[19/08] «La Solidaridad» -«Spanish Revolution» - Montseny - Delorme - Marie -
Ruff - Zaccaria - Malaspina - Benesperi - Navarrete -
Héritier - Darien - Gros - Élosu - Vivas - Berga
- Gordillo - Albiol - Fabbri - Scarfó - ImbernónAnarcoefemèrides
del 19 d'agost
Esdeveniments
![Capçalera de "La Solidaridad"]( "Capçalera de \"La Solidaridad\"")
Capçalera
de La
Solidaridad
- SurtLa Solidaridad: El 19 d'agost de
1888 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número
del setmanari
anarcocol·lectivista La
Solidaridad. Portava el lema «Anarquia.
Federació. Col·lectivisme». Va ser dirigit per Ricardo Mella, encara que hi
figurava oficialment
Mariano
Calleja. Entre els col·laboradors comptava, a part de
Ricardo Mella --que
publicarà en les seves pàgines en 1889 el
cèlebre text «La anarquía no admite
adjetivos» contra el dogmatisme anarquista-- i Mariano
Calleja, R. Cano, Emilio
de Motta, Clemente Cea, Nicolás Alonso Marselau, Roscoe,
Anselmo Lorenzo, entre
d'altres. Va desaparèixer l'any següent, el 17 de
novembre, havent editat 59
números, i va donar pas el
22 de novembre de
1889 al periòdic La
Alarma, també de caràcter
anarcocol·lectivista. Segons Max Nettlau La
Solidaridad pot considerar-se «l'últim
baluard del col·lectivisme a
Espanya».
***
![Portada del primer númer d'"Spanish Revolution"]( "Portada del primer númer d'\"Spanish Revolution\"")
Portada del primer
númer d'Spanish
Revolution
- Surt Spanish Revolution: El 19 d'agost de
1936
surt a Nova York (Nova York, EUA) el periòdic quinzenal
anarquista Spanish Revolution. A bulletin
published by
the United Libertarian Organizations. Editat per la
coalició de grups
anarquistes United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions
Llibertàries
Unides) de Nova York, va informar sobre la Revolució
espanyola i la guerra
civil. L'ULO va ser una organització creada ad
hoc per Maximiliano Olay, aleshores representant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) als Estats Units, amb la finalitat
d'aglutinar diverses
organitzacions anarquistes nord-americanes –Jewish Anarchist
Federation (JAF,
Federació Anarquista Jueva; editora de Freie
Arbeiter Stimme), General Recruiting Union (GRU,
Unió General de
Reclutament), Russian Federation (RF, Federació Russa;
editora de Dielo Trouda),
Libertarian Workers
Group, Vanguard Group (editor de Vanguard),
Spanish Younth Group (Grup Juvenil Espanyol, editor de Cultura
Proletaria), Il
Martello, diversos sindicats dels Industrial Workers of the
World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), grups anarquistes
canadencs, grups
anarquistes italoamericans de Nova Anglatera, diversos sindicats,
etc.)– per a
realitzar actes propagandístics de suport a la
Revolució espanyola. Olay va
deixar la seva feina de traductor professional a Chicago (Illinois,
EUA) i es
traslladà a Nova York, on muntà una oficina
propagandística a la part baixa de
la Cinquena Avinguda i que posteriorment comptà amb el
suport de tres
representants de la CNT arribats expressament des d'Espanya. L'ULO
organitzà
nombrosos mítings de masses i actes públics de
tota mena a moltíssimes ciutats
nord-americanes que recaptaren milers de dòlars que van ser
enviats al moviment
llibertari espanyol. No obstant això, l'activitat principal
de l'ULO va ser la
publicació d'Spanish Revolution,
que
comptà amb una política editorial
col·lectiva i per aquest motiu els articles
no solien anar signats. Els temes centrals van ser els referents a
l'obra
constructiva de la Revolució espanyola (les
col·lectivitzacions agrícoles i
industrials, la funció dels comitès
revolucionaris, l'educació,
l'anarcofeminisme, etc.), les tasques de les organitzacions anarquistes
i
anarcosindicalistes –CNT, Joventuts Llibertàries,«Mujeres Libres», Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), etc.– i els aspectes
militars de la guerra civil que
no tractava la premsa capitalista. Molts d'articles eren traduccions de
diferents textos publicats per la premsa llibertària de la
Península (Amigo del Pueblo,CNT, Fragua
Social, Frente Libertario,Juventud Libre, Nosotros,Nueva España Antifascista,Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, etc.), però també
estrangera (Barcelona Bulletin, La Bataille, Cultura
Proletaria, L'Espagne Antifasciste,L'Espagne Nouvelle, Le
Libertaire, La Lutte Ouvriere,Manchester
Guardian, New Statesman and Nation,New Times, Le
Réveil, La
Révolution
Prolétarienne, Spain and
the World,
etc.). Les opinions dels anarquistes nord-americans a les
pàgines d'aquesta
publicació gaudiren d'una llibertat absoluta i no mancaren
crítiques a les
polítiques progovernamentals de les organitzacions
llibertàries espanyoles i a les
seves posicions, considerades «toves», davant els
estalinistes i la seva
contrarevolució. Aquestes posicions van fer que moltes
vegades donessin veu al
sector dissident de la Revolució llibertària, com
ara les Joventuts
Llibertàries, els «Amics de Durruti» o
grups importants de la FAI. Spanish Revolution
va publicar 36
números, l'últim l'1 de maig de 1938, i
deixà d'editar-se quan el Govern
comunista de Juan Negrín López
s'assentà fermament al poder i la
contrarevolució estalinista havia triomfat. En 1968
l'editorial Greenwood
Reprint Corporation en va treure una edició
facsímil.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Joan Montseny Carret]( "Joan Montseny Carret")
Joan
Montseny Carret
- Joan Montseny
i Carret: El 19 d'agost de
1864 --algunes fonts citen erròniament 1863-- neix a
Reus (Baix Camp, Catalunya) el pedagog, propagandista,
intel·lectual i teòric
de l'anarquisme català i hispà Joan Montseny i
Carret, més conegut com Federico
Urales. Nascut en una família humil, son pare,
d'idees republicanes, era
terrissaire i sa mare, de família carlista, obrera
tèxtil, encara que ambdós
alternaven aquestes feines amb la venda de teles i flassades als pobles
propers. Va haver de compaginar des de jovenet l'aprenentatge de
l'ofici de
boter amb els estudis lliures en classes nocturnes, i les lectures,
fins que un
professor va decidir ajudar-lo a costejar-se la carrera de Magisteri.
En 1885
va començar a militar en les lluites obreres i dos anys
després organitzà les
manifestacions de protesta contra l'execució dels
anarquistes nord-americans de
Chicago. Va començar com a secretari de la Secció
de Boters de Reus i en 1887
ho era de la Federació Comarcal Catalana adherida a la
Federació Regional
Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. En 1888
va arribar a ser
secretari general de la Federació de Boters d'Espanya. En
1890, a causa de les
manifestacions i de les vagues del Primer de Maig, va patir la primera
detenció
governativa. El 19 de març de 1891 es va unir civilment amb
Teresa Mañé i
Miravent, coneguda ja en el món literari anarquista pel
pseudònim de Soledad
Gustavo; mestre d'escola com ell, feia feina com a professora
de primera
ensenyança a Vilanova i Geltrú (Garraf,
Catalunya), on havia nascut. En 1892 es
farà càrrec, amb sa companya, de l'escola laica
de Reus. Aquest mateix any,
Federico Urales, va ser novament detingut per un full que va publicar
protestant per les execucions d'anarquistes a Jerez (Andalusia,
Espanya) de
febrer del mateix any. Quan el 7 de juny de 1896 va explotar la bomba
durant la
processó religiosa del Corpus Christi al carrer Canvis Nous
de Barcelona,
Urales va ser detingut de bell nou, considerat com a un«element anarquista
molt perillós», a la seva escola de Reus en mig
dels alumnes, per la Guàrdia
Civil i va haver de recórrer els 115 quilòmetres
que separen aquesta ciutat de
Barcelona, a peu i emmanillat. La seva activitat com a escriptor
anarquista i
com a agitador havia assolit ben aviat força
ressò a tot l'àmbit estatal.
D'aquesta època són les seves
col·laboracions literàries i
ideològiques en El
Corsario, de la Corunya, i la publicació dels seus
primers fullets
doctrinaris i llibres. Les seves activitats sindicals i anarquistes i
la seva
acció educativa anticlerical van engegar els odis locals. Va
ser a conseqüència
de la pressió de les forces reaccionàries
reusenques que va ser acusat i
implicat en el procés de Montjuïc de 1897, incoat a
resultes de la citat
atemptat del Corpus. És des de les immundes
cel·les del castell de Montjuïc que
començarà a signar sota el pseudònim Federico
Urales els articles que
sortiran clandestinament, que seran publicats en el periòdic
madrileny El
País, i que denunciaran la situació que
patien els presos anarquistes. Per
la seva campanya en defensa de la llibertat dels presos de
Montjuïc va patir un
any de presó i va ser expulsat del país,
juntament amb altes llibertaris, i
desembarcat a Liverpool (Regne Unit) en 1897. Després de
passar dos mesos al
Regne Unit i altres dos a París, va decidir tornar a la
península, entrant a
Madrid clandestinament el 28 de novembre de 1897, quan encara estava en
vigor
el decret d'expulsió. En arribar a Madrid, va fer contacte
amb Alexandre
Lerroux, que aleshores dirigia el periòdic radical El
Progreso, per
proposar-li una campanya de premsa i d'opinió a favor dels
presos tancats a
Montjuïc. La campanya de premsa, unida a manifestacions
públiques a tots els
indrets importants de l'Estat, sincronitzada amb altres grups europeus,
va ser
un èxit total, ja que Urales va saber unir a la campanya de
revisió del procés
totes les forces progressistes de l'Estat (republicans, catalanistes,
federalistes, etc.) i només va minvar quan Espanya va entrar
en guerra amb els
Estats Units. El juny de 1898 Federico Urales i Soledad Gustavo funden La
Revista Blanca, publicació quinzenal que va reunir
les firmes més notables
i brillants de l'esquerra intel·lectual de
l'època (Giner de los Ríos, Cossio,
Ricardo Rubio, Azcárate, González Serrano, Dorado
Montero, Miguel de Unamuno,
Jacinto Benavente, Clarín, Anselmo Lorenzo, Teresa
Claramunt, Fermín Salvochea,
Ricardo Mella, Pi i Margall, Jaume Brossa, Pere Coromines, etc.). Un
any
després, La Revista Blanca va ampliar-se
amb un Suplemento
setmanal, que dos anys després es va independitzar, rebent
el nom de Tierra
y Libertad, un dels diaris anarquistes més
influents de tota la història.
Per aquella època Urales ja havia estat processat 95 vegades
i pres, cinc, amb
la particularitat que quan estava processat no estava pres i que quan
estava
pres no estava processat. Per aquests anys és acusat sense
cap fonament
d'enriquir-se, a causa d'una campanya orquestrada per Camba,
Azorín, Polo,
Romeo i Nakens, entre d'altres. A partir de 1905 es va retirar
parcialment de
la propaganda activa i es va consagrar a escriure i a treballar en
diversos
oficis, alternant Madrid i Catalunya. Per poder subsistir va haver de
sol·licitar una plaça de redactor en el
periòdic oficialista El Diario
Universal. El 31 de maig 1906 va tenir l'atemptat de Mateo
Morral contra
els reis el dia de les seves noces, i, com molts altres anarquistes,
Urales va
ser detingut uns quants dies. En ser alliberat va visitar a la
presó el seu
amic Francesc Ferrer i Guàrdia, i cada dia algun membre de
la família li
portava el dinar. El comte de Romanones, propietari d'El
Diario Universal,
va fer triar a Urales entre la feina i Ferrer i Guàrdia,
acusat de complicitat
d'atemptar contra els reis. Urales no només va renunciar a
la feina sinó que va
buscar advocat per Ferrer i va ser testimoni durant el judici.
Desterrat de
Madrid per uns processos de premsa, va instal·lar-se a
Barcelona en 1911, i va
entrar a fer feina en la redacció d'El Liberal,
alhora que escrivia
obres de teatre que eren estrenades per Ricardo Puga al teatre
barceloní Romea
(Flor deshojada, La conquista del pan,El aventurero
desventurado, El último Quijote,Fanatismo contra amor,
etc.). Durant la Gran Guerra signarà un manifest a favor
dels aliats. Va
reprendre la publicació de La Revista Blanca
l'1 de juny de 1923, que
havia estat suspesa des de 1905, ajudat ara per sa filla Frederica
Montseny, i
que arribarà a tenir un tiratge de 12.000 exemplars.
També començarà a publicar
unes populars novel·letes socials, resposta anarquista a les
populars sèries de
l'època (El cuento semanal, La
novela corta, La novela de
bolsillo, Los contemporáneos,etc.),
en dues col·leccions: «La Novela
Ideal» (1925), amb un tiratge de 50.000 exemplars, i«La Novela Libre» (1929),
entre 25 i 30.000 exemplars. A partir de gener de 1931
començarà a publicar el
setmanari El Luchador, que publicarà 182
números. En els últims anys de
sa vida va desenvolupar una incessant activitat, amb el suport de sa
filla
Frederica, representant de la nova generació. Durant la
guerra civil no va
ocupar cap càrrec. Unes febres tifoïdals aparegudes
en 1935 havien minvat la
seva salut, però va seguir escrivint novel·les i
material de propaganda.
Després de la caiguda de Barcelona va traslladar-se a
Montpeller (Occitània) i
el 5 de febrer de 1939 moria en un hospital de Perpinyà sa
companya Soldedad
Gustavo. Després va anar a París per reunir-se
amb la resta de sa família, però
va haver de fugir de la capital francesa quan els nazis l'ocuparen. El
govern
de Vichy li va assignar com a lloc de residència Salon
(Aquitània, Occitània)
on va morir, sense forces físiques ni morals, el 12 de
març de 1942. Entre les
seves obres podem destacar Sociología anarquista
(1890), Las
preocupaciones de los despreocupados (1891), Consideraciones
sobre el
hecho y muerte de Pallás (1893), La ley
de la vida (1893), El
proceso de un gran crimen (1895), Sociología
anarquista (1896), La
religión y la cuestión social (1896), La
religión y la cuestión social
(1902), La anarquía en el Ateneo de Madrid
(1903), Sembrando flores (1906), Una
pelotera (1909), Los hijos del amor
(1922), Los grandes delincuentes (1923), El
sindicalismo español y su orientación
(1923), En la sociedad anarquista,
la abolición del dinero (1924), Consideraciones
morales sobre el
funcionamiento de una sociedad sin gobierno (1926), La
anarquía al
alcance de todos (1928), Los municipios libres.
Ante las puertas de la
anarquía (1932), El ideal y la
revolución (1932), Mi vida
(1932, autobiografia en tres
volums), La barbarie gubernamental en España
(1933), La evolución de
la Filosofía en España (1934), entre
d'altres. A més de Federico Urales,
va fer servir altres pseudònims, com ara Mario del
Pilar, Siemens,Doctor Boudín, Remigio Olivares,Un profesor de la normal,Rudolf Sharfenstein, Ángel
Cunillera, Antonio Galcerán, Ricardo
Andrés, Un Trimardier, Charles
Money, Ricos de Andes,
etc.
***
![Foto policíaca de Joseph Delorme (ca. 1894)]( "Foto policíaca de Joseph Delorme (ca. 1894)")
Foto
policíaca de Joseph Delorme (ca. 1894)
- Joseph Delorme: El
19 d'agost de 1866
neix a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) l'obrer
filador anarquista
Joseph Delorme, també conegut com Frick
Delorme, Bechuel,Bechnel, Berknell
o Becknel.
Desertor del 97 Regiment de Línia, a començament
de la
dècada dels noranta es refugià a Suïssa.
Expulsat
d'aquest país per
les seves activitats anarquistes, passà a Anglaterra, primer
a
Sheffield (South Yorkshire, Anglaterra), on va fer servir
el pseudònim de Frick Delorme;
cap el 1894 a Liverpool (North West England, Anglaterra) i,
a partir de 1896, a Londres (Anglaterra), on usà el nom de Bercknell.
L'abril de 1893 marxà cap a Brussel·les
(Bèlgica), amb
Errico Malatesta i Charles Malato, per a participar en un eventual cop
de mà
durant una vaga general. En 1894 el seu nom figura en un llistat
d'anarquistes
a controlar establert per la policia ferroviària de
fronteres francesa. Aquest
mateix any, segons informes policíacs, muntà a
Liverpool, amb Gustave Mollet,
un serradora. El juny de 1895 es va casar i en aquest any treballava en
una fusteria a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
![Foto policíaca de Léon Marie (16 de març de 1894)]( "Foto policíaca de Léon Marie (16 de març de 1894)")
Foto
policíaca de Léon Marie (16 de març de
1894)
- Léon Marie:
El
19 d'agost de 1870 neix a Beuzeval (Côte Fleurie, Normandia,
França; actual
Houlgate) l'anarquista Léon Louis Marie. Es guanyava la vida
com a obrer
especialitzat en l'ensostrament d'edificis i com a lampista. Viva al
número 8
del passatge Vanves de París (França). El 16 de
març de 1894, a resultes de la
mort de l'anarquista Amédée Pauwels el dia abans
quan intentava posar una bomba
a l'església parisenca de la Madeleine, va ser detingut amb
altres 11 persones
i fitxat com a anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
![Pierre-Jules Ruff al pati de la secció política de la presó de la Santé (ca. 1930)]( "Pierre-Jules Ruff al pati de la secció política de la presó de la Santé (ca. 1930)")
Pierre-Jules
Ruff al pati de la secció política de la
presó de la Santé (ca. 1930)
- Pierre-Jules
Ruff: El 19 d'agost de 1877 neix a Alger
(Algèria) el militant anarquista i
antimilitarista Pierre-Jules Ruff, conegut com Epsilon.
Nascut en una família burgesa jueva, va llicenciar-se en
Matemàtiques, però va trencar amb el seu cercle i
sa família per a militar en
el moviment anarquista, guanyant-se la vida com a corrector d'impremta
i fent
classes particulars. En 1904 col·laborà en la
revista anarquista Libre Examen,
editada a París per Ernest
Girault. Antimilitarista convençut, va patir nombroses
condemnes per propaganda
anarquista i antimilitarista. El 14 de setembre de 1907 va ser jutjat
per
l'Audiència del Sena i va ser condemnat a tres anys de
presó per «provocació a
la desobediència i a la mort dirigida a militars»
arran de la publicació d'un
manifest contra la matança d'obrers sabaters de
Raon-l'Étape (Lorena, França)
el 28 de juliol d'aquell any. En 1911 va ser assenyalat com a membre de
la
Federació Comunista Anarquista i com a gerent del Moviment
Anarquista. Detingut
amb Louis Lecoin, va ser condemnat el novembre de 1912 a cinc anys de
reclusió
per «provocació a la mort, a l'incendi i al
pillatge». L'agost de 1915 signà,
amb Louis Lecoin, la crida Aux
anarchistes, aux syndicalistes, aux hommes (Als anarquistes,
als
sindicalistes, als homes). Va ser alliberat el novembre de 1916,
però va ser
detingut un mes més tard amb Lecoin per la
distribució del pamflet pacifista Imposons
la paix! («Imposem la pau!»).
L'octubre de 1917 va ser de bell nou condemnat, amb altres companys, a
15 mesos
de presó per haver editat, el 15 de juny de 1917, un
número clandestí de Le Libertaire.
Després de la guerra, continuà
col·laborant en Le Libertaire
i treballarà com a corrector d'impremta, adherint-se
al seu sindicat l'1 d'agost de 1920. El 4 d'octubre de 1930 va ser
detingut i
tancat a la presó parisenca de la Santé, on
romangué sis mesos sota l'acusació
d'haver signat un article contra Clemenceau sota el
pseudònim d'Epsilon.
Entre el 12 i el 13 d'abril de
1936 va prendre part en el congrés de la Unió
Anarquista (UA), on presentà un
informe sobre el feixisme i va ser elegit membre de la
Comissió Administrativa.
Durant l'ocupació alemanya participà en diverses
assemblees generals del
Sindicat de Correctors. El 24 d'agost de 1942 va ser detingut pel fet
d'haver
expressar obertament les seves opinions i pel seu passat militant i
internat
l'octubre, per després ser deportat a Alemanya, al camp de
concentració de
Neuengamme (Hamburg, Alemanya), sota la matrícula 30.574
(Block 6), d'on no va
tornar. Es pensa que va ser portat al forn crematori l'1 de maig de
1945, el
dia abans de l'alliberament del camp per les forces
britàniques. Son germà Paul
Ruff (Charles Lussy) fou un destacat
militant comunista i socialista.
Pierre-Jules Ruff
(1877-1945?)
***
![Cesare Zaccaria fotografiat per Vernon Richards (ca. 1946)]( "Cesare Zaccaria fotografiat per Vernon Richards (ca. 1946)")
Cesare
Zaccaria fotografiat per Vernon Richards (ca. 1946)
- Cesare Zaccaria:
El 19 d'agost de 1897 neix al barri de Borzoli de Gènova
(Lugúria, Itàlia) el
propagandista anarquista Cesare Zaccaria, també conegut sota
el pseudònim D.
Levi. Amic de
la infància de l'intel·lectual anarquista Camillo
Berneri. En
1916 participà activament en la propaganda antimilitarista
contra la Gran
Guerra a Gènova. En 1926 s'instal·là a
Nàpols, on trobà feina com a enginyer
naval en una companyia naviliera. Íntim amic de la
família Berneri, a partir de
febrer de 1943 es convertí en el company de Giovanna
Caleffi, vídua de
l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, assassinat per
agents comunistes el
maig de 1937 a Barcelona. A Nàpols, amb Pio Turroni,
Giovanna Caleffi i Armido
Abbate, creà a finals de 1943 el grup Alleanza dei Gruppi
Libertari (Aliança
dels Grups Llibertaris) per promoure una plataforma per reestructurar
el
moviment anarquista al sud de la península italiana. En 1948
participà en el
Congrés Nacional Anarquista de Canosa. Fou redactor del
periòdic clandestí La
Rivoluzione Libertaria i
de Volontà. Amb Caleffi publicàLa
società senza stato (1947), i la
traducció del francès de l'obra de Volin La
rivoluzione sconosciuta (1950).
El maig de 1950 la parella fou processada
per un delicte de propaganda contra la procreació per
l'edició del fullet
neomaltusià Il
controllo delle nascite l'any
anterior, però ambdós van
ser absolts. En 1951 ajudà Caleffi a crear la«Colonia Maria Luisa Berneri» en
uns terrenys de la seva família a Piano di Sorrento. A
finals de l'estiu de
1957 se separà de Caleffi i del moviment anarquista i
retornà a la política
liberal de la qual provenia, fet que li reportà nombroses
crítiques en els
cercles llibertaris. Cesare Zaccaria va morir per problemes
cardíacs el 18 d'octubre de 1961 a
Nàpols
(Campània, Itàlia). Part de la seva
correspondència es troba dipositada a
l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Cesare
Zaccaria (1897-1961)
***
![Vittorio Malaspina]( "Vittorio Malaspina")
Vittorio
Malaspina
- Vittorio Malaspina:
El 19 d'agost de 1904
neix a Sanremo (Ligúria, Itàlia) el socialista i
comunista, i després anarquista
i activista antifeixista, Vittorio Malaspina, també conegut
com Giovanni
Massari. Sos pares es deien Bernardo Malaspina i Emilia
Garibaldi. D'antuvi
milità en el Partit Socialista Italià (PSI) a
Sanremo i es guanyava la vida en
el sector de la construcció, com a pintor i com a fuster. En
1921 s'afilià al
Partit Comunista Italià (PCI) i en aquesta època
participà en el moviment d'ocupació
de fàbriques. En 1923 emigrà a França
on esdevingué anarquista. Sota una falsa
identitat visqué a París (França) i en
1924, amb altres companys, com ara Ugo
Fedeli (Hugo Treni),
participà en la fundació del projecte
internacional «Edicions Anarquistes», que
arreplegava militants de diverses
llengües. L'agost de 1926 retornà a
Itàlia i a Sanremo fou salvatgement
apallissat per un escamot de camises negres,
tornant a passar a
França en un estat lamentable. El juliol de 1927 va ser
detingut arran de
l'atemptat amb granada contra la «Casa del Fascio»
de Juan-les-Pins (Antíbol,
Provença, Occitània). En els cercles anarquistes
es parlà de «fals atemptat»,
la finalitat del qual seria servir de justificant per engegar una
campanya
repressiva contra la colònia anarquista establerta a la
Costa Blava. Després de
dures tortures, va ser empresonat i, posteriorment, sense proves, va
ser
expulsat de França, juntament amb altres companys (Carlo
Costantini, Henri
Mattias, Jean Pirisi, Ettore Scolpatti i Georges Spinella) acusats de
cometre
atemptats contra les línies fèrries a Golfe-Juan
(Vallauris, Provença,
Occitània), el consolat d'Itàlia a
Niça (Provença, Occitània) i diversos
establiments d'oci de la Costa Blava en protesta per l'empresonament
dels
militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, el 21 de
setembre
de 1927. Sota el fals nom de Giovanni Massari,
passà a Bèlgica,
on fou atacat per la tuberculosi i malvisqué sempre
perseguit per les
autoritats belgues que el consideraven, juntament amb Tomaso Serra, el
cap de
l'organització anarquista italiana que operava a
França. S'instal·là a
Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i l'1 de desembre de 1927,
requerit per
la justícia belga, va ser detingut sota
l'acusació d'haver participat en
l'execució dels feixistes Giuseppe Graziano i Bergossi el 18
d'octubre de 1927
a Chokier (Lieja, Valònia). Negà tota
participació en aquests fets i amb una
coartada irrebatible fou finalment, després d'haver passat
dos mesos
empresonat, alliberat a començaments del febrer de 1928. El
juny de 1928 entrà
clandestinament a França. Vittorio Malaspina va morir l'11
de juliol –algunes fonts
citen l'11 de juny– de 1928 a Bobigny (Illa de
França, França) a resultes del
lamentable estat de salut que arrossegava des que fou torturat un any
abans. El
20 de juliol de 1928 se celebrà a l'església
parroquial de San Giuseppe de
Sanremo una missa en sufragi de la seva ànima. La Diana, de l'1 d'agost de 1928, a
París, i L'Adunata dei Refrattari,
de l'11 d'agost d'aquell any, a Nova York
(Nova York, EUA), li reteren homenatges.
Vittorio Malaspina (1904-1928)
***
![Artese Benesperi fotografiat per l'historiador Carlo Onofrio Gori (2004)]( "Artese Benesperi fotografiat per l'historiador Carlo Onofrio Gori (2004)")
Artese
Benesperi fotografiat per l'historiador Carlo Onofrio Gori (2004)
- Artese Benesperi:
El 19 d'agost de 1915 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia)
l'anarquista i resistent
antifeixista Artese Benesperi. Poc després del seu naixement
son pare morí i
quan tenia nou mesos va ser donat en adopció a una
família de Lucca (Toscana,
Itàlia). A 17 anys retornà amb sa mare
biològica, que es va tornar a casar i
vivia a Casalguidi (Toscana, Itàlia). En aquests anys
difícils va ser
empresonat per robatori. El 25 de juliol de 1943, el dia de la caiguda
de
Benito Mussolini, es trobava tancat i, després de
l'armistici, el 15 de
setembre de 1943 va sortir en llibertat. L'octubre de 1943
pogué robar una
metralladora al post militar d'Ombrone, a Pontelungo (Toscana,
Itàlia), i la
vengué a un partisà per 500 lires. Aquesta
metralladora passà a la formació
guerrillera encapçalada per Magnino Magni, que el 17 d'abril
de 1944 a Treppio
(Toscana, Itàlia) va ser utilitzada per a cobrir la fuga
dels seus companys,
assetjats pels alemanys, i en la qual Magni perdé la vida.
El febrer de 1944 Benesperi
conegué el partisà anarquista Silvano Fedi i
s'integrà en l'Esquadra Franca
Llibertària, formada per una vintena d'homes (Tiziano
Palandri, Marcello
Capecchi, Enzo Capecchi, Danilo Betti, Tito Eschini, Carlo Giovannelli,
Giovanni Ieri, Brunello Biagini, Santino Pratesi, Giulio Vannucchi,
Giovanni La
Loggia, Giovanni Pinna, Iacopo Innocenti, etc.) i que s'organitzava en
petits
escamots. La trobada amb aquests companys llibertaris actuà
com una mena de«redempció» i a partir d'aquest moment
participà activament en la lluita armada
antifeixista al costat de Silvano Fedi, actuant a la ciutat de Pistoia
i als
turons que l'envolten. El 29 de març de 1944, juntament amb
Silvano Fedi,
Tiziano Paladri i altre partisà, participà en una
acció de recuperació d'armes
i d'avituallament en una caserna de la milícia a prop de
l'estació ferroviària.
En aquesta acció un oficial alemany resultà mort
i ell ferit a la mà esquerra.
Per evitar les represàlies dels nazis, que havien preparat
l'afusellament de 10
habitants de Pistoia, Silvano Fedi, després de guarir
Artese, demanà ajuda al
dramaturg Giovacchino Forzano, amic personal del dictador Mussolini,
que vivia
a Serravalle (Toscana, Itàlia), i gràcies a la
seva intervenció s'aturà la
massacre. Posteriorment, a canvi de diners i de queviures, es
procurà la
cobertura i el suport de Licio Gelli, tinent de la milícia
de Pistoia i oficial
d'enllaç entre els feixisme de la ciutat i les autoritats
alemanyes, per a
poder realitzar empreses arriscades. Durant la nit de l'1 de juny de
1944
participà en l'assalt dels magatzems militars de la
Fortalesa de Santa Barbara,
aconseguint un important botí (aliments, cigarretes,
vestimenta militar, armes,
etc.) que amagà al domicili del sogre de Licio Gelli i que
distribuí a diverses
formacions guerrilleres. El 26 de juny de 1944 un petit escamot
(Benesperi,
Fedi Enzo Capecchi i Licio Gelli) aconseguí entrar,
disfressats de policies i
de presos, a la penitenciaria de Ville Sbertoli i pogué
alliberar 54 reclusos,
molts d'ells polítics i dos jueus destinats a la
deportació. També aquest
mateix mes participà en l'assalt de la seu de la policia de
Pistoia, al Palau
de la Província, apropiant-se de les armes del post,
inutilitzant el sistema
telefònic i destruint l'arxiu. El 29 de juliol de 1944 es
trobava per
casualitat arrestat i no pogué participar en la presa de la
Creu de Vinacciano
a Montechiaro (Toscana, Itàlia), que resultà ser
una emboscada i on foren
abatuts Silvano Fedi i altres companys. L'endemà d'aquest
fet es realitzà a
Pistoia una gran batuda d'antifeixistes, entre els que es trobaven ell
i Enzo
Capecchi, que aconseguiren fugir de manera rocambolesca saltant per una
finestra. Després de la mort de Fedi, amb Capecchi,
assumí el comandament de la
brigada, reconstituïda amb uns setanta homes, i que
prengué el nom de «Brigada
Silvano Fedi». El 2 de setembre de 1944 aconseguí
prendre als alemanys la
localitat de Vinci (Toscana, Itàlia) i l'endemà,
després d'un dur enfrontament
amb els nazis, la de San Baronta (Toscana, Itàlia); el 4 de
setembre s'alliberà
Casalguidi, on caigueren alguns companys, entre ells Marcello Capecchi.
Ferit
Enzo Capecchi, encapçalà en solitari la
formació guerrillera fins
l'alliberament de Pistoia el 8 de setembre de 1944. Després
de la II Guerra
Mundial no s'aprofità de la seva fama de guerriller, com si
feren alguns, i
després d'alguns anys treballant de cisteller, en 1955
l'Ajuntament de Pistoia
el contractà com a escombriaire, feina en la qual
treballà fins a la seva jubilació.
Col·laborà en l'Associació Nacional de
Partisans d'Itàlia (ANPI). Artese
Benesperi va morir el 17 d'abril de 2012 a al seu domicili de Pistoia
(Toscana,
Itàlia). Deixà companya, Osanna, i dues filles.
***
![Carnet de la CNT]( "Carnet de la CNT")
Carnet
de la CNT
- Esteban Navarrete Berbel:
El 19 d'agost de 1916 neix a Albox
(Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Esteban
Navarrete
Berbel. En morir sa mare, fou educat per son avi, que era mestre.
Militant de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), el febrer de
1939 s'exilià a
França. Després d'Alliberament, formà
part de la Federació Local de Carmaux
(Occitània) de la CNT en l'Exili, formada per uns 70
membres. El desembre de
1945 fou delegat d'aquesta federació a l'Assemblea
Plenària de la Regional de
Tolosa de Llenguadoc, on refusà votar la moció de
condemna de la tendència«col·laboracionista». Esteban Navarrete
Berbel va morir el 29 de desembre de 2002
a Dieulouard (Lorena, França).
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![Louis Héritier fotografiat per O. Meistring a Ginebra [IISH]]( "Louis Héritier fotografiat per O. Meistring a Ginebra [IISH]")
Louis Héritier
fotografiat per O. Meistring a Ginebra [IISH]
- Louis Héritier:
El
19 d'agost de 1898 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa)
l'anarquista, i després
destacat dirigent socialista, Louis Héritier. Havia nascut
el 19 de març de
1862 –algunes fonts citen el 25 de març de
1861– a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Es
guanyava la vida fent de mecànic. Marxà cap a
París (França), on es relacionà
amb els grups seguidors de Louis Auguste Blanqui. El 14 de desembre de
1880 se
li va decretar l'expulsió de França. Durant un
míting celebrat el 18 de març de
1881 a Ginebra, on els anarquistes russos parlaren sobre el recent
atemptat
mortal contra el tsar, dirigí unes paraules en honor dels
magnicides, però,
encara que va ser escoltat per la policia, no va patí
represàlies. L'agost de
1881 fou un dels signants, amb altres (Claude Thomachot, Georges
Herzig, F.
Boralay, H. Nicoud, L. Ryss, A. Bongard, Ed. Briffod, E. Mayer, L.
Dupraz),
d'un manifest de protesta contra l'expulsió de Piotr
Kropotkin. En 1883,
després de la prohibició de l'aferrament d'un
gran cartell roig redactat en
francès i en alemany fent una crida a la
commemoració de la Revolució alemanya
de 1848 i de la Comuna de París, els anarquistes van aferrar
sense autorització
un petit cartell en paper vermell on s'anunciava una reunió
pública per al 17
de març. A finals de juliol intentaren de bell nou aferrar
cartells, fet que va
provocar un enfrontament amb la policia davant de l'Ajuntament de
Ginebra;
detingut, juntament amb el periodista Louis Grussel i l'ajudant
mèdic rus
Pierre Laquière, restà algunes setmanes
empresonat. El 5 de setembre d'aquell
any va ser jutjat i absolt, ben igual que els seus sis companys
processats, i
alliberat immediatament. El setembre de 1884 les autoritats federals
suïsses el
consideraven com un dels principals anarquistes ginebrins, amb Jean
Grave, Antoine
Perrare, François Dumartheray i altres, i, sense mitjans de
subsistència,
vivint a costa dels companys anarquistes. En 1894 el seu nom figurava
en un
llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de
fronteres francesa. Després de diverses estades a Alemanya
(Berlín i Magdeburg),
on entrà en contacte amb els cercles socialistes
reformistes, a partir de 1892 formà
part del corrent sindicalista legalista i, amb Jean Sigg,
fundà aquell any el
Parti Ouvrier Socialiste Genevois (POSG, Partit Obrer Socialista
Ginebrí).
Entre el 22 i el 25 de desembre de 1893 assistí com a
delegat del POSG al II
Congrés Internacional dels Estudiants i Antics Estudiants
Socialistes que se
celebrà a Ginebra. En aquesta època
col·laborà en les revistes parisenques La Revue Socialiste (1895) i Le Devenir Social (1896), i l'alemanya Die Neue Zeit (1895-1896). Va ser
nomenat diputat al Gran Consell de la República i
Cantó de Ginebra i treballà
al Secretariat Obrer de Llengua Francesa de Lausana (Vaud,
Suïssa). És autor deUne honte pour notre pays. Brochure
écrite au point de vue purement national (1889), Le parti socialiste ouvrier et son rôle. Brochure publiée
sous les auspices du Comité électoral ouvrier socialiste. (Genève, 5
novembre 1892) (1892), Jean-Paul
Marat avant 1789 (1896) i Geschichte
der französischen Revolution von 1848 und der zweiten
Republik in volksthümlicher Darstellung (1898, amb Wilhelm
Eichhoff i
Eduard Bernstein), entre d'altres. Considerat un dels pares del
socialisme
reformista suís, Louis Héritier va morir
tísic el 19 d'agost de 1898 a Ginebra
(Ginebra, Suïssa).
Louis Héritier
(1862-1898)
***
![Georges Darien]( "Georges Darien")
Georges Darien
-
Georges Darien: El 19 d'agost de 1921 mor a
París (França)
l'escriptor anarcoindividualista Georges Hippolyte Adrien,
més conegut com Georges
Darien. Havia nascut el 6 d'abril de 1862 a París
(França) en una família
protestant. Son pare (Honoré Charles Émile
Adrien) era propietari d'un magatzem
de novetats. Durant la Comuna de París es va refugiar amb sa
família a
Versalles. En 1869 perdé sa mare (Françoise
Sidonie Chatel) i es va trobar amb
una madrastra (Élise Antoinette Schlumberger) odiosa que el
volia convertir al
catolicisme. Després d'un batxillerat mediocre a l'Institut
Charlemagne de
París, per fugir d'aquest ambient, el 16 de març
de 1881 es va allistar en el
II Esquadró de Transports. Però com la seva
personalitat no estava feta per
suportar les baixeses i les mesquineses de la vida militar va acabar,
el 23 de
juny de 1883, davant un tribunal militar que el condemnà al
trasllat a la I
Companyia Disciplinària de Sapadors a Tunísia. El
16 de març de 1886 fou alliberat
després de cinc anys de servei militar i 33 mesos de
treballs forçats als
batallons africans (Biribi), experiència
que el marcarà per a tota la
vida. Quan tornà a París, va trencar
definitivament amb sa família. Sol i sense
amics, va començar a freqüentar els cercles
llibertaris. En unes golfes
llogades al carrer de l'Odéon, va començar a
escriure els records de les seves
experiències tunisianes. En 1888, l'editor Savine va
acceptar publicar el
manuscrit sota el títol Biribi, que
havia estat rebutjat per altres
editorials per considerar-lo escandalós. Poc
després, en 26 dies, va escriure
un llibre sobre la guerra de 1870 i la repressió de la
Comuna, Bas les
coeurs!, que fou publicat pel mateix editor el 28 de desembre
de 1889. En
1890 publicarà la novel·la Florentine
i una nova edició de la seva
primera obra sota el títol Biribi, discipline
militaire. L'èxit
d'aquesta nova edició és tan gran que el govern
de la República decideix
suprimir oficialment les companyies disciplinàries de
sapadors, encara que les
restablirà més tard sota el nom de«batallons disciplinaris», però el
Ministeri
de la Guerra prohibeix els cartells anunciadors de l'edició
popular de l'obra.
Aquest mateix any, amb Lucien Descaves, estrena Les Chapons,
adaptació
teatral de la seva obra Bas les coeurs!, que
resultarà tot un escàndol
per a la burgesia. Després d'una disputa amb Savine, que no
li pagava els drets
d'autor, recobra la seva llibertat i signa, el 25 de juny de 1890, un
contracte
amb l'editor Stock. Però aquesta editorial li
rebutjarà el manuscrit de L'Ogre
davant el perill de processos judicials sorgits arran d'una possible
publicació. El llibre, una dura crítica a
l'escriptor antisemita Edourard
Drumont, serà publicat el març de 1891 per
Genonceaus sota el títol Les
Pharisiens. Gràcies a la publicació
d'aquest llibre farà amistat amb
l'escriptor llibertari Bernard Lazare. Poc després,
començarà a col·laborar en
el periòdic anarquista L'En Dehors, de
Zo d'Axa --destaca la publicació
de l'assaig «Le roman anarchiste», el 28 de
setembre de 1891. A partir de
novembre de 1893 redactarà en solitari el setmanari L'Escarmouche,
que
es publicarà amb il·lustracions de Toulouse
Lautrec, Valloton, Ibels, Willette
i Vuillard. Arran de l'assassinat del president de la
República, Sadi Carnot,
el 24 de juny de 1894, a mans de Sante Caserio, que
desencadenarà una forta
repressió en els cercles anarquistes, i el fet de no
tenir-ne ni cinc, l'obligà,
com Zo d'Axa o Michel Zévaco, a fugir de França i
es refugià a Anglaterra,
després de viure un temps a Brussel·les
(Bèlgica) i a Wiesbaden (Alemanya). A
Londres freqüenta els cercles d'anarquistes francesos en
l'exili i, gràcies a
que parla amb fluïdesa l'anglès, també
participa en els grups llibertaris
britànics. En aquesta època descobreix el
món de delinqüència (lladres,
prostitutes, matons, usurers, falsificadors, polítics
corruptes, etc.), que li
servirà d'inspiració per al seu proper llibre, Le
voleur, que envia en
1897 al seu editor Stock, que acabava de reeditar Biribi,
i que es
compromet a publicar-lo a finals d'any. Aquest llibre defensa una mena
d'anarcoindividualisme
messiànic, on l'única solució per a la
humanitat passa per la destrucció de l'ordre
establert, de l'Estat; encara que criticarà el cercles
llibertaris francesos i
determinats militants destacats sota pseudònims
transparents, com ara Charles
Malato. L'11 de novembre de 1898, després d'haver estat
boicotejada per la
censura, s'estrenà al Grand Guignol l'obra L'ami
de l'ordre, que descriu
la repressió de la Comuna de París. En 1900
publicà una obra força dura, La
belle France, on critica durament i violentament la societat
burgesa del
seu temps. En 1901, la primera versió de L'Épaulette
va ser refusada perLa Revue Blanche sota el pretext que es tractava
simplement d'un
pamflet. Encara que amnistiat, decidirà restar a Anglaterra
i no tornarà a
França com van fer gairebé la resta de companys.
En 1903, Émile Janvion li va
proposar escriure una publicació anarquista per preparar el
Congrés
Antimilitarista i Pacifista que s'havia convocat per a l'any
següent i, encara
que ell no es declarava en absolut pacifista, va publicar el
periòdic
anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on
criticarà tothom (burgesos,
revolucionaris, maçons, jesuïtes, radicals,
socialistes, etc.). El juny de 1904
formarà part de la delegació francesa al congres
antimilitarista d'Amsterdam,
on destacarà per les seves invectives gens ni mica
pacífiques. En aquesta època
esclatà una dura polèmica amb Malato, qui
l'insultà de valent, controvèrsia que
fou tan important que Janvion, director de L'Ennemi du Peuple,
s'estimà
més suprimir la publicació que haver d'intervenir
en la disputa. En 1904, fart
dels editors francesos, publicà en l'editorial londinenca
Everett el llibre Gottlieb
Krumm. Made in England, escrit directament en
anglès i on també criticarà
la societat burgesa britànica. En 1905 sortirà
finalment a França L'Épaulette,
novel·la marcadament antibel·licista i on
repassarà els escàndols del
militarisme francès des de l'afer Boulanger a la
matança de Fourmies. Aquest
any també retornarà finalment a França
i ho farà acompanyat de Suzanne, una
anglesa d'origen alemany amb qui s'havia casat en 1899. En 1906
escriurà l'obra
teatral Le parvenu, sobre Napoleó durant
la nit abans de Waterloo. També
estrenarà al Teatre Antoine el melodrama Biribi,
sobre els batallons
africans. Altres obres dramàtiques, com
l'adaptació de Le voleur, Le
pain du Bon Dieu o La viande à feu,
seran refusades per tots els
directors teatrals. En 1909 crearà el periòdic
anarquista Terre Libre i
el desembre d'aquell any fundarà la Unió Sindical
dels Artistes Dramàtics. Una
de les activitats d'aquest sindicats consistí, l'1 de juny
de 1910, bombardeja
amb bombes fètides l'escena del Teatre de l'Òpera
i cantar La Internacional
durant una representació de Tosca. En
aquesta època creà la branca
francesa de la Lliga per a l'Impost Únic, basada en les
idees de l'economista
nord-americà Henry Georges i finançada per
l'empresari Joseph Fels, i l'1 de
juliol de 1911 sortí el primer número del seuòrgan d'expressió, Revue de
l'Impôt Unique. Després del
fracàs en les eleccions municipals de 1912
d'aquesta lliga georgista, Fels tancat l'aixeta i la seva branca
francesa
desaparegué. El 30 d'abril de 1919, sa companya Suzanne va
morir i ell encara
aguantarà dos anys més, malalt i abandonat de
tothom. Georges Darien va morir
el 19 d'agost de 1921 a la seva casa del carrer Saint-Placide de
París
(França). Darien sortí de l'oblit en 1955 amb la
reedició de Le voleur i
dos anys després amb la de Bas les coeurs!
En 2002 Valia Gréau publicà
l'estudi criticobiogràfic Georges Darien et
l'anarchisme littéraire.
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![Louis Héritier fotografiat per O. Meistring a Ginebra [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/heritier/heritier02.jpg "Louis Héritier fotografiat per O. Meistring a Ginebra [IISH]")
![Portada del primer número de "Hui-ming-lu" [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/huiminglu/huiminglu01.jpg "Portada del primer número de \"Hui-ming-lu\" [IISH]")
