[21/10] Joukowski - Golberg - Bedéi -
Dubois-Desaulle - Branchi - Domínguez - Parodi - Zanolli -
Pedret - Pinelli - Livrozet - Castillo - Linert - Martínez
Márquez - «El Cubano» - Acha - Gomichon
- Margarita - Begout - Foyos - Esgleas - Viñuales - Riu -
Ciliga - BergósAnarcoefemèrides
del 21 d'octubre
Naixements
![Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul]( "Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul")
Nicolas
Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul
- Nicolas
Joukowski: El 21 d'octubre de 1833 neix a Ufà
(Orenburg, Imperi Rus) el músic,
advocat i propagandista anarquista Nicolaj Ivanovic ukovskij,
més conegut com Nicolas Joukowski,
o simplement com Jouk, i transcrit
de diverses maneres (Nikolai Shukowski,Zhukovski, Joukovski,Jukovski, etc.), i que cal no
confondre
amb l'enginyer i savi Nicolaj ukovskij (1847-1921). Fill d'una
família
aristocràtica, sos pares es deien Ivan Vassilievic
ukovskij, jutge de
districte, i Marija Andrejvna Schilinina. Després de passar
per l'Escola de
Dret, estudià jurisprudència a la Universitat de
Sant Petersburg (Rússia), d'on
sortí llicenciat en Dret. Políglota, s'expressava
naturalment en diversos
idiomes (rus, francès, alemany, anglès,
italià, polonès, etc.). Amic del
revolucionari Aleksandr Herzen, tingué una gran popularitat
entre els obrers. En
1860 fou secretari d'un grup clandestí a Sant Petersburg de
revolucionaris
polonesos i socialistes russos que tenia per finalitat fer esclatar la
revolució a Polònia i, sota la
influència de diversos pensadors (Aleksandr
Herzen, Mikhail Bakunin, Nikolaj Ogarev), restituir les terres
agrícoles als gmines
(comunes). En 1861, perseguit
aquest grup per les autoritats tsaristes i acusat d'organitzar una
impremta
clandestina i de «crim d'Estat», es va veure
obligat a fugir a Polònia, on va
ser detingut. Traslladat a diverses presons, aconseguí
fugir-ne i el juliol de
1862 pogué arribar a Londres (Anglaterra), on
s'encarregà de la difusió de la«Libre Imprimerie Russe». En aquesta ciutat
esdevingué corrector del periòdic Kolokol
(La Campana), publicat per
Herzen i Ogarev. En 1864 s'establí a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on continuà amb
els seus contactes amb Herzen, Ogarev i altres revolucionaris russos
emigrats.
A l'exili es guanyà la vida com a professor d'harmonia i
d'acompanyament i gràcies
a les seves composicions pianístiques i arranjaments
musicals. Entre 1867 i
1868 fou membre de la Lliga de la Pau i la Llibertat i fou cofundador,
amb Bakunin,
de l'Aliança Internacional de la Democràcia
Socialista i de la seva revista Narodnoje Delo
(La Causa del Poble). El
13 d'agost de 1870 va ser expulsat, amb Bakunin, Charles Perron i
Armand Ross,
de la Secció Central de Ginebra de l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT). En 1870 fou membre del Consell de l'Aliança
Internacional de la
Democràcia Socialista i com a tal fou delegat al
Congrés de Saint-Imier
celebrat el 9 d'octubre de 1870. Aquest any
col·laborà en l'òrgan de la
Federació Romanda de l'AIT, La
Solidarité,
amb Adhémar
Schwtizguébel, James Guillaume, Charles Perron, Fritz
Robert, C. Monnier. Amb
Jules Guesde, fou delegat de la Secció de Propaganda i
d'Acció Revolucionària
(SPAR) de Ginebra al Congrés de Sonvilier del 12 de novembre
de 1871, on demana
l'adhesió de la seva secció a la nova
Federació del Jura de l'AIT que es creà.
En el Congrés General de la Internacional de l'Haia del 2 de
setembre de 1872,
que marcà la divisió oficial entre autoritaris i
antiautoritaris, amb
l'exclusió oficial de Bakunin i de James Guillaume, no va
var admès com a
delegat. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873, amb Fuliquet, Monin,
Noro i Aristide
Claris, fou delegat de l'SPAR de Ginebra al IV Congrés
General de la
Internacional antiautoritària celebrat en aquesta ciutat i
participà en
l'informe sobre la vaga general. En nom de la Secció de
Propaganda Socialista
(nou nom de l'SPR), fundà el 20 d'abril de 1874, amb Gustave
Lefrançais, Jules Montels,
Teulière, Chalain, Auguste Thomachot, La
Commune. Revue socialiste; el segon número
d'aquest mensual, prohibit per
les autoritats, portà el nom de Revue
Socialiste i durà fins el novembre de 1874. Encara
que aquesta secció
s'allunyà de la Federació del Jura per raons
personals, fou un dels fundadors
en 1874 de la impremta anarquista Rabotnit (El Traballador) i entre
1875 i 1876
fou redactor d'un periòdic del mateix títol. Amb
Paul Brousse i Benjamin Chevillard,
el 25 de juny de 1876 participà en una assemblea arran de la
detenció de
Rodolphe Khan i August Reinsdorf a Lausana (Vaud, Suïssa). El
3 de juliol de
1876 parlà en l'enterrament de Bakunin al cementiri de Berna
(Berna, Suïssa),
amb Adhémar
Schwitzguébel, James Guillaume, Élisée
Reclus, Carlo Salvioni, Paul Brousse i
Betsien. Com a representant de la Secció de Propaganda de
Ginebra, que havia
retornat a la Federació del Jura, assistí al VIII
Congrés General de la
Internacional antiautoritària que se celebrà
entre el 26 i el 29 d'octubre de
1876 a Berna. El 3 de març de 1877, amb Piotr Kropotkin iÉlisée Reclus parlà a
Saint-Imier i l'endemà, amb Reclus, va fer una
conferència sobre la qüestió
d'Orient a La Chaux-de-Fonds. El 20 de maig de 1877, ambÉlisée Reclus, Aleksandr
d'Oelsnitz,Charles
Perron i Gustave Lefrançais,
fundà el mensual Le Travailleur
i en
1878 publicà amb Ralli i Stepniak la revista Obchtchina
(La Comuna), defensant les posicions del populisme rus. En
1881 va marxar a París (França) per evitar,
gràcies als seus serveis jurídics,
l'extradició del nihilista Leo Hartmann, que havia atemptat
amb Sofia
Perovskaïa l'1 de desembre de 1879 contra el tsar Alexandre
II. Detingut amb
altres companys russos en un alberg de Les Houches (Roine-Alps,
Arpitània), el
14 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió d'aquest
país, refugiant-se a
Suïssa. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes
a controlar
establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Nicolas Joukowski
va morir de tuberculosi l'11 de maig de 1895 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa),
deixant vídua, Adélaïde Zinoviev (Adia),
i dos infants, Alexandre i Étienne.
***
![Retrat a ploma de Mécislas Golbert atribuït a Marie Laurencin]( "Retrat a ploma de Mécislas Golbert atribuït a Marie Laurencin")
Retrat a
ploma de Mécislas Golbert atribuït a Marie Laurencin
-
Mécislas Golberg:
El 21 d'octubre de 1869 --algunes fonts citen erròniament
1868-- neix a Plock
(Masòvia, Polònia) el sociòleg,
antropòleg, esteta, crític, assagista i poeta
anarquista en llengua francesa Mieczyslaw Goldberg, més
conegut com Mécislas
Golberg --també signà molts articles
sota el pseudònim Louis Stiti
aîné.
Fill d'una família jueva de comerciants benestants; son pare
es deia Szlom Leb
Goldberg i sa mare Julie Danzyger. Fou expulsat del col·legi
de Plock i
continuà tot sol estudiant els clàssics
(Shakespeare, autors romàntics, etc.).
En 1889 marxà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on
estudià literatura, filosofia i
ciències naturals amb Édouard Rod, Gour, Karl
Vogt i Jung. Amb el títol de
llicenciat en ciències socials acabat d'obtenir a Ginebra,
el Nadal de 1891
s'instal·là a París amb cinc francs a
la butxaca. Un any més tard fou ingressat
cadavèric i malmès per l'escorbut a l'hospital
Lariboisière després d'un intent
de suïcidi amb verí. En sortí,
conegué el poeta Emmanuel Signoret i reemprengué
els estudis abandonats a la facultat de medicina. Entre 1892 i 1894
publicà
articles sobre literatura francesa i sociologia en les revistes
poloneses Glos
(La Veu) i Niwa (El Solc). En aquestaèpoca conegué sa futura companya,
Berthe Charrier. En 1894 participà en la fundació
del periòdic cultural
anarquista Le Courrier Social Illustré,
amb André Ibels i Fernand
Clerget. En 1895 participà en el II Congrés de
l'Institut Internacional de
Sociologia, on pronuncià la conferència L'origine
des races et la division
du travail, que suscità un encès debat
amb els antropòlegs racistes. En
1895 fundà, amb altres companys, Sur le trimard.
Organe des revendications
des «sans travail», on defensà
el lumpenproletariat, i en 1897 la
seva continuació«anticol·lectivista» Le
Trimard. Organe des revendications
des «sans travail», on publicà
articles anarcofeministes. Entre 1895 i 1896
col·laborà en el diari La Renaissance,
on atacarà l'anarcosindicalista
Fernand Pelloutier que l'acusava de ser un confident de la policia --el
desembre de 1896 fou exculpat per un «tribunal
d'anarquistes», presidit per
Jean Bon, d'aquesta peregrina acusació. En aquestaèpoca col·laborà en la Revue
Internationale de Sociologie, en Le Mercure de
France i en Le
Libertaire, de Sébastien Faure. Lliurat en cos iànima al moviment
anarquista, fou constantment encalçat pel Ministeri de
l'Interior francès, que
l'expulsà de França el 26 de desembre de 1896 per
la seva «participació
indesitjable en la vida política
gal·la». En 1897 es refugià a Londres
(Anglaterra), on visqué miserablement amb una parada de
cafè ambulant i altres
feinetes. El desembre de 1897 tornà a França, ja
tuberculós, amb un permís de
residència temporal que li prohibia terminantment qualsevol
militància
política. El gener de 1898, sota el pseudònim Henry
Martel, publicà
articles en defensa del capità Alfred Dreyfus en Droits
de l'Homme. El
26 de gener de 1898 és novament expulsat de
França i passà una temporada a
Brussel·lès (Bèlgica), on el febrer
d'aquell any participà en el Congrés
Literari de la revista catòlica La Lutte
amb el discurs «Le dogme en
art», el qual causà un gran escàndol;
també mantingué una discussió amb el
grup
anarquista de la Universitat Lliure de Brussel·les. Dominava
a més del polonès
i el francès, el rus, l'alemany, l'anglès i
l'italià. Obligat a consagrar-se a
la filosofia i a la literatura, així i tot fou expulsat en
diverses ocasions i
sempre retornà clandestinament a França, rebent
el suport de la
intel·lectualitat més compromesa. Els seus
articles, cròniques, novel·les i
poemes van ser admirats i respectats per la
intel·lectualitat artística i
literària francesa més progressista i va fer
amistat ferma amb grans
personatges de la vida pública, intel·lectual i
artística (Antoine Bourdelle,
Camille Claudel, André Gide, Max Jacob, Henri Matisse,
Guillaume Apollinaire,
George Pioch, Léon Rémy, Emmanuel Signoret, Andre
Salmon, Stuart Merrill, André
Rouveyre, Charles Vildrac, René Worms, Zadoc Kahn, Paul
Adam, Picasso, Élie
Faure, Jean Lorraine, Séverine, Abbaye de
Créteil, etc.). El 30 de gener de
1900 obtingué, finalment, un permís permanent de
residència a França. La
impremta que regentava, creada pel «Comitè
Golberg» perquè pogués tenir un medi
de vida estable, a l'avinguda parisenca dels Gobelins, fou un cau de
constant
tertúlia cultural. Entre novembre i desembre de 1900,
editats pel «Comitè
Golberg», presidit per Paul Adam i compost per Henri de
Groux, Anatole de
Monzie i Maurice Magre, entre d'altres, publicà dos
números de Les Cahiers
mensuels Mécislas Golberg. En aquestaèpoca col·laborà en la prestigiosa La
Plume i en Revue Littéraire de Paris et
de Champagne. En 1902,
després de matricular-se per enèsima vegada a la
Facultat de Medicina, haurà de
tractar-se de tuberculosi a l'hospital de la Pitié i es
veurà obligat a
romandre un temps al sanatori d'Avon en 1905 i una segona estada l'any
següent.
L'estiu de 1904, però, va poder viatjar a Itàlia,
on quedà meravellat del seu
art. Després de publicar dos números
més de Les Cahiers, Mécislas
Golberg va morir de tuberculosi el 28 de desembre de 1907 a la casa que
havia
acabat de llogar a Fontainebleau (Illa de França,
França) després d'haver
sortit del sanatori, on havia escrit el seu interessant Journal
du malade,
que abraça entre l'1 de novembre de 1906 al 7 de desembre de
1907. A més de les
publicacions citades, també col·laborà
en Le Libre (1897-1898), Tablettes
(1898-1899), Le Révolutionnaire (1899), Les
Semailles
(1901-1902), Les Cahiers de l'Université Populaire
(1907) i Poliche
(1907), entre d'altres. Entre les seves obres més importants
podem citar L'immoralité
de la science (1895), Vers l'amour
(1899), Dans l'Oberland. Parmi
les sources (1901), Lazare le ressuscité
(1901), Prométhée
repentant (1904), Lettres à Alexis
(1904) i Fleurs et cendres.
Impressions d'Italie (1905). Mesos després de la
seva mort, es publicà un
dels seus llibres més bells, profusament
il·lustrat pel seu amic André
Rouveyre, La morale des lignes, coeditat per
Léon Vanier i Albert
Messein; i també De l'esprit dialectique.
Quinze anys després de sa
mort, son fill natural, Jacques Mécislas Charrier, que sa
mare havia abandonat
al seu càrrec, fou condemnat a mort i guillotinat el 3
d'agost de 1922 per la
seva participació en l'atracament del tren
París-Niça del 25 de juliol de 1921;
fou l'últim anarquista executat per l'Estat
francès. L'arxiu de Mécislas
Golberg es troba dipositat a la «Biblioteca
Literària Jacques Doucet» de la
Universitat de París. En 1994 Catherine Coquio
publicà Mécislas Golberg
(1869-1907). Passant de la pensée: une anthropologie
politique et poétique au
début du siècle, biografia i antologia
de textos de Golberg que posa fi al
silenci sobre una de les figures més interessants i
desconegudes del moviment
llibertari europeu.
Mécislas
Golberg
(1868-1907)
***
![Foto policíaca d'Hercule Bedéi (1 de març de 1894)]( "Foto policíaca d'Hercule Bedéi (1 de març de 1894)")
Foto
policíaca d'Hercule Bedéi (1 de març
de 1894)
- Hercule Bedéi:
El 21 d'octubre de 1872 neix a Forli
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Hercule
Bedéi. Sos pares es deien Pierre
Bedéi i Thérèse Piruginie. En 1893 va
ser identificat per la policia francesa
com a membre del grup anarquista italià («Cercle
Internacional») de París (França),
juntament especialment amb Germain Galimberti i Dionizzi Dorzani (Orsini). Es guanyava la vida com a
sastre i vivia al número 10 del carrer parisenc Tiquetonne.
A finals de febrer
de 1894 el seu domicili va ser escorcollat; detingut, l'1 de
març va ser fitxat
per la policia francesa com a anarquista. El 8 d'agost de 1894 va ser
expulsat
de França, exiliant-se al Regne Unit. En 1894 el seu nom
figura en el registre
d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària
de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Hercule Bedéi
(1872-?)
***
![Necrològica de Gaston Dubois-Desaulle apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 30 de maig de 1903]( "Necrològica de Gaston Dubois-Desaulle apareguda en el diari parisenc \"Le Temps\" del 30 de maig de 1903")
Necrològica
de Gaston Dubois-Desaulle apareguda en el diari parisenc Le Temps del 30 de
maig de 1903
- Gaston
Dubois-Desaulle: El 21 d'octubre de 1873 neix a
París (França) el decorador,
escriptor, periodista, estudiós de la sexualitat i militant
antimilitarista i
anarquista Gaston Dubois-Desaulle. De jove es va veure atret per la
pintura i
per la música, dedicant-se al món de la
decoració. Entre 1893 i 1894
col·laborà
en La Revue Libertaire de
París. En
1894, quan feia el servei militar al fort d'Écrouves
(Lorena, França), va ser
detingut arran de trobar-li un diari en un escorcoll on l'autoritat
militar
sortia molt mal parada; també se li va trobar un
esbós d'una carta dirigida a
la periodista anarquista Séverine i nombrosos llibres (Ernst
Haeckel, Charles
Darwin, Epictet d'Hieràpolis, Lao-Tsé, etc.).
Jutjat en consell de guerra per
tots aquests «delictes», va ser condemnat per«ofenses a l'Exèrcit i als seus
superiors» a treballs forçats als batallons
disciplinaris africans (Biribi).
Després de 75 dies tancat en un
calabós, va ser enviat a un batalló disciplinari
a Gafsa (Tunísia). Desertà,
però va ser apressat i el desembre de 1895 jutjat en consell
de guerra a Tunis
(Tunísia). Sa mare es posà en contacte amb el
propagandista anarquista Jean
Grave i aquest, amb Séverine, engegà una campanya
de suport al seu favor.
Aquesta campanya fou força eficaç i finalment va
ser absolt i nomenat
bibliotecari en el IV Regiment de Zuaus de Tunis, cosa que li va
permetre acabà
tranquil·lament el seu servei militar el gener de 1898. A
finals del setembre
de 1898 s'instal·là a Reims (Xampanya-Ardenes,
França), allotjat a casa de
l'anarquista Louis Léveillé, que aleshores
treballava de serraller i de ferrer.
Després de fer la verema a Le Mesnil-sur-Oger
(Xampanya-Ardenes, França)
retornà a París. A finals de la dècada
dels noranta realitzà xerrades
antimilitaristes i contra les atrocitats del Biribi a la Biblioteca
d'Educació
Llibertària. En 1899 publicà Sous
la
casaque. Notes d'un soldat, relat autobiogràfic
sobre la seva estada als
batallons disciplinaris, i col·labora sobre aquesta
temàtica en L'Humanité
Nouvelle. El 26 de desembre
de 1899 fundà, amb Henri Guérin i Charles Chatel,
el Grup de Propaganda
Anarquista de París (GPAP), que va ser la primera
organització antimilitarista
anarquista. Aquest grup el febrer de 1900 edità el cartell«Crimes militaires»
(Crims militars), amb una tirada de 10.000 exemplars, on es denunciava
l'assassinat en 1898 del soldat Grenier, enviat a un batalló
disciplinari de
Madagascar; Dubois-Desaulle, que venia aquest cartell pels carrers, va
ser
detingut malgrat tenir permís per distribuir-lo, i fou
alliberat sense cartells
i processat a petició del general Gallieni. El desembre de
1900 el GPAP edità«Assassins galonnés» (Assassins
engalonats), cartell on es relatava
l'assassinat del soldat Laflond a Madagascar. El gener de 1901 el GPAP
edità un
nou cartell, «Justice militaire»
(Justícia militar), on relatava els fets que
havien passat en 1898 en la II Companyia Disciplinària
Colonial de Madagascar,
on els soldats Jean i Brand, a resultes d'un judici sumari, havien
estat
executats. En un article publicat en La
Revue Blanche del gener-abril de 1901, emocionà
els lectors, proves
fotogràfiques incloses, amb el relat de les tortures que es
realitzaves a la
colònia penitenciària militar de la ciutadella de
l'illa de l'Oléron
(Poitou-Charentes, França). A resultes d'aquest article,
l'Exèrcit realitzà una
investigació i alguns sistemes de tortura va ser eliminats.
Aquest mateix any
publicà el fullet Les poucettes
humanitaires, on mostrava els efectes de la tortura a les
mans. En 1901
publicà Camisards, peaux de lapins
et
cocos, corps disciplinaires de l'armée française
i a finals d'aquell any
realitzà una gira de conferències
antimilitaristes a nombroses poblacions
franceses (Vierzon, Bourges, Denai, Haveluy, Wallers, Escaudain, Anzin,
etc.).
El 30 de març de 1902 el GPA, aprofitant el
període electoral que facilitava la
distribució de propaganda sense segells, va treure un
cartell reproduint un
extracte del Journal Officiel de la
República francesa on es relataven actes de crueltat i
atrocitats comeses al
Biribi. En 1902 publicà l'anticlerical Prêtres
et moines non conformistes en amour, estudi sobre els
capellans pederastes
i homosexuals realitzat amb documentació extreta dels arxius
de la Bastilla, i
col·laborà en Mercure
de France.
Entre 1902 i 1903 publicà articles en La
Nouvelle Revue. L'11 de novembre de 1902, amb Charles
Malató, Vallier,
Albert Libertad, Auguste Liard-Courtois i Francis Prost,
participà en un míting
antimilitarista celebrat a la Sala del Comerç del XX
Districte de París
organitzat per L'Idée Libre. El desembre de 1902
fundà, amb el suport de
destacats anarquistes (Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad,Émile Janvion,É. Armand, Georges Yvetot, etc.), la Lliga Antimilitarista
(LA), hereva de la
Lliga dels Antipatriotes (LA). El 25 de gener de 1903 partí
cap a Djibouti
(Costa Francesa dels Somalis) com a corresponsal de La
Vie Illustrée i de La
Nouvelle Revue per cobrir la inauguració del
ferrocarril d'Harar. L'abril
de 1903 conegué a l'estació de
Diré-Daouali (Etiòpia) el milionari
nord-americà
Mac-Millen que el va convèncer per acompanyar-lo de cacera
en la seva nombrosa caravana
fins a Addis Abeba. Gaston Dubois-Desaulle va ser assassinat el 8 de
maig de
1903 per Myrrha, un indígena danakil de la tribu dels dénéneth, a la riba
del riu Bobé, a prop d'Erlabulla (Abissínia,
actual Etiòpia), en un moment que s'havia despistat de la
caravana; el seu cos
va aparèixer travessat per una llança al pit i
mutilat. Son companya restà
subscrita a Le Libertaire.
Pòstumament
es publicaren alguns escrits seus, com ara Étude
sur la bestialité au point de vue historique,
médical et juridique (1905), La
faim et l'amour (1907) i Didier
Harriel, ses faits et gestes
recueillis et annotés (1909), i deixà
nombroses obres inèdites (Les
conseils de révision, Les
joyeux, Madame l'abbesse,Benjamin
Deschauffours, Bardaches de
seigneurs,Le marquis de la Touche, La police de la Manchette, etc.).
***
![Luigi Branchi]( "Luigi Branchi")
Luigi
Branchi
- Luigi Branchi: El
21 d'octubre de 1886 neix al barri d'Oltretorrente de
Parma (Emília-Romanya, Itàlia) el barber i
propagandista anarquista Luigi
Branchi, que va fer servir diversos pseudònims (Il Terrorista, Espotador, Le
Rétif, etc.). Sos pares es deien Achille Branchi i
Albertina Zanichelli. En
1906 s'instal·là amb sa família a
Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on sa
mare
regentà un prostíbul al carrer Armaroli, en ple
barri proletari de la ciutat. En
1907 s'adherí al moviment anarquista i el 27 d'abril
d'aquest any passà a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà el
grup anarquista «Germinal». Posteriorment
es traslladà a Llombardia, primer a Milà i
després a Luino, on fou corresponsal
del periòdic anarquista La
Protesta Umana,
signant els articles sota el pseudònim Il
Terrorista. Per uns articles, el 4 de juny de 1908 va ser
condemnat, en
llibertat condicional, a tres mesos i 10 dies de reclusió i
una multa per«insults a l'exèrcit comesos mitjançant
la premsa». Immediatament després del
judici s'exilià a Ginebra. De Suïssa
passà a Metz (Lorena, França), però va
ser
expulsat a l'acte, el 28 de novembre de 1908, per anarquista.
Retornà a Itàlia
i visqué a Milà amb son pare. Poc
després passà a Suïssa (Ginebra,
Saint-Imier,
Monthey) i de bell nou a Itàlia (Gènova i
Milà) a la recerca de feina estable,
mantenint, això sí, contactes amb els cercles
anarquistes. En aquesta època
col·laborava en el periòdic romà L'Alleanza
Libertaria, els articles del qual signava com Espotador.
El juny de 1911 s'establí definitivament a Mirandola, on
sa mare li havia deixat una petita herència. En aquesta
ciutat emiliana es casà
i obrí una barberia. En 1912, segons la policia,
abandonà la política activa.
El 17 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, va ser enrolat en el
VI
Regiment Alpí i no va ser llicenciat fins al 1919. En la
sol·licitud d'adhesió
a l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics
Italians Antifeixistes
(ANPPIA), del 31 d'octubre de 1948, afirmà haver estat
perseguit pels feixistes,
apallissat, detingut en 1927 i empresonat, però sembla que
no havia
desenvolupat activitats polítiques en aquests anys. De fet,
en 1933, les
autoritats proposaren que fos esborrat de la llista de subversius,
mesura que
només va ser ratificada en 1938, ja què«havia demostrat alts sentiments
patriòtics en la seva assistència i
distinció en les manifestacions que
s'efectuaren en les celebracions feixistes de 1933».
Després de la II Guerra
Mundial s'adherí de bell nou al moviment anarquista,
col·laborant ocasionalment
en publicacions llibertàries sota el pseudònim Le Rétif. Va ser nomenat
vicepresident de la secció local de
l'Associació Nacional de Combatents i Veterans. Luigi
Branchi va morir el 20 de
maig de 1957 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).
***
![Ramón Domínguez Basco]( "Ramón Domínguez Basco")
Ramón
Domínguez Basco
- Ramón
Domínguez Basco: El 21 d'octubre de 1887 neix a
San Vicente de
Alcántara (Badajoz, Extremadura, Espanya) el militant
anarcosindicalista Ramón
Domínguez Basco. Entre 1913 i 1920 visqué a
Barcelona (Catalunya) i milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Després s'instal·là a la comarca
catalana de La Selva i fundà la CNT a Blanes. En 1922
assistí a la Conferència
cenetista que es realitzà en aquesta població.
Des del gener de 1925 entrà a
formar part del grup editor del periòdic de Blanes El
Productor, amb
Manuel Buenacasa, Joaquim Adelantado, Josep Alberola, Ramon
Suñé i altres, i on
també col·laborà amb articles. Membre
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
el 27 de juny de 1934 fou detingut a Blanes, amb altres 26 companys,
per
coaccions i agressions als esquirols que treballaven durant la vaga a
la
fàbrica de la Societat Anònima de Fibres
Artificials (SAFA). A finals de gener
de 1936, en la Conferència de la Confederació
Regional del Treball (CRT) de
Barcelona, signà en representació del Sindicat de
Blanes el dictamen sobre
l'aliança amb el sindicat socialista Unió General
de Treballadors (UGT), amb
vistes a les eleccions generals d'aquell any. En acabar la guerra civil
s'exilià a França i fou tancat al camp de
concentració de Bram. En 1942 fou
detingut per la policia filonazi del govern de Vichy i
reclòs a Vernet. Quan
acabà la II Guerra Mundial participà en la
reorganització de
l'anarcosindicalisme a França, participant activament en la
tasca orgànica. En
1947 representà la Federació Local de Sant Chely
en el Congrés de la CNT a
Tolosa de Llenguadoc. Ramón Domínguez Basco va
morir en 1959 a Évreux (Alta
Normandia, França) d'una angina de pit.
***
![Isidoro Parodi]( "Isidoro Parodi")
Isidoro
Parodi
- Isidoro Parodi: El
21 d'octubre de 1889 neix a Quiliano (Ligúria,
Itàlia) el propagandista anarquista
i sindicalista i resistent antifeixista Isidoro Francesco Parodi. Sos
pares,
pagesos, es deien Tommaso Parodi i Margherita Murialdo. De ben jovenet
s'acostà
al pensament anarquista i esdevingué un actiu propagandista,
especialment entre
els treballadors del port de Savona (Ligúria,
Itàlia), on treballava de
descarregador. Quan la Gran Guerra, va ser cridat a files el 15 de maig
de 1915
i enviat al front, però el 8 de setembre de 1917, quan era
caporal del 118
Regiment d'Infanteria, va ser declarat desertor; posteriorment, el 2 de
juliol
de 1925, va ser amnistiat. De bell nou a la feina, reprengué
la lluita obrera.
Lector de la premsa obrera, difongué aquesta (Fede!,Pensiero e Volontà,Libero Accordo, etc.) entre els
treballadors i s'encarregà d'organitzar les subscripcions.
Fitxat per la
policia com a «anarquista federalista», va ser
definit per les autoritats com a«profundament convençut de les seves
idees» i «element perillós».
Amb
l'arribada del feixisme continuà actiu en les seves tasques
propagandístiques i
d'oposició al règim, i fou un dels promotors de
la campanya en suport dels
activistes anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti.
Mantingué correspondència amb companys de la seva
ciutat natal en l'exili, com
ara Lorenzo Gamba i Giuseppe Segatta, i continuà rebent la
premsa anarquista.
L'11 de juliol de 1929 el seu domicili va se escorcollat per la policia
i se li
va confiscar material propagandístic i
correspondència clandestina, sobretot dirigida
a l'anarquista Lorenzo Gamba, refugiat a Seraing (Lieja,
Valònia); quatre dies
després, el domicili de sa germana, Benedetta Parodi,
anarquista com ell i
companya del descarregador llibertari Giacomo Piombo, també
va ser escorcollat.
Detingut per aquests fets el 15 de juliol de 1929, Isidoro Parodi va
ser
confinat el 21 d'agost d'aquell any per tres anys a l'illa de
Ponça. El 26 de
febrer de 1930 la pena de confinament va ser commutada per dos any
d'amonestació
i el 4 de març pogué retornar a Savona. Durant
els anys següents treballà a
l'empresa siderúrgica Ilva, va estar constantment vigilat i
en 1934 va ser
advertit formalment. Arran de l'armistici entre Itàlia i les
forces armades
aliades del 8 de setembre de 1943, es posà al front de
l'activitat conspiradora
i de la lluita partisana, enquadrat des de l'1 d'octubre en la Brigada
de l'Squadre
d'Azione Partigiane (SAP, Brigada d'Acció Partisana)«Falco». Durant la nit del
3 de març de 1944 forces de la Guàrdia Nacional
Republicana (GNR) feixista envoltaren
casa seva al barri de Zinola de Savona i, quan tractà de
fugir, va ser ferit
mortalment. Després de ser interrogat sota tortura, Isidoro
Parodi va morir el
4 de març de 1944 a l'Hospital San Paolo de Savona
(Ligúria, Itàlia). Deixà
companya, Giuditta Ircano, dues filles i un fill.
***
![Pia Zanolli amb son company Bruno Misèfari]( "Pia Zanolli amb son company Bruno Misèfari")
Pia
Zanolli amb son company Bruno Misèfari
- Pia Zanolli: El
21 d'octubre de 1896 neix a Belluno (Vèneto,
Itàlia) l'anarquista, poetessa i
escriptora Pia Zanolli, també coneguda com Pia
Zanolli-Misèfari, pel llinatge
de son company. Sos pares es deien Luigi Zanolli, anarquista, i
Antonietta
Recati, que esdevindrà feixista a finals dels anys vint.
Treballava com a
dissenyadora de moda en el negoci familiar. Abans de la Gran Guerra,
s'instal·là amb sa família a Zuric
(Zuric, Suïssa). Sa vida es lligà al
destacat militant anarquista Bruno Misèfari (Furio
Sbarnemi), quan durant el conflicte mundial aquest
s'exilià
com a insubmís i antimilitarista a Zuric i
s'instal·là a la casa familiar. En
1918 publicà Diario di un
disertore. Dal
carcere di Zurigo, del seu company, llibre que
reedità posteriorment en
1973. El juliol de 1919 Bruno Misèfari fou expulsat de
Suïssa i ella li
acompanyà. Figurava en la llista dels «subversius
perillosos per a ser
detinguts en determinades contingències» de Reggio
de Calàbria (Calàbria,
Sicília). El desembre de 1919 va ser detinguda amb son
company a Domodossola
(Piemont, Itàlia). En 1931 marxà a l'Illa de
Ponza per reunir-se amb Misèfari,
confinat en aquesta colònia penitenciària, i el
28 de maig d'aquell any la
parella es casà civilment. Un cop lliures,
s'instal·laren a Davoli (Calàbria,
Itàlia). En 1967 publicà la biografia del seu
company sota el títol L'anarchico
di Calabria, refeta i
reeditada en 1972. En els anys setanta visqué a Roma. El
febrer de 1973 signà, juntament
amb milers de persones, una crida per a l'escarceració del
dirigent de Lotta
Continua (LC) Guido Viale. Entre la seva producció
poètica destaca Cinque parole
(1965), Ruota del mondo. Poesie sociali
(1965), Tu o uno come te (1972) i Tutto è vero. Prosa e poesia
(1978).
També edità Utopia? No!
Scritti scelti di
Bruno Misèfari (1976), llibre escrit pel seu
company. En el anys setanta
donà l'arxiu familiar a la Fondazione Lelio e Lisli
Basso-Issoco de Roma (Fondo
Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social
History (IISH)
d'Amsterdam. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
![Necrològica de Francesc Pedret Serrés apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 d'octubre de 1978]( "Necrològica de Francesc Pedret Serrés apareguda en el periòdic tolosà \"Espoir\" del 16 d'octubre de 1978")
Necrològica
de Francesc Pedret Serrés apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 16
d'octubre de 1978
- Francesc Pedret
Serrés: El 21 d'octubre de 1909 neix a
Móra la Nova (Ribera d'Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista Francesc Pedret Serrés. Obrer
agrícola, s'adherí molt jove
al moviment llibertari, participant en els grups d'acció,
fent una intensa amistat
amb els guerrillers anarquistes Francesc Sabaté Llopart i
Wenceslao Jiménez
Orive, entre d'altres. També freqüentà
nombroses vegades els Montseny (família
Urales). L'abril de 1933 va ser detingut, juntament amb Ramon
Sentís Borja (El Saloza oEl Saboya) i Jaume Martí
Mestres, sota l'acusació d'haver comès un
atracament a mà armada el 12 de novembre de 1932 al cap de
l'estació de
ferrocarril de Móra la Nova i un altre el 4 de
març de 1933 al Sindicat
Agrícola de Falset (Priorat, Catalunya). El 4 de juny de
1934 va ser condemnat
a 1.000 pessetes de multa, commutades amb un mes d'arrest, per
encobriment en
l'atracament del Banc de Reus de Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre,
Catalunya) i en
l'assassinat del guarda Rafael Castro perpetrat el 28 de
març de 1933. El 30 de
juliol de 1935 va ser detingut, juntament amb Francesc Vernet
Torné, acusat de
l'assassinat a trets de Francesc Pros Salas (El
Barraca), «professional del robatori» i
amant de la seva companya,
perpetrat l'11 de juliol d'aquell any al Lloar (Priorat, Catalunya). El
maig de
1937 participà en els enfrontaments armats a Barcelona
(Catalunya) contra la
reacció estalinista, fet pel qual va ser detingut i
empresonat. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França.
Després de la II Guerra Mundial milità a
Aquitània (Occitània). Malalt, en 1975 va ser
hospitalitzat a Bordeus
(Aquitània, Occitània). Francesc Pedret va morir
el juliol de 1978 a Trentèus
(Aquitània, Occitània).
***
![Pinelli al Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» (Milà, 1968)]( "Pinelli al Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» (Milà, 1968)")
Pinelli
al Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa»
(Milà, 1968)
- Giuseppe Pinelli:
El 21 d'octubre de 1928 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista
Giuseppe Pinelli,
conegut com Pino. Fill d'una família
obrera del barri proletari milanès
de Porta Ticinese, sos pares es deien Alfredo Pinelli i Rosa Malacarne.
Després
dels estudis primaris, començà a treballar del
que pogué (factòtum, mosso de
magatzem, cambrer, ferrer, etc.) i s'educà de manera
autodidacta. En 1944
s'integrà en la «Brigada
Bruzzi-Malatesta» de resistència antifeixista com
a
enllaç del «Batalló Franco»
entre els grups de guerrillers anarquistes de
Llombardia. Amb l'Alliberament, prengué part en la
reconstrucció del moviment
anarquista. En 1954 començà a treballar en els
ferrocarrils com a mecànic
ajustador. En 1955 es casà amb Licia Rognini, a qui havia
conegut en un curs
nocturn d'esperanto i amb qui tindrà dues filles, Silvia i
Claudia. Proper al
grup editor del periòdic Il Libertario,òrgan de la Federació Comunista
Llibertària de Llombardia (FCLL), en 1963
s'adherí a la Gioventu Libertaria i
va fer amistat amb Amedeo Bertholo. En 1965 participà en la
creació del «Cercle
Cultural Sacco-Vanzetti». En 1968 organitzà un
cicle de reunions i de
conferències al cercle anarquista «Ponte della
Ghisolfa», que s'acabava de
crear l'1 de maig d'aquell any, i del qual s'encarregà de la
seva biblioteca.
També aquest any participà en els primers
Comitès Unitaris de Base (CUB),
formats per estudiants i obrers. Membre del grup «Bandiera
Nera», prengué part
en la creació de l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI). Gràcies a que
podia viatjar gratuïtament amb tren, es relacionà
amb destacats militants
llibertaris (Luciano Farinelli, Aurelio Chessa, Umberto Marzocchi,
Alfonso
Failla, etc.). L'abril de 1969 participà en la
creació d'una secció de la Creu
Negra Anarquista (CNA), per ajudar els anarquistes víctimes
de la repressió,
especialment a l'Espanya franquista, i de la qual va ser nomenat
secretari. El
25 d'abril de 1969 esclataren diverses bombes a Itàlia,
atribuïdes per les
autoritats al moviment anarquista, però que la
història demostrà l'autoria
feixista (Ordine Nuovo) en connivència amb els serveis
secrets italians i
nord-americans. Durant el mes d'agost d'aquell any es
produïren altres
atemptats als trens i a Palerm i a Legnano. El 12 de desembre de 1969
una bomba
esclatà a les oficines de la Banca Nazionale
dell'Agricoltura de la Piazza
Fontana de Milà provocant una matança. En aquest
clima de terror («Estratègia
de la Tensió»), va ser detingut amb 83 companys la
nit següent a l'atemptat i
portat a comissaria per a ser interrogat pel comissari Luigi Calabresi,
per
Marcello Guida, Antonino Allegra i alguns sotsoficials. Tres dies
més tard --la
detenció esdevenia il·legal a partir del segon
dia--, poc abans de la mitjanit del
15 de desembre de 1969, Giuseppe Pinelli va ser defenestrat des del
quart pis
de la Comissaria Central de Milà (Llombardia,
Itàlia). Pinelli va ser portat a
l'hospital Fatebenefratelli, on es certificà la seva
defunció. Encara que el
cos presentava clars signes de tortura, la versió oficial va
ser «suïcidi»; en
1970 les autoritats parlaren de «mort accidental».
Al seu enterrament, el 20 de
desembre al cementiri de Milà, assistí un milenar
de persones. L'assassinat de
Pinelli donà lloc a una intensa campanya
d'informació i de denúncia d'aquest
crim d'Estat, i va ser objecte de llibres --Pinelli. La
finestra sulla
strage, de Camilla Cederna--,
pel·lícules --12 dicembre,
Giovanni
Bonfanti--, cançons --La ballata per anarchico
Pinelli, escrita per G.
Barozzi, F. Lazzarini, U. Zavanella; Lamento, de
Franco Trincale--,
peces de teatre --Morte accidentale di un anarchico,
de Dario Fo--,
obres d'art --I funerali dell'Anarchico Pinelli,
d'Enrico Baj--, etc. El
17 de maig de 1972 el comissari Calabresi va ser assassinat a trets;
els
pretesos autors d'aquestes venjança, membres del grup
d'extrema esquerra «Lotta
Continua», van ser detinguts i empresonats. Actualment les
restes de Pinelli es
troben enterrades al «Racó dels
Anarquistes» del cementiri de Turigliano de
Carrara (Toscana, Itàlia).
Giuseppe
Pinelli (1928-1969)
***
![Serge Livrozet davant el Ministeri de Justícia en una acció del CAP]( "Serge Livrozet davant el Ministeri de Justícia en una acció del CAP")
Serge
Livrozet davant el Ministeri de Justícia en una
acció del CAP
-
Serge Livrozet:
El 21 d'octubre de 1939 neix a Toló (Provença,
Occitània)
l'escriptor anarquista,
lluitador contra el sistema penitenciari i judicial, Serge Livrozet.
Fill de
pare desconegut i d'una prostituta, als 13 anys va deixar l'escola per
aprendre
l'ofici de lampista. Als 18 anys va entrar a l'Exèrcit de
l'Aire i va esdevenir
agent cinòfil de seguretat (ensinistrador de cans
policíes). Els seus maldecaps
comencen en 1961, quan al front d'una empresa de publicitat el seu soci
l'estafa; aleshores decideix robar la seva pròpia societat,
per passar a
realitzar després una sèrie de robatoris a cases
acabalades de la Costa Blava.
Detingut, va ser condemnat a cinc anys de presó, temps que
va aprofitar per
acabar el seu batxillerat i esdevenir professor de presos.És en aquest moment
que es desenvolupa el desig d'escriure, com a mitjà de
relatar les seves
experiències i d'evadir-se. Un cop purgada la pena, va ser
alliberat l'octubre
de 1965. Va continuar escrivint i va conèixer sa futura
esposa, alhora que fa
demostracions en fires automobilístiques per guanyar-se la
vida; però,
malauradament, els antecedents penals li prohibeixen practicar cap
professió
comercial. És en aquest moment que decideix analitzar la
delinqüència des d'un
punt de vista polític i econòmic. En 1967, animat
per les seves idees
llibertàries, s'adhereix a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i l'any
següent participarà activament en les jornades de
Maig del 68, essent un dels
primers ocupants de la Sorbona i resultant ferit per una granada
ofensiva. El
camí que pren la lluita el decep, però
restarà ferotgement lligat a les seves
idees llibertàries. Aleshores decidirà«polititzar la seva il·legalitat» i
atacar de manera reflexiva el capital i les seves caixes fortes amb la
intenció
de crear una
editorial independent on
poder expressar les idees que defensa. El desembre de 1968
serà detingut,
jutjat a l'Audiència per «crim contra la
propietat» i condemnat a quatre anys
de presó, que purgarà a les presons de la
Santé i de Melun. Aprofitarà el temps
lliure de la presó per escriure, continuar els estudis i
llicenciar-se en
estudis comptables superiors. Sempre compromès
políticament, participarà en
l'organització de les primeres reivindicacions
polítiques dels presos,
especialment des de la Impremta de la Central --segona impremta de
l'Estat
després de la Impremta Nacional--, editant un pamflet
convocant els presos a
una vaga no violenta. Alliberat el juliol de 1972, va fer amistat amb
Michel
Foucault, amb qui havia mantingut correspondència durant el
seu empresonament;
ambdós fundaran, el novembre del mateix any, el
Comitè d'Acció dels Presos
(CAP). Amb Michel Foucault, Maurice Clevel, Jean-Paul Sartre, Marin
Karmitz, Claude
Mauriac i Philippe Gavi, entre altres, participarà en la
creació del diari Libération;
però un mes després, amb l'arribada del maoista
Serge July, abandonarà el
periòdic. A començaments de 1973 va publicar el
seu primer llibre De la
prison à la révolte, on Michel Foucault
li farà el prefaci; és la primera
vegada que el sistema carcerari és analitzat des dels punts
de vista polític,
econòmic i ideològic per un expres. Entre 1973 i
1974 serà el director del
Centre Sociocultural de Bièvres i amb el suport de sa muller
Anni i d'alguns
col·laboradors de confiança, va acollir i ajudar
econòmicament durant mesos una
cinquantena de famílies xilenes refugiades a
França després del cop d'Estat de
Pinochet; aquesta acció li costarà la
plaça. Aleshores esdevindrà treballador
autònom i administrarà una dotzena d'empreses. El
juny de 1974, a Colmar, va
ser citat com a testimoni de la defensa d'un detingut acusat d'haver
bufetejat
un jutge d'aplicació de penes que va rebutjar d'escoltar-lo;
el detingut va
veure allargada un any la seva pena i Livrozet, davant aquesta
injustícia, va
cridar davant el tribunal: «Corrupta justícia
francesa!». Va ser detingut i,
malgrat els consells de l'advocat del detingut a retractar-se, va
assumir i
confirmar les seves paraules, essent condemnat a dos mesos de
presó ferma, però
va sortir lliure un cop apel·lada la sentència.
Dos mesos més tard, en ple més
d'agost, mentre que és jutjat davant la cort
d'apel·lació, el CAP organitza a
Colmar en un cinema la «Junta de la
justícia», on centenars de persones i una
vintena d'organitzacions polítiques i sindicals faran costat
el detingut; els
diaris, sorpresos davant la gentada i davant la presència
policíaca, diran que
a Colmar havia més vigilància que durant la
guerra d'Algèria. Al tribunal va passar
un fet que va sorprendre tothom, quan Livrozet va semblar que es
retractava en
dir: «No hauria d'haver dit "Corrupta justícia
francesa!"», però
l'estupor inicial es va veure convertit en admiració quan va
seguir «Sinó
corruptes totes les justícies, francesa, russa, americana,
etc.»; va ser
condemnat a pagar una multa de 1.400 francs, fugint així de
la presó. En 1975
el seu combat el porta a lluitar contra el Quartier de Haute
Sécurité (QHS,
centres de reclusió d'alta seguretat per presos considerats
perillosos) i el
CAP va organitzar una marxa a la presó de Mende. En 1976 el
CAP va coordinar la
primera manifestació contra la pena de mort, que va
arreplegar deu mil persones
a París. Paral·lelament a tota aquesta lluita va
col·laborar en diversos periòdics
i va contribuir a la creació de nombrosos moviments
d'alliberament i de lluita
per la justícia social, tot participant en centenars de
debats, emissions
radiofòniques i televisives a França i a la resta
d'Europa. També va participar
en nombroses comissions, com ara la de la Reforma de
l'Audiència. Rehabilitat
en 1983, va continuar militant, escrivint, animant debats, etc., sempre
a favor
d'una humanització de les condicions dels presos i
d'analitzar les causes reals
politicoeconòmiques de la delinqüència.
Durant molts anys va tenir un programa
setmanal (Humeur Noire) en Radio Libertaire. A la fi
en 1981 va poder
crear una editorial (Les Lettres Livres) segons un criteri fonamental:
l'absència de jerarquia salarial. Però els
problemes no van acabar i en 1986 va
ser acusat de ser el cervell d'una xarxa de falsificació de
bitllets de banc,
de 70 milions de francs. En 1989 va ser de bell nou processat,
però serà
absolt. Malauradament, els nou mesos de detenció provisional
van tenir com a
conseqüència el tancament de l'editorial, agreujats
pel fet que la justícia no
li va concedir cap indemnització pels mesos tancat
injustament. Després animarà
tallers d'escriptura en cercles desafavorits i amb els alumnes de
l'institut de
Saint-Ouen va coescriure un llibre, Le poulpe au
lycée. En 1991 va
entrar en el món del cinema com a ajudant tècnic
en el telefilm Femme de
voyou de Georges Birchansky. En 2001 participarà
com a actor en L'emploi
du temps, de Laurent Cantet, i el seu paper
obtindrà el premi al millor
actor secundari en el Festival del Film Estranger als Estats Units en
2002.
Entre les seves obres podem destacar De la prisonà la révolte (1973 i 1999), Diego
ou la vie d'un chien de guerre (1973), La rage des
murs (1976), Aujourd'hui,
la prison (1976), Hurle! (1976), Le
sang à la tête
(1980), Jéva de Nazareth (1980), La
rue aux ours (1981), Lettre
d'amour à l'enfant que je n'aurai pas (1982), La
dictature démocratique
(1985), L'empreinte (1989), L'outrage en
plus (1992), La femme
truquée (1994), Nice, baie d'aisance
(1997), entre
altres.
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/quintanilla/quintanilla01.jpg "Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]")
![Juan Escoriza Martínez amb 18 anys a la Columna Durruti [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/documents/escoriza/escoriza01.jpg "Juan Escoriza Martínez amb 18 anys a la Columna Durruti [militants-anarchistes.info]")
![Francisco Sala Tolo en tornar de la deportació (1945) [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/documents/salatolo/salatolo01.jpg "Francisco Sala Tolo en tornar de la deportació (1945) [militants-anarchistes.info]")
