Sa Pobla i les supersticions religioses: bruixes, mèdiums i curanderes -

Estampes de sants, rosaris, llibres d´oracions, visites a mèdiums, curanderes i bruixes de tota mena i condició. Tanmateix, la padrina, malgrat visqués en el segle XX, era un producte del XIX amb totes les contradiccions religioses de l´època. Una fe cega i mecànica en els sermons de la trona i la litúrgia catòlica, però tot plegat unit de forma indissoluble amb les creences més curioses que hom podia imaginar. A una fe ferrenya en les reencarnacions calia afegir la invisible presència de Tanit, del faraó Ramsès II o de la papessa Joana, que formaven part del seu panteó de déus a qui era necessari tenir sempre presents. Ja no m´estranyava gens: jo estava summament familiaritzat amb tot aquest món d´ombres i deliris místics. (Miquel López Crespí)

La padrina, dreta al meu costat, no parava de resar el rosari. De tant en tant es treia una estampeta amb la imatge de la mare de Déu de Lluc i la besava de forma reverencial. Sempre portava dins la butxaca aquesta estampa i la de sant Miquel. Estampes de sants, rosaris, llibres d´oracions, visites a mèdiums, curanderes i bruixes de tota mena i condició. Tanmateix, la padrina, malgrat visqués en el segle XX, era un producte del XIX amb totes les contradiccions religioses de l´època. Una fe cega i mecànica en els sermons de la trona i la litúrgia catòlica, però tot plegat unit de forma indissoluble amb les creences més curioses que hom podia imaginar. A una fe ferrenya en les reencarnacions calia afegir la invisible presència de Tanit, del faraó Ramsès II o de la papessa Joana, que formaven part del seu panteó de déus a qui era necessari tenir sempre presents. Ja no m´estranyava gens: jo estava summament familiaritzat amb tot aquest món d´ombres i deliris místics. De ben petit l´havia acompanyada a visitar mèdiums que la posaven en contacte amb els morts, amb qualsevol personatge de la història o sant que demanàs. No em vaig creure mai aquelles rondalles, producte d´una fe malaltissa o de la desesperació humana. Quan la mèdium apagava el llum de la sala on eren reunits els visitants començava el teatre. Aquella dona, amb una bolla de vidre al seu davant, es tapava la cara amb les mans i, modificant un poc la veu, demanava al primer dels presents que havia de contactar amb els morts: “Martina, digués, amb qui vols parlar avui?”.

La meva padrina, que sempre arribava puntual a l´herboristeria que regentava madó Coloma, la mèdium, tenia dues preferències especials: parlar amb el fill mort i amb el pare, desaparegut feia molts d´anys. A vegades, en ocasions excepcionals, demanava comunicar-se amb un sant que l´ajudàs a trobar la cartera que havia perdut per la casa, a sanar el cavall o fer que m´anassin bé els estudis. En altres ocasions, espitjada per les seves dèries, volia parlar amb Cristòfol Colom, desitjant que li explicàs alguns detalls del descobriment d´Amèrica; o amb Santa Teresa de Jesús, per a saber com es podria aconseguir arribar a la santedat.

Ja sabia de què aniria tot. La padrina, emocionada, talment parlàs de veritat amb el fill, li demanava quants d´anys li restaven de purgatori, els diners que s´havien de donar a sant Pere o sant Miquel per aconseguir acurçar els anys de patiment abans de poder entrar a veure, per a tota l´eternitat, Déu i la divina cort d´àngels i verges.

Feia tantes vegades que assitia a aquests simulacres de comunicació amb els esperits que procurava anar a les visites ben armat dels més diversos tebeos: Hazañas Bélicas, Roberto Alcázar y Pedrín, El Coyote, Superman, El llanero solitario...

Aleshores s´establia un debat amb el fill mort i la padrina Martina, sempre en referència als anys que li restaven de purgatori. La qüestió era saber els diners que es necessitarien per pagar a sant Pere un acurçament de la condemna. Eren tants i tants els segles que restaria encadenat, que sempre havíem de comparèixer a l´herboristeria amb un munt de bitllets de mil pessetes, que la mèdium s´encarregava de fer arribar a les oficines del cel on apuntaven el donatiu i esborraven els anys de patiment. I és que Madó Coloma no tractava amb pagesos pobres, d´aquells que només podien pagar el contacte amb l´eternitat amb dues gallines, uns quilos de blat o unes dotzenes d´ous. S´havia especialitzat en el tractament de petits propietaris, persones que feien bones anyades als horts i, en molts ocasions, podia fer vendre alguns bocins de terra per anar pagant els contactes.

Era el cas de la padrina. Em demanava quants d´horts desaparegueren any rere any davall les seves dèries. Jo era molt petit, però record les bregues familiars amb el padrí Rafel quan la padrina li deia que havia venut el figueral de son Moix, la sínia de l´Albufera, son Siquier... En més d´una ocasió hi hagué plats espanyats i crits. La repadrina plorava a un racó veient com la hisenda anava desapareixent a una velocitat vertiginosa.

Mentre anava llegint el meu tebeo sentia com la padrina recriminava l´oncle, condemnat a patir en el purgatori:

--T´ho vaig dir moltes vegades i no feres cas. Ves a missa cada diumenge i festa de guardar, no vagis amb els amics a veure dones perdudes a Palma, no agafis d´amagat sacs de mongetes al teu pare. Em miraves i notava com les meves recomanacions t´entraven per una orella i et sortien per l´altra. T´ho vaig explicar ben explicat: cada mala acció feta a la terra és apuntada al cel. No hi ha res que se salvi de la vigilància de Déu Nostre Senyor i els sants que l´envolten. Anaves acumulant anys i més anys de patiment etern i no te n´adonaves. Mira el que haig de fer per a poder enviar-te amb els bons, amb els purs, amb aquells que cregueren en els manaments dels pares i de la santa mare Església.

Després, a la mateixa sessió, demanava de parlar amb el pare i, com si estàs al seu costat, li feia confidència de les novetats de la casa. Li parlava de les matances, els quemaiots, sobrassades i botifarrons que s´havien fet, li donava noves dels antics missatges i jornalers de la família, els que encara eren vius, els que havien mort. A la sala, situada al darrere de la casa, no es sentia res. Si de cas, algun cotxe circulant pel carrer, la veu d´una mare renyant el fill... A l´habitació del costat jo continuava amb els tebeos, submergit en una batalla de tancs, en l´atac de l´aviació alemanya a Londres, en una aventura de Superman salvant milers de persones d´una sobtada inundació, dels extraterrestres que volien destruir la Terra.

Al final de la sessió d´espiritisme, quan la padrina ja havia pagat a madó Coloma, tornàvem en tren al poble. La padrina era feliç. Taral·lejava vells romanços apresos a la seva infantesa, tonades de la feina pagesa. Jo la mirava de reüll: somreia de forma ostensible. Vivia solament per a aquells moments. No hi havia res més que importàs. Poder parlar amb el fill i el pare morts! La seva existència no tenia altre sentit i, com una locomotora que necessita carbó dia i nit, en el fogó anaren desapareixent bona part de les propietats de la família, les joies heretades de generació en generació.

Veus Progressistes serà la coalició amb què MÉS, Esquerra Republicana i Ara Eivissa es presentaran a les generals

 "Som la veu de Mallorca, la de Menorca, d’Eivissa i de Formentera. Som les veus que parlen de progrés". Són les paraules amb què el candidat de Veus Progressistes, Guillem Balboa, ha presentat la coalició que es presentarà a les eleccions generals. "Som les veus que planten cara al retrocés amb propostes per al present i per al futur", ha assegurat Balboa, qui ha explicat que la candidatura representa no només la pluralitat de les quatre illes, sinó l’esquerra transformadora, l’ecologisme, el feminisme i, "en definitiva, el progrés".

Guillem Balboa, juntament amb Patrícia Font, Arnau Mañas i Mateu Xurí, ha explicat aquest dimecres en roda de premsa les prioritats de Veus Progressistes de cara a les eleccions generals. El cap de llista ha subratllat la necessitat que Madrid compti de nou amb un bloc progressista majoritari, "que frenin l’extrema dreta i el retrocés que suposarien per a la nostra societat, un retrocés que no ens podem permetre".

"És el nostre moment, estam convençuts. Els sobiranistes, feministes i progressistes illencs serem decisius a Madrid", ha destacat. Davant el discurs de l’odi i de la por, "hem de ser valents" i, en paraules de Balboa, la millor manera de fer-ho és duent el model dels Acords pel Canvi a Madrid, on el diàleg, la capacitat de transformació i el servei a l’interès general siguin els pilars que regeixin les polítiques públiques.

Guillem Balboa, juntament amb Patrícia Font, Arnau Mañas i Mateu Xurí, ha explicat aquest dimecres en roda de premsa les prioritats de Veus Progressistes de cara a les eleccions generals. El cap de llista ha subratllat la necessitat que Madrid compti de nou amb un bloc progressista majoritari, "que frenin l’extrema dreta i el retrocés que suposarien per a la nostra societat, un retrocés que no ens podem permetre".

"És el nostre moment, estam convençuts. Els sobiranistes, feministes i progressistes illencs serem decisius a Madrid", ha destacat. Davant el discurs de l’odi i de la por, "hem de ser valents" i, en paraules de Balboa, la millor manera de fer-ho és duent el model dels Acords pel Canvi a Madrid, on el diàleg, la capacitat de transformació i el servei a l’interès general siguin els pilars que regeixin les polítiques públiques.

Anarcoefemèrides del 23 d'abril

Esdeveniments

+

Notícia sobre la suspensió de La Gioventù Libertaria apareguda en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 18 de juliol de 1914

- Surt La Gioventù Libertaria: El 23 d'abril de 1914 surt a Cleveland (Ohio, EUA) el primer número del periòdic La Gioventù Libertaria(La Joventut Llibertària). Editat per l'anarquista italoamericà Aldino Felicani, només en sortiren tres números, l'últim el juliol d'aquell any. Aquesta publicació deixà de sortir perquè Felicani es traslladà a Nova York (Nova York, EUA) per motius laborals. Aquell mateix any va ser continuada per La Questione Sociale a Nova York (Nova York, EUA).

Naixements

Ricardo Mella

- Ricardo Mella Cea: El 23 d'abril de 1861 neix a la Gamboa (Vigo, Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual i teòric de l'anarquisme Ricardo Mella Cea. Fill d'una modesta família d'artesans, son pare, José Mella Buján, capeller de professió, militava en les files del republicanisme federal i va educar son fill en aquestes idees i en el respecte per Francesc Pi i Margall. Un germà de sa mare (Dolores Cea Fernández), anomenat Francisco Cea, va ser el delegat de Valladolid en el I Congrés Obrer Espanyol, celebrat el juny de 1870 a Barcelona. Ricardo Mella va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal immers en l'ambient republicanofederal. Als 16 anys va ingressar en el partit de Pi i Margall, del qual aviat serà secretari de la secció de Vigo. Va compaginar els estudis amb la feina en una agència marítima i el coneixement d'altres idiomes (francès, anglès i italià), fet que va ampliar el seu camp de lectures. En 1878 va començar a dirigir el periòdic quinzenal La Verdad. En 1881 va ser denunciat per«injuries greus» per José Elduayen, marquès del Pazo de la Merced i home fort de la política caciquista de Cánovas. Aquest mateix any fundarà a Vigo el setmanari federalista de caire obrerista La Propaganda, on denunciarà el servei militar i els seus escàndols (quotes, redempcions en metàl·lic, etc.), fet que va popularitzar el periòdic en els cercles obrers. A partir de 1882, a partir de la lectura de la Revista Social i de les experiències dels congressos obrers de Barcelona (1881) i de Sevilla (1882), es decantarà pel pensament anarquista, abandonant la ideologia republicanofederal. L'abril de 1882 l'Audiència Territorial de la Corunya va condemnar-lo per l'afer Elduayen, en una sentència de les més dures que es coneguin a l'època a un periodista; interposada apel·lació davant el Tribunal Suprem, va ser finalment condemnat a tres anys i set mesos de desterrament i a 200 pessetes de multa, condemna que es va fer pública el novembre de 1882, poc després que Mella tornés del Congrés de Sevilla de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) el setembre d'aquell any, al qual havia anat en representació de la Federació Local Llibertària de Vigo i on es va alinear en la tendència anarcocol·lectivista. En aquest congrés coneixerà Juan Serrano Oteiza, son futur sogre i home que influirà fortament en sa vida i en el seu pensamentàcrata. En 1883, després de ser condemnat al desterrament, i encara que amb gairebé tota seguretat havia estat perdonat per Elduayen, va marxar a Madrid, instal·lant-se al domicili de Serrano Oteiza i fent feina en la seva notaria. En 1884 va presentar una memòria sobre l'emigració a Galícia en un certament literari convocat per l'Ajuntament de Vigo i que va ser rebutjada pel seu«radicalisme sociològic». Aquest mateix any, amb Ernesto Álvarez, va traduir Dios y el Estado de Bakunin, que publicarà com a fullet en la Revista Social. En 1885 va presentar el seu treball rebutjat («El problema de la emigración en Galicia») i un altre («Diferencias entre el comunismo y el colectivismo») en el I Certament Socialista, organitzat pel Centre d'Amics de Reus; ambdós treballs va ser premiats. En 1886, mor Serrano Oteiza, va començar a publicar una sèrie d'articles en la revista Acracia, on va defensar el col·lectivisme contra les tendències anarcocomunistes. En 1887 va acabar els estudis de topografia, carrera aconsellada pel seu mentor Serrano Oteiza. En 1888 es va instal·lar a Sevilla, ja que havia guanyat en oposició una plaça de topògraf, amb sa esposa, Esperanza Serrano Rivera, amb la qual tindrà 12 fills. A la capital andalusa compaginarà les tasques topogràfiques amb les activitats periodístiques i fundarà el periòdic La Solidaridad, que després es transformarà en La Alarma. En aquesta època es familiaritzarà amb les idees de Tucker, a través de la lectura del periòdic Liberty, de Boston. En 1889 va participar en el II Certamen Socialista, que els llibertaris del grup «Onze de Novembre» de Barcelona van organitzar en aquesta ciutat; tots els seus treballs van ser premiats. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions anarquistes: La Anarquía y La Idea Libre, de Madrid;El Corsario, de la Corunya; El Despertar, de Brooklyn (Nova York); Ciencia Social, de Buenos Aires; L'Humanité Nouvelle, de Brussel·les; Acracia, de Barcelona, etc. D'aquestaèpoca és la seva reeixida conferència Evolución y revolución, que serà publicada pels republicanofederals de Vigo. El gener de 1892 es va entrevistar amb l'anarquista italià Errico Malatesta i amb el llibertari català Pere Esteve, arribats a Sevilla des de Còrdova en una gira de conferències. En 1893 va publicarLa coacción moral i va sortir en forma de fullet la seva obra sobre els Fets de Jerez (8 enero 1892 - 10 febrero 1892. Los Sucesos de Jerez) i El 1º de Mayo. En 1894 es va publicar a Madrid el llibre de César Lombroso Los anarquistas i dos anys després Mella farà la rèplica en el seu treball Lombroso y los anarquistas. Entre 1895 i 1900 residirà entre Pontevedra i Vigo, i en aquesta època escriurà alguns dels seus treballs més coneguts: La ley del número. Contra el Parlamento burgués i Del amor: modo de acción y finalidad social. En aquests anys gallecs rebrà a casa seva Josep Prat, que fugia de la repressió sorgida arran de l'atemptat de la processó del Corpus, i prepararà el seu embarcament cap a Amèrica. Des del 1897 fins al 1899 viurà a Pontevedra, on farà feina de topògraf en la construcció del ferrocarril, participant alhora en la companya contra els processos de Montjuïc i escrivint en El Corsario; també, preocupat per la lluita agrarista a Galícia, publicarà el seu fullet A los campesinos. En 1900 va participar, com a delegat del moviment obrer peninsular, en el Congrés Anarquista Internacional de París, que va haver-se de reunir il·legalment ja que les autoritats franceses el van prohibir, i on va presentar la seva memòria«La cooperación libre y los sistemas de comunidad», que serà publicada per Les Temps Nouveaux, i el treball «El colectivismo y el comunismo anarquista». Entre 1900 i 1910 viurà per qüestions professionals a Astúries, primer a Sariego, on farà de topògraf en la construcció del ferrocarril, i després a Sotroncio. Mella influenciarà els anarquistes d'aquella regió, com ara Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra, que serà el seu primer biògraf, amb els quals llançarà diverses publicacions asturianes. En 1902 col·laborarà en La Protesta Humana, de Buenos Aires, i en La Revista Blanca. En 1903 farà una conferència («Las grandes obras de la humanidad») a l'Institut Jovellanos de Gijón organitzada per la Junta Directiva d'Extensió Universitària d'Oviedo. En aquesta època col·laborarà assíduament en la revistaNatura, dirigida a Barcelona pel seu amic Josep Prat, i escriurà en contra de l'anarquisme violent diversos articles i fullets, alhora que reivindicarà l'«anarquisme sense adjectius» de Tárrida del Mármol. En 1905, amb la desaparició de la revista Natura, com que no va trobar capòrgan d'expressió llibertari adequat per als seus escrits, va deixar de publicar articles en favor de l'anarquisme, descontent del«jacobinisme» del sindicalisme revolucionari i de la seva premsa. En 1909, arran dels fets de la Setmana Tràgica, va reprendre la seva activitat literària en defensa dels ideals anarquistes més purs i radicalment antiautoritaris, especialment en Tribuna Libre i Solidaridad Obrera, de Gijón. Entre 1910 i 1914 va publicar, sota diversos pseudònims (Raúl, Mario, Dr. Alén), en Acción Libertaria i El Libertario, etapa que serà de les més fructíferes ja instal·lat definitivament a Vigo i participant activament en la construcció de la xarxa de tramvies elèctrics d'aquesta ciutat, tasca força popular aleshores. En 1912 va publicar la traducció de La ciencia moderna y el anarquismo de Kropotkin; també publicarà aquest any el seu recull d'articles ampliats Cuestiones sociales. L'any següent publicarà Cuestiones de enseñanza, on es mostra partidari d'una educació neutra, sense influències religioses, polítiques o socials de cap casta, oposada a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. En 1914, un cop acabada la construcció de la xarxa de tramvies de Vigo, va ser nomenat director gerent de la companyia. Quan esclata el conflicte mundial, en plena polèmica entre aliadòfils i neutralistes, va prendre partir, juntament amb Federico Urales, per la causa bel·licista o aliadòfila, actitud que respon a la creença que una victòria enfront de l'Imperi alemany era una victòria de la llibertat i del progrés. El triomf de les tesis neutralistes en el moviment anarquista peninsular i el renaixement d'allò que ell anomenava«jacobinisme anarquista» va motivar la seva retirada de la lluita activa anarquista, retirada que només va ser interrompuda per l'aparició, l'agost de 1916, de la revista Renovación, que van redactar els deixebles de Mella, Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra. En 1922 Abad de Santillán el va embarcar en la traducció de l'Ètica de Kropotkin, traducció que va començar però que va haver d'abandonar per la deficient traducció anglesa sobre la que havia de treballar. Ricardo Mella va morir el 7 d'agost de 1925 a Vigo (Pontevedra, Galícia) i el seu enterrament va ser una vertadera manifestació de dol popular; els actes van durar diversos dies i els periòdics de totes les tendències animaven a participar-hi. L'Ajuntament de Vigo li va donar el nom d'Avinguda de Ricardo Mella a la que avui és diu La Florida. Asorey, l'escultor gallec més important d'aleshores, va realitzar el mausoleu que guarda les seves restes al cementiri civil de Pereiró.

***

Alexandre Mairet (1934)

- Alexandre Mairet: El 23 d'abril de 1880 neix a La Tour-de-Peilz (Vaud, Suïssa) el professor, pintor, gravador xilògraf i il·lustrador llibertari Charles Alexandre Jean-Mairet, conegut com Alexandre Mairet. Sos pares es deien Louis Auguste Jean-Mairet i Marie Louise Prélat. Va ser criat fora de sa família a Saint-Légier-La Chiésaz (Vaud, Suïssa) amb pagesos modests i en 1885 es reuní amb sa mare a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on començà els seus estudis. Entre 1896 i 1899 estudià a l'Escola de Belles Arts i d'Arts Industrials de Ginebra, on seguí els cursos de Barthélemy Bodmer, Léon Gaud, Aldred Martin, Pierre Pignolat i Edouard Ravel. En 1901 guanyà el primer premi en el Concurs Calame, va fer la seva primera exposició i treballà, fins a 1907, al taller de xilografia de Georges-Maurice Baud. Entre 1901 i 1946 participà en totes les Exposicions Nacionals de Pintura i entre 1903 i 1907 va fer diverses estades a Arnex-sur-Orbe (Vaud, Suïssa) i a la muntanya Dent de Lys (Friburg, Suïssa), on compartí la dura vida dels pastors i realitzà nombroses aquarel·les. En 1905 viatjà a Alemanya. Apassionat per l'obra de Lev Tolstoi, en 1905 li va escriure una carta d'agraïment, carta que va a ser resposta per l'escriptor rus i que ell atresorava. En 1908 obtingué la Beca Lissignol, que va ser continuada per altres beques del mateix llegat i que li van permetre viatjar en diferents ocasions (1908, 1909 i 1910). Entre octubre i desembre de 1908 romangué a Florència (Toscana, Itàlia). La primavera de 1909 la passà a Roma (Itàlia), on treballà intensament, i aquest mateix any obtingué el tercer premi del Concurs Calame. El novembre de 1909 exposà, amb Alexandre Blanchet, William Müller i Albert Schmidt, al Museu Rath de Ginebra. En 1910 viatjà a Itàlia i després a Grècia, i entre maig i juny s'estigué a Egipte. El juny de 1911 va ser nomenat membre de la Société des Peintres, Sculteurs et Architectes Suisses (SPSAS, Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes Suïssos) durant l'assemblea general d'aquesta institució que se celebrà a Aarau (Argòvia, Suïssa). Durant l'hivern de 1911 donà el seu primer curs d'història de l'art. En 1912 obtingué la Beca Federal de Belles Arts i l'any següent participà en l'Exposició Internacional de Munic (Baviera, Alemanya). En 1913 publicà a Ginebra el fullet À propos de Ferdinand Hodler, en defensa l'art monumental d'aquest pintor, de qui es considerava alumne, que havia estat atacat per William Ritter en un article sobre una exposició celebrada a Munic. Durant la Gran Guerra va participar en el cercle antibel·licista animat per Romain Rolland, aleshores exiliat a Ginebra, i en aquesta època freqüentà l'artista anarquista Frans Masereel, el sindicalista revolucionari Henri Guilbeaux i els anarcosindicalistes Jean Cariat, Lucien Tronchet i Giovanni Ruga. També freqüentà els cercles antimilitaristes dels russos Paul Biroukov i Anatoli Lounatcharski. El 7 de juny de 1915 es casà a Plainpalais (Ginebra, Ginebra, Suïssa) amb Maria Furtwengler. En 1916 fou un dels primers col·laboradors de la revista pacifista Le Carmel, fundada per Charles Baudouin, participant amb textos sobre art, responsabilitzant-se de les il·lustracions i dissenyant-ne la capçalera. Entre 1918 i 1930 col·laborà com a il·lustrador en el bimensual de Louis Bertoni Le Réveil Anarchiste, publicació per a la qual realitzà 49 xilografies. El maig de 1918 participà en l'homenatge que els artistes ginebrins realitzaren a Ferdinand Hodler acabat de morir. En 1919 va ser nomenat professor d'història de l'art de l'Escola de Belles Arts de Ginebra, càrrec que ocupà fins a 1946. També en 1919 col·laborà en La Nouvelle Internationale. En 1921 va fer les il·lustracions per al llibre de Charles-Ferdinand Ramuz Jean-Luc persécuté, sobre dibuixos d'Edouard Vallet. Entre 1921 i 1922 col·laborà amb 36 xilografies en el periòdic comunista L'Avant-Garde. Fou un dels fundadors en 1922 de l'Associació Sindical dels Pintors, Escultors, Dissenyadors i Artesans d'Art del cantó de Ginebra, de la qual assumí el càrrec de secretari. Aquest mateix any decorà un pavelló a l'Edifici Electoral de l'Exposició Nacional de Belles Arts. El 24 de juny de 1922 nasqué Suzanne, l'únic infant que el matrimoni tingué. En 1923 el«Club des Grimpeurs» li comanà un gravat pels seus membres i l'any següent va ser nomenat membre del comitè central de l'SPSAS. En 1925 passà una temporada a París (França), on pintà el Sena i el Bois de Boulogne. En aquest any projectà l'edició bimensual d'estampes en fascicles (Le Burin, i després Les Bois), empresa, però, que mai no es materialitzà. En 1926 organitzà una exposició d'artistes suïssos contemporanis a Torí (Piemont, Itàlia), guanyà el primer premi en el Concurs per a la Decoració del Temple de la Madeleine de Ginebra i exposà al Saló de Tardor de París. En 1927 s'encarregà de l'exposició d'artistes italians contemporanis que se celebrà al Museu Rath de Ginebra i parlà en la seva inauguració. En 20 de novembre de 1927 inaugurà els vitralls que havia realitzat al Temple de la Madeleine, però els frescos que hi havia projectat mai no es realitzaren. Entre novembre de 1928 i 1941 va donar cursos a la Universitat Obrera de Ginebra, depenent de la Unió dels Sindicats del Cantó de Ginebra. En 1929 il·lustrà el llibre de Jean-Théodore Brutsch Le visage pensif i va ser nomenat membre del jurat del II Saló Rhodanien de Ginebra. Entre 1929 i 1933 fou president del Sindicat d'Artistes de Ginebra. En 1930 realitzà la nova capçalera de Le Réveil Anarchiste i il·lustrà Cimes del seu amic Charles Baudouin. En 1933 va ser nomenat membre d'honor de l'Associació Sindical dels Artesans d'Art i el 17 de juliol d'aquell any entrà al Sanatori Popular Ginebrí a Montana (Valais, Suïssa), on durant la seva llarga convalescència pintà paisatges de la zona. En 1934, malgrat la seva crisi personal, realitzà una exposició individual al Musée de l'Athénée de Ginebra. Restablert, el maig de 1935 deixà Ginebra a causa de les altes temperatures i s'establí a La Comballaz (Ormont-Dessous, Vaud, Suïssa), on passà tots els estius següents pintant grans rams de flors. En 1938, gràcies al seu amic l'arquitecte Ernest Vaglio, se li va encarregar la decoració de l'Edifici Electoral de la «I Festa de Maig» i va ser nomenat professor de xilografia de l'Escola de Belles Arts, en substitució de Pierre-Eugène Vibert. Per a la «II Festa de Maig», celebrada l'any següent, realitzà la decoració de la façana i de la gran sala. En 1940 va ser nomenat membre de la comissió del Gabinet d'Estampes de l'Escola Politècnica Federal de Zuric (Zuric, Suïssa) i l'any següent va fer xerrades radiofòniques sobre art holandès a Radio-Genève. En 1942 fou membre fundador del grup de gravadors «Tailles et Morsures» (Pierre Aubert, Marc Gonthier, Marcel Pointet, Albert-Edgar Yersin, etc.) i entre aquest any i 1945 fou president de la Secció Ginebrina de l'SPSAS. En 1944 va ser nomenat membre de la Comissió d'Art Antic del Museu d'Art i d'Història de Ginebra i l'estiu d'aquell any animà l'exposició«Graveurs et illustrateurs du XV au XVIII siècle» que se celebrà al Museu Rath de Ginebra. En 1945 publicà el curs Histoire de l'art per als seus alumnes de l'Escola d'Arts i Oficis de Ginebra i passà una temporada a Aeschi (Berna, Suïssa). L'hivern de 1945 patí cataractes i l'any següent en va ser operat satisfactòriament. L'octubre de 1946 pintà les seves últimes obres a La Comballaz. A més de les obres citades, trobem articles i dibuixos seus en diferents publicacions, com ara L'Art Suisse, Aujord'hui, Curieux, Le Mondain, Pages d'Art, La Semaine, La Suisse, Les Tablettes,La Tribune d'Orient, etc. Alexandre Mairet va morir del 9 de febrer de 1947 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). L'octubre d'aquell any un número de Le Carmel li dedicà un homenatge amb testimonis dels seus amics. En 1983 els realitzadors Jacques Senger i Frank Pichard estrenaren el documental de la Télévision Suisse Romande Le drapeau noir d'Alexandre Mairet, on es palesa la importància política de la seva obra, i entre el 13 d'abril i el 19 de maig de 1984 es realitzà una exposició antològica a la Biblioteca Cantonal de Lugano (Ticino, Suïssa).

Alexandre Mairet (1880-1947)

***

Necrològica de Bartomeu Morros Miralles apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de juliol de 1972

- Bartomeu Morros Miralles:El 23 d'abril de 1896 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Bartomeu Morros Miralles. Obrer del tèxtil, de molt jove milità en el clandestí Sindicat de l'Art Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa durant la dictadura de Primo de Rivera. Durant la revolució de 1936 abandonà la indústria tèxtil i participà en l'organització de la col·lectivització agrícola com a membre de la Col·lectivitat de Pagesos. Entre juliol de 1937 i gener de 1938 fou conseller municipal de la CNT. En 1939 s'exilià a França, on fou internat en diversos camps. Durant l'ocupació fou detingut pels alemanys i deportat a l'illa de Jersey fins al final de la guerra. Amb l'alliberament s'instal·là a l'Agde, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat. Bartomeu Morros va ser enterrat el 28 de febrer de 1974 a Agde (Llenguadoc, Occitània). Vegetarià, no fumava ni bevia alcohol.

***

Pere Mateu Cusidó (1923)

- Pere Mateu Cusidó: El 23 d'abril de 1897 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Pere Mateu i Cusidó --citat a vegades Matheu. Fill d'una família obrera, son pare feia de teixidor i sa mare de modista. Quan era molt jove, s'instal·là a Barcelona amb sa família buscant feina. Mecànic de professió, treballà com a ferrer de tall en la indústria metal·lúrgica. Cap al 1918 començà a llegir autors anarquistes i s'afilià al Sindicat de Mecànics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà a formar part dels grups d'acció i de defensa confederals contra els atacs de la patronal i del Sindicat Lliure. També formà part dels grups de seguretat que protegien els delegats obrers barcelonins que anaven a dialogar amb la patronal. La policia l'acusà de participar, amb Ramon Casanelles Lluch, en diferents accions, com ara els atemptats contra Arturo Luis Elizalde, fill de l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde (19 de desembre de 1919); contra el sicari de la banda del baró de Köening Vicente Segura Sanvicens (4 de juny de 1920); i contra José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra, responsable de la mort d'una trentena de sindicalistes víctimes de la «llei de fugues» (4 d'agost de 1920). El 8 de març de 1921, amb Lluís Nicolau Fort i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics confederals com ell, atemptaren mortalment a Madrid contra Eduardo Dato Iradier, president del Consell de Ministres espanyol i últim responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Detingut el 14 de març d'aquell any a Madrid, va ser jutjat entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 amb Lluís Nicolau --Ramon Casanellas havia fugit a Moscou (URSS)-- i ambdós van ser condemnats a mort, encara que, gràcies a la gran campanya de suport que van tenir, van rebre l'indult reial a instàncies de Primo de Rivera i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Penà a diferents presons (Figueres, Cartagena, Sant Miquel dels Reis), on aconseguí una extensa cultura de manera autodidacta. En 1930, des de la presó de Sant Miquel dels Reis, rebutjà tota ajuda que no sorgís dels cercles llibertaris. Juntament amb Nicolau, en 1931 va ser amnistiat amb l'arribada de la II República espanyola --el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià Llussà en un acte públic el saludà amb l'expressió «Fill meu!». A Barcelona milità als ateneus llibertaris, especialment als de Gràcia i del Clot. En els«Fets d'Octubre» de 1934 participà en l'assalt de la Caserna de Cavalleria del carrer Lepant de Barcelona. Durant la guerra lluità als fronts d'Aragó amb la Columna Durruti i posteriorment participà en el procés col·lectivitzador del sector metal·lúrgic. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 va ser detingut acusat de custodiar un arsenal d'armes i d'explosius i d'«adhesió a la rebel·lió», però, després de ser jutjat, va ser absolt, gràcies al testimoni de Frederica Montseny, i alliberat el 29 de novembre de 1937. El gener de 1939, quan el triomf franquista ja era un fet, creuà els Pirineus. Després d'un temps al camp de concentració d'Argelers, va fer costat la resistència contra l'ocupació nazi, especialment el maquis dels Grups d'Acció Revolucionària (GAR). A partir d'octubre de 1940, des de Tolosa de Llenguadoc, es relacionà amb els grups d'acció i de resistència de Barcelona. En 1945 assistí al Congrés Regional de Tolosa. Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. En el Ple d'agost de 1946 va ser nomenat membre del Comitè Nacional de CNT-MLE i en el Congrés de Tolosa de 1947 del Secretariat Intercontinental. Com a secretari de Coordinació, assistí a nombroses reunions de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del nucli confederal de Tarn. En aquests anys es va veure implicat en diversos intents d'atemptat contra el dictador Francisco Franco, com el conegut com «Atemptat Aeri» de 1948. En 1951 va ser detingut, torturat i jutjat en l'anomenat «Procés de Lió» --processament de militants llibertaris acusats de l'assalt d'un furgó postal per recaptar diners per a la lluita antifranquista. Tancat a Grenoble, va ser finalment absolt en el judici gràcies a la intervenció de diversos intel·lectuals francesos que al·legaren els seus serveis en la resistència contra els nazis, però va ser obligat a residir a Lió i a Grenoble, on milità activament en la CNT. En 1959 va ser novament detingut, en el marc d'una campanya policíaca de desprestigi contra la CNT. Cap al 1958 s'establí a Còrdas d'Albigés, on treballà de mecànic fins passat els setanta anys i militant en la Federació de Còrdas fins el seu final. Pere Mateu Cusidó va morir el 14 de novembre de 1980 a Còrdas d'Albigés (Llenguadoc, Occitània). Sa companya, Nicolasa Gutiérrez, morí el 3 de març de 1984 a Cauçada (Llenguadoc, Occitània).

Pere Mateu Cusidó (1897-1980)

***

Manuel Martín de la Haza

- Manuel Martín de la Haza: El 24 d'abril de 1901 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Martín de la Haza, conegut com El Niño de la Canita. Fill d'una família pagesa pobre, assistí molt poc a l'escola. Des d'infant ajudà en les tasques agrícoles i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 22 d'octubre de 1924 es casà amb Agustina Arquellada Jiménez, amb qui tingué un infant. Després de treballar com a jornaler a la major part de les explotacions agrícoles de la zona, el gener de 1925 va ser contractat de pagès a les finques El Rosario i Berthendona. Amb l'adveniment de la II República espanyola, va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Dos Hermanas, que agrupava els treballadors agrícoles i olivaters, càrrec en el qual va ser reemplaçat per Manuel Nuñez Claro sis mesos després. Arran del cop feixista de 1936, va ser detingut el 30 de juliol per un escamot de falangistes i guàrdies civils mentre treballava a El Rosario i portat a Dos Hermanas. Manuel Martín de la Haza va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, al lloc anomenat Hijuela de Escoberos (Los Palacios, Sevilla, Andalusia, Espanya). El 18 de juliol de 2010, la «Marxa als Màrtirs de la Llibertat», que anualment se celebra a Dos Hermanes, va ser dedicada a la seva memòria.

***

Milicians italians de la Columna Ascaso. D'esquerra a dreta: "Gaby", Emilio Canzi, Vindice Rabitti i Pio Turroni

- Vindice Rabitti: El 23 d'abril de 1902 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Vindice Rabitti. Fill d'una família llibertària, sos pares es deien Teodorico Rabitti i Marta Torri. Començà a militar molt jove i el 22 de setembre de 1917 participà amb altres companys, entre ells Armando Guastaroba, en el clandestí Congrés Regional contra la Guerra celebrat a Imola per la Unió Anarquista d'Emília-Romanya i organitzat per Diego Guadagnini. El juliol de 1920 va patir la seva primera condemna per«ultratges a la força pública». Com a membre dels «Arditi del Popolo» participà en diferents enfrontaments amb els escamots feixistes. El 17 d'agost de 1921 va ser detingut amb altres 10 companys i tancat durant dos mesos abans de ser alliberat després de dues vagues de fam i per ser menor d'edat. El 25 de juliol de 1922 fou condemnat novament a un any i tres mesos de presó per l'Audiència per «participació en banda armada», arran de l'enfrontament amb el feixista Clemente Capizzi. El juliol de 1923 va ser condemnat en rebel·lia a 11 mesos de presó arran d'un enfrontament armat amb grups feixistes en el qual resultà greument ferit al tòrax i hagué de ser intervingut quirúrgicament d'urgència. Marxà a Florència, on conegué Camillo Berneri i Enzo Fantozzi. Buscat pels escamots feixistes, obtingué passaport per treballar com a minaire a Bèlgica i el setembre de 1923 marxà a París. En 1924, arran de l'assassinat de Giacomo Matteotti, retornà a Itàlia i va ser detingut i durament interrogat durant dies a la Caserna Mussolini de Bolonya. Hospitalitzat gràcies a la intervenció de Leandro Arpinati, exanarquista passat al feixisme, en sortí marxà clandestinament a França i després a Bèlgica. En la tardor de 1926, amb altres companys anarquistes italians (Otello Pezzoli, Bruno Gualandi, Alberto Meschi, etc.), participà com a mercenari en l'expedició armada frustrada organitzada per Francesc Macià Llussà («Fets de Prats de Molló») contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Aconseguí fugir a la detenció i retornà a París. Amb Erasmo Abate, Alberto Meschi, Enzo Fantozzi i altres, participà en el projecte d'expedició organitzat per Riccioti Garibaldi, que resultà ser un agent al servei de Benito Mussolini. El desembre de 1929, mentre treballava amb altres militants italians a les vies fèrries, va ser detingut a Chambèri com a sospitós de preparar un atemptat contra la delegació feixista italiana a Ginebra. Acusat per la policia política italiana de coordinar accions a Itàlia, es va veure involucrat en diversos projectes d'atemptats contra la dictadura feixista i va ser detingut en diverses ocasions: en 1931 per preparació d'un atemptat, amb Cremoni i altres, contra Mussolini; el maig de 1932, amb Edmondo Lelli, Ulisse Merli i Emanuele Granata, arran del robatori de 38 quilos d'explosius per Ludovico Vergendo a les mines de Montgenèvre. Encara que va ser condemnat a dos anys de presó per l'Audiència del Sena, aconseguí restar a París on treballà coma pintor. Perseguit per la policia política italiana, a finals de 1933 fugí a Algèria, on continuà la seva tasca militant. A finals de juliol de 1936, amb Carlo Mariotti i Adamo Agelotto, entre d'altres, s'embarcà a Portvendres i arribà a Barcelona (Catalunya) amb Enzo Fantozzi i Mario Angeloni, amb la intenció de lluitar com a milicià contra l'aixecament feixista. A la Caserna Bakunin de la capital catalana, participà en l'organització de la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Com a delegat polític de la Secció Italiana en el Comitè de Defensa del front d'Aragó, participà en els combats de Monte Pelado, Almudébar i Carrascal de Castejón. A finals d'octubre de 1936 va ser un dels signants d'un comunicat de rebuig del decret de militarització de les milícies. Després marxà a Barcelona per realitzar diversos informes sobre la situació al front i la responsabilitat del socialista Carlo Rosselli en les pèrdues patides. Després de la dimissió de Rosselli el 9 de desembre de 1936 i la seva substitució per l'anarquista Giuseppe Bifolchi, retornà al front. Acusat de«sabotatge» pel comunista Severino Casati Raimondi i arran de les tensions internes dins de la Columna Ascaso, obtingué autorització per marxar a Barcelona i posar-se al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Treballà per als serveis militars de la Generalitat de Catalunya i va ser membre del grup anarquista «Pietro Gori», el responsable del qual era Lorenzo Giusti. Denunciat de bell nou per Severino Casati, va ser detingut per una patrulla de control de la CNT-FAI, però ràpidament va ser alliberat arran de la intervenció d'Ercole Girolimetti i de Lorenzo Giusti. A començaments de 1937, segons un informe de la policia feixista italiana, amb Umberto Marzocchi, Francesco Barbieri, Ercolani i Guido Schiaffonati, va fer acopi d'armes per oposar-se a un eventual cop estalinista. Durant els combats de «Maig de 1937», des de la Caserna Espàrtac, amb Lorenzo Giusti, Pio Turroni i altres, preparà l'assalt a la Caserna Karl Marx, que finalment va ser anul·lat. El juliol de 1937, amb un passaport suís aconseguit gràcies a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), passà a França. Detingut a Perpinyà, va ser empresonat un més per «violació del decret d'expulsió». Després obtingué el permís de residència a Sains, a 100 quilòmetres de París, on treballà com a pintor. A finals de març de 1940 va ser extradit a Itàlia; jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament a Ventotene. El novembre de 1941 obtingué la llibertat condicional i retornà a Bolonya, on sembla que s'abstingué de participar en activitats polítiques. El 16 de maig de 1943 participà, amb Attilio Diolaiti i Giuseppe Sartini, en el congrés anarquista clandestí organitzat a Florència per Augusto Boccone i on es va fundà la Federació Comunista Anarquista Italiana (FCAI). El 26 de juliol de 1943 organitzà el bloqueig de l'empresa on feia feina per celebrar la caiguda del feixisme. Mesos després passà a la clandestinitat i col·laborà en la lluita partisana. El setembre de 1943, amb Ugo Guadagnini i altres, participà en els combats contra les tropes nazis a la regió d'Imola. Després de l'Alliberament, com Lorenzo Giusti i altres anarquistes bolonyesos, s'acostà al Partit Socialista Italià (PSI), encara que mantingué contactes amb els companys anarquistes i mostra la seva solidaritat amb els que tingueren dificultats. En 1965 es va reintegrar al moviment llibertari i el novembre d'aquell any, en el Congrés de Carrara, va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1967 proposà als excombatents llibertaris italians de la guerra d'Espanya (Umberto Mazocchi, Nicola Turcinovich, Umberto Tommasini, etc.) coordinar un treball de reconstrucció històrica d'aquesta experiència. En 1983, amb altres joves militants, participà en un«viatge de la memòria» a Barcelona i a Monte Pelado, del qual va fer una recensió per a la Revista A el febrer d'aquell any. Vindice Rabitti va morir el 3 de novembre de 1984 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Fritz Schröder

- Fritz Schröder: El 23 d'abril de 1905 neix a Kassel (Hessen, Prússia) l'anarcosindicalista i esperantista Fred Schröder, conegut com Fritz Schröder. Es guanyava la vida com a electricista. Propagandista esperantista, en 1924 s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). A finals dels anys vint formà part dels Schwarze Scharen (Escamots Negres), grups d'acció per contrarestar els atacs de les patrulles nacionalsocialistes. Amb Willi Paul i Erno Wolf, a començaments dels anys trenta, fou un dels principals animadors dels moviments de desocupats de Kassel. En 1932 passà quatre mesos a l'Espanya republicana. El juny de 1933, arran d'un escorcoll del seu domicili per l'acabada de crear Gestapo, hagué de fugir als Països Baixos, però el novembre d'aquell any va ser expulsat a Bèlgica. Després passà a Suècia i s'instal·là a Kiruna (Norrbotten). A la ciutat lapona fou redactor de Norrlandsfolket,òrgan d'expressió de la Federació Local de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). En aquesta època conegué una sueca, Maja, i es casà amb ella. El setembre de 1936, amb sa companya, viatjà a Barcelona (Catalunya) en plena revolució. D'antuvi entrà a formar part de les Patrulles de Control i dels Grups d'Investigació encarregats de la vigilància dels militants i dels simpatitzants nazis. Com a membre dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), col·laborà en el butlletí en llengua alemanya Informationsdienst der CNT-FAI. El gener de 1937, a proposta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser enviat a València (País Valencià), amb Maja i Willi Engels, per treballar per a l'Oficina de Propaganda del Comitè Nacional de la CNT i organitzar-hi un servei d'informació internacional en esperanto i una ràdio regional. L'abril de 1937 retornà a Barcelona i va ser destinat als serveis de censura de la central de correus. El maig de 1937, arran dels enfrontaments amb la reacció estalinista, va ser detingut, però com portava passaport suec, va ser alliberat i l'agost pogué retornar a Suècia. Al país escandinau treballà primer com a torner i després com a responsable d'una folkshuset (Casa del Poble). Posteriorment abandonà la SAC i s'adherí a la socialdemocràcia. En 1978, amb Willi i Erna Paul, viatjà a Barcelona i visitaren els companys de la CNT. Fritz Schröder va morir a Estocolm (Suècia).

Fritz Schröder (1905-?)

***

Fidel Miró

- Fidel Miró Solanes: El 23 d'abril de 1910 neix al Pla de Cabra (actualment el Pla de Santa Maria, Alt Camp, Catalunya) l'editor i destacat militant anarquista i anarcosindicalista Fidel Miró Solanes. Fill de pagesos, va quedar orfe de mare (Maria Solanes Requesens) quan tenia nou anys i de pare (Lluís Miró Prats) amb 14. Va viure amb una germana casada i va anar a escola fins als 13 anys. De petit ja llegia premsa anarquista (El Motín, El Patufet,Solidaridad Obrera) i va acompanya son pare a mítings i conferències durant una campanya de parcers i de mitgers. L'abril de 1925 va emigrar a Cuba amb el seu amic Josep Coll; desembarcà a Santiago, va fer feina al cafè d'un germà i estudià a l'Acadèmia de Comerç. Cap al 1928 va començar sistemàticament a llegir premsa (La Revista Blanca, La Protesta, Cultura Proletaria) i literatura anarquista. Aquest mateix any, amb l'establiment de la dictadura de Machado, va integrar-se en un grup subversiu. Amb el seu amic Jaume Baella, es va afiliar al Sindicat del Ram del Comerç i es va subscriure a La Protesta i Liberación, alhora que va començar a col·laborar en el portaveu sindical El Progreso i en Aurora, de l'Havana. En 1929 des de Santiago va enviar diners als presos de la Península a través de la subscripció realitzada per La Revista Blanca. Aquest mateix any va conèixer Esteve Pallarols i va ser secretari del sindicat fins que per pressions dels sindicalistes grocs dimití i es va instal·lar a Kingston (Jamaica) --altres fonts, però, afirmen que va formar un grup anarquista (amb Baella, els germans Linsuain, Alfredo Rodríguez i Pallarols) que es va mostrar força actiu contra el machadisme fins al punt que van assassinar Alfredo Rodríguez quan el van confondre amb ell el 5 de març de 1931 i per la qual cosa va haver de fugir a Jamaica. Va viure com va poder (venda de camisetes i roba de senyores, torrador de cafè...) a Jamaica i després de dos anys i mig, va tornar des de Cuba a la Península en 1933. Després de passar una temporada al seu poble guardant ovelles, es va instal·lar a Barcelona, on es va integrar en 1934 en el grup«Nervio», amb Herrera i Abad de Santillán, i després en el grup«Z» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També afiliat a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), a proposta d'Abad de Santillán, va ser força influent en el grup de Concha Liaño, Alfredo Martínez i Juan Francisco Aso. En 1934 va ser elegit secretari de Catalunya de l'FIJL i es va mostrar favorable a l'aliança amb la Unió General dels Treballadors (UGT), alhora que va condemnar les actuacions del grup«Nosotros». En aquesta època va col·laborar en Solidaridad Obrera i va patir diverses detencions. En 1936 va ser membre del Comitè Regional de Catalunya de la FAI i de l'FIJL, i d'aquesta última organització serà elegit secretari en 1937 encapçalant la línia moderada enfront de Peirats. Afiliat al Sindicat Mercantil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer mítings amb Oriz a Poble Nou. Duran la guerra va ser dels que van acceptar el«circumstancialisme» i es va ficar de ple en el col·laboracionisme polític. Va signar pactes amb les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i intervingué en mítings amb Faure, García Oliver, Montseny, Abad, Toryho, Martí Ibáñez i Souchy. El febrer de 1937, arran del Ple de València al qual va assistir delegat per Catalunya, va ser elegit secretari de l'FIJL. El maig de 1937 va ser tancat uns dies i gairebé alhora separat de la secretaria de les Joventuts Llibertàries de Catalunya pels més puristes (Liarte, Amador Franco), fet que no va impedir que un mes més tard fos elegit secretari general del Comitè Peninsular de l'FIJL. El setembre de 1937 va signar amb les JSU un pacte que creava l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), que també presidí. Va assistir al Congrés Internacional de Joventuts per la Pau i el Desarmament a Ginebra. En 1938 fou elegit secretari del Comitè Executiu del Moviment Llibertari (ML) català i, després de la seva dissolució quatre mesos després, secretari del Consell Nacional de la Infància Evacuada. També en 1938 es va mostrar contrari a la tornada al Govern de la CNT i fou novament detingut breument pels estalinistes. Poc abans de la caiguda de Barcelona va marxar com a delegat d'AJA a París i després de liquidada aquesta organització, Marianet el va nomenar, per l'FIJL, membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) creat a París el març de 1939. Va passar un temps exiliat a Ginebra i, després de mort Marianet, va deixar el Consell General del MLE. Des de França va aconseguir arribar a Amèrica i visqué un temps a Santo Domingo, fent feina quatre anys en una colònia agrícola i com a mestre a Los Llanos, amb Mariano Viñuales i Romero Solano. Després es va instal·lar a Mèxic, on la sort li va acompanyar. En 1942 va formar part de la Nova FAI a Mèxic contra García Oliver i s'alineà amb els escindits en 1945. Dos anys després va ser elegit vocal del Comitè de l'Agrupació de CNT a Mèxic. Instal·lat com a llibreter i editar, va crear en 1955 la important editorial mexicana Edimex (Editores Mexicanos Unidos). Va ser un desl que aportà diners per instituir un premi comarcal a la memòria del militant anarcosindicalista vallenc Fidel Martí Parés, premi reprès després de la mort de Franco per una entitat cultural de Valls. A partir de 1958 va viatjar a Espanya amb freqüència, fent contacte amb cenetistes de l'Interior a Barcelona, València i Madrid. En 1960 va representar els escindits en les conversacions que donaren lloc a la reunificació confederal. A partir de 1962 va finançar i dirigir durant nou anys la revista Comunidad Ibérica. Acostat al cincpuntisme, en la dècada del 70 va intervenir en converses amb Rodolfo Martín Villa i amb Josep Maria Socías Humbert amb la finalitat de rellançar la CNT, i es va relacionar amb veterans cenetistes de l'Interior (Ferrer Villamala, Lera, Gómez Casas...). En 1974 va fer costat la Comissió de Relacions creada a Barcelona i que es va mantenir viva fins a la reconstrucció definitiva de la CNT en l'assemblea de Sants de 1976 i a la qual també assistí. Després de la reconstrucció confederal, criticà el radicalisme i va acceptar les tesis moderades i fins i tot les revisionistes de Diego Abad de Santillán. En els seus últims anys va ser membre de la redacció de la revista Polémica. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, fent servir en ocasions el pseudònim Mirlo, com ara CNT,Comunitat Ibérica,Excelsior, Historia Libertaria, Polémica,Ruta, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, Veu Catalana, etc. És autor de Revisión de las tácticas de CNT de España (1956), ¿Y España, cuándo? El fracaso político de una emigración (1959), Cataluña, los trabajadores y el problema de las nacionalidades (1967), El anarquismo, los estudiantes y la violencia (1969), Informe personal al grup«Comunidad Ibérica» (1976), Anarquismo y anarquistas (1979), Vida intensa y revolucionaria (1989), etc. Fidel Miró Solanes va morir el 29 de juny de 1998 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Continua...

---

“Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer)

“Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí)

Per Maria de la Pau Janer, escriptora

-¿De dónde surge el título de su último libro?

-Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010.

-Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç?

-La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar.

-Hábleme de su interés por Villalonga.

-Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas.

-Un personaje ciertamente complejo.

-Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.

-¿Había un vacío literario?

-Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó.

-Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

-Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera.

Diari Última Hora (1-IV-2012)

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)

Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.

Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

Anarcoefemèrides del 24 d'abril

Esdeveniments

L'intent de detenció de Bonnot segons Le Petit Journal del 6 de maig de 1912

- Detenció de membres de la «Banda Bonnot»: El 24 d'abril de 1912, a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), durant la recerca dels membres de la «Banda Bonnot», el sotsdirector número 2 de Seguretat Nacional, Louis Jouin, que està al càrrec de la investigació i que havia detingut durant el matí Élie Monier en un hotel del barri parisenc de Belleville, a més de vigilar l'anarquista Pierre Cardi, arriba a Ivry per escorcollar la botiga de saldos del simpatitzant llibertari Antoine Gauzy. Hi detingué Cardi, però quan els policies pujaren al pis sorprengueren Jules Bonnot que obrí foc ferint-ne dos: Jouin, que es desplomà mort, i l'inspector Colmar, que caigué greument ferit. Bonnot, ferit a la mà, es va fer el mort i l'altre inspector present ajudà el seu company ferit a baixar. Quan els agents retornaren al pis, Bonnot havia aconseguit passar a l'apartament veí i, saltant per una finestra, fugir a través de jardins i carrerons. Detingut, Gauzy podrà escapar pels pèls de ser linxat per la gentada. Una part dels 100.000 francs de recompensa per la captura de Bonnot serien més tard destinats a la vídua de Jouien.

***

Reunió d'obrers búlgars

-  Afusellament d'anarquistes búlgars: El 24 d'abril de 1923, a la carretera que uneix Jambol i Sliven (Jambol, Bulgària), els anarquistes Nicolai Dragnev, els germans Panayot i Ilia Kratounkov són afusellats pels militars sota el pretext de«temptativa de fuga». Són les darreres víctimes de la Tragèdia de Jambol (26 de març de 1923), quan l'exèrcit va disparar sobre una multitud d'obrers que sortien d'un míting anarquista; hi hagué una trentena de víctimes. Nicolai Dragnev, nascut a Jambol, va ser una de les figures més importants de l'anarquisme búlgar i molt acostat a Georges Sheitanov. Professor d'institut, era un propagandista i orador molt estimat per la població. El desembre de 1919 va ser empresonat per participar en la vaga general dels ferroviaris. No va participar en el míting del 26 de març de 1923, perquè estava en desacord amb certes estratègies de l'organització, i no es va amagar durant la repressió subsegüent, fet que el costarà la vida ja que va ser un dels primers detinguts pels militars.

***

Pamflet de la xerrada

- Xerrada d'E. Armand: El 24 d'abril de 1932 se celebra a la Maison Commune de París (França) una xerrada de controvèrsia a càrrec d'Ernest Juin (E. Armand) sota el títol «Ce que veulent les individualistes») (Allò que volen els individualistes). L'acte, organitzat pel periòdic anarcoindividualista L'En Dehors, comptà per a la controvèrsia amb la participació dels anarquistes Robert Collino (Ixigrec), Pierre Perrin (Pierre Odéon) i Maurice Vandamme (Mauricius). E. Armand havia editat el 15 de gener d'aquell any, com a suplement al número 222-223 de L'En Dehors, el text d'aquesta xerrada.

***

Anunci sobre la retransmissió de la conferència aparegut en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera del 23 d'abril de 1937

- Conferència de Saladrigas: El 24 d'abril de 1937 es radia a Barcelona (Catalunya) la conferència de Ramon Saladrigas Balbé, president dels «Dibuixants de la CNT», del Sindicat de l'Ensenyament i Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, «El artista delante la Revolución». Aquesta conferència, retransmesa per «EAJ-15. Ràdio Associació de Catalunya», inaugurava un cicle de conferències d'orientació per a acostar l'art i la revolució al poble.

***

Capçalera d'El Parapeto

- Surt El Parapeto: El 24 d'abril de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número del periòdic anarcosindicalista El Parapeto. Semanario confederal del frente. Órgano del Comité Nacional – Secció de Defensa. CNT-AIT. Aquesta publicació setmanal,òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'edità en diversos colors (rosa, violeta, etc.). Trobem articles de Galo Díez, entre d'altres. Sortiren, almenys, 37 números, l'últim el 12 de febrer de 1938.

Naixements

Jean-Baptiste Thuriault (1893)

- Jean-Baptiste Thuriault:El 24 d'abril de 1853 neix a Chougny (Borgonya, França) el militant anarquista Jean-Baptiste Thuriault o Thuriau. En 1883 s'estableix com a ferrer de tall (taillandier) a Nevers i, després del seu matrimoni, a Cholet, a prop de Nevers. En 1886 marxarà a Fourchambault on serà un temps regidor municipal. De tornada a Cholet en 1889, treballa de marxant de ferro i té contractats sis obrers, però des de 1892 és assenyalat pel comissari especial com a lector d'escrits anarquistes i mantenia correspondència amb el periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. Thuriault atraurà l'atenció de les autoritats que el consideraran aleshores com al «gran mestre de l'anarquia» a La Nièvre i la policia escorcollarà en diferents ocasions el seu domicili. En juny de 1893, se li embarguen a ca seva fulletons anarquistes, manuals de fabricació d'explosius, sis cartutxos de dinamita embolicats en un número de la revista anarquista Le Père Peinard, i correspondència amb el conegut anarquista Paul Bernard. Detingut, però sense proves fermes, és finalment alliberat. Passarà a treballar aleshores en una fàbrica d'eines al molí de Vesves amb el seu amic Paul Bernard. Jean-Baptiste Thuriault va morir el 9 de gener de 1924 a Givry (Borgonya, França). Dos dels seus germans també van ser assenyalats com a membres del moviment llibertari: Henry, qualificat com a «socialista possibilista», i Paul Octave, militant de la Confederació de Llenyataires i titllat d'«antic partidari de l'acció directa» anarquista.

***

- Abraham Frumkin: El 24 d'abril de 1873 neix a Jerusalem (Palestina, Imperi Otomà; actualment pertany a Israel) el periodista, traductor i propagandista anarquista en llengua jiddisch Avrom Frumkim, més conegut com Abraham Frumkim i que va fer servir els pseudònims Albert i Aviv. Fill d'una família jueva intel·lectual i ortodoxa, sos pares es deien Israel Dov Frumkin, un dels patriarques del periodisme hebreu, i Mindel Bak (Mina Frumkin). Estudià en un héder tradicional, on aprengué les bases del judaisme i de l'hebreu, i amb un melammed (mestre) privat, que l'ensenyà el Talmud. En 1889 es graduà a l'escola Lemel i després de dedicar-se un temps al periodisme (Havatzelet, editat per son pare; Hamelitz; Hatzfirah, etc.) i de fer de professor d'àrab a l'escola d'Israel Belkind de Jaffa (Palestina), en 1890 s'instal·là a Constantinoble (Imperi Otomà), on començà a estudiar turc i dret, però hagué d'abandonar la carrera per manca de diners. En 1890 fundà la societat «Dorshei Leshon Zion» (Amics de la Llengua de Sió), de la qual va ser secretari, i que en 1892 obrí una escola hebraica i una biblioteca. En aquesta època aprengué el judeocastellà dels sefardites. En 1893 emigrà a Nova York (Nova York, EUA) i entrà en contacte amb el pensament anarquista en el cercles jueus de l'emigració. En 1894 retornà a Constantinoble carregat de llibres i de propaganda anarquistes. Va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Moses Schapiro i sa companya Nastia, on el seu domicili era lloc de trobada de joves activistes. Creà, amb Moses Schapiro i el doctor Ben Zion, un petit grup anarquista. Amb Moses Schapiro viatjà a París (França) i a Londres (Anglaterra), arreplegant literatura anarquista (Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, etc.) i contactes. A Londres es relacionà amb el cercle editor (Freeman, Lenoble, Ossip, Rudolf Rocker, Lazar Sabelinsky, Wolf Wess, etc.) de la revista anarquista en jiddisch Der Arbeter Fraynd (1885-1914), que envià a la comunitat jueva de Constantinoble, i en la qual va col·laborar. De bell nou a Constantinoble, l'abril de 1896 s'instal·là a Londres, on va fer especial amistat amb l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker i s'encarregà de l'edició de Der Arbeter Fraynd. Obrí amb Moses Schapiro una impremta i llibreria on s'estampaven llibres en jiddisch. En 1897 Moses Schapiro retornà a Constantinoble i li deixà la impremta, on edità 11 números del periòdic Der Propagandist. Durant la tardor de 1898, després d'un temps a Liverpool (Merseyside, North West England, Anglaterra) i a Leeds (Yorkshire, Anglaterra), passà a París, on restà un any, com a corresponsal teatral del periòdic rus Fraynd. El febrer de 1899 retornà als EUA. Entre 1902 i 1904 edità el diari Die Iddishe Welt. A més de publicar una biografia de Baal Shem-Tov en 1903, realitzà nombroses traduccions al jiddisch d'obres d'autors clàssics i d'escriptors anarquistes (Leonid Andréiev, Alexander Berkman, Georg Büchner, Georges Étiévant, Aharon Fridman, Maksim Gorki, Knut Hamsun, Gerhart Hauptmann, Henrik Ibsen, Piotr Kropotkin, John Henry Mackay, Maurice Maeterlinck, Louise Michel, Octave Mirbeau, Multatuli, Élisée Reclus, Rudolf Rocker, Sergei Stepniak, Robert Louis Stevenson, Anton Txékhov, Oscar Wilde, Israel Zangwill, etc.). Durant anys publicà articles sobre Turquia i Palestina en el periòdic novaiorquès en jiddisch Forward. En els seus últims anys edità el periòdic Tag, on va escriure sobretot crítica teatral. Estava casat amb Sarah Bloch. Abraham Frumkin va morir, després d'una llarga malaltia, el 29 d'abril de 1940 en un hospital de Seagate (Coney Island, Bookly, Nova York, Nova York, EUA), població on residia, i va ser enterrat l'1 de maig al cementiri de Mount Carmel de Glendale, al barri novaiorquès de Queens. Pòstumament, aquell mateix 1940, s'editaren les seves memòries en jiddisch sota el títol In friling fun Yidishn sotsializm. Zikhroynes fun a zhurnalis(La primavera del socialisme jueu. Memòries d'un periodista).

Abraham Frumkin (1873-1940)

***

José Ingenieros

- José Ingenieros:El 24 d'abril de 1877 neix a Palerm (Sicília) el metge, psicòleg, psiquiatra, criminòleg, apotecari, assagista, filòsof, professor i escriptor socialista i després anarquista Giuseppe Ingegnieri, més conegut com José Ingenieros. Sos pares, Salvatore Ingegnieri i Mariana Tagliavía, vivien de manera força modesta i emigraren primer a Montevideo (Uruguai) i després a l'Argentina quan son fill tenia poc temps. Va fer els estudis primaris a l'Institut Nacional de Buenos Aires. Son pare, que era un periodista que milità en la I Internacional, amic de Garibaldi, Mazzini i Malatesta, tenia una biblioteca i l'incità des de molt prest a la lectura i a l'escriptura. Quan encara era un infant, treballà com a corrector de proves en una impremta i traduint al castellà altres llengües (italià, francès, anglès, etc.). En 1888 es matriculà per al batxillerat al Col·legi Nacional de Buenos Aires, que dirigia Amancio Alcorta. Un cop acabats els estudis secundaris, i després d'encapçalar una vaga estudiantil, en 1892 fundà el periòdic La Reforma. En 1893 començà els estudis mèdics a la Facultat de Medicina de la Universitat de Buenos Aires. En aquests anys universitaris entra en contacte amb els cercles literaris (Rubén Darío, Leopoldo Lugones, etc.) i obrers de la capital argentina. Interessat per les protestes proletàries de l'època, fou un dels fundadors del Centre Socialista Obrer i Universitari, que en 1894 donà lloc a la creació, amb el suport d'altres companys (Juan Bautista Justo, Enrique Dickman, Roberto Payró, Nicolás Repetto, Lugones, etc.), al Partit Socialista Obrer Internacional (PSOI) --que amb el temps esdevindrà Partit Socialista Obrer Argentí (PSOA)--, del qual fou nomenat secretari, però en 1902 va ser amonestat per anar vestit en una manifestació obrera amb levita i copalta i presentà la seva dimissió. En 1895 publicà el fullet ¿Qué es el socialismo? En 1897 es llicencià en farmàcia. També en 1897 fundà, amb Lugones, La Montaña. Periódico socialista revolucionario, que durà fins l'1 de juny d'aquell any quan, després de publicar 12 números, fou suprimit arran d'un judici sobre un article. En aquesta època participà en el cercle ocultista literari «La Syringa», amb Darío, Ojeda, Doello, Pardo, Lugones, Freyre, Nirenstein i altres, i col·laborà en la Revista Atlántida. En 1898 publicà els fullets La mentira política i La jornada de trabajo. En 1900 es llicencià en medicina, amb la tesi darwinista Simulación en la lucha por la vida. Amb el suport de Franciso de Veyga i de José María Ramos Mejía, que havien estat professors seus a la facultat, aconseguí càrrecs en diverses administracions públiques. Entre 1902 i 1913 dirigí la revista Archivos de Psiquiatría y Criminología i es va fer càrrec de l'Institut de Criminologia de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires. En 1903 l'Acadèmia Nacional de Medicina el va premiar per la seva obra Simulación de la locura, continuació de l'estudi anterior, i va ser nomenat cap de la Clínica de Malalties Nervioses de la Facultat de Medicina de la Universitat de Buenos Aires. En 1903 també va ser designat per la Municipalitat de la Ciutat de Buenos Aires com a comissionat per a l'estudi de les condicions higièniques i socials dels obrers i marginats i formular un projecte de legislació laboral. En 1904 guanyà la càtedra de Psicologia Experimental de la Facultat de Filosofia i Lletres. També treballà en la Càtedra de Neurologia, a càrrec de Ramos Mejía, i en el Servei d'Observació d'Alienats de la Policia de la ciutat de Buenos Aires, del qual va ser nomenat director. A més d'aquesta feina científica, impartí conferències a diferents universitats europees i amplià estudis en diverses universitats (París, Ginebra, Lausana i Heidelberg). En 1905 participà a Roma en el V Congrés Mundial de Psicologia i entre el 30 d'abril de 1905 i octubre de 1906 envià les seves cròniques europees que van ser publicades en el diari La Nación de Buenos Aires. En 1907 s'edità Criminología, primer tractat del tema publicat al continent. En 1908 guanyà la càtedra de Psicologia Experimental de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires i aquest mateix any fundà la Societat de Psicologia. Entre 1909 i 1910 fou president de l'Associació Mèdica Argentina i fou el delegat argentí en el Congrés Científic Internacional de Buenos Aires. En 1910 dictà un curs sobre Psicologia del Caràcter en la Càtedra de Psicologia de la Facultat de Filosofia i Lletres. Dirigí el periòdic bimestral Seminario de Filosofía. En 1913 publicà el seu llibre més conegut, El hombre mediocre, on atacà durament el president de la República Argentina Roque Sáenz Peña. En 1914 es casà amb la suïssa Eva Rutenberg, amb qui tingué quatre infants (Delia, Amalia, Julio i Cecilia). En 1918, durant la Reforma Universitària i amb el suport del moviment estudiantil, que el batejà com el «Mestre de la Joventuts d'Amèrica Llatina», va ser nomenat vicedegà de la Facultat de Filosofia i Lletres. En aquests anys defensà la Revolució russa, fet que fou durament criticat des de diversos sectors socials i intel·lectuals. En 1919, després d'acceptar entrevistar-se amb el president Hipólito Yrigoyen per intercanviar opinions sobre la crisi sociopolítica argentina, renuncià a totes els seus càrrecs docents i en 1920 es lliurà a la lluita política, fent costar el grup progressista «Claridad». Gràcies a les influències de l'advocat i criminòleg anarquista Pietro Gori, abandonà les positures marxistes, començà a col·laborar en la premsa llibertària i es declarà obertament anarquista. En 1920 proposà la formació de la Unió Llatinoamericana, organisme de lluita antiimperialista i de la qual redactà l'Acta Fundacional. En 1925, pocs mesos abans de la seva mort, creà el periòdic mensual antiimperialista Renovación, on signà articles sota els pseudònims Julio Barreda Lynch i Raúl H. Cisneros. Entre les seves obres podem destacar Dos ensayos de psiquiatría criminal (1900), La psicopatología en el arte (1902), La simulación en la lucha por la vida (1902), Simulación de la locura (1903), Los accidentes históricos (1904), Histeria y sugestión (1904), Rehabilitación de alienados (1904), Nuova classificacione del delinquente (1905), La legislation du travail (1906), La pathologie du langage musical (1906), Crónicas de viaje (1906), La locura en la Argentina (1907), Al margen de la ciencia. Crónicas de viaje (1905-1906) (1908), Histeria y sugestión (1908), La evolución sociológica (1910 i 1913), Principios de psicología (1911), Principios de psicología genética (1911), Psicogemia (1912), El hombre mediocre (1913), Tratado de criminología clínica (1913), Hacia una moral sin dogmas (1917), Ciencia y filosofía (1917), Sociología argentina (1918), Proposiciones relativas al porvenir de la filosofía (1918), Evolución de las ideas argentinas (1918-1920), Las doctrinas de Ameghino (1919), Los tiempos nuevos (1921), Emilio Boutroux y la filosofía francesa (1922), La cultura filosófica en España (1922), Las fuerzas morales (1925, pòstuma), Tratado del amor (1940, pòstuma), La universidad del porvenir y otros escritos sobre filosofía, educación y cultura (1956, pòstuma), etc. Rebé més de vint títols honorífics d'acadèmies i d'institucions científiques internacionals, inclòs el grau de professor honorari de Medicina Legal de la Universitat de Madrid. José Ingenieros va morir el 31 d'octubre de 1925 a Buenos Aires (Argentina) arran d'una meningitis la qual es negà a tractar mèdicament i que el portà ràpidament a la tomba. Entre 1930 i 1940 es publicaren a Buenos Aires en 24 toms les seves Obras completas, a càrrec d'Aníbal Ponce. L'1 de juliol de 1935 es creà a Buenos Aires la«Biblioteca Popular José Ingenieros», entitat creada per a la difusió del pensament llibertari que encara perdura; també existeixen centres culturals i col·legis que porten el seu nom.

José Ingenieros (1877-1925)

***

Redacció de Le Libertaire

- Pierre Le Meillour: El 24 d'abril de 1884 neix a Ar Mor-Bihan (Bretanya) l'obrer i militant anarquista Pierre Le Meillour. Antimilitarista convençut, col·labora ben aviat amb Le Libertaire. Inscrit en els fitxers de la policia secreta amb el«Carnet B» dels antimilitaristes, és detingut el 20 de juny de 1917 per haver publicat un número clandestí de Le Libertaire de caire antibel·licista --li'n van requisar al seu domicili 10.000 exemplars-- i serà condemnat, alguns mesos més tard, a mig any de presó. Com a bon orador que era, va ser triat com a delegat en tots els congressos anarquistes que van tenir lloc entre 1920 i 1927. Durant la Segona Guerra Mundial, va fer costat el pacifista llibertari Louis Lecoin i va participar activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Pierre Le  Meillour va morir el 24 d'agost de 1954 a Sartrouville (Illa de França, França).

***

Notícia sobre la mort d'Adrien Poncent apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 16 de gener de 1924

- Adrien Poncet: El 24 d'abril de 1884 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista Adrien Georges Eugène Poncet, conegut com Lévêque i Gros Plombier. Quan tenia tres anys quedà orfe de pare, mestre mecànic, i va ser surat per sa mare tota sola amb quatre infants. Es guanyava la vida fent de lampista plomer i d'aquí el seu malnom Gros Plombier. A començament de la dècada dels deu era membre de l'anomenat «Grup d'Acció». Quan la Gran Guerra va ser mobilitzat en el I Batalló de Caçadors d'Infanteria, però no trigà a desertar i el novembre de 1915 va ser declarat «insubmís». Apressat, va ser jutjat en consell de guerra i se li va proposar lluitar al front en primera línia per a «redimir les seves faltes», proposta que va ser rebutjada, fet pel qual va ser condemnat a cinc anys de treballs públics, inscrit en el « Carnet B» dels antimilitaristes i enviat als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af»). Aconseguí evadir-se i des d'un port de la costa africana s'embarcà clandestinament en un veler espanyol i pogué desembarcar a Cadis (Andalusia, Espanya). Creuà tota la Península a peu i a Irun (Guipúscoa, País Basc) travessà el Bidasoa nadant fins arribar a la part francesa. S'instal·là a París sota una falsa identitat i reprengué la seva militància. Després de l'armistici, participà activament en la campanya a favor de l'amnistia per a tots els presos. Membre de la Federació Anarquista del Sena (FAS), a finals de 1923 va ser nomenat membre del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA). Interpretava la cançó Nos maîtres sont nos bourreaux i participà en totes les campanyes portada a terme pel moviment llibertari, especialment a favor d'Émile Cottin, de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, de Nestor Makhno i de Lluís Nicolau Fort i Pere Mateu Cusidó. L'11 de gener de 1924 Adrien Poncet assistí a un míting comunista a la Casa dels Sindicats de la Unió de Sindicats del Sena de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), al carrer de la Grange-aux-Belles de París (França), en el curs de la qual, en un enfrontament entre anarquistes i comunistes, va ser assassinat d'un tret, juntament amb l'ajustador mecànic i sindicalista Nicolas Clos (Gros Morin). També resultaren ferits de bala els anarcosindicalistes Jean-Sellenet Boudoux, Roger Gourière, Micheli Philogone Pécastaing. El periòdic Le Libertaire titulà la notícia com «L'horrible crime bolchéviste» i va fer una crida a manifestar la repulsa durant el seu enterrament, organitzat pel SindicatÚnic de la Construcció i celebrat el 18 de gener de 1924 al cementiri d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), i en el qual assistirien unes quatre-mil persones. El Sindicat Únic del Metall, de tendència comunista, organitzà l'enterrament de Nicolas Clos, encara que no estigués clar que militava en aquest moviment.

***

Necrològica de Rafael Gracia Pérez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1969

- Rafael Gracia Pérez: El 24 d'abril de 1903 neix a Andorra (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Gracia Pérez. Sos pares es deien Sebastián Gracia i Manuela Pérez. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on milità en el Sindicat dels Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució fou responsable de la CNT d'Andorra, on treballà de pagès. Amb el triomf franquista passà a França i durant l'ocupació participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Roanne. En elsúltims anys de sa vida treballà en una calceteria. Rafael Gracia Pérez va morir el 17 de juny de 1969 al Centre Hospitalari General de Roanne (Roine-Alps, França) i fou enterrat civilment.

***

Georges Vidal (ca. 1923)

- Georges Vidal: El 24 d'abril de 1903 neix a Guérigny (Borgonya, França) el poeta, periodista, escriptor i militant anarquista Georges Vidal. De ben jovenet s'integrà en el moviment llibertari i en el món de la poesia, fortament influenciat per Verlaine, Samain, Guérin i Laforgue, entre d'altres. Estudià a Grenoble, després d'haver estat expulsat de diversos instituts d'Ais de Provença i de Marsella per propaganda anarquista. Entre els 12 i els 15 anys va escriure moltes poesies, però en cremà gairebé totes. Quan tenia 15 anys publicà una petita plagueta amb versos (Quelques rimes). Viatjà molt arreu de França (Marsella, Ais, Toló, Lió, Dijon, Briançon, les Vosges, etc.). Col·laborà en diferents publicacions, com ara L'Essor, Primaires,La Criée, La République des Alpes, etc. Amb altres companys, fundà a Marsella el periòdic anarquistaTerre Libre. El 16 de novembre de 1922 va ser condemnat a Marsella a dos mesos de presó i a 100 francs de multa per haver publicat un poema en Terre Libre i Le Libertaire. Dies després, el 24 de novembre, va ser condemnat a París a tres mesos de presó i a 200 francs de multa pel mateix delicte i tancat a la presó parisenca de la Petite Roquette. Per reclamar l'estatut de pres polític, engegà una vaga de fam i una campanya solidària es desencadenà en la premsa obrera (L'Oeuvre, L'Humanité, L'Ère Nouvelle, etc.) obtenint el que demanava. Després fou traslladat a la presó d'Ais de Provença, on va escriure el poemari Devant la vie.... Un cop lliure va ser nomenat secretari i administrador de Le Libertaire. El novembre de 1923 es va veure implicat en l'«Afer Philippe Daudet». En aquestaèpoca publicà assaigs d'estètica en Art et Action. En 1925 publicà el poemari La halte. En 1926 edità, amb el seu gran amic André Colomer, Dix-huit ans de bagne, de Jacob Law; i l'abril d'aquest any publicà Jules le Bienheureux, amb dibuixos de Germain Delatousche. En 1926 s'exilià a Costa Rica i s'establí a Puriscal (San José, Costa Rica); havia triat aquest país després de llegir les descripcions paisatgístiques que Pedro Pratt havia publicat en L'En Dehors. A Costa Rica recollí molts de temes que després desenvoluparia en les seves narracions. En 1928 retornà a França, on es guanyà la vida com a corrector d'impremta i començà a escriure novel·les policíaques i d'aventura i guions cinematogràfics que signà amb diversos pseudònims (Georges de Guérigny,Jorge Jimenez, Jorge El Macho, Edward G. Georgie, Georgie Val, Georges-Marie Valentin, etc.). En 1930 publicà Aventure. Poèmes. Entre les seves obres polítiques podem destacar Comment mourut Philippe Daudet (1924), Han Ryner. L'homme et l'oeuvre (1924), Commentaires. 1re série (1923-1924) (1925), Six-fours. Bourgade provençale (1925), etc. El juliol de 1964 va ser internat a l'hospital parisenc de Beajon per un càncer gàstric. Georges Vidal va morir el 13 de novembre de 1964 a París (França).

Georges Vidal (1903-1964)

***

Necrològica d'Antonio Arellano Cortí apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 d'abril de 1980

- Antonio Arellano Cortí: El 24 d'abril de 1909 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Antonio Arellano Cortí –el segon llinatge també citat erròniament Curtí–, conegut com Lujo. Sos pares es deien Joaquín Arellano i Agustina Cortí. Pagès, ja militava en el moviment llibertari durant la dictadura de Primo de Rivera. Fou un dels fundadors de la Societat Cultural «La Aurora», que entre altres activitats feia cursos d'alfabetització dels obrers i pagesos, i un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local després de la caiguda de la dictadura. L'octubre de 1934, després de la detenció de José Alberola Navarro, s'encarregà de l'Escola Racionalista fundada per aquest. Quan del cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari i va ser nomenat per la CNT membre del Consell Municipal de Fraga, participant activament en les col·lectivitats agrícoles locals. Enviat a una missió a Lleida (Segrià, Catalunya), va ser detingut per la reacció estalinista, portat al camp d'aviació de Lleida, torturat i objecte d'un simulacre d'afusellament. Un cop lliure, abandonà Fraga i a Catalunya s'integrà en la 26 Divisió (antiga«Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on va romandre fins al final de la guerra. Passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Agde. Posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions, però durant la primavera de 1940 pogué fugir de l'ocupació nazi. Detingut pels alemanys durant un pas per la línia de demarcació, aconseguí fugir i pogué arribar a la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània). Amb el suport d'un grup de francesos, pogué treballar la terra a Agen (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là com a obrer agrícola amb la família Moga a Agen, on va romandre uns 35 anys, militant en la Federació Local de la CNT. Malalt, després de més de dos mesos hospitalitzat, Antonio Arellano Cortí va morir el 10 d'octubre de 1979 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri d'Agen. Son germà José Arellano Cortí també va ser un destacat militant llibertari.

***

Necrològica d'Eliseo Tortosa Lorente apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de desembre de 1969

- Eliseo Tortosa Lorente: El 24 d'abril –el certificat de naixement cita el 24 d'abril i el certificat de defunció el 25 d'abril– de 1914 neix a Ojos Negros (Terol, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya)– l'anarcosindicalista Eliseo Tortosa Lorente. Sos pares es deien Eliseo Tortosa Perucho i Pilar Gresencia Lorente Garcia. Milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà de paleta i milità en la Federació Local de Nantes de la CNT. El 31 d'agost de 1957, amb Joan Canals, assistí amb moto al VIII Ple Intercontinental de Nuclis Confederals que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en tornar van ser atropellats per un cotxe a Sent Laurenç de Puisarn (Aquitània, Occitània); Joan Canals morí en l'accident i ell resultà amb les dues cames fracturades. Eliseo Tortosa Lorente va morir el 22 de setembre de 1969 a Nantes (País del Loira, França).

Defuncions

Séverine per Louis Welden Hawkins

- Séverine:El 24 d'abril de 1929 mor a Pierrefonds (Picardia, França) la periodista llibertària, feminista i militant de la Lliga dels Drets de l'Home Caroline Rémy, més coneguda sota el nom de Séverine. Havia nascut el 27 d'abril de 1855 a París (França) en una família de la petita burgesia i son pare era funcionari de la Prefectura de Policia. Es casarà als 17 anys amb el seu primer marit (Montrobert) i tindrà un fill; més tard, ja divorciada, es guanyarà la vida tocant en un teatre i fent d'apuntadora. Als 23 anys es casarà de bell nou, aquest pic amb l'acabalat metge suís Adrien Guebhard, i tindrà un altre fill (Roland). En 1879 trobarà Jules Vallès a Brussel·les, de qui serà secretària; aquest encontre canviarà el curs de sa vida. Convidada a participar en l'aparició de Le Cri du Peuple i en les seves activitats literàries, se li confiarà la direcció del periòdic (14 de febrer de 1885) abans de la mort de l'escriptor. Filla espiritual de Vallès, Séverine mantindrà el diari obert a totes les tendències del socialisme, amb el suport financer del doctor Guebhard, però el seu esperit llibertari es veurà enfrontat al marxisme de Jules Guesde i acabarà deixant el periòdic en 1888, sense deixar de denunciar en altres publicacions les injustícies socials. Va mantenir un afer amorós amb el periodista de L'Écho de Paris Georges de Labruyère i va conviure amb ell entre 1885 i 1920, quan aquest va morir, reprenent Séverine la vida comuna amb el seu segon marit, fins que aquest morí en 1924. El seu rebuig general a tota mena de sectarisme la portarà a alguns errors de judici respecte al boulangisme, però quan es desencadena l'afer Dreyfus, defensarà el militar enèrgicament. En 1897 escriurà les cròniques llibertàries, sota el nom d'Arthur Vingtras, en La Fronde, primer periòdic feminista i dirigit exclusivament per dones, editat per Marguerite Durant amb qui estarà molt lligada. En 1914, sempre pacifista, condemnarà la «unió sagrada» militarista. Entusiasmada per la Revolució russa de 1917, s'adherirà primer en el Partit socialista (1918) i més tard en el Partit comunista (1921), i col·laborarà en L'Humanité (1920-1921), però l'abandonà dos anys més tard, comminada a triar entre el Partit i la Lliga dels Drets Humans que havia contribuït a crear. Séverine defensarà sempre els anarquistes --ja sigui Germaine Berton, Clément Duval, Auguste Vaillant, Ascaso, Durruti o Jover-- i participarà en juliol de 1927 en un míting per intentar salvar Sacco i Vanzetti. Uns mesos abans, el 15 d'abril, havia signat, amb Alain, Lucien Descaves, Louis Guilloux, Henri Poulaille, Jules Romains i altres, la petició apareguda en la revista Europa contra la Llei d'organització general de la nació per a temps de guerra, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'opinió. A més de milers d'articles en la premsa, és autora de nombroses obres, com ara Pages rouges (1893), Notes d'une frondeuse (1894), Pages mystiques (1895), En Marche (1896), Affaire Dreyfus (1900), La toute-puissance de la bonté (1900), Sac à tout (1903), À Sainte-Hélène, pièce en 2 actes (1904), Line (1855-1867) (1921), Impressions d'audience (pòstumament, 1999), etc.

Séverine (1855-1929)

***

Manuel Lozano Guillén

- Manuel Lozano Guillén: El 24 d'abril de 1945 és afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Lozano Guillén, conegut com Rondeño i que també va fer servir el pseudònim d'Antonio Ferrer Castillo. Havia nascut el 26 de febrer de 1904 a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Fill d'una família pagesa humil, quan era jove emigrà a Catalunya, on treballà en diversos oficis, sobretot de peó. Entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de diversos grups anarquistes; tingué problemes amb la policia i durant la dictadura de Primo de Rivera fugí a Occitània, on milità en el moviment anarquista. En 1931, retornà a la Península poc abans de la proclamació de la II República espanyola. A Bellver de Cinca s'establí com a jornaler conrant un hort familiar. Establí contactes amb militants anarquistes d'Albalat de Cinca, com ara Félix Carrasquer Launed, i seguint l'exemple d'aquest, creà una agrupació cultural al seu poble. Fou el primer secretari del Sindicat Únic de Bellver de Cinca de la CNT i membre del Comitè Comarcal del Cinca, el qual presidí en substitució de Félix Carrasquer. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), participà activament en els moviments insurreccionals de gener de 1932 i de desembre de 1933, fets pels quals va ser perseguit. El 20 de desembre de 1933 va ser detingut, amb altres companys, a Barcelona, sota el nom d'Antonio Ferrer Castillo, acusat d'haver participat en la passada insurrecció. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 adquirí un gran prestigi i passà a ocupar importants funcions orgàniques: encarregat del Comitè Revolucionari i de les col·lectivitats del Bellver del Cinca, delegat de la Comarcal del Cinca al Ple Regional d'Aragó d'agost de 1936, etc. El 22 d'agost de 1936 coordinà, amb José Alberola Navarro i Justo Val Franco, l'assemblea d'Albalat de Cinca on es debaté sobre «el mitjà o manera d'estructurar una nova economia natural i proletària» i on van ser representats els 21 pobles de la comarca del Cinca. Més tard, s'enrolà en la 14 Centúria («Centúria Ayerbe-La Peña») de la «Columna Roja i Negra» (121 Brigada Mixta). Quan els enfrontaments de maig de 1937 amb la reacció estalinista, amb el suport de Miguel García Vivancos, marxà cap a Barcelona amb Máximo Franco Cavero, cap de la 127 Brigada Mixta, i una cinquantena de companys, però Gregorio Jover, cap de la 28 Divisió Confederal«Francisco Ascaso» els va detenir a Binèfar i els va fer reconsiderar la seva postura. Després de la militarització de les milícies, el juny de 1937 va ser nomenat comissari de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió. En aquesta unitat lluità la resta de la guerra, a Aragó, País Valencià i Extremadura. A resultes dels combats al front de Terol (Castelfrío, Sedrilles, Sarrión) entre abril i maig de 1938, va ser condecorat al valor amb tota la divisió per haver evitat la caiguda de València amb la seva defensa i resistència. El març de 1939 participa a Madrid, al costat de la Junta de Defensa del coronel Segismundo Casado, en els enfrontaments contra les tropes del Govern estalinista de Juan Negrín López. Al final de la guerra va ser detingut per les tropes franquistes al port d'Alacant i fou tancat al camp de concentració d'Albatera i posteriorment a Oriola i Barbastre. Jutjat, va se condemnat a 20 anys de presó que purgà a les presons d'Osca –el maig de 1940 un escamot del grup guerriller anarquista encapçalat per Francisco Ponzán Vidal intentà alliberar-lo d'allà sense èxit–, de Santoña i de Madrid. Jutjat de bell nou, va ser condemnat a mort. En aquesta conjuntura, les autoritats franquistes li van proposar que acceptés un càrrec en els seus sindicats, proposta que fou rebutjada. Manuel Lozano Guillén va ser afusellat el 24 d'abril de 1945 –altres fonts citen el 29 d'abril i l'1 de maig– a la tàpia del cementiri de Torrero de Saragossa (Aragó, Espanya). En 2011 Germán Ferrer Marzola edità a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el llibre Memorias de un fusilado anarcosindicalista. Apuntes incompletos de la vida de Manuel Lozano Guillén escritos en la cárcel de las Capuchinas (Barbastro, 1941).

Manuel Lozano Guillén (1904-1945)

***

Antonio Pittalunga

- Antonio Pittalunga: El 24 d'abril de 1945 cau abatut al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) el partisà anarquista Antonio Pittalunga, també citat Pittaluga, i que va fer servir els pseudònims Tugnin i Peter. Havia nascut el 12 de setembre de 1912 al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Emanuele Pittalunga, fuster, i Luigia. Obligat per son pare, deixà els estudis i es posà a treballar com a obrer fuster. S'ocupà d'activitats culturals, especialment teatrals, i adquirí una sòlida cultura autodidacta. Quan la caiguda del feixisme la tardor de 1943, entrà en contacte amb militants anarquistes genovesos, especialment amb Sardini, Barazzoni, Cianchi, Grassini, Turcinovich, Raspi i Dettori, que estaven organitzant escamots partisans. Amb Sardini i Barozzi organitzà el 8 de setembre de 1943 el Destacament Autònom Llibertari del Llevant, que operà a la vall del Nervi en coordinació amb la Brigada Partisana «Crosa» de l'Squadre d'Azione Patriotica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica). En 1944 fou responsable llibertari dels enllaços amb els SAP. En aquesta època col·laborà en el butlletí llibertari mecanografiat clandestíIl Seme. Durant els combats per l'Alliberament, entre altres accions, participà amb el seu destacament en l'ocupació dels dipòsits de provisions de la Divisió Alpina «Monterosa» i en la distribució de queviures a la població. Durant la matinada del 24 d'abril de 1945 el seu destacament participà a Nervi en l'assalt a l'Hotel Eden on estaven atrinxerades les tropes alemanyes i Antonio Pittalunga va caure mort d'un tret en el curs d'aquesta acció. Una plaça del barri de Nervi genovès porta el seu nom.

Continua...

---

  Rússia pot destruir l'armada ianqui en un no-res, segons Russia Insider.

   La premsa ''occidental'' és extremadament corrupta; sempre dóna per suposat la superioritat militar dels ianquis; però sembla que la realitat és una altra. En aquest sentit, vegeu l'article de Russia Insider on s'aclareix la cosa, jo crec.

La tecnologia de míssils de Rússia ha fet obsolet la marina nord-americana de trilions de dòlars

Els temps han canviat i els Estats Units ja no poden projectar el seu poder militar com a l'Iraq. Aquests dies s'han acabat.

Dmitry Orlov Dissabte, 21 d'abril de 2018 | 1400 paraules 37.290  371

1 ACCIONS

Aquesta publicació va aparèixer per primera vegada a Russia Insider

---

Orlov és un dels nostres assagistes preferits de Rússia i de tot tipus d'altres coses. Es va traslladar als Estats Units quan era un nen i viu a l'àrea de Boston.

És un dels pensadors més coneguts  The New Yorker  ha batejat com "The Dystopians" en  un excel·lent perfil de 2009 , juntament amb James Howard Kunstler, un altre  col·laborador habitual de RI (archive) . Aquests teòrics creuen que la societat moderna es dirigeix ​​cap a un trencament dolorós i dolorós.

És més conegut pel seu  llibre de 2011 que compara el col·lapse soviètic i nord-americà (creu que els Estats Units seran pitjors). És un autor prolífic en una àmplia gamma de temes i es pot veure el seu treball buscant-lo a Amazon.

 

Té un gran seguiment a la web  i en Patreon, i us demanem que el recolzeu allà , com ho fa  Russia Insider  .

 

El seu projecte actual és organitzar la  producció d’embarcacions de cases assequibles  per viure. Viu en un mateix vaixell.

Si encara no heu descobert la seva feina, mireu el  seu arxiu d’articles sobre RI . Són un autèntic tresor, ple de coneixements inestimables tant als Estats Units com a Rússia i com estan relacionats.

---

Durant els últims 500 anys, les nacions europees (Portugal, Països Baixos, Espanya, Gran Bretanya, França i, breument, Alemanya) van poder saquejar gran part del planeta projectant el seu poder naval a l'estranger. Atès que gran part de la població mundial viu al llarg de les costes, i gran part del comerç sobre l’aigua, les naus armades que van arribar de sobte del no-res van poder posar a les poblacions locals a la seva mercè.

Un brontosaure militar incapacitant financerament

Les armades podrien saquejar, imposar tributs, castigar els desobedients, i després utilitzar aquest saqueig i tribut per construir més vaixells, ampliant l’abast dels seus imperis navals. Això va permetre a una petita regió amb pocs recursos naturals i poques avantatges autòctons més enllà de l'extremitat i una riquesa de malalties transmissibles per dominar el món durant mig mil·lenni.

 

L’herència final d’aquest projecte imperial naval són els Estats Units, que, amb la nova incorporació d’energia aèria, i amb la seva gran flota de portaavions i una gran xarxa de bases militars a tot el planeta, és capaç d'imposar Pax Americana a tot món. O, més aviat, va ser capaç de fer-ho - durant el breu període entre el col·lapse de la URSS i l’aparició de Rússia i la Xina com a noves potències mundials i el seu desenvolupament de noves tecnologies contra la nau i antiaeris. Però ara aquest projecte imperial està a la seva fi.

 

Abans de l'enfonsament soviètic, els militars nord-americans generalment no es van atrevir a amenaçar directament aquells països als quals la URSS havia estès la seva protecció. No obstant això, utilitzant el seu poder naval per dominar les vies marítimes que transportaven el petroli, i insistint en que el petroli es comercialitzés en dòlars dels EUA, va poder viure més enllà dels seus mitjans mitjançant l'emissió d'instruments de deute denominats en dòlars i la obligació de països de tot el món a invertir-hi. Va importar tot el que volgués utilitzant diners prestats mentre exportava la inflació, expropiant els estalvis de persones a tot el món. En el procés, els EUA han acumulat nivells de deute nacional absolutament impressionants, més enllà de tot allò vist anteriorment en termes absoluts o relatius. Quan finalment aquesta bomba de deute explota, estendrà la devastació econòmica molt més enllà de les fronteres dels EUA. I explotarà,

La nova tecnologia de míssils ha fet que derrotar a un imperi naval sigui barat. Prèviament, per lluitar contra una batalla naval, calia tenir naus que superessin a les de l'enemic en la seva velocitat i en la seva potència d'artilleria. L’armada espanyola va enfonsar l’armada espanyola. Més recentment, això significava que només aquells països que podrien coincidir amb els industrials dels Estats Units podrien somiar amb oposar-se militarment. Però això ha canviat: els nous míssils russos es poden llançar a milers de quilòmetres de distància, són imparables i només cal un per enfonsar un destructor i només dos per enfonsar un portaavions. L’armada nord-americana ara es pot enfonsar sense tenir una armada pròpia. Les grandàries relatives de les economies o pressupostos de defensa nord-americanes i russes són irrellevants:  

Igualment significatiu és el desenvolupament de noves capacitats de defensa aèria russes: els sistemes S-300 i S-400, que poden segellar l'espai aeri d'un país. Allà on s’utilitzin aquests sistemes, com a Síria, les forces nord-americanes ara es veuen obligades a allunyar-se del rang. Amb la seva superioritat naval i aèria que s'evapora ràpidament, tot el que els Estats Units poden recaure militarment és l'ús de grans forces expedicionàries, una opció políticament desagradable i que ha demostrat ser ineficaç a l'Iraq i a l'Afganistan. També hi ha l'opció nuclear i, encara que no és probable que el seu arsenal nuclear sigui neutralitzat aviat, les armes nuclears només són útils com a elements dissuasoris. El seu valor especial és impedir que les guerres augmentin més enllà d’un cert punt, però aquest punt està més enllà de l’eliminació del seu domini naval i aeri global. Les armes nuclears són molt pitjors que inútils en augmentar el seu comportament agressiu contra un oponent armat nuclear; invariablement, seria un moviment suïcida. El que ara s'enfronta als Estats Units és essencialment un problema financer de deute irreparable i una bomba de riquesa fracassada, i hauria de ser un punt increïblement obvi que sortir d'explosions nuclears a qualsevol part del món no solucionés els problemes d'un imperi que es va trencant.

Els esdeveniments que assenyalen canvis enormes en el món, sovint apareixen menors quan es veuen de manera aïllada. L’encreuament del Rubicon a Juliol César era només un encreuament de rius; Les tropes soviètiques i americanes que es van reunir i van fraternitzar a l'Elba eren, relativament parlant, un esdeveniment menor, ni tan sols l’escala del setge de Leningrad, la batalla de Stalingrad ni la caiguda de Berlín. No obstant això, van assenyalar un canvi tectònic en el paisatge històric. I potser només hem estat testimonis d’una cosa semblant a la recentment petita Batalla d’Ori Gouta a Síria, on els EUA van utilitzar un incident de les armes químiques per fer-se un intent de fer un atac igualment creient a alguns aeròdroms i edificis de Síria. L’establiment de la política exterior dels Estats Units volia demostrar que encara importa i té un paper a jugar,

 

Per descomptat, tot això és una notícia terrible per als establiments militars i de política exterior dels EUA, així com per als nombrosos congressistes nord-americans en els districtes del qual operen els contractistes militars o es troben les bases militars. Evidentment, això també és una mala notícia per als contractistes de defensa, per al personal de les bases militars i per a molts altres. També s’aconsegueix una notícia terrible: econòmica, ja que la despesa en defensa és l’únic mitjà efectiu d’estímul econòmic del qual el govern dels Estats Units és capaç políticament. Els "treballs preparats per les pales" d’Obama, si recordeu, no van fer res per evitar la dramàtica reculada de la taxa de participació laboral, que és un eufemisme per a la inversió de la taxa d’atur real. També hi ha un pla meravellós per tirar molts diners a SpaceX d'Elon Musk (mentre continuem comprant motors de coets de gran importància per part dels russos, que actualment estan parlant de bloquejar la seva exportació cap als Estats Units com a represàlia per obtenir més sancions als EUA). En definitiva, treure l’estímul de la defensa i l’economia nord-americana farà un fort so esclatar seguit d’un soroll gradual que disminueix gradualment.

 

No cal dir que tots els involucrats faran tot el possible per negar-se o amagar-se durant el temps possible el fet que la política exterior i els establiments de defensa dels Estats Units hagin estat neutralitzats. La meva predicció és que l’imperi naval i aeri nord-americà no fallarà perquè serà derrotat militarment i no serà desmantellat una vegada que la notícia s'enfonsi perquè no serveix de res; en canvi, es veurà obligat a restringir les seves operacions a causa de la manca de fons. Encara pot haver-hi uns quants cops forts abans que es rendeixi, però sobretot el que escoltarem és una gran quantitat de gemecs. Així va ser la URSS; així ho faran els EUA.  

Anarcoefemèrides del 25 d'abril

Esdeveniments

Portada de Le Progrés Illustré sobre l'atemptat (8 de maig de 1892)

- Bomba al restaurant Véry: El 25 d'abril de 1892, vigília del procés de Ravachol, una bomba esclata al restaurant Véry, al bulevard Magenta de París (França), lloc on va ser detingut Ravachol el 30 de març, per mor de la denúncia del cambrer Jules Lhérot. El patró i un client moriren de les ferides. El mosso del cafè va fugir a l'estranger i la premsa s'enfurismarà contra el«terror verd» --nom que donaven els diaris al terrorisme àcrata a causa del color de la pólvora que usaven els anarquistes. L'autor de l'atemptat, Théodule Meunier, serà detingut el 4 d'abril de 1894 a Londres (Anglaterra); jutjat el juliol i condemnat a treballs forçats a perpetuïtat, morí al presidi de Caiena el 25 de juliol de 1907.

Bomba al restaurant Véry (25 d'abril de 1892)

***

Cartell anunciador de l'acte

- Conferència de Molinari: El 25 d'abril de 1915 el propagandista anarquista Luigi Molinari, aleshores director de la Universitat Popular de Milà (Llombardia, Itàlia), llegeix a la Universitat Popular del Biellesse de Vigliano Biellesse (Piemont, Itàlia) la conferència «Francisco Ferrer e le idealità della Scuola Moderna» (Francesc Ferrer i els ideals de l'Escola Moderna). Aquesta conferència havia estat editada el 13 d'octubre de 1913 com a suplement del número 17 de la revista L'Università Popolare, òrgan de l'Escola Moderna Francisco Ferrer de Milà.

Naixements

Foto policíaca de Georges Lazareff (ca. 1894)

- Georges Lazareff: El 25 d'abril de 1855 neix a Samara (Samara, Imperi Rus) l'advocat i militant anarquista Georges Lazareff. Sos pares es deien Georges i Pélagie Temotheff. S'exilià a França. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Expulsat per les seves activitats anarquistes i revolucionàries de França, es refugià a Suïssa. El 9 de juliol de 1895 va ser detingut a Dieppe (Alta Normandia, França). El febrer de 1902 era tresorer del grup anarquista de refugiats russos del districte d'Hammersmith a Londres (Anglaterra). El febrer de 1904 formava par del grup de nihilistes russos del Partit Socialrevolucionari de Bellegarde-sur-Valserine (Roine-Alps, Arpitània) i l'agost d'aquell any del grup de revolucionaris russos de Chens-sur-Léman (Roine-Alps, Arpitània). El 16 de setembre de 1904 es reuní a la Casa del Poble d'Hammersmith amb els delegats russos que havien d'assistir al Congrés Anarquista d'Amsterdam. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ribelle Cavallazzi

- Ribelle Cavallazzi: El 25 d'abril de 1885 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el tipògraf anarquista Ribelle Cavallazzi. Va créixer en una família àcrata: son pare, Raffaele Cavallazzi, era considerat per la policia com al«cap dels anarquistes» de Castel Bolognese i son germà major, Arnaldo, també destacava com a militant llibertari; sa mare es deia Maria Contoli. Ben aviat va fer propi el pensament llibertari, però a diferència de son pare i de son germà sempre mantingué una posició excèntrica i marginal pel que feia el moviment anarquista local organitzat. Només assistí a l'escola primària elemental, no obstant això, gràcies a les seves lectures, adquirí una acceptable cultura autodidacta. Dotat d'una destacada vena artística, compongué poesies, algunes de les quals es publicaren en periòdics locals d'aleshores. Fuster de professió, freqüentà els cercles anarquistes i socialistes i prengué part en diverses iniciatives organitzatives dels llibertaris locals. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 fou detingut, juntament amb altres companys, per protestar contra el delegat de la Seguretat Pública de Castell Bolognese, que havia prohibit un acte públic a càrrec de l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre els arrestats són portats a la presó de Faenza, Raffaele i Arnaldo, juntament amb Armando Borghi i Gualtieri mateix, aconseguiren fugir espectacularment. En el judici posterior del 23 de novembre, el Tribunal de Ravenna, malgrat condemnar diversos imputats, absolgué Ribelle per manca de proves. El 14 de juliol de 1908 fou novament detingut per ultratge a l'Arma de Carrabiners i posteriorment condemnat a 15 dies de reclusió a la prefectura de Faenza. A partir de 1911 regentà la«Tipografia Cavallazzi», que ja pertanyia a son pare, on treballava des de feia uns anys composant textos amb l'ajuda de sos germanes Fortunata i Giannina. Aquest mateix any entrarà a formar part de la redacció de l'Il Senio (1911-1912), realitzat a la seva impremta, que fou un periòdic local laic i d'esquerra al marge de qualsevol partit, els redactors principals del qual foren l'anarquista Oreste Zanelli, el socialista Mario Santandrea i el republicà Francesco Serantini. Amb l'esclat de la Gran Guerra, Cavallazzi esdevindrà intervencionista i es presentà voluntari, però no fou admès. Declarat hàbil en una posterior revisió, fou assignat d'antuvi al 80 Regiment d'Infanteria de Verona i després al 56 Regiment de Belluno. Fet presoner per les tropes austríaques el juny de 1917, va ser internat al camp de concentració de Mauthausen, on les privacions i la perllongada desnutrició minvaren greument la seva salut. Durant el seu tancament escrigué, entre el 13 i el 26 de setembre de 1918, una composició de 60 quartets sota el títol Ritorno, retrats poètics de personatges del seu temps i que fou publicada el 10 de març de 1919 en La Castelleide. Excarcerat en acabar la guerra, hagué de reincorporar-se immediatament a l'exèrcit sense poder retornar a casa. Després d'una breu llicència fou arrestat per no presentar-se al seu destí. Quan el seu regiment passà per Venècia, desertà i el 23 de gener de 1919 retornà a Castel Bolognese, mostrant, segons un informe policíac, «signes d'alienació mental i de mania persecutòria». Traslladat a l'hospital militar de Faenza, obtingué un permís de convalescència de tres mesos per gaudir-los a ca seva. Ribelle Cavallazzi se suïcidà el 28 d'abril de 1919 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

***

Notícia del processament de Charles Gandrey publicada en el diari parisenc Le Petit Parisien del 30 de maig de 1913

- Charles Gandrey: El 25 d'abril de 1888 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Charles Gandrey. Era germanastre del sindicalista anarquista Jules Massot. Treballava d'obrer torner i en una cimentera. En 1912 va ser nomenat membre del consell d'administració del Sindicat General de la Construcció del Departament del Sena de París (França). Entre agost de 1912 i agost de 1913 fou gerent del periòdic Le Libertaire. El 3 de març de 1913 presidí, a la sala de les Sociétés-Savantes del VI Districte de París, un míting contra la repressió que patia la Federació Comunista Anarquista (FCA). El 12 d'abril de 1913 va ser nomenat oficialment secretari de l'FCA, ja que Léon Jahane i Lucien Belin, secretari i tresorer respectivament d'aquesta organització es negaren a assumir la responsabilitat de les possibles repercussions judicials de l'edició dels 50.000 exemplars del fullet Contra les armaments, contra la loi de trois ans, contra tout militarisme, i finalment Gandrey prengué la responsabilitat legal, conservant les seves funcions oficials Jahane i Belin. En aquesta època fou tresorer dels «Amics de Le Libertaire» i vivia, amb Jules Massot, al número 52 del bulevard de Belleville de París. Com era esperat, va ser denunciat el 13 d'abril de 1913 per l'edició del citat fullet i en aquesta època també va ser perseguit judicialment per la publicació de dos articles en Le Libertaire signats un per Édouard Lebreton (Édouard Sené) i l'altre per Lucien Léauté («Bravo les soldats!», del 24 de maig de 1913). A principis de juny de 1913, fugint de la persecució, es va refugiar a Bèlgica i s'instal·là al número 94 del carrer de l'Église-Sainte-Anne del barri de Koekelberg de Brussel·les, on acabà reunint-se sa companya Marie Bertin a partir del 16 de juliol. A finals d'agost de 1913, retornà a París per preparar la dissolució de l'FCA i la creació de la Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). El 6 de gener de 1914 va se condemnat en rebel·lia pel IX Tribunal Correccional a 18 mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència» per l'edició del fullet i a sis mesos per l'article de Sené. El 13 de gener d'aquell any, el mateix tribunal el condemnà a sis meso de presó per l'article de Léauté. Durant la Gran Guerra retornà a Bèlgica i va ser condemnat pels alemanys a tres anys de presó per«espionatge» i «tràfic de correspondència» i internat a Alemanya. Després de la guerra retornà a Bèlgica amb sa companya. El 25 d'abril de 1920 el setmanari Le Libertaire publicà una carta oberta seva dirigida a Claude Content titulada«Au sujet dels mufles». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Aquileo Fernández Seco

- Aquileo Fernández Seco: El 25 d'abril de 1899 neix a Celada Marlantes (Campoo de Enmedia, Cantàbria, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Aquileo Fernández Seco. Obrer emmotllador a la fàbrica d'armament per a vaixells de guerra«La Naval» de Reinosa (Cantàbria, Espanya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Estava casat amb Pilar Campo i tingué un fill, Aquileo Fernández Campo. Detingut arran de la caiguda del front Nord a mans franquista, va ser internat a partir del 10 de maig de 1938 a quatre presons i a les penitenciaries de Santona (Cantàbria, Espanya) i de Valdenoceda (Burgos, Castella, Espanya). Portat davant un consell de guerra celebrat a Torrelavega (Cantàbria, Espanya), va ser condemnat a mort. Aquileo Fernández Seco va ser afusellat el 14 de setembre de 1940 al cementiri de Ciriego (Santander, Cantàbria, Espanya) i enterrat en una fossa comuna. El fou un dels 830 afusellats, entre un total de 1.300, les restes dels quals van ser identificades.

***

Necrològica de José Gómez Castán apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 5 de desembre de 1989

- José Gómez Castán: El 25 d'abril de 1901 neix a Fraga (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Gómez Castán. Sos pares es deien José Gómez i Maria Castán. Quan era molt jove emigrà a Manresa (Bages, Catalunya). Obrer de la indústria tèxtil, s'afilià al Sindicat del Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat sindical. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'ocupació va ser obligat a treballar per al Servei de Treball Obligatori (STO) per als alemanys. En acabar la guerra s'integrà en la Federació Local de Narbona de la CNT, on milità fins a la seva mort. José Gómez Castán va morir el 5 de setembre de 1989 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Dolores Olive.

***

Andrés Carranque de Ríos fotografiat per Lagos a finals dels anys vint

- Andrés Carranque de Ríos: El 25 d'abril de 1902 neix a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i actor cinematogràfic anarquista Andrés Carranque de Ríos. Fou el fill major d'una família humil nombrosa d'origen manxec formada per 14 germans, dels quals només sobrevisqueren la meitat, que vivia a la zona del rastro madrileny. Son pare, Juan de Mata Carranque, era el porter de l'Escorxador Municipal de Madrid i sa mare, Custodia Ríos del Campo, cosia a casa per encàrrec. Gairebé no va anar a l'escola i quan tenia sis anys començà a vendre diaris pel carrer per ajudar sa família. Quan va fer els 13 anys entrà com a model a l'Escola de Belles Arts i poc després d'aprenent en una ebenisteria. En aquestaèpoca fundà, amb Ramón J. Sender i altres, el grup anarquista «Spartacus». L'agost de 1917 participà activament en la vaga general revolucionària i en l'assalt de les botigues de queviures, fet pel qual va ser tancat a la presó Model de Moncloa, moment que aprofità per escriure poemes. En aquests anys viatjà freqüentment amb sa mare per pobles de la Manxa (Almagro, Daimiel, etc.). En 1918 abandonà la llar familiar i va fer de tot per tot --peó miner i envernissador a Bilbao, descarregador del moll a Santander, etc.-- i s'embarcà en un vaixell mercant fent-se passar per fogoner, però quan va ser descobert fou abandonat a Anvers (Flandes), on va fer d'estibador portuari. Fent de rodamón per París (França) va ser empresonat i en 1920 retornà a la Península. Després d'un temps per Sant Sebastià passant misèries, regressà a Madrid. Arran de l'assassinat del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, el 8 de març de 1921 a Madrid, a mans d'un escamot anarquista, imprimí i repartí un manifest subversiu on justificava la seva«execució» i feia una crida a la lluita armada; per aquest fet hagué de fugir i va ser detingut a Fuengirola per la Guàrdia Civil --mentre es banyava nu a la platja-- i empresonat a Màlaga i després a la presó Model de Madrid mig any, mesos que dedicà a la lectura. Un cop en llibertat provisional, entre 1922 i 1923 visqué a París, on treballà d'envernissador amb el suport d'amics anarquistes. A la capital francesa començà a interessar-se per la literatura (François Villon, Paul Verlaine, etc.), freqüentant biblioteques i museus. De bell nou a Madrid, intentà viure de les lletres, publicant un llibre de poemes misticoàcrates, Nómada (1923), editat pel ouataire anarquista Miguel Pérez Ferrero i del qual només es van vendre cinc exemplars. Entre 1923 i 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, va fer el servei militar, primer en Artilleria i després a les oficines del Govern Militar, experiència que li resultà força dura. Després va fer un munt de feinetes a Madrid i a diversos pobles castellans (paleta, rajoler, venedor ambulant de navalles i tabac, fent subscripcions de revistes«porta a porta», lector d'auques ambulant, mànager de boxa del seu germà Juan de Mata, model de nus a l'Escola de Belles Arts, etc.). En aquestaèpoca conegué Eugenia Castañer (Ena o Enina), dona liberal i amb fort caràcter que esdevingué sa companya. Després s'introduí en el món del cinema, mut aleshores, de la mà de la penya de cineastes «Los Caimanes» i arribà a ser un actor de cert renom, protagonitzant en 1927 la surrealista i futurista Al Hollywood madrileño, amb Estanislao María de Aguirre, guió de Pío Baroja i dirigida per Nemesio M. Sobrevila --actualment desapareguda. En 1928 participà en la pel·lícula Zalacaín el aventurero, dirigida per Francisco Camacho, oportunitat que aprofità per conèixer personalment Baroja. En 1929 treballà en la pel·lícula La del Soto del Parral, de León Artola, i en El héroe de Cascorro, d'Emilio Bautista. Entre 1930 i 1931 visqué novament a París amb l'objectiu d'obrir-se a noves perspectives com a actor de doblatge en el cinema sonor als estudis de Joinville de la Paramount, coneixent l'escriptor Jean Cassou i fent amistat amb el poeta surrealista René Crevel. Decebut per la manca de contractes cinematogràfics, es lliurà a la literatura, passant privacions de tota casta --es diu que es guanyava la vida com a gigoló a Madrid i Barcelona. En 1934 l'editorial Espasa li va fer un contracte i li publicà la seva primera novel·la, Uno, prologada per Pío Baroja --que el va nomenà«golfante», qualificatiu que no va agradar al prologat--, que havia escrit dos anys abans sota la influència dels escriptors russos (Dostoievski, Krupin, Andreiev, Gladkov, Gogol, Txékhov, etc.) i que va ser traduïda al rus immediatament. En 1935 viatjà a París amb la delegació espanyola al I Congrés Internacional per a la Defensa de la Cultura com a corresponsal del periòdic Heraldo de Madrid. Aquest mateix any publicà la seva segona novel·la, La vida difícil, i l'any següent Cinematógrafo, crítica esteticosocial novel·lada amb fortes influències dostoievskianes. La seva obra, de clars tons barojians, és marcadament antiretòrica i realista, dirigida i protagonitzada per a les classes menys afavorides (obrers, presos, anarquistes, nihilistes, etc.) i força revolucionària i crítica. A més de les tres novel·les citades publicà contes i relats breus: Un astrónomo (1924), En invierno (1933), En la cárcel (1933), El método (1933), Los primeros pasos (1933),De la vida del señor Etcétera (1933), Los trabajadores (1933),Gente joven (1934), De tres a cinco de la madrugada (1934),El señor director (1935), Y el sol sale (1935), etc. Publicà (articles, contes, poemes, etc.) en nombroses publicacions periòdiques, com Ahora, Bidasoa, Ciudad, España, Estampa,Heraldo de Madrid, Línea, Nuevo Mundo, La Pantalla,Tensor, ¡¡Tierra!!, La Voz, etc. Ándres Carranque de Ríos va morir el 6 d'octubre de 1936 a Madrid (Espanya) a conseqüència d'un càncer d'estómac. Pòstumament, en 1998, es publicaren les seves obres completes editades per José Luis Fortea. En 2006 Asís Lazcano publicà La sombra del anarquista, biografia novel·lada de l'escriptor.

***

Pedro López Calle

- Pedro López Calle:El 25 d'abril de 1902 --alguns citen erròniament 1899 i 1904-- neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro López Calle. Fill d'una família anarquista, quan tenia 17 anys ja feia discursos. En aquesta època patí persecucions i conegué les conduccions a peu dels detinguts i les presons. En 1917 assistí com a delegat del grup llibertari «Hermanos Unidos» de Montejaque a la reunió de constitució de la Federació Regional de Grups Anarquistes d'Andalusia, celebrada a Morón, i en 1919 fundà en aquesta ciutat sevillana, amb el seu gran amic Antonio Rosado López --ambdós pertanyien a la mateixa lògia maçònica--, Juventud Rebelde, òrgan d'expressió d'aquesta federació. En 1922 també representà«Hermanos Unidos» en la reunió anarquista d'El Arahal. En els anys de la dictadura de Primo de Rivera continuà en la lluita i envià diners pro-presos a La Revista Blanca. Durant la II República espanyola, amb el vistiplau de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per evitar el triomf dretà, va fer d'alcalde en dos períodes i fou admirat a tota la zona (Marbella, Estepona, Serranía de Ronda, etc.). A finals d'agost de 1933, quan era alcalde de Montejaque, va ser detingut per ordre del governador de Màlaga, acusat de complicitat d'haver provocat incendis a les muntanyes municipals d'aquest poble. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 i quan es proclamà el comunisme llibertari a Montejaque, va ser el primer en posar el seu capital a disposició de la CNT. Després es va fer càrrec de les milícies confederals de Ronda i comandà el Cos de Milícies --després «Columna Pedro López»-- acantonat a San Pedro de Alcántara que arribà a controlar la comarca sud occidental de la Serranía de Ronda i que impedí durant tot l'any 1936 que les tropes franquistes arribessin a la costa --eren coneguts com «Els amos de la Serra». El novembre de 1936 intervingué en el gran acte confederal de Màlaga i quan aquesta capital caigué a mans feixistes, es replegà amb les seves tropes cap a Motril i a Almeria. Després, amb son germà Bernabé, combaté en la 61 Brigada --nom que prengué la seva columna arran de la militarització-- al Jarama. Més tard va fer de comissari en la Divisió de Llevant de l'Exèrcit republicà. El març de 1939 va ser detingut per la reacció comunista, però aconseguí fugir. Fins al final de la guerra fou secretari de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat a diversos camps de concentració. Després passà a Amèrica (Veneçuela, Equador i Mèxic). En 1946 formà part de l'Agrupació d'Estudis Socials de Mèxic, partidària de la CNT de l'Interior. Durant un temps residí a Orà (Algèria) i a Casablanca (Marroc) com a enllaç de la guerrilla anarquista que actuava a la Serranía de Ronda encapçalada per son germà Bernabé. Després de la mort del dictador Franco, en 1976 s'establí a Algeciras. Pedro López Calle va morir sobtadament el 18 de juliol de 1977 a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) mentre jugava a escacs i va ser enterrat a Montejaque. Trobem articles seus, molts signats sota el pseudònim Avenir d'Amor, en Acción, Juventud Rebelde i El Miliciano (fent servir el pseudònim Tonto de la Columna).És autor dels fullets Escucha, campesino i El problema de la tierra.

Pedro López Calle (1902-1977)

***

Domingo Canela Schiaffino

- Domingo Canela Schiaffino: El 25 d'abril de 1905 –algunes fonts citen 1903– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Canela Schiaffino –el seu segon llinatge de diferents maneres (Chacío, Chafino, etc.)–, conegut com Mingo. Vivia al barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i freqüentà l'Escola Racionalista del barri barceloní de Sants, on conegué Josep Peirats Valls, de qui es faria inseparable. Rajoler de professió, treballà des dels nou anys en fàbriques de maons al cinturó barceloní, especialment en «La Redentora». Amic de Joan Peiró Belis, defensà l'estratègia cooperativista. En 1922 s'integrà en el grup artístic teatral «Verdad» i en 1924 ja militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. El novembre de 1924 participà en l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes barcelonines. En 1927 fou membre de la redacció d'El Boletín del Ladrillero. Perseguit per la policia, fugí a Lugo (Lugo, Galícia), on es refugià a casa de l'anarquista José Villaverde Velo; el juny de 1928 passà clandestinament a Portugal i el juliol d'aquell any va ser detingut amb documentació falsa en un tren que el tornava cap a Espanya per Extremadura. En un article publicat en el número del 12 de setembre de 1930 del periòdic El Productor, digué que «el sindicalisme pur és una cosa semblant a una fulla seca, que va on va el vent». Detingut arran dels fets revolucionaris de desembre de 1930, va ser alliberat el febrer de l'any següent. El 12 d'abril de 1931 fou un dels fundadors, amb Manel Agramunt Maneu, Ginés Alonso, Amadeu Colom, Diego Franco Cazorla (Amador Franco), Ángel Lescarboura Santos, Mateo Santos, Antoni Vives, entre d'altres, de l'Ateneu Cultural Racionalista de La Torrassa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Catalunya) i fou secretari de les Joventuts Llibertàries. El setembre de 1931 fou delegat de la Federació Local de Barcelona de la CNT al Comitè Regional confederal. En 1932 formava, amb Josep Peirats Valls, part del grup anarquista«Afinidad». Entre 1932 i 1936 fou membre, amb Ginés Alonso, José M. Barrancos, Ramon Bou Canalda, els germans Conejero Tomás, els germans Conesa, Vicenç Nebot i Josep Peirats Valls, entre d'altres, del grup anarquista «Verdad» de l'Hospitalet de Llobregat. En 1932 va ser detingut arran de l'aixecament revolucionari de Fígols (Berguedà, Catalunya) i va ser reclòs al vaixell-presó Buenos Aires i enviat aquell mateix any deportat a Villa Cisneros (Río de Oro), a les Illes Canàries i a Bata (Guinea); l'agost d'aquell any retornà a la Península. En 1933, arran de la dura vaga del transport, va ser novament empresonat, aquesta vegada al vaixell-presó Arnús. A començament de 1934 va ser nomenat secretari del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va ser detingut poc després. Amb Josep Peirats Valls, abandonà la FAI discrepant de la seva línia«bolxevitzant» («aventures revolucionàries dirigistes») de Joan García Oliver. Entre 1935 i 1936 col·laborà en Ética de València (País Valencià), on s'oposà a les tesis defensades per Diego Abad de Santillán. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut i empresonat. Un cop en llibertat provisional, s'integrà en la lluita clandestina amb sa companya Francisca Conejero Tomás (Xisca). Durant els anys cinquanta ajudà nombrosos companys i, amb sa filla Llibertat, son gendre Lluís Gràcia i altres, organitzà un grup cultural que servia per fer formació política. En 1989 viva a Barcelona i aquest mateix any assistí als funerals del seu amic Josep Peirats Valls. Domingo Canela Schiaffino va morir a Barcelona (Catalunya). Son germà José Canela Schiaffino, també fou militant anarquista.

Domingo Canela Schiaffino (1905-?)

***

Necrològica de José Molina Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de gener de 1967

- José Molina Martínez: El 25 d'abril de 1905 neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Molina Martínez. Sos pares es deien José Molina i Gracia Martínez. Obrer metal·lúrgic, quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgica del barri del les Corts de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i passà pels camps de concentració i per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Bèucaire de la CNT. Sa companya fou Ana Navarro. José Molina Martínez va morir el 25 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de novembre– de 1966 al seu domicili de Bèucaire (Llenguadoc, Occitània).

***

Hermógenes Sánchez García a casa seva (Montsó, 2014)

- Hermógenes Sánchez García: El 25 d'abril de 1914 neix a Lopinyén (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Hermógenes Sánchez García. D'infant assistí a l'escola, va fer d'escolà i ajudà a les tasques a l'hort familiar. Quan tenia 12 anys entrà a treballar d'aprenent de paleta. En 1931 entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va ser detingut arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son pare, Manuel Sánchez, va ser detingut i assassinat i sos germans Manuel Sánchez García, empresonat, i Adolfo Sánchez García, exiliat. A finals de 1936 s'integrà com a milicià i després lluità com a caporal de la Companyia de Metralladores del III Batalló de la 153 Brigada Mixta de la 30 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front de Girona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat i reclòs un any en un camp de concentració i dos a la presó d'Osca. El 15 d'abril de 1944 va ser detingut pels franquistes, jutjat, condemnat a 30 anys de reclusió i tancat a la Presó Provincial d'Osca. El 21 de gener de 1947 va ser detingut acusat de reorganitzar la CNT clandestina a Osca i l'ajuda als presos. Cap el 1950 s'establí a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Treballà per a l'empresa constructora «Manuel Vitales» i posteriorment a les centrals hidroelèctriques «Hidro Nitro» fins a la seva jubilació. Sa companya fou Concepció Monesma Franco (Concha), amb qui tingué dos infants (Jorge i María Eugènia). Hermógenes Sánchez García va morir el 10 de febrer de 2016 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya).

***

Antonio Céspedes Asensio

- Antonio Céspedes Asensio: El 25 d'abril de 1915 neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Céspedes Asensio, conegut com El Moreno. Milità en el moviment anarquista al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de Barcelona (Catalunya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en l'assalt de la caserna de Lepant de Barcelona i fou membre del Comitè Revolucionari de la Marina del Prat Vermell. Durant els fets de«Maig de 1937» va ser detingut per«possessió d'armes» i per«deserció» per la reacció estalinista i empresonat. El desembre de 1937 va ser enviat al Preventori Judicial de Manresa (Bages, Catalunya) per mala conducta i el 3 de gener de 1938 aconseguí fugir-ne, però va ser capturat i traslladat a la Presó Model de Barcelona. Després d'un intent d'evasió frustrat el 16 de juliol de 1938 amb altres companys, entre ells Francesc Sabaté Llopart (Quico), va ser enviat al Correccional d'Inadaptats de Vic (Osona, Catalunya). Arran de l'arribava de les tropes franquistes, el 18 de febrer de 1939 va ser detingut, jutjat davant un consell de guerra el 7 de novembre de 1939 i condemnat a mort, però el maig de 1940 l'auditor de guerra acordà reobrir el sumari. El 28 d'octubre de 1941 va ser novament jutjat en consell de guerra, amb José Gilirribo Astado, acusat de ser membre de les Patrulles de Control i de la «Columna Ascaso» i va ser condemnat a 20 anys de reclusió menor. Després de recobrar la llibertat va ser desterrat a València (País Valencià), però va trencar del desterrament i  el 16 de desembre de 1943 va ser novament detingut per una temptativa d'atracament a mà armada amb dos companys de les Joventuts Llibertàries (Ángel Torralba i Cristino Navarro); jutjat en consell de guerra, va ser condemnat el 4 de març de 1944 i condemnat a 20 anys de reclusió menor. L'abril de 1955, quan estava reclòs a la Presó Central de Sant Miquel dels Reis de València, va ser posat en llibertat condicional i immediatament s'integrà en les Joventuts Llibertàries clandestines de València. En 1960 aconseguí la llibertat definitiva. Antonio Céspedes Asensio va morir el juliol de 1999 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya).

***

Necrològica de Maria Mestre Gibert aparaguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de març de 1980

- Maria Mestre Gibert: El 25 d'abril de 1915 neix a Mont-roig del Camp (Baix Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Mestre Gibert. Sos pares es deien Bartomeu Mestre i Margarida Gibert. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva localitat natal. Durant la Guerra Civil i la Revolució participà en les col·lectivitzacions aragoneses. En 1937, quan dels atacs estalinistes, amb sa cosina Teresa Roges, defensà la col·lectivitat a la qual pertanyia. En 1938 es casà amb el militant llibertari Patricio Guijarro Mateo. El 7 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i, amb sa filla i altres dones, va ser enviada al camp de concentració de Redon (Bretanya), on morí sa filla, mentre son company va ser enviat al camp de Sètfonts. El febrer de 1940 aconseguí reunir-se amb son company a Ausevila Tolosana (Llenguadoc, Occitània), però el juny d'aquell any, amb l'armistici, va ser enviada amb un tren de mercaderies al camp de concentració d'Argelers. Embarassada de vuit mesos i malalta d'eclàmpsia, va perdre l'infant a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) tres dies després de néixer i tornà cega i enfollida un bon grapat de dies. Posteriorment va ser internada al camp de Rivesaltes fins el març de 1942 que pogué reunir-se amb son company. La parella trobà feina de pagès a Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània) i l'octubre de 1943 va ser amagada per l'alcalde de la població quan els alemanys volgueren enviar Guijarro al Servei de Treball Obligatori (STO). Després de la II Guerra Mundial la parella s'instal·là a Castèlnòu de Les i milità en la Federació Local de Montpeller de la CNT. El gener de 1947 novament perdé sa filla Violeta, nascuda l'any anterior, d'una congestió pulmonar. En 1948 nasqué son fill Helios. El setembre de 1977, Maria Mestre Gibert, va ser operada d'un càncer i, després d'un llarg patiment, va morir l'11 de desembre de 1979 a la Clínica Saint-Roch de Montpeller (Llenguadoc, Occitània); fou enterrada civilment l'endemà.

***

José Caparrós Pérez

- José Caparrós Pérez: El 25 d'abril de 1916 neix a Cuevas del Almanzora, també conegut com Cuevas de Vera, (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Caparrós Pérez, membre de la família coneguda com Los Lobones. Sos pares es deien Francisco Caparrós i Concepción Pérez. Emigrà a Catalunya, on treballà de paleta. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la guerra civil fou milità en el Comitè de Fronteres de Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). L'agost de 1937, mobilitzat per la seva quinta, marxà allistat en la 73 Brigada Mixta cap al front de Còrdova (Andalusia, Espanya). El 21 d'abril de 1938 va ser apressat pels feixistes al front de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) i traslladat al camp de concentració d'Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya). Posteriorment passà per la Presó Central de Burgos i més tard per la Presó Provincial de Saragossa (Aragó, Espanya). Jutjat en consell de guerra el 31 de maig de 1940 a Girona (Gironès, Catalunya), va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada l'1 de desembre de 1942 per 12 anys i un dia de reclusió menor. Sortí en llibertat condicional el 4 de febrer de 1943. José Caparrós Pérez va morir el 6 de novembre de 1991 a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat. Son germà Diego Caparrós Pérez també va ser militant confederal.

***

Gaddo Treves (ca. 1958)

- Gaddo Treves: El 25 d'abril de 1916 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el psiquiatra, músic, actor i anarquista Gaddo Treves. Estudià medicina, s'especialitzà en psiquiatria i exercí la seva professió a Milà, on era conegut com El metge dels pobres. A més d'això, apassionat per la música i pel cinema, desenvolupà una important carrera artística. Aparegué per primera vegada en 1948 en el curtmetratge Buio in sala de Dino Risi. En 1956 sortí en un capítol de la sèrie televisiva de la RAI Lascia o raddoppia?, dirigit per Mike Bongiorno. Posteriorment entrà en contacte amb el món del cinema i treballà com a actor dirigit per importants cineastes. En 1961 participà en la pel·lícula Le italiane e l'amore, dirigida per Nelo Risi. Aquell mateix any formà part de l'elenc d'Il giudizio universale, film dirigit per Vittorio De Sica, amb actors com Fernandel, Vittorio Gasman, Renato Rascel, De Sica stesso, Alberto Sordi, Nino Manfredi, Mike Bongiorno, Franco Franchi i Ciccio Ingrassia. En 1968 participà en la pel·lícula Diario di una schizofrenica, dirigida per Nelo Risi, que guanyà la Cinta de Plata al millor guió en 1970. També en 1968 participà en Straziami, ma di baci saziami, film dirigit per Dino Risi. Gaddo Treves va morir el 15 d'agost de 1972 a Milà (Llombardia, Itàlia). Son fill Fabio Treves és un destacat músic i cantant.

Continua...

---

Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles. (Pere Rosselló Bover)

Miquel López Crespí: l'escriptura contra la destrucció

Per Pere Rosselló Bover.1

"Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura". (Pere Rosselló Bover)

La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».

Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).

En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.

Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.

Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.

Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»

La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga,Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.

Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.

Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Tardor, 2004

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

Anarcoefemèrides del 26 d'abril

Esdeveniments

Ravachol i els seus còmplices davant l'Audiència segons el periòdic parisenc Le Progrès Illustré de l'1 de maig de 1892

- Procés a Ravachol: El 26 d'abril de 1892 a l'Audiència del Sena de París (França) s'obre el procés a l'anarcoterrorista Ravachol. El Palau de Justícia es trobava totalment pres per les forces de l'ordre ja que el dia abans una bomba havia destruït el restaurant Véry, lloc on havia estat detingut. Amb Ravachol van ser processats Simon (Biscuit), Chaumartin, Béala i sa companya Mariette Soubère, per complicitat en les explosions dels domicilis del president de l'Audiència Benoït i del tinent fiscal Bulot. Com a proves de càrrec  figuraven a la sala, durant la vista del procés en sessió permanent, els objectes trobats per la policia a la casa de Ravachol, a Saint Mandé: en una enorme caixa de fusta hi havia peces de roba, periòdics, monedes falses de cinc francs, una barba postissa, flascons que contenien substàncies perilloses comàcid nítric i altra amb oli de ricí, plats i safates, una escumadora, dos fornells per a petroli i una pantalla de xemeneia, doblegada, i sobre aquesta, una casserola amb el residi de cert aliatge metàl·lic que va servir per fabricar moneda falsa; en un angle de la caixa de fusta hi havia altra caixa més petita, de llauna, destinada a rebre càrrega explosiva, i que Ravachol hagués portat tancada en la mateixa maleta negra on va amagar la bomba del carrer de Clichy; dos revòlvers de gran calibre i una col·lecció de capells de forma i de color divers. Quan tot apuntava a una condemna a mort, l'endemà a les quatre de la matinada, el jurat sorprenentment va admetre circumstàncies atenuants i va pronunciar-se pels treballs forçats a perpetuïtat per a Ravachol i per a Simon --els quals abandonaran la sala als crits de «Visca la [Revolució] Social! Visca l'Anarquia!»-- i per l'absolució per a Chaumartin, Béala i Soubère. Però Ravachol encara no havia acabat amb la justícia, ja que va ser novament jutjat entre el 21 i el 23 de juny a l'Audiència del Loira a Montbrison per l'assassinat de l'ermita de Chambles i serà condemnant a mort i guillotinat l'11 de juliol de 1892.

Procés a Ravachol

Naixements

Retrat de Régis Meunier aparegut en el diari parisenc Le Monde Illustré del 14 d'abril de 1894

- Régis Meunier: El 26 d'abril de 1864 neix a Le Champ-Saint-Père (País del Loira, França) el militant i propagandista anarquista Régis-Auguste Meunier, conegut com Pieds Plats. Empleat de comerç i temptat per la religió, es va fer caputxí a l'abadia de Fontenay-le-Comte (País del Loira, França) i després fou trapenc a Bellefontaine (Baixa Normandia, França), però en 1886 hi fugí i esdevingué passant de l'advocat Ruchaud a Luçon (País del Loira, França). Aquest misser el va acusar d'havers-se apropiat de 2.410 francs del seu bufet i d'haver desaparegut el 30 d'abril de 1889. Segons la policia, dilapidà aquesta suma viatjant a diferents indrets (Nantes, París, Ginebra, Marsella, Orà, Alger, etc.). Detingut el 5 d'agost, va ser condemnat per l'Audiència de La Roche-sur-Yon (País del Loira, França) el 29 d'octubre de 1889 a 18 mesos de presó per «abús de confiança». Un cop lliure a finals d'abril de 1891, es consagrà a la propaganda anarquista. Poc després, el 2 de juliol de 1891, va ser condemnat per l'Audiència de Nantes (País del Loira, França) a un any de reclusió i a 100 francs de multa per«excitació a l'assassinat i al pillatge»; en aquest judici es quan es declararà llibertari, tot cridant «Visca l'anarquia!», fet pel qual va ser castigat a un mes de presó suplementari i a una nova multa de 100 francs. El 30 d'abril de 1892 va ser alliberat. A començaments de febrer de 1893 es traslladà a Angers (País del Loira) i entrà a treballar d'obrer sabater. L'abril d'aquell any, fou un dels organitzadors de la vaga d'obrers de la filassa i pels seus discurs del 18 i del 21 d'abril hi hagué aldarulls. Després d'un temps fora d'Angers, el juliol de 1893 hi retornà i s'instal·là a Trélazé (País del Loira, França), on treballà d'ataconador de sabates. Durant aquest 1893 es traslladà en diverses ocasions a Brest (Bretanya) per fer-hi conferències i l'octubre d'aquest any s'instal·là en una comuna llibertària establerta al carrer Keranfurust Izella de Lambézellec, a prop de Brest, coneguda com «La Maison dels Anarchistes» (La Casa dels Anarquistes), on també vivien Émile Hamelin, André Bizien, Jean Marie Petrequin i les seves respectives companyes. En aquesta època fou un dels principals oradors de les conferències anarquistes i anticlericals organitzades pel citat grup. El 14 de novembre de 1893 els cercles catòlics de Brest organitzaren un acte públic amb l'abat Naudet, director del periòdic La Justice Social de Burdeus (Aquitània, Occitània) i ell intervingué en aquest acte rebatent les tesis del mossèn amb arguments religiosos dels quals era un bon coneixedor. Arran d'aquest fet la policia el va inscriure en el registre d'anarquistes importants. El 3 de gener de 1894 el seu domicili del carrer Keranfurust Izella de Lambézellec va ser escorcollat en ple clima de repressió contra l'anarquisme i es van trobar dues ampolletes que contenien glicerina, notes de conferències i periòdics i cançons anarquistes. Processat pels incidents lligats a la vaga de Trélazé i per les conferències de Llemotges i de Brest, el 30 de maig de 1894 va ser condemnat per l'Audiència d'Angers, per mor del clima d'histèria antianarquista creat després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, a set anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència per«associació de malfactors» i per«temptativa d'atemptat amb dinamita». Desterrat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa), treballà a la bòbila d'aquesta colònia penitenciària per un salari de misèria (2,75 francs diaris; el pa tenia un preu de 0,40 francs els 500 grams). Fou company de l'anarquista Clément Duval, condemnat a treballs forçats a perpetuïtat, a qui ajudà a evadir-se. Commutada la pena el 18 de juny de 1901, gràcies al clima creat arran de l'«Afer Dreyfus» i a les reivindicacions de la Lliga dels Drets de l'Home, en 1902 tornà a França. En arribar, la Biblioteca Popular Llibertària de Bordeus organitzà una subscripció i vetllades (tómbola, xerrada, lectura de poemes, cançons, ball, etc.) per recaptar fons al seu favor. El 5 de juliol de 1902 va fer una conferència sobre les religioses. Sembla que visqué a prop de Llemotges (Llemosí, Occitània), on en 1903 era membre de la Lliga dels Drets de l'Home, de les Joventuts Llibertàries i de la Libre Pensée. En aquesta època es dedicà a fer conferències antireligioses, organitzades per diversos grups (Joventuts Sindicalistes, Universitats Populars, Lliga dels Drets de l'Home, etc.). La seva conferència Christianisme et Liberté, la fin des religions et l'avénement du Beau, du Vrai et du Bien, la porta a moltes ciutats franceses. A Llemotges va ser detingut durant la revolta obrera d'abril de 1905 i expulsat de la ciutat. Posteriorment s'establí a Brest, on continuà amb la seva propaganda anarquista. El setembre de 1910 participà en la gira de míting de protesta contra el Biribi (treballs forçats als batallons africans) al Llemosí organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) i on també participaren Adrien Boudet, Georges Durupt, Mauricius i Jean Peyroux. Régis Meunier va morir el 26 de juny de 1936.

***

Armand Lapie a la seva llibreria de Lausana

- Armand Lapie: El 26 d'abril de 1865 neix a Saint-Erme (Picardia, França) el llibreter i editor anarquista Armand Désiré Célestin Lapie, conegut com Le Père Lapie. Era fill d'Alcindor Lapie, carrosser i militant blanquista que s'havia refugiat a Londres (Anglaterra) i que morí accidentalment el 24 d'octubre de 1870, durant el setge de París (França), quan l'esclat de la fàbrica de bombes Orsini. Després de treballar en una calceteria, cap el 1886 Armand visqué un temps a Buenos Aires (Argentina), on es trobà amb l'anarquista Claude Thomachot, i treballà a les comunitats agrícoles russes i va fer de llibreter. Es relacionà força amb les colònies d'exiliats italiana, russa i catalana. Fou a l'Argentina on conegué sa futura companya, una suïssa del cantó de Vaud. De bell nou a Europa, fou gerent i col·laborador del periòdic Le Père Peinard. A resultes d'una condemna, es refugia a Londres, on en 1892 regentava una llibreria al número 30 de Goodge Street, que esdevingué, amb l'adrogueria de Victor Richard, lloc de trobada de la colònia anarquista francesa exiliada (Ernest Delebecque, François Duprat, Jules Corti, Pétronille Altérant, etc.). Segons la policia, en 1894 vivia al domicili de Cesare Cova a Sherperd's Bish, anarquista il·legalista que freqüentava el grup «L'Anonimato», de Luigi Parmeggiani (Bertoux). Segons un informe policíac, amb Louis Ségaud iÉmile Bidault, imprimí a Londres el cartell «À Carnot le tueur» (A Sadi Carnot l'assassí), signat per «Un grup anarquista» i que havia estat redactat per Alexandre Cohen, que sortí al carrer el 6 de febrer de 1894, l'endemà de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant. En aquest mateix 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. A finals de 1895, en el clima d'extremes sospites que hi havia aleshores, va ser acusat per diversos companys, argumentant obscures raons, de ser un confident de la policia i el grup «L'Anonimato» publicà alguns cartells contra ell. En 1896 vivia a Ravenscourt Park de Londres. Després, per influències de sa companya, s'instal·là a Lausana (Vaud, Suïssa), on en 1899 obrí una llibreria de vell i popular («Librairie française Armand Lapie») al número 5 del carrer de la Louve, per on passaren generacions d'estudiants. L'aleshores socialista Benito Mussolini, durant la seva estada a Lausana, era assidu d'aquesta llibreria i Lapie li prestà, a més de diners, el llibre de Georges Sorel Réflexions sur la violencia. En 1900 participà en la fundació, amb Paul Peitrequin, de la Casa del Poble i en 1905 fou un dels ensenyants de l'Escola Lliure de Lausana, on donava tots els diumenges classes sota l'organització de «La Libre Pensée». També formà part del primer comitè de l'Escola Ferrer de Lausana. Entre 1903 i 1920 edità una vintena de llibres a Lausana, com ara l'obra de Victorine Brocher Souvenirs d'une morte vivante (1909), el fullet de Jean Wintsch sur Théophile Steinlen (1919), o textos de Claude Tillier i traduccions de Romeo Manzoni. Adoptà la filla d'un company que havia estat communard, que esdevingué actriu a Lausana. Quan la Gran Guerra, s'arrenglerà amb els intervencionistes i esdevingué francòfil, fins el punt que se li atorgà la Medalla d'Honor del Ministeri d'Assumptes Exteriors. L'1 de juny de 1917 impartí a Lausana la conferència En convoyant des rapatriés français, que publicà en fullet aquell mateix any amb un pròleg de Louis Avennier i on explica els dos viatges que va fer a través de Suïssa i de França amb els combois de presoners repatriats durant el conflicte bèl·lic. En 1925 sa llibreria passà a mans de Charles Bornand i ell retornà a França i, després d'un temps a Reims (Xampanya, França), s'instal·là a Lió. Fou molt amic dels escriptors llibertaris Jules Renard i d'Octave Mirbeau. Armand Lapie va morir el 30 de maig de 1940 a Lió (Arpitània).

***

Carl Einstein dibuixat per Ludwig Meidner (1913)

- Carl Einstein: El 26 d'abril de 1885 neix a Neuwied (Renània-Palatinat, Alemanya), en una família jueva, el poeta, escriptor, historiador de l'art i combatent anarquista Carl Einstein, també conegut com Karl Einstein. En 1918 va prendre part en la Revolució Espartaquista a Berlín. Apassionat per l'art, va freqüentar els cercles artístics --va ser bon amic de George Grosz, Georges Braque, Picasso-- i va esdevenir un representant dels moviments expressionista i dadaista alemanys, tot descobrint al món Picasso, el cubisme i l'art africà. Arran d'una campanya de difamació portada a terme per l'extrema dreta contra la seva peça teatral Die Schlimme Botschaft va ser condemnat per blasfèmia en 1922 i va exiliar-se d'Alemanya per instal·lar-se finalment a França en 1928, on va fundar, amb Georges Bataille i Michel Leiris, la revista Documents. Va coescriure amb el director Jean Renoir la pel·lícula Toni (1934). En 1936, amb altres companys com Helmut Rudiger, marxarà a lluitar en la Revolució espanyola combatent en les files de la Confederació Nacional del Treball (CNT), integrant-se en el Grup Internacional de la Columna Durruti, però serà ferit en combat. Va ser a Barcelona, el 22 de novembre de 1936, per pronunciar el discurs fúnebre de Durruti. Quan la guerra va acabar, va travessar els Pirineus i va ser internat als camps de concentració del sud de França amb els combatents antifeixistes i la població peninsular que fugia de les tropes franquistes. El 5 de juliol de 1940, completament deprimit i temorós de caure a mans dels nazis en veure la impossibilitat de passar la frontera hispanofrancesa, Carl Einstein es va suïcidar llançant-se al torrent pirinenc anomenat Gave de Pau (Bétharram, Aquitània, Occitània). Una estela al cementiri de Boel-Bezing (Aquitània, Occitània) recorda el seu combat per la llibertat. Entre les seves obres literàries podem destacar la novel·la Bebuquin oder die Dilettanten des Wunders (1912) i la seva obra teatral Die Schlimme Botschaft (1921), i entre els seus assaigs de crítica artística Wilhelm Lehmbrucks graphisches Werk (1913), Negerplastik (1915), Afrikanische Plastik (1921), Der frühere japanische Holzschnitt (1922), M. Kisling (1922), Entwurf einer Landschaft (1930), Giorgio di Chirico (1930), Georges Braque (1934), entre altres. La seva obra Die Kunst des XX. Jahrhunderts (L'Art del segle XX), publicada en 1926, va revolucionar la manera d'abordar la pintura i les arts plàstiques d'aleshores, barrejant l'estètica amb la política. El director Lilo Mangelsdorff va realitzar en 2000 una pel·lícula sobre la seva vida i la seva obra titulada Der Bebuquin. Rendezvous mit Carl Einstein.

***

Foto policíaca de Joseph Renard (1 de febrer de 1912)

- Joseph Renard: El 26 d'abril –la partida de defunció cita el 26 d'agost i una fitxa policíaca el 26 de gener– de 1885 neix al vilatge de Charancy (Iguerande, Charolles, Borgonya, França) l'anarquista individualista i il·legalista Joseph Léon Renard, conegut com Bouquet i Oscard Wild. Sos pares es deien François Renard (Patat) i Marguerite Royet. En 1898 obtingué el certificat d'estudis a l'escola municipal d'Iguerande i amb 13 anys es posà a fer feina de criat en una granja de la zona. Quan tenia 15 anys deixa el poble natal i marxà cap a París i Marsella. Entre 1906 i 1907 treballà com a obrer planxista en una empresa que fabricava vagons de metro. A partir de 1908 freqüentà els cercles anarcoindividualistes il·legalistes i va fer amistat amb Charles Mauger, de qui utilitzà la seva documentació, i Léon Bergeal. També es lligà amb Octave Garnier (Le Terrassier), un dels membres de la «Banda Bonnot» amb qui visqué a París, Louis Rimbault iÉlie Monnier (Simentov). El 5 de febrer de 1908 es declarà insubmís i no es presentà al seu destí per a fer el servei militar, decidint emigrar a Amèrica, però va ser detingut. Jutjat el 7 de juliol de 1909 en consell de guerra a París, va ser condemnat a nou mesos de presó per un delicte d'insubmissió i tancat a la presó militar d'Amiens (Picardia, França). Un decret presidencial del 29 de desembre de 1909 li redimí de la resta de la pena i fou alliberat. Després entrà a treballar de terrelloner i posteriorment passà a Brussel·les (Bèlgica), on la policia d'aquell país el fitxà com a anarquista. Durant la nit del 30 al 31 de gener de 1912, amb Alexandre Britannicus, rebentà la porta de l'economat de l'estació dels Aubrais, a Orleans (Centre, França); sorpresos in fraganti mentre es portaven 150 francs després d'haver forçat els calaixos de la caixa, obriren foc i feriren dos empleats abans de saltar a un tren en marxa cap a París. A l'estació d'Étranges la policia esperava el tren, però els perseguits aconseguiren fugir a trets i matar d'un tret el brigadier Élie-Jules Dormoy. Per complicar més la situació, un desertor que viatjava sense bitllet, Jean-Baptiste Pascal, i que res tenia a veure amb els anarquistes, quan va veure l'estació plena de policia, acabà suïcidant-se d'un tret al cap. Renard i Britannicus fugiren en direcció contrària perseguits pels agents. Britannicus –que d'antuvi va ser identificat erròniament per la policia com Alexandre-Marie Lebourg– fou abatut al prat pantanós de Petit-Saint-Mars, entre Étranges i Angerville; Renard va ser detingut arribant a l'estació d'Étréchy i quan la policia li va demanar el seu nom, va respondre Oscard Wild (Oscar Wilde). Els agents descobriren que les armes que portaven provenien un cop comès l'octubre de 1911 en una armeria del carrer Lafayette, com les pistoles brownings que havien trobar durant l'escorcoll policíac del 31 de gener de 1912 a la seu del periòdic L'Anarchie. Jutjat el 10 de novembre de 1912 a Versalles per l'Audiència de Sena i Oise, va ser condemnat a la pena capital per la mort del brigadier Dormoy. Joseph Renard va ser guillotinat l'1 de febrer de 1913 a Versalles (Illa de França, França) i enterrat a la secció dels executats del cementiri dels Gonards.

Joseph Renard (1885-1913)

***

Giuditta Zanella i Ilario Margarita

- Giuditta Zanella: El 26 d'abril de 1885 neix a Barzola (Angera, Varese, Llombardia, Itàlia) la propagandista anarquista Giuditta Maria Zanella, també coneguda com Yudith. Sos pares es deien Liberale Zanella i Letizia Carrieri. D'antuvi milità en el Partit Socialista Italià (PSI). En contacte amb el grup editor del periòdic anarquista Le Réveil de Ginebra (Ginebra, Suïssa), destacà com a propagandista entre els cercles obreristes, especialment els de dones. En 1915 va ser detinguda per la seva militància i la seva participació en manifestacions de la «Setmana Roja» del mes de juny de l'any anterior. Prengué part en el motí antimilitarista de 1917 i en el moviment d'ocupació de fàbriques a Torí (Piemont, Itàlia). En aquesta època s'uní sentimentalment amb el militant anarquista Ilario Margarita. En 1920 col·laborà amb el grup editor del periòdic anarquista Cronaca Sovversiva de Torí. Durant els anys vint la parella visqué clandestinament a França, Bèlgica, Cuba i els Estats Units. En 1931, arran de la proclaració de la II República espanyola, marxà amb son company a Barcelona (Catalunya), on visqueren amb identitat falsa i constantment vigilats per la policia política feixista italiana. El juliol de 1932 ambdós van ser detinguts i el 20 de setembre expulsats cap a França per assistir a «reunions anarquistes clandestines», però retornaren clandestinament a Catalunya. Participà activament amb son company en les jornades de juliol de 1936 a Barcelona i ambdós s'enrolaren com a milicians, ell en la «Columna Ortiz» i ella en la«Columna Durruti» marxant al front de Saragossa (Aragó, Espanya), on era coneguda sota el pseudònim de Yudith. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Sempre companya d'Ilario Margarita, Giuditta Zanella va morir el 5 d'agost de 1962 a Torí (Piemont, Itàlia).

Giuditta Zanella (1885-1962)

***

Necrològica de Joan Morros Armengol apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de gener de 1973

- Joan Morros Armengol: El 26 d'abril --algunes fonts citen erròniament el 16 d'abril-- de 1896 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Morros Armengol. Sos pares es deien Josep Morros Amat i Agnès Armengol Figueres. Obrer agrícola, quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva població natal. Va ser especialment actiu durant els períodes de clandestinitat confederal com ara la dictadura de Primo de Rivera. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, sembla que va ser milicià abans d'entrar a formar part de la col·lectivitat agrícola de Terrassa, on va ser nomenat responsable d'obres. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Adge de la CNT. Joan Morros Armengol va morir el 8 d'octubre de 1972 a Agde (Llenguadoc, Occitània), després d'haver patit un atac de paràlisi sis dies abans, i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Pícnic d'anarquistes italoamericans (Mohegan, 1949). D'esquerra a dreta: drets, John Vattuone, Laforese, Ciccone, Pasquale Buono, Rudolf Rocker, Armando Borghi, Massima Pirani; assegudes, Ida Pilat Isca, Catina Ciullo, companya de Borghi, Elvira Vattuone, Sara Buono, Caterina Ciccione. La nina és la neboda d'Elvira Vattuone

- Catina Ciullo: El 26 d'abril de 1899 neix a Sicília l'anarquista Caterina D'Amico Willman, més coneguda com Catina Ciullo o Catina Willman. De ben joveneta emigrà amb sa família als Estats Units i s'instal·là al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). En 1915 es casà a Rocherter (Nova York, EUA) amb l'italià Charles Ciullo. Entre 1917 i 1925 tingué quatre filles (Frances, Beatrice, Ribelle i Aurora). Cap el 1918, després de sentir un discurs a l'aire lliure de Luigi Galleani, la parella entrà a formar part del moviment llibertari i milità en el Grup Anarquista Italoamericà del Sud de Brooklyn, que organitzava conferències de destacats militants llibertaris i antifeixistes, i en el «Circolo Volontà», grup seguidor dels postulats de Luigi Galleani. Formà part de grups de teatre anarquistes i participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, als quals visità sovint a la presó de Dedham (Massachusetts, EUA). Va testificar a favor dels anarquistes Calogero Greco i Donato Carrillo, absolts en 1927 de l'assassinat de dos feixistes italians a Nova York. En aquest ambient, conegué el propagandista anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi, exiliat clandestinament als EUA des de l'octubre de 1926 amb sa companya Virgilia D'Andrea. Entre les dues parelles nasqué una estreta amistat, trencada l'11 de maig de 1933 amb la mort de Virgilia D'Andrea, que deixà Borghi en una profunda depressió. Amb greus dificultats econòmiques Borghi passà a viure amb la parella Ciullo-D'Amico. En 1945, després de la caiguda del feixisme, Borghi retornà a Itàlia i participà en la reestructuració del moviment anarquista. En 1947, per problemes de salut, retornà als Estats Units, que abandonà per sempre en 1953 per establir-se a Roma (Itàlia). Mentrestant, el 31 de desembre de 1949, Charles Ciullo morí d'una hemorràgia cerebral. En 1953 Catina, viuda, marxà cap a Itàlia per visitar sa família i es retrobà amb Borghi a Roma, decidint a partir d'aquest moment viure en parella. El 21 d'abril de 1968 Armando Borghi morí i en 1969 Catina retornà las Estats Units per estar a prop de ses filles i sos néts. Posteriorment visità en diverses ocasions Itàlia, visitant Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia), ciutat natal de Borghi i on està enterrat. Participà activament en la creació de l'«Arxiu Armando Borghi», amb donació de documents i suport econòmic. Catina Ciullo va morir el 13 de novembre de 1991 en un hospital de Nova Jersey (EUA).

Catina Ciullo (1899-1991)

***

Acta de defunció de Juan Navarro Pérez

- Juan Navarro Pérez: El 26 d'abril de 1901 neix a Alhabia (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan Navarro Pérez. Emigrat a Catalunya, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. En acabar la guerra civil, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps i després enviat formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a treballar a les fortificacions de la Línia Maginot. Durant l'ocupació alemanya fou fet presoner i deportat, primer al camp de Moosburg, i després, el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula 9.497, al camp de Mauthausen, per acabar tancat al de Gusen (Alta Àustria, Àustria) a partir del 24 de gener de 1941, on morí el 2 de juliol d'aquell any.

***

Giovanni Bidoli

- Giovanni Bidoli: El 26 d'abril de 1902 neix a Banne (Trieste, Friül) l'anarquista Giovanni Bidoli, conegut com Nini. Sos pares es deien Arturo Bidoli i Teresa Hrovatin. Entre 1922 i 1924 vivia clandestinament a París (França) buscant una feina estable. En 1924 es va inscriure en la Unione Sportiva Metallurgica, que, segons la policia, era una tapadora d'activitats subversives dels obrers. Acomiadat de la seva feina als ferrocarrils, abandonà el Sindicat de Ferroviaris. Mantingué correspondència amb l'anarquista Alpinolo Bucciarelli, que vivia a França, i amb Giuseppe Zuder, sindicalista metal·lúrgic i comunista confinat a Ustica, considerat«lligat als anarquistes» com a company de l'anarquista Giovanna Montani (Nina Longa) i amfitrió d'Umberto Tommasini. A finals de 1927 va ser amonestat formalment per les autoritats feixistes i el gener de 1928 fitxat per la policia com a«comunista perillós» i inscrit, per un temps no especificat, en el Partit Comunista d'Itàlia (PCI). A Trieste en el moviment antifeixista i subversiu no es distingia entre comunistes, anarquistes i republicans. Durant la primavera de 1928, amagat en un vagó de transport de vi, pogué passar a Iugoslàvia i posteriorment arribà a París, on col·laborà amb el moviment dels exiliats anarquistes, especialment en els procedents de Trieste. L'agost de 1929 participà en la recaptació de fons per a les despeses de la defensa de Vittorio Repich, detingut a París acusat de robatori. Durant la dècada dels trenta va ser expulsat de França, de Bèlgica i de Luxemburg, però sempre pogué retornar a París, on visqué semiclandestinament. El febrer de 1931 va ser detingut per violació del decret d'expulsió i per possessió d'un bon grapat de targetes d'identitat amb diferents noms. L'estiu de 1931 la policia el localitzà a Barcelona (Catalunya), on col·laborà amb Luigi Damiani. Participà en l'agitació revolucionària de la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialment en la vaga general del 3 de setembre de 1931, en solidaritat amb els anarquistes detinguts a la Presó Model en vaga de fam. Fou un dels defensors de la seu del Sindicat de la Construcció de la CNT de l'assalt per part de la policia i, després de l'intercanvi de foc, va ser detingut, ben igual que altres sis italians, entre ells Egidio Bernardini i Nicolò Turcinovich, i empresonat al vapor Antonio López amarat al port de Barcelona. Expulsat cap a Portugal, a mitjans d'octubre de 1931 va ser detingut a Porto (Nord, Portugal) i, amb Giuseppe Volonté i Cesare Cuffini, el 6 de novembre extradit cap a Palerm (Sicília) a bord del vapor Saturnia. Detingut en arribar a Itàlia per les autoritats, a finals d'aquell mes va ser classificat com a «anarquista perillós» i «terrorista», mentre esperava, empresonat a Roma (Itàlia), una ordre de confinament, que finalment li va ser assignada a l'illa de Ponça per un període de cinc anys. Entre juny de 1933 i febrer de 1935, participà en dues protestes col·lectives i va ser condemnat a cinc i a 10 mesos de presó. L'abril de 1937 va ser traslladat a l'arxipèlag de Tremiti, on el juliol d'aquell any va ser detingut per haver-se negat a saludar a la romana com era prescriptiu. El 8 de gener de 1938 va ser alliberat, però immediatament va ser condemnat a cinc anys de confinament per la seva qualitat d'«element irreductible». A l'illa de Ventotene retrobà companys que, després de la Guerra Civil espanyola, s'havien refugiat a França i havien estat lliurats a les autoritats feixistes. El març de 1943 el prefecte s'oposà a qualsevol mesura de gràcia ja que, després de gairebé 10 anys de confinament, s'havia solidaritzat amb un altre confinat a qui intentà enviar una suma de diners que havia estat recaptada pel moviment anarquista. El setembre de 1943 va ser alliberat i pogué arribar a Trieste, on s'integrà en una formació de partisans comunistes i comandà un escamot autònom anarquista. Detinguts pels nazis, i després d'un temps tancat a la presó de Coroneo de Trieste, el juny de 1944 va ser deportat, amb la matrícula 7449, al camp de concentració de Dachau (Alta Baviera, Baviera, Alemanya). Giovanni Bidoli va morir entre el 13 i el 23 d'abril de 1945 durant l'evacuació del camp auxiliar de Zwickau del camp de concentració de Flossenbürg (Neustadt an der Waldnaab, Alt Palatinat, Baviera, Alemanya), al qual havia estat deportat, cap a Nuremberg (Francònia Mitjana, Baviera, Alemanya). En 2006 Luisa Nemez publicà la biografia Zio Nini, o La rivoluzione umana. Dal confino fascista ai campi di concentramento nazisti.

Giovanni Bidoli (1902-1945)

***

Necrològica de Juan San Martín Colín apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de juny de 1978

- Juan San Martín Colín: El 26 d'abril de 1912 neix a La Robla (Lleó, Castella) l'anarcosindicalista Juan San Martín Colín. Sos pares es deien Manuel San Martín i Antonia Colín. Ferroviari de professió, quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou membre de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou milicià en una columna confederal i amb la militarització de les milícies fou soldat en el Batalló 206 de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Greument ferit al front de Puerto del Pino (Albacete, Espanya), hagué de patir l'amputació d'una cama. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Castres, on milità en la Federació Local de la CNT i en la Lliga de Mutilats de Guerra en l'Exili fins a la seva mort. Sa companya fou Balbina Vega. Juan San Martín Colín va morir el 15 de desembre de 1977 a Castres (Llenguadoc, Occitània).

***

Antonio Flor Núñez

- Antonio Flor Núñez: El 26 d'abril de 1916 neix a El Viso del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Flor Núñez, conegut com Castaño. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'oposà a l'aixecament feixista de juliol de 1936 i formà part del Comitè que controlà la població fins l'ocupació d'aquesta per les tropes franquistes. Retornà poc després i visqué amagat durant tota la guerra a diversos indrets. No es presentà en 1937 quan es va mobilitzar la seva quinta, però s'allistà com a voluntari en la Legió Estrangera, d'on va desertar. En acabar el conflicte bèl·lic, el 26 de maig de 1939 es lliurà a les autoritats franquistes a la Caserna del Duque de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va ser empresonat preventivament entre el 26 de maig de 1939 i el 10 d'octubre de 1942 a la Presó de Ranilla de Sevilla. Jutjat en consell de guerra, el 3 d'agost de 1942 va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal pel delicte d'«auxili a la rebel·lió militar». Segons la família va ser enviat a fer el servei militar on va morir de manera sospitosa. Oficialment, Antonio Flor Núñez va morir el 22 de setembre de 1944 al seu domicili d'El Viso del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya) de tuberculosi pulmonar.

Salomé Moltó Moltó

- Salomé Moltó Moltó: El 26 d'abril de 1943 neix a Cocentaina (Comtat, País Valencià) la historiadora, escriptora, poeta i militant anarquista i anarcosindicalista Salomé Moltó Moltó. Filla d'una família humil, després de fer estudis en un col·legi de monges, del qual té un mal record, treballà en un forn, en empreses tèxtils i en una oficina, compaginant aquestes feines amb els estudis de comerç. Cap el 1962 emigrà a París (França), on es diplomà en francès per «L'Alliance Française». Retornà a la Península en 1967 i treballà com a professora i traductora. D'antuvi interessada pel comunisme, acabà decantant-se per l'anarquisme i en 1977 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir de 1979 lluità per la reunificació confederal i acabà afiliant-se a la CNT escindida d'Alcoi (Alcoià, País Valencià). No conforme amb l'orientació del sector escindit l'abandonà i passà a militar, amb son company Conrado Lizcano Montealegre, en la CNT d'Alcoi i d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Entre 1984 i 1985 es dedicà a la investigació de les col·lectivitats alcoianes durant la Revolució espanyola. Fou una de les fundadores de l'Ateneu d'Alacant, però l'abandona en no compartir la seva línia. En 1991 s'integrà, com a encarregada de Premsa, en el Comitè Regional de Llevant de la CNT. A partir de 1995, entre Alacant i Alcoi i unida a l'anarcosindicalista Floreal Rodríguez de la Paz, entrà a formar part de la Fundació Anselmo Lorenzo d'Alacant, en els grups«Dones 8 de Març» i «Mujeres Libres» i en la Societat Naturista Vegetariana d'Alcoi. Ha participat en diverses iniciatives activistes, com ara l'aixecament del monòlit al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià), l'acampada de Finestrat (Marina Baixa, País Valencià), etc. Entre 1987 i 2003 fou col·laboradora habitual de Cenit. El 30 de juliol de 1995 va ser una conferència a Alacant i el maig de 1996 altra a Lorca (Múrcia, Espanya). És membre de la direcció i redacció de la revista anarquista Siembra i ha estat redactora de la revista Ateneo de Alcoy. Ha estudiat sociologia i a ocupat diversos càrrecs orgànics en la CNT, com ara la secretaria de la Federació Local en 1999. A més a més de les citades, trobem col·laboracions seves en diferents publicacions, com ara Acción Libertaria, Adelfa,Albor, Canfali,Ciudad de Alcoy,CNT, Evocación,Ideas-Orto, La Oveja Negra, Pluma y Tintero,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,La Tira de Papel, La Voz Libre del Carrión, Yunque Libertario, etc. És autora dels llibres d'història Una nueva economia. Socialización y colectivizaciones alcoyanas (1936-1939) (1986), Retazos históricos de la posguerra (1939-1953) (2011) i Alcoi (1936-1953). Socialización, colectivización y represión (2015). També conrea la poesia i la narrativa –Cosas que quiero decir (2018)–, i és membre honorífica de l'Associació Llatinoamericana de Poetes i Artistes (ASOLAPO). Actualment viu a Alcoi amb son company Floreal Rodríguez de la Paz.

***

Enrique Gaviño Mosteiro

- Enrique Gaviño Mosteiro: El 26 d'abril de 1970 neix a Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Enrique Gaviño Mosteiro, conegut com Kike. Quant tenia 17 anys s'afilià a la Federació Local de Puerto Real de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1990, en un Ple Regional celebrat a Còrdova (Andalusia, Espanya), va ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, càrrec que ocupà fins l'octubre de 1991. Fou un apassionat del teatre. Molt malat d'asma, Enrique Gaviño Mosteiro va morir el 27 de març de 1992 al seu domicili de Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya).

Enrique Gaviño Mosteiro (1971-1992)

Continua...

---

Crònica sentimental dels Anys 70 - Tal com érem -

Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes. (Miquel López Crespí)

A la presó no sentíem passar les hores.

Les manetes dels rellotges avançaven a una velocitat vertiginosa i, quan ens volíem adonar, eren prop de les dues o les tres de la matinada. Què era el que ens mantenia en tensió, arraulits al terra de la cel·la, com si ens haguessin donat opi, insensibles al fred d´aquell tèrbol hivern de reixes i soroll de panys que s´obren i tancaven? Escoltava amb atenció els companys, les diverses interpretacions que oferien de la història maoistes i trotskistes, els cristians anticapitalistes. En recordar les execucions de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig del 37, a Barcelona, no podia entendre que fos possible l'existència de gent d´esquerra entestada a assassinar els nostres.

Núvols grisos van tapant a poc a poc la claror de la lluna. Mir més enllà dels barrots. La Guàrdia Civil vigila, atenta, des de les torretes exteriors. Jaume Calafell ens fa un resum del darrer llibre que ha llegit, Memorias de un revolucionario, una obra de Víctor Serge que relata la vida, els patiments, les esperances de la generació de revolucionaris europeus dels anys vint i trenta. Res a veure amb la història oficial que va manar escriure Stalin per justificar els seus crims, plena de mentides infamants contra els homes i dones que havien portat a coll la lluita contra el tsarisme.

Des de la distància, arribava el soroll somort dels avions plens de turistes que aterraven a l´aeroport. Era quan els funcionaris ens feien callar i ens obligaven a un inesperat recompte. Drets davant els barrots de l´entrada a la galeria, començaven amb l´acustumada rutina: un, dos, tres, quatre... i així fins a onze. El passadís restava en penombra, il·luminat solament per unes dèbils bombetes i els raigs que provenien de les faroles del pati. Quan es feia de dia podíem divisar la carretera de Valldemossa, dos o tres carrers de Palma. Aleshores, l´únic entreteniment que teníem era veure com el tràfec anava disminuint a poc a poc, desapareixen els habitants del barri on estava situava la presó i Palma anava quedant en silenci, indiferent a la vida presonera existent sota els murs que ens encerclaven.

Després del darrer recompte era el moment de tornar als nostres enfonys i provar de descansar un poc. Qui disposàs d´una llanterna podia continuar llegint el que volgués, sempre que el funcionari de torn no el descobrís. Record que en aquella època tornava a submergir-me dins l´univers extraordinari de Rayuela, la famosa novel·la de Julio Cortázar. Llegia sota la manta provant de defugir el gris ambient que ens asfixiava. Perdre's pel París de La Maga era una forma meravellosa d´aconseguir la llibertat quasi absoluta!

Però no sempre restaves en condicions de viatjar, amb la imaginació, per les Tulleries i els Jardins de Luxemburg!

La nit feia comparèixer totes les pors amagades durant el dia. Era quan comprenies la immensa soledat dels homes i com la presència amiga dels companys, feia que el teu esperit resistís, que no notàs tant la ferida fonda de les hores. Per això, un dels càstigs més terribles de les presons és la reclusió dins cel·les d´aïllament. Amb unes setmanes poden arribar a anihilar la teva personalitat fins a límits inimaginables. No és necessari colpejar el presoner, acabar amb ell a força de pallisses i dutxes d´aigua freda. La destrucció d´una persona és fàcil d´aconseguir. Basta aïllar-la del seu entorn protector, impedir que pugui veure el cel, ni que sigui el que es divisa des del pati. Aleshores, el cervell funciona a una velocitat vertiginosa, tots els records s´acaramullen creant una bomba de precisió que, en explotar, et pot deixar boig, tocat de per vida.

Em preguntava com pogueren resistir tants d´anys tancats els presoners de la guerra i postguerra. De quina pasta especial eren conformats? El pare i l´oncle en parlaven, sovint, d´aquestes persones. Revolucionaris que després d´estar mesos sense poder veure ningú, patint el fred de Burgos, del penal de Sòria o qualsevol tètric indret semblant, sortien com el primer dia que havien entrat.

Altres, homes i dones que havien estat a primera línia de foc a les trinxeres, soldats que avançaren pit enlaire, sense por a les bales, enfrontant-se als requetès i falangistes, al cap d´unes setmanes de càstig ja estaven desfets.

Un temor sempre a l´aiguait i una pregunta volant per l´espesa atmosfera de la presó: podríem resistir si ens torturaven d´aquesta manera? Fins on arribaria la nostra capacitat de superar les endemeses de l´enemic? En quin moment seria impossible suportar la pressió de botxins i malfactors? Només en situacions difícils es pot saber la força del teu esperit. Defensar idees, enlairar la defensa dels grans principis de justícia i igualtat no és gaire complicat quan res no et pressiona, dorms suficientment i el teu cos no es vincla sota el pes de la son, la por i la fam. Eren qüestions a les quals donàvem voltes i més voltes en temps de la clandestinitat.

A l´estiu, uns mesos abans de la detenció, havia organitzat una excursió amb Joana. Volíem deixar per uns dies l´ambient carregat de Palma, respirar aire pur, aprofundir en el coneixement de la Serra de Tramuntana. Portàvem la tenda de campanya, motxilles amb menjar i queviures per a una setmana. Estar sols per uns dies! Defugir les obligacions de la feina, deixar d´escriure els articles per als diaris! No haver d´assistir a la multitud de reunions que ens obligava la nostra militància partidista!

Joana estava radiant. Feia anys que no tenia vacances i aquesta oportunitat la feia summament feliç. El seu rostre evidenciava una alegria resplendent i contagiosa. L´autobús ens deixaria a Deià. Després, la recerca de caminois, fonts amagades, refugis de muntanya, indrets on reposar amb calma, era qüestió nostra. Davallàrem fins a la cala i romanguérem uns dies sota els pins, avançat per la drecera dels pintors que portava fins a Llucalcari. Quin plaer viure sota l´imperi absolut de l´amor, sotmesos solament a la disciplina de les besades, estant hores infinites acaronant la pell suau de la persona que estimes!

La lluna, en el cel, brillant, il·luminant la mar... Si miraves fixament els paisatges que es divisaven des de les muntanyes que encerclaven el poble, podies veure petits velers creuant l´infinit de les aigües, algun vaixell en la distància, tot ple de lluminàries, curull d´invisibles turistes que ballaven prop de l´indret on el mar i el cel s´ajunten.

Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes.

Parlàvem del futur que teníem pel davant. Ens preguntàvem si el pla del franquisme per a reformar-se arribaria a bon port. Augmentaven els viatges de militars de confiança del Rei per a entrevistar-se amb Carrillo, a Bucarest, sota el patrocini del dictador Ceaucescu. Tanmateix, era difícil imaginar-se la capacitat de renúncies a les quals estaria disposada la pretesa oposició per tal de poder gaudir dels privilegis que comportaria la gestió del règim.

Era impossible creure que els dirigents que escoltàvem per Ràdio Espanya Independent quan érem uns adolescents serien capaços de tanta traïció! Qui podia pensar que desenes i desenes d´antics militants, de persones que havien lluitat contra el feixisme en la guerra civil i en la postguerra acceptarien, sense la més mínima protesta, totes les fal·làcies en defensa dels borbons de la direcció de llurs partits? Fins on havia arribat la destrucció de la consciència col·lectiva?

Ens miràvem sense pronunciar cap paraula, escoltant el silenci de la nit, perduts en la contemplació dels milions d´estrelles que brillaven en el cel, inassolibles.

Anarcoefemèrides del 27 d’abril

Esdeveniments

Capçalera de La Bataille Syndicaliste

- Surt La Bataille Syndicaliste: El 27 d'abril de 1911 surt a París (França) el primer número del diari La Bataille Syndicaliste,òrgan oficiós de la Confederació General del Treball (CGT) i on col·laboraren sobretot sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes. En van ser gerents Michaud i Eugène Morel. Aquesta publicació tingué nombrosos col·laboradors, com ara Georges Airelle, Bonneff, Marcel Boutet, René Brochon, Paul Campana, Marcelle Capy, J. Ernest Charles, Francis Delaisi, A. Desbois, Lucien Descaves, Pierre Dumas, G. Dumoulin, Amédée Dunois, Georges Eekhcud, Sébastien Faure, Léon Frapie, Edmond Fronty, Charles Gogumus, Louis Grandidier, Victor Griuffuelhes, James Guillaume, Harmel, Léon Jouhaux, C. A. Laisant, Jules Le Gall, Raoul Lenoir, Louis Lumet, Charles Malato, François Marie, Masson, Ludovic Menard, Brutus Mercereau, A. Merrheim, Alfred Mignon, Octave Mirbeau, Pierre Monatte, Eugène Morel, Alfred Naquet, H. Pasteigne, R. Pericat, Eugène Peronnet, A. Picard, Pierre Quillard, Marcel Ricet, Alfred Rosmer, Victor Roupine, Émile Rousset, A. Savoie, Edouard Sené, André Thieruriet, Claude Tillier, Guillaume Verdier, P. Vigne d'Octon, A. Villeval, Warcquier, Georges Yvetot, Henri Zisly, etc. Tingué més de dos mil subscriptors i arribà a tirar 45.500 exemplars. Sortiren 1.638 números, l'últim el 23 d'octubre de 1915, i serà continuat per La Bataille.

La Bataille Syndicaliste (1911-1915)

***

El Paral·lel. A la dreta, en primer terme, el Teatre Soriano (actual Teatre Victòria); a continuació, el Teatre Nou i després, a la vora de la xemeneia, l'antic teatre Apol·lo. Al davant d'aquest, a l'esquerra, l'Arnau. El tendal que es veu a tocar de l'Arnau és del Gran Cafè Espanyol, al costat del Teatre Espanyol, que no es veu. Al costat d'aquest cafè es veu el Teatre Olímpia

- Míting d'afirmació sindicalista: El 27 d'abril de 1930 al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona (Catalunya) la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebra un míting d'afirmació sindicalista, primer acte públic de caràcter sindical que se celebrà a l'Estat espanyol des del cop d'Estat de Primo de Rivera. El teatre de 2.500 places s'omplí de gom a gom i més de dues mil persones no pogueren accedir al local; les autoritats prengueren tota mena de precaucions en previsió de possibles alteracions de l'ordre públic. Pere Massoni Rotger, president de l'acte, parlà sobre la persecució i la clandestinitat a la qual s'havia vist abocada la CNT durant el Directori i blasmà contra els Comitès Paritaris. Després, Sebastià Clarà Sardó, en representació de la Federació Local de Sindicats Únics de Barcelona, criticà l'actuació del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) ja que tingué tracte de favor per part de la Dictadura i insistí en la crítica dels Comitès Paritaris. A continuació es llegí una carta d'adhesió a l'acte dels presos tancats a la presó de Barcelona. Josep Peiró Belis es defensà de les crítiques que havia rebut per signar el «Manifest d'Intel·ligència Republicana» i parlà sobre el pistolerisme de la patronal. Finalment, Ángel Pestaña Núñez deixà clar que el sindicat anarcosindicalista no canviaria ni de tàctiques ni de procediments. Per acabar, Massoni realitzà un resum de l'acte, va fer una crida als intel·lectuals i als tècnics i llegí els acords que la CNT portaria al Govern: restabliment de les garanties constitucionals, desarmament del sometent, legalització dels sindicats, abolició de l'impost d'utilitats, reintegració del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria als seus antics propietaris, ampliació de l'amnistia als presos socials i revisió d'alguns processos judicials. L'acte acabà amb mostres de gran entusiasme i no esdevingué cap incident.

***

Capçalera del primer número de SIA

- Surt SIA: El 27 d'abril de 1947 surt a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic mensual SIA. Organe de la Section Française de la Solidarité Internationale Antifasciste. Era la segona època d'aquest òrgan oficial del Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), del qual aparegueren 38 números entre el 10 de novembre de 1938 i el 3 d'agost de 1939, al final de la Guerra Civil espanyola. Estava escrit en francès i en castellà. En van ser responsables Marcelle Clavé (gerent) i Henri Batet (administrador). Hi van col·laborar R. Bernard, Albert Carsi, Louis Castel, René Clavé, François Jammes, Jean Lyg, René Martin, A. Mirande, Frederica Montseny, Amparo Poch Gascón, Joan Sans Sicart, Vaissac i Viriel, entre d'altres. Edità en lliuraments l'obra de Piotr Kropotkin L'Entr'aide. En sortiren només tres números, l'últim el juliol de 1947.

Naixements

Adolphe Assi fotografiat per Thiébault

- Adolphe Assi: El 27 d'abril de 1841 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el garibaldí, communard, francmaçó i revolucionari Adolphe Alphonse Assi. Obrer mecànic de professió, s'enrolà voluntari en l'Exèrcit del II Imperi francès, però en 1859 va desertar i combaté les tropes austríaques a la campanya d'Itàlia en les files de Giuseppe Garibaldi. Quan tornà a França va ser amnistiat i reprengué el seu ofici. A mitjans de 1868 s'instal·là a Le Creusot i entrà a fer feina a les factories Schneider com a mecànic ajustador. El gener de 1870 jugà un paper important en la vaga declarada contra Eugène Schneider per obligar-lo a confiar la gestió de la caixa de secors a un organisme elegit pels obrers. La vaga acabà fracassant i, com que havia estat elegit per a l'organisme citat, va ser acomiadat el 19 de gener de 1870. Entre el 10 i el 25 de febrer de 1870 marxà a París per demanar ajuda a la Federació de les Societats Obreres i establí relació amb diversos revolucionaris i membres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 21 de març fou l'organitzador, amb Jean-Baptiste Dumay, de la vaga de miners de Le Creusot contra la reducció salarial, però va ser sufocada 23 dies després i seguida d'una ona de detencions i de condemnes de presó entre dos mesos a tres anys. Assi a ser detingut l'1 de maig de 1870 i implicat en el tercer procés contra la Internacional, però va ser absolt. A París, com que no pogué trobar feina als tallers a causa de la seva reputació d'agitador, es dedicà a confeccionar objectes d'equipament militar. Durant el setge de la capital francesa per les tropes alemanyes fou nomenat oficial de l'anomenada «Guerrilla de l'Illa de França» i després passà al 192 Batalló de la Guàrdia Nacional com a tinent d'una companyia de marxa. Sempre lluità per la creació del Comitè Central de la Guàrdia Nacional, del qual formà part des de la seva creació. El 17 de març de 1871 va ser elegit comandant del 67 Batalló i el 19 de març coronel i governador de l'Ajuntament de la ciutat. Destacà com a organitzador de la resistència armada, com a estrateg de les barricades i com a administrador del repartiment de queviures i de municions. Fou partidari de la demolició de la Columna Vendôme. El 26 de març va ser elegit, per 19.890 vots sobre 25.183 votants, representant del XI Districte parisenc al Consell de la Comuna, del qual va formar part del seu Comitè de Seguretat General. Acusat per alguns d'ambició desmesurada i de fer servir la seva posició en la Internacional i en la maçoneria per grimpar, entre l'1 i el 15 d'abril va estar arrestat, però un cop alliberat es reintegrà com a delegat de la Indústria de Guerra. El 21 de maig de 1871 va ser detingut per membres del 37 Regiment de Línia de les tropes de Versalles. Jutjat pel III Consell de Guerra el 2 de setembre de 1871 a Versalles, va ser condemnat a la deportació en recinte fortificat i enviat a Nouméa (Nova Caledònia). Després de l'amnistia de juliol de 1880, decidí restar a Nouméa, on visqué treballant com a mecànic ajustador. Adolphe Assi va morir el 8 de febrer de 1886 a Nouméa (Nova Caledònia).

Adolphe Assi (1841-1886)

***

Séverine fotografiada per Nadar

- Séverine:El 27 d'abril de 1855 neix a París (França) la periodista llibertària, feminista i militant de la Lliga dels Drets de l'Home Caroline Rémy, més coneguda sota el nom de Séverine. Havia nascut en una família de la petita burgesia i son pare era funcionari de la Prefectura de Policia. Es casarà als 17 anys amb el seu primer marit (Montrobert) i tindrà un fill; més tard, ja divorciada, es guanyarà la vida tocant en un teatre i fent d'apuntadora. Als 23 anys es casarà de bell nou, aquest pic amb l'acabalat metge suís Adrien Guebhard, i tindrà un altre fill (Roland). En 1879 trobarà Jules Vallès a Brussel·les, de qui serà secretària; aquest encontre canviarà el curs de sa vida. Convidada a participar en l'aparició de Le Cri du Peuple i en les seves activitats literàries, se li confiarà la direcció del periòdic (14 de febrer de 1885) abans de la mort de l'escriptor. Filla espiritual de Vallès, Séverine mantindrà el diari obert a totes les tendències del socialisme, amb el suport financer del doctor Guebhard, però el seu esperit llibertari es veurà enfrontat al marxisme de Jules Guesde i acabarà deixant el periòdic en 1888, sense deixar de denunciar en altres publicacions les injustícies socials. Va mantenir un afer amorós amb el periodista de L'Écho de Paris Georges de Labruyère i va conviure amb ell entre 1885 i 1920, quan aquest va morir, reprenent Séverine la vida comuna amb el seu segon marit, fins que aquest morí en 1924. El seu rebuig general a tota mena de sectarisme la portarà a alguns errors de judici respecte al boulangisme, però quan es desencadena l'afer Dreyfus, defensarà el militar enèrgicament. En 1897 escriurà les cròniques llibertàries, sota el nom d'Arthur Vingtras, en La Fronde, primer periòdic feminista i dirigit exclusivament per dones, editat per Marguerite Durant amb qui estarà molt lligada. En 1914, sempre pacifista, condemnarà la «unió sagrada» militarista. Entusiasmada per la Revolució russa de 1917, s'adherirà primer en el Partit socialista (1918) i més tard en el Partit comunista (1921), i col·laborarà en L'Humanité (1920-1921), però l'abandonà dos anys més tard, comminada a triar entre el Partit i la Lliga dels Drets Humans que havia contribuït a crear. Séverine defensarà sempre els anarquistes --ja sigui Germaine Berton, Clément Duval, Auguste Vaillant, Ascaso, Durruti o Jover-- i participarà en juliol de 1927 en un míting per intentar salvar Sacco i Vanzetti. Uns mesos abans, el 15 d'abril, havia signat, amb Alain, Lucien Descaves, Louis Guilloux, Henri Poulaille, Jules Romains i altres, la petició apareguda en la revista Europa contra la Llei d'organització general de la nació per a temps de guerra, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'opinió. Malalta, Séverine va morir el 24 d'abril de 1929 a Pierrefonds (Picardia, França). A més de milers d'articles en la premsa, és autora de nombroses obres, com ara Pages rouges (1893),Notes d'une frondeuse (1894),Pages mystiques (1895),En Marche (1896), Affaire Dreyfus (1900), La toute-puissance de la bonté (1900),Sacà tout (1903),ÀSainte-Hélène, pièce en 2 actes (1904), Line (1855-1867) (1921), Impressions d'audience (pòstumament, 1999), etc.

Séverine (1855-1929)

***

Jules Jouy segons un dibuix d'Alfred Le Petit

- Jules Jouy:El 27 d'abril de 1855 neix a París (França) en una família molt modesta el cantautor, escriptor i poeta anarquista, pioner de la cançó social, Louis Jules Jouy, conegut sota el pseudònim de La chanson fait homme. Després d'una infància pobre, marcada per la Comuna de París, i d'estudiar primària, va exercir diversos oficis (carnisser, pintor de porcellana, etc.). Quan tenia vint anys el cridaren a files i va entrar en el servei auxiliar de l'Exèrcit, a causa d'una malformació al braç dret. Lector compulsiu, des de jove va escriure poesia i cançons de manera autodidacta. En 1876 començà a publicar en Le Tintamarre cançons i articles sobre els seus temes predilectes: l'anticlericalisme, la injustícia, l'anarquisme, tot d'allò més macabre, humorístic, pornogràfic i escatològic. El setembre de 1878 participà en la fundació de Le Sans-Culotte, periòdic republicà virulent que lluita per l'amnistia dels communards i combat el clericalisme. Fou membre dels clubs literaris dels Hydropates i dels Hirsutes, i freqüentà el Chat Noir --fundà amb una colla de dissidents el Chien Noir--, fent les seves actuacions als cabarets de Montmartre (L'Eldorado, La Scala, Le Pavillon de l'Horloge, Le XIX Siècle, Le Parisiana, La Gaîté, A Ba-Ta-Clan, Les Ambassadeurs, L'Européen, L'Edèn-Concert, L'Alcazar d'Été, etc.). Va escriure unes 4.000 cançons socials que evoquen la misèria del món obrer i que més tard van interpretar les celebritats de l'època (Yvette Guilbert, Thérésa, Marguerite Dufay, Polin, Bonnaire, Marguerite Réjeane, Anna Judic, Félix Galipaux, Fragson, Paulus, Sulbac, Mévisto Aîné, Kam-Hill, Coquelin Cadet, Aristide Bruant, etc.). En 1882 redactà i publicà l'únic número del Journal des merdeux. En 1886 formà part del grup anarquista «La Lliga dels Antipropietaris». Va col·laborar en el periòdic Le Crit du Peuple, de Vallès, on va publicar durant anys «La chanson du jour», i després en Le Parti Ouvrier. S'oposarà a la temptativa de dictadura del general Georges Boulanger i contribuirà, amb les seves cançons, a ridiculitzar aquesta «aventura». També va fer de «negre» de força autors coneguts. En 1893 publicà nombroses cançons violentament antisemites en La Libre parole illustrée d'Éduard Drumont. Amant de la broma, però també entremaliat, s'haurà de batre en diverses ocasions en duel. Però la seva obsessió pel macabre, per la guillotina --la seva cançó La Veuve tingué un gran èxit-- i per la mort, juntament amb l'abús del tabac i de l'absenta, el faran enfollir, i el maig de 1895 serà internat a la clínica psiquiàtrica del carrer parisenc de Pictus, on morirà dos anys més tard. Va publicar reculls de les seves cançons, com ara Les chansons de l’année 1887 (1888), Chansons de Bataille (1889),La chanson des joujoux (1890) i La museà bébé (1891). Jules Jouy va morir el 17 de març de 1897 a París (França) i fou enterrat el 20 de març al cementiri parisenc de Père-Lachaise (53 divisió, tercera línia, U, 13). En 1997 Patrick Biau li va consagrar una biografia: Jules Jouy (1855-1897). Le «poète chourineur».

***

Foto policíaca d'Amilcar Pomati (ca. 1894)

- Amilcar Pomati: El 27 d'abril de 1866 neix a Viadana (Llombardia, Itàlia)–altres fonts citen 1870 a Màntua (Llombardia, Itàlia)– l'anarcoindividualista Amilcar Pomati, també citat com Amilcare Pomati. Comptable de professió –decorador segons uns altres–, emigrà a França, on se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes. Partidari de l'anarquisme antiorganitzador i il·legalista i contrari a les tàctiques apuntades per Errico Malatesta en la Conferència de Capolago (Ticino, Suïssa) tendents a la creació d'un Partit Socialista Anàrquic Revolucionari (PSAR), entre agost i octubre de 1892 mantingué una agre polèmica en les pàgines de Le Révolté amb Malatesta sobre les relacions que havien de mantenir els sindicats en el moviment anarquista, tot dins del marc del Congrés de Gènova (Ligúria, Itàlia) que se celebrà l'agost d'aquell any. Després d'una temporada en Espanya, en 1892 es refugià a Londres (Anglaterra) i en 1895 vivia al barri londinenc de Balham amb els refugiats anarquistes Lutz (Latour) i Auguste Coulon, que acabà de confident de la policia. Sa companya era l'encarregada a Londres de rebre la correspondència dels militants anarquistes, entre ells els germans Émile i Fortuné Henry. En 1896 vivia al núm. 32 de Grafton Street de la capital anglesa. El 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alberto Guabello

- Alberto Guabello: El 27 d'abril de 1874 neix a Santa Maria (Mongrando, Piemont, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Alberto Augusto Guabello, que va fer servir diversos pseudònims (Bartolomeo Livorno,Albert Zurbello, Uno Sfruttato, etc). Sos pares es deien Dionigi Guabello i Serafina Vineis. Només va poder assistir als primers cursos d'escola elemental, però, molt aficionat a la lectura, aconseguí una bona educació autodidacta. En un interrogatori que patí l'1 d'abril de 1894, en el marc de la detenció de Carlos Malato i la projectada insurrecció de Biella (Piemont, Itàlia), afirmà que abans de 1890 era religiós i que després es passà al republicanisme de Giuseppe Mazzini i al socialisme, per acabar en l'anarquisme; el casés que el desembre de 1891 fou un dels creadors del Grup Comunista Anarquista «I Figli del Lavoro» (Els Fills del Treball). El 27 de febrer de 1892 partí, amb Ernesto Caspani, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i treballà com a paleta en una obra de Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment passà amb Caspani a París (França). A finals d'abril de 1892 va ser detingut a Torí (Piemont, Itàlia), juntament amb una trentena de companys, en una operació policíaca destinada a avortar un possible aixecament revolucionari en ocasió del Primer de Maig d'aquell 1892, però va ser alliberat el 20 de maig per manca de proves. En aquest mateix any participà en conferències, reunions i assemblees durant una vaga, a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Pietro Gori, Errico Malatesta o Francesco Saverio Merlino. El febrer de 1893 va ser denunciat a Mongrando (Piemont, Itàlia) per robatori i l'octubre d'aquell any per «furt amb agreujant», però finalment va ser condemnat a 29 dies de presó per «ultratge als agents de la Seguretat Pública i per crits sediciosos». A finals de 1893, segons la Prefectura de Novara (Piemont, Itàlia), emigrà a França, però, expulsat, va retornar l'abril de 1894 a Itàlia. Jutjat el juny de 1894 a Torí amb altres companys (Paolo Lusana, Charles Malato, Rinaldo Rigola, etc.) per la insurrecció de Biella («incitació a la revolta i a l'odi entre classes»), va ser condemnat a cinc mesos de detenció i posteriorment, entre el setembre de 1894 i setembre de 1896, va ser deportat a les Illes Tremiti, període en el qual va ser testimoni de l'assassinat d'Argante Salucci. L'abril de 1897 el trobem a França, d'on va ser expulsat el març de 1898 i posat a la frontera italiana. Fugint d'una nova assignació de residència obligada per un període de cinc anys a la qual havia estat condemnat l'octubre de 1897, l'abril de 1898 emigrà als Estats Units. Instal·lat a Paterson (Nova Jersey, EUA), entrà immediatament en contacte amb els cercles anarquistes i formà part del grup «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència), esdevenint tipògraf i redactor, juntament amb Pere Esteve i Francis Widmar, pel periòdic La Questione Sociale. Segons les autoritats va ser «un dels anarquistes més actius de Paterson» i en 1903, quan estava a punt de traslladar-se a Barre (Vermont, EUA) per entrar en la redacció del periòdic Cronaca Sovversiva de Luigi Galleani, esdevingué corresponsal per als Estats de Nova York i de Nova Jersey, continuant amb les seves col·laboracions en La Questione Sociale. En 1904 emigraren sos germans Adele i Paolo Guabello. Entre 1908 i 1916 fou el màxim exponent del grup editor del periòdic L'Era Nuova, publicació seguidora d'Errico Malatesta i definida com a «organitzadora» i que acabà enfrontant-lo amb son amic Luigi Galleani, màxim representant de la tendència«antiorganitzadora». El 17 d'octubre de 1915 participà, en representació del grup editor de L'Era Nuova, en el congrés subversiu que se celebrà al Circolo Gaetano Bresci de Nova York (Nova York, EUA). Als Estats Units treballà d'obrer teixidor i milità en Associated Silk Workers Union (ASWU, Sindicat de Treballadors de la Seda), del grup italià de la qual va ser secretari, i en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Per les seves activitats sindicalistes, el 28 de setembre de 1918 va ser detingut, juntament amb Serafino Grandi i Pietro Baldesserotto, i ordenada la seva expulsió, ordre que finalment va ser cancel·lada el 5 d'agost de 1919. El març de 1920 va ser detingut, juntament amb son germà Paolo Guabello, Ludovico Caminita, Franz Widmar, Pietro Baldeserito, Sefarino Grandi, Severio Espi, Salvatore Palmieri, Francesco Pitea, Mario Croci i Francesco Coppo, tots membres del Cercle«Francisco Ferrer», organització que va ser acusada d'«al·legal», i passà quatre mesos reclòs a Ellis Island amb el risc que implicava de ser deportat a Itàlia. Amb l'arribada del feixisme a Itàlia, entrà a formar part de l'organització unitària Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), encara que posteriorment creà, amb altres companys, la Lliga Antifeixista de Paterson i col·laborà en el setmanari La Scopa, fundat l'agost de 1925 a Paterson pel tipògraf anarquista Beniamino Mazzota. Fou un dels signants de la carta de renúncia a la nacionalitat italiana enviada el 16 de març de 1926 a l'ambaixada i publicada en els periòdics antifeixistes. A començament de 1931 se li va interceptar un petit gir de diners dirigit a Errico Malatesta. En aquesta època gestionava un quiosc de llibres, periòdics i medicines, lloc de reunió habitual dels antifeixistes de Paterson, i a prop de la impremta de Mazzotta. En 1931 també, el seu nom figura en una llista d'anarquistes que constituïren«La Nostra Guerra», comitè creat, segons la policia, per a recaptar fons per a cometre atemptats a Itàlia. En aquests anys va organitzar el grup local de «Giustizia e Libertà» i va fer costat l'antifeixista «Dover Club». L'última notícia policíaca que es té d'ellés de 1940. El desembre de 1941, quan els EUA entraren en la II Guerra Mundial, mantingué, amb Mattia Giurelli, una posició marcadament antimilitarista. Alberto Guabello va morir el 20 de desembre de 1941 a Paterson (Nova Jersey, EUA). Son fill, Spartaco Guabello (Spot), també va ser un destacat anarquista.

Alberto Guabello (1874-1941)

***

Billo Zeledón

- Billo Zeledón: El 27 d'abril de 1877 neix a San José (Costa Rica) el periodista, poeta, escriptor i intel·lectual anarquista, i després polític, José María Pedro Zeledón y Brenes, que va fer servir els pseudònims Billo Zeledón, Billo i Merlín. Sos pares es deien Hilario Zeledón i Concepción Brenes. Sa mare morí en el part i son pare quan ell era molt petit i, orfe, va ser criat amb molt poc recursos per dues ties, germanes de son pare. Després de fer els estudis primaris a San José, només va poder estudiar el primer any de secundària al Liceu de Costa Rica, on conegué Joaquín García Monge i Vicente Sáenz Rojas, i ben aviat es posar a fer feina. Posteriorment estudià comptabilitat, on adquirí coneixements que li van permetre poder opositar a càrrecs importants en l'administració. En 1892 començà a treballar com a escrivent en la Cort Suprema de Justícia, fet que l'ajudà en la seva formació periodística. S'inicià en la política militant en el Partit Independent Democràtic (PID). Els seus primers articles aparegueren el 1898 en El Diarito i després, fins el 1948, va escriure en tots els periòdics i revistes importants de Costa Rica (Colección Eos, La Linterna, Pandemonium, San Selerín,etc.). En aquests anys col·laborà en publicacions anarquistes, com ara Algo, La Aurora, Cultura, Hoja Obrera, La Ilustración Obrera, Sanción,Vida Socialista i Vida y Verdad. El 24 de desembre de 1899 es casà amb la seva cosina Ester Venegas Zeledón, amb qui tingué cinc infants. En 1901 va ser nomenat administrador de La Prensa Libre i en 1901 adquirí el periòdic El Fígaro; també fundà i dirigí el periòdic humorístic La Linterna. Quan tenia 27 anys participà, sota el pseudònim Labrador, en el concurso per a posar lletra a l'Himne Nacional de Costa Rica, la musica del qual va ser composta per Manuel María Gutiérrez, aconseguint el primer premi i és la lletra amb la qual es canta l'himne des de 1903 a les escoles. Entre 1904 i 1905 defensà el professor Roberto Brenes Mesén que era atacat per l'Església Catòlica que l'acusava d'«ateu, "xilenoide" i anarquista» per explicar les teories de l'evolució darwinistes al Colegio San Agustín de Heredia. Entre el 15 de gener de 1911 i 30 de juny de 1914 dirigí, amb Anselmo Lorenzo Asperilla, i col·laborà en la revista anarquista Renovación. Sociología, arte, ciencia, pedagogía racionalista, de San José, i que s'estampà en la impremta de Ricard Falcó Major; en aquesta publicació tingué una secció fixa,«Conversemos», i en les seves col·laboracions destaquen poemes, comentaris bibliogràfics i textos doctrinaris sobre l'Estat, la política, la religió i l'educació, deixant palès les influències que tingué d'Élisée Reclus i de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1912 fundà, amb altres companys (Omar Dengo Guerrero, Joaquín García Monge, Carmen Lyra, Ricard Falcó Major, etc.) l'anarquista Centre d'Estudis Socials «Germinal», que prestava molta importància a l'educació com a mitjà de canvi revolucionari. El seu primer poemari fou Musa nueva. Cantos de vida (1907) i després va escriure dos llibres de versos per a infants, Jardín para niños (1916) i Alma infantil. Versos para niños (1928). Els seus poemaris Campo de Batalla i Germinal van ser cremats abans de publicar-se. Es guanyà la vida treballant com a comptable en diverses institucions i empreses particulars. Entre 1914 i 1917 dirigí la Impremta Nacional i entre 1917 i 1924 fou l'administrador de l'apotecaria«Botica Francesa». Quan la dictadura dels germans Tinoco Granados (1917-1919) va ser perseguit, hagué de romandre ocult una temporada, fundà el periòdic d'oposició al règim Costa Rica, que va ser destruït per la policia, i passà un temps a Nova York (Nova York, EUA). En 1920 va ser elegit diputat suplent al Congrés i en 1923 va ser nomenat secretari general del Partit Reformista (PR). El salari que rebé d'aquestes institucions els destinà a ajudar en les despeses de dues escoles del centre de la ciutat de San José, una d'elles l'escola «Julia Lang». Entre 1924 i 1936 treballà d'auditor de la Municipalitat de San José. Entre 1925 i 1936 fou directiu del Banc Nacional d'Assegurances i entre 1936 i 1940 va ser auditor en la Inspecció d'Hospitals del Consell Superior de Salubritat. En 1940 s'instal·là a Puntarenas, on treballà com a auditor de la Companyia Tonyinera fins 1944. En 1945 milità en el Partit Social Demòcrata (PSD). Entre 1946 va ser nomenat secretari general de l'Hospital San Juan de Dios, càrrec que mantingué fins el 1949. En 1948, quan la Guerra Civil, va ser detingut, maltractat i empresonat. En 1949 va fer costat el Partit Unió Nacional (PUN) i representà aquest partit en l'Assemblea Nacional Constituent de Costa Rica, encara que poc després, l'11 d'octubre d'aquell any, renuncià al càrrec. En aquesta època la seva salut ja era delicada i hagué de retirar-se a la seva finca«La Pastora» a Esparza (Esparza, Puntarenas, Costa Rica), on morí el 6 de desembre de 1949. Fou enterrat l'endemà i els funerals tingueren lloc a San José. El 14 de novembre de 1977 l'Assemblea Legislativa el declarà Benemèrit de la Pàtria, com a autor de l'Himne Nacional i per ocupar un lloc preferent entre els ciutadans de Costa Rica. En 1979 es va publicar pòstumament la seva antologia Poesía y prosa escogidas. En 2003 Cristina Zeledón Lizano publicà la biografia Labrador de ideales. Semblanza de José María Zeledón (Billo). Moltes escoles públiques de Costa Rica porten el seu nom.

Billo Zeledón (1877-1949)

***

Foto policíaca de Guelfo Guelfi

- Guelfo Guelfi: El 27 d'abril de 1895 neix a Volterra (Toscana, Itàlia) l'artesà de l'alabastre, escultor i anarquista individualista Guelfo Guelfi, conegut com Zaffa o Figlio di Tacchi. Sos pares es deien Giuseppe Guelfi i Zandira Gori. De ben jovent s'acostà al moviment anarquista i s'adherí al grup«Germinal» de Volterra, format sobretot per artesans de l'alabastre (Edon Benvenuti, Gino Fantozzi, etc.). Amic de l'anarquista Gino Fantozzi, també treballador de l'alabastre, fou un dels animadors de la vaga i de les manifestacions que es donaren el juny de 1914 i que s'anomenaren «Setmana Roja». El 7 de juny de 1914 repartí un «Manifest antimilitarista» on denunciava els casos dels insubmisos llibertaris Antonio Moroni i Augusto Masetti. En 1915 va ser cridat a files i integrat en la infanteria. Durant la Gran Guerra va ser ferit en dues ocasions i condecorat amb la Creu de Guerra. Arran de la vaga general de desembre de 1919 va ser processat amb l'anarquista Pasquale Cardini, però va ser absolt. L'octubre de 1925, amb l'ascens del feixisme, es va veure obligat a fugir amb sa família cap a Bèlgica, on continuà amb la seva professió d'escultor. Durant els anys trenta les autoritats el mantingueren estretament vigilat, però va ser capaç de poder fer costat el moviment llibertari italià exiliat a Bèlgica. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser detingut a finals de setembre de 1940 per la policia nazi i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Un mes després va ser alliberat amb l'obligació de residir a Volterra. El juliol de 1941 retornà a Bèlgica per reunir-se amb sa família. Després del conflicte bèl·lic, continuà amb la seva militància. Entre les seves obres figuren les làpides d'Errico Malatesta i de Nestor Makhno. Va refer una làpida en bronze, inaugurada el 12 d'octubre de 1969, dedicada a Francisco Ferrer i Guàrdia a la façana del Palazzo Fattorini de Volterra que havia estat col·locada en 1910 i que els feixistes havien eliminat en els anys vint. També té una placa dedicada a Giordano Bruno a la façana del mateix edifici. La seva obra principal és una terracota, Gioconda, que trigà 15 anys a realitzar. Guelfo Guelfi va morir el 10 de novembre de 1973 a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica).

Guelfo Guelfi (1895-1973)

***

Necrològica de Ramon Oriol apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de juny de 1984

- Ramon Oriol: El 27 d'abril de 1899 neix a Albatàrrec (Segrià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Oriol. Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1932 i 1936 col·laborà en Solidaridad Obrera des d'Artesa de Lleida (Segrià, Catalunya), població on residia. El setembre de 1932 representà el Sindicat Únic d'Artesa de Lleida en el Ple de Camperols de la CNT. Entre 1936 i 1939 fou el secretari delegat de la Federació Regional de Camperols, Indústries Agropecuàries i Annexos de la CNT de Catalunya i participà activament en el procés de col·lectivitzacions. L'abril de 1936 presidí un míting a Alfés (Segrià, Catalunya) i entre 1936 i 1937 intervingué en diversos actes (Lleida, Balaguer, Tremp, Castelldans, La Granadella i Maials). També va fer de secretari a la «Casa CNT-FAI» a la Via Durruti de Barcelona (Catalunya). En 1937 col·laborà en Acracia i el gener d'aquell any fou delegat de Lleida al Ple Regional de Camperols de Catalunya celebrat a Barcelona. El setembre de 1937 va ser nomenat membre del Consell d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya en representació de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Roanne de la CNT, de la qual era secretari, i exercí sovint d'orador en mítings i conferències. En aquests anys col·laborà en Espoir. El seu testimoni va ser recollit per Frank Mintz en el llibre L'autogestion dans l'Espagne révolutionnaire (1976). Ramon Oriol va morir el 26 d'abril de 1984 a, sembla, Roanne (Forêz, Arpitània).

***

Bartomeu Cabanellas Botia i la seva companya Joana Aina Cabrer Mariano just després del seu casament (Lluc, 1934)

- Bartomeu Cabanellas Botia: El 27 d'abril de 1903 neix a Pollença (Mallorca, Illes Balears) el llibertari Bartomeu Cabanellas Botia, conegut com Tomeu d'eu Lloquet. Sos pares es deien Josep Cabanellas Bisbal i Trinidad Paz Botia, i tingué dos germans, Josep i Joaquim, i una germana, Catalina. Era nebot en segon grau del bisbe Josep Miralles Sbert i la seva professió era la de comerciant. L'11 de juliol de 1934 es casà amb Joana Aina Cabrer Mariano (Rellotgera). Durant la II República espanyola milità en diversos partits polítics a Pollença, com el Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) --del qual va ser vocal tercer delegat al Comitè Nacional per la seva Federació de Balears en 1933-- i la Unió Republicana (UR), encara que la seva tendència política era anarquista. Amb Martí Vicens Vilanova (Bonjesús) i altres, formà part del petit grup d'afinitat amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) pollencí. Durant els primers anys republicans fundà i dirigí el periòdic anticaciquil i anticlerical de tendència llibertària Adelante (1931-1932), òrgan d'expressió oficiós del Centre Republicà de Pollença --en aquest periòdic va fer servir el pseudònim Malàmina. Arran de les eleccions de 1936 va ser elegit regidor de la Comissió Gestora del consistori pollencí. Quan el cop feixista de juliol de 1936 es va presentar amb altres companys a l'Ajuntament quan els militars arribaren a Pollença, però no els va quedar més remei que fugir. S'amagà d'antuvi en una cova de la zona de Sant Vicenç i després en una caseta de figueral de Ca n'Escarrintxo de la família de la seva companya, però finalment el 26 de setembre de 1936 va ser detingut pels falangistes. Bartomeu Cabanellas Botia va ser apunyalat fins la mort --altra versió apunta que va ser afusellat-- el 30 de setembre de 1936 al camí vell d'Illetes --quilòmetre 9 de la carretera Palma-Andratx-- (Calvià, Mallorca, Illes Balears). Contem que els seus assassins li van tallar els testicles per posar-los-hi a la boca, tot per fer unes rialles abans de matar-lo. Juntament amb ell van ser assassinats altres dos pollencins, l'espardenyer Josep Pont Cladera (Pep Ros) i el mariner Joan Domingo Covas. Van trobar el seu cadàver el 2 d'octubre i fou enterrat a Calvià. A la seva companya se li va incoar una«causa sumaríssima» (42/1939) per les autoritats franquistes.

***

Necrològica de José María Barcojo Alcarria apareguda en el periòdic CNT de Granada del febrer de 1996

- José María Barcojo Alcarria: El 27 d'abril de 1908 neix a La Peza (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José María Barcojo Alcarria. Sos pares es deien José Barcojo i María Alcarria. Obrer fariner, amb 17 anys s'afilià al Sindicat de les Arts Blanques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Intervingué en la guerra civil i durant la postguerra participà en l'ajuda als guerrillers que actuaven a la província de Granada i passà nombroses vegades clandestinament a França, amb Carlos Soriano Aguila, per a representar Andalusia en els plens confederals de l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT. José María Barcojo Alcarria va morir el 28 de desembre de 1995 a l'Hospital de San Rafael de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Por qué los hombres de la CNT tomaron destinos en la carcel en el 1940. En Porlier y Carabanchel-Alto (1983)

- Sófocles Parra Salmerón: El 27 d'abril de 1909 neix a La Carolina (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Sófocles Parra Salmerón. Emigrà amb sa família a Madrid (Espanya). Quan la guerra civil lluità al front de Madrid en les milícies de Cipriano Mera Sanz i el maig de 1937 va ser nomenat comissari de guerra de la 60 Brigada Mixta i el desembre de 1937 era comissari de guerra de la 61 Brigada Mixta de la 42 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola; també ho va estar de la 69 Brigada Mixta. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner; jutjat, va ser condemnat a una llarga pena i reclòs a les presons madrilenyes de Porlier i de Carabanchel Alto. El 24 de desembre de 1945 va ser posat en llibertat provisional i passà a França. S'instal·là a Orleans (Centre, França), on vivien sos germans, i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Col·laborà habitualment en Cenit. En 1983 publicà les seves memòries Por qué los hombres de la CNT tomaron destinos en la carcel en el 1940. En Porlier y Carabanchel-Alto. Sófocles Parra Salmerón va morir, amb a germana Fridisvinda, el 15 d'abril de 1990 en una accident d'automòbil a l'alçada de Châteauroux (Centre, França) quan venia del VII Congrés de la CNT que s'havia celebrat a Bilbao (Biscaia, País Basc); ambdós germans van ser enterrats al cementiri de Châteauroux.

Sófocles Parra Salmerón (1909-1990)

***

Necrològica de Florentino García Álvarez publicada en el periòdic tolosà Cenit del 21 de juny de 1994

- Florentino GarcíaÁlvarez: El 27 d'abril de 1910 neix a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Florentino García Álvarez. Miner de professió, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies i amb la militarització va ser nomenat oficial de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en la batalla de l'Ebre i resultant ferit en un peu. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment es va integrar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Montluçon (Borbonès, Occitània). Cap el 1943 s'instal·là definitivament a Comentriac, on conegué sa companya Irma. D'antuvi treballà a les mines de carbó i després com a obrer metal·lúrgic a la «Companyia de Forges de Châtillon-Commentry et Neuves-Maisons» de Comentriac fins a la seva jubilació, militant en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Florentino GarcíaÁlvarez va morir el 29 d'abril de 1994 a Comentriac (Alvèrnia, Occitània).

Continua...

---

Un viatge a l´interior de totes les meves morts

Possiblement, créixer, tornar gran, signifiqui haver deixat al darrere moltes de morts tot i esperant la definitiva, aquella que ha de venir, amb certesa, sense que puguem enganar-la. Vés a saber el que veritablement ha significat salvar-te de morir ofegat dins la sínia, no pujar damunt la moto de l'oncle el dia que s'estavellà contra l'arbre de la carretera, restar amb na Margarida el matí en què en Rafelet morí engolit pels remolins de Can Picafort. A mesura que passen els anys, l'atrafegament quotidià no ens deixa pensar en totes les morts que anam deixant al darrere cada vegada que pujam al cotxe, travessam el carrer. (Miquel López Crespí)

Possiblement, d'haver mort aquella vegada que vaig caure a l'interior de la sínia, quan als set anys, jugant, em semblava que era la cova dels fantasmes, el buc d'un vaixell pirata, una estranya nau espacial amagada sota terra, un ocult món per a descobrir, possiblement, repetesc, si aquell capvespre els padrins, quasi esvaïts pels entortolligats passadissos de la memòria, no haguessin sentit els meus crits, no haguessin vengut, espantats, a treure'm de l'avenc fatal que m'engolia, sens dubte, d'haver mort en aquella horabaixa arnada pel temps, m'hauria estalviat milers i milers d'hores d'inútil disciplina assegut als bancs de l'escola o al pupitre de l'institut, i, ben cert, no hagués assistit mai a tanta avorrida classe escoltant uns professors que repetien com a autòmats unes lliçons que ni a ells ni a nosaltres interessaven, la famosa croada contra els roigs, la història de la Falange, l'església, els noms dels papes, l'expulsió dels jueus l'any 1492, la conquesta d'Amèrica per uns soldats àvids de sang i de tresors.

Possiblement si en aquell juliol, l'estiu de quan tenia nou anys, hagués anat a nedar amb en Rafelet, en Rafelet que s'ofegà, pobret, perquè no havia cregut els pares, "Els remolins! No et fiquis massa endins que hi ha molts de remolins!", i aquell mateix matí, mitja hora abans d'anar a les roques, em digué "Vine a nedar que després anirem a agafar crancs per Son Bauló", i mai més no anàrem a cercar crancs de davall les roques de Son Bauló, perquè una estona més tard els seus pares cridaven desesperats "Rafelet, Rafelet!", i mumare, que es pensava que jo també hi havia anat deia "Toniet, Toniet!", però jo no hi havia anat, perquè m'estimava més restar amb na Margarida, n'estava ben enamorat i la seguia pertot arreu i aquell dia segurament em salvà la vida, perquè era evident que jo anava amb en Rafelet a nedar quan la vaig veure riallera, fent-me l'ullet i instintivament, sense pensar-ho gens, vaig girar en direcció cap a na Margarida i aquest fet, aquest simple moviment em salvà la vida perquè quan la mare, els pescadors, tota la gent que sortí de les cases, bars, comerços pogueren rescatar en Rafelet, ja era mort, ben mort, blanc, com la calç, i baldament el portaren amb un cotxe a sa Pobla el metge no hi pogué fer res, ho record com si fos ara mateix, les abraçades de ma mare que no s'ho podia creure i era de bon de veres que no havia anat a nedar com sempre, al mateix indret on s'ofegà en Rafelet, i la meva amiga em mirava rient, com dient-me "Em deus la vida, la teva existència em pertany perquè avui t'he salvat i sempre recordaràs que ha estat per mi" i és ben segur que d'haver mort ofegat no hagués passat aquells mesos de juliol i agost amb Na Margarida, l'estiu més estimat i més recordat de la meva llunyana infantesa, amb llangoroses, llargues, lentíssimes postes de sol, quan per primera vegada em vaig atrevir a agafar-li la mà, mentre les nostres mares ens deixaven fer, contentes per haver salvat els fills i res no els pareixia llavors dolent si els infants estaven vius, al seu costat, i era ben igual si preferien agafar-se de les mans en lloc d'anar a nedar, era millor que juguessin a nuvis, pitjor era la mar, els remolins, Son Bauló, el silenci que es va anar fent sobre el record del pobre Rafelet.

Possiblement, si un parell de mesos després hagués anat amb el meu oncle al seient del darrere de la moto, quan, un dia, insospitadament, s'estavellà contra un arbre de la carretera, si aquell dia, en lloc d'anar-me'n a jugar amb en Sebastià, l'hagués escoltat i hagués pujat, decidit, al seu darrere, al seient d'una Montesa dels anys cinquanta que era l'enveja dels meus amics quan passava volant -ocell metàl.lic de plomatge magnífic- portat pel meu oncle i els veia la cara d'enveja, fonedissos rostres sospirant per poder pujar, enlairar-se també i volar, com jo, vers una altra dimensió del temps i de l'espai, amb aquella au de ferro, amb el vent que em pegava, furient, a la cara i em feia sortir les llàgrimes i l'oncle que pitjava l'accelerador i em deia "Agafa't fort. Ara anirem més aviat que el vent de la tempesta". Possiblement si aquell infaust dia hagués anat amb ell damunt l'ocell metàl.lic també m'haurien portat mort al poble, embolicat amb un llençol blanc tacat de sang, les taques roges, els plors dels avis, de la mare en veure el germà mort, allargassat, portat amb urgència a cal metge. Sí, segurament d'haver mort a la carretera m'hagués estalviat les infinites, estúpides formacions paramilitars al pati del col.legi La Salle, tots drets, ferms, escoltant l'himne franquista mentre l'Hermano Antonio enlairava la bandera bicolor. Ben segur que no hauria d'haver anat a escoltar les avorrides xerrades damunt les missions ni hauria sofert els ferestos documentals de monges i missioners a l'Àfrica batejant negrets. És ben possible que d'haver marxat aquell capvespre amb l'oncle m'hagués estalviat tots els posteriors lliuraments de diplomes amb el Bisbe presidint dalt del cadafal la representació de la vida i mort de Jesús per Setmana Santa o haver de recórrer els carrers de Ciutat amb aquells caps de porcellana que representaven indis, xinesos, en un arnat dia del Domund que et feia acabar cansat, amb un terrible mal de peus que et durava una setmana impedint-te poder jugar a futbol, anar a passejar amb els amics.

Possiblement, si aquell dia, jugant amb els patins en la carretera per on passaven els camions carregats cap al port, si aquella horabaixa, en lloc de passar per un costat, sense que m'agafés, sense que em deixés xafat com un ca, segurament -i no crec errar en la meva apreciació-, si aquell dia el camió amb deu tones de càrrega m'agafa de ple i em mata, ben cert que a la tardor, en començar el nou curs, no ens haguéssim mudat a Ciutat i jo no hauria perdut tots els meus amics, les meves amigues -na Margarida inclosa-, perquè llavors, d'haver mort estripat pel camió que passava per davant de ca nostra, els meus pares ja no haguessin anat a viure a Palma per a portar els fills a un col.legi de debò, ni el pare hagués cregut necessari fer el canvi de feina per tal de de guanyar més doblers, pagar els estudis, el pis, els mobles nous que compràrem a l'hivern, en fer la mudança. Possiblement, d'haver desaparegut, engolit per l'oblit, en aquella horabaixa esborradissa, jo no hauria conegut mai aquella colla de babaus ciutadans que no sabien el que era una oreneta, una perdiu, un eriçó, una anguila, un niu de gorrions, ni s'havien embrutat mai les mans cercant cucs per a anar a pescar o cercant pitxellides per les roques d'Aucanada, Cala Sant Vicenç, Son Serra de Marina i, d'haver mort aquella tarda, xafat per les rodes del camió, no seria ara tampoc un perfecte ciutadà engarjolat a una finca de pisos, pagant anualment els impostos, fent declaració de renda, abonant les multes d'aparcament en la data que pertoca, davallant el so de la ràdio, de la televisió a les onze de la nit per no molestar els veïns, altres bons ciutadans, que ben idèntics a mi, també s'aixequen d'hora, no protesten mai, no llegeixen segons quin tipus de llibres, es muden els diumenges per anar a missa, i així una setmana rere una altra, un mes, tot l'any, la vida sencera.

Possiblement, de no haver pogut sortir de la sínia aquell capvespre llunyà, quan me'n vingueren a treure els avis atemorits, d'haver anat amb l'oncle al seient del darrere de la moto el dia que s'estavellà frontalment contra l'arbre de la carretera, possiblement de morir ofegat amb en Rafelet, d'haver-me agafat el camió que passava per davant canostra, tampoc, quatre anys després, fent el batxiller al col.legi Pius XII com a intern, per tal d'aprofitar més el temps, per tenir més bones notes, per ser allò que els pares en deien "un home de profit", doncs, no hi ha dubte, de no haver estat empresonat al col.legi Pius XII aquell hivern que se'm va fer tan llarg, sense els amics del poble, veient la pluja percudint els grans finestrals de la sala d'estudi, tremolant de fred, recordant els diumenges del poble passejant amb na Margarida, que ja no era la nina de Can Picafort i ja ens havíem besat al jardí de l'Escola Graduada, d'haver mort, dic, en un d'aquells múltiples i possibles accidents i, per tant, sense haver tengut la possibilitat de quedar intern a un col.legi dirigit per un capellà foll que ens espiava quan anàvem a pixar, quan ens desvestíem per als esports, que també ens ullava mirant per davall del plàstic de les dutxes, no m'hagués vengut al cap la idea lluminosa de llençar-me des del primer pis, des de la terrassa del primer pis al pati del col.legi per tal d'espanyar-me una cama i així poder tornar, maldament fos enguixat, al poble, a jugar amb els amics, a passejar, agafades les nostres mans, amb na Margarida.

Possiblement, si en lloc d'espanyar-me una cama m'hagués romput el cap -com per altra banda hagués estat molt possible-, no hauria sentit gravada a la pell la ràbia d'un capellà foll que, per atemorir-me, va treure d'un calaix de l'armari una corda de plàstic reforçat amb la qual em va fuetejar salvatgement i em deixà unes marques sangonoses que em duraren no sé quantes setmanes. Sí. Fou segurament arran de la pallissa del capellà quan vaig començar a dubtar de la religió, de tot el que predicava, l'exemple, les virtuts del bon cristià, els joves que cerquen Déu resant el rosari, fent bondat, creient els seus professors, els pares, mentre que ell continuava guaitant per les finestres dels excusats quan anàvem a pixar, mirava dins les dutxes quan, nus, ens rentàvem després dels esports o a la nit, a la cambra gran on dormíem i ens havíem de desvestir sota la seva mirada luxuriosa, aquella mirada de boig sortida de les profunditats de la pel.lícula de terror més esfereïdora.

Possiblement, si a l'estiu següent, amb els amics del poble, de vacances, no haguéssim vist a la sessió de l'horabaixa un film inspirat en la novel.la de J. Verne "Viatge al fons de la Terra" tampoc no haguéssim comprat una llanterna, una corda per a introduir-nos dins la cova de Crestatx on restàrem perduts un dia sencer. Possiblement, repeteixo, de no haver vist la pel.lícula no se'ns hagués acudit la idea brillant d'imitar els valents exploradors de la pantalla segurs d'anar fins al centre de la terra per trobar-hi or, diamants, monstres de faula, llacs ocults, una princesa embruixada mil vegades més bella que totes les nostres amigues del poble, i ens hauríem entretingut jugant a indis, al futbol, a qualsevol cosa menys perillosa que provar de descobrir els misteris d'un avenc que ni els més agosarats joves de la comarca no s'havien atrevit a explorar mai. Per sort, previsors, amb catorze anys a l'esquena, deixàrem dit a sa padrina on anàvem i quan, al cap d'un dia de no saber on érem, de cercar per tot el poble, sa padrina, que ja perdia, pobreta!, la memòria, se'n recordà, ho digué als pares, als municipals que ja ens cercaven pels pous, pels safareigs, pensant, imaginant que ens podíem haver ofegat. Ens trobaren dins la cova, atemorits, sense poder entrellucar la sortida, a un racó, arrufats, morts de fred i de gana, plorant, tremolosos, esperant que ens vinguessin a cercar si sa padrina se'n recordava d'on li havíem dit que anàvem. Segurament, d'haver mort engolit per les fondàries de l'avenc, a l'hivern, a Ciutat, no hauria conegut aquells estranys amics nous, uns companys de classe que, cosa rara, no eren fills dels guanyadors de la guerra com tots els altres, sinó que també parlaven malament dels capellans i dels rics i, com mon pare, com jo mateix, escoltaven en secret emissores estrangeres que parlaven d'uns països on els col.legis no costaven gens, la medicina era gratuïta, es llançaven naus siderals a l'espai i governaven uns homes i dones que tenien les mateixes idees que les nostres famílies.

Possiblement, créixer, tornar gran, signifiqui haver deixat al darrere moltes de morts tot i esperant la definitiva, aquella que ha de venir, amb certesa, sense que puguem enganar-la. Vés a saber el que veritablement ha significat salvar-te de morir ofegat dins la sínia, no pujar damunt la moto de l'oncle el dia que s'estavellà contra l'arbre de la carretera, restar amb na Margarida el matí en què en Rafelet morí engolit pels remolins de Can Picafort. A mesura que passen els anys, l'atrafegament quotidià no ens deixa pensar en totes les morts que anam deixant al darrere cada vegada que pujam al cotxe, travessam el carrer. Sens dubte cada una de les nostres idees, cada un dels fets, opinions i principis vénen determinats pel caramull de casualitats que conformen l'existència diària d'un home o una dona i que començaren ja fa temps, precisament aquell vespre en què el pare i la mare ens engendraren, sí, aquella nit tan llunyana en què havien d'anar al cine a veure una pel.lícula americana molt famosa, en tecnicolor, "Lo que el viento se llevó". Inexplicablement, per una d'aquestes ruixades de començament d'hivern, els va fer mandra mudar-se per a sortir. Ara ho constat amb precisió. Fou llavors, en aquell minut exacte, quan s'inicià tota la sèrie d'esdeveniments fortuïts per a salvar-me d'unes morts prematures per tal que un dia, avui mateix, pogués esser aquí, davant la màquina d'escriure, relatant-vos la curiosa història dels meus successius naixements. Unes històries que de no haver estat davant la màquina ja no hagués pogut redactar mai, perquè, en aquest instant, per la ràdio sent que l'avió que havia d'agafar per a recollir el premi literari s'ha estavellat i tots els seus ocupants han mort cremats. El locutor informa que l'avió anava complet. Només hi havia una cadira buida, la meva!, el bitllet de la qual tenc aquí, al davant, mentre pos punt final a la narració.

Anarcoefemèrides del 28 d'abril

Esdeveniments

Portada d'un exemplar d'El Rayo

- Surt El Rayo: El 28 d'abril de 1912 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número d'El Rayo. Periódico sindicalista. Defensor de los oprimidos, d'antuvi amb periodicitat quinzenal i a partir del número 6, del 6 de juliol de 1912, convertit en setmanari. Aquest periòdic es va editar a iniciativa dels cenetistes del Centre de Picapedrers de Palma (carrer dels Socors, 85) amb l'objectiu d'incitar els treballadors envers el pensament anarcosindicalista. En un començament va tenir un cert caràcter ambigu, amb força col·laboracions d'elements de l'agrupació socialista palmesana (Vicenç Paul principalment). Després, arran de la polèmica sobre la vaga dels sabaters, Joan Ordinas, Jeroni Binimelis, Maties Prats i Antoni Ramis li donaren ja un contingut clarament anarcosindicalista i es parlarà del «grup d'El Rayo». A partir del número 83, del 3 de gener de 1914, el subtítol de la capçalera passarà a ser Órgano de la Federación Regional de Baleares «Solidaridad Obrera». El periòdic va reproduir textos d'Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, Ángel Lacort, Josep Prat, etc., i articles de José Hucha, Josep Negre, Evelio Boal, Vicenç Paul, Maties Prats, Daniel Caretto, Antón Ninón, J. Mulet, etc. Va publicar fulletons per lliuraments, com ara Conferencias populares sobre sociología, d'Antoni Pellicer i Paraire, i Articulos sobre sindicalismo, de Josep Prat. D'altra banda, Cosme Salvà, llavors molt jove, també hi col·laborà. Es van publicar 100 números, l'últim l'1 de maig de 1914, i el tiratge mitjà oscil·lava entre els mil exemplars. El nucli va rebre, a més, una certa empenta amb l'arribada a l'illa de Salvador Seguí el mes de març de 1913, amb motiu de la campanya pro Queraltó; aquesta, a Palma, va reunir en un mateix acte republicans, socialistes, societats obreres i el grup d'El Rayo. Fou també en aquests anys quan a Inca, ciutat qualificada posteriorment de «bressol del llibertarisme mallorquí», s'hi afermà ja definitivament, gràcies als treballs del pintor Joan Marroig i Vicens, el domini del pensament anarquista sobre les societats obreres locals --especialment, «La Justicia», de sabaters, i «El Progreso», de picapedrers. Felanitx també, entre 1913 i 1914, va comptar amb un altre grup anarquista, «Els Obradors».

Pere Miralles Le Foll: «Premsa obrera a Mallorca, El Rayo (1912-1914)», en El Mirall, 47 (agost-setembre 1991), pp. 55-57

Naixements

Portada del llibre L'emigrazione sconosciuta (1911) d'Abenavoli

- Domenico Nucera Abenavoli: El 28 d'abril de 1856 neix a Roghudi (Calàbria, Itàlia) el periodista socialista, i després propagandista anarquista, Domenico Nucera Abenavoli, conegut sota el pseudònim Saraceno. Sos pares es deien Salvatore i Caterina. D'antuvi milità a la seva regió (Bova, Melito Porto Salvo i Condofuri) en l'acabat de crear Partit Socialista Italià (PSI) i el 15 de setembre de 1901 fou delegat al I Congrés Provincial d'aquest partit; també col·laborà regularment en el periòdic La Luce,òrgan de la Federació Provincial Socialista de Reggio (Calàbria, Itàlia). La policia el qualificà de «poc amant del treball», referint-se a que vivia a càrrec de son germà. En 1898 va fer una conferència a Africo (Calàbria, Itàlia). Entre 1900 i 1902 seguí directament el cas del conegut lladre Giuseppe Musolino (Il Re dell'Aspromonte) i publicà una carta seva en La Tribuna (28 de març de 1900) i una entrevista en L'Avanti mentre estava detingut; també fou testimoni de la defensa durant el seu procés i en 1902 publicà Processi celebri, petita biografia sobre el lladre i el seu procés, i els fullets Musolino. I (La vita) i Musolino. II (Il processo), tots tres editats a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1901 col·laborà en la revista La Calabria. Posat sota control cautelar per les autoritats, en aquestaèpoca patí diverses condemnes per part del Tribunal de Reggio i de la Prefectura de Bova (Calàbria, Itàlia), per diversos delictes (insults a la premsa, cops, etc.). Pressionat, el 10 de juliol de 1903 va emigrar als Estats Units. D'antuvi s'instal·là a Sharpsburg (Pennsilvanià, EUA), després a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) i finalment a Chicago (Illinois, EUA). En 1910 es declarà anarquista i col·laborà activament en el periòdic Cronaca Sovversiva i envià correspondència al periòdic italià La Folla, dirigit per Paolo Valera. El 23 octubre de 1910 va fer la conferència «Che cos'e' l'Anarchia?», a la Sala Italiana de Dunlevy (Pennsilvània, EUA). A Sharpsburg fundà una escola nocturna, on s'ensenyava«l'odi a totes les religions, a tots els fetitxes, a la propietat privada, a totes les tiranies». En 1911, durant la guerra italoturca, engegà una campanya contra la política italiana i l'ocupació de Líbia. En aquest any publicà, amb un pròleg de Luigi Galleani, el llibre L'emigrazione sconosciuta. Uffici protettivi, negrieri, camorre coloniali, le schiave bianche, Mano Nera, il prete ed i minatori. En 1911 també va fer una gira propagandística amb Libero Tancredi per diferents poblacions nord-americanes i edità a Altoona (Pennsilvània, EUA) el periòdic anarquista L'Avvenire. Vigilat per les autoritats consulars, va ser definit, el 24 de novembre de 1911 pel consol general d'Itàlia a Nova York (Nova York, EUA) com «activíssim propagandista, conferenciant i incitador a l'odi de classe». El 12 d'abril de 1912 va fer la conferència «Il recente momento politico e l'impresa italo-turca» a Wickhaven (Pennsilvània, EUA) i el 30 de setembre d'aquell any assistí al judici dels militants anarquistes Joseph Caruso, Joe Ettor i Arturo Giovannitti a Salem (Massachusetts, EUA). El 27 d'octubre de 1912 va fer la conferència «Il perquè della nostra miseria» a White Plains (Nova Jersey, EUA), conferència que ja havia fet a diverses localitats. En 1913 va fer una gira propagandística amb Umberto Postiglione per diferents poblacions nord-americanes. Durant els seus vint anys als EUA col·laborà amb diferents grups anarquistes nord-americans i especialment amb Luigi Galleani i Carlo Tresca. El març de 1923 retornà definitivament a Itàlia i a Raghudi mantingué correspondència amb els grups anarquistes nord-americans (Nova York, Cleveland, Detroit, etc.) i col·laborà, amb articles contra el règim feixista, sota el pseudònim Saraceno, en els periòdics Il Martello,Il Proletario i Germinal. Vigilat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat, el seu domicili va ser escorcollat per la Prefectura de Policia de Reggio Calabria en diferents ocasions, segrestant-li correspondència sospitosa dirigida des dels EUA i publicacions subversives. Detingut per«complicitat en parricidi», Domenico Nucera Abenavoli va morir el 28 de juliol de 1930 a la penitenciaria de Regio (Calàbria, Itàlia)–altres fonts citen la presó de Palerm (Sicília, Itàlia).

***

Etta Federn (Barcelona, 1934)

- Etta Federn: El 28 d'abril de 1883 neix a Viena (Imperi Austrohongarès) l'escriptora, traductora, periodista, pedagoga i militant anarquista, anarcosindicalista i anarcofeminista Marietta Federn, més coneguda com Etta Federn-Kohlhaas o Etta Kirmsse, amb els llinatges dels marits, i que va fer servir el pseudònim Esperanza. Havia nascut en una família burgesa jueva assimilada. Sos pares es deien Josef Salomon Federn, reputat metge, i d'Ernestine Spitzer, actriu i activista feminista; germans seus van ser Paul Federn, metge psicoanalista deixeble de Sigmund Freud; Karl Federn, jurista i escriptor; i Walter Federn, periodista i economista. A la Universitat de Viena Etta estudià llengües germàniques i filosofia i  quan tenia 22 anys s'establí amb sa família a Berlín (Prússia) per acabar els estudis. A partir de 1906 es dedicà a publicar tota mena d'obres (assaigs, biografies, novel·les, poesies, traduccions, etc.). La publicació en 1927 de seva biografia sobre Walter Rathenau, ministre d'Exteriors en la República de Weimar assassinat per membres de l'Organització Cònsol d'extrema dreta, fou un autènticèxit editorial, però li va portar amenaces de mort i el rebuig del seu editor. Es guanyava la vida com a professora particular, com a traductora en diverses llengües (anglès, francès, jiddisch, rus i danès) de diversos autors (Aleksandra Kollontai, William Shakespeare, Hans Christian Anderesen, etc.) i com a crítica literària del diari Berliner Tageblatt.  Després d'una experiència juvenil que no reeixí a causa dels seus orígens jueus i en la qual perdé un fill que tingué, es casà en dues ocasions, la primera en 1916 amb el terapeuta i pedagog Max Bruno Krimsee, que li donà dos fills (Hans i Michael), i la segona amb Peter Paul Kohlhaas, de qui se separà en 1930 i es divorcià quatre anys més tard. Molt amiga de la parella anarquista formada per Rudolf Rocker i Milly Wittkop, entrà a formar part de la Syndikalistischer Frauenbund (SFB, Federació de Dones Sindicalistes), organització creada en 1921 per l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). També freqüentà altres destacats militants anarquistes, com ara Max Nettlau, i Emma Goldman, i la parella formada per Molly Steiner i Senya Fléchine visqué una bona temporada a la seva casa de Berlín. Durant els anys vint participà en campanyes d'educació sexual i de divulgació de mètodes contraceptius. Amenaçada de mort pels nacionalsocialistes, el novembre de 1932 s'exilià, gràcies al suport econòmic d'uns familiars que vivien als Estats Units, amb sos dos fills a Barcelona. A la capital catalana treballà com a traductora i el seu domicili es convertí en lloc de reunió dels anarquistes alemanys exiliats (Rudolf i Margaret Michaelis, Helmut Rüdiger, etc.), fins al punt de considerar-la com a la «cònsol no-oficial» d'Alemanya. Entre 1932 i 1936 participà activament en la vida cultural de la capital catalana i ràpidament aprengué el castellà, de la mà de Felipe Aláiz de Pablo, i el català. Formà part del «11 Club», tertúlia de discussió lliure on participaren destacats intel·lectuals i artistes d'aleshores (Félix Martí Ibáñez, Aurora Bertrana, Mercedes Plantada, Corominas, Ferenc Oliver Brachfeld, etc.). Els seus coneixements de quirologia i de grafologia, disciplines aleshores en voga, van fer que certa premsa en parlés com a d'una quiromàntica endevinadora del futur. El 8 de juny de 1935 prengué part, amb Marius Verdaguer i Joan Alavedra, en l'homenatge a l'escriptor Thomas Mann que es realitzà a l'Ateneu Barcelonès amb motiu del seu seixantè aniversari. El gener de 1936 impartí un curs («La posición social de la mujer en los diferentes países») celebrat a l'Ateneu Polytechnicum. En aquest mateix 1936 entrà a formar part de l'organització anarcofeminista«Mujeres Libres» i col·laborà per a la seva revista Mujeres Libres. En aquesta també època col·laborà en Mi Revista. En 1937 fundà i dirigí quatre escoles laiques a Blanes (Selva, Catalunya) i formà futurs professors. S'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Blanes. En aquests anys bèl·lics col·laborà amb articles sense signar en Die Sociele Revolution, sobretot sobre la seva reforma educativa inspirada en l'obra de Francesc Ferrer i Guàrdia. Arran dels fets de maig de 1937 retornà a Barcelona, a causa de la creixent influència que exercien els comunistes a Blanes i que la mantenien constantment vigilada. Impartí classes al Casal de la Dona Treballadora de Barcelona, gestionat per «Mujeres Libres». Son fill Hans lluità com a tinent en l'Exèrcit republicà. En 1938 «Mujeres Libres» l'edità el fulletó Mujeres de las revoluciones, on biografia una dotzena de dones revolucionàries (Emma Goldman, Inga Nalbandian, Madame Roland, Liy Braun, Mrs. Pankhurst, Angelica Balabanoff, Rosa Luxemburg, Charlotte Corday, Ellen Key, Vera Figner, Isadora Duncan i Alexandra Kollantai) i que en 1997 va ser reeditat en alemany sota el títol Revolutionär auf ihre Art. Von Angelica Balabanoff bis Madame Roland. 12 Skizzen unkonventioneller Frauen. L'abril de 1938, a causa dels bombardejos sobre Barcelona, s'instal·là a París. Quan l'ocupació de França per les tropes alemanyes s'adherí, amb sos dos fills, a la Resistència, realitzant treballs propagandístics, traduccions i tasques de distribució. Entre 1940 i 1945 visqué amagada en un convent a prop de Lió (Arpitània). L'agost de 1944 son fill Hans morí en una combat a Charavines-Le Vercos i l'escriptor anarquista Stig Dagerman, amic de la família, redactà una emocionant necrològica titulada «À la memoire du capitaine Jean». Son altre fill Michael lluità amb els partisans als Pirineus i aconseguí salvar la vida. La mort del seu fill li donà la nacionalitat francesa i el dret a una petita paga. En 1947 Annemarie i Stig Dagerman la visitaren a París i aquest, en la seva obra Skuggan av Mart, s'inspirà en la seva persona i família. Etta Federn va morir el 29 de setembre de 1951 –algunes fonts citen el 9 de maig– a París (França) en la més estricta pobresa. Deixà inèdita una traducció a l'alemany del Romancero gitano de Federico García Lorca, un dels seus escriptors favorits.

Etta Federn (1883-1951)

***

Gaston Rolland segons un dibuix aparegut en el fullet d'Han Ryner Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland

- Gaston Rolland: El 28 d'abril de 1887 neix a La Chapelle-Saint-Mesmin (Centre, Franca) l'anarquista antimilitarista Gaston Émile Rolland, també conegut com Tonton i Antonio Raspiol. Abans de la Gran Guerra freqüentà els cercles anarcoindividualistes i era lector de La Guerre Social, tot reivindicant el pensament de Lev Tolstoi i el vegetarianisme. L'agost de 1914 rebutjà la mobilització i, sota el nom espanyol d'Antonio Raspiol, visqué a París (França) treballant artísticament la joieria i la gravació en coure. L'octubre de 1916, albergà durant uns dies l'insubmís Raymond Bouchard, qui el denuncià quan va ser detingut. El 4 de setembre de 1917 va ser detingut a Marsella (Provença, Occitània), tancat al fort Saint-Nicolas de la ciutat i inculpat amb altres companys (E. Armand, Roberto Dorderis i Raymond Bouchard). Jutjats tots plegats, el 4 de gener de 1918 va ser condemnant a tres anys de presó–Armand i Bouchard a cinc anys, i Dorderis a quatre. Roland aconseguí fugir de l'hospital de Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) on es guaria d'una tuberculosi. Enxampat, el 19 de juliol de 1918 va ser condemnat pel IV Consell de Guerra de París per insubmissió, encobriment de desertor i ús de documentació falsa a 15 anys de treballs forçats, més 10 anys de domiciliació obligada i a la degradació militar. L'agost de 1919, quan estava a punt de ser deportat a la Guaiana Francesa, el Comitè de Defensa Social (CDS) es mobilitzà per que el seu nom fos inclòs en la Llei d'amnistia que l'Assemblea Nacional francesa preparava i portà a terme una intensa campanya pel seu alliberament. El 22 de desembre de 1921 la resta de la pena de treballs forçats que li quedava va ser commutada per la de 10 anys de reclusió, que purgà a la presó de Melun (Illa de França, França). El març de 1923 el propagandista anarquista Han Ryner, que participà activament en la seva campanya d'alliberament, publicà el fullet Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland, que tingué nombroses reedicions. El 25 de juliol de 1924 va ser definitivament alliberat. En 1929 fou tresorer de la Colònia Infantil Llibertària, de la qual eren membres Marius Theureau, G. Grégoire, Pierre Lentente i Maurice Langlois, que durant dos mesos estivals s'estaven amb cinc infants obrers a la casa campestre de Jeanne Morand. L'octubre de 1929, que aleshores vivia al 17 del carrer Amiral Mouchez, del XIII Districte de París, va ser nomenat tresorer del CDS i de la tercera sèrie seu butlletí (1927-1929), en substitució de Georges Courtinat. El CDS, del qual també eren membres Lucie Job i Pol Jouteau, comptava aleshores amb 12 comitès regionals. A partir de maig de 1931 va ser tresorer Le Réfractaire,òrgan de la Lliga Internacional dels Refractaris a totes les Guerres, animat per A. Martin, Marius Theureau, H. Dubois i Sylvain Chevalier, entre d'altres. En aquestaèpoca, amb A. Mai i Maurer, fou membre de la Comissió de Control del grup de solidaritat«L'Entraide». En el periòdic anarcopacifista Liberté, de Louis Lecoin, l'1 de gener de 1965 s'obrí una subscripció al seu favor, que aleshores vivia a Le Lissan, a prop de Granignan (Aquitània, Occitània), que arreplegà milers de francs. Gaston Rolland morí en 1982.

***

Hermós Plaja Saló

- Hermós Plaja Saló:El 28 d'abril de 1889 neix a Palamós (Baix Empordà, Catalunya) el militant anarcosindicalista i editor anarquista Hermós Plaja Saló. Son pare, Salvador Plaja Villena, era republicà federal i molt lligat als anarquistes, de moltes de les publicacions dels quals era el corresponsal i distribuïdor; sa mare es deia Carme Saló Llach. Va anar molt poc a l'escola, però des d'infant va llegir molt. Va començar a fer feina amb 14 anys en una fàbrica de taps de suro i després en altres feines, però va ser acomiadat sovint per conflictiu. Arran dels fets de la Setmana Tràgica va haver d'exiliar-se uns mesos a França. Va militar en el Centre Instructiu de Palamós i en aquestaèpoca va ser detingut i portat a La Bisbal. En 1911 va afiliar-se en la Confederació Nacional del Treball. Després va fer el servei militar a Melilla fins al 1914, any que contreu matrimoni amb Carme Paredes Sans, la seva companya de tota la vida. Cap al 1917 va començar a destacar en els cercles llibertaris. En 1918 va fundar a Tarragona la revista Acracia, que servirà per escampar la militància cenetista arreu de les comarques tarragonines; aquest mateix any participarà en la Conferència Anarquista de Barcelona. Editarà a Reus, amb el suport de Felip Barjau, Josep Viadiu i Felipe Alaiz, Fructidor (1919-1920) i Los Galeotes (1921). La seva tasca per les comarques tarragonines, completada amb conferències i mítings, va aconseguir que la CNT es reafirmés, fet que li va portar problemes amb les autoritats: va ser detingut un mes per la publicació clandestina de Solidaridad Obrera; el desembre de 1920 va ser deportat tres mesos a Bot per Martínez Anido; entre 1921 i 1922 va restar empresonat a Tortosa sota l'acusació d'haver imprès l'antimilitarista Canción del soldado, etc. Durant els anys següents i fins a la proclamació de la República, va fer mítings amb García Oliver, Llorens, Companys, Aiguadé, Foix i Seguí, a Falset, Barcelona, Vilanova, etc. En 1924, durant quatre mesos, va dirigir Solidaritat Obrera. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera es va mantenir força actiu, atribuint-se'l la major part de la propaganda cenetista. En 1928 va formar part del grup «Solidaridad» i del Comitè Nacional de la CNT, amb Peiró, García Birlán, Delaville, Castellà i Roigé. En 1931, amb Carbó i A. Fernández, va romandre un temps per Astúries i va treballar en una editorial madrilenya, en representació de la qual viatjava sovint, aprofitant l'avinentesa per fer conferències. En aquesta època va comprar una impremta, fet que li impedia afiliar-se a la CNT, i la va regentar fins a la guerra civil. Va lluitar en les milícies i va ser ferit a una cama. En 1939, amb la derrota, va marxar primer a França i després a Mèxic, on va continuar la seva tasca de divulgació dels textos anarquistes. Va dirigir en diverses ocasions Solidaridad Obrera (1945-1947, 1948, 1950, 1958). En l'exili va defensar les tesis anticol·laboracionistes, al costat de Ferrer, Montseny i Esgleas, i especialment a partir de febrer de 1947, juntament amb Carbó, Campos, Patricio Navarro, Ocaña i altres. En 1977 va retornar a Catalunya. Conferenciant d'alt nivell, el seu prestigi es troba en la notable tasca de periodista i d'editor de centenars de publicacions periòdiques, fullets i llibres durant dècades a Espanya i a Mèxic. La seva feina editorial va comptar amb la inapreciable ajuda de sa companya, Carme Paredes Sans, realitzada a través d'una de les editorials més importants de l'anarquisme hispà:«Ediciones Vértice»; en aquesta editorial que va fundar es van publicar centenar de llibres i fullets, que sovint van assolir tirades de més de cent mil exemplars, d'autors com Ingenieros, Darwin, Michel, Zola, Elías García, Bakunin, Proudhon, Maupassant, Malato, Plató, Makno, Kropotkin, Malatesta, Manzoni, Giraud, Hucha, Blanqui, Pestaña, Amador, Segarra, Barthe, Torres, Marbà, Nettlau, Gori, Gener, etc. També s'ha de ressenyar els 22 títols publicats en la seva col·lecció «La Novela Social», així com la seva intervenció en la història bibliogràfica de Lamberet i la seva participació en la projectada història de la CNT. Va ser director d'Acracia (Tarragona, 1918; i Reus, 1923), Fructidor (Reus, 1919-1920), Crisol (Sabadell, 1923), Productor (Tarragona, 1923), Vértice (Barcelona, 1923 i 1925), Solidaridad Obrera (Barcelona i Mèxic, 1955-1957), etc. Va col·laborar en Ação Directa, Cenit, Espoir,Libertad, Nervio, Ruta,Tierra y Libertad, Terra Lliure, Umbral, La Voz del Campesino, etc. És autor de Sindicalismo. Misión humana y revolucionaria del sindicalismo (1921), Charlas con las juventudes (1948), Concepción federalista de la CNT (1948), El sindicalismo según sus influencias (1954), Salvador Seguí, hombre de CNT (1960, amb altres), entre d'altres; va deixar inèdites Mis memorias. Va cedir la seva biblioteca i arxiu personals a la Bibliteca Pública Arús de Barcelona. Hermós Plaja Saló va morir el 23 de març de 1982 a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya).

Jaume Fabre i Josep M. Huertas:«Conversa amb Hermós Plaja. El pare de dues acràcies», en L'Avenç, 28 (juny 1980), pp. 15-22

***

Foto policíaca d'Antoni Cardús Canals (14 de març de 1914)

- Antoni Cardús Canals: El 28 d'abril de 1892 neix a Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya) l'anarquista Antoni Cardús Canals. Sos pares es deien Antoni Cardús i Àngela Canals. Cambrer de professió, emigrà a França. L'1 de gener de 1912 va ser condemnat a Nimes (Llenguadoc, Occitània) a quatre mesos de presó per«transport fraudulent d'alcohol, possessió d'arma prohibida i violències a agents» i el 16 d'abril d'aquell any se li va decretar l'expulsió del país, mesura que li va ser notificada el 23 d'abril a Nimes. L'octubre de 1912 va ser condemnat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a vuit mesos de reclusió per«robatori i infracció del decret d'expulsió» i el maig de 1913 va ser novament condemnat a tres mesos de presó per«infracció del decret d'expulsió». El 12 de març de 1914 va ser detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) en possessió d'una bicicleta robada l'agost de 1913 i amb nombrosos periòdics revolucionaris i fulletons anarquistes. El 19 de març de 1914 va ser condemnat a sis mesos de presó i fitxat per la Prefectura de Perpinyà com a «anarquista aïllat perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

D'esquerra a dreta: Ida Pilat Isca, Milly Rocker i Rebecca Landsman (Mohegan Colony, 1953)

- Ida Pilat Isca: El 28 d'abril de 1896 neix a Odessa (Odessa, Ucraïna), en una família jueva acomodada i poliglota, la traductora i militant anarquista Ida Pilat. En 1905, a causa del pogrom fomentat per les autoritats tsaristes, emigrà amb sa família als Estats Units d'Amèrica i s'establí al barri novaiorquès de Brooklyn. Després d'estudiar en una escola pública, on una amiga la introduí en grups socialistes, es matriculà en grec i llatí al Hunter College. Amb el temps esdevingué secretària i traductora professional, ja que coneixia a més del jiddisch i el rus diverses llengües (francès, alemany, anglès, italià, etc.). En els anys vint va fer feina com a traductora per a l'empresa d'extracció petrolífera Keystone Driller Company. A partir de 1927, arran de la campanya a favor dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti i amb el suport de l'activista llibertària Rose Pessota, entrà a formar part del Grup Anarquista Internacional de Nova York. En aquesta campanya fou detinguda en dues ocasions a Boston per manifestar-se davant el domicili del governador Fuller. En un acte de suport en aquesta campanya en el Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York, coneixerà l'anarquista italià Valerio Isca, que esdevindrà son company a partir de l'abril de 1929. A partir de 1932, quan la Keystone Driller va fer fallida arran de la Depressió, va entrar a fer feina com a secretària del Pioneer Youth Camp durant uns anys, sota la direcció d'Alexis Ferm, i anys després, i fins a la jubilació, com a traductora i cap d'oficina per a una empresa d'exportació. En 1939 la parella es casà. Amb son company, en 1955 s'establí en una caseta en un llac veïnat de la llibertària Colònia Mohegan, on vivien Milly i Rufolf Rocker, amb qui entaularan una eterna amistat. La seva tasca com a traductora en el moviment anarquista fou ingent, especialment llibres de Bakunin i articles per diversos periòdics, com ara el setmanari en castellà Cultura Proletaria o la publicació anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme. Traduí a l'anglès el llibre A short history of Anarchism, de Max Nettlau¸ que hagué de realitzar fent servir les versions castellana i italiana ja que el manuscrit original alemany es va perdre durant la guerra civil espanyola. Com a membre activa del moviment llibertari jueu intervingué en nombroses organitzacions de suport mutu sindical; com ara la Lliga del Suport Mutu, de Harry Kelly; a la ferreriana Escola Moderna d'Stelton; a la Colònia Mohegan; en l'enviament de paquets a Itàlia després de la guerra; en la creació del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), del qual fou secretària a la mort de Joseph Arostan; etc. Ida Pilat Isca va morir el 5 de novembre de 1980.

***

Foto policíaca de Josep Vidal Coste (26 de maig de 1923)

- Josep Vidal Coste: El 28 d'abril de 1899 neix a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) l'anarquista Josep Vidal Coste. Sos pares es deien Andreu Vidal i Rosa Coste. Fugint del servei militar, en 1921 passà a França. Entre l'1 de març de 1921 i l'1 de juny de 1922 treballà com a jornaler i criat a la finca Villemarin de Marcilhan (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment, entre el 15 de juny de 1922 i el 30 d'abril de 1923 va ser contractat com a criat per Adrien Berlanger, administrador de la finca Patous de Pomeiròus (Llenguadoc, Occitània). El 21 de setembre de 1922 es casà amb Francesca March a La Pauma (Fitor, Llenguadoc, Occitània). El 26 de maig de 1923 va ser detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per anarquista i fitxat. Posteriorment, i fins l'1 de març de 1924, tornà a treballar a la finca Villemarin. El maig de 1924 va ser contractat com a criat pel sabater Henri Viala a Pinet (Llenguadoc, Occitània). Durant tot aquest període estava subscrit al periòdic anarquista barceloní Solidaridad Obrera i constantment vigilat per les autoritats franceses. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Amador González publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1975

- Amador González Bravo: El 28 d'abril de 1905 neix a La Puebla de Valdavia (Palència, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Lleó (Castella, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Amador González Bravo. Procedent d'Aragó (Espanya), emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà en el Sindicat de Transports Marítims de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups de Defensa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on ocupà alguns càrrecs. Durant els anys republicans participà en totes les accions conspiradores i revolucionàries. El juliol de 1936, quan l'aixecament militar feixista, participà en l'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona i després va ser nomenat coordinador de la Federació Local de la CNT de Barcelona. Posteriorment lluità al front de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) en la IV Centúria de la «Columna Durruti». Jugà un paper destacat en els «Fets de Maig» de 1937. El maig de 1938 fou nomenat delegat del Sindicat Nacional del Transport al Comitè Nacional de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Després va ser enviat al departament de Tarn i Garona (Llenguadoc, Occitània), on participà en la resistència contra l'ocupació nazi. Detingut per les autoritats feixistes del Govern de Vichy, va ser jutjat i condemnat a cinc anys de presó. En 1944 va ser alliberat per la Resistència. Després de la II Guerra Mundial participà en nombrosos plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) del Midi i posteriorment passà a Barcelona, on s'integrà en la resistència llibertària antifranquista, però, com que era força conegut, retornà a França per evitar ser detingut. Instal·lat a La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França), exercí responsabilitats orgàniques en la Federació Local de Saint-Denis de la CNT i també en la de París (França). L'última etapa de sa vida visqué a  Aubervilliers (Illa de França, França). Sa companya fou Catalina Martínez Mula. Amador González Bravo va morir el 3 d'abril de 1975 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França).

***

Camp de concentració de Vernet

- Nemesio Oteros Polo: El 28 d'abril de 1907 neix a Nueva Carteya (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Nemesio Oteros Polo, conegut com Nardo. Fill d'una família molt pobra, quan tenia sis anys ja recollia olives i l'any següent va anar unes poques setmanes a escola abans de ser expulsat per insultar el mestre; així i tot, aconseguí una important cultura autodidacta amb l'ajuda d'un dels seus germans. En 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels defensors dels jornalers recollidors d'olives. Arran de l'aixecament feixista de 1936, formà part del grup que neutralitzà el feixisme local i fou un dels organitzadors del Comitè Revolucionari del poble, comitè que no es caracteritzà per cap acte violent --el capellà va ser reciclat a infermer--, i de la nova col·lectivitat. Quan les tropes feixistes s'acostaren a la seva localitat marxà a Barcelona, on va fer de corresponsal per a diversos periòdics llibertaris (CNT, Proa,Solidaridad Obrera, Vida Nueva, etc.). En acabar la guerra, amb la Retirada, passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Llorenç de Cerdans, Bram i Vernet) i, després, en companyies de treballadors estrangers. Durant l'ocupació de França per les tropes alemanyes, treballà al camp a Liorac-sur-Louyre i, després d'especialitzar-se en feines amb ciment armat, arranjant teulades per tot arreu. Detingut pels nazis, no pogué integrar-se al Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys per malalt i, un cop obtingué la baixa, pogué establir-se a Brageirac. Amb l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT de Brageirac. Arran de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de la tardor de 1945, fou nomenat secretari de la citada federació, càrrec que ocupà fins al final dels seus dies. En 1946, des de Belesmàs, s'encarregà de la coordinació de la CNT de Còrdova en l'Exili. També trobem col·laboracions seves, moltes signades sota el pseudònim Nardo, en Cultura Proletaria, Espoir, El Luchador i Tierra y Libertad, entre d'altres. Sa companya fou Carmen Hernández Luna (1907-1994). Nemesio Oteros Polo va morir el 5 de desembre de 1994 a Brageirac (Aquitània, Occitània).

***

Juan Zafón Bayo (1941)

- Juan Zafón Bayo: El 28 d'abril de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Zafón Bayo, que va fer servir els pseudònims Ariel i Zapata. Quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931 participà en la fundació del Sindicat de Productes Químics confederal i milità en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT. En 1934, dedicat a la publicitat, formà part del Sindicat de Publicistes de la CNT de Barcelona. Quan esclatà el conflicte bèl·lic s'enrolà en la Columna Ortiz i dirigí el seu òrgan d'expressió Combate. Sembla que també lluità en la Columna Durruti. Després va ser nomenat, juntament amb Evaristo Viñuales Larroy i Francisco Ponzán Vidal --amb qui entaulà una estreta amistat--, delegat d'Informació i Propaganda del Consell d'Aragó, càrrec que ocupà fins l'11 d'agost de 1937, quan la dissolució del Consell d'Aragó, i es va reintegrar al front en la 29 Divisió confederal. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. Més tard va ser enviat a la 21 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a les Ardenes per realitzar tasques a les fortificacions de la Línia Maginot fins que pogué escapar el maig de 1940 cap a Lissac on romania sa companya Lucía Rueda. En 1941, després de passar pels camps de concentració de Sant Cebrià i de Rouen, s'integrà a través de Ponzán en la xarxa d'evasions de Pat O'Leary. El 24 d'octubre de 1942 va ser detingut a Tolosa de Llenguadoc per«intel·ligència amb l'enemic»; tancat d'antuvi a Vernet, va ser deportat a principis de 1943 a Alemanya, però aconseguí fugir durant el viatge i arribar a Bordeus. Obligat a treballar per a l'«Organització Todt», s'integrar en la Resistència francesa. Instal·lat a París, en 1944 formà part del Comitè Regional de la CNT del Nord. L'agost de 1944 participà en els combats d'alliberament de París. En 1945, arran de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), va ser un dels creadors de la Federació Local parisenca de la CNT col·laboracionista. En 1947 es traslladà a Mèxic. El març de 1955 fou un dels iniciadors del Boletín por la Unidad de CNT de España, editat a Mèxic, i on defensà sempre la necessitat de la unitat confederal. Malalt del cor a causa de l'altitud de la capital mexicana, amb la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la CNT de Barcelona. Trobem articles seus en España Libre i Solidaridad Obrera.És autor de La revolución española nace del espíritu del pueblo (1945), La España de mañana. Testamento espiritual deÁngel Ganivet sobre la organización de la sociedad española (1967) i El Consejo revolucionario de Aragón (1977), i deixà nombroses obres inèdites (El colectivismo es la última barrera; La complejidad humana; La cooperativa emanada del sindicato;¿Es necesario revisar las tácticas?; Francisco Ponzán, el idealista; Pasado, presente y futuro del anarcosindicalismo;Proudhon, Bakunin y el anarquismo moderno; La revolución es un deber cívico;Trazos libertarios; La violencia; etc.). Juan Zafón Bayo va morir el 27 de maig de 1977 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya).

***

Cristóbal Parra Román

- Cristóbal Parra Román: El 28 d'abril de 1912 neix a Biar (Alt Vinalopó, País Valencià) --algunes fonts citen erròniament Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià)-- l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Parra Román. Sos pares es deien Lucio Parra iÁngela Román. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari d'Elda, destacant en les Joventuts Llibertàries i en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la junta rectora del qual fou membre. Quan la vaga general de maig de 1933 a Elda va ser detingut, jutjat i absolt l'agost de 1934. Entre 1935 i 1936 col·laborà en la revista Proa, fundada per Vicente Galindo (Fontaura). El febrer de 1936 fou delegat per Elda en el Ple Regional de la CNT i fou un dels redactors de la ponència que acordà el retorn dels Sindicats d'Oposició confederals. En acabar la guerra passà a França i, després d'estar internat en diversos camps de concentració i de d'un temps tancat en un camp disciplinari per haver escapat d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), visqué a Montalban (Llenguadoc, Occitània) i, a partir de 1940, a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà en una fàbrica d'espardenyes i participà activament en la reorganització de les Joventuts Llibertàries en l'Exili. En 1945 col·laborà en la revista Impulso de Tolosa, creada per Felipe Alaiz i Ildefonso Rodríguez per oposar-se a la moció col·laboracionista adoptada arran d'una assemblea plenària portada a terme a Tolosa en 1944. A la tardor de 1945, després de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), s'encarregà de les relacions amb els militants originaris de la província d'Alacant (País Valencià) i fou un dels delegats provincials del Comitè de Relacions de la Regional de Llevant de la CNT en l'exili, els secretaris del qual foren Antonio Alorda i Enrique Ruiz. En 1946 va ser nomenat responsable de Propaganda de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i s'encarregà de portar les estadístiques del Comitè de Relacions de la Regional de Llevant de la CNT en l'Exili. El març de 1946, arran del Congrés de l'FIJL de Tolosa, fou nomenat secretari general d'aquesta organització i desaprovà el Comitè Regional escindit de les Joventuts Llibertàries lligades a la tendència col·laboracionista. En 1947 col·laborà en Inquietudes. Revista de las Juventudes Libertarias. En el Congrés de 1947 fou nomenat director del setmanari de l'FIJL Ruta, en substitució de Rodríguez Zurbarán. En aquests anys participà en nombrosos mítings (Montalban, Montpeller, Lió, Clarmont d'Alvèrnia, Marsella, etc.), moltes vegades amb Joan Sans Sicart, Alejandro Lamela i els germans Lapeyre. En 1948, amb sa companya Azucena Adell, filla del militant llibertari Rafael Adell, s'instal·là a Charlaval, on va fer feina de pagès. Rebutjà la direcció de Ruta i en 1952 la secretaria de les Joventuts Llibertàries, lliurant-se únicament a la militància en el sindicat anarcosindicalista. Fou nomenat secretari de la Federació Local de la CNT d'Alleins (Provença, Occitània) i en 1962 fou el responsable de Propaganda de la Zona A (Provença i Costa Blava), càrrec que ocupà també en 1968 i a començament dels anys vuitanta. Trobem articles seus enCNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Inquietudes, Nueva Senda, Proa, Ruta, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Cristóbal Parra Román va morir l'1 de juny de 1984 a Charlaval (Provença, Occitània).

Cristóbal Parra Román (1912-1984)

***

Prudencio Iguacel Pierafita

- Prudencio Iguacel Piedrafita: El 28 d'abril de 1913 neix a Botaya (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Prudencio Iguacel Piedrafita. Arran del cop feixista de juliol de 1936, participà en l'ofensiva cap a Saragossa enquadrat en la Columna «Roja i Negra». Després de la militarització, fou membre del grup «Libertador» de la 127 Brigada Mixta (antiga Columna «Roja i Negra»), unitat guerrillera encarregada de missions especials rere les línies enemigues. A partir d'agost de 1937, el grup «Libertador», format per 11 membres–vuit de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i tres de la Unió General de Treballadors (UGT)–, entrà a formar part del Servei d'Informació Especial Perifèric (SIEP), serveis secrets republicans comandats per Francisco Ponzán Vidal i dependents dels Serveis d'Informació Militar del X Cos de l'Exèrcit Republicà. En 1938 assolí el grau de tinent. Amb el triomf franquista, passà a França i patí el camp de concentració de Vernet. Després s'integrà en la famosíssima xarxa d'evasió del Grup Ponzán, encarregada de treure de França notoris antifeixistes. Més tard entrà en la Federació Local de Bordeus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1966, durant la crisi interna del sindicat anarcosindicalista, fou expulsat juntament amb una trentena de cenetistes i aquest grup creà el Centre d'Estudis Socials (CES) de Bordeus. Durant els anys setanta milità en l'Agrupació Confederal de Bordeus, tendència que publicà el periòdic mensual Frente Libertario, i en 1973 fou delegat en la Conferència Nacional de Bordeus d'aquesta agrupació. Aquest mateix any, amb Martínez Alfonso, fou administrador de Tribuna Confederal y Libertaria. Prudencio Iguacel Piedrafita va morir el 18 d'octubre de 1979 a Bordeus (Aquitània, Occitània).

Continua...

---

El diari Última Hora d’ahir (6-III-2011) va publicar un extens reportatge de quatre pàgines sobre els darrers presos polítics mallorquins de Franco (Isidre Forteza, Miquel López Crespí, Ramon Molina). El reportatge, amb nombroses fotografies d’aquella època de lluita per la llibertat, la República i el Socialisme, és de Gonzalo Nadal. Cal recordar que Gonzalo Nadal i David Mataró han estat els encarregats d’enregistrar per a IB3TV el documental que explicarà els darrers anys de la dictadura feixista a Mallorca. El documental encara és en fase de preparació. Segurament es podrà veure en un mes o dos. L’article publicat ahir a Última Hora (“Los últimos presos de Franco”) pot permetre al lector una aproximació al significat de la lluita que portàvem endavant els antifeixistes de les Illes. (Miquel López Crespí)

“Yo fui preso político”

Los últimos condenados y encarcelados por ideas políticas en Baleares visitan la vieja prisión de Palma y recuerdan aquellos años de militancia clandestina, lucha antifranquista y represión continua hasta finales de 1976

Texto: Gonzalo Nadal

“Lo teníamos claro; había que luchar por la libertad y la democracia costase lo que costase”. Miquel lo dice frente a las puertas de la vieja prisión de Palma. “los amigos y todos los compañeros del partido nos acompañaron hasta la misma puerta; entramos en la cárcel con el puño en alto y cantando La Internacional”. Treinta y cuatro años después recuerda perfectamente aquel día. El traslado de los presos al nuevo centro penitenciario de Palma dejó tal fue la cárcel de la carretera de Sóller, testigo muda de desesperaciones anónimas y fracasos del sistema. Aún hoy permanecen en sus celdas objetos personales de los últimos internos, restos de comida mohosa sobre los catres, mantas húmedas, revistas, calcetines, notas y leyendas en barrotes y paredes. Nadie se preocupó de dar un uso a la vieja cárcel, ni siquiera se molestaron en limpiarla como si se hubiera desalojado con prisas, de repente, y para siempre. De los cajones de la enfermería asoman gasas, jeringuillas y pastillas. “Está tal cual… exactamente igual”; estremece la mirada perdida al decirlo del que es hoy uno de los escritores vivos más prolíficos y premiados en lengua catalana.

Últimos meses del franquismo. El dictador español había muerto un año antes pero durante las navidades de 1976 aún permanecían presos políticos en la cárceles de Baleares por delitos diversos como vender publicaciones comunistas, presentar partidos políticos u organizar mítines clandestinos, actos todos ellos juzgados sumariamente por el Tribunal de Orden Público, últimos coletazos de la institución judicial franquista que perseguía, entre otros delitos, la libre expresión de pensamientos contrarios o críticos con los ideales del Movimiento. La transición a la democracia se estaba pactando en Madrid; Adolfo Suárez había sustituido a Arias Navarro al frente del gobierno y mantenía habituales contactos con los líderes políticos de la Izquierda, algunos de ellos exiliados o clandestinos; Felipe González, Alfonso Guerra, Santiago Carrillo, Marcelino Camacho… en esos encuentros se gestaban los acuerdos con los ex ministros de Franco que permitieron la aprobación parlamentaria de la Ley de la Reforma Política refrendada por el pueblo español el 15 de diciembre. El camino hacia la democracia, aunque lento, era inevitable. Los socialistas, sindicalistas y comunistas de Carrillo, ilegales pero ya no clandestinos, comenzaban a mostrarse públicamente en mítines disfrazados de manifestaciones o actos culturales. Pero la izquierda obrera y republicana, aquella que no aceptaba una transición pactada con los franquistas bajo el auspicio de un rey que juró los principios del Movimiento, continuó proscrita y perseguida. Cuando nueve de cada diez españoles votaron a favor de aquellas normas pactadas el diario Ultima Hora tituló en portada ‘Aires de Libertad’ el sentimiento colectivo caminaba hacia una dirección; Pero en las celdas de la cárcel de Palma permanecían, aún, once presos políticos, la mayoría encerrados por pertenecer a partidos de la izquierda obrera, pero también sindicalistas y trabajadores de la hostelería detenidos en la manifestación del 12 de noviembre reprimida salvajemente por la policía franquista en la Plaza de España: “los grises nos dieron por todas partes” recuerda Isidre, que hoy continua militando como dirigente político.

Miquel revive aquellos primeros momentos como otro recluso cualquiera: “Lo primero que me hicieron nada más entrar fue desposeerme de todo objeto personal, desnudarme y mirarme en todos los agujeros de mi cuerpo para luego meterte durante cuarenta y ocho horas en una celda de castigo”, que así era como conocían los internos a las oficiales ‘celdas de observación’. “Para que te fueras acondicionando a tu nueva vida te metían ahí sin preguntar” explica Ramón, dirigente de un partido trotskista por aquella época y hoy profesor de historia económica en la universidad; “en aquel diminuto e inmundo espacio sólo había una letrina y un colchón de alambre. Si uno no acataba las normas podías pasar días enteros ahí dentro, solo, y con el único contacto con el cabo, un preso de confianza, la del funcionario, que te hablaba por la pequeña mirilla de la puerta y te traía la comida”.

Tres de los once presos políticos han querido volver a aquella prisión. La filmación de un documental sobre la presión social y mediática que consiguió liberarles lo ha hecho posible. Isidre, que salió en libertad la tarde del 23 de diciembre de 1976 se convirtió, con la supresión del TOP pocas semanas después, en el último preso político de las islas: “no me arrepiento de nada; no sé si realmente mi lucha clandestina por la libertad y la democracia sirvió de algo o fue algo romántico, pero haría lo mismo hoy si existiera un peligro de involución”. A Isidre, apodado el valenciano, le detuvieron en la calle Savella del casco antiguo de Palma: “dos grises me pararon al doblar la esquina de la Iglesia de Santa Eulalia; tenían informes que me vinculaban con un partido ilegal; de hecho, todos los partidos políticos lo eran; y era cierto, yo era el secretario del Movimiento Comunista de Ses Illes. No opuse ninguna resistencia”. Durante la misma semana habían detenido a Miquel por presentar en su casa de Blanquerna el partido Organización de Izquierda Comunista bajo las siglas OICE (foto 10). No fue la primera vez, ni la última; aquel mismo año visitó los calabazos por distribuir en Inca la publicación Democracia Proletaria durante el Dijous Bó (foto 11). Ya estaba fichado desde que, aún adolescente, le detuvieron por escribir la palabra libertad en un muro de la calle General Riera: “La represión aumentó aquel año, cuando fuimos más perseguidos que nunca, y eso que se supone que la democracia estaba en camino; socialistas y carrillistas nos dieron la espalda. Nosotros no entrábamos en el juego de los pactos; perseguíamos la recuperación, sin matices, de la república derrocada ilegalmente en 1936. Las detenciones indiscriminadas y las torturas continuaban vigentes”.

Ramón, máximo responsable del Partido Obrero Revolucionario Español en Baleares, el conocido como PORE, aceptó sin pestañear la sentencia del TOP que le ordenaba ingresar en prisión sin fianza por hacer pública su actividad: “entrar en la cárcel no fue traumático en mi caso porque no era la primera vez; mi padre me enseñó que lo más importante en la vida es luchar por la dignidad de las personas pobres” pero con el paso de los días “la monotonía, el silencio y la total sumisión a las normas penitenciarias hace que te replantees las cosas. La privación de la libertad más esencial es lo peor que se le puede hacer al ser humano”. Como ver el sol cuando uno quiere, reservado entonces a los escasos momentos de paseo por el patio. “Ocupar tiempo era lo más importante en el día a día en tu celda. Los minutos parecían horas, y los días, semanas” recuerda Miquel mientras pasea por los pasadizos, “igual de fríos” que entonces, buscando la celda desde donde escribió un libro de poemas que se publicó de manera clandestina y sirvió para recaudar fondos en la campaña de amnistía que a nivel estatal la izquierda republicana había iniciado bajo el nombre de Per Nadal, Tots a casa. “Miquel escribía en su celda, se pasaba el día escribiendo…” recuerda Isidre. A pesar de las diferencias ideológicas “aquí dentro compartimos momentos duros y el apoyo mutuo fue fundamental; todos estábamos ahí por lo mismo y para lo mismo y, aunque todos seguíamos dando consignas a los compañeros de fuera, dentro sólo éramos personas que compartían la lucha por unos valores”.

Ramón camina sin prisas por la galería superior sabiendo que reconocerá su celda nada más verla. Una pared de azulejos matados por el polvo le da la pista definitiva para saber que está cerca; recuerda frente a las duchas que “aquel año fue un diciembre muy frío y no había agua caliente ni calefacción; eso sí, si sobornabas al responsable de la enfermería te dejaba duchar con agua caliente una vez por semana” narra con distancia y sin juicio. Miquel, sí: “Convivíamos con asesinos. Pasé miedo. De cualquier cosa hacían un arma blanca. Lo peor eran las noches; largas, tú solo y tus pensamientos”. A Miquel le estremece que continúen ahí los mismos sonidos, y los mismos silencios. Ramón reconoce que “teníamos muy poca relación con los presos comunes. Ellos nos veían diferentes, y más por el hecho de estar ahí de manera, para ellos, voluntaria. Recuerdo que hice amistad con matacuatro, un recluso de larga duración que decían había matado a cuatro personas. Convenía tener amigos así aquí dentro. Por alguna extraña razón él nos respetaba y su presencia nos tranquilizaba frente los demás presos”. Como líderes de partidos democráticos no podían aceptar, para ser libres, pagar una multa o una fianza por un delito que ellos no aceptaban como tal; la expresión y divulgación, de manera pacífica y democrática, de unas ideas políticas. “La libertad no se compra” sentencia Isidre, que sonríe amargamente tras reconocer en un vidrio roto lo que queda de lo que fueron los fríos locutorios donde se permitían los bis a bis : “la vida era ordenada, el mismo orden que te imponen de niño; comienzas el día de la misma manera y a la misma hora. Despertarse, asearse, comer, esperar y dormir. Un día es igual al otro y sólo las visitas rompían la rutina”. Con el paso de los días desvela Isidre que “decidimos comenzar a reivindicar cosas al director de la prisión; libros, un espacio para habilitar una biblioteca, los presos políticos en una misma galería, la luz encendida de la celda hasta altas horas… seguíamos siendo los máximos dirigentes de nuestros respectivos partidos y había que continuar trabajando. También aprovechamos para explicar nuestras reivindicaciones políticas a los demás reclusos y mejorar sus condiciones”. Ramón reconoce que el estatus de presos políticos les permitió una comunicación más fluida con los funcionarios “porque eran unos momentos donde se intuía el inicio de una transición democrática y el funcionario no quería problemas con el que pensaba que, quizás en el futuro, le gobernaría”. Así sucedió meses después tras las primeras elecciones, pero ellos aún no lo sabían.

Miquel sale al patio y se sienta reflexivo en un banco de piedra, el mismo desde donde tantas veces observó, bajo un pedazo de cielo, el inmenso muro que les separaba de una sociedad por la que luchaban: “aquí dentro te llegas a replantear todo, si la lucha vale la pena, si tus familiares y amigos merecen sufrir por tus ideales”. Finalizan el recorrido en el patio desde donde, cada domingo, escuchaban los gritos de ánimo de cientos de compañeros de partido y amigos que, concentrados ante las puertas de la cárcel, esperaban su liberación organizando campañas de solidaridad y presionando mediáticamente. Cae el sol y Miquel, Ramón e Isidre se disponen a recoger su identidad en la garita. Esta vez sí saben que, ahí, no volverán a entrar jamás. Los recuerdos y las emociones se han agolpado por unas horas, y una sola convicción final: “Sí, valió la pena”.

Última Hora (6-III-2011)

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)

Un míting per l’amnistia (1976)

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica

Celestí Alomar en temps de la transició. Quan l´Assemblea Democràtica de Mallorca no volgué fer res pels presos polítics republicans

El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.

Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".

Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:

'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.

'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.

'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.

'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:

' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.

'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.

'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?

'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.

Joan Coll Andreu".

Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 29 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número d'O Movimento Operário

- Surt O Movimento Operário: El 29 d'abril de 1917 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic anarcosindicalista O Movimento Operário. Boletim da União Operaria Nacional. De periodicitat irregular, aquest òrgan de la Unió Obrera Nacional (UON), primera central sindical creada a Portugal, va ser redactat principalment per Alexandre Vieira i Evaristo Esteves, administrat per Manuel da Conceição Afonso i Alfredo Pinto, i editat per Ricardo Malheiro. Publicà un suplement arran de la vaga telegràfico-postal de 1917. En sortiren nou números, l'últim el març de 1918, més un segon suplement que aparegué l'octubre d'aquell any.

***

Gustav Noske, amb capell bolet, dirigint la repressió

- Esclafament de la República dels Consells de Baviera: Del 29 d'abril al 2 de maig de 1919 a Munic (Baviera, Alemanya), l'exèrcit governamental contrarevolucionari --30.000 membres dels Freikorps-- dirigit pel socialdemòcrata Gustav Noske esclafa a sang i foc la República dels Consells de Baviera. L'ordre burgès és establert després de violentes lluites de carrer, una victòria militar que donarà lloc a més de 700 execucions sumàries. Els anarquistes implicats en aquesta revolució patiren sense contemplacions la repressió: Gustav Landauer fou assassinat el 2 de maig; Erich Mühsam, detingut el 13 d'abril, serà condemnat a 15 anys de presó; Ernst Toller, per haver respectat la vida d'hostatges, serà condemnat a cinc anys de presidi; Ret Marut (B. Traven), aconsegueix fugir i ha de recomençar una nova vida sota una altra identitat a Chiapas (Mèxic).

***

Propaganda del concert apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 15 de març de 1956

- Concert de Lafforgue: El 29 d'abril de 1956 se celebra a la Sala Pleyel de París (França) un festival en suport del periòdic anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili Solidaridad Obrera. L'acte consistí en un concert de René-Louis Lafforgue, cantautor i actor llibertari francès d'origen basc. Lafforgue havia nascut en 1928 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) en una família d'anarquistes bascos que, després de patir la guerra civil, s'exilià a França.

***

Cartell de l'acte

- Anarchica Toscana: El 29 d'abril de 2011 se celebra al Cenacolo degli Agostiniani d'Empoli (Toscana, Itàlia) una conferència i un espectacle musical, dins del marc de les celebracions del centenari de la mort del propagandista anarquista Pietro Gori, sota el nom d'«Anarchica Toscana». La conferència portà com a títol «Origini e tradizione del movimento anarchico in Toscana tra '800 e '900. La crisi di fine secolo e il ruolo degli anarchici», que va ser llegida per Franco Bertolucci, director de la Biblioteca Franco Serantini, i per Emanuela Minuto, investigadora universitària. L'esdeveniment acabà amb un espectacle musical a càrrec de la banda popular de carrer florentina «I Fiati Sprecati», que tocà música balcànica i cançons socials en homenatge al Primer de Maig.

Anarchica Toscana (29 d'abril de 2011)

Naixements

Foto policíaca de Paul Rabouin (23 d'abril de 1892)

- Paul Rabouin: El 29 d'abril de 1860 neix a Ouzouer-sur-Loire (Centre, França) l'anarquista Paul Pierre Augustin Rabouin. Vidu amb un infant, es guanyava la vida fent de cavallerís i de jornaler. Vivia al número 15 del carrer Épinettes de Choisy-le-Roi (Illa de França, França), on a començament de la dècada dels noranta rebia la premsa anarquista i amb sos germans PierreÉmile i Victor, i sa germana Émile, animava un grup de joves. El 22 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament, com molts altres companys, entre ells son germà Victor, abans de la manifestació del Primer de Maig. El 28 de febrer de 1894 va ser novament detingut en una altra batuda. En aquestaèpoca vivia en el número 26 del carrer Saint-Louis de Choisy-le-Roi. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Henry Crozat de Fleury (28 d'abril de 1912)

- Henry Crozat de Fleury: El 29 d'abril de 1886 neix a Le Havre (Alta Normandia, Normandia) l'anarcoindividualista Henry Joseph Charles Jérôme Crozat de Fleury. Fill d'una família noble i benestant, sos pares es deien Pierre Arthur Auguste Crozat de Fleury, empleat al vaixell cabler MacKay-Bennett, i Marie Louise de Lagrange de Lagassan. Sa família volgué fer d'ell un funcionari model, però s'estimà més fer estudis de corredoria comercial i borsària i dedicar-se a les finances. Es declarà anarquista i vegetarià i freqüentà el cercle llibertari al voltant d'Albert Joseph (Libertad) i André Lorulot, participant en les xerrades populars celebrades al número 22 del carrer del Chevalier de la Barre de París, seu del periòdic L'Anarchie, i passant temporades a la Societat de Vacances Populars «Le Rayon de Soleil» (El Raig de Sol) de Châtelaillon (Poitou-Charentes, France), també coneguda com la«Plage Libertaire» (Platja Llibertària), i on entaulà estreta amistat amb el comerciant anarcoindividualista Pierre Cardi. En 1912 edità els fulletons: Comment on vous vole,Comment on vous ruine. De la finance au placement, Comment on doit s'enrichir i Orientation nouvelle et rationnelle de la finance et des affaires. També publicà el periòdic La Volonté, el lema del qual era «Treballarés prostituir-se». El 27 d'abril de 1912 va ser detingut acusat d'haver venut lletres de canvi i títols de propietat per valor de 27.340 francs provinents d'un robatori comès a Thiais (Illa de França, França) i del qual van ser acusats els membres de la«Banda Bonnot» Edouard Carouy i Henri Metge. La policia trobà a la seva casa situada en un barri aristocràtic parisenc nombrosos títols furtats, a més d'estatuetes de marfil que Carouy havia robat el 30 de maig de 1911 a l'estació de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). Jutjat per l'Audiència del Sena, va ser condemnat el 28 de febrer de 1913 per «complicitat de robatoris per encobriment» a cinc anys de reclusió, a 10 anys de residència forçosa assignada i a 2.000 francs de multa a pagar solidàriament amb Carouy i Metge, que van ser condemnats a treballs forçats a perpetuïtat. En 1920 publicà La cité idéaleou l'urbanisme social rationnel, amb un prefaci de Lucie Delarue-Mardrus. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Albert de Jong

- Albert de Jong:El 29 d'abril de 1891 neix a Amsterdam (Països Baixos) el militant anarcosindicalista i antimilitarista Albert Andries de Jong. Va descobrir les idees llibertàries gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, esdevenint propagandista del seu periòdic Vrij Socialist, i quan Domela morí, en 1919, va publicar-ne l'autobiografia i ordenà els seus arxius. Orador i antimilitarista convençut, va militar activament contra la guerra i va organitzar amb Bart de Ligt el suport als refractaris. Ambdós seran condemnats en 1921 per «crida a la revolta». Amb Arthur Lehning van formar part de la Oficina Internacional Antimilitarista, la finalitat de la qual era coordinar les accions pacifistes. Taquígraf de professió, va treballar molt de temps en la redacció del setmanari De Syndikalist i va publicar nombrosos articles informant sobre l'anarcosindicalisme. En 1933 va acollir a Amsterdam els militants alemanys de la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), com ara el Dr. Gerhardt Wartenberg, que fugien de les persecucions nazis. En 1939, quan la declaració de guerra, va transferir al Regne Unit un capital que servirà en 1945 per editar el periòdic Buiten de Perken. Va ser ajudat per son fill Rudolf de Jong, continuador de l'obra de son pare i autor entre altres d'un llibre sobre la guerra d'Espanya i d'articles sobre el moviment llibertari holandès. Testimoni i actor de la història social d'Holanda, Albert de Jong restà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort el 27 de juliol de 1970 a Heemstede (Holanda Septentrional, Països Baixos). Entre les seves obres podem destacar Van christen tot anarchist, en ander werk van F. Domela Nieuwenhuis (1910), Onderwerping of verzet? (1915), De praktijk van het antimilitarisme (1921), 25 jaar oorlog aan den oorlog (1904-1929) (1929), Het rapport-Welter van socialistisch standpunt beschouwd (1932) i Oorlog tegen Hitler Duitsland? (1933) El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Albert de Jong (1891-1970)

***

Séverin Férandel

- Séverin Férandel: El 29 d'abril de 1896 neix a Barceloneta de Provença (Provença, Occitània) el militant anarquista i sindicalista Séverin Férandel. Fill d'un mecànic de bicicletes nascut a Autrecourt (Lorena, França), va començar a militar de molt jove en el moviment anarquista de la regió occitana d'Alès i va participar en les gires de conferències del minaireÉmile Soustelle dirigides als treballadors espanyols dels centres miners. El 9 de març de 1918 es va casar a Seta. A començaments dels anys vint va col·laborar en el periòdic de Montpeller Le Fouet, fundat per Vaillant, i que va deixar de publicar-se el juny de 1922 a causa de la detenció dels principals col·laboradors arran d'una manifestació contra la guerra a Besiers. Com que coneixia a la perfecció l'anglès, l'alemany i el castellà, farà feina en una agència de viatges d'intèrpret abans d'instal·lar-se a París en 1922 per seguir un curs de l'Escola de Propaganda dirigida per André Colomer sota l'auspici de la Unió Anarquista (UA). El 25 de juny de 1922 assistirà al Congrés de Sant-Etiève, que donarà lloc a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 intervindrà en el III Congrés de la UA a Levallois i en el IV Congrés de la UA a París entre el 12 i el 13 d'agost de 1923, on serà nomenat amb Pierre Lentente administrador delegat de Le Libertaire i participarà en el grup de Sébastien Faure, de qui era amic íntim. En 1924 va esdevenir responsable de les «Obres Internacionals de les Edicions Anarquistes», fundades el maig per militants de diverses nacionalitats (Ugo Fedeli, V. Gozzoli, A. Darcola, L. Olmedo, J. Bueno, Y. Walecki, Iacif, Shoulim, Sacha Piotr, Sébastien Faure, etc.). En aquesta època va portar la gerència de la revista trilingüe (francès, italià, castellà) La Revue Internationale Anarchiste. En 1925 substituirà André Colomer en la gerència dels últims números de La Revue Anarchiste. Amb la seva companya Berthe Faber --que esdevindrà més tard companya de Francisco Ascaso--, portarà la gerència de la Librairie Sociale Internationale --rue des Prairies, 72, de París; creada amb diners del grup «Los Solidarios» i punt de trobada de l'exili llibertari internacional-- fins el 1927, quan la va deixar per motius personals i va ser substituït per Nicolas Faucier, gerent de la Librairie Sociale que depenia aleshores de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Arran del congrés de la Unió Anarquista Comunista (UAC) d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926, serà elegit membre de la comissió executiva. El 12 de febrer de 1927 va participar com a delegat en la Conferencia Internacional que discutiria la Plataforma Organitzacional promoguda pel grup d'exiliats llibertaris russos de Dielo Trouba (Makhno i Arshimov, entre altres). A resultes del congrés de la UAC de París, entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927, que va ser el congrés de l'escissió, va ser elegit responsable de la Federació del Midi de la nova organització: la Unió Anarquista Comunista Revolucionària, de la qual serà un ardent defensor. En aquest any també serà un dels responsables (amb Luigi Fabbri, Gobbi, Treni, Berneri i Ugo Fedeli) de la revista bimensual anarquista en italià publicada a París La Lotta Umana; del Bolletino del Comitato Internazionale di Difesa Anarchica; i de la publicació Primo Maggio. En aquesta època va col·laborar en Le Libertaire i en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure, així com als periòdics Le Semeur contre tous les tyrans i Terre Libre. Participarà també com a tresorer, juntament amb Louis Lecoin (secretari), en el Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti i en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), creat el 1926 per demanar el dret d'asil per als anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, empresonats a França per «complot contra el Rei d'Espanya» i en perill d'extradició cap a l'Argentina --uns 200 militants anarquistes peninsulars es trobaven refugiats a França amenaçats d'expulsió. En 1929 s'instal·larà a Mèxic, on serà conegut com a Severino Ferrandel, i s'adherirà al Sindicat del Calçat. El 4 de febrer de 1931 es va casar de bell nou amb una mexicana amb qui tindrà dos infants. Per aquesta època va haver de cessar la militància pel perill d'expulsió, però la va reprendre arran de la Guerra Civil espanyola i després amb el suport dels revolucionaris peninsulars exiliats. Durant els anys 40 participarà en la secció de la ciutat de Mèxic de l'Aliança Garibaldi d'exiliats italians antifeixistes i serà secretari d'Acción Democrática Internacional (ADI), que agruparà els nuclis d'antifeixistes estrangers, i participarà en el Congrés Antifeixista de Mèxic --els dies 30 i 31 de gener i 1 de febrer de 1942--, juntament amb Joan García Oliver, on s'enfrontaran els nuclis comunistes i llibertaris pel control de l'exili mexicà. També col·laborà amb l'òrgan d'expressió antifeixista de l'ADI Libertad. Séverin Férandel va morir a Mèxic en 1978.

Séverin Férandel (1896-1978)

***

Necrològica de Manuel Figueroa Lires apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1978

- Manuel Figueroa Lires: El 29 d'abril de 1901 neix a Noia (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Figueroa Lires. Fins els 19 anys treballà de pescador a Noia i després marxà cap a la Corunya, on conegué sa futura companya, Emerenciana Patiño Hermida, amb qui tindrà quatre infants. A la Corunya començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es posà a fer feina com a cuiner als vaixells mercants i pesquers i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Belfast (Ulster, Irlanda) i retornà a la Corunya, que havia caigut a mans franquistes. En aquesta ciutat constituí un comitè clandestí que evacuà per mar nombrosos militats de la zona. Després embarcà amb sa companya i altres 21 militants llibertaris a bord d'un vaixell pesquer i desembarcà a Brest (Bretanya). Immediatament retornà amb sa família a la Península i restà a Barcelona (Catalunya) al servei de la CNT fins el final de la guerra. Quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració, per després passar a treballar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que va ser destinada a realitzar treballs de fortificació a la«Línia Maginot», fet que aprofità per ajudar a la Resistència antinazi. Fet presoner pels alemanys, va ser internat a Estrasburg (Alsàcia, França) i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i després al de Gusen (Alta Àustria,Àustria). El maig de 1945, després de l'alliberament del camp per les tropes aliades, retornà a França i treballà a les mines hulleres de La Grand Comba, on s'havia instal·lat sa companya quan aquesta sortí dels camps de concentració, i on milità en la seva Federació Local de la CNT. Malalt amb greus complicacions cardíaques, Manuel Figueroa va morir el 28 de gener de 1978 a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) mentre dormia, víctima d'un infart de miocardi, i va ser enterrat dos dies després en aquesta localitat.

***

Necrològica de Patricio Guijarro Mateo apareguda en el periòdic parisenc Cenit de l'1 de novembre de 1994

- Patricio Guijarro Mateo: El 29 d'abril de 1907 neix a Oviedo (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Patricio Guijarro Mateo. Amb sos pares emigrà a Catalunya. Instal·lat a Menàrguens (Noguera, Catalunya), s'afilià de ben jovenet a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de 1936, lluità a diferents poblacions lleidatanes. Amb Ramón Liarte Viu, participà en la reorganització de la comarcal de Camarasa i de Tremp. Va ser un destacat membre de la fàbrica col·lectivitzada «La Sucrera del Segre» a Menàrguens on treballava. En 1938 compartí vida amb la militant anarcosindicalista Maria Mestre Gibert, que destacà en la defensa de la col·lectivitat quan fou atacada pels estalinistes. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts fins al febrer de 1940. Després va fer de calderer en una fàbrica d'aviació de Tolosa de Llenguadoc i s'instal·là a Ausevila Tolosana (Llenguadoc, Occitània). El juny de 1940, amb l'armistici, fou tancat, amb sa companya, a Argelers i a Barcarès fins a l'octubre de 1941, quan passà a fer de pagès a Saint-Croix de Quintillargues fins al desembre de 1943. Fou cridat pels alemanys a Montpeller per integrar-se en el Servei de Treball Obligatori (STO), però no es presentà i restà a Castèlnòu de Les amagat per l'alcalde. Amb l'Alliberament, s'instal·là amb sa companya a Castèlnòu de Les, on treballà de soldador, i ambdós s'afiliaren a la CNT de Montpeller. En 1946, com a secretari de Propaganda de la Regional, va fer un míting a Montpeller. Patricio Guijarro Mateo va morir el 24 de juliol de 1994 a Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània).

***

Juan Bautista Albesa Segura

- Juan Bautista Albesa Segura: El 29 d'abril de 1911 neix a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Bautista Albesa Segura –el seu segon llinatge a vegades citat com Gil–, conegut com Batiste de la Coixa, Batistet,Batiste o Batista. Fill d'una família acomodada, la situació econòmica canvià quan la parella se separa i sa mare s'hagué d'ocupar de tots els infants. Quan tenia 11 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on aprengué a llegir i a escriure i a conèixer el moviment anarquista. En 1927 retornà al seu poble, on fundà la Confederació Nacional del Treball (CNT) local. Se salvà de la repressió de 1933, sorgida després de l'aixecament de desembre de 1932, perquè va ser cridat a files. Després del servei militar ajudà les famílies dels perseguits i empresonats i reconstruí el sindicat, organitzant grups de defensa i d'acció. L'abril de 1934 va ser detingut a Vall-de-roures en possessió de propaganda anarquista i empresonat en aquesta localitat. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en aquests anys figurava en un llistat elaborat per la reacció de 119 militants anarquistes a eliminar. Per interessos de la FAI, fou guardaespatlles del capitalista i contrabandista Joan March Ordinas, i participà, amb altres quatre anarquistes (José Bueso, Miguel Cabreras, Ramon Felices Company i Daniel Manero), en l'intent de segrest perpetrat el 29 d'octubre de 1935 al carrer de la Concepció de Palma (Mallorca, Illes Balears) de Joan March Monjo, cosí de financer. L'operació no reeixí per una delació que sortí de la pròpia CNT i en aquesta acció morí Miguel Cabreras (Rafael), un dels segrestadors. Jutjat per aquest fet, va ser empresonat amb Julián Floristán (Riojano) a Palma (Mallorca, Illes Balears), moment que aprofità per col·laborar en el periòdic Cultura Obrera d'aquesta ciutat. El maig de 1936 recobrà la llibertat. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, després de matar el comandant del destacament de la Guàrdia Civil de Vall-de-roures i cremar el seu cos, participà en l'alliberament de la zona i encapçalà el grup «Los Dinamiteros de Batista» (o «Los Dinamiteros de Utrillas»), enquadrat en el «Batalló de Metralladores» de l'anomenada «Columna Carod-Ferrer», amb el qual el setembre de 1936 prengué Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya) i participà en combats al front de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya) i de Terol. Aquest grup participà en nombroses operacions d'evacuacions de companys que havien quedat a Saragossa, en operacions de sabotatge i d'informació rere les línies franquistes i col·laborà amb el grup encapçalat per Agustín Remiro Manero. Entre setembre i desembre de 1936 participà en la construcció del complex artiller del Mojón del Lobo (Belchite, Saragossa, Aragó, Espanya). Durant la primavera de 1937 s'oposà amb les armes a la reacció comunista contra les col·lectivitats aragoneses i el maig d'aquell any proposà a la CNT un pla per segrestar l'estalinista Enrique Líster Forján i el seu Estat Major que va ser desestimat. Entre 1938 i 1939 fou responsable de la colònia per a 200 infants aragonesos desplaçats, d'entre quatre a 15 anys,«Hogar del Niño Aragonés», a la masia Bach de La Beguda Baixa (Masquefa, Anoia, Catalunya). També organitzà la colònia d'infants i d'adolescents madrilenys evacuats «La Begueda», a prop de Capellades (Anoia, Catalunya), que compta amb el suport de les germanes Lluïsa i Rosaura Arnau Capaces i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Lunèl (Llenguadoc, Occitània). Participà en les xarxes d'evasió de perseguits del nazisme cap a la Península. Mantingué paral·lelament, però, contactes amb Mahren, coronel de les SS nazis. A finals de 1943 encapçalà, amb son cunyat Fermín Tejedor, el Comitè de Besiers (Llenguadoc, Occitània) de la CNT que s'oposà al Comitè Nacional confederal de Juan Manuel Molina Mateo (Juanel) i Felipe Aláiz de Pablo En 1944 la Federació Local de Montpeller de la CNT el va suspendre de militància, per les seves relacions amb sectors gaire esquerrans, i el juliol d'aquell any va ser objecte d'una comissió d'investigació anomenada pel Comitè Nacional de la CNT. Jutjat entre maig i juliol de 1948, amb Fermín Tejedor i Antonio Cabrera, per col·laboracionista després de la II Guerra Mundial en l'anomenat «Procés Marty», va ser condemnat per l'Audiència de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a cinc anys de presó per «relacions amb agents lligats a la Gestapo» i per participar com a informador en dos atemptats organitzats pel coronel nazi. En aquest judici va ser defensat per Marcel Dutot, advocat que després serviria al Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En sortir de la presó s'instal·là a Perpinyà, on regentà una explotació hortícola i es dedicà al comerç. Durant el seu exili visità en diferents ocasions el seu poble natal. Juan Bautista Albesa Segura va morir en 1999 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). En 2015 Lluís Rajadell publicà la biografia La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito.

Juan Bautista Albesa Segura (1911-1999)

***

Pedro Torralba Coronas

- Pedro Torralba Coronas: El 29 d'abril de 1913 neix a Riglos (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Torralba Coronas. Fill d'un ferroviari, fins a la guerra civil va fer feina en diverses tasques relacionades amb el ferrocarril i fou el responsable de les línies telefòniques entre Osca i Canfranc. En 1930 es trobava a Jaca aprenent l'ofici de ferrer quan es va produí l'aixecament militar republicà de Fermín Galán Rodríguez i d'Ángel García Hernández. Força impressionat per aquest fet, en 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ayerbe. El gener de 1936 presidí un míting a Ayerbe, on intervingueren Vicente Ballester, Miguel Chueca i Juan Arnalda. El juliol de 1936, quan es produí el cop militar feixista, ocupava la secretaria de la CNT d'Ayerbe i es trobava a Osca, on demanà al governador civil la distribució d'armes per sufocar l'intent; amb molta sort pogué arribar a zona republicana. A Igriés s'incorporà a les milícies de Barbastre. L'octubre de 1936 s'allistà en la «Columna Roja y Negra», amb la qual lluità durant tot el conflicte bèl·lic. El febrer de 1937 fou el representant d'aquesta columna al front d'Igriés. Amb la militarització de les milícies, fou nomenat responsable d'Informació de la 127 Brigada Mixta, càrrec que ocuparà fins al final de la guerra a més de cap de la II Secció de l'Estat Major. El març de 1939, al final de la contesa, s'encarregà de destruir a Madrid els arxius compromesos de la 127 Brigada Mixta. Amb el triomf franquista no pogué sortir de la Península, però fugi de la detenció refugiant-se al domicili de son germà a la localitat navarresa de Castejón de Ebro, on visqué clandestinament. El 12 de març de 1947 aconseguí embarcar a Irun amb un vaixell pesquer i arribar a Hendaia, instal·lant-se a Kanbo. En 1985 ja vivia a Bordeus, on fou el responsable de l'«Amicale de la 127 Brigada Mixta». Trobem col·laboracions seves en Boletín de la Agrupación de Militantes i en Solidaridad Obrera. És autor del llibre De Ayerbe a la «Roja y Negra». 127 Brigada Mixta de la 28 División (1980). Pedro Torralba Coronas va morir el 18 de gener de 2003 a Bordeus (Aquitània, Occitània).

Pedro Torralba Coronas (1913-2003)

***

Jean Saudy

- Jean Saudy: El 29 d'abril de 1916 neix a Esperacedes (Provença, Occitània) l'enginyer civil, etnòleg, antropòleg, pedagog, periodista i escriptor anarquista Jean Sauvy, que va fer servir els pseudònims Savoy i A. Thomas. Era fill de Jules Sauvy, metge rural i amic i doctor d'Albert Camus, i nebot de l'economista i sociòleg Alfred Sauvy. Es llicencià en enginyeria de camins, canals i ports a París (França). En acabar els estudis, en 1941 marxà, amb els seus companys de carrera Jean Rouch i Pierre Ponty, com a enginyer civil a l'Àfrica per a construir carreteres i ponts. D'antuvi va ser destinat a Kankan (Guinea) i posteriorment al Sudan, adscrit a les Construccions Públiques Colonials. A l'Àfrica Occidental Francesa (AOF) descobrí amb sos amics l'etnografia i l'antropologia (religions animistes, màgia, etc.) fins el desembarcament aliat de 1942. Es presentà voluntari al Cos Expedicionari francès i participà com a oficial en una companyia de sapadors en la campanya d'Itàlia, en el desembarcament de Provença, en la remuntada de la vall del Roine i en la travessa del Jura i dels Vosges. Després de la II Guerra Mundial va ser destinat al Congo belga com a enginyer. Entre 1946 i 1947 passà sis mesos amb Jean Rouch i Pierre Ponty descendent amb piragua els 4.200 quilòmetres del riu Níger, des del seu naixement fins a l'oceà Atlàntic. D'aquesta experiència sortí el curtmetratge documental antropològic i etnològicAu pays des mages noirs, sobre el poble songhai del riu Níger, i nombrosos articles per a l'Agence France-Press signats per tots tres sota el pseudònim Jean Pierjant. La primavera de 1947 retornà a París i en aquesta època passà casualment per la seu de la Federació Anarquista (FA), al Quai de Valmy de París (França), on va ser rebut per Maurice Joyeux qui l'orientà vers un grup llibertari del Barri Llatí, establint contacte amb Giliana Berneri. S'adherí al Grup Anarquista «Sacco et Vanzetti» («Grup Llibertari del Barri Llatí») de la FA, del qual formaven part Jean Max Claris, Giliana Berneri, Serge Nin, André Prudhommeaux, Léo Emery i Gilbert Devillard, entre d'altres, i, sota el pseudònim de Savoy i d'A. Thomas, col·laborà en Le Libertaire. També fou un dels oradors en diverses gires propagandístiques de la FA i un dels venedors ambulants de Le Libertaire al mercat de Buci del VI Districte de París –un dels seus compradors habituals era Albert Camus. Membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA), en 1948 fou responsable del Bulletin du CRIA i l'any següent va ser nomenat secretari d'aquesta comissió. Poc després participà en la creació de l'anarquista«Grup Cronstadt», adherit a la FA, en el qual milità. Realitzà viatges orgànics a Tolosa de Llenguadoc, per contactar amb els anarquistes locals que acollien clandestinament companys espanyols, i a Brussel·les (Bèlgica), per entrevistar-se amb Hem Day per una qüestió de falsificació de documents. En aquesta època entaulà amistat amb Georges Fontenis, Maximilien Rubel, Henry Poulaille i Étienne Balázs, entre d'altres intel·lectuals llibertaris, i assistí amb regularitat als cursos de filosofia de Maurice Merleau-Ponty i als seminaris de Vladimir Jankélévitch a la Sorbona. En 1948 també participà, amb Georges Fontenis, Georges Vincey, René Lustre i altres, en el comitè de redacció de la publicació Études Anarchistes. Bulletin d'Études et de Crítiques de la Fédération Anarchiste. Amb Ildefonso González Gil fou membre de la Comissió Internacional Anarquista encarregada de preparar el I Congrés Anarquista Mundial de la postguerra, organitzat per la FA, que se celebrà entre l'11 i el 19 de novembre de 1949 a Puteaux (Illa de França, França). En aquesta època treballava com a periodista científic per a diverses publicacions, com ara La Revue Pétrolière. Posteriorment treballà d'enginyer economista a la Cambra Sindical de Constructors d'Automòbils, per això té alguns llibres sobre el món de l'automoció, i exercí de conseller científic a la Ciutat de les Ciències de la Villette. El 18 de desembre de 1948 s'havia casat a París amb Simonne Ragouilliaux i quan la parella tingué son fill Olivier es dedicaren a la pedagogia, escrivint plegats alguns llibres sobre aquesta disciplina i contes infantils, fins que aquesta caigué malalta d'Alzheimer. En 1988 fou un dels animadors de l'associació«Activitats, Recerca, Pedagogia». També estava diplomat en etnologia pels Estudis Superiors de Lletres. És autor de nombroses obres literàries, moltes d'elles autobiogràfiques, i de divulgació com ara Le Petit Dan (1948, amb Pierre Ponty i Jean Rouch), Le Katanga. 50 ans décisifs (1961), Iniciation à l'économie des pays en voie de développement (1968), L'enfant à la découverte de l'espace de la marelle aux labyrinthes. Initiation à la topologia intuitive (1972, amb Simonne Sauvy), L'enfant et les géométries (1974, amb Simonne Sauvy), L'espace et la ville. Géographie, histoire, dessin, mathématique (1976, amb Simonne Sauvy), Mots en rond et mots pétales (1979, amb Simonne Sauvy), L'industrie automobile mondiale (1984), Odamok. Le secret de l'enfant aux yeux bleus (1987, amb Olivier Sauvy), Fahri. Le fil rouge des trois destins (1988), Kalali. Le chemin du soleil, de la lune et du vent (1988), Kassala. Le mystère de la princesse triste (1988), Osina à la recherche du tambour magique (1989), San Chen. Aventures d'un jeuneécuyer et d'un signe savant (1995, amb Olivier Sauvy), Les automobiles Ariès (1903-1938) (1996), L'automobile (1996, 1998 i 2005), Charles, baron Petiet (1879-1958) (1998),Les organisme professionnels français de l'automobile et leurs acteurs (1896-1979) (1998), Un jeune ingénieur dans la tourmente (1938-1945) (2001), Descente du Niger. Trois hommes en pirogue (1946-1947) (2002), Monts et merveilles au pays du Fujiyama. Conte zen (2002, amb Olivier Sauvy), Comment rendre plus attrayant l'enseignement traditionnel de la maternelleà la terminale (2003), Enfance et adolescence d'un petit provençal entre les deux guerres. Récit autobiographique (2003), Mon parcours dans le siècle (1947-2001). Récit autobiographique (2003), Le périple d'Alaron autour de la Méditerranée. Roman historique (2003, amb Olivier Sauvy), Un médecin de campagne peu ordinaire. Mon père, le docteur Jules Sauvay (1879-1957) (2004), Jean Rouch tel que je l'ai connu. 67 ans d'amitié (1937-2004) (2006), La maladie d'Alzheimer vécue à deux (1996-2006) (2007), Ô! Temps, suspends ton vol (2007, amb Alain Schvartz), Alzheimer au quotidien, comment s'y prendre? (2008), Conte de la lune bleue (2009), Simonne Ragouilliaux Sauvy (1922-2009). Une parisienne du XXe siècle en quête d'un monde meilleur (2010), Sur les traces du«Décaméron» de Boccace (2010), Cleopâtre, lot d'utopies emportées par le vent (2012), Douze aventures qui on forgé mon caractère (2012) i Le vieillissement du cerveau. Témognage d'un senier confirmé (2013), entre d'altres. Jean Saudy va morir el 16 de març de 2014 a Meudon (Illa de França, França), localitat on vivia.

Defuncions

Racho Karanov amb sa família

- Racho Karanov: El 29 d'abril de 1925 és assassinat a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària) l'escriptor, professor i militant anarquista Radivoj Karanov, més conegut com Racho Karanov. Havia nascut en 1891 a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària) i fou professor de l'institut d'aquesta localitat. Intel·lectual de primer ordre, ben aviat s'adherí a les idees anarquistes, essent un dels primers llibertaris búlgars que pertanyeren a la tendència de l'anarquisme organitzacional, social i revolucionari. Brillant orador i hàbil organitzador, el juny de 1919 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). Com Gueorgui Sheitanov o Ivan Nicolov, entre 1924 i 1925, després del cop d'Estat feixista del general Ivan Valkov del 9 de juny de 1923, formà part del grup minoritari del moviment partisà del Front Unit (FU) i col·laborà estretament amb els comunistes en la resistència armada. Arran de l'atemptat amb bomba del 16 d'abril de 1925 a la catedral d'Sveta-Nedelya de Sofia, obra del FU, que desencadenà una obra repressiva sense precedents, va ser detingut com molts altres companys. Racho Karanov va ser assassinat per un escamot d'esbirros feixistes macedonis i militars el 29 d'abril de 1925 a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària).

***

Abraham Frumkin

- Abraham Frumkin: El 29 d'abril de 1940 mor a Seagate (Coney Island, Bookly, Nova York, Nova York, EUA) el periodista, traductor i propagandista anarquista en llengua jiddisch Avrom Frumkim, més conegut com Abraham Frumkim i que va fer servir els pseudònims Albert i Aviv. Havia nascut el 24 d'abril de 1873 a Jerusalem (Palestina, Imperi Otomà; actualment pertany a Israel). Fill d'una família jueva intel·lectual i ortodoxa, sos pares es deien Israel Dov Frumkin, un dels patriarques del periodisme hebreu, i Mindel Bak (Mina Frumkin). Estudià en un héder tradicional, on aprengué les bases del judaisme i de l'hebreu, i amb un melammed (mestre) privat, que l'ensenyà el Talmud. En 1889 es graduà a l'escola Lemel i després de dedicar-se un temps al periodisme (Havatzelet, editat per son pare; Hamelitz; Hatzfirah, etc.) i de fer de professor d'àrab a l'escola d'Israel Belkind de Jaffa (Palestina), en 1890 s'instal·là a Constantinoble (Imperi Otomà), on començà a estudiar turc i dret, però hagué d'abandonar la carrera per manca de diners. En 1890 fundà la societat «Dorshei Leshon Zion» (Amics de la Llengua de Sió), de la qual va ser secretari, i que en 1892 obrí una escola hebraica i una biblioteca. En aquesta època aprengué el judeocastellà dels sefardites. En 1893 emigrà a Nova York (Nova York, EUA) i entrà en contacte amb el pensament anarquista en el cercles jueus de l'emigració. En 1894 retornà a Constantinoble carregat de llibres i de propaganda anarquistes. Va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Moses Schapiro i sa companya Nastia, on el seu domicili era lloc de trobada de joves activistes. Creà, amb Moses Schapiro i el doctor Ben Zion, un petit grup anarquista. Amb Moses Schapiro viatjà a París (França) i a Londres (Anglaterra), arreplegant literatura anarquista (Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, etc.) i contactes. A Londres es relacionà amb el cercle editor (Freeman, Lenoble, Ossip, Rudolf Rocker, Lazar Sabelinsky, Wolf Wess, etc.) de la revista anarquista en jiddisch Der Arbeter Fraynd (1885-1914), que envià a la comunitat jueva de Constantinoble, i en la qual va col·laborar. De bell nou a Constantinoble, l'abril de 1896 s'instal·là a Londres, on va fer especial amistat amb l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker i s'encarregà de l'edició de Der Arbeter Fraynd. Obrí amb Moses Schapiro una impremta i llibreria on s'estampaven llibres en jiddisch. En 1897 Moses Schapiro retornà a Constantinoble i li deixà la impremta, on edità 11 números del periòdic Der Propagandist. Durant la tardor de 1898, després d'un temps a Liverpool (Merseyside, North West England, Anglaterra) i a Leeds (Yorkshire, Anglaterra), passà a París, on restà un any, com a corresponsal teatral del periòdic rus Fraynd. El febrer de 1899 retornà als EUA. Entre 1902 i 1904 edità el diari Die Iddishe Welt. A més de publicar una biografia de Baal Shem-Tov en 1903, realitzà nombroses traduccions al jiddisch d'obres d'autors clàssics i d'escriptors anarquistes (Leonid Andréiev, Alexander Berkman, Georg Büchner, Georges Étiévant, Aharon Fridman, Maksim Gorki, Knut Hamsun, Gerhart Hauptmann, Henrik Ibsen, Piotr Kropotkin, John Henry Mackay, Maurice Maeterlinck, Louise Michel, Octave Mirbeau, Multatuli, Élisée Reclus, Rudolf Rocker, Sergei Stepniak, Robert Louis Stevenson, Anton Txékhov, Oscar Wilde, Israel Zangwill, etc.). Durant anys publicà articles sobre Turquia i Palestina en el periòdic novaiorquès en jiddisch Forward. En els seus últims anys edità el periòdic Tag, on va escriure sobretot crítica teatral. Estava casat amb Sarah Bloch. Abraham Frumkin va morir, després d'una llarga malaltia, el 29 d'abril de 1940 en un hospital de Seagate (Coney Island, Bookly, Nova York, Nova York, EUA), població on residia, i va ser enterrat l'1 de maig al cementiri de Mount Carmel de Glendale, al barri novaiorquès de Queens. Pòstumament, aquell mateix 1940, s'editaren les seves memòries en jiddisch sota el títol In friling fun Yidishn sotsializm. Zikhroynes fun a zhurnalis(La primavera del socialisme jueu. Memòries d'un periodista).

Abraham Frumkin (1873-1940)

***

Silvestre Alejandro García

- Silvestre Alejandro García: El 29 d'abril de 1944 és afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Silvestre Alejandro García. Havia nascut cap el 1918 a La Fresneda (Terol, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933 va ser detingut, jutjat i absolt. Va ser caporal de l'Esquadró Motoritzat de la 118 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Després de la guerra civil va ser apressat per les tropes franquistes i tancat a la presó d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i a la saragossana de Torrero. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Silvestre Alejandro García va ser afusellat el 29 d'abril de 1944 a Saragossa (Aragó, Espanya).

Continua...

---

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)

En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.

El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 30 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número de La Cuestión Social

- Surt La Cuestión Social: El 30 d'abril de 1892 surt a València (País Valencià) el primer número de La Cuestión Social. Periódico semanalácrata. Aquest primer número portava els epígrafs «Ante los desvaríos y arbitrariedades de los tiranos el derecho de rebelión debe ser la divisa de los pueblos¡A bajo las tiranías! R.» i «Los gobiernos todos, llámense como quieran, son tiranos; los pueblos, pues, deben perseguir su anulación. ¡A bajo los gobiernos! Oenor», epígrafs que van canviar en el segon número. El primer número va ser segrestat per les autoritats i Fabio, autor dels articles denunciats, fugí cap a França. Hi van col·laborar Francisco Abayá, des de la presó de Barcelona, Jean Faurt, C. Oemor i Luisa Plaus, entre d'altres. En sortiren quatre números, l'últim el 4 de juny de 1892, número en el qual s'incita els treballadors dels ferrocarrils a la vaga revolucionària.

***

Cartell dels actes de la FORA del Primer de Maig de 1956

- Actes de la FORA: El 30 d'abril de 1956, per celebrar el 70 aniversari de la celebració del Primer de Maig, la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) organitza al Teatro Independiente del carrer Cangallo de Buenos Aires (Argentina) una vetllada teatral i una conferència. L'obra representada fou Lluvia, comèdia teatral en tres actes de Williams Sommer Mangan, interpretada pel grup Talia; posteriorment Alberto Bianchi va fer una conferència. L'endemà, 1 de maig, es realitzà un gran míting públic a la plaça Garay de Buenos Aires sobre el significat històrica del Primer de Maig i on intervingueren Eduardo Raúl Colombo, Gregorio Naso, Humberto Correale i Teodoro Suárez.

***

Cartell d'«¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?»

- ¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme?: El 30 d'abril de 1986 se celebren al Martinushuis de Maastricht (Limburg, Països Baixos), per commemorar el 50 aniversari de la Revolució espanyola, un conjunt d'actes sota el títol ¿Spanje - 1936, 1986 anarchisme? (Espanya - 1936, 1986 anarquisme). Els actes, emmarcats en el «Cicle de Cinema Espanyol» del Festival de Cinema de Maastricht, que se celebrà entre el 24 d'abril i el 7 de maig de 1986, comptaren amb les projeccions de pel·lícules històriques de la Guerra Civil espanyola i amb el testimoni de combatents anarquistes i anarcosindicalistes que protagonitzaren els fets. També assistiren llibertaris d'altres indrets, com ara Alemanya, Bèlgica i Països Baixos i una exposició de premsa anarquista d'aquests dos últims, a més de música i delicadeses gastronòmiques.

Naixements

Charles Keller

- Charles Keller: El 30 d'abril de 1843 neix a Mülhausen (Alsàcia) el poeta, membre de la Internacional, communard i bakuninista Charles Keller, també conegut comJacques Turbin. Nascut en una família republicana i burgesa, després de treballar alguns anys en una filatura de llana i de fer els seus estudis a Estrasburg, amb el títol d'enginyer civil va ser contractat com a director d'una filatura a Willer. Denunciat el febrer de 1868 per les seves lectures subversives, va haver d'acomiadar-se i s'instal·là a París, on va viure de la traducció i va entrar en contacte amb els germans Élie iÉlisée Reclus, i amb Aristide Rey. El setembre de 1868 va prendre part com a delegat de la secció parisenca de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna i forma part, amb Bakunin, de la minoria que agrupa 18 congressistes, entre ells V. Jaclard, A. Richard, Élisée Reclus i Aristide Rey; es van separar de la Lliga, que no va acceptar la proposta bakuninista d'«igualtat econòmica i social de les classes i dels individus» i van crear l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS), que va constituir-se com a branca ginebrina de l'AIT. A París participarà activament en l'organització de la Internacional, declarada il·legal el juliol de 1870. Durant aquest any va escriure una cançó que arribarà a ser molt popular entre els obrers, que va ser musicada per James Guillaume sota el pseudònim de Jacques Glady, i publicada sota el títol Le droit du travailleur en l'Almanach du Peuple pour 1874, i que també es coneguda com L'Alsacienne o La Jurassienne. Alguns dies abans de la declaració de guerra entre Alemanya i França, va signar --juntament amb Tolain, Pindy, Camélinat, Eugène Pottier, Thomachot i altres-- una crida de la Internacional contra la guerra. Va ser mobilitzat en 1870 en una companyia de franctiradors. Quan van cessar els combats, va marxar a peu a Mülhausen i després a París per combatre en les files de la Comuna. Va arribar a París el 10 de maig de 1871 i va ser ferit a la barricada del Château-d'Eau el 25 de maig. Va aconseguir escapar de la repressió amb sa família gràcies a un passaport alsacià i va refugiar-se a Basilea (Suïssa). En 1876 es va casar amb Mathilde Roederer, militant de l'AIT i de la Federació del Jura. En 1880, després de l'amnistia es va establir, a Belfort i després a Nancy, on va fundar la Casa del Poble i la Universitat Popular. Entre maig i juliol de 1912 va ser gerent de Le Libertaire. Va publicar poemes, cançons i pamflets sota el pseudònim de Jacques Turbin: Prise de possession (1893?), Du fer (1897), À l'oreille (1899), Délivrons-nous nous-mêmes (1905), La grève générale (1906), L'action directe (1907), Ouvriers et paysans (1907), Marchons à la bataille (1908), etc. Charles Keller va morir el 19 de juliol de 1913 a Nancy (Lorena, França).

***

Registre militar de Benoît Chevenet

- Benoît Chevenet: El 30 d'abril de 1864 neix a Donzy-le-Pertuis (Borgonya, França) el terrelloner anarquista i sindicalista Benoît Chevenet, conegut com Chalbret. Sos pares, pagesos, es deien Jean Chevenet i Reine Descours. Després de fer el servei militar en el 137 Regiment d'Infanteria, va ser obligat a retornar a la caserna, de la qual desertà el 14 de novembre de 1886. Fou un dels representants dels terrelloners parisencs i l'1 de maig de 1891 reuní una assemblea d'uns 200 terrelloners en un local d'un comerciant de vins del carrer Croix-Nivert de París per decidir sobre la vaga general, que va ser acceptada. El 28 de juliol de 1892 va ser condemnant per l'Audiència de Versalles a 12 anys de treballs forçats i 10 anys de prohibició de residència per robatori de dinamita durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892 a Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) amb complicitat amb François Claudius Koënigstein (Ravachol), Julien Drouhet, Auguste-Alfred Faugoux i GeorgesÉtiévant; la dinamita furtada va ser trobada al seu domicili del número 32 del carrer Broca de París. Va ser enviat, amb la matrícula 25.673, a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació. Benoît Chevenet va ser assassinat el 22 d'octubre de 1894 a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) d'un tret a la nuca a boca de canó durant la revolta dels deportats.

***

Max Nettlau fotografiat per Pellicer (1928)

- Max Nettlau: El 30 d'abril de 1865 neix a Neuwaldegg, a prop de Viena (Àustria), l'anarquista, historiador i historiògraf del moviment anarquista internacional Max Heinrich Hermann Reinhardt Nettlau (Max Nettlau). De pares prussians, a partir de 1882 va estudiar a Berlín filosofia i lingüística i es va especialitzar en llengües cèltiques, especialment el gal·lès, i va rebre el doctorat en 1887 per la tesi Beiträge zur cymrischen Grammatik. Va descobrir molt jove les idees llibertàries, vivint entre Viena i Londres i viatjant arreu d'Europa col·leccionant i estudiant documents relatius al moviment anarquista i socialista, però també manuscrits celtes, alhora que entrevistava els vells militants anarquistes. Entre 1885 i 1900 va ser membre de la Lliga Socialista, l'única organització a la qual pertanyerà durant sa vida, on va fer propaganda antiparlamentària, i va col·laborar amb el cercle de Bloomsbury. El juliol de 1889 va assistir com a delegat de la Lliga Socialista de Norwich al Congrés Internacional Socialista de París, que donarà lloc a la II Internacional. Va escriure en 1890 el seu primer article --un estudi sobre Joseph Déjacque-- en Freiheit, el periòdic de Johann Most. Entre maig i setembre de 1890 va editar i finançar el periòdic The Anarchist Labour Leaf, que consistia en articles seus i de Henry Davis, un dels anarcocomunistes més actius de la Lliga Socialista. En 1895, gràcies a l'impuls d'Élisée Reclus, redacta una Bibliographie de l'anarchie, obra d'erudició que fa una relació de tot el que s'havia escrit sobre el tema al món en aquell moment. Va acumular nombrosos arxius que li van permetre, gràcies a una gran mestria de llengües, escriure nombrosos articles a més d'una monumental biografia de Bakunin, pel qual tenia una gran admiració, en tres toms i de la qual va fer 50 còpies entre 1896 i 1900. L'herència de son pare, mort en 1892, li va permetre, mentre vivia senzillament, continuar els seus treballs històrics als quals va consagrar sa vida. En aquests anys va col·laborar amb els grups anarquistes«Freedom» i «The Torch». Entre 1900 i 1907 va intimar sentimentalment amb Therese Bognar, l'única llarga relació de sa vida i que es va veure trencada amb la mort d'aquesta per un problema d'insuficiència renal. Molt afectat per la Gran Guerra --la inflació sorgida del conflicte el va arruïnar fins al punt d'haver de viure dels paquets de caritat que li lliuraven els quàquers nord-americans--, la victòria del feixisme a Itàlia i del nazisme a Alemanya, va trobar esperances durant els anys trenta en el moviment anarquista de la Península Ibèrica, lloc on va passar nombroses temporades convidat per la família Urales i investigant a la Biblioteca Arús i altres arxius del moviment obrer català. Va defensar aferrissadament la revolució sorgida arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. En 1938 es va instal·lar a Amsterdam i va continuar les seves recerques a l'Institut Internacional d'Història Social. Encara que tenia prohibit entrar a Àustria, no obstant això va aconseguir recuperar part dels seus importants arxius que hi tenia i que va vendre en 1935 a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Durant sa vida va escriure per a infinitat de publicacions llibertàries, com ara Der Syndikalist (Berlín), La Protesta (Buenos Aires ), Freie Arbeiter Stimme (Nova York), La Revista Blanca (Barcelona) o Probuzhdenie (Detroit). És autor de nombroses biografies de militants anarquistes (Bakunin, Kropotkin, Reclus, Malatesta, Buonarroti, etc.), d'una historia de l'anarquisme en set volums (Geschichte der Anarchie) i de nombrosos estudis sobre el moviment anarquista de diferents països, com ara Michael Bakunin. Eine biographie (1896-1900), Bibliographie de l'anarchie (1897), Errico Malatesta: Das leben eines anarchisten (1922), Anarchism in England (1924), Der Vorfrühling der Anarchie (1925), Miguel Bakunin, la Internacional y la Alianza en España (1868-73) (1925), Der Anarchismus von Proudhon zu Kropotkin. Seine historische Entwicklung bis zum 1880 (1927),Élisée Reclus. Anarchist und Gelehrter (1928), Anarchisten und Sozialrevolutionäre der Jahre 1880-1886 (1931), Esbozo de historia de las utopías (1934), La anarquía a través de los tiempos (1935), La première internationale en Espagne (1868-88) (1969, pòstuma), etc. Max Nettlau va morir el 23 de juliol de 1944 a Amsterdam (Països Baixos), a resultes d'un càncer d'estómac. Amic de Rudolf Rocker, aquest li consagrarà una biografia que serà publicada en castellà en 1950 sota el títol Max Nettlau. El Herodoto de la anarquia.

***

Necrològica de Luigi Gervasini apareguda en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido del 16 de juliol de 1893

- Luigi Gervasini: El 30 d'abril de 1868 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf republicà irredemptista i, després, anarquista Luigi Gervasini. Sos pares es deien Antonio Gervasini i Carolina Conti. Componedor tipogràfic de professió, quan tenia 12 anys ja participava en el moviment revolucionari milanès. En 1883 entrà a formar part del Nucli Anticlerical «Monti e Tognetti» i el 4 de maig de 1884 aquesta organització anticlerical participà en la inauguració del monument a Giuseppe Garibaldi a Caravaggio (Llombardia, Itàlia). Descontent amb la política de «Monti e Tognetti», amb altres companys, s'uní al Cercle Republicà Irredemptista«XX Dicembre». L'agost de 1884 la policia confiscà la bandera social del cercle, la primera vegada de les 25 vegades que ho farà, i ell fou dels màxims defensors contra aquesta agressió. En aquestaèpoca freqüentà la redacció d'Il Fascio Operaio i ajudà en la seva edició. El 5 de desembre de 1884 va ser jutjat en l'Audiència, juntament amb altres companys (Brambilla, Ornesi, Girola i Brianzoni), per un delicte de premsa i per rebel·lió, i ell, per la seva joventut, va ser absolt. Dies després, el 19 de desembre, amb altres cinc companys del cercle, col·locà bombes de pólvora a diverses seus institucionals de la ciutat (la Direcció de Policia, el Palau Reial, el Tribunal, l'Arquebisbat, la Governació, etc.) per a commemorar l'execució, dos anys abans, de l'irredemptista italià Guglielmo Oberdan; detingut, va ser jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. L'estiu de 1885, amb l'entrada al cercle de nous membres gens ni mica revolucionaris, abandonà amb altres companys el «XX Dicembre» i s'integrà en el Partit Obrer Italià (POI). Fou un dels secretaris del II Congrés del POI, que se celebrà entre el 6 i el 8 de desembre de 1885 a Mantova (Llombardia, Itàlia). El 8 de desembre de 1886 va ser detingut amb el professor Bottini en una manifestació anticlerical; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó. En sortir de la garjola, encalçat per la policia i sense feina, decidí emigrar a Amèrica i durant la primavera de 1888 marxà cap a Buenos Aires. A la capital argentina a partir de 1890 entrà a formar part del moviment llibertari i destacà com a orador. El novembre de 1892 participà activament en la vaga dels sabaters, organitzada conjuntament amb els socialistes. El novembre de 1892 fou un dels fundadors del periòdic anarquista en llengua italiana Lavoriamo, a més de col·laborar en El Perseguido i La Libre Iniciativa. Luigi Gervasini va morir el 13 de juny de 1893 a l'Hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina) de febre groga –altres fonts diuen que morí d'una pulmonia desencadenada per les complicacions sorgides arran de l'empresonament que patí després de ser detingut durant els aldarulls de l'enterrament de l'anarcocomunista Rafael Roca. Son germà petit Rinaldo Gervasini també milità en el moviment anarquista.

***

Notícia de la detenció de Maurice Moucheboeuf apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 30 d'agost de 1907

- Maurice Moucheboeuf: El 30 d'abril de 1880 neix a Dreux (Centre, França) l'anarquista i antimilitarista Maurice Eugène Moucheboeuf. Va ser expulsat de Bèlgica per les seves activitats anarquistes. Membre de la Federació Comunista Revolucionària (FCR) i de l'Agrupació Lliure de Propaganda Antimilitarista, vivia al núm. 4 del carrer d'Orsel del XVIII Districte de París (França). Es guanyava la vida com a empleat de comerç. En 1905 fou un dels signats del manifest de protesta contra l'acomiadament de la feina de professor de l'aleshores socialista antimilitarista Gustave Hervé. Va ser un dels 21 signants del cartell Aux Soldats!, que s'aferrà als carrers parisencs durant la nit del 22 al 23 d'abril de 1907, i per això va ser processat, juntament amb 11 companys (Gaston Delpech, A. Vallet, André Véber, Binet, Firmin Salle, Aulagnier, Turpin, Lelong, Lucien Prieur, F. Grandvogel i Louis Coriol), per «provocació a l'assassinat i a la desobediència dirigida a militars», delicte pel qual va ser absolt el 25 de juny d'aquell any per l'Audiència del Sena. Signà, amb altres nou companys, el cartell Aux crimes, répondons per la révolte!, que s'aferrà als carrers parisencs el 8 d'agost de 1907, per a denunciar la violenta repressió exercida contra la revolta dels vinyataires del Llenguadoc i les vagues de Raon-l'Etape (Lorena, França) d'aquell any. Detingut el 28 d'agost de 1907 al bulevard Magenta de París, va ser encausat en l'anomenat«Procés als Antimilitaristes», amb la resta de companys signats d'Aux crimes (Jean Goldschild, Adolphe Molinier, Pierre Ruff, Aimé Léon Paris, Jean Tafforeau, Henri Josse, André Picardat i René Mahé), i el 14 de setembre condemnant per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó i 100 francs de multa. En 1909 va ser gerent dels primers números del diari parisenc La Révolution. Quotidien de lutte sociale, fundat per Émile Pouget, i l'11 de març d'aquell any va ser reemplaçat per Raphaël Cassignol. En aquesta època vivia al núm. 21 del carrer de la Charbonnière de París. L'11 d'agost de 1909 va ser detingut quan feia passar monedes de cinc francs falses pels comerços del carrer Belleville; jutjat per aquest delicte, va ser finalment absolt el 25 d'octubre d'aquell any. El 31 de juliol de 1911 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó per«robatori de plomes estilogràfiques». En aquesta època treballava com a empleat en Le Libertaire. El 16 de març de 1913 la seva habitació del núm. 15 del carrer Belleville de París es calà foc mentre dormia i hagué d'acabar a l'Hospital de Saint-Louis per asfíxia. Després va fer feina de venedor ambulant i el 6 de juliol de 1913 fou detingut al carrer Bolivar de París quan arrabassava els segells postals aferrats en uns cartells; jutjat per la VIII Tribunal Correccional, va ser condemnat a un mes de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- Miguel Correia: El 30 d'abril de 1889 neix a Beja (Alentejo, Portugal) el periodista i ferroviari anarcosindicalista Miguel Maria de Almeida Correia. Va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal i tingué una educació autodidacta. Entrà a treballar a la Companyia de Ferrocarrils Portuguesos i, després de fer feina a diverses petites localitats de l'Alentejo, s'establí a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal), on es casà i tingué set infants. Posteriorment entrà com a telegrafista a l'estació de Barreiro de la Companyia dels Ferrocarrils Portuguesos del Sud i Sud-est. Durant els anys de la I República portuguesa defensà els interessos dels treballadors ferroviaris i fou un dels sindicalistes més destacats de la sevaèpoca. En aquests anys va col·laborar en la premsa anarcosindicalista (A Aurora,A Batalha, Germinal,A Questão Social, Rail, etc.). En 1917 creà l'associació sindical Oficinas Gerais (OG, Tallers Generals), de majoria anarcosindicalista, i aquest mateix any fou delegat a la Conferència Obrera Nacional. En 1918 va ser nomenat secretari general de l'acabada de crear Confederació General del Treball (CGT). El novembre de 1918, gairebé coincidint amb l'armistici de la Gran Guerra, fou un dels convocants d'una gran vaga general, que deixà sense trens el sud de Portugal durant dies, però finalment la vaga resultà un fracàs i ell, juntament amb altres companys, acabà empresonat. Entre 1918 i 1926 patí nombrosos empresonaments de manera intermitent. En 1919 fundà a Barreiro, amb altres companys (Tomás Fernandes Calheiros da Gama, José Nobre Madeira, António José Piloto, Jorge Teixeira, etc.), el periòdic O Sul e Sueste, Órgão da Classe Ferro-Viária, quinzenal d'antuvi i després setmanal, del qual fou el seu redactor principal. En 1919 va ser nomenat secretari adjunt del primer Comitè Confederal de la CGT i aquell mateix any fou membre de la comissió organitzadora del Congrés Obrer. El novembre de 1919 fou membre de la comissió organitzadora del Congrés Ferroviari de la CGT. Entre 1919 i 1920 va fer costat, amb altres companys (Leopoldo Calapez, José Nobre Madeira, António José Piloto, etc.), una onada de vagues, entre elles la coneguda com «Vaga dels 72 dies», que donà lloc a acomiadaments en massa dels treballadors que quedaren en una situació molt tràgica. El 30 d'octubre de 1920, amb António José Piloto i altres ferroviaris, parlà en una grandiosa assemblea clandestina a Alto da Paiva de Barreiro de més de 800 ferroviaris. Durant anys fou l'animador del Congrés Ferroviari que se celebrava a la Societat Geogràfica de Lisboa, on participaven especialment delegats francesos. Segons alguns, a començament de la dècada dels vint coquetejà amb el Partit Comunista Portuguès (PCP), però sense gaire convenciment. L'estiu de 1921 fou membre de la Comissió Pro Subscripció Nacional a favor d'Alexandre Vieira i Alfredo Marques, aleshores malalts. Assistí al Congrés Obrer de 1922. Entre 1922 i 1926, amb Mário Castelhano, fou redactor del periòdic A Federação Ferroviaria. Orgão da Classe Ferroviária. Propriedade da Federação Nacional de Transportes dos Caminhos de Ferro de Portugal e Colónias. En 1925 va ser novament acomiadat de la Companyia dels Ferrocarrils Portuguesos. En el cop militar del 28 de maig de 1926, els ferroviaris, desil·lusionats amb la I República, cooperaren en el transport del comandant José Mendes Cabeçadas i les seves tropes, vinguts del sud per a prendre el poder a Lisboa. No obstant aquest suport, el 18 de setembre de 1926 la dictadura militar el va deportar a l'Illa de São Vicente (Cap Verd). Després de tornar a la metròpoli el 14 de gener de 1933, gràcies a una amnistia, l'abril d'aquell any va ser empresonat novament sota l'acusació de «propaganda il·legal». En 1933 es declarà partidari del «sindicalisme integral» i adversari dels comunistes. Patint tota classe de penúries, decidí emigrar amb sa família a Moçambic, desembarcant el 6 de juny de 1935, a bord del vapor Mousinho, a Lourenço Marques. A la capital moçambiquesa treballà de rellotger i després d'empleat forense. A partir de juliol de 1936, i fins 1937, fou cap de redacció del diariO Jornal, on signà els articles com MC. També va col·laborar en diversos periòdics com ara Notícias. A principis de 1937 es va veure afectat per una terrible malaltia que el deixà semi paralitzat. Miguel Correia va morir, malalt i en la més extrema pobresa, el 3 de juliol de 1940 a Lourenço Marques (Moçambic; actual Maputo, Moçambic).

Miguel Correia (1889-1940)

***

Sortida dels obrers de l'Arsenal de Brest

- Raymond Lachèvre:El 30 d'abril de 1894 neix a Bolbec (País de Caux, Normandia, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Lachèvre. Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de l'Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdic L'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquestaèpoca va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia «L'OlivierÉcossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns «refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA). Raymond Lachèvre va morir el 27 d'agost de 1976 a Le Mans (País del Loira, França).

***

Necrològica de Dolors Castellà Vallmajó apareguda en el periòdic tolosà CNT del 6 de desembre de 1953

- Dolors Castellà Vallmajó: El 30 d'abril de 1900 neix a Riudarenes (La Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Dolors Teresa Elisa Castellà Vallmajó. Sos pares es deien Esteve Castellà i Rita Vallmajó. Abans de la guerra civil fou una activa militant llibertària de Lloret de Mar (La Selva, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, amb son company Pere Soliva Banús, també confederal, i s'instal·là a Agde, on continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Dolors Castellà Vallmajó va morir el 19 de novembre de 1953 al seu domicili d'Agde (Llenguadoc, Occitània).

***

Caricatura de Jaume R. Magriñà realitzada per Bagaria publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 13 de febrer de 1938

- Jaume Rosquillas Magriñà: El 30 d'abril de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Jaume Rosquillas Magriñà --el segon llinatge també citat catalanitzat com Magrinyài signava Jaume R. Magriñà--, que va fer servir diversos pseudònims (Sesma, Jaime Rosma, etc.). Sos pares es deien Jaume Rosquillas i Antònia Magriñà. Germà d'Alfons i d'Antoni, també militants anarcosindicalistes.Establert a Tarragona, entre l'11 i el 13 d'abril de 1920 participà en el I Congrés Provincial de Tarragona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquest mateix any marxà a França fugint del servei militar.  En 1923 formava part del grup anarquista«Fecundidad» del barri barceloní de Sants. En 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, marxà a Tarragona, on conegué el propagandista anarquista Hermós Plaja. Entre els anys 1925 i 1926 va estar empresonat i el març de 1925 signà, des de la presó de Barcelona, una carta reclamant el paper hegemònic de les idees anarquistes dins dels sindicats de la CNT. El gener de 1926 fou un dels patrocinadors del trasllat des de Blanes a Barcelona de la redacció del periòdic anarquista El Productor, dirigit per Manuel Buenacasa. Després s'exilià a França i durant aquest mateix 1926 assistí, en representació dels grups anarquistes catalans, al congrés organitzat a Marsella pe la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França. També assistí al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A França treballà de paleta. En 1927 edità a Brussel·les, amb Wolney Solterra, el periòdic El Rebelde. Amb el valencià Francisco Morales i el seu grup «Verbo», va col·laborar en Prismas (1927-1928),òrgan oficiós dels grups anarquistes a França que s'editava a Besiers. Des d'aquesta publicació, el juliol de 1927, saludà entusiàsticament la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1928 assistí, com a representant de la FAI, al congrés fundacional de la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) celebrat a Holanda. En 1929, establert a Mataró, col·laborà en ¡Despertad! i Acción Social Obrera, participant en la polèmica (Gaston Leval, Ángel Pestaña, Juan López, etc.) sobre la reorganització i la conveniència o no d'organitzar-se en tendències llibertàries i essent partidari de la unitat confederal, tot i defensar alhora el lligam entre grups anarquistes i sindicats confederals que la FAI advocava. El juny de 1930, s'incorporà en representació del Sindicat de la Construcció al Comitè Regional de Catalunya de la CNT i en fou nomenat vicepresident. L'agost de 1930, substituí Pere Massoni --que havia estat detingut amb Joan Peiró i Eusebi Carbó--, en representació del Comitè Regional català cenetista, en les relacions amb el comitè format després de la signatura, el març d'aquell any, del «Manifest d'Intel·ligència Republicana». L'octubre de 1930 representà la CNT en el Comitè Revolucionari de Catalunya (CRC) acabat de crear. Poc després, formà part del conspirar Subcomitè Pro Llibertat, que reclamà la llibertat dels detinguts, entre ells el dirigent independentista català Francesc Macià. El desembre de 1930, com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, donà suport al moviment de Jaca i participà en el fallit intent de prendre l'aeròdrom del Prat de Llobregat, fet pel qual fou detingut amb altres companys i tancat a la presó Model de Barcelona fins a la primavera de 1931. El juny de 1931, en representació del Sindicat de la Construcció de Mataró, participà en el Congrés Nacional de Madrid de la CNT, on prengué una actitud conciliadora vers el projecte de Federacions Nacionals d'Indústria, defensat pels dirigents cenetistes més moderats, però es manifestà contrari a una hipotètica entesa amb les futures Corts constituents republicanes. Durant aquest 1931 va fer mítings a Manresa i l'any següent a Campdevànol, Igualada, El Pont de Vilomara i Tortosa. Arran del rebuig que el Sindicat Mercantil, adepte al comunista Bloc Obrer i Camperol (BOC), va rebre en el Ple Regional de Catalunya de la CNT d'agost de 1932, participà en la reorganització anarquista d'aquesta sindicat i presidí els sectors mercantils cenetistes fins al març de 1933 que presentà el Sindicat Mercantil cenetista en el Ple Regional de Catalunya de la CNT celebrat a Barcelona. En 1933 publicà a Barcelona, amb el mallorquí Bernat Pou Riera, Un año de conspiración (antes de la República). El 22 de setembre de 1933 intervingué en el gran míting a la plaça de braus de la Monumental de Barcelona, amb Francisco Isgleas, Avelino González Mallada, José Corbella i altres. Aquest any també va fer un míting a Igualada. L'estiu de 1934 participà en la premsa cenetista en les discussions sobre les alternatives a l'Aliança Obrera. L'agost de 1935 participà en el Míting Pro Hospital Proletari de Barcelona, amb Félix Martí Ibáñez, Serrano, Cano Ruiz i Alberto Carsí. En 1936 formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. L'estiu d'aquell any, anà a Ginebra, a instància de Joan García Oliver i designat pel Comitè de Milícies Antifeixistes, per discutir amb el Comitè d'Acció Marroquina uns plans de col·laboració revolucionària que dificultés les accions de les tropes franquistes al Marroc que no van reeixí. De tornada, fou nomenat membre del Departament de Propaganda del Comitè de Milícies Antifeixistes. L'octubre de 1936 s'incorporà, en representació de la CNT, en el Consell Municipal de Barcelona. Després de la dissolució del Comitè de Milícies Antifeixistes, fou nomenat comissari de Transports de Guerra de L'Exèrcit de l'Est, depenent de la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya. Durant aquests primers mesos bèl·lics, va realitzar nombrosos mítings i gires propagandístiques (Rodes, Blanes, Mataró, Sabadell, Ripoll, Olot, Granollers, Rubí, Arenys de Mar, Verdú, Tarrassa, Molins de Rei, Castella, Lleó, etc.). Després dels «Fets de Maig» de 1937, s'incorporà a l'Exèrcit Popular republicà com a comissari polític de brigada. Amb el triomf feixista passà a França. En 1941 aconseguí arribar a Mèxic on s'establí i encapçalà la Subdelegació de la CNT al país asteca. Amb el pas dels anys esdevingué empresari de la construcció, explotant, segons alguns, la mà d'obra indígena. En 1960 fou nomenat secretari de la CNT reunificada de Mèxic. El 8 de desembre de 1961 morí sa companya, Adelaida Bou Cañalda, que compartia sa vida des de 1920. En 1965 es mostrà favorable a l'estratègia cincpuntista i retornà a la Península, assistint en 1968 al Ple Nacional d'aquesta tendència sindical. Entre 1975 i 1977 participà en la revista Sindicalismo, que fou una de les plataformes de la reorganització de la CNT després de la mort del dictador Franco. Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions, com ara Açao Directa, Acción Social Obrera, Albada, Boletín Interno, Comunidad Ibérica,¡Despertad!, Espoir, Nervio,El Porvenir del Obrero,El Productor, Rebelde, Sindicalismo,Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc. Jaume R. Magriñà va morir el novembre de 1975 a Mèxic.

Jaume Rosquillas Magriñà (1901-1975)

***

- Adelina Nebot Presols: El 30 d'abril de 1908 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Adelina Nebot Presols, també coneguda com Adelina Calvo Nebot, pel llinatge de son company. Diplomada en infermeria, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es presentà com a infermera voluntària en una columna confederal al front d'Aragó, on conegué l'anarcosindicalista Pedro Calvo Calvo, que esdevingué son company la resta de sa vida. A partir de 1937 serví com a infermera als Hospitals de Sang de diverses localitats catalanes (Sitges, Vilafranca del Penedès) i a l'Hospital de la Bonanova de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internada a diversos camps de concentració i refugis. Després de la II Guerra Mundial milità, amb son company Pedro Calvo Calvo, en la Federació Local de Perpinyà de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalta d'una afecció pulmonar, Adelina Nebot Presols va morir el 19 de novembre de 1987 a l'Hospital de Perpinyà  (Rosselló, Catalunya Nord); incinerada quatre dies després, les seves centres van ser llançades a la mar de Barcelona.

***

Ricard Baldó García

- Ricard Baldó García: El 30 d'abril de 1911 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista Ricard Baldó García. Estudià a l'Escola d'Arts i Oficis d'Alcoi. Força aficionat a l'esport (ciclisme, futbol i boxa), practicà el naturisme. Es guanyà la vida com a tècnic metal·lúrgic. Atret pel món de la literatura, durant els anys republicans formà part de l'Agrupació Cultural d'Alcoi, amb Rafael Mengual, Antonio Montava, Tomás Ferrándiz i altres. En 1937 col·laborà en Esfuerzo. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià. En 1989 fou redactor i col·laborador de la revista Ateneo de Alcoy i a partir de 1991 i fins la seva mort de Siembra. També trobem col·laboracions en Ciudad del Serpis i Proa al sol. És autor d'Áspero amarre (sd), El don ensoñado (sd), Hermes el viejo (sd), Los impulsos venerados (sd), El largo monólogo (sd), El trazo inexcusable (sd), Un cuento escrito en la arena (1970), Del negro al amarillo. Relatos de exilio (1972), Exiliados españoles en el Sahara (1939-1943). Un punto negro en la historia (1977), etc. Ricard Baldó García va morir el 29 d'octubre de 2000 en una residència d'ancians d'Alcoi (Alcoià, País Valencià).

***

Pere Pey Sardà

- Pere Pey Sardà: El 30 d'abril de 1911 neix a Cabanelles (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Pey Sardà. Sos pares es deien Isidor Pey i Rosa Sardà. Fuster de professió, en 1930 va ser nomenat secretari del Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya), on amb Pau Palaureorganitzà el sindicat. En 1933, mentre feia el servei militar a Barcelona, participà en la creació dels Comitès de Soldats i de Paisans dins de les casernes. Participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934 i per aquest fets va ser detingut, processat i tancat fins el 7 de gener de 1935, data en la qual va ser alliberat amb càrrecs en espera de judici. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, va exercir diversos càrrecs orgànics a Palafrugell i fou president del seu Comitè Popular Antifeixista. El febrer de 1937 va ser nomenat comissari-delegat de la Comissaria de Defensa a les Comarques de Girona i com a tal presidí diversos judicis per deserció dels Tribunals Especials de Guerra. A mitjans de 1937 va ser processat per un Tribunal Especial en el sumari sobre cementiris i dipòsits clandestins de cadàvers acusat de crims a Palafrugell, però el febrer de 1938 va ser eximit de tots els càrrecs. En substitució de Ricardo Rionda Castro, el 7 de març de 1938 va ser nomenat comissari de Batalló i el 26 de desembre d'aquell any comissari delegat de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga«Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front, encapçalada per Ricard Sanz García, càrrec que exercí fins gairebé el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat a diversos camps de concentració. Quan esclatà la guerra, entrà a formar part d'un Batalló de Marxa del 22 Regiment. Durant l'ocupació alemanya el 5 de juny de 1940 va ser fet presoner i deportat. Primer va ser internat a Chaulnes (Picardia, França), després a l'Stalag VII-A de Moosbourg an der Isar (Bavièra, Alemanya), sota la matrícula 11.771, i finalment, en 1941, sota la matrícula 4.713, acabà en el camp de concentració nazi de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria). L'hivern de 1941 va ser enviat al kommando de construcció de l'anomenat «Camp Rus» per als deportat que havien de venir de la Unió Soviètica. A Mauthausen patí els experiments mèdics del metge de les SS Aribert Heim (Doctor Mort). El febrer de 1942 va ser integrat en el «Kommando Steyr», conegut com «Kommando de la Mort». En 1944 formà part de l'organització clandestina del «Kommando Steyr» i el maig de 1945 participà en els combats per a l'alliberament del camp. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Arcaishon (Aquitània, Occitània), on va ser nomenat vicepresident de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). En 1946 col·laborà en la publicació Exilio, lligada a la tendència«col·laboracionista» de la CNT. En 1964, juntament amb Josep Tur Ivars, va ser nomenat secretari del departament de la Gironda de la Zona IV de la FEDIP. Sa companya fou Neus Bosch. Pere Pey Sardà va morir el 22 de setembre de 1974 a Arcaishon (Aquitània, Occitània) per les seqüeles de la deportació i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Pere Pey Sardà (1911-1974)

Continua...

---