[11/09] Baldin - Vieira - Barberà - Berthier
- Lara - Palerm - Koven - Millán Calvo - Molina - Ducauroy -
Quental - Mascii - Fernández Egea - Martínez -
Ferrer Farriol - Colina - Sánchez Fuster - BassaveAnarcoefemèrides
de l'11 de setembre
Naixements
![Alchini Baldin]( "Alchini Baldin")
Alchini
Baldin
-
Alchini Baldin: L'11 de setembre de 1867 neix a Treviso
(Vèneto, Itàlia)
l'anarquista Alchini Baldin. Pintor de professió, en 1890 va
ser detingut a
Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) per«robatori», però finalment el seu cas va
ser sobresegut. En 1894 vivia al número 10 del carrer de
Jésus de Niça (País
Niçard, Occitània), on havia arribat l'any
anterior procedent de les poblacions
provençals de Grassa i d'Antíbol. Fitxat com a«anarquista militant»,
freqüentava els companys d'aquestes poblacions. En 1901 va ser
buscat senseèxit per la Prefectura de Policia del departament dels Alps
Marítims i en 1903
figurava en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsats residents
fora de
França, però la seva residència era
del tot desconeguda. En 1906, segons
informes policíacs, vivia al número 13 del carrer
de la Croix de Niça.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
![Alexandre Vieira]( "Alexandre Vieira")
Alexandre
Vieira
- Alexandre
Vieira: L'11 de setembre de 1880 neix a Santo Ildefonso
(Porto, Nord,
Portugal)
el propagandista anarcosindicalista Alexandre Vieira, un dels
principals
organitzadors del moviment sindical portuguès. Poc
després amb sa família es
traslladà a Viana de Castelo i quan tenia 10 anys
començà com a aprenent en un
taller de caldereria. Quan tenia 15 anys marxà a Coimbra per
aprendre l'ofici
de tipògraf, professió que ja mai no abandonaria.
Fou delegat de la Lliga
d'Arts Gràfiques i secretari general de la
Federació d'Associacions Obreres
(FAO) de Viana do Castelo. Entre 1903 i 1905 dirigí O Lutador, òrgan de la FAO. En
aquests anys col·laborà en O
Gráfico i en A Voz do
Operário. En 1906 s'establí a Lisboa i
esdevingué un dels
responsables de l'Associació de Componedors
Tipògrafs, de la Unió de les Arts
Gràfiques i de la Federació de
Tipògrafs del Llibre i de la Premsa. Com molts
altres obrers, arran d'escoltar la conferència
d'Emílio Costa «Acció directa i
acció legal» esdevingué anarquista. Fou
un dels membres fundadors del Grup de Propaganda Sindicalista (GPS). En
1908
cofundà amb l'anarquista Pinto Quartin i amb el socialista
Fernandes Alves A Greve. Diário
operário da manhã,
periòdic sindicalista que dirigí i
composà tipogràficament fins al 1919. El 13
de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de
crear I República,
fundà el setmanari O Sindicalista.Órgão
da Comissão Executiva do Congresso Sindicalista
que dirigí fins al 1916. En
aquesta època va ser un dels que més
lluità per a la creació de la Casa
Sindical, futur germen de l'organització obrera lisboeta. El
maig de 1914
participà activament en els debats i les resolucions del
Congrés Obrer Nacional
celebrat a Tomar i que donarà lloc a la creació
de la Unió Obrera Nacional
(UON), organització de la qual va ser nomenat secretari
general de la Comissió
Executiva. A partir de gener de 1916 edità O
Gráfico. Órgão oficial da
Federação Portuguesa dos Trabalhadores do Livro e
do
Jornal. L'abril de 1917 fou un dels fundadors d'O
Movimento Operaio, revista mensual de la UON que
dirigí fins el
setembre de 1918, i a partir del 23 de febrer del 1919
dirigí d'A Batalha. Porta voz da
organização operária
portuguesa, diari de la Confederació General del
Treball (CGT) de Portugal.
Com a secretari de la UON i membre destacat de la CGT,
participà com a delegat
en diversos congressos, com ara el I Congrés Nacional
Gràfic (1905), el II
Congrés Nacional Gràfic (1907), el II
Congrés Sindicalista (1911), el I Congrés
Nacional Obrer (1914), la Conferència Tipogràfica
de Lisboa (1915), la
Conferència Obrera Nacional (1917), el II Congrés
Nacional Obrer (1919), la Conferència
de Sindicats de Lisboa (1922), la Conferència Intersindical
Gràfica (1924),
etc. A més, en 1928 fou «delegat
fraternal» de l'Associació de Tipògrafs
de
Lisboa en el IV Congrés de la Internacional Sindical Roja
(ISR), celebrat a
Moscou (URSS). Per les seves activitats va ser empresonat en algunes
ocasions
(1911, 1917, 1920, etc.) a diverses presons (Limoeiro, Govern Civil,
Fort
d'Elvas, etc.); en 1920, en un d'aquests tancaments,
emmalaltí de tuberculosi.
Fou cap de la impremta editora de la revista Seara
Nova, publicació en la qual
col·laborà. Quan Jaime Cortesão i
Raul Proença assumiren la gerència de la
Biblioteca Nacional s'encarregà de
dirigir la seva tipogràfica i posteriorment, quan el
conservador Fidelino de
Figueiredo n'assumí la direcció,
arribà a les mans amb aquest en la defensa
dels drets del personal gràfic, fet pel qual va ser
processat, condemnat a 30
dies de presó correccional i alliberat el 23 de juny de
1927. En aquest mateix
1927 refundà, amb Perfeito Carvalho i altres, el Grup de
Propaganda
Sindicalista (GPS) amb els mateixos plantejaments que l'anterior grup.
En 1931
intentà crear amb Emílio Costa el Nucli d'Estudis
i Propaganda del Sindicalisme
(NEPS). Durant nombrosos anys, fou membre del Consell
d'Administració de la Universitat
Popular Portuguesa (UPP) --fou inaugurada el 27 d'abril de 1919 a
Lisboa--, a
instàncies del seu fundador Ferreira de Macedo, al costat de
Bento Caraça, Dias
Amado, Avelino Cunhal, José Carlos de Sousa i Augusto Carlos
Rodrigues. També fou
un dels organitzadors de l'Associació dels Inquilins
Lisboetes (AIL). Entre 1928
i 1932 visqué exiliat a París
(França), on treballà en una impremta. Entre les
seves obres podem destacar Em volta da
minha profissão. Subsídios para a
história do movimento operário no Portugal
continental (1950), Como se
corrigem
provas tipográficas. Noçõesúteis para quem manda executar impressãoàs
tipografias (1951, amb Gonçalves
Piçarra), Figuras gradas do
movimento social português (1959), Delegacia
a um congresso sindical (1960,
sobre el IV Congres l'ISR de 1928), No
domínio das artes graficas. Selecção
de artigos publicados em jornais de organismos
gráficos (1967), Para a
história do
sindicalismo em Portugal (1970 i 1974) i Portugal,
l'autre combat. Classes et conflits dans la
société
(1975, amb altres). Alexandre Vieira va morir durant la nit del 25 al
26 de
desembre de 1973 a Lisboa (Portugal). En 1985 Alberto Pedroso i
António Ventura
publicaren la biografia Alexandre Vieira.
30 anos do sindicalismo português.
Alexandre
Vieira
(1881-1973)
***
![Foto antropomètrica de Mique Barberà Solà (16 de març de 1917)]( "Foto antropomètrica de Mique Barberà Solà (16 de març de 1917)")
Foto
antropomètrica de Mique Barberà Solà
(16 de març de 1917)
-
Miquel Barberà Solà: L'11 de
setembre de 1891 neix a Godall (Montsià,
Catalunya) l'anarquista Miquel Barberà Solà. Sos
pares es deien Miquel Barberà
i Cinta Solà. Jornaler de professió,
emigrà duran cinc anys a Buenos Aires
(Argentina) on fou membre d'un grup anarquista. Cap el 1910
arribà a França i
s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània). En
1914 s'instal·là a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) i l'any següent
treballava en una destil·leria a Bajas
(Llenguadoc, Occitània). El 13 de setembre de 1916 va ser
fitxat per la policia
de Perpinyà com a «anarquista militant
propagandista». Sa companya fou Dolors
Alabert. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
![Pierre-Valentin Berthier]( "Pierre-Valentin Berthier")
Pierre-Valentin
Berthier
-
Pierre-Valentin Berthier: L'11 de setembre–algunes fonts citen el 18 de
setembre– de 1911 neix a Issoudun (Centre, França)
el periodista, escriptor,
poeta, corrector d'impremta, anarquista i pacifista Pierre-Valentin
Berthier. Fill
d'un blanquer, abans d'aconseguir el títol de
secundària, abandonà els estudis
per a no enfrontar-se a un consell de disciplina que
l'amenaçava amb l'expulsió.
Entre 1926 i 1936 treballà d'obrer blanquer en la seva
empresa familiar a
Issoudun. En 1932 fundà una secció de Combatents
de la Pau a Issoudun i en
1934, de passada per París (França),
participà en el llançament del
periòdic de
Fernand Planche La Conquête du Pain
(1934-1935). En 1932 va ser processat arran d'un article aparegut en Le Semeur de Normandie i aquest mateix
any, per objector de consciència, va ser detingut i
empresonat, encara que
malalt, va ser alliberat poc després. En 1936
esdevingué periodista, treballant
com a corresponsal local per al diari d'Issoudun Le
Département de l'Indre; aquest curiós
periòdic fou liberal
durant la II Guerra Mundial, col·laborador amb el Govern de
Vichy sota
l'Ocupació sota el nom de Le
Département,
i comunista després de l'Alliberament sota el nom de La Marseillaise du Berry. Durant la
Guerra Civil espanyola, organitzà
a Issoudun un míting de suport a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que
tingué com a orador Aristide
Lapeyre. Durant la II Guerra Mundial suspengué la seva
militància anarquista,
però mantingué correspondència amb
destacats membres del moviment llibertari
(Fernand Planche, Gérard de Lacaze-Duthiers, Ahrne Thorne,
etc.) i amb companys
de la seva regió (Marius Jacob, Louis Briselance, etc.). En
1940 refugià
Fernand Planche, que s'havia fugat durant un trasllat entre de camps de
concentració. En 1940 conegué Suzanne Detall, amb
qui es casà en 1945 a
Issoudun i amb qui tingué una filla, Florence Berthier. El
setembre de 1951 va
ser acomiadat de la redacció de La
Marseillaise du Berry i substituït per un militant
comunista, i, gràcies
Louis Louvet, el desembre d'aquell any, entra a treballar com a
corrector a les
impremtes parisenques «Lang» i «La
Renaissance». Tres mesos després passà
a fer
feina en l'editorial Amiot-Dumont, que desaparegué en 1956.
Membre de l'autònom
Sindicat dels Periodistes després de la guerra, l'1 de
març de 1953 va ser
admès en el Sindicat dels Correctors de París i
treballà en diferents periòdics
de la capital francesa, com ara Le Monde
a partir de gener de 1957, i en diverses impremtes. A la mort del seu
amic
Marius Jacob en 1954, esdevingué un dels seus marmessors.
Entre el 2 d'agost i
el 30 de novembre de 1956 fou corrector en l'ONU de Ginebra (Ginebra,
Suïssa).
Paral·lelament, entre 1951 i desembre de 1956, fou gerent
d'una llibreria que
havia comprat Rémy Désiré, un amic seu
de la infància. Durant la tardor de 1952,
amb Charles-Auguste Bontemps, Louis Chauvet, Robert
François, Georges Glaser,
René Guillot, Maurice Joyeux, Gérard de
Lacaze-Duthiers, Pierre Lentente, Louis
Louvet, André Prudhommeaux i Georges Vincey, fou membre del
Comitè d'Iniciativa
fundador del grup anarquista de lliure discussió Centre de
Recherques Philosociales
(CRF, Centre de Recerques Filosocials), que cada dissabte organitzava
debats a
la Salle des Sociétés Savantes de
París. Cap el 1952 participà amb una nota
setmanal en el periòdic La
République du
Centre, d'Orleans (Centre, França).
També va escriure en el setmanari de la
CNT en l'exili Espoir i
publicà
reportatges de viatges (Lapònia, Canadà, etc.) en diversos
periòdics. A partir del gener de
1957 treballà en Le Monde,
on fou
titular fins finals de 1958, i on es mantingué fins la seva
jubilació el 31
d'octubre de 1976. En 1964 col·laborà en
l'edició del llibre E. Armand. Sa
vie, sa pensée, son oeuvre.
Durant la tardor de 1969 cosignà amb altres companys (Jean
Rostand, Jeanne Humbert, Maurice Lime,
René Dumont, Théodore Monod, Léo
Campion, Bernard Clavel, Emile Beauchet,
Michel Ragon, Alphonse Barbé i Henry Poulaille) una protesta
contra les
celebracions oficials previstes per al bicentenari de
Napoleó.Com a
escriptor publicà diferents poemaris i diverses
novel·les, i la seva obra va
ser guardonada amb diferents premis, com ara el Premi dels
Coopérateurs en 1958
per la seva obra On a tué M.
Système
(1957). Amb Jean-Pierre Colignon, va ser autor de nou tractats sobre
diferents
matèries de la llengua francesa i
col·laborà en qüestions
lingüístiques en la
revista Letre(s), òrgan
de
l'Associació per a la Salvaguarda i l'Expansió de
la Llengua Francesa
(ASSELAF). Per la seva obra La
cité dans
le tunnel (2003), testimoni periodístic seu durant
la guerra, va ser
guardonat amb el Premi de Chateauroux. Durant sa vida
col·laborà en multitud de
publicacions llibertàries, com ara Almanach de la Paix
pour 1934,La
Brochure Mensuelle, Cahiers du Socialisme Libertaire,
Ce Qu'il
faut Dire, Le Clameur, La
Conquête du Pain, Contre-Courant,LeContre Poison,C.P.C.A.,Défense de l'Homme, L'En-Dehors,L'Homme et la Vie, Le
Libertaire, Liberté, Le
Monde Libertaire, La Nouvelle
Idéale, La Patrie Humaine,Pensée et Action, Le
Réfractaire, La Rue, Le
Semeur de
Normandie, Les Sources
Libres, Terre Libre,L'Union Pacifiste, L'Unique, La
Voix Libertaire, La
Voie de la Paix, etc. És autor
de Le creusot (1932), Les républicaneries (1932), Vingt mille lieues
sous les gaz! (1933),Ceux qui vont mourir te saluent (1934), Griefs
plébéiens (1936), La
glaive émoussé (1937),Gaston
Couté, la vérité et la
légende
(1936, 1958 i 1980), Le Spectre
(1936), Sitting Bull (1952), Mademoiselle Dictateur (1956), Chéri-Bonhomme. L'enfant
derrière le grillage
(1956), On a tué M.
Système (1957), Plume de
canard. Souvenirs d'un journaliste
(1957), Le
Drame algérien. Pas d'incendiaire chez nous! (1957),L'enfant
des ombres (1957), Défense de
parler au chauffeur! Scène de la vie
populaire (1957), Un mariage à
Sainte-Miche. Scène de la
vie populaire (1958), Entre Austerlitz et Orsay.
Scène de la vie populaire
(1958), La Forme blanche. La tragédie de
Frédéric Sauvage (1958), Les
Vichy-bouzouks. Scènes de la vie populaire sous le
régime de l'État français
(1959),La passion de l'Olympe (1980), Durolle
au pays des couteliers (1986), Le
Député d'Igrée-sur-Thiache.
Récit populaire d'une
carrière politique (1993), À
la recherche de la laïcitéégarée (1995),De la famille (1995), Individualisme et
socialisme. La synthèse
indispensable (2002), Trop anticommuniste (2002),La
cité dans le tunnel (2003), L'antimilitarisme
libertaire (2006) i La citadelle de
Kouang-Si (sd) entre d'altres. També
preparà el manuscrit de les Mémoires
de Maurice Vandamme (Mauricius),
dipositades a l'Institut
Francès d'Historia Social (IFHS). En 2004 Céline
Beaudet publicà Rencontre avec
Pierre-Valentin
Berthier, court récit d’une vie et de rencontres
d'un anarchiste individualiste.Centenari,
Pierre-Valentin Berthier va morir el 6 de maig de 2012 a la
Clínica de La Dhuys
de Bagnolet (Illa de França, França), a resultes
d'una embòlia pulmonar
sobrevinguda al seu domicili el 25 d'abril, i fou incinerat al
cementiri
parisenc de Père-Lachaise, essent dipositades les seves
cendres al panteó
familiar del cementiri d'Issoudun. El maig de 2014 Florence Berthier
inaugurà
un jardinet públic a Issoudun que porta el seu nom i es
realitzà una exposició
sobre la seva vida i obra a La Médiathèque
d'aquesta població.
Pierre-Valentin
Berthier (1911-2012)
***
![Maruja Lara (circa 1940)]( "Maruja Lara (circa 1940)")
Maruja
Lara (circa 1940)
- Maruja Lara:L'11 de setembre de 1913 neix a
Granada (Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista Angustias Lara Sanchez, més
coneguda com Maruja Lara. Amb tres
anys va emigrar amb sa família a Brasil i després
a l'Argentina, on son pare va
militar en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional
Argentina (FORA). El
gener de 1932 va retornar a Granada, on s'afilià en el
Sindicat de Minyones de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual
arribarà a ser secretària,
i en les Joventuts Llibertàries. En aquesta ciutat va
conèixer militants
destacats, com ara José Zarco Martín i Francisco
Maroto del Ojo. Després del
cop militar feixista, el setembre de 1936 va poder fugir de Granada per
Tocón,
Baza i Guadix, i va lluitar nominalment un temps com a miliciana en la«Columna
Maroto». A mitjans de 1937 es va instal·lar a
València i va ingressar en el
Sindicat d'Infermeres, treballant a l'«Hospital
Número 1», a prop de les Torres
de Quart, de València. A València va fer de
tresorera de «Mujeres Libres» i va
tractar nombroses militants (Amelia Torres, Lucía
Sánchez Saornil, Suceso
Portales, Carmen Pons, Natacha Cabezas, Paquita Domínguez,
América Barroso,
Pura Pérez, etc.), però especialment va fer-se
molt amiga d'Isabel Mesa Delgado
(Carmen Delgado Palomares). Va intervenir en
l'homenatge a la 25
Divisió. Quan acabava la guerra, en març de 1939,
Lara i Mesa van pujar a un
camió per ser portades a Almeria i d'allà
embarcar a Algèria, però van acabar
al port d'Alacant i d'allà al camp de
concentració franquista d'Albatera.
Finalment Maruja Lara va poder fugir cap a Almeria i Granada. Va
treballar un
temps en una fàbrica de caramels granadina i a finals de
1939 va retornar a
València. Amb la seva gran amiga Isabel Mesa van muntar un
quiosc a la capital
valenciana, on a la rebotiga tenien la premsa anarquista. En 1942 les
dues
amigues, amb altres companyes llibertàries, van crear el
col·lectiu Unión de
Mujeres Demócratas (UMD), organització
clandestina per ajudar les persones
preses i solidaritzar-se amb ses famílies i fent activitats
en contra de la
dictadura. En 1955 va ser detinguda per les seves activitats. Llevat
d'uns
mesos a Palma (Mallorca) en 1940 i a França l'any 1960
fugint de la repressió,
sempre visqué a València. Després de
la mort del dictador Francisco Franco,
participà activament en la reconstrucció de la
CNT i va fer costat la creació
de l'emissora lliure Ràdio Klara. En 1996 la
Confederació General del Treball (CGT)
valenciana va retre un homenatge a Maruja Lara i a Isabel Mesa. En 1997
col·laborà en la revista anarquista El
Noi. Maruja Lara va morir el 29 de febrer de 2012 a
València (País
Valencià).
Maruja Lara (1913-2012)
Isabel Mesa Delgado (1913-2002)
***
![Àngel Palerm Vich durant la seva estada a Washington]( "Àngel Palerm Vich durant la seva estada a Washington")
Àngel
Palerm Vich durant la seva estada a Washington
- Àngel Palerm
Vich:L'11 de setembre de 1917 neix a
Eivissa (Eivissa, Illes Balears) l'anarquista i, després,
comunista, i més tard
destacat antropòleg, etnòleg i historiador,Àngel Palerm Vich. Fou el tercer de
quatre germans, tots homes. Sos pares, Antoni Palerm i Maria Sofia
Vich, eren
petits comerciants i industrials força catòlics.
En 1928 entrà a l'escola
elemental, on aprengué el castellà, i
després realitzà el batxillerat. Quan era
estudiant participà en l'Associació Professional
d'Estudiants Eivissencs
(APEI), que el relacionà amb joves de Barcelona i de Madrid.
També freqüentà
mariners que havien viatjat arreu del món i militants
anarcosindicalistes
catalans. En 1933, quan encara estudiava, s'afilià a la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) i, dos anys després, fou un dels
organitzadors de les
Joventuts Llibertàries d'Eivissa. Durant els anys
republicans col·laborà en Cultura
Obrera, sota el pseudònim Ángelo,
en Emancipación i en Masas.
Entre 1935 i 1936 va estar empresonat a Palma per un article publicat
en Emancipación.
En 1936 fou delegat pel Sindicat de Treballadors d'Eivissa i pel
d'Oficis
Diversos de Formentera al II Congrés Extraordinari de la CNT
celebrat a
Saragossa. Poc després intervingué en tasques
propagandístiques i
d'organització confederals a Aragó. Tornat a
Eivissa, participà activament en
la preparació de la vaga de la fàbrica de Can
Ventosa, que tingué lloc a l'illa
pocs dies abans de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936.
Quan aquest
s'engegà, d'antuvi es va amagar, però fou
detingut aviat i empresonat al
castell d'Eivissa. Alliberat arran de l'ocupació republicana
de l'illa, fou
nomenat membre del Comitè Antifeixista.
Col·laborà, amb Justo Donoso,
Cristòfol
Pons, i A. G. Gilabert, en l'edició eivissenca de Cultura
Obrera. El 12
d'agost de 1936 gestionà davant la Generalitat de Catalunya
l'obtenció de
provisions i la incorporació d'Eivissa i de Formentera a
Catalunya. Poc
després, passà a Menorca, on intentà
incorporar-se a l'expedició republicana a
Mallorca. Després marxà a la
península, s'allistà en l'Exèrcit
republicà i va
combatre a Andalusia, Aragó i Catalunya --fou ferit en
diverses ocasions. A
començaments de 1937 fou membre del grup anarquista«Indeseables», grup que ja
existia a Eivissa, i demanà l'ingrés en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
de Barcelona. Després dels fets de «Maig de
1937», convençut que calia primer
guanyar la guerra, abandonà la CNT i s'afilià al
Partit Socialista Unificat de
Catalunya (PSUC), adoptant la disciplina militar comunista i, per la
qual cosa,
fou nomenat comandant en cap de l'Estat Major de la Brigada Garibaldi.
El
febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà a
França i fou tancat en un camp
de concentració. El juliol de 1939 s'embarcà cap
a Mèxic, juntament amb son
germà Joan Antoni (Nito),
també militant comunista, i arribà a la Ciutat
de Mèxic el 7 d'agost d'aquell any. Ocupà
càrrecs en les Joventuts Socialistes
Unificades (JSU), com ara el de membre de la delegació
d'Amèrica de la Comissió
Executiva, i fou redactor en cap de diverses publicacions comunistes (Joventud
de Espanya, La Lucha de la Juventud i Presencia).
Mantingué
estrets contactes amb el Partit Comunista Mexicà (PCM). En
1941 aconseguí la
nacionalitat mexicana. Es casà amb l'antropòloga
Carmen Viqueira. En 1945,
crític amb la línia oficial comunista
--blasmà contra l'afusellament de
brigadistes internacionals en arribar als països controlats
per l'estalinisme i
mostrà la seva disconformitat amb la política
d'Unió Nacional--, fou expulsat
de les JSU i se li va intentar implicar en l'assassinat de Lev Trockij.
Abandonà la política i, a partir de 1946, es
dedicà a la història i a
l'antropologia a la Universitat Nacional Autònoma de
Mèxic (UNAM). En 1952 s'instal·là
als Estats Units i es convertí en especialista en
ciències socials. Treballà a
Washington en l'Organització dels Estats Americans,
especialment com a editor
de revistes científiques, i arribà a ser
secretari de la Unió Panamericana. En
1965, arran de la invasió nord-americana de Santo Domingo,
retornà a Mèxic, on
va fer de professor en diverses universitats i centres
d'investigació
d'història i d'antropologia cultural. Realitzà
treballs de camp a Guatemala,
Perú, Israel i, sobretot, a Mèxic. És
autor de nombrosos llibres científics,
com ara Voz de alarma a nuestra generación. Una
posición frente a los
problemas actuales de la juventud de Espanya (1945), The
irrigation
civilizations (1954, amb J. Steward i K. Wittfogel), Studies
in human
ecology (1957, amb E. Wolf i L. Krader), Observaciones
sobre la reforma
agraria en Italia (1962), Observaciones sobre el
desarrollo agrario en
Israel (1964), Planificación regional
(1965), Introducción a la
teoría etnológica (1967), Observaciones
sobre la planificación regional
(1967), Obras hidráulicas prehispánicas
en els sistema lacustre del Valle de
México (1973), Agricultura y sociedad en
Mesoamérica (1974), Historia
de la etnología (1974-1977), Modos de
producción y formaciones
socieconómicas (1976), Antropología
y marxismo (1980), América
precolonial (1984), México
prehispánico. Ensayos sobre evolución y
ecología (1990, pòstum), etc. Àngel Palerm Vich va
morir el
10 de juny de 1980 a la Ciutat
de
Mèxic (Mèxic). Actualment existeix la«Càtedra Àngel Palerm»
dedicada a
l'antropologia mexicana.
***
![David Koven (esquerra) amb Bob James durant l'«Incontro Internazionale Anarchico» (Venècia, setembre de 1984)]( "David Koven (esquerra) amb Bob James durant l'«Incontro Internazionale Anarchico» (Venècia, setembre de 1984)")
David
Koven (esquerra) amb Bob James durant l'«Incontro
Internazionale Anarchico» (Venècia, setembre de
1984)
-
David Koven: L'11 de setembre de 1918 neix a la comunitat
jueva de Brownsville
(Brooklyn, Nova York, Nova York, EUA) l'escriptor, artista, pedagog,
sindicalista, pacifista i anarquista David Koven, que va fer servir els
pseudònims D.K. i Casey. Quan tenia vuit anys sos pares se
separaren i en 1928 son germà menor Bobbie va morir a
conseqüència de les
complicacions sorgides a causa d'una infecció de
l'oïda, en un temps on la
penicil·lina, que li hagués salvat la vida, no es
comercialitzava. En 1931 son
pare morí d'un atac de cor i ell passà a viure
amb sa mare, l'àvia Yetta i sa
tia Sarah. Ben aviat es radicalitzà
ideològicament i passà a militar, d'antuvi,
en la Young Communist League (YCL, Lliga dels Joves Comunistes),
sobretot per
lluitar contra els desnonaments i la pobresa; però va
trencar en 1936 després
d'apassionar-se pel procés revolucionari llibertari espanyol
i d'integrar-se en
les xarxes de suport d'aquest, i després que els comunistes
trenquessin el«Jurament d'Oxford», abandonant l'antimilitarisme
per preparar-se per a la
guerra al costat del Govern nord-americà. En 1937 es va
graduar a l'institut
després d'assistir a les classes nocturnes, ja que durant el
dia es dedicava a
fer feina en allò que podia. En aquesta època
conegué un grup anarquista i en
una de les seves activitats, el «Class-war Prisoners'
Ball» (Ball pels Presos
de la Guerra de Classes), organitzat pel sindicat anarcosindicalista
Industrial
Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)
per recaptar fons
en suport dels presos, conegué l'anarquista Audrey
Goodfriend, que esdevingué
sa companya durant 35 anys i mare de les seves dues filles, Diva i
Nora. En
plena Gran Depressió, tingué sort i troba un lloc
de feina en els ferrocarrils,
a l'Estació Central de Nova Jersey, a Jersey City (Nova
Jersey, EUA), primer
treballant als rails i després com a ajudant a les calderes
de carbó. S'afilià
a la Boilermakers Union (BU, Unió de Calderers), on
desenvolupà una intensa
activitat sindical la resta de sa vida. Acomiadat dels ferrocarrils,
passà a
treballar a la marina mercant, on va fer un curs de comissari a bord,
però va
ser expulsat per insubordinació just quan acabà
la formació. D'aquesta manera
va perdre l'oportunitat d'esdevenir mariner, però tal vegada
va salvar la vida
ja que els alemanys bombardejaven molts vaixells comercials durant la
II Guerra
Mundial. A finals del conflicte bèl·lic va ser
cridat a files, però es va
declarar objector de consciència. A Nova York, David i
Audrey entraren a formar
part del grup anarquista «The Vanguard» (Gilbert
Connolly, Yetta i Lou Hoenig, Milton
Horn, Clara Salomon, Morris i Sylvia Shuman, Douglas Stern, etc.), que
edità
una publicació del mateix nom, Vanguard
(1932-1939), i distribuí el periòdic Spanish
Revolution (1936-1937). Més
tard
foren membres del grup llibertari editor de la revista
antibel·licista Why?
(1942-1947). Aquest grup (Diva
Agostinelli, Daniel DeWeis, Sam Dolgoff, Franz Fleiger, Paul Goodman,
Jackson
MacLow, Dorothy Rogers, David Wieck, etc.), que en 1947
canvià de nom pel de«Resistence», ben igual que la seva
publicació Resistence
(1947-1954), va romandre actiu fins a finals de 1953,
encara que la parella en aquesta època ja s'havia traslladat
a San Francisco
(Califòrnia, EUA). A Nova York, treballà en una
fàbrica de materials plàstics,
on, després de veure l'explotació i l'assetjament
sexual cap a les dones que hi
treballaven, decidí amb altres companys crear un sindicat
que pogués fer front
aquests abusos, però poc després la planta
industrial va tancar i el seu
propietari emigrà a Palestina. L'encarregat de desmuntar la
instal·lació li va
ensenyar l'ofici d'electricista, feina amb la qual continuà
durant la resta de
sa vida, militant en la International Brotherhood of Electrical Workers
(IBEW,
Fraternitat Internacional dels Treballadors Elèctrics), i
amb la qual es va
jubilar en 1985. David i Audrey viatjaren per primer cop a la Costa
Oest en
1946, reunint-se pel camí amb els subscriptors del
periòdic Why? i
entrevistant-los. En 1948
s'instal·laren a San Francisco, on d'antuvi visqueren en una
comuna. En aquestaèpoca entraren a formar part del «Libertarian
Circle» (Cercle Llibertari),
creat en 1946 per l'escriptor Kenneth Rexroth. En 1951
nasqué sa primera filla,
Diva, i dos anys més tard la segona, Nora. En aquestaèpoca Audrey estudià magisteri
i quan acabà la carrera la parella viatjà durant
mig any per Europa amb una
rulot. En 1956 David edità a San Francisco el
periòdic anarquista The Needle,
en el qual col·laboraren
intel·lectuals de la «Beat Generation»
(Robert Duncan, Gregory Corso, Allen
Ginsberg, Gary Snyder, etc.), i durant les eleccions presidencials
d'aquell any
va ser convidat per l'emissora radiofònica KPFA (antiga«Pacifica Radio»),
juntament amb altres ponents, per defensar el seu punt de vista
abstencionista.
En aquesta trobada va conèixer Denny Wilcher i Alan McRae,
objectors de
consciència durant la guerra, i juntament amb ells i ses
respectives companyes
(Ida Shagaloff i Lee) i altres famílies militants, com ara
Stan i Mary Lou
Gould i Barbara Stevens Moskowitz, crearen un projecte comú
cultural i una
escola llibertària a Berkeley (Alameda,
Califòrnia, EUA), basada en les idees
pedagògiques de Paul Robin i d'Alexander Sutherland Neill,
que batejaren«Walden School», que es va inaugurar en 1958 i que
encara avui existeix. Durant
els anys seixanta participa en l'emissora KPFA i en el moviment contra
la
guerra del Vietnam, formant part del «Vietnam Day
Committee» (Comitè del Dia
del Vietnam). Durant una de les moltes manifestacions d'aquest
comitè, va ser
detingut per haver ocupat l'Oakland Induction Center. En 1970 la
parella
començà a col·laborar en«Food Conspiracy» (Conspiració
Alimentària),
cooperativa local que adquiria productes biològics a altres
cooperatives de
producció i els distribuïa sota el lema«La granja a la taula». En 1975 la
parella es va separar i Audrey marxà cap a Berkeley. Entre
el 24 i el 30 de
setembre de 1984 David Koven assistí a l'«Incontro
Internazionale Anarchico»
que se celebrà a Venècia (Vèneto,
Itàlia). En 1985 s'instal·là a Vallejo
(Solano, Califòrnia, EUA), on desenvolupà el seu
art i la seva escriptura,
participant intensament en la vida comunitària, especialment
amb la biblioteca
i llibreria artística «The McCune
Collection». En aquesta època
col·laborà amb Freedom
i The Raven. En aquests anys,
gràcies a la influència de la seva nova
companya, Sharon Dotyin, s'acostà a l'art culinari i en un
setmanari local
publicà en una secció fitxa («In the
Kitchen with Koven. "The Eccentric
Cook"») articles sobre cuina. En els anys noranta
col·laborà amb
l'Institute for Anarchist Studies (IAS) de Nova York. En 2002 Sharon va
morir
tràgicament, moment en el qual va coincidir que la seva
visió va començar a
minvar i amb ella la seva capacitat de producció
artística i literària (poemes,
escrits, pintures, escultures, fotografies, etc.). En aquestaèpoca col·laborà
en Social
Anarchism. David Koven, que sempre va estar fortament
vinculat a Audrey Goodfriend fins a la seva defunció en
2013, va morir el 23 de
desembre de 2014 a Vallejo (Solano, Califòrnia, EUA). A
l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es conserva important
correspondència seva amb grups anarquistes (Centre Studi
Libertari Archivio,
Freedom Press, Gren Anarchist, Kick it Over, War Resisters League-West,
etc.) i
destacats militants (Diva Agostinelli, Paul Avrich, Bob D'Attilio,
Howard
Ehrlich, Bob Parr, Vernon Richards, Philip Sansom, Nicolas Walter,
Colin Ward,
David Wieck, etc.).
David
Koven (1918-2014)
***
![Manuel Millán Calvo a la presó]( "Manuel Millán Calvo a la presó")
Manuel
Millán Calvo a la presó
- Manuel Millán
Calvo: L'11 de setembre de 1925 neix a Utrillas (Terol,
Aragó, Espanya) el
guerriller llibertari antifranquista Manuel Millán Calvo.
Militant llibertari,
quan feia el servei militar a les mines d'Utrillas desertà,
juntament amb el
militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
Modesto Plou Vera i el
socialista Emilio Azuara Navarro (Doroteo),
i tots tres s'integraren en 1947 en l'Agrupació Guerrillera
de Llevant (AGL)
que el va enviar al 23 Sector. Aquest mateix any desertà amb
altres dos
companys i tots tres es lliuraren a les autoritats. El 6 de maig de
1947 va ser
tancat a la presó de Saragossa. Jutjat en consell de guerra
el 7 de novembre de
1947 a Saragossa, va ser condemnat a mort per«rebel·lió, bandidatge i
terrorisme»,
però la pena fou commutada per la de 30 anys de
presó. El 16 de novembre de
1949 va ser traslladat a la presó de Sant Miquel dels Reis i
durant el seu
empresonament treballà de fuster i aprengué a
tocar el trombó a l'orquestra
muntada pels presos. En 1959 es casà a la presó.
Desesperat veient que companys
seus eren alliberats i ell restava empresonat, s'intentà
suïcidar tallant-se
les venes, fet pel qual va ser internat durant un any en un asil
madrileny.
Després va ser enviat a l'Al-Aaiun (Sàhara
espanyol) per fer el servei militar.
A mitjans dels anys seixanta va ser alliberat gràcies a una
amnistia. Manuel
Millán Calvo va morir el 27 de desembre de 2003.
***
![Carlos Molina]( "Carlos Molina")
Carlos
Molina
- Carlos Molina:
L'11
de setembre de 1927 neix a Melo (Cerro Largo, Uruguai) el poeta i payador anarquista Carlos Molina,
conegut com el Bardo de Tacuarí,
però
també com Gaucho Molina
i Payador Libertario. Era fill
d'una
família molt humil i sos pares es deien Juan Molina,
sabater, i Universina
Coitiño, llaunera; tingué diversos germans, entre
ells Efraín Molina, també payador.
Des de molt jove treballà en diferents
oficis, fent de pagès a finques, recol·lectant
blat de moro a Minas (Lavalleja,
Uruguai), treballant de peó a prop de la costa del riu
Tacuarí –d'aquí el seu
malnom–, ensinistrant cavalls, etc., i sempre, en els moments
lliures, tocant
la guitarra i cantant cançons. Quan tenia 15 anys
viatjà a Montevideo i conegué
el payador Evaristo Barrios i amb
ell
debutà en la ràdio. Es casà amb Alba
Aurora (La China), germana del payador
Aramís Arellano, amb qui tingui un fill, Efraín
Carlos. Amb el payador Juan Carlos
Barres emprengué una
gira artística per cafès, bars i centres
llibertaris pel departament uruguaià
de Soriano i, a causa de les penúries
econòmiques, es traslladaren a Mercedes
(Soriano, Uruguai). En aquesta ciutat actuaren al bar «El
Barquito» i més tard
al predi «La Alegría». Un cop decidiren
acabar la gira, Bares prosseguí fins al
departament de Paysandú i ell retornà a
Montevideo. En 1955 participà en la I
Creuada Gautxa a Montevideo, juntament amb altres cantautors i
l'espectacle
viatjà per l'interior de l'Uruguai. En 1956
guanyà el I Certamen Internacional
de Payadores i aquest mateix any
protagonitzà
el tristament cèlebre duel amb el payador
Héctor Umpierrez, que començà sobre
l'escenari i acabà amb un duel a punyal, i
en el qual Umpierrez resultà molt mal ferit amb 32
punyalades i al bord de la
mort; la desavinença entre ambdós cantautors
arrencava de qüestions polítiques,
Molina, anarquista, i Umpierrez, dretà i que anys
més tard hauria de cantar per
a dictadors com ara Augusto Pinochet, Gregorio Álvarez o
Alfredo Stroessner. Autor
i intèrpret de nombroses cançons socials i
revolucionàries, amb el seu art, va
fer costat nombroses vagues obreres (Funsa, indústria
frigorífica, etc.) i
lluites socials. En moltes cançons evocà la
memòria de companys assassinats o
que patiren represàlies durant la dictadura, com ara
León Duarte, Gerardo
Gatti, Gaucho Idilio, Alfredo Zitarrosa, etc. En 1967 va ser detingut a
l'Argentina enmig d'un concert després de cantar al
Ché Guevara i reclòs a
Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina). Quan es va
instituí per llei nacional«El Día del Payador» el 24 d'agost de
1988, rebutjar cantar al Palacio de las
Leyes de Montevideo davant els integrants del Parlament
uruguaià argumentant
que no podia actuar cara a cara «dels qui havien condemnat el
poble a la
mentida eterna» del parlamentarisme. En 1989, amb Marta
Suint, protagonitzà la«Primera payada de
l'altra banda del
món», que se celebrà a Sydney (Nova
Gal·les del Sud, Austràlia). Durant una
gira per Europa durant els anys noranta, realitzà nombrosos
concerts a Espanya
i a França, molts d'ells als locals de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en els quals moltes vegades li va acompanyà el
cantautor Daniel
Viglietti. Entre els seus discos podem citar Coplas
del nuevo tiempo, El
payador rebelde, El arte del payador
(1982, amb Gabino Sosa Benítez), De
muy
adentro, Roja y negra la ternura,El gallo y el alba (1996) i El canto del payador. És autor
dels
llibres Cantándole al pueblo.
Cantos
libertarios (1956), Trovero del
pueblo (1957), Tierra libre
(1958), Rebeldías del camino
(1961), Yunques rojos (1963),
Coplas del nuevo tiempo (1970), Grillos y terrones (1980), El
hombre y la copla (1995) i Yunta y
surco. Versos criollos (sd, amb
Aramís Arellano). Carlos Molina va morir el 30 d'agost de
1998 a Montevideo
(Uruguai) i els seus restes mortals van ser traslladats el 24 de
d'agost de
2003 al seu poble natal de Melo i enterrats, amb un homenatge oficial,
al
cementiri de la localitat.
Carlos
Molina
(1927-1998)
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![Sante Caserio en una foto de la policia francesa (3 de juliol de 1894) [Foto colorejada]](http://www.estelnegre.org/fotos/caserio01.jpg "Sante Caserio en una foto de la policia francesa (3 de juliol de 1894) [Foto colorejada]")
![Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/ardouin.jpg "Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]")
![Necrològica d'Alcide Dubois apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 14 de setembre de 1912 [On diu Saint-Junien, ha de dir Saint-Imier]](http://www.estelnegre.org/fotos/duboisalcide.jpg "Necrològica d'Alcide Dubois apareguda en el periòdic parisenc \"Les Temps Nouveaux\" del 14 de setembre de 1912 [On diu Saint-Junien, ha de dir Saint-Imier]")
