[06/10] «L'Associazione» -«La Feuille» - Conferència de Pelletier
- Ple Bujaraloz - «Le Monde Libertaire» -«La premsa llibertària de clandestinitat
(1939-1975)» - Sassi - Mannin - Bregliano - Souvenance -
Pallàs - Carranque - Castillejo - Gil Calvo - Tricheux -
Trigari - Wisner - Bosque - Ayora - TenaAnarcoefemèrides
del 6 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera
de L'Associazione
- Surt L'Associazione: El 6 d'octubre de
1889 surt a Niça (País
Niçard, Occitània) el primer número
del periòdic anarcocomunista clandestí L'Associazione.
Periodico settimanale. Publicat en italià per la
colònia anarquista
italiana exiliada, va ser dirigit per Errico Malatesta i la
gerència la portava
Giacomo Faraut, amb el suport de Galileo Palla (Venerio Landi).
El
novembre de 1889 Malatesta, que es trobava clandestinament a
Niça, encalçat per
la policia fugí a Londres (Anglaterra), des d'on s'editaren
els següents
números del periòdic a partir del quatre. En les
seves pàgines advocà per la
creació d'un Partit Socialista Anarquista Revolucionari
(PSAR). En sortiren 7
números, l'últim el 23 de gener de 1890.
Malatesta edità quatre publicacions en
la «Biblioteca dell'Associazione»: Appello
(Niça, 1889), La politica
parlamentare nel movimento socialista (Londres, 1890), Fra
contadini
(Londres, 1890) i In tempo de elezioni. Dialogo
(Londres, 1890).
***
Un
exemplar de La
Feuille
-
Surt La
Feuille:
El 6 d'octubre de 1897 surt a París (França) el
primer número del
periòdic anarcopacifista realitzat en la seva totalitat per
Zo d'Axa, La
Feuille. Com el seu nom indica aquest pamflet de periodicitat
irregular és
un full amb el recto il·lustrat per litografies de vuit
artistes de talent
(René Hermann-Paul, Maximilien Luce, Théophile
Steinlen, Adolphe Léon Willette,
Charles Léandre, Léon Couturier i Louis Anquetin)
i el verso amb
un article de Zo
d'Axa. Fins al seu últim número, el 25 del 28 de
març de 1899,
Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos
articles antimilitaristes i
anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició
de les
penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille
va triar un
ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot
París. El
dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un
carro tirat per un
ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la
manifestació detenint l'ase, després d'una
colossal batalla campal, i va
portar-lo al dipòsit d'animals. S'han realitzat tres
edicions facsímils del
periòdic: la de 1900, editada per l'a
Société Libre d'Édition des Gens de
Lettres, sota el títol Les feuilles de Zo d'Axa;
la de 1978, publicada
per Le Vent du Ch'min amb una introducció de l'artistaàcrata Léo Campion; i
una última edició en 2000 editata per Du
Lérot amb un prefaci de Béatrice
Arnac-d’Axa.
***
Cartell
de la conferència de Madeleine Pelletier
[placard.ficedl.info]
- Conferència de
Madeleine
Pelletier: El 6 d'octubre de 1920, a la Sala du Foyer (95,
rue de Charonne) del
Districte 11 de París (França), la psiquiatra i
feminista Madeleine Pelletier
imparteix una conferència-debat sota el títol«La dictadura del proletariat a
Rússia». L'acte, dirigit a totes les escoles
socialistes, fou organitzat pel«Foyer du XIè», grup d'obrers lligats al
moviment anarquista i a la publicació Le
Libertaire. Pelletier, que en la seva
adolescència havia format part de grups anarquistes,
aleshores militava en la socialista
Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO); el
desembre de 1920 assistí
al Congrés de Tours de l'SFIO i, arran de
l'escissió, s'afilià a la Secció
Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista
Francès
(PCF). El juliol de 1921 viatjà il·legalment a
l'URSS i en tornà publicà Mon
voyage aventureux en Russie communiste, primer en la revista La
Voix de
la Femme i després com a llibre en 1922, on
criticà el terror, la
burocràcia, la misèria, el misticisme bolxevic i
la situació de la dona en el
món comunista. En 1926 abandonà
categòricament el comunisme i abraçà,
després
d'anar i de venir, l'anarquisme definitivament.
***
Membres
de la Columna Durruti a Bujaraloz
- Ple
Extraordinari de Bujaraloz: El 6 d'octubre de 1936 se
celebra a Bujaraloz (Saragossa,
Aragó, Espanya), seu del Quarter General de la«Columna Durruti», el Ple
Extraordinari de Sindicats i Columnes del Comitè Regional
d'Aragó, Rioja i
Navarra de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Assistiren 174
representants dels sindicats cenetistes de 139 pobles aragonesos, del
Comitè
Nacional de la CNT i de diferents columnes confederals
(«Columna Durruti»,«Roja y Negra», «Los
Aguiluchos», «Columna Carod-Ferrer»,
etc.), a més de
nombrosos militants de la CNT de Catalunya. Hi eren presents els
màxims
representats de les columnes, com ara Buenaventura Durruti, Gregorio
Jover, Antonio
Ortiz Cristóbal
Aldabaldetrecu, Julián Merino,
etc. La convocatòria d'aquesta important reunió
corregué a càrrec de Francisco
Carreño,
Pablo Ruiz i Julián Merino, i el Ple havia de debatre la
posició a adoptar
sobre una hipotètica col·laboració amb
elsòrgans de govern republicans o sobre
la necessitat de crear, al marge dels governs republicans, Consells
Regionals
de Defensa vinculats de manera federada a un Consell Nacional de
Defensa que
exerciria de govern central i així poder sustentar de manera
segura les
conquestes revolucionàries. Tots els representants admeteren
la
necessitat de
crear un Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA),
però
les diferències es
manifestaren sobre el seu caràcter i l'amplitud de les seves
competències.
Mentre els sindicats dels pobles veien necessari la creació
d'un
poder civil
que garantís als aragonesos la gestió de la
reraguarda i
la direcció de la
guerra enfront de les intromissions de les milícies
acantonades
a les comarques,és a dir, un nou òrgan que tingués
competències absolutes en tots els àmbits–justícia,
obres públiques, indústria, agricultura,
propaganda,
transports, ordre públic, sanitat,
educació, economia i guerra–
(«ComandamentÚnic»), els representants de les columnes,
per contra, es mostraren disconformes amb que el CRDA
tingués
poder de decisió
en qüestions bèl·liques. Curiosament
destacats
militants, com Máximo Franco o
Buenaventura Durruti, es mostraren partidaris que fos el CRDA el que
portés la
coordinació militar. La posició defensada per les
columnes, malgrat fos
minoritària, s'imposà i el nou òrgan
nasqué
sense un departament dedicat a la
guerra, depenent en aquesta matèria, com fins aleshores, del
Departament de
Guerra de la Generalitat de Catalunya. Es prengueren a més
altres dues
decisions complementàries: en el Departament de Guerra de la
Generalitat hauria
d'haver dos representants del CRDA i es creà
també un
Comitè de Guerra de les
forces militars al front d'Aragó, que assumia la
responsabilitat
del moviment
de les columnes. La composició i funcionament del CRDA es
decidiren en una
reunió del Comitè Regional de la CNT a
Alcanyís.
Es fixà provisionalment la
seva seu a Fraga i s'acordà la creació de set
departaments (Agricultura;
Economia i Abastaments; Informació i Propaganda;
Instrucció Pública; Justícia i
Ordre Públic; Treball; i Transports i Comerç),
que
assignaren en la seva
totalitat a militants de la CNT, a l'espera de la
incorporació
de dos representants
de la Unió General de Treballadors (UGT) i d'un representant
dels partits
republicans, tal com s'havia acordat en el Ple de Bujaraloz. La
presidència del
CRDA recaigué sobre el destacat militant anarcosindicalista
Joaquín Ascaso
Budría.
***
Cartell
de Le Monde
Libertaire (1977)
- Le
Monde Libertaire setmanari:
El 6 d'octubre de 1977 el periòdic anarquista editat a
París (França) Le
Monde Libertaire, òrgan de la Federació
Anarquista (FA), mensual des del
seu primer número d'octubre de 1954, passa a ser setmanari.
En 2004, per a
celebrar el seu cinquantè aniversari, el periòdic
va publicar un número
extraordinari i una antologia del seus millors articles sota el
títol Et
pourtant ils existent!
***
Cartell
de l'exposició
- Exposició«La
premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)»:
Entre el 6 i el 19 d'octubre
de 2008 té lloc a la Residència d'Investigadors
del CSIC, al carrer Hospital de
Barcelona (Catalunya), l'exposició «La premsa
llibertària de clandestinitat (1939-1975)»,
organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP)
d'aquesta ciutat i amb la
col·laboració del Centre Superior
d'Investigacions Científiques (CSIC) i del
Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. La
mostra arreplegà un bon
recull de publicacions llibertàries que es van editar
clandestinament durant el
franquisme. Com a complements d'aquesta exposició, el 8
d'octubre es realitzà
la conferència-debat «La clandestinitat
llibertària durant els anys 60. La
lluita de Defensa Interior (DI)», a càrrec de
Octavio Alberola, Ariane Grasnac,
Lluis Andrés Edo i Carles Sanz; i el 15 d'octubre el
debat-col·loqui «La
clandestinitat llibertària durant els anys 40 i
50», a càrrec de Manel Aisa i
Adolf Castaños. Aquesta mostra va ser exposada
posteriorment, entre el 10 i el
19 de desembre de 2008, al local de la Societat Coral «El
Micalet» de València
(País Valencià), enquadrada en les X Jornades
Llibertàries de la Confederació
General del Treball (CGT) de València; i entre el 30 de
gener i el 8 de març de
2009 a l'Espai Obert de Barcelona, dins del marc del «Febrer
Llibertari 2009».
Naixements
Attilio
Sassi
- Attilio Sassi: El
6 d'octubre de 1876 neix a Castel Guelfo di Bologna
(Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarcosindicalista Attilio Sassi, conegut com Bestione.
Nascut en una
modesta família bolonyesa, on son pare, analfabet, era
militant
internacionalista fortament influenciat per figures com Andrea Costa i
Amilcare
Cipriani. Paleta de professió, en 1895 Attilio
emigrà al Brasil on d'antuvi treballà
a Belo Horizonte i després a les mines de
manganès de Minais Girais i de
llenyataire. En aquests anys es formà sindicalment amb la
lectura d'Arturo
Labriola i de Georges Sorel i entrà en contacte amb
nombrosos immigrants
italians llibertaris. En 1904 retornà a Itàlia i
participà activament en
l'agitació política a Castel Guelfo i a Imola.
Els informes policíacs
d'aleshores el qualificaven de «rebel, mal educat,
força intel·ligent i de
discreta cultura». En 1905 es casà amb Maria Lucia
Coraluci, amb qui va tenir
cinc infants, tres dels quals van morir molt joves. Entre 1906 i 1907
romangué
com a emigrant a Suïssa, treballant de paleta i aconsellant
els sindicats
locals. De bell nou a Itàlia, establí relacions
amb Luigi Fabbri i Errico
Malatesta, formant part del grup «Amilcare
Cipriani» d'Imola. En aquesta època
col·laborà en diverses publicacions
llibertàries, com ara Il Pungolo, La
Voce Proletaria i Agitatore. Denunciat
per propaganda anticlerical,
va ser absolt. En aquesta època estava afiliat a la
Confederazione Generale del
Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), en el
corrent del sindicalisme
revolucionari, i fou nomenat secretari del Sindicat de Paletes d'Imola.
Participà
en el Comitè Nacional d'Acció Directa (CNAD) i en
1912 en la fundació de la
Unió Sindical Italiana (USI). Amb un gran prestigi arreu
d'Itàlia, la seva
activitat sindical es desenvolupà especialment a Imola,
Crevalcore i Piacenza,
on prengué part en la «Setmana Roja» i
formà part del comitè de suport als
anarquistes antimilitaristes Augusto Masetti i Attilio Moroni. Quan
esclatà la
Gran Guerra va fer costat el sector antimilitarista,
col·laborant en La Voce
Proletaria, Guerra di Classe i Volontà,
i enfrontant-se fins
i tot al carrer amb els partidaris de la intervenció. Durant
la postguerra
contribuí al desenvolupament de la USI, sempre
sotmès a vigilància policíaca i
empresonat durant breus períodes de temps. Va fer costat la
fuga de desertors
cap a Suïssa i l'abril de 1917 participà a
Florència, amb altres companys (Armando
Borghi, Pasquale Binazzi, Temistocle Monticelli, Virgilio Mazzoni i
Torquato
Gobbi), en una reunió clandestina de la USI on es
decidí imprimir un manifest
dirigit al poble revolucionari rus, preparar un pla insurreccionalista
i
adherir-se al Congrés Internacional d'Estocolm. L'agost de
1917, amb Borghi,
s'entrevistà amb dos representants del soviet rus. En
substitució d'Enrico
Melandri, el setembre d'aquell any fou enviat a Valdarno en nom de la
USI per
representar 5.000 miners i treballadors. En 1919 obtingué,
després d'una vaga
d'11 setmanes al crit de «Les mines per als
miners», la jornada de sis hores i
mitja per als minaires de Valdarno, primers del món a
aconseguir aquesta
conquesta juntament amb els picapedres del marbre de Carrara. Durant el
Bienni
Roig participà en un míting juntament amb Errico
Malatesta i envià una carta al
president del Consell de Ministres Francesco Saverio Nitti
amenaçant-lo
d'engegar una vaga general si el Govern italià
bloquegés el subministrament de
paper per al diari anarquista milanès Umanità
Nova. El 23 de març de
1921 els minaires de San Giovanni Valdarno s'aixecaren contra els
patrons i els
feixistes locals, i calaren foc les oficines de la direcció
de la Societat
Minera, provocant la mort de l'enginyer Agostino Longhi; en el
procés judicial,
Sassi va ser condemnat a 16 anys de presó i 55 treballadors
a diverses penes
fins a 30 anys. Després de complir la pena en dures
condicions carceràries i
sotmès a continus trasllats (Perugia, Spoleto i
Portolongone), en 1925 va ser
alliberat per un indult, però tres anys més tard
va ser confinat a l'illa de
Ponça, pena que finalment va ser commutada per una
amonestació. Sempre vigilat
fins a la caiguda del feixisme, les autoritats certificaren la seva
relació amb
antifeixistes francesos. Al final de la II Guerra Mundial, en 1945
contribuí a
la reconstrucció de la Conferedazione Generale Italiana del
Laboro (CGIL,
Confederació General Italiana del Treball) i fou nomenat
secretari de la Federazione
Italiana Minatori e Cavatori (FIMEC, Federació Italiana de
Minaires i
Picapedrers), sempre defensant el sindicalisme llibertari i
l'acció directa. Amb
Mario Mari promogué el Comitè Provisional de la
Cambra del Treball reunit a
Arezzo i a Valdarno. En 1947 col·laborà amb el
sindicalista, aleshores
comunista, Giuseppe Di Vittorio a Roma, fet que no va ser ben vist pel
sector
anarcosindicalista. No obstant això, sempre
manifestà el seu rebuig al
comunisme soviètic. En 1956 va fer el seu últim
discurs en el IV Congrés de la
CGIL celebrat a Roma. Attilio Sassi va morir el 24 de juny de 1957 a
Roma
(Itàlia) i el seu funeral va ser compartit per militants de
la Federació
Anarquista Italiana (FAI) i del Partit Comunista d'Itàlia
(PCI), realitzant el
parlament fúnebre Armando Borghi. En 2001 el municipi de
Caviglia posà el seu
nom a un dels seus principals carrers. En 2008 Tomaso Marabini, Giorgio
Sacchetti i Roberto Zani publicaren la biografia Attilio
Sassi detto
Bestione. Autobiografia di un sindacalista libertario (1876-1957).
Attilio
Sassi
(1876-1957)
***
Ethel
Mannin fotografiada per Paul Tanqueray (1930)
- Ethel Mannin: El 6
d'octubre de 1900 neix a Clapham, suburbi de
Londres (Anglaterra), la popular novel·lista i escriptora de
viatges
llibertària Ethel Edith Mannin. D'origen
irlandès, fou la major de tres germans
de la parella socialista formada per Robert Mannin i Edith Gray Mannin.
Començà
a escriure quan tenia set anys i als 10 publicà el primer
conte. En 1915 acabà
la seva educació formal, sempre a escoles
públiques, i començà a treballar de
taquígrafa per a l'agència de publicitat de
Charles F. Highman. En 1917 es
convertí en l'editor associat del periòdic
esportiu i teatral The Pelican,
càrrec que ocuparà fins al 1919, quan aquesta
revista deixà de publicar-se.
Aquest mateix any es casà amb Alexander Porteous, que
també treballava en
l'agència Highman i de la qual arribarà a ser el
gerent general; d'aquest
matrimoni naixeria un fill, Jean. En 1923 presentà la
primera novel·la a un
concurs literari i malgrat no aconseguí el guardó
els patrocinadors li
publicaren l'obra. En 1925 aconseguí el primerèxit comercial i de crítica amb
la novel·la Sounding brass. En 1930
publicà la seva primera
autobiografia, Confessions and impressions, que fou
considerada força
escandalosa a causa de les descripcions de les seves relacions
extramatrimonials
i dels seus costums bisexuals. Entre 1934 i 1935 mantingué
una intensa, però
problemàtica, relació sentimental i
intel·lectual amb el poeta William Butler
Yeats; també fou amant un temps de Bertrand Russell. A poc a
poc es convertí en
una autora prolífica --publicà més de
cent llibres (novel·les, viatges,
autobiografies, llibres infantils i educatius, contes, etc.) i la seva
intenció
era publicar una novel·la i una obra de no ficció
cada any--, alhora que en una
dona políticament i socialment compromesa, ja que els seus
temes foren la dona
treballadora, el feminisme, el sexe, el pacifisme, l'anarquisme, la
Guerra
Civil espanyola, l'anticolonialisme, l'agnosticisme i altres temes
socials.
D'antuvi va fer costat el Partit Laborista, però ja durant
els anys trenta es
va desil·lusionar del socialisme. En 1936 visità
la Unió Soviètica i tornà
horroritzada del comunisme. Milità en l'Independent Labour
Party (ILP, Partit
Laborista Independent), però dins l'anarcosindicalisme i
l'anarquisme. Quan
esclata la Revolució espanyola, participà
activament amb Solidaritat
Internacional Antifexista (SIA) i féu costat Emma Goldman,
de qui escriurà un
assaig titular Red Rose (1941). Dedicava molt poc
temps a son marit,
estimant-se més la companyia de literats i de
polítics de l'esquerra, per la
qual cosa el matrimoni entrà en crisi i es divorciaren en
1938. Aquest mateix
any es casà amb Reginald Reynolds, un quàquer
activista pacifista i amic de
Mahatma Gandhi. En 1948 publicà una de les seves
novel·les més populars, Late
have I Loved thee.
Fou una fervent antisionista i sempre es mostrà molt
preocupada per la situació dels refugiats palestins,
dedicant
molts d'articles
al tema. En 1958, després de la mort de son segon marit, es
dedicar a viatjar
arreu del món i a escriure reportatges i llibres infantils.
Encara que gran
part de sa vida transcorregué a Anglaterra (Wimbledon i
Devon),
també visqué a
Connemara (Irlanda). En 1975 es retirà de
l'escriptura. Ethel Mannin va morir
el 5 de desembre de 1984 a l'hospital de Teignmouth (Devon, Anglaterra)
per les complicacions sorgides després de fracturar-se
la pelvis en una caiguda a la seva casa de Shaldon el juliol d'aquell
any. Molts lectors de la llengua anglesa es van introduir a
l'anarquisme
llegint les seves obres.
***
Luca Bregliano
- Luca Bregliano: El
6 d'octubre de 1901 neix a Ospedaletti (Ligúria,
Itàlia) l'anarquista Luca
Pierre Bregliano, conegut com Luc
Bregliano. En els anys vint ja el trobem expatriat a Marsella
(Provença,
Occitània), on formà part del moviment anarquista
amb altres companys, com ara
Giovanni Dupuy, Giulio Bacconi i Sabatino Gambetti. A
començament dels anys
trenta entrà en el grup Action Libertaire (AL) de Marsella,
organitzat, entre
d'altres, per Martial Desmoulins. En 1934 ingressà en el
grup «Aurora» (Angelo
Girelli, Edoardo Angeli, Celso Persici, Marcello Cicero, etc.), adherit
a la
Federació Anarquista del Sud-est. El 20 de maig de 1934
participà en una reunió
anarquista amb altres companys (Giulio Bacconi, Rodomonte Nesi,
Marcello
Cicero, Lanciotto Persico, Senofonte Pisani e Angelo Girelli, etc.),
trobada
que fou reportada per la policia. Durant els anys del Front Popular
formà part
de la Federació Anarquista Provençal (FAP) i en
1937 va ser nomenat secretari
de la Joventut Anarquista de Marsella. En aquests anys
col·laborà en diferents
periòdics anarquistes, com ara La
Voix
Libertaire i Le Combat Syndicaliste,òrgan de la Confederació General del Treball
Sindicalista Revolucionària
(CGTSR). El seu nom figurava en el registre dels anarquistes a vigilar
per les
autoritats de Marsella. En 1938 formà part d'un nou grup
format per una dotzena
de membres, sobretot antics militants del grup«Germinal», que actuava sota el
nom de «Les Anarquistes de Provence» i que es
mostrà en desacord amb les
posicions adoptades per la Unió Anarquista (UA).
Després de la II Guerra
Mundial fou membre de la Federació Anarquista (FA) i de la
19 Unió Regional de
la Confederació Nacional del Treball de França
(CNTF), de la qual fou primer
tresorer i, a partir de 1952, secretari. Entre el 19 i el 23 de juliol
de 1953
participà com a delegat en el VIII Congrés de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) que se celebrà a Puteaux (Illa de
França, França). En 1958 respongué
l'enquesta patrocinada per Le Monde
Libertaire sobre el referèndum constitucional, que
fou publicada el
setembre d'aquell any sota el títol Les
anarchistes et le référendum. Enquête
du «Monde libertaire». A més
dels
citats periòdics, trobem articles seus en Le
Libertaire, Le Monde Libertaire
iBulletin Intérior de la FAP.
Luca
Bregliano va morir en 1967 o 1968 a Marsella (Provença,
Occitània).
Luca Bregliano
(1901-196?)
***
Portada
d'un llibre de Jean Souvenance
-
Jean Souvenance:
El 6 d'octubre de 1903 neix a Antrain (Bretanya) l'escriptor,
dramaturg, pacifista,
lliurepensador i llibertari Serge Grégoire, més
conegut com Jean Souvenance.
De família modesta, va estudiar secundària a
Saint-Brieuc. Va guanyar-se la
vida com a cap d'oficina de la prefectura de Morbihan. Va
col·laborar en
nombroses publicacions anarquistes i anticlericals (Le Semeur,La
Voix Libertaire, L'Idée Libre,L'Unique, Ce qu'il faut
dire, Défense de l'homme). Com
a militant pacifista va fundar, amb
Léo Lambert, la Unió Internacional de les
Joventuts Pacifistes; va ser membre
del Comitè Director de la Lliga Internacional dels
Combatents de la Pau; i,
després de la II Guerra Mundial, va fundar el Partit
Pacifista
Internacionalista (PPI). Va obtenir un càrrec a Saint-Brieuc
i s'hi va
instal·lar, fent una gran amistat amb l'escriptor socialistaLouis Guilloux.
Va presidir la Libre Pensée de Côtes-du-Nord
(Bretanya) fins a la seva mort. És
autor de nombrosos llibres, fullets i peces teatrals, com ara Amour d'enfance (1926),Comment
elles se donnent: quelques-unes parmi d’innombrables
(1930), Alger
(1931), Louis Grégoire, artiste-peintre (1872-1928)
(1931), Réformé
100 pour 100: tragique histoire d’un ancien poli
(1931), Le livre de
l’adieu (1932), Anthologie desécrivains pacifistes (1933 i 1937,
dos toms), Un Matricule? Non! Un homme (1934), Rammler,
héros méconnu
(1935), Jours sombres: tristes souvenirs de la vie militaire
(1935), A
travers l'Europe centrale: souvenirs et impressions de voyage
(1936)
(1938), Retour d’Italie fasciste (1938), Vengeance
féminine: théâtre
(1940), Frères inférieurs
(1943), Lettres sur l’Islam (1944), Pour
un Parti Pacifiste Internationaliste, PPI (1945), Médaillons:
notes sur
Espé de Metz (1870-1937) et L. Barbedette (1890-1942)
(1945), Pour elle
(1945), Ce qui fut (1946), Fraternité
(1947), La muflerie en
guerre (1948), Les hommes
déculottés (1952), Rêves
et combats
(1961), entre altres. Jean Souvenance va morir el 25 de desembre de
1962 a
Saint-Brieuc (Bretanya). Un grup de la Federació Anarquista
francesa va
prendre, en 2003, per nom «Jean Souvenance».
Defuncions
Afusellament
de Paulí Pallàs segons La
Campana de Gràcia
-
Paulí Pallàs i
Latorre: El 6 d'octubre de 1893 és afusellat a
Barcelona (Catalunya)
l'anarquista Paulí Pallàs i Latorre. Havia nascut
l'1 de desembre de 1862 a Cambrils (Baix
Camp, Catalunya) i era fill d'un picapedrer de Maella. Va tenir una
infància
molt dura i va aprendre l'ofici de caixista, convertint-se en un gran
lector i
un convençut anarquista. Va viatjar molt per
França i Itàlia. A l'Argentina va
conèixer Errico Malatesta amb qui va viatjar fins a la
Patagònia. Va residir a
Rosario, on va obtenir fama de culte i instruït; com a
anarcocomunista va fer
mítings a l'Argentina i se celebra molt el de l'1 de maig de
1890 a Rosario.
Segons alguns historiadors, l'1 de maig de 1891 va llançar
una bomba al teatre
Alcántara de Rio de Janeiro (Brasil). Perseguit, va tornar a
Barcelona, on va
retrobar Malatesta que acabava d'arribar. Com no va trobar feina, va
comprar
una màquina de cosir i va fer feines per a una
fàbrica tèxtil. En aquella època
va pertànyer al grup anarquista barceloní«Benvenuto Salud», del qual formaven
part Manuel Archs Solanelles i Pere Marbà. El 24 de setembre
de 1893, dia de la
Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya) va
llançar dues bombes Orsini al crit
de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del
capità general de Catalunya
Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest
anava a passar revista a les
tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner
de la
Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre
militants obrers a
Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i
diversos ferits,
entre els quals el mateix capità general i tres generals.
Amb la confusió dels
fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels
cavalls dels militars i
altres com a conseqüència dels trets efectuats per
membres de la guàrdia civil.
Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un
tribunal militar el
29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6
d'octubre, va ser
afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona); les sevesúltimes paraules van
ser premonitòries: «La venjança
serà terrible.» La seva acció
vindicativa
--l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser
anomenat-- va tenir molt de ressò i
el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar
la seva conducta.
Va impressionar la gran enteresa amb la qual va suportar
l'execució i els
periòdics anarquistes de l'època (La
Controversia, El Oprimido, La
Revancha), es van fer ressò de la seva figura. Va
justificar la seva acció
contra Martínez de Campos en considerar que era una ofensa
contra la humanitat
nomenar-lo capità general de Catalunya. Una carta seva
autobiogràfica escrita
el 3 d'octubre de 1893 va ser publicada un dia després de la
seva mort en el
periòdic El País. Com a fet
paradoxal es va donar la circumstància que
després de l'execució de Pallàs, el
cruel general Martínez Anido va protegir
especialment sa família de Pallàs: va posar sa
companya a fer feina de cuinera
a ca seva i va protegir son fill durant tota sa vida, que va acabar
sent un
destacat militant del Sindicat Lliure. Com a protesta per
l'execució de Pallàs,
Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques
del Gran Teatre
del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant
així una llarga etapa
anarcoterrorista a Barcelona.
Paulí Pallàs i Latorre
(1862-1893)
***
Carranque
de Ríos durant la promoció de la seva primera
novel·la (1934)
- Andrés Carranque de
Ríos: El 6
d'octubre de 1936 mor a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i
actor
cinematogràfic anarquista Andrés Carranque de
Ríos. Havia nascut el 25 d'abril
de 1902 a Madrid (Espanya). Fou el fill major d'una família
humil nombrosa
d'origen manxec formada per 14 germans, dels quals només
sobrevisqueren la
meitat, que vivia a la zona del rastro madrileny.
Son pare, Juan de Mata
Carranque, era el porter de l'Escorxador Municipal de Madrid i sa mare,
Custodia Ríos del Campo, cosia a casa per
encàrrec. Gairebé no va anar a
l'escola i quan tenia sis anys començà a vendre
diaris pel carrer per ajudar sa
família. Quan va fer els 13 anys entrà com a
model a l'Escola de Belles Arts i
poc després d'aprenent en una ebenisteria. En aquestaèpoca fundà, amb Ramón J.
Sender i altres, el grup anarquista «Spartacus».
L'agost de 1917 participà
activament en la vaga general revolucionària i en l'assalt
de les botigues de
queviures, fet pel qual va ser tancat a la presó Model de
Moncloa, moment que
aprofità per escriure poemes. En aquests anys
viatjà freqüentment amb sa mare
per pobles de la Manxa (Almagro, Daimiel, etc.). En 1918
abandonà la llar
familiar i va fer de tot per tot --peó miner i envernissador
a Bilbao,
descarregador del moll a Santander, etc.-- i s'embarcà en un
vaixell mercant
fent-se passar per fogoner, però quan va ser descobert fou
abandonat a Anvers
(Flandes), on va fer d'estibador portuari. Fent de rodamón
per París (França)
va ser empresonat i en 1920 retornà a la
Península. Després d'un temps per Sant
Sebastià passant misèries, regressà a
Madrid. Arran de l'assassinat del
president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, el 8
de març
de 1921 a Madrid, a mans d'un escamot anarquista, imprimí i
repartí un manifest
subversiu on justificava la seva«execució» i feia una crida a la lluita
armada; per aquest fet hagué de fugir i va ser detingut a
Fuengirola per la
Guàrdia Civil --mentre es banyava nu a la platja-- i
empresonat a Màlaga i
després a la presó Model de Madrid mig any, mesos
que dedicà a la lectura. Un
cop en llibertat provisional, entre 1922 i 1923 visqué a
París, on treballà
d'envernissador amb el suport d'amics anarquistes. A la capital
francesa
començà a interessar-se per la literatura
(François Villon, Paul Verlaine,
etc.), freqüentant biblioteques i museus. De bell nou a
Madrid, intentà viure
de les lletres, publicant un llibre de poemes
misticoàcrates, Nómada
(1923), editat pel ouataire anarquista Miguel Pérez Ferrero
i del qual només es
van vendre cinc exemplars. Entre 1923 i 1924, en plena dictadura de
Primo de
Rivera, va fer el servei militar, primer en Artilleria i
després a les oficines
del Govern Militar, experiència que li resultà
força dura. Després va fer un
munt de feinetes a Madrid i a diversos pobles castellans (paleta,
rajoler, venedor
ambulant de navalles i tabac, fent subscripcions de revistes«porta a porta»,
lector d'auques ambulant, mànager de boxa del seu
germà Juan de Mata, model de
nus a l'Escola de Belles Arts, etc.). En aquesta època
conegué Eugenia Castañer
(Ena o Enina), dona liberal i
amb fort caràcter que esdevingué sa
companya. Després s'introduí en el món
del cinema, mut aleshores, de la mà de
la penya de cineastes «Los Caimanes» i
arribà a ser un actor de cert renom,
protagonitzant en 1927 la surrealista i futurista Al
Hollywood madrileño,
amb Estanislao María de Aguirre, guió de
Pío Baroja i dirigida per Nemesio M.
Sobrevila --actualment desapareguda. En 1928 participà en la
pel·lícula Zalacaín
el aventurero, dirigida per Francisco Camacho, oportunitat
que aprofità per
conèixer personalment Baroja. En 1929 treballà en
la pel·lícula La del Soto
del Parral, de León Artola, i en El
héroe de Cascorro, d'Emilio
Bautista. Entre 1930 i 1931 visqué novament a
París amb l'objectiu d'obrir-se a
noves perspectives com a actor de doblatge en el cinema sonor als
estudis de
Joinville de la Paramount, coneixent l'escriptor Jean Cassou i fent
amistat amb
el poeta surrealista René Crevel. Decebut per la manca de
contractes
cinematogràfics, es lliurà a la literatura,
passant privacions de tota casta
--es diu que es guanyava la vida com a gigoló a Madrid i
Barcelona. En 1934
l'editorial Espasa li va fer un contracte i li publicà la
seva primera
novel·la, Uno, prologada per
Pío Baroja --que el va nomenà«golfante», qualificatiu
que no va agradar al prologat--, que havia escrit dos anys abans sota
la
influència dels escriptors russos (Dostoievski, Krupin,
Andreiev, Gladkov,
Gogol, Txékhov, etc.) i que va ser traduïda al rus
immediatament. En 1935
viatjà a París amb la delegació
espanyola al I Congrés Internacional per a la
Defensa de la Cultura com a corresponsal del periòdic Heraldo
de Madrid.
Aquest mateix any publicà la seva segona
novel·la, La vida difícil, i
l'any següent Cinematógrafo,
crítica esteticosocial novel·lada amb
fortes influències dostoievskianes. La seva obra, de clars
tons barojians, és
marcadament antiretòrica i realista, dirigida i
protagonitzada per a les
classes menys afavorides (obrers, presos, anarquistes, nihilistes,
etc.) i
força revolucionària i crítica. A
més de les tres novel·les citades
publicà
contes i relats breus: Un astrónomo
(1924), En invierno (1933), En
la cárcel (1933), El método
(1933), Los primeros pasos
(1933), De la vida del señor Etcétera
(1933), Los trabajadores
(1933), Gente joven (1934), De tres a
cinco de la madrugada
(1934), El señor director (1935), Y
el sol sale (1935), etc. Publicà
(articles, contes, poemes, etc.) en nombroses publicacions
periòdiques, com Ahora,Bidasoa, Ciudad, España,Estampa, Heraldo de
Madrid, Línea, Nuevo
Mundo, La Pantalla, Tensor,¡¡Tierra!!, La Voz,
etc. Ándres Carranque de Ríos va morir el 6
d'octubre de 1936 a Madrid (Espanya) a conseqüència
d'un càncer d'estómac. Pòstumament,
en 1998, es publicaren les seves obres completes editades per
José Luis Fortea.
En 2006 Asís Lazcano publicà La sombra
del anarquista, biografia
novel·lada de l'escriptor.
***
Luis
Castillejo Villar
- Luis Castillejo Villar:
El 6 d'octubre de 1936 és afusellat davant els
murs de la fortalesa militar del Monte Hacho (Ceuta, Nord
d'Àfrica) el destacant
militant anarcosindicalista Luis Castillejo Villar. Electricista de
professió,
treballava per a una empresa d'enllumenat. Durant els anys vint fou un
dels
militant més importants de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) de Ceuta
i amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la
consegüent
reorganització del moviment anarcosindicalista la seva
figura
sobresortí
especialment. Durant els anys de la II República espanyola
es
distinguí com a
orador en mítings i fou detingut en diverses ocasions durant
reivindicacions
obreres. El juny de 1935 fou un dels organitzadors del Partit
Sindicalista,
fundat per Ángel Pestaña l'abril de 1933, i del
qual fou
president. Fou un dels
principals organitzadors dels actes del Primer de Maig de 1936. El 17
de juliol
de 1936, en les primeres hores de l'aixecament, fou detingut pels
insurgents
feixistes. Les autoritats militars muntaren un macrojudici amb
cinquanta
militants ceutins (anarcosindicalistes, socialistes i uns pocs
comunistes),
entre els quals posaren de relleu Castillejo com a cap de turc, i tots
sota
l'acusació d'«adhesió a la
rebel·lió». El macrojudici es
dividí en
quatre consells
de guerra (16, 17 i 19 de setembre i 3 de novembre de 1936) a la
Caserna de
Sanitat del Rebellin i com a resultat van ser afusellades 26 persones i
la
resta foren condemnades a llargues penes de presó.
***
Faustino
Gil Calvo a la fira de Villalpando
- Faustino Gil
Calvo: El 6 d'octubre de 1936 és assassinat a
Zamora (Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Faustino Gil Calvo. Havia nascut el 14 de
març de 1914 a
Villalpando (Zamora, Castella, Espanya). Jornaler de
professió, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El 14 de setembre
de 1936 va ser
apressat pels feixistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort
sota
l'acusació d'haver-se resistit a l'aixecament franquista.
Faustino Gil Calvo va
ser afusellat el 6 d'octubre de 1936 al cementiri municipal de Zamora
(Castella,
Espanya) juntament amb cinc persones més (Belisario
García Barbero, Lázaro
García Barbero, Román Mansilla
Fernández, Joaquín Salgado Matías i
Francisco de
la Torre García).
***
Alphonse
Tricheux
- Alphonse Tricheux:
El 6 d'octubre de 1957 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista
Alphonse Tricheux. Havia nascut el 22 de gener de 1880 a Lesinhan de
las
Corbièras (Llenguadoc, Occitània). Obrer del
metall, fou sindicalista com son
pare i va militar amb sos dos fills, Eugène i Marius, i
Alexandre Mirande, V.
Nan, Teulé, Membrado, Chartris, Bodomini, Vlado, Georges
Adam i altres, en el
grup anarquista «Bien-Être et
Liberté» de la Unió Anarquista de
Tolosa. Després
de la mort del militant anarquista i guerriller búlgar
Dimitar Balkhov (Gaidarov),
el 20 de febrer de 1932, Tricheux adoptà son fill, Georges
Balkhov, que restà
com a un membre més de sa família. En 1925
esdevingué un dels responsables de
la Federació Anarquista del Midi i entre el 15 i el 16
d'agost d'aquell any
representà els obrers tolosans en el Congrés de
la Federació Revolucionària del
Llenguadoc, amb Jean Artigolle, René Ghislain, Montgon,
Respaut, Marcel
Raynaud, Darguy i Bertrand. L'abril de
1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per un delicte de
premsa («provocació
de militars a la desobediència»).
Després es va adherir a la Confederació
General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), de
Pierre Besnard, i
milità en la Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR), i organitzarà
l'octubre de 1931 un congrés a Tolosa. Com a pacifista
estava afiliat a la«Lliga internacional dels combatents de la pau». El
juliol de 1936, amb sa
companya Paule Tricheux i sa filla Noëla, marxà a
l'Espanya revolucionària i
prengué part en les col·lectivitzacions
llibertàries, especialment a Puigcerdà.
Paule hi participà en la creació del«Grup d'acció cultural i d'educació de
dones llibertàries», del qual va ser la
responsable de propaganda, i que a
causa dels esdeveniments es transformà en centre d'acollida
i de solidaritat
del Comitè Pro Refugiats de Puigcerdà per als
asilats que fugiren de Màlaga. El
27 d'abril de 1937 el govern català, obeint els
estalinistes, posaren terme a
les col·lectivitzacions a Puigcerdà, com ho feren
una setmana més tard a
Barcelona. Els guàrdies d'assalt mataren nombrosos
anarquistes, com ara Antonio
Martín, i els militants francesos foren expulsats o
empresonats, com Alphonse
Tricheux, qui fou acusat calumniosament de robatori. Alliberat, es
reincorporà
a la seva petita granja a Tolosa, la qual serví durant la
guerra de lloc de
trobada discret pels anarquistes, els quals hi organitzaren el 19 de
juliol de
1943 un congrés clandestí, amb Étienne
Guillemeau, René i Marcelle Clavé,
Charles i Maurice Laisant, Volace, André Arru i
Noël, entre d'altres. Després
de la guerra i fins a la seva mort milità en el grup de
Tolosa de la Federació
Anarquista (FA).
***
Gaetano
Trigari
- Gaetano Trigari:
El 6 d'octubre
de 1957 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista Gaetano Trigari. Havia
nascut el 10 d'octubre de 1895 a Granarolo dell'Emilia
(Emília-Romanya, Itàlia).
Sos pares es deien Agostino Trigari i Rita Brogli. Es guanyava la vida
fent de
ferrer. Antimilitarista convençut, en 1914
aconseguí ser declarat exempt per
fer el servei militar per «malaltia mental»,
però fou internat en un hospital
psiquiàtric a Bolonya. En 1921 s'exilià
clandestinament a França i
posteriorment a Luxemburg i a Suïssa. L'estiu de 1936
marxà com a voluntari a
la guerra d'Espanya i lluità com a milicià en
l'anarquista «Columna Roja i
Negra» al front d'Aragó. L'abril de 1937 va ser
ferit a la cama esquerra durant
els combats a Osca. L'octubre de 1938 retornà a
França i fou internat als camps
d'Argelers, Gurs i Vernet. El gener de 1941 creuà
clandestinament la frontera
italiana i el 10 de març va ser detingut a Bolonya. Jutjat,
el 15 d'abril de
1941 va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene.
L'agost
de 1943 va ser alliberat i, encara que sota vigilància,
establí contacte amb la
Resistència, però el 19 de setembre d'aquell any
fou novament detingut per
activitats antifeixistes. Tancat a la presó de San Giovanni
in Monte de
Bolonya, el 28 de febrer de 1944 va se deportat pels nazis al camp de
concentració de Dachau (Baviera, Alemanya) i
després traslladat al de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria).
Després de l'alliberament del camp el 5 de maig
de 1945, pogué retornar a Itàlia.
Després de la II Guerra Mundial, fou
reconegut com a partisà des del novembre de 1943.
***
Necrològica
de Sylvain Wisner apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 d'octubre de 1966
- Sylvain Wisner: El
6 d'octubre de 1966 mor a Ieras (Provença,
Occitània) l'escriptor anarquista
Sylvain Wisner. Havia nascut cap el 1900 a Romania. Perseguit per la
seva
lluita contra el govern d'Ion Antonescu i la monarquia de Carles II de
Romania,
hagué de fugir del país i a
començament dels anys trenta es refugià a l'Estat
espanyol.
D'antuvi s'instal·là a València
(País Valencià) i posteriorment a Barcelona
(Catalunya). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936,
s'enrolà com a
milicià en una columna de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i participà
en diversos combats, especialment a Siétamo (Osca,
Aragó, Espanya). En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i en
1941 va ser deportat a Algèria.
En 1948 publicà l'assaig L'Algérie
dans
l'impasse. Démission de la France, on
denuncià les malifetes del
colonialisme francès. Quan la guerra d'Algèria,
va ser repatriat a França. Ja
gran i malalt, es va retirar a la llar d'avis Beau Séjour
d'Ieras, on morí poc
mesos després.
Sylvain Wisner
(c.1900-1966)
---
Continua...
---