[17/02] Procés dels Trenta - Pacte amb
Carranza - Surgand - Gavioli - Obregón - Torrano -
Orobón - Giua - Serrano - Gouzien - Bruzzi - Tejerina -
Carreño - Ernestan - Simoncelli - Tarreras -
Mareš - Miguel Arpa - Tantini - Reina - Roig SolerAnarcoefemèrides
del 17 de febrer
Esdeveniments
![Interrogatori d'Émile Henry]( "Interrogatori d'Émile Henry")
Interrogatori
d'Émile Henry
-
Repressió arran del Terminus: El 17 de febrer de 1894, després de
l'atemptat amb bomba de
l'anarquista Émile Henry al cafè Terminus de
París (França) el 12 de febrer, la
policia francesa desencadena una forta repressió contra els
cercles
llibertaris, procedint a nombrosos escorcolls i detenint un gran nombre
de
militants anarquistes que més tard varen ser jutjats en el
famós Procés dels
Trenta.
***
![Cartell amb la reproducció del pacte]( "Cartell amb la reproducció del pacte")
Cartell
amb la reproducció del pacte
- Pacte amb Carranza:
El 17 de febrer de 1915 a l'edifici de Faros del
port de Veracruz (Veracruz, Mèxic) se signa un pacte
politicomilitar entre
l'anarcosindicalista Casa de l'Obrer Mundial (COM) i el govern«revolucionari
constitucionalista» de Venustiano Carranza. El pacte,
redactat el 12 de febrer
i publicat el 20 de febrer, serà signat per Rafael
Zubarán Capmany, ministre de
l'Interior de Carranza i Primer Cap de l'Exèrcit
Constitucionalista, i vuit
dirigents de la COM (Rafael Quintero, Carlos M. Rincón,
Rosendo Salazar, Juan
Tudó, Salvador Gonzalo García, Rodolfo Aguirre,
Roberto Valdés i Celestino Gasca
Barragán). Amb aquest pacte, els sindicalistes formaran part
de les tropes de
Carranza mitjançant les «Brigades
Sanitàries Anarquistes» i en els«Batallons
Rojos», que acabaran lluitant contra les tropes de Francisco
Villa i d'Emiliano
Zapata. A canvi, Carranza els donarà locals (a
León, Tampico, Guadalajara,
Colima, Monterrey, Tabasco, Tlaxcala, Querétaro, Guanajuato,
Aguascalientes,
Torreón, etc.) i periòdics, com ara Ariete o Revolución Social.
Aquesta publicació lloarà les lleis laborals dels«heroics caps
constitucionalistes» i s'arribarà a afirmar que el«triomf del
constitucionalisme és el triomf de la Llibertat».
L'aliança marcarà la
història del moviment obrer mexicà i
instaurarà les bases de la creació de la
Confederació
Regional Obrera Mexicana (CROM), veritable corretja de
transmissió del poder.
El «realisme» sembla apoderar-se de la major part
dels anarcosindicalistes: es
declara caduca l'era de la rebel·lió, es busca la
protecció de l'Estat,
penetren tota casa de polítics (carrancistes, marxistes,
etc.) predicadors de
la revolució a terminis i de la necessitat d'un tutor
(cabdill, partit o
Estat). Els grups hegemònics aconsegueixen imposar la seva
llei: d'ara
endavant, tot treballador ha de respectar i seguir les normes
establertes per
associar-se, fer vaga, discutir amb el patró, sortir al
carrer en manifestació,
etc. L'Estat es converteix en l'àrbitre suprem: l'Estat
decidirà en última
instància si una vaga és legal o
il·legal. Malgrat tot, va haver un sector
anarcosindicalista (ferroviaris, petrolers, treballadors
tèxtils de Puebla i de
Veracruz, electricistes, etc.) que no acceptà aquesta
aliança i rebutjà la
orientació política de l'anarcosindicalisme;
aquest sector donarà lloc a la
creació de la regional mexicana de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Foto policíaca d'Alphonse Surgand (4 de març de 1894)]( "Foto policíaca d'Alphonse Surgand (4 de març de 1894)")
Foto policíaca
d'Alphonse Surgand (4 de març de 1894)
- Alphonse
Surgand: El 17 de febrer de 1859 neix a Lió
(Arpitània) l'anarquista Alphonse
Bernard Surgand. A començament dels anys noranta vivia al
número 11 del carrer
Partants de París (França) i treballava
d'ataconador. L'abril de 1893, per a la
convocatòria d'eleccions municipals, fou un dels candidats
abstencionistes a
Charenton-le-Pont (Illa de França, França),
juntament amb Lucien Guérineau a
Bagnolet (Illa de França, França) i Jean Billot
al XII Districte de París. En
1893 assistí a les reunions de les Joventuts dels
Antipatriotes i del grup
anarquista que s'arreplegava a la sala del Chateau Rouge, al carrer des
Vignoles del XX Districte de París. A començament
de gener de 1894 va ser
detingut amb una quinzena de companys a París quan les
agafades
antianarquistes. El 4 de març d'aquell any va ser novament
detingut amb 12
companys i fitxat per Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc
de la
seva defunció.
Alphonse
Surgand
(1859-?)
***
![Luigi Gavioli]( "Luigi Gavioli")
Luigi Gavioli
- Luigi Gavioli: El
17 de febrer de 1902 neix a Mirandola (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Luigi Gavioli. Sos pares es deien Geremia Gavioli i Brigida Quarri.
Després
d'una infància viscuda en la més absoluta
misèria, en 1918 es traslladà a
Gonzaga (Llombardia, Itàlia), on va fer feina d'aprenent en
una pastisseria i
entrà en el grup anarquista local. Participà
activament en les agitacions del«Bienni Roig» (1919-1920) i l'agost de 1921
patí una agressió feixista a prop
de Reggiolo (Llombardia, Itàlia). Poc després,
els feixistes intentaren
incendiar casa seva. L'1 de febrer de 1930
s'instal·là a Verona (Vèneto,
Itàlia) i en 1933 s'establí definitivament a Roma
(Itàlia), vivint anys de
relativa tranquil·litat fent feina com a representat
comercial. Regularment
realitzà visites a Mirandola, per saludar família
i amics. El 27 de juliol de
1934 es casà amb Virginia Benatti. En 1936 era propietari
d'una lleteria i d'un
cafè, on treballava son germà Nando Gavioli, un
dels antifeixistes més actius
de Mirandola. Després de l'ocupació alemanya
d'Itàlia, entrà a formar part del
moviment clandestí antifeixista. En 1944
s'integrà en els Gruppi d'Azione
Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) de
Roma, a la zona del barri Itàlia,
participant en diverses accions contra les tropes alemanyes. Al seu
domicili
trobaren refugi jueus i expresoners aliats, a l'espera de passar a la
línia del
front al sud de la península. A començaments de
març de 1944, a causa d'una
delació, va ser detingut amb sa companya i un dels seus dos
fills. Torturat
durant molt de temps al presidi del carrer Tasso, el 22 de
març va ser
traslladat a la presó romana de Regina Coeli. El 24 de
març de 1944 Luigi
Gavioli va ser portat pels nazis, amb altres 334 homes, a les pedreres
de marès
abandonades a prop de la Via Ardeatina de Roma i afusellat en
represàlia per
l'atac partisà del carrer Rasella, on havien mort 33 soldats
alemanys. El seu
cos reposa al sarcòfag número 102 del Santuari
Nacional de la Fossa Ardeatina.
***
![Luis Obregón Adrián]( "Luis Obregón Adrián")
Luis Obregón
Adrián
- Luis Obregón
Adrián: El 17 de febrer de 1921 neix al
País Basc
l'anarcosindicalista Luis Obregón Adrián. Fou
fill del destacat militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sestao i
d'Ortuella Pedro Obregón;
autodidacta, va ser detingut en nombroses ocasions per activitats
sindicals i
durant vagues, processat i desterrat per la mort del gerent d'Alts
Forns; arran
de la repressió engegada després del
fracàs de la revolució asturiana de 1934
va ser novament detingut amb son fill Inocencio, militant de les
Joventuts
Llibertàries. En 1936, quan tenia 15 anys, Luis
Obregón cavà trinxeres a Larrabetzu,
per frenar l'ofensiva feixista sobre Biscaia. Patí les
penalitats de la guerra;
son pare, tinent d'un batalló de sapadors, i son
germà Inocencio van ser
apressats per les tropes franquistes a Santander. En 1937
entrà a treballar a
la fàbrica Aurrerá. En 1954 passà a
treballar a La Naval i intervingué en les
primeres vagues. Com no coneixia cap militant de la CNT clandestina,
ingressà
en la Unió General de Treballadors (UGT) de la mà
de Nicolás Redondo. Participà
en les lluites obreres dels anys seixanta i setanta i per la seva
activitat
sindical al marge dels jurats d'empresa va ser multat en diferents
ocasions,
declarant-se insolvent, segons la tàctica del sindicat. A
finals de 1969 purgà
un mes de presó per impagament d'una d'aquestes multes.
També patí presó
preventiva amb motiu de les celebracions del Primer de Maig o quan les
mobilitzacions andaluses de 1971. Fou detingut durant quatre mesos a
causa dels
afusellaments dels tres membres del Front Revolucionari Antifeixista i
Patriota
(FRAP) i de dos etarres el 27 de setembre de 1975. Durant la seva
detenció morí
el dictador Francisco Franco. En 1977 contactà amb la CNT i
començà a militar
en el sindicat anarcosindicalista, primer en la Federació
Local de San Salvador
del Valle i després en la de Barakaldo. Participà
activament en tasques orgàniques
confederals i en la comparsa Hontzak. El 18 de juny de 2006 va rebre,
juntament
amb altres antifranquistes, un homenatge a Bilbao i a Artxanda. Luis
Obregón
Adrián va morir el 25 de novembre de 2010 a Barakaldo
(Biscaia, País Basc) i
fou enterrat l'endemà al cementiri d'Ortuella.
***
![Serge Torrano en una manifestació (ca. 1971)]( "Serge Torrano en una manifestació (ca. 1971)")
Serge
Torrano en una manifestació (ca. 1971)
- Serge Torrano: El
17 de febrer de 1950 neix a Sureda (Rosselló, Catalunya
Nord) el comunista
llibertari i sindicalista Serge Torrano. Era fill d'una
família simpatitzant
del Partit Comunista Espanyol (PCE). Son pare, José Torrano,
era un espanyol
que passà a França amb la Retirada i
s'instal·là al Llenguadoc on treballà
com
a obrer en una cooperativa agrícola i on, durant els anys
cinquanta, fou
delegat de la Confederació General del Treball (CGT); sa
mare, Sylvane Sforzy,
milità en els Socors Populars. Dos de sos germans i dues de
ses germanes també
van ser militants de Société Nationale des
Chemins de Fer Français (SNCF,
Societat Nacional dels Ferrocarrils Francesos) de la CGT. Son tercer
germà va
militar en la CGT de la companyia aèria privada Europ.aero.
Després d'obtenir
el certificat d'estudis primaris, en 1967 Serge Torrano
aconseguí una titulació
de serraller i va ser contractat entre 1967 i 1969 com a obrer
metal·lúrgic en
les empreses Richier, d'Elna, on visqué les seves primeres
lluites sindicals, i
Navarro, de Sant Genís de Fontanes, al Rosselló
català. Quan els fets de «Maig
del 68», després d'haver pintat «En
vaga» en un dels dipòsits de la
fàbrica,
agafà un tren i marxà cap a París per
a viure directament els esdeveniments,
instal·lant-se finalment a la capital francesa. En 1969 va
ser contractat per
l'SNCF com a ferroviari a l'estació de selecció
de trens de Juvisy-sur-Orge
(Illa de França, França). Posteriorment
treballà, fins a la seva jubilació, com
a guardaagulles de la regió de París-Sud-Oest
(estació d'Austerlitz). En 1971
prengué part en la important vaga de l'SNCF de juny, marcada
pel radicalisme
sorgit del «Maig del 68». Crític amb
l'actitud de la CGT durant el conflicte,
va ser expulsat d'aquest sindicat i aleshores s'afilià a la
Confederació
Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Durant aquest
mateix 1971 s'adherí al
Grup Llibertari «Jules Vallés» de
l'Organització Revolucionària Anarquista
(ORA), on freqüentà destacats militants, com ara
Corinne i Ramon Finster,
Claude Beaugrand, Rolf Dupuy, Dominique Gaultier, Michel Ravelli,
Daniel i
Marie Guérin, Gérard Mélinand,
Geneviève Pauly, Guy Gibaud, etc. En 1972,
després
de seguir un curs de formació en «Edit
71», la impremta muntada per l'ORA, va
ser en diverses ocasions membre del consell de redacció de
la revista Front Libertaire des Luttes de
Classes,òrgan de l'ORA i de l'OCL. Amb Henri
Célié i Claude Beaugrand, fou l'iniciador
del butlletí corporatiu Le Rail
Enchaîne.
Journal des cheminots comunistes libertaires (1973-1976).
També milità en
el grup anarquista del XIII Districte de París i
freqüentà Daniel Guérin,
Michel Ravelli i Ramon Finster. Prengué part en la
militància de barri al XIII
Districte de París i entre juliol de 1973 i l'estiu de 1974
animà el periòdic
de contrainformació Le Canard du
13e.
L'abril de 1974 publicà l'únic número
del butlletí Terrain d'aventure.
Entre 1975 i 1977 col·laborà en la revista
teòrica parisenca Pour,
dirigida per
Gérard Sebbah, i entre 1976 i 1977 en Pour
l'autonomie ouvrière, l'abolition du salariat,òrgan teòric de l'ORA. L'abril
de 1976, durant el Congrés de l'ORA d'Orleans (Centre,
França), on va ser expulsat
de la tendència de la Unió dels Treballadors
Comunistes Llibertaris (UTCL), es
posicionà amb la majoria que passà a anomenar-se
Organització Comunista
Llibertària (OCL). L'agost de 1976 es casà amb
Chantal Savidan, amb qui tingué,
el juliol de 1979, un fill, Julien. En 1977, seguin la línia
a partir d'ara
antisindicalista de l'OCL parisenca, dimití de la CFDT i es
va unir a un
col·lectiu radical i autònom de ferroviaris.
També participà en l'Assemblea
General Parisenca dels Grups Autònoms (AGPGA). Durant els
anys setanta
participà en nombroses ocupacions d'immobles, sempre al seu
districte, contra
la gentrificació i els desnonaments. En 1979
renuncià a l'antisindicalisme,
abandonà l'OCL i s'afilià a la CFDT. A partir de
1979 col·laborà en Courant
Alternatif, que prengué el
relleu de Front Libertaire des Luttes de
Classes. Durant l'hivern 1986-1987 participà
activament en la gran vaga de
l'SNCF, on, per primera vegada, constatà la necessitat de
coordinació dels vaguistes.
Durant aquest moviment va fer costat la Coordinació Nacional
Intercategorial
(CNI), que va ser contestada per nombrosos companys, com ara Henri
Célié, que
li reprotxaven d'estar manipulada per Lluita Obrera (LO). Un els
principals
animadors d'aquest CNI fou Daniel Vitry, militant de LO, amb qui ell
tenia
molta confiança. Fou un dels organitzadors del grup de
més de dos-cents
ferroviaris que s'uniren a la manifestació estudiantil en
protesta per la mort
del jove Malik Oussekine, assassinat durant la nit del 6 de desembre de
1986
per motoristes de la policia parisenca. Posteriorment,
participà en totes les
grans i petites vagues promogudes per l'SNCF, especialment en 1995, en
2003 i
en 2010, data en la qual es va jubilar. Durant uns quinze anys,
participà
regularment durant els conflictes de l'SNCF en Chroniques
syndicales de la radio de la Federació Anarquista
(FA),
on analitzava, amb altres companys, les lluites que es portaven a
terme. En
1989 va ser elegit per unanimitat, fins i tot amb els vots dels
militants de
LO, secretari del sindicat de París-Sud-Oest
(estació d'Austerlitz) de la CFDT.
El desembre de 1995 participà activament en la vaga contra
la depauperació de
les pensions de l'anomenat «Pla Juppé».
Trencà amb la direcció confederal de la
CFDT, que havia abandonat el moviment, i a començament de
1996 cofundà, amb Jean-Luc
Vidano, Raymond Defrel i altres, el sindicat «SUD-Rail de
París-Rive gauche»
(Austerlitz-Montparnasse), i el juny de 1996 va ser elegit secretari
regional d'aquest
sindicat, on milità fins a la seva jubilació en
2005. Un cop retirat sostingué
el moviment estudiantil contra el Contrat Première Embauche
(CPE, Contracte de
Primera Ocupació) i participà en
l'ocupació de les universitats Tolbiac i
Jussieu. El setembre de 2006 formà part del
col·lectiu «Jeudi Noir», contra els
abusos dels lloguers abusius, i també va ser present en
l'ocupació de l'immoble
del carrer de la Banque de París on es va crear el«Ministeri de la Crisi de
l'Habitatge» per part dels activistes de «Jeudi
Noir», de l'associació Droit Au
Logement (DAL, Associació Dret a l'Habitatge) i del
Mouvement d'Animation Culturelle
et Artistique de Quartier (MACAQ, Moviment d'Animació
Cultural i Artística de
Barri). En 2007 lluità en les vagues estudiantils contra la«Llei Pécresse». En
aquesta època entrà a formar part dels«Amic/gues d'Alternative Libertaire»
i va fer costat la lluita dels «sense
papers». Entre 2012 i 2014 participà en el
festival CinéSolidaires13,
organitzat per l'Unió Local V-VIII Districtes de Solidaires.
En 2014
s'instal·là a Agen i s'integrà en la
Unió Local de Solidaires i s'afilià a
Alternativa Llibertària (AL). El 13 de març de
2015 patí un atac cardíac i un
edema de pulmó, hospitalitzat d'urgència, Serge
Tarrano va morir dues setmanes
més tard, el 30 de març de 2015 en una
clínica d'Agen (Aquitània, Occitània).
Centenars
de persones acudiren al seu funeral el 2 d'abril i va ser enterrat a
Sant
Andreu de Sureda (Rosselló, Catalunya Nord).
També s'organitzà un vetllada
d'homenatge a la seva memòria al «Folie en
Tête», cafè de la Butte-aux-Cailles,
al XIII Districte de París, gestionat per Liberto Finster,
fill de Ramon
Finster.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![Pedro Orobón Fernández]( "Pedro Orobón Fernández")
Pedro
Orobón Fernández
- Pedro Orobón
Fernández:El
17 de febrer de
1937 mor a Madrid (Espanya) el militant anarcosindicalista Pedro
Orobón
Fernández. Havia nascut el 8 de juny de 1899 a La
Cistérniga (Valladolid,
Castella, Espanya). Fou el fill major d'una família nombrosa
de classe mitja i
germà del destacat militant anarquista Valeriano
Orobón Fernández. Políglota
com Valeriano, durant la dècada dels anys deu
treballà en un comerç a
Valladolid i també va fer feina en una foneria.
Insubmís, fou declarat pròfug
per les autoritats militars. En 1923 vivia a Lió
(Arpitània) i entre 1925 i
1926 a París (França), on ajudà Manuel
Pérez en la revista Tiempos Nuevos,
que aquest dirigia, traduint les col·laboracions estrangeres
--son germà era
l'administrador amb Séverin Férandel. En 1926
assistí al Congrés Anarquista de
Marsella i participà en la fundació a
París de la Confederació General del Treball
Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1926,
també, va ser expulsat dels
Països Baixos amb altres deu companys espanyols sota la
sospita d'organitzar un
complot contra el rei. En 1927 representà Espanya en el
Comitè Internacional
Anarquista de París. Expulsat de França,
marxà amb son germà Valeriano a
Alemanya, tornant a França després de cinc mesos
amb els papers en regla. A
París, en aquesta època, va fer de
mecànic. També milità a
Lió, on va fer una
bona amistat amb l'anarquista italià Raffaele Schiavina (Max
Sartin). En
1931, amb la proclamació de la República,
tornà a la Península i intervingué en
el Congrés de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de juny d'aquell any.
Després milità en la Federació Local
de CNT de Valladolid, on entre 1932 i 1933
col·laborà en CNT.
En 1933 fou membre a Madrid del secretariat de
l'Associació Internacional del Treball (AIT). Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936, s'integrà en el Comitè de Defensa
Confederal de Madrid; després
fou capità de l'Exèrcit Popular i, més
tard, amb Manuel Salgado Moreiras, cap
de negociat en el Serveis Especials del Ministeri de la Guerra. Pedro
Orobón
Fernández va morir el 17 de febrer de 1937 a Madrid
(Espanya) quan la metralla,
fruit d'un bombardeig de l'aviació feixista,
penetrà dins del cotxe on viatjava
--els altres dos ocupants del vehicle (Manuel Salgado i Lucas)
també resultaren
ferits. Altra versió diu que fou assassinat per agents
comunistes. En el seu
enterrament participaren delegacions del Comitè Nacional de
la II República
espanyola; de les federacions locals de la CNT, de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries; del
Comitè
Regional de Defensa Confederal; Isabelo Romero, secretari de la
Confederació
Regional del Treball del Centro de la CNT, que li va retre un
homenatge; i una
secció del «Batalló Orobón
Fernández», la qual portà el
taüt.
***
![Renzo Giua durant la Guerra Civil espanyola]( "Renzo Giua durant la Guerra Civil espanyola")
Renzo
Giua durant la Guerra Civil espanyola
- Renzo Giua: El 17
de febrer de
1938 mor a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya)
l'activista
antifeixista de tendència llibertària Lorenzo
Giua, més conegut com Renzo Giua
i que va fer servir els
pseudònims de Franco Franchi
i Bittis. Havia nascut el 13 de
març de
1914 a Milà (Llombardia itàlia). Sos pares,
sards, es deien Michele Giua (Lino),
reputat químic i professor de
química orgànica industrial a la Universitat, i
Clara Lollini, també química. Quan
tenia sis anys, sa família s'instal·là
a Torí (Piemont, Itàlia) i assistí a
l'institut Massimo d'Azeglio d'aquesta ciutat, on fou deixeble
d'Augusto Monti.
Amb altres estudiants i professors antifeixistes (Vindice Cavallera,
Mario
Andreis, Gian Domenico Cosmo, Alfredo Perelli, Paolo Sabbione, Luigi
Scala,
etc.), s'adherí al moviment «Giustizia e
Libertà» (GL, Justícia i Llibertat),
al voltant de Carlo Rosselli. Aquest grup, juntament amb altres membre
de GL de
Torí (Aldi Garosci, Carlo Levi i Pier Leone Migliardi), el
socialista Riccardo
Poli i l'anarquista Michele Guasco, el setembre de 1931 creà
el periòdic Voci d'Officina,
del qual només sortires
tres números i que pretenia arribar a una entesa entre totes
les forces
antifeixistes. El gener de 1932, amb altres membres de GL de
Torí, va ser
detingut per «propaganda subversiva» i jutjat pel
Tribunal Especial per a la
defensa de l'Estat i, després de 108 dies empresonat, va ser
alliberat el 29
d'abril per manca de proves. Entre 1934 i 1938
col·laborà en el periòdic Giustizia e Libertà, moltes
vegades
signant com Bittis. Estudiant de
Filosofia i Lletres a la facultat, el març de 1934, alarmat
per la detenció de
Leone Ginzburg, advertí als companys que amaguessin el
material antifeixista
que tenien a les seves cases i marxà cap a Balme (Piemont,
Itàlia), localitat
propera a la frontera, i poc després aconseguí
passar clandestinament a França
a través de les muntanyes gelades. A París,
sempre en contacte am Carlo
Rosselli, formà un grup de GL amb altres quatre
intel·lectuals antifeixistes (Mario
Levi, Aldo Garosci, Franco Venturi i Nicola Chiaromonte) i va fer
estudis
universitaris. Entre el 21 i el 25 de juny de 1935 assistí
al Congrés
Internacional d'Escriptor Revolucionaris, amb Carlo Rosselli, Mario
Pistocchi,
Nicola Chiaramonte, Leonardo Martini, Carlo Sforza i Gaetano Salvemini,
entre
altres. En els últims mesos de 1931 havia sorgí
una profunda divergència
política entre Rosselli i el grup de GL de Torí
sobre el tipus d'Estat que
calia instaurar després de la caiguda del feixisme. A la
democràcia
parlamentària representativa, defensada per Rosselli, el
grup de joves de GL
propugnava una democràcia més directa basada en
els Consells Obrers i Pagesos. El
desembre de 1935 la ruptura entre els dos grups va ser total i el gener
de 1936
Nicola Chiaromonte, Mario Levi i Renzo Giua abandonaren GL i
s'acostaren al
pensament llibertari. En aquesta època
s'assabentà de la detenció de son pare,
també militant de GL, el qual va ser jutjat i condemnat a 15
anys de presó per
les seves activitats antifeixistes. Durant una temporada
s'establí al cantó de
Ticino (Suïssa), on entrà en contacte amb altres
exiliats italians, com ara Giuseppe
Faravelli, B. Lugli ed E. Masini, i hagué de retornar a
França quan la policia
secreta italiana descobrí la seva presència a
Suïssa i la denuncià a les
autoritats helvètiques. De bell nou a França,
continuà amb les seves activitats
revolucionàries a París, Chambèri,
Lió, Niça, Marsella, etc., organitzant grups
d'exiliats, recollint suports econòmics, distribuint la
premsa clandestina i
realitzant tota mena de tasques conspiradores. Aprofitant la seva
destresa com
a esquiador, arribava a les poblacions muntanyeses properes a la
frontera amb
Itàlia, on podia reunir-se amb sos familiars i amics. Quan
esclatà la Revolució
espanyola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on
arribà el 24 de juliol de 1936
amb el seu amic Francesco Barbieri (Ciccio)
i Giuseppe Sereni (Sereno). A
primers
d'agost, s'uní com a voluntari a un destacament volant del
Grup Internacional
de la «Columna Durruti». El setembre de 1936 va ser
ferit en combat a Barbastre
(Osca, Aragó, Espanya) i va ser enviat una temporada a
l'estranger perquè es guarís
de les ferides. A començaments de novembre de 1936
retornà a la Península, però
va ser enviat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà
entre el desembre i el
gener de 1937. De bell nou a la Península, el
març de 1937 fou enviat a
l'Escola d'Oficials de l'Estat Major, amb seu a Albacete (Castella,
Espanya),
d'on sortí amb el grau de tinent. El maig de 1937 va ser
destinat al «Batalló
Garibaldi» del a XII Brigada Internacional, distingint-se
pels seus dots
militars i pel seu coratge. Posteriorment va ser ferit en dues ocasions
i
l'octubre de 1937 va ser nomenat capità de la III Companyia
del II Batalló de
la «Brigada Garibaldi». Durant la nit del 16 al 17
de febrer de 1938 va ser
ferit de bala a l'abdomen en un atac durant l'ofensiva d'Extremadura.
Renzo
Giua va morir el 17 de febrer de 1938 a Zalamea de la Serena (Badajoz,
Extremadura, Espanya). Durant la II Guerra Mundial va existir un
columna
partisana lligada a GL que portà el seu nom.
Renzo Giua (1914-1938)
***
![Notícia de l'execució d'Ambrosio Serrano Ayuso apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 18 de febrer de 1940]( "Notícia de l'execució d'Ambrosio Serrano Ayuso apareguda en el diari barceloní \"La Vanguardia\" del 18 de febrer de 1940")
Notícia
de l'execució d'Ambrosio Serrano Ayuso apareguda en el diari
barceloní La
Vanguardia del 18 de febrer de 1940
- Ambrosio Serrano
Ayuso: El 17 de febrer de 1940 és afusellat a
València (València, País
Valencià) l'anarcosindicalista Ambrosio Serrano Ayuso. Havia
nascut el 9 de
desembre de 1902 a Almodóvar del Pinar (Conca, Castella,
Espanya). Sos pares es
deien Alejandro Serrano Giménez i Martina Ayuso Moreno i
tingué quatre germans.
Destacat militant de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), des de 1930
tingué com a companya Julia Cano Sáez,
també militant llibertària. En 1939, amb
el triomf franquista, va ser detingut a Alacant (Alacantí,
País Valencià) i
reclòs al camp de concentració d'Albatera (Baix
Segura, País Valencià).
Aconseguí fugir-ne gràcies a una falsa ordre
d'alliberament que va aconseguir
sa companya i lluità en la clandestinitat antifranquista.
Detingut, va ser
jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Ambrosio Serrano Ayuso
va ser
afusellat el 17 de febrer de 1940 a València
(València, País Valencià),
juntament amb Tomás Alabau Verdaguer i Carmelo Ruiz
Hernández.
***
![Notícia sobre la condemna de Pierre Gouzien apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 4 de gener de 1923]( "Notícia sobre la condemna de Pierre Gouzien apareguda en el periòdic parisenc \"L'Humanité\" del 4 de gener de 1923")
Notícia
sobre la condemna de Pierre Gouzien apareguda en el periòdic
parisenc L'Humanité
del 4 de gener de 1923
- Pierre Gouzien: El
17 de febrer de 1942 mor a Brest (Bretanya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Pierre Gouzien. Havia nascut el 18 d'abril de 1889 a
Lambézellec (Bretanya). En
1913 entrà com a funcionari en pràctiques a la
Llotja Municipal del Peix de
l'Ajuntament de Brest i acabà la seva carrera com a redactor
a l'oficina de
beneficència. Militant anarcosindicalista, entre 1922 i 1923
reemplaçà el
comunista Émile Carn en la secretaria del Sindicat dels
Treballadors
Municipals. En 1922 va ser nomenat secretari de la Borsa del Treball de
Brest i
col·laborà en el periòdic de la
Confederació General del Treball (CGT) Le
Syndicaliste de l'Ouest i en l'òrgan
de la Confederació General del Treball Unitària
(CGTU) Le Syndicaliste du
Finistère. Arran de la publicació en el
número 1
de Le Syndicaliste du Finistère,
l'agost
de 1922, de l'article col·lectiu «Plus que jamais
Vive Cottin», on feia costat Émile
Cottin, anarquista que el 19 de febrer de 1919 intentà
assassinar sense èxit Georges
Clémenceau, president del Consell de Ministres
francès, va ser condemnat a tres
mesos de presó, juntament amb René Martin,
militant anarquista, i Louis
Marchand i Pierre Camblan, militants comunistes. El 22 d'agost de 1922
abandonà
el lloc de treball, en tant que delegat sindical, per assistir, malgrat
l'opinió contrària de l'alcalde socialista, al
funeral de François Dravalen,
exsecretari de la Unió Departamental del Finisterre de la
CGT; per aquest fet,
el 7 de setembre de 1922 va ser portat davant un consell disciplinari i
advertit formalment. El 27 de maig de 1923 assistí a la
reunió constitutiva de
la VI Regió (Finisterre, Mayenne, Costes del Nord i Ille i
Vilaine) com a
delegat de la tendència anarquista, juntament amb Louis
Quemerais i René
Martin, i el novembre de 1923 al II Congrés de la CGTU
celebrat a Bourges
(Centre, França), esdevenint tresorer de la
Federació Unitària dels Serveis
Públics. El maig de 1924 va ser nomenat secretari de la
Unió Departamental de
la CGT de Finisterre. En 1935 el seu nom figurava en el llistat
d'anarquistes
de la policia del departament de Finisterre i també estava
inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes. Casat, fou pare
d'una filla.
***
![Pietro Bruzzi]( "Pietro Bruzzi")
Pietro
Bruzzi
- Pietro Bruzzi: El 17
de febrer de 1944 es afusellat a Legnano (Llombardia,
Itàlia) el militant anarquista i
resistent antifeixista Pietro Bruzzi, també conegut com Brutius
o Rouqué.
Havia nascut el 20 de març de 1888 a Maleo, prop de
Milà (Llombardia, Itàlia), i va
descobrir de ben jovenet l'anarquisme. En 1909 va ser un dels redactors
del
popular setmanari llibertari La Protesta Umana. En
1916, mobilitzat, és
empresonat dos mesos a Milà per resistir-se a les forces de
l'ordre que el
vingueren a buscar. Enviat a un regiment de Tortona, fugirà
durant el trajecte
i passarà a Suïssa i després a
França. Va tornar a Itàlia en acabar la guerra i
va ser detingut per deserció i condemnat a mort, pena que va
ser commutada per
20 anys de presó. Redactor en 1921 del diari
milanès L'Individualista,és acusat amb Ugo Fedeli i Francesco Ghezzi, redactors
també del periòdic,
d'haver participat en la preparació de l'atemptat
comès al teatre Diana de Milà
el 23 de març de 1921, fet que va comportar la
interrupció de la publicació.
Per evitar ser detingut fuig clandestinament a l'URSS, i
després a Alemanya,Àustria i Bèlgica. Després de passar
molts d'anys a França, on col·laborarà
amb
la revista individualista Eresia di oggi e di domani
(1928-1929),
publicada a Nova York, és expulsat de França amb
Luiggi Damiani i Angelo
Bruschi; s'instal·len tots tres en 1931 a Espanya, on es fan
membres el mateix
any del Comitè de Solidaritat amb els Anarquistes Italians,
dirigit per Rafael
Martínez, on també troben els companys italians
Castellani i Virgilio Gozzoli. En
1933 les autoritats feixistes italianes obtenen la seva
extradició d'Espanya, iés confinat a l'illa de Ponça fins al mes de juny
de 1939. Al final de la pena
torna a Milà i participa en la resistència
anarquista a Llombardia contra el
feixisme italià. El
1944 edita
clandestinament a Milà el diari L'Adunata
dei Libertari,
primer òrgan de la
Federació Anarquista Italiana (FAI). Finalment, va ser
arrestat i
afusellat per les SS alemanyes.
Pietro Bruzzi (1888-1944)
***
![Laurentino Tejerina Marcos]( "Laurentino Tejerina Marcos")
Laurentino
Tejerina Marcos
- Laurentino Tejerina Marcos:
El 17 de febrer de 1944 mor
a Viloria de la Jurisdicción (Onzonilla, Lleó,
Castella, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Laurentino Tejerina Marcos, també
conegut com Peñaubiña.
Havia nascut l'1 de febrer de 1893 a Villamartín de Don
Sancho (Lleó, Castella,
Espanya). Sense pare reconegut, fou educat per un avi malentranyat que
l'obligà
a deixar la llar d'infant. Quan tenia 14 anys
començà a treballar com a
dinamiter a les mines de Santa Lucía de Gordón
(La Pola de Gordón, Lleó, Castella,
Espanya). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball
(CNT), participà en
els moviments vaguístics de l'època. Cap el 1915
va fer amistat amb
Buenaventura Durruti, que després es perllongarien
epistolarment (1917-1919). Es
negà a anar al servei militar; detingut, fou enviat a un
batalló disciplinari africà
durant tres anys; al Protectorat del Marroc conegué el
tinent Ramón Franco
Bahamonde, a qui prestà obres revolucionàries. De
bell nou a Lleó, fou
empresonat en diverses vegades. S'uní sentimentalment a la
mestra Rosina García,
amb qui tingué quatre infants, i adquirí de
manera autodidacta coneixements
d'arquitectura i de construcció que li ajudaren
força i li donaren un cert
prestigi professional. En 1918 fundà un grup anarquista a
Lleó. Entre 1919 i
1920 implantà amb altres companys un Sindicat d'Oficis
Diversos de la CNT, fet
que, juntament amb altres activitats reivindicatives, el portaren a les
presons
d'Oviedo i de Burgos. En aquests anys col·laborà
en La Revista Blanca i en Solidaridad
Obrera. El maig de 1923 fou detingut, amb Santiago Durruti i
altres
companys, arran de l'atemptat contra l'exgovernador de Biscaia Fernando
González Regueral, però va ser alliberat per
manca de proves. El 7 de gener de
1925 va ser novament detingut a Burgos (Burgos, Castella, Espanya) per
propaganda il·legal. Després de ser posat en
llibertat en 1926, s'establí un
temps a Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya) amb
Julián Floristán
Urrecho, alhora que estava processat per un delicte d'impremta i pel
qual li
demanaven cinc anys de presó, treballant de picapedrer.
Fugint de la
possibilitat de la presó, passà amb
Floristán a França, aprofitant que estava
en llibertat condicional. Per aquest fet, van detenir sa companya i
l'enviaren
al penal de Burgos, amb una filla de tres anys (Violeta) i embarassada
d'un
segon fill. Un cop lliure, la parella es reuní en 1927 a«Villa Marthe», en una
petita casa obrera al barri de Chassain d'Anglet, prop de Biarritz
(Lapurdi,
País Basc), on Tejerina vivia sota el nom de Valentín
Castillo. En
aquesta època es declarà vegetarià i
anarconaturista. A França milità en
diversos grups anarquistes i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i fou
detingut en 1927 arran de les manifestacions en suport dels militants
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1931, encara que
a França
tenia la vida solucionada, s'acollí a l'amnistia republicana
i retornà a la
Península. A Lleó engegà una enorme
activitat militant i orgànica. El desembre
de 1931 presidí un míting de Durruti. En 1933 fou
processat per una vaga a
Astorga i fou considerat el cap de la vaga de desembre d'aquell any i
per la
qual acabà empresonat el 4 de gener 1934. Fou nomenat en
diverses ocasions
secretari de la Federació Local de la CNT de
Lleó. Amb l'aixecament feixista,
el 18 de juliol de 1936, marxà a Viloria de la
Jurisdicción (Onzonilla, Lleó,
Castella, Espanya), poble de Rosina, però conscient de
l'enemistat de la
família sa companya, fugí cap al Nord, deixant
amb pena pel camí sa filla
Violeta, de 13 anys. A Pola de Gordón, on s'agrupava la
resistència, fou
nomenat delegat d'Hisenda i d'Abastos, i des del Comitè de
Villamanín (Lleó,
Castella, Espanya) passà a comandar el Batalló de
Caçadors 206 («Batalló
Tejerina»), integrat per anarquistes lleonesos i que
rebé una menció especial
per la presa de la fortalesa de Peña Ubiña (Lena,
Astúries, Espanya) --d'aquí ve
el seu malnom Peñaubiña. El
febrer de 1937 fou nomenat subdelegat de
Treball per a Lleó, després d'haver estat nomenat
secretari del Front Popular.
Amb la presa del front Nord durant la tardor de 1937, es
mostrà partidari de
restar i organitzar la guerra de guerrilles. Després d'una
breu estada a Buiza
(La Pola de Gordón, Lleó, Castella, Espanya), a
casa del seu vell company
Braulio, s'amagà a Viloria, a la bodega d'una germana de
Rosina, Ángela. Malalt
de paludisme, que havia aplegat a l'Àfrica, i de les
seqüeles de la guerra, i
amb un càncer al fetge, aguantà amagat quatre
anys en un clot excavat en una
habitació amb pis de terra, defensant-se dels escorcolls
policíacs i de l'odi
dels seus nebots. A finals de 1941, gravíssim, fou portat
amb taxi pel seu fill
Antoni fins al Sanatori Miranda, on va estar ingressat sota el nom d'Ángel
García. Després d'11 dies
hospitalitzat, son fill el portà a morir amb els
seus. Laurentino Tejerina Marcos va morir el 17 de febrer de 1944 a
Viloria de
la Jurisdicción (Onzonilla, Lleó, Castella,
Espanya) i fou enterrat al mateix
clot que li havia servit d'amagatall. A començaments de 1945
son fill Antonio
Laurentino fou detingut per cinc policies i li obligaren a desenterrar
el cos
de son pare. El secret s'havia trencat per la confessió sota
tortura d'algun
dels detinguts que havien estats amagats amb Tejerina. Les restes van
ser
portades en una caixa al cementiri, però el
capellà d'Onzonilla es negà a
sepultar-lo en sagrat per «heretge» i fou soterrat
en una sagristia en runes
que després fou incorporada al cementiri. Sa companya,
Rosina García, va morir l'octubre
de 1963 en l'exili. El 19 de juliol de 2009 a Viloria de la
Jurisdicción
companys cenetistes li van retre un homenatge a ell i a tots els
companys de
patiren la repressió. Sa filla, Aurora Tejerina,és militant anarcofeminista.
Laurentino Tejerina Marcos (1893-1944)
***
![Francisco Carreño Villar]( "Francisco Carreño Villar")
Francisco
Carreño Villar
- Francisco
Carreño Villar: El 17 de febrer de 1947 mor a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco
Carreño Villar,
també citat erròniament el primer llinatge com Parreño, i conegut com El
Argentino. Havia nascut el 26 de setembre de 1890 a Bilbao
(Biscaia, País
Basc). Sos pares es deien Santos Carreño i Fredis Villar, i
tingué una germana.
Quan era un infant emigrà amb sa mare a Barcelona
(Catalunya). De jove milità amb
els «Joves Bàrbars» del Partit
Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux
García, però l'abandonà
després de la postura d'aquest arran dels fets de la«Setmana Tràgica» de juliol de 1909. En
1912 va ser empresonat per escriure un
article contra la forma de govern i l'octubre de 1913 va ser novament
detingut
a Madrid arran de la visita del president de la República
francesa Raymond
Poincaré i només fou alliberat un mes
més tard. Durant els anys posteriors
participà en la bohèmia revolucionària
(Salvat-Papasseit, Fernando Pintado, Àngel
Samblancat, Lluís Capdevila, Mateo Santos, Plató
Peig, etc.) i a partir de 1915
col·laborà en els periòdics Los
Miserarables i El Insurgente,
amb
fortes influències de Maksim Gorki i Lev Tolstoi.
Instal·lat a l'Argentina i a
l'Uruguai, a mitjans de 1919 era secretari de la Federació
Obrera Regional
Uruguaiana (FORU) i cap al 1920 milità en
Federació Obrera Regional Argentina
(FORA). El 16 de juliol de 1922 va fer un míting
anarcoindividualista a Buenos
Aires (Argentina) amb Rodolfo González Pacheco i Alberto
Bianchi. A Buenos
Aires es casà i tingué un fill. En 1923 era
secretari de l'Ateneu Anarquista de
Buenos Aires i l'any següent organitzà sindicats de
la FORU, com ara el
Sindicat Únic de l'Automòbil (SUA), del qual va
ser nomenat secretari. En 1931,
amb dictadures a l'Argentina i a l'Uruguai, i ja proclamada la II
República
espanyola, retornà a la Península i
s'instal·là a Barcelona. A la capital
catalana sembla que entrà a formar part
d'Agrupació Anarquista «Faros» i
treballà de mestre a l'escola de l'Ateneu Racionalista«El Porvenir» de
Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Membre de
la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà tasques
propagandístiques per a aquesta
organització, fent conferències a diverses
localitats (Sant Adrià del Besòs,
Barcelona, Santa Coloma, Blanes, Caldes, Cerdanyola, Gavà,
Granollers, Manresa,
Molins de Rei, Mollet, Montcada, Olesa, Roda, Sabadell, Terrassa,
Vilafranca,
Súria, Ribes de Freser, Lleida, etc.) durant els anys
republicans. En 1935
col·laborà en el periòdic
maonès Fructidor.
Amb Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, Antonio Ortiz, Joan
García
Oliver, Maria Duran, Fidel Miró, Manuel Pérez,
Ricard Sanz i altres destacats
anarquistes, participà en el míting de clausura
de la Conferència Regional de
Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que
se celebrà en 1936
a Saragossa (Aragó, Espanya) i assistí al
Congrés d'aquell any en aquella
ciutat. El juliol de 1936 participà activament en la
resposta contra
l'aixecament feixista als carrers de Barcelona, especialment en
l'assalt a les
Drassanes barcelonines. Després s'integrà en la«Columna Durruti», va ser
nomenat cap d'Informació del seu Comitè de Guerra
i al front d'Aragó participà
en l'edició del butlletí El
Frente.
El setembre de 1936 inaugurà l'Ateneu Llibertari de Pina de
Ebro (Saragossa,
Aragó, Espanya). Assistí al Ple Regional de la
FAI celebrat a Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya) en representació d'Alcorisa
(Terol, Aragó, Espanya), on polemitzà
amb José Alberola i parlà en el seu
míting de clausura. El 6 d'octubre de 1936
assistí al Ple Extraordinari Regional de Sindicats i
Columnes de Bujaraloz
(Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la
creació del Consell de Defensa,
ponència en la qual va participar. El novembre de 1936
viatjà, amb José
Berruezo, en representació de la «Columna
Durruti» a la URSS per a participar
en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre i en
tornar denuncià la
dictadura soviètica. El febrer de 1937 va fer un
míting en suport de la
Federació Camperola a diverses localitats catalanes (Valls,
Sant Sadurní,
Vilafranca, Falset, Mora, Gandesa, Amposta i Granollers),
també parlaren Ramon Porté
Dalmau, Joan Reverter Nolla i Josep Viadiu Valls. Entre març
i juliol de 1937
participà en diversos actes de la CNT i de les Joventuts
Llibertàries a Tarragona,
Sabadell i Barcelona. S'oposà a la militarització
de les milícies, destacà per
la seva posició anticomunista i s'integrà en el
grup «Los Amigos de Durruti»,
del qual va ser membre del seu primer comitè. Quan els«Fets de Maig» de 1937,
lluità contra la reacció comunista als carrers de
Barcelona. El maig de 1938
assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT. Amb el
triomf franquista passà
a França i a finals de 1939 s'embarcà cap a la
República Dominicana. En 1941
passà un temps a Panamà i a finals de 1943
retornà clandestinament a França.
Participà en la reorganització confederal a
l'exili enquadrat en el sector«ortodox» encapçalat per la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL)
i es mantingué força crític amb les
posicions de Juan Manuel Molina (Juanel).
També fou nomenat delegat de
Fronteres, encarregant-se d'organitzar el pas cap a la
Península. En el
clandestí Ple de Muret del 12 d'octubre de 1944 va ser
nomenat secretari de la
CNT, càrrec en el qual va ser substituït l'octubre
per Juanel, i membre del
Comitè d'Enllaç CNT-UGT. El maig de 1945
assistí al I Congrés del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE), celebrat a París, i
formà part de la ponència de
Propaganda. Quan l'escissió confederal,
s'arrenglerà amb el sector «ortodox»
encapçalat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas.
L'agost de 1946 assistí
al Ple Nacional de Regionals de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc
i va ser
nomenat administrador del periòdic CNT,
gestió en la qual va ser durament criticat per alguns. Entre
1944 i 1946
participà en molts de mítings i
conferències (Tolosa, Decazeville, Bordeus,
Tarba, Besiers, París, Montalban, Carcassona, etc.). En 1947
fou administrador
de CNT. Trobem articles seus en
diferents publicacions llibertàries, com ara Fructidor,El Insurgente,Los Miserables, La
Protesta, Solidaridad
Obrera, etc. Francisco Carreño Villar va morir el
17 de febrer de 1947 a l'Hotel
Unic de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on vivia. En 2005
Miquel Amorós publicà
la biografia Francisco Carreño, el
arduo
y largo camino de la anarquía, que va ser
reeditada ampliada en 2013 sota
el títol Francisco
Carreño, y los arduos
caminos de la anarquía.
Francisco Carreño
Villar (1890-1947)
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![W. C. Owen fotografiat per Anglo French Photo Co. (Londres, ca. 1922) [CIRA - Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/owen/owen01.jpg "W. C. Owen fotografiat per Anglo French Photo Co. (Londres, ca. 1922) [CIRA - Lausana]")
![Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/moralesguzman/moralesguzman05.jpg "Antonio Morales Guzmán (ca. 1959) [CIRA-Lausana]")
