El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974. (Miquel López Crespí)

Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)

La narrativa experimental dels anys 70 i 80

Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions que acaba de publicar la Fundació “SA Nostra” en la prestigiosa col·lecció Tià de Sa Real que dirigeix l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, s’han d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta.

Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).

Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.

El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.

Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 23 d'agost

Esdeveniments

Diari notificant l'execució de Sacco i de Vanzetti

- Execució de Sacco i de Vanzetti: El 23 d'agost de 1927, malgrat la impressionant mobilització i reprovació internacional sense precedents, Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti són executats a la cadira elèctrica de la penitenciaria de Charleston (Massachussetts, EUA). Celestino Madeiros, delinqüent comú i autor confés de l'assalt de South Braintree que va donar lloc al processament dels anarquistes, també serà electrocutat. La notícia de les execucions desencadenarà de bell nou un intens moviment de rebuig i violència contra el govern nord-americà. El dia de l'execució 250.000 persones es van manifestar a Boston.

Naixements

Étienne Faure

-Étienne Faure: El 23 d'agost de 1837 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el militant i propagandista anarquista, membre de la Comuna de Sant-Etiève,Étienne Faure, també conegut com Cou Tordu o Cou Tors («Coll Tord», a causa d'una malformació). Sabater de professió, dirigirà en 1868 la vaga del seu gremi. En 1871, després de la insurrecció parisenca, com a militant revolucionari, prendrà part el 24 de març en el comitè insurreccional que ocupa l'Ajuntament de Sant-Etiève i arresta les autoritats. Designat responsable de la Comissaria Central de la policia municipal, va realitzar un cartell de crida al poble amb la finalitat de triar els membres de la Comuna. Buscat per les autoritats militars tres dies més tard, va aconseguir fugir i arribar a Ginebra (Suïssa). El 29 de febrer de 1872 l'Audiència de Riom el va condemnar en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. En l'exili suís participarà en la Societat de Refugiats. El 8 de maig de 1879 la pena va ser commutada en una de sis anys de desterrament i el 13 de març de 1880 va ser amnistiat totalment. A França de bell nou, continuarà amb la seva militància en el Cercle dels Treballadors, reivindicant el col·lectivisme antiparlamentari. La seva vida serà aleshores les reunions anarquistes i la difusió de la premsa llibertària. El 21 de novembre de 1882 va ser detingut i inculpat en el Procés dels 66, per«reconstitució de la Internacional» i condemnat per la Cort d'Apel·lació de Lió, el 13 de març de 1883, a dos anys de presó, cinc anys de llibertat vigilada i cinc anys de privació dels drets civils. Després d'haver purgat la pena, va tornar a Sant-Etiève on va esdevenir venedor ambulant, fet que va aprofitar per difondre les idees anarquistes, abstencionistes i antimilitaristes. Serà de bell nou requerit per la policia després dels atemptats de Ravachol i l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). Durant els anys 90 va proposar la creació d'un grup de defensa dels inquilins i va participar en la propaganda antimilitarista. Durant elsúltims anys de sa vida tenia una paradeta al carrer on venia fullets de Ni Déu, ni amo i pocions i plantes medicinals. Étienne Faure va morir l'1 de febrer de 1911 a Sant-Etiève (Arpitània), d'on era molt popular, i els militants i amics van fer una subscripció popular per comprar el taüt; a les seves exèquies van anar gran quantitat de militants del moviment anarquista, entre ells Sébastien Faure, també originari de Sant-Etiève.

***

Alfred Sanftleben amb Mister Eloise Isabel Stubby Jones (1947)

- Alfred Sanftleben: El 23 d'agost de 1871 neix en un petit poble de Turíngia (Alemanya) el militant i propagandista llibertari Alfred Sanftleben, també conegut com Slovak. Sos pares, oposats a l'Imperi prussià, van aconseguir la nacionalitat suïssa per son fill. Enviat a un internat suís, va esdevenir poliglota (francès, italià, anglès, castellà, portuguès...). Durant la dècada dels vuitanta va començar a militar en el socialisme. Instal·lat a Berlín, en 1890 trobà feina com a empleat de comerç i va començar a militar en les Joventuts Socialistes, oposició de tendència llibertària dins de la socialdemocràcia alemanya. Més tard va tornar a Suïssa i a Zuric esdevingué un actiu militant anarquista, col·laborant en el periòdic de Gustav Landauer Der Sozialist i també en La Révolte i Le Temps Nouveaux. En aquests anys feu amistat amb Max Baginski i també va col·laborar en Freiheit de Johann Most. El seu coneixement de diverses llengües li va permetre traduir nombrosos articles per a la premsa llibertària internacional, realitzant resums de premsa i distribuint versions en diverses llengües (alemany, francès, italià). També trobem articles seus en Mother Earth i en The Road to Freedom. En 1896 va assistir al Congrés Socialista Internacional de Londres, on conegué Max Nettlau. Aquest mateix any va publicar La conquesta del pa de Kropotkin traduïda l'alemany. Interessat per l'obra de Giovanni Rossi (Cardias) i la seva experiència de vida comunal (Colònia«La Cecília»), en 1897 va publicar a Zuric una traducció a l'alemany dels seus escrits, sota el títol Utopie und experiment. En 1900 marxà a Califòrnia (EUA) per intentar recuperar de l'Estat l'herència d'un oncle seu acabat de morir i que no recuperar fins al 1907. Aleshores va treballar com a tipògraf, però contragué una típica malaltia professional lligada a l'emmetzinament pel plom dels tipus d'impremta i a les tintes i haurà de restar dos anys al desert intentant guarir-se. Després va continuar la tasca militant en els cercles cosmopolites (alemanys, francesos, espanyols, mexicans), socialistes, sindicalistes i llibertaris de la zona de Los Ángeles. En aquesta època va conèixer els germans Ricardo i Enrique Flores Magón i començar a col·laborar en la quarta sèrie del periòdic Regeneración, encarregant-se de la redacció de la pàgina en anglès. En 1910, després de la publicació del número 15 de Regeneración (10 de desembre de 1910), van sorgir diferències amb els germans Magón sobre el maderisme i fou substituït per Ethel Duffy Turner, l'esposa de John Kenneth Turner, autor d'un llibre famós sobre la revolució mexicana. No obstant això, va continuar col·laborant en la premsa llibertària i socialista, retirat llargs períodes en solitari, lluny de les grans ciutats i escrivint poesia en 14 llengües, però sempre en contacte epistolar amb Rudolf Rocker i Max Nettlau a Europa. En elsúltims anys de sa vida feia de fuster, reparant mobles vells per a la Good Will Industries, institució caritativa que donava feina a gent necessitada. Alfred Sanftleben va morir el 10 de febrer de 1952 en una casa de jubilats a LosÁngeles (Califòrnia, EUA). La seva col·lecció de milers de llibres fou repartida per Dora Keyser entre Rudolf Rocker, Agnes Inglis de la Labadie Collection, la Biblioteca Pública de Nova York i el City of Hope National Medical Center.

***

Ervin Szabó

- Ervin Szabó: El 23 d'agost de 1877 neix a Slanica (Àrva, Hongria, Imperi austrohongarès; actualment Eslovàquia) el sociòleg, bibliotecari i anarcosindicalista Samuel Armin Schlesinger, conegut com Ervin Szabó. Fill d'una família jueva burgesa empobrida, quan era adolescent es convertí al calvinisme. Estudià Dret a la Universitat de Viena i ja en aquests anys estudiantils destacà en els seus treballs de biblioteconomia i d'estadística, doctorant-se en Ciències Polítiques en 1899 a Budapest. En aquesta època abandonà tant les seves creences judaiques com cristianes i freqüentà revolucionaris russos exiliats, que el van introduir en la literatura política russa. En 1899 s'afilià al Magyarországi Szociáldemokrata Párt (MSzDP, Partit Socialdemòcrata Hongarès) i s'involucrà en el moviment sindicalista del país, col·laborant en el periòdic Népszava (La Veu del Poble) i en Népszavanaptár (Calendari de La Veu del Poble), alhora que publicà nombrosos pamflets anònims i escrits sota pseudònim. En 1901 entrà a treballar a la Biblioteca Municipal de Budapest i en 1911 esdevingué el seu director –actualment aquesta biblioteca porta el seu nom. Gràcies al seu impuls, es dissenyà una important xarxa de biblioteques modernes (Biblioteca Metropolitana) seguint el model bibliotecari anglosaxó, destinada, sobretot, als menys afavorits. També organitzà i dirigí la Biblioteca de la Cambra de Comerç i d'Indústria. Pocs anys després de la primera edició de la Classificació Decimal Universal (CDU), la xarxa de biblioteques comptà amb una edició hongaresa. Els seus estudis sociològics els començà en 1903 i en 1906 ja era president de l'Associació de Ciències Socials. Fou col·laborador habitual de la revista sociològica Huszadik Század (Segle XX), on informà regularment dels temes referents al moviment obrer internacional. També col·laborà en la premsa alemanya (Neue Zeit) i en la francesa (Mouvement Socialiste), i es relacionà amb nombrosos intel·lectuals (Sorellel, Kautskyval, Mehringgel, Plehanovval, Lagardelle, etc.), sindicalistes francesos i emigrats socialistes. En 1909 trencà definitivament amb l'MSzDP i el seu pensament es radicalitzà profundament, decantant-se cada cop més pel moviment revolucionari, llibertari i anarcosindicalista. Entrà a formar part del Grup de Propaganda Sindicalista, que mantenia estrets lligams amb el moviment anarcosindicalista francès. Traduí les principals obres de Marx i d'Engels a l'hongarès i les seves introduccions destacaren per la seva forta càrrega crítica i heterodòxia. Durant la Gran Guerra, encara que malalt, pogué concloure la seva gran obra Társadalmiés pártharcok a 48-49-es magyar forradalomban, on deixà palès el seu antimilitarisme i que fou publicada pòstumament en 1921. Altres obres seves són A magyar jakobinusok (1902), A szocializmus (1904), Szindikalizmusés szociáldemokrácia (1908),A tőkeés a munka harca (1911) i A Középeurópai Vámszövetség angol megvilágításban (1916). Ervin Szabó va morir el 29 de setembre de 1918 a Budapest (Hongria, Imperi austrohongarès) i pòstumament s'edità la major part de la seva obra. En 1985 Samuel Goldberger publicà la biografia Ervin Szabó, anarcho-syndicalism and democratic revolution in turn-of-the-century Hungary. Szabó està considerat un dels pares de la biblioteconomia moderna mundial.

***

Notícia del processament d'Augustin Lasseur i d'altres companys apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 12 d'agost de 1912

- Augustin Lasseur: El 23 d'agost de 1879 neix a Lada Peyre (Llemosí, Occitània) l'obrer enrajolador sindicalista, anarquista i antimilitarista Augustin Lasseur, també citat Auguste Lasseur. Fill d'un paleta, s'establí a París (França), on fou nomenat secretari del Sindicat d'Obrers Enrajoladors del Sena de la Confederació General del Treball (CGT). El 26 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Federació de Construcció del Sena de la CGT, per «injúries a l'Exèrcit i provocació als militars per abandonar les seves funcions», a tres mesos de presó i a 100 francs de multa arran de la campanya antimilitarista «El Sou del Soldat». Quan la Gran Guerra, va ser mobilitzat en la Secció de Pirotècnia dels Establiments Militars de Bourges (Centre, França) i continuà amb la seva propaganda pacifista. Va ser nomenat secretari de grup local dels «Amics de Ce Qu'il Faut Dire» i l'abril de 1917 organitzà una reunió amb l'anarcoindividualista antimilitarista Maurice Vandamme (Mauricius). Després d'haver participat en la vaga del Primer de Maig de 1918, va ser traslladat com a mesura disciplinària al dipòsit de metal·lúrgics de París i enviat al front. El desembre de 1922 fou delegat de la Construcció en el Congrés Departamental del Marne de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) que se celebrà a Reims. En 1935 vivia al número 31 del carrer de Kairouan de Reims i figurava inscrit en la llista d'anarquistes de l'arxiu departamental del Marne. Augustin Lasseur va morir el 20 d'abril de 1950 a Reims (Xampanya-Ardenes, França).

***

Alts forns de Motigny-le-Tilleul (Valònia)

- Agostino Gazzei: El 23 d'agost de 1891 neix a Monterotondo Marittimo (Toscana, Itàlia) l'anarquista Agostino Gazzei. Al seu poble treballà en una fàbrica de ciment i a començaments de 1908 s'instal·là a la toscana Piombino, on treballà en la indústria siderúrgica. El novembre d'aquell any, com a membre del grup anarquista «Pietro Gori» (Armelindo Benincasa, Alessandro Cinci, etc.) prengué part en una subscripció a favor de«L'Alleanza Libertaria» de Roma. En 1911 participà activament en la llarga vaga portada a terme contra la indústria dels alts forns de Piombino i de l'illa d'Elba. En 1922, per fugir de la repressió desencadenada després de la mor del feixista Giuseppe Salvestrini arran de la incursió a Piombino d'un escamot mussolinià, emigrà a Bèlgica, on conegué sa futura esposa, la valona Émilie Camille Coffré. Anys més tard, ajudà son company Adriano Vanni, anarquista empresonat pel motí de Piombino del 26 de juny de 1920, a trobar feina als alts forns de la valona Montigny-le-Tilleul. A finals de la dècada dels vint treballà com a encofrador de la constructora Marbraggio, on establí contacte amb altres companys, com ara Muto Murzio. Durant els anys trenta continuà participant en activitats antifeixistes, sempre espiat per agents de la policia italiana, i en 1943 va ser assenyalat per les autoritats de Carleroi (Valònia) com a «hostil al règim de Mussolini». A partir d'aquesta data se'n va perdre tot rastre.

***

Áurea Cuadrado (Barcelona, 1938)

-Áurea Cuadrado Castillón: El 23 d'agost de 1894 neix a Ontinyena (Osca, Aragó, Espanya) la militant anarcofeminista Áurea Cuadrado Castillón, també coneguda com Áurea Cuadrado Alberola. De molt jove es va instal·lar a Barcelona, on va participar en diverses manifestacions de dones que protestaven contra l'encariment de la vida. Modista de professió, va pertànyer al Sindicat del Vestit de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916. Durant els anys posteriors es va formar una cultura i una educació notables i va ser modista d'alta costura, d'on ve la seva proverbial elegància. Cap el 1925 es va ajuntar amb un iugoslau amb qui a més d'un fill sembla que va tenir alguns disgusts. Amb la proclamació de la II República va sorgir una gran activitat sindical a Ontinyena animada pel mestre llibertari Josep Alberola i sembla que va adoptar el seu segon en homenatge seu. Durant els anys republicans va freqüentar els ateneus llibertaris barcelonins («Faros», «Idealistes Pràctics») En 1934 va participar en la creació del Grup Cultural Femení, fonament de l'agrupació de «Mujeres Libres» de Barcelona, fundada en 1936. Quan va esclatar la Guerra Civil va participar en l'ocupació de la Casa de Caritat i va formar part del Comitè Revolucionari de les Corts i en el de Gràcia. El 5 d'agost de 1936 va ser nomenada directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona, quan Fèlix Carrasquer va deixar el càrrec per marxar a Aragó, on va impulsar tallers de«maternitat conscient». Va participar en el Consell Nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i va ser secretària d'Assistència Social de SIA en 1937. En representació de la CNT va ser membre del Consell Plenari de l'Institut d'Adaptació Professional de la Dona de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de «Mujeres Libres», va col·laborar en la revista del mateix nom. En acabar la guerra, va ser responsable de l'evacuació dels infants de les guarderies de SIA. Al camp de concentració d'Argelers va crear«La Gota de Llet» pels infants que hi havia al camp. Instal·lada a Perpinyà amb Paulino Díez i Domigo Rojas, va coordinar el repartiment de medicaments i de queviures per als diferents camps de concentració (Barcarès, Argelers, Sant Cebrià, Mars, etc.). A començaments de 1940, amb molta sort, va aconseguir un passatge per a Amèrica. Després d'un temps a Santo Domingo es va instal·lar a Cuba. En 1943 a l'Havana treballava de modista i poc després va passar a Nova York, on es va unir a Domingo Rojas Fuentes, amb qui es va assentar a Mèxic, formant part del grup editor de Tierra y Libertad. Després de retornar a Catalunya i de partir una greu malaltia en 1953 que la va deixar sense memòria, es va establir a Mallorca. Áurea Cuadrado va morir el 18 de desembre de 1969 a Palma (Mallorca, Illes Balears). El 30 de setembre de 2005 es va inaugurar al barri de les Corts de Barcelona el «JardíÁurea Cuadrado» en memòria seva.

Áurea Cuadrado Castillón (1894-1969)

***

Albano Franchini

- Albano Franchini: El 23 d'agost de 1901 neix a Castelnuovo Rangone (Mòdena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Albano Franchini, també conegut com Paolo Romanelli. Sos pares es deien Giovanni Franchini i Marcellina Bompani. Actiu en el moviment anarquista de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), en 1918 constitueix un grup juvenil anarcocomunista. Obrer fuster a l'Oficina Mecànico Industrial (OMI), a finals de 1920 va ser cridat a files, però quan torna a Mòdena, el juliol de 1922, per mor del seu pensament llibertari, no fou readmès. Aquest mateix any intentarà crear un comitè per a la defensa de les víctimes i dels presos polítics, reprenent la lluita anarquista. Detingut dels feixistes per distribució de propaganda anarquista i empresonat entre 1923 i 1924, decideix emigrar a França. L'any següent tornarà a Mòdena i serà de bell nou detingut el 1926 en ocasió de l'atemptat d'Anteo Zamboni a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) contra Benito Mussolini. Un cop lliure el desembre de 1926, com altres anarquistes de Mòdena, en no existir una organització llibertària específica per continuar lluitant contra el feixisme per haver estat totes desmantellades, entra en contacte amb l'estructura clandestina del Partit Comunista Italià (PCI). El desembre de 1930 va ser denunciat al Tribunal Especial i fou condemnat l'abril de 1931 a quatre anys de presó per «propaganda comunista». Serà alliberat l'octubre de 1932 gràcies a una amnistia, però tornarà ser detingut el juny de 1937 en una reunió clandestina de «subversius», tot i que només serà amonestat. Aleshores va entrar en contacte amb membres del grup «Justícia i Llibertat» amb els quals va participar en la resistència. El juliol de 1943 va ser de bell nou detingut. Més tard serà novament buscat per activitats antifeixistes, però aquest pic passarà a la clandestinitat tot fugint. Participarà en la Resistència enquadrat en la Brigada «Mario Allegretti», Divisió Mòdena Muntanya, sota el nom de Paolo Romanelli, i en representació dels resistents entrarà a formar part de la primera junta democràtica de la Mòdena alliberada per part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Durant la postguerra no va participar en cap moviment que no fos llibertari. El seu arxiu està dipositat a l'Istituto Storico della Resistenza e della Società Contemporanea in provincia di Modena. Albano Franchini va morir el 3 de maig de 1984 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

Albano Franchini (1901-1984)

***

Manuel Medina González

- Manuel Medina González: El 23 d'agost de 1903 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el periodista, poeta, escriptor i militant anarquista i anarcosindicalista, i després falangista, Manuel Medina González, conegut com Manolo Medina iAriel. Fou fill d'una família obrera. Seguidor del mestre anarquista José Sánchez Rosa, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sevilla. Durant els anys vint va pertànyer a les lògies maçòniques«España» i«Trabajo» de Sevilla i en 1929 va ser detingut per les seves activitats anarquistes. A Sevilla també exercí de mestre. A començaments dels anys trenta s'establí a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià). Com a director de Solidaridad Obrera de València en 1932 va ser obligat a dimitir pel Comitè Regional valencià després d'haver publicat crítiques a Ángel Pestaña i al Comitè Nacional de la CNT. En 1933 dirigí Tierra y Libertad i el gener d'aquest mateix any va ser detingut, amb Juan Jaén Vizcaíno, a la barriada d'Horta de Barcelona (Catalunya), acusat de fabricació d'explosius i diversos delictes d'impremta i empresonat. Com a periodista col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, ¡Despertad!,Estudios, Iniciales,El Productor, La Revista Blanca, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tierra Libre, etc. Quan esclatà la guerra civil s'afilià a la Falange de Sevilla i col·laborà en el seu periòdic Azul. En 1941 s'instal·là en Còrdova i entre aquest any i 1990 va ser redactor del Diario de Córdoba, realitzant crítica literària, de cinema, de teatre, d'art i fent de cronista de la vida social. En 1988 l'Ateneu de Còrdova li atorgà el premi «Fiambrera de Plata».És autor d'Anarcogramas (ca. 1931), Sacrilegio. La mentira de Dios y sus explotadores (1931), El movimiento emancipador de nuestro tiempo (1933), Antorcha de paja. Poemas inéditos (1974), Coplas al aire de Córdoba (1981), Clamor de la tierra andaluza (1985), Cantares de las ocho hermanas (1989), Memoria estelar de los tres pablos: Picaso, Casals, Neruda (1989), entre d'altres. Manuel Medina González va morir el 24 de gener de 1993 a Còrdova (Andalusia, Espanya) deixant inèdits nombrosos treballs literaris.

Manuel Medina González (1903-1993)

***

Pedro Calvo Calvo

- Pedro Calvo Calvo: El 23 d'agost de 1908 neix a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Calvo Calvo. Va créixer en una família confederal, quatre germans seus (Isidro, Andrés, José i Jesús) van militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1927 formà part d'un grup anarquista i amb la proclamació de la II República s'afilià en la CNT de Jaca. En aquesta època aprengué la feina de cisteller, professió amb la qual recorregué la comarca (Banaguas, Abay, etc.) fent cistelles i repartint alhora propaganda anarquista. A partir de juliol de 1932 entrà a fer feina en el Ferrocarril del Nord i dos anys després va treballar en el ram de la fusta. Quan l'aixecament feixista prengué Jaca, passà a França per Auloron i l'agost de 1936 arribà a Barcelona. Després s'allistà en la 25 Divisió i lluità al front d'Aragó, enquadrat en transmissions i en sapadors de la 130 Brigada a la zona d'Osca (Oliván, Broto, etc.) i en la intendència de la 176 Brigada. Al front d'Aragó conegué la infermera Adelina Nebot Presols, que esdevingué sa companya la resta de sa vida. En acabar la guerra passà a França, on fou tancat al camp de concentració de Setfonts. El setembre de 1939 fou enrolat en una companyia de treballadors per fer feina en unes mines de Gravan de Borgonya. En 1940 passà als camps de concentració d'Argelers, de Bram i, de bell nou, d'Argelers. Després d'un intent d'enviar-lo a Alemanya per treballar, el juliol de 1941 desertà i ajudà la Resistència. En acabar la guerra treballà de llenyataire (Gorges de Galamús, Arboçols, Coll d'Illes, Canet, Perpinyà, Aireja, etc.). Instal·lat a Perpinyà, milità en la CNT de la localitat. Trobem col·laboracions seves en Tierra y Libertad iés autor dels llibres Un arrancapinos de la provincia de Huesca (1987), La sociedad liberal y sus contradicciones (1987) i Anexo (necesario) a Un arrancapinos de la provincia de Huesca (1991). Pedro Calvo Calvo va morir el 14 de novembre de 1992 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i fou incinerat a Canet.

***

Esclaus del franquisme al "Canal de Presos" del Guadalquivir

- José Gonzaga Herrera: El 23 d'agost de 1911 neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Gonzaga Herrera. Treballador del camp, en 1929 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil, com a responsable d'una metralladora, lluità en el Batalló«Pedro Rubio» a la zona de Castuera (Badajoz, Extremadura, Espanya) i resistí el setge de Madrid a la Ciutat Universitària amb el grau de sergent de l'Exèrcit republicà. Amb el triomf franquista, tornà al seu poble on va ser apressat i tancat. Jutjat en consell de guerra, fou condemnat a mort, però finalment la pena fou commutada un any després per 30 anys de presó. Entre 1942 i 1944 treballà com a mà d'obra esclava a les obres del Canal del Baix Guadalquivir («Canal dels Presos»). Però va ser empresonat a Sevilla, ja que el van enxampar criant conills amb l'ordi de fer el cafè. En total restà a la presó 13 anys, tres mesos i tres dies i va ser alliberat definitivament el  6 d'agost de 1952. Per les amenaces de la Falange local hagué d'abandonar el seu poble i marxà a Madrid. Després de la dictadura franquista s'establí novament a Constantina, on se li va revalidar el seu càrrec de sergent republicà i rebé una indemnització com a pres de 1.600.000 pessetes, fins al final dels seus dies. Vidu i sense fills, José Gonzaga Herrera va morir el 28 de febrer de 2006 a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya).

Defuncions

Nicola Sacco

- Nicola Sacco: El 23 d'agost de 1927, a les 0.19 hores, és executat a la presóde Charlestown (Massachusetts, EUA), juntament amb el seu company Bartolomeo Vanzetti, el militant anarquista italoamericà Ferdinando Sacco, més conegut com Nicola Sacco. Havia nascut el 22 d'abril de 1891 a Torremaggiore (Foggia, Itàlia). En 1908, amb 17 anys, va emigrar a Boston (Estats Units), on va trobar feina d'obrer en la indústria metal·lúrgica i després en la fabricació de sabates. Primer socialista, a partir de 1913 va entrar en el Cercle Anarquista d'Estudis Socials (CAES), on va participar amb sa companya en activitats polítiques i culturals del grup, especialment en la representació d'obres de teatre. En 1916, durant una manifestació de suport a la vaga de Mesabi Range, de Minnesota, va ser detingut amb els companys del CAES. Condemnat per «desordres públics», finalment serà alliberat en l'apel·lació. Quan en 1917 EUA van entrar en la Gran Guerra, i per fugir de la mobilització, va refugiar-se a Mèxic amb una trentena d'insubmisos, entre ells Bartolomeo Vanzetti, amb qui farà amistat. Sacco va retornar als Estats amb nom fals tres mesos més tard. Entre 1918 i 1919 les noves lleis sobre immigració van suscitar la còlera dels anarquistes i es va desencadenar una ona d'atemptats contra els responsables de les activitats antiestrangeres. En 1920 la repressió policíaca s'abat contra el moviment anarquista, provocant la mort d'Andrea Salcedo. D'altra banda, dos atracaments van tenir lloc, un el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater, i altre el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. El 5 de maig de 1920, Sacco i Vanzetti són detinguts per la policia i processats. El 16 d'agost d'aquell any, Vanzetti és condemnat pel primer atracament a 15 anys de presó. L'11 de setembre de 1920, Sacco i Vanzetti són acusats de la mort dels empleats; és el començament del «Cas Sacco i Vanzetti». El procés, que va durar entre el 31 de maig i el 14 de juliol de 1921, els va declarar culpables; mentre, es creen comitès de suport a tot el món per clamar la innocència dels inculpats. Però ni les impressionants manifestacions internacionals, ni la manca de proves formals van fer recular el muntatge judicial de l'Estat. El 12 de maig de 1926 es va confirmar la pena de mort i durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927, Sacco i Vanzetti van ser executats a la cadira elèctrica, suscitant la reprovació mundial. Les cendres de Sacco van ser traslladades dels Estats Units a Torremaggiore, on estan enterrades al començament de la via central del cementiri de la localitat. El 19 de juliol de 1977, 50 anys després del seu assassinat legal, els seus noms van ser rehabilitats pel governador de l'Estat de Massachusetts, Michael Dukakis.

***

Bartolomeo Vanzetti

- Bartolomeo Vanzetti: El 23 d'agost de 1927, a les 0.26 hores, és executat a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), juntament amb el seu company Nicola Sacco, el militant anarquista italoamericà Bartolomeo Vanzetti. Havia nascut l'11 de juny de 1888 a Villafalletto, a prop de Cuneo, (Piamonte, Itàlia) en una modesta família (Giovan Battista Vanzetti i Giovanna Nivello). Quan tenia 13 anys marxa a Cuneo com a aprenent de pastisser. Explotat, vivint en unes condicions miserables, emmalalteix. Després de la mort de sa mare, parteix cap a Amèrica el 9 de juny de 1908. A Nova York comparteix la misèria dels emigrants fent diferents feinetes i esdevé anarquista vers el 1913. Més tard s'instal·la a Plymouth (Massachusetts) i treballa a la Cordage Company, on participa, amb l'anarquista Luigi Galleani, en una vaga d'un mes a començaments de 1916. Designat com a representant, queda inscrit en les llistes negres de la patronal. Aleshores es fa venedor ambulant de peix. El 5 de maig de 1917 obté la ciutadania nord-americana, però l'obligació d'inscriure's en la futura mobilització és votada el mateix mes. Per fugir-ne, decideix amb una trentena d'anarquistes refugiar-se a Mèxic, on coneix Nicola Sacco. Però després d'alguns mesos, retorna a Plymouth, alhora que la repressió s'intensifica contra els insubmisos i contra els anarquistes (Ràtzies de Palmer). El 5 de maig de 1920 és detingut amb Sacco i són acusats d'haver comès dos assalts: el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater i el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. La màquina judicial s'engega i el 16 d'agost de 1920 Vanzetti és condemnat pel primer robatori a 15 anys de presó. El segon procés es tanca el 14 de juliol de 1921 i Sacco i Vanzetti són condemnats a la pena capital pel robatori de 15.766,51 dòlars d'una fàbrica de sabates de South Braintree i per l'assassinat del seu comptable (Frederick Parmenter) i d'un guàrdia de seguretat (Alessandro Berardelli), malgrat la manca de proves. Comitès de defensa es formen arreu del món per sensibilitzar l'opinió pública sobre aquesta injustícia. Igual que Sacco en 1923, Vanzettiés tancat a començaments de 1925 en un hospital psiquiàtric. El 12 de maig de 1926 les condemnes de mort són confirmades. El 26 de maig, un immigrant portuguès anomenat Madeiros confessa des de la seva presó ser l'autor de l'assalt de South Braintree, però el jutge Webster Thayer rebutja reobrir-ne el cas. Malgrat una mobilització internacional intensíssima i a diverses pròrrogues d'execució, Nicola Sacco, Bartolomeo Vanzetti i Celestino Madeiros són asseguts a la cadira elèctrica durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927 a la presó de Charlestown (Massachusetts), suscitant una immensa reprovació. El 19 de juliol de 1977, cinquanta anys després dels seus assassinats, Sacco i Vanzetti van ser exonerats de manera simbòlica per l'aleshores governador de Massachusetts, Michael Dukakis.

***

Amalia González Guerra

- Amalia González Guerra: El 23 d'agost –algunes fonts citen el 15 d'agost– de 1936 és assassinada a El Visor del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Amalia González Guerra–algunes fonts citen el primer llinatge Gonzáles–, coneguda com Merina. Havia nascut en 1894 a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Carmona, es guanyava la vida fent de minyona. Son germà Pedro González Guerra (El Petacón) fou un dels màxims responsables de la Federació Local de la CNT de Carmona. Durant els anys trenta, Amalia González organitzà un grup de al·lotes joves que treballaven de criades a les cases benestants del seu poble. El juliol de 1936, després de l'ocupació de Carmona per les tropes franquistes, va ser detinguda i alliberada dies després. El 23 d'agost de 1936 un escamot de falangistes se la va portar del seu domicili i va ser afusellada amb altres persones a la carretera que uneix Carmona i El Viso del Alcor. Fou enterrada en una fossa comuna del cementiri de Mairena del Alcor (Sevilla, Andalusia, Espanya). Amalia González Guerra era la companya d'Antonio El Cantarito i deixà tres infants petits (Rafael, de 10 anys; Carmen, de set i Antonio, de cinc).

***

Juan Manuel Barrabés Asún

- Juan Manuel Barrabés Asún: El 23 d'agost de 1939 mor a Le Vernet (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Manuel Barrabés Asún, conegut com Porras. Havia nascut en 1912. Ben igual que son germà Faustino i ses germanes Violeta i Rafaela, milità durant els anys trenta en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Osca (Aragó, Espanya). Quan l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir d'Osca i arribar a les poblacions aragoneses d'Híjar i de Callén, on trobà els militants Francisco Ponzán Vidal i Gregorio Villacampa Gracia, integrant-se, amb son germà Faustino, en el grup guerriller«Libertador», el qual l'agost de 1937 entrà a formar part del Servei d'Informació Especial Perifèrica (SIEP), encarregat d'operacions especials i de sabotatges darrera les línies franquistes. Juan Manuel Barrabés Asún va morir el 23 d'agost de 1939 a resultes d'una infecció pulmonar al camp de concentració de Vernet, situat entre Le Vernet i Sabardu (Llenguadoc, Occitània), i fou enterrat a la tomba número 46 del cementiri d'aquest centre d'internament.

***

Josep Domènech Agulló

- Josep Domènech Agulló: El 23 d'agost de 1939 es afusellat a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarcosindicalista Josep Domènech Agulló. Havia nascut cap al 1896. Sabater de professió, era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil va ser membre del Consell Municipal de Cocentaina (Comtat, País Valencià). Josep Domènech Agulló va ser afusellat el 23 d'agost de 1939 per les tropes franquistes a l'entrada del cementiri d'Alcoi (Alcoià, País Valencià); deixa esposa i dos fills.

***

Elia Fumagalli

- Elia Fumagalli: El 23 d'agost de 1942 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Elia Fumagalli, conegut com Negus. Havia nascut el 24 de desembre de 1860 a Treviglio (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Carlo Fumagalli i Carolina Villa, i tingué un germà, Ambrogio. Es guanyava la vida fent de grum a Treviglio. El setembre de 1891 va ser condemnat a reclusió i a una multa. L'abril de 1893 va ser detingut a Lugano (Ticino, Suïssa) per ultratge a la policia i expulsat del país. En 1894 va ser detingut dues vegades a Milà (Llombardia, Itàlia), en una taberna de la via Spadari on es reunien anarquistes i portat a Treviglio, com a mesura de la Seguretat Pública ja que no tenia feina. A Milà, on conegué l'anarquista Sante Geronimo Caserio, fou membre de la Lliga de Resistència dels Forners. Va ser detingut en diverses ocasions per ociositat, vagabunderia i crits, i acusat de cometre robatoris. El 25 de març de 1895 el Tribunal de Bèrgam (Llombardia, Itàlia), a proposta de la Seguretat Pública de Treviglio, va ser amonestat judicialment per ociositat. Per violació de les clàusules de l'amonestació, el desembre de 1895 va ser posat sota vigilància especial. El 21 de gener de 1896 se li va assignar la residència i el 6 de febrer va ser destinat a l'illa de Ventotene, on va arribar el 20 d'abril de 1896 palesant a tothom les seves idees llibertàries, fet pel qual va ser enviat en tres ocasions a la cel·la de càstig. El 12 de març de 1897 terminà la seva detenció a Ventotene i pogué retornar a Treviglio. Instal·lat a Milà, la nit del 23 de maig de 1897 va ser detingut i sis dies després enviat a Treviglio amb expulsió obligatòria. De bell nou a Milà, el 24 de novembre va se novament detingut, però amb feina a Desio (Llombardia, Itàlia), va ser alliberat. Es va traslladar a Suïssa, on el març de 1900 va ser expulsat; detingut a Ponte Chiasso (Como, Llombardia, Itàlia), va ser portat a Bèrgam on va complir un mes de presó per incompliment de pena i després va ser traslladat a Treviglio. El 22 de maig de 1901, amb passaport en regla emès per la Sotsprefectura de Treviglio, se'n va anar a San Francisco (Califòrnia, EUA), però el 28 d'octubre de 1902 va escriure a sa família des de Rosario (Santa Fe, Argentina), informant que treballava com a empleat en un ferrocarril local. Segons les autoritats feixistes, no tenint notícies seves, sospitaven que havia pogut morir en el terratrèmol de San Francisco de 1906, però la Comissaria de Milà, l'agost de 1914, informà que havia estat detingut a Buenos Aires (Argentina) per haver participat en reunions i manifestacions contra la desocupació. Durant tot el febrer de 1917 es pensa que romangué als Estats Units, però una nota de la policia de juny de 1923 demostra que era a Torí, on treballava de forner. El novembre de 1925 feia feina de grum i mostrava, segons les autoritats, bona conducta. En 1927 el periòdic parisenc Le Libertaire anuncià la mort de son pare al sanatori milanès de Garbagbate. Fins al març de 1932 no n'hi ha cap notícia significativa, quan, a Torí, canvià de domicili. L'octubre de 1932, impossibilitat per a la feina, va ser reclòs a l'Hospici de la Caritat del carrer Stupinigi. Per la seva bona conducta, el novembre de 1932 va ser esborrat dels llistats de subversius. El febrer de 1939 figura allotjat al Refugi de Mendicitat de Torí des de feia vuit anys. Elia Fumagalli va morir el 23 d'agost de 1942 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Un article de Montégudet en La Révolution Prolétarienne

- Adrienne Montégudet: El 23 d'agost de 1948 mor a Baiona (Lapurdi, País Basc) la militant comunista i sindicalista revolucionària i després llibertària Victorine Valdant, més coneguda com Adrienne Montégudet. Havia nascut el 12 de juny de 1885 a Cruesa (Llemosí, Occitània) en una família pagesa i va esdevenir mestra d'escola. Casada amb León Montégudet, junts militaran en el Partit comunista i en la Confederació General del Treball (CGT). A la mort de son marit, continuarà militant-hi i en 1921 participarà en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris a Lo Buçon. Secretària de la Unió Departamental de la CGT de Cruesa, continuarà amb aquesta funció en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) en 1922, després de l'escissió sindical. La trobada amb un militant d'origen italià la portarà un temps a Moscou, on esdevindrà professora de francès. En 1927 torna a França i intenta impulsar la propaganda en el mitjà camperol, però trenca amb el Partit comunista. Va tornar a l'URSS el setembre de 1930 per al Congrés de la Internacional Sindicalista Roja, però es mostra molt crítica vers el règim soviètic i els delegats francesos que rebutgen veure la realitat. A partir de 1931 col·labora en L'Émancipation, periòdic de la Federació de l'Ensenyament i freqüenta el grup de Pierre Monatte, qui editaLa Révolution Prolétarienne. Aleshores deixa Cruesa i marxa a Marsella, on pren part en 1936 en les reunions anarquistes, esdevenint secretària del Comitè de Dones Llibertàries. Aleshores aportarà el seu ajut als refugiats italians i espanyols. A començaments de la guerra mundial, s'instal·la a Antíbol i després a Sant Pau de Vença on, en contacte amb Célestin Freinet, s'encarregarà d'un grup de refugiats txecs, jueus la major part, que amagarà a Cruesa i després a Baiona, on morirà.

Continua...

---

Un cosmos barroc d'ombres difícils, d'ideals marcits, de cambres buides, de passions malaguanyades, de pactes oblidats, de somnis desapareguts, d'hores malaltisses, d'exilis en pròpia terra; de còlera i de crepuscles, d'abaltiments i de violència, de follia i de falsedat, de calabruix i d'extenuació, de mentides i d'angoixa, de servilisme i de bisturins, de desconcert i de suïcidis, d'insomni i de terbolesa, de pistoles i de cendres, de xiprers i de llops, de còlera i de malsons, d'abismes i d'atzucacs, d'inferns i de ferotgia, d'orbesa i de laberints, de dolor i de naufragis, de fracassos i d'hiverns, de solitud i d'irrealitat, de botxins i d'injustícia...". (Antoni Vidal Ferrando)

Els poemes de l'horabaixa: la poesia de Miquel López Crespí

Per Antoni Vidal Ferrando, escriptor.

De poesia, n'hi ha hagut i n'hi haurà sempre perquè n'hi ha d'haver. Paraula coneixement i bellesa són tres essències que l'home no deixarà de conjugar fins que algun déu gelós no el desterri de les pletes on, dia a dia, perd el corbam en un intent patètic d'assolir els fruiterars de l'amor, de la llibertat i de l'heterodòxia.

No hi ha més alquímia que aquesta. L'espai de l'art, on s'arrecera el de la paraula, ens obre camí cap al cor més intrínsec del misteri. Feim versos o en llegim perquè hi ha l'aventura de conèixer i de discrepar. Com hi ha l'aventura del capvespre, la de sembrar geranis o la d'un petit port d'aigües amb congres on hem estat feliços. L'art és coneixement. I qui coneix estima i vol transgredir. "Puja ton entendre e pujaràs ton amor", deia Ramon Llull amb "lo pus vell catalanesc del món". Després haurien de passar set segles perquè Gramsci en fes una altra lectura: "Res no hi ha tan subversiu com la veritat".

Per això, no s'ha escrit mai cap vers que no comprometi. Si l'art és art, subverteix. És clar que des de la prehistòria uns artistes han estat identificats amb la guerrilla i uns altres amb la burocràcia. Fins aquí arriba el maquiavelisme dels poders. Suposat que la subversió és inevitable, convé fer una retxa per separar tots aquells que el sistema es veu capaç de digerir dels més intrèpits. Però cap tàctica ni cap estratègia pot evitar que la natura es manifesti tal com és. Des que el món és món ha estat així i per això la vida no té aturall i existeix la línia de la història.

Tanmateix ja s'ha fet l'hora de dir que aquest preàmbul, en el fons, no és més que una reflexió motivada per la lectura de Els poemes de l'horabaixa, un llibre amb el qual Miquel López Crespí guanyà l'últim Premi Grandalla de poesia al principat d'Andorra i que jo tenc l'honor de presentar-vos anit.

Ja ens ho advertia l'enyorat Valerià Pujol, ara fa deu anys, en el pròleg de Foc i fum, un dels reculls més intel.ligents i més pertorbadors de la trajectòria poètica de López Crespí: és impossible endinsar-se per l'inferno dels versos d'aquest autor sense restar-hi implicat de qualque forma. Antiesteta, antimodernista, escèptic, rupturista, en Miquel sol adreçar-se al rostre de cada un dels lectors per llançar-hi incivilitzadament tota la metralla del seu univers poètic. A partir d'aquí, pot passar qualsevol cosa.

Particularment -i ja que he parlat d'inferno- vos he de confessar que Els poemes de l'horabaixa m'han fet pensar en aquella llança que Aquil.les havia heretat del seu pare Peleu, la qual tenia la virtut de curar, en un segon llançament, les ferides que havia produït abans, segons s'esmenta a la Divina Comèdia.

Vull dir que fins i tot a algú que pensa que l'art són les formes, com és el meu cas, no li és difícil deixar-se fascinar per l'atmosfera d'un llibre com aquest, a pesar de la seva musicalitat desconcertant, dels ecos llompartians que emergeixen així com ens anam endinsant en la lectura, o de no acabar de compartir les idees de l'autor respecte a la sintaxi i a la utilització dels adjectius. Ben mirat, això que ara acab d'esmentar no vénen a ser més que recursos, maneres que té en Miquel López Crespí d'expressar les seves conviccions irreverents i subversives, maneres de fer palès un tarannà indòmit, que es planteja una escriptura resistent com, des de sempre, s'ha plantejat una vida resistent, que li impedeix doblegar-se a les escomeses de les modes literàries o de la preceptiva, i el duu a no lliurar-se a més poder que al de la seva passió existencial. Ruben Darío ho expressava d'una manera més sintètica: Ni teólogos ni filólogos. I a pesar de la trampa de la diferència de contextos, les paraules del gurú del modernisme demostren fins a quin punt els camins de la poesia són incontables i fins a quin punt se'n pot fer una mateixa lectura des de posicions extremes pendulars.

Perquè ja he apuntat quina opinió de l'art per l'art té Miquel López Crespí, un home que no cerca amb els seus versos sinó la nostra rèplica, implicar-nos en l'aventura portentosa d'interrogar la vida i de dir no als mediocres i a l'arbitrarietat.

És ver que és fàcil veure Els poemes de l'horabaixa com el llarg peregrinar d'una veu turmentada per un cosmos barroc d'ombres difícils, d'ideals marcits, de cambres buides, de passions malaguanyades, de pactes oblidats, de somnis desapareguts, d'hores malaltisses, d'exilis en pròpia terra; de còlera i de crepuscles, d'abaltiments i de violència, de follia i de falsedat, de calabruix i d'extenuació, de mentides i d'angoixa, de servilisme i de bisturins, de desconcert i de suïcidis, d'insomni i de terbolesa, de pistoles i de cendres, de xiprers i de llops, de còlera i de malsons, d'abismes i d'atzucacs, d'inferns i de ferotgia, d'orbesa i de laberints, de dolor i de naufragis, de fracassos i d'hiverns, de solitud i d'irrealitat, de botxins i d'injustícia...

Quan tot el món en què creieren els més utòpics i contestataris de la seva generació s'ha ensorrat (...el passat moria enmig de l'asfalt/ barca a la deriva.), López Crespí vendria a fer l'inventari de la derrota, un inventari de vuitanta-un poemes, que ens hauríem d'imaginar com un interminable viacrucis si, a més a més, li haguéssim de fer cas quan afirma que La poesia era aleshores excels disseny aerodinàmic/ fràgil xerrameca engolada voleiant damunt les tombes. O quan més endavant es mostra encara més categòric: reconec la mentida del vers; o no cal amagar que les paraules s'han rovellat/ i cada adjectiu amaga anomalies polsoses/ grotesques efusions de l'esperit en les quals ningú ja no creu.

Però, de la mateixa manera que estic segur que Els poemes de l'horabaixa no són el simple inventari d'una derrota, també estic segur que l'aparent desconfiança en la poesia del seu autor no és més que la manifestació palesa d'un hàbit de qüestionar-s'ho tot adquirit al llarg de tota una vida d'inconformisme i d'autoexigència. No, en Miquel no fa poemes malgré lui. Precisament ell més que ningú sap que la paraula és un dels primers poders que intenten anorrear els dictadors.

I per això mateix li sentireu dir que Retirar-se seria caure en la trampa, que Conèixer el final de l'argument/ no és excusa vàlida per a justificar la retirada, que cal marxar/ amb el cap ben alt/ per l'avinguda esclatant de la tempesta. O el sentireu evocar la mel tastada a l'infantesa, aquella llum que naixia de les pedres en presència de l'àvia, dues llengües extenuades fugint de la desventura, uns ulls de dona com illes colpides per la pluja. O també, convençut com René Char que resistència és esperança, el sentireu que somnia en una nova primavera en què Aurora Picornell prendrà el sol tota nua i la seva boca tendrà gust de mel i taronges, que els humiliats, els vençuts, els perdedors de sempre retornen des de l'indret on la mar i el blau del cel s'ajunten, per després imaginar'ls salpant severament amb la marea.

La flama de la rebel.lia, els horitzons de la memòria, les melasses de l'amor, el paradís perdut de la infantesa, els palmerals de l'esperança són alguns dels estímuls que converteixen Els poemes de l'horabaixa en un llibre que transita per les essències més universals i més frondoses del cor de l'home, un llibre davant el qual no ens queda més alternativa que exercir de ciutadans d'un regne i d'un foc que en deim intel.ligència, si no volem restar perduts davant la vitalitat i la provocació que hi batega.

De propostes culturals com les que Miquel López Crespí llança des dels seus territoris del maquis, o se'n surt una mica més lliure o convençuts que no hi ha antídot per la rèmora dels nostres ulls cansats.

Vidal Ferrando, Antoni. Presentació del poemari de Miquel López Crespí Els poemes de l'horabaixa. Publicat en el Diario de Mallorca (23-XII-1994).

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 24 d'agost

Esdeveniments

Reunió pública del Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam d'agost de 1907. Max Baginski damunt l'estrada

- Congrés Anarquista Internacional: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 té lloc al Plancius Hall d'Amsterdam (Països Baixos) el Congrés Anarquista Internacional, el primer d'aquestes característiques i un dels més importants en tota la història del moviment llibertari mundial. S'hi van aplegar delegats de 14 països diferents (Països Baixos, Itàlia, Alemanya, EUA, Argentina, Anglaterra, Polònia, Bèlgica, Bohèmia, Rússia, Sèrbia, Bulgària, França i Suïssa romanx), entre ells figures força rellevants del moviment anarquista d'arreu del món (Max Baginski, Henri Beylie, Benoît Broutchoux, Ceccarelli, Émile Chapelier, Christian Cornélissen, Amédée Dunois, Luigi Fabbri, R. Friedeberg, Emma Goldman, Errico Malatesta, Pierre Monatte, Sigfried Nacht, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Biófilo Panclasta, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Karl Walter, etc.). La iniciativa del congrés partí dels grups anarquistes belgues i holandesos; aquests últims s'encarregaren de l'organització material de l'esdeveniment i els primers van començar a publicar el Bulletin de l'Internationale Libertaire, que tingué com a principal editor Henri Fuss, i que volia preparar les futures discussions. Entre el desembre de 1906 i el gener de 1907 van llançar una nota en set idiomes fent una crida per a la reunió internacional, signada per diverses federacions anarquistes (Països Baixos, Bèlgica, Alemanya, Bohèmia, anarquistes de llengua jiddisch de Londres), però de pels anarquistes francesos. A França el moviment anarquista estava dividit entre els que es mostraven en contra de l'organització dels grups llibertaris, i per tant es van oposar a una reunió organitzativa d'àmbit internacional, i els que es dedicaven purament a la lluita sindical, deixant de banda les opcions netament anarquistes. Només vuit anarquistes francesos hi van assistir (Benoît Broutchoux, Pierre Monatte, René de Marmande, Henry Beylie, Zibelin, Margoulis, Coriol i Brille) i l'anarquisme ibèric no va ser representat --Fernando Tarrida del Mármol hi havia d'anar, però finalment no hi pogué assistir. Els dos primers dies van ser preliminars: el 24 per a la recepció de credencials i el 25 per als mítings; les sessions formals començaren el 26 i es realitzaren 17 sessions fins al 31 d'agost. Els temes tractats van ser especialment els referents a l'organització del moviment anarquista i sindicalista; però també es tractaren temes com ara l'educació racionalista, l'esperanto, l'alcoholisme, la vaga general i l'antimilitarisme --simultàniament es realitzà un Congrés Internacional Antimilitarista, organitzat per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), també a Amsterdam, els dies 30 i 31 d'agost--, la Revolució russa de 1905, etc. No obstant això, els temes més debatuts van ser sobre la necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme, especialment entre Monatte i Malatesta. Temes que causaren també debat van ser la defensa de Max Baginski de l'atac magnicida de Leon Czolgosz contra el president nord-americà William McKinley (6 de setembre de 1901) i la proposta de Goldman de la denominada«acció de rebel·lia», accions individuals violentes davant la impotència d'actuar d'altra manera, com ara l'atemptat realitzat per Alexander Berkman contra l'industrial Henry Clay Frick (23 de juliol de 1892). Finalment, una de les resolucions acordà que les idees anarquistes i l'organització, lluny de ser incompatibles, es complement i es fan costat, i per això cal crear grups anarquistes i federacions que els agrupin. Amb aquests principis es creà una oficina permanent d'una nova Internacional Anarquista (IA), formada per cinc membres (Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, John Turner i Jean Wilket), amb la finalitat d'actuar com a oficina de correspondència, de crear un arxiu anarquista internacional i de relacionar els grups anarquistes dels diferents països. La IA s'instal·là a Londres, s'encarregà d'organitzar un nou congrés, previst per a 1909, i d'editar un butlletí mensual (Bulletin de l'Internationale Anarchiste), que finalment sortí irregularment i del qual només es publicaren 13 números entre el 31 de gener de 1908 i l'abril de 1910. A finals de 1911 la IA abandonà les seves activitats, en part a causa de l'hostilitat que seguien mantenint els grups anarquistes francesos a tota mena d'organització internacional.

***

Anagrama de l'AIT

- V Congrés de l'AIT: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1935 té lloc a París (França) el V Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Degut a la situació política a Europa, assistiren poques delegacions: la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, la Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Unió Sindical Italiana (USI), l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i la Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Aliança Sindicalista Holandesa). Aquest congrés adoptà mesures defensives per enfrontar-se al feixisme victoriós a Europa (Alemanya, Àustria, Itàlia, Portugal) i a Llatinoamèrica, i la situació contrarevolucionària creada i el perill bèl·lic. La solució que aportava el congrés era: contra el feixisme, revolució social. També es tractà el tema de la violència revolucionària, la repressió soviètica i es modificaren algunes qüestions estatutàries. La nova secretaria general de l'AIT residiria a partir d'aleshores a Amsterdam.

Naixements

Fotografia policíaca de Ferdinand Niquet (ca. 1894)

- Ferdinand Niquet: El 24 d'agost de 1866 neix a Auxerre (Borgonya, França) el gravador joier anarquista i antimilitarista Ferdinand-Henri Niquet. Membre, amb Octave Jahn, Joseph Tortelier, Émile Bidault i Étienne Murjas, de la Joventut Anarquista del XX Districte de París (França), entre agost i setembre de 1886 fou un dels fundadors de la Lliga dels Antipatriotes. En 1887, arran d'aferrar el cartell antimilitarista «Aux conscrits», va ser condemnat a dos mesos de presó, juntament amb Georges Deherme, sentenciat a un any d'empresonament en rebel·lia. El 16 d'octubre de 1887 va ser detingut amb altres companys després d'un míting celebrat a la Sala Favié de París en memòria dels màrtirs de Chicago. A començament dels anys noranta es declarà desertor i es refugià a Suïssa. Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), el juliol de 1889 va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Antoine Perrare i Antheime Philippot, arran d'una tumultuosa reunió de desertors francesos; no obstant això, obtingué un permís de residència provisional. El desembre de 1890 va ser requerit pel procurador de la Confederació Helvètica per haver aferrat l'11 de novembre uns pamflets en record dels anarquistes de Chicago. Després d'un«discurs violent» i «instigador a la revolta» durant la manifestació del Primer de Maig de 1891 va ser expulsat, amb Jean-Joachim Kreuzfeld, del cantó de Ginebra i s'instal·là a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on trobà el seu amic Émile Bidault. Probablement fou, amb Albert Nicolet, Alcide Dubois i Jules Coullery, un dels redactors de l'opuscle Les anarchistes et ce qu'ils veulent de 1892. A finals de 1893, ambÉmile Bidault (Bidaux), es va veure implicat en la pretesa descoberta d'una bomba al domicili de l'anarquista Auguste Von Gunten i passà a Anglaterra. El setembre de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Pierre Cardi (24 d'abril de 1912)

- Pierre Cardi: El 24 d'agost de 1875 neix a Brando (Còrsega) el comerciant anarcoindividualista Pierre Cardi, conegut com Pierre Vicenti. En 1906 s'instal·là a París (França). Participà activament en els cercles anarquistes individualistes i freqüentà la colònia anarquista «Libertaire-Plage» (Platja Llibertària) de Châtellaillon (Aquitània, Occitània), on es retrobaven cada estiu destacats militants anarquistes (Henry Crozat, Albert Libertad, Anna Mahé, etc.). En 1907 començà a col·laborar amb escrits en el setmanari anarcoindividualista L'Anarchie i posteriorment fundà el seu propi full de propaganda antimilitarista, La Chaîne (1907-1909). Entre 1909 i 1910 missatges li van ser dirigits en la secció «Trois mots aux amis» del periòdic L'Anarchie. El 8 de novembre de 1910 va ser encarregat pel Grup Revolucionari del XVIII Districte de París d'ocupar-se dels anarquistes detinguts a la redacció de Le Libertaire Pierre Martin, Émile Dulac i Jacques Long. Molt lligat a Pierre Alfred Fromentin (L'anarchiste millionnaire), qui li havia confiat en 1910 la gestió d'una casa de cites, el gener de 1911 decidí abandonar aquesta funció ja que no volia ser un«macarró». El gener de 1911 llogà, sota el nom de Pierre Vicenti, una taverna al carrer Ordener de París, just davant de l'entitat bancària«Société Générale», que va ser atacada el desembre d'aquell any per la «Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier). L'octubre de 1911 obrí un magatzem de venda d'articles de segona mà («Au Soldeur Populaire») a Alfortville (Illa de França, França). En aquestaèpoca estava molt lligat a l'anarquista Antoine Gauzy que tenia un magatzem semblat a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). A resultes de la mort del sotsdirector número 2 de Seguretat Nacional Louis-François Jouin a mans de la «Banda Bonnot» al domicili de Gauzy, va ser detingut i el seu domicili (número 4 del carrer Eugène Renault d'Alfortville) escorcollat el 24 d'abril de 1912, on se li va trobar ordres de pagament dirigits a Édouard Carouy i a Louis Rimbault, empresonats dins del marc del cas de la «Banda Bonnot». Arran d'una carta anònima on se'l denunciava com a instigador de l'atac de l'oficina bancària del carrer Ordener, va ser sospitós d'encobriment i d'haver negociat els títols bancaris furtats, però, per manca de proves, va ser alliberat lliure de càrrecs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre la detenció de Pere Massoni apareguda en el diari barceloní La Vanguardia de l'1 de febrer de 1924

- Pere Massoni Rotger: El 24 d'agost de 1896 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Massoni i Rotger (o Roger) --també citat com Mazoni i com Massoni Viva. Rajoler de professió, en 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 va ser delegat del Sindicat d'Obrers Rajolers del Ram de la Construcció al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants). L'octubre d'aquest mateix any formà part de la primera junta del Sindicat Únic del Ram de la Construcció com a secretari exterior. Durant els anys del pistolerisme va ser força perseguit. El 23 d'abril de 1919 patí un atemptat a mans d'un escamot de pistolers pagat per la patronal --format per Antoni Soler Martorell (El Mallorquí), Luis Fernández i Octavio Muñoz (El Argentí)-- i quedà greument ferit. No aconseguí recuperar-se del tot de les lesions d'aquesta agressió i es va veure obligat en els seus últims anys a treballar en la seva professió amb una paràlisi progressiva a la cama i a fer de conserge al local del Sindicat de Rajolers del carrer de l'Om de Barcelona. Entre agost i setembre de 1919 passà una temporada, amb José Gil Ballester, a Sevilla (Andalusia, Espanya), en qualitat de delegat del Comitè Nacional de la CNT per a preparar el II Congrés Nacional i reorganitzar els sindicats de treballadores de l'agulla, de construcció i de constructors de persianes. El desembre de 1919 assistí a Madrid al II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia). En aquestaèpoca va fer una bona amistat amb Josep Peirats Valls, amb qui treballava a la mateixa fàbrica de maons. En 1923 participà activament en la vaga de la construcció i fou membre de la comissió de defensa dels companys rajolers Enric Guiot i Climent acusats d'atracament i condemnats a mort. En 1924 va ser empresonat governativament per conspiració contra la dictadura de Primo de Rivera, acusat de ser un dels organitzadors de l'expedició de Bera. En 1928 formà part del grup «Solidaridad» i publicà el fullet Los ladrilleros a través de las luchas sociales, amb pròleg de Juan López; després fou un dels fundadors del grup «Unió de Militants de la Confederació». L'abril de 1928 assistí, amb Ramon Hortoneda, a l'Assemblea de Cooperatives Catalanes i el juny d'aquell any formà part, en representació de la CNT, del primer Comitè Revolucionari de Catalunya, que conspirava contra la Dictadura. En maig de 1929 marxà, juntament amb Joan Roigé, com a delegat a França i a Bèlgica per preparar l'emigració política i organitzar el moviment revolucionari antimonàrquic --a Brussel·les s'entrevistà amb aquesta finalitat amb Francesc Macià. També el maig d'aquell any s'integrà en el Comitè Nacional confederal clandestí, constituït per Ángel Pestaña, i que dimití el mateix desembre. De bell nou membre del mateix Comitè Nacional confederal durant els primers mesos de 1930, s'encarregà de legalitzar la CNT l'abril d'aquell any i fou membre del Comitè de Relacions. L'abril de 1930, i l'octubre amb Joan Peiró, s'entrevistà amb Miguel Maura i Ángel Galarza, representants del Comitè Revolucionari Nacional Polític, a Sant Sebastià, per sondejar la CNT amb la finalitat d'organitzar una vaga general. El 27 d'abril de 1930 presidí un míting d'afirmació sindical celebrat al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona, on intervingueren Joan Peiró, Ángel Pestaña, Emili Mira, Sebastià Clarà i ell mateix. L'agost de 1930, en reaparèixer Solidaridad Obrera, dirigit per Joan Peiró, assumí el càrrec d'administrador, nomenament que li va ser atorgat el 17 de maig de 1930 durant el Ple Regional de la CNT, i, gràcies a la seva constància des de la Comissió Pro-Impremta creada per ell, el periòdic aconseguí impremta pròpia. L'octubre de 1930 representà el sector sindicalista de la CNT en les reunions amb els republicans nacionalistes catalans, que es varen concretar en la formació del Comitè Pro Llibertat. El 15 de febrer de 1931 presidí un míting d'afirmació sindicalista al Teatre del Bosc de Barcelona, on intervingueren Francisco Arín, Sebastià Clarà, Joan Peiró, Casas Sala i ell mateix. Durant la Conferència Regional de la CNT de Catalunya, que se celebrà entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931, fou confirmat en el càrrec d'administrador de Solidaridad Obrera, en contra de l'opinió de Felipe Alaiz. Molt lligat aÁngel Pestaña i a Joan Peiró, l'agost de 1931 signà el «Manifest dels Trenta». L'adscripció a aquest«reformisme» no agradà a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou acusat per membres d'aquesta organització en el Ple Regional de Sindicats Únics de Barcelona de març de 1933 d'irregularitats en la gestió econòmica de La Soli. Aquestes crítiques l'obligaren a dimitir i agreujaren la seva malmesa salut. Pere Massoni Rotger va morir a començaments de juny de 1933 a Sants (Barcelona, Catalunya).

***

Francisco Quintal (ca. 1940)

- Francisco Quintal: El 24 d'agost de 1898 neix a Funchal (Madeira, Portugal) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Francisco Nobrega do Quintal. Fill d'una família burgesa, va estudiar a l'Escola Nàutica de Lisboa. Amb 15 anys va descobrir l'anarquisme llegint els escrits de Jean Grave i va començar a freqüentar les Joventuts Sindicalistes. A partir de 1921 va començar a col·laborar en diversos grups anarquistes, com Novos Horizontes i Grupo Anarquista Claridade. El 18 de març de 1923 va participar en el congrés anarquista d'Alenquer i va ser designat secretari de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). A partir de 1925 serà el responsable de O Anarquista, l'òrgan de premsa de la UAP. El 25 de juliol de 1927 va ser delegat de la UAP en el congrés de València (País Valencià) que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Considerat per la policia com el «cap» dels anarquistes portuguesos, va ser deportat a Angola, d'on va poder escapar en 1929 i retornar a la península. Aleshores militarà clandestinament en l'Aliança Llibertària, entre 1931 i 1932, i després en la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP), col·laborant activament en la premsa llibertària (O Argonauta,A Batalha, A Comuna, etc.). Va traduir diverses obres anarquistes, com araLes syndicats et la Révolution sociale, de Pierre Besnard. Durant la dictadura va continuar, amb sa companya, la professora anarquista Miquelina Sardinha, l'activitat política i la seva professió de capità de la marina mercant li va permetre fer contactes amb companys de diversos països. Amb la caiguda de la dictadura, el 25 d'abril de 1974, va fundar a Almada, amb altres companys anarquistes, com ara Adriano Botelho, el Centre de Cultura Llibertari i va editar el periòdic Voz Anarquista. Francisco Quintal va morir el 4 de febrer de 1987 a Lisboa (Portugal) d'un atac de cor.

Francisco Quintal (1898-1987)

***

Necrològica de Ramón Lafragueta apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de març de 1981

- Ramón Lafragueta: El 24 d'agost de 1905 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Lafragueta. Des de jove participà en el moviment llibertari i s'afilià al Sindicat Ferroviari, adscrit a la Federació Nacional d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil lluita al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, fou internat a diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Bram i Vernet) i patí les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació lluità en la resistència antinazi. Detingut per la Gestapo, fou portat a un camp de càstig alemany. En 1945 recorregué gairebé tot l'Estat francès en una gira de reorganització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després s'instal·là a Grenoble on desenvolupà càrrecs confederals en els àmbits departamental i local–fou 15 anys tresorer de la Federació Local de Grenoble de la CNT. Ramón Lafragueta va morir l'11 de febrer de 1981 a Grenoble (Delfinat, Arpitània).

***

Léo Ferré fotografiat per Cayet (1960)

- Léo Ferré: El 24 d'agost de 1916 neix al Principat de Mònaco el poeta, escriptor i cantautor anarquista Léo Albert Charles Antoine Ferré. Fill d'una família benestant burgesa, son pare, Joseph Ferré, catòlic practicant, era el director de personal de la Societat dels Banys de Mar (SBM) i sa mare, Marie Scotto, d'origen italià, regentava un taller de costura. Tenia una germana, Lucienne, tres anys major que ell. Sa família, d'àmplia cultura musical, el va intruí en aquest art i quan tenia set anys s'integrà en el cor de la catedral de Mònaco com a soprano. Dos anys després va ser enviat pensionat al col·legi Saint-Charles de Bordighera (Ligúria, Itàlia), regentat pels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle; però la disciplina rigorista d'aquest internat francès va ser mal llevada per l'alumne que començà a detestar la religió. Malgrat el suport d'un company, que el va introduir en la poesia prohibida pels germans (Voltaire, Baudelaire, Verlaine, Rimbaud, Mallarmé, etc.), s'hi trobà molt sol; experiència de soledat que anys més tard explicà en la seva ficció autobiogràfica Benoît Misère (1970). Quan tenia 14 anys descobrí la paraula«anarquia» en les pàgines d'un diccionari, paraula i concepte que sempre restarà lligat a la seva persona. En 1934 acabà reeixidament el seu batxillerat a Roma i a Niça, però son mare boicotejà la seva matrícula al conservatori de música i l'obligà a seguir cursos de francès al col·legi de Borghera. La tardor de 1935 arribà a París per començar els seus estudis de Dret, però finalment, en 1939, obtingué el diploma en Ciències Polítiques. Després de fer el servei militar en infanteria, on dirigí un grup de tiradors algerians, i ser mobilitzat, l'agost de 1940 va ser llicenciat i retornà a Mònaco, on es posà a fer feina com a distribuïdor de bons d'avituallament als hotelers, alhora que començà a compondre i a cantar–la seva primera actuació en públic fou el 26 de febrer de 1941 al Théâtre des Beaux-Arts de Montecarles, sota el nom de Forlane. L'octubre de 1943 es casà amb Odette Shunck, que havia conegut en 1940 a Castres. Després entrà a treballar a Ràdio Montecarles, on va fer de tot (locutor, tècnic de so, pianista, etc.). En aquestaèpoca començà a escriure poemes de valent i a cantar en cabarets, descobrint Charles Trenet i Edith Piaf, la qual l'aconsellà que s'instal·lés a París. A finals de l'estiu de 1946 arribà a la capital francesa i començà a cantar, cobrant precàriament, al cabaret Le Boeuf sur le toit, compartint cartell amb els Frères Jacques i amb el duo format per Pierre Roche i Charles Aznavour. L'abril de 1947 acceptà fer una gira per l'illa de la Martinica, que resultà un desastre; mancat de diners, trigà mig any a retornar. De bell nou a París, va ser contractat per actuar al cabaret Milord l'Arsouille, dirigit pel seu amic Francis Claude, i en altres locals (Les Assassins, Aux Trois Mailletz, L'Écluse, La Rose Rouge, Le Trou, le Quod Libet, etc.). El 3 de març de 1947 signà el seu primer contracte amb un editor musical, Le Chant du Monde, discogràfica«companya de viatge» del Partit Comunista Francès (PCF), la qual el va obligar a cedir la propietat total de les seves obres. En aquests anys va fer amistat amb grans artistes, com ara Jean-Roger Caussimon, Juliette Grecó o Renée Lebas. Sempre acostat al moviment llibertari, establí sobretot contactes amb el cercles dels anarquistes espanyols exiliats i a partir de 1948 començà a participar en les gales organitzades per la Federació Anarquista (FA) per recaptar fons. Sa companya Odette no pogué suportar la inseguretat de la vida artística i el desembre de 1950 la parella es divorcià, però ben aviat, en un cafè parisenc, conegué Madeleine Rabereau, que esdevingué la seva musa i segona companya. En 1950 va escriure l'òpera La vie d'artiste, on demostrà el seu talent compositiu, i participà, en el paper d'un pianista, en la seva única aparició cinematogràfica en el film britànic The cage of gold, de Basil Bearden. El gener de 1951 enregistrà per a la ràdio De sac et de cordes, amb la recitació de Jean Gabin, i on dirigí per primer cop una orquestra simfònica i cors. Ente el 14 i el 27 de maig de 1954 cantà amb la vedette nord-americana Joséphine Baker a l'Olympia de París i signà un contracte amb la discogràfica Odéon, la qual enregistrà el disc Paris canaille, l'èxit del qual el permeté comprar una casa de camp on s'instal·là amb Madeleine i la filla d'aquesta, resultat d'un anterior matrimoni i a la qual Ferré sempre considerà com a filla pròpia. El març de 1955 actuà per primer cop a l'Olympia com a estrella en solitari. En 1956 estrenà al Teatre de París La Nuit, ballet amb textos i cançons seves amb coreografia de Roland Petit, que resultà un fracàs de crítica i fou retirat de cartell després de quatre representacions. Aquest mateix any publicà el recull de poemes Poètes... vos papiers, que sortí acompanyat d'unàlbum del mateix títol. L'abril de 1957 s'edità el disc homenatge a Charles Baudelaire Les Fleurs du Mal chanté par Léo Ferré i el gener de 1958 començà a cantar al Bobino, al qual restarà sempre fidel. L'abril d'aquell any enregistrà l'àlbum Encore... du Léo Ferré. Les penúries econòmiques passen a un segon pla i durant la tardor de 1959 pogué comprar l'illa bretona del Guesclin, on s'instal·là. En 1961 enregistrà per a la discogràfica Barclay Les chansons d'Aragon, recull de poemes de Louis Aragon amb qui tenia una gran amistat, i mesos després el disc Paname. En aquesta època cantà al Théâtre du Vieux Colombier i al music-hall Alhambra, i entre finals de 1962 i començaments de 1963 a la sala ABC. En 1964 publicà l'àlbum Ferré 64, el qual conté la cançó Franco la muerte. Entre 1965 i 1966 realitzà dues gires pel Canadà i en aquesta època va ser entrevistat en nombroses ocasions per la ràdio i per la televisió. En 1966 retornà al Bobino, on reté un important homenatge al poeta Rimbaud. A començaments de 1968 les seves relacions amb Madeleine es trenquen. Els fets de Maig del 1968 el marcaren profundament i el 10 de maig, a la sala de La Mutualité de París, durant la gala de suport en benefici del periòdic Le Monde Libertaire, estrenà la seva reconeguda cançó Les anarchistes. A partir de maig del 1968 col·laborà en la revista anarquista La Rue. L'octubre de 1968 emprengué una gira pel Nord d'Àfrica, que gairebé no tingué ressò, i a començaments de 1969 publicà l'àlbum L'Éte 68, inspirat en l'agitació dels fets revolucionaris passats. Entre gener i febrer de 1969 cantà al Bobino, on estrenà la seva cançó C'est extra. El 6 de gener de 1969, a instàncies de la revista musical Rock & Folk, tingué lloc la trobada de tres grans representants de la cançó francesa: Léo Ferré, Jacques Brel i Georges Brassens, que fou enregistrada per la Radio Télévision Luxembourg (RTL). Amb la seva nova companya Marie-Christine Díaz, s'instal·là a prop de Florència (Toscana, Itàlia) i el maig de 1970 nasqué son primer fill, Mathieu. Aquest mateix any publicà el doble àlbum Amour Anarchie, considerat per molts com l'obra mestra de la seva discografia. En plena època pop, abandonà els recitals en solitari i començà a actuar amb el grup francès Zoo. En 1970 actuà durant tres setmanes a l'Olympia i el maig de 1973 publicà l'enregistrament aquest espectacle en un doble disc. Després va fer una gira amb el cantautor quebequès Robert Charlebois. En 1974 actuà a l'Òpera Còmica, sala d'espectacles reservada a la música clàssica, i l'any següent engegà una nova aventura musical, dirigint l'Orquestra Simfònica de Montreux (Vaud, Suïssa). La tardor de 1975 continuà amb aquesta experiència simfònica dirigint orquestres a Bèlgica i al Palau de Congressos de París, amb obres de Ravel i de Beethoven. Aquest mateix 1975 abandonà, no sense problemes, la discogràfica Berclay i signà contracte amb CBS, amb qui publicà el disc Ferré muet dirige Ravel et Farré, amb les orquestres simfòniques de Milà i de Lieja. Entre 1976 i 1990 publicà diferents discos en diverses discogràfiques (CBS, RCA i EPM), com ara Ma vie est un slalom (1979), La violence et l'ennui (1980), Les loubards (1985), On n'est pas sérieux quand on a dix-sept ans (1986)  o Les vieux copains (1990). Amb sa companya Marie-Christine s'instal·là definitivament a la Toscana i el juliol de 1974 nasqué Marie-Cécile i el gener de 1978 la seva segona filla Manuella. En aquests anys compaginà concerts a l'Olympia i al Teatre Llibertari de París (TLP), amb gires arreu de França i de l'estranger, sense deixar de banda els seus concerts de suport al moviment anarquista (Le Monde Libertaire,Radio Libertaire, TLP, etc.). En 1992 creà la casa discogràfica La Mémoire et la Mer. Léo Ferré va morir el 14 de juliol de 1993 a la seva casa de Castellina in Chianti (Toscana, Itàlia), després de patir un càncer intestinal que se li havia declarat l'any anterior, i fou enterrat tres dies després en la més estricta intimitat al cementiri de Mònaco. A finals dels anys noranta son fill Mathieu reprengué l'edició d'inèdits i reedició dels discos de son pare en la casa discogràfica que aquest havia creat.

Léo Ferré (1916-1993)

***

Víctor García

- Víctor García: El 24 d'agost de 1919 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista, escriptor, traductor i historiador del moviment anarquista internacional Tomás Germinal Gracia Ibars, més conegut com Víctor García. De molt petit sa mare el va portar a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent), d'on era oriünda. Orfe de pare ben aviat, la família es va instal·lar a Barcelona, on amb 12 anys va treballar en la indústria tèxtil. Membre del sindicat fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1933 i de les Joventuts Llibertàries de Gràcia des del 1936. Va militar en el grup «Los Quijotes del Ideal», amb Abel Paz, Liberto Sarrau i altres, fundat l'agost de 1936 i que s'oposa al col·laboracionisme anarquista en el govern; i publica els seus primers articles en el seu portaveu, El Quijote (1937), i en Ruta. Durant la guerra combatrà amb«Los Aguiluchos» i quan la militarització abandona el front i se suma a la col·lectivitat de Cervià de les Garrigues amb Abel Paz i Liberto Sarrau, on va fundar les Joventuts Llibertàries i va ser membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquestes, alhora que feia de comptable a la Casa CNT-FAI de Barcelona. Després del desastre de l'Ebre, es va unir a la 26 Divisió i, ferit a Tremp, va passar a França, on va anar i venir d'un camp de concentració a l'altre (Argelers, Barcarès, Brams). De Brams va marxar a Remomantin com a teixidor. Després va venir Marsella (1941), pantà de Llac Mort (1942), amb estades a la presó de Marsella i de Lió. Detingut com a resistent al Delfinat,és empresonat al camp de Vernet pel Govern de Vichy, però aconsegueix fugir quan el volien enviar a Dachau. L'Alliberament de França l'agafa a París. Va assistir al Congrés de 1945 i en abril, en el Ple de Tolosa, accedeix al Comitè Nacional de les Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries com a secretari d'administració, que acabarà abandonant per incompatibilitat amb Benito Milla. Després serà administrador de Ruta i de Solidaridad Obrera, que va deixar per discrepàncies amb el sector dominant de Laureano Cerrada. Més tard va ser primer secretari de la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) i va fundar el seu òrgan d'expressió en esperanto Senstantano(Antiestatal), i com a membre de l'IJA va assistir al Congrés Nacional de JovesÀcrates Italians (Convegno di Faenza) de juliol de 1946. A finals d'aquest any, es va infiltrar a la península per fer costat les Joventuts Llibertàries de l'Interior, però va ser detingut el desembre i empresonat a la presó Model de Barcelona --durant el tancament va redactar els butlletins Esfuerzo i Acarus. El juliol de 1947 va ser alliberat i després de viure un temps a Barcelona, en contacte amb Antonia Fontanillas i treballant en la construcció. L'agost de 1948 va aconseguir, amb l'ajuda de Francisco Denís, passar la frontera. Cremat de la lluita, el desembre de 1948 marxarà a Veneçuela, on s'instal·larà, abans de fer un viatge al voltant del món, treballant en diversos oficis: Uruguai (1954), Brasil (1956), Argentina i Xile (1957), Panamà, Japó, sud-est asiàtic, Xina,Índia, Turquia, Egipte, Iraq, Israel, Xipre, Grècia, Itàlia, Alemanya, Holanda, França, i de bell nou Veneçuela en 1961. A Caracas va ser secretari d'un centre cultural i d'estudis socials, va encapçalar la CNT --unificada a Veneçuela en 1960--, i va editar Ruta en dues èpoques (1962 i 1969), després d'una estada a França i Trípoli (1966-1968). El 19 d'abril de 1966 va ser expulsat de la CNT de Veneçuela amb Vicente Sierra i va criticar raonadament en Ruta el cincpuntisme. En 1975 va fer altra gira per Amèrica. En 1976 va visitar Espanya i els seus últims anys es va passar a Montadin (Occitània). Víctor García va morir, després d'una llarga i penosa leucèmia, el 10 de maig de 1991 a la Clínica Mas de Rocher, de Castèlnòu de Les (Montpeller, Llenguadoc, Occitània), i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Montadin. Incansable militant i propagandista, ha escrit moltíssim en la premsa anarquista des dels 17 anys, fent servir, a més de Víctor García, diversos pseudònims (Germen,Santo Tomás de Aquino, Egófilo,LG, Ibars, Quipo Amauta, Julián Fuentes, entre d'altres. A publicat articles en Castilla Libre, Cenit, Combat Syndicaliste, Crisol, Cuadernos de Ruedo Ibérico, Cultura Libertaria,Cultura Proletaria, Frente Libertario, Gioventù Anarchica,Historia Libertaria, La Hora de Mañana, Ideas-Orto, Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Mujeres Libres, Nueva Senda, La Obra, Presencia,La Protesta, El Rebelde, Reconstruir,Regeneración,Ruta, Senstantano, Solidaridad Obrera (París), Tierra y Libertad, Umanità Nova, Umbral,Volantà, etc.; i ha diridit Crisol, El Rebelde, Ruta (Caracas). Ha traduït al castellà l'Enciclopedia anarquista, de Sébastien Faure, i és autor d'una ingent quantitat de llibres, entre ells: América, hoy (1956), La incógnita de Iberoamérica (1957), El Japón hoy (1960), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo (1961, amb altres), Raúl Carballeira (1961), La militancia pide la palabra (1961), Escarceos sobre China (1962), España hoy (1962), Juicio contra Franco (1962), Coordenadas andariegas. México, Panamá y Océano Pacifico (1963),Franco y el quinto mandamiento (1963), El pensamiento anarquista (1963), La internacional obrera (1964 i 1977), El sudeste asiático (1966), Il Vaticano (1966), El anarcosindicalismo en España (1970, amb Josep Peirats), El protoanarquismo (1971), Las utopías. De la Arcadia a 1984 (1971), El anarcosindicalismo, sus orígenes, su estrategia (1972), Bakunin, hoy (1973), Georges Orwel y su visión apocalíptica del mañana (1973), Las utopías. Inmersión en el pesimismo (1973), Kropotkin, su impacto en el anarquismo (1974), Kropotkin; la sociedad fue primero (1974), Bakunin (1974), Contestación y anarquismo (1974, amb Octavio Alberola), Kotogu, Osugi y Yamaga, tres anarquistas japoneses (1975), Centenario de Barret (1976, amb Ángel J. Cappellettí), Museihushugi, el anarquismo japonés (1977), Las utopías y el anarquismo (1977), Godwin y Proudhon (1977), El pensamiento de P. J Proudhon (1980), Caudillismo, golpismo, militarismo y fascismo en América Latina (1982), La sabiduría oriental (1985), Antología del anarcosindicalismo (1988), Utopías y anarquismo (1992), La FIJL en la lucha (amb Felipe Alaiz), Anarquismo de los urbanitas,  La moral anarquista y el trabajo moralizador, Proyección de Iberia en América, Taiji Yamaga, Diccionario enciclopédico de militantes anarcosindicalistas (inèdit), El fascismo en Latinoamérica (inèdit). En 1993, Carlos Díaz Hernández li va dedicar una biografia: Víctor García, el Marco Polo del anarquismo.

***

Andrés Llaneza Rozada

- Andrés Llaneza Rozada: El 24 d'agost de 1921 neix a El Corral de Bayuetu (actual Veró, San Martín del Rey Aurelio, Astúries, Espanya)) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Andrés Llaneza Rozada –en algunes fonts el seu segon llinatge es citat erròniament comGonzález–, conegut com El Gitano. Son pare, Alfredo Llaneza (El Gitano), miner socialista, va ser assassinat el 4 de novembre de 1938 per la contrapartida que actuava a les muntanyes asturianes de Santa Bárbara; sa mare es deia María Rozada i, primogènit, tingué quatre germans (Manuel, Ovidio, Mario i Clementina). Molt aficionat a la poesia, es guanyava la vida com a miner i vivia a Collado Escobal (Astúries, Espanya). El 27 de juny de 1945, mentre feia el servei militar com a caporal del Regiment d'Artilleria Núm. 26 amb guarnició a Valladolid (Castella, Espanya) i havia estat detingut el 6 de juny de 1945 per insultar «El Caudillo», fugí dels calabossos del Regiment d'Infanteria Milán Núm. 3 d'Oviedo (Astúries, Espanya) i s'integrà en la guerrilla antifranquista de l'Agrupació Guerrillera d'Astúries que operava a les muntanyes i a la conca minera. D'antuvi, fou membre del grup comandat pel socialista Manuel Fernández Peón (Comandante Florez) i, després de l'anihilament del grup en 1947, formà el seu propi grup, en el qual s'integraren son germà Mario Llaneza Rozada (El Gitano), Aladino Suárez González (Aladino), Ignacio Alonso Fernández (Raxáu) i Juan Magdalena Suárez (Canales). Ferit en un enfrontament, va ser guarit en un hospital de Lleó (Castella, Espanya) i durant una temporada restà a la zona. Actiu a la zona asturiana de Pola de Laviana i d'Infiesto, tenia la seva base operativa principal a la serra asturiana de Grandasllamas i mantenia contactes amb els companys del centre de la província de Lleó. Organitzà el seu grup en tres unitats comandades respectivament per Juan Magdalena Suárez (Canales), Bartolomé López Medina (Pedro el Andaluz) i Joaquín González Muñiz (Tranquilo). El 24 de gener de 1949 aconseguí fugir arran d'un enfrontament amb la Guàrdia Civil a Horizon (Nava, Astúries, Espanya), on caigueren el guerriller comunista Aladino Suárez (Aladino) i Eduardo Osorio. Aquest mateix any realitzà nombrosos sabotatges a les línies d'alta tensió, especialment a La Huerta, així com emboscades a La Brañueta, Canzada i Las Quintanas, i diverses accions a la regió de Sotondrio. Durant l'estiu de 1950 assistí a l'enterrament del guerriller Adolfo Quintana, celebrat al cementiri de Santullano (Astúries, Espanya). Andrés Llaneza Rozada fou abatut, juntament amb el guerriller comunista Fernando Álvarez Iglesias (El Alcalde), el 30 de juliol de 1952 després de ser localitzat per dues dotzenes de guàrdies civils, dirigits pel brigada Modesto García Fernández i el sergent Valeriano Varela Fernández, en una cabana de La Vallilfresnu, propera a la Campa la Muezca (San Martín del Rey Aurelio, Astúries, Espanya); el seu cos va ser llançat en una fossa comuna a Santa Bárbara (Astúries, Espanya).

Andrés Llaneza Rozada (1921-1952)

Defuncions

Redacció de Le Libertaire

- Pierre Le Meillour: El 24 d'agost de 1954 mor a Sartrouville (Illa de França, França), l'obrer i militant anarquista Pierre Le Meillour. Havia nascut el 24 d'abril de 1884 a Ar Mor-Bihan (Bretanya). Antimilitarista convençut, col·labora ben aviat amb Le Libertaire. Inscrit en els fitxers de la policia secreta amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, és detingut el 20 de juny de 1917 per haver publicat un número clandestí de Le Libertaire de caire antibel·licista --li'n van requisar al seu domicili 10.000 exemplars-- i serà condemnat, alguns mesos més tard, a mig any de presó. Com a bon orador que era, va ser triat com a delegat en tots els congressos anarquistes que van tenir lloc entre 1920 i 1927. Durant la Segona Guerra Mundial, va fer costat el pacifista llibertari Louis Lecoin i va participar activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).

Continua...

---

Article del nostre company Mariano Moragues. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

Els admirats suïssos ja fa estoneta que tenen la llei federal 211.412.41 del 16/12/83 que limita la compra de cases a Suïssa pels estrangers i els motius són clars i llampats: per “evitar l’estrangerització del territori suís i la poca terra disponible”, idò que vos pensàveu, que no són curts de tei o és que són uns xenòfobs radicals ultranacionalistes? Nosaltres que som més vius que les genetes, oberts, universalistes i solidaris a poc a poc anam venent als estrangers el nostre petit país, fomentant l’estrangerització de la cultura, la economia i el patrimoni i entregant la terra al capital forà. Veiem una petita mostra: A un poble com Artà que no arriba als 7.000 habitants hi ha 10 agencies immobiliàries i només una és propietat de mallorquins, la resta son d’estrangers i els clientes també, la majoria alemanys. Això sense comptar un bon grapat de estrangers que davall-davall fan d’agents immobiliaris. Això vol dir que hi ha molta oferta de cases dins el poble i finques fora vila, com també demanda que en general ve d’estrangers. Dels 7 hotels que hi ha poble més de la meitat són propietat o administrats per estrangers, i el mateix passa en el comerç i restaurants de la via comercial del Carrer Ciutat. No parlam ja de la costa, de la gentrificació de ciutat, de la catefa de turistes, de medi ambient, de l’aigua, del fems, de gateres, dels cotxes... sinó de la mare terra, del ca nostra tel·lúric. Això és “turistofobia” o és qüestió aluiar de prim compte que en feim d’aquest endiumenjat? És hora de posar barra de cap o hem fer com si no res i esperar que esclati el bony? No és ben hora ja de pensar de bon de veres en el que pensarem els suïssos fa 34 anys, no fos cosa que el bord es mengi el bo? Un mal ensofronyat, és pitjor que un mal declarat i un mal coucovat és un mal doblat. No fos cosa que en tenir el cap romput ens posem la cervellera i arribi l’hora que es faci tenir ver allò de “fora vendran que de casa ens trauran”.

     Com es pot constatar fàcilment,  la Xina encapçala el ''ranquing'' mundial de graduats en enginyeria (Per cert, Rússia figura en segon lloc). Sembla que el gran país asiàtic té com a quatre vegades més enginyers que els Estats Units.

    Com he dit moltes vegades,  els mitjans capitalistes miren d'amagar el prodigiós avenç tecnològic de la Xina. Però de cada vegada ho tenen més mal embastat; els milers (!) de vídeos presents a You Tube fan palesa la revolució tecnològica de la gran potència asiàtica.

     He pensat que seria bo penjar aquí un exemple sorprenent i divertit per cridar l'atenció dels navegants catalans. Vegeu la web ET110 Spider EXCAVATOR -Xina Tech - YouTube.

    Ja posats,  vegeu aquesta altra web que mostra l'incomparable nivell tecnològic que ha abastat la Xina   Amazing Bridge Construction Process with Modern TechnologyWildlife Channel .     

Ateses les mancances que entenien que presentava el fullet informatiu sobre rutes, principalment en camins amb dificultats de pas, mala senyalització i, fins i tot en algun cas, intransitables, vam considerar positiu el compromís de revisar aquests fullets per millorar les rutes i hi vam fer alguns suggeriments i aportacions. Però a dia d'avui veiem que no s'han tingut en comte els nostres suggeriments i al nostre parer se segueixen produint errades prou greus per demanar la retirada d’aquests fullets.

Aquests fullets inclouen onze rutes que aparentment presenten interès per practicar el senderisme en el nostre municipi, en les quals nosaltres volem fer les següents consideracions:

Ruta 1: Fartàritx Gran. En principi ens sembla correcta la seva inclusió i el seu interès pels senderistes, però posar que el grau de dificultat és moderat pot confondre la gent poc acostumada al senderisme.

Ruta 2: Santuïri. No la trobam interessant per al senderisme, la consideram més com una àrea recreativa que pot ser útil per caminar, però no d'un gran interès senderista, tot i això no valoram com a negativa la seva inclusió.

Ruta 3: Coves Blanques. Puig de l'Àguila/la Mola. Ens sembla adequada la seva inclusió.

Ruta 4: Cala Murta. Entenem que per marcar una ruta dins el fullet, aquesta no hauria de presentar tancaments ni cartells que puguin fer pensar que anam a transitar per una zona privada i de limitació de pas.

Ruta 5: na Blanca. Entenem que aquesta ruta, com l'anterior, té interès per a la pràctica del senderisme en el nostre municipi i s'han corregit mancances al plànol, per tant valoram com a positiva la seva inclusió. Ara bé, no ens sembla adequat mostrar dins el mapa grafiat el camí que transcorre pel pla del pujol atès que aquest tram situat dins la finca de Formentor presenta dificultats de pas.

Ruta 6: la vall de Colonya. Entenen que és adequada la inclusió d'aquesta ruta, tot i que bona part d’ella transcorre per camins de trànsit rodat.

Ruta 7: El puig de Maria. Entenem que la inclusió d'aquesta ruta és adequada .

Ruta: Cala de Sant Vicenç. Entenem l'interès d'aquesta ruta, però per tal de publicitar-la caldria millorar la senyalització i resoldre els problemes prou coneguts per la manca de resolució del catàleg.

Ruta 9: el Fumat. Entenem que aquesta ruta, com l'anterior, té interès per a la pràctica del senderisme en el nostre municipi i s'han corregit mancances al plànol; per tant, valoram com a positiva la seva inclusió. No ens sembla adequat mostrar dins el mapa grafiat el camí que transcorre pel pla del pujol, atès que aquest tram dins la finca de Formentor presenta dificultats de pas.

Ruta 10: camí vell de Lluc. Entenem que la inclusió d'aquesta ruta és adequada, però no entenem que es grafiï i es mostri el tram que transcorre des del nucli de Pollença fins al pi de Son Grua, atesa la problemàtica de pas en aquest tram que fa que els senderistes hagin d'anar amb freqüència per la carretera amb el risc que això implica.

Ruta 11: Cala Boquer. Entenem que la inclusió d'aquesta ruta és adequada, però recordam que també es troba pendent de resolució d'algun expedient.

Per tot això entenem que encarà és molt millorable i que no s'haurien de publicar trams en els quals es pugui presentar alguna problemàtica de pas. Per tal de poder-la millorar i incloure-hi altres camins que consideram que presenten molt d’interès per al senderisme, cal dir que hi trobam a faltar el camí de Ternelles (per exemple es podria deixar clar que s'ha de sol·licitar el pas prèviament). També seria bo resoldre expedients d'investigació dels camins pendents d’incloure en el catàleg i fer una selecció més acurada i rigorosa per tal de fer un catàleg amb rutes d'un major interès, doncs entenem que el nostre municipi pot oferir altres trams per a la pràctica del senderisme.

Els escriptors mallorquins de la generació literària dels 70: algunes de les nostres influències culturals –

A finals dels seixanta, quan començàvem a escriure... qui no va estudiar a fons, talment es tractàs d'una "bíblia", el llibre de Jean-Paul Sartre ¿Qué es la literatura? (Buenos Aires, Losada, 1950)?, el famós i controvertit Un realismo del siglo XX de Roger Garaudy (Madrid, Siglo XXI de España, 1971)? En aquella època, amb unes dècades de retard a causa de la censura franquista, ens arribaven amb comptagotes els llibres que han commogut els intel·lectuals europeus i llatinoamericans d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial. Són els anys en els quals el situacionisme francès, que més endavant serà omnipresent entre els moviments culturals d'avantguarda del Maig del 68, vol trasbalsar el mateix concepte de "gènere" literari, els fonaments de la pràctica de la política i cultura oficials amb una força igual o superior a la que impulsa els futuristes russos i soviètics de començaments de segle, els surrealistes, els expressionistes alemanys del temps de la República de Weimar, i tants d'altres moviments que, amb les eines freudianes del subconscient o la utilització del cos conceptual i analític del materialisme històric i dialèctic, pugnen per rompre l'estantís marc cultural burgès. (Miquel López Crespí)

La recent publicació per Brosquil Edicions del País Valencià del poemari El cant de la sibil·la, l'obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2004, m'ha fet fer algunes reflexions quant als mecanismes conscients i inconscients que poden guiar la feina de l'escriptor. Analitzar des de quina situació, des de quina concepció del món i del fet literari un autor enfoca la seva creació pot servir per a conèixer millor les claus internes d'aquelles obres. Potser és un exercici necessari i aquestes senzilles explicacions ajudaran algun lector a entendre millor la gènesi del meu darrer poemari, El cant de la sibil·la, i també, possiblement, la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Per desgràcia no anam gaire sobrats de dietaris ni d'estudis escrits pels mateixos escriptors explicant les interioritats dels seus processos creatius. Un excés de modèstia? Por de despullar-se massa davant la societat? Qui sap! Potser és tot plegat i el temor de lliurar algun secret personal o creatiu a gent que, imaginam, podrà emprar les nostres confidències culturals i literàries en contra nostra.

Avui voldria parlar precisament d'aquestes interioritats que no solen detallar-se i que la majoria de vegades queden per sempre dins els plecs més ocults de l'ànima d'un escritor. Em referesc als plans que sol tenir un autor quan comença a redactar els primers esborranys de la seva obra, a les motivacions més o manco amagades del fet d'escriure. Qui signa aquestes retxes ja fa molts d'anys que conrea la literatura; més de trenta. En aquest llarg període de temps, acostumat a certa mena d'anàlisi interna, pouant endins d'un mateix, hom ja ha arribat a copsar ben bé alguns dels impulsos que fan funcionar o no la màquina interna de l'escriptor. Amb la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera que enguany, el 2005, edita El Gall Editor, són ja més de quaranta les obres publicades en català i més de vint les traduccions a altres llengües, concretament a l'espanyol, el romanès i l'anglès. Més d'una vegada, i ara mateix!, he treballat en diversos projectes combinant la redacció de treballs per a la premsa amb la preparació de poemaris, teatre i novel·les. En referència a les concepcions literàries d'un autor, a la "cuina" que hi ha rere cada llibre, una de les preguntes que els periodistes fan sovint als escriptors que conream diversos gèneres literaris és aquella tan coneguda de... "I vostè que s'estima més fer... novel·la, poesia o teatre?". És una pregunta ben intencionada però que sovint palesa la ignorància d'aquell redactor del diari envers el que és i representa l'ofici d'escriptor. Per als que hem escollit, o la societat ens ha fet escollir, aquesta difícil tasca d'enfrontar-nos amb el món de la paraula i la imaginació, per a aquells que no són autors de cap de setmana o de vacances, el problema no es planteja mai entorn "el gènere on ens trobam més còmodes". En literatura no hi ha "gèneres còmodes". Hi ha treball intens, dedicació vital, obres ben fetes o mal fetes, però la "comoditat" no és el motiu essencial per a escollir de treballar en un "gènere" determinat en un moment precís. Ernst Robert Curtius, en el llibre Ensayos críticos sobre la literatura europea (Barcelona, Seix Barral, S.A., 1972) ja parlava extensament dels complexos móns creatius de Virgili, Goethe, Herman Hesse, Calderón, Unamuno, James Joyce, T. S. Eliot, Jorge Guillén i Balzac. Arnold Hauser en els tres volums, imprescindibles!, de la seva famosa Historia social de literatura y el arte (Madrid, Guadarrama, 1969) havia desenvolupat aproximacions auténticament lluminoses quant al fet creatiu. Record igualment les primeres lectures de Walter Benjamin, l'obra Sobre el programa de la filosofía futura y otros ensayos (Caracas, Monte Ávila Editores, 1970) que tantes "il·luminacions" ens proporcionà sobre el món de la cultura; l'estudi de la Teoría de la novela (Barcelona, Edhasa, 1970) de György Lukács, les nombroses obres d'Ernst Fischer, Roger Garaudy o Jean Paul Sartre sobre el món de la literatura i l'art que ens servien, amb molt d'altre material espanyol i català, per a la nostra incipient formació literària. Sovint, quan mir endarrere, pens en les lectures de quan feia el servei militar, a Cartagena. D'amagat dels oficials de la dictadura, en aquelles interminables nits de guàrdia sense sentit, omplia les hores llegint les darreres novel·les llatinoamericanes de Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Lezama Lima, Alejo Carpentier, Julio Cortázar... i, també, en el camp de la teoria literària, els darrers treballs de Roland Barthes, Henri Lefebvre i Lucien Goldmann. Aquell famós Literatura y sociedad editat per Ediciones Martínez Roca de Barcelona l'any 1969!

A finals dels seixanta, quan començàvem a escriure... qui no va estudiar a fons, talment es tractàs d'una "bíblia", el llibre de Jean-Paul Sartre ¿Qué es la literatura? (Buenos Aires, Losada, 1950)?, el famós i controvertit Un realismo del siglo XX de Roger Garaudy (Madrid, Siglo XXI de España, 1971)? En aquella època, amb unes dècades de retard a causa de la censura franquista, ens arribaven amb comptagotes els llibres que han commogut els intel·lectuals europeus i llatinoamericans d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial. Són els anys en els quals el situacionisme francès, que més endavant serà omnipresent entre els moviments culturals d'avantguarda del Maig del 68, vol trasbalsar el mateix concepte de "gènere" literari, els fonaments de la pràctica de la política i cultura oficials amb una força igual o superior a la que impulsa els futuristes russos i soviètics de començaments de segle, els surrealistes, els expressionistes alemanys del temps de la República de Weimar, i tants d'altres moviments que, amb les eines freudianes del subconscient o la utilització del cos conceptual i analític del materialisme històric i dialèctic, pugnen per rompre l'estantís marc cultural burgès.

De tota aquesta problemàtica, la transformació dels conceptes i les finalitats de l'art i la literatura, de la política i de la vida quotidiana de les ciutadanes i ciutadans de la societat de l'espectacle ja n'havia parlat en el pròleg a Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000, p. 9-10).

M'he allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d'una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d'alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l'art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de l'art, la cultura i la política no s'hauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat l'obra d'Antonio Gramsci. El famós llibre de Maria Antonietta Macciochi Gramsci y la revolución de occidente (Madrid, Siglo XXI de España, 1976) ens resumia de forma clara i didàctica tot el que, amb els anys, havíem pogut anar llegint de l'intel·lectual marxista represaliat pel feixisme italià. Els estudis gramscians sobre la superestructura ideològica de la societat capitalista, l'aprofundiment en les qüestions de l'hegemonia cultural i política del bloc històric de les classes populars, el paper de l'intel·lectual en les societats de classes, la necessària creació d'una cultura nacional-popular, feien del tot coincidents les tesis gramscianes amb bona part de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa "independència" de l'intel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era l'espanyola d'aleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des d'una nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, l'il·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills d'un dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem d'aprendre.

En el fons, ho vulguem o no, malgrat l'herència de la formació marxista que portam al damunt, la força de l'existencialisme francès, de l'estètica i la filosofia de l'absurd, dels submons creats per Dostoievski o Kafka, per dir solament uns noms, ens fa concebre la cultura, malgrat la desesperança, com a una eina essencial en el camí de la transformació del món, de les persones i, de rebot, del mateix autor. Quan els situacionistes, Raoul Vaneigem, Guy Debord, entre molts d'altres, disseccionen la societat capitalista en un clàssic de l'assaig, La societat de l'espectacle, ja sabem que el mateix concepte de "gènere" literari és en crisi a l'interior de la nostra consciència. Per això, com he escrit una mica més amunt, el nostre forçat somriure als llavis quan el redactor de la secció de cultura ens demana en el conreu de quin "gènere" ens trobam més còmodes. Com explicar-li la història de les avantguardes, de totes les revolucions que han sacsejat el món, en cinc minuts? És impossible. Hem de fer aproximacions, sempre incompletes, sempre mal interpretades per aquests informadors que, quan ens fan unes preguntes, ja saben el reduït espai que el director atorgarà a les informacions literàries en el seu diari (a no ser que l'escriptor hagi guanyat el Nobel o ajudi a fer els discursos a Sa Majestat el Rei Juan Carlos! Aleshores tot són pàgines de promoció, interessats" aprofundiments" i si ve de cas, nomenament de doctor honoris causa a tan important personatge).

Parlar de les influències mútues i similituds temàtiques que es poden trobar entre el poemari El cant de la sibil·la, la novel·la Defalliment i el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla és tornar a parlar de la nostra concepció del fet literari i artístic. El que eren inicials provatures en obres de teatre com Autòpsia a la matinada, que guanyà el Premi Ciutat de Palma de teatre l'any 1974, o en els reculls de narracions La guerra just acaba de començar i A preu fet, són ara, després del llarg parèntesi de dedicació a la lluita política clandestina antifranquista, el cos d'una pràctica literària.

Feta aquesta petita introducció, crec que ja podem començar a parlar de la unió existent entre les diverses obres creades a partir de finals del noranta i, més concretament, entre aquestes tres de les quals parlava en començar.

L'edició de El cant de la sibil·la coincideix, amb uns mesos de diferència, amb l'edició per part de El Gall Editor de Pollença de la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera, novel·la que sortí editada pel mes de febrer del 2005.

Per quins motius El cant de la sibil·la m'evoca altres treballs? El cert és que quan escrius, quan restes lliurat a la tasca creativa o de recerca no penses que amb el temps puguin establir-se aquesta mena de relacions. L'escriptor Edward Morgan Foster, autor de novel·les tan famoses com Where angels fear to tread (1905), The longest journey (1907), A room with a view (1991) i Howards end (1911) entre moltes altres, afirmava (vegeu El oficio de escritor, pàgs. 13-21) que "l'acte d'escriure m'inspira". François Mauriac, en el mateix llibre (pàg. 25) afirmava que "quan em pos a escriure mai em deman quina tècnica estic emprant". Truman Capote deia (pàg. 317), quant a la tècnica d'escriure, que "l'únic recurs que conec és la feina". Quan demanen a Ernest Hemingway si mentre escriu continua essent un observador de la realitat que l'envolta, cercant sempre alguna cosa que pugui emprar literàriament, l'autor de Per qui toquen les campanes? (1940) i El vell i el mar (1952), contestava, segur de les seves afirmacions: "Si un escriptor deixa d'observar és que és mort".

A tot aquest caramull de veritats caldria afegir-hi que, per a poder bastir determinat tipus d'obra, molts escriptors consideren que l'autor ha d'haver complit una determinada edat. Ben cert que trobaríem nombrosos exemples en la literatura universal d'autors joves amb una obra immortal. El tòpic seria parlar de Rimbaud, Rosselló-Pòrcel o Lord Byron, per posar els primers exemples que m'han vengut a la memòria. Però haver tengut determinades experiències humanes, haver vist com acabaven moltes de les històries, determinats fets viscuts en la joventut, crec que pot donar una bona perspectiva literària, molt de material a l'autor de vena. Ho he escrit en un altre article dedicat especialment als poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal (inèdit). En apropar-me als seixanta anys la memòria agafa el comandament de la nau i el passat, la història personal i col·lectiva de l'escriptor, fa ressaltar amb lluïssor els records que t'han agombolat fins ara mateix. Molts dels articles que sortien publicats en la revista Sa Plaça de sa Pobla a començaments dels anys noranta i els que seguiren en la seva nova etapa inquera foren inclosos en el llibre Temps i gent de sa Pobla. El poeta, d'ençà el seu primer poemari editat, aquell llunyà Foc i fum que publicà Oikos-Tau (1984), sempre ha sentit el pes de la fugidesa del temps damunt la seva vida. Quan hom comença a redactar els articles recollits a Temps i gent de sa Pobla és per a deixar constància d'amics i familiars, d'indrets molts d'ells ja desapareguts o transformats irremeiablement pel pas implacable de les manetes del rellotge, fets locals que saps que desapareixeran amb la teva mort física. I és precisament a finals dels vuitanta i començaments del noranta, anant a veure el que resta dels indrets que alletaren la teva infantesa, quan d'una manera, primer inconscient, després ja amb més premeditació, es congrien els primers capítols de Defalliment, els inicials poemes de El cant de la sibil·la i Calendaris de sal. El record del dia que als nou o deu anys, que vaig recitar "Lo Pi de Formentor" a l'Escola Graduada de sa Pobla, els estius a ses Casetes, a s'Albufera, les excursions en barca i després a peu a Formentor, la primera visita a ses Cases Velles, les pinedes que conegueren la infantesa del gran escriptor de Pollença... Des de Can Picafort a Formentor, de sa Pobla fins a Lluc, aquelles matines amb el cant de la sibil·la!, les al·lotes de Muro, Búger o Campanet que venien a treballar al camp de sa Pobla, els foguerons de sant Antoni... tot torna i torna a la memòria sense que puguem fer-hi res.

En aquestes alçades de la vida, apropant-nos a la seixantena, arribam a pensar que els mallorquins nascuts a mitjans dels quaranta del segle passat hem estat els darrers habitants d'aquesta terra que, malgrat l'avenç del turisme i una certa industrialització, l'hem coneguda quan encara podia dir-se que era una terra de pagesos, mariners i menestrals. Per cert, la mateixa que, amb els canvis del temps, segurament conegué Miquel Costa i Llobera. En el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla hi ha notícia dels vells oficis dels nostres padrins i redepadrins, de les festes populars, d'aspectes destacats de la vida quotidiana d'una població en puixança constant com és sa Pobla. Tampoc no hi poden mancar els records personals de l'autor del llibre: l'escola del passat, les vacances a les cabanes de palla fetes a la platja d'Alcúdia...

És aquest pas furient dels anys, la punyent constatació que després dels teus padrins i pares, després de la mort d'amics i familiars, hi aniràs al darrere per matemàtica llei de vida, el que, com una força incontrolada que neix del fons del teu subconscient, et fa que comencis a perfilar molts poemes dels teus llibres i, concretament, aquest poemari, El cant de la sibil·la, que acaba d'editar Brosquil Edicions.

Si un especialista analitzàs a fons la temàtica dels treballs sobre història local aplegats en el llibre Temps i gent de sa Pobla podria trobar algunes de les idees que després m'han servit per a escriure molts dels llibres que he anat publicat aquests darrers anys. O les converses amb els vells republicans de sa Pobla, amb el pare Paulino, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, no són el bessó de novel·les com L'Amagatall, Estiu de Foc o Núria i la glòria dels vençuts? El cinema de la postguerra, el record de les sessions cinematogràfiques en el "Montecarlo", el "Salón Gardenia", "Can Guixa", "Can Pelut" o el "Salón Montaña" de les quals hi ha informació periodística recollida a Temps i gent de sa Pobla... no són l'embrió del poemari "Temps moderns: homenatge al cinema, el llibre que guanya el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2002" de la Universitat Autònoma de Barcelona?

Els records de sa Pobla, de les cales de Mallorca, de les festes populars, de s'Albufera, de Lluc, de Formentor i la talaia d'Albercutx, de les ruïnes de Bóquer, Pollentia i el teatre romà d'Alcúdia, de cala Sant Vicenç o Aucanada, de Cala Murta o la badia de Pollença, excursions i visites fetes des de la infantesa fins al present, sentiments que el lector trobarà poetitzats en El cant de la sibil·la, són, com ja hem explicat, l'origen de molts dels capítols de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Més d'un especialista en qüestions literàries ha explicat com, la majoria de vegades, les novel·les de molts autors, fins i tot aquelles que puguin semblar més allunyades de la situació concreta de l'escriptor, són, en realitat, la transmutació literària de les experiències viscudes per l'autor. Si hom analitza cada un dels capítols que conformen Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera podrà trobar, transformat, l'esperit dels poemaris El cant de la sibil·la, Calendaris de sal, el desenvolupament literari d'algunes idees que hi són presents a Temps i gens de sa Pobla i del recull d'articles encara inèdit Sa Pobla en la història.

Tot plegat no és tampoc cap gran descobriment; tot lector intel·ligent ho sap a la perfecció. És evident que el món religiós, la classe social de l'autor de Lo Pi de Formentor, l'època en la qual transcorren els fets narrats a Defalliment, no tenen, en aparença, cap relació amb la vida de l'autor de la novel·la. Però els lectors que hagin llegit l'obra saben que la temàtica del llibre fa referència a les contradiccions d'un escriptor, en aquest cas Miquel Costa i Llobera, que, ja prop dels seixanta anys, reflexiona sobre la seva vida, la funció de l'art i de la poesia, el seu paper en una hipotètica transformació del món i de les persones mitjançant l'obra literària. Ben cert que, en part, podrien ser unes reflexions, amb les normals diferències, molt semblants a les que pot tenir un autor d'esquerres, que també creu en la paraula i que també, vaja quina casualitat!, s'apropa a la seixantena d'anys.

Si a tot això afegim que la història, els llocs on viu, escriu i treballa l'autor de Pollença són els de la infantesa de qui signa aquestes retxes, ja ens podem fer una idea de com l'escriptor empra a fons tot el material vital de la seva existència per a donar sang i vida als personatges de les seves novel·les. A no ser per la destrucció de paisatge i recursos naturals que hem patit en aquest darrer segle, el cert és que l'estructura bàsica de la Pollença de finals de segle XIX i començaments dels anys vint, el Formentor de ses Cases Velles, el monestir de Lluc, les badies de Pollença i d'Alcúdia, l'Albufera i s'Albufereta, les pinedes que encara resten aquí i allà delmades per l'especulació i l'avenç incontenible d'urbanitzacions i hotels, l'arena, l'aire salobrós del vent, la imponent Serra de Tramuntana, tot el nostre inabastable horitzó marí, els núvols i el sol ponent, són també, no solament els mateixos eixos naturals que encerclen i condicionen el protagonista de Defalliment. També són els paisatges, el món concret de la meva infantesa, alguns dels records que he provat de servat en el poemari El cant de la sibil·la, tan coincidents amb determinats ambient i atmosferes de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera.

Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que, la història de la literatura així ens ho confirma, les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d'un autor, les motivacions conscients i subconscients que l'impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d'una vegada, l'escriptor basteix columnes de fum al seu voltant per a dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses. Basta llegir l'obra de Llorenç Villalonga Falses memòries de Salvador Orlan (Barcelona, Club Editor, 1982) per a constar els esforços, prioritaris en molts dels escrits del famós escriptor, per a dissimular moltes de les seves autèntiques motivacions literàries i polítiques. Un dels assagistes que més s'ha aproximat al coneixement de les coartades d'uns determinats escriptors ha estat Roger Poole, que, en la seva magistral obra assagística La Virginia Woolf desconocida (Madrid, Alianza Editorial, 1982) ens ha ajudat a rellegir l'obra de Woolf. Sense estudiar a fons aquesta aportació de Roger Poole a l'obra de Virginia Woolf poc podrem entendre de les motivacions internes que li feien escriure unes obres i no unes altres. La metodologia analítica de Roger Poole encerta a la perfecció a l'hora de relacionar l'obra escrita de l'autora anglesa amb tots i cada un dels problemes personals que sacsejaren l'existència de l'autora de Les ones, La senyora Dalloway o Diari d'una escriptora.

Però totes aquestes reflexions, i més que en podríem fer, quant a l'origen de l'escriptura d'un autor surten a rotllo en constatar algunes similituds entre Temps i gent de sa Pobla (història local), Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la) i El cant de la sibil·la (poesia).

Anarcoefemèrides del 26 d'agost

Esdeveniments

Anagrama de la FORA

- V Congrés Obrer Regional Argentí: El 26 d'agost de 1905 a Buenos Aires (Argentina), quinze dies després del malreeixit atemptat de l'anarquista Salvador Planas contra el president argentí Quintana i enmig d'un clima de repressions governamentals i policíaques contra la classe obrera (estat de setge, detencions, vagues, manifestacions...), es reuneix el V Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Hi van assistir cinc federacions locals (Rosario, Santa Fe, Córdoba, Chacabuco i San Fernando, totalitzant 53 societats), la Federació d'Obrers del Calçat (quatre societats) i 41 sindicats més. Després d'un emotiu homenatge a Salvador Planas, el congrés va acordar sobre la Llei de Residència, llei antiimmigratòria aprovada en 1902 que permetia al poder executiu «ordenar la sortida de tot estranger la conducta del qual comprometi la seguretat nacional o pertorbi l'ordre públic», que els mitjans per combatre-la havien de ser alhora interns i externs, desenvolupant la propaganda a l'Argentina i a la resta de països amb la finalitat de suscitar«la vaga general, el boicot als productes del país i tota acció revolucionària que les circumstàncies aconsellin». Es van produir, per altra banda, recomanacions per a la convocatòria d'un congrés continental sud-americà --vinculat al congrés internacional sota els auspicis de la Federació Obrera de la Regional Espanyola--; per a la formació i sosteniment d'escoles lliures i de biblioteques; per activar la propaganda antimilitarista i la lluita contra els lloguers; per preparar la vaga revolucionària contra el projecte de Llei Nacional del Treball, etc. Es va rebutjar la proposta de la Unió General del Treball (UGT) amb vista a la realització d'un acord unitari. El V Congrés és sobre tot important per la declaració que defineix sense dubtes el caràcter específic del projecte d'organització social de la FORA, que diu: «El V Congrés Obrer Regional Argentí, conseqüent amb els principis filosòfics que han donat raó de ser l'organització de les federacions obreres, declara: Que aprova i recomana a tots els seus adherents la propaganda i il·lustració més àmplia, en el sentit d'inculcar en els obrers els principis econòmics i filosòfics del comunisme anàrquic. Aquesta educació, impedint que es detinguin en la conquesta de les vuit hores, els portarà a la seva completa emancipació i per consegüent a l'evolució social que es persegueix.»

***

Anna Murià i Romaní, presidenta del Comitè Directiu del Grup Sindical d'Escriptors Catalans

- Fundació del Grup Sindical d'Escriptors Catalans: El 26 d'agost de 1936 es presenta públicament a Barcelona (Catalunya) el Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), adscrit al Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --més tard passaria al Sindicat Únic de la Ensenyança i Professions Liberals de la CNT. Aquesta associació sorgí en un moment en el qual la sindicació era obligatòria i la seva funció era promoure les obres escrites en llengua catalana dels seus associats i promocionar la literatura no com a un objecte de consum, alhora que evitar la supeditació d'aquesta literatura a les conveniències de la indústria editorial. Van formar part del GSEC escriptors com Jaume Balius Mir, Marc Benet, Manuel Cruells, Delfí Dalmau, Alexandre G. Gilabert, J. Guivernau Jané, Miquel Llor, Enric Lluelles, Carme Montoriol Puig, Víctor Mora, Anna Murià Romaní, Josep Maria Murià Romaní, Josep Pons Pagès, Dídac Ruíz, Joan Sallarès, Manuel Tarragó Romeu, i Xavier Viura, entre d'altres. El GSEC participà en les diades de Sant Jordi; organitzà emissions radiofòniques de lectures poètiques i narratives; i publicà, a través de les Edicions Populars Literàries, diversos llibres: Escriptors de la Revolució (setembre de 1937), de diversos autors; Els dos puntals (1938), de Josep M. Murià; Diplomàcia (1938), de Joan Sallarès; i La peixera (1938), d'Anna Murià. En el GSEC trobem des de destacats militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com ara Gilabert o Balius, a escriptors modernistes (Ruiz, Viura, etc.) o autors de literatura«consumista» (Lluelles). El 13 de desembre de 1936 fou elegit el seu primer Comitè Directiu, format per Manuel Tarragó, Marc Benet, Anna Murià i Manuel Cruells. La Generalitat de Catalunya sempre marginà el GSEC i afavorí altres organitzacions d'escriptors, com ara l'Agrupació d'Escriptors Catalans (AEC), lligada a la Unió General de Treballadors (UGT), o l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixista per a la Defensa de la Cultura, d'inspiració comunista, si més no fins a la creació de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) que patrocinà. El Grup Sindical d'Escriptors Catalans és un clar precedent de l'actual Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

***

Pamflet convocant l'acte

- Homenatge a La Felguera: El 26 d'agost de 1976 se celebra a la sala de festes «Manacor» de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) un «Homenaje a los luchadores obreros del pueblo de La Felguera», organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), i que esdevingué el primer acte públic i autoritzat d'aquesta organització anarcosindicalista d'ençà de la Guerra Civil. Hi van intervenir Ramón Álvarez Palomo, Manuel Fernández Cabricano, José Luis García Rúa, Aquilino Moral Menéndez i Eduardo Prieto Marcos. A l'acte assistiren un milenar de persones i no es registraren incidents. Dies després, el 29 d'agost de 1976, es reté un homenatge a Eleuterio Quintanilla Prieto a Gijón (Astúries, Espanya), que comptà amb semblant assistència.

Homenatge a La Felguera (26 d'agost de 1976)

Naixements

Nathalie Lemel fotografiada per Émile Giger a París

- Nathalie Lemel: El 26 d'agost de 1826 neix a Brest (Bretanya) la communard, militant anarquista i feminista Nathalie Duval, més coneguda com Nathalie Lemel.Sos pares tenien un cafè a Brest i va ser educada en una escola religiosa fins als 12 anys i després treballarà enquadernant llibres. En 1845 es casa amb un enquadernador vuit anys més gran que ella, Jérôme Lemel, amb qui tindrà tres fills. En 1849 la parella es trasllada a Quimper on obre una botiga d'enquadernacions i llibreria. Aquesta activitat durarà fins a 1861, quan el negoci fa fallida i es veuen obligats a deixar la Bretanya i a marxar a París a la recerca de feina. La seva primera ocupació a París sembla que va ser la venda de llibres i l'enquadernació, alhora que esdevé militant socialista. L'agost de 1864, any de la creació de la Primera Internacional, els enquadernadors comencen una forta vaga i un dels militants més coneguts serà Eugène Varlin. En 1865 Nathalie Lemel s'adhereix a la Internacional i quan una nova vaga esclata, formarà part del comitè vaguístic i serà elegida delegada sindical, un fet excepcional a l'època. Es distingirà per la seva determinació i per les seves qualitats d'organitzadora, lluitant per la paritat de salaris entre homes i dones. Segons un informe policíac: «Es caracteritza per la seva exaltació, s'ocupa de política; als tallers, llegeix en veu alta els periòdics nocius; freqüenta assíduament els clubs polítics.» A tot això cal afegir-hi una forta oposició al Segon Imperi. En 1868 abandona el domicili conjugal, per mor de l'alcoholisme de son marit, fet que no va millorar la reputació als ulls dels benpensants i de la policia, però li va permetre dedicar més temps a la militància. Amb Varlin i altres enquadernadors, participarà en la creació de La Ménagère, una cooperativa d'alimentació, i de La Marmite, un restaurant obrer --que amb el temps comptarà amb quatre establiments per a vuit mil obrers--, treballant en la preparació dels àpats. El 18 de març de 1871 va esclatar la insurrecció de la Comuna de París i a partir d'aquesta data Nathalie Lemel treballarà activament en els grups de dones i prendrà sovint la paraula. Aquests debats l'animen a crear l'11 d'abril, amb Elisabeth Dmitrieff, aristòcrata russa relacionada amb Karl Marx, la Unió de Dones per la Defensa de París i d'assistència als ferits, i Nathalie formarà part del comitè central. El 26 de març, després de les eleccions, s'estableix un consell revolucionari on figuren personalitats com ara Jules Vallès, Charles Delescluze, Raoul Rigault, Gustave Flourens, Eugène Varlin, etc. La ciutat de París serà administrada per la Comuna fins la Setmana Sagnant quan, el 21 de maig, les tropes acantonades a Versalles entren a sang i foc dins la ciutat; aquesta setmana acabarà el 28, quan es produïren els últims combats al cementiri de Père Lachaise. Durant aquest període, Nathalie Lemel combatrà a les barricades de la plaça Blanche,i en particular la del carrer Pigalle, atenent els ferits. Amb la desfeta de la Comuna, desesperada, s'intenta suïcidar bevent absenta, i és detinguda el 21 de juny de 1871. El Consell de Guerra la condemnarà a la deportació i a la reclusió a la penitenciaria de Nova Caledònia. Quan els seus companys reclamen a les autoritats una gràcia, ella mateixa enviarà una carta al prefecte explicant que rebutja qualsevol mena de gràcia i tota acció que es porti al seu favor. Serà embarcada a bord del Virginie, al mateix comboi que Henri Rochefort i Louise Michel. Tant Nathalie Lemel com Louise Michel s'oposaran fortament a la separació dels deportats entre homes i dones, però elles seran desembarcades cinc dies desprès que els homes, el 14 de desembre de 1873, a la península de Ducos, lloc fortificat amb una tanca on compartirà la cabana amb Louise Michel, influint-se mútuament ideològicament. Fins a la Llei d'amnistia de 1880 no seran alliberades i podran tornar a la metròpoli. Nathalie va trobar feina al periòdic L'Intransigeant, on continuarà la seva lluita feminista, passant penúries de tota casta fins a la seva mort, el 8 de maig de 1921 a l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), cega i en la misèria. El 8 de març de 2007, en ocasió del Dia Internacional de la Dona, per acord municipal del 27 de març de 2006, una plaça del barri dels Enfants Rouges de París, al cantó dels carrers Dupetit-Thouars i de la Corderie, on en altre temps tenia la seu la Primera Internacional, i a prop d'on Nathalie Lemel vivia, al cul-de-sac Béranger, serà batejada amb el seu nom.

***

Foto policíaca de Jacob Kern (11 de juiol de 1894)

- Jacob Kern: El 26 d'agost de 1860 –algunes fonts citen el 17 de desembre de 1861– neix a Berlingen (Turgòvia, Suïssa) el comptable i rellotger anarquista Jacob-Hermann Kern. Sos pares es deien Jean-Martin Kern i Berbe Hannegger. El 9 de juliol de 1894 va ser detingut al seu domicili del número 51 del carrer de Turenne de París (França) i el 2 d'agost d'aquell any va ser expulsat de França per les seves activitats anarquistes. En aquest mateix any de 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Jacob Kern (1860-?)

***

Tomba de Pawel Grossman al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia

- Pawel Grossman: El 26 d'agost de 1899 neix a Varsòvia (Polònia) el militant socialista llibertari i anarquista d'origen jueu Pawel Grossman. Va ser un dels membres més actius i destacats de la Anarchistycznej Federacji Polski (AFP, Federació Anarquista Polonesa). Pawel Grossman va morir l'11 d'octubre de 1966 a Varsòvia (Polònia) i està enterrat al cementiri jueu del carrer Okopowa de la ciutat.

***

René Lochu (amb pipa), Léo Ferré i altres companys a la bretona Sarzeau (agost de 1972)

- René Lochu: El 26 d'agost de 1899 neix a Vannes (Bretanya) el militant anarquista, sindicalista i pacifista René Lochu. Fill d'un guarnicioner de ferradures i d'una cantinera, ell es va fer sastre. Entre 1914 i 1915 sos tres germans grans son mobilitzats i ell ho serà el gener de 1918 en el cos de Marina, essent enviat al Mar Negre i al Mar d'Azov a bord de l'avís La Suippe, on prendrà part l'abril de 1919 en l'evacuació forçosa del port d'Odessa i en el comboi de les tropes contrarevolucionàries del general tsarista Dénikine, i serà testimoni del motí de la marineria del Mar Negre a Sebastopol. Desmobilitzat el gener de 1921, reprendrà el seu ofici de sastre que exercirà a l'Arsenal de la Marina de Brest. És a la Casa del Poble de Brest on descobrirà l'anarquisme i trobarà els seus companys Jules Le Gall, René Martin, Jean Tréguer, Paul Gourmelon, etc., i començarà a militar a partir de 1924 en el Sindicat del Vestit de la Confederació General del Treball (CGT) i en el grup anarquista de Brest. Va prendre part en les activitats del grup artístic de la Casa del Poble i del Teatre del Poble. Com a tresorer del Comitè de Defensa Social de Brest va participar en les accions de suport a Sacco i Vanzetti i en l'ajuda als llibertaris italians que fugien del feixisme. En 1927 va fer amistat amb Nèstor Makhno que va anar a Bretanya de repòs. A començaments de l'agost de 1935 va prendre part en les manifestacions contra els «Decrets de misèria» del Govern, que seran reprimits a sang i foc per l'Exèrcit. L'agost de 1936 va fer costat el Comitè per a Espanya Lliure creat per Louis Lecoin de suport a la Revolució espanyola i per ajudar els refugiats. Quan la declaració de guerra, va difondre el pamflet de Lecoin «Pau Immediata», fet que li implicarà patir un escorcoll judicial que resultarà infructuós. Es va veure obligat a fugir dels bombardeigs intensius sobre Brest i va marxar a Lorient i després a Vannes, on reprendrà la seva militància a partir de 1944. Gran amic de Léo Ferré, serà l'organitzador de les gales de l'artista per Bretanya l'abril de 1968. Léo Ferré li dedicarà una cançó, Les étrangers, i farà el prefaci del seu llibre de memòries Libertaires, mes compagnons de Brest et d'ailleurs (1983). René Lochu va morir, alguns mesos després que sa companya Nanette, el 6 de juliol de 1984 a Vannes (Bretanya). Existeix un Grup Llibertari René Lochu de la Federació Anarquista creat el setembre de 1996 a Vannes. Una part de la seva interessant correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Severino Campos Campos

- Severino Campos Campos: El 26 d'agost de 1905 neix a Montserrat (Ribera Alta, País Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Severino Campos Campos, sovint anomenant El Pequeño Jacobino. De jovenet es va instal·lar a Barcelona i en 1918 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint formà part del grup«El Productor», que en 1925 va treure el periòdic del mateix nom a Blanes. En 1926 des de Sant Agustí de Lluçanès envià diners pro presos a La Revista Blanca. El novembre de 1931 formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en substitució de Mira. Durant els anys trenta va treballar a diverses escoles racionalistes catalanes, destacant l'Escola Racionalista del barri de la Torrassa, regentada per la família de sa companya Igualdad Ocaña. Va formar part de la ponència que elaborà el dictamen aprovat el 14 de març de 1937 en el Ple de la CNT-FAI de Catalunya pel qual s'insistia a participar en el govern de la Generalitat i s'acordava un consell polític dins del Comitè Regional amb la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i la Federació Regional de Pagesos confederal. El juny d'aquell mateix any fou nomenat secretari del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), assistí a una reunió anarquista a Barcelona pel Comitè Regional de la FAI i l'agost al Ple Regional de Catalunya de la FAI. Entre 1936 i 1937, amb Peirats i altres, va combatre el governamentalisme cenetista i patí les amenaces de García Oliver. Durant la guerra civil va col·laborar en la revista Ideas, portaveu del Moviment Llibertari del Baix Llobregat, des d'on es denunciava la degeneració de la Revolució. En acabar la guerra es va exiliar i acabà establint-se a Mèxic. Durant els anys setanta va pertànyer a la Federació Anarquista de Mèxic (FAM) i va col·laborar en el seu òrgan d'expressió, Regeneración. Després de la mort de Franco va tornar a la Península i s'afilià al seu antic sindicat, el de l'Hospitalet, des d'on va mantenir la mateixa línia ortodoxa que sempre el va caracteritzar. En 1979 fou nomenat director de Solidaridad Obrera i entre 1982 i 1983 en fou redactor. El juliol de 1984 fou delegat al Ple Regional de Catalunya de la CNT a Badalona. En aquests anys va participar en nombroses conferències i mítings (Saragossa, Barcelona, París, Olot, Perpinyà, València, Hospitalet, Vilanova, Elda, etc.). En 1993 va retornar a Mèxic i donà la seva hemeroteca a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Combate Sindicalista, Despertar,Espoir, Fragua Social, Historia Libertaria, Ideas, Inquietudes,Orto, La Protesta Obrera, Ruta, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Pensamientos i de Proyección y actuación de la CNT y el anarquismo en la sociedad actual (1978, amb Josep Costa Font). Severino Campos Campos va morir el 25 de març de 2006 a Mèxic (Mèxic) d'una malaltia respiratòria i fou enterrat amb una bandera roja i negra que cobria el seu fèretre. Son fill, Helenio Campos, seguí els passos llibertaris de son pare.

***

Necrològica de Víctor Santidrián apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 14 de juny de 1994

- Víctor Santidrián: El 26 d'agost de 1905 neix a Padilla de Abajo (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Santidrián. Emigrà amb sa família a Reinosa (Cantàbria, Espanya) i molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), guanyant-se la vida fent de paleta. Més tard s'instal·là a Mataporquera (Valdeolea, Cantàbria, Espanya), on conegué sa futura companya, Felicidad González, amb qui tingué tres filles i un fill. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava hospitalitzat arran d'una operació d'úlcera, fet pel qual no es va poder enrolar com a milicià. Quan la caiguda del front nord durant la tardor de 1937, aconseguí ser evacuat per mar i arribar a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en una unitat militar controlada per la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Entretant, sa companya, que no pogué passar a França, va ser detinguda i empresonada durant sis anys a Pamplona (Navarra) i no pogué creuar els Pirineus amb sos infants fins a començaments de 1950. Després de la II Guerra Mundial, Santidrián s'instal·là a Solhac (Llenguadoc, Occitània), on fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT. En 1947 fou delegat de Solhac al Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. En 1960 s'instal·là amb sa família a Vilhèra (Aquitània, Occitània), on continuà militant en la CNT local, en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb la jubilació es consagrà a la seva passió, l'escultura i l'Art Brut, adornant el seu domicili del carrer Paul Toulet de Vilhèra amb nombroses escultures de ciment ornamentades amb petxines, molt visitades pels turistes i que cridaren l'atenció de diversos mitjans de comunicació. A partir de 1980 quedà paralitzat de les cames i en 1986 morí sa companya. Es traslladà a viure amb una de ses filles a Hendaia. Víctor Santidrián va morir el 4 d'abril de 1994 a Hendaia (Lapurdi, País Basc).

***

Juan José Sacramento García

- Juan José Sacramento García: El 26 d'agost de 1915 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarcosindicalista Juan José Sacramento García, conegut com Cuevero. Visqué a les coves de la serra de Villena i d'aquí el seu malnom. Quan tenia set anys quedà orfe de pare i començà a treballà d'aprenent de forner des de molt jove. D'antuvi d'idees socialistes, quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista a Villena. Participà en la presa d'Albacete i des d'octubre de 1936 combaté al front de Madrid com a milicià a la Columna «España Libre». Formà part del grup de companys que interceptà el Govern republicà quan es replegava a València. El 31 de març de 1939 va ser detingut per l'exèrcit franquista al port d'Alacant i fou reclòs als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Posteriorment passà per les presons de Villena, d'Alacant, on fou condemnat a 30 anys de presó, i d'El Dueso fins al 1945. Un cop lliure, s'establí a Barcelona, on treballà de paler en una fleca i també de paleta, i s'afilià a la CNT clandestina en estret contacte amb el seu amic Ginés Camarasa García, que havia conegut de jove al seu poble. Destacà en el suport als perseguits. Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'afilià a Federació Local de la CNT de l'Hospitalet de Llobregat. Juan José Sacramento García va morir el 6 de juny de 1997 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya).

***

José Iglesias Paz

- José Iglesias Paz: El 26 d'agost de 1916 neix a Lobios (Ourense, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista José Iglesias Paz. D'infant, ajudà son pare, sastre, en la seva segona activitat de carter del poble. Quan tenia 18 anys emigrà a Sallent (Bages, Catalunya) per treballar a les mines de potassa, on son germà ja feia feina. En 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Sallent, de les quals arriba a ser secretari. El juliol de 1936, quan esclatà el cop militar feixista, feia classes nocturnes per fer oposicions de carter a l'administració de correus. Integrat com a repartidor sanitari en la Columna «Tierra y Libertad», que s'havia creat a la conca minera de l'Alt Llobregat, i després d'algunes setmanes d'instrucció a Barcelona, marxà a lluitar al front del Centre, participant en diversos combats (Talavera de la Reina, Toledo, San Martín de Valdeiglesias,Àvila, etc.). A començaments de 1937, després que la seva columna fos militaritzada en el II Batalló de la 153 Brigada Mixta, lluità al front d'Aragó, on participà en la presa de Belchite. Arran dels fets de «Maig de 1937», s'enfrontà en diverses ocasions als estalinistes que el van intentar assassinar i, amb les armes a la mà, alliberà son germà, també militant confederal, empresonat en una txeca per la reacció comunista. Durant una temporada va ser destinat, a desgrat seu, al Servei de Censura Militar, on hagué de bregar amb el responsable del mateix, l'estalinista Santiago  Carrillo. El febrer de 1939, en plena Retirada, creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià, d'on aconseguí fugir 18 mesos després. Durant dos mesos treballà en una mina a la zona de Lorda (Bigorra, Gascunya, Aquitània, Occitània), però, després de passar dos mesos hospitalitzat a causa de la intoxicació minaire, acabà internat al camp d'Argelers. Dos mesos després aconseguí fugir i trobà una feina de llenyataire. En 1942 va ser detingut a Perpinyà i enviat a Bordeus enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO). L'octubre d'aquell any arribà amb tren a Baden-Baden, d'on va ser enviat a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) per a treballar en una fàbrica de municions. Quan fou alliberat, hagué de restar tres mesos hospitalitzar recuperant-se de la desnutrició. En acabar la II Guerra Mundial retornà a França i s'instal·là d'antuvi a París i després a Lió, on milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili i féu costat els grups d'acció anarquistes que s'internaven a l'Espanya franquista. El juliol de 1948, com a delegat de la Secció Jurídica de la CNT, entrà clandestinament a la Península per Roncesvalls, amb la missió d'assistir (trobar advocats, subornar jutges, etc.) els companys presos a València, Barcelona, Saragossa i Madrid, establint-se a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). El 3 de maig de 1950, després de ser denunciat per la mare d'una de les seves col·laboradores, va ser detingut, juntament amb altres membres de grups d'acció llibertaris (Silvio Aiguaviva Vila, Pedro Meca López, Ginés Urrea Piña i Santiago Amir Gruañas), i torturat durant 17 dies a les masmorres de la Direcció de Policia. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra, amb una trentena de membres i col·laboradors dels grups d'acció llibertaris, i condemnat a mort, juntament amb altres vuit companys. Cinc d'aquests (Santiago Amir Gruañas, Pere Adrover Font, Jordi Pons Argilés, José Pérez Pedrero i Ginés Urrea Piña) van ser executats el 14 de març d'aquell any i la resta va veure commutada la sentència per 30 anys de presó. Durant dos anys restà tancat a la presó Model de Barcelona, on fou el responsable de la biblioteca, i després va ser traslladat al penal del Dueso (Santoña). En 1961, a resultes d'una amnistia, va ser posat en llibertat vigilada i marxà a Galícia, on treballà en serveis municipals de diverses localitats (Ponferrada, Lugo, Vilalba, Vilagarcía, etc.), però sempre resultava acomiadat a causa de les pressions policíaques. En 1968 es casà amb Pilar Rodríguez. Davant la impossibilitat de trobar una feina estable, en 1972 s'exilià amb sa companya i son fill Jorge a Suïssa, establint-se primer a Locarno i després a Lugano, on en 1973 aconseguí l'estatut d'asilat polític. Treballà de paleta i de magatzemer i participà en les activitats del moviment anarquista local, sempre en contacte amb la CNT i militant alhora en la Lliga dels Drets de l'Home de la Suïssa Italiana. En morir el dictador Francisco Franco recuperà el passaport espanyol i el juliol de 2003 retornà definitivament a Galícia amb sa companya, establint-se a San Bieito (Ourense) i reprenent els contactes amb la CNT galaica. El 17 d'abril de 2004 participà en les II Xornadas «Cangas pola Memoria Común» i el novembre de 2005, amb Joaquina Dorado Pita i altres, en les Jornades Llibertàries de Compostel·la. També va fer xerrades, participà en diverses trobades locals i, el 5 gener de 2006, en les II Jornades Antifeixistes de Lalín. José Iglesias Paz va morir el 10 de juny de 2006 a l'hospital d'Ourense (Galícia) i fou enterrat dos dies després al seu poble natal davant nombrosos companys i després d'un discurs d'homenatge retut per Rosa Bassave, secretaria de la CNT de Compostel·la. Deixà inèdites unes notes autobiogràfiques que en part van ser recollides en l'edició italiana del llibre d'Albert Minnig Diario di un voluntario svizzero nella guerra di Spagna (1986).

***

René Lourau a Río de Janeiro

- René Lourau: El 26 d'agost de 1933 neix a Gelòs (Aquitània, Occitània) el sociòleg, politòleg, pedagog autogestionari i pensador llibertari René Lourau. Després d'estudiar a l'Escola Normal de Cachan (Illa de França, França), va fer de professor de francès a l'Institut Tècnic Dorian de París (França). Inspirat per les idees autogestionàries dels anys seixanta, especialment de les iugoslaves, i de diversos autors (Carl Rogers, Kurt Lewin, etc.), es posà a fer classes en règim d'autogestió com a professor d'institut a Aire-sur-l'Adour (Aquitània, Occitània). Lligat, tant en la investigació com en la pràctica, al moviment d'autogestió pedagògica, en 1964 va ser un dels fundadors, amb Raymond Fonvieille, Georges Lapassade i Michel Lobrot, del Grup de Pedagogia Institucional (GPI) i del Grup de Treball sobre la Implicació (GTI). En 1966, a proposta d'Henri Lefebvre, el seu mestre, esdevingué assistent de sociologia a la Universitat de Nanterre –Daniel Cohn-Bendit fou alumne seu. Entre 1964 i 1971 elaborà amb Georges Lapssade un mètode d'anàlisi institucional, com a crítica a l'instituït, en matèria de formes polítiques d'acció, que fou batejat amb el nom de socionàlisi. En 1969 llegí la seva tesi doctoral, L'analyse institutionnelle, molt acostada a les idees de Cornelius Castoriadis. L'anàlisi institucional i el concepte d'«implicació» intenten proposar una construcció teòrica comparable a les conseqüències del «principi d'incertesa», de Werner Heisenberg, en física. Entre 1972 i 1974, com a director del Departament de Sociologia de la Universitat de Poitiers (Poitou-Charentes, França), posà en pràctica l'autogestió pedagògica, experiència que va ser anul·lada pel Tribunal Administratiu de Poitiers per discrepàncies en la seva manera d'avaluar els estudiants i suspès de les seves funcions docents. En 1979 publicà, amb Amédéo Bertolo, Albert Meister, Murray Bookchin i altres pensadors anarquistes, el llibre Interrogations sur l'autogestion. En 1994 entrà com a professor de sociologia a la Universitat de Vincennes París VIII i a partir de 1999, ja retirat, fou professor emèrit de ciències polítiques i de ciències de l'educació de la mateixa universitat. S'interessà força pels estudis del filòsof Gilbert Simondon. En 1996 va ser elegit president de l'Association Française Janusz Korczak (AFJK). A més de l'estudi dels moviments pedagògics alternatius, s'interessà pel surrealisme, la psicoteràpia institucional i els moviments antipsiquiàtrics. Durant sa vida va fer nombroses conferències arreu d'Europa i a partir de 1980 a Amèrica Llatina (Mèxic, Brasil, Argentina, etc.), on creà una lleial escola d'alumnes i seguidors. Trobem articles seus en infinitat de publicacions acadèmiques, però també en la premsa llibertària (Autogestion et socialisme, Bicicleta,Bollettino Archivio G. Pinelli, Interrogations, Volontà, etc.). Entre les seves obres,  traduïdes a infinitat d'idiomes, destaquen L'instituant contre l'institué (1969), L'illusion pédagogique (1969 i 1973), L'analyse institutionnelle (1970), Analyse institutionnelle et éducation (1971), Clés pour la sociologie (1971, amb Georges Lapassade), Analyse institutionnelle et pédagogie (1971), Les analyseurs de l'Église (1972), L'analyser Lip (1974), Sociologueà plein temps (1976), Le gai savoir des sociologues (1977), L'État-inconscient (1978), L'autodissolution des avant-gardes (1980), Le Lapsus des intellectuels (1981), Le Pouvoir et sa négation (1984, amb altres), Le journal de recherches. Matériaux d'une théorie de l'implication (1988), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies institutionnelles (1994, amb Jacques Ardoino), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies autogestionnaires (1995, amb altres), Interventions socianalytiques (1996), Freinet et l'École moderne (1997, amb altres), Le principe de la subsidiarité contre l'Europe (1997), Implication et transduction (1997), La clé des champs. Une introduction à l'analyse institutionnelle (1997) i L'Anarchisme a t-il un avenir? Histoire de femmes, d'hommes et de leurs imaginaires. Actes du colloque de Toulouse (1999, amb altres), entre d'altres. René Lourau va morir d'un infant l'11 de gener de 2000 dins el tren que el portava a la Universitat de Vincennes París VIII entre Rambouillet (Illa de França, França) i París (França). El seu arxiu personal es troba dipositat a l'Institut Memòries de l'Edició Contemporània (IMEC), a l'Abadia d'Ardenne (Saint-Germain la Blanche-Herbe, Baixa Normandia, Normandia). Tingué dos fills, Julien Lourau, saxofonista i compositor de jazz, i Julie Lourau, actriu teatral.

***

Jorge Cuña Casasbellas

- Jorge Cuña Casasbellas: El 26 d'agost de 1945 neix a la Rúa de Santiago de Vigo (Pontevedra, Galícia) el poeta, escaquista i anarquista Jorge Cuña Casasbellas. Era fill de Manuel Cuñas Novás, poeta i senador socialista, i sa mare és Josefina Casabellas Martínez. Entre 1951 i 1962 visqué a Pontevedra. A començament dels anys seixanta entrà en contacte amb el moviment anarquista quan estudiava els últims cursos de batxillerat a l'Institut de Pontevedra. Entre 1964 i 1968, mentre estudiava llengües clàssiques a la Universitat de Madrid (Espanya), participà en el moviment llibertari i en revoltes estudiantils i antifranquistes. En 1968, per les seves activitats, va ser tancat a la presó madrilenya de Carabanchel. En 1971 retornà a Galícia i cofundà, amb son germà Miguel Ángel Cuña Casasbellas, el Centre d'Estudis «Germinal», on romangué uns anys com a professor. Posteriorment visqué un temps a Oriola (Baix Segura, País Valencià) amb sa companya Lola Varela, on en 1985 participà en la fundació de la Revista de Creación Empireuma; en 1986 abandonà aquesta ciutat. En 1988 fundà la revista Altjira. Va estar molt lligat a Fernando Luis Pérez Poza com a poeta i editor. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Hojas de Luz, Poesía Galicia,Revista Literaria Ochocientos, SERTA, etc. És autor de Serpigo (1972 i 2007), Moloch (1976), Mantis (1988), Poesías (1993, reedició dels seus tres primers llibres), Cerrada está la puerta... (2000), Hipofanías (2001) i Antología poética (1972-2004) (2007, edició bilingüe castellà-italià). Jorge Cuña Casasbellas va morir, víctima d'una greu i sobtada malaltia, el 30 de juny de 2004 a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) i fou enterrat, amb la bandera negra amb la llegenda «Llibertat» i un clavell roig, al cementiri de San Mauro de Pontevedra. El seu fons documental es troba dipositat a la Fundació Cuña-Casasbellas, creada en 2005 a Pontevedra.

Defuncions

Giuseppe Fanelli i el grup d'internacionalistes de Madrid en la famosa foto a la qual González Morago no va voler posar per desídia

- Tomás González Morago: El 26 d'agost de 1885 mor de còlera a la presó de Granada (Andalusia, Espanya) el militant anarquista bakuninista i membre de la Internacional Tomás González Morago, Paulo. Nascut en un poble madrileny en data desconeguda en una família carlista, va tenir com a professió la de gravador, amb taller al madrileny carrer Caballero de Gracia, centre també de reunions polítiques. En 1865 va participar en la direcció del Casino o Ateneu Artístic de Madrid. Tres anys més tard, com a republicà individualista i seguidor d'Emilio Castelar, es va allistar en el batalló de Francisco García López, del sector més intransigent del republicanisme federal, i va ser membre de l'Orfeó del Foment de les Arts. A finals de 1869 va intervenir en un míting republicà, però aviat inicia els contactes per a la creació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A González Morago es deu que Manuel Cano Martínez, Anselmo Lorenzo i altres s'acostessin a la Internacional. Va ser l'encarregat de preparar la famosa reunió amb Giuseppe Fanelli --l'italià s'hi va dirigir a través de Rubau Donadeu-- i va reclutar els primers internacionalistes, procedint molts del republicanisme i del carbonerisme. Membre de la primera comissió de propaganda del nucli madrileny de l'AIT, la seva tasca en pro de l'organització va ser immensa durant la dècada dels setanta: va intervenir en mítings (Madrid, Barcelona, Màlaga) i conferències, mostrant-se com a un genial improvisador i orador de talent; va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de juny de 1870, on va ser elegit per al Consell Federal i va defensar els acords antirepublicans); va ser membre de la bakuninista Aliança per a la Democràcia Socialista ginebrina i des de novembre de 1869 va mantenir correspondència amb Bakunin. Emigrat a Lisboa a partir de juny de 1871 amb Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, es va separar d'ells l'agost, dimitint alhora del Consell Federal. Va romandre a Lisboa, rebutjant participar en el Consell Federal, i va contactar amb Antero Tarquínio de Quental i José Fontana, als qui va ajudar decisivament a fundar l'AIT lusitana. Com a delegat de Jerez, Constantina i El Arahal, va assistir en 1872 al Congrés de Saragossa i va atacar amb duresa l'autoritarisme dels estatuts de l'AIT, destacant-se com a un ferm baluard contra les maniobres marxistes. Va ser triat per referèndum per participar en el Congrés de l'Haia de 1872 i allà es va oposar a les tàctiques antibakuninistes. També va participar en el Congrés de Saint-Imier, els acords dels quals va defensar en el Congrés de Còrdova en representació d'Alcoi. Durant els anys següents es va caracteritzar per la seva oposició als republicans i als marxistes, un exemple de la qual va ser la disputa dialèctica que va mantenir amb Fernando Garrido. El febrer de 1872 va fundar el periòdic El Condenado, de caràcter netament bakuninista i clarament oposat a La Emancipació, dirigit per José Mesa. El 13 de juliol de 1873 es va entrevistar amb Pi i Margall per protestar contra les persecucions que patien les societats obreres. Sembla que va redactar amb Francesc Tomàs i Oliver el Manifest de març i abril de 1874. No va acceptar la proposta dels aliancistes barcelonins que volien que es presentés per a diputat a Corts en 1874. En aquesta època va col·laborar en el periòdic La Federación. En 1877 va se delegat en els congressos de Verviers i Gante. Va ser col·laborador de La Solidaridad i redactor d'El Orden, que va dirigir en la seva època madrilenya, periòdics des dels quals va impugnar el desviacionisme promarxista de la Federació madrilenya. El 30 de desembre de 1883 va se expulsat de la Federació madrilenya per«conducta immoral i perjudicial a l'organització», termes que encobrien el fet d'haver falsificat moneda des de la impremta oficial de la Casa de la Moneda on treballava com a gravador. Un episodi molt discutit, ja que per alguns la Federació madrilenya estava al corrent de les seves activitats i va pecar d'insolidaritat. González Morago va fer un clixé de mil pessetes per finançar les activitats orgàniques i desacreditar el govern llançant bitllets falsos. Denunciat per un italià, va ser empresonat a Madrid per aquest delicte. Abandonat per tothom, fins i tot la Comissió Federal, va ser traslladat a la presó de Granada, on va comptar amb la solidaritat dels companys fins a la seva mort. Tomás González Morago va ser, juntament amb Francesc Tomàs i Oliver, el vertader artífex del triomf del bakuninisme a la península i de la derrota del marxisme, més encara que figures molt més conegudes com Anselmo Lorenzo; i sempre va voler passar desapercebut --poc abans d'abandonar Madrid el gener de 1869, Fanelli es va fotografiar juntament als membres del que seria el primer nucli organitzador de la Internacional, i González Morago va rebutjar la invitació a posar amb el grup al·legant que tenia son i volia seguir dormint.

***

Alexander Taranovski

- Alexander Taranovski: El 26 d'agost de 1921 mor a Ucraïna el revolucionari anarcocomunista Alexander Taranovski. Havia nascut en 1888 a Mariupol (Donetsk, Ucraïna) en una família de pagesos de classe mitjana d'origen jueu. En 1917 lluità en la Gran Guerra com a alferes i aquest mateix any es declarà anarcocomunista. Encapçalà la societat jueupolonesa «Guàrdia Negra». Durant la tardor de 1918 entrà en l'Exèrcit Revolucionari Insurgent de Nèstor Makhno i l'octubre de 1920 va ser nomenat membre del seu Estat Major. També comandà el Batalló Jueu d'aquesta guerrilla creat a Hulaipóle (Zaporíjia, Ucraïna). En 1920 participà en l'alliberament de Crimea. El novembre de 1920 marxà de Crimea i, després de trencar el setge de l'Exèrcit Roig, aconseguí arreplegar les forces makhnovistes a Hulaipóle. L'agost de 1921 participà en el grup encarregat de la fuita de Nèstor Makhno a l'estranger. Alexander Taranovski va ser capturat el 18 d'agost de 1921 a Ucraïna per un grup de pagesos contraris a la mahnotxina i dies després, el 26 d'agost de 1921, cremat viu en una foguera.

Alexander Taranovski (1888-1921)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 27 d'agost

Esdeveniments

Convocatòria del míting apareguda en diari parisenc Le Radical del 27 d'agost de 1882

- Míting feminista: El 27 d'agost de 1882 se celebra a la Sala Lévis de París (França) un «gran míting socialista revolucionari» contradictori organitzat per la Lliga de Dones sota el tema general de «La vaga de dones». Hi prengueren la paraula Louise Michel, que parlà sobre la Lliga de Dones; Adolphe Gripa, sobre la dona lliure; Clémentine Gaillard, sobre els prejudicis sobre les dones; Émile Digeon, sobre el treball de les dones; i Amédée Denéchère, sobre l'esclavitud femenina.

***

Portada del primer número d'El Invencible

- Surt El Invencible: El 27 d'agost de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número, i únic, del periòdic El Invencible. Periódico comunista anárquico. Substituí, víctima d'una suspensió governativa, El Eco del Rebelde. Periódico comunista anárquico (1895). Com a responsable de la publicació figura Juan Palomo, evidentment un pseudònim. Trobem un text de Lluís Mas, del grup anarcocomunista de Gràcia (Barcelona, Catalunya). També suspès i processat per un article apologètic del magnicida Sante Caserio, va ser reemplaçat per El Comunista. Periódico obrero (1895).

Naixements

Retrat de Constant Marie

- Constant Marie: El 27 d'agost de 1838 neix a Sainte-Honorine-du-Fay (Baixa Normandia, França) el communard, militant i cantautor anarquista Constant Marie, més conegut com Le Père Lapurge. Paleta d'ofici, va participar en la Comuna de París i serà ferit durant els combats al fort de Vanves, ferides que l'obligaran a canviar d'ofici; es farà sabater, una de les professions més arrelades en el moviment llibertari. Va ser l'autor i el compositor de cançons revolucionàries molt conegudes, com ara Dame Dynamite, Le Père Lapurge (de la qual li vindrà el nom), L'affranchie, C'est d'la blague, Internationale féministe (a la memòria de Louise Michel), Vive la canaille!, Y a d'la malice, Michel, etc. Moltes d'aquestes cançons es van publicar en Le Père Peinard d'Émile Pouget i foren editades en petits fulletons il·lustrats per Maximilien Luce i Henri Gabriel Ibels, entre d'altres artistes. De la seva cèlebre cançó de revolta La muse rouge, derivarà el nom del conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901 que farà seu el patrimoni de Marie. Com a propagandista actiu va participar en multitud de festes de grups anarquistes cantant les seves cançons de virulentes lletres que sempre atreien l'atenció de la policia. L'1 de juliol de 1894 ca seva va ser escorcollada i li van embargar llibres i partitures de les seves cançons; detingut i acusat d'«afiliació a una associació de delinqüents», va passar algunes setmanes tancat a la presó de Mazas. Constant Marie va morir el 5 d'agost de 1910 a París (França).

Constant Marie (1838-1910)

***

Notícia de la detenció de Bernard Jouy apareguda en el diari parisenc Le Temps del 8 de juliol de 1894

- Bernard Jouy: El 27 d'agost –algunes fonts citen el 22 d'agost– de 1855 neix a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'empleat de comerç, venedor ambulant i militant anarquista Bernard Bazile (o Basile) Jouy, conegut com Bataille. Instal·lat com a comerciant a Carcassona, on vivia al número 2 del carrer d'Alsace, en 1882 es declarà en fallida. En aquests anys era un militant força actiu dins del moviment anarquista. En 1891 s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i s'integrà en el grup anarquista«Les Vengeurs», essent un dels màxims responsables del moviment llibertari local. El juliol de 1892 s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on amb sa companya François Bataille assistia a totes les reunions anarquistes, sempre vigilat per la policia. A Marsella mantingué correspondència amb llibertaris parisencs i amb l'anarquista de Foix (País de Foix, Occitània) Émile Darnaud. En aquesta època treballà com a venedor ambulant. Arran d'un atemptat de novembre de 1893 el seu domicili, al número 69 del carrer Raynard de Marsella, va ser escorcollat per la policia. En la gran agafada contra el moviment anarquista de l'1 de gener de 1894, el seu domicili també va ser escorcollat. El 7 de juliol d'aquell any, arran de l'assassinat del president de la III República francesa Marie François Sadi Carnot, va ser detingut arran d'un nou escorcoll de casa seva, emmarcant en una gran onada repressiva. En aquesta època el seu nom figura en una llista de 14 propagandistes anarquistes establerta per la Prefectura de Policia Departamental de les Boques del Roine (Provença, Occitània). Va ser estretament vigilat per la policia fins el 1899 on, segons aquesta, «sembla que es manté una mica al marge». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Numa Jourdan apareguda en el diari parisenc La Justice del 7 de març de 1894

- Numa Jourdan: El 27 d'agost –segons altres fonts el 17 d'abril– de 1861 neix a Courbevoi (Illa de França, França) el tintorer anarquista Numa Jourdan. Vivia al número 25 del carrer del Canal de Saint-Denis (Illa de França, França), població en la qual milità en el seu moviment anarquista. El 5 de març de 1893 va ser detingut en una gran agafada de militants anarquistes i l'agost d'aquell any es va presentar a les eleccions legislatives pels socialistes per la Segona Circumscripció de Saint-Denis. Posteriorment marxà cap a Londres (Anglaterra). Segons la policia britànica, que el considerà«molt perillós», freqüentà el «Club Autonomia» de la capital anglesa i l'anarquista expropiador Spannagel, i retornà a Saint-Denis a finals de 1894. El maig de 1906 es presentà a les eleccions legislatives pels Socialistes Unificats per la Primera Circumscripció de Nancy (Lorena, França) i va treure 379 vots. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Paul Moucheraud (4 de març de 1894)

- Paul Moucheraud: El 27 d'agost de 1866 neix al IV Districte de París (França) l'obrer impressor i militant anarquista i antimilitarista Paul Yves Moucheraud–a vegades el seu llinatge citat Moucherot i Moucherand. Vivia amb sos pares al número 24 del carrer Charlemagne de París. Ben igual que son germà Adrien Eugène Moucheraud, entrà a formar part del moviment anarquista com a mínim des de finals de 1884. El 28 de desembre de 1884 participà a la Sala Lévis de París en un enfrontament a trets entre blanquistes i anarquistes.  Era habitual en les reunions dels grups anarquistes «La Vengeance», «La Lutte», «L'Aiguille»,«L'Avantgarde Cosmopolite», «Le Cercle International» i«Le Groupe Anarchiste du 5e». Fou secretari de la «Ligue des Anti-patriotes». El 17 d'agost de 1886 va ser condemnat a tres dies de presó per «ultratges a agents» i el 17 d'octubre d'aquell any, en una reunió a la Sala Gaucher, al número 46 del carrer de la Montagne Sainte Geneviève», celebrada per «Le Groupe Anarchiste du 5e», declarà «que un soldat hauria de començar a lliurar-se del seu cap matant-lo sense vacil·lació, ja que el treball dels oficials consisteix únicament a portar els homes a la carnisseria». El 3 de febrer de 1887 en una reunió del «Groupe Anarchiste du Centre» anuncià que l'acabaven de sortejar i que havia tingut sort, però que si hagués hagut de complir cinc anys de servei militar hauria partit cap a l'estranger. De tota manera, sembla que va fer el servei militar enquadrat en el 91 Regiment de Línia a Mézières (Xampanya-Ardenes, França) i, segons sembla, va ser llicenciat en 1890. Va mantenir contactes amb destacats anarquistes, com ara Constant Martin, Courtois i Gustave Leboucher. Patí tres escorcolls domiciliaris, el primer el 22 d'abril de 1892, en el qual la policia descobrí alguns periòdics anarquistes; el segon l'1 de gener de 1894, que no donà cap resultat; i el 4 de març de 1894, el comissari del barri de Saint-Merri descobrí al seu domicili el fullet d'Adolphe Tabarant Petit catéchisme socialiste. L'endemà d'aquest darrer escorcoll va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i va ser alliberat el 4 de juny. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà un nou mandat d'escorcoll sota l'acusació d'«associació criminal», que s'efectuà l'endemà pel comissari del barri de Saint-Gervais i on es descobriren correspondència, escrits i un exemplar del fullet L'attentat de la Bourse. Detingut, va ser portat a comissaria i posat en llibertat provisional el 9 de juliol de 1894. El 18 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Meyer l'exonerà de tot càrrec. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Anna Dondon

- Anna Dondon: El 27 d'agost de 1884 neix a Decize (Borgonya, França) l'anarquista il·legalista Florence Trinquet, més coneguda com Anna-Thérèse Dondon. De jove marxà a París, on tot d'una s'introduí en els cercles llibertaris, especialment a partir de 1905 en el del grup editor de L'Anarchie i en de les«Causeries Popularies» (Xerrades Populars), organitzades per Libertad. S'especialitzà a fer circular francs falsos i fou condemnada per aquest delicte en dues ocasions, la segona en 1906 a cinc anys a la presó de Rennes. En llibertat condicional a partir de 1909 tornà a París amb son germà, on amb el temps esdevingué la companya de René Valet, secretari de la Joventut Revolucionària, i amb qui visqué a partir de la primavera de 1911 a la comuna llibertària de Romainville, on la parella conegué els membres de la «Banda Bonnot». Fou detinguda la nit del 15 de maig de 1912 a la vil·la de Nogent-sur-Marne on s'havien refugiat els membres de la banda Octave Garnier i René Valet. També fou detinguda Marie la Belge, companya de Garnier. Durant l'assalt de la policia i del batalló de zuaus, Garnier morí i Valet, ferit, fou rematat per la gentada que acudí a l'escena. No fou processada per pertànyer a la «Banda Bonnot». En el període d'entreguerres freqüentà els cercles anarquistes, assistí assíduament a les conferències de Sébastien Faure i durant els caps de setmana a les excursions als voltants de París organitzades pel moviment llibertari. Anna Dondon passà elsúltims anys de sa vida en una residència a Bondy (Illa de França, França), on morí en 1979 a resultes d'una operació.

Anna Dondon (1884-1979)

***

Autoretrat de Man Ray (1943)

- Man Ray: El 27 d'agost de 1890 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) l'artista (pintor, fotògraf, escultor, cineasta) anarquista Emmanuel Rudzitsky --en el certificat de naixement figura Michael Rudnitzky--, conegut internacionalment com Man Ray. Era el primogènit d'una família jueva immigrant d'origen rus, composta per Max i Manya Rudnitzky, a més d'un germà i de dues germanes. Començà a pintar a partir dels cinc anys. En 1897 amb sa família es traslladà a la secció de Williamsburg del barri novaiorquès de Brooklyn, on va anar a escola, alhora que ajudava son pare que havia instal·lat una sastreria, feina que tindrà una gran influència en la seva obra posterior. Entre 1904 i 1908 va estudiar secundària en la branca artística i de dibuix tècnic. En acabar els estudis va rebre una beca per estudiar arquitectura, però la va rebutjar, ja que menyspreava qualsevol honor acadèmic i s'estimava més aprendre lliurement. A Nova York treballà com gravador i també en una agència de publicitat de Manhattan, alhora que assisteix a les classes nocturnes de l'Acadèmia Nacional de Disseny i la Lliga d'Estudiants d'Art de Manhattan. En la tardor de 1911 va començar a estudiar, atiat pel fotògraf Alfred Stieglitz, en l'anarquista Escola Moderna de Harlem (Nova York), també coneguda com Escola Ferrer, fundada en 1910 seguint els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquest centre --on s'estudiava literatura, filosofia, ciències naturals, arts (dibuix del natural, disseny tècnic, aquarel·la, arts gràfiques, etc.)-- conegué destacats intel·lectuals anarquistes (Robert Henri, Emma Goldman, Will Durant, Adolf Wolff, Jack London, John Reed, Alexander Berkman, Upton Sinclair, Hart Crane, Wallace Stevens, William Carlos Williams, Margaret Sanger, Isadora Duncan, Eugene O'Neill, etc.) i estudià diversos autors llibertaris (Max Stirner, Tolstoi, Walt Whitman, Thoreau, etc.) i filòsofs radicals (Nietzsche, etc.). El desembre de 1912 va exposar les seves primeres obres artístiques (olis, tintes i llapis sobre paper i aquarel·les)  a l'Escola Ferrer. En aquesta època també va col·laborar amb dibuixos i portades en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i amb poemes en la revista The Modern School. Els seus primers contactes amb l'avantguarda artística novaiorquesa es produeixen durant les visites a la Galeria 291 d'Stieglitz i en les tertúlies dels Arensberg, i es va veure fortament influenciat per l'Armony Show, primera exposició d'art europeu que es va realitzar a Nova York en 1913. A començaments d'aquest any va marxar a la colònia llibertària d'artistes de Ridgefield (Nova Jersey), on conegué la poetessa belga Adon Lacroix; l'any següent es casaren, en 1919 se separaren i en 1937 es divorciarien oficialment. En 1915 realitzà la seva primera exposició individual a la Daniel Gallery de Nova York. Juntament amb Marcel Duchamp i Francis Picabia inaugurà el moviment dadà novaiorquès. En 1918 va començar a treballar amb aerògrafs sobre paper fotogràfic i l'any següent publicà el periòdic d'avantguarda TNT. En 1920, amb Katherine Dreier i Duchamp, fundà la «Société Anonyme», una companyia de promoció i de gestió de tot tipus d'activitats d'avantguarda (exposicions, publicacions, instal·lacions, pel·lícules, conferències, etc.), espècie de museu itinerant i que fet es va convertir en el primer museu d'art modern nord-americà. Entre 1921 i 1940 va viure al barri de Montparnasse de París, on participarà activament del dadaisme que es feia a la capital francesa. En aquestaèpoca va fer amistat amb Tristan Tzara, Louis Aragon, André Breton, PaulÉluard, Gala, Théodore Fraenkel, Jacques Rigaut, Philippe Soupault, Paul Poiret i altres activistes culturals. Davant la impossibilitat de vendre la seva obra, Man Ray tornà a la fotografia. Les seves primeres obres experimentals són els Rayographs de 1921, imatges fotogràfiques fetes sense càmera, obtingudes amb objectes exposats sobre un paper sensible a la llum i després revelat. Per viure, a més de fotografies de moda que seran publicades en revistes i que el popularitzaran, també farà retrats, convertint-se en el fotògraf oficial del món de la cultura i dels màxims representants de l'avantguarda del moment (Marcel Duchamp, Tristan Tzara, Kiki de Montparnasse, Casati, Francis Picabia, Antonin Artaud, André Breton, Lee Miller, Juliet, James Joyce, Gertrude Stein, Djuna Barnes,Berenice Abbott, Mina Loy, Henri Matisse, Rrose Selavy, Jean Cocteau, Meret Oppenheim, Salvador Dalí, etc.). També va fer ready-mades (art trobat) dadaistes com ara Danseuse de corde s'accompagnant de son ombre (1916), Autoportrait (1916), Boardwalk (1917), Cadeau (1921), Object to be Destroyed (1923), Les vingt jours de Juliette (1952), etc. En 1924 fou un dels partidaris de la separació entre surrealisme i dadaisme i va participar en la primera exposició surrealista a la Galeria Pierre de París en 1925, amb Jean Arp, Max Ernst, André Masson, Joan Miró i Pablo Picasso. Inspirat per la seva model i amant Alice Prin, coneguda com Kiki de Montparnasse, realitzàLe Violon d'Ingres (1924). En 1926 la galeria surrealista d'André Breton li féu una exposició antològica. En aquests anys va realitzar influents curtmetratges d'avantguarda («Cinema Pur»), com araLe retour à la raison (1923), Emak-Bakia (1926), L'étoile de mer (1928) o Les mystères du Château du Dé (1929). Durant la dècada dels trenta publicà diversos volums de fotografies. En 1936 la seva obra fou present en l'exposició «Art Fantàstic, Dadà i Surrealisme» del Museu d'Art Modern de Nova York. En 1940, escapant de l'ocupació nazi de França, va embarcar a Lisboa --juntament amb Dalí, Gala i René Clair-- cap els Estats Units i es va instal·lar a Hollywood i a Nova York, i no retornà a França fins a l'any 1951. En 1946 es casà amb la ballarina i model Juliet Browner. Durant la seva estada a Califòrnia es guanyà la vida ensenyant com a professor. En 1963 publicà la seva autobiografia, Self-Portrait, i aquest mateix any fou nomenat Sàtrapa del Col·legi de Patafísica. En 1973 el Metropolitan Museum de Nova York li dedicà una retrospectiva de la seva obra fotogràfica. Man Ray va morir el 18 de novembre de 1976 a París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Quan en 1991 morí Juliet Browner fou enterrada a la mateixa tomba. En 1999 la prestigiosa revista ArtNews el nomenà com un dels 25 artistes més influents del segle XX.

***

Mosko Rashev

- Mosko Rashev: El 27 d'agost de 1903 neix a Lyaskovets (Veliko Tarnovo, Bulgària) el guerriller anarquista Mosko Atanasov Rashev (o Rachev). Fill d'una família extremadament pobra, restà illetrat i hagué de treballar en les feines més dures i més mal remunerades. A Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària), de la mà de destacats anarquistes, com ara el mestre Georgi Popov i Petar Maznev, entrà en contacte amb el moviment llibertari, destacant com a un enemic acèrrim de la policia. En 1920, a causa de la seva activitat llibertària, passà a la clandestinitat. La seva primera acció guerrillera consistí en la requisa d'armes de foc de les casernes de la regió de Veliko Tarnovo. Durant la nit del 3 de juny de 1921, formà part de l'escamot armat encapçalat pel revolucionari anarquista Gueorgui Sheitanov que parà una emboscada a l'escorta policíaca que portava detingut l'anarquista Petar Maznev i l'alliberà a l'indret conegut com «La Muntanya Sagrada», casualment el mateix lloc on havia estat capturat. Durant els dies 8 i 9 de juny de 1923 participà en la conferència anarquista clandestina que tingué lloc al bosc a prop del monestir de Petropavlovski (Leskovec, Veliko Tarnovo, Bulgària) i sortí amb l'encàrrec de marxar a la seva ciutat natal i establir vincles amb l'organització anarquista local. El cop militar del 9 de juny de 1923 que instaurà el règim profeixista d'Alexandre Tsankov, va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia l'abril de 1925, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari i s'integrà en la guerrilla llibertària de Gueorgui Sheitanov, que es dedicà a assaltar guarnicions militars, fer sabotatges de línies fèrries i telegràfiques, cremar arxius de la propietat, etc. L'estiu de 1925, després de la dispersió del grup guerriller i l'assassinat de diversos companys a Gorna Oryahovitsa (Veliko Tarnovo, Bulgària), decidí continuar la lluita sota el lema de «Vèncer o morir» que va fer arribar a les autoritats en carta. La policia organitzà grans batudes de recerca durant setmanes. Finalment, el 17 de setembre de 1925 la policia i l'exèrcit li parà una emboscada a prop de Béderliy (Veliko Tarnovo, Bulgària) on Mosko Rashev fou abatut després d'una dura resistència.

***

Julien Toublet

- Julien Toublet: El 27 d'agost de 1906 neix a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista i interlingüista Julien François Gabriel Toublet, també conegut com Jean Thersant. Nascut en una família modesta, son pare feia de fuster i sa mare de portera. Treballà de molt jovenet en la indústria metal·lúrgica i després de joier. En 1921 s'afilià al Sindicat de Joieria de París, adherit a la Confederació General del Treball Unificat (CGTU), de forta tradició llibertària. Va descobrir l'anarquisme assistint a una conferència de Sébastien Faure titulada «Déu no existeix!». Membre de les Joventuts Sindicalistes, participà activament en els Comitès de Vaga. En 1926 va ser cridat a files, però aconseguí un pròrroga d'un any i després ingressar en un servei sanitari que evitar que fos destinat a Síria. En 1932 s'afilià a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), fundada per Pierre Besnard el novembre de 1926 i adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1932, arran del IV Congrés de la CGT-SR, va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa en representació del Sindicat del Metall del Sena del qual era secretari. Entre l'octubre de 1934 i l'octubre de 1938 fou secretari de la CGT-SR. També fou membre, amb Lucien Charbonneau i Auguste Huet, del Comitè d'Ajuda Mútua de París i tresorer del Comitè d'Ajuda als Presos de la IV Regió, càrrec que exercí fins el gener de 1936 quan va ser substituït per Louis Laurent. Es va encarregar, amb Pierre Besnard, de l'edició de l'òrgan d'expressió de la CGT-SR Le Combat Syndicaliste (1926-1939), que jugà un gran paper durant les vagues de maig i juny de 1936 i en la difusió dels fets de la guerra civil espanyola. El juliol de 1936, quan esclata la Revolució a Espanya, mobilitzà tota la seva energia per ajudar els llibertaris espanyols i, amb Charles Marchal, fou el responsable del reclutament de voluntaris de la CGT-SR per a la guerra d'Espanya. Durant aquests anys bèl·lics, amb Marchal, s'encarregà de coordinar la compra i subministrament d'armes per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a més de assegurar el transport de fons cap a la Península, i per aquest motiu viatjà en diverses ocasions a Barcelona (Catalunya). També participà, amb Pierre Besnard, Louis Laurent, Albert Ganin, Charles Marchal i Paul Lapeyre, en l'edició francesa del setmanari L'Espagne antifasciste (1936-1937). Durant la tardor de 1936 fou membre de l'oficina de l'AIT i el novembre, arran de la Conferència del Comitè Anarcosindicalista Francès, fou nomenat secretari adjunt de l'oficina de la Unió Federativa, juntament amb Pierre Besnard i Victor Giraud. Durant l'hivern de 1939, durant la Retirada, s'incorporà a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització creada per Louis Lecoin per ajudar els refugiats espanyols internats als camps de concentració del sud de França, encarregant-se en nom de la CNT-FAI d'organitzar un Comitè d'Ajuda, en el qual tingué cura de les relacions amb els advocats i on Paul Lapeyre controlà amb visites els camps d'internament. El setembre de 1939 es casà amb Denise Boutiller, amb qui tindrà tres infants (Monique, Christiane i Jacques). Durant la II Guerra Mundial va ser mobilitzat com a infermer; assetjat a Dunkerque, després evacuat al Regne Unit i repatriat de bell nou per Normandia, va entrar clandestinament al París en mans alemanyes. Durant l'Ocupació va crear una cooperativa obrera de bijuteria (Art i Tècnica Aplicada), on exercirà l'ofici amb sa companya Denise i alguns familiars i amics. En aquesta època intentà reorganitzar, amb Louis Laurent, Gilberte Dawas i Henri Bouyé, el moviment llibertari en la clandestinitat i creà una xarxa per ajudar i per amagar els militants amenaçats proveint-los de documentació falsa. També aconseguí editar dos butlletins (Action i Problèmes). Juntament amb Henri Bouyé, col·laborà en la xarxa Resistència Obrera de la CGT i intentà mantenir aquesta xarxa al marge de la Resistència oficial. Després de l'Alliberament, reprengué la militància en el Sindicat de Joieria de la CGT i fou nomenat membre de la Comissió de Depuració de la Federació de la Joieria. Després de la decisió dels llibertaris d'abandonar la CGT, sota la influència comunista, en 1946 s'afilià a l'acabada de crear Confederació Nacional de Treball Francesa (CNTF), de la qual va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa i secretari. En 1949 fundà, amb un grup de companys (Roger Boucoiran, Aimé Capelle, Denhau, Muss, Samson, Henri Portier, G. Pouget, etc.), el Moviment Astatosindicalista --del grecastatos,«inestable»--, adherit a l'AIT, que edità el periòdic mensual Mains et Cerveau (1949-1950). A partir de 1952 exercí de corrector de premsa a la impremta de Georges Lang i el maig d'aquell any va ser admès en el Sindicat de Correctors de la CGT de París. Arran de les divergències sorgides a començaments dels anys cinquanta amb el moviment confederal francès i espanyol, en 1954 abandonà la CNTF i ingressà en el grup de Pierre Monatte, adherit a la Unió dels Sindicalistes, al voltant del periòdic La Révolution Prolètarienne. Destacat esperantista, en 1961 va ser un dels cofundadors de  la Unió Interlingüista de França (UIF), secció gala de la Unió Mundial per la Interlingua, i també va crear la Federació dels Anacionalistes Interlingüistes, encarregant-se de l'edició dels seus òrgans d'expressió Reflexiones supra le frontieras i Le oca frantic, en llengua paneuropea interlingua. Després treballà a la impremta de Le Croissant i de Le Parisien Libéré, on en 1971 es jubilà. Entre 1969 i 1980 va participar, amb son fill Jacky Toublet, en l'Aliança Sindicalista Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS), creada arran de Maig del 68 i que intentà reagrupar els militants anarcosindicalistes escampats per diversos sindicats (CGT, FO, CFDT, FEN). Julien Toublet va morir el 4 d'abril de 1991 a Créteil (Illa de França, França) i dies després, l'11 d'abril, fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Julien Toublet (1906-1991)

Defuncions

Notícia sobre la creació del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR) apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 d'abril de 1912

- Grégoire Banghart: El 27 d'agost de 1916 mor a Châtellerault (Poitu-Charentes, França) l'obrer mecànic i militant anarquista i sindicalista Grégoire Banghart. Havia nascut el 19 de gener de 1875 a Châtellerault (Poitu-Charentes, França). Des de 1895 militava en el moviment anarquista i sindicalista. Vivia al número 18 del carrer Rubens del XII Districte de París (França). L'estiu de 1904 fou un dels fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS), creat per ajudar els militants perseguits per les seves activitats, comitè que es va reactivar força l'octubre de 1908, arran dels fets de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França) –el 30 de juliol de 1908, després d'una crida a la vaga general de 24 hores llançada per la Confederació General del Treball (CGT), milers de manifestants s'enfrontaren violentament amb la gendarmeria i l'exèrcit, amb un resultat de tres morts i una trentena de ferits–, per fer costat els inculpats i ses famílies. El gener de 1909 cosignà una carta oberta «als magistrats indignes del Tribunal d'Apel·lacions Correccionals» en el marc de l'anomenat «Cas Girard-Jacquart» –dos militants anarquistes, xofers sindicats de Levallois-Perret (Illa de França, França), havien estat condemnats a tres i dos anys de presó víctimes d'una maquinació policíaca–, manifest que va ser aferrat pels carrers de París. Fou l'impressor-gerent del Bulletin du Comité de Défense Sociale, que edità a París set números del desembre de 1909 a l'octubre de 1912. El maig de 1912 vivia al número 20 del carrer Cloître-Saint Merri del IV Districte de París. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig d'aquell any; el CAR, en el qual Henry Combes era el secretari i Lucien Balin el tresorer, arreplegà 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris. El 28 de juliol de 1912, com a membre del Consell Sindical del Sindicat de Metalls del departament del Sena, cosignà un manifest contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)–, afirmant que el sindicat ajudaria els joves companys que triessin la deserció per fugir d'aquella llei. El manifest també feia una crida a les dones a fer la«vaga de ventres». A partir de juny de 1913 fou membre fou membre de la Comissió de Repartiment del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Abans de la Gran Guerra promogué vagues en el sector metal·lúrgic, especialment a la fàbrica «Dedion». Inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes, el 19 de maig de 1915 va ser llicenciat. Greument malalt, el juliol de 1916 retornà a Châtellerault per morir.

***

Notícia de la detenció de Manuel Pérez Feliu apareguda en el diari madrileny El Globo del 5 de maig de 1921

- Manuel Pérez Feliu: El 27 d'agost de 1940 és afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Feliu. Havia nascut el 6 de setembre de 1892 a Alacant (Alacantí, País Valencià) en una família originària del Principat de Catalunya. Es guanyà la vida fent d'ebenista i estava afiliat al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1921 va ser detingut a Madrid (Espanya), juntament amb Bernardino Alonso García (El Porra), acusat de col·locar l'1 d'abril anterior un petard en un taller de cistelleria que es trobava en vaga. En 1932 va ser detingut i deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Protectora Espanyol del Marroc) i a Fuerteventura (Illes Canàries) fins al setembre d'aquell any. A Barcelona (Catalunya) presidí l'Agrupació Pro Cultura«Faros», no sense crítiques. Durant els anys de la II República espanyola va fer mítings a diverses localitats (Benicarló, València, etc.). El gener de 1934 va ser detingut a Barcelona amb altres 23 companys en una reunió clandestina i ell no va ser alliberat fins l'abril perquè estava reclamant per un jutjat per tinença d'explosius i per no haver satisfet una multa de 20.000 pessetes. Entre els anys 1934 i 1935 destacà en la CNT del País Valencià. El 18 de novembre de 1935 presidí un míting d'afirmació sindical i contra la guerra a la plaça de toros de València on intervingueren Pau Montllor, Tomás Cano Ruiz, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat per la CNT membre de la Guàrdia Popular Antifeixista (Brigades Populars de Policia) de València, del Consell Provincial de Seguretat–vicepresident– i del Tribunal Especial de Justícia del Comitè Executiu Popular (Comitè de Salvació Pública). Durant els anys bèl·lics fou membre del Comitès Regionals de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va fer nombrosos mítings i conferències (València, etc.). En 1938 col·laborà en el periòdic Fragua Social de València. Aquest mateix any, en substitució de Domingo Torres Maeso, exercí les funcions d'alcalde de la ciutat de València i, amb caràcter definitiu, en 1939. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera, juntament amb son homònim amic Manuel Pérez Fernández. Identificat per les autoritats feixistes, va ser empresonat a València. Jutjat i condemnat a mort, Manuel Pérez Feliu va ser afusellat l 27 d'agost de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb altres 20 detinguts.

***

Georges Lecomte (1923)

- Georges Lecomte: El 27 d'agost de 1958 mor a París (França) el periodista, novel·lista, dramaturg, assagista, dreyfusard llibertari, i posteriorment seguidor del mariscal Pétain, Georges-Charles Lecomte. Havia nascut el 9 de juliol de 1867 a Mâçon (Borgonya, França). Son avi havia estat deportat per Napoleó III arran del cop d'Estat del 2 de desembre de 1851 i son pare era administrador d'una oficina de correus. Estudià a l'Institut Lamartine de Mâçon. Quan tenia 20 anys marxà cap a París (França) amb la intenció d'estudiar Dret i de fer-se un gran escriptor. Esdevingué misser en pràctiques al Col·legi d'Advocats i edità entre maig de 1888 i juliol de 1889, amb el suport de Félix Fénéon, la revista simbolista La Cravache Parisienne. Fixat per les autoritats com a anarquista, col·laborà en diverses revistes revolucionàries i signà tota mena de crides i de peticions. Especialment col·laborà en L'En-Dehors, de Zo d'Axa, i en Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1891 visità Jean Grave quan va estar tancat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Entre 1894 i 1895 col·laborà en La Revue Socialiste. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», prengué partit a favor del capità Alfred Dreyfus. L'octubre de 1895 es va fer càrrec de la crònica que portava Gustave Kahn en el periòdic La Société Nouvelle. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions culturals i artístiques, com ara L'Art Moderne, Hommes d'Aujourd'hui, Art et Critique, LaRevue Indépendante,La Revue d'Aujourdhui, L'Art dans les Deux Mondes, L'Avenir Dramatique, La Plume, etc. A partir de 1891 va escriure peces teatrals –La meule (1891), Mirages (1893)– i a partir de 1898 nombroses novel·les–Les Valets (1898), La Suzeraine (1898), La Maison en fleurs (1900), Les Cartons verts, roman contemporain (1901), Le Veau d'or (1903), Les Hannetons de Paris (1905), L'Espoir (1908), Bouffonneries dans la tempête (1921), La Lumière retrouvée (1923), Le Mort saisit le vif (1925), Le Jeune Maître (1929), Les Forces d'amour (1931), Je n'ai menti qu'à moi-même (1932), La Rançon (1941), Servitude amoureuse (1949),Le Goinfre vaniteux, roman comique et satirique (1951)–, obres literàries i històriques, a més de assaigs artístics –L'Art impressionniste d'après la collection privée de M. Durand-Ruel (1892), France (1896), Les Allemands chez eux (1910), Les Lettres au service de la patrie (1917), Pour celles qui pleurent, pour ceux qui souffrent (1917), Clemenceau (1918), Au chant de la Marseillaise. Danton et Robespierre. L'Ouragan de la Marseillaise. Marceau et Kléber (1919), Louis Charlot (1925), A. Besnard (1925),La Vie amoureuse de Danton (1927), La Vie héroïque et glorieuse de Carpeaux (1928), Les Prouesses du Bailli de Suffren (1929), Le Gouvernement de M. Thiers (1930), Thiers (1933), Steinlen. Chats et autres Bêtes. Dessins inédits. Texte de Georges Lecomte (1933), Gloire de l'Île-de-France (1934), Ma traversée (1949). Amb el temps col·laborà en Le Matin iLe Figaro. En 1908 va ser elegit president de la Société des Gens de Lettres de France (SGDLF, Societat d'Homes de Lletres de França) i el 27 de novembre de 1924 va ser nomenat membre de l'Acadèmia Francesa, esdevenint el seu secretari perpetu el 28 de març de 1946. Entre 1913 i 1934 fou director de l'Escola Estienne de París. Va ser condecorat con la Gran-Creu de la Legió d'Honor francesa. Durant l'Ocupació va ser seguidor del mariscal Henri-Philippe-Omer Pétain. Georges Lecomte va morir el 27 d'agost de 1958 a París (França). Son fill fou el periodista i novel·lista comunista Claude Morgan.

***

Notícia de la detenció d'Ángel Continente Saura apareguda al periòdic madrileny El Imparcial del 18 de desembre de 1931

- Ángel Continente Saura: El 27 d'agost de 1976 mor a Sant Pau de Jarrat (Llenguadoc, Occitània) --alguns citen Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i París (França)-- l'anarcosindicalista Ángel Continente Saura. Havia nascut en 1901 a Velilla de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). De ben jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà al port descarregant carbó mineral i destacà com a membre del Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 17 de desembre de 1931, amb altres companys (Antoni Anglès, Ismael Montoliu, Josep Balaguer Salvador i Felip Cano Pallarès), va ser detingut amb possessió d'una pistola després d'un tiroteig entre guàrdies i obrers durant una vaga del transport al moll de Ponent de Barcelona; en aquest fet resultà mort el treballador Luis Menéndez García. El 10 de març de 1932, des de la presó de Barcelona, signà un manifest contra Ángel Pestaña i la seva estratègia trentista. El març de 1936 fou un dels oradors que participaren en el míting portuari quan es reorganitzaren les seccions del port de Barcelona del Sindicat del Transport de la CNT. El juliol de 1937 va ser elegit vocal de la Junta de Secció del Carbó Mineral del Sindicat de les Indústries d'Aigua, Gas, Electricitat i Combustibles de Catalunya de la CNT. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i passà pels camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial visqué a París, on milità en la Federació Local de la CNT i, entre 1959 i 1960, col·laborà en la revista parisenca Nervio. En aquests anys parisencs, formà part de «Los sin pasaporte», grup específic de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) que comptava amb destacats militants (José Pascual Palacios, Jesús Imbernón, Bernabé Esteban, Olavarri, Josep Rossell, J. Martínez, etc.). Quan es jubilà s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc.

***

Obrers de l'Arsenal de Brest

- Raymond Lachèvre:El 27 d'agost de 1976 mor a Le Mans (País del Loira, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Lachèvre. Havia nascut el 30 d'abril de 1894 a Bolbec (País de Caux, Normandia, França). Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de l'Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdicL'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquesta època va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia«L'OlivierÉcossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns«refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA).

Continua...

---

(1 vídeo) André Gide va ser un intel·lectual proper a la Unió Soviètica en els anys trenta. Però de seguida es desenganyà dels “èxits” de l’estalinisme. Després d’un viatge a la “pàtria del socialisme” escrigué dues obres que confirmaven la seva ruptura amb la burocràcia que anà consolidant el seu monopoli sobre el poder desfent-se de bona part de la vella guàrdia leninista, els homes i dones que havien fet la Revolució al costat de Lenin i Trotski. (Miquel López Crespí)

André Gide

Per Miquel López Crespí, escriptor

El dietari d’André Gide Diari. Anys 1914-1928, publicat per Edicions 62 en la seva prestigiosa col·lecció “Les millors obres de la literatura universal” (Barcelona, 1993) és molt diferent, en referència a la visió del món i del paper de l’intel·lectual dins la societat de Kafka.

Aquest diari, que també ens permet aprofundir en l’ànima i la lluita de l’escriptor per obrir-se pas en el complicat món de la literatura, serveix igualment per a tenir una visió global del món que va tocar viure a André Gide. En totes les pàgines del Diari, Gide, l’autor de Corydon, fa sentir la seva veu apassionada en la defensa, per exemple, dels soldats francesos que moren en la Primera Guerra Mundial. Gide ens parla sovint dels excessos de l’alt comandament militar que porten els joves a una mort inútil i que podria haver estat evitada. Són apunts que denoten una condemna ben ferma del militarisme. A totes les pàgines del Diari es palesa la presència d’un home combatiu, revoltat contra les injustícies del món que l’encercla. Potser a causa dels problemes que tengué per la seva condició d’homosexual? És ben possible. Per l’ampla condemna social amb que va ser acollida la novel·la Corydon, publicada el 1924? És mal d’especificar. També ho podem incloure entre les causes del seu esperit atent i revoltat.

És evident que Gide és un escriptor que utilitza tota la seva intel·ligència, les armes de què disposa, en aquest cas la ploma, per combatre molts dels aspectes més sagnants de la societat capitalista contemporània, de les nefastes conseqüències, per a les poblacions autòctones, de l’imperialisme franco-belga al Congo i al Txad. Si repassam el seu Viatge al Congo (1927) i Tornada del Txad (1928), trobarem uns relats plens de vida on Gide critica el comportament de les grans companyies capitalistes a les colònies europees establertes a l’Àfrica.

André Gide va ser un intel·lectual proper a la Unió Soviètica en els anys trenta. Però de seguida es desenganyà dels “èxits” de l’estalinisme. Després d’un viatge a la “pàtria del socialisme” escrigué dues obres que confirmaven la seva ruptura amb la burocràcia que anà consolidant el seu monopoli sobre el poder desfent-se de bona part de la vella guàrdia leninista, els homes i dones que havien fet la Revolució al costat de Lenin i Trotski. Aquests llibres eren Retour de l’URSS i Retouches à mon retour de l’URSS. Malgrat aquest atac frontal al sistema estalinista, Gide manté una ferma posició contra el feixisme i de suport a la República Espanyola alhora que participa en campanyes d’activa solidaritat amb els militants del POUM perseguits pels estalinistes a l’estat espanyol. Gide manté molts fronts de combat. Contra la beateria dominant catòlica i la falsa moral burgesa, contra un munt de sectors conservadors i sovint falsament progressistes que l’ataquen per les seves inclinacions sexuals. Recordem també que durant una llarga època es va trobar immers en un conflicte religiós i místic que possiblement mai va solucionar de forma definitiva. Fruit d’aquest combat va ser aconseguir, per exemple, que el Vaticà inclogués la majoria de les seves obres a l’Índex. Atacat pels estalinistes, demonitzat pels catòlics, rebutjat per una bona part del món cultural francès, Gide és un home conflictiu i alhora un ferm lluitador en defensa de les idees que considera justes. Ningú no pot dubtar que el seu tarannà polèmic el portà a crear-se nombrosos enemics. Però, el que el més important, el Diari ens mostra, com hem dit una mica més amunt, un escriptor colpit per l’impacte brutal de la Primera Guerra Mundial. No és un dietari polític, cal fer-ne l’advertència. És un diari, com el de Kafka, com el de Virgínia Woolf, com el de Pessoa i tants d’altres escriptors, que parla, amb estil clar i bell, de literatura, dels problemes de l’escriptor del segle XX, de les dificultats del creador, de les traduccions que fa, dels projectes que vol portar endavant... Per a Gide, com per a tants d’altres creadors, la literatura és una forma de vida, una manera d’estar en el món, de sentir-se humanament viu. En el Diari trobam una preocupació constant pels amics que el front es va engolint, i moren de qualsevol manera, en batalles sense sentit que l’alt comandament planifica sense pensar mai en les vides que es perden. Gide parla en algunes de les pàgines del Diari dels grans desastres, de les matances causades per les imprevisions d’aquest alt comandament, del drama dels refugiats.... Són detalls que mai no trobarem en el diari de Kafka, per exemple. Gide sap combinar molts bé els diversos trets de la seva personalitat. Si un lector llegeix els dietaris de Kafka i de Gide alhora, comparant el que diuen els dos autors, podrà notar la diferència abissal que tenen els dos grans escriptors en parlar de la mateixa època. En algun moment, però, podem trobar situació anímica idèntica; és quan parlen del problema de la creació, del món interior de l’escriptor. Però tot canvia en el moment d’enfocar el món exterior, la realitat que els encercla. Una experiència prou útil és, com indicava abans, fer la lectura de tots dos diaris alhora. Crec que és una experiència summament enriquidora per al lector que la vulgui fer.

 Article de la portada de l'Urxella 37

Fa dos anys que Miquel Àngel March va ser triat batle en una sala ben plena, amb el nostre suport després de signar un acord d’investidura, encara a hores d’ara incomplert. Eren temps d’il·lusió, i de la convicció, almenys nostra, que el canvi era possible, i que el moment de la dreta (llavors desunida i fragmentada) havia acabat. Però passats dos anys hem vist com tot això s’ha esvaït: el batle va perdre la confiança del ple i únicament va comptar amb el suport de mitja dotzena de càrrecs polítics insulars entre el públic de la sala, una estampa ben diferent a la del dia de la investidura. I a més, la incapacitat de l’equip de govern per generar inèrcies favorables i enteses diverses ha aconseguit unir els partits de la dreta, que fa dos anys es trobaven debilitats i dividits, i ara se senten forts i més cohesionats que mai.

No només la nostra assemblea, sinó molts de ciutadans, hem perdut la confiança en l’equip de govern de Junts Avançam per la seva incapacitat d’executar polítiques d’esquerra. Polítiques que hem proposat al llarg d’aquests dos anys sense rebre respostes satisfactòries per seguir mostrant el nostre suport.

Cal impulsar polítiques actives d’habitatge, de contractació social, és el moment de remunicipalitzar el servei de neteja viària..., i calia fer una rebaixa de l’IBI que fos progressiva. I al ple, calia que l’equip de govern no viràs cap a la dreta a l’hora de la veritat, ja que, per acció o per omissió, també ha estat responsable del suport al lloguer turístic en cases fora d’ordenació i de la negativa a l’adhesió a l’Agència de Defensa del Territori.

Més enllà d’una política cultural un poc més activa, un poquet més de sensibilitat ambiental o social, o d’unes formes de govern menys autoritàries, no veim que s’estiguin posant en pràctica polítiques efectives d’esquerres; o sigui, al servei de les classes treballadores, que som la majoria. El que creim fermament, i forma part de la història política recent d’aquesta terra, és que, quan l’esquerra governa com la dreta, aplana el camí a la dreta.

Nosaltres no en volem ser còmplices i continuarem en la nostra línia de seguir fent feina des de l’oposició com fins ara: fiscalitzant la tasca de l’equip de govern, però a diferència del bloc de dretes (Tots, PP, Martí Roca), també fent una oposició constructiva amb mocions i propostes que beneficien els pollencins com hem fet fins ara. Ja ho dèiem en campanya, i ho mantendrem al llarg de la legislatura: no volem paraules, volem fets.

  A l'enllaç podeu llegir el número 37 de la nostra publicació Urxella

Sa Pobla, Anys 50 – Jugar a metges i malalts amb les nostres amigues del carrer de la Muntanya!

Als deu anys, en els xafogosos dies d´estiu, quan no anàvem a Can Picafort o a les casetes de sa Pobla, arran de mar, els al·lots i al·lotes del carrer de la Muntanya ens perdíem per les sales immenses plenes de sacs de blat i tabac penjat dels claus de les bigues. Flaire de patates i mongetes mesclada amb els efluvis de les fulles de tabac que penjaven a l´espera d´estar preparades per anar al magatzem. Aleshores, amb l´amic de més confiança, en Sebastianet de can Cirereta, ens convertíem en metges. A poc a poc despullàvem les al·lotes que, tímides, es deixaven fer talment com quan anaven al metge de veritat. A algunes encara no els havien crescut els pits; d´altres just els començaven a créixer, lentament, molt a poc a poc. Cap portava encara sostenidors. (Miquel López Crespí)

Als deu anys, en els xafogosos dies d´estiu, quan no anàvem a Can Picafort o a les casetes de sa Pobla, arran de mar, els al·lots i al·lotes del carrer de la Muntanya ens perdíem per les sales immenses plenes de sacs de blat i tabac penjat dels claus de les bigues. Flaire de patates i mongetes mesclada amb els efluvis de les fulles de tabac que penjaven a l´espera d´estar preparades per anar al magatzem. Aleshores, amb l´amic de més confiança, en Sebastianet de can Cirereta, ens convertíem en metges. A poc a poc despullàvem les al·lotes que, tímides, es deixaven fer talment com quan anaven al metge de veritat. A algunes encara no els havien crescut els pits; d´altres just els començaven a créixer, lentament, molt a poc a poc. Cap portava encara sostenidors.

Teníem un llit vell que només empraven els moixos per a dormir, tranquils, lluny del brogit de la planta baixa del casalot. Esteses al llit, nues, els palpàvem les cames a la recerca d´una imaginària fractura i, amb l´estetoscopi, aprofitàvem per a resseguir tots els racons de la seva pell. Pedrona, la meva "malalta" i, també, el meu primer amor infantil!, es deixava fer provant de cobrir-se tímidament amb la roba que havia deixat al costat. Intentava cobrir-se novament però li ho impedia amb gests amables que, alhora, em deixaven electritzat. M´apropava a la seva oïda i, amb veu tendra, per a tranquil·litzar-la, li deia que el que fèiem no era cap pecat. “Els metges han de veure nues les persones que examinen”, li xiuxiuejava. “Si no seria impossible saber quina malaltia tens. Fins i tot les monges s´han de despullar a l´hospital!”.

Alguns dels moixos, foragitats del llit, ens miraven bocabadats des d´un racó del matalàs on havien tornat a pujar. Anaven amunt i avall vigilant, inquiets, els nostres moviments. Els havíem molestat en la seva eterna migdiada. Senyors de la casa, en haver-se cruspit el recapte, tornaven als caus de les golfes on es trobaven feliços, sense que ningú els anàs a molestar. I, ara, inesperadament, un petit exèrcit d´animalons de dues cames, nosaltres!, penetraven sense demanar permís en el seu reialme.

Molestaven. Amb el coixí que tenia a mà els foragitava i marxaven, miolant, com si s´hagués fet una gran injustícia. “Ens treuen de casa”, devien remugar. “No són persones com pertoca! Molestar els propietaris de l´indret no té perdó!”, continuaven dient, cercant un lloc més adient per a vigilar els intrusos.

Pedrona em mirava, ingènua. Notava la inseguretat del seu cos, els petits moviments que feia quan el metall de l´estetoscopi anava amunt i avall, a la recerca de no se sap quina misteriosa malaltia.

Ens contemplava tothom, atents, en silenci. En aquell moment ja no érem a les golfes del casal. Tots, els amics i les amigues, érem els protagonistes d´una àrdua operació clínica. Vivíem intensament aquelles dèries com si de veritat fóssim metges, infermers i infermeres, pacients que esperen salvar la vida en una operació tan delicada.

Després tancàvem les finestres i enceníem espelmes pels quatre racons de la sala. L´ambient canviava de sobte. L´ esclatant lluminositat de l´horabaixa esdevenia fosca densa, impenetrable. Amb mantes velles cobríem la més mínima escletxa de claror que pogués penetrar des de l´exterior. Dels antics canteranos abandonats sorgien vestits d'antiquíssims repadrins i repadrines. Ara ja no sabíem si jugàvem a metges o a descobrir inèdites sensacions, misteris de pel·lícula. Veure na Pedrona, n´Antònieta i na Maria nues, tan sols cobertes per un vell vestit de pagesa, ens feia oblidar les pràctiques exploratòries per la superfície de les pells. A tots ens sorprenia el canvi sobtat d´atmosfera. En Sebastianet, que era escolà, sempre portava encens i en tenia una capseta plena. Encenia un bon bocí i la situació prenia un caire summament especial. Les tres vestals, instal·lades damunt el llit, imitaven a la seva manera els balls àrabs i tothom, assegut al terra, contemplava els màgics moviments talment l´espectador que va al cine o al teatre. En Sebastià havia engegat una vella ràdio dels anys trenta abandonada a les golfes i l´efecte esdevenia indescriptible.

Fins i tot els moixos paraven els ulls com un plat sense acabar de creure aquella transformació del tranquil món on habitaven, el refugi que sempre havien tengut per a defugir la nostra presència, les contínues persecucions a les quals els sotmetíem. Miraven sense arribar a creure el que veien. Els ulls atents dels felins resseguien els estranys moviments de les balladores. Algun dels moixos, el més valent, s´apropava fins al lloc i, tímidament, provava de tocar les antigues sedes agafades de les caixes que havíem obert. Ens delia la fosca de la gran sala tan sols il·luminada per les espelmes, la coneguda flaire de l´encens eclesial, la música procedent del nord d´Àfrica...

Al cap d´una estona les nostres amigues queien, cansades per l´esforç, damunt el matalàs i esclafaven en rialles. Ens feien jutipiris alhora que, una mica atemorides pel que havien fet, anaven a cercar la roba per vestir-se i que, nosaltres, espavilats, havíem amagat a un racó.

Però no ens podíem entretenir. L´horabaixa donava pas al vespre i ja feia estona que sentíem com els carros tornaven de marjal. Era hora d´endreçar el desgavell que havíem armat. Tornar a portar els vells vestits dels avantpassats a lloc, cercar els ormejos de metge i situar-los novament dins el maletí, apagar espelmes, obrir finestres per tal que anàs desapareixent la flaire espessa de l´encens. Vestir-nos altra volta. Posar rostre de seriositat. Acomiadar-nos dels amics. I, just quan sentíssim el grinyolar de la porta, situar-nos davant els llibres de l´escola i fer com qui estudia.

Excursió pel camí del coll de Siller a

Cala Carbó.

Dissabte 2 de setembre a les 18 hores davant els apartaments habitat. (Port de Pollença)

Per defensar el manteniment de les rutes senderistes.

Per una ruta pública i clara,

SOLUCIÓ JA!!

Convoca:

PLATAFORMA PRO CAMINS PÚBLICS I OBERTS.

Anarcoefemèrides del 28 d'agost

Esdeveniments

Seguici funerari de Sacco i Vanzetti

- Funerals de Sacco i de Vanzetti: El 28 d'agost de 1927 es realitzen a Boston (Massachusetts, EUA) els funerals i les incineracions dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti, executats cinc dies abans. El multitudinari seguici fúnebre marxà des de Nord End fins als cementiri de Forest Hills, on les seves despulles foren incinerades. El setembre d'aquell any, el censor nord-americà Wills Hayes ordenarà que tots els noticiaris filmats on apareguin Sacco i Vanzetti siguin destruïts.

***

Membres del "Batalló Giacomo Matteotti"

- Batalla de Monte Pelado: El 28 d'agost de 1936 al Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), el «Batalló Giacomo Matteotti» de la secció italiana de la«Columna Ascaso», formada per 130 milicians i guiada pel republicà Mario Angeloni i els llibertaris Carlo Rosselli, Camillo Berneri i Umberto Tommasini, entra per primera vegada en acció repel·lint un atac de les forces franquistes integrades per 600 homes ben equiats. Angeloni i els anarquistes Michele Centrone, Fosco Falaschi i Vincenzo Perrone, entre altres milicians, trobaran la mort durant les quatre hores d'intensos combats. El «Batalló Giacomo Matteotti», que prenia el nom d'un destacat militant socialista italià assassinat pels feixistes de Mussolini en 1924, fou creat poc després del cop d'Estat de juliol de 1936 per Camillo Berneri, Gilioli Rivoluzio, Romagno Castegnoli i Antoni Cieri, amb la finalitat de crear una columna anarquista per combatre en la Revolució espanyola i a la qual es van convidar els milicians socialistes no comunistes. També van participar en l'organització els socialistes Carlo Rosselli, Mario Angeloni i Umberto Calosso, i l'anarquista espanyol Diego Abad de Santillán. Aquest batalló es va constituir oficialment el 17 d'agost de 1936. En arribar els milicians voluntaris italians es van afegir a la «Columna Ascaso», formació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) creada en memòria de Francisco Ascaso, lluitador anarquista mort el 20 de juliol durant els combats a les Drassanes de Barcelona. Uns 3.500 milicians italians van combatre el feixisme durant la Guerra Civil espanyola, dels quals entre 500 i 1.000 moriren.

***

L'emissora de Radio Libertaire després de l'atac "socialista"

- Tancament de Radio Libertaire: El 28 d'agost de 1983, diumenge, a les 6 de la matinada, les tropes de la Companyia Republicana de Seguretat (CRS), enviades pel govern del Partit Socialista Francès (PSF), assalten la seu de Radio Libertaire a París (França). Després de forçar la porta de l'estudi i de destrossar bona part del material, segrestaren l'emissor. Set militants anarquistes van ser detinguts en l'acció. Des del 14 d'agost, una quinzena de ràdios lliures franceses són reduïdes al silenci pel poder. La resposta va ser immediata i va tenir un ample ressò internacional: manifestacions a Atenes, Barcelona, Brussel·les, Madrid, Mont-real, Sydney... La manifestació de París del 3 de setembre de 1983 en va comptar amb cinc mil persones.

Naixements

Práxedis G. Guerrero

- Práxedis Gilberto Guerrero:El 28 d'agost de 1882 neix a Los Altos de Ibarra (Léon, Guanajuato, Mèxic) el periodista, escriptor i revolucionari llibertari José Práxedis Gilberto Guerrero Hurtado. Sisè fill d'una família de terratinents (José de la Luz Guerrero i Fructuosa Hurtado) de Guanajuato, va estudiar secundària i va treballar d'obrer. En 1899 va enviar els seus primers articles als periòdics El Heraldo Comercial i El Despertador. En 1901, Filomena Mata el va nomenar corresponsal del Diario del Hogar. Aquell mateix any es va integrar en la Segona Reserva de l'Exèrcit, on va assolir el grau de subtinent de cavalleria. En 1903 va començar a llegir periòdics de l'oposició, com ara El Demófilo i El Hijo del Ahuizote; també coneix autors anarquistes. Després que l'exèrcit desparés contra una manifestació de liberals a Monterrey, va renunciar al seu càrrec en la reserva. En 1904 es va traslladar als Estats Units i va treballar d'obrer en una mina a Denver (Colorado). En 1905 va viatjar a San Francisco (Califòrnia) i va editar el periòdic Alba Roja --possiblement els germans anarquistes Flores Magón van conèixer allà la publicació. El maig de 1906 va ser visitat per Manuel Sarabia i el va convidar a participar en l'anarquista Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), de la qual arribarà a ser secretari. El 3 de juny de 1906 va fundar la Junta Auxiliar«Obreros Libres» en una mina de Morenci (Arizona), adherida a la JOPLM. Va obtenir fama com a periodista opositor a la dictadura de Porfirio Díaz, editant els periòdics Alba Roja (1905), Revolución (1908) i Punto Rojo (1909), que va arribar a publicar setmanalment 10.000 exemplars a El Paso (Texas) i des d'on es feia una crida a la vaga general revolucionària; també va col·laborar en Regeneración, editat pels germans Flores Magón. Va estar afiliat al Partit Liberal Mexicà (PLM) i va lluitar en les seves campanyes militars. En setembre de 1910 es van publicar en Regeneración tres episodis revolucionaris esdevinguts en 1908, on Guerrera narra les incursions dels guerrillers llibertaris del PLM als poblats de Las Vacas (avui Acuña), Viesca i Palomas, amb la finalitat d'engegar una revolució social que s'escampés a tota la República mexicana. Els liberals que inicialment havien planejat aixecar-se en armes el 16 de setembre de 1910 van decidir esperar i començar la insurrecció el 20 de novembre, com assenyalava el Pla de San Luis redactat per Francisco Indalecio Madero, a fi d'aconseguir un major impuls, però deslligant-se dels objectius polítics maderistes. Guerrero, qui havia estat nomenat Cap d'Operacions de l'Exèrcit Llibertari Mexicà en la República mexicana, va decidir organitzar pel seu compte un grup armat a El Paso (Texas) per internar-se a Mèxic, encara que amb la desaprovació de la Junta Organitzadora del PLM, que el requeria com a organitzador i escriptor. El 22 de desembre uns 30 insurgents magonistes avancen d'El Paso a Ciudad Juárez, assalten la hisenda de Cruz González, prenen el tren mixt i destrueixen els ponts al seu pas mentre es dirigeixen cap al sud. A Estación Guzmán se'ls van afegir altres 20 guerrillers i es van encaminar cap a El Sabinal. El 25 tornen a Estación Guzmán i s'hi divideixen en dues partides, una dirigida per Prisciliano Silva i altra per Práxedis Guerrero. Aquest prendrà el poblat de Corralitos el 27 de desembre i l'endemà va reclamar la rendició de Casas Grandes senseèxit. La nit del 29 de desembre ataca Janos i a l'endemà la plaça és presa pels rebels; aquest mateix dia, el 30 de desembre de 1910, Práxedis Guerrero mor a Janos (Chihuahua, Mèxic) en circumstàncies no gaire clares. Existeixen almenys tres versions diferents sobre la mort de Guerrero: Ethel Duffy Turner afirma que va ser a causa d'una bala accidental d'un company que el va confondre amb un espia en entrar Guerrero a una barraca per fer un reconeixement; Martínez Nuñez parla que Guerrero va rebre un tret a l'ull dret quan va pujar a una terrassa per contrarestar un atac dels soldats federals; Enrique Flores Magón, per la seva part, sosté que Guerrero exposava a la població els ideals del PLM quan de sobte va caure mort amb un tret al front. Les autoritats mexicanes han«recuperat» la figura de Práxedis Guerrero i l'han aixecat a «heroi nacional». Des de desembre de 1933 l'antiga població de San Ignacio (Chihuahua, Mèxic), situada a la frontera amb els Estats Units, porta el nom de Práxedis Gilberto Guerrero.

Práxedis Gilberto Guerrero (1882-1910)

*** 

Augustin Souchy escrivint a màquina (Mèxic, 1953)

- Augustin Souchy:El 28 d'agost de 1892 neix a Racibórz (Oberschlesienel, Alta Silèsia, Polònia) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista alemany Augustin Souchy Bauer (o Agustín Souchy). Va esdevenir anarquista molt jove, llegint Gustav Landauer. En 1914 es va declarar insubmís i es refugia a Suècia, on va ser detingut per difusió de pamflets antimilitaristes. A la presó va escriure un llibre sobre Landauer, que va ser assassinat el 2 de maig de 1919. De tornada a Alemanya, a finals de 1919, va entrar en la redacció del periòdic Der Syndicalist, de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que en serà l'editor entre 1922 i 1933. En 1920 va participar en el congrés de la III Internacional a Rússia i després d'aquesta estada va trobar Kropotkin, restant a viure a ca seva. En tornar va escriure un llibre molt crític sobre el règim soviètic. En 1922 va ser un dels tres secretaris de la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT), amb Rudolf Rocker i Alexandre Schapiro. Quan Hitler va pujar al poder, es va refugiar a França. El juliol de 1936 va marxar a Barcelona i va participar des dels primers dies de la Revolució espanyola, essent nomenat responsable de relacions exteriors (Informació en Llengües Estrangeres) i conseller polític de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939 es va refugiar a França i més tard, després de fugir d'un camp d'internament, a Mèxic en 1942, on treballarà per als sindicats i fent de periodista. En 1950 va retornar a Alemanya. L'estiu de 1960 va marxar a la Cuba revolucionària convidat pel règim castrista per fer un estudi dels pagesos cubans; el resultat va ser la publicació del fullet Testimonios sobre la Revolución Cubana, dura crítica al règim prosoviètic de Fidel Castro, l'edició del qual va ser totalment destruïda per les autoritats comunistes cubanes. En 1962 va treballar de professor i d'expert per a la International Confederation of Free Trade Unions (ICFTU, Confederació Internacional de Sindicats Lliures) a Madagascar i entre 1963 i 1966 a Llatinoamèrica i Etiòpia per a la International Labour Organitsation (ILO, Organització Internacional del Treball). Més tard va fer de periodista arreu del món --va estar-se una temporada als kibbuts israelians, que res se semblaven segons ell a les col·lectivitats aragoneses, i va analitzar de primera mà l'experiència autogestionària iugoslava de Tito-- i es va retirar com a publicista independent a Munic. Filòleg i coneixedor d'11 idiomes, ha ensenyat durant anys a les Escoles Berlitz. Ens ha deixat nombroses obres com Reise nach Russland 1920 (1920) Schreckensherrschaft in Amerika (1927), Sacco und Vanzetti (1927), The tragic week in May (1937, sobre els Fets de Maig de 1937 a Barcelona), Entre campesinos aragoneses (1937), Nachtüber Spanien. Anarcho-Syndikalisten in Revolution und Bürgerkrieg (1936-39) (1955), Die soziale Revolution in Spanien. Kollektivierung der Industrie und Landwirtschaft in Spanien (1936-1939) (1974, amb Erich Gerlach), Zwischen Generälen: Campesinos und Revolutionären (1974), Vorsicht: Anarchist! Ein Leben für die Freiheit. Politische Erinnerungen (1977, autobiografia) iReisen durch die Kibbuzim (1984), Erich Mühsam (1984), Die lange Hoffnung. Erinnerungen an ein anderes Spanien (1985, pòstum amb Clara Thalmann), entre d'altres. Augustin Souchy va morir l'1 de gener de 1984 a Munic (Baviera, Alemanya). El seu important arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Agustín Remiro Manero

- Agustín Remiro Manero: El 28 d'agost de 1904 neix a Épila (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant cenetista i resistent antifranquista Agustín Remiro Manero (Mangón).Fill d'una família pagesa amb nombrosos germans, només als 10 anys va poder assistir a l'escola, però sempre va ser un apassionat lector. Es va afiliar en la Societat d'Obrers Sucrers i en la Societat d'Obrers del Camp i d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1919 mogut pels relats de l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la Setmana Tràgica. En 1925 va ingressar a l'Exèrcit i va servir dos anys aÀfrica, on es va mostrar rebel i per això enviat a un batalló disciplinari que va combatre en els més durs moments de la guerra contra Abd el-Krim. De tornada aÉpila, va crear un grup anarquista i va desenvolupar una extensa tasca orgànica clandestina. Derrocat Primo de Rivera, va ser un dels militants més destacats de la CNT i va assolir popularitat a la conca del Jalón (xerrades, mítings amb Ascaso i Ballester, etc.). En 1932 va participar activament en la vaga de la fàbrica sucrera del Jalón a Épila, que va tenir com a resultat dos morts i diversos ferits, des de la secretaria de la Comarcal de CNT. Aquest mateix any va ser present en el moviment revolucionari de desembre i el seu casament civil va ser el primer d'Épila. En 1934 va dirigir la construcció del local de la CNT del seu poble i l'any següent va rebutjar les ofertes dels cacics saragossans que li oferien ser el cap provincial de la Falange. Amb el cop militar de juliol de 1936 li agafa segant de jornaler a Used i es va traslladar aÉpila, però vençuda la resistència obrera, el 26 de juliol creua l'Ebre, s'ajunta amb altres fugitius i l'agost arriba a Tardienta, ja a zona republicana. Es va incorporar a la Columna Durruti com a responsable de la XI Centúria i més tard a la Columna Ortiz, i amb el grup de Gallart (La Noche) va realitzar infinitat d'operacions en terreny enemic dirigides a facilitar la fugida de qui havia quedat encerclat a Saragossa. Va ser responsable del grup Los Iguales, amb Cayetano Continente i Juan Bautista Albesa, especialitzat en sabotatges (ponts, vies fèrries, grans infrastructures) i en rescatar presoners, que va actuar el setembre a la zona de Fuendetodos i mesos més tard a la Columna Carod-Castán (118 Brigada de la 25 Divisió). Va lluitar en l'ofensiva sobre Saragossa, en la presa del vèrtex geodèsic de Sillero i en les batalles de Belchite i de Terol (1937), i després de la presa d'aquesta ciutat, va marxar amb el seu grup a València. Perdut Terol, va combatre a Cedrillas. Enfonsat el front i partit en dos el territori republicà en caure Vinaròs a mans franquistes, va restar a zona catalana, on a petició del cap de l'Exèrcit de l'Est (Pérez) va accedir a formar i comandar el Batalló de Metralladores C (Batalló Remiro), compost per 470 homes, majoritàriament guerrillers i voluntaris aragonesos, i que va intervenir en nombroses accions especialment al front de Lleida (Tremp, Sort i Balaguer). Ferit a les lluites del Vèrtex Esplà l'estiu de 1938, va ser operat a la Seu d'Urgell i després vindria l'exili gal i el seu internament als camps d'Argelers de la Marenda i Mazères. Fugint dels camps de concentració va fer contacte amb Francisco Ponzán Vidal, Joan Català i Laguarta, i amb ells portarà a terme nombroses operacions de salvament de persones compromeses a Espanya --va portar a França els primers delegats d'Esteve Pallarols de la CNT. Quan va esclatar la guerra mundial, a petició de Ponzán, va acceptar el març de 1940 col·laborar amb els aliats en la Xarxa Pat O'Leary per combatre els alemanys a Espanya (agent núm. 3.004 del MI-6, Servei Secret Britànic), realitzant diverses missions com a correu i enllaç i facilitant l'evasió de persones en perill (jueus, polítics antifeixistes, pilots abatuts de la RAF), alhora que treballava activament en l'organització confederal, directament lligada al Comitè Nacional de la CNT, i en la lluita antifranquista. El 23 gener de 1941, efectuant un servei de correu per als britànics, després de creuar la frontera des de Pontevedra, va ser detingut per la Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE) salazarista a Portugal i lliurat a les autoritats franquistes tres dies després a Valencia de Alcántara (Càceres). Condemnat a mort en Consell de Guerra a Madrid el 27 d'abril de 1942. El 21 de juny de 1942 va intentar evadir-se de la presó madrilenya de Porlier amb altres condemnats, però descobert pels guàrdies alertats per uns veïns un cop saltada la tàpia, va resultar greument ferit pels seus trets; malgrat tot, va aconseguir arribar fins a una casa propera on es va amagar, però quan va venir la patrulla, veient-se sense escapatòria, va suïcidar-se saltant per una finestra des d'un quart pis, estavellant-se mortalment contra el terra. Nou dies després de la seva «execució», Capitania General li commutava la pena de mort per la inferior en grau. Va deixar escrites unes memòries en vers. En 2006 l'Ajuntament d'Épila i la Diputació Provincial de Saragossa va publicar pòstumament, en 2006, el llibre d'Antoni Téllez Solà, Agustín Remiro. De la guerrilla confederal a los servicios secretos británicos.

***

Ramón Liarte Viu

- Ramón Liarte:El 28 d'agost de 1918 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya), en una família humil, el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ramón Liarte Viu. Des d'infant visqué a Barcelona (Catalunya), on aconseguí una gran cultura autodidacta i es va fer anarquista. L'aixecament feixista del juliol de 1936 l'agafà a Jaca treballant de cambrer i creuà els Pirineus per entrar a Catalunya per la Seu d'Urgell. Lluità al front en la Columna Durruti i posteriorment en la 26 Divisió i dirigí el seu òrgan d'expressió,El Frente. El febrer de 1937, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) celebrat a València, en va ser designat secretari d'Organització. El juny de 1937 va participar en el I Congrés Regional de les Joventuts Llibertàries celebrat a Barcelona i entrà a formar part del Comitè Regional. També el juny d'aquell any, arran del Ple del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en va ser nomenat secretari, càrrec que mantingué fins al setembre d'aquell any. El 21 de juliol de 1927 va participar en el míting celebrat a l'Olympia de Barcelona per la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas i Joaquim Cortés, on es va denunciar la repressió posterior als «Fet de Maig» de 1937 i on defensà la posició de les Joventuts Llibertàries de no acceptar més concessions a la contrarevolució i de portar la revolució al més lluny possible. En aquests anys bèl·lics va fer nombrosos mítings (Barcelona, Lleida, etc.) i assistí a un gran nombre de plens i de reunions. El febrer de 1938, arran del II Congrés, va ser nomenat secretari d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL. El març d'aquell any, en un míting defensà l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i ocupà la secretaria d'Organització del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fent, a més, de cap de fronteres. El març de 1939 s'integrà en el Comitè de Coordinació i Defensa oposat al Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Amb el triomf feixista passà els Pirineus i fou tancat a diverses presons (El Temple, Fresnes, Roland Garrons, etc.) i a camps de concentració (Vernet, etc.). En 1942 aconseguí fugir del camp algerià de Djelfa. Lluità en la resistència francesa i participà en un frustrat intent d'envair la Península pels País Basc. Penetrà clandestinament a l'Espanya franquista, on fou detingut i tancat (Cuevas de Almanzora, Almeria i Granada). Un cop lliure, retornà a França. Quan la reconstrucció de l'MLE ocupà càrrecs de responsabilitat en el sector moderat. En 1951 fou delegat al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va ser secretari del Subcomitè pro Espanya, participà en reunions amb altres forces polítiques i fou proposat per a ministre en un possible Govern republicà de coalició. Després de Lorenzo Páramo, dirigíEspaña Libre. Un cop aconseguida la unitat confederal de l'Exili, per la qual va lluitar força, s'afegí al sector ortodox i destacà en les tasques orgàniques i com a propagandista en premsa i a la tribuna. En aquesta època va fer mítings per tot arreu (Lió, Besiers, Dijon, Narbona, Carcassona, Bordeus, Grenoble, Montpeller, Orleans, Perpinyà, Portet, Clarmont d'Alvèrnia, Tolosa, Basilea, La Rochelle, Maçon, etc.). En 1957 assistí al Ple confederal de Marsella. Fou nomenat secretari de l'Aliança Sindical --organització creada per a la unitat d'acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)-- i en 1962 secretari de Cultura de la CNT de Tolosa. En 1965 destacà en el Congrés de Montpeller. Després de la mort del dictador Francisco Franco continuà amb la seva activitat, fent mítings i conferències (Mataró, Besiers, Bordeus, Tarba, Marsella, Granada, Montsó, Igualada, Barcelona, Madrid, València, París, Barcelona, Sabadell, el Prat de Llobregat, etc.). En 1979 clausurà el V Congrés de la CNT al qual assistí en representació del Sindicat d'Alimentació de Barcelona. Entre 1980 i 1982 dirigíSolidaridad Obrera. En 1992 presentà un treball en Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades sota els pseudònimsRotaecheiRali, en nombroses publicacions, com araBoletín AIT,Boletín Orgánico,Cenit,CNT,Le Combat Syndicaliste,Crisol,Cultura y Porvenir,Esfuerzos,España Libre,Espoir,Faro,El Frente,Frente y Retaguardia,Ideas,Juventud Libre,El Luchador,Nueva Senda,Orto,Solidaridad Obrera,Terra Lliure,Tierra y Libertad, etc. DirigíEspaña Libre,Esfuerzo,Estudios,El FrenteiSolidaridad Obrerai és autor de nombrosos llibres i fullets, com araAIT. La Internacional del sindicalismo revolucionario,Estudio de la revolución española,Voces juveniles. Interpretación àcrata de nuestra revolución(1937, amb altres),La CNT y los pueblos de España(197?),La revolución social española(1975),La CNT y el federalismo de los pueblos de España(1977),La lucha del hombre. Anarcosindicalismo(1977),La CNT al servicio del pueblo(1978),Marxismo, socialismo y anarquismo(1978),El camino de la libertad(1983),¡Ay de los vencedores!(1986),Entre la revolución y la guerra(1986),La sociedad federal(1989),Fermín Salvochea «El libertador»(1991),Bakunin, la emancipación del pueblo(1995),Los grandes que engrandecen(1995), etc. Ramón Liarte va morir el 10 de gener de 2004 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

François Béranger en un concert a Meudon (1974)

- François Béranger: El 28 d'agost de 1937 neix a Amilly (Centre, França) el cantautor llibertari François Béranger. Son pare, André Béranger, fou un militant sindicalista cristià que treballava de torner a les fàbriques Renault de Boulogne-Billancourt (Illa de França, França), que participà activament en la Resistència i que acabà com a diputat del Moviment Republicà Popular (MRP), i sa mare, Jeanne Sauvegrain, feia de costurera a casa seva. Quan era infant sa família es traslladà a Suresnes (Illa de França, França). Després de fer estudis literaris, en 1954 abandonà l'escola i entrà a treballar com a agent tècnic a les fàbriques Renault de Boulogne-Billancourt, encara que continuà els estudis com a alumne lliure i acabà el batxillerat tècnic. En aquests mateix 1954, però, abandonà la feina i s'integrà en la companyia de teatre amateur itinerant de París «La Roulotte». Fou en aquest ambient artístic quan començà a tocar la guitarra, interpretant sobretot cançons de Félix Leclerc a qui admirà profundament. El setembre de 1958, després d'haver realitzat un viatge a Grècia, començà el servei militar i va ser enviat, d'antuvi, a una caserna a Berlín (Alemanya) i, després, com a recluta destinat a Transmissions a Orà (Algèria), en plena agitació independentista. Durant la mili es casà durant el seuúnic permís amb Martine Hussenot, que aleshores esperava un infant de la parella. Després de 19 mesos a Algèria, el Nadal de 1960 va ser llicenciat. De bell nou a la metròpoli, retornà a les fàbriques Renault. En 1961 nasqué sa filla Emmanuelle i l'any següent abandonà la fàbrica i començà a treballar en petits treballs per al món del cinema (assistent, producció, etc.) i per a la publicitat. En 1962 nasqué son fill Stéphane. En 1964 entrà a treballar en el Servei de Recerca de l'Office de Radiodiffusion-Télévision Française (ORTF, Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa), que dirigia Pierre Schaeffer. El Maig de 1968 el llançà de bell nou a la guitarra i al món de la cançó. En 1969 enregistrà el seu primer disc de 45 revolucions, amb un únic títol per les dues cares, la famosa cançó Tranche de vie. A començaments dels anys setanta va ser considerat com un dels renovadors de la cançó francesa, amb fortes influències del folk i de la cançó protesta, juntament amb Dick Annegarn, Catherine Ribeiro, Mama Béa o Joan-Pau Verdier. Cançons com Tranche de vie,L'alternative, Rachel,Participe présent, etc., el fan destacar com a una de les veus militants de l'època. En 1973 participà en la música de l'adaptació fílmica del còmic L'An 01, de Gébé, realitzat per Jacques Doillon, Gébé, Alain Resnais i Jean Rouch, i on fa una aparició. Entre els seus discs, podem destacar Une ville (1969), Tranche de vie (1970), Ça doitêtre bien... (1971), La chaise (1973), Le monde bouge (1974), L'alternative (1975), Mamadou m'a dit (1979), En public (1977), Participe présent (1978), Joue pas avec mes nerfs (1979), Article sans suite (1980), Da Capo (1982), Toout le monde s'aime (1984),Bravo à François Béranger (1989), Due-mère (1989), Exterminator (1992), En avant (1997), En public 98 (1999), Profiter du temps (2002), Béranger chante Félix Leclerc (2003, pòstum) i Le vrai changement, c'est quand ? (2004, pòstum). Apassionat per l'aviació amateur, finalment obtingué el títol de pilot professional. Poc abans de la seva mort, enregistrà un àlbum consagrat al repertori del cantautor quebequès Félix Leclerc, que s'edità pòstumament. François Béranger va morir d'un càncer de pulmó el 14 d'octubre de 2003 al seu domicili de Sauve (Llenguadoc, Occitània) i, després del funeral celebrat a la parròquia de Saint-François de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), va ser enterrat al cementiri del Champ Juvénal de Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània).

Defuncions

D'esquerra a dreta: Mario Angeloni, Enzo Fantozzi i Felice Vischioni, milicians de la«Columna Ascaso» (Monte Pelado, 1936)

- Mario Angeloni: El 28 d'agost de 1936 mor a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) l'advocat, polític republicà, maçó i simpatitzant llibertari Mario Angeloni. Havia nascut el 15 de setembre de 1896 a Perusa (Úmbria, Itàlia). Era fill d'un família de tradició republicana i lliurepensadora i sos pares es deien Publio Angeloni, advocat, i Elvira Cerboni. En 1915 es presentà com a voluntari a la Gran Guerra, com a sotstinent de cavalleria, d'on sortí mutilat i amb una medalla de plata al valor militar obtinguda en 1917 a la Batalla de Caporetto (actualment Kobarid, Goriziano, Eslovènia). Doctor en Dret i prestigiós jurista, exercí a Vaglio (Basilicata, Itàlia) i a Carrara (Toscana, Itàlia), i fou advocat del Tribunal de Cassació de Roma (Itàlia) i un dels organitzadors de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre 1919 i 1921 fou víctima de diferents atacs d'escamots feixistes. Formà part d'una lògia maçònica, amb Bruno Bellucci i Mariano Guardabassi, entre d'altres. En 1921 es casa amb Giaele Franchini, filla de l'advocat Enrico Franchini, republicà iúltim alcalde de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) abans de l'arribada del feixisme. Militant del Partit Republicà Italià (PRI), en 1924 creà, amb Randolfo Pacciardi i Gigino Battisti, l'associació clandestina «Italia Libera», encarregant-se de l'edició de La Libera Parola. El gener de 1925 va ser denunciat per les autoritats feixistes, però va ser absolt en el judici. Detingut el 26 de novembre de 1926, va ser tancat a la presó d'Ucciardone de Palerm (Sicília). Posteriorment el règim feixista el confinà a l'illa de Lipari i després a Ustica (Sicília); un cop lliure, va ser novament detingut, jutjat per«complot contra l'Estat feixista» i condemnat a tres anys de deportació a l'illa de Ponça, fins que va ser agraciat amb una amnistia concedida als«herois condecorats» i alliberat l'agost de 1928. Després d'una estada a Roma amb son pare, l'hivern de 1928 es traslladà a Cesena, on reprengué la seva professió d'advocat i les activitats clandestines, sempre vigilat per la policia feixista. L'abril de 1932 passà una temporada al llac de Garda (Llombardia, Itàlia) i d'aquí, amb el suport de Gigino Battisti, passà a Suïssa, on es relacionà amb exiliats italians. Després d'un temps a Lugano (Ticino, Itàlia), amb Egidio Reale i Randolfo Pacciardi, i a Zuric (Zuric, Suïssa), amb Fernando Schiavetti, en 1932 es refugià, amb Gigino Battisti, a França. El maig d'aquest any prengué part en l'organització del VII Congrés de la LIDU i entre novembre de 1935 i febrer de 1934 fou secretari general d'aquesta organització. A París, amb sa companya i sos dos infants, es relacionà amb grups antifeixistes i freqüentà els germans Carlo i Nello Rosselli. També mantingué una estreta correspondència amb Randolfo Pacciardi. Per guanyar-se la vida treballà en una companyia d'assegurances fins que va ser acomiadat per pressions de l'escriptor feixista Léon Daudet. Durant el seu exili ocupà la secretaria de la Secció de París del PRI i entre febrer de 1935 i juliol de 1936 fou secretari nacional, amb Cipriano Facchinetti, d'aquest partit. En 1935 entrà a formar part del Moviment d'Acció Combatent (MAC), d'antics combatents de la guerra del 1914 al 1918, i en la Lliga d'Antics Combatents Pacifistes (LACP) creats a França. També fou membre de les lògies «Italia Nuova» i «1793» del Gran Orient de França. L'octubre de 1935 participà en el congrés de Brussel·les (Bèlgica) organitzat per comunistes i socialistes contra la guerra a Etiòpia. En aquests anys es relacionà amb destacats intel·lectuals esquerrans, com ara els germansRosselli, Fausto Nitti, Ferruccio Parri, Antonio Gramsci, Camillo Berberi i Eugenio Chiesa. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya vingué a lluitar com a voluntari, juntament amb Felice Vischioni i Enzo Fantozzi, i s'allistà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la qual va ser un dels seus fundadors amb l'anarquista Camillo Berneri i el socialista Carlo Rosselli, i de la qual, finalment, dirigí una companyia de metralladores. Sa companya enrolà com a infermera. Greument ferit el 28 d'agost de 1936 en els combats de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), va ser traslladat a un hospital de campanya de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya)–algunes fonts citen Sariñena (Osca, Aragó, Espanya)– on morí el mateix dia. Va ser enterrat l'1 de setembre a Barcelona i les seves exèquies al cementiri de Montjuïc, a les quals acudí el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover i altres autoritats, foren una gran manifestació de dol. Quan es conegué la notícia de la seva mort al seu poble natal, nombrosos estudiants de la localitat es manifestaren contra el feixisme, donant lloc a una forta repressió. En 1944 Randolfo Pacciardi publicà el fullet biogràfic Mario Angeloni. En 1956, en ocasió del vigèsim aniversari de la Guerra Civil espanyola, se li va atorgà la Medalla d'Or a la Memòria. El seu arxiu privat es troba dipositat a l'Institut per la Història d'Úmbria Contemporània de Perusa, on d'aquesta ciutat porta el seu nom.

Mario Angeloni (1896-1936)

***

Foto de la policia italiana de Michele Centrone

- Michele Centrone: El 28 d'agost de 1936 mor a Monte Pelado (Osca, Aragó, Espanya) el propagandista anarquista,  anarcosindicalista revolucionari i lluitador antifeixista Michele Centrone. Havia nascut el 30 de desembre de 1879 a Castellana di Bari (actual Castellana Grotte, Pulla, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Centrone i Rossa Baccarelli. Fuster de professió, quan encara era adolescent s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia) i cap al 1898 va ser perseguit per les seves activitats anarquistes. En 1903 emigrà als Estats Units. A San Francisco (Califòrnia, EUA) col·laborà en La Protesta Umana, dirigida per Enrico Travaglio, i en el periòdic Cronaca Sovversiva, publicat per Luigi Galleani. De tendència anarcoindividualista, fou membre del grup «Nihil» i gerent del seu òrgan d'expressió Nihil, que es publicà a San Francisco nou números entre el 4 de gener i el 6 de setembre de 1909. Sindicalment, ocupà càrrecs en la «Unió Llatina» de la United Brotherhood of Carpenters and Joiners of America (UBCJA, Germanor Unida de Fusters i Ebenistes d'Amèrica) i el gener de 1913 en va ser elegit secretari econòmic; també estava afiliat a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En 1916 va ser detingut, amb Luigi Parenti, per organitzar manifestacions a favor de Carlo Tresca i altres militants llibertaris aleshores empresonats. El 29 de setembre de 1916 va ser novament detingut amb altres vuit companys, entre ells Luigi Parenti i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre la sentència condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i tres mesos de presó per «pertorbació de la pau». Detingut el 16 de maig de 1918 per«propagandista anarquista estranger», després d'un temps reclòs a Angel Island (Califòrnia, EUA) i de gaudir de llibertat sota fiança de 2.000 dòlars, passà a Mèxic sota el nom de Francesco Paglia i retornà als EUA via Nova Orleans. Novament detingut, l'abril de 1920, juntament amb Giuseppe Ciancabilla i Luigi Galleani, va ser expulsat dels EUA i deportat a Itàlia. Entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Perseguit a Itàlia, marxà cap al Canadà amb la intenció de passar clandestinament als EUA; detingut quan intentava creuar la frontera, va ser expulsat cap a Europa i en 1924 s'instal·là a França, d'on fou expulsat el desembre de 1928. Després passà a Bèlgica –a Lieja (Valònia) freqüentà Antonio Gamberi i Nicolas Lazarevitx, entre altres exiliats–, a Suïssa i a Luxemburg, llocs on es mostrà especialment actiu en el Comitè d'Ajuda per les Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1936 vivia a París (França) i el juliol d'aquell any formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Vincenzo Perrone, Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi, etc.) que des de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) passà a Catalunya per lluitar contra l'aixecament feixista. S'allistà com a milicià en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso», comandada per Carlo Roselli i Mario Angeloni, i partí cap al front d'Aragó per combatre les tropes franquistes. Ben igual que altres companys (Mario Angeloni, Fosco Falaschi, Vicenzo Perrone, etc.), Michele Centrone va morir el 28 d'agost de 1936 d'un tret al cap la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya); fou el primer dels italians a caure. A Castellana Grotte existeix un carrer Michele Centrone. En 2012 Mario Gianfrate i Kenyon Zimmer publicaren l'assaig biogràfic Michele Centrone. Tra vecchio e nuovo mondo. Anarchici pugliesi in difesa della libertà spagnola.

Michele Centrone (1879-1936)

Continua...

---

Les llibreries de Palma en els 70: Logos i l´Ull de Vidre - Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista -

Librerías de Palma en los años 70: Logos y l´Ull de Vidre

Por José Mª Gago González (historiador)

Si los editores jugaron un papel destacado en la difusión cultural de los años sesenta, setenta y ochenta en las Islas, como en general lo hicieron en toda España, a través de unos libros escritos en catalán, unos catálogos diversos y novedosos que recogían las inquietudes literarias isleñas y enlazaban esos mismos repertorios con las tendencias culturales y literarias europeas de la segunda mitad del siglo XX, potenciando lengua, cultura e identidad nacional, que chocaba frontalmente con las ideas del régimen franquista. Los libreros no les fueron a la zaga de la mencionada difusión y recuperación cultural, a través de esos centros de sociabilidad que son las librerías. Librerías que no solo eran despachos de libros, antes al contrario, pues en general se trata de espacios de lectura, controversia y relación. Unas librerías que frecuentemente respondían, sobre todo en los setenta y ochenta, a nuevas formas de entender la relación del lector con el libro, más abierta, más dinámica, e incluso más democrática. En esas mismas librerías que podían ser centros de conspiración, salas de arte, lugares para presentar libros o espacios de conciertos; eran en las que se realizaban tertulias literarias o políticas y se vendían “bajo cuerda” libros prohibidos.

Esos emblemáticos lugares, más amplios unos o más modestos otros, todos ellos tenían como objetivo, gracias a las iniciativas de sus dueños, encargados o directores literarios, vender y difundir esos objetos prodigiosos, que no solo son entes materiales, sino instrumentos para el espíritu y la mente, incluso a veces armas políticas, y como consecuencia de ello no pocas veces censurados, requisados o en el peor de los casos quemados: los libros, que eran frecuentemente objetos de deseo, sano o insano, en el segundo caso llevaba a pérdidas cuantiosas, y en casos extremos a la quiebra de las librerías. Robos perpetrados por quienes enarbolando los argumentos de… precio excesivo, acceso libre a la cultura o medio de subsistencia practicaban la cleptomanía de forma más o menos impune.

Libreros que tenían procedencias personales e intelectuales muy diversas y trayectorias dispares, más exitosas unas o más frustrantes otras, unas largas y otras coyunturales, unas más políticas y otras más profesionales, pero todas sin excepción mientras duraron, de verdadero amor a los libros y lo que estos significaban, en una España que empezaba a cambiar, en lo social y en lo político, y que ellos a través de su actividad, no pocas veces arriesgada, contribuyeron y no poco a esos cambios para bien; aunque en un primer momento el acceso al libro estuviera limitado a unos pocos intelectuales, pero sobre todo en los setenta se amplió a una población más extensa y ávida de conocer, comprender y transformar una formación social histórica, que no satisfacía a casi nadie, como era la España del tardofranquismo.

En las librerías comenzaron a instalarse espacios para el libro en lengua propia, pero sobre todo libros, en todo el espacio de la librería, en catalán, euskera o gallego, unas lenguas ya normalizadas a las que los nuevos y más extensos lectores pudieran acceder con cierta naturalidad.

Libros, puestos al alcance de los clientes por los “nuevos” libreros, de todas las disciplinas, escritos ya en lengua vernácula, unos que hablaban de la propia identidad nacional o cultural, otros eran simplemente traducciones de otras lenguas y otras realidades, para satisfacer la nueva demanda de lectores, que adquirían esto libros sin abandonar enteramente los escritos en otras lenguas, aunque denotando ya un cambio de tendencia en relación a la lengua escrita y a las temáticas buscadas.

Desde principio de los años setenta Logos, propiedad de Domingo Perelló, jugó un papel destacado en la difusión cultural palmesana. La librería Logos estuvo situada en el pasaje del Maestro Antoni Torrandel, en una de las zonas céntricas de Palma, inicialmente en un primer piso, lo que imposibilitaba una gran cantidad de clientes, y durante algunos años esta circunstancia hizo “sufrir” sobremanera a Perrelló, pero una vez que se desplaza a la planta baja, el éxito es considerable, pues el acceso al público se hace mucho más fluido. Domingo Perelló era un hombre comprometido políticamente, organizador de tertulias, presentaciones y cenáculos políticos; pero a diferencia de otros libreros, tenía visión comercial, y gran parte de la rentabilidad de la librería la consiguió mediante la venta de libros de texto a colegios e institutos, dicha actividad sirvió durante mucho tiempo para enjugar algunas pérdidas por la adquisición de material menos rentable. Podría decirse que era un hombre que sabía llevar el negocio de la librería: “Logos recibía “toneladas” de libros de Inglaterra y Alemania, de gramáticas alemanas e inglesas, que distribuía a miles en los colegios. Y esto compensaba los libros de novedad, o los libros “revolucionarios”, o los libros en catalán. Los compensaba con una venta masiva de libros de texto que era la columna vertebral de Logos. Lo demás ayudaba, pero el negocio hubiera ido débil sin esto”[1].

Además de la actividad relacionada con la venta de libros otro de los roles de la librería era de servir de espacio de sociabilidad en estrecha unión con el antifranquismo en la Isla. Lugar de reunión de escritores, políticos, profesionales liberales a lo largo de los años setenta y ochenta del pasado siglo. Refiriéndose a ella en la doble condición de librero de la propia librería Logos y de lector Miquel López Crespí señalaba “Logos fue uno de los lugares que condicionaron nuestra existencia de una manera más positiva”[2].

Una librería en la que se podían encontrar los libros marxistas y anarquistas, que hasta hacía poco estaban vetados a las editoriales españolas; y que en Logos, o mejor dicho en el coche del librero aparcado a pocos metros de la tienda, se podían encontrar, si conocías al dueño del establecimiento o a alguno de sus empleados. En Logos se podían localizar libros de Marx, Engels, Mao, Lenin, Trotski, Gramsci o Marta Harnecker; ubicados en las editoriales de “combate” como Ruedo Ibérico, Ebro, Ayuso, Ciencia Nueva o Fundamentos; era importante burlar a la Social, y que mejor que situar la “mercancía” en el mítico Ranault Gordini del dueño del establecimiento. Domingo Perelló, el propietario de Logos era un librero de una personalidad y una categoría profesional digna de admirar y poco usual en la ciudad de Palma de los años setenta. “Domingo estaba muy especializado en traer desde el extranjero, sobre todo metidos entre los libros de texto, en las sacas de libros de textos, material de editoriales sudamericanas…”[3].

No solo se podían encontrar libros “subversivos” de tipo político, Domingo Perelló disponía, en su librería, de libros eróticos de calidad y de la no menos rebelde novela americana. En definitiva Logos cubría múltiples funciones en la sociedad palmesana, despacho de libros, lugar de reunión y de presentaciones, acceso a libros de muy difícil localización en tiempo record, distribuidor editorial, facilitador de novedades en catalán…, no era ni tan grande ni tan lujosa o tan bien situada como la Tous, pero sin dudad tuvo una enorme importancia: “Allí se combinaba el libro político, con la novela americana y libros eróticos de calidad. Había colecciones iberoamericanas de literatura erótica. Se vendió mucho a Sade, que entonces estaba prohibido… casi toda la obra de Sade. Y combinábamos todo esto, y era un negocio que iba muy bien por todos los campos que abarcaba, y además si tu pedías un libro por extraño que fuera, en aquel tiempo sin ordenadores, te lo encontraba y a la semana o quince días ya lo tenías. Así que combinaba libros de texto, libros prohibidos, lietaratura erótica…, y era distribuidor oficial de Alianza Editorial”[4].

Miquel López Crespí era un militante comunista de tendència trotskista comprometido con la cultura y con la sociedad, pero discreto, mucha gente sabía su condición militante, pero no alardeaba de ello en público; en una ciudad que empezaba a despertar del extenso letargo y acoso a que no solo la capital o la isla de Mallorca sino todas las Baleares habían estado sometidas. Por eso fue tan importante la librería Logos; nadie que demandara libros interesantes, rupturistas, identitarios o simplemente prohibidos podía ignorar Logos, a donde habían llegado, en los años setenta, algunos libros tras sortear los controles policiales en la frontera franco-española.

Otra de las librerías emblemáticas en la ciudad de Palma, en los años setenta, fue L’Ull de Vidre que reunió a tres personas comprometidas con la cultura, como fueron Miquel López Crespí, Adela Casellas y Frederic Suau; tres jóvenes con mucho entusiasmo, poco dinero y menos dotes comerciales, aunque ciertamente este extremo no era el objetivo fundamental de la librería ni mucho menos, pero si el que explica su breve duración. El conocimiento entre ellos venía de unos años antes de la creación de la librería, concretamente de 1966-68, años de influencia del mayo del 68 y de largas y constructivas discusiones sobre marxismo, nacionalismo e influencia cultural. Ciertamente fue una aventura cultural, que tenía, en palabras del propio López Crespí: “la utópica intención de ayudar a cambiar el mundo mediante la cultura. Haciendo todo tipo de presentaciones, conferencias, exposiciones de pintura, incluso íbamos vendiendo libros catalanes por los pueblos de Mallorca”[5]. En particular el Día del Libro, Miquel y sus compañeros recorrían los pueblos de la Isla en el Simca 1000 de López Crespí, un vehículo repleto de libros para la venta, y de grandes ilusiones para la transformación cultural de las Islas.

López Crespí, uno de los responsables del “experimento”, que a su condición de novelista, dramaturgo, poeta, colaborador periodístico, ensayista e historiador, unió durante unos cuantos años la de librero, aunque eso fue antes de dedicarse básicamente a escribir. Nos ha contado en una entrevista sus experiencias con los libros y las librerías: “Pero yo antes (de Logos) ya había hecho el experimento de L’Ull de Vidre, esto fue después de venir del Servicio Militar, que fue en el año setenta. Que es cuando se monta L’Ull de Vidre, con Frederic Suau y su mujer Adela Casellas, y empezamos en la librería”[6].

Y como en estas (las librerías) estaba el origen de toda su relación con el mundo del libro: “Y todo, en mi caso, empieza con las librerías. Es decir mi contacto con la Literatura y la profesionalización posterior, vienen a través de L’Ull de Vidre y de Logos”[7].

El objetivo no era ganar dinero con los libros, sino dinamizar la mortecina vida cultural de Palma, y durante los años que duró abierta la librería (1970-1971) eso se consiguió, aunque el proyecto cultural fuera tristemente efímero: El problema de L’Ull de Vidre fue que a pesar de que estaba patrocinada por una familia con dinero, un negocio necesita mente de negociante. Nosotros teníamos veintipocos años, teníamos mucha ilusión y poco espíritu de negociante. Pensámabos más en la librería como un espacio de dinamización cultural; teníamos en mente presentaciones de libros. Era la época de la Dictadura y teníamos libros de izquierdas, libros catalanes… mucho libros prohibidos. Allí hablabas… y allí también hicimos exposiciones de pintores jóvenes y rupturistas; pero eso no funcionaba así. Tienes que tener un contable que lleve números… gente eficiente; nosotros éramos eficientes en escribir, pero no en negocios, por lo tanto no funcionó”[8].

Si la falta de espíritu de negociante no fuera poco hándicap para la supervivencia de la librería otro factor y no menor venía a sumarse a los problemas de L’Ull de Vidre, lo robos, sustracciones de libros provenientes incluso de colegas, supuestamente progresistas, que se hacían gratuitamente, o al menos lo intentaban, con esos libros, mediante maniobras más o menos imaginativas, pero con resultados, para la librería realmente catastróficos: “En aquel tiempo teníamos un problema, que era la época en la que los que venían a la librería, incluso los amigos, y algunos nos robaban. No te puedes imaginar la violencia de decir a la gente conocida, mira yo sé como va esto, si tú lo quieres leer yo te lo dejo, pero no te lo lleves sin pagar. Salían muchos libros así, no había los controles de ahora. Encontrabas casos “alucinantes” de los sitemas de camuflaje, pero yo ya me había especializado en verlos…”[9].

La librería fue un centro frenético de actividades de todo tipo, siempre relacionadas con la cultura y la transformación social a la vez que de lucha contra el franquismo. Así conocemos que en 1971 Fernando Millán organizó para L'Ull de Vidre, una primera exposición de "Poesía experimental en España", con la participación de poetas de varias generaciones, incluido Joan Brossa.

Ciertamente el local de L’Ull de Vidre estaba montado con un criterio realmente “moderno”. El arquitecto y decorador Aldo se había empleado a fondo para hacer de la librería un lugar agradable y rupturista. La decoración llamaba la atención y de hecho cuando el establecimiento cambia de actividad para dedicarse a galería de arte con la denominación de Els 4 Gats mantuvo intacta la decoración.

La organización de espacio de la librería se unía al planteamiento progresista del proyecto de L’Ull de Vidre; así nos la podemos imaginar con tres o cuatro mesas de libros, con sus taburetes, todo muy moderno. Fue la primera vez que en una librería había mesas para leer…, luego lo incorporarían otras librerías palmesanas. Todo esto resultaba gratificante para los responsables de la propia librería, pero por desgracia no resultó efectivo como negocio: “L’ Ull de Vidre fue un experimento fantasioso de cuatro jóvnenes con voluntad rupturista, pero nada más”[10].

Gracias al bagaje cultural y el excelente conocimiento de la realidad política y social de López Crespí sobre las Baleares hemos podido entender la realidad de las librerías palmesanas y el indiscutible papel de los libreros en el activismo político y cultural de resistencia al franquismo en la Palma en los años setenta; él desde L’Ull de Vidre, primero y desde Logos, después, en lo que se refiere a las librerías. Pero también como militante comunista y luchador antifranquista.

Por la librería, para comprar libros, hablar, debatir y por supuesto conspirar pasó buena parte de la intelectualidad mallorquina: escritores, políticos, artistas de todo tipo, profesionales liberales, profesores, periodistas y un largo etcétera de personas comprometidas con la cultura balear y la lengua catalana: “Fue el lugar de las primeras presentaciones combativas en Palma, de libros que estaban muy perseguidos. Luego los libros en catalán… y darle una proyección a las editoriales catalanas. Era cuando la Obra Cultural Balear estaba en auge con la cultura mallorquina; y para nosotros la defensa de los libros prohibidos por el franquismo, y la defensa de las editoriales marginadas era muy importante… erspecialmente las que publicaban en catalán”[11].

López Crespí, como he señalado ya, trabajaría posteriormente en la librería Logos (1972…) donde si podría desarrollar su faceta de librero, algo que no ocurrió con plenitud en L’Ull de Vidre, ya que apenas permaneció dedicado a dicha librería nueve meses. Junto a Domingo Perelló, dueño de Logos, organizó encuentros, fomentó tertulias y discusiones en torno a determinados autores y obras literarias. Logos fue una verdadera escuela de aprendizaje literario y cultural para Miquel López Crespí tanto desde el punto de vista de los libros, autores y obras, como de la lucha antifranquista política y sobre todo cultural balear.

De la comunión con los libros, el periodismo y la aportación de estos a la cultura antifranquista daba fe Frederic Suau, otro de los integrantes de la aventura librera de L’Ull de Vidre, que era poseedor de una de las mejores bibliotecas palmesanas en cuanto al marxismo se refiere. A este punto se refiere López Crespí cuando señala: “…era el hombre que tenía una de las bibliotecas particulares de marxismo mejor surtidas de la Ciudad. Mis primeras lecturas de Marx las había hecho en libros que él me había dejado, lo mismo podría decir de las obras de Lenin, Gramsci… editadas en la Editorial Progreso de Moscú y compradas de contrabando en Londres o París”[12].

Suau y sus compañeros de aventura tenían, a través de la librería, la pretensión de impulsar dos aspectos básicos de la Cultura para ellos en esos momentos: difundir los libros marxistas y, como no, potenciar lo más posible la cultura catalana, en el convencimiento y la estrategia de que la librería en realidad era nada más que una herramienta útil de lucha política y cultural contra el franquismo. L’Ull de Vidre, a diferencia de otras librerías, que tenían un fuerte componente comercial, debía de ser algo más que una librería, algo así como una célula de agitación social, que burlara a la policía política del Régimen, con la tapadera de una librería, y consiguiera agrupar a los más críticos y “leídos” con la utópica finalidad de construir un –en palabras del propio López Crespí- “moviment revolucionari mallorquí, marxista, evident, i amb forts components nacionalistes”[13].

Estos jóvenes revolucionarios conseguirían el apoyo y la solidaridad de algunos de los editores rupturistas del momento como Bartomeu Barceló, que aportaría, para nutrir las estanterías de la librería, buena parte del fondo editorial de Daedalus; con libros como Els mallorquins o L’Islam a les Balears, que sin duda servirían a la “causa”.

Suau y López Crespí contribuyeron al desarrollo cultural mallorquín también desde las páginas de Cultura del Diario Última Hora, dirigido entonces por “Pepín” Tous. Actividad periodística que por supuesto compatibilizaban con la actividad de la librería y lo que esta implicaba (presentaciones, exposiciones, charlas, venta de libros…); podemos suponer que esta enardecida actividad acabó por agotar a los protagonistas, que al poco tiempo deben abandonar la librería (primero López Crespí y luego Suau y Casellas) por falta de rentabilidad económica, aunque si fue eficaz desde el punto de vista ideológico y cultural. Reconociendo su contribución desde los libros a la recuperación democrática y el fomento de un pensamiento crítico básicamente antifascista y con un componente nacionalista. La revolución que pretendían desde la librería fracasaría pero sembraron un germen que serviría para espabilar a la mortecina intelectualidad mallorquina.

[1] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[2] LOPEZ CRESPÍ, Miquel. http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm.

[3] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[4] Ídem.

[5] Els nostres: Aina Montaner. Publicado en la revista L'Estel (15-VIII-05). http://www.escriptors.com/autors/lopezcrepim/

[6] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[7] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[8] Ídem.

[9] Ídem.

[10] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto Libreros y Editores en el tardofranquismo y la transición.

[11] Ídem.

[12] L’Ull de Vidre. Miquel López Crespí.

[13] Ídem.

Anarcoefemèrides del 29 d'agost

Esdeveniments

Bresci parla amb Merlino durant el judici en un dibuix de Samato

- Judici a Gaetano Bresci: El 29 d'agost de 1900 a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Gaetano Bresci es jutjat per l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia que havia perpetrat just un mes abans, el 29 de juliol de 1900. L'advocat llibertari Francesco Saverio Merlino en fou el defensor, després del refús del misser Filippo Turati. En aquest procés expeditiu, que només va durà una jornada, Bresci fou condemnat per regicidi a mort, però més tard la pena serà commutada a treballs forçats a perpetuïtat pel rei Víctor Manuel III d'Itàlia, successor d'Humbert I --fou l'únic cas en la història d'aquest Estat que un rei commuta una pena. El 23 de gener de 1901, després d'haver fet la travessia en un vaixell de guerra, fou tancat en una cel·la de tres per tres metres, sense cap mobiliari i especialment construïda per ell, de la penitenciaria de l'illa de Santo Stefano (Illes Pontines), on ja havien estat empresonats nombrosos anarquistes abans. El seu cos fou trobat,«suïcidat», el 22 de maig de 1901 penjant de la finestra de la cel·la.

***

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: El 29 d'agost de 1919 reapareix a Amiens (Picardia, França) el setmanari Germinal. Journal du Peuple, que havia estat publicat abans de la Gran Guerra (1904-1914) per Georges Bastien. A partir del número 59 (9 d'octubre de 1920) portarà com a subtítol «Organe libertaire de la Somme, de l'Oise, du Nord et du Pas-de-Calais» i a partir de 1925 comptarà amb tres edicions regionals. Hi van ser gerents Georges Bastien, Lucien Graux, Georges Foulin, René Crinier, Segon Casteu i A. Fontan. Els administradors van ser Hoche Meurant (Nord), Eusèbe Bouche (Pas-de-Calais) i Segon Casteu (Oise). Va tenir nombrosos col·laboradors, com ara G. Aubry, A. Barbe, Raymond Barbet, G. Bastien, Eugène Bizeau, Jacqueline Bonhomme, Bourdon, L. Bourrée, A. Bridoux, Jean Caron, Castelot, Segond Casteau, J. Chazoff, A. Colomer, Max Colonna, M. Dommaget, Gustave Dupin, R. Fontan, Gabriel Gobron, Urbain Gohier, Marie Guillot, Jollivet, N. Lazarevitch, Ch. Legry, Pierre Le Meilleur, A. Lorulot, Stephen Mac Say, Errico Malatesta, Victor Margueritte, Brutus Mercereau, Jacques Mesnil, Hoche Meurant, Henri Mignon, Georges Patout, L. Radix, F. Rose, J. Roty, Guy Saint-Fal, André Savanier, Maurice Mullens, entre d'altres. El desembre de 1924 el periòdic tirava 4.500 exemplars i va arribar a tenir gairebé mil subscriptors. En 1924 va fer costats els candidats abstencionistes a les eleccions. Va rebre el suport de la Federació Comunista Llibertària de la regió Nord creada el setembre de 1920 i el periòdic va fer costat els Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), mostrant-se favorable a la revolució dels Soviets. Víctima de diversos processos judicials i de la persecució per part del clergat desaparegué l'1 de juliol de 1933, després de publicar 723 números. Va tenir un intent de reaparició en 1938, administrat per A. Grevin, però només publicà set números.

Naixements

Edward Carpenter fotografiat per Frederick Hollyer (ca. 1890)

- Edward Carpenter: El 29 d'agost de 1844 neix a Brighton (East Sussex, Anglaterra) el poeta, escriptor, militant socialista llibertari, precursor d'alliberament homosexual Edward Carpenter. Fill d'un tinent, va créixer en una família nombrosa i benestant. En 1864 es va llicenciar per la Universitat de Cambridge i, seguint un camí ben traçat, va ser nomenat vicari en 1870. Però el naixement de les idees socialistes i la poesia de Walt Whitman hi van tenir una gran influència. Després de presentar la dimissió del seu càrrec eclesiàstic en 1874, va entrar en el Club Republicà on va començar a fer conferències de tota casta (astronomia, música...). En morir sos pares (1882) i heretar una important suma de diners, va comprar una granja a Millthorpe, a prop de Sheffield. La comunitat que hi crea va esdevenir ràpidament el símbol d'una nova manera de viure i d'una nova organització social (simplificació del treball, desaparició de les classes socials, vegetarianisme, nudisme, ecologia, etc.). En 1883 va començar a militar en la Social Democratic Federation (Federació Socialdemòcrata) i ingressarà en 1885, amb William Morris, en la Socialist League (Lliga Socialista), molt més llibertària. Com a poeta compromès va escriure Towards Democracy (1883, Vers la Democràcia) i l'himne socialista England arise (Aixeca't Anglaterra). Es va interessar per la filosofia de les religions orientals i va fer en 1890 un viatge a l'Índia, on va visitar el seu amic Rabindranath Tagore. En 1893 va formar amb George Bernard Shaw i altres l'Independant Labour Party (Partit Independent dels Treballadors). Però serà el tema sexual el que li donarà popularitat. Precursor de l'alliberament gai, va viure obertament la seva homosexualitat amb son company, fill de la classe obrera, en l'època que Oscar Wilde era condemnat a la presó. Va escriure nombrosos fullets, com ara Homogenic love and its place in a free society (1895), Love's coming-of-age (1896), etc. En 1908 va publicar el seu primer llibre The intermediate sex, continuat per Intermediate types among primitive folk (1911). També cal remarcar el seu pacifisme i els escrits contra la guerra dels bòers i els sorgits arran de la Gran Guerra: Healing of nations (1915), Never again! (1916). My days and dreamsés la seva autobiografia, publicada en 1916. Va mantenir correspondència amb grans personalitats (Annie Besant, Isadora Duncan, Havelock Ellis, Roger Fry, Mahatma Gandhi, James Keir Hardie, J. K. Kinney, Jack London, George Merrill, E D Morel, William Morris, E R Pease, John Ruskin, Olive Schreiner). Edward Carpenter va morir el 28 de juny de 1929 a Guildford (Surrey, Anglaterra).

***

Gabriel Giroud

- Gabriel Giroud: El 29 d'agost de 1870 neix a Lió (Arpitània) el pedagog anarquista i neomaltusià Gabriel Giroud, també conegut com G. Hardy i C. Lyon. Sa família es va instal·lar poc després de néixer a París, a Montmartre. Son pare va morir en 1877 i sa mare va deixar sos dos fills a l'orfenat Prévost, a Cempuis. En 1880 l'anarquista Paul Robin va prendre la direcció de l'orfentat i Giroud hi restarà fins al 1887. Un cop aconseguir el títol d'educació elemental, va ser admès a l'Escola Normal d'Auteuil, on estudiarà fins al 1891. Després d'una estada a Tunísia per intentar sanar una pleuresia i una febre tifoïdal, que tindrà conseqüències durant la resta de sa vida, i donat de baixa a l'exèrcit per constitució feble, retornarà a Cempuis fins al 1892, on s'encarregarà de cursos complementaris. En 1893 es va casar amb la filla de Paul Robin, Lucie. Ambdós deixaran l'orfenat Prévost en 1894, després del cessament de Paul Robin, i fer de mestres a les escoles del barri parisenc de Belville fins al 1930. En 1900 va publicar Cempuis. Education intégrale. Coéducation des sexes, on tracta dels nous mètodes de l'Educació Integral practicats per Paul Robin. Després es lliurarà completament a la propaganda neomaltusiana i per al periòdic Régénération, creat per Paul Robin, on publicarà els articles i els fullets (sobre mètodes anticonceptius, vasectomia, avortament...) sota el pseudònimG. Hardy i C. Lyon --del seu fullet Moyens d’éviter la grossesse es van editar 100.000 exemplars. Va col·laborar també a partir de 1908 en el nou òrgan del neomaltusianisme creat per Eugène Humbert,Génération Consciente, i en La Grande Reforme, a partir de 1931. El novembre de 1916 crearà el seu propi periòdic Le Néo-malthusien, el primer número del qual serà prohibit, així com els altres tres números següents apareguts sota títols diferents (La Grande Question,Néo-malthusianisme i Le Néo-malthusien, de bell nou). Giroud no el podrà tornar a publicar fins al 1919, i fins a l'entrada en vigor de la llei de juliol de 1920 que reprimia tota propaganda antinatalista. Ja ancians, la parella es retirarà a Beaugency, a la riba del Loira, lloc de naixement de Gaston Couté. Gabriel Giroud va morir el 16 de setembre de 1945 a Beaugency (Centre, França). Altres obres seves són Population et subsistances. Essai d'arithmétique économique (1904), Malthus et ses disciples (1910), Paul Robin. Sa vie, ses idées, son action (1937), etc. Els llibres originals de Giroud són molt difícils d'aconseguir ja que van ser buscats a les biblioteques, Biblioteca Nacional de França i tot, i destruïts. En 1948 Jeanne Humbert li dedicarà una biografia: Gabriel Giroud, disciple et continuateur de Paul Robin: pionnier du néo-malthusianisme en France, fondateur de Regénération.

***

Tomàs Granado Pozo i sa companya Pilar Mulet (2008)

- Tomás Granado Pozo: El 29 d'agost de 1933 neix a Valencia del Ventoso (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista i esperantista Tomás Granado Pozo. Va ser fill de Modesto Granado Gata, d'un obrer camperol afiliat al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) que, després de lluitar com a voluntari durant la guerra civil, s'exilià a França en acabar la contesa. Sa mare hagué de marxar del poble davant les amenaces dels feixistes locals i ell i son germà restaren amb l'àvia gairebé orfes i sense anar a escola. En 1949 va ser detingut per la Guàrdia Civil, amb sa mare, son germà i l'àvia, quan intentaven passar els Pirineus per Girona. Sa mare i l'àvia van ser empresonades i son germà ficat en un hospici de capellans. Ell va ser tancat a diverses presons; primer dos mesos a la Model de Barcelona, després a la madrilenya de Yeserías i més tard a la de Badajoz. Quan tenia 15 anys treballà a Valencia del Ventoso en tasques pageses, mentre sa mare i l'àvia feien feina a Zafra. Quan el germà sortí de l'hospici, en 1951 tota sa família aconseguí, amb passaports falsos comprats a un policia a Barcelona, passar a França, reunint-se amb son pare. Allà conegué Pilar Mulet, filla d'anarcosindicalistes catalans, la qual el va introduir en el pensament anarquista i en l'esperanto i amb qui després es casà. A partir de 1956 formà part del moviment llibertari i fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries de Quilhan. En aquesta ciutat occitana fundà amb sa companya un grup esperantista i una secció de «Mujeres Libres». En 1958 col·laborà en la revista llibertaria parisenca Nervio. L'agost de 1961 assistí al Congrés de Llemotges del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. El 20 de març de 2004 participà a Jerte en un acte homenatge a Granado i Delgado --Francisco Granado Gata, militant anarquista garrotat pel franquisme en 1963, va ser cosí seu--; aquest acte es repetí el 6 de setembre de 2006 a Valencia del Ventoso. En 2006 va rebre, juntament amb altres vells militants extremenys (Pilar Mulet, Manuel Méndez i José Barroso), un homenatge a Mèrida organitzat per la CNT d'Extremadura --Pablo Mellado no pogué assistí per problemes de salut. En 2007 publicà el llibre de poemes Gotes de poesías. Desde el Languedoc a Extremadura..; també té publicat una obra amb tocs autobiogràfics, Mi misión aquí se acaba.

***

Pietro Valpreda i sa família

- Pietro Valpreda: El 29 d'agost de 1933 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el ballarí, escriptor i militant anarquista Pietro Valpreda. Fill de petits comerciants, començà a treballar d'artesà, però, apassionat per la dansa, acabà com a ballarí de teatre de revista professional. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes de Roma i de Milà durant les seves gires artístiques arreu d'Itàlia. A Milà formà part del «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa» i a Roma, a partir de 1969, del «Circolo Bakunin» de la Via Baccina. El seu grup artístic es caracteritzà per les seves accions irrespectuoses i provocadores, per la qual cosa rebé el suport de bona part dels grups anarquistes italians. En 1969, durant una marxa a Milà, cridà amb un udol trencador «Bombe, sangue e anarchia!» (Bomba, sang i anarquia!) davant la Piazza Duomo. Poc després, a Roma, va escriure un fulletó antimilitarista molt sagnant, on posava com a adreça la direcció de la redacció romana del periòdic anarquista Umanità Nova. El març de 1969, amb altres dos companys, publicà en ciclostil Terra e Libertà, on elogiaven l'anarcoterrorista Ravachol i l'acció directa violenta. El novembre d'aquell any abandonà el«Circolo Bakunin» i fundà, amb el «transformista» polític Mario Merlino i altres companys més joves (Emilio Bagnoli, Roberto Gargamelli, Emilio Borghese, Roberto Mander), un grup més radical i d'eslògans força més provocadors i enrabiats, anomenat «Circolo Anarchico 22 Marzo». Aquest grup no serà vist per bons ulls ni pel «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa» ni pels companys romans de la Federació Anarquista Italiana (FAI), ja que l'estructuració formal del grup es presta força a les infiltracions policíaques i feixistes. De fet més tard es descobrí que en el grup s'havia infiltrat el policia Salvatore Ippolito i el neofeixista Mario Merlino. L'11 de febrer de 1969 amb Luciano Lanza organitzà una manifestació anticlerical a Venècia per protestar per les commemoracions del 40 aniversari dels pactes feixistes del Laterà al crit de«Ni Església ni Estat, ni esclaus ni amos». El 12 de desembre de 1969 explotà al Banc Nacional d'Agricultura de la Piazza Fontana de Milà una bomba que va provocar 17 morts i 88 ferits, alhora que tres més estaven anunciades a Roma. Aquell dia Valpreda era a casa de la seva tia Rachele Torri al llit malalt de grip, però fou acusat de ser un dels autors materials de la matança i detingut tres dies després, quan anava al Palau de Justícia per respondre a una vella qüestió penal. En aquells dies 84 persones van ser detingudes acusades dels fets, gairebé totes anarquistes, entre elles Giuseppe Pinelli, que serà defenestrat des de la comissaria de policia. Aviat s'engegà una gran mobilització per demanar l'alliberament dels anarquistes detinguts i per evidenciar el muntatge policíac que l'Estat italià havia orquestrat. Valpreda, com a mesura extrema de pressió, decidí presentar-se com a «candidat-protesta» en les llistes electorals de la formació política comunista promotora del periòdic Il Manifesto. En 1972 es promulgà una llei específica («Llei Valpreda») que permeté la seva escarceració; aquesta nova llei derogava l'anterior vigent segons la qual un acusat de delictes greus, fins i tot la mort, no podia ser alliberat fins que no hi hagués una sentència ferma d'absolució. Un cop lliure, participà en conferències, debats públics, entrevistes televisives i manifestacions diverses; obrí un bar nocturn («Barricata 1898») al popular barri milanès de Garibaldi i tingué un fill, Tupac Libero Emiliano, amb sa companya Lauretta. Posat en evidència tot el muntatge policíac, l'1 d'agost de 1985 el Tribunal d'Apel·lació de Bari l'absolgué per manca de proves, sentència que fou confirmada pel Tribunal de Cassació. Mentrestant, la malaltia de Buerger l'afectà les cames, afecció degenerativa cancerígena que minà la seva salut i que li impossibilità guanyar-se la vida com a ballarí, dedicant-se a vendre llibres de l'editorial de Giulio Einaudi. En 1997 publicà Tri dì a luii, llibre de poemes que va escriure a la presó. Amb el periodista i literat Piero Colaprico escrigué tres llibres: Quattro gocce di acqua piovana (2001), La nevicata dell'85 (2001) i La primavera dei maimorti (2002). Pietro Valpreda va morir el 6 de juliol de 2002 al seu domicili del carrer Paolo Sarpi de Milà (Llombardia, Itàlia); el funeral, organitzat pel «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa», fou dos dies després i el seu cos fins a la incineració fou acompanyat per un seguici de 3.000 persones.

Defuncions

Enrique Vañó Nicomedes

- Enrique Vañó Nicomedes: El 29 d'agost de 1939 es afusellat a Alacant (Alacantí, País Valencià) el professor i intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Enrique Vañó Nicomenes. Havia nascut el 1911. En 1932, amb Manuel Seguí i altres companys, fundà a Alcoi el grup anarquista«Iconoclastas» i fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època va fer nombroses conferències a l'Ateneu Llibertari d'aquesta localitat. Secretari de la Federació Local d'Alcoi de la Confederació Nacional del Treball (CNT), intervingué el setembre de 1934 en un míting celebrat a la plaça de toros de la localitat. El maig de 1936 va ser delegat del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT alcoiana al Congrés Confederal que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya) i participà en la ponència sobre les aliances revolucionàries. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, encapçalà la «Columna Alcoiana» i lluità a Cerro Muriano (Còrdova, Andalusia, Espanya). A mitjans d'octubre de 1936 va ser nomenat responsable de Propaganda i Premsa del Consell Econòmic Polític Social, organisme que assumia totes les funcions del Comitè Revolucionari de Defensa. Entre 1937 i 1938 va fer nombroses conferències a Alcoi i a València en homenatge als batallons de voluntaris. També realitzà diverses intervencions radiofòniques propagandístiques, col·laborà en Humanidad, treballà amb l'Estat Major de València, presidí l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i fou conseller municipal d'Alcoi en nom de la CNT fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s'encarregà de retre la ciutat als falangistes i es retirà a la masia de Serralles, a prop d'Alcoi, lloc on va ser posteriorment detingut. Enrique Vañó Nicomedes va ser jutjat en consell de guerra el 25 de maig de 1939, condemnat a mort per«adhesió a la rebel·lió amb l'agreujant de perversitat i transcendència» i afusellat el 29 d'agost de 1939 a Alacant (Alacantí, País Valencià) –alguns citen el 20 de juny de 1939 al cementiri d'Alcoi (Alcoià, País Valencià)– juntament amb José Vañó Botella i Francisco Peidro Romeu.

Enrique Vañó Nicomedes (1911-1939)

***

Avelino Fóscolo (1942)

- Avelino Fóscolo: El 29 d'agost de 1944 mor a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil) el químic, farmacèutic, periodista, dramaturg i escriptor anarquista António Avelino da Silva, més conegut com Avelino Fóscolo. Havia nascut el 14 de novembre de 1864 a Sabará (Minas Gerais, Brasil). Segons alguns descendia, per part de la seva besàvia, de l'escriptor Ugo Foscolo, però això no és cert, ja que adoptà posteriorment el pseudònim d'AvelinoFóscolo en honor del seu admirat escriptor italià. Era fill natural d'una costurera, Maria Avelino da Silva Dinis, i de José Caetano de Paula Rocha. Estudià a diferents col·legis i quan tenia 11 anys quedà orfe. Després de realitzar diverses feines humils, es posà a treballar a la mina d'or de Morro Velho, a Congonhas de Sabará (actualment Nova Lima, Minas Gerais, Brasil). En una ocasió assistí a un espectacle de la «Companhia de Quadros Vivos Keller», dirigida per un nord-americà, i captivat per la vida de la faràndula, i amb moltes ganes de fugir de les dures condicions de feina de la mina, va dir als membres de la companyia que se'l portessin. Durant uns anys va fer d'actor circense, recorrent diversos països llatinoamericans i representant espectacles escrits per ell. En 1886 passà de gira per Sabará i decidí quedar-se i a partir d'aquest moment començà la seva carrera periodística i literària en aquesta població, involucrant-se en les lluites abolicionistes i republicanes, establint vincles amb la maçoneria i guanyant-se la vida fent de comercial. A partir de 1887 col·laborà en el periòdic local Folha Sabarense. En 1890 publicà, amb Luís Cassiano Martins Pereira, la novel·la A Mulher. A començament de segle s'adherí al moviment anarquista i a la ciutat minera de Taboleiro Grande (actualment Paraopeba, Minas Gerais, Brasil) es casà amb una estudiant de magisteri de la zona, Maria Gonçalves Ribeiro (Mariquinha), filla d'un farmacèutic, amb qui va tenir 10 infants. Amb son sogre, Manuel Pinto Ribeiro, regentà a Taboleiro Grande l'apotecaria«Fóscolo & Cia» i aprofità l'espai de la farmàcia per a fer difusió cultural i del pensament llibertari, realitzant debats polítics i literaris i venent literatura anarquista a preus mòdics, especialment llibres de Piotr Kropotkin i Élisée Reclus. El 6 de gener de 1893 començà a publicar a Taboleiro Grande amb una impremta manual que comprà el periòdic quinzenal A Vida, que fou substituït en 1896 pel periòdic obrerista O Industrial. A prop de Taboleiro Grande hi havia la fàbrica tèxtil Cedro, propietat del ric empresari Bernardo Mascarenhas, caracteritzada per l'explotació sistemàtica dels seus obrers i als quals ell ajudava fent costat les seves reivindicacions i proveint-los gratuïtament dels medicaments que necessitaven i no podien pagar. En 1903 va escriure O mestiço, on descriu la vida d'una hisenda i la trista realitat dels esclaus, i A capital, primera novel·la ambientada a Belo Horizonte, on relata la construcció de la ciutat, inaugurada el 12 de desembre de 1897, i on denuncia els fraus en la distribució dels lots de terra. En aquests anys fundà periòdics, biblioteques i grups teatrals («O Clube Dramático e Literário»). Investigador químic–inventà nombroses i exitoses fórmules industrials i un quall que es comercialitzà força a Europa–, en una ocasió viatjà a Alemanya per fer cursos d'especialització farmacèutica a l'empresa Bayer; no se sap molt bé com, arribà a Taboleiro Grande la notícia que havia mort a Europa durant el viatge, causant, temps després, natural consternació quan retornà a la població i trobà de dol sa nombrosa família. La seva literatura s'emmarca en l'anomenada «estètica del naturalisme tardà» de la literatura brasilera, amb una forta preocupació per la denúncia d'una «societat retrògrada i injusta», motivada per les desigualtats socials, l'esclavitud, el conservadorisme de l'Església catòlica, la discriminació sexual de la dona i els casos derivats de l'empobriment de la població (orfandat, suïcidi, prostitució, violació, castració, joc, etc.). El seu estil literari es va veure molt influenciat per autors com Gustave Flaubert, Jean Grave, Victor Hugo, Guerra Junqueiro, Piotr Kropotkin, Eça de Queiroz, Lev Tolstoi, Élisée Reclus, George Sand, Jules Verne i Émile Zola. Un dels seus leitmotiv és la figura del«sembrador», sobre el qual va escriure en 1921 un drama social en tres actes (O semeador). Entre juliol de 1906 i desembre de 1907 dirigí a Taboleiro Grande el periòdic anarquista A Nova Era. El 13 de maig de 1909 fundà l'Academia Mineira de Letras (Acadèmia de Lletres de Minas Gerais) a Juiz de Fora (Minas Gerais, Brasil), en la qual ocupà la cadira número 7 amb el patrocini del seu amic l'escriptor Luís Cassiano Martins Pereira. Fou regidor, en representació de Taboleiro Grande, a l'Ajuntament de Sete Lagoas (Minas Gerais, Brasil), sense adscripció a cap partit polític, i quan en 1912 es creà el municipi de Paraopeba, ocupà el càrrec de regidor en el seu primer consistori. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista A Lanterna, de São Paulo, on entre octubre de 1913 i maig de 1914 publicà en lliuraments la seva obra No circo. En 1915 es traslladà a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil) i amb ell l'acadèmia que havia fundat. Els seus últims anys van ser d'aïllament i d'oblit. A més de les obres citades podem destacar O caboclo. Novela de costumes mineiros (1902), Vulcões (1920) i O jubileo. Romance social (1920). Avelino Fóscolo va morir el 29 d'agost de 1944 a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Bonfim d'aquesta ciutat. En 1987 Letícia Malard publicà l'assaig Hoje tem espetáculo. Avelino Fóscolo e seu romance i 1992 Regina Horta Duarte la biografia A Imagen rebelde. A trajetória libertária de Avelino Fóscolo. En 1999 Letícia Malard i José Américo Miranda publicà la seva obra pòstuma Morro velho, que havia transcrit son fill Hugo Fóscolo. En 2013 el Coletivo Mineiro Popular Anarquista inaugurà una nova llibreria a Belo Horizonte amb el nom «Livraria Anarquista Avelino Fóscolo».

Avelino Fóscolo (1864-1944)

***

Virgili Batlle i la seva companya Jeanne Marcelle Daynès (Tolosa de Llenguadoc, 1945)

- Virgilio: El 29 d'agost de 1947 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el pintor anarquista Virgili Batlle Vallmajó, més conegut com Virgilio o Virgilio Vallmajó. Havia nascut el 13 de maig de 1915 al carrer de Sant Cristòfol del barri del Pont d'Olot (Garrotxa, Catalunya). Sos pares es deien Josep Batlle Casadellà i Rosa Vallmajó Costa i tingué tres germans. Era fill d'una família treballadora, encara que acomodada, ja que son pare feia d'encarregat en una empresa relacionada amb el ram del tèxtil al poble veí de Sant Jaume de Llierca. Va fer els primers estudis a les Escoles Pies i de ben jovenet va començar a treballar al taller de d'imatgeria religiosa de Can Castellanas, on es va introduir en el món de la pintura. Posteriorment entrà a fer feina a la fàbrica tèxtil de Can Jombi, lloc on començaren les seves activitats anarcosindicalistes. En aquestaèpoca participà en les activitats del Centre Obrer d'Olot. Més tard, passà a treballar a la paperera Torras de Sant Joan les Fonts (Garrotxa, Catalunya), on destacà com actiu militant llibertari. Soci de l'Orfeó Popular, en 1935 va ser nomenat vicepresident d'aquesta societat cultural i recreativa, de la qual va formar part del seu esbart dansaire i del seu equip de futbol. També jugà en la Joventut Obrera i en el CD Montsacopa. Quan el cop feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Antifeixista de Sant Joan les Fonts, dominat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organitzacions a les quals estava afiliat i per a les quals realitzà tasques propagandístiques. Poc després, marxà voluntari al front d'Aragó, integrant-se, probablement, en la Columna «Los Aguiluchos». Fou membre del Cos de Sapadors i Minadors, que tenia la seu al castell de Bizién (Osca, Aragó, Espanya), i participà en diversos combats a Belchite i Fuentes del Ebro. Malalt de tuberculosi retornà a Olot i va anar a un sanatori del Montseny; el 25 de febrer de 1938 ingressà a l'Hospital de Girona i el 16 de març d'aquell any el Tribunal Mèdic el va declarà inútil per al servei militar. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà el Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració d'Argelers, del qual pogué fugir. Instal·lat a París, establí contacte amb Pablo Picasso, artista al qual realitzà diversos retrats, i entaulà una estreta amistat amb el poeta Jaume Sabartés Gual, amb qui discutirà sobretot de filosofia, a més de relacionar-se amb la colònia d'exiliats republicans. L'esclat de la II Guerra Mundial i l'agreujament de la seva malaltia el van obligar a passar a la «França Lliure». Fou internat a l'hospital de Montalban (Guiena, Occitània), on conegué Jeanne Marcelle Daynès, infermera i diplomada en farmàcia, a més de ser d'una família aristocràtica i monja de l'orde de sant Vicenç de Paül, amb qui es casarà després que aquesta abandonés els hàbits. A Montalban col·laborà amb l'artista Sébastienne Marre, filla del pintor Henri Marre, i gràcies a ella conegué l'obra de diversos autors d'avantguarda jueus refugiats al Midi fugint de l'ocupació nazi, com ara Otto Freundlich i Sonia Delaunay. Un cop casat, es traslladà a Tolosa de Llenguadoc, on muntà un taller de fusteria (Maison Batlle), on fabricà joguines. A Tolosa es relacionà amb la colònia d'artistes exiliats (Manuel Camps-Vicens, Antoni Alos Moreno, Hilari Brugarolas, Joaquim Vicens-Gironella, etc.) i muntà l'única exposició individual de pintura de què es té constància. Durant l'ocupació participà en activitats de la Resistència i després de l'Alliberament, s'afilià al Partit Sindicalista Espanyol (PSE). En aquests anys, passà per diversos sanatoris perquè li tractessin la malaltia, com ara el dels Banys d'Arles o l'Hospital de Revel. En 1947 nasqué sonúnic fill, Michel. Virgili Batlle Vallmajó va morir de tuberculosi el 29 d'agost de 1947 a la seva casa (número 40 del Quai de Tounis) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'artista Virgilio era gairebé un desconegut fins que la galeria madrilenya José de la Mano el reivindicà per primera vegada arran de la trobada d'un conjunt de les seves pintures (aquarel·les, olis i dibuixos) en un graner del seu domicili i, entre el 20 d'octubre i el 17 de novembre de 2005, muntà l'exposició «Virgilio Mallmajó (1914-1947). Del neocubismo a la abstracción geométrica». Entre el 5 d'octubre i el 27 de desembre de 2011 es pogué veure a la Imaginart Gallery de Barcelona l'exposició «Virgilio Vallmajó (1914-1947). El Matisse Constructivista» i gairebé alhora, entre el 15 d'octubre de 2011 i el 22 de gener de 2012, es mostrà al Museu Memorial de l'Exili (MUME), a La Jonquera (Alt Empordà, Catalunya), l'exposició «"Virgilio". Virgili Batlle Vallmajó. La radicalitat estètica d’un pintor català anarcosindicalista exiliat a Tolosa», el comissari de la qual fou l'historiador de l'art Narcís Selles Rigat i de la qual s'edità un llibre-catàleg.

Narcís Selles: «El llegat de Virgili Batlle, "Virgilio". Entre la revolució social i la revolució artística», en Revista de Girona, 274 (set-oct. 2012). pp. 40-43

***

Necrològica de Juan Naranjo apareguda en el periòdic tolosà España Libre del 27 de setembre de 1953

- Juan Naranjo: El 29 d'agost de 1953 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Naranjo. Milità en el Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón (Astúries, Espanya) i, a partir de 1937, en el grup«Solidaridad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els anys de la guerra civil fou suplent, en representació de la FAI, en el Tribunal Popular i formà part del Comitè Local d'aquets organització anarquista. Quan Astúries va ser ocupada per les tropes feixistes, va ser apressat en un vaixell en alta mar pel cuirassat franquista Cervera i portat a un camp de concentració. Després de molts d'anys d'empresonament, que el deixaren molt capolat, un cop lliure s'establí a Barcelona.

- Juan José Luque Argenti: El 29 d'agost de 1957 mor a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Juan José Luque Argenti, citat sovint erròniament com a Luque Argente. Havia nascut el 22 d'agost de 1890 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Fill d'una família de l'alta burgesia, després d'estudiar Enginyeria de Camins Canals i Ports realitzà nombroses feines per a les administracions públiques –en 1924 projectà la línia aèria Madrid-Lisboa i 1925 dissenyà, amb José Manteca Roger, la construcció del metro de Lisboa. Destinat a les Illes Canàries, on fou enginyer director de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife, establí contactes amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) canària. Per la seva militància contra la dictadura de Primo de Rivera, va ser deportat al Cap Juby (Río de Oro, Protectorat Espanyol del Marroc). El 24 de juny de 1926, en nom de la CNT, participà en el complot de la«Sanjuanada» –aixecament militar que volia expulsar del poder Primo de Rivera–; detingut, en 1927 va ser absolt en el consell de guerra. No obstant aquesta absolució, va ser destituït del seu càrrec d'enginyer en cap de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife i no fou restituït fins al 7 de maig de 1931. En aquest 1931 es presentà, amb Ramón Gil Roldán, com a candidatura popular a les eleccions a Corts per Tenerife. El 23 de novembre de 1933 representà el Sindicat de Tabaquers de la CNT de Tenerife en unes negociacions amb el govern espanyol. Durant la Guerra Civil va ser membre del Comitè Nacional de la CNT i participà en importants reunions de la Secció Política d'aquest sindicat anarcosindicalista, especialment a partir del juny de 1938. També fou un dels responsables de l'Associació Nacional de Tècnics d'Espanya (ANTE), adherida a la CNT. En 1938 col·laborà en el periòdic CNT Marítima i fou membre del Consell Econòmic Confederal. Quan les tropes feixistes s'acostaven a la capital, fou dels pocs membres del Comitè Nacional confederal que no abandonà Madrid. Amb el triomf franquista, va ser detingut i empresonat almenys fins al 1944. A la presó conegué Cipriano Mera Sanz. Un cop lliure, s'integrà en diversos comitès nacionals confederals clandestins en representació de les Illes Canàries. El novembre de 1945 formà part del Comitè Nacional provisional confederal creat després de la caiguda l'octubre anterior de l'encapçalat per César Broto Villegas. El febrer de 1946 fou secretari del nou Comitè Nacional confederal format per Lorenzo Íñigo Granizo. Durant un Ple Nacional fou designat pel Comitè Nacional representant de la CNT en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i encarregat d'establir contactes amb els monàrquics contraris al dictador Francisco Franco. Aquests contactes, exigits pel governs britànic i nord-americà a canvi de revocar el seu suport al franquisme, havien de ser portats a terme per Vicente Santamaria, però, a causa de la seva manca d'«entusiasme», va ser substituït per Luque. L'abril de 1946 tot el Comitè Nacional confederal, a excepció de Luque que pogué fugir, va ser detingut. Com a secretari polític del Comitè Nacional, continuà amb les converses amb els monàrquics fins a l'agost de 1948, quan Joan de Borbó i Battenberg, pretendent al tro del Regne d'Espanya i amb qui s'havia entrevistat personalment, pactà amb el dictador Franco. Després va ser enviat a França com a delegat de l'Interior. L'agost de 1951 entrà amb un salconduit i s'instal·là a Madrid, on romangué sota llibertat vigilada. Mesos després va ser detingut en una batuda policíaca amb altres antifranquistes, com ara Enrique Tierno Galván. José Luque Argenti va morir el 29 d'agost de 1957 a la clínica Los Alamos de Madrid (Espanya). Molts companys de l'Interior i de l'Exili el qualificaren, injustament, d'«anarcomonàrquic», d'«infiltrat» i d'«agent doble», quan en realitat el que va fer fou seguir la línia«col·laboracionista» d'una part de la CNT d'aleshores, partidària de lluitar contra el franquisme amb el suport de qui fos (republicans, socialistes, monàrquics, etc.).És el personatge Zaldívar del llibre de Joaquín Maurin En las prisiones de Franco (1974).

***

Necrològica d'Anibal Ferré apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de desembre de 1979

- Anibal Ferré: El 29 d'agost de 1979 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Anibal Ferré. Havia nascut en 1915 a Valros (Llenguadoc, Occitània). Sembla que era d'origen espanyol. Després de la II Guerra Mundial participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). En 1954 va ser nomenat secretari de l'Oficina de la Unió Local de la CNTF i a principis dels anys seixanta era secretari de la 19 Unió Regional del departament de Boques del Roine de la CNT espanyola en l'exili, a més de secretari de la Unió Local de Marsella de la CNTF. En 1963, en el XII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat a Puteaux (Illa de França, França), va ser elegit secretari general d'aquesta organització, en substitució de Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas), càrrec que ocupà del 30 de desembre de 1964 fins a 1970. Estava casat amb una espanyola (Palmira), amb qui tingué quatre infants (Georges, Blanche, Violette i Élisée). Malalt de càncer, Anibal Ferré va morir el 29 d'agost de 1979 a Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat dies després al cementiri de Saint-Pierre d'aquesta ciutat.

***

Juan Andrés Álvarez Ferreras quan estava presoner de les tropes italianes (Renteria, 1939)

- Juan AndrésÁlvarez Ferreras: El 29 d'agost de 1999 mor a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Andrés Álvarez Ferreras, conegut com Íbero Galo. Havia nascut en 1916 a Raismes (Nord-Pas-de-Calais, França). Fill d'immigrants lleonesos anarquistes, en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, sa família tornà a la Península i s'instal·là a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). En aquesta ciutat treballà, fins al 1936, com a perruquer i desenvolupà la seva afició ciclista. Membre d'una família que comptà amb nombrosos membres llibertaris, durant els anys republicans participà activament en l'agitació anarquista. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, va ser tancar uns mesos a Ondarreta i a Irun. També com a conseqüència de la vaga del transport al País Basc, va ser empresonat tres mesos a Ondarreta. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va combatre a Sant Sebastià, Bilbao, Irun i Santander enquadrat en el Batalló Malatesta, fins que va ser fet presoner per les forces italianes quan ocuparen Santander. Després de passar per diversos batallons de treballadors (reconstrucció de Belchite, etc.), en 1941 va ser repatriat a França, on havia nascut, i fou tancat a la presó de Fort Montluc de Lió (Arpitània), sota l'acusació de desertor de l'Exèrcit francès. Després va ser enviat com a treballador forçós a Alemanya, on va romandre fins al final de la II Guerra Mundial. Un cop lliure, a partir de 1945, col·laborà en l'organització de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili de Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) i milità en el grup «Cultura y Acción» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb son germà Félix i Salvador Fernández Canto. A partir de 1952 visqué a Canadà, primer al Quebec, on treballà al llac Saint Jean, i després a Calgary (Alberta). En 1962 s'instal·là a LosÁngeles (Califòrnia, EUA). En aquesta faceta americana participà sempre en el moviment llibertari. Col·laborà, fent servir el seu pseudònim, en nombroses periòdics anarquistes, com ara Centi,Le Combat Syndicaliste, La Escuela Moderna,Espoir, etc.

Juan Andrés Álvarez Ferreras (1916-1999)

FélixÁlvarez Ferreras (1921- 2009)

Continua...

---