Anarcoefemèrides del 7 de març

Esdeveniments

Capçalera de L'Audace

- Surt L'Audace: El 7 de març de 1885 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Audace. Organe communiste anarchiste, que substituïa el periòdic Terre et Liberté, l'administrador del qual, Antoine Rieffel, havia estat condemnat a dos anys a la presó, 200 francs de multa i cinc anys de vigilància. El gerent en va ser V. Leperchey i els articles sortiran sense signar. Només aparegueren tres números, l'últim en paper vermell en commemoració de la Comuna de París del 21 al 28 de març. En la capçalera d'aquesta publicació hi havia dues cites de dos dels protagonistes de la Revolució francesa: «Per vèncer que cal? Audàcia, audàcia i més audàcia.» (Danton), i «Si cal, mata, però digués la veritat.» (Marat).

***

Portada d'un número d'A Lanterna

- Surt A Lanterna: El 7 de març de 1901 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) el primer número del periòdic anarquista i anticlerical A Lanterna. Orgam da Liga anticlerical. D'antuvi fou el portaveu de les Lligues Anticlericals de l'Estat de São Paulo i es distribuí gratuïtament amb un tiratge de 10.000 exemplars. Aquesta longeva publicació, de la qual sortiren més de quatre-cents números, tingué tresèpoques ben marcades: la primera, dirigida per l'advocat anarquista i maçó Benjamin Motta, durà fins el 1904; la segona, dirigida pel propagandista anarquista Edgar Leuenroth, va del 17 d'octubre de 1909 –com a reacció a l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia quatre dies abans– al 19 de novembre de 1916; i la tercera, també dirigida per Edgar Leuenroth, va del 13 de juliol de 1933 fins a octubre de 1935. En tot aquest temps la publicació portà diversos subtítols: «Anticlerical i de combat», «Periòdic de combat al clericalisme», etc. La periodicitat passà de setmanal, a diària i a quinzenal, segons els períodes, els problemes financers i les pressions del clergat. Dos periòdics anticlericals (O Livre Pensador i L'Asino) se li van fusionar. Aquesta publicació denuncià, sobretot, l'opressió i els privilegis de l'Església catòlica, i dels seus sectors més integristes, des d'una perspectiva anticlerical i llibertària, sense deixar de banda les influències que exercia la religió en els poders polític i econòmic i en els diversos sectors socials (educació, cultura, etc.). A més d'articles anticlericals i de crítica religiosa, trobem de molts altres temes, com ara convocatòries, cròniques, informes socials, notes orgàniques dels grups anarquistes (Federação Operária de São Paulo, Salão das Classes Laboriosas, Centro de Cultura Social, etc.), temes sindicals, articles antimilitaristes, crítiques literàries, temes pedagògics, ressenyes, fulletons per lliuraments, poemes, etc.; i tot amb bones il·lustracions. En 1912 denuncià, juntament amb el periòdic anarcocomunista La Battaglia, els crims sexuals comesos pel pare Faustino Consoni, acusat de violar i assassinar Idalina, una nina que havia acabat d'arribar a l'Orfenat de São Cristóvão, al barri d'Ipiranga de São Paulo. En 1934, un festival artístic i teatral al seu benefici fou denunciat per la Policia de Costums per l'obscenitat de les seves peces. Els articles eren anònims o signats amb pseudònims, però hi van col·laborar Carlos de Andrade, Pedro Atallo, Tito Batini, Olavo Bilac, Miguel Bombarda, Florentino de Carvalho, J. Cristão, Jaime Cubero, Gigi Damiani, Rodolfo Felipe, Antonio Avelino Foscolo, Luca Gabriel, Giménez Moreno, Edgard Leuenroth, Helio Negro, José Oiticica, Edgar Rodrigues, L. Rogerio, Oswaldo Salgueiro, Marino Spagnolo, Gil Souza Passos, Venancio Pastorini, Adelino Tavares Pinho, Emilio Vandelvarde, Neno Vasco i P. R. Walter, entre d'altres. A Portugal i França s'editaren periòdics amb el mateix nom i amb el mateix objectiu.

A Lanterna (1901-1935)

***

Capçalera de La Batalla

- Surt La Batalla: El 7 de març de 1910 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del diari vespertí anarquista La Batalla. Diario anarquista de la tarde. Era el diari de la tarda del periòdic anarquista La Protesta i, d'aquesta manera, esdevingué el primer diari anarquista del món que editava dues publicacions diàries en el mateix país i en la mateixa ciutat. La tirada era d'uns 20.000 exemplars. La redacció la portaren Teodoro Antilli i Rodolfo González Pacheco i l'administrador fou Carlos Balsan. Aquesta publicació organitzà l'abril de 1910 un plebiscit per a conèixer la opinió dels lectors sobre una possible organització d'una vaga general per al centenari de la Revolució de Maig argentina que s'estava organitzant i sobre diverses qüestions referides als presos socials. En sortiren 63 números, l'últim el 13 de maig de 1910, quan va ser clausurat i la redacció destruïda i incendiada aquell mateix dia arran de la repressió desencadenada per a protegir els actes de celebració del centenari de la Revolució de Maig. Els redactors d'aquesta publicació van ser deportats a la colònia penitenciària d'Ushuaia.

***

Cartell anunciador de l'acte

- Acte contra l'assassinat de Puig Antic: El 7 de març de 1974 se celebra al Union Hall de l'Aston University de Birmingham (West Midlands, Anglaterra) un acte de denúncia contra l'execució cinc dies abans a Barcelona (Catalunya) del militant anarquista Salvador Puig Antich. En aquest acte, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) sota el títol Who Killed Salvador Puig? (Qui ha matat Salvador Puig?) i en el qual intervingueren el militant anarcosindicalista Miguel García García, exiliat a Anglaterra des del 1969, i Albert Meltzer, de la Creu Negra Anarquista, es va passar el film Amanecer sobre España (Dawn over Spain o The Will of the People, en anglès), film documental de 1938 dirigit per Louis Frank sobre la Revolució espanyola.

Naixements

Foto policíaca de Joseph Simonin (6 de març de 1894)

- Joseph Simonin: El 7 de març de 1868 neix a Saint-Maurice (Illa de França, França) l'anarquista Joseph Simonin. Es guanyava la vida fent de faixaire i vivia al número 9 de l'Impasse Ménilmontant de París (França). A començament de 1893 va ser sospitós per part de la policia d'haver participat en l'enganxament de manifests antipatriòtics en ocasió del sorteig de quintes. El 9 de març de 1893 participà, amb una cinquantena de companys, en les anomenades «Corredisses anarquistes» en favor de l'abstenció, organitzades per Eugénie Collot a la plaça de la République de París. El desembre de 1893 (o el gener de 1894) va ser detingut juntament amb una desena de companys de la regió parisenca. El 6 de març de 1894 va ser fitxat a París (França) en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, després d'haver estat detingut al seu domicili del número 144 del carrer Oberkampf de París. Un altre germà seu també va ser fitxat com a anarquista i un dels germans Simonin va ser controlat com a assistent en 1887 de reunions anarquistes i com a membre del grup «La Sentinelle». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carlo Frigerio

- Carlo Frigerio: El 7 de març de 1878 neix a Berna (Berna, Suïssa) l'impressor, comptable, periodista, traductor, editor i propagandista anarquista Carlo Frigerio, també conegut com Charles Frigerio. Sos pares, l'italià Giuseppe Frigerio i suïssa alemanya Erichetta Selhofer, l'abandonaren aviat i fou criat per l'àvia materna que en 1886 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia). A partir de 1891 formarà part del moviment anarquista milanès i freqüentarà el cercle de Pietro Gori. Fou amic de Sante Caserio, que l'hostatjà a ca seva, i mantingué correspondència amb Errico Malatesta exiliat a Londres. En 1898 fou expulsat d'Itàlia i s'establí de bell nou a Berna. El desembre de 1899, amb Luigi Bertoni i Émile Held, publica L'almanacco socialista-anarchico per l'anno 1900, dins del qual es reprodueix la crida de Malatesta «Contra la monarquia». Per pressions del govern italià, van ser processats pel Tribunal Federal de Lausana el maig de 1900 per l'edició d'aquesta obra. En 1901 emigrà a Londres i participà activament en el cercle malatestià (Malatesta, Attilio Panizza, Carlo colombo, Enrico Carrara, etc.) i en les iniciatives editorials dels anarquistes italians, esdevenint redactor de Lo Sciopero Generale / La Grève Générale (1902) i de La Rivoluzione Sociale (1902-1903) i col·laborant en l'únic número editat de La Settimana Sanguinosa (1903). En maig de 1905 marxà a París, d'on fou expulsat, i partirà cap a Bèlgica. L'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam com a membre de la delegació britànica. Expulsat de Bèlgica, el juliol de 1908 tornà a Londres, però en 1909 marxà a Suïssa, on col·laborà en Risveglio / Réveil i en periòdics italians com La Protesta Umana i Il Grido della Folla. Entre el 20 de març de 1911 i el 30 d'agost de 1914 treballà com a director comercial de l'empresa «Cuiros i Pells M. Tedeschi» a Laval-en-Brie, a prop de París. En aquesta època col·laborà en Risveglio de Ginebra i en el setmanal sindicalista revolucionari La Voix du Peuble de Ginebra-Lausana. En 1915 s'instal·là novament a Londres, on signa, el març d'aquell any, amb Malatesta, Bertoni, Emma Goldman, i altres, el«Manifest internacional anarquista contra la guerra». L'abril de 1919 fou expulsat, després d'haver estat sis setmanes detingut, per no haver declarat el canvi de direcció i com a sospitós d'imprimir passaports espanyols falsos. De bell nou a Ginebra, el maig de 1919, amb els companys de Risveglio / Réveil, prendrà posicions contra la Rússia bolxevic, qualificada d'«immensa caserna». El novembre de 1919 tornà a Milà, esdevenint redactor d'Umanità Nova, ocupant-se especialment de la política exterior. Detingut amb Malatesta, fou alliberat després. En 1921 se'l va implicar en un procés per «conspiració contra el poder de l'Estat» obert contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanità Nova. Absolt el març d'aquell any, fou novament detingut com a sospitós de complicitat amb els responsables de l'atemptat al teatre Diana de Milà del 21 de març de 1921 i no fou alliberat fins al juny. Quan la redacció d'Umanità Nova es traslladà a Roma, s'establí també a la capital italiana. No obstant l'arribada del feixisme, romangué a Itàlia i a partir de 1924 fou redactor de la revista malatestiana Pensiero e Volontà. Amb la intensificació de la repressió, s'amagarà clandestinament a Torí i, després d'un temps a Marsella, tornarà a Ginebra en 1927, on, a més de col·laborar intensament amb Luigi Bertoni i d'ajudar els exiliats, editarà L'Almanacco libertario pro vittime politiche, editat anualment des del 1919 i fins al 1941. En 1926 acabà la traducció del francès a italià --que ho havia estat de l'alemany al francès per Otto Karmina--, i amb el consentiment de l'autor, de l'obra L'anarchismo, de Paul Eltzbacher. Amb Paolo Flores tradueix el llibre de Max Nettlau Bakunin e l'Internazionale in Italia, que serà editat en 1928 per l'editorial de Risveglio a Ginebra. En 1935 participarà en representació dels companys suïssos en una conferència secreta d'aliança entre els anarquistes italians emigrats a Europa tinguda a Sautrouville, i fou nomenat membre del Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), amb Camillo Berneri, Leonida Mastrodicasa, Gusmano Mariani, Umberto Marzocchi i Bernardo Cremonini. Entre 1933 i 1937 fou president de la secció ginebrina de la Federació Suïssa de Tipògrafs. Com a membre de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) redactà un manifest con criticà durament la Societat de Nacions per la debilitat demostrada contra l'atac imperialista de l'Itàlia feixista contra Etiòpia. Sempre actiu en les relacions amb el moviment anarquista francès, s'encarregà dels contactes orgànics durant la Revolució espanyola i en 1938 edità el fullet Gli anarchici e la rivoluzione spagnola, de Luce Fabbri i de Diego Abad de Santillán. Després de la guerra, en 1947, arran de la mort de Bertoni, serà l'editor del periòdic mensual Risveglio / Réveil anarchiste, juntament amb Alfred Amiguet. Suspesa la publicació en 1950, la capçalera --sempre bilingüe, i amb Carlo Frigerio, Pietro Ferrua i Claudio Cantini com a responsables de la secció italiana-- reapareixerà a començaments de 1957 per deixar de publicar-se definitivament en 1960. Carlo Frigerio va morir el 18 de gener de 1966 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Notícia de l'expulsió de Damiano La Chiesa, i d'altres companys, apareguda en el diari socialista parisenc Le Populaire del 22 de novembre de 1935

- Damiano La Chiesa: El 7 de març –algunes fonts citen l'11 de març– de 1883 neix a Tàrent (Pulla, Itàlia) el ferroviari anarquista Damiano La Chiesa. Sos pares es deien Pietro La Chiesa i Maria Celeste Inquieto. El juny de 1921 era el secretari de la secció tarentina de l'organització«Arditi del Popolo» (Esquadrons del Poble), constituïda sobretot per la Lliga Anarquista i el Cercle dels Joves Anarquistes per defensar els locals de les organitzacions obreres contra els atacs feixistes. El novembre de 1923 emigrà a França i s'instal·là a Saint-Cloud (Illa de França, França); l'octubre de 1926 s'establí a Bèusoleu (Provença, Occitània). A començament dels anys trenta retornà a la regió parisenca on, segons la policia, establí contactes amb els anarquistes Domenico Nanni, Eugène Simonetti, Carlo Girolimetti i Randolfo Vella. Després marxà a Canes (Provença, Occitània) on regentà una gelateria napolitana al bulevard d'Itàlia i que el febrer de 1934 traspassà a un tal Manzoni. El 6 de novembre de 1935 se li va decretar l'expulsió de França i, gràcies a la campanya portada a terme pel Comitè del Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT), el 12 de gener de 1937 n'aconseguí una pròrroga i una autorització d'estada de sis mesos. Després de la caiguda del feixisme formà part del grup de Tàrent de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i, entre 1944 i 1945, assistí, amb Franco Greco, a diversos congressos i reunions d'aquesta organització. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre la detenció de Georges Souplet aparegut en el diari parisenc Le Matin del 4 de maig de 1905

- Georges Souplet: El 7 de mars de 1884 neix a París (França) el pintor en esmalt i fotògraf anarquista Georges Souplet, també conegut com Armand Lebrun. En 1905 vivia al carrer Godefroy-Cavaignac de París i l'abril d'aquest any va ser detingut, juntament amb el pintor en vidre Lucien Mignotte, a prop de Saint-Cyr-l'École (Illa de França, França), sota l'acusació de fabricació de moneda falsa. Posteriorment s'instal·là a Amiens (Picardia, França), on vivia al número 109 del carrer des Corroyers. En 1935 figurava fitxat com «anarquista militant» en la llista de la policia del departament del Somme. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Josep Larroca Vendrell

- Josep Larroca Vendrell: El 7 de març de 1899 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Larroca Vendrell, conegut com Lo Manco. Ferroviari de professió–s'encarregava d'enganxar els vagons a l'Estació de Ferrocarril de Lleida–, durant els anys republicans fou un dels membres destacats de la Secció de Ferroviaris de Lleida de la Confederació Nacional del Treball (CNT), adscrita a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). Entre el 18 d'agost i el 28 d'octubre de 1936 presidí, al Palau de la Paeria, el primer Tribunal de Justícia Popular de Lleida, tribunal revolucionari del qual també formaren part Domingo Blanco, Francisco Clavero, José Lecea, Francesc Pelegrí Garriga, Agustí Martí i Jordi Pons Argilès, entre d'altres, i que va dictar, sense cap garantia processal, 145 penes de mort. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. El 4 de gener de 1942 va ser detingut i, acusat de pertànyer a la Resistència, internat al camp de càstig de Vernet i, després d'un temps reclòs a Bordeus (Aquitània, Occitània), el 30 de juny de 1944 deportat amb la matrícula 94.228, juntament amb 402 persones més, amb l'anomenat «Tren Fantasma», al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya), on arribà el 28 d'agost. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i residí al Pertús. Josep Larroca Vendrell va morir el 6 de desembre de 1974 al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser enterrat amb les banderes de la CNT i de la FEDIP.

***

Necrològica de José García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de juny de 1990

- José García: El 7 de març de 1902 neix a Oriola (Baix Segura, País Valencià) l'anarcosindicalista José García. Pastor des d'infant, quan tenia 18 anys emigrà a França i s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on milità en el moviment anarquista francès. Fou membre del Grup Anarquista «Sébastien Faure» de la Federació Anarquista (FA) i, amic dels germans Lapeyre, mantingué bones relacions amb La Libre Pensée i la Unió Pacifista. Quan esclatà la Revolució de 1936 retornà a la Península i, amicíntim de David Antona Domínguez, va ser enviat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) a l'Hospital de Sang d'Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià). També fou responsable d'un quiosc de premsa confederal de la CNT. En 1939, al final de la guerra, va ser apressat per les tropes franquistes i tancat un temps. Un cop lliure retornà a Oriola, on treballà de pastor i participà en la lluita clandestina. En 1946 creuà, amb sa companya Carme, els Pirineus i s'instal·là a Bordeus, on visqué de la venda de plantes medicinals a les apotecaries. Gran lector (E. Armand, Manuel Devaldès, Sébastien Faure, Han Ryner, Élisée Reclus, etc.), s'oposà a qualsevol mena de violència. José García va morir el 22 de març de 1990 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i va ser incinerat quatre dies després.

***

Léo Malet

- Léo Malet: El 7 de març de 1909 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el novel·lista i poeta, d'antuvi, llibertari, després, trotskista i, finalment, conservador, León Malet, més conegut com Léo Malet i que en la seva obra va fer servir diferents pseudònims, com ara Frank Harding, Léo Latimer, Lionel Doucet, Jean de Selneuves, Noël Letam,Omer Refreger, Louis Refreger i, amb els escriptors Serge Arcouët i Pierre Ayraud, el col·lectiu John-Silver Lee. Son pare (funcionari), sa mare (costurera) i son germà van morir de tuberculosi quan encara no havia fet els tres anys. Orfe, va ser criat per Omer Refreger, son avi boter, que l'introduí de manera autodidacta en el món de la literatura. Un cop obtingué el certificat d'estudis primaris en 1923, es posar a fer feina com a venedor de teixits i, a partir dels 15 anys, com a empleat d'un banc. En 1925 assistí a una conferència de l'anarquista André Colomer al Cercle d'Estudis Socials (CES) de Montpeller titulada «Deux monstres, Dieu et la Patrie, ravagent l'humanité» (Dos monstres, Déu i la Pàtria, assolant la humanitat) que l'influí força i el decantà pel pensament anarquista. Després d'això seguí una correspondència amb el conferenciant. Decidí que necessitava nous aires i l'1 de desembre d'aquell mateix 1925 arribà a París. A la capital francesa començà a actuar com a cantautor a Montmartre, especialment al cabaret «La Vache Enragée», i s'introduí en els cercles anarquistes, especialment el «Foyer Végétalien» (Fogar Vegetarià) del carrer de Tolbiac, on dormia, i que més tard serà protagonista de moltes de les seves novel·les. A més de cantar, va fer de tot: oficinista, empleat bancari, netejador d'ampolles a l'empresa Félix Potin, manobre, gerent de botigues de moda, figurant de cinema, telefonista, venedor ambulant de diaris, embalador a l'editorial Hachette, secretari d'un cantant, etc. Es resguarda del fred a la biblioteca de Sainte-Geneviève. En 1926 va ser detingut per vagabunderia i tancat a la Petite Roquette de París; en sortir de la presó intentà arribar a Montpeller pujant als trens sense pagar, però en arribar a Mâcon s'assentà en un bordell. També va fer de periodista per a publicacions llibertàries (En Dehors, L'Insurgé,Journal de l'Homme aux Sandales, La Revue Anarchiste, etc.) i de«negre» d'escriptors reconeguts. En 1928 conegué Paulette Doucet, que esdevindrà sa companya. El seu interès per la poesia el portà entre 1930 i 1949 a participar en les publicacions del moviment surrealista, fet que el va acostà al trotskisme i entre 1936 i 1939, amb Benjamin Péret, milità en el Partit Obrer Internacionalista (POI) d'aquesta tendència comunista. Assidu del cafè Cyrano, fou íntim d'André Breton, Jacques Prévert, René Magritte, Yves Tanguy, Dalí i altres artistes surrealistes. En 1936 va ser detingut amb uns amics per esbroncar l'actriu Marcelle Géniat. En 1940 es casà amb Paulette Doucet --Oscar Domínguez i Jacques Prévert van ser els testimonis de les noces-- i ambdós fundaren el «Cabaret du Poète Pendu». El 25 de maig de 1940 va ser detingut per«atemptat contra la seguretat interior i exterior de l'Estat» per haver signat un pamflet subversiu i tancat a la presó de Rennes, però els guardes l'alliberaren davant la proximitat de les tropes alemanyes. Un cop lliure va ser detingut pels nazis quan tornava a París a peu pensant que era un desertor i fou reclòs només 18 mesos al camp de concentració de Sandbostel [Stalag X-B] (Baixa Saxònia, Alemanya) ja que un metge seguidor dels surrealistes li va fer un diagnòstic mèdic fals. A començaments dels anys quaranta començà a escriure novel·les policíaques, negres i de«capa i espasa». Durant l'Ocupació formà part de l'organització semiclandestina «La Mainà Plume» que intentava mantenir l'esperit surrealista durant la guerra. En 1942 s'instal·là a Châtillon, on el 13 de juliol nasqué son fill Jacques. Aquest mateix any, amb la novel·la policíaca 120, rue de la Gare posarà en escena el detectiu Nestor Burma, que serà protagonista de 33 obres seves i portarà l'autor a la popularitat. Aquest personatge inspirarà una sèrie televisiva i quatre obres seves seran portades al cinema. En 1948 va ser guardonat amb el «Gran Premi de Literatura Policíaca», en 1958 la seva sèrie de novel·les Les Nouveaux Mystères de Paris aconseguí el «Gran Premi de l'Humor Negre» i en 1984 rebé el «Gran Premi del Club dels Detectius». El dibuixant llibertari Jacques Tardi adaptarà algunes de les seves obres al món del còmic. En 1981 sa companya Paulette Doucet morí. Una entrevista seva publicada en el diari Libération de l'11 de juny de 1985 causà un gran escàndol per les seves declaracions considerades xenòfobes i racistes. En 1988 publicà la seva autobiografia La vache enragée. Léo Malet va morir el 3 de març de 1996 a Châtillon (Illa de França, França) d'una crisi cardíaca. Pòstumament, en 1997, va ser publicat el seu Journal secret.

***

Dolores Vimes Domínguez

- Dolores Vimes Domínguez: El 7 de març de 1911 neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya), en una família anarquista, l'anarcosindicalista Dolores Vimes Domínguez. Abans de la proclamació de la II República espanyola ja pertanyia a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son pare, Juan Vimes Durán, fou un dels fundadors del sindicat a Constantina i durant la dictadura de Primo de Rivera i amb la República estigué pres en diverses ocasions. Son pare i son germà va ser assassinats pel feixisme a Madrid en acabar la guerra. Son company, José Teyssiere Gómez, també cenetista, va ser condemnat a la pena de mort, però, un cop commutada la pena i després de passar per la presó de Sevilla, fou destinat al camp de concentració de La Corchuela, a uns vuit quilòmetres de Dos Hermanas, on més de mil presos polítics treballaven en la construcció del canal del Baix Guadalquivir. En 1942 hagué de casar-se religiosament amb son company al mateix camp de La Corchuela per poder cobrar unes pessetes amb les quals poder alimentar sos fills. El 28 de desembre de 1942 Teyssiere aconseguí evadir-se del camp i, després de passar un dies amagat a casa d'uns companys, Dolores el portà a la seva cabana del barri dels Cuarteros, on aconseguí mantenir-lo ocult durant cinc anys fins que la seva situació va ser normalitzada. En els últims anys de sa vida participà en actes sobre la memòria històrica i sobre el reconeixement dels presos del Canal. El seu testimoni fou recollit en els llibres El canal de los presos (1940-1962) (2004, de diversos autors) i La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005), de José Luis Gutiérrez Molina; i en el documental Presos del silencio (2004), de Mariano Agudo i Eduardo Montero. Dolores Vimes Domínguez  va morir el 17 de maig de 2007.

***

RamónÁlvarez Palomo (París, 1935)

- Ramón Álvarez Palomo: El 7 de març de 1913 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista asturià RamónÁlvarez Palomo, també conegut com Ramonín. Eren cinc germans i son pare, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava de forner. Va anar a l'Escola Neutra (racionalista) d'Eleuterio Quintanilla, persona que li influirà força, i, com era normal en les famílies treballadores, amb 12 anys va entrar com a mosso a l'apotecaria Castillo, d'on va passar a treballar a al forn «La Flor», a La Guía, a prop de Gijón. En 1928 va ingressar en la CNT. En 1931 va ser elegit secretari de la Secció de Forners de Gijón i membre del Comitè del Sindicat d'Alimentació. El juliol de 1933, en el Congrés Regional de la CNT celebrat a Gijón, és elegit secretari general de la CNT d'Astúries, Lleó i Palència, i defensarà l'Aliança amb la Unió General de Treballadors (UGT). Després del moviment revolucionari cenetista de 1933,és detingut el desembre d'aquell any i és tancat a la presó del Coto. Setmanes després va ser traslladat a la presó de Torrero (Saragossa), on havia tancats més de 300 cenetistes acusats del delicte de«rebel·lió contra la forma de govern», entre ells Buenaventura Durruti, Cipriano Mera i Isaac Puente, amb els quals farà amistat. Traslladat a Burgos per se sotmès a Consell de Guerra, va ser alliberat a finals d'abril de 1934 gràcies a l'amnistia parcial d'Alejandro Lerroux. Quan va esclatar la Revolució d'Octubre de 1934, va ser secretari del Comitè Revolucionari de Gijón, i quan va fracassar el moviment insurgent, va fugir de la ciutat asturiana amb Luis Meana, que n'era vicesecretari; caminant muntanya amunt van arribar a Rengos, on es van refugiar a casa d'una germana de Meana fins al març de 1935 que aconsegueixen passar a França. Va romandre a París fins a l'amnistia del Front Popular de febrer de 1936. De bell nou a Astúries, és elegit com a delegat per al Congrés de la CNT de maig de 1936 a Saragossa, on la gestió cenetista asturiana abans i després de la Revolució de 1934 serà aprovada per aclamació. Durant les setmanes següents farà una gira propagandística, realitzant mítings arreu l'Estat espanyol. Quan va esclatar l'aixecament militar de juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón i també va ocupar la secretaria de Mobilització de la Comandància General de Milícies Confederals. Quan es va crear el Consell Sobirà d'Astúries i Lleó va ser nomenat conseller de Pesca en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i a partir del setembre de 1937 va ser també membre de la Comissió d'Evacuació. A començaments de 1937 es va casar amb Carmen Cadavieco, amb qui tindrà una filla, Diana. Després de la caiguda del Front Nord --son pare i un dels seus germans van ser afusellats pels feixistes--, va marxar a Catalunya, on va ser designat secretari de Segundo Blanco, quan aquest va ser nomenat ministre d'Instrucció Pública en el govern de Negrín, i responsable de Propaganda la FAI. Quan va ser ocupada Catalunya, va passar a França i es va instal·lar a París, on morirà sa muller. Durant l'estiu de 1940, amb l'avanç alemany, fuig cap a Orleans. En 1942 es va instal·lar a Chartres, on va organitzar un grup cenetista de 500 militants. En 1945 va participar en la reunió de la CNT celebrada a Tolosa de Llenguadoc, on va ser nomenat secretari del Comitè Regional d'Astúries en l'Exili, càrrec que compaginarà amb el de secretari del Comitè Nacional de la CNT, que defensa les tesis cenetistes de l'Interior enfront del sector encapçalat per Germinal Esgleas i Frederica Montseny. Aquell any es va casar amb Aurora Molina Iturbe, filla d'un destacat anarcosindicalista de la FAI i que ja tenia una filla, Violeta; fruit d'aquesta unió vindran dos fills més, Dalia i Floreal. En 1945 va deixar Tolosa i es va traslladar a París. En 1947, com a secretari del Subcomitè Nacional va entrar clandestinament a Espanya. Entre 1957 i 1961 va ser secretari de Defensa del Subcomitè Nacional. Va passar un més pres a París l'octubre de 1961 a petició de les autoritats espanyoles acusat d'activitats contra el règim de Franco. En 1961 va representar la Federació Local de París en el Congrés Unificat de Llemotges, on va fer costat la creació de Defensa Interior, però negant-se a formar-ne part. En 1962 va ser secretari del Comitè Regional del Nord i va acudir al Ple Intercontinental de Tolosa. L'11 de setembre de 1963 va ser detingut en la batuda contra el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En 1965 va assistir al Congrés de Montpeller delegat per París. A finals dels anys 60 va contribuir, juntament amb líders de la UGT, a la creació del Fons Unificat de Solidaritat Obrera (FUSOA), destinat a recaptar fons als centres de treball per ajudar els obrers empresonats o acomiadats. Va tornar a Astúries en 1972, però va ser en 1976, mort Franco, quan va retornar definitivament a Gijón, on va participar activament en la reconstrucció de la CNT i va ser nomenat secretari regional del sindicat anarcosindicalista. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT) després del Congrés de la Casa de Campo de 1979, va ser nomenat secretari regional el febrer de 1980 i secretari del Comitè Confederal en 1983. Entre 1978 i 1994 va dirigir la revista mensual Acción Libertaria, òrgan cenetista primer i cegetista després. A més va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Antena, Asturias,Castilla Libre, CNT (escindits), CNT del Norte, Comunidad Ibérica, Debate Confederal, España Libre, Exilio,Historia Libertaria,La Hora de Manyana, Libre Pensamiento,El Noi, Polémica,Rojo y Negro, Ruta, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, etc. És autor de Viejo y nuevo. Ideas y realidades en la historia (1967), Importancia y futuro del sindicalismo (1967), Eleuterio Quintanilla. Vida y obra del maestro (1973), Avelino González Entrialgo (1978), Avelino G. Mallada, alcalde anarquista (1978), Historia negra de una crisis libertaria (1982), José María Martínez. Símbolo ejemplar del obrerismo militante (1990), Rebelión militar i sublevació en Asturias (1995), entre d'altres. RamónÁlvarez Palomo, va morir el 14 de novembre de 2003 a Gijón (Astúries, Espanya). Una part del seu arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Luis Arrieta de las Heras

- Luis Arrieta de las Heras: El 7 de març de 1920 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Arrieta de las Heras, conegut com Lagun («company» en basc). Visqué i milità a la zona minera de Trapagaran (Biscaia, País Basc). En 1933 s'afilià a les Joventuts Llibertàries de Trapagaran, de les quals va ser nomenat el seu primer secretari, i en 1936 lluità contra les tropes franquistes enquadrat en el «Batalló Sacco i Vanzetti», però va ser enviat a la reraguarda perquè només tenia 16 anys i per la seva feina de miner. L'abril de 1937 s'enrolà, mentint sobre la seva edat, en el«Batalló Bakunin». Quan caigué el front Nord, el juny de 1937 va ser capturat pels feixistes i tancat a diversos camps de concentració (Orduña, Miranda, Carmelo de Vitòria i Los Escolapios de Bilbao). En el judici se li va demanar la pena de mort, però tingué sort i el seu cas va ser sobresegut. Després va ser obligat a ingressar en diversos batallons de treballadors, com ara San Pedro de Cardeña de Burgos, San Juan de Mozarrifar de Saragossa, Sariñena, front de l'Ebre --on s'encarregà amb altres companys de recollir ferits i reconstruir les infraestructures destruïdes--, Girona, Castelló, Toledo, Guipúscoa, etc., i després enviat a fer el servei militar al Regiment d'Enginyers Núm. 6 de Bilbao fins al 30 de juny de 1942 que fou llicenciat. S'establí al barri de La Arboleda de Trapagaran, on s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) que s'acabava de reorganitzar; però sis mesos després fou mobilitzat fins al 1944. Aquest any es casà amb Anastasia Aparicio. A partir de 1945 va ser detingut gairebé tots els anys --en total una vintena de vegades-- per la seva activitat militant --fou acusat de «comunista», cosa que no desmentí per així protegir els companys llibertaris--; «cremat» per a la resistència clandestina, participà en reunions i va fer viatges a una banda i altra dels Pirineus. El 26 d'abril de 1966 va ser detingut, amb Pablo Crespo Soto i José González León, per pertànyer a l'Aliança Sindical d'Euzkadi (ASE) i per propaganda del Primer de Maig; jutjat, va ser condemnat a tres mesos per associació il·lícita i a tres mesos i multa de 5.000 pessetes per manifestació il·legal. En aquesta època es mostrà contrari a l'estratègia cincpuntista. Durant els anys setanta intentà amb altres companys reorganitzar la CNT a la seva comarca i estava afiliat a la Federació Comarcal del Marge Esquerre de la CNT a Barakaldo. L'abril de 1978 va ser nomenat secretari del Comitè Regional Nord de la CNT i entre 1992 i 1993 fou el seu secretari de Premsa. Publicà articles en Anarkia, Ekinaren Ekinaz i Solidaridad Obrera. Luis Arrieta de las Heras va morir el 19 de juny de 1997 a Trapagaran (Biscaia, País Basc) i deixà tres fills (Evelio,Óscar i José Luis).

Defuncions

Necrològica de François Rouge apareguda en el periòdic nord-americà Cronaca Sovversiva de l'1 d'abril de 1905

- François Rouge: El 7 de març de 1905 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el dramaturg, cançonetista i militant anarquista François Rouge. Havia nascut en 1857. Amic de Luigi Bertoni, en 1902 el va visitar a la presó. Col·laborà habitualment en Le Réveil Socialiste-Anarchiste des del seu naixement el juliol de 1900 i entre 1902 i 1903 el seu nom hi apareix com a contacte per a enviar cartes i paquets a aquest periòdic ginebrí. Destacà com a conferenciant i com a autor de peces teatrals satíriques en un acte, com ara C'est la loi (1904). En 1903 participà amb 1.000 francs per a pagar la fiança de 2.000 per a aconseguir la llibertat del sindicalista revolucionari Ernest Bischoff aleshores detingut per la seva participació en la vaga de la construcció d'aquell any a Ginebra. En 1904 estrenàAux cuisines communistes, peça teatral realitzada per a recaptar fons per a les cuines comunistes que es crearen durant la citada vaga de la construcció. En 1904 publicà també l'opuscle Chansons pour rire rouge et jaune, publicat per Le Réveil, que recollia cançons (Les poires helvètiques,Le pétardier de Saint Pierre,Les décorés, etc.) que solia interpretar en les reunions i vetllades obreres. Molt malalt, continuà militant fins que li va ser impossible. François Rouge va morir el 7 de març de 1905 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va ser incinerat.

***

Charles Perron

- Charles Perron:El 7 de març de 1909 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa), d'una grip fulminant que se l'emportarà en només un dia, el propagandista bakuninista, cartògraf i membre de la Internacional Charles-Eugène Perron. Nascut el 6 de desembre de 1837 a Le Petit-Saconnex, suburbi de Ginebra (Ginebra, Suïssa), descendent d'una família savoiana emigrada a Suïssa durant el segle XVIII, era fill d'un pintor d'esmalts i futur director d'hospital. Seguirà les passes de son pare, estudiant a les escoles d'art de Ginebra, fent cursos amb el pintor Barthélémy Benn i seguint la carrera artística. Quan tenia uns 20 anys va marxar a Rússia on residirà durant cinc anys. De tornada a Suïssa va treballar com a pintor d'esmalts i retocador de fotografia. Va freqüentar els cercles socialistes de Ginebra i es va adherir a la secció ginebrina de la Internacional (AIT). Durant la segona meitat dels anys 60 va estar tan íntimament lligat a Bakunin que va instal·lar-se prop de Vevey, a la vora del llac Léman superior i després a Ginebra, sempre al costat de Bakunin. Del 9 al 12 de setembre de 1867 va assistir al primer congrés de la Lliga de la Pau i la Llibertat. En setembre de 1868 va ser un dels delegats suïssos en el Congrés de l'AIT de Brussel·les. En el segon congrés de la Pau a Berna, en 1868, formant part de la minoria que s'escindeix i crea l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista. Després del congrés de la Federació Francesa de l'AIT (gener de 1869) va fundar i dirigir el periòdic L'Egalité, responsabilitat que cedirà més a Paul Robin. El desembre de 1869, en una estada a París, coneixerà Élisée Reclus. Perron durà la correspondència amb el Consell General de l'AIT a Londres per intentar que l'Aliança sigui acceptada com a secció de la Internacional. En juny de 1871, per possibilitar la fuga de communardsparisencs, va obtenir cert nombre de passaports, que Adhémar Schwitzguébel portarà a París; gràcies a això, André Léo podrà refugiar-se a Suïssa. En 1872 va deixar Suïssa durant tres anys i va treballar de cartògraf. En 1876 va assistir com a delegat de la secció de Vevey al Vuitè Congrés de la Internacional. El 18 de març de 1877 va participar a Berna en la manifestació de commemoració de la Comuna de París que acabarà amb aldarulls amb la policia. Col·laborarà tot seguit al costat d'Élisée Reclus en la redacció de Travailleur, i treballarà com a cartògraf en la monumental obra d'Élisée Reclus La Nouvelle Géographie Universelle. Després farà feina a la Biblioteca Pública i Universitària de Ginebra i més tard es va convertir en conservador del Dipòsit de Plans d'aquesta ciutat. En 1898 Reclus li va proposar un càrrec a l'Institut Geogràfic de la Universitat Nova de Brussel·les, però mai no en va prendre possessió. En 1900 va guanyar el Gran Premi de l'Exposició Universal de París per una maqueta d'escaiola del relleu de Suïssa realitzada a partir de fotografies aèries.

Continua...

---

Crònica sentimental de sa Pobla (Anys 20 i 30)

De jovenet m´entretenia mirant les fotografies de l´arribada del general, del fill del rei Alfons XIII, de tota la parafernàlia de militars que els acompanyava. Era com contemplar un àlbum de cromos antiquíssims. Veig l´oncle-padrí, joveníssim, amb ulleres fosques, capell de senyoret i corbatí amplíssim al davant de la corporació municipal, caminant fins a l´entrada del poble; la banda de música en plena acció, el rector, suat, corrent per arribar d´hora a la balconada on es fan els discursos. Amb un poc d’imaginació pots sentir l’eco llunyà d’himnes i pasdobles, de jotes i boleros. Els comerciants més rics, amb les seves filles i esposes vinclen l’esquena davant el dictador i el fill mut del rei que compareix, hieràtic, a la inauguració. Hi ha un estol de jovenetes vestides de pageses per a ballar davant el cap de Unión Patriótica, posant, rialleres, davant el fotògraf oficial que enregistra la cerimònia per a la història. Hi pots veure tota la majestuositat de l´edifici, l’ampli pati amb les esveltes columnes que sostenen els dos pisos curulls d´aules, el laboratori, la biblioteca plena de llibres. Les classes, amb els pupitres i mobles més moderns de l´època, els cartells amb els grans mapes d´Espanya i del món, l´enrajolat amb la figura de Ramon Llull, les plantes del jardí just acabades de sembrar... El general, el fill del rei don Alfons de Borbó i el batle Miquel Crespí Pons són al davant del grup de dansaires, regidors municipals, sacerdots, la presidenta de les Filles de Maria, comandant de la Guàrdia Civil, metge i alguns dels més importants terratinents de la contrada en la que serà la fotografia que sortirà a tots els diaris de Palma. Al costat de l’oncle, dues al·lotetes d’uns sis o set anys: la meva mare i la seva germana, amb els millors vestits. I, just al darrere, quasi sense veure’s, perdut entre amics i amigues, uns padrins quasi irreconeixibles, ja que sempre els havia vist d’edat, envellits per la feina i les preocupacions familiars: el fill mort prematurament en un accident de moto; l’exili del batle quan entrà la República. (Miquel López Crespí)

Tot havia començat feia anys, quan per diverses circumstàncies, la família de la mare entrà en declivi. El batle Miquel Crespí Pons, el padrí-oncle, va ser el cap polític del partit del dictador Miguel Primo de Rivera. Els Crespí i Pons lligaren el destí familiar a la dictadura. Una puixant petita burgesia agrícola volia convertir el Port d’Alcúdia en un empori de riquesa, un indret que fes la competència a Palma i deslligàs les nostres comarques de la influència dels grans empresaris ciutadans. Es tractava de perllongar l’arribada del tren fins a Alcúdia i el seu port. Convertir l’indret en la base per a la importació i exportació dels productes que havien d’anar cap a ciutat. L’oncle de la mare s’implicà a fons en el projecte. Els seus amics l’animaren a no defallir en l’intent. Era abans que el turisme esdevengués la principal riquesa de l’illa. En aquell temps només la terra, l’exportació de la patata, l’ametlla, les mongetes, el cacauet i certa quantitat de tabac, representaven diners i benestar. Qui hauria pogut mai imaginar el futur, malgrat la construcció de l’Hotel Formentor? Cap pagès podia entendre que l’arena, les roques i el sol fossin una possible font de riquesa. Només la terra productiva, la marjal amb els molins fent rajar l´aigua esponerosa eren valorats. L’arena no valia res. La platja, per a la generació dels padrins, era solament un lloc on s’anaven a cercar les algues que servien per abonar els camps. I, també, el refugi on els pobres de Pollença i Alcúdia, de Búger i Santa Margalida, els que no tenien un hort, veles a l´albufera, provaven de sobreviure, pescant quatre peixos. Els petits ports de pescadors eren contrades d´exiliats. Cap infant no volia jugar amb els fills dels pescadors perquè, deien, “feien pudor”. La crueltat de la infància és terrible! Sovint pot causar mals irreparables, complexos que poden durar una vida sencera!

L’oncle Miquel Crespí Pons, el batle de la dictadura, va ser el culpable de la desfeta econòmica de la família. Oferí al Consistori cinquanta solars de forma quasi gratuïta, per a bastir l’escola que aquella societat agrària necessitava. El pla consistia a construir l´immens casalot del col·legi i convidar després el general a la inauguració. Els actes oficials, els dies en què romangués a Mallorca, servirien per explicar a les autoritats la idea de bastir un port de gran abast industrial a Alcúdia, una fàbrica d’electricitat i la necessària continuació de la línia del tren que aniria de sa Pobla fins al port.

L’escola es va construir.

De jovenet m´entretenia mirant les fotografies de l´arribada del general, del fill del rei Alfons XIII, de tota la parafernàlia de militars que els acompanyava. Era com contemplar un àlbum de cromos antiquíssims. Veig l´oncle-padrí, joveníssim, amb ulleres fosques, capell de senyoret i corbatí amplíssim al davant de la corporació municipal, caminant fins a l´entrada del poble; la banda de música en plena acció, el rector, suat, corrent per arribar d´hora a la balconada on es fan els discursos. Amb un poc d’imaginació pots sentir l’eco llunyà d’himnes i pasdobles, de jotes i boleros. Els comerciants més rics, amb les seves filles i esposes vinclen l’esquena davant el dictador i el fill mut del rei que compareix, hieràtic, a la inauguració. Hi ha un estol de jovenetes vestides de pageses per a ballar davant el cap de Unión Patriótica, posant, rialleres, davant el fotògraf oficial que enregistra la cerimònia per a la història. Hi pots veure tota la majestuositat de l´edifici, l’ampli pati amb les esveltes columnes que sostenen els dos pisos curulls d´aules, el laboratori, la biblioteca plena de llibres. Les classes, amb els pupitres i mobles més moderns de l´època, els cartells amb els grans mapes d´Espanya i del món, l´enrajolat amb la figura de Ramon Llull, les plantes del jardí just acabades de sembrar... El general, el fill del rei don Alfons de Borbó i el batle Miquel Crespí Pons són al davant del grup de dansaires, regidors municipals, sacerdots, la presidenta de les Filles de Maria, comandant de la Guàrdia Civil, metge i alguns dels més importants terratinents de la contrada en la que serà la fotografia que sortirà a tots els diaris de Palma.

Al costat de l’oncle, dues al·lotetes d’uns sis o set anys: la meva mare i la seva germana, amb els millors vestits. I, just al darrere, quasi sense veure’s, perdut entre amics i amigues, uns padrins quasi irreconeixibles, ja que sempre els havia vist d’edat, envellits per la feina i les preocupacions familiars: el fill mort prematurament en un accident de moto; l’exili del batle quan entrà la República.

El més emocionant, el que m’interessava especialment eren les fotos del poble, la pagesia, els jornalers i jornaleres que assistien a la inauguració. Els rostres reflectien alegria i il·lusió. Una escola per als fills! El somni dels treballadors en constatar que els seus al·lots podrien progressar, aprendre de llegir i escriure, fer comptes... Entre la gentada que hi és present i que camina rere la banda de música hi veus poques dones vestides com les esposes i filles de comerciants i rendistes. La majoria van amb els desgastats vestits de la feina. Algunes amb la senalla plena d´herba per als conills, el càvec que havien emprat per regar l’hort, netejar la terra de males herbes. Tothom amb una claror radiant en la mirada. Com si al davant no hi hagués les màximes autoritats de la nació, els representants d´un sistema d´injustícies etern, d´ençà de la derrota dels agermanats, sinó àngels venguts del cel que obrien la porta del paradís.

Per les cròniques que l’amic Alexandre Ballester em va deixar llegir molts d’anys més tard, vaig saber que, posteriorment als actes oficials hi hagué dinars, visites a l’església, grans recepcions en algunes possessions... Sembla que el general va ser receptiu als precs i suggeriments de la comissió que encapçalava el batle Crespí.

I és en aquest precís moment, quan pareixia que tot rutllava a la perfecció, quan comença la confusió i el declivi familiar.

Pocs mesos després de la visita, caigué la dictadura, el rei Alfons XIII hagué d’exiliar-se i, un any després, l’oncle-padrí també va haver de marxar del poble en direcció a l´Argentina, perdent, amb la caiguda del règim, els diners invertits en l’operació d’ampliació del port.

Amb el temps vaig poder anar reconstruint l’inici d´aquella desfeta espectacular. Els padrins ho comentaven sovint, provant d´explicar-se com havia començat la decadència. La ruïna venia determinada, no solament pel lliurament a l´Ajuntament dels cinquanta solars per bastir l’escola. Aquest només era un petit detall, una part del desastre que ens marcà de forma perenne. El batle Miquel Crespí Pons i alguns amics ja havien comprat nombrosos terrenys ben al costat del port. Els plans inicials per al desenvolupament de la zona preveien la construcció d´una gran àrea comercial, magatzems per a guardar les mercaderies que s´haguessin d’enviar a la península i l’estranger. L’amo Francesc Siquier, el propietari de la fonda més important del poble, invertí tots els seus estalvis en la compra de deu solars que servirien per a bastir un gran hotel.

Amb la caiguda de la dictadura i l´adveniment de la República, els plans bastits amb tanta il·lusió quedaren reduïts al no-res. Les noves autoritats republicanes eren més partidàries de potenciar el port de Palma i ampliar les infraestructures existents. No hi veien cap sentit, a voler perllongar la via del tren fins a la badia d’Alcúdia.

Amb la victòria de l´esquerra es començava a trencar la xarxa clientelar del més ranci caciquisme nostrat. Per si mancaven més problemes, Joan March, el capitalista més influent de Mallorca i, potser, de tot l´Estat espanyol, no en volia sentir parlar, de l´ampliació del port d´Alcúdia. La majoria dels seus interessos comercials romanien ben fermats a Palma i no desitjava que altres importadors i exportadors poguessin crear el més mínim entrebanc en els negocis.

Aquesta nova actitud, la fi del projecte somniat pels comerciants més decidits de la comarca, causà un terratrèmol entre els socis embarcats en l´aventura. La majoria havien hipotecat cases i finques en l’operació, amb la confiança, com aquell qui juga a la ruleta, que la sort els afavoriria. Pensaven tenir avantatges: la dictadura semblava dòcil a les seves indicacions. Alguns pensaven tornar a vendre la terra comprada barata a un preu més elevat. Nombrosos pagesos havien venut la sínia, i solars curulls d´arena a un preu ridícul. Qui volia adquirir res proper a la mar? Els terrenys sense aigua quasi no es valoraven. I en haver-hi pedres i roques ningú no en donava una pesseta. L´única riquesa, el que tenia un valor autèntic per a la pagesia, eren els horts amb aigua subterrània, una terra on es pogués aixecar un molí amb el safareig corresponent. Aleshores els camperols no podien imaginar-se una Mallorca vivint dels hotels i del turisme. L´Hotel Formentor i el Mediterráneo, els edificis dedicats a l´esbarjo en els anys vint, ho eren per a una petita elit de privilegiats estrangers que, reclosos en els seus guetos d´estiuejants, no formaven part de la vida diària del poble mallorquí. Per a la majoria d´illencs, se seguien les velles rutines, els oficis antics heretats de generació en generació, sense que ni el tren, ni l´arribada dels vaixells de vapor, el telèfon, els primers cotxes i la ràdio modificassin gaire les formes tradicionals d´existència.

Però tot s’ensorrava en uns dies. Talment el crac del 29 a Nova York. Els bancs començaren a demanar l’import dels crèdits concedits. Els usurers que havien deixat diners a uns interessos alts iniciaven les gestions per a quedar-se amb els negocis hipotecats. Va ser com un llamp que entrava, ferest, per la porta d’aquells confiats especuladors. Uns homes que no valoraren prou els perills que comportava l´especulació i que, inexperts, cregueren que no podien caure mai els borbons. Jugadors de cartes als bars dels privilegiats del poble, persones de missa dominical i encaputxats a les processons de Setmana Santa, especialistes a portar, descalços, cadenes que tanmateix no feien gaire mal als turmells i que no havien previst un canvi de règim tan sobtat.

Per als jornalers, la proclamació de la República va ser una festa. La mateixa banda de música que havia rebut, triomfal, el dictador i el fill del rei, ara encapçalava la manifestació, interpretant l’Himne de Riego i la Marsellesa. Era sorprenent! Les beates se senyaven, atemorides, en veure onejar, triomfant, la bandera tricolor pels carrers on, fins feia uns dies regnava la flaire de l´encens i el poder omnipotent de la Creu.

On havien après a cantar els pagesos l’himne de la Revolució Francesa? Al local de la UGT, a la Casa del Poble quan anaven a Palma? El matí de la victòria republicana tot eren crits d’alegria pels carrers sense asfaltar de la vila. La mare em deia que a casa dels repadrins no hi hagué festa. Els militants de Unión Patriótica es tancaren amb pany i clau i no gosaren sortir a veure l´espectacle. El meu oncle-padrí i els seus pares, a les fosques, amb les finestres tancades, ploraren en silenci esperant que la bulla no anàs a més.

El movimiento feminista, loable en sus inicios, se ha convertido en estos momentos en una iniciativa ideológica de la izquierda, que utiliza a las mujeres para sus propósitos totalitarios y pretende criminalizar al hombre, convertido en el objeto de todos los males.

Nadie discute que las mujeres deben ser iguales al hombre, en deberes y derechos. La igualdad entre el hombre y la mujer ha hecho grandes avances en las últimas décadas y se ha de seguir avanzando en todos aquellos ámbitos en que pueda seguir habiendo discriminación o desigualdad.

Una forma de ser mujer, que supone el odio al hombre. Y por eso, se habla de una violencia estructural del hombre contra las mujeres. Una forma de ser mujer que implica aborrecer su condición de madre, porque la maternidad es la demostración del sometimiento a ese “heteropatriarcado” al que han convertido en la bestia de siete cabezas y la causa de todos los males que aquejan a las mujeres.

La simple denuncia de una mujer contra su pareja, debido a una pelea o por darle unos gritos, supone automáticamente la entrada en el calabozo del hombre. En caso contrario, si es el hombre quien denuncia a la mujer, a ésta no le pasa nada. Si una mujer es asesinada por su pareja, sus hijos pueden recibir una pensión, en el caso de que sea el hombre el asesinado por su mujer, sus hijos no tienen derecho a ninguna pensión. Son solo algunos ejemplos de la perversión de unas leyes que no atienden por igual al hombre y a la mujer y que suponen un agravio comparativo contra el varón.

Aprovechando esta ola favorable, donde nuestra sociedad, adormecida por el relativismo, ha sucumbido a las mentiras de este feminismo radical, han nacido y crecido innumerables asociaciones y colectivos feministas a los que las administraciones públicas riegan de suculentas subvenciones. Unos colectivos que, lejos de ayudar a las mujeres víctimas de la violencia doméstica, que algunas lo hacen en un pequeño porcentaje, se dedican a propagar la ideología de género y los postulados del feminismo más rancio. La última ocurrencia, en este caso de Podemos, es crear una asignatura obligatoria en Primaria de feminismo.

Anarcoefemèrides del 8 de març

Esdeveniments

Així quedà la Casa del Poble el 4 de març de 1921 per un atac feixista

- Atac feixista a la Borsa de Treball: El 8 de març de 1920 a Siena (Toscana, Itàlia) feixistes i carrabiners assalten la Borsa de Treball que és defensada per un centenar de militants anarquistes i socialistes. Són nombrosos els treballadors ferits durant l'enfrontament, entre ells l'anarquista Regoli Giuseppe, qui morirà a causa de les ferides. Es realitzarà una vaga general com a protesta.

***

L'automòbil d'Eduardo Dato després de l'atemptat

- Assassinat d'Eduardo Dato: El 8 de març de 1921 el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier és assassinat a Madrid (Espanya) per Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'Estat era el responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Des de gener de 1921 començà a aplicar-se la «Llei de fugues», que consistia a alliberar un detingut per abatre'l instants després amb l'excusa que fugia: tres anarcosindicalistes en van ser víctimes el 20 de gener. El Comitè Regional de Catalunya de la CNT, format per Ramon Archs Serra (secretari), Joan Pey, Andreu Nin Pérez, Gener Minguet i Alberti, havia decidí assassinar Dato com a resposta fulminant de l'anarcosindicalisme barceloní a la duresa repressiva de Martínez Anido. L'acció la finançà Evarist Fàbregues Pàmies, important i acabalat empresari reusenc simpatitzant del moviment anarquista, el qual lliurà 5.000 pessetes per a les despeses. Joan Pey, Medí Martí Augé, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver van ser membres d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació. La comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. García Oliver en dibuixà el croquis. El 20 de febrer de 1921, l'escamot anarquista que havia d'executar l'acció, va comprar per 5.100 pessetes una motocicleta Indian amb sidecar gris amb un motor de 7 cv matrícula 84-M-846 --que canviaren per M-410 per realitzar l'atemptat-- en una botiga del carrer Trafalgar de Barcelona i es va posar en contacte amb altres anarquistes a Madrid, on es va desplaçar per cometre l'acció, ciutat que desconeixien. De camí a Madrid, els activistes van tenir un accident a la Muela (Saragossa) del qual van sortir sans i estalvis, però la moto tingué una avaria que va ser reparada per Pere Mateu, mecànic de professió. Van rebre el suport de Veremundo Luis Díez (Luis Bataille Díaz), Ignacio Delgado Oroz i Mauro Bajatierra Morán --qui ja havia estat implicat en dos intents de magnicidi contra Alfons XIII-- per comprar les armes a Eibar i dur-les a Madrid; de José Miranda Lorenzo, qui els va allotjar a la capital de l'Estat; Tomás de la Llave López Laguna, per guardar la moto; i d'Adolfo Díaz Herráez i de Mauro Bajatierra per preparar la fugida. El 3 de març es va preparar un assaig, una vegada estudiats els recorreguts i comprovat que no duia escolta. A les 20.15 hores del 8 de març, des de la moto amb sidecar conduïda per Ramón Casanellas --Nicolau hi anava al seient posterior i Mateu al sidecar--, els tres anarquistes van disparar, al crit de «Visca l'anarquia!», més de vint trets --amb tres pistoles diferents: una Mauser, una Bergman i una Star, totes tres de calibre 7.65-- contra Dato, quan aquest passava amb el seu automòbil, un vehicle militar Hudson matrícula ARM-121, per la plaça de la Independencia del carrer d'Alcalá, en ple centre de Madrid, que venia del Congrés de Diputats. Va resultar mort el polític conservador i ferits el conductor Manuel Ros, sergent d'Enginyers, i l'ajudant Juan José Fernández Pascual. Pere Mateu es va quedar a Madrid i va ser capturat per la policia el 14 de març. Amb l'ajuda dels companys madrilenys, Lluís Nicolau Fort va fugir amb sa companya a Alemanya, però la policia teutona el va detenir a Berlín i el van extradir amb la condició que no fos executat --l'Estat alemany va rebre 850.000 marcs de recompensa que oferia el Senat espanyol--; Ramon Casanellas va fugir a Moscou (URSS), des d'on va escriure una carta inculpant-se dels fets i exculpant els seus companys que anaven a ser jutjats. Entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 Pere Mateu i Lluís Nicolau van ser jutjats i finalment condemnats a mort, però van rebre l'indult per Primo de Rivera i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Tots dos foren amnistiats durant la II República espanyola en 1931.

Naixements

Foto policíaca d'Alphonse-Charles Soulage (1 de març de 1894)

- Alphonse-Charles Soulage: El 8 de març de 1863 neix a Lió (Arpitània) el fuster anarquista Ernest-Alphonse-Charles Soulage. Sos pares es deien Charles Soulage i Marie Perran. A començament dels anys 1890 va ser fitxat per la policia del departament del Sena com a «perillós». L'1 de març de 1894 va ser detingut, amb altres 27 companys en una gran agafada antianarquista, a casa seva, al número 22 del carrer Saint-Claude de París (França). En 1894 figura en el llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. Exiliat a Londres (Alemanya), posteriorment va ser detingut, en 1896, al carrer Turenne de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Alphonse-Charles Soulage (1863-?)

***

Pasquale Luigi Mazzoleni

- Pasquale Luigi Mazzoleni: El 8 de març de 1869 neix a Stezzano (Llombardia, Itàlia) el rellotger anarquista Pasquale Luigi Mazzoleni. Sos pares es deien Giovanni Rocco Mazzoleni i Angela Ronzoni. Era amic de l'advocat Federico Maironi, cap dels socialistes de Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i posteriorment diputat. El 22 de novembre de 1898 el Ministeri de l'Interior va enviar una carta reservada i urgent al prefecte de Bèrgam on informava que en una carta segrestada a Errico Malatesta figuraven els nom de dos habitants d'aquesta ciutat, Pasquale Luigi Mazzoleni i Pietro Caleffi, sobre els quals demanava informació. Els dies 6, 14 i 20 d'abril de 1899 l'oficina de correus de Torí (Piemont, Itàlia) segrestà tres paquets postals dirigits al seu nom prevenients de Paterson (Nova Jersey, EUA) amb exemplars del periòdic anarquista La Questione Sociale. El 6 de juny de 1899 un inspector de la policia informà al jutge d'instrucció del Tribunal de Bèrgam que era «un apassionat de la lectura, especialment de llibres que tracten temes socials i de periòdics subversius, que sovint rep», però la població del barri de Colognola de Bèrgam, principalment «agrícola, tranquil·la i religiosa», no permet que Mazzoleni i Caleffi facin propaganda. Per tot això, va ser acusat de difondre escrits subversius al seu poble i als limítrofes, alhora que el Tribunal de Bèrgam li va obrir quatre processos arran d'una denúncia del procurador reial, que tingueren lloc els mesos de juny, juliol, agost i novembre de 1899, i instruïts basant-se en el material interceptat (cartes, postals, periòdics, gravats, etc.) al seu domicili. De tots aquests processos va ser absolt, ja que no va quedar provat el delicte de difusió de La Questione Sociale, donat que en realitat no existí cap delicte ja que els periòdics havien estat segrestats abans. El desembre de 1900 el seu nom apareix en els registres segrestats a la seu del periòdic anarquistaL'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), fet que obligà a la prefectura de Bèrgam a continuar amb les seves investigacions per a relacionar-lo directament amb Errico Malatesta. Una nota de la prefectura de l'1 de març de 1904 diu que, segons alguns rumors, tenia la intenció de buscar refugi a l'estranger, però que finalment havia renunciat a tal propòsit. El juliol de 1926 es traslladà al barri de Redona de Bèrgam, on sempre havia treballat de rellotger. En aquesta època estava subscrit als periòdics L'Avanti i Quarto Stato, a més d'altres «publicacions subversives». El maig de 1927 es traslladà de bell nou a Bèrgam i en 1928 vivia de rendes com a propietari d'una casa, però, segons la policia de Bèrgam, no havia res a dir en contra seva. Durant els anys trenta es desinteressà per la política i a partir de juny de 1936 la seva salut no va ser bona i es va veure obligat a portar una vida retirada. L'1 d'agost de 1936 va ser esborrat de la llista dels subversius «per haver donat proves de penediment». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Juan de Dios Filiberto

- Juan de Dios Filiberto: El 8 de març de 1885 neix al número 200 del carrer Necochea del popular barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina) el compositor, director d'orquestra, instrumentista (piano, guitarra, violí i harmònium) i anarcosindicalista Oscar Juan de Dios Filiberti Rubaglio, més conegut com Juan de Dios Filiberto. Fill de Juan Filiberti, Mascarilla, d'origen sicilià i propietari d'un local nocturn molt famós a l'època, va ser el major de vuit germans. De nin va començar a treballar en diversos oficis (enllustrador, calderer, confiter, venent loteria, paleta, estibador, carregador, mecànic...) i en 1904 va començar a treballar als tallers Navales Mihanovich fins 1910. La seva afició per la música el va portar a aprendre a tocar d'oïda l'harmònica i la guitarra --la primera que va tenir la va robar a un mariner anglès--, i en 1915 durant un viatge a Mendoza va compondre el seu primer tango (Guaymallén); anys després en va escriure més: Suelo argentino, Cura segura, De mi tierra, Se recomienda solo i La planchadorita. En 1923 assoleix popularitat amb El ramito i El besito i es consagra amb el popularíssim tango Caminito l'any següent. Entre la seva magnífica obra es troben tangos tan famosos com Malevaje o Quejas de bandoneón. Vinculat de sempre a grups anarquistes, va ser un dels organitzadors de les vagues de les drassanes en 1907. Va fundar una orquestra «Orfeón Los del Futuro» amb militants anarquistes. Va ser un gran admirador de l'escriptor Bonifacio Palacios Almafuerte. En 1933 crearia la Societat d'Autors Nacional per defensar els drets d'autor dels artistes i que després seria la Societat Argentina d'Autores i Compositors de Música (SADAIC). En 1932 va crear una nova modalitat orquestral, l'«Orquesta Porteña» i va dirigir infinitat d'orquestres populars, folklòriques i de cambra durant tota la seva vida. Juan de Dios Filiberto va morir l'11 de novembre de 1964 a ca seva, al carrer de Magallanes número 1.140, de Buenos Aires (Argentina). Carlos Gardel va enregistrar 16 tangos seus.

***

Marie-Adèle Anciaux

- Marie-Adèle Anciaux: El 8 de març de 1887 neix a Prisches (Nord-Pas-de-Calais, França) la militant i pedagoga llibertària Marie-Adèle Anciaux, també coneguda com Mary Smiles. Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre 1906 i 1910 a «La Ruche», escola llibertària creada per Sébastien Faure. Juntament amb el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la Vivisecció. Marie-Adèle Anciaux va morir el 9 de febrer de 1983 a Chartres (Centre, França), 11 anys després que el seu company.

***

Necrològica de Vicent Monzó Cervera apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'octubre de 1981

- Vicent Monzó Cervera: El 8 de març de 1901 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Monzó Cervera. Fill de pagesos, quan tenia dos mesos son pare morí i arran d'aquest fet sa família patí grans dificultats. En 1908 s'instal·là amb sa mare a França, on va créixer. Insubmís al servei militar espanyol, en 1923 ja militava en el moviment llibertari. Aquest mateix any, amb altres companys (Capelles, Gil, Ciurana, etc.) organitzà un grup artístic i de propaganda anarquista a Bedarius (Llenguadoc, Occitània). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 retornà a la Península. A partir del 2 d'abril de 1937 presidí al seu poble natal el Comitè Local i la col·lectivitat, a més de ser regidor de Cultura i Propaganda del Consell Municipal, organisme que passà a presidir a partir del juny d'aquell any. Amb Ramon Fonollosa, a primers de desembre d'aquell any, constituí a Cervera del Maestrat l'Agrupació Anarquista «Fecundidad», adscrita a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 d'abril de 1938, pressionat per la reacció comunista encapçalada per Enrique Líster Forján, fugí cap a Barcelona (Catalunya), on entrà a formar part de la col·lectivitat de Sant Boi (Baix Llobregat, Catalunya). Poc després, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord) amb sa companya Manuela i son fill Afelio i, separat d'aquests, fou tancat al camp de concentració de Sant Cebrià. Després de la II Guerra Mundial, amb altres companys, organitzà la Federació Local d'Argelers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després agafà una masoveria a Sant Pèire dels Camps (Llenguadoc, Occitània) i en 1947 s'instal·là a Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània), la Federació Local de la CNT de la qual representà en diversos plens interdepartamentals a Perpinyà. El setembre de 1959 es traslladà a Narbona, on ocupà la secretaria de la CNT un temps; després passà a residir a Cucçac d'Aude (Llenguadoc, Occitània). En els últims anys de sa vida patí hospitalitzacions a Narbona i a Montpeller. Vicent Monzó Cervera va morir el 22 d'agost de 1981 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després a Cuçac d'Aude.

***

Manifestació d'objectors de consciència

- Clément Fournier: El 8 de març de 1904 neix a París (França) el militant anarquista i pacifista francès Clément Fournier. Nascut en una família llibertària, militarà en la Unió Anarquista (UA), on arribarà a ser designat secretari en el congrés de París del 20 i 21 de maig de 1934. Com a pacifista va ser elegit en 1938 secretari de la secció de Sartrouville de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). Després de la guerra, col·laborarà en el periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD), de Louis Louvet, i pren part en la reconstrucció del moviment llibertari dins de la Federació Anarquista (FA), participant en la creació del Comitè de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) editant un butlletí. En 1957 serà nomenat tresorer de l'FA i assumirà també l'administració del Bulletin Interior de l'organització. Serà, amb André Prudhommeaux, delegat de l'FA al Congrés Anarquista Internacional de Londres entre el 25 de juliol i l'1 d'agost de 1958. Més tard serà nomenat secretari de Relacions Internacionals de l'FA. Entre 1966 i 1967 serà l'administrador del Bulletin Europeen des Jeunesses Anarchistes, publicat pel Comité de Liaison des Jeunesses Anarchistes (CLAJ). Va col·laborar amb Guy Malouvier en la preparació del Congrés Internacional Anarquista de Carrara (Itàlia) de setembre de 1968. Clément Fournier va morir el 2 de març de 1969 a l'hospital francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) i va donar el seu cos a la Facultat de Medicina parisenca.

***

Dolors Prat abans de marxar a França (1940)

- Dolors Prat Coll:El 8 de març de 1905 neix a Ripoll (Ripollès, Catalunya) la militant anarcosindicalista Dolors Prat Coll. Nascuda en un família pobra molt creient, quedà òrfena de mare quan tenia set anys i fou enviada amb les monges, de les quals tindrà un penós record. Mestressa de casa als vuit anys, amb 15 començà a treballar en una fàbrica tèxtil de Ripoll i de seguida s'unirà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant de manera destacada en les vagues en pro de les vuit hores. Entre 1936 i 1939 fou secretària del Sindicat de la Indústria Tèxtil de Ripoll, on era coneguda, pel seu caràcter indomable, com La petita Montseny. Després de la desfeta, el gener de 1939 s'exilià amb tota sa família a França, on foren tancats al camp de Magnac-Laval. El febrer de 1940 fou repatriada a la Península, però travessà clandestinament els Pirineus per Prats de Molló el 15 de maig de 1940. Després de treballar en una pedrera de Prades, s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc continuant la seva tasca sindicalista en la federació local de la CNT com a secretària i en Solidaritat Internacional Anarquista (SIA). Amb 91 anys es manifestà a Tolosa en defensa dels immigrants indocumentats. Dolors Prat Coll va morir el 12 de setembre de 2001 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). La podem veure en el film de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida (1986) i en la pel·lícula Camino de libertad (1997, amb versions francesa i anglesa) de Lisa Berger; també sortí en el documental Vivir la utopía (1997) de Juan Gamero. Son fill Progreso Marín li ha consagrat una biografia Dolores: une vie pour la liberté (2002), que fou traduïda al català en 2007 sota el títol La Dolors. Una vida per la llibertat. Des de 1996 cada any un grup de gent (caminodelibertad.com) realitza el mateix recorregut entre Ripoll i Prats de Molló que va fer Dolors per recordar la gesta.

Dolors Prat Coll (1905-2001)

***

Notícia sobre l'execució d'Alfredo Juan Atarés Gracia apareguda en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 16 d'agost de 1936

- Alfredo Juan Atarés Gracia: El 8 de març de 1906 neix a Osca (Aragó, Espanya) el mestre anarquista i anarcosindicalista Alfredo Juan Atarés Gracia. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), des de 1925 fou mestre nacional i exercí la seva professió a diversos pobles d'Osca (Nerín-Sercué, Binèfar, Quinzano, Serveto, Almunient). Participà en la insurrecció anarquista de desembre de 1933, fet pel qual va ser empresonat entre gener i abril de 1934 a Osca, però finalment va ser absolt. En sortir fou destinat a Bolea (Osca, Aragó, Espanya). Va ser amic de Ramón Acín Aquilué. Col·laborà, moltes vegades amb poemes, en la premsa local (El Diario de Huesca, La Tierra, etc.). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser apressat pels feixistes juntament amb un empleat municipal de jardins conegut com El Sordico, que pogué fugir. Alfredo Juan Atarés Gracia va ser afusellat el 4 d'agost de 1936 a Osca (Aragó, Espanya). Sa companya, mestra d'Apiés (Osca, Aragó, Espanya), pogué fugir cap al Regne Unit amb sa filla de dos anys. A finals de 1936 la Comissió Depuradora del Magisteri Provincial d'Osca li va obrir un expedient sancionador.

***

Britta Gröndahl fotografiada per Tommy Nilsson (maig de 1994)

- Britta Gröndahl: El 8 de març de 1914 neix a Eskilstuna (Södermanland, Suècia) l'escriptora i traductora anarcosindicalista Britta Maartman, més coneguda com Britta Gröndahl, amb el llinatge del seu marit. Filla d'una família burgesa, son pare era un comptable militant conservador. Després de graduar-se en 1931 d'humanitats, continuà els estudis de llengua i de literatura i acabà llicenciant-se; encara que també s'interessà per la història i la sociologia, no pogué fer els estudis acadèmics d'aquestes disciplines perquè no estava ben vist per a una dona. La música va ser una de les seves grans passions i en 1949 es casà amb el cel·lista Gustav Gröndahl, a qui ajudà en l'únic llibre que va escriure (60år med cellon). S'afilià a la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i fou una de les organitzadores del Sindicat de Treballadores del Servei Domèstic. A partir de 1952 col·laborà amb el periòdic Arbetaren de la SAC, encarregant-se posteriorment de la secció feminista. Des de 1953 participà en les activitats de la Syndikalistiska Kvinno-förbundet (SKF, Lliga de Dones Sindicalistes). Com a membre de Secretariat Internacional i del Comitè Internacional de la SAC realitzà diversos viatges per Europa, especialment a Espanya i a França. El maig de 1967 prengué part en una reunió clandestina del sector cincpuntista que se celebrà a Madrid. El «Maig del 68» l'agafà a París i participà en la revolta estudiantil, en les vagues i en les ocupacions de fàbriques. Durant la tardor de 1968 va ser nomenada en un congrés primera secretària internacional de la SAC. L'agost de 1974 assistí a la Conferència Anual de Narbona, organitzada pel grup dissident de la Confederació Nacional del Treball (CNT) editor de la revista Frente Libertario. Durant un viatge la tardor de 1975 a Portugal pogué analitzar les conseqüències de la «Revolució dels Clavells» de l'any anterior de la mà de Ligia de Oliveira. En aquests anys fou el principal enllaç entre els moviments llibertaris suec, espanyol --mantingué molta relació amb destacats militants, com ara Joan García Oliver, Diego Abad de Santillán, Felix Carrasquer, Sara Guillén i Cipriano Mera, entre d'altres-- i portuguès, i casa seva es convertí en un lloc d'aixopluc de refugiats espanyols, francesos i italians. Mantingué una estreta amistat amb els anarquistes Helmut Rüdiger, Elly Götze i Ann-Mari i Stig Dagerman. A finals dels anys setanta creà una llibreria anarquista a Estocolm lligada a la SAC, on, a més de la venda de llibres, s'organitzaren conferències, cursos i tota mena d'activitats. També participà en la Liberala Ungdomsförbundet (LUF, Joventut Liberal) i en el seu òrgan d'expressió Frihetlig Socialistisk Tidskrift (FST). Ha escrit un gran nombre d'obres i articles referents als moviments anarquistes suec i espanyol, així com de teoria política i biografies. Es guanyà la vida com a professora de francès en secundària, com a editora de la casa Focus i com a traductora, especialment del francès, i entre els seus treballs més reconeguts està la seva traducció de la Histoire de la sexualité de Michel Foucault i d'obres de Marie Cardinal i Claire Bretécher. Entre les seves obres destaquen Den andra kvinnan (1945, amb Willy Corsari), Syndikalism och demokrati (1970), Här talar syndikalisterna (1973), Parti eller fackförening?Förhållandet mellan arbetarrörelsens två armar, belyst av den franska syndikalismens historia (1975), Folkmaktensår--veckorna före slutet. Rapporter om folkmakten i Portugal november 1975 och en historik över den portugisiska fackföreningsrörelsen (1872-1975) (1976), De ideologisk motsättningarna i den spanska syndikalismen (1910-1936) (1981), Herre i eget hus - om självförvaltning i Spanien och Portugal (1982), Frihetlig kommunism i praktiken. Experiment i självförvaltning i Spanien (1936-1939) (1986), Pierre-Joseph Proudhon: socialist, anarkist, federalist (1988) i Äventyrens år (1994), entre d'altres. Britta Gröndahl va morir el 18 de novembre de 2002 a Estocolm (Suècia), deixant tres filles (Bille, Ulla i Kajsa).

Britta Gröndahl (1914-2002)

***

Necrològica de Vicenç Monsant Torrús apareguda en el periòdic tolsà Espoir del 8 de març de 1981

- Vicenç Monsant Torrús: El 8 de març de 1915 neix a Sant Iscle de Vallalta (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista Vicenç Josep Joan Monsant Torrús –a vegades el primer llinatge citat erròniament com Montsant. Sos pares es deien Esteve Monsant i Antònia Torrús. Fill d'una família pagesa terratinent relativament acomodada de la qual era hereu, quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al moviment llibertari. Durant la guerra va ser perseguit i detingut a la seva comarca per les forces de la reacció comunista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Sant Cebrià i se Sètfonts. Posteriorment va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació alemanya canvià d'identitat i aconseguí trobar feina a les obres de la presa de Sant Estève de Cera (Alvèrnia, Occitània). Després de la II Guerra Mundial, un cop regularitzada la seva situació, s'establí a Saint-Étienne amb sa companya Rosario García, treballà de paleta i continuà militant en la CNT de l'exili. Va fer de correu entre els moviments llibertaris de l'exili i de l'interior gràcies als seus freqüents viatges a Catalunya. Vicenç Monsant Torrús va morir el 29 d'agost de 1980 a Saint-Étienne (El Forez, Arpitània).

Defuncions

Alex Sadier (Ginebra, 1887)

- Jules Alexandre Sadier: El 8 de març de 1936 mor a Buenos Aires (Argentina) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista francoargentí Jules Alexandre Sadier, Alex. Havia nascut el 7 de juny de 1862 a Arquian, a prop de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França). Insubmís al servei militar, es refugia a Suïssa, on trobarà Kropotkin a Ginebra i esdevé un actiu militant anarquista. En 1887 es trasllada a Bèlgica, on naixerà son fill Gilbert, peròés empresonat a Lieja abans de ser expulsat. Aleshores marxa a Londres, des d'on embarcarà a l'Argentina el 1889. A Buenos Aires comença a treballar a la Llibreria Internacional d'Émile Piette, que més endavant serà seva, convertint-se en punt de reunió de les forces progressistes. De 1890 a 1897 col·labora en el periòdic anarquista El Perseguido. El 23 de gener de 1893, a Buenos Aires, apareix el primer número del setmanari anarquista en llengua francesa La Liberté, del qual seran cofundadors Émile Piette i Pierre Quiroule, pseudònim d'Alexandre Falconnet, anarquista francès refugiat a l'Argentina que esdevindrà novel·lista utopista --La ruta de la anarquía (1912), La Ciudad anarquista americana (1914). L'anarquista Auguste Vaillant també serà col·laborador de La Liberté. Sadier informarà epistolarment Max Nettlau i Jean Grave sobre els progressos del moviment anarquista argentí i ajudarà financerament les publicacions llibertàries (La Révolte, Les Temps Nouveaux...). En 1910 marxa a França i, després de nombroses aventures, fixarà la seva residència a Niça en 1927. Aleshores col·laborarà en L'Emancipateur, en La Voix Libertaire, en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot, i participa en el Grup d'Estudis Socials de Niça animat per la parella Yvonne i Jean Lhuillier. Químic amateur, inventarà una recepta de coloració alimentària a base de curcuma. En novembre de 1935, malalt d'un càncer gàstric, torna a ca son fill a Buenos Aires (Argentina), on morirà. Sa companya, Carolina Kincler, li sobreviurà tres anys i morirà d'un càncer de còlon. Entre les seves obres podem destacar Un Congrès dit anarchiste (1922), À mes camarades (1922), Patriotisme capitaliste (1932) i Dans l'internationale anarchiste (1932). La seva documentació sobre el moviment anarquista argentí es troba dipositada als arxius del Social Museum de la Universitat d'Amsterdam.

***

Anagrama del Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación

- Antonio Abad Donoso: El 8 de març de 1960 és garrotat a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya) l'anarquista i resistent antifranquista Antonio Abad Donoso. Havia nascut cap al 1936. Juntament amb el seu cosí Santiago Martínez Donoso i amb José Ramón Pérez Jurado i JustinianoÁlvarez Montero van formar un grup del  Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación (DRIL). L'escamot va cometre el 17 i el 18 de febrer de 1960 diversos atemptats amb bomba a Madrid, un dels quals va ser contra el local de Falange al carrer Toledo; l'explosió prematura de la bomba va matar el militant José Ramón Pérez Jurado. La policia va descobrir una gran quantitat d'explosius al domicili del responsable del DRIL, Santiago Martínez Donaso, al carrer madrileny d'Eduardo Marquina, on es preparaven les bombes. Detingut Antonio Abad, va ser jutjat el mateix febrer per «delictes de terrorisme», condemnat el 2 de març --Justiniano Álvarez Montero serà condemnat a cadena perpetua-- i executat pel botxí Antonio López Sierra, el mateix que donarà mort en 1963 a Francisco Granado Gata i a Joaquín Delgado Martínez, i en 1974 a Salvador Puig i Antich. L'execució d'Abad Donoso provocarà una forta reacció internacional contra el règim de Franco.

***

Necrològica d'Iside Pallarès Mestre apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 28 d'abril de 1966

- Isidre Pallarès Mestre: El 8 de març de 1966 mor a Millau (Roergue, Occitània) l'anarcosindicalista Isidre Pallarès Mestre. Havia nascut cap el 1895 a Puigpelat (Alt Camp, Catalunya). Es guanyava la vida com a agricultor i barber. En els anys trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes i president del Sindicat de Treballadors del Camp de la CNT local. Entre l'octubre de 1936 i el gener de 1937 fou regidor municipal, encarregat de la presidència de la Comissió de Guerra i de les confiscacions de les propietats urbanes en nom del Sindicat Cooperatiu d'Edificació. El gener de 1938 fou delegat al Ple Regional de Pagesos de la CNT celebrat a Barcelona (Catalunya). El novembre de 1938 es va reincorporar a l'Ajuntament en substitució d'un regidor que havia estat destinat al front. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En acabar la II Guerra Mundial, després d'un temps militant en la Federació Local de Sent Roman de Sarnon (Roergue, Occitània), s'establí a Millau, on ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT, com ara el de tresorer de la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Després d'una llarga malaltia, Isidre Pallarès Mestre va morir el 8 de març de 1966 a Millau (Roergue, Occitània).

***

José Rueda Duarte, Antonio Machuca Ortiz y Antonio Toro Aguilar amb altres dos companys en l'exili

- José Rueda Duarte: El 8 de març de 1997 mor a Chatou (Illa de França, França) l'anarcosindicalista José Rueda Duarte, conegut com Gorrión. Havia nascut el 8 de juny de 1912 a Marbella (Màlaga, Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Marbella, es guanyava la vida com a agricultor. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 ajudà a la instauració del comunisme llibertari al seu poble, però amb l'ocupació d'aquest per les tropes franquistes hagué de fugir. Entre 1937 i 1938 formà part del grup de resistència antifranquista creat al voltant del militant confederal Antonio Machuca Ortiz, i on també formaven part Antonio Salas Urda (Ubillo) i José Sánchez Infante, que operava a la Sierra Blanca, entre les localitats de Camoján i Nagüeles de Marbella, i que tenia com a base operativa la mina de plom de Buenavista a Marbella. L'abril de 1938 la Guàrdia Civil atacà aquesta base i resultà mort José Sánchez Infante (Cañavera); ell, però, aconseguí fugir i amagar-se, amb Joaquín Gil Fernández (Palmero) i Antonio Machuca Ortiz, en una cabana de la zona d'Ojén (Màlaga, Andalusia, Espanya). El maig de 1938 participà en els últims enfrontaments amb els falangistes de la regió. El 6 de juliol de 1939 formà part del grup de 17 exguerrillers o exsoldats republicans que escaparen nadant des de les costes de La Atunara, barri de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya), i pogueren arribar a Gibraltar –un d'ells morí ofegat quan intentava salvar les quatre milles que uneixen els dos punts i un altre morí al poc temps d'arribar a causa de l'esforç físic. Després d'un temps tancat en una presó militar d'El Penyal de Gibraltar, emigrà al Marroc, on continuà militant en la CNT de l'exili. Finalment pogué passar a França, on milità en la CNT fins a la seva mort.

***

Álvaro Ponce de León García

- Álvaro Ponce de León García: El 8 de març de 1999 mor a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Álvaro Ponce de León García. Havia nascut en 1914 a Alacant (Alacantí, País Valencià). Tipògraf de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf feixista, pogué embarcà a Alacant cap a Orà (Algèria) i en arribar va ser tancat al camp de concentració de Morand. Quan esclatà la II Guerra Mundial sortí del camp i fou enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en la construcció del ferrocarril subsaharià. En 1988 figurava com a tresorer de la Federació Local de l'Alacant de la CNT. A partir de 1992 va ser secretari i organitzador de la redacció de la revista llibertària Siembra. Testimonis orals seus es troben conservats a la Fonoteca de l'Arxiu de la Memòria de la Fundació Salvador Seguí (FSS).

***

Antoni Turón Turón

- Antonio Turón Turón: El 8 de març de 2003 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antonio Turón Turón. Havia nascut el 17 de gener de 1920 a Híjar (Terol, Aragó, Espanya). Amb sa família es traslladà d'infant a Barcelona (Catalunya). Quan tenia 13 anys començà a treballar de laminador a la foneria de Can Girona del Poble Nou, on també feia feina son pare, i s'afilià poc després al Sindicat del Metall (secció Poble Nou) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta fou membre del grup anarquista del bar La Paz de Sant Adrià de Besòs i de les Joventuts Llibertàries del Poble Nou. El juliol de 1936, al costat del grup «Los Solidarios», va combatre els aixecats feixistes a les casernes dels Docks i de Lepanto; durant els dies següents va enfrontar-se als franctiradors i participà en l'avituallament i en les oficines d'afiliació de la Columna Durruti i de la d'Ortiz. En 1937 lluità al front d'Aragó (Casp i Belchite) i, quan aquestes línies caigueren, en la 24 Divisió als Pirineus lleidatans. Amb el triomf feixista, passà amb les restes de la 24 Divisió els Pirineus per Lleida i fou a parar a diversos camps de concentració i companyies de treballadors (La Guingueta d'Ix, Montlluís, Vernet, Setfonts i Gueugnon). Fugí dels camps de concentració i, després d'un temps treballant el camp i el bosc i fent carbó per sobreviure, amb Francisco Piqueras Cisuelo passà a l'Espanya franquista. Detingut per la Guàrdia Civil a Camprodon, fou tancat en diverses presons i camps disciplinaris i de treball (Figueres, Reus, Madrid, Camp de Gibraltar, excavació d'Empúries, L'Escala). Després va ser obligat a fer el servei militar a Mallorca fins al juny de 1945. Un cop lliure, es passà a la lluita clandestina a Barcelona i formà part de les Joventuts Llibertàries i del grup editor de Ruta, alhora que treballava de venedor tèxtil i feia de correu clandestí. Posteriorment fou administratiu a l'Institut Nacional de Previsió. El gener de 1947 va ser detingut per la policia i a la comissaria de la Via Laietana rebé una brutal pallissa a mans dels esbirros del cap de la Brigada Políticosocial de Barcelona Eduardo Quintela Bóveda. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó, però a causa de les irregularitats del consell de guerra la pena va ser reduïda a 20 anys en la revisió. Gràcies a les reduccions per treball, aconseguí la llibertat després d'estar tancat 11 anys en nombroses presons (model de Barcelona, Bilbao, Logronyo, penal del Dueso, etc.). En 1958 va sortir en llibertat condicional i s'establí a Madrid i després a Barcelona. A la capital catalana ajudà José Navarro Muñoz, amb qui havia estat tancat a El Dueso, i formà part del Comitè Nacional clandestí, amb Ismael Rodríguez Ajax com a secretari general, fins a la seva detenció l'octubre de 1961 a Barcelona; acusat de propaganda il·lícita, fou tancat un any a la presó. Més tard, fins a la seva jubilació en 1985, va treballar en la Seguretat Social. Participà en l'estratègia cincpuntista i en 1966 fou membre de la Comissió Provincial de Barcelona encarregada de coordinar la presència confederal en les eleccions del«Sindicat Vertical». En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Durant els anys següents va ser promotor de diverses activitats culturals llibertàries, com ara l'associació «Ecologia, Cultura, Art» (ECA), l'Associació Cultural i Ecologista Natura (ACEN) o el Centre de Documentació Històrico-Social / Ateneu Enciclopèdic Popular (CDHS-AEP) de Barcelona, entitat de la qual va ser secretari en 1986 i membre de la seva Junta Directiva durant els anys noranta. En 1997 participà en el documental Vivir la utopía de Juan Gamero i el seu testimoni va ser recollit per Gabriel Pernau i José Luís Martín Ramos en el llibre Les veus de la presó (2003). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Boletín Bibliográfico, Cenit, Ideas-Orto,Noticiari, Quaderns, etc. Antonio Turón va morir el 8 de març de 2003 a Barcelona (Catalunya) i llegà el seu cos a la Facultat de Medicina.

Antonio Turón Turón (1920-2003)

***

Libertario Gelabert Mayol

- Libertario Gelabert Mayol: El 8 de març de 2011 mor a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista Libertario Gelabert Mayol, conegut com Tàrio. Havia nascut l'11 de febrer de 1933 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Son pare, Joan Gelabert Vallori (Pinyol), va ser un obrer del vidre de Casa Llofriu del barri de Santa Catalina de Palma i un destacat militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); sa mare es deia Maria del Carme Mayol Cerdà i era profundament catòlica. Tingué tres germans: Antoni, Aurora i Galileo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son pare aconseguí fugir a Barcelona (Catalunya) via Cabrera. Després de la Guerra Civil, son pare va ser detingut i empresonat a Maó (Menorca, Illes Balears), on restà fins a 1943. En aquesta època, les autoritats franquistes el van obligar a canviar-se el nom pel de Juan i son germà Galileu pel de Jaime. De jove, amb son germà Antoni, ajudà son pare en la distribució de propaganda i premsa llibertàries clandestines, qui va ser detingut i empresonat en diverses ocasions. Quan tenia 14 anys abandonà els estudis per ajudar sa família i es posà a fer feina en un taller de fusteria regentat per un antic militant de les Joventuts Llibertàries. Després treballà en diferents feines, sobre tot en l'artesania en fusta. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reorganització de la CNT a l'illa i fou membre de l'associació per a la recuperació de la memòria històrica«Memòria de Mallorca», fent conferències pels instituts d'ensenyament de l'illa. En 2009 ell i son germà Galileo recuperaren oficialment els seus noms originaris. Libertario Gelabert Mayol va morir a conseqüència d'un càncer el 8 de març de 2011 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Deixà inèdites unes memòries.

Libertario Gelabert Mayol (1933-2011)

Joan Gelabert Vallori (1899-1950)

Actualització: 08-03-19

No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai. (Miquel López Crespí)

El dietarisme a les Illes: records dels anys 70

En llibres de narracions com La guerra just acaba de començar hi ha molt de l’experimentalisme que vaig practicar en aquells començaments dels anys setanta. I, què vull dir exactament amb la paraula “experimentalisme”? Em referesc, i ho he explicat en altres articles, a portar a la pràctica moltes de les idees que, i ara ho veig amb certa perspectiva històrica, s’havien congriat en la meva imaginació a ran d’haver fet meves moltes de les idees rupturistes de les avantguardes literàries i artístiques de començaments del segle XX, passades pel sedàs del situacionisme –Guy Debord, Raul Vaneigem!—i la militància antifeixista. Pens en els contes guardonats amb el Ciutat de Manacor per un jurat format per Manuel Vázquez Moltalbán, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Melià i Guillem Lluís Díaz-Plaja. Narracions com “El grup”, “La guerra just acaba de començar”, “Amb els ulls plens de pànic”, “La presó”, “Aquesta illa on et duré”, “La nostra herència”, “Pàgines d´un diari”, “Ningú no romp el silenci”, “Genteta de Ciutat”, “L’home que cada dia anava a comprar el diari”, “Notícia dels escriptors illencs”, “La Perla Balear”, “Passa que...” i “Fugir”, ho demostren. És la influència del surrealisme, de certs aspectes del nouveau roman i, més que res, de les teoritzacions artístiques del situacionisme, com ja he dit. El collage esdevé element essencial de moltes d’aquestes narracions. L’autor ho adverteix ben explícitament en la introducció de La guerra just acaba de començar quan escriu: “Per a la realització d’algunes de les narracions d’aquest llibre s’han utilitzat fragments dels següents materials: La isla de la calma (Santiago Rossinyol); Socialisme, sindicalisme i comunisme a Mallorca (Pere Gabriel); Gent del carrer (Antoni Serra); Los grandes cementerios bajo la Luna (Bernanos); Guia Turistica y comercial de Mallorca 1943; La Nostra Terra (Novembre 1934); Joanot Colom (Oliver)”. El conte de La guerra just acaba de començar titulat “La Perla Balear” és bastit quasi completament amb fragments de la Guia Turistica y comercial 1943, i el titulat “Aquesta illa on et duré” es va fer com una mena de collage amb frases agafades a l’atzar dels diaris. També s’hi troben paràgrafs complets de determinats llibres que llegia en el moment exacte de posar-me a escriure. Altres narracions del llibre són simples pràctiques d’escriptura automàtica seguint les instruccions de Breton als inicials components dels grups surrealistes. A vegades una aplicació mecànica de les instruccions que Freud donava als seus pacients per a aprofundir en el subconscient de les persones... També s’hi poden trobar contes escrits a partir de fragments de cartes personals i altres experiments, alguns fins i tot d’utilització de la tipografia per ressaltar més allò que l’autor vol expressar. Però no em semblava el més adient considerar que els jocs tipogràfics fossin l´únic sistema, o el sistema més important, per eixamplar els límits del codi lingüístic de l’escriptor. Segurament mai em va interessar a fons la simple experimentació textual. Crec que en aquell temps els jocs tipogràfics ens semblaven desfasats, fora d’època, un vulgar seguidisme de determinades pràctiques parisenques de començament de segle XX. No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai.

Però el que em seduïa més en el moment d’escriure els contes que conformen La guerra just acaba de començar era la idea que la narració, el llibre, no es bastia com un intent de construir una “joia” literària experimental de validesa eterna. Ni molt manco! L’autor volia emprar, i de fet així ho feia, la literatura per establir un diàleg de complicitat amb el lector. El lector esdevenia així confident de dèries amoroses, polítiques, culturals de l’escriptor. Els experiments fets aleshores s’inscrivien, doncs, en el marc d´una concepció efímera del fet literari, quasi situacionista, i la importància del text no consistia tant en la simple experimentació formal, sinó en el fet que les narracions esdevenien una part activa d’una revolta global, d’acord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d´una nova situació històrica i cultural.

Amb l’agreujament de la lluita de classes cultural, política i econòmica també s’anaren modificant alguns dels pressupòsits inicials que teníem quan començarem a escriure a finals dels anys seixanta. L’augment dels crims de la dictadura, l’assassinat d’obrers a les fàbriques en vaga, la mort a garrot vil de l’anarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del règim dient que mai hi hauria democràcia a l’estat espanyol, feien que ens anàssim implicant més i més en la militància antifeixista. Record que molts companys de “revolta textual i literària”, molts “revolucionaris de tipografia”, amics de xerrada de cafè, no volgueren fer aquest pas en el camí d´una autèntic combat contra la putrefacció regnant, tant política com cultural. Sembla que no anaven més enllà de la provatura malgirbada, de l’avorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets “rupturistes”, copiats del moviment Dadà, dels surrealistes dels anys vint no eren sinó l’expressió enrabiada d´una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. Ràbia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés... la impotència d’escriure res de vàlid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.

La implicació personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produïda pel feixisme i els intel·lectuals de dreta, va ser el pas que alguns férem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseqüència de la participació en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, també anà variant la meva concepció del que era art i literatura experimental.

Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre d’agitació polític català i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar “nova cultura revolucionària”, “art experimental”, “teatre subversiu” molt del que fèiem a fàbriques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reunió. Hi ha dos llibres bàsics per a copsar aquest canvi de percepció, descobrir l’explicació de perquè, a mesura que s’anava complicant la lluita contra la dictadura, també s’anava modificant la nostra concepció quant als experiments de simple “revolta” de saló. Els dos llibres que entre molts d’altres ens condicionaren i condicionen encara eren La société du spectacle de Guy Debord i el famós Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de París el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat artística i política els llibres dels situacionistes?

La realitat que ens encerclava era vista aleshores des d’una òptica diferent. Caldria recordar l’ambient “teatral” existent en les assembles d’estudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat d’enterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les cançons revolucionàries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il·legals. Tot cobrava un sentit quasi èpic, experimental: la intervenció dels delegats de curs, de les comissions de col·lectius solidaris que venien a parlar a l’assemblea per a exposar els problemes des d´un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, també, del més diversos comitès de solidaritat amb col·lectius represaliats pel feixisme, i de presos polítics. Recordem com, dalt l’escenari de la sala d’actes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les cançons de Raimon, Lluís Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una època en què molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de memòria el repertori d´himnes del moviment revolucionari mundial. Des d’Els Segadors fins a La Internacional, passat per l´himne de la CNT, La Jove Guàrdia o algunes cançons d’Eisler. Jo m´ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si és que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de l’assemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.

La revolta quotidiana, la subversió practicada pels sectors més combatius del poble, eren situacionisme pur! Com podíem haver escrit un guió, per molt “obert” que fos, que hagués estat capaç d’incorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I això sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte d’actor professional, com a persona “diferent” del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres “experimentacions” del moment, el que de veritat ens seduïa, el canvi cultural subversiu al qual lliuràrem els millors anys de la nostra joventut.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 9 de març

Esdeveniments

Louise Michel: El Pa o la Mort (1883)

- Manifestació de desocupats: El 9 de març de 1883 a París (França) una gran manifestació de més de 600 desocupats --des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert on és dispersada per la policia-- que demanen pa, assalta tres fleques del recorregut i s'enfronta a les forces de l'ordre al crit de «Pa, treball o plom». Hi participen Louise Michel, amb un mocador negre fermat al pal d'una granera, i Émile Pouget, instigador de la manifestació; aquest darrerés detingut i Michel, tot i que de tot d'una pogué escapar, ho fou setmanes després. Acusats d'«incitació al pillatge»; Pouget serà condemnat a vuit anys de presó i Michel a sis. Hi ha autors que pensen que en aquesta manifestació va ser la primera vegada que es va fer servir la bandera negra en comptes de la bandera roja, tradicional en el moviment anarquista.

Manifestació de desocupats (París, 9 de març de 1883)

***

Cipriano Mera, cap de la 70a Brigada, fotografiat per Albero y Segovia

- Victòria de Cipriano Mera: El 9 de març de 1939 a Madrid (Espanya) l'anarquista Cipriano Mera, tinent coronel del IV Cos d'Exèrcit del Centre de la II República espanyola, derrota les tropes comunistes colpistes que assetgen el Consell Nacional de Defensa. Aquest consell va ser creat a iniciativa dels partits polítics i dels sindicats, en resposta al Decret de 3 de març de 1939 que consagrava tots els posts de comandament militars a l'hegemonia del Partit Comunista d'Espanya (PCE), per negociar la fi de la guerra amb garanties per als antifeixistes. Durant una setmana els comunistes a Madrid combateren amb uns 30.000 soldats, que venien automàticament en gran part del front que, en teoria, havien de vigilar, mentre en altres zones encara republicanes les unitats comunistes no es movien en absolut. El mateix 9 de març els comunistes aixecats a Madrid publicaren un número de Mundo Obrero amb una nota oficial del coronel Lluís Barceló Jover, que havia fet promesa de lleialtat al Consell Nacional de Defensa, però que finalment s'havia autoproclamat «Cap accidental de l'Exèrcit del Centre», en la qual es parlava de la defensa de la legalitat afirmant que el govern de Juan Negrín encara restava a Espanya: «Manca a la veritat qui digui el contrari», deia la capçalera. En realitat, Negrín havia fugit a França el 8 de febrer. La lluita entre les forces comunistes i llibertàries va ser dura, però hagué presos i ostatges recíprocs que, en certa mesura, frenaren elsànims. Hagué treves i represes dels combats. La xifra total de baixes és difícil de quantificar, però com a mínim un milenar entre morts i ferits.

Naixements

Seu de la CGT-U al carrer Grange aux Belles de París (1922)

- François Rose:El 9 de març de 1879 neix a Armentières (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i sindicalista Carloman François Rose. Pintor d'edificis, pren part en la redacció del setmanari anarquista d'Amiens Germinal i va vendre Le Libertaire pels carrers molts anys. Militant sindical de la Confederació General del Treball (CGT), després de la Gran Guerra, serà durant el període de reconstrucció de la postguerra el delegat regional de la Construcció. Entusiasmat per la revolució bolxevic, es va acostar als comunistes, però sense adherir-se al Partit. Entre 1920 i 1921 prendrà part en la campanya en favor de l'alliberament dels amotinats del Mar Negre. En 1921 es produeix l'escissió sindical en la CGT i sorgeix una nova Confederació General del Treball Unificada (CGT-U) que reagruparà els elements comunistes i anarquistes, i en 1922 Rose en serà el secretari de la Unió Departamental. François Rose va morir el 3 de gener de 1961 a París (França).

***

Carlo Tresca

- Carlo Tresca: El 9 de març de 1879 neix a Sulmona (Abruços, Itàlia) el periodista i, d'antuvi socialista i després, propagandista anarquista i anarcosindicalista Carlo Tresca, que va fer servir el pseudònim de Renato Morgante. Sos pares es deien Filippo Tresca i Filomena Fasciani. A causa de la mala situació econòmica de sa família, s'hagué de conformar amb assistir l'Institut Tècnic sense aconseguir la titulació. Quan la insurrecció de Creta (1897-1898) contra el domini otomà, sembla que intentà unir-se com a partisà de la «Legió Cipriani» o amb els voluntaris de Ricciotti Garibaldi, però no ho va aconseguir a causa de la seva minoria d'edat. En 1900 organitzà amb èxit la manifestació del Primer de Maig a la seva ciutat. El trasllat per càstig a Sulmona d'alguns membres destacats del personal ferroviari, maquinistes sobretot, a la zona central dels Abruços, va fer que el juliol de 1900 es creés el Sindicat de Conductors de Locomotores (SCL), fet que va ser aprofitat pel jove Tresca per entrar en contacte amb les idees socialistes. S'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), desenvolupà una intensa propaganda entre els joves obrers i prengué part en manifestacions públiques. El juny de 1902 va ser detingut per primera vegada i va ser condemnat per primer cop a tres mesos de presó per «crits sediciosos» durant una desfilada monàrquica. Com a col·laborador d'Il Germe, periòdic socialista sortit el 1901 a Sulmona, destacà per la vehemència dels seus articles i pel to polèmic i d'enfrontament contra les autoritats, el clergat, els notables locals i la Camorra, aconseguint amb això una nova condemna el novembre de 1902 i una més de 70 dies de presó en la primavera de 1903. En aquesta època fou secretari de l'SCL, estretament lligat a la Mútua de Maquinistes i Fogoners de Milà (Llombardia, Itàlia). El 20 de setembre de 1903 es casà amb Helga Guerra. L'octubre de 1903 assumí la gerència d'Il Germe i la publicació d'articles que van ser denunciats per difamació per alguns notables del poble li portaren, tot i la defensa de l'advocat Enrico Ferri, a patir dures condemnes, com ara una de dos anys i mig i altra de 17 mesos de reclusió. A conseqüència d'aquesta repressió, decidí emigrar als Estats Units, on residia son germà Ettore Tresca, però la seva esposa decidí restar a Itàlia. Els diners per al viatge van sortir dels lectors italians d'Il Germe residents a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) que crearen el «Circolo Risveglio Giovenile Italiano» (Cercle Despertar Juvenil Italià) per a recaptar fons per a facilitar l'exili dels perseguits a Amèrica. Viatjà als EUA, via Lugano (Ticino, Suïssa), on conegué Benito Mussolini, aleshores socialista d'extrema esquerra, antimilitarista i desertor, i Le Havre (Alta Normandia, França), i el 26 de juliol de 1904 desembarcà al port de Nova York (Nova York, EUA). S'establí a Filadèlfia, on s'afilià a la Federació Socialista Italiana (FSI), fundada en 1902 per Giacinto Menotti Serrati, i dividida per la polèmica entre els membres dels dos partits socialistes –el Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Laborista) d'Amèrica i el Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica)– i els treballadors que es mantenien neutrals a les dues tendències. El setembre de 1904 assumí la direcció d'Il Proletario, òrgan oficial de l'FSI, que deixà de publicar-se a Nova York i reprengué l'edició a Filadèlfia. Després de distingir-se en diverses activitats anticlericals, a començament de 1905 jugà un paper important en la vaga dels obrers de la fàbrica de barrets John B. Stanton Co. Amb el naixement, en 1905, del sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), cada vegada més convençut de la necessitat de l'ús de l'acció directa anarcosindicalista, acostà les seves posicions al pensament anarquista i el juny de 1906 abandonà l'FSI i la direcció d'Il Proletario i, després de passar un temps per La Voce del Popolo, dirigit per Giovanni Di Silvestro a Filadèlfia, l'agost de 1908 fundà a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) el seu propi periòdic, La Plebe, que va ser definit per la policia com «periòdic anarcoide setmanal» i que es caracteritzà per la propaganda subversiva i l'antimilitarisme, però sense deixar de banda les crítiques als mediadors en les contractacions, els patrons, les autoritats consulars, l'exèrcit, la casa reial, el clergat i tot el que ensumés a poder. Aquesta publicació li va portar detencions, un intent d'assassinat i l'excomunió pública. El gener de 1909 va ser jutjat sota l'acusació d'haver difamat un sacerdot catòlic que tenia una relació amorosa amb la seva mestressa de claus en un article il·lustrat en La Plebe; condemnat a sis mesos de presó, també es va prohibir la publicació. Un cop lliure abandonà Pittsburgh i es traslladà a Steubenville (Ohio, EUA), on donà vida a L'Avvenire. El juny de 1910 va ser novament empresonat amb una condemna de nou mesos i de 300 dòlars de multa per «difamació» a un altre sacerdot, però sota el pseudònim de Renato Morgante publicà en el seu periòdic l'article «L'Ammazzatoio», que contenia una apologia del regicidi d'Humbert I a mans de l'anarquista Gaetano Bresci. El maig de 1912 va ser detingut novament a Lawrence (Massachusetts, EUA), on els wobblies dels IWW havien engegat una gran vaga dels obrers tèxtils de l'American Woolen Company (AWC, Companyia de Llana Americana) que va triomfar el març d'aquell any, quan portaven una campanya per l'alliberament dels militants Joseph James Ettor i Arturo Giovannitti, acusats de complicitat moral en la mort de la manifestant Anna LoPizzo per haver incitat els piquets i la vaga. En aquesta circumstància fou quan conegué la sindicalista wobbly Elizabeth Gurley Flynn, coneguda com The Rebel Girl (La Noia Rebel), que esdevingué sa companya fins el 1925 –la seva esposa li va demanar el divorci el març de 1913 per«abandonament de la llar conjugal». Encara que mai no es va afiliar als IWW, després de l'alliberament d'Ettor i Giovannitti, continuà amb Flynn en la tasca propagandística, organitzant vagues, com ara la de Little Falls (Nova York, EUA), la dels treballadors dels hotels i cambrers de Nova York, la dels barbers novaiorquesos o la llarga vaga de Paterson (Nova Jersey, EUA) de 1913, que desencadenà noves detencions, nous processos i noves sentències absolutòries. Les autoritats consulars italianes el consideraven com el promotor, mitjançant el seu periòdic, d'una «atroç campanya difamatòria setmanal contra la Casa de Savoia, contra el Reial Exèrcit i contra la pàtria» i «un dels propagandistes més perillosos del moviment anarquista», ja que contínuament estava fent gires de conferències. Des de mitjans de 1914 a principis de 1915 es dedicà a reivindicar la llibertat de reunió i d'expressió a Paterson, on la policia reprimia sistemàticament totes les iniciatives dels IWW. En 1915 participà en la marxa dels desocupats novaiorquesos i el juliol de 1916 va ser detingut als turons de ferro de Mesabi (Mesabi Iron Range), a Minnesota (EUA), on portava a terme una vaga dels treballadors de l'Oliver Iron Mining Company (OIMC, Companyia de la Mena de Ferro Oliver), i va ser acusat, amb el perill de ser condemnat a cadena perpètua, de complicitat en homicidi per haver atiat la violència amb els seus discursos. Tant als Estats Units com a Itàlia, encara que ambdós Estats patien la Gran Guerra, es desencadenà una intensa mobilització pel seu alliberament. Fins i tot els polítics intervencionistes, com ara Leonida Bissolati, del Partit Socialista Reformista Italià (PSRI), o el sindicalista Giuseppe Giulietti (Capitan Giulietti), participaren en una campanya encapçalada per anarquistes i socialistes, com ara el diputat Arturo Caroti, que visqué als EUA entre 1905 i 1913. El desembre de 1916 l'acusació va ser retirada i fou excarcerat; però la polèmica amb el sindicalista wobbly William Dubley Haywood (Big Bill Haywood) sobre la gestió del procés, portà Tresca, i amb ell Ettor i Flynn, que havien organitzat la defensa sobre el terreny, a trencar les relacions amb els IWW. Després de l'entrada dels EUA en la Gran Guerra l'abril de 1917, fou un dels que portà la campanya contra la guerra i contra el reclutament militar. El 30 de setembre de 1917, en el marc d'una gran operació contra els wobblies de Chicago (Illinois, EUA) que incriminà 168 persones, acusades per les autoritats federals d'haver promogut vagues i agitacions contra els EUA, d'«afavorir directament o indirectament les potències centrals» i de«conspiració contra l'Estat», va ser detingut, juntament amb Flynn, Ettor, Giovannitti i Giovanni Baldazzi. Contraris a la tàctica de Haywood de centralitzar el procés a Chicago, Tresca, Flynn, Ettor i Giovannitti exigiren la llibertat sota fiança i obtingueren la separació de les causes, i finalment no van ser processats. Baldazzi, però, en 1918 va ser condemnat a 10 anys de presó i posteriorment va ser expulsat del país. En aquest interí, però, el seu periòdic L'Avvenire va ser obligat a tancar acusat de difondre «propaganda pacifista». A finals de 1917 comprà la capçalera del periòdic novaiorquès Il Martello. Giornale politico letterario artistico, fins aleshores dirigit per Luigi Preziosi, i la transformà en un dels periòdics més vius del moviment obrer italoamericà, de la tendència anarcocomunista en particular i del moviment anarquista internacional en general. Després de la I Guerra Mundial la seva activitat periodística es desenvolupà en diferents fronts: denúncia de les expulsions i deportacions dels subversius als seus països d'origen (Luigi Galleani a Itàlia, Emma Goldman i Alexander Berkman a Rússia, etc.), campanya a favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti, oposició a la penetració feixista en les organitzacions dels emigrants, suport als intents de creació d'organitzacions sindicals autònomes entre els treballadors, etc. L'abril de 1923 fou un dels promotors més actius de la creació d'un «front únic» dels antifeixistes italians als EUA, l'Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), i els seus atacs contra el feixisme portaren a les autoritats nord-americanes, sota la pressió de l'ambaixada italiana, a intentar posar-lo fora de lloc. El 14 d'agost de 1923 va ser detingut argumentant la Federal Obscenity Law (FOL, Llei Federal d'Obscenitat) per haver publicat en Il Martello publicitat del control de natalitat. Jutjat, el 10 de desembre de 1923 va ser condemnat a un any i un dia de presó, va ser enviat a la penitenciaria d'Atlanta (Georgia, EUA), on obtingué una reducció de la pena a quatre mesos signada pel president Calvin Coolidge, gràcies a la pressió d'una gran mobilització i de la intervenció de Fiorello La Guardia, futur alcalde de Nova York. Mentrestant, en 1921, després de la fase inicial d'entusiasme per la Revolució russa, començà a criticar el govern soviètic, prenent distàncies del leninisme i posteriorment condemnant obertament l'estalinisme. Fins i tot en els cercles anarquistes, les seves relacions amb determinats sectors van ser cada vegada més tenses. En 1926, el feixistes van atemptar contra la seva vida fent esclatar una bomba en un congrés. En 1928 l'anarquista Osvaldo Maraviglia organitzà des de les pàgines del periòdic antiorganització del moviment llibertari L'Adunata dei Refrattari una campanya contra la seva persona. El maig d'aquell any, alguns anarquistes es reuniren a Hartford (Connecticut, EUA) i emeteren un veredicte desqualificant la seva persona, que va ser publicat en L'Adunata dei Refrattari. Segons un informe de la policia italiana d'agost de 1928, es devia principalment a Armando Borghi el conflicte amb Tresca, que acusava de convertir-se en el cavall de Troia de l'anarquisme nord-americà. En 1932 Il Martello suspengué la seva publicació per manca de fons, però la reprengué en 1934. Quan esclatà la Revolució espanyola i la guerra civil, va fer costat el «front únic antifeixista» i la participació dels anarquistes en els governs de la II República espanyola, però els fets posteriors van fer que la dissensió amb els comunistes esclatés. Molts durs van ser els seus atacs contra els comunistes arran de la repressió exercida contra els anarquistes i els membres del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) el maig de 1937 a Catalunya i després dels processos estalinistes (cas Julient Stuart Poyntz, cas Robinson-Rubens, etc). Entre 1937 i 1938 participà en l'American Committe to Defend Leon Trotsky (ACDLT, Comitè Americà de Defensa de Lev Troski) i el 19 de març de 1938 participà, al costat de Suzanne LaFollette, Eugene Lyons i Bertram David Wolfe, en el gran míting contra els processos de Moscou organitzat per l'ACDLT a Nova York. Després d'abandonar l'AAFNA, en mans dels comunistes, esdevingué una persona força influent en la«Mazzini Society», juntament amb Alberto Tarchiani que, curiosament, en 1916, quan la mobilització a favor de Tresca, havia enviat al subsecretari d'Assumptes Estrangers una carta acusatòria contra ell per les seves «activitats antipatriòtiques». Durant la II Guerra Mundial col·laborà amb l'Office of War Information (OWI, Oficina d'Informació de Guerra) en la creació d'un Italian-American Victory Council (IAVC, Consell Italo-Americà per a la Victòria), que hauria d'haver acollit tots els grups antifeixistes. Però la seva oposició a la inclusió dels comunistes i de persones com Generoso Pope, editor d'Il Progresso Italo-americano, que en el passat havien sostingut la dictadura feixista, només li van portar enemics. El clergat, la hipocresia i la corrupció seran altres dels seus objectius, i sempre va estar en el punt de mira de l'FBI –el seu expedient té 1.358 pàgines. Des de les pàgines del seu setmanari IlMartello va engegar una campanya en contra de la Màfia durant els últims anys de sa vida. El 9 de gener de 1943, aleshores en llibertat vigilada i a tota hora controlat per la policia, un automòbil va intentar atropellar-lo. Dos dies més tard, l'11 de gener de 1943, Carlo Tresca va ser assassinat a la Quinta Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) a trets de pistola. Tot d'una es desencadenaren diverses hipòtesis sobre els autors de l'assassinat (comunistes, feixistes, els baixos fons, la Màfia), però la comissió especial d'investigació que es creà mai no va donar una resposta definitiva. Sembla que l'assassí va ser un pistoler anomenat Carmine Galante, a les ordres del mafiós feixista Vito Genovese, sicari de Mussolini; però ni Galante ni Genovese no van ser mai incriminats. Altra versió, també amb molt de pes, apunta que l'assassí fou l'estalinista Vittorio Vidali, conegut sota nombrosos pseudònims (Vittorio Vidale, Enea Sormenti, Jacobo Hurwitz Zender, Carlos Contreras, Comandante Carlos). En morir, una plaça de Sulmona que es deia Vittorio Emanuele II, per disposició municipal, va ser rebatejada amb el seu nom. En 2003 Nunzio Pernicone edità i publicà The Autobiography of Carlo Tresca, obra que retocà en 2005 i que publicà sota el títol Carlo Tresca. Portrait of a Rebel.

Carlo Tresca (1879-1943)

***

- Jules Massot: El 9 de març de 1880 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jules Massot. Obrer torner metal·lúrgic, el 16 de maig de 1903 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Dijon (Borgonya, França) a dos mesos de presó amb llibertat provisional per «violències i cops». Cap el 1908 s'instal·là a París (França) i en 1912 estava adherit al «Foyer Populaire» (Llar Popular) de Bellville, afiliat a la Federació Comunista Anarquista (FCA) i era membre del consell d'administració del periòdic Le Libertaire. L'abril de 1912 cosignà el cartell «À M. Georges Berry, pourvoyeur de bagnes», editat pel Comitè d'Entesa per a l'Acció Antimilitarista (CEAA). El 28 de juliol de 1912, com a membre del Consell Sindical del Sindicat dels Metalls del departament del Sena, cosignà el manifest contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)–, on s'afirmava que el sindicat sortiria en suport dels joves companys que escollissin la deserció per a fugir-ne de la llei; també aquest manifest feia una crida a la «vaga de ventres» de les dones. Entre gener i abril de 1913, alberga son germanastre Charles Gandrey, un dels animadors de l'FCA. En aquesta època vivia al número 52 del bulevard de Bellville del XX Districte de París. Com a militant del Sindicat dels Metalls del Sena, aprovà l'11 de gener de 1914 l'exclusió d'Alphonse Merrheim en l'assemblea general d'aquest sindicat. Posteriorment aquest sindicat es va fer autònom i es constituí com a Unió Sindical dels Treballadors dels Metalls de la Regió Parisenca i el 6 de juny de 1914 en va ser elegit tresorer. Sobre això publicà el 21 de febrer de 1914 en Le Libertaire l'article «Un conflit syndical». Quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat, inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i destinat el 24 d'octubre de 1914 com a torner al taller de precisió de la Secció Tècnica d'Artilleria, a la plaça Saint-Thomas-d'Aquin, del VIII Districte de París. El 2 de juny de 1915 el coronel director del taller l'assenyalà com a sospitós i va ser posat sota vigilància, sense cap resultat. En 1916 freqüentà les reunions dels «Amis du Libertaire», del periòdic Ce qu'il faut diré i dels exmembres del «Foyer Populaire» de Belleville. El 28 de juliol de 1916 s'adherí al Comitè per a la Represa de les Relacions Internacionals (CRRI) i era membre del Sindicat del Personal dels Establiments Militars del Sena. El març de 1919 signà, en nom del Sindicat dels Metalls, amb altres companys (Jean-Sellenet Boudoux, Dondon, Pierre Le Meillour, Remeringer, Henri Sirolle, etc.) una protesta contra els escorcolls a la seu deLe Libertaire, arran de l'atemptat comès per Louis-Émile Cottin contra Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès. Després de la guerra fou un dels principals animadors de la minoria revolucionària de la Federació dels Metalls. El juliol de 1921, amb Jean-Louis Berrar, fou cosecretari del Sindicat dels Metalls del Sena, adherit als Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR). Després de l'escissió confederal, participà en la creació i la posada al punt de la Federació Unitària dels Metalls. Durant el I Congrés Federal, celebrat entre el 24 i el 25 de juny de 1922 a Sain-Étienne (Arpitània), s'oposà ambèxit a Théo Argence i Henri Raitzon, que proposaren que la seu de la Federació s'establís a Lió (Arpitània). Consagrà els seus esforços a la reorganització dels sindicats del departament del sena, però no va ser elegit secretari federal sinó Lucien Chevalier; malgrat tot, va obtenir 17 vots i va ser designat per a portar l'oposició a Alphonse Merrheim en el Congrés dels Metalls d'Alsàcia-Lorena, i va ser també nomenat tresorer de la Federació Unitària dels Metalls. Durant el I Congrés de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), celebrat entre el 25 de juny i l'1 de juliol de 1922 a Saint-Étienne, votà, amb Jean-Louis Berrar, la moció de Gaston Monmousseau, partidari aleshores de la independència del sindicat del Partit Comunista Francès (PCF), i va ser elegit membre de la Comissió Executiva de la CGTU. Entre 1922 i 1923 intervingué freqüentment a París i en províncies en les reunions sindicals i en les vagues, i sobretot en la campanya contra l'impost sobre els salaris. El gener de 1923 assistí, com a delegat de la CGTU, a Essen (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya), a un míting contra l'ocupació del Ruhr organitzat pel Comitè d'Acció Contra l'Imperialisme i la Guerra. El 10 de gener, de bell nou a França, va ser detingut a Saint-Quentin (Picardia, França) i inculpat per«atemptat contra la seguretat interior i exterior de l'Estat». Durant el seu tancament a la presó parisenca de la Santé, tingué diverses discussions amb Gaston Monmousseau sobre orientació sindical i prengué consciència que aquest, a partir d'aquell moment, seria favorable a l'aliança orgànica entre el PCF i la CGTU. Alliberat el 7 de maig, el seu cas va ser sobresegut el 13 de juny de 1923. Entre el 29 i el 31 de juliol d'aquell any va ser delegat en el II Congrés de la Federació Unitària dels Metalls, on s'arrenglerà amb la minoria, juntament amb Théo Argence, Henri Bott, Benoît Broutchoux i Lucien Chevalier, i durant les sessions denuncià la infiltració de les«comissions sindicals» del PCF en els sindicats; en acabar el congrés, la minoria rebutjar participar en la Comissió Executiva Federal. L'octubre de 1923, quan s'havia de celebrar el Congrés de Bourges (Centre, França), els Grups Sindicalistes Revolucionaris (GSR) el presentaren en la seva llista de candidats a la Comissió Executiva Federal de la CGTU. El 27 d'octubre de 1923, durant l'assemblea general del Sindicat dels Metalls del Sena, de cara al congrés federal, va caure en minoria. Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923 fou delegat en el Congrés de la CGTU que se celebrà a Bourges; arrenglerat fins el moment amb els GSR, es radicalitzà en el curs dels debats i entrà a formar part dels grup dels anarcosindicalistes del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i votà les seves mocions. Després de Congrés de Bourges, va pertànyer a la Minoria Sindicalista Revolucionària (MSR), que reagrupava els GSR i els CDS. Després de l'assassinat de Nicolas Clos i Adrien Poncet, l'11 de gener de 1924, nombrosos sindicats minoritaris trencaren amb la CGTU, ell, però, resta en la CGTU i continuà militant durant un any. No obstant això, després del Congrés de Fàbriques Metal·lúrgiques del 30 de març de 1924, se sentí insultat, abandonà el seu càrrec, dimití del sindicat i no se'n va tornar a parlar d'ell. El juny de 1924, en nom del Sindicat Unitari dels Metalls, sostingué la creació del Grup de Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia, el secretari del qual fou Jacques Reclus. Cap el 1929 participà, amb Victor Labonne i Charles Salembier, en la creació de l'Amical de Vells Sindicalistes de la Metal·lúrgica, grup format per una seixantena de membres i que tenia com a finalitat la solidaritat entre els seus membres, reunint-se un cop al mes i celebrant un banquet fraternal anual al bulevard de Bellville. El 3 d'agost de 1931 va ser esborrat del «Carnet B». En 1936 es casà a Champigny-sur-Marne. Després d'això deixà la militància i les activitat polítiques. Jules Massot va morir el 5 d'abril de 1952 a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França).

***

Benoît Delorme, primer per l'esquerra de la primera fila, amb altres membres del grup socialista del Consell General del Pas-de-Calais (octubre de 1937)

- Benoît Delorme: El 9 de març de 1881 neix a Montceau-les-Mines (Borgonya. França) –alguns fonts citen Montchanin (Borgonya, França)– el miner anarquista i anarcosindicalista, i posteriorment socialista, Benoît Delorme. Membre del grup anarquista de Montceau-les-Mines, deixà els seus documents d'identitat al company Benoît Broutchoux mentre acomplia el servei militar, d'aquí la segona identitat de Broutchoux. Militant anarcosindicalista, durant els primers anys del segle XX fou un dels fundadors de la Federació Sindical dels Obrers Miners del Pas-de-Calais, «jove sindicat» encapçalat per Benoît Broutchoux, oposat al«vell sindicat» d'Émile Basly. El 17 d'octubre de 1902, durant la vaga de la conca minera de Pas-de-Calais, Benoît Delorme (en realitat Benoît Broutchoux) va ser detingut per temptativa de destrucció de forns de coc a les mines de Lens; jutjat, va ser condemnat a 40 dies de presó. El 14 de juny de 1908 presidí el Congrés Regional Extraordinari de la Federació Sindical dels Obrers Miners del Pas-de-Calais. El 13 de juny de 1909, després d'un Congrés Regional de Miners, celebrat a Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França), participà en una conferència pública contradictòria amb Eugène Fallot i François Plouvier. Entre 1909 i 1910 col·laborà en L'Action Syndicale, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT) del Pas-de-Calais i del Nord. Posteriorment, arran de la reunificació socialista, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i esdevingué un dels administradors del Sindicat de Miners de Pas-de-Calais. Després de la Gran Guerra, s'encarregà especialment dels serveis jurídics del citat sindicat. Secretari de la Secció Sindical dels Miners de Liévin, en 1919 va ser nomenat regidor municipal en la llista encapçalada per Léon Degréaux d'aquesta població, però en 1925 no va ser renovat en el càrrec. Fidel a la CGT després de l'escissió, continuà servint a la comissió administrativa del Sindicat de Miners. L'octubre de 1933 signà, amb Désiré Coine, Julien Priem, Paul Sion i Kléber Legay, un manifest de protesta contra la concessió del grau de cavaller de la Legió d'Honor de la República francesa al militant socialista Henri Mailly. El desembre de 1935 va ser nomenat secretari del Sindicat Reunificat de Miners del Pas-de-Calais durant el Congrés Departamental d'Unitat. El 10 de setembre de 1936, amb Kléber Legay, Julien Priem, Désiré Coine, Alfonse Leroy, Edourd Duparcq i François Delartre, representants de la classe obrera del Nord-Pas-de-Calais, dirigí una carta d'homenatge a Léon Blum. El 29 de juliol de 1937, en qualitat de candidat, participà en un gran míting socialista a Bully-les-Mines (Nord-Pas-de-Calais, França). En les eleccions cantonals de Lens-Ouest de 1937, va ser elegit regidor de districte. Durant l'Ocupació formà part de la delegació especial encarregada d'administrar Liévin arran de la detenció del seu alcalde comunista Henri Thiébaut. El juny de 1943 va ser nomenat membre del Consell departamental del Pas-de-Calais. Després de la II Guerra Mundial va ser exclòs de la Secció Local de l'SFIO de Liévin. Benoît Delorme va morir en 1956.

***

Foto policíaca d'Umberto Tommasini (1925)

- Umberto Tommasini: El 9 de març de 1896 neix a Vivaro (Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Umberto Tommasini. Sos pares es deien Angelo i Bernardina, obrers no qualificats que emigraren a Trieste i esdevingueren socialistes. En 1902 quedà orfe de mare i amb 13 anys començà a treballar com a aprenent en un obrador de ferreria. El 14 d'octubre de 1909 participà en la seva primera manifestació, una protesta contra l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Amb sos germans Vittoria, Leonardo i Angelo, freqüentà els grups socialistes i l'afamat Cercle d'Estudis Socials (CES). Son pare, també assidu del CES, recuperà vells llibres socialistes i muntà a la seva llar de Vivaro una Biblioteca Popular, que serà la primera de la regió. Quan esclatà la Gran Guerra sa família retornà a Vivaro pensant que el conflicte bèl·lic duraria poc temps. Mentrestant ell fou destinat a un destacament de metrallers i en una acció de guerra va ser ferit. En 1917 va ser fet presoner en la derrota de Caporetto i internat al camp de presoners de Mauthausen. En 1919 va ser llicenciat i retornà a Trieste, on reprengué la seva feina de ferrer i freqüentà els cercles socialistes i anarquistes. En 1920 seguí intensament el debat sorgit en el moviment socialista, però quedà profundament decebut del vaig nivell de la polèmica i no renovà el seu carnet socialista ni s'afilià al nounat Partit Comunista d'Itàlia (PCI), que considerava excessivament jeràrquic. S'adherí al moviment anarquista, seguint les passes del seu germà major Vittorio, que havia conegut a Sardenya anarquistes provinents de Trieste que, com a antimilitaristes, havien estat internats durant la guerra. Durant la postguerra participà en totes les iniciatives polítiques i sindicals que es desenvoluparen a Trieste i molt especialment en els grups de defensa contra els escamots feixistes. En 1921 va ser ferit per un grup de feixistes que havien irromput a la fàbrica on treballava. L'estiu d'aquell mateix any participà en una «expedició punitiva» contra membres d'un escamot feixista que retornaven d'una acció contra el «barri roig» de San Giacomo, de la qual resultaren ferits una trentena de feixistes arran de l'explosió d'una bomba; son pare, que no suportava aquesta mena d'accions violentes, trencà tota relació amb son fill. En 1925 assistí al congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI) que se celebrà a Milà, on conegué Camillo Berneri i Gino Bibbi, amb els qui entaulà una estreta amistat. L'11 de setembre de 1926 participà en l'intent d'atemptat contra Benito Mussolini portat a terme per Gino Lucetti, subministrant a aquest els explosius, encara que sembla que no estava al corrent de l'ús que se li havia de donar-hi. Considerat perillós pels seu radicalisme, les autoritats feixistes el detingueren en diverses ocasions i fou un dels primers antifeixistes que va ser confinat, durant un període de sis anys, a Ustica i a Ponça. Durant el seu confinament es mostrà indisciplinat i lluità contra els abusos per part dels vigilants, alhora que va fer amistat amb el comunista Luigi Calligaris i l'enginyer republicà Giobbe Giopp. A finals de 1931 retornà a Trieste i setmanes després, el gener de1932, passà clandestinament a França després d'una breu estada al domicili de la família Zanolli de Zuric i a Ginebra, on Luigi Bertoni i Carlo Frigerio, del Comitè Pro Víctimes Polítiques, li recomanà marxar a París a causa de les dificultats polítiques i econòmiques de romandre a Suïssa. A la capital gala s'integrà en la lluita antifeixista portada a terme pels exiliats italians, encara que no tenia una situació legal estable. Amb Camillo Berneri i Giobbe Giopp estudià la possibilitat de portar accions antifeixistes a l'interior d'Itàlia. En 1934 es posà a viure en parella amb la triestina Anna Renner, amb qui tindrà un fill (Renato). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville, a prop de París; promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El juliol de 1936, arran del cop feixista a Espanya, marxà a Barcelona (Catalunya) a fer costat la Revolució i s'adherí a la Secció Italiana de la Columna Ascaso de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), comandada per Carlo Rosselli. El 28 d'agost de 1936 lluità a la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar. Ocupà càrrecs de responsabilitat en l'Exèrcit republicà, encara que es mostrà força crític amb la militarització de les milícies. El febrer de 1937, durant una temptativa de sabotatge contra una nau de la marina franquista al port de Ceuta, va ser detingut pels comunistes, juntament amb Giobbe Giopp, Alfredo Cimadori i Giovanni Fontana, i tancat a València, on va ser durament interrogat per la policia estalinista. Aconseguí fugí, però es va veure obligat a retornar a la presó per a no entrebancar les negociacions que el ministre de Justícia, l'anarquista Joan García Oliver, estava fent per a alliberat tot el comando --finalment, resultà que Cimadori era un confident de la policia feixista. A finals d'abril de 1937, després de patir un simulacre d'execució, va ser alliberat. En un carrer barceloní troba Berneri, pocs dies abans de ser assassinat pels estalinistes. Després dels tràgics fets de«Maig del 1937» retornà a França i es dedicà a planejar un atemptat contra Mussolini, però les autoritats feixistes s'assabentà del projecte gràcies a la delació de Mario Buda, anarquista confident de la policia. En 1940, com a conseqüència de l'esclat de la II Guerra Mundial, va ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet. Després de l'armistici italofrancès, va ser extradit a Itàlia. Entre 1941 i 1943 fou confinat, amb altres anarquistes, a Ventotene, on es va fer càrrec de la cuina de la cantina dels llibertaris. A l'illa tirrena conegué Giussepe Di Vittorio, que durant l'estiu de 1937 havia calumniat Berneri. El 25 de juliol de 1943 nombrosos presos polítics van ser alliberats, però ell i altres companys anarquistes i iugoslaus hi restaren. Després va ser traslladat al camp de concentració de  Renicci, a Anghiari (Toscana), i no va ser alliberat pel govern de Pietro Badoglio fins al 8 de setembre de 1943, poques hores abans de l'arribada de les tropes nazis. Mentre molts d'anarquistes entraren en la Resistència, ell es negà a causa del control que hi exercien els comunistes, amb els qui no volia cap tracte, i marxà als Apenins septentrionals, on reprengué contacte amb els companys anarquistes i ajudà els refugiats. Després de la guerra retornà a Trieste, on amb altres companys (Biordano Bruch, Libero i Primo Vigna, etc.) que venien de l'exili i de la lluita partisana, fundà el grup anarquista«Germinal» i un periòdic homònim, que sorgí tots els dies del Primer de Maig i en ocasions assenyalades. En 1945 assistí a Carrara al congrés constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), a la qual s'adherí el grup«Germinal». En aquests anys de postguerra s'oposà al comunisme iugoslau i a les maniobres republicanes i socialistes dels partits polítics italians. Després de reprendre la seva feina de ferrer, va ser elegit, malgrat l'hegemonia comunista, delegat sindical en el seu lloc de treball i promogué diverses iniciatives (Primer de Maig, conferència commemorativa de Ferrer i Guàrdia, etc.). En 1954 va ser condemnat a presó pel govern militar d'ocupació angloamericà, que aleshores administrava Trieste, per propaganda il·legal anarquista. En aquests anys ajudà alguns anarquistes búlgars a fugir del règim comunista i a passar clandestinament a França. En 1965 acceptà el «pacte associatiu» de la FAI, però entrà a formar part del sector dissident que acabà constituint el Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA). Durant els anys setanta va ser un punt de referència per a les noves generacions d'anarquistes i amb 74 anys, l'agost de 1970, defensà tot sol la nova seu del grup«Germinal» de l'atac d'un escamot feixista. Entre 1971 i 1979, en substitució de Alfonso Failla, dirigí el periòdic Umanità Nova i patí una condemna arran d'un article publicat contra un «capellà mafiós calabrès». En 1973 un informe policíac el qualificava com a «element de caràcter impulsiu i bregós, constantment insatisfet i obertament intolerant amb l'Autoritat i la llei de l'Estat». Octogenari, participà en marxes antimilitaristes, congressos de la FAI, activitats contrainformatives contra les malifetes estatals, etc., però sovint s'havia de retirar a la seva localitat natal per enfortir-se de les malalties de la vellesa. Umberto Tommasini va morir el 22 d'agost de 1980 a Vivaro (Friül) i el seu funeral al cementiri de la localitat dos dies després fou una gran manifestació de condol del moviment anarquista italià. En 1984 Claudio Venza publicà en llengua vèneta la llarga entrevista autobiogràfica Umberto Tommasini. L'anarchico triestino, traduïda a l'italià en 2011 sota el títolIl fabbro anarchico. Autobiografia fra Trieste e Barcellona; aquest mateix 2011 es va publicar la traducció al català (L'anarquista de Trieste. Un indignat del segle XX). En 2005 el Centro Studi Libertari (CSL, Centre d'Estudis Llibertaris) de Trieste inaugurà la Biblioteca Social «Umberto Tommasini».

Umberto Tommasini (1896-1980)

***

Redacció d'un diari als anys 30 del segle XX

- Henri Jullien: El 9 de març de 1908 neix a Hanoi (Indo-xina) l'advocat i periodista, socialista revolucionari i sindicalista primer, i mutualista i anarquista després, Henri Jullien. Era nét de la feminista revolucionària Paule Mink. En 1928, gràcies a l'amistat amb el periodista i escriptor llibertari Victor Méric, començà a treballar de periodista. Entre 1928 i 1931 va ser gerent del periòdicMorgen Stern (Estrella Matutina), publicació del grup parisenc «Zukunft» (Futur), de les Joventuts del Bund (Partit Socialista dels Obrers Jueus de Polònia). El 21 de març de 1929 va ser iniciat a la maçoneria formant part de la Lògia Esperanto. En 1935 va ser un dels fundadors del primer sindicat de periodistes confederats. En 1936 col·laborà en Nasz Przeglad (Nostra Revista), periòdic publicat a Varsòvia en hebreu i polonès. Col·laborà estretament amb Victor Alter, president del Bund, en la cooperació entre jueus i polonesos eslaus. Durant la Segona Guerra Mundial participà en la Resistència i va esdevenir advocat sota el règim de Vichy per així evitar la censura. Durant la postguerra s'acostà al moviment anarquista. Des de 1949 fou el president de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i prestà suport al Centre Internacional de la Recerca sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Henri Jullien va morir en 2001.

Continua...

---

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- La torrentada (XXII)

Sentia dins el cap les mil històries de la guerra contades pel pare. Amb catorze anys ja era prou gran per copsar la inexorable decadència dels padrins. Cada vegada els costava més tenir cura dels horts. Les filles, casades amb menestrals, ja no ajudaven a conrear les terres. El fill, l´oncle Miquel, va morir en aquell desgraciat accident, prop de cementi. La feina en els horts depenia de tota una família i quan aquesta es desintegrava, era impossible continuar seguir el ritme de les anyades. En temps de recollir el blat o les patates podies llogar alguns jornalers. Tothom ho feia. Però no podies garantir el conreu de la terra amb gent llogada. La producció de la terra no donava per tant. (Miquel López Crespí)

Volia escriure i era completament impossible. Les idees em bullien al cap però quan provava de portar-les al paper no em sortia res. Em dominava la preocupació pel que seria de la meva vida.

Anar cap passat.

Endevinar com era el món quan vaig néixer. Sentia dins el cap les mil històries de la guerra contades pel pare. Amb catorze anys ja era prou gran per copsar la inexorable decadència dels padrins. Cada vegada els costava més tenir cura dels horts. Les filles, casades amb menestrals, ja no ajudaven a conrear les terres. El fill, l´oncle Miquel, va morir en aquell desgraciat accident, prop de cementi. La feina en els horts depenia de tota una família i quan aquesta es desintegrava, era impossible continuar seguir el ritme de les anyades. En temps de recollir el blat o les patates podies llogar alguns jornalers. Tothom ho feia. Però no podies garantir el conreu de la terra amb gent llogada. La producció de la terra no donava per tant.

D´ençà la mort de l´oncle, al revolt de la carretera que anava de sa Pobla a Alcúdia, em feia conscient de la lenta descomposició del que havia estat un petit imperi agrícola. Es venien els horts. La padrina, malalta per la mort del fill, va caure en mans de médiums que li treien els diners. El padrí anava entristit, incapaç de fer front al conreu de les terres. A vegades compareixia per casa a demanar ajut al pare i l´oncle José. Aquests deixaven per unes setmanes el taller i, esdevinguts pagesos per una temporada, ajudaven en el que podien. Tot plegat era un cercle viciós del qual era difícil sortir-ne. Amb el taller de cotxes, el pare es defensava i portava els diners que necessitavem per a mantenir la casa. L´economia dels pagesos era ben diferent. No hi havia factures setmanals que anar a cobrar. Tot depenia de l´anyada. No es cobrava res en mesos! El producte dels horts s´havia d´exportar. I si aquell anys la patata havia anat barata a Londres només restaven despeses per abonar.

La subsistència d´una família pagesa sempre era en mans de la sort. Que no fes una gelada, que no es desbordàs el torrent i omplis l´hort de pedres, que el preu pagat pels magatzemistes donàs per cobrir el que s´havia invertit.

Les revistes de sa Pobla Sa Marjal i Vialfàs em fornien d'informacions imprescindibles per a aprofundir en la vida, en els problemes i alegries de la vida quotidiana dels poblers. Pel que fa a les contínues inundacions produïdes pels torrents de Sant Miquel i de Muro, hi trobava nombrosa documentació. I, també, com és evident, protestes per la manca de solució d'una problemàtica que tant de mal feia a l'economia de sa Pobla. Quant a la indignació per la manca de solucions sorprén, per la valentia, l'editorial de la revista Vialfás del 4 de maig de 1957. Pensem que som en plena dictadura franquista i que no es permet ni la més petita crítica al que fan o deixen de fer les autoritats.

L'editorial, deia: "Para nadie es un secreto que el torrente de San Miguel constituye un peligro constante para las fincas situadas a ambos lados de su cauce. Sus crecidas y desbordamiento han inundado fajas de terreno en un radio aproximado de un kilómetro. Una 'plena' supone la pérdida de muchos cientos de miles de pesetas".

Ningú no va escoltar l'editorialista de la revista Vialfás. Un any després, exactament pel mes d'octubre de 1958, el torrent de Sant Miquel, com havia fet sempre d'ençà de segles, es desbordava i portava la ruïna i la preocupació a la majoria de pagesos que tenien terres al seu costat.

Ho record a la perfecció, perquè aquesta plena agafà de ple un hort del meu padrí que, com a la majoria de terres dels voltants, va quedar tot ple de pedres que arrossegava el torrent en el seu avanç desfermat fins a l'Albufera.

La torrentada no solament havia omplert de pedres els horts; en l'entorn familiar, i el cas també va ser idèntic per a molts veïns, la riuada esbucà part del safareig que just acabava de construir-se i, per a fer més mal, també va inutilitzar un motor nou de gasoil just acabat d´adquirir.

A la revista Sa Marjal, ben al costat de la vida de sants, beats i beates, papes i sacerdots exemplars, hi ha articles sencers dedicats a atacar de forma furibunda les concepcions liberals, darwinistes i, també, la "nefasta herència" de "Rousseau, Diderot, Voltaire i d'Alembert", com escriuria el reaccionari rector de sa Pobla.

Però Sa Marjal s'ha de consultar per a seguir el pas de la vida diària de sa Pobla en el període en el qual sortia aquesta revista. Festes, història, detalls referents a l'emigració dels poblers i pobleres, la situació econòmica de la vila, els cultius, el preu de les collites, la situació de l'ensenyament i de la sanitat pública, detalls referents a la religiositat de la nostra població, els concursos literaris marians, les processons, els viatges a Lorda, Roma, Fàtima i Terra Santa... i mil detalls més sobre arqueologia, actes culturals de tota mena, vinguda de personalitats, conferències realitzades a locals parroquials o a l'Ajuntament es poden trobar en les pàgines de Sa Marjal. I, evidentment, notícies de les plenes, tant del passat, com de l 'època en què la revista sortia al carrer.

Però en temps de la plena de mil nou-cents cinquanta-vuit no hi havia trams de torrent encimentats. Les fotografies de Barceló que il·lustren el reportatge d'Alexandre Ballester del número 42 de la revista Vialfás ens mostren el carrer de l'Assalt completament inundat. La fotografia, feta des del davant del cinema "Coliseum" (Can Pelut), és ben demostrativa de la força de les aigües que, després d'inundar els camps, entraven fins a l'interior del poble feien malbé cases particulars i negocis.

La torrentada que vaig patir en carn pròpia veient les destrosses que l'aigua havia fet en l'hort del padrí i en els dels nostres veïnats, era ben igual que la descrita pels cronistes de totes les èpoques. Mai no podré oblidar el paisatge de desolació que restava després del pas de la violència de les aigües desfermades. La terra dels horts portada, mercès a la riuada, fins a l'Albufera o acaramullant-se en camps llunyans. Uns rebien tones i tones de pedres; altres la terra, mesclada amb pedres del torrent procedents dels horts dels voltants. En uns altres indrets, i ho vaig veure amb els meus ulls, la destrossa encara havia estat més paorosa: romputs els dèbils murs de contenció que protegien els camps, la força de la inundació no solament s'havia portat lluny la terra, la collita tan difícilment treballada, sinó que s'havia emportat mig hort del pobre pagès.

En Menorca se han acabado imponiendo, por la vía de los hechos y sin apenas resistencia política, los dogmas de una izquierda minoritaria, inmovilista y sectaria, que, para desgracia de una mayoría social, silenciosa, ha acabado con el dinamismo económico antaño conocido.

Desde la pretendida superioridad moral de la izquierda se ha tejido una tupida red clientelista (asociaciones y colectivos afines ideológicamente), bien engrasados vía subvenciones, que han actuado de coro a esas políticas de izquierdas. La sociedad en su conjunto, partidos políticos constitucionalistas y medios de comunicación incluidos, tienen su parte alícuota de responsabilidad en haber “dejado hacer”, y, en ocasiones loar y/o no oponerse suficientemente, a las ocurrencias de esos gobiernos.

Hoy es más urgente que nunca, poder contar con una derecha valiente que frene todo este avance ideológico de la izquierda y que plantee medidas para revertir esta situación de parálisis y de totalitarismo ideológico que sufre nuestra isla.

Las palancas de cambio en los ámbitos económicos y sociales se logran, especialmente, mediante la dotación de infraestructuras en el territorio (es público y notorio que Menorca sufre un retraso histórico). Las infraestructuras en materia eléctrica, hidráulicas, viarias, portuarias, turísticas, etc. brillan por su ausencia, o, en el mejor de lo casos, se puede apuntar a que algo, poco, se ha hecho. Ejemplos de ellos son bien conocidos, como por ejemplo la necesidad del desdoblamiento de la carretera general, la conexión de la desaladora con todos los municipios, la necesidad de disponer de puertos deportivos suficientes (faltan amarres para embarcaciones), ampliación de accesos y aparcamientos en las playas vírgenes, dotación de servicios en las mismas (chiringuitos desmontables y temporales), y así, hasta el infinito.

Para todo ello, resulta imprescindible la puesta en marcha de una herramienta que actúe de “pool” para la captación de inversiones económicas, tal y como se viene haciendo en muchos territorios de España. Hemos estado demasiado tiempo despreciando a inversores nacionales/internacionales, poniéndoles las mil trabas o diciéndoles que se habían equivocado de isla. Es prioritario volver a poner a Menorca en el mapa para que sea atractiva para los inversores, con el objetivo de fomentar las potencialidades de nuestra isla y generar riqueza y puestos de trabajo.

En cuanto a política lingüística, vamos a dar carácter formal a nuestra lengua menorquina, defendiendo y potenciando nuestras singularidades insulares. Desde las administraciones públicas, cualquier documentación estará disponible en castellano y en menorquín. No nos vamos a dejar pisar por un catalán estándar que no utilizamos y que no nos representa.

En definitiva, no nos vamos a conformar en hacer las mismas cosas de la misma manera porque “siempre se han hecho así”. Vamos a hacer las cosas de forma distinta para obtener un resultado distinto. Después de 25 años de gobiernos independentistas, nacionalistas y pusilánimes, Menorca necesita un electroshock potente que nos devuelva la ilusión y la esperanza.

Al 1840, Londres era el taller del món, i, al 1940, el taller del món s'havia traslladat als Estats Units.

     Acabada la II Guerra, la Unió Soviètica es mostrà capaç de competir amb el colós ianqui. Però el bipolarisme mundial s'acabà, de sobte, al 1990, amb la desfeta de l'URSS.

    Filòsofs i economistes declaraven que era la fi de la història, en el sentit que, escombrat el socialisme, el sistema capitalista esdevenia universal i etern.

    Però aquestes declaracions eren producte d'un somni reaccionari. En sentit contrari al que ells pensaven, la història s'orientava cap a un nou ordre mundial multilateralista; un nou ordre, on els EUA i les potències europees de l'oest deixarien de configurar un món a la seva imatge.

    En contra de les previsions dels mitjans ''occidentals'', a començaments del nou segle, la Xina havia esdevingut la primera potència industrial del món, i, al 2014, es reconegué oficialment que la Xina era el primer exportador mundial, sobrepassant a l'Alemanya. O sigui, que la Xina havia esdevingut el taller del món.

   Si no enguany serà l'any que ve que la Xina esdevindrà la primera economia mundial, superant els EUA.

   Els 40.000 economistes-filòsofs han fet el cuc de l'orella malalt repetint sense aturall que l'èxit econòmic del gegant asiàtic era debut a que aplicava el sistema capitalista. I afegien la cantilena de la ''la mà d'obra barata xinesa''. Però no explicaven com així els EUA i Anglaterra havien deixat d'ésser el taller del món, com així havia minvat la seva capacitat industrial a partir dels anys 60.

     Mà d'obra barata n'hi ha arreu del món, però és un factor que no influeix per res en el desplegament econòmic dels països. Allò que determinà el salt apoteòsic de l'economia xinesa no fou la mà d'obra barata, sinó  els enginyers barats, els directius empresarials barats, els consellers de les empreses barats, els directors de banca barats, els alts càrrecs de l'Administració barats, etc. D'aquesta barator no en parlen mai  els mitjans capitalistes. Però la clau que explica el sorgiment de la nova civilització xinesa ha sigut la revolució social engegada pel PCX.  En trenta anys, la Xina subdesenvolupada esdevingué un país  avançat en tots els ordres.

   Per entendre la cosa:  Al 1936, foren les amples masses pageses les que conformaren l'exèrcit de Mao Zedong. En contra dels dirigents del PCX, En Mao va deixar de banda la revolució proletària i va promoure una guerra contra l'ocupant japonès i contra els oligarques. Fou a aquesta proposta de guerra a la que s'afiliaren els pagesos.

  Fou el Partit Comunista Xinès el responsable de portar a terme la nova estratègia d'En Deng Xiaobing, encetada al 1978; estratègia que comportà un creixement inaudit dins la història mundial.

   En Marx va cometre errors garrafals; i un del més notoris va consistir en suposar que el procés de l'economia seguia una mena de determinisme semblant als processos de la física. I encara més fatal és el seu l'etnocentrisme: En Marx donava com a determinant la subordinació d'Orient a Occident.

   En un escrit anterior, jo deia: Podem constatar una altra errònia llei del materialisme dialèctic de Karl Marx.  Els grans canvis històrics i el desenvolupament dels grans processos econòmics al segles XIX i XX no s'han acomodat al suposat mecanicisme de la llei del'acumulació del capital de Marx. Segons aquesta llei, s'esdevé un creixement inacabable del capital i de les empreses capitalistes, així com del nombre de treballadors; es dona per suposat que, necessàriament, les grans empreses absorbiran o eliminaran a les petites empreses. Aquests enunciats mecanicistes foren fets des d'una radical concepció etnocentrista. Per a Marx, era inconcebible l'aparició de  burgesies no europees capaces de desafiar a la burgesiaestablerta, l'europea. Per veure una cita, En Marx escrigué: Així com (la burgesia) ha fet el camp dependent de la ciutat, ha fet els països bàrbars i semibàrbars dependents dels civilitzats, els pobles pagesos dependents dels burgesos, l'Orient d'Occident (El Manifest del Partit Comunista, pàg. 19).

    En contra de les prediccions d'En Marx, els països d'Àsia han sigut capaços d'un desplegament que ha posat en crisi l'hegemonia d'Occident. Per a l'autor del Manifest seria inconcebible que un petit país asiàtic com és Corea del Sud pugui esdevenir líder mundial en construcció de vaixells (Corea ocupa el segon lloc en el rànquing mundial, a darrere de la Xina).

Novetats editorials: Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor) - Memòria de la transició - Jaume Vicens (diari dBalears)-

Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats. (Jaume Vicens)

Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats.

Efectivament, l’estudi, presentat fa poques setmanes, continua aquesta línia d’investigació, però amb noves aportacions. López Crespí comença el llibre amb una anàlisi molt lúcida de les condicions socials, econòmiques i polítiques que abocaren Mallorca al desordre —també hi ha referències d’eivissencs i menorquins— i Espanya a la revolució proletària d’Astúries, any 1934, i a la posterior guerra civil de 1936. Ho lliga a la crisi general dels anys vint i trenta, anys que «... un gran sector del capitalisme internacional (Alemanya, Itàlia, el Japó) es decideix pel feixisme com a fórmula política convenient per augmentar els beneficis de la gran propietat i poder entrar, d’aquesta manera, en una nova fase d’acumulació de capital.» El bloc dominant necessitava garantir, per mor de la progressiva revolta popular, un grau de repressió altíssim.

Assentada aquesta base, l’escriptor pobler fa un repàs al paper que representaren, durant la guerra civil i la immediata postguerra, els germans Villalonga, en Miquel i en Llorenç; l’escriptora llucmajorera Maria Antònia Salvà, el canonge Llorenç Riber i Joan Estelrich. Però López Crespí ben aviat pren cap als anys seixanta i setanta del segle passat. Ve un poc de nou la gran quantitat de persones, vinculades a la cultura, que varen haver de sofrir l’opressió franquista, segons divulga el llibre Repressió i cultura durant el franquisme, una bona part de les quals ignorades o, ben segur, oblidades. És per això que insistim a dir que aquesta feina de recuperació li hem d’agrair.

Ha fet bé a recordar-nos la immensa feinada que va desplegar Francesc de Borja Moll, primer intel·lectual de referència en el món de les lletres balears. Sense la seva aportació infatigable, la feinada que anteriorment també va fer mossèn Alcover segurament no hagués estat tan útil. Repressió i cultura durant el franquisme també és la història dels homes i les dones que durant l’època dels anys seixanta i setanta, varen organitzar, així com pogueren, l’oposició al règim, Borja Moll un dels principals.

Les aules de poesia, de teatre i de novel·la que s’organitzaren durant els anys 1966, 1967 i 1968, i que dirigien Jaume Adrover i Bienvenido Àlvarez. També Gabriel Cortès, Antoni Comes o els crítics literaris Jordi Carbonell o J. L. Marfany. Hem posat esment als homes potser més poc coneguts, perquè en aquestes aules també hi participaren Llompart, Vidal Alcover o Guillem Frontera i coneguts escriptors del Principat. Naturalment que tots aquests afanys destinats a divulgar la cultura, comportaven el risc d’haver de fer front a la censura i a la repressió franquista. El llibre detalla els fets.

Durant els anys 60 i 70 destaquen dos germans, Biel Noguera Vizcaíno, pintor, i el seu germà, Pere Noguera, per ventura més conegut perquè va ser un home dedicat a les arts escèniques i director del teatre Principal. El llibre de López Crespí destina un bon apartat a la pintura de Biel Noguera. Una altra part del llibre la titula L’antifranquisme cultural en els anys seixanta: el cineclub universitari que va néixer l’any 1964 i els principals impulsors del qual varen ser Antoni Figuera i Francesc Llinàs. Escriu López Crespí: «En Vicenç Mates, home cabdal, juntament amb en Jaume Vidal, en la història del cine a Mallorca.» Són els anys que la policia política franquista va assassinar l’estudiant Ruano i el dirigent comunista, Julián Grimau.

Un altre capítol, La revolta de l’art a Mallorca: El grup Tago, Bes, la Mostra d’art pobre, Ensenya 1 i el grup Criada. La lluita cultural antifeixista i anticapitalista que també arribava al camp de la plàstica. Ara és impossible reproduir tots els noms que tenen algun protagonisme al llibre. Escriu, en aquell moment, Damià Ferrà-Pons: «La cultura ha pres consciència de la seva responsabilitat.» En aquest capítol es dedica un bon espai a la història de la revista Triunfo, una publicació de referència per a l’esquerra en aquell moment, i editada a València per primer pic l’any 1962. Altres capítols del llibre estan dedicats a les editorials catalanes dels anys 60 i 70 i a la lluita contra la censura; els afanys per a poder burlar-la. També al teatre mallorquí que es va sobreposar al teatre denominat, despectivament, rekional, expressió representativa de l’autoodi. Els precedents del teatre de qualitat, el de Llorenç Moyà i Llorenç Capellà, en Mingo Revulgo. Les aportacions posteriors d’Alexandre Ballester i el mateix López Crespí, entre altres autors.

El llibre acaba, o gairebé, amb un recordatori dels escriptors Miquel Mas, Joan Perelló i Serra de Gayeta, i amb l’arribada de les despulles de Gabriel Alomar, a l’aeroport de Son Sant Joan, l’any 1977, provinents del cementiri jueu d’El Caire. Crec que aquest apartat final, dedicat a la figura d’Alomar, té un caràcter simbòlic perquè López Crespí, d’aquesta manera, ha volgut fixar l’origen modern de la lluita que va protagonitzar la gent de la cultura a Mallorca. I res pus, sols afegir que hem hagut de resumir molt el comentari del contingut d’aquest llibre que també inclou un magnífic pròleg de Mateu Morro i una molt bona presentació de l’escriptor Llorenç Capellà.

(19-II-2019)

Anarcoefemèrides del 10 de març

Esdeveniments

Capçalera de Le Bulletin de 'La Ruche'

- Surt Le Bulletin de «La Ruche»: El 10 de març de 1914 la impremta de la colònia llibertària «La Ruche» (Rambouillet, Illa de França, França) edita el primer número deLeBulletin de «La Ruche». Abans, entre 1906 i 1908, s'havia editat un butlletí anual semblant a aquest sobre l'obra solidària i d'educació llibertària que feia «La Ruche» i del qual en van sortir tres números. El butlletí que Sébastien Faure publicarà en 1914 serà bimensual i durarà fins al 25 de juliol de 1914, data de la declaració de guerra, editant-ne 10 números. Hi col·laboraran intel·lectuals llibertaris interessats en l'acció educativa com Casimir Albenque, Charles Brandt, Eugénie Trébuquet (Eugénie Casteu), Léon Clément, Henri Einfalt, Dr. Fernand Élosu, Marcello Fabri, Sébastien Faure, André Girard, Urbain Gohier, Georges Houlle, C. A. Laisant, Maurice Lecoq, Jean Marestan, Dr. Alfred Mignon, Dr. Georges Petit, Léon Rouget, Eugénie Trebuquet, Madeleine Vernet, Marcel Voisin, Georges Yvetot, entre d'altres. El butlletí consistia en la crònica pedagògica de la colònia escrita pels mestres i notes sobre higiene escolar, medicina i neomaltusianisme redactades pels doctors Mignon i Élosu. També va publicar en cada número la lletra i la música d'una cançó de diversos autors (Sébastien Faure, M. Vernet, Louis Demeure, L. V. Dupre, Maurice Bouchor, S. C. Altroff, etc.). L'epígraf de la capçalera era molt expressiu: «Pensar, voler, actuar.». Va tenir un milenar de subscriptors.

***

Delegats del IV Congrés Nacional de l'USI (1922)

- IV Congrés de l'USI: Entre el 10 i el 14 de març de 1922 té lloc a Roma (Itàlia) el IV Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI). Hi van ser presents Cambres del Treball i Unió Sindicals d'Andria, Arezzo, Bolonya, Bari, Brescia, Carrara, Casteggio, Cerignola, Cesena, Fano, Ferrara, Gazzada, Gènova, Imola, Liorna, Lucca, Luzzara, Milà, Minervino Murge, Mòdena, Nàpols, Parma, Piacenza, Piombino, Elba, Maremma, Pisa, Pistoia, Riomaggiore-Gènova, Roma (Fascio Sindacale d'Azione Diretta), Sampierdarena, San Giovanni Valdarno, Savona, Santa Sofia, Serravezza, Sestri Ponente, La Spezia, Suzzara, Taranto, Terni, Torí, Vada Ligure, Venècia, Verona, Vicenza, Viareggio. En el congrés es tractaren diversos temes, com ara la repressió que patia el moviment anarquista a Itàlia, les relacions internacionals, l'adhesió o no a la Internacional Sindical Roja (ISR), la Unitat Proletària, el Sindicat de Fàbrica, etc. N'hi havia dues tendències, la representada per Nicola Vecchi i Giuseppe Di Vittorio, partidària de l'adhesió a la Internacional de Moscou, i l'altra defensada per Armando Borghi i Nencini, que reivindicava la unió amb la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària que s'havia acabat de crear a Berlín (Alemanya); la positura antiautoritària va ser la triomfadora. Pel que feia al tema de la Unitat Proletària, és a dir, a l'adhesió de l'USI a la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball), defensada per Angelo Faggi i Giuseppe Di Vittorio, es va resoldre que cada Cambra de Treball o sindicat tenia autonomia per fer-ho. Altra tema molt discutit va ser l'adopció d'una nova estructura organitzativa basada en el Sindicat de Fàbrica, postura defensada per Alibrando Giovannetti i que tingué com a resultat que les organitzacions locals tenien autonomia per aprovar el nou esquema. Aquest va ser l'últim congrés d'aquesta central anarcosindicalista abans de la pressa del poder pel feixisme l'octubre d'aquell any, data a partir de la qual l'USI que va ser durament perseguida i reprimida.

***

Apunts de Ricard Opisso sobre la mort de Salvador Seguí publicats a La Campana de Gràcia

- Atemptat a Salvador Seguí i Francesc Comas: El 10 de març de 1923, al carrer Cadena, cantonada amb Sant Rafael, del barri del Raval de Barcelona (Catalunya), uns pistolers pagats per la patronal i pel governador civil assassina d'un tret el cap l'anarcosindicalista Salvador Seguí i Rubinat, El Noi del Sucre, i deixa malferit el també anarquista Francesc Comas i Pagès, Perones, que morirà tres dies després. Les autoritats per evitar la gran manifestació que es preparava, van treure el cadàver de Seguí de l'Hospital Clínic de matinada i es va enterrar d'amagat a Montjuïc. Quan va morir Perones, es va exigir un enterrament públic, que va tenir lloc amb l'assistència de més de 200.000 persones. Amb la mort de Seguí, que tota sa vida va compartir la seva feina de pintor i la  tasca anarcosindicalista, es dóna per acabada una determinada línia sindical en l'anarcosindicalisme, que alguns criticaven aleshores per reformista. La creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en 1927 i el seu posterior domini en la Confederació Nacional del Treball (CNT) va donar pas a altra línia sindical més radicalitzada en les formes. Sis mesos després de l'assassinat de Segui es va produir l'autocop monàrquic d'Estat que va donar el poder al general Primo de Rivera, qui va clausurar i perseguir la CNT.

Rafael Campalans: «Pobre Salvador Seguí», en Justicia Social (08-03-1921)

Josep M. Huertas Claveria: «Aroma i espines de la Rosa de Foc. 80 anys de l'assassinat de Salvador Seguí», en Butlletí Estel Negre, 126 (març 2003)

Lluís Alegret: «La caiguda de Salvador Seguí, el Noi del Sucre», en Joan Garcia Oliver. Retrat d'un revolucionari anarcosindicalista. Pòrtic. Barcelona, 2008. pp. 71-72

***

Cartel de la conferència d'Emma Goldman de New Haven [IISH]

- Conferència d'Emma Goldman: El 10 de març de 1934 se celebra a l'estadi Arena de New Haven (Connecticut, EUA) una conferència de la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman. L'acte consistí en una lectura comentada de la seva autobiografia Living my life (Vivint ma vida) i en una dissertació de temes de l'actualitat d'aleshores sota el títol Today's international probles (Problemes internacionals d'avui). Aquest acte multitudinari formà part d'una gira de tres mesos que realitzà arreu dels Estats Units amb el permís del govern nord-americà.

***

Georgy Dimitrov, dictador comunista búlgar, amb Stalin, dictador comunista soviètic, planejant la repressió

- Desmantellament de la FACB: El 10 de març de 1945, en un apartament de Knjaschevo, a prop de Sofia (Bulgària), els 120 delegats de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) reunits clandestinament en sessió extraordinària, amb la finalitat d'estudiar la manera de resistir-se al nou poder comunista, que imposa el tancament de tots els locals de reunió i prohibeix la premsa llibertària, són detinguts per la milícia comunista. La repetida utilització dels banys de l'apartament pels delegats, que havien prèviament acordat no utilitzar-los durant la reunió, alarmà un veí que pensant que es tractava d'una fuita cridà un lampista i, després, la policia. Els més de 90 delegats detinguts, entre ells Jordan Sotirov (Manol Vassev) i Stefan Tonev, van ser enviats als camps de concentració, on seran torturats i després sotmesos a treballs forçats.

***

Cartell del «Dag van de Anarchie», dissenyat per Willem, i una instantània de l'esdeveniment

- «Dag van de Anarchie»: El 10 de març de 1966, a Amsterdam (Països Baixos), amb ocasió de les controvertides noces de la princesa Beatriu, futura reina d'Holanda, amb Claus von Amsberg, un antic diplomàtic alemany que va ser membre de les Joventuts Hitlerianes i de l'Exèrcit nazi d'ocupació, el moviment Provo, nascut un any abans, fa una crida per fer d'aquella jornada el«Dia de l'Anarquia» (Dag van de Anarchie). Es van llançar bombes de fum durant el trajecte nupcial i la policia va intervenir brutalment, provocant un aixecament. Dies després un grup d'estudiants i d'artistes no vinculats al moviment provo va realitzar una exposició fotogràfica de la repressió desencadenada durant aquest dia que havia estat silenciada pels mitjans de comunicació.

Naixements

Necrològica d'André Bahonneau apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 21 d'abril de 1918

- André Bahonneau: El 10 de març de 1848 neix a Trélazé (País del Loira, França) el sindicalista revolucionari i anarquista André Bahonneau. Treballà esberlant pissarra a la pedrera dels Petits-Carreaux a Trélazé i entre 1870 i 1871, quan la guerra francoprussiana, fou sergent de la Guàrdia Nacional Mòbil destinat al pantà de la Grand'Maison (Roine-Alps, Arpitània). El febrer de 1880 creà la Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers; aquesta organització sindical, de la qual esdevingué president, encara que tolerada, no va ser legalitzada per les autoritats i tingué escàs ressò. En 1884, amb son amic Ludovic Ménard, pissarrer com ell, fundà la Secció d'Angers de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF) i l'octubre d'aquell any representà aquesta secció en el Congrés Nacional de l'FTSF que se celebrà a Rennes (Bretanya). En 1884 el cantautor anarquista Jean-Baptiste Clément li dedicà la cançó Aux loups. En 1889, gràcies a l'acció de Joseph Tortelier que havia vingut a Trélazé, entrà a formar part, amb Ludovic Ménard, en el moviment anarquista. A partir de 1890 es consagrà enterament a l'acció sindical i entre 1892 i 1895 va ser constantment vigilat per la policia. El desembre de 1890 participà en la reorganització, gràcies a l'entrada en vigor de la Llei de 1884, del Sindicat de Pissarrers de Trélazé i a partir de 1902, data de la inscripció d'aquest sindicat en la Borsa del Treball d'Angers, el representà en les reunions d'aquesta. El setembre de 1904, en el VIII Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) que se celebrà a Bourges (Centre, França), assistí com a delegat de la Federació Nacional de Pissarrers, que s'acabava de crear i que s'havia adherit a la CGT el mes anterior. També fou membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i de diversos grups llibertaris, sempre fent costat els partidaris de l'acció directa i del sindicalisme. El març de 1906 va ser nomenat secretari general de la Borsa del Treball d'Angers; aquest càrrec el mantingué fins el 1908 i durant aquest període aquesta organització sindical tingué una gran difusió i una forta combativitat. Assistí als congressos nacionals de la CGT d'Amiens (1906), Marsella (1908), Tolosa de Llenguadoc (1910) i La Havre (1912), així com a les conferències nacionals de la CGT de 1909 i 1911. Es preocupà força pels problemes sindicals dels obrers rurals i l'octubre de 1910 representà el  Sindicat dels Obrers Jardiners d'Angers al XI Congrés Nacional de la CGT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El juliol de 1913, en conformitat amb les decisions del Congrés de la CGT d'octubre de 1912 celebrat a La Havre, preparà la constitució de la Unió Departamental dels Sindicats de Maine i Loira (País del Loira, França) i el 5 de març de 1914 va ser nomenat a Cholet (País del Loira, França) secretari general d'aquesta Unió Departamental, càrrec en el qual es mantingué fins a la seva mort. També fou secretari de la Secció d'Angers del Comitè de Defensa Social (CDS). Durant la Gran Guerra es mantingué proper a la majoria confederal partidària de la «Unió Sagrada» contra les Potències Centrals. André Bahonneau va morir sobtadament el 19 d'abril de 1918 a Angers (País del Loira, França) i fou enterrat dos dies després en aquesta localitat. Actualment un carrer de Trélazé porta el seu nom.

***

Fitxa policíaca d'Alphonse Soufflet

- Alphonse Soufflet: El 10 de març de 1858 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Alphonse Aimé Soufflet. Era fill natural d'Ismérie Soufflet. Es guanyà la vida fent de pintor ornamentista i de cellerer. Durant els anys 1880 formà part del grup anarquista que operava a Reims. El 14 d'abril de 1884 es casà a Reims. Segons la policia, va ser ell qui en 1885 s'encarregà d'acompanyar Joseph Tortelier durant la seva visita a Reims quan va anar a fer una conferència. En una llista establerta per la Prefectura de Reims el 29 de març de 1892 figurava com a «militant». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

- Juan Antonio Bernal Ramírez: El 10 de març de 1895 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Bernal Ramírez, conegut com El Andalúz. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i visqué al barri obrer de les Cases Barates, on regentà el Bar Andalucía i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de les Patrulles de Control. El maig de 1937, durant els enfrontaments contra la reacció estalinista, va ser detingut per «tinença d'armes». Després de la guerra civil, el 13 de juliol de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes; jutjat el 17 de maig de 1940 en consell de guerra a Barcelona, va ser condemnat a mort. El 29 d'agost de 1940 la pena li fou commutada per la de 30 anys de presó. Juan Antonio Bernal Ramírez va morir el 10 de desembre de 1945 de tuberculosi a la presó Model de Barcelona (Catalunya).

Juan Antonio Bernal Ramírez (1895-1945)

Nancy Cunard, fotografiada per Man Ray (1926)

- Nancy Cunard: El 10 de març de 1896 neix al castell medieval de Nevill Holt (Leicestershire, Anglaterra) l'escriptora, poeta, periodista, editora i militant anarquista Nancy Clare Cunard. Filla única d'un família acomodada, capitalista i burgesa. Son pare, Sir Bache Cunard (1851-1925), tercer baronet de Cunard, havia heretat la companyia naviliera «Cunard Line» --propietària, entre altres, del transatlàntic «Queen Mary»-- i tot just s'interessava pel polo, per la pesca esportiva i per la caça del guineu; sa mare, Maud Alice Burke (1872-1948), fou una acabalada hereva nord-americana que, quan esdevingué Lady Emerald Cunard, es dedicà a rebre del «millor» de la societat londinenca i fouíntima de la duquessa de Windsor. D'antuvi Nancy es crià a la propietat familiar a Nevill Holt, però quan sos pares se separaren en 1910 s'instal·là a Londres amb sa mare. S'educà en nombrosos pensionats del Regne Unit, França i Alemanya. Durant la Gran Guerra, es casà amb Sydney Fairbairn, jugador de criquet, oficial de l'Exèrcit i veterà ferit de guerra; però el matrimoni només durà dos anys. En aquestaèpoca es relaciona amb «La Coterie» --selecte grup d'aristòcrates i intel·lectuals britànics caracteritzats per sortir a les revistes de moda de l'època-- i freqüentà especialment la poetessa i actriu bohèmia Iris Tree. Promogué l'antologia poètica Wheels, de la família dels Sitwell, i hi participà amb un poema. Son amant, Peter Broughton-Adderley, trobà la mort en combat a França un mes abans de l'armistici. En 1920 s'intal·là a França, on participà activament dels corrents avantguardistes literàries i artístiques, especialment el dadaisme i el surrealisme, i publicà nombrosos poemaris en aquesta línia, especialment Outlaws(1921), Sublunary (1923) i Parallax (1925). Durant aquests primers anys francesos, va estar molt lligada a l'escriptor Michael Arlen. Una breu relació amb Aldous Huxley influenciarà nombroses novel·les d'aquest escriptor: fou la inspiració del personatge de Myra Viveash en Antic hay (1923) i de Lucy Tantamount en Point counter point (1928). En aquests anys esdevindrà addicta a l'alcohol i a altres drogues. En 1927 s'instal·là en una granja a La Chapelle-Réanville, a Normandia. L'any següent, per fer costat els joves autors que assajàvem amb poesia experimental, creà «The Hours Press», una petita impremta i editorial que també rebé el nom de «Three Mountains Press» i amb la qual es podia prendre córrer més riscos empresarials que altres editors a causa de la fortuna heretada. Aquesta editorial col·laborà amb William Birod, periodista nord-americà que vivia a París i que havia editat les obres d'Ezra Pound. «The Hours Press» es caracteritzà per l'alta qualitat de les obres publicades i per les seves edicions exquisides. Aquesta editorial tragué la primera obra que Samuel Becket publicà per separat, el poema Whoroscope (1930) i també edità els XXX Cantos de Pound. En 1931 Wyn Henderson prengué la direcció de l'editorial i aquell mateix any publicà The revaluation of obscenity, del sexòleg Havelock Ellis. En 1928, després d'una relació de dos anys amb el poeta Louis Aragon --que l'afiliarà al Partit Comunista Francès (PCF) el gener de 1927--, comença una altra amb Henry Crowder, un músic de jazz afroamericà que treballa a París. Aleshores esdevingué una intensa activista antiracista i defensora dels drets civils als Estats Units, realitzant viatges a aquest país i vivint al Harlem. En 1931 publicà una obra polèmica, Black man and white ladyship, atac contra les actituds racistes; també publicà Negro: An anthology, conjunt de poesies i de relats realitzats per escriptors afroamericans i altres autors en suport de la seva causa (Langston Hughes, Zora Nealie Hurston, George Padmore, etc.). Com que la premsa parlà d'aquest projecte a partir de maig de 1932, dos anys abans de ser publicat el llibre, Nancy Cunard rebé amenaces anònimes i cartes farcides d'odi racista, algunes de les quals publicà en el llibre. A mitjans de la dècada dels trenta, participa en la lluita contra el feixisme, escrivint sobre l'annexió d'Etiòpia per Mussolini i sobre la guerra civil espanyola, deixant ben clar que els fets esdevinguts a la Península eren el preludi d'una nova guerra mundial. Els seus relats sobre els patiments dels refugiats espanyols donaren lloc a una subscripció de suport en The Manchester Guardian. Ella mateixa contribuí amb diners i materials de socors i en diverses organitzacions llibertàries d'ajuda (Solidaritat Internacional Antifeixista, etc.), però la seva deteriorada salut --en part a causa de les males condicions que trobà als camps de concentració del sud de França-- la forçaren a tornar a París, on organitzà col·lectes pels carrers parisencs per recaptar fons per als refugiats. En 1937 publicà una col·lecció de fullets amb poemes sobre la guerra i obres de W. H. Auden, Tristan Tzara i Pablo Neruda. Aquest mateix any, distribuirà per Europa un qüestionari als escriptors sobre la guerra, les respostes del qual foren publicades en The Left Review sota el títol «Autors take sides on the spanish war»; dels 200 escriptors enquestats, 147 contestaren i 126 van fer costat la II República espanyola. Durant la II Guerra Mundial treballà, fins l'esgotament físic, com a traductora a Londres al servei de la Resistència francesa i publicà l'antologia Poems for France (1944). Després de la guerra s'adonà que els alemanys havien destruït la major part de les seves possessions i deixà de viure a Réanville, realitzant nombrosos viatges. Amb la salut mental i física força deteriorada, agreujat tot per l'abús de l'alcohol, la ruïna econòmica i els comportaments autodestructius, fou internada en un hospital psiquiàtric arran d'un altercat amb un policia a Londres, però, un cop lliure, la seva salut encara s'agreujà més. Entre les seves últimes publicacions destaquen Grand man: Memories of Norman Douglas (1954), GM: Memories of George Moore (1956) i These were the hours (1965), llibre de memòries publicat pòstumament. Només pesava 35 quilos quan va ser trobada errant pels carrers parisencs, confusa i incapaç de recordar el seu nom; traslladada per la policia a l'hospital de caritat de Cochin de París (França), morí dos dies després, el 17 de març de 1965. El seu cos fou incinerat a Anglaterra i les seves cendres reposen en l'urna 9.016 del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Nancy Cunard fou una gran col·leccionista d'art africà i fou musa de nombrosos escriptors i artistes de la dècada dels anys vint i trenta, com ara Wyndham Lewis, Aldous Huxley, Tristan Tzara, Ezra Pound, Louis Aragon, etc., i entre els seus amants podem citar Ernest Hemingway, James Joyce, Constantin Brancusi, Langston Hughes, Man Ray i William Carlos Williams.

***

Secondo Moscatelli, a l'esquerra marcat amb el número 2, amb altres companys "garibaldins" en una platja de València durant la guerra civil[Istituto Storico Parri]

- Secondo Moscatelli: El 10 de març de 1899 neix a Chiusdino (Toscana, Itàlia) el paleta anarquista, encara que algunes fonts l'adscriuen filiació comunista,  i lluitador antifeixista Secondo Moscatelli. Son pare es deia Virgilio Moscatelli. Quan encara era jove, abans de 1911, sa família es traslladà a Montieri (Toscana, Itàlia). El 20 de setembre de 1923 s'expatrià legalment a Bèlgica i a Châtelet (Hainaut, Valònia) treballà com a obrer en una fàbrica de ciment i formigó. A l'estranger continuà amb les seves activitats antifeixistes. En 1925 va ser condemnat pel Tribunal de Charleroi (Hainaut, Valònia) per portar il·legalment un arma i per amenaces. El 6 d'abril de 1930 va ser novament detingut a Charleroi perquè havia intentant entrar als locals de la Borsa on se celebrava la cerimònia de lliurament de la nova bandera dels excombatents italians. Durant aquesta època patí nombroses denúncies i detencions per part de la policia i, fugint d'aquesta pressió, el gener de 1933 es traslladà a Jemeppe-sur-Sambre (Namur, Valònia), però l'abril d'aquell any retornà a Châtelet. L'octubre de 1933 es trobava a Herstal (Lieja, Valònia), treballant al canal Liegi-Maestricht, i després va fer feina de peó en la construcció de la resclosa de l'Ile Monsin (Lieja, Valònia). Fins al 1935 visqué a Herstal, però el desembre abandonà la ciutat i no retornà. El novembre de 1936 partí com a voluntari cap a la guerra d'Espanya i l'any següent pertanyia a la XII Brigada Internacional, amb el Batalló Garibaldi, i posteriorment formà part de la XII Brigada Garibaldi. Les autoritats policials italianes el fitxaren com a «subversiu perillós» i l'inscrigueren, com a combatents antifranquista, amb l'anotació que fos detingut en els butlletins de busca i cerca. El setembre de 1937 va ser ferit en la batalla d'Osca (Aragó, Espanya) i el mes següent creuà els Pirineus, establint-se a Montalban (Guiena, Occitània). En plena II Guerra Mundial, el setembre de 1942, va ser detingut a Montalban i internat en un camp de concentració francès del qual pogué fugí en 1943. Fugí de França sense documentació i es traslladà a Linz (AltaÀustria,Àustria), on treballà d'obrer. De bell nou a Itàlia en data imprecisa, retornà a Toscana i participà en la Resistència enquadrat en la Brigada «Spartaco Lavagnini» que operava a la zona de Siena (Toscana, Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alexandre Gilabert Gilabert

- Alexandre Gilabert Gilabert: El 10 de març de 1908 neix a Barcelona (Catalunya) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Alexandre Gilabert Gilabert–signà molts d'articles i llibres com Alejandro G. Gilabert. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es guanyava la vida fent de blanquer. En els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera participà en reunions de l'Ateneu Enciclopèdic Naturista de Barcelona i en 1929 va estar empresonat per haver participat en un complot el setembre de l'any anterior. En el Ple Regional de Sindicats Únics del 24 d'abril de 1932 celebrat a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), va ser nomenat, en substitució d'Emili Mira Aparici, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i com a tal organitzà la campanya en defensa dels deportats a l'Àfrica. També tractà de suavitzar les relacions amb el sector trentista en vistes a la reunificació confederal, oposant-se que Felipe Alaiz de Pablo desenvolupés la seva campanya contra els trentistes des de Solidaridad Obrera. No obstant això, el 16 de novembre de 1933 presidí el gran míting de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) que se celebrà al Palau de Belles Arts de Montjuïc de Barcelona, on parlaren Francisco Ascaso, Domingo Miguel González (Domingo Germinal), Dolores Iturbe, Sébastien Faure, Buenaventura Durruti i Vicente Pérez Viche (Combina). En aquest any de 1933 realitzà altres mítings i conferències a Barcelona i Sant Adrià de Besós (Barcelonès, Catalunya) i va ser tancat al vaixell-presó Arnús amb motiu de la vaga del transport. L'octubre de 1934 va ser de bell nou empresonat i aquest any va ser redactor de Solidaridad Obrera. En 1935 fou un dels fundadors del grup anarquista«Liberación» de Barcelona, que edità, amb Tomás Cano Ruiz i altres, la revista Liberación!; aquest grup d'afinitat es manifestà proper als postulats anarcosindicalistes que, des de l'Argentina, defensava Gaston Leval i, de fet, reintroduí el seu pensament en els cercles anarquistes catalans. En aquests anys realitzà mítings en diverses poblacions catalanes (Sitges, Reus, Sant Boi de Llobregat, etc.), alguns amb Antoni Ortiz Ramírez. Quan el cop militar de juliol de 1936, participà en les lluites als carrers de Barcelona contra els aixecats i el 20 de juliol, ell i Jaume Balius Mir, van fer íntegrament, tots dos sols, el número de Solidaridad Obrera. Fou corresponsal de guerra de Solidaridad Obrera en l'expedició de reconquesta de les Illes Balears comandada per Alberto Bayo Giroud i l'agost de 1936 va fer un míting a Eivissa. També l'agost de 1936 fou un dels fundadors del Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), adscrit al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. Fou membre, en representació de la CNT, del Consell Municipal de Barcelona. En aquest any va fer mítings a poblacions catalanes (Santa Coloma, Vilassar de Dalt, Gràcia-Barcelona, Olot) i en 1937 a Esparraguera. Es va veure implicat en l'anomenat «Plet dels periodistes confederals», que enfrontà, d'una banda Jacinto Toryho, director de Solidaridad Obrera des del novembre de 1936, i els representants dels comitè nacional i regional de la CNT i, d'altra, junt amb el director sortint, tots els periodistes confederals que resultaren desplaçats. També fou secretari general de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Local d'Agrupacions Anarquistes de Barcelona. Defensà l'estructura de la FAI acordada en el Ple de València de 1937 i, com a secretari de la Federació de Barcelona de la FAI, va fer una conferència en pro d'aquesta nova estructura gairebé de partit polític. D'antuvi acostat a «Los Amigos de Durruti», el març de 1937 assistí a la Conferència Nacional de Premsa Confederal en representació de Tiempos Nuevos, on defensà les tesis oficialistes. Representà el grup«Liberación» en el Ple Regional de Catalunya de la FAI i aquest mateix any dirigí el periòdic satíric El Criticón. Al final de la guerra fou redactor de Catalunya i delegat polític del XI Cos de l'Exèrcit de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment emigrà amb sa família –sa companya es deia Vida Urzainqui– a la República Dominicana, on treballà en una colònia agrícola. En 1941 emigrà a l'Equador, on fins el 1942 participà activament en la creació i desenvolupament d'una colònia llibertària (Colonia Española «Simón Bolivar») a la zona del riu Solaya (Pichincha, Ecuador), amb els anarcosindicalistes Antonio Bonilla Albadalejo, Pedro Quílez, Luis Cano Pérez i Josep Peirats Valls. En 1974, durant el govern de la Junta Militar, va ser deportat sota l'acusació d'«haver atacat el govern en diversos articles de premsa», a través de la seva columna «Piedras al viento» del periòdicEl Mercurio i Revista Manabí, on signava amb els pseudònims Perseo i Critilo, respectivament. Retornà l'any següent i s'instal·là de bell nou a Manta. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Ilustración Ibérica,L'Indomptable, Liberación!,Le Libertaire,Luz y Fuerza, La Noche, La Protesta, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad,El Vidrio, etc. És autor d'El pecado de Ana María (sd), La CNT, la FAI y la revolución española (1932), ¡Yo no he matado a nadie! (1935), Durruti, un anarquistaíntegro (1937), Escriptors de la revolució (1937, amb altres), Los escritores al servicio de la verdad. Carta abierta a Ramón J. Sender (1938), Un héroe del pueblo. Durruti (1938). Alexandre Gilabert Gilabert va morir d'una crisi cardíaca l'11 de novembre de 1979 a Manta (Manta, Manabí, Equador). En 2011 sa filla, Blanca Gilabert Urzainqui, publicà el llibre biogràfic de sa família Un abrazo al pasado. Revolviendo el baúl de los recuerdos.

Alexandre Gilabert Gilabert (1908-1979)

***

Víctor Francisco Cáceres

- Víctor Francisco Cáceres: El 10 de març de 1912 neix a Albalá (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Francisco Cáceres. Fill de pastors humils, va anar poc a l'escola i a partir dels set anys la va fer compatible amb les tasques als camps. En 1932 va complir el servei militar a Melilla i rumià la possibilitar de restar en l'Exèrcit enquadrat en el Cos d'Enginyers, però s'oposà a la primera temptativa de cop d'Estat portada a terme el 10 de juny de 1936 i amb un grup de soldats lleials tancaren els oficials rebels a la sala on estaven reunits. Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, oposà resistència, però va ser detingut amb altres soldats lleials. Jutjat per «sedició», va ser condemnat a dues penes de mort, commutades per 30 anys de presó. Destinat a treballs forçats, entrà en contacte amb militants de les Joventuts Llibertàries i esdevingué anarquista. A la presó de Melilla realitzà el batxillerat i obtingué el diploma de comptadoria comercial a Sevilla, a més d'aprendre idiomes (francès i anglès). En 1941 aconseguí la llibertat condicional i retornà a Albalá, on intentà muntar una escola, però el projecte no reeixí ja que fou denunciat per no tenir la titulació oficial requerida. Després, amb sa mare, marxà cap al nord de la Península, a Bilbao (Biscaia, País Basc) i a La Rioja (Briñas, Cenicero, San Felices, Haro), on treballà en diversos oficis (netejant vagons ferroviaris, en una fàbrica de cel·luloses, fent grava en una pedrera, etc.). A San Felices va fer classes als infants dels obrers, però va ser denunciat per la mestra del poble perquè «mai no pronunciava el nom de Déu en les seves classes». En 1947 es casà amb Aurora Gamarra López. En aquests anys milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Va ser acomiadat de la feina per fer costat una aturada en l'empresa on treballava. Més tard passà a Guipúscoa (Pasaia i Errenteria), on va fer feina en diversos oficis (en una fàbrica d'alumini, descarregant els pesquers al port). Després d'una breu estada a Castañares de Rioja, s'establí en 1949 a Vigo (Pontevedra, Galícia), on treballà del que pogué (cobrador, peó, comptable a les drassanes Vulcano) i milità al costat de Dalmacio Bragado Ruiz i Guillermo Barros Cela intentant reconstruir la Federació Regional Galaica. A partir de 1956, després d'un viatge a França on s'entrevistà am Germinal Esgleas, establí contacte amb l'exili confederal i creà el Comitè Local de la CNT de Vigo amb Saturnino Barros Barros. En 1957, amb Jaime Garrido Vila, s'encarregà de la CNT a Vigo i participà en la creació de l'organització unitària Front Democràtic Juvenil (FDJ). El juliol de 1960 va ser detingut, amb altes companys (Dalmacio Bragado Ruiz, Leopoldo García Ortega, etc.), i restà tancat durant dos mesos per «organització i propaganda il·legals». El 4 d'agost de 1962, arran d'una vaga de solidaritat amb els miners d'Astúries i en suport a les reivindicacions salarials de les drassanes de Vigo (Vulcano, Barreras, Reyman, Santo Domingo, Refrey iÁlvarez) va ser novament detingut, amb Augusto Docampo Soto, i jutjat en consell de guerra el 23 de novembre d'aquell any a Madrid acusat de reorganitzar la CNT; condemnat a 11 anys i mig de presó, purgà la pena als presidis de Carabanchel i de Burgos. En aquesta última presó, on la CNT estava força estructurada, exercí el càrrec de secretari d'Organització durant més de dos anys. El 23 de setembre de 1965 va ser posat en llibertat condicional i, sense feina i boicotejat per la patronal, retornà a Vigo. El novembre de 1966 decidí exiliar-se i passà a França per Barcelona (Catalunya). A finals de 1966 s'establí a Portèth de Garona, a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on es guanyà la vida com a peó de paleta i milità en la seva Federació Local de CNT des de l'1 de gener de 1967. En 1968, després de la mort de José Sanjuán, va ser nomenat secretari general del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i entre 1969 i 1971 ocupà càrrecs orgànics en la Comissió d'Alt Garona. En 1974 col·laborà amb el Secretariat Intercontinental del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en suport de la Revolució dels Clavells portuguesa i en 1976 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Portèth de Garona. En aquests anys milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1976 viatjà per Galícia (Vigo, Ferrol i la Corunya), Madrid, La Rioja i Sevilla en missió propagandística per rellançar el sindicat. En aquesta última època formava part del Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la FAI i era secretari de la Federació Local de Portèth de Garona. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Ramón de la Sagra, Justo, Sindo, Francisco de la Montaña, Torvick), en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín de la AIT, Boletín Interno de la CIR, Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc. També realitzà traduccions de l'anglès, de l'italià i del portuguès per a aquestes publicacions. Víctor Francisco Cáceres va morir el 9 d'agost de 1976 a Vigo (Pontevedra, Galícia), quan es trobava en missió orgànica, d'un vessament cerebral i d'un atac cardíac afegit.

Continua...

---

“Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer)

“Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí)

Per Maria de la Pau Janer, escriptora

-¿De dónde surge el título de su último libro?

-Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010.

-Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç?

-La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar.

-Hábleme de su interés por Villalonga.

-Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas.

-Un personaje ciertamente complejo.

-Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.

-¿Había un vacío literario?

-Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó.

-Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

-Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera.

Diari Última Hora (1-IV-2012)

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)

Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.

Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

Anarcoefemèrides de l'11 de març

Esdeveniments

Efectes de l'atemptat de Ravachol

- Atemptat de Ravachol: L'11 de març de 1892 a París (França) l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein (Ravachol), amb el suport de quatre companys, posa una bomba artesanal al domicili --número 136 del bulevard de Saint Germain-- del president del Tribunal de l'Audiència Edomond Benoît, qui es va fer malauradament famós per la seva ferocitat el 28 d'agost de 1891 durant el procés dels anarquistes de Clichy Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, acusats de disparar contra la policia. L'explosió, que es produí a les 8.12 hores, només va causar commocions als habitants, però va destruir part de l'immoble i els danys materials van ser molt quantiosos, estimats en 40.000 francs de l'època.

 ***

Postal sobre els efectes de l'atemptat a la gendarmeria de Llemotges

- Atemptat a Llemotges: L'11 de març de 1909, cap a les 2 hores de la matinada, una bomba esclata davant la porta de la caserna de la gendarmeria situada entre la plaça des Carmes del barri i el carrer del Petit Tour de Llemotges (Llemosí, Occitània) causant importants danys materials, fins i tot als edificis propers. Els sis esglaons de pedra de l'escaleta d'accés havien quedat reduïts a engrunes, la porta arrabassada, el reixat llançat a terra, els murs interiors ferits per la metralla i tots els vidres de la zona polvoritzats. No hi va haver cap ferit. Aquella mateixa nit, un cartutx de dinamita sense haver fet explosió és descobert per un jove al carrer des Sapeurs, al mur de darrere de la caserna del 78 Regiment d'Infanteria; sembla que li va caure a l'autor o autors de l'atemptat. Aquesta feta és immediatament atribuïda per diversos periòdics als anarquistes que veien una resposta a la circular que el president del Consell Georges Clémenceau havia emès en contra dels antimilitaristes. La investigació determinà que la dinamita que es va emprar en aquests atemptats havia estar furtada la nit abans de les barraques de les pedreres d'Isle, a cinc quilòmetres de Llemotges; en aquest robatori se'n portaren cinc cartutxos de dinamita, nombrosos quilos de pólvora minadora, dos metres de metxa i 39 francs. La investigació, però, no en pogué facilitar la detenció dels responsables. Des de la bomba que havia estat dipositada l'abril de 1905, quan les importants vagues, davant la porta del domicili del director de l'empresa Haviland & Cia, no hi havia hagut cap altre atemptat a Llemotges.

***

Capçalera del primer número de Combate

- Surt Combate: L'11 de març de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Combate. Diario sindicalista revolucionario. Òrgano de los sindicalistas de la oposición en la CNT. Editat pels Sindicats d'Oposició de la CNT, va ser creat per contrarestar i oposar-se al periòdic Solidaridad Obrera, però sense massa èxit. Tenia previst aparèixer l'agost de 1933 a València, però la seva publicació es va anar ajornant i finalment sortí a Barcelona. Trobem articles de Joan d'Agramunt, Bonatesta, Ricard Fornells, Tomás Llorca, Manuel Mascarell, Joan Peiró, Pere Sagarra (Anteo), N. Vivas, entre d'altres. Just aparèixer el primer número va ser suspès pel govern --juntament amb Solidaridad i Adelante a causa de la convocatòria de vaga general per al 13 de març-- fins al 17 de març i només publicà vuit números, l'últim el 23 de març de 1934, denunciat pel fiscal de guàrdia per la publicació d'un article«excitant a la rebel·lió» i segrestat definitivament per la policia per ordre del jutge instructor del sumari.  

***

Solidaridad Gastronómica, òrgan de l'ALC que fou prohibit el desembre de 1960 per la dictadura castrista

- III Congrés Nacional Llibertari cubà: Entre l'11 i el 12 de març de 1950 té lloc a l'Havana (Cuba) el III Congrés Nacional Llibertari organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC) amb la intenció de reorganitzar el moviment anarquista i d'orientar l'obrerisme cubà cap a l'apoliticisme, la revolució i el federalisme, sempre lliure de les interferències dels polítics i dels buròcrates, i fent costant la central anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT), com alternativa a la progovernamental Confederació de Treballadors de Cuba (CTC).

Naixements

Clément Duval

- Clément Duval: L'11 de març de 1850 neix a París (França) l'anarquista il·legalista, manyà de professió, Clément Duval. Ferit dues vegades durant la guerra de 1870, fou destituït del grau de caporal per indisciplina. Va ser membre fundador, amb A. Ritzerfeld, del grup anarquista parisenc «La Panthère des Batignolles», creat la tardor de 1882, partidari de l'acció violenta i de l'«expropiació revolucionària». Detingut el 17 d'octubre de 1886, a resultes d'un robatori en una vil·la del carrer Monceau de París el 5 d'octubre, fereix amb un punyal l'agent Rossignol al crit d'«en nom de la llibertat», un dels policies que l'apressen «en nom de la llei». Tancat a la presó de Mazas, va ser jutjat l'11 de gener de 1887 i condemnat a mort l'endemà; la pena li serà commutada per treballs forçosos a perpetuïtat el febrer. La defensa havia editat 50.000 exemplars d'un fulletó (Le Pillage de l’hôtel Monceau. L’anarchiste Duval devant ses juges. Défense que devait prononcer le compagnon Duval) per crear una opinió pública favorable. Sota el número 21.551 va arribar a la Guaiana el 24 d'abril de 1887 a bord de «L'Orne» provenint de Toló i va ser enviat a la penitenciaria de les illes de la Salut; hi restarà 14 anys sobrevivint gràcies a la seva determinació llibertària. Després de 18 intents d'evasió, va ser confinat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa). El 14 d'abril de 1901 va aconseguir evadir-se amb vuit companys i es va refugiar a Guyana i, gràcies a la solidaritat dels anarquistes francesos i italians de Nova York, va ser acollit en aquesta ciutat en 1903, després de passar una temporada a San Juan de Puerto Rico. Redactarà les seves memòries que seran publicades en 1907 en fulletó en el periòdic italià de Nova York Cronaca Sovversiva, traduïdes per Luigi Galeani --algunes pàgines van ser publicades entre octubre de 1926 i maig de 1931 a França en L'En Dehors--, i que finalment van ser editades a Nova York en 1929, sota el títol Memoire autobiografiche, pels editors de L'Adunata dei Reffratari. A partir de 1929 va col·laborar enLa Revue Anarchiste de París. Clément Duval va morir el 29 de març de 1935 al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). Marianne Enckell, responsable del CIRA de Lausana, va recuperar una part del manuscrit original en 1980, que el vell militant anarcoindividualista italià Raffaelle Schiavina (Max Sartin) conservava, i el va editar en 1991 sota el títol Moi, Clément Duval, bagnard et anarchiste.

***

Maurice Lapique en una postal de l'època [cartoliste.ficedl.info]

- Maurice Lapique: L'11 de març de 1859 neix a Nancy (Lorena, França) l'obrer sabater anarquista Anselme Charles Maurice Lapique. Antic seguidor del general Georges Boulanger, esdevingué anarquista i, segons la policia, era«molt perillós» i portava la corresponsalia de diferents periòdics llibertaris. Separat de la seva esposa, vivia emparellat amb Marie Cognevant, antiga institutriu esdevinguda modista cosidora a màquina i que participava també en les reunions anarquistes. Fou responsable del Cercle «L'Essor Socialiste» fins a la tardor de 1890, quan fou reemplaçat per Eugène Humbert, fundador del grup anarquista «Guerre aux Préjugés» i del qual va ser membre ell i sa companya. Posteriorment participà del grup «Liberté», nou nom de l'anterior grup, i durant la primavera de 1891 va fer costat Eugène Humbert en la formació d'un nou periòdic, L'Indépendant, que començà a publicar-se a partir del 14 de juliol de 1891. Estretament vigilat en 1892, va ser considerat per la policia com un element que podia «esdevenir perillós». En 1894 residia al número 7 del carrer del Tapis Vert i estava subscrit a La Révolte. A començament dels anys noranta, venia pels carrers de Nancy diverses publicacions revolucionàries i anticlericals, entre elles Les Corbeaux, i va fer una conferència a la Universitat Popular d'aquesta ciutat. El març de 1898 participà en la subscripció popular per a l'adquisició d'una medalla per homenatjar l'escriptorÉmile Zola  i desembre d'aquell any signà una proclama, amb altres llibertaris, en suport del coronel Marie-Georges Picquart, en el marc del cas Dreyfus. El diumenge 26 d'abril de 1903 va ser detingut a l'interior de la catedral de Nancy després de cridar «A bas la calotte!» (Fora el capellanum!) en el moment de l'elevació de l'hòstia; en sortir de l'edifici religiós es produí un tumult entre els seus seguidors i diverses persones que criticaven aquesta acció anticlerical que donà a la detenció de la costurera Anne-Félice Gaulin i del sastre François Krier, ambdós contraris a Lapique. El 7 de maig de 1903 va ser jutjat al Tribunal Correccional de Nancy i condemnat a 16 francs de multa, la pena mínima, per«interrupció del culte religiós»; Gaulin també va ser condemnada a la mateixa multa i Krier absolt. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Virginia Tabarroni (1928)

- Virginia Tabarroni: L'11 de març de 1888 neix a Malabergo (Bolònia, Emília-Romanya, Itàlia) la tipògrafa anarquista Virginia Tabarroni, coneguda com Danda. Sos pares es deien Luigi Tabarroni i Rosa Falchieri. El febrer de 1907 portà l'estendard de la Federació Anarquista de Bolonya en els funerals del poeta anarquista Giosuè Carducci. Vivia a casa del seu cunyat, l'anarquista Mammolo Zamboni, que segons la policia era el seu amant, i treballava a la seva impremta. El 31 d'octubre de 1926 son nebot Anteo Zamboni, de 15 anys d'edat, va ser acusat d'atemptar a Bolonya contra la vida de Benito Mussolini. Aquella mateixa nit, va ser detinguda, juntament amb sa germana Viola Tabarroni i els seus nebots Assunto i Ludovico Zamboni, sota l'acusació de complicitat amb l'intent de magnicidi. Després de gairebé dos anys de presó i d'una llarga i contradictòria instrucció judicial, va ser jutjada entre el 5 i el 7 de setembre de 1928 per un Tribunal Especial per la Defensa de l'Estat, presidit pel jutge militar Cristini, i l'endemà, 8 de setembre de 1928, condemnada, juntament amb son cunyat, a 30 anys de presó, prohibició perpètua per exercir càrrecs públics i tres anys de vigilància, per complicitat amb el fallit atemptat atribuït a son nebot. Després de la duríssima presó de Trani (Pulla, Itàlia), va ser reclosa a la de Perusa (Umbría, Itàlia) i el 23 de desembre de 1932, un mes després que Mammolo Zamboni, va ser alliberada mitjançant un decret de gràcia reial, gràcies a la intervenció del jove advocat socialista Roberto Vighi, que va demostrar les incongruències del procés. Virginia Tabarroni va morir el 12 de desembre –algunes fonts citen el 29 de desembre– de 1977 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). La tragèdia d'aquesta família va ser el tema d'una pel·lícula televisiva que, sota el títol Gli ultimi tre giorni, va ser estrenada en 1978 per Gianfranco Mingozzi.

Virginia Tabarroni (1888-1977)

***

Giovanni Barberis

- Giovanni Barberis: L'11 de març de 1896 neix a Cossila San Giovanni (Biella, Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Barberis, també conegut com José Gómez. Sos pares es deien Felice Barberis i Domenica Tondella. Mecànic de professió, s'establí a Torí (Piemont, Itàlia). En 1919 va ser ferit per un escamot feixista a Torí i fou portat a un hospital del qual fugí per por a ser assassinat. En 1921 passà clandestinament a França i cap al 1931 s'establí a Barcelona (Catalunya) sota el nom de José Gómez, on treballà de camioner. Quant l'aixecament feixista de juliol de 1936, transformà el seu camió en un tiznao (automòbil blindat) i marxà cap al front, a Bicién (Osca, Aragó, Espanya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Durant l'ofensiva sobre Osca, 1 de setembre de 1936 va ser greument ferit a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) quan el seu camió s'incendià després de rebre una granada. Giovanni Barberis va morir l'endemà, 2 de setembre de 1936, en un hospital de Lleida (Segrià, Catalunya). Tres companys seus que anaven al camió, Guido Bruna, Giuseppe Gabbani i Amedeo Gianotti, que finalment morirà a causa de les ferides, també resultaren greument cremats.

***

Aportació solidària de Miguel Foz Bel apareguda en Solidaridad Obrera de l'exili del 3 de desembre de 1959

- Miguel Foz Bel: L'11 de març de 1898 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Miguel Foz Bel –el primer llinatge citat erròniament de diverses maneres (Fol, Foix, Fox, etc.). Militant, amb son germà Joaquín Foz Bel, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), es mostrà força actiu en les lluites socials i laborals contra la dictadura de Primo de Rivera, especialment durant la construcció del pantà del riu de Pena. Durant la II República espanyola destacà en la forta Federació Local de Vall-de-roures de la CNT. En 1931 presidí un míting amb José Dalmau Canals, Miguel Benito Abella i altres. Participà en l'aixecament llibertari aragonès del 8 de desembre de 1933 a la zona de Vall-de-roures. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part del Comitè Revolucionari i four regidor municipal. Durant la guerra civil fou milicià i lluità a la batalla de Villalba de los Arcos; més tard formà part de la col·lectivitat agrària local que l'estiu de 1937 va ser destruïda per les tropes comunistes d'Enrique Líster Forján. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i va ser internat a diversos camps de concentració. En 1940 sa companya Pilar Gil fou repatriada a l'Espanya franquista pel govern feixista de Vichy. Després de viure amagada a Barcelona (Catalunya), aconseguí, no sense dificultats, a finals de 1947 passar a França amb son fill José que havia desertat de l'exèrcit franquista al Marroc–José Foz Gil (Tario), arribà a ser secretari de la Federació Local de Ganges, però morí sobtadament en 1956 amb 32 anys. Després de la II Guerra Mundial milità amb sa companya en la Federació Local de la CNT de Ganges (Llenguadoc, Occitània) i en la comarcal de Vall-de-roures en l'exili. Durant els anys seixanta fou secretari de la Federació Local de Beseit en l'exili. Poeta aficionat, col·laborà en la premsa confederal (Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc.). Miguel Foz Bel va morir el 24 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 27 de juliol– de 1982 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Sa companya Pilar Gil, que havia nascut en 1903 a Beseit, morí el 9 d'agost de 1973 a Montpeller.

***

- Constantina Alcoceba Chicharro: L'11 de març de 1899 neix a Vildé (Sòria, Castella, Espanya) la comare i militant anarcosindicalista Constantina Alcoceba Chicharro. Filla d'una família de llauradors humils, quan era molt jove es traslladà a la ciutat de Sòria per a fer de minyona i així poder estudiar. Seguí cursos en la Facultat de Medicina de Madrid (Espanya) i en les clíniques dels doctors Recasens i Varela. En 1930, un anys abans d'obtenir la plaça, el Col·legi de Practicants la va reconèixer com a Sòcia d'Honor. Fou la llevadora municipal de Sòria, adscrita a la Beneficència Municipal, des del 6 de juny de 1931, on destacà per la seva feina humanitària i el seu caràcter bondadós. El 4 de novembre de 1931 es va casar amb Matías Fernández Orte, ebenista de professió i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb qui no va tenir fills. Durant l'etapa republicana col·laborà en l'Ateneu de Divulgació Social (ADS), centre cultural d'orientació llibertària, on participà en les sessions literàries amb el metge anarquista Arminio Guajardo Morandeira, afusellat l'estiu de 1936; també col·laborà, sota el pseudònim Luna, en el periòdic Trabajo de Sòria. Relacionada amb el metge anarquista Isaac Puente Amestoy, fou la militant més destacada de la CNT de Sòria, desenvolupant tasques de responsabilitat orgànica en la Federació Comarcal. Bona oradora, durant la primavera i estiu de 1936 participà en actes de propaganda anarcosindicalista en diverses poblacions de Sòria (Casarejos, Cabrejas del Pinar, etc.). El 20 d'agost de 1936 va ser detinguda a Sòria i portada a la presó. Encara que el seu certificat de defunció consta que Constantina Alcoceba Chicharro va morir el 18 de novembre de 1936 a causa d'una malaltia a l'Hospital Provincial de Sòria (Castella, Espanya), diverses fons afirmen que va ser assassinada a la presó, probablement aquell mateix agost de 1936. Son marit, empresonat a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya), no pogué assistir a l'enterrament i les seves restes mortals passaren a la tomba familiar. En la sessió extraordinària del 29 d'agost de 1936 de l'Ajuntament de Sòria se li va obrir expedient de destitució juntament amb altres empleats municipals; poc després, en la sessió del 21 de setembre de 1936, s'acordà per unanimitat la seva destitució i absoluta separació del servei com a comare de la Beneficència Municipal declarant vacant el seu lloc de feina. Actualment existeix un Ateneu Llibertari a Sòria que porta el seu nom.

***

Maurice Laisant venent Le Libertaire en una manifestació antinuclear (30 de juny de 1991)

- Maurice Laisant: L'11 de març de 1909 neix a París (França) l'escriptor anarquista i antimilitarista Maurice Laisant, també conegut com Hemel. Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant i germà de Charles Laisant, tots destacats llibertaris. Carter primer i representant de comerç després, militarà activament en les organitzacions pacifistes i s'adherirà en 1935 en la Unió de Joventuts Pacifistes Franceses (UJPF). En juny de 1936 és nomenat secretari provisional de la secció francesa de la Internacional de Joventuts Pacifistes i el desembre dirigeix amb son germà Charles el Centre de Defensa dels Objectors de Consciència. A partir de 1939 comença a col·laborar en Le Libertaire, periòdic de la Unió Anarquista. Després de l'Alliberament, presideix una reunió preparatòria organitzada per la Unió Anarquista a París (18 de febrer de 1945) i pren part en les tasques organitzatives (6 i 7 d'octubre) del congrés que donarà lloc a la nova organització llibertària, la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1955 va esdevenir secretari adjunt de les Forces Lliures de la Pau. El 26 de gener de 1955 va ser condemnat per la 17 Sala Correccional a una multa de 12.000 francs per haver signat, sota el pseudònim d'Hemel, un cartell contra una possible mobilització general, convocant la població a una reunió al centre administratiu d'Asnières. Laisant va rebre el suport de molts intel·lectuals entre ells el seu amic Albert Camus. La seva influència en el si del moviment llibertari troba el seu apogeu després de l'afer Fontenis, en 1953, i el desmantellament de la FAF. Juntament amb Joyeux i Fayolle crearan de bell nou la Federació Anarquista (FA). En el congrés de Vichy de maig de 1956 serà designat com a membre del comitè de redacció de Le Monde Libertaire, l'òrgan de premsa de l'FA; i a Nantes, el juny de 1957, serà nomenat secretari general de l'FA, càrrec que abandonarà el 1975. Rebutjant l'evolució cap a una organització més estructurada i l'adopció de la noció de classe social en el pacte associatiu, Maurice Laisant va tallar amb la Federació Anarquista. En 1977 és un dels principals fundadors de la Unió dels Anarquistes i del periòdic mensual Le Libertaire, creats pels militants que havien deixat l'FA. Entre les seves obres podem destacar Flammes (1967), La pilule ou la bombe (1976), Stephen Mac Say, l’éducateur, l’humaniste, l’ami des bêtes (1978), Si tu veux la paix, prépare la paix: conférence tenue à Valence le 11 mai 1984, sous l'égide de l'Union Pacifiste (1986), Regard sur le mouvement libertaire (1938-1972) (1995, pòstuma), etc. Maurice Laisant va morir el 29 de setembre de 1991.

***

Francesc Pedra al camp de concentració de Magdeburg

- Francesc Pedra Argüelles: L'11 de març de 1914 neix al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Pedra Argüelles, també conegut com Sisdits (Seisdedos) i El Badoc. En 1922 sa mare, asturiana filla de miner, va morir de càncer i l'any següent son pare, militant anarquista, de pneumònia. En 1923 es traslladà a l'Hospitalet de Llobregat i aviat entrà a fer feina com a aprenent de vidrier a Can Tarrida. En 1925 fou un dels animadors de la vaga d'aprenents del ram del vidre, organitzada clandestinament per la Confederació Nacional del Treball (CNT), que s'escampà per totes les fàbriques de Barcelona i que, dues setmanes més tard, guanyà. En 1929 fou nomenat delegat general de la Secció dels Forns de Vidre de la CNT. En 1930 s'instal·là al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. La nit del 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República espanyola, participà amb el seu grup de joves llibertaris en l'assalt de la presó de dones de la Ronda de Sant Antoni, alliberant totes les preses que hi havia tancades. En 1931 també fou nomenant president del Sindicat d'Oficis Diversos de l'Hospitalet. En aquestaèpoca conegué Dolores Peñalver (Lola), militant de «Mujeres Libres» i activista a la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, que finalment serà sa companya. Durant els anys republicans, participà activament en les activitats de l'Ateneu Llibertari «Pau i Amor» del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. El 9 de desembre de 1933, amb la proclamació del Comunisme Llibertari a l'Hospitalet, fou nomenat membre del Comitè Revolucionari de la ciutat. En 1936 fou elegit vicepresident del Sindicat del Ram del Vidre i també en la secció del Vidre Buit. Durant les jornades de resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari de Sants i intervingué activament en frenar el cop d'Estat des de Pedralbes a la zona de les Drassanes barcelonines. També va ser un dels que intentaren mitigar les ires populars contra els facciosos. Després participà en el procés col·lectivitzador del sector vidrier. En 1938, després de la caiguda del front d'Aragó i contravenint les ordres del seu sindicat, s'allistà com a voluntari i lluità a la batalla de l'Ebre. El gener de 1939 passà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Agde, Clarmont d'Alvèrnia, Argelers, Carcassona). Després fou deportat al camp de concentració alemany de Magdeburg, a 60 quilòmetres de Berlín, on fou emprat com a «esclau del nazisme». Un cop alliberat i acabada la guerra, el 16 de novembre de 1945 creuà clandestinament els Pirineus i es pogué reunir amb sa companya. A finals dels anys quaranta la parella tindrà un fill, Germán --anteriorment havien tingut un altre infant però morí amb dos anys de xarampió. Amb documentació falsa, que va fer servir fins a finals dels anys cinquanta, pogué treballar en el sector del vidre i participà en diverses activitats socials, especialment en el moviment de jubilats i de pensionistes (Associació Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes de l'Hospitalet i la Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes, de la qual fou president) --els delegats italians al Congrés Internacional de Lille de Jubilats i Pensionistes li van guardonar amb una medalla al millor militant--, i d'associacionisme veïnal (Associació de Veïns de Pubilla Cases, Centre Social «La Florida», Centre Social de Can Vidalet, etc). Poc abans de la seva jubilació restà a l'atur i formà part de l'Assemblea d'Aturats que protagonitzà grans mobilitzacions. Fou íntim amic de Josep Peirats Valls. Durant elsúltims anys de sa vida col·laborà amb Comissions Obreres i amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). El març 1994 donà documentació cultural i històrica a l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet. Francesc Pedra Argüelles va morir el 12 de juny de 2000 a la residència d'ancians del barri de Pubilla Cases de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Des de 2006 existeixen uns«Jardins de Francesc Pedra i Lola Peñalver» a l'Hospitalet. Son germà Camil Pedra (El Coix de Sants) fou un destacat militant anarquista dels grups d'acció confederals i morí a l'exili en la misèria després de rebutjar una pensió concedida per l'Estat francès per les seves accions amb la Resistència.

Francesc Pedra Argüelles (1914-2000)

***

Manuel Vázquez Gómez

- Manuel Vázquez Gómez: L'11 de març de 1917 neix a A Angustia (Betanzos, la Corunya, Galícia) el jornaler anarcosindicalista Manuel Vázquez Gómez. Sos pares es deien José Vázquez Fernández, llaurador nascut a Aranga, i Antonia Gómez Gándara, de Betanzos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut el 22 de setembre de 1936 a Betanzos pels feixistes i«passejat» el mateix dia a Osedo (Sada, la Corunya, Galícia). No se sap onés enterrat.

***

Cornelius Castoriadis fotografiat per Martine Franck a París

- Cornelius Castoriadis: L'11 de març de 1922 neix a Istanbul (Turquia) el filòsof i psicoanalista francès d'origen grec Cornelius Castoriadis (Corneille, pels amics). Es va criar a Atenes, d'on va ser membre de les joventuts comunistes gregues amb 14 anys i va participar en la resistència durant la Segona Guerra Mundial. En 1945 es trasllada a París, on es va llicenciar en Dret i Econòmiques en la Sorbona. Va exercir d'economista en l'Organització de Cooperació i del Desenvolupament Econòmics (OCDE) entre 1948 i 1970. Dissident de la IV Internacional, funda en 1949, Claude Lefort, el moviment «Socialisme o Barbàrie» i de la revista trimestral del mateix nom fins la seva dissolució en 1966 (la revista editarà el seu darrer número la primavera de l'any següent). A partir de 1964 es va fer membre de l'Escola Freudiana de París (EFP), fundada per Jacques Lacan, amb qui va començar a tenir desavinences en 1967. En 1968 Castoriadis es casa amb Piera Aulagnier. En 1969 abandona l'EFP i participa en la creació de l'anomenat Quart Grup. També va participar en la creació de la revista Libre en 1970 amb Lefort, Abensour, Gouchet i Clastres. A finals dels anys setanta escriu en Topique i va criticar el pensament estructuralista en general (Foucault, Barthes, Althusser, Deleuze, Guattari). En 1980, Castoriadis és nomenat director d'estudis de l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Precursor intel·lectual de Maig del 68 --influència reconeguda per Cohn-Bendit mateix, qui en 1981 signaria el llibre De l'ecologie a l'autonomie--, va trencar amb el trotskisme, el leninisme i el marxisme, per reivindicar l'«autoinstitució permanent de la societat», una idea personal del pensament llibertari. Va ser el pioner de la condemna de tota burocràcia (tant als móns capitalista com comunista) i va reivindicar un règim vertaderament democràtic on cadascú participi en la instauració de les lleis que regeixen la seva vida,és a dir, la democràcia directa. La seva forma de veure el món va ser enciclopedista, cosmopolita i poliglota. Ha creat una escola intel·lectual de fervents seguidors que van des de dissidents marxistes a llibertaris, passant per ecologistes, sense oblidar els psicoanalistes freudians. Cornelius Castoriadis va morir el 26 de desembre de 1997 a París (França) durant el postoperatori d'una intervenció quirúrgica de cor. Entre els seus llibres podem destacar: La Société bureaucratique (1973), L'Expérience du mouvement ouvrier (1974), L'institution imaginaire de la société (1975), Les Carrefours du labyrinthe (1978), Le Contenu du socialisme (1979), Capitalisme moderne et révolution (1979), Devant la guerre (1981-1983), Domaines de l'homme (Les carrefours du labyrinthe II) (1986),Le Monde morcelé (Les carrefours du labyrinthe III) (1990), La Montée de l'insignifiance (Les carrefours du labyrinthe IV) (1996), Fait et à faire (Les carrefours du labyrinthe V) (1997), Figures du pensable (Les carrefours du labyrinthe VI) (1998), Sur Le Politique de Platon (1999), Sujet et vérité dans le monde social-historique, Séminaires 1986-1987, La création humaine 1 (2002), Ce qui fait la Grèce, 1. D'Homère à Héraclite, La création humaine 2 (2004), Une société à la dérive, entretiens et débats 1974-1997 (2005), Fenêtre sur le chaos (2007).

***

Felice Accame al costat d'un quadre de sa companya Anna Rocco

- Felice Accame: L'11 de març de 1945 neix a Varese (Llombardia, Itàlia) l'assagista, erudit del futbol i productor radiofònic anarquista Felice Accame. Deixeble i estret col·laborador durant anys del filòsof Silvio Ceccato, del pensament del qual ha aportat algunes crítiques, s'ha dedicat a la recuperació de la noció de«metodologia operativa» i a la reconstrucció de la genealogia de l'Escola Operativa Italiana. Professor de Teoria de la Comunicació en el Centre Tècnic de la Federarazione Italiana Giuoco Calcio (FIGC, Federació Italiana de Fútbol) al barri de Coverciano de Florència (Toscana, Itàlia), a partir de 1989 coordina el Centre d'Estudis del Sector Tècnic de la FIGC, conjugant així la seva professió intel·lectual amb la seva passió per l'esport. També és docent de Teoria de la Comunicació a l'Scuola Allenatori di Coverciano i des del 1997 del Màster del Management per l'Organització Deportiva de la Universitat de San Marino. Des de 1985 presideix la Societat de Cultura Metodològico-Operativa i des de 1987 dirigeix la revista Methodologia. Pensiero Linguaggio Modelli. També ha col·laborat amb el Centre de Cibernètica i d'Activitat Lingüística de la Universitat d'Estudis de Milà (Llombardia, Itàlia). Entre 1989 i 1991 realitzà el Servei Telemàtic de l'Ajuntament de Verona (Vèneto, Itàlia). Col·labora habitualment en la publicació A. Rivista Anarchica. Amb son amic Carlo Oliva portà durant vint anys la columna«Caccia all'ideologico quotidiano», programa radiofònic diari de Radio Popolare Network. També amb Carlo Oliva ha publicat un recull d'intervencions radiofòniques d'entre 1985 i 1988 sota el títol Transazioni minori. Nel commercio dell'ideologia (1988). Està casat amb l'artista Anna Rocco, amb qui porta la llibreria Odradek de Milà. Trobem col·laboracions seves en multitud de diaris i de publicacions periòdiques, com ara Almanacco Bompiani, Almanacco Odradek, Ana Etcetera, Le Arti, Campo,Il Cafè, Carte Vive, Critica Sociale, Critica Sociale delle Scienze, Delta, Drammaturgia, Economia& Management, L'Espresso,Hortus Musicus, Libretto,Link, Ludus,Manocomete, Marcatrè,Methodologia, Nuovo 75 (que dirigí entre 1966 i 1971), Ottagono,Pagina Uno, Paese Sera, Pensiero e Linguaggio,Prospettive in Psicologia, Il Protagora,Pubblicità Domani, Pubblico, Poesia e Critica, Rinascita,Rivista Italiana di Costruttivismo, Secretum-on-line, Il Segnale, Testuale, Working Papers Studio Karon, etc.És autor de La potenza di mneme (1964), Parta labore (1969), Il padre di John Stuart Mill (1970), La sintassi del calcio (1982 i 1991), La zona nel calcio. Metodologia e didattica (1983 i 1994), Prima del risultato. Formulazione e soluzione di problemi nell'addestramento del giovane calciatore (1985), L'analisi della partita di calcio (1992), Futbol en zona (1994), L'individuazione e la designazione dell'attività mentale (1994), Pratica del linguaggio e tecnica della comunicazione (1996), Scienza, storia, racconto e notizia (1996), Dire e condire. Scampoli di ideologia nel linguaggio e nella comunicazione (1999), La funzione ideologica delle teorie della conoscenza (2002), Antologia critica del sistema delle stelle (2006), Le metafore della complementarità (2006),L'anomalia del genio e le teorie del comico (2008), Firma altrui e nome proprio (2009), Il boccone protratto e altri adempimenti sociali (2010), La strada copia. Carteggio fra due avversari su natura e funzione della filosofia con documentazione a sostegno di entrambi (2010, amb Mario Valentino Bram),Rossori. Viatico all'esercizio della colpa e della redenzione (2013), I fioretti metodologico-operativi ovvero la Lieta Novella da Montecchio Maggiore (2014), Il linguaggio come capro espiatorio dell'insipienza metodologica (2015), entre d'altres.

Defuncions

Notícia de l'amnistia de José Fernández Zapata i d'altres companys apareguda en La Vanguardia del 28 d'abril de 1934

- José Fernández Zapata: L'11 de març de 1940 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista José Fernández Zapata. Havia nascut en 1914 a La Unión (Múrcia, Espanya). Emigrà a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), on treballà d'enquadernador i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant un temps fou president de les Joventuts Llibertàries de Granollers. Participà activament en l'aixecament anarquista del 8 de gener de 1933 a Barcelona, fets pels quals va ser detingut, però pogué acollir-se a l'amnistia d'abril de 1934. Durant els fets d'octubre de 1934 s'enfrontà a la Guàrdia Civil. El febrer de 1936 va fer propaganda electoral a favor del Front Popular. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 participà en els assalts de l'Ajuntament de Granollers i de la caserna d'Artilleria de Sant Andreu. Després participà en la creació de la«Columna del Vallès Oriental». Era membre de la Unió Liberal, l'entitat cívica i cultural més important de Granollers de l'època. Detingut al final de la guerra civil per les tropes franquistes, va ser jutjat en consell de guerra; acusat de cremar esglésies, de dirigir l'assassinat de vuit pagesos a Centelles (Osona, Catalunya) el febrer de 1937 i d'altres crims, fou condemnat a mort. José Fernández Zapata va ser afusellat l'11 de març de 1940 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) juntament amb Esteban Serra Calobrans i Joan Vila Martorell, també militants anarcosindicalistes.

***

Necrològica de Teófilo Merino Campos apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 d'abril de 1958

- Teófilo Merino Campos: L'11 de març de 1958 mor a Colomb-Béchar, actual Béchar (Béchar, Algèria), l'anarcosindicalista Teófilo Merino Campos. Havia nascut a Reinosa (Cantàbria, Espanya). Milità en el SindicatÚnic de Reinosa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser ferit durant l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934 i va ser empresonat fins el febrer de 1936 per les seves activitats revolucionàries. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià al Nord d'Àfrica i fou un dels fundadors de la Federació Local de Colomb-Béchar de la CNT. Malalt d'epilèpsia, Teófilo Merino Campos va morir l'11 de març de 1958 a Colomb-Béchar d'un atac d'aquesta malaltia.

***

Lorulot a Brest tres mesos abans de morir

- Lorulot: L'11 de març de 1963 mor a Herblay (Illa de França, França) el propagandista anarquista individualista i més tard lliurepensador André Georges Roulot, més conegut com Lorulot. Havia nascut el 23 d'octubre de 1885 a París (França) en una modesta família treballadora i va començar a fer feina amb 14 anys. En 1905 coneix Albert Joseph (Libertad), amb qui participarà en la creació del periòdic L'Anarchie,òrgan dels anarquistes individualistes. L'1 de juny de 1905és detingut i empresonat durant vuit dies per haver xiulat quan passava la comitiva del rei d'Espanya; fet que implica l'acomidament de la impremta on treballava, però va trobar feina de comptable. Llicenciat del servei militar per la seva mala salut, funda en 1906, amb Ernest Girault i altres, així com la seva companya d'aleshores Émilie Lamotte una colònia anarcocomunista a St-Germain-en-Laye. Aquesta colònia durarà dos anys, però Lorulot continuarà fent conferències per arreu del país. Va ser diverses ocasions condemnat per les seves opinions i escrits. En 1907, el seu fulletó L'idole patrie et ses conséquences, publicat per Benoît Broutchoux, el va portar una condemna de 15 mesos de presó per «instigació als militars a la desobediència», però obté la llibertat condicional uns mesos més tard per mor de la seva malaltia. En 1908, després de la mort de Libertad, reprèn la direcció de L'Anarchie, i en 1911 l'en deixarà a Rirette Maïtrejean. L'1 de desembre de 1911 edita la revista L'Idée Libre. Com que havia trencat amb els cercles il·legalistes, no va ser incriminat en el procés contra la «Banda Bonnot» en 1913. El gener de 1915 és detingut per un falsificació de moneda i per injúries i difamacions vers l'Exèrcit, però obté la llibertat a finals de juliol de 1915, prohibint-li l'estada a París durant quatre anys. S'instal·la aleshores a Lió i més tard a Saint Etienne, on reprèn la publicació de L'Idée Libre en 1917. Durant els anys vint, favorable a la revolució bolxevic, s'allunya del moviment anarquista. Participa amb Manuel Devaldès en Réveil de l'Esclave (1920-1925), però centra la seva lluita en l'anticlericalisme amb la publicació de diversos periòdics: L'Antireligieux (1921-1925), L'Action Antireligieuse (1925), La Libre Pensée (1928), La Calotte (1930). Participa en 1921 en al Federació dels Lliurepensadors, d'on serà un infatigable orador. Durant els anys trenta col·labora en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Sota l'ocupació publicarà fulletons i periòdics, com ara La Vague. En 1958 serà nomenat president de la Federació Nacional dels Lliurepensadors i, més tard, vicepresident de la Unió Mundial. És autor de nombroses obres: Le mensongeélectoral (1908), Chez les loups (1922), Méditations et souvenirs d'un prisonnier (1922), Histoire de ma vie et de mes idées (1939), Histoire populaire du socialisme mondial (1945), entre moltes altres.

Continua...

---

Noguera ha criticat la “manca de valentia de l’estat espanyol” en matèria de regulació de l’accés a l’habitatge, mentre que a Palma “prenem decisions valentes”, com la prohibició del lloguer turístic en plurifamiliars. El batle de Palma ha recordat que s’han mantingut converses i contactes amb “altres ciutats i batlies del canvi, com la de Madrid, Barcelona o València per cercar solucions comunes a un dels principals problemes del nostre temps”.

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els corifeus de Llorenç Villalonga – Crònica sentimental de la transició -

Esdevenir corifeu de Llorenç Villalonga podia significar guanyar el Premi Ciutat de Palma de Novel·la, Poesia o Periodisme, publicar el llibre, obtenir uns guanys econòmics que permetessin una major dedicació a la literatura. Aconseguir un premi literari era avançar moltíssim sobre els altres competidors. Significava sortir definitivament de l’anonimat, del gran grup de desconeguts aspirants a la glòria. Genis de província enlairats per jurats que feia poc havien deixat la camisa blava per la blanca! Quin món, el de la pseudocultura franquista! (Miquel López Crespí)

Antoni, que per dir sempre el que pensava mai no va fer carrera literària, entenia a la perfecció el món dels autors, dels artistes en general. Tota la vida, d´ençà que havia abandonat els estudis per provar de malviure mitjançant les col·laboracions a la premsa i l´import d´algun premi literari, es relacionà amb el món de l´art i la literatura. Ningú com ell, exceptuant el poeta Jaume Llambies, tenia tanta experiència en la follia que domina els artistes, les ànsies esbojarrades que tenen per a triomfar, per aconseguir una bona crítica, una petita entrevista en els diaris.

Antoni ens ho explicava entre copa i copa de whisky. Jaume Llambies, que també era un expert en aquestes qüestions, feia que sí amb el cap i, en trobar banal i prou sabuda la conversa, marxava cap a qualsevol taula on hi hagués alguna dona de bon veure. La tàctica de recitar alguns poemes, tocar uns compassos de Serrat i Raimon en el piano del Bruselas, sempre li va funcionar.

-No ho dubteu –repetia Antoni-. Els escriptors i artistes farien qualsevol cosa, vendre la seva mare, canviar d´idees, esdevenir criats de qui comanda i pot oferir favors, només per un minut de fama, per unes retxes en els diaris. Per què us estranya veure´ls demanant audiència a Llorenç Villalonga? No l´han consagrat a Barcelona, oblidant Gabriel Alomar, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover? Els morts, malgrat que fossin peces cabdals de la nostra cultura, ja no poden oferir un premi literari, una recomanació per a una feina, la possible publicació d´una obra a Catalunya.

Les opinions d´Antoni Ximenis eren fortes i agosarades. Jo encara vivia immers dins la més innocent mística literària. Em va costar molt arribar a copsar les variades estratègies per arribar a “tenir un nom” dins el tancat cercle dels lletraferits nostrats. De bon principi, quan vaig començar a publicar els primers articles a la premsa i revistes de les Illes, imaginava que el món de la literatura era un cercle excels de persones d’extremada sensibilitat. Envoltats de botxins, de destructors de la nostra natura; acostumats a veure enlairats els que destruïen Mallorca, els qui, amb el seu suport al franquisme, s’havien enriquit trepitjant grans bassals de sang, consideràvem els poetes i narradors, els autors de teatre i artistes, representants de la darrera trinxera en defensa de la humanitat. Qui, als vint anys, podia endevinar que un escriptor és una persona com les altres, dominada pel mateix egoisme, per idèntiques ganes de figurar, de ser considerat i respectat ben igual que un empresari, un metge, un advocat?

Esdevenir corifeu de Llorenç Villalonga podia significar guanyar el Premi Ciutat de Palma de Novel·la, Poesia o Periodisme, publicar el llibre, obtenir uns guanys econòmics que permetessin una major dedicació a la literatura. Aconseguir un premi literari era avançar moltíssim sobre els altres competidors. Significava sortir definitivament de l’anonimat, del gran grup de desconeguts aspirants a la glòria. Genis de província enlairats per jurats que feia poc havien deixat la camisa blava per la blanca! Quin món, el de la pseudocultura franquista!

Una postguerra inusitadament feliç per a rendistes i vencedors! La satisfacció dels periodistes endollats, els mediocres que han pogut viure esquena dreta després de l’assassinat de milers d’esquerrans! A les cunetes dels entreforcs dels camins quedaren per a sempre, vexats, amb el cos destroçat per les bales, els autèntics escriptors i periodistes de la nostra terra!

Que fàcil, prosperant amb una pistola a la mà, amb els pagesos i treballadors obligats a un silenci d’esclaus! Les cartilles de racionament regnant arreu; l’oli, el sucre, el tabac, el cafè... d’estraperlo, a uns preus tan alts que els pobres no en podien comprar. Alhora, just en el mateix instant en què els infants ploren a la llar dels desvalguts, Llorenç Villalonga, el batle de Ciutat, el Capità General, el Bisbe de Mallorca i tota la cort que els va al darrere, s’instal·len al luxós menjador del Círculo Mallorquín, tot endiumenjat de ramells de roses i clavells. Sona un vals de Strauss per animar el lliurament dels premis. Les camises blaves fa una temporada que desaparegueren de les recepcions oficials. Ara, la moda és haver estat sempre proanglesos i pronord-americans. Franco i el general Eisenhower passegen, dempeus, en un cotxe descobert per un Madrid ple de gent que vol oblidar la guerra. Flaire de menges exquisides arriba des de la cuina, on abillats cambrers i cambreres d’immaculat uniforme comencen a servir el sopar. És el moment d’obrir les ampolles de vi del Priorat, La Rioja, Binissalem. Villalonga s’ha situat entre el batle de Palma, Gabriel Fuster i Joan Bonet, els periodistes de moda en la Mallorca feixista d´aleshores. També hi ha un Camilo José Cela somrient, que conta acudits verds als comandants que lluitaren amb la División Azul. El crític d’art Gaspar Sabater parla del Renaixement italià i de la degeneració de l´art contemporani. Llorenç Villalonga hi està d´acord. Explica al batle les monstruositats del modernisme barceloní, la barbàrie pictòrica de Picasso i Miró. Tothom li dóna la raó quan afirma, amb certa violència en l´explicació, com Gaudí va fer malbé la part de la Seu que va tocar amb les mans. L’escolta amb summa atenció el cap de la policia en temps de la guerra civil, el senyor Barrado, amic del Marquès de Zayas, responsable de la Falange d´aleshores. Camilo José Cela, membre del jurat de narrativa, ha fet un pet sorollós aprofitant el silenci momentani de l´orquestra. Les antigues militants del Moviment es venten apressades, amb uns moviments de mans inusitats, en una vana provatura de fer desaparèixer la pudor.

El batle de Palma, fastiguejat pels exabruptes de Cela, comenta a Llorenç Villalonga:

-Tenim ordres expresses de Madrid de perdonar tot el que faci. Diuen que Franco encara recorda la carta del final de la guerra, quan s´oferí als caps de la policia madrilenya per a denunciar els rojos que coneixia. I, no t´imagines el que significava l´any trenta-nou i el quaranta que et senyalassin davant la Guàrdia Social com a comunista, anarquista o, simplement, militant republicà!

Anarcoefemèrides del 12 de març

Esdeveniments

Capçalera de Cultura Proletaria

- Surt Cultura Proletaria: El 12 de març de 1927 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de Cultura Proletaria. Periódico de ideas, doctrina y combate. Portavoz de grupos anarquistas de lengua castellana en Estados Unidos. Va ser la segona època de la publicació en castellà del mateix nom publicada en 1910 a Brooklin (Nova York) per l'anarquista català Pere Esteve i continuació de Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925). En aquesta ocasió fou dirigida per R. A. Muller i, més tard, per Marcelino García. La periodicitat fou setmanal fins al juliol de 1932 i després aparegué irregularment. Hi trobem textos de Fontaura i Guede, entre d'altres. A partir de 1931 el periòdic informa sobre la política de la II República espanyola i reivindica la revolució a la Península. En la secció «De todas partes» apareixen notícies de la realitat peninsular i europea, a més de ressenyes de mítings i de conferències, etc. En sortiren 1.255 números, l'últim el 20 de novembre de 1953.

Naixements

Una escena del«Procés de Florència» als internacionals, segons Ettore Ximenes, publicat en L'Ilustrazione Italiana de l'11 de gener de 1880. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Florido Matteucci, Francesco Natta, Dante Marzoli, Giuseppe Gomez i Anna Kulisciov

- Florido Matteucci: El 12 de març de 1858 neix a Città di Castello (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Florido Matteucci –també citat Matteuzzi. Sos pares, petits propietaris, es deien Andrea Matteucci i Lucia Nocetti. A 18 anys, quan estudiava a Pavia (Llombardia, Itàlia), s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre maig i octubre de 1876 col·laborà en el periòdic anarquista Patatrac! Monitore dei perduti della valle tiberina, publicat per Agostino Pistolesi. Amb aquest últim, fundà a Città di Castello el Circolo di Studi Economico-Sociali (CSES, Cercle d'Estudis Economicosocials), afiliat a la Federazione Marchigiana-Umbra (FMU, Federació de les Marques i Úmbria) de l'AIT, de la qual assumí la Comissió de Propaganda. En contacte amb la Secció de Ceresio (Secció del Llac de Lugano), grup dissident que se separà de la Federació del Jura de l'AIT sota l'impuls de Benoît Malon i en el qual van entrar formar part destacats anarquistes (Ludovico Nabruzzi, Joseph Favre, Tito Zanardelli, Natale Imperatori, Mattia Schyzerlh, Enrico Bignami, Rodolfo Morchio, Francesco Pesenti, Domenico Scaglieri, etc.), s'oposà ràpidament a les seves tesis legalistes. El gener de 1877 era secretari de Correspondència de la Federació Napolitana de l'AIT i el febrer d'aquell any participà en els treballs del Congrés de la Federació de l'Alta Itàlia de la Internacional, que se celebrà a Milà, on sostingué les posicions de la minoria insurreccionalista en representació del CSES de Pavia. L'abril d'aquell any, participà en la temptativa d'insurrecció popular al massís del Matese, al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), dirigida per Errico Malatesta, Cesare Ceccarelli i Carlo Cafiero, però va ser detingut a Pontelandolfo (Campània, Itàlia), amb Cesare Ceccarelli, Giuseppe Gagliardi i Silvio Fruggieri, just abans de l'aixecament. A la presó de Benevent (Campània, Itàlia) estudià anglès, castellà i alemany. El gener de 1878, a resultes d'una amnistia, va ser alliberat. Arran del IV Congrés de la Federació Italiana de l'AIT, celebrat clandestinament a Pisa (Toscana, Itàlia) l'abril de 1878, va ser nomenat, amb Giuseppe Foglia i Emilio Covelli, membre de la Comissió de Correspondència a la nova seu traslladada interinament de Florència a Gènova. Partidari de les posicions més intransigents, tornà a Città di Castello i passà a la clandestinitat. Defensà la insurrecció armada i durant la tardor de 1878 assistí a un congrés a Florència on es discutiren les accions a prendre en aquest sentit. El 22 d'octubre de 1878 va ser detingut a Perugia (Úmbria, Itàlia); jutjat, el desembre d'aquell any va ser condemnat per «violació d'amonestació» i per«utilització de passaport d'alta persona», però va ser escarcerat a començaments de 1879. El novembre de 1879 fou implicat en l'anomenat «Procés de Florència», però va ser absolt i alliberat el gener de 1880. El març d'aquell any va ser condemnat a dos anys d'assignació de residència i enviat a Pantelleria (Sicília). Aconseguí fugir quan els carrabiners el vingueren a detenir i pogué arribar a Lugano (Ticino, Suïssa), on poc després es reuní amb sa companya. El 5 de desembre de 1880, amb altres companys refugiats a Lugano (Gaetano Grassi, Carlo Cafiero i Egisto Marzoli), participà en el Congrés de la Federació Italiana de l'AIT celebrat a Chiasso (Mendrisio, Ticino, Suïssa); enquadrat en el sector dels intransigents, signà la declaració de Cafiero en el congrés. Entre 1880 i 1885 viatjà constantment entre Ginebra (Ginebra, Suïssa) i Alexandria (Egipte), on fou responsable de l'edició de premsa clandestina i on en 1881 es va veure obligat a fugir cap a la Costa Blava (Marsella, Niça, Canes, Menton). Fou membre del grup anarquista «Les Fils de la Misère» (Els Fills de la Misèria), creat durant la primavera de 1884 a Niça, i del qual eren membres Giacobi, Sartoris, Ciao Zavoli i Vanucci. El febrer de 1885 va ser expulsat de Marsella (Provença, Occitània), ben igual que la resta de membres italians del grup, i després d'una passada el març per Barcelona (Catalunya), on restà cinc dies empresonat i d'on també fou expulsat, arribà a Suïssa. Establert de nou a Lugano, freqüentà el grup anarquista al voltant de Cafiero. El 24 de juny de 1885 va ser detingut«il·legalment» pels carrabiners italians a Chiasso, acusat d'haver intentat de penetrar clandestinament a Itàlia i empresonat durant dos mesos. Arran d'una protesta formal del Cantó de Ticino, les autoritats italianes reconegueren l'il·legalitat d'aquesta detenció en territori suís, però l'incident es tancà després que Matteucci marxés cap a Amèrica, ja que, un cop lliure, s'embarcà amb sa família cap a l'Argentina. En 1896 fundà i dirigí a Buenos Aires (Argentina) el periòdic sindicalista bilingüe (italià, amb articles en lígur, i castellà) Il Progresso de la Boca / El Progreso de la Boca. Semanario noticioso y comercial i col·laborà ocasionalment en diversos periòdics obrers, com ara La Scintilla i La Rivendicazione. També s'integrà en la lògica maçònica «Frateli d'Itàlia». President del Club «Giordano Bruno», fou el promotor del I Congrés Anticlerical Sud-americà que se celebrà en 1900 a Buenos Aires. Sense renegar dels seus ideals, es retirà de tota militància anarquista. Treballà d'empleat a la Casa Internacional Mútua de Pensions i esdevingué cap de secció i agent comissionista de l'empresa. En 1924 estava subscrit a la revista Pensiero e Volontà i en 1926 participà en la subscripció a favor d'Errico Malatesta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Augustin Seyssel apareguda en el diari parisenc Le Radical del 2 de maig de 1892

- Augustin Seyssel: El 12 de març de 1861 neix al IV Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Augustin Seyssel. Es guanyava la vida com a teixidor, conserge i venedor de diaris. Entre abril i maig de 1892 es va veure implicat en una acusació per «associació de malfactors» en previsió de les celebracions del Primer de Maig i del judici de Ravachol. El 30 d'abril de 1892 va ser delsúltims detinguts, amb Ancian, Vincent Berthaud, Léopold Faty, Lombard, Louise Hugonard i alguns altres. Alliberat el 6 d'abril, marxà un temps de Lió. Durant l'estiu de 1893 participà, amb altres companys (Jean Boget, Camberousse, Desgranges, Jean Rocca, Poyet, Lombard, Marius Blain, L. J. Jacomme, Philippe Sanlaville, i Puillet), en algunes reunions preparatòries per al llançament del periòdic L'Insurgé. Va ser detingut i el seu domicili escorcollat en diverses agafades d'anarquistes, com ara les de l'1 de gener, del 19 de febrer i del 6 de juliol de 1894, però, sense cap prova contra ell, sempre va ser alliberat. Fou present a les quatre conferències que Sébastien Faure donà entre el 24 d'agost i el 4 de setembre de 1895 a Lió, a les quals anaren milers de persones. Entre 1898 i 1899 assistí a algunes conferències d'oradors (Sébastien Faure, Antoine Cyvoct, etc.) a favor d'Alfred Dreyfus i de la Lliga de Defensa Republicana (LDR). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de Joan Bertran Lagrifa (4 de juny de 1914)

- Joan Bertran Lagrifa: El 12 de març de 1893 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista Joan Bertran Lagrifa. Sos pares es deien Teodor Bertran i Anna Lagrifa. El 4 de maig de 1910 emigrà al Rosselló (Catalunya Nord) i treballà successivament com a obrer de fleca a les poblacions rosselloneses del Voló (16 mesos), Sureda (un any), Bages (sis mesos) i Perpinyà (des de l'1 de juny de 1914). Cap el 1918 canvià de professió i esdevingué xofer d'automòbil al servei de son germà Jaume Bertran Lagrifa, negociant de vins. Vivia al número 32 del carrer Grande la Réale de Perpinyà i era membre del Centre Espanyol, presidit per son germà. Segons un informe policíac del 31 de juliol de 1919, va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a«anarquista, propagandista, bolxevic, violent» i que aprofitava la seva situació de xofer per a introduir i distribuir fullets anarquistes pertot arreu, juntament amb els companys Pedro Ferrer López, Recadero Gandol Pinsach i José Miguel Albareda. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ugo Bonacini

- Ugo Bonacini: El 12 de març de 1893 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista i anarcosindicalista Ugo Bonacini. Era fill d'una família, segons la policia, de «tendència extremista». Sos pares es deien Augusto Bonacini i Massimilla Grandi. Quan tenia 16 anys va ser condemnat a una curta pena per«pertorbació dels serveis religiosos» i per «venda d'impresos sense permís». Era membre de la sindicalista revolucionària Lliga dels Paletes de Mòdena i del grup anarquista local. En 1912 emigrà a Niça (País Niçard, Provença, Occitània), però a començament de 1914 retornà a Mòdena. L'abril d'aquest any trobà feina a Sospèl (Provença, Occitània), en les obres de la línia fèrria Niça-Cuneo. Durant la Gran Guerra va ser integrat en la VIII Companyia de Subsistència de Florència (Toscana, Itàlia). En 1920 les autoritats militars informaren que estava en contacte amb nombrosos anarquistes florentins per a portar a terme«activa propaganda revolucionària» dins de l'exèrcit. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) va ser un dels més destacats promotors de vagues i manifestacions i formà part de l'oficina de col·locació de la Cambra del Treball Sindicalista, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En aquesta època també col·laborà en el periòdic quinzenal La Bandera Operaia, òrgan de la Cambra del Treball Sindicalista. Amb Vittorio Messerotti i Vincenzo Chiossi, formà part de la directiva del Fascio Libertario-Anarchico (FLA), que desenvolupà una intensa activitat propagandística a Mòdena i a la seva regió. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Santa Agata de Mòdena. Va ser detingut arran del robatori d'unes metralladores el maig de 1920 per part dels anarquistes de Mòdena per a defensar-se dels atacs feixistes durant les manifestacions obreres, després de la massacre policial esdevinguda el 7 d'abril d'aquell any a Mòdena; jutjat, va ser absolt. En 1923 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà al magatzem d'una obra de construcció. Segons la policia, continuà «professant les idees anarquistes» i va restar vigilat fins el 1941. Després de la II Guerra Mundial se'n perd el seu rastre. A mitjans dels anys seixanta retornà al seu país d'origen. Ugo Bonacini va morir el 13 de febrer de 1968 a Cavezzo (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Notícia sobre Claudius Gillot apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 13 de desembre de 1921

- Claudius Gillot: El 12 de març de 1896 neix a Givry (Borgonya, França) el sindicalista comunista i després anarquista Claudius Gillot. Era fill d'un vinyater i d'una jornalera. Es guanya la vida fent de botoner i el 20 d'abril de 1918 es casà a Méru (Nord-Pas-de-Calais, França). Cap el 1920 era el tresorer del Sindicat d'Obrers Botoners en Nacre de Méru. Vivia al número 20 del carrer Fessard de Méru. En aquesta època estava afiliat al Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista). El gener de 1921 va ser nomenat secretari adjunt de les Joventuts Comunistes de Méru i en 1922 el prefecte del departament d'Oise el definí com a un dels dirigents de la secció comunista. No obstant això, el juny de 1923, l'òrgan comunista Le Travailleru du Nord-Est el tractà d'«anarquista». Va ser nomenat secretari del Grup Anarquista de Méru, creat el gener de 1925, i va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1934 vivia al carrer d'Andeville de Méru i figurava en el llistat d'anarquistes de la policia del departament de l'Oise. El 28 de febrer de 1946 el Tribunal de Justícia del departament del Somme el volgué jutjar per «atemptat contra la seguretat exterior de l'Estat», però no es va presentar. Claudius Gillot va morir el 28 de setembre de 1972 a Brienon-sur-Armançon (Borgonya, França).

***

Necrològica de Francesc Giné Ribera apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 3 d'octubre de 1989

- Francesc Giné Ribera: El 12 de març de 1897 neix al Masroig (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Giné Ribera. Sos pares es deien Francesc Giné i Magdalena Ribera. Milità des de l'adolescència en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. Durant la guerra civil, com a encarregat de vendes, fou membre del comitè d'empresa del taller metal·lúrgic col·lectivitzat on feia feina. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la CNT de l'exili a la regió parisenca. En 1956 s'arrenglerà amb els «ortodoxes». Cap el 1983 retornà a Terrassa. Francesc Giné Ribera va morir el 30 d'agost de 1989 a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat civilment l'endemà. Frances Giné Ribera va morir el 30 d'agost de 1989 a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya).

***

L'Ajuntament de Terrassa a l'època

- Llorenç Tapiolas Vancells: El 12 de març de 1904 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Llorenç Tapiolas Vancells --també citat Vancell i Balcells. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Terrassa, en 1932 va ser detingut arran de la vaga general i de l'aixecament revolucionari de Terrassa del 14 al 16 de febrer d'aquell any que assaltà l'Ajuntament i proclamà el comunisme llibertari. Jutjat amb 41 companys més el 24 de juliol de 1932, va ser defensat per Eduardo Barriobero Herrán, però fou condemnat a 20 anys de presó com a un dels caps de la insurrecció. Tancat a Barcelona, en 1934 es beneficià de l'amnistia proclamada aquell any. Amb el triomf feixista de 1939 passà a França. Llorenç Tapiolas Vancells va morir en 1945 a Fumel (Aquitània, Occitània).

***

Foto policíaca d'Anna Sartini

- Anna Sartini: El 12 de març de 1906 neix a Molinella (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Anna Sartini. Sos pares es deien Domenico Sartini i Teresa Pezzoli. En 1913 es traslladà amb sa família a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Modista de professió, milità en el moviment anarquista i va prendre part en les lluites contra l'adveniment del feixisme. S'uní amb l'anarquista Mario Girotti, que el 27 de juliol de 1927 va ser confinat a l'illa de Lipari fins el 24 de gener de 1930. Després de la denegació del passaport, el 30 de juny de 1930 va ser detinguda a Barge (Piemont, Itàlia) quan intentava fugir clandestinament cap a França per a reunir-se amb son company Mario Girotti, ja exiliat des del mes anterior. El setembre de 1931, després d'un nou rebuig del passaport, passà clandestinament la frontera i pogué reunir-se amb son company. Inscrita l'octubre de 1931 en el registre policíac de fronteres com a«subversiva», es va emetre contra ella una ordre de detenció i de repatriació. En 1937 la parella marxà cap a Espanya per a lluitar contra el franquisme i defensar la Revolució. En aquesta època formà part del «Cercle Malatesta» de Barcelona (Catalunya), del qual son company era secretari. En 1938 retornà a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània); quan esclatà la II Guerra Mundial va ser expulsada del país. El 3 de setembre de 1939 va ser detinguda, amb son company i sa filla Anna, a la frontera francoitaliana. Son company va ser deportat i ella internada i obligada durant la guerra a residir amb sa filla en una finca campestre de San Ruffillo a Bolonya. Va ser vigilada i controlada periòdicament per les autoritats feixistes. En 1982 son company Mario Girotti va morir i el 29 d'agost de 1989 emigrà a Marsella. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Edgar Rodrigues

- Edgar Rodrigues: El 12 de març de 1921 neix a Angeiras, al nord de la ciutat de Matosinhos (Porto, Nord, Portugal), l'historiador, arxiver i escriptor anarquista Antônio Francisco Correia, més conegut sota el pseudònim d'Edgar Rodrigues. Sos pares van ser Manuel Francisco Correia i Albina da Silva Santos. Son pare era militant anarcosindicalista i estava afiliat al Sindicat de les Quatre Arts de la Confederació General del Treball (CGT) i a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i realitzava diferents feines relacionades amb la construcció civil a Mathosinhos. A finals de 1933, a causa de la repressió engegada per la dictadura d'Antônio Oliveira Salazar, el Sindicat de les Quatre Arts es va veure obligat a tancar la seva seu oficial i part del seu patrimoni documental va ser guardat al domicili de Manuel Francisco Correia, on també es realitzaven reunions clandestines nocturnes del seu grup directiu. Aquest fou l'ambient que visqué l'infant Antônio Francisco Correia. En 1936, la Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE) --la policia política del règim salazarista que a partir de 1945 passarà a dir-se Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE)--, envaí de matinada la llar de Manuel Francisco Correia i el detingué. Son fill el visità sovint a la presó de la PVDE durant les deu setmanes que estigué tancat sense cap processament ni judici. Quan fou alliberat, va ser acomiadat de la feina, fet que sumí sa família en una situació difícil. Els dos primers llibres que va comprar Antônio Francisco Correia van ser A velhice do Padre Eterno, del poeta Guerra Junqueiro, i Conquista do pão, de Piotr Kropotkin. En 1938 va escriure el seu primer article per al periòdic Primeiro de Janeiro de Porto, però no fou publicat a causa de la censura. En aquesta època ja havia començat a escriure els primers esborranys del que seria el seu primer llibre. Com que en aquella època estava prohibit manifestar-se pel Primer de Maig, l'1 de maig de 1939, amb altres companys, no varen anar a la feina com a forma de protesta i es reuniren per reafirmar els orígens anarquistes de la data. L'1 de març de 1940 entrà a formar part del grup de teatre d'aficionats «Flor da Mocidade», de Santa Cruz Bispo de Matosinhos, on conegué Ondina dos Anjos da Costa Santos, que esdevindrà sa companya durant tota sa vida. També formà part de la direcció del grup dramàtic«Alegres de Perafita», on conegué el militant anarquista José Marques da Costa. En 1948 conegué en la clandestinitat l'anarquista Luis Joaquim Portela, que s'havia fugat amb cinc companys el setembre de 1946 de la fortalesa de Peniche, al qual ajuda a aconseguir documentació falsa, però, a causa d'una delació, el 10 de setembre de 1952 fou novament detingut. El 19 de juliol de 1951 conegué l'escriptor anticlerical Tomás da Fonseca i l'endemà, fugint de la persecució de la dictadura, embarcà cap al Brasil. En arribar a Rio de Janeiro va fer contacte amb nombrosos militants llibertaris, com ara Roberto das Neves, Manuel Perez, Giacomo Bottino, Ida Bottino, Germinal Bottino, Pascoal Gravina, José Romero, Ondina Romero, Angelina Soares, Diamantino Augusto, José Oiticica, João Peres Bouças, Carolina Peres, Ideal Peres, Afonso Vieira, etc. Aquests dos últims li van demanar un text sobre la dictadura portuguesa, que va ser publicat en el número 80 d'Ação Direta (maig-juny de 1952), i aviat s'integrà en el grup editor d'aquesta publicació anarquista. Amb el suport de companys com Enio Cardoso, Domingos Rojas i Benjamim Cano Ruiz, entre d'altres, començà a publicar articles en la premsa llibertària internacional, adoptant el pseudònim d'Edgar Rodrigues. Entre els dies 9 i 11 de febrer de 1953 participà en una trobada anarquista brasilera que es reuní a la residència de José Oiticica i on conegué militants llibertaris que actuaven a São Paulo (Edgard Leuenroth, Adelino Tavares de Pinho, Lucca Gabriel, Osvaldo Salgueiro, etc.). En aquesta època també conegué l'escriptor i periodista Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor García), el poeta i escriptor Eugen Sigler Watchel (Eugen Relgis) i l'escriptor i periodista anarcosindicalista Ceríaco Duarte. El maig de 1957 l'Editora Germinal publicà el seu primer llibre, Na Inquisição do Salazar; aquest mateix anys es va fer membre de la Societat Naturista Amigos de Nossa Chácara (SNANC). El 7 de març de 1958, per iniciativa del «Grup Llibertari Fábio Luz» --futur Grup d'Acció Llibertària (GAL)--, es va fundar el Centre d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), en homenatge a José Oiticica que acabava de morir i amb la finalitat de continuar amb la seva prolífera tasca. El grup fundacional del CEPJO estava format per Edgar Rodrigues, Afonso Alves Vieira, Ideal Peres, Esther de Oliveira Redes, Seraphim Porto, Manuel dos Santos Ramos, Francisco de Magalhães Viotti, Germinal Bottino, Fernando Gonçalves da Silva, Pedro Gonçalves dos Santos, Roberto Barreto Pedroso das Neves, Enio Cardoso i Atayde da Silva Dias (Raul Vital). Entre les activitats d'aquest centre d'estudis estaven organitzar conferències, cursos, lectures comentades sobre diversos temes, reunions amb el moviment estudiantil, campanyes solidàries (per la llibertat de José Comín Pardillos, etc.), i creà l'Editora Mondo Livre, que publicà llibres de diversos autors (Edgar Rodrigues, José Oiticica, Edgard Leuenroth, Piotr Kropotkin i Varlaam Txerkézov). El CEPJO es perllongà fins a l'octubre de 1969, quan fou assaltat i tancat per les forces armades de la dictadura militar. Entre el 8 i el 21 d'octubre d'aquell any van ser detinguts i empresonats destacats militants llibertaris, com ara Edgar Rodrigues, Pietro Michele Stefano Ferrua, Ideal Peres, Antonio Costa, Fernando Gonçalves da Silva, Manoel dos Santos Ramos, Paulo Fernandes da Silva, Roberto Barreto Pedroso das Neves, Eli Briareu de Oliveira, Mário Rogério Nogueira Pinto, Antonio Rui Nogueira Pinto, Maria Arminda Sol e Silva, Antonio da Silva Costa, Elisa da Silva Costa, Roberto da Silva Costa, Carlos Alberto da Silva, etc. Militants anarquistes anònims de São Paulo i d'altres llocs brasilers van contribuir a finançar les despeses judicials del procés, que es durà fins al 30 de novembre de 1971. Durant els anys de la dictadura Edgar Rodrigues continuà escrivint llibres sobre la història dels moviments anarquistes brasiler i portuguès. En 1976 participà amb sa companya Elvira Boni en el documental O sonho não acabou, de Cláudio Khans. En 1982 es va fer dipositari de l'arxiu històrica de l'historiador i arxivista ucraïnès anarquista Elias Iltchenco, a la mort d'aquest. Entre abril i maig de 1986 participà en el congrés de reorganització de la Confederació Obrera Brasilera (COB) a la seu del Centre de Cultura Social de São Paulo. El 21 d'agost de 1986 va ser dels fundadors, juntament amb altres companys (Nito Lemos Reis, Antonio Martinez, José Carlos Orsi Morel, Jaime Cubero, Francisco Cuberos, Felix Gil Herrera, Liberto Lemos Reis, Fernando Gonçalves da Silva i Ideal Peres), del Cercle Alfa d'Estudis Històrics (CAEH) --també conegut com «Grupo Projeção»--, arxiu al qual va deixar una important part dels seus materials d'estudi (llibres, periòdics, fotos, correspondència, manuscrits, entrevistes a militants històrics, etc.) que arreplegà arreu del món. Durant sa vida va escriure més de 1.760 articles que publicà en multitud de periòdics anarquistes d'arreu del món, com ara Ação Direta, L'Adunata dei Refrattari, A Batalha, CNT, Fenikso Nigra,O Inimigo do Rei, Letra Livre, El Libertario, La Protesta, Reconstruir, Ruta,El Sol, Solidaridad Gastronómica,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Voluntad, Voz Anarquista, etc. Publicà més de seixanta llibres sobre història dels moviments anarquistes brasiler i portuguès entre els anys 1957 i 2007, editats a Amèrica i a Europa, entre els quals destaquen Na Inquisição de Salazar (1957), A fome em Portugal (1958), O retrato da Ditadura Portuguesa (1962),Portugal hoy (1963), Socialismo: Síntese das origens e doutrinas (1969), Socialismo e sindicalismo no Brasil. Movimento Operário (1675-1913) (1969), Nacionalismo e cultura social (1913-1922) (1972), Violência, autoridade e humanismo (1974),Conceito de sociedade global (1974),ABC do anarquismo (1976), Breve história do pensamento e da lutas sociais (1977), Trabalho e conflito. Greves operárias (1900-1935) (1977), Novos rumos (1978), Deus vermelho (1978), Alvorada operària. Os Congressos (1887-1920) (1980), Socialismo: Uma visão alfabética (1980), O despertar operário em Portugal (1834-1911) (1980), Os anarquistas e os sindicatos em Portugal (1911-1922) (1981), A resistência anarco-sindicalista em Portugal (1922-1939) (1981), A oposição libertária à Ditadura (1939-1974) (1982), Os anarquistas. Trabalhadores italianos no Brasil (1984 i 1985), ABC do sindicalismo revolucionário (1987), Os libertários: Idéias e experiências anárquicas (1988), Quem tem medo do anarquismo? (1992), O anarquismo na escola, no teatro, na poesia (1992), A nova auroa libertária (1946-1948) (1992), Entre ditaduras (1948-1962) (1993), O ressurgir do anarquismo (1962-1980) (1993), Os libertários (1993), O homem em busca da terra livre (1993), O anarquismo no Banco dos Réus (1969-1972) (1993), Os companheiros. 5 volumes de A a Z (1994), Diga não à violência! (1995), Sem fronteiras (1995), Pequena história da imprensa social no Brasil (1997), Os companheiros (1998), Notas e comentários histórico-sociais (1998), Pequeno dicionário de idéias libertárias (1999), Universo àcrata (1999, dos volums), Biblioteca Sorocabana (Vol. 1: História e memória) (2005, amb altres), Rebeldias (2005-2007, quatre volums), Um século de história político-social em documentos (2006-2007, dos volums), Lembranças incompletas (2007), Mulheres e anarquia (2007), etc. L'abril de 2002 Rute Coelho Zendron publicà Um estudo sobre Edgar Rodrigues, que derivà en un documental sobre la seva vida i obra. Aquest mateix any l'Associació Cultural«A Vida» de Lisboa realitzà l'exposició Edgar Rodrigues, pesquisador libertário da história social de Portugal e do Brasil. Edgar Rodrigues va morir el 14 de maig de 2009 a la seva residència del barri de Méier de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Rio de Janeiro, Brasil) d'una parada cardiorespiratòria; el seu cos fou incinerat.

Defuncions

Domingo Germinal en una fotografia de la policia cubana

- Domingo Germinal: El 12 de març de 1936 mor a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Domingo Miguel González, que va fer servir diversos pseudònims (Severino Rey,Gumersindo Rey, Adalid de la Revuelta Germinal i Domingo Germinal González), però que fou conegut com Domingo Germinal o, simplement, com Germinal. Havia nascut el 4 d'agost de 1880 a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya) i visqué la seva joventut a Bilbao (Biscaia, País Basc), fet pel qual alguns citen aquesta ciutat com al seu lloc de naixement. Amb la professió de pèrit mecànic, cap al 1905 ingressà en la marina mercant com a maquinista, època en la qual començà a militar en el moviment anarquista. Poc després s'instal·là a Cuba. En 1907 participà, amb Abelardo Saavedra del Toro, Francisco González Sola (Paco Sola) i Vicente López, en la primera gira de propaganda anarquista que es realitzà a Cuba. Formà part, amb Isidoro Lois, Agustín Zamorano, Paulino Ferreiro del Monte, Inocencio Franco i Pedro Irazoqui, del grup«Acción Directa» de Manzanillo; també va ser membre del grup«Tierra», de l'Havana, editor de l'important periòdic ¡Tierra!, per al qual col·laborà i participà en els seus escamots mòbils de propaganda enviats per aquesta publicació a les distintes poblacions de l'Illa per a instruir els obrers cubans en el pensament anarquista. El 16 d'octubre de 1913, quan ell i alguns treballadors, entre ells els espanyols Florencio Gómez Ugarte, Pedro Irazoqui, Demetrio Ayllón, Inocencio Franco i José Quintana, juntament a altres companys cubans, es reuniren a Camagüey per a protestar per l'encausament del treballador Evaristo Vázquez Llano acusat d'homicidi, va ser detingut, processat amb exclusió de fiança i amenaçat amb l'expulsió de l'illa i la deportació a Espanya. En aquests anys, sota el nom de Gumersindo Rey, creà al carrer 24 del barri d'El Congrís de la refineria de sucre Central Soledad, actual El Salvador (Guantánamo, Cuba), aleshores propietat de la Guantánamo Sugar Company, el primer Gremi d'Obrers Sucrers, de caire anarcosindicalista, d'aquesta central sucrera, format sobretot per immigrants espanyols i que comptà amb una escola. Fruit d'aquesta activitat anarcosindicalista, el 21 de gener de 1915, amb el nom de Severino Rey, fou expulsat de Cuba amb el vapor Alfonso XIII cap a Santander (Cantàbria, Espanya) sota l'acusació de«sustentar idees contràries a l'ordre establert». Poc després, el 14 de febrer d'aquell any, intervingué en el míting de l'Ateneu Sindicalista de Ferrol (la Corunya, Galícia). Algunes fonts citen que durant els anys vint milità a Veracruz (Veracruz, Mèxic). De bell nou a l'illa caribenya, s'ajuntà amb una cubana amb qui tingué infants. A mitjans dels anys vint fou l'encarregat del taller de ferreria l'Escola Mecànica de Pinar del Río, que fou destruït per la reacció. A mitjans de 1928, arran de la discussió amb un burgès anomenat Coucelo a l'hotel on feia feina instal·lant uns ascensors, va ser empresonat a la fortalesa de San Carlos de La Cabaña de la badia de l'Havana i el juliol d'aquell any expulsat de l'Illa, acusat de sabotatge i d'intent de magnicidi --ja que a l'hotel on instal·lava els ascensors havia de ser residència del president de la República cubana, Gerardo Machado--, i enviat a la Corunya. En arribar va ser tancat uns dies a Bilbao i després marxà a Barcelona (Catalunya). Entre 1929 i 1930 visqué a Blanes i a Barcelona i col·laborà en La Revista Blanca. En 1930 va fer articles per a El Amigo del Pueblo, d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya). El 15 de setembre de 1930 participà, juntament amb altres (Tusó, Estarius, Trabal, Víctor Colomé, Llull i Ballescay, Joan Casanovas, Samblancat, Aigunda, Joaquín Maurín, Rovira i Virgili, Lluís Companys, Alberola i Clarà), en un míting pro presos celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, on s'exigí a l'Estat unaàmplia amnistia per als presos per delictes polítics i socials i la supressió de les detencions governatives. El 16 d'octubre de 1930 una conferència que havia d'impartir al teatre Apolo de Vilanova i la Geltrú va ser suspesa per ordre governativa. Més tard, segons alguns, fou empresonat al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant els anys republicans destacà com a gran orador, que podia fer els discursos en una pila d'idiomes, i com a poeta. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juny de 1931 participà en el míting de tancament de la I Conferència Peninsular d'aquesta organització celebrada a Madrid, prèvia al III Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que se celebrà també a Madrid i al qual assistí com a delegat del Sindicat Únic de Barakaldo, formant part del grup més radical i defensant les tesis més anarquistes. Durant tot el 1931 va fer mítings, moltes vegades amb Alejandro Gómez, Galo Díez i Manuel Pérez, a tota la zona nord peninsular (Sant Sebastià, Sòria, Cervera, Logronyo, etc.). El 17 de juny de 1931 participà en un míting de la FAI al teatre Fuencarral de Madrid, presidit per Federico Urales i on parlaren Eduardo Miranda, Endais, Miguel González, Arturo Perera, Abad de Santillán, Germinal Esgleas, Juan Gallego Crespo i José Alberola. El 20 de setembre de 1931 impartí la conferència«Trabajo y anarquía» i el 27 de desembre altra sota el títol «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», ambdues a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. L'octubre d'aquell 1931 any participà en un míting de la FAI a Sevilla i l'11 d'octubre en un míting a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia al teatre Fuencarral de Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social, amb Mauro Bajatierra, Juan Gallego Crespo i Eduardo Barriobero y Herrán. En 1931, també, col·laborà en el periòdic de Sòria Trabajo. En 1932 va fer una gira de mítings per les comarques alacantines, per Carlet, per Granada i altres localitats, amb la missió d'afavorir la creació de les Joventuts Llibertàries en aquests indrets. El 15 de maig de 1932 participà en l'excursió del «Grupo Espartaco» d'Alacant. Com a mostres de la seva atracció entre el públic com a orador, tenim els exemples del maig de 1932, al Teatre Serrano de València, on reuní 7.000 persones en la popular conferència «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», o el juliol d'aquell any que congregà 12.000 persones en la dissertació «Evolució y Revolució» a la plaça de Toros d'Alacant i que durà tres hores. En 1933 parlà en el Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, va fer conferències a Navalmoral, i el 22 d'octubre, amb Juan Rueda i Benito Pavón, inaugurà amb un gran míting la campanya abstencionista a Màlaga. El 29 d'octubre parlà en un míting d'afirmació llibertària organitzat per les Joventuts Llibertàries a la plaça de Toros de Barcelona amb Joaquín Ballester, Torrent, Claró, Sendin i Joaquín Ascaso, i al qual assistiren 6.000 persones. El 5 de novembre d'aquell any intervingué, amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón Fernández, Benito Pabón y Suárez de Urbina i Buenaventura Durruti, en el gran míting de la plaça de toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la CNT, la FAI i el periòdic Tierra y Libertad, sota el lema «Enfront de les urnes, la revolució social», i el 16 de novembre de 1933 en el míting organitzat per la FAI celebrat al Palau d'Arts Decoratives de Montjuïc, amb Francisco Ascaso, Vicente Pérez Viche (Combina), Gilabert, Dolores Iturbe, Sébastien Faure i Buenaventura Durruti. Fugint de la repressió republicana, visqué amagat a diverses localitats del País Valencià (Elx, Xàtiva, etc.) i després, buscant un clima benigne per a la seva malaltia, s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on entre 1935 i 1936 dirigí el periòdicCultura Obrera. En 1935 passà algunes temporades a Eivissa, on impartí conferències --algunes prohibides-- i ajudà a la creació de l'Ateneu Llibertari, situat a la plaça del Parc, i a l'únic grup de la FAI que existí a l'illa pitiüsa, fent una bona amistat amb Àngel Palerm Vich. L'1 de desembre de 1935, amb Cristòfol Pons --gran amic seu que conegué a Cuba--, Alfonso Nieves Núñez (Julio Quintero), Combina i Francisco Ascaso, parlà sobre la llibertat, la revolució i l'anarquia en un míting al Teatre Balear de Palma organitzat per Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). El 5 de gener de 1936 dissertà, amb Julio Quintero, en un míting contra la pena de mort al teatre d'Inca (Mallorca). Força malalt, en 1936 marxà a Elx per a reposar. Domingo Germinal va morir el 12 de març de 1936 a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) i fou enterrat al Cementiri Vell d'aquesta localitat. Arran de la seva defunció l'Ateneu de Divulgació Social de la Llibertat, del barri de la Soldat de Palma, realitzà uns baixos relleus per vendre amb la seva figura. Durant la guerra civil el X Batalló de la 14 Brigada Mixta, destacada al front d'Andalusia, prengué el nom de «Domingo Germinal» i els llibertaris d'Elx posaren el títol de Germinal al seu setmanari de guerra, en homenatge al seu company.

Domingo Germinal (1880-1936)

Continua...

---

Aquí teniu un resum de la primera part del ple ordinari del mes de febrer. Hi faltaren dos regidors de tots, el portaveu Tomeu Cifre i Mateu Soler, i el Regidor no adscrit. De la segona part publicarem un article properament.

I.- PART RESOLUTIVA

1.- Aprovació, si procedeix, de l’acta de la sessió anterior.Aprovat per unanimitat.

2.- Resolució d’al·legacions i, si procedeix, aprovació definitiva del pla de Desenvolupament Turístic Municipal 2018-2022. Aprovat per 7 vots a favor (Junts i UMP), 5 abstencions (PP i Tots) i 2 en contra (Alternativa).

Es tractava de resoldre les al·legacions que s’havien presentat i procedir a l’aprovació definitiva.

Ja explicarem la nostra negativa a donar suport al pla durant la seva aprovació inicial, i els motius pels que no participarem de la seva elaboració, o després de l’aprovació inicial no hi hem presentat al·legacions ja que hauria d’haver estat una a la totalitat.

És una qüestió de fons: el pla fomenta l’augment del nombre de turistes, fomenta la desestacionalització i la diversificació turística per tal que venguin nou tipus de turistes i durant més mesos de l’any, i ho ha fomentant una col·laboració público-privada que suposa bàsicament que les institucions assumeixin despeses en inversions i publicitat per afavorir un determinat empresariat, sense obtenir-ne cap benefici col·lectiu.

A Alternativa pensam que el que cal és treballar per aconseguir un sistema econòmic alternatiu a aquest model de monocultiu turístic, més divers, més just i sostenible a nivell laboral i ambiental.

Per desgràcia ens hem quedat sols, i l’equip de govern, ha vengut fent el que ha fet durant tota la legislatura amb aquest tema, aliar-se amb la dreta i donar suport a un model depredador.  

3.- Aprovació, si procedeix, de l’expedient de reconeixement extrajudicial de crèdits núm. 1-2019 (Exp. electrònic ABS núm. 2019/540). Aprovat per 7 vots a favor (Junts i UMP), 6 abstencions (Alternativa i Tots) i 1 en contra (PP).

Es tracta de factures de l’any anterior que han entrat a l’exercici actual per diferents motius. Com sempre en aquests casos optàrem per una abstenció, ja que les feines i serveis prestats s’han de cobrar. L’argumentari respecte a les factures amb informe en contra de intervenció és el mateix que al del proper punt.

4.-  Dació de compte de les resolucions de Batlia contràries a les objeccions formulades així com de les principals anomalies en matèria d’ingressos de conformitat amb el disposat a l’article 218 del Reials Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei reguladora de les Hisendes Locals (TRLHL), en redacció donada per l’article 2 de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL). No es vota.

Aprofitàrem el punt per recordar les misèries que ha suposat aquest tema durant el seu govern. Estam parlant de 1.158.340 euros de factures irregulars, 3.623.089 en tot el 2018, el que suposa pràcticament un 20% de les despeses del pressupost.

Infinitat de contractes que porten temps infinit de forma irregular, promeses de regularització incomplertes, tasques amb empreses vinculades a casos de corrupció, despeses en publicitat absurdes, despeses que no corresponen a l’Ajuntament o tasques amb factures fraccionades i adjudicades directament sense seguir el procediment contractual establert, sobre les quals vàrem aprofitar per demanar explicacions.

Sobre aquest tema, també registràrem una pregunta, relatiu a quins contractes pensaven regularitzar abans de les eleccions, però és evident que l’equip de govern ha està més pendent de les futures eleccions que de la gestió municipal. Per desgràcia el pròxim govern es trobarà una situació llastimosa i tendrà molta feina a fer.

5.- Informació sobre l’execució pressupostària del quart trimestre de l’exercici 2018 de l’Ajuntament i Organismes Autònoms de conformitat amb la BASE 36ª d’Execució del Pressupost. No es vota.

Hem aprofitat per mostrar alguns dubtes que teníem sobre la diferència entre el pressupostat, els cobraments reconeguts i els realitzats, relatius a les infraccions urbanístiques, així com també per partides que no han estat executades o ho han estat molt poc, relatives a temes de participació, elaboració d’inventari de bens, servei de comunicació i transparència, restauració de fonts, adequació d’espais verds...

És evident, que la gestió del pressupost com a eina essencial de govern i gestió no ha estat l’adequada per part de l’equip de Govern, ni en el referent a la capacitat de negociació, ni el moment, sempre tard, d’aprovació, i el que és pitjor, i com hem vist en aquest ple, ni en l’execució.  

6.- Moció presentada pel grup municipal Alternativa per Pollença de control del joc i per combatre la ludopatia. (RGE núm. 1396/2019 de 15 de febrer). Aprovat per unanimitat.

És evident que la proliferació de les sales de joc i també de joc online, i com a conseqüència l’augment de la ludopatia, són un problema que està agafant una magnitud molt gran.  A l’estat espanyol, els darrers 5 anys el nombre de jugadors actius ha passat de 643.000 a 1.400.000, i la despesa de 5.600 milions d’euros a 13.300, i la ludopatia, més difícil de calcular, s’estima que afecta ja a 500.000 persones, amb un perfil cada vegada molt més jove.

I Pollença no és una excepció, i així veim com en els darrer anys han obert fins a tres establiments d’aquest tipus, 2 al Moll i un a Pollença.

Evidentment, la capacitat municipal sobre el tema és molt limitada, i lluitar contra aquest tipus d’empreses se fa sempre complicat. Així, el decret del govern central que hauria de regular la publicitat sobre el joc es ficà dins un calaix amb el govern del PP, i amb el del PSOE hi ha continuat. La regulació sempre va una passa per darrera, i així per exemple ens trobam que la reglamentació de les zones de influència de les escoles o x zones de joc infantil que estableix la Llei balear del joc no es va produir fins al 2017, 3 anys després de la llei, i que ha permès que ara a Pollença existeixin 2 d’aquests establiments a menys de 100 metres de zones de jocs infantils.

En definiva, és una lluita contra un lobby poderós, i que per tant, si només és una lluita municipal poc servirà, però si que hem considerat que no ens podem quedar de braços creuats i fer tot el possible.

Aquests són els acords de la moció; el darrer de tots és una aportació del PP en forma d’esmena:

- Modificar l’ordenança municipal de Policia i bon govern per tal d’establir una regulació horària específica de les sales de joc i apostes, per tal de reduir-ne l’horari d’obertura al públic.

- Redactar i implementar programes i campanyes de conscienciació entre els més joves i els seus progenitors, en col·laboració amb els centres educatius, sobre els riscos que comporta el joc.

- Instar al govern de l'Estat a que realitzi les modificacions legislatives necessàries perquè es reguli la publicitat de les cases d'apostes i sales de joc per fer efectiva la protecció del públic infantil i juvenil; així com estudiar la manera d'aconseguir fer efectiva l'esmentada protecció pel que fa a les ordenances municipals relatives a publicitat, ocupació de la via pública o altres.

- L’ajuntament de Pollença, a través del serveis socials, implementarà protocols, que ajudin a accelerar l’accés de les persones afectades per de ludopatia als recursos específics i establirà programes especials pel tractament de la ludopatia com adicció.

Agrair el vot de tots els grups, i esperem que els acords es duguin a terme els més aviat possible.

7.- Propostes/Mocions d’Urgència. Aprovació, si procedeix de la modificació del Reglament d’honors i distincions. Aprovat per unanimitat.

Una modificació per tal que s’usi un llenguatge inclusiu i que la presidència del jurat sigui compartida per la regidoria d’igualtat i batlia.

Anarcoefemèrides del 13 de març

Esdeveniments

L'atemptat contra Alexandre II segons The Ilustrated London News

- Atemptat contra Alexandre II:El 13 de març --1 de març segon el calendari julià rus de l'època-- de 1881 a Sant Petersburg (Rússia) el tsar Alexandre II mor en un atemptat de l'associació secreta«Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) quan una bomba esclata en passar el seu carruatge, que amb aquest gest pretenia «obrir la via cap a la Revolució social». Fou el quart atemptat en tres anys contra el tsar. Els anarquistes Nikolaï Kibaltxitx, Sofia Petrovskaïa, Nikolaï Rissakov, Gavril Mikhaïlov, Andreï Jeliabov, revolucionaris professionals, van ser detinguts i condemnats a mort. Hessa Hefmann, que estava embarassada, va ser deportada a Sibèria. La mort l'hi provocà l'activista polonès Ignati Grinevitski, que morí en l'atemptat, i que actuava motivat per la forta repressió cultural i política que es vivia a Polònia. «Narodnaia Volia» es va formar l'agost de 1879, després de la escissió de l'organització «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat) en «Narodnaia Volia» i «Txernij Peredel» (Repartiment Negre) --la palabra volia significa en rus tant«llibertat» com «voluntat»--, i agrupava revolucionaris anarquistes, nihilistes i narodniki (populistes).

***

Revolta de les subsistències

- Revoltes de les subsistències: El 13 i el 14 de març de 1919 es desencadena a Inca (Mallorca, Illes Balears) una versió repetida dels fets de Palma del 18 de febrer de 1918 i de 1919. Davant la manca de subsistències i amb una gran intervenció de les societats obreres, especialment sabaters i paletes anarcosindicalistes, es generalitzà el saqueig de les botigues de queviures. Malgrat l'actuació de la guàrdia civil i les detencions, les tensions aviat es complicaren en declarar-se en vaga els miners d'Inca, de Lloseta i de Selva, i en produir-se un gran moviment de solidaritats amb la vaga de La Canadenca de Barcelona. La tensió social a Inca ja es rossegava des de febrer; el dia 20 ja s'havia iniciat un moviment de protesta contra el batle i contra el cap liberal de la ciutat, tot això amb una gran quantitat de mítings obrers, i el dia 24 l'exèrcit va haver de sortir al carrer per reprimir els aldarulls.

***

Capçalera de L'Idée Anarchiste

- Surt L'Idée Anarchiste:El 13 de març de 1924 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual L'Idée Anarchiste, editat per Lucien Haussard com a eina d'expressió lliure de totes les tendències anarquistes. L'editorial del primer número («À nos amis, à nos lecteurs»), del qual es van editar 7.500 exemplars --dels quals 5.000 van ser enviats arreu de l'Estat--, estarà firmada per 21 signataris, molts col·laboradors de la publicació i militants internacionals que escriuran sobre el moviment anarquista d'arreu del món. També van ser fundadors Louis Anderson, Kléber Nadaud i Julien Content. Entre els principals col·laboradors podem citar Louis Anderson, Alphonse Barbé, Luigi Bertoni, André Bonder, Pierre Bonniel, Julien Content, Belaville, Anatoli Gorelik, Jules Guérin, Charles Hotz, Marc Klavansky (Marc Mratchny), Arthur Lehning, Haakon Lerouge, Gaston Leval, Errico Malatesta, Félix Michaud, André Mollot, Arthur Muller-Lehning, Kléber Nadaud, Max Nettlau, Rudolf Rocker, Édouard Rothen, Diego Abad de Santillán, Alexandre Schapiro, Samuel Schwarzbard, Imre Snaruka, Albert Soubervielle, Ugo Treni, Paul Veber, etc. Se'n van editar 13 números, l'últim del 15 de novembre de 1924.

***

Capçalera del primer número de Prometeo

- Surt Prometeo: El 13 març de 1926 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista Prometeo. N'eren responsables els germans González Inestal. Hi van col·laborar Francisco Caro Crespo, Juan Gallego Crespo, Anselmo Lorenzo, Antonio Moreno, Idilio M. Serrano i Sergio Sevillano, entre d'altres. Aquest primer número és l'únic conegut.

Naixements

Maximilien Jules Luce (ca. 1910)

- Maximilien Luce:El 13 de març de 1858 neix a París (França) el pintor, gravador i militant anarquista Maximilien Jules Luce. De nin va ser testimoni de molts fets tràgics durant la Comuna de París. Des de 1881 va freqüentar els cercles anarquistes parisencs. Lector de La Révolte, va esdevenir amic de Jean Grave. En 1887, Pissarro, Seurat i Signac el van acollir dins del grup dels neoimpressionistes. Va signar aleshores nombrosos dibuixos per a diversos periòdics anarquistes (Le Père Peinard,La Révolte, L'En Dehors, La Feuille, etc.). En 1894, com a conseqüència dels atemptats de Ravachol, Vaillant i altres, va ser detingut i empresonat. Definit com a «anarquista perillós», els seus dibuixos van ser jutjats per «incitar el poble a la revolta» en el famós«Procés dels Trenta». Sobre la vida carcerària, Luce va realitzar una sèrie de litografies, acompanyades d'un text de Jules Vallès. Un cop alliberat, va col·laborar amb la revista Les Temps Nouveax. En 1934 va assumir la presidència de la Societat d'Artistes Independents i el mateix any va signar una crida apel·lant a la lluita antifeixista. Va pintar nombroses teles de temàtica obrera i camperola i moltes sobre la Comuna de París. Maximilien Luce va morir el 7 de febrer de 1941 a París (França).

***

Notícia sobre Joseph Zielinski apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 8 de novembre de 1919

- Joseph Zielinski: El 13 de març de 1861 neix a Piotrków (Piotrków, Imperi Rus; actual Piotrków Trybunalski, Łódź, Polònia) el metge i militant anarquista i sindicalista revolucionari Josef Zielczak, conegut com Joseph Zielinski. Entre 1901 i 1906 estudià medicina a París (França) i participà en les activitats del grup editor de Les Temps Nouveaux, publicació anarquista en la qual col·laborà. També publicà diversos fulletons, com ara La grève générale (1901), Le socialisme hypocrite (1902), L'anarchisme a-t-il une raison d'être en Pologne (1906) i Syndicats ouvriers de combat (1906). Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905 representà Polònia en el Congrés Internacional de la Libre Pensée de París i en 1907, sa companya, Iza Zielinska, amb Josef Schweber, fou delegada de Polònia en el Congrés Anarquista d'Àmsterdam. En 1919 signà un manifest en protesta contra el bloqueig a la Rússia bolxevic. En 1920 marxà a Polònia, on, partidari del sindicalisme revolucionari, fou l'introductor d'aquest corrent i dels seus pensadors (Émile Pouget, Fernand Pelloutier, Victor Griffuelhes, etc.) en aquest país. Posteriorment va ser nomenat cap del Servei d'Higiene del Treball i de Malalties Professionals del Ministeri del Treball polonès. Prengué part activa en l'elaboració de tot un seguit de lleis socials, especialment en el projecte relatiu a les malalties professionals que esdevingué el Decret del 22 d'agost de 1927. En 1927 publicà el fullet sobre higienisme laboral a Polònia. Fou membre de l'Organització Internacional del Treball (OIT), on destacà en la seva tasca a favor de la higiene industrial, i conseller del Ministeri del Treball i de l'Assistència Social de Polònia. Joseph Zielinski va morir el 12 de desembre de 1927 Varsòvia (Polònia). El 15 de desembre de 1934 sa companya Iza Zielinska morí a Varsòvia (Polònia).

***

José Ramón Arana

- José Ramón Arana: El 13 de març de 1905 neix a Garrapinillos (Saragossa, Aragó, Espanya) l'escriptor anarcosindicalista, i després socialista i comunista, José Ruiz Borau, més conegut sota el pseudònim de José Ramón Arana Alcrudo, encara que va fer servir d'altres (Pedro Abarca, Juan de Monegros, etc.). En 1913, arran de la mort per tuberculosi de son pare, el mestre rural Ventura Ruiz Lara, s'instal·là amb sa família a Pina de Ebro, on sa mare –Petra Borau Alcrudo, tia del cineasta José Luis Borau– muntà un taller-acadèmia de tall i confecció, però el projecte no reeixí i sa família es traslladà a Saragossa. Per ajudar sa mare, de ben jovenet hagué de posar-se a treballar en diferents feines (impremtes, comerços, tallers, oficines, etc.) i fins i tot provà sort en el món de la tauromàquia. En els anys vint, coincidint amb la dictadura de Primo de Rivera, marxà cap a Barcelona (Catalunya) i entrà a fer feina de fonedor a la factoria «Can Girona»–a partir de 1947 prengué el nom de MACOSA (Material i Construccions SA)–, al Poblenou. En 1926 es casà a Barcelona amb Mercedes Gracia, amb qui tindrà cinc infants (Alberto, Augusto, Rafael, Marisol i Mercedes). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), freqüentà els ateneus llibertaris i es creà una important cultura autodidacta. Entre 1924 i 1926 col·laborà amb versos en la revista Pluma Aragonesa. Poc abans de l'esclat de la Guerra Civil, retornà a Saragossa, on entrà a fer feina com a empleat bancari en el Banc Hispanoamericà i s'afilià a la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), de la qual va ser vicepresident provincial de la seva l'Associació d'Empleats de Banca i Borsa. En aquestaèpoca fou fundador i secretari de l'Ateneu Popular de Saragossa. El 17 de juliol de 1936, quan el cop militar feixista, es refugià amb sa família a Monegrillo. Durant els primers moments de la guerra fou milicià en la«Columna Durruti», però després, amb al suport del moviment anarquista, va fer de mestre a Monegrillo. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i la UGT li van encarregar la reorganització d'aquestes dues entitats a l'Aragó republicà. El 8 de desembre de 1936, quan ja s'havia afiliat en secret al Partit Comunista d'Espanya (PCE), va ser nomenat en nom del PSOE conseller d'Obres Públiques i, més tard, d'Hisenda en el Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA, també anomenat«Consell d'Aragó»), institució de la qual arribà a ser vicepresident. També ocupà nombrosos càrrecs en les files socialistes, com ara membre de les Comissions Executives Regionals del PSOE i de l'UGT, del Comitè d'Enllaç UGT-CNT d'Aragó, caixer del Banc d'Espanya a Casp, delegat de la Caixa de Reparacions, delegat interventor d'Abastaments del Govern de la II República a Terol, etc. En aquesta època entaulà relació amb l'escriptora i periodista María Dolores Arana Ilarduya (Marixa), de qui posteriorment prengué el llinatge amb el que titulà totes les seves obres, llevat de la primera, que sortí amb el seu nom real, i de les dues que signà amb el pseudònim de Pedro Abarca. Un viatge a la Unió Soviètica entre abril i maig de 1937 en representació del Consell d'Aragó per a les celebracions del Primer de Maig, donà lloc al seu primer llibre, Apuntes de un viaje a la URSS (1938; anteriorment publicat entre juny i juliol de 1937 en el diari de LleidaUHP). De tornada d'aquest viatge, s'afilià oficialment al PCE i formà part del seu Comitè Regional d'Aragó. En aquesta època publicà dos llibres de poemes, Mar del Norte. Mar Negro (1937) i Viva y doliente voz (1938); un llibre de contes, El tío Candela. Cuentos de la Segunda Guerra de Independencia (1938); i una obra de teatre, El viejo, la vieja y el olmo (1938). També col·laborà en periòdics comunistes (UHP, Vanguardia, etc.). Un cop dissolt per decret el Consell d'Aragó, l'11 d'agost de 1937, va ser nomenat cap de premsa i propaganda del Comissariat de la 44 Divisió de l'Exèrcit republicà i a partir de 1938 començà a participar en missions especials del Ministeri de Defensa a França, essent nomenat cap del Servei d'Informació i Contraespionatge del Servei d'Investigació Militar (SIM) a Baiona (Lapurdi, País Basc), amb el nom de José Ramón Arana Alcrudo (nascut a Sant Sebastià), que a partir d'aleshores usaria com a propi. Quan acabà la guerra es trobava a França i va ser reclòs al camp de concentració de Gurs, d'on aconseguí fugir. A França tingué el primer (Juan Ramón) dels seus dos fills amb María Dolores Arana Ilarduya. El juny de 1939, amb el suport de l'activista quàquera Margaret Palmer, embarcà des de Marsella amb La Salle cap a La Martinica, fent servir el nom de José Ramón Arana Alcrudo, amb sa nova companya, abandonant la seva esposa i sos quatre fills supervivents –Mercedes morí quan encara no tenia dos anys–, residents a Monistrol (Bages, Catalunya). Després d'una breu estada a l'illa caribenya, on tingué son segon fill (Federico), marxà cap a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana), on publicà el seu llibre de poemes Ancla (1941). Després d'un intent d'establir-se a  Cuba, el 14 d'octubre de 1941, gràcies al suport de Manuel Andújar, arribà a Veracruz (Veracruz, Mèxic) amb sos fills Juan Ramón i Federico Arana. A la Ciutat de Mèxic (Mèxic) començà a publicar obres poètiques, com ara A tu sombra lejana (1942) i creà col·leccions (Cuadernos del Destierro) i revistes, com ara Aragón. Gaceta mensual de los aragoneses en México (1943-1945), Ruedo Ibérico (1944), Las Españas. Revista literaria (1946-1956)–fundada amb Manuel Andújar i Anselmo Carretero i que serà una de les més importants de l'exili republicà–, Crisol (1953-1960) o Diálogo de las Españas (1957-1963). Entre 1943 i 1945 portà la secció«La hora de España» en el diari El Popular. En 1945 publicà l'assaig Politiquería y política. Es guanyà la vida com a venedor ambulant de llibres, activitat que va ser novel·lada per Simón Otaola en la seva obra La librería de Arana. Historia y fantasía (1952), i més tard treballà en l'editorial González Porto. A començament de la dècada dels cinquanta entaulà una nova relació amorosa, amb Elvira Godàs Vila, que feia classes de música i regentava una pensió de senyoretes i amb qui es casà el 29 de desembre de 1960 i tingué un altre fill (Miguel Veturián) –Elvira Godàs no conegué l'existència de sa família espanyola fins 16 anys després. En 1950 publicà el seu recull de contes El cura de Almuniaced, considerada la seva obra mestra. En 1951 s'edità el drama rural de fort contingut social Veturián. En 1968 se li va diagnosticar un càncer i, després de 13 dies internat al Sanatori Espanyol de Mèxic, realitzà els tràmits per tornar a Espanya. A finals de 1971 va ser operat d'un tumor cerebral i el juny de 1972 retornà a la Península i s'instal·là a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya). A més de les obres citades, és autor de Fantasmas (1949), Por un Movimiento de Reconstrucción Nacional (1949, aparegut sota el nom col·lectiu de Las Españas), Esta hora de España. Contestación a una encuesta de«Ibérica» (1957), Antonio Machado y Pablo Casals (1957), Romance del ciego Viroque (1960), De pereza mental (1967), Cartas a las nuevas generaciones españolas (1968), ¡Viva Cristo Ray! y todos los cuentos (1980, pòstuma) i Poesías (2005, pòstuma). El gener de 1973 publicà Can Girona. Por el desván de los recuerdos, primera part d'unes memòries novel·lades, testimoni de la Barcelona obrera durant la dictadura de Primo de Rivera i en la qual la CNT té un marcat protagonisme, que no tingueren continuació a causa de la seva mort. José Ramón Arana va morir, a conseqüència del càncer que arrossegava, el 23 de juliol de 1973 a la clínica Quirón de Saragossa (Aragó, Espanya) i fou enterrat a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya), al costat de sa mare. El seu fons personal es troba dipositat des del 2009 a l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) de Barcelona.

José Ramón Arana (1905-1973)

***

Gabriel Aspas Argilés

- Gabriel Aspas Argilés: El 13 de març de 1912 neix a Orea (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Gabriel Aspas Argilés. Sos pares es deien Florencio Aspas i Valeriana Argilés. Metal·lúrgic de professió, treballà als Alts Forns de Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià) i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil lluità al front de Terol. Ferit greument, fou hospitalitzat a Conca i a Utiel. En aquesta última localitat conegué Gabriela Lahuerta, que esdevindrà sa companya en 1938. Després s'enquadrà en la «Columna de Ferro» fins el final de la guerra. Amb el triomf franquista, fou detingut a Alacant i acabà internat al camp de concentració d'Albatera. Després de diverses presons, fou tancat a la de València. Fou amollat en llibertat condicional per treballar al pantà de Benaixeve (Serrans, País Valencià), on creà la CNT clandestina, de la qual fou secretari, i establí contactes amb la guerrilla. Denunciat, fou torturat i empresonat a València. Un cop lliure, marxà a França. En 1950 s'instal·là a Besiers, on milità d'antuvi en la CNT i després en els Grups d'Afinitat Confederal (GAC). En 1972 formà part de la Comissió de Relacions de «Frente Libertario», amb Sara Berenguer, Acracio Ruiz i altres. Participà activament en les activitats de la colònia d'exiliats espanyols de Besiers. Gabriel Aspas Argilés va morir el 12 d'octubre de 1997 a Besiers (Llenguadoc, Occitània).

Gabriel Aspas Argilés (1912-1997)

***

Foto de la policia italiana de Renzo Giua

- Renzo Giua: El 13 de març de 1914 neix a Milà (Llombardia itàlia) l'activista antifeixista de tendència llibertària Lorenzo Giua, més conegut com Renzo Giua i que va fer servir els pseudònims de Franco Franchi i Bittis. Sos pares, sards, es deien Michele Giua (Lino), reputat químic i professor de química orgànica industrial a la Universitat, i Clara Lollini, també química. Quan tenia sis anys, sa família s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia) i assistí a l'institut Massimo d'Azeglio d'aquesta ciutat, on fou deixeble d'Augusto Monti. Amb altres estudiants i professors antifeixistes (Vindice Cavallera, Mario Andreis, Gian Domenico Cosmo, Alfredo Perelli, Paolo Sabbione, Luigi Scala, etc.), s'adherí al moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), al voltant de Carlo Rosselli. Aquest grup, juntament amb altres membre de GL de Torí (Aldi Garosci, Carlo Levi i Pier Leone Migliardi), el socialista Riccardo Poli i l'anarquista Michele Guasco, el setembre de 1931 creà el periòdic Voci d'Officina, del qual només sortires tres números i que pretenia arribar a una entesa entre totes les forces antifeixistes. El gener de 1932, amb altres membres de GL de Torí, va ser detingut per«propaganda subversiva» i jutjat pel Tribunal Especial per a la defensa de l'Estat i, després de 108 dies empresonat, va ser alliberat el 29 d'abril per manca de proves. Entre 1934 i 1938 col·laborà en el periòdic Giustizia e Libertà, moltes vegades signant com Bittis. Estudiant de Filosofia i Lletres a la facultat, el març de 1934, alarmat per la detenció de Leone Ginzburg, advertí als companys que amaguessin el material antifeixista que tenien a les seves cases i marxà cap a Balme (Piemont, Itàlia), localitat propera a la frontera, i poc després aconseguí passar clandestinament a França a través de les muntanyes gelades. A París, sempre en contacte am Carlo Rosselli, formà un grup de GL amb altres quatre intel·lectuals antifeixistes (Mario Levi, Aldo Garosci, Franco Venturi i Nicola Chiaromonte) i va fer estudis universitaris. Entre el 21 i el 25 de juny de 1935 assistí al Congrés Internacional d'Escriptor Revolucionaris, amb Carlo Rosselli, Mario Pistocchi, Nicola Chiaramonte, Leonardo Martini, Carlo Sforza i Gaetano Salvemini, entre altres. En els últims mesos de 1931 havia sorgí una profunda divergència política entre Rosselli i el grup de GL de Torí sobre el tipus d'Estat que calia instaurar després de la caiguda del feixisme. A la democràcia parlamentària representativa, defensada per Rosselli, el grup de joves de GL propugnava una democràcia més directa basada en els Consells Obrers i Pagesos. El desembre de 1935 la ruptura entre els dos grups va ser total i el gener de 1936 Nicola Chiaromonte, Mario Levi i Renzo Giua abandonaren GL i s'acostaren al pensament llibertari. En aquesta època s'assabentà de la detenció de son pare, també militant de GL, el qual va ser jutjat i condemnat a 15 anys de presó per les seves activitats antifeixistes. Durant una temporada s'establí al cantó de Ticino (Suïssa), on entrà en contacte amb altres exiliats italians, com ara Giuseppe Faravelli, B. Lugli ed E. Masini, i hagué de retornar a França quan la policia secreta italiana descobrí la seva presència a Suïssa i la denuncià a les autoritats helvètiques. De bell nou a França, continuà amb les seves activitats revolucionàries a París, Chambèri, Lió, Niça, Marsella, etc., organitzant grups d'exiliats, recollint suports econòmics, distribuint la premsa clandestina i realitzant tota mena de tasques conspiradores. Aprofitant la seva destresa com a esquiador, arribava a les poblacions muntanyeses properes a la frontera amb Itàlia, on podia reunir-se amb sos familiars i amics. Quan esclatà la Revolució espanyola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on arribà el 24 de juliol de 1936 amb el seu amic Francesco Barbieri (Ciccio) i Giuseppe Sereni (Sereno). A primers d'agost, s'uní com a voluntari a un destacament volant del Grup Internacional de la «Columna Durruti». El setembre de 1936 va ser ferit en combat a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i va ser enviat una temporada a l'estranger perquè es guarís de les ferides. A començaments de novembre de 1936 retornà a la Península, però va ser enviat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà entre el desembre i el gener de 1937. De bell nou a la Península, el març de 1937 fou enviat a l'Escola d'Oficials de l'Estat Major, amb seu a Albacete (Castella, Espanya), d'on sortí amb el grau de tinent. El maig de 1937 va ser destinat al «Batalló Garibaldi» del a XII Brigada Internacional, distingint-se pels seus dots militars i pel seu coratge. Posteriorment va ser ferit en dues ocasions i l'octubre de 1937 va ser nomenat capità de la III Companyia del II Batalló de la «Brigada Garibaldi». Durant la nit del 16 al 17 de febrer de 1938 va ser ferit de bala a l'abdomen en un atac durant l'ofensiva d'Extremadura. Renzo Giua va morir el 17 de febrer de 1938 a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya). Durant la II Guerra Mundial va existir un columna partisana lligada a GL que portà el seu nom.

Renzo Giua (1914-1938)

***

René-Louis Lafforgue

- René-Louis Lafforgue: El 13 de març de 1928 neix a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) el cantant, compositor i actor llibertari René-Louis Lafforgue. Fill d'una família d'anarquistes bascos, va haver de patir la guerra civil i després l'exili a França. Amb 16 anys, en 1944, entra en la resistència contra els nazis, igual que son germà, que tindrà menys sort i morirà en acció. Instal·lat a Cachan, a prop de París, i després de treballar en multitud d'oficis --el que més temps li va durar va ser el de carnisser--, esdevé actor de teatre, cantant i compositor. Durant els anys 50 el seu talent va ser reconegut. Va actuar en les primeres parts dels recitals de Georges Brassens i després a l'Olympia en 1955; també va fer una gira amb el mim Marceau. Cançons com Julie la Rousse (1957), van aconseguir una enorme popularitat. Amb sa companya Claudie va obrir el cabaret L'École Buissonnière, lloc on els llibertaris i pacifistes realitzaven les seves festes. En el cinema i en la televisió va interpretar 13 pel·lícules, moltes als Estats Units. Va pertànyer a la lògia maçònica L'Estrella Polar. René-Louis Lafforgue va morir el 3 de juny de 1967 a Albi (Llenguadoc, Occitània) d'un accident de cotxe i es troba enterrat a Cachan.

***

Ferre Grignard

- Ferre Grignard: El 13 de març de 1939 neix a Anvers (Flandes) el cantautor anarquista Fernand Grignard, conegut com Ferre Grignard. Fill d'una família burgesa, de jove formà part del moviment escolta amb son germà Roger, vuit anys més petit. Estudiant art a l'Institut Municipal d'Arts Decoratives d'Anvers, durant els anys cinquanta aconseguí un cert prestigi entre els artistes de la seva ciutat, però no per les vendes de les seves obres, pintures i gravats, sobretot, sinó com a guitarrista autodidacte. La relació amb sos pares no podia ser pitjor i, segons alguns, marxà als Estats Units, on visqué uns anys als ghettos negres; però, a causa de les seves idees anarquistes, va ser expulsat i retornà a Bèlgica --aquesta aventura americana va ser desmentida per son germà Roger que apuntà que mai no havia estat als EUA. En 1964 Hans Kusters, de la discogràfica Philips, el descobreix cantant al bar «De Muze» d'Anvers i l'any següent tocà en el primer Jazz-Festival de Bilzen. En 1966, gràcies a les cançons Ring, ring, I've got to sing, My crucified Jesus i Drunken sailor, de l'àlbum Ring, ring, aconseguí l'èxit. La seva imatge beatnik i el seu estil musicalblues i folk, acompanyat amb una harmònica i un violí elèctric, el caracteritzaren. Els textos de les seves cançons pacifistes s'oposaren a la política colonialista nord-americana, esdevenint un capdavanter de l'anomenada«cançó protesta». Després d'una actuació a l'Olympia de París (França), Johnny Hallyday llançà la cançó Cheveux longs et idées courtes, adaptació lliure de la seva cançó My crucified Jesus i per la qual no li va pagar cap dret. Després passà a la discogràfica Barclay i en 1968 publicà l'àlbum Captain disaster. En 1966 comprà una mansió, on s'envoltà d'una vintena d'amics en festa contínua, dilapidant tot el que guanyava en els seus concerts. Com que es negà sistemàticament a fer la declaració de la renda, va ser condemnat i una gran part dels seus drets d'autor passaren al fisc. Finalment acabà cantat pels cafès i tots els intents per reprendre la seva carrera artística, com l'àlbum I warned you (1978) i la recopilació Het Beste Van (1997), no reeixiren. Els seus últims anys els visqué en un àtic sense calefacció, en un estat de pobresa total i alcoholitzat. Ferre Grignard va morir el 8 d'agost de 1982, d'un càncer de gola a causa del tabaquisme que patia, a l'Hospital Universitari d'Edegem (Anvers, Flandes) i fou enterrat al cementiri de Schoonselhof, a Hoboken (Anvers). El seu esperit i la seva música, però, ha estat un referent per a multitud de grups i cantautors flamencs.

Defuncions

Fernand Pelloutier

- Fernand Pelloutier: El 13 de març de 1901 mor de tuberculosi a Sèvres (Illa de França, França) el polític socialista republicà i després anarquista i militant sindicalista revolucionari Fernand Pelloutier. Havia nascut l'1 d'octubre de 1868 a París (França) en una família burgesa. Quan tenia 12 anys, son pare, funcionari de correus, va ser traslladat a Sant Nazer (Bretanya). Fou internat al petit seminari religiós de Guérande del qual va intentar fugir dues vegades, però finalment va ser expulsat per haver escrit un pamflet anticlerical. Matriculat al col·legi de Sant Nazer en 1883, va demostrar ser un alumne brillant, encara que fantasiós. En 1885 va suspendre els exàmens de batxillerat i es va dedicar al periodisme, col·laborant amb el seu amic Aristide Briand en La Démocratie de l'Ouest, fundat pel tipògraf Eugenio Courronné, i en diferents periòdics i revistes que fundà.  Entre els anys 1888 i 1889 va començar a manifestar-se el lupus facial d'origen tuberculós que el portarà a la tomba. Després d'un repòs d'alguns mesos a prop de la mar, va tornar a Sant Nazer la tardor de 1889 i va fer costat la campanya d'Aristide Briand, candidat republicà radical en les eleccions legislatives; però va recaure i va haver de restar inactiu durant dos anys. El gener de 1892 torna a Sant Nazer, després de passar una temporada al camp, i accepta el càrrec de cap de redacció de La Démocratie de l'Ouest. Evolucionat cap al socialisme, s'adherirà al Partit Obrer Francès (POF) de Jules Guesde i n'esdevindrà secretari de la secció de Sant Nazer («L'Émancipation»). Atret per les qüestions econòmiques, va contribuir a la fundació de la Borsa del Treball de Sant Nazer. Entre el 3 i el 5 de setembre de 1892 va participar en el Congrés Regional Obrer (possibilista) de l'Ouest, on va exposar la seva idea de «vaga general universal», pacífica i legal, com a eina de lluita obrera. El sector guedista va rebutjar la proposta, però durant el VI Congrés Nacional de Sindicats el setembre de 1894 els guedistes van ser derrotats i els partidaris de la vaga general van prendre les regnes. A finals de 1892, arran de la polèmica amb Guesde, va dimitir del POF i es va instal·lar a París. Esdevingut llibertari, gràcies a l'amistat amb Augustin Hamon, i sindicalista revolucionari, va rebutjar el pensament i l'obra d'anarquistes com Tortelier,Émile Pouget o Ravachol. En 1895 va esdevenir secretari general de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i va llançar la seva idea d'identificació entre sindicalisme i anarquia, intentant convèncer els militants anarquistes de la necessitat de sindicar-s'hi, i que va exposar en el seu fullet Qu'est-ce que la grève générale? (1895). En 1897 va crear la revista mensual d'economia social L'Ouvrier des Deux-Mondes, alhora que col·laborava en diferents publicacions (Le Temps Nouveaux, L'Enclos,La Revue Socialiste, La Société Nouvelle, L'Avenir social, L'Art Social, etc.). El setembre de 1898 va participar en el Congrés de Rennes, el qual va empitjorar la seva malmesa salut. El gener de 1899 es va instal·lar en un petit pavelló a Bruyères de Sèvres, però ja estava condemnat. Impossibilitat per tasques dures i en la misèria, va obtenir una plaça d'inspector temporal en una oficina de treball del Ministeri de Comerç. El setembre 1900, ja molt malalt, va assistir a París al VIII Congrés de la Federació de les Borses del Treball, però va acabar al llit, on va morir després d'una llarga agonia.

***

Francesc Comas i Pagès

- Francesc Comas i Pagès: El 13 de març de 1923 mor a l'hospital de la Santa Creu de Barcelona (Catalunya), de resultes d'un atemptat comès tres dies abans, l'anarcosindicalista Francesc Comas i Pagès, també conegut com Paronas. Havia nascut en 1896 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). En 1918 fou delegat per la Unió Vidriera, que tenia uns 500 vidriers barcelonins adherits, en el Congrés de Sans de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest any també fou delegat del Sindicat de Constructors de Carruatges i Ferrers de Sabadell als comicis de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la CNT celebrats a Barcelona. En 1920 publicà, sota el pseudònim Paronas, el fullet ¡A vosotras mujeres!, editat en la biblioteca «El Cráter Social del Ramo del Vidrio». En 1920 fou detingut i deportat el 30 de novembre amb altres anarcosindicalistes a bord del vaixell«La Giralda» cap a la fortalesa de La Mola (Maó). Formà part del Comitè Pro Presos i destacà en la lluita per la llibertat dels companys castigats per les represàlies del cap superior de la policia general Miquel Arlegui Bayones i del general Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona. En 1922 assistí a la Conferència de Blanes en representació dels vidriers de Barcelona. El 6 de novembre de 1922 presidí un míting al teatre Bosc de la capital catalana per exigir la legalització de la CNT aleshores prohibida. El 10 de març de 1923 a Barcelona fou ferit greument en l'atemptat que costà la vida de Salvador Seguí i Rubinat (El Noi del Sucre), a qui acompanyava com a secretari, morint tres dies després. Les sevesúltimes paraules les va dedicar a Salvador Seguí: «Pobre Noi! Pobre Noi!». El seu enterrament el 18 de març arrossegà una immensa multitud ja que també servir per acomiadar Salvador Seguí que havia estat inhumat a corre-cuita i en secret per les autoritats per evitar aldarulls. El periòdic Cultura Obrera de Palma (Mallorca) li edità el seu llibre Llagas sociales (ca. 1922), també sota el pseudònim Paronas.

***

L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, atribuït a Suberviola, segons el diari madrileny La Correspondencia de España del 18 de maig 1923

- Gregorio Suberviola Baigorri: El 13 de març de 1924 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista d'acció Gregorio Suberviola Baigorri, també conegut com Toribio Soberviola o Torinto. Havia nascut el 9 de maig de 1896 a Morentin (Navarra, Espanya) en una família nombrosa de sis germans que es dedicava a la feina de paleta --dos germans, però, es dedicaren a la vida religiosa. Visqué a Morentin fins al 1919, quan, després de fer el servi militar a Lizarra, marxà de ca seva primer a Saragossa i després a Sant Sebastià, que va ser quan s'integrà en el moviment llibertari. Treballà en el bastiment del Casino Gran Kursaal Marítim de Sant Sebastià com a capatàs de mines i, amb Manuel Buenacasa Tomeo, organitzà els obrers de la construcció, sobretot immigrants. En 1920, amb l'arribada de Buenaventura Durruti a Sant Sebastià, fou un dels creadors del grup d'acció de defensa «Los Justicieros», amb Moisés Ruiz, Cristóbal Aldabaldetrecu i Marcelino del Campo, força actiu a Saragossa i Sant Sebastià. Fou acusat d'haver projectat atemptats frustrats contra Fernando González Regueral, governador de Biscaia, i, fins i tot, contra el rei Alfons XIII d'Espanya aquell any i tot el grup fugí cap a Saragossa, on, amb el suport d'Inocencio Pina, aconseguiren salvar la pell. A la capital aragonesa projectaren crear una federació anarquista d'àmbit peninsular --clar antecedent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)-- que catalitzes la revolució i aconseguiren diners per a l'adquisició d'armes a Eibar gràcies a assalts d'entitats bancàries basques. Entre 1921 i 1922 es dedicà a l'estudi de la teoria anarquista i sembla que assistí a sessions de la Conferència de Saragossa de 1922. En aquesta època els membres de«Los Justicieros» s'amplià (Rafael Torres Escartín, Francisco Ascaso Abadía) i prengué el nom de «Crisol». A partir de 1922 el grup s'instal·là a Barcelona, on passaren penalitats i misèries, però aconseguiren reforçar el grup amb militants del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1922, gràcies a aquestes noves incorporacions, es constituí el grup«Los Solidarios». Aquest grup es plantejà novament la creació d'una federació anarquista i engegaren una campanya d'accions espectaculars amb la finalitat de lluitar frontalment contra l'Estat i crear un clima revolucionari amb l'establiment d'un Comitè Nacional Revolucionari. El març de 1923 fou detingut a Saragossa i fou involucrat en un crim contra membres del Sindicat Lliure. El 8 de novembre de 1923 aconseguí escapar de la presó saragossana. Quan era a la presó, el 17 de maig de 1923, el grup executà el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, i el setembre assaltà el Banc d'Espanya de Gijón, però, així i tot, fou implicat en les accions --només hagués pogut participar en aquestes accions si entre març i novembre estigués en llibertat. A partir del cop d'Estat de Primo de Rivera la persecució policíaca s'incrementà i el grup es va veure obligat a dispersar-se. A començaments de 1924, fou localitzat el seu domicili a Barcelona i durant l'enfrontament amb les forces de l'ordre, el 24 de febrer de 1924, davant ca seva, al carrer de Blai --encreuament amb el de la Creu dels Molers--, al Poble-sec de Barcelona, va morir Marcelino del Campo i ell resultà ferir. Gregorio Suberviola Baigorri va morir el 13 de març de 1924 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) a conseqüència de les ferides rebudes amb la topada amb la policia.

***

Victor Barrucand

- Victor Barrucand: El 13 de març de 1934 mor a El-Biar (Alger, Algèria) el poeta, músic, periodista i escriptor Victor Barrucand; primer militant anarquista, després federalista i finalment humanista burgès, defensor dels drets dels algerians. Havia nascut el 7 d'octubre de 1864 a Poitiers (Poitou, França) i als 16, orfe de pare, arriba a París on treballarà d'obrer. Comença a freqüentar la bohèmia parisenca en qualitat de música ambulant. Félix Fénéon l'introduirà en el món del teatre i de l'anarquia. Va col·laborar en el periòdic L'En Dehors, de Zo d'Axa. En 1893 participa en conferències del grup anarquista del periòdic L'Idée Nouvelle i és implicat en el procés contra Émile Henry. En aquesta èpòca va escriure en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. El juny de 1895 llança la campanya nacional «Pa gratuït per a tothom», que rebrà el suport de Kropotkin, Émile Pouget, Tortelier i de diversos periòdics llibertaris, però que serà considerada reformista per alguns anarquistes (Élisée Reclus, Sébastien Faure, etc.); la idea, no obstant, serà represa pel sindicalista revolucionari Charles Dhooghe en 1906. En 1897 es declara socialista federalista i serà en 1899 un dels delegats del Congrés Socialista de París. En 1898 va editar el periòdic La Cité Libre i en 1899 va col·laborar en La Revue Blanche. Fidel defensor de Dreyfus,és enviat a Algèria per la Lliga dels Drets de l'Home per contrarestar l'antisemitisme. Esdevé més tard redactor en cap de Nouvelles i després crític literari i artístic del diari Le Dépêche Algérienne. A partir del 30 de novembre de 1902, publica el seu propi setmanal bilingüe arabofrancès L'Akhbar on lluitarà per un «colonialisme més humà», pel reconeixement dels drets dels indígenes algerians i contra l'arabofòbia; també publicarà reportatges d'Isabelle Eberhardt. En 1919 obté algunes conquestes polítiques pels«combatents indígenes», supervivents de la Gran Guerra, però es trobarà més proper al reformisme burgès i al parlamentarisme polític que a les aspiracions revolucionàries i llibertàries. Avec le feu (1900) és una novel·la ambientada en el món anarquista molt digna a tenir en compte.

Continua...

---

Guillem Frontera ja havia guanyat el Joan Alcover de Poesia de 1965 amb el poemari El temps feixuc. Emprava la màquina d´escriure de l´amic Frederic per a passar en net la novel·la Els carnissers, amb la qual obtindria el Llorenç Villalonga de 1968, que, juntament amb el Premi Ciutat de Manacor de 1969 per la seva novel·la curta Cada dia que calles, marcarien els seus inicis com a escriptor. (Miquel López Crespí)

A mi ja m´havia detingut en nombroses ocasions la Brigada Social del règim, com informa l´historiador Joan Mas i Quetglas en la pàgina 142 del llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Era en temps de les vagues d´Astúries de 1962. Havia sortit amb un grup de companys a pintar consignes solidàries amb els miners torturats pels sicaris del règim, i hi va haver mala sort: ens enxamparen pintant a les parets de la Riera, just al costat del pont de l´actual Institut Ramon Llull. (Miquel López Crespí)

Les pàgines de Cultura del diari Última Hora i el Maig del 68 (I)

Cap a finals dels anys seixanta, l´amic Frederic Suau coordinava les pàgines de Cultura del diari Última Hora. Els col·laboradors que més publicaven en aquestes pàgines eren Josep M. Llompart, Damià Ferrà-Ponç, Miquel López Crespí i el mateix Frederic Suau. També es varen publicar alguns escrits del psiquiatre Nicolau Llaneres que signava amb el pseudònim Sire, Ciudadano. Posteriorment, cap a l´any 1970 hi varen escriure Vicente Molina-Foix, Francesc Vallverdú i Jean Schalekamp... El gruix de les col·laboracions que jo hi vaig publicar anaven des de la crítica literària a les novel·les del moment –recordem que som en ple boom de la novel·lística d´Amèrica Llatina-, fins a reflexions damunt el compromís de l´intel·lectual amb el seu temps...

Havia conegut Frederic Suau a través de Pere Noguera, que en aquell temps, juntament amb Bernat Homar i Pere Caminals, ja dirigien alguns dels grups de teatre d´afeccionats de l´època. Eren de moda Bertold Brecht, Peter Weiss, Piscator i entre algun sector també es parlava molt d’Ionesco, Anouill, Beckett... Pere Martínez Pavia havia muntat el grup de mímica Farsa, en el qual actuaven algunes amigues i amics –record ara mateix el pintor i escultor Gerard Matas-- als quals jo acompanyava en algunes actuacions fent de fotògraf. Tenc encara moltes fotografies en els meus arxius. Érem molt joves, però la dèria per intervenir culturalment i, alguns, també políticament, ens dominava i ens feia ser receptius a qualsevol idea o iniciativa que consideràssim autènticament subversiva i innovadora en el camp artístic.

A mi ja m´havia detingut en nombroses ocasions la Brigada Social del règim, com informa l´historiador Joan Mas i Quetglas en la pàgina 142 del llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Palma, Documenta Balear, 2003). Era en temps de les vagues d´Astúries de 1962. Havia sortit amb un grup de companys a pintar consignes solidàries amb els miners torturats pels sicaris del règim, i hi va haver mala sort: ens enxamparen pintant a les parets de la Riera, just al costat del pont de l´actual Institut Ramon Llull.

L´amic Frederic l´havia conegut en els anys 66-67 i des d`aquells moments hi hagué una forta sintonia entre nosaltres. Ens passàvem llargues hores discutint d´art, de literatura i de política tant a casa seva, en el carrer de Joan Crespí, com al pis on jo vivia, a l´avinguda de l’Argentina. I va ser precisament a ran d´aquelles converses que s´anà congriant la idea de fer de les pàgines de Cultura d´Última Hora una eina d´intervenció en la somorta vida provinciana d´aleshores. I, també, començà a cobrar forma la idea de muntar una llibreria progressista, un indret que més que ser una simple botiga per a vendre llibres, servís per a muntar actes culturals, exposicions de pintura i escultura, trobades d´escriptors... Un centre que, mancats com estàvem d´infraestructures culturals, si exceptuam l´OCB, la Casa Catalana de Palma –que havia muntat les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la de mans de Jaume Adrover--, i Llibres Mallorca, ens servís, com a altres els servia els grups de teatre, els grups de mímica o els incipients recitals de la Nova Cançó que havia començat a organitzar Joventuts Musicals, com a esmolat estilet per a dinamitzar –sempre sota la vigilància de la Brigada Social, evidentment! – el somort panorama en el qual vivíem.

En els anys 67-68 els que més ens vèiem érem el pintor Gabriel Noguera, que tenia l’estudi en un solar de la família prop de Joan Crespí, en Pere Noguera, l´actual director de teatre, i Frederic Suau, casat amb Adela Casellas. Jo també vivia ben a la vora de la plaça del Progrés, a la barriada de Santa Catalina, i just havia de caminar dues passes per a anar a petar la conversa literària amb els amics. Pel pis de Frederic Suau hi compareixien sovint Guillem Frontera i la seva companya Bàrbara. En Guillem Frontera ja havia guanyat el Joan Alcover de Poesia de 1965 amb el poemari El temps feixuc. Emprava la màquina d´escriure de l´amic Frederic per a passar en net la novel·la Els carnissers, amb la qual obtindria el Llorenç Villalonga de 1968, que, juntament amb el Premi Ciutat de Manacor de 1969 per la seva novel·la curta Cada dia que calles, marcarien els seus inicis com a escriptor.

També hi compareixia el músic poeta Antoni Alomar Perelló que, com Maria del Mar Bonet, Miquellina Lladó, Gerard Matas i Joan Ramon Bonet, musicaven poemes propis o d´altres poetes catalans. Toni Alomar era un proletari de la música. Contemporani de Los Penkeniques, Los Brincos, Lone Star, Los Cheyenes, Los Mustangs, abans de dedicar-se uns anys a la Nova Cançó conegué, per hotels i sales de festa, l'explotació de propietaris de discoteques i mànagers sense escrúpols. Anà a viure uns anys a Barcelona i hi va fer amistat amb Anton Carrera, Pi de la Serra i Raimon, entre d'altres cantautors. Tornà a Mallorca, musicà poemes de Gabriel Ferrater i altres poetes catalans i realitzà nombrosos recitals, sempre marginat per la premsa, dominada encara pels "monstres" de la cultura oficial: els Joan Bonet i "Gafim", comissaris "in aeternum", d'ençà la guerra civil.

Un temps en el qual també ens trobàvem amb el poeta Jaume Pomar, amb el fotògraf Antoni Catany o amb els pintors Katty Bonnín, Miquel Àngel Femenies, l´escultor Miquel Morell, el pintor Manuel Picó....

Altres vegades ens reuníem a casa meva, on compareixien Miquel Bauçà. Gabriel Noguera, Pere Noguera, Joan Manresa i molts dels cantautors de la Nova Cançó que, en festivals presentats per Joan Manresa, actuaven a Palma. Sovint vaig fer de taxista, sense cobrar res, evidentment, de Joan Manuel Serrat, Marià Alberó o Jaume Arnella. Donar suport de forma desinteressada als festivals de la Nova Cançó, ajudar a vendre entrades dels recitals de Raimon, Quico Pi de la Serra, Quintín Cabrera, el Grup de Folk on actuava Jaume Arnella... era un deure, un servei a país i a la nostra cultura, que realitzàvem emocionats. Aleshores tot tenia un sentit clar de lluita antifeixista i de combat per la llibertat, i donàvem suport actiu a tot el que fos art lliure, creació i recerca teatral, musical o literària. En aquell temps no és com ara que es cobren substancioses subvencions per a fer d´activistes culturals. Com Francesc de B. Moll i Josep M. Llompart al front de l´OCB, que mai no cobraren una pesseta per a portar endavant la tasca de consolidació de la nostra cultura, o com Jaume Adrover organitzant les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, o també, cal no oblidar-ho, com Toni Figuera, Jaume Vidal Alcover, Francesc Llinàs i Vicenç Matas donant suport al Cine Club Universitari i duent a Mallorca pel·lícules prohibides que després vèiem a cases particulars o, les permeses, al cine Rialto, tothom feia cultura de forma gratuïta i desinteressada.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)