Anarcoefemèrides del 26 de novembre

Esdeveniments

Fàbrica de tabacs

- Atemptat contra«Combinados»: El 26 de novembre de 1927 una poderosa bomba de dinamita destrossa la «Manufactura Tabacalera Combinados», al carrer Rivadavia 2279 de Buenos Aires (Argentina). El 23 d'agost d'aquell any havien estat executats els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El novembre d'aquell any es va saber que Bernardo Gurevich, fabricant de les populars cigarretes «Combinados», volia treure una nova marca de baix preu destinada als obrers que s'anomenaria «Sacco y Vanzetti» (SyV) amb l'afany d'aprofitar la promoció i la publicitat gratuïta que tenien aquests dos noms. Rosina Sacco, vídua de Nicola, protestà enèrgicament i a la reprovació sobre aquesta especulació dels dos caiguts se sumà tot el moviment anarquista argentí. La tabaquera estava sentenciada. L'atemptat fou atribuït a l'anarquista expropiador Severino Di Giovanni, que ja havia realitzats diverses actuacions semblants en suport de Sacco i Vanzetti. Les cigarretes«SyV» mai no veren la llum, el mateix dia de l'explosió Gurevich anuncià la retirada del projecte.

Naixements

Notícia de la condemna de Jules Mestag apareguda en el diari parisenc Journal des Débats del 4 de febrer de 1903

- Jules Mestag: El 26 de novembre de 1874 neix a Termonde (Flandes Oriental, Flandes) el propagandista anarquista Jules François Marie Mestag, també citat com Julius Mestag i conegut com Steck. Es guanyava la vida com a empleat. A final dels anys noranta col·laborà, com molts d'altres llibertaris, en el periòdic socialista La Bataille, que es publicà a Namur (Valònia) entre 1895 i 1902. A Anvers (Flandes) edità i imprimí la traducció francesa del llibre de Johann Most La peste religieuse. En 1897, després d'un míting a favor dels condemnats als castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), atià la gentada a manifestar-se contra la legació d'Espanya. Organitzador de conferències, especialment sobre el sufragi universal, i bon orador, animava a portar la contrària en els mítings socialistes, fet pel qual a començaments de 1898 fou expulsat de la Casa de Poble pels socialistes. En 1901 era representant del Comitè Revolucionari d'Anvers. El 2 de febrer de 1902 la seva mort va ser erròniament anunciada en La Bataille. El 10 de juliol de 1902 fou condemnat a vuit dies de presó i a 26 francs de multa per portar un «arma prohibida». La tardor d'aquell any vivia a Brussel·les (Bèlgica), on edità, amb Max Borgueil, el periòdic Le Flambeau, que només publicà dos números (1 de novembre i 2 de desembre) tirats en una premsa manual. En el primer número, editat durant una vaga general, definia el periòdic com a un«òrgan de combat revolucionari». A resultes de la publicació en el segon número de l'article «Germinal, les anarchistes et la grève générale», reproducció d'un pamflet del qual s'editaren 5.000 exemplars, va ser denunciat; jutjat, va ser condemnat el 3 de febrer de 1903 per l'Audiència de Brabant a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Fugint de l'empresonament, es refugià a Anglaterra, on, segons un informe de la Policia Metropolitana de Londres (Scontland Yard) del 3 de juny de 1907, vivia sota el nom d'Steck amb sa companya, Flora Tenge (o Tange), que portava el nom fals de La Billon. Sembla que va escriure un llibre que es diu Pour vivre libre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Portada d'un dels llibres d'Antonio De Carlo

- Antonio De Carlo: El 26 de novembre de 1888 neix a Ricadi (Calabria, Itàlia) el sastre i propagandista i escriptor anarquista Antonio De Carlo. Sos pares es deien Domenico De Carlo i Orsola Turchi. De ben jovenet emigrà amb sa família a Buenos Aires (Argentina). En aquesta ciutat entrà a formar part del grup anarquista «Umanità Nova». En 1925 estava subscrit al periòdic Pensiero e Volontà a favor del qual va enviar 70 lires, com ho demostra una carta d'Errico Malatesta que va ser segrestada per la policia després de la seva mort. En 1927 col·laborà en la revista anarquista Claridad de Buenos Aires. En 1929 publicà el llibre en llengua castellana Reflexiones de un obrero. El 17 de juny de 1930 va ser detingut a Buenos Aires per «propaganda anarquista». En aquesta època era corresponsal del periòdic L'Italia del Popolo i formà part del Sindicat de Sastres de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1933 va ser novament detingut arran d'un escorcoll del seu domicili durant el qual la policia li va segrestar abundant material de propaganda anarquista. En 1934 publicà a Buenos Aires la novel·la La herencia de un proletario, amb un pròleg de Leónidas Barletta, director de Claridad, que va ser distribuïda a Itàlia. En 1937 participà activament en la recaptació de fons a favor del moviment anarquista espanyol i del Front Popular d'Espanya. El 9 de juliol de 1938, en ocasió de la commemoració de la independència argentina, va escriure un article en el diari L'Italia del Popolo. En 1940 publicà Organización y libertad. Para el bienestar de todos. També fou autor dels llibres Veinte cuentos breves de una nueva moral (1932), Cartas de un corazón angustiado (1938) i Cuentos inquietantes (1940). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Franz Jung

- Franz Jung: El 26 de novembre de 1888 neix a Nysa (Alta Silèsia, Imperi Alemany; actualment Polònia) el periodista, escriptor, economista i activista anarquista, i després comunista, Franz Jung, que va fer servir diversos pseudònims (Joe Frank, Paul Renard, Franz Larsch,Franz Larsz i Frank Ryberg). Nascut en una família catòlica de classe mitjana, sos pares es deien Franz Jung, mestre rellotger, president de la banca cooperativa i conseller municipal, i Clara Doering. En 1898 començà els estudis primaris i conegué el futur escriptor Max Herrmann-Neisse, amb qui mantindrà una eterna amistat. Estudià el batxillerat al seu poble natal i a partir de 1907 va fer estudis de música, economia, dret, art i religió a les universitats de Leipzig (1907), Jena (1908) i Breslau (1909). A Leipzig va ser membre de la«Fraternitat Arminia» i a Jena de la«Fraternitat Germània a Jena». En aquestaèpoca treballà en una impremta i en un periòdic. A Breslau conegué la ballarina Margot Hader, que posteriorment treballà com a model a l'Acadèmia de Belles Arts de Jena, amb qui es casà el gener de 1911; aquest mateix any nasqué son fill Franz, però es va criar amb sos avis a Nysa, ja que el matrimoni es caracteritzà per constants baralles. El 27 d'octubre de 1911 reprengué els seus estudis a la Universitat Friedrich-Maximilian de Munic per obtenir el doctorat en economia. Començà a treballar de periodista i en 1912 acabà a Munic una tesis d'economia sobre la indústria dels llumins (Die Auswirkungen der Produktionssteuer in der Zündholzindustrie). En aquesta època es lligà l'anarquista«Tat Gruppe» (Grup Acció) i, especialment, amb l'intel·lectual llibertari Erich Mühsam, l'anarcosindicalista Gustav Landauer, el psicoanalista Otto Gross i els escriptors Leonhard Frank, Oskar Maria Graf, Johannes Becher i Karl Otten. En aquests anys es relacionà amb Karl Otten, Johannes Becher, Georg Schrimpf, Raoul Francé, Emil Szittya i Richard Öhring, entre d'altres. En 1912 publicà les seves primeres col·laboracions literàries en les revistes avantguardistes Der Sturm (La Tempesta) i Die Aktion (L'Acció). En 1913 es traslladà a Berlín, on mantingué un estret contacte amb l'editor anarquista Franz Pfemfert. En aquesta època conegué a la redacció de Die Aktion Cläre Otto, que esdevindrà sa segona futura esposa. El 2 d'agost de 1914, dies després d'esclatar la Gran Guerra, es va presentar voluntari amb la intenció d'atiar la insurrecció a les trinxeres i va ser enviat al front de l'Est, on va ser ferit. El desembre d'aquell any, desertà amb documentació i certificats falsos i marxà cap a Viena (Imperi Austrohongarès), però va ser extradit a Alemanya i empresonat entre abril i maig de 1915 a la fortalesa berlinesa d'Spandau. Internat en un asil al barri berlinès de Vittenau, va ser alliberat gràcies a un informe psiquiàtric d'Otto Gross, aleshores metge militar. En 1915 fundà, amb Otto Gross, RichardÖhring i Raoul Hausmann, la revista anarquista dadaista Die Freie Strasse (La Carretera Buida, 1915-1918), col·laborant activament en el moviment antimilitarista internacional contrari a la Gran Guerra. En 1916 nasqué sa filla Dagny i l'any següent se separà de Margot. Entre 1916 i 1917 edità, amb John Heartfield i George Grosz, la revista clandestina Die Neue Jugend (La Nova Joventut). En 1918 participà activament, amb John Heartfield, Wieland Herzfelde, George Grosz, Hannah Höch, Richard Hülsenbeck i Raoul Hausmann, en les edicions del Club Dadà de Berlín, organitzant sobretot xerrades públiques. Signà, l'abril de 1918, amb Tristan Tzara, George Grosz, Marcel Janco, Richard Huelsenbeck, Gerhard Preisz i Raoul Hausmann, el «Manifest Dadà». El 9 de novembre de 1918 participà al costat de la Lliga Espartaquista, comandant una tropa de soldats que ocupà diferents establiments oficials, en la revolució dels Consells d'Obrers i de Soldats de Berlín (República Alemanya) i el mes següent entrà a formar part del nou Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). El gener de 1919, durant la Setmana Sagnant, va ser interrogat, però aconseguí arribar a Breslau. Expulsat del KPD, l'abril de 1920 fou un dels fundadors del Kommunistische Arbeiterpartei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya). Aquest partit el nomenà delegat del Komintern i, amb Jan Appel i Hermann Knüfken, desvià el pesquer Senator Schröder al mar Bàltic per a arribar a la Rússia bolxevic. Les converses amb Lenin, Nikolai Bukharin, Karl Radek i Grigori Zinóviev no van reeixir en absolut. Quan retornà a Alemanya va ser detingut, jutjat i condemnat per «pirateria en alta mar». A la presó va escriure diverses «novel·les proletàries». En 1921 va ser alliberat sota fiança i es passà a la clandestinitat arran de la seva participació, el març d'aquell any a Mansfelder Land, en l'aixecament revolucionari de la «März Aktion» (Acció de Març). El maig de 1921 abandonà Alemanya amb sa companya Cläre amb intenció d'arribar al Regne Unit. Detingut i interrogat als Països Baixos, va ser expulsat cap la Rússia bolxevic, on treballà per al servei de premsa del Komintern, alhora que va ser nomenat president de les oficines de la Internationale Arbeiterhilfe (IAH, Ajuda Internacional dels Treballadors). D'antuvi dirigí una explotació agrícola de 33.000 hectàrees als Urals, utilitzant material agrícola americà; aquesta missió va ser seguida directament per Nikolai Bukharin i per Lev Trotski, i acabà quan els americans deixaren d'enviar subministraments. Posteriorment dirigí la fàbrica de llumins Solnze per a un trust suec a la zona de Novgorod i més tard fou responsable de la reconstrucció de la planta metal·lúrgica Ressora a Petrograd. Expulsat de l'URSS, el desembre de 1923 retornà a Alemanya clandestinament on treballà un temps com a periodista econòmic sota el pseudònim de Franz Larsz. En 1924 es va casar amb Cläre Otto. A partir de 1927 el director teatral Erwin Piscator adaptà nombroses peces teatrals seves i ell col·laborà en la posada en escena de les obres teatrals de Bertol Brecht Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny i Die Mutter. En 1930 fundà el periòdic Der Gegner (L'Adversari), en el qual col·laboraren especialment Ernst Fuhrmann, Raoul Hausmann i Karl Korsch, i en el projecte editorial Deko. En 1931 conegué Harriet Scherret, que esdevingué sa nova companya i amb qui tingué un fill, Peter, l'any següent.  En 1931 un escàndol financer implicà la dissolució de l'editorial Deko i es va veure obligat a passar a la clandestinitat. Entre 1933 i 1936 formà part de l'organització il·legal antinazi Rote Kämpfer (RK, Combatents Rojos). El novembre de 1936 va ser detingut per la Gestapo i, en sortir de la presó l'any següent, fugí cap a Praga (Txecoslovàquia) i posteriorment a Viena. En 1937 es divorcià de Clara. El març de 1938, arran de l'Anschluss, s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa), però en 1939 va ser expulsat del país sota l'acusació d'«espionatge industrial» i marxà cap a Budapest (Hongria), on treballà com a agent d'assegurances per a una reasseguradora suïssa. En aquesta època col·laborà amb la Creu Roja per ajudar els polonesos a fugir dels nazis. El novembre de 1944 va ser detingut a Budapest pel grup feixista Creu Fletxada, però aconseguí surti'ns-en. En aquest any es divorcià d'Harrier i s'uní a la cabaretera Anna von Meissner. En 1945 aconseguí fugir i passar a Àustria i a Itàlia, on fou internat al camp de concentració tirolès de Bozen i, més tard, al camp d'internats civils de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), d'on fou alliberat el juny de 1945. En 1947 se separà d'Anna i a Itàlia treballà en obres de teatre. En 1948 emigrà als Estats Units i a la ciutat de Nova York esdevingué corresponsal econòmic internacional de diversos periòdics americans i europeus (Der Bund,Industrie-Kurier, Weser-Kurier,Stuttgarter Zeitung, etc.). En 1953 es traslladà a San Francisco (Califòrnia, EUA) i el gener de 1955 obtingué la nacionalitat nord-americana. Aquest any, malalt amb un càncer a la gola i després de diverses operacions, viatjà a Alemanya per primera vegada després del seu exili. En 1957 començà a escriure la seva autobiografia Der Weg nach unten, que va ser publicada en 1961 i que li va portar diversos processos judicials per difamació. En 1960 s'instal·là definitivament a Europa, vivint entre París (França), on retrobà Ruth Fischer i Emil Szittya, i Alemanya, i treballant en projectes editorials i programes radiofònics. Franz Jung va morir, d'una crisi cardíaca, el 21 de gener de 1963 en un hospital d'Stuttgart (Bade-Wurtemberg, República Federal d'Alemanya) i fou enterrat quatre dies després al Cementiri Nou del barri de Degerloch d'aquesta ciutat. És autor de Kameraden…! (1913), Sophie. Der Kreuzweg der Demut (1916), Saul (1916), Opferung. Ein Roman (1916),Der Sprung aus der Welt (1918), Reise in Russland (1920), Joe Frank illustriert die Welt (1921), Der Fall Gross (1921), Proletarier (1921), Die Kanaker - Wie lange noch? Zwei Schauspiele (1921), Die Technik des Glücks (1921), Die Rote Woche (1921), Annemarie. Schauspiel in vier Akten (1922), Arbeitsfriede (1922), Hunger an der Wolga (1922), Die Eroberung der Maschinen (1923), Mehr Tempo! Mehr Glück! Mehr Macht (1923), Die Geschichte einer Fabrik (1924), Der neue Mensch im neuen Russland (1924), Geschäfte. Eine Komödie (1927), Hausierer. Gesellschaftskritischer Roman (1931), Der Weg nach unten. Aufzeichnungen aus einer grossen Zeit (1961, 1988 i 2000), Meinen Gruss zuvor (1962), Bausteine für einen neuen Menschen. Über Wilhelm Reich und Ernst Fuhrmann (1982), Spandauer Tagebuch (1984), Gequältes Volk. Ein oberschlesischer Industrieroman (1987, escrit en 1927), Der Torpedokäfer. Hommage an Franz Jung (1988), Die Verzauberten. Erzählung (2000), Das Trottelbuch (2013, escrit en 1912), Das Jahr ohne Gnade (2014), etc. Les seves obres completes s'han publicat per l'editorial Nautilus en 14 volums.

Franz Jung (1888-1963)

***

Maris Baldini

- Maris Baldini: El 26 de novembre de 1894 neix a Casicello (Iano, Montaione, Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista, i després altres coses (comunista, socialdemòcrata i socialista), Maris Baldini, que va fer servir el pseudònim Siram Nibaldi i la identitat d'Ettore Ferrandi. Sos pares es deien Ugo Baldini i Domenica Gennai. En 1904 son pare, fuster de professió, es traslladà a l'illa d'Elba i com que volia son fill al taller, només va poder estudiar l'escola elemental. Per desavences amb son pare, en 1906 es va embarcar com a grumet en un veler que feia petits cabotatges per la mar Tirrena. Navegà amb diverses naus fins el 1910, que va caure greument ferit al maluc, fet pel qual hagué de portar un gaiato tota la resta de sa vida. Incapaç de poder treballar en feines físiques, només trobà feines precàries a Elba i es lliurà a la política, entrant en relació amb Pietro Gori, que aleshores vivia a l'illa, i amb els anarquistes de Piombino (Toscana, Itàlia). En 1914 va ser nomenat secretari de la secció de Piombino del Sindicat dels Treballadors de la Mar. Per la seva oposició antimilitarista, se li va assignar la residència a Empoli (Toscana, Itàlia), on va fer feina en una fàbrica de calçat. Durant la Gran Guerra es va traslladar a Torí (Piemont, Itàlia), on va fer feina en una fàbrica, i després de l'armistici va ser detingut i hagué de retornar a Empoli. De bell nou a Piombino, assumí la direcció de la Cambra del Treball i del seu periòdic, Il Martello; també dirigí Bandiera Operaia, de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Entre 1919 i 1921 ocupà tasques d'organització i va fer conferències a Elba, a la Maremma, a Arezzo, al Valdarno, a Mòdena (on dirigí breument la Cambra del Treball anarcosindicalista) i a Brescia. En aquesta època va ser detingut i agredit en diverses ocasions, i el juliol de 1921 va ser processat a Milà amb Errico Malatesta i Armando Borghi. El juny de 1922 es trobava a Piombino quan els escamots feixistes destruïren la Cambra del Treball i l'octubre d'aquell any va ser detingut a Milà. Finalment acceptà la proposta dels companys italoamericans de dirigir Il Proletario, òrgan de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Chicago (Illinois, EUA). En aquestaèpoca va fer amistat amb Carlo Tresca. En 1924 passà a dirigir Umanità Nova, periòdic dels anarquistes italoamericans de Nova York (Nova York, EUA), i on signà els articles sota el pseudònim Siram Nibaldi. A Nova York formà part del Cercle de Cultura Anarquista (CCA). Posteriorment seguí el cas Sacco i Vanzetti a Boston (Massachusetts, EUA). En 1925, cridat pels anarquistes locals, viatjà amb identitat falsa a Buenos Aires (Argentina), però en 1926 va ser expulsat i acabà a França, on es dedicà a fer conferències sobre teoria anarquista amb l'experiència que havia aconseguit a Amèrica. En 1927 visqué a Niça (País Niçard, Occitània), on treballà de pintor. Entre 1929 i 1931 col·laborà en la revista mensual Vogliamo, editada a Suïssa per l'anarquista Carlo Vanza i dirigida per Randolfo Vella. En 1932 promogué, amb Gino Bagni, la campanya d'adhesió al «Front Unit Antifeixista» i s'afilià al Partito Comunista d'Italia (PCdI, Partit Comunista d'Itàlia), que el va enviar a París (França). L'octubre d'aquell any viatjà a l'URSS amb una delegació, entre ells Karl Radek, i en retornar va fer conferències a França i a Suïssa. Expulsat de França, hi restà clandestinament i participà en l'organització del Congrés Mundial contra la Guerra d'Amsterdam (1932) i del Congrés de París (1933). A començament de 1934 va ser cridat des de l'URSS i es va traslladar amb sa companya i sa filla. A Moscou s'encarregà en nom de la Internacional Sindical Roja (ISR) de les informacions a Llatinoamèrica. A Moscou conegué molts futurs líders del PCdI, que negaven la degeneració estalinista o la ignoraven, i comunistes italians fustigats per les purgues soviètiques, com ara Emilio Guarnaschelli, a qui intentà ajudar senseèxit. Assabentat de la realitat del sistema soviètic, recollí dades i el febrer de 1935, gràcies a un fals passaport del Komintern, pogué sortir de l'URSS. A Bèlgica va fer conferències en cercles obrers, sobretot trotskistes, sobre la situació real soviètica, sumant l'hostilitat dels comunistes a la dels anarquistes, que el consideraven un traïdor a la causa. En aquest moment, va ser acusat per alguns de ser un provocador i un espia feixista. Obligat a tornar a Itàlia, entre 1935 i 1937 visqué a Elba i a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb el suport de parents i amics, ja que se li negava la feina pels freqüents controls policíacs que patia. Entre 1937 i 1940 fou un modest representant comercial i quan esclatà la II Guerra Mundial va ser novament detingut i confinat a Monteforte Irpino (Campània, Itàlia). Posat en llibertat condicional en ocasió del vintè aniversari de la«Revolució Feixista», va ser sotmès a constants controls policíacs i l'octubre de 1942, en plena guerra, va ser detingut una temporada pels nazis. Entre 1945 i 1946 els aliats el nomenaren alcalde de Capoliveri (Elba) i entre 1948 i 1955 treballà com a empleat en diverses localitats (Acciaierie Terni, Umbria, Roma, etc.). Després s'acostà als socialdemòcrates i esdevingué funcionari de la direcció del Partit Socialista Democràtic Italià (PSDI) i, després per dissensions polítiques, fou membre de la comissió federal de Reggio Calabria (Calàbria, Itàlia) i Matera (Basilicata, Itàlia) del Partit Socialista Italià (PSI). En 1964 s'establí a Capoliveri (Toscana, Itàlia), on es dedicà a la lectura de la història i de la política i a la reflexió. Maris Baldini va morir l'1 de gener de 1976 a Capoliveri (Toscana, Itàlia).

***

Giuseppe Rubino

- Giuseppe Rubino: El 26 de novembre de 1898 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el fuster anarquista Giuseppe Rubino. Sos pares es deien Giuseppe Rubino i Caterina Fusco. Quan era un infant emigrà amb sa família a Torí (Piemont, Itàlia). Després d'haver militat en les Joventuts Socialistes, entrà a formar part del moviment anarquista. Quan les agitacions desencadenades contra la Gran Guerra, en 1917, amb altres companys (Francesco Allolio, Enrico Cherubini, Tommaso Elia, Ilario Margarita i Corrado Quaglino), sota el nom d'«Un gruppo di religiosi», signà i distribuí un pamflet antimilitarista. Jutjats per aquest fet el 25 de setembre de 1917, tots van ser condemnats a tres anys de presó per«incitació a la revolta, instigació a la deserció i insults a l'Exèrcit», però els sis antimilitaristes van ser amnistiats en 1919. Participà activament en les vagues durant la postguerra i, gràcies a conferències realitzades al la Cambra del Treball i al Cercle «Francisco Ferrer», aconseguí rellevància entre els companys de Torí, representant-los el desembre de 1919 en el I Congrés de la Gioventù Rivoluzionaria Italiana (GRI, Joventut Revolucionària Italiana) que se celebrà a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Relacionat amb destacats anarquistes, com ara Errico Malatesta i Temistocle Monticelli, col·laborà en L'Avvenire Anarchico de Pisa (Toscana, Itàlia) i en Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). Destacà en la tasca de distribució de periòdics i fullets, desenvolupant una intensa propaganda entre els joves treballadors. L'octubre de 1920, acusat de «robatori, fabricació i transport de bombes amb la finalitat d'atemptar contra el poder de l'Estat», emigrà a la regió de París (França), i el 10 de juliol de 1922 va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys de reclusió. En 1924 marxà cap a Barcelona (Catalunya), on milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1929 va ser novament condemnat en rebel·lia a un any de presó per deserció. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la«Columna Internacional Lenin» del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i a la«Brigada Garibaldi», combatent a Monte Pelado, Osca i Guadalajara. Després va passar a l'Estat Major del Cos de Terra de l'Exèrcit de Llevant de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, lluitant a les poblacions andaluses de Màlaga i Motril. En gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Gurs, on entrà en la Unió Popular Italiana (UPI), una mena de comitè d'amistat francoitalià creat entre els interns que havien lluitat com a voluntaris en la guerra d'Espanya. Enrolat per la Oficina de Col·locació alemanya, l'octubre de 1941 partí cap a Alemanya sense passaport i trobà feina a Munic (Baviera, Alemanya). A finals de 1942 es va perdre la seva pista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Giuseppe Rubino (1898-?)

***

- Josep Gatell Comas: El 26 de novembre del 1918 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifranquista Josep Gatell Comas. Era fill d'un blanquer que, després de patir el tancament patronal a començament de la II República espanyola, es traslladà a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Josep Gatell Comas milità en les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma de Gramenet. Quan el cop militar feixista participà el 20 de juliol de 1936 en l'assalt de la caserna de Sant Andreu de Barcelona i quatre dies després marxà cap el front d'Aragó (Espanya), primer amb la «Columna Durruti» i després amb la «Columna Ortiz» («Columna Sud-Ebre»), participant en la presa d'Azaila (Terol, Aragó, Espanya). En 1937 col·laborà en Ruta. Posteriorment, a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), entrà a formar part del grup guerriller de sabotatge«Petróleo», juntament amb altres 36 milicians més, 12 dels quals amics de Santa Coloma de Gramenet, i entre ells son amic inseparable Enric Casañas Piera. Més tard passà a l'Esquadró Motoritzat de la 117 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, lluitant a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). Després de la presa de Terol (Aragó, Espanya), va fer estudis per a encarregar-se de l'Observatori de l'Exèrcit de Llevant i, quan el triomf franquista era un fet, el 24 de gener de 1939 se sumà a l'Exèrcit de l'Est per a finals de març passar amb Enric Casañas Piera la frontera. Patí els camps de concentració d'Arles, Barcarès i Argelers, que abandonà el gener de 1940 enquadrat en la 175 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la derrota francesa per part d'Alemanya, passà a Occitània i més tard al famós embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). En 1943 s'internà clandestinament a la Península i s'oposà al feixisme, sempre en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina de l'est peninsular. Visqué amb sa família a València (València, País Valencià). En 1946 es casà amb Conxa Boscà i l'any següent tingué una filla, Núria. Reduïdes les seves possibilitats de lluita, legalitzà la seva situació gràcies a l'amnistia a pròfugs i desertors de 1951. Sense feina, en 1952 emigrà, amb Enric Casañas Piera, al Brasil, on seguí militant en el moviment anarquista, tant brasiler com de l'exili espanyol. Dos anys després retornà a la Península i en 1957 emigrà a França tot sol i l'any següent se li sumà sa companya i sa filla. Josep Gatell Comas va morir el 12 de març del 1971 a Sevran (Illa de França, França) d'un infart i fou enterrat a Varennes-sur-Fouzon (Centre, França). Sa germana, Angelina Gatell Comas (1926-2017), fou una destacada poetessa, traductora, actriu de doblatge, lluitadora social i militant antifranquista.

Josep Gatell Comas (1918-1971)

Defuncions

Arthur Arnould

- Arthur Arnould: El 26 de novembre de 1895 mor a París (França) l'escriptor, periodista, membre de la Internacional, communard i llibertari Arthur Charles Auguste Arnould, també conegut comA. Matthey. Havia nascut el 17 d'abril de 1833 a Dieuze (Lorena, França). Fill d'un professor liberal de llengües estrangeres, va començar la carrera administrativa a la Sorbona de París, però la va abandonar per dedicar-se al periodisme. Els seus articles contra el Segon Imperi li van portar nombroses multes i estades a la presó. En 1868 va publicar el setmanari La Foire aux sottises (12 números). Després de la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, va ser nomenat sotsbibliotecari de la ciutat de París i adjunt a l'alcaldia del quart districte parisenc. El 26 de març de 1871 va ser elegit per al Consell de la Comuna i alhora per al del quart i setè districtes, i en va optar pel quart. A més d'altres càrrecs: membre de la Comissió de Relacions Exteriors (29 de març), de la Comissió del Treball i del Canvi (6 d'abril), de la Comissió de Subsistències (21 d'abril) i de la Comissió d'Ensenyament (4 de maig); també va ser elegit responsable, amb Auguste Vermorel, de la redacció del Journal Officiel, a partir de l'1 de maig. Va votar contra el Comitè de Salut Públic i va signar el «Manifest de la Minoria». Condemnat en rebel·lia a la deportació per un dels Consell de Guerra de Versalles després de la caiguda de la Comuna, es va refugiar a Suïssa, on va mantenir una important correspondència amb Jules Vallès --que va ser publicada en 1950-- i va fer amistat amb Bakunin a Lugano, del qual va ser un dels executors testamentaris, encarregant-se dels seus arxius. Va col·laborar en el Butlletin de la Fédération Jurassienne i en altres periòdics llibertaris i socialistes revolucionaris. En 1877 va publicar L'État et la Révolution, on explica el federalisme i la idea de comuna des del punt de vista proudhonià, autogestionari i anarquista. En 1878 va publicar a Brussel·les Histoire populaire et parlamentaire de la Commune de Paris, queés alhora un testimoni important sobre els personatges i sobre els esdeveniments i un preciós estudi sobre la ideologia de la Comuna (autonomia, federalisme, col·lectivisme, internacionalisme, millora de la condició obrera, reconeixement dels drets de les dones, accés a l'educació...). De tornada a París després de l'amnistia en 1880, va dedicar-se a escriure novel·les populars de manera reeixida sota el pseudònim d'A. Matthey --nom de sa dona-- i es va consagrar a la difusió de la teosofia, arribant a ser el president de la branca francesa de la Societat Teosòfica d'Orient i d'Occident --alguns escrits teosòfics els va signar amb el pseudònim Jean Matthéus. Altres llibres seus són Le prêtre et l'impôt (1868), Histoire de l'Inquisition (1869) i Les croyances fondamentales du bouddhisme (1895), entre d'altres. En 1987 Marc Vuilleumier va recollir les memòries de l'exili d'Arthur Arnould i de Gustave Lefrançais i les va publicar sota el títol Souvenirs de deux communards réfugiés à Genève (1871-1873).

***

Notícia sobre Ramon Rosich Armora apareguda en el periòdic falangista de Soria Labor del 19 de maig de 1938

- Ramon Rosich Armora: El 26 de novembre de 1942 és afusellat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Rosich Armora, conegut com Caragol. Havia nascut en 1914 a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Agustí Rosich i Rosa Armora. Fuster de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Flix. El 10 de juny de 1934 va ser detingut, amb altres companys, per participar en un tiroteig amb la força pública. Durant la Revolució fou membre del Comitè Local de la CNT i durant la guerra prestà els seus serveis a la frontera de Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). L'abril de 1941 va ser apressat pels franquistes a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya) i enviat a la presó de Tarragona. Jutjat en consell de guerra el 3 d'agost de 1942, va ser condemnat a mort per«rebel·lió militar», acusat d'haver participat en els anomenats «Fets de la Fatarella». Ramon Rosich Armora va ser afusellat, juntament amb el confederal Josep Cases Porta (Ton), el 26 de novembre de 1942 a la presó de Pilats de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Estava casat amb Teresa Codina i deixà dos infants.

***

Emil Szittya

- Emil Szittya: El 26 de novembre de 1964 mor a París (França) el crític d'art, pintor, periodista i escriptor bohemi i anarquista Adolf Schenk, més conegut com Emil Szittya. Havia nascut el 18 d'agost de 1886 a Budapest (Imperi austrohongarès). En 1906 s'instal·là a París on freqüentà la bohèmia artística i els cercles llibertaris. Entre 1906 i 1907 visqué a la colònia anarquista de Monte Verità d'Ascona (Ticino, Suïssa). Cap al 1908 conegué l'escriptor Blaise Cendrars a Leipzig, amb qui confraternitzà i continuà l'amistat a París. El gener de 1911 començà a publicar a París la revista anarquista en llengua alemanya Neue Menschen (Homes Nous). L'octubre de 1912, amb Marius Hanot, Blaise Cendrars i Freddy Sausey, publicà el primer i únic número (gratuït) de la tercera sèrie d'aquesta publicació, però en versió francesa (Les Hommes Nouveaux. Revue Libre). En 1914, arran de l'esclat de la Gran Guerra, s'establí a Zuric on restà fins al 1918, participant en l'avantguarda artística i en els moviments revolucionaris --conegué Vladímir Lenin, Lev Trotski, Karl Radek i altres agitadors. En 1915, amb l'escriptor expressionista Hugo Kerster, publicà el periòdic predadaista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). A partir de 1916 va ser assidu del Cabaret Voltaire de Zuric, bressol del moviment Dadà i de tota mena de propostes avantguardistes. En aquesta època conegué el pintor i escriptor hongarès Lajos Kassák, amb qui publicà la revista avantguardista i antimilitarista A Tett (L'Acte). En 1918, amb el desencadenament de la revolució, retornà amb Kassák a Hongria. Edità, amb Karl Lohs i Hans Richter, la revista Horizont-füzet / Horizont-Flugschriften / Horizont-Hefte, que es publicava a Budapest, Viena i Berlín. Durant els anys vint col·laborà en diferents publicacions berlineses. En 1923 publicà a Costança Das Kuriositäten-Kabinett. Begegnungen mit seltsamen Begebenheiten, Landstreichern, Verbrechern, Artisten, religiös Wahnsinnigen, sexuellen Merkwürdigkeiten, Sozialdemokraten, Syndikalisten, Kommunisten, Anarchisten, Politikern und Künstlern (El gabinet de les curiositats. Encontres amb estranys successos, vagabunds, delinqüents, artistes, religiosos folls, rareses sexuals, socialdemòcrates, sindicalistes, comunistes, anarquistes, polítics i artistes), retrat dels artistes avantguardistes i bohemis que conegué. Fugint del nazisme, en 1933 retornà a París on amb l'escriptor Paul Ruhstrat publicà la revista antifeixista Die Zone / La Zone (La Zona, 1933-1934). Amb l'ocupació alemanya de França, marxà al Midi i participà en la Resistència a la zona de Llemotges. Amb l'Alliberament, retornà a París on treballà al «Café des Deux Magots». En 1961 conegué a París l'escriptor revolucionari Franz Jung. Realitzà nombrosos estudis de pintors i d'artistes, alguns en monografies, com ara Henri Rousseau, Paul Camenisch, Coghuf, Charles Hindenlang, Otto Staiger, Hans Stocker, Max Sulzbachner, Pablo Picasso, Chaim Soutine, Arthur Bryks, Vincent van Gogh, Marc Chagall, August Wilhelm Dressler, Otto Dix, Heinrich Maria Davringhausen, Oskar Kokoschka, Robert Delaunay, Ernst Wagner, André Derain, Robin Christian Andersen, Marie Laurencin, Michail Alexandrowitsch Wrubel, Albert Marquet, Leopold Gottlieb, Ernesto de Fiori, Leo von König, Braque, Adrion, Czobel, Compard, Auffray, Chantal, De Segonzac, Marchand, Le Fauconnier, Utrillo, Vivin, Coubine, Rudolf Lévy, Isaac Grünewald, Walter Bondy, Ernst Hubert, Serna, Tischler, Kars, J. Hecht, Von Waetjen, Wilczinsky, Edzard, F. Rhein, Fotinsky, Masereel, Strecker, Wuestler, Bildhauer Hoetger, Herbert Garbe, etc. Malalt d'etiquesa, Emil Szittya va morir el 26 de novembre de 1964 al Pavelló dels Tuberculosos de París (França). És autor de Die Haschischfilms des Zöllners Henri Rousseau und Tatjana Joukoff mischt die Karten (1915), Das Spiel eines Erotomanen (1920), Ein Spaziergang mit manchmal Unnützigem (1920), Gebeteüber die Tragik Gottes (1922), Klaps oder Wie sich Ahasver als Saint Germain entpuppt (1924), Henri Rousseau (1924), Malerschicksale. Vierzehn Porträts (1925), Selbstmörder. Ein Betrag zur Kulturgeschichte aller Zeiten und Völker (1925), Ernesto de Fiore (1927), Hoetger (1928), Ausgedachte Dichterschicksale (1928), Herbert Garbe et la sculpture allemande (1929), Neue Tendenzen in der Schweizer Malerei (1929), Le paysage français (1929), Die französische Landschaft (1929), Leopold Gottlieb (1930), Leo von König (1931), Arthur Bryks (1932), L'art allemand en France (1933), Notes sur Picasso (1947), Marquet parcourt le monde (1949), Soutine et son temps (1955), 82 rêves pendant la guerre (1939-1945) (1963), Der Mann, der immer dabei war (1986, pòstum), Ein Spaziergang mit machmal Unnützigem. Prosa (1916-1920) (1994, pòstum), etc. Entre el 29 d'octubre i el 30 de novembre de 1985 s'exposà una antologia dels seus olis i guaixos a la Galerie Löcker de Viena. El seu llegat literari es troba dipositat al Deutschen Literaturarchiv de Marbach am Neckar.

Emil Szittya (1886-1964)

***

Ángel Falco

- Ángel Falco: El 26 de novembre de 1971 mor a Montevideo (Uruguai) el militar de carrera, diplomàtic, periodista, escriptor, poeta i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ángel Falco. Havia nascut el 21 de setembre de 1885 a Montevideo (Uruguai). Sos pares, immigrants italians, es deien Santiago Falco iÁngela Falco de Falco i fou el menor de vuit germans. En 1899 s'inscriví a l'Acadèmia Militar, ressortint en les seves aficions a la filosofia i a la literatura, però també en la seva indisciplina. Quan estava a punt d'obtenir el grau d'alferes, fou expulsat per insubordinació. Destinat al Batalló Florida, durant la Guerra Civil de 1904 fou tinent instructor de guàrdies nacionals en les files governamentals. Al final de la guerra abandonà la carrera militar, deixà de banda la política, s'adherí al moviment anarquista i es dedicà a la literatura i al periodisme (Diario del Plata, etc.). Destacà com a orador en actes de propaganda de carrer i la seva figura adquirí renom en el moviment anarcosindicalista de la primera dècada del segle XX. L'agost de 1907 fou detingut, juntament amb el poeta Emilio Frugoni, per propaganda llibertària i l'octubre d'aquell any patí un atemptat durant una intervenció al Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES). El 17 d'octubre de 1909 va ser ferit de bala i detingut per la policia i enviat a la Presó Correccional per haver instigat els manifestants a atacar la Legació Espanyola a Montevideo en acabar una manifestació de protesta per l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia que arreplegà 15.000 persones. Entre 1909 i 1915 col·laborà en la revista d'Alberto Ghiraldo Ideas y Figuras i entre l'11 de gener i el 5 de febrer de 1910 edità el diari El Pueblo. En 1910, en ocasió de l'aixecament armant del Partido Nacional (PN), incità els obrers a lluitar en la contesa armada per a defensar«la llibertat i la justícia social». Participà activament en la vaga general en solidaritat amb la vaga de tramvies del 21 de maig de 1911. L'editor Osiris Bertani li va publicar les seves primeres obres: ¡Ave Francia! (1906), Garibaldi (1907), Cantos rojos (1907, 1908 i 1909), Vida que canta (1908, 1910 i 1911), La leyenda del patriarca. Canto a Artigas (1911 i 1917) i El hombre quimera. Canto a la aviación (1911 i 1916). Ell mateix s'edità la seva poesia, a la qual conferia un èmfasi de dicció molt peculiar. Entre 1916 i 1917 visqué a Buenos Aires (Argentina) on fundà i redactà la revista Proteo (1916-1917) i el setmanari La Raza (1917). Durant els governs de José Batlle y Ordóñez i Baltasar Brum Rodríguez, del Partido Colorado (PC), ingressà en el cos diplomàtic, exercint entre 1918 i 1926 el càrrec de cònsol de l'Uruguai a Nàpols, Milà i Roma. En 1927 va ser nomenat cònsol general a Mèxic i en 1931 ministre plenipotenciari al país asteca. Acabà com a Encarregat de Negocis de l'Uruguai a Mèxic. Durant la seva estada a Mèxic va fer una bona amistat amb l'anarquista Simón Radowitzky, al qual donà feina a la seva legació. El 28 de novembre de 1962 va ser elegit per ocupar la Cadira«José Enrique Rodó» de l'Acadèmia Nacional de Lletres de l'Uruguai, de la qual prengué possessió el 14 de desembre d'aquell any. La seva abundant producció lírica, fortament influenciada per Victor Hugo, es publicà fins al 1964 i es caracteritzà pel seu caràcter militant i combatiu, definit per alguns com «poesia de barricada». A més de les obres citades, podem destacar Breviario galante (1910-1911), La tragedia de las alas (1914), El alma de la raza. Canto al lenguaje (1916), Troquel de fuego. Bocetos en rojo sobre la tragedia (1915-1916) (1917), El violín roto (1917), Héroes humildes (1922), entre d'altres. El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de l'Uruguai.

Ángel Falco (1885-1971)

Continua...

---

Sens dubte hem estat testimonis d'una massa llarga postergació de la paraula viva de Joan Maragall per part de la paraula noucentista, tan emmidonada i aticista. Sense oblidar que tampoc el pensament del poeta ha semblat massa políticament correcte. És a dir, d'una banda hi hauria hagut una dificultat lingüística per prendre degudament en consideració la seva obra, però, d'una altra també hi hauria hagut una dificultat diguem-ne ideològica. Perquè gosarem afirmar que tenir idees pròpies no ha afavorit cap lletraferit en l'espai d'expressió catalana. (Bartomeu Fiol)

Per una lectura actual de Maragall

Bartomeu Fiol | 21/12/2010 |

Sens dubte hem estat testimonis d'una massa llarga postergació de la paraula viva de Joan Maragall per part de la paraula noucentista, tan emmidonada i aticista. Sense oblidar que tampoc el pensament del poeta ha semblat massa políticament correcte. És a dir, d'una banda hi hauria hagut una dificultat lingüística per prendre degudament en consideració la seva obra, però, d'una altra també hi hauria hagut una dificultat diguem-ne ideològica. Perquè gosarem afirmar que tenir idees pròpies no ha afavorit cap lletraferit en l'espai d'expressió catalana. Com tampoc el fet que l'autor d'Oda nova a Barcelona pogués considerar que la poesia era "una arma de coneixement". Aquesta darrera expressió és de D. Sam Abrams, l'autor del llibre de rabiosa actualitat -s'entén, per a la gent lletraferida- del qual volem donar notícia.

Aquesta postergació del valor de la paraula viva de Maragall ha estat seriosament denunciada per l'estudi Llegir Maragall, ara, de l'esmentat poeta, traductor, crític i assagista tan eficaçment arrelat i establert entre nosaltres des de fa quaranta anys. Es tracta d'un consistent treball que ocupa un volum de 478 pàgines, el qual acaba de publicar Proa, avalat pel premi Carles Rahola d'assaig d'enguany, per un jurat format per Ignasi Aragay, Glòria Granell, Josep Lluch, Jordi Nadal i Mariàngela Vilallonga.

Sam Abrams vol deixar ben clar que l'accés normal als poemes de Maragall, tant per qüestions de mètode com per qüestions extraliteràries, no ha estat gens fàcil. "Dels factors metodològics, cal assenyalar els excessos historicistes a l'hora de llegir els poemes, com si la comprensió de l'obra lírica del poeta depengués gairebé exclusivament de la reconstrucció minuciosa de l'entorn cultural, social i polític de la seva època". Sam Abrams ens precisa: "Aquest llibre es proposa suggerir-ne una lectura actualitzada, alliberada de la càrrega d'historicisme que ens ha allunyat del sentit contemporani i nostre dels magnífics poemes de l'autor". I també: "Dels factors extraliteraris destacaria la distorsió de la personalitat humana i pública del poeta al llarg dels anys, sobretot des de la seva mort". "Per exemple es diu que era un home més aviat intuïtiu, poc aplicat i diligent, decididament burgès, conservador i catòlic, sobretot a partir d'un cert moment de la seva trajectòria vital, que coincidiria amb l'inici del segle XX".

Però la realitat és que la personalitat de Maragall no tenia res de monolítica, que abominava de molts d'aspectes de la burgesia en la qual va trobar-se integrat, que no podia concebre una realitat espiritual que no estigués entranyablement integrada en la realitat material, ni decidir-se per la natura tot abandonant la ciutat, o per la soledat en contra de la col·lectivitat per molt que rebutgés la grolleria, Com apunta l'autor: "Sabia que la vida consisteix en l'alternança entre devastació i creació. El nostre poeta sabia el preu real de les coses". Llegir Maragall, ara, que no pretén substituir la lectura directa de la seva poesia, és un comentari a l'estil anglosaxó, de tota la seva obra poema per poema. Per l'amplitud extraordinària de les seves implicacions, em permetré destacar, a tall d'exemple, els apartats dedicats a "Enviant flors", "Donant les joies", els extraordinaris "Paternal" i "La vaca cega", de Poesies (1985) i "Oda nova a Barcelona", de Seqüències (1911), una gran anàlisi d'aquest celebèrrim poema antiverdaguerià.

Diari de Balears (dBalears)

La paraula viva: trenta anys de poesia: Antologia (1972-2002)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Fa uns anys (devia ser pel 2000), vaig començar a enllestir una petita antologia de la meva poesia. Vaig pensar que era una bona oportunitat per anar revisant els poemaris que havia escrit i publicat en aquests darrers trenta anys. Hi havia una limitació: l'editorial em digué que l'antologia no podia anar més enllà d'uns cent poemes. Per tant, era evident, el llibre no podia incloure tots els matisos que m'hauria agradat incloure-hi. Cal dir que cap a finals de l'any 2000 em vaig engrescar de tot cor en aquesta aventura que a poc a poc em semblà emocionant. Talment fer un llarg viatge a la recerca d'una civilització perduda! Trobar novament els poemes, els sentiments que et bategaren fa trenta anys o més! Tot plegat, pura arqueologia sentimental, però també una possibilitat de concretar alguns dels aspectes que m'han impulsat a escriure poesia, a viure la literatura en el sentit més estimat dels modernistes, en la línia marcada per Maragall quan demanava una escriptura de la "paraula viva" lluny de la falsa retòrica dels exquisits.

En aquesta recerca del que hi pogués haver de "paraula viva" en els meus poemaris, els he repassat tots. Vaig començar pels publicats: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes (Editorial Moll, collecció Balenguera número 58, Ciutat de Mallorca, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003).

També he emprat alguns poemes de llibres encara inèdits: Els naufragis lents (Premi de poesia "Salvador Estrem i Fa", Tarragona 1997); Calendaris de sal (Finalista del Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó 2001); Les banderes de l'ocàs; Gavines en el blau i Les bicicletes pintades de blau...

Una vegada feta aquesta primera triadella (que, amb poques variants, va ser la definitiva), vaig copsar de seguida que, en aquests trenta-tants d'anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquest és tan sols un llistat mínim, escadusser i provisional, escrit només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta.

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua poesia espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T.S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar d'aquesta antologia que s'acaba de publicar en la collecció "El Turó": Antologia (1972-2002). Ací només es tracta de deixar constància del tarannà que, cap a mitjans dels anys seixanta, quan començ el conreu de la poesia, em fa anar per uns camins i no per uns altres. És, però, una experiència collectiva. A començaments dels anys seixanta molts joves ja estam immersos en la lluita política antifeixista, en organitzacions de caràcter marxista i revolucionari. Per a nosaltres la manca de llibertat del poble català, la destrucció de la nostra cultura en mans del feixisme, no és quelcom allunyat, eteri, vaporós que es pugui combatre des de la saleta d'un menjador senyorial escoltant l'obra de Maria Antònia Salvà (que per cert, havia fet poemes lloant el general Franco). Les històries contades pel pare i els oncles (que havien lluitat a favor de la República), la feina de corresponsal de Ràdio Espanya Independent, les vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres, amb les tortures de la Brigada Social contra miners i alguna esposa embarassada dels treballadors (que va ser brutalment colpejada per la policia), l'afusellament de Julián Grimau... tot plegat eren fets que, com a joves d'esquerres, ens feia veure que la llibertat de Catalunya i la reconstrucció de la nostra cultura no vendria mai donada pel simple conreu dels poemes d'ametlers en flors a què es lliuraven molts cappares de l'anomenada Escola Mallorquina. Cap a mitjans dels anys seixanta pensam que el combat per la llibertat i en defensa de la cultura catalana requereixen de l'organització militant i combativa de tots els antifeixistes en partits clandestins, en organitzacions de lluita cultural i política que, amb el seu esforç i el dels pobles silenciats per l'estat opressor, puguin veritablement conquerir la llibertat, l'autodeterminació de Catalunya i, de ser possible, la instauració de la República i el socialisme a la nostra terra.

Aquests són els fonaments de clar compromís polític i cultural que ens alleten als nostres divuit i dinou anys quan, a poc a poc, començam a escriure les nostres primeres ratlles. Bona part del que va ser la meva generació -el grup més combatiu, el més idealista- queda ressenyat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Lleonard Muntaner, Editor); Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

Cal estudiar a fons Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears de Josep Massot i Muntaner i, especialment el capítol "Intellectuals mallorquins contra la dictadura franquista" (pàgs. 203-246) per a copsar, mitjançant els epígrafs "L'ensorrada de la cultura autòctona", "L'anticatalanisme militant" (sobretot dels germans Miquel i Llorenç Villalonga). "Intellectuals afusellats", "Depurats i empresonats", "Els exiliats"...

Tota la fonda i terrorífica persecució feixista contra el catalanisme i l'esquerra (especialment atiada pels falangistes i pels germans Villalonga", porta, en paraules de Josep Massot i Muntaner, a una situació crítica per a la nostra cultura: "En resum, podem concloure que la situació dels intellectuals mallorquins durant el franquisme fou ben poc brillant. Perseguits i amenaçats de múltiples maneres a partir de juliol de 1936, veieren ensorrar-se tot el món ideal que havien anat construint i que s'havia traduït en manifestacions no gens menyspreables. Els més conservadors, esporuguits per la marxa de les coses i impressionats per la persecució religiosa i la repressió contra les dretes a la zona republicana, s'adheriren al general Franco -com a mal menor i sense gaire entusiasme-. Els més significats per la seva militància esquerrana foren víctimes, al seu torn, de la repressió franquista -d'una duresa i d'una brutalitat indescriptibles-i, en tant que pogueren, optaren per la fugida i per l'exili".

Als vint anys, ja ho he dit, som plenament conscients de tota aquesta història dolorosa. És llavors que llegim àvidament Lorca, Vallejo, Neruda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Celaya, Gabriel Alomar, Vladimir Maiakovski, Bertolt Brecht... I Espriu que comença a editar-se força! De bon començament, ja en aquells anys, ens deixaven ben freds les primeres lectures de Costa i Llobera (potser exceptuaríem Lo pi de Formentor) i de Maria Antònia Salvà. Ambdós eren poetes molt allunyats de la nostra lluita en defensa de Catalunya i de la llibertat.

L'ambient de repressió política i cultural franquista (i d'una mínima resistència cultural mitjançant les trobades poètiques a cases particulars, especialment a casa dels oncles de l'historiador Josep Massot i Muntaner: Marià i Mercè Massot) és descrit pel mateix Massot en molts dels llibres publicats aquests darrers anys i sobretot en Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1990).

Per edat i per origen de classe nosaltres no várem participar mai en les tertúlies literàries que es feien a Ciutat en els quaranta i cinquanta. Però, amb posterioritat, quan aprofundirem en l'obra d'alguns dels participants en aquelles lectures, ens adonàvem que no podíem combregar mai amb aquella forma pansida d'entendre la vida i la literatura. En el llibre de Margalida Pons Poesia Insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta podem trobar alguns fragments del dietari particular de l'escriptor Jaume Vidal Alcover que ens pot donar una idea aproximada de com era el món cultural d'aquelles senyores de possessió i canonges adscrits a l'herència de l'Escola Mallorquina. En la pàgina 46 d'aquest llibre, Margalida Pons reprodueix aquest fragment de Jaume Vidal Alcover: "'Violetes'. El nom ho diu tot. L'ambient que es respira en aquella amable casa: violetes, o sia petitor d'esperit, intranscendència, intimitat: es parla tot seguit del cor, de que si jo tenc cor i de que si tu no en tens i d'aquell que el té tan gros i de l'altre que el té estret o petit o tendre o romput o... lo que sia! Tot és cor allà dintre... També era allà Dona M. Antònia S[alvà], que llegí una cosa per a Dª M. M. i després s'amollà a dir els poemes folklòrics que havia fet, amb certa gràcia, a les taronges de Sóller, al vi de Binissalem, als 'sospiros' de Manacor, a l'anissat de Santa Maria, etc.".

Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repellia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".

Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síllabes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".

Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".

Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".

Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intellectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intellectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intellectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avellí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castelló acaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.

MÉS per Mallorca reclama més mitjans i formació en perspectiva de gènere al sistema judicial.

 El portaveu del grup parlamentari, Josep Ferrà, ha assegurat aquest dilluns en roda de premsa que “els pressupostos de 2019 reforcen els pilars del sistema públic de Balears”. Ferrà els ha qualificat de “bons pressupostos” i ha recordat la importància d’aprovar uns pressupostos generals. “Són molt importants per a les Balears, no només pel seu vessant social sinó també per la inversió per càpita, una inversió que encara desconeixem d’uns pressupostos que històricament ens han deixat a la cua”. “És una oportunitat per a Pedro Sánchez de refermar el seu compromís amb les polítiques del canvi de les Balears”, ha afegit.

El també diputat ecosobiranista ha criticat les declaracions del secretari d’Organització del PSOE, José Luís Ábalos, en què no descarta que no s’aprovin els pressupostos ni un avanç electoral de les generals per al 26 de maig. “Cada vegada que surt el senyor Ábalos, ens deixa preocupats per les incerteses de les seves declaracions”, ha dit.

Anarcoefemèrides del 27 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número de La Comune

- Surt La Comune: El 27 de novembre de 1882 surt a Màntua (Llombardia, Itàlia) el primer número del bisetmanal anarquista La Comune. Urlo della canaglia (La Comuna. Crit del Canalla). Portava l'epígraf«Nessun diritto senza doveri. Nessun dovere senza diritti» (Cap dret sense deures. Cap deure sense drets). Era, probablement, continuació de L'Affarista alla berlina (6 de desembre de 1880 – 24 d'agost de 1882), ja que tingué el mateix director, Luigi Colli. En el primer número publicà el programa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Contra el poder de l'Estat central reivindicà la completa autonomia de les comunes locals, propugnant una Federació Lliure de Comunes Autònomes. Criticà durament el govern esquerrà d'Agostino Depretis qualificant-lo de burgès, alhora que reivindicà un «nou radical ordre». Parlà molt sobre política local i de com organitzar els consells municipals. També reivindicà el dret al treball. Trobem textos de Bellegarrigue, G. Benvenuti, Luigi Colli, Victor Hugo, Moruzzi Policarpo i O. Gnocchi Viani, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'assaig de l'anarquista Gustave Lefrançais Della proprietà. En sortiren set números, l'últim el 2 de febrer de 1883, amb una interrupció entre el 10 de desembre de 1882 i el 23 de gener de 1883. Posteriorment, el 2 de setembre de 1888, sortí a Pàdua el primer i únic número del periòdic L'Urlo della Canaglia. A beneficio del giornale (El Crit del Canalla. A benefici del diari), que realment era un full editat per Attilio Borgatti que volia recaptar fons per publicar un nou diari.

***

Josep Canela

- Assassinat de Josep Canela: El 27 de novembre de 1920 és assassinat al bar El Ciclista, de la plaça Bonsuccés de Barcelona (Catalunya), per un escamot de pistolers del Sindicat Lliure --format, segons Innocenci Feced, per Ramon Sales, Josep Cinca i els germans Alvarado--, dirigit pel governador civil Severiano Martínez Anido, el militant anarcosindicalista Josep Canela Recasens --també citat Caneda. Era ja tard i s'havien apagat les faroles públiques. El sereno feia la ronda quan uns desconeguts el van arrossegar a un portal ordenant-li, sota l'amenaça de les pistoles, que callés i no s'hi mogués. Després s'acostaren al bar. Canela seia en una taula a prop de la porta, sempre oberta. Els assassins dispararen des del carrer. Els trets van ressonar al local sobresaltant els clients. Canela es va posar dret d'un bot i es va amagar rere el mostrador; però tocat per tres bales, va caure en terra. Arrossegant-se, va intentar refugiar-se a la rebotiga, on vivien els amos i on estaria fora de perill. Però les forces li van fallar i hi va quedar estès, dessagnant-se. Els agressors van fugir a tot córrer, ja que els trets van atreure la guàrdia de la caserna que havia a la mateixa plaça. Caneda havia estat deportat a Tenerife durant el període que va seguir a les tortures de Montjuïc i en 1916 va estar tancat a la presó Model de Barcelona, des d'on col·laborava en Solidaridad Obrera amb articles anticarceraris. Va ser d'antuvi secretari del Sindicat d'Hoteleria de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i després del Sindicat de Metal·lúrgia, càrrec que ocupava quan va ser assassinat. Va assistir al Congrés del Teatre de la Comèdia (Madrid, 1919) com a delegat, on va signar la declaració de principis que establia el comunisme llibertari com a meta. Va participar en un míting a Manresa el novembre de 1920 en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Era assessor de Salvador Seguí i era membre del sector dels sindicalistes «temperats i realistes» (Salvador Seguí, Eveli Boal, Salvador Quemades, Josep Viadiu, Joan Peiró, Andreu Nin, entre d'altres).

Naixements

L'atemptat de L'Assommoir segons un dibuix de la premsa de l'època

- Jean Renaud:El 27 de novembre de 1841 neix a Lons-le-Saunier (Franc Comtat, Arpitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Jean Célestin Renaud, també conegut com Cointot. Antic suboficial del 70è Regiment de Línia condecorat, fou conegut per viure en concubinat amb una dona amb qui tingué tres fills i es guanyava la vida fent classes d'esgrima. Esdevingué anarquista i fou membre de la Federació Revolucionària de la Regió Est a Lió. El 7 de novembre de 1867 fou condemnat pel Tribunal Correccional de Lons-le-Saunier a 18 dies de presó per«rebel·lió, cops i ferides». El 22 d'octubre de 1882 va anunciar en una reunió que un atemptat es realitzaria aquell mateix vespre. Unes hores més tard, una bomba va explotar al restaurant-cabaret «L'Assommoir» (La Taverna), al subsòl del Teatre Bellecour, al carrer de la República de Lió, freqüentat per la burgesia local, que va causar la mort d'un empleat de 20 anys, Louis Miodre, nombrosos ferits i importants danys materials. Per evitar les investigacions judicials, es va exiliar una temporada a Ginebra (Suïssa). El 19 de novembre de 1882 el Jutjat d'Instrucció de Lió llançà una ordre de detenció contra ell sota la inculpació d'«afiliació a una Associació Internacional de Treballadors». Va ser condemnat en rebel·lia dues vegades: el 6 de desembre de 1882, a dos anys de presó i 3.000 francs de multa, i el 19 de gener de 1883, durant el«Procés dels 66», a cinc anys de presó, 2.000 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Va viure amagat a Lió i en 1884 marxà a Marsella on, sota nom fals, va fer feina de mecànic alhora que reprengué la seva tasca militant. Reconegut per un «inspector especial», fou detingut el 13 de maig de 1885 al seu lloc de feina, sota l'acusació de «robatori de dinamita» i fou traslladat a Lió dos dies després on un tribunal correccional el condemnà el 27 de maig a 18 mesos de presó, 100 francs de multa i 10 anys d'interdicció. Va ser indultat pel decret del 8 de gener de 1886 i després va fer feina com a obrer metal·lúrgic. Instal·lat a París, va conèixer Paul Reclus, nebot d'Élisée Reclus, a la fàbrica de productes químics de Saint-Denis on feia feina. Amb Paul Reclus va marxar a Bessèges, on fou contractat com a mecànic a la Companyia de Foneries i Forges on Reclus era l'enginyer. A Bessèges organitzà la Cambra Sindical dels Treballadors Reunits (minaires, metal·lúrgics, sabaters, comerciants, etc.) i va fer de corresponsal per al periòdic anarcocomunista Le Révolté, de Jean Grave. El 17 de maig de 1886 fou acomiadat d'aquesta companyia i el 28 d'aquell mateix mes marxà a Marsella on s'instal·là, canviant sovint de domicili amb sa companya i sos infants. Jean Renaud va morir el 20 de gener de 1904 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Joves anarquistes. D'esquerra a dreta: Rivoluzio Gilioli, Renzo Cepelli, ?; (asseguts) Luigi Evangelista i Antonio Gramantieri (Mòdena, començaments de 1920)

- Antonio Gramantieri: El 27 de novembre de 1898 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Antonio Gramantieri. Sos pares es deien Giuseppe Gramantieri i Maria Margotti. Fill d'una família«subversiva», després de participar en la Gran Guerra, que el deixà mutilat, es traslladà a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). En els primers anys del feixisme va ser contínuament perseguit i en 1923 decidí passar a França. De bell nou a Itàlia, s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de pintor per a la Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT). El novembre de 1935 el prefecte de policia el proposà per al confinament, per haver pronunciat «frases escandaloses» contra el Duce, fet que va provocat que un obrer feixista que treballava al seu costat el bufetegés, però finalment només va ser amonestat formalment per les autoritats. Per mor d'aquest episodi, va ser despatxat de la FIAT i retornà a Mòdena. En 1940 el trobem empresonat a Asti (Piemont, Itàlia) i un cop lliure s'establí a Alba (Piemont, Itàlia). Durant la Resistència fou partisà en la 48 Brigada «Garibaldi», que operà a Langhe (Piemont, Itàlia). Després de la II Guerra Mundial retornà a Mòdena i s'adherí a la Federació Anarquista de Mòdena (FAM). El maig de 1947, amb Carlo Venturelli, va ser denunciat per difusió de manifests antimilitaristes. Processat en 1950, va ser absolt per manca de proves, però de tota manera va ser condemnat a dos anys de presó per «instigació a la desobediència». Posteriorment continuà militant en el moviment anarquista, però sense destacar ni comprometre's. Antonio Gramantieri va morir el 30 de maig de 1973 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Francisco Pérez

- Francisco Pérez: El 27 de novembre de 1907 neix a La Aljorra (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Pérez, conegut com Paco. Emigrà a Andalusia, on milità en el moviment llibertari. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 aconseguí arribar a Cartagena i d'allà passà a Barcelona (Catalunya). Va ser nomenat membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a la capital catalana. Després lluità al front de València. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb sa companya Carmen Pérez Estévez i sa filla Violeta, de 15 dies, i tots van ser reclosos al camp de concentració de Sant Cebrià. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lió (Arpitània), en estreta amistat amb Cayetano Zaplana Zapata i molt lligat a les Joventuts Llibertàries i als grups específics de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'agost de 1946 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT en l'Exili com a delegat de la Regional 4-5. A començaments dels anys cinquanta fou secretari dels fons destinats als companys empresonats a l'Espanya franquista. En 1951, arran de l'assalt el 18 de gener d'aquell any per un grup d'acció llibertari d'un furgó postal davant l'oficina de correus del carrer Duguesclin de Lió, va ser detingut juntament amb una trentena de militants confederals, entre ells Josep Peirats, Pere Mateu i J. Pascual, que van ser maltractats per les policia francesa. Malgrat no tingués res a veure amb aquest assalt, fou acusat d'haver participat i de ser còmplice de diversos atacs realitzats a la zona de Lió i de Grenoble entre 1946 i 1950. Jutjat, el gener de 1955 va ser condemnat a 10 anys de presó. Després de vuit anys de tancament, fou alliberat i se li va assignar la residència durant molts anys a Angers (País del Loira, França). Després pogué retornar a Lió. Francisco Pérez, un any després de retirar-se, va morir el 26 de gener de 1973 a Lió (Arpitània) d'un càncer d'estomac fruit de l'apallissament de 1951.

Francisco Pérez (1907-1973)

***

- Francisco Ortiz Pérez: El 27 de novembre de 1911 neix aÁlora (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Ortiz Pérez. En 1939, després de participar en la guerra i la Revolució, passà a França quan la Retirada i va ser internat en diversos camps de concentració i enviat a fer feina a la «Línia Maginot» enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Quan l'ofensiva alemanya de la primavera de 1940 aconseguí evitar ser capturat i posteriorment s'establí a l'Alta Savoia (Roine-Alps, Arpitània). A començament de 1944 s'integrà en el maquis que operava a l'altiplà dels Glières (Roine-Alps, Arpitània). Quan l'ofensiva alemanya de la primavera de 1944 contra la zona dels Glières, aconseguí amagar-se al cim d'un arbre i durant la nit franquejar les línies alemanyes. Després de la II Guerra Mundial fou un dels responsables de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Annecy (Roine-Alps, Arpitània) i en 1951 era el secretari de Coordinació del Comitè Regional de Roine-Alps, fet pel qual va ser detingut arran del cas de l'atracament del furgó postal de Lió (Arpitània) de gener d'aquell any. En diferents ocasions fou delegat als plens i congressos de la CNT, entre ells el Congrés de Reunificació de 1961 a Llemotges (Llemosí, Occitània). Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a Màlaga i posteriorment va fer la vida entre Annecy i Màlaga. En 1976 morí sa companya Visitación Esteván Montero. Francisco Ortiz Pérez va morir el 25 de febrer de 1981 a Màlaga (Andalusia, Espanya) víctima d'un infart.

***

Notícia de la detenció de Nicolás Bergós Ferrero apareguda en el diari saragossà La Voz de Aragón del 27 de setembre de 1935

- Nicolás Bergós Ferrero: El 27 de novembre de 1916 neix a la Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Primitivo Nicolás Bergós Ferrero –el segon llinatge citat també erròniament com Ferraire. Era fill de Timoteo Bergós Cuella (El Abuelo), destacat militant anarquista, i Pilar Ferrero. Participà amb son pare i altres companys (Samuel Falgás, Casimiro Agut, etc.) en l'aixecament insurreccional de desembre de 1933, fet pel qual va ser empresonat a Val-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent)  i Allepús (Terol, Aragó, Espanya). El 26 de setembre de 1935 va ser detingut al seu poble per la Guàrdia Civil, juntament amb son pare i Manuel Falgás Aguilar, per haver refugiat companys perseguits pels fets revolucionaris de desembre de 1933, entre ells Baptista Albesa Gil, i per guardar propaganda i llibres anarquistes. Sa companya era Luisa Miguela Irene Arnau Capaces, també militant anarquista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà l'agricultura. En 1942 s'instal·là a Montpeller amb sa companya. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Montpeller de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Nicolás Bergós Ferrero va morir el 21 d'octubre de 2000 a l'Hospital General de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

Defuncions

Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov

- Slave Merdzanov: El 27 de novembre de 1901 és executat a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia), el guerriller i revolucionari anarquista macedoni Svetoslav Txanev Merdzanov, més conegut com Slave Merdzanov --també citat com Slav Merdjanov. Havia nascut el 16 de juliol de 1876 a Karnobat (Burgas, Bulgària), que aleshores formava part de l'Imperi Otomà. Quan encara estudiava a l'institut de Ruse, gràcies a la influència del llibertari Varban Kilifarski, s'adherí al grup anarquista d'aquesta ciutat del Danubi i no acabà els estudis secundaris. Després de treballar un temps en una notaria, marxà a Ginebra (Suïssa) per estudiar Dret, però no es matriculà i entrà a formar part de l'anarquista«Cenacle de Ginebra», fundat en 1898 per Petar Mandjoukov i estretament relacionat amb el Comitè Revolucionari de Macedònia. Arran de la decisió del Cenacle de consagrar-se a la lluita per l'alliberament de Macedònia del poder turc, marxà a Tessalònica. En 1899, amb Mandjoukov i Petar Sokolov, formà part del grup guerriller de Gotsé Deltxev, adscrit a l'Organització Revolucionària Interna de Macedònia (ORIM), que actuà a les zones muntanyenques de Pirin,Òrvilos i Falakró. En 1900 arribà a Constantinoble on creà el grup anarcoterrorista «Els Barquers» i, sempre amb Mandjoukov i Sokolov, participà en la preparació de la voladura del Banc Imperial Otomà de Constantinoble, per la qual cosa foradaren un túnel sota l'oficina bancària. Aquest grup també preparà un atemptat contra el soldà Abdul Hamid II i contra la Companyia de Tabacs de Constantinoble. El juliol de 1901 formà un nou grup d'acció amb la participació de cosacs revolucionaris armenis i partí a la zona d'Adrianòpolis, on es dedicà a segrestar membres de l'alta burgesia turca. Després de segrestar Nuri Bey --fill de Mustafa Dertli Chiflik, ric propietari d'Adrianòpolis--, el grup tingué un enfrontament armat amb l'exèrcit, Sokolov i altres dos membres del grup resultaren morts, així com Nuri Bey; Merdzanov sortí greument ferit i fou capturat amb altres dos militants. Després de terribles tortures, els sobrevivents van ser condemnats a mort. Slave Merdzanov, i els seus companys, van ser penjats el 27 de novembre de 1901 a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia). Moments abans de morir, pronuncià un curt discurs en turc que acabà amb «Visca la llibertat! Visca l'anarquia!». En un parc del seu poble natal de Karnobat s'aixecà un monument en la seva memòria. 

***

Edició de 2001 del llibre d'Isidro Cicero Gómez

- José Lavín Cobo: El 27 de novembre de 1941 cau abatut a Santander (Cantàbria, Espanya) el guerriller anarquista antifranquista José Lavín Cobo, també conegut com Pepín o Pin el Cariñoso, pseudònim heretat de son avi. Havia nascut a San Roque de Riomiera (Pas-Miera, Cantàbria, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball, durant la Guerra Civil espanyola lluità en el batalló«Libertad», format per cenetistes, com a sergent. Caigut en el front del Nord, retornà al seu poble i va fer feina a la fleca de son oncle Pepe Vian, a San Roque de Riomiera, fins a la seva detenció per la Guàrdia Civil. Traslladat a la seu de Falange de Liérganes, a finals de 1937 aconseguí fugir quan s'assabentà que es preparava el seu assassinat. Setze familiars seus van ser empresonats. Amb son germà Belisario i altres --Orestes García, els germans Nemesio Hazas Arce i Rafael Hazas Arce (Ferroviario), Raimundo Casar Acebo (Tampa), Domingo Samperio (Rada), Ramiro Agudo, Andrés (El de la Valienta), Víctor (El Americano), etc.-- formà un escamot guerriller que actuà per Miera, Pas i Asón. José Lavín Cobo, el 27 de novembre de 1941 a l'entrada del número 44 del carrer de Santa Lucía de Santander (Cantàbria, Espanya), quan preparava la seva marxa a Veneçuela, caigué mort en una emboscada policíaca. A aquest grup se li van atribuir gran nombre d'accions contra els facciosos: execució de delators i feixistes (Berto Casar, Manuel García), raptes, assalts econòmics, etc. L'escamot fou anihilat entre octubre i novembre de 1941 per la delació d'Escalante, un enllaç de la guerrilla; però anteriorment ja havia patit baixes significatives: Orestes Gutiérrez, Ramiro Agudo i Belisario Lavín. La traïció d'Escalante portà la mort de diversos militants: Constantino (El Madrileño) i Nemesio Hazas Arce, a La Cavada, el 24 d'octubre de 1941; i sos germans Dolores Lavín (Lola) i Marcos Lavín (Cenizo) i son cosí Pedro Lavín (Melenas), al barri de Peñacastillo, l'endemà de caure José Lavín Cobo. Dies després, a Orejo, a prop de la capital càntabra, fou eliminat altre membre del grup, Santiago Martín Fernández. Sa companya més coneguda fou María Solano (Cuca), que patí tortura i cops al seu ventre embarassat; però tingué diverses relacions amoroses, com ara Laura Mantecón. Les accions contra aquest grup guerriller foren dirigides pel governador civil, el falangista Carlos Ruíz García, i executades pel capità Herrara de la Guàrdia Civil. Militants d'aquest grup que sobrevisqueren constituïren posteriorment la«Brigada Malumbres». En 1978 Isidro Cicero Gómez publicà una biografia, Los torvos y fieros motivos de El Cariñoso, reeditada posteriorment sota el nom d'El Cariñoso. Los emboscados del Miera. Una referència literària a aquesta partida la troben a la novel·la de Julio Llamazares Luna de lobos (1985), que fou adaptada al cinema en 1997.

***

Manuel Ribeiro

- Manuel Ribeiro: El 27 de novembre de 1941 mor a Lisboa (Portugal) el poeta, escriptor, periodista, traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista, i més tard comunista i, finalment, catòlic conservador, Manuel António Ribeiro. Havia nascut el 13 de desembre de 1878 a Albernoa (Beja, Alentejo, Portugal). Després d'educar-se a l'Escola Secundaria de Diogo de Gouveia i a l'Institut de Beja, es traslladà a Lisboa per estudiar medicina, carrera que no acabà. En 1908 començà a militar en el moviment anarquista i la primera col·laboració en la premsa llibertàriaés de l'any següent. Entre 1912 i 1914 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista O Sindicalista i, més tard, fou un dels fundadors del periòdic del mateix corrent llibertari A Batalha, amb qui col·laborà fins el març de 1921. Entusiasta de la Revolució d'Octubre, el maig de 1919 fundà la Federació Maximalista Portuguesa (FMP), organització bolxevic de la qual formà part de la seva Comissió Executiva, ocupant el càrrec de secretari general, a més de dirigir el seu òrgan d'expressió, Bandeira Vermelha, fundat el 5 d'octubre d'aquell any i un dels principals embrions del comunisme portuguès. Empleat dels Caminhos de Ferro Portugueses (CFP, Ferrocarrils de Portugal) i partidari del sindicalisme revolucionari, l'octubre de 1920 va ser detingut, tancat durant un mes a la presó de Limoeiro i acomiadat de la feina per solidaritzar-se amb una vaga de ferroviaris. Fou un dels fundadors i principals impulsors del Partit Comunista Portuguès (PCP), s'integrà en la seva primer direcció i fou director i principal redactor d'O Comunista, el primer òrgan del PCP. Durant el seu empresonament es va veure influenciat pel misticisme i es va interessar per l'estudi de l'art sacre, acabant convertint-se en 1926, en privat, al catolicisme. En aquesta època dirigí la revista catòlica Renascença i fundà, amb el pare Joaquin Alves Correia, Era Nova. En els any trenta cooperà amb el PCP en iniciatives unitàries antifeixistes. Intentà establir una síntesi intel·lectual entre el comunisme i el catolicisme, el«catocomunisme». Traduí obres al portuguès de Gorki, Tolstoi, Kropotkin i Paul Eltzbacher. Fou un els autors més llegits dels anys vint del segle passat a Portugal i entre les seves obres, considerades neorealistes, podem destacar la seva «Trilogia social» [A catedral (1920), O deserto (1922) i Ressurreição (1923)], Na linha de fogo. Crónicas subversivas (1920), «Trilogia nacional» [A colina sagrada (1925), Planície heróica (1927) i Os vínculos eternos (1929)],A verdadee dos anjos (1926), Batalha nas sombras (1928), Novos horizontes. Democracia cristã (1930), Sarça ardente (1942), Rosa mística e outros poemas (2013, pòstum), etc. A partir de 1932 treballà a la Biblioteca Nacional de Portugal i de conservador a l'Arxiu Nacional de Torre do Tombo. El seu arxiu i biblioteca es trobem dipositats a la Biblioteca Municipal de Beja. Entre el 13 de setembre i el 18 d'octubre de 2013 es pogué veure a la Biblioteca General de la Universitat d'Évora l'exposició «Manuel Ribeiro, o trabalho e a cruz» (Manuel Ribeiro, el treball i la creu).

***

Adolfo Lima

- Adolfo Lima: El 27 de novembre de 1943 mor a Lisboa (Portugal) l'advocat, pedagog, traductor i escriptor anarquista i anarcosindicalista Adolfo Godfroy de Abreu Lima. Havia nascut el 28 de maig de 1874 a Lisboa (Portugal). Fill d'una família noble, rebutjà fer servir el títol de comte. En 1900 es llicencià en dret per la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) i exercí l'advocacia entre 1902 i 1910, quan deixà la jurisprudència i es dedicà en cos i ànima a la pedagogia llibertària. En 1908 fou professor de sociologia en el Curs Lliure d'Art de Representar de l'Associació de Classe dels Artistes Dramàtics. Entre 1911 i 1923 ensenyà a l'escola Liceu Pedro Nunes i va ser professor de metodologia a l'Escola Normal Primària de Lisboa, on destacà especialment fins el 1921 pels seus mitjans pedagògics. També va fer classes a l'Escola Taller Núm. 1, a Largo de Graça, i a l'Escola Normal de Benfica. Amant del teatre, participà activament en la iniciativa «Teatro Livre» i en 1914 publicà la conferència O teatro na escola. També fou cap dels serveis escolars de la societat «A Voz do Operário», col·laborador de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) i membre destacat de la Sociedad d'Estudis Pedagògics (SEP) i de la Lliga d'Acció Educativa (LAE). Col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara A Aurora, A Batalha, O Debate, Humanidade,O Intransigente,Novos Horizontes, A Sementeira, Terra Livre iO Trabalho, entre d'altres. Entre 1915 i 1920 col·laborà en Atlantida. Mensário artístico literário e social para Portugal e Brazil. Fou corresponsal de la revista francesa L'Éducation (1921-1927) i responsable de la Secció Portuguesa de la Lliga Internacional Pro-Educació Nova. En 1922 assistí al III Congrés Anarcosindicalista de Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal) de la Confederació General del Treball (CGT), on presentà la tesi Organizaão social sindicalista, que publicà el mateix any. Entre 1924 i 1927 dirigí Educação Social. Revista de pedagogia e sociologia. Arran de la implantació de la dictadura en 1926, l'octubre de 1927 va ser detingut i processat juntament amb altres membres de la Unió del Professorat Primari (UPP). Traduí Verdade, de Zola;As leis sociológicas, deGuillaume de Greef, A multidão criminosa, d'Scipis Siphole; As lições da guerra, d'Augustin Hamon; A psicologia do amor, de Gaston Dauville, A história da Terra, de L. de Launay, O direito do povo, de Edmond Picard, A luta universal, de Félix Le Dantec, i A Liga da Gente Nova, d'Henrik Ibsen, entre altres obres de sociologia, de psicologia i de divulgació científica. Dirigí l'Encilopédia Pedagógica Progredir i publicà nombroses obres pedagògiques, com ara Educação e Ensino. Educação integral (1914), O Ensino da História (1914), Metodologia (1921 i 1932) iPedagogia sociològica. Princípios de pedagogia e plano de uma organização geral de educação (1936); estudis laboralistes, com O contrato do trabalho. Esboço histórico, critica do actual contrato do trabalho, contrato colectivo (1909), i obres de teatre llibertàries.

***

Guglielmo Bartolini fotografiat per Pietro Bezzi (Ravenna, febrer de 1950)

- Guglielmo Bartolini: El 27 de novembre de 1958 mor a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Pietro Guglielmo Bartolini. Havia nascut el 2 de desembre de 1889 a Cervia (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Domenico Bartolini i Eugenia Medea Soprani. El 19 de novembre de 1898 es traslladà amb sa família a Ravenna, on, encara adolescent, començà a treballar de jornaler i de fuster. El 29 de desembre de 1909, després de ser cridat a files, va ser enrolat en la Marina, on va rebre diversos càstigs per professar idees subversives i per fer-hi propaganda. Un cop llicenciat, va ser posat sota vigilància per part dels carrabiners, però no sabem res de concret sobre les seves activitats polítiques. Formà part de la Cambra del Treball de Ravenna i la representà en diversos congressos. En aquestaèpoca treballava de fogoner de vaixells mercants i va fer alguns viatges a Kotor (Montenegro). Quan esclatà la Gran Guerra es declarà neutral, però el 10 de juliol de 1915 va ser novament cridat a files i destinat com a fogoner de vaixells de guerra a Venècia (Vèneto, Itàlia) i després a Bríndisi (Pulla, Itàlia). Jutjat per un delicte militar, va ser condemnat a un any de reclusió. Quan estava empresonat a Venècia, tot esperant ser traslladat a Gaeta (Laci, Itàlia), conegué dos militars detinguts, el mariner electricista Achille Moschini i el caporal de cavalleria desertor Giorgio Carpi, que van explicar que estaven en contacte amb agents secrets austríacs disposats a pagar importants sumes de diners a qualsevol que fes esclatar pels aires vaixells de guerra italians i decidí unir-se amb ells en aquesta empresa. Quan encara era a la presó, el 27 de setembre de 1915 el cuirassat Benedetto Brin, ancorat al port de Bríndisi, patí un sabotatge, que tingué com a resultat 456 morts, entre oficials, sotsoficials i mariners. El 15 d'octubre de 1915 va ser traslladat a la presó militar de Gaeta i probablement va perdre el contacte amb Moschini i Carpi. Després de l'enfonsament del vaixell de guerra Leonardo da Vinci, el 2 d'agost de 1916, decidí confessar a les autoritats el que sabia. Les seves revelacions ajudaren en la investigació del cas, però va ser acusat d'alta traïció i intel·ligència amb l'enemic. L'1 d'agost de 1918 va ser jutjat per un tribunal militar romà pel cas de la Benetto Brin i condemnat, prèvia degradació, a cadena perpètua. Moschini i Carpi va ser condemnats a la pena de mort mitjançant afusellament d'esquena, encara que la pena va ser commutada el 20 de març de 1919 per la de cadena perpètua; un altre implicat, Michele Azzoni, que s'autodefinia com a actor cinematogràfic, va ser absolt. Durant tota la seva vida va declarar la seva innocència, encara que sembla que va pecar d'ingenuïtat. Va estar empresonat durant 25 anys, sobretot a Porto Longone, a l'illa d'Elba. El més curiós del casés que Moschini va ser alliberat el març de 1937 i Carpi en 1940. Per insistència de la seva família, va demanar la gràcia i passà gairebé un any de confinament a Ventotene. El 8 de setembre de 1943, amb la caiguda del feixisme, recuperà la llibertat i prengué part activa en la Resistència com a partisà combatent, amb el nom de batalla deVecchio, enquadrat en la 28 Brigada«Garibaldi», que operava als Apenins de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia). El 20 d'abril de 1944 va ser capturat pels alemanys durant una«neteja» a les muntanyes i empresonat a Forlì a l'espera del seu afusellament. Quan els companys se n'adonaren de la seva agafada, organitzaren una evasió muntada amb una estratagema en la qual intervingueren Manilla Guadani, companya de l'anarquista Attilio Bazzocchi, i la partisana Ginetta Ghirardini. Un cop lliure, entre el 12 de juny de 1944 i el 4 de desembre d'aquell any, formà part de l'«Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) «Ravenna» i representà el moviment anarquista en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Ravenna. Després de la II Guerra Mundial, va ser un destacat militant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) i després de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) de Ravenna. Com a secretari de la Federació Anarquista de Ravenna (FAR), signà l'expulsió de Domenico Zavattero del moviment anarquista. Amb Pirro Bartolazzi i Digione Bosi col·laborà en la refundació del periòdic L'Aurora. Guglielmo Bartolini va morir el 27 de novembre de 1958 d'un atac cardíac a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de José Escudero Mermejo publicada en el periòdic tolosà Espoir del 27 de gener de 1963)

- José Escudero Mermejo: El 27 de novembre de 1962 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Escudero Mermejo –el segon llinatge a vegades citat erròniament Bermejo–, conegut com El Maño. Havia nascut cap el 1896 a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Pagès de professió, en 1926 entrà a formar part de l'Associació de Llauradors de Saragossa. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola participà en la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Son pare va morir el 17 de febrer de 1939 al camp de concentració de la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord) i ell, internat a al Fort de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord), no pogué assistir al seu enterrament. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Pàmies de la CNT.

***

Vincenzo Castellari, en segona fila marcat amb una creu, amb altres companys

- Vincenzo Castellari: El 27 de novembre de 1966 mor a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Castellari. Havia nascut el 19 de juliol de 1880 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Paolo Castellari i Mariangela Cornacchia. Només pogué assistir fins a la segona classe de primària. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i quant tenia 20 anys les autoritats el consideraven un dels caps d'aquest moviment a Faenza. En la seva formació política tingué molta influència l'internacionalista Serafino Mazzotti. Es guanyava la vida fent de carrosser. Mantingué correspondència amb altres anarquistes italians i rebé L'Agitazione d'Ancona, periòdic que distribuïa, i L'Avvenire Sociale de Messina. També va rebre còpies de periòdics anarquistes publicats a l'estranger i manifests, moltes vegades segrestats per l'autoritat judicial. Entre l'abril de 1901 i el setembre de 1903 va fer el servei militar al III Regiment d'Artilleria establert a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). El maig de 1904 promogué una manifestació no autoritzada a Faenza per protestar contra la matança de vaguistes que tingué lloc a Cerignola (Pulla, Itàlia); denunciat per aquest fet per l'autoritat judicial, va ser jutjat i condemnat pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) a 20 dies de reclusió i a una multa. El juny de 1909 va ser elegit membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Faenza amb els vots dels obrers socialistes i anarquistes. El 23 de febrer de 1913 prengué part en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que se celebrà a Faenza. El seu nom aparegué en 1914 en una carta segrestada per la policia a Domenico Ghetti, detingut a Milà amb possessió d'una bomba. L'autor de la carta, Cesare Magri, responsable del Fascio Comunista Anarquista de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), presenta Ghetti als companys de Romanya, fent menció de militants considerats especialment actius i de confiança, Castellari entre ells. El 2 de maig de 1915 participà en la manifestació a Forlì contra la guerra i el juliol d'aquell any va ser cridat a files, però l'abril de 1916 retornà a Faenza després de ser llicenciat de la mili per una hèrnia. En contacte amb el moviment dels desertors anarquistes, especialment estès a la Imola (Emília-Romanya, Itàlia) rural, el 22 de setembre de 1917 prengué part en el congrés clandestí de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) celebrat a la seu de la Unió Sindical Italiana (USI) d'Imola, en el curs del qual es prengueren decisions sobre la manera d'actuar i de fer la propaganda contra la guerra. En aquest congrés conegué nombrosos companys altres localitats, entre ells Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Nello Garavini, que esdevingué un gran amic seu. Durant els primers mesos de 1918, després de passar la revisió general dels llicenciats, va ser declarat hàbil per al servei i enquadrat en l'exèrcit. A finals de setembre de 1918 retornà a Faenza amb una llicència especial per mor de l'hèrnia, mentre esperava el llicenciament definitiu. Després de la Gran Guerra freqüentà la fonda del Gioco del Pallone de Porta Montanara de Faenza, lloc de reunió dels anarquistes de la ciutat (Renato Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, Ugo Resta, etc.). Durant el feixisme va ser apallissat quatre vegades per escamots i cremaren el seu taller de carrosseria; malgrat tot, seguí tenint les mateixes idees llibertàries juvenils.

***

Necrològica d'Antonio García publicada en el periòdic tolosà Espoir del 10 de gener de 1971

- Antonio García: El 27 de novembre de 1970 mor a Molins (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio García. Havia nascut cap el 1901 a Pruna (Sevilla, Andalusia, España). Des de l'adolescència estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 fugí de Pruna, deixant sa companya i cinc infants petits, i aconseguí passar-se a zona republicana, on s'enrolà en batallons de fortificacions, restant-hi fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Instal·lat a Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània), contactà amb la CNT i durant l'Ocupació participà en la Resistència enquadrat en el maquis de la zona de La Crouzette. L'estiu de 1944 participà en els combats per l'alliberament de Sent Gironç. Posteriorment pogué portar sa família al seu costat. Malalt durant molts d'anys, Antonio García va morir el 27 de novembre de 1970 a Molins (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica d'Antonio Quílez Alcuedas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de març de 1979

- Antonio Quílez Alcuedas: El 27 de novembre de 1978 mor a Saint-Lieux-Lafenasse (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio Quílez Alcuedas. Havia nascut cap el 1906 a Terrer (Saragossa, Aragó, Espanya). Començà a treballar i a militar quan tenia 13 anys a la fàbrica sucrera de Terrer a Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1930 fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 aconseguí fugir de Terrer, ocupat per les trobes feixistes, i amagar-se al domicili d'una de ses germanes a Villafranca de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya), des d'on l'agost de 1937 passà a zona republicana. Lluità als fronts enquadrat en l'Exèrcit de la II República espanyola fins el final de la guerra. Aconseguí passar a França i va ser reclòs a diversos camps de concentració. Després de la II Guerra mundial treballà a les mines de «Pierre Brune», a prop de Réalmont (Llenguadoc, Occitània), on patí la silicosi. Milità en la Federació Local de la CNT d'Albi. Antonio Quílez Alcuedas va morir el 27 de novembre de 1978 a Saint-Lieux-Lafenasse (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment en aquesta localitat.

***

Necrològica d'Eusebio Martínez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de desembre de 1983

- Eusebio Martínez: El 27 de novembre de 1983 mor a Athis-Mons (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Eusebio Martínez. Havia nascut cap el 1909 a Águilas (Múrcia, Espanya). Paleta de professió, emigrà a Catalunya. A començament dels anys trenta presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació del Treball (CNT) de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Entre el 25 i el 28 de gener de 1936 va ser delegat de Montcada i Reixac en la Conferència Regional Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Barcelona. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la «Columna Durruti», on continuà lluitant fins la militarització de les milícies, moment en el qual restà en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939 amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en diversos camps. Posteriorment participà en la reorganització de la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània). Durant els anys setanta fou membre del Comitè Regional Exterior de la CNT. Eusebio Martínez va morir el 27 de novembre de 1983 a Athis-Mons (Illa de França, França).

Continua...

---

Per un 2018 carregat de solidaritat, tendresa, amor resilient, sobiranies, lluita i victòries.

Els millors desitjos, un article d´Antoni Trobat

Als escriptors que m’han marcat. A les lletres i l’exemple cívic de Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Xesca Ensenyat, Biel Mesquida, Antònia Vicens, Margalida Capellà, Antoni Serra, Miquel Rayó, Miquel Adrover i Joan Perelló. Sempre he sabut d’on venim. (Antoni Trobat)

(AraBalears) 30/12/2017

Als que tenen la pell massa fina. Als que no entenen una ‘boutade’. Als dignes. I als indignes. Als justos. Als que a vegades, ai las, són injustos. Als que es fan preguntes incòmodes. Als que tensen els espais que els han vist néixer. Als que basteixen ponts entre espais. Als que no accepten cap tipus de crítica. Als que ho han fet bé tot sempre. Als que sempre, sempre, sempre, hi han estat. A les persones que m’han fet ser com soc. A Tomeu Martí i Nanda Ramon. A Damià Pons, gegant a qui devem tant. A na Marisa Cerdó, filòloga i militant pel país de tots, que em defensava fa pocs dies, amb mots balsàmics, que “una societat que entra en debat és una societat sana… i viva!”. Al fil conductor que representen de Mateu Morro i Isidre Forteza a Josep Quetglas –encara no heu espipellat ‘Restes d’arquitectura i de crítica de la cultura’?–, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. Al professor Pere Rosselló Bover, que fa uns dies escrivia en públic, sense conèixer-me de res, que era “massa frustrant llegir els teus articles”, i de qui, a la biblioteca de cals meus pares, recordo llegir 'L’escriptura de l’home’, sobre la vida i obra de l’excels manacorí que fou el poeta Miquel Àngel Riera. Als turmentats que han guanyat souarros des dels 25 anys. Als generosos. Als mancats de generositat. Als que no han conegut ni coneixeran la repressió. Als que l’han coneguda sovint. A les Feministes Encausades, condemnades a un any de presó ignominiosament. Als escriptors que m’han marcat. A les lletres i l’exemple cívic de Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Xesca Ensenyat, Biel Mesquida, Antònia Vicens, Margalida Capellà, Antoni Serra, Miquel Rayó, Miquel Adrover i Joan Perelló. Sempre he sabut d’on venim. A en Ricardo, amb qui sempre hem parlat en castellà i amb qui descobrírem l’autèntic ‘Árbol de la Ciencia’. Als que ho tenen tot clar. Als indecisos. Als que no saben què és la precarietat. Als precaris. A les persones que he estimat. Als que travessen deserts que es fan massa llargs. Als tendres. Als que fan bé la seva feina. A les dones i als homes que , des del municipalisme i des dels moviments socials, a Eivissa, a Menorca, a Formentera, a Mallorca i arreu dels Països Catalans, han fet el que calia. Als que es juguen la vida arreu per un món millor. A Lolita Chávez, ecofeminista maia de Guatemala, que va visitar Palma i Barcelona recentment. A l’al·lota palestina de setze anys Ahed Tamimi, detinguda. A les kurdes Hawzheen Azeez i Ercan Ayboga. A Marta Jorba i Maria Rodó, gatamaules feministes, acadèmiques i amigues, que han fet realitat una meravella de llibre col·lectiu que porta per nom ‘Terra de ningú. Perspectives feministes sobre la Independència’, en què ho qüestionen tot. A en Miquel Amengual i en Joan Pau Jordà, que ressignificant el mot ‘activista’ impulsaren un preciós acte de record als 50 anys d’‘Els mallorquins’, de Josep Melià i Pericàs, l’obra que ens va obrir camins. A en Rafel, na Paula, na Rosa, en Joan i en Josep, que pensen que es pot ser valent. A en Balutxo, felanitxer indòmit, de qui aprenguérem cosa rellevant. A n’Eulàlia Reguant, la meva amiga. Als versos de Miquel Àngel Llauger. Als ecologistes Joan Buades, Margalida Ramis i Jaume Adrover. A Clara Camps, Mireia Herrera, Cristina Mas, Alfons Pérez, Txell Bragulat, Josep Cruelles i David Karvala, boges i bojos que saben que la solidaritat és la tendresa dels pobles, amb qui muntàrem la trobada ‘With Catalonia’ que aplegà, fa dues setmanes, a la Barceloneta proletària i en lluita contra l’especulació, 400 internacionalistes sincers, d’Andalusia a Nova York. Als familiars i amics de l’ermità Benet, mort de fred en un barranc valldemossí inacceSsible, en una rondalla de Nadal que no acabà bé. A l’esquerra nacional del meu país. Al centredreta nacional del meu país. A l’antifeixista Rodrigo Lanza, acusat d’occir en defensa pròpia un falangista a Saragossa. A en Marçal, petitó, i la que és en camí. A Jordi Cuixart, Jordi Sànchez –que va fer feina allà on faig feina jo–, a Quim Forn i a Oriol Junqueras, a la presó per ser demòcrates. A Josep Maria Llompart, de qui aviat celebrarem l’any, i que ha estat qui ens ha explicat com som “amb paraules ben planeres”. A tots ells desitjo una bona Diada de Mallorca –gràcies a l’esquerra independentista per no defallir i al Consell de Mallorca per ser valent!– i un 2018 carregat de solidaritat, tendresa, amor resilient, sobiranies, lluita i victòries.

       Per entendre la cosa, us convido a llegir el post del doctor Michael Parenti

Editorial Streicher: Michael Parenti - El Mito del Tíbet

Anarcoefemèrides del 28 de novembre

Esdeveniments

Full volant del míting [Arxiu de l'Ateneu Enciclopèdic Popular]

- Míting de Malatesta i Esteve: El 28 de novembre de 1891 se celebra al teatre Tívoli de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) un míting obrer de controvèrsia els oradors del qual van ser els destacats anarquistes Errico Malatesta i Pere Esteve. Pel novembre de 1891 Pere Esteve conegué Errico Malatesta en un congrés a Milà (Llombardia, Itàlia) i entre novembre de 1891 i febrer de 1892 ambdós realitzaren una gira propagandística per la Península, gira que pretenia llimar les diferències entre anarcocomunistes i anarcocol·lectivistes.

Naixements

Silvia Pisacane

- Silvia Pisacane: El 28 de novembre de 1852 --algunes fonts citen 1853-- neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'activista anarquista Silvia Pisacane. Filla del revolucionari llibertari Carlo Pisacane i d'Enrichetta De Lorenzo. Per amor, el 2 de juliol de 1847 Enrichetta deixà Nàpols, son marit (Dionisio Lazzari) i sos tres fills i es traslladà a Gènova amb son nou company Carlo, que abandonà una prometedora carrera en l'Exèrcit napolità. El 2 de juliol de 1857 Carlo Pisacane va morir amb 85 companys revolucionaris a la tràgica expedició de Sapri que pretenia enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Els pocs supervivents de l'expedició, entre ells Giovanni Nicotera, van ser empresonats. Enrichetta amb la petita Silvia, malalta, retornaren a Gènova, on ca seva va ser nombroses vegades escorcollada per la policia. En 1859 Silvia entrà al Col·legi Femení de la Peschiere, el director del qual era Luigi Mercantini, autor del famós poema La spigolatrice di Sapri (1857). Un dels primers decrets que Garibaldi emeté després de desembarcar a Sicília establia que es concedia una pensió de seixanta ducats mensuals vitalicis per a Silvia Pisacane,«filla de l'heroic Carlo Pisacane, assassinat a Sança quan combatia per l'alliberament dels germans, el juliol de 1857». Mare i filla marxaren a Nàpols, on la nina fou adoptada per Giovanni Nicotera quan aquest sortí de la presó i a la casa del qual s'instal·laren. De Lorenzo reprengué l'activitat política i en 1862, amb altres companyes, formà part del Comitè de Dones de Roma. En aquests anys Silvia, malalta de tuberculosi, i son pare adoptiu passaren temporades a San Gregorio Matese a la casa de camp del diputat Achille Del Giudice, amicíntim de Nicotera. L'abril de 1877 un grup d'internacionalistes llibertaris, guiats per Carlo Cafiero i Errico Malatesta, portaren a terme un moviment insurreccional al Matese, que s'escampà des de San Lupo fins a Gallo i Letino. L'estreta amistat entre Nicotera, que esdevingué ministre de l'Interior, i el senador i terratinent més ric del Matese Achille Del Giudice, ajudà al desplegament de la forta repressió militar desproporcionada que les autoritats romanes desplegaren per a la captura de l'escamot anarquista. La jove Silvia, coneixedora de l'aixecament anarquista del Matese i crescuda en la veneració del pensament llibertari de son pare, no dubtà acusar Matteo Imbriani, monàrquic i oficial dels Granaders de Sardenya i nebot de sa mare adoptiva, de«servir al tirà». A Nàpols s'havia promès al jove advocat Silvio Pallotta, que mantenia contactes amb els internacionalistes de la ciutat. Quan els insurrectes anarquistes van ser capturats, davant la absoluta probabilitat d'una condemna a mort, l'advocat d'aquest, Carlo Gambuzzi,íntim amic de Bakunin, demanà Silvia que intercedís davant son pare adoptiu i ministre de l'Interior, en nom de l'afinitat ideològica entre la Banda del Matese i Carlo Pisacane. La intercessió fou efectiva i el judici sumaríssim per un tribunal militar va poder evitar-se i finalment els militants anarquistes van ser absolts. El novembre de 1878, a causa de diversos problemes financers (deutes, hipoteques dobles, talons bancaris falsos, etc.), Nicotera donà en préstec 66.000 lliures, que era la dot sencera de Silvia, al seu amic Del Giudice. Nicotera durant anys intentà inútilment que la suma prestada fos restituïda i en 1885 manà a l'advocat Gaetano Cannada Batoli, un dels més coneguts i apreciats jurisconsults napolitans, que esdevingué tutor de Silvia, que fes tot el possible per recuperar la dot. Sense aconseguir res per les bones, el maig de 1887 demandà el senador Del Giudice. El 26 de novembre de 1887 el Senat es constituí en Alt Tribunal de Justícia i nomenà una comissió instructora, formada per Francesco Auriti, Luigi Basile, Tancredi Canonico, Tommaso Celesia di Vegliasco, Vincenzo Errante i Giuseppe Piroli, que durant mesos investigà el patrimoni de Del Giudice i l'afer de la Banca Romana. Des del febrer de 1888 i durant mesos les portades dels diaris nacionals dedicaren amplis espais a l'escàndol del senador Del Giudice i de la seva apropiació de la dot de Silvia Pisacane; mesos després presentà la seva dimissió del càrrec de senador, cosa que fou acceptada sense debat. Mesos després, el 16 de setembre de 1888 --moltes biografies citen erròniament 1890--, Silvia Pisacane va morir de sobte a Nàpols (Campània, Itàlia) sense haver rebut cap cèntim de la seva dot.

Insurrecció al Matese

Procés contra la«Banda del Matese»

***

Charles Chaumentin (1892)

- Charles Chaumentin: El 28 de novembre de 1857 neix a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista Charles Ferdinand Chaumentin, conegut com Chaumartin. Casat amb dos infants, treballava d'obrer metal·lúrgic a la fàbrica Claparède de Saint-Denis (Illa de França, França) i militava en el grup anarquista d'aquesta població, on, segons la policia, hauria instal·lat, a la seu del grup, al número 15 de carrer del Pont, un petit taller de fabricació de bombes. Del seu domicili de Saint-Denis va ser d'on l'11 de març de 1892 va partir François Claudius Koënigstein (Ravachol,Léon Léger) per cometre l'atemptat contra el magistrat Edmond Benoît. Charles Chaumentin va ser detingut el 17 de març arran d'un escorcoll on la policia va trobar diversos productes químics, casquets de bala de fusell de caça i sis petits obusos. Durant aquest escorcoll, sa companya Clotilde es va oposar amb totes les seves forces a la seva detenció. El 26 d'abril de 1892 va ser jutjat per l'Audiència del Sena juntament amb Ravachol i va ser absolt, mentre que Ravachol i Charles Achille Simon (Biscuit) van ser condemnats a treballs forçats a perpetuïtat. La seva absolució deixà clar que durant els interrogatoris havia carregat les culpes als altres processats i aquest fet va ser durament denunciat pels anarquistes, entre ells Sébastien Faure, que el tractà de «delator i traïdor». De fet, Chaumentin havia estat denunciat per una delatora, S. d'A. (X2), que freqüentava el seu domicili, cinc dies després de l'atemptat i la policia coneixia tots els detalls de l'afer. Probablement és el mateix Chaumartin sobre el qual la Prefectura del Loira informà l'octubre de 1882 que una capsa de dinamita, dirigida al seu nom, restava abandonada a l'estació de Neuville-sur-Saône. Segons la policia, Chaumartin, que havia fet el servei militar en un regiment d'artilleria i havia treballat a l'Arsenal de Lió (Arpitània), hauria estat l'autor de diverses notes de correspondència aparegudes en el periòdic L'Étendard Révolutionnaire, on es denunciava diversos petits caps de l'Arsenal. Posteriorment va anar a Saint-Étienne (Forez, Arpitània), on va formar part del grup «Les Outlaws» i treballà com a obrer metal·lúrgic. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Adelmo Smorti

- Adelmo Smorti: El 28 de novembre de 1864 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista i anarcosindicalista Adelmo Smorti. Sos pares es deien Giuseppe Smorti i Argemide Angelucci. A principis de la dècada dels vuitanta fou un dels internacionalistes més representatius de les Marques i, amb Ugo Panzini i Dante Rocchi, creà la secció d'Ancona de la Federació Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Amb Cesare Agostinelli i Rodofo Felicioli, jugà un paper importantíssim en el pas de la fase internacionalista a la clarament anarquista. Fou membre de la junta directiva del «Circolo di Studi Sociali» (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i representà els anarquistes en la reunió del Primer de Maig de 1891 a Ancona. Posteriorment va ser un dels fundadors i redactors dels periòdics L'Art. 248 i L'Agitazione. Constantment vigilat per la policia d'una manera descarada, el juliol de 1897 dirigí, amb Rodolfo Felicioli, una carta oberta al prefecte, publicada en L'Agitazione, denunciant aquest fet. El 21 de  setembre de 1897 fou l'orador en una reunió convocada per l'esquerra d'Ancona. Mantingué una estreta relació epistolar amb Errico Malatesta, Élisée Reclus, Pietro Gori, Luigi fabbri i amb els principals militants llibertaris de les Marques. Un informe policíac de gener de 1900 destacava la seva capacitat propagandística i les maneres que tenia de saber defugir de tota responsabilitat penal. En els seus antecedents judicials entre maig de 1892 i desembre de 1897, només figuren cinc imputacions per delictes polítics i totes acabaren arxivades sense judici. Promogué les manifestacions que tingueren lloc a Ancona el gener de 1894 en suport dels«Fasci Sicilians» i del motí de la Lunigiana i fou el primer a signar, tres anys més tard, el manifest abstencionista I socialisti-anarchici ai lavoratori italiani. A finals del segle tingué una gran activitat entre els treballadors locals amb la finalitat de crear organitzacions obreres. El gener de 1898 destacà durant els disturbis per l'augment del preu del pa a Ancona, fets pel qual va ser detingut, juntament amb altres destacats anarquistes (Tito Alfredo Baiocchi, Italo Bellavigna, Ciro Bersaglia, Arturo Cagnoni, Alessandro Cerusini, Rodolfo Felicioli, Emilio Lazzarini, Errico Malatesta, Carlo Maroni, Alfredo Panfichi, Antonio Petrosini i Luigi Rocchetti) i condemnat a sis mesos de presó per pertinença a«associació criminal». El 12 de setembre d'aquell any la Comissió Provincial per al Domicili Forçat li va assignar la residència a l'illa de Lipari i posteriorment va ser traslladat a l'illa de Pantelleria, on coincidí amb destacats anarquistes (Cesare Agostinelli, Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc.). El juliol de 1900 signà la protesta contra el procés al grup editor de L'Agitazione i l'octubre d'aquell any va ser alliberat condicionalment de l'assignació de residència. A partir d'aquest moment, es dedicà en cos i ànima en l'activitat sindical i va ser elegit, amb el major nombre de vots, com a membre de la Comissió Executiva de l'acabada de crear Cambra del Treball d'Ancona, fundada el desembre de 1900 i de la qual esdevingué el seu primer secretari el març de 1901. El juliol de 1902 dimití, juntament amb Cesare Agostinelli, de la Comissió Executiva per motius de feina. En aquest any de 1902 dissolgué la seva empresa comercial de cereals «Smorti e C.». El 22 de febrer de 1903 assistí al I Congrés de la Federació Anarquista de les Marques que se celebrà a Ancona. En aquesta època continuà rebent periòdics llibertaris d'arreu del món i mantenint correspondència epistolar amb Errico Malatesta, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra). El setembre de 1904 el full anarcoindividualista de Milà (Llombardia, Itàlia) Il Grido della Folla intentà crear una polèmica contra ell denunciant el seu comportament incoherent amb els ideals anarquistes, ja que setmanes abans havia demandat judicialment un home per qüestions econòmiques i, amb el suport legal d'Augusto Giardini, l'havia fet condemnar. Arran dels disturbis del 7 de desembre de 1905 a Ancona contra la pujada del cost de la vida, es llançà una ordre de detenció contra ell i contra Rodolfo Felicioli i Augusto Giardini, però no es va executar gràcies a la intercessió de l'alcalde. En aquestaèpoca col·laborà en periòdic La Vita Operaia. Entre el 16 i el 20 de juny de 1907 prengué part en el I Congrés Anarquista Italià, que el va elegir com a membre de la comissió encarregada d'estudiar la viabilitat d'un òrgan nacional de premsa, que es materialitzà en L'Alleanza Libertaria, periòdic publicat a partir del 8 de maig de 1908 a Roma (Itàlia). En el Congrés Interprovincial Anarquista, que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona, se li va encarregar de la correspondència de L'Alleanza Libertaria amb els grups anarquistes locals. Quan en 1913 Errico Malatesta retornà a Itàlia, fixà la seva residència a Ancona atret per la solidesa del grup anarquista d'aquesta localitat. En 1914 muntà una nova empresa comercial de farines («Adelmo Smorti e Figlio»), en la qual tingué com a representant l'anarquista Tito Alfredo Baiocchi, i que sembla que va fer fallida aquell mateix any. En un informe de la policia del 14 de desembre de 1914 es ressenyà que, després d'Errico Malatesta, Smorti era l'organitzador més actiu, ja que s'encarregava de la correspondència i dels fons del periòdic Volontà. Després de la «Setmana Roja», fou membre del reconstituït «Circolo di Studi Sociali» i es va veure obligar a limitar la seva activitat política, en gran part a causa de la posició neutralista que assumí abans de la Gran Guerra, que l'exposava a ser titllat de derrotista. La pèrdua d'un dels seus sis fills que tenia en el conflicte bèl·lic, no ajudà gens a la seva malmenada salut. Adelmo Smorti va morir el 26 de gener de 1921 a Ancona (Marques, Itàlia) i la seva defunció va ser condolguda no només per Umanità Nova, sinó per diversos periòdics republicans i comunistes.

***

Antonio Rosado López durant els anys vint

- Antonio Rosado López: El 28 de novembre de 1889 neix a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Rosado López. Fou el primer fill d'una família molt modesta formada per Antonio Rosado Moncada i Antonia López González, ambdós analfabets i naturals d'Alcalá del Valle (Cadis). Quan tenia nou anys començà a treballar de sagal al camp i dos anys després, en 1900, son pare i sa germana petita moren d'una greu malaltia, recaient el manteniment de sa família a la seva responsabilitat. L'estiu de 1912 ingressà en l'Agrupació Socialista local, denominada«1º de Mayo», i es va fer càrrec de la Cooperativa Fornera de l'agrupació. Però els contactes amb l'anarquista Juan López Galera i la premsa llibertària el portaran en 1915 a l'anarcosindicalisme. Després d'organitzar alguns sindicats (obrers de pedrera i de llenyataires, pagesos, oficis diversos, etc.) i un Centre d'Estudis Socials a la seva comarca, en 1916 crearà el grup anarquista d'afinitat «Alba Social», mitjançant el qual intervindrà en diverses activitats anarquistes. En aquesta època començarà a publicar articles en La Voz del Campesino,òrgan de la llibertària Federació Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA) i mantindrà un polèmic enfrontament amb Sánchez Rosa, defensant la primacia del sindicalisme sobre l'anarquisme. En 1919 fou nomenat secretari general de la Federació Regional de Grups Anarquistes d'Andalusia i, amb Pedro López Calle, publicarà Juventud Rebelde,òrgan d'aquesta federació. Més tard fou detingut per injúries a l'Exèrcit, després d'haver denunciat en un article («Bárbara represión en Arahal», del 26 d'abril de 1920) en el periòdic España Nueva les tortures a les quals van ser sotmesos els integrants de la junta directiva del sindicat de pagesos d'El Arahal per part de la Guàrdia Civil, i condemnat en un consell de guerra a dos anys de presó, però fou posat en llibertat provisional esperant el recurs. Aquest mateix any, fugirà abans d'entrar a la presó cap a Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) i després a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el 8 de febrer de 1922. El 24 de juny de 1924 tornà d'Amèrica i l'octubre fou empresonat al Puerto de Santa María (Cadis), d'on sortirà el gener de 1926 gràcies a una amnistia promulgada per Primo de Rivera a petició del comandant Ramón Franco. En aquest anys combatrà el dictador i reorganitzarà sindicats cenetistes. Amb l'establiment de la II República, esdevé una peça clau dels sindicats de Morón i fou nomenat secretari del Sindicat Camperol de la comarca de Morón. Malalt de tuberculosi, es dedicarà a activitats sindicals amb sou, recorrent els pobles de la comarca (Olvera, Alcalá, Algodonales, Grazalema, Arriate, Montejaque) organitzant sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1931 va assistir al Ple Regional de CNT. En 1932 fou elegit membre del Comitè Regional d'Andalusia i patí presó l'any següent. En 1933 fou delegat del Ple Comarcal de Montejaque i del Ple Regional de Sevilla. El maig 1936 representà Morón en el IV Congrés de la CNT, on elaborà la ponència sobre la Reforma Agrària. La guerra el sorprengué al sanatori antituberculós per a treballadors que havia fundat el metge anarquista Pedro Vallina a Cantillana i va haver de fugir cap a Almadén amb son fill --que acabà enfollint--, aconseguint arribar a Madrid, d'on es desplaçà a Màlaga. En aquesta ciutat andalusa s'encarregarà de tot el relacionat amb l'economia agrària i va destacar en el Ple de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Almeria. Durant els anys bèl·lics visqué successivament a Almeria, Alcoi, Xàtiva, Baza i Úbeda, formant part de la constitució de la Federació Regional de Camperols d'Andalusia (FRCA), de la qual serà nomenat secretari general, i responsabilitzant-se de les col·lectivitats andaluses amb seu a Úbeda. En aquesta època publicarà fulletons per a la FRCA (Los campesinos de la CNT y el colectivismo agrario i Orientaciones a sindicatos y colectividades) i articles sobre el desenvolupament de les col·lectivitats en Fragua Social i en Campo Libre. En acabar la guerra, després de vagar pels camps, fou detingut a El Arahal, jutjat en consell de guerra acusat d'«auxili a la rebel·lió» i empresonat. El juny de 1940 fou alliberat. Després de diversos intents per part de les autoritats franquistes perquè col·laborés en els sindicats verticals feixista, cosa a la qual es negà, abandonà tota militància a causa de diverses raons personals (mala salut, companya malalta, sense recursos econòmics, fill empresonat, etc.), limitant-se a treballar de calcinaire i en una fàbrica de ciment. En 1974 es va veure obligat a abandonar Morón i emigrà, amb sa filla i son gendre, a Badalona. Va publicar articles en diversos periòdics, com ara Campo Libre,España Nueva, Fragua Social,Juventud Rebelde,El Miliciano (que dirigí durant la guerra), El Productor, El Tribuno,La Voz del Campesino, etc. Antonio Rosado López va morir el 4 de novembre 1978 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). És autor de Tierra y Libertad. Memorias de un campesino anarcosindicalista (1979, pòstum). En 2003 Angel Sody de Rivas li dedicà una biografia, Antonio Rosado y el anarcosindicalismo andaluz. Morón de la Frontera (1868-1978).

***

Família Girolimetti (1922). Asseguts la parella Ercole Girolimetti i Anna Fronzi. Drets, d'esquerra a dreta: Mario, Ferruccio, Carlo, Felicita, Maria, Renato i Natale

- Maria Girolimetti: El 28 de novembre de 1895 neix a Senigallia (Marques, Itàlia) l'anarquista Maria Girolimetti, coneguda com Sdazarina. Fou la primogènita d'Ercole Girolimetti i Anna Franzi, i tingué quatre germans, tres d'ells (Carlo, Mario i Ferrucio) també militants anarquistes. En 1912 s'instal·là a Santarcangelo di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia), on va fer de domèstica. En 1924, amb l'arribada del feixisme al poder, emigrà a Montbéliard (Franc Comtat, Arpitània) on trobà un important grup d'anarquistes italians exiliats (Edoardo Angeli, Domenico Camillucci, Alfonso Fabbri, Pietro Fabbri, Giuseppe Fucci, Umberto Fucci, Varese Fucci, etc.) i on en 1926 es reuní amb son germà Carlo. En 1928, després d'haver sobreviscut realitzant feines domèstiques, tornà a Itàlia. En 1930 retornà legalment a França i s'establí a Grassa (Provença, Occitània) amb sa germana Felicita (Felix), companya del militant Domenico Nanni (Nino), amb la qual projecta activitats comercials. Després del fracàs d'aquestes, el març de 1930 retornà definitivament a Santarcangelo on treballà com a venedora ambulant. Entre 1927 i 1943 fou estretament vigilada per les autoritats italianes que la qualificaren d'«anarquista perillosa». Durant el règim de Mussolini continuà amb les seves activitats llibertàries malgrat les amenaces feixistes. Fins al 1943 va estar constantment vigilada. Maria Girolimetti va morir el 15 de maig de 1981 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Concha Dávila (1947)

- Concha Dávila: El 28 de novembre de 1903 neix a Las Moreras (Mazarrón, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista María Concepción Dávila García, coneguda com Concha Dávila o Conchita Dávila. Sos pares es deien Fernando Dávila Raja, jornaler, i Juana García Acosta, i tingué una germana i dos germans. Emigrà a Barcelona (Catalunya) on treballà d'obrera modista. L'1 de novembre de 1924 es casà a Barcelona amb José Ureña, que l'abandonà amb dos infants. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), esdevingué companya de Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet), secretari del Comitè Nacional de la CNT durant la Revolució espanyola, que dóna el seu nom als infants. En els anys bèl·lics treballà de telefonista a la centraleta de la seu barcelonesa de la CNT. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. El 18 de juny de 1939 assistí impotent a l'ofegament del seu company a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França). En 1944 emigrà a Mèxic a bord del Nyassa. En 1947 formava part, amb son germà Antonio Dávila García, del Grup Regional de Catalunya de l'Agrupació de la CNT d'Espanya en Mèxic favorable a les tesis col·laboracionistes de la CNT de l'Interior. Concha Dávila va morir el 30 d'agost de 1974 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Francisco Higueras Pérez

- Francisco Higueras Pérez: El 28 de novembre de 1905 neix a Cuevas de Vera (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Higueras Pérez, conegut com El Siete. Emigrat a Barcelona (Catalunya), milità del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'establí a la barriada popular de les Cases Barates de Can Tunis, al barri barceloní d'Horta. El 10 d'agost de 1932 va ser detingut, amb Andrés Fuentes de Haro, arran durant la vaga dels obrers contra la «Companyia Colindres» d'extraccions d'arenes del riu Llobregat, acusat d'agredir l'encarregat Amadeu Madrià. En 1934 formà part de la comissió de la vaga dels lloguers del seu barri. Durant la Revolució va ser membre de la comissió de la barriada del Prat Vermell, adscrita al Sindicat de la Construcció de la CNT, i formà part de les Patrulles de Control. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració d'Argelers i de Vernet. Després va ser adscrit a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Montoliu (Llenguadoc, Occitània), on va ser detingut per la Gendarmeria francesa i lliurat als nazis. Durant la seva conducció als camps d'extermini, el tren va ser detingut a Bordeus (Aquitània, Occitània) per l'Organització Todt –grup d'enginyeria civil i militar depenent del Ministeri d'Armament del III Reich– i fou reclutat, entre d'altres, per a treballar com a presoner en la construcció d'una base de submarins. Posteriorment, formà part del Batalló «Libertad», majoritàriament llibertari, que jugà un paper decisiu en l'Alliberament de Bordeus. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT i fou un dels responsables de la Federació Local de Floirac (Aquitània, Occitània). Posteriorment fou membre de la Federació Local de Bordeus de la CNT i de la Comissió de Relacions del Prat Vermell en l'exili. Francisco Higueras Pérez va morir l'1 de gener de 1989 a Barcelona (Catalunya).

***

Cayetano Zaplana Zapata en el documental Cautivos en la arena

- Cayetano Zaplana Zapata: El 28 de novembre de 1915 neix a El Estrecho de San Ginés (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Cayetano Zaplana Zapata. Quan tenia 10 anys començà a treballar a la mina d'El Estrecho de San Ginés amb son pare i amb 15 anys patí un accident laboral, que li va trencar en diversos trossos la cama quan encara els seus membres no estaven desenvolupats, restant tres anys a l'hospital i quedant coix de per vida. Mentre era a l'hospital morí son pare i en sortir-ne hagué de fer de cap de família. En 1933, amb Francisco Lledó i altres, organitzà la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cartagena. Durant la guerra civil treballà als tallers del periòdic Cartagena Nueva. En 1939, amb el triomf franquista, pogué agafar el vaixell Stambrook i arribà a Orà (Algèria), on fou internat al camp de concentració de Camp Morand, amb Cipriano Mera Sanz, José Luzón Morales i altres. En 1940 va ser enviat a treballar en la construcció del ferrocarril transsaharià, que unia Bouarfa amb Colomb-Béchard. En 1943 s'establí a Alger (Algèria) i tres anys després passà a França. S'instal·là a Lió (Arpitània), gràcies al seu gran amic Francisco Pérez, on milità en les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari de la Federació Regional. Com a representant del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), arran de l'assalt el 18 de gener de 1951 per un grup d'acció llibertari d'un furgó postal davant l'oficina de correus del carrer Duguesclin de Lió, va ser detingut, amb Francisco Pérez, Francesc Sabaté Llopart, José del Amo Ribera i altres, i empresonat any i mig; després, va ser desterrat i confinat durant tres anys a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, França). En els anys posteriors visqué a Lió i a Villefranche-sur-Saône, on treballà en una fàbrica d'automòbils. En els anys setanta es traslladà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on romangué 17 anys, militant en la Federació Local de la CNT. En 1989 va fer una conferència a Perpinyà, la qual va ser publicada en 2001 en forma de fulletó per la «Fundació d'Estudis Llibertaris Frederica Montseny» sota el títol La Revolución Húngara. La Comuna de Budapest. Entre 1985 i 1991 col·laborà regularment enCenit. L'abril de 1993 retornà a la Península, on milità en la CNT. El febrer de 2004 intervingué en les Jornades Llibertàries de Debat Social que se celebraren a la Universitat de Múrcia i en 2006 el seu testimoni va ser recollit per al documental Cautivos en la arena, de Joan Sella i Miguel Mellado. Durant els últims anys de sa vida visqué al Pilar de la Foradada (Baix Segura, País Valencià), on el 20 de febrer de 2010 va fer una xerrada en la CNT local. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Ideas-Orto, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Cayetano Zaplana Zapata va morir el 14 de març de 2014 al Pilar de la Foradada (Baix Segura, País Valencià) i llegà el seu arxiu-biblioteca a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL).

***

Confeccionant el periòdic Atalaya. D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, José Muñoz i Molinos (1958)

- José Dueso Montaner: El 28 de novembre de 1917 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Dueso Montaner. En 1936 pogué fugir de la zona ocupada pels militars facciosos a zona republicana. Durant la guerra treballà per a la Revolució a Montsó i a Catalunya i lluità al front d'Aragó. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, restà durant mesos en un sanatori recuperant-se de les penalitats passades. Aprengué dibuix industrial, alhora que aconseguia una rica cultura. Cap al 1950 s'establí a París. En 1952 va ser nomenat membre del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la regió parisenca. En aquesta època va ser amic i col·laborador del guerriller llibertari Francesc Sabaté Llopart (Quico). Entre 1957 i 1958, amb Fernándo Gómez Peláez, de qui serà amic íntim, va ser l'ànima de la revista mensual parisenca Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión; el to crític d'aquesta publicació va provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de la CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició després de set números. Atalaya representava la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector«apolític»; descontent dirigit especialment vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat«Congrés de la Reunificació». José Dueso Montaner va morir el 29 d'octubre de 1965 a l'hospital de Gonesse (Illa de França, França).

***

Necrològica d'Espartaco Gabaldà apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 d'octubre de 1991

- Espartaco Gabaldà: El 28 de novembre de 1920 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista i esperantista Espartaco Gabaldà. Encara adolescent, entre 1931 i 1933, col·laborà en el butlletí anarquista Societat Ateneu de Mataró. Al final de la Guerra Civil va ser mobilitzat i participà en els últims combats a la zona del riu Segre. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus. Després de passar per diversos camps de concentració francesos, va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Corresa (Llemosí, Occitània). Durant l'ocupació alemanya va ser lliurat a les autoritats nazis per a treballar al«Mur de l'Atlàntic». Amb un altre company aconseguí escapar i amargar-se a casa d'uns amics. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Montereau-sur-le-Jard (Illa de França, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Treballà de llenyataire d'explotació forestal en explotació forestal, com ara a Cantal (Alvèrnia, Occitània), on amb sa família creà una federació local itinerant de la CNT; a Corresa; a Argentat (Llemosí, Occitània), etc. En 1947 fou delegat de Cheny (Borgonya, França) al Congrés de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Cap el 1957 s'instal·là a Valença, on milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser secretari fins als seus últims dies. Destacat esperantista, participà en la major part de congressos departamentals, nacionals i internacionals esperantistes, alguns dels quals organitzà, i, després de jubilar-se, es dedicà a l'ensenyament d'aquesta llengua auxiliar planificada internacional. En 1971, amb Albert Cnudde, organitzà a Grenoble (Delfinat, Arpitània) una exposició esperantista amb material de Leo Lantaigne. En 1979 va ser nomenat president del Grup Esperantista de Valença, càrrec que va mantenir fins a la seva defunció. En 1987 viatjà a Xina i va fer xerrades sobre la seva experiència esperantista en aquest país. Espartaco Gabaldà va morir el 30 de maig de 1991 a Valença (Roine-Alps, Occitània); incinerat a Lió (Arpitània), les seves cendres van ser enterrades al cementiri de Valença.

***

Marie Laffranque

- Marie Laffranque: El 28 de novembre de 1921 neix a Saint-Marcet (Llenguadoc, Occitània) la lingüista, filòloga hispanista, antimilitarista i llibertària Marie Laffranque. Filla d'una parella de mestres ateus que es va instal·lar en 1925 a Tolosa de Llenguadoc. Educada en el laïcisme de les escoles publiques, es va llicenciar en Filosofia i en Filologia castellana. Va ser directora de recerques de Filosofia en el Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS, Centre Nacional de la Recerca Científica), membre del Centre Internacional d'Estudis Gitanos de Granada, de l'Escola Francesa d'Anàlisi Institucional i dels Amics del Teatre Espanyol a Tolosa. A Tolosa va fer contacte amb la comunitat d'exiliats llibertaris espanyols, amb grups cristians pacifistes seguidors de Gandhi i va pertànyer al col·lectiu Acció Cívica No-Violenta, amb el qual farà costat els insubmisos refractaris francesos a la guerra d'Algèria (1959-1963), i després ajudarà els objectors de consciència en la seva lluita contra el servei militar obligatori, especialment els moviments antimilitaristes espanyol i basc. En 1970, durant el«Procés de Burgos», es va encadenar a la tanca del consolat espanyol com a protesta. Va col·laborar activament en la revista Philosophie, on va introduir a França els pensadors espanyols. Va traduir filòsofs com Lanza del Basto o Juan David García Bacca. Com a hispanista era una de les millors especialistes mundials en Federico García Lorca i va traduir i estudiar Ángel Ganivet, Antonio Machado, Maria Zambrano, Gabriel Celaya, Vicente Aleixandre, Bandrés, Lluís Maria Xirinacs, Poseidonio de Rodas, Xosé Luís Méndez Ferrín, entre d'altres. Va estudiar en profunditat el teatre i els contes anarquistes de Federico Urales, de qui va editar, amb Lucienne Domergue, una selecció bilingüe, Cuentos de amor y otros cuentos anarquistas en «La Revista Blanca» (1898-1905) (2003). Entre les seves obres podem destacar Les idèes esthetiques de Federico García Lorca (1967), Marx et l'Espagne (1972), Réfractairesà la guerre d’Algérie (1959-1963) (2005, amb Érica Fraters), entre d'altres. La seva casa sempre va ser refugi de perseguits, exiliats,«sense papers», il·legals... Malgrat patir tetraplegia va poder desenvolupar una immensa activitat intel·lectual i militant. Marie Laffranque va morir el 13 de juliol de 2006 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada el 17 de juliol al cementiri de Terre-Cabade d'aquesta ciutat. L'octubre de 2007 es va crear l'associació «Les Amis de Marie Laffranque» per honorar-ne la memòria.

***

Emmett Grogan fotografiat per John Dominis (1972)

- Emmett Grogan: El 28 de novembre de 1944 neix a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) l'activista anarquista Eugene Leo Michael Emmett Grogan, més conegut comEmmett Grogan. Després de fer l'educació secundària a Brooklyn, estudià un any a la Universitat de Duke (Durham, Carolina del Nord, EUA) i més tard, en acabar el servei militar, s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). En la seva autobiografia Ringolevio. A life played for keeps (1972) diu que Kenny Wisdom, el nom que pren a l'obra, va marxar a Europa fugint que la Màfia i que hi restà uns anys, però és una de les seves moltes boutades, per aixòés difícil de discernir la veritat de la invenció en el seu relat. El setembre de 1966 fundà a San Francisco, amb Peter Coyote, Peter Berg i membres del grup de«teatre de guerrilla» i«improvisacional» San Francisco Mime Troupe del barri de Haigt-Ashbury (Billy Murcott, Roberto La Morticella, Butcher Brooks, etc.), el moviment contracultural llibertari Digger (The Diggers, Els Cavadors), que prendrà el nom «Free City Collective» (Col·lectiu Ciutat Lliure) i «Free Family» (Família Lliure) i que publicarà el periòdic Free City Newsletter. El nom de Diggers l'agafaren el grupuscle cristià revolucionari comunalista creat per Gerrard Winstanley a Anglaterra en 1649. Els diggers van tenir molt de ressò sobretot en el repartiment de menjar als necessitats de la zona de Panhandle, al Golden Gate Park de San Francisco, i ajudaren amb la creació de «Free Stores» (Botigues Lliures) centenars d'adolescents que arribaven a la ciutat sense un cèntim cridats pel somni hippie. Quan a principis de 1968 el col·lectiu Digger es dissolgué, retornà a Nova York, on començà a escriure la seva autobiografia. Casat amb l'actriu quebequesa Louise LaTraverse, hi tingué un fill (Max). En 1977 publicà la novel·la policíaca Final Score. Emmett Grogan va ser trobat mort el 6 d'abril de 1978 en un vagó del metro de Nova York, víctima d'un atac de cor possiblement induït pel seu consum crònic d'heroïna. Amic de Bob Dylan, aquest li dedicà pòstumament l'àlbum Street Legal.

Defuncions

Portada del llibre Common-sense country (1895) de Louisa Bevington

- Louisa Bevington: El 28 de novembre de 1895 mor a Willesden (Middlesex, Anglaterra) --actualment pertany a Londres (Anglaterra)-- la poetessa, periodista i assagista darwinista i anarquista Louisa Sarah Bevington, també coneguda amb el llinatge Guggenberger del seu marit. Havia nascut el 14 de maig de 1845 a Saint John's Hill (Battersea, Surrey, Anglaterra) --actualment pertany a Londres (Anglaterra)-- en una família de quàquers benestant. Sa mare es deia Louisa De Horne i son pare Alexander Bevington, un avantpassat del qual havia estat tancat de jove a la presó de Nottingham amb George Fox, fundador de la Societat Religiosa d'Amics. Era la primogènita de vuit infants, set dels quals nines. Atreta per la ciència, la música, la metafísica i la poesia, des de la infància va escriure poemes, alguns dels quals es publicaren en la publicació quàquera Friends' Quaterly Examiner. Molt influenciada, com George Eliot i Constance Naden, pel filòsof i sociòleg Herbert Spencer, especialment per la seva teoria sobre l'evolució de l'univers i del món, establí una relació intel·lectual amb ell i aquest la introduí en els cercles científics i literaris. En 1876, sota el pseudònim Arbor Leigh --recordant l'epònima heroïna Aurora Leigh d'Elizabeth Barret Browning--, publicà en edició privada el seu primer llibre de poemes --Herbert Spencer estampà quatre d'aquests poemes en la revista nord-americana Popular Science Monthly sota el títol «Teachings of a day». A aquest llibre li seguirien Key-Notes (1879) --recull de tota la seva poètica fins aleshores-- i Poems. Lyrics and sonnets (1882). Va escriure i impartí conferències sobre el racionalisme, la religió, la propietat i la filosofia determinista i el darwinisme social --va ser qualificada com«la poetessa de la ciència de l'evolució» i el mateix Charles Darwin havia llegit Keynotes, després de confessar que no havia obert cap llibre de poesia des de feia 15 anys--, i publicà nombrosos articles qüestionant el cristianisme. En 1879 publicà l'article «Modern atheism and Mr Mallock» en la revista Nineteenth Century, que fou força comentat. En aquest mateix any col·laborà amb textos sobre determinisme en la revista Mind. The psychological quarterly. En 1881, a instàncies de Herbert Spencer, publicà un article defensant la moral evolucionista («The moral colour of rationalism») en TheFortnightly Review. En 1883 marxà a Alemanya on es casà amb l'artista pintor muniquès Ignatz Felix Guggenberger. En 1890, després del fracàs del seu matrimoni, retornà a Londres on començà a freqüentar els cercles anarquistes, gràcies a la seva amistat amb Charlotte Wilson, fundadora en 1886 del periòdic llibertari Freedom, i entrà a formar part del cercle de Piotr Kropotkin. En aquesta època signà els seus escrits poètics i assagístics amb el seu nom de fadrina i va fer conferències a l'Autonomie Club londinenc. Les seves dèries de portar els cabells curts, la falda minsa i botes d'home donà que parlar a les dames victorianes de l'època. En 1891 la Ethical Society l'encarregà el capítol sobre l'evolució per a l'edició ampliada del llibre Religious systems of the World i aquest mateix any publicà el Dame nature's dumb sermon. Oposada a la«propaganda pel fet», col·laborà en el periòdic anarcocomunista londinenc Liberty. A journal of anarchist communism, fundat el gener de 1894 pel sastre James Tochatti, i on publicà nombrosos poemes, faules morals, articles i assaigs. També col·laborà en els periòdics The Torch of Anarchy --publicat per les nebodes, Helen i Olivia, de l'artista Dante Gabriel Rossetti-- i Commonwealth. Amiga de Louise Michel, traduí a l'anglès el seu assaig sobre la Comuna de París. En 1894 publicà amb William Morris el llibre The why I ams, ella amb «Why I am a expropriationist» i ell amb«Why I am a communist». Amb Tochatti intentà organitzar una Aliança Comunista Anarquista per a la qual redactà An anarchist manifesto que va ser distribuït l'1 de maig de 1895, però sense ressò. Aquest mateix any publicà la col·lecció de poemes Liberty lyrics, l'assaig Common-sense country i el fullet Chiefly a dialogue. Concerning some difficulties of a dunce. Malalta d'insuficiència cardíaca, Louisa Bevington va morir el 28 de novembre de 1895 a la seva casa del carrer Lechmere de Willesden (Middlesex, Anglaterra) --actualment Londres (Anglaterra)--, després de patir sis mesos d'hidropesia i quatre anys d'una malaltia crònica al mitral del cor. El seu funeral laic del 3 de desembre al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Middlesex, Anglaterra) comptà amb la presència de Piotr Kropotkin, James Tochatti i les germanes Rossetti, entre molts altres companys. Pòstumament, en 1896, Tochatti publicà el seu fullet Anarchism and violence.

Continua...

---

A vegades cal ser humils i acceptar que no sempre ho acabam d’entendre tot. És el que ens passa amb Alexandre Deulofeu, un català, com molts, incomprès, que passarà a la història precisament per «la matemàtica de la història», una teoria que, a vegades, s’ha escrit en tovalloletes de paper, talment com diu la llegenda que es va escriure el contracte del crack argentí del futbol.

No estic en condicions d’explicar-vos de què va tot això de la matemàtica de la història, però Alexandre Deulofeu va predir, ja fa molts anys, que Alemanya després de la derrota del 1945, per exemple, arribaria a ser una gran potència mundial i que tendria a les seves mans el futur d’Europa i que, a més, s’esperava que administràs aquesta «potència» d’una manera «il·luminada» i sense deixar molts cadàvers mediterranis pel camí. Són coses de la història matemàtica, només comprensible per a cervells privilegiats que miren la vida des del costat lluminós de l’existència terrenal i divina. Així les coses, més enllà d’aquesta foscor que ens envolta per tot arreu, hi ha uns homus, com Deulofeu, que veuen una llum, interior i exterior, que els fa escriure negre sobre blanc els secrets més amagats, ocults per forces inimaginables que escapen de la comprensió de persones com tu i com jo. Són forces celades que només compareixen en sessions espiritistes en les quals parlam de tu a tu amb tots aquells que ens han marcat el camí, però que després desapareixen del nostru davant, callen com «morts» i s’entrebanquen a l’hora d’assenyalar aquell caminoi pel qual podríem «transitar» cap a la «veritat». És clar que, de veritats, n’hi ha més d’una! I tant!

Uf! L’estupor, a més, moltes vegades ens fa somiar en què l’atzar i la història van de la mà. I és que quan començ a llegir aquest llibre que avui protagonitza aquesta secció somnolenta i somiosa, me n’adon que el pròleg és de l’esperit meravellós, argentí i fugisser de Patrícia Gabancho, que no fa molt ens va parlar a tots noltrus en el Teatre de Capdepera amb motiu de la presentació d’un altre llibre meravellós i eternable de l’amu en Pep de na Maians.

Abelardo Gabancho, el pare de Patrícia, va ser un gran amic i admirador de Deulofeu, el qual, a les acaballes de la seva vida, va viatjar a Argentina on va fer reviure la seva teoria matemàtica de l’existència humana i va explicar que, segons els seus càlculs, Argentina i els seus voltants estaven cridats a tenir un gran paper en el futur de la humanitat, perquè aquest futur seria americà, del sud concretament, i que els catalans, com sempre hem pensat des de Ramon Llull ençà, teníem un lloc reservat entre les nacions lliures del món: cap el 2029 com a màxim, així de clar!

Sigui com sigui, el cert és que els argentins han fet aportacions importants a la cultura catalana, com ho és aquest viatge galàctic de Deulofeu a les terres australs. A més de ser terra de promissió i exili de molts dels nostrus compatriotes, Argentina és el pare i la mare de dues persones importants per a la cultura catalana. Una és la mateixa Gabancho la qual, amb la seva mirada clara i argentina, ens ha ensenyat a veure’ns a noltrus mateixus lliures i sense complexus.

L’altra persona és el Gato Pérez, «reinventor» de la rumba catalana, que ens ha fet ballar i pensar al ritme, sempre modern, sempre antic, que marcava la seva guitarra, la seva veu i els seus versus.

Tots dos són «morts» i tots dos han tengut, o tendran, una connexió gabellina que ens omple d’alegria i d’optimisme. Tots dos són argentins, tots dos són catalans, tots dos haurien pogut ser gabellins i potser ho seran. No sabem si això estava previst d’una manera «matemàtica» a l’estil de Deulofeu, però, com tots intuïu, l’atzar sempre juga a favor de Capdepera i els gabellins, «vius» o «morts», en «persona» o en «esperit», talment com ens conta l’amu en Pep de na Maians, sempre han estat i són de tot arreu.

Juli Gutiérrez,  La matemàtica de la història: Alexandre Deulofeu o el pensador global. Lapislàtzuli, 2014.

Article publicat a Cap Vermell.

Crònica sentimental dels Anys 70 - Tal com érem -

Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes. (Miquel López Crespí)

A la presó no sentíem passar les hores.

Les manetes dels rellotges avançaven a una velocitat vertiginosa i, quan ens volíem adonar, eren prop de les dues o les tres de la matinada. Què era el que ens mantenia en tensió, arraulits al terra de la cel·la, com si ens haguessin donat opi, insensibles al fred d´aquell tèrbol hivern de reixes i soroll de panys que s´obren i tancaven? Escoltava amb atenció els companys, les diverses interpretacions que oferien de la història maoistes i trotskistes, els cristians anticapitalistes. En recordar les execucions de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig del 37, a Barcelona, no podia entendre que fos possible l'existència de gent d´esquerra entestada a assassinar els nostres.

Núvols grisos van tapant a poc a poc la claror de la lluna. Mir més enllà dels barrots. La Guàrdia Civil vigila, atenta, des de les torretes exteriors. Jaume Calafell ens fa un resum del darrer llibre que ha llegit, Memorias de un revolucionario, una obra de Víctor Serge que relata la vida, els patiments, les esperances de la generació de revolucionaris europeus dels anys vint i trenta. Res a veure amb la història oficial que va manar escriure Stalin per justificar els seus crims, plena de mentides infamants contra els homes i dones que havien portat a coll la lluita contra el tsarisme.

Des de la distància, arribava el soroll somort dels avions plens de turistes que aterraven a l´aeroport. Era quan els funcionaris ens feien callar i ens obligaven a un inesperat recompte. Drets davant els barrots de l´entrada a la galeria, començaven amb l´acustumada rutina: un, dos, tres, quatre... i així fins a onze. El passadís restava en penombra, il·luminat solament per unes dèbils bombetes i els raigs que provenien de les faroles del pati. Quan es feia de dia podíem divisar la carretera de Valldemossa, dos o tres carrers de Palma. Aleshores, l´únic entreteniment que teníem era veure com el tràfec anava disminuint a poc a poc, desapareixen els habitants del barri on estava situava la presó i Palma anava quedant en silenci, indiferent a la vida presonera existent sota els murs que ens encerclaven.

Després del darrer recompte era el moment de tornar als nostres enfonys i provar de descansar un poc. Qui disposàs d´una llanterna podia continuar llegint el que volgués, sempre que el funcionari de torn no el descobrís. Record que en aquella època tornava a submergir-me dins l´univers extraordinari de Rayuela, la famosa novel·la de Julio Cortázar. Llegia sota la manta provant de defugir el gris ambient que ens asfixiava. Perdre's pel París de La Maga era una forma meravellosa d´aconseguir la llibertat quasi absoluta!

Però no sempre restaves en condicions de viatjar, amb la imaginació, per les Tulleries i els Jardins de Luxemburg!

La nit feia comparèixer totes les pors amagades durant el dia. Era quan comprenies la immensa soledat dels homes i com la presència amiga dels companys, feia que el teu esperit resistís, que no notàs tant la ferida fonda de les hores. Per això, un dels càstigs més terribles de les presons és la reclusió dins cel·les d´aïllament. Amb unes setmanes poden arribar a anihilar la teva personalitat fins a límits inimaginables. No és necessari colpejar el presoner, acabar amb ell a força de pallisses i dutxes d´aigua freda. La destrucció d´una persona és fàcil d´aconseguir. Basta aïllar-la del seu entorn protector, impedir que pugui veure el cel, ni que sigui el que es divisa des del pati. Aleshores, el cervell funciona a una velocitat vertiginosa, tots els records s´acaramullen creant una bomba de precisió que, en explotar, et pot deixar boig, tocat de per vida.

Em preguntava com pogueren resistir tants d´anys tancats els presoners de la guerra i postguerra. De quina pasta especial eren conformats? El pare i l´oncle en parlaven, sovint, d´aquestes persones. Revolucionaris que després d´estar mesos sense poder veure ningú, patint el fred de Burgos, del penal de Sòria o qualsevol tètric indret semblant, sortien com el primer dia que havien entrat.

Altres, homes i dones que havien estat a primera línia de foc a les trinxeres, soldats que avançaren pit enlaire, sense por a les bales, enfrontant-se als requetès i falangistes, al cap d´unes setmanes de càstig ja estaven desfets.

Un temor sempre a l´aiguait i una pregunta volant per l´espesa atmosfera de la presó: podríem resistir si ens torturaven d´aquesta manera? Fins on arribaria la nostra capacitat de superar les endemeses de l´enemic? En quin moment seria impossible suportar la pressió de botxins i malfactors? Només en situacions difícils es pot saber la força del teu esperit. Defensar idees, enlairar la defensa dels grans principis de justícia i igualtat no és gaire complicat quan res no et pressiona, dorms suficientment i el teu cos no es vincla sota el pes de la son, la por i la fam. Eren qüestions a les quals donàvem voltes i més voltes en temps de la clandestinitat.

A l´estiu, uns mesos abans de la detenció, havia organitzat una excursió amb Joana. Volíem deixar per uns dies l´ambient carregat de Palma, respirar aire pur, aprofundir en el coneixement de la Serra de Tramuntana. Portàvem la tenda de campanya, motxilles amb menjar i queviures per a una setmana. Estar sols per uns dies! Defugir les obligacions de la feina, deixar d´escriure els articles per als diaris! No haver d´assistir a la multitud de reunions que ens obligava la nostra militància partidista!

Joana estava radiant. Feia anys que no tenia vacances i aquesta oportunitat la feia summament feliç. El seu rostre evidenciava una alegria resplendent i contagiosa. L´autobús ens deixaria a Deià. Després, la recerca de caminois, fonts amagades, refugis de muntanya, indrets on reposar amb calma, era qüestió nostra. Davallàrem fins a la cala i romanguérem uns dies sota els pins, avançat per la drecera dels pintors que portava fins a Llucalcari. Quin plaer viure sota l´imperi absolut de l´amor, sotmesos solament a la disciplina de les besades, estant hores infinites acaronant la pell suau de la persona que estimes!

La lluna, en el cel, brillant, il·luminant la mar... Si miraves fixament els paisatges que es divisaven des de les muntanyes que encerclaven el poble, podies veure petits velers creuant l´infinit de les aigües, algun vaixell en la distància, tot ple de lluminàries, curull d´invisibles turistes que ballaven prop de l´indret on el mar i el cel s´ajunten.

Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes.

Parlàvem del futur que teníem pel davant. Ens preguntàvem si el pla del franquisme per a reformar-se arribaria a bon port. Augmentaven els viatges de militars de confiança del Rei per a entrevistar-se amb Carrillo, a Bucarest, sota el patrocini del dictador Ceaucescu. Tanmateix, era difícil imaginar-se la capacitat de renúncies a les quals estaria disposada la pretesa oposició per tal de poder gaudir dels privilegis que comportaria la gestió del règim.

Era impossible creure que els dirigents que escoltàvem per Ràdio Espanya Independent quan érem uns adolescents serien capaços de tanta traïció! Qui podia pensar que desenes i desenes d´antics militants, de persones que havien lluitat contra el feixisme en la guerra civil i en la postguerra acceptarien, sense la més mínima protesta, totes les fal·làcies en defensa dels borbons de la direcció de llurs partits? Fins on havia arribat la destrucció de la consciència col·lectiva?

Ens miràvem sense pronunciar cap paraula, escoltant el silenci de la nit, perduts en la contemplació dels milions d´estrelles que brillaven en el cel, inassolibles.

       Per entendre la cosa, us convido a llegir el post del doctor Michael Parenti

Editorial Streicher: Michael Parenti - El Mito del Tíbet

Anarcoefemèrides del 29 de novembre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Acte sobre els fets a Espanya: El 29 de novembre de 1936 se celebra a la Sala Samso de Sorel-Moussel (Centre, França) un gran acte públic sobre la Guerra Civil espanyola organitzada pel moviment llibertari francès. Hi van intervenir René Ringeas, de les Joventuts Anarquistes; Réne Frémont i Louis Mercier Vega (Charles Ridel), de la Unió Anarquista (UA) de París; i diversos redactors del periòdic anarquista Le Libertaire de tornada d'Espanya. En aquest acte, públic i contradictori, van ser invitats els feixistes francesos i els partidaris del cop d'Estat franquista perquè mostressin el seu punt de vista en el debat. 

Naixements

Soledad Gustavo, fotografiada per Xavier Pellicer, amb una dedicatòria a Max Nettlau (3 de desembre de 1929) [IISH]

- Teresa Mañé i Miravet: El 29 de novembre de 1865 neix a Cubelles (Garraf, Catalunya) --fins fa poc es pensava que havia nascut a Vilanova i la Geltrú-- la pedagoga, militant i propagandista anarquista Teresa Mañé i Miravet, més coneguda sota el pseudònim de Soledad Gustavo. La seva acomodada família regentava la Fonda del Jardí a Vilanova i la Geltrú, coneguda com «la de les tres noies», ja que eren les tres filles que s'ocupaven d'atendre la clientela. Son pare era un fidel partidari del republicanisme federal de Pi i Margall i se sentia orgullós de la relació que amb ell mantenia. A partir de 1883, Teresa Mañé va estudiar Magisteri a Barcelona i en 1886, amb l'ajuda del lliurepensador Bartomeu Gabarró, del Centre Democràtic Federalista, va obrir la primera escola laica de Vilanova, i va ser membre de la Confederació de Mestres Laics de Catalunya. En aquestaèpoca va col·laborar en El Vendaval de tendència republicanofederal. Mitjançant contactes amb lliurepensadors va conèixer Josep Llunes i Pujals, Teresa Claramunt, Tárrida del Mármol, Pere Esteve i altres destacats militants anarquistes, participant en gires propagandístiques i actes públics i col·laborant en les publicacions llibertàries que dirigien (La Tramontana,El Productor, La Tronada, etc.). En 1889 va guanyar un premi en el Segon Certamen Socialista, celebrat a Barcelona, pel seu treball El amor libre i es va convertir en portaveu de les idees àcrates juntament amb Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo i altres. Gràcies a una poesia llegida en un enterrament laic va conèixer Joan Montseny (Federico Urales), amb qui es casarà civilment el 19 de març de 1891, poc temps després que aquesta classe de matrimonis fossin legalitzats. La parella es va instal·lar a Reus, d'on era Montseny, on van obrir una escola laica mixta i en la qual ambdós van fer de professors. A Reus també vivia Carme, una de les germanes de Teresa, que viurà amb ells totes les dificultats de la seva militància anarquista fins a la seva mort. El 24 de setembre de 1893 es produeix l'atemptat del carrer Canvis Nous de Barcelona i Paulí Pallàs n'és acusat; Joan Montseny escriurà un fullet a favor del detingut i serà detingut. Aleshores Mañé realitzarà una campanya per aconseguir-ne la llibertat, però un cop alliberat, va ser novament detingut en 1896  implicat en el «Procés de Montjuïc». Des de la presó del castell de Montjuïc, Joan Montseny escriu, sota diferents pseudònims, cartes a la premsa on reivindica la innocència dels processats; Mañé serà l'encarregada de treure aquestes cartes i fer-les arribar a la premsa, i de fer les gestions necessàries per aconseguir la llibertat de tots els detinguts. És a partir d'aquestes cartes que Joan Montseny serà Federico Urales. Finalment Montseny serà alliberat, però desterrat a Londres --Teresa Claramunt i Tárrida del Mármol també hi són--, i Mañé, en 1897, es va reunir amb ell, posant-se a fer feina de bordadora. Per reivindicar la revisió del procés, van retornar clandestinament el 28 de novembre de 1897 i Montseny s'instal·larà a Madrid i Mañé a Vilanova, fins que poc temps després marxarà amb sos pares (Llorenç i Antònia)  i sa germana Carme a Madrid. A la capital de l'Estat moriran sos pares i naixerà, en 1905, sa filla Frederica Montseny. Durant la seva estada a Madrid, la parella va editar La Revista Blanca (1898-1905) i poc després Tierra y Libertad (1902-1905), realitzant la funció d'administradora encara que pel fet de ser dona la llei no ho permetés. En 1901 Mañé va participar, juntament amb Azorín, Mendinaveitia i Urales en un cicle de conferències a l'Ateneu de Madrid sobre «La Societat Futura», en representació de les idees anarquistes. A més de participar activament en les campanyes a favor dels encausats en els processos de Jerez i de la «Mano Negra», va participar en una gira per Andalusia en suport dels detinguts en aquests processos, allotjant-se a casa de Sánchez Rosa. La parella també va participar activament en la defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia acusat injustament dels fets de la Setmana Tràgica. Quan va esclatar el conflicte legal entre Arturo Soria, el creador de la«Ciutat Lineal de Madrid», que s'acusen d'estafa i d'engany, la parella s'instal·larà a Catalunya en 1912. La intenció era fundar una acadèmia al barri barcelonès d'Horta, però el boicot de la reacció local va fer que es dediquessin a viure d'una granja agrícola i a instal·lar-se a Cerdanyola, on va traduir molt (Louisa Michel, Cornelissen, Labriola, De la Hire, Mirbeau, Praycourt, Sorel, Marguery, Lichtemberg, Lavrov, Donnay, Descaves, etc.) i va copiar textos per a companyies teatrals. A Catalunya van tornar a editar La Revista Blanca (1923), Tierra y Libertad, i engegaran diversos projectes editorials: «La Novela Ideal», que publicava dues novel·letes cada quinze dies, amb un tiratge de 50.000 exemplars i que va arribar a comptar amb 600 números; «La Novela Libre», amb relats més extensos i que va tenir un tiratge de 30.000 exemplars; «El Mundo al Día», mensual; i un nou diari, El Luchador, que durarà fins a la Guerra Civil. Mañé serà l'encarregada d'administrar aquestes publicacions, mentre Montseny i sa filla escriuran articles, novel·les, memòries, etc. A poc a poc, conforme el protagonisme de Frederica Montseny es feia palès, Mañé va passar a un segon pla. Durant la Guerra Civil un càncer de còlon va començar a minar-ne sa vida. En 1939 la família creua la frontera cap a l'exili francès on es disgrega. Mañé, malalta, es trenca una cama i es portada amb ambulància a l'hospital de Sant Louis de Perpinyà (Catalunya Nord), on morirà sola el 5 de febrer de 1939 víctima del càncer. Teresa Mañé va publicar nombrosos escrits enLa Revista Blanca, ja fos en«Almanaque» o en «Suplementos», però també se'n troben col·laboracions en diferents periòdics anarquistes de finals del segle XIX i de principis del XX: El Corsario, Los Dominicales del Libre Pensamiento, El Obrero, El Productor, Redención, El Cosmopolita, Justícia y Libertad, El Trabajo, La Tramuntana, etc. Entre les seves obres podem destacarLa sociedad futura (1889), Las preocupaciones de los despreocupados (1891, amb Urales), Dos cartas (1891),A las proletarias (1896),El amor libre (1904), Las diosas de la vida (1904), El sindicalismo y la anarquía. Política y sociología (1932), entre d'altres.

***

Foto antropomètrica de Domenico Aicardi (1899)

- Domenico Aicardi: El 29 de novembre de 1877 neix a Porto Maurizio (Imperia, Ligúria, Itàlia) l'anarquista Domenico Masa Aicardi. Sos pares es deien Ignazio Aicardi i Caterina Bruno. Boter de professió, emigrà a França, on va ser fitxat com a anarquista «sense domicili fixe». El 3 d'octubre de 1899 se li va decretar a Marsella (Provença, Occitània) l'expulsió de França. El 17 d'octubre d'aquell any va ser traslladat amb cotxe cel·lular al centre de reclusió de Niça (País Niçard, Occitània) i, aquest mateix dia, amb el mateix cotxe, portat fins a la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). El febrer de 1905 va ser interceptat a Marsella on, durant tres setmanes, havia visitat sa família, i en els primers dies de març retornà a Porto Maurizio via Niça. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Edouard Brunet apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de desembre de 1978

- Edouard Brunet: El 29 de novembre de 1892 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Edouard Jean Brunet, conegut com Cyrano i que va fer servir diverses falses identitats (Colin, Paul Mercier, etc.). Es guanyava la vida fent d'obrer ferrer i de serraller. Objector de consciència, quan esclatà la Gran Guerra es declarà insubmís i fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on residí sota noms falsos (Colin,Cirano i Paul Mercier), i Espanya. En aquesta època col·labora en Le Réveil. Cap el 1918 retornà a Suïssa, d'on va ser expulsat, sembla l'agost de 1919, després d'haver estat amonestat per haver aferrat cartells anarquistes a llocs prohibits i d'haver estat internat a Orbe (Vaud, Suïssa) i al fort de Savatan (Vaud, Suïssa). Poc abans de la seva detenció a Ginebra, assistí a l'arrest de Luigi Bertoni. Instal·lat a Alemanya, entre el 19 i el 22 de novembre de 1921, amb altres companys (Karl Haffner, Fritz Kater, Hermann Ritter, Rudolf Rocker i Augustin Souchy), fou un dels delegats al XIV Congrés de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), celebrat a Erfurt (Turíngia, Alemanya). A partir de 1922 visqué a Berlín, on fou corresponsal de Le Libertaire. El març de 1923 participà en el Congrés dels Anarquistes Alemanys, que reuní a Berlín 26 delegats. Retornà a França, on visqué sota falsa identitat a París. Després de la II Guerra Mundial milità a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). Malalt d'esclerosi múltiple, restà invàlid des del 1946. En 1958 col·laborà en Defense de l'Homme. Durant els anys seixanta i setanta col·laborà, sota el pseudònim Cyrano, en el setmanari tolosà Espoir, del qual formà part del consell de redacció. En 1968 se solidaritzà amb l'antimilitarista llibertària Marie Laffranque, i demanà que part dels seus impostos assignats al pressupost militar es destinessin al Servei Civil Internacional (SCI). En 1973 publicà el fullet Les Prix Nobel de la Paix. Edouard Brunet va morir en 1978.

***

Portada de l'edició catalana del llibre de Kaminski

- Hanns-Erich Kaminski: El 29 de novembre de 1899 neix a Labiau (Prússia Oriental, Prússia) --actual Polessk (Kaliningrad, Rússia)-- el periodista i escriptor anarquista Erich Halpérine Kaminski, més conegut com Hanns-Erich Kaminski --no l'hem de confondre amb el traductor del rus Ilia (Ély) Halpérine-Kaminsky-- i que va fer servir també els pseudònims Max Tann i Noël Pierre Lenoir. Fill d'una família jueva, sos pares, Rosa i Max Kaminski, eren comerciants. Estudià secundària a Königsberg. Allistat en la Força Aèria, no entra en combat durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte bèl·lic, estudià economia, filosofia de les ciències socials i literatura a les universitats de Königsberg, Friburg, Berlín i Frankfurt. El maig de 1921 es matriculà en economia a la Universitat de Heidelberg i el febrer de 1922 es doctorà en ciències econòmiques amb una tesi sobre la teoria del dúmping (Zur Theorie des Dumping). Políglota, parlava fluidament el francès, l'italià i el castellà. En 1922 publicà Die Konferenz der Internationalen (La Conferència de la Internacional). Entre 1922 i 1926 realitzà viatges a Itàlia, a Espanya i al Marroc ocupat per l'exèrcit espanyol i envià reportatges sobre aquesta guerra colonial. En 1925 publicà, amb Giacomo Matteotti, Fascismus in Italien (Feixisme a Itàlia). En 1926 dirigí el periòdic socialista Die Volksstimme (La Veu del Poble). Entre 1928 i 1933 visqué a Berlín, on col·laborà en nombroses publicacions alemanyes esquerranes, com ara Berliner Tageblatt,Volkszeitung, Vossische Zeitung,Die Dame, Berliner Illustrierte Zeitung, BZ am Mittag, 8-Uhr-Abendblatt,Die Welt am Montag i, sobretot, Die Weltbühne, que dirigí un temps i en el qual signà sota el pseudònim Max Tann. El 25 de febrer de 1933, arran de la victòria nacionalsocialista i dos dies abans de l'incendi del Reichstag, abandonà Alemanya i s'instal·là a París (França), on treballà com a redactor de diverses publicacions (Petit Niçois, Germinal,Journal des Vivants, Mercure de France, etc.). Amb altres refugiats alemanys (Emil Julius Gumbel, Arthur Holitscher, etc.) formà el grup alemany de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH) francesa. Decebut per les polítiques socialdemòcrata i comunista alemanyes, s'acostà als cercles anarquistes, sobre tot a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Des de l'exili col·laborà en la revista vienesa Das Blaue Heft. També participà amb el Lutetia-Kreis (Cercle del Lutetia), comitè format per diferents corrents polítiques amb la finalitat de crear un front comú antifeixista que es reunia a l'Hotel Lutetia de París. Amb l'esclat de la Revolució espanyola, el setembre de 1936 marxà, amb sa companya Anita Karfunkel, a Barcelona (Catalunya), on romandrà fins al gener de 1937. Assistí als funerals populars de Buenaventura Durruti i el seu testimoni sobre aquest esdeveniment serví de pròleg al llibre de Hans Magnus Enzensberger Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1972. El curt estiu de l'anarquia. Vida i mort de Buenaventura Durruti). Sembla que la parella participà en la visita que va fer Emma Goldman a les col·lectivitzacions agràries i posteriorment va mantenir correspondència amb la destacada militant anarcofeminista. Fruit de la seva experiència a Catalunya publicà en francès el maig de 1937 a París el seu llibre Ceux de Barcelone (Els de Barcelona; publicat en català en 1976 amb pròleg de Josep Peirats). En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. En 1938 publicà un pamflet contra l'antisemitisme de l'escriptor Céline (Céline en chemise brune ou le Mal du présent) i la biografia Bakounine, la vie d'un révolutionnaire. En aquesta època va escriure l'assaig Troisième Reich. Problème sexual, però que només es publicà en 1940 en una traducció castellana (El nazismo como problema sexual. Ensayo de psicopatologia). En 1940, amb l'ocupació nazi de França, marxà a Marsella, on va fer amistat amb Volin, i durant un temps va estar internat al Centre de Treballadors Voluntaris (CTV) del Clos de Sant Josep (Prat e Bonrepaus, Llenguadoc, Occitània) per la seva qualitat de ciutadà alemany. Després viatjà a Lisboa (Portugal), on buscà contactes per abandonar Europa. A Lisboa va coescriure amb sa companya el Journal de Lisbonne, que no ens ha arribat. Rudolf Rocker no aconseguí autorització per portar-lo als Estats Units, però Diego Abad de Santillán es va fer amb visats argentins per a ell i la seva companya. En 1941 s'instal·là a Buenos Aires. A l'Argentina va fer servir el pseudònim Noël-Pierre Lenoir --deia que era un doctor francès nascut al Pas-de-Calais i educat a la Sorbona-- i publicà nombrosos llibres, com ara Los problemas de la paz (1943), Préface à la paix (1944), La reconstrucción de Europa (1944), El renacimiento socialista (1946), Sociología de la revolución. Génesis, desarrollo y eclipse de las revoluciones a través de la historia (1947), Revolución, altitud 4.000 metros (1958), Historia del amor en Occidente (1959), etc. Hanns-Erich Kaminski va morir a començaments de la dècada dels seixanta (1960 o 1963) a Buenos Aires (Argentina).

***

Martí Gallart Malián

- Martí Gallart Malián: El 29 de novembre de 1902 neix a Taradell (Osona, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Gallart Malián. Milità en el moviment anarquista de Roda de Ter (Osona, Catalunya) i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fou voluntari a la «Columna Durruti». Durant la tardor de 1936 fou un dels responsables del grup «Los Guerrilleros de la Noche», especialitzat en accions rere les línies enemigues al front d'Aragó. Fou molt amic de Joan Baptista Albesa Segura. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus amb sa companya i son fill de 10 anys i mig. Instal·lat a Avinyó, fou un dels fundadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat, on milità fins a la seva mort. Martí Gallart Malián va morir el 20 d'agost de 1979 a Avinyó (Provença, Occitània).

***

Germà Riera i Condal, comandant de la 28 Divisió de l'Exèrcit republicà

- Germà Riera i Condal: El 29 de novembre de 1905 --encara que es va inscriure el 16 de desembre-- neix a Barcelona (Catalunya) el republicà i simpatitzant anarcosindicalista Germà Riera i Condal. Son pare era un jornaler d'Arbúcies i sa mare havia nascut a Sant Andreu. Va fer feina de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), alhora que era soci del Centre Obrer Instructiu Andreuenc. Es casà i tingué una filla. El gener de 1934 es presentà pel Partit Republicà Radical a les eleccions municipals. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'allistà a les casernes de la Mestrança d'Artilleria de Sant Andreu. El 28 d'agost sortí cap al front de Sariñena (Osca) comandant un grup de 15 homes enquadrat en la Columna «Los Aguiluchos». Al front se li encarregà el comandament de la 14 Centúria confederal. Amb la militarització s'encarregà de la I Companyia de la 28 Divisió, sota el comandament de Gregorio Jover, i després passà al I Batalló, assumint-ne la direcció. El 21 de febrer de 1937 marxà cap a Vivel del Río (Terol). Arran de la presa de Terol per l'Exèrcit republicà el 8 de gener de 1938, la seva divisió s'instal·là a 20 quilòmetres al sud de la capital en previsió de possibles ofensives feixistes. Poc abans de la caiguda de Terol a mans dels insurrectes, va ser nomenat cap de l'Agrupació de les Companyies núm. 1, 2 i 3. Per les seves accions durant els combats a Corbalán aquestes companyies reberen la Medalla del Valor Col·lectiu. A finals d'abril va ser ascendit a comandant de Batalló i se li volia enviar a un batalló del Cos de l'Exèrcit de Llevant de filiació comunista, però s'entrevistà amb Jover i aconseguí ser destinat al II Batalló de la 127 Brigada de la 28 Divisió --antiga «Roja i Negra»--, on va romandre fins al final de la contesa. Amb la seva unitat contrarestà l'ofensiva franquista del Llevant. El 5 de març de 1939 sortí cap a Madrid per a socórrer el Consell Nacional de Defensa. De camí desarmà una companyia de guerrillers comunistes a Mora (Toledo) i a Madrid restà incorporat al IV Cos de l'Exèrcit del Centre. En total, durant la guerra intervingué en 75 combats. El 28 de març, mitja hora abans que les tropes franquistes entressin a Madrid, abandonà el front i pogué arribar a València. En l'últim Boletín Oficial de la República española es pot llegir el seu ascens a tinent coronel. Com que no pogué embarcar, es va lliurar als vencedors a Capitania i l'1 d'abril de 1939 va ser tancat a la plaça de Toros i hores després al camp de concentració de Soneixa (Alt Palància, País Valencià). Un any més tard va ser enviat al Palau de les Missions de Barcelona. El 10 de març de 1941 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a cadena perpètua. Va ser tancat a la presó Model de Barcelona, d'on sortí 15 mesos després per a treballar quatre mesos en una colònia penitenciària de la caserna de Sant Agustí. Després durant un any va fer feina a la colònia penitenciària de Roda de Ter i posteriorment va ser enviat a Lleida per a la construcció d'un quarter. Per fer propaganda, va ser tancat a la presó del Seminari de Lleida durant tres mesos i després retornà a la Model i de bell nou marxà a les obres de la caserna de Sant Agustí. El 4 d'abril de 1944 va ser amollat sota llibertat vigilada i amb la prohibició de residir a Barcelona. Després de la mort del dictador Franco, milità en la CNT i col·laborà econòmicament i moralment amb la premsa llibertària. Després s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i col·laborà en La Humanitat. En 1979 publicà les seves memòries sota el títol Habla un «vencido», amb un pròleg de Baltasar Porcel. El 19 de novembre de 1986 impartí la conferència La llibertat de pensament i laïcisme a l'Ateneu Obrer de Barcelona. En 1988 es va presentar candidat a Barcelona per l'Aliança per la República en les eleccions al Parlament de Catalunya. Germà Riera i Condal va morir el 30 de març de 1990 a l'Hospital de l'Esperança de Barcelona (Catalunya), a conseqüència d'una hemorràgia digestiva, i fou enterrat al cementiri de Collserola.

Germà Riera i Condal (1905-1990)

***

Necrològica de José Tamayo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1980

- José Tamayo: El 29 de novembre de 1911 neix a Nacimiento (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Tamayo. Cabrer durant la seva infantesa, arran d'una paràlisi en una cama quan tenia 12 anys esdevingué sabater. Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la defensa del seu poble i al front bèl·lic s'ocupà de tasques administratives. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on treballà de sabater fins a la seva jubilació l'agost de 1977. La seva petita sabateria va ser lloc de reunió i de difusió del pensament anarquista, a més de centre d'informació per als immigrants econòmics. Casat amb una francesa, tingué cinc filles. José Tamayo va morir el 20 d'abril de 1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) d'un atac cardíac.

***

Volga Marcos Calvo

- Volga Marcos Calvo: El 29 de novembre de 1916 neix a Palència (Castella, Espanya) l'escriptor, poeta i dramaturg anarquista Volga Marcos Calvo. En 1931 entrà de grum a l'Acadèmia Especial de Cavalleria de Valladolid i més tard estudià a l'Escola d'Arts i Oficis de Toledo. Interessat de manera autodidacta des de l'adolescència per la literatura, a partir de 1934 començà a escriure. Lluità durant la guerra civil enquadrat en l'Exèrcit republicà. Amb el triomf franquista, s'exilià a França. A partir del 10 d'agost de 1948, i fins a la seva jubilació en 1981, treballà a les fàbriques d'automoció Renault. El 15 de maig de 1954 impartí, al local social del carrer parisenc de Sainte-Marthe, la conferència«De la civilización pre-cortesiana al poeta guatemalteco Werner Ovalle López». Visqué a Sèvres (Illa de França, França). En 2000 publicà la seva autobiografia sota el títol La blouse blanche. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Bohemia, Boletín Confederal,Le Combat Syndicaliste, Despertad, Humanismo,Inquietudes, Renault Histoire, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor d'un nombrosos títols, com ara Dificultad inexistente (1937), El imperio maldito (1946), Sinfonía infinita. Odio de ultratumba: drama lírico de metempsicosis (1953), Poemario patético. Preludio inmortal a Federico Lorca (1955), Girándula. Narraciones (1958), etc. Moltes de les seves obres resten inèdites (Ensayos humanistas. Remembranzas, Hontanar, El pan de la cólera, La rodada infinita). Volga Marcos Calvo va morir en 2004.

Defuncions

Jules Perrier fotografiat per Émile Pricam (Ginebra)

- Jules Perrier: El 29 de novembre de 1904 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el communard anarquista, i gran col·leccionista d'objectes referents a la història de la Comuna de París, Jules-Élie-Volci Perrier, citat a vegades com Jules Périer, i també conegut com Noley o Nolet. Havia nascut el 16 de setembre de 1837 a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França). Era fill d'un peó de camins encarregat del manteniment i la reparació dels dics de l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França) i d'una pagesa. Ja adult, s'associà amb Théodore Alfred Gérain, persona acabalada del seu poble, per obrir a París un magatzem de novetats, però el comerç el 8 de maig de 1869 va fer fallida. Posteriorment obrí un altre magatzem al carrer Turbigo de París, alhora que prengué part en l'agitació republicana. En 1870, durant el Setge de París, fou capità d'Indumentària del 230è Batalló de la Guàrdia Nacional, càrrec que conservà després de la proclamació de la Comuna de París, i membre del Comitè de Vigilància del XI Districte parisenc. Fervent partidari de la Comuna, realitzà reunions públiques a casa seva i en maig de 1871 prengué part en els combats contra les tropes reaccionàries de Versalles. En aquestaèpoca freqüentà Félix Pyat, Marc-Amédée Gromier i Louis Brunereau. Després de la «Setmana Sagnant», aconseguí fugir de la repressió i s'amagà durant uns mesos abans de fugir l'agost de 1871, proveït de documentació falsa, cap a Suïssa. El 20 de juny de 1874 va ser condemnat en absència pel IV Consell de Guerra als communards a la deportació perpètua en recinte fortificat per «fets insurreccionals». A Ginebra (Ginebra, Suïssa), obrí un comerç de teixits i, després, una botiga («Au bon Marché») especialitzada en el dol. Freqüentà altres proscrits de la Comuna i sobretot es relacionà amb destacats anarquistes, com araÉlisée Reclus, Charles Ferdinand Gambon o Max Nettlau, i exiliats espanyols (José Antonio Sáez, Antonio de la Calle, etc.). Participà en el tradicional banquet d'aniversari de la Comuna del 18 de març i no dubtà, com Charles Perron, a ajudar els anarquistes necessitats (Weill, Bernard, Petraroja, Stoianov, Galleani, etc.), procurant-los allotjament, i a proporcionar els mitjans necessaris per organitzar reunions al Café du Rhône. Durant tots aquests anys, col·leccionà tot el que trobà referent a la Comuna (llibres, periòdics, fotografies, quadres, caricatures polítiques, correspondències, etc.). Després de la Llei d'amnistia de 1880, que autoritzava el retorn dels communards a França, continuà a Suïssa, on els seus negocis prosperaven, encara que retornà regularment a veure sa família a Ars-en-Ré. En una d'aquestes estades coincidí amb Élisée Reclus que passava unes vacances amb el gravador anarquista William Barbotin, i tots tres, amb altres persones, es reunien al Café du Commerce del port d'Ars-en-Ré. A la mort en 1889 de Félix Pyat, fou, amb Eugène Protot i Pierre Martin, el seu executor testamentari. L'1 de maig de 1892 signà, amb Léon Berchtold, Charles Perron, Nicolas Joukovsky i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament, com havia establer el congrés de 1891 de la II Internacional. En 1892 ajudà els companys de la Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) a pagar una forta multa, a més de subvencionar el periòdic ginebrí L'Avenir (1893-1894). En 1902 l'historiador anarquista Max Nettlau li proposà crear el «Museu de la Revolució Social establert per la Comuna Lliure de París», però, encara que estava disposat a finançar el projecte, finalment va ser abandonat i una part de la seva col·lecció de llibres, periòdics i fotos de revolucionaris van ser donats, aconsellat per Nettlau, a la Biblioteca de Ginebra. Malalt, hagué de tancar el seu comerç en 1904. Jules Perrier va morir poc després, el 29 de novembre de 1904, al seu domicili del carrer dels Terreaux-du-Temple de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Un edifici que havia restaurat a la plaça de la Chapelle d'Ars-en-Ré, i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler, Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard, Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament d'Ars-en-Ré i transformat en museu després de la seva mort. El 2 d'octubre de 1907 les seves cendres van ser dipositades d'amagat en una urna cinerària al museu, que s'inaugurà oficialment l'agost de 1908, dirigit per William Barbotin. Malauradament, amb el pas del temps l'ajuntament desatendí el museu i aquest es degradà (les peces van anar desapareixent progressivament), fet que s'accentuà durant la II Guerra Mundial amb els trets de la  bateria d'artilleria alemanya Karola. Finalment, el setembre de 1952, les obres d'art que quedaven va ser disseminades i subhastades públicament; l'immoble fou venut el desembre de 1955. Les cendres de Jules Perrier van ser traslladades a una tomba del cementiri d'Ars-en-Ré. El 30 de març de 2008 nombroses fotos de communards, procedents de la seva famosa col·lecció, van ser venudes a Maçôn (Borgonya, França) en pública subhasta. En 2013 Didier Jung publicà l'assaig biogràfic Les anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.

Jules Perrier (1837-1904)

***

Joaquim Miquel Artal

- Joaquim Miquel Artal: El 29 de novembre de 1909 mor al del presidi de Ceuta (Nord d'Àfrica) l'anarquista Joaquim Miquel Artal (Miquel és el primer llinatge i moltes vegades és citat com Miguel). Havia nascut en 1884 a Barcelona (Catalunya). Fill d'un barber, va ser educat cristianament al Col·legi dels Infants Orfes de Barcelona i va fer d'escolà en un convent de monges franciscanes de Badalona (Barcelonès, Catalunya). Va treballar de tallista en fusta al taller de l'escultor barceloní Joan Nadal. Perduda la fe, i gràcies a la lectura de Lev Tolstoi, entrà a formar part del moviment anarquista. Membre del Centre d'Estudis Socials del carrer Tallers de Barcelona, va fer amistat amb els anarquistes Francisco Miranda Concha, Oriols i Carrera. El 12 d'abril de 1904, impressionat pels relats de tortures sobre els pagesos d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya), apunyala a Barcelona Antoni Maura i Montaner, president del Consell de Ministres, amb un ganivet de cuina tot cridant «Visca l'anarquia!», ferint-lo lleument. L'agressor, mentre corria per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser detingut poc després. Identificat, es va saber que treballava com a servent per a la família de Joan Nadal i Vilardaga del número 35 del carrer Ample, on ja havia fet feina sa mare. En el seu poder es va trobar un exemplar del diari La Publicidad, altre d'El Diluvio i un altre d'El Pueblo, on venia subratllat un article de Vicenç Blasco Ibáñez en el qual anomenava Antoni Maura «carn d'Angiolillo» --per l'anarquista italià que va assassinar Antonio Cánovas del Castillo. L'11 de juny de 1904 va ser jutjat a l'Audiència de Barcelona, on va declarar no tenir còmplices, i fou condemnat a 17 anys i quatre mesos de presó, que va passar tancat a la penitenciaria de Ceuta. D'aquest intent de magnicidi es van fer ressò els periòdics llibertaris de l'època, especialment El Rebelde de Madrid, on, a més, Miquel Artal va publicar dos articles --«A los anarquistas» (10 de juny i 28 de juliol de 1904)--, on va explicar que havia comès l'atemptat contra Maura, entre altres raons, «perquè personificava la més altra representació del principi d'autoritat». El 8 de setembre de 1904 va publicar també en El Rebelde el conte antimilitarista En la batalla. Així mateix va col·laborar en Liberación de Madrid. Durant el seu empresonament va intentar escapar-se en diverses ocasions i en alguna d'elles resulta ferit. El 13 de març de 1907 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte d'impremta i acusat d'«incitació a la rebel·lió». Joaquim Miquel Artal va morir el 29 de novembre de 1909 a l'hospital del presidi de Ceuta (Nord d'Àfrica). En morir la premsa anarquista (El Libertario i Tierra y Libertad) va glossar la seva acció. La teoria de Constant Leroy en el seu llibre Los secretos del anarquismo (1913) segons la qual l'atemptat contra Maura va ser organitzat per Francesc Ferrer i Guàrdia i Francisco Miranda Concha, i amb la concomitància d'Anselmo Lorenzo Asperilla, no té cap fonament i està basadaúnicament en el seu odi antiferrerià.

Joaquim Miquel Artal (1884-1909)

***

Renzo Novatore (finals de la dècada dels deu)

- Renzo Novatore: El 29 de novembre de 1922 cau abatut a Teglia (Gènova, Ligúria, Itàlia) l'anarcoindividualista il·legalista, escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari, més conegut com Renzo Novatore. Havia nascut el 12 de maig de 1890 a Arcola (Ligúria, Itàlia). Fill d'una família pagesa molt humil, no s'integrà en la disciplina escolar i abandonà les classes en el seu primer any. Treballà la terra amb son pare, el qual el va educar de manera autodidacta, especialment en la poesia i la filosofia. Ben aviat s'introduí en el moviment anarquista del seu poble i de la propera La Spezia i començà a llegir els clàssics llibertaris (Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Max Stirner, Pietro Gori, etc.) i filosoficoliteraris (Friedrich Nietzsche, Georges Palante, Oscar Wilde, Henrik Ibsen, Arthur Schopenhauer, Charles Baudelaire, etc.). A partir de 1908 abraçà, per influències stirnerianes, l'anarcoindividualisme. Va ser acusat, amb Abele Ferrari, de calar foc l'església de la Madonna degli Angeli del seu poble durant la nit del 15 al 16 de maig de 1910 i fou tancat durant tres mesos, però la seva participació en aquest fet mai no es va demostrar. En 1911 passà a la clandestinitat ja que la policia el buscava per robatori. El 30 de setembre d'aquell any la policia el detingué per vandalisme. Sempre rebutjà el treball assalariat i reivindicà l'expropiació individual i fins i tot l'ús de la força si calia. En 1912 va ser cridar a fer el servei militar, però va ser eximit per causes que desconeixem. En 1914 començà a col·laborar en periòdics anarquistes i n'arribà a publicar, sota diversos pseudònims (Il soldato del sogno,Mario Ferrento, Andrea Del Ferro, Sibilla Vane, Brunetta l'Incendiaria, etc.), en un gran nombre (Cronaca Libertaria, Il Libertario, Iconoclasta!,Gli Scamiciati, Nichilismo, Il Proletario, Pagine Libere, L'Adunata dei Refrattari, La Testa di Ferro, etc.) i mantingué intensos debats amb altres intel·lectuals anarquistes (Camillo Berneri, Carlo Molaschi, etc.). Cridat a files durant la Gran Guerra, el 26 d'abril de 1918 desertà del seu regiment. El 31 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat en rebel·lia a mort per deserció i traïció per un tribunal militar. En aquella època ja estava casat amb Chiara Emma Rolla, amb qui tingué tres infants. A finals de 1918 son fill més petit va morir i retornà a ca seva arriscant-se a ser detingut. Amb Auro d'Arcola creà un col·lectiu anarcofuturista a La Spezia, alhora que militava en un grup antifeixista d'«Arditi del Popolo». Fou íntim d'Enzo Martucci i Bruno Filippi. Participà activament en l'aixecament de maig de 1919 a La Spezia i fou membre del seu Comitè Revolucionari, juntament amb sos amics Dante Carnesecchi i Tintino Persio Rasi. Amb la repressió desencadenada arran del seu fracàs, el 30 de juny s'amagà pels camps de Sarzana, però denunciat per un pagès va ser detingut. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó, però pocs mesos després fou alliberat gràcies a una amnistia. Amb el creixement del feixisme decidí retornar a la clandestinitat i participar activament en el moviment insurreccional. En 1920 publicà la recopilació d'articles Il mio individualismo iconoclasta. Aquest mateix any, després d'haver intentat fer-se amb un dipòsit d'armes d'una caserna del Val di Formola, va ser novament detingut. Un cop lliure, participà en un intent insurreccional frustrat a La Spezia. L'abril de 1921 publicà, amb Tintino Rasi i Giovanni Governato, la revista Vertice. Rivista anarchica e di pensiero, de la qual només sortí el primer número. Durant l'estiu de 1922 un escamot feixista assetjà ca seva per intentar assassinar-lo, però aconseguí fugir llançant diverses granades. Perseguit, rebutjà la idea d'emigrar i s'uní a la banda expropiadora de l'anarquista Sante Pollastro. Renzo Novatore resultà mort el 29 de novembre de 1922 pels carrabiners durant un tiroteig en una taverna (Osteria della Salute) de Teglia (Gènova, Ligúria, Itàlia); un company del grup tingué la mateixa sort, però Pollastro aconseguí fugir. Pòstumament, en 1924, es van publicar dos fullets recopiladors dels seus articles sota els títols Al disopra dell'arco i Verso il nulla creatore. L'anarquista expropiador Severino Di Giovanni es va veure fortament influenciat per la seva figura i creà a l'Argentina el«Grupo Anarcoindividualista Renzo Novatore» de l'Aliança Antifeixista Italiana (AAI).

Renzo Novatore (1890-1922)

***

Josep Serra Vives [militants-anarchistes.info]

- Josep Serra Vives: El 29 de novembre de 1939 és afusellat a Lleida (Segrià, Catalunya) el pagès anarquista i anarcosindicalista Josep Serra Vives. Havia nascut el 28 de juliol de 1901 a l'Albi (Garrigues, Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la qual encapçalà, i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Albi, el 29 d'octubre de 1936, en ple procés revolucionari, va ser nomenat alcalde de la localitat. En acabar la guerra va ser detingut pels feixistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Josep Serra Vives va ser afusellat el 29 de novembre de 1939 a Lleida (Segrià, Catalunya).

***

Giuseppe Mezzano

- Giuseppe Mezzano: El 29 de novembre de 1950 mor a Biella (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Mezzano. Havia nascut el 6 de gener de 1896 a Asigliano Vercellese (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Mezzano i Carolina Brusa. Es guanyava la vida com a pintor i emigrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fitxat per la policia com a militant antifeixista, el 12 de setembre de 1935, quan retornà a Itàlia, va ser detingut per la policia a Vercelli (Piemont, Itàlia) i empresonat. Com que no hi havia cap càrrec contra ell, va ser alliberat als pocs dies, però va ser posat sota vigilància i amb l'obligació de presentar-se en determinats dies al Registre Polític Central. El 6 d'agost de 1936 retornà clandestinament a Ginebra i durant la tardor d'aquell any marxà cap a Espanya per fer costat la Revolució que s'estava quallant. Enrolat en el «Batalló Garibaldi», lluità al front de Madrid (Boadilla del Monte, Mirabueno, Majadahonda, Arganda i Guadalajara). A Guadalajara va ser ferit en una mà i a la cama dreta. El març de 1938 va ser donat d'alta de l'hospital i destinat a serveis auxiliars a Albacete (Castella, Espanya), on romangué fins el maig d'aquell any quan retornà a Suïssa. L'11 d'octubre de 1939 va ser detingut a Ginebra per la policia helvètica i internat al camp de treball de Gordola (Ticino, Suïssa). Després de la caiguda del feixisme realitzà gestions al Consolat de Ginebra per a ser expatriat. El 3 d'agost de 1943, com que estava fitxat al Registre de Fronteres com «exmilicià roig», va ser detingut a Domodossola (Piemont, Itàlia) i portat a Vercelli (Piemont, Itàlia), on fou interrogat i posat en llibertat sota vigilància. Aleshores participà en la Resistència, enquadrat en la V Divisió «Garibaldi» de la 182 Brigada. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Biella. Giuseppe Mezzano va morir el 29 de novembre de 1950 a Biella (Piemont, Itàlia). En 2003 son fill Luciano Mezzano donà documentació de son pare a l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea nelle Province di Biella e Vercelli «Cino Moscatelli».

Giuseppe Mezzano (1896-1950)

Continua...

---

A les acaballes de la dictadura feren molt més per la llibertat i la lluita antifeixista cantants, afeccionats al teatre, segons quins escriptors, que no pas els partits polítics que, o no existien encara -el PSOE, per exemple, només començà a sortir pels diaris devers els anys 74 i 75-. Els diversos partits comunistes -barallant-se entre ells mateixos per a clarificar l'essència del marxisme-leninisme- vivien una somorta vida clandestina, amb ocasional sortides per a fer alguna pintada o repartida d'octavetes. (Miquel López Crespí)

L´antifraquisme a Mallorca en els anys 60 i 70 (I)

Actualment l'amnèsia històrica, l'oblit del passat, és el distintiu que més s'estila. Darrerament he quedat esborronat en constatar fins on arriba aquest oblit permanent i continuat dels nostres fets més recents. Parlant amb alguns joves gasetillers he comprovat que desconeixien, per exemple, l'existència de les Aules de Poesia, Teatre i Novella que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquelles Aules foren l'activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana oferí els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m'ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc, etc).

Al teatret de la Casa Catalana pronunciaren conferències -entre molts d'altres- José Monleón, Alfonso Sastre, Rodríguez Méndez, Ricardo Domènech, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Gregori Mir, Lauro Olmo, Pere Calders, Aranguren...

Pel gener de 1967 Baltasar Porcel, escrivint a La Vanguardia, explicava als lectors del Principat com era possible muntar unes activitats de categoria realment internacional. A l'article "Una gran 'Aula de Teatro'", en Porcel escrivia: "Jaime Adrover -verdadero motor del ciclo-, Bienvenido Alvárez y Jaume Vidal han cuidado el programa castellano. Josep Mª Llompart, el catalán. La Casa Regional Catalana, además del local, ha contribuido con 30.000 pesetas. La colonia catalana en Mallorca ha dado siempre, y en estos últimos años más aún, un alto ejemplo cívico. Una organización palmesana, la Obra Cultural Balear, ha aportado 9.000 pesetas más.

'El resto de dinero llegó por un procedimiento original: pintores, escultores, fotógrafos, etc., de la isla, regalaron obras suyas, que fueron vendidas en pública subasta, que agavilló 54.000 pesetas más. Periódicos locales, emisoras como Radio Popular, han cuidado del necesario eco propagandístico.

'Los temas abarcan de ayer y de hoy, desde la renaixença hasta Buero Vallejo, pasando por las piezas clásicas menorquinas del siglo XVIII y el teatro castellano de humor de la posguerra. De las charlas isleñas han cuidado, entre otros, Jaume Vidal, Gabriel Cortés, Antonio Serra, Guillem Frontera y Josep Mª Llompart. De Barcelona viajan hasta Mallorca el catedrático Antoni Comas, los críticos Jordi Carbonell y J. Ll. Marfany, los autores Joan Oliver y Manuel de Pedrolo, el director Ricard Salvat, etcétera".

En Joan Oliver (Pere Quart) havia de clausurar les Aules de Teatre. La prohibició governativa va esser notificada als organitzadors de l'acte pels sicaris de la Brigada Social quan el poeta ja era al local. Josep M. Llompart ho hagué d'explicar al públic. Ben cert que en aquelles circumstàncies de manca de llibertat no podíem fer gaire cosa. Els aplaudiments varen esser la nostra forma de protesta. Ningú no ens podia dir res si aplaudíem un escriptor! No sé quant de temps durà l'acció -gens silenciosa, per cert! Crec que degué ser la primera "manifestació" pública contra el feixisme a Mallorca d'ençà la proclamació de l'estat de guerra per l'exèrcit aquell nefast juliol de 1936. Els agents de la Social entraven i sortien del teatret de la Casa Catalana vermells d'ira i desesperació. Un social molt conegut, per malnom li deien "El Bigotes", fins i tot s'atreví a dir "¡Despejen, despejen la sala!". Ningú no li feia cas. Ningú que no ho hagi viscut pot imaginar ara mateix l'emoció d'aquells moments, la tensió que ens dominava a tots. Jo crec que més d'un s'hagués deixat matar per defensar la llibertat d'expressió! Quan ara veiem la corrupció que ens domina (fuga de milions, comptes corrents a Suïssa, pagament de comissions illegals, etc, etc); quan constatam l'oportunisme, els milions que s'embutxaquen els comissaris i assessors al servei d'institucions i partits polítics, no podem deixar de recordar aquella època amb una certa melangia. Aleshores tot es feia per "la causa" (de la llibertat). Ningú no cobrava una pesseta per portar endavant aquelles perilloses activitats culturals. I, ben al contrari, com hem dit més amunt citant un article de Porcel, era un honor per a tothom aportar, segons les teves possibilitats obres (quadres, escultures, etc) o diners per a ajudar a aquelles autèntiques protestes cíviques i populars contra la dictadura.

Un dels punts àlgids d'aquesta valuosa aportació a la lluita per una cultura antifranquista, lliure i autènticament progressista, culminà amb les aules de Novella, precisament quan els agents de la Brigada Social (la policia política del règim) interromperen una conferència que donava l'escriptor Antoni Serra i el detingueren.

La conferència portava per títol "La frustración en los narradores españoles contemporáneos" i parlant de la narrativa espanyola dels anys cinquanta i seixanta volia demostrar les dificultats que tenien els escriptors a causa de la situació de censura i opressió que patíem sota el franquisme. Evidentment, es tractava, més que de dir les coses, d'insinuar-les, d'aportar elements d'anàlisi per tal que el públic fes, pel seu compte, la lectura pertinent. La provocació policíaca ho impedí.

La detenció del conferenciant i d'alguns dels assistents a l'acte i la campanya de solidaritat que tengué lloc pocs dies després foren una de les lluites més importants de les Illes l'any 1968. S'ha de tenir en compte que aleshores la majoria de partits de l'oposició no existien i els comunistes només podien fer alguna pintada ocasional demanant la llibertat i l'amnistia.

A les acaballes de la dictadura feren molt més per la llibertat i la lluita antifeixista cantants, afeccionats al teatre, segons quins escriptors, que no pas els partits polítics que, o no existien encara -el PSOE, per exemple, només començà a sortir pels diaris devers els anys 74 i 75-. Els diversos partits comunistes -barallant-se entre ells mateixos per a clarificar l'essència del marxisme-leninisme- vivien una somorta vida clandestina, amb ocasional sortides per a fer alguna pintada o repartida d'octavetes. El contacte real amb les "masses" -com ens agradava etiquetar el poble aleshores-, mantenir encesa la flama tothora, era treball d'un altre tipus de gent, la majoria sense partit, però especialitzada en ordir permanentment munió infinita d'accions subversives. Entre el personal conegut i amb forta anomenada hi havia els cantants de la Nova Cançó, alguns en camí de convertir-se en els astres resplendents dels propers anys. Altres, menys famosos, també portaven amb força la lluita culturalo-política en contra de la pansida putrefacció oficial. Entre els coneguts hauríem de parlar de l'impacte que causà la cançó de Mª del Mar Bonet, "Què volen aquesta gent?". No ens podíem avenir com la podia interpretar en públic! Les actuacions dels cantants de protesta no sempre es feien al Castell de Bellver, sota l'organització de les Joventuts Musicals. Aquells autèntics líders de "masses", per no res, la majoria de vegades sense cobrar, actuaven al saló d'actes de col·legis, a la sagristia d'alguna església, dins cases particulars, a cinemes de barriades. En Guillem d'Efak va fer famosa per arreu de Mallorca, la "Cançó de Son Coletes", esdevinguda himne revolucionari. Quasi ploràvem en sentir tonades de tan forta arrel popular. La repressió feixista era blasmada públicament, sense por. Hom recordava la lluita de les Germanies i altres aspectes essencials de la nostra història. Fins i tot el folk nord-americà fa ser traduït al català i posat a disposició de la resistència. Discs amb les cançons i himnes autèntics de la guerra civil -de la part repúblicana, evidentment!- arribaven d'amagat a Mallorca. Tothom que sortia a l'estranger havia de tornar -era un deure ineludible!- amb llibres de la col·lecció "Ruedo Ibérico", "Ebro", o amb discs antifeixistes. Eren famoses les versions de La Internacional i La Varsoviana en interpretació dels Cors de la Ràdio i Televisió de la RDA. Na Miquelina Lladó musicava treballs de Josep Mª Llompart; en Toni Alomar, poemes encara no editats de Rosselló-Pòrcel; l'excel·lent pintor i escultor Gerard Mates actuava, com un Che Guevara de la cançó de protesta, per tota mena de caus.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 30 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número d'A Vida

- Surt A Vida: El 30 de novembre de 1914 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic A Vida. Publicação mensal anarquista (aparece no dia ultimo de cada mez). Dirigida per Orlando Corrêa Lopes, el vicedirector fou Raimundo Teixeira Mendes i el seu consell editorial estava format per Francisco Viotti, Antonio Pinto Quartin, José Oiticica, Miranda Santos i Nilo Ferreira. Hi van col·laborar José Oiticica, Fábio Luz, Francisco Viotti, Adelino de Pinho, Polidoro Santos, Neno Vasco, Astrogildo Pereira (Astper), Domingos Ribeiro Filho, Vitor Franco, Orlando Corrêa Lopes, Santos Barbosa (Saint Barb), Éfren Lima, João Penteado, Hermes Fontes, Miranda Santos, Raimundo Reis, Manoel Custodio Mello Filho, Primitivo Soares i Florentino de Carvalho, entre d'altres. Aquest periòdic mensual estava dedicat a l'anarquisme teòric --no manquen les crítiques al marxisme, a la religió i al militarisme-- i a l'anarcosindicalisme brasiler especialment. En les seves pàgines també es debaté la posició de Piotr Kropotkin, Charles Malato, Jean Grave i altres anarquistes favorables als aliats en la Gran Guerra, així com el neoludisme, el feminisme i l'educació llibertària. Es distribuí arreu del Brasil, des de Rio Grande do Sul fins a Belém, passant per Minas Gerais, Pernambuco, Alagoas i Paraíba, En sortiren set números, l'últim el 31 de maig de 1915. En 1988 l'editorial Ícone en realitzà una publicació facsímil de reduïda edició.

***

Fortalesa de la Mola de Maó

- Deportació de militants anarcosindicalistes: El 30 de novembre de 1920, cap al tard, el vaixell«Giralda» surt del port de Barcelona (Catalunya) amb 36 militants anarcosindicalistes i l'advocat i regidor de l'Ajuntament de Barcelona, Lluís Companys, que estaven detinguts a la barcelonina presó Model, amb destí a la fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). De la caserna del carrer del Consell de Cent van sortir un centenar de guàrdies a les ordres d'un comandant, els quals van establir un servei de vigilància a tot el trajecte. Al moll de Barcelona es van adoptar també precaucions policíaques per impedir manifestacions. A les 16.30 hores van arribar al moll tres camions de la Intendència militar, custodiats per un piquet de la Guàrdia Civil; en aquests camions anaven els sindicalistes que van ser traslladats a bord del«Giralda», que va salpar a les 17.30 hores. El governador civil de Barcelona, Martínez Anido, va justificar l'«apartament» per defensar la vida dels propis sindicalistes amenaçats de mort. Els 36 deportats, la flor i nata de l'anarcosindicalisme català, van ser: Salvador Seguí Rubinat, Manuel Salvador Serrano, Camil Piñón Oriola, Francesc Comas Pagès, Vicenç Botella Moya, Narcís Vidal Cucurella, Josep Vidal Cucurella, Eusebi Manzanares Barrera, Martí Barrera Maresma, Miguel Abós Serena, Antoni Soler Cuadrat, Josep Viadiu Valls, Enrique Rueda López, Aniceto López Dalmau, Emilio Albaricias Alorda, Jaime Albaricias Descarrega, Manuel Núñez García, Saturnino Meca González, Dionisio Arolas Batlle, Antonio Ocaña Martín, Josep Soler Guillemat, Manuel Castarienas Domingo, Josep Francàs Jarques, Josep Roigé Rodó, Guillem Vales Brugeura, Daniel Rebull Cabré, José Antonio Gómez Vicente, Eusebio Jorge Sánchez, Salvador Pascual Mascaró, Antonio Calomarte Costa, Salvador Caracena Díaz, Ramon Recasens Miret, Francesc Arsia Simó, Jesús Vega Fernández, Antonio Amador Obon i Lluís Companys Jover. L'endemà, quan el vaixell va arribar a Maó, un dels oficials de la tripulació va comunicar els deportats que l'advocat laboralista Francesc Layret havia estat assassinat a Barcelona.

***

Cartell del míting pro Radowitzky

- Míting per Radowitzky: El 30 de novembre de 1927 se celebra a la plaça del Congreso de Buenos Aires (Argentina) un gran míting per exigir la llibertat de l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut comSimón Radowitzky, en commemoració del 18 aniversari del seu «gest de venjança social», és a dir, l'assassinat, el 14 de novembre de 1919 a Buenos Aires, del coronel Ramón Lorenzo Falcón, un dels símbols de la repressió contra el moviment anarquista argentí. Aquest míting va ser organitzat pels sindicats autònoms, pel Comitè Pro Presos Socials i per diverses agrupacions i publicacions anarquistes de Buenos Aires. Hi van prendre la paraula Aldo Aguzzi, Alberto S. Bianchi, Rodolfo González Pacheco, M. Ramos i Horacio Elité Roqué.

***

Capçalera de Terra Lliure

- Surt Terra Lliure: El 30 de novembre de 1935 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Terra Lliure. Publicació quinzenal. Segons la seva declaració de principis: «Terra Lliure ve a lluitar per a contribuir a fer que desaparegui tot el que entorpeix la marxa progressiva de la humanitat i a la vegada ajudar a l'obra de reconstrucció necessària i imprescindible quan desaparegui allò que encara que dolent i injustés avui de relativa utilitat.» Figurà com a responsable Josep Mateu. Hi van col·laborar Gomery, Gustavo, A. Llorens, Andrés López Ayesa, Jaume R. Magrinyà, Josep Mateu i Josep Peirats, entre d'altres. En sortiren 10 números, l'últim el 5 d'abril de 1936. La mateixa capçalera tingué una publicació sorgida en 1930 i posteriorment, entre 1944 i 1984 amb diverses èpoques, a Tolosa de Llenguadoc i París, com a portaveu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya en l'Exili.

Naixements

Foto policíaca de François Blay (4 de març de 1894)

- François Blay: El 30 de novembre de 1840 neix a Saint-Gervais-les-Bains (Savoia, Arpitània) l'anarquista Athémond François Xavier Blay. Sastre de professió, en 1875 s'establí a París (França). A partir de 1880 visqué al número 22 bis del carrer Clignancourt. A començament dels anys vuitanta assistí a reunions de diversos grups anarquistes («La Sentinelle Révolutionnaire de Montmartre», «La Panthère des Batignoles», «La Drapeau Noir») i d'un grup anarquista italià i estava subscrit al periòdic Terre et Liberté. Casat, en 1894 tenia una filla de 22 anys. Sastre de Sébastien Faure, quan aquest partí cap a Marsella (Provença, Occitània) li va confiar a ell i a sa companya la petita Sidonie Vaillant, la filla orfe d'Auguste Vaillant de qui era tutor. Durant la gran agafada anarquista de l'1 de gener de 1894, la policia va trobar en l'escorcoll de casa seva una carta de Sébastien Faure, exemplars de La Révolte i d'El Père Peinard i novel·les de Louise Michel. Un cop lliure, continuà freqüentant les reunions anarquistes i participant en els aplecs familiars organitzats pels companys. El 4 de març de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat i la policia li va requisar un cartel de la festa organitzada el 24 de febrer anterior pel Comitè Independent dels Obrers Sastres del Sena, publicitat del periòdic Le Père Jean Chiffonnier de Paris i el manifest «Aux jeunes gens» del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR). Durant el seu interrogatori reivindicà el seu anarquisme, però es distancià de l'ús dels mitjans d'acció violents. Detingut, va ser processat per «associació criminal» i tancat a la presó parisenca de Mazas, de la qual va sortir en llibertat provisional el 26 de maig de 1894. L'1 de juliol de 1894 va ser novament detingut, escorcollat sense cap resultat i empresonat a Mazas, presó de la qual va sortir en llibertat provisional el 7 de juliol d'aquell any. Segons un informe policíac del 12 de juliol de 1894, des del seu alliberament s'abstingué de fer propaganda i de freqüentar els cercles anarquistes. El 6 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. En 1896, segons la policia, freqüentava assíduament la seu de Le Libertaire, però segons aquesta no representava cap perill. El maig de 1902 participà, amb altres companys, entre ells P. Louvet i F. Liégeois, en la manifestació anual del cementiri Père-Lachaise. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Andrea Costa

- Andrea Costa: El 30 de novembre de 1851 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia), en una modesta família catòlica, el militant de la Internacional, anarquista i després socialista Andrea Costa. En 1870 es matriculà en Lletres a la Universitat de Bolonya i freqüentà els cercles revolucionaris garibaldins. En 1871 quedà commocionat pel triomf i la derrota de la Comuna de París. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Entre el 15 i el 16 de setembre del mateix any assistí al Congrés de Saint-Imier (Suïssa). El 16 de març de 1873 participà en la insurrecció revolucionària de Bolonya, juntament amb Errico Malatesta i Mikhail Bakunin i en 1877 en l'aixecament atiat per l'anomenada«Banda del Matese» a San Lupo di Benevento. El 9 de juny de 1877 impartí a Ginebra una anomenada conferència sobre la «propaganda pel fet», estratègia que serà recollida per Paul Brousse i adoptada com a eina de conscienciació popular en el Congrés de Londres de 1881. Fugint de la persecució repressiva contra el moviment anarquista, en 1878 s'exilià a Suïssa, on establí contactes amb Carlo Cafiero i James Guillaume i els companys de la Federació del Jura, i després marxà a París, on fou detingut i condemnat a dos anys de presó. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Fascio Operaio, La Plebe i Il Martello, entre d'altres, i fou corresponsal d'Il Messaggero. El 5 de juny de 1879 fou expulsat de França i retornà a Suïssa, on s'ajuntà sentimentalment amb la militant anarquista Anna Kulisciov. El 3 d'agost d'aquell any publicà una carta en el periòdic Plebe titulada «Ai miei amici di Romagna» (Als meus amics de Romanya), on criticà durament l'estratègia insurreccionalista i qualificà de«secta» la Internacional. De fet, aquest any, juntament amb sa companya Kulisciov, abandonà l'anarquisme en favor del socialisme parlamentari. En 1880 creà la Rivista Internazionale del Socialismo, a Milà, i en 1881 creà el periòdic Avanti!, a Imola, que esdevindrà més tard en l'òrgan històric del Partit Socialista Italià (PSI). L'agost de 1881 fundà el Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI), que es fonamentava en el principi federatiu de caire llibertari i estarà obert a totes les tendències socialistes, fins i tot als anarquistes. En 1882 esdevindrà el primer diputat socialista de la República italiana. El seu pas al parlamentarisme serà un mal tràngol per als anarquistes i suscitarà un enorme i agre debat. L'agost de 1883 crearà, per a coordinar l'oposició de l'esquerra, el «Fascio della Democrazia», juntament amb Giovanni Bovio i Felice Cavallotti. Durant el seu manament parlamentari criticà severament l'aventura colonial africana del govern de Crispi (Massacre de Dogali de 1887), l'autoritarisme d'Humbert I d'Itàlia i la repressió policíaca. El 5 d'abril de 1889 fou condemnat per un tribunal romà a tres anys de presó per «rebel·lió contra la força pública» arran dels desordres sorgits durant una manifestació en memòria de Guglielmo Oberdan. El març de 1890 fou condemnat per«rebel·lió» per haver participat a Roma en les mobilitzacions dels obrers de la construcció. En 1893 fou elegit alcalde d'Imola i entre 1908 i 1910 exercirà de vicepresident de la Cambra dels Diputats. A Imola fou president de la Congregació de Caritat. Andrea Costa va morir el 19 de gener de 1910 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Deixà publicats Memorie inedite (1873), Bagliori di Socialismo (1900) iIl 18 marzo e la Comune de Parigi (1902), entre d'altres. Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Fundació Giangiacomo Feltrinelli de Milà i a la Biblioteca Municipal d'Imola. A la seva vila natal una placa recorda la casa on nasqué i l'equip de bàsquet en porta el seu nom.

***

Autoretrat d'Henri-Gabriel Ibels publicat en el número 90 la revista parisenca La Plume del 15 de gener de 1893

- Henri-Gabriel Ibels: El 30 de novembre de 1867 neix a París (França) el pintor, dissenyador, gravador, cartellista, historiador de l'art i anarquista Henri-Gabriel Ibels. Entre 1888 i 1889 estudià, amb Pierre Bonnard i Édouard Vuillard, a la prestigiosa Acadèmia Julian. Formà part, amb altres destacats artistes (Paul Sérusier,Édouard Vuillard, Pierre Bonnard, Maurice Denis, Ker-Xavier Roussel, Félix Vallotton, Paul-Elie Ranson, Georges Lacombe, Jan Verkade, Mogens Ballin, József Rippl-Rónai, Charles Filiger, Aristide Maillol, etc.), alguns d'ells també anarquistes, del moviment Nabi, grup artístic postimpressionista d'avantguarda contrari a la pintura acadèmica. Va ser batejat pels seus companys nabis com el Nabi Periodista, per la seva afició a la vida social, a la il·lustració política, a la bohèmia periodística, i fou considerat com un dels mestre del cartellisme polític. A partir de 1890 col·laborà com a il·lustrador en diferents periòdics anarquistes i satírics, com ara Le Père Peinard,La Revue Anarchiste, La Plume, Mirliton, La Revue Blanche,Le Cri de Paris, Le Courrier Français,L'Echo de Paris, Messager Français, etc. En 1891 exposà per primera vegada al Saló dels Independents de París. En 1893 fundà amb Georges Darien el periòdic anarcosatíric il·lustrat L'Escarmouche. Aquest mateix any publicà amb Toulouse-Lautrec l'àlbum de litografies Le Café-concert; bon amic d'aquest pintor, freqüentà els seus cercles bohemis i realitzà nombroses litografies per als programes del «Théâtre Libre». Il·lustrà llibres d'alguns dels seus amics artistes, com ara Gauguin i Utrillo. Entre el febrer de 1898 i el juny de 1899 publicà el periòdic Le Sifflet, per defensar l'oficial jueu Alfred Dreyfus. En 1912 donà obra seva per a la tómbola de la publicació anarquista de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Entre les seves obres pictòriques destaquen Les amoureux dans un champ (ca. 1893) i Le bois d'amour. Henri-Gabriel Ibels va morir l'1 de febrer de 1936 a París (França).

***

Foto policíaca d'Henri Beylie (25 de maig de 1894)

- Henri Beylie: El 30 de novembre de 1870 neix al V Districte de París (França) el propagandista de l'anarquisme «naturianista» i anarcocomunista Henri Félix Camille Beaulieu, també citat Beaulieau, i conegut com Henri Beylie. Sos pares es deien Charles Beaulieu, empleat, i Jeanne Beylie, costurera. De ben jovenet fou sotsoficial als Batallons d'Àfrica («Bats d'Af»), però va ser degradat per «revolta i protesta col·lectiva». En tornar a la metròpoli, freqüentà els cercles llibertaries parisencs de Montmartre. En aquesta època publicà els seus primers articles en La Revue Libertaire (1893-1894). El gener de 1894 va ser detingut, amb Henri Gauche i Henri Guerin, i interrogats pel jutge d'instrucció en el marc de l'ona de detencions d'anarquistes parisencs que es produí per mor de diversos atemptats que es realitzaren aleshores i després d'això es refugià una temporada a Brussel·les (Bèlgica). En retornà, participà en els grups«naturianistes» llibertaris, especialment en el format al voltant d'Henri Zisly i de Jules Bariol, membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) i president del «Club des Harmoniens». Entre juliol de 1894 i febrer de 1898 edità, amb Émile Gravelle i Hernri Zisly, quatre números de L'État Naturel, on es reivindicà el naturianisme, el vegetarianisme i el veganisme. Entre 1895 i 1898 publicà amb Zisly i Gravelle la revista mensual La Nouvelle Humanité, en les quals reivindicava l'alliberament de l'esclavitud humana mitjançant una alimentació sana i la vida a l'aire lliure. Es guanyava la vida fent de lampista als Ferrocarrils del Nord, però l'abril de 1895 esdevingué empleat de banca i en aquests anys començà a escriure sota el pseudònim Henri Beylie, col·laborant en diferents publicacions llibertàries, com ara La Débâcle Social (1896), Bulletin de l'Harmonie (1896-1901), La Vérité. Organe hebdomadaire du comunisme libertaire (1896-1897), Tribune Libre (1896-1900), Vérité (1896-1897), Le Cravacheur (1898), Le Naturien (1898), Le Cri de Révolte (1898-1899), etc. Quan el «Procés de Montjuïc» a Catalunya, va escriure la cançó Souvenons-nous, dedicada als seus màrtirs, amb la música de la peça d'Aristide Bruant À la Roquette. El 10 de setembre de 1898 es casà al XVIII Districte de París amb Clémentine Bontoux i aleshores treballava de comptable. En 1898 el grup naturista es dissolgué i s'uní a la lluita en defensa d'Alfred Dreyfus, però l'estiu de 1899 fou un dels que s'allunyà d'aquesta lluita disconforme amb la manera que Sébastien Faure portava el cas. Aleshores col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara L'Homme Libre (1899), Émancipation (1901), Le Flambeau (1901-1902), Le Réveil de l'Esclave (1902-1903), L'Insurgé (1903-1909), Revue Communiste (1903-1904) i L'Ennemi du Peuple (1903-1904). En 1901 el grup naturianista es tornà a formar gràcies a l'arribada de Renou, antic reporter de L'Aurore, i entre juny i octubre de 1901 edità Le Bulletin de l'Harmonie. En 1901 també col·laborà en el Cercle d'Estudis Socials (CES) de París i, amb Zisly, publicà els llibrets La conception libertaire naturienne. Exposé du naturisme i Rapport sur le mouvement naturien. El febrer de 1902 el grup es disgregà a causa de divergències entre naturianistes anticientífics (Beylie i Zisly), per als quals per arribar a l'«Estat Natural» cal trencar radicalment amb els valors socials dominants tot retirant-se del món, i naturianistes científics, que just volien moderar els excessos de la civilització urbana sense renunciar als beneficis del progrés. El desembre de 1902 fou un dels fundadors, amb Georges Yvetot, Paraf-Javal, Dubois-Desaulle,Émile Janvion, Fortuné Henry i Albert Libertad, entre d'altres, de la Lliga Internacional per a la Defensa del Soldat (LIDS), també coneguda com«Lliga Antimilitarista», de la qual fou secretari tresorer, i origen de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i l'any següent publicà el fulletó Le militarisme. Ses causes, ses conséquences, les moyens de le combattre, editat pel grup anarquista«Germinal» de Lió (Arpitània). En 1902 cofundà, amb Georges Butaud, una societat per a la creació i desenvolupament d'una comuna anarcocomunista («milieu libre») a França, que a començaments de 1903 donà lloc al«Milieu Libre de Vaux» (Comuna Lliure de Vaux), situada a Essômes-sur-Marne (Picardia, França). A partir de novembre de 1903, però, la colònia anarquista patí una campanya de desprestigi per certs mitjans llibertaris, fins i tot Le Libertaire del 5 de desembre de 1903 publicà un balanç negatiu de l'experiència que fou respost per Beylie et Butaud en el Bulletin Mensuel de la Colonie «Le Milieu Libre» de desembre amb una memòria dels guanys obtinguts en aquells «deu mesos de comunisme», tot criticant les conclusions pessimistes de Le Libertaire. El febrer de 1907 aquesta experiència arribà al seu final. A partir de 1905 sembla que renuncià a la teoria dels«Milieux Libres» i de mica en mica es va fent més anarcocomunista, col·laborant en la premsa afí, com ara Nouvelle Humanité (1905), L'Ordre (1905-1907), Ordre Naturel (1905), Terre et Liberté (1905-1906), Le Combat Social (1907-1909), Vie Naturelle (1907-1914), Bulletin du Comité de Défense Sociale (1909) i L'Insurgé (1910-1911). La nit del 29 d'abril de 1906, en plena companya pel Primer de Maig, va ser detingut quan penjava pels carrers de París un cartell titulat«Manifeste abstentionniste et antimilitariste»; inculpat per «propaganda anarquista», es beneficià d'una amnistia. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 assistí al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam (Països Baixos), amb Pierre Monate, Benoît Broutchoux, René de Marmande, Amédée Dunois, Brille, Louis Coriol, Margoulis, Albert Zibelin i altres. En 1908 militava de la Federació Anarquista del Sena i Sena i Oise i com a membre del Comitè de Defensa Social (CDS), organització que s'ocupava del suport als condemnats i proscrits polítics, la policia l'acusà a finals de 1910 d'incitar els militars a abandonar les armes i d'albergar desertors, inscrivint-lo l'any següent en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Entre 1909 i 1912 col·laborà en el Bulletin du Comité de Défense Sociale. El febrer de 1912, en nom del CDS, i amb representants del Partit Socialista i de la Confederació General del Treball (CGT), fou membre de la comissió que preparà les exèquies d'Albert Aernoult. Entre març i maig de 1912 participà en el Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), el qual portà una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig. El juny d'aquell any, fou membre de la Comissió de Repartiment del Comitè de«L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). El desembre de 1912 participà en el consell d'administració de Le Libertaire i l'any següent fou accionista de La Bataille Syndicaliste. En 1914 va ser mobilitzat en el 14 Regiment d'Infanteria Territorial i destinat a les seves oficines. Entre abril i maig de 1918 participà en la redacció del periòdic pacifista La Plèbe. Després de la Gran Guerra milità de bell nou en el CDS. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 fou delegat en el I Congrés de la Unió Anarquista (UA) que se celebrà a París i en el IV Congrés d'aquesta organització, que se celebrà entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, fou elegit per al consell d'administració del diari Le Libertaire, amb el qual col·laborava. El març de 1932 va ser nomenat secretari del CDS. El gener de 1937 encara era secretari del CDS i treballava de comptable a París. Henri Beylie va morir en 1944.

Henri Beylie (1870-1944)

***

Henri Roorda

- Henri Roorda: El 30 de novembre de 1870 neix a Brussel·les (Bèlgica) el matemàtic, escriptor, humorista i pedagog llibertari Henri Philippe Benjamin Roorda van Eysinga, també conegut com Balthasar. Havia en una família lliurepensadora originària d'Snits (Frísia); son pare, Sicco Ernst Willem Roorda, era funcionari del govern holandès a Indonèsia, però fou cessat a causa de les seves opinions anticolonials --publicà el poema De Vloekzang. De laatste dag der Hollanders op Java door Sentot (La Cançó«Maledicció». Els últims dies dels holandesos a Java per Sentot)-- i amistats llibertàries (Élisée Reclus, Pierre Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Multatuli, Lev Metxnikov, etc.) i acabà exiliant-se en 1872 a Clarens, a la riba del llac suís de Léman, i sa mare es deia Selinda Bolomey. Ja de petit conegué al seu veí Élisée Reclus, el qual considerà el seu mestre. Quan tenia 14 anys va començar a escriure i dos anys després va fer amistat amb els fills de Nieuwenhuis que havien anat a estudiar a Lausana. En acabar la primària a Montreax, es llicencià en ciències matemàtiques a l'Escola Industrial de la Universitat de Lausana. Després d'una estada a París (França), va ser nomenat professor d'aritmètica i de matemàtiques, exercint des del 20 de setembre de 1892 al Col·legi de Villamont, a l'Escola Superior i a l'Institut Femení, i des de l'1 de setembre de 1905 al Col·legi de la Mercerie i al «Gymnase de la Cité» de Lausana. Publicà diversos manuals matemàtics (aritmètica,àlgebra, geometria, càlcul mental, etc.) per a l'editorial Payot entre 1912 i 1923. A més, fou un apassionat de la lògica i de la música. Força influenciat pel llibre de Jean-Jacques Rousseau Émile, ou De l'éducation, adoptà la pedagogia antiautoritària i llibertària i a partir de 1903 impartí nombroses conferències propagandístiques i divulgadores sobre el tema, alhora que col·laborà en el Boletín de la Escuela Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia i representà Suïssa en la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància, fundada en 1908. A partir de 1910 participà en les activitats de l'Escola Ferrer de Lausana, inaugurada l'1 de novembre d'aquell any pel pediatra llibertari Jean Wintsch, per a la qual redactà la seva «Declaració de principis», i que durà fins al 1919. En la seva opinió, l'error més greu de l'escola del seu temps era que es posava més l'accent en l'adquisició passiva de coneixements que en el desenvolupament de les capacitats intel·lectuals; rebutjava, no obstant això, la fàcil solució d'atribuir aquesta situació a la voluntat d'uns governants interessats en què els futurs ciutadans adquirissin hàbits de servitud intel·lectual; tampoc no creia que es pogués descobrir de cop el sistema educatiu més adequat, ni que hi hagués prou amb atenir-se amb els principis de la ciència --com pensava Ferrer i Guàrdia--; així que la seva proposta educativa es limitava a deixar en llibertat els infants per a desenvolupar les seves facultats, en comptes de coaccionar-los perquè adquireixin de manera passiva un gran nombre de coneixements. Col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara L'Humanité Nouvelle, La Revue Blanche, Les Temps Nouveaux, etc. També va publicar en les revistes humorístiques d'Alphonse Allais, satíriques (L'arbalète,La Crécelle, etc.), en publicacions holandeses i suïsses (Cahiers Vaudois, La Gazette de Lausanne, La Tribune de Genève, La Tribune de Lausanne, etc.), moltes vegades signant els seus articles amb el pseudònim Balthasar. És autor d'assaigs, com ara L'École et l'apprentissaage de la docilité (1898), Élisée Reclus, propagandiste (1907), Les tendances de l'enseignement mathématique dans les écoles secondaires du canto de Vaud. Rapport présentéà la Société vaudoise des maîtres secondaires en 1910 per Henri Roorda (1910), Mon internationalisme sentimental (1915), Propos de paix et de guerre (1915, amb altres), Le pédagogue n'aime pas les enfants (1917, 1918 i 1973), Du rôle que peut jouer l'enseignement des mathématiques dans l'éducation intellectuelle des écoliers (1917), Le débourrage de crâne est-il possible? (1924), Avant la grande réforme de l'an 2000 (1925), Le rire et les rieurs (1925), etc.; d'un Almanach Balthasar (1923-1926, 2010); de llibres de cròniques, com À prendre ou à laisser (1919), Le roseau pensotant. Humour de tous les jours (1923), etc.; i de peces curtes de teatre, com Le silence de la bonne (1924), Un amoureux, Un beau divorce, Ligue contre la bêtise (1926), etc. Henri Roorda, deprimit i arruïnat,«neurastènic» segons la premsa, es disparà un tret al cor el 7 de novembre de 1925 a Lausana (Vaud, Suïssa). En 1926 els seus amics publicaren Mon suicide, el seuúltim assaig que deixà inèdit, premonitori del seu final. En 1929 el seu amic Edmond Gilliard li dedicà l'assaig A Henri Roorda. Entre 1969 i 1970 es van publicar a Lausana les seves Oeuvres complètes. En 2003 es va crear a Lausana l'Associació dels Amics d'Henri Roorda (AAHR). Entre el 13 de març i el 28 de juny de 2009 es pogué veure a Lausana l'exposicióDrôle de zèbre. Henri Roorda (1870-1925), realitzada pel Museu Històric de Lausana i l'AAHR.

***

Foto policíaca de Maurice Bernardon

- Maurice Bernardon: El 30 de novembre de 1882 neix a Brussel·lès (Bèlgica) el pirotècnic anarquista i sindicalista Gustave Maurice Bernardon Lizot–també citat Bernardou o Bernandon. Estudià química i aprengué l'ofici d'artificier. En 1900 militava en la Joventut Anarquista de la Unió Llibertària (UL) de Saint-Gilles (Brussel·les), que es reunia al domicili de Barrer. Segons la policia, el 27 de juliol de 1902, amb Bergen, va disparar uns trets al parc de Saint-Gilles i per aquest motiu hagué d'abandonar la ciutat. A París (França) entrà en contacte amb el Comitè Antimilitarista i amb Mateu Morral Roca i Pedro Vallina Martínez. Recomanat per Vallina, també molt interessat en la química aplicada, cap a la primavera de 1903 viatjà a Barcelona (Catalunya), on s'entrevistà amb altres químics llibertaris. També va contactar amb l'anarquista, i confident de la policia, Joan Rull i Queraltó, aleshores president del Comitè Antimilitarista local, al domicili del qual visqué uns mesos i a qui va introduir en la química. A Barcelona treballà en una pirotècnia i freqüentà el grup«Joventut Llibertària» i el Cercle d'Estudis Socials (CES). L'octubre de 1903 va ser detingut amb Rull per fer propaganda llibertària pels cafès de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i posat a disposició del cònsol de França, que el retornà a França. De bell nou a Catalunya, instruí companys en l'ús d'explosius i de la «bomba d'inversió», nou tipus de bomba més segura per a qui la col·locava, ja que explotava quan qualcú la canviava de posició. En 1904 col·laborà en L'Espagne Inquisitorial, periòdic escrit a Barcelona, però publicat a París, que dirigí la campanya internacional contra el govern espanyol i el rei Alfons XIII. En 1904 signà des de Barcelona el manifest «Antimilitarismo reivindicado por los firmantes», en solidaritat amb els perseguits pels articles publicats en Nuestra Protesta. Novament detingut el setembre de 1904 a Barcelona arran d'unes explosions, va ser incomunicat fins el desembre i no ser excarcerat fins el 23 de maig de 1905, amb l'obligació d'abandonar el país i enviat amb el vapor Saboya a Gènova (Ligúria, Itàlia), on estava reclamat per la justícia. Mentrestant, el novembre de 1904, la seva fórmula explosiva va ser publicada pel periòdic barcelonès El Espartaco. A finals de 1905 va ser detingut a Milà (Llombardia, Itàlia) a causa de l'explosió d'un artefacte mentre el manipulava a la Cambra del Treball, però va declarar davant el jutge que«només eren focs artificials». Processat i jutjat per aquesta causa, el 10 de gener de 1906 va ser absolt per manca de proves, però aquell mateix dia va ser expulsat cap aÀustria. Des d'aquest país retornà a Brussel·les i després a París, on es va lliurar a les autoritats militars per a regularitzar la seva situació d'antic insubmís. Després d'un empresonament i de fer dos anys de servei militar, va ser llicenciat el 6 d'agost de 1908. El 26 de maig de 1909, en el marc de les agitacions prèvies a causa de la guerra del Marroc i del Certamen Internacional Esperantista, va ser detingut a Barcelona i expulsat del país. Entre 1910 i 1914 milità en la Unió de Sindicats del departament francès de Meurthe i Mosel·la i en el grup llibertari de Nancy (Lorena, França). Fou secretari, amb el tipògraf François Farnier, de la Unió Departamental entre 1911 i 1912. En aquesta època col·laborà en Le Syndicaliste. Entre 1912 i 1914 dirigí el setmanari L'Éveil de l'Est. Organe d'émancipation et de défense sociale, publicat a Nancy. Representà els sindicats de la regió de l'Est en la manifestació del 16 de març de 1913 a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). En aquesta època va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1914 fou membre del consell d'administració de la Casa del Poble de Nancy. Entre 1919 i 1920 continuà militant i aleshores era membre del Sindicat d'Empleats de Comerç de Nancy i membre de la Comissió Administrativa de la Unió Departamental. A partir d'aquí se'n va perdre el rastre.

***

Giuseppe Sorrentino

- Giuseppe Sorrentino: El 30 de novembre de 1883 neix a Peveragno (Piemont, Itàlia) l'anarquista il·legalista Giuseppe Sorrentino, també conegut com Joseph Sorrentino i Giuseppe Platano (Joseph Platano), però també com Mandino o Mandolino. Provinent de Lió (Arpitània), en 1907 s'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on a l'any següent va ser fitxat com a «anarquista perillós». A Toló visqué a diferents domicilis (Pomet, 29; Inkermann, 17; i Moncey, 36) i d'antuvi va fer feina d'obrer forner i després de manobra en una caserna. El 18 de març de 1909 va ser detingut, amb Pierre Van Theust i Laurent Heyraud, on hi vivia, al carrer dels Savonniers, i, sospitosos d'haver aferrat un cartell intitulat «Aux soldats», acusats de propaganda antimilitarista. Durant l'escorcoll del seu domicili, la policia hi troba un revòlver de la seva propietat, fullets anarquistes d'Heyraud i publicacions llibertàries italianes i franceses. Arran d'aquests fets, les autoritats proposaren la seva expulsió del país. Esdevingut anarquista il·legalista, a començament de la dècada dels deu freqüentà els cercles anarcoindividualistes propers al periòdic L'Anarchie, on conegué Víktor Lvóvitx Kibàltxitx (Victor Serge), i la seva idea era marxar cap a l'Argentina i integrar-se en una comunitat llibertària. Entrà a formar part de l'anomenada «Banda Bonnot» –segons alguns, conegué Jules Bonnot a Londres (Anglaterra)–, especialitzant-se en obrir caixes fortes. Heretà 27.000 francs i proposar a Jules Bonnot d'associar-se per a fundar una empresa comercial. El 28 de novembre de 1911, mentre viatjava a bord d'un cotxe robat, Jules Bonnot li va disparar al cap a la ruta que uneix Melun i París, a l'alçada de Le Châtelet-en-Brie (Illa de França, França). Bonnot afirmà que Sorrentino s'havia ferit manipulant la seva pistola Browning, i ell el rematà. Segons la policia, els dos anarquistes il·legalistes havien discutit per un botí amb un resultat mortal. Alguns anarcoindividualistes acceptaren la versió de Bonnot i altres hi posaren dubtes.

Giuseppe Sorrentino (1883-1911)

Continua...

---

L'Obra Cultural Balear i l'Ajuntament de Pollença organitzen dins els actes de l'any Llompart, un espectacle de poesia i glosa amb Bartomeu Crespí "De s'Hort" i els Glosadors de Mallorca Miquel Àngel Adrover "Campaner" i Mateu "Xurí".

Anarcoefemèrides de l'1 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de La Cuña

- Surt La Cuña: L'1 de desembre de 1898 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de la publicació sindicalista anarquista La Cuña. Periódico mensualórgano de los obreros carpinteros. Més tard portà el subtítol«Periódico defensor de los obreros del ramo de elaborar madera de España» i la redacció canvià de llocs (Tarragona, Barcelona, Badalona, Sant Martí de Provençals, Reus i Saragossa) segons on radiqués el Comitè de la Federació d'Obrers del Ram d'Elaborar Fusta d'Espanya. Portà els lemes: «Trabajo. Solidaridad. Federación» i «Unión es fuerza». Encara que va ser una publicació mensual, sortí de manera força irregular i tirà uns dos mil exemplars. Trobem articles de Manuel Alvedro, Argiluga, J. Ballbé, Tomás Bartrina, J. Betsellà, R. Blanco, José Borrás, Calvo, Àngel Capdevila, R. de Castilla Moreno, José Chueca, Eladio Díez, José Dopico, Miquel Feliu, Forta-Mondo, José García Argilaga, José García García, Eduardo G. Gilimón, F. Gracia Belenguer, Fulgencio López, Anselmo Lorenzo, Marcial Lores, Juan Martí López, J. Monfort, Joaquín Navarro, T. Osácar, Paradell, R. de Pasanis, Antoni Pellicer Paraire, M. Pascual, F. Pi y Arsuega, J. Prats, Acracio Progreso, Baldomero Remolins Cors, J. Soronellas Artigas, J. Thous Puey, José Vela, J. Vinardell, etc. En sortiren 138 números, l'últim l'1 de febrer de 1913.

***

Capçalera de Le Combat Social

- Surt Le Combat Social: L'1 de desembre de 1907 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del periòdic bimensual Le Combat Social. Organe révolutionnaire des syndicalistes, socialistes antiparlementaires et libertaires. Reemplaçava el periòdic anarcoindividualista L'Ordre–40 números del 29 d'octubre de 1905 al 28 d'abril de 1907. Dirigit per Jean Peyroux, els principals redactors de Le Combat Social van ser Albert Andrieux, Georges Baslieu, Armand Beaure, Charles Desplanques, Georges Durupt, Sébastien Faure, J. Fougère, Piotr Kropotkin, André Lansade, Alfred Loriot, Stéphen Max Say i Armand Beaupré. Després de 35 números–l'últim fou el del 21 de març al 4 d'abril de 1909–, deixà de publicar-se per qüestions financeres; però va ser reemplaçat per L'Insurgé, que aparegué en 1910. A la capçalera portava el següent epígraf: «Destruir la ignorància, combatre tots els prejudicis, lluitar sense treva per una major i millor llibertat, fer uns individus veritablement conscients, segurs dels seus drets i de saber-los exigir. Heus aquí per on van els nostres esforços.» El grup editor va organitzar conferències amb Sébastien Faure, Ernest Girault, André Lorulot, Jean Marestan i Louise Michel, entre d'altres.

***

Nota de propaganda de L'Idée Libre

- Surt L'Idée Libre: L'1 de desembre de 1911 surt a Sant-Etiève (Arpitània) el primer número de L'Idée Libre. Revue mensuelle d'éducation sociale et scientifique. Creada per André Lorulot qui en serà el director i gerent. Els temes abordats seran força variats (higienisme, alimentació, sociologia, literatura, anticlericalisme, laïcisme, derogació de la tortura i de la pena de mort, avortament, objecció de consciència, pacifisme, etc.). Hi van col·laborar Han Ryner, Émile Hureau, Manuel Devaldès, Gérard de Lacaze-Duthiers, Alfred Naquet, Daubé-Bancel, Auguste Forel, Raphaël Dubois, Alfred Fromentin, Charles-Ange Laisant, M. Legrain, Frédéric Stackelberg, Vigné d’Octon, Henri Barbusse, Joseph Turmel, Sébastien Faure, Dr. Spehl, Dr. Jaworski, Albert Fua, Jean Souvenance, L. Borde, Dr. Herscovici, entre d'altres. Deixarà de sortir en 1913, però serà represa per Lorulot en 1919 fins a la mort d'aquest en 1963; en aquesta segona època, que s'editarà a Conflans-Sainte-Honorine (França), prendrà el subtítol «Revue de culture individuelle et de rénovation sociale». En 1939, amb la guerra, va ser prohibida fins a l'Alliberament. Amb la mort del fundador en 1963, esdevindrà l'òrgan de la Federació Nacional de Lliurepensadors, centrant-se especialment en l'anticlericalisme, i serà dirigida successivament per René Labregere (1963-1976), Jean Lacassagne (1976-1979) i Henri Lecoultre (a partir de 1979). Actualment el tiratge és de 11.000 exemplars. A més de la revista s'editaven i s'editen nombrosos fulletons de diversos temes i autors.

***

Teatre Balear de Palma (Mallorca)

- Míting cenetista a Palma: L'1 de desembre de 1935, al vespre, a Palma (Mallorca, Illes Balears), després de molts d'anys sense organitzar actes multitudinaris a causa de la reacció del Bienni Negre republicà, la Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) va organitzar un míting al Teatre Balear. Amb força assistència, però sense omplir la sala (3.500 espectadors) --a causa, segons els convocants al boicot de republicans, de socialistes i de comunistes--, va ser presidit per Cristòfol Pons que, després de saludar els assistents i d'enviar una salutació als 30.000 presos politicosocials, va llegir unes cartes d'adhesió de sindicats d'Eivissa i de Formentera, així com del Comitè Pro Presos, dels grups anarquistes i de les Joventuts Llibertàries de les Illes Balears. Julio Quintero va parlar en nom de la Confederació Regional del Treball i va passar revista als atacs que havia sofert a l'Estat espanyol la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries; va afirmar la incapacitat de tots els grups polítics per portar a terme cap acció revolucionària i va insistir que la possible emancipació dels obrers passava per les barricades, no per les urnes electorals. Vicente Pérez Combina va transmetre una fraternal salutació dels treballadors de Catalunya; va defensar la CNT de l'acusació rebuda d'haver afavorit el triomf de les dretes; la unitat havia de ser social, no política, entre aquella i els polítics no hi podia haver mai cap aliança; la història revolucionària de la CNT no es podia posar en dubte: qui volgués destruir l'Estat i el capital que ingressés en les files anarcosindicalistes. Francisco Ascaso va explicar l'actitud i la persecució de què va ser objecte l'organisme confederal a Catalunya durant la Revolució d'Octubre; va acabar rebutjant els pactes i remarcant que la lluita s'havia de guanyar al carrer. Domingo Germinal va dissertar sobre la llibertat i la revolució, sobre l'anarquia. Finalment, Cristòfor Pons va recordar que els militants cenetistes de Palma havien aconseguit la vertadera unitat dels treballadors mitjançant un moviment vaguístic general; així calia ajuntar els treballadors i no amb pactes. A la sortida es va col·locar una safata que va recol·lectar 151 pessetes amb 50 cèntims per al Comitè Pro Presos. Una ressenya de l'acte i dels discursos va ser reproduïda en el Cultura Obrera.Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Baleares y portavoz de la CNT (núm. 61, de 12 de desembre de 1935), sota el títol «El mitin confederal del 1º de diciembre. La CNT, después de dos años de mordaza, deja oir su voz en Mallorca».

***

Portada d'un número de Libre-Studio

- Surt Libre-Studio: L'1 de desembre de 1936 surt a València (País Valencià) el primer número de Libre-Studio. Revista de Acción Cultural al servicio de la C.N.T. Aquesta publicació lligada a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i portaveu del grup cultural anarquista del mateix nom tingué una periodicitat mensual irregular. Van formar part del consell de redacció Higinio Noja Ruiz, F. Escribá, A. Bosch, F. Mansergas i José Martínez Martínez (José Figueres Martínez). El secretari de la redacció va ser A. Bosch. Hi trobem articles de Martí Alandí Pomer, Ángela Ausias, Benavente, C. Cano, Joan P. Fàbregas, Joan García Oliver, Cipriano González, Katy Horna, L. Jaurot, Raimundo Jiménez, Luis de Madariaga, Marianet, Ada Martí, Félix Martí Ibáñez, Ivan Miguel, Emilio Mistral, Frederica Montseny, Morales Guzmán, Higinio Noja Ruiz, Arsenio Olcina, Félix Paredes i J. Santana Calero, entre d'altres. Va estar força il·lustrada amb fotos i dibuixos, d'autors com Arturo Ballester, Barat, Borrás Casanova, Escribá, Garrigues, Gumbau i Llavala. En sortiren 12 números, l'últim el novembre de 1938. També creà«Ediciones Libre-Studio», que publicà obres de Juan López, Noja i Félix Paredes.

***

Un moment de l'acte organitzat per Comunidad Ibérica

- Sopar de Comunidad Ibérica: L'1 de desembre de 1963 se celebra al restaurant de l'Orfeó Català de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) un «Sopar d'Amistat» amb motiu de l'aparició, el novembre de 1962, del primer número de la revista anarquista Comunidad Ibérica. A l'acte assistiren unes cent persones, membres de tots els sectors polítics de l'emigració espanyola, i hi van intervenir els membres de la redacció de la revista Progreso Alfarache Arrabal, Joaquín Cortés Olivares i Juan Rueda Ortiz, que van fer una crida a la solidaritat econòmica i moral amb els antifeixistes presos i perseguits a l'Espanya feixista. El sopar pretenia contribuir a l'acord entre tots els sectors antifeixistes de l'exili espanyol enfront de la dictadura franquista.

***

Cartell de l'exposició

- Exposició de cartells històrics de la CNT: Entre l'1 i el 12 de desembre de 2010 se celebra a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (País Valencià) una exposició de cartells històrics d'aquest sindicat. Aquesta mostra exposà 51 cartells del període 1936-1939 recuperats de la Fundació Pablo Iglesias (FPI) el febrer de 2007, quan, a més de cartells, van ser lliurats a la CNT tota la documentació (actes, correspondència, etc.) i les publicacions periòdiques (periòdics i revistes) pertanyents al moviment llibertari que tenia la citada fundació als seus arxius, fruit de les confiscacions realitzades per l'exèrcit franquista durant la guerra civil. Tot aquest material es trobava custodiat a l'Arxiu Militar d'Àvila (Castella, Espanya), fins que, en 1987, per ordre de l'aleshores ministre de Defensa Narcís Serra Serra, va ser lliurat a la FPI juntament amb altre documentació anomenada«Antecedents polítics». Després de la denúncia de diversos historiadors, que havien pogut constatar l'existència d'aquesta documentació a la FPI i l'inventari realitzat a l'Arxiu Militar d'Àvila, l'abril de 2006 representants del Comitè Nacional de la CNT es reuniren amb membres de la FPI per a exposar-los la situació i per a reivindicar la completa devolució d'aquells arxius que eren de la CNT amb anterioritat al conflicte bèl·lic i es trobaven en el seu poder. Finalment, el juny de 2006, la situació quedà desbloquejada i la FPI decidí retornar a la CNT tots els fons sol·licitats.

Naixements

Paulí Pallàs segons el periòdic barceloní La Publicitat del 28 de setembre de 1893

- Paulí Pallàs i Latorre: L'1 de desembre de 1862 neix a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista Paulí Pallàs i Latorre. Era fill d'un picapedrer de Maella. Va tenir una infància molt dura i va aprendre l'ofici de caixista, convertint-se en un gran lector i un convençut anarquista. Va viatjar molt per França i Itàlia. A l'Argentina va conèixer Errico Malatesta amb qui va viatjar fins a la Patagònia. Va residir a Rosario, on va obtenir fama de culte i instruït; com a anarcocomunista va fer mítings a l'Argentina i se celebra molt el de l'1 de maig de 1890 a Rosario. Segons alguns historiadors, l'1 de maig de 1891 va llançar una bomba al teatre Alcántara de Rio de Janeiro (Brasil). Perseguit, va tornar a Barcelona, on va retrobar Malatesta que acabava d'arribar. Com no va trobar feina, va comprar una màquina de cosir i va fer feines per a una fàbrica tèxtil. En aquella època va pertànyer al grup anarquista barceloní«Benvenuto Salud», del qual formaven part Manuel Archs Solanelles i Pere Marbà. El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya) va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre de 1893, va ser afusellat al castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya); les sevesúltimes paraules van ser premonitòries:«La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa --l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat-- va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Va impressionar la gran enteresa amb la qual va suportar l'execució i els periòdics anarquistes de l'època (La Controversia, El Oprimido, La Revancha), es van fer ressò de la seva figura. Va justificar la seva acció contra Martínez de Campos en considerar que era una ofensa contra la humanitat nomenar-lo capità general de Catalunya. Una carta seva autobiogràfica escrita el 3 d'octubre de 1893 va ser publicada un dia després de la seva mort en el periòdic El País. Com a fet paradoxal es va donar la circumstància que després de l'execució de Pallàs, el cruel general Martínez Anido va protegir especialment sa família de Pallàs: va posar sa companya a fer feina de cuinera a ca seva i va protegir son fill durant tota sa vida, que va acabar sent un destacat militant del Sindicat Lliure. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.

Paulí Pallàs i Latorre (1862-1893)

***

Giorgio Nabita

- Giorgio Nabita: L'1 de desembre de 1876 –algunes fonts citen el 10 de febrer– neix a Ragusa (Sicília) el propagandista anarquista Giorgio Nabita, conegut com Lapuni o Lapone i que va fer servir el pseudònim Figlio di Nessuno. Fill de la relació extraconjugal entre el benestant Giorgio Licitra i la jove Gaudenzia Schembri, va ser abandonat nounat pels pares i prengué el llinatge Nabita. A Ragusa aprengué l'ofici de sastre, freqüentà ambients catòlics i la seva primera experiència política consistí a fer costat candidatures municipals. En 1896 es va traslladar a Vittoria (Sicília), on treballà de sastre i on era anomenat Lapuni. Amant dels llibres, aconseguí una bona educació autodidacta. Ben aviat entrà en contacte amb el Cercle Socialista de Vittoria, freqüentà els joves socialistes Nannino Terranova i Vincenzo Vacirca i milità en la secció local del Partit Socialista Italià (PSI). El 18 de febrer de 1900 es casà amb Concettina Ranieri, amb qui tindrà un fill, que morí prematurament en 1901, i dues filles: Rygier Ribella –en honor de l'agitadora anarquista Maria Rygier– i Alba. El febrer de 1903 fou un dels fundadors del Cercle Obrer «Enrico Ferri». Per mor de la crisi econòmica, decidí emigrar tot sol als Estats Units i el 3 d'abril de 1905 arribà a bord del Massilia al port de Nova York (Nova York, EUA). En aquesta ciutat treballà en una fàbrica i s'introduí en la colònia socialista i llibertària italiana. Gràcies a les seves nombroses iniciatives americanes, les seus socialistes de Vittoria i de Comiso pogueren sobreviure; també va finançar una cooperativa de consum a Vittoria que s'acabava de crear. En 1906 es decantà pel moviment anarquista i envià un company a Itàlia amb periòdics i opuscles de propaganda llibertària. A començaments de 1908 trencà definitivament amb el PSI i, mitjançant un jove emigrant que retornà a Vittoria, el fuster Emanuele Terranova Giudice, atià el sorgiment del grup anarquista «Senza Patria», després batejat Circolo di Studi Sociali Libertari (CSSL, Cercle d'Estudis Socials Llibertaris). També mantingué relacions epistolars amb el moviment anarquista sicilià, encapçalat per Paolo Schicchi, i amb la redacció de Proletario Anarchico de Marsala. El desembre de 1909 retornà a Vittoria, contribuint al reforçament del CSSL, que passà a anomenar-se Grup Llibertari «Francisco Ferrer» i per al qual aconseguí un local. Durant el Nadal de 1909 promogué, amb Emanuele Terranova Giudice, Francesco Nicosia i Ciccio Bruno Curiale, la sortida de l'únic número del periòdic L'Agitatore. Foglio di propaganda libertaria; un altre númeroúnic amb el mateix nom sortí el 17 de gener de 1910, per commemorar Giordano Bruno i Francesc Ferrer i Guàrdia a Vittoria. L'any següent publicà Natale 1911. Rivista di propaganda antireligiosa i l'1 de juliol de 1912 publicà el número únic del periòdic L'Internazionale a Michele Bakounine. Difongué diferents publicacions de propaganda, especialment antireligiosa i anticolonialista. També distribuí textos polèmiques amb el PSI de Vittoria i amb el seu líder Nannino Terranova, germà de Emanuele, a qui acusà d'haver-se aburgesat (A un prete rosso benefattore;Il figlio di nessuno; La guerra;Ai nemici del progresso;Delitto; Rapisardi, il cantore di Lucifero, è morto;etc.). Detingut per haver elogiat, amb pintades a les parets de la ciutat, el«Primer de Maig i la Llibertat», el 25 d'agost de 1912, dies després de ser alliberat, s'embarcà amb un passaport que no era el seu cap als Estats Units. Per aquest fet el 15 d'abril de 1913 va ser condemnat a tres mesos de reclusió per«expatriació clandestina». Als EUA ajudà a la publicació d'una nova revista, La Fiaccola. Rivista di scienze, filosofia e arte, que traurà a Vittoria vuit números entre el 15 de maig i el 15 de novembre de 1913, dirigida per l'advocat Francesco Nicosia i distribuïda a tota Itàlia, als EUA i a l'Argentina. El gener de 1916 col·laborà en Riscossa. Giornale libertario, antimilitarista, rivoluzionario, fundat a Brooklyn (Nova York) per Gaspare Cannone. En aquesta època es va fer partidari de les posicions individualistes i signà els articles que publicava en la premsa llibertària amb el pseudònim Figlio di Nessuno. També va escriure, entre 1914 i 1921, en un quadern, que titulà Memorie e ricordi i que restà inèdit, les seves reflexions sobre l'anarquisme de caràcter individualista, fortament influenciat per Friedrich Nietzsche i Max Stirner. El gener de 1921 retornà a Itàlia i immediatament es reuní amb el moviment llibertari. Difongué la premsa anarquista (Il Vespro Anarchico,Il Martello, Umanità Nova, Il Libertario,L'Adunata dei Refrattari, Fede!, Pensiero e Volontà, etc.) i contribuí a la creació, amb els comunistes, de la Cambra del Treball de Vittoria, que va ser inaugurada l'1 de maig de 1922 i assaltada i destruïda per escamots feixistes poc després, morint en aquesta feta l'obrer de 18 anys Orazio Sortino. Amb Gaetano Di Bartolo Milana promogué la sortida, el 3 de juny de 1922, del número únic de La Fiaccola Anarchica. El setembre de 1923 patí un escorcoll, amb el consegüent segrestament de premsa, i un altre el 27 de novembre de 1925. A finals de 1926 va ser advertir formalment per les autoritats feixistes, però mantingué contactes clandestins amb altres anarquistes de la zona. El 30 de desembre de 1929 va ser detingut en ocasió de les noces del príncep Umbert de Savoia. Amb altres companys, com ara Giovanni Cottone, Giuseppe Giurdanella i Tano Biazzo, s'uní al FrontÚnic Antifeixista Italià (FUAI), fundat pel comunista Vincenzo Terranova, fill de Nannino. Durant la primavera de 1935 va ser detingut per aquest motiu juntament amb altres militants del FUAI. Giorgio Nabita va morir el 26 de gener de 1938 a Vittoria (Sicília), deixant nombrosos escrits inèdits que havia amagat i que es descobriren després de la II Guerra Mundial. A Vittoria existeix un carrer amb el seu nom. En 2009 Pippo Gurrieri va publicar la biografia Giorgio Nabita, sarto. Socialismo, anarchismo, antifascismo a Vittoria (1889-1938).

***

Ernst Toller al presidi de Niederschönfeld (27 d'agost de 1920)

- Ernst Toller: L'1 de desembre de 1893 neix a Szamocin (Posnània) l'escriptor, dramaturg, poeta expressionista i socialista revolucionari judeoalemany, proper als llibertaris, Ernst Toller.Fill d'un comerciant jueu benestant, després de fer estudis universitaris, va marxar a França en 1914 on es va inscriure a la universitat de Grenoble. Va conèixer Max Weber i fou amic de Kurt Eisner. La declaració de guerra el sorprèn a París i torna a Alemanya, allistant-se en l'exèrcit. Al front emmalalteix i és finalment llicenciat. Marcat pels horrors de la guerra, esdevé un actiu propagandista antimilitarista, partidari de la vaga general, fet que el portarà a la presó. Membre del Unabhängige Sozialdemokratische Partei Deutschlands (USPD, Partit Socialdemòcrata Independent), va estar molt influenciat per l'anarquista Gustav Landauer, i intervindrà com a orador en mítings. Intentarà, amb Erich Mühsam, impulsar en el camp cultural un art nou i especialment un teatre de caire popular. Quan la República dels Consells de Baviera és proclamada el 7 d'abril de 1919, els anarquistes hi sónàmpliament representats per Erich Mühsam, Gustav Landauer, Ret Marut, Sivio Gesell; i al seu costat, Toller assumeix la presidència del Consell Central, tot exercint el feixuc càrrec de coordinador de decisions. El 13 d'abril de 1919, els obrers aconsegueixen repel·lir una temptativa de putsch contrarevolucionari, però els comunistes n'aprofiten la conjuntura per fer-se amb el poder i eliminar els anarquistes. Amb el suport dels obrers, Toller accepta col·laborar amb els comunistes, que li confien aleshores el comandament d'un post militar, sabedor de la contradicció per mor de la seva ideologia antimilitarista. El 16 d'abril de 1919, a Dachau, sortirà victoriós amb un combat contra les forces contrarevolucionàries. Però la República dels Consells és finalment esclafada entre el 29 d'abril i el 2 de maig. Detingut el 4 de juny,és condemnat el 16 de juliol de 1919 a cinc anys de presidi a la fortalesa de Niederschönfeld, prop de Rain, al costat del riu Lech, temps que aprofitarà per escriure a la presó peces de teatre expressionistes i poesia. Alliberat el 15 de juliol de 1924, continuarà amb la seva obra creadora i de lluita contra el feixisme. Expulsat d'Alemanya a l'arribada de Hitler al poder (1933), fixarà la seva residència als Estats Units en 1936. Dos anys més tard, participarà en la Revolució espanyola, ocupant-se dels infants refugiats mitjançant l'Spanish Relief Plan (Pla de Socors Espanyol) que va crear. Però la desfeta republicana el portarà a la desesperació i de tornada a Nova York, quan va saber que la seva família havia estat reclosa en un camp de concentració nazi, se suïcidarà el 22 de maig de 1939 a la seva habitació del Mayflower Hotels del Central Park de Nova York (Nova York, EUA). Toller va ser incinerat i les seves cendres enterrades al cementiri de Ferncliff (Nova York) i al seu homenatge fúnebre van participar com a oradors Klaus Mann, Oskar Maria Graf, Sinclair Lewis i l'expresident republicà Juan Negrín. Entre les seves obres podem destacar Die Wandlung (1919), Der Tag des Proletariats (1920), Masse Mensch (1921), Die Maschinenstürmer (1922), Hinkemann (1923), Hoppla, wir leben (1927), Feuer aus den Kesseln (1930), Eine Jugend in Deutschland (1933), Briefe aus dem Gefängnis (1935). Pel seu llenguatge exasperat, en ocasions proper al de la Nova Objectivitat, la seva obraés un dels testimonis més significatius de les intemperàncies, els impulsos i les tensions no resoltes de l'expressionisme alemany. L'escriptor català Feliu Formosa estrenà en 1969 l'obra de teatre Cel·la 44: cinc anys en la vida i l'obra d'Ernst Toller, publicada a Mallorca en 1970, a partir de documents (polítics, expressionistes...) de l'època i de textos teatrals de Toller.

***

Francisco Sansano Navarro

- Francisco Sansano Navarro:L'1 de desembre de 1911 neix a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el militant anarquista Francisco Sansano Navarro. En 1936 treballava a Menorca quan se sumà a l'expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud que volia alliberar Mallorca del poder feixista. D'aquest grup de 31 companys cenetistes que se sumaren a Maó a l'expedició, formà --amb Antoni Gelabert, Cristòfol Pons, Justo Donoso i algun altres-- un grupet anomenat «19 de juliol». Fracassada aquesta invasió, es traslladà amb uns pescadors a Barcelona. A la capital catalana intervingué en la formació de la«Columna Roja i Negra» i, més tard, conegué Matilde Saiz Alonso, miliciana santanderina amb qui es casarà després. Lluità al front d'Osca (Loporzano, Estrecho Quinto i Monte Aragón). En la milícia desenvolupà diversos càrrecs: cap del primer batalló de la«Columna Roja i Negra» (127 Brigada amb la militarització) i també del quart, i després cap de la 195 Brigada. Quan estava a punt d'acabar la guerra, malgrat tenir passaport cap a Mèxic, decidí dirigir-se amb Matilde i son fill Helios cap a Alacant amb l'esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detingut i tancat a la plaça de toros d'Alacant. Condemnat a 30 anys, fou tancat a Belchite. En 1942 pogué fugir i arribà a València, després d'una llarga marxa a peu, on sobrevisqué molts anys sense documentació. En 1968, quan ja residia a Santa Coloma de Gramenet, li foren lliurats papers. Francisco Sansano Navarro va morir el 31 de març de 2002 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya).

Francisco Sansano Navarro (1911-2002)

***

Alberto Lucarini Macazaga (llegint la Soli) i altres companys al front

- Alberto Lucarini Macazaga: L'1 de desembre de 1913 neix a Vitòria (Àlaba, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Lucarini Macazaga–a vegades el segon llinatge citat en basc Makazaga. Era fill de l'escultor italià anarquista Ángel Lucarini Puliti i de Casilda Macazaga Pérez, i tingué quatre germans (Joaquín, Amador, Liberto i Florencio) i una germana (Teresa), tots llibertaris, esperantistes, naturistes i militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del moviment anarquista. En 1926 ingressà a l'Escola d'Arts i Oficis d'Atxuri de Bilbao (Biscaia), on aconseguí alguns premis, però, no atret per l'art, abandonà definitivament els estudis en el curs 1934-1935. Durant els anys republicans formà part, amb Félix Padín Gallo, Porfirio Ruiz Palacios i Severiano Montes Blanco, d'un grup d'acció anarquista que actuà a Bilbao. El febrer de 1935 va ser detingut a Bilbao amb propaganda anarquista. Quan esclatà la guerra s'allistà en el«Batalló Isaac Puente» de la CNT, amb el qual participà a finals de 1936 en l'ofensiva de Legutio (Àlaba, País Basc), i a partir de 1937 en el «Batalló Celta», format majoritàriament per gallecs, com a suboficial. Apressat pels feixistes l'agost de 1937 a Santoña (Cantàbria, Espanya), va ser jutjat i condemnat a 12 anys de presó. Fins al 1940 passà per les presons del Penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), on coincidí amb son germà Amador Lucarini Macazaga, després per la penitenciaria d'El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i finalment per Madrid. Va tenir una reducció de pena de tres anys i un dia i així pogué reprendre la seva vida, treballant al taller de son pare. Com a persona «desafecta al Règim» la seva postguerra fou molt difícil. En els anys cinquanta, amb son germà Amador creà la «Marbreria Lucarini», on realitzaren molts treballs escultòrics per al cementiri de Bilbao. Sa companya fou Julia Zarandona Ariño, amb qui tingué quatre infants (Mariluz, Begoña, Concha i Ángel). Alberto Lucarini Macazaga va morir el 16 d'abril de 2003 a Bilbao (Biscaia, País Basc).

***

Silvia Mistral

- Silvia Mistral: L'1 de desembre de 1914 neix a l'Havana (Cuba) la crítica cinematogràfica i escriptora anarquista i anarcosindicalista Hortensia Blanc Pita --també citada com Blanch--, més coneguda com Silvia Mistral, encara que va fer servir altres pseudònims literaris, com ara Silvia M. Robledo, Ana María Muriá oMaría Luisa Algarra. D'ascendència peninsular --son pare era català i sa mare gallega--, entre 1920 i 1926 visqué a Vilalba (Comarca da Terra Chá, Galícia). Després sa família tornà a l'Havana i a partir de 1931, amb la proclamació de la II República, s'instal·laren a Barcelona (Catalunya). Apassionada pel cinema, a Barcelona, a més de treballar en un laboratori químic, col·laborà en revistes cinematogràfiques i culturals (Popular Film, Films Selectos, Proyector, Las Noticias,El Día Gráfico, etc.), i va fer adaptacions cinematogràfiques per a les companyies Metro i Paramount. En aquesta època s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil publicà cròniques des del front i des de la reraguarda per a La Vanguardia col·lectivitzada, alhora que va fer de locutora de cinema en la ràdio. Va fer amistat amb Kati Horna, qui publicà fotos als seus articles, col·laboració que continuaria durant l'exili mexicà. També va escriure contes i fou secretari de l'efímera revista Nuevo Cinema. En acabar la contesa s'exilià a França i a partir de maig de 1939 fou reclosa al camp de concentració del Barcarès i Les Mages. El juliol de 1939 marxà cap a Veracruz (Mèxic) a bord de l'Ipanema, després de reunir-se amb el seu company, el destacat militant anarquista i cenetista Ricard Mestre Ventura. Al país asteca va viure, a més de vendre colònia a domicili,  fent crítiques de llibres i de cinema, escrivint records de guerra, reportatges i articles per a revistes i periòdics. Col·laborà en la revista anarquista cubana El Libertario, abans de ser suprimida pel règim castrista. Durant els seusúltims anys formà part de la Lliga Defensora d'Animals de Mèxic. Fou amiga de la periodista anarquista Cecilia García de Guilarte. Trobem col·laboracions seves en Arte y Plata, Aventura, Comunidad Ibérica, Día Gráfico,Diorama-Excelsior, Espectáculo, Films Selectors,Hoy, Humanidad, El Libertario, Libre Pensamiento, Las Noticias, Nuevo Cinema, Popular Film, Proyector, Umbral,La Vanguardia, etc. És autora de Memorias de familia, Violetas imperiales, Éxodo. Diario de una refugiada española (1940, amb pròleg de León Felipe, considerada per molts com la millor obra de l'exili i que fou publicada per lliuraments en la revista Hoy; reeditada en 2009),Madréporas (1944 i 1967), Interludio ibérico (1978, amb altres), La cola de la sirena (1983), Mingo, el niño de la banda (1985), La Cenicienta china (1986) iLa bruja vestida de rosa (1988), entre d'altres. Silvia Mistral va morir el 26 de juliol de 2004 a Lomas de Ballavista (Ciudad López Mateos, Mèxic, Mèxic).

Silvia Mistral (1914-2004)

***

Necrològica de José Sender Fau publicada en el periòdic parisen Le Combat Syndicaliste del 16 de setembre de 1971

- José Sender Fau: L'1 de desembre de 1914 neix a Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Sender Fau. Emigrà de ben jovenet a Catalunya i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i de Barcelona. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità com a milicià en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») i fou ferit en combat. El febrer de 1929, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou reclòs en diversos camps de concentració. Detingut pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria) durant quatre anys. Després de l'alliberament del camp en 1945, retornà a França i s'instal·là a Riam, on treballà a la fàbrica de pneumàtics Michelin i milità activament en la CNT local. José Sender Fau va morir, quan ocupava la secretaria de la Federació Local de la CNT, el 6 de maig de 1971 a Riam (Alvèrnia, Occitània).

Defuncions

Joseph Tortelier

- Joseph Tortelier: L'1 de desembre de 1925 mor a Eaubonne (Illa de França, França) el sindicalista revolucionari i reivindicador anarquista de la«vaga general» revolucionària Joseph Jean-Marie Tortelier. Havia nascut el 26 de desembre de 1854 a Baen-Veur (Bretanya). Sos pares es deien Joseph Marie Anne Tortelier, peó de camins i carter rural, i Julienne Beillot, conreadora i botiguera de begudes. Establert com a fuster a Rennes, milità en la Cambra Sindical d'aquesta localitat i fou nomenat delegat al Congrés de Sant-Etiève de 1882. Després es va instal·lar a París i com a socialista revolucionari participà en la manifestació d'aturats del 9 de març de 1883, que acabà amb l'assalt de fleques, i on fou detingut, amb Émilie Pouget i Louise Michel; jutjat per aquests fets, fou condemnat el 3 d'abril de 1883 a tres mesos de presó. L'agost de 1884 formà part d'una delegació amb altres dos companys que marxà a l'Exposició Internacional de Suècia. Alguns mesos més tard, es declarà anarquista i freqüentà diversos grups llibertaris parisencs, com ara «La Panthère des Batignolles», i esdevé amic de Clément Duval --quan Duval fou jutjat en 1887 per expropiador els jutges no consentiren que Tortelier declarés en el seu favor. Membre actiu de la «Lliga dels Antipatriotes», fundada en 1886, i de la «Lliga dels Antipropietaris», que tenia com a principal activitat la creació d'escamots de «cloche de bois» per ajudar a fugir clandestinament els inquilins dels seus habitatges sense pagar els lloguers. Però la idea més brillant que tingué fou, cap al 1886, la formulació de la «vaga general» revolucionària, on participen tots els obrers i tots els sindicats, com a única via d'aconseguir la Revolució Social.  El 9 d'agost de 1888, en un míting a la Sala de Comerç, juntament amb Louise Michel i Charles Malato, en ocasió d'una vaga dels obreres de la construcció, explicarà reeixidament la seva revolucionària proposta. A partir d'aleshores, com a orador reputat que era, en totes les reunions, mítings i assemblees arreu de França explicarà el seu projecte revolucionari. El novembre de 1888 marxarà a Londres amb l'anarquista Virad, delegat per la Cambra Sindical de Peons, per assistir a un congrés corporatiu internacional, i hi exposarà la novella idea. També farà el mateix a Pennsilvània (EUA) mitjançant conferències, alhora que disserta a favor de l'abstenció electoral, els perjudicis de la política, encara que aquesta fos socialista, i la mistificació del parlamentarisme. El 31 de 1890 signà, amb Bernhart, Coudry, Courtois, Duffour, Millet, Paul Reclus i Siguret, una crida apareguda en La Révolte per a la creació d'un diari anarquista. El febrer de 1892, en aquest mateix periòdic, signà, juntament amb Chales Malato, Émile Pouget, Émile Henry i altres, una declaració a favor de la manifestació del «Primer de Maig» i en contra de l'oposició de Sébastien Faure contra aquesta pel seu legalisme. El 20 de febrer de 1894, dins del marc de desenvolupament de les noves «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), la policia escorcollarà el seu domicili i embargarà papers i periòdics. En 1895 s'afegí a la campanya pel pa gratuït creada per Victor Barrucand. En 1896 assistí al «Congrés Internacional Socialista dels Treballadors i Cambres Sindicals Obreres» de Londres, on els anarquistes foren exclosos i que en el pla internacional suposarà el trencament definitiu entre anarquistes i socialistes. Com Jean Grave i Émile Pouget, i a diferència de Sébastien Faure, quan esclatà l'«afer Dreyfus» fou partidari de l'abstenció, ja que segons ell, un anarquista només podia alegrar-se quan dirigents i militars es barallaven entre ells. Després de l'afer, sembla que es retirà de la militància activa, ja que el seu nom no torna comparèixer. No va deixar cap escrit ni correspondència.

Continua...

---

L'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (I)

Carrero Blanco (i, al costat seu, els Arias Navarro, el general de la Guàrdia Civil Iñesta Cano, els Girón de Velasco, etc., etc.) serien els autèntics guardians de l'ortodòxia franquista fent creure a l'Europa burgesa i als EUA que unes raquítiques "associacions polítiques" (que respectessin l'esperit del 18 de Juliol) podien ser l'expressió evident d'una "nova democràcia espanyola". Almanco aquest era el pla del capitalisme espanyol per quan morís el dictador. La "successió" no anava més enllà de legalitzar algunes associacions polítiques que no discutien l'essència del franquisme ni els seus mètodes terroristes de dominació. (Miquel López Crespí)

ETA i l'inici de la transició: l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (I)

La transició comença en un plujós dia d'hivern madrileny de l'any 1973. El 20 de desembre de 1973, un comando d'ETA format per José Miguel Beñarán, José Ignacio Abaitua, José Antonio Urriticoechea, Javier Maria Larreategui, Pedro Ignacio Pérez y Juan Bautista Eizaguirre feien botar, mitjançant uns poderosos explosius, l'almirall Carrero Blanco (vegeu El día en que mataron a Carrero Blanco, de Rafel Borràs Betriu, editat per Editorial Planeta l'any 1974). L'Almirall, que no perdia oportunitat de proclamar la seva absoluta fidelitat als "principios inmutables del Glorioso Movimiento Nacional" era aleshores president del Govern; i no pas un de qualsevol, sinó el primer de designat per Franco, que fins llavors havia ocupat aquest càrrec personalment. Com a factòtum del "Caudillo" i dels sectors més ultres de la burgesia i del Movimiento, la seva tasca era "tutelar" la monarquia reinstaurada pel mateix dictador. Recordem que Franco, davant la colla d'assassins del 18 de Juliol (procuradors en Corts, membres dels sindicats feixistes, militars, falangistes i tota mena d'immobilistes) va fer jurar al futur rei Joan Carles I (juliol de 1969) aquests famosos "Principios fundamentales del Movimiento". Carrero Blanco (i, al costat seu, els Arias Navarro, el general de la Guàrdia Civil Iñesta Cano, els Girón de Velasco, etc., etc.) serien els autèntics guardians de l'ortodòxia franquista fent creure a l'Europa burgesa i als EUA que unes raquítiques "associacions polítiques" (que respectessin l'esperit del 18 de Juliol) podien ser l'expressió evident d'una "nova democràcia espanyola". Almanco aquest era el pla del capitalisme espanyol per quan morís el dictador. La "successió" no anava més enllà de legalitzar algunes associacions polítiques que no discutien l'essència del franquisme ni els seus mètodes terroristes de dominació.

Pel juliol de 1973, poc mesos abans de ser executat, Carrero Blanco presentava davant les Corts del règim un projecte ben immobilista (malgrat que alguns diaris oficials el presentassin com el començament de la "liberalització" del sistema) Trenta-nou pàgines tenia el discurs de Carrero Blanco i, com explicàvem una mica més amunt, l'home fort del feixisme no feia més que reafirmar, altra volta, l'esperit de la croada contra la República i les nacions de l'Estat. L'acceptació del "pluralisme polític" (que ressaltaven els mitjans d'informació controlats per la dictadura) no deixava cap dubte quant a les intencions del continuador de la tasca del Caudillo: "legitimidad del pluralismo político dentro del Movimiento" (discurs de Carrero Blanco, juliol de 1973).

Eren dies especials per a l'"España eterna", enfervorida per l'arribada a Madrid del dictador i assassí bolivià Alfredo Stroessner. Alhora quaranta consellers franquistes ("consejeros nacionales del Movimiento") trobaven "subversiva" una llei franquista de Règim Local i aconseguien congelar el projecte. Tot rutllava com de costum: repressió, manca de llibertats, manifestants assassinats per les forces de seguretat, brutals tortures a les comissaries fetes pels agents de la Brigada Social. El règim sorgit de la victòria damunt el poble l'any 1939 semblava immutable en la seva dèria antidemocràtica. Arreu de l'Estat, ben al costat dels assassinats constants de la dictadura, els sectors més bestials de la reacció (Iñesta Cano, Blas Piñar, Girón... ), tota l'escòria del sindicalisme vertical, la burocràcia parasitària dels organismes oficials, l'exèrcit i la policia política celebraven els seus "èxits" en la lluita contra la "subversión rojo-separatista". Grans sopars brindant per l'apallissament de militants d'esquerra, de sindicalistes, la cremada de locals parroquials progressistes, de llibreries de tota mena. Accions salvatges amb benzina i cadenes de bicicleta (i pistoles!) per a atemorir els treballadors i joves que, sovint protegits per sacerdots seguidors del Vaticà II, es reunien per comentar els problemes del moviment obrer i popular. Era prohibit enlairar les banderes nacionals de Catalunya, Euskadi i Galicia. No en parlem de la tricolor republicana!

Però existia una qüestió que els buròcrates del règim no havien tengut gaire en compte. D'ençà les grans vagues d'Astúries dels anys 1962-63, l'organització, l'enfortiment de l'esperit combatiu de la classe obrera i els sectors antifeixistes no havien deixat de créixer, de guanyar amplària i profunditat dins el teixit social de les nacions de l'Estat. I, el que encara era més evident, la bestial política imperialista del feixisme contra les nacions oprimides (especialment contra Euskadi, Catalunya i Galícia) anava creant un poderós moviment nacionalista revolucionari del qual l'organització ETA només era una part, la punta de l'iceberg. La dictadura imaginà erròniament que podria controlar aquesta forta embranzida revolucionària sorgida arreu a conseqüència de les grans vagues de començaments dels seixanta. Potser no tengué en compte la força del nacionalisme basc. L'execució del comissari Melitón Manzanas (un policia feixista, conegut torturador) a l'estiu de 1968 representava una advertència del que podria esdevenir-se si el sistema continuava amb la seva política repressiva contra el poble.

Inexplicablement la burgesia espanyola ho confià tot a la repressió. Imaginà que amb la monarquia reinstaurada pel general Franco (i que havia promès servar per sempre més els principis del Movimiento) tulelada per Carrero Blanco, l'exèrcit i la policia, les coses podrien continuar com sempre. L'atemptat contra el president del Govern, l'almirall Carrero Blanco, en una matinada plujosa de desembre de 1973 va fer constatar a molts franquistes la fragilitat del seu somni de dominació eterna. Els burgesos espanyols, confiats d'ençà del final de la guerra civil exclussivament en les forces repressives s'adonaven (a cops de bomba!) que havien viscut durant dècades sense preparar una autèntica alternativa a la dictadura. Poques hores després que el cotxe del president del Govern arribàs a l'alçada de trenta metres, contemplant el gran clot deixat pels explosius d'ETA (vuit metres d'amplada per tres de profunditat) constataven, amb preocupació, que no hi havia partits polítics burgesos, un pla estratègic per a començar una nova època quan, inexorablement, per llei de vida, Franco deixàs d'existir.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

L'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (i II)

Mentre l'esquerra nacionalista i l'anarquisme, el marxisme, els cristians anticapitalistes, accentuen la lluita antisistema, Santiago Carrillo aprofita la mort de Carrero Blanco per a tornar a oferir-se al poder com a partit respectacle i amb el qual es pot comptar per a anar trobant una sortida a la greu crisi de la dictadura. Recordem que ja l'any 1956 Carrillo proclamava el final de la lluita de classes propugnant la "reconciliación nacional" amb capitalistes i feixistes. Amb l'ordre donada als seus militants obrers d'ocupar càrrecs en els sindicats oficials deixava de banda tota experiència de democràcia directa. És el moment (1974) en el qual els homes del PCE dins les naixents Comissions Obreres proven de situar "sindicalment" el potent moviment que representa [CC.OO.] blasmant contra el renaixement dels consells obrers i la coordinació, per la base (democràcia directa) de fàbriques i sectors en lluita. El rebuig de la violència que el PCE pronuncia pel desembre de 1973 (sense matisar si la violència prové dels feixistes actuant contra el poble o és simple autodefensa de les classes explotades i les nacions oprimides) significa un nou oferiment a la burgesia com a gestor d'aqueixa crisi del sistema agreujada amb l'execució de Carrero Blanco. (Miquel López Crespí)

ETA i l'inici de la transició: l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (i II)

El problema de la manca d'alternatives polítiques amb el qual s'enfrontava la burgesia espanyola després de l'execució de Carrero Blanco era analitzat molt encertadament per "Izquierda Comunista", la revista teòrica dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC, organització que mitjançant un procés d'unitat amb altres forces marxistes donaria lloc a l'OEC). Deia la nostra publicació: "La burguesía no fue capaz de construir partidos de masas, pero a cambio intentó construir hombres capaces de seguir ejerciendo ese papel de aglutinadores de voluntades y tareas represivas. Este hombre era, sin lugar a dudas, Carrero Blanco. Durante años el capitalismo procuró que Carrero fuera forjando su propia personalidad carismática, reflejo de la de Franco. Le mantuvo alejado de las disputas políticas entre las familias burguesas, le creó una aureola de 'hombre por encima de los grupos políticos'" ("Izquierda Comunista", número 4, febrer de 1974).

És el que havia dit l'almirall en el discurs de juliol de 1973: "Soy un hombre del Movimiento Nacional. Y si entre los hombres del Movimiento... se admite la posible existencia de matices, sectores, grupos o lo que se ha dado en llamar 'familias políticas', quede bien claro igualmente que estoy con todos en general y con ninguno en particular".

Però els plans de la burgesia s'ensorraven aquell dijous 20 de desembre de 1973. A les nou i vint-i-cinc minuts del matí, en el cèntric carrer de Claudio Coello de Madrid i després d'haver sortit de missa i de combregar, just davant de l'edifici amb el número 104, l'almirall i president del Govern espanyol acabava de forma violenta una sangonosa carrera d'enemic del poble i de la democràcia. ETA, potser sense anar-ho a pensar, obria les portes a la transició espanyola. A partir d'aquell moment tot varen ser corregudes per provar de bastir, en un espai de temps rècord, els partits i organitzacions que poguessin ajudar a mantenir el sistema capitalista i la "sagrada unidad de España". ¿Com bastir ara el que no s'havia fet en quaranta anys de dictadura? De cop i volta, mort Carrero Blanco, la burgesia es trobava desvalguda. Com deia el citat número 4 de "Izquierda Comunista": "El 'juancarlismo' [tutelat per Carrero Blanco i els sectors més ultres del feixisme] era la cobertura 'institucional' necesaria. Era una orientación política inteligente: institucionalizar un régimen político altamente represivo a base de darle el carácter legal y físico de monarquía, asegurando al mismo tiempo que esa monarquía no perdería ninguna de las posibilidades represivas de la 'era de Franco'.

'Dicha garantía la representava la presencia de un Canciller de Hierro [Carrero Blanco] junto al rey".

Una mica més avall la revista precisava com, a conseqüència de l'atemptat, els burgesos entenien que "no tienen asegurados los mecanismos políticos que garanticen su continuidad política de una forma satisfactoria".

Amb l'atemptat d'ETA tot el projecte de simple continuisme repressiu capitalista s'ensorrava. Calia trobar una resposta amb urgència, abans que l'organització dels sectors revolucionaris antifeixistes anassin avançant envers la República, l'autodeterminació o, vés a saber!, cap al socialisme i el poder dels treballadors.

Era difícil, la papereta que tenia al davant el sistema en aquell final de 1973. No existia cap partit de dretes que tingués un cert arrelament social. El PSOE, fantasmal en la seva existència vegetativa, tampoc havia aconseguit arrelar-se entre el poble treballador (mancaven encara un parell d'anys perquè el capitalisme espanyol i internacional entengués que era una "bona inversió" donar suport al grupet de Felipe González). Només els partits revolucionaris i el PCE eren actius entre la classe obrera i professionals antifranquistes. Mentre l'esquerra nacionalista i l'anarquisme, el marxisme, els cristians anticapitalistes, accentuen la lluita antisistema, Santiago Carrillo aprofita la mort de Carrero Blanco per a tornar a oferir-se al poder com a partit respectacle i amb el qual es pot comptar per a anar trobant una sortida a la greu crisi de la dictadura. Recordem que ja l'any 1956 Carrillo proclamava el final de la lluita de classes propugnant la "reconciliación nacional" amb capitalistes i feixistes. Amb l'ordre donada als seus militants obrers d'ocupar càrrecs en els sindicats oficials deixava de banda tota experiència de democràcia directa. És el moment (1974) en el qual els homes del PCE dins les naixents Comissions Obreres proven de situar "sindicalment" el potent moviment que representa [CC.OO.] blasmant contra el renaixement dels consells obrers i la coordinació, per la base (democràcia directa) de fàbriques i sectors en lluita. El rebuig de la violència que el PCE pronuncia pel desembre de 1973 (sense matisar si la violència prové dels feixistes actuant contra el poble o és simple autodefensa de les classes explotades i les nacions oprimides) significa un nou oferiment a la burgesia com a gestor d'aqueixa crisi del sistema agreujada amb l'execució de Carrero Blanco. Com deia "Izquierda Comunista" (número 4, febrer de 1974, pàg. 2) tot analitzant els claudicants oferiments del PCE: "Los motivos de los reformistes... están en demostrar al conjunto de la burguesía 'opositora' que ellos [principalment el PCE] están en contra de esos métodos [l'atemptat contra Carrero Blanco] y de cualquier otro que implique violencia revolucionaria. Para los reformistas era fundamental que quedase muy claro que ellos jamás apoyarán sus proposiciones democráticas con metódos violentos, dado que la puesta en marcha de estos métodos podría desbordar los límites de la democracia burguesa y del pacto político con la supuesta burguesía democrática en la lucha contra el franquismo. El reformismo teme más que al propio diablo que la burguesía no crea sus profesiones de fe democrática y pacifista, y por ello, en estas ocasiones más que nunca, tiene que repetir por enésima vez que ellos no quieren hacer la revolución".

El 4 de gener de 1974 Franco formava un nou govern presidit pel carnisser de Màlaga, Carlos Arias Navarro. Un govern eminentment continuista en la línia de Carrero Blanco. Recordem que el dictador ja l'havia nomenat ministre de Governació (és a dir, el policia major del feixisme) pel juny de 1973 (jurava el càrrec el dotze del mateix mes). El capitalisme volia donar-se un respir (assegurant-se l'esquena amb la repressió) mentre trobava solucions urgents davant el futur que s'endevinava obscur (les lluites populars augmentaven arreu de l'estat malgrat els esforços de la Brigada Social, Guàrdia Civil, Policia Armada i grups incontrolats per aturar-les). Els esdeveniments es precipitaven. L'any 1975 va ser especialment combatiu i el govern Arias Navarro, malgrat la repressió i els assassinats; entre aquests destaquen els del 25 de setembre de 1975, amb cinc joves antifeixistes afusellats: tres del PCE(ml)-FRAP; dos d'ETA). Com explica el llibre FRAP: 27 de Septiembre de 1975 (Equip Adelve, Editorial Vanguardia Obrera, 1985): "El jefe del Gobierno fascista Arias Navarro, podía presentar el siguiente balance represivo entre octubre de 1974 y febrero del 75: seis antifascistas asesinados y muchos más heridos por los disparos de la policía; 3.500 detenidos (la mayoría de los cuales fueron salvajemente torturados); 300 condenados por el Tribunal de Orden Público (TOP); varias decenas de miles de trabajadores sancionados y despedidos; cierre general de las universidades; multitud de actos culturales prohibidos; 25 artistas detenidos... Pero todo ello se revelaba insuficiente para contener la lucha contra la dictadura fascista. El Gobierno de Arias Navarro había decretado el 25 de abril el estado de excepción en Guipúzcoa y Vizcaya por tres meses, durante los cuales el pueblo vasco fue sometido a un auténtico estado de guerra con más de 2.000 detenciones...".

Començava la transició espanyola.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

El proper 1 de desembre el Centre Cívic de la Colònia de Sant Jordi acollirà la presentació del llibre de gloses "26 anys a Cabrera" amb el seu autor Pere Llobera "Morou" i Felip Munar i Munar.

Anarcoefemèrides del 2 de desembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Fuerza

- Surt La Fuerza: El 2 de desembre de 1916 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número de la publicació quinzenal anarcosindicalista La Fuerza. Periódico defensor de las sociedades obreras. Editada a iniciativa d'un grup de companys de la Federació d'Art Tèxtil. Hi van col·laborar Germina Alba, M. Gimeno, J. Gisbert, Cursivo Guasa, Manuel Lloret, Juan Pastor, Jorge Quiles, Ismael Rico, José Sánchez Rosa, Rafael Soler i Antonio Tuy, entre d'altres. Entre el número 2 (16 de desembre de 1916) i el 3 (3 de març de 1917) interrompí la publicació a causa de la vaga general de 24 hores. En sortiren quatre números, l'últim el 17 de març de 1917, i hagué de tancar a causa de la repressió. Va ser substituït per La Horda.

***

Propaganda de l'estrena de l'obra de teatre apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 2 de desembre de 1932

- Estrena d'¡Abajo las armas!: El 2 de desembre de 1932 s'estrena al Teatre Apolo de Barcelona (Catalunya) el drama antimilitarista, pacifista i llibertari en tres actes i cinc quadres ¡Abajo las armes!, escrit pel dramaturg anarquista Eduard Borràs López i per Emilio Gómez de Miguel. L'obra, interpretada per la Companyia d'Art Dramàtic i dirigida per Joaquim Torrents, comptà amb les interpretacions d'Emilia Baró i de María Callejas, entre d'altres. L'obra va ser publicada l'any següent per la reputada Casa Editorial Maucci, fet que li donà una repercussió important i una distribució als quioscos barcelonins.

Naixements

Notícia de l'expulsió de Johann Langfritz publicada en el periòdic parisenc Le XIXe Siègle de l'1 d'abril de 1892

- Johann Langfritz: El 2 de desembre de 1855 neix a Beerbrach (Alemanya) l'anarquista Johann Langfritz. Establert a París (França), regentà una sabateria al núm. 27 del carrer Saussure on donà feina a dos compatriotes sense papers. El 29 de març de 1892 va ser expulsat de França i retornà a Alemanya. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Michele Guasco

- Michele Guasco: El 2 de desembre de 1888 neix a Pietra Marazzi (Piemont, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Michele Guasco. Sos pares es deien Giuseppe Guasco i Adelaide Cauccia. Quan encara era una adolescent s'establí amb sa família a Alessandria (Piemont, Itàlia), on visqué fins l'hivern de 1916. Es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), trobà feina com a obrer a la Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT) i passà a viure al barri obrer torinès de la Barriera di Nizza. L'ambient proletari de la barriada va fer que setmanes després comences a freqüentar els locals llibertaris, especialment el Cercle Anarquista «Scuola Moderna» i el «Fascio Libertario» de Torí. Després de participar en la protesta obrera contra la carestia de la vida i contra la guerra, que culminà en el sagnant motí esdevingut entre el 22 i el 26 d'agost de 1917, destacà com a un dels anarcosindicalistes més actius del moviment dels consells obrers que es desenvoluparen en els principals centres industrials torinesos de la postguerra. Acomiadat de la fàbrica on treballava arran de l'arribada del feixisme, es va veure obligat a guanyar-se la vida com a venedor ambulant de quincalla. En aquests anys de crisi econòmica, la Prefectura de Policia de Torí el qualificà d'«individu políticament perillós» que aprofitava la seva feina arreu dels mercats per a fer propaganda anarquista, alhora que fomentava l'expatriació il·legal dels seus companys. Membre del grup anarquista clandestí«Barriera di Nizza», és considerat per la policia com a un dels creadors d'un comitè de coordinació dels diversos nuclis de la ciutat. El febrer de 1931 va ser detingut, però continuà en els anys successius en la lluita, fent costat les víctimes polítiques i mantenint contactes amb el Comitè de Propaganda de la Unió Anarquista Italiana (UAI), amb seu a París (França). Entre 1932 i 1936 mantingué estretes relacions amb els nuclis liberal socialistes de «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) que operaven a Torí, col·laborant amb el seu periòdic d'informació Voci d'Officina i actuant com a enllaç entre Carlo Rosselli, aleshores exiliat a París, i alguns dels seus membres que operaven a Itàlia. També establí contactes amb Giulio Bacconi que, l'abril de 1936, fou un dels promotors a Marsella (Provença, Occitània) d'una Federació Anarquista. Quan l'esclat de la Guerra Civil a Espanya, es dedicà a reclutar voluntaris per lluitar als fronts de la Península, fer costat les organitzacions d'exiliats cap a Espanya i difondre premsa antifeixista que rebia de Chambéry (Savoia, Arpitània). El 9 d'octubre de 1936 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial sota l'acusació de«delictes de conspiració política mitjançant associació per atemptar contra la constitució de l'Estat, per adhesió a la banda GL i per enrolament de ciutadans al servei de potències estrangeres». El 20 de març de 1937 va ser condemnat a vuit anys de reclusió i tancat a la penitenciaria de Civitavecchia (Laci, Itàlia). En 1942, arran d'un indult, va ser alliberat i retornà a Torí, adherint-se a la conflictivitat obrera que es desencadenà després de la caiguda del feixisme. El març de 1944 formà part, en qualitat de representant dels anarcosindicalistes, del Comitè d'Agitació Provincial i mantenint directa relació amb el grup editor del periòdic anarquista Era Nuova, que es distribuí a les fàbriques i entre les formacions partisanes. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

***

- Guglielmo Bartolini: El 2 de desembre de 1889 neix a Cervia (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Pietro Guglielmo Bartolini. Sos pares es deien Domenico Bartolini i Eugenia Medea Soprani. El 19 de novembre de 1898 es traslladà amb sa família a Ravenna, on, encara adolescent, començà a treballar de jornaler i de fuster. El 29 de desembre de 1909, després de ser cridat a files, va ser enrolat en la Marina, on va rebre diversos càstigs per professar idees subversives i per fer-hi propaganda. Un cop llicenciat, va ser posat sota vigilància per part dels carrabiners, però no sabem res de concret sobre les seves activitats polítiques. Formà part de la Cambra del Treball de Ravenna i la representà en diversos congressos. En aquestaèpoca treballava de fogoner de vaixells mercants i va fer alguns viatges a Kotor (Montenegro). Quan esclatà la Gran Guerra es declarà neutral, però el 10 de juliol de 1915 va ser novament cridat a files i destinat com a fogoner de vaixells de guerra a Venècia (Vèneto, Itàlia) i després a Bríndisi (Pulla, Itàlia). Jutjat per un delicte militar, va ser condemnat a un any de reclusió. Quan estava empresonat a Venècia, tot esperant ser traslladat a Gaeta (Laci, Itàlia), conegué dos militars detinguts, el mariner electricista Achille Moschini i el caporal de cavalleria desertor Giorgio Carpi, que van explicar que estaven en contacte amb agents secrets austríacs disposats a pagar importants sumes de diners a qualsevol que fes esclatar pels aires vaixells de guerra italians i decidí unir-se amb ells en aquesta empresa. Quan encara era a la presó, el 27 de setembre de 1915 el cuirassat Benedetto Brin, ancorat al port de Bríndisi, patí un sabotatge, que tingué com a resultat 456 morts, entre oficials, sotsoficials i mariners. El 15 d'octubre de 1915 va ser traslladat a la presó militar de Gaeta i probablement va perdre el contacte amb Moschini i Carpi. Després de l'enfonsament del vaixell de guerra Leonardo da Vinci, el 2 d'agost de 1916, decidí confessar a les autoritats el que sabia. Les seves revelacions ajudaren en la investigació del cas, però va ser acusat d'alta traïció i intel·ligència amb l'enemic. L'1 d'agost de 1918 va ser jutjat per un tribunal militar romà pel cas de la Benetto Brin i condemnat, prèvia degradació, a cadena perpètua. Moschini i Carpi va ser condemnats a la pena de mort mitjançant afusellament d'esquena, encara que la pena va ser commutada el 20 de març de 1919 per la de cadena perpètua; un altre implicat, Michele Azzoni, que s'autodefinia com a actor cinematogràfic, va ser absolt. Durant tota la seva vida va declarar la seva innocència, encara que sembla que va pecar d'ingenuïtat. Va estar empresonat durant 25 anys, sobretot a Porto Longone, a l'illa d'Elba. El més curiós del casés que Moschini va ser alliberat el març de 1937 i Carpi en 1940. Per insistència de la seva família, va demanar la gràcia i passà gairebé un any de confinament a Ventotene. El 8 de setembre de 1943, amb la caiguda del feixisme, recuperà la llibertat i prengué part activa en la Resistència com a partisà combatent, amb el nom de batalla deVecchio, enquadrat en la 28 Brigada«Garibaldi», que operava als Apenins de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia). El 20 d'abril de 1944 va ser capturat pels alemanys durant una«neteja» a les muntanyes i empresonat a Forlì a l'espera del seu afusellament. Quan els companys se n'adonaren de la seva agafada, organitzaren una evasió muntada amb una estratagema en la qual intervingueren Manilla Guadani, companya de l'anarquista Attilio Bazzocchi, i la partisana Ginetta Ghirardini. Un cop lliure, entre el 12 de juny de 1944 i el 4 de desembre d'aquell any, formà part de l'«Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) «Ravenna» i representà el moviment anarquista en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Ravenna. Després de la II Guerra Mundial, va ser un destacat militant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) i després de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) de Ravenna. Com a secretari de la Federació Anarquista de Ravenna (FAR), signà l'expulsió de Domenico Zavattero del moviment anarquista. Amb Pirro Bartolazzi i Digione Bosi col·laborà en la refundació del periòdic L'Aurora. Guglielmo Bartolini va morir el 27 de novembre de 1958 d'un atac cardíac a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia).

***

- Juan Monforte Galbe: El 2 de desembre de 1902 neix a Andorra (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Monforte Galbe –el segon llinatge a vegades citat Galve o Gálvez. Quan tenia 18 anys emigrà a Catalunya, on treballà de miner i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va mostrar-se especialment actiu sindicalment a les localitats bagenques de Súria i Sallent i a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya), fet pel va ser empresonat a la Presó Model de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar a les mines de Champclausson, a la zona de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Champclausson de la CNT, de la qual va ser secretari. Juan Monforte Galbe va morir el 13 de gener de 1977 a Champclausson (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Florencio Moragrega Adell apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 de novembre de 1984

- Florencio Moragrega Adell: El 2 de desembre de 1907 neix Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Florencio Moragrega Adell –el primer llinatge citat erròniament de diferents maneres (Moragrera,Moragoaga, etc.). Sos pares es deien Manuel Moragrega i Joaquina Adell. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan la insurrecció de 1933 va ser detingut i empresonat a Beseit i a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), on l'abril de 1934 encara hi romania. Durant la Revolució fou un dels organitzadors de les col·lectivitats agrícoles de Beseit i el febrer de 1937 va ser nomenat regidor municipal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració Argelers. Durant la II Guerra Mundial s'establí a Llemotges (Llemosí, Occitània), on serví d'agent d'enllaç entre la zona«lliure» i la zona ocupada. Va ser enviat a fer feina a Orador de Glana (Llemosí, Occitània), enquadrat en el Grup de Treballadors Estrangers Núm. 643 on també es trobava son cosí Manuel Tejedor Della. Apressat pels alemanys, va ser enviat a un camp de concentració, però aconseguí fugir-ne i sumar-se a la Resistència. Després de la II Guerra Mundial acollí la família de son cosí Manuel Tejedor Della, que havia mort durant en una acció del maquis, al seu domicili d'Aissa (Llemosí, Occitània) i treballà de gelater. Cap al 1952 s'establí a Perpinyà, on regentà una confiteria al número 41 del carrer Quinze Degrés, i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Sa companya fou Encarnació Agut. Florencio Moragrega Adell va morir el 30 de setembre de 1984 al seu domilici de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica de Francisco Buil apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de març de 1990

- Francisco Buil: El 2 de desembre de 1913 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Buil. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Montsó, durant la guerra civil lluità al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va se internat al camp de concentració de Sètfonts, d'on en 1940 va ser enviat a treballar mig militaritzat a una fàbrica de peces metàl·liques per a vaixells a Saint Florentin (Borgonya, França) enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). En aquesta ciutat pogué reunir-se amb sa companya i sos dos infants. Quan l'avanç de les tropes alemanyes durant la primavera de 1940, partí amb sa família cap a Montalban (Guiena, Occitània) i s'instal·là a Escatalens (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de Montalban. Francisco Buil va morir, a resultes d'una intervenció quirúrgica, el febrer de 1990 a Montalban (Guiena, Occitània) i fou enterrat el 14 de febrer de 1990 al cementiri de Montuèg (Llenguadoc, Occitània).

***

Amor Nuño

- Amor Nuño: El 2 de desembre de 1913 neix a Piñera (Cudillero, Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ricardo Amor Nuño Pérez. Son pare, Ricardo Nuño Huergo, era un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i sa mare es deia Carolina Pérez, i ambdós regentaven una botiga d'ultramarins i de begudes a Cudillero. Quan tenia 18 anys fou detingut a Madrid per portar una pistola. Xofer i mecànic de professió, en maig de 1934 s'afilià al Sindicat del Transport de la CNT de Madrid i fou secretari de les Joventuts Llibertàries madrilenyes que es constituïren en aquella època. En 1936 fou nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Madrid, càrrec confirmat a començaments de 1937. Durant el mes de setembre de 1936 formà part com a jurat dels Tribunals Populars que es constituïren a la Presó Model madrilenya a instàncies del president interí del Tribunal Suprem, Mariano Gómez. El 7 de novembre de 1936 va ser nomenat representant de la CNT en la primera Junta de Defensa de Madrid, presidida pel general José Miaja Menant, i on ocupà la Conselleria d'Indústries de Guerra --anomenada d'antuvi de Producció--, al principi, i la de Transports, després, fins al 23 de desembre d'aquell any quan dimití per pressions de Cipriano Mera, amb el suport de Amor Buitrago i d'Eduardo Val. Creà la «Columna Amor y Libertad», que comandà amb Isidro Albert al front madrileny (Toledo, Bargas, Olías, etc.) en 1936. El febrer de 1937 fou nomenat secretari del Sindicat del Transport madrileny. L'abril de 1937 la Regional Centre de la CNT l'elegí per a la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria del Transport (FNIT), per la qual cosa es traslladà a Barcelona. El març de 1937 va fer mítings a la capital catalana, on fou detingut el 2 de juny per la policia comunista acusat de possessió d'armes, després de trobar-li una pistola, i restà tancat gairebé tres setmanes --només sortí gràcies a les gestions de Miaja. L'abril de 1938 fou comissari de Transports, alhora que militava en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i també exercí de comissari de l'Escola d'Aplicació d'Oficials de l'STE. El març de 1939 fou detingut per l'Exèrcit franquista a Alacant i tancat als camps de Los Almendros i Albatera. Poc després fou portat a Madrid, on fou torturat, jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i tancat en espera d'execució. Amor Nuño fou afusellat el 17 de juliol de 1940 al Cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) i el seu cos llançat en una fossa comuna. En 2004 l'escriptor Jorge Martínez Reverte, en el seu llibre La batalla de Madrid, acusà directament i sense molt de fonament Amor Nuño, com a representant de la Federació Local de Sindicats de la CNT en la Junta de Defensa de Madrid, i a les comunistes Joventuts Socialistes Unificades (JSU) en la Conselleria d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid, els responsables de la qual eren Santiago Carrillo i José Cazorla, de les saques de detinguts de les presons madrilenyes el novembre de 1936, entre elles les de la matança de Paracuellos del Jarama, i tot amb la possible aquiescència del ministre de Justícia Joan García Oliver. Altres autors, com ara Antonio Elorza, acusen directament Vittorio Codovilla (Camarada Medina), representant del Komintern a Espanya, de les execucions en massa de Paracuellos. La responsabilitat d'Amor Nuño, i de la CNT, en les saques madrilenyes és un tema obert i que ha fet córrer molta tinta.

Amor Nuño (1913-1940)

***

Osvaldo Baigorria fotografiat per Patrick-Haar

- Osvaldo Baigorria: El 2 de desembre de 1948 neix a Mataderos (Buenos Aires, Argentina) l'escriptor, periodista i professor anarquista Osvaldo Germán Baigorria. Entre 1974 i 1993 residí a Perú, Costa Rica, Mèxic, Estats Units, Espanya, Itàlia i Canadà, guanyant-se la vida en diferents treballs (artesà, sembrador d'arbres, bomber en incendis forestals, etc.). A Canadà va ser traductor i assistent en programes d'ajuda a refugiats llatinoamericans de la institució quàquera Argenta Society of Friends (ASF) i membre fundador d'una comunitat rural llibertària a Argenta, als boscos de les Muntanyes Rocalloses (Colúmbia Britànica, Canadà). També rebé beques d'estudis canadenques per a desenvolupar projectes d'investigació sobre narratives aborígens, minories i mitjans de comunicació. Començà a exercir el periodisme en 1973 en la revista 2001 de Buenos Aires. Des de 1993 és professor titular del Taller Anual de l'Orientació Periodisme a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de Buenos Aires, del Taller de Primer Any al Taller Escola Agència (TEA) i dicta cursos de redacció en el Centre Cultural Rector Ricardo Rojas, institucions totes de Buenos Aires (Argentina). Entre el 29 i el 30 d'agost de 2013 participà en la XI Conferència Nacional sobre Polítiques de Drogues, celebrada a Buenos Aires. Els seus temes d'interès se centren en les contracultures, els moviments llibertaris, els vagabunds, les microsocietats, les tribus urbanes, etc. Trobem articles seus en nombrosos diaris (Clarín, El Independiente, El Mundo,Página/12, Tiempo Argentino, etc.) i publicacions periòdiques (2001, Avatares,Ajoblanco, La Caja, Cerdos y Peces, Crisis, La Lletra A, Lote, Mancilla, La Mano, Mutantia, Ñ, El Ojo Mocho, Página/30,El Periodista,El Porteño, Radar, Uno Mismo,XYZ, etc.). Ha conreat la novel·la –Llévatela, amigo, por el bien de los tres (1989 i 2015) i Correrías de un infiel (2005)– i l'assaig –En pampa y la vía (1998), Georges Bataille y el erotismo (2002), Buda y las religiones sin Dios (2003), Anarquismo trashumante. Crónicas de crotos y linyeras (2008, edició corregida d'En pampa y la vía) i Sobre Sánchez (2012). També és autor de les compilacions Prosa plebeya. Ensayos (1980-1992) (1997, amb Christian Ferrer), de Néstor Perlongher, i Un barroco de trinchera. Cartas a Baigorria de Néstor Perlongher (2006); i de les antologies Con el sudor de tu frente. Argumentos para la sociedad del ocio (1995, amb altres), Contra la prensa. Antología de diatribas y apostillas (2001, amb altres), El amor libre. Eros y anarquía (2006), Cerdos& Porteños (1984-1987) (2014) i Zona de cuentos (2015, amb altres). Actualment viu entre Islas de Tigre i els barris Once i Palermo de Buenos Aires.

Defuncions

Notícia del judici contra Albert Nicolet publicada en el periòdic parisenc Le XIXe Siègle del 22 de desembre de 1889

- Albert Nicolet: El 2 de desembre de 1905 mor a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) l'anarquista Albert Nicolet, també conegut com Metternich. Havia nascut el 23 de març de 1850 a La Ferrière (Berna, Suïssa). Després d'aprendre l'ofici de gravador a Ginebra (Ginebra, Suïssa), es posà a treballà en la indústria rellotgera a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Membre de la secció local de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors, l'agost de 1875 va ser elegit membre del seu Comitè Federal. Cap al 1877, amb altres dos gravadors, Frédéric Graisier i Jacob Spichiger, i el joier torner Auguste Spichiger, reconstituí la Cooperativa Obrera de Le Locle (Neuchâtel, Suïssa). En aquests anys col·laborà en el periòdic Le Révolté de Ginebra. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 participà en l'aferrada del cartell, a les principals poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.), del Manifest dels anarquistes suïssos, del qual Jean Grave imprimí a París (França) 10.000 exemplars. Aquest manifest bilingüe reivindicava la «propaganda pel fet», denunciava les expulsions per part de les autoritats de nombrosos anarquistes estrangers, s'oposava a la creació del càrrec permanent de procurador general de la Confederació Suïssa i al reforçament de la policia política. Els presumptes responsables van ser processats per la Cambra Criminal del Tribunal Federal, reunida a Neuchâtel: ell fou acusat de ser l'autor del text, que havia estat redactat a petició del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds; Félicien Derbellay, de Lausana, i Ferdinand Hänzi, de Basilea, van ser acusat de difondre'l. Nombrosos testimonis (Charles Froidelance, Paul Janner, Marc l’Eplattenier, Arthur Monnin, Jules Coullery, Alcide Dubois, Rieser, Meyrat, Marthe Wirz, Emile Allemand) s'autoinculparen d'haver participat en la difusió del cartell. El 20 de desembre de 1889 els tres acusats van ser absolts ja que el Codi penal no preveia la sancion d'amenaces generales contra l'ordre social i polític. A partir de 1890 s'encarregà d'administrar a Suïssa les vendes i subscripcions del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte. En 1892, amb Alcide Dubois i Jules Coullery de Saint-Imier, redactà el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent, publicat anònimament a Ginebra. Formà part dels obrers, especialment amb Aimé Bovet, que lluità contra el socialisme reformista. El Primer de Maig de 1893 ambdós distribuïren un manifest, signat pels «Anarquistes del Jura», on encoratjaven els obrers a distanciar-se d'allò que havia esdevingut el Dia del Treball, una«processó pacífica que porta al fang parlamentari». En 1895 envià breus corresponsalies de Suïssa per a Le Temps Nouveaux de París i aquest mateix any, amb Aimé Bovet i Auguste von Gunten, fou expulsat per anarquista del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. En 1904 militava en el Grup Llibertari de La Chaux-de-Fonds.

***

Giovanni Baracchi

- Giovanni Baracchi: El 2 de desembre de 1936 mor a Paterson (Nova Jersey, EUA) el propagandista anarquista Giovanni Matteo Baracchi. Havia nascut el 6 de juliol de 1871 a Mazzoleni (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Francesco Baracchi i Clarina Viganò. En 1881 es traslladà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida com a tipògraf i enquadernador i era membre de la Societat d'Ajuda Mútua d'Enquadernadors. Considerat per les autoritats com a«rufià de la pitjor espècie», milità en el grup anarquista milanès«Avanguardia». Entre 1889 i 1893 va ser detingut i denunciat nombroses vegades per diferents motius, dos d'elles per «associació criminal» i una per «fabricació de moneda falsa», però sempre va ser absolt per manca de proves. En aquests anys es relacionà amb Pietro Gori, Carlo Crivelli i Carlo Chignola (Ghignola), entre altres destacats anarquistes. El març de 1894 va ser detingut amb Pietro Gori, Francesco Cafassi i altres membres del cercle «Il Risveglio», però aquesta vegada no va ser processat. L'agost de 1894, arran de l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot a mans de Sante Caserio i fugint de les lleis d'excepció antianarquistes, emigrà a Lugano (Ticino, Suïssa), seguint l'exemple de Pietro Gori. El febrer de 1895 va ser expulsat (decret del 29 de gener), amb Gori, de Suïssa i ambdós, a més d'Ettori Bonometti i Luigi Redaelli, arribaren dies després a Londres (Anglaterra) després de passar per Alemanya i Brussel·les (Bèlgica). En 1901 ja el trobem als Estats Units, on hi romandrà la resta de sa vida, viatjant i vivint en diverses ciutats nord-americanes: Washington (Districte de Colúmbia), Phillipsburg (Nova York), Filadèlfia (Pennsilvània), Norfolk (Virginia), Allentown (Pensilvània), South Bethlehem (Pennsilvània), Union City (Pennsilvània), etc. Considerat per les autoritats com un dels implicats en l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia, va ser posat en estreta vigilància. Dedicat sempre a la propaganda llibertària, envià correspondència a diferents publicacions anarquistes, com ara Cronaca Sovversiva, La Protesta Umana o L'Adunata dei Reffrattari. El novembre del 1912 son fill Lucifero morí a Filadèlfia i en 1916 participà en les activitats de la Universitat Popular d'Allentown, ciutat des d'on recaptà fons per a la defensa de Luigi Galleani. Els familiars, interrogats en 1926 per la policia milanesa, digueren que l'última notícia seva l'havia rebut 25 anys abans des de Nova York (Nova York, EUA).

***

Josep Comas Solà

- Josep Comas Solà: El 2 de desembre de 1937 mor a Barcelona (Catalunya) l'astrònom, divulgador científic i simpatitzant llibertari Josep Comas Solà. Havia nascut el 19 de desembre de 1868 a Barcelona (Catalunya). Fill d'un comerciant progressista, de jove s'apassionà per l'astronomia i quan només tenia 15 anys publicà un assaig en la revista francesa L'Astronomie sobre un meteorit que havia caigut a Tarragona. En 1889 es llicencià en Física i Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. A partir de 1896, i fins a 1900, treballà a l'Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols, estació astronòmica privada acabada de fundar l'industrial del suro Rafael Patxot Jubert, on descobrí aspectes importants del planeta Mart. Després realitzà un viatge d'estudis a Itàlia i a Sicília, visitant els principals observatoris i els volcans Vesuvi i Etna En 1901 ingressà en la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on impulsà la fotografia i el cinema aplicats a l'astronomia, i durant els anys següents es lliurà a aconseguir la creació d'un observatori al Tibidabo. Un cop creat aquest en 1904, dirigí l'Observatori Fabra a la muntanya barcelonina, ajudat un temps per Albert Carsí, fins a la seva mort. En aquest observatori realitzà nombrosos descobriments (dos cometes, dues estrelles variables, 11 asteroides, etc.) i estudià sistemàticament planetes, satèl·lits, asteroides i altres astres (Júpiter, Saturn, Mercuri, Tità, etc.). En 1910 col·laborà en els primers vols d'avió a tot l'Estat espanyol. En 1911 fundà i presidí, també fins a la seva mort, la Societat Astronòmica d'Espanya --posteriorment s'afegí Amèrica. A més, va ser membre de diverses societats astronòmiques europees i de l'organització internacional Acadèmica de les Nacions. En 1917 participà en el Congrés de Sevilla de l'Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències. En 1920 participà en la fundació de la primera emissora de ràdio de l'Estat espanyol (EAJ-1), on portà un programa de divulgació científica. Cofundador del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), disposà d'un dels primers cotxes a motor d'explosió que van circular per Barcelona. En 1923, amb la visita d'Albert Einstein a Barcelona i el debat suscitat, es mostrà partidari de la teoria de la relativitat, però amb el temps canvià de bàndol. En 1930 fou membre del Comitè Executiu de la Difusió Luminotècnica de Barcelona i de la seva«Exposició de Llum». Durant els anys bèl·lics, dirigí el Servei d'Astronomia de la Generalitat de Catalunya al socialitzat Observatori Fabra. Afiliat al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), destacà com a divulgador científic a ateneus llibertaris, escoles racionalistes, sindicats i centres populars i en publicacions llibertàries (Tiempos Nuevos, etc.) i de tota casta (La Vanguardia, Última Hora, La Actualidad, Revista de la Sociedad Astronómica de España y América, Urania, Boletín del Observatorio Fabra. Sección Astronómica, etc.). Amb Albert Carsí Lacasa, col·laborà amb l'anarquista Escola Natura, popularment anomenada «La Farigola». En 1936 dirigí la instal·lació climatològica i meteorològica del Laboratori Confederal d'Experimentacions ubicat a Masnou. Va ser autor de nombrosos llibres i publicacions científiques, especialment sobre astronomia i sismologia, entre les quals podem citar Determinaciones del diámetro de Venus (1902), Distribución de los astros en el espacio (1902), El eclipse de sol de treinta de agosto de 1905) (1905), Astronomía y ciencia general (1907), El espiritismo ante la ciencia. Estudio crítico sobre la mediumnidad (1907 i 1986), El cometa Halley (1910), Album fotográfico de la zona eclíptica (1915), Abstracción y realidad (1925), Astronomía (1925), El Cielo (1927), Estereocopia astronómica (1929), etc. Josep Comas Solà va morir el 2 de desembre de 1937 a Barcelona (Catalunya) a causa d'una broncopneumònia i el seu funeral constituí una gran manifestació de dol on intervingueren, a més de entitats populars i representacions governamentals, una delegació confederal i nombrosos militants --el seu enterrament va ser presidit per Lluís Companys i Frederica Montseny. Llegà la seva casa-observatori (Villa Urania), terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona. El mateix 1937 l'Oficina de Propaganda de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) editaren el llibre José Comas Solà. El hombre por Alberto Carsí. El científico por Joaquín Febrer, amb un pòrtic del mallorquí Bernat Pou. En 2004 l'Ajuntament de Barcelona publicà la biografia Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, coordinat per Antoni Roca Rosell.

Josep Comas Solà (1868-1937)

***

Gino Manetti (ca. 1925)

- Gino Manetti: El 2 de desembre de 1943 és afusellat a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista il·legalista Luigi Manetti, més conegut com Gino Manetti, que va fer servir el pseudònim d'Antonio Padovani. Havia nascut el 17 de juliol de 1898 a Impruneta (Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen el 8 o el 10 de juliol de 1898 a Galluzzo (Florència, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Raffaello Manetti i Marianna Bellini. Amb 19 anys lluità en la Gran Guerra i va caure presoner dels alemanys, però aconseguí fugir del camp i arribar a les línies italianes després de passar les muntanyes. Durant la postguerra fou considerat per la policia com a «irreductible i extremadament perillós» per les seves accions«criminals», les seves competències propagandístiques anarquistes i la influència que aconseguí a la seva zona. Després de la «Marxa sobre Roma» es va veure obligat a fugir d'Impruneta. El gener de 1923, juntament amb sa companya i sos dos infants, passà clandestinament a Marsella (Provença, Occitània), però uns mesos després hagueren de separar-se, ell a París (França) i sa família hagué de retornar a Itàlia, on no en pogué sortir malgrat els esforços seus durant els anys 1927 i 1928. A París treballà de pintor en la construcció i freqüentà el cercle anarquista il·legalista al voltant de Sante Pollastro. El novembre de 1925 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un mes de presó per possessió d'«arma prohibida».  El desembre de 1925 va ser detingut en l'agafada que desarticulà la banda de Pollastro. Després d'un any i mig empresonat, va ser jutjat el 9 de maig de 1927 per l'Audiència del Sena, juntament amb altres companys (Marcel Casteu, Thomas Ciapellioni, Marino Desgens, Angelo Garribo, Lazare Limonier i Jules Vuillaume), per l'atracament de la joieria Rubel de París; absolt, va ser alliberat i immediatament expulsat de França. Refugiat amb altres companys a Marsella sota el nom d'Antonio Padovani, va ser identificat pels serveis d'intel·ligència del consolat feixista italià i denunciat. En 1928 passà a Bèlgica i l'agost de 1931 va ser detingut per robatori i també expulsat. Des d'aquest moment sa vida fou un continu sortir d'una presó belga per entrar-hi en una de francesa i viceversa, sota l'acusació de furt o per violació del decret d'expulsió. El 23 de maig de 1935 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb els anarquistes Dario Fabiani i Dominique Morisi, per robatori a cinc anys de presó i a 10 anys de domicili obligat. El maig de 1940, amb l'ocupació nazi de Bèlgica, va ser alliberat de la presó on romania i, donada la situació, demanà la repatriació. A Itàlia va ser confinat a l'illa d'Ustica per dos anys. De bell nou a Florència, el juliol de 1943 va ser detingut preventivament, com a molts d'altres subversius. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 i la instauració de la República Social Italiana, mentre molts van ser excarcerats, ell va romandre tancat juntament amb el prestigiós anarquista Oreste Ristori i dos subversius sense filiació excombatents de la guerra d'Espanya, Armando Gualtieri i Orlando Starai, i Francesco Luigi Pugi, comunista condemnat en diverses ocasions per delictes comuns. L'1 de desembre de 1943 els partisans del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica) eliminaren el tinent coronel Gino Gobbi, comandant del districte militar de Florència, i com a represàlia els feixistes demanaren ajusticiar 10 detinguts polítics a les autoritats nazis, però el comandant alemany es negà a lliurar els seus presoners. La matinada del 2 de desembre de 1943 Gino Manetti fou agafat de la presó florentina de Le Murate per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys (Armando Gualtieri, Luigi Francesco Pugi, Oreste Ristori i Orlando Storai), fou afusellat. Els condemnats van ser asseguts en cadires d'esquena a l'escamot d'execució com a signe de traïció a la pàtria. L'octubre de 1944 un dels primers grups anarquistes del barri d'Oltrarno de Florència es batejà amb el seu nom.

Gino Manetti (1898-1943)

Continua...

---