Anarcoefemèrides del 18 de març
Esdeveniments
Els canons del 18 de març, de Tardi
- Comença la Comuna de París: El 18 de març de 1871 comença la insurrecció popular que va instaurar la Comuna de París (França). Mentre que París és assetjada pels exèrcits prussians, Thiers, president del govern de Defensa Nacional, ordena a un exèrcit de 20.000 soldats regulars d'anar a recuperar els canons que es troben en posició a les altures de Montmartre; però la població, especialment un gran contingent de dones, que s'oposà a la mesura, envolta la tropa. El general Lecomte ordena el foc, però els soldats es neguen a disparar i el detenen juntament amb el general Thomas, excomandat de la Guàrdia Nacional que havia disparat els treballadors en 1848. Ambdós són afusellats per la gentada enfurida; és el començament de la revolució. Grups d'insurgents s'escampen per la ciutat i les autoritats atemorides es repleguen catastròficament a Versalles. Els revolucionaris s'avenen i els blanquistes proposen marxar sobre Versalles per derrocar el govern, però malauradament aquest idea no és seguida. La Comuna de París es proclamarà el 28 de març.
***
La bandera roja
- Manifestació de la Bandera Roja: El 18 de març de 1877, en una manifestació que commemora l'aniversari de la Comuna de París que recorre els carrers de Berna (Berna, Suïssa), es produeixen enfrontaments a la plaça de l'Estació entre els obrers de la Federació del Jura armats amb bastons --escalivats que cada any siguin atacats per matons pagats pel poder-- i la policia sabre en mà, malgrat que la manifestació va ser autoritzada pel governador civil, però amb la prohibició expressa de no portar cap bandera roja. El motiu que engegà l'acarament va ser l'intent per part de la policia de prendre la bandera roja que portava l'anarquista Adhémar Schwizguébel. En aquesta manifestació es va cantar per primer cop la coneguda cançó anarquista Le Drapeau Rouge, de Paul Brousse, sobre text de James Guillaume, basada en la música d'una cançó patriòtica suïssa (Armons-nous enfants de l'Helvétie). Aquest primer enfrontament a Suïssa entre anarquistes i policia donarà lloc a un procés on una trentena de manifestants seran condemnats a penes entre 10 i 60 dies de presó. Aquest fet històric serà finalment conegut com la«Manifestació de la Bandera Roja» i significarà la radicalització de la Federació del Jura.
***
La bandera negra, gravat de Falké
- Adopció de la bandera negra: El 18 de març de 1882, durant un míting a la sala Flavié de París (França), Louise Michel, desitjant dissociar-se clarament dels socialistes autoritaris i dels parlamentaristes, es pronuncia sense ambigüitat per l'adopció del la bandera negra per als anarquistes:«Ja n'hi ha prou de bandera roja, banyada amb la sang dels nostres soldats. Enarboraré la bandera negra, portant dol pels nostres morts i per les nostres il·lusions.» Un any més tard, el 9 de març de 1883, brandirà un vell pedaç negre fermat al pal d'una granera durant una manifestació d'aturats, fet que li portarà la detenció. El 12 d'agost de 1883, un periòdic editat a Lió (Arpitània) portarà el títol Le Drapeau Noir.
***
Portada
del primer número de L'Anarchia
- Surt L'Anarchia: El 18 de març de 1890 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana L'Anarchia. Esce quando può (L'Anarquia. Surt quan pot). El periòdic va ser fundat per la colònia anarquista italiana exiliada a Marsella, força nombrosa aleshores, i que es reunia diàriament al «Bar de la Dégustation», al 30 Quai du Port. Entre els militants d'aquesta colònia destacaven Alfredo Baccherini, Decimo Garinei, Gorini, Gaetano Naglia, Ugo Parini, Salvatore, Ermenegildo Vaccari i Victor Villagi, tots relacionats amb aquest periòdic. La publicació no portava preu i convidava els lectors a decidir amb total llibertat la forma de participar-hi en el finançament. Només va sortir un altre número, l'abril de 1890, per manca de cabals i perquè Naglia va ser condemnat a un mes de presó arran de ser detingut portant dinamita. El gerent del primer número, consagrat sobre tot a la Comuna de París, fou Charles Mercier i el del segon Louis Morel, francesos ambdós. La tresoreria la portà Victor Villagi. Publicà alguns textos en francès. Només un article va ser signat, el poema Justice, de Théodore Jean.
***
Portada
del primer número d'A
Gréve
- Surt A Gréve: El 18 de
març de 1908,
aniversari de la Comuna de París, surt a Lisboa (Portugal)
el primer número del
diari sindicalista revolucionari A
Gréve.
Diario operario da manhã.
Era l'òrgan d'expressió del Grup de Propaganda
Social (GPS), format per
treballadors anarquistes i socialistes i fortament influenciat pel
sindicalisme
revolucionari francès. Evaristo Ferreira fou el seu gerent
responsable i com a
principal redactor tenia a Alexandre Vieira. El periòdic
estava dirigit i
editat per un col·lectiu de redactors i de
tipògrafs que treballaven
gratuïtament i en condicions gairebé artesanes i es
distribuïa als carrers
lisboetes; també hi participaven treballadors i estudiantes,
molts dels quals
havien participat en la primera vaga d'estudiants l'any anterior. El
diari
advocava per una convergència entre socialistes i
anarquistes i, malgrat es va
fundar 15 dies abans de les eleccions legislatives de 1908, es
mantingué
totalment independent de qualsevol grup polític i no
mostrà preferència per cap
candidat. Aquesta publicació i el seu grup editor fou el
catalitzador del
Congrés Sindicalista i Cooperativista de 1909 i de la
intensa lluita obrera que
donà lloc a la Revolució del 5 d'octubre de 1910
i a la instauració de la I
República portuguesa. Hi van col·laborar, entre
ells alguns socialistes, José
Fernandes Alves, Ladislau Batalha, César Nogueira, Augusto
César dos Santos, António
José de Ávila, Pinto Quartim, Jorge Coutinho,
Hilário Marques, João Pedro dos
Santos, Francisco Cristo, José Benedi, Alexandre Vieira,
Luís Calvet de
Magalhães, Campos Lima, José Benedy,
José Falcão, Deolinda Lopes Vieira,
Rosalina Ferreira i Lucinda Tavares, entre d'altres. Durà quatre mesos
i en sortiren 147 números. El 4 d'agost de
1917 sortí una nova època del
periòdic, amb el subtítol «Setmanari
obrer
sindicalista» i amb Carlos José de Sousa com a
director i redactor principal,
que durà dos anys.
***
L'atemptat
d'Schinàs segons un dibuix de l'època
- Atemptat d'Schinàs:
El 18 de març de 1913, a prop de la Torre Blanca de
Tessalònica (Macedònia, Grècia),
l'anarquista Alexandros Schinàs (Alekos)
assassina d'un precís tret el rei Jordi I de
Grècia, de visita a aquesta ciutat
que havia estat recentment presa per l'exèrcit grec en la
guerra contra
Bulgària. Detingut, Schinàs fou torturat per la
policia amb la finalitat de
fer-li confessar els noms de pretesos còmplices. El 6 de
maig d'aquell any va
ser trobat defenestrat des del tercer pis de la comissaria de
Tessalònica;
difícil saber si es va suïcidar per fugir de les
tortures o fou llançat al buit
per la policia.
***
Carboneria"El Buen Trato" on es planejà i materialitzà la fuita
- Evasió de Punta Carretas: El 18 de març de 1931 al penal de Punta Carretas, a Montevideo (Uruguai), tres anarquistes expropiadors catalans, Jaime Tadeo Peña, Agustí García Capdevila i Pere Boadas Rivas, i Vicente Salvador Moretti --que havien estat detinguts el 9 de novembre de 1928 després de l'atracament de la Oficina de Canvi Messina--, juntament a cinc presos comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadeixen d'aquesta cèlebre presó després d'haver excavat des dels banys un túnel de 50 metres de llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos més, l'anarquista Aurelio Rom, cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir els últims, van ser interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat, passava per sota calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta i carbó («El Buen Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti, qui serà el veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per José Manuel Paz, qui s'encarregarà de la instal·lació elèctrica i de la ventilació, i per Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Parades i Fernando Malvicini. Una pancarta palesava l'ajuda anarquista: «La solidaritat entre els anarquistes no és una simple paraula escrita.»
***
Ressenya
del míting apareguda en El Heraldo de Madrid
del 19 de març de 1931
- Míting pro
amnistia: El 18 de març de 1931 se celebra a la
Casa del Poble de Gijón
(Astúries, Espanya) un míting pro amnistia. Hi
van parlar Segundo Blanco
González, Niceto de la Iglesia, Dionisio Morán,
Mariano Merediz i Eduardo
Barriobero y Herrán. Els oradors demanaren una amnistia
general, indult i
revisió dels processos en els quals molts de companys
anarcosindicalistes i
anarquistes van ser condemnats per delictes comuns que no havien
comès. Es redactà
un telegrama dirigit a Juan Bautista Aznar-Cabañas,
president del Consell de
Ministres, demanant-li l'amnistia. A l'acte assistiren al voltant de
5.000
persones. Els actes demanant l'amnistia van ser molt nombrosos en els
mesos
anteriors a la proclamació de la II República
espanyola.
***
Capçalera de L'Internazionale
- Surt L'Internazionale: El 18 de març de 1966 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del bimensual anarquista L'Internazionale. Quindicinale Anarchico. La capçalera va ser creada en 1901 per Errico Malatesta. La periodicitat va canviar de bimensual a mensual, per acabar en bimestral. Va portar dos subtítols més: «Periodico anarchico» i «Periodico anarchico iniziato da Errico Malatesta nel 1901». El gerent responsable va ser Pio Turroni i el director Luciano Farinelli. Van col·laborar Massimo Luciano Consoli i Adelchi Pantaloni, entre molts altres. S'imprimia a Casa Malatesta d'Ancona. L'últim número va ser el de març i abril de 1993.
***
Especial sobre Agustín Rueda en la Soli
- Enterrament d'Agustín Rueda: El 18 de març de 1978 és enterrat a Sallent (Bages, Catalunya) el jove anarquista, assassinat a cops a la presó de Carabanchel (Madrid), Agustín Rueda Sierra. Des de primeres hores del matí la situació a Sallent i a tota la conca minera era de vaga general. Els establiments comercials obriren durant algunes hores per evitar el desproveïment durant el cap de setmana. Sobre les quatre de la tarda es van concentrar més de 3.000 persones al barri miner de La Botjosa, on havia viscut Agustín Rueda. La comitiva va cobrir després en absolut silenci els dos quilòmetres que separen aquesta zona del centre de la localitat. Una bandera roja i negra de la CNT i una altra negra anarquista, així com diverses pancartes al·lusives a la mort d'Agustín Rueda, presidien la manifestació. Els manifestants no van corejar cap eslògan. Una comissió es va dirigir fins al dipòsit de cadàvers i portà a coll el fèretre, cobert amb una bandera de la CNT, fins el nínxol on el cadàver va ser inhumat. Enric Marcos, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va pronunciar unes paraules de condemna de l'assassinat del jove llibertari i els presents entonaren A les barricades. El sepeli va ser constantment vigilat per forces de la Guàrdia Civil. Aquest mateix dia també es va conèixer el text d'una carta oberta que Agustín Rueda havia dirigit a l'opinió pública a través d'un excompany de cel·la de la presó de Girona, on havia estat internat abans de ser traslladat a la de Carabanchel. En aquesta carta Agustín Rueda denunciava la política del Govern en matèria penitenciària, que no ha millorat les condicions de vida, alimentació, assistència mèdica, cultura i tractament que els presos reben. També fa una crida a la societat i subratlla el caràcter no perillós dels presos comuns, que han arribat a la seva situació a conseqüència del feixisme; demana una oportunitat perquè els reclusos puguin rehabilitar-se, així com un indult que els brindi la possibilitat de transformar-ne l'existència en llibertat com un dret que els pertany. La carta acaba reiterant la petició d'indult, la reforma del codi penal i del sistema d'institucions penitenciàries i la legalització de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL).
***
Ressenya
sobre el míting apareguda en el periòdic
madrileny Hoja
del Lunes del 19 de març de 1979
- Míting
confederal: El 18 de març de 1979 se celebra a
la plaça de toros de Vista
Alegre, al barri de Carabanchel de Madrid (Espanya), un
míting de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Intervingueren
Frederica Montseny, que
parlà sobre el «terrorisme d'Estat», i
l'exsecretari del Comitè Nacional
confederal Juan Gómez Casas, que va fer una
crítica dels resultats electorals i
de la repercussió que aquests podrien tenir en les
condicions laborals i
sindicals dels treballadors.
Naixements
Lucien Descaves
- Lucien Descaves: El 18 de març de 1861 neix a París (França) l'escriptor i periodista llibertari Lucien Descaves. El 18 d'agost de 1887 va signar amb Paul Margueritte, Paul Bonnetain, J. H. Rosny i Gustave Guiches, escriptors naturalistes lligats al periòdic Grenier d'Edmond de Goncourt, un manifest, publicat en Le Figaro, contra Émile Zola («Manifest dels Cinc») quan aquest va publicar la seva novel·la La Terre; el manifest reconeix el talent de Zola, però se li acusa de vulgar, de poc seriós i de comercial. En 1889 va publicar la seva novel·la antimilitarista Sous-offs, basada en les seves experiències quan va fer el servei militar, que va acabar com a sergent major, i per la qual va ser jutjat en l'Audiència de París per «injúries a l'Exèrcit i ultratges als bons costums», però finalment va ser absolt el 15 de març de 1890. Després va fer altre obres en el mateix estil, jutjades per alguns com a excessivament violentes i per altres com a brutalment sinceres. Va ser redactor del periòdic L'Aurore quan va esclatar l'afer Dreyfus, a qui va fer costat. En 1900 va formar part, amb Paul Adam, Jean Ajalbert, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, d'un «Comitè per l'organització d'un Congrés Internacional d'Art Social». En 1901 va publicar La Colonne i en 1913 Philémon, vieux de la vieille, novel·les inspirades en la Comuna de París, sobre la qual serà un especialista i un important recopilador de documentació sobre el tema. Entre 1924 i 1940 va publicar setmanalment una crònica parisenca en el periòdic de Buenos Aires (Argentina) La Prensa. En 1927 va signar, juntament amb Alain, Louis Guilloux, Henry Poulaille, Jules Romains, Séverine i altres, la petició contra la«Llei sobre l'organització general de la nació per a temps de guerra», apareguda el 15 d'abril d'aquell any en la revista Europe, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'expressió. Entre 1927 i 1946 va ser president de la «Société J.-K. Huysmans». Fou secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes. Va ser un dels membre fundadors de l'Acadèmia Goncourt i del Consell de Vigilància de l'Administració General de l'Assistència Pública de París. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'En Dehors,Albums des Temps Nouveaux, Les Hommes d'aujoudh'ui, L'Almanach de la Révolution, L'Ennemi du Peuple, L'Étoile Socialiste, Les Temps Nouveaux, Supplément Littéraire de La Révolte, La Bataille Syndicaliste, Le Grand Soir,L'Amnistie, etc. Va escriure nombroses novel·les i obres de teatre de temàtica llibertària --La cage (1898), La clairière (1900), Les oiseaux de passage (1904), etc.--, algunes en col·laboració (Georges Darien, Maurice Donnay, René Vergught, P. Bonnetain, etc.). Va editar les obres completes de J. K. Huysmans i Les souvenirs d'un révolutionnaire (1902) de Gustave Lefrançais. Altres obres seves són La Teigne (1886) --on farà un homenatge a son pare,gravador en talla dolça--, La Caserne, misères du sabre (1887),La Pelote (1888), Les Chapons (1890), Les Emmurés (1894), En villégiature (1896), Soupes (1898), La vie douloureuse de Marceline Desbordes-Valmore (1910), Ronge-Maille vainqueur (1920), L'Hirondelle sous le toit (1924), entre d'altres. En 1946 va publicar la seva autobiografia, Souvenirs d'un ours. Lucien Descaves va morir el 6 de setembre de 1949 a París (França). El seu importat arxiu documental sobre la Comuna de París va ser adquirit en 1936 per l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Giuseppe
Luppi
- Giuseppe Luppi: El
18 de març de 1875 neix a Mirandola
(Emília-Romanya, Itàlia) el ferrer anarquista
i anarcosindicalista Giuseppe Luppi. Sos pares es deien Giovanni Luppi
i
Zeffira Mazzola. Començà a destacar a finals del
segle en el moviment
anarquista i en 1894 va ser condemnat per «crits
sediciosos». A començaments
del segle XX fou un dels promotors del moviment sindicalista de la
Baixa Mòdena.
Participà activament en la Cambra del Treball de Mirandola,
on ocupà càrrecs de
responsabilitat en la seva directiva, i participà en
congressos sindicals
esdevinguts a la província de Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). En el
Congrés
per la Unitat Sindical del 19 de gener de 1913, promogut per la Cambra
del Treball
de Mòdena, Carpi i Mirandola, presentà la
ponència dels anarquistes de Mòdena
que proposava la llibertat per a que cada sindicat es pogués
adherir a la
Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació
General del Treball) o a
la Unió Sindical Italiana (USI), creant així unaúnica Cambra del Treball provincial,
ponència que va ser rebutjada i que donà lloc a
la divisió del moviment obrer
de Mòdena en dues Cambres del Treball provincials, una
d'orientació socialista
i altra sindicalista revolucionària. El maig de 1920
participà en el robatori
de metralletes organitzat pel moviment anarquista de Mòdena
per a defensar-se
en les manifestacions obreres; detingut l'1 de juny d'aquell any, va
ser jutjat
per aquest fet i absolt. Va ser nomenat secretari de la sucursal a
Mirandola de
la Cambra del Treball Sindicalista de Mòdena i amb Giovanni
Bassoli, més tard
assassinat pels feixistes, fou un dels màxims exponents del
moviment anarquista
local. A mitjans dels anys vint, va ser un dels pocs anarquistes que
restaren
actius a la Baixa Mòdena. Entre el 28 i el 29 de juny de
1925 participà, amb
Vincenzo Chiossi, en el clandestí Congrés de
l'USI celebrat a Gènova (Ligúria,
Itàlia), celebrat per reorganitzar el moviment sindicalista
revolucionari. En
1934 va ser esborrat de la llista de subversius ja que segons la
policia no
participava en activitats polítiques. Arran de la caiguda
del feixisme, el
juliol de 1943, el antifeixistes de Mirandola el posaren al capdavant
de les organitzacions
sindicals lliures i formà part del Comitè de
Coordinació Unitari Antifeixista.
Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari de la
Cambra del Treball de
Mirandola i sembla que s'acostà al Partit Comunista
Italià (PCI). Giuseppe
Luppi va morir el 18 de setembre de 1952 a Mirandola
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Notícia
del processament de Pierre Le Flaouter apareguda en el
periódic Le
Populaire de Paris del 22 de març de 1924
- Pierre Le Flaouter: El 18 de març de 1884 neix a An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya) l'anarquista i sindicalista revolucionari Pierre Marie Le Flaouter, conegut com Flotter. Entre 1906 i 1907, durant el seu servei militar, assistí nombroses vegades vestits de militar d'Artilleria a la Borsa del Treball d'An Oriant i participà en la creació de les Joventuts Sindicalistes. Un cop llicenciat, esdevingué carter rural a Plourin (Cantó de Ploudalmézeau, Bretanya), on era considerat com un «republicà avançat». A finals de 1909 entrà com a obrer auxiliar a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i s'instal·là en aquesta població. Cap el 1911 esdevingué secretari del Sindicat de la Construcció i, segons la policia, fomentà totes les vagues de la construcció que tingueren lloc a la localitat en aquells anys. El febrer de 1913 va ser nomenat dipositari del periòdic L'Ouest-Éclair, a Le Mans (País del Loira, França). El 17 de maig de 1910 es va casar a Brest amb Louise Rannou i pocs dies després, 24 de maig, va ser inscrit per les autoritats franceses en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la Gran Guerra, sota el nom de Flotter, col·laborà en Le Libertaire. El març de 1923 va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa Social (CDS), que ràpidament es va transformar en el Comitè General per l'Amnistia (CGA). El desembre de 1923 abandonà el citat càrrec. En aquesta època regentà una llibreria al número 46 del bulevard Beaumarchais de París (França) i esdevingué confident de la policia, tenint com a enllaç de la Prefectura de Policia l'inspector general Auguste Lannes, cunyat de Raymond Poincaré, aleshores president del Consell de Ministres francès. Implicat en l'«Afer Daudet», molts consideraren, entre ells André Colomer, que havia estat ell qui havia denunciat Philippe Daudet a la policia i que aquesta l'havia assassinat; en 1925 publicà la seva versió dels fets en el llibre Comment j'ai tué Philippe Daudet. Contribution personnelleà l'enquête sur la mort d'un jeune homme. El 21 de gener de 1925 va ser condemnat a sis mesos de presó i a 2.000 francs de multa per «tràfic d'objectes obscens i ultratge a les bones costums» arran d'haver trobar el soterrani de la seva llibreria parisenca una col·lecció d'obres i gravats considerats pornogràfics. Un mes després, abandonà París i marxà cap a Nantes (País del Loira, França). Cap el 1927 va fer de pastisser a Douarnenez (Douarnenez, Bretanya). En 1935 figurava en una llista d'anarquistes del Baix Loira, on es citava que treballava de venedor ambulat i vivia a Nantes. Posteriorment es traslladà a Vertou i es relacionà amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA). En 1979 la revista La Bretagne Réellle li publicà el llibre Pour vivre très vieux en bonne santé! Pierre Le Flaouter va morir l'1 de juny de 1981 a Vertou (País del Loira, França). Segons May Picqueray, va morir portant-se el secret d'«Afer Daudet».
***
Notícia
de la detenció de Paul Jupin apareguda en el diari
parisenc Le
Journal del 8 de desembre de 1909
- Paul Jupin: El
18 de març de 1889 neix a Amiens (Picardia,
França) l'anarcoindividualista i
antimilitarista Paul Bernard Jupin. Es guanyava la vida fent de
serraller i el
7 de desembre de 1909 va ser detingut per haver aferrat cartells
antimilitaristes als murs de Pont-Sainte-Maxence (Picardia,
França) i tancat a
Senlis (Picardia, França). Inscrit en el «Carnet
B» dels antimilitaristes del
departament de Mosa (Lorena, França), fou xofer
d'automòbil a Avocourt (Lorena,
França). L'1 de juliol de 1924 va ser esborrat del«Carnet B», perquè segons la
policia, deixà de fer propaganda anarquista i
antimilitarista. L'octubre de
1924 abandonà Mosa i marxà cap al departament del
Nord o d'Oise. Desconeixem la data i el lloc de defunció.
***
Ernesto Bonomini
- Ernesto Bonomini: El 18 de març de 1903 neix a Pozzolengo (Llombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i activista anarquista Ernesto Bonomini. De ben jovenet es va interessar per les idees socialistes i esdevé un actiu antimilitarista. Quan s'engeguen les persecucions feixistes, emigra a França (1922). A París esdevé anarquista i el 20 de febrer de 1924 en un restaurant parisenc, assassina a trets de revòlver Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor a París del periòdic feixista L'Italie Nouvelle. Detingut després d'aquest atemptat, pel qual s'arriscava a la pena de mort, va ser jutjat el 24 d'octubre de 1924 a l'Audiència del Sena, on va declarar que amb aquest atemptat volia venjar totes les víctimes del feixisme i que no tenia cap simpatia pel comunisme, que perseguia els anarquistes russos com feia el feixisme italià. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats, pena que serà commutada per presó simple. Alliberat el 20 de febrer de 1932, serà expulsat de França en juny. Es va refugiar a Bèlgica alguns mesos abans de retornar a França on va treballar a Lille, a la Llibreria Moderna del seu company Umberto Marzocchi. Detinguts l'abril de 1933, seran condemnats a un mes de presó. De bell nou a París, va ser novament arrestat, a la qual cosa va respondre amb una vaga de fam que va tenir molt de ressò. En 1935 va participar a París en el congrés dels anarquistes italians exiliats. A finals de juliol de 1936 parteix cap a Espanya i pren part activa en la revolució i en la lluita contra el franquisme, formant part del grup «Els Amics de Durruti» i denunciant en el periòdic Guerra di Classe la liquidació dels anarquistes per part dels estalinistes --més tard, en 1947, en Volontà escriurà les seves memòries sobre el Maig de 1937. En abril de 1938 assisteix a París, sota nom fals, a una reunió anarquista, però és detingut i condemnat a un any de presó per haver violat el decret d'expulsió. És internat en el camp de Rieucros i, després d'evadir-se l'abril de 1939, passa a Bèlgica i després al Canadà i als EUA, on trobarà feina de tapisser als estudis cinematogràfics de Hollywood. Als Estats Units continuarà amb la seva tasca antimilitarista i col·laborarà en la premsa llibertària sota el pseudònim de Dick Perry. Ernesto Bonomini va morir el 6 de juliol de 1986 a Miami (Florida, EUA).
***
Gabriel Rebolé Redín
- Gabriel Rebolé Redín: El 18 de març de 1915 neix a Nabaskoze (Zaraitzu-Erronkari, Navarra) el militant anarcosindicalista Gabriel Rebolé Redín, a vegades citat com Rebolet. Es va criar a Irunberri (Irunberrialdea, Navarra). D'antuvi agricultor, en 1932 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Pasaia-Errenteria de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Sant Sebastià, durant la guerra lluità en el Batalló Malatesta com a tinent de metralladores als fronts de Guipúscoa, Biscaia, Santander i Astúries. Quan va caure Astúries, passà a França i arribà amb un pesquer a Barcelona, on s'enrolà com a tinent en la 87 Brigada del Cos de Carrabiners, que lluità a Terol, i acabà de tinent en la Brigada 211, que combaté als sectors de les Coves de Vinromà i de Móra de Rubiols i al front de Sogorb. Més tard va prestar servei en la 126 Brigada de la 26 Divisió. L'abril de 1939 caigué pres a València i, després d'una temporada a Irunberri, fou jutjat en consell de guerra el 14 de setembre de 1939 a Pamplona per«adhesió a la rebel·lió»; el fiscal li demanà 26 anys i vuit mesos i el«defensor» obtingué la pena de mort a causa de la seva«perversitat». Patí presó a Pamplona i treballs forçats a Màlaga i Algesires, fins a finals de 1943. El novembre de 1945 passà a França i fou reclòs als camps de refugiats de Gurs i de Mérignac. Després marxà a fer feina a Bagnères-de-Bigorre. Treballant fent carbó de llenya, va acabar tuberculós i fou enviat a Tarba i a Kanbo el juny de 1946. A partir de 1947 participà en les activitats del grup de Bordeus de la CNT reformista. En 1952 vivia a Kanbo i després a Anglet i militava en la CNT escindida. En 2007 passà una temporada a Irun i participà en diversos actes de memòria històrica. Gabriel Rebolé Redín va morir el 24 de febrer de 2008 a Baiona (Lapurdi, País Basc) i deixà escrita una biografia inèdita: Mi guerra de España.
Gabriel Rebolé Redín (1915-2008)
***
Gabriela
Lahuerta Giménez
- Gabriela Lahuerta
Giménez: El 18 de març–algunes fonts
citen erròniament el 17 de febrer– de 1917 neix a
Bronchales (Terol, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista Gabriela Lahuerta Giménez,
també coneguda com Gabriela Aspas,
pel llinatge de son
company. Sos pares eren masovers i ella era la tercera de set germans i
germanes. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 tota la
família va ser
detinguda, però gràcies a l'alcalde del poble
pogueren fugir i passar a zona
republicana. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), fou
infermera voluntària durant la guerra civil i a l'hospital
de sang d'Utiel
(Plana d'Utiel, País Valencià) conegué
el militant anarcosindicalista Gabriel
Aspas Argilés, que més tard esdevingué
son company. Després d'Utiel marxà cap
al Port de Sagunt (Sagunt, Camp de Morvedre, País
Valencià), on part de sa
família s'havia refugiat, i treballà amb una
germana en una fàbrica de
laminació per a material bèl·lic. En
1938, a València (València, País
Valencià), s'uní amb Gabriel Aspas
Argilés. En 1939, amb el triomf franquista,
Aspas va ser empresonat i ella, embarassada, el seguí de
presó en presó,
treballant en tasques domèstiques a domicili, fins que va
ser tancat
definitivament a la presó de València. A la
garjola, Aspas pogué conèixer sa
filla Pilar. Quan Aspas sortí en llibertat vigilada, sa
família es traslladà a Benaixeve
(Serrans, País Valencià), on ell va fer feina a
la central elèctrica del pantà.
Durant la postguerra Aspas fou un dels organitzadors de la CNT
clandestina i
ella va fer d'enllaç amb la guerrilla llibertària
i realitzà tasques
d'intendència fins que la parella fou detinguda i
empresonada. A causa de la
seva mala salut, va ser alliberada poc després i va ser
recollida, amb sa
segona filla, Conchita, per sos pares. Pilar, la filla major, va ser
recollida
per una tia seva. Quan Aspas sortí en llibertat vigilada,
ambdós treballaren
picant pedra a la carretera d'Utiel al pantà. Finalment, la
parella decidí passar
clandestinament a França; primer ho va fer ell i alguns
mesos després ella amb
ses nines. La família s'instal·là a
Besiers. Gabriela Lahuerta Giménez va
morir, després d'una penosa malaltia, el 10 de febrer de
2000 a Besiers
(Llenguadoc, Occitània).
Gabriel Aspas
Argilés (1912-1997)
***
Rafael
Ruiz Borao a la Presó Central de Burgos
- Rafael Ruiz
Borao: El 18 de març de 1938 neix el militant
anarquista, i després comunista,
Rafael Ruiz Borao. Membre de les Joventuts Llibertàries, el
setembre de 1962 va
ser detingut, amb Eliseo Bayo Poblador i José Ronco Pecina,
a Saragossa (Aragó,
Espanya) sota l'acusació de pertànyer a la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i de difondre el seu òrgan
d'expressió clandestí Juventud
Libre. Els tres detinguts van
ser traslladats a la Direcció de Policia de la Via Laietana
de Barcelona
(Catalunya), on va ser torturats durant 17 dies. El 17 de novembre de
1962 va
ser jutjat en consell de guerra a Madrid (Espanya) i condemnat a tres
anys de
presó –Eliseo Bayo i José Ronco van ser
condemnats en el mateix judici a 11
anys cadascun. Tancat a la Presó Central de Burgos
(Castella, Espanya),
s'afilià, ben igual que Eliseo Bayo, al Partit Comunista
d'Espanya (PCE). El 22
de novembre de 1963 se li concedí la llibertat condicional.
Quan va sortir, continuà
militant en el PCE i fou un dels fundadors de Comissions Obreres (CCOO)
a
Aragó. Entre 1968 i 1970, per les seves activitats
clandestines va ser
detingut, jutjat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) i
condemnat.
Defuncions
Charles Bill segons la premsa de l'època
- Charles Bill: El
18 de març de 1918 mor a Poissy (Illa de França,
França) l'anarcoindividualista,
partidari de l'il·legalisme revolucionari, Charles Bill.
Havia nascut el 23 de
gener de 1892 a Nancy (Lorena, França). Ben igual que sos
tres altres germans
grans, fou fuster ebenista, vegetarià,
antialcohòlic i anarquista a Nancy. A
començaments de segle mantingué una estreta
amistat amb l'anarquista Eugène
Diudonné. En 1909 va ser condemnat a dos mesos de
presó per «possessió d'armes
i trencament d'objecte públic». Cap el 1911 vivia
amb el company Charles
Reinert al número 14 del carreró de la Madeleine.
Quan el cas de la «Banda
Bonnot» i durant el procés dels seus membres,
assassinà el 4 de maig de 1912 a
trets el fuster Charles-Auguste Blanchet a Neuves-Maisons (Lorena,
França), qui
hauria denunciat a la policia una falsa coartada d'Eugène
Dieudonné. En fuita i
desaparegut, l'1 de desembre de 1913 va ser condemnat per
contumàcia a mort per
l'Audiència de Meurthe i Mosel·la. Refugiat a
Portugal, retornà a França quan
esclatà la Gran Guerra. Allistat en l'exèrcit amb
una cartilla militar falsa a
nom de Charles Masson, va ser incorporat en l'Artilleria i va ser ferit
al
front en dues ocasions. El 4 de desembre de 1916 va ser denunciat per
un soldat
del seu batalló del 60 Regiment d'Artilleria que l'havia
reconegut, detingut
amb resistència al centre d'entrenament del camp militar
d'Avord (Centre,
França) i reclòs a la presó de Bourges
(Centre, França). Jutjat de bell nou el
23 de març de 1917 pel Tribunal de l'Alt Marne per
l'assassinat de Blanchet, va
ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat.
Charles Bill va morir el 18 de
març de 1918 a la Presó Central de Poissy (Illa
de França, França) i la seva
defunció només es va fer pública a
finals d'aquell mes.
***
Dagoberto Lami
- Dagoberto Lami: El 18 de març de 1924 mor a Soriano del Cimino (Laci, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Dagoberto Lami. Havia nascut el 18 de gener de 1894 a Pontedera (Toscana, Itàlia). Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi. Començà a militar en la Federació de Joves Socialistes (FJS) de Pisa i, ben igual que sos germans (Antonio, Mario i Ottorino), acabà esdevenint anarquista. Juntament amb Mario i Ottorino, treballà com a fuster a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia, i prengué part activa en l'agitació anarcosindicalista i en les vagues de la zona. En 1919, amb son germà Mario, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de «La Comuna». En 1921, arran d'un míting on son germà Mario fou l'orador celebrat el 17 de maig d'aquell any a Muggiano, va ser detingut, juntament amb Antonio, i acusat d'haver format part d'un grup d'obrers que havia linxat un policia de paisà que es trobava entre els assistents. Son germà Mario, considerat l'instigador dels fets, aconseguí fugir, ben igual que Ottorino. El 4 de maig de 1923 Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó. Son germà Antonio fou absolt, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí a resultes dels cops rebuts. Dagoberto va ser enviat a la penitenciaria de Citavecchia i després traslladat a la presó política de Soriano del Cimino (Laci, Itàlia), on morí el 18 de març de 1924 en estranyes circumstàncies. Deixà esposa i dos fills, Dina i Spartaco.
---
![Louis Héritier [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/heritier/heritier01.gif "Louis Héritier [IISH]")
![Cartell del festival al "Germania" [IISH]](http://www.estelnegre.org/fotos/mitinggermania.gif "Cartell del festival al \"Germania\" [IISH]")
![Llorenç Cobos Lluy poc abans de la seva mort [Arxiu Xicu Lluy]](http://www.estelnegre.org/documents/cobos/cobos04.jpg "Llorenç Cobos Lluy poc abans de la seva mort [Arxiu Xicu Lluy]")
![[23/04] «Freie Gesellschaft» - «La Gioventù Libertaria» - Mella - Kasperski -...](http://www.estelnegre.org/fotos/fernandezseco.jpg)
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
.jpeg)
