[22/03] Vaga de les Selfactines - «Els
treballadors de la nit» - «Moviment 22 de
Març» - Agafada del 1974 - Tosca - Abad - Claux -
Garioni - Léoni - Mascii - Moya - Sternini -
Argelès - Muñoz - Galzerano - Collazo -
García Macho - Amaral - Bonometti - Moriones -
Hernández - Oiticica - Relgis - García -
Montforte - Mañas - Ibáñez - SchmitzAnarcoefemèrides
del 22 de març
Esdeveniments
![Selfactina]( "Selfactina")
Selfactina
-
Vaga de les Selfactines: El 22 de març de 1854
al barri de Sants de
Barcelona (Catalunya) es produeix una important vaga dels teixidors a
mà que
presenten la primera reivindicació col·lectiva
als patrons del gremi. Amb motiu
de la instal·lació, cada cop més
nombrosos, de màquines automàtiques (selfacting),
conegudes popularment com selfactines, i per la
crisi de la feina i la
carestia de la vida, entre març i juliol de 1954 es van
registrar diverses
vagues a Catalunya; la més important va ser la que va
començar a Sans el 22 de
març de 1854 i va acabar el 4 d'abril. El capità
general va fer detenir els
representants dels vaguistes i aquest fet va motivar nombroses
manifestacions
populars de solidaritat pels carrers barcelonins; l'autoritat militar
va
proclamar la llei marcial amenaçant amb l'afusellament els
vaguistes. Aquestes
vagues estaven organitzades per «Comissions de
Treballadors» autogestionàries i
clandestines i entre els seus responsables podem citar Josep
Barceló, Ramon
Maseras i Antoni Gual. Un ofici del Govern Civil de Barcelona de juliol
de 1854
parla de «comissió de treballadors de les
fàbriques de filats» o de«comissió
de la classe filadora». El conegut com «Conflicte
de les Selfactines» va
culminar la nit del 14 de juliol de 1854 amb la crema de
fàbriques.
***
![Alexandre Marius Jacob]( "Alexandre Marius Jacob")
Alexandre
Marius Jacob
-
Condemna de Jacob
i de Bour: El 22 de març de 1905 a
l'Audiència d'Amiens (Picardia, França) es
conclou el
procés, que havia començat el 8 de
març i que des de la instrucció va durar dos
anys, d'Alexandre Marius Jacob, expropiador anarquista, i del seu grup«Els
treballadors de la nit», que van cometre 156 robatoris
provats a cases, viles,
castells i esglésies. Marius Jacob i Félix Bour
són condemnats, el 24 de juliol
de 1905 després del recurs de cassació, a
treballs forçats a perpetuïtat,
altres 14 persones --entre les quals es trobaven sa companya, Rose
Roux, i sa
mare Marie Berthou-- són condemnades de cinc a 20 anys de
presó i set més són
absoltes. «Els treballadors de la nit» van
practicar el «robatori científic»,
dividint-se França en tres parts segons la xarxa
ferroviària, com a mitjà
d'atac contra el món dels poderosos i com a eina de lluita
social. Els
aldarulls i manifestacions al crit de «Visca Jacob! Visca
l'anarquia!» van ser
impressionants i l'exèrcit va haver de sortir al carrer per
ajudar la
gendarmeria i la policia. A la seu social del periòdic Germinal
es va
produir un míting multitudinari. El judici d'«Els
treballadors de la nit» va
ser un gran moment de propaganda anarquista. Marius Jacob
serà deportat al
penal de la Guaiana, on romandrà des de 1906 fins a finals
de 1925, temps
durant el qual intentarà una vintena d'evasions i pel qual
passarà molts d'anys
a cel·les de càstig.
***
![A la Facultat de Lletres]( "A la Facultat de Lletres")
A
la Facultat de Lletres
-
Naixement del«Moviment 22 de Març»: El
22 de març de 1968 a la ciutat universitària de
Nanterre (Illa de
França,
França), a prop de
París, es realitza un míting
de protesta contra la detenció
de sis estudiants dos dies abans durant una manifestació
contra la guerra del
Vietnam. Al final del míting es produeix el primer acte no
previst per les
autoritats, ni acadèmiques ni policíaques:
l'assemblea decideix l'ocupació dels
locals administratius de la facultat. Uns 150 estudiants, dels quals
menys de
la meitat pertanyen a grups organitzats, realitza l'ocupació
i engega un nou
estil de debats polítics (discussions en petits grups,
assemblees generals, tot
es discuteix, tot es posa en qüestió...): fins a
les dues del matí es manté el
debat de temes polítics i es decideix la
publicació d'un pamflet de denuncia de
la policia, el capitalisme i la Universitat burgesa. Aquest text, Agir
et
réagir (Actuar i reaccionar), votat per 142
estudiants tancats a Nanterre,
marca l'origen del «Moviment 22 de
Març», germen anarcorevolucionari del Maig
del 68 francès.
***
![Anagrama de l'FIJL]( "Anagrama de l'FIJL")
Anagrama
de l'FIJL
-
Multitudinària
detenció d'anarquistes: El 22 de
març de 1974 són detinguts a Barcelona
(Catalunya) 22 llibertaris de la Federació Anarquista de la
Regió Catalana i
dels Grups Autònoms, i 10 a València i un a Cadis
vinculats amb la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Paral·lelament a l'Estat francès es van
succeir diverses accions
reivindicades pel Grup Autònom d'Intervenció
(GAI): voladura del pont de
Parlamentia a Bidart, on la carretera nacional número 10
travessa les línies
fèrries París-Irun; voladura de la
línia fèrria
Perpinyà-Cervera-Barcelona, a
prop d'Elna; voladura del pont de Berduquet a tres
quilòmetres d'Ais les
Termes, sobre la carretera nacional número 2 en
direcció cap a Andorra,
col·locant senyals indicant «carretera
minada» i obstruint així el pas dels
vehicles; i voladura del pont del Voló, a prop del
Pertús.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Giuseppe Tosca]( "Giuseppe Tosca")
Giuseppe Tosca
- Giuseppe Tosca: El
22 de març de 1886 neix a Borgonovo Val Tidone
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
i sindicalista Giuseppe Tosca, conegut com Peppino
Tosca. Sos pares es deien Emilio Tosca i Ermelinda Betta.
Paleta de
professió, emigrà molt jove amb sos pares a
Suïssa. Treballà a Berna (Berna,
Suïssa) i tal vegada a Zuric (Zuric, Suïssa).
Implicat en l'anomenat «Afer de
les Bombes» o «Complot de Zuric»–l'abril
d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a
prop del riu Limmat
a Zuric i detingué un centenar d'anarquistes (Luigi Bertoni,
Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli,
etc.)–,
va ser tancat en presó preventiva uns mesos. Amb un decret
d'expulsió signat el
2 de desembre de 1918, l'acusació es va retirar el
març de 1919 i, després
d'algunes setmanes hospitalitzat en una clínica de
repòs de Mendrisio (Ticino,
Suïssa), on se li va diagnosticar que tenia«trastorns mentals» i va ser sotmès
a electroxocs, va ser expulsat de Suïssa aquell mateix any. De
bell nou al seu
país, s'establí a Piacenza
(Emília-Romanya, Itàlia). Processat per
deserció
durant la Gran Guerra, no va ser condemnat a causa d'un error en la
instrucció
judicial. Secretari de la Lliga de Paletes de Borgonovo Val Tidone,
col·laborà
en diferents periòdics llibertaris. La policia el
considerà com a un «element
molt influent entre els seus companys». En
correspondència amb Errico
Malatesta, sostingué econòmicament els seus
projectes editorials, com ara la
revista Pensiero e Volontà.
El març
de 1923 emigrà a França i s'establí a
Savigny-sur-Orge (Illa de França,
França), on visqué amb Bianca, neboda de
l'anarquista Felice Vezzani, al número
129 del carrer de la Belle des Belles. En aquesta època
estigué en contacte amb
Giuseppe Peretti, de Bellinzona (Ticino, Suïssa),
perquè s'encarregués de sa
germana que residia a Borgonovo Val Tidone, i distribuí Il Risveglio de Ginebra (Ginebra,
Suïssa). Dirigí la Cooperativa de
Construcció de Sartrouville (Illa de França,
França), creada per exiliats
italians, fou membre de la Federació de la Liga Italiana dei
Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), va estar subscrit als
periòdics anarquistesL'Avanti i Giustizia
e Libertà i participà en la
col·lecta a favor del diari Le
Libertaire. Ben actiu en el moviment
anarquista italià a França, entre l'11 i el 12 de
novembre de 1933 participà en
el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians celebrat a
Puteaux (Illa de
França, França), que donà lloc a la
constitució de la Federazione Anarchica dei
Profughi Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Refugiats
Italians). En 1934
fou membre del consell d'administració del
periòdic de la FAPI Lotte Sociali
(1933-1935), el gerent del
qual fou Jean Girardin. Durant la guerra d'Espanya (1936-1939)
col·laborà en el
Comitè Anarquista Pro-Espanya de París
(França), també conegut com«Comitè
Espanya Lliure». El 5 d'octubre de 1940 va ser inscrit en la
llista de
residents anarquistes italians residents a França que la
policia italiana va
enviar a l'alemanya per a la seva detenció, però,
a diferència d'altes, pogué
fugir-ne. En 1946 retornà provisionalment a Borgonovo Val
Tidone, segurament
per visitar sa família, i retornà a
Savigny-sur-Orge, on s'havia construït,
durant anys, una petita casa. Sempre actiu en el moviment anarquista,
Giuseppe
Tosca va morir el setembre de 1946 probablement a Savigny-sur-Orge
(Illa de
França, França). Correspondència seva
amb Errico Malatesta es troba dipositada
a l'International Institute of Social History d'Amsterdam.
***
![Necrològica de Manuel Abad Bermúdez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 6 de maig de 1973]( "Necrològica de Manuel Abad Bermúdez apareguda en el periòdic tolosà \"Espoir\" del 6 de maig de 1973")
Necrològica de
Manuel Abad Bermúdez apareguda en el periòdic
tolosà Espoir del 6 de maig de 1973
- Manuel Abad
Bermúdez: El 22 de març de 1892–altres fonts citen el 23 de febrer de 1893–
neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Abad
Bermúdez. En
els anys vint desertà de la Guàrdia Civil i
s'exilià, d'antuvi, a França i,
després, a Itàlia. Cap el 1931, arran de la
instauració de la II República
espanyola, retorna a la Península i durant els anys
republicans patí
empresonaments. Forner, milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
d'Anglès (Selva, Catalunya) i durant la Revolució
de 1936 participà activament
en la col·lectivització encapçalada
pel Sindicat de la Fusta i de la Decoració.
En 1939, quan acabava la guerra, es presentà voluntari per
evacuar les dones i
els infants que quedaven a Anglès i passà a
França amb la Retirada. Tancat als
camps de concentració d'Argelers i de Bram, posteriorment
s'enrolà en la 226
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a Bram i
posteriorment, el
22 de gener de 1941, va ser destinat al 412 Grup de Treballadors
Estrangers
(GTE). Durant l'Ocupació alemanya participà en la
reorganització clandestina de
la CNT i després de la II Guerra Mundial milità
en el Federació Local de Bram
de la CNT. Manuel Abad Bermúdez va morir en 1973 a Bram
(Llenguadoc,
Occitània).
***
![Kléber Claux ("The Cosmopolitan"), dibuixat per Douglas Dundas (1931)]( "Kléber Claux (\"The Cosmopolitan\"), dibuixat per Douglas Dundas (1931)")
Kléber Claux (The
Cosmopolitan),
dibuixat per Douglas Dundas (1931)
- Kléber Claux:
El 22 de març de 1893
neix a Mogneville (Picardia, França) l'anarquista
propagandista de les colònies
llibertàries i del naturisme Kléber Claux,
també conegut com Ramon Insa Lleo
o Ray Insa Lleo. Fill de pares
lliurepensadors, abans de la Gran
Guerra treballà de fuster. Fugint del reclutament,
marxà a viure, amb Gaston
Marin, a una colònia anarquista a Bèlgica. Marin
després passà a la colònia
anarquista tolstoiana de Whiteway establerta als Cotswolds de
Gloucestershire,
al Sud-oest d'Anglaterra, i ajudà Claux a entrar a
Anglaterra amb un passaport
fals i a obtenir l'estatut de refugiat, ja que havia rebutjat la llei
francesa
de reclutament al començament de la Gran Guerra. La Whiteway
Colony havia estat
creada en 1898 per membres de la Croydon Brotherhood Church
(Església dels
Germans Croydon) i aquests primitius pobladors, que cultivaven
parcel·les
individuals, no van veure amb bons ulls l'arribada que es va produir
entre els
anys 1914 i 1916 d'anarquistes procedents, principalment, de
França i de
Bèlgica. No obstant això, romangué a
la colònia 13 anys, practicant el nudisme
i el vegetarianisme. A la Whiteway Colony conegué Molly, que
esdevingué la seva
companya. En 1926 amb Molly viatjà a Londres, on ella es va
veure fortament influenciada
per la filosofia gimnosofista, barreja entre la teosofia i el
naturisme. El
juny de 1929 demanà autorització per viatjar al
Brasil o a Austràlia, on un
grup de colons de Whiteway havien establert una colònia
anarquista a Cooktown
(Queensland, Austràlia). Aquell mateix any, amb Molly i
altres companys,
desembarcà a la badia de Jervis i d'allà
viatjaren al nord de Queensland, on
van romandre uns 12 mesos a la colònia de Cooktown. El clima
humit, les
dificultats de tota casta i l'imminent naixement de la seva segona
filla,
Moira, va fer que l'expedició retornés a Sydney
en 1931. En aquesta ciutat la
parella visqué de la venda ambulant de fruites i vegetals
que portaven en una
carreta. Pels seus trets físics (gran barba), la seva manera
de vestir (calçons
curts i sandàlies, fins i tot a l'hivern), la seva llibertat
sexual i la seva
propaganda del nudisme --creà la primera colònia
nudista australiana-- va ser
una persona molt coneguda, que escandalitzà la societat
australiana de la
dècada dels quaranta. Model de pintors, també
aparegué a diversos documentals,
com ara Hargreaves (1938), i en els
llargs
metratges Eureka Stockade (1949) i Kangaroo (1952). En 1947 la policia
confiscà diversos curts metratges on apareixia Moira, de 16
anys, nua en «actituds
seductores». Les seves festes nudistes van ser molt populars,
a les quals
l'actor Peter Finch era molt aficionat. Sembla que no milità
en cap grup
estrictament anarquista a Austràlia. El maig de 1956
abandonà la venda ambulant
i en 1958 la parella assistí com a delegada per
Austràlia al Congrés Naturista
Mundial que se celebrà a Anglaterra, moment que
aprofità per restablir els
lligams amb la Whiteway Colony. Kléber Claux va morir el 9
de
juny de 1971 a Marrickville
(Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou
incinerat al
cementiri de Woronora (Sutherland Shire, Nova Gal·les del
Sud, Austràlia). En 2007 es creà en la seva
memòria el grup anarcomusical
The Kleber Claux Memorial Singers.
***
![Noticía sobre la mort de Mario Garioni apareguda en el periòdic parisenc "Le Populaire" del 22 de novembre de 1935]( "Noticía sobre la mort de Mario Garioni apareguda en el periòdic parisenc \"Le Populaire\" del 22 de novembre de 1935")
Noticía
sobre la mort de Mario Garioni apareguda en el periòdic
parisenc Le
Populaire del 22 de
novembre de 1935
- Mario Garioni: El
22 de març de 1896 –algunes fonts citen
1895– neix a San Rocco al Porto
(Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Mario
Garioni, també
conegut com Romeo Pezza. En 1920
fugint del feixisme es refugià a França i
s'instal·là a Lió
(Arpitània). El 12
d'octubre de 1925 va ser expulsat d'aquest país i
marxà cap a Bèlgica, d'on
també fou expulsat. Després d'una estada a
Luxemburg i a Suïssa, en 1931, amb
la proclamació de la II República,
passà a Catalunya, però en 1933 va ser
portat a la frontera portuguesa. Tornà clandestinament a
Barcelona (Catalunya);
detingut, el 20 de desembre de 1933 va ser condemnat a un any de
presó. En
acabar la pena, el maig de 1935 va ser alliberat i portat a la frontera
francesa; detingut a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord), va ser jutjat i
condemnat a un mes de presó per«violació del decret
d'expulsió» que purgà a la
presó d'aquesta ciutat. Totes aquests detencions i
empresonaments minaren poc a
poc la seva salut mental i acabà paranoic. Un cop lliure,
començà a errar per
la zona i visqué en una mina abandonada al costat d'una via
fèrria. El 17 de
novembre de 1935 van trobar sobre unes vies del tren
Tolosa-París, per
Capdenac, al barri de la Croix-Daurade de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) el cos
decapitat de Mario Garioni. Com que no portava documentació,
no va ser
identificat fins dies després. Alguns diaris van dir que el
cos va ser trobar
fermat a la via, però el Comitè de Dret d'Asil de
la Confederació General del
Treball (CGT) confirmà que no havia estat així.
La versió oficial d'aquesta
mort fou «suïcidi».
***
![Medalla de Bakunin realitzada per Mattia Léoni (1968)]( "Medalla de Bakunin realitzada per Mattia Léoni (1968)")
Medalla de Bakunin realitzada
per Mattia Léoni (1968)
- Mattia Léoni:
El 22 de març de
1897 --algunes fonts citen 1896-- neix a Puerto Cabello (Carabobo,
Veneçuela)
l'escultor, mosaïcista i pintor anarquista i antimilitarista
Mattia Léoni,
també conegut com Mathias Leoni. Fou
fill d'una família de marbristes i
escultors originària de Lucca (Toscana, Itàlia).
Es formà com a escultor a
l'Escola de Belles Arts de Carrara (Toscana, Itàlia) i ben
igual que son germà
Léonida, s'adherí molt jove al moviment
llibertari d'aquesta ciutat de gran
tradició anarquista. En 1915 va ser condemnat a 25 dies de
presó i a una multa
per haver llançat artefactes contra la policia durant una
manifestació
antimilitarista. Durant la Gran Guerra, amb son germà i
altres insubmisos de la
regió, s'amagà en un poblet de muntanya de la
zona de Carrara. Mentre que
Leonida aconseguí escapar, ell fou detingut i empresonat. En
1923 ambdós
germans i sos pares aconseguiren exiliar-se a França i
s'instal·laren a la«ciutat d'artistes» de La Ruche de
París. Al seu taller de La Ruche, ajudat per
Léonida, treballà per Miró,
Léger i Chagall, a més de realitzar nombrosos
busts. Sa companya, Ida, porta dos infants al món a La
Ruche, Lucienne (1926) i
Léonard (1933) --aquest últim seguí
les passes artístiques de son pare. Aquest
taller servia com a bústia al servei del moviment anarquista
i com a lloc de
reunió i d'amagatall de militants. A finals dels anys trenta
s'hi gestaren
atemptats contra determinats jerarques feixistes. Tota sa
família visqué
aplegada, fins que els avis s'instal·laren al carrer Ridder.
A finals dels anys
seixanta, a més del taller de La Ruche, tenia un petit
estudi artístic al
carrer parisenc de Vercingétorix, que feia servir el«Grup Albert Camus» de
l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA).
En aquest local, entre el 1968
i el 1969 es reuní el Col·lectiu Nacional de
l'ORA, del qual formaven part
aleshores Guy Malouvier, Michel Cavallier, Richard Pérez i
Maurice Fayolle. En
1968 gravà i va fondre una medalla de bronze amb
l'efígie de Mikhail Bakunin i
dos anys després va fer el mateix amb la figura de Jules
Vallès. Durant sa vida
realitzà diverses exposicions, com ara al Museu
Molière de Meudon, al Saló dels
Artistes Francesos o al Saló dels Independents. Mattia
Léoni va morir el 25 de febrer de 1984 a
París (França).
***
![Giuseppe Mascii]( "Giuseppe Mascii")
Giuseppe
Mascii
- Giuseppe Mascii:
El 22 de març de 1897 neix a Pistoia (Toscana,
Itàlia) l'anarcoindividualista
Giuseppe Mascii, que va fer servir diversos pseudònims (Peppe, Feroci,Joseph Mascii, Beppe
del Cenciao, B.d.P.).
Sos pares es deien Gioacchino Mascii, que abandonà sa
família quan ell era un
infant, i Ottavia Valdisseri, que hagué de pujar tota sola
sos fills. Després
de l'escola elemental, començà a treballar com a
obrer envernissador i pintor
decorador. El 9 de juny de 1912 apareix per primera vegada en els
registres
policíacs quan el Ministeri de l'Interior demanà
informació sobre ell arran de
la seva subscripció al periòdic antimilitarista
genovès Rompete le Righe!
i el 7 de juliol de 1912 la Prefectura de
Florència (Toscana, Itàlia) contestà
que treballava de pintor i que militava
obertament en el moviment anarquista, però que,
gràcies a la seva curta edat,
no era considerat perillós, però que calia
mantenir-lo vigilat. Quan la Gran
Guerra va ser cridat a files, però va desertar i el 8
d'abril de 1918 va ser
condemnat pel Tribunal de Guerra de Milà (Llombardia,
Itàlia) a sis anys i sis
mesos de preclusió. En 1919, gràcies a l'amnistia
del govern de Francesco Saverio
Nitti, va ser alliberat del manicomi on estava reclòs i
tornà a freqüentar els
companys llibertaris, especialment Virgilio Gozzoli. El 31 de
març de 1924
s'instal·là a Mirandola
(Emília-Romanya, Itàlia) on, segons la policia
feixista,
mantingué una «conducta política
contrària al règim». El 20 de setembre
de
1931, amb un passaport vàlid per a 30 dies per a visitar
l'Exposició Colonial
Internacional, passà a França amb sa companya
Olga Spaggiari, amb qui tingué
dos fills. Després d'un temps a la zona alpina,
s'establí a Bezons (Illa de
França, França) i l'any següent una
fotografia seva, juntament amb la d'altres
anarquistes (Angelo Damonti, Clodoveo Bonora i Marcello Bianconi) va
ser
enviada a la Direcció General de la policia
perquè es fessin 10 còpies per a
l'Escola Superior de Policia. El 14 de setembre de 1932, a
petició de la
Prefectura de Pistoia, va ser inclòs en el registre de la
policia de fronteres.
A París freqüentà els anarquistes
italians exiliats més actius (Virgilio
Gozzoli, Ferruccio Gori, Angelo Damonti, etc.). Durant la segona meitat
de 1934
continuà desenvolupant una intensa tasca
llibertària i cap a finals de 1935
assistí a algunes reunions que es feren entre els
anarquistes (Camillo Berneri,
Bruno Pierleoni, Guglielmo Ricci, Giuseppe Zuddas, Luigi Bolgiani,
etc.) i els
membres del moviment «Giustizia e
Libertà». El 7 de març de 1936
participà en
la trobada organitzada per «Giustizia e
Libertà» a París, juntament amb Angelo
Diotallevi, Rodolfo Gunscher, Aldo Garosci, Alberto Cianca i altres, i
el 26 de
juny d'aquell any intervingué en una reunió sobre
el dret d'asil, amb altres
companys (Umberto Marzocchi, Italo Ragni, Lorenzo Gamba, Angiolino
Bruschi,
etc.). Arran de l'aixecament militar feixista del juliol de 1936 a
Espanya,
marxà, amb Camillo Berneri i Enzo Fantozzi, cap a Barcelona
(Catalunya) i
s'enrolà en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso», majoritàriament
anarquista, combatent, el 28 d'agost de 1936, en la batalla de Monte
Pelado, al
front d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya). L'octubre de 1936 va ser
hospitalitzat al sanatori barcelonès del Tibidabo a causa
d'una pleuresia, on
mantingué correspondència amb Camillo Berneri.
Aquest episodi de la guerra
d'Espanya va ser perfectament conegut per les autoritats feixistes
italianes i
ordenaren la seva detenció, repartint l'Escola Superior de
Policia 120 còpies de
la seva foto entre les comissaries. El 7 de desembre de 1936 ja estava
de
tornada a França i el 19 de desembre a París, on
continuà amb la seva
militància política. El 6 de febrer de 1937 va
escriure una carta a Camillo
Berneri on deplorava que «Giustizia e
Libertà» hagués intentat apropiar-se,
des
de les pàgines del seu diari Guerra
di
Classe, de l'èxit de la constitució de
la «Columna Italiana», ignorant el
paper decisió jugat pels anarquistes. El 15 de febrer de
1937 assistí a una
reunió antifeixista a la seu parisenca de la Liga Italiana
dei Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), amb Carlo Rosselli,
Francesco
Fortini (Cavallini), Lazzaro
Raffuzzi, Luigi Tagli, Giuseppe Dozza, Victor Basch, entre d'altres.
L'1 de
març va escriure des de Bezons una carta a Enzo Fantozzi,
del Servei
d'Investigació Estrangera de Portbou (Alt
Empordà, Catalunya), informant-li de
la seva intenció de retornar a Catalunya. Els fets de«Maig de 1937» a
Barcelona i l'assassinat de Camillo Berneri i altres companys pels
estalinistes, el van fer canviar d'opinió sense dubte. El 28
d'agost de 1937 participà,
amb Aldo Garosci (Magrini) i altres,
en la commemoració de la batalla de Monte Pelado que se
celebrà a París. En
aquesta època les autoritats franceses
intentaren
expulsar-lo del país, però la
intervenció de la LIDU ho va impedir. En 1942
continuava vivint a Bezons, sempre militant en el moviment anarquista.
En 1948
emigrà a Veneçuela, però dos anys
després, malalt de tuberculosi, retornà a
França i a Bezons reprengué la seva tasca
militant. Membre del «Grup d'Amics
d'E. Armand» –participà en la
traducció de la seva obra L'iniziazione
individualista anarchica, amb prefaci d'Ugo Fedeli, i
mantingué una important correspondència amb E.
Armand fins a la seva defunció
en 1962– i en el «Grup d'Amics de Hany
Ryner», de qui va traduir Crepuscolo
di Eliseo Reclus. Durant els
anys cinquanta col·laborà en diferents
números únics publicats a Liorna
(Toscana, Itàlia) per Renzo Izzi i el grup «Senza
Limiti»: Libertà senza
limiti (agost de 1952), Volere
(gener de 1953), Antitesi
(abril de 1953), Chiarezza
(setembre
de 1953), Fermeza (juny 1954); i en
el periòdic d'E. Armand L'Unique.
També
col·laborà en els anys seixanta, fent servir els
pseudònims Joseph Mascii
i Beppe del Cenciao, en els
periòdics de tendència antiorganitzadora,
com ara L'Internazionale, de
Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia), on va escriure articles
sobre Camillo Berneri, Marius
Jacob i Tito Eschini, entre d'altres, i L'Adunata
dei Refrattari, on entre 1960 i 1967 publicà
nombrosos articles de temàtica
diversa i traduccions (E. Armand, Sébastien Faure,Élisée Reclus, Han Ryner,
Victor Méric, etc.). Entre 1960 i 1968
col·laborà en la revista Volontà.
Amb Attilio Copetti, es mostrà
contrari al «pacte associatiu» votat en el
Congrés Anarquista de Carrara
(Toscana, Itàlia) de 1965 per la Federació
Anarquista Italiana (FAI) i més tard
denuncià les temptatives plataformistes dels Grups
Anarquistes d'Acció
Proletària (GAAP), sempre defensant les idees
antiorganitzadores i
antiautoritàries de l'anarquisme. Giuseppe Mascii va morir
l'11 de setembre de
1973 a Bezons (Illa de França, França) i el seu
cos va ser lliurat a la
medicina. El seu arxiu («Fons Mascii») va ser donat
a la Biblioteca Llibertària«Armando Borghi» de Castel Bolognese
(Emília-Romanya, Itàlia), on es troba
dipositat.
Giuseppe Mascii
(1897-1973)
***
![Necrològia de Joaquín Moya Bellot apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 de novembre de 1977]( "Necrològia de Joaquín Moya Bellot apareguda en el periòdic tolosà \"Espoir\" del 12 de novembre de 1977")
Necrològia
de Joaquín Moya Bellot apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 de novembre de 1977
- Joaquín Moya Bellot:
El 22 de març
de 1901 neix a Xella (Canal
de
Navarrés, País Valencià)
l'anarcosindicalista
Joaquín Moya Bellot. Sos pares es
deien Joaquín Moya i Petra
Bellot. Es
guanyava la vida fent d'obrer forjador i milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) del País Valencià. El desembre de
1930 va ser nomenat
secretari de la Joventut Republicana de Xella. Durant la guerra
civil fou capità d'enginyers del Batalló de
Sapadors del XIX Cos de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i,
a partir d'octubre de
1937, del XIII Cos de l'Exèrcit, que actuaren al Llevant
peninsular, al
front
d'Aragó i en la
defensa de Madrid. En acabar la guerra pogué embarcar-se cap
a l'Àfrica del
Nord i va ser internat en diversos camps de concentració.
Després de la II
Guerra Mundial s'establí a Rouïba (Alger,
Algèria), on en 1948 obrí, amb Taieb ben Omar
Dahoun, un taller de
ferreria artesanal i de mecànica agrícola
(«Societat Moya-Dahoun»), societat que es
dissolgué poc després. Formar
part dels repatriats que a
principis dels anys seixanta retornaren a França.
Instal·lat a Niça amb sa companya
María Talón, treballà
uns anys en una fàbrica i milità en la
Federació Local de la CNT. Arran d'una
intervenció quirúrgica, Joaquín Moya
Bellot
va morir el 4 de febrer de 1972 a Niça
(País Niçard, Occitània).
***
![Rolando Sternini, en primer pla amb el tors nu, amb altres companys anarquistes en una excursió (anys cinquanta)]( "Rolando Sternini, en primer pla amb el tors nu, amb altres companys anarquistes en una excursió (anys cinquanta)")
Rolando
Sternini, en primer pla amb el tors nu, amb altres companys anarquistes
en una excursió (anys cinquanta)
- Rolando
Sternini: El 22 de març de 1902–algunes fonts citen 1903– neix a Ancona
(Marques, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista
Rolando Sternini,
conegut com Carnera i Ermanno i també citat com Rolando Stermini. Fogoner de vaixell de
professió, després de la pujada al poder del
feixisme s'exilià a França i a
Bèlgica, i va ser inscrit en el registre de la policia de
fronteres. Quan el
cop militar feixista de juliol de 1936 a Espanya, hi marxà
com a voluntari i
s'integrà en la «Columna Ascaso»,
lluitant al front d'Osca (Aragó, Espanya).
Amb la militarització de les milícies,
passà a formar part de la 26 Divisió
(antiga «Columna Durruti») –algunes fonts
citen la 121 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat al
camp de concentració
d'Argelers, on formà part del grup anarquista«Libertà o Morte» --algunes fonts
citen el camp de concentració de Gurs. Durant
l'Ocupació va ser enviat a
treballar obligatòriament per al Govern de Vichy i pels
alemanys en dues
ocasions i en totes dues es va escapar. Visqué en la
clandestinitat fins el
final de la II Guerra Mundial. Posteriorment milità en la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) a Lió (Arpitània), participant
en les activitats culturals
dels companys espanyols (reunions, conferències, excursions,
etc.). Va fer
especial amistat amb l'anarcosindicalista Bartolomé Flores
Cano i visqué amb
ell al barri de Vaise de Lió. Posteriorment
visqué amb sa companya Vicenta de
la Flor al barri lionès de Fourvière. Rolando
Sternini va morir a finals de
1972 o a principis de 1973 al barri del Fort de Saint
Irénée de Lió (Arpitània).
Rolando Sternini
(1902-ca.1972)
***
![Necrològica de Llorenç Argelès Campulle apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 de gener de 1970]( "Necrològica de Llorenç Argelès Campulle apareguda en el periòdic tolosà \"Espoir\" de l'11 de gener de 1970")
Necrològica
de Llorenç Argelès Campulle apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'11 de
gener de 1970
- Llorenç
Argelès
Campulle: El 22 de març de 1907 neix a
Castellfollit de la Roca (Garrotxa,
Catalunya) l'anarcosindicalista Llorenç Argelès
Campulle. Sos pares es deien
Salvador Argelès i Ana Campulle. Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), visqué a Montesquiu (Osona, Catalunya). En 1939, amb
el triomf franquista,
passà a França, on treballà de
manobre. Després de la II Guerra Mundial formà
part de la Federació Local de Saint-Ambroix i de Bourges
(Centre, França) de la
CNT, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Al
final de sa vida visqué a Vierzon
(Centre, França). Després de 15 dies
hospitalitzat, Llorenç Argelès Campulle va
morir el 27 de novembre de 1969 al seu domicili del barri de Colombier
de
Vierzon (Centre, França) i va ser enterrat
l'endemà.
***
![Portada de l'edició dels textos de Bakunin feta per François Muñoz]( "Portada de l'edició dels textos de Bakunin feta per François Muñoz")
Portada
de l'edició dels textos de Bakunin feta per
François Muñoz
- François
Muñoz:
El 22 de març de 1923 neix a Piennes (Lorena,
França) l'anarquista François
Lucien Muñoz, sovint citat sense la titlla François
Munoz. Durant el congrés de les Joventuts
Llibertàries celebrat el 13 de
setembre de 1946 a Dijon (Borgonya, França) fou nomenat
responsable del Comitè
de Premsa del Comitè Nacional de la Federació de
les Joventuts Anarquistes
(FJA); els altres membres del Comitè Nacional van ser Georges Fontenis, Paul
Champs, Louise Le
Bourhis, Serge Senninger, Raymond Robic, Giuseppe Mazzochi, Marcelle
Clavé,
René Souchay i Louis Fassier. Poc després, amb
son germà Floreal Muñoz (Chavannes),
entrà a formar part de la
Comissió d'Autodefensa de la Federació Anarquista
(FA) i de la Federació
Comunista Llibertària (FCL). En aquesta època
forma part dels Grups de Fàbrica
a la Citroën i col·labora en Le
Libertaire i Amitié.
En 1950, el
seu domicili, al carrer del Faubourg Saint Antoine del XI Districte de
París
(França), estava en les llistes d'indrets a vigilar per la
policia. Entre 1952
i 1957 administrà una biblioteca gratuïta de la FCL
per als militants. En
aquesta època col·laborà en la revistaLe
Lien. El 24 de juliol de 1954 participà en el
segrest a França de Niceto
Pardillo Manzanero (El Chaval)–exmembre
del grup d'acció anarquista de Wenceslao Jiménez
Orive que actuava a Espanya,
que s'havia posat al servei de la policia franquista i que fou l'origen
de
l'eliminació del grup el gener de 1950–, el qual
va ser severament «corregit» i
deixat per mort a vuit quilòmetres de Pàmies
(Llenguadoc, Occitània). Entre el 23
i el 25 de maig de 1953 assistí al Congrés de
París de la FCL i fou membre de
la Comissió de Control i elegit com a suplent de
París en la Comissió de
Conflictes del Comitè Nacional de la FCL. Fou un dels
candidats de la FCL en el
I Sector del Sena per a les eleccions legislatives de desembre de 1955,
el
fracàs de la qual marcaren el final de
l'organització. En 1965 fou l'editor
científic de la col·lecció de textos
de Mikhail Bakunin que sota el títol de La
Liberté. Choix de textes, publicà
Jean-Jacques Pauvert en la seva col·lecció«Libertés»; edició
polèmica, a causa
de la introducció i les notes que sobre els textos
bakuninians va fer parlant
d'un «Bakunin marxista», que fou molt important a
la seva època i que va ser
reeditada en 1972.
***
![Giuseppe Galzerano]( "Giuseppe Galzerano")
Giuseppe
Galzerano
- Giuseppe
Galzerano: El 22 de març de 1953 neix a
Castelnuovo Cilento (Campània, Itàlia)
l'historiador i editor anarquista Giuseppe Galzerano. És
llicenciat en
Pedagogia i en Lletres en la Universitat de Salerno
(Campània, Itàlia) i
treballa com a docent de Humanitats en un institut públic.
En 1975 fundà
l'Editorial Galzerano, on publica llibres sobre anarquisme, socialisme,
antifeixisme, emigració, cultura popular,
història local, etc. Trobem articles
seus en diferents periòdics italians i estrangers. En
diverses ocasions (1995,
1998, 2002 i 2004) se li atorgà el Premi de la Cultura de la
Presidència del
Consell de Ministres. Com a historiador s'ha centrat en els moviments
anarquista, obrer i revolucionari. És autor d'I
ricchi e gli oppressori non moriranno più! Romanzo di
fantascienza
contro il trapianto del cuore (1970), Grammatica
della lingua Esperanto (1970), Attentato
al Diana (1973), Libri rari ed
introvabili. Letteratura anarchica, socialista, antifascista ed
anticlericale
(1974), Carlo Pisacane un dirottatore di
cent' anni fa. Una conferenza ed altro (1975), America!
America! (1980, amb Antonio Margariti), Enrico
Quaranta. Una vita per gli altri
(1987), Gaetano Bresci. La vita,
l'attentato, il processo e la morte del regicida anarchico
(1988), Passando per il Cilento. Avventure e
scoperte di un «turista» inglese nel Cilento
borbonico (1988, amb Arthur
John Strutt), Il tribunale speciale
fascista (1992, edició), Giovanni
Passannante. La vita, l'attentato, il processo, la condanna a morte, la
grazia«regale» e gli anni di galera del cuoco lucano che
nel 1878 ruppe l'incantesimo
monarchico (1997 i 2004), Le«Memorie»
di Antonio Galotti. La rivolta del Cilento del 1828 (1998,
amb Antonio
Galotti), Vincenzo Perrone. Vita e lotte,
esilio e morte dell'anarchico salernitano volontario della
libertà in Spagna
(1999), Domicilio coatto (2000, amb
Ettore
Croce), Angelo Sbardellotto. Vita,
processo e morte dell'emigrante anarchico fucilato per
l'«intenzione» di
uccidere Mussolini (2003), Michele
Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte
dell'anarchico
italo-americano fucilato per l'intenzione di uccidere Mussolini (2006),Ricordi di famiglia (1780-1860)
(2008,
amb Matteo Mazziotti), Enrico Zambonini.
Vita e lotte, esilio e morte dell'anarchico emiliano fucilato dalla
Repubblica
sociale italiana (2009), entre d'altres.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![María Collazo parlant al públic durant la sagnant vaga general d'agost de 1918]( "María Collazo parlant al públic durant la sagnant vaga general d'agost de 1918")
María
Collazo parlant al públic durant la sagnant vaga general
d'agost de 1918
-
Maria Collazo: El
22 de març de 1942 mor a
Montevideo (Uruguai) la
pedagoga, periodista i activista
feminista i
anarquista Maria Collazo, coneguda com Abuelita
del Pueblo. Havia nascut el 6 de març de 1884 a
Montevideo (Uruguai). Era
filla d'una família d'emigrants espanyols
catòlica i propietària d'un magatzem.
Era la cinquena de nou germans. Passà la seva
infància al barri de La Aguada de
Montevideo i s'educà en un col·legí de
monges, del qual sempre rebutjà el seu
règim autoritari. D'adolescent es va veure influenciada per
les idees
llibertàries de son germà Luis, establert a
Buenos Aires (Argentina), idees que
implicaren la ruptura amb sa família. En 1902 es
casà i tingué cinc fills, que
batejà amb noms mitològics i literaris (Themis,
Espartaco, Hebe, Leda i Venus).
De Montevideo passà a Buenos Aires i en aquesta ciutat es
relacionà amb els
centres anarquistes i participà en multitud de lluites
socials i sindicals. En
1907 organitzà, al costat de Juana Rouco Buela, Virginia
Bolten, Elisa Letour,
María Reyes, Violeta García, Marta Neweelstein,
Teresa Caporaletti i altres, el«Centre Femení Anarquista», primer local
llibertari exclusivament de dones del
país, que tenia com a seu la Societat de
Resistència de Conductors de Carros.
Durant la popular «Vaga d'Inquilins»,
també coneguda com «Huelga de las
Escobas», en protesta per l'apujada dels lloguers i pels
desallotjaments dels conventillos,
amb Juana Rouco, destacà
en les manifestacions i en els mítings. Detingudes en una
manifestació, van ser
deportades segons la Llei de Residència; Juana Rouco a
Espanya i ella a
l'Uruguai. A començaments del segle XX, durant els
períodes de 1904 a 1907 i de
1911 a 1915, gràcies a les polítiques liberals
del president José Batlle y
Ordoñez, es pogueren desenvolupar les idees
llibertàries i sindicalistes amb
certa tranquil·litat, i milità en les Societats
de Resistència de les dones
treballadores (bugaderes, planxadores, venedores de fòsfors
i cigars, etc.). En
1908, pocs mesos després de néixer sa quarta
filla, va quedar vídua i pocs anys
després es casà i tingué sa quinta
filla. En 1909 cofundà, amb Virginia Bolten,
Juana Rouco Buela i alguns anarquistes homes, el periòdic
anarquista La Nueva Senda. Aquest
mateix any, amb
Juana Rouco i Belén de Sárraga, participa en la
campanya en suport del pedagog
anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. El 26 de
març de 1911, amb Virginia
Bolten, María Casal y Candas, i altres companyes,
creà el Centre Feminista«Emancipación». En 1915, a Montevideo,
fundà i dirigí el periòdic La Batalla, publicació
anarquista que
tractà molt el tema pedagògic i on, clarament
antiparlamentària, es mostrà
contrària al sufragisme femení. Durant els 12
anys que durà la publicació,
aparegueren nombrosos articles en defensa dels obrers, i especialment
de les
dones, i on es denunciaven les dures condicions del treball, a
més de
col·laboracions de tota mena (art, poesia, literatura,
música, etc.). A partir
de 1918, amb la creació de l'Organització
Internacional del Treball (OIT),
incrementà els seus esforços en la lluita contra
la discriminació salarial de
les dones i contra els «anarcobatllistes»,
militants llibertaris que
s'emmotllaven als sectors oficialistes del poder. Participà
activament en la
sagnant vaga general d'agost de 1918. En 1921 fou una dels fundadors de
la Unió
Sindical Uruguaiana (USU). Entre 1933 i 1938, durant la dictadura de
Gabriel
Terra Leivas a l'Uruguai, es convertí en un referent de les
mobilitzacions
contra el govern.
María
Collazo
(1884-1942)
***
![Justiniano García Macho]( "Justiniano García Macho")
Justiniano
García Macho
- Justiniano García
Macho: El 22 de
març de 1949 és afusellat a Saragossa
(Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista i
guerriller anarquista Justiniano García Macho, conegut com El Macho. Havia nascut a Cedrillas
(Terol, Aragó, Espanya). Afiliat
a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou
milicià durant la Guerra
Civil espanyola. En 1939, al final del conflicte, va ser detingut,
jutjat i condemnat
a mort, però finalment la pena va ser commutada. En 1943
aconseguí fugir de la
presó i s'integrà en la guerrilla que operava a
Terol, on encapçalà un grup que
actuà a la zona d'Utrillas. En 1947 s'integrà al
campament de la Sènia del 23
Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL),
però per divergències
polítiques amb els comunistes desertà. Dies
després, el 18 de maig de 1948, va
ser capturat pels franquistes a Sallent de Gállego (Osca,
Aragó), juntament amb
el guerriller llibertari Pedro Acosta Cánovas (El
Chaval), quan intentaven creuar els Pirineus. Portats
ambdós
davant un consell de guerra, el 18 de gener de 1949 van ser condemnats
a mort i
afusellats el 12 de març de 1949 a Saragossa.
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![Cartell del festival al "Germania" [IISH]](http://www.estelnegre.org/fotos/mitinggermania.gif "Cartell del festival al \"Germania\" [IISH]")
![Llorenç Cobos Lluy poc abans de la seva mort [Arxiu Xicu Lluy]](http://www.estelnegre.org/documents/cobos/cobos04.jpg "Llorenç Cobos Lluy poc abans de la seva mort [Arxiu Xicu Lluy]")
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
.jpeg)
.jpeg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/documents/giloliver/giloliver02.jpg)