[26/01] «Par delà la
mêlée» - «Alba
Rossa» - Lacaze-Duthiers - Guerdjikov - Van Dongen -
Giménez Igualada - D'Angina - Aspès - Aufseher -
Rolland - Vilardaga - Bueno - Sánchez Gutiérrez -
Smorti - Nabita - Bellini - «Paco» - Failla - Gil
Domènech - Venturini - MontefameglioAnarcoefemèrides
del 26 de gener
Esdeveniments
![Capçalera del primer número de "Par delà la mêlée"]( "Capçalera del primer número de \"Par delà la mêlée\"")
Capçalera del primer
número de Par
delà la mêlée
- Surt Par delà la
mêlée:
El 26 de gener de 1916 surt a Orleans
(Centre, França) el primer número del
periòdic Par delà la
mêlée. Acrate,
individualiste, éclectique, inactuel
(Més enllà de la brega. Àcrata,
individualista, eclèctic, inactual). Era
continuació de Pendant la
mêlée
i reprengué la seva numeració. L'administrador
fou E. Armand i Pierre
Chardon li agafà el relleu des de Déols (Centre)
quan el primer fou detingut el
16 d'octubre de 1917 i condemnat per complicitat en un delicte de
deserció. El
gerent va ser Paul Ducauroy (Ovide).
Trobem articles d'Albin Cantone, Richard
Aldington, Guy A. Aldred, Margaret C. Anderson, Émile
Armand, Viktor Auburtin,
Jean Bala, Maurice Bataille, Eugène Bizeau, Stephen T.
Byington, Paul
Calmettes, Pierre Chardon, Jean Chouet, Voltairine de Cleyre, Raoul
Corbery,
John R. Coryell, Costa-Iscar, Benjamin de Casseres, Eugène
Camille Delong,
Jean-Louis Delvy, Raphaël Dubois, Ovide Ducauroy, Marcello
Fabri, Florent Fels,
A. Franzoni, Oberdan Gigli, Alice Groff, Frank Harris, Alzir Hella, M.
S.
Hernández, Omar Khayyam, Arthur Kiston, Joseph A. Labadie,
Gérard de
Lacaze-Duthiers, Armando Larrosa, Joseph Le Guépin, Albert
Lecomte, André
Lorulot, Errico Malatesta, Robert Mariette, G. Marine, A. Mauze, Henry
Meulen,
Carlo Molaschi, Jeanne Morand, René Morley, Jean Morr,
Robert Morreett,
Francisco Muñoz, Pierre Nada, Paul Nord, Paul Paillete, Axel
Robertson Proschowsky,
Léon Prouvost, Ángel Pumarego, Léda
Rafanelli, Victor Kibaltchiche (Le Rétif),
Jean Richepi, Benjamin Rosenblatt, Han Ryner, Saint-Pol-Roux, Marcel
Sauvage,
Eugène Soullier, E. Southall, Hermann Sterne, Massimo Rocca (Libero
Tancredi),
José Torralvo, Pere Torrent, Benjamin Tucker, Francis
Vargas, Émile Verhaeren,
Herber George Wells, Margaret Widemer, Maurice Wullens, Victor S.
Yarros i
Albert Young, entre d'altres. El periòdic edità
almenys dos fulletons: De la
liberté sexuelle, variations sur la volupté
i Les ouvriers, les
syndicats et les anarchistes, ambdós
d'Émile Armand i publicats en 1916. En sortiren 42
números, l'últim el 28 de febrer
de 1918 i fou substituït per La
Mêlée (1918-1920).
***
![Capçalera del primer número d'"Alba Rossa" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud]( "Capçalera del primer número d'\"Alba Rossa\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Capçalera
del primer número d'Alba
Rossa [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt Alba Rossa: El 26 de gener de
1919 surt a Saõ Paulo (Saõ
Paulo, Brasil) el primer número del setmanari en llengua
italiana Alba
Rossa. Periódico Settimanale Libertario. Va ser dirigit, fins al
número 11,
pel poeta anarquista Angelo Bandoni. Després
tingué diversos responsables, com
ara l'estucador anarquista Silvio Antonelli i Oreste Ristori. Hi van
col·laborar
Silvio Antonelli, C. Borgomoni, Alessandro Cerchiai, Francesco
Escludellaro (Scudelario)
i E. Ferreira, entre d'altres. En sortiren 22 números,
l'últim el 13 d'octubre
de 1919, encara que en sortí un número 23 per
commemorar el Primer de Maig de
1920; deixà d'editar-se per fer costat A Plebe i publicà unes
pàgines en
italià en aquest periòdic anarquista en llengua
portuguesa. El gener de 1921
sortí una segona sèrie d'aparició
força irregular, que publicà cinc
números
fins al 19 de novembre, tres en 1922 i dos més en 1923.
Aquesta publicació va
fer costat el bolxevisme i mantingué fortes
polèmiques sobre el tema amb A
Plebe. En 1934
encara sorgí una altra època que edità
dos números
de marcat caràcter antifeixista.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Gérard Lacaze-Duthiers]( "Gérard Lacaze-Duthiers")
Gérard
Lacaze-Duthiers
-
Gérard
Lacaze-Duthiers: El 26 de gener de 1876 neix a Bordeus
(Aquitània, Occitània)
l'intel·lectual pacifista i militant anarcoindividualista
Gérard
Lacaze-Duthiers. Nascut en un família de la vella noblesa,
va terminar els seus
estudis a París, llicenciat en Dret i en Lletres. Professor
adjunt de
literatura, va col·laborar a partir de 1911 en L'Idée
Libre, de André
Lorulot, i en nombroses publicacions llibertàries. Membre de
la Unió Anarquista
a partir de 1914, va impartir cursos de filosofia a l'Escola de
Propaganda
Anarquista i va participar en el grup «Action
d'Art», animat per André Colomer.
El gener 1931, fent seva la divisa «Fes de ta vida una obra
d'art», va crear la«Biblioteca de l'Artistocràcia», que va
publicar fins al 1948, malgrat els
altercats amb la censura, 128 obres d'art i de literatura. En 1933 va
ser
president de la Unió dels Intel·lectuals
Pacifistes i l'any següent codirector
de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau. Durant la Segona
Guerra
Mundial es va instal·lar amb sa companya a Borgonya, on va
viure d'un modest
retir universitari i dels subsidis de l'Acadèmia Francesa
que l'honorarà, pel
conjunt de la seva obra, amb el Gran Premi en 1946. En 1947 va ser
elegit
membre del comitè directiu del Partit Pacifista
Internacionalista, tot
col·laborant del seu butlletí Le Mondial,
i en 1954 vicepresident del
Sindicat dels Periodistes i Escriptors. A més de la seva
participació en la
premsa llibertària (L'Unique, Defense
de l'Homme, Le
Libertaire, L'En Dehors, etc.) i en l'Encyclopédie Anarchiste,
de Sébastien Faure, és autor una quarantena de
llibres i fullets sobre art,
literatura i pacifisme, com ara Le
culte de l'idéal, Psychologie de la guerre,Pensées
pacifistes, Les vrais révolutionnaires, Vers
l’artistocratie (1913),La sagesse rynérienne (1924), Philosophie
de la préhistoire (1931),Pages choisies (1900-1930) (1932), Manuels
et intellectuels (1932), Du vrai progrès (1932), Un
Individualiste devant la mêlée: jours
d’émeute (1934),Sur la voie du bonheur:
moralité ou sexualité? (1934), Mauer,
film (1935-1937), Pour sauver l’esprit: essai
d’éthique
individualiste (1938), Dialogue inactuel (1939), Psychologie du slogan: essai (1940), Un
héros de la pensée, Auguste Lumière et
son œuvre: le problème de la
tuberculose devant l’opinion (1946),Introduction à une
bibliographie du dolorisme (1946),Sous le sceptre d'Anastasie (1948), Visages
de ce temps (1950), La torture à travers lesâges suivi d'une etude sur les ceintures de
chasteté (1956), etc.
Gérard Lacaze- Duthiers va morir el 3 de maig de 1958 a
París (França).
***
![Mikhael Guerdjikov (1903)]( "Mikhael Guerdjikov (1903)")
Mikhael
Guerdjikov (1903)
-
Mikhael Guerdjikov:El 26 de
gener de 1877 neix a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) el
periodista
revolucionari i militant
anarquista Mikhael Guerdjikov. Nascut en un família
benestant i cultivada --son
pare era el director de la Banca Nacional de Rumèlia--, va
estudiar al Liceu
Francès de Plovdiv, on, seduït per les idees
llibertàries --portades pels
nombrosos refugiats a Rumèlia, aleshores sota protectorat
turc, com ara les de
Degabory Mokrievitx, ucraïnès evadit dels presidis
siberians, o les del doctor
Roussel Soudzilovski, amb dos deixebles de Bakunin, així com
les de la família
Aslan, d'origen hispà--, formarà un petit grup
anarquista, que implicarà la
seva expulsió del centre docent. Després es va
inscriure a l'institut de
Kazanik, on va fundar un nou grup llibertari amb alguns alumnes i
obrers. En
1897 va marxar a Suïssa per estudiar Dret i va
freqüentar els cercles
revolucionaris russos, acabant la seva formació
anarcocomunista. Força actiu,
va participar activament en la creació del Cenacle de
Ginebra, destinat a
dirigir la lluita d'alliberament nacional de Macedònia
contra l'Imperi Turc, i
va esdevenir director del periòdic clandestí Voix
du Comité Clandestin
Révolutionnaire Macédonien;
també va participar a Ginebra en 1898 en el
periòdic Otmachténié
(Venjança), subtitulat «Òrgan dels
terroristes
macedonis», dirigit per Petar Mandjoukov. Després
participarà, ben igual que
altres llibertaris, en el moviment d'alliberament de
Macedònia, aleshores sota
jou turc, essent elegit en un congrés clandestí
un dels tres caps que dirigiran
la insurrecció. Amb nom fals, va entrar a
Macedònia i a Bitolia va fer de
professor de francès a l'institut búlgar i va
participar en l'organització
revolucionària clandestina, ben igual que desenes de
militants anarquistes. En
1902 organitzarà grups de combat locals anomenats«Grups de la Mort», que
constituïren els nuclis del futur exèrcit
revolucionari, i també publicà el diari
clandestí A les armes! i
participà regularment en la propaganda oral a
la Tràcia Oriental. La insurrecció, que va
esclatar l'agost de 1903 a Illiden i
a Preobajenié, va esdevenir, alhora que lluita
d'alliberament de l'Imperi turc,
una revolució llibertària (abolició de
la propietat, col·lectivització,
assemblees populars de govern local, etc.), que durà 30
dies. En aquesta
revolució, circumscrita a Macedònia i a la
Tràcia Oriental van participar més
de 4.000 guerrillers enfrontats amb èxit a un
exèrcit deu vegades superior i es
va instaurar el comunisme llibertari a Strandja, Krouvhevo i altres
zones. Molt
significativa va ser la negativa de secundar, d'afegir-se al moviment
revolucionari per part dels comunistes i socialdemòcrates,
que tampoc no participaran
en l'aixecament que enderrocarà la monarquia
búlgara el 1923 dirigida també
pels anarquistes. Malgrat la desfeta inevitable, amb més de
20.000 refugiats a
Bulgària, a la superioritat numèrica i d'armament
dels turcs, la lluita contra
l'ocupació estrangera continuà i seguí
sent important la influència dels
llibertaris. Orador de talent i propagandista acèrrim del
pensament llibertari,
Guerdjikov va crear a Sofia, en 1907, el primer periòdic
anarquista búlgar Svobodno
Obshestbo (Societat Lliure). Mobilitzat durant la guerra
balcànica en 1912,
va organitzar milícies per portar la lluita partisana contra
els turcs. En 1912
també, va llançar un nou periòdic Probuda(Despertament), capçalera que
serà represa en 1919 per la Federació Anarquista
Comunista Búlgara (FACB) que
acabava de néixer i de la qual Guerdjikov
participarà activament. Detingut en
1922 pels feixistes, va aconseguir fugir de la presó.
Després del cop d'Estat
feixista de juny de 1923, va ser novament detingut i un cop va
aconseguir
alliberar-se, es va refugiar a Istanbul, on va treballar de periodista
i de
corresponsal de periòdics estrangers. A
començaments de 1930 va tornar a
Bulgària, on va contactar amb alguns vells companys de Sofia
i alguns joves
militants llibertaris. En 1932 un nou intent de llançament
d'un periòdic
llibertari va fracassar. Durant l'alliberament de Bulgària,
va ser partidari de
la formació de consells obrers. Quan els comunistes
arribaran al poder en 1944
i el volen fer «heroi nacional» Guerdjikov els
rebutjarà («Jo no estic
acostumat a besar els peus dels tirans.»). Va
col·laborar en un nou periòdic Rabotnitcheska
Missal (Pensament Obrer), editat per la FACB, i va demanar
l'alliberament
dels anarquistes empresonats per les autoritats comunistes. Molt malat
per
poder escriure les seves memòries, com li demanava el
moviment llibertari, va
morir el 18 de març de 1947 a Sofia (Bulgària).
El seu enterrament serà
l'última manifestació, que va aplegar milers de
persones, dels anarquistes
búlgars per molt de temps, sotmesos a la dictadura comunista.
Mikhael Guerdjikov (1877-1947)
***
![Kees Van Dongen (ca. 1902)]( "Kees Van Dongen (ca. 1902)")
Kees
Van Dongen (ca. 1902)
-
Kees Van Dongen: El
26 de gener de 1877 neix al barri de Delfshaven de Rotterdam (Holanda
Meridional, Països Baixos) el pintor anarquista Cornelis
Théodorus Marie van
Dongen, més conegut com Kees Van Dongen.
De família burgesa, sos pares
foren Johannes van Dongen i Helena Francisca Geurts. Son pare regentava
una
empresa de maltatge i, en 1892, no va veure amb bons ulls que son fill
comencés
a estudiar pintura a la Reial Acadèmia de Belles Arts i
Ciències Tècniques de
Rotterdam amb els artistes J. Striening i J.G. Heyberg. Entre 1892 i
1897
visqué la vida bohèmia del «Districte
Roig» del port de Rotterdam i es dedicà a
pintar mariners, prostitutes i personatges marginals, i
s'introduí en els
cercles llibertaris de la ciutat. En 1895 viatjà als Estats
Units fent de
majordom. En 1896 il·lustrà amb dibuixos
noucentistes i simbolistes la revista
anarquista De Vrije Kunst (L'Art Lliure). En 1897
marxà a França sense
un cèntim per assistir a les festes del 14 de juliol i
s'instal·là a París
acollit pel pintor holandès Siebe ten Cate. El desembre de
1899 retornà al seu
país per reunir-se amb Juliana Augusta Preitinger (Guus),
a qui havia
conegut durant la seva època d'estudiant i tenia com a musa
model. Establert de
bell nou a París, la parella es casà l'11 de
juliol de 1901 a l'església de
Saint Pierre de Montmartre. Entre 1901 i 1906, visqué en una
caravana de
gitanos a l'«impasse Girardon» de Montmartre. Per
sobreviure, realitzà tota
mena de feines (lluitador per diners, venedor de diaris, desmuntador de
fires
d'atraccions, descarregador al mercat de les Halles, caricaturista per
al Gil
Blas, pintor de parets, etc.). Exposava les seves obres al
terra, davant el
Circ Médrano del bulevard de Rochechouart, i les venia per
cent rals. En els
seus primers quadres pintà el barri de Montmartre (la Maison
de Mimi Pinson, el
Moulin de la Galette, el bulevard Clichy, etc.), a la manera
postimpressionista
i amb una visió gairebé expressionista.
Freqüentà també en aquestaèpoca els
bastidors dels music-halls i dels balls populars. Gran amic de
l'anarquista
Félix Fénéon, el qual li va publicar
alguns dels seus dibuixos en La Revue
Blanche i li va presentar el galerista Ambroise Vollard, el
qual penjà
quadres seus a les seves exposicions. També
publicà il·lustracions per a la
revista anarquista L'Assiette au Beurre i per La
Caricature, i
per a la publicació satírica holandesa De
Ware Jacob. En 1901 en
l'Exposició Nacional de Belles Arts presentà Femme
assise, una obra
sobre paper. El novembre de 1904 exposà, amb Matisse, a la
galeria de Vollard i
l'any següent participà amb dues obres (Le
torse i La chemise) en
el Saló de Tardor, que donarà lloc al grup dels
fauvistes (Matisse, Derain,
Vlaminck, etc.). Treballà per a un petit circ i
dibuixà els pallassos i els
acròbates. A la tardor de 1905 exposà a la
galeria Druet els dibuixos i els
pastels consagrats als treballs camperols, realitzats a
Fleury-en-Bière, segons
l'estil divisionista, però
serà una via que acabarà rebutjant. En 1906
presentà al Saló dels Independents À
la Galette; també aquest any, amb
Guus i sa filla Dolly, abandonà l'«impasse
Girardon» i s'instal·là al
Bateau-Lavoir, on trobà Picasso i sa nova companya Fernande
Olivier; feia dos
anys que no veia el pintor malagueny i les dues parelles esdevingueren
inseparables --Van Dongen realitzà nombrosos retrats de la
companya de Picasso.
Al seu petit taller, que servia també de dormitori, de
menjador i de sala
d'estar, rep els seus amics fauvistes, que discuteixen sobre Van Gogh,
Seurat i
Gauguin. Mantingué una estreta amistat amb els iniciadors
del fauvisme Derain i
Vlaminck, i també amb Camoin i Matisse. Cap al 1908
abandonà el Bateau-Lavoir.
En aquesta època també formà part del
moviment expressionista alemany conegut
com «Die Brücke» (El Pont) i
exposà a Düsseldorf en 1908. A partir de 1909
treballà, amb el pintor català Hermenegild
Anglada Camarasa, com a professor
d'art a l'Acadèmia Vitti. Entre 1910 i 1912
realitzà nombrosos viatges
(Espanya, Itàlia, Marroc, Tunísia i Egipte). En
1912 il·lustrà el llibre de
M.J. Brusse Het rosse leven en sterven van de Zandstraat,
sobre les
seves experiències al «Barri Roig» de
Rotterdam. En 1915 exposà individualment
a les Galeries Dalmau de Barcelona. En 1921 es divorcià de
Guus; d'aquest
matrimoni havia nascut una filla. En 1926 se li va concedir la
Legió d'Honor,
en 1927 l'Ordre de la Corona de Bèlgica i 1929 la
nacionalitat francesa.
L'octubre de 1941 participà amb set escriptors francesos en
un viatge a
l'Alemanya patrocinat per Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del
III
Reich, la qual cosa fou durament criticada des de diversos sectors i
posà en
risc la seva reputació en la postguerra. No obstant
això, el seu prestigi es
mantingué intacte, continuant la seva feina, encara que, a
causa de la seva
edat, la seva activitat minvà i es dedicà
sobretot a fer retrats de societat.
En 1953 es casà amb Marie-Claire Huguen, amb qui
tingué un fill. En 1959
s'establí a Montecarlo. Kees Van Dongen va morir el 28 de
maig de 1968 a
Montecarlo (Mònaco, Principat de Mònaco).
Kees Van Dongen
(1877-1968)
***
![Miguel Giménez Igualada dibuixat per S. Pruneda (1967)]( "Miguel Giménez Igualada dibuixat per S. Pruneda (1967)")
Miguel
Giménez Igualada dibuixat per S. Pruneda (1967)
- Miguel Giménez
Igualada:El 26 de gener de
1888 neix a Iniesta (Conca, Castella, Espanya) el militant
anarcosindicalista i
pensador
anarcoindividualista Miguel Giménez Igualada,
també conegut com Miguel Ramos
Giménez i Juan de Iniesta.
Durant la seva joventut exercirà diverses
professions (taxista, xarlatà de fira, bover, criador
d'animals, jardiner,
capatàs agrícola d'una indústria
sucrera, mestre racionalista a l'Ateneu
Llibertari de Las Ventas de Madrid i a l'Ateneu de Gràcia de
Barcelona,
conferenciant...). Membre del sindicat anarcosindicalista
Confederació Nacional
del Treball (CNT) des de la dècada de 1920, en 1933
impartí conferències a Sant
Adrià de Besòs i Manzanares. El cop d'Estat de
juliol de 1936 i el començament
de la Revolució espanyola el sorprèn a Barcelona,
on va participar en la gestió
del municipal Teatre del Poble. Entre octubre de 1937 i febrer de 1938
es fa
càrrec de la direcció de l'editorial valenciana«Nosotros», que publica la
revista del mateix nom, dirigida per Rodolfo González
Pacheco i des del segon
número pel propi Giménez Igualada, i on
apareixeran articles del grans
pensadors individualistes, com ara Han Ryner, Manuel
Devaldès i d'Émile Armand;
a més d'articles de Felipe Alaiz, Costa Iscar, Fontaura,
Juan de Hiniesta,
Higinio Hoja Ruiz o Gonzalo Vidal. Encapçalà el
grup «Incontrolados» dels«Aguiluchos» de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). També participarà en la
publicació de Al Margen. Publicación
quincenal individualista
(1937-1938), dirigida per Vicente Galindo (Fontaura).
Profundament influït per la lectura de Max Stirner, de qui
serà el seu
principal divulgador en llengua castellana a través dels
seus escrits: publica
i prologa la quarta edició en castellà de
l'assaig Der Einzige und sein
Eigentum (El Único y su propiedad)
des del 1900 traduïda per Pedro
González Blanco, a través de l'editorial«Nosotros» el 1937. També
proposarà la
creació de la seva pròpia versió de la
Unió d'Egoistes stirneriana, sota el nom
de Federació d'Associacions Anarquistes Individualistes,
però no arribarà a
portar-se a terme. A principis de 1939 es va exiliar a
França, on va ser
internat als camps de Bram i d'Argelers, i després
marxarà a l'Argentina,
Uruguai i Mèxic, on s'instal·larà
definitivament en 1942. En aquest any
intervingué en el famós míting
mexicà contra les extradicions. Entre el 26 i el
28 desembre de 1945 va participar a la ciutat de Mèxic en el
Primer Congrés de
la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Durant
els anys 50 es va adherir a la
maçoneria. Va publicar nombroses col·laboracions
en Al Margen, Boletín
Interno del CIR, Cenit, Cultura
y Pedagogía, ¡Despertad!,Espoir, Ética, Fuego,Inquietudes, Liberación,Nosotros, El Productor Libre, Ruta,Semáforo, Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad, Umbral,
etc. Entre les seves obres
podem destacar Dolor (1944 i 1988), Más
allá del dolor (1946), Lobos
en España: estudio político-religioso
(1946), Los últimos románticos
(1959), Un atentado: los caminos del hombre (1961),Tres conferencias
(1964), Anarquismo (1968), El
niño y la escuela (1968), Salmos
(1968), Stirner (1968), Trilogía
de oratoria (1968), Cartas
sobre anarquismo (1971), entre d'altres. Hostil a tota forma
de violència,
va ser un pacifista integral, però enemic acèrrim
de l'acció popular i de les
organitzacions formals, i en la seva joventut«il·legalista» sota el nom de Miguel
Ramos Giménez, que alguns consideren
l'autèntic; opinava que el socialisme
havia substituït la religió, i ho criticava, com
també criticava la idea de
revolució, i els canvis només superficials que
ocasionava; la qüestió educativa
la va contemplar des d'una òptica armandiana, i va defensar
la idea d'iniciació.
Miguel Giménez Igualada va morir el 26 de novembre de 1973 a
la Ciutat de Mèxic
(Mèxic). En 1970
José Muñoz Cota en publicà un estudi
biogràfic sota el títol Imagen de un
hombre
libre.
***
![Arduilio D'Angina]( "Arduilio D'Angina")
Arduilio
D'Angina
- Arduilio
D'Angina: El 26 de gener de 1890 neix a Bagni di San
Giuliano, actual San
Giuliano Terme (Toscana, Itàlia), el propagandista
anarquista i antimilitarista
Arduilio D'Angina, també conegut com Dullio
i Duilio, i que va fer servir el
nom Baldoni. Sos pares es deien
Virgilio
D'Angina i Cesira Sbrana. Quan era adolescents es traslladà
amb sos pares a
Pisa (Toscana, Itàlia), on va començà
a militar, participant en manifestacions
antimilitaristes. Membre del cercle «Gran Michele»,
la policia el definí com a«actiu propagandista i assidu company dels antimilitaristes
més ferms de Pisa».
Fugint del reclutament de la seva quinta, en 1910 decidí
passar clandestinament
a França. A Marsella (Provença,
Occitània) va ser contractat com a mecànic a la
foneria Ternan, participant en diferents accions convocades pel
moviment obrer
local. L'estiu de 1911 col·laborà en
l'organització d'una jornada de protesta
per la festa del cinquantè aniversari de la unitat italiana.
Es mostrà força
actiu en la distribució de la premsa llibertària
i fou subscriptor d'Il Libertario,
periòdic per al qual va
escriure l'article antimilitarista «L'ideale del
ribelle». En 1912 el cònsol
marsellès el definí com a «individu
resolut i totalment convençut de les idees
que professa amb evident sacrifici material». Detingut durant
una manifestació
antimilitarista, va ser expulsat de França per«activitat anarquista i
propaganda antimilitarista». Refugiat clandestinament a
Toló (Provença,
Occitània), troba feina, sota la identitat de Baldoni,
en l'obra de construcció del Gran Camí de
Toló. Setmanes
més tard, però, va ser identificat per les
autoritats, detingut i portat a la
frontera amb Suïssa. S'instal·là a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà la
Casa del Poble i continuà amb la seva tasca
propagandística i d'agitació
anarquista. En 1914 es traslladà a Berna (Berna,
Suïssa), però pocs dies
després va ser expulsat del cantó per
mancança de passaport. Obligat a retornar
a Itàlia, va ser processat pel Tribunal Militar de
Florència (Toscana, Itàlia)
per «reticència al servei militar».
Absolt del delicte de deserció, participà
en la Gran Guerra enquadrat en el 54 Regiment d'Infanteria acantonat a
Ivrea
(Piemont, Itàlia). Pel valor i el coratge demostrat en
operacions bèl·liques,
va ser condecorat amb la Medalla Commemorativa Nacional de Guerra«15-18» i amb
la Medalla Interaliada de la Victòria. En acabar la guerra,
marxà cap a Torí
via Pisa. Participà activament en les mobilitzacions obreres
i en el moviment
dels consell obrers que es propagaren arreu de les fàbriques
torineses. Per la
seva competència militar i pel seu esperit emprenedor, va
ser nominat cap de la
guàrdia de l'associació consellista«Guardie Rosse» (GR, Guàrdia Roja). Amb
l'arribada de Benito Mussolini al poder, es dedicà a la
preparació de diverses
iniciatives per rellançar la lluita a Tori, com ara la
recaptació i distribució
de fons pro víctimes polítiques o la
difusió de publicacions antifeixistes
entre els treballadors. També participà
activament en l'organització de
l'expatriació clandestina de perseguits. L'estiu de 1930 va
ser identificat per
la policia, juntament amb altres companys (Dante Armanetti, Mario
Carpini, els
germans Cornelio, Dario Franci, Nunzio Giacomelli, Settimo Guerrieri,
Muzio
Tosi i els germans Vindice), com a membre del grup anarquista«Barriera di
Milano» (Barrera de Milà) i fitxat per la
Prefectura de Policia de Torí com a«individu capaç de prendre part en eventuals
disturbis si es presentés ocasió
favorable i mereixedor de vigilància per ser un irreductible
adversari al
Règim». En aquesta època era
vicepresident de la Societat Mútua de Fonedors de
Torí. Detingut el 8 de febrer de 1931 a Torí amb
altres companys (Dante
Armanetti, Settimo Guerrieri, Musio Tosi, etc.), va ser lliurat a la
Comissió
Provincial d'Assignació de Confinament i se li va imposar
una pena de tres anys
a purgar a la colònia penitenciària de
Ponça. Poques setmanes després de la
seva arribada a l'illa, va ser novament detingut per adhesió
a la protesta dels
confinats contra els abusos i les mesures restrictives contra els
proscrits
adoptades per la direcció carcerària. Processat
pel Tribunal de Nàpols
(Campània, Itàlia), va ser condemnat a quatre
mesos de detenció per«manifestació sediciosa i contravenció
de les obligacions del confinament».
Portat de bell nou a Ponça després de complir la
pena a la presó napolitana de
Poggioreale, el desembre de 1932 va ser alliberat en ocasió
de la celebració
del desè aniversari de la implantació del
feixisme. Assignada la residència a
Torí, va romandre en estreta vigilància. A partir
d'aquest moment, s'allunyà
gairebé completament de l'activitat militant, encara que
mantenint-se fidel a
l'ideal llibertari. Un informe de la Prefectura de Policia de
Torí assenyalà
que «encara que manté una conducta
política regular, continua sent ferm
defensor de les seves idees». Per mor d'aquesta
perseverança, va ser acomiadat en
els anys successius de les fàbriques i tallers on trobava
feina, com ara
l'establiment auxiliar de la fàbrica«Piaggio», a Pontedera (Toscana,
Itàlia),
o els tallers milanesos «Miani e Silvestri».
Més sort va tenir amb el treball a
la Companyia Calzoni de Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia), feina que li durà
fins a la caiguda del feixisme. Durant la Resistència
milità, amb son fill
Giovanni D'Angina (Ateo),
també
anarquista, en la 63 Brigada Garibaldi «Bolero»,
que operà a Sala Bolognese
(Emília-Romanya, Itàlia). Al final de la guerra
li va ser reconegut el grau de
mariscal per les seves activitats partisanes des de l'1 de maig de 1944
fins
l'Alliberament (21 d'abril de 1945). L'última
notícia policíaca que es té d'ellés de 1952. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
![Notícia sobre l'"Afer Aspès" apareguda en el periòdic "Alger Socialiste" del 4 de desembre de 1931]( "Notícia sobre l'\"Afer Aspès\" apareguda en el periòdic \"Alger Socialiste\" del 4 de desembre de 1931")
Notícia
sobre l'"Afer Aspès" apareguda en el
periòdic Alger
Socialiste del 4 de desembre de 1931
- Marguerite
Aspès: El 26 de gener 1901 neix al Districte X
de París (França) la militant
anarquista i sindicalista revolucionària Marguerite
Aspès. Els seus avis eren
immigrants italians de Venècia i de Milà --el
padrí Carlo combaté amb
Garibaldi-- i son pare Charles Aspès feia feina de fuster
ebenista; son germà
major Charles també fou militant llibertari. A
començaments dels anys trenta
milità en la Confederació General del Treball
Socialista Revolucionària (CGTSR)
d'Alger (Algèria). El 18 de desembre de 1931,
encapçalats per l'inspector de la
Seguretat Filippini, la policia entrà sense cap mandat
judicial per a un
escorcoll en una oficina d'un dels sindicats de la Borsa del Treball
d'Alger
mentre es realitzava una classe d'esperanto i ella, sense pensar-s'ho,
va
treure un revòlver de la bossa i disparà contra
Filippini, errant el tret que
anà a parar al sostre. Aspès havia denunciat dies
abans en el periòdic République
l'encalçament policíac als treballadors
estrangers a la sortida de la Borsa del
Treball. La premsa algeriana qualificà la militant
anarquista de «comunista» i
el secretari del Partit Comunista d'Alger, en comptes de defensar la
lluitadora
i denunciar la intrusió policíaca de la policia
en la Borsa del Treball, emeté
un comunicat en Presse Libre del 20 de desembre
qualificant Aspès de«malalta». Quan la guerra d'Espanya,
marxà a la Península per a defensar la
Revolució i retornà a França l'abril
de 1937. D'una gran sensibilitat
artística, amant de la pintura i de la música,
Marguerite Aspès se suïcidà el 7
de juliol de 1937 a Foix (País de Foix,
Occitània) en assabentar-se de la mort
del seu company Leopold.
***
![Isak Aufseher]( "Isak Aufseher")
Isak
Aufseher
- Isak Aufseher: El
26 de gener de 1905 neix a Kúty (Galítsia, Imperi
austrohongarès; actualment
pertany a Ivano-Frankivisk, Ucraïna), en una
família jueva, l'anarquista Isak
Aufseher, també citat com Isaac
Aufseher,
i que va fer servir els pseudònims Isidor
i Issy. Educat en el hassidisme,
durant la Gran Guerra sa família es disgregà. En
1928 s'instal·là a Alemanya,
on s'afilià al Leninbund, una escissió esquerrana
del Kommunistische Partei Deutschlands
(KPD, Partit Comunista d'Alemanya) propera al trotskisme. Arran de
l'arribada
al poder dels nazis, en 1933 s'exilià, primer a
París (França) i després a
Barcelona (Catalunya). Amb sa companya Margot Tiertz, muntà
un quiosc de
llibres a les Rambles barcelonines, on distribuïa materials
antifeixistes i
llibertaris. Durant la primavera de 1935 les autoritats republicanes li
van
tancat el quiosc i, a petició del cònsol
alemanya, fou expulsat amb sa companya
del país. A començaments de 1936
retornà a Barcelona, però va ser detingut i
tancat a la presó Model. Pocs dies abans del cop d'Estat
feixista del 19 de
juliol de 1936 va ser alliberat. En plena revolució
s'integrà en els Deutsche
Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i
esdevingué el secretari
del Comitè Internacional d'Emigrats Antifeixistes (CIDEA),
creat l'agost
d'aquell any, que tenia a Barcelona diversos locals de refugi, entre
ells un
xalet que havia estat requisat a la congregació
catòlica alemanya de les
Teresianes (Theresienheim) lligada
als nazis. Ernst Appel i Arthur Lewin eren altres dos representants
dels DAS al
CIDEA, on també hi havia dos delegats del KPD i dos del
Partit Obrer
d'Unificació Marxista (POUM). Parlant un castellà
excel·lent, s'ocupà
especialment de recaptar fons entre les organitzacions semites per
ajudar els
emigrats jueus a arribar a Palestina o per obtenir la nacionalitat
espanyola
gràcies a les autoritats republicanes. També
participà en les requises de
locals i dels béns
d'alemanys simpatitzants del nacionalsocialisme a Barcelona. En la seva
gestió
sovint s'enfrontà als representants comunistes i
denuncià les maniobres
d'aquest en el CIDEA. Arran del fets de «Maig de
1937» d'antuvi pogué escapar a
les nombroses detencions perpetrades pels agents estalinistes de
militants dels
DAS i d'altres organitzacions llibertàries, però
finalment fou detingut el
mateix maig en aplicació de la «Ley de Vagos y
Maleantes» i tancat a la presó
Model de Barcelona. Per fugir de la repressió comunista,
després d'obtenir del
Consolat de França un visat de trànsit per
arribar a Polònia per contactar amb
organitzacions antifeixistes i recaptar fons i ajuda, el 17 de juliol
de 1937
abandonà Catalunya amb la periodista alemanya Emmy Scholem (Emmy Wiechelt), sa companya d'aleshores,
i retornà París on visqué
clandestinament fins al març de 1939. Després
passà a
Suïssa, on obtingué permís de treball en
1945, i s'hi instal·là definitivament.
Entre 1944 i 1946 publicà a Basilea, malgrat la censura de
guerra, amb Heinrich
Koechlin i Felix Koechlin, la revista Blätter
für Freiheitlichen Sozialismus. A Suïssa
milità en el grup Freiheitliche
Socialisten (FS, Socialistes Llibertaris) i entre 1947 i 1949
publicà a París,
amb els germans Koechlin, 10 números de la
publicació Der Freiheitliche
Sozialist. Es guanyà la vida com a llibreter de
segona mà a Basilea i s'involucrà
força en el moviment de cooperatives
d'habitatge. Isak Aufseher va morir, sense haver
estat nacionalitzat, el 23 de maig de 1977 a Basilea (Basilea-Ciutat,
Suïssa).
***
![Armand Rolland]( "Armand Rolland")
Armand
Rolland
- Armand Rolland: El
26 de gener –algunes fonts citen el 5 de gener– de
1906 neix a Nantes (País del
Loira, França) l'anarquista i activista antimilitarista
Armand-Pierre Rolland,
més conegut com Armand.
Serraller com
son pare, d'antuvi es relacionà amb grups
catòlics. El novembre de 1926
s'instal·là a Saint-Jean-de-Braye (Centre,
França), a prop de Orleans, i l'any
següent fou militar suboficial en el V Regiment de
Caçadors Metralladors a
Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Posteriorment
freqüentà els cercles anarquistes
d'Orleans i destacà en els actes propagandístics
contradient els comunistes. Membre
del Grup d'Estudis Socials (GES), es presentà amb aquest a
les eleccions
legislatives de l'1 de maig de 1932 en la I Circumscripció
d'Orleans amb la
finalitat d'aprofitar els canals d'expressió institucionals,
ja que va fer una
crida a l'abstenció. Caporal en la reserva, el 13 de
març de 1933 s'havia
d'incorporar al 131 Regiment d'Infanteria i es declarà
objector de consciència,
alhora que emprengué una campanya en favor
l'objecció, fet pel qual l'1 d'abril
va ser detingut. El 16 d'abril de 1933 es creà el«Comitè de Defensa d'Armand»,
format per un conjunt de grups d'esquerres, des dels anarquistes als
radicals
passant pels comunistes, que el consideraren un membre de la classe
obrera
víctima de la repressió capitalista. Durant el
míting del Primer de Maig a
Orleans es reclamà a les autoritats que fos
inclòs en el règim de presoner
polític. El 10 de maig de 1933 va ser jutjat i condemnat
unànimement pel
Tribunal Militar d'Orleans a un any de presó, la
màxima pena, pel delicte
d'insubmissió. En el judici van ser testimonis al seu favor
Marc Sangnier,
Sugrain, Han Ryner, Victor Méric, Louis Ingrain i
Gérard Leretour. Davant les
portes del tribunal es concentrà una gran
manifestació que condemnà el
veredicte amb els crits d'«A baix la guerra! Visca la
pau!». El periòdic Le
Travailleur protesta contra l'actitud
del seu advocat defensor, Claude Léwy, secretari de la
Federació Socialista de
Loiret, qui durant el procés presentà el seu
client com un home primari que
havia mal paït les seves lectures, desnaturalitzant
així la seva acció
antimilitarista. Quan esclatà el conflicte
bèl·lic de 1939 no intentà sostraure's
a la mobilització. Després de la II Guerra
Mundial treballà com a empleat a l'Hospital
Psicoterapèutic de Fleury-les-Aubrais (Centre,
França). Armand Rolland va morir
el novembre de 1981 en una llar d'ancians de
Châteauneuf-sur-Loire (Centre,
França).
***
![Emili Vilardaga Peralba]( "Emili Vilardaga Peralba")
Emili
Vilardaga Peralba
- Emili Vilardaga Peralba:
El 26 de gener de 1912 neix a Gironella (Berguedà,
Catalunya) el militant anarquista i resistent antifranquista Emili
Vilardaga
Peralba. De jove treballà a les mines de Sallent (Bages) i
després va fer feina
a la companyia telefònica. Per la seva activa
militància fou empresonat en diverses
ocasions a Barcelona. Quan l'aixecament feixista, a partir del setembre
de 1936
marxà al front amb la «Columna Tierra y
Libertad» i, un cop militaritzada, fou
nomenat comissari de la I Companyia del II Batalló (153
Brigada). Després, a
partir de març de 1938, passà a ser
milicià de Cultura. En acabar la guerra,
s'exilià a Franca i patí els camps de
concentració. En 1943, durant l'ocupació
nazi de França, passà a la Península
i, després d'un breu tancament a Barbastre
per «pas clandestí de frontera»,
lluità en l'antifranquisme fins el seu retorn
a França. Relacionat amb el grup de Quico Sabaté,
especialment en el pas de
propaganda i armament a una banda i altra de la frontera, l'1 de
març 1946 fou
detingut de bell nou a Figueres quan recuperava armes d'un amagatall i
condemnat a 12 anys. Entre 1947 i 1949, a la presó Model de
Barcelona,
col·laborà, juntament amb Manuel Llatser i Diego
Camacho, en l'edició del
butlletí La
Voz Confederal i
mostrà el seu esperit rebel negant-se a
cantar en el cor de l'església --fou un gran aficionat al
cant amb gran
talent--; a les presons de Burgos i de Zamora va fer d'escrivent. A
començaments de 1952 fou amollat en llibertat condicional i
després d'una
odissea, el gener de l'any següent, creuà la
frontera. A França visqué a
diferents indrets (Chartres-Sévard, Eure i Loir, Brezolles,
Senonches) i, des
de 1959, a Dreux. A l'exili treballa, gràcies als seus
coneixements de
l'anglès, en una base nord-americana de Crucey, amb Diego
Camacho, i, un cop
tancada aquesta, d'administratiu en una empresa de
construcció. A més de
militar en el moviment llibertari, formà part del grup
artístic «Reflejos de
España» com a cantant. Sa companya fou
Eulàlia Pajerols Casals (Laieta),
filla d'un militant anarquista de Gironella i íntima
d'Antònia Fontanillas. Emili
Vilardaga Peralba va morir el 8 de setembre de 1969 en un accident
laboral a
Dreux (Centre, França).
***
![Alfonsina Bueno Vela]( "Alfonsina Bueno Vela")
Alfonsina
Bueno Vela
- Alfonsina Bueno
Vela: El 26 de gener de 1915 neix a Moros (Saragossa,
Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Alfonsa Bueno Vela. Era
filla del
destacat militant anarcosindicalista Miguel Bueno Gil. Quan era nina sa
família
es traslladà a Berga (Berguedà, Catalunya). En
1928, quan treballava d'aprenent
de filadora a la fàbrica Ca l'Asensio («Hilados
Asensio, SA») de Berga, conegué
l'anarcosindicalista Josep Ester Borràs, que
esdevingué son company i amb qui
es casà el 9 de gener de 1932, en saber, des del mes
d'octubre, que estava
embarassada. Cap dels dos volia un fill, però finalment el 3
de juny de 1932
nasqué sa filla Àngela Ester Bueno. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a
França i va ser internada a diversos camps de
concentració. Durant l'ocupació,
el juliol de 1940, s'integrà amb son company, son
germà José Bueno Vela i son
pare Miguel Bueno Gil en la xarxa de la resistència creada
per Francisco Ponzán
Vidal (Xarxa «Pat O'Leary»). A partir de 1941, quan
son company estava reclòs
al camp de càstig de Vernet, participà en el grup
de Francisco Ponzán Vidal en
el transport d'armes per a la Resistència. La seva
residència de Villa Tallada
de Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord) fou un
dels punts de suport
de la xarxa per evacuar i passar a la Península nombroses
persones perseguides
pels nazis (pilots aliats, jueus, resistents, etc.). Aquesta tasca la
pogué
realitzar gràcies a suport de Poncet, cap de la Gendarmeria
i profundament
antinazi. El 2 de novembre de 1943 –o febrer, segons les
fonts–, a l'endemà de
la detenció per la Gestapo de son pare Miguel i de son
germà José, va ser apressada
amb son company Josep Ester Borràs i només sa
filla Angelina, d'11 anys i
absent en el moment de l'arrest, escapà de la
detenció. Tots van ser
traslladats, després de l'interrogatori, a la
presó de Saint Michel de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) i posteriorment al camp
d'internament de trànsit de
Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Entre
l'abril i el maig de 1944 van
ser deportats a Alemanya, enquadrats en la categoria «Nach un
Nebel» (Nit i
Boira): els homes va ser traslladats al camp de concentració
de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria) i ella al de
Ravensbrück (Fürstenberg, Mecklenburg,
Alemanya), sota la matrícula 37.884 i al «Block
32», on hagué de realitzar
treball forçat a la fàbrica Siemens durant 12
hores diàries i patir experiments
mèdics (injeccions de diferents productes al coll de
l'úter) pel doctor nazi Karl
Gebhardt, president de la Creu Roja alemanya. El 18 d'agost de 1944 son
pare va
ser assassinat pels nazis al castell de Hartheim (Alkoven, AltaÀustria,Àustria). A començament de març de
1945 els nazis evacuaren el camp de
Ravensbrück i va ser traslladada, amb unes 2.500 presoneres,
30 de les quals
espanyoles, a Mauthausen, on retrobà son company Josep Ester
Borràs, i passà a
treballar a la pedrera. Després de l'alliberament del camp
el 22 d'abril de
1945 per les tropes aliades, va ser repatriada, via Suïssa, a
França per la
Creu Roja Internacional. Per la seva participació en la
Resistència, va ser
condecorada amb les més altes distincions
britàniques, franceses i
nord-americanes. En 1947 se separà, no sense dolor per
ambdues parts, de Josep
Ester Borràs. Mai no es va recuperar de la malaltia contreta
durant la seva
deportació i patí nombroses hospitalitzacions.
Alfonsina Bueno Vela va morir el
3 de gener de 1979 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu
testimoni va ser
recollit per Neus Català Pallejà en el llibre De la resistencia y la deportación. 50
testimonios de mujeres españolas
(1984).
Alfonsina Bueno
Vela (1915-1979)
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![Capçalera del primer número d'"Alba Rossa" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/albarossa.jpg "Capçalera del primer número d'\"Alba Rossa\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Amb Francesca Crespí, Alexandre Forteza i Miquel Frontera, a Sa Roca
![[23/04] «Freie Gesellschaft» - «La Gioventù Libertaria» - Mella - Kasperski -...](http://www.estelnegre.org/fotos/fernandezseco.jpg)
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
.jpeg)
