El proper 7 d'abril a partir de les 13h l'Euskal Etxea Artea organitza una jornada gastronòmica i cultural, on a part de bertso i música basca, hi participaran els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí" i Macià Ferrer "Noto".
El proper 7 d'abril a partir de les 13h l'Euskal Etxea Artea organitza una jornada gastronòmica i cultural, on a part de bertso i música basca, hi participaran els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí" i Macià Ferrer "Noto".
Reivindicarem el reconeixement del fet insular en tots els reglaments d’àmbit estatal i europeu. Un reconeixement que millori les condicions per a l’activitat agrària en aspectes importants, com les ajudes al transport de mercaderies, el preu dels insums o el preu delsproductes locals, i que així es reflecteixi en els reglaments d’ajudes al sector agrari.
Exigirem reduccions en l’impost de la renda i de societats per les di cultats que suposadur a terme una activitat agrària en territoris insulars de gran afectació pel canvi climàtic i la desertització.
Habilitarem fons específics per conservar el patrimoni genètic insular, molt més ric que en el continent, en varietats de cultius d’espècies herbàcies i llenyoses i en races autòctones. També habilitarem fons per classi car, conservar, estudiar i fer la prospecció de totes les espècies cultivades i criades conegudes, i ho dotarem amb els recursos econòmics i humans derecerca necessaris.
Impulsarem que des de l’Estat espanyol es defensi la utilització de les aigües regenerades en l’àmbit europeu en el nombre més gran de cultius possibles, per poder fer front als reptes de l’adaptació al canvi climàtic, sense acceptar les restriccions que es volen imposar des dels països del nord d’Europa.
Proposarem millores en els dispositius de control efectiu de les mercaderies que venen de fora de les Illes Balears. Tant pel que fa a plagues, malalties i espècies invasores, com en la supervisió de productes agroalimentaris en general.
Proposarem que en el nou Pla Estratègic d’ajudes agrícoles europeu les Illes Balearssiguin classi cades com a Zones desafavorides amb limitacions específiques, tal com s’exposa en els reglaments actuals des del principi, pel fet insular, sense haver de ser necessària capaltra justificació posterior.
Continuarem treballant conjuntament amb el Ministeri i la resta de comunitats autònomes afectades amb un pla de contingència a llarg termini en relació a la plaga de la Xylella fastidiosa, que haurà de ser sufragat amb fons estatals.
Donada la bona acollida que ha tingut la creació de reserves marines i els bons resultats en la recuperació de les pesqueres els darrers anys, seguirem treballant en l’ampliació de la Xarxa de Reserves Marines a les Illes Balears, especialment en aigües exteriors, i en la protecció dels hàbitats marins.
Sol·licitarem la creació d’un marc normatiu de pesca sostenible a les Illes Balears per fomentar l’aprofitament racional dels recursos pesquers i la perdurabilitat de l’activitat pesquera professional i recreativa. Afavorirem la creació de plans de gestió participativa per a la pesca entre els agents del sector interessats (científics, ecologistes, administracions, pescadors i comercialitzadors).
Declararem Espanya lliure de transgènics, tenint en compte criteris mediambientals (relatius a la biodiversitat), econòmics (no dependència de les empreses de transgènics), socials (avançar cap a la sobirania alimentària és insostenible amb augmentar la dependència de les companyies de transgènics) i culturals (la preservació de la diversitat natural de les llavors i dels conreus locals).
Derogarem les modificacions efectuades a la Llei de forests per part del govern del PP. Recuperarem la Llei de 2006 i millorarem aquells aspectes que ho necessitin per tal de garantir l’adequada protecció dels boscos i la seva biodiversitat.
Protegirem el litoral a través de la revisió i eventual modificació de la Llei de costes. Traspassarem la competència de costes de l’Estat a la CAIB. Estendrem les competències pesqueres i ambientals marines de Balears a tota la plataforma continental de les Illes. Farem una aplicació estricta i tramitació de les delimitacions de domini públic. Gestionarem el litoral basant-nos en el principi de capacitat de càrrega.
Impulsarem la redacció d’un nou Pla Hidrològic estatal basat en les conques naturals, que garanteixi la sostenibilitat dels recursos hídrics.
Elaborarem una llei-marc en l’àmbit estatal sobre protecció animal que garanteixi la seva dignitat i estableixi mesures clares de protecció i control del comerç d’animals (amb especial esment al comerç electrònic i internacional), particularment d’espècies exòtiques i protegides, i que impossibiliti la declaració de Bé d’Interès Cultural d’espectacles que impliquen el maltractament animal.
Farem que l’Estat intensifiqui el control i vigilància de l’entrada d’espècies exòtiques i/o invasores a través dels ports i aeroports.
Impulsarem la dotació de recursos humans i materials suficients per a la gestió dels parcs naturals. Donarem suport als parcs naturals d’àmbit autonòmic o insular, finançant-los de manera adequada per dotar-los de recursos humans i materials suficients.
Durem a terme polítiques actives de restauració ambiental, finançades per l’Estat i gestionades des de les Illes Balears, que incloguin aspectes de recuperació de sòls contaminats, d’aqüífers degradats i de paisatges d’especial interès, tant rurals com urbans, amb ambicioses operacions de reconversió, en especial a la Platja de Palma.
Aprovarem una Llei estatal de canvi climàtic i desenvoluparem el Pla Estatal d’Energia i Clima per tal d’impulsar de forma decidida les energies renovables, l’eficiència energètica, l’autoconsum, l’autoproducció i la reducció del consum. Modificarem la normativa en matèria d’accessos i connexió per tal de permetre una major penetració de renovables en el sistema.
Desenvoluparem la normativa en matèria d’autoconsum, i en permetrem la facturació neta. Promourem desgravacions fiscals per a la instal·lació d’autoconsum que permetin un desplegament massiu arreu de tot el territori de l’Estat.
Impulsarem una revisió dels criteris i normes relatius a les xarxes de distribució d’energia elèctrica, de manera que es doni resposta a la necessària millora d’aquestes i permeti el desenvolupament de xarxes intel·ligents, així com la penetració de més renovables.
Impulsarem la doble interconnexió elèctrica entre illes, així com de Mallorca amb la Península.
Durem a terme un pla de sortida de l’energia nuclear a curt termini. Prohibirem el “fracking” (obtenció d’hidrocarburs per fractura hidràulica) i les prospeccions d’hidrocarburs. Eliminarem progressivament la generació d’energia a través de combustibles fòssils. Establirem un pla de tancament progressiu de les centrals tèrmiques.
Aprovarem un Pla estatal de prevenció, mitigació i adaptació al canvi climàtic que inclogui ajudes suficients als territoris i a les poblacions més vulnerables i que abasti qüestions energètiques de reducció i control de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, o l’augment i la millora de la gestió dels embornals de carboni (com ara els boscos o la posidònia), entre d’altres.
Impulsarem la reducció d’emissions al trànsit marítim a través de la declaració del Mediterrani com zona de limitació d’emissions, i de mesures fiscals pel que fa al trànsit aeri.
Impulsarem la mobilitat sostenible, a través, especialment, del transport públic —tren de rodalia i de mitjana distància— i, en concret, a Mallorca amb el tren de Llevant i el tren d’Alcúdia; el tramvia, trambús o similar a Palma, en l’eix s’Arenal-Aeroport-Port-Ponent, i la completa electrificació de la xarxa ferroviària. Accessòriament, incentivarem mitjans de transport privats poc o gens contaminants, complementats per mesures desincentivadores de l’ús del vehicle privat contaminant. A Eivissa, Menorca i Formentera impulsarem el bus elèctric i l’electrificació dels cotxes i motos de lloguer.
Impulsarem una xarxa viària diferenciada i segura per a ciclistes, amb possibilitat d’ús per a minivehicles elèctrics lents, com ara patins elèctrics.
Farem efectiu un conveni ferroviari digne i suficient que restitueixi, com a mínim, l’import que l’Estat ha deixat d’abonar en relació amb el Conveni ferroviari de 2008, de 443 milions d’euros.
Apostarem decididament per reduir, reutilitzar i reciclar els residus. Reduirem els envasos en circulació a través de la fiscalitat, les mesures normatives restrictives i el foment del retorn d’envasos.
Impulsarem la Responsabilitat ampliada del productor a fluxos importants de residus com els tèxtils i els mobles. Proposarem un IVA reduït i altres mesures fiscals per als models empresarials que apostin per la reutilització i/o la venda al detall que prescindeixin dels envasos d’un sòl ús. Farem un pla per acabar amb l’obsolescència programada.
Avançarem en l’autogovern gestionant el repartiment competencial des d’una perspectiva de Mallorca, amb vocació d’assumir les competències de proximitat que no tenguin sentit que encara les exerceixi l’Estat.
Reclamaren les competències d’ordenació del litoral, policia autonòmica i justícia. N’exigirem una adequada assignació pressupostària per dotar-les millor i lluitar amb eficàcia contra la corrupció, per arribar a gestionar-les més bé que l’Estat.
Convertirem els consells insulars en òrgans plenament autonòmics deslligats del control que exerceix l’Estat espanyol mitjançant la Llei de bases de règim local.
Tendrem la sobirania de les nostres dades i implantarem l’ús del programari lliure.
Exigirem a l’Estat espanyol que reguli les retribucions de la carrera professional del seu personal i un complement d’insularitat digne i igualitari a totes les administracions públiques, per evitar que els seus serveis quedin descoberts.
Exigirem la derogació de les disposicions addicionals de les lleis de pressuposts de l’Estat espanyol que impedeixen la regulació contractual i qualificacions de personal al sector públic instrumental.
Exigirem la derogació de l’anomenada “Llei Montoro”.
Exigirem a l’Estat que publiqui models en català a la Plataforma de Contractació per a totes les administracions, per afavorir l’ús de la contractació en català i amb models de documents de contractació en la nostra llengua.
Instarem a l’Estat espanyol modificar i actualitzar de la Llei orgànica 2/1986 de forces i cossos de seguretat.
Impulsarem els serveis propis de les Illes Balears, com la policia autonòmica, que quedaran sota comandament propi, amb l’objectiu de dotar-los dels recursos necessaris per tal de garantir-ne l’eficàcia davant les emergències.
Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí -
L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -
Oportuna narració de López Crespí
...a través daquesta obra, lautor demostra que domina, quan vol, la càrrega dintensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció dalguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir. (Jaume Vices, dBalears)
No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, dençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a lobra «Allò que el temps no sendugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.
És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través daquesta obra, lautor demostra que domina, quan vol, la càrrega dintensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció dalguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.
Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany si hom ho vol fer amb dades contrastades en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, lescriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a lhomologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista i la dun PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes laccés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal dempassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real dun exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons lautor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.
Hi ha un capítol de la narració no direm quin per no malbaratar les expectatives que resumeix molt bé lentramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, daquesta manera, serveixen denllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons lautor i duna manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve denrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar lentrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de lexèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.
Altres interpretacions dinterès que ens facilita lobra «Allò que els temps no sendugué», és la ingenuïtat del franquisme residual el que varen representar Girón, Piñar o Tejero, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i lesquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual de la mera reforma del règim que denuncia López podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la dabandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.
Un altre capítol ben interessant daquesta obra és el dedicat a la figura de lescriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar lescriptor el dia que presentà «Allò que el vent no sen dugués», en el decurs dun acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part daquest volum, que ha titulat «Joc descacs». (dBalears, 21-XI-2017)
Anarcoefemèrides del 8 d'abril
Esdeveniments
Capçalera de Ça Ira!
- Ça Ira!:
El 8 d'abril de 1931 surt a Agen (Aquitània,
Occitània) el segon número del
periòdic anarcocomunista Ça Ira!
Journal local et d'avant-garde. Es
desconeix la data de sortida del primer número, del qual no
s'ha conservat cap
exemplar. Sembla que es va crear en ocasió de la gira de
conferències que
Sébastien Faure va fer a Agen, les quals publicitava.
Portava l'epígraf «El nostre
enemic és el nostre patró», de Jean de
La Fontaine. D'antuvi bimensual, passà a
mensual a partir del número 5 i llevà del
subtítol «Journal local». La gerent
fou Charlotte Musky. Hi trobem articles d'André Bernard, H.
Bleno, Caliban,
P. Celton, L. Coster, Crudelis, René
Devry, Epsilon, Sébastien
Faure, G. Hesse, Jaurès, G. Jayart, Laurent, Denise
Meissonier, J. Millasseau,
Paul Mounier, Charlotte Musky, Nadaud, F. Reault, Maurice Rostand, M.
Theureau,
Samuel Vergine i Yannic, entre d'altres. L'últim
número conegut és el 9, de
juny de 1932. Només es conserven exemplars d'aquesta
publicació a la Biblioteca
Nacional de França.
***
Josep Lluís Facerías
- Bomba de Facerías: El 8 d'abril de 1950 el guerriller anarquista Josep Lluís Facerías diposita una potent bomba en una finestra de la comissaria de Lonja, al carrer Ample, número 23, de Barcelona (Catalunya), i en esclatar fereix sis policies, alguns de gravetat, i causa importants danys materials. Aquesta bomba va provocar una gran confusió ja que a prop d'on va explotar hi vivia Rafael López Moreno, un dels caps del servei d'espionatge encarregat especialment dels«Serveis d'Informació a França» i principal organitzador de la infiltració d'elements addictes en les organitzacions antifranquistes de l'exili.
Naixements
Ramón de la Sagra
- Ramón de la Sagra: El 8 d'abril de 1798 neix a la Corunya (La Corunya, Galícia) el científic naturalista, sociòleg, economista, pedagog, escriptor, polític, maçó i intel·lectual protoanarquista Ramón Dionisio José de la Sagra y Peris --també citat Périz. Fou fill d'una família de la burgesia mercantil il·lustrada enriquida amb el comerç colonial amb Amèrica; son pare, Lorenzo Martínez de la Sagra, era comerciant i sa mare es deia Antonia Rodríguez Perís. Després d'estudiar a l'Escola Nàutica del Consolat de Mar de la Corunya, en 1815 passà al Reial Col·legi d'Apotecaria de Sant Carles de la Universitat de Santiago de Compostel·la i entre 1816 i 1818 estudià Matemàtiques Sublims amb Domingo Fontán i començà Medicina i Anatomia. En 1819 conegué Casiano de Prado, amb qui es traslladà a la Universitat d'Alcalá de Henares (Madrid), on en 1820 acabà els seus estudis, mostrant especial predilecció per les ciències naturals. Perseguit per la Inquisició a causa del seu liberalisme i les seves idees racionalistes, restà un any empresonat. En 1819 edità els primers textos d'Immanuel Kant a Espanya. En 1820, amb el triomf liberal, s'instal·là a Madrid, on contribuí a la publicació del periòdic El Conservador, periòdic liberal anomenat així per antífrasi. En 1822 es casà amb Manuela Turnes del Río Maldonado. El 25 de juny de 1823 s'embarcà cap a L'Havana (Cuba) per realitzar una missió científica com a director del seu Jardí Botànic, estada que es perllongarà 12 anys. En 1824 se li creà la càtedra de Botànica de l'Escola d'Agricultura. Entre 1827 i 1830 edità els Anales de Ciencias, Agricultura, Comercio y Artes, a més de textos sobre geologia, botànica, agronomia i economia. En 1831 publicà Historia económica-política y estadística de la Isla de Cuba, que li atorgà prestigi mundial com a científic i antecedent de la seva monumental Historia física, política y natural de la Isla de Cuba (1832-1861). A l'illa defensà l'abolició del tràfic negrer contra les tesis, aleshores decididament esclavistes, de José Antonio Saco i va fer amistat amb l'exiliat belga Jean Hippolyte Colins, fundador del«socialisme racional», qui el va influir especialment. Entre el 20 d'abril i el 23 de setembre de 1835 viatjà pels Estats Units, país del qual sortí força impressionat, amb va fer amistat amb Nicolaus Heinrich Julius i el saintsimonià Michel Chevalier, i fruit del viatge del qual publicà el seu llibre Cinco meses en los Estados-Unidos de la América del Norte, que publicà a París l'any següent i ple d'observacions econòmiques, socials i polítiques. Després, durant el mateix 1835, tornà a Europa. D'antuvi residí un temps a París (França) i en 1837 retornà a la Península. En 1837, 1838 i 1840 fou elegit diputat per La Corunya, amb un programa modernitzador i pioner en nombroses qüestions (criminologia, prostitució, educació, ensenyaments especials, economia, etc.). En aquests anys s'afilià a la francmaçoneria gallega. Sovint viatjà arreu d'Europa, prestant atenció sobre el més innovador de l'època en tots els camps --fou el primer que parlà de krausisme, ja que havia conegut a Brussel·les Heinrich Ahrens, deixeble de Karl Christian Friedrich Krause. En 1838 promogué la fundació de la Societat Filantròpica de Madrid, dedicada a les reformes judicial i penitenciària i a l'ensenyament a cecs i sordmuts. Aquest mateix any inaugurà una sèrie de lliçons magistrals a l'Ateneu de Madrid on palesà la misèria del poble espanyol i la necessitat de la seva regeneració. En 1840 creà una Sala de Lactància i una escola, sota el nom d'Asil de Cigarreres, a la finca que havia estat Casino de la Reina (Madrid). Després emprengué activitats empresarials amb poc èxit a les comarques malaguenyes. El seu prestigi com a economista i sociòleg aixecà aprensions per les seves crítiques a la societat burgesa i per seu reformisme socialitzant. Durant la dècada dels quaranta formà part del cercle intel·lectual d'Antolín Faraldo a Santiago de Compostel·la, amb qui fundà en 1845 El Porvenir, considerat per molts com el primer periòdic anarquista de la Península i que fou suprimit per un decret del general Ramón María Narváez. A Madrid edità la Revista de los intereses materiales y morales. Periódico de doctrinas progresivas en favor la Humanidad, on reivindicava la reforma social, inici de la seva etapa socialista. En aquesta època també va escriure nombrosos fulletons denunciant l'absurditat de l'ordre social imperant i del liberalisme econòmic. S'acostà al pensament de Pierre-Joseph Proudhon i entre 1848 i 1849 col·laborà amb aquest en la formació del Banc del Poble, i tractà de convèncer de les seves idees a diverses institucions científiques i, en última instància, al govern espanyol, publicant el llibre Banque du Peuple. Théorie et pratique de cette institution, fondée sur la théorie rationelle. Testimoni de la Revolució de 1848 a París, l'any següent fou expulsat de França per les seves «inclinacions socialistes». Acceptà ser diputat per Lugo i en les Corts defensà positures anarquitzants (col·lectivisme de la terra, supressió dels diners, etc.); titllat de«socialista» i «revolucionari», abandonà el Parlament. El rebuig a les seves idees i projectes, la ruïna econòmica i la seva progressiva vellesa, van fer que s’acostés als sectors conservadors, que el van tractar amb honors --agregat honorari de l'ambaixada d'Espanya a París, vocal del Reial Consell d'Agricultura, cònsol general de l'Uruguai a França, etc.-- i a una mena de misticisme religiós exaltat, que el portaren cap al 1857 a postures polítiques absolutistes i integristes que li ajudaren a refer la seva malmesa situació econòmica. Entre 1859 i 1869 visqué a Cuba. Fou un clar precursor de l'anarquisme peninsular. Trobem articles seus en infinitat de publicacions (El Azucarero, Boletín de Empresa, El corresponsal, La Democratie Pacifique, El Eco Hispanoamericano,Guía de Comercio, Journal desÉconomistes, Le Peuple, La Phalange, etc.) i és autor de centenars d'obres, entre les quals destaques, a més de les citades, Principios fundamentales para servir de introducción a la Escuela Botánica Agrícola del Jardín Botánico (1824), Contestación al número séptimo del Mensagero Semanal de New York (1829), Memorias de la Institución Agrónoma de La Habana (1834), Breve idea de la administración del comercio y de las rentas de la Isla de Cuba durante los años de 1826 a 1834 (1836), Apuntes destinados a ilustrar la discusión del artículo adicional al proyecto de Constitución que dice: «Las provincias de Ultramar serán gobernadas por leyes especiales» (1837), Voyage en Hollande et en Bilbao, Belgique sous le rapport de l'instruction primaire, desétablissements de bien faisance et des prisons, dans les deux pays (1839 i 1844 en castellà), Lecciones de economía social (1840), Investigaciones para enriquecer las fincas del Real Patrimonio (1841), Álbum de aves cubanas (1842), Informe sobre el estado actual de la industria belga con aplicación a España (1842), La industria algodonera y los obreros en Cataluña (1842), Reflexiones sobre la industria española (1842), Mapa geográfico de la Isla de Cuba (1842), Análisis del censo de la población de la Isla de Cuba en 1841 (1843), Atlas carcelario (1843), Discurso para la mejora del sistema carcelario, correccional y penal de España (ca. 1843),Informe sobre el estado de la industria fabril en Alemania (1843), La reforma de la Constitución de 1837, innecesaria, inoportuna y peligrosa (1844),Estudios estadísticos sobre Madrid (1844), Industria algodonera (1844),Notas de viaje escritas durante una corta excursión a Francia, Bélgica y Alemania en el otoño de 1843 (1844), Estudios coloniales con aplicación a la Isla de Cuba. De los efectos de la supresión en el tráfico negrero (1845),Sur l'inexactitude des principes economiques dans les colleges (1848), Aforismos sociales (1848), Mon contingent á l'Academie (1849), Apuntes para una Biblioteca de escritores económicos españoles (1849), Révolutionéconomique, causes et moyens (1849), Sur les conditions de l'ordre et des reformes sociales (1849), Notas para la historia de la prostitución en España (1850), Sur les produits espagnoles envoyés á l'exposition de Londres (1851), Memoria sobre los objetos estudiados en la Exposición Universal de Londres (1853), El problema de los bosques bajo el doble punto de vista, físico y social (1854), Catálogo de escritores económicos españoles (1855), Relación de los trabajos físicos y meteorológicos hechos por Don Andrés Poey (1858), Artículos varios sobre las malas doctrinas, comunicadas a la verdad católica (1859), Le mal et le remède (1859), El guano del Perú (1860), Noción del poder (1861), Lettres á M. Sainte-Beuve au sujet de ses idées philosophiques (1867),L'Ame. Démonstration de la realité deduite de l'étude des effets du chioroforme et du curare sur l'economie animale (1868), etc. Ramón de la Sagra va morir el 25 de maig de 1871 a Cortaillod (Neuchâtel, Suïssa), a casa del seu amic Adolphe Hugentobler, altre dels deixebles de Jean Hippolyte Colins.
***
Émile
Aubry fotografiat per Émile Appert (ca. 1871)
- Émile Aubry: El 8 d'abril de 1829 neix a Rouen (Alta Normandia, França) el proudhonià, internacionalista i communardÉmile Hector Aubry, que usà els pseudònims Henri Ricard i G. Durand. Fill natural de Germain Aubry, fuster, i de Victorine Dosmont, bugadera, va ser reconegut el 5 de novembre de 1831. El maig de 1850 participà en la fundació d'una associació mutualista encaminada a la creació d'un restaurant a Rouen. El 19 d'octubre de 1852 es casà amb la planxadora Louisse Blavette, amb qui tingué cinc infants, dels quals sobrevisqueren tres (Euphémie Anna, Camille i Thémis). Impressor litògraf de professió, treballà per al periòdicNouvelliste de Rouen. En 1858 intentà sense èxit aconseguí un diploma d'impressor. En 1861 muntà un negoci d'impressió, retall i engomat d'etiquetes per a filatures i enquadernacions. Entre 1863 i 1864 mantingué correspondència amb Pierre-Joseph Proudhon sobre les eleccions legislatives. En 1865 fundà per lluitar contra els monopolis el Cercle d'Estudis Econòmics (CEE), de caire proudhonià, del qual va ser nomenat secretari. Va ser un dels fundadors de la Federació Obrera de Rouen de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que arribà a tenir més de dos-cents associats, i de la qual va ser secretari de correspondència i la representà en els congressos internacionalistes de Ginebra (1866), de Lausana (1867), de Brussel·les (1868) i de Basilea (1870). El maig de 1869 es presentà com a «candidat obrer» pel CEE de Rouen a les eleccions generals legislatives, però, malgrat treure 936 vots en dues circumscripcions, no va ser elegit. Després tornà al Nouvelliste de Rouen i el gener de 1870 fundà a Rouen el periòdic internacionalista La Réforme Sociale. Organe de l'affranchissement du prolétariat, pel qual va ser condemnat a penes de presó i de multes en tres ocasions per injúries i difamació. Mantingué una interessant correspondència amb Eugène Varlin sobre temes referents a l'organització de la Internacional. Va ser candidat a les eleccions municipals, celebrades entre el 6 i el 7 d'agost de 1870, pel«Comitè Electoral Obrer». El 30 d'agost de 1870 va ser jutjat a Rouen amb altres quatre companys (Jean-Claude Creusot, Eugène Piéton, Arnoux-Antoine Régnier i Pierre-Victor Julieu) i condemnat l'endemà a sis mesos de presó i 500 francs de multa per«associació il·legal» (CEE i AIT); però va ser amnistiat el 4 de setembre. Arran de la proclamació de la República, entre l'11 i el 25 de setembre de 1870 publicà tres números del Bulletin de la Fédération Ouvriere Rouennaise i animà el Comitè de Vigilància per lluitar contra les tropes prussianes. El 19 de novembre de 1870, amb Ernest Vaughan, parlà en una reunió pública en representació del la Federació Obrera de Rouen sobre les circumstàncies polítiques d'aleshores i el conflicte bèl·lic. Arran de la caiguda de Rouen, el 5 de desembre de 1870, es refugià, amb altres companys, a l'Havre. El 8 de febrer de 1871, fou candidat a l'Assemblea Nacional per una llista republicana i aconseguí 4.085 vots. El 16 de març de 1871 aconseguí arribar a la capital i participà en la reunió de la Internacional que prengué la decisió de fer una crida als parisencs a participar en les eleccions del 26 de març i votar per la instauració de la Comuna de París. El 18 d'abril de 1871 la Comuna el nomenà tresorer de l'administració central de correus. Quan la Comuna de París caigué, va ser detingut el 2 de maig per les tropes de Versalles a Lorient i tancat a la presó de Mazas, però va se alliberat el 14 d'aquell mes sense càrrecs --Paule Mink escrigué articles en la seva defensa en la premsa. Entre el 21 de novembre de 1871 i el 24 de febrer de 1872 visqué a Brussel·les. Reprengué l'activitat política clandestina a París i col·laborà, sota els pseudònims Henri Ricard i G. Durand, en el periòdic L'Internationale de Brussel·les. Quan va ser novament investigat pels fets revolucionaris de la Comuna, el 20 de juliol de 1873 fugí a Brussel·les. El 12 de març de 1874, el IV Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat, però no retornà a França. Després d'un temps a Schaerbeek, en 1881 s'instal·là a Saint-Gilles de Brussel·les on muntà un taller de litografia i fotografia al carrer d'Anglaterre que perdurà fins al 1896. Les seves opinions evolucionaren amb el temps fins fer-se partidari de les idees populistes, xovinistes i revengistes del general Georges Boulanger. En 1889, pel centenari de la Revolució, reedità sota el títol Justice et Solidarité, de l'organisation des forces sociales articles publicats en L'Internationale en 1872. Durant sa vida va escriure articles per a nombrosos periòdics, com ara Le Réveil Normand, Le Réveil de Normandie, Le Salariat i Le Réveil Social. Émile Aubry va morir el 23 de febrer de 1900 a l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), on portava ingressat des del 16 d'agost de l'any anterior. En 1998 Jean-Pierre Levaray publicà l'assaig Émile Aubry et la Fédération Rouennaise (1866-1871).
***
Foto
policíaca d'Ernest Lassalas (2 de gener de 1894)
- Ernest Lassalas:
El 8 d'abril de 1860 neix al IV Districte de París
(França) l'ebenista
anarquista Ernest Auguste Lassalas. Exiliat a Londres (Anglaterra),
l'estiu de
1893, retornat a França, participà en la campanya
abstencionista en les
eleccions legislatives. El 2 de setembre d'aquell any en un
míting de la
campanya, la policia l'acusà, juntament amb els germans
Wagner, Barthélém i
Guillemard, d'haver enganxat nombrosos manifests de Le
Père Peinard i dels anomenats«Dinamitadors» als districtes XIX
i XX de París. L'1 de gener de 1894 va ser detingut amb
nombrosos companys
arran de les agafades desencadenades després de l'atemptat
d'Aguste Vaillant
contra la Cambra dels Diputats francesa. La policia l'acusà
d'estar en estreta
relació amb el Comitè Anarquista de Londres
(Anglaterra) i va ser fitxat com a
anarquista, però el 15 de gener va ser amollat. En aquestèpoca vivia al número
38 del carrer Compans de París, amb sa companya i sos cinc
infants, el major
dels quals encara no tenia nou anys. El 4 de mars d'aquell any va ser
novament
detingut amb altres 12 companys; en el moment d'aquesta
detenció, el joier
Eugène Margaret, que aleshores era present, va insultar els
agents tot cridant«Visca l'anarquia!, i també va ser apressat. A
finals de 1895, enfurit per la
vigilància policíaca a la qual estava
sotmès, copejà un agent de civil; portat
a comissaria, acusà l'agent d'haver-lo insultat i copejat,
fets confirmats pels
companys Guillon i Pégon que el van acompanyar, mentre el
comissari afirmà que
no es tractava de cap agent sinó d'un simple individu que hi
passava. En
aquesta època treballava al taller de Pégon. En
1895 tenia per companya una
llevadora anarquista anomenada Navarre, la qual, a principis de juliol,
havia
tingut un fill que va ser anomenat Émili Henry.
També figurava en un llistat
d'anarquistes residents a l'estranger. El 4 de febrer de 1901 el seu
taller
d'ebenisteria i d'elaboració de mobles, situat al
número 33 del carrer
Damrémont de París, es va declarar en fallida.
Desconeixem la data i el lloc de
la seva defunció.
***
Manuel
Real Pérez
- Manuel Real
Pérez: El 8 d'abril de 1881 neix a Ferrol (la
Corunya, Galícia) l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel Real Pérez. Estibador al port de
Ferrol, en 1909 i
1912 fou membre del Comitè de la Societat de Mariners i
Fogoners d'aquesta
ciutat. A finals de 1915, quan era president de l'Ateneu Obrer
Sindicalista, va
ser detingut arran de la repressió desencadenada
després d'unes agressions
contra diversos patrons. L'octubre de 1921 va ser deportat. En 1923
militava en
el Sindicat de Transports del Ferrol i en 1931 fou membre de la seva
junta
directiva. Arran dels fets revolucionaris de maig de 1933 i d'octubre de 1934 va ser
empresonat. Quan
el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut per la
Guàrdia Civil.
Manuel Real Pérez va ser afusellat el 10 d'agost de 1936 a
Ferrol (la Corunya,
Galícia).
***
Retrat de Juan Pérez Bouzas
- Juan Pérez Bouzas: El 8 d'abril de 1890 neix a Ourense (Ourense, Galícia) el sabater anarquista i anarcosindicalista Juan Pérez Bouzas, també conegut per la seva versió brasilera João Peres. En 1915 emigrà al Brasil i s'instal·là el novembre d'aquell any a Rio de Janeiro, on començà a interessar-se pel moviment llibertari arran d'assistir a una conferència de José Oiticica. Entre 1917 i 1919, afiliat a l'Aliança dels Treballadors del Calçat i Classes Annexes (AACCA), prengué part en diverses vagues i moviments insurreccionals. En 1920 s'establí a São Paulo (São Paulo, Brasil) on va establir contactes amb el moviment anarquista i anarcosindicalista, militant activament en la Federació Obrera de São Paulo (FOSP). Estudià els clàssics llibertaris i segons la policia esdevingué un teòric i agitador àcrata«perillós». En 1920 també visqué a Guarantinguetá, però retornà a São Paulo, on prengué part en les vagues, piquets i manifestacions de l'època. En aquest any refugià a casa seva l'anarquista Juan Perdigón Gutiérrez (João Perdigão Gutiérrez), perseguit per la policia. En 15 de juliol de 1924 encapçalà un manifest del Comitè Revolucionari de São Paulo dirigit al Comandament Militar de les tropes insurgents que ocupaven la ciutat pel qual els anarquistes demanaven armes per lluitar al costat de la Revolució, però la petició obrera va ser negada pels militars. En la dècada dels trenta formà part de la Lliga Anticlerical. En 1934, en plena dictadura de Getúlio Dornelles Vargas, va ser detingut arran de la «Batalla de Sé» del 7 d'octubre d'aquell any, quan els anarquistes de la FOSP dissolgueren a trets una manifestació de l'Ação Integralista Brasileira (AIB, Acció Integralista Brasilera), grup feixista els membres del qual eren coneguts com galinhas-verdes (gallines verdes, en referència al color de les seves camises). Torturat i empresonat, però va ser finalment expulsat a Paranà i Santa Caterina. Després s'exilià a Rio Grande do Sul i mesos després retornà a São Paulo, per acabar instal·lant-se a Rio de Janeiro. Més tard formà part de la coordinadora antifeixista Aliança Nacional Llibertadora (ANL), la finalitat de la qual era combatre l'imperialisme i el latifundisme. Després de la caiguda del dictador Vargas, participà en 1946 en la fundació del periòdic Ação Directa, amb José Oiticica, José Romero, Manuel Peres, Amílcar dos Santos i altres. En 1953 participà en el Congrés Anarquista, realitzat a la casa de José Oiticica al barri d'Urca de Rio de Janeiro. Juan Pérez Bouzas va morir el 4 d'octubre de 1958 --algunes fonts citen el 5 de setembre-- per problemes pulmonars a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Sa companya fou l'obrera tèxtil Carolina Bassi i Ideal Peres, fill de la parella, també va ser un destacat militant anarquista.
***
Foto de la policia nord-americana de Raffaele Schiavina
- Max Sartin: El 8 d'abril de 1894 neix a San Carlo (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia), en una família pagesa, el militant i propagandista anarquista individualista italoamericà Raffaele Schiavina, més conegut com a Max Sartin o Bruno.L'any 1912, en acabar l'escola, emigra als Estats Units i s'instal·la a Brockton (Massachusetts) en 1913, on descobreix l'anarquisme durant l'estiu de 1914 llegint les memòries de Kropotkin. Comença a col·laborar amb el periòdic de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva i l'abril de 1916 n'accepta el càrrec d'administrador. L'any següent és detingut per rebutjar servir a l'Exèrcit i condemnat a un any de presó i expulsat cap a Itàlia el 9 de juliol de 1919. A Nàpolsés de bell nou detingut per les autoritats militars per deserció en temps de guerra i internat a la presó militar de Sant'Elmo, on va restar fins a l'amnistia del 2 de setembre de 1919 quan va ser portat a capitania militar i incorporat a l'Exèrcit i el 12 del mateix mes llicenciat. A començaments de 1920 reprendrà a Torí el càrrec d'administrador de Cronaca Sovversiva, de la qual enviarà 4.000 exemplars als EUA sota el fals títol d'A Storno per evitar la censura nord-americana que havia prohibit la publicació, però després de vint números el periòdic és declarat il·legal per la divulgació d'articles antimilitaristes. L'agost de 1922 és detingut i empresonat durant 15 mesos, acusat absurdament de pertànyer a l'organització «Arditi del Popolo», abans de ser finalment absolt per l'Audiència de Torí. El març 1923, fugint de l'amenaça feixista a Itàlia, s'instal·la a París on publica amb Emilio Coda i Giuseppe Mioli La Difesa per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels anarquistes italoamericans condemnats a mort. Després d'una breu estada a Londres, tornarà a París, on va treballar en la indústria tèxtil i va publicar el periòdic Il Monito (1925-1928). Després de residir a Marsella serà expulsat de França i retorna clandestinament als EUA --amb aquest estatus legal de«clandestí» romandrà fins a la seva mort. Allà col·laborarà primer i dirigirà després el setmanari novaiorquèsL'Adunata dei Refrattari durant 44 anys, de maig de 1928 fins l'abril de 1972. A més de nombrosos articles en periòdics anarquistes (Man!, La Frusta, Internazionale, Cronache Sovversive, Veglia, etc.) sota diversos pseudònims (Cesare, Nando,Michetta, Calibano,Melchier Seele, Max Sartin, Labor,Manhattanite, Bob,Juan Taro, XY, RS,MS, etc.), és autor dels llibresSacco e Vanzetti: causi e fini di un delitto di stato (1927), Berneri in Spagna (1938) i Il sistema rappresentativo e l'ideale anarchico(1945), entre molts d'altres. Max Sartin va morir el 23 de novembre de 1987 a Salt Lake City (Utha, EUA). Els seus impressionants arxius sobre el moviment anarquista internacional («Fons l'Adunata») són dipositats a la nord-americana Boston Public Library, on també es troba el fons documental d'Aldino Felicani sobre el cas Sacco i Vanzetti; també va donar documentació (fotografies, fullets, publicacions, etc.) a l'Arxiu Pinelli de Milà (Itàlia). L'arxiu de L'Adunata dei Refrattari es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa companya va ser la militant anarquista Fiorina Rossi.
***
Necrològica
de Melitó Ferrer Batrin apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 2 d'agost de 1957
- Melitó Ferrer Batrin:
El 8 d'abril de 1898 neix al
Poble Nou de Manresa (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista
Melitó Jaume Josep
Ferrer Batrin. Sos pares es deien Pau Ferrer Prat i Maria Batrin
Capdevila. En
1919 ja militava en el Sindicat de Metal·lúrgics
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Manresa. Fou delegat en els Plens Regionals
confederals
d'agost de 1931 i de març de 1933. També fou
delegat de Callús, del Sindicat
d'Alimentació i de la Fusta i de la Federació
Local de Manresa de la CNT al Ple
de Sindicats de Catalunya que se celebrà l'abril de 1932 a
Sabadell (Vallès
Occidental). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i s'establí a
Estrasburg, on treballà de paleta i milità en la
seva Federació Local de la
CNT. Melitó Ferrer Batrin va morir el 6 de juliol de 1957 a
Estrasburg
(Alsàcia, França).
Florindo
Misefari
- Florindo Misèfari:
El 8 d'abril de 1901 neix a Palizzi (Calàbria,
Itàlia) el químic anarquista
Florindo Italo Palermo Misèfari.Sos
pares es deien Carmelo Misèfari i Francesca Autelitano i era
fill d'una família
nombrosa de vuit fills, dels quals tres germans seus també
van ser militants
anarquistes, Bruno, Enzo –que acabà en les files
comunistes– i Vincenzo. De ben
jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i a
començament dels anys
vint desenvolupà una intensa campanya de propaganda
anarquista en relació
directa amb Errico Malatesta. El 16 de juliol de 1920 va ser processat,
amb
Giovanni Viola, del «Comando Gruppo Dirigibilisti»,
per les autoritats per«instigació al crim a través de la
premsa» per haver imprès el manifest «Ai
soldati» incitant a la protesta i a la revolta contra
l'enviament de tropes a
Albània. Durant l'escorcoll del seu domicili, l'agost de
1922, la policia trobà
segells de goma del «Gruppo Sovversivo Studentesco Pietro
Gori» (Grup Subversiu
Estudiantil «Pietro Gori») i altre del«Gruppo Giovanile Anarchico Bruno
Filippi – Reggio Calabria» (Grup Juvenil Anarquista«Bruno Filippi» - Reggio de
Calàbria), juntament amb 1.340 bitllets d'una loteria a
favor de la propaganda
revolucionària del grup anarquista «I
Liberi» (Els Lliures) de Reggio de Calàbria
(Calàbria, Itàlia). Es traslladà a
Messina (Sicília), on els anys següents ja
no figurà en les investigacions policíaques. El
28 de maig de 1970 va ser
nomenat tresorer de la junta directiva de la secció de
Messina de la Societat
Química Italiana. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Suceso Portales
- Suceso Portales:El 8 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 4 de març– de 1904 neix a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya) la militant anarquista i anarcofeminista María Suceso Portales Casamar. Sos pares es deien Francisoc Portales i Luisa Casamar. En 1934 va començar a militar activament en el moviment anarquista i a treballar com a modista. Va participar activament en la creació del col·lectiu anarcofeminista «Mujeres Libres» l'abril de 1936 i va col·laborar en la revista cultural i de documentació social del mateix nom que va començar a aparèixer el maig de 1936. Quan esclata la revolució de 1936, s'hi afegeix amb entusiasme. A Guadalajara fa de propagandista i assessora dels agricultors. El 20 d'agost de 1937, a València, participa en el primer congrés nacional dels grups de dones anarquistes federades. Secretària del subcomitè nacional de«Mujeres Libres» a València (1938), va participar activament en escoles i institut de«Mujeres Libres», en la campanya d'extensió de «Mujeres Libres» entre les pageses de Guadalajara i en l'organització de la Granja Escola de Sant Gervasi. En octubre de 1938 participa en els preparatius de la Conferència Nacional de«Mujeres Libres» a Barcelona i en el famós ple del Moviment Llibertari presentarà un informe de«Mujeres Libres» amb Pura Pérez. Després de la desfeta del 1939 Suceso Portales serà un d'aquells 184 exiliats que arribaran al Regne Unit a bord del vaixell Galatea procedents d'Alacant. Troba refugi polític a Londres, protegida per la família Peggy Spencer. Va participar en les publicacions del nucli llibertari britànic (España fuera deEspaña); va tenir bons contactes amb la resistència a Madrid, amb els presos, ja que son germà era a la presó, i va participar en totes les manifestacions públiques que es van celebrar a Londres: la nit del 20 de febrer del 1952, contra els cors i danses del Ministeri d'Informació i Turisme, al teatre Stoll, per salvar la vida a 12 condemnats a mort a Barcelona; contra la visita del ministre d'Assumptes Exteriors franquista, Castiella, el juliol de 1960; contra la visita de Fraga Iribarne, el novembre de 1963; etc. En 1962 reprèn contacte amb militants llibertàries refugiades a França i editen a Londres, en novembre de 1964, la revista Mujeres Libres, portaveu de la Federació del Moviment Llibertari a l'exili (en edició trilingüe). En 1972 s'instal·la prop de Sara Berenguer a Montady, prop de Besiers (Occitània), on continuarà la publicació de la revista fins a 1976, data en la qual la revista reapareix a Espanya. En els anys 80 va residir a Novelda (Alacant). En maig de 1997 va participar a Madrid en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres». Va ser companya d'Acracio Ruiz. Va escriure per a FrenteLibertario. Suceso Portales va morir el 23 de gener de 1999 al seu domicili de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va ser enterrada al cementiri d'aquesta localitat.
***
Martín
Castán del Val
- Martín
Castán
del Val: El 8 d'abril de 1908 neix a Sarinyena (Osca,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Martín Epifanio Castán del
Val. Llaurador de professió, milità
en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gurrea de
Gállego (Osca,
Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser
internat al camp de concentració de Barcarès.
Posteriorment va ser integrat la
IV Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la Savoia.
Altres
fonts apunten que es va presentar voluntari en un regiment estranger
arran de
la declaració de guerra contra els alemanys. Durant la
primavera de 1940 va
caure presoners dels nazis i va ser deportat a Alemanya.
Després d'un temps a
l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Lüneburger Heide, Baixa
Saxònia, Alemanya),
sota la matrícula 87.676, el 27 de gener de 1941 va ser
deportat al camp de
concentració de Mauthausen (ÀltaÀustria, Àustria) sota la matrícula
5.465. El
29 de març de 1941 va ser enviat al camp auxiliar de Gusen
sota la matrícula
11.236. Martín Castán del Val va morir el 6 de
novembre de 1941 al camp de
concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria).
***
Necrològica
de Manuel Clement Marco apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 31 de març de 1968
- Manuel Clement Marco: El 8 d'abril de 1909 neix a Navarrés (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Clement Marco. Sos pares es deien Joan Clement i Maria Marco. Milità en el Sindicat de la Construcció de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup anarquista del barri barceloní de Les Corts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació participà en la Resistència a la zona del Vivarès. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Lo Borg de Sant Andiòu, on treballà d'obrer de fàbrica i milità, amb son germà Salvador Clement Marco, en la Federació Local de la CNT. Manuel Clement Marco va morir el 8 de febrer de 1968 a Lo Borg de Sant Andiòu (Vivarès, Llenguadoc, Occitània). Deixà companya, Andréa Marie Perrier, i fills.
***
Necrològica
de Casto Ballesta Urrea apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 de desembre de 1979
- Casto Ballesta
Urrea: El 8 d'abril –algunes fonts citen
erròniament el 25 de febrer– de 1912
neix a Leiva (Mazarrón, Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista Casto Ballesta
Urrea –algunes fonts citen erròniament el segon
llinatge com Urraca. Sos pares es
deien Casto
Ballesta Martínez, barber, i Bernardina Urrea
Hernández. Quan era jove emigrà i
es posà a fer feina a les mines de potassa de Cardona
(Bages, Catalunya),
entrant en contacte amb el moviment anarquista. En 1933, en plena
repressió,
assumí càrrecs orgànics,
participà en la insurrecció anarquista de gener
d'aquell any i col·laborà en la
reorganització clandestina dels quadres de
Defensa Confederal. Per la seva militància va ser acomiadat
de la feina i
inscrit en la «llista negra» de la patronal.
Patí presó a Manresa (Bages,
Catalunya) i a Barcelona (Catalunya). El juliol de 1936
participà en les lluites
contra l'aixecament militar feixista –segons alguns
formà part del Comitè Revolucionari–
i durant el període bèl·lic
ocupà la secretaria del Consell Administratiu de la
Col·lectivitat Minera de Sallent (Bages, Catalunya). En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França. S'integrà
en la resistència antinazi a Llemotges
(Llemosí, Occitània) i el 20 de gener de 1942
entrà en contacte amb Yves Tavet,
de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). En 1943 dirigí
dos grups, un que
actuà al triangle Llemotges-Sent
Junian de Chalhac-Embasac i un altre al camp d'internament de Cerelhac;
actuà
amb sa companya Rosa Riba, amb qui tingué dues filles, sota
les ordres d'Yves
Tavet, l'esposa d'aquest, un metge alemany antinazi i els espanyols
José
Vargas, Emilio González i Gonzalo Rodríguez. El 5
de maig de 1944 Yves Tavet va
ser detingut i ell s'encarregà de l'organització
del grup, juntament amb
el comandant Pariset. El grup continuà
actuant fins a l'alliberament de Llemotges el 22 d'agost de 1944. En
1943
participà activament, amb Fernández Portillo, en
la reorganització confederal a
Llemotges. L'agost de 1946 fou delegat, per la Regional Núm.
III, al Ple
Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en
1947 al II Congrés
de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En
aquesta època col·laborà
en CNT i Solidaridad
Obrera. A causa del desgast físic de la mina i
després
d'una operació que el deixà sense un
ronyó, canvià d'ofici i es dedicà a la
bijuteria,
establint-se pel seu compte. Després d'un intent frustrat de
treball en
col·lectivitat, esdevingué patró,
però sempre fent propaganda llibertària i,
després de la mort del dictador Francisco Franco, fent
costat econòmic a
l'acabada de reconstituir CNT de l'Alt Llobregat. El seu testimoni va
ser
recollit per Frederica Montseny en el llibre Eléxodo. Pasión y muerte de españoles en
el exilio (1977) i
posteriorment en el col·lectiu Les
anarchistes
espagnols dans la tourmente (1939-1945) (1989,
pòstum). Casto Ballesta
Urrea va morir, a resultes d'una operació, el 16 d'agost de
1978 –algunes fonts
citen erròniament 1979– a Llemotges
(Llemosí, Occitània).
***
- Lluís Latorre Mestres: El 8 d'abril de 1912 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Latorre Mestres. Son pare es deia Orfelino Latorre Cataluña. Quan encara era adolescent començà a treballar de comptable a la fàbrica de piles «Fepe» i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 abandonà casa seva i sa família no tornà a saber res d'ell fins el juliol de 1938, quan sos pares reberen una carta seva des de París (França). Sembla que formà part de les Patrulles de Control i dels Grups de Defensa de Barcelona. Fou un dels responsables, la primavera de 1937, de l'assassinat dels germans Lucio i Julio Ruano Segúndez, exresponsables de la«Columna Durruti» caiguts en desgràcia, i les seves companyes, i arran d'aquest fet fugí cap a França. En 1940 va ser detingut a França i lliurat a Irun (Guipúscoa, País Basc) a les autoritats franquistes. Traslladat a la Presó Model de Barcelona, el 19 d'agost de 1943 va ser jutjat amb Justo Bueno Pérez i José Martínez Ripoll. Lluís Latorre i Justo Bueno va ser condemnats a mort i després de la revisió del procés el novembre d'aquell any, va veure commutada la seva pena per 20 anys de presó; Justo Bueno, en canvi, va ser afusellat l'10 de febrer de 1944 al camp de la Bota de Barcelona. Un cop posat en llibertat provisional, el juny de 1946 va ser novament detingut a Barcelona. En 1947 es casà amb Maruja Paredes, amb qui tingué un fill, que morí poc després de nàixer en 1948, i una filla en 1949. En 1951, amb Enrique Formentin, aconseguí embarcar cap a Amèrica Llatina. Després d'alguns mesos a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), s'instal·là a Montevideo, on treballà en l'ambaixada suïssa. Lluís Latorre Mestres va morir el 14 de desembre de 1962 a Montevideo (Uruguai).
---
II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT
1.- Informació de Batlia
- S’informa de la signatura d’un conveni per a la cobertura de places de policia.
2.- Dació de compte de resolucions de Batlia
- 2 nomenaments de lletrat i procurador.
- Aprovació de l’expedient de liquidació del pressupost general de 2018
- Modificació de pressupost
- Pagament a treballador.
3.- Precs i preguntes
PRECS:
1-Ens han arribat queixes per la mala il·luminació de l'aturada de taxis del Port de Pollença. Demanam que aquesta deficiència s'arregli el més aviat possible.
Ho tendran en compte. Admeten que és així, i estan en procés d’arreglar-ho. Esperem que no es retardi molt com passa habitualment.
PREGUNTES:
1.- Poden posar senyals de trànsit, com si n'hi ha al Passeig Anglada Camarassa, per advertir que el Passeig Voramar és peatonal i no hi circulin grups de ciclistes?
Ens varen dir que la policia està informada, i que ho faran. Esperam que això sigui possible el més aviat possible. Per desgràcia el millor passeig de la Mediterrània o té ni simple senyalització.
2.- Ens poden informar per què no hi hagut cap avenç en tota la legislatura respecte la possibilitat de visitar la Fortalesa, tal com estipula la llei de Patrimoni Històric, mentre veim com s'hi fan noces de famosos i s'hi roden sèries?
Almenys, admet el regidor que no s’ha avançat gens que en aquest tema. Diu que no té eines per una cosa que no és competència seva a no ser que sigui un acord amistós, i sobre això darrer no ho ha pogut aconseguir. Per desgràcia, la capacitat de influir al Consell tampoc ha estat molt gran, i aquest, el que té la competència, poc ha fet. En fi, qui té diners...
3.- Saben que el Camí de Coves Blanques té des de fa un temps un esbaldrec que va a més? Han fet o pensen fer res al respecte?
Varen dir que ho sabien, i que els tècnics havien anat a prendre mides i a fer una composició de lloc per demanar pressupostos i realitzar les millores de l’esbaldrec.
4.- Com s'ha actuat respecte el restaurant que a l'inici del Passeig Voramar per montar la tarima de la terrassa s'ha dedicat a tallar arrels del pi que allà s'hi troba? S'ha obert procediment sancionador?
Tot d’una que ho varen saber enviaren la policia per aturar-ho, i aixecaren acta i es tramitarà l’expedient sancionadors corresponent. Esperem que la sanció sigui exemplar.
5.- S'ha sancionat al conductor que fa uns dies va baixar un tros d'escalonada del Calvari en cotxe?
Efectivament el conductor ha estat sancionat. El mínim que es podia fer per aquesta temeritat, i posada en perill de persones i patrimoni municipal.
6.- Com està el procés de recepció de dades de consum elèctric demanades a les empreses subministradores arran de la moció de mesures per mobilitzar el parc buit d'habitatges?
Doncs tenen les mateixes respostes, les tres respostes de sempre. I encara o han fet res, que els hi tornaran demanar, i sinó que faran alguna cosa d’acord a la llei de l’habitatge. En fi, que un té la sensació de que no faran res, i que el tema de l’habitatge no importa gens a aquest equip de govern.
7.- Quan pensen convocar la reunió relativa al pressupost de 2019?
La reunió ja s’havia fet, registràrem la pregunta per error. La costum de fer-la....
8.- Ja tenen definit el tipus d'acte i la data de l'acte a celebrar (tal com vàren respondre a una pregunta del passat ple) respecte el cas de discriminació lingüística ocorregut el passat 17 de febrer a un estanc del Port de Pollença?
Ens va dir que faran un acte el dia 26 de setembre, pel dia internacional de les llengües. El tema és que no sabem quin serà el nou govern per aquestes dades, i si aquest es durà a terme. Tal vegada una dada no tan allunyada dels fets.
9.- En quin estat d'execució estan les propostes aprovades arran del procés de pressupostos participatius del 2018?
Sobre els projectes la situació està de manera similar al que informaren durant la comissió permanent de participació ciutadana. Pocs avanços, i estam ja a final de mandat i quan hauríem de començar a tenir ja els d’enguany.
10.- Han fet alguna passa per elaborar el pla d'emergències per inundacions tal com marca la llei? (no la contestaren el ple passat)
Fa 3 setmanes parlaren amb la DG i el conseller quines eren les passes a seguir, però varen dir que no era fàcil, però tot d’una que se pugui ho faran. La veritat és que sembla que no faran res, ja que si és difícil.... Basta veure el que han tardat per simplement xerrar. En definitiva, una mostra més d’aquesta poc efectivitat d’aquest govern.
11.- El passat 10 de març es varen produir vessaments d'aigües fecals entre l'hotel Daina i el Club nàutic. Quins son els motius? Han pres alguna mesura per evitar que es repeteixi?
Va dir el regidor Nevado que aquest és un problema antic, però que no el troben. Pensen que pot ser d’alguna connexió d’un habitatge, però no n’estan segurs. Estan investigant. Esperem que es pugui trobar la solució, ja que el perjudici és molt gran.
Dilluns 15 d'abril de 2019 celebrarem una reunió de la Junta de l'APIMA de l'IES Mossèn Alcover a les 20:15 hores a la sala d'exàmens nord amb el següent ordre del dia:
1.- Lectura i aprovació de l'acta anterior.
2.- Estat de comptes
3.- Activitats i xerrades per a pares i alumnes: organització de la pròxima xerrada.
4.- Informacions de les darreres reunions de Consell Escolar i de les APIMA's organitzada pel Departament d'Educació de l'Ajuntament de Manacor.
5.- Torn obert de paraula
A casa nostra, el progressisme no és aliè a aquesta manera d'actuar, especialment quan governa i s'acosten les cites electorals. Quan es produeix aquesta concatenació de factors és quan els afectats per la finor dermatològica -partiditis, en diu qualcú- acostumen a prodigar les mossegades més fortes contra els incauts que gosen obrir la boca per recordar alguns incompliments i s'entesten a no deixar que les promeses fetes caiguin en l'oblit dels despatxos. (Andreu Perelló)
Té cura la partiditis?
Andreu Perelló | 19/04/2011 |
Diu el manual del bon polític que quan les coses comencen a no anar bé per als teus, la sortida més ràpida és trobar un bon culpable. Si es pot triar, convé que el cap de turc sigui de l'entorn propi. Es veu que posats a cercar algú a qui carregar les culpes, sempre és més rendible assenyalar un traïdor a la causa, a qui poder atribuir totes les incapacitats i debilitats, que no pas reconèixer la part de responsabilitat en el naufragi.
A casa nostra, el progressisme no és aliè a aquesta manera d'actuar, especialment quan governa i s'acosten les cites electorals. Quan es produeix aquesta concatenació de factors és quan els afectats per la finor dermatològica -partiditis, en diu qualcú- acostumen a prodigar les mossegades més fortes contra els incauts que gosen obrir la boca per recordar alguns incompliments i s'entesten a no deixar que les promeses fetes caiguin en l'oblit dels despatxos.
Demanau-ho, si no, a la gent del GOB. Fa vuit anys, reberen clatellades arreu per haver volgut mantenir la coherència amb els seus plantejaments i per haver criticat, com no podia ser d'altra manera en una entitat ecologista, algunes renúncies en l'àmbit de la protecció de la natura que protagonitzà el primer govern del Pacte de Progrés. Aleshores, no només se'ls insultà per haver escenificat de manera pública el seu descontentament amb els governants progressistes, sinó que se'ls arribà a acusar de ser els màxims culpables de la desfeta electoral de l'any 2003. Entre d'altres tergiversacions, foren presentats com els responsables d'haver fet possible el retorn triomfal del PP i l'entrada a l'era Matas.
La línia argumental que es va preparar aleshores per fer entendre als votants la desfeta atorgava un paper gairebé preponderant a la satanització d'aquesta entitat ecologista. Curiosament, era la mateixa entitat que havia estat capaç d'aglutinar l'ampli moviment ciutadà que havia fet possible el govern dels aprenents de Torquemada. Ara, la situació es torna a repetir. I els protagonistes s'assemblen. D'una banda, els defensors del patrimoni natural -siguin del GOB o de més enllà d'aquestes sigles-; i de l'altra, els conservacionistes de les cadires.
Aquests darrers han recuperat el costum de dejectar els ecologistes per haver-se mantingut fidels als seus principis i per haver sortit del discurs de l'"això no toca", que tant de bé ha fet als nostres veïns. I tornen a acusar-los de voler repetir la irresponsabilitat que ja els foragità del Govern autonòmic fa vuit anys per haver fet repàs d'alguns aspectes que no han agradat als ecologistes aquesta legislatura.
És clar que aquest tipus d'argumentaris no cerquen cap explicació més o menys real al perquè d'aquella derrota i al de la que pot venir. L'únic objectiu que té aquest relat és desviar l'atenció de les mancances d'aquells que el publiciten per poder espolsar-se les culpes amb la consciència ben tranquil·la.
Els partidaris de les pilotes enfora semblen oblidar que aquest comportament és castigat sistemàticament per un nombre significatiu de votants de l'entorn progressista. Molts prefereixen quedar a casa abans que tolerar la mentida i la traïció a les promeses. Una cosa és que quedin projectes -molts o pocs- arraconats al fons del calaix i l'altra és que el vot d'un serveixi per fer tot el contrari d'allò que li havia estat promès.
Arribats a aquest punt, de ben poc serveix recuperar la bandera del "tothom contra el PP" per mirar de despertar les bubotes col·lectives, més encara si no va acompanyada de cap projecte mínimament engrescador i de l'abandó de les pràctiques sectàries que allunyen una mica més aquells que no comparteixen el carnet.
Diari de Balears
La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica. (Miquel López Crespí)
Defensa dAina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil
Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació fan el joc a la dreta. Diuen que és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana. Sembla que un sector de l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tot plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica? Si en el passat no tengueren vergonya per a oblidar quaranta anys de lluita republicana i anticapitalista per tal de fruir dels bons sous que donava pactar amb el franquisme reciclat... per què ara haurien d´avergonyir-se de trair la Plataforma Salvem la Real, ses Fontanelles, la memòria de Toni Roig, els esforços de tots els mallorquins i mallorquines que confiaven que l´esquerra nominal sabria complir les promeses electorals?
La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec. Eren dues persones, Margalida Rosselló i Nanda Caro, que deien el que pensaven, que no volien vinclar-se davant l´embranzida dels poders fàctics i per això mateix molestaven aquells dels seus que només eren en política per a cobrar uns bons sous. Les idees, els principis? De quan l´oportunisme ha tengut mai coherència i dignitat?
Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. Ramat doportunistes a recer del poder. La seva ideologia és el compte corrent, i l´enemic no és tant la corrupció o els que han destruït Mallorca, sinó tots aquells i aquelles que, servant la memòria històrica de les lluites més emblemàtiques del nostre poble, no combreguen amb rodes de molí.
El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.
Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit datenció al Govern de les Illes!-- titulat Mallorca, un toc dalerta començava lacostumada campanya de demonització contra aquests dissidents, en aquest cas lorganització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns daquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)
Defensa del GOB
Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit datenció al Govern de les Illes!-- titulat Mallorca, un toc dalerta començava lacostumada campanya de demonització contra aquests dissidents, en aquest cas lorganització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!
No solament va ser lenrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles dAina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt danys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les argumentacions dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a lesquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra lHospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i dAina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?
Però, com de costum, una vegada són en lusdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.
Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.
Alguns dels membres daquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de lesquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries Lantifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme dafirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan lestalinisme ordí brutals campanyes dextermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a lextermini de bona part de lavantguarda marxista catalana amb la desaparició física dAndreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars danarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que shauria anat acabant?
Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds florero, uns Verds que no qüestionassin labsurd model desenvolupista actual, lencimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.
I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també sha fet amb lantiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política desquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.
Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de loportunisme, la mentida i la traïció.
Loportunisme de molts daquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència sha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de fan el joc a la dreta, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns daquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si Mallorca era Sicília. Com diuen els diaris: El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília.
Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero
Els desastres de Jaume Carbonero
La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller dHabitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller dHabitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i desquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: ¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller dHabitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: Esto tendrá un coste.
La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei dHabitatge amb Francesc Antich, sho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no sho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal dun diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i desquerra: El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto.
La vergonya shavia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?
Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si Mallorca era Sicília. Com diuen els diaris: El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília.
Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.
Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.
Ara, anys després daquests fets, amb igual prepotència, satreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que shagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. Lafer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes dactuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Es presenta Unidas Podemos - Veus Progresisstes, la coalició per al Senat.
Veus Progressistes i Unidas Podemos han presentat aquest dimarts la coalició amb la qual aniran al Senat. La candidata de Veus Progressistes, Rosa Cursach, ha assegurat que "aquesta coalició d’esquerres és una confluència guanyadora" i que permetrà "assegurar una majoria progressista al Senat". Cursach ha incidit en la necessitat de trencar la majoria conservadora a la cambra alta per poder tirar endavant polítiques progressistes.
Així mateix, ha explicat que "s’ha de posar la vida al centre de les polítiques de la mateixa manera que s’ha fet a les Balears, on la sostenibilitat de la vida s’ha posat al centre de les polítiques, i que també s’ha de posar al centre de l’Estat. Això ho podem aconseguir amb una majoria d’esquerres que sigui feminista i posi sa transversalitat de gènere a totes les polítiques que faci", ha sentenciat.
Pep Malagrava, d’Unidas Podemos, ha assegurat que aquesta coalició garanteix "un model de política basat en el pacte i en el diàleg". D’altra banda, Xavier Miralles, d’Esquerra Unida, ha remarcat que és bàsic que aquesta candidatura conjunta a l’esquerra del PSOE, alhora de reformar la constitució no vagin per la part del 135 o en l’aplicació de l’article 155”.
Anarcoefemèrides del 9 d'abril
Esdeveniments
Abarno i Carbone durant el judici
- Condemna a Abarno i Carbone: El 9 d'abril de 1915, a Nova York (Nova York, EUA), els anarquistes Frank Abarno i Carmine Carbone, membres del grup anarquista italià de Gaetano Bresci, detinguts el 2 de març i acusats de col·locar dues bombes el 13 d'octubre de 1914 a Nova York, una a la catedral de St. Patrick i una altra a l'església de St. Alphonsus, per «celebrar» el cinquè aniversari de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia (13 d'octubre de 1909), son condemnats a sis i 12 anys de presó. Emma Goldman aportarà gran part dels diners necessaris per a sufragar el judici aconseguits mitjançant les conferències que dóna. L'arxiu sobre el «cas Abarno-Carbone» es troba al fons Anthony Capraro de l'Immigration History Research Center de la Universitat de Minnesota (EUA).
***
Els anys del pistolerisme
- Creació dels escamots de la patronal: El 9 d'abril de 1919 el secretari general de la Federació Patronal de Barcelona (Catalunya), Josep Pallejà, informa en carta al capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch, «que en vista que la policia barcelonina ha donat palmàries mostres de la seva impotència per evitar les coaccions i atemptats dels quals són víctimes tant els patrons com els obrers lliures, [els patrons de Barcelona] han resolt la formació d'una policia particular que supleixis aquestes deficiències i que sigui l’empara de les seves vides constantment amenaçades, encarregant de l'organització d'aquesta policia al senyor Manuel Bravo Portillo, que tantes mostres té donades de competència policíaca». A partir d'aquesta data es crearan escamots armats pagats per la patronal per assassinar destacats militants anarcosindicalistes. La Confederació Nacional del Treball (CNT) crearà en resposta grups de defensa confederals armats. L'era del pistolerisme es desencadena. Aquesta carta es conserva al Fons Comte de Romanones de l'arxiu de la Reial Acadèmia de la Història de Madrid (Lligall 96, carpeta 8).
***
Manifestació en suport de Sacco i de Vanzetti
- Cas Sacco i Vanzetti: El 9 d'abril de 1927 el Tribunal Suprem de l'Estat de Massachusetts (EUA) confirma les penes de mort per a «aquests bastards anarquistes», segons la cita literal del jutge Webster Thayer durant el judici, Nicolas Sacco i Bartolomeo Vanzetti.
***
Capçalera
del primer número de Más Lejos
- Surt Más Lejos: El 9
d'abril de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número del setmanari de
teoria anarquista Más Lejos. Crítica.
Ideas. Documentación social y
económica. Sembla que fou dirigit per Eusebi
Carbó Carbó. Trobem articles
de Jaume Balius, Emma Goldman, Manuel Haro, Albert de Jong, Arthur
Lehning, Josep Mas
Gomeri, Evelio Servet Martínez Vicente,
Ricardo Mella, Ricard Mestres, Josep Peirats, Amparo Poch, Josep Pros,
Isaac Puente, Lucía Sánchez Saornil, Alexander
Schapiro,
Evaristo Viñuales, Mariano Viñuales, etc.
Realitzà
una enquesta sobre
l'abstencionisme electoral a la qual van respondre Camillo Berneri,
Pierre
Besnard, Armando Borghi, Sébastien Faure, Fontaura,
Frederica
Montseny, Josep
Peirats, el doctor Pierrot, Evaristo Viñueles, Volin, etc.
En
sortiren nou
números, l'últim el 2 de juliol de 1936.
***
- Surt Liberdade: El 9
d'abril de 1938 surt a París (França) el primer
número del periòdic bimensual
en llengua portuguesa Liberdade. Porta-voz dos antifascistas
portugueses.
Portava l'epígraf «Una nova barricada que
s'erigeix als camps de lluita contra
la dictadura i una bandera que simbolitza les aspiracions supremes
d'emancipació humana». En sortiren almenys 29
números fins al 1939.
***
La placa d'homenatge a Oriol Solé Sugranyes (Foto: Pere Carol)
- Homenatge a Oriol Solé Sugranyes: El 9 d'abril de 2005 a la façana de les Voltes de la Casa Bas de Capellades (Anoia, Catalunya), davant l'assistència d'un centenar de persones, es va inaugurar una placa commemorativa de la defunció del militant anarquista Oriol Solé Sugranyes, que va ser mort per la Guàrdia Civil quan intentava fugir de la presó de Segòvia el 6 d'abril de 1976, ja desaparegut Franco i abans que la pressió popular aconseguís l'amnistia política tant demanada. L'acte d'homenatge va estar organitzat per l’Assemblea de Joves de Capellades, poble d'on era veí Oriol Solé, i va comptar amb la participació de l’escriptor i poeta David Castillo; de Frederic Sánchez, company de fuga de Solé; i del cineasta Manel Muntaner. David Castillo va recordar l'homenatjat llegint un poema de Vicente Serrano; particularment emotiva va ser la intervenció de Frederic Sánchez, que va parlar de la necessitat de recuperar i mantenir la memòria; i Manel Muntaner va llegir un text inèdit escrit per Solé quan estava pres la nit que van assassinar Salvador Puig Antich, el 2 de març de 1974. Finalment, després del parlament d'Adela Morera, de l’Assemblea de Joves de Capellades, la mare de Oriol Solé, la capelladina Conxita Sugranyes de Franch, va destapar la placa i, tot seguit, va tenir lloc l’ofrena floral.
Homenatge a Oriol Solé Sugranyes (09-04-2005)
Naixements
Foto policíaca de Louis Rimbault (1912)
- Louis Rimbault: El 9 d'abril de 1877 neix a Tours (Centre, França) el militant llibertari i propagandista del anarconaturisme Louis Rimbault. Nascut en una família pobre de vuit germans i de pare alcohòlic, primer coneixerà la garjola i després la vagabunderia. Més tard trobarà feina en un hotel restaurant, d'on fugirà amb la filla dels patrons, Clémence, aleshores embarassada. La parella es casa i munta una quincalleria a Livry-Gargan (Illa de França) i després Rimbault treballarà com a manyà. En 1903 és triat com a regidor municipal en una llista radicalsocialista. A partir de 1908 esdevé abstencionista i anarquista. Son germà Marceau, llibertari com ell i que escriu per a L'Anarchie, passarà una temporada amb Louis i tots dos freqüentaran els cercles anarcoindividualistes. Atret pels milieux libres (medis o ambients lliures), participa a la colònia comunistallibertària de Bascon (Picardia) entre els anys 1910 i 1912. En 1913 es veu implicat en el procés de la Banda Bonnot i és condemnat per complicitat, però simulant la follia, és finalment alliberat després de dos anys de presó. En 1919 serà un dels fundadors dels Consells d'Obrers Sindicats («aplicació el comunisme econòmic en plena societat burgesa»), embrió dels Soviets Federats que s'oposen al dirigisme dels comunistes --alguns dirigents de la CGT acusaran Rimbault d'«agent provocador». En 1922 col·labora en el periòdic Le Néo-Naturien que reivindica el retorn a la natura per mitjà de l'alimentació, promovent el vegetarianisme i criticant els carnívors («cementiris ambulants» o«necròfags»), i escriu un gran nombre de conferències sobre el tema. En aquesta línia, funda en 1923 la colònia «Terre Libérée» (Terra Alliberada) a Luynes (Indre i Loira), a 11 quilòmetres de la seva localitat natal, amb la finalitat de crear una «Ciutat Vegetariana» basada en la llibertat, l'autonomia i la regeneració, i on també crearà una editorial del mateix nom especialitzada en teories vegetarianes. El desembre de 1924 començarà a publicar el periòdic Végétalien, amb Georges Butaud i Sophia Zaïkowska. El desembre de 1926 Clémence, la companya i primera esposa de Louis, mor després d'una tuberculosi que arrossegava des de feia anys i que es va sumar als traumatismes mai curats que va patir per mor de les tortures infligides per la policia durant la detenció de Rimbault pel cas Bonnot. D'altra banda, Louis Rimbault és el creador d'una recepta de cuina, La basconaise, plat únic compost d'una trentena de verdures crues, assenyada per regenerar l'ésser humà. Víctima d'un accident en 1932 durant una classe de construcció d'edificis, restarà paraplègic fins la seva mort. El març de 1938, però, contraurà matrimoni amb Léonie Pierre, una òrfena que havia recollit quan era nina. Durant la guerra «Terra Libérée», situada a l'anomenada França Lliure, servirà de refugi a molts desplaçats i Rimbault serà acusat de bocheper la seva negativa a participar en la recol·lecta per al retrat de Pétain, fet que implicarà l'escorcoll de la colònia a la recerca d'armes i propaganda subversiva. Louis Rimbault va morir el 9 de novembre de 1949 a Luynes (Centre, França) i a la seva tomba es pot llegir:«Fundador de Terre Libéré / escola de pràctica vegetariana / a la qual va consagrar sa vida amb la finalitat / d'una regeneració social». És autor de llibrets, especialment sobre vegetarianisme i antitabaquisme --com ara Les secrets bienfaits de la maladie, Pour ne jamais fumer: Suvre d'éducation individuelle, Comment choisir sa femme? (1923), Peut-on cesser subitement de fumer? (1925), Le tabac, les infirmités, les fléaux qu'il provoque: le remède naturel (1927), Les origines de la vie humaine révélées par la pratique du naturisme intégral: le végétalisme, interprétation vécue inédite sur la vie du primitif (1929), L'être humain sous la fumée décerveleuse du tabac (1930), Le grand problème naturiste: se libérer, sans délai, dans un jardin: guide complet de jardinage naturiste selon les méthodes expérimentées par l'École de pratique végétalienne et de retour à la terre (1934), Prémisses de l'état de révolution naturarchiste en France d'après la chevauchée makhnoviste et l'Histoire (1936), Plantes sauvages alimentaires (1937), Les empoisonneurs méconnus. Crimes alimentaires. Les soins qui tuent (1938), entre d'altres-- i de quatre entrades de l'Enciclopèdia Anarquista de Sébastien Faure. Tambéés autor de 10 cançons (lletra i música, entre elles la «Marsellesa internacional naturista») publicats per «Terre Libérée». Alguns manuscrits seus es troben al Centre d'Histoire Sociale (CHS) de París.
Louis Rimbault (1877-1949)
***
Alfredo
Melani
- Alfredo Melani: El
9 d'abril de 1886 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Alfredo
Melani. Fill d'una família d'artesans, quedà orfe
de pare i mare ben aviat i,
després d'haver assistir a l'escola elemental, es
traslladà a Milà (Llombardia,
Itàlia), on va treballar en feines ocasionals i va
començar a introduir-se en
el moviment llibertari. En 1907 va ser contractat pels Ferrocarrils de
l'Estat
i tornà a Florència, on es va casar amb Assuntina
Giannini. Posteriorment es
traslladà a Roma (Itàlia) i a Pistoia (Toscana,
Itàlia) i en 1915 s'establí amb
sa família a Arezzo (Toscana, Itàlia).
Treballà de cap de colla al departament
de pintura de la SA Construccions Ferroviàries i
Mecàniques (SACFEM), la gran
planta industrial ferroviària, anomenada popularment Il Fabbricone, que donava feina a un
milenar d'obrers durant la
Gran Guerra. Encara que vidu i amb una filla petita,
participà activament en
activitats polítiques i sindicals. Mantingué un
estret contacte amb Mario Mari
i Attilio Sassi, destacats anarquistes del Sindicat de Miners de
Valdarno, i amb
el grup anarquista «Pietro Gori» de Foiano della
Chiana (Toscana, Itàlia).
Juntament amb Guido Gherardi, Giuseppe Merli, Umberto Peccianti, Guido
Rossi,
Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini, promogué la
constitució de la Federació
Local d'Arezzo de l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI), esdevenint
un dels màxims exponents dels sindicalistes
metal·lúrgics. El setembre de 1920
participà en l'ocupació d'Il
Fabbricone,
realitzant tasques de gestió del departament de pintura i
d'organització
militar de la «Guàrdia Roja». Quan
l'ocupació va caure a mans de la policia, va
ser detingut i el seu domicili escorcollat. Malgrat el resultat negatiu
de
l'escorcoll de casa seva, el maig de 1921 va ser processat, juntament
amb altes
48 treballadors, sota l'acusació d'haver confeccionat i
amagat bombes i
explosius. Jutjat, va ser condemnat a tres anys i tres mesos de
presó. Quan
tenia la meitat de la pena acomplida, va ser amnistiat i
retornà a Arezzo. A
finals de 1922 va ser novament detingut a Le Murate
(Florència, Toscana,
Itàlia), mentre els escamots feixistes destrueixen la Cambra
del Treball i la
seu local de l'USI. Acomiadat de la SACFEM, muntà una petita
botiga de pintura
amb la qual visqué de mala manera. Malgrat les penalitats,
va fer costat el Comitè
de Defensa Llibertària, els companys empresonats i els
fugitius. En 1926
intentà, sense èxit, aconseguir un passaport per
a poder sortir del país.
Malgrat ser constantment vigilat per la policia com a irreductible
antifeixista, mantingué correspondència amb
altres anarquistes, com ara Alberigo
Graverini i Umberto Peccianti, residents a França, i
freqüentà assíduament els
companys de l'USI Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini que havien
restat a la
ciutat. El 2 de maig de 1937 a Ceciliano (Toscana, Itàlia)
va ser atacat per un
escamot feixista i restà ferit al cap. Durant la II Guerra
Mundial va fer
costat la resistència armada antifeixista i a casa seva es
reunia el Comitato
di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament
Nacional) local. Després
del conflicte bèl·lic, s'afilià al
Partit Comunista Italià (PCI) i dedicà part
del seu temps a l'estudi de la cultura social subversiva i de les
expressions
artístiques llibertàries. Alfredo Melani va morir
el 21 de desembre de 1973 a
Arezzo (Toscana, Itàlia). Uns anys després de la
seva mort, es creà el Centre
Etnogràfic d'Arezzo «Alfredo Melani»,
centre de documentació i d'investigació
sobre les tradicions populars de la regió.
***
Dino
Cherici
- Dino Cherici: El
9 d'abril de 1899 neix a Volterra (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Dino Cherici,
que va fer servir diversos pseudònims (Giuseppe
Lanzani, Konrad Stochr,
etc.).
Sos pares es deien Dario Cherici i Rosa Mussorrizi. Es guanyava la vida
treballant l'alabastre i des de molt jovent entrà a formar
part del moviment
llibertari. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en la Infanteria. En
1917 va ser
declarat desertor i posteriorment fou detingut; jutjat, va ser
condemnat, un
cop degradat, a 16 anys de reclusió. Posteriorment va ser
amnistiat. En 1921
s'expatrià clandestinament canviant contínuament
de lloc de residència
(Bèlgica, França, Alemanya i Espanya) i de nom.
En 1929 va ser detingut a Kehl
(Friburg, Baden-Württemberg, Alemanya) mentre intentava
travessar la frontera francoalemanya
proveït d'un passaport fals a nom de Konrad
Stochr. Va ser jutjat i condemnat per la justícia
alemanya a cinc setmanes
de presó. En aquesta època les autoritats estaven
convençuts que formava part
d'una associació secreta encarregada d'aconseguir diners per
a subvencionar
grups anarquistes i comitès de suport als presos
polítics, a més de dedicar-se
a la fabricació de passaports falsos. Un cop lliure es
traslladà a Bèlgica, on
va restar fins 1931, any en el qual va passar a Espanya. En 1935 es
trobava
refugiat a Sant Sebastià (Guipúscoa,
País Basc), on va escriure una carta a
Benito Mussolini per a poder retornar a Itàlia, on tenia
prohibida l'entrada
per anarquista. En 1936, quan esclatà la guerra,
s'enrolà en l'antifeixista Corpo
di Truppe Volontarie (CTV, Cos de Tropa Voluntària). En
aquesta època va ser
inscrit en els butlletins de recerca i en els registres de la policia
de
fronteres. En 1937, durant la batalla de Santander
(Cantàbria, Espanya), va
caure presoner de les tropes franquistes quan intentava fugir per mar.
D'antuvi
va ser internat al camp de concentració de Murgui
(Àlaba, País Basc) i
posteriorment al camp de concentració d'Orduña
(Biscaia, País Basc). Jutjat en
consell de guerra el 2 de desembre de 1938 a Vitòria
(Àlaba, País Basc), va ser
condemnat a 30 anys de reclusió, segons va reportar el 7 de
desembre de 1939 el
general de brigada G. Carboni al Ministeri de l'Interior
italià. Les autoritats
feixistes espanyoles el consideraven responsable de
l'organització de l'incendi
d'Irun (Guipúscoa, País Basc) de setembre de
1936; també se li va acusar que va
treballar de xofer de «personatges rojos», de que
hi anava armat durant el
govern del Front Popular, de realitzar passaports falsos, de fer
estafes i de
desvalisar morts, entre altres delictes. Posteriorment se li va
rebaixar la
pena a sis anys. El juny de 1942 es trobava al Fuerte San
Cristóbal de Pamplona
(Navarra) i en 1943 va ser posat en llibertat atenuada. Sembla que va
ser
totalment alliberat durant la primavera de 1945. En 1947
s'instal·là, sembla, a
Bordeus (Aquitània, Occitània). Dino Cherici va
morir el 26 de gener –algunes font
citen el 29 de gener– de 1959 a Uchau (Provença,
Occitània).
***
Casilda Hernáez Vargas (Kasi)
- Casilda Hernáez
Vargas: El 9 d'abril de 1914 neix a l'orfenat de Fraisoro
de Zizurkil
(Guipúscoa, País Basc) la militant
anarcofeminista i resistent antifeixista Soledad
Casilda Hernáez Vargas --a vegades citada com Casilda
Méndez Hernáez--, més
coneguda com Casilda, la Miliciana,Kasilda o Kasi. Era
neta d'una gitana navarresa --alguns diuen que l'origen era inca-- i de
família
confederal per part de mare. Després de passar la
infància a Zizurkil, es
traslladà al barri d'Egia de Sant Sebastià. A
partir de 1931 va ser membre de
les Joventuts Llibertàries i va ser empresonada per fer una
crida a la vaga a
les treballadores d'una empresa que només contractava
personal femení. En
aquests anys republicans la seva pràctica del nudisme a la
platja de Zurriola
al barri de Gros causà escàndol. Es va fer molt
coneguda a les barriades
populars donostiarres durant els fets d'octubre de 1934 (combats de
Penyes
d'Aia), quan va ser detinguda per repartir propaganda i per
possessió
d'explosius. Tancada al fort de Guadalupe, va ser condemnada a 29 anys
de presó
i traslladada a la presó de Las Ventas de Madrid,
però va ser alliberada aviat
gràcies a l'amnistia de febrer de 1936. Just sortir de la
presó conegué el
militant anarquista Félix Likiniano Heriz (Liki),
son company en endavant. Encara que partidària de«Mujeres Libres», no entrà a
formar part de l'agrupació. Es va destacar en les lluites de
juliol de 1936 a
Sant Sebastià i en la batalla d'Irun, després de
la qual va haver de passar a
França. Va tornar a la península via Catalunya i
va marxar a la defensa de
Madrid i després entrà en una brigada anarquista
de la «Columna Hilario-Zamora»
al front d'Aragó. En maig de 1937, juntament amb son company
Likiniano, va defensar
la «Casa Gran» de Barcelona --l'exedifici
Cambó de la Via Laietana, seu dels
comitès nacional i regional de la CNT-- contra la
reacció comunista. A
Barcelona encapçalà uns tallers de
confecció abans del triomf feixista. Quan
aquest va ser un fet, creuà els Pirineus per La Jonquera i
va passar pels camps
de concentració d'Argelers i de Gurs. Després
d'un temps a Lorient, on ca seva
va ser refugi de sabotejadors antinazis, a partir d'octubre de 1943 es
va
instal·lar amb Likiniano a Biàrritz. El seu
domicili es va convertir en centre
d'operacions antialemanyes i antifranquistes, especialment en
l'organització de
grups d'acció a les selves d'Irati. Amb la
decadència confederal, la parella es
va solidaritzar amb la lluita d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, Terra Basca
i
Llibertat), alhora que les seves relacions es feien cada cop
més agres i Casilda
va entrar en una fase depressiva de la qual sembla que es va recuperar
més
tard. Casilda Hernáez Vargas va morir de càncer
l'1 de setembre de 1992 a
Biàrritz (Aquitània, Occitània). En
1985 Luis María Jiménez de Aberasturi en va
publicar una biografia: Casilda, miliciana. Historia de un
sentimiento.
Encara avui, al bari d'Egia, s'usa l'expressió«té més collons que la
Kasilda».
Casilda Hernáez Vargas (1914-1992)
Defuncions
Ugo Rindi
- Ugo Rindi: El 9
d'abril de 1924 és assassinat a Pisa (Toscana,
Itàlia) el tipògraf anarquista
Ugo Rindi. Havia nascut el 21 de maig de 1882 a Pisa (Toscana,
Itàlia). Sos
pares es deien Emilio Rindi i Rosa Lorenzetti. Tipògraf de
professió i destacat
militant anarquista, era secretari de la Federació del
Llibre de Pisa. Durant
la nit del 8 al 9 d'abril de 1924 un escamot feixista que retornava de
San
Giuliano Terme (Toscana, Itàlia) d'una«expedició punitiva» contra Ulico
Caponi, pagès que havia votat per una llista antifeixista,
declarà davant els
seus superiors que havien estat víctimes d'una emboscada en
la qual havia estat
ferit greument un dels seus membres i el qual morí dies
després. En realitat el
feixista havia estat ferit pels seus companys quan disparaven contra
Caponi en
fuita. Aquella mateixa nit, en represàlia d'aquest fet, un
escamot feixista
dirigit per Alessandro Carosi, aleshores alcalde de Vecchiano (Toscana,
Itàlia), Giulio Malmusi i Giuseppe Biscioni
decidí portar a terme una «acció
exemplar» contra l'oposició antifeixista.
Després d'irrompre en diverses residències
sense èxit, el grup arribà al domicili de Rindi i
l'assassinaren a sang freda
de dues punyalades a uns metres de la porta de casa seva al barri de
Porta a
Lucca de Pisa. Aquest crim tingué un gran ressò a
la premsa local i estatal i el
periòdic catòlic Il
Messaggero Toscano
obrí una subscripció popular per a la
família del tipògraf anarquista
assassinat. El seu funeral fou una gran manifestació
antifeixista. La reacció
popular fou tant important, que la Federació del Partit
Nacional Feixista (PNF)
de Pisa va ser dissolta. Els autors de l'assassinat van ser detinguts i
empresonats, juntament amb Francesco Adami,«cònsol» de la Milícia
Voluntària
per a la Seguretat Nacional (MVSN); Antonio Sanguigni, secretari del
Fascio de
Avane; Ovidio Chelini, secretari del Fascio de Nodica; i Filippo
Morghen, president
del Consell Provincial i exsecretari de la Federació
Feixista de Pisa. El
procés tingué lloc el setembre de 1925 a
Gènova (Ligúria, Itàlia) en un clima
de forta pressió política i els acusats van ser
absolts i rebuts a Pisa com a
herois per les autoritats feixistes. El «Cas Rindi»és un més dels centenars
d'assassinats polítics durant l'època feixista
que restaren impunes. Després de
la II Guerra Mundial, en 1945, el Tribunal de Cassació
anul·là la sentència i
en 1947 se celebrà un nou judici en el qual alguns imputats
van ser condemnats
a 21 anys de presó. L'autor material del crim, Alessandro
Caros, va ser tancat
a Sicília per l'assassinat, trossejament i
cremació del cos de la seva amant; però
aquest, amb el suport del serveis secrets italians,
aconseguí fugir i amb nom
fals, visqué i treballà d'apotecari a Roma
(Itàlia) tranquil·lament fins a la
seva mort en els anys seixanta. El carrer on fou assassinat Ugo Rindi
(via del
Marmigliaio) porta des del 21 d'abril de 1945 el seu nom.
José Martín Arjona
- José Martín Arjona: El 9 d'abril de 1930 mor a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i dramaturg anarquista José Martín Arjona. Havia nascut el 25 de desembre de 1892 a Herrera (Sevilla, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Puente Genil (Còrdova, Andalusia, Espanya). Fill d'una família modesta, passà la seva infantesa a les mines de Mora (Huelva, Andalusia, Espanya) i de jove retornà a Herrera i es dedicà a l'agricultura i a escriure. Atret pel moviment anarquista, a la seva localitat natal fundà l'Ateneu Obrer i la Societat d'Agricultors «El Progreso», a més d'editar un periòdic anarcosindicalista. Amb Aquilino Medina, fundà a Puente Genil una editorial especialitzada en la publicació de fullets esquerrans. Per la seva activitat llibertària durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França). A la capital francesa dirigí el periòdic Sherion, amb el qual fustigà la dictadura i la monarquia espanyoles, i estrenà la seva obra dramàtica de costums andaluses Cruces de sangre. Cap al 1923 retornà a la Península i a Madrid començà a col·laborar, sobretot amb articles sobre política internacional, en el periòdic La Libertad, a més de participar en xerrades, conferències i tertúlies, com ara la del Cafè La Rotonda, amb Rodrigo Soriano, Ortega y Gasset i Unamuno. A més de les seves col·laboracions periodístiques, es guanyava la vida com a envernissador, ofici que mai no abandonà. Va ser tancat, per la Llei d'Ordre Públic, a la presó Model de Madrid durant quatre mesos, amb Gregorio Marañón, Eduardo Barriobero i altres. Posteriorment va ser empresonat en diverses ocasions, patint incomunicacions de fins a 40 dies. Va ser vicepresident de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Durant aquesta anys col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara ¡Despertad!,Estudios, Generación Consciente, La Revista Blanca, Tierra y Libertad, etc., a més de diversos periòdics esquerrans llatinoamericans. El setembre de 1929 col·laborà en el número especial de la revista alacantina La Raza Ibera en suport a l'artista anarquista d'Alfons Vila Franquesa (Juan Bautista Acher o Shum), aleshores tancat al penal del Dueso. José Martín Arjona va ser trobat mor el 9 d'abril de 1930 a la pensió del carrer Doctor Castelo de Madrid (Espanya) on vivia; el certificat oficial feia constar com a defunció«mort natural», però el seus companys i familiars declararen que fou emmetzinat pel règim primoriverista. Fou enterrat al Cementiri Civil de Madrid. Durant la II República s'estrenà en diverses ocasions la seva obra Cruces de sangre; perduda, se'n recuperà el text i va ser novament estrenada en 2004. A la seva població natal d'Herrera amb el seu nom existeix un festival de teatre, un carrer i una biblioteca en homenatge seu.
***
Necrològica
de José Casas Moya apareguda en el periòdic
parisen Solidaridad
Obrera de l'11 de maig de 1961
- José Casas Moya:
El 9 d'abril de 1961 mor a Angers (País del Loira,
França) l'anarcosindicalista
José Casas Moya, conegut com El
Viejo de
Málaga. Havia nascut a Gaucín
(Màlaga, Andalusia, Espanya). Militant anarquista,
s'hagué d'exiliar a França, on
participà en el moviment llibertari. José Casas
Moya va morir el 9 d'abril de 1961 a l'Hospital d'Angers
(País del Loira,
França).
***
José
Santiago Pavón
- José Santiago
Pavón: El 9 d'abril de 1989 mor a Lo Luc
(Provença, Occitània) l'anarcosindicalista
José Santiago Pavón, que va
fer servir el pseudònim Antonio
Ordóñez Múñez.
Havia nascut el 18 de gener de 1913 a Posadas
(Còrdova, Andalusia, Espanya).
Sos pares es
deien Manuel Santiago i María Pavón. Sense
estudis, treballà guardant ramats i
de jornaler a Andalusia. En 1934 va fer el servei militar en el XV
Regiment
d'Infanteria i l'any següent s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
s'enrolà com a milicià en
una columna confederal –sembla que a la «Columna
Durruti». Després va combatre
el feixisme enquadrat en l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola al
front del nord peninsular, especialment en 1937 en la batalla de Bilbao
(Biscaia, País Basc). Quan la caiguda de la zona a mans
franquistes el juny de
1937, passà a Barcelona (Catalunya), on participà
en la seva defensa. El 10 de
febrer de 1939 creuà els Pirineus i va ser internat al camp
de concentració
d'Argelers fins el 30 de juny de 1942. Posteriorment va ser enrolat en
una Companyia
de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat, en el si de l'empresa de
construcció
Ballot, a les feines de construcció de l'embasament de
l'Aigle (Alvèrnia,
Occitània), on participà en la
reconstrucció de la CNT i en l'organització d'un
grup espanyol del maquis. El juny de 1944, sota el nom d'Antonio
Ordóñez Múñez,
com a membre d'aquesta companyia, s'integrà
en el Batalló de les Forces Franceses de l'Interior (FFI)
encapçalat pel
comandant André Decelle (Didier)
i comandat
per José Germán González. Quan
començaren els combats per l'alliberament, amb
altres companys, abandonà la seva feina a l'embasament i
marxà a peu fins el
coll de Néronne (Lo Falgós, Alvèrnia,
Occitània), on contactà amb el grup del
Pic Violent (Alvèrnia, Occitània) comandat pel
confederal Juan Montoliu del
Campo. S'encarregà de la metralladora del Grup 35 (o 36) i
participà en els
combats per l'alliberament del departament del Cantal i d'una part
d'Alvèrnia, especialment
amb els enfrontaments prop del túnel de Le Lioran
(Alvèrnia, Occitània), on les
columnes alemanyes procedents d'Orlhac (Alvèrnia,
Occitània) es dirigien cap a
Clarmont d'Alvèrnia. Aquests accions acabaren a finals de
setembre de 1944,
moment en el qual retornà a les feines de
construcció de l'embassament. El 26
d'abril de 1945 abandonà l'obra de l'Aigle i
demanà l'estatus de refugiat
polítics davant la Prefectura del Cantal. Des d'aquesta data
i fins l'octubre
de 1954 treballà al departament occità de Var en
la destrucció de búnquers alemanys
i en la reparació de ponts, carreteres i vies
fèrries a la zona alpina. Després
de l'escissió que patí la CNT de l'exili durant
la tardor de 1945, entrà a
formar part del sector anomenat«col·laboracionista», favorables a les
tesis de
defensades per la CNT de l'interior. A partir d'octubre de 1954
treballà de
miner a les mines de coure, de plom i d'argent del massís
dels Moros (Provença,
Occitània), fins a la seva jubilació en 1973. A
finals de 1986, per la seva
participació en la Resistència, va rebre la
medalla i el diploma de Reconeixent
de l'Associació de Refractaris i Maquisards de
França (ARMF). Sempre fidel a
les idees llibertàries, José Santiago
Pavón va morir a causa de la silicosi el
9 d'abril de 1989 a Lo Luc (Provença, Occitània),
població on residia.
José Santiago
Pavón (1914-1989)
***
Antoni Rotllant Verdolet
- Antoni Rotllant
Verdolet: El 9 d'abril de 2006 mor a Morellàs
(Vallespir, Catalunya Nord)
l'anarcosindicalista Antoni Rotllant Verdolet, també conegut
com Ton Carboner. Havia nascut el
23 de
desembre de 1910 a Sant Hilari Sacalm (Les Guilleries, La Selva,
Catalunya).
Fill i nét de carboners --sa família era coneguda
com els de «Can Carboner»--, va
estudiar les primeres lletres en una escola racionalista i
començà a treballar de
ben jovenet fent carbó vegetal als boscos. Durant la
dictadura de Primo de
Rivera sa família s'instal·là a Can
Illa de Joanet, a Arbúcies, a prop del seu
poble. Membre de la cooperativa «Unió
Obrera» i de l'associació obrera«Germanó», s'adherí a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona.
El març de 1934 va ser un dels fundadors de
l'Associació de Treballadors del
Bosc de Sant Feliu de Buixalleu (Baix Montseny, La Selva, Catalunya),
que
s'adherí a la CNT i de la qual va ser nomenat secretari; per
aquest motiu hagué
de marxar del poble a causa del boicot patronal. Quan el cop militar de
juliol
de 1936 va ser nomenat president del Comitè Antifeixista de
Sant Feliu de
Buixalleu, però no acceptà l'alcaldia que li
oferiren. Durant la guerra civil
lluità en un batalló de la 131 Brigada Mixta
(antiga Columna Macià) i, segons
altres versions, va ser capità de la 120 Brigada de la 26
Divisió (antiga
Columna Durruti). L'1 de maig de 1938 va ser fet presoner per les
tropes
franquistes al front d'Aragó i internat en diversos camps i
presons (Valladolid,
Saragossa, Barcelona i Girona); jutjat, va ser condemnat a 30 anys de
treballs
forçats. Quan feia feina en la construcció d'un
pont, aconseguí evadir-se amb
un company empordanès de Bàscara i
ambdós pogueren passar els Pirineus. El
setembre de 1944 arribà a Poitiers i s'integrà en
la Federació Local de la CNT
d'aquesta ciutat. Assistí al I Ple Regional i el maig de
1945 al I Congrés de la
CNT en l'Exili celebrat a París. A França
conegué sa companya, la Pepita, que
li va fer classes i l'empenyé a escriure les seves
memòries. Va ser nomenat
secretari del Comitè Regional de Poitiers. En 1960
s'instal·là a Perigús
(Aquitània, Occitània) i va ser nomenat delegat
d'aquesta localitat al Congrés
de Reunificació Confederal celebrat a Llemotges aquell any i
on presentà un
informe sobre la Colònia Llibertària d'Aymare. En
aquesta època treballà com a
obrer agrícola i intentà crear una
col·lectivitat amb pagesos contractats. Arran
de les divisions internes dins del moviment llibertari d'aleshores, va
ser
exclòs de la CNT. Més tard s'establí a
Morellàs. Després de la mort del
dictador Franco, participà en la reconstrucció
confederal i fou un dels
fundadors de la Federació Local de la CNT a La Cellera de
Ter (La Selva,
Catalunya) en un local que adquirí; també
intentà muntar un ateneu llibertari al
casal. Arran de l'excisió, s'afilià a la
Confederació General del Treball (CGT).
En els seus últims anys va fer conferències on
explicà les seves vivències. Publicà
articles en publicacions llibertàries i d'àmbit
local, com ara L'Avenç, Boletín Confederal, La Marxa,Polémica, Temps,Terra, etc. En
1985 publicà en L'Avenç
l'article «Un
gra de sorra a les Guilleries», finalista del «I
Concurs de Memòria Històrica»
d'aquesta revista. És autor de la trilogia
autobiogràfica Los cuervos
festejaron la victoria (1986 i 2003), Cuarenta
años después: un viejo revolucionario
retorna del exilio (2003) i ¿La
revolución devora al revolucionario? (2003), i
deixà alguns manuscrits inèdits
(Cuatro encuentros, etc.).
Actualització: 09-04-19
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 -
L´any de la neu (XXV)
Mai no podré oblidar aquella nevada! Per als infants va ser un esdeveniment per a recordar sempre. Els records que tenia abans de la neu eren quelcom d'evanescent i fonedís: queien flocs, però es fonien abans de prendre forma. El 1963, la màgica blancor es va mantenir, oh miracle!, més d'un dia sense fondre's, s´acumulà per moments, arribà a alçades properes al metre. Al matí, just acabats d'aixecar-nos del llit, ens arribava als genolls. En alguns indrets ens tapava! En aquell temps, la família ja havia deixat la botiga del carrer de la Marina (al costat de Can Miquel Pancuit, davant Can Pelí) i, morts els repadrins materns, ens mudàrem a viure al gran casalot que tenien en el carrer de la Muntanya. És la primera mudança de què serv exacta memòria. Feia un fred sec, que t'arribava fins al moll dels ossos. Però aleshores les cases de sa Pobla estaven ben assortides de material per al foc. Tothom tenia (normalment en el corral, damunt la soll) el "llenyer". Amb grans feixos de pi procedents de Formentor o de qualsevol indret de la badia d'Alcúdia (en aquell temps sense hotels) o de llenya d'ametlers, mai no hi havia por de patir fred. A mitjans dels cinquanta a moltes cases (i a la nostra també) existien encara nombrosos forns familiars on les àvies i la mare feien el pa, acabat de pastar en les tradicionals "pasteres" mallorquines. El pa o les coques de verdura (amb pebres o amb sardines), les típiques espinagades de sa Pobla amb anguiles, les panades... Forns que tenien diverses utilitats (a part de servir per a fer aquell pa tan especial que ja no es troba enlloc): en moments de festa familiar servia igualment per fer un tipus de porcella única, ben rostideta, en el seu punt exacte (punt que mai més no hem trobat tan ben aconseguit). (Miquel López Crespí)
El temps és summament variable a Lluc. D´un dia amb sol esplendorós pots passar a un altre de ventós, amb aigua que cau a bots i barrals o, com ha passat aquests dies, amb neu fins els genolls. Només havia vist tanta neu en el 56, quan el poble i tot Mallorca s´aixecà vestit de blanc.
Mai no podré oblidar aquella nevada! Per als infants va ser un esdeveniment per a recordar sempre. Els records que tenia abans de la neu eren quelcom d'evanescent i fonedís: queien flocs, però es fonien abans de prendre forma. El 1963, la màgica blancor es va mantenir, oh miracle!, més d'un dia sense fondre's, s´acumulà per moments, arribà a alçades properes al metre. Al matí, just acabats d'aixecar-nos del llit, ens arribava als genolls. En alguns indrets ens tapava! En aquell temps, la família ja havia deixat la botiga del carrer de la Marina (al costat de Can Miquel Pancuit, davant Can Pelí) i, morts els repadrins materns, ens mudàrem a viure al gran casalot que tenien en el carrer de la Muntanya. És la primera mudança de què serv exacta memòria. Feia un fred sec, que t'arribava fins al moll dels ossos. Però aleshores les cases de sa Pobla estaven ben assortides de material per al foc. Tothom tenia (normalment en el corral, damunt la soll) el "llenyer". Amb grans feixos de pi procedents de Formentor o de qualsevol indret de la badia d'Alcúdia (en aquell temps sense hotels) o de llenya d'ametlers, mai no hi havia por de patir fred. A mitjans dels cinquanta a moltes cases (i a la nostra també) existien encara nombrosos forns familiars on les àvies i la mare feien el pa, acabat de pastar en les tradicionals "pasteres" mallorquines. El pa o les coques de verdura (amb pebres o amb sardines), les típiques espinagades de sa Pobla amb anguiles, les panades... Forns que tenien diverses utilitats (a part de servir per a fer aquell pa tan especial que ja no es troba enlloc): en moments de festa familiar servia igualment per fer un tipus de porcella única, ben rostideta, en el seu punt exacte (punt que mai més no hem trobat tan ben aconseguit).
L´any de sa neu" agafà els poblers ben proveïts de llenya. A part de la gran quantitat de feixos (pi, ametler, bocins d'alzina...) que teníem a les cases, cal recordar que per a combatre el fred també s'empraven altres sistemes complementaris. Qui no recorda les estufes que funcionaven amb serradís o les restes de la molinada del raïm? Existia igualment, malgrat la possibilitat de molestes emanacions i evident perill per a la salut, el braser de carbó (carbó de llenya, el més comú, o de pedra, que era el que empraven els ferrers). A casa meva, a part del llenyer teníem una d'aquestes útils estufes de serradís... De fred no en patírem, el famós "any de sa neu"! El problema era quan sortíem al carrer, a jugar a fer homenots o a lluitar en la ineludible batalla de bolles de neu amb els amics del carrer. Parlam de tota aquella colla amb calçons curts (ells) i trenes amb llacet (elles), amb la qual vaig passar els millors anys de la meva infantesa. Joan Retich, amb el pare del qual anava a repàs a les golfes de casa seva, era un bon amic. No en parlem de les batalles amb els cosins de Can Verdera (en Miquel Crespí, que després seria famós jugador de futbol, entrenador de vàlua reconeguda).
En resten, de dies tan lluminosos (per l'alegria, perquè no anàvem a escola, perquè érem els senyors del carrer), unes fotos mig esgrogueïdes, màgiques per les evocacions que em porten a la memòria. Però el rodet de la vella màquina de retratar (i que el meu oncle José López havia arrossegat pels fronts de batalla de la península, quan lluitava en favor de la República) s'acabà abans de poder retratar l'homenot de neu que havíem fet just davant de casa meva. Quina llàstima tot plegat, no poder servar el record d'una "obra mestra" de l'escultura. Hi treballàrem a fons, aquell matí de febrer del 56. En Joan Grau, el mestre, que ens va veure feinejar emocionats, ens donà certes instruccions imprescindibles: posar-li una bufanda vella pel coll (no fos cosa que es constipàs!), una jaqueta de no se sap quin segle pretèrit, mig arnada, plena de forats. Na Pedrona Crespí ens portà una granera vella, una altra al·lota un bocí de fusta que ens serví de nassot. La meva cosina, amb una pala de ferro que manejava com podia, anava enfortint aquell homenot colpejant aquí i allà... Una meravella, l'escultura que bastírem entre tots! Més tard l'haguérem de defensar contra l'enveja de les colles d'al·lots d'altres carrers (els "contraris" del carrer de l'Escola, els que venien a atacar-nos amb bolles procedents d'indrets tan "llunyans" com la plaça Major). Però l'alegria va ser grossa. Pares i mestres ens miraven satisfets en veure tanta alegria i animació pels carrers del poble estranyament vestits de blanc, curulls de rialles esponeroses. El mestre Nicolau Socies ens recomanà de no fer-nos mal amb el llançament de les bolles de neu... Però no ens férem mal!
Els floquets de neu continuaven caient, insistents, damunt la plaça del santuari, damunt les cases, el monestir i les teulades. Aleshores ens refugiàvem al bar d´en Nofre. L´home té ben assortit el llenyer i a la foganya no hi manquen mai bones soques i estelles d´olivera i pi.
Quan, per la neu, la camiona no podia portar-nos les ensaïmades del matí, ens conformàvem amb una bona grapada de galetes d´Inca. Madò Juliana o na Margalida, sempre amatents, ens demanaven si volíem xocolata o cafè amb llet.
M´agradava contemplar el ritu de fer el cafè. En Nofre agafava la capsa d´alumini on hi tenia el preuat tresor. L´obria amb el mànec d´una cullera i, amb gests repetits una i mil vegades, posava la quantitat de grans necessària per a la comanda del moment. A casa nostra, com a casa de tothom, teníem un molinet semblant. Jo era l´encarregat d´anar a cercar el cafè sense moldre a la botiga i, abans que els pares s´aixecassin, ja tenia el cafè preparat damunt la taula. Cap diferència entre els moviments precisos de Nofre Crespí i els meus!
De petit m´agradava aixecar-me ben d´hora per anar al forn, la botiga i la vaqueria d´on portàvem la llet. Preparava la llenya per encendre el foc i, de seguida que arribava amb la senalleta i l´olleta amb la llet, agafava un poc de fullaraca de pi, quatre branques fetes bocinets, i amb la pàgina d´un diari encenia el foc. Pels hiverns era nit fosca. Els pagesos començaven a partir cap a marjal. Senties els lladrucs dels cans i el soroll de les rodes dels carros avançant pels carrers encara sense asfaltar. Mirava com les flames prenien força, envoltaven les branques i la resplendor del foc il·luminava el meu rostre. De lluny estant, des del fons de la casa, l´habitació on dormien els pares, sentia la veu de la mare demanant-me si ja havia anat a la botiga i el forn. Quan ho tenguis preparat ens avises, deia. El teu pare ha d´acabar de pintar un cotxe i ha de marxar prest al taller.
Em sentia útil, fent les feines matineres. El pares ho sabien i em deixaven fer. Per uns moments era l´amo de la casa. Feia i desfeia amb la llenya, amb les compres, posava plats i tassons damunt la taula. El sucre, les ensaïmades, les tovalloles. I, el més important, veure com el foc anava consumint la llenya talment un déu poderós sortit de les fondàries de la terra. El foc, que avança, vencent, en un increïble combat contra el fred, la gelor que tot ho omplia.
De cop i volta, veient nevar, amb els moixos del bar demanant-me recapte, insistents, pesats, m´adonava dels canvis que en la nostra vida comença a fer la incipient arribada del turisme. El temps s´accelerava a velocitat vertiginosa. Comprenia que, possiblement, la meva seria la darrera generació de mallorquins que havia vist com els pagesos conreaven la terra, sembraven, segaven i batien el blat.
Els moixos, na Nit i en Mostatxos; el ca, en Buscaret, eren ben a prop. Sempre compareixien al meu costat. Sabien que m´agradaven els animals i, malgrat que fossin unes bestioles summament aviciades per na Margalida i en Nofre, venien de seguida a fregar-se el llom a les cames. En Buscaret era més persona, més civilitzat. Se´m situava al meu davant bellugant la cua sense aturar, atent a cada un dels moviments de les meves mans, esperant ansiós bocins d´ensaïmada o galetes. Li era ben igual. Tot s´ho aviava a una velocitat vertiginosa. Com si no li haguessin donat res en setmanes!
Els moixos eren més desvergonyits. Sense tenir por de res, d´un bot saltaven a la tauleta de marbre on berenàvem i, amb un miolar sense aturall, s´apropaven al plat amb els pastissos. A vegades demanava dues ensaïmades i així els podia tenir entretenguts.
Les meves feines al camp no deixaven de ser una distracció, un simple entreteniment d´estiu, quan l´escola tancava per un parell de mesos. De pagesos ho eren els padrins i repadrins. El pare era un professional de la pintura, amb taller establert. Jo feia molta vida a casa dels padrins i anava amb ells als horts. Encara he regat amb càvec, llevat herba amb un xipó. He ajudat a portar algues des de la platja d´Alcúdia a sa Pobla per abonar el camp. Tampoc desconec el que és treure patates amb uns gavilans, escollir les més bones per a l´exportació, guardar el patató per fer el menjar dels porcs. Patató o figues mesclades amb segó i gra! Pujar l´escala per collir figues, ajudar la padrina a fer-les confitades, amb fonoll i uns grans d´anís. M´agradava tenir cura del cavall quan era hora de batre les mongetes o les faves a l´era. M´encarregava de portar les regnes i, des d´un parell de cantons situats al centre del cercle, controlava el voltar de l´animal amb el rodet de pedra. Acompanyava el padrí a la revisió de la patata que es feia a la plaça del Mercat. Cada carro dels pagesos havia de passar per un estricte control de les autoritats a fi que cap veí, fent el viu-viu, aprofitàs per enviar un producte sense la qualitat adequada. Llargues hores fent cua amb centenars de carros allargassant-se pels carrers al voltant de la plaça i l´estació. Els inspectors agafaven dos sacs de qualsevol punt del carro, els obrien controlaven així si la patata era bona o dolenta.
L´espera es feia llarga. Els vagons del tren que portaria el producte als vaixells que anaven a Anglaterra esperaven a l´estació. La màquina del tren ja era en marxa, esbufetegant, expulsant el vapor amb força demoníaca. El padrí, esperant el seu torn, petava la conversa amb els veïns comentant si l´anyada seria rendible o no. Tot depenia del preu establert pels comerciants de Londres. Fumaven sense aturar, nerviosos a l´espera de la inspecció. Jo m´entretenia jugant amb altres amics que també havien vengut acompanyant pares i padrins. No record haver vist mai que les autoritats fessin marxar un carro. Els pagesos procuraven complir les normes establertes i la millor patata era la que partia per al consum dels anglesos.
També he tallat les patates per sembrar i les he posades al solc i he anat rere la padrina sembrant mongetes i faves. Les mongetes duen una feinada: no bastava segar i batre; després d´aquesta feina s´havien de triar, llevar les pedretes. En cas contrari els magatzemistes no les volien. La feina es feia a la portassa de les cases, l´indret on es guardava el carro, els ormejos d´anar a marjal. Llargues horabaixes ajudant a desgranar el blat de les índies, llevar la closca de les ametles. Hores de sentir les dones cantant les cançons del camp: romanços, glosses, tonades de la feina...
Evidentment, eren jocs d´aprenentatge, jocs d´infant. Altres amics, a la meva edat, ja havien deixat l´escola i feien una feina equivalent a la d´un home.
A Lluc, la calma s´apodera del nostre esperit. Mestre Josep Ferrer, l´antic combatent republicà, ja és al costat del foc quan nosaltres travessam la porta del local. Després de les salutacions pertinents ens preparam a passar un matí sense excursions. En dies de mal temps només tenim el bar com a refugi o, una altra possibilitat, podem perdre´ns pels passadissos del santuari i visitar el que encara em resta per veure del museu. Però el fred és inclement i preferim el refugi que ens ofereix el bar.
Per mi no és cap patiment no fer alguna de les sortides acostumades a les possessions dels voltants, tornar a fer el camí del Rosari o entretenir-me en el jardí botànic. L´ambient solitari del bar em tranquil·litza. I, ara, amb la marxa de les germanes Gelabert, estam més bé, sense haver de patir les mirades reprovadores de les falangistes. Tots férem un alè quan agafaren, enfurismades, la camiona que les portaria a Inca. Encara ens demanàvem quin eren els motius secrets que les havien portat a Lluc. Però, ben mirat, elles també podien fer-se idèntiques preguntes. Què hi fa un jove de catorze anys en aquell indret? Per quins motius no és a l´institut, estudiant? I el republicà... què hi fa un tísic a una zona de boires hivernenques perjudicials per a la salut?
En el fons tot el que ens envoltava aquelles setmanes d´hivern era irreal, fantasmagòric. La neu caient insistent, lenta, parsimoniosa, era un espectacle únic. Alhora que, situat a la vora del foc, m´encalentia les mans amb el tassó de cafè amb llet, mirava embadalit la plaça blanca com una patena. Tan sols unes petjades en el centre demostraven que algú més matiner que nosaltres havia travessat l´espai enlluernador. La Guàrdia Civil tornant de la seva patrulla nocturna? Algun frare del monestir a la recerca de més llenya per als blauets i la congregació? Un fantasma invisible, algun esperit que nosaltres no podíem veure, anant a retre homenatge a la Verge, amagada rere l´altar major de l´església?
La nevada es fa més insistent. Se senten els picarols de les ovelles. A poc a poc, talment fos un exèrcit que apareix inesperadament, veiem com entren a la plaça el pastor de Son Orfila, en Felipet i el seu ramat. Dimoni, el seu ca negre, va amunt i avall provant de governar les ovelles que van ocupant diversos punts de l´esplanada. Lladrucs del ca i picarols! De cop i volta el silenci que omplia la plaça ha cessat. Els pobres animals resten al costat de la font, sense saber cap on anar. La neu, el tapís blanc que tot ho ocupa, pareix que ha paralitzat el seu sentit instintiu d´orientació.
Just hem acabat de berenar quan s´obre la porta del local i una glopada d´aire fresc i floquets de neu envaeix la gran sala on estam instal·lats. En Felipet, abrigat amb una manta coberta de neu, tanca de seguida i, amb veu tremolosa, ens diu un sonor Bon dia!, alhora que, apressat, es situa davant la xemeneia fregant-se les mans. S´espolsa la neu aferrada a la manta, als calçons, al sarró on porta menjar, ganivet, la pipa i el tabac. Ho sé perquè sovint, anant d´excursió amb la padrina pels voltants del santuari, l´hem trobar i hem petat la conversa. Dins el sarró, tot el que necessita per anar pel món: quatre bocins de pa, formatge o sobrassada per passar el dia, alguna poma o taronja, segons la temporada, i els més preuat: els seus estris de fumador.
Mentre prova d´encalentir-se, ens explica els problemes que ha tengut durant la nit que acabam de passar. De cop i volta, conta, adreçant-se a l´escassa clientela del bar, la neu ens agafà a la muntanya, lluny de qualsevol recapte. Quan sortírem a pasturar el ramat res no feia sospitar el que passaria. El sol lluïa esplendorós i sortírem de Son Orfila com cada dia, sense cap mena de preocupació. Per desgràcia vaig endinsar-me més enllà del recorregut habitual. En veure l´aspecte que prenia la tempesta vaig provar d´apressar-me, mirar de tornar prest. Però el més fort de la nevada ens va fer deturar. No podíem avançar. Les ovelles estaven atemorides, belaven sense aturar. El ca em mirava sense saber el que havia de fer.
En Nofre li serví un cafè ben carregat i una copa de conyac que en Felip es va beure d´immediat. Amb un gest en va demanar un altre. Als seus peus, la neu que es fonia a l´escalfor de la foganya; havia fet un bassiol que arribava fins a l´indret on dormien, senyors, els moixos. Aquests, amb cara de pocs amics, marxaren cap allà on no arribaven els petits rierols d´aigua. Miolaven, protestant d´aquella interrupció en la seva vida, per haver d´abandonar el lloc privilegiat de què gaudien davant el foc.
En Felipet, ja més calmat, posà la manta damunt una cadira a fi que s´anàs eixugant mentre continuava el relat. Sortosament ensopegàrem amb un garrofer gran. No era una caseta que ens pogués protegir gaire, però almanco, a sota, estaríem un poc millor que caminant per la neu. Patia per les ovelles. Són com la meva família. Les conec a totes. Les he vist néixer, créixer al meu costat. A cada una sé com tractar-la, els hi he posat noms: n´Estrella, na Pepa, na Joana, na Dolenta... Tenia por que alguna morís de fred. El garrofer ens protegia mínimament, però les ràfegues de vent gelat ens colpejaven amb força. Dit i fet. Vaig fer un senyal al ca i aquest, amb quatre corregudes i un parell de lladrucs, arreplegà les quaranta desgraciades sota l´arbre i de seguida es situà al meu recer, tremolant.
Es va beure l´altra copa de conyac. L´escoltàvem en silenci, atents al més mínim detall de la seva aventura nocturna. Sort que hem pogut resistir l´endemesa! Hem aguantat ferms, esperant que la nevada disminuís i poguéssim tornar a Son Orfila!.
Havia obert el sarró i després dels cafès i les copes carregava la pipa amb el contingut de la petaca. Agafà un tió del foc i la va encendre, aspirant amb deler la nociva metzina. Notaves que s´havia tranquil·litzat però passava més pena pels animals que per ell mateix. En Dimoni, des dels vidres entelats de la porta, provava de guaitar, escarrinxant el cristall amb les potes. Senties els seus gemecs cridant en Felipet.
En Nofre no li volgué cobrar el preu de la consumició. Madò Juliana li havia preparat un entrepà de pernil. L´home s´acomiadà de nosaltres agraint amb un senzill Gràcies! el gest del propietari del bar.
Anarcoefemèrides del 10 d'abril
Esdeveniments
Capçalera de Verbo Nuevo [CIRA-Lausana]. Foto
d'Éric B. Coulaud
- Surt Verbo Nuevo: El 10 d'abril de 1928 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de la publicació anarquista en llengua castellana Verbo Nuevo. Periódico de ideas y de lucha. El responsable legal de l'administració i de la redacció va ser Ernest Tanrez (Ernestan), encara que la publicació la portava Juan Manuel Molina Mateo (Juanel). Es mostrà partidari al sector de l'exili acostat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la dictadura de Primo de Rivera. Hi van col·laborar Josep Magrinyà i Federico Pizana, entre d'altres. El disseny de la capçalera estava realitzat pel dibuixant Helios Gómez. En sortiren, com a mínim, dos números.
***
Portada d'un número d'Ação Direta
- Surt Ação Direta: El 10 d'abril de 1946 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic anarquista Ação Direta. Semanario anarquista. Fundat i dirigit per José Oiticica, n'havia tret una primera època a partir del 10 de gener de 1929. Canvià de periodicitat en diverses ocasions (quinzenal, mensual i bimestral) i així mateix es distribuí a São Paulo. També va ser dirigit per Sônia Oiticica i van ser administradors Ideal Peres i Manuel Pérez. Hi van col·laborar, entre d'altres, P. Bertholot, J. Bestieu, Pedro Ferreira da Silva, José Gomes Cardoso, Edgard Leuenroth, Clara Luz, Peloriano Maia, Roberto das Neves, José Oiticica, Sônia Oiticica, Ideal Peres, Juan Peres, Manuel Pérez, Serafim Porto, Rudolf Rocker, José Romero, Dr. Satan, Edgar Rodrigues i Josef Tibogue. En sortiren 136 números, l'últim el 30 d'octubre de 1959. En 1970 l'editorial Germinal publicà una antologia d'articles de José Oiticica publicats en el periòdic sota el títol Ação Direta (meio século de pregação libertária).
Naixements
Karl Eduard Nobiling
- Karl Eduard Nobiling: El 10 d'abril de 1848 neix a Kollno (Posen, Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. Karl Eduard Nobiling va morir el 10 de setembre de 1878 a la presó de Berlín (Alemanya). El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.
***
Louis Matha
- Louis Matha: El
10 d'abril --alguns citen el 6 d'abril-- de 1861 neix a
Castèlgelós (Aquitània,
Occitània) el propagandista anarquista Armand-Louis Matha,
també conegut com Belle-Barbe.
Fou fill d'una família de
pagesos bonapartistes, mai no va anar a l'escola i aprengué
a llegir quan tenia
14 anys amb llibres de temàtica social. Perruquer de
professió, exercí el seu
ofici a Castèlgelós. D'antuvi fou seguidor del
republicanisme de León Gambetta
i, després, del socialisme deLouis
Auguste Blanqui, però cap el 1887
començà a militar en el moviment llibertari. En
1891 s'instal·là a París
(França). Conegué Élysée i
Paul Reclus, Piotr
Kropotlin i Jean
Grave i col·laborà amb
aquests en La Révolte. A
partir del
número 39 (31 de gener de 1892)
reemplaçà Charles Chatel en la
gerència del
periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors,
editat per Zo d'Axa. Denunciat arran de la publicació d'un
article, va ser
condemnat el 4 de juny i el 5 de juliol de 1892 per
l'Audiència del Sena de
París a dues penes de 18 mesos de presó per«provocació a l'assassinat». Arran
d'això, fugí a Londres i va ser
reemplaçat per Félix Bichon en la
gerència del
periòdic. A la capital anglesa freqüentàÉmile Henry i les reunions del Club«Autonomie». El febrer de 1894 retornà
clandestinament a París i intentà senseèxit evitar l'atemptat que Émile Henry va cometre
el 12 de febrer de 1894 a cafè
Terminus. Després de l'atemptat, segons un informe de la
policia, es personà
amb Léon Ortiz i Millet al domicili d'Henry a la rue des
Enviergés, per
eliminar qualsevol prova comprometedora. El 24 d'abril de 1894 va ser
detingut
arran de l'atemptat del restaurant Foyot del 4 d'abril, però
va ser alliberat
per manca de proves. El 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el conegut
com«Procés dels Trenta», amb altres
companys (Jean Grave, Sébastien Faure, Charles
Chatel, Félix Fénéon, Paul Reclus,
etc.) i sortí absolt. Formà part, amb
Sébatien Faure i Constant Martin, en el grup editor del
setmanari Le Libertaire, que
publicà el primer
número el 16 de novembre de 1895 i del qual va ser nomenat
gerent. El 15 de juliol
de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional Núm. 9 de
París, com a
gerent de Le Libertaire, a 20 dies
des presó per «apologia del crim» pels
articles «Les morts qui vivent» i «Un
précurseur». Organitzà gires de
conferències de Sébastien Faure i de Louise
Michel arreu França. Durant l'«Afer
Dreyfus», va ser l'administrador del diari Le
Journal du Peuple (1899), editat per
Sébastien Faure, i de la revista monogràfica Les Hommes de Révolution, que
sortí a París entre desembre de 1899
i maig de 1900 i on fou un dels seus principals redactors Michel
Zévaco. En
1901 es va veure implicat en un cas de «robatori de
valors», però fou finalment
absolt pel Tribunal de Montbrisson. Entre març i juny de
1902 col·laborà en els
tres números que es publicaren del periòdic La
Grève Général, que editaren
a Londres Henry Cuisinier i Louis Depoilly.
Novament dirigí Le Libertaire
en 1904
i entre 1908 i setembre de 1910, anys aquests darrers que
donà al periòdic un
enfocament neomaltusià amb el suport de Louise Sylvette. El
19 de gener de 1905
prengué la paraula, amb altres (Sébastien Faure,
Liard-Courtois, Almereyda,
Nelly Roussel, etc.), en el míting homenatge a Louise
Michel, que acabava de
morir, que se celebrà al Palais du Travail de
París. El 27 de novembre de 1905
fou testimoni en el judici incoat contra Charles Malato, conegut com el«Procés
de "La Pomme de Pin"» («Procés de la
Pinya [explosiva]»). El setembre
de 1907 va ser detingut acusat de «còmplice
moral» en un delicte de la
fabricació de moneda falsa, però el 21 de
novembre va ser absolt per
l'Audiència de París. També va ser
administrador de la impremta anarcocomunista«L'Espérance», establerta al Districte
18 de París i on treballaven una dotzena
de companys. El febrer de 1910 formà part del
Comitè Revolucionari
Antiparlamentari. Entre 1915 i 1920 col·laborà en
el periòdic sindicalista
parisenc La Bataille. Finalment es
retirà a la «Cité
Paris-Jardins» de Draveil, on s'ocupà de
cooperatives,
d'obres laiques i, sobretot, de la Caixa de les Escoles. Louis Matha va
morir
el 12 de febrer de 1930 a Draveil (Illa de França,
França) d'una crisi
cardíaca. Sa companya morí el 29 d'octubre de
1946 a la mateixa ciutat.
Louis Matha (1861-1930)
***
Émile Janvion
- Émile Janvion:
El
10 d'abril de 1866 neix a Mâcon (Borgonya, França)
el pedagog llibertari,
antimilitarista i anarcosindicalista, i després sindicalista
nacionalista i
antisemita, Émile Janvion, conegut com Philippe
Janvion o Pisse-Vinaigre (Esquerp). Fill
d'un francmaçó i d'una
catòlica practicant, va fer el batxiller en
ciències i es diplomà a l'Escola
Superior de Comerç. Entre 1885 i 1890 va fer el servei
militar amb els caçadors
a peu de la infanteria lleugera. Entre 1891 i 1894 treballa com a
professor a
l'Escola Professional de Toló (Provença,
Occitània). En 1894 esdevingué
anarquista arran d'assistir a una conferència de
Sébastien Faure i en 1896
col·laborà en el periòdic anarquista
parisenc Le Père Duchêne.
Entre
1895 i 1897 fou professor de l'Escola de Comerç de
París i en aquesta època
freqüentà el grup literari anomenat«Cenacle de la
Montagne-Sainte-Geneviève»,
on conegué nombrosos intel·lectuals anarquistes
(Zo d'Axa, Georges Deherme, Louis
Lumet, Victor Barrucant, Jules Guérin, Lucien Jean, etc.).
En 1896 fou
secretari de redacció de Le
Libertaire
i el maig d'aquell any la policia el mencionà per primera
vegada en un informe
com a orador en un míting anarquista a Saint-Ouen (Illa de
França, França). El
juny de 1897, amb Jean Degalvès, fundà, seguint
les idees pedagògiques de Paul
Robin, la Lliga d'Ensenyament Llibertari, creada per
subscripció popular amb la
finalitat d'obrir una escola mixta anarquista i serà una de
les primeres grans
experiències pedagògiques
llibertàries. Aquest mateix any ambdós publicaren
el
fullet La liberté par l'enseignement i col·laborà en L'Éducation
Libertaire. Mancat de
mitjans econòmics, malgrat la participació de
grans figures, com ara Jean
Grave, Émile Zola, Maurice Barrès o Octave
Mirbeau, l'experiència pedagògica
acabà limitant-se a l'organització durant l'estiu
de 1898 i de 1899 de vacances
llibertàries a Pontorson (Baixa Normandia) per a un grupet
de 19 infants, a la
realització d'algunes conferències i a cursos
nocturns a l'Hôtel des Sociétés
Savantes entre 1899 i 1900. Entre 1898 i 1899
col·laborà en diferents periòdics
anarquistes, com ara La Aurore, Le
Libertaire, Le Cri de
Révolte, L'Homme Libre o Le
Journal du Peuple. El juliol de
1899 entrà a fer feina a l'Ajuntament de París
com a ajudant no funcionari i
aquest mateix any creà en la Confederació General
del Treball (CGT) el primer
sindicat d'empleats de les prefectures de l'administració
territorial francesa
(Sindicat d'Empleats Municipals de París), del qual va ser
secretari. Tot l'any
1898 el dedicà en cos i ànima en fer costat la
campanya de suport al capità
jueu Alfred Dreyfus, fent conferències i publicant articles
als diaris. Entre
1899 i 1902 col·laborà en el periòdic Germinal.
Organe libertaire, que
es publicava a Paterson (New Jersey, EUA). En 1900, davant la
perspectiva del
Congrés Antiparlamentari Anarquista que s'havia de celebrar
a la tardor a
París, però que finalment va ser prohibit pel
ministre de l'Interior francès,
elaborà tres documents: Individualisme et
communisme; Enseignement libertaire;
i De l'attitude des anarchistes pendant l'affaire Dreyfus,
on es declarà
contrari a la indiferència manifesta per alguns companys amb
l'estil
d'intervenció d'altres, criticant el «lirisme
republicà» de Sébastien Faure. En
1901, per manca de diners i per desavinences amb
Degalvès, l'Escola
Llibertaria tancà. Entre el 8 i el 9 de novembre de 1902
participà en el
Congrés de les Joventuts Laiques celebrat a
París. El desembre de 1902
participà en la fundació, amb Henri Beylie,
Paraf-Javal, Albert Libertad i
Georges Yvetot, de la Lliga Antimilitarista i entre 1902 i 1903 va fer
una gira
de conferències, amb Louise Michel, sobre «el
pensament humà a través dels
temps». Entre agost de 1903 i octubre de 1904
dirigí el periòdic bimensual
anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on van
col·laborar, entre
d'altes, Georges Darien, Zo d'Axa, Han Ryner, Eugène
Bonaventure de Vigo (Miguel
Almereyda), Lucien Descaves, Élie Faure, Urbain
Gohier i Jehan Rictus; en
aquesta publicació s'atacà la
maçoneria i a certs anarquistes reconeguts, com
ara E. Armand, Christiaan Cornelissen o Lev Tolstoi. L'1 de gener de
1904
esdevingué funcionari, amb grau de sisena classe. Entre el
26 i el 28 de juny
de 1904 assistí al Congrés Internacional
Antimilitarista d'Amsterdam (Països
Baixos), que donà lloc a l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA). L'octubre
de 1906 fou delegat pel Sindicat d'Empleats Municipals de
París al XV Congrés
Nacional Corporatiu de la CGT, que se celebrà a Amiens, i
l'octubre de 1908 al
XVI, que se celebrà a Marsella, i on intervingué
sobre el tema de
l'antimilitarisme. Funcionari municipal en la Prefectura del Sena, en
1907 va
ser cessat del seu lloc de feina per haver signat un cartell de la CGT,
però
una amnistia posterior el reintegrà amb tots els drets en
l'administració. El
20 de març de 1908 participà, amb Jean Grave,
Jacques Bonzon, René de Marmande,
Eugène Merle, Jules Grandjouan i Miguel Almereyda, en el
gran míting al Palau
del Treball de París contra l'expulsió
d'activistes russos. En 1909 fundà el
periòdic Terre Libre. Organe d'action syndicale,
de caire antirepublicà,
antifrancmaçó, antisemita i antimarxista, on
col·laborà Marius Riquier, un dels
fundadors del Cercle Proudhon, i Georges Darien, i que
intentà acostar els
cercles sindicalistes al grup ultradretà
monàrquic Action Française (AF). En
aquesta publicació criticà els jueus ja fossin
capitalistes o obrers. En 1910 Terre
Libre s'integrà en AF. En 1913 va ser
exclòs de la CGT pel seu
antisemitisme. Ben igual que altres sindicalistes revolucionaris
(Georges
Valois o Georges Sorel), s'acostà a AF amb l'objectiu de
crear un sindicalisme
corporatiu i «nacionalista integral», pensament que
alguns consideren la
primera manifestació de la ideologia feixista. És
autor de Le dogme et la
science (1897), L'école, antichambre de
caserna et de sacristie
(1902), Du syndicat de fonctionnaires (1907) i La
franc-maçonnerie et
la classe ouvrière (1912). Émile
Janvion va morir el 15 de juliol de 1927 a
París (França) assistit pels sagraments
eclesiàstics i fou enterrat el 22 de
juliol al cementiri de Bagneux (Illa de França,
França) envoltat dels seus
companys d'AF.
Émile
Janvion
(1866-1927)
***
Samuel
Torner Viñallonga
- Samuel Torner Viñallonga: El 10 d'abril de 1881 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Mallorca (Illes Balears)– el mestre racionalista i propagandista anarquista Samuel Daniel Ezequiel Torner i Viñalllonga, el seu primer llinatge a vegades citat Torné. Era fill de Josep Torner Capdevila, argenter, i de Dolors Viñallonga Mauri, i sa família vivia al tercer pis del número 1 del carrer de Manresa de Barcelona. Posteriorment sa família es traslladà al tercer pis del número 35 del carrer Major del Clot de Sant Martí de Provençals de Barcelona. El 22 de setembre de 1894, amb només 13 anys, va sol·licitar l'admissió a l'examen d'ingrés per als estudis de magisteri a l'Escola Normal Superior de Mestres. En 1896 vivia al tercer pis del número 99 del carrer del Carme de Barcelona i el 20 de desembre de 1897 se li va expedir el títol de mestre de primera ensenyança elemental de l'Escola Norma Superior de Mestres de Barcelona. En aquesta època militava en el republicanisme i en 1898, quan va començar a fer de mestre, vivia a Sant Andreu de Palomar de Barcelona. Ja militant anarquista, entre 1899 i 1901 fou orador en diversos mítings, com ara a favor de les víctimes del procés de Montjuïc, sobre els «Fets de Chicago», el Primer de Maig. El febrer de 1900, fou un dels signants, amb altres republicans i anarquistes, d'una protesta de la Comissió de Revisió del Procés de Montjuïc dirigida al govern. Arran de la vaga de tramviaires de maig de 1901 va ser empresonat al vaixell-presó Pelayo, juntament amb altres destacats anarquistes (Leopold Bonafulla, Francesc Callís Clavería, Mariano Castellote Targa, Teresa Claramunt Creus, Ramon Sempau Barril, etc.). En aquestaèpoca patí tres mesos de presó per dos delictes de sedició fins que finalment va ser indultat. En aquesta època col·laborà en el periòdic lerrouxista madrileny Progreso i la publicació anarquista barcelonina El Productor, dirigida per Teresa Claramunt Creus i Joan Baptista Esteve Martorell (Leopoldo Bonafulla). El juliol de 1901 formà part d'un grup de propaganda anarquista (Leopoldo Bonafulla, Teresa Claramunt Creus, Joaquina Cornet, Antonio Cruz Sallés, José López Montenegro, Eduardo Valor, etc.). El 4 d'agost de 1901 va ser detingut juntament amb Sebastià Sunyer Gavaldà a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), després de participar en un míting de protesta per la repressió desencadenada el maig d'aquell any a la Corunya (Galícia). L'octubre de 1901 fundà i dirigí l'Acadèmia Lliure «La Nueva Humanidad» al carrer del Carme de Sants, que va ser inaugurada el 12 d'octubre d'aquell any amb un míting amb Teresa Claramunt Creus i José López Montenegro. El 12 de maig de 1902 va ser jutjat amb José Jacas en consell de guerra per haver qualificat d'«esbirro» un guàrdia civil durant un míting i ambdós condemnats a dos anys, quatre mesos i un dia de presó correccional, però van ser indultats arran de la coronació d'Alfons XIII i van ser alliberats el juliol de 1902. En aquesta època col·laborà en el periòdic maonès El Porvenir del Obrero. A finals d'aquell any va ser novament detingut per participar en un intent de vaga i per repartir un fulls; el 5 de gener de 1903 es va decretar la seva llibertat, però va continuar a la presó. En sortir de la garjola participà en diversos mítings i el maig de 1903 va ser detingut per participar en una vaga. En aquesta època col·laborà en el periòdic madrileny Tierra y Libertad i a finals de 1903 va col·laborar en la fugaç reedició del periòdic La Tramontana. Durant la primavera de 1904 patí dos processos judicials per delictes d'impremta i participà en la campanya del moviment d'inquilins. Després de fer feina en una escola protestant barcelonina, dirigí l'Escola Moderna de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), al primer pis del número 36 del carrer del Col·legi, que va ser inaugurada el 27 de novembre de 1904. Amb l'oposició frontal dels sectors catòlics, el març de 1905 l'escola va ser assaltada i se'n va destruir el material i la biblioteca, i finalment l'escola va ser clausurada amb pretextos legals per la Inspecció de Primera Ensenyança. L'escola, però, continuà funcionant en altre local i a primers de maig de 1905 va reobrir gràcies a les gestions d'Alejandro Lerroux García. Arran de la bomba que esclatà a la rambla de les Flores de Barcelona el 3 de setembre de 1905, fou un dels 25 signants d'un manifest de rebuig i protesta contra la violència publicat pels anarquistes de Vilanova i la Geltrú. Quan la detenció de Francesc Ferrer Guàrdia entre el 31 de maig de 1906 i el 13 de juny de 1907 arran de l'atemptat contra Alfons XIII al carrer Mayor de Madrid (Espanya), coordinà les escoles i els mestres de l'Escola Moderna, que va ser clausurada, al voltant de l'anomenada Federació Racionalista. L'estiu de 1906 amb la seva companya, Serafina Groba, passà a dirigir la nova Escola Moderna de València (València, País Valencià), creada per la Primitiva Societat d'Instrucció Laica, continuadora d'una associació de lliurepensadors valencians; ell, a més, s'encarregà de la classe elemental i ella de la classe de pàrvuls. A part d'això va fer nombroses conferències sobre l'Escola Moderna, per demanar la llibertat de Francesc Ferrer i Guàrdia i José Nakens Pérez, i sobre l'ensenyament racionalista a diversos indrets. El gener de 1907 son germà David Torner, encara adolescent, que treballava d'auxiliar a l'escola, va morir després d'una llarga malaltia. Poc després fundà i dirigí Humanidad Nueva. Revista pedagógica ilustrada y órgano de la Escuela Moderna de València (7 de febrer de 1907 - abril de 1909), que seguia les passes del Boletín de la Escuela Moderna de Barcelona. En el curs 1907-1908 promogué la creació de l'Agrupació de Professor Racionalistes i en 1908 va il·lustrar el llibre d'Anselmo Lorenzo Asperilla Igualdad, libertad y fraternidad. Poc després va declarar a Barcelona en el procés contra el terrorista anarquista i confident de la policia Joan Rull Queraltó, on digué que l'estiu de 1906 aquest l'havia visitat a Vilanova i la Geltrú i que s'havia allotjat a casa seva. Entre els anys 1908 i 1909 fou secretari del Comitè del Centre de la Casa del Poble de València i participà activament en la campanya en suport dels presos de l'enfrontament revolucionari d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya) de l'1 d'agost de 1903. En 1908, amb l'Agrupació de Professors Racionalistes, participà en la campanya contra l'intent del govern d'Antoni Maura i Montaner d'aprovar una llei antiterrorista. Entre el 21 i el 23 de juny de 1909 representà, amb Benigne Ferrer, els mestres racionalistes en la II Assemblea Reformista d'Instrucció Nacional que se celebrà a València i entre el 12 i el 16 de juliol d'aquell any participà en el Congrés Nacional Pedagògic de València. Arran dels fets de la«Setmana Tràgica», el 29 d'agost de 1909 l'escola va ser clausurada i ell tancat a la Presó Model de València. Es decretà el seu desterrament i, d'antuvi, va ser enviat amb la seva companya a Cañete (Conca, Castella, Espanya) i poc després, l'11 de setembre de 1909, embarcats a bord del vapor Valbanera cap a l'Argentina. Entre setembre de 1909 i 1914 la parella residí a Buenos Aires (Argentina). Sembla que en 1910 fundà una Escola Moderna i poc després va crear un petit negoci, l'editorial Sarmiento, on va poder publicar i dirigir la revista quinzenal Francisco Ferrer. Revista de educación racional. Continuadora de la obra de la Escuela Moderna (11 de maig de 1911 - 1 de febrer de 1912). En aquesta època col·laborà en la publicació madrilenyaLa Palabra Libre. Periódico republicano de cultura popular. En 1912 creà la Liga de Educación Racionalista, que edità la revista La Escuela Popular. A l'Argentina conegué el pedagog anarquista Albà Rossell Llongueras, amb qui no s'avingué gaire. Cap el març de 1914 retornà a Catalunya i, després d'una amnistia, pogué fer-se càrrec novament de l'escola. El juliol de 1917 va ser detingut amb altres companys i poc després alliberat. L'abril de 1918 fou un dels fundadors del Centre Català de València, del qual va ser bibliotecari. En aquesta època dirigí la revista quinzenal El Constructor, dedicada a les arts constructives. El 28 de març de 1920 el diari republicà valencià El Pueblo publicà la notícia sobre la greu malaltia que patia des de feia dos mesos, però es va recuperar, ja que el 26 de juny de 1920 participà en una vetllada d'homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia celebrada al Casino Republicà del Museu de València. L'última notícia que en tenim és de febrer de 1922, després es va perdre el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Marcos Alcón Selma
- Marcos Alcón Selma: El 10 d'abril de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Marcos Alcón Selma. A partir d'agost de 1917 es va afiliar al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. En 1919 va participar en els grups de defensa contra els atacs dels escamots armats de la patronal. Va intervenir en la vaga del ram de 1920 i va acabar empresonat quan encara no tenia fets els 18 anys. L'agost de 1920 va ser alliberat i va ser ferit en un tiroteig contra el sometent i de bell nou empresonat. El 21 de març de 1921 va ser detingut acusat de ser l'executor de Lluís Vivó Tubau, lerrouxista que col·laborava amb els pistolers del Sindicat Lliure, i va passar alguns anys empresonat (Alcalá, Granada, El Puerto de Santa Maria). En 1924, després de fugir de Barcelona, s'instal·la a Sevilla, on residia el Comitè Nacional, i participa en la reorganització de la CNT. Fou un dels que des del cop d'Estat del general Primo de Rivera van pensar en la necessitat de constituir una Federació Anarquista Ibèrica i va pertànyer al grup que el 1927 va prendre l'acord de crear-la. Durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera va ocupar càrrecs de rellevància en la organització regional --membre del Comitè Regional entre 1929 i 1931-- al costat de Ángel Pestaña, Hernández i Joaquim Bassons. Durant el període republicà la seva importància militant encara s'accentuarà: membre del Comitè Nacional de la CNT entre 1931 i febrer de 1933, delegat al Congrés de 1931, president del Sindicat i de la Federació del Vidre entre 1929 i 1932 i després fins al començament de la revolució de juliol del 1936, responsable del periòdic El Vídrio, comissionat en 1932 amb Alexandre Schapiro i Eusebi Carbó a València per solucionar el problema dels Sindicats d'Oposició (trentistes), membre del Comitè Pro-Presos, etc. Quan va esclatar la guerra treballava en uns estudis cinematogràfics i va ser membre de la Comissió Tècnica, creada el 26 de juliol de 1936, encarregada de preparar el projecte del nou règim de treball col·lectivitzat per a les sales de cinema i de teatre de Barcelona. Fou elegit el 8 de juliol de 1937 secretari nacional de la Federació Nacional de la Indústria d'Espectacles Públics i va tenir un paper important en l'organització de la producció cinematogràfica de documentals i de noticiaris bèl·lics, tasca per la qual comptà amb la col·laboració del son cunyat Joan Saña. Va substituir Buenaventura Durruti, quan aquest marxà al front, en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, encarregant-se dels Transports de guerra, que aprovisionaven els milicians al front, i de les requises dels cotxes i camions particulars de Barcelona, càrrec que va desenvolupar amb absoluta fidelitat als criteris de Joan García Oliver fins a la seva dissolució d'aquest comitè el setembre de 1936. En 1937 els Comitès de Defensa de Barcelona van demanar-li que forcés la dimissió del secretari de la CNT catalana. Va formar part, en representació de la CNT i al costat de son germà Rosalio, de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya, dependent del Departament d'Economia de la Generalitat, formada a Barcelona el 19 de gener de 1938. Aquest mateix any es va oposar a les pretensions de la Generalitat de controlar el sector autogestionat dels transports. En acabar la guerra es va exiliar a París (França) i després de restar tancat a la presó d'Orleans, va ser internat al camp de Vernet. El 19 de juny de 1940, amb son germà Rosalio, va embarcar a Bordeus cap al port de Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on va arribar el 26 de juliol. Instal·lat a Mèxic, es va afiliar al Sindicat de Fàbrica de Vidre i el gener de 1941 va ser elegit secretari d'Organització Obrera del Comitè Nacional Executiu de la Confederació General de Treballadors (CGT) de Mèxic. En 1942 es va alinear amb la «Nueva FAI» i en la Delegació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), oposant-se a les pretensions de Joan García Oliver i d'Aurelio Fernández i del grup«Ponència», el qual s'emparava sota les sigles de la CNT. La seva activitat llibertària va ser força intensa tant pel que fa a l'anarquisme espanyol de l'exili com a l'anarquisme mexicà: secretari d'organització i propaganda de la CNT, col·laborador del periòdic Regeneración, membre del Comitè de CNT en diverses ocasions entre 1940 i 1979, element destacat del grup editor de Tierra y Libertad, etc. En 1953 va participar a Mèxic en el V Congrés de la Federació Anarquista Mexicana (FAM) com a representant de «Tierra y Libertad». Durant els anys vuitanta i noranta vivia a Cuernavaca i, al costat de Katia Landau, va seguir, malgrat els seus anys, al servei de l'anarquisme escrivint i amb el seu suport econòmic. Entre el 14 i el 16 de setembre de 1991 va participar a Ocotepec (Morelos, Mèxic) en el «Primer Encuentro Nacional de Anarquistas». Va publicar articles en CNT,Combat Syndicaliste, El Compita, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Despertar Marítimo,Espoir, Ideas-Orto,Inquietudes, Libertad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vídrio, etc. Marcos Alcón Selma va morir el 6 de juliol de 1997 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). La seva biblioteca i arxiu es troba dipositada a la Biblioteca Social Reconstruir de Mèxic.
Marcos Alcón Selma (1902-1997)
***
Diego
Giménez Moreno
- Diego Giménez Moreno:
El 10 d'abril de 1911 neix a Jumilla (Múrcia,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Diego Jimémez
Moreno. Fou el major
de quatre germans i sos pares es deien Diego Giménez
Guardiola, camperol
afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT), i
María Moreno Muñoz. Estudià
a l'escola pública del poble i com que patí
càstigs físics, el van enviar a
l'escola del sindicat on son pare militava. Quan tenia nou anys,
deixà els
estudis i marxà a treballar amb son pare al camp. Pocs
després sa família
emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) buscant
millors condicions laborals.
Quan tenia 12 anys començà a fer feina en una
fàbrica d'espelmes, mentre son
pare treballava a l'empresa química Cros --morí
en 1928 per intoxicació dels
productes químics que manipulava. Més tard, Diego
entrà com a aprenent de
litògraf a l'empresa italiana Metalgràfica, que
arreplegava treballadors
gràfics i metal·lúrgics. Durant les
nits assistia a l'escola nocturna. Gràcies
a la lectura de les publicacions editades per la família
Urales i la premsa
llibertària (La Revista Blanca, El
Luchador, Generación
Consciente, Estudios, etc.)
esdevingué anarquista. Cap al 1928
s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a partir
de 1931, amb la proclamació de
la II República espanyola, començà a
militar en el Sindicat d'Arts Gràfiques de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), en el qual
assumí diferents càrrecs
orgànics (tresorer, secretari i president). En 1934 se
casà amb María Roger
Aguilar i l'any següent nasqué son primer fill,
Helios. Fervent naturista per
influència dels escrits del metge anarquista Isaac Puente
Amestoy, era
vegetarià i contrari a tots els vicis (tabac, alcohol,
etc.). El juliol de 1936
participà activament en la resposta popular contra
l'aixecament feixista. A
partir del 26 de juliol de 1936 coordinà una petita
secció en la indústria
d'embalatges de l'empresa Metalgraf, ara autogestionada pels
treballadors
gràcies a la fuita dels seus patrons. El setembre de 1937
marxà al front de Saragossa
enquadrat en la 21 Brigada de la Columna Durruti, alhora que
rebutjà entrar a
l'Escola de Guerra de Barcelona. Més tard va ser enviat a la
Serra del Montsec,
als Prepirineus lleidatans, on formà part d'un grup de
defensa antigas de la 21
Brigada de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti) i es
dedicà a entrenar els
companys sobre la utilització de màscares
simulant situacions d'emergència. El
20 de novembre de 1938, durant els homenatges del segon any de la mort
de
Buenaventura Durruti, en sortir de matinada cap a Barcelona, va ser
ferit d'un
tret i, després dels primers socors, portat a un hospital de
Manresa (Bages,
Catalunya). Amb l'ofensiva franquista, va ser evacuat al monestir de
Montserrat
(Monistrol de Montserrat, Bages, Catalunya) i dues setmanes
després a Sant
Hilari Sacalm (Selva, Catalunya), on rebé la visita de sos
familiars. A partir
de desembre de 1938, per mor de l'avanç feixista, va ser
portat a diferents
hospitals (Ripoll, Puigcerdà, les Guinguetes d'Ix i Aush).
Quan acabà la
guerra, va ser traslladat al camp de concentració de
Setfonts (Llenguadoc,
Occitània). Després durant alguns mesos va ser
destinat a una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) per a la construcció de la
xarxa ferroviària Le
Mans-Le Loar i altra a prop de Bordeus (Aquitània,
Occitània). En 1940, quan
els alemanys envaïren Bordeus, va ser transferit al camp de
concentració de
Vernet i després a Pàmies. Informat per sa
companya que les autoritats
franquistes desconeixien la seva militància
anarcosindicalista, el 12 de febrer
de 1942 passà clandestinament els Pirineus. A Figueres, la
Guàrdia Civil el
portà emmanillat fins a una caserna de Barcelona i
després al Camp de Depuració
de Reus (Baix Camp, Catalunya) on romangué 10 dies. Va ser
alliberat el 24 de
febrer de 1942 i pogué reunir-se amb sa companya, son fill i
sa filla Luz. A
Barcelona treballà 10 anys en una fàbrica com a
ajustador on s'arribaven a fer
16 hores diàries de feina. El 16 de març de 1946
nasqué una nova filla, Rosa.
Com que la situació econòmica era desesperada, el
10 d'abril de 1952 embarcà a bord
del «Cabo de Hornos»
amb son fill cap al Brasil i 15 dies després arribaren al
port de Santos (São
Paulo, Brasil). S'instal·laren al barri de Vila Santa Clara
de São Paulo (São
Paulo, Brasil), on trobaren feina ben aviat. Vuit mesos
després la resta de la
família es reuní amb el pare i el fill.
Gràcies a Joaquim Vergara, entrà en
contacte amb la «Sociedade Naturista Amigos de Nossa
Chácara», on es
realitzaven els congressos anarquistes brasilers, i amb el Centre de
Cultura
Social, participant en les seves activitats. Entre 1972 i 1973
col·laborà amb
el periòdic Le Combat Syndicaliste de
París (França), fent servir els
pseudònims El Buscador i El
Exiliado. En 1975 publicà, amb son
germà Roberto, el llibre Mauthausen. Campo de
concentración y de exterminio.
En aquests anys realitzà diverses conferències
sobre les seves experiències
durant la Revolució espanyola a l'Estat de São
Paulo (Guarulhos, Santos, etc.),
especialment al Centre de Cultura Social de São Paulo. En
2002 el seu testimoni
va ser recollit en el llibre Três Depoimentos
Libertários. Entrevistas com
Diego Giménez Moreno, Jaime Cubero e Edgar Rodrigues.
Malalt de Parkinson,
Diego Giménez Moreno va morir el 2 de juny de 2010 a
São Bernardo do Campo (São
Paulo, Brasil). Existeix un «Ateneu Diego
Giménez» vinculat a la Confederació
Obrera Brasilera (COB).
Diego Giménez Moreno (1911-2010)
***
Teresa Pons Tomàs
- Teresa Pons Tomàs: El 10 d'abril de 1911 neix al carrer«dels 18 duros», ara carrer Indústria, de Salt (Gironès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Teresa Pons i Tomàs. Fou la tercera de quatre germans. Estudià a l'Escola Pública de Salt fins als 14 anys, quan començà a fer feina a la fàbrica tèxtil Coma-Cros de Salt. Ben aviat entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i freqüentava el Centre de Cultura«La Floreal», on fou membre de la companyia de teatre «Arte y Amor». El 19 d'octubre de 1936 va ser nomenada, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), regidora de Salt del Consell Municipal revolucionari creat arran de l'esclat de la Revolució Social, essent la primera regidora de les comarques gironines. A finals de 1936, però, abandonà el càrrec i formà parella amb el també destacat anarcosindicalista aragonès Salvador Piñol Catalán. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus amb son company. En 1947 quedà viuda i només tornà a Catalunya per a visitar familiars i amics a finals dels anys setanta acompanyada de sos fills. Teresa Pons Tomàs va morir el 4 de desembre de 1988 a Montalban (Guiena, Occitània) i fou enterrada al cementiri protestant de Gasseras, a les afores d'aquesta població, on també van ser traslladades les despulles de son company. Des de finals de 2009 un passeig de Salt porta el seu nom.
***
Necrològica
de Rosa Pastor Vicario apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 28 de setembre de 1999
- Rosa Pastor Vicario: El 10 d'abril de 1920 --algunes fonts citen erròniament el 14 d'abril de 1921-- neix a Vicálvaro (Madrid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Rosa Pastor Vicario. Sos pares es deien Vicente Pastor Ullan, jornaler, i Felisa Vicario Pastor. En 1936, amb sa mare, ses germanes i son germà petit, s'establí a Alacant (Alacantí, País Valencià), on conegué el destacat militant anarcosindicalista José Muñoz Congost, que esdevingué son company. Acabada la guerra, va ser detinguda i en 1940 empresonada a Alacant. En 1947 decidí passar a França i amb un vaixell arribà a Donibane Lohizune (Lapurdi, País Basc); posteriorment trobà son germà major a Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1948 passà al Nord d'Àfrica i a Alger (Algèria) retrobà José Muñoz Congost; la parella es casà el 26 de setembre de 1950 a Alger i amb el temps tingueren dues nines, Rosa i Angelines. En 1955 s'instal·là a Casablanca (Marroc) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'associació cultural«Armonía», on s'ocupà especialment de les classes per a infants i formà part del seu grup teatral. En 1964 va ser repatriada a França i amb son company s'instal·là, d'antuvi, a Péronne (Borgonya, França), i, a partir de 1967, a Llemotges (Llemosí, Occitània), on ambdós continuaren militant en la CNT de l'exili. Rosa Pastor Vicario va morir el 22 de juliol de 1999 a Llemotges (Llemosí, Occitània).
---
Tal com érem Palma, Anys 70 La decadència de l´aristocràcia malloquina i el feixisme El naixement de la Mallorca dels especuladors - Crònica sentimental de la transició -
Era un món que sesfondrà de forma irremeiable amb lincipient industrialització de lilla. Es consolidava el triomf dels nouvinguts al poder, els porquerets convertits en grans estraperlistes, que bastien enormes fortunes, imperis financers iguals o superiors als dels antics senyors mallorquins, els burgesos catalans i terratinents castellans i andalusos. Dominaven el panorama fabricants de sabates, exportadors doli, ametles i garroves; els primers hotelers, importadors de maquinària agrària, fabricants de teixits de Santa Catalina, els propietaris de les fàbriques de mobles manacorins, incipients constructors que, amb poc temps, anaven cobrint Mallorca de xemeneies i una espessa capa de ciment armat que s´ampliaria fins a l´infinit en els propers anys.
És fàcil imaginar el pànic daquesta rància aristocràcia sense futur, la ràbia interior, l´enveja acumulada en veure com senfonsaven, sense poder-hi fer res mentre el venedor de porcs sasseia a la llotja del costat, al Líric i al Principal, i un exèrcit de nou rics sense cap vernís de cultura anaven ensenyorint-se del Círculo Mallorquín. Homes que no dissimulaven l´afany per les riqueses i que no tenien res de sagrat (a no ser la defensa aferrissada del dret de propietat). Els mateixos que compraven els palaus i possessions de comtes i marquesos arruïnats, obligats a llogar els baixos de les cases que encara eren seves i, el que era pitjor, pidolaven a la desesperada un matrimoni amb un militar o un funcionari per a poder subsistir de l´almoina de la filla. Com barrar el pas als senyors de l´exportació d´oli d´oliva i de les sabates, de mobles i de tabac, de mongetes i patates? Una classe que s´enlairava, ferma i poderosa, trepitjant al seu pas tot el que trobava pel davant? Uns nous personatges als quals els agradava més el cine i les sarsueles que no pas els conjunts dòpera que cada hivern actuaven a Palma. (Miquel López Crespí)
Els hereus dels Montaner i Vallespir ja no disposen de les propietats del passat. Tan sols el casalot de la Concepció, un apartament al Passeig Mallorca i dues finques petites a Algaida. La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner va vendre la darrera possessió que li quedava de l´antiga època de bonança econòmica. La majoria de cases i d´horts desaparegueren en mans dusurers i pseudoempresaris de curiosos negocis sense viabilitat: el motor que havia de funcionar amb aigua de mar; una fàbrica de formatge de cabra, el soci de la qual marxà amb tots els diners invertits pels Montaner; el negoci de l´exportació de l´anguila i la xufla de l´Albufera d´Alcúdia als valencians... En els anys trenta, el padrí dels actuals propietaris volgué muntar una cooperativa per fer un petit Hollywood a Mallorca. Els actors i directors que vendrien des dels Estats Units, França i Alemanya viurien a lHotel Formentor i a l´Hotel Mediterrani. El fantasmagòric pla anava unit a la construcció d´un casino, la creació de companyies daviació i marítimes que portassin més turistes a l´illa. Fantasies bastides en la suposició que els governs del general Miguel Primo de Rivera duraria molt! Corregudes per fer-se del partit del dictador, muntar Unión Patriótica a la majoria de pobles de lilla, vendre algunes terres per comprar vots que afavorissin els partidaris del militar colpista. I, de cop i volta, quan menys ho esperaven, quan les compres de terrenys que shavien de revaloritzar ja estaven fetes... arribà el terratrèmol. La victòria republicana acabà amb els plans bastits al voltant de la dictadura. De seguida, els batles i regidors que havien de garantir els negocis, les expropiacions forçoses de terres, són cessats l´abril del trenta-u i res del que tenien planificat va funcionar.
És la ruïna dels Montaner i la majoria de socis embarcats en multitud de negocis semblants: la prolongació del tren fins al Port dAlcúdia; la construcció de nous edificis públics, mercats, ajuntaments, escorxadors; la restauració d´esglésies i ermites... una munió de projectes ininterromputs que donarien feina als contractistes amics i consolidar així la poderosa xarxa caciquil existent. Però l´anua·lació de lampliació del Port dAlcúdia, l´aturada de les urbanitzacions i dels hotels que shavien de bastir a les badies de Pollença i Alcúdia, marcaren la bancarrota absoluta dels somnis aixecats damunt la sorra movedissa de la política.
Als Montaner i Vallespir els restava una possessió a Escorca, el casal del carrer de la Concepció, lantiga cereria del carrer de sant Magí, i les terres a Algaida on, se sabia ben bé, els administradors robaven el que volien.
Era un món que sesfondrà de forma irremeiable amb lincipient industrialització de lilla. Es consolidava el triomf dels nouvinguts al poder, els porquerets convertits en grans estraperlistes, que bastien enormes fortunes, imperis financers iguals o superiors als dels antics senyors mallorquins, els burgesos catalans i terratinents castellans i andalusos. Dominaven el panorama fabricants de sabates, exportadors doli, ametles i garroves; els primers hotelers, importadors de maquinària agrària, fabricants de teixits de Santa Catalina, els propietaris de les fàbriques de mobles manacorins, incipients constructors que, amb poc temps, anaven cobrint Mallorca de xemeneies i una espessa capa de ciment armat que s´ampliaria fins a l´infinit en els propers anys.
És fàcil imaginar el pànic daquesta rància aristocràcia sense futur, la ràbia interior, l´enveja acumulada en veure com senfonsaven, sense poder-hi fer res mentre el venedor de porcs sasseia a la llotja del costat, al Líric i al Principal, i un exèrcit de nou rics sense cap vernís de cultura anaven ensenyorint-se del Círculo Mallorquín. Homes que no dissimulaven l´afany per les riqueses i que no tenien res de sagrat (a no ser la defensa aferrissada del dret de propietat). Els mateixos que compraven els palaus i possessions de comtes i marquesos arruïnats, obligats a llogar els baixos de les cases que encara eren seves i, el que era pitjor, pidolaven a la desesperada un matrimoni amb un militar o un funcionari per a poder subsistir de l´almoina de la filla. Com barrar el pas als senyors de l´exportació d´oli d´oliva i de les sabates, de mobles i de tabac, de mongetes i patates? Una classe que s´enlairava, ferma i poderosa, trepitjant al seu pas tot el que trobava pel davant? Uns nous personatges als quals els agradava més el cine i les sarsueles que no pas els conjunts dòpera que cada hivern actuaven a Palma.
L´odi a la República, als socialistes, al moviment obrer els emboirava l´enteniment. Per això les vendes d´horts per ajudar els carlins, la CEDA, els eixerits jovenets de Falange Española que feien pràctiques de tir rere el cementiri de la Vileta i Establiments. Qualsevol cosa abans que haver de patir en pròpia carn l´ensorrament total i definitiu dels privilegis que gaudiren durant segles. Quina por veure i sentir Emili Darder i Alexandre Jaume a la balconada de l´Ajuntament! Les esfereïdores banderes tricolors, i la roja del comunisme!, onejant pels carrers de Palma. I les criades, amb l´uniforme dels partits obrers i grans cartells on es demanava la Revolució Social, enlairant estendards amb la falç i el martell, cantant la Internacional, amenaçant amb el puny les senyores que miraven, atemorides, rere les finestres dels casals de Palma.
Com aturar el terratrèmol que avançava, incontenible, talment un torrent desbordat i es consolidava, ferm i d´apariència invencible? Bastaria proclamar l´estat de guerra, exiliar un parell de polítics i intel·lectuals, com va fer l´enyorat general Miguel Primo de Rivera?
La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir no creia que aquesta vegada bastàs amb un centenar de detinguts per provar d´aturar la desfeta. Tothom mirava amb esperança els fets que s´esdevenien a Alemanya i Itàlia.
Na Magdalena Roig em diu i té tota la raó del món!- que segurament hem mitificat massa una aristocràcia quasi inexistent.
-No ens deixem enredar per les ràncies històries de quatre periodistes amb molta imaginació, les novel·les Bearn, per exemple- que parlen d´uns senyors de possessió que mai no existiren. Grans propietaris lectors de Voltaire, a Mallorca? Els descendents de la repressió de les Germanies, del lliurament de la nostra terra a Felip V, la tropa de militars i clergat que fa quaranta anys donen suport a Franco, presentats com si fossin deixebles de d´Alembert i Diderot? On s´ha vist mai una ximpleria semblant! Que Llorenç Villalonga hagí volgut bastir un personatge com don Toni, el protagonista del llibre, amb una sèrie d´imaginàries virtuts és normal. Com a creador, pot escriure emprant com a matèria primera tot l´aparell dels seus somnis i els desitjos secrets que sempre l´han acompanyat. Qui ignora que la màxima aspiració que domina la vida d´aquest falangista de primera onada és aconseguir provar que té arrels aristocràtiques? Don Toni no és més que un Llorenç Villalonga mitificat, el que li hauria agradat ser a l´autor.
Na Magdalena encertava en la seva anàlisi. Aquestes ràncies nissagues mai assoliren la categoria que podrien tenir els senyors del Principat, de França, d´Anglaterra i Itàlia. George Sand va descriure a la perfecció les fosques cambres dels casalots mallorquins, amb mobles de mal gust, quadres religiosos sense valor artístic, ennegrits per segles de fum d´espelmes i pols aferrada als vernissos de mala qualitat. Possiblement la mateixa senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir no deixava de ser una madona de possessió amb cultura de sagristia i llibre d´oracions.
Anarcoefemèrides
de l'11 d'abril
Esdeveniments
Capçalera
de L'Home Libre
- Surt L'Homme Libre: L'11
d'abril de 1891 surt a Brussel·les (Bèlgica) el
primer número del periòdic
anarquista L'Homme Libre. Organe de combat pour
l'émancipation des
travailleurs, publicat pel grup del mateix nom. N'eren
administradors Léon
Dauphin, encarregat del comitè recaptador del suport
econòmic per als
anarquistes espanyols, F. Pintelon i A. Reniers; i l'impressor
Alexandre
Longfils. Els articles es publicaven sense signatura. D'antuvi setmanal
i
després quinzenal, sortirà fins al 10 de desembre
de 1892, quan cedeix el lloc
a La Débâcle.
***
Capçalera
del Bulletin of
the Anarchist Red Cross
- Surt Bulletin of the Anarchist Red Cross: L'11 d'abril de 1924 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del Bulletin of the Anarchist Red Cross. Aquesta publicació va fer una crida als treballadors americans i a les seves organitzacions per pressionar les autoritats bolxevics i aconseguir el cessament de les persecucions i empresonaments dels quals són víctimes els treballadors russos i els militants revolucionaris socialistes, sindicalistes i anarquistes, que no s'adhereixen a la dictadura comunista. L'Anarchist Red Cross Society, responsable del Bulletin, també va editar la publicació en jiddisch i en anglès Behind the bars, de la qual només va treure un número el gener de 1924.
***
Cartell
de l'acte
- Arestanten
Ball!: L'11 d'abril de 1931 se celebrà al Folk
House Auditorium de Los Angeles
(Califòrnia, EUA) la quarta edició anual de
l'«Arestanten Ball!» (Ball per als
Presos). L'acte, organitzat per la «Secció
Kropotkin» i la «Secció Kropotkin de
Dones» del Libertarian Grup (LG, Grup Llibertari) de Los
Angeles, tenia com a
objectiu recaptar fons per ajudar econòmicament els presos
polítics i els deportats
del règim bolxevic a l'URSS. L'esdeveniment
consistí en un ball amb begudes i entreteniments
musicals i de tota casta.
***
El
doctor Félix Martí Ibáñez
durant la seva
intervenció en el míting pro Hospitals de Sang de
la
Monumental (Barcelona, 11 d'abril de 1937)
- Míting pro
Hospitals de Sang: L'11 d'abril de 1937 se celebra a la
plaça de toros Monumental
de Barcelona (Catalunya) un míting de clausura de la«Setmana d'agitació pro
Hospitals de Sang no subvencionats oficialment», organitzat
per la Federació Local
de Sindicats Únics de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i per la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Presidí l'acte Roberto Alonso, secretari de
la Federació Local de Sindicats Únics, i hi van
intervenir Soler, de la
Comissió Pro Hospitals de Sang; Miguel Espinar, del SindicatÚnic d'Espectacles
Públics; el doctor Félix Martí
Ibáñez, director general de Sanitat;
Joaquín
Cortés, del Comitè Regional de Catalunya de la
CNT; i Frederica Montseny, que
intervingué no com a ministra de Sanitat sinó en
representació del Comitè
Peninsular de la FAI. Joaquin Cortés digué que
les divergències de criteri
entre els diferents partits i organitzacions del bloc antifeixista cada
cop s'accentuarien
més i més, ja que en aquest bloc hi havia tres
tendències: els que desitjaven
retornar a l'status quo
republicanodemòcrata,
els que volien guanyar la guerra però no volien modificar
l'organització
econòmica de la reraguarda i els que pensaven que el
moviment del 19 de juliol
no era simplement una resposta a un aixecament militar sinó
una pugna per la
revolució social. Frederica Montseny justificà la
presència de la CNT i de la
FAI en els governs de la II República i de la Generalitat de
Catalunya i digué
que no es podia dissociar la guerra de la revolució,«encara que calia donar a
aquesta un sentit de responsabilitat»; també va
fer una crida a la unió
sindical entre la CNT i la socialista Unió General de
Treballadors (UGT). Una
nodrida representació de l'agrupació«Los Amigos de Durruti» portà una gran
pancarta on demanava la llibertat de l'anarquista Francisco Maroto del
Ojo i de«tots els presos antifeixistes víctimes de
l'estalinisme» i durant tota la
intervenció de Frederica Montseny l'esbroncà amb
xiulades, demanant la
llibertat de Maroto i cridant «Fora política! Fora
Govern!», tot provocant un
gran escàndol. Roberto Alonso tancà l'acte i la
banda i els cors de la Creu
Roja interpretà diversos himnes.
***
Lloc
de l'atemptat minuts després
- Atemptat a Rudi Dutschke: L'11 d'abril de 1968, a les 5.23 hores, al Kurfürstendamm de Berlín Oest (República Federal d'Alemanya) el líder intel·lectual de la revolta estudiantil anarcomarxista anomenada «Moviment del 68» Rudolf Dutschke --Rudi el Roig, com li deia la premsa sensacionalista--, que havia anat a la farmàcia per comprar un medicament per son fill Hosea Che, és víctima d'un atemptat perpetrat pel jove aturat ultradretà del grup Springer, Erwinn Josef Bachmann, qui li va disparar tres trets al cap al crit de «Porc comunista!». Malgrat la gravetat de les ferides va sobreviure, però amb unes seqüeles importantíssimes. Després d'aquest atemptat va haver-hi impressionants lluites de carrer a moltes ciutats alemanyes i europees i va ser un dels fets que va radicalitzar el moviment estudiantil alemany, radicalització que portaria a la creació de la Rate Armee Fraktion (Fracció de l'Exèrcit Roig). El neonazi que va atemptar contra Rudi Dutschke va mantenir correspondència epistolar amb aquest i va acabar suïcidant-se a la presó. Molts analistes polítics van responsabilitzar de l'atemptat Axel Springer, magnat de la premsa dretana i propietari de Bild Zeitung, que sempre va mantenir una forta campanya contra Dutschke.
Naixements
Notícia sobre la detenció d'Alfred Amiguet apareguda en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux del 19 d'octubre de 1907
- Aldred Amiguet: L'11 d'abril de 1885 neix a Le Sépey (Ormont-Dessous, Vaud, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari, antimilitarista i lliurepensador Alfred Amiguet, que va fer servir el pseudònim de Louise Desprès. Sos pares es deien François Amiguet i Caroline Gasser. Quan era adolescent s'introduí en el pensament anarquista llegint Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. A començaments del segle conegué Luigi Bertoni durant una conferència a Montreux (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué un gran amic i col·laborador. D'antuvi treballà de tipògraf i posteriorment com a obrer de la construcció (pintor, electricista, etc.). En 1905 s'instal·là a Morges (Vaud, Suïssa) i en 1906 a Vevey (Vaud, Suïssa). L'octubre de 1906 va ser condemnat a Saint Claude (Franc Comtat, Arpitània) a un mes de presó per haver«entrebancat la llibertat laboral». En 1907 va ser nomenat delegat, amb Auguste Rouiller, Burnier i Légéret, de la Unió Obrera de Vevey i participà activament en la vaga general de març d'aquell any en aquella ciutat, fet pel qual va ser condemnant el 8 d'agost de 1907 a 15 dies de presó per haver bufetejat un soldat. Entre 1907 i 1908 va ser secretari de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR). Va ser nombroses vegades condemnat per«ultratge a l'autoritat», com ara a 30 dies de presó el 15 de novembre de 1907 per fer discursos públics anticapitalistes i antigovernamentals a Vevey amb el secretari de la Unió Obrera de Lausana Gustave Noverraz o a 15 dies de presó i 50 francs de multa el 15 de gener de 1908, amb Henri Baud i Henri Bornand, arran d'un article aparegut el 19 de gener de 1907 en La Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari publicat a Lausana del qual era col·laborador habitual, signant sovint com Louise Desprès o A.A., i del qual va ser editor responsable entre 1911 i 1914. En 1908 també va ser empresonat un mes per la negativa a presentar-se a la inspecció militar. Visqué durant 14 mesos a Niça (País Niçard, Occitània). El setembre de 1910 s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on col·laborà estretament amb Bertoni. Quan esclatà la Gran Guerra participà, amb Auguste Bérard, Bertoni, Georges Herzig i altres, en una assemblea anarquista antibel·licista. Entre 1914 i finals dels anys vint, col·laborà en Le Réveil anarchiste, dirigit per Bertoni. El desembre de 1914 assistí, amb Moïse Kneller, Bertoni i Carlo Frigerio, entre d'altres, al congrés de la Unió Obrera de Lausana. Entre 1915 i 1918 col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari Le Falot, de Clovis Pignat. Quan Bertoni va ser empresonat arran del muntatge policíac del «Complot de Zuric», entre 1918 i 1919 va fer una sèrie de conferències exigint el seu alliberament. Posteriorment als fets de la sagnant repressió obrera del 9 de novembre de 1932 a Ginebra, va ser interrogat per la policia. Entre 1939 i 1946 col·laborà en Le Réveil clandestí i, després de la mort de Bertoni, en les noves sèries de Le Réveil (1947-1960), figurant com a editor responsable entre 1947 i 1950. Conservà una part important dels arxius de Le Réveil i de la Biblioteca Germinal, els quals van ser donats al Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) quan aquest va ser fundat en 1958. Aldred Amiguet va morir el 27 d'abril de 1963 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), arran d'una crisi cardíaca, i va se incinerat l'1 de maig en presència de nombrosos companys, entre ells André Bösiger, el qual li reté un emotiu homenatge en nom del grup editor de Le Réveil. Estava casat amb Emma Nallet.
***
- Florentino
Monroy Quirós: L'11 d'abril de 1896 neix a
Lleó (Castella, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Florentino Monroy Quirós.
Sos pares es deien
Juan Monroy i Ignacia Quirós. Amic de la infància
de Buenaventura Durruti Domínguez,
quan encara era adolescent s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) en fundar-se a Lleó. Quan l'atemptat mortal contra el
tinent coronel i
exgovernador de Biscaia (País Basc) Fernando
González Regueral, executat el 17
de maig de 1923, va ser detingut, però va ser alliberat per
manca de proves.
També va ser membre de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i de l'Ateneu
Obrer, del qual va ser nomenat president. Obrer fuster,
treballà a les
prestigioses fusteries de Miguel Pérez Vázquez i
de Bernardo Trobajo. Subvencionat
per les autoritats, el gener de 1930 visità, amb altres
obrers, l'Exposició
Internacional de Barcelona (Catalunya). Secretari de la
Federació Local de Lleó
de la CNT, entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel Sindicat
de la
Fusta al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT
(«Congrés del Conservatori»)
que se celebrà a Madrid. El 28 de setembre de 1932 fou
delegat al III Congrés de
la Confederació Regional d'Astúries,
Lleó i Palència, on participà en la
redacció de la ponència sobre les«Reivindicacions i conflictes» i presidí
la
mesa en la segona sessió. En 1933 va ser nomenat president
del Sindicat de la
Fusta de la CNT. Arran de l'aixecament revolucionari anarquista de
desembre de
1933 va ser empresonat. Participà activament en la
revolució d'octubre de 1934
i pogué fugir de la repressió, però el
18 de gener de 1935 es lliurà a les
autoritats militars i va ser empresonat fins el 13 d'abril de 1935,
quan el seu
sumari i el d'altres companys van ser sobreseguts. Quan el cop militar
feixista
de juliol de 1936, la CNT aconseguí evacuar-lo de
Lleó per passar a zona lleial
i fou soldat de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola als fronts. El
17 de maig de 1937 se li va obrir expedient de responsabilitats civils
per part
de les autoritats franquistes i l'11 d'octubre de 1937 va ser multat
amb 2.500
pessetes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Després de la II
Guerra Mundial es traslladà a Ralvila (Llenguadoc,
Occitània), on treballà de
fuster i continuà militant en la CNT de l'exili. En 1967 va
fer una conferència
a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni va ser
recollit per Hans
Magnus Enzensberger per al seu llibre Der
kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod
(1971).
Sense pensió de jubilació, visqué
reparant la marqueteria dels rics mobles de
la burgesia i de l'aristocràcia. Ja gran, va caure malalt i
després de la mort
del dictador Francisco Franco retornà a la
Península i visqué una temporada en
una llar d'ancians de Ferrol (La Corunya, Galícia).
Participà, amb Juan Manuel
Porto García i Jesús Rodríguez
Pérez, en la reconstrucció del Sindicat de
Jubilats de la CNT de Ferrol. Florentino Monroy Quirós va
morir el 15 de febrer
de 1983 a Lleó (Castella, Espanya). Son fill, Florentino
Monroy, va ser
militant de la CNT clandestina durant el franquisme.
Florentino Monroy
Quirós (1896-1983)
***
Georges
Salanson
- Georges
Salanson: L'11 d'abril de 1898 neix a Ginebra (Ginebra,
Suïssa) l'anarquista
individualista Georges Pierre Marie Salanson. Fill d'una
família francesa de
magistrats i d'alts funcionaris, son pare era jutge de pau i
visqué a Florac
(Llenguadoc, Occitània) la seva infantesa, rebent una
educació burgesa i una
sòlida cultura. A començament dels anys vint
freqüentà els cercles llibertaris
de París (França) i
col·laborà en Le
Libertaire. En 1921 sos pares, arran del seu matrimoni amb
Anne Alyra, li
van donar la suma de 60.000 francs. El 4 de novembre de 1923 va ser
detingut i
condemnat el 14 d'aquell mes a tres mesos de presó i a 100
francs de multa per«apologia del crim de Germaine Berton» en un
article publicat en Le Libertaire.
En 1924 era secretari del
grup anarquista el XV Districte de París. L'octubre de 1925
va ser condemnat
per «provocació a l'assassinat» a tres
mesos de presó o 500 francs de multa i
el 15 i el 24 de desembre de 1926 a penes de tres i de dos anys,
respectivament, per «abús de confiança
i estafa». El desembre de 1929 finançà
amb les seves expropiacions el llançament de La
Revue Anarchiste, publicació oberta a totes les
tendències
anarquistes; però aquest llançament va ser
durament criticat per militants de
la Unió Anarquista Comunista (UAC) que li van
reprotxà l'haver usurpat el títol
de la seva antiga revista, editada entre 1922 i 1925 per
Sébastien Faure, tot
denunciant aquesta edició com una estratègia
comercial al marge de la
propaganda llibertària. Un informe policíac de
març de 1929 el qualifica de pederasta,
drogoaddicte i ocultista, i a partir d'aquestes dates
desapareixerà dels
cercles llibertaris. El 12 de febrer de 1931 va ser condemnat en
rebel·lia a
dos anys de presó i a tres anys de control domiciliari per
haver ferit el 3
d'octubre de 1930, als jardins del Camp de Mart de París,
Jean Pougin.
Partidari de la «presa individual», segons la
policia, el 23 de maig de 1932
desvalisà la caixa forta (213.000 francs) del notari Chaslot
de Saint-Denis
(Illa de França, França) on havia entrat
contractat com a jardiner sota el nom
de Roger Combet-Farnoux, un company
que li havia deixat la seva documentació militar. Aquest fet
l'obligà a
amagar-se i a abandonar les activitats polítiques, i amb els
diners va comprar
a Finisterre el iot Jock. El 25 de
desembre de 1934 va ser detingut a L'Estaque de Marsella
(Provença, Occitània)
i tancat a la presó de Saint-Charles arran del seu rebuig a
pagar 6.000 franc en
concepte de reparació del seu iot. Amb el vaixell
viatjà per Espanya i per Bulgària.
Posteriorment va ser detingut en diverses ocasions per estafes i
possessió de
documentació falsa i el 2 de maig de 1935 va ser condemnat
per l'Audiència de
Var (Provença, Occitània) a vuit anys de
presó i a la relegació perpètua per
temptativa
de fabricació de monedes de plata. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Enric Barberà Tomàs (Carrasca)
- Enric Barberà Tomàs: L'11 d'abril de 1908 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Enric Barberà Tomàs, conegut com Carrasca. Després de fer els estudis primaris a Agres (Comtat, País Valencià), on havien nascut sos pares, entrà a treballar en una fàbrica de barrets a Alcoi i, quan aquesta tancà, com a cambrer en un cafè, moment en qual s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a ser delegat sindical en la seva empresa. Anarquista de la tendència naturista i vegetariana, creà una societat anarconaturista que disposava d'una petita biblioteca i on s'organitzaven excursions, cursos, conferències, audicions musicals, etc. En un indret alcoià anomenat Els Canalons, els membres de la societat, a cop de pic, van fer una explanada, construïren una presa al rierol i muntaren un trampolí a la roca, a més de plantar arbres fruitals i flors, convertint el paratge en un idíl·lic verger on practicar el naturisme. També fou un entusiasta de la gimnàstica i de l'esport, exercint de professor d'educació física i aconseguint una extraordinària resistència física, comparable a la resistència d'una carrasca, d'aquí el malnom. Va ser íntim amic del militant anarconaturista i escriptor alcoià Agustí Belda Carbonell. El juliol de 1931 participà en un míting ambÀngel Ferrer, Mira i altres. Durant els anys republicans, amb Rafael Martí, va ser l'animador del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de la CNT alcoiana. El gener de 1932 fou delegat pel SOD d'Alcoi al Ple Regional confederal i el juliol de 1934 al Ple Nacional de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, es va fer milicià de la Columna Alcoiana que partí el 7 d'agost de 1936 cap al front de Còrdova, per lluitar a les zones de Pedro Abad, Espejo, Castro del Río i Cerro Muriano. Quan retornà a Alcoi, va ser nomenat vicepresident de la Conselleria d'Avituallament de l'Ajuntament, càrrec que exercí fins a la seva mobilització per combatre al front de Llevant. Després de fer un curs a l'Acadèmia Militar de Bètera (Camp de Túria, País Valencià), va ser nomenat tinent de l'Exèrcit republicà i el 15 de gener de 1939 capità de la 82 Brigada Mixta. El març de 1939, amb el triomf feixista, es trobava de permís a Alcoi on sa companya Francisca Llorens, davant el perill d'una detenció, l'animà a fugir, cosa que refusà argumentant que no havia fet res de dolent i que l'únic que se li podia reprotxar era haver anat al front. Després d'uns dies a València a casa d'un amic, retornà a Alcoi, on va ser reconegut, detingut i tancat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli. Més tard va ser traslladat a Alcoi i després a Alacant. El 6 de juny de 1941 va ser jutjat en consell de guerra acusat de diversos delictes (participació en l'atac de la caserna d'Alcoi, simulacre d'execució d'una persona, organització de la Columna Alcoiana confederal i haver donat conformitat a l'execució de sis persones de dretes a la població cordovesa de Pedro Abad) i, malgrat diversos testimonis favorables, condemnat a mort. Després d'un nou judici d'apel·lació el 5 de setembre de 1942 a Alacant, on testimonis l'exculparen --com el del seminarista Antonio García Sánchez, al qual Barberà havia salvat la vida--, la seva condemna de mort va ser refermada. Entre el 5 de juny de 1941 i el 14 de setembre de 1942 va escriure clandestinament, fent servir paper higiènic, un diari a la seva cel·la de la presó de Banalua d'Alacant, on descriu amb cruesa les saques, l'angoixa de les famílies dels presos, el patiment dels condemnats, etc. Enric Barberà Tomàs va ser afusellat el 16 de setembre de 1942 a Alacant (Alacantí, País Valencià) i enterrat al cementeri d'aquesta ciutat --vint anys més tard les seves restes van ser traslladades al Cementiri Municipal d'Alcoi. El diari va arribar a sa vídua dissimulat al farcell del seu company i l'amagà en una ampolla hermèticament tancada que enterrà per por a represàlies. En 1994 aquest diari va ser transcrit i publicat modestament a Alcoi per sa filla Marcela i en 2003, gràcies l'interès de l'escriptora Rosa Montero, publicat a Barcelona per l'editorial RBA sota el títol Estampas de luz. Diario de un condenado a muerte (1941-1942).
***
Giordano
Bruch (segon per l'esquerra). I Congrés Nacional Anarquista.
Carrara (1945)
- Giordano Bruch:
L'11
d'abril de 1908 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a
l'Imperi
Austrohongarès) l'anarquista Giordano Bruch,
també citat com Bruk.
Sos pares es deien Mario Bruch i
Bianca Porzio. D'infant patí una poliomielitis que
afectà la mobilitat de la
cama dreta. Quan tenia 16 anys va ser detingut, jutjat i condemnat a
dos mesos
de presó per haver ferit l'amant de sa mare. Posteriorment
viatjà per tot arreu
buscant feina i coneixent món. Al migdia francès
va compartir amb els jornalers
les dures feines agrícoles i entrà en contacte
amb les idees anarquistes. En
1928 s'embarcà de fogoner en un vapor alemany i,
després de passar uns mesos en
un poble etíop on es va unir a una jove local,
reprengué la feina en la marina
mercant. La dura feina i el minso sou va fer que deixés la
feina de fogoner i,
per a sobreviure, engegà activitats il·legals. El
febrer de 1934 va escriure
una carta de protesta dirigida a Benito Mussolini amb la
intenció de recuperar
el carnet de navegació que havia estat segrestat pe Consolat
italià de París
(França) i on es declarava anarquista. Per haver reafirmat
les seves
conviccions polítiques davant la Capitania Naval i davant la
Prefectura de
Policia, va ser amonestat formalment i, alguns mesos
després, fugí
clandestinament de Trieste. Visqué il·legalment a
França i a Bèlgica i va ser
empresonant en aquests països. A finals de 1934 va ser
detingut per no tenir els
papers legals a França i li confiscaren
documentació robada o falsificada.
Després de romandre empresonat dos anys a Nimes (Llenguadoc,
Occitània), a finals
de 1937 retornà a Itàlia. Detingut, com a pres«comú» i no com a«polític», se
li va decretar la deportació per cinc anys, primer a
l'arxipèlag de Tremiti i
després a Maretea (Basilicata, Itàlia). En
aquesta última població es dedicà a
fer de rellotger i es casà amb una veïna del poble,
amb qui va tenir quatre
infants. Amb la caiguda del feixisme, la població local,
inexperta políticament,
li va demanar consell i ell aconsellà els joves de la
població no atacar els
alemanys en retirada per evitar represàlies contra els
civils. Posteriorment es
traslladà a Bari (Pulla, Itàlia), on va obrir un
taller de rellotgeria i,
durant uns anys, col·laborà amb Giovanna Berneri
i Pio Turroni en la
reconstitució del moviment anarquista al sud
d'Itàlia. Entre el 5 i el 6 de
juny de 1944, amb Nino Malara i Pio Turroni, va ser un dels
organitzadors del
Congrés Anarquista de Cosenza (Calàbria,
Itàlia), que tingué com a finalitat
establir les bases de la reorganització del moviment
anarquista. L'estiu de
1945 retornà a Trieste i, amb Rodolfo de Filippi, Umberto
Tommasini, els
germans Primo i Libero Vigna, Ottavio Volpin i altres,
contribuí a la creació
del Grup «Germinal» i del periòdic
d'homònim nom. La seva activitat i la
d'aquest grup va ser molt difícil en una ciutat disputada
pels nacionalistes
pro iugoslaus i pels pro italians, especialment durant algunes
manifestacions
públiques, com ara el Primer de Maig de 1946. Durant uns
anys les reunions del
Grup «Germinal» se celebraren a casa seva i es
dedicà a la difusió de la premsa
llibertària i a la divulgació de les activitats
de la Federazione Anarchica
Giuliana (FAG, Federació Anarquista Juliana), formada per
grups i companys de
Monfalcone i Muggia (Friül). Va ser sovint delegat local a
congressos i al
Consell Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI).
També, gràcies a la
seva possibilitat de viatjar, realitzà tasques de
mediació i de redacció de
documents polítics. A finals de la dècada dels
quaranta entrà a treballar com a
operari a l'empresa suïssa de rellotges«Omega». El 31 de desembre de 1948, a
bord del Citta di Viareggo,
arribà a
Norfolk (Virgínia, EUA) i decidí restar
clandestinament als Estats Units, on
entrà en contacte amb el grup editor del periòdic
anarquista L'Adunata dei Reffratari.
Detingut, va
ser inculpat d'«estància
il·legal» i d'haver reivindicat la seva
militància
anarquista davant la comissió establerta per les autoritats
maccarthistes que
avaluaven el seu cas. Alliberat sota una fiança de 500
dòlars, va ser novament
detingut i el 17 de desembre de 1952 reclòs a Elis Island a
l'espera de ser expulsat
del país, deportació que es va realitzar poc
després des de Nova York a bord
del Vulcania. De bell nou a
Trieste,
va promoure conferències anticlericals i
col·laborà assíduament amb la revista Germinal. En 1965 assistí al
Congrés de
la FAI celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia), on juntament
amb altres companys
del seu grup intentà, sense èxit, evitar la
ruptura entre «organitzadors» i«antiorganitzadors»; restà a la FAI per
continuar col·laborant amb militats de
la regió. Mantingué relacions personals amb joves
anarquistes que arribaren al
voltant de 1968 i en 15 de desembre de 1969 el seu taller, al qual
s'havia
traslladat per a tenir una major autonomia personal, va ser escorcollat
per
agents de l'Oficina Política de Trieste en el context de les
investigacions estatals
sobre «els còmplices morals de Pietro
Valpreda». Actuà com a nexe d'unió
entre
els joves antiautoritaris locals i l'experiència del«Maig Francès» gràcies al
paper jugat pel seu nebot (Giorgio Di Lazzaro), actiu en el moviment
estudiantil de la Sorbona parisenca. En 1973 jugà un paper
important en
l'oposició que mantenia el Grup«Germinal» contra les maniobres classistes i
centralistes dels plataformistes
locals.
En els seus últims anys es dedicà a llargues
reflexions i confrontacions
personals, especialment amb Algo Pontiggia, al voltant de la naturalesa
de
l'anarquisme. Giordano Bruch va morir l'11 de juliol de 1984 a Trieste
(Friül).
***
Martín
Paulissen (4 d'abril de 1977)
- Martin
Paulissen: L'11 d'abril de 1912 neix a Arnhem (Gelderland,
Països Baixos) l'antimilitarista
i militant anarquista i anarcosindicalista Martin Paulissen,
també conegut sota
el pseudònim de Jacques Rees.
Durant
els anys vint va participar activament en el grup antimilitarista i
anarquista Jongelieden
Geheelonthoudersbond (JGOB, Unió dels Joves). En els anys
trenta col·laborà en
gran nombre de publicacions llibertàries (De
Arbeiter, Naar de Vrijheid,De Vrije Socialist, etc), fent
servir el
pseudònim de Jacques Rees.
Fou
redactor de De Syndikalist,òrgan de
l'organització anarcosindicalista Nederlandsch
Syndicalistisch Vakverbond (NSV,
Federació Sindicalista Holandesa), de la qual va ser nomenat
secretari en 1934.
En aquest mateix 1934 va estar un temps empresonat per«insults a l'autoritat
pública». En 1937 publicà el fullet Het
fascisme. Wat het is, waarheen het leidt. Durant
l'ocupació alemanya, en
estret contacte amb el sindicalista belga August Rosseau i el grup
comunista
consellista «Spartacus», va difondre nombrosos
fullets clandestins. En 1944 era
membre del grup obrer clandestí «Arbeiders
Eenheid» (Unitat Obrera), del qual
va ser el redactor del seu òrgan d'expressió. El
26 de gener de 1945 va ser detingut
a la frontera belga, però aconseguí evadir-se del
vagó de mercaderies on era
transportat durant un bombardeig i visqué amagat.
Després de la II Guerra
Mundial participà en els moviments cooperativista,
especialment amb la «Nederlandsche
Coöperatieve Giro-crediet Ring», i
anarcosindicalista. També fou membre de
l'associació de lliurepensadors «De
Dageraad» (L'Alba), de la qual ocupà
càrrecs en la seva junta directiva, i d'associacions de
lluita contra l'alcohol–curiosament anys després publicà obres
apologètiques del vi. Col·laborà amb
els socialdemòcrates, especialment amb la«Humanistische Stichting A.H. Gerhard»
(Fundació Humanista Adrien Henri Gerhard). En 1946
publicà el fullet Moderne
propaganda. Handboek voor het
vereenigingsleven (Propaganda moderna. Manual per a la vida
de la societat).
Durant el Congrés d'Amsterdam (Països Baixos)
celebrat entre el 7 i el 8 de
setembre de 1946 va ser nomenat responsable del periòdic
anarcosindicalista Socialisme van onder op!,òrgan de la Nederlandse
Bond van Vrije Socialisten (NBVS, Federació Holandesa dels
Socialistes Lliures),
adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT), del qual Albert
de Jong era membre de la redacció. També
edità les revistes De Zuider
Courant i Zuiderkrant. El
gener de 1981 publicà el fullet De
levenskijk van een vrijdenker (La
visió de la vida d'un pensador lliure). Martin Paulissen va
morir en 1987 i els
seus arxius es dipositaren l'International Institute of Social History
(IISH)
d'Amsterdam. Deixà inèdites unes
memòries, Domela
leeft! (Domela viu!).
***
Necrològica d'Ángel Ruiz García apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 8 de març de 1947
- Ángel Ruiz
García: L'11 d'abril de
1914 neix a Madrid
(Espanya) l'anarcosindicalistaÁngel Ruiz García. Sos pares es deien
Andrés Ruiz i Salud
García. Milità en el
Sindicat de la
Metal·lúrgica de Madrid de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i lluità
en la Divisió «Durruti» durant
la guerra civil. Exiliat, s'establí a Foix, on
treballà de xofer i
milità en la Federació Local de
la CNT. Sa companya fou Georgette Delsol. Ángel Ruiz
García va morir el
15 de febrer –algunes fonts citen
erròniament el 16 de febrer– de 1947 a
conseqüència d'un
accident automobilístic
a la carretera Pàmies-Foix (País de Foix,
Occitània).
Georges Gourdin
- Georges Gourdin: L'11 d'abril de 1915 neix a Livry-Gargan (Illa de França, França) el militant anarquista i resistent antifeixista Georges Louis Désiré Joffret Gourdin. Com a dissenyador industrial treballà per a la«Compagnie des Freins et Signaux» (Companyia de Frens i Senyals), subsidiària de la nord-americana Westinghouse European Brake Company, a la fàbrica de Freinville a Sevran. Abans de la II Guerra Mundial fou un destacat militant de les Joventuts Anarquistes i formà part de la Federació de Tècnics de la Confederació General del Treball (CGT). En 1937 fou el secretari de la Federació Local de Montfermeil de la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el setmanari Le Libertaire. En aquestaèpoca representà en nombrosos mítings la UA. El març de 1937, en nom del comitè«Espagne Libre», organitzà a Noisy-le-Sec una projecció de pel·lícules (La tragedia española i Los aguiluchos de la FAI) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb la presència d'Émilienne Durruti. En 1938 fou l'administrador durant un temps de L'Exploité, òrgan dels Grups de Fàbrica de la UA de l'Illa de França. Durant la guerra, amb altres companys (Henri Bouyé, Louis Laurent, Jean-Louis Lefevre, E. Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet, Georges Vincey, etc.), reconstituí el moviment llibertari clandestí a la regió parisenca. Sempre fou partidari de la fusió de la UA i de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) en una única organització. També formà part de la xarxa de la resistència «Libération Nord», on s'encarregà de realitzar documents falsos i d'abastir d'armament la regió parisenca. Durant aquests anys de resistència es caracteritzà per ajudar nombrosos companys a fugir dels escorcolls de la policia alemanya i francesa. El 8 de maig de 1944 fou detingut per la milícia feixista al cafè «À l'ami René». Tancat a la presó de Fresnes fins a l'agost de 1944, fou durament torturat per la Gestapo i, després, deportat a Alemanya. El 15 d'agost de 1944 sortí de l'estació de Pantin en un dels últims combois i arribà el 20 d'agost al camp de concentració de Buchenwald, amb la matrícula 78.064, i el 21 d'agost de 1944 fou traslladat al de Ravensbruck. Georges Gourdin va morir el 23 de gener de 1945 al camp de concentració d'Ellrich, a prop de Nordhausen, (Turíngia, Alemanya).
***
Matilde
Saiz Alonso
- Matilde Saiz
Alonso: L'11 d'abril de 1917 neix a Santander
(Cantàbria, Espanya) l'anarquista
Matilde Saiz Alonso. Durant l'estiu de 1936 participà en la
defensa de Sant
Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i quan
caigué la ciutat a mans de les tropes
feixistes creuà els Pirineus. Retornà a la
Península per Catalunya i a
Barcelona s'enrolà en la «Columna Roja i
Negra», on conegué un dels seus
organitzadors, l'anarquista Francisco Sansano Navarro, amb qui
s'uní
sentimentalment i es casà en 1941. Quan estava a punt
d'acabar la guerra, es dirigí
amb son company i son fill Helios cap a Alacant amb
l'esperança de pujar a un
vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detinguda i
internada al camp de
concentració de «Los Almendros». Sansano
fou empresonat a la plaça de toros
d'Alacant; jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó i
tancat a Belchite, on
el va seguí sa companya. Després
visqué amb son company a València i a partir
de la dècada dels seixanta a Santa Coloma de Gramanet.
Matilde Saiz Alonso va
morir l'11 de juny de 1984 a Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya).
Francisco Sansano Navarro (1911-2002)
***
Pilar
Molina Beneyto
- Pilar Molina
Beneyto: L'11 d'abril de 1949 neix a Bocairent (Vall
d'Albaida, País Valencià) l'escriptora,
fotògrafa, documentalista i investigadora
històrica anarcofeminista Pilar
Molina Beneyto. Va estudiar a l'escola pública, al
Col·legi Nacional Lluis
Vives, però quan tenia 14 anys va haver d'abandonar els
estudis per treballar i
ajudar sa família. Tota la seva formació
posterior serà autodidacta. A la seva
localitat es va implicar en associacions culturals, però
ofegada per l'ambient,
marxà a Madrid. Després emigrà a
França i a Anglaterra, fet que li va
possibilitar aprendre idiomes i fer cursos de secretariat. En tornar a
la
Península, va treballar com a intèrpret a«Ferrer Puerto Assegurances» de
Bocairent i més tard a l'empresa «Manuel
Mas» de València. En aquests anys
començà la seva militància
anarcosindicalista i feminista i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), alhora que
freqüentà grups de dones i
participà en diverses campanyes (divorci, avortament,
planificació familiar,
premsa feminista, etc.). Quan l'escissió de la CNT es
decantà per la nova
organització, la Confederació General del Treball
(CGT). També començà a
treballar en la Fundació d'Estudis Llibertaris Salvador
Seguí (FELSS) de
València. Com a documentalista, enregistrà,
primer en cintes i després en
pel·lícula, el testimoni de bona part dels
militants valencians confederals. Va
vèncer el càncer i va patir diverses operacions
als canells a causa del seu
treball com a mecanògrafa. Entre l'1 i el 4 de desembre de
1999 participà en el
congrés internacional «L'exili cultural de 1939.
Seixanta anys després»,
organitzat per la Universitat de València. En 2002
col·laborà en l'exposició«La escritura de la memoria: la memoria escrita de la classe
obrera»,
organitzada per la UNED a Àvila. En 2004
intervingué en l'homenatge a Luce
Fabbri. En 2006 va participar en les Jornades Feministes de
València i després
en les de Còrdova. Com a historiadora, publicà
nombroses biografies de dones
anònimes en la premsa anarcosindicalista (Al
Margen, El Noi, Noticia Confederal, Rojo y Negro, etc.). Va portar el programa
feminista «Mujeres
Libres» en Radio Klara i prologà diversos llibres
(Sara Berenguer, etc.). Va
organitzar molts dels actes de la FELSS i xerrades i debats feministes
a
València, com les «Trobades dels Grups de Dones de
CGT». Participà a jornades
sobre les guerrilles i el maquis a Santa Cruz de Moya (Conca), Jerte
(Càceres)
i Catalunya. També assistí a les reunions de la
Federació Internacional dels
Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL).
Com a fotògrafa va
realitzar excel·lents reportatges sobre les campanyes per
salvar El Cabanyal, el
barri del Carme, el Botànic, etc. Entre els seus documentals
podem destacar El
siglo XX en femenino. Ellas ponen la voz
y la palabra (2000),Dues Mirades,
un
camí. Manuel Monleon, un crit pegat a la paret (2004), Sempre serà la
Pastora (2004)
i SOS
Papa (2005,
amb altres). Pilar Molina Beneyto es va suïcidar el 7 de
febrer
de 2008 a València (València, País
Valencià) i va ser incinerada dos dies
després al Cementiri General de València amb
l'homenatge de familiars, amics i
companys. Deixà un nombrós material documental
inèdit i deixà per escrit que
formés part d'una associació nova que
portés el nom de «Dones i Homes Lliures».
Defuncions
Carnet militar de Miguel González Espada
- Miguel González Espada: L'11 d'abril de 1944 –5 de novembre de 1944, segons altres fonts– és assassinat a Montfort de Bolzana (La Fenolleda, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel González Espada. Havia nascut en 1913 a Calanda (Terolo, Aragó, Espanya). Pagès, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista, el 24 de juliol de 1936 s'allistà en la «Columna Durruti» i amb la militarització va ser nomenat capità de milícies del I Batalló d'Infanteria de la 119 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Pogué fugir dels camps de concentració francesos en 1943 i, amb Enric Melich Gutiérrez i Pedro Pérez, en plena ocupació nazi, organitzà una xarxa d'evasió que traslladava resistents, jueus i perseguits cap a Andorra. L'11 d'abril de 1944, quan treballava de llenyataire a Montfort de Bolzana (La Fenolleda, Llenguadoc, Occitània), va ser assassinat d'un tret a la nuca, juntament amb Antonio Rodríguez i els socialistes Pedro Pérez i José Ibáñez, per sicaris estalinistes davant la seva negativa a unir-se a la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE). A la seva tomba figura com a«afusellat per un escamot feixista».
---
Anarcoefemèrides del 12 d'abril
Esdeveniments
L'atemptat de Miquel Artal
segons un dibuix de l'època
- Atemptat contra
Maura:El
12 d'abril de 1904 a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joaquim Miquel
Artal, impressionat pels relats de
tortures sobre els pagesos d'Alcalá del Valle (Cadis,
Andalusia, Espanya),
apunyala a Barcelona Antoni Maura i Montaner, president del Consell de
Ministres, amb un ganivet de cuina tot cridant «Visca
l'anarquia!», ferint-lo
lleument. El
polític mallorquí havia acompanyat el
Rei en els actes oficials, i a Capitania va prendre un cotxe descobert
per
dirigir-se a la Diputació, on s'allotjava ocasionalment.
Quan el carruatge es
trobava davant de l'església de la Mercè, un jove
es va acostar amb un sobre a
la mà i va botar a l'estrep mentre es llevava la gorra. El
president va pensar
que es tractava d'una petició i va estendre la mà
per rebre el sobre, però el
noi va treure un punyal i el va enfonsar al costat esquerre de Maura,
que va
tractar de subjectar-li el braç. Els plecs de l'uniforme que
vestia van impedir
que el punyal penetrés, i tot va quedar en una ferida,
segons l'informe
facultatiu del doctor Alavern, metge de cambra reial. En el moment de
l'atemptat tenia 19 anys d'edat i era considerat de temperament
tímid, apocat,
introvertit i solitari, però de molt bona conducta. L'agressor,
mentre
corria per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser detingut poc
després.
Identificat, es va saber que treballava com a servent per a la
família de Joan
Nadal i Vilardaga del número 35 del carrer Ample, on ja
havia fet feina sa
mare. En el seu poder es va trobar un exemplar del diari La
Publicidad,
altre d'El Diluvio i un altre d'El Pueblo,
on venia subratllat un
article de Vicenç Blasco Ibáñez en el
qual anomenava Antoni Maura «carn
d'Angiolillo» --per l'anarquista italià que va
assassinar Antonio Cánovas del
Castillo. L'11 de juny de 1904 va ser jutjat a l'Audiència
de Barcelona, on va
declarar no tenir còmplices, i fou condemnat a 17 anys i
quatre mesos de presó,
que va passar tancat a la penitenciaria de Ceuta, on
va morir malalt en 1909. D'aquest intent de magnicidi es
van fer ressò
els periòdics llibertaris de l'època,
especialment El Rebelde de Madrid,
on, a més, Miquel Artal va publicar dos articles
--«A los anarquistas» (10 de
juny i 28 de juliol de 1904)--, on va explicar que havia
comès l'atemptat
contra Maura, entre altres raons, «perquè
personificava la més altra
representació del principi d'autoritat». El 8 de
setembre de 1904 va publicar
també en El Rebelde el conte
antimilitarista En la batalla. Així
mateix va col·laborar en Liberación
de Madrid.En
morir Miquel Artal la premsa anarquista (El Libertario
i Tierra y
Libertad) va glossar la seva acció. La
teoria de Constant Leroy en el seu llibre Los
secretos del anarquismo (1913) segons la qual l'atemptat
contra Maura va
ser organitzat per Francesc Ferrer i Guàrdia i Francisco
Miranda Concha, i amb
la concomitància d'Anselmo Lorenzo Asperilla, no
té cap fonament i està basadaúnicament en el seu odi antiferrerià.
Joaquim Miquel
Artal (1884-1909)
***
Cartell d'Steinlein per a l'FNL (1913)
- Manifestació per al dret a l'habitatge: El 12 d'abril de 1912, a París (França), l'anarquista Georges Cochon, fundador de la Federació Nacional de Llogaters (FNL), encapçala una manifestació de milers de «sense sostre», assetjant l'Ajuntament parisenc per reclamar «El dret a un habitatge per a tothom». L'FNL proclamava abandonar els domicilis sense pagar els lloguers, l'ocupació de vil·les buides i la instal·lació de cases prefabricades a llocs insòlits (Tulleries, Cambra de Diputats, casernes, comissaries, bulevards, etc.), tot d'una manera ludicoreivindicativa (pancartes, banderes, cançons).
***
Unione
Anarchica Valdarnese (c. 1920)
- Congrés anarquista de 1919:Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 té lloc a Florència (Toscana, Itàlia), a iniciativa dels anarquistes Pasquale Binazzi, Virgilio Mazonni i Temistocle Monticelli, el primer Congrés Anarquista italià de postguerra. A més dels delegats presents, que representaven 145 grups o federacions provinents de tot Itàlia, 94 de les quals van presentar delegat propi, hi van assistir responsables de les redaccions de diversos periòdics anarquistes, com ara Il Libertario, L'Avvenire Anarchico, Iconoclasta!, Volontà i La Valanga --de periòdics burgesos només s'acceptà Avanti! El congrés es va pronunciar per la constitució d'una Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) i per la creació d'un gran diari anarquista Umanità Nova, que sortirà el 26 de febrer de 1920. A la porta del local on es va fer el congrés va ser col·locada una gran banderola negra amb la frase «Ni Déu ni patró», que va ser immediatament segrestada per la força pública.
***
Cartell
de la conferència de Lapeyre [placard.ficedl.info]
- Conferència de
Lapeyre: El 12 d'abril de 1967 se celebra a la Maison de
la Mutualité de París
(França) la conferència L'Église
et les
travailleurs, a càrrec del militant anarquista,
anarcosindicalista i
lliurepensador Paul Lapeyre. L'acte fou organitzat pel Grup Llibertari«Louise
Michel» i la Libre Pensée de la regió
parisenca.
Naixements
Léon Lacombe (ca. 1912)
- Léon Lacombe:
El
12 d'abril de 1885 –algunes fonts citen el 12 d'agost de
1887– neix a Aubinh
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcoindividualista
il·legalista Léon Lacombe,
conegut com Léautaux, Léontou o Le
Chien. Era fill Pierre-Victor Lacombe, miner, i de
Marie-Joséphine
Cibré, triadora de carbó, que el crià
tota sola. Patí una infància miserable i
quan tenia 12 anys començà a treballar de miner.
Després de fer el servei militar
s'instal·là a La Sala (Llenguadoc,
Occitània) i es posà a treballar a les mines
de La Planquette, a Cérons, a prop d'Aubinh, on
freqüentà el cercle anarquista
local i assistí a conferències. En una gira
propagandística per la zona conegué
Maurice Vandamme (Mauricius). Acusat
d'haver furtat un rellotge al vestidor, va ser acomiadat de la mina de
La Planquette
pel capatàs Albert Artous, que feia d'enginyer. Mesos
després, el 30 de gener
de 1912, aquest va ser assassinat durant la nit al seu domicili de
Viviez
(Llenguadoc, Occitània) per un lladre que s'havia
introduït al seu jardí.
Lacombe, que portava una existència precària ja
que no havia pogut trobar feina
a causa de la seva militància anarquista, fou
sospitós d'haver estat l'autor
del crim. Fugí i arribà a París
(França) on treballà de terrelloner i
entrà a
formar part dels cercles anarcoindividualistes, participant en xerrades
i en
les excursions dominicals. A la capital francesa es
relacionà amb André de
Bläsus i Octave Garnier, implicats en la «Banda
Bonnot». Freqüentà assíduament
la llibreria de Jules Erlebach (Ducret),
que distribuïa les publicacions anarquistes individualistes,
com ara L'Idée Libre,
d'André Roulot (Lorulot).
En un escorcoll al domicili
dels anarquistes Anna Mahé i André de
Bläsus a Asnières-sur-Seine (Illa de
França, França) va ser trobada la seva cartilla
militar. El 14 de setembre de
1912, quan viatjava sense bitllet en la línia
París-Llemotges amb altres tres
companys, abaté el revisor Pierre Tharry que controlava a
l'estació de Les Aubrais
(Centre, França) i fugí amb la bicicleta
d'aquest. El 9 de novembre d'aquell
any participà, segons la policia, amb altres tres companys,
en un atracament a
l'oficina de correus de Bezons (Illa de França,
França) en el qual morí el
marit de la cobradora. Encalçat per la policia, es
refugià als locals del
periòdic L'Idée Libre,
al número 15
del passatge de Clichy de París, on son amic Erlebach, amb
qui preparava un
atracament, era l'enquadernador i llibreter. El 8 de novembre de 1912
la
policia escorcollà aquests locals i detingué tres
persones, però no Lacombe. Presentat
per la premsa com un nou Jules Bonnot, va ser persuadit,
erròniament sembla,
que Erlebach era confident de la policia. Durant la nit del 3 al 4 de
desembre
de 1912 s'introduí al domicili d'aquest i,
després de torturar-lo durant part
de la nit, li engegà un tret a la gola que li va provocar la
mort després de
cinc setmanes d'agonia a l'hospital. L'11 de març de 1913 va
ser detingut en
una barraca de lluitadors d'una fira popular al bulevard de la Vilette
de París
portant dos revòlvers brownings
carregats i explosius, que no tingué temps de fer servir, i
tancat a la presó
parisenca de La Santé, on membres de la «Banda
Bonnot» (Raymond Callemin, André
Soudy i Élie Monier) esperaven la seva execució.
El 5 d'abril de 1913, durant
el passeig reglamentari dels presos, aconseguí pujar a la
teulada de la presó i
amenaçà de llançar-se al buit.
L'advocat Boucheron, el seu defensor, hi pujà
per enraonar amb ell. Després d'evocar la seva miserable
infància, de negar haver
matat Artous, de lamentar la mort dels empleats i de justificar la mort
d'Erlebach que considerava un traïdor, es
llançà al buit tot cridant «Visca
l'anarquia!». Caigué més
enllà dels matalassos que havien estès per
pal·liar la
caiguda i s'esclafà al terra, morint
instantàniament. Alguns individualistes el
van veure com un dels seus, però d'altres, com ara Rirette
Maîtrejean, pensaven
que era un desequilibrat i mai no li va perdonar la mort de Ducret. La
seva
trajectòria criminal i tèrbola
contribuí a desacreditar el corrent anarquista
il·legalista.
***
Augusto Masetti
- Augusto Masetti:
El 12 d'abril de
1888 neix a Sala Bolognese (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
antimilitarista Augusto Masetti. Fill d'una modesta família,
sos pares es deien
Cesare Masetti i Giacinta Montanari. Treballà de paleta com
son pare i també de
sabater i milità en la Cambra del Treball de San Giovanni in
Persiceto, a prop
de Bolonya. El març de 1908 emigrà a
França en busca de feina, però hagué
de
retornar a Itàlia per fer el servei militar. A
començaments del setembre de
1910 va ser llicenciat i l'abril de 1911 retornà a la seva
feina de paleta i
passà alguns mesos a França. El 26 de setembre de
1911 retornà a Itàlia, en
plena aventura imperialista italiana a Líbia, i va ser
cridat a files per
prendre part en l'expedició enquadrat en un regiment
d'infanteria.
Antimilitarista convençut i lector assidu de la
publicació anarquista Rompete le
file!, el 30 d'octubre de
1911 mentre es trobava al pati de la caserna Cialdini de Bolonya amb
altres 300
soldats esperant partir cap a Líbia, disparà, al
crit de «Visca l'Anarquia,
mort a l'Exèrcit!» i, dirigint-se als companys,«Germans, rebel·leu-vos i
vengeu els nostres germans morts a Tripolitània!»,
un tret de fusell al coronel
Giuseppe Stroppa mentre arengava les tropes, ferint-lo a l'esquena de
poca
consideració, ja que 20 després va ser donat
d'alta. Quan va ser escorcollat se
li va trobar a la butxaca un pamflet antimilitarista que feia una crida
als
soldats a apuntar a objectius diferents als indicats pels oficials.
Acusat
d'«insubordinació amb assalt a un oficial
superior», durant l'interrogatori
reivindicà el seu anarquisme i antimilitarisme.
Immediatament el moviment
anarquista creà per a la seva defensa el Comitè
Nacional Pro Masetti (CNPM),
del qual va se nomenat secretari Armando Borghi i del qual formava
part, entre
d'altres, Maria Rygier i Attilio Sassi. També
periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore
i Rompete le file!, es mobilitzaren
en pro de Masetti, convertint-lo
en un símbol de l'antimilitarisme. Davant el clima de suport
que es va desencadenà,
el govern italià va tenir por de crear un màrtir
si aplicava la pena de mort,
que era la pena prevista en el codi penal militar per
l'acció comesa, i
facilità la tasca a dos psiquiatres que van ser nomenats pel
Tribunal Militar
de Venècia perquè declaressin Masetti, segons les
extravagants teories de
l'antropologia criminal de Cesare Lombroso, com a un«subjecte degenerat», que
havia actuat sota un «morbós furor» per
un «agut estímul passional», i que era
incapaç de discernir entre el bé i el mal. L'11
de març de 1912 va ser declarat
com a «no punible» i internat al manicomi judicial
de Reggio Emilia, com ja
havia passat amb l'anarcoindividualista Giovanni Passannante per haver
atemptat
en 1878 contra la vida del rei Humbert I d'Itàlia. El gener
de 1914 el CNPM
aconseguí que fos traslladat al manicomi civil d'Imola, on
tant el metge com
les infermeres s'adheriren al Comitè i negaren la follia del
pacient. Una nova
avaluació pericial del Tribunal de Venècia
finalment aconsellà el seu trasllat
al manicomi de Brusegana. El gest rebel de Masetti va fer que el
moviment antimilitarista,
amb el suport de socialistes, republicans i anarcosindicalistes de la
Unió
Sindical Italiana (USI), ajudés el clima
d'agitació insurreccional que acabà en
1914 en l'anomenada «Settimana Rossa» (Setmana
Roja). L'abril de 1915, gràcies
al suport popular, va ser novament traslladat a Imola, on
pogué gaudir d'un
grau de llibertat que li va permetre poder assistir a les reunions
anarquistes
organitzades per la Unió Sindical d'Imola. No obstant
això, el sotsprefecte
obligà el director del manicomi a portar un règim
i una teràpia més rigorosos.
L'agost de 1919, gràcies a l'assignació de la
seva custòdia a una família
d'Imola, pogué començar a reconstruir la seva
vida, casant-se amb la vídua de
guerra Concetta Pironi, amb qui tindrà tres infants (Luisa,
Cesare i Franco).
El 18 de setembre de 1935 es negà a assistir a les parades
militars
organitzades pel règim feixista a favor de la guerra
d'Etiòpia i va ser jutjat
el 21 d'octubre per la Comissió Provincial Feixista i
condemnat a cinc anys de
confinament a Thiesi (Sardenya). Durant el seu trasllat, va ser
novament
imputat com a desequilibrat mental i tancat de vell nou al manicomi de
Sassari
durant tres mesos. El 19 de juliol de 1940 va ser alliberat i
pogué retornar a
Imola, però el 13 de setembre de 1943 va ser detingut amb
altres 49 antifeixistes
en una agafada pels nazis quan ocuparen la ciutat i tancat a la
presó sa San
Giovanni in Monte. Alliberat vuit dies després, va ser
novament detingut l'11
de gener de 1944 a Imola i tancat un mes. En 1944 son fill Cesare,
partisà de
la 36 Brigada Garibaldi, morí en combat i el dolor el
portà de bell nou al
manicomi amb el diagnòstic psiquiàtric de«psicosi paranoide». L'1 d'abril de
1945 va ser finalment alliberat i durant la postguerra
continuà la seva
activitat llibertària i antimilitarista. Augusto Masetti va
morir el 3 de març
de 1966 a Imola (Emília-Romanya) després d'haver
estat atropellat, quan colcava
amb bicicleta, per la motocicleta d'un guàrdia
urbà. En 2003 Laura De Marco
publicà la biografia Il soldato
che disse
no alla guerra. Storia dell'anarchico Augusto Masetti (1888-1966).
Augusto Masetti (1888-1966)
***
Cesare Ragni
- Cesare Ragni: El
12 d'abril de 1891 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia)
l'anarquista, i
comunista, Cesare Ragni. Sos pares es deien Luig Ragni i Adalgisa
Maloffi.
Cambrer de professió, des de 1915 estava fitxat com a
anarquista. Durant la
Gran Guerra va lluitar en l'Artilleria de Campanya i va rebre la Creu
de
Guerra. En 1919 milità a Brescia en el Partit Socialista
Italià (PSI) i en 1921
s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). De
bell nou a Milà, s'acostà
novament al moviment anarquista. En 1925, juntament amb Giovanni
Cassinelli,
Carlo Molaschi i Armando Tisi, formà part de la
comissió organitzadora de la
Unió Anarquista Italiana (UAI). El maig de 1927 la policia
desmantellà a
Brescia una xarxa comunista clandestina i va ser acusat de formar-ne
part amb
20 militants més. Detingut, va ser tancat a la
presó de Brescia i torturat
durament per fer-lo confessar. Després de més
d'un any de detenció, va ser
jutjat per un Tribunal Especial i el 3 de juliol de 1928 absolt per
manca de
proves. Durant els anys posteriors figurà alternativament en
els informes
policíacs com a «anarquista» o com a«comunista». Continuà mantenint
contactes
secrets amb Pietro Costa i altres anarquistes implicats en el socors de
les
víctimes polítiques. El 22 de març de
1929 va ser detingut sota l'acusació de«propaganda subversiva» i el 5 d'octubre d'aquell
any se li va assignar
confinament per a cinc anys, que purgà a les illes de
Gorgona i de Ponça. El 5
de novembre de 1932 va ser alliberat gràcies a una amnistia.
En 1933 mantingué
correspondència a Milà amb l'anarquista Emilio
Strafelini, exiliat a França.
Les investigacions portades a terme en 1934 amb l'ajuda d'un confident
afirmaren que col·laborava amb l'anarquista Armando Papa i
amb el soci en el
comerç ambulant d'aquest Camillo Caloni en
l'organització d'expatriacions
clandestines. El 7 de juliol de 1934 va se novament enviat a
confinament per un
període de cinc anys, que finalment es reduïren a
tres, per afavorir
l'expatriació clandestina. Segons informacions d'agost
d'aquell any
desenvolupava activitats clandestines per a l'anarcosindicalista
Unió Sindical
Italiana (USI), juntament amb Giuseppe Carcano, Alfiero Guerri, Mario
Tronconi
i Michele Veglia. A Ponça continuà
freqüentant la companyia dels confinats
anarquistes, segons els informes policíacs. Posteriorment va
ser traslladat a
l'illa d'Ustica arran d'una protesta col·lectiva i
després a les poblacions
calabreses de Gerace i de Locri. El 12 de maig de 1937
retornà a Milà i el 28
d'octubre passà clandestinament a Suïssa juntament
amb Giuseppe Jacopini,
company conegut durant el confinament. El març de 1938 va
ser expulsat de
França i passà a Espanya. Després d'un
breu curs d'instrucció a Almansa
(Albacete, Castella, Espanya) entrà a formar part,
gràcies a l'ajuda de
Virgilio Triva, del IV Grup d'Artilleria Internacional i
combaté enquadrat en
la «Bateria Rosselli», però l'agost de
1938 va haver d'ingressar a l'hospital
d'Albacete malalt de tuberculosi. El 6 de febrer de 1939
passà a França i va
ser internat al camp de concentració d'Argelers, on
s'integrà en el grup
anarquista «Libertà o Morte» (Armando
Bientinesi, Faustino Braga, Aldo Demi,
Lorenzo Giusti, Gennaro Gramsci, Settimo Guerrieri, Leonida
Mastrodicasa, Carlo
Montresor, Guglielmo Nannucci, etc.). Posteriorment va ser
reclòs als camps de
concentració de Gurs i de Vernet. El març de 1940
va ser enrolat en una
companyia de treball francesa a Flandes. Capturat pels alemanys a
Dunkerque
(Nord-Pas-de-Calais, França), va ser lliurat pel maig al
consolat italià de
Brussel·les per a ser repatriat. El 24 de juny de 1940 va
ser detingut a la
frontera tirolesa de Brenner. Jutjat, va ser condemnat a altres cinc
anys de
confinament i enviat a les colònies
penitenciàries de les illes de Tremiti i de
Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i participà en
la Resistència
enquadrat en la 47 Brigada «Garibaldi».
Després de la II Guerra Mundial
abandonà el moviment anarquista i s'afilià al
PCI. Cesare Ragni va morir el 19
de desembre de 1949 de tuberculosi a Milà (Llombardia,
Itàlia).
***
Edgardo
Ricetti
- Edgardo Ricetti: El 12 d'abril de 1901 neix a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el mestre anarquista, anarcosindicalista i anarconaturista Edgardo Ricetti Scandella. Fou fill d'una família treballadora d'orígens italians. Va fer estudis primaris i secundaris a l'Escola Annexa de la Facultat d'Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat Nacional de La Plata, on exercí d'auxiliar docent com a cap de zeladors. Participà activament en el moviment estudiantil, fou redactor de la revista llibertària Renovación (1918) i actor en una companyia teatral. Després començà els estudis d'Enginyeria i es traslladà a La Pampa, on realitzà les seves primeres tasques com a tipògraf i s'integrà en un grup dramàtic que feia gires teatrals per les comarques. Entre 1923 i 1925 fou mestre en una escola obrera de Tigre. A finals de 1925 viatjà com a turista a Paris (França), amb els seus amics Maffei i Feldman. Decidí restar a França i treballà de jornaler en la reconstrucció d'edificis, establí contacte amb exiliats catalans de la dictadura de Primo de Rivera i intervingué en la fracassada expedició de Prats de Molló. El febrer de 1927, amb el suport de Bru Lladó Roca, del Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell, s'establí a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) on dirigí l'Escola de l'Institut Pedagògic de Cultura i Solidaritat, al carrer Taulí de la ciutat vallesana. A partir de 1932 aquesta escola, destinada als fills dels anarcosindicalistes i que emprà uns mètodes basats en la llibertat total --inclosa la llibertat sexual--, rebé el suport de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). A Sabadell realitzà una important tasca pedagògica aplicant els principis pedagògics de Maria Montessori, de Célestin Freinet i de Francesc Ferrer i Guàrdia fins al final de la guerra civil. S'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, del qual fou nomenat secretari, a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou secretari local en 1932, i presidí la Federació Local de Grups Anarquistes. El maig de 1932, per la seva afiliació a l'organització específica, fou expulsat de l'escola, dominada pel sector trentista, i substituït per Ricard Fornells; però en creà una de nova («Natura») al costat de l'anterior. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Antifeixista en representació de la FAI, on sempre procurà evitar els assassinats i els robatoris per part dels incontrolats. Durant la guerra fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Sabadell i president del Sindicat d'Ensenyament de la CNT d'aquesta localitat. El 16 d'agost de 1936 parlà, en representació de la Federació Local de Grups Anarquistes, amb altres oradors (J. R. Magriñà, Josep Cinca, Trinitario Colón, Manuel Gorina, Constantino Vachier i Faust Roca), en un míting al Cinema Imperial de Sabadell. El 27 d'octubre de 1936 va fer un altre míting al Cinema Recreu de la mateixa ciutat, amb Francesc Pellicer, Jaume R. Magriñà i Maria Soler, organitzat per la Secció Femenina de la Mutualitat Cultural. En aquestaèpoca traslladà nombrosos infants d'arreu de l'Estat espanyol a la frontera amb el francès. Col·laborà en aquests anys en la revista Ideas de l'Hospitalet de Llobregat. A finals de gener de 1939 creuà els Pirineus i, després de passar pel camp de concentració d'Argelers, el febrer, des de Bordeus, embarcà cap a l'Argentina, país al qual arribà a finals de març. A la seva terra natal estudià a la Facultat d'Humanitats, col·laborà en l'Associació pels Drets de l'Infant i treballà en l'editorial Bell com a corrector i traductor. Entre 1947 i 1963 va fer feina en la Cooperativa de Transportistes Bernardino Rivadavia com a gerent. Més tard treballà com a corrector en els diaris El Día iGaceta de la Tarde de La Plata. Fundà nombroses colònies escolars. Sempre pensà traslladar-se novament a la Península un cop mort el dictador Francisco Franco. Amb la jubilació viatjà per Amèrica. En 1978 preparà un viatge a Madrid (Espanya), però la notícia de la detenció de son fill Ariel l'1 de febrer d'aquell any per la dictadura argentina l'obligà a refer els plans per buscar son fill, que mai no aparegué. En 1980 viatjà per primer cop des dels anys trenta a Catalunya, però la realitat política d'aquest país el va decebre. El gener de 1983 retornà a la Península, amb les «Madres de la Plaza de Mayo», per assistir al VI Congrés de la CNT i va rebre un homenatge a Sabadell; el març va realitzar una conferència en aquesta ciutat. Edgardo Ricetti va morir el 20 de novembre de 1984 a La Plata (Buenos Aires, Argentina). En 1987 la ciutat de Sabadell dedicà un carrer al seu nom on es trobava la seva escola, la qual fou saquejada per les tropes franquistes el febrer de 1939. Sa companya, Edna Copparoni, publicà en 1992 l'obra Edgardo Ricetti, maestro y luchador social: 12 años de experiencia pedagógica en Sabadell (1927-1939).
***
Notícia
de la detenció de Julio Ayora Aznar publica al
periòdic madrileny La Libertad del 4
de febrer de 1932
- Julio Ayora
Aznar: El 12 d'abril de 1914 neix a Montoro (actual
Montoro de Mezquita, Terol,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Ayora Aznar,
conegut com Cherol. Fill d'una
família nombrosa de
12 germans, dels quals sis morien poc després de
néixer. Son pare, acostumat que
els fils morissin pocs dies després d'haver nascut, no el
registrà fins el 17
d'abril, data oficial del seu naixement. Començà
a treballar de molt jove als
camps i guardant ovelles, però quan tenia 16 anys es
reuní amb son germà gran a
París (França), on entrà a treballar
als magatzems La Samaritaine. Després
d'una breu passada pel comunisme, s'adherí al moviment
llibertari,
especialitzant-se en la propaganda. A resultes de les seves activitats
anarquistes, hagué de fugir de França i
retornà a la Península. Obrer
terrelloner a la zona d'Utrillas (Terol, Aragó, Espanya), va
ser contractat per
la companyia que construïa el ferrocarril entre Barcelona i
Madrid i tingué
l'oportunitat de recórrer nombroses poblacions de Terol
(Alcorisa, Ejulve,
Montoro, etc.) propagant les idees llibertàries.
Gràcies a aquesta feina acabà
com a expert dinamiter, adquirint grans coneixements en explosius. En
1931 va
fer un míting a Andorra amb Ramón
Andrés Crespo i Joaquín Ascaso Budría
i
constituí a Alcorisa, amb Custodio Gracia i
Joaquín Gasión, el grup anarquista«Rebelde». Arran de l'aixecament revolucionari de
gener de 1932 va ser
detingut, jutjat i empresonat; encara que pogué
beneficiar-se de l'amnistia de
març d'aquell any, no va ser alliberat fins l'11 de novembre
de 1933, passant
22 mesos empresonat en condicions especialment dures. Va ser novament
detingut
arran del moviment revolucionari de desembre de 1933 a Castel de Cabra
i
Alcorisa, experiència que narrà en el
periòdic Campo Libre del
28 de desembre de 1935. A la presó de Terol, amb
Esteban Ponz Zaurín i Antonio Giner Ponz, l'abril de 1934
organitzà un Comitè
de Suport als Presoners Polítics, que gràcies a
Antonio Barranco Hanglin,
l'enllaç amb l'exterior, recapta 4.765 pessetes per a la
defensa jurídica dels
presos. El febrer de 1936, després de la victòria
electoral del Front Popular,
va ser amnistiat. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
participà en la
resistència a la zona de Montalbán i d'Utrillas i
el 24 de juliol va ser ferit
en un braç durant l'atac a Segura de los Baños
(Terol, Aragó, Espanya). Segons
algunes fonts, en aquesta època va fer de mestre a Montoro i
a diversos pobles
de la zona. Entre el 14 i el 15 de febrer de 1937 fou un dels delegats
de
Montoro al Congrés Constitutiu de la Federació de
les Col·lectivitats d'Aragó
que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó,
Espanya), participant en l'elaboració
de dues ponències. Amb el triomf franquista, va caure
presoner a Alacant
(Alacantí, País Valencià) i internat
al camp de concentració d'Albatera, d'on
aconseguí escapar amb un altre company. Després
d'una marxa de 63 dies, pogué
passar a França i arribar a Besiers (Llenguadoc,
Occitània). Gràcies al seu
perfecte domini del francès, pogué trobar feina i
buscar sa companya, internada
al camp d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de l'exili. L'octubre de 1947 fou un dels
delegats
de la Federació Local de Besiers al II Congrés
del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. A
França treballà en diverses
professions, com ara de dinamiter, especialment en la
construcció d'un pantà a
l'Erau, d'obrer agrícola, de masover, d'administrador, etc.
En l'exili col·laborà
en Espoir i Solidaridad.
Sa companya, Elisa, també militant de la CNT,
morí el
3 de setembre de 1991. Julio Ayora Aznar va morir l'1 d'octubre de 1992
a Agde
(Llenguadoc, Occitània) i deixà, com ja havia fet
Elisa, el seu cos a la
Facultat de Medicina de Montpeller.
***
Josep
Trenc Cases (Albelda, 1934)
- Josep Trenc Cases: El 12 d'abril de 1911 neix a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Trenc Cases. En 1933 començà a fer fe pagès temporer al barri del Camp Petit de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), alhora que s'inicià en el pensament anarquista llegint El Luchador. Sos tres germans també militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936, quan es trobava en plena sega, participà en la resposta obrera contra l'aixecament feixista al Campell, Tamarit de Llitera i Albelda --fou ell qui col·locà la bandera roja i negra al campanar de l'església d'aquesta localitat i fou un dels que proclamà el comunisme llibertari. L'agost de 1936 marxà a Osca i s'incorporà a Santolarieta al grup de milicians voluntaris «Para el carro», que havia sortit de la caserna dels Docs de la Barceloneta de Barcelona. Participà en accions de guerra, fins que va ser ferit al cap a Ipiés i va ser hospitalitzat a Angüés , Lleida i Barcelona. El març de 1937 ingressà en la Columna Ortiz, amb la qual va participar en l'atac a l'estació de La Puebla de Albortón i en diverses accions de guerra (Belchite, Monte Sillero, etc.). Ja militaritzat (25 Divisió) lluità a Terol i, més tard, a Conca i a la zona d'Aliaga amb la Brigada 17. El final de la guerra l'agafà a Alacant i com que no pogué fugir va ser detingut i tancat als camps de Los Almendros i d'Albatera. D'aquest últim centre d'internament fugí i, gràcies a l'ajuda de la família llibertària dels Perelló de Bunyol, pogué arribar a Terrassa, on va ser amagat per sa germana fins a l'abril de 1940 que pogué creuar els Pirineus. Tancat en un barracó de càstig al camp de concentració d'Argelers per haver creuat il·legalment la frontera, l'octubre de 1940 l'abandonà enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) en la qual va romandre fent tasques agrícoles fins al 1944, any que va fer de cuiner en les obres del pantà de Gnioure (Llenguadoc, Occitània), alhora que feia costat la resistència antinazi. En una missió, traslladà Félix Carrasquer a l'Hotel Paulet d'Andorra de camí cap a Barcelona. Amb l'Alliberament retornà a Maseres (Llenguadoc, Occitània), on treballà en la construcció de centrals elèctriques i canals com a manobre i ferrer, alhora que constituí, juntament amb son germà Antoni i Molinari, el nucli de la CNT de Maseres, partidari del sector ortodox i del qual va ser nomenat delegat de Coordinació. Durant l'estiu de 1946 treballà com a obrer agrícola al mas de Rondole, a prop de Sallagosa (Cerdanya). En 1947 va ser detingut per la policia francesa quan passava clandestinament la frontera amb Francesc Denís Díaz (Català), enviats pel Comitè Nacional de la CNT per a recuperar un dipòsit d'armes amagat a Ripoll durant la retirada de 1939 i traslladar-lo a l'Hospitalet de Llobregat. Alliberat, es relacionà amb altres resistents llibertaris, com ara Mariano Puzo Cabero i Ramon Vila (Caracremada). Després passà a Catalunya juntament amb Català, que aleshores era enllà del Comitè Nacional confederal de l'Exili amb el moviment llibertari de l'Interior. S'instal·là amb documentació falsa al Camp Petit de Terrassa, on va fer contactes amb cenetistes catalans i amb la germana de Felipe Alaiz. En 1948 retornà a França i en aquesta època es guanyà la vida en la construcció i fent llenya a Maseres, Barèges, Camarga i altres indrets. En 1952 s'establí a París, on treballà la indústria del metall. Més tard marxà a Perpinyà i s'instal·là al poble de Bages, a prop d'aquesta localitat. En 1996 publicà el llibre de memòries Recuerdos históricos de un militante de la CNT-AIT. Josep Trenc Cases va morir l'agost de 2007 a la Catalunya Nord.
Josep Trenc Cases (1911-2007)
***
Juan
Gutiérrez Arenas (Jaca, 1955)
-
Juan Gutiérrez
Arenas: El 12 d'abril de 1930 neix a Alhama (Granada,
Andalusia,
Espanya)
l'anarcosindicalista Juan Gutiérrez Arenas. Son pare, Lucas
Gutiérrez López (El
Chófer), militant de la socialista
Unió General dels Treballadors (UGT) i actiu
col·lectivista, va ser afusellat en
1941 pel franquisme, ben igual que altres tres membres de la seva
família; sa
mare es deia Encarnación Arenas. Orfe i fill de«roig», assistí molt poc a
l'escola i des dels 11 anys va fer feina al camp i guardant porcs i
cabres fins
el 1952, quan es va traslladar amb sa mare a València
(País Valencià) i més
tard a Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià),
on va treballar en la
construcció i en diverses feines. A Sagunt
conegué sa futura companya, María
Motos Gómez. El 9 de maig de 1957 emigrà tot sol
a França –l'any següent se
sumà sa companya–, on treballà de
paleta i residí en diverses localitats del
Llenguadoc, com ara Orlun, Crampanhan (on construí la seva
pròpia casa) i Banat.
En 1969 es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i va ser assidu
dels festivals i manifestacions que aquest sindicat
organitzà al departament de
l'Arieja. En 1998 a Banat fundà i presidí
l'Association Culturelle
Franco-Espagnole «García Lorca», amb seu
a Tarascó (Llenguadoc, Occitània), la
qual ha organitzat xerrades per col·legis i instituts sobre
el poeta granadí, la
Guerra Civil espanyola, la història d'Andalusia i altres
temàtiques. En 1994 fou
present en l'enterrament de Frederica Montseny i a finals de 1995
assistí com a
observador, amb sa companya, al congrés de la CNT i a les
seves Jornades
Culturals que se celebraren a Granada. En aquests anys
col·laborà en la revistaAlhama Comarcal. El setembre de
2007,
atiat per l'historiador Enrique Tudela Vázquez,
publicà el llibre de memòries La
revolución y las Colectividades en Alhama
de Granada, del qual només es tiraren 50
exemplars. En 2010 participà en
les jornades «Octubre Rojinegro», organitzades per
la CNT de Granada i en 2011 assistí
a la Fira del Llibre de Granada al costat de la Fundació
Anselmo Lorenzo (FAL).
En 2012 publicà una nova edició ampliada i
revisada del seu llibre de memòries
sota el títol Los hijos de Lucas
Gutiérrez Arenas. Una historia de la gente de Alhama de
Granada. Juan Gutiérrez
Arenas va morir el 29 de gener de 2015 a Crampanhan (Llenguadoc,
Occitània).
Juan Gutiérrez Arenas (1930-2015)
***
- Julián
Solís
Hita: El 12 d'abril de 1932 neix a Biscaia
(País Basc) l'anarcosindicalista
Julián Solís Hita. De família
llibertària, son pare Pedro
Solís Moraleda va ser afusellat pel franquisme i sos oncles
Julián i Miguel
militaren activament en el moviment llibertari. Es guanyava la vida
fent d'emmotllador
a l'empresa «Prado Hermanos». En 1964
participà en la vaga solidària amb les
drassanes «Euskalduna» i entre novembre de 1966 i
maig de 1967 en la de «Laminación
de Bandas en Frío» d'Etxebarri a Basauri, durant
la qual va ser ferit per la
Guàrdia Civil. S'afilià a la Unió de
Treballadors Sindicalistes (UTS), fins que
va fer contacte amb la Confederació Nacional del Treball
(CNT) clandestina de
San Salvador del Valle, actual Trapagaran (Biscaia, País
Basc), i des meitat
dels anys setanta fou un dels militants més destacats del
Sindicat de Basauri
(Biscaia, País Basc) de la CNT. Participà
activament en tots els conflictes
socials i activitats llibertàries desenvolupats a la zona
del Gran Bilbao
(Biscaia, País Basc). Fou un dels fundadors de la comparsa
llibertària bilbaïna«Hontzak» i participà en la Setmana Gran
de Bilbao des dels seus inicis. El 18
de juny de 2006 va ser homenatjat, juntament amb altres
antifranquistes, a
Archanda (Bilbao). Col·laborà en Hemen.
Son fill Kepa Solís també milità en el
moviment llibertari de Basauri. Julián
Solís Hita va morir el 7 de juny de 2009 a Galdakao
(Biscaia, País Basc) a
conseqüència d'un càncer
d'estómac.
Defuncions
Teresa Claramunt
- Teresa Claramunt: El 12 d'abril de 1931 mor a Barcelona (Catalunya) l'obrera tèxtil, militant anarquista, anarcosindicalista i feminista Teresa Claramunt i Creus. Havia nascut en una família obrera el 4 de juny de 1862 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i com a treballadora del ram tèxtil va participar en la«Vaga de les set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d'obrers i d'obreres del tèxtil a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores i millores laborals. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri el 1884, influïda per l'enginyer Tárrida del Mármol. El 26 d'octubre de 1884 les obreres del tèxtil de Sabadell, reunides a l'Ateneu Obrer, decideixen integrar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i elegeixen Teresa com a secretària. En 1885 va assistir a Barcelona al Congrés Comarcal de Catalunya. Entre 1888 i 1889 va haver d'exiliar-se a Portugal. A principis de l'any 1891 s'instal·la al barri barceloní de Gràcia. En 1892, ambÁngeles López de Ayala i Amàlia Domingo, crearà la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, primera societat feminista de l'Estat. El 1896, però, vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon on s'havien traslladat per raons de feina. El 7 de juny d'aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d'aquest fet, Claramunt i el seu company són detinguts, torturats i jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l'anomenat procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per la de desterrament, Teresa Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres i després a París i a Roubaix. En 1889 la filla de Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà --Teresa va ser mare cinc vegades, però tots els infants van morir poc temps després de néixer. Retornen a Catalunya a començaments del 1898. Els anys següents Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, 5. A la vila hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliure pensament i anarquista. Entre d'altres entitats col·labora amb Amalia Domingo Soler en el Cercle Espiritista «La Buena Nueva» de Gràcia. L'any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdic El Productor, i col·labora en diverses publicacions (La Anarquía, La Tramontana, La Revista Blanca, El Rebelde, El Porvenir del Obrero i, fins i tot, en l'anglesa Freedom). En el gran míting obrer del Circ Barcelonès del 16 de febrer de 1902 va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona entre el 17 i 24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira propagandística per Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda i posterior expulsió de Màlaga. Durant els anys successius va participar en nombrosos mítings, gires de propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i de mobilització. Detinguda de nou amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica el 1909, se la confina a Saragossa, on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Va destacar en l'organització de la vaga de 1911 que va suposar la seva condemna de presó. Per mor de les pallisses durant els anys de presó, se li va declarar una paràlisi progressiva. La seva residència es va convertir en lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va exercir una forta influència sobre els integrants del grup Grisol-Solidarios. Posteriorment va viure a Sevilla, amb el suport d'Antonio Ojeda els fills del qual educava, amb l'esperança que el clima millorés la seva salut, mantenint alhora el seu activisme realitzant mítings. Ja molt malalta, després de l'atemptat contra el cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia escorcolla ca seva, però no el llit on jeu, que és l'amagatall de les armes. Tornà a Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas, molt afectada però per la paràlisi, que l'allunyà de la vida pública fins a la mort --en 1929 va ser l'última vegada que va participar en un míting. El seu enterrament, el 14 d'abril, que coincidí amb la proclamació de la II República espanyola, va ser ocasió per a una gran manifestació anarquista a Barcelona i el primer dia que va onejar la bandera republicana lliurement a la ciutat ho va fer a mitja asta per Teresa Claramunt. Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, fidel a l'anarquisme pur i intransigent, contrària al sindicalisme negociador i als tripijocs de la classe política, va escriure el llibret La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, publicat a Maó per El Porvenir del Obrero en 1905, on reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica; també és autora d'El mundo que muere y el mundo que nace, obra teatral estrenada a Barcelona el 1896. Va escriure per nombroses revistes i periòdics anarquistes de l'època: La Alarma, Buena Semilla, El Combate, Cultura Libertaria, Fraternidad, Generación Consciente, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Productor Literario, El Proletario, El Rebelde, La Tramontana, Tribuna Libre, etc. Una anècdota curiosa és que durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços com per adonar-se del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de Barcelona.
---
Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.
Miquel López Crespí i la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)
Doble homenatge Al seu darrer llibre, el novel·lista ret homenatge a les dones republicanes però a més ha volgut que la protagonista de Caterina Tarongí també fos xueta
Els bons, naturalment, són els que s´enfronten als falangistes (Miquel López Crespí)
Per Pere Antoni Pons
Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.
La Guerra Civil és un tema molt recurrent en la vostra novel·lística. Per què hi heu tornat ara?
Sí,, jo ja he escrit moltes novel·les sobre la Guerra Civil. I fins i tot m´havia fet el propòsit de no tornar a escriure´n mai més cap. Tenia la sensació que ja havia escrit tot el que havia d´escriure. Però quan vaig llegir el llibre de Margalida Capellà, Dones republicanes, vaig entendre que allà hi havia un enfocament nou. I la imaginació se´m va disparar. La meva idea inicial era construir un personatge femení que fos una suma més o manco essencialitzada de totes les dones que entrevista Margalida Capellà al seu llibre. A tot això, naturalment, hi has d´afegir la llibertat creativa de l´escriptor quan fa literatura, com també molts de records personals que jo havia sentit des de petit i que he aprofitat.
O sigui que la novel·la té un component de realitat molt considerable.
Sí, fins al punt que moltes de les anècdotes que hi surten són reals, viscudes per les dones republicanes de Margalida Capellà. La meva voluntat era, sobretot, retre´ls un homenatge. Per això el llibre els està dedicat.
Quina importància creis que té el llibre de Margalida Capellà per a la historiografia sobre la Guerra Civil a Mallorca?
Les entrevistes que Margalida Capellà va fer al diari Última Hora entre els anys 2003 i 2007 varen servir per salvar en el darrer moment tot un seguit de testimonis importants sobre la guerra que ens mostren un aspecte nou, i relativament poc tractat, sobre el tema. Per tant, la seva importància és la d'haver recollit les experiències d'una generació que s'està morint, o que ja és morta.
La protagonista de la vostra novel·la, Caterina Tarongí, és republicana i, per si això no bastàs per complicar-li la vida, també és xueta. Per què li heu donat aquesta doble condició de perseguida?
Primer, perquè volia que la novel·la també fos un homenatge als descendents dels jueus conversos que he conegut al llarg de la meva vida. N'he conegut alguns de realment exemplars. Guillem Aguiló, per exemple, el mestre de música de sa Pobla que feia sonar els ballets de Prokofiev i Txaikovski en plena postguerra mallorquina: imagina-t'ho! A més a més, fer que la meva protagonista fos descendent de Caterina Tarongí, cremada viva per la Inquisició l'any 1691, era una manera d'establir un paral·lelisme entre dues èpoques molt allunyades en el temps però molt semblants en la violència i el dogmatisme. La Caterina Tarongí històrica, cremada viva perquè no acceptava el catolicisme -i cremada, a més, amb llenya verda, perquè el foc se la menjàs més a poc a poc-, va ser víctima de la Inquisició, i la Caterina Tarongí de la meva novel·la és víctima del falangisme.
Es diu que les novel·les han de ser amorals. A la vostra, però, hi ha uns bons i uns dolents claríssims.
Si els falangistes persegueixen i volen exterminar la llibertat, el progressisme, la justícia, la república i la identitat de Mallorca, són els dolents. I els bons, naturalment, són els que s'enfronten als falangistes.
Nota
El llibre de la historiadora Margalida Capellà sobre les dones republicanes no sols ha inspirat el llibre de Miquel López Crespí. Les protagonistes agafen vida a l´escenari en un muntatge basat en les històries que ha recollit la investigadora. Avui [5-VII-2013] a les 21.30h el Centre Cultural s´Escorxador de sa Cabaneta, Pòrtol, acollirà la representació de Les llargues nits de Can Sales. L´espectacle es fonamenta en alguns dels testimonis recollits al llibre Dones republicanes, de Margalida Capellà. Concebut i dirigit per Toni Galmés, l´espectacle consisteix en una lectura dramatitzada de les duríssimes experiències patides per tres dones tancades a la presó de Can Sales durant els anys de la Guerra Civil. Les tres actrius protagonistes són Mercè Sancho de la Jordana, Rosa Serra i Francesca Vadell. En acabar la representació, està previst que es dugui a terme un col·loqui amb l´historiador David Ginard, autor de Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas.
(Diari AraBalears, 5-VIII-2013)
És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. El tren era una festa, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes. (Margalida Capellà)
PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)
Per Margalida Capellà, periodista i escriptora
Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos.
Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver, escriu López Crespí.
Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant.
Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.
Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.
De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia.
És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. El tren era una festa, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.
I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: I vostè per què es va fer monja?. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar. Per això comprenc les paraules de na Caterina.
I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.
Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!
Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.
Anarcoefemèrides del 13 d'abril
Esdeveniments
Capçalera de L'Alarme
- Surt L'Alarme: El 13 d'abril de
1884 surt a Lió (Arpitània) el
primer número del periòdic dominical L'Alarme.
Organe anarchiste. Portava
l'epígraf «Llibertat. Igualtat.
Justícia». Era continuació de L'Hydre
Anarchiste. El gerent va ser Joanny Bardin i el secretari de
redacció
Clovis Demure. Els articles no anaven signats. En sortiren vuit
números,
l'últim l'1 de juny de 1884, i va ser continuat per Le
Droit Anarchiste.
***
Capçalera de L'Anarchie
- Surt L'Anarchie: El 13 d'abril de 1905 surt al barri de Montmartre de París (França) el primer número del periòdic setmanal L'Anarchie. En van ser responsables de l'edició l'anarquista individualista Albert Libertad, les germanes Armandine i Anna Mahé, Jeanne Morand, Maurice Duflou, Augustin Gillet, André Lorulot, Henriette Maîtrejean, Émile Armand, C. Delmyre, R. Lanoff, R. Fourcade, René Hemme i Mauricius, en diferents èpoques. Entre els col·laboradors trobem Émile Armand, Henri Barbet, Ludovic Bertrand, Jules Bluette, Émile bonnier, Henri Bornand, Auguste Boyer, Adrien Briollet, René Brochon, René Bures, Auguste Bussot, Paul Caillet, Alfredo Calderon, Edward Carpenter, Pierre Chardon, Collange, André Colomer, Louis Dalgara, Louis Dangé, Robert Delon, Jean-Louis Delvy, Noël Demeure, René Dessambre, Manuel Devaldès, René Dolie, Jules Dupoux, Dikran Elmassian, Tewfik Fahmy, Maurice Fister, Alex Flsky, L. Gaudrie, Louis Gerault, Lucienne Gervais, Victor Godonneche, Jean Goldsky, Emma Goldman, Juana Guerra, Alzir Hella, Paul Hordequin, Émile Hureau, Maurice Imbard, Léon Israel, Henri Japonnet, Hugues Javelle, Albert Labregere, Henri Lagnus, Émilie Lamotte, Robert Lanoff, Clément Lapeyre, Levieux, André Lorulot, François Lucchesi, Anna Mahe, Al Manoury, Jean Marestan, Mauricius, Jules Meline, Ricardo Mella, Joseph Michel, Suzanne Mirbel, Charles Mochet, Michael Monahan, P. Monin, Léon Mussy, Jacques Negrel, Max Nettlau, Max Nordeau, Henri Normand, E. Parisot, Raoul Ponchon, R. Primavera, Roger Printemps, René Reisser, Henri Rochefort, G. Roussel, Hermann Sterne, Camille Tiercin, Francis Vergas, Félix Verome, Léon Vidal, Wad, Henri Waliker, Xanrof, Yable, Henri Zisly, entre d'altres. Va publicar dibuixos d'Eugène Petit i d'Strix. Va llançar una col·lecta per ajudar la mare de l'anarquista Marius Jacob, que acabava de ser condemnat a presidi. Es van publicar 485 números, l'últim el 30 de juliol de 1914. Va editar també un bon grapat de llibrets de diversos autors (Mauricius, Etiévant, Chaughi, Ego, Lanoff, Le Retif, Libertad, Mahe, Armand, Bakunin, Vernet, Lorulot, Devaldès, etc.). El periòdic va conèixer una segona època entre 1927 i 1929 de periodicitat mensual.
***
Rafael
Sancho Alegre al terra en el moment de la seva detenció
segons després de realitzar l'atemptat
- Atemptat contra Alfons XIII:
El
13 d'abril de 1913, durant l'acte del Jura de Bandera dels nous
reclutes a
Madrid (Espanya), l'anarquista Rafael Sancho Alegre atempta contra
infructuosament contra el rei Alfons XIII d'Espanya. Aquest any entrava
en
vigor una nova Llei de Reclutament, per això es va voler
donar major
rellevància a aquest l'acte anual. Després de la
missa de campanya, els nous
reclutes passen desfilant sota la bandera espanyola. Les forces
marroquines,
portades a l'efecte, posen la nota de color. Alfons XIII, a cavall,
avança tot
sol, avançat lleugerament del seu Estat Major. En arribar a
la plaça de Colón,
la desfilada desvia la seva recta marxa, per seguir després
pel passeig de
Recoletos. Després de passar la plaça de les
Cibeles i quan entra al carrer
d'Alcalà, davant del Banco Español Río
de la Plata, Rafael Sancho s'acosta al
monarca i li dispara. Les dues primeres bales erren l'objectiu i el rei
encabrita la cavalleria i llança a terra l'agressor. Un
tercer tret fereix«Alarun», la cavalcadura reial, al coll. La policia
es llança immediatament
contra l'anarquista que, caigut a terra, dispara novament ferint un
sergent.
Aviat és dominat i exposat es portat al portal del
número 48 del carrer. La
multitud vol linxar-lo, cosa que evita, a dures penes, la policia. El
cavall
finalment va sanar. Un dels trets del frustrat regicida
socarrimà el guant
blanc del rei; la reina el guardà durant tota sa vida.
Durant el judici al·legà
que el rei era culpable de la guerra africana i dels afusellaments de
1909 i
que només havia realitzat un acte de venjança. El
9 de juliol de 1913 Rafael
Sancho, que fou defensat per l'advocat Eduardo Barriobero y
Herrán, fou
condemnat a mort, però el 3 de setembre d'aquell any va ser
indultat pel rei
mateix i la pena commutada per cadena perpètua.
L'anarcosindicalista Mauro
Bajatierra Morán fou també fou jutjat com a
còmplice d'aquest atemptat, però
fou absolt per manca de proves. Aquest acte retardà la
legalització de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Rafael
Sancho Alegre (1888-19??)
***
Capçalera de La Plèbe
- Surt La Plèbe: El 13 d'abril de 1918 surt a París (França) el primer número del periòdic setmanal La Plèbe. S'autodefineix com a sindicalista, llibertari i socialista; òrgan de la minoria militant de la branca francesa de la Internacional que es va reunir l'agost de 1915 en la Conferència Internacional Pacifista de Zimmerwald que va advocar contra la guerra i va reivindicar l'enteniment. L'administrador va ser L. Mangin i el gerent Louis Alignie. Va rebre nombroses col·laboracions de diferents militants anarquistes, com ara Michel Alexandre, Antignac, Henri Becirard, Charles Benoît, L. Bertoni, Julia Bertrand, H. Beylie, E. Bizeau, C. Bougon, Brenn, B. Broutchoux, Butaud, Émile Chauvelon, Lucien Coussinet, A. Croix, Fernand Després, Dubreuil, G. Dumoulin, Henri Einfalt, Fernand Elosu, Ermenonville, Escalier, André Girard, Gabriel Giroud, Lucien Guerineau, Marie Guillot, Jeanne Halbwachs, G. Hardy, Hasfeld,Émile Hubert, Albert Lemoine, Leveque, Loquier, F. Loriot, Mangin, Marcel Martinet, Marie Mayoux, Jacques Mesnil, Alfred Mignon, Millerat, P. Monatte, Raymont Pericat, Prouvost, Rhillon, Romain Rolland, Jules Romains, Jean de Saint-Prix, Souvarine, F. Stackelberg, Taugourdeau, Gaston Thiesson, Thuilier, Vergeat, Madeleine Vernet, Albin Villeval, entre d'altres. Molts articles seran censurats per les autoritats. H. P. Gassier i A. Willette hi van fer dibuixos. Només van sortir quatre números, l'últim el 4 de maig de 1918, més un especial per al Primer de Maig.
***
Capçalera
del primer número de Solidaridad
- Surt Solidaridad: El 13 d'abril de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. Diario de los trabajadores. S'edità en substitució de Solidaridad Obrera durant el temps que va estar suspesa. Hi van col·laborar Joan Perello (Cero), Francisco Ascaso, Severino Campos Campos, Josep Peirats, Jaume Balius, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim l'11 de maig de 1934.
Naixements
Foto policíaca d'Alexis Guillet (ca. 1894)
- Alexis Guillet: El
13 d'abril de 1851 neix a Chessel (Vaud, Suïssa) el sabater
anarquista
Alexis-Pierre-François Guillet. Sos pares es deien Vincent
Guillet i Marie
Clément. Emigrat a França, per les seves
activitats llibertàries el 3 d'agost
de 1894 se li va decretar l'expulsió del país. En
1894 el seu nom figura en una
llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de
fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Enrique Flores Magón
- Enrique Flores Magón: El 13 d'abril de 1877 neix a Teotitlán del Camino (Cuicatlán, Oaxaca, Mèxic) el revolucionari i propagandista anarquista Enrique Flores Magón, considerat un dels pares de la Revolució mexicana. Era fill d'un cabdill nahua, veterà de les Guerres d'Intervenció i de Reforma, i va créixer entre la ideologia liberal de son pare i les tradicions comunitàries del seu poble. Juntament amb sos germans majors (Jesús i Ricardo), es va matricular a l'Escola Nacional de Jurisprudència i en 1892 va començar a participar en l'oposició contra Porfirio Díaz, participant en els disturbis estudiantils a la ciutat de Mèxic contra la seva tercera reelecció. El febrer de 1893 fundarà el periòdic opositor El Demócrata, que només durarà tres mesos després de la seva prohibició governamental. En 1900 va participar en la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM) i del seu periòdic Regeneración. El maig de 1901, amb sos germans Jesús i Ricardo, van ser empresonats per delicte de premsa i prohibida la publicació del periòdic ja anarquista Regeneración. En 1902 va editar amb Ricardo el periòdic satíric El Hijo del Ahuizote, fet que el va portar a la presó en dues ocasions amb son germà. En 1904 es van instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on un assassí a sou del dictador mexicà els va intentar assassinar; Enrique serà empaitat per la policia nord-americana. En 1905 s'instal·laran a Saint-Louis (Missouri, EUA) amb el periòdic i Enrique n'esdevindrà l'administrador i el tresorer de la junta del PLM. Però la repressió no cessa i el 12 d'octubre el periòdicés assetjat pels detectius de l'Agència Pinkerton; Enrique serà empresonat i alliberat el desembre sota fiança. En 1906 els dos germans es refugien al Canadà, juntament amb Juan Sarabia, i intenten coordinar els grups revolucionaris amb la finalitat de crear una insurrecció a Mèxic. En 1907, Enrique marxa a San Francisco (EUA) on va aparèixer clandestinament el periòdic Revolució, però son germà Ricardo serà detingut i empresonat amb els revolucionaris Librado Rivera i Antonio I. Vallareal. En 1909 col·laborarà en el periòdic Punto Rojo, d'El Paso (Texas, EUA), dirigit per Práxedis G. Guerrero. En 1910, les forces del PLM van decidir ocupar la Baixa Califòrnia (Mèxic), tot adoptant la divisa«Terra i Llibertat». En 1912, Enrique i Ricardo són condemnats a San Francisco a dos anys de presó; alliberats l'abril de 1914, continuaran la propaganda. Detingut i torturat en 1916 per delictes de premsa, Enrique haurà de ser hospitalitzat. Empresonat de bell nou en 1918, només recobrarà la llibertat en 1923, alguns mesos després de l'assassinat de son germà. La mort de son germà l'apartarà de la política activa, i instal·lat a Mèxic exercirà els oficis de comptable públic, advocat i periodista, sempre fidel a l'anarcosindicalisme revolucionari des de les files de la Confederació General del Treball (CGT) mexicana al qual es va afiliar en 1923. Enrique Flores Magón va morir el 28 d'octubre de 1954 a la ciutat de Mèxic (Mèxic). L'historiador Samuel Kaplan Uransky, que va conèixer personalment Enrique Flores Magón, en va publicar en 2006 una biografia, Peleamos contra la injusticia. La vida de Enrique Flores Magón contada por el mismo.
***
Fernand
Després quan era redactor de L'Humanité
(1922)
- Fernand Després:
El 13 d'abril de 1879 neix a Mauvelles (Ouzouer-le-Marché,
Centre, França) –algunes
fonts citen Chandry (Ouzouer-le-Marché, Centre,
França)– el periodista
anarquista, i després comunista,
Fernand-Désiré-Alfred Després–la grafia
correcta és Després i no
Desprès–, que va fer servir el
pseudònim A. Desbois.
Fins al 1896 treballà de sabater al taller parisenc de
Constant Marie (Le Père Lapurge),
qui li va iniciar en el pensament anarquista. Capficat en el cas
Dreyfus, en
1899 col·laborà en Le Journal du Peuple
i en Le Libertaire, on
portà la columna «Au hasard du chemin».
Entre 1900 i 1901 freqüentà l'escriptor
llibertari Laurent Tailhade i a casa d'aquest conegué Miguel
Almereyda, que
esdevingué el seu amant. Quan el juny de 1901 Almereyda va
ser condemnat a un
any de presó, Després demanà ajuda a
Francis Jourdain per a alliberar-lo de la
presó parisenca de la Petite-Roquette; un cop lliure
Almereyda, la parella
passà a viure en una habitació del carrer des
Saules del XVIII Districte de
París i milità en el grup «La Joventut
Llibertària» del VI Districte parisenc,
animat per Victor Méric. En 1902 signà, amb
Gaston Couté i Mac Orlan, el«Manifeste de la Pensée Libre». En
aquesta època abandonà les feines manuals i
es consagrà a la política i al periodisme en Le
Libertaire En 1904 també
col·laborà en Libre Examen,
d'Ernest Girault, i en La Tribune
Internationale. Durant la primavera de 1903, Almereyda
s'instal·là amb
Emily Cléro i quan son fill, Jean Vigo, nasqué
l'abril de 1905, Després va ser
son padrí. El desembre de 1906, quan el periòdic La
Guerra Sociale
aparegué, hi col·laborà. Entre 1906 i
1907 va escriure en Cahiers de
l'Université Populaire. En aquestaèpoca es guanyava la vida treballant de
nit com a corrector en diverses publicacions de la premsa parisenca i
de dia
fent classes de francès. L'1 de març de 1908 va
ser admès al Sindicat de
Correctors de la Confederació General del Treball (CGT). En
aquesta època vivia
al carrer Froideaux, en un domicili habitat per nombrosos refugiats
russos. El
4 de febrer de 1909 va ser detingut, juntament amb Daniel Gerbaut, sota
l'acusació de falsificació d'ordres de pagament,
però finalment la maquinació
policíaca es va descobrir i no va ser processat. Durant la
matinada de l'11 de
juny de 1909 son domicili, al número 23 del carrer de la
Glacière del XIII
Districte de París, va ser escorcollat emmarcat en una
investigació sobre una
ona de sabotatges contra les línies telegràfiques
i telefòniques. En 1911
abandonà La Guerra Sociale i
passà a La Bataille Syndicaliste,
esdevenint un dels seus principals redactors sota el
pseudònim A. Desbois.
En 1911 estava de vacances a Chandry quan el cantautor anarquista
Gaston Couté,
a qui estava molt lligat, va morir i publicà un editorial
per a l'edició
especial de La Guerre Sociale; posteriorment va
escriure articles sobre
Couté en La Vie Ouvrière, Le
Journal du Peuple, La Bataille
Syndicaliste i L'Humanité, i
fou membre d'honor de l'associació «Les
Amis de Gaston Couté». Entre març i
maig de 1912 formà part del Comitè
Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la
Federació Revolucionària
Comunista (FRC), que portà a terme una campanya
abstencionista per a les
eleccions municipals de maig d'aquell any; el CAR, en el qual Henry
Combes era
el secretari i Lucien Balin el tresorer, arreplegà 25
anarquistes i
sindicalistes revolucionaris. Abans de la Gran Guerra va ser inscrit en
el«Carnet B» dels antimilitaristes i durant el
conflicte va ser donat de baixa. A
partir d'octubre de 1914 defensà el pacifista Romain Rolland
des de les
columnes de La Bataille Syndicaliste. L'agost de
1915 dimití, amb
Marcelle Capy, del citat periòdic sindicalista a causa de la
seva línia pro«Unió Sagrada» i expressaren la seva
posició en la carta oberta «Pourquoi nous
avons quitté La Bataille Syndicaliste».
Entre 1915 i 1919 col·laborà en L'École
de la Fédération. A partir de 1916
col·laborà en Le Journal du Peuple,
s'adherí al Comitè de Defensa Social (CDS) i va
escriure en L'Avenir
International, de Raymond Péricat. El 13 d'abril
de 1918 edità el periòdic
pacifista La Plèbe, juntament amb Jean
de Saint-Prix i Marcel Martinet,
però que ràpidament va deixar de publicar-se ja
que el 28 de maig de 1918, poc
després del congrés dels minoritaris de la CGT
celebrat a Sant-Etiève
(Arpitània), va ser detingut sota l'acusació
d'«intel·ligència amb
l'enemic»
arran de la seva visita a Romain Rolland a Ginebra (Ginebra,
Suïssa); processat
pel III Tribuna del Guerra del Sena, finalment el seu cas va ser
sobresegut. L'agost
de 1917, després de la mort d'Almereyda, de qui s'havia
allunyat arran de la
seva evolució política, confià son
fillol Jean Vigo a la família Aubes, parents
del company de la mare d'Almereyda; fins al seu final, restà
molt proper a Jean
Vigo. Entre 1917 i 1921 fou membre del Comitè Sindical de
Correctors. En 1920
s'instal·là a Anzin (Nord-Pas-de-Calais,
França) per a treballar de calderer.
En 1921 esdevingué secretari dels Comitès
Sindicalistes Revolucionaris (CSR) de
Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França). Gran
propagandista, que sovint va
fer servir la violència verbal, intentà atreure
cap a la III Internacional Comunista
els militants anarquistes i sindicalistes de la zona de Valenciennes,
però a
finals de 1921 abandonà la zona Nord francesa.
Després s'afilià des de la seva
creació en la Secció Francesa de la Internacional
Comunista (SFIC) i fou força
actiu en la XX Secció de la Federació del Sena.
En aquesta època fou
l'administrador del periòdic comunista L'Humanité.
Assistí com a delegat
al II Congrés del Partit Comunista Francès (PCF),
celebrat l'octubre de 1912 a
París. Posteriorment, per protestar contra la
decisió d'excloure els membres
francmaçons del Partit, dimití del PCF. El 23 de
gener de 1923 el Buró Polític
del PCF el nomenà adjunt d'Ernest Labrousse en el servei de«grans informacions»
de L'Humanité, funció que no
podia ser confiada més que a un comunista.
En 1926 va ser membre de la Comissió Colonial del PCF. De
cultura llibertària i
sindicalista, patí molt al si del PCF i finalment
dimití en 1930. No obstant
això, es presentà com a candidat comunista a les
eleccions legislatives de 1932
per Fontenay-le-Comte (País del Loira, França).
Durant molts anys portà la
crònica judicial de L'Humanité,
però el gener de 1933 va ser substituït
per Louis Aragon d'una manera poc elegant. En 1939, quan
esclatà la II Guerra
Mundial, abandonà el seu domicili parisenc, al
número 17 del carrer Belgrand
(XIII Districte), i s'instal·là a Niça
(País Niçard, Provença,
Occitània). L'1
de febrer de 1940 va ser donat de baixa del Sindicat de Correctors per
impagament de la cotització. El juny de 1940 es
traslladà a Alger, on visqué en
una habitació d'hotel i treballà en el
món de la radiodifusió. Els alemanys
destruïren tots els seus llibres i documents.
Després de la guerra no se li va
permetre viatjar i col·laborà en la premsa
d'Orà i d'Alger. Fernand Després va
patir una congestió cerebral que el deixà
paralitzat i dies després, el 14 de
febrer de 1949, va morir en un hospital Alger (Algèria).
***
Participants en el 11è Congrés Internacional d'Ido (Sopron, 1930)
- Jules Vignes: El 13 d'abril de 1884 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i idista (de l'Ido, llengua internacional, simplificació de l'Esperanto). Va treballar fent galotxes (esclops) a Moulins abans de tenir altres oficis (manobre, ajudant de carnisser, etc.). El maig de 1906 és condemnat per haver afixat cartells anarquistes. L'octubre de 1908 va crear, amb Louis Dubost, el periòdic anarquistaLa Torche. En 1909 serà el primer secretari de la Unió Departamental dels Sindicats Obrers de l'Allier, però renunciarà un anys més tard al seu mandat, i l'abril de 1910 serà candidat «antiparlamentari» a les eleccions legislatives. A començaments de 1917 editarà a Saint-Genis-Laval el periòdic llibertari en ldoLa Feuille; seguit en 1927 de Libération, sobre educació llibertària; i deLiberoso, en Ido també. En 1936 fa costat la Revolució espanyola i, en 1939, acollirà nombrosos llibertaris espanyols exiliats. També ajudarà la xarxa de resistència antifranquista de Francisco Ponzán Vidal. En 1945 torna a publicarLa Feuille, seguit perLe Vieux Travailleur(1951-1957), iLe Travailleur Libertaire(1957-1958). Jules Vignes va morir el 28 de març de 1970 a Lió (Arpitània).
***
- Agustina Omella Della: El 13 d'abril de 1899 neix a Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Agustina Omella Della. Sos pares es deien Domingo Della Celma i Isabell Della Falgas. Amb son company Manuel Gómez Pallarés (Falgas), milità en la Federació Local de Queretes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan participava en l'evacuació cap a Gandesa (Terra Alta, Catalunya), via Arenys de Lledó (Matarranya, Franja de Ponent), de diversos companys ferits a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent), el vehicle es va equivocar de camí i retornà a Queretes, on van ser acollits a trets pels feixistes, però aconseguiren finalment retrobar la ruta i arribar a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Durant la Revolució, fou, amb son company, un dels principals organitzadors de les col·lectivitats a Valls-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial visqué un temps a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i després milità amb son company en la Federació Local de Pau de la CNT. Malalta, Agustina Omella Della va morir el 7 de desembre de 1971 al seu domicili de Pau (Aquitània, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.
***
Camillo Sartoris
- Camillo
Sartoris: El 13 d'abril de 1901 neix a Trino Vercellese
(Piemont, Itàlia) –algunes
fonts citen Torí (Piemont, Itàlia)–
l'anarquista i resistent antifeixista Camillo
Sartoris. Sos pares es deien Stefano Sartoris i Adalgisa Fenoglio.
Obrer
mecànic, en 1920 participà en el moviment
d'ocupació de fàbriques organitzant
la defensa de la fàbrica Tedeschi. En 1922 va ser detingut
per possessió
d'armes (dos revòlvers, un punyal i dos rossinyols) i
condemnat a cinc mesos de
reclusió. Un cop lliure, s'expatrià immediatament
i en 1924, expulsat de
França, retornà a Itàlia. En 1926 va
ser novament condemnat per possessió
d'armes. En 1933 s'exilià clandestinament establint-se a
Bèlgica, on formà part
d'un grup anarquista il·legalista (Pietro Boggio, Ernesto
Bruma, Carlo
Girolimetti, Quinto Panizzi, Tommaso Serra, etc.) que es dedicava a fer
robatoris per a finançar el moviment llibertari. Inscrit per
la policia en el
llistat de terroristes, arran del cop militar feixista d'Espanya de
juliol de
1936 es dedicà a Brussel·les a organitzar
l'enviament d'armes per als
revolucionaris de la Península. En 1937 el Ministeri de
l'Interior italià el va
detectar a Espanya, però aquest mateix any
retornà a França. Posteriorment
passà a Bèlgica, d'on envià a la
família de Vittorio Ortore, anarquista mort en
la guerra d'Espanya, un subsidi del Socors Roig Internacional (SCI),
però va ser
confiscat per les autoritats feixistes italianes. En 1938 va ser
expulsat de
Bèlgica. Retornà clandestinament i va ser
detingut l'any següent; jutjat, va
ser condemnat a tres mesos de reclusió per
violació del decret d'expulsió i,
passat aquest temps, va ser posat a la frontera. Retornà
novament; detingut un
altre pic, va ser jutjat i condemnat a cinc mesos. En 1940 va ser
repatriat a
Itàlia; detingut, va ser interrogat el 29 de març
de 1940 a la Prefectura de
Torí i negà haver lluitat a la guerra d'Espanya.
Va ser jutjat i condemnat a
cinc anys de confinament per «activitats antifeixistes a
l'estranger i sospites
d'haver estat combatent antifranquista» i enviat a l'illa de
Ventotene. L'agost
de 1943, quan era traslladat amb tren al camp de
concentració de Renicci
d'Anghiari (Toscana, Itàlia), aconseguí fugir. A
partir d'aquí se'n va perdre
el seu rastre.
***
Antonio Ortiz Ramírez
- Antonio Ortiz Ramírez: El 13 d'abril de 1907 neix al barri del Poble Nou de Barcelona (Catalunya), de pares valencians (Pedralba), el militant anarcosindicalista Antonio Ortiz Ramírez. Va assistir poc a l'escola i va començar a fer feina amb 11 anys, que farà compatible amb una acadèmia nocturna, i amb 14, com a fuster i ebenista, es va afiliar al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la República va formar part dels Grups de Defensa Confederal de Poble Nou. Entre 1932 i 1933 va col·laborar enSolidaridad Obrera, on va defensar les tesis de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1932 va ser membre del Comitè del seu sindicat i des del novembre el president, en uns moments que va haver de fer front a la gran vaga del gremi, que es va produir entre novembre i abril de 1933, i a l'aixecament de gener de 1933 que el va portar a la presó i a ser apallissat per la policia. A partir de 1934 es va instal·lar al barri barceloní de Santa Coloma. Molt amic de Joan García Oliver, va entrar en 1934 en el grup«Nosotros» i des d'aquesta organització coordinava tots els Grups de Defensa Confederal de Barcelona. En 1935 va ser de bell nou detingut. Durant la primera meitat de 1936 va fer mítings arreu Catalunya (Sitges, Reus, Cerdanyola, Caldes, Sallent, Igualada, Argentona, Barcelona, Rodes, Gavà, Sabadell, Blanes, Balsareny). El juliol de 1936 va participar en els enfrontaments contra els feixistes i el 24 de juliol d'aquell any va marxar al front d'Aragó comandant la «Columna Sud-Ebre» --també coneguda com «Segona Columna» o «Columna Ortiz»-- d'uns 800 homes. Va tenir una decisiva participació en la reunió de Bujaraloz d'octubre de 1936, que va suposar la creació del Consell d'Aragó i el nomenament de Joaquim Ascaso com a president. En 1937 va col·laborar enNuevo Aragón. Va comandar la 25 Divisió, abans i després de la militarització de les columnes, fins que, acusat d'abús de poder i de connivència amb algunes activitats obscures atribuïdes a Joaquim Ascaso va ser deposat el 14 de setembre de 1937 --encara que molts atribueixen aquesta destitució a la seva oposició als estalinistes-- i substituït per Miguel García Vivancos. Entre setembre de 1937 i febrer de 1938 va romandre a Barcelona a l'espera de destí militar. El desembre de 1937 va inscriure's a l'Escola Popular d'Estat Major, coneguda com «Escola de Guerra», de la qual es va llicenciar el cinquè d'una promoció de 60 aspirants. El febrer de 1938 va intervenir en el «Pla Camborios», encaminat a crear una forta guerrilla en la reraguarda franquista. Mesos després va ser destinat a la Seu d'Urgell com a cap de la 24 Divisió, però va ser destituït el juliol entre rumors sobre que es preparava el seu assassinat. El 5 de juliol de 1938 passarà a França amb Joaquim Ascaso i 10 col·laboradors més, fugida que va provocar un gran escàndol i una onada de crítiques virulentes per part de la CNT (Frederica Montseny, Segundo Blanco, Mariano Rodríguez Vázquez, Joan García Oliver), que el va acusar de deserció, fins al punt d'intentar enverinar-los a França. Amb la derrota va conèixer els camps de concentració: el febrer de 1939 va ser internat a Sant Cebrià; més tard, després d'una breu estada a la presó de Cotlliure, a Vernet; i després a Djelfa (Algèria), d'on va sortir el desembre 1942 enrolat en l'exèrcit francès. Va combatre a diferents zones d'Àfrica, contra l'Afrika Korps, i d'Europa (Ais de Provença, Lió, Belfort, Karlsruhe, Pforzheim) i va ser condecorat amb vuit medalles --una d'elles, la Creu de Guerra amb Palma, li fou imposada pel general De Gaulle el 23 de juliol de 1945--, llicenciant-se amb el grau de sergent en cap del Primer Batalló de Xoc. Després de la Segona Guerra Mundial es va instal·lar a Saberdu (Occitània), on va muntar una serradora amb el seu amic José Pérez Ibáñez (El Valencia). Va establir contacte amb Laureano Cerrada, cenetista que també havia caigut en desgràcia, amb la finalitat de participar en l'organització del fracassat atemptat aeri contra Franco de febrer de 1948 a Sant Sebastià. El febrer de 1951 la premsa francesa va donar detalls sobre l'atemptat i tement per la seva seguretat va passar a Bolívia (1951), Perú (fins al 1955) i Veneçuela (Caracas, San Felipe, Marín), on juntament amb els seus antics amics Joaquím Ascaso, Valeriano Gordo i Martín Terrer va mantenir certa militància durant els temps de la reunificació. En 1966 va ser secretari de coordinació de la CNT veneçolana. Després va abandonar l'activisme. En 1987 va retornar a Barcelona, on va aconseguir el reconeixement d'una paga com a sergent de l'exèrcit republicà. Antonio Ortiz Ramírez va morir el 2 d'abril de 1996 a la residència d'ancians del barri del La Verneda (Barcelona, Catalunya) i va llegar el seu cos a la Facultat de Medecina de la Universitat de Barcelona per a la investigació científica. En 1996 va ser estrenada a França una pel·lícula documental sobre la seva vida (Ortiz, général sans Dieu ni maître), realitzada per Ariel Camacho, Phil Casoar i Laurent Guyot. En 1999 José Manuel Márquez i Juan José Gallardo van publicar la biografia Ortiz, general sin Dios ni amo, resultat de diverses entrevistes i de consultes al seu arxiu personal.
***
- Julio Quintero
Talavera: El 13 d'abril de 1907 neix a Algesires (Cadis,
Andalusia, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Julio Quintero Talavera. Sos pares es deien
Antonio
Quintero i Inés Talavera. Fuster de professió, en
1932 s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i també va pertànyer a
la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), a les Joventuts Llibertàries i a
l'Ateneu de la Divulgació
Nacional, participant activament en vagues i manifestacions que es
realitzaren
a Algesires. Estava casat amb Sebastiana Rubio Carrasco, amb qui
tingué dos
filles, Genera i Berta. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
marxà
cap a Màlaga (Andalusia, Espanya), on va romandre treballant
de fuster uns quatre
mesos. Després marxà cap a Almeria (Andalusia,
Espanya), on s'incorporà, quan
va ser cridat a files, en la Delegació Marítima
de Cartagena (Múrcia, Espanya)
de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. Portat a Múrcia, després del
reconeixement mèdic va ser declarat no apte per al servei
militar per malaltia.
S'establí a Cartagena i treballà de fuster. El
febrer de 1939 va ser cridat per
les autoritats militars per a una nova revisió
mèdica i va ser declarat apte
per al servei. L'abril de 1939 va ser detingut per les tropes
franquistes i
tancat al castell del General Fajardo de Cartagena; posteriorment va
ser
traslladat a Algesires i a San Fernando (Cadis, Andalusia, Espanya), on
va ser
jutjat i condemnat a 20 anys de reclusió per un delicte de«deserció» i d'«auxili
a la rebel·lió». Després de
patir condemna al penal del Caserío de Osio de San
Fernando i a la Casa de les Cuatro Torres del barri de San Carlos de
Cadis, el
maig de 1943 va ser posat en llibertat i retornà a
Algesires. El setembre de
1944 es trobà amb l'anarcosindicalista Sebastián
Pino Panal, qui li va
convèncer d'unir-se a la CNT clandestina i pocs mesos
després formà part del
Comitè Comarcal del Campo de Gibraltar de la CNT, ocupant la
secretaria de
l'Ateneu de Divulgació Social. El març de 1945 es
desplaçà a Madrid (Espanya)
en missió orgànica no oficial amb altres
companys, però aquesta va ser vigilada
per la policia i el 12 de març de 1945 va ser detingut en
una gran agafada de
militants. El 12 de desembre de 1945 va ser jutjat en consell de guerra
a Cadis,
juntament amb altres 28 antifranquistes (tots de la CNT menys set del
Partit
Comunista d'Espanya), per un delicte d'«adhesió a
la rebel·lió» i condemnat en
ferm el 22 de gener de 1946 a una pena de 12 anys de
reclusió i un dia. Va
complir la pena a la presó del Puerto de Santa
María (Cadis, Andalusia,
Espanya) i el setembre de 1951 va ser posat en llibertat condicional,
establint-se a Algesires. Julio Quintero Talavera va morir el 22 de
gener de
1983 a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya).
***
Llum Gil Domènech
- Llum Gil Domènech: El 13 d'abril de 1911 –algunes fonts citen erròniament 1901– neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista Llum Gil Domènech. Sos pares es deien Isaac Gil i Àngela Domènech. Son pare, confederal, la introduí en el moviment llibertari i de molt joveneta formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Destacà especialment en els anys trenta i a partir de 1976 estava afiliada al Sindicat Tèxtil de la CNT. Després formà part del Sindicat de Jubilats de la CNT de la barriada barcelonina de la Verneda. Llum Gil Domènech va morir el 26 de gener de 1989 a Barcelona (Catalunya) i va ser incinerada al cementiri de Collserola.
***
Martín
Ruiz Montoya
- Martín Ruiz Montoya:
El 13 d'abril de
1939 neix a Provins (Illa de França, França) el
guerriller anarquista Martín
Ruiz Montoya --alguns citen Manuel en comptes de Martín--,
conegut com Amador
Torres Gil. Era fill d'una família
oriünda de Balsareny (Bages, Catalunya)
que s'exilià en 1939. De nacionalitat francesa, residia a
Lió (Arpitània).
Durant la nit del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la
frontera francoespanyola
amb Quico Sabaté, Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal
Torres i Antoni
Miracle Guitart. Martín Ruiz Montoya va caure mort el 4 de
gener de 1960 en una
emboscada de la Guàrdia Civil al Mas Clarà del
llogaret de La Mota (Sarrià de
Ter, Gironès, Catalunya), ben igual que tots els altres
companys, llevat de
Quico Sabaté que aconseguí escapar
miraculosament. Fou enterrat, amb els seus
companys Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i Antoni
Miracle
Guitart, en una fossa comuna del cementiri de Girona.
Martín Ruiz Montoya (1939-1960)
Defuncions
Notícia sobre la mort de Ramon Gil Roig apareguda en el diari madrileny ABC del 18 d'abril de 1923
- Ramon Gil Roig: El 13 d'abril de 1923 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Gil Roig, conegut com Llauranet. Havia nascut cap al 1892. Instal·lat a Badalona (Barcelonès, Catalunya), milità en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començaments dels anys vint fou secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Ramon Gil Roig fou mort a trets el 13 d'abril de 1923 a la Font de la Mamella de la muntanya de Montjuïc (Barcelona, Catalunya). Feia tres mesos que s'havia casat amb Catalina Sitjà Duran. No va quedar clar si l'assassinat fou perpetrat pels esbirros del Sindicat Lliure o per un escamot de la CNT vingut d'Aragó, ja que un sector del seu sindicat l'acusà de ser un confident del cap de policia Miguel Arlegui Bayones.
***
Marie
Huot (ca. 1908)
- Marie Huot: El
13 d'abril de 1930 mor a París (França) la
poetessa, escriptora, periodista,
conferenciant, feminista neomaltusiana, teòsofa,
propagandista del
vegetarianisme, activista pels drets dels animals i contra la
vacunació, i
anarquista Mathilde Marie Constance Ménétrier,
més coneguda com Marie Huot
i, per alguns, com La mère aux
chats (La mare dels gats),
encara que també va fer servir el pseudònim d'Édouard Mill. Havia nascut el
28 de juny de 1846 a Tonnerre
(Borgonya, França), en una família d'origen
espanyol. En 1869 es casà amb Anatole
Théodore Marie Huot, funcionari de l'educació
pública demès del seu càrrec per
les seves opinions atees i radicals i editor de la revista esquerrana
parisencaL'Encyclopédie Contemporaine
Illustrée,
i amb qui en 1872 tingué un infant, Henry Huot. Escriptora
de poemes
simbolistes «decadents», mantingué una
estreta amistat amb el pintor místic
sufí anarquista John Gustaf Agelii (Ivan
Aguéli), a qui ella dedicà el seus
poemes simbolistes Le missel de
Notre-Dame des Solitudes (1908).
Secretària
general de la revolucionària Lliga Popular contra la
Vivisecció, escissió de la
Societat Protectora d'Animals, entre 1886 i 1890, engegà una
campanya
propagandística contra la tauromàquia i les
curses de braus, aleshores molt de
moda a París, i contra l'experimentació
científica amb animals i la vivisecció.
En 1883 agredí amb una ombrel·la el
científic Charles-Édouard
Brown-Séquard,
qui pensava que havia trobat l'elixir de l'eterna joventut triturant
els
testicles dels cobais, durant la vivisecció d'un simi al
Col·legi de França. També
atià una campanya contra la vacunació i en L'Encyclopédie Contemporaine
Illustrée publicà nombroses
reivindicacions de la Lliga Universal dels Antivacunadors, fundada en
1880 pel
doctor Hubert Boens, essent una ferma adversària de la
vacunació antiràbica del
doctor Louis Pasteur, no només perquè implicava
experimentació amb animals,
sinó també perquè s'experimentava amb
humans. El 10 d'octubre de 1886 interrompí
una conferència del doctor Chautemps, presidida per Pasteur,
que feia apologia
al tractament antiràbic d'aquest doctor a la Universitat de
la Sorbona. En 1887
col·laborà en La Revue
Socialiste. El
11 de juny de 1891 va ser detinguda davant la Cambra de Diputats de
París per
repartir propaganda contra la vivisecció i pocs dies
després, el 22 de juny,
pel mateix motiu davant el Cafè de la Paix. En 1895
viatjà a Egipte, viatge que
repetí en 1904. El 4 de juny de 1900 ajudà Ivan
Aguéli en l'atac a mà armada contra
dos matadors de toros portat a terme a Deuil-la-Barre (Illa de
França, França);
gràcies a aquesta acció, les curses de braus van
ser prohibides a la regió
parisenca. Fou la promotora dels primers refugis d'animals que es
crearen a
França. Precursora del
neomaltusianisme francès, el 2 d'octubre de 1892
llançà per primera vegada la consigna
d'«abstenció genèsica»
(«Vaga dels Ventres») en una conferència
pública a la
Salle de la Société de Géographie de
París, conferència que va ser publicada
per Génération Consciente
sota el títol de Le
mal de vivre aquell mateix any i reeditada en diferents
ocasions; seguidament, participà
activament, amb
Sébastien Faure, Nelly Roussel, i altres, en la propaganda
neomaltusiana de
l'anarquista Paul Robin. Col·laborà
en L'Endehors (1891-1893), de Zo
d'Axa; en Génération
Consciente (1908-1914), d'Eugène Humbert, i en
altres
publicacions (Gazette des Animaux, La Rénovation Esthètique,Le Tintamarre, Union
Internationale des Femmes, etc.). En 1926 publicà
un seguit
de records en el número d'agost-octubre de la revista L'Antivivisection. Entre les seves obres
destaquen Les courses de taureauxà Paris
(1887-1889-1890). Conférence faite le 11 juin 1890à la salle des Capucines
(1890), La grande découverte de M.
Brown-Séquard. Conférence faite le 13 avril 1890
au théâtre du Paradis Latin
(1890), Borgia s'amuse (1891), Le mal de vivre (1892), La
procreación voluntaria y el paro forzoso
(1930), etc. Va ser amiga íntima de Louise Michel i de
Félix Pyat. Marie Huot
va morir el 13
d'abril de 1930 al VI
Districte de París (França) i fou incinerada al
cementiri de Père-Lachaise. Marie
Huot és una precursora de l'actual corrent«antiespecista».
---
Amors de la clandestinitat (records dels anys 70)
Ens havíem citat al Bar Cristal, cantonada de la plaça d'Espanya, on ara farà cinquanta anys hi havia instal.lats, amenaçadors, els canons que apuntaven cap al magatzem de can Mir. Dintre hi romanien presos, esperant la darrera matinada, molts d'esquerrans mallorquins. No record exactament on ni en quines circumstàncies ens havíem conegut. )En una reunió de partit o en una repartida nocturna d'octavetes? Difícil destriar-ho en aquests moments. Els anys d'adolescència, l'aferrissada militància a les Joventuts Revolucionàries -aleshores ens sentíem hereus de l'Oposició Obrera Internacional, rebutjàvem l'estalinisme, llegíem Trotski, el qual consideràvem fidel continuador de Lenin-. El cert era que semblàvem esser vells coneguts, pertanyents quasi a la mateixa família. La gran família dels derrotats a la guerra civil! (Miquel López Crespí)
Ens havíem citat al Bar Cristal, cantonada de la plaça d'Espanya, on ara farà cinquanta anys hi havia instal.lats, amenaçadors, els canons que apuntaven cap al magatzem de can Mir. Dintre hi romanien presos, esperant la darrera matinada, molts d'esquerrans mallorquins. No record exactament on ni en quines circumstàncies ens havíem conegut. )En una reunió de partit o en una repartida nocturna d'octavetes? Difícil destriar-ho en aquests moments. Els anys d'adolescència, l'aferrissada militància a les Joventuts Revolucionàries -aleshores ens sentíem hereus de l'Oposició Obrera Internacional, rebutjàvem l'estalinisme, llegíem Trotski, el qual consideràvem fidel continuador de Lenin-. El cert era que semblàvem esser vells coneguts, pertanyents quasi a la mateixa família. La gran família dels derrotats a la guerra civil! En la meva joventut -que coincidí amb les grans vagues d'Astúries de l'any seixanta-dos-, coneixíem les al.lotes a les reunions clandestines, en viatges obscurs a la recerca de paperassa subversiva. Els nostres pares -fitxats per la Guàrdia Civil o la Social per haver lluitat amb els republicans-, plens de por, patien a més no poder en constatar els perills que ens amenaçaven. Els padrins d'ella moriren afusellats per l'agost del trenta-sis, coincidint amb el desembarcament del Capità Bayo i les columnes anarco-sindicalistes a Portocristo. Que n'estàvem, llavors, d'allunyats dels fills dels guanyadors, els jovençans de la nostra edat, que als instituts aprenien a resar el rosari, complir com déu mana amb els ensenyaments des cursets de cristiandat. Joventut conservadora, sense res dins del cap que no fos el futbol. Nosaltres érem ben diferents. Fills dels vençuts, la nostra escola no fou mai el discurs del capellà o el frare dalt de la trona. A les nits, enlloc d'estudiar l'odiosa Formación del Espíritu Nacional o una falsa Historia de la Religión, engegàvem la ràdio i escoltàvem les notícies de Ràdio Espanya Independent o la BBC de Londres informant de la soterrada lluita per la llibertat que començava a fer tremolar els corcats fonaments de la dictadura. Assegut a una tauleta del bar, recordant la tenebrosa història de la qual procedíem, la veia venir de lluny, enmig de la gentada d'un estiu ple de turistes, amb aquell vestit blanc primaveral que li marcava abruptament les formes. Mentre s'acostava a la taula on l'esperava em vaig adonar de com havien passat els anys. Ens havíem convertit en homes i dones ben concrets sense quasi adonar-nos-en. La lluita, la difícil recerca d'una feina per a anar subsistint, les detencions, ens allunyaren de sales de festa i caus de moda -els llocs on la majoria de joves de la nostra generació anaven a distreure's sense saber res del que passava a les comissaries, a les presons franquistes. La transició tampoc no marxà com havíem imaginat. Els pactes i les traïdes dels dirigents ensorraren les esperances en un canvi real de la societat. L'esquerra esdevengué monàrquica i defensora de la propietat privada dels mitjans de producció. El dret d'autodeterminació de les nacions oprimides fou llençat al cubell de les escombraries.
Ja feia anys que havia deixat la militància activa. Amb la caiguda del mur de Berlín fins i tot els darrers grups que es reclamaven del marxisme abandonaren llurs tradicions revolucionàries i blasmaren públicament en contra del seu passat esquerrà conseqüent. En uns mesos els pro-albanesos demanaren l'ingrés dins del partit del Govern, els trotsquistes de la LCR es convertiren en fervents defensors de l'actual constitució espanyola oblidant vint anys de lluita pel Poder dels Treballadors i l'ensorrament dels privilegis burgesos.
Ara ja no parlàvem de política. Sé que ella s'apropava a la meva taula somrient, saludant-me des de ben lluny. Ignor de què xerràrem aquell capvespre. Potser recordàrem quan ens coneguérem en aquelles combatives reunions de partit. Per la meva part, després d'haver exercit molts d'oficis ocasionals -venedor de llibres, empleat, delineant- vaig acabar dedicant-me a la pintura. Aquella horabaixa parlàrem d'anar fins a la caseta de camp de la família -el pare no pogué gaudir d'una vellesa tranquil.la: morí dues setmanes després d'haver aconseguit la jubilació. Guanyava poc amb els quadres. Just per a menjar, llibres, les petites despeses d'un enemic aferrissat d'aquesta absurda societat de consum. )Treballar per a pagar terminis? )Viure només per a consumir aparells i absurds programes de televisió? No tenia lògica. M'estimava més la soledat creativa. Sovint venien a veure'm alguns companys de lluita que s'havien mantengut ferms en llurs creences de justícia i igualtat sense caure en cap circumstància en els paranys del poder. A l'estudi, acompanyat només per la música i la natura, m'hi trobava a gust, feliç. L'antiga dèria revolucionària em mantenia, malgrat tot això, ocupat. Actiu participant a totes les manifestacions contra la guerra, per la salvació de la nostra terra amenaçada per l'especulació, hi havia molta gent pensant que encara portava el carnet d'algun partit amagat dins les butxaques. )Una manera de no rompre definitivament amb el passat? No ho sé. Moltes vegades em cridaven per a donar conferències -gratuïtes, és clar!. Quan aquests grups culturals de pobles, l'associació de veïns de qualque barriada, em cridava, mai no demanava el que volíem cobrar per una hora de parlar de cultura. Es donava per suposat que els esquerrans ho havíem de fer gratuïtament imaginant que, en esser d'esquerres, no necessitàvem menjar o pagar el lloguer del pis. Mai no els hagués passat pel cap cridar un llanterner o un pintor de parets per a fer una feina sense pagar. Ho haguessin considerat un crim! Què hi havíem de fer! Després, la mateixa gent que t'obligava a treballar de gratis feien venir un conjunt de rock, un conferenciant des de Barcelona o Madrid i, sense discutir el preu, els pagaven religiosament. Les coses anaven així. Davant aquesta situació només calien dues opcions: o negar-se a anar als pobles i barriades extraradials o, seguint un vell impuls d'estar amb la gent, participar-hi sense fer coneixedor res del que et passava pel cap davant aquesta congènita fredor davant la situació del creador o de l'intel.lectual no sotmès a cap dictat del poder o institució.
A ella la seduïa aquell petit refugi ple de quadres, prop de la muntanya, voltat d'arbres. Als matins, en lloc del renouer eixordador dels cotxes, un milió d'ocells et despertaven sense faltar mai a la cita.
Després del fracàs de la lluita pel socialisme, quan tots els grups acceptaren les lleis dels rics, dels repressors esdevenguts "demòcrates" de nou encuny, solíem anar algun cap de setmana fins al meu estudi. Agafàvem el tren carregat de turistes, i després, en arribar al poble, caminàvem en silenci fins ensopegar amb les parres que donaven ombra al porxo del meu refugi. El món es fonia al nostre darrere. Hi havia núvols tremolosos, allà dalt, que ens seguien des d'una distància infinita. Fugir de la corrupció política que tot ho omplia. El cas Roldán. Filesa. La història tenebrosa del GAL. Els pobres estafats que havien confiat en UGT per arribar a assolir una casa, un pis barat... Els estalvis de vint anys desapareguts en un obrir i tancar d'ulls. Per a estalviat cinc milions de pessetes un treballador amb fills ha d'estar vint-i-cinc anys malvivint. Molts no poden guardar ni un duro en el banc. Feines insegures. Contractes per a feines ocasionals. Pagar lloguer tota la vida. Cada any els propietaris augmenten el preu. Per això tants companys s'aferraren a l'esperança de la cooperativa PSV-UGT. Desaparèixer per uns dies de tota aquesta putrefacció era com viure sota l'aigua, en el silenci. Calia marxar de tota la brutor de l'art oficial emprat pels polítics per a ampliar l'esquifit curriculum personal. Absurdes inauguracions de pintor marginals els quals proven de recuperar després de morts, abandonats en llur estudi. Marxar lluny de galeries i el món podrit dels marxants, dels vividors que prosperen damunt el nostre esforç i la nostra suor. Era el silenci perfecte i a ella li agradava. A vegades em deia "Viuria eternament sota l'ombra de les parres acompanyada només per peixos i algues".
Record perfectament el dia que em mostrà -guardada com un tresor- la carta de la seva padrina abans d'esser afusellada pels falangistes:
"Palma, prisión calle Salas 12-10-1936
Querida familia: he recibido la vuestra fecha 8 en ella veo que estais bien de salud la mía igual. También he recibido el papel, sellos y el estambre para hacer unos jerseys para las niñas, os mando la medida, pronto os mandaré el nuevo, resultará muy bonito, es una lana estupenda. De Miguel desde que he ingresado en este reformatorio no he recibido noticias, supongo que vosotros sí. Dinero no necesito, mil gracias. Hoy he tenido la nena, se pone muy gorda. Nada más, besos para Josefina y un abrazo para todos, vuestra
Margarita".
Miràvem la carta sense parlar. Per què parlar? Havíem gastat quasi totes les nostres paraules en mil baralles inútils. Ens era molt més còmode callar, no dir res. Els polítics que havien malvenut la lluita popular i que vivien a costa dels impostos i contribucions que estàvem obligats a pagar xerraven per nosaltres. Ordiren confuses lleis electorals per a eternitzar-se en el poder, per a marginar la dissidència. Els anys calcigats que succeïren la derrota del referèndum sobre l'OTAN ens havien fet avorrir tota aquesta gent que parla hores senceres per a no arribar a dir res. Ciutat havia esdevengut sufocant. Talment una esmolada urpa que ens agafava del coll amb totes les seves absurdes obligacions. Sovint havíem parlat mig en broma mig seriosament de formalitzar la nostra situació sentimental. Ens repugnava signar papers, oficialitzar un fet íntim. La nostra dèria antiburocràtica! El somni per un món sense pòlisses i segells! A la caseta hi havia portat bona part de les meses riqueses i servava el pla gens amagat d'anar-hi a viure de seguida que pogués finir amb les meves obligacions ciutadanes -unes poques classes de dibuix a un institut que em permetien romandre lluny dels marxants-. Al meu abast sempre tenia els llibres curulls d'històries utòpiques, viatges a contrades inversemblants. Les meves enciclopèdies d'animals inexistents, de països que hom no podia trobar als mapes i de victorioses revoltes populars que mai no s'esdevengueren. Poques coses més havia pogut arreplegar en tots aquests anys de resistència. Els discos, la meva capsa de pintures i unes teles on provava de detenir inútilment la fugacitat de la vida i de les sensacions, tots els colors de la natura que m'entraven pels ulls, inabastables.
-Ets més ric que jo. Mai no he tengut res que pugui dir "això és meu, propietat particular".
Ho deies sense gens ni mica de rancúnia, constatant una senzilla realitat.
-Amb la guerra i l'afusellament dels padrins restàrem sense res. El pare -una vegada sortit de la presó- em contava com l'any trenta-set, poc temps després d'aquest assassinat, un alt càrrec de Falange -que amb l'arribada de la democràcia esdevengué centrista de tota la vida, i els fills dirigents del partit de Santiago Carrillo- li havia ordenat traslladar els mobles del pis dels padrins a un xalet que ell tenia a s'Indioteria. Els traslladà tots: fins i tot el bressol de la mare.
-Fou el destí de molts dels nostres. Les riqueses d'algú havien de sortir de la misèria d'uns altres. Nosaltres érem els "altres". -La tia Joana guardava com un tresor una senalleta d'espart de la padrina -l'única propietat que tengué mai. M'hagués agradat tant, poder guardar aquella senalleta!
-Ets una romàntica impenitent.
Llavors el pes feixuc de la història s'havia fet massa present. Sortíem a donar una volta pel bosc, aprofitant delerosament els darrers raigs de sol de qualsevol horabaixa radiant.
-És curiós, -digueres una vegada. Allà dalt hi ha núvols i el cel pareixia clar fa una estona.
M'agafares de sorpresa i no vaig saber què contestar-te. Estava pensant en tot el que m'estaves contant. La sangnant repressió a la nostra terra; els milers de cadàvers esventrats a les cunetes del camí dels Reis, el cementiri de Porreres o Manacor, a qualsevol entreforc de camí. La meva pintura, plena de negres i grisos, rostres esmicolats, ombres esmunyedisses que volien reflectir aquest concret paisatge de por d'on procedíem. )Pintar marines, natures mortes, fer quadres d'amples i lluents colorins curulls de melons i síndries perquè els nou-rics els posin en el menjador i els contemplin entre eructe i eructe? )Experimentar amb l'abstracció, jugar a decorar hotels i aeroports, perdre la memòria històrica, viure només per a guanyar diners? Per això més valdria haver posat una hamburgueseria, una botiga de souvenirs a s'Arenal.
-No són núvols -et vaig respondre. Són les hores que hem perdut en el passat i que vénen ara al nostre encontre.
(Se sentia el cruixit de la fusta vella, mil.lenària, de totes les naus que s'enfonsaren cap a la negror de les profunditats. Cada nau amb el nom d'una de les antigues presons on patiren els nostres pares: Can Mir, la presó d'Illetes, can Sales, el vaixell Jaume I, Sant Carles... Ambdós procedíem del mateix aljub de solituds. Encara digueres: "El vent allisa els plecs d'aquest crepuscle". Érem enmig d'un eix buit, veient morir els arbres de totes les esperances servades en quaranta anys de victòria. Com en una vella pel.lícula en blanc i negre rodada feia segles, novament enllà, davant dels murs blanquíssims dels nostres cementiris del Pla, davallant dels camions, trepitjant una terra sense heura, una terra calcigada per l'odi i l'enveja -"si guanyen els esquerrans ens demanaran augment de sou, qui sap si voldran fer la repartidora com a Rússia". Horabaixa. Tots dos, esperant jorns sense final. Bell adagi de la memòria. Em xiuxiuejares a cau d'orella: "Quin doll de llum enllà de tot silenci!")