir el 21 d'agost de 1973 a Montrouge (Illa de França, França).
---
Sa Pobla i els escriptors mallorquins - Pàgines del dietari de Miquel López Crespí
Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l'experiència vital i humana d'una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Com he escrit una mica més amunt, els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l'editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d'aquesta grandària, l'editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit. (Miquel López Crespí)
Els premis literaris i els problemes de l'escriptor català (pàgines del meu dietari)
La realitat és que no sé començar a escriure una novel·la històrica sense un treball previ de documentació, de planificació dels capítols i de sinopsi de l 'obra i dels personatges. Segurament, com m'ha passat en nombroses ocasions, al final de tanta feina solament empraré una part d'aquest material, però el meu sistema d'escriure m'ha anat acostumant a fer-ho sobre la base d'aquests fonaments. És el que vaig fer amb novel·les com Estiu de foc (Columna, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa, Barcelona, 2003), Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Mallorca, 2005) i Damunt l'altura (Pagès Editors, Lleida, 2006).
Els anys de preparació que comporta cada obra i algunes, sense exageració, són el producte de l'experiència vital i humana d'una vida, fa que no hi posi uns límits gaire concrets quant al nombre de pàgines que ha de tenir cada novel·la. Normalment escric unes quatre-centes o cinc-centes pàgines que sempre són sotmeses a nombroses retallades i revisions fins que estic satisfet del treball realitzat. Com he escrit una mica més amunt, els problemes sorgeixen quan has de portar una novel·la de quatre-centes pàgines a l'editorial. Aleshores, si no ets un escriptor de best-sellers o amb prou endoll institucional perquè algú del poder doni suport a una edició d'aquesta grandària, l'editor posa cara de prunes agres i et demana si els vols arruïnar amb tant de material escrit.
L'exigència editorial d'un nombre determinat de pàgines és un condicionament que tanmateix tens en compte en la fase inicial de redacció del llibre. Vulguis no vulguis, per molt de temps que tenguis pel davant, per molt que estiguis immers en la fondària de la història que relates, el cert és que, pensant en la possibilitat d'edició, sempre tens presents els entrebancs que et pot posar l'editor quan li lliuris l'original. Els condicionaments del mercat, els vicis editorials establerts, et limiten, en certa mesura, i aquesta dura realitat, per molt que ho intentis deixar a un costat, plana com una pesada llosa al damunt de l'escriptor. Però aquestes dificultats, amb tots els problemes que se'n deriven, no haurien d'impedir que l'autor exhaureixi al màxim totes les possibilitats que dóna la història que vol narrar. Per això, quan he escrit alguna de les novel·les que he citat anteriorment no m'he posat cap límit, ni en el temps que em portaria la redacció ni en la llargària de l'obra. Ans al contrari, segurament m'hauria agradat tenir encara més temps i, per tant, més possibilitats per a indagar en tots i cada un dels personatges i les accions que obre cada obra una vegada iniciat el procés creatiu.
I, per això mateix, les novel·les que he citat sempre han tengut problemes, tant per a la seva edició com per a presentar-les a algun dels concursos literaris existents.
Si fas novel·les de més de quatre-centes pàgines, tendràs problemes, tant amb els editors com amb la seva hipotètica presentació a un concurs literari. La majoria dels concursos tenen per norma situar un límit de cent cinquanta pàgines per a poder-hi participar; altres, més generosos, amplien les possibilitats fins a dues-centes, però tot el que sobrepassi aquestes limitacions ja resulta problemàtic. La "justificació" que se sol donar és que els jurats no tendrien temps per a llegir un munt de novel·les tan extenses. Per a desgràcia de crèduls concursants, entre els quals, ho he de reconèixer, em puc situar jo mateix, no sempre determinats membres del jurat llegeixen les nostres obres malgrat que aquestes siguin curtes. Tot concursant amb un mínim d'experiència s'ha trobat amb la desagradable sorpresa, en demanar que li retornin els originals presentats a tal o qual premi, que l'obra retornada li arriba sense cap signe de manipulació, intacta, sense arrugues, talment com la va lliurar el seu dia. Tot plegat, signe evident que algun dels membres d'aquell jurat només ha llegit, i a voltes ni això!, el llibre del seu endollat deixant de banda el gruix dels concursants.
Les batalles, els enfrontaments en les deliberacions d'un jurat per a lliurar un guardó, a vegades no es lliuren per valorar una determinada qualitat literària. Aniria ben errat qui s'imaginàs tanta justícia. Sovint dos clans literaris o dues camarilles editorials pugnen per col·locar el seu recomanat. La qualitat és el que menys importa i, evidentment, tota aquesta genteta demostra que no ha llegit les obres presentades al concurs i que el que volia era guardonar el seu amic o a l'endollat de l'editorial o institució corresponent. Altres vegades, en no arribar a cap acord i esdevenir molt enfrontats els interessos en joc, hi ha premis que es declaren deserts. En la majoria d'ocasions tampoc sol ser veritat que, com diu el comunicat final, "entre les obres presentades no n'hi havia cap de qualitat suficient per a ser guardonada". Tot plegat, una mentida més. El que hi havia era un profund desacord entre els membres del jurat, ja que cada un dels clans el que volia era donar al premi a un dels seus. Res d'importar a ningú "la qualitat" d'unes obres que, com hem dit, sovint ni s'han llegit.
Però parlàvem dels problemes que comporta per a un autor escriure novel·les una mica més extenses del que es considerat "raonable" pel món editorial i pels organitzadors dels diversos concursos literaris existents al llarg dels Països Catalans.
Imaginau les poques possibilitat d'editar que haurien tengut Marcel Proust, Stendhal, Lev Tolstoi, Mikhaïl Xólokhov o Ramon Llull si s'haguessin trobat amb editor amb aquestes concepcions. Joyce, com és sabut, s'hagué de pagar l'edició del seu Ulisses, i molts dels altres escriptors citats tengueren la sort de comptar amb editors amics, influències polítiques, cas de Xólokhov, o molts recursos econòmics, com va ser el cas de Lev Tolstoi en el seu temps. Els autors catalans d'ara mateix no tenim aquestes possibilitats i, condicionats com estam per la realitat cultural i editorial del nostre país, mai no podem tenir la seguretat que les nostres obres sortiran editades tal com les hem escrites.
Aquest problema, el nombre de pàgines que accepten editorials i concursos, condicionà la publicació de novel·les com Estiu de foc i Núria i la glòria dels vençuts, El darrer hivern de Chopin i George Sand, Corambé: el dietari de George Sand i, també Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera i Damunt l'altura.
Parlarem una mica de la història d'aquestes dues últimes novel·les.
Quan m'arribaren a les mans les bases del premi de novel·la Ciutat de Pollença ja feia un parell d'anys que treballava en el projecte de novel·lar la vida de Miquel Costa i Llobera. Es pot dir que ja tenia l'obra quasi enllestida. Havia escrit una obra d'aproximadament cinc-centes pàgines i era a la fase de correccions i retallades de certes repeticions que anava trobant i que, com és evident, no m'acabaven d'agradar. Com tot escriptor sap, si coneix de veritat el seu ofici, en un determinat moment de la creació literària el problema no és, ni molt manco, continuar amb la redacció de la novel·la, sinó saber tallar el que s'ha escrit de sobrer. L'art, en aquest precís instant, consisteix a saber ben bé quins són els paràgrafs o fins i tot els capítols que s'han de suprimir. Fragments estimats de l'obra, escrits, ningú no ho dubta, amb amor i sacrifici i que, en un primer moment, podien semblar essencials i que ara, acabant la redacció definitiva, hom comprova que no aporten res o aporten molt menys del que imaginàvem en el moment de redactar-los.
Si no record malament, les bases del Premi de Novel·la Ciutat de Pollença demanaven solament unes cent cinquanta pàgines. El premi, a part de comportar una substanciosa dotació econòmica, establia l'edició de la novel·la que havia de ser publicada per El Gall Editor, l'editorial que porta endavant l'amic Gracià Sánchez. Com en altres ocasions em trobava davant el dilema, si volia concursar, de fer una lectura molt selectiva del treball que ja tenia enllestit i presentar el que considerava més essencial.
Finalment l'obra quedà finalista i va ser editada per l'editorial de Pollença abans esmentada en el mes de juny de 2005. Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera agrupa dinou capítols, les dues-centes trenta-quatre pàgines del llibre que abasten la vida del conegut autor de "Lo Pi de Formentor", l'autor de Poesies, Horacianes i tants d'altres llibres cabdals en el nostre ressorgiment cultural i nacional.
L'obra, i en parlar de l'obra ara ja no ens referirem solament a Defalliment, sinó a la novel·la completa de la qual forma part Damunt l'altura, el llibre que acaba d'editar Pagès Editors de Lleida, és una reflexió sobre la problemàtica d'un escriptor catòlic de finals del segle XIX i començaments del XX.
[25/05] Setmana Sagnant - «La Boje!» - Nold i Bauer - Federació Obrera Argentina - Atemptat de Taupin - Exposició d'Acín - París (25-05-68) - Hödel - Reclus - Kilifarski - Duchesnay - López Arango - Oró - Carmagnola - Baroni - Aiati - Horna - Montefameglio - Sagra - García Dionisio - Costa Ferrer - Duval - Civera - Mattias - Ledo - Prat - Mariñosa
Anarcoefemèrides del 25 de maig
Esdeveniments
Execució
sumària, el 25 de maig a les 18.30 hores, de communards agafats
armats al carrer Saint-Germain-l'Auxerrois
- Cinquè dia de la Setmana Sagnant: El 25 de maig de 1871 a París (França), a la riba esquerra del Sena, les tropes federades de la Comuna no controlen més que la Butte-aux-Cailles. Sota el comandament de Walery Wroblewski, i malgrat un violent bombardeig, hi resisteixen fins a mitja tarda, i després es replegaran cap a la Bastilla. Darrere d'ells, les tropes de Versalles ocupen tota la riba esquerra. A l'altra riba, la batalla es desencadena al Marais i sobretot als voltants de la plaça del Château-d'Eau --actual plaça de la República--, on Brunel a pres la direcció de la resistència. Els cinc dominics d'Arcueil i nou dels seus mossos presos com a ostatges el 19 de maig, transferits al fort de Bicêtre el 25, són morts durant la confusió regnant durant el bombardeig, quan són traslladats de lloc. Al cap vespre, quan el sol s'amaga a la plaça, Charles Delescluze, delegat de la Guerra de la Comuna, grimpa lentament la barricada del bulevard Voltaire i es deixa matar. Paul Antoine Brunel, Maxime Lisbonne i Auguste Vermorel seran ferits. Als barris ocupats, els presoners i sospitosos són afusellats amb metralladores per fileres.
***
Capçalera
del primer número de La
Boje! [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt La Boje!: El 25 de maig de
1885 surt a
Vercelli (Piemont, Itàlia) el primer número del
periòdic anarquista La Boje! Grido
dei lavoratori (La Boje!
Crit dels treballadors). «La Boje!» és
el nom que van prendre les revoltes
pageses que entre 1882 i 1885 tingueren lloc a la zona llombarda de
Màntua. «La
Boje!» significa en llengua vèneta«l'olla que bull» i ve de l'expressió
que cridaven
els camperols revolucionaris «La boje, la boje e de boto la
va' de fora!»
(Bull, bull i d'un cop trabuca!). Aquest setmanari va ser editat pel
propagandista anarquista Luigi Galleani i només va treure un
altre número, el 4
de juny de 1885. Portava la dita: «La Boje! È
campo libero alla collaborazione
operaia» (La Boje! Camp lliure a la
col·laboració obrera) i un epígraf
d'Olindo
Guerrini (Lorenzo Stecchetti):«Noi
plebe, non morremo: Ma nel gran giorno, in faccia al sol lucente,
giuistizia ci
faremo!» (Nosaltres el poble, no morim: Però quan
arribi el gran dia, amb el
sol lluent a la cara, justícia hi farem!).
***
Nold i Bauer
- Alliberament de Nold i Bauer:
El 25 de maig de 1897 els anarquistes
Carl Nold i Henry Bauer, empresonats per complicitat en l'atemptat
d'Alexandre
Berkman contra el patró Henry Clay Frick durant la vaga de
Homestead en 1892,
són alliberats de la penitenciaria de l'Estat de Riverside a
Pittsburgh
(Pennsilvanià, EUA), després d'haver estat tancat
quatre anys i tres mesos.
Havien estat condemnats a cinc anys de treballs forçats,
però la pena fou
reduïda per bona conducta. Els grups anarquistes d'Alleghany
organitzaren un
gran recepció i una festa a Hazelwood per celebrar el retorn
dels dos
anarquistes. Berkman sortirà de presó en 1906.
***
Anagrama de la FORA
- Constitució de la Federació Obrera Argentina (FOA): Entre el 25 i el 26 de maig de 1901 a Buenos Aires (Argentina) té lloc el Congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA). Cinquanta delegats obrers, socialistes i anarquistes, representants de 35 societats obreres de la capital i de l'interior del país hi van prendre part, entre ells l'anarquista italià Pietro Gori. En aquest congrés, la FOA es reconeix autònoma vers els partits polítics, acorda la fundació de Borses de Treball, es pronuncia en favor de la vaga general, del boicot i del sabotatge com a formes de lluita, aprova la instal·lació d'escoles lliures patrocinades per la Federació i la necessitat de lluitar per la rebaixa o supressió dels lloguers. D'aquestes reivindicacions es desprèn l'existència d'un clar predomini anarquista entre els delegats al Congrés. Per altra banda, són aprovats diversos punts d'organització relatius al sistema de cotitzacions, a la pràctica de congressos anuals i a la representació de delegats --les seccions federals tindrien un delegat per cada 300 socis en el Comitè Federal, sense passar de tres delegats, fins i tot en el cas que la secció tingués més de 900 delegats. El congrés es va cloure amb una«salutació al proletariat universal que lluita per la seva emancipació, tot solidaritzant-se amb les seves lluites i desitjant bona salut al gènere humà per mitjà de la revolució social». Però des del II Congrés (abril de 1902), les divergències entre els anarquistes, més influents, i els socialistes es van manifestar i prepararen la seva separació. Arran del IV Congrés (juliol 1904), l'organització va prendre el nom de Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però no serà fins al V Congrés (26 d'agost de 1905), quan afirmarà la seva veritable orientació comunistallibertària. La FORA va arribar a tenir 250.000 membres i després de promoure nombroses vagues generals, en 1909, s'escindirà en dues organitzacions: FORA del IX Congrés (reformista) i FORA del V Congrés (fidel a l'ideal llibertari).
***
Georges
Taupin segons Le
Petit Parisien del 26 de maig de 1923
- Atemptat de Taupin: El 25 de maig de 1923, a la seu del grup catòlic i monàrquic Acció Francesa i del seu periòdic Action Française, al carrer de Roma de París (França), l'anarquista Georges Taupin, després de buscar inútilment per tot el local el líder d'aquest grup nacionalista d'extrema dreta Charles Maurras, dispara un tret de revòlver al sostre. Aquesta acció es realitza mesos després de l'atemptat de l'anarquista Germaine Berton, el 22 de gener d'aquell any al mateix lloc, i on resultà mort Marius Plateau, cap dels extremistes «Camelots du Roi». L'agressor va ser detingut sense oferir cap resistència per l'agent Joly al mateix lloc de la feta i portat a la comissaria de la Madeleine al carrer d'Anjou on fou interrogat per l'inspector Torlet. Taupin, obrer constructor de carcasses metàl·liques de 24 anys i resident a Ivry-sur-Seine, que havia sol·licitat entrar en Le Libertaire per reemplaçar el seu gerent Albertini aleshores empresonat, fou delegat en congressos de metal·lúrgics. Processat, va ser defensat pel prestigiós advocat Henry Torrés. Durant el judici, el 6 de juny de 1923, afirmà que no volia matar ningú sinó simplement mostrar que els anarquistes no tenien por de les amenaces d'Acció Francesa. Taupin va ser condemnat per«estralls, violències i ús d'arma prohibida» a 15 dies de presó i 25 francs de multa.
***
Cartell
anunciador de l'exposició de Ramón
Acín al Rincón de Goya (maig de 1930)
- Exposició
d'Acín: El 25 de maig de 1930 s'inaugura al
Rincón de Goya, al Parque de Buena
Vista de Saragossa (Aragó, Espanya), l'exposició
antològica d'obres (pintures, xilografies,
escultures, obres en metall, etc.) de l'artista anarquista i
anarcosindicalista
Ramón Acín Aquilué. Poc abans, entre
el 6 i el 20 de desembre de 1929, havia
exposat amb gran èxit 60 obres a les Galeries Dalmau de
Barcelona (Catalunya),
una de les més prestigioses d'Europa. Amb aquesta
exposició saragossana de 70
obres, molt influenciada per diverses corrents d'avantguarda
(racionalisme,
neocubisme, ultraisme, etc.), l'artista reté un homenatge al
pintor Francisco
de Goya y Lucientes i a l'arquitecte Fernando García
Mercadal, qui projectà l'edifici
racionalista Rincón de Goya entre 1926 i 1927,
l'aixecà entre 1927 i 1928 i que
acabà inaugurant-se el 16 d'abril de 1928, coincidint amb el
centenari de la
mort de Goya. Aquesta exposició s'emmarcà en els
actes del centenari del
romanticisme. La premsa d'aleshores es va fer ressò de
l'exposició i a les primeres
pàgines dels seus principals diàries (Cierzo,Diario de Huesca, Heraldo
de Aragón, Montearagón,La Tierra, Tierra
Aragonesa, La Voz de
Aragón, etc.) es publicaren nombrosos articles al
respecte; des del 31 de maig fins al 12 de juliol de 1930, aparegueren
diferents ressenyes, comentaris i crítiques, signats per
Marín Sancho, José
Jarne, Zeuxis, «Albareda Hermanos» (José
i Joaquín Albareda Piazuelo), Eloy
Yanguas, Rafael Sánchez Ventura, Gil Bel, entre d'altres.
Rebé dures crítiques,
les úniques discordants de tota la premsa aragonesa, dels«Albareda Hermanos»,
que qualificaren Acín d'«avantguardista»
i les exposicions d'avantguarda de«malalties infeccioses».
Exposició de Ramón
Acín al Rincón de Goya
***
Manifestació de la gent de l'espectacle: Jean-Pierre Cassel, Michel Piccoli, Micheline Presle, Samy Frey, François Fabian, Jacques Brel i Jean Ferrat, entre d'altres
- París (25-05-68): El 25 de maig de 1968 a París (França), al matí, el primer ministre Georges Pompidou, en unes declaracions a la premsa diu que els esdeveniments desencadenats a França són una«temptativa evident de desfermar la guerra civil» i que a partir d'ara «tota reunió serà dispersada amb la major energia». A les 15 hores, comencen al Ministeri del Treball del carrer de Grenelle, les majors negociacions socials des del 1936, on s'ha intentant que tothom (sindicats, patronals, petites i mitjanes empreses, representants de les classes mitjanes, organitzacions agrícoles, etc.) hi participi. De Gaulle ha donat carta blanca al primer ministre per aconseguir la pau social. Pompidou, amb el suport de la patronal, d'arrencada concedeix un augment del 35% dels salaris mínims. 25 hores de negociacions caldran per arribar als acords socials més importants de tots els temps, amb un augment per al conjunt dels sous d'un 10%, i això sense gaire discussions. Mentrestant, els periodistes de les ràdios i de les televisions públiques es declaren en vaga; l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) només difonen un butlletí de notícies a les 20 hores, reclamen llibertat d'expressió. En aquesta vaga se sumarà tot el sector artístic (actors, directors de cinema i de teatre, músics, cantautors, etc.). 120 periodistes de l'ORTF serà acomiadats, entre ells Michel Drucker, Thierry Roland i Roger Coudrec.
Naixements
Max Hödel, segons Le Voleur. Cabinet de Lecture Universel el 19 de juliol de 1878
- Max Hödel:
El 25 de maig de 1857 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya)
l'anarquista,
partidari de la propaganda per l'acció, Emil Heinrich Max
Hödel, que va fer
servir el pseudònim Lehmann. D'antuvi
s'afilià al Sozialistische
Arbeiterpartei Deutschlands (SAPD, Partit Socialista Obrer d'Alemanya),
però
ben aviat trencà amb els socialistes argumentant que molt
prometien emperò res
no feien. A Leipzig es guanyà la vida com a lampista,
però després es dedicà a
la venda de periòdics (Die Fackel, Vorwärts,
etc.) i a la difusió
d'impresos polítics, fins i tot del socialistes cristians.
El SAPD l'acusà que
quedar-se amb la
recaptació de la venda
de la seva premsa i l'expulsà oficialment del partit el 9 de
maig de 1878, dos
dies abans de cometre l'atemptat que el faria famós.
Després marxà de Leipzig i
anà a Nuremberg, on fou buscat pel procurador de l'Estat que
l'acusà d'ofenses
a l'emperador. Més tard viatjà per
Alsàcia, Lorena, Silèsia i Westfàlia,
escampant propaganda socialista i anarquista. Segons alguns va
pertànyer al
sector bakuninista de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT), però
la policia mai no ho va confirmar i en els interrogatoris a vegades
deia que
era socialista i altres absolutament anarquista. Sense feina, el 25
d'abril de
1878 s'instal·là a Berlín. Pocs dies
després, l'11 de maig de 1878, a
l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de
Berlín,
dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan
sols
ferir-lo; volia protestar així contra la misèria
obrera. El kàiser viatjava amb
una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa
de Baden, i son
gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van
llançar sobre el
regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida
i va morir dos
dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal
Superior de Justícia
de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà
el seu pensament llibertari i el
10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per«traïció a la
pàtria»
cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor
d'ofici va demanar perdó al
tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel,
després de rebutjar
qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de
destral el 16 d'agost de
1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya).
Els atemptats de Hödel i de
Karl Nobiling, uns dies més tard, el 2 de juny, contra
l'emperador alemany van
servir de pretext al canceller Otto von Bismarck per promulgar una Llei
antisocialista l'octubre d'aquell 1878.
***
Paul Reclus fotografiat per Nadar (ca. 1906)
- Paul Reclus: El 25 de maig de 1858 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el militant anarquista, enginyer i professor Paul Reclus, també anomenatGeorges Guyou. Fill d'Élie, els primers anys de sa vida els va passar en la«gran família» dels Reclus. Quan la Comuna de París va ser anihilada en 1871 es va haver d'amagar un temps abans de reunir-se amb els seus familiars a Suïssa. En 1877 tornà a París on farà uns brillants estudis i esdevindrà enginyer en 1880, ocupant aquesta funció en diverses indústries, especialment a Bessèja (Llenguadoc, Occitània), i haurà de dimitir en nombroses ocasions del càrrec per haver fet costat als vaguistes. Propagandista de l'anarquisme, partidari de la conquesta individual i de la propaganda pel fet, serà després de la instauració de les Lois Scélérates (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, inculpat en el «Procés dels Trenta»; però es va refugiar a Londres (Anglaterra), on viurà un temps en una petita comunitat anarquista. En 1895 s'establí a Escòcia, on treballà com a cartògraf i després com a professor. En 1903Élisée Reclus el demana i s'estableix a Bèlgica per ajudar a acabar l'edició de L'Home et la Terre, tasca que assumirà fins a 1908, després de la mort de son oncle. Autoritzat a retornar a França en 1914, serà un dels signataris del «Manifest dels Setze», de caire intervencionista. En 1919 s'establí a Dordogne i després a Montpeller, on es lliurarà a treballs científics. En 1925 funda, amb el Dr. Marc Pierrot, el periòdic anarquista Plus Loin, que apareixerà fins a 1939. En 1937 va participar en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en diversos organismes d'ajuda als anarquistes espanyols durant la Guerra Civil. Entre les seves obres podem destacar L'Anarchie et l'Église (1901), La Mano Negra (1903), Étude sur un cas de conscience (1911), Questions de tolérance et d'éducation (1911), Absolu et relatif (1916), Les FrèresÉlie et Élisée Reclus, ou Du protestantisme à l'anarchisme (1964, pòstum). Paul Reclus va morir el 19 de gener de 1941 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Existeix un Museu Etnològic Paul Reclus a Domme instal·lat en una vil·la dels segles XV a XVIII, on es recullen els records d'aquest intel·lectual i de la història local i regional de la zona (eines, reconstrucció d'oficis, sobre la Gran Guerra, etc.).
***
Varban Kilifarski
- Varban Kilifarski: El 25 de maig de 1879 neix a Harsovo (Razgrad, Bulgària) el militant, propagandista i pedagog anarquista Varban Kilifarski. Havia nascut en una família d'origen pagès, encara que per les seves formes semblava un aristòcrata. Son pare, originari de Kilifarevo, a prop de Tirnovo, feia de mestre a l'escola primària d'Harsovo. Més tard la família s'instal·larà a Razgrad. Varban passarà la major part del temps, sobre tot a l'estiu, a Teketo, a prop de Ichiklar, on s'ocupava, amb altres cinc famílies, de l'agricultura i de la silvicultura de l'immens bosc de Déliorman. De molt jove va descobrir les idees llibertàries de la mà d'un dels seus professors d'institut anarquista tolstoià i ja en aquell temps va ser detingut per primer cop per protestar contra els privilegis davant la presència d'unes autoritats. Enrolat en una organització socialdemòcrata, amb Mikhael Guerdjikov i Gotze Detxev, va participar en el moviment revolucionari federalista d'alliberament de Macedònia. En tornar a Bulgària en 1907, i després de passar un temps a la presó de Razgrad per una acció contra el milionari Guéchev, va crear amb Mikhael Guerdjikov i Nicolas Stoïnov nombrosos periòdics anarquistes (Svobodno Obshestbo,Bezvlastié) i l'editorial «Bezvlastié» (Acràcia), que publicarà en búlgar les principals obres de l'anarquisme. Aquesta feina intel·lectual la compaginava amb la feina agrícola a Teketo i va ser delegat al Congrés de la Unió Agrària. Influenciat per l'experiència de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, començarà a engegar una escola llibertària a Teketo, amb el suport del seu germà Christo, tolstoià antimilitarista, antic mestre d'escola a Kharkov (Rússia) que aconseguirà els permisos del Ministeri d'Educació per obrir una escola privada; però aquesta no reeixirà a causa de l'inici de la guerra als Balcans, que va tancar les escoles i va mobilitzar els mestres. Antimilitarista, es va exiliar a Suïssa, on va intentar construir amb companys búlgars i russos una comuna agrícola, però que no va reeixir per manca de fons. El gener de 1912 es va instal·lar a París i a partir de maig d'aquell any va esdevenir professor a l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, i això sense conèixer el francès. A «La Ruche» va organitzar el jardí i les terres de conreu, ajudat pels infants, i va fer feina a la seva impremta. El febrer de 1913 va marxar de«La Ruche» acompanyat de Jeanne Lebin, una de les col·laboradores anarcocristiana tolstoiana de l'escola, i es van instal·lar al barri parisenc de Villejuif, per ocupar-se de la propaganda anarquista. Va intervenir en un gran míting contra la prohibició de les autoritats franceses d'una visita de Kropotkin. En aquestaèpoca va fer feines de tota casta per a subsistir: reparació de carrers, jardineria, instal·lació de calefaccions, etc.; a més de mantenir un hort de llegums a Villejuif que aprovisionava mig París llibertari. Quan va esclatar la Gran Guerra, el seu antimilitarisme el va obligar a exiliar-se, amb sa companya, a Florència (Itàlia) a partir de febrer de 1915, on va engegar una important campanya antireligiosa quan va veure la importància que jugava la religió a Itàlia. Obligat a fitxar la seva residència a Luca, va reprendre la feina agrícola i, com que tenia un hospital militar a prop, va engegar una campanya antimilitarista entre els soldats ferits. La seva companya va ser detinguda i expulsada d'Itàlia cap a França, quedant Varban tot sol amb una nina de cinc anys (Lilka) i malalt de tuberculosi i paludisme; i poc després, va ser internat a Campobasso fins al final de la guerra. Un cop la família es va reunir de bell nou, es va instal·lar a Lucca i Pisa. Va retornar a Bulgària amb sa família, però de Teketo només quedaven les ruïnes. Abans de morir va intentar aixecar de bell nou en aquells terrenys una comuna i un escola, però sense gaire èxit a causa del càncer. Varban Kilifarski va morir el 20 de gener de 1923 a Sofia (Bulgària). Va ser enterrat en mig d'un bosc propietat de sos parents.
***
Alfred
Duchesnay [militants-anarchistes.info]
- Alfred
Duchesnay:
El 25 de maig de 1887 neix a Les Andelys (Alta
Normandia, Normandia)
l'anarcoindividualista Alfred-Eugène Duchesnay. Sos pares es
deien Michel-Élie Duchesnay, paleta, i Constance-Euphrasie
Feuillette.
Visqué en una mansarda al
número 250 del carrer Convention del Districte de Vaugirard
de París (França).
Durant la Gran Guerra fou membre del grup dels «Amics de Par delà la mêlée»,
publicació anarcoindividualista publicada per
E. Armand i fou mobilitzat com a obrer enrajolador a les
fàbriques Renault de
Billancourt (Illa de França, França). El 4 de
març de 1911 es
casà amb Henriette Marie Thérèse
Boissier, cobradora
de la Companyia de Tramvies de París en la línia«Hôtel de Ville-Clamart», amb
qui tingué aquell mateix any una filla. Entre el 15 de
març
de 1918 i el febrer de 1920
publicà, amb Pierre Chardon i Marcel Sauvage, el bimensual
anarcoindividualistaLa Mêlée. Libertaire,
Individualiste,Éclectique. En 1920 la mansarda on vivia fou
l'adreça postal i seu, com ja
havia passat amb La Mêlée,
dels
periòdics anarcoindividualistes L'Un,
que publicà un número el març, i Un,
que publicà set números entre juny i desembre
d'aquell any, i que van ser les
publicacions que substituïren La
Mêlée.
Cap al 1922 s'instal·là a Niça
(País Niçard, Occitània).
Divorciat de la seva primera companya, el 20 de setembre de 1934 es
casà amb Gisèle Marie Veggian. Alfred Duchesnay
va morir
el 25 de juny de
1947a Niça
(País Niçard, Occitània).
***
Emilio
López Arango
- Emilio López Arango: El 25 de maig de 1893 neix a Cudillero (Astúries, Espanya) el teòric i propagandista anarcosindicalista Emilio López Arango, també conegut sota el pseudònim de Xáxara. Fill d'una família modesta de pescadors, era el segon de nou germans. Fins als 11 anys anà a escola, però després va haver de fer feina per ajudar sa família. El 14 de setembre de 1907, cridat per un oncle, emigrà a Cuba. A l'illa caribenya treballà de dependent en una botiga de Quinta (Santa Clara) durant dos anys i quatre mesos; a Las Vueltas, dos mesos en una botiga; i a altres localitats fins a la tornada a Espanya en 1910. El setembre d'aquest any marxà a l'Argentina, on va fer d'aprenent al gremi de forners. Sempre en contacte amb el món proletari, en 1912 començà a conèixer l'anarquisme a través de la lectura de Kropotkin. Juntament amb altres forners revolucionaris (Avelino Alarcón, Diego Mosquera), amb els quals viu i milita, participà en les vagues del gremi de 1912 i 1913, que van ser un fracàs i que el portaren 15 mesos a la presó. Durant el tancament a la Presó Nacional aprengué moltíssim d'altres interns (Apolinario Barrera, Teodoro Antillí, etc.), alhora que aprofità el temps amb la lectura i l'escriptura de poemes. El 13 de setembre de 1915 fou alliberat i immediatament entrà en la Societat de Resistència d'Obrers Forners de Buenos Aires, el portaveu de la qual, El Obrero Panadero, redactà a partir de l'1 de gener de 1916 i fins a la seva mort. En 1916 també començà a col·laborar en La Protesta, en una època d'importants lluites intestines (debat sobre el sovietisme, campanyes unificadores, il·legalisme iús de la violència, etc.), i en el setmanari satíric El Burro --tres números entre l'1 i el 14 de maig de 1917. El 13 de gener de 1919 fou detingut i el maig d'aquell any, prohibida la premsa anarquista, marxà a Santa Fe. En 1919 publicà en aquesta ciutat, amb Diego Abad de Santillán i José Torralvo, La Campana, però fou expulsat de Santa Fe. De bell nou a Buenos Aires, treballà d'estibador i participà en l'organització dels formers. Entre 1920 i 1922 col·laborà en El Repartidor de Pan, altra publicació d'aquest gremi. En aquesta època formà part del Consell Federal de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i col·laborà en al seva premsa. En el Congrés Continental de maig de 1929 de Buenos Aires, del qual sorgí l'Associació Continental Americana de Treballadors (ACAT), representà la FORA i fou elegit secretari de Relacions Internacionals de l'ACAT. Defensà un anarquisme intransigent i lluità contra el comunisme, el reformisme i l'i·legalisme violent expropiador --representat pel sector de La Antorcha i per Severino di Giovanni--, alhora que palesava la necessitat d'una presència anarcosindicalista important; però aquesta línia el creà opositors que l'apartaren un temps de la redacció de La Protesta i del seu Suplemento. La virulenta polèmica portada a terme amb Abad de Santillán en La Protesta contra els atemptats i les expropiacions dels grups anarquistes il·legalistes (anarcobanditisme) fou la seva sentència de mort. Emilio López Arango fou assassinat el 25 d'octubre de 1929 a Buenos Aires (Argentina) amb tres trets de pistola a la porta de ca seva. Deixà companya, Carmen, i tres fills de curta edat. Els assassins foren militants anarquistes d'altra tendència, molt probablement per Severino di Giovanni. Les seves restes foren vetllades a la seu de la FORA per milers de treballadors. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, com ara Alborada,¡Despertad!, Nuevos Caminos, Prometeo, Revista Única,Suplemento de Tierra y Libertad,Tribuna Proletaria, etc. És autor d'El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb Abad de Santillán) i Ideario (1942, pòstum). En 2007 Carlos Penelas publicà l'assaig Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario.
Emilio López Arango (1893-1929)
***
Necrològica de Pere Oró Ricart apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de gener de 1972
- Pere Oró Ricart: El 25 de maig de 1893 neix a Arenys d'Empordà (Garrigàs, Alt Empordà, Catalunya) --algunes fonts citen erròniament Alcanó (Segrià, Catalunya)-- l'activista anarquista i anarcosindicalista Pere Oró Ricart. Sos pares es deien Josep Oró i Maria Ricart. Començà a treballar com a calderer i metal·lúrgic a Sabadell, on pertanyia al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga revolucionària de 1917, va ser un dels protagonistes de la lluita a les barricades sabadellenques i per això va haver de fugir cap a França, i a Bèlgica després, països d'on fou expulsat per les seves activitats llibertàries. De tornada a Barcelona es va integrar en els grups d'acció anarquistes que combatien el pistolerisme patronal i en els grups d'expropiació. L'agost de 1923 fou detingut amb Josep Espuñes Bach per la mort de l'agent del cos de vigilància Jesús Fernández Alegria, però fou alliberat per manca de proves. Dies després, el 29 d'agost, fou ferit de bala durant l'atracament del despatx de la indústria farinera de Pere Salisachs de Barcelona, on resultà malferit de mort Pere Vilalta Gras --gerent i caixer de l'entitat; republicà, era corresponsal a Barcelona d'El Motín i amicíntim de José Nakens-- i 10 persones més --entre elles el caporal de la Guàrdia Civil Salvador Galeoto-- durant el tiroteig de la fugida del grup, format, com a mínim, per Joaquim Pons Dílmer (Ramon Peris Llansà o El Americà), Enrique Alvareda Miró, Amadeo Sanmartín Suñé, Vicente Martín Fernández i Manuel González Serrano (Bautista Peroni), que van ser detinguts i jutjats --Antonio Dehesa Bayona i Ricardo Sanz García, van ser arrestats i processats, però finalment alliberats per manca de proves. Des de la presó signà la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», publicada el març de 1925 en La Protesta i en Solidaridad Proletaria, on criticava la manca d'acció dels sectors més sindicalistes de la CNT. El juny de 1926 fou processat per un delicte de «lesa majestat» per insultar el Rei a crits a la seva cel·la. Finalment, després de més de tres anys, el grup d'acció anarquista fou jutjat entre el 10 i 11 de gener de 1927 per l'assalt a la casa Salisachs i condemnat a cadena perpètua, a indemnitzar la família de la víctima i al reintegrament de la quantitat furtada. Quan purgava la pena a la presó de Figueres, protagonitzà una fugaç fugida que fou avortada pel sometent. Alliberat amb la proclamació de la República, trobà feina a Barcelona i s'afilià al Sindicat Fabril, Ram de l'Aigua de la CNT. Durant la guerra civil, lluità a la Secció d'Artilleria «Sacco y Vanzetti» de la Columna «Tierra y Libertad». Ferit durant l'atac a Toledo, retornà a Catalunya i es féu càrrec de la col·lectivitat de Cordelles, a Cerdanyola. En acabar la guerra, fugí a França i va passar per diversos camps de concentració (Argelers, Bram i Gurs). Després fou destinat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) per realitzar tasques agrícoles. Participà en la fundació de la CNT a Aush, organització en la qual milità fins a la seva mort. Sa companya fou Manuela Torres Motis. Pere Oró Ricat va morir el 27 de juny de 1971 a Aush (Llenguadoc, Occitània).
***
Francesco
Carmagnola (Sydney, començament de la dècada dels
vuitanta)
- Francesco Carmagnola:
El 25 de maig de 1900 neix a San
Vito di Leguzzano (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i
agitador antifeixista
Francesco Giuseppe Carmagnola, conegut simplement com Frank.
Fou fill d'una família pagesa molt pobra; sos pares es deien
Lino Carmagnola i Emilia Basso. Treballà com a obrer
tèxtil i començà a militar
en els grups llibertaris de ben jovenet, destacant com a conferenciant
encara
que només tenia estudis elementals. Quan feia el servei
militar a Bolonya portà
una intensa tasca propagandística entre els seus companys de
caserna i per
aquest motiu va ser traslladat a una unitat disciplinària
militar creada
especialment per a subversius. Un cop llicenciat, participà
activament en el
moviment d'ocupació de fàbriques i
combaté fins i tot armat en els
enfrontaments que es generaren. A la província de Vicenza
lluità contra els escamots
feixistes organitzats i, fugint de la repressió,
emigrà el 23 de febrer de 1922
a Austràlia, arribant a Sydney el 13 de maig d'aquell any
amb el vaixell «San
Rossore». Immediatament marxà a Ingham, al nord de
l'Estat de Queensland, per
treballar com a tallador de canya a la safra. En aquest país
s'implicà en la
lluita antifeixista organitzada des de la comunitat d'exiliats italians
i els
enfrontaments violents amb els grups feixistes locals el portaren en
diferents
ocasions a la presó. Sempre vigilat per la policia secreta i
el cos consular
italians, treballà per aconseguir la unitat entre l'esquerra
australiana, tant
dels obrers de la immigració com dels anglosaxons, fugint
sempre de mantenir
relacions amb el Partit Comunista d'Itàlia (PCI) i el
Communist Party of
Australia (CPA, Partit Comunista d'Austràlia) i qualificant
el règim soviètic
de «feixisme roig». Entre 1926 i 1927
promogué a Melbourne la campanya de
suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti. A
finals de 1926 cofundà a Sydney amb Giovanni Terribile
Antico el grup «Lega
Antifascista» (Lliga Antifeixista), especialitzada d'antuvi
en la publicació de
pamflets subversius i que arribarà a ser el grup
esquerrà més important de la
comunitat italiana a Austràlia. El juliol de 1927
començà a publicar a Sydney
el primer periòdic antifeixista a Austràlia, Il Risveglio (El Despertar), que
tractà la problemàtica local i
publicà articles de militants anarquistes dispersos arreu
del món (França,
Suïssa, Argentina, Estats Units, etc.). El tercer
número, publicat després de
l'execució de Sacco i de Vanzetti, portà el
títol «Lunga vita all'anarchia. Dagli
anarchici seranno vendicati!» (Llarga vida a l'anarquia. Els
anarquistes seran
venjats!) i això serví de pretext
perquè Grossardi, cònsol general
d'Itàlia,
exigís del primer ministre australià Stanley
Bruce la immediata clausura del
periòdic, que es va fer efectiva el 23 d'agost d'aquell any.
El desembre de 1927
fundà amb altres companys el «Club Social
Matteotti» --en honor de Giacomo
Matteotti, socialista italià assassinat pels escamots
feixistes--, al carrer
Spring de Melbourne, del qual va ser nomenat secretari. L'1 de desembre
de 1928
aquesta organització es traslladà a un nou local
més gran al carrer Victoria de
Melbourne i fundà el Comitè de la Lliga
Australiana de Lluita contra el
Feixisme. El «Club Matteotti» publicà
entre 1928 i 1929, sota la direcció d'Isidoro
Bertazzon, diferents publicacions periòdiques antifeixistes
efímeres (L'Azione, Giacomo Matteotti, Germinal,In Memoria i Il
Risveglio). Entre 1930 i 1932
col·laborà en els periòdics de
Melbourne L'Avanguardia Libertaria,
publicat per Bertazzon, i en l'antifeixista La
Riscossa, editat per Valentino Ciotti. L'octubre de 1930 la
policia
australiana escorcollarà en dues ocasions el «Club
Matteotti». L'1 de maig de
1931 es dirigí a una multitud de set mil treballadors que es
manifestava per la
riba del riu Yarra al crit de «Mort a Mussolini!».
Després de la crisi interna
del «Club Matteotti» en 1931 per lluites intestines
entre Carmagnola i
Bertazzon, que portarà a la seva dissolució
oficial el 15 de desembre de 1933,
i a causa de la depressió econòmica que patia
l'economia del país, l'octubre de
1931 marxà novament a Ingham, al nord de l'Estat
australià de Queessland, per
treballar en la recol·lecció canya. La topada
directa el 26 de desembre de 1931
amb Mari Melano, vicecònsol general d'Itàlia a
Townsville, de visita a Ingham,
el portà a un procés polític amb dos
companys (Mario Tardiani i Tom Saviane) entre
l'11 i el 12 de febrer de 1932 a la Cort Suprema de Townsville on es
defensà
atacant durament el feixisme i el racisme de les autoritats
australianes contra
els immigrants, judici del qual va ser absolt. L'agost de 1934, amb son
company
Francesco Fantin, fou un dels organitzadors de la gran vaga de la
recol·lecció
de canya de sucre contra la gran empresa Colonial Sugar Refining
Company (CSR,
Companyia Colonial Refinadora de Sucre) portada a terme per
l'Australian
Workers' Union (AWU, Unió de Treballadors Australians) i que
a més de
reivindicacions laborals exigia mesures contra el morbo de Weils,
malaltia infecciosa
que portava a la tomba nombrosos obrers de la safra. Aquestes
reivindicacions
dugueren a l'obligatorietat de cremar els camps de canya com aúnica mesura de
lluitar contra la malaltia, pràctica usada encara en els
nostres dies. Com que
va ser inscrit en la llista negra de la patronal i no trobava feina,
retornà a
Melbourne per a treballar com a obrer en una fàbrica. En
1938 organitzà la
difusió de la propaganda antifeixista que es repartia al
port de Melbourne
entre els mariners dels vaixells italians que hi ancoraven. El 15 de
febrer de
1938, durant un d'aquests repartiments, un grup de mariners feixistes
del
vaixell de guerra «Raimondo Montecuccoli» atacaren
salvatgement el xofer d'un
taxi que havien confós amb Carmagnola. Dos dies
després s'organitzà una manifestació
de protesta al port de Melbourne de més de 12.000 persones i
en la qual prengué
la paraula i Mussolini va ser cremat en efígie. Arran de
l'entrada en la II
Guerra Mundial de la Itàlia feixista, molts d'italians,
considerats com a
potencials enemics, van ser internats en camps de
concentració. Aquest fet va
ser durament denunciat per ell ja que en aquests camps es tancaven
sense cap
discriminació italians defensors del feixisme i militants
antifeixistes, produint-se
constants agressions --el seu company Fantin va ser assassinat en 1942
en un
d'aquest camps per interns feixistes, crim que restà impune.
El 27 de juliol de
1940 va ser detingut a Sydney mentre distribuïa pamflets
emparedat amb un cartell
que deia «Tots els italians no són
feixistes.», amb caricatures de Mussolini i
fotografies de antifeixistes empresonats. Després de la
guerra, encara que
fidel al pensament anarquista, reduí la seva
militància activa. Retirat a
Camden, a prop de Sydney, durant els últims anys de sa vida
es reunia amb els
joves militants del moviment llibertari. Malalt de càncer,
Francesco Carmagnola
va morir el 27 de febrer de 1986 al barri de Lugarno de Sydney (Nova
Gal·les
del Sud, Austràlia) i fou enterrat al cementiri de Camden.
Francesco Carmagnola (1900-1986)
***
Ilio
Baroni
- Ilio Baroni: El 25 de maig de 1902 neix a Massa Marittima (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Ilio Baroni, conegut com Il Moro. Emigrà amb sa família a la ciutat toscana de Piombino, on a començaments dels anys vint començà a militar en el moviment anarquista. Com a membre del 144 Batalló dels «Arditi del Popolo» participà en els enfrontaments amb els escamots feixistes. El juny de 1925, fugint de la repressió, s'establí a Torí. A la capital del Piemont va fer feina de mecànic a la fàbrica Fiat Ferriere, on intentà mantenir la lluita sindical i fer costat els companys empresonats. En aquests anys va estar constantment vigilat per la policia feixista per les seves activitats llibertàries. L'estiu de 1936, arran de l'aixecament militar a Espanya, decidí marxar a la Península per fer costat la Revolució llibertària, però fou detingut a la frontera per gendarmes francesos i repatriat a Itàlia. De bell nou a Torí, instal·là una ràdio clandestina que li va permetre escoltar Ràdio Barcelona i informar els companys sobre els esdeveniments revolucionaris i l'evolució del conflicte bèl·lic. Quan estava a punt de intentar de bell nou marxar a la Península, els Fets de Maig de 1937 i l'assassinat de companys a mans del comunisme estalinista, li van fer recular. El desembre de 1937 va ser detingut a Torí i el juny de 1938 fou condemnat a cinc anys de confinament a Treniti per «activitats antifeixistes i propaganda anarquista». El 6 de desembre de 1942 va ser alliberat i retornà a Torí, on participà activament durant les vagues fabrils de 1943 i 1944 com a membre del Comitè d'Agitació. Arran de l'ocupació de la ciutat per les tropes alemanyes, s'integrà immediatament a la resistència. Fou un dels organitzadors i animadors del grup armat «Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana). Sota el pseudònim d'Il Moro comandà la VII Brigada SAP «Edoardo de Angeli». Des d'octubre de 1944 fou un dels primers subscriptors del butlletí clandestí Era Nova, redactat per Fioravanti Meniconi, Dante Armanetti, Antonio Garino i Italo Garinei. Els tres primers números d'aquesta publicació clandestina van ser distribuïts per fàbriques i en grups de partisans anarquistes, especialment per Domenico Molinero. Ilio Baroni caigué mort el 26 d'abril de 1945 durant els combats per l'alliberament de Torí (Piemont, Itàlia) quan intentava socórrer uns companys ferits.
---
La guerra civil i la literatura
"...la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos"(Josep Massot i Muntaner)
El 18 de Juliol de 1936, la guerra civil i el moviment llibertari en la memòria històrica dels escriptors mallorquins
Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.
(1)
Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.
Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)
Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatallés una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)
Josep Massot i Muntaner
La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.
Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.
Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.
Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.
La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.
Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.
Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.
l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.
Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!
Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).
[26/05] Setmana Sagnant - «Le Quotidien» - París (26-05-68) - Vezzani Vielé-Griffin - Linert - Costa Iscar - Sandoval - Nouvellon - García Birlán - Piñas - Zanelli - González Sanmartí - Cono - Thierry - Rothen - Bouza - Troitiño - Mella - Chiossi - Paini - Molaschi - Darsouze - López Rojas - Tolosana - Faló - Arcos
Anarcoefemèrides del 26 de maig
Esdeveniments
Recreació de les execucions del carrer Haxo. Fotografia d'E. Appert
- Sisè dia de la Setmana Sagnant: El 26 de maig de 1871 a París (França) ja no existeixen ni el Consell de la Comuna ni el Comitè de Salvació Públic. El Comitè Central de la Guàrdia Nacional es replega al carrer Haxo i rep plens poders sota el control de Louis Eugène Varlin. La lluita es concentra al barri de la Bastilla, que resisteix durant tota la jornada, i al barri de La Villette, els defensors del qual acaben replegant-se a Bellville. Cap al tard, de la Comuna no queda més que aquesta barriada popular, on els canons de Buttes-Chaumont i de Père-Lachaise disparen sobre les tropes de Versalles fins que acaben les municions. Durant el dia, a l'escalinata del Panthéon, Jean-Baptiste Millière ha estat afusellat al crit de «Visca l'Humanitat!», juntament amb centenars de communards. Les tropes de Versalles fins i tot assassinen els ferits a les ambulàncies. A la tarda, una multitud furiosa es venja executant cinquanta ostatges --11 capellans i religiosos, 35 gendarmes i quatre ancians confidents de l'Imperi-- al carrer Haxo, malgrat les súpliques de Varlin, que serà maltractat per la massa immisericordiosa.
***
Capçalera
de Le Quotidien
[CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- SurtLe
Quotidien:
El 26 de maig de
1901 surt a Lió (Arpitània)
el primer número del diari llibertari Le
Quotidien. Organe de revendication ouvrière,
editat per Sébastien Faure. El gerent en va ser B. Martenot
i hi van
col·laborar Victor Charbonnier, Sébastien Faure,
Guerdat, Hubert Lagardelle,
Marius Montet, E. Philip, Henri Ponard i Michel Zévaco,
entre d'altres. En
sortiren 294 números, l'últim el 15 de
març de 1902.
***
La plana major comunista durant la Conferència de Grenelle: Benoît Frachon (a l'esquerra) i Georges Séguy (a la dreta)
- París (26-05-68): El 26 de maig de 1968 a París (França)és dia de negociacions. La Conferència de Grenelle continua per tancar els acords. La Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i la policia negocien per preparar un míting demà matí a l'estadi de Charléty, a prop de la Ciutat Universitària. El Ministeri de l'Interior i l'Elisi perquè De Gaulle accepti la celebració d'aquest míting. El premi Nobel Jacques Monod intercedeix altra vegada en favor dels estudiants. La policia està molt preocupada pel que faran els«extremistes» del «Moviment 22 de Març». El General De Gaulle dóna el vistiplau a Jacques Foccart perquè organitzi una gran manifestació de suport gaullista per al 31 de maig, que finalment tindrà lloc el 30. A Château-Chinon, on és alcalde, François Mitterrand presideix amb Guy Mollet, Gaston Defferre i René Billères una manifestació que reuneix 8.000 participants.
Naixements
Felice Vezzani
- Felice Vezzani:
El
26 de maig de 1855 neix a Novellara (Emília-Romanya,
Itàlia) el pintor,
decorador i propagandista anarquista Felice Vezzani, conegut sota
diversos
pseudònims (V.
Enizza, Lux, Felix).
Sos pares es deien Alessandro Vezzani i Giuseppa Rossi. De ben jovenet
s'adherí
al socialisme i en 1888, sota el pseudònim de V.
Enizza,
col·laborà en la revista satírica Bononia
Rider,
fundada a Bolonya per un grup d'estudiants
socialistes (G. Podrecca, G. Galantara, etc.). Més tard va
ser nomenat
secretari de la Societat de Socors Mutus i de Resistència
dels Obrers Forners i
vicepresident de la Societat Obrera de Bolonya, esdevenint un dels
animadors
socialistes més importants de la regió. Fou un
dels organitzadors de la
manifestació del Primer de Maig de 1891, època en
la qual s'acostà a les idees
anarquistes. A partir de l'agost de 1892, arran del congrés
del Partito dei
Lavoratori Italiani (PdLI, Partit dels Treballadors Italians) celebrat
a
Gènova, en el qual participà i on els anarquistes
van ser atacats pels seus
companys socialistes, s'adherí definitivament al moviment
llibertari. Decidí
emigrar i el gener de 1893 arribà al Brasil. A finals
d'aquell any fundà el
setmanari anarquista humorístic L'Asino
Umano, que publicà a
São Paulo 28 números fins al 25 de
març de l'any
següent i per al qual realitzà dibuixos i poemes
satírics. El 15 d'abril de
1894 va ser detingut juntament amb una quinzena de militants
anarquistes i
socialistes (Antono Maffucci, Galileo Botti, André Allemos,
Arturo Campagnoli,
Suppo Serafino, Augusto Bargioni, Francesco Patelli, Alfredo Innocenzi,
Giuseppe
Bacchini, etc.) quan sortia d'una reunió
preparatòria del Primer de Maig al
Centre Socialista Internacional (SCI), del qual era president, i va ser
empresonat durant set mesos a São Paulo i a Rio de Janeiro.
Un cop alliberat,
començà a col·laborar en L'Avvenire
(1894-1895) de São Paulo, amb Giuseppe Consorti, Augusto
Donati i Lodovico
Tavani, entre d'altres. En aquesta època també
col·laborà en el periòdic Lo Schiavo
Bianco.
El març de 1895 va
ser novament detingut i expulsat cap a l'Argentina, on a partir del
novembre de
1895 dirigí a Buenos Aires L'Avvenire,òrgan d'expressió dels anarquistes italians que
publicà 250 números entre el 10
de novembre de 1895 i el 20 de febrer de 1904. També
col·laborà en el bimensual
romà Il
Pensiero Moderno. El
març de
1897 retornà a Itàlia i
començà a col·laborar en el
periòdic d'Ancona L'Agitazione
(1897-1898) i en el seu
suplement diari. El 14 de novembre de 1897 participà en el
número únic del
periòdic Il
Domocilio Coatto,
publicat a Forli, on denuncià la Llei
d'assignació de residència. El març de
1898, amb Vivaldo Lacchini i Nino Samaja, cosignà, en nom
del Cercle d'Estudis
Socials de Bolonya, el manifest «Al popolo
italiano» (Al poble italià), en
favor dels militants anarquistes jutjats a Ancona i que
sortí publicat com a
suplement del periòdic L'Agitazione.
Després
dels enfrontaments de maig de 1898 a Milà, va ser condemnat
a dos anys, 10
mesos i cinc dies de presó per«incitació a la desobediència i a l'odi
de
classes mitjançant la premsa» i fugí
clandestinament a Lugano. L'estiu de 1898 participà
en el periòdic anarcocomunista L'Agitatore,
publicat a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa)
per Giuseppe Ciancabilla, Domenico
Zavattero i Ersila Cavedagni Grandi, però, en desacord amb
els redactors, cessà
de col·laborar-ne el 27 d'agost. A finals de 1899
marxà a París (França) on el
contractaren en les obres de l'Exposició Internacional de
1900 i trobà
nombrosos companys de la redacció de L'Agitazione
i altres militants (Guglielmo Barnaba, Domenico Zavattero, Ernesto
Cantoni, Pio
Semeghini, Vivaldo Lacchini, Nino Samaja, Demetrio Francini, etc.).
Aquest
mateix 1899, sota el pseudònim de Felix,
les edicions de Les
Temps Nouveaux li
van publicar el fullet Alle
madri
d'Italia. Des de la capital
francesa, sovint sota el pseudònim Felix,
col·laborà en diferents periòdics
anarquistes italians, com ara L'Avennire
Sociale (signant Dalla Francia),L'Agitazione,Combattiamo,Pro Justicia,
etc. Formà part del Grup de Solidaritat Internacional i de
Suport als
Detinguts, animat per Charles-Albert, Jean Grave, Paul Delesalle i
altres. Fou
un dels corresponsals, amb Samaja i Lacchini, des de la seva
fundació el juliol
de 1900 a Ginebra per Luigi Bertoni, del periòdic Il
Risveglio.
Distribuí a França nombroses publicacions
italianes,
com l'abans citada, L'Avvenire
de
Buenos Aires i La
Questione Sociale
de Patterson. En 1901, durant la visita oficial del tsar Nicolas II a
París, va
ser decretada la seva expulsió, que finalment va ser suspesa
arran de la
intervenció de diverses personalitats polítiques
franceses, especialment de Jean
Allemane. El 30 de gener de 1902 col·laborà en el
número únic de Pro
Calcagno e contro il
domicilio coatto,
publicat a Messina, i, aquest mateix any, en L'Armonia
de Nàpols. En aquesta època esdevingué
un dels principals
animadors de l'anarquisme italià a París, acostat
al grup editor de Le
Temps Nouveaux --a
instància seva
aquesta publicació tirà milers de targetes
postals amb el retrat de Gaetano
Bresci, que havia assassinat el rei Humbert I d'Itàlia-- i
establint estrets
contactes regulars amb Luigi Bertoni a Ginebra i amb Errico Malatesta a
Londres. Després col·laborà, amb
Charles Malato, Carlo Frigerio i Amilcare
Cipriani, en l'únic número de Verso
l'Emancipazione, publicat l'1 de
maig de 1906 a París per Malatesta. En 1913
participà en la campanya organitzada pel Comitè
de Defensa Social (CDS) a favor
de l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti i en l'únic
número de Liberiamo
Masetti, publicat en novembre
d'aquell any a París. Quan esclatà la Gran
Guerra, marxà a Londres, però
l'abril de 1916 retornà a París, on
continuà amb els seus contactes amb Luigi
Fabbri, Armando Borghi i altres. En aquesta època
col·laborà en Umanità
Nova
sota el pseudònim Lux.
L'agost de 1917, després de la mort
de sa companya, tornà a Itàlia, però
en 1922 retornà definitivament a París,
reprenent els seus contactes amb els exiliats italians i
col·laborant en
diferents publicacions anarquistes, com ara Fede
(Roma), L'Agitazione
a favore di Castagna
e Bonomini (París, 15
de desembre de 1924), Il
Monito (París), Germinal
(Chicago), L'Adunata
dei Refrattari
(Nova York), Il
Risveglio (París), Fede
(París), Vogliamo
(Biasca), etc. El 23 de gener de 1927 el Grup Artístic
Internacional de Marsella li estrenà l'obra
dramàtica Demenza
giustiziera. L'octubre de 1927
cofundà, amb Luigi Fabbri,
Camillo Berneri, Ugo Fedelli i Torquato Gobbi, el periòdic La Lotta Umana,
publicat entre l'1 d'octubre de 1927 i el 18
d'abril de 1929 a París. Felice Vezzani va morir l'11 de
febrer de 1930 al seu
domicili del carrer dels Cloys de París (França).
Pòstumament, en 1932, el
Comitè Anarquista Pro Víctimes
Polítiques de París li publicà el
fullet Fascismo.
Bozzetto sociale in due atti.
Com
a artista realitzà diversos retrats de militants anarquistes
(Virgilia D'Andrea,
Giuseppe Ciancabilla, etc.).
***
- Francis
Vielé-Griffin: El 26 de maig de 1864 neix a
Norfolk (Virgínia, EUA) el poeta
simbolista llibertari Francis Eybert Louis Viélé,
més conegut com Francis
Vielé-Griffin. Son pare, descendent
d'una família protestant de Lió
(Arpitània) que emigrà als Estats Units durant
el segle XVII, fou el general i arquitecte nord-americà
Egbert Ludovicus Viele
i sa mare es deia Térèsa Sands, que descendia
d'una família catòlica escocesa
que fugí de les persecucions d'Oliver Cromwell. Quan tenia
vuit anys, sos pares
se separaren i l'abril de 1872 s'establí amb sa mare a
París (França) –un germà
seu restà als EUA i esdevingué
novel·lista. Amb dos institutrius, una polonesa
i altra suïssa, aprengué el francès i
estudià al catòlic Col·legi Stanislas
i
més tard a l'Escola de Dret. En 1885 es casà i
tingué quatre filles. En aquestaèpoca, amb son amic Henri de Régnier, que havia
conegut al Col·legi Stanislas,
fou partidari del general Georges Boulanger. Cap el 1889, buscant la
natura i
la soledat, s'instal·là a la Turena (Centre,
França) –durant els anys de la
Gran Guerra visqué a la seva propietat de la Thomasserie, a
prop d'Amboise
(Centre, França)– i posteriorment al Perigord
(Aquitània, Occitània). En
aquests anys viatjà per Europa (Itàlia,
Grècia, etc.). Amb Gustave Kahn, fou un
dels teòrics del «vers lliure», del qual
fou un fervent practicant. Mantingué
una amistat íntima, gairebé filial, amb
Stéphane Mallarmé. Es relacionà
força
amb els poetes Francis Jammes, André Gide, Albert Mockel,
Paul Valery i Paul
Verlaine. També fou molt amic del poeta Émile
Verhaeren i del pintor Théo van
Rysselberghe, ambdós anarquistes. Entre 1890 i 1893
codirigí amb Paul Adam i
Bernard Lazare la revista cultural anarquista Les
Entretiens Politiques et Littéraires i entre 1890
i 1907
col·laborà en la revista literària L'Ermitage,
on escrivien nombrosos anarquistes (Bernard Lazare, Laurent Tailhade,
Alphonse
Retté, etc.). Va fer costat Alfred Dreyfus i la
Revolució espanyola de 1936. Fou
un dels fundadors de l'Acadèmia Mallarmé,
institució que presidí, i entre el 5
de desembre de 1931 i el 12 de novembre de 1937 fou membre de
l'Académie Royale
de Langue et de Littérature Françaises de
Belgique (ARLLFB). Va ser nomenat commandeur
de la Legió d'Honor. Traduí
de l'anglès al francès diversos autors, com ara
Stephen Crane, Algernon Charles
Swinburne i Walt Whitman. Trobem escrits seus en nombroses publicacions
(Antée, L'Écho
de Paris, Mercure de
France, La Nouvelle Revue
Française,La Phalange, La
Proue, Revue de Paris,Vers et Prose, etc.) i en
col·laborà en llibertàries, com ara Le Coq Rouge, L'En
Dehors, La Revue Blanche,La Société Nouvelle,
etc. És autor deCueille d'avril (1886), Les cygnes. Poésies (1885-86)
(1887), Ancaeus (1885-86), Joies. Poèmes (1888-1889)
(1889), Diptyque (1891), Les cygnes.
Nouveaux poèmes (1890-91) (1892), La
chevauchée d'Yeldis et autres poèmes
(1892), Pagai
(1894), Swanhilde. Poème
dramatique
(1890-1893) (1894), La
clarté de vie.
Chansons à l'ombre (1897), Phocas
le
jardinier (1898), La Partenza
(1899), La légende
ailée de Wieland le
forgeron (1900), Sainte-Agnes
(1900), L'amour sacré.
Poèmes (1903),La lumière de Grèce
(1912), Voix d'Ionie (1914), Couronne offerte à la muse romaine
(1922), La rose au flot. Légende
du Poitou
(1922), Le domaine royal. Discours lyriques
(1923), Choix de poèmes
(1923), Le livre des reines (1929)
i Souvenirs d'enfance et de
première jeunesse
(1939, pòstum), entre d'altres. Francis
Vielé-Griffin va morir el 12 de
novembre de 1937 a Bergerac (Aquitània,
Occitània) i fou enterrat, amb sa mare,
al cementiri parisenc de Père Lachaise. Sempre
conservà la nacionalitat nord-americana.
Francis
Vielé-Griffin (1864-1937)
***
Auguste Linert dibuixat per Lucien Métivet
- Auguste Linert: El
26 de maig de 1867 neix a Drosnay (Xampanya-Ardenes,
França) l'escriptor,
dramaturg i propagandista anarquista Auguste Linert. Amant de la
literatura i
de la dramatúrgia, fou un dels joves autors del Teatre
Libre, creat per André
Antoine. En 1885 fundà a Reims (Xampanya-Ardenes) la revista
artística mensual Essor
Littéraire, que durà tres mesos, i
publicà la comèdia en un acte Le
billet
comique. En 1886 sortí el poemari Premiers
bourgeons i marxà a París buscant feina
i per completar la seva formació. Poc
després dirigí La Revue
Champenoise.
Organe de l'Académia Champenoise, publicada aÉpernay entre 1887 i 1888, i
dirigí aquesta acadèmia. A la capital francesa
freqüentà les vetllades del
cenacle «Coup de Feu», organitzades per l'advocat i
antic communard Eugène
Chatelain. En una d'aquestes vetllades conegué
Louise Michel que havia vingut a fer una xerrada sobre les seves
experiències a
Nova Caledònia. El 26 i el 27 de desembre de 1890
representà al Teatre Libre el
lúgubre Conte de Noël.
Mystère moderne en
deux tableaux, en prose, que narra la història de
Rosa, dona del pastor
Chariot, que infanta la nit de Nadal, massa d'hora a parer de son
marit, i
lliura l'inoportú infant als porcs perquè se'l
mengin amb el dolç acompanyament
de les nadales. En 1891, després de fer el servei militar,
fundà a París, amb
Gabriel de la Salle i Ludovic Hamilo, la revista L'Art
Social (1891-1896), amb la finalitat d'ajudar a la
transformació de la societat mitjançant l'art com
a medi d'acció i on van
col·laborar, entre d'altres, Augustin Hamon, Bernard Lazare,
Maximilien Luce,
Charles Malato, Paul Minck, Eugène Pottier, Augustin Hamon,
A. Zevaés, Léon Riotor,
Valois, Fernand Pelloutier, Gustave Lerouge, etc. Després el
grup escampà la
seva propaganda a la companyia Teatre d'Art Social, que havia de
presentar la
tragèdia en cinc actes Danton,
de
l'anarquista Paul Napoléon Roinard, al Teatre des Fantaisies
Parisiennes, però
finalment, mancats de suficients actors, el projecte va ser abandonat.
Gràcies
a una subscripció llançada en els cercles
socialistes i anarquistes, el 12 de
març de 1893 pogué representar en
sessió privada la seva peça La
cloche de Caïn. Synthèse révolutionnaire
en trois parties al Teatre des Fantaisies Parisennes. Aquesta«espectacle
d'assaig» denuncia els «dimonis del
capital» i reivindica la destrucció del
capitalisme per la dinamita i l'incendi. Els crits de «Visca
l'Anarquia! Visca
la Social» llançats pels espectadors en acabar
l'actuació, van fer que l'autor
acabés a la comissaria de policia. El text de La
cloche de Caïn no s'ha conservat. Entre abril de
1932 i juny de
1932, publicà en els números 84, 85 i 86 de la
revista Plus Loin una mena de
memòries: Souvenirs
des temps d'anarchie. Una de les seves màximes
era: «L'art ha de ser
terrible per a ser vertader.» Auguste Linert va morir el 21
d'octubre de 1946 a
Noisy-le-Sec (Illa de França, França)
Mariano Costa Iscar
- Mariano Costa Iscar: El 26 de maig de 1883 neix a Pamplona (Navarra) l'anarcoindividualista Mariano --també citat Manuel-- Costa Iscar, també conegut com Antonio Faciabén Esquer. Son pare fou un metge gallec i sa mare, Mercedes Iscar, havia nascut a Valladolid. A Pamplona realitzà els estudis primaris i secundaris i son pare desitjà que estudiés medicina, però es decantà per les lletres. Cap al 1901 marxà, amb dues germanes, a Barcelona a viure amb una tia. A la capital catalana s'introduí en el moviment anarquista i començà a col·laborar en la premsa llibertària, sobretot Tierra y Libertad, periòdic dirigit per Tomás Herreros Miquel, i El Sembrador. Intimà amb nombrosos militants anarquistes, com ara Francesc Ferrer i Guàrdia, Ángel Pestaña, Salvador Seguí, Federico Urales, etc. En 1912 marxà a peu a París i es posà a fer feina de repartidor de pastissos i en una impremta. A París conegué sa futura companya, Juliette Hart, belga que s'havia refugiat en 1914 a França a causa de la Gran Guerra. En 1914, amb altre company anarquista, retornà a Barcelona a peu; poc després, també a peu i tota sola, Hart marxà també a la capital catalana. En 1916 publicà la traducció del llibre El anarquismo individualista. Lo que es, puede y vale, d'Émile Armand, a Barcelona, i aquest mateix any sortí el seu fullet Generalidades educativas, editat pel Grup d'Investigació Pedagògica amb el qual participava, que cridà l'atenció d'Eleuterio Quintanilla. A Barcelona va fer feina de carter. En 1917 participà en el grup barceloní «JuventudÁcrata», amb Salvio Aiguaviva Vila i Saturnino Meca González. A Barcelona també mantingué contactes amb Gaston Leval i amb Victor Serge. El juny d'aquell any Hart i Costa Iscar s'uniren sentimentalment i en 1920 retornaren plegats a París i després marxaren a Brussel·les, ciutat natal de Juliette Hart. Sense diners, decidiren partir cap a Vigo i ell ho va fer com a polissó en un vaixell. Descobert en alta mar, fou desembarcat a Exeter (Devon, Anglaterra) i tancat durant dos mesos a la presó. Aconseguí la llibertat gràcies al suport dels quàquers i d'un pastor protestant que el volgué convertir. Després embarcà en un vaixell espanyol i aconseguí arribar a Vigo i sa companya hi arribà amb tren. A la ciutat gallega va fer amistat amb l'anarquista José Villaverde Velo i participà en l'edició galaica de Solidaridad Obrera. Després la parella s'instal·là a la Corunya. En aquestaèpoca col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (Estudios,Proa,La Revista Blanca, etc.), a més de militar en la Lliga d'Educació Racionalista. En 1920 ambdós decidiren emigrar al Brasil. Com que anaven curts de cabals, ell embarcà clandestinament en un vaixell i en aquesta ocasió arribà sense problemes a Rio de Janeiro; poc després, Hart hi arribà pagant el seu bitllet en una altra nau. Al Brasil va fer feina de tipògraf. El 23 d'octubre de 1923 s'embarcà a bord del vaixell«Araguaya» al port de Santos cap a Buenos Aires (Argentina) i Hart partí el 24 de desembre d'aquell any del port de Rio de Janeiro per a reunir-se amb son company. A l'Argentina, fugint de ser molestat per les autoritats, prengué el nom d'Antonio Faciabén Esquer, ja que el seu estava força marcat com a anarquista a la Península. En aquests anys començà a introduir a Sud-amèrica i a la Península el pensament i la filosofia anarcoindividualista de Han Ryner i d'Émile Armand, traduint al castellà nombrosos articles i fulletons seus --de Han Ryner traduí, entre d'altres, Pequeño manual individualista (1928) i La sabiduría riente (1935). També col·laborà en publicacions franceses (Umbral,Cenit, etc.) i mexicanes (Tierra y Libertad, etc.), i fou redactor de La Protesta. A Buenos Aires treballà en diverses feines (tipògraf, monotipista, corrector, traductor, etc.) per a revistes, entre elles Caras y Caretas. La seva darrera feina, en la qual treballà 15 anys, fou la gerent de l'Institut Argentí de les Arts Gràfiques. Força il·lustrat en literatura i ciències socials, animà nombrosos projectes educatius racionalistes. En 1949 realitzà conferències sobre Han Ryner a la Biblioteca José Ingenieros i l'Associació Racionalista Jueva de Buenos Aires. Trobem articles seus en Al Margen, Cenit,Estudios,Ética,Helios,Humanidad,Iniciales,Nervio,Nosotros,Proa,La Revista Blanca, Salud y Fuerza, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen El feminismo (1914), Generalidades educativas (1916), Crítica y concepto libertario del naturismo (1923), La paz mundial y las condiciones de su realización (1950, amb altres) iLa enseñanza laica ante la racionalista (1960, amb altres). Durant sa vida mantingué una interessant correspondència amb nombroses personalitats de l'època, com ara Han Ryner, Émile Armand, Pau Casals, Dr. Diquiera, Florencio Escardó, Vicente Fatone, Pedro Herrera, Panaït Istrati, Louis Lecoin, Gérard de Lacaze-Duthiers, Gérard Leretour, Eugèn Relgis, Eduardo Zamacois, etc. Mariano Costa Iscar va morir el 28 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina).
***
Fitxa policíaca francesa de Felipe Sandoval (1925)
- Felipe Sandoval: El 26 de maig de 1886 neix al barri de Las Injurias de Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Felipe Emilio Sandoval Cabrerizo, també conegut com Doctor Muñiz. Fill de pare desconegut i d'una bugadera que rentava al riu Manzanares, es crià en un orfenat (Asil d'Infants de Bugaderes) sota la tutela de les monges Filles de la Caritat. Manobre de professió, després d'haver fet abans de cambrer, fou un activista anarquista dels durs. Tancat a la presó Model de Barcelona per un robatori, en 1919, després d'intentar fugir, rebé una pallissa que el desfigurà el rostre. Sortí de la Península i s'instal·là a París (França), on durant un temps fou ajuda de cambra en una noble família parisenca i després viurà gràcies a estafes diverses. A la capital francesa, cap al 1926, participà en les tertúlies de Joan García Oliver i d'altres grups d'anarquistes exiliats. De bell nou a Madrid, en 1932 intervingué, amb altres tres companys, en l'assalt del domicili d'Agapito Velasco, abastador municipal a qui acusaven de quedar-se amb els diners dels menjadors de l'Assistència Social, i al qual furtaren 35.000 pessetes. El 8 d'abril de 1933 atracà, amb set companys, una sucursal madrilenya del banc de Biscaia, amb un botí de 40.000 pessetes. Poc després atracà Juan Pérez de Seoane, comte de Riudoms, a la carretera de Burgos quan el vell monàrquic fugia en cotxe, amb sa família i les seves pertinences, a l'exili. Després del robatori d'un arsenal d'armes, fou detingut per la Guàrdia Civil a l'estació d'Atocha i empresonat a Colmenar Viejo, d'on aconseguí fugir mesos després ferint un funcionari de presons. Segons fonts franquistes, començada la guerra, dirigí dues txeques madrilenyes, especialment la que funcionava al Cinema Europa de Cuatro Caminos. També se l'atribueix la preparació de l'assalt i crema de la presó de Madrid el 22 d'agost de 1936, que acabà amb la matança de coneguts polítics de dretes (Melquíades Alvarez, Rico Avello, Jose María Albinyana, Fernando Primo de Rivera, etc.), encara que ell sempre negà aquesta acusació. Per a molts fou un autèntic botxí de la revolució. Després del desmantellament del sistema de txeques per part de la Junta de Defensa de Madrid, passà a desenvolupar tasques d'espionatge a Barcelona i a València, i posteriorment tornà a Madrid, malalt de tuberculosi i desenganyat. Detingut el 16 de juny de 1939 a Alacant en l'agafada coneguda com«Expedició dels 101» --dirigents polítics i sindicals i periodistes detinguts al port d'Alacant quan volien fugir. Després de dures tortures, escrigué una llarga confessió indigna i delatora a la Brigada de la Divisió d'Investigació Política franquista. Felipe Sandoval se suïcidà el 5 de juliol de 1939 llançant-se al buit des de la finestra de la casa habilitada com a presó al carrer Almagro de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà en una tomba de tercera del cementiri madrileny de l'Est; ningú no reclamà el seu cadàver. En 2007 el pintor i escriptor Carlos García Alix li dedicà un documental i un llibre sota el títol El honor de las injurias.
***
Auguste
Nouvellon al seu estudi fotogràfic
- Auguste Nouvellon:
El 26 de maig de 1889 neix a Sars Poteries (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarcopacifista, anarcosindicalista i esperantista
Auguste Nouvellon,
conegut com Pacemulo
(Pacifista, en esperanto). De
jove aprengué l'ofici
de vidrier durant anys d'aprenentatge itinerant emparat pel seu gremi
(«Tour de
France du Compagnonnage»), alhora que
començà a lluitar en el moviment
sindicalista. Després marxà a la
Península i treballà com a fotògraf
ambulant a
Alacant i a Catalunya, on esdevingué anarquista. En els anys
posteriors residí
a Espanya, Marroc i Algèria. En 1946 exercia de president
del grup anarcopacifista«Athénée Science et Nature»
(Ateneu Ciència i Natura) d'Orà, que arreplegava
militants francesos i espanyols, i on impartia un curs d'esperanto.
Mantingué
estreta relació amb el periòdic
anarcoindividualista L'Unique
(1945-1956), d'Émile Armand, i durant els anys cinquanta va
fer costat i difusió
del periòdic Contre-Courant
(1950-1968),
de Louis Louvet. Auguste
Nouvellon va morir el 30 de juliol de 1953 a Orà
(Orà, Algèria) després de
patir una malaltia llampant.
***
Antonio García Birlán
- Antonio García Birlán: El 26 de maig de 1891 neix a Fuente Vaqueros (Granada, Andalusia, Espanya) --algunes fonts citen el 27 de març de 1892 a Pinos Puentes, Villarrubia o Valderrubio)-- l'intel·lectual, publicista, periodista, traductor i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio García Birlán, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Dionysios,Pío Ayala, Denis,Fabio,Julio Barco, etc. Va començar a militar molt jove en el moviment llibertari. Cap al 1915 va fer de mestre, a més de fuster i pagès, en una escola obrera a Castro del Río, i es diu que va ensenyar les primeres lletres a Federico García Lorca. Després es va instal·lar a Barcelona, on va participar en el Centre Obrer Barceloní de Serrallonga, a més de col·laborar assíduament en la premsa anarquista i com a redactor i director d'importants periòdics: va dirigir Revista Nueva en 1925 a Barcelona; Mañana en 1930 a la mateixa ciutat; membre destacat del grup editor de Tierra y Libertad i d'Acción entre 1930 i 1931, que va dirigir; redactor de Solidaridad Obrera en el període d'Ángel Pestaña; director de la revista valenciana Estudios, etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure a Barcelona: en 1925 treballava en una editorial i en 1928 va ser membre del grup«Solidaridad», encapçalat per Ángel Pestaña. Entre 1927 i 1929 va ser membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) presidit per Joan Peiró. Durant la Guerra Civil va realitzar tasques de responsabilitat: membre del Consell d'Economia de la Generalitat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on es va encarregar de la indústria de la premsa i del paper a partir d'agost de 1936; conseller de Sanitat Pública i d'Assistència Social de la Generalitat entre el 26 de setembre de 1936 i el 17 de desembre del mateix any; en 1938 va ser un dels encarregats per la CNT-FAI per a sol·licitar a Manuel Azaña la caiguda del cap de govern Negrín; i durant tot el període bèl·lic va dirigir La Vanguardia de Barcelona. En acabar la guerra va formar part del polèmic Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLLE) creat a París el març de 1939. Va ser membre de la secció bibliogràfica de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) fundada el novembre de 1949. Va treballar com a corrector de textos en el diccionari enciclopèdic de l'editorial Larousse. En 1951 es va instal·lar a París. Durant l'exili va dirigir Tiempos Nuevos i Cenit, va ser redactor de Solidaridad Obrera i administrador del periòdic CNT. Més tard va marxar al Brasil i després a l'Argentina, on va romandre fins a començaments de 1983 treballant a l'editorial Americalee, per acabar retornar a Barcelona, ja molt vell, procedent de Buenos Aires. Molt influenciat per Nietzsche --del qual va traduir al castellà Así habló Zarathustra--, Kierkegaard, Berdjaev, Tolstoi, Schestow, Unamuno i Pérez Galdós, va desconfiar del progrés materialista i considerava que no havia revolució sense ètica ni humanisme; la seva biblioteca personal era una de les més importants del moviment llibertari de la sevaèpoca. Va ser amic personal d'Errico Malatesta. Podem trobar articles seus en Almanaque de Tierra y Libertad, Cenit,CNT,Despertad,Floreal,Generación Consciente, Liberación,La Revista Blanca, RevistaÚnica,Revue Internationale Anarchiste,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Vértice, etc.És autor d'A la lucha,Esbozos de ideas, Historia universal del proletariado,Resultados de la guerra, Sabor de ceniza, El anarquismo, sus doctrinas, sus objetivos (1934), El sindicalismo, sus orígenes, sus tácticas, sus propósitos (1934), El socialismo (1934), El comunismo (1934),El movimiento libertario español enÁfrica, Francia, América y España (1945), així com una sèrie d'antologies publicades amb els seus pròlegs a París i Buenos Aires en 1954 (Ciencia y filosofía,Cultura y civilización,El amor y la amistad, El Estado, la patria y la nación,El hombre y la mujer, Pueblos y razas); va deixar més de cent títols inèdits. Antonio García Birlán va morir el 20 de juny de 1984 a Barcelona (Catalunya) a causa d'una crisi cardíaca.
Antonio García Birlán (1892-1984)
***
Josep
Piñas Serra
- Josep Piñas
Serra: El 26 de maig de 1899 neix a Valls (Alt Camp,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Piñas Serra. Fill de
família pagesa, va anar a
l'Escola Pública i després a la racionalista del
Centre Obrer Instructiu que
regentava, sota els principis de l'Escola Moderna, el mestre Amadeu
Martorell.
Amb 12 anys començà a treballà al
camp. Abandonà la religió –fou
escolà a
l'església de Sant Antoni i arribà a ser
escolà major– quan assistí als debats
dialèctics a la Societat Agrícola, on
conegué l'anarquista Fidel Martí
Parés.
Distribuí la premsa obrera (Tierra
y Libertad
i La Voz del Campesino), fet que
possibilità la seva relació amb els militants de
tota la comarca. Participà en
les lluites socials d'aleshores i va fer costat les vagues
agràries de la seva
zona. Entre 1921 i 1924 va fer el servei militar a l'Àfrica
durant la Guerra
del Rif i visqué la batalla d'Annual –el seu
testimoni figura en l'anomenat«Expedient Picasso». De bell nou a Catalunya
participà en les activitats
clandestines de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Cap el 1925 es
matriculà a l'Escola del Treball. Durant la dictadura de
Primo de Rivera va
estar empresonat per encobrir un fals militant confederal. En 1929,
quan es
constituí l'Ateneu Popular, va ser nomenat president de la
seva junta
directiva. Durant la Dictablanda de
Dámaso Berenguer y Fusté formà part
d'una comissió de protesta per l'expulsió
de Francesc Macià Llussà creada el setembre de
1930. A començaments d'aquell
any havia enviat diners per als presos en una col·lecta
organitzada pel
periòdic ¡Despertad!
de Vigo. El 7 de
juliol de 1931 signà els estatuts del Sindicat de
Treballadors del Camp de
Valls que van ser presentats al Govern Civil de Tarragona. Va
participar en
l'assemblea de constitució de la Federació
Regional de Camperols de Catalunya
(FRCC) i el setembre de 1932 en va ser elegit secretari a Vilafranca
del
Penedès (Alt Penedès, Catalunya). En 1932 va
restar empresonat i els sindicats
vallencs van fer vaga per demanar que no fos processat. Quan
l'escissió
confederal s'arrenglerà amb el sector trentista,
amb la majoria dels pagesos de Valls, i se separà del sector
dominat de la CNT
partidari de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El març de 1933 fou delegat
per diverses localitats de la comarca d'Alt Camp (Pla de Cabra, Cabra
de Camp,
Figuerola i Vallmoll) al Ple Regional de Catalunya de la CNT i el juny
d'aquell
any representà set sindicats de Valls al I Ple Regional de
Catalunya de
Sindicats d'Oposició que se celebrà a Barcelona.
El 17 de novembre de 1933 va
fer un míting a Valls. Durant la Revolució del 6
d'octubre de 1934 va ser
detingut, jutjat el setembre de 1935 i condemnat a sis anys i un dia de
presó
com a organitzador de la vaga general revolucionària. Mentre
estava engarjolat,
els pagesos li recollien solidàriament les garrofes del seu
tros de terra. El 17
de febrer e 1936 va ser alliberat i quan el cop militar feixista de
juliol de
1936 va presidir el Comitè de Milícies
Antifeixistes de Valls, que es constituí
l'agost d'aquell any. El setembre de 1936 assistí al Ple de
Pagesos de la Confederació
Regional del Treball de Catalunya (CRTC), que se celebrà a
Barcelona. Entre l'11
d'octubre de 1936 i el 18 de novembre de 1937 fou alcalde de Valls. Des
del seu
càrrec defensà, enfrontant-se al Comissariat de
Museus de la Generalitat de
Catalunya, les històriques rajoles de la capella del Roser
al·legòriques a la
batalla de Lepant. També fou regidor fins el novembre de
1938, quan va ser
cridat a files i destinat a la Secció Forestal de Valls.
Entre el 8 i el 9 de
gener de 1938, com a secretari de la secció de Treball
Col·lectiu de la
Col·lectivitat Agrícola de Valls,
participà en el Ple de la Federació Regional
de Sindicats i Col·lectivitats Camperoles de la CNT que se
celebrà a Barcelona.
Entre el 28 de febrer i el 12 de juny de 1938 fou secretari del
Comitè Comarcal
de Valls-Montblanc, que englobava tots els sindicats de pagesos de la
comarca. Durant
aquests anys republicans va ser membre de la Comissió Mixta
de Revisió dels
Fulls de Contractes de Conreu, en representació de
l'estament parcer, mitger i
arrendador. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i patí els camps
de concentració de Sant Cebrià, on
emmalaltí de paludisme, i d'Argelers, del
qual va sortir enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE) per a
anar a treballar durant dos anys a Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània).
Posteriorment residí a Montasèls (Llenguadoc,
Occitània) i després a
Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània) amb sa
família. Fou, amb Ramon Porté Dalmau,
Joan Arans Nin i Pere Sagarra Boronat, un dels principals militants de
les
tesis trentistes de la seva
comarcal.
Trobem col·laboracions seves en diferents publicacions
llibertàries, com ara Acció
Sindical, Sindicalismo, Solidaridad
Obrera i El Trabajo.
Josep Piñas
Serra va morir el 19 d'octubre de 1986 a Còrnabarriu
(Llenguadoc, Occitània). El
setembre de 2017 l'historiador Antoni Gavaldà Torrents
publicà la biografia Josep
Piñas Serra. Enmig d'un riu desbocat.
President del Comitè i alcalde de Valls en temps de guerra.
***
Vincenzo Zanelli amb un exemplar de Sorgiamo
- Vincenzo Zanelli: El 26 de maig de 1900 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Zanelli, conegut com Banega. Sos pares es deien Alessandro Zanelli i Adele Chiodini. Fou un dels militants anarquistes més actius d'Imola. Membre de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i de la Cambra del Treball, recaptà fons per al Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques). Treballà d'obrer al forn de la bòbila de la cooperativa d'elaboració de maons i rajoles Bonaga. El 14 de juliol de 1919 va ser detingut acusat d'haver participat en les manifestacions contra l'encariment de la vida i d'haver intentat desarmar un policia. El 25 de juny de 1921 va ser novament detingut per haver-se enfrontat a un grup de feixistes locals que havien atacat el Cercle Socialista; empresonat, va ser amollat una vintena de dies després. El 22 de juliol de 1921, quan estava davant casa seva amb els companys anarquistes Enrico Tarozzi i Sante Farina, després d'haver sortit de la taverna Case Callettino del carrer Campanella d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia), un escamot punitiu feixista format per cinc individus armats els atacà. Sos companys aconseguiren fugir pels camps dels redols, però ell va ser ferit d'antuvi d'un tret al braç i, després d'abatre un dels assaltants, el feixista Francesco Nanni, va ser mort d'un tret al cor. Una vaga general espontània aturà la població els dies següents i una gran multitud assistí als seus funerals. La seva tomba va ser posteriorment profanada pels feixistes.
---
El teatre modern a Mallorca i la transició
"Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible". (Miquel López Crespí)
La transició, el teatre modern i la memòria històrica.
Nereu, un altre dels protagonistes de Carrer de Blanquerna, l'obra de teatre que acaba de publicar Edicions Can Sifre, constata el final de les idees revolucionàries existents en el darrer temps de la dictadura. Estam al començament de l'escena tercera. Els anys de lluita clandestina, la lluita abnegada i la dignitat antifeixista dels lluitadors antifeixistes de la postguerra no han servit de res. Amb uns versos manllevats del poemari
Els poemes de l'horabaixa, el titulat "La pluja àcida", Nereu ens informa de la situació: "Vers la ponentada, les hores cremaven sense pietat, s'enfonsaven en el violent artifici efímer de la nit. Terra ombrívola curulla de gent vanitosa, sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat, la pluja àcida caient sense aturar". Un dels personatges de l'obra descriu en poques paraules el sentiment que alletava els vençuts. Les frases "les hores cremaven sense pietat", "terra ombrívola curulla de gent vanitosa sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat" o "la pluja àcida caient sense aturar" ens ho diuen tot.
Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. Es parlava amb sornegueria de pragmatisme i possibilisme, de consens amb els vencedors de la guerra civil. Tot eren rialles amb els assassins i torturadors. Es criminalitzaven diàriament les idees de canvi social, de transformació del món. Eren -i és encara!- les idees de Caterina elevades a la categoria de discurs oficial. La més perfecta sofisticació de la brutor i la mentida política i històrica.
En el poemari Els poemes de l'horabaixa, que havia guanyat el Premi de Poesia Principat d'Andorra ("Grandalla") 1993 hi havia un poema premonitori. El poema portava per títol "El maig del 68" i també va ser inclòs en Antologia (1972-2002), llibre que edità la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover. Aquest poema, "El maig del 68", escrit a mitjans dels anys vuitanta, és el bessó de Carrer de Blanquerna. La poesia és un instrument molt més sintètic que el teatre per a expressar idees o bastir determinats experiments literario-culturals. Amb cinquanta versos el poeta volia deixar constància de l'alè vital que mobilitzà aquella esforçada generació de lluitadors per la llibertat. El poema "El maig del 68" pretenia aconseguir aquest objectiu. Finalment el poema es convertí en la introducció "brechtiana" a l'obra Carrer de Blanquerna. Qui sap si és una de les meves poquíssimes incursions en el món de Brecht quant a la ruptura de les concepcions tradicionals del "misteri" en la progressió argumental d'una obra teatral. Amb la introducció descarnada d'aquell a l'inici de Carrer de Blanquerna ja no resta cap misteri per a desvetllar, cap "catarsi" a fer, cap "màgia" per a distreure l'espectador al llarg del temps que duri l'espectacle teatral. Imagín que a l'Antonin Artaud, el brillant teòric de Els tarahumara no li hauria agradat res del que allunyàs el teatre de la seva concepció ritual primitivista. Ell que cercava la "salvació" en tot el que s'allunyàs de les concepcions convencionals del fet teatral, hauria considerat que aquesta dèbil incursió en el brechtisme no servia per a enriquir dins el camp de la màgia i el misteri que ell va aprendre dels indis tarahumara, l'obra Carrer de Blanquerna. I consti que qui signa aquestes notes entén el contingut, sovint subversiu, d'algunes de les propostes d'Artaud.
El poema "El maig del 68" ens informa d'alguns dels noms que alletaren aquella generació d'homes i dones antisistema i que s'anomenen Gabriel Alomar, el Che, Rosselló-Pòrcel, Julio Cortázar, Salvador Espriu, Raimon... Amb aquests noms es tractava solament de "situar" les coordenades ideològiques, político-culturals, en les quals es movien -ens movíem!- aquells antifeixistes de finals dels seixanta. El lector del poema, l'assistent a una hipotètica representació de Carrer de Blanquerna, entén a la perfecció que els noms que hem anomenat ho són tan sols a nivell indicatiu. Impossible fer la llista de tots aquells pensadors i escriptors, filòsofs i polítics que ens condicionaren i en certa mesura condicionen encara. De Gramsci a Marx, d'Andreu Nin a Joan Fuster, de Trotski a John Reed, de Francesc de B. Moll a Noam Chomski, la llista podria allargar-se fins a l'infinit.
Fent un resum del que hem escrit fins aquest moment en referència a Carrer de Blanquerna, podem dir breument que, vint anys després de la victòria dels oportunistes en temps de la transició, un grup d'exmilitants d'aquella època es troben per rememorar el passat, els anys de la joventut. Francesca Bosch, una antiga dirigent del carrillisme illenc, ha mort després de patir una llarga malaltia. Els antics companys de lluita clandestina es troben després d'haver acomiadat una antiga dirigent esquerrana. Tots han anat a les exèquies de Francesca Bosch, aquella militant del PCE que pocs anys abans de morir havia rebutjat les idees carrillistes de pactes amb els franquistes reciclats. Una dona que al final de la seva vida va fer autocrítica dels errors comesos en temps de la transició. Fins i tot abandonà el PCE i entrà a militar en un grup que es declarava marxista-leninista i que reivindicava la República i el pensament de Lenin. Un grup de militants de l'esquerra revolucionària, l'espectador ha de suposar que són exmembres de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) o del PCE (ml), partits que va combatre a mort el PCE i la mateixa Francesca Bosch, ara la recorden i parlen del seu canvi d'idees quan el mal fet per l'oportunisme dins el moviment obrer ja està fet i és irreversible.
L'obra Carrer de Blanquerna comença, doncs, quan aquest grup d'exmilitants revolucionaris, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es troben novament després d'anys de no haver-se vist. Un streap tease d'una generació fet sense xarxes, amb el cor obert, sense amagar res. Un ritu iniciàtic? Teatre-confessió? Vés a saber si a patir d'ara sí que hauria agradat a Artaud el desenvolupament de Carrer de Blanquerna!
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Jo volia escriure (XXX)
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 -
Jo volia escriure (XXX) -
Era arribada l´hora de partir. Havia estat una experiència inoblidable malgrat que no hagués pogut solucionar cap dels problemes que em rosegaven per dins. El quadern per a escriure els contes, els records, el començament d´una novel·la, restava en blanc. Tan sols quatre burots a la primera pàgina palesaven l´esforç per pouar en el meu interior. Les preocupacions pel futur, el patiment pels problemes de la família, la dèria per la política, l´enyor dels amics del grup Nova Mallorca, no havien deixat que em concentràs com pertocava. Fins i tot la lectura m´era difícil i qualsevol cosa em distreia. Ben igual que al col·legi, quan no podia seguir les explicacions dels professors pels mateixos motius: estar sempre en una altra dimensió del temps i l´espai. Com si no fos d´aquest món, com si visqués en una galàxia paral·lela, enmig de mil històries que a ningú no importaven. (Miquel López Crespí)
Era arribada l´hora de partir. Havia estat una experiència inoblidable malgrat que no hagués pogut solucionar cap dels problemes que em rosegaven per dins. El quadern per a escriure els contes, els records, el començament d´una novel·la, restava en blanc. Tan sols quatre burots a la primera pàgina palesaven l´esforç per pouar en el meu interior. Les preocupacions pel futur, el patiment pels problemes de la família, la dèria per la política, l´enyor dels amics del grup Nova Mallorca, no havien deixat que em concentràs com pertocava. Fins i tot la lectura m´era difícil i qualsevol cosa em distreia. Ben igual que al col·legi, quan no podia seguir les explicacions dels professors pels mateixos motius: estar sempre en una altra dimensió del temps i l´espai. Com si no fos d´aquest món, com si visqués en una galàxia paral·lela, enmig de mil històries que a ningú no importaven.
La padrina Martina anà a la recepció a pagar el que devíem. N´Antoni ens atengué com de costum, amablement. Esper que tornin aquest Nadal per veure la Sibil·la. Si volen quedar-hi a dormir basta que m´ho diguin un parell de dies abans. A l´hivern, ja ho saben, sempre tenim habitacions disponibles.
Anàrem a la cuina que havíem llogat, a recollir els queviures sobrers. La majoria de paquets que havíem portat estaven intactes. El formatge maonès just era començat. En vaig fer un bolic per lliurar-lo a mestre Nofre Crespí. Tot era en perfectes condiciones i si no el volien vendre al bar el podrien lliurar al pastor, en Felipet.
Mancaven unes hores per a agafar la camiona fins a Inca. I, després... el tren fins a Palma!
Al bar hi hagué tristesa. Era evident que ja formàvem part de la família. Havíem compartit tants dies! Les xerrades a la nit, quan diluviava o nevava de forma contínua eren presents en l´acomiadament. Mestre Nofre i na Margalida deixaren el que feien rere el mostrador per romandre al costat nostre. Madò Juliana es netejava les llàgrimes que li queien, abundoses, per les galtes.
Moments abans, aprofitant que la padrina parlava amb na Margalida, m´havia apropat a la cuina per dir a madó Juliana que m´encalentís un poc d´aigua per fer el beuratge amb les herbes del vell combatent republicà. Li vaig dir que era un antic medicament per si em marejava en el viatge. L´amic Ferrer em digué que l´efecte tan sols es notava al cap de trenta minuts i, en algunes ocasions, trigava una hora o més. Malgrat que m´havia explicat que la reacció era segura, jo no ho tenia gens clar: eren massa anys de visitar mèdiums i curanderes de bracet de la padrina, herboristeries de Palma, Inca i Manacor, i mai no havia estat testimoni de res que em fes creure en efectes sobrenaturals.
Tanmateix no m´era cap problema provar d´endevinar el futur provant la màgica metzina. Què em podria fer? No res. Com prendre un cafè o, si tenia cap propietat especial, adormir-me, talment hagués pres una tassa de valeriana, única herba que havia comprovat que tenia efectes reals.
Queia una brusca finíssima que et penetrava fins al moll dels ossos. Per això havíem estat esperant la camiona a l´interior solitari del bar. En Felipet pasturava les ovelles pels camps del costat de la Font Coberta i en adonar-se que marxàvem vengué a acomiadar-se. Dos guàrdies civils esperaven també el moment de davallar fins a Inca. Margalida els serví un cafè amb llet amb unes ensaïmades. Vendria algú més? Com de costum, a l´hivern, molt poca gent pujava en la camiona fins al santuari. Pedrona, l´al·lota que cada dia portava els productes del forn des d´Inca romania a recer, a la sala gran del bar, esperant l´hora de tornar al poble. Es fregava les mans al costat de la foganya que en Nofre encenia ben d´hora.
En aquelles èpoques de l´any hi compareixien alguns turistes en cotxes de lloguer; més que visitants emprant el transport públic. A començaments dels seixanta començava a haver-hi alguns Seats 600, el vehicle de moda i que era l´orgull dels primers mallorquins que superaven econòmicament la dura postguerra que, a poc a poc, s´anava deixant enrere.
Hi hagué les paraules rituals d´acomiadament, la promesa de tornar per Nadal a sentir la Sibil·la com de costum. Feia poc temps que esperàvem. El conductor de la camiona tocà un parell de vegades el clàxon indicant que ja era hora de marxar. Els guàrdies civils hi pujaren primer, amb els seus grans mosquetons i, sense dir res, s´instal·laren al darrere, tot continuant la conversa. L´accent andalús en delatava la procedència. Comentaven que no tendrien vacances fins a l´estiu. Un dels guàrdies havia tengut un fill a Granada i tenia ganes de conèixer-lo. L´altre el provava de convèncer que fes venir la família i així els podria veure cada setmana, quan lliuràs en el servei.
La xerrameca dels civils no m´interessava. Vaig ajudar la padrina a acomodar-se en un seient del davant, prop de na Pedrona. Jo no podia anar al darrere: em marejava. Si no anava prop de xofer vomitava. L´únic que em permetia fer viatges en cotxe o en camiones era situar-me en els primers seients podent veure la carretera. Com si fos jo mateix que manàs el vehicle.
Quan el conductor engegà el motor, i mentre fèiem la volta per la plaça dels porxets, encara vaig ser a temps de veure com madò Juliana, mestre Nofre i na Margalida ens saludaven. Els diguérem adéu igualment, entristits, i, en tombar cap a la sortida de la plaça, desaparegueren de la nostra visió.
Havien estat unes setmanes profitoses. Malgrat que el meu quadern romania en blanc, el temps de reflexió em situava en una posició millor per a afrontar el futur. Em sentia més unit a la família, a la seva història. Havia aprofundit molt més en la situació patida pels padrins i els pares. Era com si una poderosa escombra hagués netejat cendres, el record del col·legi.
Sortint per l´arc d´entrada a la plaça, fent una ullada final a l´abeurador, a la impressionant façana del santuari, contemplant la meravella dels porxets, l´efecte de les herbes que m´havia lliurat el vell republicà començaren a fer efecte. De quin món ignot de les selves de Veneçuela procedien? Quina tribu amagada en els racons més allunyats dels boscos havia creat aquella eina meravellosa per a indagar el fons de la ment? Imaginava segles de coneixement de la natura, les plantes, la força medicinal de determinades herbes: conèixer les propietats de les fulles d´aquell arbust, la rel de curiosos arbres que donaven fruits capaços de transportar-te enllà de l´estret redol de les cabanes de palla. Per quins motius moltes de les recomanacions de les curanderes no funcionaven? No coneixien les metzines fetes pels habitants de les àmplies planures americanes, els supervivents amagats a les coves de les més altes muntanyes? D´on neix aquest coneixement inexistent a les nostres contrades? Possiblement, en segles anteriors, abans del naixement de la medicina moderna, del negoci que avui dia representa guarir malalts, també hi hagué homes i dones especialitzats a trobar a remeis casolans.
Però feia temps. La Inquisició portà a les fogueres bruixes i curanderes acusades d´heretgia, de contactes amb el diable. Sota el poder de la creu es convertí en fum el vell saber de les generacions antigues. Les cases dels estudiosos, dels coneixedors de les propietats de plantes i constel·lacions, foren cremades ben igual que els seus propietaris. Masses incultes manipulades per agents de l´aristocràcia i el clergat entraven a degolla en el call dels jueus, tallaven el cap a homes i dones, feien grans foguerons amb els llibres trobats a les cases.
A Veneçuela encara no han arribat els conqueridors. És molt abans de la construcció d´edificis de pedra, de la divisió de la societat entre els que treballaven la terra i els que pensen i inventen déus al capdamunt de gegantines piràmides bastides a força de fuetades i treball esclau. Som a una societat de pescadors i caçadors. Es surt a caçar i es reparteix el producte entre els components de la tribu. Ja tenen flabiols i rudimentaris tambors. L´al·lotea juga, nua, per l´interior de la gran cabana comunal. Després de l´àpat hi haurà un lliurament col·lectiu de les misterioses herbes aromàtiques. Satisfetes les necessitats essencials del dia, arriba l´hora de viatjar més enllà del tancat espai on la tribu sobreviu d´ençà mil·lennis.
El soroll grinyolaire del vell motor, el seu ritme monòton i cansat, ajudava a condormir-me. L´interior de la camiona semblava un espai separat del temps. Les respiracions entelaven els vidres. Augmentava el ruixat. La pluja intensa i la boira que cobria els camps no et deixaven veure res. Tan sols arbres fugissers que esdevenen fantasmes fonedissos. El ressò dels trons en la distancia feia encara més impressionant el viatge de retorn.
Notava que, progressivament, anava perdent la consciència i m´embarcava en un espai prou conegut. Com en els viatges a l´interior del cambril de la Verge. Una pèrdua de contacte amb la realitat que m´envoltava, una immersió dins l´Ignot. Talment una selva poblada d´arbres altíssims, una exuberant vegetació en la qual t´havies d´obrir pas a cop de matxet.
Em veig a casa, reunit amb la família, parlant del meu futur. El pare no troba cap altra solució que portar-me al taller, comprovada la meva insistència a no tornar al col·legi. Em matriculen en una acadèmia particular confiant que pugui anar acabant el batxiller. Durant anys, abans d´anar al servei militar, visc tranquil ajudant la família. El taller de cotxes necessita una persona per anar i cercar els vehicles, encarregar-se de la compra de materials, portar l´administració. Em sent útil. Estudio per lliure. A vegades, pel juny, he suspès alguna assignatura. Però sense presses, ajudat pels professors de l´acadèmia, puc acabar el batxiller. Els professors són persones d´un fort tarannà antifranquista. Ho sé de seguida en comprovar com i què expliquen a les lliçons, com tracten la història, la importància que donen a determinades qüestions. Ens parlen de la rebel·lió d´Espàrtac, la guerra de les Germanies i els Comuners de Castella. La colonització d´Amèrica és definida com a genocidi. De la guerra civil, poques coses; encertades insinuacions. Not que tenen una mica de por, per si de cas hi ha entre nosaltres el fill d´algun falangista que els pugui denunciar. Però resta evidenciada la tasca pedagògica del règim republicà, la construcció d´escoles, l´aprovació del vot a la dona... I, el més important, em puc retrobar novament amb els amics del grup Nova Mallorca. Els dissabtes ens trobam amb Pep Balaguer, l´especialista en històries sobre la Segona Guerra Mundial, Salvador Tries i Sebastià Terrades que, malgrat que el grup ja s´ha dissolt, continua inventant estranys ginys per a fer propaganda contra el règim quan es donin les circumstàncies adients. És l´inventor d´un curiós aparell que, fet amb unes molles i unes fustes, situat al terrat d´un edifici, és capaç de llançar desenes de fulls volanders al carrer sense que la policia et pugui trobar. El sistema funciona mitjançant una corda i una cigarreta: s´encen la cigarreta al costat del cordill; mentre es va consumint la corda et dóna temps a fugir del lloc de l´acció. Quan el caliu arriba fins al fil, aquest es romp i les molles expulsen els fulls arreu.
Els dissabtes són els nostres dies d´acció. Ens uneix la dèria d'avançar en el coneixement de la situació del poble. Ens reunim amb altres companys que s´han afegit a la colla en el Bar Nilo de les avingudes, en el Cristall, en el Niza. Inventam enquestes fictícies per poder entrar a les cases i comprovar quina és la situació de les famílies més desvalgudes. Anam a Son Gotleu, el Molinar, el Puig de Sant Pere, la Calatrava, les barriades de Son Serra, Son Roca, la Vileta, Son Rapinya. Els demanam quina és la situació del suministrament d´aigua, si estan satisfets amb el transport públic, si hi ha rates, si troben a faltar cap servei essencial, si les escoles són prou eficients. Pens a elaborar articles per a Ràdio Espanya Independent si puc treure les conclusions adients.
Un sotrac inesperat em fa sortir per uns instants de l´estat letàrgic on em trob, del món dels somnis on es desenvolupa la meva vida. El conductor ens indica que el motor necessita aigua. S´ha encalentit massa. Amb la mirada enterbolida, llevant el tel del vidre amb la mà, veig el carrer principal de Caimari tot desert. El xofer entra a un bar il·luminat amb uns gèlids tubs de neó. Pel costat de la camiona passa un al·lotell amb un sac damunt el cap per a protegir-se de la pluja. Ens miram de fit a fit. Juganer, em fa quatre jutipiris amb les mans davant el nas. Jo també li trec la llengua i fuig rient-se de mi.
Quant de temps estam aturats a Caimari? No ho sé. Crec que el conductor ha aprofitat la parada per a fer un tallat. Els guàrdies civils també surten a estirar les cames. Però el fred i la pluja els fan pujar novament al vehicle.
Esperam a poder continuar el viatge. La padrina, en veure´m adormit, m´ha posat l´abric damunt l´esquena i, instintivament, sent que una calentor vivificadora s´apodera del meu cos.
El sol ha desaparegut rere els gegantins arbres de la selva. Se senten tambors i una tonada desconeguda. On sóc? Pensava que érem a l´interior de la camiona, anant cap a Inca. Imaginava que ens havíem aturat un moment a Caimari per a posar aigua al motor del vell vehicle que cada dia fa el camí Inca-Lluc. Potser m´he errat. Com si no sabés qui sóc, d´on vénc, cap on anam. Al final del camí, en la llunyana distància, distingesc una clariana, una gran cabana on la gent, envoltant una foganya, beu un estrany beuratge i toca uns primitius instruments musicals: carabasses amb llavors, tambors fets amb la pell de diversos animals, petxines marines que parlen. Joves índies completament nues i que només porten sofisticades polseres i plomes que els adornen la llarga cabellera cantussegen melodies sorgides del fons dels segles. Lentament m´aprop al portal de la gran casa col·lectiva. En veure´m m´assenyalen un lloc al costat del foc i m´ofereixen el mateix que beuen. Una jove de resplendents ulls verds fa una inclinació amb el cap i pronuncia paraules que no entenc.
La gent em fa lloc i somriu. Tots plegats ens submergim en els nostres somnis respectius. L´efecte de les herbes ens transporta a fantasmals reialmes mai assolibles en una altra situació. En la meva ment es confon el ritme dels tambors i els flabiols fets de canya amb el soroll del motor de la camiona que es posa novament en marxa. Vull aferrar-me a algun lloc concret i no puc. Ara ja és impossible tornar a un estat anterior, als moments d´abans d´ingerir el beuratge. La força d´aquest líquid misteriós m´ha transformat i no puc controlar la consciència. És com si algú hagués sortit del meu cos i marxàs a velocitat vertiginosa sense que pugui agafar-lo, fer que retorni a l´interior de la meva sang. Talment veure córrer el torrent de sant Miquel a una velocitat inusitada. Com aturar la força desfermada de les aigües? M´adon que els anys passen al meu davant a la mateixa velocitat. De cop i volta m´arriba una citació oficial per anar a fer el servei militar. Dos anys inútils a Cartagena on ens ensenyen a matar, a manejar les armes, a disparar contra un hipotètic enemic que vol destruir Espanya. Desfilades, crits guturals de sergents sense ànima. I, un dia, em trob dins d´un vaixell regressant a casa.
Li explic al pare que he trobat feina a una llibreria de Palma. Em paguen bé i el treball és més descansat que el del taller. Li not una brillantor als ulls. No s´esperava aquesta sobtada ruptura. S´havia fet a la idea que seria el continuador de la saga familiar. El negoci de pintura rutllava a la perfecció i la meva vida restaria assegurada per sempre si el continuava portant fins a la jubilació. Però no em retreu res. Accepta la meva decisió i em desitja sort.
Començ a fer feina enmig de llibres. A la nit, una hora abans de tancar el negoci, amb el propietari i els clients afeccionats a fer tertúlia literària, encetam animades converses on comentam les darreres novetats. Hi compareixen clients de totes les tendències ideològiques i polítiques. Josep M. Llompart, l´home que m´obrirà els ulls en referència a la cultura catalana contesta, burleta, a les enverinades afirmacions de Cristóbal Serra contra la vàlua de la nostra literatura. Hi ve a comprar llibres Xim Rada, el director de la secció de Cultura de Diario de Mallorca, que, amable, em diu que comenci a escriure-hi cada setmana.
Xim Rada em demana algunes crítiques i opinions sobre la literatura dAmèrica Llatina, el famós boom de la novel·la llatinoamericana, i, també, sobre novetats catalanes i espanyoles del moment. Ara, després del maig del 68, està de moda el freudomarxisme i lestudi dalguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Són anys de descobriments intel·lectuals i de debats apassionats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessen Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que hem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre dalbirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encercla. Minteressen els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marshall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estan de moda.
Em deman si he descobert el meu autèntic camí. Em trob bé entre llibres, comentant les darreres novetats, participant a les tertúlies de l´horabaixa, escrivint a Diario de Mallorca. Not que, dins meu, de forma completament espontània, es van acumulant multitud d´experiències que, a poc a poc, es concretaran en les meves primeres narracions, els primers llibres. Com oblidar el coneixement, les xerrades literàries i polítiques amb Damià Huguet, Josep M. Llompart, Jaume Fuster, Gregori Mir, Damià Ferrà-Pons? En el fons corca dins meu un cert sentiment de culpabilitat per haver abandonat el taller del pare i l´oncle. Sé que ells restaven feliços si em tenien al costat. La meva presència els donava un cert sentiment de seguretat. Tots els homes de la família fent pinya, fent feina plegats! Però no ignor que la meva vocació es va definint. Indubtablement, el món de les lletres m´estira amb una força que jo no puc dominar. El sou de la llibreria juntament amb el que guany amb les col·laboracions a la premsa em permet una certa independència personal. A partir d´aquell instant començaran les primeres relacions amoroses, el lloguer d´un pis en un cèntric indret de Palma. Començ a entendre l´origen dels meus problemes amb el col·legi i els professors. Totes les meves dificultats d´adolescent venien precisament d´aquesta dèria interior que em feia anar en una determinada direcció. I aquesta direcció era, sens dubte, la literatura.
[27/05] Setmana Sagnant - «Conquista do Bem» - III Congrés de l'AIT - Conferència de Juan López - París (27-05-68) - Salucci - Meschi - Guidu - Valet - Vitoria - Del Nudo - Debart - Bascou - Helios Gómez - Bordoni - Torrelles - Masot - Ventura - Dietrich - Pedruzzi - Ramus - Pérez Pazos - Ribeiro - Benvenuti - Cruz - Martínez Escudero - Zafón - Zilsel
Anarcoefemèrides del 27 de maig
Esdeveniments
Ernest Pichio: Le triomphe de l'ordre (1877)
- Setè dia de la Setmana Sagnant: El 27 de maig de 1871 a París (França) les tropes de Versalles ocupen els barris del Trône (avui de la Nation) i de Charonne. Pel migdia, ataquen Belleville des de tots els fronts. A les 16 hores, el cementiri de Père-Lachaise és atacat per les tropes de Versalles; els federats hi tenen establertes dues bateries: una davant de la tomba del duc de Morny i l'altra als d'alta piràmide dreçada sobre la tomba de Félix de Beaujour. Els federats, que no han tingut temps o la previsió de fortificar el mur del recinte, repel·leixen els de Versalles durant dues hores, però comencen a tenir mancança de municions. Mentrestant, l'artilleria de Versalles entra en acció: obre bretxes i abat la gran porta, que servia de barricada. L'últim combat es desencadena cos a cos, amb arma blanca, entre les tombes de Nodier i de Souvestre, sota els ulls de Balzac esculpit per David d'Angers. 147 presoners són afusellats contra el mur i, durant els dies posteriors, milers d'altres communards morts als carrers durant els combats seran enterrats als seus peus en una fossa comuna. En memòria seva, aquest indret portarà el nom de «Mur dels Federats» i des del 1880 serà lloc de commemoració anual. Durant tota la nit, els artillers de Versalles, sota les ordres directes de Mac-Mahon, no cessaran de llançar bombes incendiàries sobre Belleville.
***
Portada
del primer número de Conquista do Bem
- Surt Conquista do Bem: El 27 de maig de
1894
surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer
número del setmanari Conquista do
Bem. Anarquista (Conquista
del Bé. Anarquista). Partidària de la«propaganda pel fet», fou la primera
publicació llibertària que s'edità en
aquesta ciutat. Va ser dirigida per
António José da Costa i hi trobem articles de
Paul Lafargue, Jean Grave,
Marnix, Octave Mirbeau, Alberto d'Oliveira, Ravachol i F. Soares, entre
d'altres. Els redactors van ser processats i per decisió
judicial prohibida;
per aquest motiu només van sortir quatre números,
l'últim el 29 de juny de
1894, que publicà un «Manifest» del Grup
Anarquista de Coïmbra on denunciava la
seva persecució i repressió.
***
Anagrama de l'AIT
- III Congrés de l'AIT:Entre el 27 i el 30 de maig de 1928 se celebra a Lieja (Valònia, Bèlgica) el III Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi assistiren representants de 14 països: Alemanya --Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD)--, Argentina --Federació Obrera Regional Argentina (FORA), Bèlgica, Espanya --Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili--, França --Confédération Générale du Travail Syndicaliste Révolutionnaire (CGTSR)--, Holanda Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV)--, Itàlia --Unione Sindacale Italiana (USI)--, Mèxic --Confederación General del Trabajo (CGT)--, Portugal --Confederação Geral do Trabalho (CGT)-- i Uruguai --Federación Obrera Regional Uruguaya (FORU)--, etc. Formaven part del Secretariat de l'AIT Rudolf Rocker, Diego Abad de Santillán, Alexander Schapiro, Augustin Souchy, Lansik, Albert Jensen i Armando Borghi. El Congrés s'obrí amb un record als caiguts en la lluita per la llibertat i amb una referència sobre el cas de l'anarquista ucranoargentí Simón Radowitzky, que portava 18 anys tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia (Argentina). En aquest congrés es tractà el tema de la guerra i de l'antimilitarisme, els fons de socors internacionals i la jornada de sis hores. També es palesà la dificultat que per al sindicalisme revolucionari significava el sorgiment a Europa de tendències totalitàries (feixisme i comunisme). El Congrés es tancà al crit de «Visca la Revolució Social mundial!».
***
Portada
del fullet de la conferència
- Conferència de
Juan López: El 27 de maig de 1937 se celebra al
Gran Teatre de València
(València, País Valencià) la
conferència de l'exeministre anarcosindicalista
Juan López Sánchez «6 meses en el
Ministerio de Comercio». Aquesta conferència,
organitzada pel Comitè Nacional de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
s'havia de celebrar el 23 de maig, però finalment va ser
suspesa i es realitzà
quatre dies després. L'objectiu era explicar la
gestió realitzada al capdavant
del Ministeri de Comerç del seu responsable, el ministre de
la CNT Juan López
Sánchez en el Govern republicà presidit per
Francisco Largo Caballero, després
de dimitir del seu càrrec arran dels «Fets de
Maig» d'aquell any. La
conferència formava part d'un cicle de quatre en les quals
els altres ministres
confederals, Frederica Montseny Mañé, Joan
García Oliver i Joan Peiró Belis,
havien de donar a conèixer l'«obra
constructiva» dels seus respectius
ministeris de Sanitat i Assistència Social, de
Justícia i d'Indústria. Durant
la conferència Juan López digué que
considerava equivocada la tàctica que
guanyar primer la guerra per a fer després la
revolució. L'estiu d'aquest
mateix any aquesta conferència va ser editada, ben igual que
les altres, per la
Comissió de Propaganda i Premsa del Comitè
Nacional de la CNT de València sota
el títol 6 meses en el Ministerio
de
Comercio.
***
Banderes negres eufòriques a Charléty (27 de maig de 1968)
-
París (27-05-68):
El 27 de maig de 1968 a París (França), a les
7.40 hores del matí, les
negociacions tripartites (sindicats, patronal i govern) del carrer de
Grenelle
finalitzen. El secretari general de la Confederació General
del Treball (CGT),
Georges Séguy, es declara satisfet dels acords presos i,
juntament a Benoït
Frachon, vell líder sindicalista que ja havia negociat els
acords de 1936 amb
el govern de Léon Blum, presenta les conclusions als obrers
de la fàbrica de
Renault a Billancourt. Això és el que han
aconseguit: el salari mínim passarà
de 2,22 francs a 3 francs; el conjunt dels salaris, augmentaran primer
en un 7%
i uns mesos després en un 3%; es negociarà la
rebaixa de l'edat de jubilació;
reducció progressiva de la durada de la feina en vistes a
aconseguir la setmana
de 40 hores; revisió dels convenis col·lectius; i
es garanteix el dret
d'organització en seccions sindicats d'empresa. Els 15.000
obrers reunits per
escoltar els acords no queden satisfets i esbronquen els seus
representants i
xiulen les seves «conquestes». A
continuació, totes les grans fàbriques en vaga
(Cléon, Mans, Citroën, Berliet,
Rodhiacéta, etc.) rebutgen els acords, tot
reivindicant la vaga salvatge generalitzada: «Els nostres
1.000 francs, ni un
de menys. Les nostres 40 hores, ni una de més.» No
pensen acceptar menys
d'això, ara que 10 milions d'homes i dones han aturat el
país i ocupat els seus
llocs de feina. Georges Pompidou està furiós; la
CGT hauria d'haver preparat el
terreny. Unes 30.000 persones, reunides a Gobelins, d'on surten en
manifestació, han respost a la convocatòria de la
Unió Nacional d'Estudiants de
França (UNEF) i omplen l'estadi de Charléty.
Després de moltes discussions, De
Gaulle ha acabat per autoritzar aquesta concentració de
l'esquerra no
comunista. Les forces de l'ordre es mantindran prudentment al marge. A
Charléty
s'escampa l'eufòria entre els 50.000 assistents, el rebuig
dels obrers de
Billancourt als acords de la Conferència de Grenelleés una victòria inesperada
per al moviment. La classe obrera no s'ha deixat corrompre pels
tripijocs
politicosindicals.
Naixements
Argante Salucci
- Argante Salucci:
El 27 de maig de 1868 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'obrer anarquista
Argante Salucci. Sos pares es deien Alessandro Salucci i Cesira
Macconi. A
mitjans dels anys noranta es traslladà amb sa
família a la localitat toscana de
Santa Croce sull'Arno. Fitxat com a «anarquista
perillós», a finals de 1895 se
li va assignar la residència a l'illa de San Nicola, a
l'arxipèlag de Tremiti.
Argante Salucci va morir l'1 de març de 1896 durant un
enfrontament entre els
presos i la policia. En aquest incident van ser ferits diversos
anarquistes (Pasquale
Binazzi, Salvatore Corsaletti, Alfredo Del Lungo, Ettore Grassi, Emilio
Leombroni, Carlo Lodi, Federico Manfredi, Davide Musetti, Romualdo
Pappini, Alfredo
Tranini, etc.) i en el procés que s'engegà van
ser imputats una trentena de
llibertaris, com ara Pasquale Binazzi, Aristide Ceccarelli–absolt durant la
instrucció–, Roberto D'Angiò, etc. El
cas de Salucci i el procés que es
desencadenà van ser aprofitats pel moviment llibertari per a
iniciar una
campanya pública contra les assignacions de
residència forçada i contra la llei
d'excepció promulgada pel govern de Francesco Crispi arran
de l'atemptat de
l'anarquista Sante Caserio contra el president de la
República francesa Sadi
Carnot. Salucci esdevingué el símbol d'aquesta
lluita, molt present en la
premsa anarquista i socialista, especialment en L'Avvenire
Sociale de Messina (Sicília), que
denuncià la brutalitat
de la repressió i les dures condicions de vida dels
desterrats. El febrer de
1897 el propagandista anarquista Pietro Gori va escriure en record de
Salucci
la poesia Elegia del sangue. Anys
més
tard, Pasquale Binazzi, en el seu periòdic Il
Libertario del 3 de març de 1904,
publicà l'article «L'eccidio di Tremiti.
1º marzo 1896! Alla memòria di Argante
Salucci», on, emocionadament, recordava
l'amic i company assassinat pels guàrdies carceraris. A
Santa Croce sull'Arno,
ciutat adoptiva de Salucci, durant tot el període del govern
de Giovanni
Giolitti, hi hagué un grup anarquista que portà
el nom «Argante Salucci» i un
carrer d'aquesta localitat porta el seu nom.
***
Alberto Meschi
- Alberto Meschi: El 27 de maig de 1879 neix a Bogo San Donnino (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Meschi. Paleta d'ofici, aconseguirà una bona educació autodidacte i ben aviat participarà en les organitzacions proletàries de La Spezia. A finals de segle col·laborà en diversos periòdics, com ara Pro Coatti, la revista sindicalista L'Edilizia i en l'antimilitarista La Pace. En 1904 participà a Gènova en les vagues per a la reducció de la jornada laboral. En 1905 va emigrar a l'Argentina, on durant quatre anys continuarà amb les tasques sindicals d'organització formant part del Comitè Executiu de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la redacció del periòdic Organización Obrera. Després de participar en l'organització d'un congrés sindical sud-americà, a finals de 1909, arran d'uns violents enfrontaments socials i la repressió desencadenada,és detingut i expulsat de l'Argentina. De bell nou a Itàlia, partir de 1911 dirigirà la Cambra del Treball de Carrara. En aquesta època col·laborarà en Il Libertario. Encapçalarà les lluites dels obrers de les pedreres del marbre de la zona dels Alps Apuans i de Versilia. Després de l'experiència del Comitè d'Acció Directa serà un dels fundadors de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En 1913 arran d'una vaga en les pedreres de marbre organitzada per l'USI el conflicte s'escamparà i s'organitzarà una vaga general de tots els sectors, que portarà l'any següent l'assalt i la destrucció de la Cambra del Treball de Carrara i la detenció dels seus responsables: Alberto Meschi, Riccardo Sacconi i Ugo del Papa; finalment, a causa de la pressió dels treballadors, seran alliberats. Juntament amb Armando Borghi mantingué una posició antiintervencionista en el si de l'USI durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte mundial, entrà a formar part del Consell General de l'USI. Amb l'arribada del feixisme, la Cambra del Treball de Carrara és assaltada i Meschiés agredit en diferents ocasions, fets que l'obligaran en maig de 1922 a exiliar-se a França, on fundarà la Concentració Antifeixista i la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. Quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà a Catalunya. En 1937, a Barcelona, formà part de la redacció del periòdic de l'USI Guerra di Classe, dirigit per Camillo Berneri primer i després del seu assassinat per Gozzoli, on publicà, entre 1938 i 1939, articles on denunciava la contrarevolució estalinista; després s'integrà en la «Columna Rosselli», on lluità fins a la caiguda de la República. Retornà a França i fou detingut pel govern col·laboracionista de Petain i internat a començaments de 1942 al camp de concentració de Noé. A finals de 1943, després d'una rocambolesca fuga, retorna a Itàlia. Després de l'Alliberament, el 25 d'abril de 1945, el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) li encarrega la direcció de la Cambra del Treball de Carrara, càrrec que ocuparà fins l'abril de 1947. Des d'aquesta data i fins a la seva mort continuarà assessorant els treballadors del marbre i participarà en gairebé totes les negociacions del sector. També es dedicà a la propaganda, publicant el periòdic anarcosindicalista Il Cavatore, activitat que implicarà un judici i una condemna en 1951 per un delicte d'impremta. Alberto Meschi va morir l'11 de desembre de 1958 a Carrara (Toscana, Itàlia). Una part del seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1972 Hugo Rolland publicarà Il sindacalismo anarchico di Alberto Meschi i en 1998 Massimiliano Giorgi treurà la monografia Alberto Meschi e la Camera del Lavoro di Carrara (1911-1915).
***
Notícia
del processament d'Octave Guidu apareguda en el periòdic
parisenc Le
Matin del 15 d'octubre de 1908
- Octave Guidu: El
27 de maig de 1888 neix a Château-Renard (Centre,
França)
l'anarcoindividualista,
antimilitarista i naturista Octave-Louis Guidu. Es guanyava la vida com
a mosso
de barberia i a començament del segle XX milità
en el moviment llibertari. Després
de declarar-se insubmís a l'Exèrcit, es
refugià a Suïssa. En 1907 era membre,
amb José María Estívalis Calvo (Armand
Guerra) i David Bellonie, entre d'altres, del grup anarquista«Germinal» de
Ginebra (Ginebra, Suïssa) i de La Libre Pensée. En
1908 era membre, amb André
Lorulot i Émilie Lamotte, entre d'altres, de la
Colònia Comunista de
Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França), i
aquest mateix any la impremta
La Stéphanoise, a Sant-Etiève
(Arpitània), li va publicar el fullet La
vie naturelle, que dedicà a Henri
Zisly i que contenia un text seu, un d'Élisée
Reclus i un altre d'Henri Zisly.
El 24 de setembre de 1908, en sortir de la presentació del
fullet
antimilitarista La crosse en l'air!
en un local del carrer del Château de París
(França), es posà a cantar cançons
revolucionàries per l'avinguda del Maine i va ser detingut
per la policia, a la
qual insultà ben igual que al primer ministre
francès Georges Clemenceau; per
aquests fets, el 14 d'octubre de 1908 va ser jutjat per la VIII Sala
del Tribunal
Correccional del Sena, de la qual va ser expulsat per la seva actitud«insolent», i va ser condemnat a 15 dies de
presó. En 1910 col·laborà en L'Anarchie. Després
marxà cap a Egipte i
el desembre 1911 vivia a Alexandria. En 1913 el periòdic
barceloní Tierra i Libertad
publicà la traducció al
castellà del seu assaig sociològic «El
hábito». En 1915 va ser condemnat a
Suïssa a sis mesos de presó i a 18 mesos de
prohibició de residència per«ultratges contra la moral i els bons costums».
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
antropomètrica de René Valet
- René Valet: El 27 de maig de 1890 neix a Verdun (Lorena, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», René André Valet, conegut com Poil de Carotte (Pèl de Pastanaga, en referència al seu pèl-roig). Era fill d'un contractista d'obres públiques. Visqué a París i després dels estudis primaris es posà d'aprenent de manyà i amb el temps aconseguí muntar un petit taller de serralleria al barri parisenc de Denfert-Rochereau, alhora que freqüenta els cercles llibertaris. El 10 de desembre va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge a l'autoritat» arran d'una manifestació en commemoració de la Comuna de París. Marxà a Bèlgica fugint del servei militar, on conegué l'anarquista il·legalista Octave Garnier. De bell nou a França, s'adherí a la Joventut Revolucionària, de la qual arribà a ser secretari, i freqüentà la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltchiche i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie i Raymond Callemin treballava a la impremta. Va començar a cometre diversos actes il·legalistes amb la «Banda Bonnot», però aviat es van veure obligats a abandonar Romainville pressionats per la vigilància policíaca. Després viurà amb Marius Metge a Garches, però després de la detenció d'aquest el 4 de gener de 1912, s'amagà amb Garnier. El 25 de març de 1912 prendrà part en els robatoris de Montgeron i de Chantilly. Després del setge i mort de Jules Bonnot el 28 d'abril de 1912, van ser perseguits per la policia per tot arreu. Refugiat amb Garnier, i les seves respectives companyes, a«Le Petit Robinson», pavelló llogat amb nom fals a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), finalment seran denunciats i interceptats per la policia l'horabaixa del 14 de maig. Encerclats, els anarquistes decidiren resistir heroicament fins al final i després d'11 hores de setge de les forces policíaques i d'un batalló de zuaus, i d'unes 20.000 persones que havien anat a xafardejar, sucumbiren a les dues del matí del 15 de maig de 1912, després que els assaltants fessin servir metralladores pesants i dinamita. Encara viu després de l'assalt, Valet, segons les revelacions de la premsa, hauria estat assassinat al furgó policíac i per això el seu cadàver no va ser mostrat a son pare --altra versió apunta que fou linxat per la gentada enfurida. L'endemà els cossos de René Valet i d'Octave Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux. La companya de Valet, l'anarquista Anna Dondon, va ser detinguda, però no va ser processada.
***
Necrològica
de José Vitoria Jiménez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 18 de maig de 1969
- José Vitoria
Jiménez:
El 27 de maig de 1893 neix a
Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista
José Vitoria Jiménez. Sos pares es deien
José Vitoria i Isabel Jiménez.
Quan era un infant es traslladà amb sa família a
Badalona (Barcelonès,
Catalunya) i ben aviat entrà a formar part de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Ferrer de professió, com son pare,
milità en el Sindicat Únic de
la Metal·lúrgica de la CNT, del qual va ser
membre del seu comitè, ben igual
que dels de la Federació Local i de Pro Presos. En 1939, amb
el triomf
franquista, s'exilià a França. Establert a
Ròcamaura, milità en la Federació
Local de la CNT de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Sa
companya fou Agustina López.
José Vitoria Jiménez va morir el 14
de març de 1969 al seu domicili de Ròcamaura
(Llenguadoc, Occitània) a
conseqüència d'una grip i fou enterrat en aquesta
localitat.
***
Vezio
Del Nudo
- Vezio Del Nudo: El
27 de maig de 1896 neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Vezio Del Nudo.
Sos pares es deien Edoardo Del Nudo i Assunta Salvadori. De ben jovenet
entrà a
formar part del moviment anarquista de la mà de son pare i
d'Amedeo Boschi,
militant llibertari que patí assignació de
residència durant el Govern de
Francesco Crispi. Es guanyava la vida fent de paleta i d'estibador. Amb
16
participà en manifestacions subversives i amb 17
formà part del Cercle
Anarquista del barri d'Ardenza de Liorna. En 1916, en plena Gran
Guerra, va ser
cridat a files i a finals de 1917 desertà, però
va ser detingut el maig de
1918. Jutjat, va ser condemnat el 6 de setembre de 1918 pel Tribunal
Militar de
Torí (Piemont, Itàlia) a 20 anys de
reclusió, però va ser alliberat arran de
l'amnistia del 2 de setembre de 1919 del Govern de Francesco Saverio
Nitti.
Molt actiu durant el «Bienni Roig» (1919-1920), el
12 d'agost de 1921 va ser
detingut, 24 hores després de la topada a Ardenza que van
enfrontar els «Arditi
del Popolo» contra la Guàrdia Reial, on resultaren
ferits els anarquistes
Averardo Nardi i Amedeo Badesseroni, que moriren poc
després. Empresonat durant
sis mesos a l'espera de judici, juntament amb altres companys (Ugo
Menicagli,
Antonio Bernini, Dante Nardi, Alvaro Paolotti Enrico Pracchia, Silvano
Paolotti,
Luigi Filippi, Menicagli, Turiddu Giuseppe Carlotti, Antonio Bernini,
etc.), el
febrer de 1922 va ser absolt pel Tribunal de Liorna, encara que
condemnà a
Pracchia a set mesos de reclusió i a Nardi a sis mesos i 15
dies. El 12 de
febrer de 1923 va ser detingut, juntament amb son pare Edoardo i altres
anarquistes i comunistes, acusat de «complot contra
l'Estat», però el 28
d'abril d'aquell any va ser alliberat per l'acusació del
Tribunal de Lucca
(Toscana, Itàlia) per manca de proves. L'octubre de 1923,
amb Silvano Paolotti,
emigrà clandestinament a França i
s'establí a Marsella (Provença,
Occitània),
on treballà de porter i desenvolupà una intensa
activitat antifeixista. L'abril
de 1925 pogué reunir-se amb son pare i l'any
següent participà en Festa del
Treball a la Casa Provençal, en l'acte
propagandístic a Ròcafòrt e la Bedola
(Provença, Occitània) amb altres companys (Giulio
Bacconi, Paolo Bonatti, Adarco
Giannini, Alfeo Pietrini i Balilla Vanni) i en la
commemoració de Giacomo
Matteotti, celebrada el 27 de juny de 1926 al bar Coulumb de Giacomo
Matteotti.
També fou assidu de les reunions anarquistes al barri de la
Belle de Mai de
Marsella i en les manifestacions contra la condemna a mort dels
militants
anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Va fer
costat la
subscripció popular a favor del company Angelo Capannelli,
que havia quedat
cego. Va ser fitxat per la Prefectura de Liorna com a«provocador i prepotent».
En 1927 assistí a la conferència «Il
mio comunismo», de Giulio Bacconi, i
prengué part en la festa llibertària«Pro fills dels empresonats» i en la
protesta contra una xerrada del diputat d'extrema dreta Pierre
Taittinger. L'11
de març de 1928 assistí, a la sala del Centre
Català de Marsella, a la
representació de la comèdia Le
tréteau electoral,
juntament amb altres companys (Giulio Bacconi, Carlo Cinquini, Paris
Pampana i
Salvatore Salvadori). Afiliat al «Comitè Pro
Víctimes Polítiques», el juliol de
1928 se li va decretar la seva expulsió de
França, juntament amb altres
companys (Giulio Bacconi, Gino Bagni, Giovanni Dupuy, Bruno i Nello
Chiarini,
Ruggero Panci i Torquato Muzzi), sota la infundada acusació
d'haver rebut tres bombes
de rellotgeria des de París. En 1931 s'ocupà de
la distribució a Marsella de
postals amb l'efígie de Paolo Schicchi i de Michele Schirru.
En 1932 es va
mostrar actiu a Còrsega i en 1933 va ser inscrit en el
llistat d'anarquistes
terroristes de Liorna que vivien en l'estranger. En 1935
formà part del grup
llibertari al voltant d'Ugo Boccardi (Gino Belli, Orlando Luciani, Ugo
Musetti,
etc.) i a començaments de 1937 es mostrà
partidari de la retirada dels
milicians anarquistes que lluitaven a Espanya. El setembre de 1940 va
ser
detingut i portat al camp de concentració de
Saint-Hippolyte-du-Fort
(Llenguadoc, Occitània) i el 8 de desembre d'aquell any va
ser traslladat al
camp de concentració de Le Vernet (Llenguadoc,
Occitània), on el 20 de setembre
de 1941 demanà la repatriació a causa de les
condicions de vida intolerables
que patia. El 10 de maig de 1942 va ser portat a la frontera italiana.
Interrogat el 5 de juny de 1942 a Liorna, negà
conèixer Ugo Boccardi i Vincenzo
Capuana i afirmà que la seva relació amb Giulio
Bacconi sempre havia estat
superficial i que, malgrat vivien junts al barri marsellès
de la Belle de Mai,
no sabia que era anarquista i mai no parlava de política. No
cregut per les
autoritats feixistes, el 26 de juny de 1942 se li va decretar el
confinament i
va ser deportat a l'illa de Ventotene, on va romandre fins el 7 de
setembre de
1942, quan la mesura va ser commutada per una amonestació.
De bell nou a
Liorna, va ser absolt el 28 d'octubre de 1942 en ocasió de
l'amnistia decretada
per commemorar el vintè aniversari de l'arribada del
feixisme. Vezio Del Nudo
va morir el 30 d'abril de 1966 al barri d'Ardenza de Liorna (Toscana,
Itàlia).
***
Notícia
sobre la condemna de Félix Debart apareguda en el diari
parisenc L'Oeuvre
del 24 de juny de 1922
- Félix Debart:
El
27 de maig de 1898 neix a Lion-devant-Dun (Lorena, França)
l'anarquista Félix
Debart, conegut com Chiko. Mutilat
de
guerra estava casat i era pare d'una nina. Treballava d'envernissador i
vivia
al número 51 del carrer Panoyaux de XX Districte de
París (França). En 1919 era
secretari dels grups dels XIX i XX Districte de París de la
Federació
Anarquista (FA). Membre del Sindicat d'Ebenistes i Envernissadors del
Departament del Sena, el 14 de juliol de 1919 va ser agredit per la
policia
quan portava una corona de flors d'aquest sindicat al monument al
soldat
desconegut. Amb Louis Rimbault es presentà com a«candidat revolucionari» per a
la II Circumscripció del Departament del Sena per a les
eleccions legislatives
de novembre de 1919. La tardor de 1921 era responsable, amb Pierre
Mualdés i
Maillart, de la comissió de control de Le
Libertaire. Membre del grup del XX Districte de
París de la Unió Anarquista
(UA), representà el X Districte en el II Congrés
de l'UA celebrat entre el 26 i
el 27 de novembre de 1921 a Villeurbanne (Lió,
Arpitània). També fou secretari
del grup «Amis du Libertaire». El febrer i el
març de 1922 va se detingut com a
gerent de Le Libertaire per fer
propaganda a favor de Louis-Émile Cottin, que havia atemptat
el 19 de febrer de
1919 contra el president del Consell de Ministres francès
Georges Clemenceau;
jutjat el 2 de juny de 1922 per XI Tribunal Correccional de
París, va ser
condemnat el 23 de juny d'aquell any, juntament amb Albert Soubervielle
en
rebel·lia, a sis mesos de presó. Va ser
reemplaçat en la gerència del periòdic
per Gabriel Journe. Posteriorment milità en Le Havre
(Normandia, França). Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Fitxa
de la policia de l'Erau sobre Léo Bascou (1935)
- Léo Bascou:El
27 de maig de 1902 neix a Pesenàs (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista
antimilitarista Léo Georges Albert Bascou. Sos pares es
deien
Georges Albert Bascou i Albanie Rose Bellet. Es guanyava la
vida com a tapisser a
Pesenàs. Va ser condemnat a nou dies de presó per
la Comandància General de la
XVI Regió Militar per haver retornat la seva crida de
mobilització al ministre
de la Guerra amb l'anotació «Fora la
guerra!». En 1935 figurava en una llista
d'anarquistes de l'Erau establerta per la policia on s'especificava que
era un«objector de consciència impenitent,
però poc perillós i sense
influència». Estava casat amb Paule Louise
Maisonneuve.
Léo Bascou va morir el 4 d'abril de 1986 al seu domicili de
Privas (Roine-Alps, França).
***
Helios Gómez (1936)
- Helios Gómez: El 27 de maig de 1905 neix al barri de Triana de Sevilla (Andalusia, Espanya) en una família, deia ell, gitana, el pintor, cartellista, poeta i avantguardista anarquista, primer, comunista, després, i de bell nou llibertari Helios Gómez Rodríguez. Son pare era treballador del suro i Helios era el major de set germans. Es formà professionalment aprenent l'ofici de decorador de ceràmica a la fàbrica de la Cartoixa de Sevilla entre 1918 i 1919 i estudiant a l'Escola Industrial d'Arts i Oficis de Sevilla. En aquesta època va formar part de diversos grups anarquistes andalusos. El juny de 1921 va ser detingut, amb Mazón i Navarro, a Sevilla. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), els seus primers dibuixos aparegueren en el diari anarquistaPáginas Libres, que dirigeix Pedro Vallina, i il·lustrà també obres de escriptors sevillans com ara Rafael Laffón i l'anarquista Felipe Alaiz. El 1925 exposà per primera vegada al Kursaal de Sevilla obres de caràcter cubista, molt criticades per la tradicional societat andalusa del moment, i, un any després, a l'Ateneu de Madrid i a la Galeria Dalmau de Barcelona amb més èxit. Fermament convençut de la necessitat d'un canvi polític, s'adhereix als grups anarquistes. I, des del primer moment, decideix parlar, pintar i escriure dins d'un mateix principi, d'acord amb la seva opció política. El 1927, forçat a abandonar Sevilla per raons politiques, s'exilià a París, on col·laborarà en la premsa llibertària en castellà (TiemposNuevos i Rebelión), i serà expulsat per la seva participació en els actes de protesta per l'execució de Sacco i Vanzetti. Després s'instal·là a Brussel·les, on exposà a diferents galeries, treballà com a decorador i il·lustrà l'obra Rien qu'un homme, de Max Deauville. El 1928 viatja a Amsterdam, Viena, Berlín i durant dos mesos a la Unió Soviètica. El 1929, s'instal·la a Berlín on exposa també i es relaciona amb el dibuixant George Grosz, el galerista Herwarth Walden, propietari de la galeria Der Sturm, i diversos grups d'agit-prop; col·labora amb algunes publicacions com el Berliner Tageblatt i segueix cursos de formació en tipografia i interiorisme. A principis de 1930, l'Asociació Internacional del Treball (AIT) publica a Berlín el seu primeràlbum Días de ira. Després de la dictadura de Primo de Rivera, a finals de 1930, Helios torna a Espanya instal·lant-se a Barcelona, on col·labora amb nombroses revistes republicanes i comunistes com L'Opinió,La Rambla,La Batalla, L'Hora, Bolívar i Nueva España, i realitza portades i il·lustracions de llibres, fonamentalment per a òrgans d'esquerres. En aquest any publica el manifest Porqué me marcho del anarquismo i ingresa en la Federació Comunista Catalano-Balear, incorporant-se al Bloc Obrer i Camperol (BOC), del qual seria expulsat poc després per prosovietisme. El 1931, ingressa en el Partit Comunista d'Espanya (PCE), col·laborant com a il·lustrador per a Mundo Obrero. Detingut a Madrid el 1932 per la seva militància, es tancat i traslladat a la presó de Jaén. Aconsegueix la llibertat provisional i fuig a Brussel·les, on assisteix a les grans vagues mineres del Borinage i publica un dibuix en Drapeau Rouge, abans de sortir cap a l'URSS, responent a l'invitació de les autoritats soviètiques a participar com a representant espanyol en el Congrés Internacional d'Artistes Proletaris. Viu a Moscou, viatja a Leningrad i a Siberià, exposa al Museo Pushkin el 1933 i l'Editora Estatal d'Art publica el seu segon àlbum, Revolución Española. La seva obra abandona els elements abstractes per a cercar un realisme impactant, de fàcil lectura i fort contingut social, allunyat del realisme socialista que sempre criticaria. Torna a Barcelona durant la primavera de 1934, però es novament detingut, juntament amb altres revolucionaris entre ells Lluís Companys, a la tardor en el context de l'aixecament obrer a Catalunya i tancat en un vaixell presó. Un cop alliberat, retorna a Brussel·les on es publicarà a principis de 1936, el seu tercer àlbum, sobre els fets de 1934, Viva Octubre. El 1935, funda amb altres artistes el grup «Els Sis» --amb Elías, Shum, Benigania, Porta y Josep Bartolí-- i, el 1936, novament legalitzades les organitzacions d'esquerra, el Sindicat de Dibuixants Professionals, que impulsaria el cartellisme militant durant la guerra amb una producció intensiva de cartells anarquistes i republicans. Dibuixa també per a nombroses publicacions i pinta quadres sobre la guerra. Al principi de la guerra civil lluita a les barricades per a la defensa de Barcelona i s'adhereix a la Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes de Catalunya. Nomenat Comissari Polític de la UGT, organitza la Columna Ramon Casanellas i embarca en l'expedició de Bayo per alliberar Eivissa i Mallorca. Després va intervenir als fronts d'Aragó, de Madrid i d'Andalusia. El 22 de desembre de 1936 va ser acusat de matar el capità Arjona del seu propi bàndol a El Carpio, al front de Còrdova, en aplicació d'una mesura disciplinària exagerada i va fugir a Madrid per evitar represàlies. Va exposar un quadre al Pavelló de la República de l'Exposició Universal de París i que es conserva actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya. En 1937 és expulsat del Partit Socialista d'Unificació Marxista (PSUC) i perseguit pels estalinistes, que l'acusen de trotskista, fets que el van impulsar a retornar a la seva antiga militància anarquista en la CNT. En 1939, com a milicià electe de Cultura de la 26 Divisió (excolumna Durruti), es encarregat de la capçalera i maquetació del diari de la divisió El Frente, així com de la organització de la mostra en homenatge a Durruti de Barcelona. Perduda la guerra, es refugia a França, on es internat als camps de concentració d'Argelers, Bram, Le Vernet d'Ariège --on conviurà amb Max Aub-- i Djelfa (Algèria), entre febrer de 1939 i maig de 1942. El 1942 tornà a Barcelona, creant l'efímer grup Liberación Nacional Republicana (LNR) i la «Casa de Andalucía». El 1948 presentà una exposició a la Galeria Arnaiz amb obres de caràcter surrealista i durant els seus últims anys realitzà murals decoratius, com els del Jazz Colón i de la Residència Sant Jaume de Barcelona. Entre 1945 i 1946, i 1948 i 1954 es arrestat i empresonat a la presó Model de Barcelona, on pinta en el corredor de la mort un oratori conegut com La Capella Gitana, emblanquinat en 1996 i posteriorment recuperat, i escriu la seva obra poètica. Malgrat l'ordre d'alliberament signat el 1950, es retingut pres il·legalment quatre anys més i quan es alliberat en 1954, serà acollit desinteressadament a la Residència Universitària de Sant Jaume de Sarrià (Barcelona). Helios Gómez Rodríguez va morir el 19 de setembre de 1956 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya), a conseqüència de malalties provocades durant els anys de reclusió.
Helios Gomez (1905-1956)
***
Mario
Bordoni
- Mario Bordoni: El
27 de maig de 1906 neix a Terni (Úmbria, Itàlia)
el resistent antifeixista
llibertari Mario Bordoni, conegut com Mariano.
Sos pares es deien Fortunato Bordoni i Adele Michelini. Militant
socialista de
jove, hagué d'exiliar-se a França,
Bèlgica i Luxemburg perseguit per les
autoritats feixistes. El setembre de 1936 passà a Espanya
per lluitar contra el
franquisme i s'enrolà en l'anarquista«Secció Italiana» del Grup Internacional
de la «Columna Ascaso» i, posteriorment, en altra
formació llibertària. Quan la
guerra estava perduda, el febrer de 1939 passà a
França i fou internat als
camps de concentració d'Argelers i de Gurs. Durant la II
Guerra Mundial
s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE).
Detingut per
l'exèrcit alemany, en 1940 va ser lliurat a les autoritats
feixistes italianes
i fou enviat confinat a l'illa d'Ustica. Després va ser
internat a Arezzo. A
partir del 8 de setembre de 1943, arran de l'Armistici i de l'anunci de
desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit
nazi, s'integrà en la
lluita clandestina d'alliberament. Lluità en la 62 Brigada
Garibaldi «Camicie
Rosse», de la qual va ser nomenat comandant. El 9 de setembre
de 1943 va ser
nomenat capità de partisans. El 17 d'octubre de 1944 Mario
Bordoni va caure en
combat a Pianoro (Emília-Romanya, Itàlia).
---
[28/05] Setmana Sagnant - Acciarito - Assassinat botxí - París (28-05-68) - Lima - Élosu - Marziani - Tejedor - Adell - Allende - Lapeyre - Varlin - Sarrau - Rosell - Van Dongen - Ripoll - Balaguer - Sentís - Pons Prades
Anarcoefemèrides del 28 de maig
Esdeveniments
Presa de l'última
barricada al carrer Ramponneau (28 de maig de 1871)
-Últim dia de la Setmana Sagnant: El 28 de maig
de 1871 a París
(França) les forces de la Comuna no tenen més que
una zona limitada entre el
bulevard de Belleville, els carrers del Faubourg-du-Temple, de les
Trois-Bornes, de les Trois-Couronnes i de la
Folie-Méricourt. El combat és
desesperat i es perllonga fins a l'últim cartutx.
Eugène Varlin, internacionalista
llibertari i membre del Consell de la Comuna, és afusellat.
A migdia, el darrer
canó de les forces federades al carrer de París
(actualment carrer de
Belleville) emmudeix; cap a les 14 hores, l'últim tret de
fusell surt de la
darrera barricada, la del carrer de Ramponneau. L'ordre regna; la
repressió es
desencadena.
***
Judici de Pietro Acciarito segons La Tribuna Illustrata del 9 de juny 1899
- Condemna de Pietro Acciarito: Entre el 28 i el 29 de maig de 1897 l'Audiència de Roma (Itàlia) jutja i condemna el jove anarquista Pietro Umberto Acciarito a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat per l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897. En escoltar la sentència, Acciarito exclamà:«Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!»
***
Notícia de l'assassinat del botxí de Barcelona apareguda en el diari d'Oviedo La Voz de Asturias del 30 de maig de 1924
- Assassinat del botxí
de Barcelona: El 28 de maig de
1924, al carrer de la Riereta del barri del Raval de Barcelona
(Catalunya), és
assassinat Rogelio Pérez Vicario –algunes fonts
citen erròniament el seu segon
llinatge com Cicario–,«executor
titular de sentències de la justícia»
de l'Audiència territorial de la capital
catalana. El difunt, ataconador de professió, va rebre una
vintena de trets al
carrer on vivia. Des de feia anys estava amenaçat de mort.
Els militants
anarcosindicalistes Juan Montejo Arranz i Josep Llàcer
Bertran seran acusats
d'aquesta mort i executats el 10 de novembre de 1924 a la
presó Model de
Barcelona. Arran de la mort del botxí de Barcelona, el
govern desencadenarà una
forta repressió que portarà la
detenció de gairebé totes els comitès
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups
anarquistes, i seran
clausurats els sindicats i suprimida Solidaridad
Obrera; la CNT
es va veure obligada a refugiar-se en la clandestinitat.
***
La vaga continua
- París (28-05-68): El 28 de maig de 1968 a París i a tota França la vaga continua arreu; sembla que la promesa d'un referèndum feta pel general De Gaulle no ha tingut cap efecte. La capçalera de L'Humanitéés força expressiva:«Menteixen», i l'editorial remata: «La CGT no ha estat desautoritzada pels treballadors, com pretén tota la premsa burgesa. Per a saber la veritat sobre la lluita dels treballadors, refiïn-se únicament i exclusivament del periòdic dels treballadors.»; del periòdic comunista,és clar. A les 11 hores del matí, François Mitterrand, en roda de premsa, proposa la constitució d'un «govern provisional de gestió» de deu membres i anuncia que serà el candidat a l'elecció presidencial en cas que es doni un buit de poder, alhora que reclama la dimissió del govern i la dissolució de l'Assemblea. Els seus adversaris polítics l'acusaran de fer una crida a la insurrecció i a l'il·legalisme. La dimissió d'Alain Peyrefitte del seu càrrec de ministre d'Educació Nacional, lliurada el 13 de maig i rebutjada aleshores, és acceptada ara per Pompidou. En acabar la jornada, el primer ministre Georges Pompidou i Christian Fouchet, ministre de l'Interior, s'entrevisten successivament amb el president de la República, que havia rebut abans el general Fourquet, cap de l'Estat Major dels Exèrcits. A mitjanit, Daniel Cohn-Bendit, que ha entrat disfressat clandestinament a França des d'Alemanya, reapareix a la Sorbona.
Naixements
Adolfo Lima
- Adolfo Lima: El 28 de maig de 1874 neix a Lisboa (Portugal) l'advocat, pedagog, traductor i escriptor anarquista i anarcosindicalista Adolfo Godfroy de Abreu Lima. Fill d'una família noble, rebutjà fer servir el títol de comte. En 1900 es llicencià en dret per la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) i exercí l'advocacia entre 1902 i 1910, quan deixà la jurisprudència i es dedicà en cos i ànima a la pedagogia llibertària. En 1908 fou professor de sociologia en el Curs Lliure d'Art de Representar de l'Associació de Classe dels Artistes Dramàtics. Entre 1911 i 1923 ensenyà a l'escola Liceu Pedro Nunes i va ser professor de metodologia a l'Escola Normal Primària de Lisboa, on destacà especialment fins el 1921 pels seus mitjans pedagògics. També va fer classes a l'Escola Taller Núm. 1, a Largo de Graça, i a l'Escola Normal de Benfica. Amant del teatre, participà activament en la iniciativa«Teatro Livre» i en 1914 publicà la conferència O teatro na escola. També fou cap dels serveis escolars de la societat«A Voz do Operário», col·laborador de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) i membre destacat de la Sociedad d'Estudis Pedagògics (SEP) i de la Lliga d'Acció Educativa (LAE). Col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara A Aurora, A Batalha, O Debate, Humanidade, O Intransigente,Novos Horizontes, A Sementeira, Terra Livre iO Trabalho, entre d'altres. Entre 1915 i 1920 col·laborà en Atlantida. Mensário artístico literário e social para Portugal e Brazil. Fou corresponsal de la revista francesa L'Éducation (1921-1927) i responsable de la Secció Portuguesa de la Lliga Internacional Pro-Educació Nova. En 1922 assistí al III Congrés Anarcosindicalista de Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal) de la Confederació General del Treball (CGT), on presentà la tesi Organizaão social sindicalista, que publicà el mateix any. Entre 1924 i 1927 dirigí Educação Social. Revista de pedagogia e sociologia. Arran de la implantació de la dictadura en 1926, l'octubre de 1927 va ser detingut i processat juntament amb altres membres de la Unió del Professorat Primari (UPP). Traduí Verdade, de Zola;As leis sociológicas, deGuillaume de Greef, A multidão criminosa, d'Scipis Siphole; As lições da guerra, d'Augustin Hamon; A psicologia do amor, de Gaston Dauville, A história da Terra, de L. de Launay, O direito do povo, de Edmond Picard, A luta universal, de Félix Le Dantec, i A Liga da Gente Nova, d'Henrik Ibsen, entre altres obres de sociologia, de psicologia i de divulgació científica. Dirigí l'Encilopédia Pedagógica Progredir i publicà nombroses obres pedagògiques, com ara Educação e Ensino. Educação integral (1914), O Ensino da História (1914), Metodologia (1921 i 1932) iPedagogia sociològica. Princípios de pedagogia e plano de uma organização geral de educação (1936); estudis laboralistes, com O contrato do trabalho. Esboço histórico, critica do actual contrato do trabalho, contrato colectivo (1909), i obres de teatre llibertàries. Adolfo Lima va morir el 27 de novembre de 1943 a Lisboa (Portugal).
***
FernandÉlosu (1908)
- Fernand Élosu:
El 28 de maig de 1875 neix a Bordeus (Aquitània,
Occitània) el metge
neomaltusià, lliurepensador, anarquista i pacifista FernandÉlosu, també citat Fernand
de Élosu, i conegut com DocteurÉlosu. Era fill de l'emigrant
basca Rosa Antonia de Élosu i de pare francès
desconegut. Després de fer els
estudis de medicina, exercí al País Basc i
posteriorment va fer de metge de
família a Baiona (Lapurdi, País Basc).
Aconseguí una gran reputació com a metge
i com a propagandista de propostes avantguardistes (unió
lliure, maternitat
voluntària, antialcoholisme, etc.), dedicant-se
també a l'estudi de la
filosofia i de la política social. Abans de la Gran Guerra
fou l'animador d'un
grup llibertari a Baiona del qual formava part l'escultor sindicalista
Mandagaran. El 13 de setembre de 1900 es casà a Baiona amb
Thérèse Peyroutet. Fou
un dels fundadors de la Universitat Popular de Baiona i
formà part de la Libre
Pensée. En 1908 l'Acció Sindical de Baiona i de
Biarritz (Lapurdi, País Basc) li
va publicar el fullet neomaltusià Amour
infécond. Limitation raisonnée des naissances,
però, denunciat per la venda
d'aquest als quioscs, va ser jutjat aquell mateix any i condemnat a dos
mesos
de presó. En 1909 publicà, amb altres
neomaltusians, el llibre Le Néo-malthusisme
est-il moral? El 13 d'octubre de 1909 participà,
amb André Augey i Élie
Pécaut, entre d'altres, en un míting de protesta
contra l'execució de Francesc
Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser nomenat president de la
Secció de Baiona de la
Lliga dels Drets de l'Home i aquest mateix any sa companya
Thérèse, arran d'una
conferència de Nelly Roussel, fundà el Grup
Feminista de Baiona-Biarritz, el
qual s'adherí a la Union Fraternelle des Femmes (UFF,
Unió Fraternal de Dones).
El maig de 1911 declarà a favor en el judici del metge
francmaçó Long-Savigny,
acusat de la mort d'una pacient a conseqüència d'un
avortament a Biarritz. El
març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de
Baiona per
propaganda neomaltusiana. En 1914 col·laborà amb
temes sanitaris en la segona
sèrie del Bulletin de La Ruche,
publicat a Rambouillet (Illa de França, França).
Pacifista seguidor de Lev
Tolstoi, aprengué rus només per mantenir
correspondència directa amb la família
de l'escriptor. Quan la I Guerra Mundial rebutjà la
Unió Sagrada i el 14 de
juliol de 1914 redactà i distribuí un pamflet
contra la guerra. El 30 de juliol
de 1914 fou l'organitzador de la manifestació pacifista que
arreplegà una
quarantena de militants que recorregué els carrers de Baiona
i que s'enfrontà a
una centena de patriotes hostils. Servi com a simple soldat d'infermer
de
segona classe a l'Hospital Militar de Baiona durant tota la guerra. En
aquests
anys bèl·lics col·laborà enCe qu'il faut
dire (1916-1917) de Sébastien Faure. En 1917
publicà el fullet de
propaganda antialcohòlica Le
poison
maudit. L'alcool, que va ser reeditat en 1930, a
més de traduït al castellà
(El veneno maldito) i publicat en
diferents edicions. En acabar la guerra, participà en el
periòdic parisenc La
Plèbe (1918), que reagrupava els
partidaris antibel·licistes de la Conferència de
Zimmerwald (agost de 1915). El
març de 1920 va ser detingut acusat de practicar un
avortament a una vídua de
guerra, mare de vuit infants i aquest mateix any publicà En prison. Souvenirs de la maison d'arrêt
et de l'hôpital. Entre
1922 i 1925 col·laborà en La
Revue
Anarchiste. També col·laborà
en l'Encyclopédie
Anarchiste,
de Sébastien Faure, redactant diversos articles, com ara«Alcoholisme», «Avortament»,«Biologia», «Castedat»,«Celibat»,«Cervell»,«Electroteràpia»,«Evolució»,«Medicina»,«Tolstoisme» o«Violència» –en
aquesta entrada criticà
el llibre de Georges Sorel Réflexions
sur
la violence (1908) per la seva violència i es
mostrà partidari d'una«revolució de les
consciències» i no d'una«revolució de les baionetes». El 10
de novembre de 1930 llegí a Baiona, organitzada per les
Joventuts Laiques, la
conferència «Laïques et
laïcisme». El 6 d'agost de 1934 parlà en
una reunió
pública antifeixista organitzada pel Comitè de
Vigilància de Baiona on desmuntà
les contradiccions del feixisme i criticà la ferocitat dels
mitjans que fa
servir per mantenir-se en el poder. En 1935 encara figurava en la
llista
d'anarquistes del departament dels Baixos Pirineus, ja que formava part
del «Grup
Estudis Filosòfics i Socials» de Baiona, que havia
creat en 1929 amb altres
lliurepensadors, i sovint presidia reunions públiques. Entre
1935 i 1936
col·laborà en el periòdic anarquista La
Révolte, publicat a Bordeus per Aristide Lapeyre.
En 1935 defensà
activament els inculpats en l'anomenat «Cas de les
esterilitzacions de Bordeus»
i el 25 d'abril publicà l'article «Vasectomie et
castration» en La Révolte.
En aquests anys finals de sa
vida, patí multitud de malalties (ceguesa, reumatisme,
insuficiència renal,
etc.) que l'obligaren a una vida gairebé monacal. Sempre
refusà ser candidat
electoral, fins i tot als comicis municipals, però
arribà a patrocinar
candidatures socialistes. Acceptà la presidència
dels «Amics de l'URSS» de
Baiona, però mai no s'afilià al Partit Comunista.
Arran d'un escorcoll a la seu
dels «Amics de l'URSS», va ser processat com a
president d'aquesta entitat i el
8 de febrer de 1940 va ser condemnat per «temptativa de
reconstitució de lliga dissolta»
a sis mesos de presó. Detingut el 24 de juny de 1940 a
Baiona, dos dies després
de la signatura de l'armistici pel mariscal Philippe Pétain,
va ser reclòs el
juny de 1940, com a «indesitjable i individu
perillós per a l'ordre nacional i
la seguretat pública», d'antuvi a la
presó de Dax (Aquitània, Occitània) i
després va ser traslladat al camp de concentració
de Gurs (Aquitània, Occitània).
En el moment de la seva detenció traduïa al
francès Don Quijote de la Mancha.
Poc després va ser alliberat i se li va
assignar residència vigilada a Aren (Aquitània,
Occitània), però va ser
novament empresonat el 23 de març de 1941 a Baiona. Malalt
de pneumònia va ser
posat en llibertat el 7 d'agost de 1941. Fernand Élosu va
morir dies després,
el 19 d'agost de 1941, al seu domicili de Baiona (Lapurdi,
País Basc). Sa
filla, Fernande Élosu, va ser una destacada militant
comunista.
***
- Emilio Marziani:
El 28 de maig de 1895 neix a Villa
Borgo (San Benedetto Po, Llombardia, Itàlia) l'anarquista
Emilio Marziani, conegut
com Umin i que va fer servir el
pseudònim
de Pedro Biosca. Sos pares es deien
Anselm Marziani i Seconda Pedrazzoli. Es guanyava la vida fent de
pagès i quan
tenia 15 anys la policia ja el tenia controlat per anarquista. Durant
la Gran
Guerra va ser enrolat en la infanteria. Quan acabaren les hostilitats,
abandonà
l'exèrcit abans de la desmobilització; jutjat, va
ser condemnat a tres anys de
presó per deserció, però es
pogué beneficiar d'una amnistia. Entre el 3 i el 5
de desembre de 1919, alhora que la convocatòria de la«Jornada Roja» de Màntua
(Llombardia, Itàlia), participà en els disturbis
que tingueren lloc a San
Benedetto Po. Processat, va ser acusat d'haver aferrat un manifest
incendiari,
fent una crida a la devastació i a la Revolució
social promoguda pels
anarquistes, i per aquest fet va ser condemnat pel Tribunal
d'Apel·lació de
Brescia (Llombardia, Itàlia) a set mesos de
reclusió per «incitació a
l'assassinat». Posat en busca i cerca, el 24 de novembre de
1920 va ser
detingut pels carrabiners, però aconseguí escapar
i passar a la clandestinitat.
Després d'uns mesos, el maig de 1921, va ser acusat de
l'assassinat de Tullio
Scarduelli, feixista de San Benedetto Po i condemnat el 28 d'octubre de
1922
per l'Audiència de Màntua a més de
vint anys de presó per assassinat i ús d'arma
de foc. Embarcà clandestinament a Gènova
(Ligúria, Itàlia) amb un vapor directe
cap a Barcelona (Catalunya). A la capital catalana treballà
de mecànic fins al
1924 o 1925. Amb el nom fals de Pedro
Biosca, marxà cap a París
(França), on treballà en diverses feines. En
1930, després d'haver estat condemnat en
rebel·lia per diversos delictes, patint
desequilibri mental i amnèsia, va ser internat en un
manicomi, però tot sembla
que fou una estratègia per a evitar la
deportació. Durant els anys trenta
continuà militant en el moviment anarquista,
freqüentant grups d'antifeixistes
i especialment el Comitè Anarquista de París. A
principis de 1937 sembla que
marxà a fer costat la Revolució espanyola,
però no hi ha cap document oficial
que corrobori aquesta afirmació. El 5 de setembre de 1939 el
tenim a
Brussel·les (Bèlgica) després d'haver
estat expulsat de França a conseqüència
d'un
judici per recaptació de bens furtats. A
Brussel·les formà part d'un grup
anarquista format per, entre d'altres, Dante Armanetti, Azelio
Bucchioni,
Vincenzo Esposito, Cafiero Meucci, Paolo Moro, Corrado Perissimo i
Agostino
Sanna. Detingut perquè no duia cap document d'identitat, va
ser portat al camp
de concentració de Merksplas (Anvers, Flandes), d'on
fugí en dues ocasions. El
segon intent reeixí i pogué arribar a Anvers
(Anvers, Flandes) amb el passaport
de Giovanni Aragno, mort el 7 de gener de 1937 a front de Mirabueno
(Guadalajara, Castella, Espanya), i amb el qual volia partir cap a
Mèxic. Però
va ser detingut de bell nou. Gràcies a la invasió
alemanya, va ser alliberat.
Amb un bitllet emès pel consolat italià de
Brussel·les amb el qual havia de
retornar a Itàlia, marxà cap a París.
El febrer de 1941 va ser detingut per la
policia francesa. Després d'alguns mesos en la
clandestinitat, va ser detingut
per la policia alemanya i deportat a Itàlia. Jutjat, va ser
condemnat a cinc anys
de confinament a la colònia penitenciària de
Ventotene, on conegué Sandro Pertini.
Posteriorment, entre agost i setembre de 1943, amb altres companys
(Marcello
Bianconi, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Gregori, Giorgio Jaksetich,
Onofrio
Ludovici, Emilio Marziani, Ulisse Merli, etc.), per ordre del govern de
Pietro
Badoglio, va ser reclòs al camp de concentració
de Renicci (Anghiari, Toscana,
Itàlia). Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a San Benedetto Po, on
col·laborà ocasionalment en la premsa anarquista.
Entre el 7 i el 9 de desembre
de 1962 assistí en representació del seu poble al
Congrés Nacional de la
Federació Anarquista Italiana (FAI) que se
celebrà a Senigallia (Marques,
Itàlia). En 1989 Reinhard Keller realitzà el
documental, amb una mica de ficció,L'umin. Der anarchist sobre la seva
figura. Emilio Marziani va morir el 23 de març de 1993 en
una casa de repòs de
San Benedetto Po (Llombardia, Itàlia).
***
Notícia sobre un judici a Jenaro Tejedor apareguda en La Vanguardia del 3 de juny de 1933
- Jenaro Tejedor
Delgado: El 28 de maig de 1896 neix a Hontalbilla
(Segòvia, Castella, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Jenaro Tejedor Delgado --citat a
vegades Genaro--, conegut com El Madrid. Emigrà a Barcelona
(Catalunya),
on treballa com a obrer fonedor en la indústria
metal·lúrgica. Durant la dècada
dels deu milità en el Sindicat del Metall de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona i fou membre d'un grup d'afinitat anarquista que es
reunia a
Montjuïc. Fugint de la repressió, visqué
diverses temporades (1919, 1922 i 1923)
a París (França) i, segons fonts
policíaques, va fer un viatge a Rússia. L'octubre
de 1922 col·laborà en l'atemptat contra Severiano
Martínez Anido, que en
realitat va ser una provocació policíaca muntada
pel confident Inocencio Feced
Calvo. El 21 d'octubre d'aquell any va ser detingut amb altres companys
cenetistes (Joan Manent i Pesas, Guillem Martí i Vicens
Soler) a la plaça de
Catalunya barcelonina portant un paquet amb sis pistoles i 16
carregadors. L'1
de juny de 1923 va ser jutjat amb Manuel Talens Giner pel«complot» contra
Martínez Anido i absolts ambdós
l'endemà. El febrer de 1930, en l'assemblea
constituent confederal després de la dictadura de Primo de
Rivera, fou elegit
tresorer del Sindicat del Metall barcelonès. Entre l'11 i el
17 de juny de 1931
fou delegat del Sindicat del Metall de Barcelona en el III
Congrés Nacional de
Sindicats de la CNT («Congrés del
Conservatori») celebrat a Madrid. El 15 de
febrer de 1932, quan exercia de secretari del Sindicat de la
Metal·lúrgica, va
ser detingut per publicar fulls clandestins cridant a la vaga
revolucionària. El
2 de juny de 1933 va ser jutjat per «injúries a la
Guàrdia Civil» per un
article publicat el 16 de desembre de 1932 en Solidaridad
Obrera i fou condemnat a quatre anys de bandejament i a
una multa de 500 pessetes. Després del cop feixista de
juliol de 1936 va ser
nomenat secretari del Sindicat de la
Metal·lúrgica de la CNT de Barcelona. Com
a membre del comitè d'aquest sindicat, va participar l'agost
de 1936, en
l'organització de les indústries de guerra.
Enrolat en les milícies, Jenaro Tejedor
Delgado va morir al front d'Aragó.
***
Necrològica
de Rafael Adell Flos apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 de setembre de 1988
- Rafael Adell Flos:
El 28 de maig de 1898 neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Rafael
Adell Flos. Sos pares es deien Agusti Adell i Dolors Flos.
Des d'adolescent va militar en el Sindicat dels
Cilindradors del Ram de l'Aigua de la Confederació Nacional
del Treball (CNT)
del barri del Poble Nou de Barcelona (Catalunya). Cap al 1914, arran
d'una
reunió amb Josep Negre Oliveras, va formar amb Josep Llovid,
Julio Ramón i
Sánchez el grup «ABC Sindicalista» que
s'encarregava de la difusió de 300
exemplars de Solidaridad Obrera i de 150 de Tierra
y Libertad. Va
ser també un dels organitzadors del Sindicat del
Tèxtil de la CNT al barri del
Clot de Barcelona i un dels fundadors de la Comissió
Cultural de l'escola«Natura» (La Farigola). Exiliat a França
després de la guerra civil, va ser
membre de la Federació Local d'Alen (Provença,
Occitània), de la qual va ser
secretari en nombroses ocasions i va ser assidu dels plens regionals de
Provença. En 1947 fou delegat en el II Congrés
del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). El febrer de 1949 va ser
nomenat secretari de la Lliga de Mutilats del departament de les Boques
del
Roine. En aquesta època vivia al número 1 del
carrer de les Tuileries de
Charlaval (Provença, Occitània). En 1961 va ser
delegat al Congrés de Llemotges
(Llemosí, Occitània) de
l'MLE en l'exili. Durant la dècada dels seixanta als setanta
va viure a
Charlaval i va col·laborar en Le Combat
Syndicaliste i en Cuadernos
de pedagogía
(1977). En la seva últimaèpoca fou secretari del Sindicat
d'Oficis Diversos de la CNT d'Alan. Sa companya fou
Assumpció Surinach.
Sa filla, Azucena Adell Surinach, i son
gendre
Cristóbal Parra Román també van ser
destacats militants anarquistes. Rafael Adell Flos va morir el 26 de
març de 1988 a Selon de Provença
(Provença, Occitània) --algunes fonts
citen erròniament Charlaval (Provença,
Occitània)-- i va ser enterrat a
Charlaval.
***
Luciano Allende portant un
company a Neuengamme (1945)
-
Luciano Allende: El 28 de maig de 1898 neix a Santander
(Cantàbria,
Espanya) el militant anarquista Luciano Allende, conegut sota el
pseudònim de Toto.
Va patir una infància difícil i en 1913 va
emigrar a França per fugir del
servei militar. Es va instal·lar a Lió i va fer
feina a la vidrieria de
Venissieux, als afores de la ciutat. Va marxar a la regió
parisenca la
primavera de 1914 i començà a treballar a la
vidrieria de Clichy. Ja militant
llibertari, va relacionar-se amb Gaston Rolland. Durant els anys vint
va
participar amb els grups anarquistes espanyols exiliats i va fer
amistat amb
Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso. També estava en
contacte amb els
militants francesos de la Unió Anarquista (UA) i amb Louis
Anderson (Ander),
administrador de Le Libertaire entre 1932 i 1939.
Quan va esclatar la
Revolució espanyola va marxar a la Península i es
va enrolar en l'exèrcit
republicà, lluitant fins al final del conflicte. El febrer
de 1939 es va
exiliar a França i va ser internat al camp d'Argelers i
després al de Sant
Cebrià, abans de ser incorporat en les Companyies de
Treballadors Estrangers
(CTE). Durant l'ocupació va participar en la
resistència a Savoia, sota el pseudònim
de Toto, en la unitat anomenada«Batalló de la Mort». Va realitzar
nombrosos serveis en la resistència abans de ser detingut
per la Gestapo el 18
de març de 1944 a Montmèlyan i deportat a
Alemanya al camp de concentració de
Neuengamme. Durant l'alliberament del camp en 1945, va ser fotografiat
portant
un altre deportat, antic empleat del Liceu de Barcelona, a les
espatlles. En
retornar de la deportació, es va instal·lar a
París i va militar en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili i
després es va establir a
Antíbol (Occitània), on va fer d'apicultor amb sa
companya Mariette. En elsúltims anys de sa vida va militar en la CNT i en la
Federació Espanyola dels
Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Luciano Allende va
morir el 23 de gener
de 1983 a Canes (Provença, Occitània) i les seves
cendres va ser
dispersades al jardí del
militant llibertari Paul Ferrare a Gòuf Joan
(Occitània).
***
Paul Lapeyre i sa companya Jeanne Pantais
- Paul Lapeyre: El
28 de maig de 1910 neix a Monguilhem
(Gascunya, Occitània) el militant anarquista,
anarcosindicalista i
lliurepensador Paul Lapeyre. Sos pares es deien Thomas Lapeyre,
conreador que
esdevingué carter, i Maria Dulhoste. Va fer de barber
després d'haver estat
obligat a deixar el seu lloc com a mestre a causa del seu
antimilitarisme. A
finals de novembre de 1926, amb sos germans Aristide i Laurent,
participà en la
constitució de la Confédération
Générale du Travail - Syndicaliste
Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del
Treball - Sindicalista
Revolucionària), creada per Pierre Besnard, i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Le Combat Syndicaliste,
participant en el V Congrés (novembre de 1934) i el VI
Congrés (22 de gener de
1937) d'aquesta confederació sindical. En 1935, quan esclata
l'«afer de les
esterilitzacions de Bordeus», son germà Aristide
va ser empresonat i fou ell
qui assegurarà l'aparició de La
Révolte, periòdic anarquista del
Sud-Oest. Quan comença la Revolució espanyola, el
19 de juliol de 1936,
organitzà amb sos germans una xarxa per enviar armes,
medicaments, queviures,
etc., als companys anarquistes de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant
els anys de la Revolució
espanyola, desenvolupà una intensa tasca en el seu suport i
fou orador en
nombroses reunions al seu favor, com ara el míting que es
realitza l'agost de 1936
a la sala Wagram de París organitzat pel«Comitè Anarcosindicalista per a la
Defensa i l'Alliberament del Poble Espanyol», on va
explicà la seva estada a
Espanya, o la gira propagandística que realitzà
en nom de la CGT-SR entre el
gener i el març de 1937 a Algèria, on va fer una
dotzena de conferències en
suport de la Revolució espanyola. També
col·laborà en el setmanari SIA,òrgan de la Secció Francesa de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundat i animat per
Nicolas
Faucier i Louis Lecoin, i efectuà nombrosos viatges a
Espanya en nom de la
CGT-SR. En aquesta època col·laborà en
dos periòdics publicats a Bordeus
(Aquitània, Occitània) sota el títol L'Espagne
Antifasciste. El 16 de setembre de 1938 va ser inscrit com a«anarquista»,
ben igual que son germà Laurent, en el «Carnet
B» dels antimilitaristes. El
maig de 1939 fou nomenat delegat de Propaganda de la
Federació Anarquista de
Llengua Francesa (FAF), que s'havia constituït entre el 15 i
el 16 d'agost de
1936 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) a resultes de
l'escissió que es va
produir dins de la Unió Anarquista (UA). A finals d'agost de
1939 va ser mobilitzat
i va ser enviat a Alsàcia; va caure presoner de
l'exèrcit alemany i va ser
enviat a un camp de concentració prop d'Hamburg (Hamburg,
Alemanya). Després
d'un intent d'evasió que resultà un
fracàs, va ser enviat successivament a
quatre camps d'internament. El juny de 1945 va ser alliberat per les
tropes
britàniques. Després de la II Guerra Mundial
representà el grup anarquista de
Bordeus en el congrés que donà lloc a la nova
Federació Anarquista (FA) que se
celebrà entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 a
París (França). En aquesta època
era secretari de la Unió Local Bordelesa. El 17 de setembre
de 1946 es casà a
Bordeus amb la militant anarquista Jeanne Pantais. Entre el 7 i el 9 de
desembre de 1946 participà en el Congrés
Constitutiu de la Secció Francesa de
la Confederació Nacional del Treball (CNT-F) de
l'Associació Internacional del
Treball (AIT), continuadora de la CGT-SR i sempre inspirada per Pierre
Besnard,
i va ser nomenat secretari de la VIII Unió Regional de la
CNT-F. Entre finals
de 1947 i principis de 1948 al departament de la Gironda, prengué part en
l'intent de fusió que donà
lloc a un Comitè Departamental de Coordinació de
Sindicats que havien abandonat
la CGT i que reagrupava, entre altres forces, la Unió
Regional de CNT, els«Amics de Força Obrera», els
Comitès d'Acció Sindicalistes i la
Unió
Departamental de Sindicats Independents. En 1952 era delegat de
Propaganda de
la Unió Regional de la CNT-F. A resultes del
congrés de la Federació Anarquista
(FA) que se celebrà entre el 31 de maig i el 2 de juny de
1952 a Bordeus, va
ser exclòs de la FA, ben igual que altres companys
(André Arru, MauriceFayolle,
Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre, Georges Vincey, etc.), pel seu
enfrontament
amb Georges Fontenis. La FA, que desaparegué per donar lloc
a la Federació
Comunista Llibertària (FCL) dirigida per Georges Fontenis,
va ser reconstituïda
en el congrés que se celebrà entre el 25 i el 27
de desembre de 1953 a París. L'agost
de 1955 participà en la IV Concentració
Internacional Juvenil que se celebrava
a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana,
Occitània), on va fer les
conferències «Darwin-Kropotkine » i«L'éthique et la morale anarchiste». La
seva tasca militant va ser continuada, juntament amb son
germà Aristide, en«Libre Pensée», realitzant nombroses
conferències i esdevenint un dels seus
oradors nacionals principals. També va fer nombroses
conferències a l'Escola
Racionalista «Francisco Ferrer», animada pel grup
anarquista de Bordeus. La
seva barberia, al carrer de La Fusterie de Bordeus, fou centre de
difusió de la
premsa anarquista. En tots aquests anys sempre participà
activament amb les
activitats de Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. A
començament dels
anys setanta un infart el retirà de la militància
activa i s'instal·là a Barçac
(Aquitània, Occtània), a la regió
vitícola de Sauternes. Trobem escrits seus en
nombroses publicacions llibertàries, com ara La
Brochure Mensuelle, Les
Cahiers de Terre Libre, Ce qu'il
faut
dire, Le Combat Syndicaliste,L'Entente Anarchiste,
L'Espagne Antifasciste, L'Espagne
Nouvelle, Germinal, L'Idée Libre, Lucifer,Le Monde Libertaire, Monde
Nouveau, Rébellion,La Révolte, etc. Entre
les seves obres
podem destacar Jésus-Christ, Dieu soleil
(1933), Le 6 février
(1934), Jésus-Christ a-t-il existé?
(1936), Ce qu'est le syndicalisme
révolutionnaire (1937), Lueurs sur
l'Espagne.Révolution
et contre-révolution en Espagne républicaine
(1938), De Gaulle tout nu! (1946), Cléricalisme
moderne et mouvement ouvrier (1983, amb Marc
Prévôtel), Étienne
de la Boétie. De la servitude volontaire ou le
contr’un. Étude (ca. 1996,
pòstum). Paul
Lapeyre va morir el 2 de maig de 1991 a l'Hospital de Burela (Lugo,
Galícia) on
havia estat portat després de patir un accident
automobilístic en una carretera
gallega el dia d'abans. Conforme les seves últimes
voluntats, el seu cos va ser
donat a la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la
(La Corunya,
Galícia).
Defuncions
Maximilien Luce: L'exécution de Varlin (1910)
- Eugène Varlin: El 28 de maig de 1871 és afusellat a París (França) l'enquadernador anarquista i militant de la Internacional Louis-Eugène Varlin. Havia nascut el 5 d'octubre de 1839 al llogarret de Voisins, a prop de Claye-Soully (Illa de França, França), en una família pagesa pobra i era el major de tres germans i una germana (Louis, Hippolyte i Clémence). Fins als 13 anys anà a l'escola i després entrà en un taller d'un oncle seu a París com a aprenent d'enquadernador, on restarà dos anys. En 1859 fou nomenat capatàs de taller, després d'haver fet feina a sis tallers perfeccionant-se, i a partir de 1962 treballà a ca seva, al número 33 del carrer Dauphine de París. En 1857 participà en la fundació de la Societat de Socors Mutus dels Enquadernadors i entre 1864 i 1865 fou un dels organitzadors de la vaga del sector i, com a reconeixement de la seva tasca, rebé dels seus companys un rellotge d'argent. Més tard fou un dels fundadors de la Societat d'Estalvi i de Crèdit Mutu dels Obrers Enquadernadors, de la qual fou nomenat president. Defensor de la igualtat entre sexes, n'introduí la militant anarquista Nathalie Lemel en el Consell d'administració. A començaments de 1865 s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i col·laborà en Tribune Ouvrière. Entre el 25 i el 29 de setembre d'aquell any fou delegat a la Conferència de Londres de l'AIT, on conegué Karl Marx, i entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 al Congrés de Ginebra, on defensarà el treball de les dones contra la majoria, que volia que aquestes restessin a la llar. En 1867 participà en la creació de la cooperativa «La Ménagère» i en 1868 fundà el restaurant cooperatiu «La Marmite» (8.000 afiliats) i formà part de la Segona Oficina de la Internacional de París, per la qual cosa fou perseguit, detingut i condemnat a tres mesos (d'agost a octubre) d'empresonament que purgà a la presó de Sainte-Pélagie. En 1869, com que les vagues es multiplicaven, crea la «Caixa del Sou» per ajudar els vaguistes. Aquest mateix any, afirmà que la revolució política no era res sense una revolució social i assistí, entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 a Basilea, al IV Congrés de l'AIT, on es pronuncià per la propietat col·lectiva del sòl. En 1870 realitzà una gira propagandística (Lió, Creusot, Lille, etc.) i hi constituí les respectives seccions de la Internacional. El 19 d'abril de 1870 presidí l'Assemblea General de les seccions parisenques de l'AIT i a final de mes va haver de fugir a Bèlgica per escapar de la policia. En tornà a París després de la caiguda de l'Imperi, fou nomenat delegat del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes i comandant del 193 Batalló de la Guàrdia Nacional. Lluità per la defensa a ultrança de París ja que, segons ell, Prússia representava el «monarquisme» que volia anihilar la democràcia. Arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra la política portada a terme pel Govern de Defensa Nacional fou revocat del seu càrrec de comandant i s'ocupà del subministrament d'aliments durant l'hivern del setge parisenc per part de les tropes prussianes. Candidat socialistarevolucionari a l'Assemblea Nacional, no fou elegit el 8 de febrer de 1871. A partir del 18 de març d'aquell any s'ocupà de l'Estat Major de la Guàrdia Nacional a la Plaça Vendôme i, els dies següents, participà en les negociacions amb els ajuntaments de districte. El 26 de març fou elegit membre de la Comissió de Finances de la Comuna i el 21 d'abril passà a la Comissió de Subsistències. El 2 de maig fou nomenat director general de Manutenció i dels aprovisionaments militars. Fou un dels signants del «Manifest de la Minoria» contra el Comitè de Salvació Pública. Durant la«Setmana Sagnant» dirigí la defensa dels VI i XI districtes. Intentà sense èxit oposar-se a la massacre dels ostatges del carrer Haxo i lluità fins el darrer moment en les últimes barricades del barri de Bellville. Quan prenia alè assegut en un banc del carrer Lafayette, fou reconegut per un capellà i denunciat. Detingut pel lloctinent Sicre, fou traslladat a Montmartre a força de cops --un ull li penjava fora de l'òrbita--; quan arribà a la rue des Rosiers, on era l'Estat Major, ja no podia caminar. Eugène Varlin fou afusellat aquell mateix dia, el 28 de maig de 1871, a la rue des Rosiers del barri de Montmartre de París (França) al crit de«Visca la República! ¡Visca la Comuna!» i el seu cos mutilat posteriorment a cops de baioneta. Sicre li robà el seu rellotge i es va fer un adorn. Nombroses escoles, carrers i places de París i de França porten el seu nom.
***
Antonio
Sarrau Español (1936)
- Antonio Sarrau Español: El 28 de maig de 1939 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sarrau Español. Havia nascut en 1893 a Fraga (Osca, Aragó, Espanya). Era el major de cinc germans d'una família catòlica. Després de realitzar el servei militar a l'Àfrica, s'afilià amb sos germans més petits Joaquin, José i Salvador a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Miner de professió, treballà a la conca minera de carbó del Baix Segre i el Baix Cinca. Després de tenir un greu accident a la mina on treballava que el deixà força malament, s'instal·là amb sa companya Carmen Royes i son fill Liberto a Barcelona. Amic de Juan Manuel Molina, fou membre del grup anarquista«Germen». Per la seva militància fou tancat al vaixell presó Buenos Aires i el seu nom figurava a les «Llistes de la fam» de la patronal. Cobrador de la Companyia de Tramvies de Barcelona, en 1933 va ser acomiadat de la feina arran de la vaga de tramvies i per sobreviure obrí un quiosc de periòdics finançat pel Sindicat de Transports de la CNT. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com a director del seuòrgan d'expressió, Tierra y Libertad, patí diversos empresonaments. El febrer de 1936 va ser reintegrat en la seva feina a la Companyia de Tramvies i durant els anys bèl·lics i la Revolució participà activament en la col·lectivització del sector. Amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en consell de guerra el 29 d'abril de 1939 i condemnat a mort per haver dirigit el periòdic Tierra y Libertad. Antonio Sarrau Español va ser afusellat el 28 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya), juntament amb Heriberto Escartín Pérez i Antonio Hernández Campillo (Marchena), cenetistes, i Manuel Barba Ponce i Manuel Moya Cau; i el seu cos llançat al fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc.
---
Presentació del llibre "El fill de l'italià"
Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona - Els estalinistes del PCE, PSUC i la NKVD: lassassinat dAndreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM i els anarquistes de la CNT-FAI
(4 vídeos) La campanya contra els perillosos elements trotskistes ja fa temps que ha començat a lURSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de lhistoriador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar lempresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució dOctubre parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. (Miquel López Crespí)
Els estalinistes del PCE, PSUC i la NKVD: lassassinat dAndreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona
(I)
Entre la nombrosa informació existent que pot documentar la participació dels estalinistes espanyols i catalans del PCE i del PSUC en la persecució i criminalització dels trotskistes del POUM podríem destacar, com ja hem escrit en altres articles, el famós llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya (Barcelona, Edicions Ariel, 1969), i també Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937) (Barcelona, Anagrama, 1977) de Francesc Bonamusa. Ambdós llibres ens informen extensament del paper criminal de les direccions del PCE i del PSUC en les campanyes de difamació contínua dels militants del POUM mesos abans de la detenció i assassinat dAndreu Nin i de la il·legalització i empresonament de moltíssims militants del POUM, posteriorment. Abans dels sangonosos esdeveniments dels Fets de Maig del 37 a Barcelona, latac contra les conquestes revolucionàries del 19 de juliol, lintent del PCE-PSUC d'acabar amb les col·lectivitzacions, el poder de les milícies, lautogestió obrera a les fàbriques, ja ss'han donat nombrosos assalts de militants del PCE a les seus del POUM, com informa Francesc Bonamussa. Com explica Jordi Arquer, dirigent primer del BOC i després del POUM, en el seu estudi Objetivo: liquidar al POUM: Los hechos de mayo [1937] fueron una explosión espontánea de la clase obrera frente a la minimización y el debilitamiento de la revolución, de las conquistas revolucionarias. Esto se avenía con la política de la URSS que no quería el triunfo de la revolución. [...] Andreu Capdevilla, presidente del Consell dEconomía de Catalunya, me dijo en una ocasión, ya en el exilio, que los partidos burgeses y el PSUC querían deshacer las colectivizaciones incluso quince días antes de entrar en Barcelona los nacionales.
Ni la URSS ni su internacional comunista han podido nunca admitir la existencia en ningún lugar del mundo de partidos comunistas no oficiales, es decir, que no dependieses o que no estuvieses adscritos a la III Internacional. [...] Pero nuestro caso [lexistència del POUM], el de Cataluña, era para dirección de la III Internacional un problema. Porque siempre, desde la creación del Partit Comunista Català había sido más fuerte e influyente en todos los aspectos de la vida pública (sindical, política, etcétera) que el partido oficial dependiente de Moscú. No podían admitir que hubiera un partido comunista más fuerte que el oficial y menos aún cuando en este país se había declarado una revolución. Tras los primeros tiempos de desorientación, al comienzo de la guerra, el PCE decide apoyar la creación de una república parlamentaria de nuevo tipo y esta será su consigna durante toda la contienda. Para ellos la guerra era un problema de antifascismo, no de revolución. Su actitud era contrarrevolucionaria, por eso iban contra las colectivizaciones y todo lo que significara un apoyo a la revolució. Eran objetivamente unos aliados de Franco porque también este iba contra la revolución social y el derecho de las nacionalidades ibéricas a su independencia.
La campanya contra els perillosos elements trotskistes ja fa temps que ha començat a lURSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de lhistoriador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar lempresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució dOctubre parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. Cap a lany 1997, lhistoriador Josep Termes, en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa recomanava uns quants llibres dels publicats aleshores, imprescindibles quant a assabentar-se del rerefons dels sagnants Fets de Maig de 1937, lassassinat de Camillo Berneri i Andreu Nin i de centenars de militants revolucionaris daquella època. Josep Termes situa, dentre daltres, les obres de: Víctor Alba (El marxisme a Catalunya. 1919-1939, 4 vols., Barcelona, 1974-1975); Andrés Suárez (El proceso contra el POUM., París, 1974); Manuel Cruells (Els Fets de Maig, Barcelona, 1970); Julián Gorkin (El proceso de Moscú en Barcelona. El sacrificio de Andrés Nin, Barcelona, 1974); Wilebaldo Solano (Assaig biogràfic, en la reedició del llibre de Nin Els moviments demancipació nacional, París, 1970) i el de Juan Andrade Prefacio a Andrés Nin. Los problemas de la revolución española 1931-1937, París, 1971). Termes hi afegeix igualment limportant llibre de Burnet Bolloten La revolución española. Las izquierdas y la lucha por el poder, editat a Mèxic el 1962, el de G. H. Meaker The Revoluctionary Left in Spain 1914-1923 publicat a Stanford el 1974 i el de Pelai Pagés Andrés Nin. Su evolución política 1911-1937 ublicat a Barcelona el 1974.
Tot aquest material, juntament amb les edicions de nous títols i amb les investigacions de la Fundació Andreu Nin ens permet anar reconstruint el paper del PCE i el PSUC en el suport a la policia política de la burocràcia estalinista. Hi havia un seguidisme absolut envers les directrius emanades de Moscou per part de José Díaz, Dolores Ibárruri La Pasionaria, Santiago Carrillo, Enrique Líster, Ignacio Gallego i els dirigents del PSUC era absolut. Cap divergència amb els elements de la Internacional enviats per Stalin per perseguir els revolucionaris de lEstat espanyol i els sequaços del PCE-PSUC que els fan costat. Si les campanyes del PCE i del PSUC contra els "contrarevolucionaris del POUM eren ferotges abans dels Fets de Maig del 37, de seguida que cessaren els trets es començà a preparar lextermini i els processos que pensaven que serien com els de Moscou- contra els dirigents del POUM. Ninforma extensament Francesc Bonamussa en el llibre Andreu Nin i el movimiento comunista en España (1930-1937) (Op. Cit., p. 373-383). A tall dexemple volem reproduir aquest petit fragment del llibre per a copsar tota la profunditat sectària dels estalinistes espanyols i catalans que, finalment, portarien a lassassinat de Nin i a lempresonament, a les txeques del PCE a València i Madrid i del PSUC a Barcelona, de centenars de militants revolucionaris de la CNT i del POUM. Bonamussa explica: En efecto, en su discurso del 9 de mayo en el Cine Capitol de Valencia, después de acusar a los trotskistas de contrarevolucionarios y agentes del fascismo, se dedicó a resumir el proceso realizado en Moscú, utilizando incluso términos manejados por Stalin o Manulilski. Todos los obreros afirma Díazdeben conocer el proceso que se ha desarrollado en la URSS contra los trotskistas. Es Trotski en persona el que ha dirigido a esta banda de forajidos descarrilando los trenes en la URSS, practicando el sabotaje en las grandes fábricas, haciendo todo lo posible por descubrir los secretos militares para entregarlos a Hitler y a los imperialistas del Japón. Y cuando esto ha sido descubierto en el proceso y los trotsquistas han declarado que lo hacían en combinación con Hitler, con los imperialistas del Japón, bajo la dirección de Trotski, yo pregunto: ¿es que no está totalmente claro que eso no es una organización política o social con una determinada tendencia, como los anarquistas, los socialistas o los republicanos, sino que el trotskismo debe barrerse de todos los países civilizados, si es que de verdad quiere liquidarse a esos bichos que, incrustados en el movimento obrero, hacen tanto daño a los propios obreros que dicen defender? [...] Ante la elocuencia de las palabras de José Díaz, sólo merece destacar que los ataques del PCE al POUM fueron increscendo, Mundo Obrero, órgano central del PCE, combatió constantemente al POUM y exigió su disolución. Las acusaciones de trotskistas-fascistas, de nidos de fascistas a sueldo de los centros de espionaje alemanes, o de verdaderas guerrillas de nuestra retaguardia son constantes. Mundo Obrero incluso ataca a órganos de premsa y dirigentes de la CNT que defienden al POUM, como Castilla Libre o Juan López.
Però la implicació dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en la persecució, criminalització i posterior assassinat dAndreu Nin i molts militants de la CNT i el POUM no acaba amb aquestes campanyes contínues dintoxicació dels pobles i sectors populars de lEstat espanyol. Els defensors actuals de lestalinisme i neoestalinisme espanyol i català afirmen que no hi ha cap prova concreta de la implicació de la direcció del PCE-PSUC en lassassinat de Nin i que tota la responsabilitat recau damunt la policia política soviètica que operava a lestat espanyol. Concretament el famós Aleksandr Orlov, lagent de la NKVD. Totes les acusacions recauen damunt seu per tal de fer perdonar els estalinistes nostrats que li donaren suport des de llocs de comandament estalinista a la policia espanyola. Segons aquesta teoria exculpatòria, Santiago Carrillo, José Díaz, Ignacio Gallego, la Pasionaria, Pere Ardiaca, tots els dirigents estalinistes espanyols i catalans que eren al servei dels agents de Stalin a la guerra, eren innocents perquè mai no saberen res de les operacions de la NKVD soviètica. Amb aquesta ximpleria, simple demagògia sense cap mena de fonament, la pretesa ignorància dels estalinistes espanyols i catalans del que feia i ordia la NKVD, pensen que ho tenen tot solucionat. Però sequivoquen els que escampen fum per amagar la veritat. Avui dia, amb tota la documentació que hi ha publicada al respecte, pel nombrós material de què que ens forneixen escriptors, investigadors i historiadors --basta pensar en Víctor Alba, Francesc Bonamusa, Pelai Pagès, George Orwell, Burnet Bolloten, Wilebaldo Solano, Jordi Arquer, Abel Paz, el Col·lectiu La Trinxera, Maria Dolors Genovés, Victor Serge, Antonio Rubira León, per dir solament uns noms-- sabem de lestreta relació entre els agents de Stalin, el PCE, el PSUC i la Direcció General de Seguretat republicana. Evidentment, qui comandava en darrera instància eren els delegats de la Internacional estalinista, però els Orlov, Erno Gerö (Pedro), Palmiro Togliatti, Vittorio Codovila, Andreu Marty, Luigi Gallo i tots els altres, res no haurien pogut fer sense el suport actiu proporcionat en tot moment per les direccions del PCE-PSUC. I en el cas de la detenció i posterior assassinat dAndreu Nin cal recordar, com diu Francesc Bonamussa en Andreu Nin (pàg. 376): Logicamente, estos últimos [fa referència als delegats de Stalin] tenían unos lazos de relación con los servicios secretos del gobierno republicano que debían mantenerse a través de la Dirección General de Seguridad, regentada, en junio, por el coronel Ortega, ligado al PCE.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
40è ANIVERSARI DEL PSM. LA LLAVOR QUE GERMINA
El 2016 el PSM va fer 40 anys i per celebrar-ho i fer un merescut homenatge a les dones i homes que han fet possible aquests anys d’èxits i de fites assolides, una comissió de feina encapçalada per Nanda Ramon ha duit a terme tot un seguit d’activitats i accions que, de ben segur, serviran per reforçar la feina que farem els propers 40 anys.
El febrer de 1976 naixia el Partit Socialista de les Illes (PSI). Durant uns mesos, i abans de la seva legalització, va portar a terme la seva activitat camuflat sota l'associació anomenada Promocions Socials Illenques (PSI). Al desembre de 1977 es canvià al nom pel de Partit Socialista de Mallorca (PSM). El març de 1984, el VII Congrés aprovà la denominació complementària de PSM-Esquerra Nacionalista, i 14 anys més tard, el 1998, aquesta passà a ser PSM-Entesa Nacionalista de Mallorca. Finalment, el febrer de 2013 i amb la unificació amb Entesa per Mallorca el nom canvià a PSM-Entesa.
Des de bon començament, el nostre projecte s'ha assentat sobre tres potes ben clares: el nacionalisme, l'ecologisme i el progressisme. Aquests tres eixos han estat els que han fet germinar la llavor del PSM durant els quaranta anys de la seva història. Seguint aquestes idees s'ha governat i s'ha fet oposició. S'ha estat als ajuntaments, al Consell de Mallorca, al Parlament, al Govern i al Senat. També al carrer, sempre que ha estat necessari.
Ver más en: https://www.20minutos.es/noticia/3648098/0/mes-per-mallorca-es-compromet-reduir-20-els-desplacaments-amb-cotxe-privat-daqui-deu-anys/#xtor=AD-15&xts=467263
Ver más en: https://www.20minutos.es/noticia/3648098/0/mes-per-mallorca-es-compromet-reduir-20-els-desplacaments-amb-cotxe-privat-daqui-deu-anys/#xtor=AD-15&xts=467263
El compromís amb la llengua i cultures catalanes, pròpies de Mallorca, ha estat una de les principals guies del PSM durant tota la seva trajectòria. Amb una voluntat d'obertura i d'integració però amb un fort sentiment d'adhesió al país, el nostre projecte ha estat l'organització nacionalista de més durada, amb més representació institucional i amb més capacitat d'incidència des del govern de tota la història de la nostra illa. Sempre amb la intenció de fer de Mallorca un país normal.
La defensa del Medi Ambient també ha estat una constant en les lluites que ha portat a terme el PSM. Les batalles de sa Dragonera, es Trenc, Cabrera, Cala Mondragó, la Llei d'Espais Naturals, la moratòria d'urbanitzacions o contra la construcció de les autopistes s'han guanyat gràcies a la mobilització ciutadana amb una important participació del PSM a les institucions i sobre el terreny. Quaranta anys al peu del canó per aconseguir una Mallorca més sostenible.
Igualment, el PSM ha reivindicat al llarg de la seva història els valors i les pràctiques dels drets civils i de la justícia social. Durant dècades, el partit ha representat una esquerra mallorquina, arrelada al país i conscient de la necessitat d'una societat cohesionada i on ningú quedi a la vorera. Ha estat un partit fet per persones i per a les persones. Per fer una política pensant en cada un dels ciutadans i ciutadanes més enllà dels números i les estadístiques. Tot plegat per caminar cap a una Mallorca més justa.
L'impuls que començà fa més de quaranta anys no s'ha aturat de créixer. Ho ha fet passa a passa, amb una feina constant, als municipis i als barris. Això no hauria estat possible sense els militants, els regidors, els consellers, els diputats i, en definitiva, tots els homes i totes les dones que en un moment o l'altre s'han sumat al projecte que representa el PSM. Un projecte que s'ha sumat a les lluites compartides amb altres entitats que han fet avançar la societat mallorquina a cop de mobilització, d'èxits i, també, d'alguns fracassos.
Mallorca no seria la mateixa sense el PSM. Moltes reivindicacions en el seu moment minoritàries, i de les quals el nostre partit féu bandera, són ara fites assolides, assumides per la gran majoria de la societat i plenament normalitzades. Són victòries que no només ha aconseguit el PSM però la participació de l'esquerra nacionalista el desenvolupament i la resolució ben segur hauria estat diferent.
La llavor sembrada pel PSM fa quatre dècades ha germinat en la història d’un èxit. Un èxit que volem celebrar tots junts perquè ara som MÉS.
Ver más en: https://www.20minutos.es/noticia/3648098/0/mes-per-mallorca-es-compromet-reduir-20-els-desplacaments-amb-cotxe-privat-daqui-deu-anys/#xtor=AD-15&xts=467263