(4 vídeos) La campanya contra els perillosos elements trotskistes ja fa temps que ha començat a lURSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de lhistoriador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar lempresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució dOctubre parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. (Miquel López Crespí)
Els estalinistes del PCE, PSUC i la NKVD: lassassinat dAndreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona
(I)
Entre la nombrosa informació existent que pot documentar la participació dels estalinistes espanyols i catalans del PCE i del PSUC en la persecució i criminalització dels trotskistes del POUM podríem destacar, com ja hem escrit en altres articles, el famós llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya (Barcelona, Edicions Ariel, 1969), i també Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937) (Barcelona, Anagrama, 1977) de Francesc Bonamusa. Ambdós llibres ens informen extensament del paper criminal de les direccions del PCE i del PSUC en les campanyes de difamació contínua dels militants del POUM mesos abans de la detenció i assassinat dAndreu Nin i de la il·legalització i empresonament de moltíssims militants del POUM, posteriorment. Abans dels sangonosos esdeveniments dels Fets de Maig del 37 a Barcelona, latac contra les conquestes revolucionàries del 19 de juliol, lintent del PCE-PSUC d'acabar amb les col·lectivitzacions, el poder de les milícies, lautogestió obrera a les fàbriques, ja ss'han donat nombrosos assalts de militants del PCE a les seus del POUM, com informa Francesc Bonamussa. Com explica Jordi Arquer, dirigent primer del BOC i després del POUM, en el seu estudi Objetivo: liquidar al POUM: Los hechos de mayo [1937] fueron una explosión espontánea de la clase obrera frente a la minimización y el debilitamiento de la revolución, de las conquistas revolucionarias. Esto se avenía con la política de la URSS que no quería el triunfo de la revolución. [...] Andreu Capdevilla, presidente del Consell dEconomía de Catalunya, me dijo en una ocasión, ya en el exilio, que los partidos burgeses y el PSUC querían deshacer las colectivizaciones incluso quince días antes de entrar en Barcelona los nacionales.
Ni la URSS ni su internacional comunista han podido nunca admitir la existencia en ningún lugar del mundo de partidos comunistas no oficiales, es decir, que no dependieses o que no estuvieses adscritos a la III Internacional. [...] Pero nuestro caso [lexistència del POUM], el de Cataluña, era para dirección de la III Internacional un problema. Porque siempre, desde la creación del Partit Comunista Català había sido más fuerte e influyente en todos los aspectos de la vida pública (sindical, política, etcétera) que el partido oficial dependiente de Moscú. No podían admitir que hubiera un partido comunista más fuerte que el oficial y menos aún cuando en este país se había declarado una revolución. Tras los primeros tiempos de desorientación, al comienzo de la guerra, el PCE decide apoyar la creación de una república parlamentaria de nuevo tipo y esta será su consigna durante toda la contienda. Para ellos la guerra era un problema de antifascismo, no de revolución. Su actitud era contrarrevolucionaria, por eso iban contra las colectivizaciones y todo lo que significara un apoyo a la revolució. Eran objetivamente unos aliados de Franco porque también este iba contra la revolución social y el derecho de las nacionalidades ibéricas a su independencia.
La campanya contra els perillosos elements trotskistes ja fa temps que ha començat a lURSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de lhistoriador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar lempresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució dOctubre parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. Cap a lany 1997, lhistoriador Josep Termes, en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa recomanava uns quants llibres dels publicats aleshores, imprescindibles quant a assabentar-se del rerefons dels sagnants Fets de Maig de 1937, lassassinat de Camillo Berneri i Andreu Nin i de centenars de militants revolucionaris daquella època. Josep Termes situa, dentre daltres, les obres de: Víctor Alba (El marxisme a Catalunya. 1919-1939, 4 vols., Barcelona, 1974-1975); Andrés Suárez (El proceso contra el POUM., París, 1974); Manuel Cruells (Els Fets de Maig, Barcelona, 1970); Julián Gorkin (El proceso de Moscú en Barcelona. El sacrificio de Andrés Nin, Barcelona, 1974); Wilebaldo Solano (Assaig biogràfic, en la reedició del llibre de Nin Els moviments demancipació nacional, París, 1970) i el de Juan Andrade Prefacio a Andrés Nin. Los problemas de la revolución española 1931-1937, París, 1971). Termes hi afegeix igualment limportant llibre de Burnet Bolloten La revolución española. Las izquierdas y la lucha por el poder, editat a Mèxic el 1962, el de G. H. Meaker The Revoluctionary Left in Spain 1914-1923 publicat a Stanford el 1974 i el de Pelai Pagés Andrés Nin. Su evolución política 1911-1937 ublicat a Barcelona el 1974.
Tot aquest material, juntament amb les edicions de nous títols i amb les investigacions de la Fundació Andreu Nin ens permet anar reconstruint el paper del PCE i el PSUC en el suport a la policia política de la burocràcia estalinista. Hi havia un seguidisme absolut envers les directrius emanades de Moscou per part de José Díaz, Dolores Ibárruri La Pasionaria, Santiago Carrillo, Enrique Líster, Ignacio Gallego i els dirigents del PSUC era absolut. Cap divergència amb els elements de la Internacional enviats per Stalin per perseguir els revolucionaris de lEstat espanyol i els sequaços del PCE-PSUC que els fan costat. Si les campanyes del PCE i del PSUC contra els "contrarevolucionaris del POUM eren ferotges abans dels Fets de Maig del 37, de seguida que cessaren els trets es començà a preparar lextermini i els processos que pensaven que serien com els de Moscou- contra els dirigents del POUM. Ninforma extensament Francesc Bonamussa en el llibre Andreu Nin i el movimiento comunista en España (1930-1937) (Op. Cit., p. 373-383). A tall dexemple volem reproduir aquest petit fragment del llibre per a copsar tota la profunditat sectària dels estalinistes espanyols i catalans que, finalment, portarien a lassassinat de Nin i a lempresonament, a les txeques del PCE a València i Madrid i del PSUC a Barcelona, de centenars de militants revolucionaris de la CNT i del POUM. Bonamussa explica: En efecto, en su discurso del 9 de mayo en el Cine Capitol de Valencia, después de acusar a los trotskistas de contrarevolucionarios y agentes del fascismo, se dedicó a resumir el proceso realizado en Moscú, utilizando incluso términos manejados por Stalin o Manulilski. Todos los obreros afirma Díazdeben conocer el proceso que se ha desarrollado en la URSS contra los trotskistas. Es Trotski en persona el que ha dirigido a esta banda de forajidos descarrilando los trenes en la URSS, practicando el sabotaje en las grandes fábricas, haciendo todo lo posible por descubrir los secretos militares para entregarlos a Hitler y a los imperialistas del Japón. Y cuando esto ha sido descubierto en el proceso y los trotsquistas han declarado que lo hacían en combinación con Hitler, con los imperialistas del Japón, bajo la dirección de Trotski, yo pregunto: ¿es que no está totalmente claro que eso no es una organización política o social con una determinada tendencia, como los anarquistas, los socialistas o los republicanos, sino que el trotskismo debe barrerse de todos los países civilizados, si es que de verdad quiere liquidarse a esos bichos que, incrustados en el movimento obrero, hacen tanto daño a los propios obreros que dicen defender? [...] Ante la elocuencia de las palabras de José Díaz, sólo merece destacar que los ataques del PCE al POUM fueron increscendo, Mundo Obrero, órgano central del PCE, combatió constantemente al POUM y exigió su disolución. Las acusaciones de trotskistas-fascistas, de nidos de fascistas a sueldo de los centros de espionaje alemanes, o de verdaderas guerrillas de nuestra retaguardia son constantes. Mundo Obrero incluso ataca a órganos de premsa y dirigentes de la CNT que defienden al POUM, como Castilla Libre o Juan López.
Però la implicació dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en la persecució, criminalització i posterior assassinat dAndreu Nin i molts militants de la CNT i el POUM no acaba amb aquestes campanyes contínues dintoxicació dels pobles i sectors populars de lEstat espanyol. Els defensors actuals de lestalinisme i neoestalinisme espanyol i català afirmen que no hi ha cap prova concreta de la implicació de la direcció del PCE-PSUC en lassassinat de Nin i que tota la responsabilitat recau damunt la policia política soviètica que operava a lestat espanyol. Concretament el famós Aleksandr Orlov, lagent de la NKVD. Totes les acusacions recauen damunt seu per tal de fer perdonar els estalinistes nostrats que li donaren suport des de llocs de comandament estalinista a la policia espanyola. Segons aquesta teoria exculpatòria, Santiago Carrillo, José Díaz, Ignacio Gallego, la Pasionaria, Pere Ardiaca, tots els dirigents estalinistes espanyols i catalans que eren al servei dels agents de Stalin a la guerra, eren innocents perquè mai no saberen res de les operacions de la NKVD soviètica. Amb aquesta ximpleria, simple demagògia sense cap mena de fonament, la pretesa ignorància dels estalinistes espanyols i catalans del que feia i ordia la NKVD, pensen que ho tenen tot solucionat. Però sequivoquen els que escampen fum per amagar la veritat. Avui dia, amb tota la documentació que hi ha publicada al respecte, pel nombrós material de què que ens forneixen escriptors, investigadors i historiadors --basta pensar en Víctor Alba, Francesc Bonamusa, Pelai Pagès, George Orwell, Burnet Bolloten, Wilebaldo Solano, Jordi Arquer, Abel Paz, el Col·lectiu La Trinxera, Maria Dolors Genovés, Victor Serge, Antonio Rubira León, per dir solament uns noms-- sabem de lestreta relació entre els agents de Stalin, el PCE, el PSUC i la Direcció General de Seguretat republicana. Evidentment, qui comandava en darrera instància eren els delegats de la Internacional estalinista, però els Orlov, Erno Gerö (Pedro), Palmiro Togliatti, Vittorio Codovila, Andreu Marty, Luigi Gallo i tots els altres, res no haurien pogut fer sense el suport actiu proporcionat en tot moment per les direccions del PCE-PSUC. I en el cas de la detenció i posterior assassinat dAndreu Nin cal recordar, com diu Francesc Bonamussa en Andreu Nin (pàg. 376): Logicamente, estos últimos [fa referència als delegats de Stalin] tenían unos lazos de relación con los servicios secretos del gobierno republicano que debían mantenerse a través de la Dirección General de Seguridad, regentada, en junio, por el coronel Ortega, ligado al PCE.
L'afusellament
del 4 de maig de 1897 segons un dibuix de Joan Pellicer Montseny
publicat en el diari barceloní La
Campana de Gràcia del 8 de
maig de 1897
- Execucions del«Procés de Montjuïc»:
El 4 de maig de 1897 són
afusellats als fossats de la fortalesa militar del castell de
Montjuïc de
Barcelona (Catalunya) els anarquistes Joan Alsina Vicente,
Tomàs Ascheri Fossati,
Lluís Mas García, Josep Moles Duran i Antoni
Nogués Figueras, processats com a
responsables de l'atemptat comès el 7 de juny de 1896 contra
la processió
religiosa del Corpus Christi al carrer dels Canvis Nous de Barcelona.
La
repressió que es desencadenà contra el moviment
obrer català ha passat a la
història sota el nom de «Procés de
Montjuïc». Els empresonaments arbitraris, la
causa judicial i el judici es varen fer sense cap mena de garanties.
Moltes de
les confessions varen ser tretes sota tortures, fins al punt que un
dels
afusellats (Lluís Mas) embogí. La matinada del 4
de maig de 1897 els voltants
del castell de Montjuïc estaven fortament vigilats per
escamots de soldats,
destacaments de la Guàrdia Civil i forces de Policia.
Tractaven de mantenir
allunyada la multitud que, des de feia hores, s'acostava pels vessants
de la
muntanya fins als fossats de la fortalesa. Cap a les cinc de la
matinada els
reus sortiren fortament vigilats per dues companyies del Regiment de
Caçadors
de Figueres. Anaven descoberts i fermats de mans a una única
corda. Al seu
voltant marxaven autoritats, frares i el metge forense encarregat de
certificar
oficialment les seves morts. Un oficial dirigí ordres al
piquet d'execució i
manà que els condemnats s'agenollessin. Antoni
Nogués cridà als soldats: «Foc!
Foc! Apunteu bé! No fèieu patir!»;
Josep Moles s'escanyà cridant «Visca la
Revolució Social!» i altres clamaven la seva
innocència. La descàrrega dels
màusers apagà totes les veus. Després
seguiren els trets de gràcia. Mesos
després, el 8 d'agost de 1897 l'anarquista italià
Michele Angiolillo mata de
tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres
espanyol, Antonio
Cánovas del Castillo, responsable polític de les
tortures i de la mort dels
seus cinc companys.
***
Una
ambulància i barricades a la Rambla
- Segon dia dels
Fets de Maig: A la matinada
del dimarts 4 de maig de 1937 es van
produir enfrontaments a les portes del Palau de la Generalitat de
Barcelona
(Catalunya) entre mossos d'esquadra i forces anarquistes. Al
dematí encara van
sortir tots els diaris, però sense que sense que se'n
pogués garantir ni la
distribució ni la venda; tota la premsa demanava serenitat i
aconsellaven
l'acord de les parts en lluita --Solidaridad Obrera
no va informar dels
fets del dia abans més que a la pàgina vuit i no
va dir ni una paraula de les
barricades que cobrien tota la ciutat. Aquest dia les lluites
més sagnants es
van donar a la barriada de Sant Andreu, a la part alta de Poble Nou, al
Paral·lel, a la plaça Palau, al parc de la
Ciutadella, a la part baixa de la
Via Laietana, des de Correus fins la plaça Urquinaona, i
tots els carrers que
envoltaven la Generalitat, Sants, Gràcia... Des dels hotels
Colón i Victòria els
guàrdies disparen contra la Telefònica. Les
forces governamentals i les del
PSUC ocupen només algunes zones del centre, mentre que els
anarcosindicalistes
i els seus aliats controlen la major part de la ciutat, a
més de l'artilleria
de Montjuïc. A la una de la tarda, des de la Generalitat va
ser radiada una
nota oficial que expressava que el Govern havia confiat la
missió d'imposar la
pau al conseller de Seguretat Interior, Artemi Aiguader, i que per
això
requeria el concurs del poble. Van transmetre la seva
adhesió al Govern, la
UGT, el PSUC, Estat Català, la Unió de
Rabassaires, Esquerra Republicana de
Catalunya, Acció Catalana i altres partits
polítics de menor entitat. A un
quart de set de la tarda van arribar al Palau de la Generalitat el
ministre de
Justícia del Govern Central, García Oliver, i
Marianet R. Vázquez, del Comitè
Nacional de la CNT, acompanyats per Diego Abad de Santillán,
que havia estat
conseller d'Economia i que representava el Comitè Regional,
i per Alfonso, de
la Federació Local; tots ells significats anarquistes.
Moments després van
arribar Hernández Zancajo i Pascual Tomás, de la
Comissió executiva de la UGT,
i Muñoz, també de la UGT, aquest pel Secretariat
regional; i tots plegats es
van reunir al despatx del president Companys. A dos quarts de nou van
parlar
per la ràdio Calvet, Vidiella, Alfonso, Vázquez
Zancajo, García Oliver --aquest
va pronunciar un discurs sentimental on va dir dues vegades
que
s'inclinava davant els morts «per besar-los» i els
llibertaris van anomenar aquest
discurs, amb befa, «La llegenda del bes»-- i
Companys mateix, i tots, van
recomanar calma a la població i demanaren el cessament de
les lluites. La crisi
del Govern era un fet i es va decidir formar-ne un de nou de
provisional amb
representats de les mateixes entitats polítiques i sindicals
que participaven
en l'anterior.
***
Daniel
Cohn-Bendit fotografiat per Gilles Caron
-
París (04-05-68):
El 4 de maig de 1968 el govern gal confia que els tumults del dia
anterior a
París (França) quedin ofegats en la premsa per la
notícia del triomf de la
diplomàcia francesa i la política
d'independència en relació als«blocs» que
preconitza el general De Gaulle que estableix que les negociacions de
pau entre
els governs de Washington i de Hanoi es realitzaran a París.
Però no va
resultar ja que tots els grans titulars de tots els diaris
només parlaven dels
problemes del Barri Llatí i tots unànimement, des
de L'Humanité a Le
Figaro, passant per Le Monde o Paris-Jour,
tots se sorprenen
del fet que la policia s'hagi deixat desbordar per una banda de joves
revoltosos. Les cròniques dels periòdics burgesos
i comunistes són duríssimes
contra els estudiants, alhora que critiquen la violència
policíaca a la qual
acusen d'actuar amb brutalitat excessiva. També avui la X
Cambra Correccional
jutjarà set estudiants, tots ells detinguts abans que
comencessin els avalots,
per haver-los trobat la policia en possessió de barres de
ferro, fones o pals
dins dels seus cotxes, la major part d'ells al voltant de Nanterre; els
estudiants van al·legar llegítima defensa, ja que
a Nanterre s'esperava un atac
d'«Occidente», però van ser condemnats a
penes de presó entre dos i tres mesos,
amb la sentència en suspens, i a multes entre 200 i 300
francs. La pròxima
audiència serà demà, i en aquesta
ocasió es jutjaran persones detingudes durant
els enfrontaments. El reforçament policíac al
Barri Llatí s'accentua força.
Naixements
Rodolfo
González Pacheco (1938)
-
Rodolfo González
Pacheco: El 4 de maig de 1881 --alguns autors citen 9
d'agost de 1882-- neix a
Tandil (Buenos Aires, Argentina) l'escriptor, dramaturg, periodista i
agitador
anarquista Carlos Rodolfo González Pacheco. Sos pares,
l'uruguaià Agustín
Pacheco i Benicia González, eren propietaris d'un magatzem
comercial de
queviures i d'articles de primera necessitat instal·lat en
un tros de terra de
la seva propietat. Després d'estudiar les primeres lletres i
quan encara era un
adolescent, començà a treballar com a escrivent a
l'Ajuntament de Tandil. A
començaments de segle publicà, sota el
pseudònim Solrac (Carlos a
l'enrevès) els seus primers escrits en el
periòdic filomaçó Luz y
Verdad,
editat a Tandil per José A. Cabral. Després
marxà a Buenos Aires, on es decantà
per l'anarquisme gràcies a les seves lectures (Mikhail
Bakunin, Piotr
Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i visqué la
bohèmia de la
capital argentina. Orador de talent, recorregué
Amèrica Llatina (Argentina,
Uruguai, Paraguai, Cuba, Xile, Mèxic) fent
conferències i mítings en defensa
dels perseguits (Simón Radowitzky, Sacco i Vanzetti, contra
l'explotació dels mensúes
i dels miners, etc.). Participà en la fundació i
en el desenvolupament de nombrosos
periòdics anarquistes, com ara La Antorcha,La Batalla, Germinal,Campana Nueva, La Mentira, La
Protesta, etc. Les seves
col·laboracions en la premsa
(«Carteles») --textos no massa extensos que es
publicaven en forma de requadres en les periòdics
anarquistes i on prenia
posició crítica dels esdeveniments
públics del moment-- assoliren un gran
ressò. La seva literatura es va veure fortament influenciada
pels escriptors
anarquistes Florencio Sánchez i Alberto Ghiraldo. Va ser un
afamat dramaturg, que
commogué els sectors populars amb les seves obres de teatre (Hermano
Lobo,Las víboras, La
inundación, Hijos del Pueblo,
etc.), peces
que s'estrenaren a sales comercials, però que estaven
dissenyades per
representar-se en «quadres
filodramàtics», és a dir, els teatres
de les«societats de resistència» (sindicats) i
de les biblioteques populars
anarquistes i socialistes. En 1911, pels seus crítics i
incendiaris articles
contra la Llei Social i la Llei de Residència, fou
empresonat i deportat a
Ushuaia, on compartí garjola amb Alberto Ghiraldo. En
sortir, fundà a Buenos
Aires Libre Palabra i El Manifiesto.
Entre juliol i setembre de
1913 marxà a Mèxic, on establí
contactes amb el moviment magonista i analitzà
la revolució mexicana. En 1914 passà
l'Atlàntic i arribà a la Península per
la
Corunya, fent una conferència a Ferrol, i retornant a
Amèrica l'agost d'aquell
mateix any. Poc després fundà La Obra,
però durant els fets de la«Setmana Tràgica» argentina de gener de
1919 fou clausurada, juntament amb La
Protesta, per Hipólito Yrigoyen. Malgrat les
amenaces d'empresonament, creàTribuna Proletaria i durant el govern de Marcelo
Torcuato de Alvear va
ser condemnat a sis mesos de presó pels seus elogis vers
Kurt Gustav Wilckens,
l'obrer anarquista alemany que havia matat el tinent coronel
Héctor Benigno
Varela, repressor de la «Patagònia
Rebel». En 1931 s'exilià a la Península
i
s'instal·là a Barcelona (Catalunya), afiliant-se
a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Josep Peirats l'entrevistà per al setmanari Ruta.
Dirigí
el Teatre del Poble de Barcelona, que va iniciar les representacions al
Teatre
Circ Barcelonès el 18 de juliol de 1937 amb l'obra ¡Venciste,
Monatkof!,
de l'escriptor soviètic Isaac Steimberg. Aquest mateix any,
fou el director de
la revista anarquista valenciana Nosotros.
Després retornà a
l'Argentina. Fou secretari de la Societat Argentina d'Autors
Dramàtics i en
1944 aconseguí el premi de l'Acadèmia d'Arts i
Ciències Cinematogràfiques, pel
seu guió de la pel·lícula Tres
hombres del río. Amb l'arribada del
peronisme les seves obres desaparegueren dels escenaris i les seves
conferències van ser prohibides. Trobem articles seus en Brazo
y Cerebro,El Comunista, ¡Despertad!,Los Nuevos, La Solidaridad,Solidaridad Obrera, Umbral, etc.
Entre les seves obres destaquen Rasgos.
Prosa y verso (1907), La inundación
(1918 i 1920), Carteles
(1919 i 1937), Las víboras (1919), Hijos
del Pueblo (1921), El
sembrador (1922), Carteles. Prosas de Chile
(1923), Hermano lobo
(1925), Teatro (1926), A contramano
(1927), Carteles de ayer y
hoy (1928), El hombre de la plaza pública
(1928), El grillo
(1929), Juana y Juan (1932), Que la
agarre quin la quiera (1932,
amb Pedro E. Picó), Campo de hoy, amor de nunca
(1932, amb Pedro E.
Picó), ¿Qué es el
antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), Juan
de Dios, milico y paisano (1935, amb Pedro E.
Picó), Un proletario.
Florencio Sánchez, periodista, dramaturgo y trabajador manual
(1935), Magdalena
(1935), Compañeros (1936), Natividad
(1936), Carteles de
España (1940), Manos de luz
(1940), Nace un pueblo (1943, amb
Pedro E. Picó), Tres hombres al río
(1944), Cuando aquí había reyes
(1947), Teatro completo (1953 i 1956,
publicació pòstuma en dos toms de
la seva obra teatral), etc. Rodolfo González Pacheco va
morir el 5 de juliol de
1949 a Buenos Aires (Argentina). En 1963 Alfredo de la Guardia
publicà a Buenos
Aires la biografia Rodolfo González Pacheco.
A partir de 1980 un carrer
del Barri Universitari de Tandil porta el seu nom.
Notícia
sobre la condemna d'Auguste Dauthuille apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Journal del 30 de setembre de 1911
- Auguste
Dauthuille: El 4 de maig de 1891 neix a Avranches (Baixa
Normandia, França) el
tipògraf anarquista i sindicalista, i després
comunista, Auguste Joseph
Toussaint Dauthuille. Profundament contrari al socialisme
antimilitarista de
Gustave Hervé, el novembre de 1910 fou un dels cofundadors
de la Federació Revolucionària
Comunista (FRC) i el març de 1911 s'encarregà,
amb Hubert Beaulieur, Pierre
Martin i André Schneider, d'elaborar els textos doctrinaris
de l'FRC. El 2
d'abril de 1911 va ser nomenat, en substitució
d'André Schneider, secretari de
l'FRC, però el 30 de maig d'aquell any en una
reunió plenària hagué de cedir el
càrrec a Eugène Martin, considerat més«dinàmic». En aquesta època
vivia al
carrer de Seine del VI Districte de París
(França) i era secretari del grup del
XVIII Districte parisenc. Un informe policíac del 13 d'abril
de 1911 anotava
que, durant un míting de protesta contra la condemna del
dibuixant català Fermí
Sagristà Salamó organitzat pels grups
anarquistes, havia deplorat la manca
d'organització dels anarquistes que «si
estiguessin agrupats, podrien sabotejar
les ambaixades dels països on els nous crims contra els
militants
revolucionaris serien comesos». L'agost de 1911 era membre
del Comitè de
Defensa Social (CDS) i militava en el grup de Pontoise (Illa de
França, França)
de l'FRC; en aquesta època vivia al número 37 de
la plaça del Grand-Martroy de
Pontoise. El 29 de setembre de 1911 va ser convocat a
l'Audiència del Sena per
l'article antimilitarista «Les volontaires», sobre
les tropes d'ocupació al
Marroc, aparegut en Le Libertaire
del
6 de maig d'aquell any, mentre que Édouard Sené
va ser acusat de «crida al
pillatge» per un article sobre la carestia de la vida.
Ambdós rebutjaren
presentar-se a la convocatòria per no haver d'asseure's al
costa de l'exgerent
de Le Libertaire Jean Dudragne,
acusat de confident de la policia; tots dos van ser condemnats en
rebel·lia,
Dauthuille a tres mesos de presó i a 50 francs de multa per«injúries a
l'Exèrcit»,Sené
a tres anys de presó i
a 3.000 francs de multa. Fent apel·lació,
Dauthuille va ser convocat de bell
nou el 19 de juny de 1912 davant l'Audiència. L'octubre de
1911, amb Albert Goldschild
i Georges Durupt, fou un dels fundadors del Club Anarquista Comunista
(CAC) i
cosignà el seu manifest, juntament amb Wasso Chrocheli (Gambachidzé), Henry Combes,
Eugène Corrard, Auguste Dauthuille,
Georges Durupt, Albert Goldschild, André Mournaud i Pierre
Ruff; aquest grup
s'integrà en l'FRC. Entre març i maig de 1912
formà part del Comitè
Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per l'FRC, que
portà a terme una
campanya abstencionista en ocasió de les eleccions
municipals de maig d'aquell
any; aquest comitè arreplegava 25 militants anarquistes i/o
sindicalistes revolucionaris.
El 6 d'abril de 1912 va fer una xerrada al Grup d'Estudis Socials (GES)
de
Pontoise sobre el «dret al benestar». L'abril de
1912 va ser nomenat secretari
de la Joventut Sindicalista del Llibre del Sena i aquest mateix any fou
secretari del grup de Pontoise de l'FRC. Quan el 19 de juny de 1912 es
presentà
davant l'Audiència del Sena pel seu article «Les
volontaires», el seu procés
havia pres una gran volada política. En aquellaèpoca estava a punt de fer el
servei militar, i la «Llei Berry-Millerand»–tothom que fos condemnat a penes
de presó de més de tres mesos per
qüestions de vaga, per rebel·lió a
l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als
batallons
disciplinaris africans (Bat' d'Af)–
havia estat votada entretant, arriscant-se així a ser enviat
a les colònies
penitenciàries militars. La pena va ser malgrat tot
confirmada, però «amb
circumstàncies atenuants», i aquesta
reduïda a sis setmanes de presó i a 250
francs de multa, fugint així dels batallons disciplinaris.
Entre 1912 i 1913
col·laborà en Le
Mouvement Anarchiste,
publicat a París per Georges Durupt i Pierre Ruff. L'11
d'abril de 1916 es casà
amb Charlotte Billard al XIV Districte de París. En 1919,
com a membre del CDS
i amb el suport de Jean-Louis Thuillier, s'encarregà del cas
de Jacques Sadoul.
Posteriorment s'afilià al Partit Comunista
Francès (PCF) del XIV Districte
parisenc, però el 16 de gener de 1923 en va ser
exclòs pel Comitè Director del
PCF, amb els 90 signataris de la declaració del
Comitè de Defensa Comunista
(CDC), que s'havia oposat a les decisions del IV Congrés de
la Internacional
Comunista, celebrat entre el 5 de novembre i el 5 de desembre de 1922,
hostils
a la francmaçoneria i a la Lliga dels Drets de l'Home. El 16
de juliol de 1938
es casà amb Mari Obach al XIX Districte de París.
Tal vegada sigui el mateix
Auguste Dauthuille, responsable sindical de la Confederació
General del Treball
(CGT), que l'octubre de 1941 va ser nomenat secretari de Relacions
Sindicals
del Centre Sindicalista de Propaganda (CSP), organisme adepte al Govern
de
Vichy, dirigit per Aimé Rey. Auguste Dauthuille va morir el
31 de maig de 1950 a
Beauchamp (Illa de França, França).
***
Paulino
Díez Martín
- Paulino Díez
Martín: El 4 de maig de 1892
neix a Burgos (Castella, Espanya) el militant anarquista Paulino
Díez Martín,
que va fer servir diversos pseudònims (José
Pérez, Rafael
Pérez, José
Toribio Crespo, etc.). Fill de
treballadors sense cap ofici, originaris del camp de Burgos. Als quatre
anys va
assistir a una escola de monges, d'on serà expulsat per
indisciplina, passant a
l'escola de Tomàs Esteban, on també es va
rebel·lar. Quan tenia 12 anys va ser
aprenent de sastre i un temps baster, fins que amb 14 anys
ingressà en la
Societat de Fusters i Ebenistes (carrer Puebla, 33, Burgos) en qualitat
d'aprenent i dos anys més tard és elegit vocal
d'aquesta societat, càrrec que
ocupà fins al 1910, any que marxa, juntament amb el
seu germà, a Melilla
buscant feina. En aquesta ciutat treballà en la
construcció de barracots per a
l'Exèrcit i el setembre de 1910 se suma a la vaga de fusters
que volien
corregir els abusos dels contractistes. Una nova vaga el febrer de 1911
es
declarà en el sector de la construcció en una
caserna d'artilleria que estava
construint. En aquest temps coneixerà socialistes i
anarquistes destacats, com ara José
García Viñas,
Manuel García, Victoriano Mairena, etc. En 1912,
després de moltes gestions,
aconsegueix legalitzar una Societat de Socors Mutus a Melilla i l'any
següent
crea amb altres companys un grup d'afinitat anarquista,
que distribuirà premsa llibertària entre la
milícia. Durant l'estiu de 1913
realitzà tres mesos se servei militar a Sevilla (Andalusia,
Espanya), on va fer
amistat amb l'anarquista José Sánchez Rosa. El
març de 1914 aconsegueixen
legalitzar les Societats Gremials de Resistència i el Primer
de Maig d'aquell
any va fer el seu primer míting a Pechina (Almeria,
Andalusia, Espanya). El 2
d'abril de 1915 pateix la seva primera detenció com a«element perillós» per
mor de la visita d'Alfons XIII a Melilla i que es perllongà
durant 15 dies.
Tornà a ser detingut el juliol de 1916 durant la vaga de
subsistències. El grup
anarquista al qual pertanyia Paulino Díez decideix denunciar
el tripijoc
contrabandista que tenien organitzat comerciants i govern militar, cosa
que
provocà un gran escàndol i que va provocar la
destitució del governador militar
Federico de Monteverde. Com a conseqüència de
l'escàndol del contraban,
l'octubre de 1916 patirà un intent d'atemptat,
però aconsegueix refugiar-se en
un vaixell ancorat al moll (El Sister,
de la Transmediterrània). L'autor de l'intent d'atemptat va
resultar ser un
sicari anomenat Zaplana arribat a Melilla expressament i que
després es va
traslladar a Màlaga on feia de guàrdia d'ordre
públic. El Primer de Maig de
1917 participà en un míting a Melilla en record
dels «Màrtirs de Chicago» i a
favor de la Revolució russa, i serà detingut pels
visques a aquesta revolució
que va llançar i acusat de trencar la neutralitat d'Espanya
en la Gran Guerra.
Pocs mesos després, el setembre de 1917, serà
detingut de bell nou en ocasió de
la Festa de la Flor que els militars preparaven a Melilla i
l'endemà les parets
del centre de la ciutat apareixeran empaperades amb un manifests que en
demanava la llibertat. El setembre de 1918, amb motiu d'una vaga de
ferroviaris
de les mines del Rif que afectava els transports i els
subministraments, va ser
expulsat de Melilla i l'octubre de 1918 marxa cap a Barcelona
(Catalunya) a la
recerca de feina. A la capital catalana ingressà en el
Sindicat de la Fusta
(carrer de Sant Pau) de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i per la
seva activitat, el desembre, serà nomenat delegat del
Sindicat de la Federació
Local de la CNT de Barcelona. La seva primera vaga barcelonina, quan
treballava
en una obra del carrer Milà i Fontanals de
Gràcia, serà pel desgast d'eines que
els obrers mateixos han d'aportar, i va durar tres mesos. Un dels
primers
militants que va conèixer va ser Gastón Leval,
que es reunia amb els companys
al Sindicat Metal·lúrgic (carrer Mercaders, 25).
El gener de 1919 va ser elegit
secretari de la Federació Local de la CNT de Barcelona. Una
de les primeres
mesures que va acordar el nou secretariat va ser que els companys
cenetistes,
en pujar al tramvia, demanessin al conductor que els
ensenyés el carnet del
sindicat; d'altra manera, es negarien a pagar. Aquesta
tàctica de pressió va
donar resultats ja que els inspectors de ruta, sorpresos, es veien
impossibilitats d'exercir la seva tasca. En declarar-se la vaga de la
Canadenca
(gener de 1919) va pertànyer al «Comitè
Fantasma», grup clandestí coordinador
de la vaga, i assegurà l'edició clandestina del
periòdic Solidaridad Obrera.
El 17 de gener de 1919 va participar en un
míting d'orientació en suport dels obrers
tèxtils de «La Constància» en
vaga.
També va participar en el conegut míting del
teatre del Bosc per informar de la
situació de la vaga de la Canadenca i l'endemà es
va celebrar el míting de la
plaça de toros de Les Arenes. El 3 d'abril de 1919
serà detingut en un
restaurant del carrer Sant Olegari mentre sopava, denunciat per un
confident
francès anomenat Louis, i serà processat
militarment per 10 delictes i per cada
delicte les autoritats demanaren 10 anys de presó. Internat
al vaixell-presó Teresa Taya,
el 5 de setembre de 1919,
el mateix dia que va ser assassinat l'expolicia Bravo Portillo, va ser
posat en
llibertat provisional a la Presó Model de Barcelona
després de passar cinc
mesos empresonat. En acabar la vaga de la Canadenca, que va costar
molts
patiments, acomiadaments i llistes negres, va marxar a Andalusia,
seguint els
consell del Comitè Regional català que demanava
la descongestió de militants a
Catalunya. A Màlaga, en plena vaga de la marina mercant,
serà detingut
juntament amb un capità basc, cosa que motivà la
convocatòria d'una vaga
general de tot el port malagueny en solidaritat i que obligà
al seu
alliberament per part del governador civil. En aquesta ciutat, va
organitzar
els sindicats cenetistes de la Fusta, la Construcció i el
Transport. El
novembre de 1919 tornà clandestinament a Melilla amb la
intenció d'unir-se a
qui seria sa companya, però les autoritats li recorden que
ha d'abandonar la
ciutat en el termini d'un mes, temps suficient per muntar una vaga de
forners
reivindicant la jornada de vuit hores; també serà
detingut a Melilla per la
vaga de dependents del comerç i més tard
alliberat. El desembre de 1919
participa en el «Congrés de la
Comèdia» de Madrid, en representació
dels
sindicats malaguenys. El febrer de 1920 participa en una gira de
propaganda per
Algesires i els seus voltants per informar sobre els acords presos en
el
congrés. Quan tornà a Màlaga, el maig,
va ser expulsat de la ciutat pel
governador Gil Municio. S'instal·là a Sevilla
(Andalusia, Espanya) sota el nom
fals de José Pérez
i començà a fer
feina en una fusteria. A la capital andalusa prendrà part en
la constitució
dels sindicats cenetistes de la Fusta, de la Construcció,
del Metall i dels
Transports. En aquesta època va fer amistat amb Pedro
Vallina Martínez i
participà en l'edició de Solidaridad
Obrera de Sevilla. El juliol de 1920 serà detingut
a ca seva (carrerEnladrillada)
en
trobar-li una carta que la policia relacionà amb l'atemptat
del mes anterior al
periòdic malagueny La Unión Mercantil.
Des de la presó de Màlaga
organitzà una campanya de premsa sota el nom «Com
es forgen els processos
contra l'organització obrera» i el seu propi
comitè de defensa confederal. El
procés contra ell i sis companys seus
començà el 16 d'octubre de 1920 i seran
defensats pels advocats José del
Río i Francesc Layret Foix; després de
tres dies de l'inici del judici els sindicats declararan la vaga
general a
Màlaga i província. Layret va fer una argumentació
tan emotiva de l'anarquisme que un caporal d'artilleria que es trobava
entre el
públic va cridar «Visca l'anarquia!»,
per la qual cosa els companys anarquistes
van haver d'amagar-lo perquè no fos identificat. Tots van
sortir absolts i la
població malaguenya va portar a coll-i-be Layret fins a
l'hotel, tot braolant
visques a la CNT. El 4 de gener de 1921 torna a ser detingut a la feina
i en corda
de presos serà conduït de Sevilla a
Còrdova, viatge que va durar tot un mes.
Més tard serà confinat a un poble
cordovès anomenat Las Torres i posteriorment
a Viso de los Pedreches, des d'on serà enviat a la
presó de Còrdova, on
romandrà tancat en una cel·la de
càstig per negar-se a assistir a missa. Amb el
temps serà confinat a La Torre de Juan Abad, on el 7 de
setembre de 1921,
ajudat per joves del poble, aconsegueix fugir del seu confinament
prenent un
tren que el portà a Puertollano i d'allà a Pueblo
Nuevo del Terrible (Còrdova),
on viu el mestre racionalista Aquilino Medina. A prop
d'allà, a Peñarroya, obriren
una escola racionalista, on ell, amb nom suposat,
començà la seva tasca docent
en una classe amb quatre infants. La infraestructura de l'escola la va
proporcionar Aquilino Medina i els miners de Peñarroya i els
llibres eren els
editats per l'Escola Moderna barcelonina. Al cap d'un temps els alumnes
eren
una quarantena i els vespres hi acudien els joves miners ansiosos
d'aprendre.
El gener de 1922 les companyies de carbó Asturiana i
Peñarroya van reduir els
salaris per la qual cosa es va declarar una vaga en ambdues companyies,
que va
ser traïda per la socialista Unió General de
Treballadors (UGT). En aquells
dies va emmalaltir d'una úlcera estomacal motivada per les
contínues
repressions i decidí marxar cap a Melilla amb la seva
família per refer-se'n.
Un cop establert i amb motiu de la Conferència de Saragossa
on s'acordà la
sortida de la III Internacional i l'adhesió a la nova
Associació Internacional
del Treball (AIT)–, un pic legalitzada la CNT,
partí cap aquesta ciutat l'11 de
juny de 1922; després de la conferència,
juntament amb Salvador Seguí, marxà cap
a Sevilla, on a l'Ateneu Literari dissertà sobre el«Concepte de la nova
civilització». A més, van
recórrer Huelva, Còrdova, Màlaga,
Algesires, Jerez i
Cadis, i es van recaptar més de 50.000 pessetes per als
presos. A finals de
juliol torna a Melilla, però va ser detingut el 10 d'agost i
enviat a Màlaga,
on passà 10 dies empresonat. Quan va sortir de
presó es va trobar amb la vaga
del moll suportada per tota la Federació Local de la CNT
malaguenya, a la qual
es va afegir, sabotejant els esquirols, per la qual cosa va ser
detingut de
bell nou juntament amb altres companys. A la presó van
trobar 16 companys
pagesos de Churriana acusats d'agredir esquirols en un vaga que ja
durava
quatre mesos. El febrer de 1923 es va traslladar a Mataró
(Maresme, Catalunya)
com a delegat de la Federació Local de Màlaga per
assistir a una conferència de
federacions locals i regionals, on es va tractar el tema de les vagues
i es va
començar una campanya pro presos. Després, amb el
Comitè Nacional, va partir
cap a Bilbao, on va participar en un míting al
Frontó Euzkalduna amb el jove
misser Aldasoro; després visitaran Tolosa,
Vitòria, Burgos i Santander, però la
gira se suspengué a causa de l'assassinat de Salvador
Seguí a Barcelona, i
marxa a Sevilla i Màlaga. A causa de la repressió
a Catalunya, el Comitè
Nacional de la CNT s'estableix a Sevilla i n'esdevingué
secretari general, al
costat seu hi havia Pedro Vallina Martínez
(tresorer), Manuel Pérez
Fernández (comptador) i Ramón Mazón
Díaz (secretari d'actes). Poc temps després
arribà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Després
del cop d'Estat de Primo de
Rivera de setembre de 1923, la
CNT passà a la
legalitat, però no obstant això,
s'aconseguí organitzar un ple clandestí el 15
d'octubre a Saragossa (Aragó, Espanya), on s'acorda enviar
dos delegats per
entrevistar-se amb el coronel Francesc Macià
Llussà a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord), que seran ell, per la CNT, i Antonio Parra pels grups
anarquistes. En aquest període de la dictadura es va veure
obligat a sortir
d'Espanya i el 7 de juliol de 1924 partí, amb tota sa
família, cap a Cuba
amb el vapor Buenos
Aires, on passà tres anys i quatre
més als EUA. A l'Havana treballà
en una fàbrica de cervesa i amb Jesús Arenas Ruiz
fundà la Federació Nacional
Cubana de Grups Anarquistes (FNCGA) amb el suportde
Marcelo Salinas y López i Adrián del Valle Costa
i va organitzar els gremis de
l'Havana, participant el 5 de febrer de 1925 en la
constitució de la Confederació Nacional Obrera de
Cuba (CNOC), en el segon
congrés de la qual va se nomenat secretari general. Amb el
pseudònim de Rafael
Pérez va poder sortejar un temps
la persecució del dictador Machado, fins a juliol de 1927,
quan va haver de
fugir als Estats Units fent-se passar per José
Toribio Crespo, natural de Puerto Rico. A Nova York (Nova
York, EUA)
participà en el gran míting pro Sacco i
Vanzetti, en activitats contra
dictadors europeus al costat de nombrosos companys (José
Pantín, Frank
González, José Restoy, Francisco Eive, etc.). En
1928 comença la publicació de Solidaridad, amb A. García, Castilla,
Francisco Eive
i José Restoy. Un cop instaurada la II República
espanyola, el juliol de 1931 tornà
a Barcelona, on es reuní amb el Comitè Nacional
de la CNT, i més tard es
traslladà a Melilla, on de bell nou participà en
la reorganització dels
sindicats, facilitant l'ingrés dels treballadors marroquins.
Arran d'una vaga
del transport a Melilla, increpà el governador civil, per la
qual cosa serà
detingut, processat i condemnat a dos anys, 11 mesos i 21 dies de
presó.
Després d'una apel·lació davant el
Tribunal Suprem de Madrid, en la qual va ser
defensat per Eduardo Barriobero y Herrán,
aconseguí l'absolució. El febrer de
1932 va ser detingut pels «Fets de
Fígols» i fou deportat a Almeria, juntament
amb els germans Tarragó i Cano; més tard va ser
enviat a Burgos en llibertat
vigilada. En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT de
Melilla a la qual representà en el congrés
andalús d'aquell any i en el míting
de clausura en el qual va participar amb Buenaventura
Durruti Domínguez
i Francisco Ascaso Abadía, acabant pres alguns mesos al
penal del Puerto de
Santa María. Després del fracàs de la
revolució asturiana d'octubre
de 1934 va passar prop d'un any amagat a Melilla, on entrà
en contacte amb militars republicans. L'aixecament militar del 17 de
juliol de
1936 a l'Àfrica l'agafa a Melilla, fet que el va obligar a
amagar-se, però
finalment aconseguí, l'abril de 1937, passar al Marroc
francès i d'allà a
Barcelona. El juliol de 1937 participà en el Ple Regional de
Baza i l'agost
d'aquell any en el Ple Nacional de Regionals. El 18 de novembre de 1938
va ser operat
d'úlcera a Barcelona, cosa que farà que no pugui
retornar a Andalusia per
fer-se càrrec del Comitè Regional
andalús; després partí a
Perpinyà per
refer-se de l'operació. La caiguda de Barcelona,
el gener de 1939, impedí
la seva tornada a la Península i treballà en el
comitè de suport als exiliats
fins que va ser detingut i tancat al camp de concentració de
Sant Cebrià. Mesos
més tard, juntament amb Vallina i altres, aconsegueix
embarcar-se en un vaixell
que el portà a Amèrica. Recorregué
Santo Domingo, L'Havana –on organitzà la CNT
cubana i va viure amb Áurea Cuadrado y Domingo
Rojas– i Panamà. Amb Parra i
altres confederal s'instal·là treballà
de fuster a Colón (Colón, Panamà) en
la
construcció de carreteres i després en la
construcció de cases a la zona del
canal. Durant una temporada restà al marge de la CNT, ja que
fou expulsat pel
Comitè Local de Colón, però
més tard va ser reintegrat. Bon orador, també va
col·laborar amb la premsa llibertària, com ara Cenit,España Nueva,O Libertario, Nervio, Solidaridad
Obrera, etc. Va prologarMis memorias de Pedro Vallina. És autor
del llibre Una
anarcosindicalista en acción. Memorias, publicat a Caracas en 1976 i que va
ser reeditat a Barcelona
en 2006 sota el títol Memorias de
un
anarcosindicalista en acción. Paulino
Díez va morir el 20 de juliol de 1980
a Colón (Colón, Panamà).
- Gino Giannotti: El
4 de maig de 1893 neix a Santa Croce sull'Arno
(Toscana, Itàlia) l'anarquista Gino Giannotti. Sos pares es
deien Faustino
Giannotti i Maria Ciabattini. Abans que esclatés la Gran
Guerra, ja formava
part del moviment llibertari. En 1916 va ser detingut per«activitats
subversives», jutjat, condemnat i empresonat a la fortalesa
de Volterra
(Toscana, Itàlia). Després de la II Guerra
Mundial creà a Santa Croce sull'Arno
la Secció «Pietro Gori» de la
Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI),
pertanyent
a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i
col·laborà ocasionalment en Il
Libertario de Milà. Funcionari,
participà activament en els àmbits socials,
polítics i sindicals de la seva
regió. En 1966 va ser traslladat a Florència
(Toscana, Itàlia), on continuà amb
les seves activitats polítiques. Autodidacta i apassionat
lector, en 1976 donà
la seva biblioteca a la Federació Anarquista Pisana (FAP).
Gino Giannotti va
morir el 10 de juliol de 1977 a Pisa (Toscana, Itàlia) i en
1977 el «Fons
Giannotti», format per 1.510 llibres, fou el primer nucli
bibliogràfic que
nodrí la Biblioteca «Franco Serantini»
de Pisa.
***
Giovanna Caleffi
- Giovanna
Berneri: El 4 de maig de 1897
neix a Gualtieri (Emília-Romanya, Itàlia) la
pedagoga i
militant anarquista Giovanna Caleffi, més coneguda sota el
llinatge del seu
company. Filla d'una família pagesa pobre, el pare de la
qual va haver
d'emigrar als Estats Units. En 1915 va aconseguir la diploma de mestra,
gràcies
als esforços dels seus germans grans. Socialista de jove,
per la influència de
la seva professora l'escriptora socialista Adalgisa Fochi, es va passar
a
l'anarquisme quan va conèixer el fill d'aquesta,
l'intel·lectual anarquista
Camillo Berneri, amb el qual es casarà el 4 de novembre de
1917 a Gualtieri.
L'1 de març de 1918, quan Camillo es troba empresonat pel
seu rebuig a la
guerra i al militarisme, donarà a llum la primera filla de
la parella, Maria
Luisa. La família Berneri es va instal·lar
després a Florència, on naixerà
Giliana. Camillo, després de patir dues agressions i davant
la impossibilitat
d'exercir l'ensenyament si no es jurava fidelitat al règim
feixista, i la seva
família marxen a França en 1926, on obren una
botiga de queviures per subsistir
al barri parisenc de Saint-Maur-des-Fossés,
gràcies al suport econòmic d'una
germana i de Louis Lecoin. Per satisfer les exigències de la
policia feixista,
les autoritats franceses detenen Camillo i l'expulsen de
França. Mentre Camillo
surt cap a Espanya el juliol de 1936, ella romandrà a
França, però es
traslladarà a Barcelona amb sa filla Maria Luisa quan el seu
company és
assassinat pels estalinistes el 5 de maig de 1937. De bell nou a
França, es va
implicar més directament en el moviment anarquista i
ajudarà els companys
italians expulsats, que eren internats en camps de
concentració francesos, i
crea el «Comitè Camillo Berneri». En
1938 va publicar, amb un prefaci d'Emma
Goldman, un recull de textos del seu company titulatPensieri e battaglie.
En aquesta època va col·laborar en la premsa
anarquista italiana
clandestina i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1940,
quan
era a Rennes, les autoritats feixistes italianes en demanen
l'extradició. Detinguda
el 18 d'octubre de 1940, va ser tancada cinc mesos a la
presó parisenca de la
Santé i deportada a Alemanya el febrer de 1941,
serà lliurada a les autoritats
italianes més tard, després de passar cinc mesos
per diverses presons nazis aÀustria. És condemnada a un any de confinament a
Avellino, per «activitats
subversives contra l'Estat italià».
Després de ser alliberada, viu
clandestinament al sud d'Itàlia i es va lligar al company
Cesare Zaccaria. En
1945 s'instal·la a Nàpols i participa en el
moviment llibertari al costat de
Cesare Zaccaria, Armido Abbate, Pio Turroni i altres, alhora que
desplega una
gra activitat periodística: redactora deRivoluzione Libertaria,
funda en 1946 a Nàpols la revistaVolontà,
membre de la redacció de la revistaUmanità Nova,
etc. També va col·laborar enL'Adunata dei refrattari. La seva
defensa del control de natalitat li costarà diversos plets
per «propaganda
contra la procreació» durant els anys cinquanta,
sobre tot arran de la
publicació del fulletIl
controlla delle nascite(1948).
Després de
la mort de Maria Luisa en 1949, va fundar dos anys després
la colònia
llibertària per a infants «Maria Luisa
Berneri», en honor de sa filla,
instal·lada a Piano di Sorrento i després a
Carrara en 1960. Giovanna Berneri
va ser en diverses ocasions membre de la Comissió de
Correspondència de la
Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1958 era
l'administradora de la Colònia
Berneri. Giovanna Berneri va morir per problemes cardíacs el
14 de març de 1962
a l'hospital de Nervi, barri perifèric de Gènova
(Ligúria, Itàlia).
El Restaurant Ca Na Moreneta de Ses Salines organitza un sopar amb combat de picat. En haver sopat, els Glosadors de Mallorca Maribel Servera "Servereta" i Mateu "Xurí" oferiran un combat de picat.
(4 vídeos) La principal línia de defensa dels estalinistes i neoestalinistes catalans i espanyols quant a perdonar la seva intervenció en lassassinat dAndreu Nin, Camillo Berneri i tants i tants de revolucionaris és donar les culpes a la NKVD soviètica. Com si les direccions de lestalinisme espanyol i català, en aquest cas el PCE i el PSUC, no en sapiguessin res. Una mentida i una cortina de fum que no saguanta per part ni banda. (Miquel López Crespí)
Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (II)
La principal línia de defensa dels estalinistes i neoestalinistes catalans i espanyols quant a perdonar la seva intervenció en lassassinat dAndreu Nin, Camillo Berneri i tants i tants de revolucionaris és donar les culpes a la NKVD soviètica. Com si les direccions de lestalinisme espanyol i català, en aquest cas el PCE i el PSUC, no en sapiguessin res. Una mentida i una cortina de fum que no saguanta per part ni banda. Ningú mai no ha negat, i molt manco nosaltres, la implicació dOrlov i els agents de la policia política soviètica en els assassinats i persecució dels comunistes catalans del POUM i els anarquistes de la CNT-FAI. Però negar el paper de la Pasionaria, Líster, Gallego, Díaz, Hernández i tots els altres, entre els quals alguns comandaments de lexèrcit com el coronel Ortega i alts càrrecs i funcionaris del PCE i el PSUC amb palanques de poder al SIM, al comissariat de guerra, amb els sectors encarregats de les txeques estalinistes, no té lògica; i la documentació que cada dia surt a la llum enterra qualsevol intent damagar el fet com proven de fer els simpatitzants de lestalinisme.
A tall dexemple, entre les desenes dhistoriadors que parlen de la repressió iniciada al Principat a ran dels Fets de Maig podem llegir el que diu la documentació dels Amigos de Durruti que han recollit Frank Mintz i Miguel Peciña en el llibre Los amigos de Durruti, los trosquistas y los sucesos de mayo (Madrid, Campo Abierto Ediciones, 1978). Diuen Los Amigos de Durruti, que donaren suport al POUM i a la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937: El camarada Berneri fue sacado de su domicilio y muerto a tiros en plena calle; treinta camaradas aparecieron horriblemente mutilados en Cerdañola; el camarada Martínez, de las Juventudes Libertarias, perdió su vida de una manera misteriosa en las garras de Checa, y un crecido número de camaradas de la CNT y de la FAI fueron vilmente asesinados, Hemos de recordar que el profesor Berneri era un culto camarada italiano de esta Italia antifascista que nutre las listas de deportación, los cementerios y los campos de concentración y a la par que sus camaradas antifascistas no podía permanecer en la Italia de Mussolini.
Una intensa ola represiva siguió a estos asesinatos. Detenciones de camaradas por las jornadas de julio y de mayo; asaltos de sindicatos, de colectividades, de los locales de Amigos de Durruti, de las Juventudes Libertarias, del POUM.
Un suceso ha de remarcarse. La desaparición y muerte de Andrés Nin. Ha transcurrido más de medio año y el Gobierno todavía ha de aclarar el pretendido misterio que rodea el asesinato de Nin. ¿Se sabrá algún día quien ha matado a Nin?.
Així i tot, un dels documents més importants en referència als Fets de Maig de 1937, a lassassinat dAndreu Nin i el paper del PSUC, del PCE, del POUM i la CNT en aquelles jornades és, sense cap mena de dubte, el famós Homenatge a Catalunya de George Orwell. Quant al significat de la guerra civil, al paper dels diferents grups desquerra en la guerra i la revolució, és igualment imprescindible la investigació de Burnett Bolloten La revolución española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil (1936-1939)(Barcelona, Grijalbo, 1980).
Aquest importantíssim estudi és una font inexhaurible dinformació tant pel que fa a la guerra civil, els partits desquerra com als problemes de la revolució a lEstat espanyol, els Fets de Maig, el control de Moscou sobre el PCE i el PSUC. És bo saber lestricte control que la Internacional Comunista tenia sobre el PSUC i sobre els seus dirigents fins a esdevenir titelles en mans del delegat de Moscou, lagent Pedro, és a dir Erno Gerö, ombra de Joan Comorera i tot el Comitè Executiu que era a les seves ordres. Com explica Burnet Bolloten (pàgs. 527-528 del llibre ans esmentat): Pedro el delegado de la Comintern, cuyo verdadero nombre era Erno Gerö, i quien, después de la Segunda Guerra Mundial, fue miembro del gobierno húngaro controlado por los soviéticos fue puesto al lado de Comorera, y de manera regular se enviaban a Barcelona, como directrices, a dirigentes comunistas españoles. [...] Pedro dirigía al PSUC entre bastidores con energía, tacto y eficacia extraordinarios. Ejercía su vigilancia sobre Treball, el órgano del Partido, suavizaba las diferencias que surgían en el círculo interno del partido como resultado del nacionalismo catalán de algunos dirigentes y su resistencia a aceptar los objetivos centralistas de los comunistes españoles, dominaba en las reuniones del Comité Ejecutivo del Partido, inspeccionaba personalmente las secciones más pequeñas del partido, y, en suma, ejercía una estrecha y constante supervisión de casi todos los detalles.
És impressionant la quantitat de material que qualsevol persona interessada en aquestes qüestions pot trobar a Internet anant al web de la Fundació Andreu Nin. Pot ser que molts dels llibres que hem recomanat siguin mals de trobar però, com dic, basta consultar mitjançant el Geoogle els arxius de la Fundació i hom troba resposta a la majoria dinterrogants que pugui plantejar-se. Però tornant a la implicació directa dalguns quadres del PCE-PSUC en les tortures i assassinat dAndreu Nin, cal recomanar novament els quatre volums de Víctor Alba: El marxisme a Catalunya (1919-1939) (Barcelona, Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels llibres Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín. És precisament en el volum III, el que porta per títol Andreu Nin, on podem trobar una extensa documentació quant als dies finals de Nin i, el que és més important, un resum de les investigacions fetes fins a lany 1974 quant a la participació dels serveis de la NKVD i de la direcció del PCE en els terribles fets de repressió que comentam. A la pàgina 240 del llibre shi troba la relació amb noms i cognoms-- dalguns dels torturadors i botxins espanyols que feien la feina bruta a Orlov i els seus agents. Com diu Víctor Alba, parlant de la documentació trobada fins aquells moments: Alguns dels interrogadors no eran russos. En sabem els noms: Vicente Judez, un gendre del general Riquelme, i Armisen, delegat de la zona centre del Tribunal dAlta traïció, Santiago Garcés, Tomàs Rebosam, Leopoldo Mejorada, Elíaz Díaz Franco, Juan Vidarte, que havien estat seleccionats per un dels caps de la polia, Francisco Ordoñez. [...] Sembla que Vidarte sespaordí i, perquè no parlés, el mataren. Garcés fou després un dels caps del SIM.
Com explica larticle La desaparició dAndreu Nin del col·lectiu dinvestigadors agrupats a La Trinxera (i que es pot trobar en el web de la Fundació Andreu Nin): Segrestat a Barcelona [Andreu Nin] el 16 de juny de 1937 i traslladat després a València i Alcalà dHenares, va ser torturat i assassinat en una mansió dels aristòcrates i membres del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros (cap de laviació republicana) i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Els agents estalinistes que pretenien obtenir dell una confessió incriminatòria com agents de Franco dels membres del POUM, com la que havien aconseguit el 1936 de Zinoviev i Kamenev i havien tractat daconseguir al març de 1937 de Bujarin i Ríkov. [...] Però Nin no va confessar i va defensar fins el final lhonor revolucionari dels seus camarades del POUM i els seus amics de Moscou. La resistència de Nin va desbaratar els plans dels organitzadors de la repressió contra el POUM.
L'Organització d'Esquerra Comunista (OEC): els hereus del POUM (Partit
Obrer d'Unificació Marxista) a les Illes (I) .
Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.
En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.
Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).
La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou
1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.
La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i
La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.
L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.
Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.
L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)
L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.
L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.
Tesi: la denominada Reforma protestant s'ha d'entendre com el gran trencament del domini del Poder tradicional, i l'inici dels moviments de la modernitat.
La revolució luterana va aconseguir trencar, a la fi, el despotisme de l'Església catòlica. Revolució i no reforma s'ha de dir, perquè el moviment luterà anava més enllà de la reforma eclesiàstica o del cisma. Revolució ideològica, perquè la doctrina d'En Martí Luter establia la primera pedra del que havia de ser la modernitat: la llibertat de consciència. En Luter no solament expressa un sentiment, sinó que l'argumenta de manera que els seus raonaments contenen elements essencials del que seria el pensament modern. A la dieta de Worms, davant l'emperador En Carles, en resposta a la pregunta del nunci del Papa de si es retractava o no de les seves proclames, En Luter feia la seva famosa declaració: ...estic lligat als textos que he aportat; la meva consciència està captiva en les paraules de Déu. Revocar qualsevol cosa, no ho puc ni ho vull. Perquè actuar contra la pròpia consciència no és ni segur ni honrat... Al dia següent, el món sencer s'assabentava del rebuig de Luter a l'autoritat de Roma. Al proclamar la llibertat del cristià, s'establia la llibertat de consciència. Era la rebel·lió contra el Poder de Roma.
Les tesis que faig sobre En Luter, el luteranisme i el calvinisme són les claus per entendre la intenció global d'aquest escrit.
Tesi: Fou el pensament d'En Martí Luter el que va fer moure el món; el món de les idees i el procés de la història.
Abans de desplegar el sentit d'aquest anunciat, m'he d'avançar a fer una altra tesi per fer veure que no hi ha lloc per a cap mostra d'idealisme.
Tesi: El pensament d'En Martí Luter era un producte de la societat alemanya del segle XVI.
Tota la tensió i els conflictes de les societats que conformaven l'Imperi germànic – que incloïa també els Països Baixos (Holanda) – a començaments del segle XVI conformaren la vida i l'obra d'En Luter. A cada moment, En Luter patia les influències del seu medi que era de molt ample abast; influència de la pròpia família, de classe obrera; influència dels comportaments dels pagesos i de les classes populars; influència de les idees i sentiments que brollaven als ambients eclesiàstics i universitaris on es movia. També s'ha d'entendre que En Luter va captar l'esperit de les actives ciutats comercials alemanyes. I també hem de pensar que fou decisiva la influència de la noblesa alemanya que disposava del Poder polític.
Els llibres de text i les enciclopèdies presenten En Luter com a teòleg i com a reformador religiós, però no com a pensador; com si la seva presència no s'hagués d'emmarcar dins la història de la filosofia. Allò que jo afirmo és que el pensament d'En Luter afectava molt decisivament filosofia i el que obria el pas al que seria la modernitat i la nova filosofia.
Tesi: Foren les idees d'En Luter les que trasbalsaren el món; les idees d'En Luter i no les d'aquells que els llibres d'història de la filosofia destaca com als grans filòsofs.
Tesi: S'ha de denunciar i s'ha de desmuntar la gran trampa dels llibres d'història de la filosofia d'encuny conservador que atorguen validesa a les idees que no han tingut cap significació social. Oculten les idees que mogueren el món del sis-cents i presenten com a autèntica realitat idees que no mogueren la voluntat dels homes.Hi ha tot de dispositius de manipulació ideològica que s'atreveixen a atorgar validesa a unes suposades idees filosòfiques que no tenen correlació amb la societat real (Com seria el cas d'En Descartes, que veurem més endavant).
Fou En Luter el qui va argumentar d'una manera clara i distingible sobre la inconsistència de la infal·libilitat del Papa (D'altres autors, poc coneguts, s'havien avançat en el tractament del tema, però això no resta mèrit intel·lectual a En Luter). En Luter argumenta; argumenta i basteix una autèntica fortalesa intel·lectual; argumenta i, d'un sol cop, convenç i fa seva tota la Germània. La seva dialèctica espanta Roma. La resposta de la Cúria romana no consistí en l'intent de fer patents els errors de la doctrina de Luter, sinó en la butlla de l'excomunió personal. L'excomulgat respongué amb la publicació de Contra l'execrable butlla de l'Anticrist (Amb la paraula Anticrist es referia al Papa). La Roma bel·licista recorria a la tàctica de sempre, la destrucció física de l'enemic.
Les meves valoracions sobre En Luter no s'han de veure com una proposta erudita d'un professor de filosofia. El tema que proposo no és de si En Luter és més o menys important. Les meves tesis allò que pretenen és indicar quin és l'autèntic fil de la Història. Allò que pretenc és fer veure les causes de la situació de confusió ideològica actual i els seus agents. Comprendre En Luter ens situa bé per seguir el fil de la Història.
En Luter fou el nunci de l'emotivisme moral, doctrina que serà la marca distintiva de les societats modernes; i doctrina combatuda per l'Església catòlica fins al dia d'avui. En Luter estudià a N'Aristòtil (El tandem Tomàs-Aristòtil era la ciència oficial a la Universitat). Luter critica a N'Aristòtil. Però si bé d'altres autors ho havien fet primer, En Luter sorprèn per posar de manifest els seus sentiments al costat dels raonaments ; confessa als seus amics – i deixa constància escrita – que sentia odi per N'Aristòtil. També va dir sentia odi per N'Erasme, el qui era líder intocable dels humanistes de tot Europa. No s'ha de contemplar com una boutade d'En Luter. La manifestació dels seus sentiments és en perfecta línia amb l'eficàcia del nou pensament. Al fer les argumentacions contra la teoria de la infal·libilitat del Papa, no només diu que la teoria és errònia; afegeix que és una teoria perversa. Aquest és el fil conductor que ens guia i ens mostra la grandesa del pensament d'En Luter. No assenyala solament errors, sinó dolenteria. Així, en resposta al discurs del Papa sobre les indulgències, la tesi 82 de Wittenberg diu: El Papa és massa cruel si, tenint en efecte el poder d'alliberar a les ànimes del Purgatori, no concedeix de franc a les ànimes que sofreixen allò que atorga per diners a les ànimes privilegiades...
Tesi: En Luter obria una nova via de pensament: posava de manifest els sentiments i les emocions com a causa de l'activitat intel·lectual.
Era el rebuig frontal de N'Aristòtil i d'En Sòcrates. Certament, En Luter cercava el camí de salvació dels cristians, però aquesta recerca el portà a la utilització d'uns nous recursos intel·lectuals que iniciaven el camí cap a la modernitat. Europa n'era plena de teòlegs que feien crides per a la reforma de l'Església. D'entre tots ells, es distingia la figura de N'Erasme de Rotterdam. Però únicament En Luter feia tremolar Roma. No falten autors que diuen que En Luter era una fúria desfermada i un salvatge. Alemanya anava plena de libels furiosos contra el Papa i contra Roma; libels furiosos, però no per això els seus autors esdevenien autoritats morals o intel·lectuals.
Tesi: En Luter fou possible perquè Alemanya era "luterana" per endavant (Aquesta afirmació enllaça amb la tesi que diu que primer són les revolucions, després els teòrics).
Totes les classes socials alemanyes foren extraordinàriament receptores de les idees que expressava aquell frare agustí. Els aristòcrates, els burgesos, els menestrals, els pagesos, els jornalers, els clergues, tots eren pendents del que feia En Luter (La història recull l'anècdota que N'Aleandro, el nunci del Papa, quan va anar a Alemanya, el 1520, va exclamar: Nou dècimes d'Alemanya criden: Visca En Luter! I, tot i no seguir-lo, la resta fa cor per a cridar: Mort a Roma!) Contra tot pronòstic, els prínceps alemanys seguiren les propostes de reforma d'En Luter.
El luteranisme fou possible perquè els prínceps alemanys es revoltaren contra l'emperador i contra el Papa, i perquè la revolta triomfà (Prèviament, En Luter havia hagut d'autoritzar l'aixecament armat dels nobles contra el seu emperador En Carles). Si haguessin fracassat militarment, el luteranisme hagués sigut anorreat a la manera que ho foren els càtars; i En Luter hagués tingut una sort semblant a la d'En Thomas Müntzer que fou executat. Però l'Alemanya luterana era una àrea molt més extensa que l'Occitània càtara. A més a més, la sensibilitat luterana planava per tota l'Europa germànica.
Certament, queda clar que En Luter fou conservador en matèria social i política; així i tot, amb el luteranisme comportà tot de reformes socials i polítiques; que no reclamava cap tipus de reforma democràtica, però es feu evident que s'havia fet un salt democràtic. És un error d'apreciació veure només el luteranisme com a reforma eclesiàstica. Alemanya i els països que adoptaren el luteranisme desplegaren la ideologia en múltiples camps. La llibertat del cristià va permetre la manifestació del colós germànic en les lletres i les arts, en filosofia i en ciència, i també va impregnar tota l'activitat social. La guia del nou cristià no era el Papa de Roma, sinó les Sagrades Escriptures.
En Luter no solament proclamava la llibertat del cristià; obria el camí una nova teologia i d'un nou pensament. El discurs luterà feu miques tot l'edifici intel·lectualista aristotèlic-tomista. Una història de la filosofia correcta indicaria el terratrèmol que representà el pensament d'En Luter.
Com subratllen els estudiosos d'En Luter, el punt d'arrencada del pensament del frare agustí no foren el textos de N'Occam o d'En Biel, sinó la pròpia experiència mística, íntima i personal. L'agustí partia de les emocions experimentades, però no es quedava en un estadi místic; de l'experiència religiosa passava a la recerca intensa i potent de la justificació racional. En Luter fou un argumentador incansable. Al tractar un determinat tema de teologia o de moral, no s'aturava fins a trobar uns raonaments convincents a la seva pròpia consciència.
O sigui que el discurs d'En Luter es basava, de fet, en l'emotivisme moral i invalidava l'intel·lectualisme. No era la recerca de la veritat allò que movia la gran humanitat del frare agustí, sinó la cerca d'un camí de salvació espiritual que l'alliberi dels terrors, dels turments, de la crisi d'ansietat que el consumia.
Al convent, el frare angoixat tractava d'aconseguir la pau duent a terme obres pietoses; però sempre arribava a la convicció de que els seus esforços eren inútils, que mai aconseguiria assegurar la salvació, posat que les temptacions demostraven la feblesa de l'home; la sensació de fracàs continuat era insuportable. La Il·luminació que va experimentar al 1514 l'alliberà de la situació d'angoixa, li donava la pau i la força per a transmetre la seva Revelació. Il·luminació, és a dir, una experiència mística però que s'expressava en llenguatge intel·lectual, en descobriment racional. Aquella experiència plena d'emoció fou l'inici del luteranisme.
En Luter escrivia tractats de teologia i de moral, i els seus escrits contenien la Revolució dels esperits, de les idees, de la moral. El punt central de la Il·luminació consistí en la idea que el cristià és justificat per la fe; això implicava la idea de l'acceptació del pecat, de l'acceptació de la naturalesa pecaminosa dels humans; malgrat aquesta naturalesa i malgrat el pecat, Déu salvava l'home que tenia fe. I Déu i En Luter condemnaven aquells homes canalles que pretenien comprar la seva salvació. Denunciava l'Església com una malvestat i al Papa de Roma com a l'Anticrist. En paraules d'En Lucien Febvre, referint-se a uns textos de Luter de 1517, Textos...Impregnats de la teologia personal de Luter, proclamen amb força que l'home no pot complir el bé. En ells l'agustí es posa en guerra, violentament, contra aquest a Aristòtil que ensenya una voluntat lliure, una virtut en poder de l'home: i darrere de N'Aristòtil s'endevina ja els humanistes, N'Erasme, el seu lliure arbitri, el seu moralisme, el seu cristianisme...(Martin Lutero, FCE, pàg. 71).
En Luter fou l'alliberador de consciències que es dirigia directament als fidels cristians i els feia partícips de la seva il·luminació. No tractava de convèncer les autoritats religioses, ni cercava l'aprovació dels teòlegs. Les 95 tesis que havia penjat a les portes de la Universitat de Wittenberg no van tenir resposta immediata; ningú es presentà a discutir amb el germà Martí, però, al cap d'uns pocs dies, les 95 tesis, traduïdes a l'alemany, inundaven tot Alemanya. Va ésser com un tro. En Luter se'n adonà que tot el món germànic estava pendent d'ell. El frare agustí no pretenia ser teòleg ni reformador; se sentia tocat per Déu i tenia necessitat imperiosa de comunicar la seva llum religiosa. En Luter era un profeta i actuava com a tal; però era un profeta que , com cap altre, volia argumentar sempre molt sòlidament les seves afirmacions. En Luter era un profeta que es veia obligat a recórrer a la teologia i a la filosofia per fer conèixer la seva fe. La fe del profeta s'expandia muntada sobre un discurs molt treballat intel·lectualment. Es veia obligat a entrar en debats ideològics de manera continuada. I sovint de manera apassionada; així deixà escrit en una carta de 1518: Jo quan més furor mostren ells, més lluny avanço! Abandono les meves primeres posicions, per a que ells lladrin al seu darrere; me'n vaig a les mes avançades per a que lladrin allà també; i en De captivitate de 1520, diu: Ho vulgui o no, em veig obligat a fer-me cada dia més savi,amb tants i tan alts mestres que m'empenyen i m'exciten sense descans.
El profeta veié reconeguda la seva autoritat moral. Els prínceps alemanys li donaren el suport decisiu, la força armada per a oposar-se al exèrcit de l'Emperador, expressió en aquell moment de la voluntat de Roma. L'exèrcit luterà guanyà la guerra. Quedava establerta l'Església luterana. Però no només s'havia assegurat el dret d'existir d'aquesta església, sinó que s'havia iniciat una nova era a tot Alemanya i a les àrees luteranes.
Fou En Luter el qui creà els arguments que venceren la ideologia dominant de signe catòlic. I el creador de la nova moral.
Foren els arguments d'En Martí els que derrotaren l'intel·lectualisme de N'Aristòtil i d'En Tomàs. La mateixa línia crítica posà de manifest la inconsistència dels arguments a favor de la infal·libilitat del Papa. Afirmava que no és ni pot ésser resultat de l'activitat intel·lectual d'un suposat gran savi. Que l'única autoritat moral ens ve donada a les Sagrades Escriptures. Que la Inquisició era una creació criminal per a impedir l'exercici de la llibertat del cristià. Que l'organització jerarquitzada de l'Església romana és feta amb la intenció de tenir un domini absolut sobre els cristians; que, pel contrari, s'ha d'afirmar que tots els cristians participen de la mateixa Església i que tots són consagrats sacerdots, bisbes i Papa pel baptisme (No són rares les expressions luteranes que anuncien la vinguda d'En Calví); que el sacerdoci no és un sagrament, sinó una feina revocable pel poder civil; que el cristià no necessita intermediaris per a tractar amb Déu. Que la paraula de Déu, la Bíblia, havia estat segrestada, tancada dins el llatí, llengua a la qual no tenien accés les amples capes de població. Era de la màxima urgència fer la Bíblia accessible al poble. Com és sabut, En Luter mateix es dedicà a aquesta tasca urgent i traduí el llibre; de retruc, la llengua d'aquesta versió de la Bíblia, l'alemany luterà, passà a ser la llengua culta estàndard(Per cert, sembla que hi va haver unes primeres versions en llengua catalana, i que foren prohibides per Roma, segons la GEC).
Les reformes socials anaven de la mà de la reforma religiosa. Seguint les directius del reformador, els cristians alliberats de la ignorància bé s'afanyaren a aprendre a llegir; allò fou una autèntica revolució cultural: Alemanya es col·locava a la avantguarda d'Europa en alfabetització.
I també argumentava que tot el ritual catòlic de fer mèrits per mitjà del martiri del propi cos era una aberració, un engany i una crueltat; que no era aquest el designi de Déu. Que Déu volia que l'home gaudís de tot de coses agradables de la vida. Que així com el dejuni i els silicis que no eren cap mèrit, tampoc era pecat gaudir de la bona taula.
Mentre un catolicisme de cada vegada més misogin s'empantanegava amb l'obsessió pel sexe, la reforma luterana esdevingué el primer gran alliberament de la dona. L'obsessió per reprimir el sexe no era cap mèrit als ulls de Déu; la dona deixava de ser la causant de la perdició de l'home; el sexe i el plaer sexual s'havia de considerar com el que era, una creació de Déu.
D'immediat, amb la Reforma es tancaren els convents. L'argumentació de Luter tornava a ser irrebatible: voler establir privilegis i garanties per a assegurar-se la salvació era un camí equivocat; aquells convents de frares i de monges, per mitjà dels quals volien aconseguir separar-se del món i del pecat, eren en realitat una provocació contra l'ordre natural establert per Déu. Aquells religiosos deien que volien la santedat, però més aviat les seves pràctiques eren perverses; i eren una càrrega social inútil. I l'oració feta un automatisme sense sentiment més aviat era un ritual satànic, afirmava el reformador de consciències. I afegia: Cal sortir de les cel·les i cal renegar amb tota l'ànima de l'ascetisme. Déu ha fet el món i també és Déu qui ens hi ha posat. Quedem allà on ens ha posat i complim la nostra tasca quotidiana. El pagès que llaura, la criada que neteja, el ferrer que dóna cops de martell a l'enclusa, fan una obra tan encomiable i sana com el bon predicador evangèlic l'ofici del qual és adoctrinar al poble cristià – molt més que l'odiós monjo que mussita els seus sempiterns parenostres.
En Luter sabia que era els seus gestos que feia en la vida diària eren coneguts per tothom i que incidien fortament dins la nova moral que es congriava al si de les amples masses luteranes. El mestre de la nova moral no duia una vida retirada ni protegia la seva intimitat; ans al contrari, mai faltaven els hostes a la seva casa d'home casat i de pare de família nombrosa. Heus ací el geni del Reformador de consciències: n o volia oferir el seu retrat en posat de sant i de savi, sinó el retrat d'un cristià que s'aferra alegrement i confiada a la vida corrent d'un treballador. El reformador enviava al poble contínues imatges d'home que no defugia el treball manual, que mostrava els seus sentiments com a espòs feliç i com a pare, que no amagava la seva satisfacció amb els petits plaers de la vida quotidiana. De cop, amb la Reforma, la humanitat germànica quedava alliberada de l'opressió i de l'espoli de Roma. I, de cop, també es treia de damunt l'intel·lectualisme i l'espiritualisme catòlic.
Mentre l'Església catòlica havia esdevingut una Inquisició universal on tothom era vigilant i vigilat; ni un sol acte, ni un paper ni un pensament que no fos examinat. L'Església de Roma, enfurida contra els heretges, arribà a l'extrem de canonitzar el més significats representants del Sant ofici; així, el cardenal Roberto Bellarmino va jutjar i condemnar a la foguera a En Giordano Bruno acusat de panteisme, i també va processar i condemnar a En Galileo Galilei per causa de les seves teories físiques; canonitzat per aquests mèrits al 1930, avui figura com a sant als calendaris catòlics – 17 de setembre -.
, en canvi, és el campió de la llibertat de pensament. Entén que entre els creients tots han de ser iguals, que no s'ha de fer cap distinció ni jerarquia; tots iguals per baptisme i l'evangeli. Que encara que es faci una organització per a l'ensenyament de l'Evangeli, mai s'ha d'entendre que tinguin autoritat divina; que l'autèntica Església és la invisible, la que els creients porten en el seu interior. No hi ha, ni hi ha hagut mai ni hi haurà un col·lectiu que es pugui declarar encarregat per Déu per a definir el sentit de les Sagrades Escriptures. Ningú, ni cap autoritat pot dir a un cristià el que ha de creure o deixar de creure; no hi ha ningú que tingui dret a recórrer al braç secular per imposar creences. Aquell que vulgui prescindir de la comunió té dret a fer-ho. També té dret aquell qui no vulgui confessar-se, diu en un text de 1521. I a 1523, insisteix en l'afirmació de la llibertat de consciència, dient La fe és cosa absolutament lliure. No es pot forçar els cors, ni tan sols amb sacrificis. S'aconseguirà tot lo més constrènyer els febles a mentir, a parlar d'una manera diferent d'allò que pensen en el fons de sí mateixos. Afirma una i altra vegada que no s'ha de forçar als descreguts; que l'únic mitjà vàlid és ensenyar l'Evangeli; i va escriure aquest text clàssic Si ella – la Paraula de Déu – res, la força obtindrà encara menys, fins i tot submergint el món en aquests banys de sang. L'heretgia és una força espiritual. No se la pot ferir amb el ferro, cremar amb el foc, ofegar dins l'aigua. Però hi ha la Paraula de Déu: Ella és la que triomfarà.
En Luter no es presenta com a reformador de l'Església, sinó com el profeta que diu que únicament en la llibertat es troba la salvació, que Déu és llibertat i no cadenes. Per això crema a Wittenberg la butlla del Papa; però ja abans, a les Tesis de Leipzig, havia escrit: Vull ser lliure. No vull fer-me esclau de cap autoritat, ja sigui la d'un Concili o la de un poder qualsevol, o de una Universitat, o del Papa. Perquè proclamaré amb confiança allò que crec que és veritat, ja hagi estat dit per un catòlic o per un herètic; ja hagi estat aprovat o rebutjat per qualsevol autoritat.
Es pot constatar que les ciutats italianes dels cinc-cents, tot i ésser les primeres d'Europa per població i per la importància de la seva burgesia, no aconseguiren tirar en davant cap tipus de revolució de les dites, impròpiament, burgeses. Els petits espais de llibertat que construïren, no inquietaven el poder de Roma. Les escoles de filosofia renaixentistes no anaren molt més enllà del cultiu de la literatura filosòfica per a consum de lletraferits. L'Església catòlica intentà impedir per tots els mitjans que els escrits d'En Luter i dels luterans es difonguessin pels territoris que eren sota el seu control. El zel inquisidor s'estengué als erasmistes i a tota forma de dissidència. Durant dos-cents anys, el crim contra la humanitat fou un exercici permanent del Poder de Roma. Tant al regne de Castella com a la Corona d'Aragó, la Inquisició aconseguí els seus objectius. Posteriorment, mantingué l'Estat espanyol immune del contagi protestant.
Majorment, les conseqüències dels moviments històrics són de llarga durada. En aquest cas, l'Univers cultural espanyol patí una marca infame. L'Univers cultural espanyol arrossega un estat de misèria intel·lectual que arriba fins als nostres dies. El buit intel·lectual fou provocat per segles de terror ideològic.
A diferència de l'explosió d'entusiasme de 1931, la recuperació intel·lectual a la democràcia espanyola vigilada és molt tènue. A l'Estat espanyol les biblioteques continuen sense disposar dels llibres d'En Luter ni dels d'En Calví. Als darrers anys, s'ha publicat qualque llibret – Escritos políticos, Tecnos, 1986 -, però no fa canviar el pobre panorama intel·lectual: la major part dels intel·lectuals espanyols no han llegit En Luter. A Catalunya tal vegada sigui més conegut, però també és absent de les llibreries i de les biblioteques. Els canvis més significatius venen donats per la labor de divulgació de les organitzacions evangèliques.
La llibertat del cristià guanyada va obrir el camí d'altres reformes. La reforma d'En Joan Calví, el calvinisme, havia de d'ésser un factor determinant de les revolucions democràtiques a Europa i a Nord-Amèrica. La Contrareforma catòlica, en canvi, ofegava tot intent de progrés i iniciava una llarga nit de progroms (El darrer auto de fe de la Inquisició a l'Estat espanyol, amb la crema de persones vives, es portà a terme a Ciutat de Mallorca, a l'any 1691. Vegeu a la Xarxa:
- Surt L'Endehors: El 5 de maig de
1891 surt a París (França) el
primer número del setmanari L'Endehors. Les cris
de l'Endehors sont lancés
una fois per semaine. Fundat per l'intel·lectual
anarquista Zo d'Axa,
tingué com a administradors i gerents E. Morel, Gilbert
Pessaux, Ritzerfeld,
Charles Chatel, Louis Matha, Félix Bichon, G. H. Somon, L.
Vivier, en diversesèpoques. Hi van escriure nombrosos
col·laboradors, com ara Paul Adam, Jean
Ajalbert, Victor Barrucand, Baruch, Tristan Bernard, Boutin, Georges
Brandal,
Jules Braut, Ch. De Brhay, Drodjaga, Arthur Byl, O. Carrie, Paul
Chabard, Louis
Chalain, Charles Chatel, Henri Cholin, Darien, Étienne de
Crept, Georges
Deherme, Lucien Descaves, Gaston Dubois, Edourad Dubus,
Sébastien Faure, Félix
Fénéon, Henri Fevre, Eugène Gaillard,
Georges-Lecomte, René Ghil, Paul
Gravelin, Émile Henry, A. Ferdinand Herold, Paul Armand
Hirsch, Marie Huot,
Abbé Jouet, Bernard Lazare, Julien Leclercq, M. J. Le Coq,
Paul Macon, Errico
Malatesta, Charles Malato, Ludovic Malquin, Marie Malthuriel, Jean
Manescau,
Camille Marchand, Louis Matha, G. Mathieu, Camille Mauclair, Victor
Melnotte,
Alexandre Mercier, Jules Mery, Louise Michel, Octave Mirbeau, Jean
Mortsauf,
Lucien Muhlfeld, Mathias Night, Théo Praxis, Pierre
Quillard, Henry de Regnier,
P. N. Roinard, Saint-Pol-Roux, Charles Saunier, Jan Steen,
Théophile Steinlen,
Joachim Stenot, Adolphe Tabarant, Pierre Veber, André
Veidaux, Émile Verhaeren,
Francis Viele-Griffin, Louis Vivier, Michel Zevaco, Zo d'Axa, etc. El
periòdic fou il·lustrat
per artistes llibertaris, com ara Lucien Pissarro, Maximilien Luce,
Steinlen,
Anquetin, Hermann-Paul o Léandre. Aquesta
publicació, que tirava sis mil
exemplars, tenia la particularitat que admetia publicitat. Quan
Ravachol fou
detingut, el periòdic obrí una
subscripció en favor de les famílies dels
proscrits. Aquesta iniciativa portà el tancament de Zo d'Axa
a la presó
parisenca de Mazas, però el periòdic
continuà publicant-se gràcies a Félix
Fénéon. Malgrat altres persecucions que portaren
Zo d'Axa a l'exili i a una
nova detenció, el periòdic continuà
publicant-se; en total en sortiren 91
números, l'últim el 19 de febrer de 1893.Émile Armand reeditarà la capçalera,
lleugerament modificada (L'En-Dehors), entre 1922 i
1939, i des de 2002
existeix una revista en línia amb aquest nom.
***
Capçalera
de L'Avvenire
Anarchico
- Atac a L'Avvenire Anarchico:
El 5 de maig de 1921 a Pisa (Toscana, Itàlia) els feixistes
ataquen i
calen foc la
impremta del periòdic L'Avvenire Anarchico.
Aquest setmanari, que es
publicava des de l'1 de maig de 1910, deixarà d'editar-se el
desembre de 1922 víctima
de la repressió feixista.
***
Número
extraordinari de Tiempos
Nuevos
- Surt Tiempos Nuevos: El 5 de maig de
1934 surt a Barcelona
(Catalunya) el primer número de la revista doctrinal
anarquista Tiempos
Nuevos. Revista
quincenal de sociología, arte, economía. Fundada i dirigida per Diego
Abad
de Santillán, inicialment fou de periodicitat quinzenal,
fins a gener-abril de
1935, que substituí com a setmanari Tierra y Libertad, suspesa
governativament. A parir del maig del 1935 fou mensual. En aquesta
revista de
gran qualitat hi col·laboraren importants teòrics
anarquistes (Juan Lazarte,
Felipe Alaiz, Isaac Puente, Agustín Souchy, Rudolf Rocker,
etc.) i
intel·lectuals (Gonçal de Reparaz,
Fèlix Martí i Ibáñez,
Martínez Rizo, etc.);
tingué com a il·lustradors Antoni Vidal, Josep
Renau, Manuel Monleón, Eduardo
Vicente i Jim, entre d'altres, i en fou secretari de
redacció Jacinto Toryho.
Assolí una elevada difusió (17.000 exemplars en
1936) i es distribuïa
internacionalment. Santillán s'esforçà
a definir un anarquisme constructiu,
que tingués en compte les realitats econòmiques a
l'hora d'elaborar un programa
per a la societat del futur. Diversos articles seus foren recollits al
llibre El
organismo económico de la revolución (1936). L'últim
número fou el
d'octubre-novembre de 1938 i desaparegué a causa de la
desfeta de la II
República espanyola.
***
Militants
anarquistes assassinats durant la repressió comunista
abandonats al cementiri de Sants de Barcelona
- Tercer dia dels Fets de Maig:
El dimecres 5 de maig de 1937 la major part dels diaris de Barcelona
(Catalunya) no van sortir al carrer i la ciutat es va despertar amb una
relativa tranquil·litat. A mig matí combats
sagnants es van renovar,
particularment a la plaça Catalunya, la Via Laietana, al
carrer Corts i a les
zones properes al Palau de la Generalitat. Tancs disparant amb la
metralladora
avançaven per les Rambles. Les lluites d'aquest dia es van
centrar no a atacar
els centres oficials, resguardats per la força
pública, sinó els centres vitals
de les respectives organitzacions; fou el començament de
l'extermini de les
organitzacions entre elles. Les botigues que havien obert tancaren, els
grups
armats escorcollaven els vianants destrossant-ne els carnets sindicals.
Les
forces policíaques confiscaren la redacció i els
tallers de La Batalla,
el diari del POUM, on van efectuar diverses detencions i s'apoderaren
de
fusells i bombes de mà. A migdia va sortir una nota oficial
comunicant el
nomenament del nou govern de la Generalitat, compost per Carles
Martí Feced,
d'Esquerra Republicana de Catalunya; Valeri Mas, secretari de
Comitè Regional
de la CNT; Antoni Sesé, secretari general de la UGT, i
Joaquim Pou, de la Unió
de Rabassaires. Quan Antoni Sesé es dirigia al Palau de la
Generalitat en un
cotxe oficial per prendre possessió del seu
càrrec, va ser atacat al carrer
Casp, davant del Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT, i
morí acte seguit.
Aquest fet, sumat al coneixement de la mort de Domingo Ascaso
Abadía, va fer
que la indignació general s'estengués i que els
combats es generalitzessin
arreu. També aquest dia es va produir l'assassinat dels
intel·lectuals
anarquistes italians Camillo Berneri i Francesco Barbieri: el dia
abans, 4 de
maig, es va escorcollar el domicili dels dos italians (plaça
de l'Àngel, 2, 2n,
2a) amb la intenció de segrestar uns textos d'un llibre que
Berneri escrivia; i
l'endemà, a les sis de la tarda, es van presentar de bell
nou una dotzena
d'individus armats al domicili dels anarquistes, els van fer sortir i
els van
assassinar prop de ca seva; els cossos va ser recollits aquella mateixa
nit per
la Creu Roja i portats al dipòsit de l'Hospital
Clínic. Com que Sesé ja no
podia ser conseller de la Generalitat, la UGT va triar Rafael Vidiella
com a
substitut. Es van donar intents d'assalts diversos des de tots els
grups: al
Palau de Justícia, a la Comissaria General d'Ordre
Públic, a la caserna de la
Guàrdia Nacional Republicana (nou nom de la
Guàrdia Civil), al Sindicat Únic de
Sanitat, a la Federació Local de les Joventuts
Llibertàries, al Comitè Regional
de la CNT... El grup «Los Amigos de Durruti» van
editar un full on es pretenia
donar un nou contingut revolucionari radical a la lluita anarquista
durant els
combats, intent que va ser immediatament desautoritzat pels
Comitès Regionals
de la CNT i de la FAI. Aquella tarda van arribar al port de Barcelona
els bucs
de guerra republicans Lepanto i Sánchez
Barcaiztegui, que es van
posar a les ordres de la Generalitat, fet que implicava la
intervenció en el
conflicte del Govern Central, que es feia amb el poder de l'Ordre
Públic a
Catalunya i nomenava delegat de l'Estat el tinent coronel Alberto
Arrando, que
abans exercia el comandament de les forces de seguretat i
d'assalt. També
el Govern de la República va designar el general Pozas per
exercir el càrrec de
cap de la Quarta Divisió Militar. És a dir, que
el govern de la Generalitat
perdia automàticament dues atribucions importants: la
d'Ordre Públic i la de
Defensa. El nou delegat de l'Estat per a Ordre Públic va
exigir a totes les
organitzacions que deposessin les armes. Durant la tarda, des de
micròfons
instal·lats al Palau de la Generalitat, es van dirigir al
públic Vidiella, per
la UGT; Vàzquez, per la CNT; Josep Tarradellas, per ERC;
Pedro Herrera, per la
CNT; Miquel Valdés, Víctor Colomer y Pere
Ardiaca, pel PSUC, i Frederica
Montseny, per la CNT i en qualitat de ministra de la
República --s'ha de dir
que l'automòbil de Montseny havia estat atacat hores abans.
Abans de la
mitjanit, els comitès responsables de la UGT i de la CNT van
lliurar una nota
conjunta on ordenava a tots els afiliats que s'incorporessin
immediatament a
les seves tasques habituals i evitar tota mena de pertorbacions i
topades
hostils mútues. Mentrestant, les forces de la 26
Divisió de la CNT, comandats
per Gregori Jover i Máximo Franco, i els elements de la 29
Divisió del POUM,
que s'havien concentrat a Barbastro per marxar sobre Barcelona, es van
aturar a
Binefar, persuadits pels delegats del Comitè Regional de la
CNT i per Juan
Manuel Molina, subsecretari de Defensa de la Generalitat, que s'havia
d'evitar
qualsevol gest agressiu.
***
Concentració
d'estudiants (Foto de Cartier Bresson)
- París (05-05-68):
El 5 de maig
de 1968 a París (França) compareixen davant la
justícia set estudiants que
havien estat detinguts en dues càrregues
policíaques durant els enfrontaments
al Barri Llatí entre membres de la Compagnie
Républicaine de Sécurité (CRS,
Companyia Republicana de Seguretat) i revoltosos la nit del 3 de maig.
Quatre
d'ells, que tenen entre 18 i 22 anys, seran condemnats a dos mesos de
presó ferma
i la resta amb multes o penes en suspens, com les persones que havien
estat
jutjades el dia anterior. Les condemnes, com reconeixerà el
prefecte de
policia, són excepcionalment severes, ja que les penes de
presó ferma per a
fets de manifestació són molt rares aleshores.
Aquestes quatre condemnes
costaran molt cares al règim gaullista, ja que tot el jovent
parisenc lluitarà
a partir d'ara per l'alliberament dels companys. Les organitzacions
estudiantils prepararan la mobilització general prevista per
a l'endemà a la
Sorbona i es fa una crida als estudiants a constituir-se en
Comitès d'Acció.
L'agitació comença a escampar-se a diverses zones
de l'Estat francès. El
periòdic comunista L'Humanité
convida «a considerar les greus
conseqüències a les quals porta l'aventurisme
polític encara que es disfressi
rera d'una fraseologia revolucionària».
***
Moment
de la detenció de Franco Serantini
- Detenció de Franco
Serantini:
El 5 de maig de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia) es produeixen
violents
enfrontaments entre
manifestants antifeixistes i forces de la policia en una
manifestació convocada
per Lotta Continua per protestar contra el míting del
diputat feixista del
Moviment Social Italià Giuseppe Niccolai. Durant la
manifestació, el jove
Franco Serantini, membre del grup llibertari Giuseppe Pinelli,és detingut pels
agents després de ser violentament apallissat. Portat a la
caserna dels
carrabiners i després empresonat en una cel·la
d'aïllament a la presó pisana de
Don Bosco, morirà per les ferides produïdes per la
policia dos dies més tard,
el 7 de maig al matí, després d'una nit d'agonia.
Notícia sobre
Antoine Desgranges apareguda en el periòdic
lionès Le
Réveil Lyonnais del 7 d'octubre de 1881
- Antoine
Desgranges: El 5 de maig de 1852 neix a
Sant-Etiève (Arpitània) l'anarquista i
sindicalista revolucionari Antoine Desgranges. Després de
perdre la feina de
sabater esdevingué tintorer. L'abril de 1877 va ser nomenat
secretari d'una
secció de la Cambra Sindical de la Tintoreria de
Villefranche-sur-Saône
(Roine-Alps, Arpitània) que s'acabava de crear, i entre 1878
i el març de 1881
fou secretari general d'aquesta organització. El novembre de
1879 va ser elegit
regidor municipal de Villefranche, però l'any
següent, renovat en el carrer, el
rebutjà. El setembre de 1881, arran del fracàs i
de la dura repressió de la
vaga de tintorers de Villefranche, de la qual va ser secretari de la
seva
comissió executiva, esdevingué anarquista i fou
un dels creadors del grup
llibertari d'estudis econòmics «Le
Glaive». Com que no trobava treball,
s'instal·là a Lió
(Arpitània), on visqué al domicili del company
anarquista
Toussaint Bordat. El 21 d'octubre de 1882, durant una reunió
pública a
Villefranche, va fer una apologia dels atemptats dels grups anarquistes
de
miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França), tot dient
que la burgesia
tenia els dies comptats i que per trobar burgesos només
calia anar al
restaurant Assommoir del teatre Bellecour de Lió.
Vint-i-quatre hores més tard,
una bomba explotà a l'Assommoir. Encartat en l'anomenat«Procés dels 66»,
sumari instruït arran de les manifestacions dels miners de
Montceau-les-Mines
d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre
d'aquell any a
Lió, el 8 de gener de 1883 va ser jutjat pel Tribunal
Correccional de Lió en la
Primera Categoria i condemnat per «afiliació a una
associació internacional de
treballadors amb la intenció de provocar la
suspensió del treball, l'abolició
del dret de propietat, de la família, de la
pàtria, de la religió i d'haver
comés un atemptat contra la pau
pública» a tres anys de presó, 500
francs de
multa, 10 anys de vigilància i cinc anys de
prohibició d'exercir els drets
civils, cívics i familiars. El 13 de maig de 1883 aquesta
pena va ser
confirmada pel Tribunal d'Apel·lació de
Lió. Sa companya, Mathilde Manasses,
planxadora anarquista, va ser acusada d'haver participat en l'atemptat
d'octubre de 1882, però finalment les investigacions se
suspengueren. Un cop purgada
la pena, retornà a Villefranche on continuà
animat grups anarquistes. El 14 de
novembre de 1885 va ser condemnat en rebel·lia a sis mesos
de presó per
ultratges vers l'alcalde de Villefranche, però el 31 de
març de 1886 va ser
detingut. En 1892 el grup anarquista de Villefranche, format per una
trentena
de membres, es reunia al seu domicili i en 1893 participà en
les reunions
preparatòries per a la publicació del setmanari
anarcocomunista lionès L'Insurgé,
del qual fou el seu
dipositari a Villefranche. En 1894 encara era vigilat per la policia i
el 29
d'agost d'aquell any en un escorcoll de casa seva es van trobar
periòdics
anarquistes. En aquests anys va ser membre de la Libre
Pensée de Villefranche.
El 10 d'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet
B» dels antimilitaristes
del Roine, però el maig de 1914 en va ser esborrat en una
revisió. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto policíaca de
Lucien Pemjean (2 de gener de 1893)
- Lucien Pemjean:
El 5 de maig de 1861 neix a Lió (Arpitània) el
periodista, escriptor i propagandista
anarquista i antimilitarista, i després boulangista i
activista antisemita i
filonazi, Pierre-Lucien Pemjean. Sos pares es deien Antoine Pemjean i
Amélie
Thiriot. Ben aviat s'interessà per les idees socialistes i
es guanyava la vida
com a gravador en fusta i publicista. Entre 1877 i 1880
publicà articles i
poesies en la revista Le Parnasse.
En
1878 edità la plagueta poètica Sancta
Libertas, on celebra la llibertat pel treball. En 1880
publicà La revanche de la raison,
on trobem
l'herència antisemita de Louis Auguste Blanqui, i el fullet Le Drapeau Rouge. En aquestaèpoca
col·laborà en Ni Dieu
Ni Maître. En
1881 tragué el fullet Propos
socialistes.
Le socialisme expérimental,
col·laborà en La
République Sociale. Journal international
littéraire i dirigí La
Question Sociale; en 1882 publicà
articles en Le
Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. En
1883, arran de l'atemptat contra el
restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de
1882, es refugià a
Bèlgica, ben igual que Antoine Cyvoct i Martinet. En 1884
publicà a París el
fullet Plus de frontières
i en 1885,
amb Egide Govaerts, fou responsable de la publicació
anarcocomunista L'Insurgé,
editada a Brussel·les
(Bèlgica). Aquest mateix any desertà i es va
refugiar a Londres (Anglaterra),
on fou membre de l'anarquista Club Internacional. En el primer
número de L'Autonomie Individuelle,
de maig de
1887, publicà un article reclamant un congrés per
definir l'estratègia que
devia seguir el moviment anarquista davant una guerra europea. Entre
1888 i
1889, amb Edouard Soudey, va fer costat l'estratègia
boulangista i el maig de
1889 publicà Cent ans
après (1789-1889),
atac contra el règim parlamentari amb un prefaci del mateix
general Georges
Boulanger. El setembre de 1889, en ocasió de les eleccions
legislatives, publicà
tres números del periòdic L'Assaut
i
l'octubre marxà cap a Tolosa de Llenguadoc per fer costa
l'elecció del
boulangista Paul Susini; participant el 29 d'octubre d'aquell any en la
manifestació boulangista organitzada en el funeral d'un
oncle del general
Boulanger. Entre març i abril de 1890
rellançà L'Assaut.
L'1 de maig de 1890 la policia escorcolla el seu domicili
del carrer Marcadet de París i descobrí, a
més de propaganda boulangista, 155
bastons i barres de ferro aparentment per a ser distribuïdes a
escamots; no
obstant això, va ser posat en llibertat. En 1891
signà i edità, amb Michel
Morphy, un cartell-manifest per denunciar la matança de
Fourmies
(Nord-Pas-de-Calais, França), sota el títol Protestation
contre les massacres de Fourmies, i que fou enganxat pels
carrers parisencs
de Belleville i de Ménilmontant. Posteriorment
s'instal·là a Bélgica, país
del qual
va ser expulsat el 10 d'octubre de 1891, arran d'haver fer una crida a
la
població en ocasió del funeral del general
Boulanger. L'1 de maig de 1892 penjà
un manifest antimilitarista dirigit als obrers i envià a
diversos generals una
carta injuriosa contra l'Exèrcit; per això, el 24
de setembre de 1892
l'Audiència del Sena el condemnà en
absència a 10 anys de presó i 3.000 francs
de multa, pena que va ser rebaixada en el recurs del 18 de novembre a
vuit mesos
de presó i 500 francs de multa. A resultes de
l'«Afer de Panamà», el 27 de
desembre de 1892 participà en un míting a la Casa
del Poble de Montmartre on
participaren socialistes i anarquistes. El 31 de desembre de 1892 va
ser
detingut i tancat a la presó de Sainte Pélagie de
París (França) per complir la
pena de «provocació de militars» a la
qual havia estat condemnat; durant el seu
empresonament va conèixer el destacat propagandista
antisemita Édouard Drumont
i altres activistes (Pol Martinet, Michel Zévaco, Aristide
Gardrat, etc.). El
juny de 1893 sortí gràcies a una amnistia. El 12
d'agost de 1893 organitzà un
homenatge a Gardrat, mort dies abans, al Mur dels Federats del
cementiri
parisenc de Père-Lachaise. Aquell mateix mes va ser«candidat de batalla» pel I
Districte de Lió, ciutat a la qual se li havia obligat la
residència. Entre
1893 i 1894 col·laborà en la parisenca La
Revue Libertaire. El 5 de març de 1894
publicà l'article «Expiation» en La Revue Libertaire, on va fer una
apologia a l'anarquista Auguste Vaillant i per això va ser
detingut tres dies
després al seu domicili del carrer Saint-Louis-en-l'Isle de
París. L'11 de maig
va ser jutjat per l'Audiència del Sena, però el
va absoldre de complicitat amb
els atemptats de Vaillant. No obstant això, no va ser
alliberat ja que estava
destinat a ser processat per «associació de
malfactors» en l'anomenat «Procés
dels Trenta». El 13 de maig de 1894, aprofitant la
distracció d'un guàrdia
municipal, aconseguí fugir del Palau de Justícia
i refugiar-se novament a
Londres. El març de 1896 encara romania a la capital
anglesa, vivint al barri
de Walton-on-Thames amb sa filla i sa companya Aimée
Pemjean, la qual
posteriorment s'exilià a l'Argentina amb el suport
econòmic de Louise Michel. El
12 d'agost de 1893 participà, amb Bichon i
Decrêpe, en l'homenatge a l'anarquista
Aristide Gardrat que se celebrà al Mur dels Federats. En
1894 el seu nom figura
en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària
de fronteres francesa. Quan esclatà l'«Afer
Dreyfus», s'arrenglerà en les
campanyes antisemites organitzades per Édouard Drumont i
col·laborà en el seu
periòdic La Libre Parole.
El juny de
1899 publicà a París un únic
número del periòdic Le
Salut Public i aquest mateix any
col·laborà en L'Assault.
Journal politique illustré. Entre
1900 i 1901 edità el setmanari Le
Cri du Transvaal, òrgan
propagandístic per la independència de les
repúbliques sud-africanes. En
aquests anys publicà novel·les i peces teatrals.
A partir dels anys vint fou el
director literari de l'editorial antisemita Baudinière i a
partir de 1934 fundà
i dirigí l'Agence Prima Presse, també de
propaganda antijueva i antimaçònica i
considerada l'antena oficiosa del règim nazi, alhora que
treballava per al
Doctor Schmoll, de l'ambaixada d'Alemanya. En aquests anys
publicà nombrosos
pamflets d'aquesta ideologia, com ara Vers
l'invasion (1933) i La Maffia
judéo-maçonnique (1934). Entre 1934 i
1939 publicà un petit periòdic
mensual, Le Gran Occident. Le
judéo-maçon, voilà l'ennemi,
dedicat a atacar els jueus i els maçons, i
milità en la Lliga Antijueva Universal; en 1939 aquesta
publicació va fer una
intensa campanya en suport del mariscal Henri Philippe
Pétain. També col·laborà
en L'Ami des Boërs i en Le Réveil du Peuple,
publicació del
Front Franc (FF) de Jean Boissel, de qui va ser molt amic. En 1941
participà en
la fundació de l'Association des Journalistes Antijuifs
(AJA, Associació dels
Periodistes Antijueus). A més a més
dirigí l'anomenat «Comitè Nacional per
a la
solució radical de la qüestió
jueva». Duran la II Guerra mundial cooperà amb
els ocupants nazis, fou membre de l'Institut d'Estudis de les Questions
Jueves
i va escriure per a periòdics col·laboracionistes
(Le Pays Libre!, Au
Pilori,
etc.). El 22 d'agost de 1944, durant l'Alliberament de
París, va ser detingut
per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i acusat de
col·laboracionista. És
autor de Cent ans après (1789-1889)
(1889), La paix nécessaire.
Réponse à M.
Camille Dreyfus (1890), L'auberge
rouge de Peyrabeille. Récit historique et dramatique
(1907), Germaine (1916), Les noces de Germaine (1916), Cyrano
de Bergerac, son premier amour (1926), La
gosse de l'assistance (1926), Petite
madone (1926), La plus belle
aventure
de Cyrano (1928), La jeunesse de
d'Artagnan (1930), Le capitaine
d'Artagnan. Roman de cape et d'épée
(1931), Vers l'invasion (1933,
reeditat en 1934 sota el títol La
Maffia judéo-maçonnique), La presse et les juifs depuis la
Révolution
jusqu'à nos jours (1941) i Le
cinquantenaire
de La Libre parole,
fondée parÉdouard Drumont (1942, amb altres). Lucien Pemjean
va morir el 10 de gener
de 1945 en un hospital de París (França).
- Leon Czolgosz: El
5 de maig de 1873
neix a Alpena, a prop de Detroit (Michigan, EUA) l'anarquista
individualista
partidari de la «propaganda pel fet» Leon Frank
Czolgosz; també va fer servir
els pseudònims Fred Nieman, John
Doe i Fred Nobody. Fill
d'una família d'immigrants polonesos, era el quart de vuit
germans. Sa mare,
bugadera, va morir quan va néixer l'últim dels
germans; son pare era
pouater. Leon va treballar en una vidrieria a
Pensilvània i més tard en
una fàbrica a Cleveland, on va prendre part en una vaga.
Però, deprimit, va
tornar a la granja familiar a l'Ohio. Aleshores va començar
a llegir
publicacions llibertàries i a assistir a mítings
socialistes i anarquistes.
L'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia el 29 de
juliol de 1900 el
va influenciar força. Va entrar en contacte amb els editors
de Free Society,
a Chicago, però aquests el van prendre per un confident
policíac. El 31 d'agost
de 1901 va arribar a Buffalo (New York, EUA), on s'havia de
desenvolupar una
gran Exposició Panamericana. El 6 de setembre de 1901, quan
el president dels
Estats Units, William McKinley es preparava per inaugurar
l'esdeveniment, en
mig d'una gran multitud, va disparar-li a boca de canó amb
un revòlver Iver
Jonson calibre 32 que havia comprat quatre dies abans per quatre
dòlars i mig.
Amb dues bales al pit, McKinley mor el 14 de setembre. Detingut,és va declarar
un «anarquista individual», no lligat a cap
organització. Va reconèixer haver
assistit als mítings d'Emma Goldman, però de cap
manera no el van influenciar
en la realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser
portat a ròssec amb
el cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el
jutjarà a partir del
23 de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i
serà finalment
electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica el 29
d'octubre de 1901 a la
presó federal d'Auburn (Nova York, EUA). Les seves darreres
paraules van ser:«No em penedeixo de res. He matat el president
perquè era l'enemic de la classe
treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar el cos a
sa família i el van
destruir amb àcid sulfúric. Emma Goldman,
detinguda i acusada de complicitat,
va ser una de les poques persones que el va defensar, encara que no va
fer
costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca de proves.
Els grups
anarquistes de parla anglesa el van abandonar, els únics
col·lectius
llibertaris que li van fer costat van ser els llatins (italians,
hispans,
francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va aprofitar la
conjuntura
per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units dels
anarquistes i
afavoria l'expulsió de tots els qui trobés.
Leon
Czolgosz (1873-1901)
***
Jean Marestan (1905)
- Jean Marestan:El
5 de maig de 1874 neix a Lieja (Valònia, Bèlgica)
el militant
anarquista, pacifista,
maçó i neomaltusià Gaston Havard,
més conegut com Jean Marestan. Va haver
d'interrompre els seus estudis de medicina per raons financeres. Es va
instal·lar a París, va freqüentar els
cercles artístics i llibertaris i va
col·laborar en la premsa anarquista, especialment en Le
Libertaire, de
Sébastien Faure, i després en L'Anarchie,
de Libertad. En 1903 es
trasllada a Marsella i militarà en el grup llibertari«Els precursors». A més
d'interessar-se per l'espiritisme, va contribuir enormement en la
difusió del
neomaltusianisme, escrivint en el periòdic Génération
consciente, d'Eugène
Humbert. És autor del popular fullet Le mariage,
l'amour libre et la
maternité, argument de les conferències
que farà per tota França, i del
llibre L'education sexuelle (1910), que
serà censurat arran de la Llei
de 1920. Mobilitzat en 1914 com a infermer, reprendrà
després de la guerra les
seves col·laboracions en la premsa llibertària i
participarà també en L'Encyclopédie
anarchiste. En 1936, a partir d'un viatge a
Rússia, publicarà una obra
crítica L'emancipation sexuelle en URSS.
En 1943 va estar empresonat un
temps com a «intel·lectual
sospitós» d'ajudar la resistència i els
insubmisos.
Després de l'Alliberament, va col·laborar en La
grande réforme, de
Jeanne Humbert, i va fer nombroses conferències amb els
anarquistes sobre el
tema de la llibertat sexual. Jean Marestan va morir el 31 de maig de
1951 a
Marsella (Provença, Occitània). A més
de les obres citadesés autor de L'impudicité
religieuse (s.d.), Biribi d'hier et d'aujourd'hui
(1913), Anarchie
(1921), Peut-on vivre sans autorité?, si oui:
comment, si non: pourquoi?
(1923), Le mariage, le divorce et l'union libre
(1927), Nora ou La
cité interdite (1950), entre d'altres.
***
D'esquerra
a dreta: García Vivancos, García Oliver, Louis
Lecoin,
Pierre Odéon, Ascaso i Durruti (Poble Espanyol.
Montjuïc.
Barcelona, maig de 1931)
- Pierre Odéon:
El 5 de maig de
1903 neix a Ar Mor-Bihan (Bretanya) el militant anarquista i
antimilitarista
Pierre Odéon, també conegut com Pierre
Perrin. En 1921, com a
responsable de les Joventuts Llibertàries, va ser detingut i
condemnat a sis
mesos de presó per un cartell incitant a la
desobediència i a la insurrecció en
cas de guerra. Va ser militant de la Unió Anarquista (UA)
fins a 1926 i després
responsable de la Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR) a partir de
1928. En aquesta època va participar en la«Plataforma d'Arshinov». En 1929,
després de rebutjar d'inscriure's en la reserva militar, va
ser condemnat a un
any de presó. Va realitzar una vaga de fam i
després militarà en el«Comitè
d'Acció contra les presons militars». L'1 de maig
de 1931, amb el seu amic
Louis Lecoin, va participar com a delegat dels llibertaris francesos en
la
delegació internacional de l'anarquisme mundial en la
impressionant
manifestació de Barcelona per exigir a la nova
república espanyola una reforma
radical de la societat. El 16 d'agost de 1931 a Lesinhan de las
Corbièras va
participar en el Congrés Regional de la UACR. A
més de la seva col·laboració en
el periòdic Le Libertaire --del qual va
ser administrador en 1927--, va
crear en 1934 el periòdic anarquista Le Tocsin.
Quan va esclatar la
Revolució espanyola en 1936, va ser delegat del«Comitè per l'Espanya Lliure» i
va portar camions amb queviures i armes a la Península, on
també va participar
en la creació de la «Centúria
Sébastien Faure», lluitant en les batalles de
Farlete i Perdiguera. Cap al 1938, amb Renée Lamberet va
organitzar la «Colònia
Ascaso-Durruti» a Llançà (Alt
Empordà, Catalunya) per als infants víctimes de
la guerra. També va ser membre actiu de Solidaritat
Internacional Antifeixista
(SIA). Durant l'ocupació nazi, va ser detingut i deportat a
Buchenwald, camp de
concentració del qual serà alliberat en 1945.
***
Necrològica
de Simón Silverio apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de maig de 1970
- Simón Silverio:
El
5 de maig de 1904 neix a Cuevas de Vera (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista
Simón Silverio. Començà a militar molt
jove en el moviment anarquista. Durant
tota la guerra fou milicià i després soldat de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser
internat en diversos camps de concentració.
Després s'integrà en la Legió
Estrangera francesa i en 1946 es llicencià.
S'instal·là a La Sala, on treballà,
fins a la seva jubilació en 1967 a causa de la seva mala
salut, i milità en la
Federació Local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Simón Silverio
va morir el 17 de març de 1970 a La Sala (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat
dos dies després en aquesta localitat.
***
Bruno Gualandi
- Bruno Gualandi: El
5 de maig de 1905 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Bruno
Gualandi. Sos pares es deien
Alfredo Gualandi i Giuseppina Castelvetri. Encara adolescent,
participà en els«Fets del Palazzo d'Accursio» del 21 de novembre de
1920 a Bolonya. En 1921
s'adherí al moviment llibertari bolonyès. Es
guanyà la vida com a obrer de la
construcció. El juliol de 1923, perseguit per la seva
participació en la lluita
contra l'ascensió del feixisme, emigrà
clandestinament a França, on fou
expulsat. També expulsat de Bèlgica i de
Luxemburg, es refugià a Suïssa i
després retornà a França. En 1924,
arran de l'assassinat de Giacomo Matteoti,
entrà a formar part de la centúria«Camicie Rossi» (Camises Roges),
agrupació
paramilitar antifeixista creada a França per si calia
intervenir a Itàlia. El 2
de gener de 1925 va ser expulsat de França i el 28 de febrer
va ser condemnat a
18 mesos de presó per «cops i ferides».
Refugiat al Saarland alemany, trobà
feina com a fuster. En 1926, participà com a mercenari, amb
altres companys,
entre ells Alberto Meschi, en l'expedició armada frustrada
organitzada per
Francesc Macià Llussà («Fets de Prats
de Molló») contra la dictadura de Miguel
Primo de Rivera. En 1927 formà part del grup anarquista de
Seraing (Valònia,
Bélgica), sempre sota vigilància
policíaca. Amb Angelo Sbardellotto i Maria
Zazzi, participà activament en la campanya de suport als
anarquistes
italoamericans Sacco i Vanzetti, declarant la vaga general a
Bèlgica el dia de
l'execució d'aquests, fet desaprovat per la
burocràcia sindical d'aquell país. En
1930 passà a França sota falsa identitat.
Reconegut, va ser detingut i l'any
següent va ser condemnat a París a vuit mesos de
presó per «infracció al decret
d'expulsió». A finals de 1931 va ser alliberat i
s'instal·là a Arcueil (Illa de
Fraça) amb sa companya Tosca Tantini, germana del destacat
militant Giuseppe
Tantini. El 30 d'octubre de 1932 va ser detingut durant una
reunió a Fontenay-sous-Bois
amb vistes a republicar Umanità
Nova
i el 2 de novembre condemnat, amb Pompeo Franchi, Ruggero Cingolani,
Ulisse
Merli i Emilio Predieri, a dos mesos de presó per«infracció a l'ordre
d'expulsió». En 1933, amb Raimindo Corti i altres,
marxà a Espanya on, segons
la policia, alguns companys sospitaren que es tractava d'un«espia feixista». El
24 de novembre de 1934 va ser condemnat a França a quatre
mesos de presó i el 9
de setembre de 1935 a tres mesos per «infracció a
la disposició d'expulsió». El
2 d'agost de 1936 marxà, amb altres companys (Giuseppe
Tantini, Equo Giglioli,
Renzo Cavani, Mario Girotti, Libero Luppi, Michele Centrone, Socrate
Franchi,
etc.) com a voluntari a la guerra d'Espanya i a Barcelona (Catalunya)
s'allistà
en la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso». El 28 d'agost participà en els
combats de Monte Pelado a Osca. El 24 d'octubre de 1936, Bruno
Gualandi, quan portava
aigua i municions a un grupet de milicians que havien quedat
aïllats en una
posició avançada a Tardienta, al front d'Osca,
(Aragó, Espanya), va caure
abatut per les tropes franquistes. Fou enterrat a Bizién
(Osca, Aragó, Espanya).
Sa companya Tosca Tantini el reemplaçà al front.
Els
milicians Aldo Perissino (a la dreta) amb son germà Conrado
(ca. 1936)
- Aldo Perissino: El
5 de maig de 1909 neix a Venècia (Vèneto,
Itàlia) l'anarquista
Aldo Perissino. Juntament amb sos quatre germans i sa germana,
començà a
militar molt jove en el moviment llibertari venecià. A
començaments dels anys
trenta s'exilià a França, on retrobà
son pare i sos germans, que ja estaven
instal·lats a la regió parisenca. L'agost de
1936, amb son germà petit Corrado,
marxà com a voluntari a la guerra civil espanyola.
S'allistà en la Secció
Italiana de la Columna Ascaso i va ser enviat al front d'Osca. Durant
l'ofensiva d'abril de 1937 va ser greument ferit arran d'un atac contra
l'antic
castell de Becha, a la Foia d'Osca. Aldo Perissimo va morir el 7
d'abril de
1937 a la infermeria de campanya d'Apiés (Osca,
Aragó, Espanya) on havia estat
hospitalitzat. Al final de la II Guerra Mundial es fundà a
Venècia un grup
anarquista «Aldo Perissino», adherit a la
Federació Anarquista Italiana (FAI).
- Belgrado Pedrini:
El 5 de maig de 1913 neix a Carrara (Toscana,
Itàlia) l'escriptor, poeta, militant anarquista i
partisà antifeixista Belgrado
Pedrini. Sos pares es deien Guglielmo Pedrini, escultor marbrista
llibertari, i
Rosa Vanci. El nom de Belgrado li ve de la capital Sèrbia,
on son pare havia
viscut per qüestions de feina. Quan tenia nou anys
quedà orfe de mare. Començà
a introduir-se d'adolescent en el pensament llibertari amb la lectura
dels
clàssics (Friedrich Nietzsche, Carlo Cafiero, Max Stirner,
Mikhail Bakunin, Piotr
Kropotkin, Errico Malatesta, etc.) i quan tenia 18 anys
començà a militar, amb
la preocupació de son pare, amic de Malatesta i coneixedor
de la repressió que
patia el moviment llibertari. Arran de l'adveniment de Benito Mussolini
al
poder, amb altres companys de Carrara, lluità contra els
escamots feixistes i
destacà com a propagandista anarquista i per la qual cosa va
ser denunciat i
condemnat en diferents ocasions. Entre 1937 i 1938 restà
tancat a diverses
presons i a la de Pianosa conegué el socialista i futur
president de la
República italiana Sandro Pertini. Un cop alliberat,
continuà amb la seva
militància llibertària i treballà en
una empresa d'autobusos. El febrer de
1942, amb Giovanni Zava i Gino Giorgi, desarmà i
apallissà un grupet de cinc
feixistes en un bar de Carrara i aquest fet els obligà a
fugir cap a Milà. En
aquesta ciutat van mantenir un tiroteig durant hores amb una patrulla
nazifeixista quan van ser sorpresos aferrant cartells on es feia una
crida a la
insurrecció contra el conflicte
bèl·lic, però van poder fugir amb un
tren de
càrrega fins a Gènova i després a La
Spezia. Estretament buscats per l'Organizzazione
per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per a
la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme),
la policia política
mussoliniana, va ser interceptats en una pensió de La Spezia
i, després d'un
tiroteig, en el qual els tres anarquistes van ser ferits greument i un
policia
resultà mort, van ser detinguts. De la presó de
La Spezia van ser traslladats a
la de Massa a l'espera d'una més que probable condemna de
mort, però el juny de
1944 un escamot de partisans anarquistes de la brigada«Elio» aconseguí
alliberar-los, juntament amb una cinquantena de presos, i
s'integrà immediatament
en aquest grup de la resistència antifeixista.
Prengué part en diverses accions
de sabotatge i d'atac a les tropes nazifeixistes de la zona
d'Apuània fins a la
seva derrota. Després de l'Alliberament, el maig de 1945 va
ser novament detingut
pels fets de 1942 i per altres actes, com ara l'expropiació
d'alguns
industrials del marbre de Carrara, Milà i La Spezia per
finançar la lluita
antifeixista. El maig de 1949 va ser condemnat per
l'Audiència de Liorna a
cadenà perpètua, pena que va ser commutada per 30
anys de presó. A la garjola
es dedicà a l'estudi de la filosofia i de la literatura,
aconseguint una gran
cultura de manera totalment autodidacta. També es
dedicà a la poesia i en 1967
va escriure a la presó de Fossombrone la
composició lírica Schiavi,
que
serà usada posteriorment com a text per a la famosa
cançó anarquista Il
Galeone. El juliol de 1974, quan li mancava poc per a complir
la pena
imposada, va ser indultat pel president de la República
italiana, el seu amic
Sandro Pertini. Però així i tot, no va ser
alliberat ja que havia de complir
tres anys de presidi per temptativa d'evasió i va ser portat
a presó de Pisa.
Gràcies a la campanya mediàtica de suport
internacional que s'engegà, aconseguí
sortir en llibertat el 17 d'abril de 1975. Immediatament
reprengué la
militància anarquista i amb Giovanni Zava, Giovanni Mariga i
Gogliardo Fiaschi
fundà a Carrara l'anomenat Cercle Cultural Anarquista«Bruno Filippi». Entre
1976 i 1979 va fer costat el grup de lluita armada llibertari Azione
Rivoluzionaria.
Durant els seus últims anys de vida es dedicà a
redactar manifests i fullets, a
reimprimir els articles que Bruno Filippi va escriure per a L'Iconoclasta!
i a la publicació del periòdic L'Amico
del Popolo. Belgrado Pedrini va
morir l'11 de febrer de 1979 a Carrara (Toscana, Itàlia).
Pòstumament, en 2001,
es publicaren les seves memòries sota el títol Noi
fummo i ribelli, noi
fummo i predoni. Schegge autobiografiche di uomini contro,
que han estat
traduïdes al francès (2001) i al
neerlandès (2007), i els seus Versi liberi
e ribelli. Poesie.
(4 vídeos) Aquell 16 de juny, a migdia, Andreu Nin camacurt, rabassut, cabells rinxolats i ulleres gruixudes, arribà al local central del POUM, a les Rambles, al costat del cafè Moka. El milicià de guàrdia li digué que havia passat un militar i li havia advertit que hi havia ordre de detenir-lo. Però Nin no en féu cas. Potser pensà que Barcelona no era Moscou. Uns moments després, uns policies vinguts de Madrid es presentaren amb una ordre de detenció signada pel cap de policia de Barcelona, el coronel Burillo, nomenat poc abans per Negrín. Portaren Nin a la comissaria de la Via Laietana. Aquella mateixa nit se lendugeren a Madrid. I ja mai més no sen va saber res. (Víctor Alba)
La direcció del PSUC va ser activa en la campanya de criminalització del POUM preparant la població i els sectors de treballadors sota influència estalinista per a la repressió que es preparava. El paper de Treball, òrgan del PSUC, va ser decisiu en la tasca d´intoxicar els sectors antifeixistes i de preparar-los psicològicament per a lextermini i persecució que sanava ordint. (Miquel López Crespí)
Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (III)
La direcció del PSUC va ser activa en la campanya de criminalització del POUM preparant la població i els sectors de treballadors sota influència estalinista per a la repressió que es preparava. El paper de Treball, òrgan del PSUC, va ser decisiu en la tasca d´intoxicar els sectors antifeixistes i de preparar-los psicològicament per a lextermini i persecució que sanava ordint. Dia 25 dabril de 1937, és a dir, pocs dies abans de l'inici de la repressió contra el POUM i la CNT, el diari del PSUC escrivia: Los trotskistas [...] saben que están definitivamente desacreditados entre las masas; saben que ahora las masas les reconocen como los enemigos más obvios de la clase obrera; saben que todo el mundo se da cuenta de que no sólo son asesinos como lo prueba el caso de Kirov [el líder comunista ruso, cuyo asesinato fue atribuido oficialmente a una conspiración trotskista]sino saboteadores y partidarios de la guerra. Han visto que los obreros los rechazan, que les escupen en la cara, que les denuncian como a los más asquerosos de sus enemigos.
Amb aquestes campanyes bestials contra el POUM preparant lambient per a la repressió i lassassinat dAndreu Nin... com és possible que hi hagi defensors de lestalinisme, de les direccions del PCE i del PSUC, que tenguin la barra de negar la col·laboració daquestes organitzacions amb els agents de la NKVD que assassinaren Nin, Berneri i els centenars dantifeixistes desapareguts a les txeques estalinistes de Barcelona, València i Madrid? Mai no shavia vist tant de cinisme i tanta mala fe com demostren aquests encobridors dels fets.
I és que aquests moderns defensors de lestalinisme i el neoestalinisme l´únic que fan és seguir la línia marcada pels dirigents del PCE i el PSUC dençà els anys de la guerra civil. Els Fets de Maig, la repressió contra el POUM, la il·legalització daquesta organització revolucionària, els desapareguts com Andreu Nin, com Camillo Berneri, entre molts daltres no surten en els llibres que durant prop de quaranta anys han escrit els dirigents del PCE i del PSUC. I si surten són per exculpar el paper del PCE i per continuar criminalitzant el POUM i la CNT. En aquest aspecte no res daclaridor podem trobar en els llibres beatíficos y edulcorantes o tendenciosos y poco fiables, com defineix lhistoriador Josep Termes les memòries de diversos dirigents estalinistes espanyols en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). Aquests llibres beatíficos, edulcorantes y poco fiables, els mateixos que amaguen la memòria històrica de lesquerra revolucionària de Catalunya i de lEstat espanyol, són els de Dolores Ibárruri (El único camino, París, 1965), Juan Modesto (Soy del Quinto Regimiento. Notas de la guerra española, París, 1969), Enrique Líster (Nuestra Guerra, París, 1966), Antonio Cordón (Trayectoria, París, 1971), Montserrat Roig (Rafael Vidiella. Laventura de la revolució, Barcelona, 1976), Jesús Hernández (La grande trahison, París, 1953), Valentín González El Campesino (Vida y muerte en la URSS, Buenos Aires, 1951), Castro Delgado (Hombres made in Moscú, Barcelona, 1963), M. Sánchez (Maurín, gran enigma de la guerra y otros recuerdos Madrid, 1976) y J. Gorkin (El revolucionario profesional. Testimonio de un hombre de acción, Barcelona, 1975).
A tall dexemple podem constatar el que diuen del POUM i dAndreu Nin les memòries 626 pàgines! de Dolores Ibárruri, la Pasionaria, màxima dirigent del PCE en temps de la guerra civil. Com escriu lhistoriador Antonio Rubira León en larticle Historia de la memoria del POUM, que es pot trobar en el web de la Fundació Andreu Nin: Veinte años después de la Guerra Civil, Dolores Ibárruri en su exilio estalinista, escribe un libro de memorias, El único camino, donde hace un ejercicio de autobombo personal permanente y se muestra muy satisfecha de sí misma, de su labor agitadora. Como dice Payne de apología personal, Ibárruri en sus 626 páginas del libro no nombra a Andreu Nin en ningún momento. Pero no deja pasar la ocasión para seguir llamando fascista al POUM. No es de extrañar, ella estaba en las reuniones con Orlov cuando el asesinato de Nin.
Un altre dels volums que explica a fons la participació dels agents de Stalin i de la col·laboració dels estalinistes espanyols i catalans en la repressió contrarevolucionària anterior i posterior als Fets de Maig del 37 es pot trobar en el citat volum II dEl marxisme a Catalunya, la Història del POUM. Ja en la presentació del volum, l´historiador Víctor Alba ens adverteix: En aquest volum han estat inclosos documents importants, el més notable dels quals és el text íntegre de la sentència contra el POUM dictada loctubre de 1938 pel Tribunal Especial dEspionatge i Alta traïció car els comunistes [Víctor Alba anomena comunistes els estalinistes ] imposaren per servir la seva política, que hi hagués jurisdiccions especials. Hi ha també diversos informes oficials sobre la persecució contra el POUM, assassinat dAndreu Nin, la indiferència de Manuel Azaña, la submissió de Joan Negrín, la solidaritat de la CNT i el moviment independent internacional i la tossuderia dels poumistes a continuar essent ells mateixos, políticament, quan els envoltaven agents indígenes i estrangers de la NKVD soviètica. Es donen els noms dels torturadors dAndreu Nin i dels assassins daltres poumistes. Lautor, que tenia vint anys en els moments dels fets que relata no pas com a records personals, sinó amb imparcialitat dhistoriador polític-, considera que pot ser objectiu perquè, tot i ser poumista, no tenia en el seu partit càrrecs importants que lobliguin a justificar la seva actuació.
Uns anys abans de la seva mort, lhistoriador Víctor Alba escrigué un article molt interessant i que palesa a la perfecció lambient que encerclava la persecució governamental i estaliniana contra els revolucionaris del POUM. Larticle porta per títol On és Nin? i també es pot trobar en el web de la Fundació Andreu Nin. Larticle, que reproduesc íntegrament a causa del seu interès, diu: Aquell 16 de juny, a migdia, Andreu Nin camacurt, rabassut, cabells rinxolats i ulleres gruixudes, arribà al local central del POUM, a les Rambles, al costat del cafè Moka. El milicià de guàrdia li digué que havia passat un militar i li havia advertit que hi havia ordre de detenir-lo. Però Nin no en féu cas. Potser pensà que Barcelona no era Moscou. Uns moments després, uns policies vinguts de Madrid es presentaren amb una ordre de detenció signada pel cap de policia de Barcelona, el coronel Burillo, nomenat poc abans per Negrín. Portaren Nin a la comissaria de la Via Laietana. Aquella mateixa nit se lendugeren a Madrid. I ja mai més no sen va saber res.
Començà així la persecució contra el POUM. Lhavien reclamada a crits, des de feia mesos, Carrillo, la Pasionaria i Pepe Díaz, que afirmaven que els poumistes eren agents de Franco. La calúmnia continuava encara, en boca de la gauche divine, durant la transició, però ara com a agents de la CIA. Molts militants de base comunistes i psuquistes se la creien de bona fe i es convertiren, pensant complir un deure, en delators i confidents de la policia. Els dirigents del POUM foren detinguts aquell mateix 16 de juny i durant mesos hi hagué poumistes assassinats al front i donats oficialment i amb falsedat com a muerto cuando intentaba pasarse al enemigo. Es formaren comitès de protesta a Anglaterra i a França, que enviaren comissions a investigar i reclamar. No aconseguiren que els diguessin on era Nin. Calgueren anys per aclarir les coses. El mateix ministre de la Governació, Julián Zugazagoitia, digué en les seves memòries que sospitava que shavien endut Nin a lURSS. En realitat, era en una presó privada de la NKVD a Alcalá de Henares. Allí el torturaren per aconseguir que firmés una confessió en la qual ell, els seus companys i sens dubte Largo Caballero, Companys i qui sap qui més, eren agents de Franco. Si lhaguessin obtinguda, el PCE i Moscou haurien tingut un mitjà per obligar els dirigents els noms dels quals figuressin en la confessió a fer el que Negrín, la Pasionaria i Stalin volguessin. Però Nin no signà res i morí sota tortura. Sembla que el seu cadàver fou enterrat en un camp prop dAlcalá de Henares. Mai no sha cercat la tomba clandestina. Largo Caballero, en la vista del procés contra el POUM, digué que Nin nos salvó a todos. Per cert que en aquest procés, a les darreries del 1938, els jutges reconegueren que el POUM i els seus dirigents tenien una clara i llarga història antifeixista i que dagents de Franco, res de res. La intervenció dagents soviètics al costat dels policies madrilenys, la frustració dels jutges republicans que tractaven de treure lentrellat del cas, i la pretensió de Negrín que es cregués que Nin havia estat salvat per homes de la Gestapo (ni Azaña sho cregué), es conta molt gràficament a Loperació Nikolai, el programa de TVE de Dolors Genovès i Llibert Ferri que caldria veure de tant en tant per curar-nos en salut. Nin, que tenia realment més vocació dintel·lectual que de polític i que, des de jove, entrà en la política sobretot per sentiment del deure, ajudà considerablement a depurar el català. Retornat de lURSS, portava una llengua no contaminada per lús diari barceloní. Traduí les obres mestres de la literatura russa i els seus pròlegs són assaigs valuosos sobre aquesta literatura. Mentre intel·lectuals anglesos i francesos reclamaven on era Nin, a Catalunya ni un repeteixo, ni un dels intel·lectuals catalans, que el coneixien personalment i el tractaren, alçà la veu per preguntar què passava amb Nin. Fou un silenci clamorós. Els paquets de llenties que rebien duna associació descriptors sotmesa al PSUC valien més que la vida de Nin. I quan els poumistes feien pintades preguntant: Govern Negrín, on és Nin?, els psuquistes hi afegien la calúmnia: A Salamanca o a Berlín. Nin, que fou uns mesos conseller de Justícia del govern de la Generalitat, féu més per Catalunya que tots aquests intel·lectuals silenciosos. Amb els seus decrets, donà a Catalunya funcions de sobirania, quan abaixà la majoria dedat als 18 anys, quan establí els jurats populars per acabar amb el desgavell del Palau de Justícia, quan atribuí al president de la Generalitat la potestat de commutar les penes de mort, quan legalitzà els matrimonis del front, o quan signà, amb daltres, el decret que estenia a totes les empreses de més de cent obrers el sistema de propietat de les col·lectivitzacions. Eren coses que, constitucionalment, corresponien només a lEstat espanyol i que, així, sense negociacions ni falòrnies, passaren a la Generalitat. Quan acabà la Guerra Civil, els que havien calumniat Nin anaren a lexili. Hi passaren també els que no alçaren la veu per defensar-lo. Nin es quedà enterrat a les proximitats de Madrid. I els seus companys foren entre els primers que es reorganitzaren clandestinament i recomençaren la lluita, al cap de pocs mesos de la victòria franquista. Era quan els que havien acusat Nin i els seus de ser agents de Franco aplaudien laliança de Stalin amb Hitler.
- Surt Los Desheredados: El 6 de maig de
1882
surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer
número del setmanari Los
Desheredados. Órgano de todos los que
aman la verdad y el bien. D'antuvi lligat al Cercle
Cooperatiu Recreatiu de
Sabadell i a la Federació Local de Societats Obreres, de
tendència republicana federal
i lliurepensadora, va ser dirigit per l'exsacerdot José
Hernández Ardieta, per Enric
Trias i pel ceramista republicanofederal anarquitzant Marià
Burguès Serra. A
partir de juliol de 1884 en fou director el mestre anarquista
José López
Montegro, el qual li donarà una orientació
plenament anarcocol·lectivista. A
partir del número 119, del 6 de setembre de 1883,
portarà el subtítol«Periódico defensor de la Federació
Española de Trabajadores» i a partir del
número 131, del 28 de novembre de 1884, el
subtítol serà «Periódico
anárquico
colectivista». En 1883 va tenir lloc la primera vaga a
Sabadell («La Vaga de
les Set Setmanes»), que acabà amb la
intervenció del sometent, la derrota dels
vaguistes i el tancament de la seu de la Federació de
Treballadors de la Regió
Espanyola (FTRE), a més de diverses multes a aquest
periòdic. Entre juliol i
agost de 1883 interrompí la publicació i el
març de 1885 López Montenegro va
ser detingut. Tingué un marcat caràcter
anticlerical i laïcista i alguns
articles es publicaren en català. Trobem articles de Teresa
Claramunt, Joan Cusidó,
Antonio García, Juan Guarro y Elías, Piotr
Kropotkin, Fernando Laffont, Anselmo
Lorenzo, Baldomero Milà, José Nakens, Navarro
Murillo, Federico Oliver, Orfeo,
Gabriel Peig i León Tochis, entre d'altres. En sortiren 235
números, l'últim el
26 de novembre de 1886. Reaparegué el 26 d'abril de 1890 i
tragué nou números.
***
Capçalera
d'Il
Vespro Anarchico
- Surt Il Vespro Anarchico: El 6 de maig de
1921 surt a Collesano (Palerm, Sicília) el primer
número del periòdic Il
Vespro Anarchico. Quindicinale degli
anarchici siciliani (El Vespre Anarquista. Quinzenal dels
anarquistes
sicilians). N'eren responsables i principals redactors Paolo Schicchi,
Gabriele
Pappalardo, Ruggero Chiarini i Antonino Napolitano, que el
dirigí, i hi van
col·laborar Ignazio Buttitta, Roberto Elia, Gaspare Cannone,
Ilario Margarita, Raffaele
Frugis, G. Cianciolo i Gigi Damiani, entre d'altres. Aquesta
publicació,
partidària del sector antiorganitzador del moviment
anarquista, analitzà la
pujada del feixisme, denuncià l'autoritarisme de la
Unió Soviètica, avisà sobre
la creixent influència de la Màfia a Palerm,
s'enfrontarà directament amb els
interessos dels terratinents sicilians i criticà les
il·lusions legalistes i
parlamentaristes dels socialistes, entre altres temes. Tirava uns
10.000
exemplars. Finalment, després de diverses persecucions i
segrests, el 15
d'octubre de 1923 va ser prohibit per ordre directa de Benito Mussolini
arran
d'un article d'Schicchi que incriminava la magistratura
--l'últim número havia
sortit el 28 de setembre d'aquell any-- i aquest va ser detingut a
Collesano i
processat per dos delictes, un per vilipendi a la religió i
altre per incitació
a la desobediència a la llei i a l'odi de classe,
però Schicchi va ser absolt
de les dues acusacions.
***
Patrulla
de Control
- Tercer dia
dels Fets de Maig: El dijous
6 de maig de 1937, a Barcelona (Catalunya), atenent les
indicacions de les organitzacions sindicals, molts treballadors, no
implicats
ni políticament ni ideològicament amb cap
bàndol, van acudir als seus
respectius llocs de feina; però, llevat dels establiments de
queviures, no es
va fer feina a cap banda. Durant les primeres hores del dia la calma va
ser
total, però devers el migdia es reemprengueren les
escaramusses, molt intenses
al carrer de les Corts, la Via Laietana, des de la plaça
Urquinaona fins a
Correus, i a altres zones menys neuràlgiques,
però no tant com al llarg dels
dies anteriors. Aquest dia es va donar la particularitat de la
presència de pacos,
tiradors furtius i solitaris, al marge de qualsevol grup
ideològic, els quals
feien la seva particular i personal guerra aprofitant el desgavell i la
confusió general. A tres quarts de cinc de la tarda el
president Companys va
parlar per la ràdio comunicant a la població que
el general Pozas, cap de la
Quarta Divisió, concentrava totes les funcions de Defensa a
Catalunya, amb la
qual cosa reconeixia la pèrdua total del poder militar de la
Generalitat. A
mitja tarda, a l'edifici de Governació, el nou conseller,
Martí Feced, prengué
possessió de la Conselleria de Seguretat Interior, en
substitució d'Artemi
Aiguader. El nou conseller va nomenar director general
d'Administració Local
Antoni Soler, del seu mateix partit; de fet, serà
l'únic nomenament important,
perquè tota la resta de poders de la Conselleria havia
passat a mans del Govern
central. El batlle accidental de Barcelona, Hilari Salvador, va rebre
els
periodistes a migdia, i sense parlar dels fets esdevinguts, va fer
notar
simplement «el perfecte funcionament dels serveis sanitaris a
l'hora de
recollir ferits i cadàvers». La UGT va realitzar
aquella tarda una reunió
extraordinària i va nomenar nou secretari general a
José del Barrio; en aquesta
mateixa reunió va acordar expulsar de la UGT els dirigents
del POUM:«Considerant que l'anomenat Partit Obrer
d'Unificació Marxista ha estat
l'organització impulsora del moviment contrarevolucionari
d'aquests dies... i
tenint en compte també que l'anomenat POUM no s'ha
col·locat al costat del
Govern legítim de la Generalitat ni ha desautoritzat aquells
militants dels
seus que participen en el moviment subversiu, el Comitè de
Catalunya de la UGT
acorda, per unanimitat, que siguin expulsats immediatament de la dita
organització sindical tots els dirigents del
POUM...». A dos quarts de dotze
del vespre, des dels micròfons oficials
instal·lats a la Conselleria de
Seguretat Interior, es va radiar la següent nota:«Les Patrulles de Control,
d'acord amb les organitzacions que les integren, han determinat
sumar-se al
Govern legítim de la Generalitat i s'han posat a la
disposició del delegat del
Govern central, tinent coronel Arrando, per actuar segons les seves
orientacions i aconseguir el triomf de la causa
antifeixista.» Això volia dir
que l'única força vertaderament organitzada entre
els amotinats, les Patrulles
de Control, aquest cos de policia sorgit de la Revolució de
juliol, donava la
seva acció per vençuda, era més que
una adhesió, una rendició --un mes més
tard, el 6 de juny, les Patrulles de Control seran definitivament
dissoltes.
***
"Som
un grupuscle" (Plaça Denfert-Rochereau. París, 6
de maig de 1968)
-
París (06-05-08):
El 6 de maig de 1968 gairebé unànimement els
600.000 estudiants de França se
sumen a la crida de vaga general. A París, de bon
dematí, es produeixen topades
entre estudiants i policia. La nit abans, el general De Gaulle havia
donat
instruccions al ministre de l'Interior, Christian Fouchet:«De cedir, ni
parlar-ne.». Per primer cop es difonen pamflets cridant a la
solidaritat obrera
i s'insisteix força en la formació de
Comitès d'Acció. A migdia es realitza un
acte a la Facultat de Ciències de Jussieu i a
continuació una gran manifestació
per la riba dreta del Sena fins a la porta de l'edifici on es troba
reunida la
Comissió d'Afers Contenciosos i Disciplinaris de la
Universitat de Nanterre que
ha de jutjat Cohn-Bendit i la resta de companys. Els set acusats es
presenten
davant la Comissió amb el puny alçat i cantant La
Internacional. La
Comissió es reserva el dret de deliberar a
l'endemà. A la tarda, 10.000
estudiants al crit de «Som un grupuscle», arriben
al Barri Llatí. La policia
intervé provocant les primeres topades violentes,
especialment a la plaça
Maubert, on l'enfrontament --vertadera guerra de
posicions—dura hores.
Mitjançant circulars s'explica la tàctica de
defensa contra la policia i
l'estratègia general de les manifestacions, que resulta de
gran eficàcia. A les
18.30 hores, després d'una reunió-assemblea a
Denfert-Rochereau, una columna,
que augmenta sense cessar, arriba fins a
Saint-Germain-des-Près, on poden
comptar-se uns 20.000 manifestants. Allà, la policia
carrega. Es construeix la
primera barricada amb llambordes (pavés)
i cotxes capgirats; els
manifestants es defensen contra la brutalitat policíaca que
utilitza, per
primer cop, àcid diluït a les autobombes i gas
asfixiant, letal en dosis
elevades. Els estudiants aprofiten el seu coneixement del terreny.
Disposen
d'enllaços motoritzats que controlen els
desplaçaments de la policia. A
imitació dels estudiants japonesos, adopten el pas
gimnàstic acompanyat de
crits, que permeten canviar ràpidament de
direcció per desorientar l'adversari.
Escamots d'estudiants s'organitzen en nombre creixent. S'estableixen
cadenes
d'aprovisionament de projectils, còctels molotov, etc. La
població, solidària
amb els estudiants, ofereix tota mena d'ajuda. Enfront de
l'eficàcia d'aquests
mètodes, la policia es veu desbordada i impotent. Cap al
tard, Alain
Peyrefitte, ministre d'Educació, mitjançant un
missatge radiofònic, insisteix
que l'agitació que sacseja París no té
res a veure amb el que va passar a
Berlín, Roma o Madrid. Mentrestant, continuen els combats:
els ferits
oficialment sumen 805 i més de 400 detinguts.
Naixements
Juan
Serrano Oteiza
- Juan Serrano
Oteiza:El 6 de maig de 1837 neix a
Madrid
(Espanya) el propagandista anarquista Juan Serrano Oteiza. Ventaller de
professió, com son pare, va arribar a ser jurista, encara
que no es segur que
fos notari com afirmen molts. Ben aviat es va dedicar a la literatura
de combat
i va participar en moviments subversius, com ara la perseguida societat«La
Velada» i els disturbis de 1866, que el van portar al
bandejament (València i
Barcelona). Sembla que va començar lluitant en les files
republicanes federals
abans de passar-se a l'anarquisme i va ser secretari del Foment de les
Arts en
1865. Va ingressar en 1869 en la Federació madrilenya de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), on va defensar les tesis
bakuninistes.
En 1872, amb González Morago i altres, va fundar El
Condenado i més tard
va crear a Madrid El Orden. Va exercir una enorme
influència sobre el
marit de sa filla Esperanza, Ricardo Mella Cea. Entre 1882 i 1885 va
representar la Federació madrilenya en diversos congressos
(Sevilla, Madrid,
València), destacant la seva presència en el de
1882 on va defensar el
col·lectivisme i el legalisme enfront de l'anarcocomunisme
extremista andalús.
Va escriure molt, sobretot teatre, i va ser el promotor de la Revista
Social,
vertader portaveu de la Federació de Treballadors de la
Regió Espanyola (FTRE),
des del 1881, mantenint les tesis favorables al manteniment de
l'organització
obrera en la legalitat, fins al 1884 quan el periòdic va
passar a Sans per les
discrepàncies entre Serrano i Francesc Tomàs i
Oliver, per una banda, i Pedrote
i Daza per altra. Segons Serrano la societat futura havia de fundar-se
en la
autonomia, el pacte, la federació i la propietat
col·lectiva. Va col·laborar en
la premsa literària, jurídica i
llibertària, com ara Anuario del Legislador
Español, El Condenado, La
Fraternidad, Gaceta de
Registradores y Notarios, El Orden, Revista
general de
legislación y jurisprudencia, La Silba,La Voz de la Juventud
--que dirigí--, etc. És autor de Cuadros
sociales, Cupido sin alas,Dos mujeres --comèdia estrenada aÚbeda--, Historia de unas mujeres,Miserias de la riqueza, Odios
políticos, El poeta y el mundo,La Quinta, Quien bien te quiere,El problema constituyente
(1873), El pecado de Caín (1878), Diccionario
de la jurisprudencia
administrativa, hipotecaria y notarial (1880), Almanaque
para 1883.
Biblioteca del proletariado (1882), Moral del
progreso o la religión
natural (1884), Pensativo (1885), etc.
Juan Serrano Oteiza va morir
el 26 de març de 1886 a Madrid (Espanya).
***
Retrat
de Giuseppe Scarlatti
-
Giuseppe
Scarlatti: El 6 de maig de 1854 neix el pagès
anarquista i internacionalista
Giuseppe Scarlatti. Membre de l'Associació Internacional del
Treball (AIT)
bakuninista, en 1878 fou detingut i jutjat per«conspiració» l'any següent amb
altres internacionalistes, com ara Francesco Pezzi,restant empresonat fins al gener de 1880. En 1904
creà, amb el
suport de Maria Luisa Minguzzi, Francesco Pezzi i altres, el
Comitè de Socors a
les Víctimes Polítiques, organització
que funcionà fins al 1906. En 1909
publicà a Florència el llibre L'Internazionale
dei lavoratori e l'agitatore
Carlo Cafiero. Reminiscenze storico-sociali del contadino G. Scarlatti
ex
galeotto politico, amb un prefaci de Francesco Saverio
Merlino. Giuseppe
Scarlatti va morir el 30 de gener de 1916 a Florència
(Toscana, Itàlia).
***
Notícia
de l'expulsió de Jean-Joachim Kreuzfeld apareguda en el
periòdic parisenc La Presse del 9 de
maig de 1891
- Jean-Joachim Kreuzfeld:
El 6 de maig
de 1868 neix a Neuhof (Mecklenburg, Confederació d'Alemanya
del Nord)
l'anarquista Jean-Joachim Kreuzfeld. Es guanyava la vida fent de
terrissaire i
de fumista. El març de 1891 va ser arrestat uns dies a
Ginebra (Ginebra,
Suïssa) per haver pertorbat una conferència
religiosa del pastor antisemita
alemany Adolf Stoecker. Arran d'un violent discurs pronunciat durant la
manifestació del Primer de Maig de 1891 incitant a la
revolta, va ser expulsat
del cantó de Ginebra, juntament amb Niquet, Mignot i Mari.
L'agost de 1891
arribà a Dijon (Borgonya, França) i
mantingué una estreta correspondència amb
anarquistes ginebrins destacats. L'abril de 1892 un informe
policíac el definia
com a «molt perillós» i «a
expulsar sense pietat». El maig de 1892 se li va
decretar l'expulsió de França. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció de Fernand Julian apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Parisien del 7 de novembre de 1911
- Fernand Julian: El
6 de maig de 1877 neix a Generargues (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista,
sindicalista revolucionari i cooperativista Fernand Julian. Fill d'una
família
de calvinistes camisards, son pare, illetrat i obrer
agrícola, s'havia passat
al catolicisme, encara que estava casat amb una protestant. Mosso en
una
granja, Fernand Julian deixà sa família i,
després de treballar en diferents
feines, en 1897 entrà com a soldat en el III Regiment de
Cavalleria Pesant de Línia
acantonat a Niça (País Niçard,
Occitània). Suportà de mala manera
l'exèrcit,
esdevingué antimilitarista i desertà,
però l'estiu de 1898 va ser detingut i
jutjat en consell de guerra. En 1903 s'instal·là
a Marsella (Provença,
Occitània) i entrà a fer feina a l'asil
d'alienats Saint-Pierre. En aquestaèpoca freqüentà els cercles anarquistes
i el gener de 1905 portà la bandera que
encapçalà el seguici fúnebre que
acompanyà les despulles de Louise Michel fins
a l'estació marsellesa. El 20 de març de 1906 es
casà amb Clémentine
Latrémolière, empleada com ell a l'asil
Saint-Pierre, i la parella s'instal·là
a Vigneux-sur-Seine (Illa de França, França) i
amb tres cunyats treballà per a
l'empresa sorrera Léneru. Després, amb un de sos
cunyats, marxà cap les Boques
del Roine per treballar a Pòrt Sant Loïs
(Provença, Occitània) per a l'empresa
Bourgeois, membre de la Societat de les Sorreres del Sena. A mitjans de
juny de
1908 recol·lectà diners a Pòrt Sant
Loïs per als obrers de la sorra de
Draveil-Vigneux (Illa de França, França) en vaga.
Quan a començament de la
tardor de 1908 la feina en la seva obra acabà,
retornà a Vigneux i esdevingué,
en substitució de Jacques Ribault, secretari de la XXXII
Secció del Sindicat de
Terrelloners i Pedraires del Sena. A partir d'abril de 1909
l'agitació obrera
es desencadena a Draveil i el 5 de juliol, arran d'una baralla entre
vaguistes
i esquirols a la pedrera Lavollay, s'interposà i tres dies
després va ser
detingut amb Édouard Ricordeau sota l'acusació
d'haver apallissat un capatàs.
De fet, es posà en lloc del seu company Roppart, que corria
el risc de ser
enviat als batallons disciplinaris africans
(«Bat'd'Af»). El 23 de juliol de
1909 va ser condemnat a 12 mesos de presó i son company
Ricordeau a vuit mesos
i cinc anys de prohibició de residència als
departaments francesos del Sena i
del Sena i Oise. La pena va ser confirmada el 4 de setembre de 1909 pel
Tribunal d'Apel·lació i a ambdós se li
va sumar una prohibició de residència de
cinc anys. El 6 d'abril de 1910, en sortir de la presó, va
ser aclamat per
1.200 obrers. Immediatament va ser nomenat secretari del Sindicat de
Terrelloners i Pedraires del Sena i passà a viure a Draveil–la pena de
prohibició de residència havia estat suspesa el 5
de març de 1910 per ordre
d'Aristide Briand, president del Consell de Ministres
francès. Quan Joseph
Caillaux arribà a la presidència del Consell de
Ministres, l'11 de juliol de
1911 reactivà la prohibició de
residència i l'octubre de 1911 va ser inscrit en
el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 6 de
novembre de 1911 va ser detingut a
Viry-Châtillon (Illa de França, França)
quan feia costat la vaga dels
enguixadors de Sena i Oise i el 24 de novembre va ser condemnat a tres
setmanes
de presó per «infracció a la
prohibició de residència» i a 16 francs
de multa
per «infracció a la policia
ferroviària», beneficiant-se d'una
gràcia el 26 de
juliol de 1912. Sense feina, en 1913 creà una petita
empresa, «Els Puisatiers
Professionnels» (Els Pouaters Professionals), i
participà en la fundació de la
Ciutat Cooperativa «Paris-Jardin» de Draveil, on es
construí ell mateix la seva
casa. Durant la Gran Guerra treballà en una
fàbrica i en 1915 va ser mobilitzar
com a infermer militar a Nimes (Llenguadoc, Occitània). En
1921 participà en la«reconquista revolucionària» de la
Federació de la Construcció de la
Confederació General del Treball (CGT), on amb Maurice
Forget, ambdós del
sector minoritari, van ser elegits membres del comitè de la
citada federació. En
el congrés de la CGT, celebrat entre el 16 i el 21 de maig
de 1921 a Dijon
(Borgonya, França), els revolucionaris aconseguiren la
majoria i va ser
reelegit com a membre de la comissió executiva. El juliol de
1921 representà el
Sindicat de Pedraires en Gres de Juvisy-sur-Orge (Illa de
França, França) en el
Congrés Confederal de Lille (Nord-Pas-de-Calais,
França). En 1922 va ser
nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de
Juvisy-sur-Orge de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU).
Entre el 25 de juny i l'1 de
juliol de 1922 va ser delegat al Congrés de la CGTU de
Saint-Etiève (Arpitània)
i s'enquadrà en la tendència de Pierre Besnard.
En 1923 encara estava inscrit
en el llistat departamental d'anarquistes de Sena i Oise i figurava com
a
director d'una cooperativa a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de
França, França).
El juny de 1923, quan era secretari del Sindicat de la
Construcció de la CGTU,
va fer costat la vaga dels terrelloners de l'empresa Jardin, que
treballaven en
la línia fèrria París-Orleans. En 1927
va caure malalt. Fernand Julian va morir
el 10 de desembre de 1927 al seu domicili de Draveil (Illa de
França, França). Sos
fills, Camille Julian (1906-1997) i Fernand Édouard Julian
(1911-1995) van ser
destacats militants comunistes i membres de la resistència
durant l'ocupació
alemanya.
***
Foto
policíaca de Francesc Alabert Berga (1914)
- Francesc Alabert Berga:
El 6 de maig
de 1884 neix a Barcelona (Catalunya) el sabater anarquista Francesc
Alabert
Berga –a vegades citat el seu primer llinatge com Albert. Desertor en dues ocasions de
l'exèrcit, el 15 d'abril de
1914, des de Pamplona (Navarra), arribà a França.
Instal·lat a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), treballà de sabater
al barri de La Chaussée du
Vernet d'aquesta ciutat. El maig de 1916 el seu nom figura com«anarquista
militant i antimilitarista» en un informe departamental
d'anarquistes establer
per la policia ferroviària de fronteres francesa i on es
cita que entre els seus
amics llibertaris tenia Vert, Berna i Moltó.
Retornà a la Península en data
indeterminada. L'11 d'octubre de 1934 va ser jutjat pel Tribunal
d'Urgència de
Barcelona, juntament amb Antonio García Ortega i
Máximo Sánchez García, per la
sostracció
d'armes del Parc d'Artilleria i condemnat a sis mesos i un dia d'arrest
per«tinença il·lícita
d'armes». Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Gustavo
Cochet realitzant el retrat de la futura poetessa Beatriz Vignoli (1966)
- Gustavo Cochet:El 6 de maig de 1894 neix a
Rosario (Santa Fe, Argentina) el pintor, gravador i escriptor
anarquista
Gustavo Cochet. Son pare era francès i feia de mestre
d'escola primària rural a
la zona d'Esperanza i San Jerónimo Norte; sa mare era
argentina de mare
indígena. Després d'uns anys al camp estudiant
primària, va marxar a Carlos
Pellegrini i a Maciel, on son pare havia estat traslladat de mestre. A
Maciel
començarà a treballar com a aprenent de
telegrafista. En 1912 va deixar la casa
paterna i es va instal·lar a Rosario per dedicar-se a la
pintura alhora que
feia de telegrafista a Correus. Va estudiar amb el pintor
César Caggiano i a
Buenos Aires amb Thibón de Libián i Walter de
Navazio. En 1915 va emigrar a
Barcelona (Catalunya) i en 1917, després de treballar en
diversos oficis, es
col·locarà al taller de restauració de
Josep Dalmau, marxant de la galeria
d'art barcelonina del mateix nom que presentava exposicions
d'avantguarda
(Picasso, Torres-García, Nonell, Miró). En
aquesta època Pere Daura l'iniciarà
en el gravat. En 1919 va realitzar la seva primera
exposició, a la Galeria
Dalmau de Barcelona i l'any següent es casarà amb
la catalana Francesca
Alfonso, instal·lant-se la parella a París. En
1921, per ser fill de francès,
va haver de realitzar el servei militar actiu, que acabà
l'any següent. En 1922
també naixerà son primer fill, Fernando. En 1923
va realitzar la seva primera
exposició a París, a la Galeria Fabre;
després exposarà a les galeries
parisenques Barreiro i Berheim, i a les barcelonines Syra, Laietana i
Busquets.
En aquesta època compartirà pintura i
restauració. En 1927 va exposar a Brussel·les
i naixerà son segon fill, Víctor, que
només visqué uns mesos. En 1928
retornà a
Barcelona i va fer exposicions al Museu d'Art Modern de Madrid, a
Bilbao i a
Perpinyà. Aquest mateix any va tornar a Rosario, deixant sa
família a
Barcelona, i després de sis mesos tornarà a la
capital catalana. En 1929 va
treballar en els decorats dels pavellons de l'Exposició
Internacional de
Barcelona. En 1919 va marxar a París i dos anys
després de bell nou a
Argentina, aquest cop amb sa família, compartint casa amb
Minturn Zerva i
freqüentant Berlengieri, Bikandi, Guido, Musto i Schiavoni. En
1932 publicarà
en l'editorial Luft la primera edició del seu llibre Diario
de un pintor.
En 1934 retornarà amb sa família a Barcelona i es
posarà al servei de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
militarà en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En 1935 realitzarà diversos
treballs per a la FAI sobre el paper
que havia de jugar l'artista en la revolució. Durant la
guerra civil realitzarà
diverses feines artístiques per al Moviment Llibertari
Espanyol (MLE),
especialment la seva col·lecció de 22 aiguaforts Caprichos,
on descriu
l'horror de la guerra. També realitzarà
il·lustracions per als periòdics
anarquistes Tiempos Nuevos i Tierra y
Libertad, on també escriurà
articles sobre art i avantguardes i sobre el paper de l'art en una
societat
lliure. Va participar en la Federació d'Artistes
Independents de la CNT salvant
obres artístiques del pillatge i de la
destrucció. En 1937 publicarà, en plena
guerra, la segona edició del seu Diario de un
pintor. Aquest mateix any
va organitzar una retrospectiva de la seva obra a la Pinacoteca del
Passeig de
Gràcia de Barcelona, on també presenta una
sèrie de 12 xilografies titulades Estampas
populares i la sèrie Caprichos.
També en 1937 va crear el Casal de
la Cultura obert a la plaça Catalunya de Barcelona,
substitut dels salons
oficials burgesos. En 1939 es va exiliar a França i
d'allà passarà a
l'Argentina, on residirà definitivament. En 1941 va ser
nomenat professor de
pintura a la nova Escola d'Arts Plàstiques de Santa Fe,
dirigida pel català
Josep Planas Casas. En 1943 exposarà al Museu Provincial
Rosa Galisteo de
Rodríguez i publicarà El grabado
(Historia y técnica). En 1945 obté el
primer
premi del Saló de Santa Fe i publica un llibre sobre el
pintor i gravador
francès Honoré Daumier. En 1947
s'instal·larà a Rosario i publicarà el
llibre Entre
el llano y la sierra. En 1948 va ser nomenat professor adjunt
a la Facultat
d'Arquitectura de la Universitat Nacional del Litoral i en 1953 titular
de la
mateixa càtedra fins al cop d'Estat militar de 1955. En 1950
va fundar
l'emblemàtic «Grupo Litoral»
(Leónidas Gambartes, Juan Grela, Carlos Uriarte,
Francisco García Carrera i Santiago Minturn Zerva). En 1955
començarà a fer
classes a l'Escola de Belles Arts de Pergamino (Buenos Aires), fins al
1963, i
un carrer d'aquesta ciutat de Buenos Aires portarà el seu
nom. En 1964 cau
malalt, es intervingut quirúrgicament i ha de romandre dos
mesos internat. En
1967 viatjarà a Espanya, on romandrà tres mesos i
recuperarà una considerable
quantitat de pintures del seu període europeu. En 1968 el
Museu Municipal de
Belles Arts Juan B. Castagnino de Rosario li ret un homenatge amb una
exposició
retrospectiva i es presenta el llibre Gustavo Cochet,
de Mele Bruniard i
d'Eduardo Serón. Entre 1969 i 1977 realitzarà un
gran nombre d'exposicions,
moltes a la Galeria Renom. En 1978 la Galeria Rubbers de Buenos Aires
exposarà
els seus quadres d'Espanya, França i Argentina entre els
anys 1924 i 1973.
Després d'un temps postrat al llit, Gustavo Cochet va morir
el 27 de juliol de
1979 a Funes (Santa Fe, Argentina). Familiars, veïns i amics
de l'artista han
patrocinat, a la seva casa-taller de Funes, el Museu Gustavo Cochet.
***
Otello
Gaggi
- Otello Gaggi: El
6 de maig de 1896 neix a San Giovanni Valdarno (Toscana,
Itàlia) l'anarquista,
anarcosindicalista i antimilitarista Otello Gaggi. Sos pares es deien
Silvio
Gaggi, obrer metal·lúrgic, i Adele Rossi. Tercer
fill d'una família de quatre,
de ben jove restà orfe de mare i no pogué fer
més que els estudis elementals,
posant-se a fer feina com a obrer soldador. En 1911
participà en el moviment
antimilitarista contrari a l'expedició imperialista de
Líbia. Quan esclatà la
Gran Guerra, participà en diverses accions antimilitaristes
promogudes pel «Comitè
de Suport a Augusto Masetti», anarquista antimilitarista
aleshores empresonat,
promogut per la Lliga Metal·lúrgica i els miners
de Castelnuovo dei Sabioni. El
desembre de 1915 va ser mobilitzat com a soldat del 35 d'Infanteria i
enviat al
front, però desertà; detingut, va ser condemnat a
dos anys de presó i reenviat
el març de 1916 als camps de batalla. Desertà en
diferents ocasions, sempre
refusant obeir les ordres, i va ser condemnat a un total de 12 anys de
presó.
L'agost de 1917 va ser expulsat de l'Exèrcit i el febrer de
1919 amnistiat. Un
cop lliure retornà a San Giovanni Valdarno, on
milità en el Sindicat de
Minaires de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana
(USI) i s'integrà en
els grups antifeixistes i en els escamots de defensa anarquistes que
actuaren
durant el «Bienni Roig» (1919-1920). El 23 de
març de 1921 a l'avinguda
Vittorio Emanuele de San Giovanni Valdarno s'enfrontà amb
altres companys
contra un escamot feixista del qual feriren nou camises negres
i en
mataren un. Aquesta acció provocà la
insurrecció dels miners de la conca del
Val d'Arno, en la qual hi participà, i que
implicà la mort de l'enginyer Agostino
Longhi. Detingut per aquests fets, va ser inculpat de l'homicidi i
d'incendi
voluntari. Jutjat amb altres 75 companys, el 14 de juliol de 1923 va
ser
condemnat per l'Audiència d'Arezzo per«conspiració armada premeditada» a 30
anys de presó, a una forta multa (165,60 lires) i a tres
anys de vigilància. Però
mentre esperava aquest judici, el 6 de juny de 1921
aconseguí fugir en una
evasió en massa de la presó i, després
d'un temps de clandestinitat a San
Marino, pogué embarcar en un vaixell soviètic i
arribar a Odessa (Ucraïna, aleshores
una república de l'URSS). El novembre de 1922 va ser
detingut a Bakú per motius
polítics; jutjat, va ser condemnat a tres anys de
presó que purgà a Cheljabinsk.
Un cop lliure s'instal·là a Novorossisk amb sa
companya Marsaide, ciutadana
soviètica i funcionària del Comissariat del Poble
per a Afers Exteriors, i sa
filla Lilina. Cap al 1928 s'establí a Moscou, on hi residien
entre cent i
dos-cents refugiats italians, la major part comunistes, i on
aconseguí una
feina de porter a l'ambaixada de l'Argentina i de l'Uruguai.
Constantment
vigilat per la policia secreta soviètica,
freqüentà el Club Internacional del
carrer Petrovka. Sense feina i en situació
econòmica desesperada, establí
contactes amb l'ambaixada italiana per intentar la
repatriació alhora que
estudiava fugir cap a la Xina. En 1932 trobà una petita
feina a l'Hotel Lux de
Moscou. El 16 de gener de 1933 participà en una
reunió al marge del Komintern
de militants italians refugiats a diverses ciutats (Moscou, Kiev i
Odessa) al
Club Internacional on va manifestar el seu desig de ser repatriat i el
rebuig
de prendre la nacionalitat soviètica com havien suggerit
alguns companys, com
ara Giuseppe Sensi; per aquestes declaracions va ser denunciat per un
militant
italià al responsable comunista Luigi Longo. En aquesta
situació sa companya
morí deixant-li sa filla, però aviat es va fer
amb una nova companya, N. M. Lakhtina
(Tamara), que sembla ser era una
agent de la policia política soviètica. La nit
del 28 de desembre de 1934 va
ser detingut a Moscou amb nou companys italians i un d'altra
nacionalitat. El
Club Internacional fou clausurat per ser considerat un «cau
d'espies». Després
de ser interrogat i torturat per agents estalinistes a la comissaria de
Lubianka, «confessà» ser membre d'un
grup «contrarevolucionari trotskista» i de
mantenir correspondència amb anarquistes europeus. Jutjat el
4 de març de 1935
amb altres companys (Bellusich, Bernetich, Biondini, Calligaris i
Martelli) per
un tribunal militar soviètic, el 3 de gener de 1936 va ser
condemnat a tres
anys de deportació a Sibèria per«activitats contrarevolucionàries» i
traslladat a Iarensk (Arkhànguelsk, Rússia) per
treballar en una mina. L'estiu
de 1935 el «Comitè Internacional contra la
Repressió Antiproletària a
Rússia»,
amb seu a Brussel·les (Bèlgica),
engegà una campanya per al seu alliberament i
el d'altres deportats (Calligaris, Sandomirski, Askarov, Andreiev, etc)
i
l'anarcopacifista Hem Day promogué una recaptació
de fons per al seu favor i
per a les víctimes del comunisme --les autoritats
soviètiques li van fer
arribar només 10 dòlars. El 15 d'agost de 1936,
des del seu aïllament siberià,
dirigí una carta a la Secció Italiana de la III
Internacional on demanava poder
marxar a lluitar a la guerra d'Espanya, sol·licitud que va
ser apadrinada des
de la Península per Joaquín Ascaso, delegat de
milícies a Casp; Emilienne
Morin, delegada de la Columna Durruti; i Alfonso de Miguel, delegat de
premsa
de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta
sol·licitud mai no va
tenir resposta. Després va ser traslladat a Semipalatinsk
--actual Semei
(Kazahkstan). El 29 de juliol de 1937 va ser novament processat per
repartir
propaganda antisoviètica als presos i des d'aquest moment
se'n deixà de rebre
notícies seves. En 1944 Victor Serge dirigí una
carta al dirigent comunista
Palmiro Togliatti, aleshores ministre de Justícia sense
cartera d'Itàlia,
demanant per la seva situació, però no
aconseguí cap resposta. Molts anys
després, amb l'obertura dels arxius soviètics, es
va saber que Otello Gaggi va
morir el 31 de maig de 1945 al gulag. El 20 de novembre de 1954 la Sala
d'Apel·lació de Florència
revocà l'ordre de crida i cerca seva ja que els
delictes havien prescrit i l'estiu de 1956 va ser«rehabilitat» per les
autoritats soviètiques. En 1992 Giorgio Sacchetti
publicà Otello Gaggi.
Vittima del fascismo dello stalinismo.
Otello
Gaggi (1896-1945)
***
Gabriel
Buades Pons
- Gabriel Buades
Pons: El 6 de maig de 1903 neix a Inca (Mallorca, Illes
Balears)
l'anarcosindicalista Gabriel Buades i Pons, conegut com Biel
de can Sot
o Biel Sot, i com Enjolras en
la premsa llibertària. Era fill d'una
família nombrosa pagesa, de can Sot --ell era el tercer de
set germans--, i sos
pares es deien Gabriel Buades Bisellach (de can Sot d'Inca) i Francisca
Pons
Mateu (de can Calet de Lloseta). Cap als vuit anys
començà a treballar com a
aprenent de fuster en un taller veí de casa seva i quan
tenia 14 anys entrà com
a aprenent de sabater al taller de Can Misseta, ofici que
exercirà la resta de
sa vida. Com a militant anarcosindicalista, entre el febrer i l'abril
de 1919,
participà activament en les protestes i la vaga general
contra la manca de
subsistències a Inca. En 1921 figurava com a subscriptor de Cultura
Obrera,
setmanari anarcosindicalista editat a Palma. En 1926 va ser detingut
per«agitador revolucionari» i tancat uns dies. En
1929, fugint de la repressió
desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià
a França i va fer
de sabater en un taller dels germans Llobera Pujol, al carrer
Constantinople, prop
de la plaça Clichy i l'Arc del Triomf parisenc --una germana
d'aquests,
Margalida, es convertirà amb el temps en sa esposa. Sense
estudis, es formà de
manera autodidacta --ensenyà sa germana Aina a llegir i a
escriure-- i a París
aprengué el francès, llegí els
clàssics de l'anarquisme (Proudhon, Bakunin,
Kropotkin, Faure, etc.) i s'aficionà a la literatura social
i a la filosofia
(Víctor Hugo, Russeau, Cervantes, Goethe, Kant, Ibsen,
Nietzsche, etc.). En
1931, amb la proclamació de la II República
espanyola, retornà a la seva illa
natal. El 15 de novembre de 1931 es casà amb Margalida
Llobera Pujol a l'ermita
del puig de Santa Magdalena d'Inca. Afiliat a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), va treballar de sabater tot sol per a Can Gil. En
aquests anys col·laborà
--fins l'abril de 1932 sota el pseudònim Enjolras,
com el personatge d'Els
Miserables, de Victor Hugo-- en diferents publicacions
llibertàries, com
ara Adelanta, Avance, Cultura
Obrera, Fructidor o La
Revista Blanca, sobretot amb articles sobre la
situació obrera, l'atur, la
denúncia del Poder (Església, Estat,
Exèrcit, democràcia burgesa republicana,
etc.), la revolució social, la cultura com a eina
revolucionària, etc. Va seríntim amic de l'escriptor anarquista inquer Miquel Beltran
Alomar. El 2 de març
1932 va ser nomenat secretari de la Societat Obrera «La
Justicia», poderós
sindicat sabater d'Inca. En 1934, arran dels fets revolucionaris
d'octubre
d'aquell any a Astúries, va ser detingut unes hores. En 1935
va ser un dels
fundadors de l'«Ateneo Cultural Inquense», centre
obrer força complet
instal·lat al pis de dalt del local de «La
Justicia», amb cafè, biblioteca,
companyia teatral («La Estrella»), cor musical,
etc., del qual fou elegit
president i on impartia classes als obrers analfabets. Arran de
l'aixecament
feixista, el 19 de juliol de 1936 va ser detingut amb sos germans
Francesc,
també llibertari, i Bartomeu. Processat, va passar per
diversos centres de
detenció (vaixell presó Jaime I
al port de Palma, Can Mir i presidi del
Claustre de Sant Domènec d'Inca); el seu cas va ser
sobresegut en dues
ocasions, però un jutge va revocar aquestes
sentències i el 12 de març de 1938
va ser jutjat en consell de guerra a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma,
sense
que ells estigués present, i va ser condemnat a mort per«adhesió a la
rebel·lió». Gabriel Buades Pons va ser
afusellat el 2 de juliol --moltes fonts
citen erròniament el 22 de juliol-- de 1938 a les
tàpies del cementiri d'Inca
(Mallorca, Illes Balears); deixà vídua i un fill,
Gabriel (Lito). Des de 2003 existeix
un Ateneu Gabriel Buades a Inca en
memòria seva. En 2005 el seu familiar Joan Buades Beltran
publicà la biografia Gabriel
Buades i Pons. Pol·len llibertari (Inca, 1903-1938).
Alliberament
del camp de concentració de Mauthausen per la XI
Divisió de Cuirassats dels EUA
- Pere Prat Nogués:
El 6 de maig de 1904 neix a Terrassa (Vallès
Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Prat
Nogués, conegut com Sbert.
Afiliat al sector fabril de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de
Terrassa, prengué part en els fets revolucionaris de febrer
de 1932 a Terrassa,
que tingueren com a resultat la presa de l'Ajuntament de la ciutat i la
proclamació del comunisme llibertari. Detingut, fou
condemnant en 1934 a 12
anys de presó. Amb l'amnistia proclamada arran de la
victòria del Front Popular
en 1936 recobrà la llibertat. Durant la Revolució
espanyola jugà un paper
destacat en les col·lectivitzacions locals. Amb el triomf
feixista, passà a
França i fou internat a camps de concentració i
en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) que l'envià a treballar en la
fortificació de la
Línia Maginot. L'estiu de 1940 fou detingut per les tropes
alemanyes i enviat
al camp de concentració de Mauthausen i destinat al comando
de treball Staller.
El setembre de 1944 fou nomenat representant de la CNT i de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) dins del Front Nacional
Antifeixista (FNA),
organització clandestina que organitzà la
resistència i la insurrecció del camp
de Mauthausen. En 1945, després de l'Alliberament,
s'instal·là a Andorra on
participà en les xarxes d'ajuda a la resistència
a l'interior de la Península.
Pere Prat Nogués va morir el 7 de setembre de 1959 a Andorra.
Capçalera
de L'Insurgé
[CIRA-Lausana]. Foto: Éric B. Coulaud
- Surt L'Insurgé: El 7 de
maig de 1925 surt a París (França) el primer
número del setmanari anarquista L'Insurgé.
Journal d'action révolutionnaire et de culture individualiste.
Va ser
dirigit per André Colomer i hi trobem articles de Robert
Antoine, Émile Armand,
Aimé Bailly, Lucien Barbedette, Benoît-Perrier,
Jean
Bucco, André Colomer,
Madeleine Colomer, Gabriel Cordoin, Jeanne Dalman, Renée
Dunan, Sébastien
Faure, C. Fichet, Cécile George-Felice, B.
Giaufret, Goulden, Hauteclaire,
F. Hebert, Ch. F. Hérelle, Jean Mathieu Jisca (René Ghislain),
Aristide Lapeyre, Brutus
Mercereau, Marcel Millet,
Raoul Odin, Madeleine Pelletier, E. Perioux, Benoît Perrier,
Henry Perrin, Henry
Poulaille,
Jules Rivet, Han Ryner, Mohamed Saïl, Marcel Say, Louis Simon,
Albert
Soubervielle, Victorien Truchet, Georges Vidal, Maurice Wullens, entre
d'altres. El servei de llibreria del periòdic el
portà Madeleine Colomer. Les«Editions de l'Insurgé» publicaren en
1925 el llibre A nous deux patrie! La
conquête de soi-même, d'André
Colomer. En sortiren 61 números, l'últim el
juliol de 1926.
***
García Oliver
parlant per la ràdio durant els Fets de Maig de 1937
- Quart dia dels
Fets de Maig: El divendres
7 de maig de 1937, a Barcelona (Catalunya), abans de sortir el sol, la
ràdio va
transmetre una nota de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) que demanava
el «restabliment complet de la normalitat». Els
anarquistes van demanar als
governamentals que tothom retirés les barricades, que es
posessin en llibertat
simultàniament tots els hostatges i que es descartessin per
ambdues parts tota
mena de represàlies; a les cinc de la matinada aquestes
proposicions, en
teoria, van ser acceptades. Aquell dia la normalitat va ser
gairebé absoluta a
tota la ciutat i ja des de les primeres hores van funcionar normalment
els
serveis públics, la majoria dels comerços van
obrir les portes i la gent va
començar a transitar pels carrers. Moltes
fàbriques i el moll van reprendre les
seves activitats, encara que a moltes zones obreres es va decidir
començar a treballar
a partir del dilluns. A la fàbrica
l'«España Industrial» de Sants es va
produir
un curiós incident: els obrers, quan van anar a fer feina,
van observar que a
l'interior de l'edifici hi havia uns 230 guàrdies civils
detinguts, concentrats
allà després del desallotjament de diverses
casernes i d'altres indrets que ara
controlaven els amotinats; aquest obrers es van negar a reprendre la
feina si
no eren alliberats, i els encarregats del Comitè de Control
de l'empresa va
acordar alliberar-los, cosa que permeté reprendre la
producció. De tota manera
va haver alguns tirotejos a Sant Andreu, on va morir un home, a la Via
Laietana, i un intent d'atemptat contra l'automòbil oficial
de la ministra de
sanitat Frederica Montseny, que anava acompanyada del secretari del
Comitè
Nacional de la CNT, Marianet R. Vázquez, i del secretari de
la ministra,
Baruta, que va resultar ferit, per part d'un grup de militants del PSUC
que
guardava una barricada a la Diagonal, prop de Pedralbes. A primeres
hores del
matí el comandant Emilio Menéndez va ser nomenat
comissari general d'Ordre
Públic, en substitució de Rodríguez
Sales. A la Comissaria General d'Ordre
Públic hi romanien encara, a la una del migdia, 206
detinguts per motius
relatius als Fets, evidentment, tots contraris a les forces
governamentals, i
van ser alliberats per ordre del nou comissari. A les sis de la tarda
van
arribar des de València el tinent coronel Emilio Torres,
nomenat pel Govern
Central cap superior de Policia de Barcelona, i José M.
Díez, nou comissari
general d'aquella Prefectura. Entre les 8 i les 9 de la tarda van
arribar des
de València 80 camions (alguns autors parlen de 120)
carregats de guàrdies
d'assalt, fent-ne un total de cinc mil, i dues companyies motoritzades
que van
desfilar per la ciutat com ho farien en una ciutat conquistada, i en
passar per
davant del Comitè Regional de la CNT, a la Via Laietana, van
ser tirotejades.
La jornada va acabar amb un manifest del Comitè Regional de
la CNT-FAI on es
feia palesa la «voluntat unànime de
col·laborar amb la major eficàcia i
lleialtat en el restabliment de l'ordre públic a
Catalunya» i, després d'oferir
el seu concurs al Govern de la Generalitat i al nou delegat d'Ordre
Públic,
demanava «Unitat i confiança, lleialtat i igualtat
de drets i de deures per a
tots els sectors antifeixistes en tots els aspectes.».
***
Topada
amb la membres de la CRS
- París (07-05-68):
El 7 de maig
de 1968el Barri
Llatí de París
(França) es va despertar en estat de setge. Als instituts es
desenvolupen
nombroses accions per parts dels anomenats«Comités d'Actions Lycéens»
(CAL,
Comitès d'Acció d'Instituts). A partir de les
18.30 hores a Denfert-Rochereau
comença la «llarga marxa» de 25
quilòmetres, organitzada per la Unió Nacionals
dels Estudiants de França (UNEF), el Sindicat Nacional
d'Ensenyament Superior
(SNESup) i el «Moviment 22 de març». La
manifestació dura fins a mitjanit,
travessant tota la ciutat. A la desfilada cap cartell partidista,
només una
gran pancarta enmig de la manifestació: «Visca la
Comuna!». Els diputats i
ministres gaullistes contemplen amb angoixa 40.000 estudiants i obrers
que
pugen pels Camps Elisis cantant La Internacional.
Sobre l'Arc del Triomf
confraternitzen les banderes negres i les roges. També
apareix el primer
número d'Action, el periòdic
de la insurrecció estudiantil; es van tirar
6.000 exemplars que es van vendre en dues hores durant la
manifestació. Per
primera vegada s’estén el pànic. Un
informe del cap de policia expressa que el
servei de l'ordre s'ha vist desbordat, i això que eren 5.000
membres. La manifestació,
molt fluida, molt mòbil, molt nombrosa, no va poder ser
realment controlada.
Les forces de l'ordre ja no parlen de manifestació
sinó de revolta --48 hores
després faran servir el terme«insurrecció». Entre Montparnasse i
Saint-Germain
tot són barricades. Entre els dirigents de les centrals
sindicals regna
l'estupor. La Confederació General del Treball (CGT)
desconfia dels«aventurers». La Confederació Francesa
Democràtica del Treball (CFDT) es manté
a l'aguait, però centenars de trucades
telefòniques es realitzen a les centrals
sindicals; provenen dels responsables dels sindicats de base i anuncien
que els
obrers estan llestos per a unir-se a les manifestacions d'estudiants
pel Barri
Llatí. Els motius: la repressió, però
sobretot un creixent sentiment de
solidaritat. Altres escamots de la Compagnie Républicaine de
Sécurité (CRS,
Companyia Republicana de Seguretat) arriben per a reforçar
la capital. Un
informe fet pels serveis sanitaris revela amb sorpresa que, entre els
ferits
greus durant els enfrontaments, hi ha més policies que
manifestants. Els actes
de solidaritat arreu de l'Estat francès i a l'estranger es
multipliquen. Durant
la nit un incident avergonyirà la policia parisenca davant
la premsa mundial en
aquesta revolució sense armes: al bulevard Montparnasse els
manifestants es
refugien al cafè Le Select i els CRS llancen granades a
l'interior del local
alhora que bloquegen les sortides; els bombers i els infermers hauran
de
trencar una vidriera de la terrassa d'aquest gran cafè per
evacuar els clients
ofegats per efecte dels gasos.
***
Portada
del primer número d'Action
- Surt Action: El
7 de maig de 1968 surt a París (França) el primer
número del periòdic Action,
portaveu de les reivindicacions dels
grups estudiantils insurgents parisencs. El primer número
portà com a nota de
menció de responsabilitat «Ce journal aété
réalisé avec le soutien de L'UNEF
[Unió
Nacionals dels Estudiants de França], du Mouvement du 22
mars
(Nanterre) et des
Comités d'Action Lycéens (CAL)» i a
partir del
número 4 (5 de juny de 1968) com
a subtítol «Ce journal a été
réalisé au service des Comités
d'Action, avec le
soutien de l'UNEF, du SNESup [Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior]
et des
Comités d'Action Lycéens». D'antuvi
setmanal,
després tingué una periodicitat
irregular i passà dels 20.000 exemplars dels primers
números a una tirada de
100.000. Va està dirigit per Jean-Pierre Vigier i a partir
del
número 45 (30 de
maig de 1969) per Jean Schalit. La major part dels articles no van anar
signats,
al contrari de les nombroses il·lustracions i dels
còmics
(Serge Bosc, Cardon,
Kerleroux, Jean-Marc Reiser, Sesamo, Maurce Sinet [Siné],
Roland Topor, Willem, Georges Wolinski, etc.). Hi van formar
part del comitè de redacció
FrédéricBon, Jean-Marcel Bouguereau, Michel-Antoine Burnier, Marc
Kravetz, Jean
Schalit i André Sénik, entre d'altres. Els
primers números del mes de maig es
van centrar en els enfrontaments amb la policia i la
repressió i a partir de
juny s'introduïren reportatges i articles de fons sobre
diversos temes
(ocupacions de fàbriques, vagues obreres de
Renault-Billancourt, funcionament
de les manifestacions, consells obreres de Torí,
acció directa, comitès
d'acció, extraparlamentarisme, l'escola, autonomia,
violència, etc.). També cobrí
les manifestacions estudiantils de suport que es van fer arreu del
món,
especialment a Mèxic i al Japó. En sortiren 47
números, l'últim el 3 de juny de
1969, un cop sufocada totalment la revolta.
***
Pedro
Barrios Guazo i Juan Gómez Casas al Registre d'Associacions
Sindicals
-
Legalització de la CNT: El 7 de maig de 1977, a
les
11.30 hores, Juan Gómez Casas i Pedro Barrios Guazo, del
Comitè Nacional de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), presenten els
estatuts de la CNT a les
oficines del Registre d'Associacions Sindicals de Madrid (Espanya) per
a la
seva posterior legalització; va ser última
central sindical històrica a fer-ho.
Dies després es notificava que s'acceptava la
sol·licitud i el 14 de maig
quedava formalment legalitzada, després de 38 anys de
clandestinitat.
Legalització
de la CNT
Naixements
Foto
policíaca d'Henri Savard (2 de juliol de 1894)
- Henri Savard: El 7
de maig de 1865 neix al XX Districte
de París (França) l'anarquista Henri-Auguste
Savard. Cisellador d'ofici, en
1886 va ser condemnat a vuit mesos de presó per«robatori en un palauet». Va
fer cinc anys de servei militar a les Companyies
Disciplinàries d'Algèria. A
començament de gener de 1893 hauria format part, segons la
policia, amb Granger,
Octave Vernet i Vinchon, d'un grup que es reunia al seu domicili, al
número 6 del
carrer Delatre de París, especialitzat en l'estafa a
negociants de vins i de
comestibles. En aquesta època fou un dels que
acusà Georges Roussel d'haver
estat durant dos anys «confident a sou de 300 francs
mensuals». El 2 de juliol
de 1894 va ser fitxat pel laboratori antropomètric de la
policia dirigit per
Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Notícia
de la detenció d'Antoine Bracmard apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 9 de
juliol de 1894
- Antoine Bracmard:
El 7 de maig de 1866 neix a Lió
(Arpitània) l'anarquista Antoine Marie Bracmard. Es guanyava
la vida venent
joguines i gravats pels mercats ambulants. Cap el 1890
començà a freqüentar els
cercles anarquistes i entrà a formar part de les Joventuts
Llibertàries, fet pel
qual la policia el va intentar detenir sota la inculpació de
vagabunderia. En
dos escorcolls de casa seva es van trobar una gran quantitat de
periòdics i de
fullets anarquistes. El 25 d'octubre de 1893, al crit de«Fora Rússia!»,
participà en una contramanifestació durant una
recepció d'oficials de
l'esquadra russa a Lió. En nous escorcolls del seu domicili
es van trobar
correspondència que va permetre la seva detenció,
amb altres anarquistes (Philippe
Sanlaville, Marius Debard, Pierre Goton, Jean Roccas i Collas), el 7 de
juliol
de 1894 acusat del delicte d'«associació
criminal», en mig del clima de
repressió creat arran de l'assassinat del president de la
República francesa
Marie François Sadi Carnot, però finalment, el 24
de juliol la seva causa fou
sobreseguda. Després d'aquest fet sembla que
abandonà la militància política.
El febrer de 1896 va ser esborrat per la policia de la llista
d'anarquistes a
vigilar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Carlos
Martínez Baena fotografiat per F. Bixio
-
Carlos Martínez
Baena:El 7 de
maig de 1889 neix a Madrid (Espanya) l'actor,
dramaturg, director teatral, cantant, poeta, i guionista
cinematogràfic
llibertari Carlos Martínez Baena, conegut com Baena.
Quan era un infant
es traslladà amb sa família a Mèxic i
amb el temps esdevingué periodista. En
1920 a l'Argentina i l'Uruguai començà a fer
d'actor i poc després retornà a
Espanya amb una sòlida formació
escènica que li va permetre actuar en les
millors companyies teatrals, especialment en la del Teatre Espanyol
d'Enrique
López Alarcón, la de Gregorio Martínez
Sierra i la de Catalina Bárcena, que
dirigí un temps. Creà el seu propi elenc teatral,
la «Companyia Carlos M.
Baena», que representà obres seves i d'altres
dramaturgs. El novembre de 1923
la Companyia Martínez Sierra li estrenà l'obra Almaviva
i el 28 de juny
de 1924 aquesta mateixa companyia representà al teatre
Novedades de Barcelona
el sainet en un acte i en vers Triana. En 1925 va
fer una gira teatral
per l'Argentina amb la Companyia Linares Rivas i després amb
la de Concepción
Alona. El 13 de desembre de 1925 participà, amb Amparo
Martín, Esther Sanjosé,
Clara Campoamor, Nigro Paciano, Sroost i César Juarros, en
l'acte per la
igualtat de l'home i la dona davant la llei celebrat al Teatre Eslava
de
Madrid, organitzat per la Societat Espanyola d'Abolicionisme. En 1929
publicà,
i estrenà el 13 de setembre d'aquell any per la seva
companyia al Teatre Eslava
de Madrid, la comèdia en tres actes ¡Levanta
Magdalena!. Durant la
primera meitat dels anys trenta realitzà
pel·lícules a l'Argentina, Espanya i
als EUA, a més de enregistraments sonors de tangos i de
cançons. Fou primer
baríton de la Companyia Esperança Iris i
interpretà sarsueles. Dirigí el Teatro
Nacional d'Espanya i d'ell sorgí la idea de crear la Casa
del Actor per acollir
la gent de l'espectacle retirada i amb pocs recursos.
Instal·lat a Barcelona,
s'afilià al Sindicat Únic d'Espectacles
Públics (SUEP) de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). El novembre de 1936 participà amb la
conferència «Poetes de
la Revolució» en la II Conferència
Pro-Cultura, al local social d'Artistes
Cinematogràfics, Extres i Figuració del SUEP-CNT
de Barcelona, organitzat per
aquest sindicat; i pocs dies després, el 19 de novembre,
participà en el míting
d'afirmació revolucionària i confederal,
organitzat pel SUEP-CNT, al Gran Price
de Barcelona, amb Marcos Alcón, Miquel Espinar i J. R.
Magrinyà. Per encàrrec
de la CNT, realitzà guions per a documentals i
pel·lícules produïdes pel
Sindicat de la Indústria del Espectacle (SIE), com ara La
conquista de
Carrascal de Chimillas (1936, amb Ramón Oliveras),El cerco de Huesca
(1937, amb Ramón Oliveras), División
heroica (1937, amb Ramón Oliveras),En la brecha (1937, amb Ramón Oliveras), El
frente y la retaguardia
(1937) o Liberación (1937, amb
Ramón Oliveras i Josep Amic Bert). El 4
d'abril de 1937, en representació del Comitè de
Producció Cinematogràfica,
parlà, amb Joaquín Ascaso, Antonio Ortiz,
Lluís Jubert, Miquel Espinar, Marcos
Alcón, Valentín R. González i
Joaquín Cortes, en el míting informatiu sobre el
front d'Aragó celebrat al Cinema Coliseum de Barcelona,
organitzat pel
SUEP-CNT. El 28 d'agost de 1937, com a membre del Comitè
Nacional d'Amics de
Mèxic (CNAM), prengué part en l'acte commemoratiu
del vintè aniversari de la
Revolució russa, organitzat pels Amics de la Unió
Soviètica, als locals
barcelonins del Sindicat de Mestres Nacionals del la
Federació de Treballadors
de l'Ensenyament (FETE). El 17 d'octubre de 1937, representant el CNAM,
participà en el míting d'homenatge a la
solidaritat soviètica i mexicana vers
la II República espanyola celebrat al Teatre Goya de
Barcelona, organitzat per
la Secció Catalana del Socors Roig Internacional (SRI). En
1937 fou membre de
la Comissió de Censura, Lectura i Repertori del Consell
Central del Teatre
(CCT) de Catalunya. Forma part de la Comissió Interventora
dels Espectacles
Públics de Catalunya (CIEPC) i, com a membre d'aquest
organisme, dirigí en 1938
el cicle «Teatre d'Art» al Teatre Barcelona --del
qual era director--, amb
obres clàssiques i modernes (Lope de Vega, George Bernard
Shaw, Jacinto
Benavente, Henrik Ibsen, Rodolfo Viñas, etc). El 18 de juny
de 1938 recità un
recull de les seves poesies a l'acte de clausura de
l'«Exposició de Periòdics
Murals» celebrada a la Llar del Soldat de Barcelona. Pocs
dies després, el 26
de juny, al Teatre Tívoli de Barcelona, participà
en la festa (dansa, música i
poesia) d'homenatge a Federico García Lorca i a benefici
dels mobilitzats
cenetistes de la Indústria de l'Espectacle. El 13 de juliol
de 1938 participà
en l'acte de gratitud de les mares dels infants refugiats a
Mèxic, organitzat
pel CNAM al seu local barceloní, on llegí el
poema «Mensaje al Mundo». El 18
d'agost d'aquell any inaugurà --i 15 dies després
clausurà-- l'exposició de
dibuixos a la Casa de Cultura de Barcelona de l'artista
mexicà Ángel Soto sobre
motius de Marià Fortuny, organitzada per la
Comissió del Centenari Fortuny i la
Generalitat de Catalunya. El 15 del setembre de 1938 parlà,
amb Jaume
Miravitlles, Manuel Buenacasa i Josep Maria Sbert, en el
míting radiofònic per
celebrar la independència mexicana, organitzat pel CNAM i la
Comissaria de
Propaganda de la Generalitat de Catalunya. El 16 d'octubre de 1938, al
Teatre
Poliorama de Barcelona, en representació del CNAM,
clausurà amb un míting
antifeixista, amb altres (Adalberto Tejeda, Fernández
Clérigo, Joan Sauret
García, Margarita Nelken, Rueda Ortíz i Pascual
Leone), la «Setmana de Mèxic».
En aquest any de 1938 fou nomenat membre del Consell de Cultura
Superior de la
II República espanyola, ben igual que altres
intel·lectuals d'aleshores
(Benavente, Antonio Zozaya, Machado, Serra Hunter, Odón de
Buen, Llopis, etc.).
En aquests anys bèl·lics
col·laborà en la revista barcelonina Mi
Revista. Amb el triomf feixista s'exilià i en 1940
retornà a Mèxic. A partir
de 1941 va començar a aparèixer en
pel·lícules mexicanes, sobretot en papers de
caràcter d'homes bondadosos d'edat (mestres, sacerdots,
etc.) i en molts de
papers secundaris. Realitzà
pel·lícules amb Luis Buñuel --El
(1953), Ensayo de un crimen (1955),El río y la muerte (1955)--, amb Mario
Moreno (Cantiflas) --El supersabio
(1948), El
portero (1950), El siete machos (1950), El
analfabeto (1961)-- i amb
nombrosos artistes i cantants famosos aleshores (Carlos Gardel, Arturo
de
Córdova, Libertad Lamarque, Miguel Aceves Mejía,
Pedro Infante, Pepe Biondi,
María Félix, Imperio Argentina, etc.). Es va
implicar força en el Sindicat
d'Actors mexicans. En la seva època mexicana
també va escriure guions
cinematogràfics --La abuelita (1942), Maravilla
del toreo (1943), El último amor de Goya
(1946), El amor abrió los ojos (1947).
En 1970 rodà la seva última
pel·lícula, Angelitos negros,
de Joselito Rodríguez. En total intervingué com a
actor en 73
pel·lícules. Com a poeta publicà La
musa que leyó a Kempis (1923) i Inquietud.
Oraciones y motivos (1929), entre d'altres. Carlos
Martínez Baena va morir el 29 de maig
de 1971 a la ciutat de Mèxic (Mèxic). Son fill,
Carlos Baena, seguí les passes
de son pare i és un reconegut actor a Mèxic.
Carlos Martínez
Baena (1889-1971)
***
Ángel
María de Lera fotografiat per Lagos (1960)
- Ángel
María de Lera: El 7 de maig de 1912 neix a
Baides
(Guadalajara, Castella, Espanya) el periodista, escriptor i
sindicalista
llibertari Ángel María de Lera García.
Nasqué a Baides per mor de la professió
de son pare, metge rural. En 1913 es traslladà a Membrilla i
més tard a Fuente
del Fesno, ambdues localitats de Ciudad Real, on passà la
seva infantesa fins
al 1920 que marxà a prop de Guardia (Àlaba,
País Basc) per viure amb son avi,
apotecari. Després ingressà al Seminari Menor de
Vitòria, on cursà estudis de
Filosofia i Humanitats fins als 18 anys. Son pare havia mort en 1927 i
sa mare
i germanes s'havien traslladat a La Línea de la
Concepció (Cadis, Andalusia),
localitat on es va traslladà i on va acabar els estudis de
batxillerat. En 1932
començà la carrera de Dret a la Universitat de
Granada, de la qual només va
poder cursar quatre anys a causa de la Guerra Civil. Durant la
dictadura de
Primo de Rivera començà a escriure contra la
monarquia i a partir de la
instauració de la II República espanyola
col·laborà en el periòdic
revolucionari La Tierra. Militant
de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), però
crític amb la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), en 1935 s'afilià al
Partit Sindicalista (PS), promogut pel
seu amic íntim Ángel Pestaña, i
s'encarregà de la seva expansió a Andalusia. En
aquesta època col·laborà en la revista
anarquista Estudios. En el II Ple
del PS de Cadis de 1936 va ser nomenat el seu
candidat a les eleccions de febrer d'aquell any, partit que
aconseguí dos
escons, però el seu el cedí a Pestaña.
Quan l'aixecament feixista de juliol de
1936, pogué fugir de La Línia per Gibraltar i el
setembre arribà a Madrid.
Milità activament en el PS i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió, El Sindicalista.
En 1937 entrà a formar
part del Comitè Nacional del PS. Lluità com a
comissari de Guerra als fronts de
Madrid i Nord i a la batalla de l'Ebre. El març de 1939
visqué directament la
rebel·lió de Segismundo Casado i el seu Consell
Nacional de Defensa, i amb el
triomf franquista, va ser detingut a Madrid. Empresonat en una casa de
detenció
falangista, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mor,
però la pena
fou commutada per una condemna de 30 anys. Tancat a la presó
madrilenya de
Porlier i a la toledana d'Ocaña, en 1944 se li va concedir
la llibertat
provisional, però en 1945 va ser novament detingut i
tornà a ser jutjat en
1947; condemnat a 21 anys, va ser indultat poc després. Un
cop alliberat en 1947,
per guanyar-se la vida treballà en diverses feines
(peó de paleta, distribuïdor
de gasoses, comptable en una fàbrica de licors,
administratiu, etc.). Després
es dedicà a la seva passió, la literatura, vivint
els hiverns a Madrid i els
estius a la localitat murciana d'Águilas, i treballant com a
periodista literari
per al periòdic ABC. En
1957 publicà
la seva primera novel·la, Los
olvidados,
que havia escrit 10 anys abans i que tracta sobre els emigrants
andalusos que
malviuen als barris de barraques perifèrics de Madrid. Entre
1962 i 1963 viatjà
a Alemanya com a enviat especial d'ABC
per a fer cròniques sobre els treballadors emigrants
espanyols i que en 1965
van ser publicades en llibre sota el títol Con
la maleta al hombro. Fundà i presidí la
Mutualitat Laboral d'Escriptors de
Llibres i l'Associació Col·legial d'Escriptors, i
fou considerat un dels pares
de la defensa de la propietat intel·lectual i dels drets
d'autor; gràcies a ell
els autors pogueren entrar en el règim de la Seguretat
Social. Entre 1974 i
1977 publicà la seva trilogia
novel·lística sobre la guerra civil titulada Los años de la ira --en
realitat una
continuació de la seva obra més popular, Lasúltimas banderas (1967, Premi Planeta)--, formada
per Los que perdimos (1974), La
noche sin riberas (1976) i Oscuro
amanecer (1977). En morir el dictador Francisco Franco,
tornà a la
militància política i participà en les
eleccions de 1977 en les llistes de
l'Aliança Socialista Democràtica (ASD), que no
aconseguí cap escó. En 1978
publicà la biografia novel·lada Ángel
Pestaña. Retrato de un anarquista. A
més de les citades, entre les seves
obres, especialment novel·les de tall realista i de forta
càrrega social (emigració,èxode rural, crítica de la burgesia, etc.),
destaquen Los clarines del miedo
(1958; Orson Welles afirmà que era la millor
novel·la escrita sobre el món taurí i
fou portada al cinema), La boda
(1959, també portada a la gran
pantalla amb guió seu), Bochorno
(1960, també cinematografiada), Trampa
(1962), Hemos perdido el sol
(1963), Tierra para morir (1964), Por los caminos de la medicina rural
(1966), Los fanáticos
(1969), Necesidad del libro (1971),Mi viaje alrededor de la locura
(1972), Se vende un hombre (1973,
Premi
Fastenrath de la Reial Acadèmia i de l'Ateneu de Sevilla), Diálogos sobre la violencia
(1974), Carta abierta a un fanático
(1975), El hombre que volvió del
paraíso (1979), La
masonería que vuelve (1980), Secuestro
en Puerta de Hierro (1982) i Con
ellos llegó la paz (1984, pòstuma).
Algunes d'aquestes obres han estat
traduïdes a diversos idiomes. També va ser
guionista de novel·les-serials
radiofòniques. Cap al final de sa vida donà
15.000 volums de la seva biblioteca
al poble d'Águilas. A començaments de juliol de
1984 va ser ingressat malalt a
causa d'una metàstasi òssia no localitzada.Ángel María de Lera García va morir
el 23 de juliol de 1984 a l'Hospital Provincial de Madrid (Espanya) i
fou
enterrat l'endemà al cementiri civil d'aquesta localitat.
Deixà vídua i dos
fills. Diversos carrers a la Península porten el seu nom, a
més de dos premis
literaris.
Ángel
María de Lera (1912-1984)
Defuncions
Alfredo Martínez
Hungría
- Alfredo Martínez
Hungría: El 7 de maig de 1937 és
assassinat
a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Alfredo Martínez
Hungría. Durant la II
República espanyola fou un destacat membre de les Joventuts
Llibertàries
barcelonines, amb Fidel Miró Solanes, Joan Baptista Aso,
Conxa Liaño Gil, Arguis
Gallardo, etc. En 1932 pertanyé al grup «Cultura
Rebelde», enquadrat en les
Joventuts Llibertàries. També formà
part del «Grupo A», de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Estigué lligat
sentimentalment amb Conxa Liaño. En
1936 fou redactor del periòdic lleidatà Acracia
i col·laborà en Ruta.
Arran del cop
feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè
Revolucionari del barri
barceloní del Clot i, poc després, del
Comitè Regional de la Federació
Ibèrica
de Joventuts Llibertàries (FIJL). Amb Fidel Miró
i Joan Baptista Aso, el 17 de
novembre de 1936 signà un pacte juvenil en nom de les
Joventuts Llibertàries de
Catalunya amb les comunistes Joventuts Socialistes Unificades (JSU),
que donà
lloc al Front de la Joventut Revolucionària (FJR). El 14 de
febrer de 1937,
presidí el grandiós míting de l'FJR
celebrat a la barcelonina plaça de
Catalunya, on també parlaren Diego Franco Cazorla, Fidel
Miró, José Grunfeld i
altres. En aquesta època fou secretari de l'FJR i
vicepresident de les Joventuts
Llibertàries de Catalunya. L'abril de 1937 formà
part de la delegació del
Comitè Pro Exèrcit Popular Regular que
s'entrevistà a València (País
Valencià)
amb els ministres de la Guerra Francisco Largo Caballero, de
Justícia Joan
García Oliver i de Propaganda Carles Esplà Rizo,
i altres càrrecs polítics. El
3 de maig de 1937, amb Valerio Mas, s'entrevistà amb els
militants del Partit
Obrer d'Unificació Marxista (POUM) per analitzar la
situació política del
moment, però els responsables del moviment llibertari no
acceptaren les seves
propostes: esclafament del Partit Socialista Unificat de Catalunya
(PSUC) i
presa del poder. Duran els «Fets de Maig» de 1937,
fou membre de la comissió
CNT-FAI-FIJL que gestionà la solució dels
enfrontaments armats a Barcelona. Alfredo
Martínez Hungría va ser segrestat per sicaris
comunistes el 7 de maig de 1937 a
Barcelona (Catalunya) i assassinat; el seu cos mai no va ser
identificat i
alguns diuen que fou un dels cadàvers que es trobaren al
cementiri de
Cerdanyola (Vallès Occidental, Catalunya).
***
Ciro Beltrandi
- Ciro Beltrandi: El
7 de maig --alguns apunten el 9 de maig-- de 1941
mor a Brussel·les (Bèlgica) el mestre d'escola
elemental i militant anarquista
Ciro Beltrandi. Havia nascut el 7 d'abril de 1900 a Imola
(Emília-Romanya,
Itàlia). Fou fill d'Antonio Beltrandi i de Maria Rosa
Frontali. De jove formà
part de la Federació de la Joventut Socialista, quan en
aquella època encara
mantenia posicions revolucionàries i antimilitaristes.
Després de la Gran
Guerra s'adherí als grups anarquistes i en 1920
començà els estudis de pedagogia
a la Universitat de Bolonya. L'11 de juliol de 1921 a Imola fou
apallissat per
un escamot feixista i es defensà a trets. Detingut per haver
disparat
l'exrepublicà Mansueto Cantoni, esdevingut cap del feixisme
local, i inculpat
de temptativa d'homicidi, fou condemnat el 16 de maig de 1924 a nou
mesos i 10
dies de presó. Però fou alliberat per una
amnistia i per fugir de la repressió
feixista s'instal·là a Roma. En 1926
passà clandestinament a França.
Després de
viatjar per Moscou i per Odessa en 1927, entre 1929 i 1930
s'instal·là a
Suïssa, on fou ajudat per companys arran d'una
hospitalització per tuberculosi.
Després de viure entre Suïssa i Bèlgica,
freqüentant diversos sanatoris
(Ginebra, Zuric, etc.), tornà a França, on entre
l'11 i el 12 de novembre de
1933 representà els grups de Savoia en el II
Congrés Anarquista dels Exiliats
Italians realitzat a Puteaux i on es decidí la
publicació del periòdic Lotte
Sociale (1933-1935), els principals redactors del qual foren
Leonida
Mastrodicasa, Virgilio Gozzoli, Amleto Astolfi i Remo Franchini. A
causa de la
seva mala salut no podia treballar i sobrevivia gràcies a la
solidaritat dels
companys. El 16 de juliol de 1935 fou detingut per expulsar-lo,
però el seu
estat de salut ho impedí i s'instal·là
a Chambéry amb sa mare, on col·laborà
amb el grup «Giustizia e Libertà». A
finals de 1936 marxà a Barcelona
(Catalunya) per ocupar-s'hi en tasques de propaganda anarquista. El 6
de març
de 1937 deixà Barcelona i amb Giuseppe Tinti
retornà a França. El 8 d'octubre
de 1938 fou expulsat d'aquest país i es refugià a
Brussel·les amb el suport
dels companys Ugo Guadagnini i Celso Bendanti, naturals d'Imola. Ciro
Beltrandi
va morir el 7 de maig de 1941 en un hospici de Brussel·les
(Bèlgica).
***
Eugeni
Gurnés Bou
-
Eugeni Gurnés Bou: El 7 de maig de 1943és
afusellat a Girona (Gironès,
Catalunya) l'anarcosindicalista Eugeni Gurnés Bou. Havia
nascut cap al 1907 a
Llagostera (Gironès, Catalunya). Xofer de
professió, estava afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El 27 de
març de 1933 es casà amb
Carme Mascort Busquets, amb qui tindrà tres infants. Quan la
Revolució, entre
el novembre de 1936 i febrer de 1937 fou alcalde-president del Consell
Municipal de Llagostera. Amb el triomf franquista passà a
França, però
l'octubre de 1940 retornà a Catalunya pensant que no se li
podia retreure res
de la seva actuació durant els anys
bèl·lics. Detingut per les autoritats
feixistes, va ser acusat sense cap prova de l'assassinat de quatre
capellans a
Llagostera i el febrer de 1943 va ser condemnat a mort per«adhesió a la
rebel·lió». Eugeni Gurnés
Bou va ser afusellat el 7 de maig de 1943 al
cementiri de Girona (Gironès, Catalunya). A
començament del segle XXI sa filla
Rosa Gurnés Mascort i sa néta Maria
Eugènia Riera Gurnés, amb el suport del
Grup de Recerca de la Memòria Històrica de
Llagostera, interposaren un recurs
per obtenir la revisió del procés i
l'anulació de la sentència de son pare
argumentant que no se li podia condemnar per«rebel·lió» ja que justament
el
que havia fet era defensar el règim legítim
contra una «rebel·lió
feixista».
Aquestes demandes de revisió van ser rebutjades en 2004 per
la Sala Militar del
Tribunal Suprem i en 2006 pel Tribunal Constitucional espanyols. El
febrer de
2007 el recurs va ser finalment acceptat a tràmit pel
Tribunal Europeu dels
Drets Humans d'Estrasburg, essent així el primer cas de
revisió d'un afusellat
pel franquisme.
***
Francesco
Cucca en una fotografia enviada al seu amic Attilio Deffenu des de la
ciutat tunisiana de Tabarka (juny de 1914)
- Francesco Cucca:
El 7 de maig de 1947 mor a Nàpols (Campània,
Itàlia) l'escriptor i poeta
anarquista Francesco Cucca. Havia
nascut
el 25 de gener de 1882 a Nuoro (Barbagia, Sardenya). Orfe de pare
(Salvatore
Cucca) i de mare (Caterina Zunnui) de petit, amb nou anys
començà a treballar de
pastor a Nuoro i a Fonni. En 1896, arran d'una crisi
agrària, abandonà la
Barbagia i partí cap al poble d'Iglesias, al sud de l'illa,
on treballà com a
aprenent en una taverna. Més tard entrà a fer
feina en una mina d'aquesta
localitat, on entrà en contacte amb el pensament anarquista.
Mentre, durant les
nits estudiava, llegia i es conreava de manera autodidacta. A poc a
poc, va
anar arreplegant llibres, revistes, periòdics i reculls
antològics dels autores
de la literatura de la seva època, com ara Salvatore Satta,
Giosuè Carducci, Giovanni
Pascoli, Gabriele D'Annunzio, Olindo Guerrini (Lorenzo
Stecchetti), etc. Després entrà a fer
feina en l'empresa «Cignoni& Lumbroso», de Liorna, que importava fusta africana
i amb 20 anys va ser
enviat a Tunis (Tunísia) com a representant, agent i
administrador, on va
romandre fins al 1939. Viatjà per les ciutats i pobles
magrebins (Marroc,
Algèria i Tunísia), coneixen els seus habitants i
els seus costums i estudiant
les cultures araboberber i islàmica, sense oblidar la
lectura i l'aprenentatge
de llengües. A Tunísia
començà a escriure en prosa i en vers.
S'adherí al
socialisme revolucionari i a l'anarquisme i sempre mantingué
una postura
anticlerical, anticolonialista –fou incondicional de Paul
Vigné d'Octon– i
antiintervencionista. Establí estretes relacions amb
nombrosos escriptors (Sebastiano
Satta, Attilio Deffenu, Grazia Deledda, Paolo Orano, Giuseppe
Lipparini, Mario
Puccini, Ezio Bartalini, etc.) i amb els moviments anarquista i
socialista de
la seva època. Col·laborà amb el
periòdic anarquista i anticolonialista L'Unione
di Tunisi, dirigit per Ettore
Sottovia, i en diverses publicacions (Il
Convegno, Il Nuraghe, Rivista Sarda, etc.). A
Tunísia entaulà
una estreta amistat amb l'anarquista Niccolò Converti.
Sostingué econòmicament
la revista Sardegna!, del seu amic
Attilio Deffenu. En 1939, arran de l'esclat de la II Guerra Mundial,
deixà
definitivament l'Àfrica i s'instal·là
a Roma, on entrà com a empleat en el
Ministeri d'Indústria, i, posteriorment, a
Nàpols. La temàtica de la seva literatura
se centra en la història de Sardenya, en l'imaginari dels
pagesos i pastors, en
les tradicions locals, en el món dels bandits sards, en la
infància, etc. Entre
les seves obres destaquen Poemetto del
dolore (sd), I racconti del Gorbino
(1909), Veglie beduine (1913 i
1993),Galoppate nell'Islam (1922 i 1993), Muni rosa del Suf (1996,
pòstuma), Algeria, Tunisia, Marocco
(1998,
pòstuma), etc. Francesco Cucca va morir, en la
més absoluta pobresa i soledat,
el 7 de maig de 1947 a Nàpols (Campània,
Itàlia).
***
Juan
Pérez Guzmán
- Juan Pérez
Guzmán: El 7 de maig
de 1970 mor a Decazeville (Guiena, Occitània)
l'anarcosindicalista Juan Pérez
Guzmán. Havia nascut el 16 de gener de 1897 a
Bélmez (Còrdova, Andalusia,
Espanya). Des de jove s'adherí al moviment llibertari.
Durant la dictadura de
Primo de Rivera s'exilià a França. En 1930, a
causa de la seva militància, fou
expulsat de l'Estat francès i s'establí a
Barcelona (Catalunya). Lluità a la
guerra civil i amb el triomf franquista passà els Pirineus i
fou internat a
camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra
Mundial fou traslladat al nord
d'Àfrica i internat a camps saharians. En 1943, amb el
desembarcament
nord-americà a Algèria, s'incorporà en
les forces aliades, amb les quals lluità
fins a 1945. Amb l'Alliberament s'instal·là a
Decazeville, on treballà com a
miner i destacant com un dels animadors de la Federació
Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. Va
ser delegat en
representació del sindicat anarcosindicalista en la major
part de congressos i
assemblees plenàries realitzades per aquesta
organització en l'exili. Entre
1950 i 1960 col·laborà assíduament en
la premsa llibertària (Boletín
Informativo, Boletín Interno CIR,Boletín Ródano-Alpes, Le
Combat Syndicaliste, Espoir, Nervio,Nueva Senda, Solidaridad,Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera,
etc.).
***
Franco Serantini en una
manifestació a Pisa
- Franco
Serantini: El 7 de maig de 1972 a Pisa (Toscana,
Itàlia)és trobat mor a la cel·la que ocupava el militant
anarquista Francesco
Serantini. Havia nascut el 16 de juliol de 1951 a Cagliari (Sardenya).
Abandonat en un reformatori, és adoptat per una
família sense fills, però quan
mor la mare adoptiva tornarà a la beneficència.
En 1968 és enviat a l'Institut
d'Observació de Menors de Florència que el
destinarà a l'Institut de Reeducació
Pietro Thouar de la plaça Sant Silvestre de Pisa en
règim de semillibertat --hi
havia d'anar a dinar i a dormir. En 1971 s'integrarà en el
grup anarquista
Giuseppe Pinelli alhora que estudia comptabilitat. El 5 de maig de 1972
va
participar en la concentració antifeixista convocada per
Lotta Continua a Pisa
contra el míting del diputat Giuseppe Niccolai del feixista
Moviment Social
Italià (MSI). La concentració és
atacada durament per la policia i durant una
de les càrregues, Franco és detingut prop del riu
Arno, a l'alçada del passeig
Gambacorti, i és apallissat salvatgement. Després
de portar-lo a la caserna
dels carrabiners és tancat a la presó pisana de
Don Bosco, on l'endemà serà
interrogat i ficat en una cel·la d'aïllament. Dos
dies després de la detenció,
el 7 de maig de 1972, Serantini serà trobat sense constants
vitals a la seva
cel·la i mor a les 9.45 poc després de ser
traslladat al Centre Clínic de la
presó. Els seus funerals, dos dies després, seran
una gran manifestació
popular.
Tesi: la denominada Reforma protestant s'ha d'entendre com el gran trencament del domini del Poder tradicional, i l'inici dels moviments de la modernitat.
La revolució luterana va aconseguir trencar, a la fi, el despotisme de l'Església catòlica. Revolució i no reforma s'ha de dir, perquè el moviment luterà anava més enllà de la reforma eclesiàstica o del cisma. Revolució ideològica, perquè la doctrina d'En Martí Luter establia la primera pedra del que havia de ser la modernitat: la llibertat de consciència. En Luter no solament expressa un sentiment, sinó que l'argumenta de manera que els seus raonaments contenen elements essencials del que seria el pensament modern. A la dieta de Worms, davant l'emperador En Carles, en resposta a la pregunta del nunci del Papa de si es retractava o no de les seves proclames, En Luter feia la seva famosa declaració: ...estic lligat als textos que he aportat; la meva consciència està captiva en les paraules de Déu. Revocar qualsevol cosa, no ho puc ni ho vull. Perquè actuar contra la pròpia consciència no és ni segur ni honrat... Al dia següent, el món sencer s'assabentava del rebuig de Luter a l'autoritat de Roma. Al proclamar la llibertat del cristià, s'establia la llibertat de consciència. Era la rebel·lió contra el Poder de Roma.
Les tesis que faig sobre En Luter, el luteranisme i el calvinisme són les claus per entendre la intenció global d'aquest escrit.
Tesi: Fou el pensament d'En Martí Luter el que va fer moure el món; el món de les idees i el procés de la història.
Abans de desplegar el sentit d'aquest anunciat, m'he d'avançar a fer una altra tesi per fer veure que no hi ha lloc per a cap mostra d'idealisme.
Tesi: El pensament d'En Martí Luter era un producte de la societat alemanya del segle XVI.
Tota la tensió i els conflictes de les societats que conformaven l'Imperi germànic – que incloïa també els Països Baixos (Holanda) – a començaments del segle XVI conformaren la vida i l'obra d'En Luter. A cada moment, En Luter patia les influències del seu medi que era de molt ample abast; influència de la pròpia família, de classe obrera; influència dels comportaments dels pagesos i de les classes populars; influència de les idees i sentiments que brollaven als ambients eclesiàstics i universitaris on es movia. També s'ha d'entendre que En Luter va captar l'esperit de les actives ciutats comercials alemanyes. I també hem de pensar que fou decisiva la influència de la noblesa alemanya que disposava del Poder polític.
Els llibres de text i les enciclopèdies presenten En Luter com a teòleg i com a reformador religiós, però no com a pensador; com si la seva presència no s'hagués d'emmarcar dins la història de la filosofia. Allò que jo afirmo és que el pensament d'En Luter afectava molt decisivament filosofia i el que obria el pas al que seria la modernitat i la nova filosofia.
Tesi: Foren les idees d'En Luter les que trasbalsaren el món; les idees d'En Luter i no les d'aquells que els llibres d'història de la filosofia destaca com als grans filòsofs.
Tesi: S'ha de denunciar i s'ha de desmuntar la gran trampa dels llibres d'història de la filosofia d'encuny conservador que atorguen validesa a les idees que no han tingut cap significació social. Oculten les idees que mogueren el món del sis-cents i presenten com a autèntica realitat idees que no mogueren la voluntat dels homes.Hi ha tot de dispositius de manipulació ideològica que s'atreveixen a atorgar validesa a unes suposades idees filosòfiques que no tenen correlació amb la societat real (Com seria el cas d'En Descartes, que veurem més endavant).
Fou En Luter el qui va argumentar d'una manera clara i distingible sobre la inconsistència de la infal·libilitat del Papa (D'altres autors, poc coneguts, s'havien avançat en el tractament del tema, però això no resta mèrit intel·lectual a En Luter). En Luter argumenta; argumenta i basteix una autèntica fortalesa intel·lectual; argumenta i, d'un sol cop, convenç i fa seva tota la Germània. La seva dialèctica espanta Roma. La resposta de la Cúria romana no consistí en l'intent de fer patents els errors de la doctrina de Luter, sinó en la butlla de l'excomunió personal. L'excomulgat respongué amb la publicació de Contra l'execrable butlla de l'Anticrist (Amb la paraula Anticrist es referia al Papa). La Roma bel·licista recorria a la tàctica de sempre, la destrucció física de l'enemic.
Les meves valoracions sobre En Luter no s'han de veure com una proposta erudita d'un professor de filosofia. El tema que proposo no és de si En Luter és més o menys important. Les meves tesis allò que pretenen és indicar quin és l'autèntic fil de la Història. Allò que pretenc és fer veure les causes de la situació de confusió ideològica actual i els seus agents. Comprendre En Luter ens situa bé per seguir el fil de la Història.
En Luter fou el nunci de l'emotivisme moral, doctrina que serà la marca distintiva de les societats modernes; i doctrina combatuda per l'Església catòlica fins al dia d'avui. En Luter estudià a N'Aristòtil (El tandem Tomàs-Aristòtil era la ciència oficial a la Universitat). Luter critica a N'Aristòtil. Però si bé d'altres autors ho havien fet primer, En Luter sorprèn per posar de manifest els seus sentiments al costat dels raonaments ; confessa als seus amics – i deixa constància escrita – que sentia odi per N'Aristòtil. També va dir sentia odi per N'Erasme, el qui era líder intocable dels humanistes de tot Europa. No s'ha de contemplar com una boutade d'En Luter. La manifestació dels seus sentiments és en perfecta línia amb l'eficàcia del nou pensament. Al fer les argumentacions contra la teoria de la infal·libilitat del Papa, no només diu que la teoria és errònia; afegeix que és una teoria perversa. Aquest és el fil conductor que ens guia i ens mostra la grandesa del pensament d'En Luter. No assenyala solament errors, sinó dolenteria. Així, en resposta al discurs del Papa sobre les indulgències, la tesi 82 de Wittenberg diu: El Papa és massa cruel si, tenint en efecte el poder d'alliberar a les ànimes del Purgatori, no concedeix de franc a les ànimes que sofreixen allò que atorga per diners a les ànimes privilegiades...
Tesi: En Luter obria una nova via de pensament: posava de manifest els sentiments i les emocions com a causa de l'activitat intel·lectual.
Era el rebuig frontal de N'Aristòtil i d'En Sòcrates. Certament, En Luter cercava el camí de salvació dels cristians, però aquesta recerca el portà a la utilització d'uns nous recursos intel·lectuals que iniciaven el camí cap a la modernitat. Europa n'era plena de teòlegs que feien crides per a la reforma de l'Església. D'entre tots ells, es distingia la figura de N'Erasme de Rotterdam. Però únicament En Luter feia tremolar Roma. No falten autors que diuen que En Luter era una fúria desfermada i un salvatge. Alemanya anava plena de libels furiosos contra el Papa i contra Roma; libels furiosos, però no per això els seus autors esdevenien autoritats morals o intel·lectuals.
Tesi: En Luter fou possible perquè Alemanya era "luterana" per endavant (Aquesta afirmació enllaça amb la tesi que diu que primer són les revolucions, després els teòrics).
Totes les classes socials alemanyes foren extraordinàriament receptores de les idees que expressava aquell frare agustí. Els aristòcrates, els burgesos, els menestrals, els pagesos, els jornalers, els clergues, tots eren pendents del que feia En Luter (La història recull l'anècdota que N'Aleandro, el nunci del Papa, quan va anar a Alemanya, el 1520, va exclamar: Nou dècimes d'Alemanya criden: Visca En Luter! I, tot i no seguir-lo, la resta fa cor per a cridar: Mort a Roma!) Contra tot pronòstic, els prínceps alemanys seguiren les propostes de reforma d'En Luter.
El luteranisme fou possible perquè els prínceps alemanys es revoltaren contra l'emperador i contra el Papa, i perquè la revolta triomfà (Prèviament, En Luter havia hagut d'autoritzar l'aixecament armat dels nobles contra el seu emperador En Carles). Si haguessin fracassat militarment, el luteranisme hagués sigut anorreat a la manera que ho foren els càtars; i En Luter hagués tingut una sort semblant a la d'En Thomas Müntzer que fou executat. Però l'Alemanya luterana era una àrea molt més extensa que l'Occitània càtara. A més a més, la sensibilitat luterana planava per tota l'Europa germànica.
Certament, queda clar que En Luter fou conservador en matèria social i política; així i tot, amb el luteranisme comportà tot de reformes socials i polítiques; que no reclamava cap tipus de reforma democràtica, però es feu evident que s'havia fet un salt democràtic. És un error d'apreciació veure només el luteranisme com a reforma eclesiàstica. Alemanya i els països que adoptaren el luteranisme desplegaren la ideologia en múltiples camps. La llibertat del cristià va permetre la manifestació del colós germànic en les lletres i les arts, en filosofia i en ciència, i també va impregnar tota l'activitat social. La guia del nou cristià no era el Papa de Roma, sinó les Sagrades Escriptures.
En Luter no solament proclamava la llibertat del cristià; obria el camí una nova teologia i d'un nou pensament. El discurs luterà feu miques tot l'edifici intel·lectualista aristotèlic-tomista. Una història de la filosofia correcta indicaria el terratrèmol que representà el pensament d'En Luter.
Com subratllen els estudiosos d'En Luter, el punt d'arrencada del pensament del frare agustí no foren el textos de N'Occam o d'En Biel, sinó la pròpia experiència mística, íntima i personal. L'agustí partia de les emocions experimentades, però no es quedava en un estadi místic; de l'experiència religiosa passava a la recerca intensa i potent de la justificació racional. En Luter fou un argumentador incansable. Al tractar un determinat tema de teologia o de moral, no s'aturava fins a trobar uns raonaments convincents a la seva pròpia consciència.
O sigui que el discurs d'En Luter es basava, de fet, en l'emotivisme moral i invalidava l'intel·lectualisme. No era la recerca de la veritat allò que movia la gran humanitat del frare agustí, sinó la cerca d'un camí de salvació espiritual que l'alliberi dels terrors, dels turments, de la crisi d'ansietat que el consumia.
Al convent, el frare angoixat tractava d'aconseguir la pau duent a terme obres pietoses; però sempre arribava a la convicció de que els seus esforços eren inútils, que mai aconseguiria assegurar la salvació, posat que les temptacions demostraven la feblesa de l'home; la sensació de fracàs continuat era insuportable. La Il·luminació que va experimentar al 1514 l'alliberà de la situació d'angoixa, li donava la pau i la força per a transmetre la seva Revelació. Il·luminació, és a dir, una experiència mística però que s'expressava en llenguatge intel·lectual, en descobriment racional. Aquella experiència plena d'emoció fou l'inici del luteranisme.
En Luter escrivia tractats de teologia i de moral, i els seus escrits contenien la Revolució dels esperits, de les idees, de la moral. El punt central de la Il·luminació consistí en la idea que el cristià és justificat per la fe; això implicava la idea de l'acceptació del pecat, de l'acceptació de la naturalesa pecaminosa dels humans; malgrat aquesta naturalesa i malgrat el pecat, Déu salvava l'home que tenia fe. I Déu i En Luter condemnaven aquells homes canalles que pretenien comprar la seva salvació. Denunciava l'Església com una malvestat i al Papa de Roma com a l'Anticrist. En paraules d'En Lucien Febvre, referint-se a uns textos de Luter de 1517, Textos...Impregnats de la teologia personal de Luter, proclamen amb força que l'home no pot complir el bé. En ells l'agustí es posa en guerra, violentament, contra aquest a Aristòtil que ensenya una voluntat lliure, una virtut en poder de l'home: i darrere de N'Aristòtil s'endevina ja els humanistes, N'Erasme, el seu lliure arbitri, el seu moralisme, el seu cristianisme...(Martin Lutero, FCE, pàg. 71).
En Luter fou l'alliberador de consciències que es dirigia directament als fidels cristians i els feia partícips de la seva il·luminació. No tractava de convèncer les autoritats religioses, ni cercava l'aprovació dels teòlegs. Les 95 tesis que havia penjat a les portes de la Universitat de Wittenberg no van tenir resposta immediata; ningú es presentà a discutir amb el germà Martí, però, al cap d'uns pocs dies, les 95 tesis, traduïdes a l'alemany, inundaven tot Alemanya. Va ésser com un tro. En Luter se'n adonà que tot el món germànic estava pendent d'ell. El frare agustí no pretenia ser teòleg ni reformador; se sentia tocat per Déu i tenia necessitat imperiosa de comunicar la seva llum religiosa. En Luter era un profeta i actuava com a tal; però era un profeta que , com cap altre, volia argumentar sempre molt sòlidament les seves afirmacions. En Luter era un profeta que es veia obligat a recórrer a la teologia i a la filosofia per fer conèixer la seva fe. La fe del profeta s'expandia muntada sobre un discurs molt treballat intel·lectualment. Es veia obligat a entrar en debats ideològics de manera continuada. I sovint de manera apassionada; així deixà escrit en una carta de 1518: Jo quan més furor mostren ells, més lluny avanço! Abandono les meves primeres posicions, per a que ells lladrin al seu darrere; me'n vaig a les mes avançades per a que lladrin allà també; i en De captivitate de 1520, diu: Ho vulgui o no, em veig obligat a fer-me cada dia més savi,amb tants i tan alts mestres que m'empenyen i m'exciten sense descans.
El profeta veié reconeguda la seva autoritat moral. Els prínceps alemanys li donaren el suport decisiu, la força armada per a oposar-se al exèrcit de l'Emperador, expressió en aquell moment de la voluntat de Roma. L'exèrcit luterà guanyà la guerra. Quedava establerta l'Església luterana. Però no només s'havia assegurat el dret d'existir d'aquesta església, sinó que s'havia iniciat una nova era a tot Alemanya i a les àrees luteranes.
Fou En Luter el qui creà els arguments que venceren la ideologia dominant de signe catòlic. I el creador de la nova moral.
Foren els arguments d'En Martí els que derrotaren l'intel·lectualisme de N'Aristòtil i d'En Tomàs. La mateixa línia crítica posà de manifest la inconsistència dels arguments a favor de la infal·libilitat del Papa. Afirmava que no és ni pot ésser resultat de l'activitat intel·lectual d'un suposat gran savi. Que l'única autoritat moral ens ve donada a les Sagrades Escriptures. Que la Inquisició era una creació criminal per a impedir l'exercici de la llibertat del cristià. Que l'organització jerarquitzada de l'Església romana és feta amb la intenció de tenir un domini absolut sobre els cristians; que, pel contrari, s'ha d'afirmar que tots els cristians participen de la mateixa Església i que tots són consagrats sacerdots, bisbes i Papa pel baptisme (No són rares les expressions luteranes que anuncien la vinguda d'En Calví); que el sacerdoci no és un sagrament, sinó una feina revocable pel poder civil; que el cristià no necessita intermediaris per a tractar amb Déu. Que la paraula de Déu, la Bíblia, havia estat segrestada, tancada dins el llatí, llengua a la qual no tenien accés les amples capes de població. Era de la màxima urgència fer la Bíblia accessible al poble. Com és sabut, En Luter mateix es dedicà a aquesta tasca urgent i traduí el llibre; de retruc, la llengua d'aquesta versió de la Bíblia, l'alemany luterà, passà a ser la llengua culta estàndard(Per cert, sembla que hi va haver unes primeres versions en llengua catalana, i que foren prohibides per Roma, segons la GEC).
Les reformes socials anaven de la mà de la reforma religiosa. Seguint les directius del reformador, els cristians alliberats de la ignorància bé s'afanyaren a aprendre a llegir; allò fou una autèntica revolució cultural: Alemanya es col·locava a la avantguarda d'Europa en alfabetització.
I també argumentava que tot el ritual catòlic de fer mèrits per mitjà del martiri del propi cos era una aberració, un engany i una crueltat; que no era aquest el designi de Déu. Que Déu volia que l'home gaudís de tot de coses agradables de la vida. Que així com el dejuni i els silicis que no eren cap mèrit, tampoc era pecat gaudir de la bona taula.
Mentre un catolicisme de cada vegada més misogin s'empantanegava amb l'obsessió pel sexe, la reforma luterana esdevingué el primer gran alliberament de la dona. L'obsessió per reprimir el sexe no era cap mèrit als ulls de Déu; la dona deixava de ser la causant de la perdició de l'home; el sexe i el plaer sexual s'havia de considerar com el que era, una creació de Déu.
D'immediat, amb la Reforma es tancaren els convents. L'argumentació de Luter tornava a ser irrebatible: voler establir privilegis i garanties per a assegurar-se la salvació era un camí equivocat; aquells convents de frares i de monges, per mitjà dels quals volien aconseguir separar-se del món i del pecat, eren en realitat una provocació contra l'ordre natural establert per Déu. Aquells religiosos deien que volien la santedat, però més aviat les seves pràctiques eren perverses; i eren una càrrega social inútil. I l'oració feta un automatisme sense sentiment més aviat era un ritual satànic, afirmava el reformador de consciències. I afegia: Cal sortir de les cel·les i cal renegar amb tota l'ànima de l'ascetisme. Déu ha fet el món i també és Déu qui ens hi ha posat. Quedem allà on ens ha posat i complim la nostra tasca quotidiana. El pagès que llaura, la criada que neteja, el ferrer que dóna cops de martell a l'enclusa, fan una obra tan encomiable i sana com el bon predicador evangèlic l'ofici del qual és adoctrinar al poble cristià – molt més que l'odiós monjo que mussita els seus sempiterns parenostres.
En Luter sabia que era els seus gestos que feia en la vida diària eren coneguts per tothom i que incidien fortament dins la nova moral que es congriava al si de les amples masses luteranes. El mestre de la nova moral no duia una vida retirada ni protegia la seva intimitat; ans al contrari, mai faltaven els hostes a la seva casa d'home casat i de pare de família nombrosa. Heus ací el geni del Reformador de consciències: n o volia oferir el seu retrat en posat de sant i de savi, sinó el retrat d'un cristià que s'aferra alegrement i confiada a la vida corrent d'un treballador. El reformador enviava al poble contínues imatges d'home que no defugia el treball manual, que mostrava els seus sentiments com a espòs feliç i com a pare, que no amagava la seva satisfacció amb els petits plaers de la vida quotidiana. De cop, amb la Reforma, la humanitat germànica quedava alliberada de l'opressió i de l'espoli de Roma. I, de cop, també es treia de damunt l'intel·lectualisme i l'espiritualisme catòlic.
Mentre l'Església catòlica havia esdevingut una Inquisició universal on tothom era vigilant i vigilat; ni un sol acte, ni un paper ni un pensament que no fos examinat. L'Església de Roma, enfurida contra els heretges, arribà a l'extrem de canonitzar el més significats representants del Sant ofici; així, el cardenal Roberto Bellarmino va jutjar i condemnar a la foguera a En Giordano Bruno acusat de panteisme, i també va processar i condemnar a En Galileo Galilei per causa de les seves teories físiques; canonitzat per aquests mèrits al 1930, avui figura com a sant als calendaris catòlics – 17 de setembre -.
, en canvi, és el campió de la llibertat de pensament. Entén que entre els creients tots han de ser iguals, que no s'ha de fer cap distinció ni jerarquia; tots iguals per baptisme i l'evangeli. Que encara que es faci una organització per a l'ensenyament de l'Evangeli, mai s'ha d'entendre que tinguin autoritat divina; que l'autèntica Església és la invisible, la que els creients porten en el seu interior. No hi ha, ni hi ha hagut mai ni hi haurà un col·lectiu que es pugui declarar encarregat per Déu per a definir el sentit de les Sagrades Escriptures. Ningú, ni cap autoritat pot dir a un cristià el que ha de creure o deixar de creure; no hi ha ningú que tingui dret a recórrer al braç secular per imposar creences. Aquell que vulgui prescindir de la comunió té dret a fer-ho. També té dret aquell qui no vulgui confessar-se, diu en un text de 1521. I a 1523, insisteix en l'afirmació de la llibertat de consciència, dient La fe és cosa absolutament lliure. No es pot forçar els cors, ni tan sols amb sacrificis. S'aconseguirà tot lo més constrènyer els febles a mentir, a parlar d'una manera diferent d'allò que pensen en el fons de sí mateixos. Afirma una i altra vegada que no s'ha de forçar als descreguts; que l'únic mitjà vàlid és ensenyar l'Evangeli; i va escriure aquest text clàssic Si ella – la Paraula de Déu – res, la força obtindrà encara menys, fins i tot submergint el món en aquests banys de sang. L'heretgia és una força espiritual. No se la pot ferir amb el ferro, cremar amb el foc, ofegar dins l'aigua. Però hi ha la Paraula de Déu: Ella és la que triomfarà.
En Luter no es presenta com a reformador de l'Església, sinó com el profeta que diu que únicament en la llibertat es troba la salvació, que Déu és llibertat i no cadenes. Per això crema a Wittenberg la butlla del Papa; però ja abans, a les Tesis de Leipzig, havia escrit: Vull ser lliure. No vull fer-me esclau de cap autoritat, ja sigui la d'un Concili o la de un poder qualsevol, o de una Universitat, o del Papa. Perquè proclamaré amb confiança allò que crec que és veritat, ja hagi estat dit per un catòlic o per un herètic; ja hagi estat aprovat o rebutjat per qualsevol autoritat.
Es pot constatar que les ciutats italianes dels cinc-cents, tot i ésser les primeres d'Europa per població i per la importància de la seva burgesia, no aconseguiren tirar en davant cap tipus de revolució de les dites, impròpiament, burgeses. Els petits espais de llibertat que construïren, no inquietaven el poder de Roma. Les escoles de filosofia renaixentistes no anaren molt més enllà del cultiu de la literatura filosòfica per a consum de lletraferits. L'Església catòlica intentà impedir per tots els mitjans que els escrits d'En Luter i dels luterans es difonguessin pels territoris que eren sota el seu control. El zel inquisidor s'estengué als erasmistes i a tota forma de dissidència. Durant dos-cents anys, el crim contra la humanitat fou un exercici permanent del Poder de Roma. Tant al regne de Castella com a la Corona d'Aragó, la Inquisició aconseguí els seus objectius. Posteriorment, mantingué l'Estat espanyol immune del contagi protestant.
Majorment, les conseqüències dels moviments històrics són de llarga durada. En aquest cas, l'Univers cultural espanyol patí una marca infame. L'Univers cultural espanyol arrossega un estat de misèria intel·lectual que arriba fins als nostres dies. El buit intel·lectual fou provocat per segles de terror ideològic.
A diferència de l'explosió d'entusiasme de 1931, la recuperació intel·lectual a la democràcia espanyola vigilada és molt tènue. A l'Estat espanyol les biblioteques continuen sense disposar dels llibres d'En Luter ni dels d'En Calví. Als darrers anys, s'ha publicat qualque llibret – Escritos políticos, Tecnos, 1986 -, però no fa canviar el pobre panorama intel·lectual: la major part dels intel·lectuals espanyols no han llegit En Luter. A Catalunya tal vegada sigui més conegut, però també és absent de les llibreries i de les biblioteques. Els canvis més significatius venen donats per la labor de divulgació de les organitzacions evangèliques.
La llibertat del cristià guanyada va obrir el camí d'altres reformes. La reforma d'En Joan Calví, el calvinisme, havia de d'ésser un factor determinant de les revolucions democràtiques a Europa i a Nord-Amèrica. La Contrareforma catòlica, en canvi, ofegava tot intent de progrés i iniciava una llarga nit de progroms (El darrer auto de fe de la Inquisició a l'Estat espanyol, amb la crema de persones vives, es portà a terme a Ciutat de Mallorca, a l'any 1691. Vegeu a la Xarxa:
Lectors atents dels situacionistes Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes dentreguerres, admiradores del futurisme soviètic Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura dAmèrica Llatina del moment Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat classificats com a la generació literària dels anys setanta. Referint-se al camp literàrio-artístic, shi diu: El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut. (Miquel López Crespí)
La poesia mallorquina i la recerca de la llibertat absoluta: Calambur Editorial publica El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps)
Guy Debord
Repassant els poemes de l'antologia El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial) hom sadona de les influències que els fets històrics dels anys seixanta tenen en la conformació de la nostra poètica i en la nostra concepció del món. El resultat de la victòria del feixisme i de limperialisme espanyol damunt els joves escriptors de mitjans dels seixanta condiciona absolutament la nostra formació, així com el mestratge dels grans autors exiliats (alguns van retornant a poc a poc, pens ara mateix amb Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Mercè Rodoreda) i dels que han viscut, amb tota dignitat un exili interior (com Salvador Espriu i Maria Aurèlia Campmany). Com a joves antifeixistes que ja militen a linterior de les embrionàries organitzacions marxistes del moment, el fet dactuar en la pràctica contra la dictadura conforma la forma i el contingut daquells primers poemaris.
Com explicava el catedràtic Pere Rosselló Bover en el pròleg a 10 poetes mallorquins dels anys 70: La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per l'URSS, la revolta del maig del 68 a París, laparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure- i el poder.
Efectivament, aleshores ens movíem en una direcció molt allunyada de la clàssica història de la torre divori dels nostres predecessors conservadors de lEscola Mallorquina. Lectors atents dels situacionistes Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes dentreguerres, admiradores del futurisme soviètic Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura dAmèrica Llatina del moment Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat classificats com a la generació literària dels anys setanta. Referint-se al camp literàrio-artístic, shi diu: El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut.
Jo crec que aquesta frase final de Pere Rosselló Bover sintetitza de forma prou clara els que cercàvem aquells joves poetes de mitjans dels anys seixanta: la llibertat política i estètica, la ruptura de les cadenes de la dictadura i de certa tradició literària i forma de ser de lintel·lectual conservador que, joves com érem, consideràvem estantissa i poc compromesa amb el temps i la cultura. Una cultura catalana que volíem allunyada del noucentisme i molt més apropada al modernisme o al futurisme. Unes aspiracions que quedaren molt ben sintetitzades en les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77, quan sanaven creant les bases per a una cultura nacional-popular catalana estroncada per les renúncies i traïdes de la transició. Però uns anys abans del Congrés de Cultura Catalana, quan es va anar congriant la formació que servirà per anar bastint els més de vint poemaris publicats des d'aleshores, més que seguir el mestratge de lEscola Mallorquina el que ens interessa, com a joves rupturistes, és seguir lexemple de Joan Salvat-Papasseit, entre els antinoucentistes. No hi havia cap dubte quant als nostres mestres. A ulls clucs pensàvem servar i ampliar lherència cultural, política i poètica que ens havia llegat Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Teníem devuit i denou anys... No era ja ben hora davançar vers el futur, vers la llibertat, sense cap mena de por, fos el que fos el que el destí ens reservava?
Ara són uns altres els temps. Han passat més de trenta anys dençà daquelles inicials provatures juvenils, des daquelles lectures interminables fins a altes hores de la nit. Quasi sense adonar-nos-en del que sha esdevengut ens trobam ja més enllà de la seixantena danys, fent recompte d´obres amb editorials i institucions que ens demanen antologies. Antologies de poesia, com aquesta que ens ocupa de lInstitut dEstudis Baleàrics; de contes i narracions, com la que ha de sortir properament en la col·lecció El Turo; de teatre, com una selecció d´obres que publicarà una coneguda editorial principatina. Què sha esdevengut durant tots aquests anys dintensa vida literària? Jo crec que, en el moment que les editorials et demanen aquestes antologies, el resum, en definitiva, de la teva vida literària, és moment de reflexionar, daturar-se a pensar en el que ha passat aquestes prop de quatre dècades de dedicació a la poesia, a la literatura. I per això mateix ens ha semblat oportú escriure aquestes retxes, simples indicacions per als lectors interessats en la nostra poesia per a saber una mica més dels motius que ens impulsaven i impulsen a escriure i deixar constància daquesta època incerta en la qual hem lluitat i lluitam per provar de sobreviure.
El llibre de Pere Quart Circumstànciesés molt i molt curiós. Precisament per la "poètica" que defensa ("tot és poesia, tots els vocables del Diccionari són poètics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucionària dels situacionistes, els inspiradors del maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations. Llibre que posteriorment, en traducció espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el títol Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones. (Miquel López Crespí)
Quaranta anys de poesia catalana de Mallorca
Any 2000: pàgines del meu dietari: l´edició de Llibre de pregàries (Premi de Poesia Principat d´Andorra 1999)
Pere Quart (amb Terra de naufragis i Vacances pagades); Gabriel Ferrater (amb Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos, reeditats més endavant, l'any 1968, amb el títol Les dones i els dies) i Josep Palau i Fabre (Imitació de Rosselló-Pòrcel, Càncer i Poemes de l'Alquimista) seran alguns dels llibres de capçalera amb la lectura dels quals fruïm i que van condicionant la nostra incicial vocació poètica i el ressò dels quals podem trobar en l'antologia, recentment publicada a Andorra, Llibre de pregàries.
Miquel Martí i Pol
I ara que parlam de Pere Quart pens que potser va ser aquell magnífic poemari (sempre en el prestatge d'"honor" de la meva biblioteca particular) Circumstàncies qui (juntament amb alguns poemaris de Brecht, Maiakovski, Whitman i Neruda) m'ajudaren a entrar per la porta sempre màgica i misteriosa de la poesia i a bastir la majoria de poemes d'aquesta antologia que aplega en les seves pàgines més de trenta anys d'esforços poètics. Circumstàncies, de Pere Quart, aparegué a "Óssa Menor" l'any 1969 (un any ben emblemàtic curull encara de les palpitacions del maig de 1968 a París!).
Vist amb perspectiva històrica, el llibre de Pere Quart és molt i molt curiós. Precisament per la "poètica" que defensa ("tot és poesia, tots els vocables del Diccionari són poètics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucionària dels situacionistes, els inspiradors del maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations. Llibre que posteriorment, en traducció espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el títol Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones.
La definició ("tot és poesia") és un manifest contra els exquisits i marca aquests més de trenta anys de dedicació a la poesia. Just quan els hereus del més ranci simbolisme donen per enterrat el que anomenen "realisme" i malden, des de totes les tribunes que tenen a la seva disposició, contra el "desfasat compromís" de l'intellectual amb el poble, amb la lluita concreta de cada poble contra el feixisme i l'imperialisme, Pere Quart fa esclatar, davant els ulls de tant de miop intencionat, el volcà de Circumstàncies on "tot és poesia" (recordeu: "cada vocable del diccionari és poesia").
La revolució cubana, la denúncia del racisme i la sàtira contra la burgesia; l'atac punyent a la injustícia social i la colonització arreu del món; la crítica plena d'humor brutal contra el sistema i els seus "intellectuals", els servils, els exquisits; l'anàlisi lúcida damunt el fet religiós... tot és útil per a aquesta "nova poètica situacionista". La qual cosa no vol dir que Pere Quart conegués els situacionistes, ni tan sols que li interessassin els seves propostes polítiques i culturals; parlam només de l'estranya circumstància que fa coincidir la poesia catalana amb l'esclat del maig del 68, amb el triomf de la revolució cubana i algeriana -la descolonització de bona part del Tercer Món-, la Revolució Cultural Xinesa, l'inici de la desestalinització a l'URSS i, el que és també molt important, el començament de l'extensió de la Teologia de l'Alliberament (producte del Concili Vaticà II amb certa unió amb corrents marxistes) per bona part d'Amèrica Llatina.
Crec que, a poc a poc, a grans pinzellades, resumint corrents i aportacions d'escriptors, ens anam apropant a l'origen de l'antologia u>Llibre de pregàries (o als poemaris Revolta, Un violí en el crepuscle, Record de Praga per dir el títol d'alguns dels poemaris que han sortit aquest any 2000). Hi ha el ressò igualment de Salvat Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Salvador Espriu... i, no hi mancaria més! de Miquel Martí i Pol, escriptor que en els anys inicials de la nostra dedicació a la poesia publica El poble (1966) i La fàbrica (1969). Aquest és el panorama aproximat dels fils intellectuals que condicionaren (i condicionen) la nostra actitud davant el fet poètic. Tots aquests llibres (igualment la vida i l'exemple personal d'alguns dels seus autors), el material emblemàtic del decenni 1960-1970, són el que marca la nostra generació.
Ara, per acabar, potser seria l'hora de parlar del mestratge concret de Blai Bonet (L'evangeli segons un de tants), de Jaume Vidal Alcover (El dolor de cada dia), de Josep M. Llompart (Poemes de Mondragó)... O de la importància cabdal d'autors com Lluís Alpera (El magre menjar, 1963); Francesc Vallverdú (Qui ulls ha, 1962); Xavier Amorós (Guardeu-me la paraula, 1962); Joan Vinyoli (Realitats, 1963); Ramon Comas (Les paraules no basten, 1963); Joaquim Horta (Paraules per a no dormir, 1960); Àlvar Valls (El carro de la brossa, 1969)... Però això seria allargar massa aquest comentari. Poemes de Mondragó de Josep M. Llompart (1961) és parlar d'ara mateix (el mateix Llompart m'obsequià el poemari l'any 1967), del més pròxim al poeta.
La resta, ja se sap. De 1970 al 2000: trenta anys -per part dels exquisits, de la reacció cultural- d'esborrar el camí que ens havien indicat els nostres (sense aconseguir-ho mai, evidentment!).
No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de lintel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra lestablert no em van convèncer mai. (Miquel López Crespí)
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)
En llibres de narracions com La guerra just acaba de començar hi ha molt de lexperimentalisme que vaig practicar en aquells començaments dels anys setanta. I, què vull dir exactament amb la paraula experimentalisme? Em referesc, i ho he explicat en altres articles, a portar a la pràctica moltes de les idees que, i ara ho veig amb certa perspectiva històrica, shavien congriat en la meva imaginació a ran dhaver fet meves moltes de les idees rupturistes de les avantguardes literàries i artístiques de començaments del segle XX, passades pel sedàs del situacionisme Guy Debord, Raul Vaneigem!i la militància antifeixista. Pens en els contes guardonats amb el Ciutat de Manacor per un jurat format per Manuel Vázquez Montalbán, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Melià i Guillem Lluís Díaz-Plaja. Narracions com El grup, La guerra just acaba de començar, Amb els ulls plens de pànic, La presó, Aquesta illa on et duré, La nostra herència, Pàgines d´un diari, Ningú no romp el silenci, Genteta de Ciutat, Lhome que cada dia anava a comprar el diari, Notícia dels escriptors illencs, La Perla Balear, Passa que... i Fugir, ho demostren. És la influència del surrealisme, de certs aspectes del nouveau roman i, més que res, de les teoritzacions artístiques del situacionisme, com ja he dit. El collage esdevé element essencial de moltes daquestes narracions. Lautor ho adverteix ben explícitament en la introducció de La guerra just acaba de començar quan escriu: Per a la realització dalgunes de les narracions daquest llibre shan utilitzat fragments dels següents materials: La isla de la calma (Santiago Rossinyol); Socialisme, sindicalisme i comunisme a Mallorca (Pere Gabriel); Gent del carrer (Antoni Serra); Los grandes cementerios bajo la Luna (Bernanos); Guia Turistica y comercial de Mallorca 1943; La Nostra Terra (Novembre 1934); Joanot Colom (Oliver). El conte de La guerra just acaba de començar titulat La Perla Balear és bastit quasi completament amb fragments de la Guia Turistica y comercial 1943, i el titulat Aquesta illa on et duré es va fer com una mena de collage amb frases agafades a latzar dels diaris. També shi troben paràgrafs complets de determinats llibres que llegia en el moment exacte de posar-me a escriure. Altres narracions del llibre són simples pràctiques descriptura automàtica seguint les instruccions de Breton als inicials components dels grups surrealistes. A vegades una aplicació mecànica de les instruccions que Freud donava als seus pacients per a aprofundir en el subconscient de les persones... També shi poden trobar contes escrits a partir de fragments de cartes personals i altres experiments, alguns fins i tot dutilització de la tipografia per ressaltar més allò que lautor vol expressar. Però no em semblava el més adient considerar que els jocs tipogràfics fossin l´únic sistema, o el sistema més important, per eixamplar els límits del codi lingüístic de lescriptor. Segurament mai em va interessar a fons la simple experimentació textual. Crec que en aquell temps els jocs tipogràfics ens semblaven desfasats, fora dèpoca, un vulgar seguidisme de determinades pràctiques parisenques de començament de segle XX. No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de lintel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra lestablert no em van convèncer mai.
Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.
Però el que em seduïa més en el moment descriure els contes que conformen La guerra just acaba de començar era la idea que la narració, el llibre, no es bastia com un intent de construir una joia literària experimental de validesa eterna. Ni molt manco! Lautor volia emprar, i de fet així ho feia, la literatura per establir un diàleg de complicitat amb el lector. El lector esdevenia així confident de dèries amoroses, polítiques, culturals de lescriptor. Els experiments fets aleshores sinscrivien, doncs, en el marc d´una concepció efímera del fet literari, quasi situacionista, i la importància del text no consistia tant en la simple experimentació formal, sinó en el fet que les narracions esdevenien una part activa duna revolta global, dacord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d´una nova situació històrica i cultural.
Amb lagreujament de la lluita de classes cultural, política i econòmica també sanaren modificant alguns dels pressupòsits inicials que teníem quan començarem a escriure a finals dels anys seixanta. Laugment dels crims de la dictadura, lassassinat dobrers a les fàbriques en vaga, la mort a garrot vil de lanarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del règim dient que mai hi hauria democràcia a lestat espanyol, feien que ens anàssim implicant més i més en la militància antifeixista. Record que molts companys de revolta textual i literària, molts revolucionaris de tipografia, amics de xerrada de cafè, no volgueren fer aquest pas en el camí d´una autèntic combat contra la putrefacció regnant, tant política com cultural. Sembla que no anaven més enllà de la provatura malgirbada, de lavorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets rupturistes, copiats del moviment Dadà, dels surrealistes dels anys vint no eren sinó lexpressió enrabiada d´una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. Ràbia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés... la impotència descriure res de vàlid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.
La implicació personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produïda pel feixisme i els intel·lectuals de dreta, va ser el pas que alguns férem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseqüència de la participació en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, també anà variant la meva concepció del que era art i literatura experimental.
Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre dagitació polític català i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar nova cultura revolucionària, art experimental, teatre subversiu molt del que fèiem a fàbriques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reunió. Hi ha dos llibres bàsics per a copsar aquest canvi de percepció, descobrir lexplicació de perquè, a mesura que sanava complicant la lluita contra la dictadura, també sanava modificant la nostra concepció quant als experiments de simple revolta de saló. Els dos llibres que entre molts daltres ens condicionaren i condicionen encara eren La société du spectacle de Guy Debord i el famós Traité de savoir-vivre à lusage des jeunes générations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de París el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat artística i política els llibres dels situacionistes?
La realitat que ens encerclava era vista aleshores des duna òptica diferent. Caldria recordar lambient teatral existent en les assembles destudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat denterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les cançons revolucionàries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il·legals. Tot cobrava un sentit quasi èpic, experimental: la intervenció dels delegats de curs, de les comissions de col·lectius solidaris que venien a parlar a lassemblea per a exposar els problemes des d´un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, també, del més diversos comitès de solidaritat amb col·lectius represaliats pel feixisme, i de presos polítics. Recordem com, dalt lescenari de la sala dactes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les cançons de Raimon, Lluís Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una època en què molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de memòria el repertori d´himnes del moviment revolucionari mundial. Des dEls Segadors fins a La Internacional, passat per l´himne de la CNT, La Jove Guàrdia o algunes cançons dEisler. Jo m´ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si és que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de lassemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.
La revolta quotidiana, la subversió practicada pels sectors més combatius del poble, eren situacionisme pur! Com podíem haver escrit un guió, per molt obert que fos, que hagués estat capaç dincorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I això sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte dactor professional, com a persona diferent del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres experimentacions del moment, el que de veritat ens seduïa, el canvi cultural subversiu al qual lliuràrem els millors anys de la nostra joventut.
Aclariment: Lescriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la Generació literària dels anys 70: Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.. Com explica lautor del llibre: Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns dells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."
El portaveu parlamentari de MÉS per Mallorca, Josep Ferrà, ha subratllat aquest dimecres la disposició tant de la formació ecosobiranista com del Govern per seguir fent feina per aturar les prospeccions petrolíferes a la Mediterrània. Ferrà ha recordat que el projecte que es va fer públic dissabte passat utilitza canons d’aire comprimit, un mètode especialment nociu per als cetacis, però que afecta negativament a tota la fauna i flora marina.
“Hem sentit al senyor Company dir que és un estudi científic quan no és així. És cert que aquest projecte té una base científica, que és l’estudi de bosses de sal al fons marí, però que també tenen com a objectiu conèixer què hi ha davall. Set empreses vinculades a petrolieres ja s’han interessat pels resultats”, ha afirmat Ferrà. El portaveu de la formació ecosobiranista ha recordat al PP i Ciutadans, davant els atacs del ministre Nadal i el president Rajoy al model impulsat a les Balears, que a la plataforma Aliança Mar Blava hi participa el sector empresarial i turístic perquè les prospeccions tenen també efectes contraris per al turisme.
Josep Ferrà ha explicat, d’altra banda, la decisió del Tribunal Constitucional en què s’estableix que la Mesa del Congrés no té veto il·limitat, tal com va afirmar Ciutadans per justificar el seu veto – juntament amb el PP – a la proposició de llei que havia de prohibir les prospeccions. “Tornarem a tenir la qüestió damunt la taula de la Mesa del Congrés”, ha afegit.
“Com que tres notícies s’entenen millor juntes, també hem de comentar el rebuig per part de l’Estat de l’ampliació del Parc Nacional de Cabrera”, ha dit el portaveu ecosobiranista. Aquesta decisió es va prendre tot i que la proposta del Govern complia tots els paràmetres del Ministeri, inclòs l’acord amb el sector pesquer. “Aquesta ampliació del parc afectaria l’espai marítim que entraria dins l’àrea d’influència d’aquestes prospeccions”, ha assegurat.
El Maig del 68 i la narrativa experimental a Mallorca -
Blasmades i demonitzades les idees de república, socialisme i autodeterminació, una impressionant colla doportunistes al servei de la reforma, ben pagats i promocionats pel poder, començarien una munió de brutals campanyes contra el socialisme revolucionari, les idees independentistes i llibertàries, de menysteniment daquelles persones i aquells col·lectius que encara gosaven servar les idees de lOctubre Roig o, sense anar més lluny, de les idees de cultura nacional-popular defensades en el Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77. (Miquel López Crespí)
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (I)
La publicació de Notícies denlloc, el Premi de Lletres 1987, un guardó convocat a iniciativa de Pau Taura i el Gremi de Llibreters, significà molt per a qui escriu aquestes retxes. I més si teníem en compte la composició del jurat. Un jurat que era format per persones tan estimades com Josep M. Llompart de la Peña, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover.
Cap a mitjans dels anys vuitanta, la situació personal i col·lectiva per a aquells i aquelles que ens entestàvem a lluitar per les idees republicanes, socialistes i dautodeterminació no ens era gaire favorable. Malgrat que en aquella època el control de clans i camarilles, dempreses editorials damunt els premis literaris i pàgines de cultura de diaris i revistes no era tan ferotge ni vergonyós com en lactualitat. Lescriptor català que escrivís obres de qualitat encara podia concursar amb certes possibilitats de guanyar. Aleshores encara estàvem convençuts que la majoria de jurats llegien les obres presentades i després del debat pertinent es lliuraven els guardons sense gaire pressions extraliteràries. Ens referim a pressions editorials o de clans i camarilles. Era evident que alguns premis dels considerats que consagren ja començaven a ser manipulats pel comissariat neoparanoucentista, per alguns intel·lectuals que, a recer del poder institucional, ja shavien situat a la vora de qui pagava, de qui comandava, dels partits que governaven conselleries de cultura i mitjans de comunicació. Així i tot, les coses en el camp literari eren més normals, o almanco nosaltres ho volíem creure i, a poc a poc, amb els problemes acostumats però mai tan accentuats com en el present-- podíem anar publicant moltes de les obres de teatre, poesia i narrativa bastides en temps de la transició i començaments dels anys vuitanta.
Però parlem de lèpoca en la qual varen ser escrites les vint-i-vuit narracions que conformen el recull Notícies denlloc (Palma, Documenta Balear, 1987).
A les Illes i la resta de lEstat, la restauració borbònica havia reeixit amb un èxit complet. Havien desaparegut les organitzacions revolucionàries sorgides al llarg de la llarga lluita contra el feixisme i el capitalisme, sotmeses a la criminalització constant per part de la dreta sorgida de les entranyes del franquisme reformat i lesquerra oficial. Desfetes la majoria de les organitzacions de lesquerra revolucionària, molts militants passaren a reforçar els sindicats, organitzacions ecologistes i feministes, els moviments culturals i veinals del moment. Nhe parlat prou extensament en els llibres Lantifranquisme a Mallorca 1950-70 (Palma, El Tall Editorial, 1994), Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000), No era això. Memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma, Edicions Cort, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Palma, Edicions Roig i Montserrat, 2006).
A la nostra terra, la majoria de lOrganització dEsquerra Comunista (OEC), que era el partit on jo militava al costat de Mateu Morro, Jaume Obrador, Antoni Mir, Josep Capó, Guillem Ramis, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Maria Duran, Guillem Coll, Pere Trias i tants i tants dexcel·lents companys i companyes, iniciàrem un procés d´unitat amb el PSM. Altres militants, com per exemple Antoni Mir, es decantaren per unir-se al Moviment Comunista de les Illes (MCI). Però el congrés d´unitat d´OEC amb el PSM tirà endavant i les sessions de debat, intenses i enriquidores, es feren al local d'OEC d'Inca en el mes de desembre de 1978. Va ser el IV Congrés del PSM. Altres militants, tant de la nostra organització com del PTE, lORT, la mateixa OEC, la LCR, el PORE, cremats per les traïdes de la transició, marxaren a casa i així contribuïren a desertitzar encara més el trist panorama que sorgia de la reforma del règim.
Blasmades i demonitzades les idees de república, socialisme i autodeterminació, una impressionant colla doportunistes al servei de la reforma, ben pagats i promocionats pel poder, començarien una munió de brutals campanyes contra el socialisme revolucionari, les idees independentistes i llibertàries, de menysteniment daquelles persones i aquells col·lectius que encara gosaven servar les idees de lOctubre Roig o, sense anar més lluny, de les idees de cultura nacional-popular defensades en el Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77. Però la majoria dels militants romangueren actius en grups culturals i ecologistes, del tipus OCB i GOB. Molts daltres reprenguérem les tasques literàries deixades de banda per la militància antifeixista, i un bon grup passà a reforçar les associacions de veïns, els sindicats i partits com el PSM, que era dels pocs que resistien a les onades de cinisme i menfotisme que envaïa tots els àmbits de la vida ciutadana.
En el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític (Palma, Edicions Cort, 2003), el poeta i investigador Ferran Lupescu definia a la perfecció la situació cultural i política de la postransició: Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven resistencialisme i instant els escriptors a produir una literatura normal, és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de productes culturals, i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial. Era, és clar, la mateixa mentalitat que presentava com a política de mormalització lingüística la mera despenalització del català en certs usos, a títol merament optatiu, sense mobilització ni conscienciació de les masses i sense la menor reculada tendencial de la llengua sobrevinguda. Aquesta desarticulació organitzada no podia adduir inconsciència: era l'època del Manifest d'Els Marges, de valents articles de Pitarch i Leucà a Serra d'Or, de l'emblemàtic Ara o mai de Joan Fuster i dels reculls d'Aracil en volum; de la batalla de València i el Manifiesto dels colons; de l'agressiu neoespanyolisme impulsat i legitimat pel PSOE; d'una persecució antiindependentista la complicitat mediàtica amb la qual acabaria provocant la naixença del verb criminalitzar.
Aquesta era, resumint molt, la situació en la qual varen ser escrites la majoria de les narracions que conformen el recull Notícies denlloc que publicà Documenta Balear lany 1987.
Aclariment: Lescriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la Generació literària dels anys 70: Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.. Com explica lautor del llibre: Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns dells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."
Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar lherència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota lenergia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de lherència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (II)
És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel·lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar lherència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment Equip Crònica, el col·lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col·lectiu Art Pobra... , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota lenergia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de lherència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) dAlfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a latzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria daltre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants daltres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys dintensa formació.
De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles dAlexandre Cirici Plor sobre el crepuscle dels anys setanta (Serra dOr, núm. 273) i en les reflexions de linvestigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol Per una dissecció de la postmodernitat. Treballs que mha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en larticle abans esmentat: Abocats ja a lestiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que sacaba.
Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de lapassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] Evtuixenko i lexposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra lalienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes dEstrasburg, dels provos dAmsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies, de les drogues, de lunisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.
La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King.
Una tercera línia daventura daquesta dècada era leconòmica i la tècnica, amb lapogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a lespai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna dArmstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond.
A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de lherència cultural del passat. El resum dAlexandre Cirici és prou sucós i significatiu: Lart daquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat dabolir les fronteres entre lart i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima dabolició de fronteres i dintercomunicació entre lart i la vida real, i encara més lartificació del record personal a lestil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a lespai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització dactes autèntics.
Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de lilla de Wight coronaren les il·lusions daquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.
Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta.
Conclusions artístiques tan oposades com lHiperrealisme, lart Povera i el Support-Surface semblen ésser larribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.
Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué limpacte de lEstructuralisme, de Barthes i Goldmann, limperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan.
És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies denlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).
En els fulls de promoció de Notícies denlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies denlloc el portarà a La misteriosa estació on lespera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió daquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants daquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que lautor fa del nostre món cultural fet damiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat sevidència a Limportant és participar, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al·lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra Estimada burocràcia que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al·lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic Cop destat on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que sen va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts bons vivants que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!
Si per desgràcia totes aquestes narracions no lhan aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a Acqua alta, la possibilitat de perdres pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge.
És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma descriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats tabú fins aquells moments: lalliberament sexual, la lluita política clandestina, lexperimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... (Miquel López Crespí)
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)
Què significava per a mi el recull de contes Notícies denlloc que acabava de guanyar el Premi de les Lletres? La pregunta pot tenir més duna resposta. Després de tants danys dhaver estat escrit, vaig als prestatges de la meva biblioteca i agaf un exemplar del llibre que publicà Documenta Balear. Mir el sumari i llegesc els títols de cada narració per a poder fer memòria del que pretenia fa trenta anys, quan començava a escriure alguns daquests contes. I, quin són aquests títols? Vaig repassant els títols a poc a poc, deia, provant de rememorar les circumstàncies en les quals foren escrits: La misteriosa estació, Suïcidi de diumenge, Una estranya amant, Limportant és participar, Final inesperat, Estimada burocràcia, En els ulls de la gent..., Cop destat, Voluntari, Sa padrina, Bon dia, La decisió, Disbauxa, Una bona carrera, Un mallorquí exemplar, Genteta de ciutat, Plaça Major, 100 milions contra lagressió..., La maquina del temps, Acqua alta, El Papa Noël, Laire somplia de la fosca més densa, Notícies denlloc, Història sense temps, Vessava plom vermell sobre la pell, Missatge xifrat, Amants, La terra inexistent... Madon que les narracions són com un dietari daquella època incerta!
La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar moltes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que malletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom dAmèrica Llatina Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de lèpoca de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants daltres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb lembranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... en la formació de lètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de lòptica dels predecessors, de molts daquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des dunes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma descriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats tabú fins aquells moments: lalliberament sexual, la lluita política clandestina, lexperimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar dexperimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de lEscola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats literatura en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren poetes a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts daltres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies denlloc provaven dexperimentar igualment amb les formes descriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia antiteatre, seguin els indicacions dArtaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, polìtica, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies denlloc. Basta llegir Suicidi de diumenge, Una estranya amant, Limportant és participar, Genteta de ciutat o 100 milions contra lagressió per tenir a labast aquesta mescladissa de formes descriure i temes que no tenen res a veure amb el que shavia escrit fins aleshores. La narratriva ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de lescriptor i la literatura en la societat contemporània... És literatura, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradicicó literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma descriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants dorganitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba d començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies denlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...
La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això lestreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres shavia acabat la torre divori en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. Res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop destat del general Franco, cas concret dintel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants daltres. (Miquel López Crespí)
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)
Vist amb perspectiva històrica, aquestes narracions les que podem trobar en els llibres Notícies denlloc, La guerra just acaba de començar, així com també les obres de teatre Autòpsia a la matinada, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, Atzucac... - a més de voler representar una ruptura estètica amb el passat, un combat per anar trobar un nou codi narratiu entroncat als corrents de la literatura mundial que ens interessen, són igualment un manifest subversiu contra el feixisme i contra la podridura ideològica del capitalisme que li dóna suport. La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això lestreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres shavia acabat la torre divori en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. Res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop destat del general Franco, cas concret dintel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants daltres.
Una lectura apressada de Notícies denlloc, dAutòpsia a la matinada podria donar la sensació de lexistència dun cert caos en la meva narrativa, duna juxtaposició excessiva de materials que no acabem de casar. Però aquesta sensació és producte de la voluntat que tenia en aquells moments. Vivint immersos en moltes de les idees que sacsejaren les societats europees i mundial a ran dels esdeveniments del Maig del 68, era evident que, per a nosaltres, el caos revolucionari, la possibilitat de la revolta, la participació de les masses en el control del seu destí, significaven els fonaments de la societat lliure del futur. Subvertir l 'ordre establert començava per transgredir la cultura dels dominadors, la seva estètica, determinats cànons literaris, els dogmes duna injusta societat de classes, una societat enemiga de les nacions oprimides per un estat imperialista, capitalista- que volíem anorrear fos com fos.
Era evident que a finals dels anys seixanta, amb linici de lembranzida turística a les Illes, amb la creació de les primeres organitzacions comunistes, molts dels autors del que sha vengut a anomenar la generació literària dels 70 ja no podíem escriure com els autors del passat. Què teníem a veure els fills dels republicans dels anys trenta i quaranta, dels represaliats pel feixisme, els homes i dones provinents de famílies pageses i menestrals pobres, amb rendistes i terratinents del tipus Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera? La literatura de la generació literària dels 70 havia de ser molt diferent de la que provenia del mestratge de lEscola Mallorquina, i ho va ser. Lescriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover ho ha analitzat en molts dels seus llibres, i concretament en els estudis que he rellegit aquests dies: Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Palma, Documenta Balear, 1997) i La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004).
El recull de narracions Notícies denlloc reprèn, doncs, bona part de la dèria experimental i subversiva començada amb La guerra just acaba de començar; que, en teatre, es concretà en lobra Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974; i que més endavant es desenvoluparia més intensament en el vessant dexperimentació teatral en obres com Homenatge Rosselló-Pòrcel (Alacant, Diputació dAlacant, 1984). Aleshores res que no fos experimental, rupturista dels cànons establerts, és a dir, de cert ruralisme elevat a excelsitud literària, del pseudoaristocratisme arcaizant de certs autors que havien col·laborat amb el feixisme, del pansit paisatgisme de certs poetes de lEscola Mallorquina... En poesia, és Bartomeu Rosselló-Pòrcel qui ens indica el camí. Un camí de ruptura que es consolida amb les noves aportacions de Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Marià Villangómez i Blai Bonet, entre molts daltres.
En els meus primers llibres, especialment en La guerra just acaba de començar, empr el collage de la mateixa manera que en lexperimentació pictòrica lempren el Grup Crònica del País Valencià i el col·lectiu Criada a Palma (una herència antiga que segurament procedeix de Josep Renau, el gran cartellista de la guerra civil). També són abundoses les experimentacions que faig amb lescriptura automàtica, seguint les indicacions de Breton i els primers surrealistes. El monòleg interior, la imitació de Robbé-Grillet en algunes narracions, lefecte, crec que circumstancial, de certes teories provinents del nouveau-roman em fan anar trobant un vell camí que havia deixat una mica de banda a conseqüència de les urgències de la lluita política clandestina contra el franquisme.
Ho he escrit més amunt i en molts daltres articles. A començaments dels vuitanta, quan enllestec Notícies denlloc i Necrològiques (Premi Ciutat de València de Narrativa), intuïa, més ben dit constatava dia a dia, com avançava, cínica, poderosa, aquella època tèrbola sorgida de les traïdes de la transició. Soblidava el mestratge de Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Andreu Nin... Els homenatges a les víctimes del feixisme, la recuperació de la memòria històrica, era en mans de col·lectius i persones demonitzades contínuament per part dels polítics en nòmina institucional. En el marc de lestat espanyol hi hagué una iniciativa encomiable per part del PCE(ml), un partit de tendència marxista-leninista i que no tenia res a veure amb els carrillistes del PCE, per organitzar nombrosos actes dhomenatge a les víctimes del feixisme i de lluita en defensa de la República Espanyola. A les Illes, la flama de la resistència era portada pel PSM i determinats grups culturals i esquerrans del tipus de lAteneu Popular Aurora Picornell. Aleshores jo mantenia contactes amb Lucila Aragó, una de les promotores dels actes en homenatge a les víctimes del feixisme. Record alguns viatges meus a València coincidint amb lèpoca que vaig guanyar el Premi Ciutat dAlcoi de Teatre amb l´obra Homenatge a Rosselló-Pòrcel. Posteriorment Lucila vengué a les Illes per veure si podíem engegar algun a mena dacte d´homenatge semblant. Però Mallorca era un desert. Més tard es pogueren fer algunes activitats en aquesta línia. Va ser quan els carrillistes del PCE sescindiren i el grup format per Miquel Rosselló, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Pep Valero organitzà el prosoviètic PCPE. A mitjans dels anys vuitanta sí que el PCPE participà activament en molts dactes republicans. Però en aquella època en què venia a Mallorca Lucila Aragó, els defensors de la memòria històrica de les víctimes del feixisme érem ben poquets. Record que amb Lucila Aragó i un grup dexcombatents republicans, sobretot amb el dinàmic tinent de la República Lidón, sortíem cada 14 dabril a penjar cartells republicans amb la mateixa sensació que ho fèiem en temps de la dictadura, quan sortíem a pintar consignes antifeixistes. De Mallorca estant encara no havíem clarificat lopció independentista, cal dir-ho.
Notícia
sobre la baralla entre anarquistes publicada en el diari
parisenc Le
Radical del 9 de maig de 1910
- Baralla entre
anarquistes: El 8 de maig de 1910, a les sis del
matí, al local dels periòdics L'Anarchie
i Le Libertaire, al
número 22 del carrer Chevalier de la Barre del
barri de Montmartre de París (França), seu de les«Causeries Populaires»
(Xerrades Populars), es produeix un violent altercat entre dos sectors
enfrontats del moviment anarquista parisenc. Les «Causeries
Populaires» eren
una mena d'universitat popular, però sense estructura fixa
ni regles precises,
establertes sobre la voluntarietat i la gratuïtat, i on les
temàtiques que es
tractaven eren essencialment anarquistes. Van ser creades en 1902 per
Albert
Joseph (Albert Libertad) i per
Georges-Mathies Paraf-Javal. Amb el temps sorgiren rivalitats entre
Libertad,
que buscava més el caràcter
propagandístic dels debats, i Paraf-Javal, que
reivindicava un aspecte més formador, educatiu i«anarquista científic» de les
xerrades. Les tensions entre «propagandistes» i«científics» degeneraren en
guerra oberta i en 1905 Paraf-Javal creà el Groupe
d'Études Scientifiques (GES,
Grup d'Estudis Científics), que succeïa al Groupe
de la Pensée Libre (GPL, Grup
del Lliure Pensament) i s'oposava a Libertad, que morí en
1908, i els seus
seguidors. El 8 de maig de 1910, Paraf-Javal, acompanyat dels seus dos
fills i d'una
desena de companys, entre ells Joseph Alix, Georges Augé,
Ange Colin, Dubois,
Maurice Duflou i els germans Philipe i Louis Sagnol, es dirigiren al
local dels
periòdics L'Anarchie i Le Libertaire per intentar recuperar el
material d'impremta i diversos mobles que l'impressor Maurice Duflou,
tipògraf
de L'Anarchie que havia estat
expulsat de males maneres del local cinc dies abans, reclamava com a
seus.
Durant la baralla que es desencadenà, Louis Sagnol
resultà mortalment ferit per
tres trets de revòlver. Philippe Sagnol i Paraf-Javal
també resultaren ferits.
Portat amb ambulància a l'Hospital Lariboisière
de París, Louis Sagnol va morir
durant la nit del 9 al 10 de maig a conseqüència de
les ferides d'armes de foc.
L'anarquista Louis Sagnol, ebenista de professió, vivia al
número 4 de l'avinguda
Philippe-Auguste de París, i, ben igual que son
germà Philippe Sagnol, també
ebenista, era membre del Groupe d'Études Scientifiques (GES,
Grup d'Estudis Científics).
Cinc membres del grup de les «Causeries Populaires»
(Albert Buniero, Émile Butilleul,
André Laheurte, Herménégilde Lorenzi,
André Georges Roulot) van ser jutjats per
aquest enfrontament entre el 9 i el 12 d'octubre de 1910 per
l'Audiència del
Sena; Laheurte i Lorenzi van ser condemnats a cinc anys de
presó, Buniero (Banin) a
tres mesos de presó i 100
francs de multa, i Butilleul i Roulot (Lorulot)
van ser absolts. La rivalitat entre els dos grups, entre«propagandistes» i«científics», durà fins la
desaparició de les «Causeries
Populaires».
***
Carros de combat UNL-35 dels
guàrdies d'assalt patrullant els carrers barcelonins
-Últim dia dels Fets de Maig: El dissabte 8 maig
a Barcelona (Catalunya)
la normalitat va ser absoluta, però els ànims
encara no estaven apaivagats, ja
que la situació era de vencedors i vençuts. Els
guàrdies portats des de
València es passejaven en grups per la ciutat amb talant
provocatiu, com
pacificadors victoriosos. Els cenetistes es negaven a lliurar les armes
i a ser
escorcollats, fet que va donar lloc a algun episodi amb morts, ja que
els
guàrdies destruïen els carnets cenetistes. Van
sortir tots els diaris amb total
normalitat i l'òrgan del PSUC, Treball,
ja assenyalava com a màxim
responsable dels fets al POUM; fins i tot La Batalla,
del POUM, que
s'imprimia a altres impremtes després de la
confiscació de les seves, i Solidaridad
Obrera, de la CNT, recomanaven abandonar la lluita i
reprendre la feina.
Els combats havien acabat i havien deixat uns cinc-cents morts i
més d'un
milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va
quedar lliure per a la
repressió stalinista: els comunistes del PSUC van aconseguir
l'hegemonia
enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.
***
Una
pintada en un carrer parisenc durant el Maig del 68
- París (08-05-68):
El 8 de maig de 1968 a París (França), els
combats
entre estudiants i forces de l'ordre acaben a les 3 de la matinada. L'Humanité
surt el matí acusant el govern. Els diputats comunistes
reclamen la gràcia per
als condemnats i es produeix la primera declaració oficial
de la direcció del
Partit comunista, on es confirma la nova línia: denuncia del
govern, de la
repressió i del «sistema d'ensenyament
inadaptat». De bon dematí, els
estudiants dels «Comités d'Actions
Lycéens» (CAL, Comitès
d'Acció d'Instituts)
comencen a actuar. A molts instituts, sobre tot de París,
però també a la resta
de l'Estat, els alumnes es manifesten, fins i tot amb els seus
professors. Uns
dos mil alumnes de l'institut Paul Valèry del Districte XII
de París, desfilen
pel barri alertant els altres instituts i escoles; el mateix passa amb
els
instituts Buffon, Charlemagne, Turgot o Rodin. A les 18 hores es
produeix un míting
a la Facultat de Ciències de l'Halle aux Vins. La majoria
dels congregats no
sembla voler acceptar fàcilment el brusquer canvi de parer
de les direccions de
les organitzacions polítiques que fins al dia abans havien
vituperat el
moviment. Els manifestants, després d'alguns discursos dels
sindicalistes,
cridaven: «Oportunistes!» El «Moviment
del 22 de Març» decideix escampar la
lluita contra la repressió policíaca no
només al Barri Llatí sinó a tot
París. Cap
a les 20 hores, després de l'acte, al qual participen Alfred
Kastler i Jacques
Monod, premis Nobel de medicina, una manifestació
comença la marxa cap al Barri
Llatí enmig d'una suau pluja; son unes 20.000 persones. Una
hora més tard, davant
dels jardins de Luxemburg, a la plaça Edmond Rostand, els«organitzadors» donen
l'ordre de dissolució, provocant entre els manifestants
decepció i descontent.
Es formen grups de discussió: els manifestants no admeten
que el seu moviment
sigui «utilitzat, reciclat o castrat» per forces
polítiques que li són alienes,
i «que pretenen únicament reforçar la
seva oposició al gaullisme en benefici de
la socialdemocràcia». Mentrestant es produeix un
debat a l'Assemblea Nacional,
on la comunista Fédération de Gauche
Démocratique et Socialiste (FGDS,
Federació d'Esquerra Democràtica i Socialista) fa
una proposta de llei que
demana l'amnistia dels estudiants empresonats; però el
govern rebutjarà tota
discussió. Aquesta nit, el general De Gaulle rep un
telegrama: «Demanen
encaridament faci gest personal susceptible apaivagar
rebel·lió estudiantil:
amnistia d'estudiants condemnats, reobertura de facultats.
Respectuosament:
François Mauriac, François Jacob,
André Lwoff, Jacques Monod i Albert
Kastler.»; tots premis Nobel.
Naixements
Foto policíaca de
Jean Raoux (ca. 1894)
- Jean Raoux: El 8
de maig de 1862 neix
a Saint-Spère (Alvèrnia, Occitània) el
sabater anarquista Jean Raoux.
Instal·lat a París, visqué al
número 15 del carrer Geffroy-L'Angevin de la
capital francesa. El 22 de juny de 1882 va ser detingut, amb altres
quatre
companys (Auguste Clais, Auguste-François
Aumaréchal, Perrier i Julien
Gauthier), quan feia costat una vaga de fusters; jutjat el 7 de
setembre
d'aquell any pel IX Tribunal Correccional, va ser condemnat a tres
mesos de
presó per «rebel·lió, cops i
injúries» a membres de la Guàrdia de la
Pau. El 9
de març de 1883 va ser detingut, juntament amb altres 14
companys, durant una
manifestació de periodistes, estudiants i obrers; jutjat
l'11 de març d'aquell
any, va ser condemnat a tres mesos de presó per cridar des
d'un cotxe durant la
manifestació frases com: «A baix la
República!», «Visca la
Comuna!» i «A mi el
poble!». El 25 de juliol de 188e va ser jutjat pel VIII
Tribunal Correccional
per la seva participació en una reunió de suport
contra el processament de
Louise Michel i en la qual manifestà paraules ultratjants
contra els
magistrats. Fou un dels promotors d'una crida dirigida als obres sense
feina
per a celebrar un míting a la plaça de la Borsa
de París el 7 de desembre de
1883 la qual es publicà en Le Cri
du
Peuple; processat per aquesta crida juntament amb 10
companys, encara que
el no va signar-la perquè es trobava sota l'autoritat
militar, va ser jutjat el
21 de desembre de 1883 per «provocació
d'atropament no armat a la via pública»,
a més d'altres delictes (fabricació d'anyins
mortífers i d'explosius, port
d'armes prohibides, rebel·lió, ultratges als
agents, etc.), essent l'únic dels
processats que va ser absolt. Segon la policia, després va
desertar es refugià
a Amèrica. En 1894 el seu nom figura en un llistat
d'anarquistes a controlar
establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Francisco Salgado
González
-
Francisco Salgado
González: El 8 de maig de 1887 neix a
Pontedeume (La Corunya, Galícia)
l'anarcosindicalista Francisco Salgado González. En 1913,
afiliat al Sindicat
de Barrinadors de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), va fer un míting
al Ferrol, amb Antonio Orosa, Román Delgado Monteagudo,
José Tobías López Bouza
i altres, contra la repressió a l'Argentina. A partir de
1914 començà a
realitzar tasques sindicals a Pontedeume, participant en la
fundació del
Sindicat de Mariners Pescadors, del qual fou el seu primer president.
En 1919
assistí al Congrés de la Comèdia
cenetista en representació de la Unió de
Pescadors de Pontedeume i del sindicat «El Despertar de la
Humanidad» de Mera.
En 1920 participà en la creació de la CNT de
Puentedeume, de la qual fou
nomenat secretari del seu comitè. Més tard
marxà a Ferrol, on fou un dels
fundadors del Sindicat Únic del Ram del Transport, i va fer
feina com a
treballador portuari, sobretot com a estibador. L'agost de 1931 fou
nomenat
vocal del primer Comitè de la Federació Comarcal
de Sindicats Únics de Ferrol.
El febrer de 1932 va ser detingut per participar en una vaga contra les
deportacions
d'obrers i aquest mateix any fou delegat dels carregadors de Ferrol en
el Ple
Regional confederal de Galícia a Ferrol. En 1933
acudí al Ple cenetista de
Santiago en representació del Sindicat del Transport del
Ferrol i de la Unió
Marítima de Fene. En 1934 presidí el Sindicat del
Transport. Arran dels fets
d'octubre de 1934 fou detingut, jutjat per possessió
d'explosius i empresonat
fins a octubre de 1935. El desembre de 1935 representà
diversos sindicats del
Ferrol i de Pontedeume al Ple Regional de Galícia de la CNT
a Orense. En 1936
fou delegat d'Ares i de Ferrol al Congrés de la
Federació Nacional d'Indústria
de la Pesca. Aquest mateix any representà els obrers dels
transport i de
l'alimentació de Ferrol i els pescadors d'Ares al
Congrés de Saragossa de la
CNT. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936
pogué amagar-se durant
tres anys a Ferrol i salvar-se de la repressió. Francisco
Salgado González va
morir de malaltia en 1939 a Ferrol (La Corunya, Galícia),
poc després d'acabar
la guerra i després de rebutjar un oferiment per participar
en un intent de
fuga des del port de Ferrol.
***
Moment
de la detenció de Miguel Arcángel Roscigna (27 de
març de 1931)
- Miguel Arcángel
Roscigna: El 8 de
maig de 1891 neix a Buenos Aires (Argentina) l'activista i expropiador
anarquista
Miguel Arcángel Roscigno, més conegut com Miguel
Arcángel Roscigna. Sos pares, Vicenzo Roscigno i
Filomena Delmastro, eren
immigrants italians que havien arribat a l'Argentina en 1887. Es va fer
obrer
ferrer de la construcció i milità en el gremi
dels metal·lúrgics. Estava casat
amb Victoria Romano, també filla d'italians. A partir de
1909, arran de la mort
del coronel Ramón Lorenzo Falcón, cap de la
Policia de Buenos Aires, a mans de
l'anarquista Simón Radowitzky, començà
a interessar-se per les idees anarquistes.
En 1923 fou nomenat secretari del Comitè Pro Presos Socials
i Deportats de
Buenos Aires, organització que en 1928
començà a editar el periòdic El Preso Social. En 1924
decidí preparar
la fuga de Radowitzky i per a aquesta empresa entrà a fer
feina de carceller a
la colònia penitenciaria d'Ushuaia on es trobava empresonat.
El pla fracassà
perquè en un congrés de la Unió
Sindical Argentina (USA) celebrat a Buenos
Aires els socialistes i sindicalistes d'aquesta
organització, per desprestigiar
el moviment anarquista, palesaren la seva tapadora. Acomiadat de la
feina i
expulsat del penal, abans d'abandonar Ushuaia incendià la
casa del director del
presidi. Més tard organitzà la primera fuga del
forner Ramón Silveyra,
condemnat a 20 anys de presó. En aquest mateix 1924 quatre
anarquistes (els
germans Alejandro i Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio
Jover), que
havien vingut d'Espanya per a recaptar fons per a finançar
la caiguda de la
dictadura de Primo de Rivera, van fer una gira d'assalts, robatoris i
atemptats
arreu de Sud-amèrica (Mèxic, Cuba,
Perú, Xile i Argentina). A Buenos Aires
havien realitzat dos atracaments, a l'estació de Las Heras i
a l'estació de
metro de Primera Junta al barri de Caballito de Buenos Aires, els quals
van ser
un desastre i acabaren amb un policia mort. Roscigna decidí
integrar-se en aquest
grup expropiador i el 19 de gener de 1926 set individus (els germans
Ascaso, Durruti,
Jover, Andrés Vázquez Paredes, Emilio Uriondo i
Roscigna) assaltaren la
sucursal San Martín del Banc de la Província de
Buenos Aires, amb un botí de
64.085 pesos i amb un empleat mort i altre de ferit. Amb els diners
dels
atracaments, finançà part de la campanya
d'agitació contra els interessos
nord-americans a Sud-amèrica en ple «Afer Sacco i
Vanzetti». El 24 de juliol de
1927, després de rebre informes de la policia uruguaiana
sobre la seva
implicació en l'atemptat amb bomba a la legació
nord-americana a l'Uruguai i
sobre la preparació d'un artefacte explosiu
col·locat dins d'un llibre per ser
enviat al director del penal d'Ushuaia, va ser detingut a casa seva a
Buenos
Aires. Després de diversos dies d'interrogatori, va ser
alliberat per manca de
proves. Amb Andrés Vázquez Paredes i els germans
Vicente i Antonio Moretti,
formà un nou grup expropiador i l'1 d'octubre de 1927 aquest
assaltà el pagador
dels sous de l'Hospital Rawson de Buenos Aires; el botí fou
de 141.000 pesos,
però l'escorta Francisco Gatto resultà mort quan
intentà disparar per evitar el
robatori. La banda de Roscigna decidí fugir del
país i amb el suport de Bustos
Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i
els germans Moretti
creuaren el delta amb el bot E pur se
muove i arribaren a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo.
Vázquez Paredes
prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una
recerca dels
activistes sense parangó. El botí del Rawson va
ser destinat a la solidaritat
anarquista i al finançament de falsificacions de diners
argentins per l'alemany
Erwin Polke. L'11 de febrer de 1928, Emilio Uriondo, empresonat per
posar una
bomba a la legació nord-americana de Montevideo, va ser
alliberat i se sumà al
grup de Roscigna. En aquesta època Durruti li
proposà que actués amb el seu
grup a Espanya, però Roscigna s'estimà
més seguir lluitant al Río de la Plata. En
el grup de Roscigna, a més d'Uriondo i dels germans Moretti,
s'integraren tres
anarquistes catalans del grup de Durruti: Jaume Tadeo Peña,
Pere Boadas Rivas i
Agustí García Capdevila. Impacients, en 1928 els
germans Moretti i els catalans
assaltaren pel seu compte l'Oficina de Canvi Messina de Montevideo,
portant-se
un botí de 4.000 pesos uruguaians i deixant tres morts i
tres ferits. Arran
d'una confidència, la policia cercla la casa on s'havia
refugiat el grup; els
tres catalans i Vicente Moretti es van lliurar als agents,
però Antonio Moretti
cremà els diners i després se
suïcidà amb un tret al cap. Vicente Moretti i els
catalans van ser tancats a la presó de Punta Carretas de
Montevideo, Uriondo
fugí al Brasil i Roscigna retornà a l'Argentina.
El febrer de 1929 Roscigna
assaltà els establiments Kloeckner i l'octubre de 1930, amb
Severino Di
Giovanni, atracà el pagador d'Obres Sanitàries al
barri de Palermo de Buenos
Aires. El setanta per cent del botí de 286.000 pesos es va
destinar al suport
dels companys anarquistes presos i per a finançar
l'alliberament dels companys tancats
al penal de Punta Carretas. El 18 de març de 1931 els tres
anarquistes
expropiadors catalans i Vicente Salvador Moretti, juntament a cinc
presos
comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadiren de la
presó de Punta
Carretas després d'haver excavat des dels banys un
túnel de 50 metres de
llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos
més, l'anarquista Aurelio Rom,
cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir elsúltims, van ser
interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat,
passava per sota
calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta
i carbó («El Buen
Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti,
qui serà el
veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per
José Manuel Paz, qui s'encarregarà
de la instal·lació elèctrica i de la
ventilació, i per Roscigna, Andrés
Vázquez
Paredes i Fernando Malvicini, anarquista del grup de Severino Di
Giovanni. Pocs
dies després, el 27 de març de 1931, arran d'una
delació, Roscigna, Moretti,
Vázquez Paredes, Paz i Malvicini van ser detinguts. Jutjats,
van ser condemnats
a sis anys de presó. El 31 de desembre de 1936, complida la
pena, les
autoritats uruguaianes aplicaren als penats l'«Edicte
d'Indesitjables» i van ser
expulsats cap a Buenos Aires i lliurats al Departament d'Ordre Social
argentí.
Paz va ser traslladat a Córdoba on finalment va ser
alliberat per un grup
anarquista que atacà la comissaria. L'última
notícia coneguda sobre Roscigna
fou el 25 de maig de 1937. A Roscigna, com a Vázquez Paredes
i a Malvicini, se
li va aplicar l'anomenada «Llei Bazán»–l'inspector general Fernández Bazán
establí com a norma per als seus subordinats la llei de«Primer, disparar;
després, preguntar»– i
van ser
assassinats i llançats al Río de la Plata. Mai no
es van trobar els seus
cadàvers.
Miguel
Arcángel Roscigna (1891-1937)
***
François
Bonnaud a començament dels anys vint
- François
Bonnaud: El 8 de maig de 1896 neix a Angers
(País del Loira, França) el
socialista, comunista i, després, anarquista i
anarcosindicalista François
Joseph Victor Bonnaud –a vegades el llinatge citat d'altres
maneres (Bonneau, Bonnot,
etc.). Son pare, ferrador, abandonà ell i sa mare i entre
1907 i 1916 es va veure obligat a treballar com a obrer
agrícola a la granja
d'uns oncles. El setembre de 1916, en plena Gran Guerra, va ser
incorporat al IV
Regiment de Zuaus establert al fort de Rosny-sous-Bois (Illa de
França, França),
on entrà en contacte amb el moviment pacifista i
revolucionari de la mà del
periòdic La Vague, i en
1919 va ser
desmobilitzat; aquesta experiència
bèl·lica el vacunà definitivament de
tot
patriotisme. El febrer de 1919 entrà a treballar en la«Companyia París-Orleans»
de ferrocarrils i participà activament en la gran vaga de
maig de 1920, fet pel
qual va ser acomiadat. En aquesta època, amb Maurice Faivre,
s'adherí al Comitè
per la III Internacional i a la socialista Secció Francesa
de la Internacional
Obrera (SFIO), per lluitar a favor de la Revolució russa.
Ben aviat va ser
nomenat secretari de la secció socialista de
Saint-Lô (Normandia, França) i
continuà militant, encara que acomiadat, en el Sindicat dels
Ferroviaris. Entre
juny de 1920 i març de 1921 treballà com a obrer
a la fusteria «Le Meuble
Massif» i a la fàbrica de productes
químics Gaubourg. Entre setembre de 1920 i
juliol de 1921 fou secretari del Comitè Sindicalista
Revolucionari (CSR) del
departament de Maine i Loira. El 29 d'octubre de 1920 es
casà. Després del
Congrés de Tours (Centre, França) de l'SFIO de
desembre de 1920, durant un
temps estigué afiliat a la Secció Francesa de la
Internacional Comunista (SFIC),
però ràpidament l'abandonà, rebutjat
tant pels caps del Partit com pel govern bolxevic.
Entre 1921 i 1923 fou secretari de redacció del
periòdic L'Anjou Communiste,
on defensà el sindicalisme revolucionari. El
novembre de 1921 va ser acomiadat de l'empresa Gaubourg i
retornà a «Le Meuble
Massif», esdevenint el gener de 1922 secretari del Sindicat
del Moble. En plena
escissió confederal, fou un dels fundadors de la
Unió Departamental de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU),
de la qual va ser nomenat
secretari. Dins de la CGTU ràpidament s'inclinà
per la tendència anarcosindicalista
de Pierre Besnard, sector que va fer costat en el I Congrés
Confederal de la
CGTU que es va celebrar entre el 25 de juny i el 2 de juliol de 1922 a
Sant-Etiève
(Arpitània), on representà els sindicats del
Moble, de l'Alimentació i dels
Metalls d'Angers. Durant el segon semestre de 1922, fou
secretari-tresorer de
la Unió Departamental Unitària (UDU) del
departament de Maine i Loira i del llibertari
Grup d'Estudis Socials (GES) d'Angers. A començament de 1923
fou el tresorer
del grup anarquista d'Angers, el qual s'adherí l'any
següent a la Unió
Anarquista (UA). Sembla que en el congrés de l'UDU del 8
d'abril de 1923 els
comunistes obtingueren la majoria, però ell en
restà secretari fins l'expiració
del seu mandat, el gener de 1924, i secretari del Sindicat del Moble
fins al
1932. Entre 1926 i 1927 fou el principal organitzador del
comitè local de
suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti.
Esdevingué la bèstia
negra dels comunistes locals, però, així i tot,
va ser proposat per formar part
de la delegació d'aquesta ciutat al IV Congrés de
la Internacional Sindical
Roja (ISR). Els comunistes portaven determinats opositors a l'URSS amb
la
finalitat de «convertir-los», però ell,
sabent el que l'esperava, preparà el
seu viatge amb el suport de Nicolaj Lazarévitch i d'Ida
Mett. El 10 de març de
1928 deixà França amb tren amb els delegats de la
CGTU i arribà a Moscou tres
dies després. Hi restà un mes, assistint a
nombroses sessions del congrés, però
va aprofitar sobretot per posar-se en contacte amb Pierre Pascal i sa
companya
Eugénie Roussakova, Francesco Ghezzi, Andreu Nin, Adrienne
Montégudet i
l'oposició llibertària clandestina, entre les
quals es trobava la vídua de
Piotr Kropotkin i la companya de Maksim Gorki. Ghezzi el va portar als
barris
obres i li va ensenyar una realitat soviètica molt distinta
a la del seu hotel
de luxe i de les visites cerimonials reservades als delegats
estrangers. Passà
clandestinament a França el manuscrit del fullet La dictature bolchevique vue par les anarchistes.
Dix ans de pouvoir
bolchevique, que va ser publicat per Ida Mett i Nicolaj
Lazarévitch al seu
retorn. De bell nou a Angers, cap el 15 d'abril de 1928,
redactà un llarg text
(«Une voix discordante dans le choeur des apologistes de la
dictature. Ce que
j'ai vu à Moscou») que va ser publicat per
lliuraments el maig de 1928 en Le Libertaire.
Aquest escrit redoblà
l'odi que sobre ell tenien els comunistes i descarregà la
repressió sobre
Ghezzi, que sabien que s'havia vist amb ell a l'URSS. El maig de 1929
Ghezzi va
ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de presó. La
situació dins de la
CGTU d'Angers esdevingué insostenible i el desembre de 1929
el
Sindicat de la
Fusta, que havia fet costat Bonnaud contra la difamació,
esdevingué autònom,
situació que es mantingué fins a la
reunificació
sindical de 1936, restant
Bonnaud secretari fins al 1932. A partir de 1929 es va consagrar
sobretot al
pacifisme dins de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau
(LICP) i en
1930 formà part de la Unió dels Propagandistes
Antireligiosos (UPA). Amic
d'Aristide Lapeyre, de Marcelle Capy, de Jeanne Humbert i d'altres,
organitzà
diverses conferències promogudes pel grup anarquista
d'Angers-Trélazé i,
especialment, les de Sébastien Faure. En 1932 va ser inscrit
en
el «Carnet B»
dels antimilitaristes. També en 1932 va ser nomenat carter
auxiliar de Postes,
Télégraphes et Téléphones
(PTT; Correos,
Telègrafs i Telèfons) a Veigné
(Centre,
France) i entre 1935 i 1944 s'encarregà de la
distribució
de la correspondència
a la petita localitat de Lublé (Centre, França).
En
aquesta època establa
afiliat a la Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària
(CGTSR) i col·laborava en Le
Combat
Syndicaliste i Le Flambeau.
En
1944 s'instal·là a Saint-Sylvain-d'Anjou.
Secretari del Sindicat de PTT, l'abril
de 1948 fou delegat al I Congrés de la CGT-Força
Obrera. Jubilat, s'adherí a la
Federació Anarquista (FA) i creà un
comitè local dels obrers laics, esdevenint
durant més de 10 anys delegat cantonal i departamental
d'Educació. François
Bonnaud, que es declarava «anarquista, sindicalista,
antimilitarista,
pacifista, anticlerical, higienista i
neomaltusià», va morir el 29 d'octubre de
1981 a Saint-Sylvain-d'Anjou (País del Loira,
França). El seu arxiu personal va
ser dipositat per sa filla Jacqueline Tharreau a finals de 2001 al
Centre
d'Història del Treball de Nantes (País del Loira,
França). Pòstumament, en
2008, es va publicar el seu llibre autobiogràfic Carnets de luttes d'un anarcho-syndicaliste
(1896-1945). Du
Maine-et-Loire à Moscou, redactat entre 1938 i
1945 perquè fos llegit per
sa filla Jacqueline.
- Ugo Fedeli:El
8 de maig de 1898 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia)
l'escriptor i propagandista anarquista Ugo Fedeli, també comHugo Treni
o G. Renti. Va començar a
treballar molt jove i va completar la seva
formació professional seguint cursos nocturns en una escola
tècnica. Va
començar a militar en els grups de joves llibertaris de
Milà («Franchi
tiratori» i «Ribelli milansesi») que
portaven campanyes antimilitaristes en contra
de la guerra de Líbia i va fer amistat amb alguns militants
que després seran
destacats, com ara Francesco Ghezzi i Carlo Molaschi. Immers en el
cercles
anarcoindividualistes, majoritaris al Milà de
l'època, representats per
Molaschi, Leda Rafanelli i Giuseppe Monanni, va participar activament
en les
lluites socials i en 1913, durant la vaga organitzada per
l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana (USI) va ser detingut per primera
vegada i fitxat per la
policia com a «anarquista perillós». Poc
abans d'esclatar la Gran Guerra, amb
Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Rafanelli i Molaschi, va editar
el
periòdic Il
Ribelle
(1914-1915), el gerent del qual va ser Giovanni
Fontanelli i que feia costat els anarquistes no intervencionistes; en
aquest
periòdic va publicar el seu primer article:«Abasso la guerra». En aquestaèpoca va ser requerit nombroses vegades per les seves
accions antimilitaristes.
En 1917, després d'haver fet feina alguns mesos com a obrer
militaritzat, va
ser cridat a files, i en nom dels «principis
tolstoians», va desertar. Detingut
a Suïssa, serà jutjat en 1919, juntament amb Luigi
Bertoni, en el procés de la«Bomba de Zuric», i expulsat de Suïssa
quan va ser declarat innocent després de
passar uns mesos empresonat. El novembre de 1919 va tornar a
Itàlia i va ser
amnistiat en 1920. Es va casar amb Clélia Premoli, la seva
companya de tota sa
vida, el juliol de 1920. Després serà un dels
fundadores i corresponsals d'Umanità
Nova i
també membre de la redacció de la revista Nichilismo (1920-1921),òrgan dels militants individualistes, el gerent de la qual
serà Giuseppe
Invernizzi. En 1921 a Milà funda el periòdic L'Individualista del qual
només se'n publicaren quatre números
perquè els redactors (Pietro Bruzzi,
Francesco Ghezzi i Ugo Fedeli mateix) i el gerent (Eugenio Macchi) van
ser
incriminats en el complot de l'atemptat del teatre Diana (23 de
març de 1921).
Després d'haver de recórrer tot Europa fugint
dels feixistes, va arribar a
Berlín amb Pietro Bruzzi. Després, amb Francesco
Ghezzi, i sota el nomb de Alfred
Fidler,
va marxar a Rússia. Amb Ghezzi i Bruzzi va representar a la
USI en el Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). A
l'Hotel Lux va
trobar Alexandre Berkman, Emma Goldman i alguns militants llibertaris
russos
encara no empresonats. Va estudiar la Revolució russa i va
col·laborar en Anarchiski
Vesnik,
però finalment va haver de fugir en 1923 de la
Unió Soviètica
perseguit. Va romandre a Berlín, treballant de carboner i
d'ajudant d'impremta,
i va participar com a delegat dels anarquistes russos en el
congrés de fundació
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i pel
qual serà detingut.
En 1924 va marxar a París, on va freqüentar el
cercle d'exiliats anarquistes
russos, entre ells Makhno i Volin, i va participar en els debats sobre
la«Plataforma d'organització de la Unió
General dels Anarquistes» (Plataforma
Arshinov). Amb Sébastien Faure, Séverin
Férandel i Buenaventura Durruti va ser
un dels fundadors de la Librairie Internationale, de les Editions
Anarchistes i
de La Revue
Internationale Anarchiste,
de la qual va ser el responsable
de la secció italiana d'aquesta revista trilingüe.
Va participar activament en
la campanya a favor dels militants anarquistes empresonats a la
Unió Soviètica,
com ara Ghezzi, i en altres campanyes (Castagna, Bonomini, Sacco i
Vanzetti,
etc.). Arran de l'atemptat comès el juny de 1924 pels
feixistes contra Giacommo
Matteoti, es va constituir a París el «Comitato
d'Azione Antifascista», que
arreplegava socialistes, republicans i anarquistes, i amb E. Abate,
Alberto
Meschi i A. Borghi va representar els darrers. També va
col·laborar en l'Encyclopédie
Anarchiste, de
Sébastien Faure, i va fundar les revistes Iconoclasta
i La Tempra (1924-1925) amb Virgilio
Gozzoli. En 1929 va ser expulsat de
França i després de Bèlgica. Entre
1927 i 1929 col·laborarà amb el diari La
Lotta Umana,
dirigit per Luigi Fabbri. En 1929 va marxar a Montevideo
(Uruguai), on va fundar la revista Studi Sociali (1930-1935) i va
prendre part en la fundació del Comitè
Internacional de Relacions Anarquistes
el 1931, sempre al costat de Luigi Fabbri. Va ser deportat a
Itàlia el desembre
de 1933 per la dictadura uruguaiana de Gabriel Terra i confinat a
l'illa de
Ponça, Colfiorito, Monteforte Irpino i Ventotene fins a
1943. Durant aquests
anys de presidi son fill de vuit anys morirà.
Esdevingué l'animador del Conveni
Interregional de la Federació Comunista
Llibertària Alta Itàlia (Milà, 1945),
presidí el Primer Congrés Anarquista a Carrara, i
va ser secretari de la
Federació Anarquista Italiana entre 1945 i 1952, i membre de
la Comissió de
Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) des de 1948. En 1951 va ser
contractat per Adriano Olivetti com a bibliotecari i organitzador de
cursos per
al Centre Cultural Olivetti. Col·laborà en una
gran quantitat de periòdics
llibertaris i en moltes publicacions sobre anarquisme, especialment en
estudis
bibliogràfics i biogràfics. Ugo Fedeli va morir
el 10 de març de 1964 mor a
Ivrea (Piemont, Itàlia). El seu arxiu i la seva gran
biblioteca personal estan
repartits entre l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam
i l'Arxiu Família Berneri de Regio Emília
(Itàlia).
***
George
Woodcock fotografiat per Senya Fléchine (Semo)
- George Woodcock:
El 8 de maig de 1912 neix a Winnipeg (Manitoba,
Canadà) l'escriptor, crític literari i
historiador anarquista George Woodcock.
De petit marxà amb sos pares a Anglaterra, on
estudià a la Sir William Borlase
School i al Morley College. Encara que de família humil,
guanyà una beca per
anar a la Universitat d'Oxford, però va rebutjar aquesta
oportunitat perquè
havia de reconèixer una observança religiosa i en
comptes d'això prengué una
feina d'empleat en el Great Western Railway. Al ferrocarril
començà a
interessar-se per l'anarquisme, pensament polític que
mantindrà durant tot sa
vida, escrivint diversos llibres sobre el tema (antologies, biografies,
estudis
històrics, etc.). En aquests anys s'introduí en
el món de la literatura i
conegué importants escriptors, com ara T. S. Eliot, Aldous
Huxley, Dylan
Thomas, Roy Campbell, Herbert Read, Julian Symons o Mulk Raj Anand.
Conegué
George Orwell després de mantenir dues discussions
públiques a través de les
pàgines de la publicació Partisan Review.
Orwell va escriure que en el
context d'una guerra contra el feixisme, defensar el pacifisme era«objectivament ser profeixista» i Woodcock
mantingué postures obertament
antimilitaristes; malgrat aquesta diferencia, esdevingueren bons amics
--anys
més tard, en 1966, Woodcock va escriure The
crystal spirit, un estudi
crític sobre Orwell que fou guardonat amb el Governor
General's Award. En
aquests anys col·laborà amb l'editorial
anarquista Freedom Press, treballant en
l'edició de War Commentary i de Freedom.
Durant la II Guerra
Mundial treballà en una granja com a objector de
consciència. En 1949 tornà a
Canada, instal·lant-se eventualment a l'illa de Sooke
(Vancouver, Colúmbia
Britànica), on fracassà con a granger. Amb el
suport d'amics pogué
traslladar-se a Vancouver, on finalment compra una casa a Kerrisdale.
Entre
1954 i 1955 ensenyà en la Universitat de Seattle i entre
1954 i 1956 realitzà
nombrosos guions radiofònics per a la Canadian Broadcasting
Corporation (CBC). En
1955 aconseguí un càrrec de professor associat al
departament d'anglès de la
Universitat de la Colúmbia Britànica, on va
romandre fins a la dècada dels
setanta. En aquesta prolífica època
començà a escriure llibres de viatges,
poesia, assaig, traduccions, crítica literària,
biografies, així com obres
sobre l'anarquisme. En 1959 fundà el periòdic Canadian
Literature, la
primera revista dedicada a la literatura canadenca. En 1962
publicà una de les
seves obres més reconegudes Anarchism: a history
of libertarian ideas and
movements. Durant sa vida obtingué nombrosos
premis, com a la beca de la
Royal Society of Canada (1968), el Premi Molson (1973) o la medalla de
la UBC a
la biografia més popular (1976). Però
només acceptà premis atorgats pels seus
col·legues, rebutjant els emesos per l'Estat canadenc, com
ara l'Ordre de
Canadà; l'única excepció fou el Premi
Llibertat de la ciutat de Vancouver, que
acceptà en 1994. Cap al final de sa vida
s'interessà força per la difícil
situació del poble tibetà i viatjà a
l'Índia, on estudià el budisme, féu
amistat amb el Dalai Lama i creà la Tibetan Refugee Aid
Society (Societat
d'Ajuda als Refugiats Tibetans). Amb sa dona, l'artista Ingeborg Linzer
(Inge),
creà la Canada India Village Aid (Ajuda a les AldeesÍndies de Canadà), que
patrocina projectes de suport a les zones rurals índies. Amb
aquestes dues
organitzacions va fer realitat la seva idea de cooperació
voluntària entre els
pobles al marge de les fronteres estatals. També
creà un fons d'ajuda econòmica
per als escriptors canadencs necessitats. És auto d'Anarchy or chaos (1944), The
incomparable Aphra (1948), Ravens and prophets
(1952), Anarchism:
a history of libertarian ideas and movements (1962), Faces
of India: a
travel narrative (1964), The crystal spirit: a
study of George Orwell
(1966), The Doukhobors (1968, amb Ivan Avakumovic),The Hudson's Bay
Company (1970), The anarchist prince: a
biographical study of Peter
Kropotkin (1971, amb Ivan Avakumovic), Into Tibet:
the early british
explorers (1971), Victoria (1971), Dawn
and the darkest hour: a
study of Aldous Huxley (1972), Rejection of
politics and other essays on
Canada, canadians, anarchism and the world (1972), Canada
and the
canadians (1973), Who killed the British Empire?:
an inquest (1974),Amor de Cosmos: journalist and reformer (1975), Gabriel
Dumont: the
Métis chief and his lost world (1975), South
Sea journey (1976), Peoples
of the Coast: the indians of the Pacific Northest (1977), The
anarchist
reader (1977, editor), Anima, or, Swann grown old:
a cycle of poems
(1977), Two plays (1977), The world of
canadian writing: critiques
and recollections (1980), 100 great canadians
(1980), Confederation
betrayed! (1981), The meeting of time and space:
regionalism in canadian
literature (1981), Taking it to the letter
(1981), The University
of British Columbia: a souvenir (1986, amb Tim Fitzharris), Northern
spring: the flowering of canadian literature in english
(1987), Pierre-Joseph
Proudhon: a biography (1987), Caves in the desert:
travels in China
(1988), The Purdy-Woodcock letters: selected correspondence
(1964-1984)
(1988), William Godwin: a biographical study
(1989), A
social history
of Canada
(1989), Powers
of observation
(1989), The century
that
made us: Canada (1814–1914) (1989), British
Columbia: a history of the
province
(1990), Tolstoy
at Yasnaya Polyana and
other poems
(1991), Anarchism
and anarchists: essays
(1992), The
cherry tree on
Cherry Street and
other poems
(1994), entre d'altres. George Woodcock va morir
el 28 de gener de 1995 a
Vancouver (Colúmbia Britànica,
Canadà). En
1998 George Fetherling li
dedicà una biografia: The gentle anarchist: a life of
George Woodcock.
- Eduard Josep
Esteve: El 8 de maig de 1916 neix a
Casinos (Camp de Túria, País
Valencià), en una família de paletes, el militant
anarcosindicalista Eduard Josep Esteve, també conegut sota
els pseudònims de Germen, Germen
Esteve i José López Aguado.
Orfe de mare als nou anys, va deixar l'escola quan en tenia 11. El
març de 1931 es trasllada a València, on va queda
força impressionat amb la
proclamació de la II República.
Després de la lectura de Malatesta i de
Kropotkin es va declarar anarquista i va ingressar en el Sindicat de la
Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Atret pel naturisme,
participarà també en el grup esperantista«Libera Vivo», on militen destacats
membres de les Joventuts Llibertàries valencianes. Membre
del grup juvenil
anarquista de Vega Alta, va ser nomenat delegat a la
Federació Local de les
Joventuts Llibertàries. Després seria nomenat
secretari general de les
Joventuts Llibertàries locals i provincials, en
substitució de Manuel Morell
Milla, fins al final de la Guerra Civil. El juliol de 1936 va
intervenir en
l'assalt de les casernes de l'Alameda i amb Alorda va requisar els
locals per a
la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL); dies després, va ser
reelegit secretari de l'FIJL de València, càrrec
que mantindrà durant tota la
guerra llevat d'uns mesos que va estar en la Brigada 82 al front de
Terol. En
acabar la guerra, atrapat a Alacant, va patir empresonament als camps
de Los
Almendros i Albatera, fins que amb l'ajuda del grup «Libera
Vivo» i del Comitè
Nacional de Pallarols, va aconseguir arribar a Barcelona i passar la
frontera
per La Pobla de Lillet. Tancat durant un mes a Perpinyà, va
ser enviat al camp
de Sant Cebrià i després, amb Juan
Zafón Bayo i Eleuterio Quintanilla Prieto, a
una companyia de treballadors a la frontera belga. Enfonsat el front
gal, va
creuar mitja França fins que va ser apressat i tancat a
Vernet i Argelers.
Reincorporat en la 21 Companyia, va marxar a l'arsenal de Mably i, un
cop
l'arsenal va ser requisat pels alemanys, va viure a La Rochelle i a
Bordeus,
ciutat d'on va intentar fugir en quatre ocasions durant els quatre
mesos que va
romandre. Va aconseguir finalment fugir a Tolosa de Llenguadoc i es va
unir a
la Xarxa Ponzán en 1941. A finals de 1942 va entrar a
Espanya com a responsable
d'un grup de la xarxa de Ponzán. Quan va caure Francisco
Ponzán Vidal, va
restar a Barcelona, mesclat entre els treballadors de la capital
catalana. En
1945 va ser membre del Comitè Local de la CNT barcelonina,
però va ser detingut
i alliberat gairebé immediatament, incorporant-se de bell
nou al Comitè
Regional de Catalunya de la CNT. Aquell mateix any, es va unir al
Comitè
Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, amb el
qual trencarà en
1946 per ser contrari a mantenir contactes amb l'exili. A mitjans de
1946 va
col·laborar amb el Comitè Regional de la CNT de
Félix Carrasquer, dedicant-se
sobre tot a la reorganització de les comarques barcelonines.
Més tard va formar
part del Comitè Regional català d'Hermes Piquer
Fargas i va assumir la
secretaria general el desembre de 1946, quan encara era secretari de la
Federació Local barcelonina, en uns moments de forta empenta
confederal. Però
el 20 de maig de 1947 és detingut i empresonat durant dos
anys a la presó Model de Barcelona. En llibertat condicional
a partir de
1949, es va afiliar
al Sindicat d'Espectacles de la CNT, del qual arribarà a ser
president en 1952.
Aquest mateix any va ser empresonat i jutjat en consell de guerra amb
altres companys confederals a Madrid el 5 de febrer de 1954, va
condemnat a quatre anys, dels
quals
complirà dos. Un cop alliberat, tornarà a
treballar en el mateix ram, quan ja
el declivi confederal és un fet. Durant la dècada
dels 60 va participar, amb
Ginés Camarasa, en la reconstrucció d'un
comitè nacional cenetista, després del
període de Juan José Gimeno, convocant un Ple
Nacional de Regionals del qual va
sortir elegit Ismael Rodríguez. Quan va esclatar el«cincpuntisme», que va
suposar la ruptura de la unitat cenetista en l'interior, Esteve va
condemnar
l'aventura. Anys més tard, com a membre del
Comitè Regional de Catalunya va ser
delegat a la Comissió de Relacions de França.
Durant el període de Cipriano
Damiano González, per discrepància amb l'exili,
va abandonar tota tasca
orgànica. En 1976 va retornar a la lluita i va ser elegit
per a representar el
Sindicat d'Espectacles de Barcelona en el V Congrés,
però es va negar a
participar per no estar d'acord amb l'altre delegat. Després
de la ruptura
confederal es va marginar, però sempre atent
d'evolució de la CNT. Durant els
seus últims anys va col·laborar en la revista Polémica.
Eduard Josep Esteve va morir el 29 de desembre de 1996 a Barcelona
(Catalunya) i va ser dels no molt nombrosos militants que va romandre a
l'Espanya franquista i sempre va defensar les prerrogatives de
l'interior sobre
les de l'exili.