Cementerios del Mundo 22ª Parte
Cementerio de Santa Ifigenia
Vukovar, Croacia

© Miguel Veny Torres
pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it
Madrid, 5 de febrero de 2018
Cementerios del Mundo 22ª Parte
Cementerio de Santa Ifigenia
Vukovar, Croacia
Madrid, 5 de febrero de 2018
S’aconseguirà per primera vegada que les vuit brigades del departament de prevenció i extinció d’incendis forestals siguin de sis persones durant tot l’any.
L’Institut Balear de la Natura (IBANAT) compta amb quatre persones més a la seva plantilla: dos tècnics forestals – un a Mallorca i un a Formentera – un treballador forestal sotscap a Formentera i un vigilant marí a les Pitiüses. La Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca comença a cobrir així, i de manera progressiva, les quaranta places que es van crear per augmentar el personal de l’IBANAT.
Les noves places permetran una reestructuració de la plantilla i s’aconseguirà per primera vegada que les vuit brigades del departament de prevenció i extinció d’incendis forestals siguin de sis persones durant tot l’any, a més dels reforços de campanya que es contracten durant tot l’any. Per primera vegada també, Formentera comptarà amb un forestal sotscap que podrà assumir la responsabilitat de la brigada en absència del capatàs i que se suma a la brigada de tres persones amb la qual ja compta la pitiüsa menor.
Pel que fa al departament d’Espais Naturals, a les Pitiüses s’ha reforçat la vigilància marina amb la incorporació, avui, d’un vigilant marí, que es suma al treballador actual; encara s’afegiran dos treballadors més al mes d’abril, amb contractes de sis mesos de feina.
Novetats editorials de les Illes -
De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) -
De cop i volta els grans somnis sesfondraven sense poguéssim salvar-ne ni la més petita espurna desperança. Com havíem pogut arribar a la grisa desesperació que ens envoltava? No ho sabia. Però madonava, com si un àcid que em devoràs la gargamella i marrancàs la carn fins al moll dels ossos, que ara disposaria de moltes hores, potser la vida sencera, per esbrinar-ho. (Miquel López Crespí)
De cop i volta els grans somnis sesfondraven sense poguéssim salvar-ne ni la més petita espurna desperança. Com havíem pogut arribar a la grisa desesperació que ens envoltava? No ho sabia. Però madonava, com si un àcid que em devoràs la gargamella i marrancàs la carn fins al moll dels ossos, que ara disposaria de moltes hores, potser la vida sencera, per esbrinar-ho.
Vaig fer una ullada al pis. Arreu els llibres, els quadres, els objectes que mhavien agombolat els darrers anys. Feia segles que no tenia temps per a contemplar el meu improvisat refugi contra les onades i els caps de fibló que, sovint, compareixien, furients, poblant lhoritzó de mals presagis. El sol que entrava per la finestra dibuixava ombres i clarors a les parets, ben igual que si tot lespai shagués poblat de monstres provinents del més enllà. Eren els dimonis amb els quals ens atemoria el sacerdot, quan ens era obligat anar a doctrina en la multitud de dies plujosos i sense sortida de la infantesa? Un inesperat calfred em sacsejà de cap a peus. Fantasmagòrics esperits amb enormes cues i banyes, portant forques a les mans, arribaven, de sobte, pujant per l´escala de l´edifici, penetrant en el replec més amagat del cervell. Ball de màscares i flaire de sofre provinent de l´infern. Realment ens portarien davant la presència de Satanàs i l´exèrcit de dimonis que l´acompanyaven? Els genis malèfics ens introduirien dins les grans olles que poblaven el reialme del Mal? Ens bullirien fins aconseguir que la carn se separàs dels ossos? Podríem suportar el dolor etern que ens prometia el rector des de dalt de la trona si continuàvem mirant les al·lotes pel carrer? Com escapar a la tortura que ens esperava? La mare... seria capaç de comparèixer a les portes de lAvern, convèncer Lucífer que ens alliberàs? Qui havia ordit tantes bestieses contra els infants? Embrutar les il·lusions més dolces dels nins! Fer creure que mirar les cames de la companya de jocs era pecat i que, si un dia arribàssim a acaronar el rostre àngelic que ens delia fins a límits increïbles, patiríem, per a tota l´Eternitat, el foc i loli bullent damunt la nostra pell!
I si el món hagués pogut ser diferent, sense aquesta sensació de culpabilitat ancorada al fons de lànima?
Els mots sonaven ara com un eco de certeses remotes. Tot havia canviat. Capgirada la realitat, els ulls s'obrien a poc a poc, absents del món, en el laberint escollit. Els colors del paisatge i dels cossos eren posseïts per una llum que sorprenia i encegava, que queia verticalment sobre la terra trencant els espills dels llacs, alimentant visions de miratges. Resplendor de la natura més salvatge perllongant la perfecta línia de l'esglai.
A casa, el pare, en veu baixa, contava com, en temps de la guerra el poble convertia les esglésies en sales de cine, salons per anar-hi a ballar, teatres, mercats, infermeries, escoles... Guaitant la porta, mirant des de rere les cortines de les finestres, abaixant la veu perquè els veïns no el sentissin, s´apropava a la mare i li xiuxiuejava: Molts sacerdots renegaren del catolicisme i sajuntaren amb joves milicianes, partidàries de lamor lliure i la Revolució Universal. Els veies feliços, amb una pistola al cinturó, passejant la bandera roja del proletariat i fent sermons a favor de les col·lectivitzacions des de la seva antiga trona. Els casaments es feien davant lantic altar major, on ara, en lloc del Crist, els sants i la Verge hi havia un quadre amb la figura de la República. Talment Atenea presidint el Partenó. Sovint les parelles feien el jurament damor etern amb una pistola a la mà dreta i alçant el puny amb lesquerra. En alguns pobles, els més radicals, substituïen la imatge de la Llibertat per les banderes de la CNT-FAI i el POUM. En acabar la guerra, els falangistes els mataren a tots. Amb les dones, tampoc no hi hagué pietat.
La que pogué escapar dels escamots dexecució patí tortures i violacions. Amb els cabells tallats arran, després de fer-les beure sis o set tassons doli de ricí, eren exposades enmig de la plaça, a mercè de les escopìnades dels guanyadors, a la ràbia de beates i feixistes.
El pare callava un moment i, agafant el bufador, procurava que el foc no sapagàs. A lhivern, el vent de tramuntana feia grinyolar les portes. Senties llunyanes portades provinents de cases on no tengueren la precaució de tancar-les. Després, restàvem en silenci. Loncle posava la ràdio per sentir el parte. La veu gutural del locutor acabava sempre amb la coneguda consigna: !Caídos por Dios y por España! ¡Viva Franco! Arriba España!.
Aleshores ja feia temps que mhavia adormit, descansant el cap damunt els genolls de la mare. M´imaginava en el jardí de lEscola Graduada, caçant papallones amb na Margalida, la veïna de la qual estava enamorat. Somniava que mapropava al seu cos. Era primavera i restàvem sols entre palmeres i rosers. Anar a cercar papallones era lexcusa per estar amb ella i trobar el moment adient per sentir el seu alè, la flaire entabanadora del seu cos. Em perdia en un màgic món de fantasia, imaginant que érem sols enmig del poble i que ningú, mai, ens podria separar. Junts per a tota leternitat en un espai on només se sentís el batec de la nostra respiració, el soroll dels nostres cors palpitant vertiginosament mentre ajuntàvem els llavis en una besada a les galtes que ens feia enrogir intensament.
Després de l´esbatussada, en tornar a casa era com el nàufrag que, miraculosament, troba unes fustes enmig de la mar on s´aferra amb desesperació.
Reconeixia mobles estimats salvats dificultosament de lensorrada familiar, restes de les cases venudes en adverses circumstàncies, el canterano de la repadrina, curull de sants i creus, ramells de flors coral·lines, cadires bellament treballades per fusters desapareguts feia anys, taules de caoba que mai no vaig veure fer servir per dinar o sopar, misterioses capsetes de contingut ignot... A la seva cambra hi hagué sempre corcats angelets de fusta, querubins de guix plens d'estudiada satisfacció entremig la forassenyada regularitat d'un cucut de paret. Posseïa igualment un somort reialme fluvial d'increïbles estrelles de mar, navegant, a les palpentes, per abissals estius agostadors d'arenes cruelment dessagnades. Portat per la meva curiositat d'infant, topava, per atzar, amb peixos i llurs vidres de coloraines als ulls, gàbies misterioses plenes d'ocells i lloros dissecats. Per qualque lloc el retrat de la repadrina i un floc de cabells que li tallaren quan tenia cinc anys. Aleshores, en èpoques remotíssimes, aspirava la fragància de les flors deixades a l´entrada de la cambra. Record que, amb una dolcesa corprenedora em mostrava els escapularis de la guerra -aquell netet mort a l'Ebre!-, camafeus i rosaris d'argent, vitrines amb papallones crucificades que tenien un aire de tristesa pensarosa. Jo era aleshores un explorador a la recerca d'auguris i prodigis, un permanent habitant de les tardors perdudes dins l'ombra.
La record com la fotografia que m'espera al cementiri. Ella, lluna creixent ensenyant-me a trobar el rastre fonedís de l'albada, a parlar amb la llum extraordinària que naixia de les pedres.
Mirar, com si fos ara mateix, els armaris amb inversemblants espills i sedes arnades, cortines fetes malbé pel pas immisericorde dels anys, ventalls de nacre que només sobrien en situacions molt especials, esgrogueïdes fotografies de familiars dels quals ja ningú recordava els noms... Divisava el sofà que portà loncle des de Barcelona, quan es va arruïnar amb el negoci dels vins, els mobles del menjador amb el ressò de mil converses surant enmig d´una atmosfera espectral; els quadres de sants arnats, obscurits per anys de pols i humitat... Tot perdut. Les veus dels dies de festa oblidant-se, desfent-se menjades pel corc. Esvanides presències dels morts que, envoltats de negres cortinatges, els empleats de la funerària situaven a l´habitació més bona de la casa el dia del funeral. Jo era un infant i eren els meus primers contactes amb la Mort: el bagul, la flaire espessa dels ciris, la remor de les beates, resant el rosari, provant de consolar els pobladors d´aquell univers que desapareixia en la fondària de l´oblit... Arreu, en calaixos plens de pols, fotos molt antigues, joves, al·lotes de finals de segle XIX, lluint totes les joies de la família... qui eren, com es deien? Ningú havia tengut cura descriuren´n el nom al darrere. Diverses generacions de desapareguts poblant encara les cambres i els passadissos que conegueren tristors i alegries, festes de casament, naixements i sobtats viatges sense retorn. En el fons, romandre perduts en aquell casal en declivi, aferrar-se als records, era la nostra forma de resistir les punyents humiliacions de l'època, de defugir la brutal mesquinesa dels assassins de la guerra, els botiguers enriquits amb la suor del poble. Un particular sistema de senyals ens permetia marxar lluny de l'enfollida urgència dels rellotges, la irrespectuosa violència dels vencedors malbaratant el laberint on encara sosteníem un dur combat contra enemics i malfactors. Aleshores ens delia gaudir dels petits objectes, les sensacions considerades insignificants pels nostres cínics dominadors: menjar amb culleres de fusta, beure aigua de la cisterna amb treballades gerres de fang, olorar la flaire del pa just acabat de coure amb aromàtiques branques de pi i olivera. Maldàvem per descobrir els fonaments de les coses, la tendresa de les primeres carícies sense pecat, l'eco dels avantpassats i llurs erosionades rialles viatjant per les cambres en penombra. Són els fonaments subterranis de l'existència, el cant, l'ampla marea de l'experiència que embelleix els dies i que esclata, sortosament, dins la retina com una sobtada explosió d'estrelles.
Els pares, les meves germanes i jo, havíem ocupat els buits deixats per les tenebroses visites de la Dama de Negre. En el despatx, els llibres de la família, alguns dells salvats miraculosament de la guerra; d´altres, adquirits a les llibreries de vell de Barcelona i Palma. Quan el pare va sortir dels camps de treball dels vencedors, en tornar a casa després de cada viatge a la península, solia portar sempre joguines pels fillets estimats. I, malgrat que hagués de romandre setmanes sense fumar, portava, dins la maleta, un caramull d´antics i valuosos exemplars provinents dels encants. Era un home que es delia per tocar suaument amb les mans aquelles joies de la impremta. Les acaronava com un enamorat i, només amb el tacte, podia endevinar-ne lèpoca de publicació. La seva dèria era trobar volums publicats abans de la victòria del franquisme. Novel·la, poesia, teatre, assaig... li era ben igual. Com si abans, en temps de la monarquia, no hagués existit la censura! Considerava, no sense raó, que el règim que ens aclaparava, feixuc i sangonós, era el pitjor que havia patit Espanya. El comparava amb la tenebror existent en temps de Ferran VII que, per a ell, representava un dels monarques més ignominiosos que poblaren el planeta. Els llibres del segle XIX, i no em parlem si eren d´abans d´aquesta època!, li semblaven fantàstiques meravelles. Trobar una edició de Màkxim Gorki i Charles Dickens publicada abans del triomf del general Franco era assolir la màxima felicitat possible! El record assaborint les seves troballes, tancat al despatx particular que tenia a les golfes, el refugi on servava els tresors més estimats.
Sí, restes dun antic naufragi. Talment les fustes i els objectes dun vaixell estavellat contra les roques i que les onades porten fins a la platja. Com caminar entre els núvols.
El passat assoleix una curiosa densitat nerviosa. Ple i ric, madur com una fruita a la tardor. A la pàl·lida llum del capvespre brilla un sol fràgil sobre les llunyanes neus perpètues del record. Rememorava els pendents i contorns d'antigues promeses amb afecte condemnat i ert. Sentir la crua ambivalència dels pensaments oscil·lant d'una banda a l'altra: les citacions d'algun poeta oblidat, la flaire de les magnòlies, el gust del iode, els cementiris familiars, aquella precisa, exacta hora amb la textura de la Mort, l'imprevist, la ràbia dels pares, l'exili interior. Espectacle de follia suspès en una solució de silenci. Tot de mots provisionals i insegurs produïts pels narcòtics als nervis. Meravellosa i falsa eufòria de cap a peus. Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle. Palpava els objectes que menvoltaven. Com es pogueren salvar? Recordava la casa del poble en silenci. Els padrins i la mare eren als horts vigilant els jornalers. Jo tenia nou anys i el món era una capsa permanent de sorpreses. Els animals del casalot em fascinaven: lexèrcit de moixos que sensenyorien del llit i les cadires de lentrada i les llunyanes habitacions; el soroll dels ànecs i les gallines del corral, sempre demanat recapte, anant amunt i avall. A vegades, una porta mal tancada feia que el gall o algun conill sescapàs del tancat i penetràs, sorollós, per les cambres endomassades del casalot. Aleshores jo era lencarregat de posar ordre i, armat amb la granera que em semblava la llança de don Quixot!- les perseguia, talment fossin poderosos enemics als quals havia de fer rendir fos com fos.
Per primer cop en la vida em trobava sol.
El nostre món era ferit, al costat de la voravia. Ningú podria ressuscitar les sirenes dels vaixells quan entraven dins la badia, entre boirines matinenques, núvols germinals i dies plens de cançons (curulls de les multiplicades pors de la infantesa). Absurda feina enmig de la mediocritat dels dies amb tot d'amistats trencades i llibres menjats pels corcs en els prestatges. No trobava cap signe indicador del camí que ens portaria al paradís. Havíem passat els anys anant a la recerca d'una paraula amiga, la bella lluïssor que tenien als ulls munió de familiars enterrats en l'oblit. Emmanillats, sense queviures... com seria possible continuar aquesta lenta travessia del desert? Prov novament de servar les acolorides imatges que ens agombolaren (els jocs en polsosos carrers sense asfaltar, les màgiques nits de simbomba al costat de les fogueres, el pànic produït per les processons amb tot de sants de guix cruelment fuetejats: Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes). Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns.
Ja no restava ningú de la família que protegí els meus anys dinfància i adolescència. Els pares, els padrins, els oncles... ja eren un record fonedís, habitants de lunivers dels somnis, a punt d´esborrar-se per sempre el dia en què tancàs els ulls. Els germans també desapareixerien, engolits pel tràfec de la vida quotidiana. Alguns residien a ciutats llunyanes i només coincidíem uns dies, a lestiu, quan compareixen per passar uns dies a l´única propietat que ens restava: la casa del Barcarès, construïda per l´oncle-padrí que en els anys vint havia estat batle del poble. Tota la resta: cases, horts, els pisos de Palma, va quedar en mans dusurers, dels socis dels negocis fracassats que provaren de portar endavant la mare i el pare: el magatzem de recollida de fruits secs que mai no funcionà, el taller de reparació de cotxes que s´engolí limport de la venda de l´hort a prop del torrent de Sant Miquel, el figueral de Son Puig...
Difícil saber ara els motius exactes que provocaren aquell terrabastall. La fugida a Amèrica de loncle que va fer fallida amb la construcció de lEscola del poble? A què treia cap oferir de forma gratuïta desenes de solars familiars per bastir ledifici? El desig d´un petit cacic per a impressionar el dictador Miguel Primo de Rivera el dia de la inauguració de l´Escola en un llunyà estiu dels anys 20? Què era el que limpulsava a voler construir un dels millors centres densenyament de Mallorca? Lamor als infants en constatar que mai no tendria fills? No ho podia esbrinar amb certesa. Pareix que, el fet de pertànyer al partit del dictador, Unión Patriótica, li va fer perdre molts diners. Invertia els seus estalvis en el finançament d´aquesta organització política. Quantes anyades de blat i mongetes desaparegueren per aquestes misterioses clavegueres? Quin somni de foll el guiava? Què esperava aconseguir de Madrid?
El cert és que la família, els deliris de loncle i el nostre patrimoni es van fer malbé en pocs anys.
Obria els ulls a una nova època.
Ho notava. Ho sentia en cada partícula de laire que respirava. Fins i tot les veus llunyanes que marribaven des de la distància, el soroll del carrer, eren diferents. La nit anterior vaig tornar a casa amb la sensació que el partit tenia els dies comptats. Els vividors i l´exèrcit de malfactors que oloraven bons sous i privilegis a recer del poder, anaven capolant totes les esbojarrades il·lusions de la joventut.
Contemplava el munt de cartes acaramullades en els calaixos del meu despatx. Què fer amb tanta paperassa plena de somnis i una munió de resplendents utopies que feia poc encara ens semblaven a labast de la mà?
Obrir un sobre a latzar. Penetrar a través del túnel del temps cap a regions remotes, cases abandonades, racons plens de runes. Tornar a sentir leco de les veus amagades rere les cortines, el xiuxiueig de promeses i juraments, el gust de la teva saliva als llavis. Com si fos ahir quan escrivia des de qualsevol indret daquest mapa destenyit per les hores. Em sorprèn recordar-ho tot: el bar, la música que sonava pels altaveus, el tamborineig de la pluja percudint sobre les teulades daquell vell cafè del port. Provar d´oblidar? Viure sense records? Que no en quedin ni les cendres? Però com fer-ho? Com desfer-te de les successives capes d´il·lusions que conformen la teva vida? Tasca difícil a l´ hora dels silencis i les més amenaçadores prediccions!
Una vegada ho vaig provar encenent foc a la xemeneia. Treball impossible! Hauria necessitat un forn gegantí per a poder cremar els bocins de la teva existència! A més existiria el perill de lincendi. Un full que surt de la foganya en el moment més inesperat i cau en un dels prestatges de la biblioteca, damunt els diaris, la desgastada catifa portada d´Istambul. Bastaria sortir per uns segons del despatx, anar a beure un tassó daigua a la cuina i, de sobte, una guspira podia acabar amb el darrer refugi que em protegeix de la inclemència dels dies.
I, per moltes cartes que cremàs... qui pot desfer-se de la memòria dels anys, dels sentiments viscuts, dels plors i les rialles que han format part dels breus segons que dura la nostra efímera presència sobre la terra? Endebades les meves provatures!
Abans de llançar-les al foc obria alguna de les missives provinents duna època geològica amagada en la fondària dels espills. Nervioses lletres escrites sota el pes de lansietat i la soledat; restes de llàgrimes que difuminaven els gargots fins a ser irreconeixibles; pretèrites roses agafades a jardins de màgiques ciutats després de llargues passejades on bastíem palaus de paraules i amples cambres amb tot disposat per acollir els més dèbils, la humanitat desvalguda; fotografies que mostraven amics morts feia dècades, desapareguts per les clavegueres d´un país en derrota; acuradament plegats, els fulls trepitjats per la policia parisenca en aquell esvanit Maig del 68; entrades de cine, recitals de la Nova Cançó o per veure Joan Baez i Bob Dylan a Londres en un boirós hivern del 70, quan fugíem de lEstat espanyol per a romandre uns dies perduts enmig d´un univers que ens feia oblidar el vell dolor d´on procedíem. Barates pensions en una travessera de Dean Street, a dues passes de l´habitatge on Karl Marx, esposa i fills, patiren misèria i fam. Però sovint no trobàvem la fusta salvadora que cercàvem. Els corbs de la Torre de Londres planejaven, amenaçadors damunt els nostres caps! Era la sumptuosa i tètrica època dEnric VIII arribant, violenta des del passat. Veure el monarca ebri, luxuriós, indiferent als crits d´angoixa que l´envoltaven, bevent la sang de les esposes i amants que ja no estimava.
Plou dolçament, quietament en aquest hivern. Som a Londres per a turistes pobres i no resta gens lluny el cop dels coronels, a Grècia (el record de Lambrakis sempre present). Ara es fa tard i ens hem cansat de voltar per les llibreries de Trafalgar Square, de l'obligada visita a la White Tower (amb la presència boirosa de totes les Annes Bolenes de la història). A l'horabaixa no volem anar al museu de figures de cera de Madame Tussaud. Tampoc ens atreu gaire caminar per Regent's Park ni perdre'ns pel Soho a la recerca de la casa on Marx escrigué El 18 Brumari de Lluís Bonapart. A Hyde Park (qui no recorda Speaker's Corner amb tot el seu infinit exèrcit de folls?) hem deixat una parella de maoistes britànics lloant les excel·lències de la Revolució Cultural Proletària (un grup de monges portugueses miren, encuriosides, les roges banderes de seda, els cartells amb la imatge del president Mao, el posat altiu de les milicianes de la Jove Guàrdia en ple combat contra la burocràcia). A qualsevol hora del dia la salvació de la humanitat, una nova religió universal, el retorn de les sufragistes, els discursos d'un exaltat obrer en atur enmig de les riallades dels turistes. Però nosaltres som a Londres per veure Z, un film de Costa-Gavras que perdura en la nostra memòria com una sòlida, estilitzada aura d'infinites sensacions obertes a la revolta. Homenatge doncs, a Yves Montand, Irene Papas, Jean-Louis Trintignant, tots els treballadors del cinema que feren possible aquell ferm esclat de llum en la foscor.
Mai no ho vas reconèixer obertament, però aleshores els corrents subterranis ja ens arrossegaven vers un esdevenidor imprevisible. La mar estava moguda, fustigada per pensaments no formulats, per presagis incerts que no sabíem explicar. De sobte, aquell canvi brusc, definitiu: ones petant contra les roques com els pistons d'una enorme màquina. Esquitxos freds sobre les galtes. Subtilment, per art de bruixeria i encanteris, esdeveníem personatges de sal plens de mutismes perllongats. Les nostres faccions s'havien endurit i l'aigua de la pluja tenia el gust salabrós de la sang. Tots els fragments esmicolats d'una ciutat refulgent sota la llum del sol. Taral·larejaves la darrera cançó calculant el moment precís que calia virar en el sentit del vent. S'esbucaven amb lentitud les estàtues, els símbols, el tabernacle del déu invisible de l'amor. Finalment ens capbussàrem davallant cap al fons: figures flamejants, guspires rutilants, intens espurneig fulgurant repetint vagament els moviments de la marea.
En quina escletxa dels murs ensangonats dels cementiris podríem trobar els primers indicis de la desfeta? El meu pare i loncle havien fet la guerra al costat de la República. El dia que veieren Santiago Carrillo de bracet amb el darrer cap del Moviment, no varen entendre. El secretari general del PCE explicà que, a partir d´aquells moment, la bandera dels comunistes seria la bicolor, la vencedora en la guerra civil. No és que els dos homes confiassin excessivament en les promeses dels polítics professionals. Ni molt manco! A les trinxeres, amb el fusell a la mà, combatent en terribles condicions, aprengueren a conèixer quin valor tenien les paraules dalguns dels dirigents del Front Popular. Loncle mexplicà el dia en què la Pasionaria, envoltada per una munió de periodistes, arribà al sector on romanien, morts de fred, els homes de la XII Brigada Mixta. Una unitat que comandava Francisco Galán, el germà de Fermín Galán. La XII Brigada, portava, brodats damunt lensenya tricolor, els rostres dels herois caiguts en la lluita per la Llibertat. Els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández esdevenien lluminoses escletxes de claror, per als homes i les dones ensinistrats en la lectura de Vicente Blasco Ibáñez i Víctor Hugo, de Bakunin i Karl Marx, de les històries de Bravo, Padilla i Maldonado. La imatge de Marina Pineda brodada damunt una ensenya tricolor!
Loncle recordava com Pasionaria arribava envoltada denxufats de lEstat Major Central, joves ben afaitats i clenxinats, amb uniforme immaculat, sense una taca de fang, com si lhaguessin acabat de planxar feia un instant. El comissari feia sortir els soldats dels seus caus. Aleshores començava lacostumat discurs: el món estava atent a la nostra lluita contra el feixisme. Sou un exemple per a la humanitat progressista, per a totes les generacions del futur. I, amb moviment destre i silenciós, de forma instintiva, procurava netejar-se la falda del fang de la trinxera.
Expectants davant la xerrameca dels endollats, el que més enfurismà els combatents va ser la imprudència de la dirigent comunista: per tal daconseguir una fotografia de portada agafà el fusell dun soldat que lescortava, mig adormit i, sense demanar permís a Galán, disparà uns trets contra lenemic. Sí, era molt bonic, asseguts a un bar de la Gran Via de Madrid, llegir la publicació i comentar el valor de Pasionaria que lluitava, amb armes a la mà, contra moros, requetès i falangistes. El que mai explicarien els diaris serien les posteriors conseqüències de lacte tan valent de Pasionaria.
El front, fins aleshores en silenci, despertà de sobte continuava loncle-. Els legionaris, pensant que siniciava un atac, responien, furients, amb foc dartilleria i metralladores.
Va ser quan va morir el meu amic, Miquel Figuerola digué loncle-. Just començava a fer-se a mà una cigarreta quan, inesperadament, una bala li rebentà el cap. No duia posat el casc! Eren uns moments de descans i, en no haver-hi combats, els homes de la Brigada es llevaven els ormeigs de guerra casc inclòs!- provant de descansar una mica.
El record del fred i la fam en la batalla de Terol li feien mudar el semblant. Notaves com el seu rostre s´entristia per moments. Era quan el pare intervenia, alhora que atiava el foc de la foganya.
-Apa, no li donis més voltes. El dia en què deixàrem les armes, en un munt, a l´entrada del port d´Alacant, ja sabia que tot s´havia perdut. Vés a saber si no hauria estat preferible morir, disparar les darreres bales, no abandonar el fusell. Tanmateix, els vaixells de les fantasmals democràcies amigues mai no arribaren.
Anarcoefemèrides del 6 de febrer
Esdeveniments
Capçalera de Le Journal du Peuple
- Surt Le Journal du Peuple: El 6 de febrer de 1899 surt a París (França) el primer número del diari anarquista Le Journal du Peuple, dirigit per Sébastien Faure, iòrgan del Comitè de Coalició Revolucionària, creat l'octubre de 1898 com a grup anarcodreyfusià. En van ser gerents Armand Matha, Alla i L. Grandidier. La redacció es composava de dos equips: la redacció periodística, formada exclusivament per anarquistes, que s’encarregava de la composició del periòdic, que estava format per quatre pàgines, tres de les quals estaven dedicades a les notícies diàries, amb seccions fixes (butlletí anticlerical, notícies judicials, tribunals, vagues, teatre polític, reunions del dia, comunicacions, espectacles, curses de cavalls, etc.), i l'última consagrada exclusivament al moviment obrer i a la vida economicosocial, pàgina aquesta confiada a Fernand Pelloutier i a Eugène Guérard, aleshores secretari general de la Federació Revolucionària dels Ferroviaris; i un segon equip format per una dotzena d'escriptors (Aristide Briand, Octave Mirbeau, Pierre Quillard, Bernard Lazare, Pierre Bertrand, Adolphe Rette, Henri Leyrat, Francis De Pressence, Jean Psichari, etc.), encarregats de redactar l'article central; l'editorial sempre l'escrivia Sébastien Faure. Editava un suplement setmanal, Le Libertaire Illustré. El diari, sorgit en ple «Afer Dreyfus», durant gairebé un any va fer campanya a favor dels dreyfusards, denunciant la ignomínia antisemita de la dreta nacionalista, per la qual cosa Sébatiane Faure va rebre suport econòmic de diversos sectors jueus. Entre els seus col·laboradors podem citar Jean Ajalbert, J. Allemane, Pierre Bertrand, Bradamante, Broussouloux, Charles-Albert, René Chaughi, G. Ciancabilla, Jean Degalvès, Henri Delesalle, Robert Depalme, Fernand Desprès, Henri Dhorr, G. Dubois-Desaulle, Sébastien Faure, J. Ferriere, Gustave Franssen, André Girard, Louis Grandidier, Eugène Guérard, Lucien Guerineau, E. Janvion, Octave Jahn, A. Lanpy, Henry Leyret, Louis Lumet, Charles Malato, Ludovic Malquin, Georges Marbois, Constant Martin (Gabriel), Armand Matha (Louis Matha), Victor Meric, Octave Mirbeau, Eugène Moreau, Fernand Pelloutier, Lucien Perrin, Gaëtan Picard, E. Pouget, Francis De Pressense, Jacques Robin, Louis Roges, Léon Rouest, Nicolas Sauvage, Jacques Sever, Laurent Tailhade, Jean Valmaire, André Veidaux i Michel Zevaco, entre d'altres. En van sortir 299 números fins al 3 de desembre de 1899.
***
Premsa llibertària
- Surt L'Ouvrier Conscient: El 6 de febrer de 1909 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista L'Ouvrier Conscient. Organe mensuel révolutionnaire syndicaliste rédigé par des ouvriers confédérés. Sorgí a iniciativa de l'acabat de crear «Groupe intersyndical», que tenia com a finalitat el reagrupament dels sindicalistes revolucionaris i la crítica de les tendències moderades. El gerent va ser Gustave Cauvin i el tresorer Auguste Berrier, del Sindicat de la Metal·lúrgia. El periòdic atacà el sindicalisme local subvencionat i reivindicà l'esperit de revolta i d'agitació. També atacà el diari socialista Le Petit Provençal i demanà que fos substituït pel també diari Germinal. Trobem escrits de Caroline Amblard, Edouard Barrat, Auguste Berrier, Gustave Cauvin, Antoine Galleano, Joseph Galleno, Antoine Ginouves, Victor Griffuelhes, C. Henry, Augustin Sartoris, a més de nombrosos articles anònims. En sortiren cinc números, l'últim el del 16 de maig al 30 de juny de 1909.
***
Cartell del Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste
- Surt Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste: El 6 de febrer de 1937 surt a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el primer número del Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste. Organe de la Fédération des Comités Espagnols d'Action Antifasciste en France. Aquest periòdic mensual bilingüe (francès i castellà) al servei de la Revolució espanyola fou publicat a iniciativa de l'anarcopacifista Aristide Lapeyre. Louis Montgon (Vérité), president departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola Antifeixista (CDREA) i de la Federació dels Comitès Espanyols d'Acció Antifeixista de França (FCEAAF), en va ser el gerent, que poc després dimití «en desacord amb la línia política seguida per les organitzacions revolucionàries d'Espanya amb les quals treballa el Comitè», i fou substituït per Jean Ay. Tingué un tiratge de 2.000 exemplars. Els articles anaven sense signar i van recollir nombrosos donatius que van ser lliurats als comitès de suport de la Revolució espanyola. En sortiren 11 números, l'últim el 23 de setembre de 1937 i deixà de publicar-se perquè fou substituït per La Nouvelle Espagne Antifasciste (1937-1938).
***
Capçalera
del primer número de ¡¡Campo!!
- Surt ¡¡Campo!!: El 6 de febrer de
1937 surt a
Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari
anarcosindicalista ¡¡Campo!!Órgano del Comité Regional de Relaciones
de Campesinos. CNT-AIT. A partir del número 20 (3
de juliol del 1937) portà
com a subtítot «Órgano de la
Federación Regional de Campesinos de Cataluña.
CNT-AIT». L'edició d'aquesta publicació
de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i de l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT) va ser acordada
en un Ple l'organització agrària confederal
celebrat a Barcelona. Fou dirigida
per Jacint Borràs Bousquet. Hi van col·laborar
Leon de Alba, Herminio
Almendros, J. Blasco, Jacint Borràs, Ego,
J. M. Valls, E. Llobregat, F. Moas, Ramón Porte, I. Ferrer,
F. Peraes, J.
Blasco, Boi Juscafreda, J. Casa Grand, Patricio Redondo, Tapia, etc., i
tingué
dibuixos de Carmona. Aquesta publicació és
especialment interessant per
investigar el procés col·lectivitzador de la
Revolució espanyola. En sortiren
44 números, l'últim el 12 de febrer de 1938.
¡¡Campo!! (1937-1938)
Naixements
Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912
- Olivier Georget:
El 6 de febrer de 1848 neix a Trélazé
(País del Loira, França) l'anarquista i
sindicalista Olivier-Jean Georget. Son pare, obrer pedraire, es deia
Pierre
Georget i sa mare Marie Chupin. Quan tenia 10 anys entrà a
treballar com a
aprenent a la pedrera de l'Hermitage a Trélazé i
dos anys després passà a
treballar esberlant pissarra. El 27 d'octubre de 1865 creà,
amb Ludovic Menar i
Louis Monternault, la Société des Compteurs
d'Ardoises (SCA, Societat dels
Comptadors de Pissarres), mútua que permetia cobrir les
malalties i la
jubilació dels socis. En 1877 intentà crear un
sindicat de pissarrers i 1880
fou un dels fundadors, amb Ludovic Ménard, André
Bahonneau i Louis Monternault,
de la primera Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers
d'Angers-Trélazé. Vigilat
per la policia per les seves idees llibertàries i per la
seva activitat
sindical, el gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense
resultats,
llevat de trobar llibres anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave,
Charles Malato,
etc.) i premsa llibertària (La
Révolte,
etc.). En 1895 un informe policíac anotà que«no reconeix cap govern i detesta els
burgesos». Aleshores treballava a la pedrera de Monthibert a
Trélazé. Fou un
dels principals promotors de les vagues d'aquella època
(1891, 1893, 1897, 1903
i 1904) a la zona. En 1897 va ser acomiadat per «anarquista
perillós» de la
Comissió dels Pissarrers on treballava i entrà en
una organització semblant a
Renazé (País del Loira, França), la
Societat Pissarrera d'Anjou. Amb l'ajuda de
Ludovic Ménard i Pierre Gémin, a
començaments de 1904 creà un sindicat
pissarrer, que acabà adherint-se a la Federació
Nacional dels Pissarrers des de
la seva creació l'agost d'aquell any. Solter i sense
família, en 1907 passà a
treballar a la conca pissarrera del País Segréen,
a Renazé, on amb Pierre Gémin
escampà el moviment sindical en aquesta regió. El
març de 1910, en el Congrés
d'Albi (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat tresorer de
la Federació
Nacional de la Indústria de Mines, Mines a cel obert i
Pedreres de França, més
coneguda com Federació Nacional dels Treballadors del
Subsòl (FNTS), de Confederació
General del Treball (CGT) que s'acabava de constituir-se amb la
unió de les
federacions de pissarrers i de miners i la seu de la qual era a Lens
(Nord-Pas-de-Calais,
França), on ell s'hi trobava en 1914. Quan
esclatà la Gran Guerra abandonà
Pas-de-Calais i l'agost de 1914 instal·là l'FTS
al número 33 del carrer de la
Grange-aux-Belles de París (França), a l'immoble
de la Casa dels Sindicats de
la CGT. Mantingué el contacte amb els militants mobilitzats
al front i en 1917 aconseguí
que aquests obrers pissarrers fossin destinats a treballar a les mines
de ferro
i de carbó, fet que afavorí en 1920 la seva
assimilació com a obrers miners.
Aleshores ell també passà a treballar a les mines
de carbó. En 1919 abandonà
tota activitat sindical i es retirà a casa d'una neboda a
Rablay-sur-Layon
(País del Loira, França). Olivier Georget va
morir el 18 d'octubre de 1927 a
l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) on
havia estat enviat d'urgències.
***
Adamo Mancini
- Adamo Mancini:
El 6 de febrer de 1859 neix a Imola (Emília- Romanya,
Itàlia) el propagandista anarquista
Adamo Mancini, conegut sota el pseudònim de Damet.
Fill d'una família modesta, sos pares es deien Francesco
Mancini i Eva Berti. Després
de fer els estudis primaris, freqüentà un temps
l'Escola Tècnica i esdevingué
sabater com son pare i son germà Antonio. Membre de
l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT), seguí els passos
polítics d'Andrea Costa i el novembre
de 1880 fundà, amb Ugo Lambertini, el Cercle Socialista
d'Imola, del qual
esdevingué secretari l'any següent. L'abril de 1881
presentà la sol·licitud,
amb Andrea Costa i Giuseppe Benati, per a publicar el
periòdic Avanti!, i com
al seu gerent responsable
va patir detencions i dos processos. Lluitador pel dret al sufragi
universal,
en el congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya
(PSRR), celebrat
el febrer de 1882 a Imola, fou partidari de presentar-se a les
eleccions
municipals, però no a les nacionals. Aquests opinions
toparen amb la línia
possibilista política d'Andre Costa, qui jurà
fidelitat a la monarquia com a
diputat, i en el congrés del PSRR de 1883 Mancini
abandonà el partit.
Contràriament a son germà Antonio,
reprengué les tesis llibertàries i aquell
mateix any de 1883 reconstituí, amb Antonio Castellari i
Giuseppe Benati, la Secció
de l'AIT d'Imola, de caire anarquista. El març de 1884 va
ser detingut per
aferrat un manifest de lloança a la Comuna de
París. L'1 de febrer de 1885 el
diputat Andrea Costa va fer una interpel·lació
parlamentària per a denunciar la
seva detenció sense judici. Després de 16 mesos
de presó preventiva, el juny de
1885 va ser jutjat a Florència (Toscana, Itàlia)
i condemnat a 22 mesos de
presó i a una multa. Com que es negà a pagar-la,
va ser novament empresonat 11
mesos i a finals de 1886 pogué retornar a Imola.
Reprengué l'activitat política
i participà en la fundació del Cercle Socialista
Revolucionari «I Figli del
Lavoro» (Els Fills del Treball) i l'octubre de 1887
començà a col·laborar en el
full anarcosocialista de Forlì (Emília-Romanya,
Itàlia) La Rivendicazione.
Sembla que després de fer un viatge a França en
1888, reprengué amb força la seva
militància anarquista i començà a
publicar
una llarga sèrie de números únics, que
arribaran a la quarantena cap el 1920.
Alguns títols de la primera sèrie, publicada
entre maig de 1890 i juny de 1894,
són La Canaglia, La Ciurmaglia, La
Poveraglia,La Marmaglia, La
Gentaglia, I Pezzenti,I Ribelli, I
Miserabili, I Malfattori,Le Forche Repubblicane, La Questione Sociale, La
Rivendicazione, Non Votate,Il Ribelle, La
Libera Parola, etc. El desembre de
1890 fou un dels signants del manifest per al Congrés
Anarquista de Capolago
(Ticino, Suïssa), al qual acudí el gener de 1891 en
representació dels
anarquistes d'Imola. En aquesta època
col·laborà en el periòdic La Revendicazione d'Imola. Novament
detingut, en 1892 va ser jutjat i absolt. Després
emprengué un llarg viatge que
el portà a diverses ciutats europees (Marsella,
París, Londres, Brussel·les i
Canes) i en el qual va aprendre la llengua francesa. Entre el 6 d'agost
i el 17
de desembre de 1893 edità el periòdic La
Propaganda d'Imola. Arran de les lleis antianarquistes de
1894, retornà a
la presó, aquesta vegada amb sa companya, la
també militant anarquista Palmira
Golinelli. El desembre de 1894 va ser condemnat a tres anys de
residència forçada,
pena que purgà a Pistoia, Monte Argentario,
Nàpols, Ponça i Pantelleria. En
aquest període, en senyal de protesta, l'ajuntament de la
seva ciutat natal el
va nomenar membre del consistori, però ell
rebutjà l'elecció per coherència. El
novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional.
Retornà a Imola amb sa
companya i reprengué l'activitat anarquista dedicada
sobretot en la crítica a
l'administració local socialista, rebutjant totes les seves
ofertes, des d'un
lloc de feina a la sabateria de l'hospital fins al càrrec de
secretari de
l'Associació de Jornalers. Entre agost de 1897 i octubre de
1899 edità una
segona sèrie de números únics (Imola…
Nostra…, Il Patatrac di Imola
Nostra!…, La Coda del
Patratac di Imola Nostra!…, Imola…
Nuova, Imola Vecchia, La
Baraonda, La Resurrezione, Imola
Ride!…, La Plebaglia),
caracteritzats per la seves crítiques a
l'administració local i contra els socialistes
d'Il Momento. A
començament del nou
segle continuà amb la seva tasca de propagandista anarquista
i fou corresponsal
d'Il Grido della Folla (1902),
publicant Alberghetti Risorto
(1903)
i Lo Zigo Zago di Imola Nostra
(1904). En 1904 va ser jutjat amb altres anarquistes d'Imola i
condemnat a
quatre mesos de presó. Col·laborà i
difongué una sèrie de fulls de tirada
estatal, com ara La Protesta Umana,La Rivolta i L'Agitatore.
El juliol de 1912 assistí com a observador al
Congrés
Anarquista de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i
en 1913 publicà Imola Nostra.
En 1914 sortiren les sevesMemorie di un anarchico i el seu
fullet Dall'internazionalismo di Andrea
Costa al cortigianismo di Leonida Bissolati. Quan
esclatà la Gran Guerra
s'hi mostrà contrari, polemitzant amb les tesis
intervencionistes d'Alceste De
Ambris i entrant a formar part del Fascio Llibertari d'Imola. Durant la
postguerra
continuà amb la seva militància, editant
l'última de les seves publicacions, Imola«Nostra» (1920) i col·laborant
a
partir de 1921 en Sorgiamo! Adamo
Mancini va morir el 18 de gener de 1928 a Imola
(Emília-Romanya, Itàlia). Un
carrer a Imola porta el seu nom.
***
Alice Télot (Jacques Fréhel)
- Jacques Fréhel:El 6 de
febrer de
1861 neix a Saint-Servan (Bretanya), a causa d'un congestió
pulmonar,
l'escriptora anarquista Alice Télot, més coneguda
sota el pseudònim literari deJacques Fréhel. L'abril de 1899
conegué l'escriptor anarcoindividualista
Henri Ner (Han Ryner) amb qui engegà un
relació amorosa gairebé
clandestina, ja que ella treballava en la protecció de la
infància i en la
beneficència privada. Ambdós treballaren entre
finals de 1900 i començaments de
la dècada de 1910 com a negres per a un
escriptor fulletonista. És
autora de poemes, de novel·les i de reculls literaris, com
ara Dorine
(1890), Bretonne (1891),
Déçue (1893), Tablettes
d'argile
(1894), Vaine pâture (1899), Le
cabaret des larmes (1902), Les
ailes brisées (1903, Premi Jules Favre) i La
guirlande sauvage
(1911). Entre les seves obres destaca Le précurseur
(1905), reeditat
pòstumament (1979 i 1989); aquesta novel·la
filosòfica, al voltant d'una
història d'amor, descriu una mena de falansteri
femení basat en els principis
de l'estoïcisme, l'epicureisme i el feminisme.
Col·laborà en diferents
publicacions periòdiques (Boulevard Montmartre,Le Figaro Illustré,La Fronde, Le Livre, Les
Loups, La Nouvelle Revue, Nouvelle
Revue Internationale Européenne, La
Revue Hebdomadaire, Le Rythme,L'Union Agricole de Quimperlé, L'Union
de la Haute-Marne, etc.).
Els seus protagonistes gairebé sempre són dones. Jacques
Fréhel va morir el 5 de gener de 1918 a París
(França) a causa d'un congestió
pulmonar. En 1958 Han Ryner publicà La
sillage parfumé, recull de
records sobre la seva companya i on publicà nombroses cartes
que ella havia
cremat.
***
John Henry Mackay
-
John Henry
Mackay:El 6 de
febrer de 1864 neix a Greenock
(Renfrewshire, Escòcia) el teòric i propagandista
de
l'anarcoindividualisme, escriptor i
poeta, John Henry Mackay. Va ser fill d'una família rica, de
pare escocès i de
mare hamburguesa, que es va traslladar a Saarbrücken
(Alemanya) en 1865. John
Henry Mackay creixerà i s'educarà com un alemany
i obtindrà aquesta
nacionalitat. De jove escriurà poesia i publicarà
cinc volums de poemes socials
i revolucionaris. Estudiarà filosofia, història
de l'art i literatura a les
universitats de Kiel, Leipzig i Berlin, i viatjarà per
Europa i els Estats
Units. De la seva trobada a Londres amb Maria Dänhardt,
vídua de Max Stirner,
entre 1887 i 1888, naixerà la seva passió per
l'autor de L'Únic i la seva
propietat; d'aleshores, no cessarà de treure Max
Stirner de l'oblit, i amb
aquesta finalitat escriurà una biografia del
teòric de l'individualisme mort en
1856. En 1891 va publicar la seva novel·la reportatge Die
anarchisten
(Els anarquistes, 1892), descripció de la misèria
obrera londinenca i
argumentació individualista oposada a la noció
comunista. Aquest llibre serà
completat en 1920 per Der Freiheitsucher (Tot
buscant la llibertat), de
forta càrrega antiestatal, i després per Abrechnung
(Ajust de comptes,
1932). En 1898 Mackay farà amistat amb Rudolf Steiner, amb
el qual prepararà el
pamflet propagandístic Sind Anarchisten
Mörder? (Són els anarquistes uns
assassins?). Els escrits i les teories de Mackay van tenir molta
influència en
l'organització de reivindicació homosexual
d'Adolf Brand, Gemeinschaft der
Eigenen (GdE, Comunitat dels Propis), a la qual
s'incorporarà en 1906, essent
molt amic del científic i cofundador de
l'organització, Benedict Friedlander. A
més de Proudhon, de Nietzsche i d'Stirner,
l'americà Benjamin R. Tucker, amb
qui serà molt amic, tindrà una gran
influència en el pensament de Mackay i
publicarà articles en la revista Liberty
de Tucker. Gràcies a les seves
recerques i a la reedició de les obres d'Stirner,
serà a Alemanya, abans de
1914, l'origen de la renovació de l'anarquisme
individualista. Oblidat de
tothom, es va retirat a Berlin-Charlottenburg i es va suïcidar
amb una
sobredosi de morfina, el 16 de maig de 1933 a Stahnsdorf (Brandenburg,
Alemanya),
deu dies
després de la crema dels llibres i de l'arxiu de l'Institut
per la Investigació
Sexual efectuada per les Joventuts Nacionalsocialistes. Richard Strauss
va
musicar en 1894 dos poemes de Mackay inspirats en l'amor pels nois,«Morgen»
(Albada) i «Heimliche Aufforderung»
(Invitació secreta), de la seva obra Vier
Lieder (Quatre poemes), Op. 27, --quatre de les seves millors
cançons
segons el seu estudiós Michael Kennedy--, i que va oferir
com a regal de noces
a la seva núvia la soprano Pauline de Ahna. Amb el temps es
descobrirà que els
articles de temàtica homoeròtica i de
reivindicació de la pederàstia signats
sota el pseudònim Sagitta van ser
escrits per Mackay. L'arxiu-biblioteca
de Mackay sobre Max Stirner, el més complet del
món (300 manuscrits i 1.200
llibres únics), va ser adquirit en 1925 per David Riazanov
per a l'Institut
Marx-Engels de Moscou, on es troba actualment.
***
Luigi Bertoni
- Luigi Bertoni: El 6 de febrer de 1872 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'antimilitarista i militant i propagandista anarquista Luigi Bertoni, també conegut com Louis Bertoni i Il Santo. Aprenent de tipògraf a Como, va rebre una important educació republicana, anticlerical i d'un alt nivell cultural per part de sa família. Va treballar després a Mendrisio i Bellinzona. En 1890 va prendre part en la revolució del cantó de Ticino, que va enderrocar el govern regional i va adoptar una constitució democràtica, i després es va refugiar a Ginebra (Suïssa). A més de tipògraf, va esdevenir redactor de VitaNova (1890-1892). Entre 1892 i 1893 va entrar en contacte amb els grups anarquistes ginebrins. Va col·laborar amb Paolo Schucci en Pensiero e dinamite. Des de finals de 1893 i fins al 1895 va treballar a Brugg. De bell nou a Ginebra, va editar en 1896 L'Emigrante Ticinese Illustrato. En 1899, amb Carlo Frigerio i Émile Held, va editar l'Almanacco socialista-anarchico, pel qual va ser processat pel tribunal federal per infracció a la llei contra l'anarquisme de 1894 i del qual sortirà absolt. Va editar a Ginebra, a partir del 7 de juliol de 1900, el periòdic Il Risveglio. Socialista-anarchico - Le Réveil. Socialiste-anarchiste (El Despertament. Socialista-anarquista), publicat en edició bilingüe italià-francès i on les parts italiana i francesa estaven totalment diferenciades; fins a l'agost de 1940 en van sortir 1.054 números i serà un referent de la premsa anarquista mundial. Un article aparegut en 1902 en Il Risveglio, considera com a apologia del regicidi, va provocar una crisi diplomàtica entre Suïssa i Itàlia, coneguda sota el nom d'«Afer Silvestrelli». Partidari, amb reserves, de l'entrada dels anarquistes en els sindicats, dels quals desconfiava força, va participar activament en la creació en 1905 de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa francesa, exercint com a secretari dels tipògrafs. Durant el congrés anarquista de Amsterdam de 1907 va fer costat Malatesta contra Monatte. Va col·laborar habitualment en el periòdic La Voix du Peuple. Després d'agost de 1914, fidel a l'internacionalisme, va oposar-se a Kropotkin i al seu «Manifest dels Setze» favorable als aliats. Entre 1914 i 1915 va realitzar nombroses conferències antimilitaristes a Lombardia. Va ser detingut en diverses ocasions per les autoritats helvètiques per les seves activitats propagandístiques, i en 1918 va ser empresonat 13 mesos acusat falsament d'instigar l'ona d'atemptats anarcoterroristes a Itàlia, càrrec del qual va ser finalment exonerat i sobre el qual va escriure La Loi défaillante: défense présentée devant la Cour pénale fédérale à Zurich, le 11 juin 1919 (1919). En 1920 Malatesta li va oferir la direcció del periòdic Umanitá Nova, però no va acceptar. En 1922, pel cinquantè aniversari de la Federació del Jura, va organitzar el Congrés de Saint-Imier i la Conferència de Bienne, que va aplegar anarquistes de diversos països. Des de la seva premsa va defensar Sacco i Vanzetti, va criticar la Revolució russa i va lluitar contra el feixisme italià, ell que havia conegut personalment Mussolini entre 1902 i 1903 quan era socialista radical i «anarquista». Durant la Revolució espanyola, va participar --juntament amb Emma Goldman, Sébastien Faure, Camillo Berneri i altres-- en un míting a Barcelona, en representació de l'Associació d'Amics de l'Espanya Republicana de Suïssa, i va visitar el front d'Osca, on va trobar companys italians, experiència que després reflectiria en els seus escrits, essent molt crític amb els anarquistes partidaris de participar en el govern de la II República espanyola. Quan les autoritats suïsses van prohibir el periòdic en 1940, va editar clandestinament fins al 1946 «Quelque part en Suisse», fulletons bilingües que sortien sense firma i dels quals es van editar uns 150. Entre les seves obres podem destacar Procès du «Réveil socialiste-anarchiste» (1906), Abbasso l’esercito! (1906), Leur grève et la nôtre: réponse au«Journal de Genève» (1907), Réponse à la brochure«Bertoni doit-il être expulsé?» (1907), Travailleur, ne sois pas soldat (1910), La victoire de tous: guerre, paix et révolution (1915), Gli Anarchici e il regicidio di Monza: autodifesa di L. Bertoni avanti la corte penale federale di Losanna (1919), Faceà la guerre... devant le tribunal militaire de la Première Division,à Lausanne, le 16 mars 1940 (1940, amb Lucien Tronchet), etc. Va traduir a l'italià i al francès Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Luigi Bertoni va morir el 19 de gener de 1947 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El seu arxiu personal, del qual una part són documents de la Guerra Civil espanyola, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1997 Gianpiero Bottinelli li va dedicar una biografia: Luigi Bertoni, la coerenza di un anarchico.
***
Barbers francesos
- Charles Desplanques:El 6 de febrer de 1877 neix a Ivry (Illa de França, França) el militant anarquista, sindicalista i antimilitarista Charles Desplanques. Barber de professió, va col·laborar en 1898 amb Libertad en l'òrgan d'educació integral Germinal. Entre 1903 i 1905 va ser el responsable de la correspondència i de la tresoreria de la revista sindicalista revolucionària L'Action Directe. Adherit a la Confederació General del Treball (CGT), va esdevenir-ne, en 1908, el secretari adjunt. Va ser un dels col·laboradors de Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, fent les cròniques del sindicalisme revolucionari. El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un any de presó i 100 francs de multa per haver signat un cartell de l'Associació Internacional Antimilitarista, creada en juny de 1904 a Amsterdam. Quan Pouget va ser empresonat, el va substituir interinament en la direcció del periòdic de la Confederació General del Treball (CGT) La Voix du Peuple, i juntament amb Georges Yvetot, va ser secretari de la Federació de Borses del Treball. Durant la Gran Guerra serà mobilitzat --ell que no era partidari d'aconsellar la deserció, però que no estava en contra de la deserció-- com a infermer i s'allunyarà després del sindicalisme, però continuarà col·laborant en la premsa llibertària i especialment en la revista Plus Loin, del doctor Marc Pierrot, de la qual serà gerent i administrador. A més dels títols de premsa citats, va escriure en L'Almanach de la Révolution,L'Avant-Garde, Le Combat Social,L'Emancipateur, Regeneration,Le Travailleur des Ardennes, i és autor del llibre Barbiers, perruquiers, coiffeurs (1927). Charles Desplanques va morir el 17 de juliol de 1951 a París (França).
***
- Lanciotto Corsi:
El 6 de febrer de 1883 neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'anarquista i resistent
antifeixista Lanciotto Corsi. Sos pares es deien Giuseppe Corsi i
Elettra
Fantozzi. En 1923 emigrà clandestinament a França
i s'establí a Marsella
(Provença, Occitània), on va el maig de 1924 va
ser detingut; jutjat, va ser condemnat
per delictes comuns i lliurat a les autoritats italianes. Treballava de
portamaletes
al port de Liorna i l'abril de 1926 organitzà, amb Corrado
Faiani, una protesta
dels obrers portuaris arran de la mort a la feina de l'anarquista
Oreste
Lunardi. El 26 de novembre de 1926 va ser fitxat per la Prefectura de
Policia
de Liorna com a anarquista i on es va fer notar que
freqüentava els«anarquistes més perillosos» de la
ciutat i que assistia a totes les
convocatòries llibertàries que s'hi celebraven.
Va ser detingut en diverses
ocasions pels seus enfrontaments amb feixistes i el 21 de maig de 1927,
per«activitat anarquista en contacte amb comunistes»,
es va ordenar el seu
confinament per quatre anys i deportat el 25 de juny d'aquell any a
l'illa d'Ustica.
L'11 d'octubre de 1927 va ser detingut amb altres 56 confinats per«delictes
contra el poder de l'Estat» i enviat a un Tribunal Especial
per a la Defensa de
l'Estat per «reconstitució de partits dissolts,
incitació a la insurrecció i
propaganda subversiva». L'1 d'agost de 1928 va ser absolt per
jutge d'instrucció;
excarcerat, va ser traslladat a l'illa de Ponça, on
arribà el 17 d'agost. El 16
de novembre de 1928 va ser posat en llibertat condicional i
retornà a Liorna,
on se li lliurà documentació on s'especificava el
seu antifeixisme. Reprengué
la seva feina de portamaletes al port i continuà amb la seva
militància
llibertària. El 29 de juliol de 1929, tres dies abans de la
Diada Internacional
contra la Guerra, convocada pel Komintern, va ser tancat fins al 3
d'agost. El 29
de desembre va ser detingut el dia abans de les noces del
príncep hereu i
empresonat fins a l'11 de gener de 1930. El 9 de maig va ser tancat
arran de la
imminent visita de Benito Mussolini a la Toscana i algunes setmanes
després va
ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades
circumstàncies. A finals d'octubre de 1930, abans del 12
aniversari de la
Revolució russa, va ser empresonat fins al 9 de novembre, i
posteriorment,
entre el 30 de desembre de 1930 i el 15 de gener de 1931, per
violència contra
un funcionari públic. Amonestat formalment el 29 d'abril de
1931, emigrà
il·legalment pel maig i s'establí a Marsella, on
treballà de manobre en una cooperativa
gestionada per un italià naturalitzat francès. A
Marsella vivia al número 138
del bulevard Garibaldi. Inscrit en el registre de la policia de
fronteres i en
el butlletí de busca i cerca amb l'ordre de
detenció, el 24 de setembre de 1931
va ser condemnat a dos anys i quatre mesos de reclusió,
més dos anys de llibertat
vigilada i a una multa de 20.000 lires per«expatriació clandestina a
França» i«violació de l'amonestació».
Per les seves activitats antifeixistes, en 1933 va
ser inclòs en els llistat de Liorna de subversius residents
a l'estranger
classificat com a terrorista capaç de cometre atemptats.
Milità activament en
el moviment anarquista italià a França,
especialment amb Luigi Anselmi. Obrer
en una fàbrica de productes químics marsellesa,
el 20 d'agost de 1936 informà a
la seva companya Ada, amb qui tenia cinc infants, que estava a punt de
marxar
cap a Espanya per a combatre el feixisme. A Barcelona (Catalunya)
s'enrolà en
la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso» i prengué part en diverses batalles
al front d'Aragó (Monte Pelado, Tardienta,
Almudébar i Carrascal). El juliol de
1938 retornà a França. El 15 de novembre de 1938
residia a Alairàs (Alvèrnia,
Occitània), amb un salconduit del Prefecte de Policia dels
Pirineus Orientals.
El 26 de maig de 1939 va ser obligat a viure al cantó de
Caires (Alvèrnia,
Occitània), alhora que les Prefectura suggerí el
seu internament per les seves
idees polítiques d'«extremista
comunista». El 16 de novembre de 1939 va ser
detingut com a «refugiat polític
antifeixista» al departament de l'Alta Savoia,
on es va definir com a «llibertari i
anticomunista», i reclòs al camp de
concentració de Vernet (Barri B, Barraca 9). El 17 de juliol
de 1940 va ser
extradit a Itàlia i, detingut a la frontera, va ser portat a
Liorna i tancat a
les presons de San Gimignano i de Civitavecchia, per purgar la condemna
imposada el 24 de setembre de 1931. El 13 de gener de 1943 va ser
alliberat,
però el 2 de març se li va assignar cinc anys de
confinament i va ser deportat
a l'illa de Ventotene. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al
camp de
concentració de Renicci (Anghiari, Toscana,
Itàlia), d'on es va evadir el 8 de
setembre de 1943 amb l'armistici –segons altres fonts, va ser
alliberat l'agost
de 1943 de Ventotene. Lanciotto Corsi va morir el 29 de novembre de
1957 a
Liorna (Toscana, Itàlia).
***
- Saturnino Aransáez Aransáez: El 6 de febrer de 1893 neix a Huércanos (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez. En 1916 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1925 i l'any següent envià diners als comitès pro-presos des de Portugalete i en aquellaèpoca va crear, amb Pedro Bacigalupe Sánchez, un sindicat cenetista a Bermeo. El 6 de desembre de 1926, en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas», va ser detingut amb altres companys (Mariano Peláez López, Maria Luisa Tejedor, Aurelio Fernández Sánchez, Manuel Truchero). Després de quatre anys tancat, sortí en llibertat provisional i el febrer de 1931 un consell de guerra li demanà 15 anys de presó; però la proclamació de la II República espanyola el salvà de la garjola. Entre el 10 i el 17 de juny de 1931 fou el delegat de Sestao en el Congrés de la CNT a Madrid. En els anys republicans milità en la«Sociedad Crisol» de Santurce. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934, participà activament al costat de son fill Ángel i de Vicente Cuesta. Durant la guerra civil formà part del «Batalló CNT Reserva» i destacà com a orador en mítings i conferències (Cicero, Reinosa, Barakaldo, Solares, Torrelavega, Ampuero, Alonsótegui, etc.). Arran la caiguda del Front Nord, quedà com a responsable d'una fàbrica de sivelles a Barcelona. En acabar la guerra s'exilià a França i milità a Baiona en la tendència«col·laboracionista» de la CNT. El febrer i el juny de 1946 assistí a Baiona al plens del Comitè Regional en representació de Baiona. En aquests anys es guanyà la vida fent espardenyes. En 1955 representà Baiona en el Ple de la Regional Nord a Tolosa de Llenguadoc. En 1956 fou elegit secretari del Subcomitè Regional del País Basc en l'Exili. Saturnino Aransáez Aransáez va morir el 12 d'agost de 1959 a Baiona (Lapurdi, País Basc). Sa companya fou Josefa Caicedo Valdor (1891-1972), durant molts d'anys corresponsal de les publicacions de la família Urales. Els dos fills de la parella, Floreal i Julián Ángel, també van ser destacats militants llibertaris.
***
Gaetano
Ghirardi
- Gaetano Ghirardi: El 6 de febrer de 1893 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Gaetano Ghirardi, conegut com Gaeta. Sos pares es deien Pietro Ghirardi i Rosa Benasseni. Pogué fer els estudis elementals. Obrer torner, el novembre de 1912 emigrà a França per motius laborals. Retornà a Itàlia per a fer el servei militar i el 4 de desembre de 1913 va ser enrolat com a mariner al destacament naval de Gènova (Ligúria, Itàlia). L'1 de juny de 1914 esdevingué canoner especialista i el 4 de desembre de 1916 va ser llicenciat amb un certificat de bona conducta, però, en plena Gran Guerra, va ser cridat immediatament a files i enviat al districte militar de Bèrgam. Assidu lector de la premsa anarquista i administrador del Grup Llibertari de Bèrgam, adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI), segons la policia, exercí una gran influència en els seus companys (Vittore Colla, Luigi Caglioni, Egidio Corti, Romeo Crotti, Giovanni Gamba, Silvio Lazzaroni, Luigi Marcassoli, Camillo Mazzoleni, Simone Piccinini, etc.). S'encarregava de la distribució entre els companys de la revista anarquista Fede! i de recaptar els diners de les subscripcions, enviant quantitats a la premsa anarquista i per als detinguts polítics. En 1924 nasqué son primer fill, que anomenà Armando en honor a Armando Borghi. El 7 de febrer de 1926 va ser detingut juntament amb altres companys del Grup Llibertari de Bèrgam com a presumpte còmplice del tipògraf anarquista Luigi Caglioni per possessió d'explosius i per haver facilitar la fugida d'aquest, principal imputat en el cas. Aquell mateix dia el seu domicili va ser escorcollat i se li trobaren exemplars de Fede! i de fullets anarquistes. En aquesta època treballava de mecànic en la Societat del Tramvia a Vapor Bèrgam-Sarnico. Jutjat, va ser condemnat a sis mesos de presó per «complicitat en possessió d'explosius» i va ser alliberat el 7 d'agost d'aquell any. No obstant la repressió, continuà freqüentant els membres del Grup Llibertari de Bèrgam, especialment Egidio Corti, Luigi Marcassoli i Camillo Mazzoleni, a més d'altres antifeixistes, com ara el comunista Battista Bonomi. El 20 d'agost de 1926 es presentà a la Prefectura de Policia de Bèrgam per demanar un salconduit intern per poder viatjar a la recerca de feina que li va ser concedit. El 22 d'agost marxà cap a Monza (Llombardia, Itàlia) i després a Milà (Llombardia, Itàlia), on buscà feina, sense èxit, entre els anarquistes locals. A començament de setembre de 1926 començà a treballar d'obrer mecànic al barri de Valtesse de Bèrgam i el 24 d'octubre trobà feina a Bèrgam, on el 2 de desembre va ser detingut acusat d'«activitats antifeixistes», juntament amb altres 11 antifeixistes considerats perillosos per la policia local: Vittorio Barcella, Giuseppe Beltrami, Battista Bonomi, Alessandro Caglioni, Amedeo Cominetti, Egidio Corti, Guido Galimberti, Angelo Leris, Dino Secco Suardo, Michele Trovesi i Luigi Vitali. El 12 de desembre de 1926 la policia li va assignar tres anys de confinament a la colònia penitenciària de l'illa de Lampedusa. Quan va ser detingut, sa companya estava embarassada i aquesta restà sense cap tipus de suport econòmic. El 20 de desembre de 1926 partí de Bèrgam cap a Lampedusa i el 27 d'abril de 1927 va ser posat en llibertat condicional i dos dies després enviat a Bèrgam amb domicili obligatori. Després de dos mesos sense trobar feina, va ser contractar en una foneria de Bèrgam. Sempre anarquista, decidí, però, no freqüentar els companys. En la segona meitat de 1928 abandonà la foneria per fer feina en una fàbrica de cotó del barri de Redona de Bèrgam. En aquestaèpoca va ser inclòs en la llista de persones a detenir en determinades circumstàncies i va estar constantment vigilat. En 1933, juntament amb sa companya, regentà una taverna al carrer Quarenghi, una de les zones més populars de la ciutat, però després tornà a treballar d'obrer mecànic en diverses fàbriques de la ciutat. La policia el vigilà constantment ja que era considerat«perillós» i perquè, fins a 1940, no havia demanat la inscripció al Partit Nacional Feixista (PNF) com a excombatent, cosa que va fer en 1941, encara que el gener de 1942 la Federació dels Fascios de Combat de Bèrgam no el tenia entre els seus membres. L'agost de 1947 l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA) el reconegué la qualificació d'«anarquista antifeixista i confinat polític». Gaetano Ghirardi va morir el 3 d'abril de 1975 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia).
---
Cementerios del Mundo 24ª Parte
Cementerio de Cristóbal Colón (Necrópolis de Colòn)
La Habana, Cuba
Madrid, 6 de febrero de 2018
Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys
de lluita antifeixista (I)
"Amb Antoni Mir, l'expresident de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excel·lents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?". (Miquel López Crespí)
L'Obra Cultural Balear farà enguany els trenta-nou anys d'existència, de lluita aferrissada en defensa de la nostra cultura. Llegir el magnífic opuscle que ha editat l'OCB tot recordant aquestes quatre dècades dedicades a la promoció de la cultura pròpia de les Illes Balears m'ha fet recordar el paper destacadíssim que féu aquell nucli inicial de començaments dels seixanta: Rafel Ginard, Bernat Vidal i Thomàs, Josep Maria Llompart de la Peña, Francesc de Borja Moll, Joan Pons, Pau Alcover, Miquel Forteza, Miquel Marquès, Miquel Arbona, Ignasi Rotger i Villalonga... L'Obra Cultural Balear és continuadora històrica de la tasca de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), la qual, presidida entre d'altres per Emili Darder, impulsà la revista La Nostra Terrai contribuí a convocar l'assemblea d'entitats que l'any 1931 redactà i aprovà el primer Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Mallorca, Eivissa i Formentera. Actualment, l'OCB, sota la presidència del nostre bon amic i valent company de lluites clandestines per la llibertat del nostre poble Antoni Mir Fullana, continua, amb mes força que mai, la tasca iniciada en el decenni dels anys seixanta de recuperació de la llengua catalana, coordinant un potent bloc civil de forces que lluiten pel nostre autogovern.
Antoni Mir és llicenciat en filologia hispànica (1984) i en filologia catalana (1987) per la Universitat de les Illes Balears. Entre 1974 i 1982 milità en l'OEC i en el MCI. Soci de l'Obra Cultural Balear, n'ha estat director executiu (1986-90) i secretari (1990-91); d'ençà de 1992 n'és president. Fou secretari executiu (1986) del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana a les Illes Balears; membre (1988-95) del Consell Rector de la Universitat Catalana d'Estiu i directiu de l'Associació Voltor (organització que s'encarregà de fer arribar a les Illes les cadenes de ràdio i televisió de Catalunya Principat i País Valencià) també és responsable de la revista de l'OCB El Mirall. Membre del consell rector de l'Institut Balear de Turisme -IBATUR- el 1997 li fou atorgat el premi CIEMEN del Centre Internacional Escarré per a Minories Ètniques i les Nacions.
Amb l'actual president de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excellents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?
L'entitat, com molt bé explica la Gran Enciclopèdia de Mallorca, va ser "creada a Palma el desembre de 1962 per iniciativa de Francesc de Borja Moll, amb l'objectiu de fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes Balears. En foren fundadors Josep Capó Juan, Guillem Colom, Miquel Forteza, Miquel Fullana Llompart, Miquel Marquès i Bernat Vidal Tomàs, entre d'altres. Durant el decenni dels seixanta, es dedicà principalment a l'organització de cursos de llengua i literatura catalanes i de cursos per al professorat de català. Durant els anys setanta, conegué un període d'extensió i arrelament. Creà les primeres delegacions als pobles i augmentà el nombre de socis. El 1971, es constituí com a associació. Es relacionà amb les forces d'oposició al franquisme i impulsà la lluita per la consecució de l'autonomia". L'interessant opuscle Quatre dècades d'història que ara mateix acaba d'editar l'OCB aprofundeix en els fets més destacats protagonitzats per l'entitat en aquests trenta-vuit anys d'existència combativa.
Però parlàvem dels anys de lluita al costat de l'actual president de l'OCB, l'amic de combat antifeixista i per la llengua i cultura catalanes Antoni Mir. D'aquesta estreta relació, de l'amistat que m'uneix a n'Antoni des de fa més d'un quart de segle (com passa el temps!) n'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig. En el llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 editat per Lleonard Muntaner Editor en la seva col?lecció "El Tall", n'he parlat en moltes capítols; i més recentment, en l'assaig Cultura i antifranquisme que ha editat Edicions de 1984 a Barcelona, n'he tornat a donar notícia en els capítols "La influència de Trotski i Andreu Nin en els comunistes de les Illes, I, II i III". També hi haurà molta més informació sobre l'OEC, el MCI, el paper de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista) que dirigia en temps de la transició l'amic Antoni Mir, en un nou assaig que ha de sortir properament al Principat. Es tracta de No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
Però finalment, la transició (els famosos pactes amb els franquistes reciclats) no anà com molts havíem pensat -i lluitat!- en direcció a l'autodeterminació del nostre poble, la república i el socialisme. Però no per això afluixaren n'Antoni Mir ni cap d'aquella munió de companys de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Ni molt manco! N'Antoni va ser un d'aquests personatges insubstituïbles dels vuitanta. Quan alguns dels dirigents de l'esquerra oficial ja s'havien installat en la comoditat covarda dels despatxos institucionals, n'Antoni Mir continuava en primera línia encapçalant tot tipus de manifestació ecologista, nacionalista o antifeixista, protestant contra les actuacions d'unes forces repressives que, fins i tot en democràcia!, encara es mantenien massa lligades al tenebrós passat dictatorial. Detingut en nombroses ocasions, el record, valent, un primer de febrer de 1980, en els jutjats de Palma, on munió d'amics l'acompanyàrem per fer-li costat en moments tan delicats. A l'entrada del judici em digué: "He fet el que havia de fer i mil vegades ho faria si s'ataca la llibertat d'expressió o maten un ciutadà". I, amb una forta estreta de mans -aquella lluïssor decidida en els ulls!-, entrà a la sala del judici.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
L'Obra Cultural Balear (OCB) felicita l'escriptor Miquel López Crespí pels seus articles en defensa del català i de les activitats de l'OCB.
Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys
de lluita antifeixista (i II)
"Vàrem llegir el vostre excel·lent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear". (Antoni Mir Fullana)
Ciutat de Mallorca 1980. N'Antoni Mir havia protestat de forma vehement per la mort de la jove Gladys del Estal a Tudela (Navarra) a conseqüència d'uns trets procedents de les Forces d'Ordre Públic (FOP) d'aleshores. El fiscal li demanava un any de presó i multa de quinze mil pessetes. Cal dir que mai no el vaig veure atemorit i en tot moment defensà els drets dels ciutadans a la lliure expressió i a la protesta davant la injustícia.
A l'endemà el diari Última Hora de Ciutat (2-II-1980) publicava en primera plana uns grans titulars que deien: "Acusado de calumnias a la Guardia Civil el fiscal pidió ayer una pena de arresto mayor para Antoni Mir". El reportatge, illustrat amb dues fotografies d'Antoni Mir en la sala del judici, era signat per Joan Mulet i Josep Rosselló i començava d'aquesta manera: "Una pena de arresto mayor y multa de quince mil pesetas, es la condena que el Ministerio Fiscal ha solicitado para Antoni Mir, dirigente del MCI, en el transcurso del juicio que se celebró ayer por la mañana.
'Casi a las once y media, con unos veinte minutos de retraso sobre la hora prevista, se inició ayer el juicio contra el secretario político del Moviment Comunista de les Illes (MCI), acusado de un delito de 'calumnia contra clase determinada del Estado'.
'Los antecedentes determinantes de la acusación se remontan al 4 de junio de 1979, cuando en Tudela (Navarra), murió, por disparos de un agente de la Guardia Civil, la joven Gladys del Estal, en el transcurso de una fiesta ecologista que fue disuelta por la FOP. A consecuencia de estos hechos, la directiva del MCI acordó colocar una pancarta de denuncia en la fachada de su local, en la plaza de España. La pancarta [...] decía lo siguiente: 'Gladys del Estal, assassinada per la Guàrdia Civil a Tudela (Navarra). Nosaltres no oblidam'.
'La pancarta fue retirada, el mismo día de su colocación -el 7 de junio de 1979- por la policía, siendo detenido Antoni Mir, que fue posteriormente puesto en libertad previo pago de la fianza establecida".
Després de molts d'anys de militància comuna (en el comunisme illenc, concretament en l'OEC), finalment els nostres camins varen divergir; políticament, emperò; mai en les relacions personals, ja que ambdós sempre hem considerat la nostra ferma amistat per damunt de qualsevol contingència conjuntural. Tant n'Antoni Mir com qui signa aquest article pensam que una amistat de més de vint-i-cinc anys (hem compartit idees, accions conjuntes, debats polítics interminables, congressos del partit, viatges, sortides a pintar per la nit, aferrades de cartells, reparticions de fulls clandestins, detencions, actes solidaris, mitings, participacions electorals, les mogudes assemblees dels anys setanta, cites nocturnes amb militants d'altres indrets, trobades amb companys i companyes en els llocs més inimaginables, discussions a la llum d'espelmes, reunions a secretes cases de camp de fora vila...) no pot refredar-se per ximpleries. Al capdamunt, ambdós, des de qualsevol dels partits d'esquerra on hem militant, o des de qualsevol de les organitzacions culturals on hem fet feina, sempre hem tengut ben clar el mateix objectiu: la defensa aferrissada de la nostra cultura feta malbé pel colonialisme; el combat contra la injustícia i per un món millor.
Tot això a banda dels comunicats de rigor que m'envia; a mi com a tots els professionals que som al peu del canó en defensa de la cultura catalana. Record ara mateix el que em va fer arribar recentment per haver participat en la campanya en favor de l'autogovern i la llengua, on deia:
"Miquel López Crespí: Vàrem llegir el vostre excellent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear".
Aquesta és la part, diguem-ne, "oficial" de la nostra relació. El cert és que sense pòlisses ni segells, quan l'has de necessitar -una presentació d'un llibre, una activitat cultural...- basta una simple trucada i, sense cap mena de problema, tens -com en els anys de la lluita antifeixista- l'amic Antoni Mir fent feina per la cultura, contribuint a tirar endavant allò que li has demanat.
A mitjans de 1978 l'OEC de les Illes patí un procés de debat polític i de ruptura orgànica que, alhora que significava el final del comunisme consellista organitzat a les Illes, també va servir (de forma dialèctica) per a enfortir el Moviment Comunista de les Illes (MCI), el PSM, CC.OO., les associacions de veïns i moltes altres organitzacions obreres i populars. Una part majoritària de l'OEC (entre els quals em trobava jo mateix) no ens convencé el procés que deien d'"unitat" entre MCI i OEC. Nosaltres consideràvem aquest procés "unitari" com a simple i pura absorció, la qual cosa significava deixar de banda els components trotsquistes i consellistes de l'OEC per a passar a un altre tipus de partit que consideràvem maoista (una tradició molt allunyada del consellisme d'OEC). Per contra, n'Antoni Mir i altres camarades optaren per aquesta opció. Per tant, la divisió es va consumar; i mentre uns enfortien el Moviment Comunista de les Illes (MCI), altres iniciàrem el procés de convergència amb el PSM que, després del congrés d'unificació d'Inca de 1978 (IV Congrés), significaria el reforçament del nacionalisme socialista i antisistema a Mallorca. En la nova executiva "unificada" hi havia, aquell hivern de 1978, molts històrics de l'OEC. El quadre de direcció del PSM quedà aleshores conformat d'aquesta manera: Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montades (propaganda); Rafel Oliver (revista); J.A. Adrover (pagesia) i Paco Mengod (organització).
He recordat aquest fets perquè els crec ben importants per a copsar la ferma voluntat de lluita de qui encapçala avui dia la nostra principal institució cultural. Tots sabem com d'ençà els anys noranta l'OCB ha intensificat la seva funció de cohesionador social i ha convocat, a Mallorca, les històriques Diades populars per la llengua i l'autogovern amb participació, cada mes de maig, de més de trenta mil manifestants. Un fet històric ha estat també, en aquests darrers anys, l'augment continuat en el nombre de socis. En l'actualitat, la institució agrupa una massa social activa de prop de 5.000 persones, i compta amb un elevadíssim nombre de simpatitzants, que es pot xifrar en dotzenes de milers de persones. Remarquem igualment la consolidació de les vint delegacions de l'OCB a pobles, on les publicacions de la part forana lligades a la institució editen prop de deu mil exemplars mensuals.
Parlar de la importància dels Premis 31 de Desembre, del gran projecte cultural "Les Balears es presenten", del nombre infinit de conferències, activitats pedagògiques i juvenils, muntatges de teatre, cicles de cinema i homenatges, realitzats per l'Obra Cultural Balear superaria els estrets límits d'un article de premsa. No ens resta més que saludar aquests trenta-nou anys d'activitat ininterrompuda en defensa de la nostra cultura tot esperant que el segle XXI que ara comença sigui el de la nostra definitiva normalització cultural.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
Anarcoefemèrides del 7 de febrer
Esdeveniments
Capçalera
de L'Émancipation
- Surt L'Émancipation: El 7 de febrer de 1904 surt a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquista L'Émancipation. Organe Libertaire. Hebdomadaire. Portava com a epígraf una cita d'Élisée Reclus: «La políticaés l'art d'escorxar el poble sense fer-lo cridar.» Els responsables d'aquesta publicació van ser Georges Falempin (administrador), Nicolas Berthet (redacció) i J.-B. Chirat (impressor-gerent). Gabriel Jargeais hi col·laborà.
***
Portada del fullet de la conferència de Juan López
- Conferència de Juan López: El 7 de febrer de 1937 el destacat anarcosindicalista Juan López Sánchez, aleshores ministre de Comerç del Govern republicà de Francisco Largo Caballero, dóna una conferència al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el títol«Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución». La conferència era la sisena d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, director de Solidaridad Obrera i secretari de les Oficines de Propaganda, que remarcà la importància que té el federalisme en el sindicat anarcosindicalista. López començà dient que l'esperit federalista de la CNT s'ha fet efectiu en les campanyes portades a terme per l'organització contra el centralisme absorbent de la capital de l'Estat, contra el caciquisme i contra totes aquelles tendències que atemptaven la llibertat dels pobles. Segons López, el federalisme, avançada de la Revolució,és fonamental per a guanyar la guerra. Després de lloar el potenciar creador de la Revolució, atacà el «vell nacionalisme de contingut reaccionari» que tendeix a allunyar-se de la resta de pobles per a crear una personalitat pròpia política i econòmica, interpretació del federalisme aquesta completament en desacord amb l'esperit obrerista. Continuà dient que el fet que la CNT participi en el Govern de la II República espanyola no significa que hagi abandonat els seus principis ni les seves tàctiques. La CNT interpreta el federalisme no com a un sistema d'aïllament, sinó com a un sistema superior de convivència social, dins del qual l'individu, com els pobles, poden aspirar a gaudir del màxim de llibertats. Segons López, el federalisme en temps de guerra no és practicable, ja que durant un conflicte bèl·lic el que s'imposa és la unitat fèrria de l'organització militar i econòmica, i recorda que tots els Estats organitzats federativament, en temps de guerra són els més unitaris. Segons el ministre, cal unificació militar i unificació econòmica per a guanyar la guerra. Juan López acabà la seva conferència fent una crida a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT). Finalment, pels altaveus del local sonaren els himnes Hijos del Pueblo i A las barricades, que el públic corejà amb entusiasme. Ràdio Barcelona i «ECN1-Radio CNT-FAI» retransmeteren la dissertació arreu de l'Estat. El text d'aquesta conferència va ser editat per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI aquell mateix any.
***
Portada
del número únic d'Il Cavatore
- Surt Il
Cavatore:
El 7 de febrer de 1959 surt a Carrara (Toscana, Itàlia) el
númeroúnic del periòdic anarquista Il
Cavatore.
Fontado da Alberto Meschi nel 1911. Editat per la
Unió Sindical Italiana
(USI) de Carrara, era una publicació en homenatge al
destacat
anarcosindicalista Alberto Meschi, mort poc abans, l'11 de desembre de
1958. El
número, el director responsable del qual fou Carlo
Venturotti, repassà la vida de
Meschi i del seu temps. Trobem col·laboracions de Giulio
Bacconi, C. Ferrari,
Carlo Venturotti i Adolfo Tolini.
Naixements
Notícia sobre el
judici de Charles Gallo aparegut en el diari
algerià La
Mahouna. Journal de l'arrondissement de Guelma
del 18 de juliol 1886
- Charles Gallo: El
7 de febrer de 1859 neix a
Le Palais (Belle-Île-en-Mer, Ar Mor-Bihan, Bretanya) el
militant anarquista
Charles Gallo. Fill de mare natural, aquesta, que també era
filla natural, es
quedà embarassada d'un sabater amb qui convivia. L'infant va
ser pujar per
l'àvia materna, serventa en una casa burgesa.
Després visqué de la caritat
pública fins als 14 anys, que entrà a treballar
12 hores diàries per un franc
vint-i-cinc la jornada en una filatura de cànem a Angers
(País del Loira,
França), propietat de l'exdiputat Max Richard. Durant les
nits llegia i
assistia a cursos d'adults. Intel·ligent i
estudiós, va ser convençut per un
dels seus professors dels cursos nocturns perquè es
presentés als exàmens d'admissió
de l'Escola Normal de Mestres d'Angers. A l'examen obtingué
la segona plaça per
ordre de mèrits –no fou el primer per la seva mala
cal·ligrafia– i entrà a
treballar d'ajudant de mestre en una escola d'una petita
població. Després va
fer de passant d'advocat i d'empleat. En aquests anys
estudià química pel seu
compte i entrà a treballar en algunes fàbriques,
però sempre era acomiadat per
discussions amb els seus patrons. Sense recursos i sense feina, en 1879
va ser
detingut per fabricació de moneda falsa i va ser condemnat a
cinc anys de
reclusió. Segons va explicar, entrà a la
presó com «col·lectivista
revolucionari»
i sortí com «anarquista». L'octubre de
1884 va ser alliberat i entrà a fer
feina en diversos comerços de Nancy (Lorena,
França), però sempre era acomiadat
per fer propaganda anarquista. Segons algunes fonts, en sortir de la
presó es
convertí al protestantisme, però això
no sembla creïble. L'abril de 1885, per
recomanació d'un protector, abandonà Rouen (Alta
Normandia, França), on vivia
aleshores, i passà a treballar de tipògraf a
Nancy. Segons informes policíacs,
estudiava moltíssim, es passava les tardes a la biblioteca
municipal, gastava
tots els seus diners en llibres polítics i parlava sovint de
Pietr Kropotkin. Segons
alguns, freqüentà el Partit Radical,
però trencà amb ells i creà un
efímer
Cercle d'Estudis Socials, que compta amb el suport d'una desena
d'obrers (Astier,
Bernard, Godard, Lapègue, Lépollard, etc.).
Rebia, del sabater parisenc Bouriant,
periòdics i fullets, i les reunions del grup es realitzaven
a la seva habitació
del barri de Les Trois Maisons de Nancy. En aquesta època
treballava de guardià
d'una casa rural, on segons la policia hauria albergat l'obre
François Martin,
buscat per la justícia a París i en suport del
qual hauria fet una col·lecta
abans de fer-lo passar a Luxemburg. La policia assenyalà que
també estava
subscrit als periòdics Le Cri du
Peuple
i La Guerre Sociale, que parlava
anglès i alemany i que estudiava l'hebreu. Cap el novembre
de 1885 el seu
protector de Rouen envià una carta anònima al
prefecte de policia assenyalant
que Gallo cada vegada era més anarquista, però
que sabedor d'un projecte
d'atemptat contra la Cambra de Diputats el rebutjà.
Galló va decidir cometre un
atemptat i des de Nancy va marxar cap a París amb un
revòlver que li havia
deixat un amic i amb 200 grams d'àcid prússic. A
París es registrà en un hotel
al número 64 del carrer Mouffetard sota el nom de Serge Pétrowich. El 5 de
març de 1886, a les 3 de la tarda, va
llançar des de les galeries superiors el flascó
d'àcid en mig de Borsa de
París. L'ampolleta no esclata, però escampa una
olor nauseabunda que provoca el
pànic i seguidament va disparar tres trets de
revòlver a l'atzar que no van
ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó
parisenca de Mazas, des d'on
va escriure diversos articles per al periòdic Le
Révolté i
unes memòries («Notes pour servir à
l'instruction de mon procés»). El 26
de juny de 1886 va ser jutjat a
l'Audiència del Sena i durant el procés va
provocar incidents que van fer
ajornar la vista: quan va entrar a la sala va cridar «Visca
la revolució
social! Visca l'anarquia! Mort a la magistratura burgesa! Visca la
dinamita!»
El 15 de juliol de 1886 va comparèixer de bell nou i a
declarar que sentia no
haver tingut èxit i no haver matat cap persona amb la seva
acció de «propaganda
pels fets de les doctrines anarquistes». Va ser condemnat a
20 anys de treballs
forçats i constret a relegació com a reincident.
Enviat primer a Avinyó
(Provença, Occitània) i al penal de
Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charentes,
França), el 6 de desembre de 1886 va sortir cap a la
colònia penitenciària de
Nova Caledònia, on va desembarcar el 29 de març
de 1887 a l'illa Nou (Nouméa,
Nova Caledònia) sota la matrícula 17.142. El 10
de setembre de 1887 va agredir
un guardià a qui va propinar un cop de pic al ventre,
però ell va sortir amb
dos tres al cap i un braç trencat. El 30 de desembre de 1887
va ser condemnat a
mort, però el 7 d'agost de 1888 aquesta pena va ser
commutada per treballs
forçats a perpetuïtat. En 1894, durant una visita,
injurià els membres de la
comissió disciplinària i el metge-major de l'illa
Nou el va fer internar a
l'asil d'alineats. En 1902 Jean Grave va llançar una crida
de suport en Les
Temps Nouveaux sobre la seva situació de«cadàver vivent». L'1 de gener de
1904 passà a primera classe. El 10 de juny de 1907,
després de vint anys de
relegació, acumulà 29 dies de presó
por «inconveniències», 165 dies de
presó
per «insolència, rebuig d'obeir,
imputació calumniosa, amotinament i robatori»,
i 292 dies de masmorra per «possessió d'escrits
anarquistes, rebuig d'obeir,
insults i amenaces als metges i imputació
calumniosa». L'1 de gener de 1908 la
seva pena va ser commutada per 15 anys de treballs forçats i
el 14 de desembre
de 1913 obtingué una reducció de pena de set
anys. En 1916 rebé tres noves
penes de 15 dies de cel·la i vuit nits de presó.
Charles Gallo va morir el 23
de setembre de 1923 a la infermeria del Camp Est de la
colònia penitenciària de
l'illa Nou (Nouméa, Nova Caledònia).
***
Henri
Gauche
- Henri Gauche: El 7 de febrer de 1870 neix a París (França) el militant i periodista anarquista Henri Gauche, també conegut com René Chaughi i Henri Chaughi. Fill d'una família de la burgesia, als 20 anys va descobrir el pensament llibertari. En novembre de 1893, La Revue Anarchiste publicarà un dels seus primers articles, consagrat a l'anarquista català Paulí Pallàs. Després va participar regularment en la premsa anarquista: La Révolte, de Jean Grave, en la revista artisticoliterària La Plume i en Courrier Européen. Durant la implantació de les mesures repressives antianarquistes conegudes com «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, va ser empaitat per les autoritats. La Revue Libertaire, revista on va col·laborar i de la qual va ser secretari de redacció amb Charles Chatel, relata, en el número de febrer de 1894, l'escorcoll policíac del seu domicili. Per fugir de la histèria antianarquista del moment, es va exiliar un temps a Bèlgica i després a Holanda. De tornada a París en 1895, va encetar una llarga col·laboració amb Les Temps Nouveaux i en els seus suplements, articles que signava sota el pseudònim de René Chaghi, i no va dubtar a mantenir financerament el periòdic durant 20 anys de manera anònima. Sensibilitzat per la condició de la dona, va publicar, en 1898, en les edicions de Le Libertaire, el fullet Immoralité du mariage (1898) i La femme esclave (1901). En 1912 va publicar Les trois complices: les tueurs, les faiseurs de pluie, l'homme qui juge. En 1914, fent costat a la posició de Grave i de Kropotkin (Manifest dels Setze), es va presentar voluntari al front, però, a començaments de 1916, va declarar que havia comès un greu error. Després de la guerra va participar en les reunions mensuals del grup de Le Temps Nouveaux, abans de retirar-se a Elancourt. Henri Gauche va morir el 19 de juliol de 1926 a Elancourt (Illa de França, França).
***
Notícia de la detenció de Julie Béranger apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 25 de febrer de 1919
- Julien Béranger: El 7 de febrer de 1874 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), en una família belga, l'antimilitarista, sindicalista revolucionari i propagandista anarquista Julien Béranger, conegut com Oscar. Obrer aprestador en la indústria tèxtil, durant els anys 1890 milità a Roubaix. L'1 de gener de 1894 va ser detingut i l'endemà son cosí Pierre Devillée, obrer encolador d'ordits; durant l'escorcoll dels seus domicilis es van trobar nombroses publicacions i fullets anarquistes i com que Julien Béranger era súbdit belga, va ser expulsat de França per les seves activitats de propaganda anarquista. El gener de 1897 retornà a Roubaix, on continuà amb les seves activitats llibertàries. L'11 de desembre de 1910 fou un dels fundadors del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) de Roubaix, que arreplegava els llibertaris enquadrats la minoria sindicalista revolucionària de la zona, dominada per una Confederació General del Treball (CGT) controlada pel sector seguidor de Jules Guesde. El 7 de gener de 1911 fou un dels editors de la nova etapa de Le Combat. Organe comuniste révolutionnaire de Nord, del qual fou gerent, i que estava animat pel grup anarquista de Roubaix. Entre el 14 i el 16 d'agost de 1913 fou delegat per Roubaix en el Congrés Nacional Anarquista de París i participà en la redacció, amb Marc Pierrot, Sébastien Faure i Ernest Girault, del manifest fundacional de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà contrari a la Unió Sagrada i en la primavera de 1916 signà el manifest pacifista «La pau per als pobles», oposat al «Manifest dels Setze». En aquest any formava part del grup anarquista «Le Combat» de Roubaix i com a militant pacifista distribuïa i feia propaganda del periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), de Sébastien Faure. Jutjat en consell de guerra, destacà per les seves coratjoses declaracions pacifistes. En 1917 caigué greument malalt i hagué de restar hospitalitzat en un sanatori del País del Loira. El 24 de febrer de 1919, arran de la repressió desencadenada per l'intent frustrat d'assassinat del president del Consell de Ministres Georges Clémenceau per l'anarquista Émile Cottin, quan Béranger era gerent i administrador del periòdic anarquista parisenc L'Avenir International, va ser detingut al seu domicili d'Aubervilliers (Illa de França, França), on regentava amb sa companya una adrogueria i alhora una impremta clandestina; en l'escorcoll de casa seva es trobaren una gran quantitat de propaganda llibertària i se li va acusar d'editar el fullet Aux peuples assassinés. Les governements alliés contre les soviets. Tancat a la presó de la Santé de París, amb altres companys, va ser jutjat el 9 d'abril de 1919 pel VI Consell de Guerra de París i fou condemnat a un any de presó per«difusió d'informacions diplomàtiques amb la finalitat d'atiar el neguit en l'esperit de la població». En 1930 ja vivia a Le Courneuve i en 1935 fou un dels signats del«Manifest per a una conferència contra la guerra i la unió sagrada», publicat en Le Libertaire de juliol d'aquell any, conferència que finalment es realitzà a Saint-Denis (Illa de França, França). Julien Béranger va morir la primavera de 1939 a Le Courneuve (Illa de França, França) i la seva desaparició va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 10 d'abril d'aquell any.
***
Louis
Louvet (Niça, setembre de 1962) [CIRA - Lausana]
- Louis Louvet: El 7 de febrer de 1899 neix a París (França) el militant anarquista i anarcosindicalista Louis Louvet. Durant la primera part de sa vida va fer feina de conductor del tramvia elèctric parisenc. En 1922 es va adherir al grup de la Joventuts Socialistes i va participar en la creació de la Federació de Joventuts Anarquistes. El novembre de 1924 va esdevenir gerent de Le Libertaire,òrgan de la Unió Anarquista (UA). A començaments de 1926, arran de divergències sobre l'il·legalisme, es va allunyar de la Unió Anarquista, arrossegant-hi joves militants. L'abril de 1926, per competir amb Le Libertaire que jutjat força sectari, reedita L'Anarchie, de tendència individualista. El 8 de gener de 1928 va prendre part en la fundació de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Des del 1932 fins a la guerra es va consagrar amb sa companya Simone Larcher a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), continuant la tasca de Libertad, i a l'edició de la revista Controverse, on es reproduïen les conferències i es comentaven les discussions que provocaven aquests debats. En 1937, quan el tramvia va ser suprimit, va passar a fer feina com a corrector de premsa, participant activament en el Sindicat de Correctors d'Impremta des del 8 de gener d'aquell any. Sota l'Ocupació, va ser nomenat vicepresident de l'Associació de Suport Mutu de la Premsa, fundada clandestinament en 1942 i que va mantenir les seves funcions fins a l'Alliberament el novembre de 1944. A partir d'aquesta data, va reprendre les seves activitats militants llibertàries amb la creació, amb Charles-Auguste Bontemps, del Moviment Igualtat (MI) i del periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD). Entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 va participar com a membre del MI en els treballs del congrés constitutiu de la Federació Anarquista (FA) a París, a la qual es va adherir el febrer de 1946. En aquest any també va participar en la reconstitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El desembre de 1953 va prendre part en la reconstitució de la Federació Anarquista. En 1957 va pertànyer a la redacció de Le Monde Libertaire. A més de l'anarcosindicalisme i la participació orgànica en el moviment anarquista, el lliure pensament, l'anticlericalisme, el pacifisme i el neomaltusianisme van ser parts de les seves lluites durant sa vida, mantenint sempre un caràcter força independent. Va editar nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Libertaire (1924), L'Éveil des jeunes libertaires (1925), L'Anarchie (1925), La Revue Anarchiste (1925), Controverse (1932), Ce Qu'il Faut Dire (1944-1945), Les Nouvelles pacifistes (1949), Contre-Courant (1951), etc. També va prendre part en diversos projectes editorials, com la Llibreria Sociològica, les EdicionsÉlisée Reclus, o l'Associació dels Amics de Volin, que publicarà La Révolution inconnu de Volin. Entre les seves obres podem destacar Charles d’Avray, pionnier et militant d’avant-garde, Découverte de l'anarchisme (1949), Les anarchistes du Moyen Âge (1951) i Histoire mondiale de l'anarchie (1951), entre d'altres. Louis Louvet va morir de càncer el 15 de març de 1971 a París (França).
***
Necrològica
de Félix García apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 14 de
maig de 1991
- Félix
García: El
7 de febrer de 1915 neix a Mazarrón (Murcia, Espanya)
l'anarcosindicalista
Félix García. Miner a les mines d'alums de
Mazarrón, a començament de la dècada
dels trenta fou el secretari de les Joventuts Llibertàries
locals. Durant la
Revolució espanyola va ser designat per la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
per a organitzar i estructurar la
col·lectivització del seu poble. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
internat durant nou mesos al camp
de concentració d'Argelers; posteriorment va ser integrat en
una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) per a treballar en la construcció d'una
pressa a la Savoia
(Arpitània). Gràcies a la intervenció
d'uns amics, pogué ser traslladat a La
Grand Comb per a treballar de minaire. Durant l'Ocupació
alemanya pogué
reunir-se amb sa companya Margarita i participar en la
reconstrucció
clandestina de la CNT. El 12 de febrer de 1943 va ser nomenat secretari
del
primer Comitè Comarcal de la CNT creat a la
regió. En acabar la II Guerra
Mundial, no suportant més, després de tres anys i
mig, el treball a la mina,
esdevingué paleta, ofici que exercí fins a la
seva jubilació. Ocupà nombrosos
càrrecs de responsabilitat orgànica en la
Federació Local de la CNT en l'exili de
La Grand Comba. Félix García va morir el 24 de
març de 1991 a La Grand Comba (Llenguadoc,
Occitània) i, seguint les seves últimes
voluntats, va ser incinerat al Centre
Funerari d'Aurenja (Provença, Occitània) i les
seves cendres dispersades al riu
Roine per sa companya Margarita, sa filla Mónica i son
nét Thierry.
***
Francisco Pérez Ruano
- Francisco Pérez Ruano: El 7 de febrer de 1919 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Pérez Ruano, conegut com Perico. En 1924 emigrà amb sos pares a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Quan tenia 14 anys començà a treballar i s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, un poc més tard, a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari. Quan esclatà la Revolució representà la CNT en el comitè de l'empresa socialitzada on feia feina. El gener de 1938 s'incorporà en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), en la qual lluità fins el final de la guerra com a soldat, donat la seva oposició a portar galons. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració de Vernet. Després fou enviat a una Companyia de Treballadores Estrangers (CTE) per talar arbres al nord de França. Traslladat al departament de les Landes (Aquitània, Occitània), aconseguí escapar-se, però va ser detingut a Dax (Aquitània, Occitània) i inscrit en una companyia per construir barraques i després passà a treballar a la base de submarins que construïen els alemanys a Bordeus. Quan l'ocupació, lluità contra els nazis enrolat en un grup francoespanyol. En 1944, en el Ple d'Agen, va ser nomenat secretari de Coordinació del Comitè Departamental de Lot-Garona i després de la II Guerra Mundial s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània), integrant-se en diversos comitès locals i ocupant diversos càrrecs orgànics (vocal, secretari, etc.). En 1945 fou un dels creadors, amb Francesc Sàbat Romagosa, Josep Padilla Boloix i Fidel Lechón, de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa a l'exili, amb la finalitat de donar suport econòmic i mantenir contacte entre els confederals de Terrassa. Entre 1965 i 1967 i entre 1992 i 2000 ocupà la secretaria departamental de la Gironda. També, entre 1967 i 1971, fou secretari de Coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) i, entre 1973 i 1979, secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre 1973 i 1976 fou membre del Comitè Nacional de l'Aliança Sindical i entre 1963 i 1967 de la Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1967 representà la Norsk Syndikalistik Federation (NSF, Federació Sindicalista Noruega) en el congrés de l'AIT de Burdeos. En 1978 fou delegat al Congrés de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA). Fou un dels encarregats de salvaguardar els arxius del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en 1981, amb José Muñoz Congost, formà part de la delegació del Comitè Nacional de la CNT encarregada de peritar els documents dipositats a l'Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola de Salamanca. En 1983 assistí com a observador al Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Fou assidu delegat a plens regionals i nacionals i a congressos de l'interior i de l'exterior, com ara Llemotges (1961), Tolosa de Llenguadoc (1963), Montpeller (1965), Marsella (1967 i 1975), Madrid (Ple Nacional de setembre de 1977 i Congrés de la Casa de Campo de 1979), Granada (1995), etc. Sa companya, Felicidad Díaz, també fou una destacada militant. Col·laborà activament, amb donacions i amb saber, amb el Centre d'Estudis Llibertaris «Frederica Montseny» de Badalona i del Centre d'Estudis Llibertaris«Francesc Sàbat» de Terrassa. Francisco Pérez Ruano va morir el 23 de setembre de 2009 a Bordeus (Aquitània, Occitània).
***
Foto
policíaca d'Idilio de León
- Idilio de León:
El 7 de febrer de 1944 neix al departament de Tacuarembó
(Uruguai) l'activista anarquista
Idilio de Léon Bermúdez –el segon
llinatge a vegades citat erròniament com Blum–,
conegut com El Gaucho, El Gauchito de
León, Àngel,El Pichi o Tito,
i que va
fer servir el nom Héctor Hugo
García
Fernández en la clandestinitat. Sos pares es deien
Timoteo de León i
Hilaria Bermúdez. Fill d'una família molt pobre,
només pogué estudiar la
primària i començà a treballar
(retolista, jornaler, mecànic, etc.) i a militar
molt jove. En 1964 s'adherí a la Federació
Anarquista Uruguaiana (FAU) i
desenvolupà una intensa tasca al club social i esportiu«La Cumparsita» i a
l'Ateneu del barri de La Teja de Montevideo. Aquell mateix any
representà la
FAU en la marxa dels obrers de la canya de sucre a Montevideo,
organitzada per
la Unión de Trabajadores Azucareros d'Artigas (UTAA,
Unió de Treballadors
Sucrers d'Artigas). També participà en les
agitacions, manifestacions i
ocupacions organitzades per la Resistència
Obrero-Estudiantil (ROE). Entre el 9
i l'11 de setembre de 1964 participà en
l'ocupació de la Universitat de la
República en protesta per la ruptura de relacions
diplomàtiques amb Cuba. El 9
d'octubre de 1965 va ser detingut per realitzar pintades. En 1970
passà a la
clandestinitat i entrà a formar part del grup
d'acció «Resistència» de la
FAU. L'1
d'agost de 1970 va ser detingut amb Mario Roger Julián
Cáceres. Processat pels
delictes d'«atemptat a la Constitució en el grau
de conspiració, rapinya i
fabricació de certificat públic», va
ser reclòs a la presó de Punta Carretas de
Montevideo. Participà en la gran evasió del 6 de
setembre de 1971, amb altres
104 presos polítics i cinc presos comuns, organitzada pel
Movimiento de
Liberación Nacional - Tupamaros (MLN-T, Moviment
d'Alliberament Nacional –
Tupamaros). Després d'un temps amb els Tupamaros, es va
reintegrà en la lluita
de resistència en l'Organització Popular
Revolucionària (OPR), animada per la
FAU, i en el seu sector militar, l'«OPR 33»,
participant en cops d'expropiació
econòmica i en accions de suport sindical. Quan l'abril de
1973 la FAU-OPR es
va replegar-se «tàcticament» a
l'Argentina, el decidí restar en la lluita
armada a l'Uruguai. Expulsat de la FAU amb Julio Larrañaga,
creà amb aquest i
altres companys, entre ells els militants de l'equip«Puñales», el grup d'acció«Los Libertarios», que no tingué cap
relació orgànica amb la FAU. Idilio de
León va ser abatut per la milícia el 29 d'octubre
de 1974 durant una expropiació
a un camió de Pepsi-Cola a Montevideo (Uruguai).
L'endemà, el lloc de la seva
mort aparegué cobert de flors i el seu cos va ser enterrat a
la tomba número
1.123 del Cementiri del Nord de Montevideo.
Defuncions
August Reinsdorf
- August Reinsdorf: El 7 de febrer de 1885 és decapitat a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt) el tipògraf i agitador anarquista Friedrich August Reinsdorf, qualificat per alguns com «Pare de l'Anarquisme Alemany». Havia nascut el 31 de gener de 1849 a Pegau (Saxònia, Alemanya). Exiliat a Suïssa, el 7 de maig de 1876 a Lausana en un míting obrer pronuncià un virulent discurs de protesta contra les detencions de vaguistes i poc després, el 18 de juny, va ser arrestat, amb Rudolf Khan, durant una vaga de obrers de la sastreria, fet que donà lloc a una companya de mobilització arreu Suïssa. A partir de mitjans de juliol de 1876 començà a col·laborar en Arbeiter-Zeitung, primer periòdic anarquista de Berna, alhora que realitzava viatges a Alemanya amb la intenció de crear nuclis anarquistes a zones industrials (Berlín, Magdeburg, Leipzing, etc.). Expulsat de Lausana, s'establí un temps a La Chaux-de-Fonds, on el 21 d'agost de 1876 participà amb Jean-Louis Pindy en una reunió d'obrers alemanys i francesos. Establert a Ginebra, entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 va assistí com a delegat al VIII Congrés de la Internacional celebrat a Berna, on defensà les mateixes posicions antiestatites que Errico Malatesta, James Guillaume i Nikolai Zukovskij. A causa de la seva militància política, va ser expulsat de la «Societat Tipogràfica de la Suïssa de parla francesa» i aquesta exclusió provocà la constitució, el novembre de 1876, d'una secció de tipògrafs internacionalistes adherida a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). L'abril de 1877 passà a Alemanya i a Leipzig conegué el propagandista anarquista, amb qui establí una íntima amistat. En 1878, sota el pretext dels atemptats de Max Hödel i Karl Nobiling, el canceller Otto von Bismarck anul·la qualsevol resposta socialista i anarquista fent votar lleis de repressió contra la llibertat de reunió i d'associació. Juntament amb son company del grup anarquista de Berna Emil Werner, fundà a Berlín el periòdic Der Kampf, que va ser desmantellat per la policia del Reich i es va veure obligat a tornar a exiliar-se a Suïssa, des d'on enviava clandestinament impresos a Alemanya, fins i tot exemplars de Freiheit, periòdic anarquista en el qual col·laborà i que s'editava a Londres. L'estiu de 1880 es traslladà novament a Berlín, presumiblement amb la intenció d'assassinar el cap de Policia i per a realitzar preparatius per efectuar un atemptat contra el Reichstag. Els plans preveien excavar un túnel i col·locar els explosius sota els pilars centrals de l'edifici, per així aconseguir l'ensorrament total d'aquest durant la celebració d'una de les sessions del parlament. Però un agent infiltrat en l'organització a Londres, on militava exiliat Johann Most, informà les autoritats policíaques alemanyes i va ser detingut i empresonat tres mesos. Un cop lliure, va ser expulsat de Berlín i es traslladà a Leipzig, encara que poc després les autoritats d'aquesta ciutat també l'expulsaren. S'establí a prop de Kassel i tres setmanes després es va veure obligat a canviar de domicili pressionat per la policia, marxant novament a Suïssa. A Friburg va ser acusat per les autoritats d'abusar sexualment d'una jove menor d'edat i va haver de fugir; jutjat in absentia, va ser condemnat a tres anys de presó. Instal·lat a Munic, va ser tancat quatre mesos per «propagar pamflets anarquistes». El març de 1882 va ser detingut a la seva ciutat natal de Pegau acusat de robatori d'explosius, però quedà lliure per manca de proves i marxà a Berlín, on fou novament detingut i empresonat per fer servir identitat falsa. Malalt de tuberculosi i desesperat, emprengué una llarga travessia a peu a través d'Alemanya buscant refugi temporal a cases de companys. Finalment, creuà la frontera a França i la tardor de 1882 arribà a París. Perseguit per les autoritats gales, després d'uns mesos retornà a Alemanya. Després de breus estades a Stuttgart, Frankfurt, Mannheim i Hanau, a mitjans de març de 1883 s'instal·là a Elberfeld. En aquesta ciutat, seu d'una destacada indústria química, creà un grup anarquista, que es dedicà a fer atemptat amb explosius l'estiu d'aquell any. El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atemptaran infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. Reinsdorf, cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. A mitjans d'octubre, dies després que abandonés l'hospital, una bomba va fer explosió a la prefectura de policia de Frankfurt originant danys a l'edifici. A finals de 1883 ingressà novament per dos mesos en un hospital per la seva tuberculosi i dos dies després de sortir-ne va ser arrestat per la policia. Detinguts els seus companys, van ser jutjats tots tres a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Küchler, per la seva joventut va veure commutada la pena per cadena perpètua. Friedrich Reinsdorf va ser decapitat el 7 de febrer de 1885, juntament amb Rupsch, a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); les sevesúltimes paraules van ser: «Mort a la barbàrie! Visca l'anarquia!». El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de«Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald). El seus descendents es van traslladar als Estats Units, on encara se'ls pot seguir el rastre. En 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.
---
Dalt del turó
Calmes de gener i dignitat retornada
Climent Picornell
Un busqueret de cap negre espipella un caqui, l’únic que ha quedat a l’arbre, sense cap fulla, de la tardor ençà. Ara, després d’una setmana de vent, fa uns dies esplèndids amb sol hivernal i cel blau, malgrat els pronòstics anunciïn fredor pels pròxims dies. Han arribat per fi les calmes de gener, majestuoses, grans dies, el sol com a l’estiu –exagerant un poc- un pot anar en màniga curta i els ametlers (que ha perdonat la plaga de Xilel·la fastidiosa) se’n donen compte i floreixen a les totes, malgrat allò tan sabut de què “flor de gener, no omple es paner”.
Als foguerons de sant Antoni –de Viana anomenat- el vent fa anar el fum per tot, als guapos i als lletjos, i els troncs ja fets un caliu gros tomben cap a un costat. “Aiii!!” diu la gent: amb uns ferros a posta en Pedro de Serbó i en Xavier Carrutino tornen a compondre la cosa. Na Bel Cosiona té una figuera, albacor, regaladora, morta. “¿I ara no podríeu anar-la a arrabassar i vos serviria per sant Antoni de l’any que ve? La me deixau davant ses cases i l’anau a cercar quan vos faci falta, no... i es grossa ferm!”
“Sant Antoni va anar a fira / amb un carro ple de moc. / I no el pogué vendre tot / perquè tothom ja en tenia”. “Té molta raó aquesta glosa” diu l’amo en Joan Llubiner, “per què lo que és jo, duc un bon memeu!” Nins desfressats de dimoni, ximbombes que ja no sonen i glosadors ja entrats en anys, les cantadores més joves llegeixen les gloses a un paper: “Totes ses ‘rels d’una mata / me caben dins una mà. / Ets tan bo tu per glosar / com un caragol per batre”.
Després del porquim, de l’ensaïmada trunyellada -del forn d’allà d’alt- i del xicolati ben calent, adéu i fins l’any que ve.( “Sa Corema ja se’n ve / com un cavall en es cós / ximbobeta adiós / ja mos veurem l’any que ve”). Ben fumats, vull dir que la roba i el cos fan una olorada de fum, pujam cap al turó, fa una nit, freda, clara i ventosa. Mentre pujam la conversa va de lladres. “Entren lladres a les cases”, diu na Tonina Boireta, “entren pels corrals de darrera, la gent va com asustada. Un el va veure, al lladre, i se va pensar conèixer-lo, però llavors no ho va ser –digué sa Guàrdia Civil- , entren quan no hi ha gent”, “I quan n’hi ha també!”, li replica en Toni Monjo, “ a can Rafelet des Puig els foteren tot s’or de sa dona, i ells dormien a les totes”. A n’aquestes hores tothom es pensa veure bubotes i són ses ombres dels arbres que el vent remena.
Vaig a la cerimònia en què tornen els ossos d’en Bubo, al poble de veïnat. Els han desenterrat d’una fossa comuna i els han identificat amb l’ADN dels seus familiars. Rafel Vallespir, Bubo de malnom, era el batle del poble, electe i democràtic, quan l’anaren a cercar i després d’un periple patètic l’assassinaren al cementeri de Porreres. D’això ha fet vuitanta-un anys, era l’any 1937, durant la guerra civil. Se li restableix l’honor i la pau que creien haver-li pres els seus botxins falangistes i el pesar i el dolor de la família queda esmorteït per la dignitat manifesta que li atorga la cerimònia. Hi ha molta gent, alguns ploren i quan entren les seves restes a la casa de la vila, a ca seva i al cementeri, espontàniament, esclaten les mamballetes. Pens que vuitanta-un anys per restablir una injustícia és un bon calvari, i més si els seus assassins moriren al seu llit i els degueren enterrar amb els seus avantpassats, cosa que li fou negada a n’en Bubo fins ahir mateix. I a molts que no han trobat. Descansin tots en pau.
Cementerios del Mundo 26ª Parte
Cementerio Assistens Cemetery (Assistens Kirkegård)
Copenhague, Dianmarca
Madrid, 7 de febrero de 2018
A les acaballes de la dictadura feren molt més per la llibertat i la lluita antifeixista cantants, afeccionats al teatre, segons quins escriptors, que no pas els partits polítics que, o no existien encara -el PSOE, per exemple, només començà a sortir pels diaris devers els anys 74 i 75-. Els diversos partits comunistes -barallant-se entre ells mateixos per a clarificar l'essència del marxisme-leninisme- vivien una somorta vida clandestina, amb ocasional sortides per a fer alguna pintada o repartida d'octavetes. (Miquel López Crespí)
L´antifraquisme a Mallorca en els anys 60 i 70 (I)
Actualment l'amnèsia històrica, l'oblit del passat, és el distintiu que més s'estila. Darrerament he quedat esborronat en constatar fins on arriba aquest oblit permanent i continuat dels nostres fets més recents. Parlant amb alguns joves gasetillers he comprovat que desconeixien, per exemple, l'existència de les Aules de Poesia, Teatre i Novella que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquelles Aules foren l'activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana oferí els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m'ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc, etc).
Al teatret de la Casa Catalana pronunciaren conferències -entre molts d'altres- José Monleón, Alfonso Sastre, Rodríguez Méndez, Ricardo Domènech, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Gregori Mir, Lauro Olmo, Pere Calders, Aranguren...
Pel gener de 1967 Baltasar Porcel, escrivint a La Vanguardia, explicava als lectors del Principat com era possible muntar unes activitats de categoria realment internacional. A l'article "Una gran 'Aula de Teatro'", en Porcel escrivia: "Jaime Adrover -verdadero motor del ciclo-, Bienvenido Alvárez y Jaume Vidal han cuidado el programa castellano. Josep Mª Llompart, el catalán. La Casa Regional Catalana, además del local, ha contribuido con 30.000 pesetas. La colonia catalana en Mallorca ha dado siempre, y en estos últimos años más aún, un alto ejemplo cívico. Una organización palmesana, la Obra Cultural Balear, ha aportado 9.000 pesetas más.
'El resto de dinero llegó por un procedimiento original: pintores, escultores, fotógrafos, etc., de la isla, regalaron obras suyas, que fueron vendidas en pública subasta, que agavilló 54.000 pesetas más. Periódicos locales, emisoras como Radio Popular, han cuidado del necesario eco propagandístico.
'Los temas abarcan de ayer y de hoy, desde la renaixença hasta Buero Vallejo, pasando por las piezas clásicas menorquinas del siglo XVIII y el teatro castellano de humor de la posguerra. De las charlas isleñas han cuidado, entre otros, Jaume Vidal, Gabriel Cortés, Antonio Serra, Guillem Frontera y Josep Mª Llompart. De Barcelona viajan hasta Mallorca el catedrático Antoni Comas, los críticos Jordi Carbonell y J. Ll. Marfany, los autores Joan Oliver y Manuel de Pedrolo, el director Ricard Salvat, etcétera".
En Joan Oliver (Pere Quart) havia de clausurar les Aules de Teatre. La prohibició governativa va esser notificada als organitzadors de l'acte pels sicaris de la Brigada Social quan el poeta ja era al local. Josep M. Llompart ho hagué d'explicar al públic. Ben cert que en aquelles circumstàncies de manca de llibertat no podíem fer gaire cosa. Els aplaudiments varen esser la nostra forma de protesta. Ningú no ens podia dir res si aplaudíem un escriptor! No sé quant de temps durà l'acció -gens silenciosa, per cert! Crec que degué ser la primera "manifestació" pública contra el feixisme a Mallorca d'ençà la proclamació de l'estat de guerra per l'exèrcit aquell nefast juliol de 1936. Els agents de la Social entraven i sortien del teatret de la Casa Catalana vermells d'ira i desesperació. Un social molt conegut, per malnom li deien "El Bigotes", fins i tot s'atreví a dir "¡Despejen, despejen la sala!". Ningú no li feia cas. Ningú que no ho hagi viscut pot imaginar ara mateix l'emoció d'aquells moments, la tensió que ens dominava a tots. Jo crec que més d'un s'hagués deixat matar per defensar la llibertat d'expressió! Quan ara veiem la corrupció que ens domina (fuga de milions, comptes corrents a Suïssa, pagament de comissions illegals, etc, etc); quan constatam l'oportunisme, els milions que s'embutxaquen els comissaris i assessors al servei d'institucions i partits polítics, no podem deixar de recordar aquella època amb una certa melangia. Aleshores tot es feia per "la causa" (de la llibertat). Ningú no cobrava una pesseta per portar endavant aquelles perilloses activitats culturals. I, ben al contrari, com hem dit més amunt citant un article de Porcel, era un honor per a tothom aportar, segons les teves possibilitats obres (quadres, escultures, etc) o diners per a ajudar a aquelles autèntiques protestes cíviques i populars contra la dictadura.
Un dels punts àlgids d'aquesta valuosa aportació a la lluita per una cultura antifranquista, lliure i autènticament progressista, culminà amb les aules de Novella, precisament quan els agents de la Brigada Social (la policia política del règim) interromperen una conferència que donava l'escriptor Antoni Serra i el detingueren.
La conferència portava per títol "La frustración en los narradores españoles contemporáneos" i parlant de la narrativa espanyola dels anys cinquanta i seixanta volia demostrar les dificultats que tenien els escriptors a causa de la situació de censura i opressió que patíem sota el franquisme. Evidentment, es tractava, més que de dir les coses, d'insinuar-les, d'aportar elements d'anàlisi per tal que el públic fes, pel seu compte, la lectura pertinent. La provocació policíaca ho impedí.
La detenció del conferenciant i d'alguns dels assistents a l'acte i la campanya de solidaritat que tengué lloc pocs dies després foren una de les lluites més importants de les Illes l'any 1968. S'ha de tenir en compte que aleshores la majoria de partits de l'oposició no existien i els comunistes només podien fer alguna pintada ocasional demanant la llibertat i l'amnistia.
A les acaballes de la dictadura feren molt més per la llibertat i la lluita antifeixista cantants, afeccionats al teatre, segons quins escriptors, que no pas els partits polítics que, o no existien encara -el PSOE, per exemple, només començà a sortir pels diaris devers els anys 74 i 75-. Els diversos partits comunistes -barallant-se entre ells mateixos per a clarificar l'essència del marxisme-leninisme- vivien una somorta vida clandestina, amb ocasional sortides per a fer alguna pintada o repartida d'octavetes. El contacte real amb les "masses" -com ens agradava etiquetar el poble aleshores-, mantenir encesa la flama tothora, era treball d'un altre tipus de gent, la majoria sense partit, però especialitzada en ordir permanentment munió infinita d'accions subversives. Entre el personal conegut i amb forta anomenada hi havia els cantants de la Nova Cançó, alguns en camí de convertir-se en els astres resplendents dels propers anys. Altres, menys famosos, també portaven amb força la lluita culturalo-política en contra de la pansida putrefacció oficial. Entre els coneguts hauríem de parlar de l'impacte que causà la cançó de Mª del Mar Bonet, "Què volen aquesta gent?". No ens podíem avenir com la podia interpretar en públic! Les actuacions dels cantants de protesta no sempre es feien al Castell de Bellver, sota l'organització de les Joventuts Musicals. Aquells autèntics líders de "masses", per no res, la majoria de vegades sense cobrar, actuaven al saló d'actes de col·legis, a la sagristia d'alguna església, dins cases particulars, a cinemes de barriades. En Guillem d'Efak va fer famosa per arreu de Mallorca, la "Cançó de Son Coletes", esdevinguda himne revolucionari. Quasi ploràvem en sentir tonades de tan forta arrel popular. La repressió feixista era blasmada públicament, sense por. Hom recordava la lluita de les Germanies i altres aspectes essencials de la nostra història. Fins i tot el folk nord-americà fa ser traduït al català i posat a disposició de la resistència. Discs amb les cançons i himnes autèntics de la guerra civil -de la part repúblicana, evidentment!- arribaven d'amagat a Mallorca. Tothom que sortia a l'estranger havia de tornar -era un deure ineludible!- amb llibres de la col·lecció "Ruedo Ibérico", "Ebro", o amb discs antifeixistes. Eren famoses les versions de La Internacional i La Varsoviana en interpretació dels Cors de la Ràdio i Televisió de la RDA. Na Miquelina Lladó musicava treballs de Josep Mª Llompart; en Toni Alomar, poemes encara no editats de Rosselló-Pòrcel; l'excel·lent pintor i escultor Gerard Mates actuava, com un Che Guevara de la cançó de protesta, per tota mena de caus.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Anarcoefemèrides
del 8 de febrer
Esdeveniments
Corda de presos travessant
Barcelona cap al Castell de Montjuïc durant la vaga de La
Canadenca
- Vaga de La
Canadenca:
El 8 de febrer de 1919, a Barcelona (Catalunya), comença la
vaga anomenada de La
Canadenca, pel nom de l'empresa d'electricitat on va
començar el moviment
que va durar 44 dies; es va escampar a altres empreses, i va paralitzar
tota la
ciutat i tota la indústria; la vaga va ser general. El
govern va contestar
empresonant 3.000 vaguistes de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), i va
decretar la llei marcial. Però gràcies a la
determinació dels treballadors, va
acabar a mitjans de març amb un acord favorable: l'empresa
va acceptar
readmetre tots els obrers amb un augment de salari i es va acordar la
jornada
de vuit hores; els empresonats per mor de la vaga van ser alliberats.
Un míting
va reunir més de 20.000 persones: els dirigents de la CNT en
llibertat, entre
ells Salvador Seguí, prengueren la paraula i es va proclamar
la fi de la vaga.
Però davant el rebuig dels militars d'alliberar una vintena
de militants encara
detinguts, es va reprendre de bell nou el 24 de març de 1919.
Naixements
Foto
policíaca de François Soubrié (14 de
març de 1894)
- François Soubrié: El 8 de febrer de 1855 neix a Livinhac lo Nalt (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista François Soubrié. Fill de pare desconegut, sa mare es deia Rose Soubrié. Miner a Decazeville (Llenguadoc, Occitània), fou delegat dels minaires durant la vaga, que donà lloc, el 26 de gener de 1886, a l'assassinat per defenestració de l'enginyer Jules Watrin, subdirector de l'explotació minera. El 2 de març de 1886 va ser detingut per la policia per haver proclamat, en un míting, que si existia entre els vaguistes un traïdor, seria «watrinat». Jutjat el 8 de març d'aquell any pel Tribunal Correccional per atemptat contra la llibertat de treball, va ser condemnat a quatre mesos de presó, malgrat els testimonis al seu favor dels socialistes Émile Basly i Albert Duc-Quercy i de l'anarquista Pierre Martin. El 2 de maig de 1886, es donà una elecció legislativa al departament del Sena per reemplaçar Henri Rochefort, que havia dimitit. Contra el candidat radicalsocialista Alfred Gaulier, seguidor de Georges Clemenceau, tots els grups socialistes s'uniren en la candidatura d'Ernest Roche, exceptuant la de la Federació de Treballadors Socialistes de França (FTSF) que posà com a candidat Soubrié. Aquestúltim recollí 5.602 vots contra 100.820 de Roche i 146.060 de Gaulier. Soubrié protestà per l'ús del seu nom en un telegrama publicat en Le Cri du Peuplede l'1 de maig de 1886, fent una crida a concentrar tots els vots socialistes en l'obrer gravador Ernest Roche. Posteriorment Soubrié es traslladà a París (França) on es guanyà la vida torrant cafè i participà en les activitats del Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1884 i que arreplegava la militància de la flor i nata del moviment anarquista de l'època. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i en aquestaèpoca treballava en una torradora de cafè. El 15 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del carrer de Ménilmontant de París en el marc d'una gran agafada de destacats militants anarquistes. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894, acusat de pertànyer a una «associació de malfactors», va ser jutjat per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta», del qual va ser absolt com la majoria dels processats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Giovanni Giardo (ca. 1894)
- Giovanni Giardo:
El 8 de febrer de 1856 neix a Torí (Piemont,
Itàlia) l'anarquista Giovanni
Eugenio Abbondio Giardo, també conegut pels seus noms en
versió francesa Jean-Eugène-Abondio
Giardo. Sos pares es
deien Sebastiano Giardo i Rosa Morlia. Emigrà a
França, on treballà
d'electricista. Arran de la detenció de l'anarquista
Ravachol, per les seves
activitats se li va decretar l'expulsió el 29 de
març de 1892, juntament amb 31
anarquistes de diferents indrets (Itàlia,
Bèlgica, Alemania i Àustria) que
residien a París (França). En 1894 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Obrers pissarrers francesos
- Louis Monterneau: El 8 de febrer de 1877 neix a Trélazé (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Louis Monterneau. Son pare fou un dels fundadors del Sindicat d'Obrers Pissarrers de Trélazé i de ben jovenet començà a militar amb ell. En 1903, com a militant anarcosindicalista, fou nomenat secretari d'aquest sindicat, càrrec que ocuparà fins al 1932. En 1904 participà activament en la creació de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, adscrita a la Confederació General del Treball (CGT) i va ser nombroses vegades delegat del seu sindicat en els congressos d'aquesta federació, especialment en 1922 a Angers i en 1924 i 1931 a París. Arran de l'escissió de 1921 restà amb la CGT. En 1936 abandonà la militància, però a començaments dels anys cinquanta s'adherí a la CGT Força Obrera de Trélazé. Louis Monterneau va morir el 9 de desembre de 1959 a Trélazé (País del Loira, França).
***
Notícia
de la persecució de Jules Méline apareguda en el
diari parisenc Le
Rappel del 15 d'agost de 1909
- Jules Méline:
El
8 de febrer de 1885 neix a Charmes (Lorena, França)
l'anarquista individualista
Jules-Victor Méline, també conegut com Victor-Émile
Méline. Entre 1908 i 1914
col·laborà, majoritàriament amb
articles sobre
higiene i alimentació, en L'Anarchie.
En 1909 vivia amb sa companya, l'anarquista Céline Lambin (Gibout), aleshores embarassada, i amb el
desertor anarquista Louis
Decroix (Camille Demoor) en un petit
habitatge al carrer des Romains de Bar-le-Duc (Lorena,
França) i es guanyava la
vida fent de venedor ambulant. L'11 de juny d'aquell any, tots tres van
ser
detinguts i acusats de «pertinença a
associació criminal», ja que s'havien
trobat utensilis per fer robatoris, de «provocació
als miliars a la
indisciplina», ja que rebien soldats al seu domicili, i de
propaganda
anarquista, però finalment en van ser exonerats; encara que
Louis Decroix va
ser condemnat a quatre mesos de presó per«vagabunderia». Entre juliol de 1910
i abril de 1911, amb el nom de Victor-Émile
Méline, visqué, amb sa companya a Reims
(Xampanya-Ardenes, França), on,
segons la policia, fou sospitós de «traginar tabac
i mistos de contraban» i de
relacionar-se amb anarquistes il·legalistes, com ara
Alexandre Nourry i Henri
Ronne. Entre 1911 i 1912 publicà en La
Vie Anarchiste. El maig de 1913 residia al número
20 del carrer de
l'Empereur a Orleans (Centre, França) i patí,
juntament amb una desena d'altres
anarquistes de la població, entre ells E. Armand, un
escorcoll policíac en el
qual no es va trobar res de compromès. Posteriorment
col·laborà en L'Encyclopédie
Anarchiste,
de Sébastien
Faure, obra en la qual redactà sis articles
(«Jeûne»,«Mastication»,«Nourriture»,«Physique (culture physique)»,«Santé» i«Végétarisme»). El 22 d'abril
de 1933
participà en la col·lecta engegada per La
Voix Libertaire a favor de Foncette Gaultier, excompanya de
Sébastien Faure.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Cristóbal Pariente
Ojeda
- Cristóbal Pariente
Ojeda: El 8 de febrer de 1916 neix a Osuna
(Sevilla, Andalusia, Espanya), en una família nombrosa de
treballadors, el
militant anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Pariente
Ojeda. Adherit molt
prest a l'anarquisme i a la Confederació Nacional del
Treball (CNT), quan tenia
14 anys fou detingut per atemptar contra la casa d'un señorito. Durant
la República, treballant com a jornaler al camp, fou un
actiu militant
cenetista, alhora que mostrà inquietuds culturals. Quan el
cop feixista
s'imposà a la seva localitat el 20 de juliol de 1936,
aconseguí fugir, però la
repressió deixà unes 200 víctimes. Son
germà, Francisco Pariente Ojeda, regidor
socialista de l'ajuntament en 1936, malgrat patir presó i
tortura, pogué salvar
la vida, encara que amb una salut molt ressentida. Després
de lluitar en
l'Exèrcit republicà, acabà, la
primavera de 1939, als camps de concentració
francesos. Detingut pels alemanys, fou tancat com a presoner de guerra
l'Stalag
XI-B a Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de
gener de 1941 fou
deportat, amb el número de matrícula 5.673, a
Mauthausen i finalment traslladat
el 8 d'abril de 1941 al camp de Gusen. Cristóbal Pariente
Ojeda va morir el 25
de novembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (AltaÀustria, Àustria).
Defuncions
Adolphe Assi fotografiat per Thiébault
- Adolphe Assi: El 8
de febrer de 1886 mor a Nouméa (Nova Caledònia)
el
garibaldí, communard,
francmaçó i revolucionari Adolphe Alphonse Assi.
Havia
nascut el 27 d'abril de 1841 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França). Obrer
mecànic de professió, s'enrolà
voluntari en l'Exèrcit del II Imperi francès,
però en 1859 va desertar i combaté les tropes
austríaques a la campanya
d'Itàlia en les files de Giuseppe Garibaldi. Quan
tornà a França va ser
amnistiat i reprengué el seu ofici. A mitjans de 1868
s'instal·là a Le Creusot
i entrà a fer feina a les factories Schneider com a
mecànic ajustador. El gener
de 1870 jugà un paper important en la vaga declarada contra
Eugène Schneider
per obligar-lo a confiar la gestió de la caixa de secors a
un organisme elegit
pels obrers. La vaga acabà fracassant i, com que havia estat
elegit per a
l'organisme citat, va ser acomiadat el 19 de gener de 1870. Entre el 10
i el 25
de febrer de 1870 marxà a París per demanar ajuda
a la Federació de les
Societats Obreres i establí relació amb diversos
revolucionaris i membres de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 21 de
març fou
l'organitzador, amb Jean-Baptiste Dumay, de la vaga de miners de Le
Creusot
contra la reducció salarial, però va ser sufocada
23 dies després i seguida
d'una ona de detencions i de condemnes de presó entre dos
mesos a tres anys. Assi
a ser detingut l'1 de maig de 1870 i implicat en el tercer
procés contra la
Internacional, però va ser absolt. A París, com
que no pogué trobar feina als
tallers a causa de la seva reputació d'agitador, es
dedicà a confeccionar
objectes d'equipament militar. Durant el setge de la capital francesa
per les
tropes alemanyes fou nomenat oficial de l'anomenada«Guerrilla de l'Illa de
França» i després passà al
192 Batalló de la Guàrdia Nacional com a tinent
d'una companyia de marxa. Sempre lluità per la
creació del Comitè Central de la
Guàrdia Nacional, del qual formà part des de la
seva creació. El 17 de març de
1871 va ser elegit comandant del 67 Batalló i el 19 de
març coronel i
governador de l'Ajuntament de la ciutat. Destacà com a
organitzador de la
resistència armada, com a estrateg de les barricades i com a
administrador del repartiment
de queviures i de municions. Fou partidari de la demolició
de la Columna
Vendôme. El 26 de març va ser elegit, per 19.890
vots sobre 25.183 votants,
representant del XI Districte parisenc al Consell de la Comuna, del
qual va
formar part del seu Comitè de Seguretat General. Acusat per
alguns d'ambició
desmesurada i de fer servir la seva posició en la
Internacional i en la
maçoneria per grimpar, entre l'1 i el 15 d'abril va estar
arrestat, però un cop
alliberat es reintegrà com a delegat de la
Indústria de Guerra. El 21 de maig
de 1871 va ser detingut per membres del 37 Regiment de Línia
de les tropes de
Versalles. Jutjat pel III Consell de Guerra el 2 de setembre de 1871 a
Versalles, va ser condemnat a la deportació en recinte
fortificat i enviat a
Nouméa (Nova Caledònia). Després de
l'amnistia de juliol de 1880, decidí restar
a Nouméa, on visqué treballant com a
mecànic ajustador fins a la seva mort.
Hans Jaeger
- Hans Jaeger:
El 8 de febrer de 1910 mor de càncer en un
hospital d'Oslo (Noruega) l'escriptor i filòsof anarquista,
defensor de l'amor
lliure noruec, Hans Henrik Jaeger. Havia nascut el 2 de setembre de
1854 a
Drammen (Buskerund, Noruega). Fill d'un oficial de policia, va quedar
orfe a
l'edat de 14
anys. Va haver de lluitar tot sol, embarcant-se en la marina on
esdevindrà més
tard oficial. En 1875, va començar a estudiar filosofia i va
freqüentar la
bohèmia de Cristiania (antic nom d'Oslo). A
començaments dels anys 1880 hi va
crear un grup militant de joves intel·lectuals i pintors,
com ara Edvard Munch,
que es va mobilitzar per promoure l'amor lliure i blasmar contra el
matrimoni.
Després d'escriure un assaig sobre Kant i dos peces de
teatre, va publicar el
1885 una novel·la naturalista Escenes de la
Bohèmia de Cristiania, però
el llibre va topar amb «la bona societat» iés de seguida segrestat i prohibit,
fins i tot a Suècia, per ultratge als bons costums. Per
aquest fet va ser
condemnat el 1886 a 60 dies de presó aparellat amb una
multa. Aleshores va
deixar Noruega per un temps i va marxar a França, on
residirà dos anys
treballant com a corresponsal per a un periòdic
socialdemòcrata, abans de
retornar a Cristiania on entrarà en contacte amb
l'anarquista danès J. J.
Ipsen, qui li descobrirà l'anarquisme, i el doctor Rolf
Hammer. En 1906 va
publicar a Copenhaguen el llibre Anarkiets Bibel
(La Bíblia de
l'Anarquisme), veritable discurs de defensa on les preocupacions
socials i la
vaga general expropiadora s'uneixen a la necessitat d'alliberament
individual i
sexual. En 1907, va editar amb Ipsen el periòdic de combat
social Kosaren
(El Corsari) i, el mateix any, Skorpionen
(L'Escorpí), que esdevindrà
després Revolten (La Revolta).
***
Kropotkin
fotografiat per Edward Gooch
- Piotr Kropotkin: El 8 de febrer de 1921 mor a Dmitrov, a prop de Moscou (Rússia), el pensador anarcocomunista Príncep Piotr Aleksejevic Kropotkin. Havia nascut el 9 de desembre de 1842 --el 27 de novembre segons el calendari julià rus-- a Moscou (Rússia). Fill d'una família de l'alta aristocràcia russa (els Smolensk), va ser educat en el Cos de Patges del tsar de Peterburg, la més selecta institució militar dels Romanov, i va ingressar en un regiment de cosacs de Sibèria oriental; però va abandonar la carrera militar amb el rang de sergent, descontent amb el tsarisme i oposat a la repressió sorgida arran de la insurrecció polonesa de 1863, i va estudiar en la universitat geografia, zoologia i antropologia, consagrant-se a la investigació i a l'exploració científiques. Va ser membre i després secretari de l'Acadèmia Geogràfica Russa. En 1872, a Suïssa, va prendre contacte amb Bakunin i el seu cercle de la Primera Internacional. Quan va tornar a Rússia es va esforçar, juntament amb un grup d'intel·lectuals del cercle populista de Txaikovski, per atreure la classe obrera al radicalisme social, fins que va ser empresonat en 1874 a la fortalesa de Pere i Pau de Peterburg. Però en 1876 va aconseguir fugir espectacularment de l'Hospital Militar de Peterburg, on havia estat traslladat per malaltia, exiliant-se al Regne Unit, a Suïssa i a França; relacionant-se amb Brousse, Malatesta, Cafiero iÉlisée Reclus. En 1877 va al Congrés de Verviers. En 1878 va fundar a Ginebra (Suïssa) el periòdic anarcocomunista Le Révolté i va ser un dels animadors de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), esdevenint amic personal de James Guillaume. En 1881 va assistir al Congres de la«Internacional Negra», que va aprovar l'ús de tàctiques terroristes, i va ser expulsat de Suïssa. Va participar en la rebel·lió dels obrers seders de Lió, per la qual cosa va ser empresonat en 1883 per «activitats anarquistes». A la presó de Clairvaux va organitzar classes entre els presos, va poder escriure articles per a revistes com Nineteenth Century, així com el terme«anarquisme» per a l'Enciclopèdia Britànica, i col·laborar en la Geografia Universal de l'altre gran geògraf anarquista,Élisée Reclus. De la sentència inicial de cinc anys només va complir tres, gràcies a la campanya dels més prominents intel·lectuals liberals francesos i britànics, entre ells Victor Hugo i Ernest Renan, qui va posar a disposició del pres la seva biblioteca. Quan va recobrar la llibertat, en 1886, gràcies a una amnistia parcial, es va instal·lar al Regne Unit, on va fundar en 1886 la revista llibertària Freedom, i va col·laborar en Nature i The Times, i altres publicacions de la premsa científica i llibertària; va romandre al Regne Unit fins a l'esclat de la Revolució russa, dedicat a la investigació científica i a la producció teòrica sobre els temes més importants de la filosofia llibertària. Poc a poc es va anar convertint en un respectable patriarca de l'anarquisme, moderant --en contacte amb el futur laborisme britànic-- els seus punts de vista, allunyant-se de l'acció, encara que sense condemnat mai les accions dels seus companys anarquistes, fins i tot les terroristes més exaltades i incompatibles amb la seva manera de ser. En 1887 va fer una gira de conferències pels Estats Units. En 1899 es va declarar en contra de la Guerra dels Bóers. En 1900 va presentar diversos informes al Congrés Anarquista de París, que va ser prohibit per la policia. En 1902 va realitzar una nova gira pels Estats Units. En 1907 va fundar, amb V. N. Txerkezov, Rudolf Rocker i Alexandre Shapiro, la seu londinenca de la Creu Roja Anarquista --altres es van crear a les principals ciutats europees i nord-americanes. En 1909 va realitzar un impressionant míting en defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1916 va signar el «Manifest dels Setze» que feia costat la causa de les democràcies liberals aliades i l'intervencionisme militar contra l'Imperi Germànic, fet que va causar la incomprensió en els cercles llibertaris internacionals. El juny de 1917, per no restar al marge d'una transformació revolucionària realitzada pel proletariat i després de 40 anys d'exili, va tornar a Rússia i, sense abandonar les seves idees, va fer d'assessor del poder soviètic, sense acceptar, però, cap càrrec oficial ni honorari. Va rebutjar el càrrec de professor de geografia a la Universitat de Moscou per problemes de salut i a participar en el govern de Kerenskij per qüestions polítiques. Va morir sense aconseguir el seu propòsit d'infondre els soviets l'esperit llibertari. Entre la seva magna obra podem destacar Paroles d'un révolté (1885), In russian and french prisons (1887), La conquête du pain (1892), Mutual Aid: a factor of evolution (1892), L'Etat, son rôle historique (1896), Fields, factoris and wokshops (1898), Memoirs of a revolutionist (1899), Autour d'une vie (1902), Russian literature (1905), La Grande Révolution (1909), La science moderne et l'anarchie (1913), Ethika (1922, pòstuma), entre moltes altres. Va defensar la idea de la diversitat d'ocupacions, en l'agricultura i la indústria, davants els obrers condemnats pel capitalisme a un sol ofici. Va criticar la teoria darwiniana de la lluita per la vida i va defensar el suport mutu, la solidaritat, com a condició del progrés. Pensava que l'anarcocol·lectivisme era una etapa transitòria cap a l'anarcocomunisme, sense acceptar els sindicats com a organitzadors de la nova societat. Entre juny i juliol de 1878 va visitar Barcelona, on es va relacionar especialment amb García Viñas, i després, en un curt viatge a Madrid, va intentar resoldre les diferències entre els grups bakuninistes madrileny i barceloní. La influència del seu anarcocomunisme es va produir a la península a partir de 1886, quan La Justicia Humana de Gràcia, Acracia de Barcelona i El Socialismo de Cadis tradueixen per primera vegada els textos kropotkians. Les seves obres es van divulgar sobretot al començament del segle XX, editades en castellà, especialment a Barcelona i València. L'anarcocomunisme va influir especialment en els anarquistes més purs, i va configurar el seu ruralisme i la fe en un comunisme no basat en el sindicalisme.
***
Marius
Metge en una foto antropomètrica
- Marius Metge:El 8 de febrer de 1933 mor a Caiena (Guaiana Francesa) l'anarquista individualista i il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Marius Paul Metge. Havia nascut el 7 de juliol de 1890 a Le Teil (Delfinat, Occitània). Va ser criat per l'àvia, una llevadora de Le Teil. En 1910 es va instal·lar a París, on va treballar de cuiner. Insubmís al servei militar, va marxar a Bèlgica, on va trobar Carouy, Garnier i De Boë. De tornada a França, va freqüentar els cercles anarcoindividualistes i il·legalistes de Romainville. Va cometre alguns robatoris, i amb la complicitat de la seva companya Barbe Le Clerch, a Pavillons-sous-Bois, a la vil·la on estava empleada com a minyona; i després va robar l'oficina de correus de Romainville. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912, al suburbi parisenc de Thiais, amb Carouy, va cometre un doble crim, assassinant un rendista de 91 anys i la seva anciana criada, amb la finalitat de robar-los més de 20.000 francs. Identificat per un testimoni gràcies a les fotos antropomètriques, va ser detingut amb sa companya Barbe el 4 de gener al seu domicili de Garches. A causa d'una confusió amb les empremtes digitals, es va beneficiar de circumstàncies atenuants i va poder fugir de la pena de mort, però va ser condemnat, el 27 de febrer de 1913, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la penitenciaria de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salut, Guaiana Francesa), va acabar com a cuiner del governador. En 1931 va ser alliberat i va exercir els seus talents culinaris en un restaurant de Caiena. Marius Metge va morir el 8 de febrer de 1933 a Caiena (Guaiana Francesa) a resultes d'unes febres bilioses.
***
Olga
Taratuta
- Olga Taratuta: El
8 de febrer de 1938 és afusellada per les autoritats
soviètiques la revolucionària anarcocomunista
Elka Golda Eljevna Ruvinskaia,
més coneguda com Olga Iljinicna Taratuta
--encara que va fer servir
altres pseudònims (Babushka, Valia,Tania, D. Basist,
etc.). Havia nascut el 21 de gener de 1876 --diverses fonts citen
altres anys
(1874 i 1878)-- a Novodmitrovka (Kherson, Ucraïna, Imperi
Rus). Era filla d'una
família jueva dedicada al petit comerç.
Després d'estudiar magisteri, treballà
com a mestra. En 1895 va ser detinguda per les seves activitats
polítiques i en
1897 entrà a formar part del grup socialdemòcrata
animat pels germans Abram i Iuda
Grossman, que també esdevindran anarquistes, a
Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk).
Entre 1898 i 1901 fou membre de la Unió d'Obrers del Sud de
Rússia i del comitè
local del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR)
d'Elizavetgrad (actual
Kirovohrad). En 1901 marxà a Alemanya i més tard
a Suïssa; durant aquesta època
va treballà en el periòdic Iskra
(L'Espurna), òrgan dels militants del
POSDR exiliats, i conegué Gueorgui Plekhànov i
Vladímir Lenin. En 1903, durant
la seva estada a Suïssa, evolucionà cap a
l'anarcocomunisme. En 1904 retornà a
Ucraïna i s'uní al grup anarquista«Neprimirimye» (Els Intransigents) d'Odessa,
on també havia seguidors de l'anarquista polonès
Jan Waclaw Machajski (A.
Wolski). L'abril de 1904 va ser detinguda per les autoritats
tsaristes,
però va ser alliberada mesos després per manca de
proves. Un cop lliure se sumà,
sota el nom de Babushka, al Grup d'Obrers
Anarcocomunistes d'Odessa.
L'octubre de 1905 va ser novament detinguda, però
gràcies a l'amnistia política
resultant de la Revolució russa de 1905 va ser alliberada.
Després s'integrà en
l'anarcoterrorista Grup d'Anarcocomunistes del Sud de
Rússia, que copejava
institucions imperials i representants de la burgesia. El desembre de
1905 participà
en l'atemptat al Cafè Libman d'Odessa; detinguda, va ser
jutjada i condemnada a
17 anys de treballs forçats. El 15 de desembre de 1906
aconseguí fugir de la
presó d'Odessa i s'exilià a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). La tardor de 1907 marxà
a Iekaterinoslav, a Kiev i a Odessa, on participà en
l'organització dels atemptats
contra els generals Aleksandr Kaulbars, comandant de la
regió militar d'Odessa,
i Tolmachev, governador d'aquesta ciutat, a més de la
voladura dels tribunals
d'Odessa. El febrer de 1908, quan preparava a Kiev amb altres companys
l'atac a
la presó de Lukiniovka per alliberar els anarquistes presos,
el grup va ser
encerclat per la policia; pogué fugir, però va
ser detinguda a Iekaterinoslav;
jutjada en 1909, va ser sentenciada a 21 anys de treballs
forçats. El març de
1917 va ser alliberada arran de la Revolució russa i
trobà que son fill s'havia
fet adult. El maig de 1918 participà en les activitats del
Socors Roig Polític
(SRP) que feia costat els revolucionaris empresonats de qualsevol
tendència
política. Amb els fets revolucionaris es
mantingué una mica al marge del
moviment llibertari, però la repressió que
exercia el govern bolxevic va fer
que prengués partit pels anarquistes i
s'incorporà al periòdic
anarcosindicalista Golos Truda (La Veu del Treball)
i el setembre de
1920 a la Confederació Nabat. A finals de setembre de 1920,
amb la treva entre
el govern soviètic i l'Exèrcit Revolucionari
Insurreccional d'Ucraïna (Exèrcit
Negre) de Nèstor Makhno, retornà a
Ucraïna. Amb cinc milions de rubles que
els comandants maknovistes li lliuraren a Gulyaipolé,
fundà a Khàrkiv la Creu
Negra Anarquista (CNA), que ajudava els presoners i els perseguits
anarquistes.
El 26 de novembre de 1920 va ser detinguda, amb 300 companys, en un
gran
operatiu repressiu governamental contra els moviments anarquista i
makhnovista
que s'havien reunit a Khàrkiv per celebrar l'1 de desembre
una conferència
anarquista. Un cop clausurat el local de la CNA, el gener de 1921 va
ser
traslladada a la presó de Botyrki de Moscou. Fou una de les
preses que va tenir
autorització per assistir als funerals de Piotr Kropotkin.
El 26 d'abril de
1921 va ser transferida a la presó d'Orlov. Durant els mesos
següents el
general soviètic Attorney li oferí la llibertat a
canvi d'una declaració
pública de renúncia del pensament anarquista; la
seva resposta fou sumar-se a
una vaga de fam amb altres presos llibertaris que durà 11
dies. Malalta
d'escorbut, va perdre totes les dents i la seva salut es
deteriorà totalment. El
març de 1922 va ser confinada a Veliki Ústiug dos
anys. En 1924, un cop lliure,
s'instal·là a Kiev i a mitjans d'aquell any va
ser detinguda per difondre
propaganda anarquista, però va ser alliberada poc
després. S'establí a Moscou i
en 1927 participà activament en la campanya de suport
internacional per
l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i
Bartolomeo Vanzetti.
Entre 1928 i 1929 lluità per la creació d'una
organització internacional de
suport als anarquistes tancats a les presos soviètiques i
per això mantingué
una extensa correspondència. En 1929 retornà a
Odessa, on va ser novament
detinguda per intentar organitzar un grup anarquista entre els
treballadors
ferroviaris; jutjada, va ser condemnada a dos anys de presó.
Un cop alliberada,
retornà a Moscou, on s'adherí a
l'Associació de Presoners Polítics i Exiliats,
que lluità per aconseguir, sense èxit, pensions
per vellesa, pobresa i malaltia
per als antics revolucionaris. En 1933 va ser de bell nou detinguda. En
1937
treballava a Moscou com a obrera en una fàbrica
metal·lúrgica. El 27 de
novembre de 1937 va ser detinguda per última vegada acusada
d'activitats
anarquistes i antisoviètiques; jutjada el 8 de febrer de
1938, va ser
condemnada a mort per l'Alt Tribunal soviètic i executada el
mateix dia.
***
Lucien
Barbedette
- Lucien Barbedette:El 8 de febrer de 1942 mor a Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) l'intel·lectual anarquista Lucien Barbedette. Havia nascut el 13 d'agost de 1890 a Levaré (País del Loira, França). Fill de pares molt creients, va abandonar la seva vocació de missioner i va estudiar Filosofia i Ciències Naturals. En 1919 va ser nomenat professor al Col·legi de Luxeuil-les-Bains, on va ensenyar filosofia, història, grec i llatí; fent les classes d'una manera antidogmàtica i en petits grups a la manera grega. En 1925 va ser membre, amb altres anarquistes, com ara L. Rimbault i V. Spielman, del consell d'administració de l'associació «Les Companyons de la Pensée», presidida per Han Ryner i J. H. Rosny, i que publicava el periòdic mensual La Houle (Lió, 1926-1928), consagrat essencialment a la defensa dels intel·lectuals en llengua francesa. A començaments dels anys 30 va ser nomenat membre d'honor de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP), presidida per Gérard de Lacaze-Duthiers i vicepresidida per Lucie Caradek, actuant com a secretari Louis Fillet. La UIP editarà el periòdicLa Clamour --almenys 14 números entre novembre de 1932 i abril de 1936--, el gerent del qual era René de Sanzy. Preocupat per donar a conèixer la seva manera de pensar a un públic més ample que el limitat a les classes, editarà de la seva butxaca fullets filosòfics en les edicions de La Fraternité Universitaire (Llemotges, 1934-1940) i escriu alhora en la premsa anarquista. Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris francòfons: L'Action Libre (París, 1931-1935), full mensual de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars);Bibliothèque de l'Artistocratie (París, 1931-1939), de Gérard i Lacaze-Duthiers; La Brochure Mensuelle (París, 1923-1937); Ce Qu'il Faut Dire (Brussel·les, 1934-1936),òrgan del Comitè Internacional de Defensa Anarquista; La Clameur (París, 1932-1936), òrgan de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes; Le Combat (Brussel·les, 1926-1928), on el gerent era Hem Day; Le Combat Syndicaliste (1926-1939), òrgan de la CGTSR; La Conquête du pain (Boulogne Billancourt, 1934-1935) de F. Planche; Controverse (París, 1932-1934), de Louis Louvet; La Cravache (Brussel·les, 1933); L'En-Dehors (1922-1939), periòdic individualista d'E. Armand; Le Fédéraliste (Courbevoie, 1921-1939); Le Flambeau (Brest, 1927-1934); Germinal (Tolon, 1930-1932),òrgan del lliure pensament; La Grande Réforme (París, 1931-1939), d'Eugène Humbert; L'Insurgé (París, 1925-1926), d'André Colomer; Lucifer (Bordeus, 1929-1931 i 1934-1935), d'Aristide Lapeyre; Les Primaires (Issy-les-Moulineaux, 1921-1939), revista de cultura popular amb Régis Messac de redactor en cap; Le Réfractaire (París, 1927-1932) butlletí de la Lliga dels Refractaris a Totes les Guerres; La Révolte (Bordeus, 1935-1936), d'Aristide Lapeyre; Le Semeur de Normandie (Caen i Falaise, 1923-1936); Terre Libre (Aulnay, Nimes, París, 1934-1936), òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa; La Vie Universelle (Chatenay Malabry, 1926-1936); i La Voix Libertaire (Llemotges, 1929-1939), òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes. Va participar, a més, en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure amb nombrosos articles sobre qüestions filosòfiques i històriques. Entre les seves obres cal citar Pour la justice économique:étude sur la propriété (1933), La véritable révolution sociale (1933), Suprêmes illusions (1933), En marge de l'action: recherches sociologiques (1934), Aux sources de la douleur: recherches philosophiques (1935), Remarques et suggestions:étude philosophique (1936), Ordre et raison: recherches philosophiques (1937), Ciel plein d'étoiles (1938), Le cycleéternel (1938), Comprendre (1939),Dans les spères du rêve: mythes d'autrefois et d'aujourd'hui (1940), etc. Lucien Barbedette va morir víctima d'una crisi cardíaca el 8 de febrer de 1942 a Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) i va ser enterrat civilment al cementiri de Luxeuil, on el monòlit de la seva tomba va ser edificat per subscripció entre els seus alumnes i col·legues.
***
Camp de concentració de Gusen
- Martín Mur Escamilla: El 2 de febrer de 1943 mor a Gusen (AltaÀustria, Àustria) l'anarquista i anarcosindicalista Martín Mur Escamilla. Havia nascut el 25 de setembre de 1908 a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Fuster de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Fou detingut, amb altres companys, arran de l'aixecament anarquista de gener de 1933, que implicà la clausura de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Terrassa. El juliol de 1935 fou absolt per manca de proves, juntament amb Eusebi Margriñà Ferrer, Manuel Rubio García, Josep Puig Serrano i Lluís Portet Hoguera, d'haver participat en l'atracament a mà armada als empleats de la «Casa Peinajes e Hilaturas de Lana» de Terrassa el 19 d'abril d'aquell any amb un botí de 42.500 pessetes. En 1936 col·laborà en Vida Nueva de Terrassa i entre octubre de 1936 i juliol de 1937 fou conseller municipal per CNT en aquesta ciutat. En 1939 s'exilià a França, però acabà capturat pels nazis i enviat en 1942 al camp de concentració de Gusen amb el número de matrícula 2.348.
***
Vincenzo
Ferrero a l'hort d'Aurora i Domenico Sallitto (Los Gatos, 1980)
- Vincenzo
Ferrero: El 8 de febrer –algunes fonts citen
l'11 de febrer– de 1985 mor a San
José (Santa Clara, Califòrnia, EUA) el
propagandista anarquista Vincenzo
Ferrero, anglicitzat Vincent Ferrero
i més conegut com John the Cook.
Havia
nascut el 29 de gener de 1885 –algunes fonts citen
1895– a Cocconato (Piemont, Itàlia).
Sos mares es deien Giacomo Ferrero i Matilde Marchese. En 1905
emigrà a Nova
York (Nova York, EUA) i posteriorment s'establí a Chicago
(Cook, Illinois, EUA).
Més tard, abans de la Gran Guerra,
s'instal·là a San Francisco
(Califòrnia,
EUA). En aquesta ciutat entrà a formar part del moviment
anarquista, sobretot
com a membre del «International Grup», format per
militants de diverses llengües
(italians, espanyols, francesos, russos, jueus, alemanys, xinesos) que
estigué
actiu fins a la dècada dels trenta. També
formà part dels grups anarquistes
italians «Libre Pensiero» i«Volontà». En 1917 va ser detingut quan
feia un
míting antibel·lista al carrer sota
l'acusació de «vagància» i el
3 de març
d'aquell any va ser detingut amb Michele Bombino i altres dos membres
del grup«Volontà», per passar moneda falsa;
tots, exceptuant ell, van ser sentenciats a
un any de presó. El juliol de 1926 publicà el
número únic de La
Scolta. Publicazione anarchica di
difesa e
avanzamento sociale. Entre el juny de 1927 i l'octubre de
1932
dirigí el periòdic anarquista L'Emancipazione.Mensile libertario
del West, que era una mena d'edició de la Costa
Oeste de L'Adunata dei Refrattari.
El 28 d'agost de 1927 publicà el númeroúnic de Golgota, sobre
l'execució dels militants italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Organitzà
conferències d'Armando Borghi. El 2 de
desembre de 1929 va ser detingut amb un company després
d'intentar interrompre
una manifestació feixista a Berkeley (Califòrnia,
EUA). En 1932 L'Emancipazione va
ser substituït per Man! The
Measure of All Things,
periòdic anarquista en llengua anglesa. Aquell mateix any,
el consolat italià a
San Francisco declarà que era «un dels anarquistes
més perillosos del districte».
Amb Domenico Sallitto (Dominick)
muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i
Jefferson d'Oakland
(Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera
gratuïta els obrers
necessitats i on, a l'altell, instal·laren la
redacció del periòdic anarquista Man!.
Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal
d'Investigació)
aconseguí la llista de subscriptors d'aquest
periòdic en una estafeta de
correus, decidí engegar un expedient de
deportació a tots els membres de la
llista. L'11 d'abril de 1934 Sallitto i Ferrero van ser detinguts per
agents
federals del Servei d'Immigració, tancats a Angel Island
(San Francisco,
Califòrnia, EUA) i sotmesos a una ordre
d'expulsió sota l'acusació de «ser
autors d'articles destinats al derrocament violent de les institucions
democràtiques». El febrer de 1935, quan el
consolat italià s'assabentà de la
seva detenció, expressà que estava interessat en
la seva deportació a la Itàlia
feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport,
organitzada pel «Ferrero-Sallitto
Defense Conference» (Comitè de Defensa
Ferrero-Sallitto), encapçalada pel seu
amic Valerio Isca, la International Ladies' Garment Workers' Union
(ILGWU, Unió
Internacional de Treballadores del Vestit), l'American Civil Liberties
Union
(UCLU, Unió Americana per les Llibertats Civils) i altres
organitzacions, i que
tingué seccions a San Francisco, Chicago, Cleveland,
Filadèlfia i Nova York,
s'aconseguiren recollir els 2.000 dòlars necessaris per a la
fiança. Sallitto i
Ferrero reberen el suport de nombrosos intel·lectuals de
l'època, com ara
Sherwood Anderson, Alice Stone Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey,
W.E.B.
Du Bois, Max Eastman, Arthur Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair
Lewis,
Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary
Heaton
Vorse, etc. L'11 de gener de 1936 van ser traslladats a l'Ellis Island
(Nova
York, EUA) per a la seva deportació, però un habeas corpus l'evità. Aquest
mateix any s'edità el fullet Fight
against deportation. Free Ferrero and
Sallitto. La campanya de protesta engegada donà
com a resultat
l'alliberament de Sallitto, però a ell se li va decretar
l'expulsió a Itàlia,
aleshores sota la dictadura de Benito Mussolini. Per
evitar la seva expulsió i la més que
probable execució a la Itàlia feixista,
trencà la llibertat sota fiança i fugí
a
Windsor (Ontario, Canadà). Posteriorment retornà
clandestinament als EUA,
perdent el moviment llibertari els 1.000 dòlars de la
fiança. D'antuvi
s'establí a Detroit (Wayne, Michigant) i després
treballà de cuiner, d'aquí el
seu malnom, a la zona de San Francisco sense despertar les sospites de
les
autoritats. Durant sa vida es relacionà amb destacats
anarquistes, com ara
Alexander Berkman, Sam Cohen, Rose Fritz, Giuseppe Ciancabilla, Luigi
Galleani,
Pietro Gori, Marcus Graham, Red Jones (Jonesie),
John Kassel, Angelo Luca, Errico Malatesta, Robert Minor, Eric B.
Morton, Jules
Scarceriaux, Eugene Travaglio (Gene),
Carlo Tresca, John Vattuone, etc. Paul
Avrich recollí el seu testimoni en el llibre Anarchist
Voices. An Oral
History of Anarchism in America (1995).
***
Necrològica d'Ángel Baquero apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 2 d'abril de 1991
-Ángel Baquero: El 8 de febrer de 1991 mor a Agen (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Baquero. Havia nascut cap al 1907. Es va afiliar a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil lluità contra el feixisme enquadrat en la 26 Divisió de l'Exèrcit republicà (antiga Columna Durruti). En acabar la contesa, creuà els Pirineus i després de passar per camps de concentració s'establí amb sa companya Juana a Layrac (Aquitània, Occitània) i milità en la Federació Local d'Agen de la CNT de l'Exili i en la Lliga de Mutilats del departament d'Olt i Garona.
***
Camp de concentració de Setfonts
- Jesús Gómez: El 8 de febrer de 1995 mor a Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Jesús Gómez. Havia nascut en 1909 a Fuente Álamo (Múrcia, Espanya). De jove emigrà a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 fou membre del Comitè Local de Gavà. En acabar la guerra civil, en 1939 passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts, d'on sortí formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a Cotterets. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona, fundà una família i milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili. En 1978, son fill Nardo, de 29 anys, que havia participat en els fets de Maig del 68, se suïcidà. Finalment Jesús Gómez es retirà a Argelers i s'afilià a la CNT de Perpinyà.
***
Luísa Adão
- Luísa
Adão:El
8 de febrer de 1999 mor
a Portugal la militant anarquista Luísa do Carmo Franco
Elias Adão. Havia
nascut el 26 de juny –algunes fonts citen el 19 de
juny– de
1914 a
Sétubal
(Sétubal, Lisboa, Portugal). Llibertària des dels
16 anys, era filla del
destacat anarquista Francisco Rodrigues Franco i de Sabina Franco, i
treballà a
fàbriques de conserva com sa mare, on feia propaganda
anarquista. Va ser
nomenada en diverses ocasions delegada del seu sindicat i
n'ocupà la
secretaria. S'uní sentimentalment al militant anarquista i
infermer Raúl Elias Adão.
Posteriorment esdevingué auxiliar d'infermeria i es
traslladà amb son companya
a Montijo (Sétubal, Lisboa, Portugal).
Actualització:
08-02-18
Cementerios del Mundo 27ª Parte
Cementerio Holmens
Copenhague, Dinamarca
![]() «Cementerio Holmens» c/ Dag Hammarskjölds Allé Indre By (Centro) | ![]() «Cementerio Holmens» c/ Dag Hammarskjölds Allé Indre By (Centro) |
Madrid, 8 de febrero de 2018
Cementerios del Mundo 28ª Parte
Necrópolis de Guiza o Gizeh
Guiza o Gizeh Gobernatore, Egipto
Madrid, 8 de febrero de 2018
¿Diríeu que el dirty realism de Raymond Carver, amb tot el seu catàleg de vides devastades, té res a veure amb el colorisme feliç de Pierre Bonnard, figura prominent del grup dels nabís? Sí, i tant: llegiu aquest poema.
I gaudiu dels quadres, ara que encara podem. Després dels episodis del Balthus del Met de Nova York, el de les delicades nimfes prerafaelites de Waterhouse a Manchester o el de la campanya de promoció vienesa amb el gran Egon Schiele, vés a saber per on aniran les coses.
Bé, el poema de Carver:
Els nus de Bonnard
La seva dona. La va pintar durant quaranta anys.
Una vegada i altra. El nu del darrer quadre,
el mateix nu jove que el primer. La seva dona.
Tal com la recordava, jove. Com era quan era jove.
La seva dona a la banyera. Al tocador,
davant el mirall. Despullada.
La seva dona amb les mans sota els pits
mirant el jardí per la finestra.
El sol que li confereix calidesa i color.
Tot el que es viu floreix, a fora.
Ella, jove i tremolosa i tan desitjable.
Quan va morir, ell va pintar un temps més.
Un grapat de paisatges. Després va morir.
I el van posar al seu costat.
De la seva dona jove.
(traducció mallauger)
"Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest 'teatre'. Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): 'El 'teatre regional'és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre". (Miquel López Crespí)
La literatura catalana experimental.
Josep M. Llompart tenia molt mala opinió de l'anomenat "teatre regional". En un article titulat "Present i futur del teatre mallorquí" (vegeu el llibre Mallorca, teatre pàgs. 37-60) Llompart era molt més que dur. Senzillament, les seves asseveracions que compartíem i compartim, eren lapidàries. Escrivia: "La situació [del teatre mallorquí] -tots ho sabem- és aquesta: a Mallorca vàrem tenir, i tenim, una poesia normal i, en certs moments, d'envejable alçada; tenim ja una novel.la que pot mirar amb seguretat i amb esperança cap al futur; vàrem tenir un inici, tan modest i humil com es vulgui però autèntic, de teatre; avui, emperò, el vertader teatre mallorquí no existeix. Ocupant el seu lloc hi ha una cosa, probablement a punt de morir, que li diuen 'teatre regional', o sigui, un teatre que ja va néixer amb el cap baix, humiliat, ferit per aquest adjectiu, 'regional', que, tenguem-ho ben present, mata tot quant toca". Llompart sap molt bé que aquest teatre de l'autoodi (el teatre rekional) té poc o no res a veure amb l'autèntic sainet costumista. El costumisme tenia i té coses vertaderament importants, aportacions bàsiques per a conèixer els costums d'un temps i d'una societat determinats. En les bones peces del sainet del XIX trobarem sempre una intenció satírica, de critica social basada la majoria de vegades en la comicitat. Per això Llompart salva el teatre d'en Pere d'Alcàntara Penya i d'en Bartomeu Ferrà ("teatre humil, però de veres").
Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest "teatre". Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): "El 'teatre regional'és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre. El nostre sainet tractava amb amor, amb tendresa, els seus personatges; respectava i enaltia la seva dignitat d'homes. El 'teatre regional' els tracta amb tota la crueltat del menyspreu; vol que tot un poble faci burla d'ell mateix, de les seves coses més sagrades i entranyables. El 'teatre regional'és això: la suplantació de la rialla moralitzadora per la rialla idiotitzadora".
Les meves primeres obres de teatre (Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu de foc, Autòpsia a la matinada...) anaven en aquesta línia: defugir tota la podridura d'aquest "teatre" idiotitzador (que deia Josep M. Llompart). Dia 7 d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el premi de teatre en català "Carlos Arniches" (era el primer any què es convocava en la nostra llengua). A l'endemà, tots els diaris de la península (i a les Illes Diario de Mallorca) informaven de la notícia. En la mateixa convocatòria guanyava el premi en espanyol J. D. Sutton amb la seva obra Mañana. Els jurats del meu primer premi teatral havien estat en aquells moments les figures màximes de la cultura catalana i de l'espanyola progressista. Em referesc als directors i autors Ricard Salvat, José Monleón i Sanchís Sinisterra (un gran autor de València que ja havia guanyat el Carlos Arniches -versió castellana- l'any 1968 amb l'obra Tú, no importa quién).
Cal dir que els tres autors i membres del jurat que em guardonaren aconseguiren -i això era vertaderament important en aquells anys de repressió i d'entrebancs envers la nostra cultura per part del feixisme- que, juntament amb el premi en espanyol hi hagués també un altre en català. Els tres homes de teatre aconseguiren guanyar aquesta important batalla per la llengua i per la llibertat argumentant l'èxit de públic de El retaule del flautista a tota l'àrea dels Països Catalans. Els franquistes de l'Ajuntament d'Alacant no tenien ni idea del que significava per al poble El retaule... En Ricard Salvat i en José Monleón els hi mostraven fotografies amb les cues de gent i insinuaven què, de guardonar i estrenar una obra en català, ells, com a regidors, podrien fer-se famosos... qui sap si Hollywood els enviaria a demanar per portar a la pantalla l'obra premiada! Pobres! S'ho cregueren ben a les totes!
A nivell de simple recordatori, cal dir que la casualitat de guanyar aquest premi de teatre vengué donada per la publicació a la revista Lluc (maig de 1972) de les bases del concurs. Consultant la col.lecció de Lluc, a la pàgina 24 d'aquest mes de maig s'hi pot trobar la nota que dóna informació del primer concurs de teatre en català des de la guerra civil. Textualment la nota deia: "Alacant: Per primera vegada un premi de teatre en català" I ampliava més endavant l'escrit enviat per un corresponsal "del País Valencià": "L'Ajuntament d'Alacant convoca el I Premi de Teatre Carles Arniches, exclusivament per a obres em llengua catalana, al qual podran concórrer els autors que ho desitgin, de tots els Països Catalans".
Ara, quan ho penses, fan riure aquestes anècdotes de començaments dels anys setanta. Però aleshores eren batalles molt importants en defensa de la nostra llengua, una passa important en la lluita per la nostra llibertat com a persones i com a poble.
Els titulars de l'entrevista amb Sanchís Sinisterra, deien, amb lletres de motllo (La Verdad, 7-X-1972): "El Premio Arniches podrá hacer una gran labor en la potenciación de la lengua valenciana". A Mallorca i molts indrets de l'Estat alguns partits de la clandestinitat encara no havien ni estudiat ni molt manco posat en pràctica una necessària normalització (escriure en català) de les seves publicacions. Dins la mateixa organització -aleshores OICE (OEC)- on vaig militar més endavant, aquesta qüestió no estava gens aclarida. No em parlem dins del carrillisme espanyol i en alguns partits maoistes i estalinistes! Per tant, la meva obra, obrint els premis de teatre d'Alacant al català, aconseguia escletxes de llibertat i normalització en moments ben crítics i problemàtics per a la nostra supervivència com a poble.
Pel que fa a la qualitat de les obres presentades al premi en la seva vessant "valenciana", en José Monleón, parlant a la mateixa entrevista abans esmentada, deixava ben clara l'alta qualitat de la majoria d'obres. Més endavant, quan el periodista demana a Sinisterra la història dels premis en català, l'entrevistat aclareix: "La idea surgió de Monleón y los otros miembros del jurado del año pasado y creo que hay que felicitarles. Alicante está viviendo la problemática de su propia lengua y creo que el Arniches puede hacer una gran labor para potenciarla; el Arniches le dará una mayor raigambre y contribuirá a activar este proceso de desarrollo".
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
"En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista". (Miquel López Crespí)
La literatura catalana experimental.
Record que Ara, a qui toca? era una obra experimental. Els crítics d'aleshores parlaven de certa influència del teatre de Brecht, Anouill, Ionesco, Beccket, etc. Els papers on havia escrit Ara, a qui toca?, juntament amb els de Les Germanies (que més endavant guanyaria el premi de teatre de més prestigi en aquells temps, el premi especial Born, de Ciutadella), Estiu de foc i alguns altres materials de poesia i narrativa em desaparegueren pels anys setanta-cinc/setanta-sis en uns d'aquells nombrosos escorcolls de la Brigada Social i dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil. Mai no he pogut recuperar aquestes obres malgrat que, una vegada consolidada la reforma, ho vaig intentar. Ningú no sabia res d'uns papers segrestats per la Social! Originals de teatre? Em miraren com si hagués perdut l'enteniment. De les obres segrestades (i segurament cremades o perdudes per aquests sicaris del nazi-feixisme) només em resta l'esborrany de Les Germanies. Aquest esborrany té unes quaranta o cinquanta pàgines i permet una llunyana aproximació al que va ser l'obra guardonada a Menorca. Dic "una llunyana aproximació" perquè record a la perfecció que el projecte inicial sofrí moltes modificacions i ben cert que el material conservat -per miracle! a una de les carpetes que no escorcollaren els sicaris, és només una pàl.lida aproximació al que degué ser l'obra una vegada acabada; malgrat que sempre he pensat que no hi ha mai cap obra "acabada". Sempre he estat partidari de l'obra "oberta". Per entendre'ns: "oberta" a les suggerències creatives dels col.lectius que l'han de representar, als grups revolucionaris (en els anys setanta) interessats en la seva promoció i difusió o a les idees de directors, actors o públic en general (públic conscienciat, és clar).
En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista. Bertolt Brecht havia escrit a un amic, parlant del problema de la relació entre l'art i la política (febrer de 1938): "Com puc mantenir allunyades aquestes coses [el sofriment del poble alemany sota el nazisme] dels meus escrits? I arreu on miri, si miro una mica més enllà d'on acaba aquest estret, veig la get sotmesa a aquests sofriments. I si el sentiment d'humanitat és destruït, l'art deixa d'existir. Compondre paraules belles no és art. Com podrà l'art commoure els homes, si ell mateix no es commou per la sort dels homes? Si jo mateix em tanco davant els sofriments dels homes, com s'obrirà el cor dels homes davant els meus escrits? I si no m'esforço a trobar un camí perquè surtin de llurs sofriments, com trobaran el camí dels meus escrits?".
Nosaltres (juntament amb n'Alexandre Ballester, en Joan Soler Antich o en Llorenç Capellà) reaccionàvem en contra de la grolleria de l'autoodi estupidititzador. Josep M. Llompart escrivia en "Present i futur del teatre mallorquí": "Els nostres autors -em referesc, naturalment, als autors amb un mínim o un màxim d'honestedat- varen reaccionar, de fa temps, contra la ignomínia del 'teatre regional'". El mateix Llompart ens havia dit en nombroses ocasions que "avui, el vertader teatre mallorquí no existeix". Potser ingènuament la nostra intenció era ajudar a crear aquest "teatre nacional-popular" que pensàvem necessitava el nostre poble. Quan l'editorial Daedalus publicà les obres teatrals de Baltasar Porcel, per uns moments ens miràrem dins d'aquell miratge que prometia ser esplendorós. Llompart havia escrit parlant de l'obra de Porcel La simbomba fosca: "Aquesta darrera obra d'En Porcel, supera encara, d'un bon tros, l'encert primerenc de Els condemnats. Tots els qui assistírem a la lectura vàrem romandre literalment amb la boca oberta. A l'hora dels comentaris sonaven els noms de Samuel Beckett, Ionesco, John Osborne. Això ja és dir-ho tot".
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Cementerios del Mundo 29ª Parte
Tumba de Pennut
Nueva Amada (Lago Nasser), Egipto
![]() «Tumba de Pennut» |
Madrid, 9 de febrero de 2018
Anarcoefemèrides del 9 de febrer
Esdeveniments
Portada del primer número de La Federación Igualadina
- Surt La Federación
Igualadina:
El 9 de febrer
de 1883 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número
del periòdic setmanal
anarcocol·lectivista La
Federación
Igualadina. Órgano de las Secciones Federadas en Igualada.
Eco del proletariado.
Portava el lema bakuninista «Anarquia, federació i
col·lectivisme». Sorgida
arran d'un acord del Consell Local de les Seccions Obreres d'Igualada,
era el
portaveu de les seccions sindicades en la Federació de
Treballadors de la Regió
Espanyola (FTRE) d'aquesta localitat. El consell de redacció
estava format per Bonaventura
Botines Codina, Frederic Carbonell Barral, Josep Carreres Llansana, Pau
Font Poch,
Lluís Llansana Sabaté, Pere Marbà
Cullell, Josep Paloma i Francesc Serra
Constansó; i es reunia, d'antuvi, al mateix local del carrer
de Santa Caterina
d'Igualada on s'hostejava la Societat de Vetaires de Cotó, i
més tard al carrer
de Santa Anna. Els articles no porten signatura o van firmats amb
pseudònims,
però sí les cartes (Abayá, Maria
Casanellas, Salvador Espí, Lluís Gili,
Magí
Jordana, Joan Portús, Marià Tassis, etc.).
Publicava moltes circulars i
comunicats oficials de les respectives seccions o unions,
així com notícies
sobre congressos obrers (FTRE, Unió Manufacturera, rams
d'ofici, etc.) i
conflictes obrers. Publicità repetidament el I Certamen
Socialista de Reus
(1885). Arribà a tirar 5.000 exemplars, que es
distribuïen arreu la Península. Publicà
per lliuraments el fullet A los
jóvenes,
de Piotr Kropotkin. En sortiren 128 números,
l'últim el 17 de juliol de 1885 i
deixà de publicar-se pels problemes sorgits arran de
l'epidèmia de còlera
d'aquell any.
***
Capçalera del primer
número de Le Bandit
du Nord
- Surt Le Bandit du Nord:El 9 de febrer de 1890 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic setmanal Le Bandit du Nord. Organe Anarchiste. El principal redactor, que signava anònimament, va ser Anthelme Girier (Lorion), el gerent François Donolet i l'administrador Vercruyze. Era continuació del pamflet revolucionari Écho de la misère (1889) i només va publicar dos números: el 9 i el 16 de febrer.
***
Portada
del primer número d'Alba
Roja [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt Alba Roja: El 9 de febrer de
1948 surt a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) el primer número del
periòdic Alba
Roja. Publicación mensual.
Difusión de ideas sociales. Aquesta
publicació del moviment llibertari
espanyol en l'Exili, especialment de les Joventuts
Llibertàries, tingué com a editor
Marío Díez Sánchez, com a
director Manuel G. Salazar i com a administrador Octavio Alberola
Surinach. Hi van col·laborar Manuel Acuña, Molton
Gare i M. Pérez, entre d'altres. Aquesta
mateixa capçalera s'havia fet servir en diverses ocasions a
la Península i a Mèxic.
Naixements
Alceste Marini
- Alceste Marini: El
9 de febrer de 1866 neix
a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alceste Marini. Sos
pares es deien Gaetano
Marini i Fortunata Costa. Fuster de professió, durant molts
d'anys portà una
vida itinerant, viatjant arreu d'Itàlia, França i
nord d'Àfrica. En 1889 va ser
amonestat formalment per un jutge de Liorna per la seva manera de
viure. En
1890 fou condemnat a tres mesos de presó per«contravenció de
l'amonestació» i
l'any següent patí altres tres mesos de
reclusió per reincidència. Després
residí en diverses poblacions (Marsella, Pistoia, Canes,
Niça, Gènova i Florència),
tenint problemes amb la justícia per vagabunderia i per
manca de recursos. En
1892 va ser detingut a Gènova (Ligúria,
Itàlia) i el 25 de maig d'aquell any la
Comissió Provincial de Confinament de Liorna el condemna a
tres anys d'assignació
domiciliària i fou deportat a la colònia
penitenciària existent a l'arxipèlag
de Tremiti. En 1895 aconseguí la llibertat, però
sota vigilància especial. El
12 de juliol de 1899 va ser fitxat novament per la Prefectura de
Policia de
Liorna que el qualificà de «dedicat més
a l'oci que al treball», de «pèssima
fama pel seu caràcter prepotent» i de«propagandista de la teoria anarquista,
capaç d'influir en els seus companys de Liorna, Pisa,
Marsella i altres ciutats
italianes i franceses». També l'informe
policíac citava que a Florència
(Toscana, Itàlia) va ser acusat d'agressió i
d'«injúries al rei i la reina»,
però que finalment el procediment judicial contra ell no va
ser admès. En 1904
el trobem a Tunísia, en 1906 es traslladà a
Niça (País Niçard,
Provença,
Occitània) i en 1908 romania a Bona (actual Annaba,
Algèria), sempre en
contacte amb anarquistes i subversius. En 1911 va ser considerat per
les
autoritats «anarquista perillós» i en
1913 marxà cap a Lo Pòrt de Boc
(Provença, Occitània), on treballà de
pintor i freqüentà els cercles revolucionaris.
Cap el 1922 era de bell nou a Marsella, on
freqüentà destacats anarquistes (Angelo
Ancillotti, Giulio Bacconi, Ugo Boccardi, Paolo Bonatti, Giuseppe
Clerico, Vezio
Del Nudo, Emilio Giammattei, Odaire Martelli, Alfeo Pietrini, Albino
Zazzeri,
etc.). En 1926 vivia a La Ciutat (Provença,
Occitània), on s'integrà en el
cercle anarquista al voltant de Paolo Schicchi i s'encarregà
de la difusió del
periòdic parisenc La Diana,
del marsellèsIl Pozzo dei Traditori i
publicacions
anarquistes sicilianes. En 1927 vivia a La Sanha (Provença,
Occitània) i a
altres ciutats provençals, en estret contacte amb destacats
anarquistes, com
ara Paolo Bonatti, Giuseppe Clerico, Corrado Faiani, Emilio Giammattei,
Adarco
Giannini, Odaire Martelli i Marino Pucci. A finals d'aquest any
rebé
correspondència de Paolo Schicchi i va ser acusat d'haver
enviat a l'anarquista
Calogero Aronica Pontillo un sobre amb el primer número de La Diana i un retall del
periòdic parisenc Il Becco Giallo,
contenint un article injuriós contra Benito Mussolini.
En 1928 retornà a Marsella i en 1929 visqué al
barri d'Endoume d'aquesta ciutat.
En 1937 va ser inscrit en el registre de subversius recercats de Liorna
i en
1941 l'anarquista Lanciotto Persico explicà que des de feia
uns anys havia estat
admès en un llar d'ancians, però en 1942 les
autoritats italianes deien que era
a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto policíaca de Tomaso Sartorio (ca. 1894)
- Tomaso Sartorio: El 9 de febrer de 1870 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Tomaso Sartorio. Sos pares es deien Pietro Sartorio i Rochelle Mercondoti. Emigrat a França, el 16 de maig de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Jean Achille Cauvin i Elia Quinquis
- Jean Cauvin: El 9 de febrer de 1876 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Jean Achille Cauvin. Manobre de professió, durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i lluità als Dardanels. Mentre era als fronts, sa companya, Elia Quinquis, va morir de la gran pandèmia de grip («grip espanyola») i, quan retornà a casa seva després de la guerra, hagué d'encarregar-se de tres infants. En 1927 es tornà a casar i visqué a Le Ruisan i a Saint-Pierre-Quilbignon, fent feina muntant maquinària al creuer Duquesne. Militant del moviment llibertari, el 18 de juliol de 1927, durant una vaga, 120 obrers empleats de muntatge de maquinària crearen un sindicat autònom d'obrers muntadors d'empreses privades que treballaven a les drassanes de Brest i el nomenaren secretari. Jean Cauvin va morir el 24 de juny de 1951 a Brest (Bretanya).
***
Bontemps en un retrat realitzat per sa companya Aline Aurouet (1969)
- Charles-Auguste Bontemps: El 9 de febrer de 1893 neix a Billy-sur-Oisy (Borgonya, França) el pacifista, naturista i conferenciant i militant anarquista Charles-Auguste Bontemps. Orfe de pare als set anys, viu pobrissonament amb sa mare i sa germana. El seu esperit lletraferit es veu trucat quan ha de deixar l'escola després de l'ensenyament primari i posar-se a treballar. S'instal·la a París amb 17 anys i prossegueix els seus estudis de manera autodidacte. Freqüenta aleshores els medis anarquistes i pacifistes i col·labora en Ce qu'il faut dire (CQFD), periòdic creat per Sébastien Faure. Fins al començament de la Gran Guerra farà de comptable aquí i allà. Incorporat al front el setembre de 1917, és ferit i desmobilitzat l'abril de 1919. Comptable i corrector d'impremta, s'adhereix en 1920 a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) enmig de l'entusiasme suscitat per la Revolució russa, però l'abandonarà ràpidament després d'adonar-se del seu error. Passa després a militar en la Lliga Internacional de Refractaris a la Guerra i en diverses organitzacions contra l'antisemitisme i el racisme.És en aquestaèpoca quan pren part en el ressorgiment del moviment naturista sorgit al voltant del periòdic Vivre d'Abord. En 1937, participa en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin en suport dels republicans espanyols. És novament mobilitzat en 1939 a Bourges, però serà llicenciat poc abans de la invasió i podrà retornar a París. Durant l'Ocupació seguirà pertanyent al clandestí Sindicat de Correctors parisenc. Després de l'Alliberament, reprendrà la seva col·laboració enCe qu'il faut dire --reprès per Louis Louvet--, contribuint a la reconstrucció de la Federació Anarquista, tant en 1945 com en 1953, participant especialment en la redacció dels actuals estatuts de la Federació Anarquista. Durant els anys 50 definirà en multitud de fulletons el seu concepte d'«individualisme social» i manifestarà les seves preferències per una evolució vers un«col·lectivisme de les coses i un individualisme de les persones» i pel valor d'egoisme ben entès. A més a més de nombrosos articles en la premsa llibertària, pacifista, naturista i atea (Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Défense de l'homme, Le Droit de vivre, Liberté, La Raison, Le Réfractaire etc.), és autor de molts llibres, molts fruit de les seves conferències, com ara Ton coeur et ta chair: l'amour et le mariage à travers les âges (1926), L'Oeuvre de l'homme et son immoralité (1927), Les majordomes du ciel, la congrégation et les droits de l'enfant (1928), Les serfs du Vatican: l'Église contre le peuple, de Marc Sangnier au P. Philippe (1929),Dieu et mon roy: le pape contre Maurras (1929), L'esprit libertaire (1946), Le démocrate devant l'autorité (1949), Synthèse d'un anarchisme évolutif (1952), L'Anarchisme et le réel: essai d'un rationalisme libertaire (1963), Individualisme Social (1967), o Pro Amicis (una petita autobiografia). Charles-Auguste Bontemps va morir el 14 d'octubre de 1981 a l'hospital Bichat de París (França) i els seus arxius es troben dipositats al parisenc l'Institut Francès d'Història Social (IFHS).
***
Josep Puig Serrau
- Josep Puig Serrau: El 9 de febrer de 1909 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Josep Puig Serrau. Nascut en una família llibertària, quan tenia tres anys aquesta s'instal·là en una petita vila a prop de Lleida; hi visqué fins als 11 anys llevat d'una temporada a Fraga. Quan tenia 10 anys començà a treballar i cap al 1920 s'establí a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Amb 14 anys treballà en la construcció com a paleta i s'afilià a l'aleshores clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la instauració de la II República milità activament en el Sindicat de la Construcció de la CNT --carnet confederal número 4 (son germà Gregori en tenia el número 1). El 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament revolucionari i en la presa de l'Ajuntament de Terrassa, fets pels quals va ser detingut i empresonat a Barcelona; jutjat amb altres companys en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó. En 1936 col·laborà en el periòdic Vida Nueva, de Terrassa. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, s'integrà en els Grups de Defensa de Costes a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) i poc després en una unitat confederal amb la qual lluità al front d'Aragó fins el final de la guerra. En 1939 va ser detingut a Alacant i fou tancat al camp de concentració d'Albatera. Finalment pogué fugir del camp i, després d'un any amagat per les muntanyes, el març de 1940 creuà els Pirineus. Fins al final de la II Guerra Mundial visqué com pogué i després s'instal·là a Autariba, on formà part de la CNT local. Josep Puig Serrau va morir el 15 d'abril de 2008 a Autariba (Llenguadoc, Occitània).
Defuncions
Émile Masson
-Émile Masson:El 9 de febrer de 1923 mor a París (França) el militant, escriptor i propagandista socialista llibertari Émile Masson (Emil ar Mason, en bretó) --va utilitzar el pseudònims Brenn, Ewan Gweznou i Ion Prigent. Havia nascut el 28 de juliol de 1869 a Brest (Bretanya). D'origen modest, va fer estudis molt brillants i va obtenir la llicenciatura de Filosofia a la Sorbona (París) i una altra de Llengua anglesa. En aquesta època va freqüentar els cercles socialistes revolucionaris, anarquistes i antimilitaristes, i a París va fer amistat amb Charles Péguy, Romain Rolland, Louise Michel,Élisée Reclus i Piotr Kropotkin. Va prendre part especialment en les Universitats Populars (1899-1905). Després de fer de passant a Saint-Brieuc, va ensenyar a Loudun, a Saumur (Filosofia) i després a Pontivy (anglès) entre 1904 i 1921. En 1908 va establir correspondència amb Jean Grave i va començar a interessar-se per la llengua bretona per la qual veia un mitjà per introduir el socialisme llibertari (i no jacobí) en el món proletari bretó. Va començar a publicar Rebelles, contes «anarquicobretons», i va escriure diversos articles per a Les Temps Nouveaux i per a periòdics de la Federació Regionalista Bretona i del Partit Nacionalista Bretó, moviments amb els quals va col·laborar estimant que la llibertat de l'individu passa per la reapropiació de la seva identitat i de la seva cultura, oposant-se de fet als socialistes jacobins, però també a certs llibertaris. Va traduir un fullet d'Éliée Reclus,A mon frère le paysan, en dialectes bretons. Amb el seu amic Gustave Hervé, socialista revolucionari del periòdic La Guerre Sociale, impulsarà una propaganda socialista i antimilitarista en bretó, amb el suport dels militants Pierre Monatte i François Le Levé; però l'amistat amb Hervé es trencarà pel canvi ideològic d'aquest en 1914. De gener de 1913 a juliol de 1914 va editar també en bretó i en francès la revista mensual llibertària d'educació pagesa Brug/Bruyères. Traumatitzat per la guerra, refusarà participar totalment en la follia bèl·lica. En 1921 va col·laborar en La Bretagne libertaire. Entre les seves moltes obres podem destacar Yves Madec, professeur de collège (1905), Les rebelles (1908), Les bretons et le socialisme (1912),Le livre des hommes i leurs paroles inouïes (1919) i L'utopie desîles bienheureuses dans la Pacifique en 1980 (1921).
***
Necrològica
de Nicasio Domingo Gascón apareguda en el
periòdic saragossà La Voz de Aragón
del 10 de febrer de 1933
- Nicasio Domingo
Gascón: El 9 de febrer de
1933 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) el destacat anarquista
i anarcosindicalista
Nicasio Domingo Gascón –el primer llinatge a
vegades citat com Domínguez
i el segon com Gascó.
Havia nascut cap el 1860 a
Saragossa (Aragó, Espanya). Fuster de professió,
es guanyava la vida fent cadires
en bova i espardenyes i era membre de la Societat de Cadiraires. Fou
amic del
revolucionari cubà José Martí, quan
aquest residí a Saragossa entre maig de
1873 i novembre de 1874. El desembre de 1893 va ser processat amb
altres
companys (Antonio Alberg, Manuel Beilou, Pascual Benabarre,
Joaquín Ejarque,
Nicolás Gutiérrez i Luis Martínez) per
un delicte de «provocació a la
rebel·lió
per mitjà de la premsa i de la propaganda sediciosa
anàrquica» per articles
publicats en el periòdic saragossà El
Rebelde. En 1895 fou responsable de
correspondència dels periòdics
anarquistes saragossans El Eco del
Rebelde i El Invencible,
tots dos
publicats. El maig de 1897 va ser condemnat en consell de guerra a Osca
(Saragossa,
Aragó, Espanya) a dos anys de presó correccional
per «propaganda de sedició a
les forces que marxaven cap a Cuba»; un company seu, Pedro
Ruiz Layunta, en va
ser condemnat a sis mesos. L'octubre de 1901 participà, en
representació de «La
Autonomia», societat que presidia, en el II
Congrés de Societats de Resistència
de la Federació Regional de Treballadors d'Espanya (FRTE)
que se celebrà a
Madrid (Espanya). El 8 de setembre de 1901 va fer un míting
amb Francisco Salas
al Teatre Principal d'Osca. En 1903 participà en
l'Excursió Nacional de
Propaganda amb Teresa Claramunt Creus i Gregorio Jiménez
Zapatero, que els
acompanyà amb el seu ase. El 7 d'agost de 1904
participà en dos grans mítings a
la Casa Lonja de Saragossa, un per preparar la vaga general per les
vuit hores
amb altres organitzacions, i altre, anarquista i prohibit per
Governació, per a
demanar la llibertat dels presos socials. Fou un dels organitzadors de
les
protestes que es realitzaren el gener de 1905 a Saragossa per
l'encariment de
les subsistències. També fou membre del
Comitè Pro Escoles Racionalistes de
Saragossa. El 21 de març de 1907 parlà, en nom de
la Federació Local de
Societats Obreres, en la «Festa del Racionalisme»,
que se celebrà al Teatre
Pignatelli de Saragossa, organitzada pel Patronat d'Escoles Laiques de
Saragossa que presidia. El 25 de juliol de 1909 va ser detingut amb
altres
companys (Lucas Castelar Cavero, Juan Domingo i Venancio
Sarría) per«desordres» antimilitaristes en suport de la«Setmana Tràgica» de Barcelona i
tancat. En 1910 fou un dels redactors del periòdic Cultura y Acción. El 2 d'agost
de 1910 participà en un gran míting
al Circ de Saragossa sobre la vaga que hi havia aleshores a Bilbao
(Biscaia,
País Basc); un míting semblant i per a la mateixa
finalitat es repetí l'1 de
setembre d'aquell any a la Plaça de Braus de Saragossa. Per
aquests mítings, el
novembre de 1910 va ser processat, amb Luis Fons, per«incitació a la vaga
revolucionària»
i Teresa Claramunt Creus per «injúries contra la
Benemèrita». Fou un dels
fundadors, el 19 de desembre de 1912, del Cercle Obrer d'Estudis
Socials de
Saragossa, societat que passà a presidir a partir de 1914.
El 22 de gener de
1917 va ser detingut per la Guàrdia Civil durant la vaga
general de Saragossa
en solidaritat amb els obrers metal·lúrgics. El
16 de desembre de 1917
participà, amb Ángel Laborda, Antonia
Maymón Giménez, Francisco Pérez i
Antonio
Roa, en un míting en favor de l'amnistia celebrat al Cercle
Republicà-Socialista de Saragossa. El 12 de gener de 1920 va
ser detingut a
Saragossa amb altres 16 anarcosindicalistes. El 10 de novembre de 1920
va ser
detingut a Saragossa amb Agustín Pallaruelo, per«coaccions», però dies
després, 19 de novembre, va ser posat en llibertat
perquè havia mort la seva
companya a Calatorao (Saragossa, Aragó, Espanya).
Formà part de la comissió del
congrés anarquista de 1923, al costat de Maura Bajatierra
Morán, Manuel
Buenacasa Tomeo i Francisco Goñi. L'abril de 1924
entrà a formar part del Comitè
Nacional de la CNT clandestina a Saragossa (Ángel Benito
García, José Montuenga
Galvano, Ángel Peribáñez Ranera,
Fernando Ramos Sánchez, José Torregrosa i
Salvador Valero Bercé), encapçalat pel secretari
José Gracia Galán, que va
caure el 2 de juny de 1924 i tots els seus membres van ser empresonats.
Durant
la dictadura de Primo de Rivera restà a Saragossa i en 1930
fou un dels
reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Fou amic de
Anselmo Lorenzo Asperilla i de Ricardo Mella Cea, entre d'altres. Sos
tres fills,
Antonio, Juan i Nicasio Joaquín Domingo també van
ser militants anarquistes i
anarcosindicalistes. Nicasio Domingo Gascón va morir el 9 de
febrer de 1933 a
Saragossa (Aragó, Espanya). El fet que un dels fills
s'anomeni com el pare pot
fer que algunes dades biogràfiques se solapin.
***
- Lorenzo Nannini:
El 9 de febrer de 1935 mor a Pietranera (Bastia, Còrsega)
l'anarquista Lorenzo
Nannini. Havia nascut el 6 d'agost de 1866 a Cargedolo (Frassinoro,
Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien
Giuseppe Nannini i Marianna
Marchetti. Es guanyava la vida fent de mosso de botiga i a la petita
població
on va néixer destacà com a anarquista, topant
especialment amb les forces
catòliques de la zona. En 1901 es traslladà a
Còrsega, on desenvolupà diferents
activitats. En 1914 retornà a Cargedolo i intentà
realitzar tasques de
propaganda anarquista entre els obrers i pagesos de la zona, sense
obtenir
grans resultats. Segons la policia, es va veure obligat a romandre en
un hostal
perquè fins i tot sa família el rebutjava per les
idees anarquistes que
professava. De bell nou a Còrsega, obrí un
restaurant al port de Bastia. Entre
1924 i 1927 retornà al seu poble per curtes estades per
qüestions de salut,
però sempre retornant a Còrsega. En 1929 va
escriure al cònsol italià a Còrsega
una invectiva contra el règim feixista. Identificat per la
policia com a distribuïdor
de material i de propaganda antifeixista entre els italians de
Còrsega, i cap a
Itàlia, va fer servir el seu restaurant per convocar
reunions antifeixistes de
l'illa. Algunes d'aquestes reunions tenien com a finalitat recaptar
fons per a
la premsa i per al Socors Roig Internacional (SRI). Per mor d'aquestes
activitats, en 1932 va ser inscrit en el butlletins de recerca i en els
registres de fronteres com a anarquista a identificar i escorcollar.
Lorenzo
Nannini va morir el 9 de febrer de 1935 a Pietranera (Bastia,
Còrsega).
***
Adrián
del Valle Costa
- Adrián del Valle Costa: El 9 de febrer de 1945 mor a l'Havana (Cuba) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i naturista Adrián del Valle Costa, més conegut sota el pseudònim de Palmiro de Lidia, encara que en va fer servir altres (Fructidor,Hindus Fakir). Havia nascut el 27 de juny de 1872 a Barcelona (Catalunya). Fill d'un republicà federal que el va introduí en la lectura amb Las ruinas de Palmira de Volney --d'aquí agafà el pseudònim--, amb 13 anys ja es declarava republicà i lliurepensador. En els seus anys d'estudiant, va ser redactor d'un setmanari estudiantil. En 1886 fundà la Societat Lliurepensadora«Joventud», aviat dissolta, i el mateix any ingressà en l'Associació Lliurepensadora «La Luz», de la junta directiva de la qual formà part i on conegué Gaspar Sentiñón. Cap al 1887, en llegir el periòdic anarcocol·lectivista El Productor, es decantà per l'anarquisme; es passà per la seva redacció, al Centre Obrer«Regeneración», i s'afilià a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Amic de Pere Esteve i d'Antoni Pellicer Paraire, capdavanters d'aquesta publicació, l'introduïren en la redacció --signà els seus articles, entre els quals destaquen les celebrades «Cartas, a un amigo, sobre socialismo», amb el pseudònim Palmiro-- i fundaren plegats, amb Fernando Tarrida del Mármol, el grup anarquista«Benevento». En 1889 col·laborà en l'organització del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1891 conegué Errico Malatesta, que l'animà a continuar en la militància, i l'any següent marxà amb Esteve a París i a Londres; en aquesta gira es relacionà amb Jean Grave, Émile Pouget, Charles Malato, Piotr Kropotkin i Louise Michel, i Malatesta li recomanà que emigrés a Nova York. Seguí el consell de l'amic i, després d'un temps a Tampa (Florida, EUA), on col·laborà en la premsa llibertària (La Revista Cubana, El Esclavo i Verdad y Tierra), es traslladà a Nova York, on dirigí El Despertar i col·laborà en Cultura Obrera. En 1895 es traslladà a l'Havana, però expulsat per les autoritats espanyoles retornà a Nova York, on fundà El Rebelde. Defensor de la independència cubana per escrit i oralment, es relacionà amb diversos conspiradors revolucionaris (Enrique Creci, etc.) i quan l'illa s'alliberà del colonialisme espanyol s'establí a l'Havana on desenvolupà una intensa tasca propagandística i periodística. En 1899 fundà El Nuevo Ideal, col·laborà en nombroses publicacions (Tiempos Nuevos, Cuba y América, El Mundo, Revista y Repertorio Bimestre de la Isla de Cuba, LaÚltima Hora, Heraldo de Cuba, La Reforma Social, La Nación, ¡Tierra!,El Dependiente,Revista Bibliográfica Cubana, etc.), fou secretari de redacció de Revista Cubana de los Amigos del País --s'encarregà en 1914 de la biblioteca de la institució la qual arranjà segons criteris biblioteconòmics moderns--, va ser membre de la junta directiva de la «Sociedad del Folklore Cubano» i dirigí alguns periòdics (El Tiempo, El Audaz, etc.). Durant la Gran Guerra escriví articles pacifistes i contra el conflicte bèl·lic. El 14 de maig de 1917 publicà en El Dependiente un dur atac contra el Comitè Pro-conferències Panamericanes de Treballadors, que aleshores reivindicava el socialista exanarquista Carlos Loveira, criticant l'exclusivisme continental del projecte i les coincidències amb l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), organització autoritària i conservadora. Fou molt amic d'Alfredo López i de Marcelo Salinas. Entre juliol i setembre de 1927, a petició de Federico Urales, publicà una mena de memòries del seus records barcelonins en La Revista Blanca. Destacat defensor del naturista social i integral, en 1928 dirigí la revista Pro-Vida,òrgan de la Societat Naturista Cubana. També defensà en els seus articles el neomaltusianisme. En 1930, després de molts anys allunyat, visità la Península i mantingué estretes relacions amb la família Urales, la qual li va publicar nombroses obretes en«La Novela Ideal» (Mi amigo Julio,Jubilosa, Camelanga, Arrayán,Aristócratas, Ambición,El príncipe que no quiso gobernar,Contrabando, Cero, Tiberianos,De maestro a guerrillero,La mulata Soledad, Náufragos, etc.). Traduí Cuba a pluma y lápiz, de Samuel Hazard, i, amb Fernando Ortiz, Cuba antes de Colón, de Marck Raimond Harrington. Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions d'arreu del món i no només llibertàries, com ara Acracia, Almanaque de La Novela Ideal, Cultura Obrera,Cultura Proletaria, El Dependiente,El Despertar, El Diluvio, El Esclavo, Ética, Eugenia,La Ilustración Artística, Inquietudes,Natura, El Porvenir del Obrero, El Productor, Progreso,La Protesta, La Revista Blanca, Revista de Filosofía,Revista Única, Suplemento de la Protesta, Tiempos Nuevos, Los Tiempos Nuevos, ¡Tierra!,Verdad y Tierra, La Voz del Obrero, etc. Entre les seves obres podem citar Narraciones rápidas. Marta (1894), Fin de la fiesta. Cuadro dramático (1898), El ideal del siglo XIX (1900), Socialismo libertario (1902), Cuentos inverosímiles (1903 i 1921), Por el camino (1907), Parnaso cubano (1908, antologia), Ferrer. Recopilación de documentos históricos que immortalizarán al caído (1909), Cultura psicofísica. Para vivir cien años (1911 i 1920), Los diablos amarillos (1913), Jesús en la guerra (1917), Tradiciones y leyendas de Cienfuegos (1919, amb Pedro Modesto Hernández), El mundo como pluralidad (1924), Kropotkine, vida y obras (1925), Juan sin pan. Novela social (1926), El naturismo (1926 i 1932), Evocando el pasado (1886-1892) (1927), Compendio de la historia de la Sociedad Económica de Amigos del País de La Habana (1930), Historia documentada de la conspiración de la Gran Legión del Águila Negra (1930, obra premiada en un concurs de 1929), Índices de las Memorias de la Sociedad Económica de Amigos del País (1793-1896) (1938), etc.
***
Aladino
Benetti
- Aladino Benetti:
El 9 de febrer de 1946 mor a Gènova (Ligúria,
Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Aladino Benetti. Havia nascut el 3 de novembre de
1894 a
Bagnolo San Vito (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien
Attilio Benetti i
Cesira Allegretti. La família emigrà al Brasil, a
l'Estat de São Paulo, però el
pare morí de febrer groga quan ell només tenia
dos anys. Amb sa mare i dos
germans retornà a Itàlia, on la
família visqué en condicions miserables. No
podent continuar amb els estudis primaris per qüestions
econòmiques, es posà a
fer feina de mecànic i de ferrer. Quan tenia 14 anys
trobà feina de componedor
caixista en una impremta. Cap el 1911 entrà a treballar en
una fàbrica de
motors industrials i esdevingué torner. Un any
després perdé la feina i
s'enrolà de voluntari en la Marina. Embarcat en un vaixell
de guerra, participà
en la Guerra de Líbia i després en la Gran
Guerra. En acabar el conflicte
bèl·lic, retornà a la vida civil i
obrí un petit taller de mecànica, però
posteriorment decidí passar il·legalment a
França. Trobà feina en algunes
oficines mecàniques de la regió parisenca i
s'acostà al moviment anarquista. El
febrer de 1921 retornà a Itàlia i
s'establí a Gènova (Ligúria,
Itàlia).
Esdevingué revisor de l'empresa municipal d'autobusos i
freqüentà les reunions
anarquistes i començà a involucrar-se en les
lluites sindicals, fet pel qual va
ser acomiadat de la feina. Amb sa companya obrí un petit«menjador obrer» a la
plaça Cavalletto, que esdevingué immediatament un
dels principals llocs de
reunió del moviment anarquista genovès. Quan els
escamots feixistes prengueren
els carrers, patí continus atacs (segrests, pallisses,
insults, oli de ricí,
intents d'incendiar el restaurant, etc.), fets que s'havien de sumar a
la
continua pressió (detencions, escorcolls, etc.) exercida per
la policia, i per
tot això hagué de deixar el restaurant. En 1925
trobà feina en l'Agència de
Transport Marítim «Marelli». Un informe
policíac de 1926 el considerava com un
dels «caps» de la Unió Anarquista
Italiana (UAI) de Gènova i sospitava que
estava relacionat amb el Comitè Pro-Víctimes
Polítiques de París. Per tot això,
el novembre de 1926 les autoritats feixistes el deportaren per dos anys
a
l'illa de Lipari. Detingut a finals del 1927, va ser posat a
disposició del
Tribunal Especial, però va ser absolt per manca de proves.
Després d'acomplir
la pena, retornà a Gènova, on va ser
contínuament vigilat i de tant en tant
empresonat preventivament per diversos motius (visita d'alguna
personalitat
feixista a la ciutat, l'avarada del creuer Bolzano,
etc.). En el curs de 1932 va ser detingut 32 vegades, fet que
gairebé li va
impossibilitar la militància política, encara que
mantingué contactes
epistolars amb alguns companys. Entre el març de 1930 i el
setembre de 1933
mantingué correspondència amb Errico Malatesta i,
després de la seva mort, amb
la companya d'aquest, Elena Melli. En aquest context de
contínua persecució,
tingué moltes dificultats de trobar un treball estable, ja
que les empreses que
el contractaven rebien regularment informes de la policia sobre la seva«perillositat» i invariablement l'acomiadaven. Per
aquesta raó, decidí obrir
una petita botiga, però a començament de 1937 la
poca feina el va obligar a
tancar-la i posar-se a fer feina de manobre al port. El setembre de
1937 decidí
traslladar-se a Milà (Llombardia, Itàlia) amb sa
mare i sa germana. Encara que inscrit
en la llista de «persones perilloses que cal arrestar en
determinades
circumstàncies», la Prefectura de Milà
no aplicà aquesta regla estrictament i
finalment aquest fet li va permetre una vida normal. Després
de diversos
treballs, a començament de 1939 va ser contractat com a
torner en la «Società
Italiana Ernesto Breda per Costruzioni Meccaniche» de Sesto
San Giovanni, a
prop de Milà. L'octubre d'aquell any, va caure malalt i es
va descobrir que
patia tuberculosi. Hospitalitzat d'antuvi al Sanatori de Vialba
milanès, el 10
de febrer de 1940 va ser traslladat al de Pineta di Sortenna (Sondalo,
Llombardia, Itàlia). L'endemà de l'entrada
d'Itàlia en la II Guerra Mundial, les
autoritats feixistes proposaren el seu internament «en
consideració a la seva
perillositat» i, malgrat el seu malmenat estat de salut,
enviat al camp de
concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia).
Setmanes després, davant la seva
constant depauperació i les nombroses crisis, el Ministeri
de l'Interior decidí
traslladar-lo al sanatori de Garbagnate (Llombardia, Itàlia)
i, posteriorment,
als de Vialba (Llombardia, Itàlia) i de Pineta di Sortenna,
on va romandre fins
a 1943. L'agost de 1944 es pogué reunir amb sa
família a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) i el 22 d'abril de 1945
participà amb son fill en la
batalla final per l'alliberament de la ciutat. Més tard, fou
un dels promotors
del naixement de la Cambra del Treball, de la qual va ser membre de la
seva
secretaria en representació dels anarquistes.
També va ser nomenat inspector
confederal i com a tal gestionà alguns conflictes sindicals,
anant i venint per
la província de reunió en reunió. Fou
un dels fundadors, amb Vincenzo Chiossi,
de la constitució de la Federació Comunista
Llibertària (FCL) de Mòdena, que
tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del Treball, i
de la qual va ser
nomenat secretari. Com a tal, elaborà un manifest-programa
que va ser difós
arreu la província l'agost de 1945. Els companys de
Gènova li van demanar que
es traslladés a aquesta ciutat i ell acceptà. En
arribar, reprengué la seva
militància, participant activament en la FCL de
Ligúria, encarregant-se de
promoure la publicació del periòdic d'aquesta
organització, L'Amico del Popolo,
que sortí el 3 de
març de 1946. Abans que es publiqués aquest,
però, Aladino Benetti va morir el
9 de febrer de 1946 a Gènova (Ligúria,
Itàlia). La seva correspondència amb
Errico Malatesta es troba dipositada a l'«Istituto per la
Storia della
Resistenza e delle Società Contemporanea» de
Mòdena.
---
Cementerios del Mundo 30ª Parte
Templo Funerario de Hatshepsut
Deir el-Bahari, Egipto
Madrid, 9 de febrero de 2018