TEMPS DE MATERA (LLEONARD MUNTANER EDITOR), UNA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

Aquella maltempsada d’odis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. “Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?”. La cultura i la solidaritat s’esvaeixen en una maror plena d’odis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de l’ànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel d’unes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava l’illa de cap a cap com la fam de l’any dotze. (Mateu Morro)

Per Mateu Morro, historiador i escriptor

Miquel López Crespí ha tractat una multitud de temes del nostre passat col·lectiu en la seva poesia, el seu teatre i la seva prosa. El món de la Guerra Civil i de la repressió franquista l’ha explorat en profunditat i en nombroses ocasions. En la novel·la “Caterina Tarongí” se centrà en una triple dimensió de la repressió: repressió de gènere i humiliació en tant que dones; repressió col·lectiva i segregació social dels xuetes de Mallorca i repressió directa de l’oposició cultural, social i política. Temàtica que ara recupera, amb nous matisos, en “Temps de matera”, que esdevé un magnífic exemple de literatura de combat al servei de la recuperació de la nostra memòria històrica.

Llegir aquest llibre, com ja ens passà amb “Caterina Tarongí”, ens du a evocar dies ombrívols, de por i de misèria. Certament, aquell juliol de 1936 una nova època començava. El padrí estava amagat darrera el llenyer de la soll, un amagatall senzill, però efectiu, que els falangistes mai no pogueren descobrir. Però el més sorprenent de tot no era el padrí, amagat dins ca seva sense que la padrina ho sabés. El que realment sorprenia als al·lotells que aleshores jugaven pels carrers polsegosos del poble, i que amb el temps tornarien grans, es casarien i, com els seus ancestres, farien cada matí el camí de la marjal, era el posat encarcarat d’en Martí Cerol, un malànima que amb la pistola en la mà i dues copes de conyac comandava aquell estol de matons. Val a dir que no era menys sorprenent veure aquells joves, que setmanes abans semblaven normals al·lots de poble, ara arrossegar aquells fusellots pels carrers o amagar-se damunt un morer de fullam espès, a l’aguait de persones humanes.

N’hi havia que feien por just de veure’ls, pobres dimonions de taverna amarats de cassalla, amb els ulls sangonosos que els espirejaven dolenteria. La dolenteria del miserable, del cussot de brega que l’amo afua mentre ell roman lluny del carnatge. Però n’hi havia d’altres, que també sorprenien força, i anys després també se’n parlaria a la vora del foc de les foganyes de les cases, en els llargs i tristos anys quaranta i cinquanta. Hi havia també aquell al·lot que feia de mecànic i arreglava amb cura el Citroën del metge republicà, integrant de la comissió gestora del Front Popular, que un mal dia trobaren mort, amb el cap esclatat a xapetades, ran d’uns batzers de la vorera del camí. Contaven que aquell mateix al·lot, el mecànic amatent del poble, havia fet part de l’escamot executor. També es recordava aquell altre jove seminarista, actiu membre dels joves d’Acció Catòlica, un bonàs, que cada horabaixa s’amagava, el fusell engaltat, dins unes figueres de moro prop de la casa de dos jornalers, pare i fill, que s’havien amagat per la muntanya. El seu pecat era ser d’esquerres i haver xerrat massa en el cafè del poble. Conten com la dona d’aquell jornaler sortia a la porta i a grans crits, enfollida, blasmava els falangistes. Un dia, però, els dos homes, de manera imprudent, tornaren a ca seva, deixant els llunyans amagatalls del bosc, volien descansar un poc i els tragueren del llit sense donar-los temps a vestir-se, amb roba blanca, per dur-los a matar sota un ullastre, al costat d’una carretera solitària, on un pastor va veure la feta. Eren temps de matera.

I la matera es congriava voltada de pors i complicitats. Uns sentiments que Miquel López Crespí copsa a la perfecció per descriure aquells moments llòbrecs que ho empastissaren tot de sang innocent i bastiren un món de mentides. Un món que s’havia d’autoreproduir durant decennis, castigant generacions senceres amb la seva misèria moral. L’ambient que ens mostra “Temps de matera” ens permet apropar-nos a la constel·lació del mal. Perquè aleshores hi havia els matons, però també hi havia els que gaudien del mal dels altres. Hi havia els que manaven els matons, els amos de mans fines, i hi havia els que els aplaudien a mans plenes. És clar que molts dels que s’ho miraven, i fins i tot feien mamballetes, estaven aterrits per dins i tenien por de bon de veres, la por d’un ca apallissat, d’un ca humiliat una i altra vegada pels amos. Una por ancestral de poble derrotat.

Aquella maltempsada d’odis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. “Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?”. La cultura i la solidaritat s’esvaeixen en una maror plena d’odis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de l’ànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel d’unes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava l’illa de cap a cap com la fam de l’any dotze.

“Jo no cercava maldat en els ulls de la gent” diu la protagonista del magnífic llibre de Miquel López Crespí. Però no feia falta fitar els ulls dels botxins, perquè malgrat les aparences encalmades, “el mal covava per dins”. Sols hi havia d’haver un moment favorable per a què vessunyàs, I això s’esdevingué amb l’aixecament franquista del juliol de 1936. Llavors el mal s’emprengué de gents impensades, de bones gents benpensants com diria Bernanos, fent perdre per sempre la tranquil·litat que dóna la santa ignorància de la pagesia com diu Miquel López. Era el mal que manifestaven tant els amos, com els botxins i els espectadors còmplices de la malifeta.

“El padrí Rafel m’ho advertí de ben joveneta: “Mai no t’apropis als que gaudeixen amb els sofriments dels altres. Són perillosos. Res de bo no pot sortir-ne dels que viuen somniant amb la sang”. Miquel López Crespí, a “Temps de matera” s’atura a fer una introspecció sobre els ressorts interiors que duen al mal sense límits, fins i tot a les bones gents de missa diària. És clar que darrera l’actuació sense pietat dels matons dels escamots falangistes hi ha sempre la reflexió freda dels que han organitzat la cacera, dels que la justifiquen en el pla de les idees, dels que decideixen quan cal matar, qui viurà i qui morirà. I aquests no es mouen tant per l’odi irracional, com pel càlcul polític que els du a promoure els assassinats més terribles amb la intenció de castigar, aterrorir o tan sols de fer a saber a tothom qui mana de bon de veres. Són les diverses baules de la cadena del mal les que podem copsar en aquest llibre il·luminador dels ressorts psicològics i socials del feixisme.

La novel·la posa al descobert de manera precisa la hipocresia que tanmateix no pot encobrir la intenció de fer mal, la voluntat “de destruir l’esperit de resistència dels detinguts”, mentre se’ls du fermats “cap a l’Ajuntament amb la intenció que patissin sota les escopinades i els crits de la gentada que gaudia contemplant el lamentable espectacle”. L’ambient sòrdid que es descriu no és gaire diferent del que s’ha viscut, i adesiara es viu, a molts d’altres països. Arreu del món hem vist les mateixes actituds en les situacions en què el gregarisme acrític, el fanatisme o l’afany de preservar situacions de domini social o polític, combinat amb dosis ingents de por i d’odi, han estat l’eix dominant. En aquests moments la solidaritat de les víctimes contrasta amb la complicitat dels botxins. Es pot conèixer en poc temps la grandesa i la mesquinesa, i ens podem interrogar amb motiu sobre els racons més foscos de la natura humana. “Era possible que la misèria de les persones arribàs al grau de només gaudir de la felicitat contemplant la desgràcia dels altres?”. És la pregunta que ens resta dempeus després de llegir l’incisiu i apassionant relat de “Temps de cacera”. Una pregunta de la qual ara ja en sabem prou bé la resposta.

Mateu Morro Marcé

Anarcoefemèrides del 25 d'octubre

Esdeveniments

L'atemptat d'Oliva segons La Ilustración Española y Americana del 30 d'octubre de 1878

- Atemptat contra Alfons XII: El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), l'anarquista Joan Oliva i Moncusí --citat també Moncasí-- intenta, sense èxit, assassinar el rei Alfons XII disparant-li dos trets; desarmat per la multitud,és detingut i condemnat a mort. Alfons XII retornava de la seva gira pel nord a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les dues bales va ferir el monarca. L'obrer boter anarquista, membre de la Internacional, Joan Oliva i Moncusí havia nascut el 15 de novembre de 1855 a Cabra del Camp (Alt Camp, Catalunya) i es va veure influenciat per les accions dels regicides alemanys. El 4 de gener de 1879 Joan Oliva va ser garrotat, després de rebutjar l'indult, i mostrant una enteresa sorprenent. El rei va atorgar, de la seva butxaca, una pensió a la filla de l'infortunat, ja que el considerava més pertorbat que responsable.

Joan Oliva i Moncusí (1855-1879)

***

Intervenció de Marianet en el gran míting de la Monumental del 25 d'octubre de 1936

- Míting pro unitat d'acció: El 25 d'octubre de 1936 se celebra a la plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya) l'anomenat «Míting pro unitat d'acció del proletariat», organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la Unió General del Treball (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El míting tenia per finalitat donar a conèixer públicament el «pacte d'intel·ligència» signat per aquestes quatre organitzacions dies abans, el 22 d'octubre a Barcelona, per arribar a una unitat d'acció en tots els nivells (militar, econòmic, sindical, relacions exteriors, cultural, control dels «incontrolats», etc.). Aquest gran acte d'afirmació antifeixista i per la unitat revolucionària va ser presidit per Pedro Herrera, per la CNT i la FAI, i Rafael Vidiella, per la UGT i el PSUC. Hi van intervenir Antonio Sesé (UGT), Frederica Montseny (FAI), Juan Comorera (PSUC) i Mariano Rodríguez Vázquez (CNT). A més, dirigí al públic unes paraules des de la llotja Vladímir Antónov-Ovsèienko, cònsol general de la Unió Soviètica a Barcelona --també era present el cònsol de Mèxic. L'acte va concloure amb el càntic d'Hijos del Pueblo i de La Internacional. Hi assistirem més de 60.000 persones i un número semblant es congregà als voltants de la Monumental on es pogueren escoltar les intervencions pels serveis de megafonia; totes plegades aplaudiren la gran desfilada que es realitzà a la sortida del míting. L'acte va ser retransmès per la ràdio a tot l'Estat. 

Míting pro unitat d'acció (25 d'octubre de 1936)

Naixements

Max Stirner en una reunió del grup Die Freien el 10 de novembre de 1842 a Berlín, segons un dibuix de memòria de Friedrich Engels

- Max Stirner:El 25 d'octubre de 1806 neix a Bayreuth (Baviera, Alemanya) el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Va ser l'únic fill d'Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d'abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l'adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm (Prúsia). En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l'escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l'escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l'hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l'habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d'agost, durant el part del nonat fill d'ambdós. L'1 d'octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel's Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d'opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l'educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D'aquesta època son els seus assaigsDas unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus, Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d'octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l'esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l'individu, ja que considerava que entitats com l'Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l'egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l'individu. El 28 d'octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l'Estat, fet que va provocar l'augment de l'interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L'obra va tenir molta repercussió i va haver d'escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d'Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands's Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l'alemany diversos treballs d'economia, com ara el Traité d'Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d'Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques --entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l'1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín (Alemanya), a causa de la infecció produïda per la picada d'un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d'Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta època L'Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l'italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d'escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s'esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l'escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d'Stirner. L'impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Max Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc.

***

Foto policíaca Louis Duprat (ca. 1894)

- Louis Duprat: El 25 d'octubre –algunes fonts citen el 27 d'octubre– de 1857 neix a Saint-Martin (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarquista François-Louis Duprat, també citat com Francis-Louis Duprat, i que va fer servir els pseudònims Paul i Piloux. Sos pares es deien Senion Duprat i Julie Salles. Com a obrer de sastreria va crear el juny de 1882 el grup anarquista «L'Aiguille», amb Vilhem i Conchot, companys del Sindicat Anarquista de Sastres, que agrupava una desena d'obrers de sastreria (Bordes, Cahuzac i els germans Bourdin, entre d'altres). En 1884 participà en el moviment reivindicatiu dels obrers sense feina. Entre 1884 i 1885 va ser un dels principals redactors del periòdic anarquista Terre et Liberté. Organe communiste anarchiste, que va haver de deixar de publicar-se després d'un saqueig policíac i de la persecució contra el seu gerent Antoine Rieffel, que fou condemnat el 12 de març de 1885 pel Tribunal Correccional del Sena a dos anys de presó, a 200 francs de multa i a cinc anys de llibertat vigilada, per«incitació al pillatge». Terre et Liberté fou substituït per L'Audace (1885). Freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. Proper a Émile Pouget, va fer costat l'acció obrera col·lectiva i la vaga dels estibadors britànics de setembre de 1889. Entre 1888 i 1889 va col·laborar en l'òrgan anarquista LeÇa ira. Establert com a venedor de vins i taverner, a partir de 1890, la seva bodega, al número 11 del carrer Ramey de París, es va transformar en un lloc de reunió i de magatzem de propaganda. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Aquest mateix any, en virtut de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser implicat en el «Procés dels Trenta», però tingué temps de poder fugir i refugiar-se a Londres (Anglaterra). El 21 d'octubre de 1894 va ser jutjat en absència i condemnat a 20 anys de treballs forçats per«associació criminal», pena que va ser amnistiada el 2 de febrer de 1895. A la capital anglesa visqué, amb sa company Louise Pioger (Quitrime), al número 24 de Grafton Street del barri del Soho londinenc i freqüentà els anarquistes Armand Lapie, Mattaini, Monceaux i Clovis Sicard, entre d'altres. A començament de 1895 retornà a París i es posà al servei de Sébastien Faure; ambdós van ser detinguts el 4 de març d'aquell any al costat del Palau de Justícia quan volien obtenir la revisió del seu procés. El 12 de març de 1895 va ser finalment absolt per l'Audiència del Sena.

***

Foto policíaca d'Antoine Vignaud (ca. 1894)

- Antoine Vignaud: El 25 d'octubre de 1861 neix a Cucet (Alvèrnia, Occitània) el sabater anarquista Antoine Vignaud –sovint el seu llinatge escrit Vignot o Vigneaux. Sos pares es deien Joseph Vignaud i François Desiage. En 1889 es presentà com a«candidat abstencionista» pel I Districte de París (França) a les eleccions legislatives. El 16 d'abril de 1890 va ser jutjat per la VIII Cambra Correccional de París per haver robat als Magasins du Loeuvre  un paraigües per utilitzar-lo, si calia, com a defensa durant la manifestació del Primer de Maig i condemnat a 15 dies de reclusió que purgà a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Després, fugint de la repressió, es refugià a Londres (Anglaterra) i s'allotjà a casa del company ebenista Ernest Delebecque. Freqüentà Louise Michel i Charles Malato. El desembre de 1894, amb el suport del grup editor de la publicació anarquista Freedom, marxà cap a Bèlgica, on el 15 de gener de 1895, en arribar-hi, va ser fitxat per la policia. El seu nom figura en un llistat d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Notícia de la detenció Mathias Unterwald apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 3 de gener de 1894

- Mathias Unterwald: El 25 d'octubre de 1865 neix a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Mathias Edouard Unterwald. Sos pares es deien Martin Unterwald i Cécile Burger. Treballà com a ajustador mecànic. El 10 de novembre de 1885 es casà amb Marie Amélie Levasseur amb qui tingué un infant, Charles Eugène, en 1887. El 5 de novembre de 1893 va ser detingut per «ultratges a l'exèrcit i rebel·lió contra els agents»; jutjat, el 5 de desembre d'aquell any va ser condemnat a sis dies de presó. Va ser detingut en la gran batuda antianarquista de l'1 de gener de 1894 i, arran de descobrir durant l'escorcoll del seu domicili documents anarquistes, va ser acusat d'«afiliació a una associació criminal», però finalment va ser alliberat el 3 de gener de 1894 sense càrrecs. Va estar en estret contacte amb l'anarquista Paul Martinet de Sainte-Savine (Xampanya-Ardenes, França). En 1895 residí a Sainte-Savine, on vivia al número 1 del carrer de l'École Normal. El gener de 1896 retornà a Troyes. El 18 de gener de 1897 organitzà un gran míting per«reprovar els botxins espanyols», en el qual assistiren una trentena de persones, gairebé totes del grup llibertari de Troyes. Paul Martinet i Arthur Dietrich hi prengueren la paraula per condemnar els procediments inquisitorials i clericals dels jutges barcelonins, i encoratjaren els companys a fer la guerra acarnissada al clericalisme; Martinet declarà que calia començar la lluita contra els capellans rebutjant el baptisme dels infants. En aquesta època estava qualificat com a «anarquista perillós». El 14 de març de 1897 abandonà Troyes i s'instal·là a Romilly (Xampanya-Ardenes, França), on deixà entre 300 i 400 francs de deutes abans de partir a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el febrer de 1898, on treballà d'ajustador mecànic en una calceteria.

***

Portada de The Road to Freedom, editat per Walter Starrett

- Warren S. Van Valkenburgh:El 25 d'octubre de 1884 neix a Schenectady (Nova York, EUA) el propagandista i editor anarcocomunista Warren Starr Van Valkenburgh, més conegut com Walter Starrett o simplement Van. A Schenectady fou membre del Socialist Party (SP, Partit Socialista) i secretari del Sociology Club, un grup d'estudis i debat per tractar els problemes socials. Treballà en el ferrocarril i en un accident va perdre una cama, que va ser substituïda per una de fusta. En 1911 conegué Emma Goldman a Schenectady, on li organitzà conferències sobre anarquisme. Després va fer de comptable en una empresa de Wall Street, però li van acomiadar de la feina en saber la seva militància anarquista. Destacat orador, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Mother Earth (1906-1917), d'Emma Goldman; The Revolutionary Almanac (1914); The Blast (1916-1917), d'Alexander Berkman; o Revolt (1916), d'Hippolyte Havel. Prengué part en els debats del grup anarquista novaiorquès«Vanguard». Durant la Gran Guerra destacà en els seus escrits antimilitaristes. En 1916 defensà en els seus articles la feminista Margaret Sanger, empresonada per les seves idees sobre el control de la natalitat. També participà en les campanyes contra l'execució de Sacco i de Vanzetti i contra l'expulsió d'Armando Borghi, exercint el càrrec de tresorer del «Comitè de Defensa de Borghi». Entre 1928 i 1932 dirigí la prestigiosa revista anarcocomunista The Road to Freedom. A periodical of anarchist thought, work and literature, que havia estat fundada en 1924 per Hippolyte Havel, i on col·laboraven destacats militants anarquistes, com ara Rose Pesotta, Sadie Ludlow –sa esposa i secretaria del grup editor–, Jack Frager, Lisa Brillant, Marcus Graham, Louis Raymond, Lilly Sarnoff, Hippolyte Havel, etc. La seva gran amistat amb l'anarcosindicalista Carlo Tresca li valgué l'aversió del grup editor de L'Adunata dei Refrattari, que li van fer la vida impossible. Membre del grup de suport a la Revolució espanyola, fou l'editor del periòdic Spanish Revolution (1936-1937), publicat per les United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertaries Unides). Tingué problemes amb l'alcohol i va contreure nombroses deutes; finalment es va separar de la seva dona. Havia heretat una propietat, però tenia problemes per a cobrar-la i Emma Goldman li va presentar l'advocat anarquista novaiorquès Arthur Leonard Ross el qual aconseguí els diners de la finca. Ross, després de pagar els seus deutes, li va lliurà els diners, però en un bar del carrer Bowery de Manhattan de Nova York li van robar tot. En arribar a casa, Warren S. Van Valkenburgh es va suïcidar –altres versions diuen que morí d'un atac de cor–, era el 22 de maig de 1938 a Nova York (Nova York, EUA). Va ser incinerat dos dies després al crematori de Fresh Pond de Middle Village (Comtat de Queens, Nova York, EUA) i les seves cendres reposen a l'Albany Rural Cemetery de Menands (Comtat d'Albany, Nova York, EUA) amb les restes de sa mare. Mantingué correspondència amb destacats militants, com ara Leonard D. Abbott, Stella Ballantine, Gustav F. Beckh, Alexander Berkman, Karl Dannenburg, Hippolyte Havel, Herman Kuehn, Maximilian Olay, Upton Sinclair, Carlo Tresca, Emma Goldman, etc. Part dels seus arxius es troben dipositats a la Labadie Collection de la Universitat de Michigan i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]

- Eleuterio Quintanilla Prieto: El 25 d'octubre de 1886 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el pedagog i anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla Prieto. De família obrera i nombrosa --son pare era conserge del mercat central d'hortalisses i sa mare treballava en una fàbrica de tabacs--, va cursar estudis primaris en una escola gratuïta«La Càtedra» i des dels 13 anys va fer feina d'aprenent de xocolater amb un patró que el va animar a continuar estudiant, cosa que va fer a l'Ateneu Obrer, on des del 1904 va aprendre diverses llengües (italià, francès, anglès, esperanto). Entre 1904 i 1905 comença a participar en el moviment obrer com a orador a Mieres, sempre defensant l'anarquisme, i va col·laborar en la premsa llibertària de la regió (Tiempos Nuevos). A partir de 1908 va estar molt a prop de Ricardo Mella, a qui havia conegut cinc anys abans, les teories llibertàries del qual (moderació, ponderació, realisme) defensarà sempre. Va participar en nombrosos actes públics a Gijón denunciant la repressió patida pels companys anarquistes catalans i en 1910 va participar en la creació de la Casa del Poble d'aquella localitat. El setembre de 1910 va ser empresonat amb gran escàndol en una època de forma repressió de l'anarquisme asturià, fet que va implicar la realització de nombrosos mítings i actes de protesta a la zona. En 1911 va representar Astúries en el Primer Congrés de la CNT, en companyia de Pedro Sierra, representant 1.500 obres de Gijón i de La Felguera. Durant els anys següents va fer mítings a tota la regió, va participar en conflictes laborals i va polemitzar amb el socialista Teodomiro Menéndez. Va col·laborar en Acción Libertaria i en El Libertario, on va publicar famoses i influents sèries. En 1914 va abandonar la seva professió de xocolater per dedicar-se a l'ensenyament a l'Escola Neutra, de la qual va arribar a ser el director. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol i l'any següent al Congrés Sindical de Gijón, on va fer una crida a la unió entre la CNT i la Unió General del Treball (UGT). Durant la Gran Guerra va mostrar-se favorable als aliats i va mantenir una polèmica des d'Acción Libertaria amb Tierra y Libertad sobre el tema. En 1917 va intervenir en la preparació i en el desenvolupament de la vaga revolucionària com a membre del Comitè Revolucionari asturià. En aquest mateix any va ingressar en la Lògia Jovellanos número 337 de la maçoneria de Gijón, però en 1933 va ser donat de baixa per manca d'assistència i per no pagar les quotes. Va representar els anarquistes asturians en el Ple de la CNT de Barcelona de 1918, on va demanar l'entrada dels anarquistes en la central anarcosindicalista. Aquest mateix any va presidir la Biblioteca Obrerista i va fer classes de francès a l'Ateneu. En 1919 va fer mítings a Sama i a La Felguera i la seva participació va ser destacada en el Congrés Confederal de 1919, encara que amb poc èxit, ja que les seves tesis sobre les Federacions Nacionals d'Indústria, de les quals va ser un dels màxims defensors, i les seves posicions crítiques a la Revolució russa van ser derrotades. Entre 1920 i 1922 va fer alguns mítings a Astúries i després, durant la Dictadura de Primo de Rivera, es va automarginar en no assimilar la seva derrota de 1919. En 1926 va ser detingut per la seva militància. Quan va arribar la República en 1931, va continuar mantenint-se en un segon pla pròxim a les tesis del trentisme, però sense acostar-s'hi fins al 1932 quan va demanar la reunificació cenetista. En 1934 va reivindicar l'Aliança Obrera. Un cop va esclatar la guerra civil i es va instituir el col·laboracionisme del CNT, va rebutjar ser ministre. Des de 1937 va pertànyer al grup Orto de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El setembre de 1937 se li va confiar la custòdia del Tresor Artístic d'Astúries i de Santander per al seu trasllat a França. Va participar a Barcelona, després de la caiguda d'Astúries, en el Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció Pública i en altres institucions relacionades amb l'aprovisionament i va representar la República espanyola com a conseller tècnic en la Conferència de Treball de Ginebra en 1938. Quan la derrota va ser un fet, va sortir de la península cap a França al capdavant d'una colònia infantil. Al país gal ser destinat a una companyia de treballadors del Loire fins al 1943, temps que va esmerçar en escriure Emocionario del destierro, una obra molt emotiva amb certes connotacions místiques. Posteriorment es va instal·lar a Bordeus, on es va inhibir de tota lluita llibertària orgànica. Va fer servir el pseudònim Juan Buenafé en la premsa, però era conegut per la gent com Quinta i pels seus alumnes com Terio. Va ser redactor de Solidaridad Obrera, de Gijón, i de Renovación. Va publicar molt en la premsa llibertària (Acción Libertaria, CNT, El Libertario, El Noroeste, Renovación,La Revista Blanca, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Tribuna Libre, etc. Va prologar el tom segon de les Obras, de Ricardo Mella, i Esencia, de Galo Díez, iés autor de La tesis sindicalista (1931). Eleuterio Quintanilla va morir el 18 de gener de 1966 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Actualment, un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom.

Eleuterio Quintanilla Prieto (1886-1966)

***

Gregorio Jover Cortés

- Gregorio Jover Cortés:El 25 d'octubre de 1891 --algunes fonts citen 1892-- neix a Terol (Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Gregorio Jover Cortés, també conegut sota diversos pseudònims (Gori, El Chino, Pascual Gómez, Luis Victorio Rejetto, Serrano, etc.). De molt petit va abandonar el camp aragonès i sos pares l'enviares a València perquè aprengués un ofici. A la capital valenciana va fer-se matalasser i especialista en la fabricació de somiers, ofici que mantindrà tota sa vida; en aquesta època va militar en les Joventuts Socialistes. Quan tenia 20 anys, després de complir el servei militar com a soldat de lleva, es va quedar a viure a Barcelona, on va militar en l'anarcosindicalisme en el ram de la fusta i destacant en els grups d'acció anarquistes, per la qual cosa va haver de fugir a València entre 1920 i 1921. De bell nou a Barcelona, va ser elegit delegat del Sindicat de la Fusta en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i destaca com a home d'acció i sempre allunyat de mítings i periòdics. Amb Manuel Bermejo i José Claramonte Gómez va fundar el grup específic «Los Valencianos» i després es va afegir al grup «Los Solidarios», amb el qual va intervenir en nombroses accions sempre al costat de Joan García Oliver. En aquesta època ja estava casat amb Nieves Castella i tenia dos fills. Emma i Liberto. El 12 d'agost de 1923 va participar en el Congrés Regional de la CNT de Manresa, on va rebutjar el càrrec de secretari sota el pretext del seu analfabetisme; durant aquest congrés es produirà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Amb la dictadura d'aquest va fer d'enllaç entre els exiliats i l'interior. El 24 de març de 1924, en una important i sistemàtica batuda de la policia després de l'assassinat del botxí de Barcelona, va ser detingut a Barcelona, però va poder escapar de la comissaria saltant per una finestra i va aconseguir arribar a França. A partir de juliol de 1924 es va instal·lar a París i va ser delegat del Comitè Revolucionari de l'expedició de Vera de Bidasoa del 7 novembre 1924 i de l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes del 24 de novembre del mateix any. Entre 1925 i 1926 va participar en l'expedició americana expropiatòria del grup «Los Errantes» (Mèxic, Cuba, Xile, Argentina), amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti, i a la qual es va afegir a Mèxic Alejandro Ascaso i García Vivancos, amb la finalitat de subvencionar escoles, premsa, sindicats, etc. Des d'abril de 1926 va viure a França sota el nom de Luis Victorio Rejetto i va participar en el frustrat atemptat contra Alfons XIII, que va acabar amb la seva detenció, juntament amb Ascaso i Durruti, el 25 de juny de 1926. Un mes després fou alliberat, però el 17 d'octubre d'aquell any els seus dos companys van comparèixer davant els tribunals, que els van condemnar a sis mesos de presó, avinentesa aprofitada per a unaàmplia campanya de protesta dirigida pel Comitè de Defensa Social que incorporava, junt amb anarquistes francesos, espanyols i italians, obrers lliurepensadors i esperantistes, i membres de les Joventuts Comunistes. Quan van ser alliberats el juliol de 1927, Ascaso i Durruti van exiliar-se a Bèlgica i Jover estava instal·lat amb sa família a Besiers, on va fer feina d'ebanista, sota identitat falsa. Abans de la caiguda de Primo de Rivera va tornar a la península i durant la República va presidir alguns anys la Casa del Poble de Santa Coloma de Gramenet, on vivia sota el pseudònim de Pascual Gómez. Quan un Ple de Regionals de la CNT, celebrat el 23 d'abril de 1931 a Madrid, acordà la creació dels comitès de defensa, s'integrà al Comitè de Defensa Regional de Catalunya, junt amb Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández, Joan García Oliver i Ricard Sanz --l'existència d'aquesta plataforma activista no implicava la reactivació de «Los Solidaris» que no es reagruparen fins al 1933, amb la denominació de «Nosotros», i no ingressaren en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) fins al 1934. El desembre de 1931 assistí, en representació del Comitè Nacional de la CNT al Ple de Regionals. Des de novembre de 1932 va formar part del comitè del Sindicat del Metall de Barcelona. Va assumir les tesis de la«gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver i, arran de l'aixecament de gener de 1933, va patir persecucions i pallisses, essent processat per«sedició i tinença il·lícita d'armes» i empresonat. Formà part del Comitè Revolucionari de la revolta de desembre de 1933, encara que va manifestar recança davant un nou i hipotètic fracàs que aprofundiria la greu crisi d'efectius que ja patien els Sindicats Únics confederals. En 1935, amb la dimissió d'Ángel Pestaña, s'integrà en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT, presidit per Marià Rodríguez Vázquez (Marianet). En 1936 vivia a Barcelona i era president del Sindicat del Tèxtil de la CNT, mentre a ca seva es reunia el grup«Nosotros». Quan va esclatar la guerra abandonà els càrrecs orgànics i l'agost de 1936 marxà al front comandant, amb García Vivancos, la «Columna Los Aguiluchos». El febrer de 1937 assistí a València al Ple de Columnes Confederals en representació de la «Columna Ascaso» en la qual s'havia integrat. Després de la militarització, lluità en la 28 Divisió (Aragó, Terol, País Valencià, Extremadura, centre peninsular), amb el rang de tinent coronel, i el X Cos de l'Exèrcit de l'Est. Amb el triomf feixista passà la frontera pirinenca. El 10 de febrer de 1939 fou detingut a les Guinguetes d'Ix sota el pretext que havia estat expulsat de França per 12 anys i tancat durant 41 dies a la presó de Perpinyà d'on fou alliberat el 4 d'abril després d'haver estat condemnat a 15 dies de presó. Després restà al centre d'acollida de Vernet fins al 10 de juliol de 1939, quan va rebre l'autorització del sotsprefecte de Prades per a residir a Rià i Cirac. Instal·lat en aquest municipi, visqué de les ajudes mensuals de 2.000 francs que li enviava el Servei d'Evacuació dels Republicans Espanyols (SERE). L'octubre de 1939 la policia descobrí la seva autèntica personalitat i el tancà a partir del 18 d'aquell mes al camp de concentració de Sant Cebrià. Després aconseguí embarcar cap a Santo Domingo, per més tard instal·lar-se definitivament a Mèxic, on va fer feina en diversos oficis. En els primers anys d'exili mexicà va acceptar els principis del Partit Obrer del Treball (POT) de García Oliver i les tesis de la Ponència col·laboracionista. Va ser secretari de la Subdelegació de la CNT de l'Exili i, després de la seva dissolució, del Comitè de Relacions i Ajuda. Durant un temps dirigí Solidaridad Obrera de Mèxic. En 1947 com a membre de la Subdelegació de la CNT a Mèxic va estar a favor de donar preeminència a la CNT clandestina. Amb el pas del temps es va decebre i va mantenir contactes amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), fundant amb Manuel Rivas i Gil Roldán el grup«Unidad» --partidari de la convergència entre la CNT i el PCE--, exclòs de la CNT, i que va editar un periòdic, que malgrat l'anagrama confederal, defensava la línia comunista; sembla, però que al final de sa vida va retornar als ideals anarcosindicalistes. Gregorio Jover Cortés va morir el 22 de gener de 1964 a Mèxic.

Gregorio Jover Cortés (1891-1964)

***

Friedrich Liebling

- Friedrich Liebling: El 25 d'octubre de 1893 neix a Augustowka (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment Awgustiwka, Rajon Kosowa, Ternópill, Ucraïna), en una família jueva, el psicòleg, psicoterapeuta i psicopedagog llibertari Salomon Liebling, més conegut com Friedrich Liebling. Fou el primogènit d'un administrador de la propietat de Galítsia. Quan tenia cinc anys son pare va morir i tot d'una que va ser possible es va haver d'encarregar dels seus germans menors. Després de fer l'educació secundària, en 1912 marxà a Viena per estudiar medicina. Quan esclatà la Gran Guerra s'allistà voluntari i lluità durant quatre anys al front oriental. Els desastres de la guerra el convertiren en pacifista durant tota sa vida. Cap al final de la guerra canvia el seu nom jueu de Salomon pel de Friedrich i retornà a Viena. En 1924 llegí el llibre de l'anarquista Rudolf Grossmann (Pierre Ramus) Friedenskrieger des Hinterlandes. Der Schicksalsroman eines Anarchisten im Weltkriege, que el decantà cap el pensament llibertari. Pierre Ramus el va introduir en el Gruppe Kropotkin (Grup Kropotkin) i començà a estudiar els fonaments psicològics profunds de la sobirania i el poder. En aquesta època era, com el aleshores comunista Manès Sperber, deixeble d'Alfred Adler i de la seva escola de psicologia individual, en una Viena on la nova psicologia estava encapçalada per la psicoanàlisi de Sigmund Freud. En 1938, amb l'annexió d'Àustria al III Reich, fugí a Suïssa i s'instal·là amb sa família a Schaffhausen. Visqué precàriament i de manera insegura sense asil polític fins al 1950 quan va ser acceptat el seu permís de residència. En aquests anys col·laborà en la revista anarquista Schaffhauser Arbeiterzeitung i en altres publicacions llibertàries i científiques, arribant a fer servir una cinquantena de pseudònims. En 1951 s'instal·là a Zuric i amb el jove Josef Rattner, el qual havia adoptat, començà els seus treballs cap a la «Psicologia de l'ensenyament i de l'assessorament», que més tard va ser batejada com Escola de Psicoteràpia de Zuric, fonamentada en l'educació no violenta i en desenvolupament del suport mutu kropotkià. A Zuric creà la Universitat Popular de Psicologia. La seva psicologia està fortament influenciada per diversos pensadors llibertaris, com ara Max Stirner, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin o Pierre Ramus, i en les seves obres critica durament l'Estat i la religió, posant l'educació com a peça clau per al bon desenvolupament de la societat. Està considerat com un dels precursors de l'anomenada «psicologia llibertària». Friedrich Liebling va morir el 28 de febrer de 1982 a Zuric (Zuric, Suïssa). Després de la seva mort la seva escola es dividí i alguns dels seus seguidors fundaren en 1986 la Verein zur Förderung der Psychologischen Menschenkenntnis (VPM, Associació per a l'Avanç dels Coneixements en la Psicologia dels Drets Humans), una mena de secta d'extrema dreta que es va dissoldre en 2002. En 2004 Gerda Fellay publicà la biografia Friedrich Liebling, psychologue libertaire.

Friedrich Liebling (1893-1982)

***

Necrològica de Vicent Ivorra Fuster apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de gener de 1977

- Vicent Ivorra Fuster: El 25 d'octubre de 1907 neix a Benidorm (Marina Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Ivorra Fuster –a vegades el primer llinatge citat de diverses maneres (Iborra, Yborra, Yvorra). Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Es guanyava la vida com a comptable. Durant la guerra civil fou comissari polític en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, pogué embarcar a bord de l'últim vaixell, l'Stanbrook, i arribà a Orà (Algèria). A l'Àfrica, instal·lat amb sa companya i sos dos infants, treballà de calderer i milità en la Federació Local de Boufarik (Bilda, Algèria) de la CNT. En 1962 va ser repatriat a França i milità a Bordeus (Aquitània, Occitània). Vicent Ivorra Fuster va morir el 28 de novembre de 1976 a Bourgoin-Jallieu (Roine-Alps, Arpitània).

***

Antonio Vargas Rivas en un míting de la CNT a Dos Hermanas (1977)

- Antonio Vargas Rivas: El 25 d'octubre de 1917 neix a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Vargas Rivas. Fill d'una família humils pescadors, quan tenia vuit anys abandonà l'escola i començà a ajudar son pare a la mar. Cap al 1928 entrà d'aprenent de forner i quan tenia 16 anys n'arribà a oficial. En 1932, gràcies a la lectura de publicacions llibertàries, especialment les obretes de «La Novela Ideal» i«La Novela Libre», i les influències del llibertari Juan Reyes Rodríguez, entrà en el moviment anarquista. En 1933 s'adherí a les acabades de crear Joventuts Llibertàries i l'any següent va ser detingut, juntament amb gairebé la totalitat dels joves afiliats, romanent empresonat un temps. A finals de 1934 participà en la fundació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Adra. El juliol de 1936 intervingué en la derrota de l'aixecament feixista a Adra, a Almeria i a altres localitats de l'Alpujarra granadina (Válor, Cádiar, etc.) i formà part del Comitè de Guerra de les milícies d'Adra creat a Juviles. L'agost de 1936 s'encarregà de la col·lectivització de la pesca al seu poble i fou nomenat secretari del Comitè de la Indústria Pesquera. A finals de 1936 assistí al Congrés Anarquista andalús. En 1937 substituí Diego Padilla Suárez en la secretaria de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Adra. Quan Màlaga caigué en poder dels feixista, tingué problemes amb els comunistes comandats per l'italià Luigi Longo (Comandante Gallo) que el tancaren un temps. Després fou nomenat regidor del Consell Municipal d'Adra fins a començaments de 1938 que va ser mobilitzat com a soldat regular d'Infanteria de Marina a Cartagena. No entrà en combat ja que, malalt, va ser hospitalitzat (Segorbe, València, Elx, Alacant) i després enviat al serveis auxiliars primer i després a Adra, on s'encarregà de la indústria pesquera i de la secretaria de la FAI, fins al 19 de març de 1939 que agafà un vaixell pesquer i aconseguí arribà a Orà salvant-se de la repressió franquista. El setembre de 1939 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Davant la caiguda de França en poder nazi i el temor a ser deportat, s'allistà a la Legió Estrangera Francesa de la qual fugí. Instal·lat clandestinament a Orà, hi visqué deu mesos treballant de tot (paleta, pescador, conductor, etc.) fins que fou detingut. Empresonat dos mesos, va ser enviat al camp de concentració de Djelfa, on treballà de forner. El novembre de 1942, arran del desembarcament aliat, fou alliberat per aquestes tropes i s'enrolà, amb Agustí Roa Ventura, en l'Exèrcit britànic, lluitant als fronts fins al final de la II Guerra Mundial. En acabar la conflagració s'establí a Londres (Anglaterra), on treballà en diversos oficis (en un forn, en un restaurant, en una empresa làctia, etc.). En 1946 participà en la fundació de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del seu portaveu Inquietudes Juveniles. L'octubre de 1947 pogué reunir-se amb sa companya Carmen Valarino Sánchez i amb sa filla Angelita --l'altra filla menor, Orquídea, va morir a Adra en 1943, abans de fer els set anys-- que vingueren d'Espanya. A partir de 1950 va fer de cambrer al prestigiós «Restaurant Martínez» on romangué fins a la seva jubilació en 1981. Afiliat en la CNT ortodoxa establerta a Anglaterra, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, ocupant diverses secretaries (Propaganda, Organització, Coordinació, etc.). Fou delegat pel Regne Unit, amb Acracio Ruiz, Delso de Miguel i Agustín Roa, al Congrés de la CNT de 1960 a Llemotges i en aquest any també fou nomenat secretari d'Organització l'Associació d'Excombatents Espanyols Republicans de l'Exèrcit Britànic de Londres i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Boletín de la Spanish Ex-Servicemen's Association. Entre 1962 i 1964 edità a Londres, amb Agustín Roa Ventura, el butlletí España fuera de España. Boletín anarquista de orientación e información, destinat als treballadors immigrants espanyols i que es distribuïa a diferents països europeus (Regne Unit, Alemanya, Suïssa, França, Holanda, etc.). Entre 1967 i 1969 fou secretari la CNT de Gran Bretanya, dedicant molts esforços a mantenir la lluita clandestina a Adra i a Andalusia. A començaments dels anys setanta comença a passar les vacances a Màlaga i a Benidorm i en 1981, un cop jubilat, s'instal·là a Adra. El 17 de juliol de 1977 va fer un míting, amb altres companys, a Dos Hermanas i aquest mateix any Frank Mintz recollí el seu testimoni en el seu llibre L'autogestión en la España revolucionaria. Durant sa vida col·laborà en diversos periòdics, com ara CNT, La Crónica,Espoir,Inquietudes Juveniles, Nervio, El Rebelde, Reconstrucción,La Región, Siembra, Sierras de Ronda, Solidaridad Obrera, etc. En 1988 publicà Testimonio de un rebelde: datos para la historia de Adra, amb un pròleg d'Antonina Rodrigo, memòries que van ser ampliades i editades de bell nou l'octubre de 2007, amb un pròleg de Francisco Carpintero, sota el títol Guerra, revolución y exilio de un anarcosindicalista. Datos para la historia de Adra. Antonio Vargas Rivas va morir el 31 de gener de 2009 a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya).

Antonio Vargas Rivas (1917-2009)

Continua...

---

Sa Pobla i les supersticions religioses: bruixes, mèdiums i curanderes -

Estampes de sants, rosaris, llibres d´oracions, visites a mèdiums, curanderes i bruixes de tota mena i condició. Tanmateix, la padrina, malgrat visqués en el segle XX, era un producte del XIX amb totes les contradiccions religioses de l´època. Una fe cega i mecànica en els sermons de la trona i la litúrgia catòlica, però tot plegat unit de forma indissoluble amb les creences més curioses que hom podia imaginar. A una fe ferrenya en les reencarnacions calia afegir la invisible presència de Tanit, del faraó Ramsès II o de la papessa Joana, que formaven part del seu panteó de déus a qui era necessari tenir sempre presents. Ja no m´estranyava gens: jo estava summament familiaritzat amb tot aquest món d´ombres i deliris místics. (Miquel López Crespí)

La padrina, dreta al meu costat, no parava de resar el rosari. De tant en tant es treia una estampeta amb la imatge de la mare de Déu de Lluc i la besava de forma reverencial. Sempre portava dins la butxaca aquesta estampa i la de sant Miquel. Estampes de sants, rosaris, llibres d´oracions, visites a mèdiums, curanderes i bruixes de tota mena i condició. Tanmateix, la padrina, malgrat visqués en el segle XX, era un producte del XIX amb totes les contradiccions religioses de l´època. Una fe cega i mecànica en els sermons de la trona i la litúrgia catòlica, però tot plegat unit de forma indissoluble amb les creences més curioses que hom podia imaginar. A una fe ferrenya en les reencarnacions calia afegir la invisible presència de Tanit, del faraó Ramsès II o de la papessa Joana, que formaven part del seu panteó de déus a qui era necessari tenir sempre presents. Ja no m´estranyava gens: jo estava summament familiaritzat amb tot aquest món d´ombres i deliris místics. De ben petit l´havia acompanyada a visitar mèdiums que la posaven en contacte amb els morts, amb qualsevol personatge de la història o sant que demanàs. No em vaig creure mai aquelles rondalles, producte d´una fe malaltissa o de la desesperació humana. Quan la mèdium apagava el llum de la sala on eren reunits els visitants començava el teatre. Aquella dona, amb una bolla de vidre al seu davant, es tapava la cara amb les mans i, modificant un poc la veu, demanava al primer dels presents que havia de contactar amb els morts: “Martina, digués, amb qui vols parlar avui?”.

La meva padrina, que sempre arribava puntual a l´herboristeria que regentava madó Coloma, la mèdium, tenia dues preferències especials: parlar amb el fill mort i amb el pare, desaparegut feia molts d´anys. A vegades, en ocasions excepcionals, demanava comunicar-se amb un sant que l´ajudàs a trobar la cartera que havia perdut per la casa, a sanar el cavall o fer que m´anassin bé els estudis. En altres ocasions, espitjada per les seves dèries, volia parlar amb Cristòfol Colom, desitjant que li explicàs alguns detalls del descobriment d´Amèrica; o amb Santa Teresa de Jesús, per a saber com es podria aconseguir arribar a la santedat.

Ja sabia de què aniria tot. La padrina, emocionada, talment parlàs de veritat amb el fill, li demanava quants d´anys li restaven de purgatori, els diners que s´havien de donar a sant Pere o sant Miquel per aconseguir acurçar els anys de patiment abans de poder entrar a veure, per a tota l´eternitat, Déu i la divina cort d´àngels i verges.

Feia tantes vegades que assitia a aquests simulacres de comunicació amb els esperits que procurava anar a les visites ben armat dels més diversos tebeos: Hazañas Bélicas, Roberto Alcázar y Pedrín, El Coyote, Superman, El llanero solitario...

Aleshores s´establia un debat amb el fill mort i la padrina Martina, sempre en referència als anys que li restaven de purgatori. La qüestió era saber els diners que es necessitarien per pagar a sant Pere un acurçament de la condemna. Eren tants i tants els segles que restaria encadenat, que sempre havíem de comparèixer a l´herboristeria amb un munt de bitllets de mil pessetes, que la mèdium s´encarregava de fer arribar a les oficines del cel on apuntaven el donatiu i esborraven els anys de patiment. I és que Madó Coloma no tractava amb pagesos pobres, d´aquells que només podien pagar el contacte amb l´eternitat amb dues gallines, uns quilos de blat o unes dotzenes d´ous. S´havia especialitzat en el tractament de petits propietaris, persones que feien bones anyades als horts i, en molts ocasions, podia fer vendre alguns bocins de terra per anar pagant els contactes.

Era el cas de la padrina. Em demanava quants d´horts desaparegueren any rere any davall les seves dèries. Jo era molt petit, però record les bregues familiars amb el padrí Rafel quan la padrina li deia que havia venut el figueral de son Moix, la sínia de l´Albufera, son Siquier... En més d´una ocasió hi hagué plats espanyats i crits. La repadrina plorava a un racó veient com la hisenda anava desapareixent a una velocitat vertiginosa.

Mentre anava llegint el meu tebeo sentia com la padrina recriminava l´oncle, condemnat a patir en el purgatori:

--T´ho vaig dir moltes vegades i no feres cas. Ves a missa cada diumenge i festa de guardar, no vagis amb els amics a veure dones perdudes a Palma, no agafis d´amagat sacs de mongetes al teu pare. Em miraves i notava com les meves recomanacions t´entraven per una orella i et sortien per l´altra. T´ho vaig explicar ben explicat: cada mala acció feta a la terra és apuntada al cel. No hi ha res que se salvi de la vigilància de Déu Nostre Senyor i els sants que l´envolten. Anaves acumulant anys i més anys de patiment etern i no te n´adonaves. Mira el que haig de fer per a poder enviar-te amb els bons, amb els purs, amb aquells que cregueren en els manaments dels pares i de la santa mare Església.

Després, a la mateixa sessió, demanava de parlar amb el pare i, com si estàs al seu costat, li feia confidència de les novetats de la casa. Li parlava de les matances, els quemaiots, sobrassades i botifarrons que s´havien fet, li donava noves dels antics missatges i jornalers de la família, els que encara eren vius, els que havien mort. A la sala, situada al darrere de la casa, no es sentia res. Si de cas, algun cotxe circulant pel carrer, la veu d´una mare renyant el fill... A l´habitació del costat jo continuava amb els tebeos, submergit en una batalla de tancs, en l´atac de l´aviació alemanya a Londres, en una aventura de Superman salvant milers de persones d´una sobtada inundació, dels extraterrestres que volien destruir la Terra.

Al final de la sessió d´espiritisme, quan la padrina ja havia pagat a madó Coloma, tornàvem en tren al poble. La padrina era feliç. Taral·lejava vells romanços apresos a la seva infantesa, tonades de la feina pagesa. Jo la mirava de reüll: somreia de forma ostensible. Vivia solament per a aquells moments. No hi havia res més que importàs. Poder parlar amb el fill i el pare morts! La seva existència no tenia altre sentit i, com una locomotora que necessita carbó dia i nit, en el fogó anaren desapareixent bona part de les propietats de la família, les joies heretades de generació en generació.

D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 26 d'octubre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Homenatge a Eduardo de Guzmán: El 26 d'octubre de 2007 se celebra al saló d'actes de Caja España de Palència (Castella, Espanya), sota el títol «La presencia de Eduardo de Guzmán», un homenatge al periodista i escriptor anarcosindicalista Eduardo de Guzmán. L'acte, organitzat per la Universitat Popular de Palència i la llibreria Alfar, s'emmarcà dins del cicle de taules rodones«Palencia: Personalidades del Siglo XX» i comptà amb les intervencions de Manuel Blanco Chivite, periodista, editor i lluitador antifranquista condemnat a mort per la dictadura; de l'historiador de la Universitat Popular Pablo García Colmenares, compromès amb les taques de recuperació de la Memòria Històrica i representant d'Ediciones VOSA, que recupera la immensa obra de l'escriptor; de José María González Corrales, alcalde socialista de Villada (Palència, Castella, Espanya), població natal de l'homenatjat; i de Carmen Bueno Uribes, vídua d'Eduardo de Guzmán. Durant l'acte, al qual assistí un centenar de persones, s'analitzaren sumàriament els eixos principals de l'obra de l'escriptor: els seus llibres testimonials i la seva obra periodística, des dels seus grans reportatges durant la II República espanyola i la guerra civil  –fou testimoni de combats (Madrid, Terol, Osca i Saragossa) i entrevistà personalitats del moment (Lluís Companys, Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, etc.)–, fins als seus articles que durant la segona meitat dels anys setanta i la dècada dels vuitanta publicà en diferents diaris i revistes (Diario 16,Tiempo de Historia, Triunfo, etc.), tot això sense oblidar el seu compromís polític i el seu costat humà.

Naixements

Biófilo Panclasta durant la seva detenció a Valencia (Veneçuela) en 1929

- Biófilo Panclasta: El 26 d'octubre de 1879, a les cinc de la matinada, neix a Chinácota (Norte de Santander, Colòmbia) el revolucionari anarquista, un dels més originals de Llatinoamèrica, Vicente Rojas Lizcano, més conegut sota el pseudònim de Biófilo Panclasta (amant de la vida i destructor de tot). Fill «natural» de Bernardo Rojas i de Simona Lizcano, va començar els estudis primaris en 1886, destacant especialment en l'assignatura d'Història i com a escolà rebel. Entre 1897 i 1898 va estudiar en l'Escola Normal de Bucaramanga, on va editar un petit periòdic manuscrit que lluitava contra la reelecció del president de la República, el conservador Miguel Antonio Caro; motiu pel qual i per «per faltes greus contra la disciplina», va ser expulsat pel director Joaquín García. En 1899, juntament amb Eléazar López, va fundar la primera Escola Pública a Capacho Nuevo (Veneçuela) i va participar en l'enderrocament del govern d'Ignacio Andrade per part de Cipriano Castro i la seva Revolució Liberal Restauradora. En 1901 a Cúcuta va estar a punt de ser afusellat. En 1904 va adoptar, a suggeriment de Maksim Gor'kij, el pseudònim pel qual es coneix i el novembre d'aquell any, com a coronel de Cipriano Castro, va arribar a Barranquilla i va oferir els seus serveis en pro de la integritat colombiana contra la usurpació nord-americana. A Bogotà va ser nomenat primer ajudant de la Quarta Expedició sobre Panamà. Acusat de conspirador, va viatjar a Equador i va oferir els seus serveis en la projectada guerra amb el Perú. En 1906 va viatjar per l'Argentina, on es relaciona amb el moviment anarquista, assistint a les seves reunions i escrivint en els seus periòdics; a Buenos Aires el consideren el «prototipus ideal d'anarquista», exemple de propaganda teòrica i d'acció. Va ser convidat al Congrés Nacional de Lliurepensadors de Buenos Aires, però va marxar cap a Europa. Entre 1907 i 1908 va recórrer el continent europeu (França, Espanya, Gran Bretanya, Suïssa, Itàlia, Bèlgica i Holanda) com a delegat de la Federació Obrera Nacional Argentina (FONA) i va conèixer infinitat de revolucionaris anarquistes (Kropotkin, Reclus, Grave, Malato, Faure, Leverine, Tanvión, Gori, Malatesta, Furati, Ravachol...) i, segons afirmava, va estar en complet desacord amb tots ells, ja que es circumscrivia a la línia anarcoindividualista de Max Stirner, amb influencia nietzschianes. Va assistir al Congrés Obrer d'Amsterdam de 1907 i va participar en el grup anarquista holandès «Estudis Socials» amb la intenció de refutar una conferència de Bestraud titulada«L'anarquia contra la vida», episodi que acabarà amb el seu empresonament. Quan es trobava a Espanya, que va ser la seva escola revolucionària, el president colombià Rafael Reyes aconsegueix que sigui deportat a Colòmbia, però quan va desembarcar a Puerto Colòmbia, va fugir a Panamà on va aconseguir refugi fins a maig de 1908, quan va ser lliurat a les autoritats del Chocó. El novembre de 1909 publica a Bogotà el periòdic El Anticristo. Després de diverses aventures, és lliurat a les autoritats colombianes de Barranquilla l'abril de 1910, on empresonat escriurà Datos autobiográficos, per al periòdic El Pueblo, que dirigeix Aurelio de Castro. Expulsat del seu país, viatja a Curaçao on serà expulsat, com també de la República Dominicana. El febrer de 1911, detingut a Bogotà, haurà de patir una campanya de la premsa conservadora que demana la seva pena de mort per «pertorbador de l'ordre social amb les seves idees revolucionàries». Entre 1914 i 1921 restarà empresonat en diverses presons veneçolanes i de l'experiència d'aquests anys escriurà un pamflet, Siete años enterrado vivo en una de las mazmorras de Gomezuela, que fou publicat en 1932 i reeditat en 2010. En 1923 va ser nomenat delegat de l'Associació Anarquista Mexicana al Congrés Anarquista de Barcelona, on va proposar l'«Operació Europa», que consistia en la formació d'un comitè internacional encarregat d'ordenar, planejar i executar en un mateix dia l'assassinat dels reis de Bulgària, d'Itàlia i d'Egipte, de l'emperador de la Gran Bretanya, de l'arquebisbe de Mèxic, del president de França, del cardenal arquebisbe de Toledo i de León Daudet. En 1924 va ajudar a organitzar una vaga cafetera a Sao Paulo i va ser deportat pel govern al terrible camp penitenciari selvàtic del riu Oiapoque, d'on va fugir. Empresonat a Caiena (Guaiana Francesa), la Lliga dels Drets de l'Home va aconseguir que fos enviat a Martinica; finalment retornarà a Colòmbia. En 1927 va ser tancat a la presó de San Gil amb Raúl Eduardo Mahecha i altres companys anarquistes. En 1928 fundarà a Bogotà el Centre d'Unió i Acció Revolucionària i publicarà en El Socialista i Claridad. L'any següent va publicar Mis prisiones, mis destierros y mi vida. En 1934 es casa amb l'exmonja de les Germanes de la Caritat octogenària, pitonissa, maçona i anarcofeminista, Julia Ruiz (Hermana Balbina), que havia participat com a infermera en els exèrcits del general Rafael Uribe Uribe i que es declarava profundament «antiianqui». Entre 1935 i 1936 publicarà articles en La Democracia i El Diario Nacional, i el maig de 1936 publicarà La fatalidad de ciertos nombres i En marcha. El gener de 1939 va morir sa companya Julia Ruiz i en 1940 intentarà suïcidar-se a Barranquilla electrocutant-se i tallant-se el coll amb una navalla. El desembre d'aquell any va ser expulsat de Bucaramanga per «gandul i embriac». Biófilo Panclasta va morir a les 10 del matí de l'1 de març de 1942 a l'Asil d'Ancians Desemparats de Pamplona (Norte de Santander, Colòmbia) d'un fulminant atac cardíac. Biófilo Panclasta va visitar durant sa vida 52 països i 377 presons...

Biófilo Panclasta (1879-1942)

***

Minoria del grup de sindicalistes revolucionaris durant el congrés constitutiu de la CGTU a la Borsa del Treball de Sant-Etiève (1922). Justin Olive, amb un periòdic, és el primer per l'esquerra de la primera fila

- Justin Olive:El 26 d'octubre de 1886 neix a Fabrezan (Llenguadoc, Occitània) el sabater anarquista i sindicalista revolucionari Justin Marius Cyprien Olive. A finals dels anys deu s'instal·là a París, on fou membre del Comitè de Defensa Sindical de la Confederació General del Treball (CGT). El juliol de 1921 participa en el XV Congrés de la CGT. El març de 1922, com a secretari de la Unió dels Sindicats Unitaris de l'Aude, encapçalà una vaga d'obrers agrícoles de març d'aquell any i que fracassarà el maig. Entre el 26 de juny i l'1 de juliol de 1922 a la Borsa del Treball de Sant-Etiève participarà activament en el congrés constitutiu de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual serà nomenat secretari de la seva Unió Departamental de l'Aude, i l'any següent en la Federació d'Agricultura d'aquesta organització. També organitzà a les Corbières els sindicats agrícoles de Camplong d'Aude i de Saint-Laurent-de-la-Cabrisse. En aquests anys a més milità en la Federació Comunista dels Soviets (FCS), creada el desembre de 1919, amb Lebourg, Marius Hanot, Jean Hermite, J. Chapoulic i Ernest Girault, entre d'altres, i col·laborà sovint en el seu òrgan d'expressió, Le Soviet (1920-1921); aquesta federació que volia unir tota l'extrema esquerra i el moviment llibertari en una mateixa lluita, però que resultà un fracàs i desaparegué aviat. Fou nomenat membre de l'oficina provisional de la Federació d'Agricultura de la CGTU en 1923 i participà en les eleccions legislatives de 1924 com a candidat abstencionista a l'Aude, juntament amb Albert Pech, André Daunis i Joseph Fournil. A partir de 1928 i fins al 1937 formarà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creada per Pierre Besnard, en el Sindicat de Pells i Cuiros de la regió parisenca pel seu ofici de sabater. Organitzà una manifestació commemorativa del centenari de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Sébastien Faure. A més de col·laborar en diversos periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, L'Homme Réel, Le Monde Libertaire, etc.), serà membre de les associacions«Amics de Han Ryner» i«Amics de Sébastien Faure», de la qual fou secretari durant els seus últims set anys. Després de la guerra serà membre del grup«Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA). Va escriure el prefaci del llibre Sébastien Faure, son oeuvre et sa pensée: textes du centenaire (1958), editat per «La Ruche culturelle et libertaire», organització cultural que agrupava escriptors i conferenciants llibertaris creada el 15 de desembre de 1958 continuadora d'«Amics de Sébastien Faure» i de la qual fou secretari. Justin Olive va morir el 14 de gener de 1962, d'una brusca i ràpida malaltia, a l'hospital Tenon de París (França) i fou incinerat el 20 de gener al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Necrològica d'Evariste Boclet apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de gener de 1954

- Evariste Boclet: El 26 d'octubre de 1894 neix a Fressenneville (Picardia, França) l'obrer metal·lúrgic anarquista i anarcosindicalista Evariste Delfin François Boclet, conegut com Lazien. Sos pares es deien Eugène Boclet i Élise Dhuile. Destacat militant anarquista de la regió metal·lúrgica de Le Vimeu (Picardia, França) durant el període d'entreguerres, vivia al carrer dels Gamaches de Fresennneville. Durant els anys trenta fou un dels animadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) a Fressenneville. El febrer de 1935 va ser condemnat a Abbeville (Picardia, França) a un mes de presó per «complicitat d'avortament». En aquesta època figurava en el llistat d'anarquistes del departament del Somme establert per la policia sota la qualificació de«molt violent i perillós». Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, en aquests anys treballava de verduler i era el responsable de l'edició del nord-est del periòdic Terre Libre,òrgan de la Federació Anarquista en llengua Francesa (FAF). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a la regió parisenca i milità en el Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), figurant en la llista de domicilis anarquistes a vigilar establerta per la policia. En 1953 fou nomenat secretari de la Secció Sindical de la CNTF de les fàbriques Latil de Suresnes (Illa de França, França). Evariste Boclet va morir el desembre de 1953.

***

Marcel Sauvage fotografiat per Henri Martinie (1929)

- Marcel Sauvage: El 26 d'octubre de 1895 neix a París (França) el periodista, poeta i escriptor anarquista Marcel Pierre Léon Sauvage. Era fill de l'escultor Gaston Sauvage. Després d'estudiar als instituts de Vendôme (Centre, França) i de Beauvais (Picardia, França), començà la carrera de medicina a París. La Gran Guerra interrompé els estudis i s'allistà. Algunes fonts diuen que en aquesta època patí una pena de presó de sis mesos a Chartres (Centre, França). Combaté a les trinxeres i en 1914 fou ferit al front del Somme (Picardia, França), abans de ser greument gasejat aquell mateix any de 1914 i llicenciat i amb la Creu de Guerra per condecoració, però malalt de tuberculosi òssia. Amic de Maurice Charron (Chardon), es declarà anarcoindividualista. Entre 1915 i 1917 col·laborà en els periòdics d'E. ArmandPendant la mêlée i Par-delà la mêlée, i entre 1917 i 1919 en el de Joseph Rivière Soi-même. En 1918 fou testimoni en el procés que contra E. Armand se celebrà a Grenoble (Roine-Alps, Arpitània). En 1919, amb la mort de Chardon, esdevingué gerent de La Mêlée. Entre febrer de 1920 i març de 1922 fou un responsable, amb Florent Fels i Robert Mortier, de la prestigiosa revista anarcoindividualista Action. Cahiers individualistes de philosophie et d'art, reeditada en facsímil en 1999. Amb Alfred Duchesnay, fou gerent dels periòdics anarcoindividualistes parisencs L'Un (un número el març de 1920) i Un (set números entre juny i desembre de 1920). Entre 1920 i 1922 també fou gerent del setmanari anarquista individualista parisenc L'Ordre Naturel, fundat amb Henry-Léon Folin i Eugène Fayolle (Lefort). Membre de l'Associació d'Escriptors Combatents (AEC), col·laborà en l'obra col·lectiva La Grande Guerre vécue, racontée, illustrée par les combattants (1922), amb prefaci del mariscal Ferdinand Foch; en 1922 Maurice Wullens prengué aquesta col·laboració per publicar-la en la revista Les Humbles, rebutjant editar els seus Les poèmes contra la guerra i finalment Sauvage dimití de l'AEC. A partir d'aquestaèpoca es consagrà al periodisme i a la literatura. Des de l'any 1926 fou jurat del premi literari «Théophraste Renaudot». Durant la dècada dels trenta viatja sovint per l'Àfrica Equatorial Francesa (AEF). Entre 1939 i 1940 fou director literari i artístic de L'Intransigeant. Casat amb la periodista i escriptora Paule Malardot, tingué un infant, Daniel Sauvage, també periodista i escriptor. Passà a residir a Marsella (Provença, Occitània). A més de les publicacions citades col·laborà en Anales Africaines, L'Art Libre, Ça Ira, Les Cahiers idéalistes Français, La Criée, La Dépêche Tunisienne,  Détective, L'Étoile de l'AEF,La Forge, L'Humanité, Les Humbles, Le Looping, La Maison Française, Notre Voix, Les Nouvelles Littéraires, L'Oeuf dur,La Vache Enragée, La Veilleuse, etc. És autor de novel·les, assaigs, biografies, llibres de viatges, reportatges, peces teatrals i poesies, com ara Quelques choses... (1919), ‎Voyages en autobus. Où il est parlé de 24 stations de Montmartre à Saint-Michel (1921, amb il·lustracions de Max Jacob), Le chirurgien des roses. Ou, Roses de îles et du soir. Poèmes en prose (1922),Cicatrices. Eclairs encor des douleurs mortes (1922), Libre-échange. Poésie (1920-1925) (1926), Poésie du temps (1927), Les mémoires de Joséphine Baker (1927), Fritz Rhein (1928), Le premier home qui j'ai tué (1929, guardonat amb el Premi Gringoire), La fin de Paris ou la révolte des statues (1932 i 1970), Jules et Edmond de Goncourt, précurseurs (1932 i 1970), Les secrets de l'Afrique noire. Sous le feu de l'équateur (1937 i 1981), À soi-même acordé (1938), La corrida. Notes sur la guerre d'Espagne (1938 i 1984), Premier manifeste du vitalisme. Notre atmosphère (1939), Poème sans fil (1942), L'arme à gauche (1945),Sous le masque des sorciers (1946), Les solitudes (1947), Vlaminck. Sa vie et son message (1948, 1956 i 1966), Un du Normandie-Niemen (1950), Oeuvre d'or. Poèmes (1952), La fleur coupée. Poèmes (1955), Maurice Savin et la renaissance contemporaine (1958), Palué (1964), E. Armand. Sa vie, sa pensée, son oeuvre (1964, amb altres), Anthologie des poètes de l'ORTF (1969, amb Daniel Sauvage), Coeur noir (1971), Gardiens de la parole (1974) i Hors du commun. Maurice Vlaminck. Maurice Savin (1986), entre d'altres. Marcel Sauvage va morir el 4 de juny de 1988 a Puegmeinada (Provença, Occitània).

***

Josep Ester i Borràs

- Josep Ester i Borràs: El 26 d'octubre de 1913 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) el militant anarcosindicalista de la CNT i resistent antifeixista Josep Ester Borràs, Minga. Nascut en una casa benestant, va estudiar a les Escoles Cristianes, d'on fou expulsat. Va treballar de manyà a la fàbrica del Canal, i entre el 1927 i el 1928 organitzà el Sindicat del Metall de Berga que es legalitzà el 1931; ell en fou el president. No va entrar oficialment a la CNT fins al 1936. El 18 de juliol de 1936, va anar a Manresa amb dos companys més per rebre informació sobre l'aixecament i en tornar a Berga foren aturats per la guàrdia civil, sense conseqüències. Fou un del fundadors de les Joventuts Llibertàries al 1936, tot i que funcionaven com a grup àcrata des del 1934. El dia 20, va anar a Barcelona amb tres companys més on es trobaren amb Durruti quan aquest sortia de parlar amb Lluís Companys i van rebre informació i consignes. També fou un dels fundadors de la Federació Local de Sindicats. Quan es va crear el Comitè de Milícies Antifeixistes de Berga en fou un dels membres més destacats, fins que al novembre del mateix any marxà voluntari al front, a la columna Terra i Llibertat encarregant-se de la intendència junt amb Josep Viladomiu. Va refusar la militarització de les columnes el març de 1937 i tornà a Berga. El 22 de març de 1937, va entrar a l'Ajuntament de Berga en representació la CNT, junt amb Ramon Casals, substituint Manuel Carceller i Agustí Vinyes, també de la CNT. A l'ajuntament va ser el president de la Conselleria de Proveïments, tanmateix hi va estar molt poc temps, ja que el 29 del mateix mes, el van cridar a files, anant a parar a Barcelona. En acabar la guerra es va exiliar a França, al mateix any, tornà clandestinament a Berga posant-se en contacte amb una noia que fou l'enllaç en la tasca d'evadir gent perseguida, principalment aviadors de les forces aliades. Al 1940 es va trobar a Tolosa de Llenguadoc fent tasques reorganitzatives dins la CNT, creant-se el Comitè Regional. Sense deixar aquesta tasca reorgantizativa, al gener de 1941 es va integrar, amb la família de la seva dona, a la resistència al grup de l'aragonès Francisco Ponzá n, grup que fou després la xarxa «Pat O'Leary» i que va arribar des de Tolosa de Llenguadoc a Perpinyà, i des del mar a la Cerdanya, fins i tot féu un viatge clandestí fins a Madrid. Concretament, va entrar i sortir del país evacuant aviadors de les forces aliades, fins i tot un general anglès que va dur fins a Barcelona, motiu pel qual va rebre una condecoració del govern britànic. El 30 d'abril de 1941 va ser detingut a Tolosa de Llenguadoc --en ser interceptada una carta--, fou internat al camp de càstig de Recebedou, amb l'ordre que l'expulsessin, d'on per requeriment de Ponzán, va ser alliberat mitjançant documentació falsa pel tinent Robert Terres El Padre, responsable del CE, servei de contraespionatge francès. Aleshores Ponzán li recomanà que desaparegués un parell de mesos, concretament li aconsellà anar a Banyuls on el grup tenia una caseta de suport. Des d'allà va participar en la redacció d'un manifest per a la reorganització confederal, entrant en contacte amb el Comitè Nacional. El juny de 1942, va viatjar a Berga per veure la seva família, com ja havia fet al 1939. Durant els viatges a l'interior d'Espanya va ser detingut tot i que se'n va sortir gràcies a la documentació falsa i a la seva personalitat. En l'agost de 1943 va ser membre de la recent reconstituïda CNT a l'exili, ja que fins aleshores es va actuar a títol individual o en grups com el de Ponzán, alhora que havia dut una important tasca per a dur a terme la reorganització confederal. L'octubre de 1943 la Gestapo va localitzar a Banyuls de la Marenda (Pirineus Orientals) la casa que tenien llogada, i van detenir el seu sogre, Miquel Bueno i el fill d'aquest. El 29 d'octubre van detenir la seva dona i l'endemà el detingueren a ell a Tolosa de Llenguadoc. A la seva filla no la detingueren perquè era a casa d'uns amics. Gràcies a ella --una nena aleshores-- es recuperarà important i compromesa documentació de l'esmentada casa. Sembla ser que va ser detingut arran de la denúncia d'un francès o per la possible confessió d'un membre del grup, però de fet les autoritats el controlaven com a mínim des de 1942. Després de la detenció va ser torturat i dut alhora que la seva família a diferents camps de concentració. A ell d'entrada el porten a la presó de Saint-Michel de Tolosa de Llenguadoc, després va ser dut a la de Fresnes, a prop de París, des d'on va ser dut a «la rue des Saussaies» seu de la Gestapo de París, on va ser torturat i on es va tornar a trobar amb el coronel Bonneval --s'havien conegut a Saint Michel. D'allà el van dur al camp de selecció de Compiègne, on ja es trobaven el seu sogre i el seu cunyat i on seran considerats Nacht und Nebel, és a dir un «Nit i Boira», fet que suposava que podien ser executats en qualsevol moment. Allà hi estigueren tres setmanes i després passaren a Neuen Bremen on restaren poc més d'un mes, abans d'anar a Mauthaussen. Concretament ell, el seu sogre Miquel Bueno i el seu cunyat, foren duts a Mauthausen el 23 d'abril de 1944, després de tres durs dies de viatge. El 18 d'agost de 1944, el seu sogre fou mort; cal dir que la seva dona també fou duta en aquest camp on hi hagué un emotiu encontre, abans però, va ser internada a Ravensbrück. A Mauthausen va ser considerat, a l'igual que el seu cunyat Miquel Bueno, un Nacht und Nebel. En arribar al camp de seguida va fer contacte amb companys espanyols i llibertaris. Va ser un dels capdavanters de la resistència dins el camp, la seva arribada va suposar l'organització de la CNT sent el secretari general del Comitè d'aquesta, fins que passà a ser el representant d'aquesta organització dins el Comitè Nacional dels Republicans Espanyols del camp, del qual en fou cofundador, aconseguint que els confederals i els poumistes acceptessin crear l'esmentat comitè junt amb els comunistes, cosa que donà lloc a una important solidaritat nacional. A les darreries de l'estada al camp tenint fins i tot armes, aconseguides per Ester i un altre noi, ja que treballaven a l'armeria del camp; estaven preparats per no deixar-se exterminar, ja queés el que es començava a fer a principis del 1945 quan es produïren les primeres derrotes nazis. El 3 de març de 1945 arribaren algunes dones de Rabensbruck al camp, entre elles la seva dona. Va aconseguir poder veure-la gràcies a influències i a la solidaritat dels companys. Aleshores no sabien res de la seva filla. La Creu Roja Internacional es disposava a evacuar els francesos del camp, tanmateix s'hi afegí ell i tres reclusos més no francesos. Finalment després de diverses peripècies van aconseguir arribar a Suïssa i posteriorment a França. Després de l'alliberament de Mauthausen i de la seva recuperació a l'hospital de Neuilly va ser nomenat delegat dels Refugiats Republicans Espanyols en el govern francès, càrrec que va exercir durant alguns anys. Fou també en sortir de Mathausen quan va fundar la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics, molt activa entre 1947 i 1954, sent durant molt de temps el secretari general de la mateixa. També fou membre de l'Agrupació de Berguedans a l'Exili, assistint a diferents aplecs de l'esmentada organització i col·laborant en el seus butlletins. Al 1951 treballà activament i ambèxit evitant l'extradició de Marcel·lí Massana. Va seguir, doncs, tenint càrrecs d'importància dins l'organització a l'exili, per exemple el 1948 va estar a la Secretaria d'Organització de la CNT; a més fou l'encarregat en el terreny polític, d'organitzar el viatge de Facerías a Iugoslàvia, en 1952 i en 1957, tot i que aquest viatge no es va arribar a fer mai. També tingué contactes amb elements revolucionaris iugoslaus per tal de crear un grup d'alliberament que havia d'estar subvencionat pel govern d'aquell país, però que tampoc no es va dur a terme. El 1972, va rebre un gran homenatge de caràcter internacional a Tolosa de Llenguadoc, ateses les condecoracions que tenia dels governs francès, anglès i nord americà, per la seva tasca evadint aviadors i lluitant contra el feixisme i el nazisme. Al gener de 1978 --durant el procés de reconstrucció de la CNT-- va pronunciar un multitudinari míting al teatre Patronat de Berga. Elsúltims anys de la seva vida els passà al Gard (St. Christol). Josep Ester va morir el 13 d'abril de 1980 a Alès (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat a Marsella. El 1987 a Berga es va crear el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs, associació que conserva una part del seu arxiu donat per Odette Ester i que després d'un temps d'inactivitat al 1998 va prendre una nova embranzida, sent un centre de recuperació, recerca, difusió i crítica cultural, en especial d'història social i sobretot del Berguedà. Altra part dels seus papers es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Cesare Vurchio, a l'esquerra, amb Giuseppe Pinelli durant una conferència al Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» (1968)

- Cesare Vurchio: El 26 d'octubre de 1931 neix a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) l'anarquista Cesare Vurchio. Sos pares es deien Tommaso Vurchio i Maria Ventrella. Fill d'una família pagesa, assistí a l'escola elemental fins al cinquè curs. En 1949 emigrà a Milà a la recerca de feina. Es guanyà la vida treballant de torner mecànic i després com a venedor ambulant. A començament de la dècada dels seixanta s'acostà al moviment anarquista de manera gairebé casual, coneixen llibertaris del seu poble natal també emigrats a Milà. En 1965 entrà a formar part del «Cercle Sacco e Vanzetti» i conegué Giuseppe Pinelli, amb qui entaulà una estreta amistat amb ell i sa família, i amb aquest milità en el grup anarquista «Giuventù Libertaria». A finals de 1967 participà en la fundació del Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa», presentat oficialment l'1 de maig de 1968. Amb Pino Pinelli i altres companys afins, creà a començament de 1969 el grup «Bandiera Nera», continuació de«Giuventù Libertaria», molt compromès amb les lluites estudiantils i obreres. Arran de l'atemptat al Banc Nacional d'Agricultura de la Piazza Fontana de Milà del 12 de desembre de 1969, va ser detingut i interrogat durant uns dies i assistí, com centenars de companys, al funeral de Pino Pinelli. En 1972 el seu testimoniatge sobre la mort de Pinelli va ser recollit en el documental produït per «Lotta Continua» 12 dicembre, dirigit per Giovanni Bonfanti i Pier Paolo Pasolini. Gran partidari de la premsa llibertària, col·laborà en diferents publicacions, com ara A Rivista Anarchica, Libertaria, etc. Fou un dels fundadors del «Centro Studi Llibertari - Archivio Giuseppe Pinelli» de Milà (Amedeo Bertolo, Rossella Di Leo, Gaia Raimondi, Andrea Staid, etc.). En 2006 va ser entrevistat en el llibre de diversos autors Pinelli. La diciassettesima vittima. El 26 d'octubre de 2008 participà en la presentació de l'escultura dedicada a Pinelli, obra d'Elis Fraccaro, a la Casa della Cultura de Milà. Cesare Vurchio va morir el 15 de setembre de 2015 a Milà (Llombardia, Itàlia). Aquell mateix any el seu testimoni va ser recollit en el documental Il Segno del Capro. Memoria dovuta a Storie, persone e luoghi di anarchia in Italia, dirigit per Fabiana Antonioli.

Cesare Vurchio (1931-2015)

***

Comparsa llibertària bilbaïna "Hontzak"

- Fernando Carro Sáez: El 26 d'octubre de 1951 neix a La Rioja (Espanya) el militant anarcosindicalista Fernando Carro Sáez. En 1987 s'afilià al Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao, on ocupà diversos càrrecs orgànics en el Sindicat d'Oficis Diversos i en la Federació Local de Bilbao. En 1999 fou acomiadat de la seva feina en Transportes Danzas, fet que originà una activa campanya de solidaritat que no aconseguí la seva readmissió, però sí una important indemnització econòmica. En 2000 s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Basauri, on ocupà diversos càrrecs (secretari general, secretari de Jurídica, secretari de Propaganda, tresorer, delegat de Prevenció, delegat a plens). Fou el màxim impulsor de la comparsa llibertària de Basauri«Langileak Martxan» (2005-2006, Treballadors en Acció), com abans ho havia estat de la de Bilbao«Hontzak» (Mussols). Va col·laborar en el periòdic CNT. Fernando Carro Sáez va morir el 25 d'abril de 2007 d'un càncer a la bufeta a l'Hospital Provincial de Logronyo (La Rioja, Espanya).

Defuncions

Ernest Coeurderoy

- Ernest Coeurderoy: El 26 d'octubre de 1862 mor a Fossaz, a prop de Ginebra, (Vall d'Aosta, Arpitània), l'escriptor socialista llibertari Ernest Coeurderoy. Havia nascut el 22 de gener de 1825 a Avallon (Borgonya, França). Després d'educar-se a Tonnerre, entre 1842 i 1845 va estudiar medicina a París. «Metge dels pobres», a partir de 1846 s'encarregarà dels malalts mentals de l'hospital parisenc de la Salpêtrière. El fracàs de la Revolució de Juny de 1848 i la posterior repressió del proletariat el van radicalitzar en les seves posicions polítiques. Com a membre dels Comitès Socialistes parisencs, va veure's obligat a exiliar-se, després de la manifestació del 13 de juny de 1849, a Ginebra; ja mai més no tornaria a França, llevat una curta estada clandestina per visitar sos pares. El novembre de 1849 l'Alt Tribunal de Versalles el va condemnar a la deportació en rebel·lia, juntament amb Ledru-Rollin, Delescluze, Considerant, Pyat i molts d'altres. Les pressions polítiques el van obligar a abandonar Suïssa en 1851 i va marxar a Brussel·les, però una setmana després va ser expulsat instal·lant-se a Londres, on enviarà articles al periòdic L'Union républicaine. Entre abril i juny de 1853 va viatjar a Espanya i a Madrid, entre juliol i agost d'aquell any, escriurà bona part del seu llibre Jours d'exil. Abans de traslladar-se de bell nou al Regne Unit per revisar la publicació de la primera part de l'obra citada, va passar clandestinament a França. Més tard retornarà a Espanya (Bilbao, Sant Sebastià, Santander, Vigo, La Corunya, Madrid). En 1854 es va traslladar a Itàlia, on publicarà a Torí el seu llibre més conegut, Hurrah!!!. El 6 de juny de 1855 es va casar a Ginebra amb Marie-Justine Rampont, filla d'un amic de son pare, Germain Rampont-Léchin, representant demòcrata del departament d'Yonne en la Constituent. El 17 d'agost de 1859, l'emperador Napoleó III va promulgar unaàmplia amnistia, però Coeurderoy la va rebutjar i va enviar una carta al National de Brussel·les explicant-ne raons. Després de fer propaganda pel grup«Fraternitat i Resistència a l'Opressió», malalt, desesperat i frustrat, Ernest Coeurderoy es va suïcidar el 26 d'octubre de 1862 a Fossaz (Suïssa). A més de nombrosos articles, va publicar algunes obres sublims sobre la revolució i l'exili:La barrière du combat, ou Dernier grand assaut qui vient de se livrer entre les citoyens Mazzini, Ledru-Rollin, Louis Blanc, Étienne Cabet, Pierre Leroux, Martin Nadaud, Malarmet et autres Hercules du Nord (1852, amb Octave Vauthier), De la révolution dans l'homme et dans la société (1852), Jours d'exil (1854-1855, en dos volums), Trois lettres au journal L'Homme, organe de la démagogie française à l'étranger (1854) i Hurrah!!! Ou la révolution par les cosaques (1854). Actualment s'ha reeditat Corrida, que forma part del llibre Jours d'exil, i que es tracta d'una escrit contra la cursa de braus. Max Nettlau el va reivindicar com a un dels llibertaris més importants, juntament amb Joseph Déjacque, d'abans del naixement de la Internacional. Coeurderoy va lluitar en solitari contra els caps republicans i socialistes les ambicions i disputes dels quals van ser les responsables segons ell de la derrota de la revolució proletària de 1848. Sota la triple influència de Fourier, Pierre Leroux i Proudhon, el seu sistema era una síntesi de col·lectivisme i mutualisme llibertari. Reivindicava la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, el lliure accés de tots als instruments de treball, la propietat individual i l'intercanvi dels productes del treball. En 2005 Alain Brossat li va dedicar una biografia: Ernest Coeurderoy (1825-1862). Révolution, désespoir et prophétisme.

Ernest Coeurderoy (1825-1862)

***

Feliciano Benito Anaya

- Feliciano Benito Anaya: El 26 d'octubre de 1940 es afusellat al cementiri de Guadalajara (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Feliciano Benito Anaya. Havia nascut el 24 de gener de 1894 a Tabladillo (Segovia, Castella, Espanya). Sos pares es deien Eugenio Benito i María Anaya. Fuster de professió, s'instal·là a Madrid, on va ser un dels militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més destacats. Formà part dels grups anarquistes «Los Iguales» (Pedro Merino, Mauro Bajatierra, Moisés López, etc.) i, durant els anys vint, «Los Libertos» (Celedonio Pérez, Melchor Rodríguez, Francesc Tortosa, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada, José Barrios, Guerra, etc.) de la FAI, que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social --del qual era membre de la Junta Directiva amb el càrrec de comptador-- i que no era partidari de l'«acció directa» i reivindicava l'«anarcohumanisme» i l'«anarcopacifisme». L'agost de 1922 va ser detingut, amb Alfredo Moreno Martín, Modesto Magro García i Ángel Díaz, membres del Comitè de Ram de la Fusta, acusat d'haver preparat un atemptat contra Félix Graupera Lleonart, president de la Federació Patronal Espanyola, i contra el patró Vicente Pérez Martín. L'1 de setembre de 1923 va ser detingut, amb Manuel González Marín, acusat de l'atracament a mà armada a Villaverde del caixer de la «Companyia Bilbaïna de Construccions Euskalduna», empresa en la qual havia fet feina; considerat per la policia com a un «anarquista individualista i teòric», va ser tancat a les presons madrilenyes de la Model i de Getafe. Per aquest delicte va ser jutjat el 26 de novembre de 1925. El març de 1930 va ser un dels signants, amb un gran nombre de militants d'esquerres de totes les tendències, del«Manifest a la joventut espanyola» contra la monarquia i el militarisme. El 10 d'agost de 1930 fou un dels oradors, amb Melchor Rodríguez García, Luis Caballero Montalbán i José Olalla García, del Míting Pro Amnistia celebrat al Teatre Fuencarral de Madrid, i una setmana després, el 17 d'agost, representant a la Societat de Fusters del Formigó, amb Melchor Rodríguez (Societat de Constructors de Carruatges), Mateo López (Federació Tabaquera), Juan Gallego Crespo i Antonio Paulet participà en un míting pro amnistia al Centre de la Federació Tabaquera. El 13 de setembre de 1930 participà, amb Luis Zulillaga i Olalde, Miguel González Inestal, José Antonio Balbontin i José Martínez Pastor en un míting contra la dictadura celebrat a l'Ateneu de Divulgació Social. El 4 de novembre de 1930, amb Pedro Correa, Vicente García Muisa i José Olalla, participà en el míting de presentació de la Societat de Paletes «El Avance» celebrat al Cine Victoria del barri madrileny de Tetuán. El 24 de maig de 1931 participà en el míting organitzat per la Federació Local de SindicatsÚnics de Madrid al Teatre Fuencarral contra la campanya de descrèdit i confusionisme portada a terme per desprestigiar la CNT, i on intervingueren també NicasioÁlvarez de Sotomayor, Pedro Palomín, Mora, Miguel González i Gallego Crespo. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 assistí a Madrid al III Congrés de la CNT com a delegat del Sindicat de Fusters d'aquesta ciutat. En aquesta època era membre del grup anarquista «Los Intransigentes» (Cipriano Mera, etc.). El 14 de setembre de 1931 parlà en el míting d'orientació sindical celebrat als locals de la Federació de Sindicats Únics de Madrid i on també intervingueren Miguel González, Anselmo Sánchez, Gregorio Antón i Pablo María Yusti. En 1932 va ser nomenat administrador del periòdic CNT. Amb Cipriano Mera, Teodoro Mora i Miguel González Inestal, va ser un dels principals defensors de l'exclusió dels bolxevics del Sindicat de la Construcció de Madrid. En 1933 va fer un míting a Navalmoral i l'any següent presidí un acte públic a Madrid. Arran de la insurrecció d'octubre de 1934 va ser empresonat. En 1934 publicà Cómo traicionaron los socialistas el movimiento revolucionario de diciembre. Durant els anys republicans va ser redactor de la publicació clandestina Revolución Social. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT celebrat a Saragossa. Quan esclatà la guerra, comandà una columna de la CNT-FAI que portà el seu nom, que després d'alliberar Alcalá de Henares el 20 de juliol, continuà la seva marxa cap a Guadalajara, on participà en la derrota dels aixecats feixistes. Aquesta columna es traslladà als límits de la província per intentar ocupar posicions per a frenar l'avanç de les tropes del general Emilio Mola des d'Aranda del Duero i Sòria. També lluità amb la Columna Mera en la defensa de Madrid. El desembre de 1936 comandà el Batalló Sigüenza, en el qual va romandre arran de la militarització. Després passà a ser inspector de Milícies de l'Exèrcit Republicà i més tard comissari en cap del IV Cos de l'Exèrcit, establert a Guadalajara, fins al final de la guerra. El febrer de 1937 assistí en representació de les Milícies del Centre al Ple de Columnes celebrat a València. Trobem articles seus en Castilla Libre, Construcción,Solidaridad Obrera, ¡Rebeldía!,La Tierra, etc. Amb el triomf feixista va ser detingut, processat, entre altres acusacions, com a responsable de la Txeca de les Ursulines de Guadalajara, condemnat i executat.  

Feliciano Benito Anaya (1894-1940)

***

Necrològica d'Albert Ledrappier apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 de novembre de 1966

- Albert Ledrappier: El 26 d'octubre de 1966 mor a Cachan (Illa de França, França) el tipògraf i corrector d'impremta anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Albert Ledrappier, conegut com Vuacheux o Visacheux. Havia nascut el 5 de març de 1885 a París (França). Fills d'una família nombrosa de 10 infants, son pare treballava de mecànic als ferrocarrils. Durant la primavera de 1914, després d'haver estat cridat per a realitzar la instrucció militar, es declarà insubmís i fugí amb sa companya Madeleine Delacroix a Suïssa. Mesos després, quan esclatà la Gran Guerra, publicà la revista pacifista L'Aube, la qual va ser denunciada alguns números després i es va veure obligat a refugiar-se a Itàlia. Quan aquest país entrà en guerra, retornà a Suïssa, on treballà de tipògraf a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i fou l'administrador de la revista pacifista Les Tabletes (1916-1919), editada per Cécile Noverraz i Jean Salives i il·lustrada per Frans Masereel. En 1919 va ser detingut per«trastorns a la pau pública» i va ser expulsat a Alemanya. Retornà immediatament a França amb la documentació del company Vuacheux, identitat sota la qual va viure fins a la prescripció del seu delicte d'insubmissió. Treballà a La Cootypographie de Courbevoie (Illa de França, França) i l'1 de setembre de 1935 va ser admès al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT), organització de la qual va ser membre del seu comitè sindical en 1941. En 1939 fou membre, amb Louis Anderson, Maurice Chambelland, Victor Godonèche, Louis Lecoin, Julien Rémy i Henry Poulaille, del grup «Amics de Piller», en suport a l'insubmís detingut Pierre Piller. Traduí de l'italià al francès els fullets de Giovanna Berneri La Société sansÉtat i de Luigi Fabbri Qu'est-ce que l'anarchie?, publicats conjuntament en 1947, i de l'anglès al francès el de Maurice Cramston Dialogue imaginaire entre Marx et Bakounine, publicat en 1965. Albert Ledrappier va morir el 26 d'octubre de 1966 a Cachan (Illa de França, França) i fou incinerat cinc dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Continua...

---

Guirnaldas

Calabazas

Personajes tradicionales

También en la comida

A Manacor, l'Associació de veïns de Llevant organitza una nova glosada. Serà el proper 20 d'octubre al Bar Mallorquí, amb la participació dels glosadors de Mallorca Maribel Servera "Servereta", Miquel Servera "Boireta" i Macià Ferrer "Noto".

Les llibreries de Palma en els 70: Logos i l´Ull de Vidre - Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista -

Librerías de Palma en los años 70: Logos y l´Ull de Vidre

Por José Mª Gago González (historiador)

Si los editores jugaron un papel destacado en la difusión cultural de los años sesenta, setenta y ochenta en las Islas, como en general lo hicieron en toda España, a través de unos libros escritos en catalán, unos catálogos diversos y novedosos que recogían las inquietudes literarias isleñas y enlazaban esos mismos repertorios con las tendencias culturales y literarias europeas de la segunda mitad del siglo XX, potenciando lengua, cultura e identidad nacional, que chocaba frontalmente con las ideas del régimen franquista. Los libreros no les fueron a la zaga de la mencionada difusión y recuperación cultural, a través de esos centros de sociabilidad que son las librerías. Librerías que no solo eran despachos de libros, antes al contrario, pues en general se trata de espacios de lectura, controversia y relación. Unas librerías que frecuentemente respondían, sobre todo en los setenta y ochenta, a nuevas formas de entender la relación del lector con el libro, más abierta, más dinámica, e incluso más democrática. En esas mismas librerías que podían ser centros de conspiración, salas de arte, lugares para presentar libros o espacios de conciertos; eran en las que se realizaban tertulias literarias o políticas y se vendían “bajo cuerda” libros prohibidos.

Esos emblemáticos lugares, más amplios unos o más modestos otros, todos ellos tenían como objetivo, gracias a las iniciativas de sus dueños, encargados o directores literarios, vender y difundir esos objetos prodigiosos, que no solo son entes materiales, sino instrumentos para el espíritu y la mente, incluso a veces armas políticas, y como consecuencia de ello no pocas veces censurados, requisados o en el peor de los casos quemados: los libros, que eran frecuentemente objetos de deseo, sano o insano, en el segundo caso llevaba a pérdidas cuantiosas, y en casos extremos a la quiebra de las librerías. Robos perpetrados por quienes enarbolando los argumentos de… precio excesivo, acceso libre a la cultura o medio de subsistencia practicaban la cleptomanía de forma más o menos impune.

Libreros que tenían procedencias personales e intelectuales muy diversas y trayectorias dispares, más exitosas unas o más frustrantes otras, unas largas y otras coyunturales, unas más políticas y otras más profesionales, pero todas sin excepción mientras duraron, de verdadero amor a los libros y lo que estos significaban, en una España que empezaba a cambiar, en lo social y en lo político, y que ellos a través de su actividad, no pocas veces arriesgada, contribuyeron y no poco a esos cambios para bien; aunque en un primer momento el acceso al libro estuviera limitado a unos pocos intelectuales, pero sobre todo en los setenta se amplió a una población más extensa y ávida de conocer, comprender y transformar una formación social histórica, que no satisfacía a casi nadie, como era la España del tardofranquismo.

En las librerías comenzaron a instalarse espacios para el libro en lengua propia, pero sobre todo libros, en todo el espacio de la librería, en catalán, euskera o gallego, unas lenguas ya normalizadas a las que los nuevos y más extensos lectores pudieran acceder con cierta naturalidad.

Libros, puestos al alcance de los clientes por los “nuevos” libreros, de todas las disciplinas, escritos ya en lengua vernácula, unos que hablaban de la propia identidad nacional o cultural, otros eran simplemente traducciones de otras lenguas y otras realidades, para satisfacer la nueva demanda de lectores, que adquirían esto libros sin abandonar enteramente los escritos en otras lenguas, aunque denotando ya un cambio de tendencia en relación a la lengua escrita y a las temáticas buscadas.

Desde principio de los años setenta Logos, propiedad de Domingo Perelló, jugó un papel destacado en la difusión cultural palmesana. La librería Logos estuvo situada en el pasaje del Maestro Antoni Torrandel, en una de las zonas céntricas de Palma, inicialmente en un primer piso, lo que imposibilitaba una gran cantidad de clientes, y durante algunos años esta circunstancia hizo “sufrir” sobremanera a Perrelló, pero una vez que se desplaza a la planta baja, el éxito es considerable, pues el acceso al público se hace mucho más fluido. Domingo Perelló era un hombre comprometido políticamente, organizador de tertulias, presentaciones y cenáculos políticos; pero a diferencia de otros libreros, tenía visión comercial, y gran parte de la rentabilidad de la librería la consiguió mediante la venta de libros de texto a colegios e institutos, dicha actividad sirvió durante mucho tiempo para enjugar algunas pérdidas por la adquisición de material menos rentable. Podría decirse que era un hombre que sabía llevar el negocio de la librería: “Logos recibía “toneladas” de libros de Inglaterra y Alemania, de gramáticas alemanas e inglesas, que distribuía a miles en los colegios. Y esto compensaba los libros de novedad, o los libros “revolucionarios”, o los libros en catalán. Los compensaba con una venta masiva de libros de texto que era la columna vertebral de Logos. Lo demás ayudaba, pero el negocio hubiera ido débil sin esto”[1].

Además de la actividad relacionada con la venta de libros otro de los roles de la librería era de servir de espacio de sociabilidad en estrecha unión con el antifranquismo en la Isla. Lugar de reunión de escritores, políticos, profesionales liberales a lo largo de los años setenta y ochenta del pasado siglo. Refiriéndose a ella en la doble condición de librero de la propia librería Logos y de lector Miquel López Crespí señalaba “Logos fue uno de los lugares que condicionaron nuestra existencia de una manera más positiva”[2].

Una librería en la que se podían encontrar los libros marxistas y anarquistas, que hasta hacía poco estaban vetados a las editoriales españolas; y que en Logos, o mejor dicho en el coche del librero aparcado a pocos metros de la tienda, se podían encontrar, si conocías al dueño del establecimiento o a alguno de sus empleados. En Logos se podían localizar libros de Marx, Engels, Mao, Lenin, Trotski, Gramsci o Marta Harnecker; ubicados en las editoriales de “combate” como Ruedo Ibérico, Ebro, Ayuso, Ciencia Nueva o Fundamentos; era importante burlar a la Social, y que mejor que situar la “mercancía” en el mítico Ranault Gordini del dueño del establecimiento. Domingo Perelló, el propietario de Logos era un librero de una personalidad y una categoría profesional digna de admirar y poco usual en la ciudad de Palma de los años setenta. “Domingo estaba muy especializado en traer desde el extranjero, sobre todo metidos entre los libros de texto, en las sacas de libros de textos, material de editoriales sudamericanas…”[3].

No solo se podían encontrar libros “subversivos” de tipo político, Domingo Perelló disponía, en su librería, de libros eróticos de calidad y de la no menos rebelde novela americana. En definitiva Logos cubría múltiples funciones en la sociedad palmesana, despacho de libros, lugar de reunión y de presentaciones, acceso a libros de muy difícil localización en tiempo record, distribuidor editorial, facilitador de novedades en catalán…, no era ni tan grande ni tan lujosa o tan bien situada como la Tous, pero sin dudad tuvo una enorme importancia: “Allí se combinaba el libro político, con la novela americana y libros eróticos de calidad. Había colecciones iberoamericanas de literatura erótica. Se vendió mucho a Sade, que entonces estaba prohibido… casi toda la obra de Sade. Y combinábamos todo esto, y era un negocio que iba muy bien por todos los campos que abarcaba, y además si tu pedías un libro por extraño que fuera, en aquel tiempo sin ordenadores, te lo encontraba y a la semana o quince días ya lo tenías. Así que combinaba libros de texto, libros prohibidos, lietaratura erótica…, y era distribuidor oficial de Alianza Editorial”[4].

Miquel López Crespí era un militante comunista de tendència trotskista comprometido con la cultura y con la sociedad, pero discreto, mucha gente sabía su condición militante, pero no alardeaba de ello en público; en una ciudad que empezaba a despertar del extenso letargo y acoso a que no solo la capital o la isla de Mallorca sino todas las Baleares habían estado sometidas. Por eso fue tan importante la librería Logos; nadie que demandara libros interesantes, rupturistas, identitarios o simplemente prohibidos podía ignorar Logos, a donde habían llegado, en los años setenta, algunos libros tras sortear los controles policiales en la frontera franco-española.

Otra de las librerías emblemáticas en la ciudad de Palma, en los años setenta, fue L’Ull de Vidre que reunió a tres personas comprometidas con la cultura, como fueron Miquel López Crespí, Adela Casellas y Frederic Suau; tres jóvenes con mucho entusiasmo, poco dinero y menos dotes comerciales, aunque ciertamente este extremo no era el objetivo fundamental de la librería ni mucho menos, pero si el que explica su breve duración. El conocimiento entre ellos venía de unos años antes de la creación de la librería, concretamente de 1966-68, años de influencia del mayo del 68 y de largas y constructivas discusiones sobre marxismo, nacionalismo e influencia cultural. Ciertamente fue una aventura cultural, que tenía, en palabras del propio López Crespí: “la utópica intención de ayudar a cambiar el mundo mediante la cultura. Haciendo todo tipo de presentaciones, conferencias, exposiciones de pintura, incluso íbamos vendiendo libros catalanes por los pueblos de Mallorca”[5]. En particular el Día del Libro, Miquel y sus compañeros recorrían los pueblos de la Isla en el Simca 1000 de López Crespí, un vehículo repleto de libros para la venta, y de grandes ilusiones para la transformación cultural de las Islas.

López Crespí, uno de los responsables del “experimento”, que a su condición de novelista, dramaturgo, poeta, colaborador periodístico, ensayista e historiador, unió durante unos cuantos años la de librero, aunque eso fue antes de dedicarse básicamente a escribir. Nos ha contado en una entrevista sus experiencias con los libros y las librerías: “Pero yo antes (de Logos) ya había hecho el experimento de L’Ull de Vidre, esto fue después de venir del Servicio Militar, que fue en el año setenta. Que es cuando se monta L’Ull de Vidre, con Frederic Suau y su mujer Adela Casellas, y empezamos en la librería”[6].

Y como en estas (las librerías) estaba el origen de toda su relación con el mundo del libro: “Y todo, en mi caso, empieza con las librerías. Es decir mi contacto con la Literatura y la profesionalización posterior, vienen a través de L’Ull de Vidre y de Logos”[7].

El objetivo no era ganar dinero con los libros, sino dinamizar la mortecina vida cultural de Palma, y durante los años que duró abierta la librería (1970-1971) eso se consiguió, aunque el proyecto cultural fuera tristemente efímero: El problema de L’Ull de Vidre fue que a pesar de que estaba patrocinada por una familia con dinero, un negocio necesita mente de negociante. Nosotros teníamos veintipocos años, teníamos mucha ilusión y poco espíritu de negociante. Pensámabos más en la librería como un espacio de dinamización cultural; teníamos en mente presentaciones de libros. Era la época de la Dictadura y teníamos libros de izquierdas, libros catalanes… mucho libros prohibidos. Allí hablabas… y allí también hicimos exposiciones de pintores jóvenes y rupturistas; pero eso no funcionaba así. Tienes que tener un contable que lleve números… gente eficiente; nosotros éramos eficientes en escribir, pero no en negocios, por lo tanto no funcionó”[8].

Si la falta de espíritu de negociante no fuera poco hándicap para la supervivencia de la librería otro factor y no menor venía a sumarse a los problemas de L’Ull de Vidre, lo robos, sustracciones de libros provenientes incluso de colegas, supuestamente progresistas, que se hacían gratuitamente, o al menos lo intentaban, con esos libros, mediante maniobras más o menos imaginativas, pero con resultados, para la librería realmente catastróficos: “En aquel tiempo teníamos un problema, que era la época en la que los que venían a la librería, incluso los amigos, y algunos nos robaban. No te puedes imaginar la violencia de decir a la gente conocida, mira yo sé como va esto, si tú lo quieres leer yo te lo dejo, pero no te lo lleves sin pagar. Salían muchos libros así, no había los controles de ahora. Encontrabas casos “alucinantes” de los sitemas de camuflaje, pero yo ya me había especializado en verlos…”[9].

La librería fue un centro frenético de actividades de todo tipo, siempre relacionadas con la cultura y la transformación social a la vez que de lucha contra el franquismo. Así conocemos que en 1971 Fernando Millán organizó para L'Ull de Vidre, una primera exposición de "Poesía experimental en España", con la participación de poetas de varias generaciones, incluido Joan Brossa.

Ciertamente el local de L’Ull de Vidre estaba montado con un criterio realmente “moderno”. El arquitecto y decorador Aldo se había empleado a fondo para hacer de la librería un lugar agradable y rupturista. La decoración llamaba la atención y de hecho cuando el establecimiento cambia de actividad para dedicarse a galería de arte con la denominación de Els 4 Gats mantuvo intacta la decoración.

La organización de espacio de la librería se unía al planteamiento progresista del proyecto de L’Ull de Vidre; así nos la podemos imaginar con tres o cuatro mesas de libros, con sus taburetes, todo muy moderno. Fue la primera vez que en una librería había mesas para leer…, luego lo incorporarían otras librerías palmesanas. Todo esto resultaba gratificante para los responsables de la propia librería, pero por desgracia no resultó efectivo como negocio: “L’ Ull de Vidre fue un experimento fantasioso de cuatro jóvnenes con voluntad rupturista, pero nada más”[10].

Gracias al bagaje cultural y el excelente conocimiento de la realidad política y social de López Crespí sobre las Baleares hemos podido entender la realidad de las librerías palmesanas y el indiscutible papel de los libreros en el activismo político y cultural de resistencia al franquismo en la Palma en los años setenta; él desde L’Ull de Vidre, primero y desde Logos, después, en lo que se refiere a las librerías. Pero también como militante comunista y luchador antifranquista.

Por la librería, para comprar libros, hablar, debatir y por supuesto conspirar pasó buena parte de la intelectualidad mallorquina: escritores, políticos, artistas de todo tipo, profesionales liberales, profesores, periodistas y un largo etcétera de personas comprometidas con la cultura balear y la lengua catalana: “Fue el lugar de las primeras presentaciones combativas en Palma, de libros que estaban muy perseguidos. Luego los libros en catalán… y darle una proyección a las editoriales catalanas. Era cuando la Obra Cultural Balear estaba en auge con la cultura mallorquina; y para nosotros la defensa de los libros prohibidos por el franquismo, y la defensa de las editoriales marginadas era muy importante… erspecialmente las que publicaban en catalán”[11].

López Crespí, como he señalado ya, trabajaría posteriormente en la librería Logos (1972…) donde si podría desarrollar su faceta de librero, algo que no ocurrió con plenitud en L’Ull de Vidre, ya que apenas permaneció dedicado a dicha librería nueve meses. Junto a Domingo Perelló, dueño de Logos, organizó encuentros, fomentó tertulias y discusiones en torno a determinados autores y obras literarias. Logos fue una verdadera escuela de aprendizaje literario y cultural para Miquel López Crespí tanto desde el punto de vista de los libros, autores y obras, como de la lucha antifranquista política y sobre todo cultural balear.

De la comunión con los libros, el periodismo y la aportación de estos a la cultura antifranquista daba fe Frederic Suau, otro de los integrantes de la aventura librera de L’Ull de Vidre, que era poseedor de una de las mejores bibliotecas palmesanas en cuanto al marxismo se refiere. A este punto se refiere López Crespí cuando señala: “…era el hombre que tenía una de las bibliotecas particulares de marxismo mejor surtidas de la Ciudad. Mis primeras lecturas de Marx las había hecho en libros que él me había dejado, lo mismo podría decir de las obras de Lenin, Gramsci… editadas en la Editorial Progreso de Moscú y compradas de contrabando en Londres o París”[12].

Suau y sus compañeros de aventura tenían, a través de la librería, la pretensión de impulsar dos aspectos básicos de la Cultura para ellos en esos momentos: difundir los libros marxistas y, como no, potenciar lo más posible la cultura catalana, en el convencimiento y la estrategia de que la librería en realidad era nada más que una herramienta útil de lucha política y cultural contra el franquismo. L’Ull de Vidre, a diferencia de otras librerías, que tenían un fuerte componente comercial, debía de ser algo más que una librería, algo así como una célula de agitación social, que burlara a la policía política del Régimen, con la tapadera de una librería, y consiguiera agrupar a los más críticos y “leídos” con la utópica finalidad de construir un –en palabras del propio López Crespí- “moviment revolucionari mallorquí, marxista, evident, i amb forts components nacionalistes”[13].

Estos jóvenes revolucionarios conseguirían el apoyo y la solidaridad de algunos de los editores rupturistas del momento como Bartomeu Barceló, que aportaría, para nutrir las estanterías de la librería, buena parte del fondo editorial de Daedalus; con libros como Els mallorquins o L’Islam a les Balears, que sin duda servirían a la “causa”.

Suau y López Crespí contribuyeron al desarrollo cultural mallorquín también desde las páginas de Cultura del Diario Última Hora, dirigido entonces por “Pepín” Tous. Actividad periodística que por supuesto compatibilizaban con la actividad de la librería y lo que esta implicaba (presentaciones, exposiciones, charlas, venta de libros…); podemos suponer que esta enardecida actividad acabó por agotar a los protagonistas, que al poco tiempo deben abandonar la librería (primero López Crespí y luego Suau y Casellas) por falta de rentabilidad económica, aunque si fue eficaz desde el punto de vista ideológico y cultural. Reconociendo su contribución desde los libros a la recuperación democrática y el fomento de un pensamiento crítico básicamente antifascista y con un componente nacionalista. La revolución que pretendían desde la librería fracasaría pero sembraron un germen que serviría para espabilar a la mortecina intelectualidad mallorquina.

[1] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[2] LOPEZ CRESPÍ, Miquel. http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm.

[3] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[4] Ídem.

[5] Els nostres: Aina Montaner. Publicado en la revista L'Estel (15-VIII-05). http://www.escriptors.com/autors/lopezcrepim/

[6] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[7] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[8] Ídem.

[9] Ídem.

[10] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto Libreros y Editores en el tardofranquismo y la transición.

[11] Ídem.

[12] L’Ull de Vidre. Miquel López Crespí.

[13] Ídem.

Anarcoefemèrides del 27 d'octubre

Esdeveniments

Plantació esclavista Felicity, a St. James Parish (New Orleans, Louisiana, EUA), on Reclus va fer de tutor de la família Fortier entre 1853 i 1855

- Congrés sobre Reclus: Entre el 27 i el 30 d'octubre de 2006, a l'Octavia Rooms del Danna Center de la Loyola University de New Orleans (Louisiana, EUA), organitzat per la citada universitat i amb el suport de diversos col·lectius llibertaris, es va realitzar el congrés «Humanity and the Earth / L'Home et la Terre: The legacy of Élisée Reclus (1830-1905)». La trobada va coincidir expressament amb la Fira del Llibre de New Orleans. En el congrés, que es volia fer coincidir amb el centenari de la mort del pensador anarquista i que es va haver d'ajornar un any a causa de l'huracà Katrina, van assistir a més de la comunitat acadèmica (geògrafs, filòsofs, etc.), editors anarquistes, anarcoecologistes i anarcosindicalistes de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), tots per analitzar l'obra científica i política, sense oblidar les seves relacions amb Louisiana, d'Élisée Reclus.

Naixements

Foto policíaca de Gabriel Billon (ca. 1894)

- Gabriel Billon: El 27 d'octubre de 1872 neix a Bouligne-sur-Seine (Illa de França, França) el tipògraf anarquista Gabriel-André-Adolphe Billon. Sos pares es deien Edmond Billon i Fanny Lejeune. Recorria les zones rurals, sembla que com a venedor ambulant, per a difondre la premsa llibertària. Detingut per la policia, va ser jutjat i condemnat per vagabunderia. El 7 de març de 1894 fou detingut en un cafè de Flers (Baixa Normandia, França) per cridar«Visca l'anarquia!» i portar«papers compromesos» i tancat a la presó de Domfront (Baixa Normandia, França). Implicat en el«Procés dels Trenta», entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i, defensat per l'advocat Henri Lévy-Alvarez, va ser absolt. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Entre 1898 i 1899 pertanyia al grup anarquista parisenc «Le Cri de Révolte», de Montmartre, que edità un periòdic homònim entre setembre de 1898 i març de 1899. El 3 d'abril de 1900 va ser detingut, juntament amb Louis Jourdain i François Mugnier, a Le Havre (Alta Normandia, França), per intentar passar monedes d'or falses als comerços de la ciutat.

***

Notícia de la condemna d'Éliacin Vézian apareguda en el periòdic madrileny La Nación del 28 de juliol de 1918

- Éliacin Vézian: El 27 d'octubre de 1886 neix a Galargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Éliacin Gaston Vézian. Era fill d'un empleat dels ferrocarrils. En 1902, quan estudiava a l'Escola Primària Superior d'Alès (Llenguadoc, Occitània), renuncià a preparar-se per aconseguir el certificat d'estudis i decidí aprendre oficis manuals. Aquest mateix any va ser nomenat secretari de la Universitat Popular de Senta Cecília d'Andòrge (Llenguadoc, Occitània). En aquesta època ja estava inscrit en el «Control d'anarquistes» del departament de Gard. Després fou aprenent de fuster, agrimensor i delineant en les obres de la «Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i a la Mediterrània», més coneguda com«París-Lió-Mediterrània» (PLM), a Lo Colet de Dèsa (Llenguadoc, Occitània), i vivia amb son pare, cap de l'estació de Senta Cecília d'Andòrge. En 1904 fou un dels fundadors de la secció a Losera (Llenguadoc, Occitània) de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Entre el 2 i el 8 de juliol de 1905 assistí al congrés de la Libre Pensée que se celebrà a París. Aquest mateix any son pare demanà la seva exclusió de la llista del«Control d'anarquistes». Obtingué una plaça de professor de francès a Cracòvia (Galítsia, Imperi Austrohongarès), però va ser acomiadat poc després per les seves maneres negligents. Sobrevisqué fent classes particulars i portà una vida bohèmia i errant (Itàlia, Marroc, Espanya). Retornà a França poc abans de l'esclat de la Gran Guerra. Aquest mateix 1914 fou mobilitzat i enquadrat com a auxiliar en una unitat de combat d'un regiment dels Caçadors Alpins. Prengué part en els terribles combats als peus de la muntanya de Hartmannswillerkopf, als Vosges, dels quals se'n va sortir de miracle. En 1916, durant el primer permís a Galargues, desertà i es refugià a Barcelona. A la capital catalana col·laborà entre octubre de 1917 i abril de 1918 amb articles antimilitaristes en La Vérité, setmanari en francès que es publicava a Barcelona des de l'1 de gener de 1917. Les autoritats gal·les acusaven aquesta publicació de germanòfila i d'estar subvencionada per l'Imperi Austrohongarès i redactada pel Deutscher Nachrichtendienst (Servei d'Intel·ligència Alemany) de Barcelona. Per aquest motiu, el 18 d'agost de 1917 l'ambaixador de França envià una carta de protesta dirigida a Salvador Bermúdez de Castro y O'Lawlor, ministre espanyol d'Assumptes Exteriors, en la qual acusava La Vérité, publicació que «que es difon pels cercles anarquistes de Barcelona sota la direcció d'alemanys», de«crear un corrent favorable a l'antimilitarisme, a la deserció i a la Pau Alemanya». El 23 de maig de 1918 caigué en un parany ordit per uns infiltrats i, durant una excursió pels Pirineus, fou detingut a Sureda, a prop de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord); la premsa el presentà com a director de La Vérité i el va implicar en l'«Afer deLe Bonnet Rouge». El 26 de juliol de 1918 va ser jutjat a Montpeller pel Tribunal Militar de la 16 Regió i condemnat a 10 anys de presó per«deserció» i a mort per«intel·ligència amb l'enemic». Gràcies a la campanya de suport dels cercles anarquistes, la pena fou commutada pel tribunal militar de Tolosa de Llenguadoc, sota l'acusació de «deserció i delicte de premsa», per la de treballs forçats a perpetuïtat i reduïda posteriorment a 20 i a 17 anys de presó. En 1923 va ser deportat a la Guaiana Francesa. Sota pseudònim publicà en 1931 un article («Et la suppression du bagne?») en Le Libertaire, fet que li va implicar mesures repressives a la colònia penitenciària. El 23 de juliol de 1933 va ser agraciat i fou alliberat amb assignació de residència a la mateixa Guaiana. En 1936 es creà a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) un «ComitèÉliacin Vézian», del qual fou secretari Henri Guiraud, i en 1937 els periòdics La Patrie Humaine et Le Merle Blanc atiaren una campanya per obtenir del govern del Front Popular francès l'aixecament de l'obligatorietat de la residència forçada a les Colònies per a Vézian, recollint-ne 300.000 signatures. En aquesta època, el periodista anarquista Pierre Châtelain-Tailhade, insubmís i exiliat a Brussel·les (Bèlgica), organitzà una campanya de suport pel seu compte. Amb el seu nom, el 10 de novembre de 1938, Vézian signà un article en Le Libertaire on feia una crida als lectors a escriure'l a Saint-Laurent-du-Maroni. Trobant-se en situació lamentable, en 1946 el periòdic anarquista Ce qu'il faut dire, del qual era col·laborador, organitzà una subscripció popular al seu favor, que recol·lectà en dos mesos 53.730 francs. L'octubre de 1949 el periòdic Le Lien assenyalà que el seu estat de salut recomanava que no sortís de la colònia penitenciària. Éliacin Vézian va morir en 1963 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).

***

Comasco Comaschi

- Comasco Comaschi: El 27 d'octubre de 1895 neix a Cascina (Toscana, Itàlia) el fuster anarquista Comasco Comaschi. S'inicià en el pensament anarquista de la lectura de Lev Tolstoi i de la propaganda llibertària de Pietro Gori. Professor de l'Escola d'Art de Cascina, n'era el cap del seu taller de fusteria i ebenisteria. Milità en la Lega dei Falegnami Anarchici (LFA, Lliga dels Fusters Anarquistes) i fou un dels fundadors de l'Assistència Pública de Cascina, lloc de reunió de les forces antifeixistes de la localitat, i membre de la secció local dels «Arditi del Popolo». Defensà els alumnes que no van voler adherir-se al feixisme i aquesta va ser una de les raons del seu assassinat. Comasco Comaschi va ser abatut per quatre trets disparats a la seva esquena --altra versió apunta a un tir a la templa-- per un grup de feixistes vinguts de Marcina (Toscana) el 19 de març de 1922 als voltants del Canale Emissario de Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia). Persona molt estimada, al seu funeral assistiren centenars de persones. Els assassins --entre ells Gabriellini Orfeo-- van ser identificats i detinguts, però finalment l'Audiència de Pisa no els processà per manca de proves. En 1932 l'Assistència Pública de Cascina va ser clausurada pel feixisme imperant. Actualment un carrer de Cascina porta el seu nom, en el qual hi ha una estàtua, inaugurada el 25 d'abril de 1945 i restaurada en 1961, dedicada a la seva persona. En els anys vuitanta existí un grup anarquista de Cascina que portà el seu nom. En 2003 el grup TeatroInBìliko estrenà l'espectacle teatral La notte di Comasco sobre el seu assassinat.

Comasco Comaschi (1895-1922)

***

Germain Delatousche segons una xilografia de Jean Lébédeff

- Germain Delatousche: El 27 d'octubre de 1898 neix a Châtillon-en-Dunois (Centre, França) el pintor i xilògraf anarquista Germain Eugène Delatousche. Fill d'un jardiner, quan tenia set anys començà a dibuixar arran d'un accident a la cama que l'immobilitzà al llit durant tres anys i el qual li deixarà una cama rígida. Quan tenia 13 anys i deixà l'escola primària, son pare volia que fes de sabater, però ell volia ser pintor i insistí tant que acabà com a aprenent al taller de C. Lorin, a Chartres, on, durant quatre anys, s'inicià en l'ofici de pintor vidrier. En 1915, per mor de la guerra, el taller va haver de tancar i es va veure obligat a realitzat tasques d'allò més diverses. D'antuvi pintor de la construcció des del setembre de 1915, després venedor a les «Nouvelles Galeries» de Le Mans, encarregat als grans magatzems«À la Ville des Ternes» de París on havia arribat cap al 1917, còmic excèntric, pintor de postals, decorador de vidre al taller Queneville, classificador de correu i empleat de correus ambulant a l'estació de Lió, pintor d'automòbils, descarregador de vagons a l'estació de Vaugirard, descarregador al mercat de Les Halles, peó de paleta, manobre en una fusteria de ferros, venedor de begudes, etc. Malgrat tota aquesta activitat, continuà estudiant dibuix i pintura. Membre de les Joventuts Sindicalistes del XV Districte de París, durant la guerra, amb alguns companys, assistí, al cafè-concert«Excelsior», a prop de la plaça d'Itàlia, a un concert del cantautor Montéhus i acabà a comissaria per reclamar insistentment i vanament que cantés les seves cançons antimilitaristes. El maig de 1919 organitzà al cafè «La Comète» del carrer de Vaugirard la primera exposició col·lectiva feta després de la Gran Guerra titulada «Resurrecció del Barri Llatí». Aquest mateix any exposa per primer cop al «Saló dels Joves» i en 1920 envià les seves primeres obres al«Saló dels Independents». A partir de maig de 1921 començà a participar en les activitats del cabaret de Montmartre«La Vache Enragée», amb Jules Depaquit, Roger Toziny i Maurice Hallé, muntant exposicions i creant el grup «Les Compagnons», animador el periòdic La Vache Enragée (1917-1933). Les exposicions d'aquest grup es van succeir fins al 1927 a «La Vache Enragée», a«L'Olympia», al «Moulin de la Chanson», al«Café du Parnasse», etc. Des de la tardor de 1922 es quedà sense treball i portà una vida de vagabund fins que trobà una feina com a decorador vidrier a diferents tallers. En 1924 entrà en el comitè director del grup«Partisans» (Ferjac, H. Martinet, Louis Moreau, Paulémile Pissarro, Maurice Savin) que publicà una revista del mateix nom i participà en el«Saló de Tardor». En aquesta època, sembla que per influències de l'artista anarquista Jean Lebedeff, començà a practicar el gravat sobre fusta. A partir de 1925 realitzà nombroses exposicions en solitari i organitzà mostres col·lectives d'artistes. En 1927 fou elegit soci del «Saló de Tardor» i obtingué el «Gran Premi d'ajuda als artistes», de fundació americana, pel conjunt de la seva obra. Durant la guerra d'Espanya, amb diversos artistes (Claudot, Vlaminck, M. Luce, Louis Moreau, etc.), organitzà a començaments de l'estiu de 1937 una exposició d'obres d'art a benefici dels orfes de la colònia llibertària organitzada per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Llança. El gener de 1941 amagà dos presoners evadits al seu taller del carrer Croulebarbe de París. Després de la guerra continuà col·laborant amb gravats i dibuixos en la premsa llibertària (Le Libertaire, Défense de l'Homme,L'Homme et la Vie, Maintenant,Le Musée du soir, etc.) i per a llibres anarquistes (Bizeau, Poulaille, Faure, etc.). Quan el seu taller fou demolit per construir un gratacel, s'instal·là al bulevard de Clichy. Poc abans d'instal·lar-se a Kervegon (Bretanya), en una gran casa que rehabilità, es casà amb sa companya Camille, que encara feia feina d'assistenta social. Nombrosos quadres seus han estat adquirits per museus francesos (especialment el Carnavalet) i estrangers. Germain Delatousche va morir el 31 d'octubre de 1966 a Kervegon (Bretanya).

***

Antonio Zapata Córdoba (Montadin, 1996)

- Antonio Zapata Córdoba: El 27 d'octubre de 1908 neix a San Javier (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Zapata Córdoba. Fill d'una família jornalera, entre els cinc i els nou anys estudià a l'Escola Racionalista que havien fundat els miners de La Unión (Múrcia, Espanya), però, quan restà orfe de pare, s'integrà a les feines del camp. Quan tenia 12 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà en diverses tasques: en una fàbrica de sivelles, de pagès, a la construcció, etc., per quedar de paleta com a ofici definitiu. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el desembre de 1930 va ser detingut arran de les protestes pels afusellaments dels capitans Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández. En 1931 va ser nomenat delegat sindical i l'any següent entrà a formar part dels Grups de Defensa Confederal del barri barceloní de Gràcia. També en 1932 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Gràcia, el qual presidí durant alguns anys. Com a membre dels Comitès Pro Presos, en 1934 va ser nomenat membre del seu Comitè Regional de Catalunya. Força perseguit per les autoritats per la seva militància, el maig de 1933 va ser detingut, amb Joan Rivera, acusat d'haver posat una bomba en una casa en construcció a Barcelona; en 1934 va ser empresonat i, després de la vaga de tramvies, marxà cap a Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). En 1936 fou vocal de la Junta Central de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Barcelona. Participà en la lluita als carrers, per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936 i immediatament s'incorporà en la «Columna Durruti». Posteriorment, en la reraguarda, en representació de la CNT, formà part de la Comissió Confederal de Control de la Propietat Immobiliària, la qual abandonà quan el conseller de Serveis Públics, Economia i Cultura de la Generalitat, Josep Tarradellas Joan, es negà a acceptar la municipalització de l'habitatge. A començaments de 1937 entrà a formar part del «Grup Viñas» de Barcelona, adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Posteriorment s'uní al XX Batalló de fortificacions al front de l'Ebre i més tard fou comissari de l'Exèrcit Popular de l'Est de la II República espanyola. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a França i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Barcarès i Argelers). Després passà a treballar a Muret, a Poitiers i, des de setembre de 1940 i fins a juny de 1960, a Font Romeu. En 1945 va ser nomenat tresorer de les Joventuts Llibertàries i aquest mateix any, quan l'escissió, s'arrenglerà amb els partidaris de la CNT de l'Interior, de la qual va ser nomenat delegat de Fronteres. En 1960, amb la unificació confederal, passà a viure a Tolosa de Llenguadoc. En els seus últims anys viatjà assíduament a Barcelona. En 1996 participà en la celebració del centenari del naixement de Buenaventura Durruti. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), en 1997 assistí al Congrés de la CGT de Catalunya celebrat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 1999 va escriure unes Notas autobiográficas, que resten inèdites. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín Amicale 26 División Durruti, CNT,El Frente, etc. Antonio Zapata Córdoba va morir durant la nit del 12 al 13 de gener de 2000 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat el 17 de gener al cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou l'anarcosindicalista María Cruzado Sánchez (1907-1982).

Antonio Zapata Córdoba (1908-2000)

***

Juan Escoriza Martínez amb 18 anys a la Columna Durruti [militants-anarchistes.info]

- Juan Escoriza Martínez: El 27 d'octubre de 1917 neix a Olula de Castro (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Escoriza Martínez. Amb sa família emigrà a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya), on treballà de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop feixista, participà en la defensa revolucionària del 19 de juliol de 1936 i després s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti». En 1939 creuà els Pirineus i des del 9 de febrer de 1939 figurava en la llista dels militants anarquistes buscats de la Direcció de Seguretat Nacional francesa. Fou internat als camps de concentració de Sant Cebrià i d'Argelers i després passà a fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) al pantà de Sent Cirgues la Loira (Llemosí, Occitània). En 1943 va ser detingut pels alemanys, traslladat a Briva la Galharda i deportat cap a Alemanya. Aconseguí saltar del tren en marxa i s'integrà en el maquis que actuava a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Amb José Berruezo Silvente, José Germán González i Manuel Morey Blanch creà un dels nuclis més importants de la CNT en l'exili. Participà, sota el comandament de Juan Montoliu del Campo, en una unitat de guerrillers enterament formada per llibertaris espanyols que actuava a la zona. Integrat en el«Batalló Didier» del pantà de l'Aigle de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), depenent de l'Organisation de Résistance de l'Armée (ORA, Organització de Resistència de l'Exèrcit), participà en nombroses operacions, especialment en el camuflatge de vehicles i d'armes a la zona de Clarmont d'Alvèrnia, en la recuperació de nombrosos paracaigudistes i en diverses missions clandestines. Participà en els combats de l'Alliberament i el 10 de desembre de 1944 fou desmobilitzat. Durant la postguerra treballà en la construcció de pantans i en la penetració de túnels a Marinhana (Provença, Occitània) i en 1969 es retirà minat per la silicosi. Juan Escoriza Martínez va morir el 14 de desembre de 1980 a Ais de Provença (Provença, Occitània).

Juan Escoriza Martínez (1917-1969)

Defuncions

Tomás Seral y Casas dibuixat per Federico Comps

- Federico Comps: El 27 d'octubre de 1936 és afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) el dibuixant i arquitecte anarquista Federico Luis Comps Sellés. Havia nascut el 25 d'agost de 1915 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Federico Comps Ferruela, constructor, i Pilar Sellés Marteles, i era el quart fill del matrimoni. Va fer classes de dibuix a l'Acadèmia Bovi amb la finalitat de preparar-se per a l'examen d'ingrés a la Facultat d'Arquitectura de Barcelona (Catalunya). Es matriculà lliure durant el curs 1931-1932 en la citada facultat i després continuà estudis a l'Escola Superior de Madrid (Espanya). A partir de 1935 publicà il·lustracions en la prestigiosa revista saragossana Noroeste. Tingué una gran amistat amb els arquitectes Alfonso Joaquín Buñuel Portolés i Juan Páramo, amb la poetessa Maruja Felena, amb la pianista Pilar Bayona i amb els germans Ciria Escartivol. Dibuixà retrats de Tomàs Seral y Casas en Cadera de insomnio, de Maruja Falena en Rumbo i de María Dolores Arana en Canciones en azul, tots de 1935. Fou amic i col·laborador del pintor Juan José Luis González Bernal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), era soci de l'Ateneu Popular del carrer Delicias de Saragossa. Fortament influenciat pel surrealisme artístic gràfic, en 1936 il·lustrà l'obra de Gil Comín Gargallo Rémora y evasión. Realitzà una sèrie de 14 dibuixos sobre les lacres i vicis de l'ésser humà, així com altres de diferents temàtiques i de diversos paisatges. Fou l'introductor de l'Ànec Donald, de Walt Disney, en l'escena artística espanyola. Federico Comps Sellés va ser detingut pels rebels feixistes i afusellat per un escamot falangista l'endemà, el 27 d'octubre de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya). Pòstumament, el març de 1949, es va publicar un llibre d'homenatge amb els seus dibuixos sota el títol Muerte española, amb textos de Tomás Seral y Casas, i del qual es va fer una edició facsímil en 1999.

***

José Carro Pena

- José Carro Pena: El 27 d'octubre de 1936 és assassinat a Mabegondo (Abegondo, la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista José Carro Pena, conegut com O Cagamaterias, malnom que heretà de son pare. Havia nascut cap el 1906 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Serafín Carro i Ramona Pena. Treballava de jornaler i en l'extracció d'arena i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos (la Corunya, Galícia), de la qual fou nomenat vocal en 1933. Tenia dues llanxes que es dedicaven a l'extracció d'arena de la ria i secundà un boicot del Sindicat de Professions Diverses, adscrit a la CNT, contra els germans Babío, magatzemistes i comerciants, a més de cacics del poble, negant-les la distribució de sorra. El 24 de novembre de 1933, quan exigí el pagament d'una comanda d'arena, rebé dos trets en una cama disparats per Emiliano Babío, tot emparat per la Guàrdia Civil. Aquest fet va ser denunciat pel ferroviari anarcosindicalista Miguel Navarro en les pàgines del CNT de Madrid. Després del cop feixista de juliol de 1936, d'antuvi aconseguí salvar la vida, però el 27 d'octubre de 1936 un escamot de la Guàrdia Civil i de paisans van anar a buscar-lo a casa seva. Aconseguí fugir, però perseguit a trets caigué ferit al ventre a prop de l'Hospital de San Antón de Betanzos. Amb l'excusa de portar-lo a l'hospital de Santiago, el ficaren en un cotxe i el dugueren fins a la cruïlla entre Mabegondo i Meangos, on fou rematat i el seu cadàver llançat a la cuneta. El cos va ser reconegut per un veí de Betanzos que es dirigia a una fèria i avisà sa família. Fou enterrat a Mabegondo per uns familiars. Deixà esposa, Manuela Gómez Amor, embarassada, i quatre infants. Tots els testimonis apunten que José Carro Pena fou «passejat» per les seves disputes amb els cacics Babío.

***

Fotografia d'una fitxa policíaca d'Enzo Fantozzi

- Enzo Fantozzi: El 27 d'octubre de 1960 mor a Liorna (Toscana, Itàlia) l'antimilitarista, maçó, anarquista i anarcosindicalista Enzo Luigi Ferruccio Fantozzi, conegut com Ricciotto. Havia nascut el 8 d'octubre de 1886 a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Vittorio Fantozzi i Sofia Degli Innocenti. Després d'estudiar en una escola tècnica, entrà a fer feina en els ferrocarrils i s'afilià al Sindicat Ferroviari, del qual arribà a ser membre del Comitè Nacional, participant en diverses vagues. En 1906 es traslladà a Florència, on va ser qualificat per la policia com a«socialista antimilitarista» i «actiu propagandista». El 10 de desembre de 1909 participà en el Congrés de Ferroviaris d'Ancona i entre l'1 i el 3 d'octubre de 1911 en el Congrés Nacional de Ferroviaris de Florència. El 12 de juliol de 1914 va ser un dels oradors en l'enterrament de Placido Calderai, obrer mort durant els fets de la «Setmana Roja». Fitxat per la policia, aquesta ressaltà la seva oratòria violenta, d'incitació a la vaga i a la revolució. El 4 de desembre de 1914, amb Mario Garuglieri, Gregorio Benvenutti i altres 200 anarquistes i socialistes, participà en la fundació del Comitè Internacional contra la Guerra. El febrer de 1915 proposà, en cas de mobilització, un pla d'aillament de la ciutat, que implicava el sabotatge de les línies telefòniques, el bloqueig de les vies fèrries i dels ponts, confiscació d'armament i altres mesures revolucionàries. Edità, amb altes companys del Comitè Internacional contra la Guerra, el periòdic antipatriota Civiltà (Civilització), el primer número del qual sortí el 25 de març de 1915 a Florència. El 22 de maig de 1915 va ser detingut a Liorna acusat d'haver organitzar la resistència al reclutament i d'haver proposat el sabotatge de les línies fèrries. Alliberat el 5 de juny, el novembre va ser enviat a files i incorporat en un regiment d'Infanteria a Gènova. En 1916 en va ser eximit, però va ser comminat a treballar en una fàbrica de munició a Liorna i l'any següent la seva exempció va ser anul·lada i reenviat a l'exèrcit. El 5 de març de 1918, durant un congrés de ferroviaris celebrat a Roma, dirigí un violent discurs de suport a la Revolució russa. De tornada a Florència, entre l'1 i el 3 de juliol de 1920 participà en el II Congrés de la Unió Anarquista Italiana (USI). El febrer de 1923 va ser detingut a La Spezia i el juliol va ser acomiadat dels ferrocarrils arran de la seva participació en la vaga general antifeixista d'agost de 1922. Enviat a la força a Liorna, la seva casa va ser atacada per un escamot feixista i ell obligat a veure oli de ricí. En 1924 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a la regió parisenca. Membre de la Secció de Ferroviaris Italians en l'Exili, en 1925 participà a París, amb altres companys (Armando Borghi, Alberto Meschi, Erasmo Abate, etc.), en la fundació del «Grup Anarquic Pietro Gori». L'11 de setembre de 1925 va ser objecte d'un decret d'expulsió, però aconseguí una pròrroga renovable que li va permetre viure a França, establint-se a Sartrouville. A començaments de 1926 participà en una gira propagandística a Lió i a Marsella on reivindicà un front únic proletari de lluita contra la dictadura feixista, tot criticant els «anarquistes intransigents» que rebutjaven tota col·laboració amb altres forces antifeixistes. Com a membre del Comitè Internacional de Propaganda Anarquista va ser acusat en 1928 per les autoritats feixistes d'haver projectat d'assassinar a Itàlia el Rei i Benito Mussolini, juntament amb altres companys (Quisnello Nozzoli i Angelo Diotallevi) que vivien amb ell a Garges-lès-Gonesse. Després s'establí a Alençon, on fou membre del grup llibertari italià«Caserio». En aquests anys col·laborà en Il Martello. En 1932 retornà a París i novament va ser acusat per les autoritats feixistes de preparar un atemptat contra Mussolini. L'abril de 1934 prengué la paraula, juntament amb Alberto Tarchiani, Ernesto Bonomini i Maria Luisa Berneri, en l'enterrament d'Emilio Recchioni al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Durant el Congrés de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de l'Illa de França, va ser nomenant, amb Carlo Roselli i Angelo Monti, membre del seu Comitè Executiu. L'octubre, durant el Congrés Nacional de la LIDU celebrat a Grenoble, invità els congressistes a protestar contra la detenció de l'anarquista Petrini a la Unió Soviètica. Membre de la francmaçoneria, fou Orador de la lògia«Italia Nuova» de París.  Entre el 12 i el 13 d'octubre participà en el Congrés Antifeixista de Brussel·les, on va treure de nou el cas de Petrini, fet que engegà les protestes dels comunistes. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, amb Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri i Giulio Bacconi, al congrés dels refugiats italians celebrat a Sartrouville que arreplegà una cinquantena de militants de França, Suïssa i Bèlgica i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936 formà part del primer grup de militants italians (Berneri, Bifolchi, Centrone, Girotti, Perrone, Bonomini, etc.) que passaren a Catalunya per Perpinyà per combatre en la guerra d'Espanya. Enquadrat en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», va ser nomenat membre del seu Estat Major. El 28 d'agost de 1936 lluità als combats de Monte Pelado al front d'Aragó. Després va ser nomenat membre del Comitè d'Investigació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), encarregat de rebre a la frontera de Portbou els voluntaris italians i estrangers i de controlar els passaports; en aquesta tasca va ser ajudat per Ernesto Bonomini, Francesco Barbieri, Ludovico Rossi, Renato Castagnoli i Domenico Ludovici. L'abril de 1937 retornà a Barcelona, on visqué en un pis de la plaça de l'Àngel amb altres companys italians (Berneri, Barbieri, Mastrodicasa, Fosca Corsinovi i Tosca Tantini). Detingut per agents estalinistes arran dels fets de«Maig de 1937», aconseguí eludí en dues ocasions l'execució i va ser amollat després de 15 dies de detenció gràcies a la intervenció de Luis Gertsch, promotor de l'organització maçònica de socors Comitè Central de Coordinació (COCECOO, també anomenat «Solidaritat Pro-Espanya Antifeixista»), i de Cesare Collaveri, representant de la Gran Lògia de França. El juliol de 1937 retornà a França on dimití de la LIDU per protestar contra la influència comunista. En aquestaèpoca treballà en una cooperativa de construcció. En 1937 va ser inscrit en la llista «Menées terroristes» (Ardits terroristes), emesa per la Direcció de la Seguretat General francesa, i el 18 de juliol de 1938 va ser detingut a París arran de la visita dels sobirans britànics i, novament, amenaçat amb l'expulsió. Durant la primavera de 1939 auxilià els companys perseguits, entre ells Bonomini, al qual ajudà a arribar als EUA després de la seva evasió del camp de concentració de Riucròs. En 1940 vivia a Fontenay-sous-Bois i figurava en una llista de militants a detenir lliurada per les autoritats feixistes italianes a l'exèrcit alemany. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència i en un grup del maquis abans de retornar a Itàlia. Després de l'Alliberament s'instal·là a Liorna, on continuà la seva militància. En 1947, amb Augusto Castrucci, David Martini, Nino Malara i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI), i que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma.

Enzo Fantozzi (1886-1960)

***

Última foto de Miquelina Sardinha

- Miquelina Sardinha: El 27 d'octubre de 1966 mor a Lisboa (Portugal) la pedagoga i militant anarcosindicalista Miquelina Maria Possante Sardinha. Havia nascut l'11 de novembre de 1902 a Avis (Portalegre, Alentejo, Portugal). Era filla de Manuel dos Santos Sardinha, fuster de carros anarquista fundador del Sindicat de la Construcció Civil de Ponte de Sor (Portalegre, Alentejo, Portugal). De ben joveneta participà en les reunions llibertàries que es realitzaven a casa seva i es formà en el moviment anarquista llegint la seva premsa (A Batalha, A Comuna, etc.). Fortament influenciada per la pedagogia de Vitória Pais de Andrade i per les teories de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, esdevingué professora d'ensenyament lliure per a infants i adults. Sempre destacà pel seu anticlericalisme i per lluitar contra tota intromissió de l'Església en qualsevol àmbit de la vida. Companya del destacat militant anarquista Francisco Quintal, animador de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), patí amb ell tota mena de persecucions i de repressions per la seva militància. Fou mestra de l'escola del Sindicat de la Construcció Civil de Lisboa.

***

Acte on parlà Roser Dulcet Martí el 2 de setembre de 1931

- Roser Dulcet Martí: El 27 d'octubre de 1968 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) atropellada per un cotxe la militant i propagandista anarcosindicalista Roser Dulcet Martí --a vegades el seu llinatge apareix com Dolcet. Havia nascut el 2 de febrer de 1881 a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya). Va ser alumna de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), la futura mare de Frederica Montseny, a la seva escola racionalista, on son pare, Jaume Dulcet, republicà federal, l'havia inscrita. En aquesta escola i en les seves lectures, començarà a conèixer l'anarquisme. Va començar a treballar als 14 anys en una fàbrica tèxtil i es va adherir a la societat obrera «Les Tres Classes del Vapor», fundada en 1869 i que en 1913 s'afegiria a la Confederació Nacional del Treball (CNT); en aquestaèpoca va escriure també el seu primer article. Dins de la lluita sindical, se n'adona de la inutilitat de les millores parcials i restringides al salari i reivindicarà una lluita que porti l'alliberament total de l'opressió capitalista. Amb 20 anys s'uneix lliurement amb un home, primer cas de la ciutat, fet que li portarà l'estigma de la societat benpensant i l'acomiadament i la impossibilitat de trobar feina a Vilanova (Pacte de la Fam). En 1913 es va establir a Sabadell, on va participar l'agost d'aquell mateix any en una vaga de teixidors i va prendre per primer cop la paraula en una assemblea; després del fracàs d'aquesta vaga es veurà obligada amb son company a emigrar a França. A Seta, enmig de l'esclat de la Gran Guerra, va participar en l'agitació antimilitarista al costat del soldats que partien al front. Per fugir de la repressió va instal·lar-se a Montpeller, on romandrà uns anys. En 1917 va tornar a Barcelona i va participar activament en la campanya de la CNT per l'abaratiment dels aliments i contra l'especulació fruit de les necessitats bèl·liques europees; va participar en manifestacions de dones que assaltaven els comerços i va intervenir en un míting republicà on va incitar les obreres a abandonar els partits polítics per adherir-se al sindicat. En 1918 va participar en nombrosos mítings de la CNT per Tarragona, tot militant activament en el Sindicat del Tèxtil del Clot de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys dels assassinats organitzats pel governador de Barcelona Martínez Anido, va acollir nombrosos militants a ca seva, entre ells qui seria son futur company Marcelino Silva, malalt de febres malignes aplegades en la deportació. Amb Libertad Rodenas realitzarà una xerrada a l'Ateneu Científic de Madrid on denunciaran el crims del terrorisme d'Estat comesos a Catalunya. Durant la Dictadura va restar empresonada en diverses ocasions per haver repartir pamflets i per incitació a la rebel·lió. Amb la proclamació de la República s'establirà a Manresa, on participarà en innombrables mítings a tota la zona. El març de 1933 va ser delegada al Ple Regional de la CNT catalana. En 1936 va participar en una gira de propaganda per Aragó a favor de les col·lectivitats. Durant els Fets de Maig de 1937, son company Marcelino Silva serà assassinat pels estalinistes. Amb la derrota republicana, exiliarà a França, on continuarà militant. L'octubre de 1948 va participar com a delegada de la Federació Local de La Marseillette en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc. Més tard s'instal·larà a Carcassona, on militarà en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Es va negar a aprendre el francès en protesta pel tractament patit pels exiliats espanyols per part de l'Estat gal. Va publicar articles en Alejandra. Publicación anarquista desde las mujeres. Publicación estacional subversiva de debate, expresión y aprendizaje anarquista.

***

Fabián Moro Esteban

- Fabián Moro Esteban: El 27 d'octubre de 1987 mor a Saint-Mandé (Illa de França, França) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Fabián Moro Esteban. Havia nascut el 22 de juliol de 1912 a Bilbao (Biscaia, País Basc)–erròniament en algunes fonts citen Burgos (Castella, Espanya). Era fill d'una família d'artesans ebenistes. Des de molt jove començà a militar en els moviment socials de Burgos. En 1931 s'afilià a les Joventuts Socialistes i poc després passà a les Joventuts Llibertàries. En aquesta època patí diverses detencions per les seves activitats revolucionàries. L'1 de maig de 1932 resultà ferit, juntament amb Pedro Rodríguez, pels guàrdies d'assalt que reprimiren la manifestació anarcosindicalista. En 1934, a resultes de les seves activitats antimilitaristes portades a terme a les casernes de Burgos, va ser perseguit i fugí cap a Catalunya, on s'encarregà del Comitè Pro-Presos de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Posteriorment es refugià a Palma (Mallorca, Illes Balears), amb Francisco Santamaría i Julián Floristán Urrecho. Quan esclatà la guerra civil estava a Balaguer (Noguera, Catalunya) i a Barcelona va ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda i responsable d'un periòdic llibertari. El setembre de 1936 assistí com a delegat de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) a una reunió extraordinària de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En aquesta època militava en les Joventuts Llibertàries del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat i en l'Ateneu Llibertari «Luz y Amor». Després lluità al front d'Aragó enquadrat en la 26 Divisió (antiga«Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i fou redactor del periòdic Acracia. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser internat durant un any als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Bram; després va ser enviat a treballar de llenyataire a Blanot (Borgonya, França) en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), on va establir contactes amb la Resistència. Més tard va ser enviat a Brest (Bretanya) per a fer el Servei de Treball Obligatori (STO) alemany. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Mâcon (Borgonya, França). En 1948 obtingué l'estatut de refugiat polític i s'establí a París (França), on treballà en diversos oficis. Gran admirador del metge anarquista Isaac Puente Amestoy, prologà la biografia inèdita d'Abel Ramírez Romeo Doctor Isaac Puente. Biografía, ideario y polémica. Donà moltes conferències, especialment sobre el tema«Federalisme i centralisme a Espanya», i col·laborà en molts de títols de la premsa llibertària de l'exili, com ara Anarkia,Cenit, CNT, Combat Syndicaliste,Espoir, Ruta,Solidaridad Obrera,Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Umbral, etc. És autor de Pablo o el discurso del hombre libre (1965), Temas esenciales del anarquismo. Espíritu y materia (Esquema) (1968) i Las Juventudes Libertarias en España. Análisis espectral (1970). A partir de 1978 passà temporades de dos o tres mesos anuals a Barcelona, on va fer costat la reconstrucció de la CNT, especialment la Federació Local de Barcelona, col·laborant en l'equip de redacció de la revistaIdeas-Orto. En 1986 caigué greument malalt i començà a redactar les seves memòries que restaren inacabades. Fabián Moro Esteban va morir el 27 d'octubre de 1987 a Saint-Mandé (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri Nord d'aquesta localitat.

Fabián Moro Esteban (1912-1987)

Continua...

---

Josep M. Llompart a sa Pobla (Anys 50) -

Em seduïen les vitrines amb la col·lecció impressionant de monedes romanes! Veient el rostre en bronze, plata i or dels emperadors t´adonaves com aquell imperi que dominà el món va existir de veritat; no eren unes simples retxes en el llibre d´història. Allà, en la sala dèbilment il·luminada, podies estudiar amb precisió, enmig d´una calma completa, les imatges dels homes, aleshores déus!, que cobriren de sang totes les contrades del món conegut. Neró, Juli Cèsar, Agripa, Cal·lígula, August... junts, situats cronològicament, un rere l´altre, muts ja per sempre, sense poder ordenar l´extermini dels ibers, dels gals, de les poblacions del nord d´Àfrica. Aleshores ja havia vist la pel·lícula Cleopatra, protagonitzada per Liz Taylor, i havíem pres posició a favor d´ella i Marc Antoni. Possiblement era la bellesa esclatant d'actriu de Hollywood el que ens feia prendre partit per aquella dona que ens mostrava el poder d´Egipte. Impressionant l´entrada triomfal a Roma asseguda damunt l´esfinx, amb Cesarió al costat! (Miquel López Crespí)

Els museus!

Em seduïen les vitrines amb la col·lecció impressionant de monedes romanes! Veient el rostre en bronze, plata i or dels emperadors t´adonaves com aquell imperi que dominà el món va existir de veritat; no eren unes simples retxes en el llibre d´història. Allà, en la sala dèbilment il·luminada, podies estudiar amb precisió, enmig d´una calma completa, les imatges dels homes, aleshores déus!, que cobriren de sang totes les contrades del món conegut. Neró, Juli Cèsar, Agripa, Cal·lígula, August... junts, situats cronològicament, un rere l´altre, muts ja per sempre, sense poder ordenar l´extermini dels ibers, dels gals, de les poblacions del nord d´Àfrica. Aleshores ja havia vist la pel·lícula Cleopatra, protagonitzada per Liz Taylor, i havíem pres posició a favor d´ella i Marc Antoni. Possiblement era la bellesa esclatant d'actriu de Hollywood el que ens feia prendre partit per aquella dona que ens mostrava el poder d´Egipte. Impressionant l´entrada triomfal a Roma asseguda damunt l´esfinx, amb Cesarió al costat!

Roma, perseguint els jueus a Ben Hur, amb un Charlton Heston fidel a les creences del poble jueu, escollint ser no-res abans que servidor de l´Imperi. I Stanley Kubrick i Kirk Douglas a Espàrtac, que ens descobrien que no tothom vinclava l´espinada davant el poder i que l´home pot esdevenir lliure malgrat que deixi la vida en l´intent.

Crec que vaig aprendre més història en aquell museu silenciós que en els anys d´escola. Teníem un mestre que no parlava mai: en entrar a classe feia un grunyit i, sense dir res més, es situava davant la pissarra escrivint amb guix durant una hora sencera la lliçó que pertocava. Nosaltres estàvem obligats a copiar en un quadern d´apunts la faramalla que ja teníem als llibres i, el dia de l´examen, repetir el que havíem copiat Tenint aquests professors... com va ser possible que m´enamoràs de la història?

Indubtablement l´afecció que em dominava no provenia del col·legi. Eren el pare i l´oncle José els que m´havien ensinistrat en el coneixement, en el dubte, en la necessitat d´investigar pel teu compte qualsevol afirmació provinent dels de dalt.

Entre aquelles restes de civilitzacions pretèrites em trobava bé. Els problemes em fugien del cap. Em sentia feliç, en el meu element, imaginant les vides del passat, reconstruint en la imaginació com eren els costums dels pobles que ens precediren.

Com viatjar en la nau del temps, avançar per les restes trobades en els talaiots de Mallorca! Fragments de plats i olles de fang, llums d´oli, àmfores, reproduccions de déus púnics, el rostre repetit de Tanit, i el més sorprenent: una vaixella grega recuperada d´una nau enfonsada.

Arreu el que quedava de l´imperi que dominava el món! Roma sempre present. Tot d´àmfores, grans bocins de plom encara amb la marca dels propietaris d´aquelles mines d´esclaus.

En les excursions que fèiem amb l´Institut ja havia contemplat meravelles semblants a Artà, Alcúdia i Manacor. Com no recordar la visita al talaiot de ses Païsses! Record que els companys no es fixaven en res: corrien, perseguint-se, jugant a indis, sense atendre les explicacions del director. Amb els amics del grup Nova Mallorca ens aturàvem davant la impressionat entrada del poblat demanant-nos quins gegants havien pogut situar aquelles pedres a l´indret on, tres o quatre mil anys després, les contemplàvem. Les grandioses murades que l´envoltaven ens feien pensar en guerres antiquíssimes. Ho discutíem amb tota la força d´uns al·lots de tretze anys! Teoritzàvem mil hipòtesis. No érem grans coneixedors de l´arqueologia, però el que vèiem davant els ulls ens agitava la imaginació fins a límits increïbles. Ens demanaven què els havia obligat a bastir defenses tan potents, quins enemics tenien al davant i com una societat basada en una primitiva agricultura i ramaderia, emprava tants d´esforços a protegir-se. Estaven sempre en guerra? Mallorca era una illa summament poblada abans de la conquesta romana. Però la majoria de poblacions talaiòtiques posseïen idèntiques característiques: gran torre central per vigilar l´exterior del poblat, i gruixudes i altes murades per a protegir-se dels atacs dels veïns. Lluitaven entre si per a procurar-se esclaus i dones? Existien pobles depredadors, militaristes que vivien de robar les cabres i vaques del veí?

En les visites als poblats talaiòtics, a la ciutat romana de Pollentia, a les restes de l´església cristiana de son Peretó, em prometia aprofundir en la història de Mallorca, trobar llibres d´arqueologia, estudiar-ho amb cura extremada. Tanmateix, si un dia volia escriure em mancava encara molta formació. Recordava la visita de l´escriptor Josep M. Llompart a l´institut. Em vaig quedar fascinat de la forma d´explicar-nos la vida dels autors mallorquins i de relacionar-los amb la nostra història. Encara avui em deman com va ser que penetràs en la fosca cultural de l´institut un raig de llum com aquell. Qui havia suggerit la seva presència a les fosques aules on romaníem tancats? Com una lliçó d´una hora pot canviar les concepcions d´uns jovenets inexperts? Quina estranya màgia tenien les seves paraules que obrien portes tancades, bastien universos de claror? Va ser ell parlant de Ramon Llull, Joan Maria Alcover, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Francesc de B. Moll, qui ens va fer copsar que també existia una cultura soterrada, una cultura amagada en els plans d´ensenyament i que el nostre deure era conèixer-la, estudiar-la?

D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 28 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de CaneNero

- Surt CaneNero: El 28 d'octubre de 1994 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic CaneNero. Setimanale anarchico (Ca Negre. Setmanal anarquista). Representant de les tendències anarquistes extremes, fou perseguit per la magistratura i en 1994 la redacció fou escorcollada, per la qual cosa hagué d'editar-se clandestinament. Hi van publicar articles Massimo Passamani, Mario Spesso,Antonio Budini, Spyros Dapergolas, etc. En sortiren 45 números, l'últim el 17 de gener de 1997, més un número especial sobre repressió, que sortí el desembre de 1995, referent a l'«Afer Serravalle».

Naixements

Florentin Chantemesse

- Florentin Chantemesse: El 28 d'octubre de 1874 neix a Marsella (Provença, Occitània) el jornaler i propagandista anarquista Florentin Chantemesse. A partir de 1896 freqüentà les reunions anarquistes. El 30 de juliol d'aquest any fou sospitós de ser l'autor de l'explosió que tingué lloc a l'habitatge on vivia. Entre 1898 i 1899 va fer diverses xerrades sobre diversos temes (maquinisme, autoritat,«Afer Dreyfus», revoltes obreres, etc.). Amb altres companys es dedicà a pertorbar reunions electorals. Presidí nombroses conferències públiques, especialment les d'Henri Dhorr. El 6 de març de 1898 va ser jutjat per vociferar «crits sediciosos». En aquestaèpoca col·laborà en Le Libertaire. Més tard, ben igual que Maurice Chaumel, abandonà la idea de«revolució» i passà a parlar d'«evolució», reivindicant que la transformació social només podia tenir lloc mitjançant una transmutació moral de caràcter individual. Aquesta manera de pensar l'apartà del moviment llibertari i passà a fer costat candidatures socialistes contra la gestió municipal de Jean-Baptiste-Amable Chanot a Marsella, especialment la radical socialista col·lectivista de Basset el maig de 1904.

***

Luisa Capetillo, vestida d'home, quan fou detinguda el 24 de juliol de 1915 a l'Havana

- Luisa Capetillo: El 28 d'octubre de 1879 neix a Arecibo (Puerto Rico; aleshores colònia espanyola) l'escriptora, periodista, sindicalista, propagandista llibertària i anarcofeminista Luisa Capetillo. Sa mare, Louise Marguerite Perone (castellanitzada com Margarita Perón), immigrant francesa molt culta, arribà a Puerto Rico buscant feina com a institutriu per als infants d'una família prestigiosa d'Arecibo, però acabà fent de minyona i de planxadora en cases benestants. Son pare, Luis Capetillo Echevarría, arribà a Puerto Rico des del País Basc amb la intenció de fer fortuna, però acabà realitzant només feinetes (estibador, camperol, paleta, etc.). La parella era d'idees progressistes i liberals i mai no formalitzà cap matrimoni. La sevaúnica filla fou educada en un ambient força liberal i aprengué el francès de sa mare, assistint a l'escola privada de Maria Siera Soler, una de les més considerades del país. Quan tenia 19 anys s'enamorà de Manuel de Ledesma, fill del marquès d'Arecibo, una de les famílies més reputades de l'illa on sa mare feia feina. En 1898 la parella tingué sa primera filla, Manuela, i dos anys després nasqué son segon fill, Gregorio. Mai no es casaren i la parella es trencà tres anys després d'iniciada, encara que el pare reconegué els infants i pagà la seva educació. Mare fadrina, en 1904 començà a publicar articles en periòdics del seu poble, alhora que treballava a casa seva brodant camises i mocadors. Després deixà sos fills amb sa mare i començà a treballar en una fàbrica tèxtil. En 1906 començà a fer feina com a lectora a les fàbriques de tabac d'Arecibo; pujada en un podi, llegia en veu alta mentre els treballadors manipulaven les fulles de tabac i enrotllaven els cigars. En aquestes fàbriques entrà en contacte amb la Federació de Torcedors de Tabac, afiliada a la Federació Lliure de Treballadors (FLT), i, a més de les obres d'autors clàssics (Zola, Tolstoi, Hugo, Balzac, Dumas,  Vargas Vila, Zamacois, etc.), també llegí obres de contingut social i polític (Marx, Engels, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, etc.) i publicacions socialistes, sindicalistes i anarquistes (El Porvenir del Trabajo,Unión Obrera, La Revista Blanca, El Socialismo, Tierra, El Motín, etc.). Fou la primera dona porto-riquenya a escriure sobre les idees feministes i sobre dels drets de la dona. En 1907 publicà per lliuraments Mi opinión sobre las libertades, derechos y deberes de la mujer. Como compañera, madre y ser independiente, que tingué diverses edicions posteriors (1911, 1913 i 1917). En 1907 publicà el seu primer llibre, Ensayos libertarios. Dedicado a los trabajadores de ambos sexos i també va escriure l'obra de teatre Influencias de las ideas modernas, que fou publicada en 1916. Malgrat considerar-se feminista, mai no s'afegí a cap organització feminista, ja que sobretot pensava que el front sindical era el més necessari i que les dones s'havien de sindicar i lluitar pels seus drets. Fou la primera dona porto-riquenya que portà pantalons en públic, enfrontant-se als costums socials d'aleshores. Reivindicà una educació lliure i liberal per als dos sexes. També fou«escandalosa» la seva reivindicació de l'«amor lliure» –la dona ha de triar a qui vol estimar lliurement sense interferències legals i sense matrimoni–, presentat per la premsa burgesa com promiscuïtat. També fou partidària de l'escola racionalista, del vegetarianisme, de l'exercici físic i de l'espiritisme. En 1908, durant el V Congrés Obrer de l'FLT que se celebrà a Arecibo, lluità perquè l'organització fes costat el dret al vot de la dona, però no únicament per a les dones alfabetitzades, sinó per a totes les dones. El juliol de 1909 participà en la«Croada de l'Ideal», gira propagandística de destacats militants (J. B. Delgado, José Ferrer y Ferrer, Ramón Romero Rosa, Santiago Iglesias Pantín, etc.) organitzada per l'FLT que recorregué tot el país per a conscienciar els treballadors de la necessitat de sindicar-se. En 1910, a més de fer-se distribuïdora de l'òrgan de l'FTL Unión Obrera, fundà a San Juan de Puerto Rico el periòdic anarcofeminista La Mujer, del qual no s'ha conservat cap exemplar, i intentà crear una Escola Granja Agrícola per als infants. En 1911, fruit de la seva relació amb un comerciant d'Arecibo, tingué son tercer fill que bateja com Luis Capetillo. En 1912 viatjà a Nova York (Nova York, EUA) on establí lligams amb grups de treballadors del tabac porto-riquenys i cubans i col·laborà en periòdics anarquistes (Cultura Obrera, Brazo y Cerebro, Fuerza Consciente). En 1913 s'instal·là a Ybor City, barri de Tampa (Florida, EUA), on treballà com a lectora en una de les moltes companyies de tabac de la ciutat i col·laborà en el periòdic La Unión de Tampa, òrgan de la Unió de Torcedors Federats de l'Estat de Florida. A Ybor City viurà amb Juan Vilar, un treballador del tabac i destacat anarquista. En 1914 marxà a Cuba, on residí a Cárdenas i a l'Havana, i s'afegí als treballadors de la canya de sucre en la vaga organitzada per la Federació Anarquista. El 24 de juliol de 1915 fou detinguda al carrer Neptuno de l'Havana per «escàndol públic» per portar roba d'home, corbata i barret; jutjada en un procés que fou seguit per tots els grans periòdics cubans i porto-riquenys, es defensà dient que no havia cap llei que prohibís posar-se roba d'home i, davant l'evidència, fou alliberada. Malgrat tot, en 1916 el president cubà Mario García Menocal l'expulsà del país per«anarquista estrangera i perillosa». Retornà a Puerto Rico i organitzà i participà en diverses vagues (Patillas, Ceiba, Vieques, etc.), entre elles la important Vaga de la Canya de 1916–40.000 obrers de 32 localitats hi participaren i la vaga es guanya amb una augment salarial d'un 13%–, per la qual cosa fou detinguda en diverses ocasions acusada de «violència, desobediència i insubordinació als agents de l'ordre». En 1919 s'instal·là novament a Nova York, on establí una casa d'hostes amb un restaurant vegetarià al barri de Chelsea, que es convertí en lloc de reunió dels agitadors hispans de la ciutat. També viatjà, convidada pels obrers sabaters, a la República Dominicana per fer costat les vagues de 1919, però les autoritats no li van deixar parlar en públic. En 1920 s'establí a Río Piedras, un barri obrer de San Juan de Puerto Rico. L'any següent, malgrat les seves conviccions anarquistes, va fer campanya electoral per al Partit Socialista de Puerto Rico. A més de les citades, és autora de La humanidad del futuro (1910) i Verdad y justicia. Cuento de Navidad para niños (1910), Voces de Liberación (1919, amb altres), entre d'altres. Tuberculosa des de 1921, Luisa Capetillo va morir el 10 d'abril –altres fonts citen erròniament el 10 d'octubre– de 1922 a Río Piedras (Puerto Rico) i fou enterrada al cementiri municipal d'Arecibo. En 2008, editades per Norma Valle Ferrer, es van publicar les seves obres completes sota el títol Mi patria es la libertad.

Luisa Capetillo (1879-1922)

***

Torquato Tomassini

- Torquato Tomassini: El 28 d'octubre de 1893 neix a Fermo (Marques, Itàlia) el tipògraf anarquista Torquato Tomassini. Sos pares es deien Giuseppe Tomassini i Ernesta Corradi. D'antuvi socialista revolucionari, en 1913 s'adherí al grup anarquista de Fermo, que s'acabava de reconstituir després d'haver cessat la seva activitat a finals del segle XIX, i que tenia entre altres membres els germans Vincenzo i Primo Montevidoni, Giuseppe Lenzi, Raffaele Cocchetti, Romeo Ferri, Amerigo Del Moro, Ettore Alesiani, Tito Freddini, Domenico Carelli, Camillo Monti, Gaetano Alimento, Enrico Biancucci i Guido Moreschini. Envià correspondència a diferents periòdics del moviment llibertari, com ara Il Pensiero Anarchico, de Roma, i L'Avvenire Anarchico, de Pisa. L'octubre de 1913 va ser condemnat a dos dies de presó per «crits sediciosos». Posteriorment s'instal·là a Portocivitanova (Civitanova Marche, Marques, Itàlia), on contribuí a la creació d'un grup llibertari i entrà a formar part de la secció local de la Cambra del Treball de Macerata (Marques, Itàlia). Durant el règim feixista s'allunyà de la vida política, concentrant-se en la seva feina de tipògraf que desenvolupà primer a Portocivitanova i després a Pescara (Abruços, Itàlia), a San Benedetto del Tronto (Marques, Itàlia) i a Ascoli Piceno. En 1929 s'afilià al Sindicato Fascista Poligrafici (SFP, Sindicat Feixista de Tipògrafs) i el gener de 1934 va ser eliminat dels registres policíacs de subversius. Torquato Tomassini va morir el 25 de febrer de 1963 a Ascoli Piceno (Marques, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Borgo Solestà d'aquesta ciutat.

***

Émilienne Morin (1935)

- Émilienne Morin: El 28 d'octubre de 1901 neix a Angers (País del Loira, França) l'anarquista i anarcosindicalista Émilienne Léontine Morin, coneguda com Mimi i també com Émilienne Durruti. Filla d'Étienne Morin, militant anarcosindicalista del Sindicat de la Construcció, freqüentà de ben joveneta els cercles revolucionaris. A partir de 1916 entrà a treballar de secretària per al periòdic pacifista Ce qu'il faut dire, alhora que militava en el grup de les Joventuts Sindicalistes de la Sena del XV Districte de París (França), formant part, a partir de 1923, de la seva directiva. En 1924 es casà a Yerres (Illa de França, França) amb el militant anarquista Mario Cascari (Cesario Tafani o Oscar Barodi), del qual es divorcia dos o tres anys després. El 14 de juliol de 1927 conegué Buenaventura Durruti Domínguez, a les hores exiliat a París, a la Llibreria Social Internacional del carrer de les Prairies del XX Districte parisenc, i esdevingué sa companya. El mateix dia, sa amiga Berthe Faber conegué al mateix lloc el seu futur company Francisco Ascaso Abadía. El juliol d'aquell any Durruti va ser expulsat cap a Bèlgica i ella abandonà el seu treball de estenodactilògrafa i el seguí a Brussel·les, lloc on residien semiclandestinament nombrosos anarquistes espanyols. A la capital belga va fer especial amistat amb Lola Iturbe i son company Juan Manuel Molina. La parella visqué com pogué la difícil vida del proscrit, però en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, ambdós marxaren cap a Catalunya. Durant els anys republicans participà activament en nombroses reunions i manifestacions i col·laborà en els periòdics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 4 de desembre de 1931 tingué a Barcelona sa filla Colette, que hagué de criar tota sola ja que son company Durruti gairebé sempre estava en fuita o a la presó. Gràcies a l'ajuda dels companys, aconseguí una feina d'acomodadora al Teatre Goya de Barcelona i fou Teresa Margalef qui sovint s'ocupà de la petita Colette quan sa mare treballava. Durant la guerra civil i la Revolució, s'integrà en la«Columna Durruti» al front d'Aragó i treballa com a secretària a la seva Caserna General, on fou responsable del Departament de Premsa. Però les necessitats de Colette l'obligaren a abandonar el front, alhora que son company marxà cap a Madrid amb una part de la columna per a participar en la seva defensa i on aquest trobà la mort el 20 de novembre de 1936. Després d'una temporada treballant al Consell de Defensa, en 1938 retornà a França, on desenvolupà una intensa tasca propagandística a favor de la Revolució espanyola. En aquestaèpoca, col·laborà activament amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), amb Louis Lecoin i Nicolas Faucier, i en el seu òrgan d'expressió. També col·laborà en Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA), on publicà els seus records al front aragonès. El 22 de novembre de 1938 presidí el míting de commemoració de la mort de son company, organitzat per l'UA, que tingué lloc al Palais de la Mutualité de París, i on prengué la paraula E. Frémont, Suzanne Levy, Pedro Herrera Camarero i Jules Chazoff. Després de la II Guerra Mundial establí relació amb els nombrosos militants espanyols aleshores exiliats a França.Émilienne Morin va morir el 14 de febrer de 1991 a Quimper (Cornualla, Bretanya), lloc on s'havia retirat.

Émilienne Morin (1901-1991)

***

Alliberament del camp de concentració de Mauthausen per la XI Divisió de Cuirassats dels EUA

- Francisco Sala Tolo:El 28 d'octubre de 1903 neix a Bonansa (Ribagorça, Franja de Ponent) el militant anarquista i resistent antifeixista Francisco Sala Tolo. De molt jove emigrà a França i, d'antuvi, va fer feina de pagès a l'Aude, abans d'establir-se com a paleta a Perpinyà. A la capital del Rosselló fundà l'Associació Mutualista «Centro Español», de la qual fou secretari. Durant la guerra civil fou membre del Comitè d'Ajuda a l'Espanya Republicana i s'ocupà especialment dels infants evacuats, transformant el«Centro Español» en una colònia infantil. A partir de la Retirada, participà activament en el suport i en l'acollida dels refugiats. Durant l'ocupació nazi formà part de la resistència enquadrat en la«Xarxa Pat O'Leary», al costat de Francisco Ponzán Vidal. Detingut pels alemanys, fou enviat amb un comboi de 1.488 deportats que sortí el 6 d'abril de 1944 de Compiègne cap al camp de concentració de Mauthausen, arribant-hi dos dies després. Després d'Alliberament, fou un dels organitzadors de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP) de Perpinyà, de la qual fou nomenat secretari. Com a militant del moviment llibertari espanyol en l'Exili, ajudà els companys a entrar a l'interior per integrar-se a la guerrilla i a la resistència. Francisco Sala Tolo va morir el 29 de gener de 1975 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Carpentier, Mayol i Rappaport, del Grup Internacional de la Columna Durruti (1936)

- François-Charles Carpentier: El 28 d'octubre de 1904 neix a Reims (Xampanya, França) el militant anarquista i combatent de la Revolució espanyola François-Charles Carpentier. Son pare, militant llibertari, que en les eleccions de 1914 va votar Bonnot, va canviar sovint de feines per la zona del Pas-de-Calais. El gener de 1915, trobant-se a zona ocupada,és deportat amb son pare a un camp de concentració a Alemanya, i va ser repatriat per la Creu Roja per ser un infant. A càrrec d'un oncle, primer treballarà en diversos tallers de teixidures i quan son pare va recobrar la llibertat va treballar amb aquest desenterrant obusos i tornant a tapar les trinxeres. Cap al 1920 va trobar feina com a empenyedor de vagons al fons de la mina de Bruay-en-Artois abans de marxar buscant feina arreu i fer de descarregador del moll de Rouen. En 1924, instal·lat a París, treballa en diverses petites ocupacions al mercat de les Halles i comença a freqüentar els cercles anarquistes. El 10 de novembre de 1924 va ser incorporat al Regiment dels Tiradors i enviat al sud del Marroc per combatre la rebel·lió d'Abd el-Krim. Llicenciat el 10 de maig de 1926 amb el grau de Caporal de Metralladores, va instal·lar-se a París, on va fer diverses feinetes. A començaments de 1928, domiciliat al suburbi parisenc d'Aubervilliers, va treballar com a repartidor de carbó. Secretari del grup anarquista de Saint-Denins, en 1930 va conèixer el militant anarquista Charles Ridel (Louis Mercier Vega), amb qui romandrà lligat de per vida en una forta amistat. Delegat del grup de Saint-Denis al congrés de la Federació Anarquista parisenca del 4 de juny de 1933, va ser elegit secretari adjunt de l'organització al costat de Le Bott. Entre el 14 i el 16 de juliol d'aquell any va participar com a delegat de Saint-Denis al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) a Orleans. El febrer de 1934, arran dels avalots feixistes, va passar la nit de l'11 defensant revòlver en mà la Borsa del Treball amb Mercier Vega. Durant el Front Popular ambdós van fer costat Simone Weil durant la vaga de la fàbrica «Sauter et Harlé». En aquesta època va fer de tresorer de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual també eren membres Nicolas Faucier i Mercier Vega, i que després es fusionaria amb la Unió Anarquista. En 1936, amb Mercier Vega i altres, parteixen cap a la Revolució espanyola i funden el Grup Internacional de la Columna Durruti, que afrontarà dures batalles al front d'Aragó. Després de la batalla de Perdiguera, on el Grup Internacional de la Columna Durruti serà delmat, Mercier i Carpentier tornaran a França per organitzar la solidaritat. A finals de 1936 Carpentier tornarà a Barcelona com a delegat de la Unió Anarquista davant la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aprofitarà la conjuntura per enviar diversos articles sobre la Revolució espanyola per a Le Libertaire. Durant un gran míting celebrat per celebrar l'entrada de 1937, amb Scolari i Balart, rebutjaran cantar La Internacional amb els comunistes. Gràcies a Berta Ascaso, va ser allotjat en una casa socialitzada a Barcelona amb sa companya que havia viatjat a la península amb un comboi de camions de solidaritat organitzat per Pierre Odéon. En aquestaèpoca va conèixer el militant anarquista italià Ernesto Bonomini qui, el 20 de febrer de 1924, havia assassinat Nicola Bonservizi, representant personal de Mussolini a París. En maig de 1937, a Barcelona, Carpentier es batrà contra els comunistes que intenten destruir els anarquistes i els militants del POUM, instal·lant una metralladora al terrat de la fàbrica de sabó Myrurgia, a prop de la Sagrada Família, i també va participar des d'un automòbil blindat en el metrallament del local d'Estat Català. Alguns mesos després tornarà a França fugint dels estalinistes, completament desil·lusionat de la fi de la revolució, però encara van recaptar armes i les va portar clandestinament a Barcelona. Els 29 i 30 d'octubre de 1937 va participar en el congrés de la Unió Anarquista i amb Mercier deixaran l'organització. En 1938 va col·laborar, amb Lucien Feuillade, Mercier Vega i Nicolas Lazarevitx en la revista d'estudis revolucionaris Révision. Mobilitzat en 1939, el seu regiment va ser encerclat per les tropes alemanyes, però va poder escapar. En 1943 treballarà en el«Comité Ouvrier de Secours Immédiat» (COSI), organització social col·laboracionista creada per les autoritats de Vichy. Amb l'Alliberament va deixar tota militància --va ser eliminat de la llista d'anarquistes a vigilar el 31 d'agost de 1948--, però va continuar en contacte amb els vells militants (Mercier Vega, Feuillade) i va muntar una petita empresa de transport. Durant els anys vuitanta va relatar la seva experiència revolucionària a Espanya a diversos joves historiadors (David Berry, Phil Casoar). François-Charles Carpentier va morir de càncer el 21 de març de 1988.

***

Antoni Trabal Bisbal (agost de 1985)

- Antoni Trabal Bisbal: El 28 d'octubre de 1920 neix a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista i lluitador pels drets dels mutilats de guerra Antoni Trabal Bisbal. Fou fill de Jesús Trabal,  obrer tèxtil i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --organització a la qual representà en el comitè d'empresa de la fàbrica Fill de Solà Sert-- que durant la guerra, entre maig de 1938 i gener de 1939, fou alcalde de Sant Feliu de Llobregat, a més de membre del Comitè d'Indústria Tèxtil local. Fins als 14 anys Antoni Trabal estudià a l'escola de l'Ateneu Obrer del seu poble natal. En 1935 es posà a fer feina en una empresa mecànica i d'oficinista als jutjats. Quan esclatà la revolució, intervingué en tasques culturals i en funcions administratives en les Joventuts Llibertàries. Quan tenia 17 anys s'enrolà en l'Exèrcit republicà. En 1938 va ser ferit greument al front del Segre i hagué de patir una trepanació al parietal esquerre, fet que l'allunyà dels fronts. Després d'aquesta contrarietat, entrà en el Cos de Mutilats de Guerra i en els serveis administratius dels hospitals militars. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració de Sant Cebrià i de Bram. El gener de 1940 fou contractat per una empresa d'aviació a Banhèras de Bigòrra. Amb l'ocupació nazi, fou portat al camp de concentració d'Argelers, del qual aconseguí fugir el maig de 1941, establint-se il·legalment a Tolosa de Llenguadoc amb sa companya i son fill nounat. Entre juliol de 1942 i agost de 1944, mentre feia feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Cajarc, va fer d'enllaç entre el maquis i la CNT clandestina. Després de l'Alliberament i de la escissió dins del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) esdevinguda en 1945, fou membre del Comitè de la Federació Local de Tolosa de la tendència possibilista del Subcomitè Nacional. En 1946 un Ple de Tolosa el nomenà vicesecretari de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya en l'Exili (LMIGEE), establerta en aquesta ciutat occitana. En 1947 s'instal·là a París en qualitat de secretari de la citada lliga i la representà en el Fons Humanitari Espanyol fins al 1978, quan fou traslladada la seu a Bordeus. Restà a París com a delegat de l'LMIGEE i des del 1979 n'ocupà la secretaria de Relacions Exteriors. Entre 1950 i 1960 fou membre en diverses ocasions del Comitè Regional de Catalunya de la CNT col·laboracionista i com a tal representà aquesta tendència en «La Treva Catalana» i en plens i congressos. Mancat de recursos, en 1953 trobà una feina en la UNESCO i en 1956 entrà com a funcionari fins a la seva jubilació en 1980. Un cop retirat de la vida laboral, es lliurà a l'LMIGEE, tant a França com a Espanya, i amb altres companys aconseguí la total equiparació de drets amb els mutilats i vídues de l'Exèrcit franquista. En 1998 l'LMIGEE es va dissoldre, un cop complida la seva missió. En 2002 participava en les Agrupacions Confederals de l'Exili, lligades al sector que esdevindrà en la Confederació General del Treball (CGT), des de Noisiel. Trobem articles seus en Catalunya, CNT,Despertar, España Libre, Libre pensamiento, Polémica,Rojo y Negro, etc.És autor de Breve historia de la Liga de Mutilados e Inválidos de la Guerra de España (1936-1939) (1986). Antoni Trabal Bisbal va morir el 3 d'octubre de 2006 a França.

Antoni Trabal Bisbal (1920-2006)

***

Riccardo Mannerini

- Riccardo Mannerini: El 28 d'octubre de 1927 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) el poeta i llibretista anarquista Riccardo Mannerini. Últim fill d'una família benestant napolitana, son pare era militar de carrera i sa mare violinista. Va créixer i viure al barri genovès de la Foce. En 1943 restà orfe de pare i l'any següent va ser reclutat per l'exèrcit nazi i obligat a treballar com a operari en una fàbrica d'armament per a l'organització«Todt». A la fàbrica conegué un treballador anarquista que l'introduí en el pensament llibertari i ambdós, de comú acord, començaren a boicotejar les peces que fabricaven. Durant la postguerra es matriculà en la facultat de medicina, però hagué d'abandonar els estudis per raons econòmiques, encara que sempre va freqüentar els ambients mèdic i universitari on féu molts d'amics. Va fer feinetes diverses, vivint una vida caòtica i desenfrenada, obligat a vegades a viure a la barca d'un amic pescador. Malgrat els problemes econòmics aconseguí diplomar-se en l'Intitut Nàutic i s'embarcà com a suboficial de la Marina Mercant, encarregant-se del manteniment dels frigorífics. Recorregué el món (EUA, Canadà, Amèrica Central, etc.) i durant els temps morts escrigué un diari de navegació i poemes. Després d'un atemptat contra el consolat espanyol se li va negar l'entrada als EUA. Després navegà per a una companyia bananera i recorregué l'Àfrica Oriental. En aquesta època començà a enviar poemes a diferents publicacions. En 1961, durant un viatge per l'Atlàntic, el vapor cremant de la fuita d'una caldera a la sala de màquines del vaixell li cremà els ulls i la seva vista quedà irreversiblement danyada. Gairebé cec, dedicà el seu temps a iniciatives de caire social: suport als pescadors de la Foce perquè no perdin el port i la platja, reivindicació d'helicòpters per als bombers, creació d'un premi literari, fundació de la societat «Misci e Liberi» (Pobre i Lliure) per patrocinar actes esportius, etc. Amic íntim del cantautor anarquista Fabrizio De André, col·laborà amb ell en el seu segon àlbum d'estudi Tutti morimmo a stento. En 1968 el grup de rock progressiu New Trolls tragué el seu primeràlbum, Senza orario senza bandiera, amb textos seus i de Fabrizio De André. També col·laborà amb el cantautor Luigi Tenco. En 1970, arran de l'assassinat del ferroviari anarquista Giuseppe Pinelli, va escriure el tema Ballata per un ferroviere, cançó que va ser prohibida en la ràdio i en la televisió. Malalt d'una forta depressió que li acompanyà tota sa vida --a mitjans dels anys seixanta passà una temporada al manicomi Genova Quarto--, Riccardo Mannerini es va suïcidar el 26 de març de 1980 a Gènova (Ligúria, Itàlia), al gimnàs propietat de la seva companya, l'escriptora i poetessa Rita Serando, on treballava com a fisioterapeuta. La seva obra va ser divulgada primer per sa companya i després per son fill, Ugo Mannerini. En 2004 va ser editat el seu llibre Un poeta cieco di rabbia, a cura de Sandra Verda i Mauro Macario, i en 2007 Antonella Ruggiero enregistrà el disc Genova la Superba, sobre textos seus. En 2009 es va publicar la seva poesia, Il sogno e l'avventura. Poesie (1955-1980), a càrrec de Francesco Di Nicola, Maria Teresa Caprile, Mauro Macario i Ugo Mannerini. El 17 de maig de 2011 es va publicar l'àlbum Gli occhi del mondo, de Vittorio De Scalzi i Marco Ongaro, sobre textos inèdits de Mannerini.

Defuncions

Kate Austin

- Kate Austin:El 28 d'octubre de 1902 mor a Kingman (Kansas, EUA) la periodista i escriptora anarcofeminista i lliurepensadora Catherine Cooper, més coneguda com Kate Austin, amb el llinatge de son marit. Havia nascut el 25 de juliol de 1864 a La Salle (Illinois, EUA). Sa família, pagesa i seguidora de l'Església Unitària Universalista, es va establir a Hook's Point (Iowa) quan ella tenia sis anys. En 1875 sa mare va morir i hagué d'ocupar-se de sos set germans; només va poder estudiar dos anys en una escola pública. L'agost de 1883 es va casar amb Sam Austin a Hook's Point. En aquellaèpoca son pare va descobrir la revista anarquista i propagadora de l'amor lliure Lucifer, editada per Moses Harmon. Austin i tota sa família es va veure influenciada pels escrits de Harmon, però van ser els Fets de Haymarket de 1886 i les execucions que es van desencadenar que va inclinar-la cap a l'anarquisme. Com a membre de l'American Press Writers' Association (APWS, Associació d'Escriptors de Premsa Americans) va escriure en nombrosos periòdics obrers i radicals, i també va col·laborar en Lucifer i en diverses revistes anarquistes, com The Firebrand, Free Society, Discontent o The Demonstrator, especialment sobre temes referents a la reforma sexual, al patriarcat i a la situació econòmica de la classe treballadora. A partir de 1895 va col·laborar també en revistes lliurepensadores i atees. L'octubre de 1897 i el setembre de 1899 Emma Goldman va visitar Austin a la seva granja de Caplinger Mills (Missouri, EUA), on va realitzar diverses conferències a la zona organitzades per Kate i Sam. En 1900 el seu informe The question of the sexes va ser discutit oficialment a París en el Congrés Internacional Revolucionari de la Classe Treballadora i publicat en francès en Les Temps Nouveaux --també va ser publicat en La Protesta Humana. En 1901 va defensar en Free Society l'anarquista Leon Czolgosz, que havia assassinat en Free Society el president dels Estats Units William McKinley. Com a seguidora de l'anarcocomunisme va criticar durament els anarcoindividualistes. Va mantenir correspondència amb la major part dels intel·lectuals anarquistes de la sevaèpoca (William Holmes, Carl Nold, etc.). Kate Austin va morir de tisi el 28 d'octubre de 1902 a Kingman (Kansas, EUA) quan viatjava cap a Denver; va deixar nou infants d'edats compreses entre els 10 i els 19 anys.

***

Luis Bonafoux y Quintero

- Luis Bonafoux y Quintero:El 28 d'octubre de 1918 --algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre de 1918-- mor a Londres (Anglaterra) el periodista i escriptor llibertari Luis Bonafoux y Quintero, també conegut com La Vibra d'Asnières o pels seus pseudònims literaris Aramis i Luis de Madrid. Havia nascut el 19 de juny de 1855 a Saint-Loubès (Aquitània, Occitània). Fill d'un comerciant francès i d'una veneçolana, lligats a la bona societat americana, va passar la seva infància i va residir durant molt de temps a Puerto Rico. Amb 15 anys va anar a estudiar medicina a Espanya, però va acabar fent dret a Salamanca i a Madrid. Després va tornar a Puerto Rico, instal·lant-se a San Germán com a registrador de la propietat en 1879. Més tard va retornar a Espanya, reapareixent a l'illa caribenya en 1880; però va ser expulsat poc després per les seves activitats anticolonials --publicació del seu articles «El carnaval de las Antillas»--, instal·lant-se a Londres i a Madrid. En 1881 es va adherir al «Círculo Nacional de la Juventud», des d'on atacà el concepte de pàtria creant gran polèmica. En aquesta època va conèixer l'escriptor i periodista Alejandro Sawa Martínez, i va ser redactor en cap d'El Paréntesis. Entre 1882 i 1887 es va encarregar d'El Español, mostrant-se volterià i anarquitzant. En 1883 va anar a Jerez per informar sobre els judicis de «La Mano Negra», després va marxar a Tànger i passà una temporada a Urberuaga, malalt de tuberculosi. En 1885 va viatjar a Cuba, després a París i va polemitzar amb Clarín. En 1888 va ser nomenat director de les mines de coure de Soto (Santander). En 1889 es va casar amb Ricarda Encarnación Valenciaga y Gordejuela, amb qui tindrà quatre fills. En 1892 va fundar a Madrid El Intransigente. De Madrid, va marxar a Cuba, on va fer feina en Duanes i va col·laborar en la premsa cubana. De tornada a Europa, i després d'una temporada a Madrid, va marxar a París on fou corresponsal d'El Liberal durant un any. Novament a Madrid, va treballar a El Globo, on destacà per la seva combativitat, i va instal·lar-se de bell nou a París com a corresponsal d'El Heraldo de Madrid en 1894. A la capital francesa va realitzar biografies d'escriptors per a un diccionari de l'editorial Garnier alhora que escrivia per a periòdics cubans, porto-riquenys i espanyols. En 1898 va fundar a París el periòdic anarquista La Campaña, flagell antigovernamental per les seves denúncies contra la repressió (Cuba, Puerto Rico, Montjuïc, cas Sempau, etc.). També va publicar El Heraldo de París i El Internacional. En 1915 va ser expulsat de França per la seva hostilitat a la Gran Guerra i es va instal·lar a Londres fins a la seva mort. A la capital britànica va ser el primer periodista a descriure les reunions del Club Anarquista Internacional que aleshores es realitzaven a Trafalgar Square; va ser allà on va fer amistat amb Errico Malatesta, amb qui mantindrà una correspondència que serà sistemàticament violada per les autoritats britàniques; també va fer amistat amb Carlos Malato i Ramón Emeterio Betances. Va començar a escriure en El Eco del Tormes; redactor d'El Glogo y El Resumen; col·laborador de La Correspondencia, La Discusión, El Mundo, El Mundo Moderno, El País, El Progreso, El Solfeo, Vida Nueva,La Unión, i de diversos periòdics anarquistes, com ara Acción,¡Despertad!, Franternidad,Helios, El Porvenir del Obrero, Suplemento de La Protesta,La Voz del Obrero del Mar, etc. Va ser un agut crític de la situació política espanyola en centenars d'articles satírics, virulents, cruents i apassionats, i un expert coneixedor de la problemàtica antillana; sempre va combatre la presència espanyola a les Antilles, ben igual que molts anarquistes de l'època. També va participar en el frustrat intent militar contra el poder de Veneçuela. Va destacar força en el camp periodístic arreu de Sud-amèrica i Europa (Puerto Rico, Cuba, Espanya, Colòmbia, Veneçuela, Argentina, França, Regne Unit, etc.) com a una ploma insubornable i acerada. Com a crític literari va mantenir una dura polèmica amb Clarín, a qui va acusar de plagiar Madame Bovary de Flaubert en La Regenta. La seva agressivitat dialèctica li va procurar força enemics, que el van qualificar com La Vibra d'Asnières. Molt lligat al moviment anarquista, el va defensar amb entusiasme i va ser molt amic de militants destacats, especialment de Pedro Vallina i de Fernando Tárrida del Mármol, a qui va dedicar els seus Problemas trascendentes; va portar a terme fortes campanyes en pro dels presos de Montjuïc i d'Alcalá del Valle i reiteradament va afirmar que l'anarquisme era el moviment social del futur. No va ser un militant anarquista estricte, però, segons Errico Malatesta, «mereixia ser-ho»; malgrat això, va defensar causes anarquistes, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va publicar un periòdicàcrata. Entre les seves obres podem destacar Gotas de sangre: crímenes y criminales,Emilio Zola, El asesinato de Víctor Noi (1877), Ultramarinos (1882), Mosquetazos de Aramis (1885), Literatura (1887), Yo y el plagiario Clarín (1888), Coba (1889), El avispero (1892), Huellas literarias (1894.), Huellas literarias (1894.), Esbozos novelescos (1894), Risas y lágrimas y Cuentos (1900), Melancolía. Crónicas y artículos literarios (1901),Betances (1901), Bombos y palos. Semblanzas y caricaturas (1907), Bilis (1908, amb prefaci de Malatesta), Clericanallas (1909), De mi vida y milagros (1909), Por el mundo arriba... (1909), Casi críticas. Rasguños (1910), Clericanallas (1910), Los españoles en París (1912), Príncipes y majestades (1912), entre d'altres.

Luis Bonafoux y Quintero (1855-1918)

***

Autoretrat de Paul-Napoléon Roinard

- Paul-Napoléon Roinard:El 28 d'octubre de 1930 mor a Courbevoie (Illa de França, França) el poeta simbolista i llibertari Paul-Napoléon Roinard. Havia nascut el 4 de febrer de 1856 a Neufchâtel-en-Bray (Alta Normandia, França). Després d'uns estudis força negligents a l'institut de Rouen, va trencar amb sa família i es va instal·lar a París, on va viure amb forces penúries, intentant estudiar Medicina i Belles Arts, encara que la seva vocació era l'escriptura i exercir de poeta maleït. A la capital francesa freqüentà, a més de la bohèmia artística, els cercles llibertaris. En 1886, després de destruir centenars de poemes i un drama (Savonarole), va publicar el seu primer llibre poètic, Nos plaies, recull de versos militants contra la societat burgesa, les religions i l'Estat que va acabar retirant de la circulació. Va fundar amb alguns amics el grup «La Butte», que tindrà certa importància en la literatura llibertària. Pel maig de 1891 va crear amb Zo d'Axa el setmanari L'Endehors,òrgan dels anarcoindividualistes, i va col·laborar en diverses publicacions, com ara La Plume, La Revue Libertaire, La Mouette o La Phalange, i va dirigir-ne dues, Revue Septentrionale i Essais d'Art Libre. Va fer per al Théâtre d'Art, fundat per Paul Fort, una adaptació sinestèsica --també conegut com «teatre odorífer»-- i «obra d'art total» a l'estil wagnerià del Càntics dels Càntics que va resultar escandalosa. En 1894 va organitzar l'exposició pictòrica«Retrats del proper segle», a Le Barc de Bouteville, on figuraven 200 retrats pictòrics de poetes, novel·listes, pintors, escultors, gravadors, arquitectes, sociòlegs, crítics, actors, etc., de la seva època, i de la qual es va editar un impressionant catàleg aquell mateix any (Portraits du prochain siècle) que contenia les biografies dels personatges exposats. L'agost de 1894, quan es va desencadenar la repressió contra el moviment anarquista arran del«Procés dels Trenta», tement per la seva llibertat, es va exiliar a Bèlgica durant dos anys, on va viure a Brussel·les penosament de la pintura industrial, de publicar articles en revistes, etc., i fins i tot d'actor, representant el paper de gran sacerdot enAthalie. En tornar a París va intentar representar sense èxit la seva peça simbolista Les Miroirs. En 1912, després de la mort de Léon Dierx, quan el món literari va votar el nomenament del Príncep dels Poetes, que va guanyar Paul Fort, va aconseguir una gran quantitat de vots. El gener de 1913 la revista L'Heure qui sonne li va dedicar un número a la seva persona, on van col·laborar importants escriptors (F. Fleuret, R. de Gourmont, G. Kahn, Rachilde, Verhaeren, Jean Richepin, Henri de Régnier, Paul Fort, Apollinaire, etc.). Va freqüentar poetes i artistes de renom, com ara Mallarmé, Verlaine, Apollinaire, Tailhade, Rodin, etc. A més de les publicacions citades, va col·laborar en L'Humanité Nouvelle,Génération Consciente, La Caravane, Le Réveil de l'Esclave,La Revue Anarchiste, Le Libertaire, etc. Entre les seves obres podem destacar Sans asile (1883), Nos plaïes (1886), Sixétages (1890), Cantique des Cantiques (1891), Lilith (1892), Néo-dramaturgie (1893), La mort du rêve (1902), La mort du rêve (1902), Causerie sur P. Paillette. Propagande par la chanson (1904), Sur l'avenue sans fin (1906), Les miroirs. Moralité lyrique en cinq phases, huit stades, sept gloses et en vers (1908), La poésie symboliste (1908, amb altres), Le donneur d'illusions (1920), La légende rouge (1921), La poésie pure (1924), Le perpétuel renouveau (1927), Chercheurs d'impossible. Synthèse de l'intime souffrance des hommes qui pensent et contre-partie du «Donneur d'illusions» (1929), entre d'altres. Paul Napoléon Roinard va morir el 28 d'octubre de 1930 a Courbevoie (Illa de França, França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise amb la presència de nombrosos amics i admiradors. Un carrer de Courbevoie porta el seu nom.

Paul-Napoléon Roinard (1856-1930)

***

Camilo Naveira Ferreño

- Camilo Naveira Ferreño: El 28 d'octubre de 1936 es assassinat a la Casilla de San Paio de Betanzos (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Camilo Naveira Ferreño. Havia nascut cap el 1910 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Llaurador i paleta, estava afiliat al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut pels feixistes juntament amb altres veïns: Bernardo Miño Abelenda (socialista), Antonio Lagares Gómez (socialista), Manuel Fernández Pérez (comunista) i Francisco Moreno Vilariño (socialista). Portats a la Corunya, se'ls va notificar que no hi havia càrrecs contra ells i, per ser alliberats, van ser tornats a la caserna de la Guàrdia Civil de Betanzos. A les dues de la matinada del 28 d'octubre de 1936 van ser portats a la Casilla de San Paio, a la carretera de Betanzos al Ferrol (la Corunya, Galícia), i afusellats. Francisco Moreno Vilariño, sortosament, només resultà ferit i, donat per mort, sobrevisqué.

Continua...

---

La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia. (Miquel López Crespí)

Poetes mallorquins i traduccions. Les traduccions que aniran a la Fira del Llibre de Frankfurt: El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial, Madrid, 2007)

Alguns dels meus poemaris, guardonats per jurats on hi havia Josep M. Llompart, Blai Bonet o Jaume Vidal Alcover per dir només alguns noms, no varen merèixer ni una simple nota informativa en revistes i suplements de cultura. Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de l’enveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris.

A vegades ens trobàvem amb poetes als quals esdevenia quelcom de semblant, no solament amb Damià Huguet, i no ens podíem avenir de la manca de professionalitat de determinats mitjans de comunicació. Ens començava a indignar el control neoparanoucentista de camarilles i clans culturals. Però, què poden fer els escriptors, els creadors sense poder polític o acadèmic, aquells autors que no poden “oferir res”, a no ser una obra digna, als controladors de la cultura? En la vergonya actual dels interessats “intercanvis”, allò de “tu em dones aquell premi i jo t’organitz un cicle de conferències ben pagades”, què podem “oferir”, repetesc, els que no tenim cap mena de poder? És evident que no podíem esperar, ni podem esperar res més que el silenci o alguna campanya rebentista, que també se’n donen sovint.

Dites aquestes breus paraules introductòries, voldria escriure ara, ni que fos breument, d´una alegria semblant a la que vaig tenir l’any 2002 quan l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover em va comanar la selecció dels poemes que conformen Antologia (1972-2002).

La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia.

Les referències de la feina feta per Fernando Sáenz, màxim responsable de Calambur Editorlal, eren prou bones. De molts d’anys ençà coneixia la seva excel·lent col·lecció de poesia Calambur Poesía, que havia publicat inèdits de clàssics, com Manuel Altolaguirre o Emilio Prados, però sobretot les obres de poetes com Rafael Morales, Francisca Aguirre, Javier Lostalé, Antonio Pereira i, el més interessant per als degustadors de la poesía actual, poemaris d’obligada lectura de Juan Carlos Mestre, Guadalupe Grande, Juan Cobos Wilkins, Kepa Murua o Ricardo Bellveser, per dir solament uns noms.

Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics em proposaven participar en una col·lecció que ja porta catorze títols i que disposava de traduccions de l´obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Miquel Costa i Llobera, Josep M. Llompart o Blai Bonet. No cal dir que la proposta era un honor a què no podia renunciar, sobretot si tenim en compte els entrebancs per a donar a conèixer la nostra obra que sempre hem tengut molts poetes de les Illes.

I, entusiasmat, com no podia ser d´una altra manera davant aquesta prova de confiança, vaig començar a enllestir la feina que em proposaven.

Just en el moment de començar aquesta recopilació recordava els escriptors del passat i del present que ja havien estat editats per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Balearse. Un recordatori que encara t’animava més a continuar en la tasca que tenia pel davant. ¿Qui no recorda la feina feta per Pere Rosselló Bover en el lliurament del primer volum de la col·lecció, l’imprescindible Veinte poetes de las Baleares amb traduccions de Nicolau Dols, Gabriel de la S.T. Sampol i altres traductors, de poemes de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Damià Huguet, Jean Serra, Àngel Terron i Ponç Pons?

I aquest era solament el primer volum de la col·lecció, l´inici d´una sèrie de traduccions que tant ha ajudat a donar conèixer els nostres autors a l'estranger. Col·lecció que ha continuat amb Poesía, selecció de l’obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel traduïda per Jaume Pomar. Un vuelo de inefable poesía, una selecció de la poesia de Miquel Costa i Llobera, traduïda també per Jaume Pomar.

Fins ara han sortit a la Biblioteca de las Islas Baleares en trobam amb: Antología poética, de Josep M. Llompart, amb una introducció de Cèlia Riba i traducció de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol; Antología poética de Blai Bonet, selecció i introducció de Margalida Pons, traduïda igualment per Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. Posteriorment Calambur Editorial va editar Un vuelo de pájaros, de Marià Villangómez Llobet, amb selecció i introducció d’Antonio Colinas; Antología poética de Miquel Àngel Riera, traducció i pròleg de Francisco Díaz de Castro; Historia personal de Jaume Pomar, selecció i traducció feta pel mateix autor; El jardín de las delicias, d’Antoni Vidal Ferrando, amb introducció de Pere Rosselló Bover, pròleg de Joan Margarit i traducció de Jaume Pomar; Barlovento de Gabriel Florit, traducció del mateix Gabriel Florit; Llamas escritas de Ponç Pons, amb selecció, pròleg i traducció de Jesús Villalta Lora; De espigas en flor, de Maria Antònia Salvà, una traducció de Jaume Pomar amb pròleg i selecció de Sebastià Alzamora; Todo es fragmento, nada es enteramente de Bartomeu Fiol, amb introducció i traducció de Roberto Mosquera i Antoni Nadal, per acabar amb el número XIV de la col·lecció i que correspon a la meva antologia, El mecanismo del tiempo, una selecció feta per mi mateix i que s’ja encarregat de traduir de forma brillant i encertada l’escriptor Víctor Gayà.

La selecció que ha traduït Víctor Gayà correspon als poemaris següents, un total de denou llibres escrits des de començaments dels anys setanta fins al 2006.

Miquel López Crespí

Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver, Carme Riera...

Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt

Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)

A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...

Alemany

L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.

Castellà

Poesia:

Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.

Narrativa:

Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.

Francès:

Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.

Romanès:

Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.

Italià:

Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.

Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

Anarcoefemèrides del 29 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de L'Ordre [CIRA-Lausana. Foto: Éric B. Coulaud]

- Surt L'Ordre: El 29 d'octubre de 1905 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del periòdic bimensual L'Ordre. Organe communiste-anarchiste. Fundat per Armand Beaure, el títol fou proposat per Henri Beylie. En foren gerents Léon Darthou, André Boulesteix i Jean Peyroux. Hi van col·laborar Antoine Antignac, E. Armand, Armand Beaure, Henri Beylie, André Boulesteix, Léon Clément, Léon Darthou, L. Desjardin, P. Desjardins, Jean Dobre, Henri Duchmann, Léonce Duverger, Dikran Elmassian, Sébastien Faure, J. Fougère, André Girard, Urbain Cohier, Jean Grave, Guerdat, Gustav Herveé, Piotr Kropotkin, Pierre Larue, A. Leclert, J. Lecourt, Maurice Lucas, Anna Mahé, Constant Martin, Georges Paul, Jean Peyroux, Marc Pierrot, Émile Pouget, E. Quillent, Étienne Ragot, Émile Ursus, Georges Yvetot, Henri Zisly, etc. En el número 13 (15-29 d'abril de 1906) publicà un cartell contra les eleccions legislatives («Ne votez pas!») i publicà en lliuraments el fulletó de Kropotkin L'Anarchie, sa philosophie, son idéal. També edità el llibret d'Armand Beaure Arguments anarchistes (1906). En sortiren 40 números, l'últim el del 28 d'abril al 12 de maig de 1907, i fou continuat per Le Combat Social (1907-1909).

***

Capçalera d'El Hombre

- Surt El Hombre: El 29 d'octubre de 1916 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic El Hombre. Semanario anarquista de combate. Estava editat pels Centres d'Estudis Socials d'Arroyo Seco i de Villa Muñoz, barris de Montevideo, però a partir del segon número va ser editat per tots els Centres d'Estudis Socials de la capital de l'Uruguai i des de 1918 figurà com a editor l'Agrupació «El Hombre». El responsable de la publicació fou Manuel Alfredo Salvatierra i a partir del número 5 Carlos Armellini; en 1918 hi figurava Andrea Paredes i finalment el dirigí José Tato Lorenzo. En 1917 tirava entre 1.000 i 1.200 exemplars. Tractà temes d'allò mes divers: anticlericalisme, antimilitarisme, antipoliticisme, antirepressió, esperanto, estètica, feminisme, filosofia, literatura, música, notícies nacionals i internacionals, pedagogia, ressenyes bibliogràfiques, Revolució russa, sanitat, sindicals, teoria i història llibertària, etc. Publicà proclames i documents orgànics de diverses organitzacions i centres socials, com ara la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), la Lliga Antimilitarista de l'Uruguai (LAU), Lliga Racionalista, la Unió Linotipista, etc. Encara que la majoria dels articles no hi anaven signats, trobem textos de Guillermo Airoldi, Antonio L. De Alarcón, Germina Alba, Luis V. Alegre, Aniabor, E. Armand, Francisco Aroca, C. Arvelo, N. Astesiano, Benjamín Balzano, Rafael Barret, Borroni, Adolfo Boyer, Dalmiro Buchardo López, M. Buenacasa, Esteban Cabriol, Enrique P. Calderón, Juan E. Camerlo, R. Campolonghi, Luis Casales, Domingo Cayafa Soca, Diógenes Costa, H. Chabanne, Juan Crescio, Ernesto R. Crocci, Luis Cuervo, Martín Díaz, José Diógenes, Laureano D'Ore, Luciano Dotta, Teófilo Dúctil, José Eizbeten, Francisco Elorz, Santiago Epis, Gerónimo Esparta, Ricardo Florero, Ricardo Flores Magón, Fernando Falcó, John Fire, R. A. Foradori, Pompeu Gener, E. Gimbernat, Cayetano Giordano, Alfonso Gómez, R. González Pacheco, Alcides Greca, Emilio Grey, José A. Grisolía, Fernando Gualtieri, Gerharl Hauptmann, Joaquín Hucha, Miguel Jiménez, Pauline Kergomard, Ellen Key, Armando Larrosa, L. De Launay, Félix Le Dantec, Federico Lotti, Ricardo Luz, E. Martínez, Meco, Pascual Minotti, Amado Montañes Garcilaso, Antonio Navarrete, Otto Niemann, Noy de Sucre, J. Olliver, Arturo Pampin, Gerónimo Pedriel, Julio Pereyra, Juan del Pino, Américo Platino, Antonio Pujol, Pierre Quiroule, Raf, Leopoldo Ramos Giménez, F. Ricard, Fernando Robaina, José Enrique Rodó, Abel Rodríguez, H. Rosales, Francisco Ruiz Giménez, Walter Ruiz, M. Salinas, Domingo Sánchez, Florencio Sánchez, Emilio V. Santolaria, Octavio Tamoine, José Tato Lorenzo, Urania Tato, Justo Tito, José Torralvo, Tomás Torres, Narciso Tronconi, Miguel de Unamuno, H. G. Wells, etc. Força influenciat pel moviment futurista i per l'anarcoindividualisme, en el número 163, del 6 de novembre de 1919, publicà el«Manifest Futurista de la Luxúria», de Valentine de Saint-Point. Es publicà fins al 1931.

***

Premsa llibertària

- Surt Le Réveil Syndicaliste: El 29 d'octubre de 1932 surt a Jupille-sur-Meuse (Lieja, Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic Le Réveil Syndicaliste. Organe bimensuel des Groupes d'Action Syndicaliste. Després es publicarà a Brussel·les (Bèlgica). El cap de redacció i editor responsable en fou Nicolas Lazarevitx, amb el suport d'Ida Mett, i l'administrador J. Gottfreid. Hi van col·laborar Anna Bergen, Jean De Boë, Jacques Berthelier, Max Cherton, Louis Mercier Vega (Courami), Hem Day, A. Dewit, J. Gottfreid, A. Hennaut, Émile Heusy, Nicolas Lazarevitx, R. Nore, Fernand Rondelet, entre d'altres. En sortiren 30 números, l'últim el 22 d'abril de 1934. En 1938 reaparegué la mateixa capçalera com aòrgan del Cercle Sindicalista «Lluita de Classe».

Naixements

Foto policíaca de Julien Ledot (ca. 1894)

- Julien Ledot: El 29 d'octubre de 1852 neix a Bourges (Centre, França) el propagandista anarquista Julien Ledot, conegut com Mercier. Sos pares es deien Stanislas Ledot i Françoise Lagrange. Home de lletres, es guanyava la vida com a empleat i era redactor de diversos periòdics anarquistes, com ara La Révolte, el qual passà a administrar arran de la detenció de Jean Grave el 10 de març de 1894; L'En-Dehors;La Revue Libertaire o Le Père Peinard; i per aquestes activitats va ser multat en diferents ocasions per delictes de premsa. En 1894 va ser fitxat com a anarquista a vigilar per la policia ferroviària de fronteres francesa i a partir del 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el famós«Procés dels Trenta», acusat d'haver signat articles publicats en La Révolte on es feia apologia de la utilització d'explosius i d'haver tingut relació amb anarquistes belgues en un viatge realitzat a Brussel·les el novembre de 1893.  

***

Jean-Marie Guyau

- Jean-Marie Guyau: El 29 d'octubre de 1854 neix a Laval (País del Loira, França) el poeta i filòsof llibertari Jean-Marie Guyau. Fill d'Augustine Tuillerie, qui va publicar Le tour de France par deux enfants (1877) i es va tornar casar amb el filòsof Alfred Fouillée. Educat per sa mare fins als 12 anys, obtingué una llicenciatura en filosofia als 17 anys. És premiat per l'Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques amb 19 anys, i amb 20, imparteix a París els seus primers cursos de filosofia al Liceu Condorcet. Amb 30 anys ja ha escrit una desena d'obres, fruit de la seva intensa activitat intel·lectual. Però refugiat a la Costa Blava, amb la finalitat de combatre amb el sol la malaltia que el mina, mor prematurament amb 34 anys. Ens va deixar poesia, obres pedagògiques i filosòfiques, com ara La littérature chrétienne du IIe au IVe siècle (1876), La morale d'Épicure et ses rapports avec les doctrines contemporaines (1878), La morale anglaise contemporaine, morale de l'utilité et de l'évolution (1879), Vers d'un philosophe (1881), Les problèmes de l'esthétique contemporaine (1884), Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction (1885), L'irréligion de l'avenir, étude sociologique (1886), L'art au point de vue sociologique (1889), Éducation et hérédité: étude sociologique (1889), La genèse de l'idée de temps (1890), Pages choisies des grands écrivains: J. M. Guyau (1895), entre altres. Les seves obres majors, que el van donar notorietat internacional, Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction i L'irréligion de l'avenir, profundament innovadores, van impressionar i influenciar notablement Nietzsche, qui en va fer anotacions al marge amb exclamacions elogioses, i incorporant les preocupacions dels anarquistes en la seva aproximació a una societat llibertària i d'una moral al servei de l'individu. Jean-Marie Guyau va morir el 31 de març de 1888 a Menton (País Mentonasc, Occitània).

Santiago Valentí Camp: «Jean-Marie Guyau»

Jordi Riba: «La recepció de Jean-Marie Guyau (1854-1888) en el pensament català contemporani», en Afers, 50 (2005), pp. 195-209

***

Barber

- Victor Loquier: El 29 d'octubre de 1866 neix a Nancy (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Victor Loquier. En 1893 es va instal·lar com a barber a Épinal. Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el seu saló de perruqueria en un centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i conferenciant, però també per escrit a través de la premsa anarquista, no va deixar ocasió d'expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi periòdic, La Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914. Els seus nombrosos articles el portaran en més d'una ocasió a la presó per propaganda antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d'Estudis Socials, que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació Comunista Anarquista en 1913. L'esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i es va acostar al Partit comunista, però va col·laborar en Le Libertaire fins al 1921. Va participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment en Le Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es va retirar en un petit poble de Darnieulles. Malalt, Victor Loquier va morir el 10 de maig de 1944 a l'hospital d'Épinal (Lorena, França).

***

Miguel Quintana (a la dreta) amb Ramon Gaya (Boca Torta). Alliberament de Montpeller (agost de 1944)

- Miguel Quintana: El 29 d'octubre de 1917 neix a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Miguel Quintana, conegut com La Bruja i Perolero. Fill de pagesos, no va assistir gaire a l'escola, encara que llegí El Quijote, i va fer feina al camp. Durant la Revolució espanyola treballà en l'expedició de taronges en una col·lectivitat agrícola. Després de la caiguda de Terol el febrer de 1938 va ser mobilitzat en l'Exèrcit republicà, en una brigada de la División «Carlos Marx», i va ser enviat al front de Terol com a agent d'enllaç. En la seva companyia va ser anomenat La Bruja, per la seva facilitat de desaparèixer i aparèixer en altres llocs. El març de 1938 participà en el contraatac republicà de Balaguer al front d'Aragó. El gener de 1939, quan el triomf feixista era un fet, creuà els Pirineus pel Pertús i va ser tancat als camps de concentració de Sant Cebrià, Argelers i, més tard, a Elna. Patí el camp disciplinari de Gignac, a prop de Montpeller, i el novembre de 1942 va ser traslladat a Clarmont d'Erau, d'on pogué fugí. Acabà fent feina de pagès per a l'organització alemanya«Todt» a la comarca d'Agde. El maig de 1943, arran d'un sabotatge ferroviari, pogué fugí i s'incorporà al maquis antinazi de Lodeva, actuant com a enllaç entre França i la Península i participà en l'alliberament de Montpeller com a membre del grup guerriller llibertari de Manuel Serrano Aguilar dins de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de l'Alliberament organitzà la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Lodeva i el maig de 1945 assistí, en representació de la Federació Local d'aquesta localitat, al I Congrés de la CNT en l'Exili celebrat a París. Amb altres companys, establí la primera base d'operacions de la guerrilla antifranquista al mas La Soranguera, a Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord), per actuar a la Península, i que sobretot va ser utilitzada pel grup de Francesc Sabaté Llopart (Quico). A començaments dels anys seixanta va ser detingut per les autoritats franceses pel seu activisme antifranquista i desterrat a Grenoble. Després s'establí a Lodeva, on treballà en el conreu d'oliveres; en els anys setanta va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. En 1984 el seu testimoni va ser present en el documental Contra viento y marea, de Richard Prost; aquest mateix any intervingué en el llibre 1944, les dossiers noirs d'une certaine résistance. Trajectoires du fascisme rouge. En 1994, ja ancià, participà com a figurant en la pel·lícula de Ken Loach Tierra y Libertad, però durant la filmació, en desacord amb el guió sobre les col·lectivitats, va fer tres dies de vaga. Miguel Quintana va morir l'1 de gener de 2009 a Lodeva (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 5 de gener al cementiri d'aquesta localitat. El 28 de juny de 2008 es va inaugurar l'Escola Llibertària Miguel Quintana en un mas que aquest tenia a l'antic camí de Ribesalbes a Castelló.

Miguel Quintana (1917-2009)

Defuncions

L'execució de Leon Czolgosz segons un dibuix de la premsa alemanya

- Leon Czolgosz: El 29 d'octubre de 1901 és executat a la presó federal d'Auburn (Nova York, EUA) l'anarquista individualista partidari de la «propaganda pel fet» Leon Frank Czolgosz; també va fer servir els pseudònims Fred Nieman, John Doe i Fred Nobody. Havia nascut el 5 de maig de 1873 a Alpena, a prop de Detroit (Michigan, EUA), en una família d'immigrants polonesos i era el quart de vuit germans. Sa mare, bugadera, va morir quan va néixer l'últim dels germans; son pare era pouater.  Leon va treballar en una vidrieria a Pensilvània i més tard en una fàbrica a Cleveland, on va prendre part en una vaga. Però, deprimit, va tornar a la granja familiar a l'Ohio. Aleshores va començar a llegir publicacions llibertàries i a assistir a mítings socialistes i anarquistes. L'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia el 29 de juliol de 1900 el va influenciar força. Va entrar en contacte amb els editors de Free Society, a Chicago, però aquests el van prendre per un confident policíac. El 31 d'agost de 1901 va arribar a Buffalo (New York, EUA), on s'havia de desenvolupar una gran Exposició Panamericana. El 6 de setembre de 1901, quan el president dels Estats Units, William McKinley es preparava per inaugurar l'esdeveniment, en mig d'una gran multitud, va disparar-li a boca de canó amb un revòlver Iver Jonson calibre 32 que havia comprat quatre dies abans per quatre dòlars i mig. Amb dues bales al pit, McKinley mor el 14 de setembre. Detingut, és va declarar un«anarquista individual», no lligat a cap organització. Va reconèixer haver assistit als mítings d'Emma Goldman, però de cap manera no el van influenciar en la realització del seu acte. Brutalment torturat, va ser portat a ròssec amb el cap embenat davant el Tribunal Suprem a Buffalo que el jutjarà a partir del 23 de setembre de 1901; va ser condemnat a mort el 26 de setembre i serà finalment electrocutat per 1.700 volts a la cadira elèctrica. Les seves darreres paraules van ser: «No em penedeixo de res. He matat el president perquè era l'enemic de la classe treballadora.» Les autoritats van rebutjar lliurar el cos a sa família i el van destruir amb àcid sulfúric. Emma Goldman, detinguda i acusada de complicitat, va ser una de les poques persones que el va defensar, encara que no va fer costat el magnicidi i finalment va ser amollada per manca de proves. Els grups anarquistes de parla anglesa el van abandonar, elsúnics col·lectius llibertaris que li van fer costat van ser els llatins (italians, hispans, francesos...). El nou president, Theodore Roosevelt va aprofitar la conjuntura per aprovar una llei que prohibia l'entrada als Estats Units dels anarquistes i afavoria l'expulsió de tots els qui trobés.

Leon Czolgosz (1873-1901)

***

- Maximino Martínez Fernández: El 29 d'octubre de 1937 és afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Maximino Martínez Fernández –el seu nom a vegades citat Máximo. Havia nascut el 6 d'agost de 1909 a Outes (La Corunya, Galícia). Sos pares es deien Jacobo Martínez i Manuela Fernández. Es guanyava la vida fent de mariner i vivia a Ceilán (Outes, La Corunya, Galícia). Membre del Sindicat d'Outes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou president del Sindicat de Pagesos i d'Oficis Diversos de Ponte Nafonso (Outes, La Corunya, Galícia) de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan la resistència fracassà, pogué fugir el 26 de juliol embarcant-se amb un bou a Muros (La Corunya, Galícia) i passà a Bilbao (Guipúscoa, Euskadi ) i Astúries (Espanya). S'integrà en l'Agrupació Confederal Galaica i lluità en el Batalló 219 «Galícia» com a tinent ajudant fins la caiguda del front asturià. Va ser jutjat a Ferrol (La Corunya, Galícia) en rebel·lia per deserció per les autoritats franquistes. Després, amb altres companys (Manuel Bugallo Lois, Julián Carballo Gómez, Enrique García Lago, Moisés Erguido Blanco, José Fernández Patiño, Jaime Machicado Llorente, Jesús Martínez Castro, Odilo Masid Masid, José Moreno Torres, Emilio Novás Naya, Víctor Paradela Ríos, Julio Roca Gantes, Manuel Ramos Escariz i Luis Rafael Villar Sánchez), fugí cap a les muntanyes. Máximo Martínez Fernández va ser capturat per les tropes feixistes i el 29 d'octubre de 1937 afusellat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia). En 2007 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) exhumà les restes dels cossos de la fosa comuna d'A Fonsagrada.

***

José Moreno Torres

- José Moreno Torres: El 29 d'octubre de 1937 és assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'activista anarquista i anarcosindicalista José Moreno Torres. Havia nascut el 4 de març de 1904 al barri de Vioño de La Corunya (La Corunya, Galícia). Fill del destacat anarquista José Moreno Bello i de Dominga Torres, fou forner de professió. De jove emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on va fer feina en la fàbrica Singer i milità en el moviment anarquista de l'emigració gallega. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball de La Corunya, fou president del seu Sindicat d'Oficis Diversos el juny de 1931. Soci de «Germinal», en fou vocal aquell mateix any. També va ser militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou un dels màxims representants durant els anys republicans. Entre 1930 i 1934 col·laborà en Solidaridad Obrera de La Corunya, periòdic que dirigí en 1934. El setembre de 1931 representà els forners en l'Assemblea de La Corunya i s'alineà amb els més radicals. El 12 de febrer de 1933 fou delegat dels forners, del qual n'era president, en el Ple Regional confederal i substituí Villaverde en el càrrec de secretari de la Regional fins a finals d'any, quan passà a la clandestinitat i fou reemplaçat per Méndez. Entre 1931 i 1933 realitzà nombrosos mítings (La Corunya, Cambre, Laracha, Elviña, Ferrol, Orense, Santiago, Cee, Corcubión, Santa Cruz, Verín, Tuy, Padrón, Noya, Monforte, Chapela, Oza, Tomiñó, San Pedro de Nos, Lugo, Arteixo, Borroa, Chanela, Vigo, Puenteceso, Sada, Moaña, Eirís, Villagarcía, Betanzos, etc.). Fou detingut arran de la vaga general de La Corunya de maig de 1933. En 1934 també va ser apressat després d'un míting d'Azaña a La Corunya i com a director del periòdic regional. Aquest any també col·laborà en CNT. A finals de 1935 intervingué en mítings a La Corunya i Lugo amb Frederica Montseny, Baella i Sendón; i també a San Pedro de Nos, Cambre, Corcubión i Cecebre. El gener de 1936 va fer mítings amb Amil, Baella i Vitales a Sada. Aquest mateix any representà els cervesers a La Corunya, la Federació Local i Irijoa en el Congrés de Saragossa de la CNT. El juliol de 1936 fou elegit secretari de la CNT de La Corunya i amb aquest càrrec s'integrà en el Comitè de Defensa el 17 de juliol, parlant en l'assemblea de l'endemà a la plaça de toros, i dirigint la resistència contra el cop feixista. Quan les tropes franquistes triomfaren, restà amagat uns mesos als túnels dels ferrocarrils fins que pogué fugí a Astúries amb una motora pesquera («La Libertaria») des d'As Xubies, gràcies al suport dels militants del sindicat «El Despertar Marítimo». Des del desembre de 1937 fou tinent a Gijón i després comandant en el «Batalló Galícia» de la Divisió Asturiana de Xoc de l'Exèrcit Republicà, el qual dirigí al Front Nord (País Basc, Cantàbria i Astúries) contra les tropes feixistes italianes, nazis alemanyes i colonials marroquines. En l'ofensiva de febrer de 1937 va ser ferit en un peu. Fou membre del grup«Tierra» de la FAI i un dels fundadors de l'Agrupació Confederal Galaica. Quan caigué el front asturià, s'internà per les muntanyes gallegues i lluita fins a la seva mort. José Moreno Torres fou capturat, torturat i assassinat per un escamot de falangistes i de la Guàrdia Civil el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia); la mateixa sort tingueren 16 companys seus. Les seves restes foren llançades en una fossa comuna.

***

Manuel Ramos Escariz

- Manuel Ramos Escariz: El 29 d'octubre de 1937 es assassinat a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Ramos Escariz. Havia nascut el 28 de març de 1912 a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien José Ramos i Carmen Escariz. Milità en el Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cariño (la Corunya, Galícia). Arran dels fets d'octubre de 1934 va ser detingut. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, resistí fins al 23 de juliol, quan pogué fugir, amb altres 37 companys del seu sindicat, amb el vapor pesquer Arkale des de Cariño cap al port bretó de Saint-Nazaire. Retornà immediatament a la Península i fou un dels fundadors a Astúries de l'Agrupació Confederal Galaica. Combaté als fronts en el «Batalló Galícia» i a començaments de 1937 va ser nomenat caporal i comissari polític de la IV Companyia d'aquest batalló. Quan el front d'Astúries caigué, arran d'una delació, va ser capturat, amb altres companys, pels feixistes al port d'O Acebo. Manuel Ramos Escariz va ser assassinat aquell mateix dia, el 29 d'octubre de 1937, a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia), juntament amb sos companys (José Moreno Torres, Emilio Novás Naya, Serafín Varela Platero i Maximino Martínez Fernández, entre d'altres), i enterrat en una fossa comuna. L'agost de 2007 l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica exhumà els cossos d'11 militants que es trobaven enterrats en aquesta fossa.

Manuel Ramos Escariz (1912-1937)

***

Necrològica de Beneta Franquet apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 de novembre de 1955 [El mes de la defuncióés erroni]

- Beneta Franquet: El 29 d'octubre de 1955 mor a Vierzon (Centre, França) l'anarcosindicalista Beneta Franquet. Havia nascut cap el 1887 a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al costat de son company Vicenç Llop Llop. Durant la Revolució participà en la col·lectivitat agrícola del seu poble i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lada a Vierzon, milità en la Federació Local de la CNT. Sos fills Miquel i Josep, també foren militants llibertaris –Miquel Llop Franquet lluità en la IX Centúria de la «Columna Hilario-Zamora» confederal i arribà al grau de tinent.

***

Confeccionant el periòdic Atalaya. D'esquerra a dreta: José Dueso, Antoni Téllez, Fernando Gómez Peláez, José Muñoz i Molinos (1958)

- José Dueso Montaner: El 29 d'octubre de 1965 mor a l'hospital de Gonesse (Illa de França, França) l'anarcosindicalista José Dueso Montaner. Havia nascut el 28 de novembre de 1917 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). En 1936 pogué fugir de la zona ocupada pels militars facciosos a zona republicana. Durant la guerra treballà per a la Revolució a Montsó i a Catalunya i lluità al front d'Aragó. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, restà durant mesos en un sanatori recuperant-se de les penalitats passades. Aprengué dibuix industrial, alhora que aconseguia una rica cultura. Cap al 1950 s'establí a París. En 1952 va ser nomenat membre del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la regió parisenca. En aquesta època va ser amic i col·laborador del guerriller llibertari Francesc Sabaté Llopart (Quico). Entre 1957 i 1958, amb Fernándo Gómez Peláez, de qui serà amic íntim, va ser l'ànima de la revista mensual parisenca Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión; el to crític d'aquesta publicació va provocar la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de la CNT d'Espanya en l'Exili, que va bloquejar la seva aparició després de set números. Atalaya representava la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector«apolític»; descontent dirigit especialment vers Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas seria substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría, accelerant un acostament entre les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el Congrés de 1961 de Llemotges, anomenat«Congrés de la Reunificació».

***

D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]

- Ludovic Pradier: El 29 d'octubre de 1972 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ludovic Barthélémy Pradier. Havia nascut el 30 de setembre de 1885 a Ledenon (Llenguadoc, Occitània). Començà a militar en el moviment llibertari quan tenia 15 anys i freqüentà els il·legalistes Jules Bonnot, Alexandre Jacob i Marius Trevant, formant part de l'escamot il·legalista del Grup Anarquista d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), especialitzat a robar els trens de mercaderies a l'estació de Tarascó. Quan li arribà l'edat militar, fou detingut per insubmissió. Durant els anys vint participà activament, amb J. Gadeau, Raoul Raynaud, Mourgues, Candy i altres, en el Grup Anarquista de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou un habitual a la tribuna en les reunions públiques organitzades per la Unió Anarquista (UA), com ara per l'amnistia i la guerra del Marroc (29 de gener i 29 de juny de 1921, 16 de gener de 1926); el 4 de novembre de 1926 participà en un míting amb Jean Mathieu Jisca (René Ghislain). Representà l'UA en la manifestació unitària del 21 d'agost de 1927 i en el míting unitari de dos dies després, celebrats a Nimes per protestar contra l'execució dels militants italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant els anys trenta creà a Nimes un grup anarquista amb André Prudhommeaux i col·laborà en Les Cahiers de «Terre Libre». A partir de 1935, amb Gélestin Barrial i Prudhommeaux, fou un dels responsables del Comitè Anarcosindicalista de Nimes i participà en les campanyes de suport i d'ajuda a la Revolució espanyola i en la creació en 1937 de la Secció de Nimes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), secció que presidí. Poc abans de la II Guerra Mundial, el domicili que compartia amb sa companya, Yvonne Raymond, fou objecte de vigilància policíaca i va ser inscrit a la llista dels «anarquistes francesos perillosos per a la seguretat nacional». Quan esclatà la guerra no fou mobilitzat, però va ser detingut per la policia del govern d'Édouard Daladier i tancat al camp de concentració de Sent Paul (Llemosí, Occitània), on tindrà com a company de detenció Nguyễn Sinh Cung (Ho Chi Minh). Durant l'Ocupació, participà en la Resistència al Midi amb els grups guerrillers d'espanyols. Durant la postguerra, fou president de SIA de Nimes i prengué part, amb Yves Chapus, en la creació de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 25 de novembre de 1956, amb Raymond Beaulaton, Louis Gallet, Fernand Robert i Guy Badot, entre d'altres, fundà a Brussel·les (Bèlgica) l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie. També fou membre de Libre Pensée. El novembre de 1970 participà en la Conferència Anarquista Internacional que se celebrà a Torí (Piemont, Itàlia). En els seus darrers anys fou membre actiu de la CNT-F i president degà de SIA. Ludovic Pradier va morir el 29 d'octubre de 1972 a l'hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 2 de novembre.

Ludovic Pradier (1885-1972)

***

Manuel Villar Mingo i sa companya Benigna Galve

- Manuel Villar Mingo: El 29 d'octubre de 1972 mor a Buenos Aires (Argentina) el periodista anarquista i anarcosindicalista Manuel Villar Mingo, que va fer servir el pseudònim Ignotus. Havia nascut el 24 de desembre de 1904 a Prodoluengo (Burgos, Castella, Espanya). Quan tenia set any emigrà amb sa família a l'Argentina. A Buenos Aires va anar a l'escola i a un centre tècnic on aprengué l'ofici d'electricista, però començà a treballar ben aviat. Fou assidu dels cercles anarquistes de la capital argentina i s'afilià a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), destacant en el gremi d'electricistes. Entre 1926 i 1930 formà part de la redacció de La Protesta. El maig de 1929 assistí al Congrés Continental Obrer de Buenos Aires en representació del periòdic Cultura Proletaria de Nova York; en aquest congrés es fundà l'Associació Continental Americana dels Treballadors (ACAT) i va ser nomenat director del seu òrgan d'expressió, La Continental Obrera, i responsable, amb Emilio López Arango, del secretariat internacional. En 1930, després del cop militar del general José Félix Uriburu, marxà a Montevideo (Uruguai), on instal·là una petita llibreria, amb el seu gran amic Diego Abad de Santillán i Simón Radowitzky, que no reeixí. Després s'embarcà cap a la costa del Pacífic i creuà l'estret de Magallanes. Travessant els Andes, en 1931 retornà clandestinament a l'Argentina amb la finalitat de publicar de bell nou La Protesta. En 1932 va ser deportat de bell nou i l'any següent retornà a la Península amb Abad de Santillán. Instal·lat a Barcelona, s'integrà en els cercles anarquistes de la capital catalana. Entre el desembre de 1933 i 1934 i en 1936 dirigí Solidaridad Obrera. Des del 1934 formà part del grup anarquista «Nervio», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Abad de Santillán. En 1934 anà a Astúries, un cop acabats els fets revolucionaris d'octubre, per recollir informació que després serví per a elaborar diversos treballs publicats després sota el pseudònim Ignotus. En 1935 s'uní sentimentalment amb Benigna Galve. En aquests anys intentà aproximar les posicions dels trentistes amb les de la FAI i fou partidari del vot en les eleccions del Front Popular, fet pel qual tingué enfrontaments amb Josep Peirats i Eusebi Carbó. Va ser empresonat pel govern republicà d'Alejandro Lerroux per publicar clandestinament Solidaridad Obrera. Durant els anys bèl·lics formà part del Comitè Central d'Abastiments de Catalunya en nom de la FAI. El març de 1937 assistí, com a director de Fragua Social de València, a la Conferència Nacional de Premsa Confederal, on defensà les tesis oficialistes. A partir del 16 de març de 1939, formà part de la Comissió Exterior, nomenada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i proposada per l'esmentat organisme al Comitè de Defensa de Madrid per a recuperar els valors enviats pel govern de Juan Negrín a Mèxic i organitzar la tramesa de tot el que pogués enviar-se des d'Espanya fins al final de la guerra i per a la qual cosa viatjà al país asteca. Al final de la guerra va ser detingut i empresonat fins 1941, que aconseguí fugir d'un camp de concentració. Però l'11 d'agost d'aquell mateix any va ser novament detingut acusat d'activitats antifranquistes i fou tancat fins al juliol de 1947 --sa companya, Benigna Galve, va estar tancada durant quatre anys a diferents presons (València, Barcelona, Figueres i Madrid). Un cop lliure, l'agost de 1947 assumí la secretaria del Comitè Nacional de la CNT clandestí establert a Madrid fins a la seva detenció el 15 de novembre de 1947, durant el Ple de Regionals convocat aquell dia. El 22 de gener de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a Ocaña i va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per 25 anys de presó. En 1960 va ser alliberat i, cridat per Abad de Santillán, marxà a l'Argentina per ajudar-lo en l'elaboració d'obres enciclopèdiques. El 30 de maig de 1964 envià una carta des de Buenos Aires, signada amb Pedro Herrera i Abad de Santillán, a la militància confederal on apostaven per un canvi d'estratègia de la CNT i palesaven la necessitat d'entrar en la Central Nacional Sindicalista (CNS,«Sindicat Vertical») franquista per a, des d'aquesta plataforma, tornar a tenir contacte amb els treballadors. És autor d'El peligro comunista. Sus causas y su remedio. Ensayo político-social (1931), Condiciones para la revolución en América (1932), La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1933 (1934, amb Abad de Santillán i Juan Manuel Molina Mateo), El anarquismo en la insurrección de Asturias. La CNT y la FAI en octubre de 1934 (1935, 1936 i 1994, sota el pseudònim Ignotus), La represión de octubre. Documentos para la historia de nuestra civilización (1936, sota el pseudònim Ignotus), España en la ruta de la libertad (1962), etc.

Manuel Villar Mingo (1904-1972)

***

Foto policíaca d'Idilio de León

- Idilio de León: El 29 d'octubre de 1974 cau abatut a Montevideo (Uruguai) l'activista anarquista Idilio de Léon Bermúdez –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Blum–, conegut com El Gaucho,El Gauchito de León, Àngel, El Pichi o Tito, i que va fer servir el nom Héctor Hugo García Fernández en la clandestinitat. Havia nascut el 7 de febrer de 1944 al departament de Tacuarembó (Uruguai). Sos pares es deien Timoteo de León i Hilaria Bermúdez. Fill d'una família molt pobre, només pogué estudiar la primària i començà a treballar (retolista, jornaler, mecànic, etc.) i a militar molt jove. En 1964 s'adherí a la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU) i desenvolupà una intensa tasca al club social i esportiu«La Cumparsita» i a l'Ateneu del barri de La Teja de Montevideo. Aquell mateix any representà la FAU en la marxa dels obrers de la canya de sucre a Montevideo, organitzada per la Unión de Trabajadores Azucareros d'Artigas (UTAA, Unió de Treballadors Sucrers d'Artigas). També participà en les agitacions, manifestacions i ocupacions organitzades per la Resistència Obrero-Estudiantil (ROE). Entre el 9 i l'11 de setembre de 1964 participà en l'ocupació de la Universitat de la República en protesta per la ruptura de relacions diplomàtiques amb Cuba. El 9 d'octubre de 1965 va ser detingut per realitzar pintades. En 1970 passà a la clandestinitat i entrà a formar part del grup d'acció«Resistència» de la FAU. L'1 d'agost de 1970 va ser detingut amb Mario Roger Julián Cáceres. Processat pels delictes d'«atemptat a la Constitució en el grau de conspiració, rapinya i fabricació de certificat públic», va ser reclòs a la presó de Punta Carretas de Montevideo. Participà en la gran evasió del 6 de setembre de 1971, amb altres 104 presos polítics i cinc presos comuns, organitzada pel Movimiento de Liberación Nacional - Tupamaros (MLN-T, Moviment d'Alliberament Nacional– Tupamaros). Després d'un temps amb els Tupamaros, es va reintegrà en la lluita de resistència en l'Organització Popular Revolucionària (OPR), animada per la FAU, i en el seu sector militar, l'«OPR 33», participant en cops d'expropiació econòmica i en accions de suport sindical. Quan l'abril de 1973 la FAU-OPR es va replegar-se«tàcticament» a l'Argentina, el decidí restar en la lluita armada a l'Uruguai. Expulsat de la FAU amb Julio Larrañaga, creà amb aquest i altres companys, entre ells els militants de l'equip «Puñales», el grup d'acció «Los Libertarios», que no tingué cap relació orgànica amb la FAU. Idilio de León va ser abatut per la milícia el 29 d'octubre de 1974 durant una expropiació a un camió de Pepsi-Cola a Montevideo (Uruguai). L'endemà, el lloc de la seva mort aparegué cobert de flors i el seu cos va ser enterrat a la tomba número 1.123 del Cementiri del Nord de Montevideo.

Continua...

---

La poesia, i crec que tota obra d’art, no neix per a ser explicada. Més que res entenc el poema com un estri espiritual per a estimular la consciència, un estímul existencial que ajudi a obrir les portes envers noves percepcions. Aquestes primeres reflexions quant al poemari Presagis, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la seva prestigiosa col·lecció “Gabriel Ferrater” em vénen a la memòria a l’hora de presentar el llibre al lector. (Miquel López Crespí)

La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publica el poemari Presagis (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La poesia, i crec que tota obra d’art, no neix per a ser explicada. Més que res entenc el poema com un estri espiritual per a estimular la consciència, un estímul existencial que ajudi a obrir les portes envers noves percepcions. Aquestes primeres reflexions quant al poemari Presagis, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la seva prestigiosa col·lecció “Gabriel Ferrater” em vénen a la memòria a l’hora de presentar el llibre al lector. Fa uns anys, concretament l’any 2003, la Universitat Autònoma de Barcelona ja m’havia publicat Temps moderns – Homenatge al cinema, llibre que acabava de guanyar el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002, guardó que atorgava l’UAB. Entre aquell premi i la publicació de Presagis han passat més de set anys. Potser seria el moment de provar d’analitzar d’on venim poèticament, quines influències literàries, polítiques, personals han influït en la nostra obra, quins són els poemaris que hem publicat d’ençà l’inici del nostre conreu de la poesia, què preteníem, en definitiva, amb la redacció del poemari que comentam.

Anem a pams.

D’ençà finals dels anys seixanta he escrit vint-i-tres poemaris. El primer que vaig escriure, per cert, rebé l’aprovació Josep M. Llompart quan vaig anar a mostrar-li a l’indret on treballava les horabaixes, a l’Editorial Moll, que aleshores estava situada al carrer Torre de l’Amor de Palma. E,però el primer que vaig poder publicar va ser Foc i fum, Premi de Poesia Maria Manent 1983 (Oikos Tau, Barcelona, 1983). Els altres poemaris són: Caminals d’arena (Ajuntament de Benidorm, Alacant, 1985); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes ((Editorial Moll, Palma, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, col·lecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, col·lecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, col·lecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, col·lecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazm 2003 de l’Ajuntament de Xàtiva, Edicions Bromera, Alzira, 2003); El cant de la Sibil·la (Premi Jaume Bru i Vidal de l’Ajuntament de Sagunt, Brosquil Edicions, València, 2006); Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 Ramon Comas i Maduell, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006)) i Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006); Naufragis lents (El Tall, Palma, 2008); Espais secrets (Can Sifre Editorial, Palma, 2009) i finalment aquest Presagis (Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2010).

Repassant els llibres publicats fins ara mateix de seguida copses com en aquests quaranta anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover. El poemari Presagis no defuig en cap moment la línia i la poètica seguida durant aquestes quatre dècades. Aquesta és tan sols una llista d’autors mínima, escassa i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta.

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T. S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar de Presagis, el meu darrer poemari.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El poemari Presagis no deixa de ser un ample catàleg d’evidències. Algú havia imaginat que el poc temps que ens va ser donat per estar sobre la terra havien de ser dies de felicitat perpètua? No diu la Bíblia que aquesta existència és una vall de llàgrimes? Qui imaginava poder defugir el destí, assolir la felicitat somniada? Molt agraïts podem estar als déus si hem pogut gaudir d’uns anys de salut i de joiosa esperança! És més del que podíem i podem esperar dels tèrbols àngels de la Nit que ens encerclen! (Miquel López Crespí)

La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publica Presagis (i II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Crec que és difícil copsar el significat del poemari Presagis, l’origen de la majoria de poemes que hi surten, si el lector no està assabentat de les circumstàncies personals que condicionen el llibre. La meva mare, Francesca Crespí Caldés,va morir a finals d’abril del 2010, pocs dies després d’haver complit els noranta anys. Però feia anys que es trobava malament. Sempre va ser forta i fins el darrer moment de la seva existència va mostrar un optimisme que ja voldrien tenir molts joves de vint anys. Però tots sabíem que el camí vers el final era irreversible.

Els poemes, aquestes reflexions poètiques, són producte d’aquesta circumstància especial que afecta i condiciona l’esperit de l’autor. Una circumstància –la presència de la Mort- que té a veure amb la mort dels pares i, especialment, amb la de la mare. Mai ningú no pot dir quan arribarà la Dama de Negre a trucar al portal de casa teva. Val més no fer plans quant a l’esdevenidor. La Mort no respecta edats. Aquella persona que sembla a punt de morir pot tenir un reviscolament inesperat, mentre el jove que contemplàvem ple de vida mor de sobte, sense haver patit mai cap malaltia. Els camins del destí són indestriables.

La mare, ho he dit una mica més amunt, era summament forta. Crec que com la majoria de sobrevivents dels anys vint. Havia passat la joventut treballant al camp, ajudant els pares, com era el costum al meu poble fins fa molt poc. La postguerra va ser duríssima, però també la va suportar i, després del matrimoni amb el pare, el presoner republicà Paulino López, suraren tres fills.

A finals dels anys vuitanta la seva salut començà a decaure una mica. Jo anava veient el seu declivi físic. Alguns poemes de Presagis neixen precisament de la constatació d’aquest final de cicle que s’apropava, inexorable. En morir la mare (el pare ja havia mort a mitjans dels anys vuitanta), el lligam amb la infantesa, amb el passat que més estimaves, s’aniria esmunyint de forma ràpida. Com salvar alguns dels records d’aquella infantesa que emergia més esponerosa que mai amb el declivi d’amics i familiars?

Em demanava si la Mort era la responsable d’aquella angoixa que em dominava. A Presagis hi ha un poema que defineix prou bé la situació. Un poema, el primer del llibre, que podria portar per títol “Dama de Negre” i diu així: Imagín ta silueta, / Dama de Negre, altiva i segura, / arribant, àvida de sang, a cercar els meus secrets, / els camins ignots del desig que encara trontollen, / pàl·lids, dins el meu cor malalt que tremola, /en la vasta tarda que declina, ansiosa de tenebres. / Et veig arribar amb tot l’estrèpit de l’hivern / de les llunyanes immensitats on habites, / freda, magra, aïrada sempre, mostrant les urpes, / dansant, ombrívola, enmig tants crepuscles grocs, / les llàgrimes i els somnis arruïnats que xisclen en el somni. / Talment un enfosquit enemic cavalcant els estels, / l’obscura columna de núvols curulls de dol, / els eixordadors crits dels innocents que has mort, / destructiva, batent les ales, senyora dels avencs, / proferint penetrants gemecs de plaer enmig de les flames. / Quin horitzó més enfosquit t’acompanya, negre ocell, / transformant en un infern la serena superfície de l’estany. / Com una sobtada pedregada, folla, esbategant, / calmosa i horrible sobre tot el que hem estimat.”.

Ho he dit una mica més amunt: el detonant del poemari que comentam és la constatació de la fugidesa del temps. Una sensació agreujada per la malaltia de la meva mare. La mare va començar a trobar-se malament a mitjans de l’any 2005. A començaments de maig del 2005 la meva mare havia patit una recaiguda prou greu i a partir d’aquell instant tot canvià.

Sovint és una tasca difícil esbrinar el passat. Per alguna cosa el temps passa irremeiablement damunt els homes i les dones, esborra molts records, acaba amb les vivències, amb els amors que semblaven més ferms, amb els imperis més poderosos, destrossa i fa miques les situacions que pareixen resistir l’endemesa ferotge de les hores. Si en un determinat moment de la nostra existència la poesia va ser activa experimentació, arma de lluita contra la grisor burgesa i feixista, el metall damunt el qual havíem de bastir –i en part hem bastit- aquestes dècades de resistència contra la banalitat regnant, ho va ser sobretot als vint anys. Aleshores la poesia que fèiem era l’instrument màgic que no solament ens havia de transformar a nosaltres sinó que també havia d’ajudar a trasbalsar el món. Per això, un dels nostres llibres de capçalera –i encara avui dia ho és, un llibre estimat!- era el famós Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista i revolucionari nord-americà John Reed, que Lenin havia recomanat a tots els homes i dones que volguessin acabar amb les injustícies de la societat de classes.

Però una cosa és certa: el que mai no s’esborra, almanco en el meu cas, és el record dels anys de la infantesa passats a la vorera protectora de la mare. Com és possible que amors que semblaven eterns es vagin difuminant amb el temps mentre que els primers gests, les primeres imatges de què tens consciència d’haver estat al costat de la mare es reforcen, s’amplien, es fan més fortes a través dels anys?

Preguntes sense resposta. Misteris insondables.

Però parlàvem del poemari Presagis, l’obra publicada per la Universitat Autonòma de Barcelona (UAB).

El procés d'anar veient dia a dia l’envelliment progressiu de la mare, constatar que amb la seva desaparició física finiria igualment el món que havia alletat la meva infantesa i joventut, em servia d’estímul per anar enllestint molts dels poemes que el lector pot trobar en el poemari que comentam. Era la insidiosa presència de la Dama de Negre del poema apropant-se, tenebrosa i inclement, decidida a portar-se el darrer lligam que m’unia a un passat que s’anava esvanint talment la sorra de la platja entre els dits.

A Presagis, com a la majoria dels meus poemaris, i crec que en la poesia universal, el pas del temps, l’impacte que aquest fet produeix en l’esperit d’un creador, és el que determina bona part de la matèria de què està feta la poesia. El pas del temps i la memòria d’un passat, personal i col·lectiu, que mai més no tornarà. La infantesa, l’amor i el desamor, la manca de llibertat del nostre poble durant dècades, la presència sempre omnipotent de la Mort emportant-se les persones que més he estimat –avis, pares, oncles, amics... -, la Mort vigilant sempre l’indret des d’on escric, fa que els temes “eterns” de la poesia, malgrat algunes variacions i circumloquis formals, estiguin sempre presents en tots els meus poemes. I, evidentment, Presagis no és cap excepció.

Però no és solament amb el poemari Presagis que volia retre un homenatge a la mare. En la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 i que edità Lleonard Muntaner, s’hi pot trobar un sentit homenatge al pare i la mare. Una història d’amor i de lluita que narra les vicissituds d’una parella de vint anys en la guerra i postguerra. La història de l’amor sorgit entre un presoner republicà enviat pels guanyadors a Mallorca (el meu pare) i una al·lota poblera de casa bona (la meva mare) als quals el destí uneix per sempre.

En la novel·la s’hi pot trobar molt de les esperances d’aquella generació de republicans dels anys trenta que volgueren canviar el món. També hi ha una descripció de totes aquelles al·lotes que, vivint en un ambient conservador, opressiu, dominat pel clergat, volien ser més lliures. Les generacions de mallorquins i mallorquines que han nascut després de l’embranzida turística, que han tengut la possibilitat d’estudiar, de tenir una carrera, no poden imaginar mai la tenebror d’aquella Mallorca pobra, dominada per cacics i clergat i on les dones, exceptuant quatre senyoretes, no tenien possibilitat de formar-se. La diària feina camperola i l’emigració a terres llunyanes era l´única alternativa que tenien a l’abast.

No cal dir que la novel·la Els crepuscles més pàl·lids té una estreta relació amb el poemari Presagis que ha publicat la Universitat Autonòma de Barcelona..

Davant el trist declivi de la mare, el poeta fa recompte de vivències i derrotes. Ara ja no podem disfressar d’esperança el color atziac de la Mort. La mare era el darrer lligam que em lligava en carn viva al passat. Tots morts amb el pas dels anys: els padrins i redepadrins, els oncles, el pare... La mare era l’esglaó final amb els anys dels primers descobriments i percepcions: el primer món simbòlic, l’aprenentatge de les primeres paraules, la persona –juntament amb els avis- que bastia els inicials codis, els coneixements primigenis. El final capvespre s’apropa, inclement, sense possibilitat d’aturar les manetes dels rellotges. Com diu un dels poemes del llibre: “Els pins sota la claror minvant del capvespre. / Avui ja sabem que hem arribat al final del camí, / l’obscur habitatge que bressa el vent. / El plugim m’esquitxa i enterboleix el paisatge. / Qui sap! Val més així, eternament enfonsat / en aquesta coordenada d’absències i presagis / aprenent a reconèixer les veus sota els oms, / aquells alegres missatges dels estius / en els sediments de la llum sorrenca dels segles. / Mir l’aigua del safareig ple d’estrelles. / Veig encara la teva mirada furtiva / descobrint enigmes entre sedes”.

El poemari Presagis no deixa de ser un ample catàleg d’evidències. Algú havia imaginat que el poc temps que ens va ser donat per estar sobre la terra havien de ser dies de felicitat perpètua? No diu la Bíblia que aquesta existència és una vall de llàgrimes? Qui imaginava poder defugir el destí, assolir la felicitat somniada? Molt agraïts podem estar als déus si hem pogut gaudir d’uns anys de salut i de joiosa esperança! És més del que podíem i podem esperar dels tèrbols àngels de la Nit que ens encerclen!

Però la desaparició física de la mare evoca els dies feliços de la nostra existència abans de l’aparició sobtada dels dubtes i el desencís. Com no havíem de provar de servar en la memòria., deixar constància damunt el paper d’aquells primigenis dies de rialles i geranis?

Si haguéssim de definir el “ritme” del poemari jo diria que aquest ritme és el de la tristor. L’autor és ben conscient que no hi pot fer res per lluitar contra la presència de la Dama de Negre i els Àngels de l’Oblit que pugen per soterrar el món del poeta. L’autor dels poemes és ben conscient de com el pas inexorable de les manetes del rellotge ensorra les esperances més ferrenyes, els casals més ben construïts. El temps, déu implacable de la destrucció més absoluta. Com s’ensorra, s’esvaneix com la boira del matí davant la primera claror del dia. Com els homes i les dones de ferro que bastiren les impressionants torres dels molins del meu poble del pla i que avui resten, fets pols, a l’interior de les tombes del cementiri. El poeta, Sísif de l’edat actual, prova de ressuscitar, a través dels versos, les pulsions del passat i, amb el pit obert a la tempesta que s’apropa, surt a la recerca de les antigues passions que l’agombolaren, les veus antigues que conformaren la seva consciència en un passat que encara sembla tan recent.

Endebades tota la feina que el poeta ha provat de fer. Inútils els esforços per deixar constància del que el temps, inexorable, s’emporta. Com explica un dels poemes de Presagis: “Cap record argentat en la blavor. Arreu escorça. / Converses assolades que surten de les parpelles dels morts. / No hi veig estels. L’ocàs envoltat de voltors. / Olor de cera. Enormes enigmes neixen sota les llambordes. / S’esfullen els arbres. El cant fosc d’un ancià. / Redoblen els tambors anunciat impacients captaires cecs. / Amb dificultat distingeixo les primaveres antigues. / Brillen en la distància les acollidores ombres dels pares. / Per què emmudí el temps, s’enfonsà la barca, / arribà la suor glaçada, el dolor solitari?”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 30 d'octubre

Esdeveniments

Portada de l'últim número del Boletín de la Escuela Moderna

- Surt el Boletín de la Escuela Moderna: El 30 d'octubre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la publicació mensual anarquistaBoletín de la Escuela Moderna. Enseñanza científica y racional. Va ser el portaveu de l'Escola Moderna del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Fou dirigida per Anselmo Lorenzo Asperilla i després per Joan Colominas Maseras. Aquesta revista, que tingué una àmplia difusió entre les escoles racionalistes i els cercles lliurepensadors i llibertaris de la Península i de l'estranger, es publicà fins a l'1 de juliol de 1909 amb només una única interrupció d'un any (entre juny de 1906 i juliol de 1907), suspensió relacionada amb el primer processament de Ferrer i Guàrdia. En total, en les dues èpoques, aquest butlletí publicà 62 números i només deixà de publicar-se amb l'esclat de la «Setmana Tràgica» i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Llevat de ressenyes de les conferències dominicals realitzades a l'Escola Moderna o de les activitats i visites escolars, a les quals s'afegiren breus notícies postil·lades, aquest butlletí no tingué caràcter informatiu. Gran part del seu contingut recollia articles d'opinió sobre temes educatius i didàctics, encarregats per la redacció o recollits de publicacions estrangeres. Els seus autors realitzaren una mena de crítica de la pedagogia d'aleshores i una anàlisi de les experiències contemporànies --escoles de Decroly a Brussel·les, orfenat «La Ruche» de Sébastien Faure, la casa d'orfes de Cempuis dirigida per Paul Robin, etc.--, convertint aquesta publicació en una síntesi de les idees pedagògiques més radicals del moment. Aquest butlletí testimonia perfectament com l'Escola Moderna presentava el coneixement racional enfrontat a la superstició religiosa. Hi trobem articles de Charles Albert, Dunstano Cancellieri, Joan Colominas Maseras, Rogelio Columbié, Odón de Buen, Maurice Dubois, J.-F. Elslander, Ella Ergen, Henri Roorda van Eysinga, Leopoldina Bonnard, Sébastien Faure, Frances Ferrer i Guàrdia, Jean Grave, Clémence Jacquinet, Ellen Key, Hubert Lagardelle, Odette Laguerre, Charles Letourneau, Anselmo Lorenzo, Martínez Vargas, Yves Michel, Alejandra Myrial, Simeone Poltawsky, Élisée Reclus, Paul Robin, E. Vaillant, Georges Yvetot, etc. A més d'aquests butlletí, les«Publicaciones de la Escuela Moderna» editaren nombrosos manuals pedagògics i fulletons diversos de propaganda anarquista, antimilitarista i anticlerical.

***

Premsa anarquista internacional

- Surt L'Entente Anarchiste: El 30 d'octubre de 1952 surt a Le Mans (País del Loira, França) el primer número de L'Entente Anarchiste. Bulletin de relations, d'informations, de coordination et d'étude organisationnelle du mouvement anarchiste. Aquesta publicació de periodicitat irregular sorgí arran de l'Assemblea Anarquista de Le Mans de l'11 d'octubre d'aquell any que decidí l'edició d'un butlletí. Fou creat amb la finalitat de posar en contacte federacions, grups i individus que es qualificaven anarquistes i que fugien de tot exclusivisme i com a reacció contra el «sectarisme» que, segons ells, manifestaven els responsables de la Federació Anarquista (FA) d'aleshores (Georges Fontenis, Maurice Joyeux, etc.). En foren responsables Raymond Beaulaton (secretari), Jean Perrin (admistrador) i André Prudhommeaux (relacions internacionals). Hi trobem articles d'Émile Armand, André Arru, Raymond Baulaton, Armando Borghi, Robert François, René Guillot, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Alfred Lepape, Louis Louvet, Paul Mauguet, J. Parin, Jean Perrin, André Prudhommeaux, Fernand Robert i Georges Vincey, entre d'altres. Del primer número es tiraren 200 exemplars i de l'últim, el cinquè, del 8 de febrer de 1953, 450.

***

Míting de Mataró (30 d'octubre de 1976)

- Míting de Mataró: El 30 d'octubre de 1976 té lloc al Pavelló d'Esports de Mataró (Maresme, Catalunya) el primer míting autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després de la dictadura del general Franco. Convocat per la Federació Local de Mataró i amb el suport del Comitè Provisional de la CNT de Catalunya i de totes les federacions locals i sindicats de la mateixa. Hi van venir exiliats de Mèxic, de Suïssa i de França, la filla de Joan Peiró presidia l'acte, així com un representant del Secretariat Internacional de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Les intervencions van ser molt diferents i es va parlar des de les col·lectivitats durant la Revolució espanyola fins a la realitat cenetista de la Transició, passant per la Aliança Sindical a Catalunya. Hi van assistir unes 4.000 persones, de totes les edats. Va haver adhesions de grups i partits tan diversos com CDC, PSC, UGT, FAI, AIT o FRAP.

Naixements

Foto policíaca de Cesare Agostinelli (ca. 1894)

- Cesare Agostinelli: El 30 d'octubre de 1854 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Agostinelli, conegut com Cesarì el Capelareto i Tigna. Son pare es deia Pacifico Agostinelli. D'extracció popular, treballà en diferents oficis (jornaler, licorista, barreter, etc.) i, d'antuvi republicà, milità en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), patint les primeres condemnes durant la dècada dels setanta. Cap al 1880 s'adherí al Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), de caire internacionalista, i en 1881 va ser sancionat per contraban de tabac. A resultes de les protestes contra la condemna a l'anarquista Amilcare Cipriani, en 1882 va ser processat i condemnat l'any següent a residència forçosa a l'illa de Ponça. Un cop lliure, el desembre de 1884 emigrà, amb Errico Malatesta i altres companys (Agenore Natta, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Galileo Palla, Fortunato Serantoni, Etore Mattei, etc.), a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el maig de l'any següent. Durant l'agost de 1885 aquest grup edità a Buenos Aires el periòdic llibertari La Questione Sociale. La tardor de 1885 retornà a Itàlia, però va ser detingut i novament processat per haver violat la condemna de desterrament. A partir de 1889 col·laborà en diversos periòdics, com ara Il Paria, La Campana o Il Libero Patto, del qual s'encarregà de la gestió financera. Amb Adelmo Smorti, animà l'associació«Studi Sociali» i en 1890 publicà el manifest abstencionista Non votate!,com a suplement al setmanari de Macerata La Campana, del qual era l'administrador. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago i el juliol va ser condemnat a dos mesos de presó per haver participat en la manifestació del Primer de Maig. Propagandista infatigable, la seva botiga de capells esdevé un centre de reunió i de distribució de premsa anarquista. En 1895 va ser arrestat domiciliàriament a Porto Ercole i a Tremiti. Va ser elegit regidor municipal d'Ancona com a«candidat-protesta», però mai no va exercir. En 1896 retornà a Ancona i, encara que subjecte a vigilància especial, organitzà el retorn a Itàlia de Malatesta, a més de col·laborar en el naixement de L'Agitazione. En 1897 signà un manifest abstencionista i continuà amb la seva intensa tasca propagandística. De bell nou detingut, arran de l'atemptat de Pietro Umberto Acciarito el 22 d'abril de 1897 contra el rei Humbert I d'Itàlia, va ser deportat a Ponça per haver-se negat a signar un compromís de bona conducta. En 1898 retornà a Ancona i col·laborà en els periòdics La Vita Operaia i Lo Sprone; en aquestúltim, publicà un article polèmic amb Giovanni Gavilli sobre l'individualisme. Més tard s'instal·là a Fiume (Imperi austrohongarès; actualment és la ciutat croata de Rijeka), on treballà de barreter. Expulsat de l'Imperi austrohongarès, se li va assignar la residència a l'illa de Pantel·leria, on trobà destacats anarquistes, com ara Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Adelmo Smorti, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc. En 1900 retornà a Ancona i dos anys després va ser elegit membre de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local, càrrec del qual dimití pocs mesos després per motius laborals. En 1913 participà en el Congrés Anarquista de les Marques i d'Úmbria, i hostatjà Malatesta, que havia retornat del seu exili londinenc. El juny de 1914 participà en la «Setmana Roja» i entre 1914 i 1915 jugà un paper important en la redacció del periòdic Volontà, sobretot en la campanya contra la Gran Guerra. En 1916 publicà dos opuscles antimilitaristes, que van ser segrestats immediatament, i en 1919 fou el gerent de l'únic número que es publicà de Guerra e Pace, presentació de la nova època deVolontà. En 1920 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué amb el seu gran amic Malatesta. Aquest mateix any assumí l'administració del periòdic Umanità Nova i en 1921 va ser processat per l'atemptat al teatre milanès Diana del 23 de març d'aquell any. Un cop absolt en el judici, retornà a Ancona, on, de mica en mica, a causa de l'edat, s'allunyà de la militància, encara que sempre fou mantingut sota vigilància per les autoritats feixistes. Cesare Agostinelli va morir el 23 d'abril de 1933 a Ancona (Marques, Itàlia).

Cesare Agostinelli (1854-1933)

***

Johannes Holzmann (Senna Hoy)

- Senna Hoy: El 30 d'octubre de 1882 neix a Tuchola (Pomerània, Imperi Alemany, actualment Polònia), en una família jueva benestant, l'escriptor i editor anarquista Johannes Holzmann, més conegut com Senna Hoy. De jove freqüentà el cercle teosòfic de Berlín de Jelena Blavatskij i el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany). Professor de religió a l'Institut Jueu de Berlín, a partir de 1902 trencà amb tots aquests moviments i es declarà anarquista. Amb el pseudònim Senna Hoy, creat per Else Lasker-Schüler a partir del seu nom escrit al revés --també va fer servir el pseudònim llatí Catulus--, fundà en 1904 el setmanari anarquista Der Kampf (La Lluita), que amb el suport del financer amic seu Otto Buek arribarà a tirar 10.000 exemplars. En aquesta revista tractava qüestions polítiques i temes d'actualitat i lluità per l'alliberament sexual i homosexual --en febrer de 1903 havia publicat amb Adolf Brand el fulletó Das dritte geschlecht (El tercer sexe)--; hi van col·laborar escriptors destacats, com ara Else Lasker-Schüler, Erich Mühsam, Gustav Landauer, Franz Pfemfert, Herwarth Walden, Peter Hille o Paul Scheerbart. En aquests anys advocà per l'autoorganització dels treballadors i blasmà contra els sindicats controlats per la socialdemocràcia. Fou cofundador de la Bund für Menschenrecht (Lliga pels Drets Humans), la qual presidí fins al 1905. En aquest any, a causa del seu èxit a la zona de la indústria tèxtil de Crimmitschau i a la conca minera del Ruhr, Der Kampf fou prohibida i fugint de la repressió marxà a Zuric (Suïssa), on editarà el periòdic Der Weckruf (L'Aurora). Després de passar un temps a París, atret per l'efervescència revolucionària que aleshores s'escampava per l'Imperi rus, el juny de 1907 participà en una conferència clandestina de grups anarcocomunistes polonesos i lituans de la qual sorgí la Federació de Grups Anarcocomunistes. En una batuda de la policia tsarista, fou detingut a Moscou amb altres 23 militants anarquistes. Després de ser torturat, fou condemnat per un delicte d'«expropiacions» a 15 anys de treballs forçats. En 1911 fou traslladat a la ciutadella de Varsòvia i internat a la divisió reservada als malalts mentals. En 1913, la poetessa Else Lasker-Schüler, que n'estava enamorada, marxà a Moscou on demanà sense èxit la seva llibertat. Tuberculós, Senna Hoy va morir de febre tifoide el 28 d'abril de 1914 a la secció de malalts de la presó de Varsòvia (Imperi rus, actual Polònia) --altres fonts citen Meschtscherskoje, a prop de Moscou (Rússia)-- i fou enterrat el 14 de maig al cementiri jueu de Berlín-Weissensee.

Senna Hoy (1882-1914)

***

Marcelo Salinas y López

- Marcelo Salinas y López: El 30 d'octubre de 1889 neix a Batabanó (l'Havana, Cuba), en una llar molt humil, l'escriptor, periodista i militant anarquista Marcelo Salinas y López, també conegut com Jorge Gallart,Pedro Martín i Palomero. Quan tenia cinc anys s'instal·là amb sa família a Santiago de las Vegas (Boyeros, Ciutat de l'Havana, Cuba), on passà la seva infantesa; gairebé no anà a l'escola. Treballà de peó agrícola i d'obrer manual (paleta, plomer, etc.) i a començaments de segle ja militava en el moviment anarquista. En 1910 emigrà a Tampa (Florida, EUA) on va fer de cigarrer i de lector en una fàbrica de tabacs. També va estar un temps a Cayo Hueso (Florida, EUA). En aquesta època participà en la fundació de sindicats de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). Compartí habitació i lloguer amb Manuel Pardiñas Serrano, que després assassinaria el president del Consell de Ministres espanyol José Canalejas. En 1913 fou deportat a Cuba ja que les autoritats nord-americanes el consideraven procliu a portar a terme atemptats contra caps polítics. Ja iniciada la Gran Guerra, s'instal·là clandestinament, sota el nom de Georgie Gallart, a Nova York (Nova York, EUA), on freqüentà el Centre Ferrer de Harlem, amb Louis Levine, Rose Rogin i Gussie Miller, i intervingué en les protestes de Tarrytown contra els Rockefeller, amb Maurice Rudome, Jack Isaacson, Charles Plunkett i altres. Acusat de participar en la preparació d'un atemptat contra el president nord-americà Woodrow Wilson i de mantenir una posició antimilitarista, fou expulsat sumàriament del país --conegué Mollie Steimer a Ellis Island quan esperava l'expulsió. Cap al 1915 marxà a Barcelona (Catalunya), on fou conegut per les seves campanyes de conferències, mítings i reunions, establint contacte amb Salvador Seguí, Josep Canela i l'argentí Antonio Noriega. Per les seves activitats d'agitació, conegué en diverses ocasions la presó Model barcelonina. Arran d'una gira propagandística per Andalusia, fou detingut amb documentació falsa --a nom de Pedro Martín-- a La Línea de la Concepción i, després de passar dos mesos tancat a la presó de Cadis, expulsat de la Península amb dos companys l'1 d'agost de 1919 a bord del transatlàntic «Montevideo» cap al seu país. De bell nou a Cuba, participà activament en les vagues generals que es realitzaren en 1919. Arran de l'explosió de diverses bombes, fou detingut, jutjat i condemnat a mort juntament amb altres destacats militants anarquistes (Antonio Penichet, Alfredo López, Alejandro Barreiro i Pablo Guerra). A començaments de 1921 fou alliberat amb Antonio Pechinet. En 1928 obtingué el primer premi del concurs d'obres teatrals cubanes per la seva obra Charito o Alma guajira, que fou estrena i després portada al cinema. En 1929 s'instal·là a Santiago de las Vegas, on treballà com a bibliotecari de l'Escola Tècnica Industrial «José B. Alemán» (1925-1935 i 1945-1956) i es dedicà a l'escriptura de novel·les, de peces teatrals, de sarsueles (Cimarrón, La rosa de la vega, etc.), de poesia, etc. En 1939, per la seva obra Ráfagas, obtingué el Premi Nacional de Literatura atorgat pel Ministeri d'Educació de Cuba. En 1941 el seu conte Sabotaje obtingué el premi de l'Aliança Cubana per un Món Lliure. A finals dels anys quaranta milità en l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En 1948 assistí al II Congrés Nacional Llibertari, convocat per l'ALC, i fou nomenat secretari de Cultura d'aquesta organització. En 1950 formà part del grup editor de la revista Estudios. Mensuario de Cultura, a l'Havana. Durant molt anys dirigí El Libertario; i també els periòdics Nueva Auroa i Tiempos Nuevos de la capital cubana. Fou un gran amic d'Adrián del Valle. En 1956 publicà, amb Casto Moscú, el fulletó Proyecciones libertarias, on denunciava la política nefasta del dictador Fulgencio Batista alhora que prevenia de l'actitud del dirigent revolucionari comunista Fidel Castro. Entre 1956 i 1959 fou empleat en la Secretaria de la Confederació de Treballadors de Cuba (CTC). Fou membre de l'Associació d'Escriptors i Artistes Americans i del Pen Club de Cuba. Amb la presa del poder pel castrisme es mantingué lleial a les idees llibertàries i sempre rebutjà les prebendes polítiques i literàries que el govern comunista l'oferí. En 1961 es negà a signar el document redactat per Manuel Gaona Sousa a Marianao el 24 de novembre d'aquell any titulat Una aclaración y una declaración de los libertarios cubanos, pel qual difamava els llibertaris que no s'acostaven al règim castrista. En 1967, a causa de la persecució dels llibertaris cubans pel comunisme de Castro, s'exilià a Florida (EUA), participant activament en les activitats del Moviment Llibertari Cubà de l'Exili (MLCE) i col·laborant en Guángara Libertaria. Trobem col·laboracions seves en América,Archipiélago,Aurora, Bohemia, Carteles,Cuadernos de la Universidad del Aire, El Cuarto Poder, Cúspide,Diario de la Marina,Fragua, Inventario, Libertad,Literatura, Mañana,Lunes de Revolución, El Mundo,Orientación Social, El País, Pueblo, Reconstruir,Reivindicación, Revista Popular, Revista Tabaco, Selecta,Solidaridad Obrera, Suplemento de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra,Tierra y Libertad, Umbral, Zig-Zag, etc. Entre les seves obres destaquen Alma guajira (1928), ¡La tierra!... ¡La tierra! (1928),Un aprendiz de revolucionario (1937), Ráfaga (1939), El mulato (1940), Las almas buenas o La santa caridad (1948) i Proyecciones libertarias (1956, amb Casto Moscú), Diálogos libertarios de actualidad (1959), entre d'altres. Marcelo Salinas y López va morir el 5 d'abril de 1976 a Miami (Florida, EUA).

Marcelo Salinas y López (1889-1976)

***

Domènec Masachs Torrente

- Domènec Masachs Torrente: El 30 d'octubre de 1891 neix a la Barceloneta (Barcelona, Catalunya) el militant anarcosindicalista Domènec Masachs Torrente. L'abril de 1897 va morir son pare, que treballava de fuster a«La Maquinista Terrestre i Marítima»i era un home d'idees avançades. Amb 10 anys va començar a fe feina d'aprenent a la casa Henrichs i Cia, d'arts gràfiques, per ajudar sa mare, que feia de planxadora, i sa germana, que tenia un any més que ell. En 1902 va secundar amb un company la vaga general de Barcelona i per això ambdós van ser acomiadats. Entre 1902 i 1906 va treballar a diverses impremtes i entre 1907 i 1911 a la fàbrica de sedes Can Batlló. En 1911 va entrar com a greixador mecànic al dipòsit de tramvies del Torrent de les Flors, a la barriada de Gràcia, on vivia. En 1912 va morir sa mare, però va continuar vivint uns anys amb sa germana, catòlica fanàtica. En 1919, amb motiu de la vaga de La Canadenca, va ser acomiadat de la Companyia de Tramvies, per sindicalista i «pertorbador». A començaments de 1920, per«resistència» a la Guàrdia Civil, va ser detingut, processat, jutjat i condemnat a sis anys de presó; condemna que va penar al Dueso i al Puerto de Santa María. Pel maig de 1926, en tornar de presidi, va instal·lar-se a Sallent, on va fer feina a la fàbrica de teixits de Vidal Germans. Un parell de mesos després, va deixar la eina i va marxar a Barcelona, amb la intenció ferma i decidida d'assassinar el dictador Primo de Rivera. Va comprar un punyal nou i el 31 de juliol de 1926 va anar a Capitania General on el dèspota havia d'assistir a una recepció. Quan es va acostar el cotxe oficial al costat de la porta principal de Capitania --el mateix edifici des del qual Primo de Rivera s'havia proclamat dictador el 13 de setembre de 1923--, Masachs estava preparat, però l'oportunitat no va ser la idònia. Aleshores va decidir esperar-lo a la plaça Palau, indret pel qual havia de passar de camí cap a l'estació de França on agafaria l'exprés que el portaria a Madrid. Quan va acostar-s'hi la comitiva, va afuar-se cap al cotxe oficial, va apartat violentament un policia de l'escorta presidencial i quan pujava a l'automòbil amb el punyal a la mà, va relliscar amb el marxapeu del vehicle i un policia li va clavar un fort cop de bastó al cap que el va deixar sense sentit. Un dels cotxes de l'escorta policíaca li va passar pe damunt trencant-li la cama dreta. Traslladat a l'Hospital Clínic, va ser interrogat per un jutge militar que li va notificar que seria jutjat per la jurisdicció civil, malgrat les objeccions de Masachs que volia ser jutjat per la jurisdicció militar. Setmanes després, sense que estigués guarit del tot, va ser traslladat a la presó d'Entença, on va ser rebut fredament pels militants anarcosindicalistes, no partidaris d'«aventures» individualistes. L'11 de novembre de 1926 va començar el judici a la Sala Primera de l'Audiència de Barcelona; el dictador havia donar ordres concretes a la premsa diària perquè no se'n fes cap referència. Com que es va ratificar en el seu desig d'assassinar el dictador, va ser condemnat a 10 anys de presidi major. El 19 de gener de 1927 va ser portat al presidi de Cartagena, d'on va sortir el 17 d'abril de 1931, arran de l'amnistia general decretada pel govern provisional de la Segona República, que acabava de proclamar-se. De bell nou a Barcelona, va començar a treballar a la fàbrica de teixits«La España Industrial», a la barriada de Sants, en qualitat de paraire. Les seves hores lliures les va dedicar a impartir lliçons d'esperanto en una associació esperantista de la plaça del Sol, de la barriada de Gràcia, on vivia. En 1933 va fer una vaga de fam durant tres dies en solidaritat amb la que feia en aquells moments Gandhi al seu país, com a protesta contra l'imperialisme anglès. En 1936, un cop vençuda la rebel·lió feixista, va tornar al seu lloc de feina i va ser elegit per l'assemblea de treballadors de «La España Industrial» membre del Consell de la Col·lectivitat. Un cop ocupada la capital catalana per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, va ser detingut el 15 de febrer de 1939, i després de quatre mesos tancat, va ser alliberat; per tornar a ser detingut el 15 de juliol d'aquell any. Processat i jutjat militarment, va ser condemnat a presó; va sortir-ne el desembre de 1942. Un cop lliure, va tornar a treballar a«La España Industrial» fins que es va jubilar, el 30 de març de 1957. Domènec Masachs Torrente va morir el 23 de gener de 1965 a la Clínica l'Aliança de Barcelona (Catalunya); va viure 75 anys, va treballar-ne 41 i en va passar 18 a presidi.

***

Félix Guyard (1947)

- Félix Guyard: El 30 d'octubre de 1901 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Félix Joseph Guyard, conegut com Félo i Lapin. Sos pares es deien Léon Guyard i Georgette Baron. El novembre de 1919 es casà amb Georgette Barois, amb qui tingué dos infants. L'estiu de 1921 la seva incorporació a l'exèrcit va ser suspesa per«insuficiència muscular», però finalment en maig de 1925 va ser incorporat al 24 Regiment d'Infanteria i destinat a l'Estat Major de l'Escola Especial Militar de Saont-Cyr (Guer, Bretanya). En 1930 s'afilià al grup del 17 i 18 Districte de París de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Després formà part del grup d'amics anarquistes (Lucien Feuillade, Charles Ridel, Charles Carpentier, Robert Léger, etc.) que s'autodenominaven «Les moules à gaufre» (Els Motlles de Gofres). Entre el 14 i el 15 de juliol de 1933 fou delegat per París en el congrés de l'UACR celebrat a Orleans (Centre, França) i sembla haver estat membre de la Comissió Administrativa de l'UACR en aquesta època. El 14 de gener de 1934 va ser delegat per Pantin-Aubervilliers (Illa de França, França) en el «Congrés d'Unitat» de l'UACR celebrat a París, que reunificà, enfront del feixisme, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i l'UACR, sota el nom d'Unió Anarquista (UA). Malgrat tot, fou de la minoria que refusà aquesta transformació que, segons ell, portava a l'abandó del programa revolucionari i comunista. Amb altres companys (Charles Patat, Louis Le Bot, Charles Ridel, Charles Carpentier i Robert Léger), fundà la Federació Comunista Llibertària (FCL), que criticà la concepció antifeixista del «frontisme» de l'UA, que segons aquesta conduïa a la renúncia de les posicions de classe. La FCL, que tingué una existència efímera, romangué dins de l'UA. L'11 d'octubre de 1934 fou delegat a l'assemblea general de la Federació de París de l'UA. La FCL havia de reintegrar-se en l'UA en el proper congrés del 12 i 13 d'abril de 1936. El 28 de juliol de 1934, durant el funeral de Nestor Makhno, va ser detingut per vendre La Patrie Humaine i alliberat després de controlar la seva identitat. El 26 de desembre d'aquell any va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que feia costat els revolucionaris amenaçats amb l'extradició. L'abril de 1935 va ser contractar com a torner mecànic als establiments«Sautter-Harlé» de París, industria que fabricava part del material militar destinat al Ministeri de la Marina. Sa companya Georgette Baron treballava aleshores a la fàbrica de mistos d'Aubervilliers. La parella vivia aleshores al número 28 del carrer du Vivier d'Aubervilliers. El setembre de 1935 va ser inscrit per la policia en la llista dels anarquistes el domicili dels quals calia vigilar. Fou candidat«abstencionista» per l'UA per a la III Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França, França) a les eleccions legislatives d'abril de 1936 i un dels animadors més importants, amb el socialista Luis Mersch, del gran moviment vaguístic de maig i juny de 1936. L'agost d'aquell any, el Ministeri de la Marina demanà al Ministeri de l'Interior que realitzés una investigació sobre la seva persona, que donà lloc a la seva inscripció en l'anomenat «Carnet B», on van ser fitxat els militants antimilitaristes i pacifistes a empresonar en cas de conflicte bèl·lic. Entre el 15 i el 18 d'octubre de 1936 encapçalà el comitè de vaga d'un nou moviment vaguístic contra els acomiadaments a«Sautter-Harlé» i signà el pamflet que va ser reproduït en el número del 5 de febrer de 1937 de la revista Commune. Els obrers a la fàbrica l'anomenaven Napoléon. En aquestaèpoca era membre de la Comissió Executiva del Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació General del Treball (CGT). Redactor ocasional de Le Libertaire, publicà el 4 de setembre de 1936 un article titulat «Ouvrier communiste, nous te tendons la main».  En 1937 impulsà, dins de l'UA, una «Entesa dels grups anarquistes de fàbriques» (Sautter-Harlé, Niuport, Renault, Citroën Javel, Gnôme & Rhône, Compteurs de Montrouge, etc.), de la qual fou el seu secretari-tresorer. Però la majoria del secretariat de l'UA, considerant el caràcter no orgànic d'aquesta entesa, refusà el seu dret de votar en el congrés d'octubre de 1937. Aquesta postura va fer que amb una part del sector obrerista de l'UA s'apartés d'aquesta per a crear el Cercle Sindicalista «Lluita de Classe» (LDC), constituït el març de 1937 per anarquistes, trotsquistes, pivertistes i exsindicalistes unitaris antiestalinistes. Amb la seu al Café de l'Homme Armé (número 44 del carrer des Archives), al IV Districte de París, agrupava un milenar d'afiliats, especialment dels sectors de l'ensenyament, de la metal·lúrgica, de la construcció i dels tècnics. Entre els seus animadors hi havia Léon Duvernet, Paul Wacfisz, Jean Pons, Colette Aubry, Michel Collinet, Raymond Guilloré, Constant Pinçon, Gustave Galopin, Nicolas Lazarévitch, etc. També fou, amb Nicolas Lazarévitch i Léon Duvernet, el fundador del seu òrgan d'expressió, Le Réveil Syndicaliste (gener-octubre de 1938). En 1939, després de la declaració de guerra, va ser internat al camp de concentració de Ladinha d'Amont (Llenguadoc, Occitània), d'on fou alliberat en 1941. Entre el 31 de juliol i el 18 d'agost de 1941 va ser internat pel règim de Vichy, primer al fort de Saint-Barthélémy de Barraux (Roine-Alps, Arpitània) i després als«camps d'estada vigilada» d'Aurason i de Lo Chafauc (Provença, Occitània). Un cop lliure, va ser detingut de bell nou en 1942 i posat en llibertat dies després. Charles Patat, un company de l'UA, li va aconsellar que entrés a formar part dels«Restaurants Communautaires» i del Comitè Obrer de Socors Immediat (COSI), centres«benèfics» petanistes on alguns anarquistes (Louis Lecoin, Charles Carpentier, etc.) s'integraren per fugir de la repressió i poder continuar amb la militància. Després del desembarcament de Normandia, va ser detingut per la Gestapo el 12 de juny de 1944 a Aubervilliers en qualitat de «personalitat ostatge» i traslladat el mateix dia, amb la matrícula 40.630, al camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Mitjançant una carta del 21 de juny de 1944, Pierre Laval intervingué per demanar el seu alliberament, però, el 15 de juliol va ser deportat al camp de concentració nazi de Neuengamme (Hambourg, Alemanya). En aquest camp, com a«deportat d'honor», tenia dret a romandre aïllat en un dels dos blocs especials de dins del recinte, amb les seves robes i els seus objectes personals, i estaven exemptes de treballar, podent reunir-se lliurement. Oficialment va ser alliberat el 8 de maig de 1945 del camp de Břežany (Bohemia Central, actual República Txeca), però realment va ser posat en llibertat a mitjans d'agost de 1944, per raons desconegudes. En tornar a França, treballà en un centre de repatriament de deportats. Després de la II Guerra Mundial, deixà de militar, encara que de tant en tant visitava la seu de la Federació Anarquista (FA). En 1947 la policia l'esborrà de les seves llistes d'anarquistes a controlar. Félix Guyard va morir l'1 de gener de 1980 a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França).

Félix Guyard (1901-1980)

***

Georges Navel

- Georges Navel: El 30 d'octubre de 1904 neix a Maidières-les-Pont-à-Mousson (Lorena, França) l'escriptor llibertari autodidacte Georges Navel. Era el tretzè infant d'una família obrera. A començaments de la Gran Guerra, va ser evacuat a Algèria i va retrobar sos pares sis mesos més tard a Lió. Son germà Lucien, 10 anys més gran, li va fer descobrir la militància llibertària i anarcosindicalista. Aleshores va freqüentar les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i les festes del «Nid Rouge» (Niu Roig). Va canviar freqüentment de feina, des d'ajustador en la indústria automobilística fins a jornaler temporer, i va romandre temporades a la colònia anarconaturista de Bascon. En 1927 es va declarar insubmís al servei militar i va treballar sota nom fals, situació que acabarà regularitzant en 1932 i que li costarà la presó i una incorporació. En 1935 el filòsof Bernard Groethuysen el va encoratjar a escriure. El 29 de juliol de 1936 va creuar la frontera per participar en la Revolució espanyola i a Barcelona va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va marxar amb la Columna Francisco Ascaso a Aragó, però dos mesos més tard va haver de ser evacuat per una insolació doble i per una gastritis greu. De tornada a París, va freqüentar «Le Musée du Soir», creat per Henry Poulaille. En 1940 va ser mobilitzat alguns mesos a l'Est i l'exòde el va portar al Midi, a prop de Forcalquier, on va fer de masover. Després d'Alliberament es va consagrar a l'apicultura i a l'escriptura. A partir de 1954 es va instal·lar a la regió parisenca i va treballar com a corrector d'impremta. En 1962 va ser un dels signants del«Manifest dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria. El seu llibre Travaux, publicat en 1945,és un text autobiogràfic i un testimoni sobre la condició obrera; altres obres destacables: Parcours (1950), Sable et limon (1952), Chacun son royaume (1960), Navel ou la seconde vue (1982), Passages (1982), etc. Georges Navel va morir l'1 de novembre de 1993 a Laval-d'Aix (Roine-Alps, Arpitània) on residia. El 5 de novembre de 1998 es va proclamar oficialment el premi «Georges Navel (Meurthe-et-Moselle)» de literatura a Pont-à-Mousson.

Georges Navel (1904-1993)

***

Voluntaris al front (1936). D'esquerra a dreta: Josep Ester, Emili Vilardaga, ? i Ramon Sant Mas

- Ramon Sant Mas: El 30 d'octubre de 1910 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Sant Mas, conegut com El Ros. Treballador de la construcció, en 1926, durant la dictadura de Primo de Rivera, amb gairebé 16 anys, s'afilià, sota la influència del company Juan Bonilla, a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT) de Berga. Intervingué activament en les vagues que es desencadenaren a finals dels anys vint al Llobregat, juntament amb sos amics i companys de lluita Ramon Casals Orriols (Ramonet Xic) i Maria Tarrés Tarrés (La Cayetana). En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, participà en la reorganització de la CNT local. L'abril de 1931 signà un comunicat en què s'anunciava a l'Ajuntament que es faria una manifestació al passeig de la Indústria amb motiu del Primer de Maig. El novembre 1932 formà part de la comissió reorganitzadora del sindicat, després que aquest hagués estat clausurat arran dels fets revolucionaris de gener. Formà part de les Milícies Antifeixistes de Berga i fou un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries, amb Josep Ester Borràs (Minga), Josep Bach Fornells i Josep Casafont Camps, entre d'altres. Encara que de tendència tolstoiana i oposat a la violència, després del cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la de Columna «Terra i Llibertat» des del novembre d'aquell any i durant tota la guerra va estar adscrit als serveis de sanitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment, amb Ramonet Xic, s'enrolà en les companyies de treballadors estrangers, de les quals ambdós fugiren en dues ocasions. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb Ramonet Xic en una masia de Gouzy, a Lo Mas d'Asilh (Llenguadoc, Occitània), on treballà de llenyataire i milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva defunció en 1973. El novembre de 2015 el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs demanà a l'Ajuntament de Berga la substitució del nom del carrer de Sant Antoni de la localitat pel seu.

Ramon Sant Mas (1910-1973)

***

El mariner Aurelio Chessa (ca. 1935)

- Aurelio Chessa: El 30 d'octubre de 1913 neix a Putifigari (Tataresu, Sardenya) l'editor i propagandista anarquista Aurelio Chessa, també conegut comParatacca. Sos pares foren Antonio Chessa i Maria Angela Piras. L'1 de desembre de 1931 s'enrolà en la marina i, després de ser novament cridat nombroses vegades, fou llicenciat definitivament el 31 de juliol de 1945 --en aquell període la seva nau es trobava a Egipte, on ensenyà a fer el pa als egipcians. El 9 de novembre de 1939 fou condemnat a un any de reclusió per insubordinació i enviat a la presó de San Francesco de Gènova, hi restà entre el 24 d'octubre de 1939 al 27 de febrer de 1940. En 1945 va començar a recollir diversos materials documentals sobre el moviment anarquista que sumà als que havia rebut d'un oncle seu, l'anarquista refugiat a França Francesco Piras, que va ser qui l'introduí en el moviment llibertari. Després de la II Guerra Mundial esdevindrà funcionari dels ferrocarrils italians. Fou administrador i col·laborador durant molts anys de la revista Volontà, fundada en 1946 per Giovanna Berneri, vídua de Camillo Berneri. En 1947 creà, amb Giuseppe Strinna, Franco Leggio, Bigallo, Borghesani i altres, el grup«Gènova Centre» de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Partidari de la tendència«antiorganitzativa», participà en el Congrés de Canosa de 1948. Entre l'1 i el 2 de maig de 1954 presidí a Liorna la Conferència Nacional de la FAI, però hi anà a «títol personal» i sense representar cap grup. El 26 de maig de 1958 fou jutjat a Gènova per apologia de la desobediència civil i per campanya abstencionista i condemnat a sis mesos de presó. El 23 de desembre de 1958, però, el Tribunal d'Apel·lació de Gènova el multà només per«instigació». Aquell any va escriure, sota el pseudònim Paratacca, articles sobre el vot i la democràcia en el periòdic La Sveglia Repubblicana de Carrara. El 8 de juliol de 1960 participà activament en les vagues a Gènova i per aquest fet fou «amonestat» per l'administració ferroviària. Després de la mort de Giovanna Berneri, el 14 de març de 1962, fundà, amb els arxius familiars cedit per sa filla Giliana Berneri, el centre de documentació«Archivio Famiglia Berneri», que tindrà com a missió divulgar el pensament d'aquest intel·lectual anarquista i del seu llegat. L'arxiu es va anar enriquint (intercanvis, donacions, compres, etc.) i canvià diverses vegades de lloc (Pistoia, Iglesias, Gènova, Pistoia, Canosa, Cècina i, després de la seva mort, Reggio Emilia per sa filla Fiamma). En aquests anys mantingué una estreta relació amb els anarquistes italians residents a Amèrica, especialment amb el grup editor de L'Adunata dei Refrattari de Nova York, i a Austràlia. Entre 1964 i 1967 va escriure diversos articles sobre el procés a Ugo Mazzucchelli. El 19 de desembre de 1965 fou un dels creadors a Pisa, amb Michele Damiani, Ivan Guerrini i altres, dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), escissió de la FAI oposada al «Pacte associatiu» d'aquesta, i del seu periòdic L'Internazionale (1966). Col·laborà estretament en aquests anys amb les editorials RL i Collana Vallera. El 4 d'abril de 1966 es jubilà, després de 22 anys de feina, dels ferrocarrils, deixant Gènova i instal·lant-se a Pistoia. El 18 de maig de 1976 a Iglesias, on s'havia traslladat provisionalment, l'Arxiu fou escorcollat per la policia. Edità en dos volums l'Epistolario inedito di Camillo Berneri. En 1982 organitzà l'«Exposició de cartells sobre la Revolució espanyola (1936-1939)» i en aquest mateix any publicà el catàleg del centre «Archivio Famiglia Berneri», establert per Sara Pollastri i Alessandra Giovannini, sota el títol Documenti e periodici dell'Archivio Famiglia Berneri. L'hemeroteca d'aquest arxiu conserva unes 2.000 capçaleres de publicacions periòdiques i la seva biblioteca uns 12.000 volums en diverses llengües, especialment sobre història del moviment obrer, la Revolució espanyola i els exiliats antifeixistes italians. A més de les obres de Camillo Berneri (Guerra di classe in Spagna,Il peccato originale, Mussolini grande attore,Mussolini normalizzatore e ildelirio razzista, Gli eroi guerreschi come grandi criminali, etc.), l'arxiu ha editat la biografia Camillo Berneri: un anarchico italiano (1897-1937), de Francisco Madrid Santos, l'obra d'Alberto Ciampi Anarchici e futuristi: quali rapporti? i estudis sobre Sante Pollastro, Leda Rafanelli, Clemente Duval i altres. Aurelio Chessa va morir el 26 d'octubre de 1996 a Rapallo (Ligúria, Itàlia). En 1998 l'arxiu prengué el nom d'«Archivio Famiglia Berneri - Aurelio Chessa». En 2007 es publicà, a càrrec de sa filla Fiamma, Aurelio Chessa. Il viandante dell'utopia --a més d'altres obres, com ara Storie di anarchici eanarchia, Un attimo di verità,Camillo Berneri singolare/plurale i Leda Rafanelli tra letteratura e anarchia.

Aurelio Chessa (1913-1996)

Defuncions

Manuel Bugallo Lois i senyora

- Manuel Bugallo Lois: El 30 d'octubre de 1937 és assassinat al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Bugallo Lois. Havia nascut el 15 de gener de 1913 a Forcarei (Pontevedra, Galícia). Treballava de pedrapiquer i era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sergent de milícies en el 219 Batalló de l'Exèrcit republicà durant la guerra civil, fou enllaç de la II Companyia del Batalló«Galícia». Apressat pels feixistes, Manuel Bugallo Lois va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 30 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat.

Continua...

---

La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional. (Miquel López Crespí)

Sa Pobla 1946. Memòria de la derrota republicana.

Qui signa aquest escrit va néixer a sa Pobla, si els papers no ens enganyen, un dia de finals de desembre de 1946. Concretament el trenta de desembre de 1946. Un any i busques després que havia finit la Segona Guerra Mundial i quan, a les Illes i la resta dels Països Catalans, la repressió feixista contra l'esquerra era més forta que mai. Els historiadors parlen de més de tres-cents mil antifeixistes afusellats en la immediata postguerra. Un temps molt tèrbol endiumenjat per les misses del clergat que havia col·laborat a l'èxit de la "Cruzada contra el comunismo" i per les "espanyolades" de rigor: aquelles insuportables pel·lícules d'Antonio Molina, Lola Flores, Paquita Rico o l'inefable Joselito.

De de sempre tenia ganes d'esbrinar quins eren alguns dels fets que s'havien esdevingut en l'any del meu naixement. Però les feines, la supervivència quotidiana, aquell llibre que has de lliurar a l'editorial, els articles de cada dia, tot plegat, havien endarrerit la meva intenció de fullejar diaris i revistes antigues. Aquest estiu, emperò, m'ha estat possible furgar una mica en aquell remot passat.

Aleshores el pare, l'exalferes de la República Paulino López, ja feia uns anys que havia pogut abandonar el camp de concentració on l'havien portat, com a presoner de guerra. Parlam del famós "Batallón de Trabajadores número 151" que, sota comandament d'oficials franquistes i els falangistes, era present a sa Pobla i ben a prop del que amb el temps, serien "ses casetes de sa Pobla", a la platja d'Alcúdia.

En una de les rares sortides de permís al poble, el pare havia conegut una poblera, Francesca Crespí Caldés, que provenia d'una antiga nissaga de pagesos benestants: Can Verdera. De Can Verdera era també el famós batle primoriverista, cap de la Unión Patrióta, Miquel Crespí i Pons, el mateix que en els anys vint ajudà a bastir l'escola Graduada de sa Pobla. Sempre vaig sentir dir al pare que va ser la coneixença de la mare, en unes llunyanes festes de Sant Jaume, el que li salvà la vida. Recordem que en aquella època de ferotge postguerra, parlam dels anys quaranta, la manca de bons aliments, el treball forçat i les malalties, se'n portaren molts d'aquells joves que, en un passat recent, com a militants i simpatitzants de la UGT, CNT, el Partit Socialista, el BOC o el PCE, volgueren trasbalsar el món.

La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional.

Però ara som en el 1946. Casat amb la poblera de Can Verdera que li salvà la vida l'any 1943, l'any que vaig néixer, el 1946, era ja a segles de distància d'aquell de 1936 quan, amb els revolucionaris de la seva edat, iniciaren la lluita contra el feixisme. Després de tres anys de guerra, en quedava ben poc d'aquelles ganes esbojarrades de canviar el món. Els pare havia vist els seus companys de generació morts a la trinxera, lluitant amb un carregador de només cinc bales, contra l'artilleria, l'aviació i les tropes enviades per Hitler i Mussolini. Després d'haver patit la guerra i els anys de camp de concentració, restaven ja molt poques il·lusions pel que fa a un possible canvi de la situació a l'estat espanyol. Imagín que, fitxat per la policia i la Guàrdia Civil com a "desafecto al regimen", malgrat que mai més, després de la derrota de la República el trenta-nou, s'implicàs en política, el que li devia importar, cap a l'any 1946, era com garantir una feina que li permetés mantenir la família i aquell fill que acabava de néixer.

Tornem als diaris. L'any 1946 les Nacions Unides condemnaven la dictadura del general Franco. El nou de febrer, l'Assemblea General de les Nacions Unides, sense cap vot en contra, negava al règim espanyol la possibilitat d'ingressar en l'organització, perquè "considera que Espanya posseeix un règim feixista sorgit del suport dels països de l'Eix".

Condemna que, tot sigui dit, aviat seria deixada de banda sota pressions dels EUA, vist i comprovat que, en la lluita contra el socialisme, Franco era el millor aliat que podia existir tant per als nord-americans com per per als règims capitalistes europeus.

Pel mes de març s'estrenava a Mallorca, i supós que un parell de mesos després devia arribar a sa Pobla, a Can Guixa o Can Pelut, la pel·lícula de "Hispano-Americana Films" El conde de Montecristo, amb Arturo de Córdoba, Consuelo Franck, Mary Cortés i Gloria Marín. El vint de març s'anunciava el triomf de Perón a les eleccions de l'Argentina. A sa Pobla, els pagesos proven de subsistir enmig del racionament encara vigent. Sortosament, per a la gent que tenia un hortet sempre hi havia alguna cosa per a menjar i vendre. Els molins de blat manuals, d'amagat de les inspeccions entre la palla del sostre o a fora vila, permetien moldre blat i fer el pa a la pastera. En aquell temps eren moltes les dones que feien el pa per a tota la setmana. En el corral, prop de la cuina, hi solia haver el forn que, alimentat per bona llenya de pi, servia per a coure aquells pans que duraven tota la setmana.

Amb el pa cuit a casa, els animals del corral (pollastres, conills, gallines...) i amb l'hortalissa que es conrava a un racó de l'hort, eren pocs els poblers que patien fam de veritat. Evidentment, la manca de feina obligava encara a l'emigració, ben igual que en els anys deu, vint i trenta. Però per a tots aquells que podien combinar l'hortalissa de l'hort amb els animals del corral i el pa de la pastera, el temps anava passant. La fam d'uns feia rics a molts. S'hauria d'estudiar a fons d'on sorgiren moltes fortunes de la postguerra. Recordem que era l'època de l'"estraperlo" i, malgrat certa "repressió" oficial per allò de "quedar bé", el cert era que personatges sense escrúpols bastiren els seus milions amb la fam i misèria del poble.

Les revistes del moment informen de luxes inabastables per a la població mallorquina del moment. L'any 1946 és quan s'"inventa" la "Vespa". Els diaris diuen que és idea del fabricant d'automòbils Enrico Piaggio. La "novetat" es deu, sens dubte, al fet que el frontal de l'escúter i la base formen una unitat indissoluble. Però Vespes, l'any 1946, no n'hi ha cap a sa Pobla ni a Mallorca.

Miquel López Crespí

Sa Pobla, la República, els camps de concentració feixistes, Miguel Hernández, Francisco Galán, José López, els presoners republicans, la lluita antifranquista...

Estam recordant fets dels anys 1955-56. Jo tenia deu anys. És quan les primeres impressions estrictament culturals (Costa i Llobera, les històries de la guerra que m'explica el pare, Paulino López i l'oncle, José López, que combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat) comencen a restar perfectament enregistrades en la meva memòria infantil. He explicat en altres articles l'arribada a sa Pobla, a començament de 1940 del pare, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medicines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts -pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat-... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu -per manca d'atencions, per excés de feina- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.

Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment -1943- i, segurament per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest homé, que havia nascut a Conca el dinou de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27-III-1999) tengué una importància cabdal en la meva posterior formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del trenta-sis contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels més importants combats de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual -tenc algunes fotografies d'aquests fets- participà activament ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres servis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Sarabia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández -al que havia conegut a Alacant i al qual havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres-. Com se sentia d'orgullós l'oncle d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernádez! En aquells duríssims -i freds!- mesos de desembre del trenta-set i gener- febrer del trenta-vuit, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militar republicans com Líster, Modesto, el Campesino...

L'oncle José s'instal·là a sa Pobla a començaments dels quaranta i treballà, fins a mitjans dels anys seixanta, amb el pare, fent de pintor. El pare i l'oncle es dedicaven especialment a la pintura de cotxes i camions, però també s'especialitzaren en la decoració d'interiors i en els quadres -el pare era un excel·lent pintor afeccionat del qual resten centenars d'obres per moltes de les cases de sa Pobla i xalets del Mal Pas, el Port de Pollença, el Port d'Alcúdia, Aucanada...- A causa de la demanda que tenia, el pare no donava a bastament!

Els meus primers records jovenils situen el taller del pare i l'oncle, en una de les grans naus de Can Ripoll, just al costat de la plaça del Mercat, ben davant de l'Institut de Can Garroví. Anys de feina intensa, amb tants de camions feinejant amb la patata -tot el poble en marxa preparant l'exportació anual-. Per Can Ripoll compareixien a petar la xerrada una estona, alguns dels expresoners republicans que havien picat pedra amb el pare. Entre els més assidus a la xerrada record a la perfecció en Guzmán Rodríguez Fernández, un gran amic del pare i de l'oncle, al qual fa uns anys entrevistà Joan Company per a la revista Sa Plaça (vegeu el número 45).

En la indroducció a l'entrevista, com a pòrtic de presentació Joan Company escrivia: "En Guzmán Rodríguez vingué a sa Pobla com a integrant d'un contingent de mil dos-cents bascs que foren obligats a realitzar treballs per caprici dels guanyadors de la guerra del 36. La repressió que va patir en Guzmán no tingué altra causa que trobar-se en una republicana i per tant haver d'incorporar-se a les files de l'exèrcit fidel a la República. Durant dos anys estigué reclòs a distints llocs com a presoner de guerra, l'any 1939, se'n pogué tornar a casa seva; però un any més tard el cridaren i, amb el pretext que no havia complert el servei militar, l'enviaren a Mallorca com a integrant d'un dels anomenats "Batallons de Treballadors" que, formats per soldats del derrotat exèrcit republicà, eren obligats a realitzar obres públiques principalment carreteres i camins. Però ni les dures experiències que forçosament hagué de viure durant la guerra, com a soldat, primer a diversos fronts, i com a presoner després; ni els dos anys passats en el "Batalló de Treballadors" han deixat en el seu esperit ni la més petita amargura ni el més mínim ressentiment".

Record com si fos ara mateix les eternes discussions a Can Ripoll o, en algun cafè de la plaça de sa Pobla, comentant els coms i els perquès de la guerra! En el fons, ara que ho pens amb perspectiva d'anys, va ser l'exemple d'aquests autèntics herois anònims del trenta-sis, el pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, la història del temps que va passar amagat a casa seva -perquè no el matassin els falangistes- Pau Canyelles Socies, la defensa de la República feta pels carrabiners de sa Pobla, l'actitud valenta i decidida del socialista Jaume Serra Cardell (que va ser afusellat l'any trenta-set) després d'una parodia de judici, el que, a poc a poc, em va fer anar decantant envers les idees de progrés i lluita per la llibertat del poble treballador que he mantingut aquesta darrers trenta-cinc anys -la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim franquista va ser a començaments dels seixanta, quan just havia fet els catorze anys-. Ben cert que cap dels meus llibres no s'hauria pogut escriure sense tenir sempre presents els exemples lluminosos -i tants d'altres de semblants!- dels quals he parlat una mica més amunt!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 31 d'octubre

Naixements

Paraf-Javal (desembre de 1909)

- Paraf-Javal: El 31 d'octubre de 1858 neix a París (França) el militant i propagandista anarquista individualista i cientista Georges Mathias Paraf-Javal. Jueu originari d'Alsàcia, comença a militar en els cercles llibertaris quan esclata l'afer Dreyfus. En 1902 crea amb l'anarquista Libertad la Lliga Antimilitarista i fa les primeres conferències que serien el germen del moviment de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). El mateix any, funda amb E. Armand, Henry Zisly i alguns altres, una colònia anarquista a Vaux, que va arribar a tenir 400 adherits i durà fins 1907. Col·labora amb El Libertaire i en el periòdic L'Anarchie, on ataca irònicament el sindicalisme i el cooperativisme. És autor de nombrosos fulletons i de cursos de física aritmètica, que l'Escola Moderna de Ferrer Guàrdia traduirà i editarà en castellà. Però a partir de 1907 esclaten greus dissensions entre Libertad i el grup de les «Causeries Populaires». Paraf-Javal crea aleshores una nova associació «Le Groupe d'Études Scientifiques», que publicarà a partir de 1910 i fins 1919 un butlletí. Amb la finalitat de resoldre tots els problemes filosòfics gràcies a la ciència, sovint es caracteritzarà per un cientisme llosc i intransigent, a més d'un antitabaquista i antialcohòlic virulent. Després de la Primera Guerra Mundial, hereta la llibreria parisenca que el seu fill major mort a la guerra ha deixat i realitza conferències sobre francmaçoneria a la qual s'havia adherit cap el 1910. En 1935 en crearà una lògia maçònica dissident. Entre les seves obres podem destacar Pour devenir conscient, Les deux haricots (1900), L'absurdité de la politique (1902),La substance universelle (1903),Libre examen (1903), L'absurdité de la propriété: extrait de l'organisation du bonheur (1906),Les faux droits de l'homme et les vrais (1907),L'absurdité des soi-disant Libres-penseurs: les faux libres penseurs et les vrais(1908),Évolution d'un groupe sous une influence mauvaise(1908),L'argent, la concurrence (1909), La bonne méthode (1909),L'Humanité: interview de son oncle par ma nièce(1909), Le monopole de l'abrutissement officiel (1909), La morale transformiste (1909), La solution scientifique de la question sociale(1921),Tagagisme(1921),Théorie des extensions: géométrie physique à toutes dimensions(1927),La légende détruite(1929),Manifeste au monde(1932),Le vrai communisme et le faux (1935), entre d'altres. Paraf-Javal va morir el 13 de març de 1942 a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). En 1980 René Bianco li va dedicar una petita biografia, Paraf-Javal: une figure originale de l’anarchisme français.

***

Notícia de la detenció de François Vernaux apareguda en el periòdic parisenc L'Homme Libre del 28 de juny de 1913

- François Vernaux: El 31 d'octubre de 1881 neix a Lo Puget Tenier (Provença, Occitània) l'anarquista François Vernoux. Treballava d'obrer a l'Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de guerra– de Toló (Provença, Occitània), participant en l'important grup anarquista que hi havia organitzat i en el Sindicat de Treballadors del Port. El 7 de maig de 1910 va ser detingut, juntament amb Marius Meuci i Antoine Bertrand, quan aferrava cartells anarquistes als murs del bulevard d'Estrasburg de Toló. En aquestaèpoca la policia el relacionava amb el sindicalista revolucionari Gustave Hervé i l'anarquista Grouet, un dels organitzadors de les vagues al port de Toló i que va ser expulsat de l'Arsenal. El 27 de juny de 1913 va ser detingut a Marsella (Provença, Occitània), juntament amb altres companys (Josep Dubois, obrer a l'Arsenal; Joseph Dessalvo, tapisser; i Artigues Barthélemy, pintor), com a autor del robatori de 25.000 francs en or i en títols comés el 16 de maig anterior a l'oficina de l'agent de canvi de Toló Guichard; Vernoux en el moment de la detenció, en la qual intentà aixecar el públic contra la policia, portava 15.000 francs en títols i Dubois documentació falsa, i en l'escorcoll dels seus domicilis es van trobar propaganda anarquista i «papers compromesos» (una cartilla militar en blanc) que els incriminaven com a«espies». En 1935 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes del departament del Var (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Maurizio Garino (1927)

- Maurizio Garino: El 31 d'octubre de 1892 neix a Ploaghe (Tataresu, Sardenya) l'anarquista i anarcosindicalista Maurizio Garino. Sos pares es deien Michele Garino, obrer piemontès, i Nicoletta Chiglioni, sarda. En 1895 sa família es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) i en 1900 a Cassine (Piemont, Itàlia). Després de l'escola elemental i d'un breu període en un col·legi religiós, començà a treballar com a aprenent de fuster i s'especialitzà en el modelisme mecànic. En 1906 retornà a Torí i dos anys després s'afilià al «Fascio Giovanile Socialista Torinese». D'orientació abstencionista, s'acostà a l'anarquisme en la tardor de 1909, durant la campanya de suport al pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. A començaments de 1910, amb Pietro Ferrero, fundador del «Fascio Libertario Torinese» (FLT), transformà el Centre d'Estudis Socials, situat a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, en l'Escola Moderna «F. Ferrer». Fou el director d'aquest centre cultural, que editava un butlletí semestral, i Ferrero el secretari. Participà activament en la campanya contra la guerra imperialista a Trípoli. Destacà sindicalment en la minoria anarquista de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i fou un dels primers a cridar a la vaga als tallers de Savigliano (Piemont, Itàlia) contra l'explotació de les dones i dels soldats. El gener de 1912 s'oposà durament a la signatura del conveni entre el Consorci Automobilístic de Torí i la FIOM que, a canvi del «dissabte anglès»–descans setmanal des del dissabte a la tarda fins el dilluns–, eliminava la tolerància i introduïa la retenció sindical obligatòria. Per aquest fet s'adherí al nou Sindicat Únic Metal·lúrgic (SUM), fundat pels sindicalistes revolucionaris, participant en la vaga convocada per aquest i que va acabar amb una gran derrota després de dos mesos de lluita. Aquesta experiència negativa, fruit de la divisió sindical, el portà a reivindicar, amb Ferrero, dins de l'FLT una convocatòria unitària a favor de la FIOM, fins i tot després de la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindicat Italiana (USI) el novembre de 1912. El seu activisme política i sindical l'obligà a canviar sovint de centre de treball (Foneria Subalpina, Acereria FIAT, Tallers de Savigliano, etc.). El gran conflicte del sector de l'automoció sorgit durant la primavera de 1913, resolt favorablement per la FIOM, suposà la crisi del SUM i la creació d'una secció a Torí de l'USI encapçalada per Ilario Margarita. El juny de 1914 tingué un paper destacat en l'agitació vaguística coneguda com «Setmana Roja». Detingut, fou acusat de «violència contra la propietat privada, amenaces i port d'armes», però fou absolt. Quan esclatà la Gran Guerra assumí posicions antimilitaristes. Declarat hàbil per al servei militar, obtingué l'exempció com a «treballador especialitzat». Contrari al participació en el Comitè de Mobilització Industrial, per la seva participació en accions reivindicatives li fou llevada l'exempció i perdé el lloc de feina, encara que aviat aconseguí renovar-la. Entre un acomiadament i altre, sempre lluità a primera línia i participà activament en el motí de Torí de l'agost de 1917. El 22 de setembre de 1918 participà en el Congrés Regional Metal·lúrgic i es mostrà força actiu contra els reformistes. L'abril de 1919, com a representant dels anarquistes torinesos, fou dels fundadors, en el seu congrés constitutiu celebrat entre el 12 i el 14 d'abril a Florència, de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI), on fou designat com a membre del seu Consell General. Entre el 9 i el 10 de novembre de 1919 participà en el Congrés Extraordinari de la FIOM celebrat a Florència, on reivindicà els Consells de Fàbrica. El desembre d'aquest mateix any, participa en el Congrés Extraordinari de la Cambra del Treball de Torí i presentà una moció a favor del Consells de Fàbrica, caracteritzats pels seus principis comunistes antiautoritaris i antiestatistes. En aquestaèpoca col·laborà, al costat de Ferrero, amb els comunistes del grup editor del periòdic L'Ordine Nuovo i el 27 de març de 1920 llançaren el manifest programàtic conjunt «Per il congresso dei Consigli di Fabbrica» (Pel congrés dels Consells de Fàbrica). El maig de 1920 defensà a Gènova durant el Congrés Nacional de la FIOM el conflicte que portaven els metal·lúrgics torinesos contra el Comitè Central i contra la Confederazione Generale del Laboro (CGdL, Confederació General del Treball). El juny d'aquell any intervingué en el Congrés Anarquista Piemontès i entre l'1 i el 4 de juliol en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya. Protagonista de l'ocupació de fàbriques, el setembre de 1920 participà en el Congrés Nacional de la FIOM celebrat a Milà. En 1921 començà a treballar a la cooperativa de producció d'obrers metal·lúrgics SAMMA, de la qual n'esdevingué el director i que acabà transformada en una societat per accions per evitar que fos controlada per les autoritats feixistes. Durant els anys vint patí a Torí tota casta de detencions i de persecucions per part del feixisme. Després de la«Proclama Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de l'entrada en vigor de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, participà en la resistència, reorganitzà el moviment anarquista a Torí i creà el Cicorlo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). L'octubre de 1944, durant la guerra d'alliberament, va ser detingut, però va ser alliberat en un intercanvi de presoners. Després de la II Guerra Mundial, participà activament en el moviment anarquista piemontès i en la reconstitució de l'Escola Moderna, portant a terme una intensa activitat cultural amb l'organització de diverses conferències. Durant els seus últims anys fou gerent de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). Maurizio Garino va morir el 16 d'abril de 1977 a Torí (Piemont, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Parco d'aquesta ciutat. En 2011 Guido Barroero i Tobia Imperato publicaren el llibre Il sogno nelle mani. Torino 1909-1922. Passioni e lotte rivoluzionarie nei ricordi da Maurizio Garino.

***

La detenció de Pere Cané Barceló i els seus companys segons el diari madrileny La Acción del 7 de febrer de 1921

- Pere Cané Barceló: El 31 d'octubre de 1896 neix al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Pere Cané Barceló, també conegut com El Noi. Des de jove va viure a Badalona, on entrà com a aprenent a la fàbrica de vidre Costa i Florit, i mantingué una estreta relació amb Joan Peiró Belis. Fou nomenat secretari de la Societat d'Obrers Vidriers i de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona, en el portaveu de la qual,La Colmena Obrera, hi col·laborà. Instal·lat a Sevilla en 1919 per qüestions de feina i per potenciar l'organització sindical local, el desembre d'aquell any fou detingut a la capital andalusa acusat de col·locar una bomba a la fàbrica de teixits «La María»; jutjat, fou absolt el 18 de gener de 1922, amb José Vicente Calero, Dolores Carmona, Eulalia Ordóñez, Carmen Fuentes i Rejano. Poc després, el 23 de febrer de 1922 va ser jutjat, amb Luis Acedo, José José Vicente Calero i Joaquín Díaz Arias, per la col·locació d'un explosiu al domicili de José J. Lisen, però també van ser absolts. En aquestaèpoca se'l considerava el cap del grup d'acció «Los Charlots», format per Joaquín Díaz, Viera, Luis Ávila, Gallango, Mazón, Graneró i altres. En 1923 residia a Villaviciosa, d'on retornà a Badalona abans de l'establiment de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1926 i 1927 formà part del Comitè Nacional Revolucionari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups anarquistes clandestins contraris al dictador. El maig de 1929 fugí a França per complicitat en el complot organitzat pel capità Fermín Galán, però retornà aviat i fou capturat i empresonat per la seva participació en la vaga metal·lúrgica de la Metalgraf. En 1930, en reconstituir-se la CNT, presidí el Sindicat del Vidre de Badalona i l'any següent assistí al Congrés Confederal Extraordinari de Madrid en representació dels sindicats de Pell, Fusta, Alimentació i Arts Gràfiques, i per Santa Coloma de Gramenet. El gener de 1931 va ser detingut, amb Andrés García i Pablo Fortea, per celebrar una reunió clandestina, però van ser alliberats poc després. Durant la II República fou secretari de la Federació de Badalona, destacà en el sector moderat cenetista i signà el «Manifest dels Trenta» l'agost de 1931. Contrari als acords regionals de desembre, fou expulsat de la CNT. En 1932 patí un greu atemptat i l'agost de 1933 fou un dels fundadors del Sindicats d'Oposició. Funcionari de l'Ajuntament de Badalona, l'octubre de 1934 fou detingut, amb Francesc Caballé Pallàs i Joan Moreot Peras, com a membre de l'Aliança Obrera i cap de l'aixecament revolucionari esdevingut aquell mes, i empresonat fins el març de 1935; l'agost d'aquest any tornarà a ingressar a la presó per complir una condemna de sis mesos, acusat de desarmar uns guàrdies municipals durant els fets d'Octubre. Fins aquell moment de la seva vida havia estat 32 vegades a la presó. Durant els anys de la guerra civil fou secretari general de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera i fou responsable de Sanitat i d'Assistència Social del Comitè de Salut Pública de Badalona. El 19 d'octubre de 1936, amb la renovació de l'ajuntament de Badalona, fou escollit regidor d'Economia. En ser nomenat Joan Peiró ministre d'Indústria, ocupà la sotssecretaria d'aquest ministeri, primer a Madrid i després a València. De retorn a Badalona, ocupà diferents càrrecs al consistori fins que el 12 de maig de 1938 fou nomenat alcalde de la ciutat. Quan acabava la guerra, el gener de 1939 abandonà la batllia i exilià primer a França i després a Mèxic. Durant la postguerra fou partidari de les tesis circumstancialistes i del col·laboracionisme antifeixista, i féu costat en l'exili mexicà a la Plataforma organitzada per García Oliver, ocupant el càrrec de subsecretari en el ministeri Leiva del Govern de la República en l'Exili. Durant la dècada dels setanta formà part de l'Agrupació de Militants de Mèxic i avalà les tesis delcincpuntisme. Va col·laborar en el Boletín de la Agrupación del Militantes de México. Sa companya fou Ramona Díaz Miravelles.Pere Cané Barceló va morir, dos mesos després de jubilar-se de la feina, el 13 de novembre de 1973 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Notícia de la detenció de Giuseppe Volonté apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 4 de febrer de 1928

- Giuseppe Volonté: El 31 d'octubre de 1902 neix a Lurate Caccivio (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Volonté. Es guanyava la vida fent de paleta i de pintor en la construcció. En 1920 va ser condemnat per ferir un feixista i en 1923 emigrà a Bèlgica, on continuà treballant en la construcció i militant en el moviment anarquista. Aquell mateix any va ser condemnat a un any de presó per robatori durant la vaga general de la metal·lúrgica. En 1927 va ser expulsat de Bèlgica per les seves activitats anarquistes. Després de treballar un temps a la conca minera de Briey (Lorena, França) i de passar una estada a Luxemburg i a l'estat de Saarland, controlat aleshores per la Societat de Nacions, el 3 de febrer de 1928 va ser detingut a Lió (Arpitània) sota l'acusació d'haver comès el 18 d'agost de 1927 un atemptat contra el consolat italià de Nancy (Lorena, França), on es va trobar una bomba de vuit quilos. Com que només se'l va poder acusar d'«infracció a la llei d'estrangeria» i de«vagabunderia qualificada», va ser alliberat i fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), però el 27 d'agost de 1928 va ser detingut a Chiasso (Ticino, Suïssa) a la frontera quan intentava passar clandestinament a Itàlia. Jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament, que purgà a l'illa de Ponça. Un cop lliure, retornà a la seva població natal on els feixistes i la policia li feren la vida impossible i el 18 de juny de 1931 passà clandestinament a Suïssa. El setembre d'aquell any el trobem a Barcelona (Catalunya), on desenvolupà una intensa activitat anarquista. Va ser detingut durant una manifestació a favor de la instauració de la República i, després de passar 41 dies a bord del vaixell-presó Antonio López, va ser expulsat cap a Portugal el 16 d'octubre de 1931. Immediatament detingut per les autoritats portugueses, el 6 de novembre va ser extradit, amb Giovanni Bidoli i Cesare Cuffini, des de Porto (Nord, Portugal) cap a Palerm (Sicília) a bord del vapor Saturnia. Jutjat per les autoritats feixistes italianes com a «anarquista perillós» i «terrorista», va ser condemnat a cinc anys de relegació, que purgà entre el febrer de 1932 i l'agost de 1934 a Ponça i posteriorment a Cinquefronti (Calàbria, Itàlia). El 7 de juny de 1935 la policia política, l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), li va proposar a canvi de la llibertat esdevenir confident, però va rebutjar l'oferiment aïradament. Després del seu alliberament el 5 de novembre de 1936, quan intentava passar clandestinament des de Como (Llombardia, Itàlia) al cantó suís de Ticino, va ser detingut a la frontera i reclòs durant vuit dies a Mendrisio (Ticino, Suïssa). Un cop alliberat, passà a França i aconseguí arribar a Espanya per lluità contra el feixisme, enrolant-se com a milicià en la Brigada«Garibaldi» de la Columna Internacional. Al front va ser greument ferit a la cama dreta i perdé un ull. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i el març de 1939 va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup «Libertà o Morte», format per 117 anarquistes. Posteriorment va ser traslladat al camp de concentració de Gurs i més tard al de Récébédou, on s'estava el maig de 1942, i al de Noé, on el 30 de març de 1943 va rebutjar el repatriament cap a Itàlia. A partir d'aquest moment es va perdre el seu rastre.

Giuseppe Volonté (1902-?)

***

Floreal Carbó [militants-anarchistes.info]

- Floreal Carbó: El 31 d'octubre de 1912 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Floreal Carbó, també conegut com Casimiro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calanda i partidari de la «gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver, arran dels fets revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser empresonat. Durant la guerra civil lluità, ben igual que son cunyat José Villanueva, com a voluntari en la«Columna Durruti» i, després de la militarització, fou tinent en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 23 de desembre de 1938 era capità en una companyia d'observació de la 119 Brigada Mixta. Després de la destrucció de l'únic fusell metrallador que tenia la companyia per un bombardeig enemic, ordenà la retirada per mor de les grans pèrdues patides. Amb el triomf franquista passà a França, on continuà militant en la CNT de l'Exili fins el seu final. Floreal Carbó va morir el 3 d'octubre de 1991 a Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània).

***

Jesús Guillén Bertolín

- Guillembert: El 31 d'octubre de 1913 neix a Montant (Alt Millars, País Valencià) el pintor, dissenyador i militant anarquista Jesús Guillén Bertolín, més conegut com Guillembert. Després d'estudiar a l'Escola Industrial i sis anys més pintura i decoració a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, comença a il·lustrar revistes llibertàries com Guerra a la guerra y Solidaridad Obrera. En 1931 es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT), després a les Joventuts Llibertàries i va participar a l'Ateneu Llibertari de la Concòrdia de Barcelona. En juliol de 1936 va prendre part en els combats enquadrat en el Comitè Revolucionari de Les Corts, del qual serà secretari en 1937, i després dels fets de Maig del 37 marxarà al front d'Aragó integrat en la 26 Divisió (ex Columna Durruti). Ferit a Monteoscuro, es recupera en un hospital barceloní abans de partir al front de Madrid en la 28 Divisió, a Terol el desembre de 1937 i a Extremadura el març de 1939, d'on arribarà a França amb dificultats (via Villajoyosa, València i Barcelona), per a ser internat al camp d'Agde, fins al 30 d'agost de 1939. El desembre de 1939 treballarà com a veremador a Quarante i després serà internat al camp de Sant Cebrià de Rosselló. Marxarà a finals de 1940 a Marsella, on intentarà sense èxit embarcar cap a Mèxic. Aleshores participarà en la reorganització del moviment llibertari en l'exili a Bram i Aude, i en la resistència contra l'ocupació nazi. Lligat amb la militant anarcofeminista Sara Berenguer i instal·lat a Besiers, col·laborarà després de l'Alliberament en la premsa llibertària (Ruta, Solidaridad, etc.). Va realitzar els dibuixos de nombrosos llibres i fullets, però sense deixar d'ajudar els companys en la lluita clandestina contra el règim franquista procurant-hi documentació falsa. Detingut en 1963 per les seves activitats militants, serà expulsat amb Sara Berenguer de la CNT en el Congrés de Montpeller de 1965 pel sector esgleista, fet que no li impedirà continuar amb la militància enrolat en els Grups de Presència Confederal, dels quals va ser membre del secretariat d'Acracio Ruiz en 1973, i en les agrupacions franceses de la Confederació General del Treball. Jesús Guillén i Sara Berenguer seran, entre altres, els organitzadors de l'exposició en el 50è aniversari de l'inici de la Revolució espanyola organitzada per la Colònia Espanyola de Besiers. Va ser autor de dibuixos; cartells; portades de llibres d'Alaiz, Víctor García, Faure, Gori, etc.; capçaleres i il·lustracions de la premsa exiliada (Boletín Interior FIJL, CNT, Mujeres Libres,Ruta, Solidaridad Obrera); i escrits en Frente Libertario, Mujeres Libres, Ruta (Caracas), Tribuna Confederal y Libertaria, etc. Guillembert va morir el 20 d'agost de 1999 a Montadin, a prop de Besiers (Llenguadoc, Occitània). Era germà de la militant anarcofeminista Conchita Guillén.

Guillembert (1913-1999)

Conchita Guillén (1919-2008)

***

Enrico Baj davant el seu retrat realitzat per Asger Jorn (1954). Foto de Carlo Cisventi

- Enrico Baj: El 31 d'octubre de 1924 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'artista (pintor, gravador, escultor, etc.) l'escriptor, crític d'art, patafísic i anarquista Enrico Baj. Era fill d'una família burgesa acomodada milanesa força interessada en l'art; son pare era empresari de la construcció i sa mare enginyera, i sempre volgueren que son fill fos arquitecte. Amb 14 anys començà a dibuixar i a pintar. Adolescent, demostrà el seu rebuig a l'autoritat fotent-se dels alts dignataris feixistes que desfilaven per la seva ciutat, fet que li va portar més d'un disgust. En 1944, per evitar el reclutament en l'exèrcit de Benito Mussolini, abandonà Itàlia i es refugià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Després de la II Guerra Mundial, estudià a la facultat de dret de la Universitat de Milà, carrera que acabà amb facilitat, i a milanesa l'Acadèmia de Belles Arts de Brera (1945-1948). En aquests anys conreà el tachisme i el collage. Compaginà l'advocacia i l'art fins el 1956, quan abandonà la primera pel segon. En 1950, amb Sergio Dangelo, fundà el«Movimento d'Arte Nucleare», que, a diferència de l'art abstracte, era obertament polític, i ambdós signaren el febrer de 1952 a Brussel·les (Bèlgica) el«Manifeste de la peinture nucléaire». En 1952 creà amb Asger Jorn l'experimental International Movement for an Imaginist Bauhaus (IMIB, Moviment Internacional per una Bauhaus Imaginista), enquadrat dins del moviment politicocultural situacionista, i que s'oposà a les teories funcionalistes i al concepte d'«artista-creador». Ambdós moviments es declaraven hereus el moviment artístic CoBrA, creat en 1948. En 1954 participà, amb Karel Appel, Lucio Fontana, Asger Jorn, Emilio Scanavino i altres, en l'«Incontri Internazionali della Ceramica» a Albisola Marina (Ligúria, Itàlia). En 1955 creà amb l'escriptor i artista francès Édouard Jaguer la revista Il Gesto, molt influenciada per l'«abstracció lírica». El setembre de 1957 signà, amb altres artistes i intel·lectuals avantguardistes, el manifest«Contre le style». Entre 1959 i 1966 s'acostà als surrealistes i participà amb ells en manifestacions oficials del moviment. En aquesta època signà diversos manifests, com ara «Arte interplanetaria» (1959) i «Peinture et rélité» (1960). En 1959 exposà una de les seves obres més conegudes, I Generali, sèrie de «generals» absurds realitzats amb objectes trobats i materials heterogenis en forma de collages. Entre els anys cinquanta i seixanta exposà regularment a París, Londres i Nova York, on va fer amistat amb artistes i intel·lectuals (Jean Baudrillard, André Breton, Marcel Duchamp, Max Ernst, Edouard Jaguer, Michel Maffesoli, E. L. T. Mesens, Edgar Morin, Octavio Paz, André Pieyre de Mandiargues, Arturo Schwarz, Paul Virilio, etc.). En 1960 participà en l'execució de l'escandalosa obra col·lectiva (amb Roberto Crippa, par Jean-Jacques Lebel, Erro, Roberto Crippa, Gianni Dova i Antonio Recalcati) Grande quadro antifascista collettivo, en protesta contra la guerra d'Algèria, que va ser confiscada l'any següent per blasfema per la policia en la seva primera exposició a Milà i que passà anys reclosa als soterranis de la prefectura de policia milanesa, abans de ser exposada al Museu d'Art Modern d'Estrasburg. En 1964 creà el Collegio di Patafisica de Milà, secció italiana del Collège de Pataphysique de París, en el qual fou sàtrapa, amb el títol d'Imperator Analogico. En 1972 l'exposició pública del seu gran quadre-collage I funerali dell'anarchico Pinelli–en clara referència a la famosa pintura de Carlo Carrà I funerali dell'anarchico Galli i molt influenciada pel Guernica de Picasso– va ser prohibida arran de l'assassinat de l'oficial de policia al qual se li va atribuir la mort sota la seva custòdia de l'anarquista Giuseppe Pinelli. Posteriors obres, com ara Nixon Parade (1974) o Apocalisse (1979), causaren un gran escàndol mediàtic. En 1975, la seva exposició retrospectiva realitzada al Palazzo Grassi de Venècia se celebrà sota un fort control policíac. En 1981 inaugurà el seu centre d'exposicions a Milà. En els anys vuitanta s'acosta al teatre i col·laborà en diversos projectes, com ara Ubu re (1984). Amb Épater le robot (1983) i Manichini (1984-1987) accentuà la crítica a la contemporaneïtat i la utilització indiscriminada de les tecnologies. En 1989 dissenyà una trentena de titelles per a Le bleu-blanc-rouge et le noir,òpera del compositor Lorenzo Ferrero, amb llibret d'Anthony Burgess, realitzada per la bicentenari de la Revolució Francesa. En 1994 va gestar Berluskaiser, sèrie de obres per protestar per l'elecció de Silvio Berlusconi com a primer ministre d'Itàlia i que ninguna galeria gosà exposar. Les exposicions més importants dels darrers anys es realitzaren a la Pinacothèque Casa Rusca (Locarno, 1993), a l'Institut Mathildenhöhe (Darmstadt, 1995), al Musée d'Art Moderne i d'Art Contemporain (Nice, 1998), al Musée de Chartres (2000), al Palazzo delle Esposizioni (Rome, 2001) i al Castello di Masnago (Varese, 2003). Va fer nombroses obres fent servir motius d'altres artistes (Leonardo da Vinci, Picasso, etc.) i a vegades recreant obres completes d'altres autors. També ha realitzat treballs amb els escriptors Umberto Eco, Dario Fo i Raymond Queneau. Obres seves es trobem exposades als museus i galeries més importants del món. Col·laborà, amb articles de crítica artística, en diaris (Il Corriere della Sera, Il Sole 24 Ore, etc.) i revistes (Boa, Direzioni,Documento Sud,Edda, L'Esperienza Moderna, Il Gesto, Phases, etc.). Entre els seus assaigs, molts d'elles publicats en editorials anarquistes, podem destacar Autodamé (1980), Patafisica (1982), Automitobiografia. Dai giorni nostri alla nascita (1983), Impariamo la pittura (1985), Fantasia e realtà (1987, amb Renato Guttoso), Cose, fatti, persone (1988), Lettres (1953-1961) (1989), Ecologia dell'Arte (1990), Cosa dell'altro mondo (1990), Che cos'è la patafisica? (1994), Scritti sull'arte. Dal futurismo statico alla merda d'artista (1996, amb altres), Inactualité de l'art et Pataphysique suivi du Manuel de survie (1998), Impariamo la pittura (1999), Grand Tableau antfasciste collectif (2000, amb Laurent Collet), Sous l'art, l'or (2002), Un carnet du dedans (2002, amb Matthieu Messagier), Discours sur l'horreur de l'art (2003, amb Paul Virilio), La Patafisica (2009, pòstum) iEcologia dell'arte (2013, pòstum), entre d'altres. Sempre integrat en el moviment anarquista –alguns diuen que al final de sa vida simpatitzà amb la Lega Nord (LN, Lliga Nord)–, donà obres seves a diferents grups i centres (Centre International de Recherches sur l'Anarchisme de Lausana, etc.) i finançà amb la seva venda diferents projectes llibertaris, com ara la traducció i primera edició en rus de La Révolution inconnue, de Volin. Promogué en 1996 la creació d'un monument en marbre de Carrara a Mikhail Bakunin a prop de casa («La Baronata») on visqué a Minusio (Ticino, Suïssa). Enrico Baj va morir el 16 de juny de 2003 al seu domicili de Vergiate (Llombardia, Itàlia). Tingué cinc infants de dos matrimonis.

Enrico Baj (1924-2003)

***

Nikita Kalin

- Nikita Kalin: El 31 d'octubre de 1991 neix a Rússia l'anarquista i activista antifeixista Nikita Kalin. Fill d'una família treballadora, ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista i antifeixista. Segrestat per un escamot feixista, el seu cos va ser trobar el 9 de febrer de 2012 a prop de l'Institut de Física de l'Acadèmia Russa de Ciències de Samara (Samara, Rússia). Kalin presentava 61 ganivetades, costelles fracturades i diverses lesions al cap. El seu assassinat va ser clarament encobert per la policia russa. Una organització de drets humans facilità suport legal a sa família i la Creu Negra Anarquista (CNA) de Moscou engegà una campanya de recaptació de fons per pagar el seu funeral. Unes setmanes després, el 24 de febrer, un atac antifeixista a Kallithea (Àtica, Grècia) es realitzà en la seva memòria. Finalment va ser detingut un neonazi, Nicholas Zalivako, però evidentment l'agressió l'efectuà un grup i no una persona aïllada.

Defuncions

Victor Dave

- Victor Dave: El 31 d'octubre de 1922 mor a París (França) el membre de la Internacional i militant anarquista Victor Dave. Havia nascut el 25 de febrer de 1845 a Jambes, a prop de Namur (Valònia, Bèlgica). Fill del president del Tribunal de Comptes belga, va fer els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres de Lieja i a la Universitat Lliure de Brussel·les, tot manifestant les seves idees llibertàries. En 1865 participa a Lieja en el Congrés Internacional dels Estudiants Socialistes. En 1867 esdevé membre de la federació de Brussel·les de l'AIT i ocuparà càrrec en el Consell general de la federació. En 1869 és delegat a Nàpols en el Congrés Internacional de la «Libre Pensée». Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 representa la secció de l'Haia en el V Congrés de l'AIT que té lloc a la mateixa ciutat, on els marxistes exclouran Bakunin i Guillaume; Dave es pronunciarà a favor de l'autonomia de les federacions i contra el Consell general de Londres (marxista). El 13 d'abril de 1873 participa en el Congrés de la Federació belga on forma part d'una comissió encarregada de redactar una crida als pagesos. En un nou congrés belga, l'1 de juny, es pronunciarà per la supressió del Consell general de l'AIT i adoptarà les bases definides per la Federació del Jura. En juny i juliol de 1873, a Espanya, pren part en la insurrecció cantonalista. El setembre torna a Ginebra (Suïssa) pel VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) on, a més de periodista, és delegat de la secció de maquinistes de Verviers, on habita aleshores. En 1878 s'estableix a París i es casa amb una jove francesa, però és expulsat de França el març de 1880. Després s'instal·la a Londres i en un viatge a Alemanya és detingut i condemnat per l'Alt Tribunal de Leipzig per«traïció i violació de les lleis antisocials» a cinc anys de presó a Halle, on restarà dos anys abans de ser alliberat i poder retornar al Regne Unit. El decret d'expulsió se suspèn i retorna a França amb sa companya i esdevé, el 1897, redactor de la revista llibertària d'Augustin Hamon L'Humanité Nouvelle, que es transformarà després en La Societé Nouvelle i de la qual serà secretari de redacció. Entre 1903 i 1904 publica, amb Coste, la Revue générale de bibliographie française. També va col·laborar en el parisenc Almanach de la Révolution, publicat per Paul Delesalle entre 1903 i 1913, i en la revista L'Éducation Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducatin libertaire, que va publicar-se entre 1900 i 1902 i que va intentar crear una escola llibertària d'ensenyament superior per a adults. En 1909, després de la mort de sa companya, va entrar com a corrector d'impremta en la Cambra dels Diputats, després en l'editorial «Letouzay et Ané» i en 1911 va ingressar en el Sindicat de Correctors i de Copistes. Quan esclata la guerra mundial pren la mateixa posició que Kropotkin i Grave i signa el febrer de 1916 el«Manifest dels setze» a favor de la intervenció armada dels aliats. És autor de diversos fulletons com araMichel Bakounine et Karl Marx(1900), Fernand Pelloutier. Portraits d'hier (1909), Pacifisme et antimilitarisme (1910),Louis Buchner(1910), entre d'altres. Victor Dave va morir el 31 d'octubre de 1922 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Victor Dave (1845-1922)

Continua...

---